71 50 3672 https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/1583/0000000746.pdf cbf79ad972fab3caf636148bcf665003 PDF Text Text �� Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Aquesta legislatura tindrem un nou finançament amb Agència Tributària Source A related resource from which the described resource is derived Diari de Girona Language A language of the resource Català Creator An entity primarily responsible for making the resource Xargayó, Jordi Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Finançament Govern Catalunya Espanya Federalisme Territoris Acció política Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2004-05-02 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/1582/0000000745.pdf 8064a8ba308c4823f8aa48cf35d0532c PDF Text Text � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Es básico que Valencia también tenga un ancho europeo y alta velocidad Source A related resource from which the described resource is derived Levante Language A language of the resource Castellà Creator An entity primarily responsible for making the resource Xargayó, Jordi Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Infraestructures Comunitat Valenciana Medi ambient Catalunya Acció política Cooperativisme Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2004-05-02 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/1581/0000000744.pdf 7dcf3a6840125dd978b6bb632f8e71f2 PDF Text Text ���� Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource El Estatut será la primera ley fundamental que cambiará Source A related resource from which the described resource is derived La Vanguardia Language A language of the resource Castellà Creator An entity primarily responsible for making the resource Antich, José Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Govern Espanya Catalunya Estatut Euroregió Federalisme President de la Catalunya. Generalitat Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2004-04-23 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/1580/0000000743.pdf 98a343ee7aa3bf53bf60e4eca11012a0 PDF Text Text � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Pasqual Maragall et l'Eurorégion: Nous devons bâtir le futur Source A related resource from which the described resource is derived L'Indépendant Language A language of the resource Francès Creator An entity primarily responsible for making the resource Ramon, Jacques Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource França Euroregió Cooperativisme Relacions Internacionals Infraestructures Acció política Catalunya Territoris Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2004-04-08 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/1579/0000000742.pdf 159fbb4749d89e02dac7e8e89a8ac7c5 PDF Text Text ��� Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource El Govern va millorar després de la marxa de Carod perquè havia superat un problema seriós Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico Language A language of the resource Català Creator An entity primarily responsible for making the resource Pastor, Carles Ros, Elianne Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Estatut Govern Catalunya Espanya Esquerra Republicana de Catalunya Carod-Rovira, Josep Lluís Rodríguez Zapatero, José Luis, 1960- Territoris Acció política Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2004-03-28 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/1578/0000000741.pdf 55cee3096a4a37d4b6b4f2a01df1a69f PDF Text Text ��� Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Maragall quiere que la CMT y el TDC tengan su sede en Barcelona Source A related resource from which the described resource is derived Expansión Language A language of the resource Castellà Creator An entity primarily responsible for making the resource Garay, Iñaki Orihuel, José Corbera, Joan Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Economia Descentralització administrativa Espanya Catalunya Territoris Acció política Telecomunicacions Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2004-03-27 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/1577/0000000803.pdf c266c3602c4e7275c7bd89ab5811c563 PDF Text Text ��� Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource El Quart Cinturó es farà mentre no hi hagi una alternativa millor Source A related resource from which the described resource is derived El 9 Nou Language A language of the resource Català Creator An entity primarily responsible for making the resource Molet, J. Mas, J. Casas, M. Altarriba, D. Danés, A. Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Infraestructures Govern Finançament Comarques Territoris Acció política Model social Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2004-03-08 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/1576/0000000740.pdf a6d2063d72af0104d222ca516556378d PDF Text Text ���� Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource El tunel de Bracons es farà Source A related resource from which the described resource is derived El 9 Nou Language A language of the resource Català Creator An entity primarily responsible for making the resource Molet, J. Mas, J. Casas, M. Altarriba, D. Danés, A. Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Osona Comarques Infraestructures Catalunya Govern Territoris Acció política Consells Comarcals Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2004-03-08 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/1575/0000000739.pdf 52de67dbf307f3e5d6f26be0da24df1d PDF Text Text ���� Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Bargalló té un perfil més adequat com a conseller en cap Source A related resource from which the described resource is derived El Punt Language A language of the resource Català Creator An entity primarily responsible for making the resource Busquets, Jordi Gordillo, Saül Flores, J.M. Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Govern Consellers Carod-Rovira, Josep Lluís Catalunya Acció política Tripartit Bargalló Valls, Josep, 1958- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2004-02-29 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/1574/0000000738.pdf fe0f80c7c6b55e319b13238c9b12f511 PDF Text Text ����� Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource L'afer Carod ha perjudicat la nova etapa que ara es pot obrir per a Catalunya Source A related resource from which the described resource is derived Avui Language A language of the resource Català Creator An entity primarily responsible for making the resource Sanchis, Vicent Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Govern Carod-Rovira, Josep Lluís Tripartit Acció política Model social Educació Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2004-02-15 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/1573/0000000737.pdf ad206c9c45a76ee81f67cde3a24b78a9 PDF Text Text �� Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Maragall dice que volveremos al 36 si no se aceptan sus teorías Source A related resource from which the described resource is derived La Razón Cadena Ser Language A language of the resource Castellà Creator An entity primarily responsible for making the resource Gabilondo, Iñaki Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Espanya plural Constitució Territoris Estatut Carod-Rovira, Josep Lluís Rodríguez Zapatero, José Luis, 1960- Partido Socialista Obrero Español Catalunya Description An account of the resource Transcripció parcial de l'entrevista al programa "Hoy por hoy" de Cadena Ser. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2004-02-03 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/1572/0000000736.pdf 0ce91bdad9f54f0633be13bd1ac408bf PDF Text Text ��� Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource En un lloc tan gran és lògic que hi pugui haver una presó Source A related resource from which the described resource is derived Regió 7 Language A language of the resource Català Creator An entity primarily responsible for making the resource Domènech, Xavier Marcè, Marc Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Bages Capitals (Ciutats) Vegueries Catalunya Acció política Territoris Infraestructures Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2004-02-02 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/1571/0000000735.pdf d8331284bfc3455c476a040b2a6e6e69 PDF Text Text ���� Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Tardaremos en crear una cultura común de gobierno Source A related resource from which the described resource is derived La Vanguardia Language A language of the resource Castellà Creator An entity primarily responsible for making the resource Antich, José Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Govern Tripartit Acció política Model social Planificació President de la Catalunya. Generalitat Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2004-01-18 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/1570/0000000733.pdf 60d84c01a975e56370129117e475cf25 PDF Text Text �� Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Espanya està malalta de por i de fonamentalisme Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico Language A language of the resource Català Creator An entity primarily responsible for making the resource Mauri, Lluís Tordera, Josep Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Govern Canvi Tripartit Acció política Model social Espanya Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-12-21 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/1569/0000000732.pdf 725c79d3cc30048d7e5cc748e649b807 PDF Text Text ��� Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Espanya quiere parecerse a la Alemania federal Source A related resource from which the described resource is derived El País Language A language of the resource Castellà Creator An entity primarily responsible for making the resource Vidal-Folch, Xavier Valls, Francesc Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Govern Tripartit Espanya Federalisme Partido Popular Acció política Model social Catalunya. Generalitat Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-12-21 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/883/0000000629.pdf a1ccdec18fb6620575b12218fd3a5afa PDF Text Text Europa, en la hora del Líbano El País | 14.9.2006 El conflicto del Líbano se ha convertido sin duda en el acontecimiento más importante y trascendente de este verano, por encima incluso de algunos de nuestros acuciantes problemas más próximos. Desde esta esquina del Mediterráneo lo hemos vivido con preocupación y angustia crecientes. Hoy, después de las interminables semanas en que sólo hablaron las armas, el alto el fuego alcanzado constituye una brizna de esperanza entre tanta injusticia y sufrimiento causados por la guerra. Por destino y por vocación, todo lo que sucede en Oriente Próximo nos interesa y nos afecta. Desde nuestra inequívoca identidad mediterránea, estamos comprometidos firmemente con la causa de la paz y la cooperación entre los vecinos de las dos orillas del Mediterráneo. Precisamente este compromiso euromediterráneo es lo que nos hace más conscientes de la complejidad de la situación de Oriente Próximo. Y lo que nos lleva a rechazar las visiones simplistas y maniqueas que no hacen otra cosa que alimentar el conflicto. Estamos predispuestos a entender las razones, los temores y los anhelos de los diversos actores del drama. Las de un Estado de Israel que tiene derecho a existir y a defenderse. Las de un pueblo palestino que tiene derecho a crear su propio Estado en condiciones de dignidad. Las del Líbano que tiene derecho a dotarse de un Estado que organice la convivencia de sus diversas comunidades sin injerencia extranjera. La de los países árabes que tienen derecho a desarrollarse en un contexto de paz y seguridad. Y más allá, incluso estamos predispuestos a escuchar las razones de los movimientos islamistas que -agrade o no- forman parte del problema y por consiguiente tendrán que formar parte de la solución. Posiblemente este reconocimiento elemental sea una condición necesaria para hacer posible el abandono de la violencia. Estados, Estados en precario, movimientos político-religiosos, milicias armadas... son la expresión de la complejidad de un conflicto que -como explica Joschka Fischer en su reciente libro El retorno de la historia- se desarrolla simultáneamente en tres planos: el nacional, el regional y el religioso. La conciliación de todos estos derechos e intereses es la obligación formalmente asumida por Naciones Unidas. Así lo ha venido haciendo con las sucesivas resoluciones del Consejo de Seguridad sobre Oriente Próximo desde 1947 hasta hoy mismo. Es el camino que va de la resolución 181 -por la que se abre la puerta a un Estado judío y a un Estado palestino- a la resolución 1701 -que arbitra el alto el fuego en el Líbano-. Entre ambas, se han sucedido las resoluciones que han ido perfilando la fórmula para resolver el conflicto árabe-israelí: el pleno reconocimiento del Estado de Israel y la creación de un Estado palestino con las fronteras anteriores a 1967. Nada de todo esto es nuevo. Los esfuerzos por aproximarse a la paz en Palestina son lo más parecido a los trabajos de Sísifo: un eterno volver a empezar. Pero éste es el único camino ante una alternativa peor: el de la resignación a una guerra infinita, que es lo que parece predicarse en los círculos neoconservadores. Crear las condiciones para el cumplimiento efectivo de las resoluciones de Naciones Unidas sobre Oriente Próximo es responsabilidad de todos los actores que tienen un peso real en el escenario mundial. Esta era la intención del denominado cuarteto �compuesto por Estados Unidos, Rusia, la Unión Europea y la propia Organización de Naciones Unidas, con su hoja de ruta para avanzar hacia la paz. De las dificultades actuales en llevar adelante dicha iniciativa surge precisamente la convicción de que Europa debe y puede ser un actor mucho más implicado en la resolución del conflicto de Oriente Próximo. Entre otras razones porque -a diferencia de Estados Unidos- el futuro de una Europa próspera y en paz depende en buena medida de una evolución pacífica de toda la región del Oriente Próximo y Medio. Por eso nos hemos de felicitar de la rápida reacción de la Unión Europea para intervenir en el Líbano bajo el mandato de Naciones Unidas. Lo ha resumido perfectamente Javier Solana: sin la fuerza de intervención de la ONU no habrá paz, pero sin Europa no habría fuerza de intervención de Naciones Unidas. Esta vez podemos afirmar que Europa no ha llegado tarde como sucedió en Bosnia y en Kosovo. La rápida decisión europea debe mucho a la determinación mostrada por el Gobierno de Prodi, que ha acabado por arrastrar a una Francia reticente ante las dificultades ciertas de la empresa. No menor ha sido la determinación mostrada por el Gobierno español, coherente con la orientación de nuestra política en Oriente Próximo, basada en algunos puntos incuestionables. El apoyo al proceso de paz entre palestinos e israelíes, sobre la base de la existencia de dos Estados soberanos y viables que convivan en paz dentro de fronteras seguras y reconocidas; el impulso a las relaciones bilaterales con Israel; la contribución activa a la modernización de las estructuras de gobierno de la Autoridad Nacional Palestina; la contribución a la pacificación y a la reconstrucción civil de Irak; el diálogo político constante con Egipto y Jordania; el apoyo -hoy con más razón que nunca- a los esfuerzos del Líbano para consolidar su independencia; y el reconocimiento de la importancia de las relaciones con Siria para garantizar este proceso con su retirada del Líbano. Sin olvidar la implicación para encontrar vías de diálogo en el difícil contencioso nuclear entre Irán y la comunidad internacional. Se trata de una política de Estado y así lo han entendido todas las fuerzas políticas representadas en el Congreso al dar luz verde a la decisión del Gobierno de participar en la misión de Naciones Unidas. Aunque no deja de sorprender -casi hasta el escándalo- que desde posiciones conservadoras se haya intentado inducir al líder del Partido Popular a adoptar una posición contraria a la participación de nuestras tropas en el contingente de la FINUL, con la perversa intención de querer convertir el Líbano en la tumba política del presidente Rodríguez Zapatero, para vengarse así de la oposición socialista a la participación española en la guerra de Irak. A diferencia de entonces, se trata ahora de intervenir en una misión de interposición para garantizar un alto el fuego, con un mandato explícito de Naciones Unidas, con la autorización del Parlamento español y con una opinión pública prudentemente favorable a nuestra intervención. Sin embargo, no puede esconderse el riesgo que asume España y Europa al aceptar el compromiso de defender a Israel de nuevas agresiones y al mismo tiempo de garantizar la plena soberanía del Líbano. La delicadísima cuestión del desarme de Hezbolá parece ser la piedra de toque de esta misión. Cuestión sobre la que Naciones Unidas busca una fórmula satisfactoria para todas las partes y que probablemente se resuelva más por la propia evolución del proceso político libanés que como resultado de una condición previa y ejecutable a corto plazo. Sea como sea, hay que asumir el riesgo que comporta nuestro reafirmado compromiso euromediterráneo. Es también el riesgo asociado a la voluntad de Europa de ser un actor eficaz y reconocido en la escena internacional. Es, en �definitiva, el riesgo que afrontamos para devolver a Naciones Unidos su papel de garante multilateral de la paz, una vez constatado el fracaso del unilateralismo norteamericano en Irak. Y es evidente que no basta con la intervención militar para hacer factible y duradero el alto el fuego en el Líbano. Javier Solana nos advierte de que no podemos cometer la ingenuidad de pensar que podemos intentar arreglar el conflicto de Oriente Próximo con intervenciones parciales: o se resuelve el conflicto entre israelíes y palestinos o continuará la guerra infinita. Desde la convicción generalmente compartida de que el conflicto no tiene solución militar, es preciso volver a poner en pie la hoja de ruta, con una implicación europea mucho más decidida y con la voluntad de contemplar globalmente el problema. En resumen, tres líneas de acción: - Pleno apoyo a la decisión del Gobierno español y de la Unión Europea de implicarse activamente en la Fuerza de Intervención de Naciones Unidas en el Líbano para asegurar el alto el fuego permanente entre Israel y la milicia de Hezbolá. - Acentuar el compromiso de la Unión Europea en Oriente Próximo, con la cooperación al desarrollo, con la revitalización de la hoja de ruta del cuarteto y con la presencia en el territorio ayudando a la viabilidad del Estado palestino. - Potenciar la política mediterránea de la Unión Europea, con unos aliados bien decididos como la Italia de Prodi. Pasqual Maragall President de la Generalitat de Catalunya � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1397 Title A name given to the resource Europa, en la hora del Líbano Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El País Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Europa Acció política Guerra Líban Orient Mitjà Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006-09-14 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/882/0000000634.pdf 52e551ee5305d04f2746763f677de502 PDF Text Text 46 / SOCIEDAD EL PAÍS, miércoles 28 de junio de 2006 La pedagoga Marta Mata muere de infarto cerebral a los 80 años Luto en la comunidad educativa La presidenta del Consejo Escolar del Estado impulsó la escuela laica y la entidad Rosa Sensat EL PAÍS, Barcelona Marta Mata, presidenta del Consejo Escolar del Estado, máximo órgano consultivo de la Administración en materia de educación no universitaria, falleció ayer víctima de un infarto cerebral en el Hospital de Barcelona, donde llevaba 22 días ingresada. Mata, de 80 años, destacada impulsora de los movimientos de renovación pedagógica, exdiputada socialista al Congreso, exsenadora y exconcejal de Educación del Ayuntamiento de Barcelona, había ingresado en el centro hospitalario el pasado día 5 de junio tras un conato de angina de pecho, dijo ayer uno de sus colaboradores. Dos días después de ingresar en el hospital, los médicos le pusieron un catéter y tuvo que afrontar la aparición de un trombo que acabó paralizando la parte del lado derecho del cuerpo y provocándole un infarto cerebral que acabó con su vida. Mata fue un referente para el mundo docente. Nacida en Barcelona en 1926, niña de la guerra, cristiana, renovadora y progresista, se consideraba heredera del espíritu de la Institución Libre de Enseñanza, y de la tradición de las entidades de vanguardia pedagógica en Cataluña y sus valores como el laicismo y la renovación escolar. Hija de la maestra Ángels Garriga, estudió en centros de la Generalitat republicana. Tenía 13 años cuando acabó la guerra. “Cuando llegaron los nacionales, la enseñanza re- trocedió cien años. El primer día de clase después de la guerra nos encontramos con los crucifijos y retratos repartidos por toda la escuela. Nos pusieron una capilla en el instituto y se decía misa cada día”, declaraba a este diario en 1999. En los años cuarenta, Marta Mata formó parte de un grupo infantil y juvenil de tiempo libre en Saifores (Tarragona), de donde era originaria su familia y donde vivió durante veinte años y se forjó como maestra. En 1957 se licenció en Pedagogía. A mediados de la década de los sesenta impulsó la clandestina Escola de Mestres Rosa Sensat, que aunaba los esfuerzos de un grupo de profesionales de la enseñanza. En 1976 se afilió al Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC). En los inicios de la nueva legalidad democrática, se opuso a que hubiera dos redes escolares en Cataluña: una en catalán y otra en castellano. Como mujer de izquierdas creía que con ello evitaba la discriminación de los alumnos en función de la lengua materna, en contra de la opinión sostenida entonces por los nacionalistas conservadores. “Lo más difícil, gobernar” Tras pasar por el Congreso y ser senadora por el PSC, entre 1987 y 1995 fue concejal de Educación de Barcelona con Pasqual Maragall de alcalde. “Para mí, lo más difícil ha sido gobernar (...) Marta Mata. / CONSUELO BAUTISTA tener a tu cargo 40 escuelas infantiles, ocho de secundaria, de 14 primarias, tres artísticas, Tener 1.700 maestros”, declaraba en una entrevista en octubre de 2002. Ese año dimitió de su cargo de consejera del Consejo Escolar del Estado por discrepancias con la política educativa de la entonces ministra en el Gobierno del PP, Pilar del Castillo. En 2004, con gobierno socialista, fue nombrada presidenta de este organismo y no dudó en utilizar su voto de calidad para que se aprobara un informe proponiendo al gobierno sacar la religión del cu- rrículo escolar y que esta materia no fuera evaluable. Un año antes había señalado que “la religión principal de la escuela es la de la convivencia, del civismo y en la escuela deben aprender a convivir distintas creencias y convicciones”. “Toda su vida estuvo al servicio de la transformación de la escuela para que la sociedad fuera mejor”, dijo ayer Irene Balaguer, miembro como Mata de la asociación Rosa Sensat. La capilla ardiente de Marta Mata ha sido instalada en el Tanatorio de Sant Gervasi, en Barcelona. La despedida será mañana a las 13 horas. EL PAÍS, Madrid De izquierdas y de derechas, liberales y progresistas, profesores, padres y estudiantes, lamentaron ayer la muerte de Marta Mata. Así lo hicieron algunos de los sindicatos más representativos del sector como CC OO, UGT, STES, CSIF, quienes destacaron su trayectoria en favor de la educación en tiempos más difíciles. El responsable de Educación de UGT, Carlos López, la recordó como la pedagoga “comprometida con las clases más desfavorecidas”, y su homólogo en CC OO, José Campos, lamentó la pérdida que supone su muerte para la educación pública. “Profundamente afectada” se mostró la presidenta de la Confederación laica de padres de alumnos (Ceapa), Lola Abelló, quién recordó la “gran maestra, gran mujer y gran persona” que fue Mata. El presidente de la Confederación católica de padres, Luis Carbonel, de ideas bien contrarias a la fallecida, también destacó su implicación y dedicación con la mejora de la enseñanza. El Sindicato de Estudiantes también envió un comunicado expresando su tristeza, que también manifestaron organizaciones estudiantiles de signo opuesto. Los titulares y patronales de la enseñanza, como la FERE y la CECE se sumaron también al pésame. Desde la FERE agradecieron el trabajo desarrollado en el Consejo Escolar en años de leyes difíciles. La comisión de Educación en el Congreso expresó sus condolencias, que también llegaron desde la Junta de Extremadura, una de las últimas regiones donde Mata participó en un acto público sobre lectura. Una figura imprescindible Tenaz y dulce MERCEDES CABRERA PASQUAL MARAGALL Ayer, y de forma repentina, murió Marta Mata i Garriga. Una marcha que contrasta con la longeva, intensa y persistente dedicación que destinó a la mejora y modernización de la educación de nuestro país. Hoy mostramos públicamente y con el mayor orgullo que estas palabras puedan albergar, el profundo agradecimiento de la comunidad educativa, del Ministerio de Educación y Ciencia y de todo el Gobierno ante la marcha de una pedagoga imprescindible. Nacida en Barcelona en 1926, Marta Mata sintió la imperante necesidad de no esperar al fin de la oscuridad para volver a recuperar la luz que surgió a raíz de la fundación de la Institución Libre de Enseñanza. Era parte de su bagaje personal, pues había sido educada en la mejor tradición institucionista, como alumna de bachillerato en el Instituto Escuela de la Generalitat de Catalunya. De ahí que ya en los años cincuenta participara en la renovación pedagógica en Cataluña, retomando el espíritu de libertad que instauraron Francisco Giner de los Ríos, Gumersindo de Azcárate y Nicolás Salmerón, por citar algunos ejemplos. El mismo espíritu que abrió el horizonte de la educación española y que tan buenos frutos dio durante la II República. Reivindicar el esfuerzo republicano implicaba combatir la dictadura franquista. Marta Mata lo hizo con sus propias armas. En 1965, junto con otros compañeros, fundó la Escuela de Maestros Rosa Sensat, cuyas actividades fueron conocidas a través de las Escuelas de verano. Fue una actividad semiclandestina, si bien, poco a poco, el esfuerzo dio sus frutos y las autoridades franquistas se vieron obligadas a una cierta tolerancia. Muerto Franco, las Escuelas de Verano devinieron en el foro público donde se deba- tieron los documentos que inspirarían el desarrollo de la futura escuela pública y democrática, y que la misma Marta presentó públicamente. A partir de entonces, proyectó su interés por la educación en su actividad política, tanto en el Ayuntamiento de Barcelona, como en el Parlamento de Cataluña y en las Cortes Generales. Al Consejo Escolar del Estado llegó en 1986 con la decisión, el vigor y el compromiso por la educación que la han acompañado toda la vida. Allí nos ha ofrecido durante estos dos últimos años, como presidenta, un ejemplo cotidiano de dedicación sin reservas a la nueva tarea de coordinar los complejos trabajos de este órgano en el que se reúnen los representantes de toda la comunidad educativa. Mientras escribo estas líneas recuerdo el entusiasmo con que me enseñaba la Biblioteca del Consejo Escolar durante mi última visita. En estos dos años se ha producido en el Consejo un intenso debate educativo en torno a las propuestas educativas y al proyecto de Ley que finalmente han culminado con la aprobación de la Ley Orgánica de Educación. Ha sabido Marta extender su preocupación de siempre por los más pequeños y su magisterio a todos los ámbitos educativos, a todos los destinatarios de la educación, a los responsables y a los implicados. Alumnos, profesores, padres, personalidades del mundo educativo y autoridades hemos podido compartir con ella el análisis apasionado y lúcido y la reflexión serena sobre lo que más convenía a nuestros jóvenes y a la educación española. Y hemos aprendido con ella cada día. Esa es la tarea a la que ha dedicado su vida. Muy sinceramente, en nombre de todos los ciudadanos, te lo agradecemos. Mercedes Cabrera es ministra de Educación y Ciencia. Marta Mata pertenece al grupo de jóvenes de la inmediata posguerra que en los momentos más difíciles no se resignaron y trabajaron para imaginar un futuro. Marta Mata es protagonista de la generación que enlaza con el ideal del noucentisme popular de la Mancomunitat y, después, de la Generalitat republicana. Nunca se cruzó de brazos para esperar que las cosas cambiaran. Trabajó para cambiarlas, y lo consiguió. Lo hizo de modo tenaz y, al mismo tiempo, dulce, sobreponiéndose a las circunstancias adversas que dominaban en nuestro país. Marta Mata nunca se refugió en el victimismo. Se comprometió a fondo con la base de lo que debe ser un país civilizado; es decir, la educación. Y en la educación se centró en el factor clave: el maestro; la formación del maestro. Se esforzó para que Cataluña tuviera una generación de profesionales dedicados a la pedagogía, e impulsó una profunda renovación pedagógica. Marta Mata nunca ha sido mesiánica. Ha sido una eficaz constructora. A partir de su compromiso civil y social, Marta Mata también dio el paso hacia el compromiso político. Fue en el momento en que fueron a parar a la política los hombres y mujeres que, después de haber luchado para resistir, se habían prepara- do sobre todo para construir. Su entrañable relación con Joan Reventós fue clave en este paso. Marta Mata ha dejado una huella importante en la política catalana y española. Su huella está presente en la Constitución española, en el Estatuto de 1979 y, sobre todo, en el desarrollo de los textos constitucionales, a través de la Ley Orgánica del Derecho a la Educación (1985). Esta ley, básica para la educación en nuestro país en los últimos 25 años, es en buena medida deudora de la huella de Marta Mata. También fue decisiva su intervención, con Pepe González, en la elaboración de la primera Ley de Normalización Lingüística, en el año 1983. Si hoy en Cataluña hay una convivencia lingüística ejemplar, es en buena medida por esta ley. Y en lo que respecta a la lengua en la escuela, la influencia de Marta Mata fue notoria. Fue concejal de su ciudad, y mía, concejal de Barcelona. Desde aquí impulsó el concepto y el proyecto de las Ciudades Educadoras, con el apoyo y el impulso de Pilar Figueras. Ha muerto una ciudadana honrada de nuestro país. Constructora de realidades más que de sueños, forjadora de los cimientos de la Cataluña de hoy. Pasqual Maragall es presidente de la Generalitat de Cataluña. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1392 Title A name given to the resource Tenaz y dulce Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El País Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Educació Mata, Marta, 1926-2006 Necrologies Model social Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Description An account of the resource Article publicat simultàniament a El País i La Vanguardia amb motiu de la mort de Marta Mata. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006-06-28 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/881/0000000651.pdf dcdb661839e73697ba2e960730aa89fe PDF Text Text � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1386 Title A name given to the resource Nueve años después ... Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El País Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Acció política Espanya Territoris Ruiz-Gallardón, Alberto Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2005-02-21 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/880/0000000662.pdf 75f19586c3e6e01027a9a186326bba5b PDF Text Text � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1347 Title A name given to the resource La España que se encuentra Zapatero Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El País Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Eleccions Espanya plural Acció política Territoris Rodríguez Zapatero, José Luis, 1960- Catalunya Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2004-03-08 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/879/0000000654.pdf 92b37c2d8eb942428786b003cb30c06b PDF Text Text EN DEFENSA DEL RIGOR LINGÜÍSTICO El País | 06/11/2004 La Comunidad Valenciana ha solicitado del Gobierno español la presentación, en Europa, de una traducción valenciana de la Constitución Europea, aparte de la catalana, aún a sabiendas de que la Generalitat catalana acepta como propia la versión de Generalitat valenciana. El Gobierno español ha aceptado la petición de la Comunidad Valenciana y ha presentado cinco traducciones en Bruselas: La castellana, la vasca, la gallega, la catalana y la valenciana, siendo las dos últimas idénticas. Si no lo remediamos con sentido común y rigor lingüístico, a partir de ahora, en Europa, habría siempre cinco idiomas españoles, aunque dos de ellos sean el mismo. El "independentismo" lingüístico valenciano es una opción respetable, como todos los independentismos y todas las ideologías, pero rompe por causas políticas de corto vuelo con una tradición científicamente sólida de unidad de la lengua. Podemos preguntarnos: ¿Qué deben hacer ahora las Illes Balears: Declarar el balear lengua independiente? Habría que cambiar su Estatuto. Y lo cierto es que el catalán-balear es tan distinto y tan parecido al catalán de la Catalunya estricta como el catalán-valenciano. ¿Es el andaluz una lengua distinta al castellano? Entre el castellano de Sevilla y el que hablan por ejemplo los leoneses, los vascos o los cántabros hay una diferencia sensiblemente mayor a la que existe entre el catalán de mis abuelos maternos, que eran de Monóvar, y el del presidente Marcelino Iglesias, que es de Bonansa, en la franja catalana-parlante de Aragón. En realidad, la diferencia sensible es la que existe entre el catalán occidental o catalán-valenciano, desde el Pirineo leridano hasta Monóvar y Petrer, al sur del Reino de Valencia, y el catalán oriental, o catalán-balear, desde Girona hasta las Balears o entre la Catalunya vieja y la nueva. El presidente Matas de Balears sala los artículos con la "s" en vez de la "l", igual que hacían, tiempo ha, los catalanes de la Costa Brava y el Empordà, y el Presidente Iglesias dice xiquet i xiqueta por noi i noia (chico y chica) lo mismo que mi abuela monovera y que el Conseller en Cap, Josep Bargalló. ¿En qué cree el presidente Camps que hablábamos el presidente Iglesias, el presidente Matas y yo mismo en la reunión de la Eurorregión, a la que espero que asista él también algún día? En catalán, por supuesto. ¿En qué hablará él si viene? En el mismo idioma en el que hablamos siempre él y yo. ¿Cree de veras que va a hacer creer en Europa, durante muchos días, que Iglesias, Matas, Camps y Maragall hablan idiomas distintos? La repoblación cristiana tras la reconquista de Jaume I, rey de Aragón y Catalunya, fue dispar entre Valencia y Baleares: la primera se repobló con leridanos, como atestigua la Porta dels lleidatans, la puerta pequeña -o románica- de la catedral de Valencia. �Las Islas se repoblaron con ampurdaneses, hartos de las razzias de los piratas moros instalados en las Balears y con cabeza de puente en las islas Medes, frente a la Costa Brava. Agarrarse a la letra de un artículo del Estatut valenciano, que todos votamos en Cortes -socialistas catalanes incluidos- para declarar la secesión lingüística del valenciano respecto del catalán, es una barbaridad histórica inadmisible. No se debería dar la impresión de que la derogación del trasvase del Ebro está en la base del intento de ruptura de la unidad de la lengua catalano-valenciana. No debería dar la impresión de que los catalanes han ganado la guerra del agua y que ahora los valencianos se quieren resarcir declarando la guerra de la lengua. Con el agua y con la lengua no se juega. Me consta que el president Matas intentó evitar la guerra del agua sin conseguirlo. Tenía que aplicar una directriz de gobierno basada en una consigna del siglo XIX: conectar la España húmeda con la España seca consigna que hoy, a mi modo de ver, no tiene sentido-. Vamos a enfriar todos estos temas. Espero que muy pronto podamos hablar de la lengua seriamente y que estemos a tiempo de evitar el ridículo en Europa. Voy a pedir al presidente Marcelino Iglesias, al presidente Jaume Matas y al ex presidente del Parlament, Joan Rigol que medien en esta cuestión. Vamos a actuar con mucha cautela pero con determinación. No vamos a emprender de inmediato acciones judiciales, pero llevaremos la causa del rigor lingüístico ante las instituciones europeas y la opinión pública. Si fuera preciso haremos lo procedente para que prevalezca la jurisprudencia que ha venido a reconocer la unidad de la lengua, sin prejuicio de su denominación legal. Lo que debe imponerse, hoy por hoy, es el rigor. El Gobierno debería enderezar el absurdo generado, garantizando que este rigor se traduce adecuadamente en el Memorando que desarrolla la petición española de que las lenguas oficiales del Estado tengan, también en la Unión, el estatuto de lenguas oficiales. Es una ocasión para que se corrija el error y prevalezca la unidad de la lengua catalano-valenciana tal como establecen todas las instancias de autoridad lingüística. Pido que no se eche leña al fuego. Echar leña es fácil. Apagar el fuego, no. Si el fuego se apaga pronto, la hierba renace a veces con mayor fuerza. Pasqual Maragall � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1342 Title A name given to the resource En defensa del rigor lingüístico Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El País Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Català Valencià Balear Llengües romàniques Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2004-11-06 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/878/0000000641.pdf 70cc339507ed0d960aeba087262391f1 PDF Text Text EL PAÍS, miércoles 2 de noviembre de 2005 ESPAÑA 15 LA REFORMA DEL ESTATUTO CATALÁN El debate llega al Congreso Pronunciamientos del presidente EL PAÍS, Madrid José Luis Rodríguez Zapatero se ha pronunciado en varias ocasiones sobre algunos aspectos de la propuesta catalana. Lo que sigue es un resumen de sus opiniones: Zapatero defenderá cambios profundos en el Estatuto por el interés general El presidente tiene intención de precisar hoy en el Congreso su fórmula para definir a Cataluña L. R. AIZPEOLEA, Madrid José Luis Rodríguez Zapatero propondrá hoy en el Congreso alternativas a los aspectos “inconstitucionales y que vulneren el interés general” del proyecto de Estatuto de Ca- Zapatero, que ha aprovechado el puente de Todos los Santos para redactar personalmente su intervención, se moverá en el filo de la navaja entre quienes le responsabilizan de impulsar una reforma estatutaria “inconstitucional de arriba abajo” y le exigen el rechazo de su admisión a trámite, como el PP; y quienes le reclaman que la modifique lo menos posible, como sus socios catalanes de ERC e ICV, a los que se añade CiU, que también respaldó el texto en el Parlamento de Cataluña. El presidente adelantó el 12 de octubre su posición al señalar que el Estatuto quedará “limpio como una patena” de inconstitucionalidades en las Cortes, lo que reiterará hoy. El pasado fin de semana precisó los puntos del proyecto a los que afectará la limpieza: modelo de financiación, leyes orgánicas, unidad de mercado y bilateralidad entre Gobierno y Generalitat. Todos ellos, relacionados con el papel del Estado como garante de la cohesión territorial. Previsiblemente, también se definirá sobre qué expresión sustituirá a la denominación de Cataluña como “nación” que plantea el proyecto de nuevo Estatuto. Zapatero aclarará que la modificación de algunos aspectos del proyecto no significa su renuncia a las reformas territoriales, anunciadas en el programa con que ganó las elecciones. Definirá su visión sobre la España plural, su pretensión de reconocer las identidades y aumentar el autogobierno de los pueblos de España, como parte de su programa de ampliación de las libertades. El presidente pretende que el debate sirva para rebajar la preocupación social que ha suscitado el proyecto estatutario y confía en que los partidos catalanes —con cuyos líderes conversó la pasada semana— contribuyan a ello con sus intervenciones. El debate servirá a Zapatero y a los líderes de todos los partidos para conocer su margen de maniobra en la negociación que se iniciará en febrero en la Comisión Constitucional del Congreso, que preside Alfonso Guerra. En el caso de los partidos catalanes, para conocer los límites de sus pretensiones; en el de Zapatero, para saber el nivel de cesión de las fuerzas catalanas; y en el del PP, para empezar a desvelar si participará o no, con la presentación de enmiendas, en el debate en la comisión. taluña, y defenderá a su vez su tramitación en las Cortes como una necesidad democrática. También defenderá la España plural, el reconocimiento de las identidades y un mayor autogobierno de sus pueblos. El Parla- mento debate la admisión a trámite del proyecto catalán, y Zapatero afronta una de sus intervenciones de mayor trascendencia en esta legislatura. Tendrá que definirse sobre una reforma que divide a la opinión pública. E Financiación. “Los Ejecutivos autónomos y los partidos pueden hacer todas las propuestas que crean oportunas sobre el modelo de financiación autonómica, pero corresponde decidirlo a todo el país. Son unas reglas comunes, cuyos principios básicos están contenidos en la propia Constitución”. (28 de marzo de 2005) E Nación. “No estamos estrictamente ante un concepto jurídico y, por tanto, creo que si a la luz de la Constitución no existe incompatibilidad —y, para eso, lógicamente, habrá los oportunos dictámenes—, desde el punto de vista del Gobierno no va a existir mayor problema para que esa reforma del Estatuto y ese término pueda aparecer en el Estatuto de Cataluña”. (17 de junio de 2005) “Se modificará el artículo primero del proyecto de Estatuto catalán para hacer compatible la fuerte identidad de Cataluña con el artículo 2 de la Constitución, que reserva el concepto de nación para España”. (7 de octubre de 2005) “El Estatuto saldrá del Congreso limpio como una patena. Tengo hasta ocho fórmulas para definir a Cataluña. No es un problema jurídico, sino de sensibilidades y sentimientos”. (13 de octubre de 2005) E Competencia. “La única y última voluntad para reformar un Estatuto es la de las Cortes Generales”. (6 de octubre de 2005) José Luis Rodríguez Zapatero, izquierda, y Pasqual Maragall, en la última Conferencia de Presidentes. / RICARDO GUTIÉRREZ Catalunya va a presentar y defender hoy en el Congreso de los Diputados un proyecto de Estatut, que podría tener o no tener defectos en cuanto a su encaje constitucional, pero que está hecho a conciencia y con la voluntad de no tenerlos. No pretende ser una reforma constitucional. Si así fuere, habríamos hecho una propuesta de ley del Estatut y un proyecto de ley acompañándolo y proponiendo la reforma de la Constitución. El Consell Consultiu que, para entendernos, es el equivalente al Consejo de Estado a escala autonómica, no apreció tales defectos; mejor dicho, señaló en su dictamen hasta 19 puntos de clara fricción con la Constitución. La ponencia parlamentaria asumió el dictamen y trató de superar dichas incompatibilidades entre la propuesta de texto estatutario y la Carta Magna. Puede haberse conseguido o no, pero la voluntad de superar la fricción constitucional ha sido y es manifiesta. En definitiva, será el Parlamento español quien decida, de- El momento más prometedor PASQUAL MARAGALL mocráticamente, sobre lo que mejor conviene, lógicamente sin alterar la voluntad esencial del Parlamento de Catalunya. Y en última instancia sería el Tribunal Constitucional, si se le pidiere, quien juzgará sobre la cuestión formal. En todo caso, finalmente, corresponderá al pueblo de Catalunya decidir sobre si el texto es adecuado a sus aspiraciones o no lo es. Hemos convenido con los cuatro partidos que votaron el Estatut y representan casi el 90% de los votos de la Cámara catalana que no habrá retirada del texto si no es de común acuerdo. Y yo, personalmente, me he comprometido a no hacer uso del derecho que me asiste a disolver el Parlament y convocar elecciones durante el proceso. Todo esto es enormemente complejo y no debe ser tratado con ligereza. Cualquier frivolidad o extremismo puede conducir a un callejón sin salida, de consecuencias impredecibles. Se trata de resolver uno de los tres o cuatro temas cruciales de la gobernación democrática de este país, el del encaje de Catalunya en la España plural, y en consecuencia, el carácter mismo de esa pluralidad de pueblos de España, tal como contempla la Constitución. Estaríamos en el momento más delicado pero también más prometedor de la política española desde los primeros ochenta y desde la inserción en Europa y en el sistema occidental de defensa, a mitad de la década. Nos jugamos muchos años de futuro. Y vamos a hacerlo E Solidaridad. “No estoy de acuerdo con muchas cosas que dice esa reforma del Estatuto y mi obligación como presidente del Gobierno es que esa reforma sea respetuosa con los valores constitucionales, los de la solidaridad, la cohesión y la convivencia de identidades en un proyecto común”. (16 de octubre de 2005) bien, como lo hicimos en las mencionadas ocasiones anteriores. La verdad es que los 25 años pasados han sido a la vez los mejores de nuestra historia contemporánea, en Catalunya y en toda España, y al mismo tiempo escenario de un lento —imperceptible pero cierto— desgaste de los conceptos constitucionales que les han dado vida. El dualismo o la distinción entre nacionalidades y regiones prácticamente ha desaparecido. Los sistemas de solidaridad, como ocurre en la misma Europa, merecen una revisión, una puesta a punto, tras 25 años de rodaje. Vamos a hacerlo con cuidado. De otro modo, nos haríamos cómplices del eventual fracaso del sistema, ciertamente gastado por los años y por el uso, después de su rendimiento satisfactorio durante un cuarto de siglo que podemos calificar como el más positivo de la España contemporánea. Pasqual Maragall es presidente de la Generalitat de Cataluña. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1335 Title A name given to the resource El momento más prometedor Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El País Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Estatut Espanya plural Catalunya Territoris Descentralització administrativa Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2005-11-02 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/877/0000000640.pdf 2e324e7c65c3ff3763aab49bc9eb1011 PDF Text Text TRIBUNA: PASQUAL MARAGALL A mitad de mandato en Catalunya El autor repasa los resultados de sus dos primeros años al frente de la Generalitat y explica que su Gobierno está más volcado en solucionar los problemas sociales y económicos en Cataluña que en la reforma del Estatuto, de la que se ocupan los Parlamentos. PASQUAL MARAGALL, EL PAIS 15/11/2005 Hace seis años justos, en noviembre de 1999, comenzó un mandato en que el presidente de la Generalitat no podía perderse una sola votación, porque si faltaba ese voto perdía la mayoría -empatábamos a 67 votos-. Para colmo, a los pocos meses el PP sacaba mayoría absoluta en España y el pacto CiU/PP quedaba absolutamente en manos de los populares. Fue entonces cuando Pujol decidió prácticamente retirarse de hecho y dejar el Gobierno en manos de un primer ministro no previsto en la legislación. Más candidato que ministro, ese Primer Consejero fue apoyado por Rajoy y Rato para sacar a flote una economía que sin embargo quedó endeudada como nunca antes. Hemos tardado dos años en sanearla. Ahora, la mayoría de centro izquierda tiene una ventaja suficiente (74 escaños a 61). Las finanzas están saneadas. Hemos aprobado un presupuesto de cerca de 30.000 millones de euros (equivalentes a cinco billones de las antiguas pesetas). Estamos invirtiendo como nunca antes en barrios, escuelas y centros de salud, y en policía autonómica y sistema penitenciario. Somos una comunidad que empieza a parecerse a un país de verdad, responsable del 80 % del gasto público no financiero (sin seguridad social) y encantado de pertenecer a un Estado español moderno, que pesa en el mundo como nunca antes, desde 1898 para acá. Encima hemos cambiado en dos años nuestra ley fundamental, el Estatut de Catalunya. No era fácil: 25 años después no era sencillo atreverse a modificar por vez primera una de las cinco piezas iniciales del Estado español de las autonomías: Constitución, Ley Electoral, Ley del Tribunal Constitucional, Estatuto Vasco y Estatut de Catalunya. A mitad de mandato, una constatación: nunca se hizo tanto en tan poco tiempo. En el Gobierno y en el Parlament. Confío en que antes del verano de año que viene se apruebe el nuevo Estatut en Cortes para ser refrendado por el pueblo de Catalunya. Y espero que la opinión pública vaya entendiendo que la Constitución necesita los cambios propuestos por el Gobierno español a la consideración del Consejo de Estado: igualdad de sexos en la sucesión a la Corona, denominación de las autonomías creadas desde 1979 y ausentes aún de la Carta Magna, Senado de las autonomías y no de las provincias, y reconocimiento de lo que hicimos ya desde 1986: formamos parte de la Unión Europea. Ya va siendo hora de decirlo en los textos legales correspondientes. Esa aceleración de la historia entiendo que pueda producir un cierto vértigo. A mí lo que me produce pánico es el escenario contrario, el de la progresiva �pérdida de la fibra política en este país, en Catalunya y en España, si no atendemos a las exigencias del día, si llegamos tarde a la cita con la historia, como está pasando en Europa. El reciente debate en el Senado con los 17 presidentes autonómicos ha sido un buen punto de partida para relanzar los segundos 25 años de la España de las autonomías. Después de oír a los presidentes autonómicos, el presidente del Gobierno español dejó claro que las tres nacionalidades históricas a las que se refería la Constitución en la disposición final segunda tienen una geografía política distinta de las demás y no se adaptan al esquema general de aprobación o modificación de los Estatutos por acuerdo entre los dos grandes partidos españoles. Creo que no es sólo un problema o un tema de distintas configuraciones partidarias. Tales configuraciones son distintas por la existencia de un acusado sentido de identidad nacional en esas comunidades. Porque son naciones en el seno de la nación plural que es España. Y ese dato es previo al hecho de la configuración partidaria. Es su causa. Es pronto todavía para saber en qué va a quedar el texto del Estatuto de Catalunya y, en su día, el de la Constitución. Para cambiar el primero no se precisa hoy por hoy de la aquiescencia del partido de la oposición. Para cambiar la Constitución sí. Sería conveniente en todo caso una buena inteligencia o acercamiento de posiciones con la oposición. Porque el Estatuto no está hecho para ir cambiando según las mayorías contingentes del Parlamento español. Y no cambiará con ellas. Sin embargo, es evidente que nadie debería sentirse incómodo con un Estatuto que tiene que durar años. El dualismo nacionalidades/regiones debe tener un reflejo explícito y circunstanciado, en el plano estatutario y a poder ser en el constitucional, como proponía en su día el actual presidente del Consejo de Estado sugiriendo que la Constitución en su artículo segundo reconociera que dentro de la unidad de España caben, existen, las comunidades nacionales de Catalunya, Euskadi y Galicia, así como la foral de Navarra. El problema es de matiz, porque hay que resolver qué distingue a las nacionalidades creadas por la Constitución de las creadas por los Estatutos. Qué diferencia hay entre los territorios de la disposición final segunda de la Constitución, nacionalidades en sentido histórico fuerte, y las otras autonomías que se han autodenominado nacionalidades en sus Estatutos, con la aprobación general, como es el caso de Aragón, Comunidad Valenciana, Baleares y Canarias, y en el futuro probablemente Andalucía. No es bueno que esas precisiones, necesarias para la estabilidad de nuestro sistema político y la tranquilidad de unos y otros, de todos, queden escondidas en un par de disposiciones finales de la Constitución. �Todo esto son matices, pero ¡qué matices! Nosotros, en Catalunya, y por una mayoría muy convincente, del 89% de los diputados del Parlament, hemos optado por denominar nación a Catalunya, en línea con el pensamiento de los federalistas castellanos y su "España, nación de naciones". También puede pensarse, y algunos lo creen, que puesto que todo ha ido bien, como nunca antes en nuestra atribulada historia contemporánea, mejor "no meneallo": dejar las cosa como están. Ya he dicho que dejar las cosas como están me parecería prueba de falta de coraje político. Y añado, falta de la elemental prudencia que se nos exige en un mundo en que todo está cambiando. En ese entorno, quedarse en unos principios generales de igualdad faltos de proximidad y calor, puede acabar generando un sorprendente vacío político. Tenemos ejemplos cercanos y dramáticos, que pueden repetirse aquí. La devolution francesa es incompleta: frente a los 150.000 empleados públicos de la Generalitat de Catalunya... Aquitania y Midi Pyrenées tienen 4.000 cada una. Y la banlieue parisina es un océano de difícil gobernación. Ya sé que no es popular hablar de grandes números de funcionarios. Pero el problema no es tanto el número como su proximidad o no al usuario de los servicios públicos y lo que los británicos llaman su contabilización y control por los resultados y por el público (accountability). Hay que moverse con los tiempos. El Estado lejano tiene cosas que hacer, pero hay cosas que debe dejar de hacer, porque o ya las hace Europa -que tiene moneda y políticas de cohesión y de i+d, y pronto tendrá defensa -o las hace la región, o la ciudad. Llegados a este punto quiero dejar algo muy claro. No estoy dispuesto a admitir que las cuestiones relativas al Estatut y a las identidades, cuestiones trascendentes, sin duda, puedan ocupar por completo el mandato de mi Gobierno. Mi Gobierno está centrando sus presupuestos en la educación y la salud, en los barrios (esos barrios que estallan en Francia y pueden estallar aquí), en la seguridad, la justicia y las prisiones (estamos haciendo cinco y haremos tres más en adelante), en las infraestructuras y la tecnología, en la investigación y el desarrollo de nuevos productos. Hace unos días visité dos empresas internacionales en la comarca del Vallès: Roche (químico farmacéutica) y Hewlett Packard (sistemas informáticos). Están en la punta de la tecnología. Se han convertido en cabeceras de un sistema internacional de producción. No se han dormido. Ejemplos contrarios los hay, como el de la desaparecida planta de componentes electrónicos de ATT en Tres Cantos. El tiempo no corre, vuela. El que no va adaptando su tecnología y su gama de productos y servicios a los que realmente sabe hacer y puede hacer, está perdido. �Hay muestras de que sabemos adaptarnos. Espero que tanto en la economía como en la política. El día 22 se inaugura oficialmente en la Universidad Politécnica de Catalunya un ordenador que lleva por nombre Mare Nostrum y es el más potente de Europa (y el cuarto más potente del mundo). Tenemos a la vuelta de la esquina, en Toulouse, la fábrica del Airbus, la más importante del mundo en aeronáutica. En eso los franceses, con ingleses, alemanes y españoles colaborando con sus plantas complementarias, están en la vanguardia mundial. Por cierto: cuando pregunté el porqué de la ubicación de esa planta, después de la guerra mundial, en Toulouse, la respuesta fue tajante: era el punto más alejado de la frontera alemana. Y hoy es el orgullo tecnológico de la Europa unida. Y punto cardinal de una Eurorregión emergente, la del Pirineo Mediterráneo, que con Marcelino Iglesias, el presidente Matas y las regiones francesas queremos conectar en todos los sentidos de lado a lado de la cordillera y del mar para convertirla en una de las más avanzadas del continente. Queremos dotarla también de una conexión eléctrica que dé salida a los excedentes franceses y respuesta a nuestras demandas. Y tener buena sintonía con la Comunidad Valenciana, a la que tantas cosas nos unen -en mi caso el 50% de la sangre que corre por mis venas-. La parte española de esa Eurorregión ampliada (Catalunya, Valencia y Baleares, no Aragón) es la única porción del Estado que contribuye a la hacienda común en términos netos, además de la Comunidad de Madrid, que ya tiene sus compensaciones como explicaba con gracia incomparable en el Senado el presidente de Cantabria. Nuestras infraestructuras son insuficientes en muchos aspectos. En Catalunya pasan todas por un Área Metropolitana de Barcelona cada vez más congestionada. El eje transversal Lérida-Tarragona-Gerona está colapsado, ni siquiera es una autovía. El aeropuerto de Barcelona, lo dicho: no sirve para ir non stop a América. La alta velocidad, hasta hace dos días, no estaba prevista más que de Madrid a ciertas capitales de provincia: Valencia/Barcelona, o Barcelona/ Bilbao, o Bilbao/Santander/Asturias no existían en la mente del Gobierno de Aznar. Hay que cambiar todo esto. Y está cambiando. Pero hacen falta un mínimo de dos mandatos completos para dar un vuelco real a la situación. En eso está mi Gobierno. En el Estatut por supuesto, pero en eso más aún, y en los barrios. Del Estatut ya se cuidan los Parlamentos. Es un tema que supera al Gobierno: no es tripartito, es cuatripartito. Con vocación de convencer al quinto. Solo llevamos medio mandato de Gobierno. Hacen falta dos mandatos. Pasqual Maragall es presidente de la Generalitat de Cataluña. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1334 Title A name given to the resource A mitad de mandato en Catalunya Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El País Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Catalunya Acció política Govern President de la Catalunya. Generalitat Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2005-11-15 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/876/0000000636.pdf af35740a04e4619dd802f6a64942c267 PDF Text Text 08/12/2005 (6033955) - Artículo de opinión EL PAÍS / Madrid / Base / Opinión, pág. 14 Parece mentira PASQUAL MARAGALL Hace 100 años desapareció el imperio español. Hace 70, España ensayó la forma republicana y terminó en guerra y dictadura. Hace 30 años, la dictadura dio paso a la democracia, y en cinco años se aprobaron leyes constitucionales básicas: la Constitución, la Ley Electoral, la Ley del Tribunal Constitucional, el Estatuto Vasco y el Estatuto de Catalunya. La arquitectura política fundamental no ha variado desde entonces. Lo único que probablemente ha ocurrido es un cierto desgaste de los materiales, en este caso, de los conceptos. Hace tan sólo unos días, en Barcelona, se reunían representantes de 25 Estados europeos y 10 mediterráneos no europeos. Bajo presidencia británica y ejerciendo España de anfitriona. Parece mentira. Mentira cómo las cosas cambian y mentira lo que tardan en cambiar. No es probable que volvamos atrás. Pero para avanzar hay que asumir que se expresen francamente las reservas y que de algún modo el pasado vuelva y se proyecte en la pantalla de nuestra memoria de forma a veces amenazadora. Repasemos, pues, nuestros recuerdos, sin ánimo vindicativo. Simplemente, para combinar unos recuerdos con otros, para completar y equilibrar el asalto de la memoria al presente. La España que había enfrentado a castellanos y catalanes, y a la España profunda con Madrid y Barcelona, generó en 1939 un exilio extraordinario, muy singular. No se entiende la estabilidad cierta de los últimos 25 años sin la forzosa, pero profunda y genuina, amistad entre catalanes y castellanos, vascos y gallegos, andaluces y asturianos, forjada fuera de España, mayormente en el exilio americano. Parece como si el castigo de la dictadura hubiera obligado a los díscolos pueblos de España, expulsados del aula peninsular, a reconstruir un lenguaje educado y común fuera de ella. En México y en Argentina, el exilio unió a los Trías con los Jiménez de Asúa, a los Gordón Ordás con los Pi Sunyer, a José Bergamín y Arturo Soria con Joan Oliver y los Ayguadé. La tragedia propició que Bosch Gimpera fuera rector en la Universidad de México después de haberlo sido en Barcelona, y llevó a Carmen Zulueta, hija de Luis de Zulueta, nacido en Barcelona y embajador de la República ante el Vaticano, a ser profesora en la City University of New York, y todavía hoy, a sus 90 años, es activa escritora de una correspondencia incisiva, brillante; en un castellano propio y certero, casi inexistente ya. Parece mentira que aun después de haberse unido en el exilio y la derrota -en una derrota dignísima- esos vivos y aquellos muertos, catalanes y castellanos y vascos, conservadores y progresistas, progresistas como Carmelo Soria, asesinado por Pinochet, y liberales como su hermano Arturo, fundador de la Federación Universitaria de Estudiantes (FUE) y colaborador de Jaumet Miravitlles en la Comisaría de Propaganda del Gobierno de la Generalitat del 36 al 39...; parece mentira, digo, que todos ellos, unos y otros, republicanos y nacionales, no hayan hecho suficiente sacrificio ni pasado pena bastante para haber redimido a España de sus pecados. �Parece mentira que Machado repose en Colliure, en la Catalunya francesa, junto a miles de catalanes, y nadie haya entendido que ese destino trágico nos une, a castellanos y catalanes, más que mil proclamas. Parece mentira que no se entienda que la muerte de Walter Benjamín en Port Bou, perseguido por la Gestapo por ser judío, es un drama europeo que, sucediendo aquí, nos implica y hace partícipes de la suerte de Europa. Parece mentira que la muerte violenta de Lorca y su amistad con Dalí en Cadaqués no hayan unido para siempre Andalucía y Catalunya. Parece mentira que se olvide que Lluís Companys, presidente legítimo de la Generalitat de Catalunya, fue asesinado por orden de Franco tras un juicio sumarísimo, en Montjuïc, y que tan sólo hace un año que un Gobierno español democrático se dignó honrar su memoria, en la persona de la vicepresidenta María Teresa Fernández de la Vega. Parece mentira que la izquierda española y catalana sean todavía sospechosas de volver a las andadas. Y más mentira parecería aún que una parte de la izquierda española participara de ese temor. Pero sobre todo parece mentira que los incontables motivos de amistad profunda que esa digna y dramática historia ha tejido en España entre catalanes y castellanos, entre demócratas, entre ciudadanos de un país cuyo Rey ha hecho de la reconciliación un lema y un arte, que todo eso, digo, no baste para que la España de la desconfianza haya bajado banderas y aceptado que es una nación de naciones, como defendió mejor que nadie Anselmo Carretero, también exiliado en México y asiduo a los Congresos del PSOE, donde defendía sus ideas a las tantas de la madrugada. Es cierto que hay un cruce de trayectorias entre la España reducida en 1898 a mera península y la Catalunya que en ese mismo momento, el del Modernismo, se lanzaba hacia delante en todos los campos: en el arte, en la industria, en la educación...; también en la política. Pero en ese momento, la Institución Libre de Enseñanza y la innovación educativa de Giner de los Ríos es seguida de cerca por Josep Pijoan, al tiempo que Juan Ramón Jiménez y Zenobia Camprubí casan el Sur con Catalunya. Parece mentira que tantos años después estemos todavía bregando con las mismas incomprensiones que entonces se empezaron a franquear. Parece mentira que tantos años después de la Iglesia española del cardenal Tarancón se oigan de nuevo las mismas reservas de entonces. Algo huele a enmohecido en ciertos rincones del centralismo español más cerril. Sin duda, los catalanes podemos haber contribuido a aventar esos efluvios desde un catalanismo todavía inseguro de su propia unidad y de su capacidad para mantener una apuesta federal de mano tendida a los pueblos de España. Pero si el 89% de los diputados catalanes dice que Catalunya es una nación en el seno del Estado español, tras 25 años de navegación democrática y autónoma; si comparten en distintos grados la consideración de España como un Estado de carácter federal y una nación de naciones, en sintonía con el federalismo castellano; si lo hacen tras haber dado a la firmeza ante el terror y al afecto por el pueblo vasco pruebas de una calidad incomparable, como la de Ernest Lluch, ¿qué otras garantías de rigor y hermandad hay que dar para que en el resto de España se entienda que no queremos romper sino unir, que nosotros no queremos irnos sino quedarnos, salvo �algunos que al socaire de tanta incomprensión y tanto rebrote de españolismo excluyente no descartan que se les eche? Cuando en el Senado dije que la misma emoción que sienten muchos españoles al oír el nombre de España, la sentimos muchos catalanes al oír el de Catalunya, sin excluir un sentimiento de profunda emoción y pertenencia para con el nombre de España, el presidente de Cantabria contestó con gracia incomparable que a él "le ponían" igual Cantabria que España. A nosotros, no. A nosotros esos dos conceptos, Catalunya y España, nos emocionan de manera distinta, pero no incompatible. Es más, a la mayoría de los catalanes de hoy nos une, con acentos distintos, la convicción común de pertenecer a una nación de naciones. Y ese sentimiento, como el de Revilla, tiene cobijo en una Constitución que habla de (tres) nacionalidades (históricas) que en el pasado plebiscitaron sus Estatutos y abre la puerta a que otros territorios, en sus Estatutos, inexistentes aún en 1979, pudieran denominarse nacionalidades. Como así hicieron Aragón, la Comunidad Valenciana, las Baleares y las Canarias. Y ahora hará, probablemente, Andalucía. Se creó así esa curiosa dualidad de tres nacionalidades constitucionales (de la Constitución que Aznar no votó precisamente por eso, por ellas) y de cuatro (o más) nacionalidades estatutarias. Por cierto que el Estatuto gallego de 1936, según me contaron recientemente, lo escribió el abuelo de Mariano Rajoy. Espero que el nieto siga el camino del abuelo y participe activamente en la reforma del Estatuto gallego actual. Reforma promovida por un presidente gallego que no oculta su simpatía por la España-nación-de-naciones. Y espero que Piqué no se oponga frontalmente al Estatuto votado por el 89% del Parlamento de Catalunya. Ni Catalunya ni España pueden hacerse solamente con la mitad más uno. Ni el Estatuto vasco ni el catalán, ni el andaluz tampoco, ni en origen ni en Madrid. Mientras el PP siga prisionero de la tentación de volver al pasado de algunos de sus líderes más conservadores, en realidad innovadores arriesgados de un nuevo fundamentalismo (de raíces americanas, por cierto), este país no acabará de asumir su pasado con tranquilidad y de encarar abiertamente el futuro. Hoy, en España, gracias a unos y a otros, el Estado ha soltado lastre y la economía crece tres veces más que en Europa. En la UE somos un valor seguro en medio de las tribulaciones de unos y otros en torno a la nueva Constitución de la Unión. Planteamos iniciativas razonables en el Atlántico y en el Mediterráneo: la Alianza de las Civilizaciones y el espacio euromediterráneo. El 27 y el 28 de noviembre, como decía al principio, ese espacio euromediterráneo formado por 25 países más 10, se ha reunido en Barcelona. Hace 10 años lo hicieron sin efectos. Pero ahora todo parece más maduro en Turquía, Israel y Palestina; no tanto aún en el Magreb. Pero al menos, en el Magreb, España no juega a dividir, como antes, sino a unir. Estamos lejos aún de regular y asumir razonablemente la presión inmigratoria de África (como de Asia y América). Pero es más fácil aproximarse a la solución de ese problema hablando con los países africanos que volviéndoles la espalda. �Nunca antes, desde 1898, desde el punto más bajo en la caída del imperio español, había España llevado la cabeza tan erguida y la cara tan limpia. Ahora, si en Madrid no pierden los papeles y si catalanes y vascos actuamos como lo estamos haciendo, no sólo en la izquierda, sino también en el campo nacionalista de Mas e Imaz, este país, después de los indudablemente 25 mejores años de su vida moderna, va a poner las bases de otros 25, mejores todavía, con garantías, mirando al futuro y a los hijos y nietos, y no sólo al pasado, a los padres y abuelos. Pasqual Maragall es presidente de la Generalitat de Cataluña. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1330 Title A name given to the resource Parece mentira Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El País Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Nacionalisme Estatut Espanya Territoris Acció política Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2005-12-08 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/875/0000000631.pdf 7655be421b566037ec7eb1955dd071fb PDF Text Text Demócrata y europeísta El País | 28.8.2006 Es bueno que se sepa que cuando nadie o casi nadie, excepto los integrantes del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC, comunista), era todavía lo que ahora es —socialista, popular o convergente—, Anton Cañellas ya era democratacristiano y europeísta. Él nos llevaba a la Embajada de Estados Unidos para protestar contra las insensateces y desatinos más estridentes del régimen franquista. Sólo la trayectoria del demócrata y antifraquista Josep Benet se le podía comparar en activismo. Por ello, la elección de Anton Cañellas como Síndic de Greuges (defensor del pueblo en Cataluña), muchos años más tarde, fue indiscutible. La Generalitat de Cataluña le debe el reconocimiento que corresponde a los ciudadanos que han honrado a su país. A mediados de los años setenta, hubo un momento en que los demócratas antifranquistas nos pudimos organizar en formaciones políticas legales. Anton Cañellas militaba en la democracia cristiana conectada con Europa y trató de crear en Cataluña el espacio político correspondiente. No lo logró. No obstante, su persona siempre concitó el respeto de personas pertenecientes a las ubicaciones políticas más diversas. Anton Cañellas Balcells fue uno de los impulsores de la celebración del día de Europa en el aro olímpico de la barcelonesa montaña de Montjuïc. Allí figuran los nombres de los padres y precursores de la Unión Europea y allí el nombre de Anton Cañellas Balcells merecería tener un lugar de honor. Pasqual Maragall � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1126 Title A name given to the resource Demócrata y europeísta Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El País Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Cañellas, Anton, 1923-2006 Necrologies PSUC Acció política Catalunya Europa Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006-08-28 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/874/0000001612.pdf 65e09a55dd7e19adf0f005c017692c75 PDF Text Text Articles de Pasqual Maragall a 28/08/2005 (5920194) - Artículo de opinión EL PAÍS / Madrid / Base / España, pág. 18 LA REFORMA DEL ESTATUTO CATALÁN El autor aboga por profundizar las relaciones entre los pueblos de España por el camino del federalismo pluralista y la convivencia. Maragall apuesta abiertamente por superar la visión y la práctica política que han caracterizado las relaciones establecidas por los nacionalistas españoles y catalanes durante los últimos 100 años, que, a su juicio, se han limitado a conllevarse y a mantener una relación educada. Propugna superar el modelo desarrollado por González, Aznar y Pujol y explicita un marco de relaciones más ambicioso entre Cataluña y España. Para el presidente de la Generalitat, lo que quiere Cataluña es una España de corte federal, en la que puedan coincidir los federalistas y los soberanistas. Convencer o conllevarse, federalismo o nacionalismo PASQUAL MARAGALL Se va a decidir el Estatuto de Catalunya -y se abrirá así el segundo cuarto de siglo constitucional, aunque el nacionalismo catalán y el español no tienen mucho interés en ello-. Se va a decidir, crucemos los dedos, la paz en Euskadi. Recuerdo que hace 20 años nos reunimos los ex compañeros de las Organizaciones Frente (Flp, Esba y Foc), que habían sido en los años 60 una estructura clandestina de izquierda radical, no comunista -y que al lado del PCE-PSUC de Carrillo, López Raimundo y El Guti empequeñecían-. Al final del encuentro nos autoconvocamos para una próxima reunión en San Sebastián -"cuando haya paz", dijo Recalde-. A Recalde casi lo matan, años más tarde. No nos hemos reunido. El drama vasco/español tiene entre sus causas inmediatas (no hablo de las causas históricas anteriores), un exceso de maldad: la de Franco en el Decreto del 38 del siglo pasado, cuando sentenció que abolía los fueros del "las provincias traidoras de Vizcaya y Guipúzcoa". Franco mantuvo los fueros de Navarra y Vitoria, que le fueron fieles en el momento del alzamiento militar. Se dirá que todas las guerras son igualmente indecentes y perversas, y es cierto. Pero añadir ese plus de odio específico, geográficamente determinado, a la brutalidad de una guerra civil, y luego arrasar por primera vez en la historia moderna una ciudad, una pequeña ciudad símbolo de una nación, Gernika, contribuyó con toda probabilidad al nacimiento del drama. Contribuyó a cristalizar el odio vengativo de los terroristas, que acabó apuntando y disparando incluso contra los que querían, contra todo odio, reivindicar el pasado y el futuro de Euskadi, como Lluch, Buesa, Gregorio Ordóñez y Recalde. Estuve en el hospital con Recalde y en los entierros de Lluch, Buesa y Ordóñez. Confieso que desde entonces he considerado que la política puede muy poco. No puede evitar que finalmente un individuo o un grupo de individuos, para conseguir objetivos que creen que la democracia no les permite obtener, maten a un ser humano, destrocen a una familia, entristezcan a una ciudad y turben a toda una nación -al mundo entero, ya ahora- sabiendo que esa misma e impotente democracia les garantiza la vida a esos individuos. Que tiene que respetársela. Y que la venganza, la justicia vengativa, como se verá en Gran Bretaña, no mejora las cosas, las empeora, aunque de momento genere una apariencia de justicia, de proporcionalidad. Como ha dicho el presidente Zapatero, hay que ir modestamente pero incansablemente, con pasión contenida y lúcida, a deshacer el nudo de la causa, de las causas del odio. Sabiendo que el tiempo de la solución no es el tiempo de un gobierno, ni siquiera el tiempo de la vida de muchos de los que sufrieron directamente, en sus familias, en su entorno, el daño de la muerte y el sentimiento incontenible de venganza. 112 �Articles de Pasqual Maragall a No digo que no tengan justificación las actitudes machaconas en contra de los que no proclaman diariamente su repugnancia frente al terror. Esas actitudes, que no comparto porque no bastan para vencer en la porfía, tienen una función. Que es la de vacunar a la sociedad contra el olvido -esa sinuosa amenaza-. Digo sin embargo que es imposible aislar unos problemas de otros, unos territorios de otros; que es inútil que unos, los nacionalistas catalanes, pretendan que ese drama español no nos afecta directamente; e inútil que otros, los nacionalistas españoles, pretendan que ese drama es el único, el único tema y que, en función del mismo, todo intento de avanzar en la devolución a los territorios de un mayor dominio sobre sus propias trayectorias, es el principio de una nueva traición, de un drama semejante. No se puede hablar de España ni tampoco de Catalunya, fíjense bien, sin empezar por aquí. Pero no se puede terminar aquí. Ni Catalunya puede ignorar los problemas de España para legitimar una vuelta "a lo nuestro"..., ni en España puede instalarse la idea de que Catalunya es "el auténtico problema". En cierto modo sí es verdad que Catalunya es el auténtico problema. Pero no en el sentido que normalmente se le podría dar a esa expresión. Voy a intentar explicarme. Euskadi y Navarra han sido siempre una excepción española, en el sentido estricto de que España les ha conferido o admitido siempre un régimen excepcional, y lo ha pactado -incluso Franco respetó ese pacto, como he dicho, sólo que excluyendo de los beneficios correlativos a dos de sus provincias, por su traición-. Catalunya es demasiado grande para ser una excepción -me excuso por el atrevimiento, pero no se me ocurre otra manera rápida de que se entienda la diferencia entre un caso y el otro. Ahora matizaré-. No es que la diferencia entre tres y siete millones de habitantes sea tan grande. Andalucía es mayor que Catalunya, ya puestos. Pero, en primer lugar, hay que recordar que España, históricamente, es el resultado de la unión de las dos grandes coronas, la de Castilla y la de Aragón, con la excepción vasconavarra y la posterior conquista del sur. Y en segundo lugar, recordar que a partir del hundimiento total del imperio a finales del siglo XIX, una parte de la corona de Aragón, Catalunya, inició una espectacular recuperación política, económica y cultural que culminó con el primer Estatuto de autonomía, el de 1932. Vascos y gallegos siguieron después, con bastante retraso. Andalucía no llegó a tiempo. La Guerra Civil y la muerte de Blas Infante lo impidieron. No es extraño pues que el Estatuto de autonomía de Catalunya de 1979 haya sido en buena medida un referente fundamental del Estado de las autonomías en su conjunto, siendo el caso vasco, como vengo diciendo, un hecho con más precedentes premodernos, y por otra parte un hecho inmerso en una tragedia muy especial, muy dramática. El caso de Catalunya es muy distinto al vasco. ¿Catalunya, qué quiere? Catalunya quiere una España plural, una España de los pueblos de España, una España de corte federal, en la que coincidimos los federalistas y los soberanistas que no ven ahora otro horizonte posible porque, a mi juicio, no lo hay. Los nacionalistas creen que todo eso son quimeras, y me refiero a los nacionalistas catalanes y los españoles. Ambos lo tienen muy claro: nación, como madre, sólo hay una, cada uno la suya, incompatibles. La conllevancia es su consigna, en el mejor de 113 �Articles de Pasqual Maragall a los casos. Como Joan Maragall, que al final de su largo epistolario con Unamuno concluía que lo mejor era no tratar de convencerse unos a otros, tan sólo conllevarse y mantener una relación educada. En el fondo fue eso lo que hicieron Pujol y González. Y lo que hicieron Aznar y Pujol en sus ocho años de entendimiento es para mí incomprensible: en cierto sentido no hicieron nada. Quizás ya era mucho: convivir, cohabitar. Aznar ya hizo mucho metiendo a toda la derecha española dentro de una Constitución que él no había votado. Y Pujol hizo algo más importante. Insertar y mantener durante 20 años a Catalunya en el marco de una Constitución y un Estatuto que no fueron especialmente obra suya. Han pasado 100 años justos del epistolario Maragall-Unamuno, 100 años, dos dictaduras y una guerra civil. Los últimos 25 años, esta vez sí, de paz, democracia y progreso económico y social. Y de integración por fin en Europa. ¿Es ingenuo pensar que "esta vez sí"? ¿Que la España plural se acepta tal como es? ¿Que los pueblos de España han encontrado el camino federal y pluralista de su convivencia? ¿Que hemos superado el mal presagio de Machado sobre la suerte que esperaba a todos los nacidos en la piel de toro, que una de las dos Españas iba a helarles el corazón, como de alguna manera le sucedió también a él? ¿Será verdad que la Oda a España de Maragall ha producido sus efectos e Iberia ha roto a llorar, como él dijo, con lágrimas de madre? ¿Que Castilla ya no desprecia cuanto ignora? ¿Que el laberinto español tiene salida? Puede que sí. Lo malo es que todo eso quizás sea un escenario casi mitológico, anclado en una generación, la mía, que ya sólo obtura con sus ilusiones y sus pesadillas la apertura de una nueva etapa más pragmática, más matter of fact, menos nacionalista española o catalana. Lo malo, digo, es que la ilusión quizás la tenemos solo unos cuantos. Otros, los uniformistas, tienden a pensar que la justicia es contraria a la diferencia; creen que la "asimetría" que dicen que queremos imponer consiste en "dos piernas para unos y pata de palo para otros", cuando la asimetría que realmente padecen los pueblos distintos es que se les trate como iguales en su lengua, en su derecho civil y en su historia. Felipe V, si bien tuvo en Catalunya muchos partidarios, fue aquí un rey impuesto, que borró derechos y leyes y acabó arrasando un 25% de las casas de Barcelona para construir una Ciudadela militar desde donde mejor bombardear la ciudad. Y sus derechos. Se dirá justamente que desde esa Ciudadela si algo se proyecta ahora no son ya artefactos explosivos, sino leyes democráticas. La Ciudadela se ha convertido en Parlament de Catalunya después de ser fracasado Palacio de la Reina Regente, cuyos símbolos todavía campean en el edificio, y luego museo de arte. La Reina, cuando la Expo Universal de 1888, prefirió alojarse en el Ayuntamiento de Barcelona, en una sala que hoy es sala de plenos con su nombre y su retrato. Pero volvamos al hilo central. La asimetría más dañina es la obstinada negación de la diferencia. Si en algo habría que corregir la trilogía de valores de la Revolución Francesa es en eso: la diversidad es un valor tan decisivo como la igualdad. Eso hoy. Hace dos siglos, quizás menos. Hay hoy en España una cierta delectación en generalizar las diferencias, "no sea que se conviertan en desigualdades". La cláusula de la región más favorecida prevista inicialmente en el Estatuto valenciano es sintomática de ese espíritu. 114 �Articles de Pasqual Maragall a Igualmente discutible fue la ligereza con la que los Estatutos deshicieron el trabajoso equilibrio de las disposiciones finales de la Constitución, que daban un camino propio hacia la autonomía a las nacionalidades históricas que ya tuvieron Estatuto en el pasado (durante la II República) y que restablecían los fueros vascos derogados por Franco en dos provincias y rebajados antes por las leyes liberales del XIX. Cierto que Andalucía tenía, si no un precedente claro, como las tres nacionalidades históricas, un precedente presumible, imaginable. De no haberse producido o no haber terminado la guerra civil como terminó, ya lo he dicho, los seguidores de Blas Infante probablemente hubieran conseguido un cuarto Estatuto. Y hoy las históricas serían cuatro y el resto probablemente regiones de España. La distinción entre regiones y nacionalidades no presentaría tantas dificultades. Pero sí algunas porque, vamos a ver: ¿qué ocurre con las antiguas coronas o partes de la Corona de Aragón que comparten con Catalunya las cuatro barras en su bandera? Y aún en Aragón la lengua catalana es común en toda la zona de la Franja, y es idioma reconocido por el Estatuto aragonés. Como lo es el valenciano/catalán en Valencia y el catalán tout court en Baleares. A todo lo dicho tiene que darle solución el Consejo de Estado, a quien el presidente del Gobierno transmitió el encargo de ir pensando en los cuatro cambios constitucionales precisos tras 25 años de navegación democrática y autonómica: 1.- La contradicción entre lo previsto para la sucesión a la Corona y la igualdad constitucional entre los dos sexos; 2.- La mención de las autonomías creadas al amparo de la Carta Magna pero inexistentes en ella -y ahí se plantea irremediablemente el tema de cuáles son nacionalidades, cuales naciones, y cuales regiones-; 3.- La creación a partir de las comunidades autónomas de un Senado que sea realmente la Cámara de las autonomías, ahora que las mismas existen, como se pretendía en 1978; y 4.- La introducción de Europa en la Constitución, tras haberse España introducido en Europa hará pronto 20 años. El presidente del Consejo de Estado propuso (antes de serlo) que el artículo dos de la Constitución, sujeto a referéndum, se modificara para añadir a la mención de la "indisoluble unidad de los pueblos de España" la siguiente especificación: "De la que forman parte las Comunidades nacionales de Catalunya, Euskadi y Galicia, y la foral de Navarra". Sin embargo, en el encargo transmitido por el Gobierno al Consejo de Estado esa cuestión no se ha planteado. En esas estamos. Rubio Llorente ha explicado hará casi un año -todo eso viene de lejos- que las Comunidades nacionales a las que se refiere no tienen por qué coincidir con las Comunidades autónomas respectivas, que se trata de territorios culturales y con derecho civil distinto al de Castilla y León. No sé si esa prudente consideración facilita o complica las cosas. Parece prudente en el sentido de reintegrar a una terminología común las Comunidades autónomas que utilizaron el término "nacionalidad" en sus primeros Estatutos. Pero plantea otros problemas. Al nacionalismo español y a los autonómicos (el catalán, el vasco y el gallego) todo esto les parece una pérdida de tiempo. Mejor es ir conviviendo y "qui dies passa anys empeny", como decimos en Catalunya ("pasando los días, se empujan los años" podríamos traducir). Se hace camino al andar, como diría el poeta andaluz enterrado en la Catalunya francesa. Se hace camino. Se ha hecho. Pero va siendo hora de que hablen los poetas de hoy, porque se abren caminos andando, "es fressen camins", como decimos en catalán, 115 �Articles de Pasqual Maragall a pero luego hay que ponerles bordillo y pintarlos en el mapa. De otro modo se pierden. Muchos caminos perdidos hay en nuestra historia. Catalunya hace su Estatuto no para provocar ni para refocilarse en una derrota para algunos previsible, sino para entrar con buen pie en el siglo XXI, el de la mejora del autogobierno y la financiación de Catalunya en una España federal. Que quede claro: para avanzar con todo el pueblo al lado. Dicen que sin que el pueblo se entere. Ya lo veremos. Puede que a algunos les agradaría que no se enterase. Pero se va a enterar, y tanto. Se está enterando. Pasqual Maragall es presidente de la Generalitat de Cataluña. 116 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1121 Title A name given to the resource Convencer o conllevarse, federalismo o nacionalismo Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El País Abstract A summary of the resource. El autor aboga por profundizar las relaciones entre los pueblos de España por el camino del federalismo pluralista y la convivencia. Maragall apuesta abiertamente por superar la visión y la práctica política que han caracterizado las relaciones establecidas por los nacionalistas españoles y catalanes durante los últimos 100 años, que, a su juicio, se han limitado a conllevarse y a mantener una relación educada. Propugna superar el modelo desarrollado por González, Aznar y Pujol y explicita un marco de relaciones más ambicioso entre Cataluña y España. Para el presidente de la Generalitat, lo que quiere Cataluña es una España de corte federal, en la que puedan coincidir los federalistas y los soberanistas. Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Federalisme Nacionalisme Espanya plural Catalunya Acció política Territoris Estatut Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2005-08-28 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/873/0000001564.pdf 6550b5acebbecc3d8fce49ad8e279bd2 PDF Text Text Articles de Pasqual Maragall a 06/07/2005 (5865365) - Artículo de opinión EL PAÍS / Madrid / Base / Deportes, pág. 48 2M12 La carrera olímpica DE LAUSANA A SINGAPUR ¡Suerte, Madrid! PASQUAL MARAGALL Hoy tenemos fijada nuestra atención en Singapur, en la decisión del Comité Olímpico Internacional sobre la sede de los Juegos Olímpicos de 2012. Hoy compartimos la esperanza de Madrid, a un paso de la realización de su sueño olímpico. Es la esperanza de la ciudad entera. Es el sueño, también, de todos. Madrid ha sabido concebir ese sueño. Ha trabajado mucho y bien para poder estar entre los mejores. Pase lo que pase, Madrid habrá sabido actuar con rigor y con acierto para optar a ser sede de los Juegos que se van a celebrar dentro de siete años. Madrid ha reafirmado su vocación olímpica. Y ha sabido transmitirla. Hacia dentro y hacia fuera. Los responsables olímpicos de Madrid han logrado contagiar su entusiasmo consiguiendo el apoyo popular a una causa noble y ambiciosa a un tiempo. Además, Madrid ha sabido convencer a la familia olímpica de la solidez de su propuesta y de sus proyectos de transformación urbana. Pase lo que pase, Madrid ha afirmado con más contundencia que nunca su vocación olímpica. Madrid ha potenciado sus condiciones como gran capital. Ha trabajado tenazmente hasta diseñar un modelo imbatible. Los responsables de la candidatura olímpica de Madrid han jugado a fondo la carta de la ciudad. La escala humana para un acontecimiento planetario. Y, por encima de todo, Madrid ha demostrado pasión. De nada serviría el excelente trabajo realizado sin esa pasión que la candidatura de Madrid ha sabido transmitir, con el alcalde Alberto Ruiz-Gallardón a la cabeza. Y con el apoyo de la diplomacia que tanto el Gobierno como la Familia Real han sabido desplegar cuando ha sido necesario. Madrid opta hoy a un gran triunfo que, pase lo que pase, tiene merecido. Madrid es hoy, más que nunca, una ciudad libre y abierta. Capaz de ilusionarse -y de ilusionarnos- con la utopía posible de ser capital del mundo como sede de unos Juegos Olímpicos. El 17 de octubre de 1986, cuando Barcelona fue nominada, afirmé que lo que era bueno para Barcelona era bueno para Cataluña y era bueno para España. Y así lo expresé y lo sigo creyendo. Hoy quiero afirmar, con el mismo convencimiento, que los Juegos de Madrid también serán buenos para Cataluña y para España. Madrid: nuestro deseo hoy, más que nunca, es que tu nombre y tu proyecto sean reconocidos. Ojalá que este 6-J en Singapur sea como aquel 17-O de 1986 en Lausana y que las palabras "... a la ville de Madrid" desaten la felicidad que tanto han hecho por merecer los hombres y mujeres de esta gran ciudad. ¡Suerte, Madrid! Pasqual Maragall es presidente de la Generalitat de Cataluña. 111 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1120 Title A name given to the resource ¡Suerte, Madrid! Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El País Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Jocs Olímpics Madrid Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2005-07-06 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/872/0000001563.pdf 70513474d6b4aa22c366126e3dd7eb4d PDF Text Text Articles de Pasqual Maragall a 08/08/2004 (5499579) - Noticias EL PAÍS / Madrid / Base / España, pág. 17 EL PAÍS / Madrid / Base / España, pág. 19 CONFERENCIA DEL PRESIDENTE DE LA GENERALITAT CATALANA EN EL ESCORIAL El pasado jueves, el presidente de la Generalitat de Cataluña pronunció en la escuela de verano de El Escorial la conferencia Catalunya en el contexto político español, que ha suscitado una amplia polémica. Las críticas han venido no sólo desde las filas de la oposición, sino desde el propio partido socialista y, más discretas, desde el Gobierno. El presidente andaluz, Manuel Chaves, en conferencia de prensa, señaló el pasado viernes que el reconocimiento de los hechos diferenciales "no debe ser excusa para la discriminación o el privilegio de unas comunidades frente a otras". Por el interés que ha suscitado la conferencia del presidente catalán, publicamos una versión reducida de su intervención en El Escorial. Soplan en los pueblos de España vientos de cambio PASQUAL MARAGALL Se acabó el "no mojarse", el wait and see, el "se mira pero no se toca" de la Catalunya de la era Pujol con respecto a España. Esa actitud contribuyó al tránsito de la dictadura a la democracia, y de la uniformidad a la variedad, pero tocó techo hace ya unos años. Todos sabemos en Catalunya que la desaparición de fronteras con Europa, concretamente con Francia, significa también que no hay frontera imaginable con Castilla y no digamos con Aragón. Los independentistas también lo saben. La desaparición de las fronteras estatales en Europa significa también que Lisboa sufre tanto o más que Barcelona la deslocalización de empresas y profesionales hacia Madrid, mientras que la Euro región Oporto-Vigo sube como la espuma. Catalunya no "pasa" de lo que sucede en otros territorios de la España plural. Deseamos que cambie la singladura del proyecto vasco de modificación de la relación con el Estado, tras las elecciones de abril en Euskadi. Frontera con Castilla no habrá tampoco. Pero la del Bidasoa perderá sentido en gran medida. Eso sí. Y su Euro región vasca será imparable. Hay euro regiones entre Alemania y Holanda, entre Alemania, Francia y Suiza (la "Regio"), entre Nord Pas de Calais, el sur de Bélgica y el South East inglés, entre Copenhague y Malmoe, unidas por un puente sobre el mar, la hay en ciernes entre Catalunya, Aragón, Languedoc Roussillon, Midi Pyrenées y eventualmente Aragón y Comunidad Valenciana, y la hay entre el Norte de Portugal y Galicia. ¿Cómo no va a haber una euro región vasca a los dos lados de la frontera? ¿Saben Vds. qué regiones europeas crecen más deprisa, descontando el factor nacional de crecimiento? Las fronterizas, porque allí donde hubo barrera, al quitarla, acuden las aguas a fecundar lo que en realidad es un cauce. Pero volvamos a lo nuestro. Volvamos a cómo se organiza nuestra diversidad interior, cosa que por cierto se hace más sencilla a medida que Europa deslegitima la correspondencia biunívoca entre Estado y Nación, entre "vivencia en" y "pertenencia a" un territorio dado. He mencionado Euskadi. Consideremos ahora, siempre con el respeto debido por parte de un observador apasionado, implicado, pero observador al cabo, el caso de Andalucía. Andalucía tiene razones para postular un tratamiento diferenciado entre las Comunidades autónomas, puesto que posee, si no lengua propia, sí una cultura robusta y singular, y porque entró en la autonomía por la vía rápida del art. 151 de la Constitución. No tendría las mismas razones en cambio, a no ser a través de un cambio constitucional importante, para postularse como nacionalidad, puesto que la 103 �Articles de Pasqual Maragall a Constitución del 78 las limitaba implícitamente a las autonomías que "en el pasado", por no mencionar a la 2ª República, hubieran plebiscitado su Estatuto, es decir, Catalunya, Euskadi y Galicia. Sin embargo, si del último de los Estatutos republicanos (el gallego, 1939) a la Constitución van 39 años, de la Constitución hasta hoy han pasado 25. No hay por qué pensar que "el pasado" se terminó en 1978: sigue creciendo, sigue "pasando". Eso, ese registro de "lo que va pasando", es precisamente lo que los cambios constitucionales verifican, deben verificar. Me cuento entre los que entendieron y votaron la Constitución en tanto que reconocía, entre otras cosas, la nacionalidad catalana: no había que ser muy astuto para leer la Carta Magna en esos términos. Para mí no hay duda de que la Constitución consagraba a las tres nacionalidades históricas como tales nacionalidades, y no a ninguna otra, pero otros, no creo que el Tribunal Constitucional, pero sí ciudadanos como Vds. y como yo, pudieron entenderlo de otro modo. Dejemos ya la historia y volvamos al presente. No es sólo que los andaluces se metieran ya desde buen principio en la vía prevista para las nacionalidades en el momento de acceder a la autonomía, la del artículo 151. Es que además, como he dicho, su singularidad cultural es innegable. Catalunya obtuvo su Estatuto en 1932, Euskadi en el 36 y Galicia en el 39. ¿Qué hubiera ocurrido si el proceso político de entonces hubiera proseguido, sin guerra civil? ¿Hubiera Andalucía pedido y obtenido su Estatuto? ¿Quién puede saberlo, quién puede descartarlo? Alguien podría objetar: es que precisamente la guerra civil demuestra que aquel camino no era sostenible. Pero, como Vds. comprenderán, eso sería tanto como resolver de mala manera lo que la Constitución tiene de ambigüedad calculada. Sería resolverla con un carpetazo al pasado que no haría justicia a las concesiones que los artífices de la transición se hicieron entre ellos. Mejor dicho, sería vulnerar aquel acuerdo. Lo que tenemos que hacer ahora es mejorarlo poniéndolo al día. ¿Quién dijo que las Constituciones cuánto más breves y más confusas mejor? Los británicos no tienen Constitución y no les va mal. Han montado no ya un sistema asimétrico sino varios sistemas de autonomía. Uno para Escocia, uno para Gales y otro, complicadísimo y de momento eficaz, para Irlanda del Norte, que tenía un conflicto vivo más antiguo y tan virulento como el vasco. Hasta tiene equipos de fútbol internacionales para cada uno de sus territorios, incluyendo por supuesto Inglaterra. Volvamos a España. Aquí el traje a medida que estamos haciendo va a depender crucialmente de lo que haga o diga Andalucía. Andalucía está ante una disyuntiva: o busca y obtiene un reconocimiento de su singularidad o se conforma con una actitud de rechazo a toda singularidad y se postula como garante de una cohesión basada en la negación de pretendidos privilegios. Lo segundo sería un error dramático. Se trata más bien de diseñar las reglas del juego excluyendo todo privilegio, no de borrar las distinciones realmente existentes para que quede claro que no hay privilegios. Eso sería tanto como echar el niño con el agua del baño, como dicen los anglosajones. Muerto el perro muerta la rabia, decimos aquí. Yo he sido el primero en defender la singularidad foral y fiscal vasca, en descartar el concierto para Catalunya por innecesario, mimético y falto de base histórica, y en 104 �Articles de Pasqual Maragall a señalar que sin embargo Catalunya difícilmente aceptará contribuir fiscalmente al pago de los servicios públicos de comunidades con renta per cápita superior a la media española, cosa que está ocurriendo: sólo cuatro comunidades son hoy por hoy contribuyentes en términos netos, Madrid (con un "efecto sedes" incorporado que habría que descontar), Catalunya, Baleares y Navarra, ésta última en muy menor medida. He hablado de fijar las reglas. Andaluces y catalanes nos hemos puesto de acuerdo en pagar por renta y recibir por población. Ésta es una regla clara, que la gente entiende, cuestión ésta de la "comprensión pública" absolutamente crucial. Hay que abandonar los tecnicismos en la explicación del sistema fiscal y financiero del Estado de las Autonomías. Todo el mundo comprende que es justo que los que tienen más porcentaje de renta que de población, los que tienen más y son menos, ayuden a los que tienen menos y son más. También porque, seamos claros, con ello se ponen puertas al campo de los excesos de generosidad que siempre acaban en resentimientos cruzados. Y porque así las economías y las rentas per cápita convergen y los mercados se ensanchan. Que es lo que hoy está ocurriendo. Y añado aún más a lo dicho antes: andaluces y catalanes nos entendemos porque muchos andaluces han hecho Catalunya con sus manos y su ingenio. Por tanto, nos conviene a unos y otros entendernos, pero sobre todo lo que ocurre es que lo queremos y que es fácil entenderse. Más por querer y poder, pues, que por convenir. Lo esencial son tres cosas. La primera es la Constitución y los estatutos y su dibujo de la España plural. La segunda es el Senado. La tercera, Europa. Voy a referirme con cierta extensión a la primera cuestión, que es la que centra la temática de la conferencia, y brevemente a las otras dos, por bien que son imprescindibles para completar la primera. Tiempo habrá para hablar de ellas. Cualquier niño sabe en Catalunya y en Euskadi, y muchos en Galicia saben que esas regiones no son exactamente regiones sino nacionalidades. La Constitución española también lo sabe. Aunque, como he dicho, no lo precisa explícitamente, porque las autonomías -hay quien no lo recuerda- no existían cuando se hizo la Constitución. Se hizo para que existieran, pero no existían. Los Estatutos introdujeron cierta confusión, sin duda. Ciertas regiones, en sus estatutos, se autodefinieron "nacionalidades", y las cosas se complicaron. Quizás se entiende que la Comunidad Valenciana y Aragón son nacionalidades en tanto que antiguos miembros de la Corona de Aragón. Habrá que ver cómo se restablece ese espíritu en la nueva letra que quiere escribirse ahora. Nombrar las autonomías en la Constitución es obligado -lo era ya probablemente hace quince años-. Pero no denominarlas con precisión (nacionalidades, regiones, archipiélagos quizás) sería decepcionante. Catalunya no es fácil que viese con buenos ojos una Constitución que no la denominara a más de nombrarla, sobre todo porque aquí siempre entendimos que en 1978 se nos denominaba nacionalidad sin nombrarnos. Si ahora se nos nombra sin denominarnos habríamos perdido más de lo ganado. Y ya se sabe que los catalanes en cuestión de ganancias somos muy mirados. Es un tema que nos importa mucho. Como en general ocurre en todo el mundo. La gente cuenta, suma y resta. Y decide. Creo que el presidente del Consejo de Estado cuando sugirió en el 25º aniversario de la Constitución que los Estatutos de Catalunya, Galicia y Euskadi (y Navarra, añade) 105 �Articles de Pasqual Maragall a fuesen aprobados con los quórums de la Carta Magna, estaba reparando en la necesidad de poner las cosas en su sitio, y sugirió para ello un camino entre los varios posibles. Pero quizás baste, como él mismo sugiere, incluir en la Constitución reformada la especificidad de esos territorios para evitar a sus Estatutos el tener que someterse a quórums exorbitantes. En todo caso el profesor Rubio Llorente puso el dedo en la llaga. La secuencia temporal de la reforma estatutaria en Catalunya y la Constitución plantea algunos problemas. Pero no problemas insolubles. Existen dos salidas. La primera y más práctica es la sugerida por un ex presidente del Tribunal Constitucional: las transitorias del Estatuto, que convertirían en interinos determinados cambios que pudiesen ser vistos como poco compatibles con la Constitución actual hasta tanto la reforma constitucional proveyese lo que tenga que proveer. La segunda es que iniciativa para la reforma constitucional la tienen también indirectamente los Parlamentos autonómicos. Termino. Los socialistas catalanes no es fácil que aplaudan una Constitución que no denomine correctamente las autonomías o que no convierta el Senado en la cámara en que esas autonomías se reúnen. Lo mismo ocurriría si no se previera la citada representación europea de España en materias transferidas. Pero tengo la convicción de que esos requisitos serán ampliamente compartidos. No sin debate, por supuesto. Hay una gran confusión todavía sobre estas cuestiones. Mientras no exista ese Senado o no se comprometa su efectiva existencia, tampoco será fácil que renunciemos a ninguna de las opciones abiertas para defender todos esos puntos. Entramos en un periodo decisivo. Todas las precauciones son pocas. Pero quiero que se sepa que esas precauciones no obstan para que acudamos a la cita estatutaria y constitucional con entusiasmo y confianza. La España que no pudo ser, puede ser. Será. El socialismo catalán ha contribuido sin regatear esfuerzo a hacer llegar el barco de España hasta aquí. Y no piensa cejar hasta conseguir el objetivo de una España plural, reconciliada con su diversidad, y en condiciones subjetivas de afrontar la reforma de la sociedad y de la economía que harán de este país un adelantado de Europa, cosa que la derecha no ha conseguido. No estoy hablando de la macroeconomía, estoy hablando de la calidad de vida, de la educación, de la seguridad en los barrios y de la salud. De la transparencia y de la ética política. De la capacidad de integrar a los inmigrantes sin perjuicio para los residentes. Del mapa de la España en red. A ver si llega el día en que debamos hablar menos de patriotismo y de la patria y más de lo que hace que los ciudadanos se sientan a gusto en ella. Quizás soy un ingenuo. Quizás toda esta pretensión de que España se sienta plural y Catalunya libre, es decir, formando libremente parte de ella, sea una ilusión vana y haya que volver al agnosticismo catalán de los pasados 25 años, al "se mira y no se toca" y a la simple cortesía entre gentes bien educadas. El texto íntegro de la conferencia está disponible en www.elpais.es 106 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1117 Title A name given to the resource Soplan en los pueblos de España vientos de cambio Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El País Abstract A summary of the resource. CONFERENCIA DEL PRESIDENTE DE LA GENERALITAT CATALANA EN EL ESCORIAL El pasado jueves, el presidente de la Generalitat de Cataluña pronunció en la escuela de verano de El Escorial la conferencia Catalunya en el contexto político español, que ha suscitado una amplia polémica. Las críticas han venido no sólo desde las filas de la oposición, sino desde el propio partido socialista y, más discretas, desde el Gobierno. El presidente andaluz, Manuel Chaves, en conferencia de prensa, señaló el pasado viernes que el reconocimiento de los hechos diferenciales "no debe ser excusa para la discriminación o el privilegio de unas comunidades frente a otras". Por el interés que ha suscitado la conferencia del presidente catalán, publicamos una versión reducida de su intervención en El Escorial. Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Espanya plural Acció política Catalunya Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2004-08-08 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/781/20061007_LV.pdf 4811f33c4b5ec052a17250ce56ebf2bf PDF Text Text Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA 07/10/2006 La Vanguardia, p.021, Política EL FALLECIMIENTO DE ANTONI GUTIÉRREZ DÍAZ La despedida a un veterano de la lucha antifranquista Llibertats, Catalunya, Europa PASQUAL MARAGALL Amb Antoni Gutiérrez Díaz desapareix un dels representants més genuïns del millor de la tradició progressista catalana de la segona meitat del segle XX. La contribució personal i singular de l’Antoni Gutiérrez té quatre moments clau. El primer, la seva aposta per un PSUC obert, plural i antidogmàtic, que va poder exercir un paper central en el moviment antifranquista. El segon, en la seva aportació decisiva a la unitat contra la dictadura i amb la configuració de l’Assemblea de Catalunya. El tercer, en la participació lleial en el primer govern de la Generalitat restablerta. I el quart, en la seva passió europeista, exercida amb dedicació exemplar i a vegades contracorrent, i que va contribuir a forjar el gran consens català entorn d’Europa. Per a la gent de la meva generació, el Guti - amb la seva combinació d’imaginació i de realisme- va suposar un estímul en fer-nos entendre que era possible fer política, fins i tot en les circumstàncies més adverses... Recordo molts moments decisius en què ell era el centre de quasi tot. La Generalitat de Catalunya ha volgut distingir amb la seva màxima condecoració - la Medalla d’Or- el doctor Antoni Gutiérrez Díaz, en reconeixement a la seva aportació a la unitat antifranquista, la recuperació de les nostres institucions nacionals, el ressorgiment del catalanisme i la vocació europea del nostre poble. 179 de 204 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1398 Title A name given to the resource Llibertats, Catalunya, Europa Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived La Vanguardia Abstract A summary of the resource. Article en motiu de la mort d'Antoni Gutiérrez, Guti Extent The size or duration of the resource. 20061007_LV.pdf Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Gutiérrez Díaz, Antoni, 1929-2006 Necrologies PSUC Catalunya Acció política Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006-10-07 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Descriptive Identification : Note Note inside the descriptive identification of an archival description or a component. President de la Generalitat de Catalunya Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/780/20050216_LV.pdf a1e93073be5dc13f7f2a8722a7da75ff PDF Text Text 16/02/2005 La Vanguardia, p.033, Sociedad Fallece el ex conseller Josep Laporte. Ho va viure tot El rector Laporte, el conseller Laporte, el president del Institut d’Estudis Catalans era deu anys més jove que el meu pare, però era, en un sentit, com els de la generació del meu pare, una generació que ho va viure tot: la guerra d’Espanya, la guerra mundial, la dictadura… i tanmateix no va perdre el somriure, la ironia, la finor d’esperit. Quina gent! La Catalunya d’avui deu molt, moltíssim a Laporte i els seus iguals. Perquè no tenien ressentiment, perquè no eren anti sinó pro. Perquè eren educats. Perquè eren bona gent i perquè van fundar famílies nombroses i marcades per la seva bonhomia. PASQUAL MARAGALL, president de la Generalitat de Catalunya � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1385 Title A name given to the resource Ho va viure tot. Fallece el ex conseller Josep Laporte. Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived La Vanguardia Extent The size or duration of the resource. 20050216_LV.pdf Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Laporte i Salas, Josep, 1922-2005 Necrologies Catalunya Govern Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2005-02-16 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Descriptive Identification : Note Note inside the descriptive identification of an archival description or a component. President de la Generalitat de Catalunya Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/779/20050509_LV.pdf 22840306e477c6918fc08d681b770470 PDF Text Text 18 LA VANGUARDIA P O L Í T I C A EL DÍA DE EUROPA   LUNES, 9 MAYO 2005 La opinión política La conmemoración del día de Europa coincide cada año con el 9 de mayo, en recuerdo de la misma fecha del 1950, en la que Robert Schuman presentó su propuesta para la crea- ción de una Europa organizada, que, conocida como declaración Schuman, se considera el germen de la creación de lo que actualmente es la Unión Europea. Pasqual Maragall, presi- dente de la Generalitat, y Artur Mas, jefe de la oposición, exponen en estos artículos para La Vanguardia sus respectivas opiniones precisamente con motivo del día de Europa. PASQUAL MARAGALL ARTUR MAS El día de Europa, la hora del Mediterráneo Cosas de las que no se habló en el referéndum tefan Zweig, europeísta y pacifis- evitado la segunda guerra. Aunque lord Keyta, en pleno fragor de la Primera nes estuvo escribiendo desde 1918 que el traGuerra Mundial, escribió un tex- tado de paz de París era tan cruel con los vento corto, La Torre de Babel, en el cidos en la primera guerra que difícilmente se cual dio un vuelco al mito bíbli- podría evitar la segunda. Así que, como Marx co. La torre, para el escritor aus- había explicado, la historia tiene que pasar triaco, era un símbolo de lo que los hombres, dos veces para realmente haber pasado. unidos y coordinados, podían llegar a hacer: Hoy Europa entera conmemora el 60 anialcanzar sueños imposibles, llegar al cielo. versario del fin de la Segunda Guerra MunDios se asustó de lo que los hombres juntos dial, y lo hace por primera vez unida de verllegaron a hacer y los castigó con la diversidad dad, superadas ya, gracias a la última ampliade lenguas, para crear confusión entre ellos. ción, las peores cicatrices de los años de sepaZweig contaba como, con el tiempo, algu- ración causada por la guerra fría y por el suenos hombres audaces pusieron los cimientos ño de la razón que fue finalmente la pesadilla de una nueva torre, empezaron a buscar en comunista. los otros pueblos conocimientos comunes, y Precisamente este año el Partenariado hasta dieron gracias a Dios por su castigo por- Euromediterráneo llega a su décimo aniversaque “con la pluralidad que les había imparti- rio. Y lo hace, a pesar de todas las dificultado, les había dado la posibilidad de gozar del des, con un balance positivo, a pesar del colapmundo de muchas maneras y so del proceso de paz entre árade amar con conciencia más bes e israelíes iniciado en Osfirme la propia unidad en melo, que había sido precisamendio de las diferencias”. te una de las condiciones para Muchos años después, en el el nacimiento del proceso de 2001, tras el 11 de septiembre Barcelona; a pesar de los mory la destrucción de las Torres tales atentados de Nueva Gemelas, Xavier Rubert de York y Washington, CasablanVentós desenterró otro mito bíca y Madrid; o el impacto de la blico, el de la destrucción del guerra de Iraq, que dividió a templo por Sansón, para buslos europeos. car referencias a aquel hecho A pesar de esas dificultades, brutal perpetrado por los suicies innegable que las reformas das de Al Qaeda, y nos recorpreconizadas por la declaradó que Sansón también murió ción de Barcelona están en en el empeño. Y que el “temmarcha en muchos de los llaplo” destruido, las torres, ve- NOS JUGAMOS mados estados terceros medinían a ser ahora el equivalente terráneos: avanzan las reformoderno del templo que pre- el reequilibrio mas económicas y algunos paítendía llegar a Dios, provocanses han emprendido interesande la construcción do su reacción vengativa. tes procesos de reforma polítiSiguiendo con el símil, ¿qué ca. Cierto, la primera confesería ahora Europa? Podría europea, el ser arte rencia euromediterránea fue pensarse que Europa aspiraría seguida por el fracaso del proa ser la segunda torre de y parte o sólo confín ceso de paz entre Israel y PalesZweig: el intento de hacer de tina. La historia tiene que pala diversidad cultural una unisar dos veces. dad política. El próximo mes de noviembre transcurrirá Hoy, 9 de mayo, celebramos el día de Euro- en Barcelona la cumbre euromediterránea pa. Será una ocasión única para recordar la que relanzará el proceso. Los avances sustanextraordinaria naturaleza de esa unión de pue- ciales en Chipre, la nueva oportunidad para blos y de estados que se ha convertido en un la paz que parece vislumbrarse en Oriente Mecaso único de tolerancia mutua. dio, y la incorporación de más estados (los Ello nos ha permitido gozar de una paz que nuevos estados miembros y Libia) conforman está en las antípodas de lo que ocurrió en el una buena base para dar un golpe de timón. continente durante la primera mitad del siglo Hoy conmemoramos, pues, el día de EuroXX. No hace falta recordar los millones de pa con la vista puesta en el futuro. Ante ella se muertos y la crueldad inaudita que se abren tres proyectos de alcance. El primero, la enseñorearon de los campos de batalla en la ratificación y puesta en marcha de la ConstituPrimera y la Segunda Guerra Mundial, en la ción europea, en la cual catalanes y españoles que por primera vez se bombardeó desde el en general ya hemos desempeñado un papel aire ciudades enteras. Con un solo preceden- muy importante. El segundo gran proyecto es te, un ensayo macabro: el de la guerra civil es- el nuevo impulso al proceso de Barcelona, en pañola, la primera en la que grandes ciudades el cual estamos decididos desde hace tiempo a fueron bombardeadas por la aviación (Ma- mantener un alto grado de implicación desde drid y Barcelona) y una pequeña pero enorme- Catalunya. El tercer proyecto es el nuevo promente simbólica ciudad, Gernika, fue arrasa- ceso de ampliación hacia el sur y el este. da por la aviación, con consecuencias que toHace algo más de un año, en Davos, con davía hoy no se han apagado del todo. Ana Palacio y Javier Solana defendimos ese Arthur Miller ha contado en un pequeño proceso, que será lento, sin duda –durará 15 opúsculo que el viejo Roosevelt confesó que años–, pero nos conviene. su gran error había sido la neutralidad en la Nos jugamos el reequilibrio de la construcguerra civil española. De haber intervenido, ción europea. El ser arte y parte o sólo confín parecía deducirse de sus palabras, se hubiera europeo.c abitualmente, el día de Eu- blico el pasado 13 de abril, llega a una concluropa es una oportunidad sión que tener muy en cuenta: con su actual para reflexionar sobre has- crecimiento, Europa no puede permitirse su ta qué punto va haciéndo- actual Estado del bienestar. Una previsión se realidad la Europa políti- que, por cierto, parecía afirmarse el mismo ca. Con el referéndum so- día cuando se hacía público también que, dubre el tratado constitucional todavía próxi- rante el año 2006, veinte millones de jubilamo, uno puede pensar que este año la re- dos alemanes volverían a ver –por segundo flexión ya se hizo. En aquella ocasión habla- año consecutivo– congeladas sus pensiones. mos mucho sobre Europa, pero siempre en Estas circunstancias podrían agobiar, parafunción de la política local y pendientes, to- lizar, si se consideran en toda su magnitud dos, de los respectivos resultados. continental. La estrategia de Lisboa contemNo estoy seguro, así, de que el referéndum pla, sin embargo, que las soluciones tienen acabara de servir para comunicar a la opi- que buscarse a escala nacional. Cada cual denión pública lo verdaderamente esencial de be procurar, en su país, modificar las tendenaquello que está sucediendo en Europa. El de- cias que nos llevan a convertirnos en un conbate levantó poco vuelo y los favorables al tinente sin fuelle. Cada cual debe ver cómo tratado tuvimos que lidiar con aquellos que mejorar su competitividad, abordando su enacusaban el texto de neoliberal, de militaris- señanza, su servicio público, sus infraestructa y de destruir el Estado turas… ¿En Catalunya estadel bienestar, extremos tomos trabajando en este sentidos ellos falsos por poco do, para que el país continúe que se hiciera una lectura siendo motor de Europa mínimamente atenta. sean cuáles sean las circuns¿Qué quiero decir cuantancias globales? do hablo de esencial en el A las elecciones catalanas debate europeo? Desde mi del 2003, CiU se presentó punto de vista, hoy, día de con una voluntad del todo Europa equidistante entre coherente con la estrategia el referéndum español y el lisboeta. Hablábamos de mofrancés, es importante señavilizar todas las fuerzas de la lar que la construcción eurosociedad catalana “per fer pea es un éxito que permite un gran esforç d'excel·lènque 25 países y 450 millocia”, apostando sobre lo que nes de personas vivan en un yo llamé las cuatro íes: iniciaespacio donde la libertad, la UN AÑO Y tiva, infraestructuras, innodemocracia y el respeto a vación e internacionalizalos derechos humanos son medio de gobierno ción. ¿El Gobierno tripartito sagrados. Este éxito y todo ha hecho una apuesta similo que conlleva: la posibili- tripartito ha supuesto lar? Más bien no y, en temas dad de progreso social, el como las infraestructuras, es mantenimiento del Estado que Catalunya pierda del todo patente un gran gradel bienestar, incluso la codo de parálisis. operación al desarrollo en dosis de confianza Lo peor del caso no es que todo el Tercer Mundo… deno se tengan en cuenta todas penden, sin embargo, de las íes. Lo peor de la situaque la economía europea mantenga un alto ción es que Catalunya no dé confianza econónivel de competitividad, cosa por el momen- mica. En su libro Trust, Francis Fukuyama to más bien incierta. sostiene la tesis de que, hoy, los países progreEn marzo del 2000 el Consejo Europeo san no por los factores clásicos de producacordó la que se llamó estrategia de Lisboa, ción (tierra, trabajo, capital…), sino por la un documento que tenía como objetivo con- confianza que se genera en el ámbito político vertir la Unión Europea en la economía más y social. Clasifica, así, los países por el nivel dinámica del mundo, entre aquel año y el de confianza y pone en lo más alto los países 2010. Para ello se señalaron las lagunas de la anglosajones o escandinavos, y los latinos economía europea que se debían superar: abajo. una formación frecuentemente insuficiente, Durante años, Catalunya era un espacio especialmente entre los trabajadores, poca que generaba grandes dosis de confianza. Haflexibilidad en la organización del trabajo, blando con empresarios, catalanes y extranjeun envejecimiento progresivo, poca innova- ros, todo el mundo está de acuerdo que un ción y poca investigación, un sector público año y medio de Gobierno tripartito ha sualgunas veces poco ágil… puesto que el país descienda considerable¿Cómo ha evolucionado todo ello desde mente en la clasificación de Fukuyama. marzo del 2000? Pues más bien poco. En De todo esto no se habló durante el referénmarzo del 2004, el informe Kok evaluó el gra- dum europeo. Creo, sin embargo, que aprodo de cumplimiento de la estrategia de Lis- vechando el día de Europa es oportuno traboa y el resultado es desalentador. Concluía tar de ello. Debemos hacerlo para que la soque prácticamente es imposible cumplir con ciedad catalana sea consciente de cuáles son los objetivos propuestos. las circunstancias y cuáles los retos. Y ello El referido informe no es el único docu- porque, como siempre en nuestra historia, ¡a mento que señala las dificultades de la econo- nosotros, el maná no nos va a caer del cielo! mía europea. El informe de primavera del A los datos y a las polémicas de estos días me Fondo Monetario Internacional, hecho pú- remito.c S H � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1381 Title A name given to the resource El día de Europa, la hora del Mediterráneo Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived La Vanguardia Extent The size or duration of the resource. 20050509_LV.pdf Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Euromediterrània Europa Mediterrània Territoris Europa Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2005-05-09 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Descriptive Identification : Note Note inside the descriptive identification of an archival description or a component. President de la Generalitat de Catalunya Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/771/20040114_LV.pdf 4b62b26b45b1bb0f78c04228d8b1ce3c PDF Text Text LA VANGUARDIA 13 P O L Í T I C A MIÉRCOLES, 14 ENERO 2004 ADIÓS A UN POLÍTICO CLAVE DE LA TRANSICIÓN   Las opiniones del presidente y el ex presidente de la Generalitat VACACIONES. Con uno de sus nietos, en la playa de Sant Salvador, en agosto de 1996 ROSER VILALLONGA / ARCHIVO DAVID AIROB / ARCHIVO EL RELEVO. Reventós saluda a su sucesor como presidente PRESIDENTES DEL PARLAMENT. Reventós, con Joan Rigol, Heribert del Parlament, Joan Rigol, ante Jordi Pujol, en 1999 Catalunya está de luto PASQUAL MARAGALL L a muerte de Joan Reventós es un momento de duelo y de reconocimiento. De duelo por el maestro que hemos perdido y de reconocimiento por su legado político. Sin las actitudes humanas y la obra política de Joan Reventós hoy no tendríamos Generalitat ni tendríamos un gobierno catalanista y de izquierdas. No tendríamos, al menos, la Generalitat con todo su legado histórico incorporado. En junio de 1977, Reventós decidió la suerte de Catalunya optando por reclamar, casi en solitario, el retorno del president Tarradellas. Un retorno que fue crucial para el reencuentro de Catalunya con su historia democrática. Tarradellas optó sabiamente por un gobierno de unidad, fórmula que, sin embargo, quitó a Reventós el protagonismo que le correspondía. Tampoco tendríamos ahora un gobierno de izquierdas y catalanista sin la semilla de una cultura política unitaria que se concretó en los diferentes procesos políticos que Joan Reventós impulsó siempre con la voluntad de sumar y de integrar: la unidad antifranquista que culminó con la Assemblea de Catalunya, la unidad del socialismo catalán y la colaboración de las fuerzas de progreso en los primeros pasos de la democracia y el autogobierno recuperados. Joan Reventós hoy hubiese visto nacer otra gobernación de Catalunya, la que a él le gustaba, basada en la convicción de que el pueblo de Catalunya, la nación, lo es auténticamente cuando los ciudadanos la hacen suya; y la hacen sobre la base de los derechos que la nación les otorga hoy no solamente en función del pasado. Es difícil que un pueblo se atreva a seguir este camino, abandonar el paraguas de la historia y lanzarse al camino amplio y en ocasiones ignoto y difícil del futuro, pero sólo los pueblos que se atreven a eso acaban siendo auténticamente naciones. Joan Reventós era de los que querían una Catalunya y un pueblo catalán que no viviesen sólo de la fidelidad al recuerdo, que se ha de tener de punto de partida, sino también de un objetivo final compartido, de unos derechos ganados, de una ciudadanía creciente y de un proyecto respetado entendido por todo el mundo. Ahora estamos iniciando lo que Reventós quería, la Catalunya gobernada desde una idea de progreso, de justicia y de igualdad. Joan Reventós ha resistido más de dos años hasta ver el inicio del proyecto político que habría imaginado y que se resumía así, en palabras suyas. “De la misma manera que hace veinte años fuimos capaces de formular el proyecto que nos permitió recuperar las libertades y poner las bases de la democracia y del autogobierno, ahora empieza la hora de un nuevo proyecto colectivo que nos permita dar un paso adelante y que esté a la altura de un pueblo que quiere sentirse plenamente heredero de su futuro.” Ésta es para mí la lección política de Reventós. Pero más allá de la política hay una lección humana mucho más profunda y emotiva, la de su solidez moral, la de su modestia personal, la de su capacidad para conjugar la PASQUAL MARAGALL I MIRA, presidente de la Generalitat firmeza de sus principios con un espíritu siempre abierto al diálogo y a los nuevos planteamientos. Es el Reventós del que recuerdo unas emocionadas palabras a raíz de la muerte de sus padres, con las que me apelaba a ser digno de su herencia. En este momento quiero añadir a aquella obligación contraída, la de ser, de ahora en adelante, también un fiel servidor del legado de Joan Reventós.c ALBERT AYMAMÍ / ARCHIVO Barrera y Joaquim Xicoy, en abril del 2000 Viejo amigo, hombre fiel JORDI PUJOL C uando en el inicio de la legislatura 1995-1999, de una manera que me sorprendió, un pacto de cuatro fuezas políticas contra una dio la presidencia del Parlament a los socialistas, y no a Joan Rigol, que era el candidato de CiU, me enfadé mucho. Mucho. Pero también di- je: “Para mí, lo único que tiene de bueno esto es que el president sea Reventós. Porque se merece un reconocimiento del pueblo de Catalunya”. Y de esa forma se lo comenté a él mismo. Por cierto, que cuando se lo dije, él me explicó que aquella noche iban a cenar él, su esposa Josefa y sus siete hijos y no sé cuantos sobrevenidos. Yo le dije: “Tú has tenido siempre un sentido muy fuerte de la familia. Esta noche seréis muy felices. Felícitalos de mi parte”. Esto son anécdotas, pero explican el tipo de relación que tuve con él, desde que en el año 1946 lo conocí en el grupo Torras i Bages, y después cuando íbamos a pintar “Visca Catalunya” en las paredes a altas horas de la madrugada con Pere Figuera. Aquello, desde las conferencias y las clases de catalán en DIVERGIMOS CON frecuencia, pero siempre nos respetamos y siempre supimos que teníamos muchas cosas en común PEDRO MADUEÑO LUTO EN EL TRIPARTITO. El president Maragall, Carod-Rovira y Saura acudieron ayer al tanatorio de Les Corts PEDRO MADUEÑO COMPAÑERO EN LA CLANDESTINIDAD. Jordi Pujol manifestó ayer su gran aprecio por Reventós, con quien coincidió en la lucha antifranquista las revistas casi confidenciales y las pintadas, era una acción más de afirmación catalanista que política en el pleno sentido de la palabra. Después Reventós decidió pasar al campo más propiamente político. Y más adelante, ya todos incorporados a la política, divergiendo a menudo, y a veces fuertemente, pero siempre nos respetamos y siempre supimos que había entre nosotros muchas cosas en común. Procuramos mantener siempre una relación leal. Dos anécdotas más. Hace muchos años, en uno de mis mítines, yo dejé caer y dije una cosa negativa de Reventós y que era una deformación de la verdad. Aquella noche estuve pensando y al día siguiente lo llamé: “Joan, perdona. Esto no se repetirá”. Por cierto, que aquello me marcó positivamente. Y en sentido inverso, recuerdo que en un momento de durísimo enfrentamiento entre Convergència i Unió y los socialistas –con fuerte contenido de agresión contra mi persona– él me dijo: “Jordi, lo siento. Pero no puedo hacer nada más”. Y noté que lo sentía de verdad. (Por cierto, Reventós ha sido el político que menos se me ha dirigido como “president”, fuera de los actos muy estrictamente oficiales. Siempre me llamó “Jordi”. También en público. También esto se lo agradezco.) Como decía, las anécdotas también sirven para definir a un personaje. Para definir a un hombre de alta calidad personal y de convicción. Un hombre al que Catalunya debe respeto, admiración y agradecimiento. Muchos otros hablarán de él desde un punto de vista político e ideológico. Permítanme que yo, además, recuerde al viejo amigo y al hombre fiel.c JORDI PUJOL I SOLEY, ex presidente de la Generalitat � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1349 Title A name given to the resource Catalunya está de luto. Joan Reventós Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived La Vanguardia Abstract A summary of the resource. També publicat en català a El Periódico (Catalunya està de dol).. Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Reventós, Joan, 1927-2004 Necrologies Acció política Català Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2004-01-14 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Descriptive Identification : Note Note inside the descriptive identification of an archival description or a component. President de la Generalitat de Catalunya Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/764/20060806_LV.pdf 5680ec022c4c2755954227d40dd226c9 PDF Text Text Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA 06/08/2006 La Vanguardia, p.021, Opinión El Prat, razones y consecuencias PASQUAL MARAGALL El Prat fue escenario, hace poco más de una semana, de un paro laboral salvaje que afectó gravemente a miles de ciudadanos ajenos al conflicto. El Prat es, desde hace meses, objeto de una controversia política de gran calado sobre cuál debe ser la fórmula para obtener una gestión más eficiente de una instalación crucial para el desarrollo de Catalunya. La combustión de estas dos realidades en plena canícula veraniega ha ocasionado una fundada manifestación de indignación ciudadana. Y, como era de esperar, se ha desatado una explosión de electoralismo y, si se me permite, de cierto fariseísmo- por parte de la oposición, combinando argumentos diversos y sobre todo obviando verdades competenciales insoslayables, a la caza y captura de responsables. Donde los hay y donde no los hay. Cuando hay miles de personas afectadas en sus derechos por un conflicto, puede parecer secundario atender a las razones profundas del problema o poner el énfasis en reclamar la solución a quien corresponde, más aún cuando este quien reclama en exclusiva para sí la resolución del conflicto. Ante todo, pues, quiero reconocer la reacción cívica de los miles de usuarios que se vieron atrapados y secuestrados por el paro y la ocupación de las pistas del aeropuerto de Barcelona por un grupo de trabajadores de la compañía Iberia. Todos estos ciudadanos que vieron alterado gravemente el inicio de sus vacaciones estivales se merecen una compensación moral y económica de las empresas y administraciones responsables de esta catástrofe. Desde el primer momento del conflicto, los consellers de mi Gobierno tienen instrucciones de poner todos los medios para ayudar a la tramitación y hacer el seguimiento de las reclamaciones y de su resolución final. Hay una competencia que sí tenemos: la de la defensa de los derechos del consumidor. Y la estamos atendiendo, hasta el final y puntualmente. Pero aparquemos por un momento el nubarrón del viernes negro de El Prat y concentrémonos en el fondo de la cuestión, ahora que el contencioso laboral parece encauzado y el éxtasis de la política de la declaración y la gesticulación - tan alejada a veces de la realidad- ha comenzado a perder fuelle. El aeropuerto de Barcelona está viviendo un buen momento y tiene ante sí un futuro esperanzador. Que será mucho más sólido si conseguimos que el Govern y la sociedad civil catalana participen mayoritariamente en el consorcio que habrá de gestionarlo. Cosa que conseguiremos - estoy convencido-: no se obtuvo en el Estatut porque en ese momento se vivía el espanto de comprobar que los costes de los nuevos aeropuertos de Madrid y Barcelona eran el doble de lo previsto. El de Madrid ha costado un billón de las antiguas pesetas y el de Barcelona medio billón. Alrededor del 1% de la renta nacional española del año en que se comenzó la inversión. Y AENA no quiso entrar en el tema de la devolución competencial. Imagino que a la Hacienda española tampoco le entusiasmaba prescindir de la propiedad de dos de los tres aeropuertos (con Palma) que más ayudan a financiar año por año los déficits corrientes del resto del sistema. En cualquier caso, Barcelona es ya el noveno aeropuerto de Europa. Este año alcanzará un tráfico de unos treinta millones de pasajeros. Es el aeropuerto que más crece en Europa de los 176 de 204 �Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA que mueven más de diez millones de pasajeros, con un ritmo de crecimiento superior al 10% al año. En algunas fechas destacadas se han superado las mil operaciones diarias, gracias al buen hacer de los profesionales que trabajan en esta instalación. Las obras de modernización del aeropuerto están configurando un nuevo aeropuerto: con tres pistas operativas, una nueva terminal y la previsión de conexión ferroviaria y de metro. Este nuevo aeropuerto, pensado inicialmente para cuarenta millones de pasajeros anuales, podría disponer en el año 2015 de capacidad para 55 millones. Este año han empezado a consolidarse los vuelos transcontinentales, de manera que en un mismo día se pueden encontrar en las pistas los aviones de las tres conexiones con Estados Unidos (Continental, Delta y US Airways). Creo sinceramente que este aeropuerto, si algo padece, es de una crisis de crecimiento. Está superando la adolescencia de un aeropuerto regional para alcanzar la madurez de los aeropuertos internacionales e intercontinentales. Y creo también que la gestión estatal no es la mejor fórmula para dirigir este cambio de modelo. Ferrovial posee Sydney y a partir de ahora Nápoles y todos los aeropuertos de la antigua British Airport Authority (BAA). Abertis tiene autopistas en Francia, el tercer aeropuerto inglés (Luton) y pretende participar - y espero que tenga éxito- en un gran consorcio europeo de autopistas. Miren: la gestión de este nuevo aeropuerto internacional e intercontinental es una clave estratégica para la competitividad de la economía catalana. Pronto será tarde para la aplicación de un nuevo modelo de gestión del aeropuerto de Barcelona en el que el Gobierno catalán asuma un papel determinante. Urge el despliegue de los mecanismos previstos en el nuevo Estatut, que entrará en vigor el próximo miércoles día 9, para crear el consorcio de gestión del aeropuerto a través de una ley específica. Visto el futuro, que en buena lógica debería estar al alcance de nuestras manos, volvamos la vista hacia la causa y el origen del nubarrón del que hablábamos antes. Hablemos de la compañía Iberia y su relación con el aeropuerto de Barcelona. Iberia es una compañía privada. Y vistas sus dificultades para adaptarse a las reglas del mercado y de la libre competencia se le augura un futuro incierto si no media rectificación. Como compañía de bandera de España disfrutó de privilegios históricos que le permitieron monopolizar rutas aéreas internacionales, exclusivas que en algunos casos aún perviven gracias a convenios bilaterales entre estados; todo ello fertilizado por el cuerno de la abundancia del puente aéreo y el rol de cuasi monopolio en los servicios de tierra. Aun siendo una compañía privada, Iberia sigue actuando con la mentalidad de compañía pública de bandera. Y la verdad es que en algunos casos obtiene resultados. Hace pocos meses obtuvo la gestión de la nueva terminal T-4 del aeropuerto de Barajas. Desde hace unos dos años, sabemos de la pretensión de Iberia de suprimir los vuelos internacionales desde El Prat. Y a pesar de los diferentes contactos mantenidos no hemos obtenido una respuesta satisfactoria. Cuando Iberia anunció la creación de una compañía de bajo coste (Catair, finalmente Clickair), el Gobierno catalán reaccionó negativamente por la supresión de conexiones internacionales, 177 de 204 �Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA pero reclamando y confiando en el mantenimiento de su actividad en Catalunya. Algunas voces, no gubernamentales, se alzaron pidiendo que AENA resolviese el concurso de handling (servicios de tierra) penalizando a Iberia. AENA, el ente gestor de los aeropuertos españoles, con una estructura empresarial y una visión del mercado mucho más moderna que la compañía aérea que nos ocupa, trabaja para introducir la competencia en la gestión de los servicios de tierra de los aeropuertos españoles, uno de los factores determinantes de los costes del transporte aéreo. Convocado el correspondiente concurso de gestión, lo cierto es que AENA no tuvo ninguna dificultad en la adjudicación de la concesión de las tres compañías operadoras de handling para el aeropuerto de Barcelona. Iberia ofertó una rebaja de sólo el 7% sobre el precio de salida de las tarifas de servicio, frente a ofertas con descuentos del 40% o más de sus competidoras. Y perdió, claro. Nada que objetar a la decisión de AENA, que a la larga deberá redundar en una reducción de los costes para las compañías que vuelen a Barcelona y, por tanto, en una mejora para el aeropuerto y sus usuarios. La oferta presentada por Iberia habla por sí sola del desinterés de la compañía por Barcelona. Su actitud no se corresponde en absoluto con la confianza demostrada por la sociedad catalana (de los sectores económicos a los gubernamentales, incluyendo a la opinión pública mayoritaria) cuando, a pesar de la falta de concreción de sus planes para mantener su actividad en El Prat, coincidiendo con sus proyectos de reducción de conexiones intercontinentales, todos ofrecimos colaboración material y derrochamos dosis de buena fe. La pérdida del concurso de los servicios de tierra era inevitablemente un mal augurio para las relaciones laborales en el seno de la compañía. Y alguien debió actuar en previsión de una reacción sindical. La reacción de los trabajadores de Iberia en Barcelona se produjo y fue totalmente desproporcionada. Desproporcionada por el día elegido, por la iniciativa de ocupación de las pistas y por el grado de peligrosidad en que se incurrió. Como presidente de la Generalitat seguiré insistiendo para que Iberia apueste por Barcelona, de manera nítida, sin privilegios. No hacerlo será, desde mi punto de vista, un tremendo error empresarial, ya que el vacío que deje esta compañía española en Barcelona será rápidamente ocupado por otra compañía catalana, española o internacional. El Prat, gestionado bien pronto por el consorcio mixto de los gobiernos español y catalán y la sociedad civil no tendrá vacíos. El mercado y la competencia no lo tienen previsto. PASQUAL MARAGALL, presidente de la Generalitat de Catalunya 178 de 204 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1235 Title A name given to the resource El Prat, razones y consecuencias Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived La Vanguardia Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Infraestructures Aeroports Catalunya Barcelona Acció política Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006-08-06 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Descriptive Identification : Note Note inside the descriptive identification of an archival description or a component. President de la Generalitat de Catalunya Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/763/20060628_LV.pdf 2b18d183a2f09cbb8dd22223e115e5bf PDF Text Text Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA 28/06/2006 La Vanguardia, p.032, Sociedad UNA PÉRDIDA PARA LA COMUNIDAD EDUCATIVA. Una vida dedicada a la política y la pedagogía MARTA MATA. Tenaz y dulce Marta Mata pertenece al grupo de jóvenes de la inmediata posguerra que en los momentos difíciles no se resignan y se ponen a trabajar para imaginar el futuro. Marta Mata es protagonista de la generación que enlaza con el ideal del noucentisme popular, de la Mancomunitat y, después, de la Generalitat republicana. Nunca se cruzó de brazos a esperar que las cosas cambiaran. Trabajó para cambiarlas y lo consiguió. Lo hizo de manera tenaz y a la vez dulce, sobreponiéndose a las circunstancias adversas que dominaban nuestro país. Marta Mata nunca se refugió en el victimismo. Se comprometió a fondo con la base de lo que debe ser un país civilizado, es decir, la educación. Y respecto a la educación se centró en el factor clave: el maestro. La formación del maestro. Se esforzó por que Catalunya tuviera una nueva generación de profesionales dedicados a la pedagogía. E impulsó una profunda renovación pedagógica. Marta Mata nunca ha sido mesiánica. Ha sido una eficaz constructora. A partir de su compromiso civil y social, Marta Mata también dio el paso hacia el compromiso político. Fue en el momento en el que recalaron en la política los hombres y mujeres que, habiendo luchado para resistir, se habían preparado sobre todo para construir. Su entrañable relación con Joan Reventós fue clave en este paso. Marta Mata ha dejado una huella importante en la política catalana y española. Su huella está presente en la Constitución española, en el Estatut de 1979 y, sobre todo, en el desarrollo de los textos constitucionales, a través de la ley orgánica del Derecho a la Educación (1985). Esta ley, que ha sido básica para la educación de nuestro país en los últimos 25 años, es, en buena medida, deudora de la huella de Marta Mata. También fue decisiva su intervención, con Pepe González, en la elaboración de la primera ley de Normalització Lingüística, en 1983. Si hoy hay en Catalunya una convivencia lingüística ejemplar, es en buena medida por esta ley. Y en lo que se refiere a la lengua en la escuela, la influencia de Marta Mata fue notoria. Fue concejal de su ciudad y mi ciudad, concejal de Barcelona. Desde aquí impulsó el concepto y el proyecto de las ciudades educadoras, con el apoyo y el impulso de Pilar Figueras. Ha muerto una ciudadana honrada de nuestro país. Constructora de realidades más que de sueños, forjadora de los cimientos de la Catalunya de hoy. PASQUAL MARAGALL, presidente de la Generalitat de Catalunya 175 de 204 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1234 Title A name given to the resource MARTA MATA. Tenaz y dulce Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived La Vanguardia Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Mata, Marta, 1926-2006 Educació Necrologies Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Description An account of the resource Article publicat simultàniament a El País i La Vanguardia amb motiu de la mort de Marta Mata. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006-06-28 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Descriptive Identification : Note Note inside the descriptive identification of an archival description or a component. President de la Generalitat de Catalunya Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/762/20051128_LV.pdf beac5344d95d66ce0b07e194213a704e PDF Text Text Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA 28/11/2005 La Vanguardia, p.027, Opinión Más Mediterráneo, más Europa PASQUAL MARAGALL Más Mediterráneo, más Europa: Al Izdihar - el crecimiento personal y el desarrollo pleno e integral de la ciudadanía- es el objetivo planteado. Los académicos han utilizado a menudo una imagen muy explícita para explicar las peculiaridades del proceso europeo. Construir Europa es como ir en bicicleta; si dejamos de avanzar, perdemos estabilidad y corremos el riesgo de caernos. Después de pedalear por la larga cuesta de la ampliación con éxito, la Unión Europea se ha tambaleado precisamente cuando parecía que las cosas iban mejor, cuando nos hemos relajado y hemos dejado de pedalear en una misma dirección. El momento actual se superará con dificultad y después de muchas negociaciones Europa seguirá avanzando como lo ha hecho en los últimos 50 años. Pero para superarlo realmente, Europa debe fijarse nuevos objetivos. Por lógica política y geográfica se impone que este nuevo impulso se dirija, en buena medida, hacia el Sur, hacia el Mediterráneo. El año 2005 será recordado, quizá, como el año de la crisis del proceso de construcción política de la Unión. Pero seguramente también pasará a la historia del Mediterráneo como el año del relanzamiento del proceso de Barcelona. No olvidemos que la propia Unión Europea ha declarado el año 2005 el año del Mediterráneo. Y esperemos justamente que este objetivo sirva para recuperar la fe en un proyecto europeo robusto. En 1995, y en un contexto todavía afectado por la caída del muro de Berlín, la Unión Europea celebró una conferencia sobre el Mediterráneo en la que se adoptó la declaración de Barcelona. Un compromiso en el que se postula un sistema de relaciones multilateral y sostenible para promover un progreso global a partir de tres ejes: a) la paz, la seguridad y los derechos humanos; b) el desarrollo económico y financiero; c) la cohesión social, el diálogo cultural y humano. Diez años después, el balance del Partenariado Euromediterráneo no es del todo positivo: a la prolongación de algunos conflictos regionales, sobre todo los de Palestina y Sahara Occidental, se han sumado ciertos efectos negativos de la globalización. De este modo, algunas esperanzas nacidas en los primeros años de la posguerra fría se han visto frustradas y la desigualdad entre el norte y el sur del Mediterráneo sigue creciendo. Los efectos de esta situación comienzan a manifestarse con crudeza. El fenómeno de la inmigración ilegal en España, que ha tenido como colofón las dramáticas escenas de la valla de Melilla, es un ejemplo muy próximo. O la irrupción violenta de los movimientos islamistas radicales en el Mediterráneo, Madrid, El Cairo o Casablanca. Tampoco pueden considerarse completamente ajenos los episodios de fractura social que se viven en Francia (a pesar de que ahí intervienen otros factores de signo diferente). La estrategia europea para el Mediterráneo no puede esperar por más tiempo. El ejemplo de los países que se adhirieron a la Unión Europea el pasado año es elocuente y supone una esperanza estimulante: la preparación para la incorporación ha transformado lo que habían sido países 172 de 204 �Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA cerrados, autoritarios y con economías completamente arruinadas - como eran Polonia o Letonia- en estados que compiten en los mercados globales, al tiempo que protegen y amplían los derechos de sus ciudadanos. Europa no proyecta su poder con la amenaza de la fuerza, sino con el estímulo de la cooperación, el comercio y los contactos entre las personas. Este es su softpower. Hay quien considera que la combinación de poder suave y flexibilidad como norma permitirá que Europa lidere el siglo XXI. Vale la pena practicarlo. Esta fórmula es la que ha hecho posible que Europa disfrute del periodo de paz más prolongado de su atribulada historia, de una prosperidad y de unos niveles de justicia social y de igualdad de oportunidades sin precedente en el mundo. ¿Cómo extender este modelo a países que no pueden formar parte de ella? Este es el interrogante que hemos comenzado a responder estos días en Barcelona. No es un reto sencillo, pero el Partenariado o Asociación Euromediterránea ha hecho ya progresos sustanciales en este sentido en los últimos diez años. La mayoría de los acuerdos de asociación entre la UE y los países mediterráneos ya están en vigor. Ahora empiezan a concretarse los planes de acción derivados de la nueva política de vecindad que deben convertirse en auténticos motores de reforma y desarrollo para nuestros asociados. Recientemente se han materializado una importante serie de iniciativas vinculadas al proceso de Barcelona: 1) la consolidación del Femip (Instrumento Financiero para la Inversión y la Asociación Euromediterránea) en el marco del Banco Europeo de Inversiones, que esperemos que acabe dando paso a un Banco Euromediterráneo de Desarrollo; 2) el impulso a la Asamblea Parlamentaria Euromediterránea; 3) la inauguración de la Fundación Anna Lindh para el Diálogo entre Culturas en Alejandría. A los máximos dirigentes políticos de los estados corresponde relanzar el proceso de Barcelona, que es como se le conoce desde hace diez años. Pero deben hacerlo con espíritu abierto a la crítica y especialmente a las sugerencias de quienes deben ser los verdaderos protagonistas de la asociación: la ciudadanía de los 25 estados de la Unión Europea, de los 11 estados mediterráneos (una vez se haya incorporado Libia) y de los países candidatos del sudeste de Europa, en especial Turquía. Si la integración europea resulta ya irreversible es sobre todo porque, más allá del impacto en los estados y en las administraciones de la Unión, ha tenido una repercusión directa en la vida de las mujeres y los hombres de Europa. El Partenariado Euromediterráneo es, sin embargo, un proceso de asociación que debe ser compartido por las dos orillas del Mediterráneo. Por eso es importante atender a las voces árabes en el momento de elegir el camino. Un variado grupo de intelectuales árabes elaboran desde el 2002, con el apoyo del Programa de las Naciones Unidas para el Desarrollo, un informe anual sobre el desarrollo humano en el mundo árabe. En la edición correspondiente al 2004, las redactoras y redactores proponen un objetivo para el mundo árabe, lo que ellos denominan Al Izdihar: el crecimiento, la afloración de un proceso de desarrollo personal que, una vez enraizado, será la base de la libertad y del buen gobierno. Es necesario, en consecuencia, que los países árabes lleguen a eliminar las diversas barreras al desarrollo de las personas en todos los sentidos: laboral, político, de opinión, afectivo, religioso, etcétera. Desde Catalunya nos hemos propuesto firmemente contribuir al debate sobre el balance de los primeros diez años y, sobre todo, sobre su futuro. Nos fijamos como objetivo principal hacer que todas las voces sean escuchadas: las de las mujeres, las de los jóvenes, las más críticas, las más informadas. Por nuestra propia naturaleza, desde la Generalitat de Catalunya nos estamos 173 de 204 �Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA concentrando en el papel que las autoridades locales y regionales deben desempeñar en el Mediterráneo. La experiencia regional europea nos ofrece lecciones cruciales: 1) el principio de subsidiariedad, que acerca la decisión a la ciudadanía y mejora la transparencia; 2) la autonomía de las autoridades locales y regionales como garantía del pluralismo político; 3) la cohesión regional como condición necesaria para un desarrollo integrado y sostenido; 4) la cooperación transfronteriza como motor de integración y crecimiento. Todos son principios válidos también en la orilla Sur. Para debatir sobre estos temas hemos convocado por primera vez a las autoridades locales y regionales de todo el ámbito euromediterráneo en Barcelona dos días antes de la cumbre, en la Conferència Euromed de Regions Barcelona + 10, para poner las bases que otorguen a las ciudades y regiones un papel más activo en el partenariado. Estos días en Barcelona se están fijando las marcas del camino que nos conduce al futuro. Un futuro marcado por dos retos, apuntados desde cada una de las orillas del Mediterráneo. Desde el norte, el reto es crear una metodología que permita reproducir en los países del Sur mediterráneo los éxitos que hemos conseguido en Europa. Desde el Sur, el reto es contribuir a un partenariado centrado en las personas, persiguiendo Al Izdihar, el desarrollo pleno e integral de la ciudadanía, que libere el talento, las opiniones y las emociones de las personas sin las cuales no es posible la felicidad del individuo, pero tampoco el crecimiento económico ni la innovación. Nuevamente, el futuro de Europa pasa por el Mediterráneo. Pero en esta ocasión habrá que procurar pedalear con fuerza y con la marcha rápida puesta. Pasqual Maragall President de la Generalitat 174 de 204 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1233 Title A name given to the resource Más Mediterráneo, más Europa Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived La Vanguardia Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Euromediterrània Europa Catalunya Territoris Subsidiarietat Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2005-11-28 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Descriptive Identification : Note Note inside the descriptive identification of an archival description or a component. President de la Generalitat de Catalunya Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/761/20050925_LV.pdf 1e133fa4a4d0e93b25584bfcb2342d90 PDF Text Text Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA 25/09/2005 La Vanguardia, p.016, Política EL AUTOGOBIERNO DE CATALUNYA. El mensaje de Pasqual Maragall Carta abierta del president a los ciudadanos y ciudadanas de Catalunya El presidente de la Generalitat ha difundido una carta en la que recuerda a los catalanes que el "laborioso proceso" de elaboración de un nuevo Estatut está a punto de llegar a su final, por lo que "tenemos a nuestro alcance un muy buen" texto estatutario. Un texto, añade el president, que "nos proporcionará el nivel más alto de autogobierno del que Catalunya ha dispuesto desde 1714 y que proclame bien alto que somos una nación". Finalmente, Maragall advierte que velará para que nadie frustre la ambición de Catalunya con propuestas inconstitucionales, aunque muestra su confianza en la “generosidad” de todas las fuerzas políticas para lograr un acuerdo. PASQUAL MARAGALL Ciutadanes i ciutadans de Catalunya Divendres vinent, dia 30 de setembre, el Ple del Parlament de Catalunya ha de votar el nou Estatut. S’arribarà així al final d’un procés que ha estat laboriós i difícil i en alguns moments haurà pogut semblar per a molts de vosaltres fins i tot enutjós. Us parlo en nom propi, del govern, de la força política que presideixo i amb el suport inestimable i la plena coincidència de criteris de Josep Lluís Carod Rovira, de Joan Saura i dels idearis polítics que representen. Com a President de la Generalitat, i d’acord amb el tripartit, he cregut, en tot moment, que la meva missió era la d’impulsar i animar els treballs de l’Estatut. Hem gaudit de l’ambició i el bon treball d’un Parlament de Catalunya estatuent: en definitiva és el Parlament la institució que promou, fa i aprova l’Estatut. Us haig de dir, sincerament, que tenim a l’abast aprovar un molt bon Estatut. I que aquest Estatut, lluny de ser una freda peça legal, serà la millor garantia de la realització efectiva de les tres prioritats del meu govern i de les forces que el van constituir aviat farà dos anys: l’equilibri territorial amb respecte del medi, el benestar social dels catalans i la modernització econòmica. tecnològica i infrastructural del país. Catalunya, després de 25 anys de democràcia, autonomia i progrés, vol i pot parlar clar respecte del que és i del que aspira a ser. Catalunya vol decidir com vol governar-se i quines competències i recursos necessita per fer-ho. El nou text reconeix drets i deures, estableix les competències necessàries per les institucions de Catalunya, en regula un funcionament més democràtic i garanteix els recursos per exercir l’autogovern. L'Estatut que arriba al Ple del Parlament, quan sigui efectiu, no només serà un bon Estatut, sinó que ens proporcionarà el nivell més alt d'autogovern de què Catalunya hagi disposat mai d'ençà de 1714. No en tingueu el més mínim dubte. 169 de 204 �Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA Ara podem tenir un Estatut que proclami ben alt que som una nació, dins de l’Estat espanyol; que les nostres institucions de govern són seculars; que històricament hem tingut sistemes propis de regulació en llengua, cultura, dret civil i organització territorial. Que Catalunya vol governar-se sense que les seves competències siguin envaïdes per normes estatals. Que volem impulsar una Euroregió amb les comunitats veïnes que lliurement vulguin. I que necessitem un finançament millor i més just, tot i que Catalunya no es nega, en absolut, a seguir essent solidària amb els altres pobles d’Espanya. En definitiva: Pot Catalunya aprovar un nou Estatut potent i al dia? Pot. Pot Catalunya tenir els recursos financers necessaris per exercir plenament el seu autogovern? Sí. I ho podem aconseguir ara. Pot Catalunya tenir les competències que necessita? Pot. Pot Catalunya obtenir el respecte que mereix? Catalunya pot. Pot aconseguir tot això amb el nou Estatut? I tant que pot! Catalunya ho vol. Vol tenir un nou Estatut. Ho volen els sindicats i els empresaris, el col·legis professionals i les universitats, les fundacions i les associacions, i tothom qui treballa per Catalunya. Catalunya pot tenir l’Estatut que necessita. Hi ha una possibilitat oberta. És més, el President del govern espanyol s’ha compromès en aquest sentit amb Catalunya, les seves Institucions i els seus partits polítics, del govern i de la oposició. Si el poble de Catalunya vol i sap que pot, què pot impedir que la seva voluntat es realitzi? No se m’acut cap resposta raonable. Benvolguts conciutadans: aquesta és una setmana decisiva. He demanat repetidament a tots els líders parlamentaris la generositat exigible davant un projecte que ha de ser per a tota una generació. No dubto que tots tenen voluntat que l’Estatut tiri endavant. Ara bé, en els darrers moments de la negociació és hora de fer els sacrificis que calguin per trobar l’acord, és hora de ser ferms en els principis i realistes en la forma i de posar davant de tot els interessos dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya. Les forces polítiques saben que l’alternativa a un Estatut ambiciós i possible alhora no és altra que seguir indefinidament amb l’Estatut del 1979; i que això fóra anar enrere. Perquè l’Estatut vell era bo, però el pas del temps l’ha desgastat. No és hora de deixar-nos portar per temors sense fonament. És l’hora de ser agosarats - és clar que sí! I la proposta que podem tirar endavant amb el suport de la majoria de les forces polítiques ho és molt. Fóra un gran error no adonar-se del gran pas endavant que podem donar. 170 de 204 �Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA A hores d’ara no està garantit el resultat final de la votació que s’ha de produir divendres vinent. Amb tot, crec que els responsables de les diverses forces polítiques - he parlat amb tots ells aquests dies- son conscients que el que ara compta no és tenir més o menys raó. Ara cal tenir el millor Estatut que mai haurem tingut, molt millor que l’actual, ambiciós i raonable a l’hora, impossible de rebutjar. No vull resignar el meu país a haver de governar-se els propers 25 anys amb un estatut venerable, sí, però superat per les exigències del nou segle - per un Estatut que sigui una rèmora per al bon govern de Catalunya. Com a President, podeu tenir la seguretat que vetllaré per evitar que ningú no pugui malmetre la legítima ambició de Catalunya i el somni de 100 anys de catalanisme forçant fórmules que situïn les propostes catalanes més enllà d’una interpretació certament avançada de la Constitució com la que Catalunya està en condicions de formular. Compto en aquests dies que queden amb el vostre suport i el vostre estímul per a que d’aquí a una setmana, Catalunya, a través dels seus representants legítims, hagi fet un pas decisiu cap a la seva plenitud. Hi compto i el necessito, aquest suport, el necessitem. El President, el seu Govern i els tres partits que el sustenten, i afegeixo també el principal partit de la oposició, dedicaran - em consta- tots els seus esforços fins el darrer moment per fer-ho possible. Pasqual Maragall President de la Generalitat 171 de 204 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1232 Title A name given to the resource Carta oberta del president als ciutadans i ciutadanes de Catalunya Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived La Vanguardia Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Estatut Catalunya Espanya Autogovern President de la Catalunya. Generalitat Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2005-09-25 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Descriptive Identification : Note Note inside the descriptive identification of an archival description or a component. President de la Generalitat de Catalunya Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/760/20050727_LV.pdf e5905a41e29daf9828d8b902cf6d1b86 PDF Text Text Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA 27/07/2005 La Vanguardia, p.05, Barcelona Último adiós a Santiago Costa 'Candidness' PASQUAL MARAGALL Sento que vivim en un món en el que no hi són alguns que ens haurien d’haver sobreviscut. Santiago Costa, el Tiago, va ser alumne meu d’unes classes particulars, a casa seva, que van acabar en un viatge per Castella, pels volts del 1960. Els nostres pares també havien viscut aquest decalatge: el meu pare va ser professor de la seva mare, la Maria Teresa Orfila, a l’Institut Escola del Parc de la Ciutadella. La Maria Teresa també va morir abans d’hora, abans que els meus pares. Era una dona extraordinària, guapíssima, que va marcar els fills i els néts. La seva era una família d’empresaris tèxtils d’Igualada, procedents de Menorca. Anglòfils i catalanistes, d’aquí el militant Tiago, en front del Santi més castellà. El nostre viatge per Castella (Segovia, Ávila, Madrid, Toledo) ens va permetre connectar amb les amistats republicanes dels pares. Els Tortella, Soria, Bergamín, Cordon i companyia. El Tiago tenía una capacitat enorme de sorpresa i d’admiració, era càndid - en un sentit britànic-. Es a dir, no crèdul sinó educat, empàtic, mai una paraula dura si no era seguida d’una invitació a la rialla compartida, que ell iniciava amb un riure sorollós, potent. Aquell viatge em va impactar. Em quedo amb aquest record. El record inicial, ara que hem arribat al final de la nostra relació. I una cosa més: els fills del Tiago han heredat la candidesa. La vida segueix. Pasqual Maragall President de la Generalitat 168 de 204 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1231 Title A name given to the resource Candidness: últim adéu a Santiago Costa Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived La Vanguardia Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Costa, Santiago Necrologies Catalunya Acció política Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2005-07-27 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Descriptive Identification : Note Note inside the descriptive identification of an archival description or a component. President de la Generalitat de Catalunya Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/759/20050404_LV.pdf f774da531ccefeed5d1e0e79976799f1 PDF Text Text Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA 04/04/2005 La Vanguardia, p.015, Internacional EL FIN DEL PAPA POLACO El Papa Wojtyla PASQUAL MARAGALL El Papa Juan Pablo II es el Papa de la transición de un mundo bipolar y enfrentado al mundo abierto de la globalización. Ha tratado de combinar las nuevas armas de la imagen y el gesto con la defensa de la tradición y, en un mundo asustado de su propia libertad, lo ha conseguido. Él venía de detrás del telón de acero, ligado a los sindicalistas de Walesa y de los muelles de Polonia y, por tanto, al nacionalismo y a los trabajadores. Lo más remarcable es que desde este punto de partida saltase a un ecumenismo potente y que lo supiese ligar al conservadurismo doctrinal. Wojtyla parece un ejemplo del dominio de la forma: lo más antiguo puede convertirse en moderno a condición de serlo formalmente de manera indiscutible. Pero también podría ser que su éxito indiscutible derivase de su capacidad, consciente o no, casual o trabajada, de representar lo que el mundo o una parte importante del mundo necesitaba escuchar. Cabe decir que el mundo abierto e incierto y la tradición tenían puntos de contacto, puentes para ir y venir de una parte a otra. Lo cierto es que la historia escoge a sus protagonistas, aunque los protagonistas la cambian un poco y los necesitamos para que nos la expliquen. Recuerdo ahora la visita que hizo a Catalunya en 1982 y la visita que le hice con mi esposa antes de los JJ.OO., cuando le entregamos la maqueta del Centre Abraham, el lugar de plegaria de todas las religiones monoteistas previsto en la Carta Olímpica. Anécdotas aparte, y las hubo jugosas, la naturalidad del personaje en su papel sobrenatural era remarcable. La Catalunya cristiana ha sido una parte significativa de la Catalunya resistente a lo largo de la historia. Poblet, Montserrat y los obispos catalanes así como el progresismo católico de los Comin, los sacerdotes de barrio y de pueblo, los del escultismo, mosén Batlle y el padre Llumà, Cassià Just, mosén Ballarín y mosén Dalmau, mosén Vidal de Sant Medí y mosén Serrano (el de la parroquia Abraham), y el padre Llimona, han desempeñado un papel en la configuración de la Catalunya de los primeros 25 años de autonomía. Y han sido un factor innegable en la persistencia tozuda de este país. El Papa Wojtyla no fue demasiado sensible a nuestra realidad nacional. Su mundo cultural y político era el de la superación del comunismo y del mundo bipolar desde el nacionalismo clásico de las naciones-Estado. Lo que viene ahora será probablemente diferente al papado de Wojtyla. La Iglesia católica del siglo XXI habrá de asumir con todas las consecuencias el mundo abierto en que vivimos. No se trata ya ahora de superar el dualismo capitalismo/comunismo ni de un ecumenismo genérico. Se trata cada vez más de actuar en un mundo que necesita ser gobernado en tanto que unidad de convivencia real. Pasqual Maragall Presidente de la Generalitat 167 de 204 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1230 Title A name given to the resource EL FIN DEL PAPA POLACO El Papa Wojtyla Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived La Vanguardia Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Joan Pau II, papa, 1920-2005 Model social Religions Cristianisme Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2005-04-04 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Descriptive Identification : Note Note inside the descriptive identification of an archival description or a component. President de la Generalitat de Catalunya Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/295/20031220.pdf 3feb621980f3b25afc5027b661e863e7 PDF Text Text Discurs de presa de possessió del Molt Honorable Senyor Pasqual Maragall i Mira com a president de la Generalitat de Catalunya 20.12.2003 Ve't aquí que un Conseller en Cap del Consell de Cent de la ciutat de Barcelona, sis anys més tard, travessa la plaça de Sant Jaume que havia estat una església del mateix nom i després Plaça de la Constitució, i entra al Palau de la Generalitat. No havia passat mai. Bé, sí es pot dir que Companys, va ser alcalde unes hores, uns dies, ni que fos informalment. Vull que vegin en aquest pas de la plaça la incorporació de les ciutadanes i dels ciutadans de base, i dels partits que els representen, en la governació del país. Incorporació, per tant, modesta puig que ve de baix, però plena de prometences, d'esperances, de somnis truncats, però també plena de saviesa. No ens faltarà ni joventut ni experiència. Mai l'esquerra d'aquest país havia governat en un entorn de tranquil·litat, de pau, d'evolució econòmica normal, mai en la nostra història moderna. D'aquí a quatre, potser d'aquí a vuit anys, la història emetrà un primer veredicte. M'esforçaré perquè, exigent com és la història, cruel fins i tot de vegades, emeti un judici favorable. L'eufòria difícilment continguda que es viu aquests dies arreu, en els carrers d'aquest país, barrejada civilitzadament, en general, amb el desconhort dels qui esperaven la continuïtat renovada del govern, com és natural que així sigui durant uns dies, d'aquesta eufòria, amb el desconhort, composen un nou escenari: som un país on uns manen i un altres no, els que manaven ja no manen i els que s'hi oposaven, governen. Aquesta és l'essència de la democràcia i gairebé diria de la vida. Només recomano paciència, infinita paciència, i determinació a cabassos, a aquella que vulguin, no la bromera del canvi, sinó canvi de debò. 1 �El cicle de la vida és així: res que no arribi en el seu moment, en el moment precís, com el raïm quan és dolç, deixa bon record. Això sí, hem esperat cent anys; des de la Solidaritat Catalana i el famós pressupost municipal de cultura, per encetar la primera alternança democràtica en pau i amb bones maneres. Vull agrair al President Pujol per la seva contribució cabdal a aquesta realitat. Per bé que ens ho ha fet gruar tant, que ja pensàvem que aquest moment no arribaria mai, president. Els pobles d'Espanya he de dir que estiguin segurs, que Catalunya contribuirà des d'ara, no a l'educada distància que hem mantingut durant temps, que ha permès poc o molt la governabilitat, sinó a la recerca constant de ponts d'entesa entre nosaltres perquè no haguem d'abordar mai un nou desencontre. Això sí, partint de la franca admissió de la nostra pluralitat, de la nostra identitat, de la nostra entitat pròpia; i admetin els canvis estatutaris que ho han de reflectir i que són obligats per la pròpia evolució de Catalunya, d'Espanya i d'Europa. Els líders polítics que m'acompanyen avui en la presa de possessió, són: un del Baix Camp, i fill d'aragonès; i l'altre de família castellonenca i cognom mallorquí. Ens entendrem, és clar, i farem d'aquest país, com deien els meus avis materns que eren de Monòver, "la millor terra (terreta) del món". Que els conservadors de les essències patriòtiques d'un i altre cantó de l'Ebre estiguin tranquils. No hem de trencar res. Però estirarem de la corda que ens duu cap a Europa i cap a un nou patriotisme, el dels drets socials, el de la dignitat efectivament reconeguda allà on compta, en el barri, a l'escola -en la malaltia i en la joventut pletòrica i orfe de reconeixement- en l'accés a l'habitatge i en la natalitat tan arriscada i difícil; en l'envelliment prop de casa i en la millora constant dels sistemes de salut. Creiem que els autèntics patriotismes han nascut de l'apassionada defensa que fan del seu país, els ciutadans que abans o en altres països de procedència no gaudien d'una vida plena. Aquest és l'autèntic patriotisme, el que dura, el revolucionari. El que es basa en 2 �uns canvis que han de fet de la ciutadania, una ciutadania plena que abans no era. Això requereix medis suficients, de governació i econòmics. Que no se'ns demani que hi renunciem, perquè no hi podem, ni aquests medis ni en aquest poder no hi podem renunciar. Fóra tant com renunciar al projecte més digne que un país pot imaginar. Volem fer-ho junts amb els altres pobles d'Espanya -però fer-ho. No passar amb raons. Comencem un nou quart de segle de la democràcia i l'autonomia. Tothom n'ha de ser conscient. Moltes coses canviaran. Però el desig dels catalans de ser nosaltres mateixos, amb tota la nostra varietat i de conviure amb els altres pobles d'Espanya, en termes de lleialtat i equitat, no serem nosaltres qui el trencarem. En tot cas seran altres. I els ho posarem difícil. Ens explicarem fins a l'esgotament. Parlant la gent s'entén. Visca Catalunya! 3 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Discurs de presa de possessió del Molt Honorable Senyor Pasqual Maragall i Mira com a president de la Generalitat de Catalunya Subject The topic of the resource Benestar Social Autogovern Democràcia Estatuts Euroregió Federalisme Acció política Model social Territoris Catalunya Catalunya. Generalitat Language A language of the resource Català Type The nature or genre of the resource Discurs Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1642 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-12-20 Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Palau de la Generalitat de Catalunya (Barcelona, Catalunya) EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/294/20061004.pdf aa304f9d140181f410aaf49b3b2fd0c4 PDF Text Text Acte commemoratiu del 25è Aniversari de la Federació de Municipis de Catalunya Palau de Congressos de Girona | 04/10/2006 2004, 25 anys d'ajuntaments democràtics; ho vam celebrar. 2006, 25 anys de la Federació de Municipis de Catalunya. Jo crec que hi ha hagut un gir en la relació Generalitat-Ajuntaments, tot i que, de segur, encara no som allà on hauríem de ser. I reconec ja d'entrada que aquest nou Govern, de caràcter progressista, s'ha vist d'alguna forma envaït de la necessitat obsessiva de respondre de la seva catalanitat i de la seva devoció, dedicació, a la millora de país com a país i a la creació de la seva nova llei, l'Estatut. I és probablement cert que aquesta necessitat imperiosa, quasi obsessiva, ha centrat en bona mesura el que han estat aquests tres anys, difícils però al mateix temps apassionants i engrescadors, per a tots aquells que hi hem pogut participar. Jo crec que el gir s'ha començat a fer i que, evidentment, s'ha de continuar, i possiblement a aquest gir cap al local, cap als ajuntaments, li ha arribat l'hora. Crec que aquí a Girona, que d'alguna forma és símbol de l'empremta dels ajuntaments, que ha tingut dos grans alcaldes, un alcalde i una alcaldessa -també president de la Federació de Municipis de Catalunya-, està bé que sigui el lloc on us heu reunit, president de la Federació i estimats amics, per fer una mica de repàs de tot allò que queda per fer i de la constatació de tot allò que s'ha fet. Aquí, el maig passat vam inaugurar aquest auditori com a suma i resultat dels esforços de les diverses administracions intervinents, i en aquest auditori s'hi han donat els Premis Nacionals de Cultura. No és casual tot plegat. Marca d'alguna forma la línia central de la història recent de Catalunya, que és la cultura i la devolució, encara insuficient, encara incompleta, però decidida. Crec que aquesta ciutat i el seu ajuntament representen, d'una forma molt vàlida, el que van ser les nostres aspiracions. I les nostres aspiracions no són altres que aquelles que fa cent anys el catalanisme naixent aleshores va formular, primer, en modernista, i després en noucentista. D'alguna forma aquells anys van ser els anys en què es va dibuixar el que Catalunya havia de ser en el futur i no va poder ser. Avui he estat a Brussel·les i he anat a posar un ram de flors a l'estàtua de Ferrer i Guàrdia, perquè l'any 1909 va ser afusellat sense que pràcticament ningú aixequés la veu per dir que allò era una revenja de la societat benestant, dels poders que en aquell moment estaven actuant per una revolta del poble que no havia estat conduïda per ningú. Penso que el que aleshores es va començar a somniar, amb enormes dificultats, amb violència, amb revoltes, amb reaccions exagerades i injustes dels poders que hi havia en aquell moment, ara estem en condicions de ferho. I ho dic amb tota la modèstia, perquè és veritat que dir això és dir molt, segurament pel jovent no tant perquè el que fan és mirar cap al futur i no tenen tanta relació amb el passat i la nostra herència segurament ens pesa més a nosaltres que a ells que miren, com és lògic, més endavant. Però està bé que en aquest moment puguem fer aquesta paradeta i pensar en el que ha passat, on som i cap on anem. Jo crec que ha tornat l'empenta del 1906 i el 1907, amb les escoles municipals aleshores. Ja sabeu que Catalunya va ser segurament el primer lloc d'Europa on es va començar a llançar una idea que només a l'Amèrica del Nord havia tingut una puixança important, que és que les escoles són dels pobles, dels municipis. Aquí no hi hem arribat i haig de dir que no tots els alcaldes estarien d'acord que això fos així, sobretot perquè no hi ha la confiança que hi hagués els recursos quan no n'hi ha de suficients, tot i no tenir l'educació, evidentment. Però crec que aquesta és una assignatura pendent. Mireu, Barcelona, que va viure aquella etapa amb il·lusió, amb entusiasme, però també pràcticament tocant la tragèdia, és la quarta regió d'Europa, segons els informes internacionals sobre quines són les ciutats amb més capacitat empresarial. Però recordeu, el 1994, l'oposició de l'Ajuntament de Barcelona va boicotejar l'aprovació de la carta municipal de Barcelona i van haver de passar quatre anys més fins que no van venir uns altres opositors, del mateix partit però d'un altre caràcter, que ho van fer possible. L'àrea metropolitana de Barcelona va ser desfeta el 1986 per un decret de la Generalitat i ara s'ha de refer, s'ha de tornar a fer l'àrea metropolitana perquè és un instrument útil per a Barcelona, 1 �però també per a Catalunya. Per què ha passat tot això? Perquè hi ha hagut una confusió gran entre el que és la nació i la representació de la nació. D'alguna forma, la representació de la nació va voler substituir la nació, però la nació és formada per ciutats, per pobles, per ajuntaments i per àrees metropolitanes. El camí enfilat en aquesta legislatura -s'haurà arribat més lluny o no tant-, però és irreversible. Les entitats municipalistes hi hauran de jugar un paper clar. Manifesto abans d'acabar un desig i una certesa: que la relació Generalitat-Ajuntaments ha encetat un camí que no té volta enrere i que ha de seguir avançant. Arribarem a Espanya al 30%-50%-20% de la despesa, Estat, autonomies i ajuntaments, respectivament; però a Catalunya al 20%-60%-30%, per dues raons: tenim més competències aquí, per tant el pes del sector autonòmic és més gran que no pas a la resta d'Espanya, i perquè som més devolucionistes. Jo sóc partidari que les oficines de benestar social vagin als ajuntaments i la consellera també. No s'entén com hi pot haver partits que diguin que això és una pèrdua de competències, en el sentit fort de la paraula, i de poder de la Generalitat de Catalunya. Això és un enfortiment de Catalunya i de la Generalitat. Si els ajuntaments finalment poden tenir una possibilitat de canalitzar serveis, d'informar els ciutadans, de vetllar perquè els drets dels ciutadans siguin respectats, jo crec que haurem fet un pas endavant en el camí de la reconciliació de la gent amb la política, que és un camí que no s'acaba de transcórrer mai, perquè és bo que la gent desconfiï de la política. La democràcia és un sistema de desconfiança regular, civilitzat. Ho és i ho ha de ser. I crec que una de les formes amb què aquesta desconfiança democràtica, que és positiva, pot anar trobant maneres de ser resolta positivament, és justament la devolució de competències a la proximitat. I aquí a Catalunya ho farem. Mireu, la Llei de barris de Joaquim Nadal; la nova empenta de la salut de Marina Geli; els mossos de la consellera Tura; les escoles del conseller Del Pozo, i abans de la consellera Marta Cid. Tot això és una bona representació de l'inici del que podem arribar a fer. El ressorgiment de Tortosa, de la Seu, de Manresa... no em vull deixar ciutats, n'hi ha tantes que han passat moments difícils i que en aquest moment esclaten d'empenta, d’il·lusió, de capacitat de donar serveis. La revolució de Badalona, que està aconseguint obrir un braç de mar dins de la ciutat, i de Santa Coloma i de Cornellà, i de tantes altres ciutats. Els canvis que s'han produït al trist Sabadell de la meva època -quan anaven a conspirar a Merinals i altres barriades en una ciutat trista-, i de la Terrassa de les manifestacions dramàtiques, algunes d'elles molt violentes, la Girona humida i negra. Qui es recorda d'això? Doncs ho hem de recordar perquè si no és així no sabrem el camí que hem recorregut. I si no sabem el camí que hem recorregut, no sabrem on hem d'anar. Per tant, recordem el que era, recordem el camí fet. Recordem que en aquest camí hi han comptat moltíssim unes determinades forces polítiques. Ja sé que aquí no és el lloc de parlar de forces polítiques perquè estem parlant de president, alcaldes, alcaldesses, regidors i regidores, però jo vull que se sàpiga clarament que tot el camí recorregut no hauria estat possible si persones com l'Antoni Gutiérrez Díaz no ens haguessin ensenyat en el moment en què van fer-ho per on s'havia d'anar. Totes aquelles ciutats tristes d'aquella època, són en aquest moment ciutats amb esperança, ciutats que saben el que han de fer, són municipis que saben perfectament el que els fa falta. I crec i espero que, a més a més, saben fins a quin punt poden fer-se responsables de noves competències: demanant els diners però, al mateix temps, demostrant que són capaços de gastarlos millor que no pas la Generalitat i no diguem l'Estat. Bona nit i moltes gràcies. 2 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1774 Title A name given to the resource Acte commemoratiu del 25è Aniversari de la Federació de Municipis de Catalunya Language A language of the resource Català Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Palau de Congressos de Girona Subject The topic of the resource Administració local Commemoracions Municipis Federació de Municipis de Catalunya Barcelona Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006-10-04 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/293/20061003.pdf a3bff8980b34e0a2744ea982ce103ab6 PDF Text Text Conferència "20 anys de Catalunya a Europa" Brussel·les | 03/10/2006 Vengo a hablarles en un momento en qué hay motivos de pena: la muerte de Antón Cañellas, que fue el gran europeísta -cuando nosotros éramos jóvenes este señor ya nos llevaba a la Embajada americana a protestar y a defender la causa europea que ha desaparecido hace relativamente poco-, tenemos a Antoni Gutiérrez Díaz, que ha sido para nosotros, y hay que reconocerlo los que no éramos de su partido, sino del Moviment Socialista de Catalunya, del Front Obrer de Catalunya, y otros, porque en definitiva Gutiérrez Díaz era el que, en buena medida, dirigía la acción democrática antifranquista. Lo que pasa es que lo hacía con guante de seda y mucha mano izquierda porque el PSUC, al que él pertenecía, era el más perseguido. Pero no nos engañemos, ellos en definitiva eran los que organizaban gran parte de las pocas cosas que podían hacerse. El títol de la conferència d'aquesta tarda és potser massa reduccionista. En realitat, quan diem "Vint anys de Catalunya a Europa", volem dir "Vint de Catalunya a la Unió Europea". Però a la vegada també és fàcil d'entendre que el sentiment de pertinença europea dels catalans no és qüestió de fa quatre dies, sinó que està profundament arrelat en la nostra història mil·lenària. Tractaré doncs d'anar més enllà -vers el passat i cap al futur- en l'experiència d'aquests vint anys transcorreguts des del moment de l'adhesió d'Espanya a la Unió Europea. Haig de començar per exposar els trets fonamentals de vint anys de relacions i d'encaix institucional progressiu Catalunya-Europa en el marc de la relació Espanya-Europa, per bé que els primers contactes Catalunya-Europa són anteriors a l'accés. I estic pensant en els contactes de Jordi Pujol, Gaston Thorn, les iniciatives de Joan Dexeus, i d'altres europeistes catalans que van començar a treballar fins i tot abans de la Unió. Han estat uns anys d'aprenentatge, d'assimilació de regles d'interiorització de la dimensió europea. I crec que puc afirmar que el progrés europeista d'Espanya ha estat ràpid, fins a esdevenir, avui, un dels puntals de la visió forta d'Europa. Catalunya ha participat d'aquest procés de la mà de l'Estat espanyol amb comoditat. Simultàniament, el paper de Barcelona en el Comitè de les Regions (i ciutats), del qual vaig tenir l'honor de ser vicepresident i president els anys 96-98, en tant que alcalde de Barcelona, va crear un espai de relació, de caràcter només consultiu, però interessant. Amb l'Administració de l'Estat i amb les altres Comunitats Autònomes hem anat perfeccionant un bon sistema de participació en la política comunitària: Conferències Sectorials, Conferència per a Assumptes Relacionats amb les Comunitats Europees (CARCE) i participació en els comitès de la Comissió Europea. Probablement, aquesta pràctica quotidiana de recerca d'acords de l'Administració de l'Estat i de les Administracions Autonòmiques sigui la millor escola d'aprenentatge de la realitat complexa de l'Estat espanyol d'avui i de la necessitat de la seva articulació de caràcter federal. Hem pres consciència de la interdependència, hem arbitrat els mecanismes per dur-la a la pràctica i hem exercit a fons la lleialtat federal. I vull subratllar -benvolgut Alberto Navarro- que en aquests darrers tres anys Catalunya s'ha sentit ben emparada per l'Estat espanyol a Europa. Bàsicament per tres motius. En primer lloc, per la determinació amb què Espanya ha jugat la carta de la Constitució Europea, en plena sintonia amb els sentiments i els interessos dels catalans. Catalunya, cal remarcar-ho, ha estat l'única entitat política no estatal que va organitzar un debat específic sobre la Constitució a través de l'anomenada "Convenció catalana per al futur de la Unió Europea". En segon lloc, per la convicció i la tenacitat amb què el Govern espanyol ha defensat la causa de l'oficialitat del català a les institucions europees. Primer, amb la incorporació d'un paràgraf que citava les altres llengües de l'Estat reconegudes constitucionalment i reclamava el seu reconeixement. I segon, amb les negociacions per al reconeixement d'un ús oficial de les llengües 1 �cooficials espanyoles en les institucions de la Unió, que han començat a donar els seus primers fruits positius, curiosament més avançats que els obtinguts en el Congrés dels Diputats d'Espanya. Aquesta (la del català a Europa i Espanya) és una causa no guanyada del tot encara. Però hem aconseguit més en aquests dos darrers anys que ens els divuit anteriors. I en tercer lloc, ens sentim satisfets per haver normalitzat la participació dels consellers de la Generalitat -i de les altres Comunitats Autònomes (el primer va ser el conseller d'Agricultura, Antoni Siurana)- en les delegacions espanyoles davant dels organismes de la Unió. Això va tenir un impacte gran per a Catalunya i estic convençut que per cada una de les Comunitats Autònomes espanyoles que han entrat en aquest rol. Crec, francament, que aquests són exemples diàfans de què vol dir que la Generalitat és Estat. Quan diem que la Generalitat és Estat volem dir que les Comunitats Autònomes són part essencial de l'Estat espanyol. Hi insisteixo: És així com es fa créixer la lleialtat i la confiança federal, sense la qual és impossible que funcioni un Estat compost com el nostre. I quan diem que la Generalitat és Estat també volem dir que la Generalitat és Unió Europea. D'aquí la voluntat i la disposició d'acollir a Catalunya seus d'organismes i de projectes europeus. Per cert, aprofito per confirmar el nostre interès i bona disposició per acollir a Barcelona la seu permanent del projecte Galileu. Però, al mateix temps, Catalunya també ha estat i és present a Europa de forma directa i amb personalitat pròpia. Coherents amb la nostra convicció sobre la necessitat d'una Europa pròxima i d'una aplicació proporcionada del principi de subsidiarietat. El títol del curs que vaig impartir a Roma al 1997 era justament aquest: Europa pròxima, l'Europa de les regions i les ciutats. Un dels nostres europeistes més actius -Lluís Maria de Puig- ja fa uns quants anys va explicar molt bé quina era la nostra via en l'entramat complex format per Catalunya, Espanya i Europa. De Puig proposava el que en deia ell la "Via Laietana": "la via de la xarxa, de teixir una malla o un ordit de relacions, accions, competències, presències i complicitats que donin a Catalunya la possibilitat de desenvolupar totes les seves potencialitats". A Espanya i a Europa. I certament en tots aquests anys ens hem aplicat a gestionar això que en diem la nostra interdependència. Per això vam acollir amb entusiasme el naixement del Comitè de les Regions previst en el Tractat de Maastricht. Tanmateix, no podem deixar de dir que les expectatives de participació de regions i municipis a les institucions comunitàries s'han vist disminuïdes amb el pas del temps. I crec que hi ha molt a guanyar de nou en aquest terreny. El projecte de Tractat Constitucional, ara en suspens, conscient d'aquestes limitacions augmentava el seu rang institucional -el de municipis i regions- i el seu paper polític, atorgant-li el rang d'institució de la Unió Europea. Doncs bé, el previst protocol sobre la subsidiarietat i la proporcionalitat, i el recurs directe del Comitè de les Regions al Tribunal de Justícia sobre aquesta matèria foren, sens dubte, un avenç important. Aquests tres objectius els havíem formulat en la cimera de regions i ciutats que van organitzar a Amsterdam l'any 1995, en la qual van ser ponents Edmund Stoiber, president de Baviera, i Fernando Gómez, alcalde de Porto. Un regional i un local. Aquestes eren bones raons per al nostre "sí" a la Constitució Europea. També és bo recordar, d'altra banda, que el Comitè de les Regions ha estat el primer òrgan a permetre el reconeixement de la diversitat lingüística i la seva aplicació pràctica. Jo vaig parlar en català i ningú em va dir que no, la veritat és que la primera vegada va ser simplement així. Elements clau aquesta diversitat i aquest reconeixement de la mateixa clau a l'hora de reforçar el sentiment de pertinença dels ciutadans, en aquest cas dels de Catalunya, a la UE. Així, des de novembre de 2005, els ciutadans es poden adreçar i rebre una resposta en català a aquesta institució i els seus membres poden utilitzar el català en les sessions plenàries. 2 �Més enllà dels canals institucionals establerts, Catalunya és present de forma activa en diversos organismes del moviment regional europeu: l'Assemblea de Regions d'Europa (en la qual el president Jordi Pujol va tenir un paper destacat), el Moviment de Regions amb Poder Legislatiu, la Conferència de Regions Perifèriques i Marítimes o l'Assemblea de Regions Fronteres Europees. També és estimable la implicació del Parlament de Catalunya en la mobilització dels parlaments subestatals per aconseguir un reconeixement de les institucions de la Unió, a través de la Conferència d'Assemblees Legislatives Regionals d'Europa. Som conscients, però, que les limitacions del plantejament institucional de l'Europa de les Regions, i la dificultat d'avançar amb plantejaments fets des de dalt, és evident. Per superar aquestes limitacions i per estimular el reconeixement del paper de les regions en l'entramat institucional de la Unió ens vam decidir a treballar des de baix. Conseqüentment, la Generalitat ha estat promotora de diverses iniciatives de cooperació entre regions europees: de la CTP (Comunitat de Treball dels Pirineus), dels Quatre Motors per a Europa (amb Baden-Württemberg, la Llombardia i Rhône-Alpes), de l'Euroregió Pirineus-Mediterrània, entre altres. En la part final d'aquesta intervenció em referiré més detalladament a la iniciativa de l'Euroregió en la qual poso moltes esperances. A totes aquestes iniciatives cal afegir les innombrables iniciatives sorgides de la societat civil: de les cambres de comerç, de les universitats, de les associacions empresarials i sindicals. A Catalunya no hi ha cap universitat o cap associació d'aquestes que acabo d'anomenar que no tingui en aquest moment programes europeus o relació amb programes europeus. La Generalitat de Catalunya ha procurat canalitzar tota aquesta empenta europea de Catalunya amb una presència directa aquí, a Brussel·les. Primer, a través de l'Oficina del Patronat Català Pro Europa, i a partir del 2004, amb la Delegació del Govern de la Generalitat a Brussel·les, convertida amb l'Estatut aprovat recentment en Delegació davant la Unió Europea. El canvi de denominació no és superflu i respon a la voluntat de la Generalitat de Catalunya reflectida ara clarament en el nou Estatut- de tenir una presència a la Unió i de trobar-hi un encaix institucional adequat. La Delegació aglutina tots els organismes de la Generalitat amb seu a Brussel·les i reforça la presència de la Generalitat a la Unió. La Delegació facilita, també, ho saben molts de vostès, els mecanismes de seguiment i coordinació de la participació dels diferents departaments en els òrgans i institucions de la UE, molt particularment el Comitè de Regions. Emplaço la Delegació a seguir tenaçment la tasca que s'ha proposat de contribuir al canvi de la nostra cultura política que suposa assumir la Unió com una dimensió més de la pròpia política i del propi país. Perquè aquesta és l'orientació que ens marca el nou Estatut d'autonomia de Catalunya, incorporant per primer cop la Unió Europea com a espai polític i geogràfic de referència, cosa que la Constitució espanyola pràcticament no toca encara. L'Estatut atorga noves competències al Govern de la Generalitat, reconeix institucionalment el seu rol a nivell europeu i estableix nous mecanismes de participació de la Generalitat en les decisions comunitàries. Concretament en 7 punts: -L'Estatut del 2006 garanteix jurídicament la participació de la Generalitat en els afers europeus que afectin les seves competències o els seus interessos; -permet la participació en la delegació espanyola pel que fa als processos de revisió i negociació dels tractats en aquelles matèries que afectin competències exclusives de la Generalitat; -atorga un paper determinant a Catalunya davant d'una proposta europea que es trobi en fase de debat si aquesta comporta un impacte financer o administratiu per al nostre país; -solemnitza la presència catalana -sempre perfectible- a les institucions europees, com és el cas del Consell (agricultura, cultura i ensenyament); 3 �-transfereix a la Generalitat la gestió dels fons comunitaris territorialitzables; -planteja l'accés autonòmic al Tribunal de Justícia de la UE quan la normativa europea així ho permeti, i -formalitza la creació d'una Delegació del Govern a Brussel·les per defensar millor els seus interessos. Es tracta, doncs, de 7 disposicions que, desplegades, ens donen una presència potent a la Unió, i que plantegen una bilateralitat Estat/Catalunya que, en aquest moment, no té lògicament cap altra comunitat autònoma espanyola, la qual cosa no vol dir que no en vagin tenint a partir d'ara, que és el més probable. Al darrere de tota aquesta vocació europeista expressada i acomplerta per Catalunya hi ha hagut i hi ha molts noms. Homes i dones de tot l'espectre polític democràtic català que han compartit ininterrompudament durant dècades un acord bàsic sobre el destí europeu de Catalunya. Per cert, si vostès van a Barcelona i pugen a l'Estadi Olímpic, que és una visita que els recomano, en la mateixa anella olímpica podran veure un espai dedicat a la Unió Europea amb els noms de tota una sèrie de persones importants en la construcció Europea. Algun català, per descomptat, i alguns espanyols, però també noms europeus. Jo crec que el nom de Cañellas per exemple, probablement l'hi hauríem d'afegir. Mireu, els pioners del Consell Català del Moviment Europeu, ja des de l'any 1949, són: Josep Rovira -del Moviment Socialista de Catalunya-, Enric Adroher "Gironella", -que després va ser del Partit dels Socialistes de Catalunya-, Joan Sauret, Anton Cañellas, Josep Sans, Heribert Barrera, i aniríem seguint. I els que han seguit fins avui la seva petjada: Joaquim Molins, Jordi Garcia-Petit, Francesc Homs, Eduard Segarra, Josep Verde Aldea i Joaquim Llimona. Els líders de les principals forces polítiques: Jordi Pujol, Joan Reventós, Antoni Gutiérrez Díaz, Raimon Obiols... I els catalans presents a les institucions europees: Joan Colom, Carles Gasòliba, Eduard Punset Raimon Obiols, Joaquim Muns, Xavier Rubert de Ventós, Josep Subirats, Concepció Ferrer, Joan Vallvé, Pere Esteve, Josep Borrell, Lluís Maria de Puig (Consell d'Europa), Ignasi Guardans, Antoni Castells (Tribunal de Comptes d'Estrasburg), Anna Terrón, Maria Badia, Raül Romeva... I, evidentment, els alcaldes, els sindicalistes i els empresaris que hi estan relacionats. Són aquests els noms que han reprès la tradició europeista del catalanisme i l'han convertit en una realitat viva i present. Per tant, sàpiguen que sempre que es diu catalanisme o catalanista s'està dient també europeisme i europeista. És indissociable. 20 anys que han transformat Catalunya i Espanya, això és el que hem viscut. Però el més important no és la història institucional d'aquests vint anys. El que és rellevant és la transformació que Europa ha operat en aquests anys a Catalunya i a Espanya. I fins a quin punt Espanya i Catalunya han canviat perquè han entrat a Europa. S'ha dit i repetit, però és de justícia recordar-ho, que la integració d'Espanya -i de Catalunya amb ella- a Europa ha estat la història d'un èxit. Només hem de recordar quines eren les nostres aspiracions i les nostres expectatives en relació amb Europa. Les resumiria en tres paraules: llibertat -políticament parlant-, prosperitat -econòmicament parlant- i sentit -culturalment parlant. Europa representa per a tots els pobles que ens hi hem adherit l'ideal d'una vida en llibertat, sense violència i amb igualtat d'oportunitats. Salvador Espriu, el nostre poema, ho va expressar millor que ningú en el poema "M'han demanat que parli de la meva Europa", escrit l'any 1959, del qual deixo un fragment: "Per això ara és tan profunda la nostra esperança -en el meu somni, ja contemplada realitatd'integrar-nos, en un temps que sentim proper, salvades la nostra llengua i la nostra història, en una unitat superior que duu el nom, 4 �obert, bellíssim, d'aquella filla d'Agènor que un savi esguard veié prodigiosament passar de la costa fenícia a les platges de Creta. Quan arribi el dia, haurem fet el primer i inesborrable pas vers la suprema unió i igualtat entre tots els homes." L'entrada a la Comunitat Europea va suposar el reconeixement de la nostra jove democràcia i va contribuir a la consolidació de les seves institucions. A partir d'aquell moment vam tenir la certesa que ja no hi havia marxa enrere en el procés de democratització, ja que aquesta era, i continua essent, una condició sine quan on per a tots els membres de la Unió. L'aspiració de prosperitat i de progrés s'ha vist acomplerta amb la plena integració en el model econòmic i social definit per la Unió Europea. L'accés a la que en aquell moment s'anomenava Comunitat Econòmica Europea i al seu Mercat Comú va comportar el salt decisiu en l'obertura i la modernització de l'economia espanyola i catalana. La integració a la Unió econòmica i monetària, l'any 1999, i a moneda única des de l'1 de gener de 2002, eren fites impensables en el moment de la nostra adhesió. El resultat ha estat una economia dinàmica, que ha permès, en pocs anys, l'anivellament de Catalunya amb la mitjana europea, fins i tot la superació, convertint-la en una de les regions europees de referència. Espanya, ja ho saben, està creixent per sobre del 3%, en un 3'6%, multiplicant per dos o per tres el creixement d'alguns països importants de la Unió, i no sembla que això, a curt termini, hagi de canviar. Ara, si alguna cosa hauríem de fer per avançar a Europa més ràpidament és la cursa tecnològica d'acord amb el objectius de Lisboa. Segurament, de tot el que s'ha dit a Europa és allò que està més per fer. En un llibre recentment publicat per la Generalitat -amb l'intencionat títol: Catalunya, una història europea- l'historiador Ramon Grau afirma que la plena incorporació a la Unió Europea "ens ha permès tancar un cicle llarg d'inferioritat declarada i sentida respecte als veïns d'enllà dels Pirineus". I més endavant conclou que la decadència d'Espanya i la frustració de Catalunya han trobat a Europa la seva via de superació. Podríem dir que en aquests vint anys s'ha acomplert el somni de les generacions que ens precediren, que Ortega y Gasset sintetitzà en la retòrica del "Espanya com a problema, Europa com a solució". Avui, l'horitzó és ja, sortosament, un altre. És l'horitzó que s'albira des d'Europa: és un horitzó global. L'escala ha canviat, i els problemes són uns altres i les responsabilitats també. Mirin, l'any 1985, a les portes de la nostra entrada a la Comunitat Europea, Jordi Pujol, era a Aquisgrà i va saber copsar perfectament l'abast històric de l'esdeveniment en proclamar: "Tornem a casa". L'any 1985 aquesta frase tenia el sentit que tenia. Haig d'afegir que tanmateix "el retorn" a Europa no és tant el retorn a la Marca Hispànica Carolíngia, com la integració en el nostre entorn natural en un sentit més ample. Entre Carlemany i De Gaulle hi ha pas mal d'histoire. I entre els Reis de Castella i Lleó i Felipe González, déu n'hi do. Nosaltres volíem fer la nostra aportació en aquesta Europa en la qual vam entrar, en aquesta Europa del futur, i per això no puc acabar aquesta intervenció sense una mirada intencionada al futur. Al nostre futur, que és el futur d'Europa. Tenim pendent trobar una sortida a la crisi institucional provocada per la paralització del procés constitucional. D'aquest episodi potser n'hem de treure una certa relativització del punt de vista constructivista a l'hora de pensar en Europa. 5 �Potser ens convingui un humil retorn a les actituds dels fundadors: és a dir, a trobar la justa proporció entre el gran designi i el pragmatisme, entre el realisme i la voluntat. Mirada llarga i passes curtes. Mirada llarga que clarifiqui l'objectiu, que expressi el telos europeu -ja coneixeu el llibre sobre "demos un telos", el sentiment i la societat d'un escriptor que és americà però que viu a Europa-. Passes curtes? Sí, però, en tot cas, constants i ben orientades. Jo sóc un devot del llibret de Mark Leonard amb un títol autoexplicatiu Perquè Europa liderarà el segle XXI. Europa el liderarà perquè la seva pròpia heterogeneïtat és la més semblant a l'entorn sobre el qual estem immersos, que no té reptes fixos i en el qual la capacitat d'adaptació a les circumstàncies canviants i llenguatges diversos és la clau de l'èxit. És a dir, de les grans unitats que s'estan formant en el món, que seran les grans nacions o unions del món, la que segurament és més expressiva de la pròpia diversitat del món és la nostra Europa, per això ha pagat un preu altíssim, però per això també està en millor condicions de cara al futur. Això implica compassar l'evolució de mercats, societats civils i institucions públiques, evidentment. I els que compartim la idea que els problemes d'Europa es solucionen amb més Europa, és a dir, amb més política europea, defensem la conveniència d'avançar cap a un sistema polític europeu complet. Un sistema polític compost d'institucions, polítiques i partits. I avui el que precisament no tenim són partits polítics d'escala europea, tenim unions de partits, però internacionals. N'hi ha, però no tenen (proporcionalment) la força de les empreses europees. S'han sabut adaptar més a la Unió i a la desaparició de fronteres els protagonistes econòmics que no pas els polítics. Sóc partidari del partit d'Europa, de l'existència d'espais polítics pensats des d'Europa. No solament de sumar peces per fer un país europeu, sinó fer una força política pensada des de la idea d'Europa. Jo sóc, per altra banda, un fill dels vells federalistes italians que no oblidaré mai, perquè són els primers que em van ensenyar el camí d'Europa amb una fe del carboner, gent totalment convençuda. Però Europa està fent alguna cosa més fins i tot del que ells pensaven. Crec que hem de ser conscients de la possibilitat d'existència d'espais polítics pensats des d'Europa. Per això, penso treballar -un cop hagi deixat la meva responsabilitat de President de la Generalitat- a promoure aquesta visió i orientació dins del meu partit, el Partit dels Socialistes de Catalunya, en el marc de la coalició electoral que m'ha fet president: PSC-CpC, i, més àmpliament, amb aquells que sentin la necessitat d'actuar directament a escala europea. A un altre nivell, el de les polítiques, també és l'hora de les iniciatives europees sorgides des de baix, des dels poders regionals i locals, des de les universitats, des de les organitzacions empresarials i sindicals. Aquest és el sentit d'una sèrie d'iniciatives emblemàtiques d'aquests darrers tres anys de la Generalitat de Catalunya: L'Euroregió Pirineus-Mediterrània. Què és l'Euroregió PirineusMediterrània? Com tots vostès saben, en el marc europeu més proper, el Govern de la Generalitat ha liderat la creació de l'Euroregió, l'octubre del 2004, un objectiu estratègic de primer ordre per a Catalunya. L'Euroregió, que suma més de 14 milions d'habitants, representa el 17% de la població conjunta d'Espanya i França, el seu PIB és pràcticament el 14% del total d'aquests dos països i proporciona un volum d'ocupació superior als 7 milions de llocs de treball (el 18% del conjunt francoespanyol). L'Euroregió ha definit ja els eixos de cinc dels principals projectes que es desenvoluparan: el Portal Cultura, l'Observatori Socioeconòmic, l'EuroBIOregió, el Centre d'Investigació en Turisme i la Xarxa de Cambres de Comerç. Però també ha aconseguit posar la regió al centre de les relacions hispano-franceses. Gràcies al rol de lideratge de l'Euroregió, les dues darreres cimeres bilaterals s'han celebrat en aquest territori, la primera a Saragossa i la segona a Barcelona, i han comptat amb la participació dels governs autonòmics i, per tant, del propi Govern de la Generalitat. La relació amb els presidents Malvy, Frêche, Iglesias i Matas en el marc de l'Euroregió és enormement positiva. 6 �Simultàniament, a l'articulació de la societat civil europea i de la seva opinió pública, a l'europeïtzació dels partits polítics i els corrents ideològics, si Europa vol esdevenir un actor principal en l'escena mundial no té altra opció que assumir les seves responsabilitats globals. I per fer-ho, s'ha de dotar d'una política exterior i de defensa realista, amb vocació d'influir decisivament en la Mediterrània i en el Pròxim Orient, i obligada, per tant, a una entesa raonable amb els Estats Units, com a mínim. Precisament entenc que el decidit compromís europeu en la resolució del conflicte del Líban respon exactament a aquests criteris. Vaig parlar fa deu dies amb el president Prodi, a Roma, i tots dos coincidíem en què un mediterrani que no tingui protagonistes europeus és un mediterrani en crisi, sempre. No perquè aquest marc sigui especialment dolent, no, però la conjunció de cultures, de factors de diversitat i de contraposició eventualment que hi ha en aquest marc, el fan un marc, primer de tot, difícil, i, en segon lloc, decisiu. Si el mediterrani troba el seu camí, Europa el trobarà, i quasi m'atreviria a dir més enllà d'Europa, en bona mesura, el món. Com ha explicitat Javier Solana, sense la missió internacional de les Nacions Unides no hi haurà pau, però sense Europa no hi hauria la força necessària per complir la missió. És una obvietat dir que el conflicte del Pròxim Orient ni admet una solució militar ni es resoldrà amb intervencions parcials. Cal una estratègia que ha d'incloure necessàriament una política potent de cooperació per al desenvolupament de tota la Mediterrània. També d'això n'hem parlat amb el president Prodi i amb altres actors mediterranis. La necessitat que hi hagi, al mateix temps, una actuació financera més forta que l'actual, que està pensada com un remake de la política del banc de l'est, però que no va arribar a tenir la força d'aquest banc. En canvi, amb una situació en la qual és evident que els problemes, segurament, els més importants d'Europa en el seu conjunt, són aquí, avui són al Sud. Segurament que fa quinze anys eren a l'est, i que era decisiu per a l'ampliació de l'est que fos un èxit, però, de la mateixa manera, podem estar d'acord que avui ens la juguem en el Mediterrani i que, per tant, els instruments que tinguem han de ser més potents que els que fins ara hem tingut, perquè per història, per destí, per interès, nosaltres, evidentment, des de Catalunya, des d'Espanya, som sensibles a la dimensió mediterrània d'Europa. Per això hem estat i seguirem sent força actius per rellançar la política euromediterrània que es va iniciar a la Conferència de Barcelona de 1995. El 2005, la nostra capital fou de nou seu d'una conferència, amb el màxim nivell de representació política, per tal de revitalitzar el procés de Barcelona, orientat a la construcció d'un espai de pau, prosperitat i diàleg cultural al voltant de la Mediterrània. En aquest marc la Generalitat es va encarregar de l'organització de dos esdeveniments importants inclosos en la Conferència: la Conferència Euromed Dones Barcelona+10 i la Conferència Regional Euromed Barcelona+10. Vam subratllar la potencialitat de la xarxa que formen els governs locals i regionals per projectar les grans declaracions internacionals a les accions concretes sobre el territori. I vam reclamar la inclusió de la perspectiva local i regional en el disseny de l'Associació Euromediterrània. Conseqüent amb aquesta visió, Catalunya compta amb un dels millors "think tanks" especialitzats en la Mediterrània: l'Institut Europeu de la Mediterrània. L'acció exterior de la Generalitat s'ha centrat en la cooperació amb els països de la riba sud (Marroc i Algèria, sobretot), en la col·laboració per ajudar a fer viable l'Estat palestí i en el diàleg permanent amb Turquia. I entre els objectius de l'Euroregió Pirineus-Mediterrània hi ha el de desenvolupar accions conjuntes destinades sobretot als països del Magrib. Però tot això és encara primerenc i insuficient. Les iniciatives italianes en el camp financer i universitari semblen obrir una etapa més ambiciosa. 7 �Acabo. El que els he he exposat són exemples modestos d'una acció incipient que es correspon, però, amb una vocació insubornable de decidir i codecidir sobre els interessos col·lectius. Sabem que en gran part són interessos compartits, que no podem anar sols. En aquests 20 anys hem superat una vella paradoxa: Catalunya s'ha sentit formant part d'Europa des de fa segles. Però durant prop de cinquanta anys ens fou negat el dret d'exercir plenament aquesta pertinença. Somiàvem en Europa. Ara, conjuntament amb Espanya, ho fem amb Europa. Formant-ne part. És la diferència entre el voler ser i el ser. I no és poc. 8 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 828 Title A name given to the resource Conferència "20 anys de Catalunya a Europa" Language A language of the resource Català Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Brussel·les Subject The topic of the resource Autonomia Euroregió Relacions Internacionals Unió Europea Territoris Europa Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006-10-03 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/292/20061001.pdf afdf5be3b79a839e32fafdaeb2fafee6 PDF Text Text Intervenció en la cloenda del Seminari Internacional de Joves Sindicalistes Palau de Congressos de Girona | 01/10/2006 Crec que avui ja no hi ha debat polític o econòmic, al nostre país i arreu, a tot Europa i a tot el món, que no comenci afirmant que aquests primers anys del segle XXI estan marcats pels reptes de la globalització, o també podríem dir pel fracàs de la globalització, que no ha assolit els objectius i no ha solucionat, o no ha fet front satisfactòriament, als reptes que tenim plantejats. I també per la tensió que genera una societat cada cop més oberta, que combina aquesta obertura amb la complexitat i amb l'evidència que existeixen moltes desigualtats. Aquesta és una societat que comporta riscos nous, encara que té noves seguretats. No és que sigui una societat menys avançada que fa un segle, no, estem més avançats, hi ha més seguretat, però també hi ha nous riscos, i, per tant, la balança de la felicitat, de la seguretat, del bon viure, del benestar, no sabríem dir fins a quin punt ha estat francament positiva. És evident que materialment estem millor, però també és evident que, sense anar tan lluny, quan la meva generació tenia la vostra edat començàvem, segurament des de més avall, però teníem segur un camí de progrés econòmic que probablement molts de vosaltres no teniu. Es començava cobrant poquíssim, i això segueix passant, i quasi sempre tenies la garantia que si tu havies trobat un lloc de treball ja t'hi quedaves i anaves progressant d'una forma que jo veig que a les meves filles no els passa. Tenim, doncs, nous riscos i noves seguretats i, per tant, la societat ens obliga a mirar a prop, allò que tenim al davant, però també a mirar lluny, en l'espai i en el temps. Des de qualsevol racó del planeta avui veiem a l'horitzó un món format per grans conjunts o regions macroeconòmiques o geoeconòmiques, molt interconnectades. I això vol dir que hem d'ampliar l'enfocament, tant en el temps com en l'espai. Però, al mateix temps, hem d'actuar a prop, en el microcosmos de les àrees urbanes, dels barris de les ciutats i dels pobles en què vivim, perquè en cadascun d'aquests microcosmos es crea una dinàmica que pot ser molt diferent. Com a Terrassa, que va com una moto com a ciutat, però on hi ha hagut anys enrere barris francament dramàtics en els quals hi havia una concentració de problemes. A més, el capitalisme i el mercat el que fan és enfortir aquest procés d’especialització d'espais dolents en ser dolents, en la mesura que n'hi ha de bons que s'han especialitzat a muntar una barrera per als que no tenen un cert nivell de riquesa, perquè ningú no pot entrar-hi. De la mateixa manera, hi ha una certa especialització en la misèria a determinats barris que s'autoalimenten perquè tots aquells que progressen una mica així que poden marxen d'aquell barri, com ha succeït en diversos indrets al nostre país. Sovint en aquests anys que portem en el govern, tres anys, hem hagut de formular polítiques que jo, a vegades, anomeno la política de les tres "e": escales, escoles i empreses. I hauríem d'afegir a aquestes tres "e" una "s", de salut, perquè aquests són els problemes de la vida de cada dia. És tant com dir: polítiques socials, esforç en l'educació, bona política econòmica amb suport decidit a les empreses i una bona atenció, tant educativa com sanitària. Això és el que finalment defineix la qualitat d'un territori. Les grans regions mundials i les polítiques sobre les noves formes de desigualtat que tenim a tocar de dits han de ser, segurament, els dos extrems del nostre projecte. I és, partint d'aquesta visió, que un seminari com el que heu organitzat crec que té tot el sentit del món. En primer lloc, la unió, la unió transfronterera, a nivell europeu. Mireu, l'empresa més important de Catalunya no és a Catalunya, per dir-ho així. Com que no hi ha fronteres, ara l'empresa de les decisions de la qual depèn la sort de més empreses catalanes és una empresa a Tolosa, que està a tocar de dits. És EADS, l'empresa que fabrica l'avió més gran del món, encara que ara té unes certes dificultats com sabeu. Per tant, pensar que nosaltres podem treballar dins d'unes fronteres, o que estem vivint en un món de fronteres, és equivocat. La construcció de ponts de treball i relació entre vosaltres, avui, jo crec que és una garantia que estareu ben situats per enfrontar-vos a aquest món nou, i és garantia també del moviment sindical del futur i de poder actuar allà on importa, que és a l'escala europea. 1 �S'ha discutit molt sobre l'existència d'un dèficit polític europeu i s'ha parlat molt sobre la paràlisi en què està immersa Europa, especialment després dels resultats negatius del referèndums sobre la Constitució celebrats a França i Holanda. Però mireu, jo crec més en allò que diu el títol d'un llibret d'un escriptor jove anglès que es diu Mark Leonard, i que us recomano, que es diu Perquè Europa liderarà el futur. Perquè Europa, diu, està estructurada internament com el món ho estarà globalment, en forma federativa i formant grans blocs determinats per la talla dels més grans, els Estats Units, la Xina o l'Índia, suposem. O sigui, un cop hi ha un país que té una determinada dimensió, això que els economistes en diem les economies d'escala, els avantatges de ser grans, els altres estan obligats a posar-se d'acord amb uns altres per tenir la talla que té el més gran, perquè la capacitat de produir més barat perquè ets més gran, això que passa a les fàbriques, passa també en els països. Per tant, anem cap a un món on hi haurà, no nacions, sinó grans blocs exactament iguals però d'un cert volum i capaços de competir com a tals blocs polítics. I jo estic d'acord amb Mark Leonard que en aquesta competició Europa no té les de guanyar d'entrada, perquè Europa, per definició, era una mica la mare de la criatura de molts d'aquests mons, per exemple els Estats Units o l'Amèrica Llatina. Va ser des d'Europa que va marxar la gent perquè ja no hi cabia, i quan al segle XIX les coses van començar a anar bé, hi va haver vacunes i es va solucionar el tema de la potato famine a Irlanda, la gent que no cabia a Europa va començar a marxar a tot arreu i van crear mons. Potser els espanyols hi vam anar abans a l'Amèrica Llatina, però, en definitiva, es van anar creant noves realitats que partien d'Europa. Però ara, Europa s'està redefinint i ha de competir amb aquests mons que ella mateixa va crear o amb els que preexistien, el món asiàtic, Oceania, etc. I això ho ha de fer, perquè si no ho fa, per descomptat, no estarà en condicions de competir, però, al mateix temps, tindrà l'avantatge, d'alguna forma, d'haver mantingut la seva diversitat interna, cosa que, segurament, altres no tenen. Jo crec, per tant, que és important que des de la societat civil, vosaltres, els joves europeus, feu fort i efectiu aquest associacionisme que esteu rellançant. És la mateixa reflexió que faig als empresaris quan parlem de l'Euroregió Pirineus-Mediterrània, aquesta de la qual us he parlat, que hem volgut impulsar des de la presidència de la Generalitat aquests anys passats: si l'Euroregió existeix en la societat, en el món econòmic, acabarà existint també en termes polítics. En segon lloc, us volia dir que aquest seminari és el reflex i la constatació de la vigència del sindicalisme. Jo vaig començar amb un sindicat que no era la UGT, ho haig de dir, perquè estava treballant a l'Administració pública i allà estava com prohibit que hi hagués sindicats. Llavors vam haver de muntar un sindicat, no clandestí ben bé, que es deia STAC, Sindicat de Treballadors de l'Administració de Catalunya. Deu n'hi do el soroll que vam fer: una vaga general a l'Ajuntament de Barcelona, la policia va envair l'Ajuntament, gasos lacrimògens, una situació bastant dramàtica aquella. Però vam aconseguir, probablement, bona part del que volíem en aquell moment que hi havia inflació important, una escala mòbil de salaris i uns drets sindicals dels quals els funcionaris estàvem privats perquè se suposava que el sector públic no era cap empresa i, per tant, no hi havia d'haver sindicats. En aquell moment ens vam enfrontar a la UGT, perquè la UGT i CCOO van veure que naixia un altre sindicat en un sector important que no se'ls havia acudit que podia existir. Perquè allà hi havia companys i companyes del PSUC, del FOC o socialistes, el que fos, i vam haver de crear una cosa nova tots junts, era un sindicat unitari, que després, amb el temps, es va anar assumint per part de les organitzacions clàssiques, una de les quals, la més important segurament ara a Catalunya, sou vosaltres i CCOO. Jo crec que la veu de la UGT es va fer sentir, des del primer moment, en el procés d'elaboració del nou Estatut i en l'exigència d'un nou sistema de finançament. Heu estat presents en l'esforç per dur a terme projectes clau com ara l'Acord Interprofessional de Catalunya 2005-2007, que ens ha de permetre importants transformacions a les empreses, fent compatible aquest ideal, sempre tan difícil, d'aconseguir, d'ajuntar, flexibilitat i seguretat. Com vàreu ser presents, també, en l'establiment de l'Acord estratègic per a la internacionalització, la qualitat de l'ocupació i la competitivitat de l'economia catalana. Vosaltres hi vau ser i jo us n'estic immensament agraït perquè sense que vosaltres hi fóssiu, aquesta bona sintonia que hi ha entre govern, sindicats i país, jo crec que no s'hauria aconseguit. Això no vol dir que vosaltres no hagueu estat, la UGT ho ha estat, francament avançada en matèria d'obtenir aliances i relacions 2 �amb qualsevol força política, ja em sembla bé, però haig de dir que tinc la impressió que en aquests tres anys hem viscut un període, encara inicial, però sense precedents en la col·laboració entre govern i sindicats. És cert que la legitimitat democràtica dels poders públics per actuar en les transformacions socials depèn, en darrera instància, de les urnes, de la voluntat popular. I bé que ho sabem perquè ens estem acostant a aquest moment, que és el primer de novembre. Però la clau de l'èxit de qualsevol procés rau a saber obtenir, a més dels vots, de la legitimitat democràtica, la legitimitat social. Perquè podríem trobar-nos en una societat ben governada, des del punt de vista que manen aquells que han tingut més vots, que està molt bé, però que, en conjunt, la societat no respecta tant com hauria de respectar el poder democràtic que ha estat resultat de la seva pròpia intervenció electoral, del seu propi pronunciament. Això és molt corrent en el món d'avui i, per tant, jo crec que hem d'anar a buscar, no solament la legitimitat del vot, sinó també la legitimitat social, i aquesta s'obté a través del consens, de la negociació, del compromís de les administracions, dels agents econòmics i els agents socials, en un objectiu estratègic compartit, discutit i pactat. A vosaltres us comença a arribar l'hora de prendre el relleu per seguir empenyent el procés de reforma social del qual ara hem posat les bases, i de fer-ho amb el vostre propi accent que serà diferent de les generacions anteriors. Però la societat necessita que vosaltres vingueu ara, evidentment amb la prudència i les cauteles necessàries, amb un missatge que sigui vostre, propi i diferent. Molts de vosaltres ja ho heu començat a fer i us animo a seguir, amb ambició col·lectiva. Transformar la realitat no és un treball fàcil, però continua essent possible de fer-ho, sobretot si una generació i la següent troben punts de contacte, sent diferents tanmateix, si troben el passadís per connectar projectes de generacions diferents. Vosaltres i nosaltres compartim l'objectiu de la justícia social, que forma part de la nostra i de la vostra identitat política. No estem inventant res, ara celebrem el 75è aniversari de la legalització del dret de les dones a votar, i quan hi penses dius, doncs és poc relativament. Per cert, fins quan haurem d'esperar que els joves d'alguns països puguin venir i que països d'aquí al costat puguin assistir en aquesta conferència? Tinc la impressió aquests dies que els partits estan dient les seves propostes per a les eleccions del dia 1 de novembre, que hi haurà una politització elevada de la vida de cada dia. Com us podeu imaginar, celebro veure que hi ha programes que recullen l'experiència acumulada i l'obra realitzada pel govern que Catalunya que he tingut l'honor de presidir durant aquests darrers anys. És a dir, programes que recullen i projecten cap al futur el que s'ha començat des del 2003. Compto que en el futur vosaltres seguireu intervenint activament per confirmar que el rol de la UGT transcendeix l'estrictament sindical o professional per esdevenir un agent actiu de la societat en el seu conjunt. Moltes gràcies. 3 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1773 Title A name given to the resource Intervenció en la cloenda del Seminari Internacional de Joves Sindicalistes Language A language of the resource Català Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Palau de Congressos de Girona Subject The topic of the resource Associacionisme Congressos Globalització Relacions Internacionals Sindicalisme Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006-10-01 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/291/20060930.pdf bb08497a50ea5a5249946d70f0fcdaa5 PDF Text Text Acte d'entrega dels Premis Nacionals de Cultura 2006 Auditori del Palau de Congressos de Girona | 30/09/2006 Penso que l'art i la cultura tenen una relació amb la vida de cada dia molt misteriosa, i no sabem exactament com una cosa passa de ser un objecte banal a ser un objecte d'art. Segurament en temps anteriors era més fàcil de saber, no si era molt bo o dolent, sinó si era art, en la mesura que l'art estava molt més codificat. Ara, l'art i la cultura, ho hem vist, ja tenen moltes més representacions que no són només les tres o quatre clàssiques, sinó moltes altres, i es fa cultura de moltes maneres diferents. Jo, tanmateix, penso que en els clàssics hi trobarem quasi sempre l'arrel de tot i que no és dolent tornar als clàssics, i en vull citar un parell. Un d'ells és Shakespeare, perquè hi ha una poesia que m'ha quedat gravada: Whether or not in the mind to suffer the slings and arrows of outrageous fortune, or by taking arms against them, confront them and bit them. Diu si sofrir sense contestar les ofenses i els dolors d'una fortuna esquiva o bé prenent armes contra ells, confrontar-los i vèncer-los. Això comença amb una frase molt famosa que és to be or not to be, de Hamlet. Però vull recordar també una altra frase que no és un poema sinó un responsori que hi ha a la catedral de València, a la tomba d'Ausiàs March, i que diu "Jo só aquest qu·en la mort delit prench, puix que no tolch la causa per qué·m ve". Això és poesia, i és poesia que té a veure amb temes essencials com són la vida i la mort. Ve't aquí que avui hem sentit tots els accents del català que han fet aquesta sessió molt més rica que no pas si haguessin estat tots en barceloní o en gironí. Si podeu, aquesta Setmana Santa, a més de Vergés, que està molt bé el divendres sant, aneu el dijous sant a Bellcaire. Perquè aquest dia fan el Setge de Bellcaire -ja sabeu que a l'Empordà no hi ha cap poble que es digui com s'escriu, i ells diuen Bilcaire-, que explica com Jaume I va rebre la gent de Bellcaire, que estaven molt empipats perquè, d'ençà que Jaume I era rei i el comte d'Empúries ja no existia, els moros que hi havia a les Medes entraven, passaven Torroella, arribaven a Bellcaire, violaven les dones, s'emportaven tot el que hi havia al castell i destrossaven tot el que trobaven. I ell els va dir que si volien solucionar-ho ho tenia molt clar, que calia anar a les Illes, perquè és de les Illes d'on venia tota aquella gent. I, per tant, va anar a les Illes i les va conquerir. I és per això que salen, perquè les cales de l'Empordà, com sabeu salen, és a dir l'article és amb la "s" i no amb la "l". Doncs a les Balears es parla el que va venir de l'Empordà. I si mirem a València va passar que Jaume I va portar gent de Lleida, de la Catalunya Occidental, per repoblar les terres que havia conquerit finalment, és a dir, el regne de València. D'aquí, doncs, que si un s'ho mira, d'una sola arrel o d'un sol tronc, molt variat d'altra banda, n'han sortit totes les variants del català. No hi ha res que valgui que no tingui varietat. Nosaltres estem molt acostumats a dir la pàtria, l'himne, la nació, però si aquesta pàtria que estima i aquesta nació no fossin més que un sol nom, els nostres amors serien molt més grans que no pas el nom i, per tant, no estaria a l'altura de les nostres capacitats d'afecte, de sacrifici -en alguns casos-, i en tot cas d'estimació per allò que en diem la pàtria, el país. Sapigueu que m'ha fet molt feliç estar amb vosaltres aquesta nit i estar amb aquesta gent que representa el millor que tenim i que, com ells mateixos diuen a vegades, amb excessiva modèstia, han de lluitar molt per obtenir un petit reconeixement. Però és que l'art és competència; la política també. Moltes gràcies. 1 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1772 Title A name given to the resource Acte d'entrega dels Premis Nacionals de Cultura 2006 Language A language of the resource Català Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Auditori del Palau de Congressos de Girona Subject The topic of the resource Art Cultura Premis i reconeixements Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006-09-30 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/290/20060925.pdf 2234b5093d4cb9358bc09f5d8674c9e3 PDF Text Text Lliurament de les Creus de Sant Jordi 2006 Gran Teatre del Liceu. Barcelona | 25/09/2006 Aquest acte s'ha allargat però crec que no ha tingut ni un segon que es pogués perdre, pels noms de les persones que han estat guardonades i per l'esperit amb el qual s'han donat els guardons. En Jaume Arias sap millor que ningú el que és la llibertat, el que és el pluralisme, el que és el projecte europeu i les seves paraules han dit més, em penso, del que jo podria dir. El que fa uns anys, no gaires, era un ideal, avui és una realitat. Un país, Catalunya, amb llibertat, una nació, Catalunya, en llibertat expressant-se tal com és, dintre d'una nació de nacions que es diu Espanya i que l'acull com a tal. I un govern que, tot i durar 1.000 dies com n'hauria pogut durar 1.300, doncs ha fet segurament més feina que no pas la que es pugui fer normalment, i no estic assenyalant ningú, en més temps. Catalunya és una societat per sobre de tot europea. Ho són les seves empreses i les seves institucions. I ho són també els seus sentiments. Quan diem això no hem de pensar tanmateix que Catalunya és solament un país i un poble que mira cap al nord, com d'alguna forma anys enrere semblava que era, un país fixat mirant cap amunt, mirant cap al nord. Ho deien els nostres poetes i ho deien amb raó. Nosaltres hem de mirar al nord i al sud, a l'est i a l'oest. Hem de mirar per descomptat els nostres veïns que ens poden ensenyar i ens han ensenyat molt, però també els podem ensenyar nosaltres algunes coses a dia d'avui. I també hem de mirar cap a l'est i hem de mirar cap al Mediterrani. Jo crec que es pot dir avui clarament que a través de l'aprovació del nou Estatut d'autonomia, Catalunya contribueix modestament a construir l'Europa de la proximitat, això que els tècnics juristes en diuen la subsidiarietat, que és un nom estranyíssim i difícil de dir però que està carregat de significat, que vol dir que allò que és més a prop és el que mana, i el que és més lluny és el que ha de respectar, salvant evidentment la unitat de tots. Avui, a més del sentiment patriòtic, hi ha una evidència de país, una evidència de pàtria, diguemho clarament. El Govern de la Generalitat de Catalunya és per això que distingeix amb un esperit profundament confiat, amb la seva autoritat per fer-ho, unes Creus de Sant Jordi a alguns dels millors exponents d'aquesta evidència que és el nostre país i la seva gent. Les dones i els homes que reben la Creu de Sant Jordi demostren que el poble de Catalunya vol preservar la vitalitat que se'ns ha transmès i fer-la créixer. I vol honorar també els seus amics, no mirar solament cap endins sinó també cap a l'entorn. Aquest és el sentit profund dels premis donats a 63 personalitats i a les 15 entitats guardonades amb la Creu de Sant Jordi. El missatge d'una Catalunya rica i plena com diu l'himne nacional, d'una Catalunya que manté viu el batec de la ciutadania i és cada cop més reconeguda com vol ser en una Espanya plural, pròspera, i amb un Euskadi en pau. El missatge d'una Catalunya atenta al món a través del periodisme i la història, i sensible a molts mons i moltes històries possibles a través de l'art i la cultura, que moltes vegades s'han convertit en el nostre vehicle d'expressió, a manca d'uns altres. No hi ha dubte avui que, sense alguns dels premiats, ni el món editorial de Catalunya seria el que és, ni hauria pogut contribuir a difondre algunes de les millors pàgines de la literatura iberoamericana. La secretària de Relacions Internacionals, Margarita Obiols, recordarà perfectament quan vàrem ser a Guadalajara a Mèxic, i com allà d'alguna forma ens vàrem retrobar amb aquells que havien vingut aquí quan estàvem sota la dictadura i aquí havien trobat una manera de surar des del punt de vista professional, amb els editors catalans. Després han tornat a Amèrica i a Amèrica s'han fet famosos no solament en el seu país sinó arreu del món, aquella literatura iberoamericana que va néixer aquí a Barcelona. També expressem el missatge de la Catalunya que creu en la ciència i la tecnologia; i que les fa avançar. 1 �Totes les persones premiades i les entitats que han merescut un guardó han donat, crec, un accent a la vida del nostre país més enllà del moment específic que estem vivint i són persones que simbolitzen els anhels i les aspiracions de la nostra societat, de la Catalunya dels 7 milions i pujant, de la Catalunya de la cultura, la proximitat i la ciutadania, de la Catalunya europea, de la Catalunya del segle XXI. Que segueix creixent i s'ajunta amb els territoris de l'Europa Mediterrània, avui dramàticament incapaços de fer les paus i ajudar el sud, el seu migdia. Si haguéssim de definir quin és el territori del món que està més per sota de les seves obligacions, és la Mediterrània amb tota probabilitat, l'espai euromediterrani. Perquè Europa s'ha fet mirant a l'est i mirant al nord i ara ha de mirar cap al sud, i ha de mirar cap al sud perquè el seu problema, i el de tots, dels més importants del món, està situat aquí. Podem afirmar, doncs, que Catalunya té moltes coses per fer que les farà, que gaudeix d'una societat civil capaç justament de donar la base a un govern fort, que això no són dues coses contradictòries sinó dues coses que s'alimenten, i que aquest acte d'alguna forma demostra més que cap altre, per què la cultura a última hora en els moments més difícils ha estat la nostra bandera i ho seguirà sent. Bona nit a tothom. 2 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1771 Title A name given to the resource Lliurament de les Creus de Sant Jordi 2006 Language A language of the resource Català Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Gran Teatre del Liceu. Barcelona Subject The topic of the resource Catalanisme Premis i reconeixements Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006-09-25 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/289/20060915.pdf 53abc8355ad84fb935cd8ed706d4716c PDF Text Text Conferència del president de la Generalitat de Catalunya al Col·legi d'Arquitectes de Barcelona, "1.000 dies que han canviat Catalunya" Col·legi d'Arquitectes de Barcelona | 15/09/2006 Probablement sigui aquesta una de les darreres ocasions en les quals em dirigiré a un auditori per parlar com a President de la Generalitat. Estimats consellers, senyor Degà del Col·legi, estimats amics, diputats, diputades, arquitectes. És un plaer molt gran per mi tornar al Col·legi d'Arquitectes, crec que és 18 anys després de l'última vegada que vaig signar el seu Llibre d'Honor. Han passat una colla d'anys i, segurament, el que ha passat en aquests anys em permet parlar amb una mica més d'autoritat, no des del punt de vista formal, sinó des del punt de vista de l'experiència. Crec que el públic rendiment de comptes que avui vull fer és una obligació dels polítics que mai s'hauria d'oblidar i com a màxim responsable polític de Catalunya en aquesta etapa apassionant i apassionada de la nostra història que es clourà amb les eleccions del proper 1 de novembre, per això em plau moltíssim tornar a ser en aquest escenari en un moment que, per descomptat podem mirar enrere, però sobretot hem de mirar endavant i preveure, dibuixar i imaginar el que pot ser el futur per fer-lo millor. Aquest període es clourà, em penso que puc dir-ho, havent obtingut el reconeixement per primer cop de la nació catalana per part de l'Estat espanyol. Una vella aspiració que durant la República probablement va existir però no es va aconseguir i que en un Consell Nacional del PSOE un parell de persones que estan aquí a la sala van gosar de demanar, quasi diria d'exigir, cordialment, quan encara no era una realitat i que, finalment, ara està inscrit en les lleis, en la llei catalana, però també en les lleis espanyoles, per tant, el clau està arrambat. S'haurà obtingut, doncs, un reconeixement que, Macià, per exemple, no va poder aconseguir, i Companys tampoc. Macià el màxim que va aconseguir, recordeu, és la carta de Jaume Carner que va publicar no fa tant un diari d'aquesta cuitat. Jaume Carner ho escrivia des de Madrid dient-li "president, de regió no passem, també podem fer una altra cosa que és marxar o votar en contra, però el meu consell és que comencem per aquí", deia en Jaume Carner, oncle de Joan Raventós. Bé doncs, la història en aquest país avança amb aquesta lentitud, amb aquesta morositat, amb aquesta inèrcia i aquests pesos al darrera que, tanmateix, no han impedit que haguem arribat allà on hem arribat i no impediran que seguim arribant a noves fites en el futur. Aquest període es clourà havent engegat una dinàmica de canvis marcats per una renovada ambició política, que potser s'havia refredat en els anys anteriors, i per una decidida orientació cap la millora dels serveis que afecten els barris i pobles, en definitiva les persones, i per una orientació també cap a la prioritat en l'educació i la salut, ho vam dir des del primer dia, responent a la anunciada prioritat pels barris segurs i escoles dignes que alguns de vostès recordaran que va ser el nostre motor temps enrere com a pretendents a la governació de Catalunya. Aquests dies el Govern de Catalunya està donant a conèixer els paràmetres que utilitza per avaluar les seves polítiques i per comprovar fins a quin punt s'ha donat resposta als objectius estratègics que s'havia proposat. Penso que és un exercici democràtic molt saludable. En tot cas, aquesta és una avaluació sotmesa a la crítica, a l'autocrítica i al debat democràtic, sotmesa també, ben aviat, a l'avaluació dels ciutadans i, a la llarga, pendent en definitiva del judici de la història. Però em permetran que el meu balanç no es centri solament en els resultats de les polítiques endegades pel Govern com en una valoració de la política desenvolupada en aquesta etapa. Fins a quin punt el designi de canvi que va justificar l'articulació d'una nova majoria parlamentària i la formació d'un nou govern s'ha vist acomplert?. Quines lliçons extreure d'aquesta experiència política que hem viscut?. Espero que entenguin que, en algunes parts, la intervenció d'avui reiteri algunes coses que ja he anat dient les darreres setmanes. Però no em cansaré de repetir que el projecte polític que vam endegar fa mil dies des del Govern de Catalunya tot just és al seu inici. No és una cosa que ara 1 �acabem, sinó que és una cosa que tot just hem engegat. Crec que és un projecte que s'està mostrant positiu per Catalunya. Tinc l'orgull d'haver-lo encapçalat durant uns anys, com també la satisfacció de poder-lo traspassar a una nova generació, convençut que els objectius i les orientacions del projecte segueixen sent, bàsicament, les mateixes. Això no vol dir que nous accents i enfocaments no el puguin enriquir, n'estic convençut que sí que el poden enriquir, i que no el puguin fer créixer, n'estic convençut també, ni que la nova generació no tingui el dret d'inventariar el llegat que rep i innovar, inventar, inclòs en alguns cas, negar el passat, perquè la vida quan té futur i quan avança és sempre, en certa mesura, la negació del passat. Que ningú no s'equivoqui, és amb aquest estat d'ànim que em presento avui a fer balanç dels 1000 dies de govern catalanista i d'esquerres i és amb aquest ànim que participaré en la propera campanya electoral. I anant una mica més enllà vull anticipar el que podria ser la conclusió de la meva intervenció d'avui. Pretenc que, a banda del balanç, que és saludable i obligat, com he dit, quedi clar que, com a President de la Generalitat, pretenc complir amb la màxima dignitat les obligacions del meu càrrec fins al darrer minut del mandat. El Parlament està dissolt i el Consell Executiu veu limitades les seves funcions, especialment a partir del moment que s'han convocat les eleccions. Però el President ho ha de ser fins el moment en què traspassi aquesta responsabilitat al seu successor. Us haig de dir amb tota franquesa, i em penso que és un exercici saludable la franquesa en política, que, com a President del PSC, Maragall pretén fer tot el possible perquè José Montilla sigui el futur president de la Generalitat. Per què ens hem d'enganyar, diguem-ho clar. I ho faré amb la convicció que és la persona més indicada per continuar fent realitat el projecte que he tingut l'honor d'encapçalar, el projecte del catalanisme progressista que hem començat a fer realitat en aquesta legislatura. Crec que en els moments preelectorals el que compta és la claredat en els missatges. Entre eleccions i eleccions es pot matisar, subratllar, enfosquir, subratllar més una cosa o una altra. Però en el període de les eleccions és blanc o negre, ja els he dit, el blanc que és el meu blanc. Dit això, retorno a la qüestió inicial: fins a quin punt s'ha vist acomplert el designi de canvi amb què va néixer el Govern Catalanista i d'Esquerres? Aquest govern va néixer amb una explícita voluntat reformadora, concretada en l'acord programàtic subscrit pel Partit dels Socialistes de Catalunya, Esquerra Republicana de Catalunya, Iniciativa per Catalunya-Verds i Esquerra Unida Alternativa, signat a pocs metres d'aquí, al Saló del Tinell, el desembre de l'any 2003. El Pacte del Tinell va ser i és l'expressió solemne d'aquesta compartida voluntat de canvi que va guanyar a Catalunya ara fa tres anys i que va ser validada en seu parlamentària en la votació de la meva investidura com a President de la Generalitat. Com vostès saben, es proposava un canvi a tres nivells. Un canvi en l'autogovern, un canvi en les polítiques i un canvi en la política. Dit d'una altra manera: augmentar i millorar la nostra capacitat de decisió col·lectiva; canviar les prioritats de l'acció de govern, però també canviar el paradigma que havia regit i dominat el catalanisme durant dues dècades. El primer canvi que ens proposàvem impulsar requeria la reforma de l'Estatut, amb la corresponent revisió a fons del marc competencial, del disseny de les nostres institucions i del nostre sistema de finançament. Era una reforma que sabíem que hauria de tenir conseqüències directes i indirectes en el sistema institucional espanyol. Ho sabíem. Però, què preteníem amb la reforma de l'Estatut?. Principalment ampliar la nostra capacitat de decisió política per poder realitzar les polítiques que asseguressin la millor qualitat de vida dels ciutadans, i per garantir la promoció i defensa dels interessos de Catalunya en tots els escenaris. 2 �Tanmateix, érem conscients que la millora de l'autogovern no s'acabava amb la reforma estatutària. Millorar l'autogovern volia dir també desplegar tot el potencial polític contingut en el marc normatiu vigent, per revisar les institucions d'autogovern que ho necessitessin, introduir mesures de regeneració democràtica i innovar en els instruments de gestió. Per tant, l'agenda de reformes de caràcter institucional i de les regles del sistema polític català amb què vam iniciar la legislatura anava més enllà de l'Estatut: llei electoral; regulació de la figura del Conseller Primer; limitació dels mandats presidencials; nou Reglament del Parlament; mesures d'impuls de la participació ciutadana; adequació dels organismes consultius i fiscalitzadors; una nova política de comunicació que garantís el pluralisme, la independència i la transparència; i la devolució de competències als ens locals amb una gestió pública concertada. L'altra cara de la moneda del canvi de l'autogovern era la relació entre Catalunya i Espanya, persuadits com estàvem que sense una bona relació amb Espanya i amb el seu Govern era molt difícil que l'ambició política de Catalunya pogués prosperar. No ens hem d'amagar de dir-ho això, perquè és així. A més, a partir de les eleccions de març de 2004, vàrem entendre que amb el nou Govern socialista a Espanya hi havia una oportunitat que no es podia desaprofitar. Ja saben que jo sóc un convençut que les esquerres governen poc temps, normalment qui mana és la dreta, mana en tots les terrenys i potser a vegades en tots menys en les eleccions. Però en el terreny social, econòmic, tecnològic, i en tots els altres, normalment el pensament dominant és un pensament conservador. I bé doncs, la política és un lloc excepcional on la gent decideix qui mana, no el poder fàctic decideix el poder formal, sinó la gent decideix el poder formal. Tot i amb això, és molt difícil veure períodes molt perllongats de governació de l'esquerra, a no ser que siguin precedits de períodes llarguíssims de dictadures, que és el que va passar amb el govern de Felipe González, que provenia després d'una petita governació transicional de centre i de 40 anys pràcticament, de dictadura. Per això nosaltres ens vam proposar tenir una actitud bel·ligerant en la política espanyola, amb la intenció de ser la punta de llança del reconeixement efectiu de l'Espanya plural. No els deurà sorprendre si els dic que aquest punt constitueix un dels aspectes en els quals la sensació, tres anys després, encara és agredolça. Això no està pas aconseguit, és una porta que s'ha obert, però encara falta molt camí per recórrer. Finalment, el canvi en l'autogovern implicava millorar les eines per projectar-nos a Europa i al món, bàsic i fonamental. Si no ens adonem que la nostra pàtria ja no és ni Catalunya ni Espanya, sinó que és més gran i que l'escenari en el qual vivim és bastant més gran i es diu Europa, no farem res. A Europa hi hem d'anar amb veu pròpia per defensar els nostres interessos, i a la Mediterrània hi hem de ser amb presència suficient per esdevenir un punt de referència europeu per al diàleg entre les dues ribes. Si em deixessin parlar d'això, estaria una hora més parlant perquè és el tema al qual em penso dedicar, però avui no ho faré, o poc. El segon canvi que ens proposàrem era un canvi en les polítiques, en les seves prioritats i en la seva execució. Si l'Estatut ha estat una obra col·lectiva, tot i que per part de CiU mai no va ser una prioritat mentre va governar, les polítiques impulsades i dutes a terme durant aquests tres anys, com a resultat de l'Estatut, però també de l'estricta governació, són mèrit i responsabilitat exclusiva de les tres forces que vam formar el govern. Volíem realitzar una obra de govern que atengués i satisfés les aspiracions i les necessitats dels ciutadans de Catalunya, de manera preferent dels sectors socials més desatesos, en una lluita, com dèiem abans, herències d'un passat d'oposició a la dictadura, per reduir les desigualtats. Ens proposàvem governar amb eficàcia i responsabilitat per assegurar el progrés econòmic, la cohesió social i l'equilibri territorial. Per assegurar el progrés econòmic en temps de globalització i en el marc de l'ampliació europea, el Govern es va fixar la prioritat d'impulsar la competitivitat i el dinamisme de l'economia catalana, ja en el vell inici de la governació. Vostès recordaran la presentació que el conseller Castells en va fer. 3 �Plantejàrem una nova política econòmica, una nova política industrial i tecnològica i una nova política educativa, orientades totes elles a assegurar un increment sostingut de la productivitat. A la vegada, el Govern es proposà la resituació de l'espai econòmic català en el marc més ampli de l'Euroregió Pirineus-Mediterrània, reforçant les relacions de tota mena dins d'aquest espai i incidint en la redefinició del concepte o del mapa de les infraestructures d'Espanya. Tots vostès m'han sentit parlar més d'una vegada del canvi substancial que suposa per a Espanya passar del model radial, que és el que ha dominat durant segles, a un model en xarxa, que és totalment diferent, com és una cèl·lula primària d'una sofisticada. És a dir, hi ha sistemes senzills que funcionen quan cal ser senzill per ser efectiu, i hi ha moments en què aquests sistemes senzills i necessaris en un principi, comencen a ser una rèmora i es necessiten concepcions diferents, segurament més complexes, més difícils d'assimilar i d'operar també. De l'Espanya en xarxa, és un concepte necessari si volem que la realitat evolucioni al sentit dels interessos de Catalunya i d'Espanya. Referent a la nova política econòmica l'eix, com he dit, va ser l'Acord Estratègic per a la Internacionalització i la Competitivitat de l'economia catalana. I com he dit, la prioritat política d'aquest Govern era l'educació, que s'ubicava estratègicament en el centre de les nostres polítiques públiques, com a motor de desenvolupament econòmic i tecnològic i, simultàniament, com a instrument d'integració cívica i de cohesió social. Pensàvem, pensem, que el progrés econòmic i el progrés educatiu de Catalunya havien de ser la garantia del progrés social i del progrés cultural de tots i cadascun dels seus ciutadans. I de fet, el catalanisme va néixer de la mà, justament, de la reforma escolar, reforma que va ser tan radical fa cent anys que el que va fer va ser anar al model, no europeu, sinó al model americà d'escola local, que a Europa era pràcticament inexistent. És a dir, un model en el qual va ser l'Ajuntament de Barcelona, per començar, el que va desenvolupar escoles pròpies adaptades a al realitat propera que s'estava vivint i no l'educació entesa com una aparició de la veritat sobre el poble ignorant que va sabent poquet a poquet, sinó que la bona educació s'havia de trobar partint del barri, de la ciutat i de baix cap amunt. Pensàvem nosaltres que el progrés econòmic i el progrés educatiu de Catalunya havien de ser la garantia del progrés social i del progrés cultural de tots i cadascun dels seus ciutadans. I el meu govern proclamava, no el patriotisme, el patriotisme dels drets de la justícia social, el patriotisme de la dignitat efectivament reconeguda, no sobre el paper, sinó sobre la vida diària. En aquest sentit, la Llei de Barris ha estat una proposta emblemàtica de la nostra concepció de les polítiques públiques. Ens proposàvem també articular la política econòmica i la política social amb una estratègia territorial i mediambiental coherent amb la diversitat del país. Tot això no és purament una suma i una edició de temes diferents que responien als interessos d'una coalició, això havia de ser, i ha anar sent cada vegada més, una concepció global, complerta, del que ha de ser la política en aquest país. I aquesta estratègia territorial tenia per finalitat construir un espai territorial articulat i dinàmic. La idea era i és propiciar l'emergència dels territoris de Catalunya amb tota la seva potència i el seu reconeixement com a agents polítics de la gestió de proximitat. En l'agenda de la política territorial del Govern les claus han estat: - el nou model d'organització territorial; - el desenvolupament d'una política d’infraestructures potent, amb una especial atenció a la xarxa ferroviària; - l'adopció com a instrument de planificació i estratègia ambiental de l'Agenda 21 de Catalunya; - una política hidràulica fonamentada en una nova cultura de l'aigua, dramàticament nascuda en el nostre país, com saben perfectament, per un debat polític important entorn del transvasament de l'Ebre; - i una política conjunta d'habitatge i de qualitat urbana. 4 �El tercer canvi que ambicionava el nou Govern era un canvi en la política. Vam iniciar aquesta nova etapa política amb la convicció que el nou Govern era l'expressió, en aquell moment històric, d'un projecte de llarg abast i arrelat en una fecunda tradició: el projecte catalanista de reforma social. Un projecte que era compartit per les tres forces polítiques que constituïen la majoria parlamentària, amb la convicció que era necessari i possible ampliar l'espai social del catalanisme. L'oportunitat d'un govern de les esquerres, gairebé setanta anys després del darrer, no es podia deixar passar. Enteníem, a més, que el projecte i els objectius que el concretaven transcendia l'espai polític que representaven les tres forces de govern. Governar en coalició no era ni serà mai un obstacle per afirmar una estratègia autònoma del Govern de Catalunya que va més enllà de la simple agregació de les estratègies dels socis de govern. És una criatura nova, producte d'aquesta coalició. Al mateix temps, la voluntat de governar per a tota la ciutadania de Catalunya ens obligava a assajar un nou tipus de relació amb l'oposició. I crec que ho vam fer. I finalment, érem conscients que satisfer les expectatives aixecades en la ciutadania per la formació del nou Govern obligava a governar amb transparència i amb proximitat. Fins aquí el recordatori dels propòsits de canvi que animaven el Govern Catalanista i d'Esquerres en el seu naixement. Ara hem de veure fins a quin punt aquells propòsits de canvi han esdevingut una realitat. El juliol passat vaig esbossar una primera resposta a la pregunta de si realment s'havia produït el canvi anunciat. I la meva resposta era matisadament afirmativa, perquè entenia, i entenc, que el canvi s'ha iniciat, però no s'ha consumat. Més aviat penso que estem en un procés de canvi, iniciat en aquesta legislatura, amb resultats i intensitats desiguals en cada un dels tres àmbits que els he apuntat. A parer meu, l'important és que hem obert nous camins en la política catalana que ultrapassen el marc de la conjuntura i que transcendeixen l'epidermis de la política quotidiana. En la meva intervenció d'abans de l'estiu els vaig assenyalar que aquesta legislatura havia ofert cinc vies de canvi a la política i a la societat catalanes: 1) 2) 3) 4) 5) l'alternança democràtica, molt important; un nou paradigma catalanista, molt complicat: el nou Estatut, molt difícil; la nova relació entre Catalunya i Espanya, encara hi som i trigarem; i, finalment, la plena dimensió europea de la societat i de la política catalanes. L'Estatut conté un potencial extraordinari que s'haurà d'anar convertint en realitat tangible en els propers anys. Ens vam proposar un Estatut pensat per a la Catalunya del segle XXI. I ara el tenim. El dia de la seva entrada en vigor vaig afirmar que la nova llei deixava l'Administració central un paper quasi residual en aquells àmbits que ara passen a ser responsabilitat de la Generalitat, i que representen, al capdavall, entre Generalitat i ajuntaments, el 80 % de la despesa pública realitzada a Catalunya. Això significa ni més ni menys que reconèixer, en tota la seva extensió, el principi de proximitat com a eix de la governació a Catalunya: Generalitat i municipis són, a partir d'ara, les institucions que governaran el dia a dia del ciutadà. I afirmo que, tanmateix, l'estat és més sòlid que mai, justament perquè l'administració autonòmica s'ha enfortit. Aplicant els paràmetres europeus de la proximitat, podem afirmar que a Catalunya s'exerceix com en cap altre territori el principi de subsidiarietat, potser Alemanya, encara ho discutiríem perquè allà tot passa més a través d'un Senat en el qual els presidents dels landers tenien fins ara un dret de veto, cosa que ara no tenen. Generalitat i municipis són, doncs, les institucions de la vida dels catalans. Aplicant aquests paràmetres, jo crec que s'exerceix el principi de subsidiarietat 5 �justament quan es deixa el poder llunyà, aplicar la unitat en aquelles qüestions en les quals és millor que tu, que la proximitat, i n'hi ha en terrenys en què això és veritat. Hi ha sempre el perill d'eclosió en un poder molt proper entre aquell que mana i el què és manat. En un petit poble, si l'ajuntament tingués totes les competències al 100% i hi hagués un senyor molt, molt ric, segurament aquest manaria més del compte, respecte del conjunt de les competències que, altrament, amb una distància més allunyada és capaç de garantir un Estat. Ahir, en la trobada a Donosti amb els presidents de les regions de la Comunitat de Treball dels Pirineus, comparàvem els més de 160.000 funcionaris catalans amb els 5000 o 6000, a tot estirar, de les regions franceses. No en tenen més. Dit d'una altra forma, Catalunya ha aconseguit, en comparació amb les regions i länder europeus, la màxima capacitat competencial i el màxim reconeixement de la pròpia identitat. Tot això en el marc que avui permet la internacionalització. No ho han entès així aquells que no ho han volgut entendre mai. Però no penso perdre més temps ni amb aquells que m'han acusat i m'acusen, justament a mi, d'haver-me convertit en perillosament nacionalista i de voler dinamitar l'Estat espanyol, ni amb aquells que ens tracten de sucursalistes de Madrid. Aquests exabruptes i estridències em porten a fer una reflexió: el que s'ha fet fins aquí és molt transcendent, és cert. Però s'equivocarien les forces polítiques catalanes si amb el desplegament apliquen les seves energies al tacticisme i el joc curt, com sovint han fet, en comptes de propiciar el consens necessari per donar credibilitat a l'Estat de les autonomies de caràcter federal que estem edificant. El camí del desplegament de l'Estatut serà llarg i complicat. No requerirà només un pacte polític sinó també un canvi de cultura de l'administració central. Perquè també a Espanya s'ha de produir un canvi de paradigma: 30 anys després d'haver-se iniciat la transició, ja no podem entendre Espanya en termes d'un cos que es descentralitza o replega a voluntat, sinó en termes d'un Estat compost en el qual les seves parts (nacions, nacionalitats i regions) han consolidat personalitat i protagonisme i reclamen poder participar més i més, conjuntament, en la definició del tot. Tornant a l'Estatut, ara la nostra prioritat és desplegar el potencial d'autogovern que tenim a les mans i determinar-ne les prioritats socials. Aquest haurà de ser l'eix del debat en les eleccions del proper 1 de novembre. De tota manera quan sento segons quines promeses o propostes, avui, em pregunto quines garanties ens poden donar per al desenvolupament del nou Estatut aquells qui, durant 20 anys, van ajornar l'aplicació d'aspectes essencials de l'autogovern previstos en l'Estatut anterior. El potencial d'autogovern que el nou Estatut posa a l'abast ens exigirà més ambició i més responsabilitat que mai. El nou Estatut, però, també demana una forma diferent de definir i formular les aspiracions i necessitats de la ciutadania catalana. Mantenir oberta una dialèctica basada en un eix primordialment o exclusivament identitari no contribuirà a desenvolupar satisfactòriament cap dels atributs del nou autogovern. Al contrari. La clau penja ara de la capacitat d'oferir fórmules efectives per aplicar els instruments de què ja disposem en els problemes dels catalans. El grau de diferencialitat que aquest Estatut dóna a Catalunya no dependrà del que diu sobre com som els catalans, sinó de què en volem fer i de què en fem efectivament amb les eines de les quals ens hem dotat. També és cert que el reconeixement i respecte per la nostra singularitat dependrà també de com resolguem l'aspiració d'una nova relació de Catalunya amb Espanya. Un dels primers programes que em vaig proposar impulsar, des de la presidència, es va concretar amb el nom de "Catalunya proposa". 6 �Aquest govern, efectivament, ha ofert la proposta més sincera i convençuda que mai s'havia donat per implicar Catalunya en la governació d'Espanya. L'Espanya plural, l'Espanya en xarxa. Una proposta que heretava l'esperit del catalanisme democràtic que havia recuperat les institucions d'autogovern durant la transició. Durant els vint anys posteriors, aquest esperit actiu i propositiu d'alguna manera es va aparcar i va ser substituït per, en el millor dels casos, campanyes d'explicació de què i com era Catalunya i, normalment, per una postura d'indiferència interessada, més còmoda pels governs de torn, però perversa per a la relació entre els pobles d'Espanya. I sobretot perversa per a les expectatives i els desitjos de futur dels catalans i les catalanes. La Constitució de 1978, l'Estatut de Sau i el mateix disseny de l'Estat de les Autonomies, no haurien estat possibles si en aquells moments de la transició la classe política catalana no hagués estat implicada plenament en el rumb polític d'Espanya. De la mateixa manera, la Catalunya del segle XXI no podrà mantenir les seves expectatives si renuncia resignadament al rol que li pertoca, o que li volen donar, a Espanya i a Europa. Des de Catalunya hem fet un primer pas: hem dit quina Espanya volíem. L'Estatut era també una manera de dir-ho. Ho veiem clar en diversos aspectes: en el reconeixement del caràcter nacional de Catalunya en l'Estatut, una de les lleis bàsiques del bloc constitucional; en la presència efectiva de les autonomies a les institucions europees; en la transformació del sistema de finançament en la línia d'un tracte fiscal més just que combinés l'autonomia i la suficiència financera de les comunitats amb una solidaritat interterritorial equitativa; i amb l'inici de l'adaptació del sistema judicial a la realitat autonòmica, un tema sempre complex, per la justícia és la última ratio i sempre aquell que vol alguna cosa es guarda aquesta última raó per mirar de corregir les altres si es passen, per tant en aquí ens hi juguem moltíssim. Crec que hem jugat bé, net, i ens hem guanyat el respecte no solament dels nostres ciutadans sinó també dels propis membres del Poder Judicial. He de reconèixer que en tots aquests objectius el balanç és diversament controvertit. Hem de ser conscients, però, que els resultats no es poden apreciar en la immediatesa. L'Espanya plural ha corregut la primera etapa i estic convençut que la direcció és la correcta. Potser han fallat els ritmes, l'encert en la formulació de la proposta, o la previsió, potser una mica càndida, del nivell de comprensió i reacció que es produirien. M'explico. Recordin el rebombori que la suma Estatut més OPA va precipitar a tota Espanya, l'amenaça de retirada de dipòsits i el boicot als productes catalans que en aquell moment ni nosaltres dèiem en veu alta, en fi, per no donar-li més volada a un fenomen que s'estava produint, perquè avui podem dir tranquil·lament que aquell núvol ha passat. I haver passat demostra fins a quin punt les resistències no eren importants, eren importantíssimes, però també la fragilitat d'aquests moviments de rebuig que, efectivament, hem superat. Van ser moments molt durs, és cert, i els vam superar. El plantejament de fons de les nostres iniciatives és l'únic coherent amb la doble perspectiva d'implicació a Espanya i afirmació de Catalunya. Hem viscut, doncs, una etapa essencial, perquè les reformes encetades no tenen marxa enrere. Acostumats, com estaven, els sectors nacionalistes espanyols a establir les normes de relació mútua, entre ells i la Generalitat, acostumada ella a interioritzar el principi de la pura "conllevancia", la nostra nova actitud no va agradar. L'actitud d'implicació era perillosa. Alguns a Catalunya pensen que el cost de tot plegat pot haver estat excessiu. Que ens podríem haver estalviat la desmesurada reacció en contra si no haguéssim mostrat tanta ambició, ingènuament, deuen pensar. Com a President de la Generalitat, no em puc permetre aquest tipus de plantejaments. Mai ho he fet personalment en la meva carrera política, ni mai ho ha fet el nostre grup polític. Prefereixo assumir el cost polític i personal per haver impulsat, que no fet, perquè l'Estatut és de tots, un nou Dret polític a Catalunya i haver desvetllat l'exigència d'una nova Espanya plural, que no pas haver continuat vint anys més fent virtut de la resignació i de la renúncia. Actitud còmoda per al dirigent que la proclama però estèril per al poble que l'assumeix. 7 �Per això, un cop passada la tempesta, caldrà obrir un període de reflexió. No es partirà de zero. Amb el govern de José Luís Rodríguez Zapatero s'han començat a fer gestos i a prendre iniciatives pròpies d'aquesta nova visió d'Espanya. Les reformes estatutàries en marxa contenen elements suficients de renovació profunda de la visió d'Espanya. La realitat d'Espanya ha canviat. Tanmateix també els partits catalans tenen la responsabilitat d'ampliar el camí enfilat o bé recular en els objectius proposats. De fet, des de Catalunya ja hi ha qui prematurament, ha anunciat que el projecte de l'Espanya plural és inviable perquè ni les elits ni la majoria dels espanyols hi creuen. Però no tenim cap altra alternativa que perseverar, amb les inflexions de to que calguin, cercant les aliances polítiques, socials, econòmiques i culturals necessàries. O és que hi ha cap altre camí sensat? Reitero: els governants no poden fer de la seva incapacitat de canvi una virtut, si aquesta perjudica les ambicions i l'horitzó del seu poble. La capacitat de decidir que ens dóna l'autogovern passa perquè Catalunya participi activament en la governació d'Espanya i d'Europa. Europa i la Mediterrània són el nostre espai natural. En aquests 1000 dies hem fet política interioritzant la dimensió europea. L'Euroregió, el reconeixement lingüístic, la participació de Consellers al Consell de Ministres europeu, o la Delegació Oficial de la Generalitat a Brussel·les. Totes aquestes no són qüestions d'identitat, sinó instruments que vertebren amb més eficàcia la nostra posició a Europa. Són, finalment, vectors que projecten les possibilitats del nostre autogovern a Europa molt més enllà del que mai cap generació havia pogut tenir. Tot i la importància simbòlica, institucional i de projecte futur que té l'avenç que suposa el nou Estatut, allà on el Govern que he presidit s'hi jugava la credibilitat i la legitimitat era en els resultats de les seves polítiques públiques. Una primera política obligada és la del bon govern, i, per tant, la millora del funcionament i l'organització de l'Administració de la Generalitat. Avui, podem afirmar que aquest govern no tan sols ha sabut prendre el control sinó que ha redreçat bona part de les ineficiències que vàrem trobar. Hem fet una feina bàsica: hem sanejat les finances de la Generalitat. Ens vam trobar amb deute, tenim superàvit, ens vam trobar una determinada renta per càpita i en tenim una altra, ens vam trobar un ritme de creixement que era el que era i l'hem multiplicat per dos. Hem acotat els nivells d'endeutament i reduït significativament el seu creixement anual, fent front a l'important dèficit ocult que vàrem heretar. Hem absorbit més de 1.000 milions d'euros de dèficit (entre 2003 i 2005), reduint-lo fins a nivells compatibles amb les normatives sobre estabilitat pressupostària i disminuint l'ús dels instruments d'endeutament més cars i opacs. I simultàniament hem estat capaços de tornar a connectar les prioritats del Govern amb les preocupacions i els anhels bàsics de la ciutadania. Per tant, podem dir que hem complert amb la primera exigència: hem ordenat la casa i hem reorientat les prioritats per respondre als problemes reals de la nostra societat. Sobre aquesta base sòlida hem anat desplegant l'acció de govern en tots els camps. El passat dia 1 de setembre els consellers i les conselleres responsables de les comissions de Govern de Política Institucional, Economia, Política Social, Política Territorial i Seguretat, van fer una presentació exhaustiva del balanç de 1000 dies d'acció de govern. Ja els he avançat que no és el meu propòsit avui insistir en aquest balanç, però vull deixar ben clar que la responsabilitat de l'obra de govern d'aquest mil dies és el fruit del treball apassionat de molta gent, començant pels consellers i conselleres que han format part del govern. Vull subratllar el caràcter compartit i solidari de l'acció de govern. És més, crec de justícia personalitzar el mèrit en els 27 conselleres i consellers que han estat al front dels departaments: Carod-Rovira, Saura, Bargalló, Nadal, Balcells, Baltasar, Carnes, Carretero, Castells, Cid, Esteve, Figueras, Geli, Huguet, Mascarell, Mieras, Milà, del Pozo, Rañé, Sabaté, Simó, Siurana, Solà, Tura, Vallès, Valls i Vendrell. 8 �Sense distincions de filiació partidària, tots ells han estat dignes consellers i conselleres del Govern de Catalunya al servei de l'interès general. Tots ells són corresponsables d'uns resultats i sento l'obligació com a President d'expressar el meu reconeixement públic a tots i cadascun d'ells i d'elles. Crec que amb l'acció de govern hem anat construint Catalunya a través d'un patriotisme cívic més exercit que proclamat- que volem estendre a tots aquells àmbits que afecten la cohesió, la llibertat i la seguretat de la nostra societat. Ho hem fet amb l'Acord Estratègic, amb el Pacte Nacional per a l'Educació, amb la Llei de Barris, amb una nova relació amb els ajuntaments, amb un ingent esforç planificador, amb l'Euroregió, amb la proximitat als territoris, amb la nova política de l'aigua... Així estem demostrant que ens podem governar amb eficàcia. Que Catalunya pot tenir un govern eficaç davant el canvi social. Mirin, els innegables canvis positius iniciats en els àmbits de l'autogovern i de les polítiques públiques sembla que haurien de portar-nos a considerar que també en l'àmbit polític general s'ha verificat un canvi a millor. Però no sembla que aquesta opinió sigui fàcilment acceptada, és a dir que la suma es pugui fer fàcilment. Cal admetre que, més enllà de la interessada i no per això menys legítima opinió negativa de l'oposició, hi ha una percepció bastant estesa que el canvi polític ha estat o bé insuficient o bé mal ajustat a la seva intenció primigènia. És evident que aquesta sensació existeix i que aigualeix el compte de resultats positiu de l'acció governamental. Això vol dir que resta invalidada per al futur la fórmula de governació sorgida d'una coalició postelectoral? Totes les opinions son vàlides, quasi diria obligatòriament divergents, sobretot a la porta d'unes eleccions. Ara ens hem de barallar perquè la democràcia electoral, no hem inventat una cosa millor, consisteix en, cada quatre anys, dir el diferents que som i aquells que governem junts dir fins a quin punt som capaços de posar-nos d'acord. He repetit sovint que l'assaig d'un govern de coalició sorgit d'un pacte parlamentari postelectoral era un pas cap a la maduresa del nostre sistema polític. I ho crec. I que els incidents de recorregut formaven part de la normalitat inherent al joc d'equilibris necessari per mantenir tota coalició. Els estalvio els exemples que habitualment faig servir. Dit això, però, haig d'acceptar que probablement vam subvalorar les dificultats objectives de la governació en coalició, que és el més habitual a tot el món, d'altra banda. Mirin a Itàlia quants partits hi ha al govern -aquí la gent s'hauria esverat-, mirin a França què passa amb un sol partit però amb quantes divisions; i mirin a Anglaterra el que està passant entre el primer ministre i aquells que volen ser els seus successors; mirin a Alemanya qui està governant, una coalició com si aquí governés el PP i ICV, quasi. En aquí tenim encara un concepte molt poc evolucionat del què és la democràcia. La democràcia és un sistema fal·lible, una mecànica que fa possible una governació i una oposició pel bé del poble, una governació que faci tot el que pugui per a satisfer els seus drets i una oposició que faci també el que pugui per demostrar que els seus drets no són contemplats o que els objectius que s'havien formulats no són aconseguits. Jo crec amb tota sinceritat que el Pacte del Tinell es va quedar una mica curt en una cosa, en allò relatiu a les regles de joc de la coalició. Abans no teníem la experiència, ara la tenim. I, a la vista dels esdeveniments posteriors, potser no va preveure amb prou nitidesa la relació entre el President de la Generalitat i els partits coalitzats, que no erosionés la posició institucional de la Presidència. També l'ambició programàtica expressada en el Pacte del Tinell va ser més el fruit d'una juxtaposició dels programes de les tres forces d'esquerres que d'un procés de maduració previ i d'impregnació recíproca. 9 �Això ha fet més difícil avançar cap a una cultura política i de govern nova i compartida. La crisi de l'Estatut ha estat la prova definitiva d'aquesta dificultat, en mostrar una incompatibilitat insalvable sobre un punt que és clau. Però, també és cert que la profunditat i la qualitat de l'acció de govern en tots els camps de les polítiques públiques ha estat una demostració de la viabilitat i l'encert del govern de coalició. Probablement, en una situació de normalitat, sense la tensió constituent d'aquesta legislatura, el progrés cap a la necessària cultura política compartida hagués estat espectacular. En tot cas, com ja he dit, ens convé progressar en l'aprenentatge de les regles i les formes de les coalicions per tal de trobar en cada moment l'equilibri adequat entre la necessitat de prendre decisions de govern i la capacitat d'expressar la pluralitat política i social. Tendim a pensar que la democràcia té de diferent amb la dictadura que el dictador és elegit, que hi ha un govern que és el que hi ha d'anar, però que el que té de diferent és que no prové d'un cop d'estat sinó de la votació del poble un dia cada quatre anys. I no és exactament això, és que el sistema de govern és diferent. No dic que no hi puguin haver governs d'un sol partit, n'hi ha, encara que són governs que depenen al Parlament de la coalició de recolzaments. Aquesta és l'essència de la democràcia. La democràcia no és la dictadura invertida per fer d'aquell que mana una persona elegida en comptes d'una persona imposada per un exèrcit, és un sistema totalment diferent. Probablement, la insatisfacció vers l'experiència de govern d'aquests mil dies, si n'hi ha, ve més pels dèficits de la funció expressiva d'aquest govern que no pas pels dèficits de la funció executiva. M'explicaré: el Govern Catalanista i d'Esquerres, més enllà del canvi polític institucional, comportava, com he dit, un canvi de paradigma en la interpretació del país i en l'orientació mateixa de l'autogovern. El sol fet de la seva existència ha implicat el final del pretès monopoli del catalanisme per part d'un determinat tipus de catalanisme, el nacionalisme més aviat conservador. I, en aquest sentit, l'alternança ha produït el resultat que es buscava: l'eixamplament de l'espai del catalanisme i la legitimació de la pluralitat d'opcions. L'efecte produït per aquest eixamplament ha estat a vegades incòmode: l'exercici sense traves de la pluralitat comporta una més gran visibilitat dels conflictes polítics i socials. Però això no ens ha d'espantar perquè és inherent a tota societat democràtica madura. Nosaltres hem estat una societat democràtica, però no encara fins ara, segurament, una societat democràtica madura. Tenim molts anys darrere de dictadures, problemes, revolucions, inestabilitats, i pocs encara, relativament, dins de la Catalunya moderna d'exercici democràtic ple. En tot cas, la responsabilitat de la política és canalitzar el conflicte i convertir-lo en una nova oportunitat. I el judici sobre la política, i els polítics, ha de centrar-se més en la seva capacitat transformadora i no tant en el debat que acompanya el camí cap a les decisions. Ara, la qüestió plantejada és si seguim avançant per aquest camí més exigent o bé refem les nostres passes per intentar retrobar un "paradís perdut" de suposada tranquil·litat i sense conflictes. Un paradigma cultural no s'inventa ni es construeix en quatre dies. Tampoc no es canvia fàcilment. I algunes de les coses que s'han pretès canviar aquests anys estan més naturalment instal·lades en l'imaginari col·lectiu del que nosaltres mateixos ens imaginem o ens imaginàvem. El fet és que els moments de màxima tensió en la negociació estatutària a Catalunya fossin en ocasió dels "drets històrics" té a veure amb això que acabo de dir. El model polític i cultural vigent a Catalunya des de la Transició ha caducat, que no vull dir que sigui dolent, dic que ha fet a seva feina. Ja no serveix un model pensat per a un país a la defensiva. No en tenim prou amb la preservació de la nostra identitat. Hem d'anar més enllà. Torno a la conclusió que abans els he anticipat. Ho faig amb un pronunciament personal sobre les eleccions del proper 1 de novembre. El que està en joc és avançar fins a fer culminar el procés de canvi que hem iniciat en aquests 1.000 dies. 10 �Estem en les millors condicions per seguir el bon camí: amb l'Estatut disposem d'una eina potentíssima per millorar l'autogovern; tenim un valuós capital acumulat per la intensa obra de govern efectuada; hem acreditat la nostra vocació de catalanisme social; i hem assimilat l'experiència política de la nova governació en coalició. Déu n'hi do. Faré tot el possible perquè el futur President de la Generalitat sigui una persona compromesa a fer realitat el projecte del catalanisme progressista dels socialistes catalans, que hem començat a fer realitat a construir i a fer tangible aquesta legislatura i del que avui n'he volgut retre comptes. Moltes gràcies. 11 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1770 Title A name given to the resource Conferència del president de la Generalitat de Catalunya al Col·legi d'Arquitectes de Barcelona, "1.000 dies que han canviat Catalunya" Language A language of the resource Català Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Col·legi d'Arquitectes de Barcelona Subject The topic of the resource Autogovern Catalanisme Competitivitat Estatuts Govern Acció política Territoris Model social Col·legi d'Arquitectes de Catalunya. Demarcació de Barcelona President de la Catalunya. Generalitat Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006-09-15 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/288/20060913.pdf 7aeb88da981a852acd6590bb2a196ef7 PDF Text Text Celebració de la Diada a Madrid Residencia de Estudiantes. Madrid | 13/09/2006 Ara fa un any em vaig dirigir a tots vosaltres en un moment esperançador i alhora emocionant: vivíem les setmanes prèvies a l'acord que havia de fer possible l'aprovació de la proposta de nou Estatut al Parlament de Catalunya i us vaig demanar que tinguéssiu confiança. Teníem davant l'oportunitat històrica de guanyar autogovern i de millorar el finançament sense deixar de ser solidaris amb els altres pobles d'Espanya. Al capdavall ens n'hem sortit. El 30 de setembre passat, el Parlament de Catalunya va aprovar la proposta de nou Estatut amb un suport amplíssim dels diputats de la cambra. A primers de novembre les Corts espanyoles el van prendre en consideració, en una jornada emotiva en la que els representants del poble de Catalunya es van adreçar de manera respectuosa però ferma a tota Espanya. Posteriorment es va iniciar una fase de diàleg, discussió, negociació i acord. Tots sabeu que sempre vaig estar per aconseguir el màxim nivell d'entesa. I que sempre he considerat que tots els sacrificis personals valien la pena per aquesta causa noble que era la millora del nostre autogovern. El poble de Catalunya, que és qui té la darrera paraula, va referendar el nou Estatut el mes de juny passat. I finalment, ara fa un mes, el dia 9 d'agost va entrar en vigor. Catalunya té un nou Estatut. El millor de mai. Sense cap dubte. Per primera vegada, des de 1714, una llei proposada pel Parlament i aprovada per les Corts espanyoles respecta que Catalunya es reconegui a sí mateixa com a nació. Catalunya avui pot afirmar, amb orgull, que és la comunitat nacional que, sense ser un estat, té el nivell més alt i complet de competències de tota Europa. L'administració central gestiona solament una cinquena part dels recursos públics a Catalunya. I, tanmateix, el propi Estat és més sòlid que mai, gràcies a l'enfortiment de la Generalitat. La nit del referèndum, el 18 de juny, vaig deixar ben clar que el nou Estatut ha de ser de tots. Dels qui el van defensar amb entusiasme i dels qui el van criticar. Tant si ho van fer per poc com per massa. Ens hem dotat d'una eina eficaç que guiarà els governs dels propers anys. Sigui quina sigui la seva composició. Ara cal determinació per encarar el futur. Com ja sabeu, el dia primer de novembre hi haurà eleccions al Parlament de Catalunya. I d'aquestes eleccions en sortirà un govern que haurà de començar a aplicar el nou Estatut. Som, en molts sentits, davant una nova etapa per a la història del nostre país. Una etapa que desitjo que sigui positiva i fèrtil. Que permeti als homes i dones de Catalunya, tots: els qui hi van néixer, els qui hi van venir fa anys i els qui hi arriben avui, buscant una oportunitat de vida i de prosperitat, exercir plenament els seus drets i deures com a ciutadans d'un país modern, pròsper i acollidor. Un país que m'agradaria: - Més engrescat pel seu futur que capficat pel seu passat. - Més confiat en les seves possibilitats i en el seu treball i menys obsessionat pels greuges reals o imaginaris. - Més decidit a entomar els problemes que a defugir-los. - Més determinat a aconseguir i celebrar victòries que no pas a sacralitzar i lamentar derrotes. - Més compromès amb el treball per la igualtat i l'equitat. - I abocat al conreu dels seus valors naturals i culturals, per enriquir-los i fer-los créixer. Mireu, l'any passat us deia que no treia cap a res lamentar-se pel passat i que havíem d'esforçarnos a viure de manera més positiva les petites -i no tant petites- victòries del present. Doncs bé, el nou Estatut ha estat una gran victòria. No en dubteu. L'Onze de setembre de l'any 32, el President Macià, en el seu emotiu discurs als catalans afirmava que: "Catalunya sent la il·lusió de governar-se ella mateixa; podem dir que el destí de la Pàtria és 1 �a les nostres mans". L'emoció venia donada per l'aprovació de l'Estatut. Crec que podem afirmar que el nou Estatut ha estat la victòria política que més ens acosta a la consecució dels nostres projectes nacionals. Quan fa dos anys vam proposar una nova manera de celebrar la Diada preteníem donar-li un relleu institucional que no havia tingut durant molt de temps. La festa permet honorar la nostra senyera i escoltar, amb admiració i respecte, nobles i belles veus de procedències i accents molt diversos que canten el seu sentiment de pàtria. Amb l'Onze de setembre de 2006 fem un pas més en el reconeixement fraternal de les diferents veus de la vella Sepharad de la que ens parlava el poeta. Ciutadans i ciutadanes de Catalunya, tots sou cridats a celebrar un any més la Diada Nacional. A tots us convido, des del Saló del Tinell, a participar en els actes que s'han convocat arreu de Catalunya, i molt especialment al que la Generalitat i el Parlament de Catalunya han convocat per a demà, al Parc de la Ciutadella de Barcelona. Tingueu una feliç Diada. Visca Catalunya! 2 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1769 Title A name given to the resource Celebració de la Diada a Madrid Language A language of the resource Català Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Residencia de Estudiantes. Madrid Subject The topic of the resource Catalanisme Estatuts Govern Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006-09-13 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/287/20060910.pdf 84ab2ad6d45e6ba3c5a4992c2f1cd311 PDF Text Text Missatge institucional amb motiu de la Diada Nacional de Catalunya Saló del Tinell. Barcelona | 10/09/2006 Ara fa un any em vaig dirigir a tots vosaltres en un moment esperançador i alhora emocionant: vivíem les setmanes prèvies a l'acord que havia de fer possible l'aprovació de la proposta de nou Estatut al Parlament de Catalunya i us vaig demanar que tinguéssiu confiança. Teníem davant l'oportunitat històrica de guanyar autogovern i de millorar el finançament sense deixar de ser solidaris amb els altres pobles d'Espanya. Al capdavall ens n'hem sortit. El 30 de setembre passat, el Parlament de Catalunya va aprovar la proposta de nou Estatut amb un suport amplíssim dels diputats de la cambra. A primers de novembre les Corts espanyoles el van prendre en consideració, en una jornada emotiva en la que els representants del poble de Catalunya es van adreçar de manera respectuosa però ferma a tota Espanya. Posteriorment es va iniciar una fase de diàleg, discussió, negociació i acord. Tots sabeu que sempre vaig estar per aconseguir el màxim nivell d'entesa. I que sempre he considerat que tots els sacrificis personals valien la pena per aquesta causa noble que era la millora del nostre autogovern. El poble de Catalunya, que és qui té la darrera paraula, va referendar el nou Estatut el mes de juny passat. I finalment, ara fa un mes, el dia 9 d'agost va entrar en vigor. Catalunya té un nou Estatut. El millor de mai. Sense cap dubte. Per primera vegada, des de 1714, una llei proposada pel Parlament i aprovada per les Corts espanyoles respecta que Catalunya es reconegui a sí mateixa com a nació. Catalunya avui pot afirmar, amb orgull, que és la comunitat nacional que, sense ser un estat, té el nivell més alt i complet de competències de tota Europa. L'administració central gestiona solament una cinquena part dels recursos públics a Catalunya. I, tanmateix, el propi Estat és més sòlid que mai, gràcies a l'enfortiment de la Generalitat. La nit del referèndum, el 18 de juny, vaig deixar ben clar que el nou Estatut ha de ser de tots. Dels qui el van defensar amb entusiasme i dels qui el van criticar. Tant si ho van fer per poc com per massa. Ens hem dotat d'una eina eficaç que guiarà els governs dels propers anys. Sigui quina sigui la seva composició. Ara cal determinació per encarar el futur. Com ja sabeu, el dia primer de novembre hi haurà eleccions al Parlament de Catalunya. I d'aquestes eleccions en sortirà un govern que haurà de començar a aplicar el nou Estatut. Som, en molts sentits, davant una nova etapa per a la història del nostre país. Una etapa que desitjo que sigui positiva i fèrtil. Que permeti als homes i dones de Catalunya, tots: els qui hi van néixer, els qui hi van venir fa anys i els qui hi arriben avui, buscant una oportunitat de vida i de prosperitat, exercir plenament els seus drets i deures com a ciutadans d'un país modern, pròsper i acollidor. Un país que m'agradaria: - Més engrescat pel seu futur que capficat pel seu passat. - Més confiat en les seves possibilitats i en el seu treball i menys obsessionat pels greuges reals o imaginaris. - Més decidit a entomar els problemes que a defugir-los. - Més determinat a aconseguir i celebrar victòries que no pas a sacralitzar i lamentar derrotes. - Més compromès amb el treball per la igualtat i l'equitat. - I abocat al conreu dels seus valors naturals i culturals, per enriquir-los i fer-los créixer. Mireu, l'any passat us deia que no treia cap a res lamentar-se pel passat i que havíem d'esforçarnos a viure de manera més positiva les petites -i no tant petites- victòries del present. Doncs bé, el nou Estatut ha estat una gran victòria. No en dubteu. 1 �L'Onze de setembre de l'any 32, el President Macià, en el seu emotiu discurs als catalans afirmava que: "Catalunya sent la il·lusió de governar-se ella mateixa; podem dir que el destí de la Pàtria és a les nostres mans". L'emoció venia donada per l'aprovació de l'Estatut. Crec que podem afirmar que el nou Estatut ha estat la victòria política que més ens acosta a la consecució dels nostres projectes nacionals. Quan fa dos anys vam proposar una nova manera de celebrar la Diada preteníem donar-li un relleu institucional que no havia tingut durant molt de temps. La festa permet honorar la nostra senyera i escoltar, amb admiració i respecte, nobles i belles veus de procedències i accents molt diversos que canten el seu sentiment de pàtria. Amb l'Onze de setembre de 2006 fem un pas més en el reconeixement fraternal de les diferents veus de la vella Sepharad de la que ens parlava el poeta. Ciutadans i ciutadanes de Catalunya, tots sou cridats a celebrar un any més la Diada Nacional. A tots us convido, des del Saló del Tinell, a participar en els actes que s'han convocat arreu de Catalunya, i molt especialment al que la Generalitat i el Parlament de Catalunya han convocat per a demà, al Parc de la Ciutadella de Barcelona. Tingueu una feliç Diada. Visca Catalunya! 2 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1768 Title A name given to the resource Missatge institucional amb motiu de la Diada Nacional de Catalunya de 2006 Language A language of the resource Català Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Saló del Tinell. Barcelona Subject The topic of the resource Autogovern Catalanisme Estatuts Missatges institucionals Catalunya Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Missatge Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006-09-10 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/286/20060725.pdf 0e686765b5372c2794d52611f27c8717 PDF Text Text Una reflexió política sobre una legislatura intensa Cercle Financer. Barcelona | 25/07/2006 Falten 3 mesos per al final de la VII legislatura i del mandat executiu que vaig rebre en ser investit com a President de la Generalitat. És difícil sostreure's a la temptació de fer balanç i de passar comptes entre els propòsits inicials i els resultats assolits. Però no és la meva intenció presentar avui un balanç exhaustiu de la legislatura, ni per suposat pretenc fer-ne una lectura acrítica. Més aviat m'inclino per proposar unes reflexions en veu alta sobre els possibles efectes d'aquesta etapa en el futur de Catalunya. Avui no pretenc abocar xifres i números, ni parlar-los solament de l'economia catalana. Però per començar sí que els haig de recordar algunes dades. Creixem a la mitjana espanyola, és a dir, tres cops més que França i Alemanya. Si els ritmes de creixement segueixen així ens equipararíem en renda per càpita a Alemanya l'any 2009, amb França no estem lluny de fer-ho. Tenim un pressupost públic de més de trenta mil milions d'euros, 5 bilions de les antigues pessetes, per a una població efectiva de més de 7 milions, 7,3 afiliats al sistema públic de salut. Tenim una distribució de la despesa pública entre els tres subsectors, Estat, Autonomia i Ajuntaments, del 20 60 20, en contra d'una del 30 50 20 pel conjunt d'Espanya, distribució probablement inigualada a tot Europa: És a dir, som, amb el nou Estatut, la regió, land, o territori amb més competències d'Europa, probablement frec a frec de les regions belgues. La meva preferència fóra la de retornar un 10% de la despesa pública de l'autonomia als municipis, que pujarien fins al 30% en un període entre 5 i 10 anys. Rebrem un 18,8% de les inversions de l'Estat en els propers 7 anys, davant d'un 12,5% en els darrers anys. Val a dir que les inversions de l'Estat creixeran en un 50%, i això figura en l'Estatut, fet atípic que testimonia la importància de l'economia en l'Estatut. És més, l'Estatut fixa una regla de solidaritat entre comunitats autònomes quan diu que Catalunya contribuirà solidàriament a la millora dels serveis públics en les autonomies endarrerides, però en la mesura en què aquestes aportin la mateixa proporció de la seva renda per càpita. Mirin, ens hem trobat una plantilla de 155.000 persones, enfront els 5.000 o 6.000 dels territoris francesos amb els quals formem una Euroregió que, sumant Aragó i Balears, aplega més de 15 milions d'habitants. Dono aquestes xifres poblacionals perquè crec que és important entendre que no hi ha fronteres i que la nostra regió econòmica natural compta amb la fàbrica d'avions més important del món (EADS Airbus) a la par amb la Boeing de Washington State. I ho faig també per indicar quin és a la meva manera de veure el territori natural bàsic de les nostres empreses. D'altra banda no els amago les expectatives que s'obren amb l'elevat nombre d'iniciatives punteres que es congrien en el camp de la biomedicina, amb la presència entre nosaltres de científics de la talla d'Ispizúa, Massagué, Beato i Fuster, tots, per cert, amb un peu als Estats Units i un altre aquí. 1 �Aquesta és una nova realitat que s'anirà imposant i que deu molt, en l'inici, a l'empenta de Salvador Barberà i l'ICREA, i l'acció del que fou conseller d'Universitats i Recerca, Andreu Mas. Fins aquí algunes dades sobre la nostra realitat econòmica. Les expectatives obertes per la convocatòria d'eleccions al Parlament el dia primer de novembre conviden també a una reflexió de caràcter més general. S'ha produït realment un canvi significatiu en la situació política catalana, tal com es proposava de l'acord que va donar pas a una nova majoria parlamentària i a un nou govern a finals de l'any 2003? La meva resposta vol ser afirmativa. Però crec que seria pretensiós i inexacte afirmar que en 1.000 dies s'ha consumat, és a dir, iniciat i completat, el canvi polític i l'estabilització econòmica. És cert que hem passat del dèficit econòmic crònic a l'equilibri en tres anys i que el nou Estatut és un pas de gegant, però crec més prudent dir que s'han obert nous camins en la política i en l'economia pública catalana. I que això ha passat després de més de dues dècades d'un mateix projecte impulsat per governs d'un mateix color. Estem, per tant, enmig d'un procés de canvi que entenc que ultrapassa la conjuntura i que va més enllà de les anècdotes diàries de la vida política. En definitiva, crec que hem obert de bat a bat les portes cap a un canvi de cultura política. Però, quins són els nous camins que s'han obert en aquesta legislatura i que ens poden portar a un canvi profund de cultura política? Al meu parer aquests nous camins tot just oberts són cinc: l'alternança democràtica, un nou paradigma catalanista, el nou Estatut, una nova relació entre Catalunya i Espanya i la dimensió europea. En primer lloc, s'ha fet real la possibilitat del canvi polític a Catalunya i, per tant, s'ha verificat l'alternança democràtica. El govern d'esquerres ha estat una experiència. No un experiment. Ha estat una experiència a escala nacional catalana d'una fórmula que, amb diversos graus i plantejaments, ha funcionat i que ja havia funcionat bé als ajuntaments de les principals ciutats catalanes. Però, haurà estat una experiència breu a no repetir? Aquestes són preguntes que legítimament es fa la societat catalana i que han de trobar resposta en la propera campanya electoral i després de les eleccions de novembre. Personalment, estic convençut que un govern d'esquerra, fort, estructurat a l'entorn del Partit dels Socialistes, és possible, necessari i és probable. Que aquesta fórmula, amb noves bases, nous protagonistes, no només ha de tenir la seva oportunitat, com qualsevol altra combinació possible, sinó que és el més convenient per donar continuïtat a algunes polítiques que, a manera d'opcions estratègiques, s'han posat en marxa els darrers tres anys. Després els en parlaré. L'alternança ha demostrat que eren possibles altres fórmules governamentals diferents a la del govern monocolor: hem inaugurat a Catalunya la governació en coalició. 2 �I pel que indica la prospectiva electoral, avui, no sembla que en el futur sigui fàcil tornar a repetir governs monocolors. La complexitat del mapa polític català obligarà a noves fórmules governamentals de coalició. Com a la majoria de països europeus: Alemanya, Itàlia, Bèlgica, Holanda, etc. I pel bé del país, l'experiència d'aquests tres anys no pot despatxar-se sumàriament. Em nego rotundament a acceptar que aquest experiment hagi estat un fracàs. Rotundament. Fa mesos que repeteixo una reflexió sobre els governs de coalició i les seves particularitats. No els diré, per tant, res de nou al respecte, però vull insistir en la necessitat d'aplicar els estris adequats a la gestió de les situacions complexes. El que està clar és que hem de progressar ràpidament en l'aprenentatge de les regles de joc de les coalicions, per a trobar en cada moment el just equilibri entre la capacitat i la necessitat de prendre decisions i la capacitat d'expressar la pluralitat política i social. El canvi polític, entès com a canvi de majoria parlamentària, de president i de govern, ha estat rellevant. Però és encara més important una altra de les perspectives obertes en aquesta legislatura: s'ha esbossat un canvi de paradigma per interpretar el país i per orientar l'autogovern. Avui podem afirmar, amb més convicció que fa tres anys, que el catalanisme ja no sembla patrimoni d'una única força política. Dic "sembla", i no "és", perquè no ho ha estat mai. Però ara s'ha superat l'assimilació del catalanisme amb el nacionalisme conservador. I això és bo per a Catalunya. Un país amb una sola cara i una sola interpretació de la seva realitat és un país políticament pobre, un país incomplet. Ara s'ha eixamplat l'espai del catalanisme: s'ha fet més independent dels partits i ha girat cap a una orientació social indiscutible. He dit, i repeteixo, que el model polític i cultural vigent a Catalunya des de la Transició havia esdevingut inadequat 25 anys després. Estem en un temps nou. Un temps que no pot entendre's ni regir-se per un model obsessionat per la recuperació i la preservació de la identitat nacional i que, de retop, negligeix la bona fonamentació i el bon ús de l'autogovern. No ens serveix un model pensat per a un país a la defensiva, a l'aguait dels enemics exteriors i, ai las, a voltes també interiors. És un model que ha esdevingut obsolet perquè, si bé ha estimulat els ressorts proteccionistes en els moments difícils, no ha afavorit les actituds de risc i de creativitat necessàries perquè Catalunya tingui personalitat pròpia en el nou món global. Sé que aquesta preocupació sobre el model de país els pot semblar una dèria estèril i pròpia de polítics poc pràctics. Però pensin en la no tan improbable paradoxa d'una Catalunya ben armada políticament i jurídicament amb el nou Estatut, però mancada d'un paradigma cultural que expressés la seva vocació col·lectiva en l'Espanya, l'Europa i el món d'avui. Si això succeís, podrien arribar-se a plantejar greus dubtes sobre la identitat col·lectiva i sobre la nostra viabilitat com a país. Per tant la necessitat d'un nou paradigma, d'un nou model, no és una falòrnia. Necessitem un nou paradigma que ens permeti passar de la normalització a la normalitat, de la reivindicació a la proposta, del proteccionisme a la llibertat, de la ficció d'un món fet a mida a la realitat d'un món obert, tal com és. 3 �En definitiva, un nou model que ens permeti jugar a l'atac. Com saben bé tots vostès, quan una empresa només es preocupa de sobreviure sense projectar el seu futur està, més d'hora que tard, condemnada al fracàs. En les societats, com en les empreses, no avançar és retrocedir. Catalunya no en té prou en defensar la seva identitat, ni en protegir la seva llengua i la seva cultura, ni en incrementar i reforçar el seu autogovern. Si entenem el catalanisme com el mínim comú denominador de la cultura cívica compartida per tota la societat catalana, el catalanisme del segle XXI ha d'aconseguir unir cívicament Catalunya, fins aconseguir que s'expressin totes les Catalunyes, no amb una única veu sinó amb veus diverses. Només des d'aquesta unitat cívica serà possible canviar l'aspiració de Catalunya. No podem aspirar, com havíem fet durant temps, a ser una excepció permanent, una nació sense estat debatent-se entre ser un vagó del tren d'Europa o locomotora d'Espanya. Hem de ser les dues coses alhora. Catalunya ha de tenir menys por i més ambició. Els grans projectes, com l'Euroregió i l'Espanya plural, han de desactivar les pors i permetre'ns caminar amb més naturalitat per abordar els nostres objectius. A tots els nivells: el cultural, el lingüístic, el polític, l'econòmic, el geoestratègic ... El nacional, en definitiva. Es així com s'afirma la nació: no en la proclamació sinó en l'acció. Crec que estem en millors condicions que mai per actuar. Per dedicar tots els nostres esforços a construir una Catalunya real i possible i dedicar-ne molts menys a proclamar-ne una d'ideal. Per sort, per fer efectiva aquesta afirmació nacional per mitjà de l'acció positiva disposem d'un nou camí. És el camí obert amb el canvi de la llei marc del nostre autogovern. He parlat, primer, de l'alternança, segon, del canvi de paradigma dels catalanisme. Ara els parlaré de l'Estatut. La setmana passada es va publicar al BOE i al DOGC el nou Estatut de Catalunya, sancionat per S.M el Rei. La Llei entrarà en vigor el dia 9 d'agost. Tinc la intenció de visitar-lo per agrair-li la promulgació de l'Estatut. Amb l'Estatut hem obert un altre camí de futur. Un futur que es correspon amb l'aspiració de la societat catalana de disposar del màxim poder de decisió per gestionar els seus propis interessos, especialment en aquelles matèries que determinen directament la seva qualitat de vida. Una aspiració lligada indestriablement a l'aspiració de controlar al màxim els recursos generats per la pròpia societat catalana. Aquestes aspiracions comporten la capacitat d'intervenir, directa o indirectament, en totes les decisions polítiques que afecten els drets, els interessos i els recursos dels ciutadans de Catalunya. El nou Estatut és l'instrument polític i jurídic que ens hem donat per satisfer-les. Proporciona a Catalunya la màxima sobirania possible, la màxima cohesió nacional, el màxim reconeixement factible de la pròpia identitat. Tot això, en el marc que avui permeten la realitat del país i la internacionalització. Avui i, previsiblement, en els propers 25 anys. 4 �No en tinguin cap dubte, comptem amb l'Estatut més ambiciós i potent que Catalunya ha tingut en dos segles. Amb una carta de drets i deures digna dels països més avançats políticament i socialment. Amb unes competències ampliades i reforçades i uns recursos autònoms i suficients que permeten la plena governació de Catalunya des de les institucions catalanes. El potencial d'autogovern que hem obtingut reclama, ara, crear unes noves condicions polítiques que superin la divisió amb la qual vàrem arribar al referèndum estatutari. Unes noves condicions que permetin recrear el màxim consens polític a Catalunya per al desenvolupament legislatiu del nou Estatut i per a la negociació amb el govern i l'administració centrals. Al mateix temps, necessitem un govern amb la màxima determinació política en el seu impuls, la màxima fermesa i diligència en aquesta negociació del desplegament i el màxim rigor tècnic en la seva aplicació. Simultàniament al camí de l'Estatut, en aquesta legislatura hem començat a fer un altre nou camí: el d'una nova relació de Catalunya amb Espanya. Hem proposat un canvi de relació. Un canvi per superar la indiferència educada i interessada i que comporta una implicació exigent de Catalunya a Espanya. En aquest sentit, hem exposat des de Catalunya una idea d'Espanya: l'Espanya plural, l'Espanya en xarxa. Però també l'Espanya de la diferència; l'Espanya Nació de nacions. Plural sí, però diferencial. Inicialment, sense massa èxit. La reacció contrària va ser desproporcionada. Tots vostès recorden, com no, el boicot als productes i serveis d'empreses catalanes. I va passar perquè Catalunya havia fet una proposta agosarada. És legítim que ens fem la pregunta de si es tractava d'una reacció guiada per la conjuntura política o no; més estructural. És poc prudent voler donar una resposta apressada a aquest interrogant. Temps al temps. En tot cas, seria bo que, un cop passada la tempesta, es poguessin tornar a plantejar qüestions que ara han semblat incòmodes, però que són vitals per a una Espanya que tingui futur. Perquè, a veure si ens entenem, no es tracta d'un problema de Catalunya, sinó d'un problema d'Espanya. Hi ha un problema espanyol i, en tot cas, el problema de Catalunya en forma part. El problema és no haver-se pres la molèstia de renunciar a la còmoda visió de l'Espanya de sempre quan el país estava canviant de dalt a baix, fruit de l'èxit de l'Espanya de les autonomies. La realitat d'Espanya ha canviat, però no han canviat prou ni la mentalitat ni la visió del país. I això és el mateix que dir que Espanya està mancada d'un projecte assumit majoritàriament sobre quin ha de ser el seu esdevenidor. I no per culpa del president del Govern, ni del Govern. Sempre he dit que difícilment es trobarà una solució satisfactòria a les aspiracions catalanes sense un projecte global espanyol de caràcter federal que sigui capaç d'integrar-les. Des de Catalunya hem fet un primer pas: hem dit quina Espanya volíem. L'Estatut era també una manera de dir-ho. 5 �Des de Catalunya volem una Espanya que reconegui la pluralitat nacional i que consideri realment les institucions d'autogovern de les seves nacions, nacionalitats i regions com a part indiscutible de l'Estat, amb un Senat que representi i expressi aquesta pluralitat institucional, amb una presència efectiva de les autonomies a les institucions europees i amb un sistema judicial adaptat a la realitat autonòmica. Volem i tindrem una Espanya plural basada en un tracte fiscal just, que combini l'autonomia i la suficiència financera de les comunitats amb una solidaritat interterritorial equitativa. A igualtat d'esforç fiscal relatiu, igualtat de serveis bàsics. Volem una Espanya plural que defensi i promogui com a una riquesa irrenunciable totes les seves llengües i les seves cultures. També l'Estat espanyol, un Estat integrador i incloent, ha de defensar la llengua i la cultura catalanes. Com ho ha de fer amb el gallec i l'euskera. El que estem demanant és una solidaritat cultural que l'Estat ha d'exercir generosament i activament. Amb tot això, estic dient que el més lògic és que la iniciativa de construir una Espanya plural que reconegui i acomodi la seva diversitat hauria de ser una preocupació fonamental de l'Estat espanyol i que, en conseqüència, a ell li pertocaria prendre la iniciativa. S'ha de reconèixer que ha estat així. I és fins i tot comprensible que després de la primera onada descentralitzadora hagi predominat el reflex conservador d'assentar els passos donats. Però l'Espanya autonòmica té la seva pròpia lògica interna que demana l'adequació del conjunt de les institucions i de les polítiques de l'Estat a la pluralitat que ella mateixa ha fet aflorar. Amb el govern de José Luís Rodríguez Zapatero s'han començat a fer gestos i a prendre iniciatives pròpies d'aquesta nova visió d'Espanya. Les reformes estatutàries en marxa contenen elements suficients de renovació profunda de la visió d'Espanya. Elements de renovació que permeten tenir l'esperança que s'acabarà enllestint el procés polític obert el 1978. O és que hi ha cap altre camí sensat? Les forces polítiques espanyoles d'abast estatal han de pensar seriosament en les conseqüències que a mig termini tindria el rebuig de l'oferta generosa d'implicació exigent de Catalunya a Espanya. Parlem un moment d'Europa. Hi ha qui diu que hi ha un camí alternatiu a Espanya: el d'Europa. Plantejar-ho en aquests termes em sembla un error. Faríem un mal servei al país si ens plantegéssim com a alternatives incompatibles les projeccions de Catalunya a Espanya i a Europa. Catalunya ha d'estar a Europa amb Espanya, aprofitant tota la potència de l'Estat espanyol que és el nostre Estat. I Catalunya ha d'estar a Europa amb la força de les seves institucions, de la seva societat civil, de les seves empreses i de les estratègies euroregionals compartides. Aquest és el camí que des de fa anys seguim cada cop amb més intensitat. Quin ha estat el valor que hem afegit en aquesta legislatura a la nostra opció europeista? Que hem fet política interioritzant la dimensió europea. Perquè és lògic. És lògic que les Autonomies, amb més competències, i l'Estatut ens en dóna una bona colla més, s'adaptin i adoptin les normatives europees. És lògic que en allò que afecta les comunitats autònomes, siguin els consellers autonòmics els qui representin el conjunt d'Espanya davant Europa. 6 �He manifestat públicament, els darrers dies, el meu desig de seguir treballant per Catalunya en el marc dels reptes que Europa en general i la política euromediterrània en particular, tenen plantejats avui. En resum, els he volgut esbossar cinc camins oberts en la direcció del canvi al llarg d'aquests mil dies de govern de progrés: el de l'alternança democràtica; el del catalanisme com a cultura cívica compartida, el del nou Estatut com a eina de l'autogovern; el de l'Espanya diferencial com a projecte necessari, el d'Europa en la nostra vida quotidiana. Són cinc vectors d'un canvi de cultura política que s'està operant, i que, en perspectiva històrica, tot just hem iniciat. Ara Catalunya, els seus ciutadans, han de decidir si seguim els camins oberts. És molt més que una decisió electoral. És una decisió que implica el compromís de la societat catalana amb el seu propi esdevenidor. I vull fer referència al canvi en les polítiques concretes. Fins ara els he parlat d'una acció de govern basada en un projecte i una idea ambiciosa, equitativa i equilibrada de Catalunya. Un projecte que ja a l'octubre de 2004, durant el primer Debat d'Orientació de Política General, vaig identificar amb les exigències de la Catalunya dels 7 milions. No és avui, ja ho he dit, el moment de fer un balanç exhaustiu del conjunt de l'obra del govern. Però sí que vull destacar algunes iniciatives, amb valor afegit, que afecten a qüestions de fons de la nostra societat. Són iniciatives plantejades no només per abordar la conjuntura sinó que tenen una projecció de més profunditat, de més llarg abast. Tenen a veure amb l'educació, amb l'economia, amb la cohesió social i territorial, l'estratègia euroregional, i la planificació. 1.- Educació: Per primera vegada tenim un marc estable per definir una veritable política educativa. Quan vaig optar a la presidència l'any 1999 vaig dir quines eren les meves tres prioritats: Educació, Educació, Educació. L'ordre d'importància no ha variat. Un país val el que val la seva educació. Catalunya, des de les escoles municipals de l'any 1906, ho sap això. Des de l'inici del catalanisme del segle XX. És l'educació i el saber, el coneixement, diem ara, el que fa avançar una societat cap a la igualtat i la competitivitat. El Pacte Nacional per a l'Educació aprovat en aquesta legislatura no s'havia plantejat ni aconseguit en vint anys. Marta Mata i Raimon Obiols han explicat sempre que la via era aquesta. Aquest és el camí que han seguit, per exemple, a Finlàndia, on la llei d'educació és dels anys 70 i avui tenen un dels millors sistemes educatius d'Europa. L'augment del pressupost destinat per la Generalitat a educació, aquests darrers anys, ha rondat el 15 % anual de mitjana. Aquest augment era el que requerien decisions clau del govern en matèria educativa, com la implantació de la sisena hora diària a l'escola pública, la contractació de més de 5.200 nous mestres o la posada en funcionament de 1.051 aules d'acollida. 2. L'Acord Estratègic per la competitivitat. Hem situat la concertació amb els agents econòmics i socials com a vector de creixement. 7 �I l'Acord Estratègic és l'instrument articulador d'una voluntat compartida amb empreses i sindicats. A través dels òrgans de seguiment previstos a l'Acord, s'estan avaluant contínuament les noves necessitats. Per exemple: la immigració i el seu impacte a la competitivitat i a la cohesió social. L'Acord Estratègic va executar, el 2005, un pressupost de 1.020 milions d'euros; i el 2006 n'hi ha 1.590 de previstos. Unes xifres que estan molt per sobre dels 2.100 que s'havien previst per als tres primer anys d'implantació de l'Acord. Totes les mesures previstes s'han posat en marxa i més del 70% estan ja acomplertes. 3.- La Llei de Barris. Un referent a Espanya i Europa. L'aplicació de la Llei de Barris s'ha traduït, ja a dia d'avui, en 58 projectes diferents a 45 ciutats catalanes, que donen forma i contingut a la proximitat. Aquest projecte va camí de convertir-se en un referent a Europa. No només pels recursos invertits. No només per l'encert i la voluntat d'establir una aliança entre Generalitat i Governs locals. És cert que els ajuntaments i la Generalitat han elaborat els projectes i controlaran la seva execució. Però no només els governs. També les associacions dels barris. Les entitats esportives i culturals. Tot el teixit social. La llei de Barris no "crea" un marc de convivència. El que fa és construir capital social, trencar l'anonimat i el distanciament, i generar noves reciprocitats. Els processos d'execució dels projectes acollits a la Llei de Barris seran llargs. Però també aquí la llavor ha arrelat. Els prop de seixanta projectes aprovats constitueixen una llavor que també crea identitat. Els parlo de la Catalunya que cal construir a través del subjecte, però sobretot del projecte. Del patriotisme cívic efectiu i no de la reivindicació nostàlgica. Ciutats segures, barris nous i escoles dignes: aquest és el paradigma de les noves seguretats que avui construïm a través d'una nova relació entre els poders públics i la societat catalana. 4.- L'Euroregió Aquest cap de setmana mateix els presidents de l'Euroregió ens adrecem als presidents dels governs francès i espanyol reclamant-los la presa de les decisions necessàries per superar el retard inexplicable del Tren de Gran Velocitat entre Montpeller i Perpinyà. Les previsions del govern francès, que parlen del 2030, són inacceptables. És una mostra més de l'encert del projecte de l'Euroregió. L'Euroregió potser encara no és un èxit polític. I segurament no ho serà del tot mentre hi hagi qui pensi les relacions regionals a partir d'esquemes centre-perifèria. Mirin, mentre les Cambres de Comerç i la resta d'organitzacions empresarials es pensin a si mateixes a nivell euroregional, i els Governs desenvolupin els seus mapes d’infraestructures en aquest nou marc territorial, l'Euroregió anirà endavant. He dit en moltes ocasions que creia que la Comunitat Valenciana havia de ser dins del projecte. El President Camps sap quina és la meva opinió. I diria que la comparteix més del que ha expressat. Celebro que els contactes institucionals que hem mantingut amb el Govern valencià, avui vinguin acompanyats de la progressiva articulació d'una plataforma empresarial. Valoro molt la iniciativa presa pel Cercle d'Economia de Catalunya i l'Associació Valenciana d'Empresaris. Fa uns mesos ja van mantenir una primera reunió a València. Fa pocs dies se'n va celebrar una altra a Barcelona. 8 �Ens ha d'importar la localització i la xarxa. Aquesta és l'aposta guanyadora. Aquesta ha de ser la nostra manera d'estar amb el sentit del temps i de la història, puix que a Europa les regions frontereres són les que creixen més. Serem més forts a l'Europa multipolar, tindrem l'oportunitat de generar economies d'escala i tindrem una veu més forta a Madrid, o a París, i a Brussel·les. Ho hem de fer perquè l'Euroregió, l'Arc Mediterrani o la Comunitat de Treball dels Pirineus són maneres adequades d'expressar la voluntat de la societat catalana de tenir un paper actiu en el procés d'integració europea. I ho hem de fer perquè aquestes experiències de cooperació ens permetran avançar cap a una Espanya en xarxa, que doti de realitzacions pràctiques la nostra visió política i ens connecti amb els grans eixos europeus de transport. 5.- Un esforç planificador. El Govern ha desenvolupat, en mil dies, una notable tasca planificadora per assentar les bases d'una Catalunya de més qualitat. L'elaboració dels plans de protecció del litoral, del pla de l'energia, del pla de presons, tenim 5.000 places a les presons i 8.000 presoners, ara fem cinc presons noves, o del pla d'equipaments judicials. Aquests plans, dic, no només responien a demandes més o menys articulades, sinó a necessitats del país que feia anys que no trobaven resposta. També era necessària la definició d'un pla d’infraestructures de transport terrestre, viàries i ferroviàries, que avui Catalunya té per primera vegada. O l'elaboració del programa de sòl industrial, que ens permetrà desenvolupar 85 actuacions estratègiques al territori, amb un potencial per generar 200.000 llocs de treball. Però no només hem planificat les infraestructures i el territori. També hem definit nous projectes i els hem començat a executar. Catalunya, com a resultat de dècades d'una inversió pública insuficient, és un territori amb deficiències d'estructuració, mal dotat d'infraestructures en relació a la capacitat de la seva indústria i al seu potencial per esdevenir la plataforma d'entrada a Europa de mercats emergents. Per exemple, l'Eix Transversal ruter encara no és autopista. I l'Eix Pirinenc no es pot comparar amb el francès. Enfortir les vies transversals hauria de ser una ambició compartida per tota una generació. Perquè serà determinant per definir el paisatge econòmic, social i humà de la Catalunya del segon terç del segle XXI. També és fonamental connectar la Catalunya interior amb el Port de Barcelona. A través de l'Eix Transversal Ferroviari, aquests dos eixos: el transversal i el vertical estan ben enfocats per primera vegada en molts anys. A la Regió Metropolitana, és cert que tenim dèficits importants, com el quart cinturó, que s'ha de fer. I el proper govern el farà. No sé si amb aquest nom o no, en tot cas salvaguardant la qualitat ambiental. També és cert que estem construint la línia de metro més llarga d'Europa. El 2012, gràcies a l'enllaç L9-L12, el centre, la Fira i l'aeroport serà una realitat, i hem aconseguit decisions clau com l'ampliació de l'AP-7, la millora de la NII o la construcció, anys després, dels accessos al Port de Barcelona. No vull insistir novament, perquè ja ho he fet molts cops, en la necessitat que Catalunya tingui un aeroport transoceànic. I tingui capacitat de gestionar-lo. N'ha parlat amb Iberia, Cat-Air i Vueling, i, evidentment, n'he parlat amb José Luís Rodríguez Zapatero. 9 �AENA ha quedat exhausta financerament després de l'esforç de Madrid, un bilió de les antigues pessetes, i Barcelona mig bilió. Però el problema no és aquest. El problema és la gestió. No és comprensible que algunes grans corporacions espanyoles puguin assumir la gestió d'aeroports arreu del món i nosaltres no puguem modificar sensiblement el model de gestió de El Prat. Sincerament: el ritme d'inversió i execució que estem desenvolupant demostra l'ambició del Govern. Però també la voluntat que la participació de la Generalitat i d'agents privats en la gestió dels ports, els aeroports i el ferrocarril es tradueixi en una major eficàcia. En tres anys hem posat les bases d'uns comptes públics sanejats que ens permeten encarar amb major solvència tots aquests reptes. Déu n'hi do el que ens hem proposat. Déu n'hi do el que hem posat en marxa en tres anys! Acabo, he volgut que aquesta intervenció d'avui servís per començar a esbossar el que ha de ser una reflexió més ponderada i, si m'ho permeten, objectiva dels canvis en profunditat que, tant en la manera d'entendre Catalunya, com sobre les prioritats de la governació, han suposat els tres anys d'aquesta legislatura que acabarà el mes de novembre. Moltes gràcies. 10 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1767 Title A name given to the resource Una reflexió política sobre una legislatura intensa Language A language of the resource Català Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Cercle Financer Subject The topic of the resource Catalanisme Competitivitat Economia Estatuts Finançament Govern Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006-07-25 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/285/20060713gosol.pdf ffe13e0cb114fd7e344c2c02fe52a6ac PDF Text Text Acte de cloenda del centenari de l'estada de Picasso a Gósol Poliesportiu de Gósol (Berguedà) | 13/07/2006 Realment aquest és un lloc molt singular i un moment molt singular, perquè aquí s'arrepleguen un caramull de circumstàncies de la història d'aquest poble, però també d'aquest país i d'Europa. Perquè, evidentment, si haguéssim de triar figures que representin Europa, segurament seria algun polític, no gaires, perquè el que Europa ha fet fins ara és barallar-se i matar-se durant un segle, com a mínim dues vegades, i segurament algun altre artista, però Pau Picasso, no hi hauria cap dubte que seria elegit com un representant d'Europa. Era andalús, però era català, es va fer català. Compte amb els andalusos catalans, que són importants. No estic parlant de política, estic parlant de la meva àvia, que va néixer a Jerez de la Frontera, era filla d'un anglès i d'una andalusa, es deia Clara Nouvel, noble, i es va casar amb un poeta que es deia Joan Maragall, que va fer una poesia que després Picasso va traduir per La Fernanda en el carnet de notes. Em penso que això ho va escriure tornant, quan havien baixat amb el burro fins a baix i havien agafat el tren, en aquell carnet de notes Picasso va traduir al francès una poesia de Joan Maragall. Doncs aquest senyor seria un bon representant d'Europa, de dalt a baix, perquè després jo crec que va ser influït per la llum del nord, a part que si algú vol veure Picassos haurà d'anar a Rússia, a Leningrad i a Moscou, alguns són allà. Ve't aquí un personatge fantàstic, de llegenda, un personatge, d'altra banda, amb dues característiques molt marcades. Els ulls, que li sortien de les òrbites, eren uns ulls que miraven tant i veien tant que havien de mirar molt. I d'altra banda, la contundència, una contundència que moltes vegades a la gent del seu entorn li devia ser difícil d'aguantar, perquè recordeu quan va fer el retrat de Gertrude Stein a París, de l'època blava. La Gertrude Stein devia ser molt rica i ell encara no devia ser gaire ric, el cas és que crec que devia estar impressionat amb la Gertrude Stein i no li sortia el quadre, no l'acabava. Però diuen que quan va tornar de Gósol va sobreposar els trets de la cara del vell de Cal Tampanada sobre la cara de la Gertrude Stein i, aleshores, és clar, la cara de la Gertrude Stein va canviar. I quan va tombar el quadre perquè la Gertrude Stein el veiés i li va dir, "què et sembla?", la Gertrude Stein li va dir, "no m'hi assemblo", i ell li va contestar, "però t'hi assemblaràs". Aquesta contundència jo crec que és una altra característica de Picasso que l'ha fet universal també, perquè la gent sabem que el món està fet de tendresa, però també de rudesa, de brutalitat. I allà on un vol entendre com és l'ànima humana, haurà de barrejar aquests dos elements, i en Picasso hi eren. Bé, ens passaríem la nit parlant, però com que hem d'anar a sopar... Jo avui estic molt content d'estar aquí amb vostès. Arribo del Parlament, m'acabo d'acomiadar del Parlament, avui s'ha acabat. És l'últim dia perquè després ja vénen les vacances, i després vindran les eleccions, perquè avui ja els he dit que s'ha acabat això, que el dia 1 de novembre hi haurà eleccions a Catalunya i tindrem un nou govern. Per tant, jo avui vull celebrar-ho, em sento més lliure, què volen que els digui, i a més estic en companyia de bons amics, un dels quals tinc aquí a l'esquerra i li devem moltes coses, jo i la meva família. Moltes gràcies a tots, gràcies a la família Picasso i als picassians de tot el món, i gràcies sobretot als responsables de la vila de Gósol, que són els que han mantingut la flama d'aquest record. Gràcies. 1 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1766 Title A name given to the resource Acte de cloenda del centenari de l'estada de Picasso a Gósol Language A language of the resource Català Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Poliesportiu de Gósol (Berguedà) Subject The topic of the resource Art Commemoracions Cultura Picasso, Pablo, 1881-1973 Gósol Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006-07-13 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/284/20060713.pdf af60dfdf6f69bed0d52211d1fac6cefa PDF Text Text Intervenció davant el ple del Parlament de Catalunya Parlament de Catalunya | 13/07/2006 Vull començar aquesta meva intervenció amb un agraïment a totes les forces polítiques d'aquesta cambra i al seu president per l'oportunitat d'adreçar-los unes paraules al final del període de sessions i de la legislatura. Efectivament, estem vivint els últims finals de la VII legislatura. D'aquí a poques setmanes, fent ús de la meva facultat com a President de la Generalitat, signaré el decret de convocatòria de les eleccions, que se celebraran la propera tardor. Concretament el dia 1 de novembre. He comunicat ja la meva decisió a S. M. El Rei. Cadascú farà legítimament el seu balanç de la legislatura en el debat democràtic de la propera campanya electoral, que per descomptat es passarà comptes d'aquesta legislatura per bé i per mal. Però també és obligat fer-ne un balanç institucional, pensant en la llarga durada, sostraientnos per un dia a la pressió de l'esdeveniment quotidià i del seu comentari mediàtic, que sempre és legítim. Procurant d'inserir el que han estat aquests anys en el relat continu de la vida democràtica de Catalunya d'ençà de la recuperació de les nostres institucions. Per propiciar aquesta mirada llarga podríem intentar de donar resposta a una pregunta com aquesta: És més fort avui l'autogovern de Catalunya que fa tres anys o no ho és?. Veig difícil que no es pugui donar -amb tots els matisos que vulguin- una resposta afirmativa a aquesta qüestió. Ho veig francament difícil. El President de la Generalitat n'està convençut: avui el nostre autogovern és més fort, més madur, i està més protegit legalment i quasi diria i consuetudinàriament, és a dir, pels costums i estils i modes de debat que s'han anat creant dins de Catalunya i entre Catalunya i Espanya. Ho és per raons de diversa índole que m'agradaria descabdellar breument: Primera raó. Ha funcionat l'alternança política. I sense aquest funcionament, per descomptat que pot haver-hi democràcia, però no hi ha la prova de la democràcia. Les eleccions de novembre de 2003 van fer possible una majoria diferent de les que s'havien conformat des de 1980 en aquest Parlament i que va propiciar i donar suport a un nou govern. Això va suposar un trasbals lògic en un país regit sota un únic i pràcticament idèntic paradigma polític durant més de dues dècades. Cosa que no està ni bé ni malament, el país ho va triar, però deixava pendent la prova del nou de l'existència del sistema democràtic com alternança. Hem assajat noves fórmules de governació amb els governs de coalició, que molt probablement adoptaran formes diverses en el futur. A Catalunya i a Espanya. És bastant lògic que en l'inici d'un sistema democràtic, sigui a nivell de l'Estat sigui a nivell de la nació catalana, d'alguna forma hi hagi tendència a buscar en una sola identitat política, la identitat de govern; mentre que països europeus, no tots, però molts països europeus i no europeus, amb tradició democràtica, el més habitual és precisament el govern de coalició. Segona raó. Ha funcionat l'oposició parlamentària. Que ha estat el contrapunt democràtic necessari del Govern. Els mecanismes de control s'han mostrat eficaços i l'oposició n'ha fet ús de tots ells, amb una moció de censura inclosa. Tercera raó. S'han millorat les institucions. Començant per aquesta casa, el Parlament de Catalunya. Després d'anys i anys d'intents frustrats, tenim finalment un nou Reglament, que recull l'experiència de set legislatures i que és una garantia del vigor de la nostra primera institució. Aquest Parlament, i d'això ens n'hem de sentir orgullosos tots, ha tingut més vida i més vibració en els escassos mil dies de la VII legislatura que no havia tingut en els deu o quinze anys precedents. Els representants dels mitjans de comunicació en són testimoni, i vull aprofitar aquesta referència per agrair-los, també des d'aquí, el seu treball. I si em permeten una expansió, ara que puc fer-ho sense aixecar sospites de cap mena, als mitjans els demano que siguin més independents, que no vol dir menys crítics sinó més autoexigents, en base a la informació i l'estudi i no a les simpaties i antipaties (inevitables) ni a les connexions privilegiades i les fonts exclusives d'informació. 1 �El model que tenim, que hem tingut, té una explicació que està lligada més aviat a l'edat infantil de la democràcia que no pas a la seva eclosió total. Quarta raó. A més del Parlament, gairebé totes les institucions que configuren el nostre autogovern han estat objecte de reforma: el Consell Consultiu, el Consell de l'Audiovisual, la Comissió Jurídica Assessora, el Consell de Treball, Econòmic i Social ... Cinquena raó. S'han donat passes significatives per ampliar i consolidar la presència de les institucions i de la realitat catalanes en el marc espanyol i europeu, com: - la normalització de la Conferència de Presidents, - la recuperació del debat de les autonomies al Senat, - la participació dels representats de la Generalitat en els organismes europeus. Un conseller de la Generalitat va ser un dels primers, sinó el primer, no representant directament estatal, sinó representant l'Estat, el conseller Siurana si no m'erro, davant del Consell o de la Comissió. - el primer reconeixement del català a Europa, - la posta en marxa de l'Euroregió, - i la progressiva implicació mediterrània del nostre país. No els amago que m'agradaria, en la mesura de les meves possibilitats, evidentment modestes a partir de primers de novembre, contribuir en aquest escenari euroregional i euromediterrani. I, sisena raó, la més important: Hem reformat a fons la llei fonamental de l'autogovern: l'Estatut. Per assolir la reforma ha calgut el concurs combinat de totes les forces i institucions. El Govern hi ha donat l'impuls; hi ha treballat aquesta Cambra, que en va aprovar la primera proposta el setembre passat; s'ha plantejat, discutit, negociat i acordat amb les Corts espanyoles i finalment, encara no fa un mes, l'han referendat els ciutadans de Catalunya. Feina feta. L'Estatut ha absorbit moltes energies. D'aquesta Cambra i del propi Govern. El temps dirà fins a quin punt ha estat important l'esforç col·lectiu que hem fet. Però m'aventuro a afirmar que més d'hora que tard apreciarem els resultats i l'avenç substancial que el nou Estatut ha significat. En definitiva, doncs, les institucions de Catalunya han funcionat, han evolucionat i s'han enfortit. I d'aquesta manera, hem fet en aquests tres anys dues coses que no havíem fet en 23 anys: - Catalunya ha enfrontat la seva definició dintre del marc de la Constitució Espanyola. - I hem donat per clos un temps de no implicació en la política espanyola, d'acceptar que aquesta no podia canviar substancialment. Amb el nou Estatut i el període de revisions estatutàries -i eventualment constitucionals- hem encetat un nou període que probablement tindrà la seva perfecció en la properes legislatures catalana i espanyola. No tot cabrà en aquesta. Però insisteixo: tots som conscients que l'important ve ara. Que el substancial és l'ús que fem de les institucions i de les lleis. En definitiva, el rendiment que donaran. Un rendiment que haurem de mesurar amb els resultats de les polítiques públiques que el nou marc institucional permetrà. Arriba el moment de convertir l'Estatut en acció parlamentària i de govern. També arriba ara el moment de ser exigents amb nosaltres mateixos i amb el govern de l'Estat en el desenvolupament i l'aplicació de l'Estatut de 2006. Això marcarà, indubtablement, una nova etapa política al nostre país. Una etapa conseqüent amb la majoria d'edat de l'autogovern de Catalunya. 2 �Dic majoria d'edat no pas com a mer recurs retòric, sinó entenent que, més que en cap altre moment de la nostra història recent, allò que fem, allò que siguem, dependrà, ara, de nosaltres. Perquè amb el nou Estatut, Catalunya esdevindrà la comunitat política d'Europa que, sense ser un estat, té el major reconeixement, el major nivell de competències i de recursos per abordar el seu desenvolupament. Més de fet que alguns petits estats. Desitjo que l'etapa que s'ha d'iniciar d'aquí a uns mesos sigui la d'una governació plena de Catalunya, que es fonamenti en el que emani d'aquesta Cambra i en les polítiques que impulsi el govern format pel president que obtingui la confiança de la majoria. Totes les eines necessàries i totes les banderes possibles que Catalunya necessita per ser respectada i per progressar són a les nostres mans. Senyores i senyors diputats, He estat diputat d'aquest Parlament durant 15 anys de la meva vida. Hi vaig ser present, essent alcalde de Barcelona, entre 1988 i 1995 (les legislatures II i IV), com a Cap de l'Oposició entre 1999 i 2003 (la VI) i aquesta VII legislatura com a President de la Generalitat. Crec que l'evolució de la Cambra aquests darrers anys ha estat molt positiva. El Parlament de Catalunya ha aconseguit el relleu i protagonisme que durant molt de temps no havia tingut. En aquesta legislatura, la Cambra ha jugat el paper que li corresponia com a veritable centre del debat polític de Catalunya. La propera tardor, com he dit, se celebraran noves eleccions al Parlament. Fa pocs dies vaig fer pública la meva decisió -llargament meditada i presa ja fa uns mesos- de no concórrer-hi de nou. Una altra cosa és que la pogués o no la pogués anunciar. No ho vaig considerar convenient fins que no hi hagués el referendament de l'Estatut. És una decisió estrictament personal que ja he explicat públicament. Per tant, doncs, no podré compartir treball a la Cambra amb els qui de vostès siguin presents en aquest hemicicle d'aquí a uns mesos. Però, penso seguir treballant al servei del nostre país. En prendre possessió del càrrec de President, el 20 de desembre de 2003, vaig acabar les meves paraules, dient que "Comencem un nou quart de segle de la democràcia i l'autonomia. Tothom n'ha de ser conscient. Moltes coses canviaran. Però el desig dels catalans de ser nosaltres mateixos amb tota la nostra varietat, i el de conviure amb els altres pobles d'Espanya, en termes de lleialtat i equitat, no serem nosaltres qui el trencarem. En tot cas seran d'altres. I els ho posarem difícil. Ens explicarem fins l'esgotament. Parlant la gent s'entén." Han passat prop de mil dies (935). Hem fet un camí llarg, intens i fèrtil. Hi ha hagut moments difícils. Alguns ho han estat molt per al govern que he presidit, d'altres ho han estat per al conjunt de forces polítiques aquí representades. Alguns també ho han estat per a mi personalment. Hi ha hagut moments que he arribat a pensar que era cert que, per part d'alguns, hi havia voluntat de posar a prova fins el límit la institució que he presidit i la nostra voluntat de convivència lleial amb els altres pobles d'Espanya. Però no se n'han sortit. El poble, en el seu conjunt, és molt més savi a voltes que molts dels qui tenen la responsabilitat de representar-lo. Les discrepàncies i les distàncies han estat molt acusades. Però he procurat que el respecte institucional a Catalunya no es trenquessin mai del tot. Sempre hi ha hagut un pilar sobre el qual edificar novament els ponts. 3 �Vull agrair l'aportació que hi han fet els presidents dels grups parlamentaris que durant més de dos anys van donar suport al govern, senyora Manuela de Madre, senyor Josep-Lluís Carod-Rovira i al Conseller Joan Saura. Així com als portaveus Joan Boada, Joan Ridao i Miquel Iceta. Vull mostrar el meu reconeixement també al president del principal grup de l'oposició, senyor Artur Mas, pel seu capteniment, i al president del Grup Popular, senyor Josep Piqué, pel mateix. I al President del Parlament, vull agrair-li la seva prestació. La seva continuïtat, sense variacions ni en la forma ni en el to, a través de conjuntures polítiques canviants, ha estat una àncora democràtica important en l'escenari de la política catalana, no ho oblideu mai. Gràcies senyor president. I per tancar aquest capítol de reconeixements: estic agraït a tots els consellers i conselleres que he tingut al govern, sense excepció; el clima que hi ha hagut al Consell Executiu, i ells i elles han estat testimoni, ha estat sempre de dignitat i d'anar per feina. Temps hi haurà de fer el balanç positiu i de fer balanç crític del que s'ha fet, avançat i aconseguit i del que no s'ha pogut aconseguir. De mostrar amb orgull els uns i de fer la crítica els altres de tot el que s'ha esdevingut en aquests mil dies. Mil dies en què vostès, senyors i senyores diputats, han canviat Catalunya. Crec que tots, tots, ens hem de sentir orgullosos d'haver participat en un període extraordinari de la vida política de Catalunya. D'haver fet dues coses importants: el nou Estatut i la primera alternança. D'haver defensat projectes distints, però, al capdavall d'haver treballat al servei del nostre país. D'haver governat el present i, alhora, haver forjat un futur millor per Catalunya. Moltes gràcies senyores i senyors diputats. Moltes gràcies senyor President. 4 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1765 Title A name given to the resource Intervenció davant el ple del Parlament de Catalunya Language A language of the resource Català Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Parlament de Catalunya Subject The topic of the resource Activitat parlamentària Autogovern Eleccions Estatuts Govern Catalunya. Generalitat Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Intervenció al Parlament Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006-07-13 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/283/20060712sind.pdf 3943bf67f1414b7e960c5fd992d9f541 PDF Text Text Inauguració de la nova seu institucional de la Sindicatura de Comptes Barcelona | 12/07/2006 La veritat és que aquesta és una institució que segurament quan va néixer i es va originar estava inserida en una realitat tecnològicament distinta de l'actual. Muchas cosas han cambiado desde que las sindicaturas de cuentas empezaron a funcionar y seguramente los métodos y los instrumentos modernos de información, de transmisión de datos, de comunicación, permiten cosas que antes debían hacerse con papel, lápiz y goma de borrar y un buen librito. De manera que el que jo els demano és, primer, que siguin fidels a l'esperit clàssic d'aquesta institució, però també fidels a la realitat actual. Segurament moltes de les coses que abans es feien d'una determinada manera ara es podrien fer millor, amb menys costos i amb més eficàcia. Crec que en aquest sentit el nou emplaçament és simbòlic i penso que els ha d'influir. Vostès passen de la Barcelona clàssica a la Barcelona olímpica i moderna i penso que això els ha d'esperonar en el sentit que deia abans. Crec que en la combinació entre, d'una banda, innovació i, de l'altra, rigor clàssic, hi ha probablement la bona via. Una Catalunya més democràtica implica el deure de la transparència i del rendiment de comptes amb un finançament transparent dels partits i de la política, per descomptat. Altrament la dreta sempre té les de guanyar, i perdonin que els ho digui un president d'esquerres, però és que és així. No estic dient que la dreta sigui corrupta i l'esquerra no. Estic dient que la dreta representa els interessos dels diners, dels sectors empresarials, cosa que està molt bé, i que l'esquerra normalment representa els sectors treballadors, els sectors camperols. I en definitiva és possible que es doni un cert desequilibri o asimetria entre els sistemes de finançament d'uns i altres, que jo crec que sempre s'han de tractar de restaurar, sobre la base d'una bona fiscalització, sobre la base de l'existència d'institucions com aquesta, que han de permetre que allò que s'imposi no sigui la procedència sinó la llei. Jo crec que això en aquest moment pot ser així. Abans era fàcil dir que això es podia obtenir i era molt difícil d'obtenir a la pràctica. Jo crec que amb el temps i l'experiència, la democràcia aquí a Espanya i a Catalunya, en particular, ja han adquirit l'experiència suficient per garantir aquesta qualitat democràtica, i aquesta transparència que en el fons és la base de tot. L'avantatge en el mercat en si mateix, una de les virtuts que té és que és transparent en si mateix. Qui ven més barat ven més. El desavantatge de la llei, del control, és que s'ha de justificar en termes de controls indirectes, i no és tan evident. Tot el que puguem fer perquè la netedat i la transparència s'imposin d'una forma que la gent l'entengui com a automàtica i comprovada i demostrada amb el mínim esforç des del punt de vista formal, d'haver comptabilitzar, de seguir procediments, millor. Penso que Catalunya té l'obligació de fer-ho, un Estat també, per descomptat, però els Estats tendeixen a ser més pesants i les autonomies que són Estats petits tenen la virtut de la dimensió a l'hora d'innovar en aquestes matèries. De manera que desitjo que aquesta nova instal·lació serveixi perquè la Sindicatura de Comptes agafi un altre aire des del punt de vista de les seves possibilitats, del seu instint, i que en canvi no abandoni tot allò que la història li ha donat de bo. Moltes gràcies. 1 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1764 Title A name given to the resource Inauguració de la nova seu institucional de la Sindicatura de Comptes Language A language of the resource Català Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Barcelona Subject The topic of the resource Finançament Política Sindicatura de comptes Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006-07-12 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències