29 10 713 https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/1312/19930313d_00538.pdf bfff98d242b29f55142ced15e0a75860 PDF Text Text ACTE PUBLIC A PRADES 13 mars 1993. C'est un grand plaisir pour moi d'étre aujourd'hui parmi vous dans fine ville voisine de l'Espagne:\ et qui a tOujours accueilli généreusement les catalans. Nous ne pouvons pas oublier que Prades a été le refuge de beaucoup de caalans illustres, de Pompeu Fabra, par exemple, Pau Casals aussi, le grand violoncelliste, et a été aussi, le centre de son succ s international à travers du Festival de Prades. Et nous ne pouvons pas oublier que votre ville a également accueilli l'Université Catalane d'Eté à des moments où la liberté d'expression était gravement atteinte dan$ mon pays. Chers amis, je veux expriter, aujourd'hui, profitant du fait que je peux m'adresser à vous personnellement et directement, reconnaissance pour cet déjà ma longue démonstration de sensibilité et de solidarité. Pendant longtemps, les_pyrnnées furent non seuleument une frontiér politique mais aussi �une barrière, un obstacle pour communication entre les gen la d'un cóté et de l'autre des Pyrénnées. Aujourd'hui, nous avons surpassé, en bonne mesure, ces deux inconvénients. Les français et les espagnol , les allemands, les italiens, ainsi que d'autres peuples amis, nous partageons un mémeyrojet politique pour Europe quí nous a permis dlenterrer une fois pour toutes, nos rivalités,ipour aider ce qui nous unit à fleurir et convertir l'Union Européenne en une référence de stabilité et de bien-étre. Nous avons déjà en partie réussi. Depuis le premier janvier dèrnier, le marché intérieur est en route, ceci, d'ailleurs paraissait impossible il y a quelques années. Les pessimistes de nos pa yt reapectifs ont toujours prétendu que ce proet seraít dans le meilleur des cas irréalisable, catastrophique, dans le cas d'oser sa réali4ation et d'avoir la chance de compter sur unelréussite. �Et bien, le Marché Intérieur fonctionne et quand ses potentialités auront pu se développer pleinement, il deviendra une source de progrés et de création d'emploi. Ensemble, nous constituons déjá le plus grand póle commercial du monde. Ensemble, nous représentons aussi le plt?s large espace international de paix, de stabilité et de progrés. Cependant, nous devons étre Conscients du long thin qu'il nous faut encare parcourir, et sur lequel nous rencontreroné des difficultés. Que personne ne croit que Ce chemin est un chemin facile à parcourir,1 qu'on pourra le longer sans renoncer à des choses, sans faire í s'agit cependant le moindre sacrifice. Mais cl-tumL_cheanin qui vaut 1P Ceux, qui faisons de la politique, nous devons étre sinceres, nous devons parler des vrais gens, du problèmes, des problémes des quotidien, de "la culturé de toutes les choses", comme dit Vaclav Havel. �Je crois aussi que les gens doivent bien aimer qu'on leur dise les choses clairement, qu'on leur parle de leurs problémes, des problémes de la société en fin de compte. Les gens veulent bien qu'on leur fasse des propositions raisonnables, 'Mime si celles-ci supposent á un moment donné des efforts. La yeritá_n_e_ promesse 7-- sera iámai moinl__DIZantgWune non acconipii_e_i_qu'up problemepeine effleuré. Et je peux vous dire aussi que vos inquiétudes sant nos inquietudes, que +os problémes sont nos problèmes. Dans l'Eurpe Communitaire, nous partageons une base commune solide. On parle, dans toute l'Europe, d'une perte de prestige de 1 pplitigue. El quelque sorte la politique s'est vue complétement dépassée par une explosion d'événements,i comme on n'en a jamais vue en Europe depuis la fin de la Deuxiéme Guerre Mondiale. Vous ne croyez que c'est tout de méme exceptionnel qu'en moins d trois ans nous du mur de Berlin, ayons témoigné de la tombée --------- �de l'effondrement des régim s communistes de l'Est, de la réunification de l'Allemagne, de 4-- la dissolution et du démembrement de l'Union . _. Soviétique et de la guerre dans l'ex- Yougoslavie? Tout cela ayant eu lieu, ou ayant lieu dans un contexte de crise économique généralisée, qui est certainement cyclique dans le cadre du systéme, mais qui aurait tendance correspondre à un probléme de nature structurelle. Une crise e onomique qui en bonne partie est une cris du sens et de l'orientation du systéme en loi. Les citoyens attendent_donc-,_ es réponses . _. _ venant de la politique, à toutes ces questions. Le reproche que l'on peut faire réellement à la politique est que les réponses ne sont pas toujours venues à temps, rìpidernent et avec l'efficacité que les circomstances exigent. Mais je suis également convaincu que les réponses ne peuvent venir que de la politique, �de la démocratie, en définit ve. Elles doivent surtout compter sur la participation des citoyens dans un nouveau dialogue, continu, 1 sincere, constructif, entré les citoyens et les élus. Ceci est un probléme commun 4ue nous avons en Europe, comete je vous disais'auparavant. Un autre problème qui se pose, c'est cometent maintenir le bien-étre social et continuer de est encore soigner cet equilibre nécessaire dans nos sociétés et dans les circomstances actuelles. Si nous pouvons étre fiers de quelque chose en Europe dans le domaine social, c'est d'avoir construit un niveau de bien-étre, dans un systéme de garanties et dé protection des droits de l'homme, qui cpnstitue l'espace juridique le plus avancé du Monde. Ceci est irrenonçable et sans qu'on puisse dire que ce bien-étre soit globalement en danger, on ne doit pas oubl er que pas toutes les forces politiques ont Le méme degré de sensibilité par rapport á ce réussites-la, ni �toutes les forces politiques sont aussi exigentes au moment de défenìre leur maintien. L'efficacité doit gouvernement, mais présid l'action aussil la de sensibilité sociale pour permettre le choix des objectifs vers lesquels l'action du g uvernement devra se tourner. Permettez-moi de vous parlei-. d'un autre point ------commun que noU-S--partageons én Europe. Permettez-moi de vous parle des villes. Jvaine beaucoup parler de l'Europe comme étant n _systémee---viljes. effectivement, L'Europe est, le continent urbain par excellence. Un jour, à Vienne, on m'a dit : nous sommes à 300km de Budapest, à 300k41 de Prague et 300km de Munich, plus ou frontières -quand on m'a moins. Sans les dit cela, le lamentable mur d'acier ex stait toujours-, j'étais à trois heures de voiture de ces villes, un voyage à peine pus long que celui �de Barcelone-Prades. Dans aucun endroit du monde, en dehors de l'Europe, il est possible de se trouver à trois heures de voyage Ie trois villes, chacune d'elles étant un_vé4. itable bijou, au point de vue de la culture, jde l'histoire, de la créativité, et de la lutte de leurs habitants en faveur de leurs libertés et du progrès. Ceci est la richesse de l'Eu ope. La plupart des grandes villes mondiales de premier ordre sont situées e Europe, et elles sont d'une très grande acces ibilité physique. Le système européen des villes est caractérisé, en plus, par un‘ cohésion globale et par sa diyérsité„interne. Ii accueille depuis la grande métropole la petite ville, Paris_étTrades, Barcelone e la Seu d'Urgell. Et les villes sont en soi compétitives et complémentaires. Dans un 4s ens strátégique, nous pourrions dire que les jîilles sont un peu comme des entreprises qui fotit la concurrrence �entre elles, pour attirer 6es inversions et des visiteurs, pour pouvoir roposer des idées et des produits. Mais les villes ont aussi énormément besoin les unes es autres, pour partager leurs différentes apportations, pour faire ensemble, des proposit ons. Dans ce sens, je vais vous raconter une expérience très positive, une expérience franco-espagnole de coopération entre des villes qui rentrent parfaiteMent dans la ligne de l'esprit du Traité de Maastricht. i I f 1 Six villes, dont deux frangálles : Toulouse et Montpellier, et quatre villes espagnoles : i Zaragosse, Palmal de Mallorca Valence, Barcelone, constituent n "réseau" et de coopération que nous appellons C-6. Chacune de ces villes est le centre d'une aire importante, un point de référence pour un territoire qui dans son ensemble correspond á une population de 16 millionl_salhabitants. C'est à population dire total qu'en nous tout parait le volume adéquat de pour C (?L �pouvoir offrir aux citoyens exigents, ceux de nos capitales et à cux des villes intermédiaires, le genre chp services qu'ils croient étre en droit d'util ser. Ensemble, nous formons un m rché de services et d'opportunités très at irant. Ensemble, nous avons une place da s la Communauté Européenne. Les données nous disent que ce réseau représente le 5% de la population de la Communauté et le 8% de soni territoire. Les données nous disent également que notre "réseau" a un pourcentage de!chómage supérieur à celui de la moyenne commun taire. Mais, par contre, notre groupe démontre une croissance plus importante que la moyen e européenne, et surtout, des possibilité$' de croissance sensiblement plus importantes que la moyenne des possibilités de richesseeuropéennes. Si aujourd'hui, nous somme, sous la moyenne européenne, ensemble nous pouvons prétendre l'atteindre et aussi à la dépasser. Depuis le réseau, nous av ns fait part de notre opinion sur les ci rands 10 axes de �communication ferroviaire et routière, qui unissent fié--t~érfit-oire de la C-6 avec le reste de la France, et à trayers elle, avec l'Europe, sans oublier le re$te de l'Espagne. Le 12 janvier—dernter eut lieu la présentation á Barcelone de l'"Axe TGV Euro- pee_h_RhIn-Rh8~diterrane Cet axe TGV est un véritable outil d'intégration et d'aménagemeht du territoire à l'échelle de l'Europe. C'est un outil indispensabl pour trouver un juste et nécessaire équilib*e entre les pays de l'arc méditérranéen et ceux du Nord et du Centre de notre continent. Le TGV Rhin-Rhóne-Méditerr née donnerait à l'Europe une dimension concrete d'ouverture et de solidarité. C'est un enjeu majeur pour l'Europe toute entière et naturellement, de la C-6. ur le territoire �Et peu après, fin janvier, j ai eu l'occasion d'assister a l'inauquration áe la "percée" du Tunnel de Puymorens au cour d'une cérémonie présidée par_le_premier_miniltre P. Bérégovoy, qui avec sa présence a voulii mettre en relief l'importance que France attache à la communicatíon avec 1'Espagne1 Le Tunnel de Puymorens sititiera Toulouse et Barcelone à un peu moins d deux heures et demi en voiture. J'ai eu l'honneur de recevol le Président de ... la République française, Frang s Mitterrand -Zernier; mois Barcelone, le e mal à d'ailleurs monsieur Mitterrand est Barcelone pour assister à la revenu à cérémonie d'inauguration des Jeux Olympiques. Lors de sa premiére yisite, François Mitterrand, voulut se rendre personnellement Barcelone, j i voulait con aitre la ville, parce qu'il croit en les villes, en la force créative des villes, en leur role de cohésion, celui qu'elles ont en Europe, Je luí ai parlé _k_cette occaSionduréseau C-6 12 �et 11 nous a demandé de continuer dans cette voie lá, celle de la coopérltion, comete nous avait déjà encouragés Jacques Delors, et récemment Felipe Gonzalez, que nous sommes allés rencontrer, les six maires respectifs de C-6, le mois dernier. Voici les choses que les hOmes politiques, somnies en mesure de proposerl -Cooperation entre les institutions. -Idées stimulantes. -Nouveaux projets. -Sincérité dans l'exposition des problèmes. -Sensibilité pour maitenir les progrés sociaux. Le reste dépend en grande pa4tie des citoyens. D'ailleurs les citoyens 4hoisissent aussi leurs hommes politiques. 9A \--(NA U/q\AL � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 4218 Title A name given to the resource Acte públic a Prada. Míting en les eleccions generals de França 1993 Type The nature or genre of the resource Discurs Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Abstract A summary of the resource. Sistema europeu de ciutat es caracteritza per la seva cohesió global i per la diversitat interna. Les ciutats són competitives i complementàries. Els polítics poden oferir cooperació entre institucions, idees estimulants per a nous projectes, sinceritat en l'exposició dels problemes i sensibilitat per mantenir conquestes socials. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Cinema Lido, Prada, França Language A language of the resource Francès Subject The topic of the resource Política Relacions Internacionals Cooperativisme Territoris Acció política Eleccions França Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1993-03-13 Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/1311/19930310d_00537.pdf c1e93fcb24baf22d6ff7c9658529a1c7 PDF Text Text VISITA DE L'ALCALDE A L'IN4TITUT DE BATXILLERAT "EMPERADOR CARLES" 10 de març del 1993 Jo vinc a parlar-vos de Barcelona, que és la meva feina. Del moment que viu la nostra citat, del moment que vivim els barcelonins i les barcelonines, però primer voldria parlar una mica del context internacional i dels canvis que hi ha hagut a nivell europeu i mundial, i de com ens afecten. Hi ha qui diu -per exemple Raimon Obiols, que fa relativament poc va escriure un llibre que es diu "Els futurs imperfectes" i que crec és de les persones que més aviat va veure venir que a Europa hi hauria canvis importants-, que el 1989 va ser l'autèntic canvi de segle; que no haurem d'esperar l'any 2000 perquè els canvis importants van començar amb la caiguda del mur de Berlín. En aquell moment va desaparéixer tot un món, el món comunista als països de 1'E$t; de retruc va desaparéixer la sensació, sobre tot a Amèrica, que hi havia un enemic, un altre món; els països del tercer món en van sortir en certa manera desavantatjats perquè estaven acostumats a jugar amb la contradicció entre Amèrica i unió Soviètica i tractar de treure algun benefici d'aquesta situació; curiosament, però, petites guerres que no sortien per por a encendre l'espurna d'una guerra atòmica, ara si que s'encenen i n'hi ha per tot arreu. D'alguna manera, amb els noranta, hem entrat en el que podríem dir el segle XXI. S'han donat passos ferms cap a la unitat política de la Comunitat Europea. Tot i que surten tensions, provocades per la importància que tenen les modificacions que comporta aquesta unitat europea, com ara la unificació d'Alemanya, que ha fet que el país que és el centre i el motor econòmic d'Europa estigui en crisi, amb unes tensions econòmiques molt fartes que ens afecten a tots. Ha entrat en vigència el mercat!únic europeu -des del dia 1 de gener-, i estem en ple procés de ratificació del Tractat de Maastricht. Ja heu vist que i a Anglaterra o a Dinamarca hi ha hagut problemes per això, i França van passar el referèndum molt justet, però continua i va endavant el procés d'Unió Europea. Ha començat fins i tot la negociació amb nous països que volen entrar a la Comunitat, com Austria, Suècia, Finlàndia i Noruega. Espanya, i altres països del sud d'Europa, està jugant �amb això justament per aconseguir que la Unió Europea tingui en compte el factor de cohesió, és a dir, que no hi hagi una Europa del nord rica i una Europa del sud més pobre, sinó que hi hagi un fons de cohesió que permeti portar una part de la renda més alta que hi ha al nord cap al sud. Espanya està condicionant el seu vot a favor de l'ampliació al fet que es compleixin els fons de cohesió; això ens està ajudan econòmicament. I cada país està jugant els seus interessos, co és lògic. En l'Europa i en el món d'avui ara som més interdependents els uns amb els altres i està menys clar que abans què és el que pot passar. Ja no és tan fàcil preveure quines coses poden succeir. Fins i tot el fantasma de la guerra s'ha instal.lat en llocs que era imprevisible que ho fes. Vosaltres segur que esteu pendents de les noticies i les aneu seguint. S'ha de llegir els diaris, encara que de vegades faci una mica de mandra perquè és lletra molt petita. Quan jo em faig fer estudis, i demano com este un determinat barri o un problema concret de la ciutat, la millor manera que hi ha d'estudiar totes aquestes coses és agafar un bon arxiu de premsa i llegir tot el que s'ha publicat. De fet, quasi tot surt als diaris, i fins i tot diuen que els sistemes d'informació i d'espionatge o informació confidencial treuen gairebé tota la seva informació d'una bona lectura dels dïarisl Jo us aconsello que els llegiu. La lectura de diaris en aquestipaís està molt per sota del nivell que hi ha a Europa, i diuen que és perquè la televisió va arribar molt aviat, molt abans del procés de democratització, i la gent s'hi va afeccionar abans de tenir el costum de llegir diaris que diguessin alguna cosa, perquè els diaris del temps d'en Franco no deien ben bé res. Ja sabeu aquell consell que donava el general Franco quan li venien a protestar o a dir-li que alguna cosa no funcionava: deia "menos viajar y más leer los diarios", és a dir, que la gent no havia d'assebextar-se de les coses i llegir els diaris del règim, que no deien{res. Després de la desaparició del franquisme, els diaris diuen coses, de vegades equivocades o contradictòries, i això pot desorientar, però la democràcia és així. Jo imagino que vosaltres aneu seguint aquests canvis accelerats, i imagino que esteu preocupats, com tots ho estem una mica, per la intolerància. Es a dir, per les situacions que es veuen sorgir en el món, a Alemanya, al centre d'Europa, que impliquen intolerància dels habitants d'un lloc respecte dels que venen de fora, cosa que abans potser no es produïa i ara es produeix amb més intensitat. Es tracta de la xenofòbia o el nacionalisme exacerbat, com és el cas de Iugoslàvia. 2 �Són temes en els quals Europa s'havia acostumat a no haver de preocupar-se'n des de la guerra mundial, pagant el preu d'una divisió del món en dos blocs enfrontats però que tenia l'avantatge d'una certa estobilització. En canvi, ara, en aixecar-se aquesta pressió de les dues potències mundials, a cada racó d'Europa on hi haiun greuge comparatiu, un greuge històric, s'aixequen veus, reivindicacions i fins i tot guerres, guerres que poden ser fratrici$es com és el cas de Bòsnia. No hi estàvem acostumats, isobte cada vegada que això surt. Sobte que a Rostock, a Alemanya, hi hagi manifestacions contra la presència de gent estrangera. Això a Europa havia passat els anys trenta; justament el feixisme , i el nazisme van néixer en relació amb aquest esperit explosiu, codi pel que és diferent. Però la guerra els nazis la van perdre i tots crèiem que ens hi havíem vacunat, que teníem un "se$uro" contra la intolerància i el feixisme, però no és així. Hi ha nous brots d'intolerància. Personalment, jo crec que no hi haurà nazisme, que no hi haurà feixisme, i que els brots que ara veiem no són el cap d'un llarg animal, sinó que són petites manifestacions d'un malestar, mal dirigit en tot cas, però que no produirà -estic convençut- una situació com la que va haver-hi els anys quaranta. Però si que és cert que ens sobte que entre germans hi hagi la violència que hi ha, i que sigui a la part del món més evolucionada. Europa ha estat sempre la punta de la cultura, mundialmente, i al mateix temps, però, ha donat aquesta mena d'espectacle de lluites tribals que són molt semblants a les que es puguin donar a Somàlia o a qualsevol punt d'Africa. Aquí hi ha un gran misteri que jo crec que, entre tots, en aquest final de segle haurem d'anar desentrallant. Mentre, els Estats Units fan un gran canvi amb l'elecció de Bill Clinton com a president. Es passa una pàgina de la història del món, i igual com ha desaparegut el comunisme desapareix el que se'n deia el neo-liberalisme ultraconservador, amb la política de Reagan i Bush als Estats Units o de Margaret Thatcher a Anglaterra, que es basa en dues coses: llibertat salvatge pel mercat, sense cap mena d'impediment, i al mateix temps un nacionalisme fortíssim que unifica el país, malgrat les seves diferències socials cada vegada més grans -als Estats Units un 80 per cent deis habitants tenen menys diners ara que fa déu o dotze anys-; unifiquen el país mitjançant l'agressió contra Saddam Hussein o contra la petita illa de Granada, fan de la nació un tot sobre la base d'una política internacional agressiva atès que interiorment el que fan és dividir el país socialment. Ha mort el comunisme, però ha mort també un model anti-comunista, obertament conservador i basat en un Estat, malgrat tot, fort. 3 �Na sabem ben bé què en sortirà. de la situació actual dels Estats Units. Hi ha molta gent que diu que Estats Units es tancarà, perquè, diuen, Clinton ha guanyat les eleccions sobre la base de dir que l'important no és Saddam Hussein sinó la situació interna. Per exemple, si llegiu el diari d'avui, sortia Hillary Clinton explicant la reforma sanitària dels Estats Units, i diu que es podrà disminuir el cost fabulós del sistema sanitari sobre la base d'impostos més alts sobre el que ells en diuen el "pecat", sobre l'alcohol i el tabac; aquests dos impostos haurien de pagar la reforma sanitària de tal manera que es permetés extendre l'assistència a tothom alhora que es tanquen algunes de les fugides de fons més importants, com l'excés de consum de medicament o el fet que els metges estan tan espantats de poder fallar que només per garantir la seva pròpia seguretat fan un número de proves i anàlisis que van molt més enllà del que l'economia del país pot suportar. Hi ha una mica d'interrogaflt respecte com tot això anirà evolucionant i sobre què voldrà dir aquests Estats Units més introspectiu, que es preocupamés de si mateix que del món, per bé o per mal, i quins efectes tindrà a Europa. Potser és veritat que els Estats Units s'ajuntaran amb altres països americans i prescindiran més d'Europa, però també és veritat que ara als Estats Units es parla un llenguatge que Europa entén, que nosaltres entenem. * Aquest és el món on estem, però Però anem ja cap a casa nostra cal saber què fa, què hi pinta aquesta ciutat. Barcelona ha jugat un rol impo*tant en els darrers anys. Ha estat el centre d'atenció internacional l'any 92 amb l'organització dels Jocs, i no només amb l'organització dels Jocs sinó amb la seva preparació. L'esforç que es va fer perquè Barcelona pogués guanyar la nominació olímpi a, que recordeu va ser el 17 d'octubre, dia en què totho va sortir al carrer, ja ens va col.locar en el mapa del món solt més del que estàvem abans, i des d'aquest punt de vista va millorar la nostre posició relativa. Els Jocs han anat bé, molt bé. La ciutat ha quedat molt bé. S'ha pogut dir que els Jocs han estat els millors de la història. I això es diu sempre, però cost molt que es pugui dir. Es a dir, per aconseguir que realment es pugui dir això s'ha d'haver lluitat molt abans. Els barcelonins tenim una mica la sensació, i ara que estem llegint el que està passant a Atlanta, que realment els de Barcelona van ser els millors que hi ha hagut. Fins i tot 4 �hi ha premsa americana que diuen que els Jocs haurien de fer-se a Atlanta el 1996, perquè toca, i després tornar aquí perquè aquí ja ho tenim tot: tenim Mediterfània, tenim Montjuïc, tenim tot el que s'ha de tenir i no caldria buscar, diuen, una altra ciutat. Hem quedat bé. En canvi, fa uns anys ho vèiem molt negre. No sé si ho recordareu, perquè abans potser seguieu menys l'actualitat social i de la ciutat, però fa cinc o sis anys molts deien que no seríem capaços d'organitzar els Jocs, que no els podríem pagar, que quedarien moltes obres per fer, que no acabaríem les rondes ni els estadis a temps, que la fórmula dels voluntaris fracassaria, que hi hauria greus problemes de seguretat com a Münich l'any 1972, que l'organització aniria bé però que seria un fracàs perquè els esportistes espanyols no guanyarien medalles, que el català quedaria relegat a un segon lloc, que no tindríem lloc per allotjar els visitants. S'havia dit de tot, i tot va anar molt bé. Va anar molt bé l'organització, i va anar molt bé l'organització, no només dels Jocs, sinó també la de la ciutat durant els Jocs. Ja sabeu, perquè ho hem dit moltes vegades, que els Jocs eren una gran excusa, un gran pretext per dur a terme una transformació profunda de la ciutat en pocs anys. I això ho saben, encara que no sempre ho diguin, els ciutadans barcelonins, que pensen: els Jocs ens interessen, però en4 interessen també perquè la ciutat canviï. Aquesta és l'equació que els barcelonins han entès bé: per resoldre problemes i mancances antigues, Barcelona ha aprofitat l'ocasió. Alguns, per exemple, havien proposat que la vila olímpica dels esportistes s'ubiqués fora de Barcelona, però construir-la dins de Barcelona ens va donar l'Oportunitat de remodelar un barri sencer i obrir Barcelona al malf. * Aquí és on voldria que veiessi unes diapositives. (Comentaris a les diapositives) - Aquesta és la situació del Poblenou abans. Veieu l'avinguda Icària, algunes fàbriques i 1 via del tren. El maig de l'any 89 vam treure la primera travessa del tren de Mataró, que ja no hi va passar més. Treure la via del tren va ser el més important, era el que els tècnics en diuen el "camí crític", és a dir, l'operació que has de fer primer i més depressa per poder continuar i aconseguir els objéctius. �- Aquí veieu com es va haver dé treure tot un racó de ciutat, que era de finals del XIX, amb unes velles fàbriques que amb el temps havien estat abandonades. El aquesta zona pràcticament no hi havia habitatge. - Aquí comencen a pujar les torres de la Vila. - Aquí veieu la Vila pràcticament feta. Aquesta mena de gran mançana és el model de l'urbanisme que s'aplica, i que està tret una mica de la Viena dels anys 20, un urbanisme racionalment pensat. A dintre podeu veure unes construccions més baixes, que són les primeres que s'han venut, curiosament; és una mica el model de la caseta i l'hortet. - Aquí està la Vila acabada. Aquest carrer és el carrer Marina, que sempre ha tingut aquest nom però ningú no entenia perquè no arribava al mar, i ara si que hi arriba. - Aquest és el Port Olímpic. - La platja. - Això és justament el final del carrer Marina, que s'endinsa en el Port Olímpic. Al final d'aquest carrer està previst que hi hagi un nou palau de congresso3. El Port Olímpic es va fer d'una manera que hi hagi els fonaments del que serà el nou palau de congressos. - Oh!... Ja sabeu que aban4 els de Girona ens deien, als barcelonins, els de "Can Fangá", perquè quan a finals del segle passat la Rambla encara no estava pavimentada i els "senyorassos" de Girona baixaven al Liceu, sthavien d'enfangar. I ara ens diuen els "oi què maco", perquè el4 barcelonins quan arriben a Girona ho troben tot molt maco, diuen¡"oi què maco". Aquest és el nou perfil de latciutat. Montjuïc sempre l'havíem vist des del Tibidabo o des d4 l'Eixample. Aquesta és la nova imatge de Montjuïc com un penyasegat que cau en sec, amb el castell al capdamunt i la sevavessant de ciutat. - Els Jocs ens han permès connectar tots els racons de la ciutat i millorar el trànsit amb les rondes. - Això és el parc de l'Estacióldel Nord. - Aquesta és l'àrea de la Vila Olímpïca de la Vall d'Hebron, que té 500 pisos mentre la del Poblenou en té dos mil. Aquí Barcelona ha aconseguit recuperar un altjre barri, que en principi estava �destinat a tenir una densitat molt més gran de la que ara té. Tota aquesta zona, que estava destinada a ser un altre Sant Martí, una Verneda -per dir-bo d'alguna forma-, un àrea molt castigada per la densitat, ara ha acabat sent molt equilibrat. - Un altra de les coses que he4i aconseguit és l'aeroport. - Aquí estem ja a les rondes. Aquest és potser el punt més difícil: és el moment en què la ronda Litoral, que ja venia des de l'autopista de Martorell quan s'arribava a Sant Feliu de Llobregat, comença la part ciutadana. Això va ser el més difícil de construir. La gent de vegades es pregunta per què aquest troç no és més ampla, però aquí la ronda Litoral no podia ser més ampla. Les ciutats pesen, i en comptes de ser indiferents als seus límits, pesen sempre cap a la vora del mar; neixen prop del mar i concentren totes les activitats. Per aquí passen tots els fluxes de transport, i de transport d'energia; totes les canonades de gas passen per aquí, igual que les conduccions elèctriques o les línies telefòniques; hi ha vie$ de tren. Aquí no era fàcil fer-hi passar una autovia urbana. Quan la gent es queixa dels problemes que hi ha no tenen en compte una cosa molt important, i és que la vocació de la ronda Litoral és ser urbana, ser més carrer de ciutat que no pas lloc de tràfic per als camions que travessen la ciutat. Aquests camions no haurien de 4assar, però hi passen perquè abans anaven per la B-30, i allà, o havien de pagar peatge o havien d'agafar el lateral i trobar-sé que paraven a totes les cruïlles: un trenta per cent del tràfic de grans camions va decidir abandonar la B-30 i ficar-se no ja per la B-20 que seria la ronda de Dalt, sinó per la B -40, que és aquesta. Però la B-10 no està pensada per això, està pensada per un tràfic urbà. Està pensada per al senyor que viu al Maresme i se'n vol anar a l'Aeroport de El Prat, per a la persona que viu a Les Corts i ha decidit anar al Port Olímpic. La gent es pensa que en el movent que es fa una infrastructura d'aquestes s'ha d'haver resoltjtota la seva problemàtica, però en realitat la construcció és el "hardware", i després falta el "software", la gestió d'aquesta infrastructura, per optimitzarla, i això és el que ara esteu fent. Això vol dir, per exemple, que ara nosaltres estem dient que de 8 a 10 del matí i de 6 a 8 de la tarda no hi passin camions de més de deu tones, perquè són les hores punta; hem mesurat les intensitats horàries i hem vist que la capacitat de la ronda Litoral és sobrepassada en aquests dos intervals. Per tant, en aquestes hores reenviem els camions 7 �cap a la B-20 i la B-30. Idèalment hauria de ser en totes les hores, però veurem quins sistemes més o menys sofisticats de control dels fluxes permeten que la utilització de les rondes sigui l'òptima. ¡ - Aquí tenim diverses diapositives de les rondes. Les rondes tenen deu carrils, sempre, ei tot el seu recorregut. O bé dos i dos en els centrals i tres iltres en els laterals, o bé a la inversa. *} * * Després d'aquestes transformacions, la Barcelona real ja no és la que va des del carrer Prim fins al carrer Badal -al límit amb l'Hospitalet- i des de Collserola fins al mar, sinó tot allò que les rondes i el túnels agafen. Perquè en el mateix temps que abans arribàvem des de Collseola al mar i des del carrer Prim a Badal, ara anem pràcticament ?es de Sitges fins a Montgat i des del mar fins a Terrassa. i Això és un canvi fonamental pet a una ciutat, perquè vol dir que tot el seu sistema de valors i de preus canvia. Perquè els valors i els preus d'un terreny depenen de la seva accessibilitat, de si és més o menys difícil arribar-hi o de si està ben situat. I quan un mateix punt, sense variar él lloc, és més accessible, el seu valor s'incrementa. El seu valor en un sentit positiu, no el seu cost; el seu atractiu. De tot aquest canvi, hi ha tites coses que cal destacar per a la gent jove. Gràcies als Jocs, a Barcelona hi ha més espais lliures i més espais públics, sobretot instal.lacions esportives, però també places, pistes de monopatí, parcs i equipaments cívics de tota mena. En segon lloc, la situació econòmica de Barcelona és millor. Avui hi ha més oportunitats laborals i de futur per als joves. No estic dient que el cicle ara sigui favorable, que no ho és, sinó que sense l'esforç que vam fer sense la inèrcia que vam agafar, ara estaríem molt pitjor. Barcelona, el 1982, deuria estar aproximadament a un 20 per cent d'atur, i la joventut en un 30 per cent; havíem arribat a un moment en què un de cada tres joves en edat de treballar, sortint del estudis, estava parat. La situació actual de l'atur global és molt millor, malgrat que tornem a estar malament, o comencem a estar pitjor del estàvem fa un o dos anys. A Barcelona ara no arribem al 10 per cent d'atur, que entre els joves déu ser d'un 10 o un 15 per cent. 8 �A Espanya torna a haver-hi la mateixa taxa d'atur de fa deu anys, amb quasi tres milions d'atyrats, tot i que s'han creat un 1.300.000 llocs de treball. I us preguntareu com pot ser. L'atur és el mateix perquè l'atur es mesura pel nombre de persones potencialment actives, és a dir, homes i dones d'edats compreses entre els 18 i els 64 anys i no incapacitats laboralment, que volen treballar. Es deixen a fora, no només els jubilats i els nens, sinó també les mestresses de casa, les senyores que diuen que no estan buscant feina. Durant aquests deu anys ha succeït que s'ha incrementat enormement, gràcies precisament al creixement econòmic, el nombre¡de dones que han decidit que volen buscar treball. Fent això, ¡aquestes dones passen a ser dones aturades que abans no ho eren: Així com hi ha un milió més de dones que treballen respecte deu anys enrera, l'atur no ha minvat, perquè hi hagut un *ltre milió que ha decidit buscar feina. La segona part és que mentre Espanya ha tornat a la taxa d'atur del 1982, Barcelona no hi ha tornat. Per què ? Perquè a Barcelona hi ha hagut tot aquest esforç, que ha donat un més gran dinamisme econòmic, i tot i que ara la conjuntura sigui dolenta, partim d'unes bases més bones que les que teníem temps enrera. En tercer lloc, gràcies als Jocs, gràcies a l'èxit dels voluntaris olímpics i paraljimpics, estem en condicions de promoure una participació act4va més gran, i especialment dels joves, en la vida de la ciutat. Està clar que els voluntaris ho eren per als Jocs, però molts d'ells, o molts de vosaltres,Ï heu demanat continuar, i per això des de l'Ajuntament hem donat lrsuport a una associació anomenada Voluntaris 2000 i hem impuls4t el projecte Sempre Voluntaris. Aquest programa, organitzat per l'Area de Benestar Social, ofereix fins a setanta entitats barcelonines que demanen voluntaris per a una colla do coses que tenen a veure amb el benestar social, la cultura i 'esport. Aquests voluntaris ja no seran per uns Jocs olímpics, sinó per a les olimpíades que suposa fer Ona ciutat millor cada dia. * * * Preguntes dels assistents. - Bicicletes, contaminació atmcsfèrica i iniciatives per afavorir la conducció en bicicleta per ]a ciutat. 9 �A Barcelona es van començar à fer carrils-bici fa uns sis anys aproximadament. Un dia em vaig llençar amb uns quants regidors, un diumenge pel matí, per la Rambla Catalunya, i vam demanar a la Guàrdia Urbana que reservésçla Rambla Catalunya, el carrer Còrsega, un troç del carrer Muntaner, Diputació i un carril del passeig de Gràcia. I aquest Va ser el primer carril-bici que hi va haver. Després, aquest carril ha caigut en desús, perquè la inèrcia, si no la combatim, iforta a que les coses tornin a ser com abans. El segon carril-bici va ser a ia Diagonal, i funciona. Jo crec, modestament, que és correcte. Va des de la plaça Francesc Macià fins al capdamunt de la zona universitària. T'hi has d'anar parant a les cruïlles quan hi la llum vermella, però fins i tot hi ha un semàfor indicatiu per a les bicis i el carril està pintat a terra. La idea és continuar. I dic estant aquí el regidor de Joventut, que és qui ho ha de fer, i jas'espabilarà. La idea és continuar des de la plaça Francesc Macià!fins al passeig de Sant Joan -tota la Diagonal-, a passeig de Salt Joan cap a baix fins el parc de la Ciutadella i des d'aquí, per darrera, pel carrer Wellington i el passeig de Circumvalació, fins a la Vila Olímpica, i per la Vila Olímpica fins al Besòs. Es podria fer tot el recorregut teòric de la Diagonal: des de Diagonal-Mar, que és a la desembocadura del Besòs, firis al capdamunt de la Diagonal a Pedralbes. Això es pot fer, i fa temps q4e se'n parla. Jo crec que té pocs problemes. S'han de fer algunes adaptacions a les voreres, amb algun gual, s'ha de pintar a terra, s'han de posar uns indicadors semafòrics, i potser asfaltar alguns troços de la Diagonal que no estan massa bé. (^ A la Vila Olímpica hi ha molta gent que hi va, en bicicleta, i us ho dic per si us pot inteifessar. I hi ha un llogater de bicicletes que està davant dell'Estació de França, i que està obert dissabtes i diumenges. S;hi pot llogar una bici per un preu relativament mòdic i anar des $e l'Estació de França fins allà on es vulgui: al passeig Nacion4l de la Barceloneta, que ara està magnífic sense els tinglados i permet anar arran de l'aigua fins a l'escollera, seguir pel passeig Marítim, i per Vila Olímpica fins pràcticament el Besòs. Un altre que s'ha dit que es faria seria l'Escorxador-Ciutadella. Es evident que Barcelona té una pega respecte, per exemple, d'Amsterdam, que és la ciutat de les bicis. Barcelona és més la 10 �ciutat de les motos en part pe desnivell que hi ha, de dos-cents o tres-cents metres, des de la base de Coliserola fins al mar. Però, en canvi, pels carrers transversals si que s'ha de poder fer, sigui per la Gran Via osigui per la Diagonal. I aquesta comunicació de l'Escorxador fins a la Ciutadella, que ajudaria molt, seria fantàstica. La podem fer i la farem. Quant als aparcaments,nosaltres ara estem començant a fer aparcaments per motos, no a la vorera sinó al carrer. La nostra gran preocupació entre el vianant i el vehicle s'ha trencat, i que els vehicles ocupin les vores. Això és una cosa que no es pot acceptar, i que anirem perseguint. La gent, abans, agafaven la moto, encara que estigués en marxa, es posaven de peu i l'aparcaven. Però ara hi hamotos molt grans que no es poden pujar pel pes i aleshores puje amb la moto en marxa a la vorera, aprofitant els guals de minusValids, que s'han convertit en el pas per les "yamahas". En comptes d'anar caminant fins allà on toqui, van per tota la vorera, i n'hi ha que aprofiten per saltar-se una contradirecció. Í També hi ha cotxes que apargien sobre les voreres, que és un crim. Es un crim perquè, primer, no es deixa passar la gent, i, en segon lloc, les voreres no estan preparades per aguantar el pes de vehicles i es fan malbé Hi ha repartidors, com aquests camions blindats que porten es diners als bancs, que es posen sobre les voreres del passeigde Gràcia i les destrossen. Hi ha fins i tot serveis públics que R no respecten aquesta norma, com la policia, serveis de manteniment elèctric, etc. R } Tot això s'ha de canviar. Jo c]tec que amb la bici es pot ser molt més tolerant, perquè és un màquina però es mou per energia humana, no és un motor, i ami una mica de cura pot passar quasi per tot arreu. A Califòrnia, Sobre tot a San Francisco hi ha una cultura urbana que fa que el vianant i la bici tinguin prioritat sobre els cotxes, i els cotxe, quan troben una persona, paren. Aquí això no ho tenim, però o som la ciutat pitjor, de manera que hauríem d'agafar una mica aquest model californià. Seria una mica l'olimpíada de la qualitat de vida que jo us proposa. I no és impossible. NosaltZ'es hem distribuït ara un manual d'urbanitat, que també us arribarà a l'Institut, en el que aquest tipus de coses es comencen a e4tendre. Si tot això ho haguéssim dit fa cinc o deu anys, m'haguessiu esbroncat. I ara no. Per què ? Perquè la ciutat ha guanyat una certa legitimitat davant del ciutadá, fins i tot davant del ciutadá jove -que és més exiger.t-, perquè s'ha sabut transformar, ha sabut millorar, i hi ha un vot de confiança en la ciutat. Ara 11 �es tracta que aquest vot de confiança s'aprofiti perquè l'ecologia avanci i la màquina retrocedeixi una mica, sense perdre comoditat però a base d'anar substituint progressivament el vehicle per una via més humanitzada. Aquest és el gran repte de Barcelona, la urbanitat; no l'urbanisme, perquè l'urbanisme ja l'hem guanyat, ja el tenim, i ara toca la urbanitat i el civisme. - Pregunta sobre el motiu principal per fer els Jocs Olímpics. Si ha estat per transformar la ciutat, vol dir que l'esport no ha comptat per a res ? Jo crec que la ciutat de Barcelona volia les dues coses. Volíem tenir els millors atletes del món aquí, fomentar l'esport, millorar les instal.lacions esportives, divertir-nos, ser el centre d'atenció del món durant quinze dies, però sobre tot volíem recuperar cinquanta anys perduts. Una cosa s'ha convertit en el pretext de l'altra, que jo crec que era més important. Si no fos per això, no estaríeth aquí parlant de Jocs Olímpics. Ja haurien passat, i avui no estem fent nostàlgia. El que estem fent és analitzar com està la ciutat després dels Jocs i gràcies a l'esforç de deu anys que s'ha iet pels Jocs. - Pregunta sobre instal.lacions olímpiques tancades al públic. Depén de quines. Hi ha quatre instal.lacions, que són l'Estadi, el Palau Sant Jordi, el Velòdrom d'Horta i el Pavelló Municipal del carrer Lleida, que han costat molts diners i es lloguen. No es fan servir per a tothom, sinó per gent que paguen per utilitzar-les. L'èxit ha estat tan gran, que hem constituït una societat anònima que es diu Barcelona Promoció Olímpica S.A., que és cent per cent municipal però funciona com un4 empresa. El que fa és cobrar als usuaris; si fan el Solo Moto l o el que sigui, els cobra un preu determinat; si es fa un con9ert de rock a l'Estadi, aquesta societat cobra, suposem, trenta milions, i cobra dels organitzadors, que també van 4 fer-hi el seu negoci i se'ls pot es fa servir per exigir un pagament. El Velòdrom, a més, entrenaments, em penso que de jugadors de rugby i per temes de gimnàsia, i si hi passeu al vespre veureu que hi ha llums i gent treballant-hi, perquè es lloga a diverses federacions esportives. 12 �D'aquesta forma, la crítica que es podria fer que a Barcelona els Jocs li han costat molt, no e$ pot fer, en aquest sentit, perquè la societat Barcelona Promoció reparteix un dividend a l'Ajuntament. Es a dir, a la ciutat de Barcelona li representa menys impostos. Ara, això són aquestes quatre instal.lacions. Totes les altres, si que estan obertes. I, per e*emple, a l'Espanya Industrial, que és un dels regals que els Jocs han fet a la ciutat, ja hi ha 2.500 persones inscrites i 1.1300 en llista d'espera; són uns quatre cinc mil socis, que paguen 2.500 pessetes al mes per tenir accés a una varietat de serveis extraordinària. L'altra dia calculàvem que si tinguéssim dues instal.lacions com aquesta a cada districte, pràcticament .podríem dir que tots els ciutadans de Barcelona tenen el seu polisportiu a un preu molt reduït. I amb aquest preu reduït també cobrim gastos. El que passa és que en aquest cas les despeses són menors, i per altra banda tampoc no paguem amortització de les inversions que es van fer; això ja ho paguen l'Ajuntament i l'Estat. Avui, Barcelona és una de le4 ciutats d'Europa, sinó la ciutat d'Europa, que ho té millor eniinstal.lacions esportives per a la gent. Tenim 144 instal.lacion esportives municipals, contant-ho tot, el que pugui haver-hi al sistema educatiu, els equipaments de barri o els grans estadis. Podeu preguntar del que volguet, no cal que sigui sobre els Jocs Olímpics; de l'atur, dels joves, de l'economia, de política o de la independència de Catalunya. L'altra dia vam anar a un institut i es va aixecar un nano i va dir: vosté, com alcalde de Barcelona, què fa per la independència de Catalunya ?, i tothom va aplaudir; jo els vaig explicar que la meva àvia va néixer a Andalusia, que el meu avi era de Sabadell i que la meva mare venia de valencians, i que a mi m'interessava més anar tots junts que no pas separats, i tothom a tornar a aplaudir. - Pregunta sobre l'escut i la bandera de Barcelona. Amb això hi ha una campanya, portada amb molt poca traça i amb molta mala baba. L'escut de Barcelona és del segle XIV o del segle XIII, i va començar amb les dues creus i les dues barres a cada banda, que són quatre -dds i dos-. Hi ha gent que diu, amb molta malícia, que això és dels temps del Franco; això s'ho va inventar en Jaume I. 13 �Ara farem una exposició perquè ho vegi tothom, en la que hi haurà tots els escuts que hi ha hagut durant la història de Barcelona. Les barres apareixen de totes les maneres; hi ha quarters amb ha dues, n'hi ha de tres, n'hi ha de quatre, i fins i tot amb cinc. La més constant ha estat la de dues, la més antiga, la que ha estat més històricament. A partir del segle XVIII, precisament quan es treuen les llibertats a Catalunya amb Felip, és quan s'instaura molt aquesta versió de quatre i quatre, que jo en dic de vuit. Durant la Repúblic4 torna a ser moltes vegades la de dues barres, i això és el que 1a anat quedant. Hi ha gent, d'aquests que selles pensen totes, per atacar en Maragall i l'Ajuntament, que diuen "aquests van en contra de Catalunya perquè no posen les quatre barres a cada quarter, el que fan és posar la bandera espanyola". Això no té res a veure amb la realitat. Si tu agafes l'escut i el poses en forma de bandera, hortizontal, pot semblar la bandera espanyola, però tampoc no ho és; la bandera espanyola és roig, groc i roig, i la bandera de Barcelona posada així no és així. La bandera de Barcelona, però, no s'ha de pósar horitzonal, s'ha de penjar; la bandera de Barcelona no és bandera, és escut; és un pendó. Aleshores, té, a dalt a l'esquerra, la creu, i a baix a la dreta la creu, i de fons les quatre barres, que se'n veuen dues i dues. En aquest món hi ha de tot, i hi ha gent que se les pensa totes. Diuen, a veure, "com podem demostrar que en .Karagall no es prou catalanista i que l'Ajuntament tampoc", i s'inventen tot aquest tipus de qüestions. Jo crec que la bandera de Barcelona és molt maca. La bandera de Barcelona és la bandera de Catalunya dels barcelonins, i per mi és tan bandera catalana la bandera de Barcelona com la de Catalunya. I a més té la Creu 4e Sant Jordi... "Toma ya!". Aquestes són coses que segurament no tenen massa importància, però que de vegades fan bullir l'olla de l'interés del públic. Ara farem una exposició, que dins i tot penso que la podríem fer mòbil pels districtes, però segur que està a L'Ajuntament. Em sembla que el dia de Sant Joidi tornarà a haver-hi jornada de portes obertes a l'Ajuntament, i s'aprofitaria per fer una exposició de fotos de tots el0 escuts que hi ha a l'Ajuntament. Es impressionant, perquè n'hi ha de dues, de tres, de quatre i fins i tot de cinc barres. En tot cas, a l'Ajuntament o al Col.legi de Periodistes es firà una exposició sobre el tema de l'escut. 14 �- Pregunta sobre si els joves guanyen amb la unificació d'Europa. Jo crec que si. La part do*enta, quina és ? Es que totes aquelles àrees que no tinguii molta productivitat ho tindran malament, perquè les seves empreses aniran tancant per l'efecte de la competència d'altres empreses europees. Des d'aquest punt de vista, no és que sigui negatiu, perquè t'obliga a treballar millor, però es passarà pitjor durant un temps. L'altra part del tema és que Barcelona, per exemple, pot guanyar aquesta aposta; altres ciutats ho tenen pitjor¡ però Barcelona pot guanyar perquè des de fa molt temps està oberta a Europa, la tenim molt a prop, i els hàbits europeus de treballar no ens costaran massa de fer. I hi ha un altre vessant que és enormement positiva per als joves, sense cap mena de du]te. Es el plus de llibertat que Europa representa. Treure les 4ronteres vol dir que pots estudiar en una universitat estrangera, que el títol et valdrà. Hi ha un període de transició, però jo 'veig, per exemple, que les meves filles estan estudiant i estan pensant fer un any en una universitat europea, amb un4 beca Erasmus o amb el que sigui. Això es convalidará aquí, i¡abans no es podia. Quan jo era estudiant no em van convalidar res; jo vaig estudiar a fora i vaig haver de tornar a començar gairebé des del principi perquè el títol que jo m'havia llicenciat a la Universitat de Barcelona pràcticament no servia enlloc.; De la mateixa forma, nos4ltres tindrem més accés com a consumidors; com a producto zt s ens farà patir, però com a consumidors ens afavoreix. Vol dir que tots els productes i serveis europeus els podrem comprar a preus europeus, i si a França fan les galetes més barates i millors, comprarem galetes franceses. Hi haurà aquesta llibertat. La mateixa llibertat de transport, o la llibertat de compte corrent; ara, per demanar un crèdit has de pagar, suposen, el quinze per cent, però si s'unifica Europa tal com està previst, com Alemanya o Anglaterra tenen els tipus d'interés més baixos, podràs anar a un banc anglès o alemany, fins i tot instal.lat a Barcelona, i que et donguin un cr-edit al 8 per cent. Avui en dia, per exemple, les nacions europees que ho tenen millor tenen hipoteques a quinze, vint o trenta anys i amb tipus d'interés del 9 per cent. Aleshores, és clar, amb unes condicions així, el mercat de la vivenda seria més assequible. Entrar Europa voldrà dir que el Banc Hipotecari espanyol i la banca espanyola s'hauran d'amotllar a aquestel condicions, i els joves podran comprar cases. La unificació europea va per aquí. 15 �Si no hi ha cap més pregunta, jo us agraeixo l'atenció, i us demano que participeu en l'olimpíada de demà -no la d'ahir-, que és la de fer entre tots de Barcelona la millor ciutat d'Europa, si pot ser. Compto amb vosaltres. Moltes gràcies. 16 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 4217 Title A name given to the resource Institut de batxillerat "Emperador Carles" / Xerrades Type The nature or genre of the resource Discurs Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Globalització Relacions Internacionals Educació Infraestructures Economia Barcelona Territoris Acció política Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1993-03-10 Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/1309/19930304d_00535.pdf 973bebcc149d240c22a8d4e9ed7ef0f4 PDF Text Text ACTE D'HOMENATGE A WILLY BRANDT Paranínf de la Universitat de Barcelona 4 de març de 1993 13:00 h. Excm. i Magnific Sr. Rector, Sr. President de la Internacional Socialistía, companys companyes, amics i amigues, La darrera visita de Willy Elrandt a Barcelona va ser al febrer de 1988 per a la presentació, de la mà de Hans Mainke, d11 seu llibre "La locura organizada: carrer armamentista y hambre en el mundo" al Círcul o de Lectores. En aquella ocasió vam comprovar que Willy Brandt no oblidava Barcelona, perquè el record que en tenia anava unit a coses molt sentides per ell, com la causa de la llibertat per la qual havia conegut Barcelona per primer cop en aquell any dramàtic del 1937 quan va venir-hi per coordinar el suport dels socialites nòrdics a la República. Aquest, avui, és, doncs, un homenatge de Barcelona a Willy Brandt, no solament merescut sinó també degut. Un homena ge per demostrar �la nostra admirad() per la selva memória, en un moment en que la radical honestedat i el ciar humanisme de Willy prandt resulten estimulants. Pertany a la privilegia 4a generació de polítics que han estat contemporanis de bona part d'aquest segle, i que han participat de manera activa, i a vegades delcisiva, en alguns dels seus esdeveniments més importants. A mi m'agradaria recordar ara, i vosaltres segurament les recordareu, dijes fotografies de Willy Brandt. Dues fotografies que van donar la volta al món i que il.luétren dos moments estelars de la seva trajectlória política i vital. de juny de 1963 La primera és aquella del 2 al costat de John Kennedy, el mític president nord-americà, quan aquest va dir allò de "Ich bin berliner" (sóc berlinès) 1 en un directe desafiament a la pressió soviética sobre Berlín. Willy Brandt era aleshores l'alcalde de la resistència, l'alcalde del Berlín resistent, �el polític de la fermesa enfront de l'amenaça. L'altra fotografia que m'agradaria recordar és la d'un Willy Brandt aggnollat, el 7 de desembre de 1970, davant del monument a les víctimes del ghetto de VarsòMia, destruït per les tropes alemanyes l'any 1944. Es aquest el polític de la reconciliació, l'home de l'obertura a l'Est i del realisme aplicat a la divisió d'Alemanya. Willy Brandt va recórrer tota l'escala de les des de l'acta de responsabilitats polítiques, diputat fins a la pregidéncia de la Internacional Socialista, can avui és succeït pel meu amic, i amic de Barcelona, Pierre Mauroy, i va servir a tots;els llocs amb el mateix entusiasme. Però n'hi ha un que sempre va considerar d'una manera molt especial, i és È el lloc d'Alcalde-president de Berlín. Recordo la primera visita d V ell a Barcelona, sent ja nosaltres a l'Ajuntament democràtic, i com Narcís Serra, enfatitzarit la seva pròpia experiència com a Alcalde, 11 deia: "Willy, hauríem d'aconseguir que hi hagués una llei o �una obligació moral que digués que per ser polític d'Estat s'hagués hag4t de ser, primer, polític de ciutat, s'hagu4s hagut de ser regidor d'una ciutat". I Willy Brandt va contestar: "No només hi crecl sinó que vaig convertir això prácticamentt en llei en el Senat de Berlín quan hi vaig ser". I va fer d'aquesta obligació o d'aquest deure moral una obligació práctica. I volia, va voler i aconsegui que la maj ria deis polítics de l'Alemanya d'aquella época passessin efectivament per l'experiénCia de la política local. Aquella experiència el va ma car profundament. I no només perquè va haver de veure, sense poder-la impedir, la doloro0a divisió física de la ciutat des de 1961, sin?) perquè la ciutat dividida i amenaçadd li va permetre forjar la idea que presidir a des d'aleshores la seva pròpia orientació pública: la conjunció de llibertat i justf.cia. Des del càrrec de cancellet de la República Federal d'Alemanya va impulsar les reformes socials i la unió econò*ica 1 monetària �europea. Dirlem que Willy Brandt va saber anticipar una combinació de Bad Godesberg i de Maastricht. Willy Brandt, doncs, es va deixar guiar sempre per la raó i l'ètica. I si algun cop van entrar en conflicte totes dues, l'ètica sempre va guanyar la partida. Alg4nes de les seves decisions -per exemple, cancelleria federal l'any l'abandó de la 74- reflecteixen aquest combat intern. Alguns deis honors i càrrecs de qué va ser mereixedor, com el Premi Nobel de la Pau, la presidència de la Comissi4 Nord-Sud o la presidència de la Interna ional Socialista mateixa, són el reconeixement del seu compromís amb l'ètica i la r Es parla ja avui de la generació del néts de Willy Brandt. No tots són però, alemanys. Felipe González no amaga ni la seva admiració envers la figura de Willy Irandt ni el seu deute d'agraiment envers e4 aquella persona que va creure en aquell jóve de 32 anys, nomenat Secretan i General del PSOE a Suresnes, �en el congrés de la renovació del socialisme espanyol, que el portaria vuit anys després a les responsabilitats del govern. Més que fer l'elogi dels mèrits passats prou coneguts, voldria destacar ja no només la vigència del seu pensament com el caràcter precursor i moralment inobjectable de les seves propostes. Willy Brandt es va sentir ompromés amb els problemes de seu temps: pex a resoldre'ls va apostar sempre pel futur; per això era un precursor. Willy Brandt es va distingir per fer propostes concretes i possibles. L4 diferència amb altres que també en fan, de propostes, és que les seves es fonamenten se pre en el destí comú de la humanitat; per a x8 eren moralment inobjectables. Moltes de les coses que Will la pura evidència. Però Brandt deia eren rquè l'evidència sigui eficaç ha de ser explicada amb arguments i armada amb idees. �Es el que feia Willy Brarldt. Situava les mancances de llibertat, d'igualtat, de seguretat i de solidaritat $n l'únic context on poden ser enteses i supe ades: el context del món, que per a ell era Est i Oest, Nord Sud, a i'ensems i indissolub ement. La relació entre despesa en armament, miséria económica i cultural i destrtcció ecológica repeteixo, despesa en armament, misèria econòmica i cultural i destrucc ó ecológica- era per a Willy Brandt la causa primera del desordre actual i deis perills que amenacen el nostre futur. Willy Brandt demostrà que el futur de la humanitat és un futur comú, i perquè aquest futur sigui possible afirmav , que la humanitat s'havia de comprendre i organitzar com a tal humanitat. Això tan senzill de dràstiques mesures i però, requereix illy Brandt les proposava. Deia, primer, d'una opinió cal fo entar la pressió pública il lustrada per que estimular els governs indecisos. a �Que cal substituir l'es ratègia de la intimidació per un concepte de "seguretat comuna". Aquestes eren les s ves paraules. Que cal utilitzar en projectes de desenvolupament econòmic i social una part substancial dels recursos perduts en l'armament. Que cal crear un "fons de solidaritat internacional" en què partielpin sobretot els Estats Units i altres grans potències, els que més per a aportar i ttambé tenen més per a comprometre. Deja coses terrenys persones molts similars com semblants han dit Vaclav Havel a les que en i han escrit Raimon Obiols. Deja coses que avui a Pier e Mauroy i a mi mateix ens obliguen. Ens obliguen perquè ell parlava de la unificació a eEcala mundial, de la mundialització deis problemes. I heus aquí que Pierre Maurchr, que ha estat fins ara President de la Federació Mundial de Ciutats Unides, i jo mateix4 com a president �de les ciutats europees, eétem embarcats en l'aventura comuna d'aconse uir que el món tingui una sola organització de ciutats, que davant o el costat de les acions Unides hi hagi ben aviat les ciutats 4nides, una sola organització de ciutats. Willy Brandt de ja que la pau és inseparable de la llibertat. Willy Brandt parlava de la tolerancia. Willy Brandt Va ser potser el primer, potser el precurs del que ara anomenaríem una acció cívica europea. Willy Brandt va ser en molté sentits també un sant del voluntariat, de la 4edicació lliure i voluntaria a les finalitatl de la minora social. De j a, ho repeteix que la pau és inseparable de la llibertat. Ho va creure i l'Ostpolitik que va encapgailar apuntava en aquesta direcció. El 1989, aquest any que dé vegades Raimon Obiols ha qualificat com l'autèntic canvi de segle, li va donar la raó. La unificació d'Alemanya en pau i democràcia va ser la darrera gran satisfacció de la seva �dilatada vida política. El 22 de desembre de 1989 q an va participar al costat de Von Weizácket, de Kohl i de Modrow en l'obertura de la Porta de Brandenburg va ser en aquel moment l'alcalde moral d'un Berlín per fi reuhificat. L'exemplaritat personal de Willy Brandt consisteix en haver estat alhora líder polític i líder moral. Jo diria, ut3ilitzant paraules de Havel, líder cívic, igual com ho va ser Olof Palme. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 4215 Title A name given to the resource Homenatge a Willy Brandt / Paraules Type The nature or genre of the resource Discurs Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Paranínf de la Universitat de Barcelona Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Biografies Commemoracions Política Acció política Brandt, Willy, 1913-1992 Alemanya Europa Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1993-03-04 Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/1308/19930303d_00534.pdf 5f8d42e2fc59fab3f5553ba8da4139d2 PDF Text Text Intervenció de l'Excm. Sr. Alcalde en el Consell Plenari en memória de S.A.R. Don Joan de Borbó, Comte de Barcelona Barcelona, 3 d'abril del 1993 �Amb la celebració d'aquesta sessió extraordinària del Consell Plenari, la CorporaciO Municipal barcelonina aquí reunida i la pròpia ciutat de Barcelona, que els Regidors i l'Alcalde representem, volem honorar de manera oficial, pública i solemne, la memària, la figura i l'obra de Sa Altesa Reial Don Joan de Borbó, Comte de Barcelona. Fill del rei Alfons XIII i pare del rei Joan Carles I, don Joan ha estat un rei que no ha pogut regnar, però que amb el capteniment dels drets de la dinastia i el seu sacrifici personal en favor del seu fill i hereu, ha sabut fer possible la continuïtat històrica de la institució monàrquica, així com contribuir de manera decisiva a la reinstauració, amb ella, de la democràcia en el nostre país. En aquest mateix Saló de Cent, on l'any 1714 els consellers es van juramentar, amb l'espaa a terra, per sortir a defensar la llibertat d'aquesta ciutat contra uns antecessors de la persona que avui homenatgem, la ciutat ja havia rendit públic homenatge al Comte de Barcelona, en agraïment per la dignitat i l'honor amb que ha usat i ha lluït el nom de la ciutat, en adoptar com a símbol de la seva condició d cap de la Família Reial el títol que és herència i recordatori de la nostra sobirania com a país i de la nostra història com a ciutat. Barcelona aquell dia va lliurar a Don Joan de Borbó -i amb això es va tancar un cicle hitòric que em penso evident-, el 19 de gener de l'any 1987, en pr sència dels Reis, de la mà del Rei, la Medalla d'Or de la ciutat. Barcelona va commemorar, quatre anys més tard, el 15 de març de 1991, amb un nou homenatge als Comtes i la Família Reial, el cinquantè aniversari de la seva assumpció del títol que més ehs representa. Avui vull proposar als regidors i regidores de la ciutat, havent-ho consultat al president de la Comissió de Nomenclàtor, als Tinents d'Alcalde i als caps deis grups de l'oposició, que, tenint en compte que el reament de nomenament de carrers d'aquesta ciutat exigeix que hagin passat cinc anys després de la mort d'un personatge per donat-hi nom, però que hi ha un article del reglament que permet que aquelles persones que han estat honorades amb la Medalla d'Or de la Ciutat puguin ser anomenades el dia després de la seva mcrt, vull proposar que el Passeig Nacional, al barri de la Barceloneta, passi a anomenar-se Passeig de Don Joan, Comte de Barcelona. Si tinc la vostra aquiescència, així constarà en acta i serà establert. �Les efígies de Don Joan i col.locades el dia 15 de marçjdel Casa de la Ciutat, han vist p ssar a la tarda han volgut testim niar el llibre de signatures. de donya Maria de la Mercè, 1991 a la galeria gòtica de la els barcelonins que des d'ahir personalment el seu condol en Les relacions amb Cataliknya del fins ara Comte de Barcelona ja foren vives i significatiies per mitjà dels membres catalans del seu Consell Privat -alguns dels quals ens acompanyen avui-, organisme representatiu del seu desig i el seu esforç per mantenir viu l'ideal de la monarquia liberal i democràtica. Les seves cartes des d'Estoril al amics de Barcelona no mancaven mai d'una salutació final escrit a mà i en la pròpia llengua dels qui les rebien. la presència personal creixent de Durant els darrers anys a ha fructificat en una relació la Família Reial a Barcelo entranyable, que Don Joan ha gaudit molt especialment com a home de mar, vocació que ha tran mès també al seu fill el Rei i els seus néts, tots ells esportistes olímpics. Aquesta especial relació de la Monarquia amb la ciutat, que Don Joan ha enlairat a nive l de símbol, ens plauria veure-la culminada en la assumpció solemne del títol de Comte de Barcelona pel seu fill, el Rei Joan Cares. En aquest acte de condol i homenatge de la Corporació Municipal i de la ciutat a la Família Reial i a la figura de Don Joan de Borbó, Comte de Barcelona, crec interpretar els sentiments de tots els barcelonins i el desig compartit de renovar la vocació de comprom í s i de capitalitat de Barcelona amb les institucions que simbolitzen la convivència, la democràcia i la pluralitat com a fonaments del nostre futur. Es dóna per finalitzat aquest Consell Plenari. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 4214 Title A name given to the resource Consell Plenari Extraordinari en memòria a S.A.R. Don Joan de Borbó, Comte de Barcelona Type The nature or genre of the resource Discurs Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Saló de Cent Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Història Monarquia Barcelona Acció política Borbó i de Battenberg, Joan de, comte de Barcelona, 1913-1993 Espanya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1993-03-03 Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/1307/19930303d_00533.pdf 39c225c1b144b25a35ac025d65673791 PDF Text Text Conferència al C.I.P.B. 3/3/93 "Vull fer una reflexió sobre el moment clau que Barcelona está encarant, de solhció consecutiva i gradual de les incidències pròpies del procés post- olímpic ". "Tinc la impressió que, justament en aquestes setmanes, estem entrant en el final d'una fase decisiva, que es pot identificar amb prou precisió, ile la resituació de totes les peces de la complexissima real^tat urbana de Barcelona que van ser sotmeses a les tensions de l'esforç olímpic ". "Estem entrant finalment en un moment en que s'acaba molt substancialment el procés Oe digestió post-olímpica, en una gran varietat d'aspectes: - s'escomet l'orden ció fi~ definitiva dels compromisos econòmics; - s'aclareix el pro i panorama de les realitats materials i físiques de la ciutat; - es perfila la valoració i la significació que l'esforç i l'èxit de Barcelona han tingut en el terreny del lideratge que la ciutat comença a assumir en el context de les ciutats espanyoles; - es produeix l'acaban3ent ordenat de moltes operacions fetes a l'escalf de la fita olímpica; - es configura un carvi molt remarcable en l'actitud dels actors econòmics i socials més emprenedors que ja donen per assimilada la nova dimensió de la ciutat; - es produeix un complortament molt satisfactori d'alguns indicadors que confirmen l'operativitat dels canvis que la ciutat ha experimentat..." "Totes aquestes idees es poden traduir en fets concrets que han de tenir una importànc'a decisiva en una superació més favorable de la crisi. S'ha establert - com vaig dir fa uns dies - una veritable cursa entre les bones i les males notícies. 1 �L'alcalde de Barcelona intentarl donar el màxim relleu a les bones noticies, que són moltes i de gran significació, i dintre de les possibilitats municipals - que les males notícies no siguin altres que les derivades inevitablement de la crisi general." - Solució del conflicte de l'Hotel Arts. - Illa d'Or. - Palau de Mar. - Port. Tràfic de contenidors. Noves connexions ferroviàries (Madrid i Lisboa), noves línies amb Xina, oficina comercial xinesa. - Aeroport. Manteniment de 1 trànsit ï, sobretot, increment molt fort del trànsit internacional. - Delta del Llobregat (ZAL, connexions viàries, etc...) ciutat aeroportuària, - Velocitat Alta entre Barcelona i València. - Nova fàbrica de Seat. - Nova fàbrica i centre de distribució de Sony ("factor Barcelona" a LV). - Nissan. Orient. Exportació de 10.000 vehicles a extrem - Fira. Montjuïc 2. - Hotels (Acabament del nous; l'ocupació...) manteniment de En definitiva, com deia The European la setmana passada, recorrent a una expressió molt anglesa, there is life after the Olympics. Cosa que nosaltries ja sabiem, òbviament. "El que vull subratllar és que justament en aquestes setmanes estem assistint a un moment decisiu, que comprèn, d'una banda, tancaments c e convenis i adaptacions pressupostàries i, de l'altra, rellançament de la ciutat, des d'unes posicions molt més favorables." 2 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 4213 Title A name given to the resource Conferència de premsa després de la Cloenda Cicle Barcelona - Catalunya - Espanya - Europa Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. C.I.P.B. Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Infraestructures Urbanisme Jocs Olímpics Barcelona Acció política Type The nature or genre of the resource Conferència Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1993-03-03 Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/1306/19930226d_00532.pdf ca7a13e47bbe7be76dcfef9d4a4ca1b5 PDF Text Text CONFERENCIA DEL ALCALDE DE BARCEtONA, PASQUAL MARAGALL, EN TOLEDO. 26-2-93 "Los Ayuntamientos y las ciudades en la perspectiva europea" Quisiera empezar subrayando la importancia de que estemos hoy aquí hablando de ayuntamientos, hablando de ciudades, hablando de municipios y de poderes locales, hablando un poco de lo que en realidad es nuestra casa. Recuerdo un artículo reciente, de hará un año quizás, de Václav Havel. Un bello artículo en el cual explicaba qué era para él su casa. Y él decía (cito libremente) "Mi casa, para mí, es mi misma,casa, mi familia, pero también ni barrio es mi casa y'también mi equipo de fútbol de barrio es mi casa, parque son los míos. Y también mi ciudad, por supuestcp, y también BohemiaMoravia, la República Checa, per-4) también es mi casa el Estado Checoslovaco. También y0 me siento ciudadano europeo, también Europa es mi casa y hasta me siento ciudadano del mundo, como persona humana que soy. Por tanto, todas éstas son mis patrias. Y aún hay más, porque yo que he sido prisioneroj cuando me cambiaban que me sacaban de mi de celda, tenía la impresión casa, la celda que había sido mía y que yo me había arreglado". Pero al final de este artículo» Havel se preguntaba cuál de todas estas patrias es'más patria, cuál de todas ellas es la més merecedora de respeto, y él mismo encontraba la respuesta en la ciudad, en el civismo. Porque para Havel el civismo es el único patriotismo completo porque es el único que respeta a todos los demás. Porque el civismo es aquel sentimiento que hace que reconozcamos en cada persona todas sus casas, todas sus pertenencias, todas sus patrias. Por lo tanto, si de algo me hacen declararme ciudadano, dice Havel, seré ciudadano de mi ciudad, cívico, ;una persona humana que hace de su ciudad el principio dS una patria que no se termina nunca. Y a mí me gusta hablar en ese tono, que es el nuestro, de cosas que sabemos, de cosas que conocemos, de personas - casi diría - que conocemos... Y quizás menos en mi ciudad que en algunas de las ciudades que están aquí representadas, porque mi ciudad es muy grande; y yo debo reconocer que hablo más por algunos de ustedes que por mí mismo. �En todo caso, es importante hablar de ciudades, hablar de municipios y de poderes locales y hacerlo en un momento histórico de nuestro 'país. En un momento histórico también de Europa, en el que nosotros entramos, y se forma un país único, prácticamente una unión europea, y uno se pregunta qué es Europa y cómo va a funcionar. Y recordando el papel importante 0 fundamental, de los ayuntamientos en la consolidación y en la implantación de la democracia española, el papel que tuvieron y que a veces se olvida, pero que siguen teniendo hoy, tenemos que añadir otra importancia, que es no ya la importancia española de la democracia local, sino la importancia europea de la democracia local. Ver cual es el papel que los municipios van a tener en la construcción de Europa. Y voy air intercambiando los dos papeles porque los dos me parecen importantes: el papel de los municipios en España y algo que no está muy lejos, que es el papel de los municipios en Europa. En este sentido, yo podría resumir ahora mi conferencia en cinco frases, cinco afirmaciones, que son: Primera: Hay que establecer el principio de subsidiariedad. Y como éste es un nombre muy raro, sería bueno cambiarlo por otro más sencillo, el principio de proximidad, es decir, el principio de que lo más próximo es lo que cuenta rtás. Segunda: Hay que aproximar el Estado a los ciudadanos a través de los municipios. No niego que haya otras maneras, pero digo que hay sobre todo que aproximar el Estado a los ciudadanos a través de los municipios. Tercera: Ha sonado la hora de la administración local. Y no nos gustaría esta vez tenennos que arrepentir de haberlo dicho. Cuarta: Empezamos la segunda etapa del cambio. Nosotros no estamos aquí para conservar nada, estamos aquí para seguir cambiando. Quinta: Les voy a hacer una invitación al optimismo, pero bien entendido de que esta invitación al optimismo no es convencional, sino que es hecha desde la convicción de que invitar al op#imismo hoy es invitar al realismo también. Que siendo¡realistas, tenemos que ser optimistas. Para terminar, unas bellas palabras de un poeta de 1900 que a ustedes seguro que primerq les sorprenderán, y finalmente espero les gustarán. �Desde que en 1951 fue creado el movimiento de ciudades de Europa, el Consejo de Municipios y Regiones de Europa, que se llama ahora, Europa empezaba a reconocer algo que había sido siempre en la historia, es decir, un sistema de ciudades. En eso Europa es distinta a América. Porque América, ni en su Constitución ni en sus tradiciones políticas reconoce la existencia de poderes locales fuertes. Los poderes locales son creación de los Estados o bien emanación de la propia población en forma de ciudades incorporadas, como les llaman ellos, Incorporated Towns. Pero no están reconocidos en la Constitución, ni en la de Estados Unidos ni en la del Canadá. En cambio, vemos como Maastricht si reconoce lo que es propiamente la existencia de un poder local y reconoce la existencia de algo distinto que la propia nación y que los propios Estados asociados en la Federación, que son las ciudades y que son también las regiones. Las ciudades de Europa fueron las que crearon condados, fueron ellas, y no al revés como en Estados Unidos, país de conquista, país de marca, país de frontera. Aquí fue al revés, fueron las ciudades quienes crearon los condados, los condados 'quienes crearon las repúblicas y las repúblicas a veces crearon imperios. Yo les voy a decir una serie de nombres de ciudades que han creado cada una de ellas un imperio, y que son ciudades evidentemente europeas, como Roma, París, Viena, Londres, Berlín, Toledo, Madrid. Todas y cada una de estas ciudades han tenido imperios en los que, por decirlo así, no se ponía el!sol, y son cada una de ellas, sólo, una ciudad europea hoy. Son ciudades europeas. Pero también están luego las ciudades que no han sido capitales de imperio y ni siquiera capitales de Estado. Y detrás de cada una de ellas hay unas resonancias que son irrebatibles, sin las cuales Europa no se entendería: Florencia, Munich, Manchester... cada una de ellas nos sugiere algo, nos sugiere una parte de lo que entendemos por Europa. En Manchester pensamos en la industria, en el capitalismo salvaje del siglo XIX, con toda su pujanza y toda su crueldad. Cuando hablamos de Florencia no hace falta que les explique... Munich es Baviera y todo lo que ésto representa, la música, la historia. Munich fue un reino propiamente, con un rey loco al final, amante de la música, pero que tuvo ejército hasta el año 1914. �Y Bilbao, y Amberes, y Rotterdam f y Milan, y Barcelona, y Colonia, y Bruselas, y Santiago de Compostela, y Venecia, y Edimburgo, y Sevilla,,y Praga, y Montpelier. Y cada una de estas palabras nos sugiere algo que, todo sumado (y tendríamos que ir siguiendo), compone el concierto de Europa; y es bueno que Europa, en ese momento de renacer o de nacer formalmente, no se olvide de las partes componentes que laidefinen. Hoy, la colaboración entre las ciudades es la red de seguridad de la construcción europea. Las ciudades de una y otra parte de Europa están dando pasos importantes de colaboración, y esto lo hemos visto recientemente en Praga, en la Asamblea del Consejo de Municipios y Regiones de Europa. Lo vimos el mismo día que en el Parlamento checoslovaco se estaba votando la separación de bienes entre la República Checa y la Eslovaca, en una situación "tan irremediablemente perdida, desde un punto de vista político, que ni siquiera pudieron hacer la separación en octubre, que es cuando querían, porque les faltó quorum. Este mismo día de octubre, el 'alcalde de Bratislava, que es la capital de Eslovaquia, "y el alcalde de Praga, que es la capital de Bohemia-Mo r avia y el alcalde de Varsovia y el de Budapest y 300 alcaldes más, nos reuníamos en un teatro de Praga para decir todos exactamente lo mismo, en el mismo lenguaje, para decir todos: Queremos Europa, queremos más Europa; en segundo lugar, queremos más subsidiariedad, es decir, más proximidad al poder; y tercero, queremos colaborar más directamente, queremos ponernos en contacto directo, de ciudad a ciudad, informando al Estado, pero directamente. De ciudad a ciudad." Y ese lenguaje era común y el adento era el mismo, no había ninguna acritud. No había !en esa ciudad, que en ese momento se estaba dividiendo, estaba perdiendo, por decirlo así, su capitalidad de una república mayor, no había ninguna acritud y el lenguaje era llano entre todos los que estábamos en esa reunión. Algo habremos hecho los españoles, y diría los municipios españoles, algo habremos hecho verdadaremente importante entre todos para que Europa nos haya otorgado la confianza de presidir ese Consejo de más de 300 ciudades europeas a las que se suman las más de treinta mil entidades locales que están agrupadas en el Consejo de Municipios y Regiones. Esta es la situación desde la lcual hoy nos podemos plantear la primera afirmación, que es la �subsidiariedad, que nos lleva de la mano a otra, que es la de la igual dignidad de todos los poderes. Déjenme empezar por un tema que tiene algo de enojoso: la presencia de los municipios en los organismos europeos coincide hoy con los deseos de afirmación de un grupo de colectividades territoriales -las regiones, las comunidades-, algunas de las cuales han llegado a pedir la exclusión de los municipios del Comité de las Regiones de la Comunidad Europea, aprovechando la confusión que sólo su nombre puede derivar, pero no su contenido, puesto que lo que está establecido en el Tratado de Maastricht, claramente en su articulo 198, es que el Comité se llama de ¡Regiones pero es de Regiones y Municipios y Corpora4iones Locales. Y por tanto, espero que en la próxima revisión de Maastricht en el 96, lo primero que se ca$bie sea el nombre del Comité, para que sea más acorde con su propio contenido. La posición del Consejo de Municipios y Regiones que yo presido, que es la misma que la de la Federación de Municipios y Provincias de España, es la de que hay que constituir el Comité de las Regiones que se creó en Maastricht sobre una base equilibrada para desarrollar durante los años que nos separan hasta la revisión del Tratado, hasta el 96, un diálogo constituyente, no un organismo constituido y cristalizado. Nos consta que en todas partes hay voluntad de diálogo entre ciudades y regiones, aunque por supuesto no falte el exclusionismo de alguno. Los¡dias 15 y 16 de marzo, Miguel Angel Martínez y yo vamosía estar en Estrasburgo en una sesión de lo que es la !Europa mayor, no la Europa comunitaria de los Doce, sino la Europa grande de los 27, cerca de 30 ya. Y es t a Europa también tiene una Conferencia de Poderes Locales y Regionales, que esta vez se llama así, se llamalbien, como es. Y las regiones piden a los municipios, que son dominantes en esa Conferencia, que les dejen entrar y que les dejen además no sólo entrar, que ya están representadas, sino tener su propia sección, su propia Cámara, llegaron a decir. Y las ciudades vamos a decir que sí. 1 1 En fin, se convino finalmentelque no se hablaría de cámara pero sí de sección. Y las ciudades vamos a decir que si. Las ciudades españolaá ahí y el Consejo de Municipios y Regiones de Europa, que tiene la mayoría en el Consejo de Europa de Poderes Regionales y Locales, van a decir sí a las regiones, pueden ustedes entrar como sección. Hagamos una sección de municipios y una sección de Regiones. Pero no hagamos lo contrario en el Comité de Regiones. Hagan ustedes el favor de �entrar aquí y constituir su sección y hagan el favor de dos cosas: una, mantener con los poderes locales una asamblea única, anual, que ésta es la famosa conferencia de poderes locales c:siginales de Europa, y en segundo lugar, aplicar la misma filosofía en Bruselas el día que se tenga qué constituir el Comité de las Regiones, y no dejarse engañar por falsedades que son puramente nominalistas. Todos vemos que Maastricht es un paso histórico, que nace de la Europa territorial, la Europa concreta, con ;nombres, acentos y físicamente determinada, perfiles diferentes y, con todo, irrevocablemente dispuesta a esa frase tan bella, que es la unión en la libertad. Esa es la definición d4 federalismo que hacía un poeta catalán a principios de siglo, la unión en la libertad. 1 Todos vemos que en Maastricht Ia renacido o ha nacido formalmente esta Europa. ¿Y qué debemos entender por un principio de subsidiariedad? Primero, la política -y ahí hay un acto de humildad que tenemos que hacen todos- es subsidiaria de la sociedad, es decir, no :debe de meterse ni el Estado, ni la Autonomía, ni siguiera el municipio, en nada que los ciudadanos puedan resolver por sí mismos. A lo mejor, organizar un partidd de fútbol no requiere ningún color político. Pues que no entre nadie de los poderes políticos de ningún tipo' Y dentro de la política, la Comunidad Autónoma nacionalidad, región o "land" o estado federado, no debe de intervenir cuando municipio u otra institución local pueda resolvery actuar por si misma. Y siguiendo este principio, tampoco los gobiernos federales o estatales en su caso, o las naciones-estado deberían intervenir en la solución de temas que las Autonomías o regiones, etc, pudieran solventar, en el bien entendido de que, tras esta afirmación que acabo de hacer, hay que hacer otra, axenglón seguido; en el bien entendido de que hay confianza federal, lo que en alemán llaman "bundestreue" . Esto sólo puede aplicarse cuando hay una constitución espiritual no escrita que permite y garantiza que entre todos los poderes que forman la federación haya confianza; no cuando hay desconfianza. Y para mi, en este país, aparte de los partidos que somos, que somos varios, el nuestro y otros, hay dos partidos que no coinciden con las fronteras de nuestros partidos, que son el partido de la confianza y el partido de la desconfianza. Y hay quien se acerca a la �federación o al Estado de las Au onomlas sobre la base de decir "a mí que me paguen primero y luego entro". Antes de afirmar, preguntan, o antes de conceder piden. Y éste es el partido de la desconfianza, y de ese partido, que unirá a muchos de los localistas de toda España, que se han ido copiando del primero y los unirá en una suma que no dará resultado, porque esta suma es insumable, que es la suma de los egoísmos y no la de las generosidades. A este partido le llamo yo el partido de la desconfianza, y nosotros deberíamos ser, en nuestro partido, muy rigurosos en no dejar que nadie, en ningún momento, se apunte al partido de la desconfianza. Nosotros somos de los que creemos que la España de las Autonomías se puede construir precisamente porque el buen sentido se puede imponer, y porque la generosidad no anda escasa en España en estos tiempos, aunque parezca mentira. Y para proseguir, con el principio de subsidiariedad, en lo alto de la escala europea, las instituciones comunitarias deberían dejar a los Estados todo aquello que sea posible que éstos resuelNfan. Esta frase que he dicho tan deprisa, desgraciadamente, es la que la gente identificó con el principio de subsidiariedad porque ésta es lalúnica que interesaba a los ingleses. Los ingleses han presidido en los últimos seis meses Europa e hicieron de la conferencia de Edimburgo, básicamente, una conferencia basada en la identificación del principio de subsidiariedad con esta parte de su contenido, que es sólo una de las muchas partes que tiene, como habéis visto. Esta es la sustancia del princip4o de proximidad. Sus fuentes legales son dos: una, la Carta Europea de Autonomía Local, del Consejo de Europa, fantástica Carta que todos los concejales y regidores y alcaldes de municipios deberíamos tener e4 el cajón más cercano a nuestra mano en la mesa del despacho, porque es derecho positivo, porque es una Carta que ha sido ratificada como tratado internacional por el Estado español y otros veinte de Europa y siendo ley positiva, se puede invocar y los jueces lb aplican, y os podría explicar algún caso de sentencias en que los jueces ya han utilizado este principio pa a favorecer a algunas corporaciones locales frente a las pretensiones de otras. Es derecho positivo español, y no sólo eso, es derecho positivo español de la mayor jerarquía después de la Constitución. Está por encima de las leyes ordinarias, �y por tanto prevalece. En fin, si algo tuviera que hacer hoy una reunión de alcaldes, sería repartirse mutuamente la Carta Europea de la Autonomía Local porque ahí está no sólo la base de nuestra seguridad, sino la base del futuro europeo. Y la segunda fuente de este principio de proximidad es la propia declaración de $Maastricht a la que deseamos una vigencia bien pront4 y bien total. Caminamos pues hacia un concepto yo diría sustantivo y generalizado de subsidiariedad, más allá, por decirlo ahora al revés, hacia un concepto de proximidad al poder, que evite también la opacidad que a veces existe entre niveles de gobierno. Comq si las instituciones europeas no pudieran saber lo que pasa más allá de la puerta del Estado, de cada uno de los Estados, porque en virtud del principio de subsidiariedad no pudiera. No es cierto. Más allá del gobierno inmediatamente inferior existe una realidad que el gobierno superior no puede ignorar, aunque sobre 011a no puede actuar si no es de acuerdo con el gobierno ;inferior. Ahí sí que vale la precaución, pero no en el sentido de mantener la ignorancia. No sé si me explico: No pueden ser opacas las realidades. Un gobierno nacional puede contratar y puede convenir con las diputaciones o los ayuntamientos, siempre sabiéndolo y conociéndolo y no obstaculizando los principios e la Autonomía ni las competencias de la Autonomía. Pero no se puede pretender que un gobierno nacional no conozca lo que pasa detrás de las fronteras, por decirlo así, de las paredes erigidas por una comunidad local. Y diría lo mismo de las relaciones entre l Comunidad Europea y las regiones y las ciudades, a cesar de lo que se dijo en Edimburgo. En Edimburgo se dijo algo muy interesante si se interpreta bien: se dijo que las reuniones entre instituciones europeas y regiones o ciudades deberían estar siempre de acuerdo con la opinión de los estados, y en eso yo creo que hay que estar de acuerdo. Pero de eso no debe derivarse que haya opacidad y que las instituciones comunitarias no puedan ni siquiera saber o dirigirse a, o saber lo que ocurre en las regiones, en las provincias o en los municipios. Deben saberlo. Y siempre informar al Estado. Yo creo que esta es la auténtica concepción del principio de subsidiariedad y de proximidad. Todo eso quiere decir algo enormemente tràscendente, puesto que pone en juego algunos de los principios básicos de la �política tal como la hemos entendido hasta ahora, que es el principio de igual dignidad de todos los niveles de gobierno. Todos los niveles de gobierno son gobierno. El gobierno federal, o central en nuestro gobierno local, a lo caso, el gobierno autonómico y anglosajón. Todos los gobiernos son gobierno y merecen el mismo trato e igual dignidad. el Y el principio de soberanía tiene que convivir con este otro principio. El principio de soberanía nacional tiene que convivir con el principio de igual dignidad de todos los gobiernos. Significa todo esto además que los ciudadanos pueden reclamar, en nombre de esa misma dignidad, que no se edifique ningún nivel administrativo ni se preste servicio público alguno que no se justifique ante la sociedad como imprescindible. Todo esto me lleva a plantear una hipótesis, que sólo es una hipótesis y no quisiera haceros comulgar a todos con la hipótesis, pero sí que la considerárais, y es la de quienes desde esta óptica pueden reinterpretar quizá la famosa crisis europea de ;].as relaciones entre sociedad y política, o entre laígente y los políticos, o entre ciudadanos y clase politica de la siguiente manera: las cosas quizá no siempre se están haciendo al nivel de proximidad que los ciudadanos perciben como posible y deseable, es decir, no es que no se hagan las cosas bien, no es que no se hagas las cosas que hay que hacer. Si que se hacen las cosas que hay que hacer, gente quiere que se pero no se hacen desde donde hagan, desde la proximidad que la gente quiere tener con el político que protagoniza Osa acción. le A veces, esa proximidad, como reclaman más y más observadores cada día, puede conseguirse mediante una mayor o mejor pedagogía política ? Por ejemplo, se ha dicho que Europa no se entiende porque no se explica bien, o tantas otras cosas, como el Estado de las Autonomías, que la ciudadania no la entiende porque no lo hemos explicado bastante. Hay;que explicarse más, de acuerdo. Pero cuando uno oye ildefinidamente que hay que explicarse más, empieza asospechar que lo que ocurre es que no se está explicando lo que la gente quiere que se le explique, o bien que no lo está explicando quien la gente quiere que lo explique, o bien incluso puede fallar el quien y el donde. Por eso propongo que al principio de la subsidiariedad se le pudiera llamar definitivamente también el principio de proximidad. Esta es la auténtica cuestión en juego. Segundo punto: aproximar el Estado a los ciudadanos desde los municipios. Podríamos decir todo esto de otra manera: aspiramos desde un nivel de la ciudad y la vida �local a civilizar el Estado, y que nadie se ofenda. Civilizar en el sentido civil, de cives, que es derivado de "polis", idéntico a ciudad, en el sentido de hacerlo más civil, más cercano, más en minúscula y sin pérdida de eficacia. He leido datos de Inglaterra que demuestran que mediante los planes de ocupación llevados por el gobierno central costaría tre$ veces más crear un empleo que desde un plan gestionado localmente. Estos son cálculos del partido laborista y los datos que daba eran exactamente estos. Por cada libra esterlina que se gastaba el poder local en crear un empleo, tres debía de gastarse el poder central. Por la distancia que hay entre quien define la política y quien, en definitiva, tiene que definir. Aproximar el Estado al ciudadano ha de ser, y pronto, algo muy concreto, si no queremos que quede para siempre en un deseo insatisfecho. Con aproximar el Estado al ciudadano, con civilizar el Estado, no quiero decir sustituir el Estado por la sociedad civil, quiere decir solaparlos. Para buscar uha imagen muy gráfica: supongamos que la administración pública es un edificio que hay planta baja, muy grande con varios pisos en entresuelo, primer piso y azotea. Bien, la planta baja son las ciudades, los municipios El entresuelo son las autonomías. La planta primera son los estados y la azotea sería Europa, que es a lo último que hemos llegado. el é Yo creo que dentro de ese edificio hay que trasladar los muebles del piso alto a la planta baja y abrir las puertas a la circulación de las personas, en la planta baja. Esa planta baja son las ciudades, los municipios, y para llegar a ellos desde lo alto del Estado, hay que pasar por el entresuelo que son las autonomías, y hay que solicitar a las autonomías que no acumulen ahí todo el peso, que no quieran acumular ahí todo el peso, a riesgo de hundir el edificio. Es importante que se entienda que quizá lo más interesante de esta década que se abre va a suceder en la azotea y en la planta baja k en Europa y en las ciudades. El Estado y las autohomías, es decir, el Estado de las Autonomías, debe saber proseguir el esfuerzo de 15 años que llevamos:ya, en otro terreno, debe saber vencer el cansancio seguir renunciando a identificar la seguridad y estabilidad del edificio político con determinados niveles de ese edificio. La fuerza que cambie este paísile vendrá, como decía Felipe González hace muy poco, 1 primero, del plus de 1 10 1 �libertad europea. El lo decía contraponiéndolo a la visión un poco anglicana de la Europa burocrática o tecnocrática de Bruselas. Y él decía que no, que Europa para nosotros es otra cosa, para los chicos de mi país, decía, y para los ciudadanos de mi país es otra cosa: Europa es un plus de libertad, libertad de viaje, de empresa, de estudios o de cuenta corriente... Y en segundo lugar le vendrá dé la consolidación de espacios con calidad de vida, competitivos, completos, capaces de aliarse con sus vecinos, seguros, limpios, ordenados, dotados de proyectos, ambiciosos, tolerantes y bien equipados. Es decir, de un sistema de ciudades digno del país que ya hemos construido y de la nueva patria europea que nace ahora. El Estado, pues, se civiliza y enriquece en las autonomías y con las autonomías y éstas con las ciudades y sus pueblos, y todos con Europa, con la libertad sin fronteras que Europa significa. y esta vez sin ha llegado, Tercera afirmación: paliativos, la hora de la administración local. Nosotros tenemos una rica experiencia en el gobierno municipal, en Catalunya como :en Castilla, en las grandes ciudades industriales,£ en las pequeñas y medianas, en los pequeños muni4ipios rurales. Todos hemos compartido una profunda y rica experiencia de democratización de la vida locall es decir, una tarea de gobierno y de mejora de la vida cotidiana de nuestros conciudadanos. Hemos participado, en los últimos 15 años, de una forma activa en la construcción de una democracia avanzada, hemos contribuido decisivamente a instaurar en nuestro país los hábitos y costumbres democráticas. Yo recuerdo hasta qué punto, en el famoso 2$-F del 81, se tuvo que decir que lo que realmente había ido creando espíritu democrático en este país había;sido esta fina lluvia que había venido de la vida muni c ipal, de la democracia municipal, que había ido empapando el terreno seco de democracia de la piel de toro. Había sido esta infiltración diaria, constante¡ permanente, de los concejales democráticos de toda España sobre nuestro territorio. Fue esto, con toa seguridad, lo que desarmó a los que querían armars e contra la democracia. Y estoy hablando en un sentido /figurado, un sentido político pero tremendamente real al mismo tiempo. Los ayuntamientos han prestado además una colaboración leal y desinterasada en la construcción del Estado de las Autonomías. Cuando nosotros íbamos al ministro de Economía y Hacienda, al anterior y al actual, y le �decíamos que queríamos pasar del 8 % del presupuesto del Estado al 12 %, nos decía Con razón "no me pidan sobre el presupuesto neto porque el presupuesto neto mío va a ser cada vez menor, no l se hagan ilusiones de que ustedes, manteniendo el 8 %!ni incluso subiendo al 12 %, de lo que a mí me queda depués de transferir les vaya a salir bien el negocio" Y ahí tuvimos que inventar otra ecuación, que nolera la del 8 ni del 12 %, sino que era la del 50/ 25/ 25. Es decir, la mitad para el Estado y la otra mitad para los poderes territoriales también a partes iguales. Seguro que esta ley puede tener; mejoras, seguro que alguien podrá demostrar que es ! más científico 28 que 25, o el 49 y no el 50. Da lomismo. En todo caso, nosotros nos fijamos este principio por reducción al absurdo e irrebatible, y debía de haber y lo ha habido, una reducción del gasto neto, final, del Estado, porque a última hora todos saben que mucho sale del Estado, de su presupuesto bruto. En su presupuesto neto debería haber una disminución y la ha habido. España ha pasado del 80 o del 90 % de gasto público realizado por el Estado central a un 60%, seguramente, y ha pasado de un cero de las autonomías que en el año 80 no existían, a un 25 casi en el año 93. Hay diferentes versiones sobre esta cuestión, depende de que contemos o no las pensiones, las clases pasivas, los intereses de la deuda, etc. En fin, yo creo que estamos alrededor del 15 - 25 - 60 en este momento, y eso quiere decir que los ayuntamientos no han aumentado. Incluso estoy dispuesto a admitir que los ayuntamientoshan mejorado. Pero no Los han mejorado todo lo que debían mejorar. su ritmo de ayuntamientos se han sacrificado, incremento de recursos se ha est4ibilizado porque había muy delicado, muy en juego algo muy complejo, cristalino, muy fácil de romper l que era esa confianza ese Estado de las Autonomías que antes general, decíamos que ha sido nuestro objetivo prioritario en la década de los 80. Pero es que ahora estamos en la década de los 90, y por tanto Iiay que ir pensando en otra cosa. En este horizonte de profundización de la democracia y de la integración en Europa, há llegado la hora de la administración local. El principio de proximidad aquí tiene que significar no sólo dinero y no sobre todo dinero. Primero de todo, mayor confianza política, mayor confianza político-administrativa del gobierno y de las autonomías en los ayuntamientos y diputaciones o comarcas o áreas metropolitanas, A mí no me sirve el argumento de que en un país donde las cosas, por la �mejora de la democracia local, puedan llegar a situaciones como las que estamos viviendo en la ciudad de Marbella, o en algunas de las ciudades vascas, con alcaldes de HB, a mi no me sirve el argumento de que, puesto que existe el alcalde de Marbella y alcaldes de HB, a los ayuntamientos no se les pueden dar determinadas cosas. No me sirve porque para algo sirve precisamente la democracia local l para corregir de una forma rapidisma los errores que el votante haya podido tener. Ustedes miren la mortalidad política, en el mejor sentido de la palabra, de los: alcaldes, luego las comparan con las de los diputados y gobernantes autonómicos y luego con las de los ministros del gobierno del Estado y verán que la mortalidad política de los alcaldes y concejales es mucho mayor. Y lo es porque el edificio en el que viven es mucho más democrático, es cristalino, las paredes son transparentes, no hay nada que Ocultar. La gente sabe lo que paga y lo que recibe y por tanto, se pueden dar pero esas anomalías como las que hemos l citado, anomalías tienen corta vida en una democracia sana. Por tanto, que no se nos diga "mayor confianza política no, porque usted sabe, puede ser que se la estemos dando indirectamente y no querríamos dársela a tal señor o a tal otro señor". Ahí está la democracia para corregirse a sí misma. Por tanto, en primer lugar, mayor confianza política. reconocimiento de los niveles En segundo lugar, competenciales reales y de las potestades jurídicas y administrativas correspondientes para que la administración local pueda hacer,valer suficientemente su autoridad, como la propia del Estado, en temas perentorios y complejos, como por ejemplo la circulación de vehículos y la disciplina vial. Hay iniciativas, en este momento, de la FEMP y de otros ayuntamientos, como Madrid y Bar4elona, en el sentido y este es un ejemplo muy concrete, y ustedes dirán que es demasiado concreto, que no e$ bastante político, y yo les diré que se equivocan, porque a la gente es lo único que les interesa-, en el sentido, decía, de la presunción de veracidad de las denuncias formuladas por vigilantes, por auxiliares de la policía municipal. Y dice el legislador estatal que , esto no es nada, que esto es una minucia que lo arregla el alcalde de otra forma. Esto no es una minucia, esto es lo mismo que decir que en nuestras ciudades no se pueden implantar las zonas azules. Modificaciones en el procedimiento sancionador que permitan la suspensión del permiso de �conducir o por puntos. Esta cosa tan "peregrina" valió pero ha valido en Francia una agitación enorme, rescatar miles de vidas. Ahí están las estadísticas absolutamente espectaculares de la disminución del número de accidentes mortales en Francia en los últimos meses gracias a tener la valentía política, que la hubo, de introducir de un sistema de suspensión por puntos del carnet de conducir. En este momento no tenemos capacidad para corregir conductas que en el fondo hacen a nuestros ciudadanos poco confiados en la democracia porque ven que son conductas antisociales, conductas de vandalismo y de conducción temeraria. ¿Cómo pueden ustedes entender ue el alcalde de La Coruña no pueda retirar el carnet de conducir a un conductor que vaya con su coche andando por encima de la acera e impidiendo que los peatones pasen? ¿Cómo es posible ese desaguisado, de que lo que llamamos poderes locales sean tan poco poder que ni siquiera puedan reaccionar in situ y de forma gráfica y ejemplar ante circunstancias como esta que se repiten cada día y miles de veces en las calles de nuestras ciudades grandes, medianas y pequeñas, porque las ciudades pequeñas no están exentas de estos problemas, al contrario, van siguiendo a las ciudades mayores? Y ese desorden en la calle es un O de los problemas más importantes que tiene nuestra gobernabilidad en este momento. Responder a esos problemas nos darla mucho más crédito que solucionar muchos de los problemas de 1812 y del siglo pasado que afortunadamente ya hemos solucionado, los grandes tema$ de la política con masyúsculas. Adecuar la dotación de recursos económicos, por supuesto. El gobierno y las autonomías deben resolver esa crisis de las finanzas municipales con medidas estructurales eficientes, hijas de esa confianza política que reclamamos. Tendencia hacia el reparto 50 - 25 - 25 que en nuestro congreso último establecía como objetivo dentro de la década antes del año 2.000 y que por tanto se va a jugar en l9s años que van de 1993 a 1997 de una forma muy clara. Posibilidad de participación de los ayuntamientos en los impuestos fuertes y elásticos sin entrar en colisión con los que puedan corresponder a las autonomías. Y los impuestos fuertes y elásticos porque no es posible que las ciudades tengan que recurrir a retratarse cada 4 o 5 años delante de sus poblaciones de forma más o menos brutal con fina nueva sorpresa para �el ciudadano contribuyente que $e entera de que va a tener que aumentar en un 60, 70 u 80 % un impuesto que se le había ido quedando atrás por falta de actualización. Eso no es posible, porque es lo mismo que poner una bomba de relojería detrás de cada alcaldía, del partido que sea, además. Es un sistema de desestabilizar la vida local no dotar a los ayuntamientos de sistemas más ágiles y más flexibles de financiación. Y por último, mayor colaboración entre los municipios, por la vía de sus propias organizaciones que ya existen, como la FEMP, o el Consejo de Municipios y Regiones de Europa, pero también en el de las relaciones bilaterales o de grupo entre ciudades, como las que ya también existen entre las grandes ciudades españolas y en el grupo de Eurociudades. Cuarta afirmación: entramos enfila segunda etapa del cambio. Los ayuntamientos y lOs poderes locales han sido quizá la cara más directa y visible del cambio que este país ha vivido en los últimos años. El cambio socialista del 82 había tenido un prólogo electoral que a veces algunos olvidan, un prólogo electoral y de gobierno en las primeras elecciones municipales democráticas de 1979. Pero desde 1987 y desde quizá un poco antes fallan cosas muy básicas para solucionar problemas en el campo del tráfico, de la seguridad y de la vivienda. No ha sido casual que los ayuntamientos y diputaciones se convirtieran en el gran vivero de los altos cargos para los sucesivos gobiernos socialistas, como es el caso de Narcís Serra. Pero no es sólo esto. A mi no me satisface la famosa frase de que los municipios son la escuela de la democracia, (a veces parece que dijeran la escuela de párvulos de la democracia). Por ahí tienen que pasar para luego llegar a ser los auténticos políticos. Se equivocan: la auténtica política es aquella que a la gente le interesa. Este país ha resuelto sus grandes temas seculares, porque en estos 15 años, 12 de los cuales han sido socialistas, se han hecho los cambios la reforma agraria, la separación de la Iglesia y el Estado, la reforma militar, la entrada en Europa, la reforma administrativa, la fiscal, las grandes reformas que el país tenía pendientes y que la República quiso hacer y no pudo porque no tenía aliento, porque no tuvo fuerza política para ello. �Todo esto se ha ido haciendo, y sin embargo la gente no tiene la impresión de que la vida en la calle cada día sea muchísimo mejor. Ahí estamos. No nos faltan motivos de confianza y de estímulo, pero no nos faltan tampoco nuevos retos que afrontar y nuevos problemas que resolver. Hace falta más cambio. Ahora viene la asegunda parte. Y no ganaremos nunca una elección sobre la base de conservar. ¿Quién puede hacer las reformas que este país está pidiendo a gritos en la vida local, esta reforma de las pequeñas cosas? ¿Quién puede hacerlo sino el partido que fue llevado a resolver los grandes problemas con el pueblo, con 10 millones de votol en 1982?. Vamos a ver si somos capaces en nuestro lenguaje, con nuestra manera de actuar, nuestra confianza, de demostrar que "los conservadores", de cambia, nada, y que "los progresistas, de cambio, mucho", y que somos capaces de cambiarnos hasta a nosotros mismos si conviene. No estamos apegados cada uno a muestro sillón, somos capaces de dejar paso a otros mientras sean otros que vengan con real ánimo y con real ',capacidad de cambiar. Bien, desde la vía local, desde los ayuntamientos y diputaciones, podemos encabezar de nuevo este proceso. Estamos acostumbrados a afrontar los problemas de todo tipo que se plantean en nuestros municipios sin preguntarnos si son o no son de ¡competencia municipal. No vamos a decir que somos los me47ores, nos basta con decir que llevamos 12 años trabajando por la libertad y por el cambio y que lo vamos a seguir haciendo. Con el optimismo de quienes se sienten cargados de razón y de quienes conocen las caras y los problemas de sus ciudadanos y por tanto estamos menos pendientes de los intermediarios de la opinión, porque vemos las cosas más directamente, porque bebemos el agua de la fuente, porque vemos la cara de nuestros conciudadanos cada día. Y esto, que no es cómodo, es sin embargo un privilegio, porque nos permite saber exactamente sin necesidad de ver la prensa cada mañana lo q(ue está pensando la gente. No podemos renunciar pepe al cansancio, la incomprensión e incluso el acoso de nuestros adversarios políticos a seguir encabezando el progreso de nuestro país desde una actitud abierta a todas las colaboraciones. Esta fue en el 82 la fuerza del cambio, y debe ser siempre nuestra fuerza, promover el futuro y el cambio desde el diálogo, la colaboración y la apertura a todos los sectores sociales progresistas, 16 �que son la mayoría, y a todos .os sectores sociales realmente esperanzados, que son también la mayoría por mucho que las encuestas a veces digan lo contrario. Se dice y se repite que estamos en una época de crisis de las grandes ideas, pero nuestra tradición socialista es la tradición de la libertad y de la solidaridad, que nos permite y nos obliga a sel. más sensibles a la dimensión renovada de los problemas, que para nuestros adversarios políticos de siempre son una pura cuestión de estadística y a lo sumo, en el mejor de los casos, una cuestión de caridad. Y aún hay que contar en que sectores de voluntariado y de benevolentes van a ser aliados nuestros porque tienen contribuciones positivas que hacer. La atalaya inmediata de la r4alidad, que son los ayuntamientos, nos mantiene muy 'cerca de la evolución de las cosas. Desde esta proximidad, se pueden promover soluciones imaginativas de ayuda a las víctimas del hambre y de la guerra y se pueden difundir y practicar fórmulas eficaces de tolerancia y de convivencia constra los brotes de racismo y de xenofobia. Un ejemplo de las cosas que hay que potenciar. Se decía que los juzgados de guardia iban a significar mayor número de suspensiones porque los juicios, como son tan inmediatos, no se iban a poder disponer de pruebas, iban a haber fallos, etc. Al contario, las estadísticas demuestran que hay muchas menos suspensiones de juicio con la ju sticia rápida que con la justicia convencional, entre otras cosas porque los testigos se acuerdan de lo que pasó y el guardia de turno también. Y en el juicio corOencional pasa un año, dos y tres y el día que el testigo tiene que declarar ya ni está en el país a lo mejpr y el guardia ni recuerda en qué distrito estaba trabajando. Hay quien todavía quiere echar para atrás esta experiencia y reducir el número de juzgados de guardia, y hay quien pretende que todo e[sto no es importante para la vida de los ciudadanos de este país. Esto es lo importante, que seamos capaces de llevar nuestro espíritu renovador también a la administración de justicia, y me consta que son muchos -la gran mayoríalos jueces que así lo comprenden. Todos tenemos experiencia en inc iativas locales para promover soluciones de acuerdo con un estado, de acuerdo con la Comisión Europea y de acuerdo con la iniciativa privada muchas veces. Quizá lo mejor y más útil que hemos podido ensayar hin sido fórmulas de apoyo a la gente emprendedora y creativa en lo 17 �económico, social y en lo cultual. Esta es pues una experiencia sobre la que podemos relanzar ideas para la segunda etapa del cambio que no$ proponemos afrontar. Este es un capital político que nos hemos ganado en estos años y que hemos de explotar, en el buen sentido, en beneficio de los ciudadanos. Ultimo punto: invitación al optimismo. Invïtación al realismo. Un premio Nobel de Economía, Arrow, dijo una vez que las crisis económicas -las depresiones y las recesiones- se producen cuando la gente está más pesimista de lo que la realidad obliga a estar, cuando hay una no sintonía entre la psicología dominante y la realidad dominante, la realidad y los factores económicos reales. Existe entonces crisis cuando la gente es más pesimista de lo que debería ser, por razones que se desconocen y son muy difíciles de detectar y de corregir. que Por tanto, cuando digo invitación al optimismo digo invitación al realismo, porque nos dicen los datos que se puede y se debe ser más optirista de lo que se está siendo. Me gustaría acabar esta conferencia con una breve alusión a este tema, y congretmente, con toda sinceridad y agradecimiento a lo$ que estáis aquí, una alusión a lo que ha significado para Barcelona, Catalunya y para toda España este año 92 que acabamos de despedir. He rechazado abiertamente el clima de pesimismo que parece que nos invade después del 92. Como ha dicho Felipe González, el 92 ha sido un año muy bueno para España, aunque ahora haya dificultades económicas en toda Europa, no sólo en España. Los Juegos Olímpicos y la Expo de Sevilla han dado a España un gran prestigio en el exterior. Un prestigio no es una vaguedad, es un intangible que pesa, que cuenta incluso ni4méricamente, incluso económicamente. Estamos mejor preparados para superar la crisis que otros países mál importantes que el nuestro y estamos en todo caso'mejor preparados que antes del 92. Con 1993 han comenzado los años en que podemos y debemos sacar provecho de ese gran esfuerzo, rentabilizar esa gran inversión de futuro, que han sido los grandes acontecimientos universales del 92. Barcelona cree haber contribuídd a difundir en Europa la imagen positiva de la nueva Eepaña democrática -como hizo Toquio en 1964; en ese año Japón era un gran país y la gente no lo sabía; los Juegos sirvieron para que la gente supiera que Japón se había desarrollado. Esa nueva España que hemos deseado desde hace tanto tiempo, 18 �que desearon ya nuestros padres y nuestros abuelos y que hemos ido construyendo con tenacidad en los últimos 15 años, una España democrática, fraternal, diversa, construida con la fuerza de sus Nacionalidades, de sus regiones, de sus culturas diversas y de sus periferias y en la que conviven con comolidad y libertad sus diversas banderas y sus diversas lenguas. Quería explicarles brevemente las palabras de un escritor catalán de hace 100 añol, que les van a chocar al principio pero después les vas a gustar. Decía que a un alemán, cuando le preguntan si hay que declararse europeo, el alemán dice que es alemán y todo el mundo entiende que es europeo, igual qie a un francés, que no dice que es europeo, sino francés. Y este poeta decía que, no se asusten, a un catalán, si se le pregunta qué es, no debe decir que es europeo, debe decir que es catalán, y llegará un día en que se entienda que diciendo ésto querrá decir que e europeo. Y por qué no dice español, en vez de catal n, y él afirmaba que porque la mejor forma de ser un uen español es ser un buen catalán. Preciosa metáfora. Este señor no ha terminado aquí. Decía que seguramente llegaría un día en que a los ampurdaneses, por el bien de Catalunya, les convendrá más llamarse ampurdaneses que catalanes. Y lo mismo -añadió- diría de Barcelona. Y llegará un día en que más les convendrá, por el bien de Catalunya, llamarse barceloheses y no catalanes, porque es mucho más importante el grano que la espiga. La verdad está siempre en lo mlás pequeño, no en lo mayor. Y acababa diciendo que si un día Catalunya pierde el Empordà, pierde su razón de ser, será otra cosa. Y, sin embargo, si un día de Catalunya sólo quedara l'Empordà, Catalunya podia volver a nacer. Y me gustaría poder decir lo mismo de Castilla y España. Que si un día a España se le quitara Castilla, no sería España, y sin embargo me gustaría poder decir que si un dia de España sólo quedara Castilla, España podría volver a nacer. Y aún me gustaría poder decir lo mismo de España y Europa, es decir, que si un día a Europa le faltara España, Europa no fuera Europa, pero que si un día a Europa sólo le quedara España, Europa podría volver a nacer. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 4212 Title A name given to the resource Ayuntamiento y ciudades en la perspectiva europea / Conferència. Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Abstract A summary of the resource. Subsidiarietat = proximitat. Aproximar l'Estat als ciutadans a través del municipi. Els partits de la desconfiança. Estat = edifici. Referències a la reunió d'Edimburg. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Caja Rural de Toledo, Toledo Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Barcelona Administració local Relacions Internacionals Unió Europea Espanya plural Acció política Territoris Type The nature or genre of the resource Conferència Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1993-02-26 Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/1305/19930224d_00532.pdf 0ad91683420f6538dfcb92aaae9fc9b0 PDF Text Text PARAULES DE L'EXCM. SRC ALCALDE DE BARCELONA A L'ACTE D'INAUGURACIO DEL CENTRE D °ESTUDIS DE FORMACIO CONTINUADA DE LA UNIVERSITAT DE BARCELONA �MAJESTATS: Sigueu de nou benviguts a Barcelona. La ciutat us acull una vegada Inés, orgullosa de la vostra presencia. La vostra novembre darrera visita a passat, tingué Barcelona, coin a a finals objectiu de el reconeixement d'aquelles persones que havien excel.lit des del punt de vista esportiu, durant la celebració deis Jocs Olímpics de Barcelona la Reial Academia de Doctors. L'acte d'aquesta tarda té un si nificat diferent i un valor molt especial per raons diverses: �- El Palau de les Heures, ha sido magníficamente recuperado para la ciudad. Augu t Font i Carreras, el autor del proyecto original, fuejun arquitecto que dejó su impronta admirable en un conjunto de obras de una extraordinaria variedad: desde l la Plaza de Las Arenas hasta el ex Palacio de Bellas Artes, pasando por una intervención decisiva en la contrucción de la fachada de la Catedral de Barcelona. - Este palacio, que fue res dencia del entonces President de la Generalitat, Lluis Companys, durante un periodo de excepción, ha do recuperado y se incorpora hoy al activo de Barcelona, al Campus Universitario de la Vall d'Hebro , en un paso más por completar el equipamiento universitario de la ciudad. La Universidad de Barcelona 4contando con una predisposición institucional ejemplar por parte de la Diputació de Barcelona, ha adqu rido un compromiso con la ciudad renovada, justament en una zona que ha recuperado su dignidad y en la que se ha llevado a cabo una actuación urbanística a ical. El compromiso ciudad-universidad ha asumido un nuevo reto que, sin lugar a dudas, resolveremos con Exito. �- Y, finalmente, el Palau de le* Heures se incorpora a la Universidad, en una iniciativa pionera en España, acogiendo el Centre d'Estudis dé Formació Continuada, creado en una iniciativa conjunta con la fundación Bosch i Gimpera. Una propuesta ejemplar desde la perspectiva de la colaboració de la ciudad y la universidad con instituciones y émpresas de naturaleza muy diversa en un objectivo comú Aquesta capacitat, Majestats, és un dels valors principals de la ciutat de Barce ona: els barcelonins barcelonines sabem acordar esforgos múltiples en projectes comuns. Ho vàrem demostrar davant tot el món fa pocs mesos, comptant amb la vostra inestimable col-laboració i estímul; 1 estém disposats a seguir demostrant-ho: Aquesta ciutat téiels homes i les idees, la força, la voluntat i els recursos per aconseguir-ho. L'objecte del Centre de Formació Continuada que avui inaugurem n'és una mostra féfaent. �L'acte d'avui, doncs, confirm la nova dimensió de Barcelona. Constitueix una noticia molt positiva que desmenteix i desautoritza alguns males noticies que . podrien enterbolir la il lusió i la força amb qué Barcelona mira el seu futur juntament amb les 5 ciutats del seu entorn: València, Palma, Saragossa, Montpellier i Toulouse. La ciutat, Majestats, es troba a punt per exercir un nou rol, en una nova realitat que és la que es preveu per a l'Europa del segle XXI. Un, dimensió i un rol que entenen i comparteixen els respónsables de totes les Universitats de Barcelona. També en aquesta nova dimensió de Barcelona esperem poder comptar amb l'esperonament i l'aval extraordinari del vostre suport. La ciutat seguirá esforçant-se per acollir-vos en aquest any - Miró (Riba, Foix, Mompou) amb la dignitat que us mereixeu 4 seguirá esforçant-se, com en el cas d'avui, per fer4se mereixedora de la vostra atenció i de la vostra presencia. Moltes gràcies. Barcelona, 22 de febrer de 1993 -u.ot � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 4211 Title A name given to the resource Inauguració del Centre d'Estudis de Formació Continuada de la U.B. Type The nature or genre of the resource Discurs Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Palau de les Heures Language A language of the resource Català Castellà Subject The topic of the resource Infraestructures Barcelona Acció política Model social Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1993-02-24 Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/1304/19930224d_00530.pdf 43bf5951aa8c757eeb2418246263476b PDF Text Text VISITA DE L'ALCALDE A L'INSTITUT DE BATXILLERAT "JOAN D'AUSTRIA" 24 de f brer del 1993 Jo us voldria parlar d'una c lla de temes que tenen a veure amb la ciutat. En primer lloc, deis canvis a la societat i els canvis a nivell internacional. En segon lloc la transformació de Barcelona en aquests darrers anys. La promoció de la ciutat, el problema deis preus i les oportunitats per als joves. Els reptes de la Barcelona dels 90. I, finalment, una conclusió més de carácter polític. Vull parlar-vos del moment que viu la nostra ciutat, del moment que vivim els barcelonins i les barcelonines, però fer-ho de manera que comencem per situar-ho en el context nacional i internacional en qué ens trobem. En els darrers anys, i encaralavui, han canviat i estan canviant, com vosaltres sabeu molt bé, Imoltes coses. De fet, hi ha qui diu que al 1989 van passar tantee coses a tot el món -per exemple, la caiguda del mur de Berlí1-, que va ser aleshores quan va començar el segle XXI. En tot cas, els règims comunistes han desaparegut d'Europa, i han donat lloc a una situació de major llibertat i al mateix temps d'una més gran inestabilitat. La Comunitat Europea ha anat consolidant passos en la direcció d'una major unitat: ha entrat en vigència el mercat únic europeu -des del dia 1 de gener-, estem en ple procés de ratificació del Tractat de Maastricht o d'Unió Europea i ha començat la negociació amb nous països que volen entrar a la Comunitat; és el cas d'Austria, Suècia i Finlàndia. Nosaltres ara som més interdependents els uns amb els altres i está menys ciar que abans qué és el que pot passar, és més difícil de preveure quines coses poden succeir. Fins i tot el fantasma de la guerra s'ha instal.lat a Europa amb el conflicte de l'antiga Iugoslávia. Davant d'aquesta situació de Canvis accelerats (tot canvia, i els canvis es produeixen més de pressa que abans) molta gent té més aviat por i s'aferra a alló mes immediat. Per aixó es produeixen situacions d'intoleráncia, de racisme, de xenofòbia, o de nacionalisme exacerbat. 1 �Per altra banda, els any 80 van estar basats en el poder financer, en el que de vegades se n'ha dit la cultura del "pelotazo" -és a dir, de la gran fortuna obtinguda en poc temps-, perquè va produir un creixement econòmic molt ràpid, en alguns casos sobre una base social,encara molt feble, com és el cas espanyol. Durant els 90 jd crec que tornarem -ja hi estem tornant-, a un predomini de l'economia real, de l'economia productiva, més que no pas de l'economia financera, a un predomini de la formació i del'estalvi. També s'han produït altres canvis polítics. Als Estats Units, després de dotze anys de govern conservador amb Reagan i Bush, ha guanyat un candidat demócratam que ha presentat un programa molt progressista, sobretot pel gi4e fa a les llibertats individuals i a allò que als Estats Unit anomenen drets civils, i que ha despertat una gran expectativa entre els seus ciutadans i, en especial, entre els més joves * Segon punt -i ara anem a casa nostra-: la transformació de Barcelona en els darrers anys., Mentre a nivell internacional estava passant tot això, a Barcelona vam ser el focus d'atenció mundial organitzant uns Jocs Olímpics. Jo crec que es va poder dir amb raó allò que havien estat els millors Jocs de la #istòria. Deis Jocs s'havia dit de tot. Que no seríem capaços d'organitzarlos. Que no els podríem pagar. Que quedarien moltes obres per fer. Que no acabaríem les rondes ni els estadis a temps. Que la Que hi hauria greus fòrmula dels voluntaris fracassaria. problemes de seguretat com a Münich l'any 1972. Que l'organització aniria bé però que seria un fracàs perquè els esportistes espanyols no guanyarien medalles. Que el català quedaría relegat a un segon lloc. Que no tindríem lloc per allotjar els visitants. S'havia dit de tot, i tot va anar molt bé. Va anar molt bé l'organització, i va anar molt bé l'organització, no només dei4s Jocs, sinó també la de la ciutat durant els Jocs. Està clar que els Jocs no van ser una finalitat en si mateixos, sinó una excusa per dur a terme una transformació profunda de la ciutat en un període relativament limitat de temps. Alguns, per exemple, havien proposat que la vila olímpica dels esportistes s'ubiqués fora de Barcelona, 1., finalment, vam imposar el criteri de construir-la dins de Barcelona perquè això ens donava l'oportunitat de remodelar tota la façana marítima de la ciutat, que històricament, fins fa sis o set anys, era un enorme barri industrial i ferroviari. 2 �(Comentaris a les diapositives) - Aquí veieu com estaven les coses quan es van començar a enderrocar les antigues construccions de l'avinguda Icària. Es comencen a construir les torres de la Vila. 1- # - Finalment les torres arriben a dalt, i també tota la Vila Olímpica. A la dreta d'aquest edifici blanc hi ha l'antiga fàbrica Titanlux, de pintures que s'ha mantingut. 1 - La Vila Olímpica i el que s'n diu el Parc de Mar. - El Port Olímpic. Vam estar discutint si s'havia de fer o no, perquè quan vam presentar el 1987 la candidatura a Laussane, vam oferir, com a llocs possibles per fer la vela, o bé Palma de Mallorca, que ja tenia un port fet, o bé Barcelona. En el cas de Barcelona, el port s'havia de construir, i això representava més diners, i vam decidir que només es faria el port si resultava rentable, és a dir, si la venda dels "amarres" era suficient per pagar el cost de la construcció, com així ha estat. - Hem recuperat el mar. Hém recuperat la platja i la façana marítima, amb l'excusa dels Jocs. - Els Jocs també ens han perfliès connectar tots els racons de la ciutat i millorar el trànsit amb les rondes. Aquí veieu la Ronda del Litoral, que és el que permet que pràcticament tota la façana marítima quedi alliberada de tràfic pesat. Tots recordem el que era el passeig de Colom fa tres o quatre anys: un lloc pel qual no s'hi podia passar per la quantitat de camions que hi havia. I tots recordem també que davant del mar hi havia una línia ferroviària que impossibilitava d'anar a les platges de la Mar Bella, del Bogatell o de la Barceloneta, i ara si que es pot. - Aquí teniu l'Anella Olímpica, un altre dels sectors de la ciutat que ha estat recuperat. L'any 29, amb l'Exposició Universal, es va aconseguir urbanitzar la façana de Montjuïc que mira a ciutat, el que en deien la muntanya de Montjuïc, i que ara en diem el Parc de Montjuïc perquè des del punt de vista de la seva accessibilitat s'ha convertit pràcticament en un parc. L'any 29, l'empenta va arribar només al Palau Nacional, i, al darrera, a l'Estadi, però més enllà ja no s'havia fet pràcticament res fins al castell. L'Anella representa haver completat la conquesta de Montjuïc que es va iniciarlel 1929. - Aquí teniu el Parc de l'Est ció del Nord. - Aquí teniu l'Area Olímpica de la Vall d'Hebron, que alguns de vosaltres no coneixereu, pero sí que hi podreu identificar, amb aquesta caixa de mistos més o menys estrambòtica, la segona gran àrea olímpica, situada al nora de la ciutat. 3 �avui, afortunadament, tendeixen a desaparèixer. Però per frenar l'alça dels preus i que aquests comencin a baixar, només hi ha un sistema eficaç: posar més oferta al mercat. I aixo és el que hem fet i 1 que estem fent. Fer el sòl més accessible amb les rondes -això vol dir més oferta de sòl i d'habitatges-, perquè és el mateix fer més vivendes al centre que fer més ràpides les comunicacjons entre el centre i la perifèria, ja que la perifèria passa a!ser oferta efectiva, ben situada. Això és el que hem fet també amb el pla d'hotels, el pla de parkings, o les noves instal.lacions culturals, que faran possible que els preus de la ultura no siguin tan elevats. 4 p Ara els preus en el centre de la ciutat estan baixant relativament i el que abans Impedia que determinades ubicacions poguessin ser residències, ara està deixant de pressionar, de forma que comenci a ser més factible una política d'afavoriment de la residència que vagi endavant. Si al centre de la ciutat, a l'Eixample, hem de fer que vinguin més inversions, més empreses terciàries, més serveis a leS empreses, què passarà ? Passarà que els preus d'aquests immobles augmentaran. L'existència de nous centres,' precisament desplaçats del centre -per exemple la Vila olímpica, el complex que s'està construint a la Diagonal, la plaça Ildefons Cerdà on ja comencen a néixer les dues torres que es veuen venint per l'autovia de Castelldefels, el carrer Taragona i tota aquesta nova avinguda que sembla Manhattan i va des;; de la plaça de l'Estació de Sants a la plaça d'Espanya-, vol dir que hi ha més oferta d'oficines. Vosaltres sentireu que els promotors d'oficines es queixen i diuen que els preus estan baixant, però aquesta tristor dels consumidors és l'alegria dele consumidors, perquè vol dir que mentre hi hagi competència! entre els promotors, això farà possible que els preus de les oficines baixin. I si baixen els preus de les oficines, voldrà dir que a l'Eixample o al Casc Antic serà més possible troba residència que abans. Perquè abans era impossible que nosaltres competíssim, volguent residir en el centre, ambila capacitat de compra que tenen aquestes oficines més importants, aquestes grans firmes comercials que poden pagar moltíssim per cada metre quadrat de sòl. Abans, llogar un metre quadrat de sòl, fins fa molt poc, al centre de la ciutat eren 4.000 pessetes al mes. En aquest moment es comencen a trobar lloguersid°oficines a 2.000 pessetes, o fins i tot menys. Aixà vol dir qup comença a ser possible que algunes d'aquestes superfícies, en cImptes de dedicar-se a oficina, es puguin dedicar a habitatge. El que volem és que en el centre de la ciutat, efectivament, hi hagi possibilitat de viure-ht. Perquè sinó, es converteix, a partir de les sis de la tarda, en un territori desert. Aquesta és la política que estem seguint, 8 �El municipi, doncs, per aturar l'escalada dels preus, el que fa és incentivar l'increment de l'oferta i també fer algunes operacions del que en diem habitatge assequible. El que passa és que la legislació no està en les nostres mans -el municipi no pot fer lleis, ha d'esperar que les facin els parlaments-, i els grans plans d'habitatge estan en mans de l'autonomia o de l'Estat. I el cert és que les lleis o els plans d'habitatge que s'han fet fins ara no han afavorit per a res a la ciutat de Barcelona, perquè els costos unitaris que figuren en aquestes lleis són tan baixos que no serveixen per a una ciutat que té uns punts de partida molt alts en els preus de sòl. Es probable, però, que la llei d'arrendaments urbans tendeixi a afavorir l'habitatge de lloguer, que és la fòrmula que normalment haurien d'utilitzar els joves mentre no s'estabilitza la seva situació. Pel que fa a l'ocupació, està clar que trobar una bona feina no és senzill, però el problema de l'atur juvenil ja no és tan greu com va arribar a ser-ho els anys 80, 81, 82, 83 i 84. Nosaltres aleshores teniem, a la ciutat, una taxa global d'atur del 20 per cent i una taxa d'atur juvenil del 30 per cent. En aquests moment, al país ens estem acostant el 20 per cent, però Barcelona està en el 9-10 per cent d'atr general, el que pot voler dir un atur juvenil del 15 per cent,Iperò no del 30 per cent com abans. (Comentari diapositiva) - Aquí tenim l'evolució de l'atur juvenil a Barcelona del 1982 a 1992. Veieu que al final hi ha un rebot, i això és preocupant, però tanmateix estem encara en quotes molt inferiors a les que teníem a principis de la dècada del 80. - En el gràfic següent veu r eu la proporció de l'atur juvenil sobre l'atur total. I això també és interessant perquè vol dir que hi ha una disminució relativa de l'un respecte a l'altre. - I en la diapositiva següent veieu el quadre de l'evolució total de l'atur a Barcelona. Tenint en compte que la vostra és una generació molt nombrosa -sou fills d'un "baby-boom", d'una època en què va haver-hi una fecunditat més gran-, vol di que vosaltres tindreu una mica més de dificultat per trobar lloc de treball que no pas els joves que arribin al mercat de treball formant part d'una generació de poca natalitat. Això és així, però darrera vostre venen generacions amb menys cohorts, amb menys abundància de números, i, segurament, pressionaran menys sobre el nombre limitat de llocs de treball. Heu de competir per un número limitat de llocs de treball qualificats. Però la millora de la situació econòmica de la ciutat i els canvis que s'estan produint en el sistema educatiu contribuiran a facilitar la vostra inserció paulatina en el 9 �mercat laboral. Un bon sistema d'informació és bàsic, d'informació sobre les oportunitats que hi ha per als joves, com el que posem al vostre servei des de l'Ajuntament. En qualsevol cas, hi ha una possibilitat que s'utilitza poc i que sol donar bons resultats: em refereixo a l'autoocupació, a establir-vos pel vostre compte. Em direu que això és molt difícil, però també és veritat que en èpoques de crisi de la necessitat se'n fa virtut, i que sovint són aquestes èpoques les que donen més sorpreses en el terreny de les possibilitats que dels joves per auto-ocuparse. Passem a parlar ara dels repts de la Barcelona dels noranta. De cara al futur més immediat tenim el desafiament de gaudir de la ciutat que hem transformat. Aquesta ciutat que s'està transformant, no només a la ribera del mar sinó també endins, ara l'hem de saber utilitzar. Molta gent encara no es fa càrrec de les coses que hem aconseguit.i Hem demostrat que els problemes de les grans ciutats poden tenir remei. També hem de respondre a la responsabilitat que el món ens ha donat concedint-nos l'organització dels Jocs i posant-nos en el punt de mira de tothom. Ensihan vist per televisió més de 3.000 milions de persones. Volem se* agents actius per la pau en un món conflictiu i inestable, i volem ajudar les altres ciutats a superar els seus problemes. Per això, i perquè el procés d'unitat europea marcarà cada vegada més les nostres vides, l'Alcalde de Barcelona és, ha estat elegit president del Consell de Municipis i Regions d'Europa. I ara que ja ha passat l'època de les grans construccions -se segueix contruint però no tant com els últims anys-, hem de passar a l'etapa d'allò que dóna sentit a les pedres: la cultura, el diàleg, la tolerància, el óivisme. I quan parlem de cultura ho fem en un sentit ampli: des dels programes culturals als instituts fins a l'auditori oel teatre nacional de Catalunya. Així mateix, estem prioritzatt les inversions en els barris que no han rebut tan positivament l'impacte dels Jocs Olímpics. En bona mesura, dels Jocs se n'ha beneficitat tothom, però en alguns barris no s'hi han fet obres tan impressionants com en altres, i el fet mateix de veure obres impressionants en altres barris fa que tothom es pregunti ara què per què no fer quelcom semblant al costat de casa seva. Es evident que això no podrà ser així en cada cas, però també tenim clar que hi ha barris on ara hi haurem de fer inversions que fins aré no s'havien pogut fer. A vosaltres us he de demanat una cosa: que sigueu realitzar la ciutat que la no$tra generació, la de la vuitanta i de principis dels floranta, pràcticament ha la taula però encara no ha fórmalitzat, i que és la gran, la ciutat metropolitana 10 capaços de dècada dels posat sobre ciutat més �El que ens queda per fer és réconèixer que Barcelona no s'acaba a l'Eixample, ni tan sols al barri del Besós, sinó que va més enllà. Ens queda per reconquistar la ciutat-ciutat, no només per a nosaltres ciutadans del mun cipi de Barcelona, sinó per a tots els ciutadans de l'Area -Sant Coloma, l'Hospitalet, Cornellà, Esplugues, etc.-. La vostr generació hauria de voler que tot aixó fos ciutat en el sentit bo de la paraula. La vostra generació, i nosaltres us hiiajudarem en el moment que convingui de traspàs de funcions, halde ser capaç de fer, del conjunt d'aquests vint-i-cinc o trenta municipis de l'àrea metropolitana, una ciutat de la mateixa qualitat que ara és el municipi central de Barcelona. transformacions que ha fet, però Tothom admira Barcelona per aquestes transformacions -siguem sincers- tot i que han estat també importants a l'àrea metropolitana, encara estan en bona mesura per fer. I això us pertoca a vosaltres. les Ara, per acabar, us he de demanar un altra cosa. Sigueu persones actives conta el dogmatisme i la intolerància. Una ciutat i una societat no es construeixen sense diàleg, sense racionalitat. Per això estic jo avui aquí. No us deixeu convèncer per les consignes o els eslògans massa fàcils, perquè us enganyen dient-vos que les coses són fàcils. Les coses són complicades, i s'han de mirar des de tots els punts de vista. Heu de ser reflexius i analítics davant ¢els problemes del nostre temps. f En això, a Catalunya i a Espanya s'està configurant un partit en minúscules, un partit no organitzat, on hi ha gent de diferents ideologies. Es el partit de la confiança, el partit del diàleg i us invito a formar part com a la tolerància, del qual ciutadans i ciutadanes de Barclelona i, sobretot, com a ciutadans del món. j, Els JJOO van ser un bon exemple de treball en confiança, de col.laboració entre gent diversa, encara que alguns van col.laborar amb més entusiasme que d'altres, í això és llei de vida. També van ser un exemple de diàleg entre cultures, d'una Espanya plural que és possible, d'una Catalunya oberta i orgullosa de la seva personalitat. L'exemple de civisme i convivència de símbols dels Jocs l'hem de traslladar, em sembla, i us convido a fer-ho, a la vida quotidiana de l'institut, del barri i de la ciutat. 11 �Preguntes dels assistents. (L'Alcalde es dirigeix als joves, que els costa preguntar) Segur que teniu problemes al vostre entorn, al barri on viviu, amb el transport, de preus. Segur que teniu problemes amb la familia; amb aquests no m'hi poso perquè cada familia és un món, però, en tot cas, és evident que la ciutat és un conjunt de famílies i de persones. D'alguna manera, aquests doé mons es toquen, i jo voldria que vosaltres entenguessiu que ' la ciutat val la pena que ens serveixi, i no, com diuen alguns pessimistes, per fer soroll, per pagar preus més cars o per estar congestionats. De vegades la gent gran diu que la ciutat porta més perjudicis que beneficis, i veureu que es queixen. Per exemple, diuen que els joves van en moto per les voreres i que ells no poden passejar. En aquest cas, penseu que l'Alcalde estarà a favor de la persona gran, i que no deixarem que les motos evolucionin per les voreres. La majoria dels problemes, però, se solucionen més aviat amb diàleg que no pas amb decrets.. Ha d'haver-hi uns quants decrets, perquè sinó no hi ha ordré, i sense ordre no hi ha ni la possibilitat d'expressar la diversitat d'una ciutat. Hi ha fronteres que no es poden ultrapassar. En aquests darrers anys, a Barcelona hi ha hagut una gran eufòria, i l'eufòria té molts aspectes positius i d'altres de negatius. De vegades, la gent més forta és més eufòrica que el conjunt de la població. Qui és la gent més forta ? Sou vosaltres, perquè sou joves, i la gent rica perquè té diners. Qui és la gent més feble ? La geht més pobre i la gent més gran, que té menys força o menys recursos econòmics. Una ciutat és una barreja d'aquests dos mons i de molts altres. De diferents procedències, d immigrants, de fills de catalans de cinquanta generacions, de marebís, de gent d'altres continents. Això és la ciutat, una barreja de tot. Nosaltres hem de saber mantenir aquesta barreja sense fer-nos la il.lusió que totes les barrejes són possibles sense problemes. Si a mi, com alcalde, em pregunten si prefereixo una immigració de cop o una immigració paulatina, jo responc que paulatina, perquè sé segur que la ciutat integrarà aquesta immigració, estic convençut que la ciutat pot assimilar, però que si se li posa un problema molt gran de sobte no el podrà assimilar, i el ronyó fará una pedra. En comptes de fer el filtratge de la diversitat, fará un problema. Això ho veiem en països com Alemanya, on el fet 12 �de tenir pràcticament mig milió d'immigrants en un any a comportat reaccions d'extrema dreta, de xenofòbia i d'intolerància, que no són tolerables de cap manera però que és evident que tenen una causa. Nosaltres hem de ser capaços de conviure. Jo no us dic que vosaltres us torneu vells, que actueu com si ho fossiu, que no tingueu motos que corren i fan soroll, però si heu d'entendre que la ciutat limitarà els moviments només en la mesura que els altres col.lectius hi puguin conviure. Perquè si no podem conviure no hi ha ciutat. La ciutat és barreja per definició; si la barreja no fos bona, cadascú viuria en un trocet de terra emmig l'Empordà, tranquilament, i no vindria a la ciutat. Per què vivim a la ciutat ? Per què hi ha tanta gent arreplegada en un troç de terra que és bastant petit ? Perquè la humanitar ha descobert que viure junts és més productiu que viure separats. Ara bé, també hemsdescobert que viure junts porta una colla de problemes, que són els que vosaltres em digueu. - Quan acabaran les obres de la Línia -2 del Metro, des de La Pau a Sagrada Família ? Això s'ha d'acabar l'any 94. Em penso que el tram La Pau Sagrada Família és per al 90, i per al 95 queda el que seria Plaça Universitat - Montjuïc. Perquè, com ja sabeu, amb aquesta línia ens vam estar discutint='perquè és una línia molt important, molt llarga, la nova línia transversal de Barcelona després de la línia de la Gran Via que va ser la primera, i que arriba fins a Montjuïc. La nostra intenció és que després de l'Estadi torni a baixar fins a la Zona Franca, però això no està aprovat. Que arribi a la Zona Franca pe r què és un barri molt poblat i amb moltes fàbriques, i després segueixi fins al polígon Pedrosa de l'Hospitalet, que és on h' haurà, on ja s'està fent ara, l'ampliació de la Fira de Mostres que ara està a Montjuïc, i que serà el Montjuïc-2. - Jo vaig viure molt d'aprop él problema de la Mina a Sant Adrià del Besòs, on el que passa ésfque el barri ja està massa ple i es volen equipaments en comptes de pisos. El problema era que havien de portar gent d'altres zones conflictives. Què pensa d'això ? Al conflicte del Besòs va haver-hi una reacció contra l'edificació de pisos, i aixòiha passat en molts més llocs. Abans hem vist aquelles diapositives de la Vall d'Hebron, amb les cases velles i les cases noves; allá, els habitants que hi havia tampoc no volien més pisos. Al Parc del Clot havien d'anar-hi unes vivendes de la Renfe, i l'Ajúntament va aconseguir que aquelles arcades que hi ha, que eren un antic taller de reparació de trens, es convertissin en unparc que jo crec que ara és un dels millors de Barcelona. 13 �Sabeu on són les vivendes del Governador ? Allà passa una mica el mateix. Són unes cases que s'havien de tirar a terra, amb pisos de vint metres quadrats que estan fets una porqueria i que s'han de canviar per unes altres vivendes. Ara se n'ha tirat un bloc; s'ha agafat el que estava més buit, s'ha aconseguit habitatge per a la gent que h. vivia -pisos de lloguer que estan pels voltants-, i el bloc ara s'està tirant a terra. En aquest solar s'hi farà una torre, una mica més gran, com la que hi havia però moderna i amb més espaí, i aqui s'hi posaran uns altres habitants del mateix barri que sortiran d'uns altres blocs. Aquests segons blocs es tirarán a terra, i així successivament. Aquesta sistema. però, triga sis anys. Per amortitzar les vivendes del Governador es trigarà sis anys. Hi ha un sistema per fer-ho més rápid, que és agafar dos o tres blocs de cop i portar la gent a viure en unes cases que se'n diuen "caracolas" vivendes provisionals però , de bona qualitat, que es poden construir en molt pocs dies-,;però això no es fa. Per què ? S'ha intentat aprofitar que al barri de Canyelles hi ha terrenys, agafar tres o quatre blocs mes de les vivendes del Governador i portar la gent a Canyelles, on només haurien d'estar un parell d'anys a les "caracolas" mentre s'acaben les naves cases, però els veïns de Canyelles van dir que no. Per què ? Perquè són gent que venen de barris "conflictus" i perquè la gent pensa que quan es fa una "caracola" d'aquestes la gent s'hi quedarà per sempre més, ja que pensen que es crea el precedent en unes vivendes que després no es podran buidar mai perquè sempre hi haurà algú més pobre que voldrà venir a viure-hi. L'Ajuntament, però, ha sabut treure les barraques de la Peona i no passat res. S'han tirat a terra i ara no hi viu ningú; ara és la Ronda de Sant Martí. Si hem sabut fer això, com no hem de saber treure les "caracolas". La gent de Canyelles, doncs, 90 té raó. Quant al fet que vinguin de b rris conflictius, és veritat, però és que els barris conflictius ho són per alguna raó. No pas perquè la gent, diguem-ne, ne i xi dolenta, sinó perquè se'n fan. - Si, però abans la Mina era un barri normal i van començar a introduir elements conflictiusl. Jo voldria que ens expliqués com es pot convertir un barri normal en un barri així. El barri de la Mina és el mateix tipus de cas que les vivendes del Governador. Va ser pel camp de Les Corts, on van treure gent que hi vivia en barraques i les van anar posant on van poder; van buscar un troç prop del riu, que estigués net i no utilitzat, i van col.locar aquells blocs. Hi ha dos barris de la Mina, la Mina vella i la Mina nova. A la Tina vella hi ha gent que, crec jo, està en condicions de rehabilitar-se la casa. A la Mina nova, que és la que està més a prop del Besòs,és on a vingut una altra tongada de gent amb menys pospibilitats econòmiques i que tenen allò fet una porqueria. 14 �L'Alcalde que hi havia abans, l'Antoni Messeguer, volia fer una mica com amb les vivendes del Governador, però reduint-ho al mínim. Es a dir, treient de la Mina el mínim de gent i fent el màxim de rehabilitació "in situ", dintre del barri, en els mateixos blocs i sense treure la gent. I en els blocs que realment no tenen solució, que en són alguns, fer unes vivendes a to i traslladar-hi la gent. No és veritat, encara que hagi corregut i hi hagi gent interessada, que la gent qúe hi hagués d'anar-hi fos la gent pitjor. Perquè es pot començar de moltes formes; es pot començar traslladant gent de classe mitja, d'algun bloc que estigui per poder rehabilitar, posant-los en algunes cases de certa qualitat i utilitzant aquest espai que queda buit per posar gent més problemàtica. Hi ha mil maneres de fer les coses, sense arribar a aquest punt d'intolerància en què la gent considera que li estan posant damunt la misèria i que això ja serà per sempre més. S'ha de tenir una mica mÓs de confiança, perquè sino és impossible d'arreglar. Jo crec que la gent del Besòs, si se'ls hagués explicat ben explicat, ho haguessin acceptat. - Penso que la gent no era nqmés el de la gent que podia venirhi, sinó que a l'espai on s'havien de posar les vivendes, sigui la gent que sigui qui hi anés, estava previst de posar equipaments que el barri r$ecessita, i que encara no tenen solució. Sabeu que el problema de la Mina afecta a Barcelona i a Sant Adrià, però jo m'atreviré a jarlar una mica també en nom de Sant Adrià. Els equipaments tenien solució. El que passa és que aquí s'ha d'introduir un altre element de discordància. No només la por més o menys irracional de la gent a que allà vingués gent conflictiva, i no només la lor a que un espai lliure fos ocupat quan no havia de ser-ho, sinó que a més va haver-hi una pugna entre administracions públiques, que no es van posar d'acord: l'Ajuntament de Sant Adrià i la Generalitat de Catalunya. Cadascuna tenia una versió diferent sobre com s'havien de fer les coses. Tant és així, que al final l'alcalde de Sant Adrià ha hagut de plegar entre una cosa i una altra; per això i pel tema de Catalana-Besòs. Jo crec que tots aquests problemes es poden resoldre. No hi ha res pitjor que la gent que té por, no hi ha res més perillós que una persona que està espantada. La gent no és dolenta, mai; si la gent s'espanta, pot atacar, o pot defensar-se violentament. Si pensa que li ve un mal a sobre, sobre, agafa un pal, i en agafar un pal provocarà la reacció mimètica la part contrària. 15 �El que faltava era explicaciój. I jo crec que alguns ajuntaments de l'entorn de Barcelona, deixat a ells mateixos, de vegades no tenen la potència que té l'Ajuntament de Barcelona, que té més capacitat d'explicar-se. En no tenir capacitat d'explicació, fa que les reaccions de la gent moltes vegades siguin més violentes que ho haguessin estat amb una bona exposició. Jo crec, sincerament, que la Conselleria de Benestar Social en aquest cas es va equivocar, perquè es van espantar ells mateixos del que podia passar i es van arronsa; i van prometre immediatament a la gent que pararien les obres. La gent es va envalentonar, van dir que "si aquests paren és perquè la por que teníem era certa", i quan ho van voler arreglar i; continuar les obres ja va ser massa tard. Si hagués hagut una mica més de valor per explicar el pla que es volia fer, amb més energia i més autoritat -autoritat pedagògica-, la gent ho hagués entès perfectament. La Mina no té solució total dintre de la Mina. Hi té un 90 o un 95 per cent de la solució. Es a dir, que els problemes que s'han de desplaçar enfora són un mínim, molt pocs. Jo vaig estar una vegada a la Mina quan va venir el president del Consell d'Europa. Ell em va dir que a Barcelona no podien venir ajudes perquè era una ciuta tan rica que no en necessitava. Aleshores, jo el vaig portaria la Mina, i va tornar blanc com el paper de fumar. Va reconéixer que allà hi havia problemes. Però els problemes es poden solucionar majoritàriament a la Mina. Per resoldre tots els problemes es necessita una mica més d'espai, i, per tant, una mica de compre1sió de tots els altres, que són els que tenen la resta de 1'espaij 1 Jo vaig estar vivint al Poblenou una setmana -ja sabeu que vaig voltant pels barris-, i una dja passava pel carrer Pujades i vaig veure una senyora atabalada -tant atabalada que va caure-. Li vaig preguntar quin problema tenia i em va dir que "hay un gitano en mi escalera, se mete cofl mi hijo, tira porquería por la ventana". Si una escala no pot tenir una família gitana, pleguem. Jo no dic que tingués raó el gitano; tenia raó la senyora. Però hem de ser capaços de convjure amb la diversitat d'una forma raonable. 1 I Em direu que moltes vegades n és una família, sinó tres o quatre que s'ajunten. Mireu, ara tenim el problema de Roquetes. Allà hi ha un bloc on s'ha instal.lat una família de divuit persones que han vingut de Sant Andreu de la Barca o de Sant Vicenç dels Horts, i s'han dedicat a "esport" nou, que consisteix en agafar gossos abandonats, pc$rtar-los a la carretera que puja a Torre Baró, i quan passa un cotxe deixar-los sortir perquè el cotxe atropelli el gos i aleshores demanar 150.000 peles: si m'ho pagues, bé, i sino, et casquem. Això ho han fet varies vegades, però un cop es van trobar un noi que era del mateix barri de Roquetes, que ho va explicar i la gent es va indignar. La gent va anar per la nit amb llanternes i pals al barri dels gitanos, com si això fos Rostock. u4 16 �Aleshores, jo m'en vaig anar viure al Verdum. Durant molts dies vaig estar veient el que passava a Roquetes, dialogant amb els gitanos i amb l'altra gent, posant més vigilància i posant més inversió. Perquè tot és un problema d'entorn: si es crea un entorn favorable, tots els p r oblemes es poden resoldre. No hi ha gent dolenta; hi ha gent que té costums diversos, i alguns que fins i tot tenen la pell d'un color diferents, però aquests costums i aquesta diversitat es poden absorvir només que es faci un plantejament racional del1tema. Jo penso que a la Mina serà així; és difícil però no és impossible. - I per què aquesta gent no zones altes ? an a Pedralbes o als barris de les Tu saps perfectament, amb una mica de raonabilitat, que perquè cases d'aquestes es poguessi construir a Pedralbes hauries de pagar molt més pels terrenys, 1 tu sector públic. Torno a dir el mateix: la por és el pitjor enemic de la raó. Quan jo vaig anar a la Mina, convidat per l'alcalde de Sant Adrià, s'estava començant la rehabilitació de la Mina vella. Com que tots han viscut el problema de la misèria del barri, va sortir un grup que va dir "o todos o ninguno". Quan les cases es començacen a rehabilitar, i per tant la gent començava a pagar lloguers, els partidaris del "tot o res" van començar a punxar les rodes i a trencar els vidres de les vivendes que s'estaven rehabilitant. Amb tota la bona fe del món, el que pot passar és que s'impossibilita qualsevol sortida. S'ha de buscar una sortida, i s'ha de començar per treure la por, desmuntar el "tinglado" mental de la por ï atacar la misèria. La misèria és com una taca d'oli que s'eixampla, i allò°que és podrit i fotut contamina la qualitat. Però la qualitat també és com una taca d'oli, és a dir, que quan comences a arreglar;; allò crea valor, i el valor fa que la misèria se'n vagi perquè no pot pagar-ho. Ara estic parlant d'una manera molt crua, però això és el que estava començant a passar a la Mina i això es'va aturar. Es va aturar per la desconfiança. S'ha de fer un vot de confiança. Ja us he dit abans: a Espanya hi ha dos partits, el partit de la confiança i el de la desconfiança. Sobre la desconfiança no es munta mai res; sobre la confiança ingenua tampoc. Ha de ser una confiança científica, objectiva, racional i freda, però confiança. A Espanya -i permeteu-me qué empalmi amb un problema general-, què diu el president d'Extremadura ? Diu "siempre nos toca a nosotros", i no volen pagar, no volen que Catalunya tingui més impost sobre la renda. No és veritat. Espanya, sobre la base de la desconfiança, no es construiré. Extremadura ha millorat molt, i Andalusia també. Tots sabem que a Espanya no ha passat el que 17 �ha passat a Itàlia, on el Sud del país s'està enfonsant cada vegada més; a Espanya, el suc* està millorant molt, però sobre la base de la confiança. Es a dir, ha d'haver-hi gent que prediqui que el diàleg és possible, i que la gent s'ho aregui. A Espanya hi ha el partit de la confiança, que és la majoria de la gent: hi són, amb sinceritat, tots el social stes catalans, també un sector de Convergència, o d'altres com el Ramon Jáuregui del País Basc, o el Mario Onaindía. En canvi hi ha gent que només es basa en demanar primer els diners i després "ja veurem si en parlem"; és un altre sector de Convergència, el president d'Extremadura, els valencianistas, els aragonesistas, etc. Sobre la base de demanar pe un mateix, nosaltres no tindríem aigua perquè l'Ebre no ens el donaran; sobre la base de la desconfiança, Aragó mai no donarà aigua, perquè diuen que és seva i s'ha acabat. S'ha de ferom està fent ara en Borrell amb el Pla Hidrològic: si sumem totall'aigua i tota la gent, hi ha aigua per a tothom, ningú se'n quedarà sense. I el mateix amb la vivenda de la Mina: si sumes tots els terrenys que hi ha i els diners que tenim, hi ha espaiper a tothom; tots tranquils perquè ningú no es quedarà sense vivenda ni nigú haurà de carregar amb un excés de misèria. En el moment que arreglis la Mina dintre, trobarem que la base del problema ja no existeix, i justament la gent de la Mina ja no serà una amenaça per als altres. Ara jo us vull fer una pregunt. A Barcelona hi ha hagut 30.000 voluntaris que van treballar per als Jocs Olímpics; quan vam presentar la nominació, s'hi Van apuntar cent mil, que després en van convertir en els trenta mil que van ser: el gran miracle de Barcelona i els Jocs han estat els voluntaris. Ara s'han acabat els Jocs, i hi ha alguns voluntaris que segueixen treballant. Molts dels problemes que aquíestem tocant s'arreglen parlant, i s'arreglen posant pedagogiali bona fe on no n'hi ha. Però es necessita gent que ho faci. !Quants voluntaris hi hauria aquí, quants serieu voluntaris ? Ara hi ha problemes de convivencia, i es necessita gent que vagi a fer aquesta tasca, voluntàriament. Quants de vosaltres serieu voluntaris d'aquest tipus ? Itixequeu el braç. Es pot fer. Només és gúesti d'una mica d'organització, idees clares i molta fer. Això si t'has d'empassar un garipau cada matí. De vegades, per fer d'Alcalde, quan et lleves al matí t'has d'empassar un garipau i aleshores continues durant el dia perquè te n'has d'empassat uns quants. Apart d'això, també hi ha moltes alegries, perquè podem veure com un territori com aquest, una ciutat com aquesta, es va conïertint en un ciutat millor. 18 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 4210 Title A name given to the resource Institut de batxillerat Joan d'Austria / Xerrades Type The nature or genre of the resource Discurs Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Abstract A summary of the resource. Problema de la degradació i la delinquència del barri de la Mina i Sant Adrià del Besòs. La Mina Vella i la Mina nova. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Institut de Batxillerat Joan d'Austria, Barcelona Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Societat Educació Relacions Internacionals Infraestructures Competitivitat Joventut Acció política Model social Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1993-02-24 Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/1303/19930218d_00529.pdf 84907608462981f1c31c7e6cb0245edb PDF Text Text 1 Coofecéooia de l'Exom, Sr. Alcalde a la Societat Catalana d'Economia Dijous 18.02.93. Institut d'Estudis Catalans. 19:80 hores. "1993: LES PERSPECTIVES DE FUTUR PER A BARCELONA" Les perspectives de futur per a Barcelona són positives. Jo no en tinc cap dubte, tino les dades i les raons per coovéooer que és així. Si hi ha goi té dubtes, espero que en acabar la nieva 000feréocia en tingui menys. Barcelona está en miIIora condicions que altres ciutats per afrontar la recessió económica internacional, gráoiea a les inversions, al dinamisme i a la projecció internacional que els esdeveniments de 1992 li han donat. Es a dir, gráoieo a aquells feto que, segons com s'analitzi la situació, podien haver estat causa de problemes i que en el ooatre cas són causa de solució, més que de problemes. Les perspectives de futur del propiA'uotameut, que tant preocupen sempre els barcelonins, també són bones. L'Ajuntament de Barcelona gaudeix d'una bona salut económica ' i financera, amb una situació patrimonial que li permet assumix sense greus dificultats la solució progressiva del deute acumulat en els darrers anys. Deute que és fruit, sobretot, d'un extraordinari eetorg inversor -aixó és el que tothom sap i el que tothom diu- compartit en gran part amb l'Estat i el sector privat i, en menor mesura, amb la Generalitat; però deute que també és producte de l'assumpció histórica, que encara no ens ha estat compensada, de oompetéociea estataIe i automómiguea en matéria de sanitat, ensenyament, cultura i transports, entre altres. Vostés saben que Barcelona és l'única ciutat d / EoDaoya que té escoles, que té hospitals, una de les poques que té orquestra, que té conservatori, que té palaus, que té escoles d'oficis, ..., penso que tenim 40 escoles, 4 hospitals, 24 museus... 8i ha una altra ciutat d'Espanya que té museus, que és Madrid, I» er6 Madrid té 23 museus de l'Estat i un municipal i Barcelona té un museu de l'Estat i 24 muoioipals, i aquesta és la diferénoia, �2 Si es produís, com desitgem, la solució deis problemes financers característics de l'administració local eapauyola/ en general, i la compensació de les ja citades "despeses de capitalitat" que singularitzen la relació de l'Ajuntament de Barcelona amb les administracions superiors i aquestes -Estat i Generalitatdecidissin l'establiment de polítiques de major suport a les grans ciutats i l'administració local, l'evolució económica i financera de l'Ajuntament de Barcelona, que ha aplicat mesures importants de racionalització i estalvi, no solament no hauria de tenir gaire ombres de preocupació, sinó que fins i tot podria ser molt i molt brillant. Les perspectives e000ómigueo de la ciutat, en aquest 1993, són oIarameot eaperaugadores, ja que Barcelona ha reeixit amb els Jocs a superar els tradicionals factors limitatius del seu desenvolupament: tráoait, aparcament, botelo, aeroport, port, telefonia, Fira, congressos, mercat immobiIiari.,. Tots aquests sectors han fet un salt endavant. El oiveIl de la inversió privada continua sent molt alt, amb grans operacions urbanístiques en curs de realització, així com el oivell d'inversió pública, raatroctura cultural i de comunicacions. Si la ciutat manté la 000fiaoga en les seves possibilitats i sabem treure rendiment al capital a rit amb els Jocs Olímpics, Barcelona podrá realitzar les oeve aspiracions com a gran ciutat europea. VoIdria dedicar la primera part d'aquesta coutazéooia a parlar de la situació económica de l'Ajuntament, perqué sé que és un tema que interessa aempre. I sé que interessa, sobretot, en l'actual moment post-olímpic. - Evolució preoaopomtária de l'Ajuntament: Vbldria destacar els punts següents: -. L'evolució deis ingressos i despeses de l'Ajuntament entre I987 i 1993 (previsió) demostra que a partirde 1990 l'increment deis ingressos és molt superior al de les despeses i que a partir de 1991 s'inicia una inflexió, en la que es manté l'increment deis ingressos i decreixen les despeses. -. El resultat de l'evolució anterior és el fort increment deis recursos generats abans d'interessos. = | �3 -, L'iuoremeut deis recursos generats ha superat els interessos a partir de l'any 1991. -. L'evolució deis recursos aplicats al procés inversor té un increment máxlm a I'auy 1990. No va ser pas l'any 92 l'aoy de la máxima inversió, ni tan sola el 91, L'any 90 és l'any que, donada la programació de les ioveraiooa, estaven ja en marxa i acabant-se tots els projectes i tot just havien oomeogat aguells altres de darrera hora que tenien una vida d'un parell o tres d'anys. Després disminuim i ens anem a trabar un oivelI d'inversió al 92 similar a l'any 88. I,'&'uotameut va ter inversions directes d'una banda, però va dotar a organismes que feieo inversions d'una altra banda, en bona part Holsa, que va aplegar les tres empreses que l'Ajuntameot va crear tot sol al principi, en tirar endavant el carro de les inversions olímpiques, i que un cop creades va oferir-ne un terÇ a la Generalitat i un tezg a l'Estat. La Generalitat no va poder fer front t d i I'B t t i j la seva participació demanada del 33 per cent fins un 50 per cent, perü amb aïx(5 ens vam quedar una mica curts, en el sentit que nosaltres havíem calculat que baviem de pagar un terg i vam haver de pagar la mitat. Aquesta és la situació real de les tcaoafezéociea de capital que es produeixen degut a l'eaforg inversor olímpic. -, Relació entre els ingressos viu de I'Ajuotameot. L'iocremeot d'ingressos és molt superior a l'increment de l'endeutament. Aquesta és la diapositiva més interessant. L'any 88, el pressuspost autogenerat de l'Ajuntament va arribar a ser d'un 1,99. L'any 88, els deutes vius de l'Ajuntament doblaben el nostre pressupost d`ïogressoo. En canvi, aio/\ va anar descendint en els anys 89, 90, 91, 92 per arribar a és la data actual. Es a dir, el deute viu de l'Ajuntament,en aquest moment és 1,6 vegades el seu pressuspost d'ïugreaeoa liquidats, és a dir, no el pressupost de Iacomptabilitatpreosuspoatárïa, sinó el pressuspost de la comptabilitat patrimonial. \/oatéo saben que els Auntameota tenen l'obligació de ter comptabilitat per partida doble, patrimonial i empresarial, cosa que no succeeix amb cap més de les administracions públiques d'aquest país, segurament en tot el sud d , Euroga. No hi ha cap administració pública espanyola i poques del sud d'Europa que hagi fet la comptabilitat patrimonial, és a dir, que porten a final d'any un baIaug en actiu i passiu i un compte d'explotació amb pérduea o guanys. �4 Es a dir, que estem parlant d'uns números en el quals hi ha comptat tots els interessos generats per la inversió, tots els ïotereasoa generats pel déficit provocats per les despeses de supléooia i de capitalitat i a sobre encara, la necessitat de provisionar el paper dolent, el paper de dificil cobrament pelo Ajuntaments. En aquesta situació, nosaltres estem millor que una familia que es compra una casa i s'ha d'endeutar amb una quantitat que és similar a quatre vegades els seus ingressos anyals. L'&juotameot está endeutat per una vegada i mitja els seus ingressos anyals i a més amb una tendéncia clara a la disminució. Es a dir, está demostrant una capacitat d'estalvi que no se li coneix, i per això jo volia insistir avui justament en aquest que és potser el més desconegut de l'economia pública . Creo que l'efecte de La nova comptabilitat és positiu. Es tan dificil que l'Estat espanyol ha hagut de donar una prórroga ala ajuntaments per poder presentar els seus baIaogos de I'aoy passat, que estava previst pel 31 de desembre del 92 i ara anem a fioaIo d'abril. En tot cas, jo creo que l'efecte d'això será positiu a Barcelona i a tots els demés municipis pergoé ens situará en una posició real, molt més real de la que sempre havíem estat i, per altra banda, generará unes demandes que ara explicaré, que penso que hauran de ser escoltades pezgué tenen una raó de ser bastant lógica. Nosaltres, d'altra banda, hem creat una nova estructura gerencial, ens hem organitzat en ámbito, que són conjunts organitzatius molt més amplis que les antigues áreeo de l'&jootameut amb molta més capacitat I)r' ia de decidir les se ves opecaoiooa. Hem realitzat operacions de millora de l'estructura financera durant l'any 92, hem fet una edició de bons "samurais", és a dir, en el mercat públic japonés, el qué ens ha permés allargar els nostres deutes, és a dir, posar el deute curt amb maduracions més llargoes. Hem prorrogat el IJreaanopost, peró això no representa per a nosaltres una gran dificultat, no atora la maquinaria municipal; el pressuspost del 93 no és pas molt diferent al pressuspost del 92 i, per altra banda, ens permet una reflexió méa profunda sobre els nous escenaris que efeotivameot representa l'any 93, i estem a punt de tancar l'acord sobre el fioaogameot suplementan de les inversions olimpïquea de Holsa. �5 En definitiva, i molt resumidament, l'esforç positiu del 92 es pagarà en 15 anys. Pagar-ho en 15 anys signifiva pagar-ho en molt menys temps del que portem pagant les autopistes, que portem 25 anys pagant-les i encara seguim pagant, tot i que les coses que nosaltres hem fet no tenen vida inferior a la de les autopistes, sinó segurament en molts casos molt similar, com seria el cas de les Rondes. - Propostes de cara al finançament dels governs locals. Passem ara al terreny de les propostes, que és aquest que acabo d'anunciar. Propostes, de cara al finançament local, penso que estem en condicions de plantejar, i que ja han estat plantejades. Vostès saben que va haver-hi una reunió del G- 7, grans ciutats espanyoles, que són les ciutats`` perifèriques més importants, Bilbao, Barcelona, València i Sevilla, més la gran ciutat central, que és Madrid, més les dues ciutats que, sense estar tan amunt en població, tanmateix sobrepassesn els 500.000 habitants, que són Saragossa i Màlaga. Aquestes set ciutats s'han reunit i han demanat, primer, que els ajuntaments poguin revisar els cadastres per trams, és a dir, anar a un Sistema anglosaxó o americà de valoració més continuada de les propietats i no haver d'afrontar cada 4 a 5 anys una petita revolució fiscal per la sobtada revalorització de tots els actius. L'autolïquidació de l'impost sobre les activitats econòmiques, que vol dir que s'actui amb aquest impost igual com actuem en la renda, és a dir, que la gent pugui declarar-se d'alta o de baixa, i proposar la quantitat que ha de pagar conforme a les normes que li venen donades en uns impresos que siguin explicatius i evidentment amb el risc de no cobrar si la inspecció de l'Ajuntament o la capacitat de requeriment dels serveis d'hisenda de l'Ajuntament no arriben fins aquella persona que no ha declarat, és a dir, carregant-se la càrrega de la prova anant en contra de l'Ajuntament i no en contra de les persones. Hi ha, evidentment, una certa dificultat, sobre tot per aquells ajuntaments que potser no tenen mitjans de fer-ho. Nosaltres pensem que tenim mitjans de fer-ho i de fet ja vam dedicar tres mesos a millorar la qualitat del padró inicial; es van resoldre més de 30.000 consultes i per tant, si vam poder fer aixà, per què no podríem fer un sistema d'inspecció i autoliquidació? �6 Reforma del trámit de nobrameot de multes: aquesta és una de les graos vergonyes d'aquest país, a enganys i una de les graos falsetats. Les multes no es cobren, no ens enganyem, i a Barcelona, que es cobren molt, es Cobra un 30 %, i pecgoé ens bem posat molt seriosos amb aquesta matério ' I aix(5 és degut a un sistema de ootificaoiooa i garanties. Participació en els impootos forts, i concretament en l'impost sobre la renda de les persones físiques, no diré amb quina quantitat. No volem competir amb les autonomies. Les grans ciutats espanyoles proclamen autonomistes i regionalistes, no ooutrárieaa les toomoiea, sinó que prefereixen que primer s'obtingui el famós 15 % de retenció directe de l'IRPF a dins de cada autonomia per seguidament, plantejar la própia participació de les ciutats en ague i t impost, que en definitiva és l'únic que pot donar al finangament municipal un carácter més automátic, més flexible, més eot uedor i menys traomátic que aquesta mena de grans males uotíoiéa que apareixen cada quatre o cinc anys en els mitjans de comuoiCaoió. Per tant, participació en els impostos forts i, finalment, subvenció de cinc punts en els interessos del deute generat amb motiu dels desequilibris de ciro a a dir, del deute generat o aflorat, més ben dit, pel nou sistema de comptabilitat. Les corporacions localo s'han trobat davant d'un sistema bancari que els hi coneix molt millor les debilitats i fragilitats gráoiea al nou sistema de comptabilitat, i aquest eaforg de sinceritat hauria de ser primat. Igual com es prima a través del pla de la vivenda amb 5 punts el tipus d'ioteréo a partir del pressuspostos geoeraIo de l'Estat, de la mateixa forma s'hauria de fer amb els ajuntaments pel fet de declarar millor quina és la qualitat del seu paper, dels seus interessos potencials. Hi ha unes estimacions molt r ides. Potser el deute total dels municipis espanyols sigui d'un bilió de pessetes. Aix/\ faria que si ens haguéssin de aubveooiooaz amb 5 punts en els crédito corresponents, fi el pressupost de l'Estat espanyol hauria d'afegir 40.000 milions en les seves partides anuals. Però les 9.000 corporacions lmcala espanyoles de carácter municipal ja no compto les diputacions, mancomunitats i altres - estarien ' ant un paper molt més animador de la vida económica del que eotan | 'ugaot en aquest moment que se senten totes aclaparades pel pes de la seva situació financera. �7 Caldria afegir la demanda a la Generalitat, que comparteixen la majoria deIs ajuntaments ' ^catalans, de dotar el fons autooómic de cooperació local. No és aquest el tema d'avui. Hi ha hagut una manifestació del president de la Diputació basat en uns estudis de la Federació de Municipis de Catalunya demanant que I'l,25 % del pressupost de la Generalitat, net de traosferéocieo alo propio ajuntaments i corporacions locala, fos destinat a la fundació del famosíssim i non nat fons aotouómic de cooperació local, que tindria un abast de 14 ó 15 mil milions de pessetes, amb el que aixó pugui representar per a oadasoúo del municipis. Vuotés ja s'imaginen el que aixó representa per Barcelona, que ella mateixa, si agafem l'Area Metropolitana, és la meitat de la població catalana i si agafem la ciutat estricta, és una mica méa d'una quarta part. Una bona part de les solucions als nostres problemea vindria de la realització d'aquesta promesa, que té el seu origen a l'any 1985, a l'AoaembIea de la Federació de Municipis de Catalunya a Reus, quan el C000eIIer d'Economia de la Generalitat va anunciar la creació d'aquest fons que després no ha existit mai. Una reflexió que sí m'atraveixo a fer: si aizó no es fa, no ja aquí sine) en altres autonomies, el que paoaará és que o'obIigará moralment als ajuntaments a ser anti-autonomistes, d'alguna forma. Es a dir, a ser aut000mioteo malgrat ells, perqué si fos pel seu interés, haurien de mirar que l'Estat transferís el mínim possible a les autonomies, de forma que la base sobre la qual s'aplica el percentatge que l'Estat destina als 'uotameuta, al no ser minvada, permetés un finançament més gran de les corporacions locals. Ara, cada vegada que l'Estat fa una traosferéooia nova, cada vegada que es parla de revisió del sistema finanancer aotouómio, a nosaltres se'ns divideix el cor en dos. Jo, com a oatalá, dio "ja era hora", i com a responsable municipal dio "ai, ai, ai". Pergué és evident que la base neta sobre la qual el rebrá el dia que l'anem a buscar per oodrir : el nostre fons de cooperació local será més petita. Per tant, fem aquest fons, pergué si no el fem estem obligant a generar una dialéctica que és, internament, desagradable i fins i tot perillosa. Problemes específics de l'A'untament, ja ho bem dit: despeses de capitalitat i de supIéuoïa, tema |oo resolt, el principal deis prubIemeo '¡ �8 Hi ha després, el desbloqueig de laCarta Municipal, que a vegades ja em fa basarda de parlar-ne perqoé fa deu anys que la várem oomeugar a revisar i encara hi som, i és evident que la Carta Municipal s'ha de poder fer, pezgué a niveIl téooic i a oineII polític no hi ha cap problema que impedeixi la seva aprovació. El que passa és que no pot sortir una Carta Municipal nova després de la que hi havia, de l'aoy 1961, que no tingui com a míoim la mateixa ambició que va teuir aquella;i aquellatenir l'ambició i primer creant la famosa comissió d'urbanismei serveis comuns i més endavant, l'aoy 74, creant la Corporació raoió Metropolitana. Es Iógio que la Generalitat en un moment de la seva evolució, consideri que ha de fer taula rasa de les coses pre-existents i per tant partir de zero i comeogar amb un nou sistema comarcal igual al de l'any 33. Però també és evident que aixó no fa justicia a la realitat, i que la realitat és que els municipis de l'entorn de Barcelona tenen unes interrelacions amb el nostre municipi de tal magnitud que fan absolutament necessari que els problemes d'uns i d'altres es puguin enfocar, al menys parcialment, d'una forma conjunta. L'Alcalde de Bilbao em deia abans d'ahir que cada dio entren a Bilbao més de 300 mil cotxes. Jo li/vaig preguntar quans cotxes hi ha a Bilbao municipi, i em va dir que 300.000. La reacció inmediata me y a va ser dir-li que el problema no está en els cotxes, el problema está en Bilbao, pergoé tenen mal definida la seva ciutat, pergué resulta que la meitat de la gent viu en un municipi on no treballa. Es el municipi el que está mal definit, és la ciutat real la que está mal definida i la que haurien de solucionar. En fi, només dir que no seria bo que la Carta Municipal de la Óemoczácia tos menys comprensiva i menys ambiciosa, en aquest sentit, que la Carta Municipal que es va ^^r l'any l96I ^ ! Pel que fa al transport metropolità, cal la negociació d'un nou contracte programa i la participació de la Generalitat en el fioaogameot del déficit del transport, tal com succeeix en altres comuoitato autóoomea, i concretament aquella altra que té Metro, que és la Comunitat Autónoma de Madrid. �9 - Perspectives e000Omigoes de la ciutat Barcelona ha guanyat una aposta: demostrar que més oferta reporta més demanda. Jo m'he trobat, en a que han precedit al 92, amb un ail.logiame que afirmava sempre que el qué havia de fer l'Ajuntament era rebaixar impostos per evitar pérduee de les companyies taxades. | Suposem el cas deis aparcaments: lés empreses cooaesiooáries deis aparcaments del passeig de Gracia,em deien que ela treguéssim l'impost de radicació, pergué la '{ rotació de les seves places d'aparcament és molt baixa i per tant no fan benefici. No se-l's acudia dir: "posin més guazdiea urbans, facin que els cotxes no aparquin sobre les voreres del passeigde Gracia i així farem negoci nosaltres i podrem pagar més impostos". No se-l's acudia; la psicologia dominant era la %»oicolog ~ amaItbuoiaoa de pensar que tot aniria sempre estret i malameot i que, per tant, el millor que es podia f l'Ajuntament demanar una exempció fiscal. AmÓ els hotels els podría di mateix. Sentir plorar al gremi hoteler, normalment, perqué d'ocupació era tant i tant baixa, que no hi havi prou ptomoció de la ciutat, i que en definitiva el que s'havia de fer era donar algun tipus de subvenció o perdonar algun impost. I bé, la ciutat ha multiplicat per dos la seva capacitat hotelera i les tases d'ocupació, llevat de dos mesos, que han estat gener i setembre, molt dolents (com sempre), no han baixat. En tot cas jo crec que hem guanyat aquesta aposta. No sempre la ` creació de més oferta comporta ^ demanda, per en el cas de Barcelona hi havia clarament una situació d'infradimensionament de l'oferta en molts sectors. Bi havia un problema que calia afrontar, que era decidir per on faIIávem, si és que no teníem ofert4 no teníem demanda. Ara sabem que en bona mesura, i no dic en tots els sectors, peró en bona mesura era un problema d'oferta, perqué quan més oferim, més ens demaoeo . Aixó passa amb tot. Passa amb el tráoait, passa amb els hotels... Deia Santiago Roldan, d'una manera maneramolt expressiva, el día que es va treure I'úItim con de les obres del nus de la Trinitat (que I)ráotïcameot nárem treure el con i els cotxes ens van atropellar inmediatament): "A Barcelona dóna gust, pergué totes les obres, en quan s'inauguren, s'omplen". = �10 Aquesta és la sensació que dóna aquelsta ciutat, de ser una caldera que está sempre plena de vida i gia, no aquesta situació d'autopistes en mig del desert, de trena que passen per llocs on no hi ha estacions. Jo recordo de petit, quan anava amb el meu pare de viatge ala 15 anys, doncs eII havia d'anar a vendre medicines per tot Espanya per guanyar-se la vida i als fills se'ns enduia un cada any, que quan arribávem a Navarra i a Vitória, que tenien "fuero", ens trc/bávem amb una cosa que jo no havia vist mai, que era carrers encintats amb lIoms sense cases. Joestava acostumat a anar a Can Guineueta a fer catecisme i a la Guineueta hi havia cases sense carrer i sense lImms, i en canvi, hi havia llocs estranyíssims per mí on els carrero hi eren, les lIums hi eren i les cases encara no havien aparegut. Es a dir, que estaven pre-urbanitzats, per dir-ho així. Jo crec que, de debó, Barcelona és una ciutat que ha anat sempre al darrera de les necessitats i que si no ha tingut més demanda ha estat perqu6 no ha sabut trobar l'oferta adequada. Crec que aix/i és el que l'any 92 demostra. Es la me y ahipótesis, que sotmeto al seu milIor criteri i, per descomptat, a a discussió que hi pugui haver en aquesta xerrada. Els indicadors ho diuen. L'oferta hotelera ha passa t de 18.000 a llits (Madrid en té 40.000). I l'ocupació hotelera, amb una capacitat que és 1'7 vegades més gran que fa quatre anys, es manté en un 60 per cent el mes de novembre. El moviment de l'aeroport ha arribat als 10 miliooa, els somiats deu milions de passatgers, aquest any. Havíem pensat que en serien 8, quan es va planificar, i que l'aeroport podia durar per més anys, doncs está planificat fins un mázim de 12 mïli000 de passatgers. L'activitat de congressos prevista per a l'any 93 és la máxima d'aquests últims anys. Els congressos celebrats a la Barcelona del 92 han estat de l'ordre de 315 i un número de delegats de 81.920, xifra que curiosament és més baixa que la del 91, per diversos motius -entre altres perqué no es comptabilitza aquí tot el període olímpic-. La previsió de congressos per al 93, que encara és provisional, puja a 76,505; i sumant-hi la probabilitat de congressos que estan emparaulats es pot preveure que la xifra es situará entre les 120.000 i les 140.000 persones. �11 'a a dir, no estem en una situació, repeteixo, en qué les dades ens diguin que cal ser pessimistes. No cal ser pessimiata, Es pot ser pessimista, si es vol, però cap raó indica que se n'hagi de ser, i estic parlant des del punt de vista estrictament municipal. Hi ha més linies telefóoiguea, de connexió internacional; hi ha una potenciació inoneoaa de la capacitat d'intercomunicació d'aquesta ciutat. Ha milIorat la qualitat de la telefonia, ja no hi ha aquella queixa d'empresaris -Bendibérica, per exemple- que em deien que no es podia parlar entre Grauollers i Barcelona, per no dir el temps que trigaven cada vespre els seus executius en tornar a casa. Les trucades telafóoigues de desembre 1992 són un 15% més que el febrer del mateix any. En els sis mesos després deis JJ s'han iootal ' Iat més circuits directes que en tot l'aoy l988 i . En aquests sis mesos, la digilitalització ha passat del 33 % al 35 %. Al desembre del 92 hi ha hagut un increment del 28 % més de línies per a la xarxa de caixers automátics que el mes de juny. Hi ha una nova dimensió de la ciutat: Els JJ0O han perméa superar els factors limitatius tradicionals per al desenvolupament de Barcelona. Afegiré algunes dades més a les que ja he ofer t sobre t hotels i aeroports. - TráoSït: -. Da de la Ronda de Dalt: Les hores puntes d'aquesta Ronda se situen entre les 9 i les 10 del matí. La capacitat máxima és en toro dels I.500. -. Do de la Ronda Litoral: Les intensitatshoráriesmáximes canvien segons la direcció, és a dir, a la tarda, entre les 18 i les 20 hores, és la direcció Beaóo la que / va carregada, ï al matí, entre 8 i 10, és la direcció Llobregat la que va carregada. Els camions dormen al Poble 0ou, J.A. Acebillo, el director técoio de l'IMPU, explicava l'altre dia en un article molt clac a La Vanguardia qué és el qué estava passant amb les Rondes. A les Rondes está passant que hem primat més viatges de oami000 a Barcelona deis que hi havia abaoo. Tots recordem els camions del carrer Mallorca o el carrer Valéomia que no ens deixaven dormir, i els del Paral.lel, i la circulació de la Meridiana... �12 Doncs bé, tot aixó s'ha suprimit amb les Rondes, i ha passat alguna cosa méa, que deis camions que passaven per la B-30, un 30 % s'han ficat dintre de Barcelona, pergoé travessen Barcelona sense pagar i sense aemáfozs. Si van per la B-30 Pelo carrils centrals, paguen. Si van per la oaIgada lateral, tenen aemáfors i una congestió de000muuaI. Si van per la B-l0, que és el MoIl de la Fusta, ni paguen ni tenen semáfors. Ara bé, la B-lO, que és la Ronda Litoral, no está teta pecgué els camions que van de VaIéooia a FzaoÇa hi passin, però hi estan passant. Per tant hem aplicat una mesura de limitació deis camions demés de 6 tones de í que sv ^^ les hores justament on les punites sobrepassen les máximes de capacitat. - Aparcaments. Notable ioc t municipals 82-92 i de les places Aparcaments privats de concessió pública passen de 16 el 1982 a 52 el 1992. -. Obres noves de clavagueram. Aquí hi ha les obres que s'han realitzat gráoies a I'eoforÇ olímpic. Diguem-ne olímpic, però en realitat tenen molt poc d'olímpic, però hem acabat dient olímpic. Aquí o'bao invertit 27.000 milions de pessetes, es a dir, en coses que la gent no veu. Si pensem una mica, fa poca anys hi va haver inundacions molt importants, molt destacadament al Poble Nou, però també a la Zona Franca, a la plaga IdeIf000 Cerdá, etcétera. -. La capacitat deis mol.lectoza. Es impresionant la capacitat del col.lector del BooatelI, que fa passar, en plena oárrega, más de 100 metres cúbics per segon, que és tota l'aigua de l'Ebre sortint al mar un dia d'estiu. I això és només un ool.leotor, pergé hi ha el del carrer Ginebra, el del Pobla Nou, el de Prim... Tots sabem el que eren aquestes zones abano d'aquestes iotraatructureo. Aquest eaforg ha fet disminuir molt notablement les zones previsiblement inundables respecte l'aoy 1988. Hi ha zones que es mantenen com a perilloses. Els t oios, per altra banda i molt aáviameot des del seu punt de viot / i fan el que han de fer, em volen oouv^ocec que no tot está fet 1 i que s'ha de seguir invertint en clavegueram. Z jo m'ho crec. El que passa és que, de moment, el que nosaltres hem fet és allunyar en 20 o 25 anys les inundacions que en diuen de retorn. Nosaltres ara tenim una alta probabilitat d'iuuodar-nos amb pluges de retorn de 50 anys, és a dir, si es produeix una pluja de les que es produeixen cada 50 anys. �13 Algunes d'aquestes zones inundables es poden solucionar amb facilitat, com les de la Riera Blanca. Unes altres necessitarien una inverssió forta amb interceptors de rieres que envien l'aigua cap el Llobregat o cap el Besòs. En definitiva, la millora és molt i molt considerable. En una sèrie de sectors, estem invertint d'una forma important. Tenim en marxa en aquest moment l'ampliació de la Fira, Montjuïc 2, amb una societat patrimonial tot just creada, a mitges per la Fira i la Cambra de Comerç, i l'expectativa immediata de convertir les Arenes en un palau firal. I tenim per altra banda la perspectiva d'un gran palau de congressos per més endavant, a la Vila Olímpica, que no hi hem renunciat, però que avui no estem encetant perquè no es pot encetar tot a l'hora. Hi ha al mateix temps un projecte de palau de convencions més xic que el gran palau de congressos, a la zona alta de la Diagonal, tocant a l'hotel Juan Carlos I. Tenim fins i tot situacions interessants en el mercat financer però no vull allunyar-me tant del que és estrictament municipal. Per a mí aquest és un tema sentimental, perquè recordo el paper importantíssim que va tenir en Ramon Trias Fragas, quan tornant d'un viatge als Estats Units conjunt que vam fer per promocionar Barcelona l'any 86, després del nomenament de Barcelona com a ciutat olímpica. A Chicago vam quedar meravellats de la potència del mercat d'opcions i de futurs d'aquella ciutat, que havia estat la gran capital de la Borsa i que va perdre aquest lloc en favor de New York, però que després va reaccionar amb mercats d'especialitat. Aquí és on va néixer la idea del Mercat de Futurs i Opcions de Barcelona. També vull parlar un moment de merçat inmobiliari, de l'evolució dels preus i també de l'evolució d0 la taxa d'atur. L'evolució preu de venda de l'habitatge 1975-91, comparat amb Madrid. L'important no és la ja sabuda escalada monumental del preu real en els anys de la hiper-inflació, quasi diria, de l'habitatge, sinó el fet que s'hagi frenat aquesta pujada en els dos últims anys. I el fet també menys conegut que el preu real va anar baixant. El preu real va baixar, de fet, des de l'any 1974 fins el 1984, i 10 anys de baixada de preu real, és a dir, de petits increments de preu inferiors al creixement de l'índex general de preus són molts i provoquen una davallada molt considerable del preu real de la vivenda. �14 Això es va recuperar en pocs anys, penso que l'any 88 vam arribar al nivell de preus reals de l'any 74 i la continuació posterior de la inflació dels preus de la vivenda va portar les coses molt més amunt que els preus reals de l'any 74. Això s'ha acabat i els preus comencen a baixar de nou. -. Evolució 1'IPC l'any 1992. Baróelona està sempre per sobre. Barcelona és una ciutat cara, però Barcelona no és més cara que les ciutats igual de grans que ella.: A mí no se m'ha demostrat. Segurament jo els hauria d'haver portat més dades en aquest sentit. No disposo d'elles, però en principi no tinc demostració de què Barcelona sigui més cara del que toca. El que sí que sé és que la carestia relativa de Barcelona no sembla incrementar-se, sinó que en l'últim; any sembla disminuir i ens va acostant a l'evolució dels índexs de preus del conjunt de Catalunya i d'Espanya. -. L'atur. A l'any 91 hem arribat a tenir una taxa d'atur igual que la mitjana europea. El fet que Barcelona estigui igual que Europa en la taxa d'atur no té per què ser dolent. Aquest fet és relatiu, depèn de les ciutats de les qualsIparlem. Jo estic segur que a Colònia o a Manchester o a Birmingham, etcètera, hi ha taxes d'atur més altes que a Barcelona. No m'atreveixo a pronunciar-me sobre quina serà l'evolució de l'atur, perquè estem parlant d'unal ciutat, i una ciutat és una economia oberta per definició. En ün país potser el 10 o 20 per cent dels seus intercanvis són exteriors i la resta interiors, i en una ciutat el 50 ó 60 ó 70 per cènt dels seus intercanvis són exteriors i per tant és molt difícil fer prediccions. En tot cas, ja hem vist quina ha sigut l'evolució fins ara. - Barcelona ven a l'estranger: Els voldria dir que el que estem fent a Barcelona és tractar de millorar les nostres expectatives per tal que la base d'exportació de la ciutat sigui ben aprofitada, al màxim. Una ciutat que té actius i els sap explotar pot mantenir millor que una altra el seu nivell d'activitat. �15 Nosaltres considerem que el 92 ha portat a Barcelona dos actius importantíssims, prestigi i "know how". Tothom sap què és Barcelona, on està. Em deien els expositors del Saló Gaudí, quan vam anar a la inauguració amb el president Pujol, que abans, quan arribaves i deies que venies de Barcelona, et preguntaven una altra vegada d'on eres, et feien esperar mitja hora i al final et feien passar però una mica a disgust. Ara et fan passar de seguida i a més a més, amb un somriure. Això val molts diners,la inversió que hem fet en capacitat de venda dels productes privats de Barcelona és molt important, però també dels productes públics, de la tecnologia de producció dels serveis públics i també de la de serveis d'organització i de construcció. Per tant, nosaltres, ara, ens estem concentrant, d'una forma important, en vendre, en buscar mercats per això que Barcelona té. - TUBSA: Empresa d'assessorament en plans estratègics i assistència en tecnologia. Aquí tenim el llistat dels Plans estratègics que s'han fet des de Barcelona a través de l'empresa TUBSA. D'Espanya hi ha una dotzena, de l'estranger també... La nostra gent està assessorant els plans estratègics de moltes ciutats. TUBSA és una empresa que posa en el mercat tecnologies urbanes, és a dir, de producció de serveis públics urbans, des de Costa d'Ivori o la República Dominicana fins l'ajuntament de Praga... - Barcelona Tecnologia: Exemple d'alta tecnologia exportable, de projectes tecnològics liderats. L'empresa Barcelona Tecnologia és una empresa fundada dins del grup d'empreses d'Iniciatives S.A. L'Ajuntament va crear una empresa de capital risc en el sentit genèric, que és Iniciatives, i Iniciatives va crear 34 empreses, gmés ben dit, va crear-ne 18, i una de les 18 va ser una empresa de capital risc pura, que es deia Barcelona Impuls, i aquesta va crear-ne més. I quan se'ns va plantejar la possibilitat de privatitzar o semi- privatitzar Inciatives, el que vam fer va ser ajuntar la mare amb la filla, per dir-ho així, casar Iniciatives amb Barcelona Impuls. �16 B.T.S.A. és una empresa que es va crear sobre la base del model de la Doivezoïtat de Góteborg, que preten posar en el mercat la tecnologia provinent de la investigació fetapels prot ra universitaris i o, principalment i é (5 té una enorme dificultat a Espanya per problemes de dic i buzoccátio, peró en tot cas, amb un éxit relatiu, encara moIt modets, B.T. deu haver creat una bona dotzena de productes nousi sofisticats, i está ara en un moment molt interessant. -. Projectes en els qualsBarcelona hi participa, fioaoÇats báaioameot per la Comunitat Europea. El més cooegut^ és el Gaudí, que está dins del macro-projectePolis. Aquest és un projecte d'investigació que el que pretén és 1 arribar a un sistema universal de control del ±z^fic de les ciutats, amb una tarjeta intel.ligent que permetés al mateix temps pagar les autopistes, pagar els ponts o túoeIs de la ciutat, fins i tot arribar a pagar els aparcaments del oeotre. Shigueo que en aquest moment estem posant en marxa, i espero que es realitxará dintre de poc, una empresa nova amb l'objectiu de posar en venda en el món no ja la tecnologia urbana de serveis urbans, sinó la que la gent reconeix que Barcelona té, després d'bavec vist 3.500 milions de persones els Jocs Olímpics durant 15 dies. Que són tres coses: una, capacitat d'organització de grans esdeveniments molt complexes; dos, capacitat de construcció d'escenaris i infrastructures difícils; tercer, capacitat escenográfica, de fez oerimóoieo im^ortauta i atractives des del punt de vista eacenogr^fic. Si de fer per construi i Moscou vingui cap aqui hi ha o aquí. I si aconseguimcon sud d'Amérioa es porta faci el famós pont de Coló diuen ells, que és el que ha d'esoucgac en 500 km la distánciAque hi ha entre Montevideo i Buenos Aires i fer de Montevideo e port real de Buenos Aires, que ja hauria de ser-bo, doncs fer-ho nosaltres des d'aquí. Nosaltres hem tingut un paper destacat en l'organització de les ciutats l'assemblea constituent del qual va ser Barcelona i ens han elegit com a ciutat que presideix el CooeeII deMunicipis i Regions d'Europa i aix6 no pensem que sigui una caooaIitat ni li donem una importánoia purament I»rotocol^ria. Creiem que forma part d'aquesta eotratégia de Barcelona de vemdre , o, en el miIlor sentit de la paraula. �17 M'agradaria dir que no em sembla necessari posar massa éofasi en afirmar que les perspectives de Barcelona en aquest 93 no són negatives. Creiem que Barcelona ja és una de les grans ciutats d'Europa, que sha confirmat com a tal, que s'ha de consolidar, que s'ha de projectar. Creiem que, a més, Barcelona ha comeogat a guanyar en un aspecte inonaterial, intangible peró enormement important, potser definitiu, que és el de la conducta ciutadana, la urbanitat, la disciplina vïária, la vida social, la lluita contra el aozulI,,. Hem posat en marxa amb éxit fins i tot euperiéooiea de justicia rápida en aquest país, cosa que és realment xocant i nova. Efectivament, en aquesta ciutat s'ofereix qualitat de vida. En aquest sentit, jo faig una crida contra el derrotiame, contra l'esperit patidor. Ja sabem que a tots els socio del BarÇa els agrada patir, quan entren al camp de futbol i veuen córrer a l'extrem esquerre de I'egoip contrari, saben que patiran. Però jo faria una crida contra l'excessiva afició a patir, pez/Jué no ens ajuda. Jo els convido a vostés a la confiança en qué podrem mantenir i desenvolupar la posició obtinguda. Moltes gráciea, �NOTES DE L'ALCALDE DE CARA A LA (CONFERENCIA A L'IEC Es absolutament necessari un discurs seriós sobre l'aposta guanyada per Barcelona (més ofe ta reporta més demanda, en comptes de dir que poca demanda acaba fent aconsellable poca oferta), explicitant costos i beneficis de cada solució, i una perspectiva (o escenaris) raonable de futur. Previ Consell Econòmic Assessor Josep Pernau a El Periódico (1 o 7 de febrer de 1993) ironitza sobre el riu de Folter a La Sagrera, i la possibilitat o perill que l'Alcalde es torni a il . lusionar i ens torni a embarcar en coses a pagar més enllà del 2007. Imprescindible explicar que les Autopistes les estem pagant encara ara (25 anys!) i el 92 el pagarem en 15 !. [Articles Vilarasau, Pere Duran, Antoni Serra Ramoneda, Andreu Mas?]. Referències: J. Semprún ("visionlrio") - 10 àrees de nova centralitat (Joan Busquets) - escrits Acebillo, Subirós - ordenança sobre 1'Eixample Necessitat Memo Microplans O$ . 4 2 e^ W 1nrjt .114 vil ord. xr "iec.not" (10/2/93) (JBad) ca <10.e/ , � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 4209 Title A name given to the resource 1993 : les perspectives de futur per a Barcelona / Conferència Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Abstract A summary of the resource. Propostes per al finançament dels governs locals. Problemes específics: despeses de capitalitat i de suplència. Autoliquidació IAE, reforma del tràmit de cobrament de multes, participació en l'IRPF. Rondes, aparcament, co|lectors, habitatge, atur, imatge Bcn, Barcelona Tecnologia, projectes UE, CE. Perspectives econòmiques de Bcn. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Societat Catalana d'Economia, Institut d'Estudis Catalans Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Barcelona Economia Finançament Lideratge Acció política Model social Planificació Type The nature or genre of the resource Conferència Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1993-02-18 Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/1302/19930217d_00528.pdf 0f0d51df9909efa56abac0ad563c2e71 PDF Text Text /0/93 VISITA DE L'ALCALDE A L'ESCOLA IPSI Moltes gràcies. Gràcies per la { invitació. De debó. En nom de l'Ajuntament de Barcelona, en nom de la regidora d'Educació, Marta Mata, vull agrair al vostre director i a vosaltres mateixos aquesta invitació i la vostra presència. M'agradaria parlar poca estona perquè després vosaltres pogueu parlar, així que aneu-vos imaginant quines preguntes fareu. Segur que del diàleg en surt molta més llum que no pas del sermó. Els sermons de tant en tant s'han 3e fer, però jo penso que és millor la conversa franca i amigable. Jo m'havia preparat un texte molt important, però deixarem el texte de banda. També m'havia dut aquest llibre, que és el "Manual d'Urbanitat" que acaba de sortir, que es diu "Civisme i Urbanitat" i que us l'enviarem. Marta Mata n'ha coordinat l'edició, i hi han participat mes de 150 persones que han donat la seva opinió sobre com millorar el civisme d'aquesta ciutat. Per què Per què ens hem plantejat la pkrioritat en el civisme ? després dels Jocs Olímpics el que nosaltres pensem és més aviat en els petits detalls que en les obres ? Doncs perquè tenim la impressió que la ciutat, des del punt de vista de l'urbanisme, ja està feta -encara que hi ha coses a millorar-, però des del punt de vista de la urbanitat -l'urbanisme seria l'obra, l'urbanitat seria el comportament- hi ha Inoltes coses a millorar. El que succeeix és que abans .11rbanitat volia dir una imposició, més o menys de dalt a baix, dunes normes educatives que la gent havia de seguir, d'un sistema de comportament que la gent havia de respectar. I avui estem convençuts que la urbanitat només pot néixer del diàleg. Creiem que la ciutat de Barcelona s'ha guanyat el dret a poder dialogar amb e.s seus ciutadans. En aquest moment hi ha molts poders públics que tenen la impressió que dialogar amb els ciutadans és difícil. La gent parla molt d'abstenció -sobre tot entre la joventut-, en les eleccions i en general en tot allò que representa decisions polítiques. La gent, els vos res pares, els amics, les vostres famílies, segurament de tan en tant parlen de desencant, de falta d'il.lusió, de passotism, de no participar o de participar des d'un punt de vista crít c perquè n'hi ha molt pocs que participen. t 1 �Nosaltres creiem que a Barcelona, com a ciutat, com a col.lectiu, sempre és difícil la relació entre el col.lectiu i l'individu que forma part del col.lectiu, entre la ciutat, que és el conjunt, i entre els ciutadans, que som Cadascú de nosaltres i vosaltres. I creiem que Barcelona té una sort, i és la d'haver viscut un període de la seva història ei el qual el fet de formar part de la ciutat ha estat físicament i psicològicament molt viu, molt palpable. Tothom s'ha vist, com a ciutadà, davant d'un esdeveniment mundial que ens posava davant dels altres, davant de tot el món, davant de 3.500 milions de telespectadors. I de vegades és el fet de tenir un altre que ens miri e l que ens fa pensar que nosaltres som algú. Nosaltres tenim la impressió de formar part d'un col.lectiu quan aquest col.legiu, ciutadà, social, nacional o familiar, té algú que ens mira. Si jo estic amb la meva dona i els meus fills, i estem sols a casa, potser tenim una discussió, però si al davant tenim una altra família o una altra gent que ens mira, tendim a sentir-nos dina família. A Barcelona li ha passat una mica això: tothom l'ha mirada i de cop i volta tots ens hem sentit Barcelona. I això ens dóna legitimitat, em penso, per,, des d'aquest col.lectiu ciutadà, adreçar-nos a cada ciutadà i demar-los una cosa que normalment no es pot demanar, o si és pot;demanar però normalment té pocs efectes, que és, precisara nt, participar en el civisme. Participar en l'educació, en e : sentit d'un tipus de comportament que sigui urbà, que sigui cooperador, que sigui positiu. Ja sé que tot aixà té un aspepte de sermó moral, però, torno a dir, ens ho hem guanyat. Barcelona s'ha guanyat el dret de parlar als barcelonins, i l'Alcalde,i que representa a la ciutat, us ho ha de dir. Qué vol dir urbanitat i civismé ? Quins efectes pràctics tenen ? El dia 15, hi havia un article molt divertit a La Vanguardia mireu si el teniu per casa o aquí a l'escola-, d'un escriptor que es diu Llorenç Gomis, que es titula "Delante de un montón de pipas". E11 explica que ha tj.ngut una discussió amb un grup de ciutadans, sobre urbanitat is civisme, i sobre si aquesta és la gran obsessió de la ciutat en aquest moment, però que el dia següent va agafar el metro i el primer que va trobar va ser un pila de closques de pipes.: I es preguntava com es podria convéncer la gent que no tirepsin les closques de pipes al terra del metro. Deia que hi havia moltes maneres, però que segurament la manera millor, deia, seria utilitzar els noms que a la gent li agraden, i en comptes d'urban.tat, que pot semblar un terme una mica passat de moda, o fins i atot de civisme, parlar d'ecologia, 2 �perquè potser a la gent li agradarà més sentir parlar d'ecologia, una paraula que està molt més de moda, que no pas d'urbanitat o civisme. I, a última hora, també és ecologia no tirar les closques de pipes, perquè l'ecologia és la relació entre nosaltres i l'entorn ciutadà, entre nosaltres i l'entorn social en el qual vivim. Per tant, per què no dir-ne "manual d'ecologia urbana' , ? Se'n podria dir perfectament. Vivim en un entorn que és en una part natural i en una altra part construït, artificial, convencional. Natural perquè ens l'hem trobat, com a país, com a ciutat, com a especie humana; ja hi era quan vam arribar; el pla de Barcelona, abans que s'omplís de cases, ja hi era, i van ser després els humans que s'hi van instal.lar els que el van transformar i van fer aquest plànol tan atapeït, que pràcticament és tin tapís de cases des del mar fins al Tibidabo -Barcelona és la ciutat més densa d'Europa, té a la vora de 20.000 persones per quilòmetre quadrat-. Jo crec que aquests fets ens obliguen d'alguna forma a ser més ecologistes, més curosos amb l'entorn, perquè justament el compartim més. Hi ha gent que té molt més espai per persona; si mireu aquestes pel.lícules americanes que surten a la televisió, el que ens admira més sempre són aquells cotxes que van per una avinguda on quasi no es veu ningú i tot són arbres, jardins i casetes baixes, amb la gent que s'hi passeja alb una certa tranquilitat. Després surten uns monstres terribles, i la policia fa el que fa, i tot són lladres i drames familiar, però l'escenari natural sembla sempre una mena de postal molt bonica. Nosaltres creiem que tenim une ciutat encara més bonica, i la prova és que els americans, quan venen aquí, i aquest estiu n'han vingut molts, en tornen enamorats. I diuen que Atlanta ja pot fer-ho bé, però no serà mai com Barcelona perquè Barcelona té, a més dels Jocs, la gent, la ciutat, l'escenari, la gent que es comunica al carrer, cosa que a Amèrica potser no passa. En aquest escenari atapeït i dens, nosaltres ens hem de repartir millor l'ús de l'espai i del temps. Hem de vigilar bé que tot plegat funcioni de forma sincrpnitzada. Es a dir, que tots poguem ser lliures, que cadascú pugui fer una mica el que vulgui, perquè en definitiva la ciutat també és això, llibertat -sinó no hi forem, ens aniríem a viure sols a un poble-, però que aquesta llibertat de l'un no malmeti 14 llibertat dels altres. Això està molt ben explicat en aquest moment és la priorita l'Ajuntament després dels J l'olimpíada de la urbanitat, aquest llibre, i jo diria que en de la ciutat i la prioritat de cs olímpics. Es per nosaltres una continuació de l'esperit de �voluntaris i de l'esperit de quedar bé davant del món, però, en aquest cas, quedar bé davant dp nosaltres mateixos. Abans dels Jocs, quan vam haver de recórrer el món dient que Barcelona era una cosa molt important per tal de guanyar la nominació olímpica, vam pensar en aquell eslògan que es deia "Barcelona, més que mai". Justament perquè Barcelona era segurament "menys que mai", perquè durant els últims anys del franquisme i la crisi dels anys 70 la ciutat no acabava de surar, no acabava de rutllar. Vam haver de dir: no, barcelonins, sou molt més del que us penseu, sou "més que mai". Això va agafar molt i va ajudar molt. Però ara ja ens hem demostrat que érem més que mai, ja hem demostrat que d'alguna forma érem els millors -si m'ho permeteu dir així, perqul no ho som, tot i ser evident que som bastant bons i que la gent ens reconeix-, i el que ens ha de preocupar més no és que tothofn digui que Barcelona és la millar, perquè això no passarà, encara que, això si, estem ja molt ben classificats per sempre. Què hem de fer com a ciuta ? Doncs, mirar-nos una mica introspectivament. En comptes de mirar tant a fora i preguntarnos què diran, que això també ho hem de fer, el que hem de fer, per millorar i justament per seguir admirant el món, és millorar coses internes i relacions humanes de la ciutat que altres ciutats no han sabut arreglar, de manera que la gent pugui seguir dient que Barcelona és la millor però per unes altres raons, no per una gran organització olímpica sinó per una gran organització de la vida de cada dia. Que la gent pugui dir: Barcelona demostra realment que les ciutats tenen salvació, que no ha estat un llampec en un cel serè, que no ha estat un moment determinat d'eufòria i de glòria, sinó que realment és una ciutat capaç de millorar la qualitat de la vida urbana, que dóna esperança a les altres ciutats, que vol ser la millor ciutat d'Europa o almenys la millor ciutat no capital. Perquè a Europa hi ha ciutats'que són una mica "trampa", si em permeteu; no en el sentit que Onganyin algú, sinó perqué tenen al darrera tot un país. Són les grans capitals de grans països que han estat imperis, com París, Londres o quasi Roma, ciutats que no són la ciutat, sinó un escenari posat per tot un país perquè el veiem: tot França està darrera de París, tota Itàlia està darrera de Roma, tot l'Imperi Britànic és al darrera de les meravelles que podem veure a Londres. En canvi, les ciutats-ciutat, les ciutats que no són capital de cap imperi -Barcelona no h* ha estat mai; va tenir un gran moment en l'Edat Mitjana, però'no hem estat mai capital imperialsón ciutats que es fan a si mateixes. Nosaltres voldríem que 4 �Barcelona mantingués la flama, la torxa de la qualitat de la vida urbana de totes les ciutats cine es fan elles mateixes i que no depenen de l'Estat per ser-ho. Això és una mica difícil d'aconseguir, i contra nosaltres lluita la rutina, la inèrcia i molté altres factors, però jo crec que tenim un gran factor a favor, que és la joventut. Barcelona és una ciutat molt vella, té dos mil anys, i al mateix temps molt jove, és a dir, que ha sabut engrescar-se amb temes nous. Es una ciutat que té il.lusió, que té capacitat d'aprenentatge. Ha estat una ciutat de pas, de marca, de barreja, on hi ha vingut gent de tot arreu i amb parles diverées -com deia l'Espriu-, que ha sabut assimilar. Jo recordo que fa uns anys es discutia si el fet de tenir el català com a llengua i el castÓllà com altra llengua no ens feia ser diferents, i psicològic ment fins i tot menys forts que altres ciutats o altres països en els quals només hi ha un idioma i per tant els nens no tenen cép dubte, tenen menys dubtes i són més categòrics. Però també es va descobrir ben aviat que un país que té un idioma i a més en é un altre, i fa que en la seva infància pugui pensar de dues maneres, és més versàtil, més capaç d'enfrontar-se amb la diveritat. I, per tant, més capaç d'adaptar-se al canvi. L'altre dia jo preguntava com es que Holanda, que és un país tan petit, s'ha convertit, i conçretament Rotterdam i Amsterdam, en la gran capital de la distribuçió de quasi tot. Allà, en els seus ports, en els seus aeroports, en les seves centrals de comunicacions, hi arriba tot, i d'allà torna a sortir tot cap a punts diferents de tot el continent. Fins i tot em deien que hi ha mercaderies que per despatyar-se a les seves duanes i fer tot el que cal perquè una mercadéria de l'extrem orient es pugui vendre a Europa, un cop és a Barcelona ha d'anar a Rotterdam i després tornar aquí. S'han convertit en el centre perquè, segons em deia algú amb malta gràcia, són un país petit i el seu idioma no l'entén ningú. I això vol dir que ells han hagut d'aprendre idiomes. Es un país en el qut tothom s'ha vist obligat a parlar en idiomes que no són el seu. Nosaltres tenim un mica això: som una ciutat en la que som capaç s d'aprendre i fer-nos entendre, i penso que això és una virtut. El vostre director ha dit q Barcelona és un deure. Jo em preguntaria si a més d'un deure no és precisament també un gaudi, una capacitat de gaudir. Nosaltres la ciutat la veiem, en aquest moment, tant com a deure -éé un deure, una obligació, alguna cosa que ens obliga- com una cosa que ens dóna, que ens dóna companyia, que ens dóna aMics, possibilitats de lleure, 5 �d'aprenentatge, de diversió, de marxar i tornar amb molta més emoció. Barcelona no és noms una obligació, sinó que és un plaer. Nosaltres veiem la Barcelona de després dels Jocs com un plaer. Hauríem de ser capaços d'assabprir aquesta ciutat, de gaudir-ne, perquè l'hem deixat molt millok del que estava abans, i això és ben evident. Malgrat que hi ha algunes dificultats -sempre n'hi ha-, hi ha una certa unanimitat en què a la ciutat ara dóna gust de viure-hi, de passejar-hi, de descobrir racons que de vegades no hem conegut. En essència, us volia dir que jo compto molt amb vosaltres perquè aquesta ciutat segueixi sent ciutat capdavantera, que segueixi sent ciutat olímpica. Olímpicá en el sentit de l'olimpíada de la qualitat de vida. Perquè la'qualitat de vida l'obtindrem amb vosaltres o no l'obtindrem. nosaltres sou els que marcareu les pautes, els que posareu leS modes, els que creareu un nou llenguatge que els altres esc9ltaran -o no s'escoltaran, depén de la qualitat que tingui-, i és en aquest sentit que es demano ajuda. I us demano que m'ajudeu, que ens ajudeu a fer de Barcelona una ciutat que 1a gent pugui seguir mirant amb admiració. PREGUNTES DELS ASSISTENTS: - No creu que amb això de les olimpíades hem volgut ser una mica falsos ? Per exemple, amb allò d'aquelles senyores que hi havia a Les Corts, sembla que haguem volgut ensenyar una ciutat, no tal com és, sinó que quedi bé de c ra a tothom. Penso que la pregunta és adegizada, i nosaltres també ens ho vam preguntar. També ens vam preguntar si havíem de fer coses extraordinàries per un fet extraordinari. La veritat és que vam decidir que si, que algunes cotes s'havien de fer. Jo tenia la confiança, francament, i agafant l'exemple que tu dones de la prostitució a Les Corts, que les coses s'havien fet d'una manera que no es que ma*xessin dallà per després tornar, sinó que marxaven per no tornar. I no en el sentit que no tinguessin un lloc per estar,perquè l'han de tenir mentre això no estigui prohibit -que no hob està-. Jo pensava que el lloc on havien d'anar, un lloc a prop de Mercabarna, seria menys conflictiu, en el que hi hauria menys contacte entre la sensibilitat d'uns i altres. �Els problemes de la ciutat són problemes de sensiblitat barrejada, en què determinades persones no els agrada veure determinades coses d'altres persones, que per altra banda són perfectament legítimes, o que ho són defectes sinó malalties, com és el cas de la drogaddicció: a ningú no li agrada veure un drogaddicte estirat al carrerl i tanmateix no és un delicte. A molta gent no li agrada veure la prostitució, i no està qualificada com un delicte; és senzillament una cosa que la urbanitat demanaria que es pboduís d'una forma que no molestés els altres, és a dir, que fóssim capaços de conviure amb fenòmens que no ens agraden i que existeixen. Algun error hi ha hagut, i el pas és que al lloc on van anar, que jo crec que és millor -amb Iota franquesa-, no ha estat el definitiu, sinó que han tornat allà on estaven. Jo crec que ens vam equivocar en una cosa: quen van anar prop de Mercabarna, en comptes de dir Mercabarna vam dir Zona Franca, i la Zona Franca és tota la barriada; en dir Zona Franca, va passar que els habitants del barri, que està molt lluny de Mercabarna, van entendre que tot aquell fenòmpn els venia allà, a casa seva, i per tant s'hi van oposar. I en oposar-s • hi van provocar que aquesta fos una solució transitòria quan hagués pogut ser una solució definitiva. Estic amb tu en què no es bo fer determinats gestos mentre no es puguin mantenir, només pel fet que ens vinguin a veure. Durant la història, això ens ha donat mots mals de cap. Per exemple, no sé si heu vist o heu llegit que l'han començat a enderrocar el que se'n diuen les ""vivendes del governador", unes que hi ha a sobre del barri de Verdum, tocant a la Via Favència, que són horribles i que hi són des del 1952, quan es va fer el Congrés Eucarístic Internacional. Aleshores, el Congrés Eucarístic havia de fer una missa al capdamunt de la Diagonal, les barraques que hi havia allà les van tirar a terra i le gent que hi vivia la van posar a les "vivendes del governador". Són unes vivendes ínfimes, de 30 metres quadrats, i ara allò és molt difícil de desfer; perquè tothom té dret a una vivenda són moltes famílies; com es fa, això, qui ho paga... Allò es Va fer malament, perquè hi havia el Congrés Eucarístic i perquè ningú no ho veiés van traslladar unes persones a un lloc on ara estan vivint en baixíssimes condicions i que costa molt d'arreglar. Jo estic molt d'acord amb la pregunta, i lamento que la resposta que he pogut donar és només positivament parcial. (M'agradaria saber si és veritat que estarem pagant els Jocs Olímpics fins a l'any 2007). �Si que és veritat. Conteu que Les inversions que s'han fet d les rondes, els meus nets enca de fer noves. Per tant, és potser aquí no va ser encerta tot en déu anys. d'aquí al 2007 hi ha quinze anys. raran molt més de quinze anys. Per a hi passaran, i no s'hauran hagut ust que duri quinze anys. El que va ser pensar que es podia pagar Perquè us feu una idea, les autopistes de peatge es paguen en trenta anys, i nosaltres seguim pagant peatges per anar a la Costa Brava o cap a Tarragona. I per què paguem ? Perquè amb aquests peatges es paga el manteniment, però el manteniment d'una autopista no és pas tan car; amb això s'està pagant l'amortització dels crèdits que es van haver de fer per construir les autopistes. Amb el túnel del Tibidabo, exactament igual. En canvi, els Jocs els haurem de pagar en quinze anys, que jo crec que és un període raonable. - Neteja del Port i les seves gües. A mi em diuen que les coses han millorat una mica. No sé si és veritat o no. En tot cas, ]p m'apunto a la idea que la millor solució perquè les aigües del Port siguin més netes evidentment és la depuració. D'aquests diners que s'han de pagar en quinze anys, n'hi ha molts, em penso que uns 25.000 milions, que es van gastar en col.lectors. Es a dir, en les grans clavegueres que porten, no només l'aigua bruta, sinó l'aigua de pluja. I també s'estan gastant molts diners en depuradores. Això vol dir que l'aigua que s'està abocant en aquest moment al port és una mica menys bruta -no dic més neta- que abans. A més, hi ha una altra cosa a la que jo em vull apuntar, i és que s'hauria d'obrir una nova bopana al port. Allà on és el Club Natació Barcelona, al principi de l'escollera, està pensat, com a projecte no aprovat encara però si dibuixat i calculat, que es pugui obrir un nova bocana del port a fora mar. Aquesta bocana hauria de ser transitable, és a dir, amb un pont levadís perquè el tràfic de camions pogués alar a la punta de l'escollera quan calgués, o que hi poguessin passar les bicicletes, o amb un túnel subterrani que uneixi la ciutat amb l'escollera. Si s'obre una nova bocana, la circulació de les aigües serà molt més important i la millora de la qualitat segà definitiva. Es podrà fer això ? Fer-ho Val 7.000 milions, que no és una xifra menyspreable, però jo prec que es farà. Heu de tenir en compte, i enllaço amb el que Teia abans, que el fet de pagar en quinze anys tot el que hem fet no vol dir que no es pugui fer res més. 8 �El problema de Barcelona no sói les inversions olímpiques, perquè totes elles tenen un rendiment, Tenen un rendiment molt positiu, i fins i tot econòmic i social, que vol dir més riquesa, i més riquesa vol dir també que hi ha més impostos que es cobren per part de les administracions, i. que per tant poden permetre pagar el que costen les obres. El problema són les despeses que l'Ajuntament té amb una colla de serveis que Barcelona està fent, perquè històricament ha volgut tenir com a municipi, com a 0iutat, i que són serveis que cap altra ciutat no té, o més ben dit, serveis que en altres ciutats hi són però són pagats per l'autonomia o l'Estat. Barcelona té quaranta escoles, 24 museus, té orquestra simfònica, conservatori superior de música, un labora ori municipal que fa de laboratori de referència de Catalunyad té quatre hospitals, escoles d'oficis, té palaus -tots ells de la ciutat-. Si aneu a una ciutat capital d'Estat, tot això, que hi és, és propietat de l'Estat, no de la ciutat. Ell problema de Barcelona és qui paga les escoles, els museus, els hospitals, els palaus, etc., que normalment en altres ciutats els paga l'Estat o l'autonomia. t I amb això està que moltes vegades em sentiu parlar que s'han de reunir a tres bandes l'Estat, la Generalitat i la ciutat per resoldre aquesta qüestió. I quan resolguem aquesta qüestió, aleshores inversions com la de la bocana seran molt més fàcils. I encara us diria més: serà possible que, en comptes de quinze anys, poguem reduir el termini de pagament de les inversions olímpiques, perquè tindrem un sobrant, un estalvi, que podrem aplicar a redimir les càrregues, a amortitzar aquestes inversions abans d'hora. - Infrastructures i esportius, les que equipalltents de l'Ajuntament vol treure un ren iment i això porta problemes per a alguns usuaris, pels preus la disponibilitat. Diu que van parlar amb el Sr. Truñó i els va dir que aquestes instal.lacions s'havien d'amortitzar, i que es van sorprendre perquè són instal.lacions municipals. Posa l'exemple del camp "Carlos Pérez de Rozas". En beisbol, fa quatre anys, hi havia només el camp "Pérez de Rozas", que estava a sobre de l'Estadi, no a sota com ara. Per fer la plaça rodona de l'Estad , la que queda al darrera, es van menjar un troç del camp i es va haver de fer en un altre lloc, i es va fer en un lloc molt millSr. De totes maneres, els Jocs Olímpics no es van fer allà, sinó a l'Hospitalet i a Viladecans. LtHospitalet, que no tenia camp, ara �té un estadi magnífic, i Viladecans, que tenia un campet però no tenia estadi, ara ja en té. Ara et trobes que aquest esport minoritari, que pot arribar a ser majoritari algun dia, té dues instal.lacions més que abans i una tercera que ha millorat molt. Tot això s'ha de pagar, i pagar vol dir amortitzar. Jo sóc molt partidari de que de les instal.lacions esportives que s'han fet poguem dir a la ciutat que s'amortitzen elles mateixes, o que, almenys, no perden diners pel manteniment. Perquè la gent està obsessionada en saber qui mantindrà la Barcelona olímpica; qui mantindrà les rondes, els estadis, els carrers, etc. I nosaltres els hem de poder dir que tot això, d'alguna manera, es manté sol, i sobre tot els equipaments esportius i els estadis que tenen uns usuaris. El que normalment no es fa perquè no es pot arribar, és amortitzar en valor de la inversió, és a dir, pagar els interessos aquells de quinze anys que abans hem dit. No sé, concretament, en el cas del "Carlos Pérez de Rozas", però em fa l'efecte que el que t'estan obrant és el cost del manteniment, no el cost de la construcciO. I això s'ha d'entendre que és bastant lògic. Abans hem dit que la ciutat és llibertat, però la ciutat també és convivència, i el plaer dels uns no ha d'impedir el plaer dels altres. Jo crec que la ciutat té l'obligació d'oferir una sortida als esports minoritaris, i ara, en el cas del beisbol, ja en tenen tres quan abans només en tenien una. En segon lloc, la ciutat té dret a que els qui practiquen aquest esport s'espavilin i busquin espónsors que els paguin els costos. A mi m'agrada molt el beisbol, però, suposa't com a jugador de tennis jo prefereixo que els del beisbol també s'ho paguin. Si jo vaig a tennis, he de pagar al me*i club una entrada i unes quotes importants, ï igual si faig natació, per tant, els del beisbol que també s'ho paguin. Si tu em poguessis demostrar tlue et toca pagar més que els que fan altres esports, aleshores tindries raó. Però, si no, has d'entendre que tota la resta de ciutadans preferim que vosaltres també feu un esforç. Busqueu patrocinadors, busqueu solucions, perquè la inversió que hagi de fer la ciutat sigui la mínima. - Com Alcalde de Barcelona, `a alguna cosa per la independència de Catalunya ?? Si i no. Començaré pel no i després et diré el si. No, perquè no ens toca; l'Alcalde de Barcelona no s'hi de ficar, en això, no és 10 �el tema pel qual em van elegir. A mi m'han elegit per governar aquesta ciutat, no per demanat • la independència de Catalunya ni l'entrada d'Espanya al Mercat Comú. Per tant, jo no me n'he d'ocupar, i l'Ajuntament no se n'ha d'ocupar. Si, en el sentit següent} Jo no sóc partidari de la independència de Catalunya; Si m'ho pregunten en un referèndum votaré que no. Jo sóc més partidari d'ajuntar-me amb els altres que no pas de separ-me. I si em dius "ens podem ajuntar tots però sense passar per Espanya", doncs no hi crec. Jo crec que Catalunya, per ajuntar-se amb àmbits més grans, s'ha d'ajuntar primer amb els que té més a prop. I, per dir-t'ho molt concretaient, jo sóc fill del meu pare i de la meva mare -com et pots imaginar-, i ara us diré de qui és fill el meu pare i de qui ésIfilla la meva mare. El meu pare tenia un pare i una mare, l el meu avi patern era nascut a Barcelona i es deia Joan Maragll -és bastan conegut, era poeta-, i es va casar amb una senyora.. ... ... valencians, encara que amb ells no els agrada perquèsdiuen que no són valencians i són de Monóver. Si jo t'he de dit la veritat, jo em sento hereu de tot això, i per tant no m'agrada separar-me d'Alacant, o de Jerez de la Frontera. Jo prefereixo que Catalunya estigui unida amb tot això, i el mateix que em passa a mi els passa a molts ciutadans d'aquesta ciutat. Ara, que Catalunya tingui autonomia: la màxima possible. Es a dir, que cada Comunitat Autònoma es pugui governar: al màxim. I quasi us diria més que cada ciutat es pugui autogovernar, al màxim possible. Per tant, defensa de Barcelona, si; per això m'han elegit. Defensa de Catalunya i de la seva autonomia, també; no m'han elegit per això però lluitaré tot el que pugui per fer-ho. Defensa de l'Estat espanyol davant d'altres, també; perquè és la meva família més ampliada. i defensa d'Europa, per descomptat; jo sóc europeista. Crec que 1a història va més en el sentit d'ajuntar-se que no pas en el de separar-se. Aquesta és la meva idea. - Tema de l'escut de Barcelona Això és un error, un error molt comú. Jo m'he fet fer una investigació molt aprofundida d'aquest tema. L'escut de Barcelona és un escut de dos creus de Sant Jordi sobre un camp de quatre barres, que aleshores queden dividides en dos i dos. Hi ha gent que diu que n'hauria d'haver-hi quatre i quatre, que és l'escut de vuit barres, que dic jo. 11 �Això no ha estat així durant 11 història, ho ha estat durant un temps. Concretament, a partir de mitjans del segle XVIII i durant el XIX es va utilitzar molt l'escut de quatre i quatre. En canvi, l'escut original, del segle XXV, el de Jaume I, era de dos, de tres, de quatre, de cinc, però la major part de vegades de dues barres. Ara m'he fet fer una exposició, que ja la veureu perquè l'exposarem segur al Col.legí de Periodistes i el dia de Sant Jordi a l'Ajuntament si, com Sembla ser que farem, tornem a fer una jornada de portes obertes.'Ensenyarem les fotografies de tots els escuts que hi ha a la Casa#Gran, a la planta noble, on n'hi trenta, quaranta o cinquanta,!amb una nota que expliqui de quina època és cadascun. Trobareu qué la gran majoria d'escuts, i com a més antics més, són escuts de quatre barres, és a dir, dos i dos. Es a dir, que històricament l'escut és aquest. Per últim, hï ha una qüestióque és gràfica. Des del punt de vista del grafisme, que és mlt important de cara a la imatge, quan tu fas un escut amb les vuit barres -quatre i quatre-, la barra queda tant prima que queda descompensada respecte a la creu. El més maco és quan la¡creu i les barres tenen el mateix gruix. Si tu veus una creu 'rermelia d'un gruix determinat, i després veus les barres de només mig gruix, queden com una mena de fideus, que dic jo de vegades, una cosa molt primeta que no té el gruix de la barra. Gràfica*tent no es veu, i com més lluny et poses, o com més petit és, més perds la visió de les barres que són, i el tipus de color quelqueda és el taronja, barreja del vermell i el groc; queda esbaï, no es veu. Segurament en el segle XIX ai ò no tenia cap importància, però avui, quan la imatge és tan im ortant, els grafistes et diuen que ha de ser com és. - Creu que a Barcelona li passarà com a Montreal ? No. Montreal va ser un fracàs 4. Barcelona ha estat un èxit. I ara explicaré per què. I no és perquè nosaltres siguem fantàstics i els canadencs siguin uns desgraciats. El que passa és que des de Montreal fins a Barcelona han canviat radicalment els ingressos qu4 pot obtenir l'organitzador dels Jocs. Dels drets de televisió, que a Seül van representar 300 milions de dólars i a Los Angeles uns 200, i tot i que ens van dir que això anava de baixa, nosaltres en vam obtenir 400 milions de dólars, només de la venda dels drets d'imatge dels Jocs per televisió als Estats finits. Per tant, els Jocs han sortit e econòmicament a Barcelona perquè 12 �el valor d'aquestes imatges ca ll a vegada és més gran. I a Atlanta encara serà més, perquè nosaltres a la televisió europea ho vam vendre per 90 milions; no hi ha una única televisió europea a la que se li pugui vendre, però com que progressivament es va creant, resulta que el que nosaltres vam vendre per 90 milions els d'Atlanta ja ho estan vennt per uns 250. Per tant, no és només mèrit nostre, no és que els de Montreal fossin molt dolents. En segon lloc, Montreal va fer unes coses de gegantisme innecessari. L'Estadi de Montreal, que és un d'aquests que es poden cobrir, l'han acabat l'any passat. Amb nosaltres ha estat al revés. Quan vam proposar l'Estadi se'ns van fer crítiques, com que era massa petit -ha esta l'estadi olímpic més petit dels últims vint-i-cinc anys, és per 55.000 persones i es pot ampliar fins a 65.000-, però ha funcionat perfectament, demostrant que es poden fer uns Jocs Olímpics en un estadi que no sigui de 100.000 espectadors, que és el que ens demanaven. Per tant, primer, hem tingut sort. Els ingressos són més alts i les despeses són més baixes; iosaltres hem fet una cosa molt més modesta. I a la gent li ha agradat, el que és el millor. La gent ha considerat que el gegantisme en el fons tampoc no els agrada. Si mireu les fotografies de Seül, de la inauguració, veureu un estadi molt més gran i que imposa molt més, però Barcelona, que ja té el camp del Barça amb Més de cent mil persones, per què volia un altre estadi de cent Mil ? Per tenir-lo buit ? Doncs no. Nosaltres, amb un estadi de 55.000 anem la mar de bé. - Molts dels aquí presents acoltumem a sortir per la nit, i ara se'ns ha posat la por al cos amb un seguit de tipus indesitjables, els skins, gent que no tenen cap tipus de sentiment. No es pot fer alguna cosa per evitar aquesta gent ? Si que es pot. Jo em vaig fer Éer un estudi d'aquesta qüestió per part de la policia municipal, i durant un temps van fer un seguiment molt acurat d'aquests grups. Resulta que a Barcelona n'hi ha escassament 200, d'ski*s, però passa que s'ha corregut la veu de tal manera que sempre giie hi ha bofetades la gent diu que són els skins, i moltes vegades no ho són. Abans també hi havia bofetades amb altra gent que, beguts o com sigui, anaven a fer gresca d'una forma violenta lerò amb una altra organització o classificació, però ara la gen de tot això en diuen skins. Si un taxista es baralla amb un que no li ha pagat, d'això en diuen els skins; si a la sortida de l'Up & Down -dic l'Up & Down per dir algun, però podria ser el Otto Zutz o el Zeleste- ha 13 �passat no se què, són els skins; i moltes vegades, pel que em diu la policia municipal, no són estrictament grups d'skins. Hi ha un cert increment del grau de violència urbana, això és veritat, i jo crec que això es pot combatre. S'ha de combatre sobre la base que la gent es convenci que hi ha una responsabilitat compartida amb aquest tema. No és només un problema de policia. La gent es pregunta com és que la ciutat de Barcelona ha pogut fer tantes Poses en tan poc temps, i ha pogut perquè hi ha hagut una sintonia de la gent. I quan la gent sintonitza i tothom actua en un mateix sentit, hi ha un factor multiplicador, és a dir, la quantitat de coses que es fan és molt més gran que les que aquella ciutat teòricament podria fer. I a la inversa. Quan no hi ha sintonia, quan no hi ha harmonia, quan no hi ha sinèrgies o vibració en comú, la incapacitat de la ciutat es multiplica, la incapacitat per resoldre els problemes més menuts. Tu ja pots posar ai carrer els 2.000 guàrdians urbans que hi ha, que són molts menys que el nombre de bars en els quals hi ha gent fent xerinola un divendres a la nit. Per tant, es tracta que en cada bar hi hagi unes normes de conducta, uns hàbits, unes lleis fins i tot no escrites de vegades -que són les que funcionen-, que port$.n les coses realment pel camí del civisme i de la urbanitat. Jo crec que cal que la gent pe4di una mica la por, i per això dic que hi ha tan pocs skins, per punxar el globus de la por i de la obsessió en què hi ha una gras massa de gent skin que ataca per les nits. No n'hi ha tants. Moltes vegades el que hi ha és un gamberrisme, el que hi ha són altres tipus de fenòmens, i el que és important és que la gent $'hi pugui regirar una mica. Que davant de la persona que porta el seu gos a cagar emmig del carrer, hi hagi quatre senyores que li facin un crit; que no només li cridin a l'alcalde quan se'l troben pel carrer -cosa que d'altra banda està molt bé-, sinó que ho facin també davant del tipus que porta el gos. I això és un problema psicològ.c, és un problema d'atrevir-s'hi, és un problema que la ciutat tingui aquell plus de ciutadania que tenen les ciutats suïsses, en el qual si tu tires el paper d'un carmel al carrer et ve una senyora vella corrent al darrera i et diu que "li ha caigut aquest *aper". Això és el que volem que passi a Barcelona, tant am la violència urbana com amb la brutícia. - Com veu el futur de Barcelon 14 �Jo el veig francament bé. Veig que Barcelona està molt més ben situada en aquest moment, davant de la situació econòmica difícil, que no pas altres ciutats. Sempre passa, inevitablement, que després de tot gran èxit, de tata gran festa, hi ha gent que li dóna pel pessimisme i diue#i "ara ho tenim tot fomut", el que abans era fantàstic ara és horrible, ens ho hem gastat tot, no ens queden diners, no tenim ànims, etc. La veritat no és aquesta. La veritat és que a tot Europa hi ha una recessió econòmica, i les ciutats que estan reacciofiant millor són aquelles que tenien una inèrcia positiva, una empenta que encara els dura. I aquesta és la situació de Barcelona, ren la qual hi ha una barreja de dos sentiments: la gent diu que hi ha crisi, però per sota la gent se sent molt orgullosa que tots els seus amics de fora, per exemple, diguin "sou fantàstics, ho heu fet molt bé". Hi ha més pessimisme a dintre que a fora. A fora, Barcelona està considerada en aquests moments com una de les ciutats-referència en el món. I nosaltres el futur el tenim bé en un sentit: si sabem vendre Barcelona, en :l bon sentit de vendre; si sabem col.locar el producte Barcelona bé, si sabem explicar-nos, enviar els nostres enginyers i arquitectes pel món. Jo ahir vaig estar a Bilbao, em van ensenyar els grans projectes de Bilbao per al 2000, i jo els vaig dir que si volien gent que en saben, que vinguessin a Barcelona. Nosaltres hem de vendre la tecnologia que hem après fent tot el que hem fet. - Pregunta sobre el respecte per la política. Jo t'explicaré una història q e em va passar quan encara no era alcalde, quan era tinent d'alcalde, i em penso que era 1 últim acte públic en què va estar el que era alcalde abans, el Narcís Serra. Va ser un acte a Sant Andreu, hi havia una tarima amb les autoritats i la gent passava *el davant. Els ulls els quedaven més o menys a l'alçada de les sabates dels que érem a la tarima. I hi havia un regidor que portava les sabates brutes. Vaig veure una senyora gran, jo diria que una persona senzilla, el que abans se'n deia "de condición humilde", i quan va passar i va veure les sabates del regidor li va comentar a una senyora que anava amb ella: "mira quines sabates mé$ brutes". Per què, això ? Perquè aquella persona farà el que pugui amb els seus diners, però el que vol és que la persona qye la representi vagi dignament vestida. Això per mi va ser una lliçó. Jo duia el cabell molt més llarg que ara... I vaig pensar que m'havia de vestir de forma que la gran majoria de la gent, no tomés els de la teva ideologia, la 15 �teva classe social, el teu grip humà, et trobin bé, que tota la gent trobi que els representes bé. Jo crec que normalment lá gent té respecte dels seus representants, és l'actitud ms normal. I, a més, no distingeix massa de partits. i Un vegada, al Carmel, vam an r a inaugurar un casal de joves, i pel carrer va venir una senyor . Em va felicitar, em va abraçar, tenia un gran respecte per mi,i i després em va preguntar: "y el señor Pujol cuándo viene n . Aquella senyora se'n fum que un sigui d'un partit o d'un altre, per ella el més important és que són gent que la representen, i en lquest sentit manifesta un respecte que jo crec que és correcte. - Pregunta sobre Ajuntament i tpeneralitat. Això és la democràcia, fill mei. Ahir em van preguntar sobre això a Bilbao, perquè els bascos én general són més monocolor. Em preguntaven que com és que h4. ha sectors de catalans que voten socialista a les eleccions muiicipals o generals i després voten convergent a les autonòmiques. A Barcelona hi ha tres grups: uns que voten sempre socialista, uns que voten sempre convergent i uns que van de banda a banda, els "bígamos", que en diuen. I això sorprén una mica. Jo crec que a Catalunya som mol.t pragmàtics, i hi ha molta gent que davant de cada elecció reacciona d'una manera diferent, no li agrada posar tots els ous a la mateixa cistella. Això és el que en Borsa, al mercat de valors, en diuen repartir el risc. Es una actitud molt catalana. 16 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 4208 Title A name given to the resource Escola IPSI / Xerrades Type The nature or genre of the resource Discurs Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Abstract A summary of the resource. S'hauria d'obrir una nova bocana al port, al principi de l'escollera. Això ja està pensat com a projecte, no aprovat però si dibuixat i calculat. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Escola IPSI, Barcelona Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Urbanisme Infraestructures Benestar Social Lideratge Acció política Model social Barcelona Escola Ipsi Educació Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1993-02-17 Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències