2 50 160 https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1759/20030908_Estatut_que_volem_Drassanes.pdf 4bf08a357df000c7bdbd888f538e9dcc PDF Text Text L’ESTATUT QUE VOLEM : EL NOU FUTUR PELS CATALANS Intervenció de Pasqual Maragall Reials Drassanes de Barcelona 8 de setembre de 2003 1 �El canvi per Catalunya Benvolgudes amigues i benvolguts amics, gràcies per la vostra presència en aquest acte que ha esdevingut una tradició per iniciar el curs polític. I que és sempre un èxit. Ens imiten i tot! Avui, a poques setmanes, a dues llunes, de la cita decisiva amb les urnes, la meva intervenció i la vostra presència tenen una significació especial: són la proclamació de la nostra determinació, del nostre compromís i de la nostra responsabilitat amb el canvi per Catalunya. Diexeu-me parlar, primer, de la nostra legitimitat. Mireu: Ens sentim plenament legitimitats per encapçalar aquest canvi. Es pot pensar que una prova evident de la nostra legitimitat per encapçalar el canvi és la desmesurada reacció d’Aznar i del PP contra nosaltres. Una reacció que complementa la campanya abassegadora de CiU per vendre el seu candidat a l’opinió pública catalana. Sembla ser que per a aquests senyors, en la relació CatalunyaEspanya, només l’afirmació de la incompatibilitat de cada projecte amb l’altre es acceptable. Per a després pactar! Aquest és, deixeum’ho dir, un pacte letal per a Catalunya i molt arriscat per a Espanya. Nosaltres creiem que la línia política que segueixen el nacionalisme espanyol i el nacionalisme conservador català, i el basc, porten al desastre, no al trencament que desitgen els independentistes, no: al desastre, a l’empat de la mútua intolerància, a un impasse estèril, en el qual la lenta decadència relativa de 2 �l’empenta catalana no trobarà altra consol que el ressentiment i la impotència. Per a nosaltres l’ofensiva anticatalana i antisocialista del govern popular és una prova negativa de la nostra legitimitat. Però són molt més importants les proves positives: la nostra audàcia, la nostra convicció i la nostra tenacitat en la proposta de l’Espanya plural; la nostra convicció en la capacitat de Catalunya de ser capdavantera a Espanya i de jugar un paper rellevant a Europa; el nostre indeclinable catalanisme. Els socialistes catalans i els ciutadans pel canvi aspirem a liderar aquest projecte col·lectiu, no a apropiar-nos-el. Hi posarem el millor de nosaltres mateixos. Amb dos grans actius que ens distingeixen: Hem estat, som i serem la garantia més sòlida de la unitat civil del poble català. Per molt que li pesi a la dreta catalana i que la dreta espanyola, des de la distància i el comfort del poder vulgui trencar aquesta unitat. I Som els impulsors del nou compromís del socialisme espanyol amb l’autogovern de Catalunya. I a ningú no se li escapa que aquest és el millor camí –i potser l’únic- per obtenir la plenitud política catalana en el marc de l’Espanya plural. * El que perseguim és un canvi real que vol dir més autogovern. Volem millorar l’autogovern, sí. Però per què? Per pur caprici? 3 �Perquè toca? Perquè ho demanen els altres partits? No. Rotundament no. Parlem de la millora l’autogovern perquè volem una Catalunya lliure, pròspera i ben cohesionada. I perquè volem comprometre’ns amb l’Espanya plural en un moment de gran transcendència per al conjunt de l’Estat. És el moment d’avançar guiats de nou pels preceptes de la unió i la llibertat dels pobles d’Espanya. Més autogovern vol dir: un millor govern, un Estatut reformat i l’Espanya plural. Avui us parlaré sobretot de l’Estatut. Volem reformar l’Estatut: per què? En primer lloc, volem un Estatut per impulsar i garantir el progrés, el benestar i la igualtat entre els ciutadans de Catalunya. A la majoria dels ciutadans de Catalunya, no els apassiona la reforma de l’Estatut si no suposa més progrés, més benestar i més igualtat. Un millor Estatut és una peça necessària, però no suficient per a la millora de l’autogovern. Per a mi, l’important és entendre i aconseguir que l’Estatut reformat esdevingui una eina suficient per donar resposta a les aspiracions dels catalans, en els camps que ara diré: 4 �- En la millora de la vida quotidiana de les persones, en la millora dels serveis públics que ho han de fer possible. - Per afrontar la inseguretat que preocupa a la gent. Per donar resposta a la inseguretat quotidiana al carrer, als barris, a les carreteres, a les escoles, a casa, en la violència de gènere i l’homofòbia, a les falles de la salut, la degradació dels serveis públics... - i per estar a l’alçada del repte que suposa la immigració. Davant d’un govern central que no ha fet altra cosa que grans proclames buscant l’adhesió electoral, la Generalitat necessita els recursos per afrontar els problemes concrets que es produeixen als nostres barris i als nostres pobles. Sabem com fer-ho. Estem en condicions de garantir-ho. Ho hem pogut demostrar al barri del Raval, aquí a Ciutat Vella. En segon lloc, l’Estatut que volem també ha de ser una renovació del pacte de convivència entre tots els ciutadans i ciutadanes de Catalunya. L’Estatut és un compromís col·lectiu per a conviure de forma pacífica i democràtica. Són les regles del joc que un poble, que una nació és dona a sí mateixa per a resoldre de manera pacífica les seves diferències. Ja sabem el que han donat de si les normes de 1979. Han permès el predomini d’un clima de tranquil·litat democràtica, lloat per uns amb un excés de cofoïsme i criticat per altres amb un excés de rebentisme. Probablement, el balanç té clarobscurs dins d’una tònica global positiva. Mai no havíem tingut 25 anys de democràcia i d’autonomia. 5 �Però l’experiència ens demostra que les nostres regles de joc, les nostres regles d’autogovern, les nostres institucions, poden millorar i han de millorar molt. Especialment, pel que fa a la descentralització, l’aproximació de les institucions a la ciutadania, el rendiment de comptes dels poders públics, l’administració de justícia. Finalment, l’Estatut que volem ha de ser una renovació del pacte amb tots els pobles d’Espanya, d’Europa i del món. Per a nosaltres, l’Estatut és una opció lliurement assumida, és un compromís clarament acceptat, de participar en la gran família dels pobles, de les nacions d’Espanya, d’Europa i del món, de les que parlava Anselmo Carretero. Ah! Quin personatge. Li hem de fer –i li farem- un gran homenatge. La seva intervenció l’any 1979 al casal català de Mèxic D.F., on havia tingut tanta relació amb Pere Bosch i Gimpera, fou memorable. L’Estatut que volem no és, per tant, una dissimulada declaració d’independència. Ni és una acceptació vergonyant de vassallatge. L’Estatut que volem és –en tot cas- una lliure declaració d’interdependència. Interdependència, perquè som conscients que -avui més que maiciutats, nacions, continents sencers, el món, participen activament en una mateixa història. Els catalans volem ser reconeguts com a actors en aquesta història. 6 �Aquest és l’Estatut que volem: 1) l’eina eficaç d’un govern progressista, 2) el pacte renovat d’una ciutadania democràtica, 3) el compromís de solidaritat del poble català amb la resta de pobles d’Espanya i del món. Coherents amb aquesta voluntat, els socialistes catalans i els ciutadans pel canvi hem estat, molt especialment durant aquesta darrera legislatura, uns impulsors convençuts i decidits de la reforma de l’Estatut. Nosaltres hem fet el que calia per assegurar que Catalunya tindrà un aliat a Espanya per reformar l’Estatut i millorar l’autogovern. Quina altra força política catalana pot presentar avui una aliança com aquesta? * Atenció: La batalla de l’Estatut és el que ve. I serà afortunat que sigui així,que la batalla incruenta de l’Estatut vagi marginant el terrible drama del terrorisme, que vol publicitat, sobretot. Ara als catalans ens toca resistir els atacs, convèncer i arrossegar. És així. És un combat antipàtic i a l’hora apassionant. El juguem amb una mà lligada a l’esquena, però el podem guanyar i el guanyarem. Sabeu per què? Perquè tenim els millors amics a Espanya i a fora d’Espanya, i perquè la unitat civil del poble català, que no s’ha trencat -i això ho hem d’agrair també a totes les forces polítiques catalanes- es convertirà en una basa formidable per a nosaltres en el conjunt del pobles d’Espanya. 7 �I per una altra raó: perquè la dreta espanyola ha jugat ja totes les seves armes i és pràcticament impossible que repeteixi la seva majoria absoluta. Ens trobarem per tant a partir del març amb un parlament espanyol i un equilibri de forces canviat. En el que l’estèril empat dels dos nacionalismes donarà pas a una majoria dels que volem canviar l’Estatut, atacar de forma diferent el problema basc, i posar en el centre del debat l’avenç de l’Espanya plural. En aquest escenari el debat sobre l’Estatut català serà decisiu. I el guanyarem. Perquè la meitat més un dels vots en el Congrés, fiqueu-vos-ho al cap, serà favorable al nostre Estatut, sobretot si fugim de frases plaents i anem al gra del que compta, que és l’autogovern, és a dir, la capacitat de muntar una governança catalana innovadora, al límit, que dibuixi la societat catalana d’alta qualitat que és perfectament possible i que han frustrat el desgast i, diguem-ho tot, la manca d’interès i d’energia del govern de CiU en els darrers vuit anys. Parlaré dels continguts de l’Estatut No tothom ha copsat que el nacionalisme conservador no només ha frenat vuit anys la reforma de l’Estatut que ara diu voler fer amb nosaltres, amb el catalanisme d’esquerres, sinó que ha incomplert i desfigurat en la pràctica l’Estatut del 1979. Ha incomplert la obligació estatutària de presentar al Parlament la llei electoral proporcional i representativa dels territoris. Ha incomplert la obligació de reconèixer el fet metropolità, també establerta en l’Estatut, abolint l’Àrea Metropolitana de Barcelona. 8 �Ha negat la possibilitat de que els 7 territoris reals de Catalunya, reconeguts fins i tot per la comissió Roca-Lluch, fos debatuda i votada pel Parlament que va crear la comissió i així ha deixat l’Ebre i el Pirineu sense veu a Catalunya, amb les conseqüències que ja sabem. El problema de l’Ebre no és només l’aigua: és la terra, és la gent. Finalment, el nacionalisme conservador ha renunciat a plantejar la reforma estatutària promesa pel president Pujol en relació amb el traspàs de la titularitat estatal de la televisió i ràdio públiques catalanes a la Generalitat. És per tot això que guanya terreny entre nosaltres la idea que aquests temes han de ser inclosos en l’Estatut. S’ha demostrat que l’existència i la literalitat de l’Estatut quan obliga i/o preveu determinades lleis no es garantia de que les lleis es facin si la majoria no vol. L’Estatut no pot ser en el futur buidat de fet de les seves determinacions, com ha estat el cas del 79 fins ara. Prou trampes. 25 anys són suficients. La dreta catalana, en aquest quart de segle, ha estat incapaç d’honorar l’Estatut. La nova majoria del Parlament el farà valer i el posarà al dia. El convertirem en una eina viva i respectada, estudiada a l’escola i convertida, com volia el president Rigol, en una definició operativa de les regles de la convivència a Catalunya. No pot ser un text per a especialistes i a sobre oblidat o negat. Convertir-lo en un text senzill i atractiu, que la gent faci seu, serà la principal garantia de que no es tornarà a vulnerar ni per acció ni per omissió. L’Estatut també haurà de clarificar la confusa interpretació que el govern ha fet tant de l’Estatut pròpiament dit com de l’Estatut Interior. 9 �Sóc un decidit partidari d’una Presidència, perdoneu, “presidencial”, d’un president que ho sigui de tots, de tots els ciutadans –de tots els partits, si m’apureu-, però també d’un president que vetllarà per que es respectin totes les administracions, que no estarà a la defensiva davant els alcaldes, sinó que defensarà els ajuntaments, que farà que se senti la veu dels territoris, també la del Pirineu, de l’Ebre i de la Catalunya central, i la de les àrees metropolitanes que s’hagin de crear, a Barcelona per descomptat, però també a les altres tres capitals de província actuals si es creu convenient. Tot això vol dir que hi haurà d’haver un conseller primer de debò, no un conseller primer candidat a res, ni els dos superconsellers inventats l’any 97 per motivacions similars. Jo tinc memòria. S’han d’extremar les possibilitats, dins de la Constitució, de plantejar solucions a temes que han anat sorgint d’ençà del 1979, com la possibilitat d’incloure els joves de 16 a 18 anys i els immigrants amb residència legal en els esquemes de consulta en unitats administratives de tamany reduït, com ara els districtes de les grans ciutats. I hem d’afrontar amb l’Estatut la nova organització territorial de Catalunya. Vull precisar d’entrada que evitarem tota fugida d’estudi estrictament verbal i sense efectes com la que s’ha alimentat entorn de la província única i que ens ha fet perdre anys i panys, sota l’impuls típicament evasiu i estrictament nominalista del nacionalisme conservador. De què ha servit la ficció de la província única? On és la 10 �província única? Ha servit per a que de fet cada conselleria de la Generalitat adoptés el seu mapa provincial de facto. Un garbuix. Crearem en l’Estatut les set vegueries o demarcacions i associarem més estretament els delegats del govern o veguers al funcionament del Consell Executiu. De la mateixa manera el president de la Generalitat haurà de vetllar per associar els presidents dels consells territorials elegits pels alcaldes a la discussió de les polítiques territorials. Per acabar amb el bloqueig de la Carta Municipal de Barcelona primer a Barcelona (quatre anys, per “obra i gràcia del senyor Mas”) i ara a Madrid- no descarto que les seves determinacions fonamentals puguin ser incloses com a apartat especial en l’Estatut nou. L’Estatut haurà de deixar ben clar que la ciutat de Barcelona, capital de Catalunya, no és necessàriament la seu de totes les conselleries i de tots els organismes d’abast català. La representació ordinària de l’Estat que ostenta a Catalunya el president de la Generalitat ha de ser més ben especificada en l’Estatut. En la línia que es comença a obrir pas en el document aprovat pels socialistes a Santillana de Mar, la Generalitat i el seu president han d’ostentar el comandament superior de les forces policials uniformades en el seu territori, un cop s’hagi verificat el desplegament dels Mossos d’Esquadra en tots els nostres territoris. Som partidaris d’integrar al màxim possible els contingents de la policia nacional i guàrdia civil encara residents a Catalunya en el cos policial autonòmic. La pèrdua progressiva de quadres 11 �qualificats de la intel·ligència policial a Catalunya és una descapitalització important i de remei no gens senzill. I la marxa forçada d’agents policials fora de Catalunya és un drama familiar per a molts d’ells casats aquí i amb fills en escoles catalanes i genera la pitjor de les ambaixades sobre Catalunya en la resta de les comunitats autònomes espanyoles i un niu de ressentiment que va contra els efectes positius dels missatges que aquestes comunitats reben dels seus antics emigrants residents aquí. La presència dels senadors catalans en el Senat renovat que algun dia tindrem és un tema que s’ha de substanciar en el Parlament de Catalunya en forma de proposta a debatre en el parlament espanyol. És difícil que l’Estatut pugui entrar decisivament en aquesta matèria crucial, però no tindria sentit que en el moment en què a Catalunya es considera la norma fonamental de la nostra governació, Catalunya no avancés en una definició unitària de quina ha de ser la seva voluntat i com ha de ser la seva proposta d’articulació de la cambra espanyola de les autonomies. El mateix haig de dir de la presència de Catalunya i de les restants comunitats autònomes en la Unió Europea, que ha d’estar vinculada justament al Senat de les autonomies. El Senat ha de ser format pels governs autonòmics i eventualment per una representació dels parlaments autonòmics, seguint el model federal alemany. I ha de tenir la representació de les autonomies en la Unió, en funció de les seves competències exclusives. La Conferència de Presidents aprovada en el document de Santillana és una reunió anual de tots els presidents autonòmics amb 12 �el president del Govern espanyol i és lògicament previsible que tingui lloc en un Senat en el que els presidents autonòmics tindran presència destacada en condicions a determinar. Els socialistes catalans hem estat insistents en proposar que sigui aquest Senat qui estableixi les bases del federalisme fiscal. Aquest Senat renovat i fidel a l’idea primigènia de la Constitució –que tanmateix la Constitució no podia establir perquè en el moment de la seva aprovació no existien les autonomies i si en canvi les províncies. Quin cinisme –o quina ingenuïtat- el dels dirigents del PP que han vingut a Catalunya a proclamar que congelar la Constitució espanyola és defensar-la! El primer que cal fer, ja des d’ara, és establir en el Senat una oficina de comptabilitat dels fluxes econòmics i financers de l’Espanya plural. Sense transparència no hi ha debat possible i sí només volades de coloms com la famosa reclamació de 500.000 milions de ptes/any per part de Catalunya, que el sistema Montoro/Homs de finançament aprovat l’any passat va deixar de moment en 50.000. El dany que ha fet tot això (les demandes exagerades i els pactes miserables) a la credibilitat de la Generalitat de Catalunya en matèria econòmico-financera en el món de les comunitats autònomes, és molt considerable. Ens haurem de posar ben aviat a restablir el nostre crèdit en aquest camp, en el qual certament els economistes catalans ja gaudeixen d’un respecte merescut. Permeteu-me una menció lateral molt breu als temes econòmics: Les pegues que el Govern espanyol està posant a les opa’s sorgides d’empreses catalanes, com ha estat el cas de les efectuades sobre Iberdrola i NH (i podria acabar essent el de Retevisión, esperem que 13 �no), testimonien de la inexistència palesa de transparència i joc net en la governació econòmica espanyola i en els reguladors concernits. En aquest sentit la ubicació a Catalunya i altres comunitats autònomes d’alguns d’aquests reguladors compta ja amb l’acord de José Luis Rodríguez Zapatero i el seu equip. És una garantia més que estem en condicions d’oferir i que mostrarà tot el seu sentit a partir del proper mes de març per les raons de configuració del Parlament espanyol que esgrimeixo en una altra part d’aquesta exposició. Encara haig d’afegir un comentari relacionat amb la governança econòmica i les compravendes d’empreses. L’Estatut nou no pot conviure amb un entorn fàctic de biaixos considerables en aquests camps. No serviria de res. Igual com no ha servit l’Estatut vell en coses fonamentals, que he citat i que són interiors a Catalunya, per les desviacions considerables en la seva interpretació per part del govern que hem tingut fins ara. En matèria judicial l’Estatut –amb la reforma de l’actual article 20ha d’establir el dret dels catalans (que és el dels pobles d’Espanya en general) a ser jutjats a Catalunya fins al nivell de la cassació de sentències i establir, com fa l’Estatut d’Andalusia, el rang de president del TSJC. Hi ha una sola excepció, lògica, i que permet resoldre per via excepcional, com dic, el que ara es regla i regla onerosa, perquè obliga a enviar tots els papers a Madrid en tots els casos. La salvetat es refereix al recurs d’unificació de doctrina. Si un ciutadà català és sentenciat, amb sentència havent superat la cassació, en termes menys favorables dels obtinguts, per exemple, per un ciutadà gallec per part del seu Tribunal superior, aleshores el català podria recórrer al Tribunal Suprem en unificació de doctrina, i aquest 14 �tribunal, que certament no té perquè estar a Madrid haurà de dirimir entre les doctrines dels dos tribunals autonòmics, unificant de passada la doctrina. En l’àmbit cultural i lingüístic, els socialistes catalans considerem que la Constitució obliga si més no moralment el Govern espanyol a protegir el català i les altres llengües co-oficials. No ho fa. No només no ho fa sinó que el Ministeri de Cultura financia els estudis que han de donat com a resultat la teoria àmpliament documentada, de que el català no va ser “perseguit pel ferro” sinó “condemnat per l’or”. Recordareu que la ministra va haver de donar moltes explicacions sobre aquesta matèria amb motiu d’un fals pas que li van fer donar al rei, justament parlant del catalá. La tesi dels estudiosos del ministeri era que els catalans, per interès econòmic, havien estat els factors clau en la decadència del català en els segles XVIII i XIX, més que no pas els decrets reials o les polítiques de l’estat. La tesi té exemples abundants per a ser sostinguda davant un públic més o menys ignorant, però és d’una perversitat fora de dubte, tenebrosa. No n’hi ha prou que l’Estatut proclami la oficialitat del català. És la Constitució la que és clau aquí. O el català es defensat, finançat i promogut per l’Estat que l’ha reconegut o tot ho gastaren en batalles defensives. El català ha de poder estar present en documents d’identitat, passaports, internet, matrícules i documents oficials i privats, i naturalment en els estudis hispànics fora de Catalunya, a Espanya i a l’estranger. 15 �És l’Estat qui ho ha de fer. El català o bé és una riquesa d’Espanya que Espanya defensa, o es converteix en una bandera i decau. les banderes son massa llamineres en sí mateixes per a que allò que representen avanci amb el seu flamejar. Espanya ha de defensar el català i nosaltres en l’Estatut hem de proclamar la gran veritat de que sense el castellà seríem infinitament més pobres. Però no ho podem fer ara com ara. Quan canviïn les condicions, aleshores ho farem. Per això l’Estatut ho ha de preveure. I, finalment, el nou Estatut ha de ser –com he dit abans- una eina útil per satisfer les demandes dels ciutadans de Catalunya, en unes condicions econòmiques i socials molt diferents a les de fa 25 anys. Nous fenòmens generen situacions conflictives que no havíem previst: - Baixa natalitat i envelliment accelerat de la població. - Precarietat de les relacions laborals. - Necessitat apressant de que la nostra població es familiaritzi amb les noves tecnologies –que ja no són tan noves. Ahir mateix a la Mare de Déu del Mont vaig comprovar que a Beuda i Albanyà no tenen cobertura en telefonia mòbil i dificultats en Internet. El metge mateix. I vaig pensar: Però si són els qui més ho necessiten! Segueixo. - Immigracions massives i diverses que hem de acollir –per interès i per obligació- però que hem d’acollir adequadament. 16 �- Urbanització descontrolada. - Pressió sobre els recursos naturals –l’aigua, l’aire, el paisatge, el mar, el bosc- amb la progressiva degradació del medi. Podria seguir l’enumeració de grans assumptes d’interès col·lectiu que eren poc previsibles quan es va fer l’Estatut del 79. I que, per tant, no es comptaven entre les obligacions del nostre autogovern. Avui, no podem ignorar-les. I el nostre sistema d’autogovern, el nostre Estatut ha de tenir-les en compte. Ningú no pot pensar que la Generalitat pugui quedar al marge d’aquests objectius col·lectius de la nostra societat, d’una colla de preocupacions bàsiques dels nostres conciutadans: - Per assolir una educació més adaptada al món laboral i a l’univers cultural i cívic d’avui. - Per fer compatible vida familiar i vida laboral. - Per aconseguir una sistema de salut més adequat a la nostra piràmide demogràfica. - Per a facilitar l’accés a l’habitatge digne als qui el necessiten per desplegar el seu projecte personal de vida. - I per a frenar la destrucció de recursos naturals que no podrem restaurar. 17 �FINAL Amigues i amics, vull anar acabant reflexionant un moment sobre les dues vies que s’obren davant nostre, davant els ciutadans de Catalunya. Però m’agradaria fer-ho amb 10 punts per argumentar la Millora de l’autogovern que proposem. S’han de clavar durant aquesta precampanya en el nostre cor. Els arguments, en síntesi, són: 1. L’Ambició nacional per Catalunya. Catalunya és una nació, i manifesta la seva ferma voluntat a decidir autònomament sobre el seu govern. L’Estatut és i serà de tots, no pas de cap partit. 2. L’Ambició federal de Catalunya. Catalunya vol resoldre la seva relació amb Espanya. Catalunya vol aprofundir en el caràcter federal i plural de l’Estat. 3. L’Ambició europea de Catalunya. Una Catalunya inserida a Europa, amb personalitat pròpia en allò que tenim competències per decidir. I amb un rol potent en l’euroregió mediterrània. Ah, quin terror provoca als centralistes (no vull pas dir a Madrid) el mapa, el dibuix de l’Espanya plural que proposem. Més que el mapa d’Espanya és el dibuix. 18 �4. L’Ambició social per Catalunya: una societat més justa, més pròspera i més cohesionada. Un nou Estatut i un millor govern per guanyar en eficàcia i per augmentar el benestar i no pas per apujar el volum de la retòrica patriòtica. 5. Un nou estil de govern. Un President que sàpiga escoltar i un govern que governi. I que això sigui norma, no pas excepció. 6. Una nova relació amb el govern local: Lleialtat, subsidiarietat, estratègies compartides. Recuperació de la confiança de la ciutadania en el compromís de la política. 7. Un nou compromís amb la transparència, començant per la fiscal. Una aposta per una democràcia de més qualitat i amb més control social de les institucions púbiques. 8. Un nou compromís amb la ciutadania: preponderància dels valors cívics; participació de la societat civil en els grans projectes de país. 9. Un nou compromís amb les llengües i la cultura de Catalunya. No participarem d’una política cultural estatal que no promogui el català. Fóra –és, de fet- anticonstitucional. I defensarem el castellà com una riquesa que tenim. Una dobre riquesa que cal respectar i fer respectar, a Catalunya, a Espanya i a Europa. 10. I finalment el projecte d’una Catalunya gran, de futur, en clau amb ambició i confiança. Un mapa de 19 �complicitats amb les comunitats veïnes; amb respecte mutu i sobretot apostant per un salt de qualitat i quantitat en els dissenys complementaris. * Bé amigues i amics, Fins aquí el que penso i proposo. El que els socialistes i els Ciutadans pel Canvi volem proposar als ciutadans i ciutadanes de Catalunya en aquest moment decisiu. Aquesta és la nostra via. Que té definida Una via real i realista. Una bona via. l’estratègia i compta amb els suports necessaris, un cop tingui l’aval del Parlament de Catalunya. N’hi ha cap altra, de via?. Sí. Bé, de fet, només n’hi ha una altra. La via del foc d’encenalls sobiranista. Però ho dic clarament: és una via morta. Abans de començar. Per què? Doncs perquè o bé no hi ha voluntat d’impulsar-la i els darrers quatre anys en són prova suficient, O no hi ha estratègia factible. Per molt que la retòrica sobiranista sigui brillant i enlluernadora. Ara diuen alguns (els més ardits i els més sofisticats): votarem al Maragall perquè s’estavelli i, aleshores sí, els pobles d’Espanya s’alcin per donar-nos la raó. Doncs que vagin somiant! Però mentrestant que votin pel 20 �canvi segur, per l’avenç real i tangible. L’avenç... vell mot socialista, de nou atractiu i apassionant! Jo vull un Estatut per als catalans i les catalanes del segle XXI. Un Estatut per al futur Catalunya. No allagarem innecessàriament el memorial de greuges de Catalunya amb Espanya per a poder dormir tranquils, dientnos, com Galileu “Eppur si muove”, “no avancem però la raó la tenim”. La raó la tenim, per l’hem de guanyar dia a dia. Aquest és el quid. No ens adormirem, ni amb aquesta ni amb altres cançons. Ara bé, dels nostres arguments n’hem de convèncer els ciutadans i ciutadanes de Catalunya. Ens hem d’explicar. I ens hem d’explicar bé. Hem d’explicar bé les nostres raons als catalans nacionalistes. No ens hem de justificar. No hem de demanar perdó ni permís per voler liderar el camí de Catalunya cap a la millora del seu autogovern. S’ha acabat això. Ara és a nosaltres que ens toca plantar cara. Als nacionalistes, els hem de preguntar, mirant-los als ulls, si realment pensen que socialistes i populars ofereixen les mateixes garanties i possibilitats per fer avançar l’autogovern. Fa riure haverho de dir... 21 �Els hem de preguntar si creuen que el PP, que ha bloquejat , amb la connivència de molts dirigents de CiU, qualsevol proposta de reforma o millora de l’Estatut, pot ser mai el millor aliat de Catalunya. Això és el que heu de preguntar a Artur Mas i al seu amic Josep Piqué, que negaran tres cops –i els que calgui- haver-se conegut. Es coneixen. I tant si es coneixen. Eren directors generals de la Generalitat tots dos junts, ja fa molts anys. I també hem d’explicar bé les nostres raons als qui s’hi oposen, a la reforma de l’Estatut. Hem de deixar clar que el millor reconeixement al valor de l’Estatut (i de la Constitució) és saber-lo adaptar a les condicions socials i polítiques del nostre temps. Hem de deixar clar que no volem obrir la caixa dels trons per cap frivolitat. Que la frivolitat fóra accentuar la retòrica sobiranista sense suport social. I que és una frivolitat vendre un estatut nou i seguir pactant amb el PP. I un crim condemnar a la Constitució a seguir sense Senat, condemnar la constitució a la congelació. Us demano que feu d’altaveu de la meva proposta de millora de l’autogovern. I que m’ajudeu a desmuntar l’engany dels que tant criden en campanya i després callen per quatre vots. Que vagin cridant (uns i altres) nosaltres avancem. I Catalunya també. Sense mirar enrera. Sense parar orella als insults i a les pors. Mirant l’objectiu, fit a tit. 22 �Si n’esteu convençuts sereu convincents. I si sou convincents, la societat catalana entendrà, com ha començat a entendre, que hi ha una via bona i certa, la via del consens que nosaltres impulsem i proposem. La via de l’avenç tranquil però imparable. Moltes gràcies. 23 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource L’Estatut que volem : el nou futur pels catalans Subject The topic of the resource Estatut Catalunya Eleccions Parlament de Catalunya Model social Territoris Acció política Canvi Espanya plural Campanyes Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Type The nature or genre of the resource Discurs Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Reials Drassanes de Barcelona Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-08-09 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1758/20030902_El_canvi_per_Catalunya_CCCB.pdf 7ef04b452a1cf92687fcefad56630c9a PDF Text Text El canvi per Catalunya Intervenció de Pasqual Maragall Acte al CCCB Dimarts, 2 de setembre de 2003 19:30 h �I PREÀMBUL Hi ha dos 17 d’octubre clavats a la meva memòria: L’un, el de 1986, em va posar al davant de l’empresa més gran, responsable i apassionant que un alcalde pugui somniar: la transformació de la ciutat en un període curt però intens de temps. Els Jocs van demostrar que a Catalunya som capaços de fer allò que ens proposem. L’altre 17 d’octubre, el de 1999, em va assenyalar el camí que m’ha dut fins aquí. El camí de Catalunya pam a pam, el passeig apassionant per la realitat polièdrica que és el nostre país. Aquests quatre anys m’han confirmat que vivim resignats sota una crosta de normalitat i de convivència pacífica. Però que dessota de tot això, hi ha una Catalunya que vol anar més enllà, que vol cavalcar de nou, que vol dir la seva a Espanya, que vol ser important a Europa, que vol prendre la iniciativa,... Hi ha una Catalunya que vol ser acceptada d’una vegada tal com és. Que vol deixar definitivament de ser la pàtria dels catalans d’arrel i el lloc d’arribada dels altres catalans, per a ser la pàtria de tots els catalans, dels uns i els altres sense distinció. Tan senzill com això: ser de debó un sol poble. Servir Catalunya i els meus ideals amb la mateixa força i la mateixa passió. Això és el que em mou avui en el moment d’acarar el tram final dels quatre anys que s’acaben el proper 17 d’octubre. El quatrienni s’allargarà un altre mes o quasi per designi de l’actual govern, a fi de poder encavalcar les eleccions catalanes amb les madrilenyes i reduir la campanya estricta a la mínima expressió. Tant de bo s’emportin una sorpresa i tant de bo els corruptors de Madrid s’emportin el càstig proporcionat al que rebran els qui van permetre el corromputs dins les seves files. Des d’aquí veiem clar que hauria de ser així – igual com creiem que la patètica confiança d’en Mas en la influència a Catalunya de les eleccions madrilenyes pot “backfire”, pot ofendre els catalans i castigar-lo a ell. Mireu: Ara tot depèn de nosaltres. Jo en sóc plenament conscient. Avui he vingut aquí perquè vull que vosaltres també en sigueu conscients, que estigueu plenament segurs que tenim el canvi a l’abast. A tocar de dits. I sé que si els que som aquí no només ho volem sinó que actuem en conseqüència, el canvi no se’ns pot escapar. El canvi segur el podem garantir nosaltres. Ningú més. Catalunya ens ho agrairà. I altrament no ens ho perdonarà. La política es així. Ningú no veu clar el que vindrà fins que no ve. I quan arriba el que ha d’arribar tothom ho troba evident i lògic. 2 �I, desaparegudes les maniobres i les deformacions que avui ens inquieten, el país començarà a caminar amb passa segura pel camí que la majoria volia emprendre. El carisma del poder ho canvia tot. Les paraules que ahir semblaven poderoses i temibles, semblen avui remotes i sense sentit. Les que ahir dèiem amb recança i formulàvem com un desig de vegades impossible, es tornen veritats reals i incontestables. Espolseu-vos la son! Vosaltres sou avui els posseïdors d’una veritat que demà -tot just demà- serà compartida per milions de ciutadans. El Maragall que ara anuncia impossibles, serà llegit com simplement realitzador d’evidències. Només cal una cosa: guanyar aquí i ara el cor del poble, d’un poble que ho està esperant (“amb candeletes”). Perquè el poble no té els elements de judici que nosaltres tenim per verificar que la seva esperança no és un somni sinó una realitat propera i tangible tot i que fins avui deformada per les petites veritats dels altres i la potència dels seus mitjans. 3 �En campanya tindré adversaris i adversaris respectables. El que queda de tot plegat, al final, a l’hora de votar, és tant el que haurem dit nosaltres com el que hauran dit de nosaltres, i la comparació entre una cosa i una altra. Artur Mas serà el meu adversari principal. Ha arribat fins la línia de sortida jugant amb moltes cartes. Amb un avantatge abusiu, quasi pornogràfic, sobre els altres candidats. Però, tanmateix, espero d’ell a partir d’ara la mateixa noblesa amb la que jo penso combatre’l, no pas en el terreny personal, sinó en el del projecte que representem cadascú: el de la continuïtat més o menys repintada i el del canvi segur. Espero, pel respecte que em mereixen els les ciutadanes i els ciutadans de Catalunya, que s’acabin els atacs personals que, com hem pogut comprovar, costa molt poc d’encendre i molt d’aturar. Mas concorre a aquestes eleccions amb l’esperança de l’herència d’un projecte que arriba esgotat al segle XXI. rebre Jo no pretenc encapçalar la nòmina de marmessors del pujolisme. A Catalunya ha passat una cosa molt greu, i és que el catalanisme s’ha tornat un isme personalitzat, s’ha tornat pujolisme. Jo pretenc una cosa ben evident: substituir el pujolisme de nou pel catalanisme. El nostre projecte és una alternativa real, clara, neta. Una alternativa al model de govern, als accents de govern, a l’estil i les formes de govern que hem tingut fins ara. Alguns dels meus adversaris m’han volgut retreure un excés de barcelonisme. Crec que ha estat endebades. suposat Crec que el meu barcelonisme hauria de ser considerat, vistes les coses amb noblesa, com una manifestació –modestament reeixida si m’ho permeteu— del millor catalanisme. Ni per un sol moment he oblidat que Barcelona és, a més de la meva ciutat, la capital de Catalunya. No ho vaig oblidar mai quan era alcalde, com no oblidaré mai, si sóc President, que la capital de Catalunya és un atot essencial del país. La seva force de frappe com va dir Pujol abans d’oblidar-ho amb conseqüències no pas menors. 4 �Hi ha dues coses de les que se m’acusa de manera un xic infantil: l’edat i la dependència de Madrid. La segona és per a mi, quan vaig per aquests móns de Deu i em sento a dir el que em diuen, quasi un consol – em confirma que dec ser allà on toca i que aquest país es ben complicat. I de l’edat solament puc dir que em sento enriquit per l’experiència i em faig creus, de vegades, de la audàcia ingènua i la manca de coneixement amb que vaig haver d’acarar reptes brutals. Ara en sé molt més que abans i tant ofèn a la meva dignitat l’acusació ridícula que m’adrecen com em sorprèn la ignorància dels que ho fan. El coneixement que he acumulat en anys de servei a les meves idees, a la meva ciutat i al meu país, no el canviaria per unes cames més àgils o una victòria al ping pong, que de tota manera tinc pràcticament assegurada. Referent a la dependència espanyola. Aprofito per a fer una petita protesta personal davant els creadors d’opinió. Discrepo de l’afirmació de que Aznar ens ha fet favor atacant-nos. El mal que ha fet a la imatge del socialisme català l’atac sostingut i sectari d’aquest senyor afortunadament traspassat en la política espanyola, és enorme i costarà de refer. Ha comès un error, sí; perquè inquiet per la magnitud de les seves pròpies responsabilitats en el moment de retirar-se, ha triat Catalunya i els socialistes catalans com els seus adversaris principals. Però no ens enganyem, el favor, si favor hi hagués, ens l’hem fet nosaltres mateixos, mantenint a peu i a cavall la legitimitat de la pretensió de l’Espanya plural i del paper cabdal de Catalunya en engegar el camí cap a la seva plena realització. Això arriba 25 anys després de la Constitució i quasi cent anys després que el catalanisme polític formulés el seu primer projecte concret de govern a l’ajuntament de Barcelona, amb el pressupost de cultura, que era en realitat un projecte d’educació. Ja era hora, no? No cal demanar excuses a ningú. No acabo d’entendre perquè som tan donats a demanar excuses fins i tot per a dir obvietats! A la reunió de Santillana, un company s’excusava d‘haver utilitzat la paraula federalisme abans de fer la defensa, en realitat, de l’Espanya federal. Parlant de Maragall i Aznar, sembla com si haguèssim de fer igual. Gràcies per atacar-nos! Es Vosté molt bondadós esmerçant una part de la seva infinita potencia mediàtica en la nostra humil realitat de pobres socialistes catalans. Home no! Amb tanta modèstia no anirem enlloc. I el socialisme català, modestament, això sí, ha de jugar i jugarà el rol important que els seus fundadors van voler per a ell i potser una mica més i tot. Perquè nosaltres sumarem les obligacions de socialistes amb les històriques del catalanisme, que el pujolisme, amb tot i els seus mèrits, no ha arribat a acomplir. 5 �Nosaltres, siguem realistes per mal i per bé, estem en condicions de fer-ho. I ho farem. Us ho ben prometo. Es un compromís que prenc amb plena consciència del que representa. Obriu els ulls! Anem a totes! Ens hi juguem Catalunya, la pàtria que estimem, i ens hi juguem l’Espanya plural en la que creiem. 6 �II EL CANVI NECESSARI PER A UN FUTUR SEGUR Vull explicar, en començar aquest període que serà decisiu per a Catalunya, el canvi que proposo. Vull anar desgranant una proposta que sorgeix del que he percebut que eren les preocupacions, les esperances i les aspiracions, de les catalanes i els catalans, i que comparteixo i vull fer meves. Qui vulgui ser el futur President de la Generalitat –i jo vull ser-ho-- les ha d’entendre i les ha de prendre com a prioritàries. I així ho he considerat. En les properes setmanes, explicaré què vull canviar. - Recuperar el pols vital, econòmic, social i cultural que Catalunya ha anat perdent progressivament en els darrers anys. - Reequilibrar el territori, avançar en la definició dels mapes de la Catalunya del 2020 i fer un esforç ingent en infrastructures a tot el país. - Recuperar el paper motor econòmic –i també polític- que Catalunya exercirà en el conjunt de l’Estat espanyol. - Apostar estratègicament perquè Catalunya lideri la euro-regió de la Mediterrània nord-occidental. Una proposta que amb tanta por com mala fe ha estat desqualificada i manipulada per Aznar. - Cohesionar la societat catalana per fer front a les inseguretats o incerteses de cara al nostre futur i al futur dels nostres. Recuperar l’esperança en la millora de l’habitatge i el sistema de salut. - Casar immigració i ciutadania i dur a terme un pla de xoc en un conjunt de barris determinats d’unes ciutats concretes on, en bona mesura ens juguem el futur. - Posar al capdavant de les nostres prioritats, també i molt especialment l’Educació, la Recerca, la Creació i el civisme. * No podem seguir amb la falta d’iniciativa política, social i econòmica en tots aquests camps. La ciutadania de Catalunya entén que ara ve el canvi. La clau està a fer entendre que el canvi no ha de ser de cares dins d’una mateixa família i d’un mateix estil, i d’una mateixa concepció de Catalunya i del seu govern. No. 7 �El risc més gran per a Catalunya vindria, ara, precisament de no canviar o de fer un fals canvi; de seguir mantenint més temps uns hàbits, una forma de govern, una cultura política que ja només responen a un projecte esgotat. Ara necessitem sumar, venint des de baix, totes les energies en una mateixa direcció i amb un mateix objectiu: construir una Catalunya mai vista. En el fons i en la forma. Millorant les eines bàsiques que permeten l’autogovern. Sí. Però també dibuixant i canviant els mapes del país: el de les infrastructures i les xarxes, el de l’organització del territoris per tornar la veu als set territoris de Catalunya (..) i el de les intervencions en el paisatge, que Raimon Obiols sempre reclama com un dels capitals malmesos del país. Volem millorar l’autogovern, sí. Però per què? Per pur caprici? perquè toca? Perquè ho demanen els altres partits? No. Rotundament no. Parlem de la millora l’autogovern... Perquè volem una Catalunya lliure, pròspera i ben cohesionada. I perquè volem comprometre’ns amb l’Espanya plural en un moment de gran transcendència per al conjunt de l’Estat. El moment d’avançar guiats de nou pels preceptes de la unió i la llibertat dels pobles d’Espanya. Volem reformar l’Estatut: perquè? El volem reformar per impulsar i garantir millor el progrés, el benestar i la igualtat entre els ciutadans de Catalunya. A la majoria dels ciutadans de Catalunya, no els interessaria la reforma de l’Estatut si no suposés més progrés, més benestar i més igualtat. Per això dic que la reforma de l’Estatut és només una part de la millora de l’autogovern que proposem. Un millor Estatut és una peça necessària, però no suficient. No vull confondre els catalans convertint la reforma de l’Estatut en un símbol o en l’únic camp de batalla electoral. Per a mi, l’important és entendre i aconseguir que l’Estatut reformat esdevingui una eina suficient per donar resposta a les aspiracions dels catalans. 8 �Altres vegades he dit que Catalunya s’ha convertit en un temple, durant aquests vint-i-tants anys de govern de CiU, d’ençà de 1980. També he dit que potser havíem de passar-hi, per aquí, durant uns anys. Catalunya emergia tan desenquadernada del silenci forçós i tràgic del franquisme, que potser necessitava, inicialment, un punt de severitat emocional, de transcendentalisme. Calia recuperar la memòria històrica i cultural d’abans de la guerra civil i de totes les anteriors guerres civils hispàniques; que n’hi ha hagut un munt. Però en pocs anys, el catalanisme històric s’ha anat convertint per l’hegemonia de Ciu en un nacionalisme uniforme, entotsolat, que idolatrava una puresa suposadament perduda. Un nacionalisme que rebutjava -quan no les considerava anatematotes aquelles veus que no professaven la fe i el credo establerts. Com si estiguéssim en un temple, la vitalitat de la societat catalana, ha quedat encotillada per l’uniforme d’aquesta Catalunya essencial que tendeix a immobilitzar les energies, a desanimar les noves incorporacions. Un temple amb les portes tancades. La Catalunya oficial ha tendit a fer callar el discrepant, s’expressa amb veritats massa simples i doctrinàries, i una i altra vegada tendeix a recordar, a accentuar el mals que vénen de fora. La Catalunya tancada en el temple, és incapaç de fiar-se de la rica i variada vitalitat social i cultural que conté, no sap apel·lar a l’alegria mediterrània dels seus barris i pobles, no té confiança en la imaginació i l’empenta que caracteritza el teixit social, econòmic i cultural, no gosa donar joc i protagonisme als que enriqueixen el país procedents d’altres territoris. Els catalans hem de sortir del temple i hem de convertir el país en àgora. El moment de transició que viu el món obre possibilitats inèdites per a Catalunya si és capaç de situar-se a l’altura que li correspon, a l’altura del seu extraordinari potencial, a l’altura del que ha sigut en els seus millors moments - un país innovador, creatiu, emprenedor, especialment avançat en el seu dinamisme social, econòmic, pedagògic, intel.lectual i artístic. - Un país de radicalitat democràtica, que vetlli molt especialment per la qualitat i la transparència de les seves institucions. - Un país plural, gràcies al seus sistema de mitjans de comunicació públics i privats; en el que siguem capaços de fer les dues grans devolucions pendents: la de la propietat de TV3 i els mitjans de la CCRTV de l’Estat a Catalunya i la del control d’aquests mitjans del govern de la Generalitat al Parlament. - un país integrador, capaç d’incorporar la diversitat i de preservar alhora la seva identitat, en una renovada voluntat d’unitat civil i de futur compartit - un país amb unes ciutats que han esdevingut model de referència internacional. 9 �- Un país europeu. Amb vocació de liderar l’arc mediterrani. La Catalunya que veig a l’horitzó m’exalta i m’inquieta. M’exalta perquè la sé possible, perquè sé com arribar-hi, perquè comporta la realització d’un somni compartit, i que ens durà més enllà del que ningú mai no va poder imaginar en el passat. M’inquieta perquè hi ha inèrcies que poden engavanyar-nos, que poden entretenir-nos en les anècdotes fins a fer-nos perdre el tren. Catalunya ha de passar pàgina. I ha de mirar el futur amb ambició. Hem de desterrar d’una vegada els tòpics defensius. Ens cal, com l’aire que respirem, que Catalunya afirmi que té ambició com a país. I la té. Però també em preocupa la degradació de les expectatives de la gent que s’ha produït aquí a Catalunya, i amb menys força a tot arreu en els darrers anys. III UNA SOCIETAT COHESIONADA PER A UN FUTUR SEGUR Ara us haig de parlar de la vida de cada dia. Estem menys segurs. En la feina, al carrer, en el barri, en la carretera, en la urbanització enmig del bosc, però també en la joventut i en la vellesa, en tenir un fill, en la malaltia, En acabar els estudis, en el propi domicili quan les relacions, influïdes potser per la inseguretat general es tornen violentes, en les dones afectades per tot això, quan justament la societat s’està obrint a la seva plena autonomia personal. I estem menys segurs, sobretot, deixeu-m’ho dir, en el món obert, en el que tot es possible, l’autodestrucció rampant produïda pel menyspreu del medi i l’autodestrucció derivada del terrorisme i de la reacció visceral contra el terror. Hi han solucions contra aquestes inseguretats. No són fàcils. Però aquí i ara en sabem un niu de com enfrontar-les, especialment en aquells temes que depenen més directament de nosaltres. I el govern de la Generalitat haurà de convertir les pors en seguretats per guanyar la confiança necessària en el futur. Això és el canvi. Voldria que l’acció del futur govern de Catalunya ens fes avançar en el camí de canviar els rostres de la por pels de la seguretat i les certeses. 10 �1.- La certesa de disposar d’una sanitat pública, eficient, ràpida, atenta, professional, universal. Allargar la durada de la visita mèdica voldrà dir un futur més segur. 2.- L’esperança de trobar un habitatge digne i viable econòmicament per als joves que busquen el camí de la seva pròpia vida. Construir 40.000 habitatges de protecció oficial en 4 anys voldrà dir un futur més segur. 3.- La seguretat en el treball. Tant la física com la de l’estabilitat laboral. Dues garanties per a un futur més segur. 4.- La seguretat a les carreteres. Més i millors vies de comunicació voldrà dir un futur més segur. 5.- La tranquil·litat als carrers i barris i pobles d’arreu de Catalunya. Barris i pobles segurs ens faran confiar en el present i en el futur. 6.- L’esperança de poder envellir a casa amb els nostres o en companyia, sense la por de no saber esquivar el llindar de la pobresa. Millorar l’assistència domiciliària voldrà dir un futur més segur. 7.- El compromís a lluitar amb contundència contra qualsevol manifestació de la violència de gènere ha de retornar, així mateix, la seguretat a milers i milers de famílies avui atelnallades per una amenaça absolutament injustificable. 8.- La confiança d’arribar a la igualtat en les oportunitats d’accedir al món laboral i de conciliar-lo amb el familiar. La formació de 250.000 persones en quatre anys, voldrà dir, un futur més just i més segur. També cal que els temors i les incerteses esdevinguin seguretats en el futur en el camp de l’educació i la cultura. - Hem de tenir la certesa que l’Educació serà una prioritat del Govern. Una prioritat estratègica, perquè, repeteixo, en l’educació estem fent l’aposta més compromesa en el futur que volem per als nostres. Com a ciutadans i com a col·lectivitat. - Hem de tenir, a més, la certesa que l’Educació de qualitat, integradora i compromesa serà un dels principals antídots contra les incerteses que la immigració genera i contra els riscos que es poden derivar d’aquesta incertesa. - Hem de tenir la seguretat que també la identitat cultural i lingüística reposarà sobre els fonaments de la inclusió, la pluralitat i la defensa de la diversitat. Per això reclamo de l’Estat un compromís veritable amb la seva riquesa lingüística, tant com demano que s’acceptin la riquesa de llengües de Catalunya. - La nostra cultura, rica com és, sobreviurà evolucionant, transformant-se, si sabem alliberar-nos de la por, si gosem construir el mirall del futur en una societat madura, crítica, rigorosa, i alhora oberta, permeable, franca i generosa. Això la farà forta. La farà segura, li obrirà els camins del futur. - Però cultura vol dir també CIVISME. I en això hi posarem els cinc sentits. 11 �* Sé que les eleccions es guanyen o es perden en les coses de cada dia. La democràcia és una eina que fa que la gent voti un diumenge, un dia que plou i hi ha gent que no surt de casa, o a l’inrevés. Un dia que ve desprès d’un altre dia, o en una setmana que ve després d’una setmana en la qual s’ha votat una altra cosa o s’ha declarat una guerra o els terroristes -ho sabem per experiència- solen matar. Però, sobretot, les eleccions arriben en un any en el que la gent ha millorat o no la seva percepció de la seguretat i la inseguretat, ha cobrat un augment de sou o ha obtingut una desgravació fiscal, ha perdut el pis per un desnonament, ha tingut un accident a la família, ha vist empitjorar el barri o l’escola dels nanos per l’arribada de nova gent etc. Una miríada d’impressions individuals i l’efecte dels mitjans i els missatges dels partits conformen la psicologia col·lectiva del dia de les eleccions. Però sota aquesta pluja de factors que influeixen, hi ha l’ànima del poble que madura una opinió pròpia, determinant, intuïtiva, secreta. Ni tan sols les enquestes més refinades l’endevinen. És en la connexió que s’estableix entre el polític i aquesta ànima popular discreta que es verifica la química del consens o del rebuig. I quan dic el polític no vull dir exclusivament el líder, el candidat. Em refereixo a un subjecte col·lectiu del que vosaltres formeu part destacada. 12 �IV EL MEU COMPROMÍS PERSONAL AMB LES CATALANES I ELS CATALANS Sóc fill d’una dona nascuda a Bilbao, que era filla de sabeterets alacantins, republicana, alumna de l’Instituto Escuela, catalana d’adopció i fidel a les seves arrels de joventut, a les seves amistats, sovint exiliades a América. Una dona que va formar, amb el meu pare, una casa oberta als joves antifranquistes i al diàleg franc. El meu pare va ser un devot del seu, del poeta que va cridar, des de l’afecte i la decepció, “Adéu Espanya” però que va fer L’Himne ibèric i va acabar llençant el “Visca Espanya” a la cara dels espanyolistes que empobrien la pàtria comuna. Que la reduïen a poca cosa, a una construcció política i cultural petita, escarransida, sense grandesa, negativa, més enemiga dels seus pobles que conscient de la seva pluralitat, que és justament la seva riquesa, allò que la fa interessant – com em deia fa poc a Barcelona Jorge Sampaio, el president de Portugal. (...) El naixement de l’Europa Unida ens obre la porta a la reconstrucció d’aquest passat sobre bases noves i a la projecció d’una societat políticament, econòmica i culturalment avançada, en la qual Catalunya ha d’estar ben posicionada, al davant de tot, igual com està més ben ubicada geogràfica i històricament en la frontissa entre la península i el cor d’Europa. * Voldria acabar formulant davant vostre un compromís de caràcter personal: Avui m’heu escoltat. Si els ciutadans de Catalunya em fan confiança i sóc el futur president de la Generalitat, vull que una trobada com aquesta es produeixi periòdicament. Però no pas perquè m’escolteu només a mi, sinó per poder dialogar amb tots vosaltres. Amb tots i cadascun de vosaltres. Vull creure que farem possible l’àgora de què abans us he parlat. Jo hi compto. Compto amb tots vosaltres. Moltes gràcies. 13 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource El canvi per Catalunya Subject The topic of the resource Campanyes Canvi Catalunya Eleccions Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) Model social Territoris Acció política Ciutadania Catalanisme Estatut Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Type The nature or genre of the resource Discurs Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. CCCB Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-09-02 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1757/0000001380.pdf f67cd953a08feef2019e57b709f32a07 PDF Text Text Un futuro posible:preservar identidades, compartir proyectos Conferència pronunciada per Pasqual Maragall a Bilbao 1.Quiero empezar mi intervención de esta tarde manifestando mi más radical repulsa al último atentado de eta, en Andoain, que costó la vida a Joseba Pagazaurtundua. Esta condena no admite matiz posible. Y este atentado tampoco admite silencio posible. El silencio, en el País Vasco, es hoy sinónimo de asentimiento, de demasiadas complicidades con el terror. Sólo por la palabra llegará la paz a Euskadi. Y no avanzaremos ni un milímetro en este camino, si lo transitan solamente –y mucho menos aún si nos conducen- corazones de hielo, como dijo Maite Pagazaurtundua. El silencio del alcalde de Andoain es políticamente inmoral. También aquí sin paliativos. Inmoral porqué no se puede callar ante el asesinato de un ciudadano. Inmoral porque un alcalde no puede callar ante el asesinato del jefe de su policía municipal. Déjenme que lo diga claro y sin matices: yo habría votado la moción de censura contra el alcalde de Andoain, por encima de cualquiera otra consideración de coyuntura o cálculo electoral, dando prioridad a la exigencia moral y a mi convicción que nadie que no condene la muerte de una persona, de un servidor de su propia administración, puede seguir un minuto más como alcalde. Era un gesto de dignidad política. 2.- Dicho esto, quiero hablarles esta tarde desde el máximo respeto a los ciudadanos vascos y a sus instituciones. No tengo la pretensión de hablarles de los problemas del País Vasco desde la distancia, ni mucho menos impartir lecciones sobre lo que debe hacerse para resolverlos. Pero si les ruego que acepten que mi aproximación a su situación está hecha desde una cierta pasión positiva, desde una voluntad de empatía. Quiero plantearles una reflexión respetuosa con la convicción de que los problemas de los vascos sólo pueden resolverlos los vascos, en democracia y desde las instituciones y las leyes de que nos hemos dotado. Mi reflexión se orienta hacia lo que podemos hacer desde Catalunya para crear unas condiciones mejores que las actuales para ayudar a que el pueblo vasco avance hacia una solución de futuro. 3.-Pero antes de hacerlo creo que también es mi deber dejar sentada una petición que reiteradamente he planteado a los máximos representantes institucionales de Euskadi: la COMPASIÓN con las víctimas del terrorismo ... Compasión, no como sentimiento cristiano, sino padecer con, ser capaces de ponerse en el lugar del otro, de compartir su dolor, su angustia, su temor, su esperanza ... Compasión humana, de persona a persona ... Y compasión política, de partido a partido, con el mensaje profundo de que hay esperanza en este pueblo de un futuro reconciliado ... Creo que para construir un futuro posible de Euskadi no basta con desear y trabajar sin descanso para acabar con ETA, para aplicar la ley, para desterrar la desigualdad política que supone que unos ciudadanos, servidores de lo público, tengan que ser protegidos para poder ejercer su noble función ... Además hay que crear un clima moral que lo haga posible y, sobre todo, que haga posible el día después ... A este clima moral es a lo que llamo compasión ... 4.-Vuelvo al núcleo de mi reflexión: ¿qué se puede -que se debe- hacer desde Catalunya? Hace tiempo que mantengo una polémica amistosa con el presidente de la Generalitat sobre la conveniencia de que Catalunya se implique en la solución del problema vasco y, en consecuencia en la construcción de una nueva España. No se trata de promover una actitud de ingerencia en la política vasca. Ni mucho menos. Se trata de promover una actitud mucho más activa en la política española para intentar sacarla del callejón sin salida al que a mi juicio la están llevando lo que denomino los tres nacionalismos que nos gobiernan. Entiendo que desde Catalunya tenemos el deber y la oportunidad de hacer dos cosas: -Progresar en nuestro modelo de autogobierno en el sentido de superar la etapa de mera afirmación identitaria. -Promover la idea y el proyecto de una España plural. En el convencimiento de que haciendo lo primero ayudamos a avanzar en el segundo de los objetivos; y viceversa. 5.-En primer lugar: afianzar un modelo de autogobierno de Catalunya que suponga un nuevo paso adelante ... Vengo diciendo en los últimos tiempos que los primeros veintitrés años de autogobierno estatutario en Catalunya constituyen tan sólo el prólogo de lo que puede y debe ser el autogobierno pleno de Catalunya. �Unos veintitrés años en los que la afirmación identitaria ha sido prioritaria y en los que se ha dejado de lado la preocupación por una estrategia de futuro, por construir un proyecto que puedan compartir todos los ciudadanos de Catalunya, sea cual sea su manera personal de vivir el sentimiento nacional. ¿Acaso son excluyentes los propósitos de preservar identidades y de compartir proyectos? En pura corrección política tendría que decirles que se trata de una disyuntiva falsa, que es deseable y posible que ambos propósitos convivan en la dinámica de una sociedad. Creo que es así y que una sociedad madura debe ser capaz de encontrar el equilibrio entre sus raíces y sus esperanzas. Pero hay momentos en la vida de un país en que hay que decidir la dirección y el sentido de su rumbo … Y no es lo mismo hacerlo con una omnipresente obsesión por el pasado, por afirmar la identidad, por reforzar el vínculo comunitario … que hacerlo con la determinación de mirar hacia el futuro, de construir un proyecto atractivo para nuestros hijos. En hermosas palabras de un socialista catalán de los años treinta del siglo pasado, Rafael Campalans,: “Catalunya no es la historia que nos han contado, sino la historia que nosotros queremos escribir. No es el culto a los antepasados, sino el culto a los hijos que aún han de venir” ... Permítanme una referencia a lo que ha venido en llamarse el “modelo catalán”, que no sé si no es otra cosa que una manifestación de una cierta vanidad provinciana ... En todo caso entiendo que debe ser algo definido por dos características relevantes: -Que es posible a la vez el pleno autogobierno de Catalunya y formar parte activamente de la España democrática y plural. -Que la sociedad catalana no ha de estar dividida por la “cuestión nacional”, que la línea divisoria fundamental de la confrontación política no ha de ser la que separa nacionalistas de “no-nacionalistas”. Repito que no queremos ni podemos dar lecciones. Pero en la medida que este modelo idealizado es compartido por una amplia mayoría de catalanes, los responsables políticos tenemos la obligación de convertirlo en una realidad tangible y también útil para todos. 6.-En segundo lugar, desde Catalunya tenemos el deber de impulsar el proyecto necesario y posible de la España plural. -Necesario porqué no hay otras vías transitables en la Europa de hoy ... -Posible, si entre todos creamos las condiciones políticas ... -Si no sucumbimos al odio que quiere instalar el terrorismo en la agenda política ... -Si resistimos a la tentación de renunciar al debate político, a la diferencia, al pluralismo en aras a una unanimidad que representa la muerte del futuro ... Los demócratas tenemos como primer deber compartido luchar contra el terror. Y desde esta prioridad, no podemos renunciar a nuestros proyectos, a nuestras diferencias, a nuestro diálogo, a nuestra capacidad de ponernos de acuerdo en procesos que trasciendan el presente . No podemos, en definitiva, renunciar a la política . Estoy convencido de que España –y con ella Cataluña ... y Euskadi- necesitan de un proyecto de realismo político y ambición colectiva como lo es el de la España plural. -Realismo en su desarrollo: hay que trabajar con una Constitución y unos Estatutos que no son intocables y en el escenario diseñado para las instituciones democráticas por la Unión Europea. -Ambicioso en sus objetivos: dar respuesta satisfactoria a las aspiraciones de los pueblos de España para este siglo. Una España plural que ha de nacer de la periferia geográfica sin que nunca más pueda ser considerada periferia política... Una nueva concepción política de España: la España federal. Una nueva configuración económica de España: la España red. Esta transformación de España no será posible mientras sea gobernada por el más rancio nacionalismo de los gobernantes que ha tenido este país desde la llegada de la democracia. La España plural solamente podrá construirse desde la superación de la España Una, levantada a golpe de sentimientos identitarios en singular, y su sustitución por una España-proyecto en el que todos los que formamos parte de la primera persona del plural nos sintamos cómodos. Plural y red son conceptos incompatibles con los viejos prejuicios esgrimidos por el nacionalismo del centro: insolidaridad territorial, privilegios, unidad de destino universal. Hay que poder vivir, prosperar y realizarse individualmente y colectivamente sin pasar por el centro. Hay que respetar Madrid y lo que representa, que es mucho e importante, pero no podemos renunciar a un horizonte más amplio de legítima ambición para nuestros proyectos. 7.-Catalunya i Euskadi en la España plural ... En términos económicos y de desarrollo de la España-red, el eje País Vasco-Catalunya adquiere un valor estratégico evidente, imposible de configurar y rentabilizar en la actual �concepción radial de España. -Tenemos un interés común en fomentar nuestras economías. Las más competitivas de España y con un alto grado de complementariedad. -Podríamos y tendríamos que hacer muchas cosas en común y les ruego que tomen en consideración esta oferta. -Podríamos y tendríamos que potenciar la presencia de los intereses vascos y catalanes en sectores estratégicos como la energía, las telecomunicaciones y las infraestructuras, en los que quizás convenga ir juntos para estar de verdad en condiciones de plantearnos objetivos realmente ambiciosos. Por ejemplo: No tiene sentido en la Europa de hoy una red ferroviaria de alta velocidad que no dibuje el eje ferroviario Barcelona-Valencia, o si se quiere, Almería-Marsella y que no dibuje el eje cantábrico, cosa que inició el Informe del Banco Mundial de 1960 con Bilbao-Behovia y La Junquera-Murcia y que luego se abandonó. Ni tiene sen tido una España en red sin el eje Bilbao-Barcelona. La España de las autonomías ha olvidado curiosamente cosas tan elementales como éstas. La España de las autonomías es un concepto, un concepto político y jurídico, pero es también un mapa, y no sólo un mapa de fronteras regionales, sino un mapa de conexiones entre esas regiones. Si no es así, no será un concepto efectivo, actuante, material y positivo. 8.-No quiero terminar esta primera parte sin volver al País Vasco para hacer el elogio de la necesidad indispensable de una fuerza política que cumpla con el deber ineludible de convertir el diálogo democrático en su norte de acción, su razón de ser. Hoy por hoy estoy convencido que esta fuerza política tiene un nombre: el Partido Socialista de Euskadi. Un Partido que cuenta con la doble legitimidad de su compromiso profundo con el autogobierno de Euskadi y de su compromiso por la libertad de todos los ciudadanos y las ciudadanas de este país sometidos a un chantaje colectivo. Un compromiso con el autogobierno demostrado a lo largo de la historia contemporánea de Euskadi y -más allá de lo razonablemente exigible- durante los años en que compartió las responsabilidades de gobierno con el Partido Nacionalista Vasco. Un compromiso con la libertad frente al terror, asumido con el coraje cotidiano y anónimo de miles y miles de hombres y mujeres que reafirman su esperanza en una Euskadi libre y en paz. Es el coraje de los Rabin, de los Hume que fueron capaces de forjar, en condiciones tan difíciles como las de esta hora de Euskadi, un futuro de paz para sus pueblos, convencidos que la condición de la paz es el acuerdo y no la victoria. Ahora nos acercamos al momento de la verdad. En un año cuatro elecciones, por orden creciente: locales, autonómicas, generales, europeas. Conviene ir aclarando conceptos. Aquí nos gobiernan tres nacionalismos: el español, el catalán y el vasco. A escala mundial nos gobierna el nacionalismo americano, matizado afortunadamente por las influencias de ONU y Unión Europea. Esos nacionalismos no nos están resolviendo los temas que tenemos pendientes como catalanes, vascos, españoles y europeos, ni tampoco como ciudadanos del mundo. España va bien. Todo es relativo en este mundo. España va bien en los últimos 25 años, comparados con los 75 anteriores, de 1898 para acá. Catalunya va mejor que nunca desde 1714, aunque el siglo XVIII, políticamente horrendo, fue bueno económicamente, y el XIX y el XX tuvieron fases de progreso fulgurante, en la cultura, en la política y en la economía. Pero estamos en un punto de giro, en un recodo interesante de nuestra historia. Dejemos Europa y el mundo para el final o para otro momento. ¿Cuál es exactamente nuestra situación local? La Constitución y los Estatutos son correctos, puesto que nos han permitido llegar hasta aquí. Pero hay fatiga en sus materiales. Indicios: el anterior presidente del Tribunal Constitucional se retira pidiendo una relectura conjunta del bloque constitucional- estatutario y su compactación y adecuación. Más indicios: el actual presidente del TC entra en el cargo como elefante en cacharrería, declarando que no hay diferencia entre nacionalidades históricas y las que no lo son, puesto que, según cree, todas lo son de algún modo. Y se apoya para ello en una lectura de los 17 Estatutos que muestra, es cierto, distintas interpretaciones de los términos “nacionalidad”o “comunidad histórica”o “región”. Una parte de las Comunidades Autónomas, las que se consideran más históricas, porque tienen lengua propia y tuvieron Estatuto en los años 30 del siglo pasado (hechos ambos referidos en la Constitución), consideran que peligra la hasta ahora útil ambigüedad de la Carta Magna. (Es sabido que Napoleón prefería Constituciones breves y ambiguas. Probablemente la ambigüedad sea obligada para reflejar sin ruptura el acuerdo de no entrar en lo que divide a los constituyentes y limitarse a lo que los une. En cuanto por un lado o por otro se pretende reducir la ambigüedad – algo que en algún momento �hay que abordar, probablemente ahora – debe saberse que peligra el equilibrio inicial y que habrá que buscar otro más avanzado, más elevado) Pero sigamos investigando el estado actual de conservación de los textos legales de hace un cuarto de siglo. Todos los partidos excepto el actualmente gobernante en España piden la reforma del Senado para cumplir con la exigencia (artº 69.1 de la CE) de hacer del Senado la cámara de los territorios o autonomías y no una mera representación de las provincias. El Partido Popular lo asumió en 1996, para abandonar luego ese objetivo, quizás porque cayó en la cuenta de que incluso perdiendo la mayoría en el Congreso podría tal vez, con el Senado actual, mantener una posibilidad de bloquear o al menos de alejar en el tiempo eventuales cambios en las leyes. Otro factor de incomodidad: el País Vasco no estuvo representado en la redacción del texto constitucional de forma suficiente a juicio del partido nacionalista que gobierna hoy Euskadi, de modo que sus representantes se abstuvieron en la votación del mismo. Último y más relevante elemento a considerar: hemos entrado en Europa. Y sus Tratados, que en su momento ratificamos y son ley en España, aparte de absorber parte de la soberanía que definía la CE como propia de nuestro estado (moneda, fronteras, y progresivamente defensa) establecen principios avanzados y muy adecuados para regular nuestra propia gobernación, por ejemplo el principio de subsidiariedad, en virtud del cual nada de lo que pueda hacerse cerca de la ciudadanía debe hacerse lejos. O el de proporcionalidad, que veta el exceso de medios del gobierno lejano en la persecución de sus fines legítimos. (En virtud de este principio se excluiría, por ejemplo, que el estado interviniera en la solución del tema del “botellón”, en el barrio de Malasaña de Madrid; quizás ni tan solo la autonomía debería intervenir, bastándose la ciudad para ello.) Es más: los Tratados reconocen que los gobiernos subestatales dotados de determinadas competencias exclusivas pueden estar presentes en los Consejos de ministros de esas materias e incluso representar a la nación-estado (como hacen los länder alemanes, por ejemplo en los Consejos de ministros de Cultura). (Curiosamente un documento del Ministerio de Administraciones Públicas niega a las comunidades españolas esas posibilidades, afirmando que el federalismo alemán es homogéneo y el español, no: el español, señala ese documento, es asimétrico. Santa palabra, que yo trato de no utilizar, por prudencia.) No voy a añadir, por no alargar más el análisis de las causas de envejecimiento de nuestra Constitución, y por coherencia, el demoledor recuento que hizo Joaquín Leguina, de los derechos consagrados en ella y que no se han hecho efectivos (entre ellos, por ejemplo, el derecho a la vivienda). Posiblemente no se trate ahí de envejecimiento actual sino de ingenuidad inicial, algo que todas las constituciones comportan – no la que menos la de los EEUU cuando proclama el derecho de sus ciudadanos a la persecución de la felicidad. Si no hemos cambiado ya la Constitución, vistos los datos, es por la prudencia extrema que nos sugiere la consideración, siquiera somera o inconsciente, de las barbaridades que cometimos antes de que Ella (con mayúscula) existiera. No es descabellado sin embargo, por lo dicho, temer que la prudencia nos haga aparecer insensatos a los ojos de algunos agudos observadores de hoy y, lo que sería peor, de la mayoría de los de mañana (¡cómo no se dieron cuenta! dirán entonces) Vayamos ahora a por la evolución de los formatos políticos que se han ido adoptando en el último cuarto de siglo: hemos hecho un ciclo completo o casi completo de todas las alternativas posibles. Hemos tenido en el estado gobiernos socialistas y gobiernos conservadores, ambos en sus dos variantes: mayoría absoluta y mayoría relativa. Y por tanto períodos de mayor peso (teórico) de los nacionalismos periféricos y otros de exclusiva influencia de los partidos de ámbito estatal. Hemos tenido en Euskadi una preautonomía presidida por un socialista, gobiernos de coalición con vicelehendakaris socialistas (Ramón Jáuregui, Fernando Buesa) y gobiernos exclusivamente nacionalistas. En Catalunya, después de la victoria de los socialistas y la izquierda en 1977 – la mancha roja de Europa, recuerdan? – tuvimos (qué generosidad la nuestra) gobierno de unidad presidido por Tarradellas, con Narcís Serra como ministro estrella, y luego gobiernos nacionalistas, minoritarios y mayoritarios. El último de ellos, minoritario, con el soporte parlamentario del Partido Popular. Este hecho, inédito en nuestra historia política, amalgamado con el apoyo del nacionalismo catalán al nacionalismo español en las Cortes españolas, está en la base de la crisis profunda de nuestros nacionalistas, debida también al cansancio de más de veinte años de gobernación ininterrumpida. Ello permite que mucha gente comprenda que estamos ante un posible cambio histórico en Catalunya, que va a tener consecuencias serias, muy serias, en la gobernación española. No imagino a los nacionalistas catalanes, desde la oposición en Catalunya, apoyando a un gobierno minoritario del partido nacionalista español en Madrid: sería un suicidio político. Preparémonos para un situación nueva, “si Dios quiere”. Y sepan ustedes que vamos a manejarla con determinación, conscientes de lo que se va exigir de nosotros, tanto en el sentido de la sensatez y la moderación, como en el de la fidelidad al objetivo de una Catalunya potente y una España plural y �efectivamente reconciliada con esa pluralidad que es substantiva y constitucional. No me va a temblar el pulso en esas circunstancias para hacer realidad esos objetivos. Hay otros indicios de que España se ha ido preparando para ese nuevo panorama del segundo cuarto de siglo constitucional. Media España (básicamente el Norte y el Sur) está en posiciones más bien inclinadas o a la izquierda o al nacionalismo periférico – con la salvedad, precaria hoy, de Galicia. La otra media (la franja central) está en la derecha o centro derecha. La línea divisoria virtual que va de Asturias a las Baleares es bastante elocuente en ese sentido. En 1981, todavía con el gobierno inicial (UCD) en plaza, pasamos la prueba de un golpe de estado. Hace poco la opinión pública ha sabido que el 27 de Octubre del año siguiente, a un día de las elecciones generales, se desarmó un segundo golpe, con un sigilo que sólo podía obtenerse con un alto grado de lealtad entre gobierno y oposición. Eso es algo que en los últimos años se ha debilitado, a pesar de la actitud moderada de la dirigencia del partido socialista en ese terreno – moderación que le valió hasta hace poco al secretario general socialista ironías feroces, incluso en medios no alejados de su ideología. El pacto anti terrorista es la más evidente prueba de lealtad de los últimos años. A lo que voy es a lo siguiente: poco nos queda ya por experimentar antes de decidirnos a dar un paso adelante y adecuarnos a las nuevas realidades, a la realidad europea en la que estamos y a la realidad española que hemos ido construyendo. No lo digo por un prurito de realismo, ni por un deseo innecesario de aggiornamento. Lo digo por prudencia. Por no forzar demasiado la elasticidad de unas normas que han dado muy buen resultado pero que no merecen mayor abuso. Deseo que Catalunya dé un paso adelante y participe de forma más clara, más ambiciosa, en el mejor sentido de la palabra, y más confiada, en la gobernación de España, y en el diseño evolutivo de esa gobernación. Siento que esa mayor participación es deseo de mis conciudadanos y alternativa a determinados cálculos soberanistas, perfectamente sustentables, es cierto, en las circunstancias actuales, que he descrito antes. Tales cálculos no responden con exactitud a la voluntad mayoritaria de los catalanes, que es más inteligente y más positiva, igualmente ambiciosa, pero más cauta. Y es mejor entendida en Europa. En una Europa en la que tantos pequeños países van a entrar, sino con derecho de veto, sí con derecho al voto, va a ser difícil, muy difícil, que algunos grandes países compuestos, como la República Federal, el Reino Unido o España, no se abran en su interior a una mayor movilidad de los pueblos o regiones que los componen y a una cierta presencia de los mismos en el escenario europeo. Creo también que sin esa implicación abierta de Catalunya en la España plural no hay salida para el proyecto constituyente inicial, que la dibujaba claramente. Añado que sin esa apertura de miras y sin la correspondiente sensación de comodidad por parte de Catalunya en el proyecto español, sensación a la que se refería recientemente Rodríguez Zapatero, no habrá solución para el drama que está viviendo Euskadi, o mejor, que estamos viviendo todos en Euskadi. Lo digo porque en algún nivel más o menos consciente de las estrategias políticas españolas puede anidar el temor de que una solución excepcional para el País Vasco dé la señal de partida para una reclamación catalana de excepcionalidad, que pudiera no caber en el marco de la elasticidad permisible de nuestro sistema político. Catalunya es consciente de que el País Vasco y Navarra, por circunstancias históricas y geográficas, por argumentos de tamaño y de tradición, tienen y van a tener un régimen técnicamente “excepcional”, foral, no común. Y Catalunya quiere que se sepa que lo nuestro es distinto. No queremos un régimen de favor ni de excepción, dicho sea sin ánimo de ofender a nadie. Queremos una España distinta. No distinta sino conforme a lo que entendemos que promete la Constitución y que se ha ido marchitando o que se puede marchitar si no evolucionamos. Un país que evolucione hacia el reconocimiento no solo literal sino cordial de su pluralidad, de sus lenguas, de sus culturas. Reconocimiento efectivo y defensa de la pluralidad por parte del Estado, y correlativa afirmación por parte de Catalunya del capital inmenso que es para nosotros el castellano y la convivencia de los pueblos de España. Si ésta vía es posible, Catalunya no será mera espectadora. Jugará fuerte la carta de España. Y el País Vasco podrá buscar con más tranquilidad una solución bloqueada en parte por errores propios, seguro, pero en parte también por errores ajenos, por el temor a que cunda el ejemplo y a que la excepción suplante a la regla. Esa es mi esperanza. Voy a trabajar intensamente por ella. Y me place poder compartirla con ustedes, en la ciudad en la que se estableció mi abuelo, un zapatero de Monóvar, y en la que nació mi madre. Vamos a ver si recuperamos la vieja y pacífica rivalidad-amistad entre Barcelona y Bilbao, entre Catalunya y Euskadi, sin la cual España no sería lo que es, y sobre todo no sería lo que puede llegar a ser. Muchas gracias. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Un futuro posible: preservar identidades, compartir proyectos Language A language of the resource Castellà Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Bilbao Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Subject The topic of the resource Identitat col·lectiva Espanya País Basc Catalunya Territoris Acció política Federalisme Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-02-20 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1756/0000001346.pdf fc132bdaa9eb7aa4a80304fde2a09986 PDF Text Text CONFERENCIA DE PASQUAL MARAGALL EN EL CLUB SIGLO XXI Madrid, 24 de marzo de 2003 1. Hacer política en tiempos de crisis He de confesarles que contemplo con asombro la atención hiperbólica con que algunos sectores siguen mis actuaciones y mis opiniones políticas. Con un afán desmesurado - a mi juicio- enfatizan en mi trayectoria lo que creen salidas de tono, peligrosas derivas, etc. Más allá del empeño partidista - que existe - creo advertir en esta actitud un reproche de fondo que no es otro que el de no seguir el guión de lo políticamente correcto. Un guión que pretende achicar sensiblemente el terreno de juego de nuestra vida política, en el que unos pocos asuntos son de recibo y todo lo que se salga de ellos resulta una impertinencia. Quiero aclararles antes de empezar que soy de los que no acepto estas reglas de juego. No se trata de una actitud irresponsable. Bien al contrario, mi actitud responde a un sentido de la responsabilidad: estoy convencido de que faltaría a mi deber si, por causa del problema terrorista y de los ineludibles deberes de prudencia y lealtad que comporta, renunciara a plantear un proyecto de futuro para Cataluña y para España. Es más: creo que sin este esfuerzo no encontraremos la salida definitiva al desafío que nos plantea el terror. Las situaciones de crisis no se resuelven con el silencio de la política. Determinadas situaciones, no todas, requieren más política, más palabra razonada, más diálogo, más propuestas ... y con todo ello más confrontación y más vigor democrático. 1 �Así interpreto mi responsabilidad de político y a ella procuro ajustar mis intervenciones públicas. ****** Lo primero que quiero decirles hoy: 2. Superar la indiferencia entre Cataluña y España Uno de los propósitos de mi intervención de esta tarde es manifestarles con toda claridad que en Cataluña se va a producir un cambio político y que este cambio no tan sólo se va a notar en Cataluña, sino que tendrá consecuencias muy serias para España. Y mi pretensión es que tales consecuencias sean positivas. Y les puedo asegurar que pondré todo mi empeño en ello. Debemos prepararnos para una situación nueva, para manejarla con determinación, conscientes de lo que se va exigir de nosotros, tanto en el sentido de la sensatez y la moderación, como en el de la fidelidad al objetivo de una Catalunya potente y una España plural y efectivamente reconciliada con esa pluralidad, que es substantiva y constitucional. Pienso que la relación entre Cataluña y España no está en su mejor momento. Me explicaré. Desde hace un tiempo en Cataluña crece la sensación de retroceso en el proceso histórico de reconocimiento de la España plural que se inició con la Transición y que tiene en la Constitución de 1978 su referencia liminar. Los últimos tres años, regidos por la colaboración del nacionalismo catalán con el nacionalismo español, han sido perjudiciales en este sentido. (Seria paradójico que ahora el nacionalismo catalán quisiera descubrir esta realidad evidente). No se trata de un sentimiento o de una creciente decepción, exclusivas de una determinada opción política. Al contrario, es un sentimiento compartido por amplios sectores políticos y sociales catalanes que tienen en común el referente del catalanismo político, entendido más como la cultura cívica que ha modelado la Cataluña del siglo XX que como un proyecto partidista. 2 �Constituyen expresiones de este sentimiento pronunciamientos políticos de todos los partidos del arco parlamentario (con la excepción del Partido Popular), manifiestos emanados de instituciones económicas, empresariales, sindicales y opiniones de destacados intelectuales catalanes. Todas ellas reflejan una cierta perplejidad por la indiferencia, cuando no por la hostilidad, con que es tratada Cataluña por el poder político y por una parte influyente de los medios de comunicación. Compartir dicha perplejidad no quiere decir que se comparta en Cataluña el diagnóstico sobre las causas de tal regresión. No son admisibles las explicaciones basadas obsesivamente en el agravio histórico y en su presunta o real renovación. Somos muchos los catalanes que reconocemos que las causas de este distanciamiento son complejas y que algunas tienen su origen en determinadas actitudes adoptadas desde Cataluña que interactúan con otras actitudes que podríamos identificar como separadoras. Asimismo tampoco existe una orientación unánime sobre cuál es la actitud que debe tomarse desde Cataluña para no desandar el camino hacia la España plural, pero empiezan a haber expectativas claras. Mi posición personal y la del espacio político que represento ha sido, es y será inequívoca al respecto. Se trata de la posición defendida y practicada por los socialistas y por buena parte del progresismo catalán que quiere afirmar el compromiso de Cataluña con la España plural. Es la tradición del catalanismo progresista que representa a la Cataluña que no quiere vivir del problema de su relación con España. Somos parte de la Cataluña que quiere resolver el problema. Reconozco que esta actitud provoca rechazos e incompresiones en sectores del nacionalismo catalán que consideran que interesarse por España supone desinterés por Cataluña. 3 �También provoca escepticismo entre gentes amigas, como el que expresaba Xavier Rubert de Ventós en un artículo publicado en El País, y en el que decía no compartir mi fe en la España plural, aunque siga compartiendo mi esperanza. Y, como es obvio, también desde el nacionalismo español se percibe el rechazo amargo y el desdén de aquellos a quienes no les cabe en la cabeza otra manera de entender España que la suya. Ambos nacionalismos –el nacionalismo español y el nacionalismo catalán (y también el nacionalismo vasco)- insisten en una concepción nacional-estatista del mundo que ya no se corresponde con los nuevos tiempos. Creo que estas actitudes ensimismadas comprometen seriamente el futuro de España como proyecto compartido. Ante este peligro hay que reaccionar. Sobre todo hay que reaccionar ante el peligro de la indiferencia, del hastío, de la antipatía, de la desconfianza. Lo ha explicado muy bien el escritor catalán Antoni Puigverd en un artículo publicado por la Revista de Occidente, donde dice: “Dos líneas paralelas se han dibujado a lo largo de estos 25 años. De seguir así nunca van encontrarse. Cuanto más avanzan, menos coinciden. Y sin embargo tampoco pueden distanciarse: ni el nacionalismo catalán está en condiciones de impulsar una decidida vía independentista; ni el españolismo ceñudo, militante (o vergonzante) está en condiciones de impulsar una energía de fusión. Son dos visiones, dos lógicas, dos inercias políticas e ideológicas condenadas al empate de la mutua antipatía” Hasta aquí la cita de Puigverd. La propuesta del socialismo catalán es una llamada a recuperar el clima moral, intelectual y político que haga posible pensar otra vez España con la generosidad con que la pensaron hace 25 años los artífices de la Constitución del 78. No sé si desde fuera de Cataluña se tiene plena conciencia de la entidad –y de las consecuencias futuras- de otras actitudes catalanas que no apuestan por este compromiso con la España plural. 4 �Así, en Cataluña se dibujan otras actitudes sobre la relación con España, sobre cómo gestionar la interdependencia. Actitudes que van de la renuncia a la desesperanza, pasando por la conllevancia malhumorada. Una primera actitud sería la de renuncia al catalanismo por entender que ha alcanzado sus objetivos básicos. Sería la rendición del catalanismo a la nueva España moderna y desacomplejada. Es la propuesta regionalista del Partido Popular y de algunos sectores del mundo empresarial catalán. Una propuesta que implica aceptar la congelación del autogobierno y, por consiguiente, adaptarse a las decisiones centrales sobre las que se aspiraría a tener capacidad de influencia. Hoy por hoy no es una opción mayoritaria, pero su viabilidad podría aumentar si la Convergència i Unió de después de Pujol sucumbiera a los cantos de sirena de un “encaje bávaro”. La segunda actitud sería la de otra renuncia: la renuncia a España. Sería la respuesta independentista basada en la convicción de la irreformabilidad de España, de su mentalidad colectiva y de sus instituciones. Sería la renuncia a gestionar la pluralidad por la insuficiencia de los actuales instrumentos y, sobre todo por la percepción de que no es posible tender puentes si en una de las orillas no hay nadie dispuesto a avanzar el trecho que le corresponde. Es una propuesta fácil y contundente, pero que se va desarrollando con creciente sofisticación. Se trata de una posición minoritaria pero cuyo atractivo puede crecer en un contexto de hostilidad. Y una tercera actitud sería la de la conllevancia entre Cataluña y España. Sería el pacto coyuntural del catalanismo con España, la firma del empate permanente. Es la posición accidentalista practicada por CiU, en la que los progresos en el autogobierno dependen de la coyuntura política. Cataluña obtiene ventajas si el Gobierno central depende de los votos de CiU. Cataluña ve peligrar los avances conseguidos si el Gobierno central dispone de mayoría absoluta. No se consolidan los avances del autogobierno, ni del Estado autonómico y, mientras tanto, el foso afectivo se va ensanchando y la desconfianza va impidiendo pensar en un futuro común. 5 �Frente a estas actitudes, reafirmo la esperanza y la posibilidad de la España plural. Es más: reafirmo que a pesar de los problemas a los que me he referido, los últimos 25 años han sido sin duda los mejores de la historia política de Catalunya desde hace siglos (siglos, no años). Proponemos pues el pacto permanente del catalanismo con la España democrática. El pacto federal que proporcionará un horizonte estable a los autogobiernos. Viable si en Cataluña se renueva el pacto catalanista y éste se expresa de forma unitaria. Viable si se recupera y renueva una idea plural de España. Con Euskadi al fondo, constituida (contra el deseo de sus ciudadanos, estoy seguro) en obstáculo para avanzar, pero a la vez necesitada de caminos de salida a su conflicto interminable. La esperanza de la España plural hay que alimentarla con gestos, con pequeños pasos, con reciprocidad, con lealtades compartidas. En un artículo reciente de uno de nuestros más conspicuos federalistas –el profesor Antoni Castells- se traza con inusual sinceridad esta situación: “El catalanismo ha de jugar una vez más la carta de la implicación en la política española. De formular propuestas pensando no sólo en Cataluña, sino en el conjunto del Estado. Debe hacerlo por sentido de la responsabilidad, por solidaridad con los demás pueblos de España, y también por interés propio. El catalanismo tiene que ser generoso. Cuando lo ha sido, se ha ganado el respeto y la admiración del resto de España y ha gozado de gran autoridad política. Ésta es, pues, la vía a seguir. Pero el catalanismo –prosigue Castells- necesita saber que sus planteamientos básicos son comprendidos y compartidos también fuera de Cataluña. Y en este punto, no todos los interlocutores son iguales. No lo han sido en el pasado ni lo son ahora. Por esto, ante el proyecto nacionalista de la derecha española, se han de erigir unas fuerzas políticas de signo progresista que respondan a la generosidad con generosidad, a la implicación de Cataluña en España con el compromiso activo de España en las aspiraciones al autogobierno del pueblo de Cataluña, y con el respeto a su identidad, a su lengua y a su cultura” 6 �Hasta aquí la cita. Añado más: Euskadi tiene y tendrá un régimen de excepción. Catalunya es demasiado grande para pretenderlo. Está obligada a modificar el sistema político general para mejorar. Lo que no excluye por supuesto que el sistema general sea diferencial y reconozca la existencia de nacionalidades históricas con lengua y cultura propias y singulares. Estoy convencido de la respuesta positiva del socialismo español al reto que le plantea el catalanismo progresista. Una respuesta que, más allá de la coherencia doctrinal, es congruente con el enraizamiento del autogobierno en todas las comunidades autónomas sin distinción. Es precisamente el balance positivo del Estado de las Autonomías para todas las Comunidades lo que permite pensar en su evolución plenamente federal y no uniformista. 3. Interés de España en que desde Cataluña se hagan aportaciones a la España plural, la España común, a la España federal. Ante nosotros se abre un segundo ciclo político democrático, una vez culminado el ciclo que abrimos con la Transición Democrática y que ha durado un cuarto de siglo. Un segundo ciclo que deberá perfeccionar, en primer lugar, nuestra democracia, sus reglas y sus instituciones, con el afán de mejorar su calidad y su transparencia. También deberá perfeccionar nuestro Estado del Bienestar, con nuevos enfoques y con especial atención a problemas y colectivos hasta ahora desatendidos. Con una vigorosa política de apoyo a las familias en primer término. (Me alegra constatar que nuestras propuestas de políticas públicas para la infancia, para la vivienda de alquiler y para la atención a domicilio, hayan sido acogidas favorablemente por la opinión y por los gobiernos). (Falta que ocurra lo mismo con nuestras propuestas para los barrios de la inmigración y para la seguridad de las ciudades). Y como no, este segundo ciclo político al que me refiero, deberá culminar con el pleno reconocimiento de la España plural. 7 �Entiendo que el reconocimiento de la España plural y del papel que en ella han de jugar nacionalidades como Cataluña no es un producto ideológico de laboratorio, sino una necesidad real de la España futura. Por ello, pienso que se comete un atentado a la convivencia entre las gentes y los pueblos de España cuando se utilizan exclusivamente los sentimientos identitarios para obtener rentas de poder y para bloquear desarrollos de futuro. Para evitar el bloqueo del futuro hay que superar la lógica de los tres nacionalismos que nos gobiernan y afirmar lo siguiente: Catalunya no quiere romper los lazos territoriales (...) Catalunya no quiere romper las filiaciones históricas (...) Pero cuatro o cinco años más de Aznar - de lenguaje Aznar - y España estalla. Considero que Aznar ha prestado un servicio formidable a la gobernación de España: Ha metido a toda la derecha española en la Constitución, pero si el precio a pagar es primero la congelación y luego la muerte lenta de la Constitución, no sólo no se lo podremos agradecer sino que habrá que denunciar que Aznar es para España un peligro muy superior al imaginado. 4. Perder el miedo a los tabúes: del buen uso de los textos constitucional y estatutario No pasa nada por reconocer la fatiga de los materiales constitucionales y estatutarios. En 25 años han acaecido cambios sustanciales que aconsejan repensar, revisar y reformular los textos constitucional y estatutario. Con la adaptación al camino que ha recorrido Europa, en primer término ... Con la necesidad de sacar conclusiones constitucionales de la experiencia autonómica ... Con el reconocimiento de tareas pendientes y, sobre todo, de nuevas realidades sociales que reclaman su encaje en nuestras normas básicas. Dicho de otro modo: Quiero prevenir contra el mal uso de la Constitución, contra su sacralización y su momificación ... En su momento saludé el importante esfuerzo hecho por José Maria Aznar para integrar a toda la derecha española en la Constitución ... Hoy he de 8 �lamentar que dicho esfuerzo se haya hecho a costa de momificar el texto constitucional ... Es contradictorio aceptar que necesitamos adaptarnos permanentemente en los ámbitos tecnológico, laboral, educativo, cultural, familiar … y, en cambio, negarse en redondo a plantearse la conveniencia de adaptar nuestras normas jurídico-políticas a las nuevas realidades y necesidades surgidas de la evolución social. Estoy por una Constitución y unos Estatutos vivos, capaces de resolver problemas políticos y no de esconderlos ... La obsesión por la permanencia y la estabilidad llevada al límite acaba por situar a las personas y a los pueblos fuera de la historia, fuera de la vida. 5. Qué reformas institucionales propongo: la reforma del Estatuto de Autonomía de Cataluña Mañana presentaré en el Parlament de Cataluña las bases para un nuevo Estatuto de Cataluña que proponemos los socialistas catalanes. Lo haré en el Parlament de Catalunya, que es donde debe hacerse, no mediante octavillas o mediante informaciones filtradas a algunos medios. ¿Por qué ahora la reforma del Estatuto de Cataluña? ¿Con qué intención? Para dar un salto adelante en el autogobierno de Cataluña ... que contribuya también a la plena afirmación de la España plural. Vengo diciendo en los últimos tiempos que los primeros veintitrés años de autogobierno estatutario en Cataluña constituyen tan sólo el prólogo de lo que puede y debe ser el autogobierno pleno de Cataluña (... Unos veintitrés años en los que la afirmación identitaria ha sido prioritaria y se ha dejado de lado la preocupación por una estrategia de futuro). 9 �Pero hay momentos en la vida de un país en que hay que decidir la dirección y el sentido de su rumbo … Y no es lo mismo hacerlo con una omnipresente obsesión por el pasado, por afirmar la identidad y por reforzar el vínculo nacional … que hacerlo con la determinación de mirar hacia el futuro, de construir un proyecto atractivo para sus hijos … En hermosas palabras de un socialista catalán de los años treinta del siglo pasado, Rafael Campalans,: “Cataluña no es la historia que nos han contado, sino la historia que nosotros queremos escribir. No es el culto a los muertos, sino el culto a los hijos que aún han de venir”... No voy a explicarles ahora el contenido de la reforma estatutaria, pero si que puedo adelantarles –tal como he venido haciendo en otros foros- las líneas maestras que la inspiran. - La intención afirmativa y prepositiva, de proclamación y no de reclamación, del nuevo texto estatutario, esto es lo decisivo. - El propósito de renovar el pacto del autogobierno nacional de Cataluña, actualizando la voluntad de participar activamente en la construcción de una España plural y una Europa respetuosa con sus pueblos. - La determinación de introducir nuevos mecanismos de representación política más democráticos y renovadores, dibujando los criterios de la que tendrá que ser la – aún hoy inexistente!- Ley Electoral de Cataluña o estableciendo la limitación de mandatos para el presidente de la Generalitat. - La fijación de las bases de la organización territorial de Cataluña en vegueries, dando voz a los distintos territorios y la posibilidad de ser los protagonistas de su propia estrategia de futuro, a la vez que facultando ampliamente a los municipios para gestionar las políticas de proximidad y transfiriéndoles un 6% más del gasto público total, hasta llegar al 30% del mismo. - La ampliación de las competencias del autogobierno de Cataluña, abriendo las puertas a la colaboración con los territorios de la antigua Corona de Aragón, en el marco de la euroregión del arco norccidental mediterráneo. 10 �- La atribución a la Generalitat de la autoridad suficiente para asumir la dirección ordenada de los procesos administrativos. ¿Y cómo se desarrollará el proceso de reforma? Partimos de la base de que la mejora del autogobierno ha de ser el fruto de la voluntad política de Cataluña y trabajaremos para conseguir el consenso máximo de todas las fuerzas políticas presentes en el Parlament de Cataluña. De este modo el texto definitivo de Estatuto, que tendrá que refrendar en su momento el pueblo de Cataluña, no será el resultado de una negociación desigual entre los partidos gobernantes en Cataluña y en España, sino el fruto del reconocimiento por las Cortes Generales de la voluntad política unitaria de Cataluña, momento solemne en que Cataluña renovará su pacto de autogobierno y su compromiso con la España plural. En mi opinión, es perfectamente posible que este proceso pueda finalizar con el preceptivo referéndum en el primer trimestre de 2005 si todo va bien en España. Siempre se nos amenaza a los socialistas con fomentar las diferencias entre españoles y conducir a España hacia la ingobernabilidad. Bien: no quiero ni imaginarme la ingobernabilidad a que puede conducir el empecinamiento del actual gobierno español al negar la pluralidad de España y el tranquilo reconocimiento de su diversidad, lo que yo llamo diversidad y el gobierno asimetría. Baste constatar la pirotecnia verbal soberanista en que se está metiendo el gobierno de CiU, tras tres años y medio de actitudes que la prensa madrileña califica de sensatas y moderadas, en cuanto se han acercado las elecciones. Vamos a ver como torea el Partido Popular ahora sus obligaciones de soporte al gobierno Pujol-Mas hasta el día mismo de las elecciones autonómicas. Quedan todavía siete meses. Siete meses apasionantes que nosotros vamos a administrar con calma, sin variar un ápice lo que ha sido nuestro discurso en los últimos tres años y medio. Pero prepárense para emociones fuertes. 11 �¿Y qué consecuencias puede tener la reforma del Estatuto de Cataluña para el conjunto de España? Entiendo que han de ser unas consecuencias positivas. He edificado mi trayectoria política con la convicción de que lo que es bueno para Cataluña es bueno para España. Creo que este principio ha sido verificado por la historia. Lo fue durante la Transición con el compromiso de la Cataluña autonomista con la España democrática. Lo fue con los Juegos Olímpicos de Barcelona cuando se nos hizo confianza para representar a la España moderna y democrática ante el mundo. ¿Por qué no puedo serlo en el futuro? ¿Por qué no se concede a Cataluña la confianza para co-liderar el proceso de reconocimiento pleno de la España plural? Mejor que se haga, porque si no se hace no habrá tal. Con la reforma del Estatuto podemos dar el primer paso hacia este reconocimiento. Un paso que puede abrir nuevas perspectivas para problemas que hoy parecen irresolubles y que tiñen de pesimismo nuestras posibilidades de convivir más allá de la conllevancia. Quiero resaltar una consecuencia muy importante: la mejora del autogobierno de Cataluña que proponemos quiere demostrar que no son excluyentes los propósitos de preservar identidades y de compartir proyectos. Estoy convencido que es deseable y posible que ambos propósitos convivan en la dinámica de una sociedad. Y esto es deseable y válido tanto para Cataluña como para el País Vasco ... y por supuesto para el conjunto de España. Estoy persuadido que la mejor contribución a la solución del problema vasco que podemos hacer desde Cataluña es progresar en nuestro modelo de autogobierno en el sentido de superar la etapa de afirmación identitaria, a la vez que promovemos la idea y el proyecto del reconocimiento de la España plural. Si el tema vasco parece encallar el tema catalán, no es menos cierto lo contrario: mientras Catalunya no explique su futuro, el Estado irá atado de manos al diálogo sobre la solución vasca, porque es lógico que se pregunte por los efectos que esa 12 �solución puede tener sobre las aspiraciones de Catalunya, tema éste, como he dicho, de mayor envergadura desde muchos puntos de vista, si bien exento del dramatismo sangriento de la situación en Euskadi, en parte, también hay que decirlo, por el comportamiento sensato, en lo fundamental, del nacionalismo catalán hasta hoy. 6. La reforma de la Constitución: el Senado, símbolo de la España plural. I una determinada manera de concebir y estar en Europa. La reforma del Senado como oportunidad.(Acabo de hablar con el presidente del Senado). El Senado debe ser una Cámara de primera lectura. Y yo añado: representativo de las Comunidades Autónomas, no de las provincias. Los cuatro federalismos: - El político (reforma del Senado) - El fiscal (pagar por renta y recibir por población, con una salvedad) - El judicial. Tribunal de Casación. - El cultural. Historia Común de los Pueblos de España. Respeto mutuo de las lenguas. Tengo la convicción de que en 20 ó 25 años la evolución política europea irá igualando los derechos de los pequeños estados con los de las grandes regiones, perspectiva que irá tranquilizando el debate aunque inicialmente puede enconarlo. Del mismo modo que aspiramos a una España confortable, donde todos tengan su lugar, hay que pensar en una Europa que facilite la acomodación de su diversidad. Y ello puede querer decir renunciar a las grandes construcciones jurídico-formales y potenciar redes diversas basadas en el interés común y que sobrepasan el marco de los Estados-nación, de manera que el reconocimiento de todas estas redes diversas acabe por ser lo que entendamos por Europa. 7. Un apunte final sobre la guerra Catalunya está masivamente contra la guerra, como lo está Madrid. Quizás con la ventaja de que allí los incidentes entre policía y manifestantes han sido inferiores, en 13 �parte porque - imagino - la tensión y los nervios que las fuerzas policiales perciben en sus responsables políticos y administrativos, deben ser menores. Sólo debo añadir que el gran interrogante que se ha abierto en Catalunya ha sido el de la posición, no tanto del partido del Gobierno catalán, como del propio Gobierno de la Generalitat. Este interrogante inquieta por dos razones: parece amagar una vuelta a la indiferencia catalana en materia de política internacional - muy típica de la primera guerra mundial y visible incluso en el referéndum sobre la NATO- y porque no se sabe si obedece a motivos coyunturales de política local, lo que la haría profundamente inmoral, o si, según como más grave, significa un desplazamiento del nacionalismo catalán conservador desde su tradicional europeísmo hasta un atlantismo que la mejor Europa está tratando no de negar, pero si de revisar a fondo. Los socialistas catalanes insistimos en que la política internacional del gobierno Aznar está poniendo seriamente en peligro la credibilidad de España en el norte de Africa y en todo el Mediterráneo. Creemos también que está dañando nuestros lazos con los países de América Latina, que han soportado con dificultades pero con cierta gallardía la presión belicista. Y proponemos de nuevo que España le confíe a Catalunya misiones de nivel en el relanzamiento del desgraciado Proceso Barcelona de 1995, el momento sin duda más alto, junto a la posterior Conferencia de Madrid sobre Oriente Medio, también olvidada hoy, de la presencia española en nuestro entorno natural. Muchas gracias. 14 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Conferència de Pasqual Maragall al Club Siglo XXI Language A language of the resource Castellà Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Club Siglo XXI (Madrid) Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Subject The topic of the resource Espanya plural Catalunya Identitat col·lectiva Nació Federalisme Territoris Acció política Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-03-24 Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1754/0000001379.pdf 415c67f0dd68766d970ec82cc371c1cf PDF Text Text La España viva. La España común. Conferencia de Pasqual Maragall (Club de Opinión 2000. Encuentros en Granada) (19-6-2002) LA ESPAÑA VIVA. LA ESPAÑA COMÚN 19 de junio de 2002 Me he impuesto como una de mis principales obligaciones políticas explicar mi visión de una España viva y plural y suscitar el diálogo sereno, positivo y amable en torno a cómo caminamos hacia a ella. Este es el motivo de mi presencia hoy en Granada ante ustedes y por ello quiero agradecer especialmente a … la ocasión de este encuentro En anteriores ocasiones con parecido motivo he visitado otras tierras de España: Murcia, Madrid, Magaz de Pisuerga … El compromiso de Cataluña con España Es, pues, una iniciativa de diálogo, un nuevo puente de diálogo que se tiende desde Cataluña, en un momento en que otros están consagrados a la tarea de demolición del diálogo fundacional de nuestra democracia. Por ello quiero dejar bien sentada una afirmación para que entiendan cual es mi punto de partida, cual es el punto de partida de los socialistas catalanes. Nosotros representamos la reafirmación del compromiso de la Cataluña progresista -del catalanismo progresista- con la España plural. No representamos la Cataluña que quiere vivir del problema de su relación con España. Somos la Cataluña que quiere resolver el problema. Ésta es una convicción que quiero expresar en todas las circunstancias y situaciones. Y muy especialmente cuando aparecen actitudes –y algo más que actitudes- tendentes a disminuir y condicionar la libre expresión de ideas que se aparten de una pretendida visión obligatoria de España. Reconozco que esta actitud provoca rechazos e incomprensiones en sectores del nacionalismo catalán que consideran que mi interés por España supone desinterés por Cataluña. También provoca escepticismo entre gentes amigas, como el que expresaba Xavier Rubert de Ventós en un reciente artículo publicado en El País, y en el que decía no compartir mi fe en la España plural, aunque siga compartiendo mi esperanza. Y, como es obvio, también desde el nacionalismo español percibo el rechazo amargo y el desdén de a quienes no les cabe en la cabeza otra manera de entender España que la suya. Creo que ambos nacionalismos –el nacionalismo español y el nacionalismo catalán (y también el nacionalismo vasco)- están equivocados en su concepción nacionalestatista del mundo y que con su actitud de ensimismamiento están comprometiendo el futuro de España. 1 �Ante este peligro hay que reaccionar. Sobre todo hay que reaccionar ante el peligro de la indiferencia, del hastío, de la antipatía, de la desconfianza. Como ha explicado muy bien el escritor catalán Antoni Puigverd en un artículo publicado por la Revista de Occidente: “Dos líneas paralelas se han dibujado a lo largo de estos 25 años. De seguir así nunca van encontrarse. Cuanto más avanzan, menos coinciden. Y sin embargo tampoco pueden distanciarse: ni el nacionalismo catalán está en condiciones de impulsar una decidida vía independentista; ni el españolismo ceñudo, militante (o vergonzante) está en condiciones de impulsar una energía de fusión. Son dos visiones, dos lógicas, dos inercias políticas e ideológicas condenadas al empate de la mutua antipatía” Mi propuesta es una llamada a recuperar el clima moral, intelectual y político que haga posible pensar otra vez España con la generosidad que la pensaron hace 25 años los artífices de la Constitución del 78. No sé si desde fuera de Cataluña se tiene plena conciencia de la existencia –y de las consecuencias futuras- de otras actitudes catalanas que no apuestan por este compromiso con España. De un lado, se prodiga una actitud de desconfianza cínica que aboga por una relación de interés entre Cataluña y España, en la que mandan las coyunturas y sobre la que es muy difícil construir un futuro común. Ésta ha sido y es la actitud de Jordi Pujol y de Convergència i Unió durante sus veinte años de gobierno. De otro lado, se manifiesta una actitud de desesperanza, que está llegando a la conclusión de que Cataluña no puede esperar nada bueno de España y que considera que no es posible tender puentes si en una de las orillas no hay nadie dispuesto a avanzar el trecho que le corresponde. Es la actitud que subyace en la propuesta independentista. Para ilustrar lo que quiero decirles voy a leerles un párrafo de un artículo reciente del profesor Antoni Castells (uno de nuestros más conspicuos federalistas), en el que dice: “El catalanismo ha de jugar una vez más la carta de la implicación en la política española. De formular propuestas pensando no sólo en Cataluña, sino en el conjunto del Estado. Debe hacerlo por sentido de la responsabilidad, por solidaridad con los demás pueblos de España, y también por interés propio. El catalanismo tiene que ser generoso. Cuando lo ha sido, se ha ganado el respeto y la admiración del resto de España y ha gozado de gran autoridad política. Ésta es, pues, la vía a seguir. Pero el catalanismo necesita saber que sus planteamientos básicos son comprendidos y compartidos también fuera de Cataluña. 2 �Y en este punto, no todos los interlocutores son iguales. No lo han sido en el pasado ni lo son ahora. Por esto, ante el proyecto nacionalista de la derecha española, se han de erigir unas fuerzas políticas de signo progresista que respondan a la generosidad con generosidad, a la implicación de Cataluña en España con el compromiso activo de España en las aspiraciones al autogobierno del pueblo de Cataluña, y con el respeto a su identidad, a su lengua y a su cultura” La grave responsabilidad del PP Pero antes de pasar a exponer las líneas maestras de mi propuesta catalana para España, quiero denunciar la grave responsabilidad en la que está incurriendo el Partido Popular con su resurrección del nacionalismo español de viejo cuño. No es bueno ni para Cataluña ni para España el talante arrogante y retador con el que hace política el PP. No es bueno para España el desprecio institucional con el que el PP trata a los partidos políticos de la oposición, a los presidentes autonómicos socialistas, a los países vecinos con los que tenemos contenciosos abiertos y, ahora, a la Iglesia que se ha atrevido a discrepar de la verdad oficial y a los sindicatos que se han atrevido a reaccionar contra una política de desigualdad social. No es buena para España la reducción de la pluralidad informativa a la que ha llevado la política de comunicación del gobierno del PP. No son buenas para España las privatizaciones que no redundan en una real liberalización de los mercados. No es bueno para España el intervencionismo partidista en el sistema financiero. No es bueno para España un Plan Hidrológico Nacional que ignora la necesidad de construir una nueva cultura del agua, ni mucho menos los modos adoptados para imponerlo. No es buena para España la privatización de la seguridad de los ciudadanos. No es buena para España la criminalización sistemática de la discrepancia. No es buena para España la manera que tiene el PP de abordar los problemas que bajo la aparente acción decidida sobre los síntomas esconde una ineficacia de fondo. No es bueno para España el empeoramiento del clima autonómico que provoca constantemente el gobierno del PP. No es buena para España la querencia separadora, la de los separadores oficiales que sueñan con una España enfrentada y dividida, necesitada de un mando férreo y uniforme. No es buena para España la tergiversación del patriotismo constitucional que lleva al PP a tratar de congelar la Constitución, a riesgo de acabar con su espíritu fundacional. 3 �No es buena para España la impúdica utilización del rechazo ciudadano del terror como pedestal para acreditar un patriotismo reactivo y así pescar votos lejos del escenario del drama. No es bueno para España el empecinamiento del PP en hacer de su política vasca el factor discriminante de la vida política, social y económica de España, con una actitud insensata y arrogante de someter a todo el arco político democrático a los dictados de su visión partidista del drama vasco. Efectivamente, después de 6 años en el poder, no es bueno para España el balance de la política del PP en temas fundamentales para el futuro de España: - Se ha ampliado la fractura humana, social y política en el País Vasco. - La contradictoria política de inmigración ha conseguido convertir un fenómeno a gobernar en un problema. - Una política económica deficiente nos ha llevado a una inflación descontrolada. - Una política educativa arbitrista y centralista intenta deshacer el camino andado por la vía de la igualdad de oportunidades y de la descentralización educativa. - Se ha roto el diálogo y la paz social con la autoritaria decisión de imponer por decreto ley la reforma del desempleo. - Se ha yugulado en seco la evolución del Estado de las Autonomías con la negativa a plantearse la imprecindible reforma del Senado. La propuesta catalana para España Nosotros –los socialistas catalanes- creemos que el progreso de Cataluña es el progreso de España. Y que el progreso de España es el progreso de Cataluña. Nosotros somos los que hemos aprendido de la historia que el autogobierno de Cataluña está indisolublemente ligado a la democracia en España. Y con la experiencia de la España constitucional y de las autonomías, hemos aprendido también que el autogobierno diverso de las nacionalidades y regiones de España es la mejor garantía del autogobierno de Cataluña. Por eso creo que actos como el de hoy tienen algo de la liturgia necesaria de renovación de este compromiso recíproco. Insisto: se trata de un compromiso recíproco, hecho de reconocimiento y de lealtad. ¿Qué España queremos? Partimos del principio de que somos distintos y queremos ir juntos. Ésta es la realidad de España. Ése, y no otro, es el sentimiento de comunidad, la identidad compartida que nos define. No es “ser una cosa, pero querer otra”. No es “unión, pero autonomía”. Es “unión-libertad”, como decía Joan Maragall, “unión-diferencia”, o “unión-autonomía”. 4 �Queremos completar el modelo autonómico y queremos facilitar su evolución, por qué han cambiado muchas cosas. Nuestro modelo es el federalismo No es sólo que España sea federal o deba ser federal porque estando compuesta por pueblos singulares (los pueblos de España de la Constitución) tenga intereses comunes –siendo los intereses comunes muy importantes- sino que más allá de esos intereses comunes hay un deseo compartido de ir juntos. Hay un sentimiento común a unos y otros que se sobrepone a la natural rivalidad y que sólo parece no existir cuando el deseo y el sentimiento son establecidos por decreto, como obligación. La Constitución no es decreto que obliga a acatar, sino pacto que refleja aquel sentir común. La lealtad es una obligación asumida libremente. De otro modo sería, o vasallaje de la parte o falta de autoridad del todo. Es obligación de la parte con el todo y del todo con la parte. Obligación gratuita que los nacionalismos –los de la parte y los del todo- nunca admiten de buen grado. Federalismo en cuatro grandes aspectos: Senado. cultura, justicia, financiación La reforma del Senado, empezando por la activación de la Comisión General de Autonomías y del preceptivo debate autonómico en sesión plenaria La apropiación y protección de las lenguas y las señas estatutarias (que son constitucionales) por parte del Estado, en todas sus instituciones y símbolos, desde el euro hasta las matrículas, y la lealtad consiguiente de Cataluña y las demás nacionalidades históricas para con los símbolos de España La presencia de las autonomías en Europa, de acuerdo con los Tratados, en aquellas materias en que tienen competencia exclusiva y capacidad legislativa –lo que obliga a una previa formación de la voluntad estatal en el Senado y una lealtad horizontal entre las autonomías, pues ni las 17 autonomías españolas ni menos las 300 regiones europeas caben en los Consejos de Ministros de la UniónLa traducción de esos principios políticos en una real franqueza entre españoles de distintos pueblos (los pueblos de España de los que habla la Constitución) En este marco, y coherente con él, Cataluña necesita incrementar su autogobierno. Y también lo necesita Andalucía. Y todas las autonomías que sientan la necesidad y la obligación de satisfacer nuevas demandas ciudadanas y de afrontar nuevos problemas y nuevas aspiraciones. Pero, cada una ha de poder hacerlo a su manera, sin uniformidades impuestas. Y para conseguir más autogobierno necesitamos un sistema de financiación diferente. Y más allá de los aspectos institucionales, tenemos una propuesta de España con un dibujo diferente: Que termine con esa visión torpe de la España uniforme, frente a la España diversa... Por el bien de España. Por el bien de Cataluña. Por el de todos. La sorpresa que se van a llevar los uniformistas el día que España les diga a golpe de urna que no es como ellos querrían que fuese, que es libre y diversa, que está hecha de singularidades potentes y sensatas, capaces de entenderse y de respetar un proyecto común. Común, no impuesto. 5 �Que supere la concepción radial de España y de sus infraestructuras ... Nos imaginamos una España vertebrada sobre líneas transversales y diagonales razonables, no una España concebida como una línea de puntos a una cierta distancia del centro, siendo éste el punto que la une al resto del mundo ... El mapa hidrológico nacional hay que rehacerlo siguiendo la nueva cultura del agua, no la antigua … El mapa del AVE y los aeropuertos es decisivo ... Es necesario contrastar la tesis de Cascos de que el mercado no da para más, no da para otro aeropuerto transoceánico que nos sea el de Madrid. Pero nosotros, desde Cataluña, le decimos que deje decidir al mercado. Que no sea Cascos o AENA, sino el mercado, quien decida si quiere o no otro aeropuerto transoceánico. ¿No sería más seguro? Descentralizar los órganos del Estado, las autoridades reguladores, las instituciones de investigación... Equilibrar España con una estructura de concepción multipolar. Creer en nosotros mismos consiste en hablar de nuestras cosas, de un futuro de España más allá del estrecho cauce que nos quiere imponer el PP. A ello nos hemos de aplicar los socialistas de toda España, como hace José Luis Rodríguez Zapatero, cuando habla de los trabajadores autónomos, de los profesionales, de sus dificultades para establecerse, de las mujeres y los hombres que quieren hijos y trabajo y no pueden con ambas cosas, de la educación y el diálogo con los jóvenes como prioridad, de los barrios de la inmigración y de su seguridad y de la dignidad de las escuelas, de los ciudadanos que no llegan a desgravar, de un pacto local que no sea otra ocasión perdida, de la necesidad de hacer de los impuestos locales sobre la economía un impuesto a cuenta del que recae sobre la renta de las personas, y evidentemente, de la Europa próxima y comprensible, de los ciudadanos españoles de Argentina y de la necesidad de entenderse con Marruecos. Del Senado y de la presencia de las comunidades autónomas en la Unión. Del nuevo federalismo europeo como unión y devolución a un tiempo Los socialistas catalanes y la mayoría de nuestro pueblo estamos por esta agenda política. 6 �Estamos por compartir lealmente tareas en el puente de mando en el viaje hacia la España plural y reconciliada consigo misma, la España dispuesta a saberse adulta, responsable e independiente de todo padrecito que quiera salvarla de peligros que ya no la acechan. Convencidos además de que si conseguimos la victoria en Cataluña estará dado el primer paso para que España tenga un Gobierno que pueda afrontar todas estas cuestiones. Con cautela y ambición. Sin excusas. Sin perderse de nuevo en una discusión inacabable sobre el ser de España. Pasqual Maragall 7 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource La España viva. La España común Language A language of the resource Castellà Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Granada Abstract A summary of the resource. Conferència de Pasqual Maragall als Encuentros en Granada del Club de Opinión 2000. Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Subject The topic of the resource Espanya Descentralització administrativa Federalisme Cooperativisme Identitat col·lectiva Territoris Acció política Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2002-06-19 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1753/0000001345.pdf 4d647f27f272f4d896590479f6342b6f PDF Text Text ! " # $ % $ & ' ) ! * # # " ( " + ' , ' $ . #+ ! ! / ' + " " ' ' , #0 / 1 & " 2345 1 23447 #0 / 6 7 1 2344 6 . ' # #% . ; < * ' " ' 89 + 1 : / ' ' = > �1 ' # # $ ?#% " # *$ ! @ ' " 1 . %$ ( # # @ + " # & , ' ' =% % " & - & ' ( + 6 A *$ (- & , ? /. / = . & * > . + C ! A # A + C ' % !B , #% ' ! > ", ' = # # ( 9D " �' E ! = # " % " ! " = + ! # & *$ #% % " @ #% C $ % B " 4F / # 1# ? & ! " % # " = ?#% E E ? +& ( # / ! " % # & % # $ $ % # " ) , % # $ $ $ + " % < 1 & # @ * * . ! C + * " ! " * & �' + # 1 #+ ! # + 8G # " $ ( ( # ( # 9GG9 1 # ! ! E " @ � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Intervenció en l'acte commemoratiu dels 25 anys del restabliment de la Generalitat Language A language of the resource Català Abstract A summary of the resource. Tot acte commemoratiu és sempre una bona ocasió per retre tribut a la memòria dels qui foren els protagonistes dels fets recordats i és també una oportunitat per copsar-ne el seu sentit històric. Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Subject The topic of the resource Commemoracions Història Catalunya Autonomia Acció política Catalunya. Generalitat Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2002-09-30 Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Palau de la Generalitat de Catalunya (Barcelona, Catalunya) EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1752/0000001377.pdf 9259aee730a4e1739e69c312b6a56c27 PDF Text Text El nuevo federalismo en España y Europa: la propuesta catalana para Europa Conferència de Pasqual Maragall al Club Siglo XXI (8/2/01) Buenas tardes a todos y muchas gracias por su asistencia. Muchas gracias también por las amables palabras de presentación del Secretario General del PSOE, José Luís Rodríguez Zapatero. Ante todo quiero resaltar la hospitalidad acogedora del Club Siglo XXI que constituye una referencia ineludible para todos aquellos que creemos en la virtud del diálogo franco y abierto como fundamento de una democracia viva. Una visión de Cataluña y España Por eso estoy esta tarde aquí con ustedes. Con la intención de exponer las líneas fundamentales del proyecto que represento y que va más allá de las fronteras de mi propio partido político. Se trata de un proyecto catalán y catalanista que tiene una visión de España y la vocación de participar activamente en la tarea de la construcción de una España plural en el marco de la Unión Europea. No quiere ser una propuesta fría, una mera receta para articular mejor las relaciones entre las instituciones de nuestro Estado y las de éste con las europeas. Quiere ser una propuesta cálida y emotiva, impulsada por un sentimiento de empatía y dirigida sobre todo a conseguir el objetivo de la convivencia plena de los diversos pueblos de España. No se trata de una visión nueva de Cataluña y España. En todo caso es una visión renovada que es hija de una tradición que hunde sus raíces en la Cataluña liberal y librecambista del siglo XIX y que tiene referencias como el diálogo de Joan Maragall con los intelectuales del 98, el joven Cambó, la izquierda catalanista que eclosiona con la Generalitat republicana y se compromete a fondo con la Segunda República, el municipalismo, el catalanismo unitario representado por la Asamblea de Cataluña y, finalmente, la Generalitat provisional con el president Josep Tarradellas al frente. Es una tradición que ha encontrado en muchos momentos su tradición complementaria en Castilla: la Institución Libre de Enseñanza sería su símbolo más depurado. 1 �Soy de los que creen que sobre la base del entendimiento de estas dos tradiciones es posible una España plenamente reconciliada, una España incluyente, no excluyente, que no sea recelosa de las nacionalidades y regiones que la integran. También creo (con José Luís Rodríguez Zapatero) que vamos a tardar alrededor de dos años en definir con precisión lo que entendemos por "nuevo federalismo”, es decir, el conjunto de condiciones políticas de una España posible, que van desde el sistema de financiación pública a tres niveles hasta la distribución de los recursos hídricos, o la red de alta velocidad o, en fin, las inversiones en las áreas metropolitanas. La "España que pudo ser" y que ya empezó a perfilarse a partir de la Constitución de 1978 será una realidad plena en un mañana no inmediato, pero no lejano. Esta es una convicción que nace de mi propia experiencia familiar. Pero, más allá de los sentimientos, entiendo que se trata también de una cuestión de intereses, de interés mutuo. A Cataluña no le interesa permanecer ni un momento más ensimismada en un continuo ejercicio narcisista. Necesita volcar todas sus energías en atrapar las nuevas oportunidades que ofrece el proceso de globalización, sin las que la afirmación de la identidad se convertiría en una retórica vacía para un país inexistente. Y a España no le interesa que uno de sus motores vaya al ralentí y que entre tanto vaya cultivando agravios. Quiero que vean en mí y en el proyecto del socialismo catalán la representación de una Cataluña que quiere entenderse con España con una propuesta de catalanismo federal, basado en los principios de unión y libertad, y con un talante amable, pactista, razonable y cordial que, a la vez que presenta sus aspiraciones, ofrece confianza y corresponsabilidad. Una propuesta catalana para España: el nuevo federalismo Todo ello me lleva a proponer una determinada lectura de les nuestras leyes y de nuestras instituciones comunes. Dejando claro de entrada que lo importante es una determinada concepción de fondo y que, por consiguiente, las leyes y las instituciones son instrumentos todo lo delicados que se quiera- para entendernos y para facilitar la convivencia común. 2 �La lectura que les propongo puede identificarse con la denominación de nuevo federalismo, aunque no es mi intención propiciar un debate nominalista, ni mucho menos doctrinario... Pero, ¿acaso no es el Estado de las Autonomías un Estado federal en su funcionamiento real? Lo que es bien cierto es que nos encontramos ante una realidad institucional y política compleja que demanda audacia en la visión de los problemas y pragmatismo en su solución. Dicho esto, no tengo reparo en afirmar que mi propuesta -la propuesta de los socialistas catalanes- es una propuesta federal para España pensada desde la periferia de España y mirando a Europa. Y es una propuesta que creo actual por un triple motivo: Por la necesidad de superar la perplejidad de la izquierda española después de la derrota electoral en las elecciones generales, que puso en circulación, entre otras cosas la idea discutible de que el cuerpo electoral achacaba a los socialistas la ausencia de un proyecto común y entendible de España. [La propuesta de política autonómica y municipal del PSOE a través del documento "La Estructura del Estado" impulsado en 1998 por Joaquín Almunia, contiene un proyecto claro y completo.] Por la necesidad de producir una inflexión en la posición del PP que, al fosilizar el texto constitucional del 78, nos puede abocar fácilmente a una regresión de consecuencias imprevisibles. Se trata de una actitud basada en la consideración de que deben corregirse los "excesos" del pacto constitucional del 78 y volver a la "normalidad" de una concepción unitaria de España que - a lo sumo- tolera o conlleva las "particularidades". El Partido Popular ha capitalizado electoralmente, según algunos, su idea simplista de España. Una idea que puede ser reconfortante para muchos cuando la inseguridad se instala en les conciencias. Pero es una idea basada - a mi juicio- en una lectura parcial e incompleta de la Constitución y de la propia Historia de España. La Constitución, todas las Constituciones en su inicio, son una inmensa Disposición Transitoria, desde el pasado y hacia el futuro. En nuestro caso desde la dictadura a la democracia. Volveré sobre este punto... Y, en tercer lugar, creo que nuestra propuesta federal es actual por la desorientación de los nacionalismos periféricos plasmada en el movimiento táctico de la "Declaración de Barcelona" y su inaceptable preámbulo y en la profunda crisis que atraviesan, por motivos bien distintos y conocidos, Convergència i Unió y el Partido Nacionalista Vasco. 3 �Pienso que no es conveniente estar hablando todo el día del terrorismo y del conflicto vasco, ni mucho menos sobreactuar confundiendo el papel que deben realizar las instituciones y la sociedad civil. De este modo, se contribuye sin quererlo a reforzar la estrategia de eta (a la que no nombraría nunca por su nombre en mayúsculas, por cierto). Déjese de fabricar mociones, declaraciones y manifestaciones que tienen el doble carácter de reafirmar nuestro dolor y confirmar a los que lo producen que están consiguiendo los efectos que se propusieron. Aplíquense los acuerdos globales antiterroristas, cumplan las instituciones sus obligaciones y foméntese el contacto con la sociedad vasca para producir las condiciones políticas y sociales de la derrota del terrorismo. Los socialistas catalanes creemos que los nacionalistas vascos han de cambiar de política y si no están dispuestos a hacerlo las elecciones anticipadas son una ineludible exigencia democrática. Cuanto antes mejor. Pero creemos también que el Partido Popular no debería pretender obtener rendimientos electorales de la situación tanto en el País Vasco como, sobre todo, en el resto de España. Defiendo pues la oportunidad de la propuesta federal a pesar de las circunstancias. Hay que empezar a trabajar aunque el resultado sólo se obtenga dentro de algunos años. Mantener la propuesta federal es oportuno a pesar de las circunstancias temporalmente adversas, que pueden aconsejar modularla o precisamente por ellas, puesto que obligan a un mayor esfuerzo de explicación, de diálogo y de búsqueda del interés común. De un interés común que no está predeterminado para siempre, como nos recordaba el llorado Ernest Lluch al advertir - en polémica con la Real Academia de la Historia- que lo "permanente" e "invariable" es ahistórico. Y no ignoro las voces que en Cataluña consideran que "ya hemos hecho tarde" (como decimos allí) y que, por consiguiente, el esfuerzo de pedagogía y de diálogo es del todo inútil. No lo comparto, pero es un aviso a tener en cuenta. También creo que la mejor contribución desde Cataluña a la solución de los problemas generales de la gobernabilidad de la España plural es hoy una actitud moderada de mantenimiento de nuestras posiciones federales y de explicación serena de porqué nos parece que son las más apropiadas para la efectiva vigencia del espíritu de la actual Constitución española y de nuestro Estatuto de Autonomía. 4 �Y, por lo tanto, de todos los demás Estatutos. Es más: creo que esta actitud tendrá una utilidad diferida. La de ayudar a promover un cambio en la cultura política y jurídica de España que será imprescindible para resolver en el momento oportuno -es decir una vez vencido el terrorismo- el conflicto vasco. Un momento en el que necesitaremos pensar aquello que aún no existe pero que puede existir y es mejor. Estoy convencido de ello. Pienso que detrás de las dificultades que existen en el centro de España para entender a las nacionalidades históricas y en particular para entender la singularidad de Euskadi y encontrar el camino de la paz, existe el temor de que Cataluña quiera lo mismo que Euskadi y que esto haga imposible cuadrar las ecuaciones de la cohesión española, tanto económica como culturalmente. Que no abriguen estos temores. Cataluña quiere otra cosa. Quiere contribuir, y de forma destacada, a la construcción de la España plural. Y lo quiere así porqué es consciente de su peso y sobretodo porqué es consciente de que difícilmente irá bien si no es dentro de una España europea y fuerte y de que España no lo será si Cataluña no se vuelca en ello. ¿En qué principios se basa la propuesta federal? El federalismo se basa en los principios de unión y devolución. O, si lo prefieren, de unión y proximidad. Unión siempre que sea necesario; proximidad siempre que sea posible. Estos principios se derivan de los Tratados Europeos que hemos ratificado. Son derecho positivo y vigente, aplicable por los jueces y tribunales. A esa conjunción de principios los Tratados la denominan subsidiariedad. La subsidiariedad recogida en los Tratados no equivale necesariamente ni con exactitud a la proximidad del gobierno a la sociedad o a los ciudadanos. Equivale a la preferencia por la proximidad de la toma de decisiones en igualdad de condiciones de eficacia, equidad y peligro de colusión. La falta de eficacia, la falta de equidad o cohesión y el peligro de colusión entre administración y particulares se constituyen en excepciones a la regla de la proximidad establecida en el preámbulo de los Tratados de la Unión. 5 �El principio de subsidiariedad ha tenido interpretaciones diversas a lo largo de su vigencia en los Tratados. La doctrina de Birmingham, adoptada bajo presidencia británica, es mucho más restrictiva que la predominante en las culturas políticas alemana, italiana o de los Países Bajos: limita la proximidad a un criterio de preferencia a favor de los estados en todos aquellos temas que no hayan pasado a ser de competencia comunitaria. La conferencia Intergubernamental prevista para el año 2004 fijará en definitiva el concepto relevante de subsidiariedad y el consiguiente reparto de competencias, o mejor dicho, los criterios para la atribución de competencias en circunstancias distintas y bajo culturas políticas distintas, como son las que componen Europa. Criterios comunes, culturas distintas: esta es la realidad europea que se está imponiendo. Criterios comunes incluso en la adopción de las fórmulas para excepcionar a las culturas más distintas o distantes de la cultura política dominante, como ocurre con la unidad monetaria o en diversos temas objeto de cooperación reforzada o parcial, no de todos los países. El federalismo, en la medida en que persigue la Unión de los pueblos de Europa, como propone el preámbulo del Tratado, no es asimétrico más que en la medida requerida para combinar esa diversidad con la igualdad de derechos políticos. No trata de anular la diversidad sino de reflejarla en un sistema común de derechos. "Asimetría" es un concepto que pueden manejar con precisión los politólogos, pero que los políticos no deberíamos utilizar más que con gran precaución. El federalismo hace residir en la persona y en la sociedad, más que en la nación, la fuente del derecho. En este sentido es "socialista" (entre comillas) o societario. El jacobinismo centralista y el independentismo, que hacen residir la fuente del derecho en el Estado-nación 1 son en cambio, en este mismo sentido, "nacionalistas". El principio de confianza federal o lealtad constitucional (la "Bundestrue" del federalismo alemán), tanto vertical (estadoautonomías) como horizontal (entre autonomías) es requisito indispensable del buen funcionamiento de los Estados-nación plurales. Un socialista andaluz -Javier Torres Vela- ha precisado con acierto el alcance del principio de confianza federal que "supone -dice- una aceptación plena del pacto constitucional y de respeto de cada instancia territorial a las competencias de los demás poderes públicos" 6 �Quiero resaltar especialmente el valor de este principio en un momento en que son cada vez más las voces - equivocadas a mi modo de ver - que dudan que hoy fuera posible reeditar el pacto constitucional tal como fue concebido en 1978. No es lo mismo, evidentemente, el espíritu del 78 que el espíritu del 24 de febrero de 1981, cuando un conocido director de un medio de comunicación de Madrid no veía otra alternativa que sacrificar el Estado de las Autonomías para que pudiera pervivir el sistema democrático. Pero hoy, con mayor perspectiva histórica, comprendemos mejor lo que ha pasado y podemos empezar lo que aquel espíritu de entonces nos pide que hagamos ahora para profundizar en él y mantenerlo vivo. Los pilares de la propuesta federal El nuevo federalismo que proponemos es un federalismo desde abajo, que reconoce y respeta la diferencia, que articula de maneras diversas las realidades que son diversas. Un federalismo que se basa en dos criterios: la igualación en servicios y estándares de vida de los ciudadanos, es decir solidario con las partes menos desarrolladas; pero, a la vez, un federalismo que no confunde la solidaridad con la uniformidad y que es capaz de ofrecer, como ha ofrecido, todas las posibilidades de desarrollo nacional, político y cultural a viejas naciones como la catalana o la vasca y todas las posibilidades de prosperar en el marco de su peculiaridad a los archipiélagos y a determinadas regiones que se sienten también nacionalidades. Un federalismo que valora tanto la legitimidad histórica de los pueblos de España y sus instituciones, como la legitimidad de ejercicio de la que habla José Bono cuando explica el arraigo creciente del sentimiento comunitario en Castilla La Mancha. La propuesta federal que les propongo se fundamenta en cuatro pilares básicos: el político, el fiscal, el cultural y el judicial. Federalismo político En el ámbito político la propuesta principal es reformar el Senado para convertirlo en lo que proclama el artículo 69.1 de la Constitución: la cámara de los territorios. Se trata de adecuar el Senado a la estructura real de nuestro Estado para que cumpla la función constitucional específica que tiene asignada: llegar a ser el espacio institucional de participación de las Comunidades Autónomas en el Estado. 7 �Lo cual requiere -por ejemplo- asegurar la participación con voz de los presidentes autonómicos tanto en Pleno como en Comisión; la elección de los senadores por los Parlamentos autonómicos; la posibilidad de que los senadores elegidos sean alcaldes; la posibilidad de que los Gobiernos autonómicos puedan incluir puntos de debate en el orden del día... El Senado ha de ser así el espacio institucional común del diálogo multilateral entre el Gobierno español y las Comunidades Autónomas. Pero también ha de ser la cámara de diálogo entre las Comunidades Autónomas desde la que pueda ser abordada la cooperación entre ellas. Asimismo, el Senado ha de canalizar la participación de las Comunidades en la Unión Europea. Y ha de incorporar la realidad plurilingüística de España, de modo que se convierta en normal y habitual el uso de las lenguas oficiales de las Comunidades Autónomas. El voto contrario al que hemos asistido esta semana negando la posibilidad de que el DNI y el pasaporte se expresen en los dos idiomas, el propio y el común, indica una resistencia a aceptar esta realidad. Y ha de tener en algunas leyes funciones legislativas de primera lectura (la reforma de los estatutos de Autonomía, las leyes del artículo 150 de la Constitución, la ley del Fondo de Compensación Interterritorial, los convenios y acuerdos de cooperación de las Comunidades Autónomas y la ley orgánica prevista en el artículo 157.3 de la Constitución); y ha de ser el ámbito del primer debate de las iniciativas legislativas de los Parlamentos autonómicos. En el Senado ha de existir una comisión parlamentaria permanente encargada del debate y del seguimiento de la financiación de las organizaciones territoriales del Estado. El Senado ha de crear una Oficina de asuntos económico-territoriales que permita el acceso a toda la información sobre los flujos económicos, elaborada a partir de una base territorial. Y, finalmente, el Senado ha de seguir siendo una cámara de debate político en tanto que cámara de las Cortes Generales. En donde el Presidente del Gobierno, una vez obtenida la investidura y formado Gobierno, debería comparecer para exponer y debatir su programa relativo a la estructura territorial del Estado y sobre el pluralismo cultural y lingüístico. 8 �En resumen, el Senado es una cámara de representación y de debate político [Quisiera mencionar en este momento la magnífica conferencia que Jesús Caldera pronunció en esta misma tribuna hace dos meses sobre la representación política y el Parlamento.] y ha de ser también la primera y principal voz en las cuestiones relativas al Estado de las Autonomías. Aquella es la función genérica que comparte con el Congreso y esta última constituye el objetivo específico del Senado. La reforma del Senado en el sentido que les he expuesto requiere de una reforma muy concreta de la Constitución: la del artículo 69 del Título III de la misma y de aquellos que sean concordantes o complementarios, sin que tenga que modificarse el Título VIII. No hemos de discutir el sistema autonómico, sino la organización del Senado, en tanto que cámara de representación territorial y como órgano integrante de las Cortes Generales. De todos modos, más adelante me referiré a la cuestión de la reforma constitucional. Quisiera añadir, más allá de los criterios expuestos sobre la reforma del Senado, una consideración sobre la oportunidad de integrar a los municipios en la representación senatorial de cada una de las autonomías, de tal modo que el conjunto de las instituciones territoriales puedan tener una presencia equilibrada en el máximo órgano legislativo del Estado. Y no quisiera cerrar este capítulo dedicado a los aspectos institucionales de la propuesta federal, sin mencionar un aspecto de un alto contenido simbólico: la localización de instituciones del Estado fuera de la capital de España. Tenemos un tímido, pero positivo, ejemplo en la radicación en Barcelona de la Escuela Judicial. La lógica profunda de un Senado como cámara territorial conlleva la posibilidad y la conveniencia de potenciar la presencia regular del Senado en las Comunidades Autónomas, tanto desde el punto de vista simbólico como desde la perspectiva de la localización descentralizada de alguno de sus servicios. Hay que acercar las instituciones representativas de la soberanía popular al pueblo del que emanan, tanto por las vías que abren las nuevas TIC, como por las vías tradicionales de las Cortes viajantes. Hay que terminar con el absurdo de la identificación de lo nacional con un lugar, un acento o un rincón del país. 9 �Federalismo fiscal El federalismo fiscal constituye el segundo pilar de la propuesta federal. Proponemos afrontar la organización de la financiación territorial desde cuatro grandes criterios. El primero, igualar los resultados en gasto público por habitante de las autonomías del régimen foral con las autonomías del régimen común, en proporción a sus competencias y en un horizonte tan largo como sea necesario (20 años, por ejemplo). Y que quede claro que decimos los mismos resultados, no necesariamente el mismo procedimiento. El segundo criterio se refiere a la redistribución del gasto público entre las tres administraciones públicas, de modo que la Administración del Estado limite su participación -sin pensiones ni amortizaciones de la deuda pública - al 40%, repartiéndose el 60% restante a partes iguales entre autonomías y ayuntamientos. Es imprescindible un planteamiento general que tenga una visión de conjunto del papel y el peso de los tres niveles de gobierno (central, autonómico y local). El tercer criterio atañe al tratamiento de las áreas metropolitanas y propone igualar la inversión del Estado por habitante entre las áreas metropolitanas españolas de más de un millón de habitantes (hoy Madrid, Barcelona y Valencia, mañana quizás Sevilla, Bilbao, Zaragoza y Málaga) El cuarto criterio define una regla básica de equidad fiscal territorial: que las autonomías paguen en proporción a su riqueza y reciban en proporción a su población. Es decir, pagar por renta y recibir por población. A estos cuatro criterios nuestros compañeros andaluces añaden un quinto criterio: la concesión de un período de tiempo de aproximadamente diez años para la recuperación de retrasos estructurales históricos de algunas comunidades autónomas mediante una financiación suplementaria. Desde Cataluña nos parece que es un objetivo posible y deseable. Tiene la virtud de insistir en la cohesión y la virtud adicional de limitar el esfuerzo en el tiempo. Está en la línea de la reciente sentencia del Tribunal Constitucional alemán sobre la cohesión entre los territorios ricos y pobres de la República Federal y en la línea del Consejo Europeo respecto de la cohesión entre estados. 10 �Seguramente podría extenderse esta temporalidad a la recuperación de los retrasos relativos de algunas áreas metropolitanas respecto de la de Madrid, tal como sucedió durante el período preolímpico, en el que las inversiones de la Administración del Estado en el área de Barcelona igualaron a penas las inversiones realizadas en el área de Madrid. Después las inversiones se han desequilibrado. En parte por la menor inversión del Estado y en parte también por las menores inversiones de la Generalitat de Cataluña en comparación a las de la Comunidad de Madrid. Por otra parte, sería necesario admitir el argumento del actual Gobierno de la Generalitat de Cataluña de que el cuarto criterio (pagar por riqueza y recibir por población) tendría que modularse por la mayor demanda de determinados servicios públicos (por ejemplo, la Sanidad) a medida que aumenta la renta. (Aunque esto favorecería también a la Comunidad de Madrid y no ayudaría a restablecer el equilibrio, ni tampoco a cuadrar posibilidades financieras y gastos efectivos). Lo que ha de quedar claro es que los socialistas catalanes insistimos en tres cosas. Que lo importante no es discutir solamente qué impuestos concretos y qué gastos concretos se redistribuyen. Lo importante es ponerse de acuerdo en los objetivos que perseguimos todos juntos, objetivos como los que nosotros proponemos en los cinco puntos, porqué si no la discusión técnica sobre los impuestos no se acabará nunca y desvirtuará el debate político de fondo. A todos nos interesan planteamientos a medio y largo plazo que permitan dar estabilidad y hacer factibles financieramente las medidas que se adopten. Que el federalismo fiscal no es auténtico federalismo si no comporta un cierto margen de libertad en el establecimiento de los tipos impositivos, cosa que puede aligerar además los problemas derivados de la mayor demanda de servicios de la población a medida que aumenta la renta y que de paso garantiza la auténtica corresponsabilidad fiscal de las autonomías, hoy ausente o muy insuficiente. Que la discusión sobre los objetivos del federalismo fiscal no se puede ir retrasando hasta finales del año 2001, para entrar en vigor en el 2002, lo que supondría, contando con los plazos de entrada en vigor efectivo del sistema, que no se aplicaría totalmente hasta la próxima legislatura. Ello introduce un grado de incertidumbre política inaceptable. Los socialistas catalanes exigimos que la discusión comience ya, que participemos todos y que antes de finalizar el año estén fijados unos objetivos estables para los próximos 10 o 15 años, o más si es posible. 11 �En resumen: ofrecemos un cuadro estable de relaciones fiscales y financieras de carácter federal, equitativo y duradero, con corresponsabilidad y suficiencia, que pueda ayudar decisivamente a eliminar los fantasmas del rencor y la desconfianza entre comunidades. Federalismo cultural En el ámbito cultural y educativo es donde nos jugamos de verdad la viabilidad de una España de todos. La educación es la fuente del entendimiento, que es el cemento de la España plural, el único cemento duradero. Es un grave error considerar que la protección y la promoción de las culturas y de las lenguas españolas no castellanas compete exclusivamente a las instituciones catalanas, vascas y gallegas y que, por consiguiente, la acción cultural y educativa del Estado debe circunscribirse a la cultura española expresada en castellano. Más allá de las definiciones competenciales existe un deber moral y político del Estado de incorporar a su "corpus" simbólico todas las culturas y todas las lenguas de España. Por ello, los cuatro idiomas españoles -el castellano, el catalán, el vasco y el gallego- han de ser protegidos por el Estado y estar presentes en sellos, pasaportes y documentos de identidad, en las emisiones del Euro, y en las instituciones culturales españolas de todo tipo. Del mismo modo, las autonomías con lengua propia distinta al castellano deben -en reciprocidad- defender y proclamar el castellano como una inmensa riqueza propia, cerrando el largo período histórico de justificados resentimientos por la continuada persecución del catalán, del euskera y del gallego y la imposición del castellano, que ha durado más de dos siglos. Es asimismo imprescindible que en todas las escuelas de España se explique una historia que sea la historia común de los pueblos de España. Ni la historia única de España, ni las diecisiete versiones autonómicas de la misma. Una historia común de un país formado por gentes de distinta "nación", de cimientos diversos, pero que se respetan, debiera permitirnos adoptar un punto de vista cada vez más común, no ignorante de las diferencias pero sí consciente del terreno compartido 12 �Esto es federalismo: educación en la pluralidad, entendimiento entre los pueblos de España de los que habla la Constitución. Unión y libertad. No unión pero libertad; o libertad pero unión: libertad y unión. Ser diferentes e ir juntos. Y por lo tanto ser iguales en el destino, aunque diferentes en el origen. Federalismo judicial Y el cuarto pilar de la propuesta federal se refiere al ámbito de la justicia. En el campo judicial, los socialistas catalanes estamos por la transferencia a los Tribunales Superiores de Justicia de las competencias del Tribunal Supremo en materia de casación de sentencias. Es uno de los aspectos de la necesaria reforma para conseguir una justicia más ágil y próxima. Entendemos que la casación en los Tribunales Superiores autonómicos ha de tener una sola excepción: el recurso de unificación de doctrina ante el Tribunal Supremo, al alcance de todos aquellos ciudadanos que consideren que la jurisprudencia de uno o varios Tribunales Superiores de otras Comunidades les es más favorable. Con ello se garantiza la homogeneización en última instancia de la jurisprudencia sin renunciar a la proximidad y diligencia de la justicia. Si pensamos a escala europea, algún día llegará que el Tribunal de Luxemburgo tenga que hacer esta clase de arbitraje entre ciudadanos de los diferentes estados de la Unión Europea. Sin duda la Carta Europea de Derechos del Ciudadano nos aproximará a él. El decálogo federal Hasta aquí el recorrido por los cuatro ámbitos en que se concretan las propuestas del nuevo federalismo: el político, el fiscal, el cultural y el judicial. A lo largo de este recorrido se han perfilado diez proposiciones que constituyen una especie de decálogo federal. 1. Reformar el Senado para convertirlo en la cámara territorial. 2. Descentralizar las sedes de las Instituciones del Estado. 3. Igualar en 20 años los resultados del régimen foral con los del régimen común. 4. Redistribuir el gasto público en la proporción 40-30-30. 5. Igualar la inversión del Estado por habitante en las áreas metropolitanas. 6. Pagar por renta y recibir por población. 13 �7. Conceder un período de diez años a las Comunidades Autónomas con atrasos estructurales. 8. Proteger e impulsar desde el Estado las cuatro lenguas españolas. 9. Enfocar la enseñanza de las Humanidades en torno a la historia común de los pueblos de España. 10. Casar las sentencias en los Tribunales Superiores de Justicia autonómicos con la excepción del recurso de unificación de doctrina. ¿Hay que reformar la Constitución? ¿Qué consecuencias constitucionales tienen las propuestas que les he explicado? ¿Es necesaria la reforma de la Constitución? ¿Es oportuno plantearlo? Ante todo creo que hay que acabar con el tabú de la Constitución intocable. Ya les he avanzado mi convicción de que es necesario reformar la Constitución para conseguir que el Senado se convierta plenamente en la cámara de representación territorial para que, como tal, llegue a ser el símbolo institucional del reconocimiento político de la diversidad nacional, cultural y lingüística de España. No tiene sentido alimentar temores ante el planteamiento de una reforma constitucional precisa y concreta. En el campo político y en el campo académico es reconocido el carácter abierto de la Constitución, que es lo que ha permitido precisamente la construcción del Estado autonómico. Un sistema complejo -como el Estado de las Autonomías- que aspire a mantenerse ha de ser abierto y adaptable. El consenso de partida que hizo posible la Constitución de 1978 exige su continuidad mediante un pacto constitucional permanente que puede llevar a revisiones periódicas del texto constitucional. La aprobación de los sucesivos Estatutos de Autonomía ha sido un ejemplo de esta renovación continuada del pacto constitucional. Están fuera de la realidad las propuestas de cerrar el modelo de Estado y también los que consideran intocable la Constitución. Son actitudes que esconden la defensa de una España que ya no existe. No es lo mismo proponer el cierre del modelo, como hace el PP, que querer dar nuevas perspectivas al Estado autonómico a partir de la corrección de sus disfunciones y sus desequilibrios. 14 �Los socialistas catalanes queremos dotar de estabilidad y eficiencia al modelo autonómico para que encuentre su punto de equilibrio, pero no a costa de ignorar la realidad plural de España. Hemos aprendido muy bien la lección de la LOAPA y por ese camino no nos encontrarán. En veinte años se han producido dos cambios sustanciales en la configuración del Estado español como son: la generalización de las autonomías y la plena incorporación de España a la Unión Europea. Ambos cambios ulteriores a la Constitución de 1978, que, si bien puede considerarse implícitamente federal, admite y necesitareformas para incorporar nuevos planteamientos, derivados precisamente del desarrollo autonómico. Hay suficientes razones, pues, para intentar un nuevo paso adelante que implique la renovación del pacto constitucional. Un nuevo pacto constitucional que se proponga completar el desarrollo autonómico y corregir los desequilibrios y disfunciones, por un lado, y avanzar en el reconocimiento de la realidad plurinacional de España, por el otro. Un nuevo pacto constitucional que ha de comportar cambios precisos y acotados en la Constitución para reformar el Senado. Concretamente y tal como les he avanzado antes: la reforma del artículo 69 del Título III y de aquellos que sean concordantes o complementarios. Estoy convencido que también es necesaria la reforma constitucional para reformar la Justicia, el verdadero agujero negro de nuestro sistema democrático. Pero soy consciente que, hoy por hoy, es más factible llegar al consenso sobre la reforma del Senado (empezando por la asistencia de los presidentes y líderes autonómicos) que sobre la reforma judicial. Más allá de la reforma constitucional: la confianza federal Con el mismo espíritu del pacto de renovación constitucional han de resolverse los principales problemas pendientes de nuestro Estado autonómico. Muchos de ellos los he ido identificando al desgranar las propuestas del nuevo federalismo. La financiación autonómica y local, la participación de las comunidades autónomas en la formación de la voluntad estatal ante la Unión Europea o la reforma de la Administración del Estado derivada de la culminación de los traspasos de competencias a las 15 �Comunidades Autónomas son algunos de los problemas que demandan cambios legislativos y decisiones políticas formales, pero también precisan de acuerdos tácitos o pactos no escritos sobre el modelo de relación entre el Estado central y las comunidades autónomas, en la línea de lo que en los Estados federales consolidados se denomina confianza federal. Y, pensando en el futuro inmediato, hay que prever asimismo el proceso de redistribución de poder y competencias entre las comunidades autónomas y los municipios, de manera que el principio de proximidad termine por ser el criterio rector de toda nuestra organización institucional. Pero, el nuevo pacto constitucional no puede limitarse a completar el desarrollo autonómico y a corregir las disfunciones observadas. Se ha de avanzar a la vez en el reconocimiento de la realidad plurinacional de España. Un ejemplo del alcance de este reconocimiento sería una decidida política lingüística y cultural de Estado que facilitase y promoviese el uso de todas las lenguas de España en las instituciones, los documentos y los símbolos del Estado autonómico, tal como les he explicado antes. Sin el reconocimiento explícito de las diferencias -de lo que se ha convenido en denominar "hechos diferenciales"- podríamos llegar a perfeccionar el modelo de Estado y sus instituciones, pero seguiríamos sin resolver el problema de la convivencia de las Españas. Además de un Estado más estable y eficiente, aspiramos -en palabras de Isidre Molas- a una España cómoda para todos. En 1978 la esencia del pacto constitucional consistió en que las fuerzas políticas ampliamente mayoritarias de Cataluña y el País Vasco renunciaron a ejercer el derecho de autodeterminación, a cambio de conseguir un nivel de autonomía y de autogobierno a la altura de lo que habían conseguido con los Estatutos de la Segunda República. Podría afirmarse que el sacrificio de la expresión de la diferencia y de la pluralidad nacional de España ha sido el precio pagado desde Cataluña y el País Vasco para hacer posible la construcción y la consolidación de la democracia española. Hoy, el núcleo del nuevo pacto constitucional tendría que consistir en que las nacionalidades históricas -Cataluña, el País Vasco y Galicia16 �acepten la generalización autonómica, la igualdad competencial y el equilibrio del modelo, a cambio de que las otras comunidades reconozcan la diversidad plurinacional, pluricultural y plurilingüística de España y, en consecuencia, las expresiones políticas de los hechos diferenciales. En definitiva, queremos abrir un diálogo sereno, desde la franqueza y la confianza, para poder caminar todos los pueblos de España juntos hacia el Estado federal y la España plural. Los socialistas catalanes estamos convencidos de la necesidad de este paso hacia delante. Nuestra apuesta de futuro es convertir esta necesidad en posibilidad. Muchas gracias. Pasqual Maragall 17 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource El nuevo federalismo en España y Europa: la propuesta catalana para Europa Language A language of the resource Castellà Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Club Siglo XXI (Madrid) Abstract A summary of the resource. Conferència de Pasqual Maragall explicant la proposta que lidera des del punt de vista català, per una Espanya i una Europa federals. Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Subject The topic of the resource Federalisme Catalunya Espanya Europa Subsidiarietat Territoris Acció política Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2001-02-08 Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1751/0000001378.pdf e5863dfba5e81c052b0621d235e30cf8 PDF Text Text El moment polític a Catalunya Conferència de Pasqual Maragall a ESADE (28-5-01) Bona tarda. Moltes gràcies a tots vostès per la seva assistència. Moltes gràcies al president del Patronat d’ESADE i al president de l’Associació d’exalumnes, els bons amics Joan Josep Brugera i Xavier Pérez Farguell per la seva invitació a pronunciar aquesta conferència sobre el moment polític de Catalunya i, sobretot, per a compartir amb vostès aquesta estona. ESADE proporciona una tribuna pública, amb una llarga trajectòria democràtica i de servei públic, de gran ressò i prestigi i, per tant, molt exigent. Confio aquesta nit poder-los aportar idees positives respecte al moment actual i al futur de Catalunya i contrastar-les amb vostès. Del que estic segur és de que jo en sortiré enriquit. Vull aprofitar també aquesta ocasió que em brindeu per felicitar molt efusivament a ESADE, si més no per dos motius recents: pel seu doble reconeixement internacional amb l’acreditació de la International Association for Management Education i l’avaluació que n’ha fet el Wall Street Journal, com a primera escola europea de management i, en segon lloc, per les seves iniciatives de creixement a Madrid. Necessitem empreses i institucions que creixin i ampliïn el seu mercat. Us animo a projectar encara més la vostra influència, i també la de la Universitat Ramon Llull, fora de Catalunya i fora d’Espanya. També m’atreveixo a animar a ESADE a continuar en la seva línia de treball en la millora de la gestió i l’administració pública. Els seus programes i tasques de recerca han estat pioners i estic segur que amb la nova direcció de la Institució i de l’Escola d’Administració d’Empreses, amb els senyors Carlos Losada i Xavier Mendoza, aquesta branca del coneixement, tan necessària per al bon govern de Catalunya, continuarà progressant. Del que vull parlar-los avui és del moment polític que viu Catalunya. Vull traslladarlos la meva preocupació per una situació que considero força negativa, però vull expressar-los també un missatge de confiança, perquè disposem de bases sòlides per afrontar el futur. El meu sentiment és des de ja fa més de dos anys d’esperança i de decepció a l’hora. Catalunya no va malament. És més, ho te tot per reeixir en el mon obert que s’està configurant. Però hi falta una cosa, Hi falta govern, bon govern i, en la base, una aliança política i parlamentària sòlida que ho permeti. Hem malbaratat dos anys de vida política a Catalunya, amb la qual cosa hem reculat: hem perdut liderat, hem perdut capacitat d’iniciativa i hem perdut i continuem perdent oportunitats. Hi ha una distància molt gran entre les possibilitats del país i la realitat. El nostre govern, el govern de Catalunya, està paralitzat, no te projectes. Ha entrat en una fase d’involució, tirant endarrera els acords inicials de legislatura (com en l’audiovisual, l’organització territorial o l’aprofundiment de l’Estatut). Lamento haver de repetir aquests arguments, però la meva responsabilitat m’obliga, ja que no es perceben símptomes de millora, tan sols una actitud defensiva i resistencialista i profundament conservadora de "qui dia passa any empeny", que vostès com a directius be saben, és la millor manera d’enfonsar una empresa. 1 �Ja fa temps, com a mínim dues legislatures, que es resta en lloc de sumar: En política hi ha aliances bones i dolentes en funció dels objectius. Com passa en el món de l’empresa. Si l’objectiu era aprofundir l’autogovern de Catalunya (l’autonomia), en el marc d’un procés harmònic a nivell de l’Estat, l’aliat escollit no és l’adequat. Si l’objectiu era també, conseqüentment, obtenir major finançament per a les nostres competències, hem quedat defraudats. Si preteníem un major flux d’inversions cap a Catalunya i resoldre estrangulaments històrics en les nostres infrastructures, haurem d’esperar temps millors. O canviar de Govern. L’actual Govern, i la coalició que el sustenta, han errat en les aliances. El resultat ha estat el no poder avançar en temes clau pel futur de Catalunya i en el paper i posició de Catalunya a Espanya. La nostra Comunitat autònoma ha retrocedit posicions relatives en el context espanyol. No només en renda, també en iniciativa, prestigi i capacitat d’influència. I el que és també preocupant de cara al futur, en població, en termes relatius. La població potencialment activa s’ha reduït entre 1995 i 2000 en més de 200.000 persones i, en conseqüència, s’està reduint en volum absolut l’oferta de treball. Analitzant tots aquests aspectes i la possible evolució de les taxes d’activitat per sexes i grups d’edat i la de la demanda de treball, Josep Oliver arriba a la conclusió que, en una estimació moderada, l’any 2010 la demanda de treball no coberta per residents se situarà a Catalunya entre 350.000 i 450.000 persones. És a dir, un dèficit de ma d’obra que haurà de ser cobert per població immigrada. No cal insistir en els problemes d’integració i cohesió social que això pot comportar que cal preveure i sobre els que cal començar a actuar amb urgència. Haurem de reconèixer, així ho faig jo, la contribució històrica que Jordi Pujol ha fet al davant de la Generalitat. Però és llàstima i hauria estat bo evitar que els últims anys d’un cicle polític tan important, es vegin marcats per greus errors i mancances de gestió i de govern que afecten, fins i tot, el prestigi de la institució. Citaré dos casos. La qüestió del Plan Hidrológico Nacional i l’actitud de la majoria i del Govern han posat de manifest importants problemes. Un, la falta de projecte sobre la política de l’aigua a Catalunya (desprès de 20 anys de govern…), l’absència d’una política sostenible, equilibrada, fonamentada en una correcta planificació i gestió dels recursos. En segon lloc posa de manifest la inexistència de política territorial, manifestada en aquest cas en les Terres de l’Ebre, però que fàcilment podríem estendre al Pirineu, al Camp de Tarragona, a la Catalunya Central o a la pròpia Regió Metropolitana de Barcelona. En tercer lloc, ha posat de manifest la dependència del Govern i de la seva formació, que l’obliga a trencar a Madrid la paraula donada a Barcelona i a donar suport en el Parlament espanyol a polítiques que el Parlament català qüestiona seriosament. Una cosa similar ha passat amb la política d’immigració. El marcatge imposat pel Partit Popular ha impedit a CiU fer cas al que plantegen institucions com la Sindicatura de Greuges o el propi Consell Consultiu de la Generalitat, que posen en dubte la correcció i constitucionalitat de la Llei d’Estrangeria; o els ha impedit donar compliment a resolucions parlamentàries que situaven les qüestions de la immigració en una perspectiva més constructiva i realista. 2 �D’altres episodis com la incapacitat de donar sortida a la situació de la Sindicatura de Comptes o els problemes que es multipliquen en la gestió de Turisme, les subvencions de Treball o la Fundació Catalana per a la Recerca, són també manifestacions de l’esgotament d’un projecte polític que demana una profunda renovació. Un canvi (si em permeten novament el símil empresarial), en la gestió i en la propietat. Em preocupa la falta de resposta o les respostes inadequades de l’actual govern a problemes que tenim plantejats i que condicionen el futur de Catalunya. I em preocupa la perspectiva que als quasi dos anys ja perduts en aquesta legislatura, encara hi podríem afegir-ne dos més. Els posaré també un parell d’exemples que considero bàsics: Quan la nova societat del coneixement és ja un fet i el futur de les societats vindrà condicionat per la seva capacitat en potenciar-la, nosaltres mantenim les nostres polítiques tardanes en matèria d’Universitats, de recerca, desenvolupament i innovació o en la creació d’infrastructures per a les TIC. (La manca d’estratègia envers les noves tecnologies de la informació i comunicació (les T.I.C.), ha estat posada de manifest recentment per les entitats sectorials i quan ho han fet han rebut crítiques del Conseller del ram). Quan cal debatre una nova organització de l’administració que l’apropi al territori, seguint els models de proximitat o subsidiarietat que la Unió Europea propugna, per tal d’enfrontar d’una manera més eficaç els problemes de la degradació dels habitatges, l’educació en els primers i segons nivells, els serveis de benestar social o la integració dels immigrants, aquí continuem presoners d’un model centralitzat i poc eficient d’organització de la Generalitat, resistent a crear les vegueries (les províncies catalanes, si em permeteu), amb o sense refrendament legal a Madrid, i a dotar de mitjans i de capacitat d’actuació a l’àmbit més pròxim al ciutadà, que és el seu municipi. Estem incorrent en un important cost d’oportunitat per no fer les coses necessàries en política social, en política de família, en ensenyament, en política de recerca i desenvolupament, en foment de la innovació i la creativitat. Quan cal debatre un nou model territorial que apropi l’administració al territori, seguint els models de proximitat o subsidiarietat que la pròpia Unió Europea propugna, per a afrontar d’una manera més eficaç problemes com l’habitatge, l’educació en els primers nivells, els serveis socials de benestar o la immigració, aquí continuem aferrats a un model centralitzat i poc eficient d’organització de la Generalitat, resistent a crear les vegueries i a dotar de mitjans i capacitat d’actuació a l’àmbit més pròxim al ciutadà, que és el seu municipi. La iniciativa política està en mans de tercers: el PP de Catalunya (que com vostès saben gaudeix d’una autonomia mínima o nul·la respecte a Madrid), i que imposa els seus criteris centralistes i conservadors als seus socis de govern amb un percentatge molt reduït dels vots, tot just el 9,5% (i amb escasses expectatives de superar-los, per cert). És necessari superar la crisi de governabilitat que viu Catalunya. Crisi de Govern que es manifesta en els vuit Consellers que han canviat de lloc en un any i mig, inclòs el nomenament d’un Conseller primer, fet de forma poc respectuosa amb les pràctiques parlamentàries, furtant al Parlament la seva capacitat de debat i control d’un acte de l’Executiu que suposa una modificació substancial a la forma de Govern que es va sotmetre a l’aprovació parlamentària en el solemne acte 3 �d’investidura. No obstant això, no vull deixar d’esmentar algunes de les coses positives que l’actual composició del Parlament ha tingut. L’exigua majoria de les formacions de dretes (68 diputats front a 67 de l’esquerra), han permès introduir alguns canvis importants en la dinàmica parlamentària. Cal reconèixer també les dinàmiques positives introduïdes per la Presidència del Parlament. Per primera vegada, desprès de 20 anys, s’ha dotat als Grups Parlamentaris d’una mínima infrastructura per exercir la seva funció. Ha calgut una composició del Parlament com la descrita per donar més vitalitat a una institució a la que el pes de la majoria havia mantingut esmorteïda. Vull reconèixer l’esperit col·laborador i lleial del President del Parlament, que ha posat en marxa dinàmiques molt positives, encara ens haurem d’afanyar per completar la revitalització del Parlament, reformant el seu Reglament. Vull també fer notar iniciatives molt positives com l’inici, encara insuficient, d’un debat i propostes sobre el problema del finançament dels partits polítics auspiciat pel Parlament. O la creació del Consell de l’Audiovisual de Catalunya, de forma pionera, i que s’afegeix a una altra institució parlamentària com és el Síndic de Greuges, la labor dels quals contribueixen a millorar la qualitat de la nostra vida democràtica. Veig, crec que tots veiem, amb preocupació com els ciutadans s’allunyen de la Política, però també de la justícia o de les empreses multinacionals. Son moltes les causes, sens dubte, i tots els partits compartim responsabilitats. Però qui ha governat Catalunya durant sis legislatures probablement té molts motius de reflexió. La sensació que té un ampli sector de població de que "això de la Generalitat no va amb ells", i que es manifesta en els estudis sociològics i es constata en l’elevada abstenció, té causes diverses, però entre elles, de ben segur, l’empobriment històric de la vida parlamentària i del debat parlamentari i la seva quasi ocultació fins ara. Tampoc la subtil (i no tan subtil) apropiació i identificació entre Generalitat – partit – líder del partit és aliena a aquest desinterès cívic cap a l’autogovern de Catalunya, que conviu curiosament amb una relativament alta valoració del Govern en les enquestes d’opinió. La gent pensa que és millor "govern català" que "falta de govern". Independentment de l’opinió sobre aquest govern. El plantejament d’unes relacions interessades amb Espanya on els resultats sempre es mesuren pel que demanem i pel que "hem tret", no sembla una forma positiva ni creativa d’establir relacions i una bona part de la nostra ciutadania percep com desestimuladora per a participar. Sobretot quan el que "hem tret" és tan poc. El capital adquirit en menys de tres anys de govern del President Tarradellas i en els primers anys del Govern Pujol l’hem anat perdent poc a poc, però amb perseverància. Ara plantegem unes campanyes d’imatge (benvingudes siguin si van en la bona direcció de Catalunya com a "terra d’acollida"), però hauria anat molt bé aprofitar aquests 20 anys per transmetre una imatge diferent de la que hem transmès. Ara ho pagarem en forma de crisi de nombre d’estudiants universitaris (en termes estratègics) quan s’estableixi del tot el districte obert. Catalunya ha d’aspirar a no només ser motor econòmic, que no ho estem essent, en termes relatius, cada cop 4 �menys, si no capdavantera en la proposta d’estructuració d’Espanya i dels seus pobles. Hem de donar un tomb a aquesta manera de fer les coses. En primer lloc, cal retornar al Parlament el seu paper central com a cambra legislativa, de debat polític i de control de l’Executiu. Això passa per les reformes internes necessàries en el seu Reglament per a dotar-lo d’un major vigor i agilitat; però també passa per iniciatives com incrementar la seva presència en la vida ciutadana a través de l’emissió de senyal de TV, que no arribarà fins a la tardor i ja veurem si serem a temps de donar en directe els dos grans debats que hi tindran lloc: el de política general –crítica de l’acció de govern, darrera oportunitat del Govern Pujol per a rectificar i Moció de censura constructiva, és a dir, debat de l’alternativa de govern. En segon lloc, cal canviar l’actitud i comportaments de la majoria. Ara reclamem i oferim, diria que exigim i ho continuarem fent des de la majoria si els ciutadans ens atorguen aquesta confiança, una actitud oberta, de consens per a tots aquells aspectes fonamentals que afecten la vida política de Catalunya. Hem perdut gas en aquests temes: CC/RTV, l’ordenació territorial, Llei Electoral, revisió de l’Estatut, Llei del Primer Conseller o del Govern. Els Socialistes - Ciutadans pel Canvi hem ofert un pacte el més ampli possible en temes com la immigració, la nova divisió territorial de Catalunya, el finançament autonòmic i les reformes institucionals que cal fer, com l’aprovació de la Llei Electoral catalana i l’aprofundiment de l’Estatut. La resposta de la majoria i del seu Govern ha estat la involució: el menyspreu del Parlament i el Consell Consultiu en el tema de la immigració, la marginació d’un tema nascut de la voluntat de consens com la nova divisió territorial, amb la iniciativa del Conseller Duran Lleida, avui dimitit, i el treball dels experts coordinat per Roca Junyent; la regressió en els mitjans públics de comunicació, el rebuig d’una posició unitària, sòlida i solvent en la reforma del finançament autonòmic i del finançament públic en general, en una perspectiva a 20 anys i, finalment, l’ajornament i reiterat incompliment en les obligades reformes electorals i d’adaptació de l’Estatut. Hi ha una altra forma de fer política i haurem de recuperar els valors de la participació, la pluralitat, la coherència política i el consens en els temes cabdals de país. Amb el mateix esperit, Catalunya ha d’oferir un nou pacte a Espanya: federalisme i subsidiarietat son els conceptes polítics que ens han de permetre avançar en el projecte conjunt amb els pobles d’Espanya i en la capacitat d’iniciativa des de Catalunya. Un nou federalisme en la línia del que els pensadors més lúcids estan proposant per Europa. La nova Europa que amb dificultats, és cert, s’està configurant, camina en aquesta direcció federal. Federalisme que reforça la unitat en el propòsit comú i la pluralitat de les parts per a desenvolupar la seva pròpia identitat. Un model que ens permeti superar tant la desorientació actual dels nacionalismes perifèrics com del nacionalisme espanyol del PP que, al pretendre fossilitzar el text constitucional de 1978, ens pot abocar a una regressió de conseqüències 5 �imprevisibles. Proposo treballar en una proposta federal per a Espanya ja des d’ara, encara que els resultats no es vegin fins d’aquí a uns anys. No hem fet tard encara des de Catalunya per a fer aquest esforç de pedagogia i diàleg. Hem perdut, això sí, bastant de temps i oportunitats. No és possible en la conferència d’avui aprofundir en aquest enfocament. Solament vull assenyalar la importància de disposar de models de referència que superin el conjunturalisme, els posicionaments tàctics, el predomini del circumstancial sobre el substantiu de les idees i projectes. *** Voldria centrar-me en la segona part de la meva intervenció en el projecte econòmic i social que crec que és necessari oferir a la societat catalana per superar l’actual desorientació i perseguir objectius més ambiciosos de futur. Fa uns sis mesos vam posar en marxa des del nostre Grup Parlamentari, el Govern Alternatiu, amb una doble missió: avaluar i destacar les limitacions del Govern actual i de cadascuna de les seves Conselleries i generar una política alternativa en les diverses àrees de govern. Des d’aleshores, el Govern Alternatiu ha generat línies d’acció i projectes alternatius en totes les àrees: política universitària i de recerca, política social, reducció de la pobresa i l’exclusió social, infrastructures, medi ambient, educació, política territorial, finançament autonòmic i local… Tots aquests projectes configuren i configuraran una política alternativa a l’actual, des d’una perspectiva progressista, que creu en una major igualtat i en la capacitat dinamitzadora de les decisions adoptades el més a prop possible de la gent. Avui em referiré a tres grans aspectes: els reptes que ens planteja la nova economia, les infrastructures com a requisit indispensable per a la competitivitat i la necessària aspiració a una societat més justa. Ens hem de plantejar reptes més elevats i globals. Cal desenvolupar una visió de futur i aquesta no pot ser una altra que apostar decididament per la societat del coneixement. No podem conformar-nos amb uns indicadors de recerca clavats des de fa anys i anys en nivells equivalents a la meitat de l’esforç que fan les àrees amb les que hem de competir. No podem seguir mantenint unes altes taxes de fracàs escolar i universitari o una formació professional subvalorada. No podem conformar-nos amb una dotació d’infrastructures econòmiques que estan provocant autèntics colls d’ampolla en la capacitat competitiva de l’economia catalana. El repte de Catalunya, vertebrador de la seva estratègia, ha de ser trobar-se entre les regions capdavanteres que atreguin les activitats econòmiques de la societat del coneixement. Situar-nos en el cercle virtuós de les societats innovadores. Hem viscut uns anys molt bons en termes d’activitat econòmica. Des de 1995 l’economia catalana registra taxes de creixement apreciables i la taxa d’atur s’ha reduït molt per sota de la mitjana espanyola, assimilant-se a la mitjana europea. Les nostres exportacions avancen a bon ritme i gaudim d’una economia molt oberta. La situació financera de les empreses és, en general, sanejada i la inversió ha crescut a taxes elevades. És a dir, analitzant els indicadors conjunturals habituals, l’economia catalana s’ha comportat molt positivament. 6 �No obstant, existeix una opinió molt extensa que Catalunya està perdent posicions en la dura i competitiva carrera de la nova economia globalitzada. Jo percebo autosatisfacció i falta de visió per abordar aquests reptes. L’opinió de molts dels principals líders empresarials del nostre país va en la mateixa direcció. Voldria recordar alguns d’aquests indicadors menys favorables. Entenc (encara que no comparteixo) el costum dels nostres governants de mostrar els indicadors favorables, que hi són. El que passa és que, com vostès bé saben, sense un correcte diagnòstic que identifiqui els punts febles, no tan sols els punts forts, és impossible plantejar-se els objectius i les línies d’acció adequades. Vegem-ne alguns: Una cosa ens hauria de preocupar d’antuvi, ja que és símptoma i sintetitza altres problemes de fons. Em refereixo al comportament de la productivitat, que ha mostrat un creixement molt feble en els darrers anys amb taxes que difícilment superen el 0,5%, menys de la meitat de la mitjana europea i menys de la quarta part de la nord-americana. La inversió en R+D a Catalunya no arriba a l’1% del PIB regional, molt per sota de l’1,9% de la mitjana de la UE. O de l’1,6% de la regió de Madrid. Ni la concentració d’investigadors per cada 1000 actius presenta xifres comparativament favorables ( 12 a Madrid, menys de 7 a Catalunya). Tampoc la despesa en innovació en sectors tecnològicament avançats presenta uns resultats favorables a Catalunya. Ni la presència d’aquests sectors (TIC) representa un percentatge del PIB similar a la mitjana europea (2% a Catalunya i Espanya i 3,4% a la UE). Segons les dades de SEDISI (l’Associació Espanyola d’Empreses de les Tecnologies de la Informació) presentades al Parlament de Catalunya, Catalunya ha passat de concentrar un 50% de les empreses tecnològiques fa 20 anys a tenir menys del 30% del total espanyol avui. En el mateix període, Madrid ha crescut del 25% a més del 41%. De la mateixa manera, es constata una progressiva pèrdua a Catalunya de seus d’empreses i centres operatius. La reunió organitzada fa dues setmanes pel nostre Grup Parlamentari amb una cinquantena d’experts: universitaris, empresaris i alts executius va posar de manifest tots aquests problemes. Com assenyala Xavier Vives, la nova economia global i la implantació progressiva de les T.I.C. en els processos econòmics estan provocant una concentració de les activitats productives: concentracions empresarials, però també concentracions geogràfiques. El procés d’Unió Europea sembla accentuar la tendència a la concentració geogràfica. Preocupa el fet que els processos de concentració i aliances empresarials puguin desplaçar les seus socials i els centres operatius de les grans empreses, restant capacitat política i d’iniciativa a certes ciutats o regions metropolitanes, encara que concentrin un bon nivell d’activitat. El centre d’Espanya ha exercit una força centrípeta molt poderosa: els processos de privatització i liberalització han afegit a les tendències normals a la concentració 7 �factors molt poderosos de centralització. Aquesta tendència natural dels mercats no ha estat en absolut contrarestada per una política del Govern Central propiciadora d’un millor repartiment territorial de l’activitat. La descentralització dels òrgans reguladors de mercats (Competència, Elèctric, Telecomunicacions) en la línia que proposava Rodríguez Zapatero el mes de març a Barcelona i com fan altres països amb estructures polítiques menys descentralitzades que les nostres, propiciaria una major desconcentració de les seus i centres operatius d’algunes de les grans empreses regulades i, amb elles, dels seus serveis complementaris. Catalunya, amb la metròpoli barcelonina al capdavant, ha d’aspirar a jugar un paper clau en la nova societat de la informació i el coneixement, i ha d’aspirar a ser una regió econòmica guanyadora en aquesta contesa dura i complicada impulsada pels processos de globalització. No n’hi ha prou de mostrar-se satisfet per la bona evolució dels indicadors econòmics conjunturals. Cal centrar també l’atenció en un altre quadre de comandament: en la implantació de noves iniciatives en els sectors emergents de les T.I.C i en altres sectors punta de llança de l’avenç tecnològic; en els indicadors que configuren l’oferta d’atractius o externalitats per a la implantació de noves activitats; en indicadors que mesurin el guany o la pèrdua global de capacitat de decisió del nostre espai econòmic; en els indicadors del nostre potencial en R+D+I, etc., etc. I he de dir que ens ha faltat ambició. Catalunya necessita un revulsiu, ja que l’anàlisi d’aquests indicadors no mostra una situació favorable. Hem d’aspirar a continuar sent el motor econòmic d’Espanya, ser-ho també en els sectors emergents avançats tecnològicament i de gran creixement. Però no només això: hem d’aspirar a ser motor econòmic, però a la vegada també cervell. Tenim uns actius considerables: Una economia diversificada, amb una xarxa de proveïdors força desenvolupada, amb clusters o districtes industrials potents i amb un bon nombre de sòlides empreses mitjanes en sectors diversos: editorial, químic, farmacèutic, alimentari, components de l’automòbil, etc. Un potencial investigador en les nostres Universitats i centres d’excel·lència en diverses àrees, des del disseny a la biomedicina. Iniciatives importants en el terreny logístic i d’implantació de noves tecnologies TIC; centres d’excel·lència en medicina o en formació empresarial. Tenim també un entorn agradable, amb una més que acceptable qualitat de vida. Cal preservar i posar en valor tots els nostres actius i concentrar esforços i centrar les prioritats en invertir en formació (i a tots els nivells, universitari i formació continuada, però sense oblidar el preocupant aspecte de la formació secundària i intermèdia). Cal invertir en crear centres d’excel·lència en investigació i desenvolupament, en vincular la recerca universitària i el mon empresarial. És necessari seleccionar i prioritzar. Cal crear massa crítica. De la mateixa manera, cal posar els elements que afavoreixin la creativitat i l’aparició d’iniciatives: disponibilitat de capital risc i col·laboració entre sector públic i privat per escometre grans projectes. També és necessari variar el discurs oficial, basat en un cert cofoïsme que exaltava la petita dimensió i els valors "tradicionals" de l’empresari català. Sense renunciar a la riquesa que representen les PIMES a Catalunya, és necessari encetar un discurs que posi l’èmfasi en la necessitat d’incrementar la grandària de les nostres empreses i en propiciar acords, col·laboracions i fusions per assolir dimensions més adequades als requeriments dels mercats globals. 8 �Fomentar l’obertura de la nostra societat: des de l’aprenentatge d’idiomes fins a la participació activa en les xarxes internacionals on "passen les coses". Internacionalització vol dir que les empreses venguin i inverteixin en l’exterior, però també vol dir participar en xarxes de ciutats, associar-se en projectes de col·laboració transnacional: d’ensenyament, de recerca... estar culturalment oberts. La dotació d’infrastructures és un factor essencial per a la competitivitat de l’economia. Però Catalunya té un important dèficit d’infrastructures de caràcter econòmic que són ja veritables colls d’ampolla per al seu desenvolupament. Vint anys de competències autonòmiques i set sent "decisius a Madrid", no han aportat, en el terreny de les infrastructures elements diferencials de competitivitat per a Catalunya. No cal dir que els actuals plantejaments radiocèntrics del Govern del Partit Popular encara empitjoren les coses. Segons els estudis més solvents, els dèficit d’infrastructures econòmiques de Catalunya és important i limita la seva capacitat competitiva davant altres regions europees. A la insuficient dotació en infrastructures i despeses en R+D, a que m’he referit anteriorment, cal afegir l’endarreriment en el desplegament de les infrastructures de telecomunicacions. I a aquestes els problemes de l’aeroport, ferrocarrils, xarxa viària i transport metropolità, xarxa viària vertical diagonal i transversal i infrastructures medioambientals. Podríem afegir el conflicte addicional de certs peatges i alegrar-nos per la concreció de l’AVE (encara que tindrem que pagar la connexió amb l’aeroport). Òbviament, el problema del dèficit en infrastructures prové del dèficit de finançament: de la insuficient dotació pressupostària per a inversions de l’Administració central a Catalunya i de la insuficient inversió de la Generalitat, acumulades ambdues any darrera any. (Entre parèntesi val a dir que s’hi afegeix un problema de gestió, o millor, d’autonomia de gestió: el Port i l’Aeroport generen recursos suficients per a finançar els increments d’inversió necessaris). La capacitat competitiva de Catalunya, el seu paper com a regió capdavantera en un context global, estarà condicionat a aquests dèficits: a la concepció de l’aeroport, a la facilitat i amplitud de comunicacions, a les connexions interiors, al medi ambient i a la qualitat de vida que se’n deriva. I pensant, a més, en la Catalunya metròpoli, que irradia sobre un àrea europea de 15 milions d’habitants, el centre de la qual és Barcelona. Aquesta concepció multipolar, no centralitzada ni radiocèntrica, és compartida totalment per la nova direcció socialista. No renuncio, amb la complicitat de vostès, amb la de la societat econòmica catalana, que de ben segur comparteix aquests plantejaments, a convèncer l’actual Govern espanyol que el model que volen imposar no maximitza el creixement i renuncia a les possibilitats que ofereix una concepció multipolar, en el nostre cas, la bicapitalitat. La nova economia global genera oportunitats extraordinàries, però també riscos i perills. Hem d’arriscar-nos per guanyar, però també hem de trobar un equilibri entre creixement i igualtat, entre competitivitat i cohesió. En la nostra Europa, només una societat forta i cohesionada socialment està en condicions de créixer de forma continuada i estable i només amb un creixement estable i continuat estarem en condicions de dur a terme les necessàries polítiques de benestar. Per al manteniment de l’estat del benestar es poden seguir dues vies oposades: 1) reduir les cobertures i prestacions o 2) incrementar les bases per a fer el sistema sostenible. 9 �Jo em pronuncio clarament per la segona (sense renunciar, és clar, a corregir les desviacions o ineficiències que ara es pugin produir) Per molts motius. N’esmentaré els que considero més rellevants. En primer lloc, la globalització i la implantació de la societat del coneixement no es pot fer (com està passant i correm el risc que s’agreugi) a costa d’incrementar les desigualtats. Per a nosaltres la cohesió social és un valor bàsic a preservar i, a més, imprescindible per a garantir la competitivitat i el creixement sostingut de qualsevol territori. En segon lloc, perquè moltes de les coses a fer per garantir el benestar, la cohesió i la equitat social, no tan sols són compatibles amb el que cal fer per ser eficients en la nova societat global i en la nova economia, sinó que són imprescindibles. En tercer lloc, perquè les decisions que ara prenem repercutiran sobre el tipus de societat en que viuran els nostres fills, als quals els hem de proporcionar una garantia veritable d’igualtat d’oportunitats en la seva vida, que és com entenem la igualtat. Aquesta política d’equitat i cohesió social es recolza sobre tres pilars: la prioritat per l’educació, el desenvolupament dels serveis d’ajut a les famílies i la dignificació dels barris de les nostres ciutats. Vull traslladar-los l’absoluta urgència d’aquestes qüestions. Ens hi juguem el futur. Educació, en el context de polítiques socials a que m’estic referint, vol dir, en primer lloc, disposar d’un nombre suficient de places en escoles bressol. Vol dir, en segon lloc, millorar els recursos i la qualitat de l’ensenyament, per evitar l’altíssima taxa de fracàs escolar que pateix la nostra societat i la consegüent degradació del nivell mig de qualitat de les classes de secundària i batxillerat. Amb la primera mesura (a la qual cal dedicar-hi recursos potents) facilitarem la incorporació de la dona al mercat laboral i empresarial acostant-nos a taxes més homologables amb la UE, millorarem, potser, la natalitat, i, per tant, contribuirem a sostenir la necessària política de benestar social. El fracàs escolar d’avui és el fracàs en la inserció en la societat de demà. És la consolidació de la pobresa i la marginalitat. I el fracàs escolar té una component cultural i social, i una component que afecta la qualitat educativa. Invertir per ajudar a la família i per millorar l’escola és la millor manera d’evitar l’exclusió social en el futur. Desenvolupar l’atenció domiciliària d’ancians i persones disminuïdes, és també facilitar la inserció laboral de les dones. S’ha de mencionar aquí el fet que la inseguretat afecta especialment les classes mitjanes i treballadores i els barris degradats. La manca d’una justícia local com la prevista en la Carta Municipal i la Llei (PP) de Grans Ciutats és francament dramàtica. Finalment, avui estem a immersos en una tendència de fons que marcarà el futur. Em refereixo al fenomen de la immigració. Les dades demogràfiques estan configurant un mercat de treball en el que les sortides (per edat) superen a les entrades. Les projeccions indiquen una enorme necessitat d’immigració: a 10 anys vista, els efectius nous que necessitaran les nostres empreses poden situar-se 10 �entre les 350.000 i les 400.500 persones, segons els estudis que els comentat abans. Vint anys d’Ajuntaments democràtics ens han servit per millorar molt ostensiblement la qualitat de vida a les nostres ciutats. No s’han pogut resoldre tots els problemes; moltes zones no han pogut superar la degradació de polítiques urbanístiques i d’habitatge predemocràtiques. Avui no podem pretendre sobrecarregar aquests barris degradats amb nous problemes. Invertir en aquests barris, en urbanisme, habitatge, comunicacions, serveis personals, educació i qualitat de vida en general, és la millor manera d’integrar harmònicament, amb totes les dificultats que no se’m oculten, aquest flux de persones, no tan sols inevitable, sinó absolutament necessari per a la nostra economia. *** He volgut donar-los una panoràmica de la situació política a Catalunya. He ressaltat els aspectes que em semblen molt negatius de l’actual moment. Avui, avançar a poc a poc és perdre posicions. No ens podem permetre l’atonia de projectes, els condicionaments polítics paralitzadors i la gestió continuïsta. Estem perdent posicions i oportunitats. Els he exposat la necessària nova actitud de Catalunya: el paper que li pertoca i pot jugar en l’estructuració de la nova Espanya que s’està configurant, en lloc de l’absència dels projectes conjunts i l’actitud d’obtenir rendiments a curt termini que tan pocs resultats ens ha donat. Finalment els he parlat del projecte econòmic i social que crec que cal oferir a la societat catalana, els pilars dels quals són:  L’aposta decidida per la societat del coneixement amb l’educació com a nucli vertebrador. La recuperació de l’endarreriment en les infrastructures econòmiques que Catalunya necessita. El necessari manteniment d’una societat cohesionada i més justa, que és un requeriment no només de justícia social, sinó una condició necessària per a l’estabilitat econòmica.  Els reptes de futur són molt importants. Els processos de canvi i adaptació són difícils de gestionar i precisen lideratge i voluntat de canvi. Catalunya ha de liderar aquests processos en el marc de la nova Espanya i de la nova Europa que s’estan configurant. Moltes gràcies, Pasqual Maragall 11 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource El moment polític a Catalunya Language A language of the resource Català Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. ESADE (Barcelona) Abstract A summary of the resource. Conferència de Pasqual Maragall a ESADE sobre la situació política a Catalunya. Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Subject The topic of the resource Balanç Catalunya Política Oposició Model social Acció política Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2001-05-28 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1750/0000001347.pdf 608ba1c7038b16486ab9155047e6450c PDF Text Text Més ambició per Catalunya Conferència de Pasqual Maragall (Auditori de La Pedrera)(06-09-2001) Bona tarda a tothom, Bé, tenim aquesta trobada al sortir d’un estiu carregat de missatges. Una trobada, com cada any, per a iniciar el curs i veure quina és la situació política d’aquest país, i també per a exposar els nostres projectes de futur. Dic que sortim d’un estiu carregat de missatges: la globalització esclata. Ahir o abans d’ahir vaig sentir que un vaixell turc havia llençat al mar centenars d’emigrants kurds i afganesos. No és la primera vegada que passa, ho hem sentit aquest estiu, i abans de l’estiu, per descomptat. A les fotografies de l’euro-túnel, -aquesta meravella de la tècnica moderna que és passar per sota del Canal de la Mànega- hi ha un forat per on la gent es cola des d’un camp de refugiats francès que hi ha prop de l’embocadura del túnel a la frontera, i prova de passar a Anglaterra, amb les policies corresponents tractant d´impedir-ho; i, per descomptat, a l’estret de Gibraltar, des de fa temps i d’una forma constant. En el món, els joves radicals s’estan revoltant, i no hi ha una distinció fàcil entre la joventut biològica estrident revoltada contra tot el que s’ha de fer, (aquesta és llei de vida i de vegades és llei de vida que va contra la vida mateixa) i la joventut revoltada de forma massiva però pacíficament, a favor d’una altra globalització: la de la justícia, la del control dels diners internacionals, la de tots els que són contraris a la pena de mort, al tràfic d’armes, a la impunitat dels paradisos fiscals. Això que abans era una especulació de columnes i col·laboradors de diari ara és un sentiment que es va estenent amb una joventut que diu: “prou”. Joventut i no tan joves, evidentment. L’Agnoletto, un dels líders del moviment pacífic anti-globalització de Gènova, no crec que sigui tan jove. Torno a dir: és un moviment proglobalització, però per a una altra globalització o per a una globalització d’aquells instruments que faran possible que la ‘globalització´ econòmica estigui sota control, és a dir, que no sigui salvatge com està sent, que no tingui els efectes horribles que està tenint. Tampoc hi ha, a casa nostra, distinció fàcil entre terrorisme i violència al carrer; desgraciadament ho sabem perquè això ens porta anys de dolor i de preocupacions. El terrorisme és difícil d’aïllar d’una situació que s’ha anat podrint i que ha anat envaint el carrer al País Basc. Els sistemes d’ordre públic fallen. Això no és fer catastrofisme, això és una constatació. Agafem d’entrada, per exemple, tot el que realment aquest estiu ens fa sentir inquiets. Juntament amb la confiança que en Pepe Montilla deia que teníem, i que tenim, en el poble de Catalunya, que és un poble desvetllat i que està desitjós de llançar projectes nous, hem de constatar el fet que hi ha coses que ho impedeixen; hi ha la part negativa d’aquesta balança positiva i aquesta és la part que estic resumint. La nova economia, en efecte, patina. L’apatia política em preocupa més. Segons com, dóna ales al desaprofitament dels projectes que justament calen ara, en aquesta situació: el Fòrum 2004, per exemple, la taxa Tobin, o el Tribunal Penal Internacional; 1 �amb algunes excepcions positives en què això supera l’apatia política i es fa realitat, com és el cas de l’acord antiterrorista europeu, positiu, o com és el cas del salvament, pels pèls, de l’acord de Kyoto per al medi ambient, i per a la lluita contra l’escalfament de l’atmosfera. Hi ha hagut un acord, segurament no tan feliç com alguns voldríem, però hi ha hagut un acord. Però, en general, veiem que l’apatia política, la passivitat davant de la fortalesa d’aquest moviment espontani de globalització que ho supera tot, és més forta que no pas la voluntat d’aquells que voldrien que aquest moviment, sense deixar d’existir, fos acompanyat per la globalització humana, democràtica i profunda. Potser és ‘apatia´ la paraula que convé també aquí a casa nostra. Jo diria també ‘pragmatisme extrem´; diria ‘anti-idealisme´, quasi. Hi ha una passa de l’anti-idealisme al pragmatisme. Hi ha desconfiança, hi ha pactes desinteressats, però hi ha encara més pactes interessats, massa interessats i gens interessants: superficials, numèrics, electorals, de curta volada. Aquests pactes que estem veient aquests dies són d’aquells pactes que dius: “cap a on va tot això?” i si vas gratant et trobes que en el fons no hi ha altra cosa que un conservadorisme que no és ideològic, és pragmàtic. És un conservadorisme de quedar-se tot com està. No es tracta, doncs, de repetir per part nostra el diagnòstic de la situació política. Vam tenir un primer any autonòmic esperançador amb un govern insegur però alguns acords innovadors i interessants: l’audiovisual, les vegueries i l’ordenació del territori en general, l’acord parlamentari de rebuig del transvasament de l’Ebre, també l’acord de rebuig del terrorisme (aquest, una mica més tard), i l’acord de Convergència i Esquerra Republicana sobre el finançament autonòmic que es va escaure l’octubre de l’any 2000 i que ahir va desaparèixer absolutament – s’ha confirmat en les votacions del Parlament aquest matí. Després d’aquest any, que no va ser grandiós però que va ser esperançador (de més vitalitat i amb una mica més de presència del Parlament a la vida política catalana), un any perdut. Un any sense il·lusió, dominat pel pragmatisme, l’any del catalanisme oficial igual a zero, reduït a la mínima expressió, l’any de la condemna contra les terres de l’Ebre, de la pesta i les vaques boges i, finalment, d’un acord financer bo per a algunes comunitats autònomes però, òbviament, no per a Catalunya. A aquestes comunitats, els arregla el passat però no el futur. A nosaltres, ni passat ni futur, però segurament a algunes comunitats que hi han estat a favor realment els ha arreglat situacions que havien quedat, des d’un punt de vista numèric i quantitatiu, molt malament. És el cas d’Andalusia, on faltaven quatre-cents mil habitants, suposem, en el compte de la població que es feia servir. Aquests hi han guanyat però ningú pretén, ni els andalusos i per descomptat tampoc el Partit Socialista Obrer Espanyol, que aquest sigui un acord bo de cara al futur, entre altres coses perquè és un acord que no té garanties. Així com fins ara els diners que ens enviaven eren a compte d’una quantitat que s’havia d’anar actualitzant cada cinc anys i que representava el cost present dels serveis que ens van enviar al principi i dels que després ens han anat enviant, ara no ens envien una quantitat a compte dels serveis que hem de fer, ens envien uns 2 �impostos i la feina és nostra. Si aquests impostos van bé, fantàstic, si no van bé, pugem nosaltres la pressió fiscal. Aquesta és una mica la situació en la qual estem des del punt de vista de l’acord financer, i no m’hi vull posar més, perquè prou que hem discutit aquests tres dies fins a la sacietat, pràcticament, i amb aquesta cosa que té el Parlament, amb la impressió que hi ha que som dos parets que topen, que es parlen, però que no se senten. En tot cas, nosaltres hem dit el que havíem de dir i direm el que encara ens falta per dir. Direm quin és el nostre model, i ho direm d’acord amb Jordi Sevilla, José Luis Rodríguez Zapatero i els amics del PSOE, perquè volem que aquest sigui un model bo per a Catalunya però també per a tota Espanya. En això, alguns de l’Esquerra no estaran d’acord, però nosaltres sí. Nosaltres pensem que l’única solució per a Catalunya és arreglar Espanya. Ens diran que en el fons són il·lusions, que és impossible arreglar Espanya, que ja sabem que al final no ens entenen. Doncs bé, nosaltres som tossuts de mena i tenim aquesta dèria. Aquest és el nostre compromís i aquesta és la nostra voluntat: proposar a Espanya una solució “catalana” (perquè hauria de ser de la major part possible de les forces de Catalunya) als problemes que té Espanya, i no pas arreglar només els problemes de Catalunya perquè si només arreglem els problemes de Catalunya, no arreglarem els problemes de Catalunya. Catalunya només té solució si Espanya canvia, no en el sentit d’anar endarrera del que ha anat, com diu la Declaració de Barcelona, sinó al revés, anant més enllà del que ha anat (que ha anat molt bé). És la primera vegada que durant vint anys, des d’en fa cent o dos-cents, Espanya ha tingut autonomia, llibertat i democràcia. Començar les declaracions dient: “això no va” és dir exactament el contrari. Espanya va, i tant que va. Ha tingut per primer cop en un segle vint anys acceptables. Va malgrat tot, malgrat moltes coses que no van (entre elles segurament el govern, que per a nosaltres no és el millor govern que hi hauria d’haver) però, en tot cas, nosaltres pensem que la missió de Catalunya és justament la d’afirmar de forma contundent que Espanya té solució, i que sense Catalunya no la tindrà, i a l’inrevés, que sense una solució espanyola Catalunya no la tindrà. Catalunya no pot ser una excepció. Altres sí que ho poden ser, tenen les seves regulacions històriques, els seus furs i els seus drets, etcètera. També tenen la mida que tenen i estan posats on estan posats, i nosaltres tenim la mida que tenim i som el que som. Certifico que Espanya no té solució, si no és amb Catalunya ajudant-hi fort. Nosaltres tampoc la tenim, si no és entenent a Espanya. El nacionalisme ho ha fet malament en aquest sentit. Objectivament, no ho ha fet malament. És evident que el nacionalisme català ha contribuït a aquesta governabilitat espanyola. El que li ha faltat al nacionalisme català és confiança en ell mateix, i una mica d’atreviment. Li ha faltat pensar que si seguia per aquest camí i es franquejava una mica més amb Espanya, probablement les coses li anirien molt millor a ell, i per descomptat a tot Catalunya. Això és el que nosaltres pretenem i això és el que nosaltres, amics, farem. Aquest ha estat l’any de la condemna de les terres de l’Ebre, com he dit, l’any de les vaques boges i l’any d’un acord financer negatiu. Nosaltres canviarem aquest acord. Nosaltres tenim en aquest moment els elements per a poder construir un model molt millor, però ha de ser un model complet. Si el que se’ns dóna és llibertat de posar impostos, per exemple, i de viure dels impostos que posem en un percentatge més 3 �elevat que no pas fins ara, és evident que hem de saber en quin marc juguem, i aquest acord no ho especifica això. Aquest acord no diu què passa amb els ajuntaments, no diu què passa amb els fons europeus, i no diu, ja posats a parlar de despesa pública a Catalunya, quant hi invertirà l’Estat. No demanem que ho digui amb detall sinó amb quines lleis, amb quines línies i segons quins principis, el Govern espanyol repartirà la seva inversió pública directa, que no té res a veure amb l’acord al que s’ha arribat entre les diverses autonomies. Quant hi posarà a les àrees metropolitanes?, i quant a l’agricultura?, i quant a la perifèria? i quant al centre?, i quin és el model d’Espanya que tenim?, aquest de les línies de tren i d’avió que surten de Madrid “para unir todos los puntos que están alrededor de Madrid” (que és la definició d’Espanya del senyor Álvarez Cascos) , o una Espanya que té uns eixos, que té una estructura i que té una xarxa i que, per tant, ha de tenir una estratègia per fer funcionar aquesta xarxa bé. Això voldrà dir, doncs, un arc Mediterrani que funcioni, un arc Cantàbric que funcioni i tantes coses més que no es resolen amb la definició d’Espanya com un conjunt de punts al voltant de Madrid que s’han d’unir com més ràpid millor. Per què dic això en aquest punt? Ho dic perquè la inversió de l’Estat depèn de la concepció que es tingui del que és Espanya i de com pot funcionar millor. Aquesta concepció no hi és i en aquest debat que hi ha hagut no hi ha aparegut per a res. Aquí s’ha discutit de diners, i només de diners. Ha estat un mercadeig en el qual les coses més importants no hi són. Per exemple, Manel Royes ha explicat que, segons els càlculs de la Diputació, el 30% de la despesa que fan els ajuntaments és per compte d’altri. Sigui de les autonomies, sigui de l’Estat (suposem que de l’autonomia en gran part, probablement perquè no té els diners). Tampoc hem d’acusar el govern d’allò de què no té la culpa, no té tots els diners que hauria de tenir, però del que sí que té la culpa és de no reconèixer el fet que bona part dels serveis que hauria d’estar donant els donen els ajuntaments, i per tant, si anem a Madrid a discutir el finançament autonòmic i no incloem també les grans magnituds del finançament local, estem tancant un model que no es pot tancar. Ens estarem fent la il·lusió d’haver tancat un model que no ho està, de tancat, perquè sempre hi ha l’escapatòria d’anar descarregant sobre els ajuntaments allò que l’autonomia no pot fer; això està passant a Catalunya ara, i probablement en moltes autonomies més. El nostre model serà un model complet; és l’únic que us puc dir perquè no és senzill de fer. Nosaltres ens volem assegurar abans de fer volar coloms, com s’ha fet darrerament, que les xifres que nosaltres donem són xifres que corresponen a la realitat, i que s’atenen a uns escenaris de futur que siguin creïbles, que no siguin un invent. Nosaltres, en aquest sentit, constatem que hi ha hagut resignació per part del govern. No té el poder ni els diners que ens havien promès que tindria. Hi ha hagut submissió de Convergència i Unió al PP amb un aval sense precedents, en la història de la política catalana, del nacionalisme català al nacionalisme espanyol. Dic sense precedents en la història moderna i per descomptat, sobretot, en períodes democràtics. No hi ha massa precedents d’això. Jo recordo una comissió executiva en el Partit dels Socialistes de Catalunya on nosaltres havíem de discutir si posàvem o no un recurs contra les LLOT famoses de l’any 86, les lleis que van suprimir la corporació metropolitana, que van fer les comarques copiant-les del 37, sense gran esforç i que 4 �van, més que fer, desfer unes quantes coses més. Aquestes que ara precisament estem revisant perquè, al cap i a la fi, fins i tot Convergència s’ha adonat que no van. En aquell moment vam tenir la temptació, i el dret, per descomptat, d’anar al Tribunal Constitucional i dir: “això no pot ser perquè la llei de bases de règim local diu que hi ha municipis, que hi ha comarques i que hi ha àrees metropolitanes, i les defineix.” El que hi ha a Barcelona és, per definició de la llei, una àrea metropolitana i l’Estatut de Catalunya sí que ho diu, que hi ha fets metropolitans, i que s’han de regular, i per tant, suprimir no és el que dret a llei s’havia de fer; potser haguéssim pogut anar al Tribunal Constitucional, però Raimon Obiols va dir: “non possumus”, no podem, perquè nosaltres pertanyem a una de les branques del més sòlid catalanisme que hi ha en aquest país. L’any 34, Esquerra Republicana, que tenia majoria al Parlament, va votar la llei de contractes de conreu. Els propietaris van dir que no, per descomptat, i La Lliga va dir: “hem perdut al Parlament, ens en anem a Madrid”. Hi havia hagut canvi de majories, en aquell moment: la dreta havia guanyat a Espanya però no a Catalunya, i la dreta catalana va dir: “aprofitem-ho”. Van anar al Tribunal Constitucional o de Garanties Constitucionals i el Tribunal va anul·lar la llei. Quan es fa la història de Catalunya i s’analitza què va passar i perquè va passar, i perdoneu aquest gir històric, probablement aquest fet va tenir una importància considerable. Raimon Obiols tenía raó. Nosaltres, en aquell moment, (segurament ara seria diferent), en el mes de març de l’any 1987, nosaltres haguéssim aparegut certament defensant uns drets però, en aquell ambient (que encara es perpetua, i això és el que és escandalós en aquest país) això hagués pogut ser llegit com una traïció a Catalunya per part dels socialistes en la línia del que la dreta catalana havia fet l´any 1934. I vam dir: “no ho fem”. Comentant això a la comissió executiva l’altre dia, Isidre Molas deia: “compte, que hi ha hagut altres ocasions”; quan va ser elegit president de la Diputació l’any 10 o l’any 12, en Prat de la Riba ho va ser amb els vots dels mauristes i en contra del vot dels republicans catalanistes, cosa que se’ls va tornar en contra perquè Acció Catalana al final va sortir del bloc de Prat i li va treure bona part de la seva base electoral, no molts anys després. Això pot tornar a passar, i el que hem vingut a dir és que en aquest moment nosaltres no serem còmplices d’aquesta situació, no volem ser còmplices d’aquesta aturada de Catalunya sota la ègida del pragmatisme. Nosaltres arriscarem, hem d’arriscar i prendrem iniciatives. D’aquí a un mes jutjarem en el debat parlamentari de política general –com està manat- els nou mesos del nou govern Pujol; curiosament estarem jutjant el govern d’una persona que diu que no el dirigeix, que no el coordina, que ja no ho fa ell, que va dir no fa gaire a La Vanguardia: “Mas lo hace más que yo”. És a dir, un president que confessa que ell no està complint l’Estatut, els articles de l’Estatut - jo me’ls he llegit- diuen que el President dirigeix i coordina. Ell diu que no ho fa, o en tot cas que ho fa més en Mas que ell. Per descomptat hi ha algunes coses que es poden delegar. A l’Estatut i a la Llei està especificat, però no ens hi ficarem, en això. Quan això va succeir el mes de gener vam dir: “això anirà malament, serà una confusió, i d’aquí a nou mesos (els hi vam donar nou mesos per veure com anava aquest segon govern Pujol), si va malament els posarem una moció de censura”, i ells van dir: “vostès per què volen posar una moció de censura a termini?”. Bé: els donem nou mesos per demostrar si el que pensem és veritat, els donem els mesos que es requereixen perquè això sigui efectivament comprovat; i està més que comprovat. Si el 5 �mes de gener teníem una raó que era més formal i de previsió que altra cosa, en aquest moment és una raó de pes i d’experiència: aquest govern va pitjor que l’anterior. Així doncs, després d’aquest debat de política general que defensarà en Pujol -no essent ell qui efectivament dirigeix aquesta política- vindrà un segon debat en què nosaltres presentarem la nostra moció d’alternativa, en la qual es discutirà no la política del govern, sinó la política de la oposició, la que nosaltres volem tirar endavant, la que jo vull dirigir i vull tirar endavant amb tots vosaltres i amb aquells que ens seguiran; i en front d’aquesta política, el dia de la moció d’alternativa -moció de censura, pròpiament, perquè és una censura al govern que no ho està fent bé, però és sobretot una alternativa a aquest govern- ells faran d’oposició. I nosaltres farem de govern. Aquesta serà la realitat; jo dic que en aquest debat serà en Mas qui contestarà encara que ells diuen que no; en fi, la història ens ho dirà. En aquest debat el govern pot intervenir moltes vegades, pot ser un debat llarguíssim, pot durar tres o quatre dies, si es vol, perquè hi ha un encadenat d’intervencions que podrien no deturar-se mai i fer-lo molt llarg. Avui hem sabut que, desgraciadament, el Parlament de Catalunya no tindrà instal·lada encara l’emissió de senyal directe, que és una de les moltes coses que en Rigol està instal·lant -i que nosaltres hem empès perquè s’instal·lin-. El Parlament, com en d’altres parlaments, ha de produir un senyal de TV i vendre’l després, i ha de poder distribuir a totes les televisions locals de Catalunya, per exemple, els debats que es puguin fer. Doncs això al mes d’octubre no hi serà, espero que hi serà pel desembre, no crec que sigui de mala fe però el cas és que no hi serà. Bé, en aquest debat ens faran d’oposició. Prou que ja ho fan ara, de fet ja ho han començat a fer abans d’hora, la qual cosa és un bon senyal, ens hi anirem fent. De vegades tinc la impressió que s’està produint allò del ¡Váyase Sr. González! –en comptes de González posem-hi Maragall- però el bo del cas és que jo encara no he arribat a governar. D’aquí a un temps ja els deixarem dir, però almenys que ho deixin passar un parell d’anys després de les eleccions -i encara en falten dos-; o sigui, d’aquí quatre anys que ho diguin, però ara? Doncs ja ho han començat a dir, i a més en això també van junts CiU i PP, com vostès saben perfectament. Nosaltres ens presentarem tal com som, assumint la nostra trajectòria a Catalunya i la nostra trajectòria a Espanya i disposats a afrontar els problemes més delicats: els de la immigració, els de l’envelliment de la població, els de la crisi de l’educació, els de la inseguretat ciutadana, els de la violència. D’alguna manera, tots aquests temes que he citat i que estan presents entre la gent van lligats. Som un país poc jove i, per tant, en perill de ser poc innovador, no dic poc innovador i prou, perquè ho és, però haurà de ser-ho més perquè les coses vagin com han d’anar. En tant que país que té poca joventut i una piràmide demogràfica quasi invertida -hi ha més vells que joves- és un país demandant d’immigració, per tant amb un sistema educatiu sobrecarregat, sense guarderies, i amb una Universitat mancada d’ambició i de suport per part del govern. 6 �Ara mateix s’està imposant a Espanya progressivament el districte obert, que vol dir que tots els estudiants d’Espanya poden assistir a qualsevol universitat amb una quota creixent: l’any passat era el 5%, aquest any és el 20%, l’any que ve serà el 40 o el 50. Les sis universitats de Madrid, instades pel Sr. Alberto Ruiz Gallardón, han decidit obrir les noves matrícules; ells tenen 285.000 estudiants, dels quals 40.000 o 45.000 són de nova entrada a la universitat. El 60% d’aquestes 45.000 places, que són 30.000, són obertes a tots els estudiants d’Espanya. Aquí, ens quedarem amb el 20%; jo n’he parlat amb el conseller, que és un bon amic meu, i li he dit “alerta, que això pot significar una mena de selecció natural gairebé darwinista”, que no ens permetrà beneficiar-nos de la millora de qualitat que podria sortir del fet que hi hagi els mateixos professors i menys estudiants. Però si obres la matrícula a tot Espanya hi ha més demanda i, per tant, la nota de tall (que és la intersecció entre els que demanen entrar i les places que hi ha) és més alta. Això vol dir que els estudiants de la mateixa facultat d’aquí o a Madrid, allà tindran una nota més alta i això significa que es podria produir, també en el camp de la universitat, un procés que fins ara no s’ha produït, afortunadament, però que s’ha produït en altres aspectes de la vida col·lectiva, i de la vida social i econòmica. Prou que ho sabem, els empresaris es queixen que se n’han d’anar a Madrid per a ferho tot, que se’n van. Nosaltres, aquesta cançó no la repetim, i en Joan Clos sempre que pot diu que això no és veritat, que Barcelona és més gran que Madrid, i té més empenta i més PIB (Producte Interior Brut), i és veritat. Però mireu, aquesta psicologia hi és una mica i hauríem de fer que no prosperés, i perquè no prosperi no és qüestió només de fer una propaganda en contra, o a favor de que anem bé, és qüestió de posar els mitjans per anar millor, i és qüestió de posar els mitjans perquè es quedin les indústries bones que tenim, i la universitat n’és una aquí a Catalunya –Estat no n’hem tingut però cultura sí, i educació també-. Sinó, la nostra política d’exportació de serveis quina és? quina és la més important? No podem deixar que d’aquí a cinc anys es pugui dir: “bé, aquells van començar a decaure en el moment en què el districte obert i la ‘globalització´ de la universitat espanyola va fer que els millors marxessin”. Això no pot ser. Espero que no serà i que hi haurà una reacció davant d’això. Ara mateix he parlat amb el rector de la Universitat Oberta de Catalunya que m’ha trucat per dir-me que, amb la nova llei d´universitats, la UOC desapareix, que no pot seguir. És una llei tancada, burocràtica, funcionarial i una universitat que està concebuda amb un aspecte empresarial, com és el cas de la UOC, probablement desapareixeria. Segurament hi ha solucions per la via consorcial amb les altres universitats - sempre hi he cregut- però, en tot cas, tot això que estem dient que es pot fer i que s’ha de fer no és per a quedar bé, sinó que és absolutament substantiu per a la bona marxa del nostre país. Repeteixo, aquest és un país que té problemes d’innovació; que té una demanda de residència, per part dels immigrants, creixent; que té un sistema educatiu complicat a causa d’això i també pels canvis que hi ha hagut i les noves lleis que s’han hagut d’anar aplicant (que són lleis bones però difícils d’aplicar); sense guarderies; i amb una universitat amb poca ambició al darrera per part del govern; que té alguns barris insegurs on es pot covar la intol·lerància, i no es fa res per evitar-ho, al contrari. 7 �És a dir, quan es fan comentaris sobre les dificultats que representa l’arribada de la immigració que s’està produint (s’està fent indirectament, no dic que sigui voluntàriament ni que s’estigui provocant conscientment a la xenofòbia) el que s’està fent és, d’alguna manera, intentar ajudar a resistir aquells que viuen en aquells barris, que són la gent immigrant de la primera fornada dels anys 60 que ara veuen amb desesperació que totes les millores que havien aconseguit al seu barri, amb aquelles escoles que eren una misèria fa tant anys i que ara són unes escoles bastant decents, que ara veuen, dic, que es comencen a complicar. Però no és tan clar que els estiguem ajudant. Aquesta visió que tenen els immigrants dels anys seixanta -que d’entrada ja diuen ara que no són immigrants i tenen tota la raó, són catalans de soca-rel, ciutadans de Catalunya- , que s’adonen que ara se’ls pot anar en orris tot el que han guanyat en aquests quaranta o cinquanta anys, i especialment en els vint anys de democràcia, és un dels fets més dramàtics i immorals que estan passant en aquest país, perquè passa als ulls de tothom i tots ens dediquem a discutir sobre valors i lleis d’estrangeria, però ningú sobre com es resol el problema al lloc on passa. Per tant, el desànim de la població d´aquests barris que estan veient com se’ls està complicant la vida i a qui només es dóna com a sortida la intolerància o la reacció visceral en contra d’aquesta situació a la qual no es donen solucions, és un fet immoral que nosaltres hem d’arreglar, tots, de comú acord. Per què tots de comú acord? Perquè hi ha temes que si no anem tots d’acord són molt fàcils de pervertir en la democràcia. La democràcia és el menys dolent dels instruments que hi ha, però no és perfecte, i hi ha problemes que no sap resoldre, aquells que tenen a veure amb la visceralitat de la gent. Problemes que, efectivament, o tots els partits es posen d’acord en enfocar-los d’una manera pactada o serà molt difícil. En Rigol i el Parlament han fet aquest esforç; hi ha una declaració que es molt correcta, però òbviament, mentre nosaltres discutíem de si els havíem de dir immigrants o no, si eren ciutadans de Catalunya o no, estava passant el que estava passant: que el tema s’ha anat degradant de tal forma que al final només discutim d’ordre públic per allò que passa a la Plaça Catalunya o a la Plaça Malraux. La discussió de debò, que és la discussió d’on hem d’invertir (heu sentit a parlar de diners en matèria a la discussió sobre la immigració? No se’n parla de diners, és un tema de lleis, figura; però en realitat és un tema de diners, i tant que és un tema de diners! Nosaltres farem un programa Urban autonòmic (que és una imitació del programa europeu), on tenim –l’Oriol Nel·lo ho té preparat- quaranta barris en llista on sabem que hi poden haver problemes d’aquests i d’una altra mena. Tampoc volem estigmatitzar ningú, però siguem clars: les coses són ja tan punyents en aquest moment que val més la pena dir-ho. Els alcaldes que hi ha aquí, que n’hi ha alguns, ho saben perfectament, perquè n’hem parlat. Nosaltres intervindrem d’una manera massiva en aquests barris perquè l’única forma d’intervenir és fer el que va fer Joan Clos a Ciutat Vella: invertir aproximadament 125.000 milions en sis anys i, a més, posar-hi la millor gent que teníem i estripar tots els dogmes ideològics que teníem abans -fins i tot alguns de molt esquerranistes i molt radicals com que la gent no podia marxar de Ciutat Vella, que nosaltres l’havíem de fixar. Era la gent la que volia marxar perquè no s’hi volien quedar; evidentment, què havien de fer? Més equipaments, dèiem aleshores. Amb més equipaments l’únic que aconseguíem, segurament, era 8 �deixar espais buits que tampoc teníem diners en aquell moment per omplir de contingut i, per tant, contribuíem indirectament i sense voler a què les coses anessin malament. La nostra experiència ens diu que a Catalunya s’ha de fer de forma massiva el que nosaltres vam fer a Ciutat Vella, dirigits pel Joan Clos: s’ha de fer de forma massiva. Nosaltres tenim una alternativa en temes de benestar social i de salut, i la proposta és que per cada fill de 0 a 18 anys hi hagi una subvenció econòmica. Hi ha molta gent que diu que és dolent perquè la gent amb aquella subvenció econòmica es pot comprar un cotxe: doncs que se’l comprin! És a dir, és important que la gent sàpiga que aquest és un tema molt decisiu per al país i per a tothom, que serem més feliços i viurem millor: si tenim més joventut tindrem més innovació, tindrem més mà d’obra, tindrem menys problemes d’haver de demanar immigrants i moltes coses més que ens convenen, i les pensions més ben pagades. Un dels nostres assessors diu que el tercer fill és gratuït per a la societat, i que cada fill costa 50 milions de formar, de 0 a 18 anys, si comptem tot el que fa la família -les mares en particular- per arribar a formar un noi o una noia a 18 anys. Però sabem també que una persona que arriba a 18 anys, amb la seva vida activa fins els 60 o 65, afegirà en forma de cotitzacions a la Seguretat Social (no per a ells sinó a la caixa general) 50 milions. Això vol dir que, encara que sembli lleig, hi ha temes econòmics molt importants entre mig, i que aquests problemes de conducta en la composició de la família tenen a veure també amb els diners, i nosaltres en això ens hi posarem. La nostra proposta és que hi hagi un pagament mensual: la primera proposta era de 50 euros al mes de 0 a 18 anys, una altra alternativa és capitalitzar això en tres anys, i en comptes d’aquestes 8.000 pessetones al mes que serien 100.000 l’any, serien entre 40 i 50.000 pts. al mes durant els tres primers anys. Això, si es generalitzés el primer any a tota la joventut que hi ha entre 0 a 18 anys costaria 110.000 milions de pessetes, que és un 4 o 5% del pressupost de la Generalitat avui. Per això, quan ens van dir que tindríem una millora de 100.000 milions cada any, no de 400.000, no de 700.000 com havien dit en el pacte fiscal, però sí de 100.000 de mitjana en els primers cinc anys, vam dir: bé aquestes 100.000 milions que els hi donaran de nou, en aquests dos anys, ja les podríem començar a aplicar en aquesta qüestió. Que ningú es faci il·lusions, els consellers que no pensin que aquests diners es podran gastar en més coses. Aquests diners els marquem i van per a un programa d’ajuda a la família i d’ajuda al treball de les dones, perquè estem parlant d’allò que facilita l’eliminació de la situació més diferent d’Europa que teníem fins ara, apart de la natalitat: la taxa d’activitat de les dones, que era molt baixa. Ara, de 25 a 45 anys -en Josep M. Rañé, que és el nostre Conseller Alternatiu de Treball, ho sap molt bé i ens ho ha demostrat-, ja estem en taxes d’activitat europees. Espanya no, però Catalunya sí. Les dones treballen igual, de 25 a 45 anys, amb la mateixa proporció que treballen a Europa, però no tenen fills. No tenen fills perquè no tenen guarderies, i perquè no tenen les subvencions que tenen a França o a Suïssa en aquesta matèria. És a dir, no tenen les ajudes ni econòmiques ni en forma de serveis que tenen a Europa. Nosaltres el que no tenim ara és el nivell de renda que ens convé per a fer-ho. Doncs ja ens hi estem acostant i el tema és tan important que el que farem nosaltres serà començar a fer com si el tinguéssim, un millor nivell de renda, ja mirarem d’estalviar 9 �per una altra banda. Jo sé que hi ha formes d’estalviar i en Joan Clos també ho sap molt bé: l´Ajuntament de Barcelona ha fet meravelles, i quan vam entrar a l´Ajuntament estava molt pitjor que quan entrarem a la Generalitat. Teníem un pressupost de 20.000 milions, se’n van cobrar 18, se’n van gastar 30, i com que això ja durava 10 anys, l’acumulat que hi havia dels anys anteriors (del Sr. Massó, del Sr. Viola, del Sr. Socías) era de 100.000 milions de deute de l´any 79. Això es va arreglar, i si això es va arreglar, es podrà arreglar el de la Generalitat (que està a dos bilions de deute sobre dos bilions de pressupost). El que no podem, és sacrificar a aquesta obsessió econòmica el no tenir prioritats en matèria de política de família, per exemple. A mi no m’agrada molt parlar de política de família, perquè quan ho fa la dreta sembla que tirin els diners. No, no: això forma part d’una concepció que nosaltres tenim i que nosaltres ens comprometem a tirar endavant, del que ha de ser la política familiar a Catalunya en relació amb el treball, en relació a la piràmide demogràfica, en relació amb la immigració i en relació a la capacitat d’innovar d’aquest país. Tot això que està passant, que no està anant bé, està en aquest moment casat amb un altre problema que és la falta de sistema d’ordre públic. En aquest país, tot això que he dit, passa en un moment en què no té Policia, en té dos o tres, i ningú sap què ha de fer o qui ha de fer què. És a dir, sí que ho sabem qui ha de fer què, però no ho fan per una senzilla raó que no s’havia previst: si es munta un sistema nou de policia, que és la policia autonòmica, i el vas desplegant lentament; si saps que fins a l’any 2007 al Camp de Tarragona i a les terres de l’Ebre no hi haurà Mossos d’Esquadra, penses ingènuament que mentrestant hi haurà els policies nacionals que toca perquè encara no els han substituït. Doncs no, perquè com que van arribant a la resta d’Espanya cada dia més policies nacionals i guàrdies civils de trànsit de carreteres que se’n van a casa seva, a Almeria o a Cuenca, i van dient “nos han sacado de Cataluña”, els altres ja no vénen. És a dir, les baixes de la Policia Nacional no es cobreixen, que és el que els alcaldes de Catalunya estan dient a la Delegada de Govern cada dia, i sé que d´esforços se n’estan fent però estem molt per sota del que hauria de ser. En general la manera com es governa aquest país és la següent: com que no podem resoldre-ho tot, i els catalans no podem fallar, fem una cosa de cada: fem una Universitat bona i no ens preocupem del sistema. Fem una província que funcioni i de la resta ja en parlarem, i anem creant models que demostraran que els catalans ho sabem fer. D’aquesta manera, la Universitat s’ha abandonat i se n’ha fet una de fantàstica, i la Policia no funciona a Catalunya però tenim unes comarques que van fantàsticament bé. Doncs molt bé, no vull espantar ningú però el que nosaltres hem de fer ara, no hi veig altre remei, és demanar tota la responsabilitat sobre l’ordre públic aquí a Catalunya. Ja sé que això és complicat i els alcaldes potser, especialment l’alcalde de Barcelona, em poden dir “compte”. Jo crec que l’única solució que hi ha és fer els números ben fets: que no tenim prou mossos, evidentment, perquè encara no toca en el programa que hi havia de desplegament; i que no tenim policies nacionals, perquè ja no vénen a cobrir les baixes i perquè estan mancats de moral. (Baixos de moral al final ho estan tots, perquè saben que el sistema no funciona). Les policies municipals són l’ase dels cops, és a dir: com que la gent a qui es troba pel carrer probablement no són ni els mossos ni 10 �els policies nacionals, almenys a les grans ciutats i a l’àrea metropolitana, sinó les policies municipals respectives, a aquests els culpen de tot el que passa. A mi això no m’estranya ni tampoc m’escandalitza molt, el que ja m’escandalitza més és que autoritats polítiques aprofitin l’ocasió per mal dir que això no va bé i que la culpa és dels Ajuntaments. Això ha passat algunes vegades, i és una cosa que des del punt de vista de la moral política no s’hauria d’admetre. Nosaltres voldrem demanar el comandament de totes les forces de policia de Catalunya. Hi ha autonomies que el tenen, que no tenen mossos i que no tenen Ertzaintza, però tenen comandament sobre un sector de la Policia Nacional, un petit sector segurament. Són coses modestes però llei en mà es poden fer; es pot fer tot amb l’Art. 150, punt 2, de la Constitució, com ha demostrat moltes vegades l’Enric Argullol. Per tant, això ho demanarem, i al mateix temps mirarem que els Policies Nacionals que hi ha ara, si no és per la via d’aquest article, que és una mica llarga, puguin anar-se integrant ja sigui a les Policies Municipals o als Mossos d’Esquadra: no vulguem una cosa tan perfecta que en el fons ens estigui perjudicant en els terminis de fer-ho. Els ajuntaments estan aguantant en aquest moment una pressió real i una pressió mediàtica i governamental molt forta. Nosaltres, la Catalunya que volem és una Catalunya que ha de ser fidel a allà d’on venim: d’on venim nosaltres? qui som nosaltres? Doncs mireu, nosaltres som una colla de gent (-ja ho sabeu, però no és dolent recordar-ho de tant en tant-) que prové de molts llocs diferents: prové de la MSC, prové del FOC, prové del Partit Socialista de Catalunya-Reagrupament, prové dels independents del Socialisme: de la Mª Aurèlia Campmany, l’Alexandre Cirici, el Jordi Llimona, etc; prové del POUM: l´Albert Gironella, la Flora Isgleas, el Carmel Rosa, en Ramon Fernández Jurado, en Manuel Alberich; provenim de la Federació Catalana del PSOE: la saga del Paco Ramos, la Carme Carol us la pot explicar, la història d’aquest senyor i de tots els altres: que van ser detinguts, que van anar a vaixell a l’Uruguai el 6 d’octubre, que després van guanyar les eleccions, però després va venir la guerra i la van perdre; en Ramos se’n va anar a Rússia i, com que era socialista i no comunista, va anar a Sibèria, i després va tornar a aquí i li anava dient a la Carme: “Tu no et preocupis que el socialisme arribarà” (fantàstic !) i la Carme li deia: “Escolta’m Paco, que això està durant molt” i l’any 82, al mes d´octubre, el Paco li va dir: “¿ Lo ves, Carmen ? ¡hemos ganado!” i la Carme sempre anava dient: “Ara només ens falten els Jocs Olímpics” i quan vam tenir els Jocs Olímpics va dir: “I ara només ens falta la Generalitat socialista” i jo li vaig dir “Carme, la Generalitat serà la de tots els catalans, sí o no?”- del Felip Lorda, del Triginer, del Codina, de la Mercedes Aroz i el Jordi Vallverdú; del Verde Aldea, el Francesc Raventós, el Quim Llach, el Toni Siurana, el Josep Pau, aquests venien del Reagrupament; el Cando, el Múrcia, el Royes, el Molas, l’Udina, l’Urenda, el González Casanova, tots aquests venien del FOC; els del FuSuFu, Forces Socialistes Federals: el Xavier Muñoz, en Mirada, en Jordi Muñoz, el Carles Munné, el Quim de Nadal, el Lluís Armet -em penso que hi va passar un temps-; els tres Jordis, en Solé Tura, en Conill i en Borja, que venien del PSUC, i després els que ara ens falten: el Just Casero, el Xavier Soto, l’Antonio Santiburcio, i l’Ernest Lluch. Ara, els de Ciutadans pel Canvi i Fem Via: en Josep M. Vallès, l’Espasa, en Toni Puigverd, la Carme Valls, en Xavier Folch, la Marina Subirats, en Masllorens, el Joan Carbó, el Jordi Sales, la Pilar 11 �Malla, l’Antoni Pané ... Nosaltres creiem que som, no l’única línia política de Catalunya que pot governar aquest país, però sí una línia política que pot governar aquest país. Amb aquesta història em penso que ningú ens ha de demostrar res. El meu compromís és fer d’aquest projecte de Catalunya -aquest somni si voleu, com diuen alguns- una realitat. De fet, no es tracta ben bé d’un somni, es tracta d’una possibilitat, i diria més: d’una gran probabilitat. No podem perdre més temps amb falsos debats sobre les essències o sobre persones. A més de perdre el temps, és avorrit i és enfarfegant. Jo crec profundament en un nou desvetllament de Catalunya, en un esclat d’iniciatives contingudes, en una multiplicació d’energies en l’educació i l’acció social, en un revifament de l’esperit de risc i d’empresa; jo hi crec i, tanmateix en la mesura que hi crec, em pesen les hores que han de passar fins a arribar-hi. No puc més que maldar per convèncer el poble de Catalunya per la via del contrast, per la via de l’exposició raonada de les alternatives que té, per l’aixecament de l’interès públic cap a aquest debat -independentment del seu resultat numèric: si es voten menys o es voten més les mocions que fem-, que la nova Catalunya i la nova Generalitat han madurat prou i que no és intranscendent que sigui el nacionalisme espanyol avui qui mantingui la Catalunya ensopida i la Generalitat pujoliana fent xupxup, (perdoneu-me aquesta broma) per dos anys més. Compte, no per mala fe sinó per poca fe. No per manca d’interès per Catalunya per part d’uns i altres sinó per devaluació d’aquest interès que ha esdevingut, si abans era interès polític, ara estrictament interès electoral. Governar com a norma. Pragmatisme per sobre de tot, fora idealismes. Jo sostinc que aquest pragmatisme és moneda avariada perquè no té resultats pràctics. Un pot ser idealista i no tenir resultats, però almenys és idealista i té una moral; però ser pragmàtic i no tenir resultats pràctics és desastrós, des del punt de vista moral i des del punt de vista pràctic, i és el que estem veient. Jo sostinc que això és moneda avariada, que l’idealisme sense resultats és car però es justifica. El pragmatisme sense pràctica, en canvi, no. Negociar amb el govern espanyol?, sempre és necessari. Dependre del partit del govern espanyol?, dramàtic. Votar a Madrid per responsabilitat?, és comprensible. Transaccionar a Madrid?, també. Votar a Catalunya una cosa i a Madrid la contrària és un tema fonamental i és impropi d’un partit català. No hi ha massa precedents com he dit abans. Fer passar la trista realitat pel desig rosat és una temptació de tot govern que tota oposició té la obligació d’advertir. Al final ha resultat molt més congruent amb els interessos de Catalunya el moderat, però rigorós i idealista, catalanisme de Raventós i Obiols que l’arrauxat, a voltes, nacionalisme de CiU que finalment esdevé no pactista (de quin pacte públic i conegut podem parlar?) sinó francament mansoi. Nosaltres vam guanyar eleccions a en Trias, a en Cullell, a en Roca, a en Molins, i si m’apureu, a en Pujol; aquest matí pensava que part del que passa aquí és que, tan parlar dels seixanta-vuit vots i dels seixanta-set vots, hi ha més vots del poble darrera del seixanta-set escons que darrera del seixanta-vuit, i això és una cosa que no hauria de tornar a passar per higiene mental i per higiene política perquè crea mal ambient. 12 �Bé, doncs, vam guanyar a tots els que vam guanyar: Trias, Cullell, Roca, Pujol -si m’apureu-, Molins, i és normal que els preocupem i que insisteixin en aquesta tercera norma, que diu que tenen, de l’estratègia política, que consisteix en desacreditar l’adversari. Tanmateix, no ens hem d’enganyar: el que està en joc no és Maragall o Pujol, ara ja no, ni Maragall – Mas. El que està en joc és la possibilitat que la Catalunya real provi una altra cosa que, per altra banda, ja coneix en un altre camp. La Catalunya de Girona, la de Lleida, la de Reus, la de Figueres, la d’Olot, la de Tortosa, la de l’Hospitalet, la de Cornellà i Santa Coloma, la de Sabadell i Terrassa, la de Manresa i Igualada, la de Vilafranca i Vilanova, la de Caldes d’Estrac. Per cert, la de Barcelona i Badalona. Com voleu que no guanyem si aquesta Catalunya és la d’una majoria abassegadora de la població?, i direu “com és que no l’hem guanyat encara?” Bé, si la gent sap que les coses van, perquè els ajuntaments recullen totes les pilotes que van fora del sistema, i si la gent ja no creu que “aquests alcaldes són bons per a tot, i els altres per defensar Catalunya”, aquesta dissociació que ha presidit la política catalana s’anirà esvaint. El que està en joc és passar pàgina, respectuosament i críticament alhora. Però, en tot cas, passar pàgina. Canviar de govern si no ara, sí d’aquí a dos anys, però sabent ja des d’ara què és el que cal fer perquè Catalunya reaccioni, innovi i es llanci de ple a la cursa del segle XXI i de la globalització humana, amb il·lusió i possibilitats de fer-ho bé. Bona nit. Pasqual Maragall i Mira 13 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Més ambició per Catalunya Language A language of the resource Català Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Auditori de La Pedrera Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Subject The topic of the resource Campanyes Catalunya Canvi Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) Oposició Model social Acció política Catalunya. Generalitat Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2001-09-06 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1748/0000001376.pdf cae6ea5d820f7de26861b43c6a1ecd19 PDF Text Text 1 L’ESTRATÈGIA ECONÒMICA QUE CATALUNYA NECESSITA Cercle Financer, 8 de juny de 2000 És obligat agrair al Cercle Financer la invitació d‟aquesta tarda per parlar davant de tots vostès. I ho és -més enllà de la cortesia més elemental- perquè considero que tota iniciativa destinada a mantenir viu i obert el diàleg entre el món de la política i el món empresarial, és una iniciativa a aplaudir i encoratjar. Com saben tots vostès la meva acció política s‟ha guiat sempre per la recerca de la col.laboració i la complementarietat entre el sector públic i el sector privat i per la convicció que ens cal una relació més oberta i transparent entre els polítics i els empresaris. Deixin-me que els digui, així mateix, que em complauria molt poder comptar amb la intervenció de sectors empresarials –i en particular del Cercle d‟Economia- en el congrés del PSC. El nostre partit ha volgut estar sempre obert cap a la societat i en els darrers temps ha extremat encara més aquesta voluntat. El congrés, el moment on es dabeten les idees i els projectes de futur, és una excel.lent ocasió per establir i avançar en aquest diàleg. El reglament congressual ho preveu i jo els convido a tots vostès individualment i com institució a participar-hi. Voldria també que aquest esperit i aquesta intenció d‟obertura i diàleg presidissin la meva intervenció sobre l‟estratègia econòmica de Catalunya. 1 �2 Un clima d’opinió preocupat Estem en un moment d‟una certa perplexitat col.lectiva, caracteritzat per una contradicció entre l‟evident i sostinguda bona marxa de la nostra economia i una difusa i creixent preocupació sobre les nostres possibilitats futures. Es tracta d‟un d‟aquells moments de dubte que obliga especialment a tots els qui tenim responsabilitats públiques a pensar-hi i a arriscar propostes per superar-los i seguir avançant en la bona direcció. Per un costat se‟ns diu –el senyor Antoni Negre per exemple ahir mateix- que Catalunya manté el seu pes en l‟economia espanyola: amb un 16% de la població, generem prop d‟un 20% del PIB i un 25% de les exportacions. Però d‟altra banda hi ha veus que fan de contrapunt al “Catalunya va bé”. Són unes veus –com la de Leopoldo Rodés a La Vanguardia de fa uns dies- que reflecteixen un cert clima d‟opinió pessimista sobre el futur econòmic de Catalunya i que mostren la seva preocupació sobre algunes qüestions essencials:i  El risc de perdre el tren de la nova economia.  El desplaçament dels centres de decisió de les principals empreses a Madrid. Gràfic 1: Evolució del pes de les noves empreses a Catalunya sobre el total espanyol  L‟escassa presència en els mercats borsaris de les empreses radicades a Catalunya.  La pèrdua de lideratge d‟institucions com la Fira de Barcelona.  La incapacitat de convertir l‟aeroport de Barcelona en un aeroport de primer nivell amb vols transoceànics directes. I encara d‟altres. 2 �3 En els propers minuts voldria analitzar amb vostès, amb la ponderació pròpia de la institució que ens acull, aquestes dues línies d‟argumentació aparentment contradictòries sobre l‟estat de la nostra economia. Uns bons indicadors econòmics generals Comencem per les “bones notícies”. Hi ha una sèrie d‟indicadors positius que configuren una bona base de partida per afrontar el futur i són un exponent de les nostres potencialitats. En recordaré alguns:  Catalunya té el PIB més elevat d‟Espanya en termes relatius.  L‟economia catalana està immersa en una forta onada expansiva des de la segona meitat de 1994, amb un ritme de creixement a l‟entorn d‟una mitjana per sobre del 3%.  Seguim sent el principal centre d‟importació i exportació de béns i serveis i amb una taxa de cobertura susbtancialment millor que la de Madrid (Barcelona 71,8%, Madrid 35,7%), havent crescut les exportacions a taxes anuals properes al 20%.  Barcelona és la cinquena metròpoli industrial de la Unió Europea.  Tenim una taxa d‟atur registrat per sota del 6% i segons l‟EPA hem passat entre 1994 i 1999 del 21,2% al 10,6%. Per la seva banda, la taxa d‟ocupació ha evolucionat del 41,2% al 47%.  Des d‟una perspectiva històrica la nostra inflació està controlada.  La nostra qualitat de vida és reconeguda i, fins i tot, envejada arreu del món.  Comptem amb una població amb una bona qualificació professional, tècnica i cultural. 3 �4  Les inversions estrangeres segueixen afluint a Catalunya a bon ritme. I, a la vegada,  Les inversions catalanes a l‟exterior no paren de créixer. I, més enllà dels indicadors, no deixen de produir-se qualificades mencions a les possibilitats de Barcelona i Catalunya en el marc de la nova economia, com l‟apareguda a començaments d‟any a la revista nordamericana Business Week. O avenços en la bona direcció com l‟acord institucional sobre la Fira de Barcelona. Benvingut sigui! Ara bé, amb aquest panorama podriem còrrer el risc que s‟imposés una certa mentalitat acomodatícia i despreocupada per l‟esdevenidor de la col.lectivitat. 4 �5 Uns altres símptomes no tan positius Tanmateix, hi ha d‟altres símptomes que abonen les preocupacions dels pessimistes i que ens venen a dir coses com les següents:  Des del 1998 el nostre creixement està massa lligat a la demanda interna.  Aquest excés de demanda interna s‟ha traslladat al front dels preus, situant-los en valors incompatibles amb el manteniment de la competitivitat exterior que el país precisa. Gràfic 2: IPC acumulat 1995-2000 i del diferencial d’inflació interanual Catalunya-Espanya  Semblen haver-se esgotat els factors de reserva de competitivitat que havia estat utilitzant l‟economia catalana en els darrers anys: depreciació de la pesseta, caiguda dels costos financers, inversió productiva i moderació salarial.  La nostra productivitat ha estat extraordinàriament feble durant els darrers anys, amb taxes de creixement que amb dificultat superen el 0,5%. Gràfic 3: creixement de la taxa de productivitat  El ritme de creixement de la població ocupada a Catalunya (+17% entre 1994 i 1999) és molt inferior al de la Comunitat de Madrid (+26% en el mateix període). Gràfic 4: evolució de la població ocupada  Seguim amb una baixa taxa d‟ocupació femenina (42,4%), encara 9 punts per sota de la mitjana europea i a 18 punts de l‟objectiu fixat pel Consell Europeu de Lisboa per a l‟any 2010.  El “venture capital” –l‟inversor que aposta i arrisca per iniciatives innovadores- és encara massa rar a Catalunya. 5 �6  Des d‟un punt de vista territorial, el creixement ha tendit a concentrar-se en major proporció al voltant de l‟eix costaner. La concentració de la producció a la regió metropolitana de Barcelona i a les principals àrees urbanes de Catalunya s‟ha vist acompanyada per un intens procés de relocalització de l‟activitat i, en especial, de la població en el seu interior. Aquestes tendències han generat fortes tensions sobre la xarxa de transports, que no han estat suficientment ateses per part dels poders públics. De continuar en el futur, les deseconomies resultants afectaran directament la capacitat competitiva de la nostra economia. És a dir, no és que no anem bé. Anem més de presa que abans, però anem a un ritme inferior al d‟altres que marquen el ritme de la nova economia. I tenim uns colls d‟ampolla, sobretot pel que fa a les nostres infraestructures, que poden resultar fatals. I, sent realistes, no formem part del reduït grup de les 5 o 6 grans capitals financeres del món, com ens recorda el professor Pedro Nueno. En tot cas, hi ha una realitat certa: Catalunya ha perdut i segueix perdent oportunitats i això comporta que Catalunya perdi capacitat de decisió, que no és exactament el mateix que pèrdua de pes econòmic. Això ho explicava encertadament el periodista econòmic Enric Tintoré amb un afortunat joc de paraules: no és el mateix ser un gran petit país que un petit gran país! 6 �7 Un excurs sobre Barcelona I, tot sigui dit, deixin-me fer una breu observació sobre la interessada adjudicació a la ciutat de Barcelona de la responsabilitat d‟aquesta deriva decadent. Em sembla que és una de les tergiversacions més grolleres que poden fer-se dels fets de la nostra història recent. Catalunya en el seu conjunt pot estar predent oportunitats respecte d‟altres regions europees, però en el seu interior, Barcelona conserva i aferma clarament el seu lideratge. Crec honestament que Catalunya està pagant un preu massa alt per la miopia estratègica del Govern de la Generalitat de voler-li tallar les ales a la capital del país i al seu entorn metropolità. Com diu Xavier Bru de Sala la prioritat de Catalunya ha de ser una decidida aposta per recuperar la potència de Barcelona. Falses respostes Però, retornant al fil principal de la meva argumentació, el debat realment plantejat és el de la pèrdua de capacitat de decisió de Catalunya i aquest és un debat que no es pot substanciar fent trampes:  Ni val la resposta basada en la dutxa escocesa que alterna el cofoïsme amb el victimisme, repetida una i altra vegada per Jordi Pujol fins arribar a fer-se del tot inversemblant.  Ni tampoc anem enlloc amb el pessimisme i el catastrofisme, perquè -tal com diu el professor Xavier Sala- el pessimisme i la queixa té uns costos econòmics sovint molt superiors als mals denunciats. Les nostres empreses no creixeran i les grans empreses mundials no voldran fer negoci amb nosaltres si el pessimisme ens impregna i ens creiem perdedors i constantment perseguits pel destí. Arribats a aquest punt, deixin-me que els hi avanci la meva diagnòsi: els indicadors econòmics ens mostren que no hi ha motius per al catastrofisme, però al mateix temps sembla evident que hi ha algunes coses que no funcionen, que fallen 7 �8 El meu diagnòstic Què ha fallat? Què està fallant? Falla la capacitat d‟afrontar grans projectes. Falla el model de gestió dels grans projectes. Falla el lideratge públic i privat. Falla el dinamisme dels emprenedors i la voluntat d‟assumir nous riscos. Falla l‟acció estimuladora dels poders públics. Hi ha un dèficit de visió estratègica de país en la classe dirigent econòmica i política, acompanyat d‟un lideratge insuficient. Una cosa i l‟altra evidencien una certa dimissió de les elits que, endormiscades per la bonança general, semblen renunciar a fer de Catalunya un “petit gran país” Catalunya ha de reaccionar per no perdre peu en la nova economia, per aprofitar a fons les oportunitats que li ofereix la seva potencialitat actual i per aprofitar-ne de noves. Catalunya necessita refer la seva voluntat col.lectiva entorn del triangle format pel lideratge, el consens i l‟ estratègia. Tenim experiència. Tenim un model contrastat que ens va funcionar amb l‟ocasió dels Jocs Olímpics de Barcelona, quan vam saber identificar un objectiu, definir un projecte adequat, aglutinar totes les voluntats per assolir un gran acord i gestionar-lo globalment. Quan hem abandonat les lliçons d‟aquella experiència no hem avançat amb la decisió i la rapidesa necessàries i els projectes han fet el seu curs amb una indolència impròpia de les nostres possibilitats i capacitats. Vostès saben que el propòsit de recrear el consens polític i social per dotar el país d‟una estratègia de futur està en el cor de la meva proposta política per Catalunya, amb la que em vaig presentar a les passades eleccions i que va merèixer el més nombrós suport popular. 8 �9 Ara vull reiterar i concretar aquella proposta, conscient que és la millor manera de combatre el pessimisme emergent i l‟atonia pública. No podem esperar 3 o 4 anys. Cal provocar la reacció. Les oportunitats de Catalunya Catalunya i Barcelona … Barcelona i Catalunya tenen unes oportunitats que no es poden malmetre per la incapacitat de tots plegats de no remoure els obstacles i de no preveure els catalitzadors que les facin viables … Moltes d‟aquestes oportunitats estan en la consciència de tots. Ni que sigui a raig els hi vull recordar algunes de les més òbvies. Tenim l‟oportunitat de ser el principal centre de disseny industrial d‟Europa. Tenim l‟oportunitat de ser una referència obligada en el camp de les escoles de negocis. Tenim l‟oportunitat de comptar amb centres d‟excel.lència en determinats camps de la recerca científica i aplicada, com en el de la biomedicina o en el de les tecnologies de la comunicació. Tenim l‟oportunitat de rellançar la Fira de Barcelona. Tenim l‟oportunitat de ser el centre logístic del sud d‟Europa. Tenim l‟oportunitat de potenciar els nostres sectors industrials més forts: farmaceútic, alimentari, la indústria de components de l‟automòbil. Tenim l‟oportunitat d‟apostar per ser un centre important de les noves tecnologies, amb projectes com BCN@22 al Poble Nou de Barcelona. Tenim l‟oportunitat de fer un salt en la dimensió de les nostres empreses, partint de la consistència de les empreses familiars. Tenim l‟oportunitat de ser un model del turisme de qualitat. 9 �10 Tenim l‟oportunitat de fer de Barcelona una capital mèdica de referència. Tenim l‟oportunitat de lluitar per mantenir Barcelona com capital editorial d‟Espanya i de l‟Amèrica Llatina. la Tenim tantes i tantes oportunitats que no ens podem permetre ni un dia més de mandra ni perdre més temps en conflictes de competències o de protagonismes. Cal posar-s‟hi! Tasques pendents Abans que res, cal posar-se a pensar en gran, en la perspectiva de la Catalunya metròpoli, de l‟àrea europea de 15 milions d‟habitants que té per centre Barcelona, de la Catalunya que no té complexes amb Espanya, de la Catalunya que vol tenir veu pròpia a Europa, de la Catalunya que no té por a sortir de casa i que sap que Amèrica pot ser objecte d‟una reconquesta, aquest cop pacífica, econòmica i amable. I, des d‟aquesta perspectiva oberta, de tradició “lliurecanvista”, lluny de les temptacions de l‟autarquia mental, hem d‟afrontar les tasques pendents per fer efectives les nostres oportunitats. Necessitem una política industrial activa. Necessitem resoldre els nostres dèficits d‟infraestructura. Necessitem resoldre els nostres dèficits de formació. Necessitem fomentar encara més la internacionalització de la nostra economia i de la nostra societat. Necessitem fomentar les fusions empresarials. Necessitem un bon govern i una administració de qualitat. Necessitem nous espais industrials i de serveis. Necessitem millorar la imatge de Catalunya. 10 �11 Tres grans objectius estratègics Totes aquestes necessitats i d‟altres s‟han d‟ordenar i prioritzar en una estratègia que asseguri tres grans objectius:  Garantir la competitivitat de l‟economia catalana en la societat de la informació i el coneixement.  Impulsar un Estat del Benestar generador d‟ocupació.  Endreçar bé el territori i afrontar la realització a temps de les infraestructures pendents. A) Adaptació de Catalunya a la nova economia Avui, m‟ocuparé prioritàriament del primer, sense deixar, però, de fer esment als aspectes dels altres dos més directament connectats amb la nova economia. Què hem de fer per adaptar l‟economia catalana a la societat de la informació i del coneixement? En primer lloc, prendre consciència que en aquest àmbit és particularment patent la contradicció a la que ens referíem més amunt: encara que Catalunya manté el seu pes econòmic està perdent capacitat de decisió, especialment en els sectors clau de la tecnologia de la informació i les telecomunicacions. Algunes dades resulten reveladores d‟aquesta realitat.  Segons el professor Xavier Vives, la inversió en R+D no arriba a l‟1% del PIB, percentatge que està molt lluny de les regions més avançades. A Madrid és de més del 2%, a Califòrnia, del 5%.  La proporció de llocs de treball en sectors d‟alta tecnologia és clarament més reduit que a Madrid, i en tot cas a Espanya és netament més baix que a la resta d‟Europa. 11 �12  La concentració de seus empresarials a Barcelona està per sota de la que li correspondria pel seu pes econòmic, i encara més en empreses de serveis d‟elevada tecnologia.  Madrid concentra el 95%, per només un 4% de Barcelona, de les seus operatives de les empreses amb major cotització borsària (IBEX 35). La tendència, a més, ha empitjorat els darrers anys: Barcelona ha passat del 8% al 4%. En definitiva, l‟escassetat de grans empreses catalanes, i molt en particular en els sectors clau de la „nova economia‟: les noves tecnologies de la informació i les telecomunicacions. Catalunya no és líder d‟Espanya en la nova economia. Tenir consciència d‟aquesta realitat és, per descomptat, molt millor que ignorar-la. Però sempre que sigui el punt de partida per fer-hi front i tractar de canviar-la. Si volem una Catalunya capdavantera en la societat de la informació i el coneixement, que sigui vista com un pais especialment atractiu per a les oportunitats empresarials, ens cal avançar de manera imprescindible en alguns punts essencials:  Accessibilitat a una oferta de treball altament qualificada.  Proximitat de centres de recerca i d‟ensenyament superior de primera línia.  Disponibilitat de finançament per a projectes de capital-risc.  Qualitat de vida atractiva per a l‟ocupació especialitzada.  Disponibilitat de connexions transoceàniques directes.  Existència d‟un entorn atractiu per a l‟activitat empresarial. Aquests són, doncs, els deures que hem de fer. Vegem ara com s‟han de concretar. 12 �13 Un entorn empresarial competitiu i innovador En primer lloc, és urgent posar les bases d‟una clima social i empresarial favorable a la innovació:  R+D. En el camp del R+D Catalunya ha d‟arribar a una inversió equivalent al 2‟3% del PIB l‟any 2003, si no vol quedar-se greument endarrerida respecte les seves competidores directes en el marc espanyol i europeu. El desenvolupament de centres d‟excel,lència universitaris, en col.laboració amb les empreses, és en això fonamental.  Sector TIC. La Generalitat ha d‟elaborar i aplicar de manera peremptòria un pla industrial per al desenvolupament del sector de les tecnologies de la informació a Catalunya. Un pla amb mesures que estimulin, entre altres coses, la radicació de seus d‟empreses innovadores a Catalunya. El Grup SocialistaCiutadans pel Canvi ha fet aprovar avui mateix al Parlament una resolució en aquesta direcció.  Banda ampla. La xarxa de cable de fibra òptica ha d‟estendre‟s a tot el territori de Catalunya en un termini màxim de 5 anys. Només així s‟evitarà que la implantació dels nous mitjans de telecomunicació no comporti nous episodis de marginació i desequilibri territorial. Només així s‟aconseguirà incorporar les noves tecnologies a tots els sectors de l‟economia catalana, inclosses les branques tradicionals de la indústria i l‟agro-ramaderia.  Formació. El govern i les empreses han d‟impulsar projectes formatius per tal d‟evitar dues mancances. En primer lloc, la falta de personal qualificat per al desenvolupament del sector TIC. I, en segon lloc, per tal d‟evitar fractures socials com a resultat de la manca d‟accès d‟una part de la ciutadania als nous coneixements.  Administració. L‟administració pública catalana ha de ser un model d‟adaptació a les noves tecnologies. La Generalitat ha d‟esdevenir una veritable administració oberta en la línia que ja marca l‟Ajuntament de Barcelona. 13 �14 En definitiva, la incorporació de Catalunya a la societat de la informació i el coneixement exigeix l‟acció combinada dels poders públics, el mon empresarial i el conjunt de la societat. Cal una acció de govern que consideri la innovació com un denominador comú de totes i cada una de les polítiques públiques. Un govern competent i un marc econòmic competitiu Què més necessitem per assolir l‟adaptació de la nostra economia a la nova societat de la informació i el coneixement? Necessitem un govern competent i un marc econòmic competitiu. Catalunya ha estat sempre un pais atractiu per a l‟activitat empresarial. En els darrers anys, tanmateix, l‟excessiva burocratització administrativa ha estat un llast per a l‟estimul d‟un clima còmode per als emprenedors del nostre pais. Cal recuperar l‟atracció pel risc, per tenir idees i posar-les en pràctica; en definitiva, el gust per la creació de riquesa i d‟ocupació. Espanya i Europa han de veure Catalunya com un territori d‟oportunitats empresarials envejables, atractiu per instal.lar activitats punta, amb capacitat de creixement i de creació d‟ocupació. 14 �15 Un marc financer adaptat I, per completar, el quadre, necessitem també d‟un marc financer adaptat a les necessitats de la nova economia. Les grans perspectives que l‟economia del coneixement i de la informació obren a la creació de noves empreses, no poden veure‟s limitades per insuficiències dels mercats financers. La ràpida integració a escala europea d‟aquests mercats n‟augmentarà l‟eficiència, en benefici de les empreses i dels consumidors. Un impacte més gran, encara, en la reducció dels costos d‟intermediació vindrà per la via de les aplicacions d‟Internet als serveis financers, que provocarà en els pròxims anys un replantejament de les xarxes territorials de les entitats bancàries. La proximitat dels centres financers resulta essencial per a l‟impuls de noves iniciatives empresarials. Catalunya ha tingut sempre, en aquest punt, un déficit molt important. És important consolidar i reforçar les institucions financeres que tenen el centre de decisió a Catalunya, i al mateix temps promoure les condicions per a que el sistema financer recolzi i acompanyi aquells projectes que, disposant d‟un elevat contingut tecnològic i unes possibilitats certes de mercat, tenen en canvi un insuficient suport financer. El dinamisme de l‟economia catalana, la riquesa dels seu capital humà i la capacitat tecnològica del país creen unes bones condicions per al finançament, intern i extern, de la inversió necessària en els sectors emergents. Això no obstant, tenim ben present que el desenvolupament de projectes en la nova economia i la promoció de la innovació en el teixit empresarial català necessiten, en particular, de la implicació activa en aquest projecte de les grans institucions financeres del país i de l‟impuls d‟instruments de capital risc més pròxims i potents, que el govern de la Generalitat ha de fomentar i fer més accessibles per a les petites i mitjanes empreses i els nous emprenedors. 15 �16 En aquest context, voldria cridar la seva atenció respecte un nou camp per l‟activitat financera em sembla particularment interessant: el del deute de les ciutats i regions. En una Europa amb Banc Central, tipus d‟interès i deutes estatals harmonitzats, el mercat de les emissions de deute de ciutats i regions passa a ser particularment atractiu. Caldrà desenvolupar els instruments per poder-hi actuar. En aquest sentit és de gran importància que els agents financers catalans disposin d‟un sistema d‟indicadors urbans i territorials per a totes les ciutats i regions europees que permeti preveure la seva evolució econòmica i, per tant, la fiabilitat del seu sector públic local. El cos central de la meva intervenció l‟he volgut dedicar a l‟adaptació a la nova economia. Però, no vull acabar sense unes pinzellades relatives als altres dos grans objectius estratègics que hem d‟afrontar: les infraestructures i la reforma del nostre Estat del Benestar. 16 �17 B) Un Estat del Benestar generador d’ocupació Com ho hem de fer perquè el nostre Estat del benestar sigui alhora garantia d‟igualtat d‟oportunitat i generador d‟ocupació? La nova economia genera oportunitats extraordinàries, però també riscos i perills. Hem de saber arriscar-nos, perquè només fent-ho podrem guanyar. Però també hem de saber trobar l‟equilibri entre el creixement i la igualtat, la competitivitat i la solidaritat. Només una societat forta i cohesionada socialment està en condicions de créixer de forma estable i continuada; i només un creixement sostingut i estable pot permetre‟ns dur a terme polítiques redistributives acceptades per una àmplia majoria de la societat. Per dur a terme aquestes polítiques ens cal l‟Estat del benestar reformat:  Un Estat del benestar generador d‟ocupació.  Un Estat del benestar; capaç de prestar de manera eficient a la població els serveis bàsics d‟educació, sanitat, protecció social i ajuda a la família.  Un Estat del benestar preocupat per la sort dels més febles i preparat per prevenir les situacions d‟exclusió i marginació social.  Un Estat del benestar conscient de la prioritat de l‟educació com a mecanisme d‟integració social i com a inversió en capital humà. Un Estat del benestar, en definitiva, basat en un ampli consens social reformador, renovat i reafirmat cada dia. Un Estat del benestar disposat a afrontar permanentment l‟escrutini de la seva utilitat, la seva eficàcia i la seva acceptació. L‟Estat del benestar i la nova societat de la informació i el coneixement es necessiten mútuament. A Europa volem un Estat del benestar que es preocupi per la igualtat i per l‟accés del conjunt de la societat als serveis públics bàsics: l‟educació, la sanitat, la protecció social, els serveis d‟ajuda a la família. No volem una economia que generi ocupació sobre la base d‟una desigualtat creixent. Però tampoc no volem un sistema de benestar que asseguri una igualtat aparent sobre la base d‟una 17 �18 elevada desocupació, perquè es tracta d‟una situació que a la llarga resulta insostenible. Per això hem d‟introduir les adaptacions necessàries a l‟Estat del benestar, per a convertir-lo en un element generador d‟ocupació. A Catalunya i Espanya, on estem lluny dels nivells europeus, aquestes adaptacions s‟han de fer al mateix temps que recuperem el terreny perdut en ela àmbits de l‟educació, de les polítiques actives d‟ocupació, de la integració social i de l‟atenció a la família. Desenvolupar tots aquest punts donaria per una altra sessió, però m‟ha semblat adequat esmentar-los perquè en l‟actual context econòmic cal tenir-los ben presents. 18 �19 C) Infraestructures i serveis Passem, finalment, al tema de les infraestructures i serveis. Com hem d‟afrontar d‟una vegada el dèficits en aquest camp? Deixin-me que els faci deu propostes concretes:  Aeroport: La necessitat de comptar amb uns serveis aeroportuaris que permetin gaudir d‟un veritable aeroport transoceànic és un consens general a Catalunya. Una possibilitat seria l‟oferta de compra per de l‟aeroport de Barcelona per part d‟un consorci públic-privat. Els socis públics haurien de ser la Generalitat, l‟Ajuntament de Barcelona o bé l‟Àrea Metropolitana de Barcelona i AENA. Els socis privats, la Cambra de Comerç de Barcelona i les caixes i els bancs catalans. L‟únic argument a favor de la privatització vertical de tots els aeroports espanyols podria ser la creació d‟un operador internacional capaç de comprar i vendre gestió aeroportuària a Amèrica Llatina i a altres països del món, com fa la BAA (British Aeroport Authority) a Nàpols, per exemple. Però això es pot obtenir també consorciant els aeroports espanyols a través d‟una AENA convertida en holding. D‟altra banda, cal no oblidar que alguns aeroports aconsegueixen esdevenir per ells mateixos operadors internacionals gestors d‟altres aeroports, com demostra l‟exemple de Schipol.  TAV: El govern de la Generalitat no ha de parar fins aconseguir per part del govern espanyol i del govern francès un compromís definitiu sobre l‟arribada a Barcelona l‟any 2004 del Tren d‟Alta Velocitat 19 �20  Xarxes de telecomunicacions. El progrés de les xarxes de telecomunicacions (CTC/Menta, Localret, altres operadors privats …) s‟està produïnt amb una lentitud indigna de la celeritat amb que es va iniciar tot a rel de la creació el 1986 de l‟empresa Barcelona Cable per part d‟Iniciatives SA i del ràpid assoliment dels objectius del “Plan Fotón” el 1992 (pla que enllaçava per cable de fibra òptica totes les illes urbanes de Barcelona i Madrid que tinguessin una agència bancària). Avui, no està clar poder arribar a l‟objectiu de Localret de connectar per cable de banda ampla totes les capitals comarcals l‟any 2002. Com tampoc la iniciativa d‟IBM i La Caixa de dotar de dos ordinadors connectats per Internet a totes les escoles de Catalunya ha tingut el necessari reforç pressupostari per part del Govern de la Generalitat.  Euroregió. Per tal de disposar de les infraestructures d‟accessibilitat exterior que reclamem, el tamany mínim d‟una àrea territorial en ubicació semiperifèrica, com és la nostra, ha de créixer. S‟ha de situar cap els 15 milions d‟habitants, que és la xifra equivalent a la suma de les regions nucleades per les ciutats de Barcelona, València, Ciutat de Mallorca, Saragossa, Tolosa i Montpeller. Cal relligar-les amb una densa xarxa de comunicacions i cal assegurar sobretot l‟arribada del TGV de França l‟any 2004 i aconseguir la conversió del Tren de Velocitat Alta València-Barcelona en tren d‟alta velocitat. D‟altra manera, el triangle Madrid-València-Barcelona quedaria del tot descompensat. Els presidents Francesc Antich i Marcelino Iglesias, així com l‟alcalde Montpeller i el president de Midi-Pyrenées estan del tot d‟acord en col.laborar en resoldre aquestes qüestions. 20 �21  Les connexions interiors. Cal “encongir” o apropar Catalunya entre sí mateixa a través d‟uns sistemes de comunicació més àgils i eficients, en particular en els eixos transversals i diagonals. Els 6 milions de catalans poden arribar a ser substancialment més significatius, com a mercat d‟origen i destí de les inversions, si estan ben connectats entre ells. Un país extens i mal comunicat genera menys economies externes que una ciutat compacta i complexa de la mateixa magnitud de població. És bàsic entendre que les connexions interiors són tan crítiques i decisives com les exteriors.  Metro: Pel que fa al transport públic urbà, el metro de Barcelona ha d‟arribar als 160 kms. I enllaçar el casc urbà, els barris metropolitans, la Fira de Montjuïc, el MNAC, Montjuïc 2 (Pedrosa) i l‟aeroport. Això depèn d‟una inversió repartida en 2/3 de la Generalitat i 1/3 de l‟Estat  Fira de Barcelona. En el camp dels serveis, la Fira necessita inversions de l‟ordre de 30.000 milions de pessetes, molts més que els 6.000 milions que s‟han pogut mobilitzar fins ara. És d‟esperar que el recentíssim acord institucional al que ja m‟he referit permeti avançar decisivament en aquest tema.  Universitats. Les universitats catalanes han d‟esdevenir un dels primers sectors d‟exportació de serveis. Per això és fonamental atreure, no només contractes i convenis de recerca internacionals, sinó també estudiants d‟arreu del món. Per tal de facilitar-ho, i sense que això vingui a trencar l‟equilibri lingüístic existent a les nostres universitats, els estudiants dels cursos avançats han de poder examinar-se en castellà i en anglès si així ho sol.liciten.  Serveis públics. Tot i que en alguns casos el govern de la Generalitat no hi tingui competències directes, no es pot desentendre dels efectes que l‟actual procés de “liberalitzacions” dels serveis públics està tenint en la qualitat del servei a les empreses i als ciutadans. El govern de Catalunya ha d‟actuar decididament per tal que el subministrament elèctric, de gas, de telecomunicacions arriba a tota la població i a totes les empreses, amb independència de la seva radicació territorial. 21 �22  Administració pública. El projecte federal no és només una qüestió fiscal o financera, ni tampoc cultural i judicial. És també un requisit de qualitat per als ciutadans. Els països federals que funcionen aconsegueixen a través de la descentralització institucional una millor qualitat en el servei públic i un major control del mateix per part dels ciutadans. Per avançar en aquest camp, Barcelona hauria de ser seu d‟alguna de les grans institucions polítiques i científico-culturals. D ela mateixa manera ha de quedar clar que la regionalització de Catalunya que propugnem ha de representar sobretot un apropament de la gestió dels serveis públics als ciutadans, per tal de millorarne la qualitat. Vet aquí deu línies estratègiques en el camp de les infraestructures i els serveis, que, al meu entendre, haurien de servir de base per a unes actituds més propositives i més ambicioses. Unes actituds més enèrgiques que les de l‟actual govern de Catalunya, obsessionat per justificar la seva paràlisi en la dependència exterior. 22 �23 Cloenda Acabem. Hem vist com la situació en què ens trobem ofereix importants oportunitats, però ens planteja reptes gens menystenibles. Per un costat tenim indicadors econòmics alentadors. Però, per altra banda, s‟observen símptomes de desorientació i de falta de tremp. Símptomes que de confirmar-se ens portarien cap a una progressiva pèrdua de competitivitat i de posicions respecte d‟altres regions espanyoles i europees. Cal reaccionar. Resituar Catalunya al mapa dels centres de decisió econòmica exigeix accions importants dirigides a millorar la nostra dotació d‟infrastructures de connectivitat internacional, les condicions del nostre teixit productiu i la nostra capacitat de millorar el capital humà i d‟excel.lir en la formació de la gent i en la capacitat de rebre innovacions. Això exigeix un important esforç en termes de recursos econòmics, un important esforç de la societat, i també un canvi d‟actituds institucionals i de cultura organitzativa. Cal posar-s‟hi. Cal reaccionar si no volem que les decisions que afecten al nostre futur es situen, cada cop més, fora del nostre espai immediat i de la nostra influència col.lectiva. Catalunya ha mostrat en reiterades ocasions la seva capacitat d‟adaptar-se als canvis i de liderar el progrés d‟Espanya. Ens trobem de nou davant d‟una oportunitat i un repte. No podem fallar. I no fallarem. Moltes gràcies. 23 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource L’estratègia econòmica que Catalunya necessita Language A language of the resource Català Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Cercle Financer Abstract A summary of the resource. Conferència de Pasqual Maragall al Cercle Financer sobre la seva proposta econòmica per Catalunya. Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Subject The topic of the resource Economia Catalunya Canvi Oposició Model social Acció política Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2000-06-08 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1743/0000001382.pdf 7096b2dcdbf677621f7c75e744f23945 PDF Text Text VOLUNTAT DE CANVI Intervenció de Pasqual Maragall en la presentació del document Per Catalunya PSCl! Palau de la Música 9 de setembre 1998 �VOLUNTAT DE CANVI Intervenció de Pasqual Maragall en la presentació del document Per Catalunya Palau de la Música. 9 de setembre 1998 PSCl! �Introducció Avui hem de parlar una mica del lloc on som, des del punt de vista del desenvolupament constitucional i estatutari, i faré unes propostes. Us ho avanço, perquè sembla que hi ha un joc consistent en veure qui ensenya primer les cartes. Si ens hi fixem bé, aquests que demanen que ensenyem les cartes no les ensenyen. 0, si les ensenyen, són tan diferents que no lliguen, són cartes que no lliguen. A Convergència i Unió, per exemple, el mateix dia, em penso, van fer públics dos documents. Un era confederal, o confederalista, que és el document de treball adjunt a l'anomenada Declaració de Barcelona. L'altre era una declaració de la Fundació Barcelona, en què es parlava, més aviat, de transitar des del nacionalisme cap 11 �al catalanisme . Per tant, com veieu, hi ha un ventall amplíssim, un camp en el què tot hi és possible, ben lluny del que són les cartes definitives i el projecte que esperem encara de Convergència i Unió. Haurem de parlar de quin és el tap que no acaba de saltar en aquest procés de definició franca i oberta de Catalunya. D'Unió, per altra banda, podem dir que ells sí que havien estat sem p re confederals: en els seus estatu ts h o són. Així com el PSOE és federalista des de l'any divuit, Unió, des que va néixer és confederal i parla de confederació. Tanmateix, el dia que es va presentar el document de la confederació, el president d 'Unió no hi era. No és que no hi fo s, no hi va voler ser. Ara s'ha recuperat, ha anat a fer una visita de sup ort a aquest document, però la seva primera reacció, el seu primer instint de prudència política, era no ser-hi, aquell dia i a aquella hora, i sota aquell n om. En el cas d'Esquerra Republicana, d 'altra banda, Heribert Barrera va definir, en unes declaracions molt interessants, en un diari de la ciutat, ara fa un mes aproximadament, que Esquerra Republicana era autodeterminacionista, que Esquerra Republicana no era per definició independentista, no ho ha via estat al seu ini ci i no ho era ara. I deia qu e, en I'autodeterminisme hi cabien l'independentisme, el federalisme, la sobirania compartida i l'autonomia política forta. De manera que tenim de tot menys precisions. N osaltres en donarem algunes. Haurem de parlar de quin és el tap que no acaba de saltar en aquest procés de definició franca i oberta de Catalunya re specte de sí mateixa i de l'entorn que l'envolta. Parlarem del desig de canvi a Catalunya i de les co ses que s'han deixat de fer com a agenda primera del que aquest desig de canvi ha d'aconseguir portar a la pràctica. Probablement ens obligaran a dos anys de posar-nos al dia; probablement el programa immediat d'un nou govern haurà de ser el de posar a zero els rellotges de les coses que s'han endarrerit, de totes les coses que estan pendents, que havien estat previstes anys enrere. Però aban s vull fer una invitació molt especial. Relectura de la Constitució Cada generació fa la seva relectura de la constitució sota la qual viu el país. Han passat vint anys . La Constitució, com ha dit en Narcís Serra, no especificava ni tan sols quines eren ni com es deien les nacionalitats i les regions que es preveien. Potser és el moment en què tranquil-lament, serenament, definim qui és nacionalitat i qui és regió. Alguns diuen: "Bé, alçar la tapa d'aquesta caixa de Pandora ens pot portar a una situació realment difícil" . Crec sincerament que vint anys d'experiència en la convivència amb aquesta formulació i amb el descabdellament del qu e ha estat l'Estat de les autonomies, ens permet anar a la definició que ens cal, sense precipitacions. I ens cal, no perquè sí, no per nominalisme, sinó perquè tenim la impressió tots plegats que la Constitució va ser una ambigüitat calculada. �Els grans politics sempre han dit que les constitucions ho havien de ser, d'ambigües; ho va dir Napoleó: com més curtes i més confuses millor. Perquè probablement el que fan és cobrir amb un vel de silenci el que són els problemes que en aquell moment no es poden resoldre. Però vint anys després -ha passat una generació-- hem d'estar en condicions d'especificar coses que la Constitució deixava ambigües i una d'aquestes coses molt especialment: l'assumpte de les nacionalitats i les regions. Si nosaltres demanem aixo, se'ns demanarà, amb legitimitat, que Catalunya respecti les condicions d'estabilitat del sistema, és a dir, que Catalunya no faci el que altres nacionalitats i regions del món federal fan. A cada contesa electoral, segons els resultats, si hi ha un resultat mitjanament favorable, o que es pugui llegir com a favorable, per les forces que són partidàries de la secessió o la independència, plantegen l'autodeterminació i la consulta autodeterminista. En el món de l'empresa, i en el món de la política és exactament igual, tothom ha de ser conscient de quines són les condicions d'estabilitat del sistema en què està immers i ningú no pot ignorar que un sistema que es sotmet constantment a la pregunta "què som?" i "com està format essencialment el sistema?" és un sistema que no funciona. Per dir-ho molt clarament: les inversions nord-americanes dels Estats Units van de Montreal a Toronto en el moment que el capital americà, poruc com tots els capitals - i amb això no els estic dient res que no sàpiguen- s'adona que les condicions en les quals ha fet les inversions a mig termini poden perillar. I no m'estic referint només a aquest tipus d'estabilitat, també a l'estabilitat dels plans que fan les persones, les famílies, els individus i les petites empreses. No és només una qüestió d'estabilitat del capital financer, que ja sabem que és molt més volàtil i molt més sensible. M'estic referint al fet que un país no pot anar endavant si no sap amb una mínima certesa que les coses aniran evolucionant amb un ritme que permeti fer càlculs de futur. Si un país no pot fer càlculs de futur, un país no pot avançar. I això és el que Catalunya ha de ser capaç de comprometre en el moment en què Espanya li doni una cosa que ha estat demanant, primer calladament, després més obertament i ara quasi clamorosament: ser reconeguda, en el nivell constitucional o en les lleis fonamentals, en la lectura o en la modificació de la Constitució i de les lleis bàsiques, com a nació, com a nacionalitat. Procés de devolució a Itàlia i Gran Bretanya Nosaltres hem definit el que entenem per federalisme i, concretament, per federalisme fiscal i també els components bàsics del federalisme polític. Partim de la base que les quatre coses que ara jo proposaré han d'anar precedides d'un punt zero en el qual es reconegui que el camí recorregut és el que s'havia de recórrer. I que ara som en un canvi d'etapa, que no som en un moment de condemnar el que havia succeït. El programa immediat d'un nou govern haurà de ser posar a zero els rellotges de les coses que s'han endarrerit, de totes les coses que estan pendents. �Som en el moment de veure que el que ha via succeït en s permet d'anar endavant. Probablement no és tot el que desitjàvem, però sí que era el que havíem dit que faríem, si ens ho mirem amb calma. l Europa, que ens mira amb calma, perquè està a la distància necessària per veure les coses fredament, així ho veu. Quan els britànics comencen el seu procés de devolució, quan els italians inicien el seu procés federal de revisió de la Constitució (que ara està parat pel problema de Berlusconi amb els jutges, però que tirarà endavant, que seguirà endavant), ho fan perquè hi ha un altre gran Estat europeu que ha anat endavant en la devolució i aquest Estat -no ens enganyem- és Espanya. El preàmbul del Tractat diu clarament que la Unió Europea és una Unió dels Estats i dels pobles en la qual tot es farà com més a prop dels ciutadans millor. És evid ent que el cas d'Espanya és el cas en el qual els països que avui estan portant a terme processos de devolució de caràcter federal -no dic estrictament federalistes o nominalment federalistes- s'han inspirat. Us ho puc dir perquè he viscut un any a un d'aquests països , que és Itàlia. l a Itàlia, això que en diuen ells el modelo catalana és justament el que estic dient. El modelo catalano és la Catalunya amb autonomia política forta, molt més forta que les regions italiane s, tot i que aqueste s tenen, el Lazio, per exemple, segurament, un pressupost més gran que la Generalitat de Catalunya. Però no es pot com p arar des del punt de vista de la seva personalitat política i així ho veuen els italians. Els italians, confrontats a una cri si important de fatiga fiscal a les regions del Nord i de les regions riques, han vist en el modelo catalano, en aquesta transició espanyola cap a la dev olució de poders importants a regions importants relativament riques dintre del conjunt, un model a seguir. Els britànics, de la mateixa forma, han anat a un procés que de vegades aquí desqualifiquem com a insuficient i de vegades per exce ssiu. Es diu que a Escòcia no li han donat en definitiva gran cosa, però l'altre dia vam sentir, a la televi sió i a la ràdio, que jutges escoce sos jutjaran a La Haia, amb lleis escoceses, uns terroristes libis. N o vull ni pensar el que passaria a Espanya si es pogués dir el mateix substituint escocesos per catalans. Us ho imagineu? Quin camí no hauríem d'haver fet o no haurem d'haver fet perquè això algun dia passi, suposem? l no estic dient que Catalunya sigui Escòcia. Principalment, la singularitat catalana no és la de tenir jutges propi s o lleis pròpies que tinguin relació amb la repressió del terrorisme, per exemple. Però en tot cas és evident que el procés que s'ha endegat al Regne Unit és un procés d'una importància política enorme i considerabilíssima i que ha estat obligat per la necessitat de resoldre el problema fonamental. Si Tony Blair i M o Mowlan no formessin part d'un govern que primer havia fet la devolució a Escòcia i a Gal-les , tot el procés d'Irlanda del Nord hauria estat mancat de base i de credibilitat. l us ho torno a dir: tinc la convicció, i ho sé, que el govern britàni c ha anat per aquest camí perquè ha vist que un altre Estat antic d'Europa l'havia iniciat i havia arribat fins on havia arribat. Una altra cosa és, i aquest és el punt en què estem, que aquests països ens han passat al davant, és a dir, que en el procés d'alguna forma de reaccionar a la supranacionalització de la política per la via de la devolució, de retornar als ciutadans la proximitat de tots aquells serveis, aquelles competències que es poden retornar per �compensar l'allunyament d'aquelles que s'han d'allunyar (com la defensa, com la moneda) ens hem quedat una mica aturats. El principi de la proximitat Moltes vegades es diu que com es farà la devolució de competències, com s'organitzarà, qui decidirà, en definitiva. I el problema no és qui decidirà sinó en virtut de què decidirà, en virtut de quins principis es decidirà què es fa a cada nivell. I aquest principi està establert ja en el Tractat de la Unió Europea, tot i que de forma no massa efectiva. El preàmbul del Tractat diu clarament que la Unió Europea és una unió dels Estats i dels pobles en la qual tot es farà com més a prop millor dels ciutadans. es a dir, està establert que això sigui així i hem de saber que aquest principi de la proximitat té excepcions, però que la regla és la proximitat, contra el que va succeir a partir de la Revolució Francesa i l'establiment de la democràcia nacional, de l'assemblea legislativa nacional com a substitut del poder reial, que venia de dalt. Aquest venia del poble, efectivament, però tornava al poble amb la mateixa contundència unitària -quasi diria- que el poder reial; no s'havia canviat la qualitat del poder en el seu contacte de retorn als ciutadans, sí en el seu origen, però no en el retorn. Bé, el que està succeint a Europa ara és que, una mica forçats per la necessitat de convèncer els ciutadans que és possible anar a una Unió Europea, els països, els Estats que l'impulsen, porten endavant processos de devolució. Està canviant l'estructura i l'essència pròpia de la democràcia. Em sembla que és evident que el que estem veient que passa en els països europeus i passa entre nosaltres és que canvia el tipus de democràcia, que canvia el concepte que en tenim, que som capaços d'imaginar situacions en les quals els somnis democràtics més o menys radicals, més o menys utòpics de finals del segle passat, que s'han anat abandonant en aquest altre segle on la violència ha dominat i el poder de les nacions i dels Estats s'ha fet molt més palès que no pas els desitjos dels ciutadans, podran finalment tenir, amb una via que probablement no havíem imaginat, un grau de realització més important del que podíem pensar fa vint anys. Nosaltres, com a catalans, doncs, oferim lleialtat federal. Nosaltres sabem que aquí a Catalunya tot això anirà endavant, i que Espanya anírà endavant, si som capaços de fer joc net i de jugar amb cartes vistes, de canviar el sistema. Per què en díem lleialtat federal? Perquè d'alguna forma hem de marcar el pas endavant, perquè els sistemes com els nostres es diuen federals arreu, perquè el federalisme es va evitar en la primera redacció constitucional sàviament per evitar la impressió d'un retorn enrere cap a la Primera República i cap a Pi i Margall, quan el que estàvem fent -no ens enganyem- era establir una monarquia constitucional. Hauria estat un retorn si més no terminològic i la preocupació per l'estabilitat era factor dominant. I perquè molts pertanyem a partits que s'anomenen federals, amb congrés federal i comitès executius federals, que s'anomenen així, a més, després d'afirmar la sobirania del partit català com és el Nosaltres, com a catalans, oferim lleialtat federal. Sabem que aquí a Catalunya tot això anirà endavant i que Espanya anirà endavant si som capaços de fer joc net i de canviar el sistema. III �nostre cas, no ho oblidem. I també i finalment, i això no és el menys important, perquè la dreta espanyola, el gran enemic del federalisme i de la plurinacionalitat d'Espanya, ha hagut de pactar amb el nacionalisme i ens regala l'ocasió única de fer un pas endavant cap a la realització de les nostres conviccions, cosa poc usual. Felicitem a la dreta: en això sí que podem anar bé. Anem-hi! No tenim al davant la reacció antiautonomista i antiprogressista que va ser sempre qui va impedir que les paraules i els fets coincidissin, que els programes dels partits i les definicions constitucionals fossin semblants, que utilitzessin la mateixa terminologia. En això tenim al davant alguns problemes que haurem de fer saltar. se judici en el sentit propi de la paraula. Per tant el dret a l'acritud, almenys la meva generació el té. I tanmateix jo dic que aquesta acritud no pot ser el nord inspirador i el tarannà i el sistema de contacte que els catalans utilitzem amb el conjunt dels pobles d'Espanya, perquè d'aquí se'n deriva no una solució sinó una complicació del problema. Hem d'utilitzar la pedagogia, hem d'utilitzar l'amistat, tot i tenir dret a l'acritud. Hi tenim dret, però tenim també el dret i l'obligació de superar-la per plantejar els temes importants de la configuració d'una nova Espanya, d 'una Espanya que no ha estat mai quallada, perquè han passat quaranta anys de dictadura i vint anys de democràcia des del final de la guerra. Ja és hora de passar comptes en el bon sentit; i el balanç no és dolent. En això, ja ho he dit, som un model europeu. El valor de la confiança Nosaltres ens enfrontem a la desconfiança com a principi i al regateig com a mètode; ho ha dit en Quim Nadal abans. Proposem justament la confiança com a principi i, per començar, la confiança en nosaltres mateixos, i l'amistat i la pedagogia com a mètode, allò tan antic de la fraternitat. Una mica més de fraternitat, sense abusar, però una mica més de fraternitat i una mica menys de paternalisme. Tenim el dret de l'acritud. Perquè m'entengueu, a Irlanda, l'afusellament d'ü'Sullivan, de l'últim heroi nacional encara mort en l'enfrontament amb Anglaterra, va ser fa més de setanta anys. En canvi, jo vaig néixer tres mesos després de l'afusellament d'un president elegit democràticament i afusellat sense pràcticament judici, sen- El centre europeu No puc deixar de preguntar-me, cada dia, quan obro els diaris, de quin cantó acabaran estant els d'Unió, si del cantó de Prodi o del cantó de Cossiga. No sé si heu seguit aquesta vicenda, aquesta història, que diuen els italians, i és molt interessant. Fins ara, Unió Democràtica havia defensat Prodi contra Aznar en l'afer de l'entrada de Berlusconi en el Partit Popular Europeu, ja ho sabeu. I Aznar veu venir que, segons com vagin les eleccions alemanyes, es pot quedar com el darrer cap de govern de dreta en un país gran de la Unió Europea. I ha maldat per aconseguir que el gran partit de la dreta italiana que és aquest partit que té un nom futbolístic -Forza Italia, es Ens enfrontem a la desconfiança com a principi i al regateig com a mètode. Proposem justament la confiança com a principi i, per començar, Ja confiança en nosaltres mateixos. �diu- entri en el Partit Popular Europeu. Això ho ha aconseguit malgrat l'oposició de la base del partit de Maertens, de la base del partit democristià flamenc, l'oposició d'Unió Democràtica de Catalunya i del PNB i, evidentment, de Prodi. Quan a UDC deien que volien contactes amb l'olivera no era perquè sí. Serà interessant veure com els nostres democristians es situen davant de la crisi italiana per saber també quin és realment el seu desig de futur. Seguirem de prop aquest afer. Aquí es decantarà el futur del centre europeu, probablement. I més encara, aquí es decidirà també si a Europa neix un esquema nou amb partit demòcrata i partit conservador, diguem-ho així: amb catòlics i agnòstics a banda i banda, val a dir sense igualació entre creences personals i creences polítiques, o bé si roman l'esquema tradicional amb els laics contra els creients o creients en el progrés contra creients en la tradició; o sigui, partits més ideologitzats, quasi diria, més confessionals. Des de Catalunya seguirem tot això amb atenció començant per la propera reunió de Prodi amb Blair i Clinton. Us avanço que jo sóc partidari, en política, de l'arte povera i del minimalisme, més aviat. Ens ha sobrat un bon tros de transcendentalisme. Que la pau venci al terror ACatalunya hi ha un enorme, immens desig de canvi. Si hi ha una cosa transcendent, encara, en la política d'Europa és la sang innocent que es vessa entre nosaltres, el terrorisme i la ceguesa que l'acompanya, així com la incapacitat dels polítics per fer l'única cosa que la gent agrairia de debò: aturar el terror sense generar-ne de nou. Però jo estic convençut, i des de fa molt de temps, que ens estem acostant al final de l'odi a Irlanda del Nord. Al Regne Unit, gràcies a l'acció continuada de Major primer i de Blair ara, que ha estat decisiu, amb la tenacitat fantàstica d'aquesta dona admirable que és Mo Mowlan i amb la intel·ligència de Hume, Trimble i Adams, gràcies a tot això i a la inevitable caiguda de la tensió després d'anys i anys de terror, després que la sang vessada sembli excessiva fins i tot a aquells que l'han buscat, estem arribant finalment a la convicció que s'acosta el final de l'odi a Irlanda del Nord. Jordi Solé Tura em deia abans d'ahir que la solució de sobirania compartida que s'ha trobat per Irlanda del Nord és tan hàbil, que fins i tot en el cas que el referèndum, que un eventual referèndum de l'autodeterminació, acabés amb una victòria dels que volen la unificació amb Irlanda, no canviaria l'estatut real d 'Irlanda del Nord perquè tot està previst. Però el mé s important per nosaltres és que la sortida dels presoners de l'IRA impulsarà defmitivament als presoners d'ETA -esperem-ho així- a pressionar sense treva la seva direcció política per sortir de la presó. S'haurà acabat un capítol de la violència política que té arrels antiquíssimes, però sens dubte una causa pròxima en el cinisme estúpid amb el qual el general Franco va posar negre sobre blanc en el Butlletí Oficial de l'Estat quan abolia els drets històrics de les 'províncies traïdores' -ho deia el butlletí oficial, no era un discurs ni unes declaracionsde Guipúscoa i Biscaia. Van obligar moralment els funcionaris de la dictadura a practicar el terror oficial i la tortura, de la qual va néixer el terrorisme com a resposta. S'ha de fer la regionalització de Catalunya, que és un mandat del Parlament no acomplert. El Parlament va votar que s'havia de fer. �Estigueu tranquils, que el dia que tot això succeeixi s'acabaran tots els ajustaments de comptes que aquests dies estem contemplant. Alguns han assenyalat que la justicia, impel-lida per la seva pròpia manca de crèdit, ha esdevingut darrerament més justiciera del que mai havia estat, com ha dit jàuregui en una interessantissima entrevista a l'ABC. Es referia no només al judici present, sinó també als judicis Filesa, HB -amb una sentència duríssima també- i GAL. j àuregui respecta les sentències i garanteix que el PSOE "no se echarà al monte". Que quedi clar. De passada hauria de dir que les declaracions conciliadores que s'han fet des de Catalunya serien d'agrair encara més si haguessin estat precedides l'any 1995 de la mateixa equanimitat en el moment de decidir la retirada del suport al govern Gonzàlez, en comptes de la puntilla que va significar el famós discurs de Molins després d'aquell corral de la Pacheca, d'aquell desastre d'escenari del Congrés de Madrid amb crits i gestos malsonants, organitzat pels diputats del Partit Popular contra Narcís Serra, un vice-president català del govern espanyol, que a més havia desactivat amb mà mestre la més perillosa de les mines polítiques existents en el moment de la transició i que era més grollerament atacat també, potser no en la causa de l'atac però sí en la forma, perquè era català. No mereixia aquell comportament per part de Convergència. I que consti que no farem mai de la catalanitat de cap de nosaltres una excusa per no haver de reconèixer cap dels errors que podem haver comès, que n'hem comès. Desig de canvi j j Però ara, sincerament, mirem el futur amb esperança. A Catalunya hi ha un enorme, un immens desig de canvi. La primera sorpresa la vaig tenir a Roma, abans de tornar, en veure que un absent suscitava tantes esperances. Això havia de ser forçosament el senyal que alguna cosa anava molt malament. Solament el clima dominant de cansament ho podia explicar. Altrament la política, com sabem, no té entranyes i el que no hi és no hi és comptat. La segona i més agradable sorpresa l'he tinguda aquí, escoltant la gent, anant allà on per la meva feina d'alcalde de Barcelona no m'havia pogut acostar o no massa o no prou. Ara ja sé dues coses, Catalunya endins: una, que els entenc, i dues: que m'entenen. He parlat amb pagesos del Bages i del Solsonès; regants de l'Urgell i del Baix Empordà; propietaris, gent del camp de Tarragona; companys del partit del Baix Penedès; olivaires més o menys efimers de Vilanova, a qui hauria volgut dir i diré que més que una olivera el que convé aquí és una bona tramuntana, que s'endugui les teranyines que hi ha penjades a l'ambient; poetes de Banyoles i de Girona; empresaris de Barcelona; i cada dia al carrer amb els nostres: taxistes, porters, farmacèutics, l'altre dia a La Roca amb amics d'en Romà Planas i la gent de Caldetes; joves i vells; passavolants; tipus entotsolats que he trobat a la barra de la cafeteria d'algun hospital; gent que, com deia un company de Palamós, són catalanistes perquè s'estimen Catalunya, tant si ho fan en català com si ho fan en castellà, Qui parla de ciència a Catalunya? Tenim la millor escola d'oceanografia i cap vaixell, el millor físic i és a París, el millor cardiòleg i no volen que torni de Nova York. �i que estan tips que els posin entre l'espasa i la paret de la seva identitat, tips que els demanin el carnet de catalanitat cada dia. El proper govern i les coses pendents El nom de Catalunya s'ha fet servir per moltes rucades; rucades de ruc, no de roc. Però també s'han fet coses bones. No prou. Perquè hi ha massa coses que s'han deixat de fer; us les dic molt ràpidament, però us les dic perquè em temo que serà l'ordre del dia del proper govern durant els dos primers anys. Coses que s'han deixat de fer: - Les rieres, els eixos, els recs i els canals i preses d'aigua. I totes aquestes coses tenen noms, no són un genèric: és Maresme, és Pirineu, és Urgell, és Garrigues i és Rialb. Les empreses de la Generalitat perden diners, totes menys una: Catalana d'Iniciatives, gestionada per en Francesc Raventós. Els hem d'ensenyar fins i tot a ser bons empresaris! 11 - L'aeroport, el port, el desviament del riu Llobregat, la neteja del Besòs. La pota sud ha trigat més a fer-se que tot el sistema de potes i de rondes: en tres anys o quatre vam fer trenta quilòmetres i hem trigat sis anys per fer la pota, la famosa pota que ningú no volia fer. I us haig de dir que el desviament del riu està aprovat i dotat financerament amb quatre mil milions de l'època des de l'any 1986, si no recordo malament. (En Tejedor i jo ho vam explicar aquell any a la Plaça de Catalunya d'El Prat i no ens van treure a cops de peu). - Metro, metro i metro. Els Ferrocarrils Catalans els han pintat de blanc i en diuen metro, però no cola. Tramvies, metro lleuger, monorails: ni s'han provat, quan a totes les ciutats europees on anem en velem. - Un projecte per al Maresme sense el dogal del tren de la costa. - L'ampliació de la Fira de Barcelona, el Palau de Congressos... en Joan Clos hi està lluitant. - El pla d'hotels es va fer, sí, però tots sabem malgré qui. - La reconstrucció del Liceu també, però ja sabem amb quins diners, que tampoc eren del grat de segons qui. - El segon Congrés de Municipis i la unificació de les dues federacions o associacions de municipis: aquest és un tema cabdal, o dos temes cabdals; són dos temes diferents que de vegades es confonen, són dos temes diferents que tanmateix es fan servir l'un per l'altre quan es vol evitar el congrés, amb l'excusa que amb el congrés es buscarà una unificació, que tot el poble català agrairia, però que el partit dominant, el partit oficial, considera un perill. Ho considera un perill perquè la seva tàctica ha estat la divisió a Catalunya, no deixar que hi hagués res que fos molt important davant del govern: no als municipis, no a l'àrea Metropolitana, no a les comarques fortes que no siguin purament el contrapès de les capitals -que eren normalment més progressistes-, tot ben apanyat, tot ben equilibrat perquè res Si no s'arrisca no es guanya. Catalunya podria estar arriscant poc. �El govern que tenim segurament és una de le pitjors empreses de Catalunya i la moral de treball hi és molt baixa. n o es bellugui. Aquesta és una mica la impressió que dóna l'organització territorial del país. (G ir on a- Salt- Sa rr ià Banyoles-Girona) . - S'ha de fer la regionalització de Catalunya, que és un mandat del Parlament no ac omplert. El Parlament va votar qu e s'havia de fer . És cert que es va votar juntament amb la prop osta de la creació d 'una provín cia única i es va votar per aix ò probablement perquè se sabia que la província única era impracticable i aleshores també ho era la regionalització. N o és purament una ass ignatura p endent des del punt de vista formal, ho és de s del punt de vista de la bona marxa de Catalunya. es que si no hi han sub jectes i protagonistes a Catalunya que tinguin cos, que tinguin força ... no farem res. I les regions el tindran. Imagineu-vos set regions on hi ha , a més de les quatre actu als, les dues de la província de Barcelona amb la regió metropolitana i la Catalunya C entral, que han de vertebrar Vic i Manresa , M anresa i Vic amb Igualada, i que estan d 'acord a ver tebrar. Imagineu-vos també que el Pirineu esdevé una regió de planificació i l'Ebre també. No pot ser que Catalunya segueixi vivint sense que el Pirineu existeixi: des d'un punt de vista administratiu no hi és. I l'Ebre tamp oc . Són noms forts de la història de C atalunya i de la problemàtica de Catalunya qu e es necessit en per gov ern ar. N o és purament un compliment del desig d 'un Parl ament cat alà un dia d eterminat en què això es va votar. És una necessitat que no s'ha entès, perquè l'únic que s' ha vist és la necessitat de concentrar. - El desenclavament d'Olot, que encara no està resolt. - El desenvolupament de les àrees metropolitane s del camp de Tarragona i de l'àrea de Girona eventualment l'eix - La Carta Municipal de Barcelona. Quan jo . vaig marxar ja la vam aprovar i per unanimitat. Quin problema hi ha via per que la Generalitat li donés el vist-i-plau? La C arta Municipal, que ara vin drà, perquè en Clo s ho està aconseguint, però quinze any s després d 'haver-se començat. - La conversió de les comarques en entitats àgils. - La solució del problema del futur de les diputacions. - L'autèntic debat educatiu i cultural qu e s'està produint a tot Europa i als Estats Units, quan aquí encara ens neguem a veure el mé s elemental i és que les escoles subvencionades no poden defugir obrir-se a les m inories ètniques, com pretén el conseller d'Ensenyament en aquest moment. - El cam p català i el seu futur. M 'he trobat amb la sorpresa que el camp no tenia interlocució, que no hi han idees sobre això al govern; no hi són ; les tenen ells, els del camp, però no el govern. No se sap que se'ls hagi fet una oferta o que hi hagi hagut un gran debat en el Parlament o allà on sigui sobre què s'ha de fer en el camp en vistes de la PAC i de l'Agenda 2000 de la Unió Europea. - L'urbanisme encara en mans d'una sola perso- �na , perfectament respectable però anacromcament encarregada de tot a imatge i semblança de tot el sistema, que és sempre el mateix. La degradació urbanística de la costa, que aquest senyor no ha pogut impedir i que Raimon Obiols sem pre rec orda. El que he dit és que el català no ens ha d'importar només a nosaltres. És un patrimoni comú, una riquesa de tots. Ho ha de ser. - La ciència. Qui parla de la ciència a Catalunya? Tenim la millor escola d'oceanografia i cap vaixell ---com deia l'altre dia Ramon Margalef-; el millor fisic, i és a Parí s; el millor cardiòleg, i no volen que torni: és a N ova York, i ha fet una proposta per tornar i aquí a Catalunya li han dit: no, no tornis. No pot ser. - Les autopistes i la seva reversió, les infrastructures cabdals de Catalunya, l'aeroport en mans d'AENA encara. Són els enginyers aeronàutics, molt respectables, però que no en saben de vendre , no són bons comerciants. AENA és una societat estatal que ha derivat d'una direcció general, i a més corporativa, dominada per un cos general molt respectable, però que el que no sap és vendre ni atendre el client, per dir-ho d'alguna manera. El govern català no sap fer d'empresari - Les empreses de la Generalitat perden diners totes, segons la premsa de la setmana passada. Totes excepte una: Catalana d'Iniciatives, gestionada per en Francesc Raventós, a qui he vist en aquest acte , i presidida a mitges per en Clos, en forma rotativa amb el conseller d'Indústria. Els hem d 'ensenyar fins i tot a ser bons empresaris! L'única empresa en la que van bé, que ha guanyat quatre-cents milions aquest any passat, gràcies al cable, per cert, que també va ser una idea de l'Ajuntament de Barcelona -permeteu-me la immodèstia-, l'única empresa que va realment bé és la que porta en Raventós. Bé, hi va haver una empresa de capital risc de la Generalitat que nosaltres -deixeu-m'ho dir, ara sí que ja es pot dir, no?- vam haver d'englobar, vam haver d 'assumir perquè tenia pèrdues, i la no stra, que es deia Iniciatives S.A. tenia guanys. l entr e les pèrdues d'una i els guanys de l'altra vam fer la pau i vam tirar endavant una empresa que avui està guanyant diners perquè la porten els mateixos que portaven Iniciatives. El deute de la Generalitat - L'acumulació de deute que ens deixen, que potser és el més important: dos bilions, amb una disminució de les inversions possibles, quan a l'Ajuntament de Barcelona i a l'alcalde Clos l'acusen de fer ma ssa obres. l si no en fes cap? Què dirien? Què diria l'oposició? Què no diria? Del que havien costat els Jocs Olímpics, que allò era una filfa, que va ser una foguerada, que no hi havia res al darrere, que no hi havia capacitat, que Barcelona havia fet una gran festa però que ara no la podia pagar. Sí, sí, Barcelona no només la pot pagar, sinó que, a més a més, es pot permetre el luxe de fer-ne una altre, de preparar-ne una altra i mentrestant de fer tot el que està fent. Hem passat molta gana d'inversions en aquests �sis anys, perquè l'èxit del 92 -ara estic parlant no dels Jocs, sinó de les inversions i de les transformacions de la ciutat-, ens l'han fet pagar. Ha costat. Recordo que el dia després dels Jocs ja vam demanar óhi havia presents en Pep Borrell, ministre d'Obres Públiques, i els representants de la Generalitató que es constituís un organisme semblant al holding olímpic, que vam fer servir per fer les rondes i les instal·lacions, per atacar el tema del delta del Llobregat: no es va fer. No hi ha hagut comissari, ni comissionat, ni conseller delegat, ni manager, més enllà d'un Secretari d'Estat, un director general, un conseller, que treien el seu temps a partir de mil coses diferents. I així hem anat: desviament del riu, pota sud, aeroport, port, son encara, a les beceroles. Continuem amb els assumptes pendents: - La reforma de l'Administració Pública, la finestreta única. Amb els programes de qualitat. - La justícia ràpida. - La reforma de l'Administració Pública és potser el més cridaner. Que la Generalitat no l'hagi feta ni se n'hagi preocupat en cap moment és sorprenent. - La cultura viva i lliure, no la normalització només o la nacionalització, només... En la indústria del llibre en castellà som els primers productors en el món i no ho sembla. Dit això, com ha dit abans en Quim Nadal, a Catalunya es viu bé, llevat de la gent que s'ho passa malament, que encara és molta, massa, i que té un tractament patèticament paternalista i clientelista. Hi ha un grup de gent que ha millorat i que té expectatives. El que passa és que es pot viure bé, fins i tot millorar amb la millora eu. ropea dels últims anys i tanmateix anar perdent peu, relativament. Si no s'arrisca no es guanya. I Catalunya podria estar arriscant poc, fusionant poc les seves empreses o bé no construint teixit veritablement resistent de les petites, com està passant a regions com el Veneto, la regió de Lille o de Lió, o de Cambridge. Escola i cultura El govern que tenim, segurament, és una de les pitjors empreses de Catalunya. La moral de treball hi és baixa. En el camp de l'educació, per exemple, és baixíssima, malgrat els esforços de persones de qualitat, que n'hi ha, massa amades, i presoneres del paradigma una mica carrincló que va eixir del cisma de Pujol i els seus respecte del mainstream, el corrent principal, de l'escola activa catalana. Estic parlant de fa molts anys. Hem de canviar tot això . No pot ser que les esperances generades per l'Assemblea de Catalunya, pel Congrés de Cultura Catalana, la tradició pedagògica dels patronats municipals i de Rosa Sensat, el rnunicipalisme republicà i l'antifranquisme, i tota la riquesa de les aportacions dels municipis catalans en aquests anys, la tradició de la Universitat El nacionalisme genèric, oficial, ha estat necessari però ha deixat de ser útil per Catalunya. El catalanisme passa a primer pla. �Autònoma, els intercanvis positiu s amb les reformes pr ogressistes arreu d'Esp anya en els darrers vint anys, la revifalla literària dels anys 60 i l'influx d'escriptors llatin oamericans , l'immens interès que susciten avui la p oesia, la dansa i el teatre, l'èxit dels cantants catalans arreu, i l'empenta de les televisions i ràdios locals no pot ser , dic, que totes aquestes aportacions no tinguin on des embocar, on anar a parar, que tot això acabi en discussions fratricides sobre la llengua i en anatemes creuats entre uns i altre s. És hora d'agrair els serveis prestats. Hem de donar les gràcies a qui ha fet serveis al país però que segurament ja no en pot donar més. Donem les gràcies però també és el moment de no amagar les insuficiències, que són notòries i que són conegudes per bé que poc ventilades. S'ha d'acabar amb el vegetar de l'escola pública catalana i la pràctica desaparició de l'escola municipal dels patronats d'estil anglosaxó. Resoldre la lenta burocratització de la TV catalana que sap, una mica com la ciutat de Roma, que mai serà el que havia estat al principi. Hem d 'acabar les picabaralles teatrals mancades d 'autèntic dra matisme i les adjudicacions interessades de freqüències per mantenir les coses com estan, sem pre utilitzant el nom de Catalunya per mantenir el domini d'una determinada concepció de l'art, de la creació, de la cultura i de l'e scola que ni tan sols té representants de gran mèrit i va sobrada d'apologiste s i d'inquisidors. A veure, quan oferirem als p oble s d'Espanya col -laboraci ó en l'elaboració d'una història comuna? Què hauria fet en Vicens-Vives si hagués sobreviscut? Quan tindrem un llibre de text igual a Almeria i aquí perquè ells sàpiguen què és l'Onze de Setembre? Per què ens estranya que quan nosaltres parlem de l'Onze de Setembre i del Rafel de Casanova s'exclamin, de desconèixer-ho i fins i tot d'ignorar-ho? No ens ha d'estranyar: no ho hem explicat mai ; hem reivindi- cat, en tot cas, que nosaltres tinguéssim la possibilitat d'estudiar a cas a nostra la història de Catalunya. Per ò, exp licar-h o fora? Quan ho hem ofert, això? També podríem esperar que fos l'Estat qui ens ho digués, és veritat, però llavor s estaríem negant tota la nostra teoria, que és la d'autogovern. Som no saltres qui hem de començar. .. I és l'Estat qui ha de dir sí o no . L'hem de convèncer. Els hem de convèn cer. No sem pre estan en contra d'això. Desconeixen. El català, patrimoni de tot l'Estat L'altre dia, quan vaig dir que el català havia de ser patrimoni cooficial de l'Estat, que és una riquesa de l'Estat espanyol, i no una càrrega, quan deia que el català és una riquesa de l'Estat espanyol, que l'hauria de protegir, uns quants van interpretar que havia dit que a Almeria s'havia d'ensenyar el català forç osament i amb van venir a protestar. I els vaig dir: no, estigueu tranquils. El que he dit és que el català no ens ha d'importar només a no saltres. És un patrimoni comú, una riquesa de tots. Ho ha de ser. Personalment valoro totes les expressions culturals que ens han vingut de fora però que ja són nostres, perquè algunes són nostres: no és només que aquí el flamenco sigui important i sigui importat, no. Es que aquí hi ha flamenco autòcton, molt important, des del Peret fins a la Mayte Marrin, fins a la Ginesa Ortega. Penseu en Mayte cantant amb Tete M ontoliu o en la rumba catala- Ho hem de fer per Catalunva, no per un partit. Aquest és en sentit de l'acte d'avui i del document que s'ha presentat. �na del Gato Pérez. Tot això, que nosaltres sabem fer i que no hem reconegut prou, hem d'aconseguir que Espanya ho sàpiga i ho reconegui, que reconegui que Catalunya és una protagonista molt creativa, molt important d'Espanya. Catalunya protagonista M ireu, la vida és canvi. El que sí que no saltres hem de garantir és quines ser an les lleis d'evolució del procés a través del qu al nosaltres volem més autoritat i aqu estes lleis són la lleialtat federal, la prudència i la cautela pel qu e fa als terminis i al clima que es vagi creant i, al mateix temps, la capacitat de Catalunya de jugar un paper protagonista, n o passiu, en la configuració de l'Estat espanyol, de la nova Espanya, de l'Espanya plural, de l'Espanya de les nacionalitats i les regions. No hauria de ser Catalunya, per m oltes raons, qui prengués la iniciativa d'una pedagogia mútua entr e les Esp anye s? N o ens adonem que fent això -que ho farem, en cinc o deu anys, perquè això no es p ot fer en dos an ys- estarem p osant les bases d 'una cultura política estable o d'un imaginari col-lectiu compartit, que ara mateix ens manca cruelment quan volem ser entesos i entendre? No ens ad onem que alh ora est em establint la certesa d'una autèntica integració del s ciutadans de Catalunya, vells o nous, vells i nous, en una cultura catalana m oderna i curiosa dels seus diversos components tant com gelosa de la seva autonomia? Què ens diuen els propis i mé s afalagats prota goni stes de la mé s influ ent de les cultures, que és la cultura tele visiva? Què ens diuen Àn- gels Barceló, des de Madrid, o Andreu Buenafuente, aquest a qui no van deixar anar a Roma perquè li van prohibir que hi anés? Què diuen? Que la Catalunya oficial no els interessa i que vivim massa tancats. Ho diuen ells. Apliquem-nos aquesta reflexió. El nacionalisme genèric, oficial, ha estat necessari però ha deixat de ser útil per Catalunya. El catalanisme, que és el nacionalisme específic del s catalans, i per tant més genuí, passa a primer pla. I en això estic d'acord amb alguns dels textos que abans hem comentat. El catalanisme és un determinat tipus de nacionalisme. N o és qualsevol nacionalisme. Tots els nacionalismes per definició de nacionalisme són diferents, són d'una nació. Hem de dir que en el nacionalisme el lloc de la nació i el país i el sentiments i la raó és diferent en cada cas . I en el cas de Catalunya, en el cas del catalanisme, podem dir: el catalanisme és un determinat tipus de nacionalisme molt diferent d'altres que troba la seva raó de ser alhora en la identitat i en l'obertura, en l'afirmació i la generositat, que ens són necessàries per ser qui som i per ser tan feliços com podem arribar a ser, en la unió i la llibertat, que és la millor definició de federalisme. Catalunya no es realitzarà si no és protagonitzant, amb d'altres però protagonitzant, la transformació d'Espanya en un autèntic Estat de diverses nacionalitats i regions, com a fragment respectat i útil d'una Europa dels pobles. Els sectors més desperts del nacionalisme oficial se n'han adonat, però ja és un xic tard. Es un xic tard no per a ells, però sí per canviar el tarannà del conjunt del catalanisme oficial. Faig una invitació a tots els que tenen alguna cosa a dir, a tots els qui vulguin canviar la direcció de Catalunya per fer-la més lliure, més rica i més justa. �Gràcies pels serveis prestats Els hem d'ajudar, però: els cridem a establir un diàleg franc, que serà profitós per tots. S'ha abusat excessivament del recurs al nominalisme i al carisma dellider no per solucionar sinó de vegades per amagar els problemes sota la catifa de la conformitat. Es hora d'agrair els serveis prestats. Hem de donar les gràcies a qui ha fet serveis al país, però que segurament ja no en pot donar més. Donem les gràcies, però també és el moment de no amagar les falles i les insuficiències, que són notòries i que són conegudes per bé que poc ventilades. Ho hem de fer per Catalunya, no per un partit. Aquest és el sentit de l'acte d'avui i del document que s'ha presentat, que cal prendre no com un punt d'arribada sinó justament com un punt de partida, com una invitació. Una invitació a tots els que tenen alguna cosa a dir, a tots els qui vulguin canviar la direcció de Catalunya per ferla més lliure, més rica i més justa. Vinga, eixoriviu-vos, que tot això va molt de debò. Visca Catalunya! � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Voluntat de canvi Language A language of the resource Català Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Palau de la Música Catalana (Barcelona) Abstract A summary of the resource. Intervenció de Pasqual Maragall en la presentació del document "Per Catalunya: ara, un nou federalisme" la proposta del PSC. Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Subject The topic of the resource Campanyes Canvi Federalisme Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) Catalunya Eleccions Parlament de Catalunya Model social Acció política Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1998-09-09 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1738/0000001395.pdf 3fd36f86134b82505054a2759d97763a PDF Text Text 229 The Journal of Architecture Volume 4 Autumn 1999 The Royal Gold Medal 1999: the City of Barcelona The Royal Institute of British Architects since 1848 has advised the Monarch on the award of the Royal Gold Medal to individuals for distinguished services to architecture. In 1999 precedent was broken to award the Royal Gold Medal to the City of Barcelona. The Journal of Architecture is celebrating this award by publishing the ‘Jury Citation’ and ‘Notes accompanying the Jury’s Citation’, followed by the texts of three of the speeches which preceded and followed the presentation: ‘Award of the Royal Gold Medal to Barcelona’ by Robert Maxwell; ‘Architecture and City in an Open World’ by Pasqual Maragall i Mira (Mayor in 1982, 1983, 1987, 1991, 1995 and 1997); and ‘Ten points on an Urbanistic Methodology’ by Oriol Bohigas (who, as architect, served Barcelona City Council as Delegate for Urban Affairs 1979–1983, Co-ordinator for Urban Affairs 1983–4, Urbanism Special Advisor 1984–1991 and elected Councillor for Culture 1991–4). The example of Barcelona as revealed through these texts provides insights, and evidence of a collective inspiration, to be emulated wherever urban regeneration forms part of a political and social agenda shared by city authorities, business interests, designers and citizens. Jury Citation In 1999, precedent has been broken to award the Royal Gold Medal to a city: to Barcelona (Fig. 1), its government, its citizens and design professionals of all sorts. Inspired city leadership, pursuing an ambitious yet pragmatic urban strategy and the highest design standards, has transformed the city’s public realm, immensely expanded its amenities and regenerated its economy, providing pride in its inhabitants and delight in its visitors. All cities, especially London, for too long without directing inuences, can learn much from this example, which many already follow. Both the process and results of Barcelona’s rebirth are exemplary. Though always with citywide goals in mind, initial interventions were local and low budget, yet big in impact – not least © 1999 The Journal of Architecture because their design air drew international plaudits. From creating parks and plazas wherever opportunities arose, this strategy snowballed, gathering enthusiasm and Žnance – adding schools, health-care and cultural facilities and attracting all sorts of public/private partnerships – all the way up to realising very major infrastructural projects. Hosting the Olympics was only a part of this larger, still continuing strategy of up-grading the whole city. Barcelona is now more whole in every way, its fabric healed yet threaded through with new open spaces, its historic buildings refurbished yet its facilities expanded and brought up-to-the-minute. Past and present, work and play are happily inter-meshed in a new totality that is more than its often splendid parts, and is better connected even to sea and 1360± 2365 �230 The Royal Gold Medal 1999 Figure 1. View of Barcelona looking east (Agència Metropolitana de Desenvolupament Urbanistic i d’Infrastructures S.A.). mountains. And yet the character of Barcelona, though changed, is more distinct than ever and ready for the global age in which cities as much as nations are in direct competition for jobs and investment. Many people at all levels of administration, in the city’s business and cultural communities as well as its architects and designers, played large parts in this resurgence. The process was set in motion by Narcis Serra, the Žrst democratic mayor, and Oriol Bohigas, the Co-ordinator for Urbanism from 1980–4. But most of the transformation was achieved by Pasqual Maragall, mayor from 1982– 1997 and Josep Acebillo, Director of Urban Projects from 1980–8 and Director for the Municipal Institute for Urbanistic Promotions from 1988– 1993. It continues today under Joan Clos, Maragall’s deputy and now successor as Mayor with Acebillo in charge of infrastructural projects as Director of Barcelona Regional. Under the guidance of these men, architects, urban designers, landscape architects and road engineers have fused their disciplines to create the new Barcelona. �231 The Journal of Architecture Volume 4 Autumn 1999 The Award is intended to celebrate the achievements of Barcelona and Catalonia, yet also of Spain, the many excellent architects who remained relatively unknown during the Franco era, as well as the current resurgence of architecture and design. The quality of so many contemporary Spanish buildings and urban spaces, of products and architectural design publishing is outstanding. Probably nowhere else in the world are there so many recent examples, in cities and small towns, of a benign and appropriate attitude towards creating a civic setting for the next century. Notes accompanying the Jury’s Citation Hemmed between mountains and sea, Barcelona is a compact city, its 1.7 million inhabitants crowded into less than 100 square kilometres. Still displaying parts of its Roman walls, it is a city famous for architecture: Gothic ecclesiastical buildings, palaces and shipyards; the grid of its nineteenth-century extension planned by the engineer Idelfons Cerdà; exuberant Modernista architecture of Gaudí, Domenech y Muntaner and Puig y Catafalque; and the Modern architecture of José Luis Sert and José Antonio Coderch, as well as the (now reconstructed) German Pavilion of Mies van der Rohe. Now, since democracy came to Spain in 1975, the city has owered further, both architecturally and in every other way, so as to be unrivalled as a destination for pilgrimages and all other enthusiasts for civilised city life. Decades of Franco dictatorship left Barcelona with its historic fabric largely intact. But, besides being edged by dismal new housing, it was desperately run down and short of civic amenities. It was also in economic doldrums. Urgent action was required – and initiated immediately by Narcis Serra, who became Mayor following the Žrst democratic municipal elections in 1979 and Oriol Bohigas, his delegate for Urban Affairs. They recognised that many proposals of an already existing, city-wide plan for Barcelona – such as construction of a motorway ring around it – were sound, but impossible to implement. So they inverted the normal planning process and, instead of working from the large scale downwards, they started at the local level with the immediate needs of the ten neighbourhoods into which they had divided the city. But, though the initial focus was on small and easily-implemented projects, the ultimate goal was always to transform the whole city. Although this strategy had already been set in motion, those who oversaw most of its implementation were Pascal Maragall, Serra’s deputy who took over as Mayor in 1982 (when Serra was promoted to Minister of Defence in the Spanish government), and Josep Acebillo, the Director of Urban Projects. The Žrst projects were parks and squares, which were relatively cheap yet highly visible. Built wherever sites were available, these provided muchneeded open space in the old city, and foci and deŽnition in the amorphous new suburbs. Where possible, these now form chains of linked spaces that help tie the city together in a more varied yet intact entity. Early projects that brought immediate attention and acclaim include: the astringently avant garde Plaça del Països Catalans by Helio Piñón & Albert Viaplana with Enric Miralles outside Barcelona’s main railway station (Fig. 2); nearby the playful Parc de l’Espanya Industrial by Luis Peña �232 The Royal Gold Medal 1999 Figure 2. Plaça del Països Catalans – Helio Piñón & Albert Viaplana with Enric Miralles (photo Cunningham). Ganchegui and Francesc Ruis; and the Plaça de la Palmera, a collaboration between Pedro Barragán and Bernardo de Sola and the sculptor Richard Serra. Each of these realises very different yet complementary civic visions, as, for example do two slightly later parks in old quarries; the sombre monument of the Fossar de la Pedreera by Beth Galí and the family-oriented Parc de la Cructa del Coll by MBM. Many of these plazas and parks, and the other local projects that followed, are designed in an uncompromisingly contemporary idiom; and the controversy this provoked was welcomed for bringing, along with lively debate, a sense of local involvement as well as international acclaim and investment. Soon the local projects included building such other much-needed facilities as schools, health facilities and libraries, and refurbishing many of Barcelona’s most famous historic monuments. Exemplary schemes of the latter sort include the restoration of Gaudí’s Parc Güell by José Antonia Martinez-Lapeña & Elias Torres, the conversion of a print works by Domenech y Muntaner into the Fundacio Tapies by Amado & Domenech, the extension of Domenech y Muntaner’s Palau Musica by Oscar Tusquets and the conversion of the Casa Caritat into a museum by Piñón & Viaplana. Such undertakings encouraged the sprucing up of the whole city. To accelerate the snow-balling momentum of the regenerative process, Barcelona seized the 1992 Olympic Games. Crucially, the funds drawn in were invested in projects that served not just the Olympics but were key parts of the City’s long-term transformation. Besides leading to many Žne buildings – including Velodrome and Badolona Sports Pavilion, both by Esteve Bonell and Francesc Ruis, the Archery Facilities by Enric Miralles and Carme Pinós and Collserola Telecommunications Tower by Foster and Partners – major urban design and infrastructural projects were realised. The most exemplary of these are the Nova Icaria Olympic Village, master planned by MBMP (Josep Martorell, Oriol Bohigas, Peter Mackay with Albert Puigdomènech) and the Cinturon motorway that now rings Barcelona. Nova Icaria fuses the best of traditional and modern urban forms into a new hybrid that reconnects the city to the sea, and Žve kilometres of new beaches that are part of the many new leisure facilities that enhance the city’s capacity for hedonism. The Cinturon is remarkable for the way skilful design has ensured that it brings together, rather than is a barrier between, the city and the surrounding mountains and sea. This is the result of an extraordinarily close collaboration between road engineers, landscape architects and urban designers brought about by Maragall and Acebillo. �233 The Journal of Architecture Volume 4 Autumn 1999 Such intense collaboration is one of their greatest achievements, along with ensuring that private sector investment has been to the same high design standards as found in the public sector. In this last they have been aided by the fact that perhaps no other city has a comparable pool of architectural talent to draw from. The Olympics was a climax to, but not the end of, Barcelona’s transformation. As well as the construction of the controversial but very popular Port Vell leisure complex in the old harbour, new open spaces and public facilities are still being built. Several major infrastructural developments are planned or underway, most of which will serve not only Barcelona but also lead to the better balanced development of its metropolitan region. Such public/private joint ventures are drawing in yet more private investment and jobs that will help ensure that Barcelona should be a major player in the global future as well as one of the most civilised and enjoyable of all cities to live in and visit. Award of the Royal Gold Medal to Barcelona Robert Maxwell I am honoured to have been asked to introduce to you the gifted individuals who have so notably contributed to the development of city planning in our time, so successfully indeed, that the city of Barcelona has been personiŽed so that it can receive the Royal Gold Medal, through their joint efforts and dedication to an ideal city development. City planning is a modern subject, about as old as modern architecture, about as old as Le Corbusier’s concept of urbanism. But does this subject really exist? In spite of the success of Milton Keynes, it is the existing cities that remain the toughest problem. City planning was meant to be a science, but standards change as fast as the practical measures taken, so that evaluation becomes difŽcult. Analytical concepts may not last for very long, statistics have little effect on appearances. There seems to be some unfortunate relation between the logistics of city growth, the economics of business, and the short life of political initiatives, that has made it difŽcult to pursue an evolutionary policy over a long enough time for results to show. Attempts to reshape existing cities like our own Birmingham, using analytical concepts like motorway box, neighbourhood unit, tower block have not been very successful. Appearances have been against them. At the same time the growth of the tourist industry has provided an entirely different measure of what an urban environment can be. People on vacation ock not only to beaches, but to cities that are full of attractive buildings and spaces, that derive their distinctive character from patterns of use rather than from patterns of analysis. Tourists visit Clough Williams Ellis’s Port Mereion and François Spoerry’s Port Grimaud, both elegant Žctions deriving from Camillo Sitte’s largely Žctional work ‘City Planning According to Artistic Principles’. Could it be that architecture has a role to play in Žlling the gap between abstract planning and lived experience, between what works logistically and what works socially, between necessity and �234 The Royal Gold Medal 1999 appearance? Could it be that city planners need to be more sensitive to what buildings can do to shape the city and give it meaning? Because this seems to have been the crucial idea that has resulted in the conspicuous success of Barcelona. Barcelona is, perhaps, a fortunate place, being at one and the same time a city, a port and a beach. It is in the south, so it has sun. But it is also in the north, so it has energy. It has Antonio Gaudí, more familiar to ordinary families than Pablo Picasso. And it has Cerda, whose gridded plan of 1859 provided structure, but also freedom, providing sites for buildings and buildings for sites. But this formula is still too ideal for our situation today. We have to deal with the city largely as it is, and look for growth more from economic management than from an ideal layout. In order to deal with the city more as an organism, we have had to re-conceptualise it in terms of its social value. And this, it seems to me, has been accomplished largely through the insights provided by the Italian architect Aldo Rossi, whose book ‘L’Architettura della Città’ appeared in 1996. Rossi was a visionary who saw the city as a repository of meaning, and who also saw the individual buildings as the catalyst which allowed social energy to ow into the city. The reason why city planning is so difŽcult has nothing to do with the ideology of modern architecture. Radical interventions like Danny Libeskind’s Victoria and Albert spiral or Richard Rogers’s Lloyds take their meaning from the situation in which they are placed in the city, as much as from their unusual forms. Lord Rogers has been unequivocal in his defence of the inner city. The order of the city exceeds the order of any one building and acts as a shared framework which provides meaning, at the same as it accepts each intervention as foreshadowing a change of meaning. To build in Barcelona, then, is analogous to writing in Catalan; the existing both accepts the new and is changed by it. A single gifted individual can provide a crucial stimulus to cultural change, yet at the scale of the city their effort can be lost. To change the evolution of a whole city in a period of twenty years – Catalonia gained its political autonomy only in 1977 – is an outstanding achievement, and it needed more than one man. I give you then Žve men – three mayors in succession: Narcis Serra, Pasqual Maragall and Joan Clos; then Josep Acebillo, Director of Urban Projects from 1980–8, and Oriol Bohigas, the Co-ordinator for Urbanism from 1980–4. In hailing this achievement in the names of the Žve wise men we salute not only individual efforts but their collective wisdom – their perception of the process by which the city grows, their patience in seeing growth as a way of giving shape, and their moral sagacity in co-operating with the spirit of the times. Architecture and City in an Open World Pasqual Maragall i Mira If we look down upon Europe from a satellite we will see a constellation of points or specks of light. What we will not see are borders between states or regions. The constellations we see are our constructions, our physically existing cultures. �235 The Journal of Architecture Volume 4 Autumn 1999 Simply by taking in this image we learn something useful about the world, something that the concept of global village doesn’t tell us. The organisation of these specks of light, which are the reection of our cities, traces certain paths, pointing out concentrations and revealing empty spaces. These are dense concentrations such as the Randstadt, the English South East, the Ruhr-Rhine valley, the Genoa-Turin-Milan triangle, or the high point of some coastal lines that look like a linear city, just as in Naples or in Barcelona and the northern Mediterranean coast of Spain up into the Gulf of León. The only road that leads from the present world of states to the global world, to the open world, to the world without borders, is precisely this: it is a route that traverses the world of cities and the Europe of regions. The global world, this ‘global city’, this notion that my city no longer exists because my real city is the world, is not a very useful idea. It is a paralysing concept. Global thought makes considerable mistakes. In 1974, it announced that oil reserves would last only twenty more years, and here we are in year twentyŽve! Another mistake: we were told that the world population would stop growing in the year 2050, at some 15,000 million inhabitants. Now it seems it will reach its peak long before, in 2015/2020, and with many fewer inhabitants. Fortunately, a good catchphrase emerged from the Rio de Janeiro Earth Summit where global thinking was established. It said: ‘Do locally everything that can be done locally’, by way of saying: ‘avoid the transportation of energy – whether pure or compact – whenever possible’. Also the European Union establishes an ‘evercloser bond between people where everything will be done as close as possible to the citizenry’; in truth, this is a revolutionary proclamation that changes the constant tendency of ideas, since 1789, to adopt a naïve universalit y. At this point, we must ask ourselves what the devil architecture has to do with all this? What architecture has to do with it, is that architecture is the art of constructing cities, and the city is once again taking its place at the centre of the world’s attention. Today’s globalisation is neither right nor deŽnitive. It is just the latest of the waves of universalisation that have followed one another cyclicall y throughout history. At the end of the nineteenth century, both Žnanciers and proletarians were internationalists as well as aristocrats like the Baron of Coubertin. In this century, the lesson in humility that we ought to have derived from the audacity and stupidity of our collective pretensions is overwhelming. We must therefore admit that, for the moment, the global world can only be constructed piece by piece, by regionalising its organisation, and we must understand that such regionalisation will be established at the level marked as the minimum economic size by the largest economy. The creation of the United States in 1776 sanctioned the necessary uniŽcation of Europe two centuries ago. How could we not have realised it? The world is only a global world for a few, and within limits. It is above all a world of cities, of places where business and workers on the one �236 The Royal Gold Medal 1999 hand and public representatives on the other try to meet the demands and problems of the human species. The cities that make up this partially globalised world are the true scene of architecture. On this point, Narcís Serra, Joan Clos and I are only following the masters. The Renaissance masters, the Modernist masters, and the Masters of today, Oriol Bohigas, Richard Rogers and Renzo Piano, and we are obeying our own experience in doing so. In Barcelona, to construct houses in the crumbling Old City in the early 1980s was useless if not accompanied by health, safety and elementary urbanistic measures. Just look. We came into government in 1979 with the mistaken notion that the low housing prices in the Old City were a blessing, and we began to make urban plans that increased the zoning for public structures to the maximum. This was a mistake. We thought we had to behave in such a way that the Old City dwellers would stay there thanks to the maintenance of low prices and the new offer of services. This was another mistake. We didn’t realise that prices were low because people were leaving. The population in the Old City decreased by 30 or 40 per cent. Those familiar places, freighted with meaning, were being deserted. The empty spaces began to be occupied, in part, and only in part, precisely by people lacking the means to maintain a minimum of commercial and public vitality in these neighbourhoods, people who tended to create defensive and ghetto codes of behaviour. The theory of the skier was the solution: not just for urban planning, or public safety, but for both. Urbanism plus public safety, Žrst one and – imme- diately after – the other. Social services plus cleaning services. Commercial policy plus housing. Prevention before correction but, in every case, prevention plus correction. No dogmatics, no magic formula. Public investment plus private investment. Public action plus charity. Total war on poverty. This is what Narcís Serra had shown us, and what Joan Clos carried out as councilman. At Žrst, we lost. Only much later did we tie. And Žnally we began to win. And even as we were winning, the buried mines of old scandals or the hypocrisy of bean counters scandalised by the buying and selling of housing at different prices began to blow up around us. Just as, much earlier, charitable associations had been scandalised when the lines for food or shelter began to grow as we closed down the unhealthy pensions where elderly persons – unseen by and unknown to these associations – were dying on the cheap. Governing the city, to be sure, often requires a certain glossing over or dissimulation of lacerating problems, so as to resolve them without offending public sensibility – how can we deny it? But in most cases, it requires revealing to the public hidden realities. The governor sets the mirror of its miseries before the city, miseries not unknown, but forgotten, covered up, hidden. A new house in a dangerous neighbourhood is not a new house. That is the lesson we learned. That new house quickly grows old, like the faces of boys and girls who go to work too young. The lesson to be learned is that both wealth and poverty colonise territory. Wealth by means of high prices (uptown) and minimum lot sizes (out of town), and when necessary by means of private �237 The Journal of Architecture Volume 4 Autumn 1999 security forces, as in Caracas; poverty by means of an equally efŽcient weapon: the middle class fear of unsafe streets and unbridled diversity. The truth is that in tolerant and liberal Barcelona, crime rates have dropped from 25 per cent to 15 per cent in ten years, that is, by almost half, while in ten years of law-and-order London it rose one and a half times. Tony Blair who made it one of his central campaign issues knows it well. Notice that the London School of Economics had shown that the radical puritanism of Mrs Thatcher’s government condemned the destitute to remain entrenched in their destitution. This brings us to an interesting methodological observation. When a city has gone through years of non-doing and passivity, ideas about its future mature and can be transformed into a fruitful, forceful, and purposeful attitude when the necessary political conditions to take action come into play. This, I believe, is the origin of the demanding optimism of Bohigas, Acebillo, Solà-Morales, Busquets, Llop, and de Lecea that began to overow in 1980 onto the streets and squares of Barcelona. And this, I am convinced, is the moment London, and its politicians, architects, and social workers in general, is entering. If there were such a thing as historical justice, it would consist of a kind of Solomonic distribution of grand projects throughout decades and territories, possibly with a slight preference for territories distant from the centre of the system of cities, to compensate for the fact that proximity to the centre brings with it a density of contacts that makes the external or instantaneous shock of grand initiatives unnecessary. (I say slight prefer- ence in order not to relinquish methodological modesty with regard to public action which I imagine bold and energetic yet not substituting for the very same citizens you are supposed to serve.) It is clear, however, that there is no such thing as distributive justice in history and, nevertheless, or for that very reason, we must lie in wait for the passing of the train of fortune and, if necessary, build fortune a shortcut. That is the purpose of grand events. At times they are nothing more than the announcement of a long-awaited era, excuses that history seizes to make a sudden, splendid appearance with a gift of dreams carried out. Let us call architecture back to its date with history. The best news for the victims of terror in the Basque country, was the inauguration of the Guggenheim Museum in Bilbao. The Gehry Museum and Foster’s underground have broken the spell cast over a Basque city (and the Basque country) that had only been seen in the light of tragedy and death, and which can begin once again to be imagined as a site of life and construction, thus averting the obsession with fear that is the goal of the politics of terror. The Lisbon Expo, the Barcelona Olympics, the high-speed train installed in Seville for the ‘92 Expo, all mark another series of moments in which the spark of the event seems to have put in motion the motor of evolution. No one can survive merely by conservation. If there is no new construction, the city cannot stand; not even the old will endure. Each city must Žnd its own formula for combining existing symbols with new ones. Without the latter, antiquity becomes mere repetition. And I assure you that the �238 The Royal Gold Medal 1999 future of nations will be played out in the efŽcacy of their systems of cities. Our experience as mayors cannot be entirely explained without at least one confession. It is the emotion of seeing new symbols destined to last rise up in the city through the art of architecture and construction. I am not referring so much to the function as to the value of those constructed artifacts. Squares or houses, trees planted in a certain place or a certain order, new monuments, or restored or displaced ones, more or less stable and resistant urban furnishings, schools, sidewalks and boulevards, communications towers, containing walls, dikes, theatres: all of these are the theatre of life, messages thrown more or less consciously like bottles into the sea of history’s course, occasionally excessive references to our passage through the city, but in any case visible, corporeal, criticisable – action become object, which thousands of eyes will gaze on with respect or will pass over, which thousands of hands and feet will touch, trample, or alter, and which make of the city one of the few lasting concepts of our present and our future – one of the most universal concepts, for the experience we have of them is universal and common. And so, if there is any profession that holds the key to their modiŽcation, it is architecture, which makes architects and the profession of architecture, one of the broadest dreams of youth, on a level with those makers of the immaterial, but magical, construction which is stage design. It was not by chance that the 1997 Congress of the UIA in Barcelona turned into a two-tiered ritual of masses and vedettes, all from the same profession. I must say here that I am very grateful to Norman Foster and Kenneth Frampton for recognising at once what was happening, and for agreeing to convert the Plaza of the Angels, also known as the Plaza of Nations, against the white backdrop of the MACBA – the Museum of Contemporary Art of Barcelona – into the scenario of the best architectural debate. Perhaps no architectural congress from now on will be able to do without a debate staged on the hard stone of the city, in which the forum and the agora once again fulŽll their old function. The Žrst President of the reinstated Generalitat, Josep Tarradellas, would often say half-ironically, half-sincerely, with his peasant’s smile, so inscrutable and yet so seductive, that he would have liked to be mayor. ‘Because you, Mr Mayor’, he would say, ‘can see your works, and can touch them, and the people come up to you on the street. But me, do you know what I do? All I do is sign decrees!’ In this way he expressed the bitterness – not lacking in majesty – of the representative of an abstract power, such as a nation, which is incorporeal, which exists – and often with what strength! – but only in people’s heads, and in the false or unreal lines that separate one country from another on a map. An immense strength that has allowed for the greatest progress and caused the greatest catastrophes, but an ideal strength, not a tangible reality. In Barcelona, after 40 years of dictatorship, we reached a moment, and not a eeting or short one, of an ongoing euphoria of constructive explosion. Like a long-awaited spring, surprising in its intensity and beauty when it Žnally arrives, like those �239 The Journal of Architecture Volume 4 Autumn 1999 gardenias that take so long to blossom, that never quite ower, but surpass the imagination in the number, fragrance, and purity of their petals when they Žnally do. This occurred in Barcelona and it continues to occur. The feeling this produces is difŽcult to describe. In the last 20 years in Barcelona, we have come to equate ‘city’ with ‘betterment’. The eye has become accustomed, not to certain forms, but to certain rhythms in the evolution of forms. Rhythms subjected to certain principles of quality occasionally violated, as with the fall of Chillida’s cement hook, or with the rubble of stone from Montjuic in the Ensanche/Extension, or when the ‘small’ communications tower, that of the Telephone Company in Montjuic, was placed two hundred metres within an enclosure which it should, in any case, only have intersected from without, as a useful and respectful point of reference. The other communications tower, Foster’s tower, the result Žrst of a careful process of social and professional acceptance, and then of the task of selection, carried out by Juli Esteban and Joan Busquets, is more in scale than it might appear (Fig. 3). A philosopher friend of mine commented that if you covered it over with your hand you restored the scale of the mountain and the equilibrium of the skyline, which otherwise is reduced to a miniature, shrunk by the overwhelming presence of the tower. And this is true: you can try it yourselves the next time you go to Barcelona. However, in addition to its elegance and originality, the tower supersedes the excessive functionalism of the usual cement tower. It is made to Figure 3. The Collserola Telecommunications Tower – Norman Foster and Partners (RIBA Press OfŽce). the scale of a different city, greater and more distant than the one you can see from this side of the mountain: it corresponds to the scale of the metropolitan city, the city of three to four million people that surrounds the mountain on both sides. Now, when we are on our way home from the mountains or the coast, the tower quickly orientates us, from afar. And, once we are home, it reminds us that the real city we inhabit is not exactly the same as the one we see. I say this in spite of myself, because I am among those who believe that a city you cannot see is more difŽcult to govern. This is so true that I proposed to move the plenary council of the City Government to the last oor of the Novísimo Building, once three of its twelve stories had been eliminated and the skyline of the old city from the sea had been restored. I always felt that the danger of the towers, both the communications towers and the skyscrapers of the Olympic Village would be to initiate a contest of multiplication of those artifacts, of which every generation should construct only a few, a precious few, cum grano �240 The Royal Gold Medal 1999 salis. Manhattan and San Giminiano are not easily reproduced phenomena. Unique architectural phenomena, when they occur in an environment characterised by mobility, are less dramatic; to put it another way, they are acts in a drama that doesn’t stop there, a drama that is ongoing, whose irreversibility is not cause for concern. The city’s conŽdence in itself is immense in these cases. The credence in public action is almost inŽnite. The accumulation of many positive emotions, like the gardens of Elias Torres in Villa Sicilia; or Beverly Pepper’s park; the many new balconies over the city, like the portentous podium of Gae Aulenti over the western part of the city, or the Parc del Migdia a bit higher up, or even the lateral edges of Acebillo’s beltway on the Ronda de Dalt, with unimagined views of the Barcelona plain and the mountain slopes that begin their ascent there; or the campaign to make sense of areas of the city that had no textual language, like General Moragues Square, next to the Calatrava bridge where people exploded with joy when Ellsworth Kelly the sculptor climbed up to greet them, leading him to exclaim: ‘This is the Žrst time a sculptor has received a musician’s ovation!’ All these things have turned the city into a kaleidoscopic reality in less time than it usually takes to perform simple changes. It has been and is an intoxicating time, in which the gods, the state, and the architects have bestowed on the city what we had sought tirelessly for decades, decades of silence, of frustration, of beginnings and quests that, still and all, served to crystallise the most precious jewel of social engineering: a consensus on projects, on grand projects. I only want you to know that this city, seen by so many as a model, this city of which Andrea Rinaldi has said with evident excess: ‘a Barcellona il processo si inverte e le transformazioni si originano prima al livello dello spazio pubblico e poi della forma architettonica’ (‘in Barcelona the process is inverted and the transformations originate at the level of public space and then go on to architectural form’) . . . in this city nothing is guaranteed. And this is what makes it the same as any other, and a sister city to all. I would add sister, little sister, of London above all. London has acted as a brilliant mirror in which Barcelona has encountered the way of telling its tale to the world. I foresee a hard road for a world that will not be better if its cities do not improve, and I believe it is possible for them to improve. And I take a stand with Jaime Lerner, ex-mayor of Curitiba, Brazil, in asking universities and nations to stop telling a tale of urban tragedy and begin to write a new ending, which will be a positive one, mark my words. Ten points on an Urbanistic Methodology Oriol Bohigas 1. The city as a political phenomenon The city is a political phenomenon, and as such it is loaded with ideology and with political praxis. It is the continuity of a common ideology and programmes by the three Socialist mayors – Serra, �241 The Journal of Architecture Volume 4 Autumn 1999 Maragall and Clos – and their collaborators that have made the coherent transformation of Barcelona possible. 2. The city as domain of the commonalty These political and urban ideas are based on a radical statement: the city is the indispensable physical domain for the modern development of a coherent commonalty. It is not the place of the individual, but the place of the individuals who together make up a community. Very different from what a famous British politician said, that there was no such thing as ‘community’, only individuals and the State. It is the relation between individuals that constantly weaves the threads of ideas and expanding information. The city offers the fullest guarantees for this information, for access to the product of that information and for the putting into effect of any socio-political programme based on that information. There can be no civilisation without these three factors. The new voices of technology have recently tended to say that the traditional city is going to Žnd itself replaced by a series of telematic networks which will constitute a city without a site. This is an anthropological and ecological nonsense. It is a vision put forward by certain political ideas which are opposed to giving priority to the collective and in favour of the privatisation of the public domain. 3. Tensions and chance as instruments of information When I said that the city provides us with certain irreplaceable instruments of information I mean the enriching presence of tensions and of chance. It is only with the potentially conictive superimposition of singularities and differences and the unforeseen gifts of chance that progress can be made in the process of civilisation, with the move from the structure of the tribe to the civilising cohesion of the city. The city is a centre of enriching conicts which are only resolved in their afŽrmation as such or in the coexistence of other conicts with different origins. It does seem to me that the great error made by the urbanism of the Athens Charter was the attempt to cancel out these conicts. To eliminate them instead of resolving them with the recognition of other conicts. Urban expressways, the 7V of Le Corbusier, functional zoning, directional centres, the great shopping areas: these have not served to resolve problems, but have instead destroyed the character and the function of many European cities. 4. The public space is the city If we start out from the idea that the city is the physical domain for the modern development of the commonalty, we have to accept that in physical terms the city is the conjunction of its public spaces. The public space is the city: here we have one of the basic principles of the urban theory of Barcelona’s three Socialist mayors. In order for the urban space to fulŽl its allotted role it has to resolve two questions: identity and legibility. 5. Identity The identity of a public space is tied up with the physical and social identity of its wider setting. �242 The Royal Gold Medal 1999 However, this identiŽcation is bound by limits of scale that are normally smaller than those of the city as a whole. This being so, if authentic collective identities are to be maintained and created it is necessary to understand the city not as a global, unitary system but as a number of relativel y autonomous small systems. In the case of the reconstruction of the existing city, these autonomous systems may coincide with the traditional neighbourhood make-up. I believe that this understanding of the city as the sum of its neighbourhoods or identiŽable fragments has also been one of the basic criteria in the reconstruction of Barcelona, with all its political signiŽcance and with the creation of the corresponding decentralised administrative instruments. However, we are dealing here not simply with the identity of the neighbourhood, but with the particular representative identity of each fragment of the urban space; in other words, with the coherence of its form, its function, its image. The space of collective life must be not a residual space but a planned and meaningful space, designed in detail, to which the various public and private constructions must be subordinated. If this hierarchy is not established the city ceases to exist, as can be seen in so many suburbs and peripheral zones of European cities which have turned away from their urban values to become parodies of certain American or Asian cities. 6. Legibility The designed form of the public space – that is, of the city – has to meet one other indispensable condition: to be easily readable, to be compre- hensible. If this is not so, if the citizens do not have the sense of being carried along by spaces which communicate their identity and enable them to predict itineraries and convergences, the city loses a considerable part of its capacity in terms of information and accessibilit y. In other words, it ceases to be a stimulus to collective life. In order to establish a comprehensible language it is necessary to reuse the semantics and the syntax that the citizen has already assimilated by means of the accumulation and superimposition of the terms of a traditional grammar. It is not a matter of simply reproducing the historical morphologies but of reinterpreting what is legible and anthropologically embodied in the street, the square, the garden, the monument, the city block, etc. No doubt with these ideas I will be accused by many supposedly innovative urbanists of being conservative, reactionary, antiquated. But I want to insist on the fact that the city has a language of its own which it is very difŽcult to escape. It is not a matter of reproducing Haussmann’s boulevards, or the street grids of the nineteenth century, or baroque squares or the gardens of Le Nôtre. It is a matter of analysing, for example, what constitutes the centripetal values of these squares, what is the plurifunctional power of a street lined with shops, what are the dimensions that have permitted the establishment of the most frequent typologies. And it is a matter of being aware of how the abandoning of these canons results in the death of the city: the residual spaces of the periphery and the suburb, the vast shopping centres on the outskirts of the city, the urban expressways, the university campus at a considerable distance from the urban core, etc. �243 The Journal of Architecture Volume 4 Autumn 1999 7. Architectural projects versus General Plans All of the above considerations bring us to another very important conclusion which Barcelona has managed to apply: the urbanistic instruments for the reconstruction and the extension of a city cannot be limited to normative and quantitative General Plans. It is necessary to go further in terms of what is required of the design. It is necessary to give concrete deŽnition to the urban forms. In other words, instead of utilising the General Plans as the sufŽcient document, a series of one-off Urban Projects have to be imposed. It is a matter of replacing Urbanism with Architecture. It is necessary to design the public space – that is, the city – point by point, area by area, in architectural terms. The General Plan may serve very well as a scheme of intentions but it will not be effective until it is the sum of these projects, plus the study of the large-scale general systems of the wider territory, plus the political deŽnition of objectives and methods. During these last thirty years General Plans have justiŽed all over Europe the dissolution of the city, its lack of physical and social continuity, its fragmentation into ghettos, and have paved the way for criminal speculation in non-development land. And they have, in addition, counterfeited a spirit of popular participation, whose criteria cannot logically be extended beyond the local neighbourhood dimension and beyond a comprehensible time span. 8. The continuity of the centralities The controlling of the city on the basis of a series of urban projects rather than unformalised General Plans makes it possible to give a continuity to the urban character, the continuity of relative centralities. This is one way of overcoming the acute social differences between historic centre and periphery. I am aware that in these last few years many voices have spoken out in defence of the diffuse, informalised city of the peripheries as the desirable and foreseeable future of the modern city. The ville eclatée, the terrain vague. This position seems to me to be extremely mistaken. The peripheries have not been built to satisfy the wishes of the users. They have appeared for two reasons, which correspond to the interests of the capital invested in public or private development and to conservative policy: to exploit through speculation the value of plots that were outside of the area scheduled for development, and to segregate from the main body of the community those social groups and activities regarded as problematic by the dominant classes. The urbanists who uphold the model of the periphery seem not to realise that all they are doing is putting themselves on the side of the market speculators, without adding any kind of ethical consideration. As certain neo-liberal politicians say, the market takes over from policy, without considering the economic and social damage suffered by the periphery and even by the suburb. In other words, without culture, without politics. 9. Architectural quality: between service and revolutionary prophecy No urbanistic proposal will make any kind of sense if it does not rest on architectural quality. This is a difŽcult issue. If the city and architecture are to be at the service of society, they need to be accepted �244 The Royal Gold Medal 1999 and understood by society. But if architecture is an art, a cultural effort, it must be an act of innovation towards the future, in opposition to established customs. Good architecture cannot avoid being a prophecy, in conict with actuality. On the one hand actual service in the here and now and on the other hand anti-establishment prophecy: this is the difŽcult dilemma which good architecture has to resolve. 10. Architecture as a project for the city I do not want to conclude without referring to another architectural problem. It is evident that these days there is a great split in the diversity of architectural output. On the one hand there is the tightly rationed production of the great architects which is published in the magazines and shown in the exhibitions. On the other hand there is the superabundance of real architecture, that which is constructed in our horrible suburbs, along our holiday coasts, on the edges of our motorways, in our shopping centres. A very bad architecture, the worst in history, which destroys cities and landscapes. There are many reasons which serve to explain this phenomenon, but the most evident ones are the typological peculiarity of the great projects and the commercialisation of vulgar architecture. The great Ivory Tower projects are no longer capable of putting forward methodological and stylistic models, and as a result the majority of vulgar architecture cannot even resort to the mannered copy. Clearly we are not in any condition today to call for the creation of academic models, as has occurred in the history of all styles. Perhaps the only possibility open to us is that of establishing a rule that is more methodological than stylistic: that architecture should be primordially a consequence of the form of the city and of the landscape and should participate in the new conŽguration of these. This would be a good instrument for a new order, in opposition to the self-satisŽed lucubrations of good architecture and the lack of culture of vulgar architecture. I began by saying that the city must be an architectural project and I have ended by saying that the solution to the present problems of architecture may be to design it as part of the city. Conclusion My intention was to give a simple informal speech of thanks for the medal. But I see that it has come out too academic and, as a result, boring and pedantic. And perhaps futile, too: I am afraid I have spoken of principles that are too simple and too familiar for such an important audience from the Olympus of the British architectural profession. Please forgive me. I could not resist the temptation of underlining these ten successive and interlinked programmatic points, as a consequence of the initial fact of Barcelona’s political approach to urbanism. If our mayors had been Thatcherites, the city today would be very different. These points and their methodological coherence would not have been possible without the political lines marked out by our three Socialist mayors, Serra, Maragall and Clos. The credit is theirs, and it is they who deserve our thanks. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Architecture and City in an Open World Type The nature or genre of the resource Article Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Bohigas, Oriol, 1925- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived The Journal of Architecture Language A language of the resource Anglès Subject The topic of the resource Barcelona Arquitectura Urbanisme Premis i reconeixements Abstract A summary of the resource. Transcripció del discurs pronunciat a l'acte de concessió de The Royal Gold Medal de 1999 a la ciutat de Barcelona, atorgada per la The Royal Institute of British Architects, publicada amb la ‘Jury Citation’ i les ‘Notes accompanying the Jury’s Citation’, seguides dels discursos pronunciats a la presentació: ‘Award of the Royal Gold Medal to Barcelona’ de Robert Maxwell ‘Architecture and City in an Open World’ by Pasqual Maragall i Mira i ‘Ten points on an Urbanistic Methodology’ d'Oriol Bohigas. Description An account of the resource v4, n3 (autumn), p. 229-244 Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1999-11-15 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1737/0000001566.pdf a22b4e0b4c714cfe22d52f3182e7aa88 PDF Text Text (COLOR) - Pub: PERIODICO ND Doc: 01695M Red: 60% Ed: Primera EDICION Cb: 00 Enviado por: Dia: 16/09/2001 - Hora: 03:05 16 Tema del Domingo N Terror global 3 Reacciones en España DOMINGO 16 DE SEPTIEMBRE DEL 2001 el Periódico ANÁLISIS Los líderes catalanes opinan de la crisis Cinco días después del triple atentado del martes en EEUU, llega el momento de analizar y debatir las consecuencias que tendrán para nuestra sociedad el ataque. Los principales políticos catalanes pasan revista a asuntos como las medidas de seguridad en las ciudades o las relaciones de Occidente con el mundo islámico. JORDI PUJOL «Catalunya condena los atentados» JOAN CLOS* Rehacer la confianza, abrir el diálogo Difícilmente se borrarán de nuestra memoria las imágenes que recogen estas páginas: las ruinas, la desolación y el horror de la barbarie. Pero más allá de la conmoción y la solidaridad, es hora de apagar las cenizas y mirar hacia el futuro. Las ciudades, y Nueva York es un paradigma urbano sin rival, tienen capacidad de regeneración, que es capacidad de ganar el futuro. Y deberíamos tener la suficiente serenidad, en conjunto, para construir este futuro sin renunciar a la razón –sin añadir violencia– y sin blindarnos ante la nueva amenaza del terrorismo global, que, ciertamente, requiere medidas de seguridad, pero que no interfieran en nuestra vida diaria de ciudadanos libres en sociedades libres. Hay dos cosas más que podemos hacer. Una, sencilla y a la vez profunda, es reconstruir la confianza en la calle como espacio de convivencia entre ciudadanos diversos. Las próximas fiestas de la Mercè nos dan la oportunidad y por esta razón os invito a salir de casa y a encontrarnos para celebrarlas. La otra es la de plantearnos el mundo que se está haciendo y el que queremos, este mundo que cambia sin que se atempere la violencia y la injusticia. Intercambiar ideas, hacernos preguntas, escucharnos, pensar y repensar: esto es el Fòrum 2004 que ya estamos haciendo. No se trata de cosas banales. La calle (el espacio común) y el diálogo (la convivencia) son dos elementos que definen la ciudad. Son Barcelona, son Nueva York. Son la base de la paz y del entendimiento mundial. *Alcalde de Barcelona. Declaración institucional, difundida el pasado 11 de septiembre, del presidente de la Generalitat, Jordi Pujol, tras el triple atentado. «Hoy se han producido en Estados Unidos hechos de una extraordinaria gravedad. Hechos que por su magnitud, por la importancia y significación de los objetivos atacados, por su dimensión política y por el drama humano que comportan, tendrán, sin duda, muy serias repercusiones en todo el mundo. Confío en que estas repercusiones –tanto políticas, económicas como de seguridad– podrán ser controladas de una manera positiva. Que no afectarán, por tanto, la necesaria estabilidad ni el progreso general ni, tampoco, una acción profunda y solidaria de reequilibrio mundial. La humanidad dispone de elementos y de recursos para así sea. Sé que interpreto el sentimiento del pueblo de Catalunya condenando una vez más, y con toda rotundidad, el terrorismo de todo tipo. Y que interpreto, igualmente, este sentimiento expresando mi más sentido pésame al pueblo de Estados Unidos y especialmente a las familias de las personas que han muerto». atacado a un pueblo, el pueblo norteamericano, y a toda una civilización, a un modo de vida, a miles de civiles indefensos... Jamás una ciudad –ni Gernika, ni Dresde, ni Hiroshima, ni Nagasaki– son culpables de nada. Atacar a una ciudad es matar a la memoria colectiva. Hemos entrado en una nueva situación mundial, con peligros evidentes, que requieren respuestas contundentes y enérgicas, pero también prudentes y reflexivas. Todos los demócratas nos debemos unir en un combate mundial, global, contra el terrorismo. Y se debe constituir un auténtico Tribunal Internacional que actúe con toda autoridad y legitimidad contra los terroristas. Pero, al mismo tiempo que se hace necesaria una acción implacable contra el terrorismo, es necesario, también, que se lleve a cabo una acción implacable contra todos aquellos caldos de cultivo que crean los diferentes fanatismos. Los grandes acuerdos globales también han de ir encaminados a acabar o a reducir los conflictos en el mundo. Y tender a una mundialización con alma, controlada por la especie humana y no dirigida contra ella. En todos estos puntos, Europa puede jugar un papel clave, fundamental, los intereses de Europa no son en absoluto contrarios a los intereses mundiales. *Presidente del PSC. JOSEP PIQUÉ «No es una lucha entre civilizaciones» El ministro de Exteriores, Josep Piqué, se expresó así ante el Congreso, el pasado jueves: PASQUAL MARAGALL* Mundialización con alma Los ataques contra ciudades norteamericanas han escrito una página negra sin precedentes en la historia contemporánea. Han «Hay que reafirmar la condena de la naturaleza execrable de estos actos frente a los que nuestras expresiones de condolencia y solidaridad, como víctimas también del terrorismo, nunca serán excesivas. El ataque ha puesto de manifiesto la vulnerabilidad de nuestras sociedades ante una nueva amenaza que tiene que ser respondida por todos, pero no debemos pensar en términos de enfrentamiento entre civilizaciones, sino de lucha de la humanidad contra los que atentan contra ella. Es preciso evitar, por ello, trasladar las consecuencias del atentado a otros conflictos concretos, como el árabe-israelí. Debemos mantener la confianza en nuestros valores: la democracia, los derechos humanos y la libertad. En cuanto a la respuesta a los atentados, hay que subrayar que la decisión del Consejo Atlántico de la OTAN requerirá una nueva concertación de los 19 países miembros y que en España, en virtud de los tratados firmados, no hará falta una declaración formal al no tratarse de una declaración de guerra sino de un acto de legítima defensa». JOSEP ANTONI DURAN LLEIDA* Confianza en el futuro Estos días, la humanidad espera la reacción a los brutales atentados contra los signos físicos más visibles del poder económico, militar y político. Alguna reacción tendrá que producirse, pero todos deseamos que se acierte a encontrar la que, sin restarle ejemplaridad y eficacia, permita encarar una nueva era en que se superen los errores de las décadas precedentes. El 11 de septiembre del 2001 es el punto de partida de una nueva era. Los ataques no son sólo contra Estados Unidos. Estos hechos han querido poner de relieve, a los ojos de todo el mundo, que no hace falta ser una gran potencia política, ni tener el PIB más grande del mundo ni el más sofisticado de los escudos antimisiles para hacer temblar la seguridad en cualquier parte del planeta. Por esta razón, la respuesta no es sólo un asunto de Norteamérica. Contra más países se impliquen, mejor, y contra más naciones árabes, también mejor. Lo peor que podría pasar es que consideráramos el Bien como patrimonio del mundo occidental y el Mal como una metástasis engendrada por el mundo islámico. La desaparición de la guerra fría aportó un valor añadido cara a la paz. Ahora se deberá castigar a los culpables de este drama –pensar que esto no será así es una ingenuidad–, pero este castigo no puede ser la divisa que estigmatice la construcción de la nueva era mundial. Dolor y rabia sí..., pero serenidad y, sobre todo, confianza en el futuro. *Presidente del comité de Govern de UDC. ARTUR MAS* Unidos para no caer en la deseperación El atentado terrorista de esta semana nos ha impactado a todos de una manera muy profunda. Siempre se debe condenar cualquier acto terrorista, pero se debe condenar especialmente aquellos que, como éste, se calculan con exactitud y tienen consecuencias tan devastadoras. Además, este atentado no es sólo un ataque contra EEUU, sino también contra toda la humanidad. A todos los que amamos la libertad y entendemos la democracia como el sistema que mejor garantiza los derechos individuales y colectivos, nos toca estar unidos contra el terrorismo. A pesar de la brutalidad de esta acción no podemos caer en la desesperación. Debemos reaccionar con serenidad y sensatez, como siempre ha hecho Catalunya en los momentos difíciles. El pueblo norteamericano está dando un ejemplo de patriotismo y generosidad que invita a la esperanza. Los que tanto daño nos han hecho deben ser castigados. A todos nos interesa que este tipo de acciones no queden impunes. A todos nos interesa defender la vida y la libertad. Y hacerlo de manera que no alimente ni el odio ni la violencia entre los pueblos del mundo. *Conseller en cap de la Generalitat. JOSEP LLUÍS CAROD-ROVIRA* La hora de Europa La atrocidad cometida contra el pueblo nortamericano, con una plasticidad cinematográfica y un atrezo de horror, es el exponente � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Mundialización con alma Type The nature or genre of the resource Article Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico de Catalunya Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Globalització Terrorisme Islamisme Estats Units Model social Abstract A summary of the resource. Terror global. Els líders catalans opinen sobre la crisi. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2001-09-16 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1736/0000001567.pdf 9a7db34bdaafacd7f41fcc195fa7949b PDF Text Text (COLOR) - Pub: PERIODICO ND Doc: 01895M Red: 60% Ed: Primera EDICION Cb: 00 Enviado por: Dia: 15/03/2002 - Hora: 02:59 VIERNES 15 DE MARZO DEL 2002 18 Tema del día BARCELONA 14,15 y 16 de marzo La Cumbre de BCN 3 Dos visiones representativas de Catalunya el Periódico Páginas 2 a 27 888 HACER OÍR LA VOZ DE LAS REGIONES EL LATIDO DESIGUAL DEL PLANETA Exigimos participar de manera activa y directa en el proceso de toma de decisiones Hay que lograr que la Unión sea en el 2010 la zona más competitiva y cohesionada JORDI PUJOL PRESIDENTE DE LA GENERALITAT ANÁLISIS «Cincuenta años después de su nacimiento, la Unión se encuentra en una encrucijada, en un punto de inflexión de su existencia». La Declaración de Laeken, aprobada por los Quince el 15 de diciembre de 2001, se refería con estas palabras al contexto actual, marcado por un conjunto de retos a los que debe hacer frente la Unión Europea (UE). En primer lugar, el gran reto de la globalización. Además, la Unión se prepara para una ampliación sin precedentes, que supondría la adhesión de 10 nuevos estados miembros, que a largo plazo pueden ser entre 12 y 17. La reforma de Niza no ha dado respuesta a todos los interrogantes políticos, económicos y de seguridad que se abren de cara al futuro. Esta Unión que se vislumbra en el horizonte, con 25 a 30 estados miembros, una sola moneda, y en un mundo más complejo, obliga a replantear su arquitectura. En las últimas décadas se ha evidenciado una creciente tendencia a la regionalización en los diferentes estados miembros, un La presencia de las comunidades viene dada por la necesidad de velar por la legitimidad democrática fenómeno que da mayor relevancia al nivel regional, como parte esencial en el proceso de toma de decisiones en el ámbito de la UE. Estamos ante un proceso que se va extendiendo, y que demuestra que regionalización e integración constituyen las dos caras de un mismo fenómeno: la crisis del Estado como un único nivel de poder político. Otro fenómeno a tener en cuenta es cierta disminución del apoyo político al proceso de integración europea en algunos estados miembros, y una falta de entusiasmo en la mayoría de estados candidatos a la adhesión. Ello hace que resulte vital desarrollar una nueva perspectiva para ganar el apoyo de los ciudadanos y dar un nuevo impulso a la UE. El pasado día 28 de febrero tuvo lugar en Bruselas la sesión de apertura de la Convención sobre el futuro de Europa. El expresidente francés y presidente de la Convención, Valéry Giscard d’Estaing, alertaba del riesgo de «desmembramiento» de la Unión si este foro fracasa en su misión. Es éste un planteamiento excesivamente contundente, pero lo cierto es que el reto es enorme, y necesita de la implicación de todos los actores relevantes. Por supuesto, también de las regiones. Se trata, pues, de una ocasión especialmente propicia para hacer oír la voz de las regiones y, muy especialmente, la voz de las regiones con poder legislativo y con un sentimiento nacional, como Catalunya. Como demuestra nuestra experiencia, la dinamización del nivel regional de los países candidatos a la adhesión facilitará su proceso de convergencia económica y social con los estados miembros. Las regiones con competencias más concretas podemos crear las condiciones PASQUAL MARAGALL favorables para optimizar la competitividad PRESIDENTE de los operadores económicos que trabajan DEL PSC en nuestro territorio. La región es un espacio de interacción privilegiado a nivel económico, pero también a nivel social, político y cultural. La esencia del regionalismo es la idea del goANÁLISIS bierno cercano y abierto a la influencia de la sociedad civil. En este sentido, una contribución muy decisiva que el regionalismo Las expectativas generadas por la cumbre de puede hacer al proceso de ampliación en la Unión Europea en Barcelona indican claracurso se sitúa en otro terreno: la aportación mente la trascendencia del momento que de conocimiento y experiencia en materia Europa está viviendo desde el punto de vista de vertebración social y ciudadana o, si se político e institucional. El Consejo Europeo prefiere, de cultura política cívica. Las regiode Barcelona, lejos de situarse en la estratosnes podemos aportar soluciones constructifera política, tiene una agenda a tratar de vas a los otros problemas de naturaleza no una importancia considerable, en el camino directamente económica con los que topa iniciado por la cumbre de Lisboa, con el objetambién la ampliación de la UE, y contritivo de lograr que la economía europea sea la buir así a fortalecer la democracia. más eficiente y competitiva, y que la sociedad Los procesos de regionalización en curso, sea la más cohesionada y la más sostenible a que se hallan en una fase muy avanzada en nivel mundial en el año 2010. Este paquete países como Hungría o Polonia, responden de temas es de la máxima actualidad en Esen gran parte a una voluntad de adaptación paña, y concretamente en Catalunya. a las estructuras de la UE de cara a la adheLa Europa eficiente y competitiva. Consión. Cabe esperar que este proceso sirva templa, entre otros ejemplos de lo que detambién como un instrumento para acersearíamos que significara para Catalunya, car el gobierno a los ciudadanos, reconocer que la implantación de redes de servicio elécidentidades diferenciadas, mejorar la gestrico y de telecomunicaciones permita el fin tión y crear esta cultura política cívica. de los monopolios privados. Más rotundaEl camino hacia una Europa de las regiomente: los catalanes queremos que desapanes no hay que entenderlo como una Eurorezca el monopolio privado de Endesa. Tampa sin estados, sino como expresión de una bién que exista más facilidad para establecer voluntad de participación de los distintos empresas y apoyo a autónomos y profesionaniveles de poder político en un proyecto les. Que la homologación y movilidad entre complejo. Las regiones debemos tener la las universidades europeas, de efectos potenoportunidad de aportar nuestra experiencialmente dinamizadores para un sistema cia en el marco de una Unión Europea donuniversitario como el nuestro, con poco más de todos los niveles conciban la política del 5% de estudiantes exteriores en la comueuropea de forma conjunta. nidad autónoma, sea un hecho. Que la extenSobre la base de nuestras características y sión de los beneficios de la era digital se traestructuras específicas, las regiones con poduzca en más proximidad en la relación ender legislativo exigimos, además, tener un tre administradores y administrados. Y que lugar en el marco de la se aplique la desgravaarquitectura institución de la actividad cional, y participar de económica y comercial, manera activa y direcsin perjuicio para el nita en el proceso de tovel local de gobierno. ma de decisiones a niLa Europa cohesiovel europeo. Se trata nada socialmente. Es de una exigencia que de suma importancia viene dada por la neceque la cohesión social sidad de velar por la lese base en la ecuación gitimidad democrátiflexibilidad de los tiempos ca, la transparencia y de trabajo = seguridad y la conversión de Europermanencia de los conpa en una empresa de tratos laborales. Trabajo sus ciudadanos. parcial y flexible contra El debate sobre el trabajo temporal. Increfuturo de la UE, que mento de las tasas de debe culminar con la actividad, en particular convocatoria de una femeninas. Ayudas a la nueva conferencia infamilia con efectos positergubernamental en tivos sobre la natalidad el 2004, no puede oby la sostenibilidad del viar la necesidad de sistema de pensiones y, hallar una solución a corto plazo, sobre el adecuada al actual bienestar social y las tadéficit de participasas de actividad. Fin del ción regional. Más aún paternalismo de las si tenemos en cuenta políticas de familia de la inminencia de una los gobiernos conservaampliación, que prefidores español y cagura una Unión por talán. definición mucho más La Europa sosteniheterogénea. % ble. Afirmación concre33 Banderolas en la Diagonal. ta de la filosofía europea de respeto al medio ambiente y potenciación de la contribución europea al avance de los acuerdos de Kioto. En la discusión en el Parlamento europeo de este tercer objetivo, los diputados decidieron condenar los proyectos no sostenibles de política hidráulica y recomendar a la Comisión que no adjudique fondos a este tipo de trasvases. Hay que tener en cuenta que la única obra hidráulica de gran calibre en Europa que incluye trasvases es el PHN español, con el trasvase del Ebro. Es por ello que no hay ninguna duda sobre a quién afectará la prohibición si el Consejo Europeo ratifica en Barcelona la decisión tomada en el Parlamento Europeo. Más allá de estos grandes temas, existen cuestiones marcadas por la realidad y que la reunión de los países de la UE no puede obviar: la situación en Oriente Próximo, la más sangrienta y cruda de las últimas décadas; la incapacidad de marcar una política unitaria en materia de seguridad que rompa el consenso de Washington, es decir, la dependencia impotente de la pauta norteamericana, con la necesaria mirada hacia el Mediterráneo como continuación obligada y lógica de la etapa de mano tendida hacia el Este, que ha dominado los esfuerzos políticos de la Unión en los últimos años. Por último, estos días se verá y se oirá también la voz de los movimientos contra- En Barcelona han de poderse manifestar en paz las opiniones que reclaman otra globalización rios a la globalización imperante. Barcelona, la ciudad que está articulando para el 2004 un nuevo modelo de cita mundial a través del Fòrum de les Cultures, tiene que ser capaz de acoger –y hacer que se oiga– la voz para otra globalización (lo que no quiere decir una voz contraria a la cumbre) y debe exigir (a unos y otros) que se pueda manifestar por los canales pacíficos y de libertad de expresión que la ciudad siempre ha defendido. Lo que el pasado domingo fue posible en relación con el PHN y el trasvase, también debería serlo mañana para que los ciudadanos digan que creen en una Europa próxima y una mundialización diferente. También existen otras cuestiones que necesariamente tienen que salir en el debate en torno a la cumbre. Es bueno y es un síntoma de credibilidad del propio proyecto de la Unión que, donde sea que se produzcan sesiones de sus órganos de gobierno, se suscite un debate sobre lo que pueden suponer, a escala más local, las grandes estrategias. En este sentido, estaría bien que estos días se enriquezca el contraste de propuestas e ideas a propósito de la Convención sobre el futuro de la Unión y el papel que, de manera directa e indirecta, tienen que jugar las regiones y ciudades en este proceso constituyente europeo. Así, pues, la cumbre de Barcelona debería servir también para demostrar a la ciudadanía que el proyecto de Europa está vivo, aparte del euro, que Europa cree en ella misma, que está atenta al latido desigual del planeta y que quiere hacer oír, cada vez más cohesionada y segura, su voz, hacia fuera y hacia dentro. % � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource El latido desigual del planeta Type The nature or genre of the resource Article Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico de Catalunya Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Europa Cooperativisme Solidaritat Territoris Acció política Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2002-03-15 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1735/0000001568.pdf 61dfea0f07153f76ec2aee831f27a7e4 PDF Text Text (COLOR) - Pub: PERIODICO ND CATALAN Doc: 04895B Red: 60% Ed: Primera EDICION Cb: 00 Enviado por: Dia: 14/02/2003 - Hora: 00:44 DIVENDRES 14 DE FEBRER DEL 2003 18 Tema del dia el conflicte de l’Iraq el Periódico Opinions 3 El món i la guerra Organitzacions polítiques i socials de tot el món s’han coordinat per fer demà, 15 de febrer, una manifestació global contra la guerra a l’Iraq en unes Pàgines 2 a 20 888 500 ciutats de tots els continents. La que se celebrarà a Barcelona compta amb el suport de quatre dels cinc partits parlamentaris catalans. EUROPA ALÇA LA BANDERA DE L’HONOR El carrer demostrarà l’aïllament dels governs que secunden Bush BERNARD CASSEN DIRECTOR GENERAL DE ‘LE MONDE DIPLOMATIQUE’ I PRESIDENT D’ATTAC-FRANÇA En el lèxic de la política internacional, aïllament és una paraula esperpèntica que designa generalment una situació de desacord amb el Govern dels Estats Units. Fent un paral.lelisme amb la famosa fórmula anglesa segons la qual, en cas que hi hagi boira al canal de la Mànega, «el continent està aïllat», ¿podem preguntar-nos qui està actualment aïllat, i de qui, a Europa? El principal aïllament que hauria de preocupar un Govern democràtic és el seu respecte de la seva pròpia opinió pública. En aquest aspecte, els firmants de la famosa carta dels vuit en suport a l’agressió programada de George Bush contra l’Iraq estan dramàticament en fals amb els seus pobles: en els son- CiU dejos, el 84% de l’opinió pública del Regne Unit és hostil a una intervenció sense l’aval de les Nacions Unides; el 80% a Espanya; el 72% a Itàlia, etcètera. Els únics governs en sintonia amb una opinió europea que no ha estat mai tan homogènia sobre cap tema són els de Berlín, Brussel.les i París. Els milions de manifestants que sortiran al carrer demà, dia 15 de febrer, tant a l’oest com a l’est del vell Els pobles europeus han estat traïts per uns dirigents servils continent, amb l’objectiu de manifestar la seva total oposició a la guerra nord-americana, seran portadors de l’esperança d’una Europa verdaderament europea, i no simple súbdita de Washington. L’aïllament que actualment salta a la vista és el de George Bush, que està duent a terme una política bel.licista rebutjada massivament, PSC 33 Escolars, ahir, a Barcelona. no només a Europa sinó també al Japó, a l’Àsia Oriental i a l’Amèrica Llatina. Per no parlar del món arabomusulmà, on la unanimitat en contra és absoluta. Fins i tot als Estats Units, a pesar de la insensata pressió PP mediàtica, només compta amb una majoria molt feble. Davant d’aquesta irada protesta mundial contra una agressió de conseqüències desestabilitzadores incalculables, i no solament al Pròxim Orient, l’equip de falcons d’extrema dreta que envolta Bush desplega mètodes de desinformació dignes de la Unió Soviètica en plena guerra freda. Les presumptes proves presentades pel secretari d’Estat Colin Powell sobre la col.lusió Iraq-Al-Qaida no han convençut a ningú. Pel que fa a Tony Blair, que també afirma que posseeix proves, la presentació d’aquestes proves s’ha saldat amb un lamentable fiasco: ¡els serveis que havien preparat la seva intervenció es van limitar a plagiar una tesi doctoral a partir d’unes dades que es remuntaven a una dotzena d’anys enrere! ¿Quina és la raó que pot empènyer governs com el de José María Aznar a alinear-se d’una manera tan incondicional amb una política nord-americana que apunta, entre ERC altres objectius, a debilitar tota vel.leïtat d’afirmació d’una Europa unida? Perquè, no ens fem cap il.lusió, evidentment aquest és un dels objectius estratègics de Washington. El secretari nord-americà per a la Defensa, Donald Rumsfeld, va declarar recentment que, per ell, Europa és l’OTAN, és a dir, una zona sota el comandament d’un general vingut de l’altre costat de l’Atlàntic. Renunciant a tota dignitat i tota voluntat de defensar els seus interessos nacionals i els de la resta d’europeus, uns governs mercenaris, a imatge del «caniche» Blair (així li diuen a Anglaterra), presten jurament de fidelitat al seu sobirà. Per altra banda, no en trauran cap profit, ja que les classes dirigents dels Estats Units fiquen a tots els europeus en el mateix sac. Els manifestants del 15 de febrer són els que alçaran la bandera de l’honor d’Europa, traïda per uns dirigents que només aspiren a la servitud voluntària. H ICV ESGOTAR LES POSSIBILITATS NO EN NOM DE CATALUNYA GARANTIR LA SEGURETAT PER LA LLIBERTAT SANG PER DELS POBLES PETROLI, NO ARTUR PASQUAL JOSEP JOSEP-LLUÍS JOAN Mas* Maragall* Piqué* Carod-Rovira* Saura* Vull solidaritzar-me amb tots els catalans que sortiran al carrer per dir no a la guerra contra l’Iraq. Els membres de CiU, i jo mateix com a secretari general de CDC, marxarem al seu costat. En aquesta crisi ens hi juguem massa. Ens hi juguem l’autoritat de l’ONU. Ens hi juguem la credibilitat de la política exterior de la UE. Ens arrisquem a eixamplar perillosament l’escletxa entre Washington i Brussel.les. I ens hi juguem la unitat de l’OTAN. Tot això ens obliga els polítics a buscar el consens i estar a l’altura de les demandes dels ciutadans. Negar el suport incondicional als plans bèl.lics de Bush no significa que no vulguem lluitar contra el terrorisme internacional. Nosaltres també volem desarmar l’Iraq i creiem que s’ha d’acabar amb el règim dictatorial de Saddam Hussein. Però abans d’alçar les armes, cal esgotar totes les possibilitats d’aconseguir una solució pacífica del conflicte. La pau és la nostra opció. *Secretari general de CDC. Totes les guerres són la confirmació d’un fracàs. Aquesta no té la legitimitat del dret internacional i no s’explica per una situació de risc greu i imminent per a la pau. Estic molt preocupat per les conseqüències que tingui en la població civil iraquiana, primera víctima de Saddam. I també pel risc de més fanatisme dels que se senten agredits, de desestabilització del Mediterrani, de pujada del preu del petroli i de recessió. Considero equivocada l’actitud del Govern seguint la política de Bush i, en canvi, recolzo la iniciativa francoalemanya que dóna a l’ONU el protagonisme. No és cert que Europa estigui més dividida ara que el 1991, perquè llavors Europa no tenia política pròpia. Ara en té, en pot tenir. Tots ens hi juguem molt. Que l’ONU comenci a ser més que a semblar. A actuar en lloc de dir. I que ho faci a favor dels interessos globals. Demà, diguem clarament al món que si la guerra es fa, no serà en nom de Catalunya. H *President del PSC. El món s’enfronta a una infame dictadura que és una amenaça sistemàtica per a la pau i la seguretat internacional i que incompleix sistemàticament des de fa 12 anys totes les resolucions de l’ONU. Davant d’aquesta amenaça, el Govern del PP fa el que ha de fer, des de la profunda convicció que és la millor manera de garantir un futur de pau i seguretat. Sense guiar-se per raons electorals o partidistes i conscients dels costos. No tots poden oferir aquesta mateixa coherència. Els socialistes tenen el costum de fer, quan governen, el contrari d’allò que fan quan estan a l’oposició. CiU també ha abandonat el camí de la responsabilitat. Estic segur que el desenllaç d’aquesta crisi portarà el desarmament i la pau. I demostrarà les grans diferències entre els polítics responsables i aquells per als quals una campanya electoral justifica qualsevol demagògia. H *President del PP català. El Govern dels Estats Units, amb el suport incondicional d’Aznar, Blair i Berlusconi, promou una guerra denominada cínicament preventiva contra l’Iraq, amb total impunitat, erigint-se en justicier mundial. Les futures víctimes, les de sempre: la població iraquiana. I doblement víctimes, perquè l’esquerra europea no pot obviar ara que la dictadura militar de Saddam Hussein aplica la censura mediàtica, es basa en una homogeneïtzació religiosa i cultural, practica el genocidi amb el poble del Kurdistan... La tradició catalana ha estat històricament pacifista i antimilitarista, ja que ha procurat resoldre els conflictes polítics a través de procediments exclusivament polítics, no pas exercint la força i, en tot cas, sempre en el marc de decisions de l’ONU. Un Estat no pot decidir unilateralment el futur d’un altre. I per aquesta raó convidem la població catalana a prendre part en la manifestació de demà contra la guerra, contra les dictadures, per la llibertat dels pobles. H *Secretari general d’ERC. Els governs i el Consell de Seguretat no són els únics actors de la política internacional. Per això la manifestació de demà no és un acte testimonial. Ni Blair, ni Aznar, ni el mateix Bush poden tancar els ulls als milions de persones que a tot el món diuen no a la guerra, ni a l’opinió de França, Alemanya i Rússia. La guerra contra l’Iraq, amb o sense resolució favorable del Consell de Seguretat, és hipòcrita, perquè ningú va moure un dit quan les armes de destrucció massiva es van llançar sobre els kurds i Bush sí que recolza el terrorisme de Sharon. És cínica, perquè el principal objectiu és dominar les segones reserves mundials de petroli. I és irresponsable, perquè la reordenació de la regió en funció dels interessos dels EUA generarà més violència i més inestabilitat. Ara bé, per sobre d’aquestes raons contra la guerra n’hi ha una altra de més important: els milions d’iraquians que ja han patit la tirania de Saddam i anys de sancions. H *President d’IC-V. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource No en nom de Catalunya Type The nature or genre of the resource Article Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico de Catalunya Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Guerra Iraq Globalització Catalunya Acció política Abstract A summary of the resource. En nom de Catalunya. El conflicte d'Iraq. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-02-14 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1733/0000001569.pdf 890be25a13063e4c27d5d5bf4244488f PDF Text Text (COLOR) - Pub: PERIODICO ND CATALAN Doc: 02495M Red: 60% Ed: Primera EDICION Cb: 00 Enviado por: Dia: 14/12/2003 - Hora: 23:24 DILLUNS 15 DE DESEMBRE DEL 2003 22 Política El pacte del canvi 3 Els discursos històrics del Tinell Pàgines 20 a 24 888 «El mirall de Catalunya» «L’estil és tan important com els continguts» Maragall va garantir la unitat de les tres forces que componen l’acord de Govern JULIO CARBÓ PASQUAL MARAGALL Pròxim president de la Generalitat «Ciutadans i ciutadanes de Catalunya que esteu avui aquí. Han hagut de passar gairebé 25 anys perquè Catalunya es retrobi sencera avui aquí, en aquest Saló del Rei, en aquest Saló del Tinell. Han hagut de passar 25 anys perquè Catalunya reconegui que la seva veu no era només una, perquè reconegui la seva pròpia diversitat com una riquesa i no com un problema, perquè Catalunya decidís. Ens ho han dit en les eleccions de forma clara, ens ha dit coses –és possible que no de la manera que alguns haurien volgut– de la forma més clara en aquests anys de democràcia des del 1984: que volia una Catalunya reconciliada. Una Catalunya que sigui un cor i no un solo o un solista. Han passat 20 anys perquè això fos possible. Catalunya ja no es pot confondre amb un accent. Però han hagut de passar cent anys perquè això fos possible amb tranquil.litat. No hi ha hagut un govern d’esquerres en aquest país que no fos en situació extrema, de crisi mundial, d’una guerra mundial a l’horitzó que pràcticament impossibilitava que aquell Govern fos Govern, que dramàticament va anar a la presó. Sí, el president de Catalunya, Companys, va anar a la presó. ¿Era aquella una governació normal?, ¿va ser un període normal? No ho va ser, ni per a Catalunya, ni per a Espanya, ni per a Europa, ni per al món, i avui podem dir que, per primera vegada, el poble de Catalunya i els seus partits més populars, els partits de l’esquerra, comencen un període de Govern tranquil, que serà fecund. Perquè les esquerres ens hem foguejat, n’hem après. En tots aquests anys les esquerres hem sabut el que era la presó, uns més que altres, diguem-ho. Hem sabut el que era l’exili, també uns més que altres. Avui tenim aquí representants dels partits de tota aquesta trajectòria: Esquerra Republicana, que ha viscut tot el que ha viscut; l’antic PSUC, que va conduir, de fet, juntament amb el Moviment Socialista de Catalunya de Raimon Obiols i Joan Raventós, aquella Assemblea de Catalunya que en el fons ens va marcar el camí. Jo crec que avui hi som tots. Tenim una responsabilitat immensa. Sabem que el poble de Catalunya ens ha donat una majoria a tots àmplia, a cada «Han hagut de passar 25 anys perquè Catalunya reconegui que la seva veu no era només una» un petita, amb uns creixent, altres decreixent, en tot cas no pas suficient per governar sols. El poble de Catalunya ens ha dit: ‘Governeu junts, enteneu-vos, feu l’esforç que s’hagi de fer perquè pugui sortir un programa que sigui de tots, el programa representatiu dels interessos del poble de Catalunya avui’. I ho hem fet. I vull felicitar i agrair a tots els que durant aquells dies llargs, 33 El document amb les firmes de Saura, Maragall i Carod. que la història dirà que han estat curtíssims però que han estat intensíssims, hem fabricat el que ara firmarem i que quedarà aquí al Tinell com a record històric, al Museu d’Història. Jo recordo que la primera vegada que vaig entrar aquí va ser un dia que el rei Joan Carles, acabat de nomenar, visitava Barcelona i havia de fer un discurs a l’ajuntament, i no va poder perquè estava ocupat pels funcionaris en vaga, entre els quals hi havia jo i alguns dels que sou aquí. L’acte es va haver de fer aquí i el pobre Viola estava tan nerviós que en el seu discurs li van caure els papers a terra. Ho dic perquè la història no es fa només per la cresta d’onades del que passa a dalt, en els seus governs, sinó que moltes vegades la història s’escriu des de baix. Carod va destacar que el nou Govern català «no va contra ningú» Pròxim conseller en cap «Ja diu (el diari) La Nau, febrer del 1930, Antoni Rovira i Virgili: ‘Nosaltres seguim i ens mantindrem sempre en el terreny de la plena catalanitat, però també volem actuar en el terreny del ple esquerranisme. Els que, sent catalans i sentint-se demòcrates, no passen d’una posició de centre, centredreta o centreesquerra, també tenen una tasca a fer, però els que a més se senten esquerrans ho han de proclamar francament i han d’actuar com a tals en organitzacions adequades. Aquest és el raonament que ens ha portat a la nostra actual situació política. El nostre esquerranisme no serà mai motiu de cap minva en el nostre sentit de catalanitat, que és substància viva de l’ànima nostra. I tots els que proclamen el doble ideal de llibertat de les persones i dels pobles poden dir el mateix. El fervor esquerrà no desfà el fervor catalanista, sinó que el fa més complet i més profund. Qui sent la catalanitat i l’esquerranisme com a dues manifestacions d’un mateix principi humà troba en cada un d’aquests sentiments un reforç per a l’altre’. Crec que era una cita històrica (...) que avui havia de ser escoltada. Aquest és un acte de normalitat democràtica. Després d’un Govern, n’arriba un altre. Arriben altres sigles, altres idees polítiques, i arriben també altres sectors socials. Nous protagonistes que no són, no som, menys catalans i catalanes que els que hi havia abans. Una nova majoria que no és menys democràtica ni legítima que la que hi havia abans. Vint-i-quatre han estat els anys per exercir una gran oportunitat. Ha estat l’hora del catalanisme conservador. Ara és l’hora del catalanisme d’esquerres, de tornar a posar com a objectiu prioritari la unitat civil del poble de Catalunya. Un sol poble amb independència dels orígens, els cognoms o JOAN SAURA Pròxim conseller de Relacions Institucionals «Un país en què caben tots» JOSEP-LLUÍS CAROD-ROVIRA el Periódico la llengua parlada a casa. Per sobre de la Catalunya nacionalista, la Catalunya nacional. La Catalunya en què cabem absolutament tots. És amb aquesta idea que estic convençut que aquest serà el millor Govern per aplicar polítiques socials progressistes, de defensa del territori, per a la dignitat de la llengua catalana i del país, polítiques de suport a la cultura i a la llibertat, de complicitat amb els sectors econòmics vius i emprenedors d’aquest país, que són molts. «Catalunya ha d’avançar sense altres límits que els que siguem capaços de posar-nos» Recuperem avui un imaginari col . lectiu, la tradició democràtica unitària del que va ser en el seu temps l’Assemblea de Catalunya. Recuperem avui, aquí, la noció d’un Govern per a tots (...). Catalunya no és un sol partit. Catalunya és el PSC, CiU, ERC, ICV i el PP. Catalunya som tots, i també el Go- En aquest moment, jo crec que és la nostra història la que Salvador Espriu va citar quan va dir que el mirall de la veritat era un mirall trencat i que si es volia tenir sencer s’havia de compondre. Avui el mirall de la veritat –no pas el mirall de tot Catalunya perquè com ha dit Carod és més àmplia que tot això–, el mirall de la veritat del Govern de Catalunya té tres trossos que s’han d’unir i els hem unit en aquest document. Em comprometo com a màxim responsable d’aquest Govern i amb la humilitat de saber que estic al servei de tots vosaltres i de tot el poble de Catalunya a garantir que la unitat dels tres trossos del mirall de Catalunya serà suficient perquè la veritat resplendeixi. Moltes gràcies». H vern de la Generalitat és i serà de tots sense excepció (...). Aquí naixerà l’acord per un Govern que no va contra ningú, perquè és un Govern a favor. A favor de la majoria de la societat catalana, a favor d’un país, d’una nova manera d’entendre les coses, també les relacions entre els poders públics i la ciutadania. Estic convençut que aquest serà un Govern que començarà per saber escoltar (...). I també tinc la certesa que aquest serà un Govern que tindrà el màxim respecte i acceptarà també la màxima col.laboració de totes les forces que se situaran d’aquí a poques hores a l’oposició democràtica, lleial i legítima al Parlament de Catalunya. Tenim una gran responsabilitat històrica. La primera, fer-ho bé. Aquest Govern ho ha de fer molt bé, millor que tot el bé que ho han fet els que l’han precedit. Tenim el deure patriòtic i civil de fer-ho molt bé, i que aquest Govern faci avançar aquest país cap on vulgui sense altres límits que aquells que nosaltres mateixos siguem capaços de posar-nos. Avui comença la nova Catalunya, que, si volem, serà com l’hem somiat tantes vegades: més justa, cívica, culta, moderna i lliure. És en nom d’aquesta Catalunya que us demano que crideu amb mi: ¡Visca Catalunya!». H «Amigues, amics, he parlat molt en la meva vida política però mai he tingut tantes emocions com avui. Estic molt content, molt il.lusionat i conscient de la gran responsabilitat que recau sobre nosaltres. Avui és un dia històric. No és retòrica. Després de la recuperació de les institucions d’autogovern, després de 23 anys, per primera vegada firmarem un acord de progrés per fer un Govern catalanista d’esquerres. En aquests 23 anys hem avançat molt, però el 16 de novembre Catalunya va dir claríssimament que volia nous horitzons socials, ecològics, nacionals... Avui recollim l’esforç al treball de molta gent (...) Vull fer un reconeixement especial a dues persones que ens han abandonat i avui també estarien molt contents: Manolo Vázquez Montalbán i Miquel Martí i Pol. (...) Avui firmem un programa per a les persones de Catalunya, amb mesures concretes per afrontar la sinistralitat laboral, les llistes d’espera sanitària, la violència de gènere... un programa que necessita un gran acord nacional per a l’autogovern, que vol dir un nou Estatut i un nou finançament. Quan demanem un nou Estatut ho fem perquè fa falta per resoldre els problemes de les persones (...) i, per tant, serem contundents, pacients i tossuts. I també perquè volem un encaix diferent de Catalunya en l’Estat espanyol. ¿Com ho farem? De dues maneres. Una, obrint l’elaboració de l’Estatut a totes les forces polítiques, no volem pas un Estatut només del Govern, (...) i amb un procés de participació social perquè no sigui pas l’Estatut dels polítics. Vull acabar amb dues reflexions: primera, ens comprometem a un nou estil de govern. En política, l’estil és tant o més important que els continguts, i volem un Govern transparent, que es relacioni bé amb la ciutadania, que busqui complicitats. No és suficient gestionar bé. I la segona, tenim un país molt il.lusionat, una àmplia majoria parlamentària amb un programa esplèndid, però sobretot un país il.lusionat. Permeteu-me una anècdota: divendres, a Gràcia, una senyora que no coneixia em felicita i em diu: ‘Jo no l’he votat ni a vostè ni a cap dels tres grups d’esquerres, però estic contenta perquè sé que vostès obriran un nou camí a Catalunya’. El 16 de novembre a Catalunya va guanyar l’esperança en contra de la resignació i la por. El nostre compromís és que concretarem l’esperança i la il.lusió davant els que volen crispar o fer por en aquest país. No ho aconseguiran i no defraudarem la gent. Bon dia i moltes gràcies». H � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource El mirall de Catalunya Type The nature or genre of the resource Article Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico de Catalunya Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Pacte del Tinell Tripartit Govern Catalunya Canvi Acció política Abstract A summary of the resource. Discurs de Pasqual Maragall a l'acte de signatura del Pacte del Tinell. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-12-15 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1725/0000001579.pdf 54ab9ac370d78e8b8a1b533283d1e48f PDF Text Text (COLOR) - Pub: PERIODICO ND CATALAN Doc: 00595M Red: 60% Ed: Primera EDICION Cb: 00 Enviado por: Dia: 05/11/2006 - Hora: 00:26 DIUMENGE 5 DE NOVEMBRE DEL 2006 Tema del dia El joc de les aliances 3 L’opinió Pàgines 2 a 5 LLL Catalunya tindrà un segon tripartit S’assolirà el somni de les nacions potents: ser dels seus fills i no només dels seus pares PASQUAL Maragall canvi de candidat en un termini relativament breu era obligat en funció de les exigències de la governabilitat. La correlació de forces polítiques al Parlament de la vuitena legislatura serà substancialment la mateixa que el 1999 i el 2003. Amb dues diferències: que CiU i el Partit Popular no sumen majoria, com passava el 1999, i que una nova força –una nova veu– estarà present al Parlament. Cal saludar-la democràticament, i esperar que el seu diàleg amb les altres veus sigui profitós per al país. El nou Parlament no serà, doncs, gaire diferent del del 2003. Les dues forces que encara avui formen el Govern en funcions (PSC-CpC i ICV-EUiA) han recollit més suports i tenen més escons que el principal partit de l’oposició (la federació CDC-UDC). I el conjunt de forces que van donar lloc al Pacte del Tinell seguiran conformant –si així ho acorden– una clara majoria parlamentària de 70 diputats contra els 65 de l’oposició formada per nacionalistes, populars i antinacionalistes. Recordem que la majoria que donava suport a l’últim Govern de CiU va ser de 68 a 67: 68 del tripartit conservador (CDC, UDC i PP) contra 67 del tripartit progressista. Tot això amb una llei electoral inexistent i contrària –de fet– a l’Estatut, per la qual obtenir un escó a la circumscripció de Barcelona segueix exigint més del doble de vots que aconseguir-lo en altres circumscripcions. Espero que això s’arregli, perquè l’Estatut estableix que la llei electoral haurà de ser representativa dels territoris, però proporcional, i en aquests moments no ho és –ni tan sols existeix. dia d’avui és més que probable que José Montilla sigui el futur president de la Generalitat, si progressen i s’acaben de manera satisfactòria les negociacions iniciades per les tres forces que van fer possible el primer Govern d’esquerres i catalanista que ha tingut Catalunya des de la recuperació de l’autonomia. Si això realment és així, Catalunya haurà assolit el somni de les nacions potents: ser dels seus fills i no només dels seus pares. No exigir proves de sang per ser ciutadà ni res més que ser ciutadà per ser president. Els socialistes catalans vam afrontar les eleccions que es van celebrar el dia 1 de novembre sabent que una part de la societat creia que el canvi de candidat havia estat condicionat, i no pas el resultat de la lliure voluntat del Partit dels Socialistes de Catalunya i del seu president. Les mostres d’afecte envers el president, que eren autèntiques, s’estenien fins i tot a persones pertanyents a l’oposició nacionalista. Sens dubte, determinats gestos del Govern espanyol, perfectament comprensibles des de la seva pròpia lògica –i no em refereixo solament als contactes polítics, sinó més aviat als empresarials, i en tot cas a les declaracions al voltant de qui hauria de governar Catalunya– no ens han facilitat gaire les coses. Però aquesta aparent disfunció també és una interessant premonila força política que ció del que serà l’Espanya en què Catalunya és nació en el si de la na- ha obtingut més vots i més escons ha estat la coalició de Convergència ció plural espanyola. i Unió. Cal reconèixer-ho i valorar– hem resistit ho. No deixa de ser sorprenent, tandignament les contrarietats i l’ar- mateix, la insistència d’una colla riscada aposta per la renovació. El d’opinadors i dels dirigents de CiU A DIT AIXÒ, TANMATEIX, el Periódico 5 panyola manifestin que preferirien una gran coalició nacionalistes-socialistes. Afortunadament, Catalunya no viu, avui, una situació d’emergència que ho justifiqui. Els grans reptes han estat superats. L’Estatut engendrat a Miravet ha crescut i funciona. I estic segur que tant les forces del futur Govern com les que hagin d’exercir el necessari rol d’oposició –siguin les que siguin– sabran actuar en consciència i no generaran tensions ni crispació innecessària. Les asseveracions del candidat de CiU al final de la campanya, en el sentit d’augurar una «ferida social», podrien semblar l’anunci d’un nou període de tensió que no beneficiaria en absolut ni a qui el protagonitzés ni la societat catalana. SERIA ÒPTIM per als so- El socialisme espanyol ha d’entendre no només que Catalunya és una nació, sinó també que el PSC, com a força política dirigent d’aquesta nació, vulgui fer respectar la seva autonomia Determinats gestos del Govern espanyol, comprensibles des de la seva lògica, no ens han facilitat les coses El canvi de candidat en un termini relativament breu era obligat en funció de les exigències de la governabilitat Per sort, Catalunya no viu avui una situació que justifiqui una coalició nacionalista-socialista a remarcar que el seu avantatge electoral ha estat en escons i vots. Una precisió que, fa tres i set anys, els semblava absurda, innecessària i fins i tot ridícula. No recordo haverlos sentit mai parlar de qui guanyava en vots. Els socialistes catalans no hem obtingut el resultat desitjat –cosa que cal reconèixer i acceptar, com crec que haurien d’acceptar la majoria de formacions polítiques que han concorregut en aquestes eleccions, tret d’Iniciativa i els antinacionalistes– però serem decisius a l’hora de conformar una nova majoria d’esquerres. Comprenc –però no comparteixo ni accepto, ja ho he dit– que alguns sectors de la societat catalana i es- cialistes catalans consolidar a Catalunya un Govern d’esquerres. I fer-ho sobre la base d’un nou acord entre les forces que li donaran el seu suport. Amb unes noves regles de funcionament que prevegin i exigeixin tota la lleialtat necessària entre elles i el president. Amb l’experiència adquirida, amb el tarannà, que conec, dels que previsiblement han de protagonitzar aquesta nova etapa, estic segur que tot això serà possible sense més problemes que els propis del funcionament de qualsevol govern de coalició. És cert que cal una altra condició, a la qual ja he fet al.lusió en el terreny dels governs, però que caldrà fer extensiva al dels partits: el socialisme espanyol ha d’entendre no només que Catalunya és una nació, sinó també que el Partit dels Socialistes de Catalunya, com a força política dirigent d’aquesta nació, vol fer respectar la seva autonomia –aquí i a Madrid– per assajar fórmules d’entesa i governació amb la resta de l’esquerra catalana i per garantir que, en el futur, no passarem tantes penalitats per ser acceptats com el primer partit de Catalunya que ja som en les eleccions locals, generals i europees, i que vam ser en vots en les autonòmiques del 1999 i el 2003, i que volem tornar a ser el 2010. H President del PSC. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Catalunya tindrà un segon tripartit Type The nature or genre of the resource Article Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico de Catalunya Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Eleccions Catalunya Socialisme Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) Tripartit Acció política Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006-05-11 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1676/0000000566.pdf f0790f24a7918e69312e955aa8943502 PDF Text Text Seguirem el camí de l'Ernest Pasqual Maragall i Mira El Periódico 23/11/2000 Treballarem per aconseguir l'aixecament civil --unitari, pacífic i democràtic-- que arraconi definitivament el terrorisme d'ETA. Que difícil és expressar el dolor que ens causen els morts d'ETA! Molt més difícil encara és expressar aquest dolor quan, amb la mort d'un amic i d'un company, mor una part de la pròpia vida, de l'experiència compartida, de la me- mòria personal i col.lectiva! Com em torna a la memòria un pensament d'aquest estiu en què em preguntava si la sang de les víctimes d'ETA era el preu d'una pau futura! Em pregunto si avui tornaria a pensar-ho. La pau a Euskadi havia esdevingut una passió vital per a l'Ernest Lluch. Hi abocava tota la seva passió per conèixer, per comprendre i per dialogar. I ho repeteixo: per conèixer, per comprendre i per dialogar. He dit i he escrit molts cops que perquè hi hagi pau i ha d'haver diàleg, però perquè hi hagi diàleg hi ha d'haver treva. Pau i treva. Avui més que mai, la unitat dels demòcrates, reclamada fins al darrer moment per l'Ernest, esdevé un requisit previ i irrenunciable. Sense la unitat no hi haurà treva. L'Ernest havia esdevingut una referència ineludible per a tots els que no ens acontentàvem amb el maniqueisme intolerant que envolta cada dia més tot el que té a veure amb el País Basc. TENIM el deure de continuar la tasca que s'havia imposat l'Ernest Lluch. Ell mateix ens en donava la fórmula de fer-ho, quan en retre homenatge a Juan Mari Jáuregui --una altra mort de la democràcia-- ens deia: "No només hem de sentir dolor sinó incorporar els principis de Jáuregui a la nostra política concreta i eficaç". Dos principis ben clars han guiat el compromís polític i civil de l'Ernest Lluch amb la pau a Euskadi: la unitat democràtica i el compromís per una Espanya plural. Primer de tot, la unitat de tots els demòcrates a Espanya i, sobretot, a Euskadi. Una unitat que superi la temptació de convertir els adversaris polítics en enemics irreconciliables. Una unitat que, sens dubte, cerqui amb noblesa el fonament últim de la convivència civil. I, com a aportació a aquesta convivència, l'aposta per una Espanya de tots, per l'Espanya plural. Aquesta és una opció difícil, arriscada, massa sovint sotmesa a les ires i a la incomprensió dels qui consideren que l'interès comú està predeterminat per sempre. Com ens havia ensenyat l'Ernest Lluch, el que és "permanent" i "invariable" és ahistòric. Tots els ciutadans tenim dret a construir el nostre futur i a superar els condicionants que ens ha llegat la història. I més enllà dels principis, hi ha un esperit. El que va mostrar l'Ernest amb Euskadi: l'esperit de l'amistat com a condició prèvia per comprendre i arribar a estimar. ETA ha assassinat un amic del poble basc. Sàpiga que a Catalunya som molts els amics del poble basc que seguirem més compromesos que mai en la lluita per la pau a Euskadi i per una Espanya de tots. La nostra tristesa no esdevindrà resignació. Contra la impotència i la desesperança proseguirem treballant tenaçment fins assolir l'aixecament civil --unitari, pacífic i democràtic-- que arraconi definitivament el terrorisme d'ETA. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Seguirem el camí de l'Ernest Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico de Catalunya Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Terrorisme Lluch, Ernest, 1937-2000 Acció política Democràcia Model social ETA Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1378 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2000-11-23 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1675/0000000567.pdf 2b0af436870c49f6a8b8078773b57d0a PDF Text Text Reflexions sobre Xile Pasqual Maragall i Mira El Periódico 31/01/2001 Vaig estar a Xile el 1989, hi vaig tornar poc després d'acabar l'exercici de l'alcaldia de Barcelona, al desembre del 1997, i una altra vegada ara, a principis d'any, a donar unes xerrades sobre regionalització i a prendre contacte amb Chile 21. Chile 21 és el think tank dels partits de la Concertació que governa el país. Xile és un país amb qui l'esquerra i el centre-dreta espanyols i concretament catalans hem anat teixint llaços estrets. Tot va començar l'11 de setembre de 1973 amb el bombardeig de La Moneda i la digna mort de Salvador Allende. El mateix dia, 250 anys abans, el conseller en cap de Barcelona queia ferit al baluard de Sant Pere i les tropes de Felip d'Anjou i de la nova dinastia, els Borbó, s'instal.laven a Barcelona. Les Constitucions catalanes van ser abolides poc temps després. Ara, cada 11 de setembre, totes les formacions polítiques desfilem davant l'estàtua d'aquell conseller en cap, Rafael Casanova. I després de visitar la seva tomba a Sant Boi de Llobregat, l'esquerra catalana es reuneix a la plaça de Salvador Allende del districte d'Horta-Gui- nardó amb els seus conciutadans i amics xilens, que són molts, davant l'efígie d'Allende. Escoltem la seva veu proclamant "les àmplies alberedes", convertides en sinònim de la llibertat dels pobles, i venim al Parlament de Catalunya, des d'on, a la tornada de Santiago, instal.lat (per fi) en un bell despatx que ve a ser el de cap de l'oposició, al costat del parc de la Ciutadella, escric aquestes línies. Alberedes i ciutadelles Alberedes i ciutadelles, dates i noms sagrats, La Moneda, el baluard de l'11 de setembre, 1714, 1973... ecos de revoltes populars i d'imposicions antipopulars: la història ens uneix, el batec de la vida és el mateix. El món és infinit i al mateix temps familiar, petitó. El primer fet en la cadena dels molts que van moure el jutge Garzón a iniciar en bona hora el procés Pinochet, segons crec, va ser l'assassinat de Carmelo Soria, funcionari de les Nacions Unides, establert a Xile i germà d'Arturo Soria Espinosa, fundador de la FUE, el sindicat estudiantil de la Segona República. Arturo era amic íntim d'Antoni Maria Sbert i del meu pare, de fet va viure a casa de seva durant la guerra civil, i va estar exiliat després a Xile juntament amb Joan Oliver. Carmelo i Arturo Soria Quan Arturo va tornar a Espanya el 1960 amb José Bergamín passaven tots dos llargues hores amb Oliver al Cafè Mirasol, jutjant la vida des del prisma més savi, que és el dels disgustos ben portats, el de la dignitat i la ironia. L'herència d'aquests personatges ens ha fet, crec, més resistents, els de la meva generació. Després parlen de la nostra tossuderia. També, però en tot cas tossuderia amb fonament. Carmelo Soria era comunista, Arturo no. Arturo era un liberal incombustible, aristocràtic en el sentit no material (no tenia ni un ral). Bergamín va ser company de viatge i era capaç d'anar amb els comunistes fins a la mort però, com deia ell, "ni un pas més". Arturo va editar a Xile, a través d'una petita editorial seva anomenada Cruz del Sur, els Renuevos de Cruz y Raya , un remake de la revista catòlica republicana de Bergamín. Va publicar molt Bergamín, l'Elogi de la Paraula de Joan Maragall i una de les millors peces que Jordi Maragall va escriure sobre el poeta. Tot això, juntament amb l'aparent tradició democràtica de l'exèrcit xilè, creava en nosaltres una imatge de Xile que feia del tot inexplicable el cop, i gairebé diria que encara més inexplicable la persistència dels seus efectes, l'estabilitat del terror xilè, la seva acceptació per àmplies capes del poble o en tot cas de la classe mitjana. Aquí és on volia arribar. Aquest és un punt en què també ens tornem a trobar Xile i Espanya, i en particular Xile i Catalunya. El punt on es confonen la pau i l'oblit. On un temps ha de passar abans de recordar-ho tot, perquè el record de tot és tan feridor que fa la pau impossible. Un temps de silenci, un descans de la me- mòria, un temps sense passat, un present perfecte. Es més: només acceptant que el desastre o el càstig que ens va infligir la història tenia causes més enllà de la �maldat dels que ens els van imposar, només així, podrem recrear la bondat i la delícia dels dies de vi i roses que el nostre record o la nostra imaginació reclamen insistentment. Aquella imatge idíl.lica de la república (malèfica per als altres) només tornarà a la realitat per a nosaltres (i deixarà de ser el malson dels altres) quan admetem que no era tan idíl.lica. Fins a quin punt traïm així els nostres antecessors és una cosa que només es pot resoldre teleològicament, mirant cap al futur i no només cap al passat, buscant en un futur pròxim el punt de confluència dels nostres desitjos amb els antics. I aquesta reflexió delicada és una cosa que només es pot suportar en companyia. Un lent reconeixement Sopant a casa d'Isabel Allende al barri de Providencia, a l'antiga torre (com diem a Barcelona) del carrer de Guardia Vieja on va viure el seu pare, constatant el coratge enorme amb què va enfrontar la seva tornada a Santiago i la recuperació de casa seva, el menyspreu d'alguns i la lentitud del reconeixement de molts a la figura del seu pare i a l'edificació del seu museu, vaig comprendre millor el rol que juguem cada un per als altres: necessitem testimonis amigables que no comparteixin totalment els nostres records, que no ens culpin de la nostra paciència i que excitin la nostra capacitat de perdonar. Que no ens exigeixin, que simplement ens acompanyin. Parlant amb Ricardo Lagos vaig creure entendre fins a quin punt Xile, sense perdonar, administrarà sàviament els seus rancors. Vaig recordar llavors el dia en què Joan Carles de Borbó, fill del comte de Barcelona, va presidir a la nostra ciutat el 1981 una desfilada militar que es va organitzar d'acord amb un alcalde socialista que poc temps després va ser ministre i reformador de l'Exèrcit. Aquell mateix alcalde, dos anys abans de ser-ho, havia demanat les claus del vell Parlament, llavors tancat (des del 1939) perquè s'hi celebrés la reunió dels diputats catalans que havien de ser elegits en les primeres eleccions democràtiques del postfranquisme, el 1977. En aquella reunió s'havien d'establir les bases de la recuperació de l'autonomia i de l'Estatut de Catalunya. Posteriorment el President a l'exili, Josep Tarradellas, va volar directament fins a Madrid i el procés va prendre altres camins. Però va néixer així i no d'una altra manera. Avui a Xile un socialista, president de la República, administra amb determinació i subtilesa el final de la transició, no al passat, sinó al futur. A un futur digne del passat però diferent. Han passat 28 anys des del 1973. A Espanya van passar 38 anys de Companys (el president afusellat per Franco) a Tarradellas. I dos segles i mig des de la derrota catalana del 1714 i la supressió dels drets fins a l'inici de la seva recuperació, tots dos moments sota la mateixa dinastia, encara que en un context en què el significat de la monarquia és ben diferent. Una lliçó compartida Què és més xocant, la tardança de la història a dibuixar un camí intel.ligible i direccional, o el fet que, amb el temps, la direcció mateixa de la història canviï de significat i que els uns i els altres, vencedors i vençuts, d'alguna manera hagin contribuït al nou sentit de les coses? Hi haurà qui digui que l'únic en què s'assemblen uns polítics i altres és que el poder els fa iguals. Hi haurà qui observi que la que declara les guerres és sempre la dreta i la que declara el perdó és sempre l'esquerra. Potser, almenys a Occident. Però a mi ningú em treu del cap que Xile i Espanya han après lentament la gran lliçó: la història és de cada un però el futur és de tots. O no hi ha futur. Aquest és, per cert, l'esperit amb què els catalans encarem el nou segle a Espanya. Cada un és qui és, però volem anar junts. I al revés: volem anar junts però sense deixar de ser qui som. I això val també per a les relacions entre xilens i espanyols. Val la pena ajuntar-se quan un és un país petit o mitjà i no té empreses multinacionals, o en té, però no garantides, que és el que li passa a Espanya. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Reflexions sobre Xile Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico de Catalunya Language A language of the resource Català Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1377 Subject The topic of the resource Xile Democràcia Republicanisme Allende Gossens, Salvador, 1908-1973 Acció política Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2001-01-31 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1674/0000000569.pdf 18e7e6e1d9754d5155fe4fb999dfc3ed PDF Text Text Escoltar, proposar, governar Article de Pasqual Maragall a l'AVUI (29-4-2001) El diumenge 15 d'abril apareixia a La Vanguardia un article de Jordi Pujol, Construir, compartir, exigir, on el president explicava que a Catalunya i a tot Europa s'ha instal·lat un estat d'ànim social caracteritzat per l'egoisme individualista, la resistència a assumir responsabilitats i la desaparició d'una ètica col·lectiva, d'un sentit de comunitat d'interessos. Una situació que no és bona, tot i ser resultat d'un procés que sí que ha portat coses positives, i on els dirigents polítics tindrien una responsabilitat compartida amb la resta d'agents socials. Pujol acaba dient "podrà pensar-se que això és la defensa d'un polític, encara més, del president del país davant l'exigència creixent de la societat. La crítica serà fàcil. Ho assumeixo. Només demano que això no sigui excusa per no analitzar si no hem passat de la il·lusió col·lectiva a la insofferenza individualista, a un cert obstruccionisme sistemàtic i a la minusvaloració de l'interès general". La veritat és que sovint el territori del debat, d'expressar opinions i conviccions que poden ser més o menys polèmiques, d'obrir preguntes i confessar que no es tenen totes les respostes, és un territori vedat als polítics, que en el moment en què proposen o accepten un intercanvi intel·lectual en termes d'igualtat queden fàcilment exposats a ser objecte de crítiques polítiques: manca de lideratge, de capacitat de diagnòstic i d'acció, d'assumpció de les seves responsabilitats en tant que governants. Per als polítics, com sabem, queda només l'expressió de les certituds, l'omnisapiència -o el silenci-, la grandiloqüència... i el seu corol·lari de repetició i potser fins i tot de banalitat. A ningú no se li acudiria negar la complexitat dels problemes que viu més de prop -des de l'educació dels fills a la compra d'un pis o la pèrdua de la feina-, però al polític se li demanen idees clares. Encara que sigui per això, el text del president Pujol mereix respecte i reconeixement, tot i que ell és prou conscient del risc de descobrir flancs en un discurs i un pensament, com els seus, tradicionalment compactes, fins i tot en excés. El respecte, però, no ha de coartar la crítica sorgida de les diferències en relació a l'anàlisi, i sobretot del desacord envers les conseqüències polítiques que se'n deriven. La crítica presumible és la d'amagar la incapacitat de governar el país darrere d'una anàlisi sociològica. Una anàlisi que és vàlida no només per a Catalunya sinó per a la totalitat de democràcies avançades: ens trobaríem davant d'un problema continental, pràcticament civilitzatori-occidental, que afecta dirigents excel·lents i nefastos de manera igual: el d'una societat que menysté els valors col·lectius i on cada ciutadà mira per ell mateix. Una societat marcada per un individualisme davant el qual poc pot fer el polític amb la seva defensa minoritària de la visió de conjunt, de l'interès general. Es tracta d'una línia de crítica, que recolza en dos arguments clars: en primer lloc, el fet que en trobem davant d'una anàlisi poc sòlida. És que potser no s'han viscut, a Catalunya, a Espanya i a Europa, moments -alguns de llargs, altres que encara duren- d'il·lusió col·lectiva, de projecte compartit? Exemples en són els governs socialistes de González i Jospin; la transformació de Barcelona. En segon lloc, en el moment polític: no podem deixar de prendre nota del fet que Pujol, que tan poques preguntes es fa, expressa aquestes en un context de crisi indubtable del seu govern: la crisi de valors socials és denunciada, justament, quan més clara és la inexistència d'un govern a Catalunya. Podem preguntar-nos: si realment existissin aquest esperit de comunitat, aquestes aspiracions col·lectives, des d'on -amb quins instruments-, i cap a on -amb quin programa- podria Pujol liderar-los? No obstant, hi ha una altra crítica possible, més benèvola en cert sentit però igualment profunda, i més interessant: que el seu discurs no sigui la defensa d'un polític davant l'exigència creixent de la societat, sinó l'expressió honesta d'un dirigent que no pot sinó fer palès el seu desconcert, i finalment la seva incomprensió i desacord, davant Catalunya tal com és i els catalans tal com són, amb els seus desitjos i aspiracions diverses. Podríem dir més: no el desacord davant una realitat que no s'acomoda a la seva pròpia visió -i que reclamaria l'impuls, el lideratge de l'home públic-, sinó el desconcert i la confusió profundes davant la constatació de la inexistència d'aquella societat projectada i imaginada, finalment irreal. I és que, al llarg de dues dècades, Pujol ha anat projectant sobre nosaltres una imatge unifocadora que s'ha arribat a creure ell mateix. Un missatge que ha donat bons rendiments electorals al seu partit, però que ha tingut efectes nefastos -i per sort limitats, com ara es veu- sobre la societat catalana, un patrimoni bàsic de la qual és la seva diversitat. Una diversitat que pot convergir en la defensa d'interessos múltiples, de país, amb la identitat en primer lloc; però que tolera malament la simplificació, el maniqueisme i l'ensopiment. El projecte d'una Catalunya única dissenyada per un president que no és només el líder del partit més votat, sinó la veu de l'esperit, xoca amb la imatge de la Catalunya real, plural i exigent. Pujol ha encapçalat un projecte on, darrere un gran eslògan -la construcció nacional- s'ha amagat, justament, una estratègia política farcida de les tàctiques, dels arguments i les actituds que ell ara troba tan inadequades, tan incòmodes. Perquè si alguna cosa ha caracteritzat el pujolisme ha estat la reivindicació permanent, la incapacitat per arribar a acords i a consensos -tant amb Espanya com amb les forces polítiques catalanes- clarament explicitats, acords que representessin aquest bé comú que ara ell troba a faltar; una política marcada pel regateig curt, el qué hay de lo mío i presentada, sorprenentment, com la millor estratègia per a Catalunya. Una estratègia inútil avui per a Catalunya, i inacceptable per a dos anys més. Des del govern de la Generalitat s'han fet, tanmateix, grans conquestes, recolzades, però, sobre grans consensos: calia construir el país alhora que s'assentava l'administració autonòmica. A vegades, les discrepàncies es van haver de deixar de banda davant la necessitat de fer front comú en matèries essencials. Ja fa alguns anys, no obstant, que ha arribat l'hora de la política: de fer front a les demandes de les persones, a vegades conflictives, en un Parlament i amb una oposició crítica i proactiva. Uns ciutadans i un sistema de partits catalans que s'han fet madurs alhora que el seu govern envellia. I a aquesta societat madura -i per tant exigent, que s'autoafirma, que ja no es pot entabanar amb facilitat- cal posar-li davant, al costat, un govern que l'escolti i que l'estiri, sense dirigismes però sense vacil·lacions, cap a un projecte on totes aquestes aspiracions, aparentment centrífugues, trobin sentit. �Aquelles grans conquestes, no obstant, han vingut molt facilitades pel fet que eren els socialistes els que governaven tant l'Estat com les ciutats de Catalunya. Un Estat de benestar l'enfortiment del qual ens ha beneficiat, i uns municipis que han gestionat de prop, ells sí, la diversitat de la societat, la immediatesa de les seves demandes. És, justament, des de l'experiència de governar una ciutat com Barcelona, i de la constatació de l'empenta amb què es governa en aquest moment, que es pot constatar que els temps no ens porten necessàriament la pèrdua del sentit col·lectiu i que és possible construir projectes ambiciosos, en la mesura que siguin compartits i que responguin a les demandes d'aquesta societat, per sort madura i exigent. 29/4/2001 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Escoltar, proposar, governar Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived Avui Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Catalunya Pujol, Jordi, 1930- Democràcia Acció política Model social Societat Identitat col·lectiva Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1374 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2001-04-29 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1673/0000000572.pdf 2235c7cd99a9687f1d8017186d1b8097 PDF Text Text "Un home de veritat" A Antoni Santiburcio Article de Pasqual Maragall a El Periodico (12-7-2001) Se ha dicho de él todo o casi todo, se ha contado casi todo de una vida como la de Antoni, de su familia, de cómo vivió antes y durante la enfermedad, de cómo no cambió por dentro mientras iba cambiando su aspecto. Cambiando menos para su familia y sus compañeros del día a día, claro, que los que le íbamos viendo de tanto en tanto comprobábamos con mayor brutalidad las dos cosas: el ataque implacable de la enfermedad y la eficacia de su resistencia. Para darse cuenta a distancia de todo ello, sin embargo, había por lo menos que haberle conocido antes con cierta intensidad, saber de esta persona singular y clásica al mismo tiempo. Yo le conocí y traté bastante, durante bastantes años. Nunca tuve la impresión de conocerle del todo, ésta es la verdad. Pero no tuve duda alguna sobre lo siguiente: era un hombre de verdad, en el sentido cabal del término. Tenía una idea clara de lo que quería y de cómo podía conseguirlo. Y lo conseguía. No recuerdo haberle oído que algún objetivo fuese imposible o se le resistiera. Probablemente la dificultad le estimulaba. Sin embargo no era jactancioso. Era discreto. Era directo. No era un gran orador, pero decía precisamente lo que quería decir. Poco antes de morir, notó que le faltaba algo, y lo dijo. Tenía razón como casi siempre. Lo digo a sabiendas --muchos amigos lo saben-- de que no siempre coincidí con sus razones. Eso no era lo más importante. Nuestra visión de lo que había que hacer era básicamente la misma. Y lo hicimos. Barcelona cambió. Cambió ella. Nosotros la comprendimos y la ayudamos. La intuimos. Yo había conocido y trabajado durante largos años con personas de su misma extracción, de su mismo perfil, de barrios cómo el suyo. Eran otros tiempos. Ahora no tocaba soñar y conspirar: tocaba actuar. Y actuamos. Pero tocaba también convencer, explicarse, seducir. En Chipiona, en un mitin de la campaña de Carmen Romero para ser diputada en el Congreso, recuerdo que sedujo a todos, y en concreto a Carmen. El era el joven andaluz que había triunfado en Barcelona. Eso en Andalucía es un triunfo importante. Pero donde había convencido aún más era en Barcelona: en los barrios y en la prensa de base, no en los grandes titulares. Ahí se produjo una interesante asociación de intereses entre un sector de la base política y de la base periodística, y también, conflictivamente, pero de hecho, categóricamente, con una buena parte de la base del movimiento ciudadano en los barrios. Ahí, Santiburcio jugó un papel decisivo. Fue mal entendido por un sector de la política y de los medios, que se empeñó en verle, a él y a lo que representaba, como la intromisión de un advenedizo que agitaba las aguas aparentemente tranquilas de un país y de una ciudad donde los códigos de conducta y las alianzas posibles estaban férreamente controladas según unos modelos hijos de la transición de los años 70. Un cierto catalanismo y una cierta izquierda, y una cierta prensa, marcaban la pauta que no se permitía transgredir. Santiburcio, no nos engañemos, era en cierto modo un extraño en ese contexto. Su estilo chocaba. Su Fòrum Nord de Nou Barris parecía quijotesco. Su actitud sonaba a populista, y a individualista y excesivamente pragmática a la vez. Su éxito casi póstumo no hace más que revalorizar su esfuerzo por superar esas circunstancias adversas. Habrá que historiar todo esto porque de otro modo no se entenderá del todo lo que ha pasado estos años en Barcelona. La Barcelona rutilante, que salió rejuvenecida y admirada por propios y extraños de la larga aventura que lleva el nombre de los Juegos Olímpicos, en realidad se fraguó, no sin conflictos, en los barrios y los distritos, negándose a admitir que las islas de excelencia y los grandes equipamientos lo fueran todo Esa Barcelona es un modelo con claroscuros, sin duda, pero es el auténtico modelo Barcelona. Y surgió de una alianza o complicidad que va desde Samaranch a Santiburcio, en torno a un proyecto universal y en cierto modo globalizador , y sin embargo con profundas raíces populares. Catalunya le debe mucho, casi tanto o más que al proyecto nacionalista, dotado de razones evidentes y políticamente bien ejecutadas, pero lastrado también por serias limitaciones, limitaciones que el modelo Barcelona hizo saltar por los aires. Afortunadamente. El proyecto del 2004 es un serio intento de proseguir por ese camino que unos y otros fuimos construyendo, como se decía antes, dialécticamente. Queda sólo por admitir que esas contradicciones se vivieron no sólo en el amplio campo de la ciudad y del país, sino también en el interior del socialismo catalán. Todos los partidos socialistas han tenido y tienen dificultades en las grandes ciudades, sea en Londres o en Madrid, en París --hasta hace poco, y aún está por ver la solidez de su éxito-- o en Viena. Nosotros, con Santi, optamos por el modelo de partido de Viena, de sólido prestigio desde 1918 en la Barcelona de los urbanistas y por supuesto de los socialistas. Pero ello no nos libró de los males que afligen a los partidos de ciudades donde, por su tamaño y su papel nacional, lo que se discute son las ideas globales y no sólo las locales. Dónde el localismo y la identidad no son la muletilla o la pócima mágica que resuelve todos los quebraderos de cabeza de los políticos. O si lo son ha de ser abarcando a un público mucho más amplio que el tradicional público de votantes socialistas. Y ahí está el problema. La dualidad partido de votantes-ayuntamiento de ciudadanos se hace entonces evidente. Casi diría que se refuerzan mutuamente: como más tiende el gobierno municipal a ampliar su espectro, más tiende el partido a afirmar los valores esenciales. La filosofía de eficiencia y flexibilidad del gobierno municipal, que tiende a reducir los núcleos de decisión central y a dar amplia autonomía al sistema periférico, se compensa con un partido de amplias ejecutivas y consejos de federación y fuerte control de las agrupaciones. El conflicto estaba servido. Pero no fue más allá de algunos rasguños y algunas salidas de tono de unos y otros, luego magnificadas, con cierta lógica, por unos medios que comienzan en realidad en el propio interior del partido y la institución. Los auténticos medios productores de noticias son las bases de los dos �sistemas. A quien se llama los medios son, en realidad, los medios formales de los medios reales ; las opiniones y los creadores de opinión son actores del grupo que luego se siente objeto y no sujeto de la noticia. Pero Santiburcio tiene tanto o tan poco que ver con esto como yo mismo. Fuimos piezas de un conjunto. Me considero su amigo, en cierto sentido uno de sus mejores amigos. Y muchas veces debimos defender posiciones contrarias. Qué lujo de amistades y qué gusto tener esas contrariedades, aunque nos hicieran sufrir, y a algunos, mucho. 12/7/2001 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Un home de veritat: a Antoni Santiburcio Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico de Catalunya Language A language of the resource Català Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1372 Subject The topic of the resource Santiburcio, Antoni Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) Barcelona Acció política Necrologies Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2001-12-07 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1672/0000000574.pdf 9a84a492fa922fa5a354fff397551eca PDF Text Text Records vius (A Antònia Macià) Article de Pasqual Maragall a l'Avui (9-9-2001) Records vius Pasqual Maragall President del PSC No em considero la persona amb més títols per glossar la vida de la senyora Tarradellas. Fa uns dies la veia sofrint amb la coneguda cara de lluitadora, ja quasi sense celles, però amb tot determinada a seguir respirant. En qualsevol moment podia tornar a obrir els ulls i omplir l´escena amb la força incontestable de la mirada, per no dir res de la veu, la veu imperativa i dreta a l´objectiu com una sageta. No sé si la seva aura provenia en part de Josep Tarradellas, segur que sí; en tot cas l´aura i l´encant de Tarradellas eren més entenedors coneixent Antònia Macià. S´havien acabat assemblant, almenys en el to de la veu i també en els continguts. Un dinar a casa seva era una festa en cert sentit perfecta. S´anaven rellevant en el manteniment de la tensió de la conversa sense cap mena de programació prèvia. Es renyaven per persona interposada. "En Josep és incapaç de fer tal i tal". "Les dones sempre han de dir el que no haurien de dir". Etcètera. El dinar era sempre de gran qualitat i el xampany, evidentment, francès. No sé si l´Ortínez hi tenia a veure, en això. És tot un món que se´n va. I a uns quants ens ha deixat la penyora de representar-lo sense el seu ajut. Menys mal que no ens faltaran ni el seu fill Josep, ni en Bricall, ni la Montserrat Catalán, que han estat uns marmessors vocacionals i generosos no sols amb els pares Tarradellas sinó amb nosaltres. Mentre escric això l´Antònia Macià encara batega a 88 pulsacions per minut. La boca es va obrint, les mans tremolen una mica sense força, la respiració pesa cada cop més. Vet aquí el moment irrepetible en què el món deixarà de tenir entre els vius una persona que no havia nascut per morir. Un es pregunta de què serveix aquesta companyia final que no pot canviar res i que no serà recordada per qui la rep. Crec que és la companyia pura, la pura amistat, gratuïta, l´autèntica i respectuosa reivindicació del misteri en què consistim els humans, davant ningú. Me n´adono que l´Antonieta i jo ens estimàvem molt. Intuïtivament, indubtablement. La Diana hi ha tingut a veure; forma part del comptat nombre de persones, entre les quals no em compto, que diuen exactament el que volen dir, com la senyora Antònia Macià, i que no diuen res debades, fins i tot quan exageren ostensiblement. Tots quatre vam passar bons moments, i més encara amb els amics comuns que he citat. Com deia el meu pare, aquestes vibracions positives floten en l´aire sense límit en el temps. També queda per sempre la imatge no fotografiada, em penso, del rei d´Espanya parlant amb la senyora Macià una bona estona pràcticament agenollat. Ella seia a la cadira de rodes. Va ser el dia de la Fundació Tarradellas de Poblet, primer al monestir i en acabar al Palauet Albéniz. La conversa no s´acabava mai i la veu imperativa seguia interpel·lant i parlant entre interjeccions. I ara és com si la sentís. No crec que desaparegui mai del tot. 10/9/2001 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Records vius: a Antònia Macià Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived Avui Language A language of the resource Català Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1371 Subject The topic of the resource Necrologies Macià, Antònia Tarradellas, Josep, 1899-1988 Catalunya Acció política Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2001-09-09 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1671/0000000573.pdf 59fa20cff5bc63c0153a6b54126a6e6e PDF Text Text New York, New York Article de Pasqual Maragall a El Periodico (18-11-01) New York, New York Article de Pasqual Maragall, president del PSC Des de l'11 de setembre vivim en un estat de precarietat psicològica col.lectiva. Han atacat les torres més altes de la nostra civilització. I ho han fet en nom de Déu. I ho han fet de manera que tothom ho ha vist: ¡estava passant! També han atacat la seu del poder militar més gran del món. L'atac ha estat quasi perfecte. La precisió mil.limètrica amb què es va perpetrar només va fallar en el fet de no preveure que els telèfons mòbils dels passatgers del quart avió es posarien en marxa i frustrarien el darrer atac a la seu del poder polític més fort del món, la Casa Blanca. L'odi, que s'ha d'haver acumulat durant un temps llarguíssim al cor dels terroristes, ens preocupa molt més que no pas ens sorprèn la intel.ligent opció per la utilització d'idees i mètodes senzills (implementats de forma sofisticada): el pont aeri de les vuit de Boston a Nova York, les escoles d'aviació per a aficionats de Florida, etc. I ens preocupa perquè l'odi mata i la intel.ligència no. Però certament l'odi intel.ligent és el més perillós. No és pensable que no tingui causes profundes i suports poderosos. En parlarem durant molt de temps. I parlarem de com desactivar-lo. Però avui, tornant de Nova York, havent visitat el que l'oficiositat nord-americana anomena el nivell zero, el lloc del desastre, havent parlat amb amics americans, representants oficials i persones crítiques, vull parlar de la ciutat i del que significa. Deixo de banda què significa per a mi. Ja n'he parlat moltes vegades. És una ciutat que estimo. No igual però sí amb la mateixa ambivalència amb què Joan Maragall estimava i blasmava alhora la Barcelona fantàstica i brutal del canvi de segle. La ciutat que tot ho pot, per bé i per mal. La ciutat que els nord-americans en general no estimen però admiren. La ciutat que ara, provisionalment, segons alguns, els nord-americans han fet seva. La ciutat plena de banderes americanes a cada cantonada, a cada botiga, a cada restaurant, a cada vehicle. Nova York és indubtablement la capital del món, de totes les ciutats del món. La més rica, la més densa, la més perillosa, la més culta, la més representativa. En aquest sentit, és cert que els terroristes, atacant la ciutat de Nova York, han atacat el món sencer. Possiblement els terroristes no comptaven amb el fet que Nova York no és la ciutat més nord-americana de totes, però momentàniament ho ha esdevingut. Per copsar què és Nova York en l'imaginari col.lectiu dels seus habitants cal llegir algun dels articles que ara publiquen el Times i altres diaris. Un dels millors que he tingut l'ocasió de llegir el signa una novaiorquesa que resideix momentàniament a Catalunya, Mary Ann Newman. Seria esplèndid que aquest diari el publiqués. El nivell zero és un immens forat arranat i fumejant. És com la Co- lònia del 1945 però a l'inrevés: no un desert amb l'agulla resistent de la catedral al mig, sinó un erm de runa sense les agulles bessones que la singularitzaven. Un plafó indica els noms dels països de procedència de la gent que hi va morir: 63 països, una tercera part del total de les Nacions Unides. El nombre de morts és incert. Ha estat calculat amb uns coeficients de probabilitat. Un ministre d'Afers Estrangers llatinoamericà, amb qui vaig visitar el lloc, em va indicar que el nombre de ciutadans del seu país desapareguts s'acosta aparentment als 50, però que d'identificats només n'hi ha tres. Molts d'ells probablement no tenien tots els papers en regla. Eren les nou del matí: dones netejant. Immigrants de baixos salaris i treball precari. També diuen que hi ha gent que "ha decidit" desaparèixer aprofitant l'ocasió. La gran ciutat i el gran desastre ho permeten. Però Nova York segueix vital i activa com sempre. S'acosta Nadal i els llums habituals es comencen a encendre --per cert, llums més petits, més nombrosos i mes elegants (que dibuixen els perfils singulars dels arbres) que no pas les bombetes immenses que gastem per aquí. El desplegable del consolat espanyol que anuncia les activitats culturals hispàniques és aclaparador: Josep Pons, al Metropolitan; Alicia de Larrocha, al Lincoln Center; Josep Gort, a Broadway; Muntadas, al Soho... Per citar només els catalans en escena i a les galeries d'art. Nous gratacels, nous comerços, nous restaurants... al costat de clàssics com el Four Seasons de Mies van der Rohe. La cuina ha millorat molt des dels anys 70. Richard Meier, l'arquitecte del Macba, m'explica les seves idees sobre la reconstrucció del World Trade Center. Els oficials de la ciutat i del Departament d'Estat parlen de refer quatre torres de 80 pisos, com les que queden al voltant del forat. Meier diu que n'haurien de ser cinc, per evitar la monotonia. �Les torres feien 120 pisos pel cap baix. Van esbotzar tot el que hi havia al voltant, excepte un edifici antic de pedra picada. El ferro ha sucumbit a la pedra. Un edifici de 70 pisos, modern, que té un trau al mig dibuixat per l'agulla de la torre nord en caure, haurà de ser demolit. Les torres una mica més llunyanes, de principis del XX, on van treballar els mestres d'obra italians que van col.laborar amb Gaudí, els Guastavino, segueixen senceres. Deu quilòmetres més amunt, al Memorial que està dedicat a Ulysses Grant, el general nordista que va alliberar els negres del sud per fer-ne soldats del nord en la guerra de Secessió, el gaudinià més important que hi ha hagut, George Collins, professor de la Columbia University, va fer construir una anella de bancs de trencadís com els del Parc Güell, amb accent americà. I encara molt més amunt, als Cloisters, la tomba de Pere el Gran i el claustre de Cuixà. Nova York es tot això i molt més. Se'n sortirà. Washington està més abatuda, diuen. El món està ferit en un costat. Prop del cor. I és el món, no els americans tots sols, qui haurà de guarir la ferida. Els hem d'ajudar. Hi ha mil maneres. Ja en parlarem. 18/11/2001(El periódico) 20/11/2001 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource New York, New York Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico de Catalunya Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Terrorisme Festes nacionals Catalunya Globalització Estats Units Nova York Solidaritat Acció política Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1370 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2001-11-18 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1670/0000000575.pdf 1aabcb97e820ad1cf864216ce62dd778 PDF Text Text Pallach, el catalanisme progressista Article de Pasqual Maragall a l'Avui (12-1-2002) Pallach, el catalanisme progressista Pasqual Maragall APallach el vaig conèixer, encara amb les persianes abaixades i amb precaucions, en un piset de Sarrià, en els primers anys setanta... del segle ja passat! Intermediaris: Joan Tàpia i Rafel Suñol, val a dir, un ex-MSC i un ex-FOC. Assistents: Pallach, Isidre Molas i jo mateix. Antecedents: els pitjors que es puguin imaginar. Pallach havia trencat amb Reventós i Obiols una mica per culpa nostra. Nosaltres (els del FOC) tiràvem del braç de l'MSC a la universitat, on vam crear junts el fantàstic Moviment Febrer 62 (MF62), i en el camp obrer, en les comissions d'empresa o de fàbrica -que així es deien les comissions obreres al principi-. Ells tenien la de Montesa (amb en Josep Pujol) i nosaltres teníem la de Maquinista (amb Antoni Tomàs Pineda, Daniel Cando i companyia). A l'SPD alemany d'aquell moment aquests contactes presindicals amb comunistes no agradaven. Al mateix Pallach, que havia vist la cara negra del comunisme català durant la guerra, tampoc. Per a nosaltres les diferències amb els comunistes catalans de la postguerra eren menys radicals; eren companys de lluita, eren els més forts. Discutíem la interpretació de la Guerra Civil, nosaltres érem sentimentalment i intel·lectualment més poumistes, i sobretot havíem nascut en la política tot just després dels tancs russos a Budapest, vacuna decisiva. Però anàvem junts amb els del PSUC per la democràcia i per l'autonomia. Aquesta era una primera barrera amb Pallach. Però ell sabia que el FOC havia arribat a dominar la Comissió Obrera del Metall, que era la més important, i finalment la Comissió Obrera de Barcelona -qüestió que va tenir la seva incidència en la creació de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya-. La CONC tenia majoria PSUC, gràcies als obrers de Mataró i en Torres de Tortosa. A Terrassa empatàvem; Cipriano vs Muñoz. Però nosaltres teníem, a més a més, universitaris com en Royes i en Magí Cadevall. A Sabadell el PSUC era més fort, tot i que nosaltres, en l'època en què van coincidir Manel Garriga i Toni Farrés, també ho érem. A l'exili totes aquestes coses les coneixien perfectament. Tant és així que la fusió que preteníem a mitjan anys 60 entre FOC i MSC, i també amb l'FSF de Xavier Muñoz, Carles Munné i Joan Bosch, va fracassar per algunes intervencions de l'exterior. Pallach i la parella Reventós-Obiols van veure les seves relacions empitjorades quan el mític Enric Ferrer, del FOC (i fa poc encara afiliat a CDC!), després d'assistir a un congrés de la UGT de l'exili a Tolosa, va tornar amb un informe crític, molt crític, en què dibuixava amb tintes ben negres la distància psicològica entre exiliats i realitat interior. No estic segur que tot això no arribés d'alguna manera a mans del president Tarradellas i de Pallach. El cas és que la fusió no va reeixir i el PSC va haver d'esperar 10 o 12 anys més a néixer. La reunió de Sarrià es preparava, doncs, sucosa i difícil alhora. Però no va ser difícil. L'entesa va ser molt ràpida, la química va funcionar des del primer moment. En Molas, que té per a aquestes coses més retentiva que no pas jo, ho hauria de certificar i donar-ne els detalls. Més tard va venir la mort insospitada, absurda, de Josep Pallach. I el seu partit, després de fer costat a Pujol en les primeres eleccions (i del fracàs del Pacte Democràtic entre CDC, el Reagrupament de Pallach i l'esquerra democràtica de Trias), va bascular majoritàriament amb Verde Aldea cap al socialisme del PSC, amb excepcions inicials o tardanes de certa significació. La seva família (vídua i filla) s'ha mantigut neutral des d'aleshores dins el catalanisme progressista i fidel a la memòria de Pallach, que la seva filla ha documentat millor ningú des de la Universitat de Tolosa. Teresa Juvé ha tingut intervencions de gran qualitat. Recordo especialment les seves paraules en l'acte d'inauguració del carrer Josep Pallach a la Vila Olímpica de la Vall d'Hebron. La seva trajectòria, lligada en part a la Institución Libre de Enseñanza, és un dels delicats fils vermells que uneixen el passat meravellós però fràgil de la nostra regeneració amb les esperances cada cop més robustes d'un futur digne d'aquell inici. A la seva casa d'Esclanyà, a quatre passes d'on està enterrat el seu home, hi trobareu una de les pistes més interessants del nostre itinerari col·lectiu. Pasqual Maragall. President del PSC 14/1/2002 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Pallach, el catalanisme progressista Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived Avui Language A language of the resource Català Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1369 Subject The topic of the resource Pallach, Josep, 1920-1977 Catalanisme Front Obrer de Catalunya (FOC) Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) Partit Socialista Unificat de Catalunya Acció política Socialdemocràcia Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2002-12-01 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1669/0000000579.pdf 8c0f19eb940472551512a85c9464e0d5 PDF Text Text Temor global: qué hacer Article de Pasqual Maragall al diari "La Nueva España" La Humanidad rige su comportamiento por principios contradictorios como la capacidad de sufrir y la indignación repentina. Cuando el sufrimiento sobrepasa una determinada cota tenemos revolución o reacción, normalmente violentas. En caso contrario domina la aceptación de los hechos y la resignación. El mimetismo desempeña un papel decisivo en la propagación de unas y otras actitudes. Sin duda el 11 de septiembre cayó un rayo sobre el planeta, saltó un fusible y se apagó el reflejo de resignación. Me gustaría contribuir a la discusión sobre las causas y los efectos de todo ello. ¿De dónde proviene de hecho la inseguridad? ¿Cuáles son sus causas últimas? ¿Qué se puede hacer para remediarlo? De dónde proviene la inseguridad: causas posibles. 1. La inseguridad proviene de que sólo una amplia conjunción de países puede garantizar la seguridad, pero esa conjunción hoy por hoy no es operativa ni puede responder con agilidad a los riesgos existentes. Tardará. 2. La inseguridad proviene hoy de que la seguridad global la garantiza de hecho un país, EE UU, más vulnerable de lo que creíamos y menos previsible de lo que deseamos. 3. La inseguridad proviene de que no se cumple un supuesto básico de la vida social en paz: «Como regla general nadie busca voluntariamente su propia muerte». El suicidio no es ni previsible ni evitable. 4. La inseguridad proviene del contacto demasiado rápido y masivo entre inversiones, culturas y etnias diversas: la emigración / inmigración de personas y capitales y, por tanto, la desaparición de las fronteras y distancias entre gentes distintas. 5. La inseguridad dimana de la constatación de que el mundo puede terminar por decisión humana (guerra nuclear) o por comportamiento de los hombres (calentamiento de la atmósfera, desaparición de especies y lenguajes) y no por prescripción divina. 6. La inseguridad es hija de esa fragilidad del mundo y nieta de algunas decisiones humanas: por ejemplo, la de la explosión nuclear de Hiroshima, o la debilidad de Chamberlain ante Hitler en el Pacto de Munich. Causas últimas. 1. No es que no exista un gobierno mundial como el que quería Kant, es que ni siquiera Europa existe en tanto que gobierno. ¿Es la poca o mucha existencia de Europa ya excesiva para una minoría creciente de europeos? ¿Crece la euroindiferencia? No sería buena noticia. 2. EE UU no ha vivido nunca una guerra internacional en su territorio; sólo tienen el recuerdo de Pearl Harbor, el temor de la «guerra fría» con el comunismo, y ahora el de Al Qaeda, que extiende los riesgos enormemente: no es un Estado el que ataca sino un grupo de personas, siendo así que en el derecho internacional y en la guerra internacional no existen más sujetos que los estados y en todo caso con menos status los pueblos soberanos. 3. El 11 de septiembre, la guerra Israel-Palestina y el asesinato en la escuela de Erfurt son los escenarios mundiales del desprecio por la vida de los demás que pueden exhibir los que están dispuestos a morir en el empeño. Ni el país más fuerte del mundo es inmune a esta barbaridad. Ni el más armado. Ni los seres más inocentes y más próximos. 4. La aceleración de la movilidad de las personas y los capitales da beneficios pero crea problemas de adaptación. La inmigración a un país que crece y mejora el bienestar, en un entorno de países atrasados, quizá se puede modular, pero no es fácil. El Gobierno español, por ejemplo, ha fracasado en el empeño. �5. Tenemos la autodestrucción de la especie en nuestras manos. Ello produce ansiedad. El retraso de EE UU en adherirse al convenio de Kyoto y el deshielo de los glaciares plantan la semilla de la duda respecto a la capacidad de la especie para controlar su futuro. 6. El trayecto desde Hiroshima hasta las Torres Gemelas (*) parece dibujar una curva con oscilaciones ora hacia la concentración ora hacia la diseminación de la capacidad destructiva, como ocurre en general con el conocimiento y la información. Los desastres de la Humanidad provendrían de la ceguera de los poderosos a la hora de calcular los efectos del uso de su poder, y por otra parte provendrían del bajo precio que los que no son poderosos adjudican a su propio sacrificio a la hora de responder a las ofensas del poder. Qué hacer. 1. La regionalización mundial es un proceso deseable. El Cono Sur o Mercosur debería haber evitado la catástrofe económica y social argentina; la Unión Europea debería contar con una fuerza de intervención suficiente para evitar conflictos antes del estallido; la Unión debería también prestar más atención al flanco sur, al menos tanto como al del Este. Las guerras ya vendrán más del Sur que del Este. Conjuntos de tamaño suficiente pueden constituir un consejo de seguridad auténtico y fiable. 2. Avanzar por la senda del Tribunal Internacional Penal. Los juicios de los tribunales ad hoc de la antigua Yugoslavia y Ruanda son los primeros en la historia de la Humanidad en que no juzga el vencedor al vencido (como en Nuremberg) sino un tribunal neutral a los culpables de genocidio y exterminio. Bin Laden y sus colaboradores deben ser juzgados en un tribunal semejante. Musulmanes y cristianos y judíos deben respetar por igual sus veredictos. 3. El icono o la imagen dominante en los medios y en la publicidad es el cuerpo bello. La escena dominante es la violencia gratuita. La iniciativa Schroeder de limitar la violencia gratuita en los medios públicos y solicitar lo mismo de los privados es un camino difícil pero sensato. Ese asesino asustadizo apuntando con las dos manos en la pistola a un centímetro de la sien de la víctima no tiene nada que ver con el «a ver quién saca más rápido» de las películas del Oeste. Democratiza no la belleza de los guapos y los ricos pero sí la venganza de los feos y los pobres. De los que no tienen nada que perder porque en la vida tienen poco que ganar. 4. Hay dos cosas que hacer: (a) definir el volumen y el origen de la inmigración de forma clara y controlarlo en lo posible; (b) preparar a los barrios y pueblos de destino de la inmigración para el impacto de su llegada, garantizando la tranquilidad de sus calles, la no degradación de sus viviendas y la dignidad y calidad de sus escuelas, en beneficio de todos. (**) 5. Sólo puede irse, a un ritmo más lento pero más seguro, hacia la mejora de todos, si las primeras potencias limitan su crecimiento o aceptan distribuirlo (lo cual no será fácilmente aceptado por el electorado local) y si las últimas naciones valoran adecuadamente las oportunidades que así se les ofrecen. 6. En un mundo desigual todo es más inestable. Si el precio de la vida difiere tanto es muy difícil la estabilidad de cualquier sistema social. Si crece la ceguera de los poderosos y el autodesprecio de los ofendidos, la salida lógica es inmoral e impracticable: la dictadura benevolente, esta vez de ámbito mundial. La única alternativa es construir la legitimidad política internacional como un nuevo «demos» o pueblo soberano, empezando por Europa, Mercosur o América Latina y África lo cual requiere de un previo «telos» o sentimiento de comunidad en cada una de las regiones mundiales. Conclusión. El sentimiento de comunidad internacional sólo ha existido inmediatamente después de las dos guerras mundiales. No hay más remedio que reconstruirlo desde la paz porque la próxima guerra mundial, de existir, sería la última, sin duda. El problema es que la democracia se inventó nacional y que la maximización del beneficio de los habitantes de cada nación, sumada a la de las demás, es compatible con el desastre final. El bienestar de cada nación puede llevar al malestar de todas. Ello obliga a la democracia a extenderse, no sólo a nuevos países sino hacia un escalón más alto donde el interés general coincida con el resultado de las elecciones. (Eso, por cierto, es lo que Europa está haciendo) Y en la misma medida, en mi personal opinión, obliga a una compensatoria devolución a la sociedad y a los poderes pequeños y próximos de parte de las responsabilidades y competencias que les han ido quitando la creación de los estados primero y la mundialización después. �El gran obstáculo a la efectividad de ese razonamiento un tanto piadoso es que los estados no saben o no pueden sublimar hacia arriba y al mismo tiempo devolver hacia abajo, sin perder el mínimo de identidad que se requiere para tareas tan difíciles las dos. ¿Les estamos pidiendo a los estados más de lo que pueden dar de sí? Probablemente. Pero deberán demostrarlo. Por el camino hemos introducido un supuesto discutible: que la globalización es imparable y más vale modularla que negarla, o simplemente oponerse y basta. Somos bastantes los que creemos esto, pero algunos admitiríamos abandonar el supuesto si se demuestra que la globalización es reversible. Sin graves pérdidas, claro, cosa que parece poco probable. Modular la globalización no quiere decir no contar con los movimientos que prefieren negarla. Mientras no haya un futuro claro sería muy torpe privar de virtualidad a quienes prefieren actuar apelando a los valores más que a las soluciones. (*) y desde la guerra de los Siete Días a la «intifada». (**) En España no garantizar esto es, además, de una insensibilidad obscena para con los emigrantes interiores, 30 o 40 años después de su llegada a las chabolas de Barcelona, Gerona y otras ciudades. Lo mismo en Madrid, Valencia y Bilbao. Luego de haber arrancado con las uñas el mínimo de bienestar, la democracia y unos barrios aceptables, los inmigrantes de entonces ven ahora cómo la democracia y la autonomía les propone de nuevo la degradación de calles, viviendas y escuelas y la convivencia con la miseria que ya habían superado. Algunos comentan: «Pero si ellos también fueron inmigrantes...». ¡Precisamente! Ahora ya no lo son, ni quieren serlo de nuevo. Pasqual Maragall es presidente del Partido Socialista de Cataluña y fue alcalde de Barcelona. 25/8/2002 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Temor global: qué hacer Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived La Nueva España Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Terrorisme Globalització Seguretat Solidaritat Catalunya Model social Acció política Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1366 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2002-08-25 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1668/0000000580.pdf 33dc5d3f27cc48825d0f11940cda5799 PDF Text Text Infrastructures i empreses, el repte estratègic Article de Pasqual Maragall a l'Avui Si haguéssim de fer cas de l'única proposta de Jordi Pujol en el recent debat d'orientació de política general, Catalunya i tots nosaltres ens hauríem de preparar per perdre el temps en els propers dos anys. Catalunya tampoc no pot seguir tirant de veta de l'impuls inicial dels primers governs de la Generalitat recuperada ni dels impulsos més o menys sincopats que la ciutat de Barcelona va encapçalar del 86 al 92 i que lidera actualment amb vista al 2004. És cert que el projecte de Port Aventura, avui Universal Studios, va ser un projecte important, i és cert sobretot que els projectes de l'AVE, l'aeroport del Prat i el metro de Barcelona, així com el del Canal Segarra Garrigues o el cada cop més urgent desdoblament de l'Eix Transversal, tindran un impacte important en la millora de les nostres comunicacions i infraestructures. Però en molts d'aquests projectes es podria dir que el més calent és a l'aigüera. Encara tenen indefinicions importants i finançaments molt tibats. Caldrà treballar bé i fer via, en els pròxims mesos, per acabar de dissenyar i projectar i per assegurar el finançament del que es projecti sense hipotecar-se excessivament. I, per descomptat, sense traslladar les hipoteques als ajuntaments. Caldrà posar sobre la taula els mapes d'Espanya que s'estan dibuixant. El de l'AVE, el dels peatges, el dels aeroports, el dels gasoductes. Amb el delirant nou gasoducte que Aznar vol fer entre Algèria i Espanya sense passar pel Marroc, com per esmenar la plana a Pere Duran Farell. I sense l'imprescindible gasoducte a les Balears, que necessiten com el pa que mengen. I amb l'antieuropea traça de l'AVE a Portugal: la Unió la va dissenyar partint de Valladolid cap a un punt intermedi entre Lisboa i Porto i després cap a cadascuna de les dues ciutats (la T portuguesa) i amb fons europeus. Aznar la vol fer passar per Madrid i cap al sud, directament a Lisboa. Porto que s'esperi, i que s'ho pagui. El mapa de l'aigua encara és més preocupant. Triar un sol riu, l'Ebre, que neix a Reinosa (Cantàbric), per calmar la set de tot el litoral mediterrani és forassenyat. Què se'n fa de l'aigua que consumeix el centre d'Espanya. Es depura? Per què no es multipliquen les dessaladores com la que nosaltres hem fet a Blanes? Per què els rius de l'Atlàntic son intocables? Per què no s'amplia el transvasament Tajo-Segura? Els portuguesos ens diuen que el gran problema del Duero i el Tajo son les inundacions provocades per una administració poc curosa dels embassaments rius amunt, a Castella. Portugal, excepte al sud, no té un problema d'aigua com el litoral mediterrani espanyol. Catalunya està treballant, més des de l'oposició que des del govern, en un mapa d'Espanya diferent i raonable, en la línia del que va fer el Banc Mundial l'any 1962 quan va recomanar que es prioritzessin els eixos Mediterrani (la Jonquera-Múrcia) i Cantàbric (Bilbao-Behovia). Avui l'eix ruter cantàbric encara no arriba a Galícia! Avui la vall de l'Ebre no té prevista l'alta velocitat ferroviària. I Barcelona-València tampoc! El paradigma "totes les capitals de província a menys de X hores de Madrid" és pobre i matusser. Es basa en una mapa de gravitacions ancorat en el segle XIX, insensible a les gravitacions reals creades per les masses demogràfiques efectivament existents avui. El centralisme dels aeroports, la gestió estatal dels ports, les contradiccions i la manca de competència en les xarxes elèctriques, el retard en l'energia elèctrica d'origen gasista, tot plegat ens porta molt lluny de l'òptim, no ja català o balear o aragonès o valencià, sinó espanyol. S'ha de fer un nou mapa d'Espanya. I el farem. El farem amb tots els pobles d'Espanya. L'aprovarem al nou Senat quan esdevingui cambra dels territoris. Posarem mans a l'obra de seguida. Ja les hi hem posat. Ja estem dibuixant. Ara. És tan estratègic això com fer entendre el concepte d'Espanya plural o federal. I més urgent. Si el mapa no s'entén, en el concepte no cal ni intentar-ho. D'altra banda, no s'entén que, en un país que tendeix a veure fantasmes darrere de cada empresa que se'n va i que toca campanes cada cop que n'arriba una d'important, el govern actuï de manera que provoqui desestabilització en importants entitats financeres. ¿Que, potser, la psicologia del país no està prou influïda pel tancament final de la planta de Lear a Cervera? ¿Que la psicologia col·lectiva no està influïda per l'amenaça de Volkswagen (avui ja anunci) d'endur-se feina de Seat a Bratislava? ¿És que no ens hem adonat que tanquen Burés a Anglès i la producció d'àudio de la Panasonic a Celrà? ¿És que ja hem oblidat que Global 3 ha marxat a Saragossa -en gran part- per desacords amb el govern de la Generalitat, desacords que no se'ns han volgut explicar? ¿És que hi ha alguna explicació, a part de l'excusa educada que ha donat Zara -"els sous de Saragossa són més baixos i els sindicats menys combatius"-, per no formalitzar la compra dels terrenys de la seva base logística entre la Península i el continent europeu al costat de Figueres? Per què l'aleshores conseller Macias va declarar tan alegrement que Zara anava a Figueres? Em consola el fet, que el govern convergent és incapaç de copsar i de reconèixer, que la marxa d'empreses a Saragossa només és tràgica si tenim un concepte estret i obtús de l'interès estratègic de Catalunya. En realitat formem part d'una regió econòmica europea més gran. No em consola ni la mala ratxa ni el malgovern que puguin haver contribuït, no potser a la marxa de les empreses, però sí a la falta de reflexos en la resposta. Sóc partidari de projectar solucions en positiu, en cada �cas, tal com van fer els suecs a Malmö, quan la Saab no va poder ni obrir la seva planta nova de trinca al costat del port: els suecs van convertir la planta encara buida en el centre de convencions més important del sud de Suècia, tot just relligat al continent pel nou pont Malmö - Copenhaguen. Malmö ha fet un salt endavant prodigiós en els darrers deu anys. Què ha fet Madrid després del 92? Respondre al repte de Barcelona i posar-se al dia en la xarxa mundial de ciutats. Llançar-se a fons, esclar. Amb l´ajut de l´Estat, esclar, perquè “el tenen allí”. L´Estat és a Madrid i cada vegada menys a Catalunya. Les dades més recents de la inversió directa de l´Estat al nostre país a l´any 2003 la situen en un 5,0%, tot un record de mínims. I si a aquest percentatge del que paga realment l´Estat hi sumen la inversió de la Seguretat Social, la inversió a Catalunya seria del 5,24%. Un altre mínim històric. A Madrid, doncs, seguiran tenint l´Estat totalment allí mentre Catalunya no iniciï la marxa cap a un Estat diferent, cap a l´Espanya plural. No Catalunya sola, però Catalunya primer. Amb els aragonesos, els balears, els asturians, els gallecs i tants d´altres. I després amb tots els alters. Parlem un moment de la llei de caixes. No ens va agradar, en el seu moment, la llei catalana, que substituïa la representació –prevista en la llei espanyola- per als municipis per una altra de basada en les entitats de reconegut prestigi, expressió que si no és anticonstitucional és en tot cas clarament preconstitucional. Ara, l´intent actual de predeterminar des del´Estat l´edat dels càrrecs directius de les caixes en un moment en què la inestabillitat financera és considerable resulta francament sospitós. I aquesta és una dada que no ha de sorprendre , vista la preocupació dels responsables del govern actual pel seu futur. Em refereixo al futur immediat, al que es pot produir en les properes eleccions, i em refereixo al futur no del país sinó dels interessos del partit que ens ha estat governant durant vint-i.tants anys. Si a aquesta situació hi afegim la fal.lera del govern de CiU per ficar el nas en el més mínim moviment de la societat civil, tant si són caixes com entitats com clbus de futbol, la inquietud no necesita més justificació. És àmpliament compartida per l´opinió pública catalana. Posar en quarentena, sense explicació, alguna de les més solidez institucions financeres no ja de Catalunya sinó d´Espanya no té cap mena de sentit. És temerari. Aquestes són algunes de les qüestions que van quedar al tinter durant el debat d´orientació de política general celebrat la setmana passada al Parlament de Catalunya o bé que convé recordar després d´aquest debat. El debat va posar en evidencia que hi ha un president que se´n va; potser més reconegut ell pel poble que no pas agraït ell envers els ciutadans. Va posar en evidència que seguir en la situació actual no és útil per a Catalunya, que no podem esperar dos anys a intervenir, dient-hi la nostra, en el debat obert sobre l´evolució de l´Estat de les autonomies. El debat va demostrar un cop més la hipoteca de CiU respecte del PP, més algunes novetats, com ara el recolzament des de fora a la continuïtat un any més d´aquesta hipoteca. El debat, en fi, va deixar clar que Catalunya té un futur esperant a la cantonada. Un futur que té com a protagonistes altres forces, altres sensibilitats, altres maneres de fer, altres homes i dones. I un futur que serà posible si la ciutadania ens fa confiança. No hauríem d´esperar dos anys. No podem permetre´ns el luxe de perdre´ls. No som nosaltres els que tenim pressa. És Catalunya la que no pot perdre el temps. Pasqual Maragall, president de PSC. 13/10/2002 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Infrastructures i empreses, el repte estratègic Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived Avui Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Política Infraestructures Economia Empreses Pujol, Jordi Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1364 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2002-10-13 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1667/0000000582.pdf ca28d69db08110690a38055019536602 PDF Text Text La història de Catalunya avança cap a un desenllaç Article de Pasqual Maragall a El Periodico El pacte de les dretes (CiU-PP) pretén perdre temps, però no frenarà el canvi somiat . Fa gairebé un any, Aznar va convidar Pujol a entrar al Govern. La resposta arriba ara, després d´un any d´incomoditat i silenci, amb una temptativa estroncada el mes de gener. Arriba quan la imminència del canvi a Catalunya és acceptada de manera creixent i quan CiU ha tancat amb clau la comissió parlamentària que estudiava la millora de l´autogovern. Ara, Pujol està disposat que el seu successor in pectore (i esperem que només in pectore suo) entri al Govern amb el PP d´aquí a un any i mig. Pujol ha lliurat, per boca d´Artur Mas, la carta que havia guardat i congelat durant 22 anys. L´última carta: entrar al Govern de Madrid. Però en lloc de demanar-ho, ho ofereix "a canvi" de modificar l´Estatut d´acord amb el PP. Fa que Mas demani les dues coses alhora al PP. Però ¿per què el PP hauria de cedir en els dos terrenys alhora? Per continuar governant, diran els convergents. Però ¿quan hauria de dir que sí, o que no, el PP? No pas ara, d´aquí a un any i mig, continuaran dient. Perquè el PP ha exigit a Pujol no tocar l´Estatut en aquesta legislatura. I ho ha obtingut. Per tant, Pujol i Mas pretenen wait and see, esperar i veure. EXIGIR ARA una resposta del PP? De cap manera: Pujol i Mas han de complir els seus pactes amb el PP per continuar manant a Catalunya; volen passar de puntetes per aquesta cruïlla històrica, tot i saber que és improbable aconseguir-ho. Tenen una altra carta a la màniga: només amb l´acord del PP s´obtindrien els dos terços dels vots del Congrés i la majoria del Senat que es requereixen per aprovar un Estatut modificat. Però, tanmateix, s´obliden de dues coses: que el vot del PSOE també és necessari per obtenir els dos terços de les cambres i que la tradició política (1931, 1978) demostra que sense un acord entre l´esquerra espanyola i el nacionalisme basc i català, no hi haurà cessions de la dreta. La qüestió és per on s´ha de començar: per la dreta --cosa que mai ha succeït-- o per l´esquerra, com sempre. Els dirigents de CDC ens volen portar cap a un canvi de plantejament realment copernicà: un acord previ de la dreta espanyola i el centredreta català. I, per tant, ens porten cap a un Estatut canviat, però descafeïnat. Siguem seriosos: al PP no se li pot demanar el que ni pot ni vol donar, i encara menys ara, quan entre els uns i els altres han dut, o hem dut, el País Basc a un impàs de difícil sortida. Al partit socialista no se li pot demanar tot, però se li pot demanar molt, i li demanarem molt. En primer lloc, una actitud diferent de la del PP davant del tema basc. Mentre el PP sigui al Govern, la lleialtat en temes d´Estat impedeix al socialisme llançar una iniciativa política pròpia en aquest terreny. Els laboristes anglesos van estar al costat de John Major quan l´any 1993 va dir als nord-irlandesos: "It´s up to you" ("vosaltres ho decidireu"). El que no podien fer els laboristes era substituir el Govern en aquesta iniciativa. El partit socialista és favorable a l´Espanya plural, en la qual Catalunya pot avançar cap a la realització del seu projecte nacional, avui estroncat pels pactes vigents entre el PP i CiU. És en aquesta situació que el nacionalisme català formalitza la idea que Catalunya no pot deixar de dibuixar un futur semblant a l´estatus de les petites nacions europees eixides del cataclisme del comunisme europeu oriental. Però aquí no hi ha hagut cataclisme. Al contrari, aquí hi ha hagut una primera provatura llarga i consistent de governació democràtica i pacífica dels pobles d´Espanya. ELS DOS PERILLS que hi ha per a un desenllaç lògic d´aquesta experiència d´autogovern neixen de la frenada que la dreta espanyola està imposant a la natural evolució constitucional després de 25 anys de pau sense dictadura i la impaciència dels sobiranistes davant d´aquesta gairebé involució imposada pel Govern d´Aznar. ¿I ara els nacionalistes catalans de dretes volen acordar amb la dreta espanyola un govern conjunt i una evolució constitucional pactada? ¿Casar la involució amb l´evolució? ¿Algú es pot creure que el canvi de consellers per ministres és alguna cosa més que un desesperat intent de parar el rellotge de la història? No ens enganyem: aquí el que hi ha és el terror que tenen les dues dretes, l´espanyola i la catalana, davant de la probabilitat d´un canvi de govern a Catalunya i de la situació d´ingovernabilitat que s´obriria a Espanya si després d´aquest canvi la dreta espanyola tractés d´obtenir a Madrid el suport d´un nacionalisme català batut a les urnes. El rellotge de la història no l´aturarà el pacte de les dretes. Lentament, la història de Catalunya avança cap a un desenllaç esperat. I somiat. He de dir als ciutadans que és el moment de realitzar el projecte català: una Catalunya forta, triant bé els seus amics i liderant en tots els terrenys l´avenç d´Espanya cap a una posició important en la política europea. �EL PACTE de les dretes l´única cosa que pretén és perdre temps. El Parlament ha estat obert, fins fa tres setmanes, per cert, amb el suport d´ERC, a l´adopció per una gran majoria d´un document que obriria les portes a la modificació de l´Estatut i a la millora de l´autogovern. ¿Per què es tanca aquesta porta, si no és per motius de partit, contraris a l´interès de Catalunya? ¿Per què, si en aquest mandat ja no hi ha res a fer en aquest sentit, no es convoquen eleccions i es dóna la paraula al poble? Que les dretes diguin el que vulguin: avui la cosa més assenyada i la més probable és un canvi de majories a Catalunya, un govern català de progrés amb l´experiència que donen vint-i-tants anys de govern local reeixit; i, si no immediatament, poc després, una majoria de socialistes i nacionalistes moderats al Parlament espanyol conduint una evolució constitucional i estatutària sense pausa cap al compliment del projecte català i el de tots i cada un dels pobles d´Espanya, començant pel poble basc: tota la resta són cabòries en direcció contrària a la de la història. La història no se la pot capgirar com un mitjó. Es pot accelerar, es pot empènyer. Nosaltres ho farem. Tot està a punt. Som-hi. President del PSC 30/10/2002 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource La història de Catalunya avança cap a un desenllaç El pacte de les dretes (CIU - PP) pretén perdre temps, però no frenàrà el canvi somiat. Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico de Catalunya Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Autogovern Dreta (Ciències polítiques) Pujol, Jordi, 1930- Catalunya Canvi Esquerra (Ciències polítiques) Acció política Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1362 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2002-10-30 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1666/0000000586.pdf d0f6f79376a1b8940dbe041bc66ba610 PDF Text Text "Comença un any carregat de promeses" Article de Pasqual Maragall, publicat al Diari AVUI Voldria colpir avui les consciències per convèncer la majoria dels catalans que res no ens està vedat. Que l´únic que hauria d´estar prohibit per la nostra moral nacional –no per la llei– són els dos pecats següents: el pecat de pressuposar la innocència dels catalans pel fet de ser-ho, i la presumpció, també pecaminosa, que segons quines coses no les aconseguirem mai pel mateix fet, pel fet de ser catalans. Els catalans farem el que vulguem fer, arribarem allà on vulguem arribar. I si no hi arribem, en serem finalment els únics culpables. En el món progressivament sense fronteres valem el que som. El que som capaços de fer i de vendre. I el que som capaços de produir per ser consumit, depèn de quants som, a on som, a quina distància-temps dels altres, i amb quin nivell de coneixements comptem. Eventualment depèn també, i de vegades molt, com és el cas de Catalunya avui, de la capacitatde generar complicitats, d´innovar, d´arriscar i de fer-ho a un cost raonable: en això precisament consisteix la bona governació, en la creació d´un clima favorable a l´existència de tots aquests processos. Les externalitats de què parlen els economistes, és a dir, allò que és extern al mercat, però que influeix en els costos (l´existència o la manca de bons serveis públics, de seguretat, etc.), ha de funcionar bé perquè la societat i la producció vagin tan bé com poden anar. Tornem, doncs, a Catalunya. Catalunya és més a prop de més gent, de més ciutats, de més consumidors, de més inversors, de més capitals, de més universitats, de més museus, etc. que qualsevol altra regió del sud d´Europa, llevat de la Llombardia, que és ella mateixa centreeuropea en bona mesura. Tenim més població a 500/1.000 quilòmetres de distància que la majoria d´aquestes altres regions, per exemple, Madrid, Andalusia o Euskadi. Barcelona és mes a prop de París, de Berlín, de Roma i d´Alger, per exemple, que les capitals d´aquestes altres comunitats autònomes. I les altres ciutats importants de la resta del món que estan més a prop de les comunitats citades, perexemple, Nova York, Buenos Aires, São Paulo o Johannesburg, són tan lluny que les diferències de distància esdevenen insignificants. La distància-temps, però, no donaria els mateixos resultats. I el pitjor és que aquesta és la distància que compta. Els resultats aquí depenen dels quilòmetres, però també de la xarxa de comunicacions. I en això anem malament. No tenim encara tren d´alta velocitat, deu anysdesprès de la posada en marxa de la primera línia espanyola, ni està previst el corredor mediterrani Almeria-València- Barcelona-Marsella, ni l´eix de l´Ebre i la connexió Barcelona-Bilbao; no hi haprevisió d´un hub o intercanviador aeri transoceànic al Prat, el pas de l´alta velocitat per l´aeroport està assegurada tot just des de fa uns dies, etc. El que és més xocant: el mercat interior català no està ben relligat, ni en les connexions radials des de Barcelona ni, menys encara, en les transversals i diagonals (Lleida-Girona és insuficient; l´eix pirinenc, inexistent; l´eix de l´Ebre i la seva perllongació cap a Osca i Navarra, incomplet; l´eix del Llobregat, mancat de desdoblament de Vic en amunt; l´eix diagonal Manresa-Igualada-Vilafranca- Vilanova, lamentable), etc. Les connexions ferroviàries Barcelona-Manresa- Lleida i Barcelona-Igualada-Lleida, o estan abandonant-se o ni s´han plantejat; la connexió entre el futur aeroport ampliat de la Seu-Andorra i Puigcerdà està per dissenyar, etc. La nova xarxa ferroviària que caldrà en els propers 20 anys s´està dissenyant ara. La vam anunciar amb Joan Clos fa tres mesos. Inclou l´eix transversal ferroviari, sense el qual les línies de la costa es col·lapsaran, perquè no hi caben les tres funcions: mercaderies, regional i alta velocitat. Adam Smith va demostrar fa més de 200 anys que el creixement de la riquesa i la bona salut d´un país depenien de dues coses: l´ampliació del mercat exterior i l´aprofundiment de l´interior. ACatalunya no tenim estratègies dirigides a cap de les dues finalitats, almenys des del punt de vista de les comunicacions. Referent al mercat interior, l´èxit formidable de l´Eix Transversal l´ha dut al col·lapse i a una alta accidentalitat. Ni tan sols s´ha sabut gestionar l´excés de camionatge internacional en aquesta via. �Certament, l´èxit de l´Eix no ha servit per entendre la necessitat i els beneficis que es derivarien de la construcció dels altres eixos esmentats. Necessitem un canvi de veritat. En les xarxes de transport, però també en les altres: fibra òptica, telefonia en general, electricitat i gas natural. L´opció ADSL en telefonia i Internet no és a l´alçada de les expectatives que va generar l´acord entre la Generalitat i els ajuntaments (Localret) fa ja tres o quatre anys. La venda de les tres infraestructures de la Generalitat, el Centre d´Informàtica als alemanys, el Centre de telecomunicacions als francesos i el Centre de Comunicacions dels Mossos a Tradia ha impedit tenir a Catalunya el que tenen els bascos amb l´empresa Euskaltel: un segon operador en telecomunicacions. Estem en règim d´estricte monopoli elèctric, com demostra la qualitat dels serveis, i Gas Natural no ha començat a competir amb centrals gaselectricitat, si bé la seva xarxa s´ha estès considerablement. Val a dir que el grup d´infraestructures i serveis de la Caixa de Barcelona –actualment La Caixa– s´ha col·locat al capdavant de les empreses del sector a Espanya, especialment gràcies a Autopistes i a la recuperació de la majoria relativa d´accions a Gas Natural –que s´havia creat amb la base de Catalana de Gas, però amb posició dominant de Repsol. Per això s´entén encara menys l´interès del govern convergent a desestabilitzar la cúpula de La Caixa. El mateix podríem dir de Caixa de Catalunya. Aigua: s´han fet passes endavant, com l´aprovació del canal Segarra- Garrigues i la finalització del pantà de la Llosa de Cavall. El canal està per fer, però la decisió és important. Ara s´ha de veure en quines condicions es distribuirà l´aigua i amb quines exigències respecte de la modalitat de reg. I quines produccions tindran protecció. Els dos errors més grans dels darrers 20 anys han estat la decisió sobre el transvasament de l´Ebre i la pèrdua de potabilitat de l´aigua a prop d´un centenar de municipis. La cultura de l´aigua que ha prevalgut no és ni moderna ni clàssica, és simplement antiquada. Ara hi ha quitracta de tapar el nyap de l´Ebre amb un altre nyap: la portada d´aigües del Roine. No em vull estendre més enllà d´aquestes consideracions sobre l´estat de les infraestructures. Catalunya es rellançarà amb objectius polítics, econòmics socials i culturals que ens manquen des del 1992. Respondrem al repte legítim de Madrid. Legítim com a repte local, entre ciutats. Incomprensible en canvi com a política d´Estat. L´òptim espanyol no és l´esquema radial, no és comunicar bé el centre amb cada una de les capitals de província oblidant els eixos transversals o longitudinals entre ciutats i àrees urbanesaltrament més carregats de demandes de mobilitat. L´esquema radial respon a la divisió provincial de 1833. No té res a veure amb les demandes reals, que són inversament proporcionals a la distància i directament proporcionals a la població o la riquesa dels nuclis urbans. Serveixin aquestes consideracions per a concloure que a Catalunya no serà difícil fer-ho millor que fins ara. Superar la síndrome de la fuga de cervells i empreses cap a altres llocs no serà fàcil,però és factible. Un bon programa d´infraestructures és el primer que necessitem. Donarà l´autèntica mesura de l´ambició catalana en el moment del canvi de segle i quan tothom comprènque les comunicacions són cabdals per a ser algú en el món. Serveixi també el que s´ha dit fins aquí per convèncer qui correspongui que Catalunya vol i necessita una Espanya diferent, menys simplista, més intel·ligent de les seves pròpies possibilitats en tant que unió de pobles i xarxa d´àrees poblades. En una Espanya així Catalunya pot dibuixar el seu projecte. En una altra, no. L´error del nacionalisme català ha estat de pensar que Catalunya podia millorar les seves posicions simplement reivindicant allò que se´ns deu i amenaçant de no formar majories aEspanya si les condicions �electorals del conjunt espanyol ens ho permeten (i si no, mala sort). Sense impulsar un projecte espanyol distint. Essent indiferents a les distintes concepcions d´Espanya que es puguin tenir en el centre de l´Estat o que es puguin anar construintentre tots. Els resultats ja els veiem. Del 1975 al 2000, la regió central ha acumulat quasi tanta població com Catalunya i ha crescut més que nosaltres. Ha acumulat empreses i centres de decisió privats. Nosaltres també hem crescut, en població i en riquesa, però no tant. La densitat de l´àrea central està sobrepassant la nostra. Sobretot del 1992 cap aquí, quan millors eren les condicions per al rellançament català a les envistes al segle XXI, el nostre ritme de millora, tot i l´impacte formidable dels Jocs Olímpics a Catalunya, no ha igualat el de moltes altres comunitats espanyoles. Em queda per esmentar el darrer del requeriments per a créixer, que és el cabal de coneixements a l´abast de la població. Solament esmentaré el percentatge d´estudiants d´altres comunitats en els primers cursos de les universitats i centrals i catalanes: 18 per cent al centre, 8 per cent a Catalunya. I això significa, a la llarga, notes de tall o qualitat de l´alumnat inferior aquí que allí. En definitiva significa condicions d´inferioritat en la docència i la recerca, en un dels més importants subsistemes de creació i difusió del coneixement, si no el més important, com és la universitat. No hi ha res perdut, però ens hem d´espolsar la son, la son produïda potser per la nostra més alta qualitat de vida, pels afalacs que provenen de tots els horitzons, pel respecte que l´autonomia catalana i la qualitat de les nostres ciutats han obtingut sens dubte, i ben lluny d´aquí, en els darrers 20-25 anys. Menys gemecs i més iniciatives. Aquesta és la consigna. Més intervencionisme de Catalunya a Espanya i a Europa. Empreses més competitives i més grans en alguns sectors clau. Més capital de risc. Una veritable obsessió per atraure talents, tal com s´està fent, per exemple, per part de les escoles de negocis catalanes i en el programa dirigit per Salvador Barberà en el marc deldepartament que dirigeix Andreu Mas Colell. Però per damunt de tot, acabar amb les dues manies catalanes que en aquests 25 anys d´autonomia no hem aconseguit eradicar: el nosaltres sols i el què hi farem, la petulància i la resignació. Acabo aquestes línies a Brasília, on vaig assistir a una jornada probablement molt indicativa del que passarà arreu del món. Països amb prou dimensió, decidits a ajuntar-se amb d´altres per anar endavant, conscients que el seu futur depèn sobretot d´ells mateixos i de la seva capacitat de sintonia amb els veïns per plantar cara a les influències llunyanes, per potents que siguin. Països decidits a fer front a les injustícies. Aquesta és la fórmula.? ? Pasqual Maragall. President del PSC 12/1/2003 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Comença un any carregat de promeses Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived Avui Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Catalunya Infraestructures Transports Nacionalisme Model social Acció política Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1359 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-12-01 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1665/0000000585.pdf b417e052d1f0c323f7d561d3c2240881 PDF Text Text �� Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource La Corona d'Aragó que ens arriba del futur Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived Marc de Referències Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Catalunya Euroregió Història Ciutats Territoris Acció política Aragó Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1358 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-01-01 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1664/0000000589.pdf e197f1f2592ae95d2242e0cf24758a32 PDF Text Text Víctor Alba, l'irreductible Article de Pasqual Maragall publicat a l'Avui Víctor Alba va tornar a Catalunya després d'un llarg exili per França, Mèxic i els Estats Units. Se n'havia anat el 1945, després de sis anys a les presons franquistes (1939-1945). Era un revolucionari dels anys trenta, polígraf empedreït, periodista nat, autor d'un centenar llarg de llibres. El recordo molt especialment en aquella seva intervenció a la inauguració de la plaça George Orwell de Barcelona. Ja gran, ulleres de cul de got, barba i cabells espessos, gest enèrgic i conviccions robustes. Havia estat amic personal d'Albert Camus, amb el qual havia traduït al francès el Cant espiritual de Joan Maragall i amb qui havia col·laborat a Combat. Amb Camus compartia un mateix esperit de revolta contra l'estalinisme, cosa que per a molts era en aquell temps una autèntica heretgia. Algú ha dit que sempre va caure del costat dels perdedors i és cert: va ser traïdor per als estalinistes i comunista per als franquistes. En realitat era un esperit llibertari, en el sentit genèric de la paraula, amb un compromís irreductible al servei de la llibertat i de la justícia, sempre contra les ortodòxies que, ahir com avui, tracten de fer-nos passar bou per bèstia grossa. Maleïa el seu segle XX, el segle dels més monstruosos totalitarismes, però també el segle de les gran esperances. Ell no les havia perdudes. I és que els totalitarismes no havien pogut amb ell. Era perdedor de guerres, però sempre en peu de guerra. Mai no havia transigit. El coratge de gent com ell s'erigeix, al llarg d'aquest segle terrible, com un motiu d'esperança per si mateix. Al costat dels horrors, de les derrotes, de les grans decepcions, resulta un motiu d'esperança en la condició humana, en la seva capacitat crítica, en la seva capacitat de revolta contra la corrupció de l'ideal. Estic parlant molt especialment dels homes i dones del Bloc Obrer i Camperol de Joaquim Maurín i del Partit Obrer d'Unificació Marxista, que sorgiria de la fusió del Bloc i de l'Esquerra Comunista d'Andreu Nin. Més enllà de les seves opcions tàctiques i del judici que avui aquestes ens puguin merèixer, cal convenir que la seva actitud intransigent davant el dictat estalinista va ser altament meritòria i clarament pionera. Mai no van renunciar a pensar per si mateixos. I van haver de suportar l'estigmatització, la persecució i la mort. Fins fa poc no s'ha produït, entre nosaltres, la plena reparació que se'ls devia, a part el testimoni universal que n'havia deixat George Orwell en el seu Homenatge a Catalunya. Hi ha tingut un paper desencadenant l'esplèndida Operació Nikolai, produïda per TV3 i realitzada per Dolors Genovès. Vindria després Tierra y Libertad de Ken Loach. Amb la caiguda del Mur, queien també vells tòpics i es restablien algunes veritats imprescindibles. La generacions dels seixanta i els setanta vam trobar sintonies diverses amb l'herència del Bloc i del Poum, sobretot pel que fa al seu antiautoritarisme de soca-rel. Havien desenvolupat una visió fortament crítica del poder i no els agradava la jerarquia que s'ho creia massa. S'explica una anècdota reveladora, relativa a la visita d'Andreu Nin, secretari general, a la divisió del Poum al front d'Aragó. Van fer-li creure que els franquistes eren a tocar en una determinada direcció i van convidar-lo a apropar-s'hi, ajupit primer, reptant i arrossegant-se per terra després, fins que van arribar, amb greus dificultats, a l'indret on altres companys els esperaven amb una paella per dinar. Eren així: no admetien cap excés en el culte a la jerarquia, tampoc a la pròpia, naturalment. Es comprèn que fossin l'enemic a batre per Stalin: tenia raó. És sabut que el Moviment Socialista de Catalunya, l'any 1945, va sorgir per l'acord d'una conferència del Poum a l'exili. Vet aquí la culminació d'una llarga transició ideològica: de l'eufòria de la revolució russa i del moviment comunista internacional, a la dissidència i la denúncia contra l'estalinisme; i, d'aquesta, al socialisme democràtic. Va ser una transició encapçalada per Josep Rovira, a la qual se sumarien alguns dels vells efectius de la Unió Socialista de Catalunya, al voltant de Manuel Serra i Moret. Posteriorment, l'any 1976, un altre sector del Poum, al voltant d'Enrich Adroher Gironella -l'animador del contubernio de Munic i un dels fundadors del Moviment Europeu- s'incorporarien també al darrer tram del procés d'unitat socialista. Aquest ha estat un dels privilegis del socialisme català, des de la postguerra fins avui: poder gaudir de la coneixença, la companyonia i l'irreductible coratge dels vells militants del Poum, alguns dels quals són avui un patrimoni central del PSC: Ramon Fernández Jurado, Josep Vidal (Pep Jai), Manuel Alberich i un llarg etcètera. Víctor Alba, de nom legal Pere Pagès i Elies, no es va incorporar mai al PSC. Potser perquè el veia un partit que es disposava a guanyar algunes batalles. Ja li semblava bé que guanyéssim, però ell ja hi veia, ben segur, el perills que la victòria comportava i preferia restar al marge. El seu record i la seva herència crítica ens ha de ser una bona medecina. �Pasqual Maragall. President del PSC � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Víctor Alba, l'irreductible Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived Avui Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Alba, Víctor, 1916-2003 Socialisme Necrologies Acció política Partits polítics Polítics Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1354 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-03-14 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1663/0000000603.pdf d7fbd61cbdd5c0c0ce4abb350dff4fbd PDF Text Text És hora de parlar clar Article de Pasqual Maragall publicat a l'Avui Jo no crec en les bruixes. I això que n'hi ha, com diu la dita. Jo no crec que Convergència pugui guanyar les eleccions catalanes. Jo no crec que el Partit Popular pugui treure majoria absoluta. Jo no crec que es torni a repetir la inusual combinació de desgràcies que es van produir entre el novembre del 1999 i el març del 2000. En aquests mesos CiU va pactar a Catalunya amb el PP al novembre, ETA va donar per acabada la treva al gener i Aznar, en conseqüència, va obtenir una majoria absoluta que no s'esperava. I es va iniciar el quatrienni més trist del postfranquisme. Això no tornarà a passar. Ni CiU guanyarà -de fet ja l'altra vegada va perdre en nombre de vots- ni els populars tindran majoria absoluta (probablement els socialistes tampoc). Jo no crec, per tant, que se'ns pugui escapar aquest cop un Estatut de Catalunya com Déu mana. Nacionalistes i socialistes farem majoria. Zapatero acceptarà l'Estatut eixit d'una majoria clara del Parlament de Catalunya. Tindrem nou Estatut, si tot va com ha d'anar, l'any 2005, a tot estirar el 2006. Els socialistes catalans no volem l'Estatut per tibar la corda de l'Estat o per tirar de veta. Per què volem l'Estatut nou? El volem per viure millor, per governar-nos millor i per avançar en la definició del lloc de Catalunya a Espanya i Europa, és a dir, per estar més còmodes en el nostre entorn. A dia d'avui, a pocs mesos de les eleccions, el que compta més és el primer punt. Jo crec que la convivència a Catalunya, que el treball, l'educació, la vellesa, la infància, l'habitatge, l'economia, l'ambient, la sanitat, les infraestructures..., tot ho podem enfocar millor amb un Estatut pensat per a aquesta finalitat. L'Estatut del 79 estava pensat quasi exclusivament per repartir-se competències amb l'Estat, dins del marc de la Constitució. Han passat prop de 25 anys, un quart de segle. Hem fet l'Estat de les autonomies, una mena d'Estat federal que no es pot dir pel seu nom, i que en efecte no ho és del tot. El Senat federal o autonòmic de l'article 69.1 de la Constitució desapareix en l'article 69.2 -que és el primer que cal arreglar. Les 17 autonomies han fet els seus Estatuts. I el tot no acaba de lligar. La definició de nacionalitat i la de nacionalitat històrica no són equivalents en els diversos Estatuts. L'anterior president del Tribunal Constitucional, quan va plegar, va manifestar que el bloc format per la Constitució i els Estatuts s'hauria de rellegir i reconsiderar. Crec que la seva proposta anava en el sentit d'integrar-ho tot, posat al dia. Hem entrat a Europa, l'any 1986. Tenim, per tant, una nova legislació; de moment un Tractat, aviat una Constitució europea, que ens obliga, i que és molt més moderna i adaptada al moment actual que la Constitució espanyola i l'Estatut de Catalunya. Som-hi, doncs. Però deixem les coses clares. Les amenaces vigents, les bruixes en les quals no creiem, però que poden tornar a aparèixer, com van fer fa quatre anys, tenen nom i cognom. La primera és la mateixa de l'altre cop, la influència del drama basc en el conjunt de la política espanyola. ¿Sabeu per què es fonamental que els catalans hi diguem la nostra, amb seny, però sense enredar ningú -i sobretot sense enganyar-nos a nosaltres mateixos? Per autonomitzar, o millor, per independitzar el tema català del tema basc. I perquè, altrament, el País Basc no tindrà solució. Madrid no trobarà la clau del diàleg basc, el que ha de portar la pau, com l'ha portada a Irlanda del Nord, fins que no s'acompleixi una condició: que se sàpiga que els catalans no som el mateix ni demanen el mateix. Els catalans no demanem el mateix. Demanem més, perquè Catalunya és més gran, i no ho demanem de la mateixa manera -i no em refereixo al terrorisme sinó a les fórmules polítiques del lligam Catalunya-Espanya-Europa. �Sabem que som més grans, que generem una cinquena part de la producció espanyola, que no tenim les mateixes tradicions que els bascos, ni el concert, ni els fueros. Però que podem arrossegar encara més autonomies a un Estatut diferencial, com és el cas, si ho volen -i tard o d'hora probablement ho voldran-, de les Balears, l'Aragó i la comunitat valenciana, amb què compartim geografia i història, però als quals no pretenem ensenyar res ni per descomptat imposar res de res. En resum: Catalunya no és una excepció espanyola, com ho és el País Basc. Catalunya, per anar bé, ha de canviar Espanya. Amb seny, amb gosadia i amb cordialitat -però l'ha de canviar, l'ha de fer tan plural com la van pensar els constituents. Crec que Catalunya admet majoritàriament que l'esforç que ha fet la dreta espanyola per estar tota dins de la Constitució és històric, admirable i considerable. Però Catalunya sap que si el preu pagat per aquest bé és el mal de la congelació constitucional i la mort lenta del procés d'evolució dels textos bàsics -evolució que es dóna a tots els països democràtics avançats- estem perduts com a poble. Per això és important llegir correctament el que ha passat aquests darrers anys, el punt on som i el que ha de passar. No estem per la protesta sinó per la proposta. No estem pel gemec ni per la declamació. Estem per una cosa diferent de la que hem tingut fins ara, s'anomeni coexistència o convivència resignada, o "conllevancia", que diria Ortega y Gasset i diu ara Pujol. Catalunya ha de posar-se al davant del tren d'Espanya. No hi ha cap altra solució. Ja sé que em diran -ho han dit els savis del país pel dret i pel revés- que sempre que ho hem intentat ens ha anat malament. Doncs bé: suposant que fos cert, també ho és que no hi ha una altra solució raonable. La manca de rigor de les solucions sobiranistes conegudes és formidable. I la de les solucions sobiranistes vergonyants, com les dels hereus directes de Pujol, sense ser tan aparents, perquè no se sap ben bé què volen, és més indignant. Com es pot reclamar seriosament un nou Estatut després de condemnar-lo durant quatre anys? Què ha canviat? Qui ha canviat, a part de CiU al darrer minut? El PP no ha canviat. Els socialistes tampoc, ni els catalans, ni el PSOE. Per aquests camins portem Catalunya a les roques. Al mal humor, a la protesta i al pessimisme crònic. L'accidentalisme dels catalanistes conservadors, la seva incapacitat de dibuixar un escenari versemblant de futur i de comprometre-hi el país, és una altra amenaça que hi ha. Heus aquí la segona bruixa. Jo no hi crec, però hi és: fa vint anys que estem governats per aquest pragmatisme. Si és innegable que al principi ens va dur estabilitat, també és cert que finalment ha acabat en una caricatura de si mateix, en un pragmatisme sense resultats, que és probablement, de totes les actituds polítiques, la més mancada d'ètica. Els grans principis que se'ns predicaven, finalment, s'han venut a l'altar de la governabilitat, que és un principi, sí, però menor. I la governabilitat, al capdavall, s'ha traduït a malvendre's a baix preu l'Ebre, l'Estatut i el finançament. Si no hi ha bruixes, ja em diran qui els ha fet, tants disbarats. Pasqual Maragall. President del PSC � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource És hora de parlar clar Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived Avui Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Eleccions Convergència i Unió Canvi Rodríguez Zapatero, José Luis, 1960- Catalunya Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) Acció política Model social Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1350 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-07-13 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1568/0000000795.pdf ff09b7c1656df00a649698b8135745b1 PDF Text Text 20 LA VANGUARDIA P O L Í T I C A DOMINGO, 29 JUNIO 2003 ENTREVISTA x PASQUAL MARAGALL, candidato del PSC a la presidencia de la Generalitat DAVID AIROB Maragall, en el que ha sido su despacho durante los últimos cuatro años en el Parlament de Catalunya, donde tuvo lugar esta entrevista el pasado jueves “Habrá nuevo Estatut porque el PP no tendrá mayoría y CiU votará con el PSC” JORDI BARBETA JAUME V. AROCA Barcelona E l Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) proclama hoy por segunda vez a Pasqual Maragall (Barcelona, 1941) como su candidato a la presidencia de la Generalitat. Han pasado casi cuatro años desde aquella victoria/derrota por los pelos. A diferencia de entonces, Maragall es ahora presidente del PSC y asegura haber madurado en este tiempo. Para evitar triunfalismos indeseables, se muestra comedido respecto a sus posibilidades de victoria, e insiste por encima de todo en la idea de cambio. “El pujolismo sin Pujol no es cambio, y si no hay cambio, nos estancaremos.” –¿El espíritu de su proclamación como candidato es ahora o nunca? –No. El espíritu es “Aquest any sí”. –¿Qué va a cambiar para ganar esta vez? –Presentaremos un programa mucho más maduro, con más mentalidad de gobierno. –El deseo de cambio parece lógicamente arraigado tras 23 años de gobierno Pujol. CiU propone un cambio generacional, ERC un cambio soberanista e ICV un cambio de izquierdas. ¿Qué tipo de cambio propone usted? –Bueno, aquí hay dos posibilidades: el pujolismo sin Pujol, que no es un cambio, y la capacidad de ilusionar al país con otra forma de gobernar. Si no hay cambio, nos estancaremos. –¿Qué quiere decir ilusionar al país? –Que volvamos a creer en nosotros mismos y no demos por hechos los límites que se han impuesto en los últimos años: la idea de que en España sólo hay tres nacionalismos, el español, el catalán y el vasco. Nosotros creemos que hay que ir más allá y revisar la base constitucional y estatutaria. –¿Y eso cómo se hace? –Hicimos la anterior campaña sobre la base de educación, educación y educación, y ahora añadimos el mapa, el de las infraestructuras que precisa el país, y una determinación más clara de las políticas sociales, de cohesión, de integración de los inmigrantes, de calidad de la escuela, de seguridad, lo que hemos estado trabajando en el gobierno alternativo durante estos cuatro años. –Un gobierno “en la sombra” en el que 8 de 12 consejeros tienen más de 50 años, y con alcaldes que han gobernado durante más de veinte años. ¿Esto es renovación? –Esto es experiencia, que es un valor enormemente positivo. Lo que nosotros pretendemos es llevar esta experiencia en el terreno municipal a la gobernación de Catalunya. –Visto el resultado de las últimas elecciones municipales eso parece algo arriesgado. –¡Que va, hombre! No tiene nada que ver. ¿Sabe qué población de Catalunya está gobernada por alcaldes socialistas? El 70%. ¿Y por alcaldes convergentes? El 17%. Los resultados no son precisamente malos. –Nadie previó que Joan Clos perdería cinco concejales en Barcelona. –Bueno, la seguridad de que Clos ganaría tuvo un cierto efecto similar a una primera vuelta EL CAMBIO “La gente pide cambio; el riesgo es que crean que el pujolismo sin Pujol lo es" ESPAÑA AUTONÓMICA “Catalunya será diferente aunque manden los hunos” LOS ACUERDOS DE CIU “Con los socialistas Pujol se entendió durante dos años, y con el PP, siete” de las elecciones francesas. De todos modos, el tema de las municipales ya ha pasado... –¿De las elecciones del Barça hace una lectura política? –Hombre, si por una vez no han sido políticas, dejémoslas así. –Algunos analistas sostienen que las municipales y las elecciones del Barça han puesto de manifiesto que algo está pasando en la sociedad pero no se sabe muy bien qué. –Lo que ocurre es que la gente quiere un cambio y el riesgo es que haya quien crea en un cambio que no lo es: el pujolismo sin Pujol. –Pujol ha señalado que el proyecto de CiU no se acaba con él, que va más allá. –Catalunya no es una monarquía hereditaria. –En la última sesión de control del Parlament todos los grupos hicieron una valoración elogiosa de Pujol excepto usted, que nunca le había escatimado elogios. –No se puede hacer balance de 23 años en dos minutos. Yo siempre he respetado a Pujol, “Madrid es una sociedad políticamente enferma” ¿Qué opina del escándalo de Madrid? –Madrid es una sociedad políticamente enferma. La resistencia al cambio político es superior a la de Catalunya. Madrid ha dejado de ser representativo de España, ha perdido el sentido de la realidad. Estamos ante una regresión. Por una parte, Aznar ha metido a la extrema derecha en la Constitución, pero si el precio es congelarla... ya dije en Madrid: cuatro años más de Aznar o su lenguaje y España explota. –¿Qué aconsejaría a Simancas? –No me voy a pronunciar. –El problema es del PSOE, ¿no? –No, el problema es Madrid. –¿Pero no deberían los socialistas hacer alguna autocrítica? –Ya la harán. –¿Usted prefiere que las elecciones de Madrid se hagan antes o después de las catalanas? –No tendrá un efecto profundo. –¿Qué opina de José Bono? –Ahora, es el gran triunfador. –¿Lo ve con un futuro importante en el PSOE? –¿Futuro? Presente. –Se ha especulado sobre la posibilidad de que asuma el liderazgo en el PSOE... –La figura de presente y de futuro del socialismo español es José Luis Rodríguez Zapatero. Es joven, es bueno, es buena persona, es inteligente y además republicano... –Bono dijo el otro día que siendo él socialista y su padre falangista no podía decirse que uno tuviera más exigencia ética que otro. –Fue todo un éxito de Felipe González y de Tierno pronunciar un discurso en nombre del socialismo que fuera inteligible para los neofalangistas. Y eso tuvo su mérito. –Pero Bono se refería a que ni todos los de derechas son malos, ni todos los de izquierdas, buenos... –Eso es evidente. La izquierda sirve cuando es capaz de convertir los valores en política, pero utilizar los valores como una banderita y nada más... eso no lleva a ninguna parte... �P O L Í T I C A DOMINGO, 29 JUNIO 2003 pero él no ha respetado a los socialistas. Somos inútiles, vendidos a Madrid aunque luego resulta que los socialistas de Madrid son buenos, pero nosotros somos malos... Esto dibuja una concepción muy patrimonial que hace años ya no funciona. Y estos últimos cuatro años han sido los peores de Pujol. –¿Cómo lo habría hecho usted con mayoría absoluta de PP? –¿Y por qué no cambió de aliados en Catalunya? No tiene respuesta a esto. O sólo una: intentar salvar los muebles y garantizar el relevo. –La estrategia de CiU ha sido entenderse siempre con el Gobierno de Madrid. –Eso es mentira. Con los socialistas se entendió dos años y con el PP, siete. Pujol prefiere que en España gobierne el nacionalismo español y en Catalunya el nacionalismo catalán. Esto de que vengan los socialistas federales le preocupa, porque en el fondo es de derechas. Él sabe que la única posibilidad de cambio copernicano es que ganemos nosotros. –Esto del cambio copernicano ¿qué significa? –Un gobierno de Catalunya con más ambición. Este gobierno ha vivido sin un mapa de España y Catalunya en la cabeza. ¿Por qué? Porque las infraestructuras no son importantes para ellos. Su prioridad son las esencias, una cierta pureza intelectual y espiritual, la interpretación del pasado... Nosotros tenemos una idea física de la gobernación del país, ellos tienen una idea de Catalunya que no tiene forma, que no tiene dibujo, que no tiene mapa. –¿Cómo es su mapa? –Creo más en el mapa que en el federalismo. Creo en un aeropuerto transoceánico, un AVE que vaya a Bilabo y a Valencia... eso es lo importante y esto Pujol no lo ha entendido. –Esa idea de que hay que elegir entre cultura o infraestructuras, como si fueran opciones incompatibles, es una idea que formuló Ruiz-Gallardón. –No me hable de Gallardón. En Madrid hay 25 museos, uno de la ciudad y 24 del Estado. En Barcelona hay 24 de la ciudad y uno del Estado. Que me diga que él es mas listo que Pujol o que nosotros... Que le explique Clos las cuentas del transporte público de Madrid y Barcelona. Aunque claro, Pujol, todo esto ni lo ha tocado. Nunca se ha interesado por el metro. Nunca ha ido a Madrid a ver cómo se podía resolver. Lo suyo era la suficiencia financiera... los 500.000 millones del Gobierno. ¿Sabe cuánto le han dado este año? ¡30.000 millones¡ !Y no llegan! También han fracasado en esto. –Con los socialistas en Catalunya y el PP en Madrid, la Generalitat estaría gobernada por un partido adversario del Gobierno central. ¿Eso cómo se administra? –Se administra muy bien. Se lo diré más claro: en el 2005 podrá llevarse al Congreso un Estatut nuevo de Catalunya que tendrá mayoría y será aprobado. No habrá mayoría absoluta en Madrid. ¿Qué quiere decir esto? Que si ganamos nosotros, CiU, en Madrid, votará en función de los intereses de Catalunya. ¡Nos votará a nosotros! –Ésa no es la experiencia de Francesc Antich en Baleares. Él explica su derrota asegurando que el Gobierno de PP cortó la financiación y las inversiones en las islas para boicotear al Govern de Progrés. No es un testimonio que usted pueda utilizar en un spot electoral. –Lo que yo le digo es que el Gobierno español no podrá gobernar de esta manera. No tendrá fuerza suficiente porque no tendrá mayoría absoluta. Esa es mi previsión y en este escenario CiU no tendrá más remedio que votar en defensa de los intereses de Catalunya que allí, en Madrid, no son muy distintos de los que pueda tener el PSC. Por eso le digo que el Estatut puede aprobarse en el 2005. –Necesitará un grupo parlamentario propio para el PSC... –No lo excluyo, lo tuvimos y lo perdimos tras el golpe de Estado del 23-F. Nosotros no renunciamos, pero en el nuevo escenario que yo imagino no será tan necesario. Lo importante será convencer al PSOE. –Pujol tal vez no quiere tener como heredero a Maragall, pero ¿Maragall quiere ser el heredero de Pujol? –En algunas cosas sí, no sólo heredero, sino admirador y alumno. –¿Cuáles? –La pasión por Catalunya y el modo de expresarse. ¿Se han fijado en el catalán que habla Pujol? Es uno de los pocos que lo habla de forma creativa. No son cosas menores. –El argumento de CiU es que si en Catalunya no gobierna un partido nacionalista, será una comunidad autónoma más. –Catalunya necesita infraestructuras, unos servicios públicos que funcionen, un conocimiento real de lo que les sucede a las familias de este país. –¿Catalunya quiere ser diferente? LA VANGUARDIA 21 “Siempre ha gobernado la lista más votada y quien rompa la norma lo pagará” hora resulta que el PSC asume PODER SOCIALISTA una parte del trasvase del Ebro. “No hay motivos para Han cambiado varias veces de opinión sobre este tema, ¿no le temer una concentración parece? de poder” –Nosotros siempre hemos dicho que lo que estaba acordado –el ministravase– está acordado. Lo del plan hidrológico fue una PACTO CON CIU barbaridad del PP, un partido que no tiene ideales como no sean los que vienen tan de “No quiero un pacto con lejos que más vale ni pensar en ellos. En esta CiU, es la gente de CiU cuestión lo que habría que desarrollar es la nueva cultura del agua. quien pide un cambio” –¿Esa nueva cultura consiste en ducharse sólo de vez en cuando? –No. Consiste en pagar por el agua que ERNEST MARAGALL gastas. “Es una figura política de –Borrell proyectó un plan hidrológico más duro y no dijeron nada. primera; el había acabado –¡Borrell que diga lo que quiera! Lo que yo su ciclo en Barcelona” digo es que nosotros, el PSC, creamos un recibo progresivo del agua que ha hecho que hoy Barcelona consuma casi lo mismo que hace treinta años. Y lo que decimos es que lo paguen también los otros. ¿Nosotros, que pagamos 270 pesetas el metro cúbico, hemos de enviar agua a alguien que la paga a 100 pesetas? –¿Opina que ha de gobernar la lista más votada o todos los pactos son legítimos? –Opine lo que opine, gobernará la lista más votada. Nunca ha ocurrido algo distinto porque quien rompa esta norma lo puede pagar muy caro. –Eso quiere decir que usted tendrá que pactar con ERC o con CiU. –Yo nunca he dicho que haya que pactar con CiU. –¿Es verdad que Zapatero le ha pedido que no pacte con ERC hasta las Maragall, en el curso de la entrevista generales? –No. –¿Los pactos con ERC no asustan al puede depender de un partido que se llama PSOE? precisamente Esquerra. –Mire, lo que yo quiero es no tener que –¿Cómo tenderá la mano al electorado de depender de nadie. CiU? –¿Cómo argumentaría el voto útil frente a –Mire, esto la gente ni lo entiende ni le gusERC e ICV? ta. Hay votantes de CiU que quieren el cam–Lo que está claro es que si no hay un voto bio. Me lo piden por la calle. Cuando explico importante para el PSC no habrá el cambio esto hay quien me dice: usted quiere un pacque queremos y, curiosamente, la clave de to con CiU. No, no, yo lo que quiero es que que deje de mandar la derecha en Catalunya me voten. A –Catalunya será diferente aunque manden los hunos. Catalunya es quien es. Eso es lo bueno de Pujol: haber representando personalmente esta pervivencia del país. Y en eso no iremos atrás porque de lo que se trata, además de pervivir, es avanzar y eso es lo que no hemos hecho. En los últimos años hemos perdido medio punto de la renta nacional. ¡Eso es una barbaridad! Es en eso en lo que hemos de reaccionar. –Ustedes son socialdemócratas, una corriente que no goza de muy buena salud en Europa. Los que gobiernan, como en Alemania, sufren y giran a la derecha, y los que no, como los franceses, andan bastante desorientados... –La verdad es que en estos últimos años ha nacido una cierta esperanza, la ilusión, del Foro de Porto Alegre, de Davos, el Tribunal Penal Internacional, de la cumbre de Kyoto, de la paz en los Balcanes, pero no hemos resuelto el gran problema, el conflicto entre Israel y Palestina. La socialdemocracia y Clinton fallaron en eso y hemos dado la voz al New American Century, la nueva doctrina americana que lo invade todo y que ha hecho que incluso gente como Pujol haya claudicado. Pero fíjense que, en realidad, la divisoria en los nuevos conflictos no es la izquierda o la derecha, es identitaria. –Entre que Europa se gaste el dinero en protección social y asuma el liderazgo de EE.UU., o que dedique los recursos a tener un ejército que le permita decidir, ¿usted qué prefiere? –En Noruega, un enfermo de Alzheimer reci- INFRAESTRUCTURAS “Creo más en el mapa que en el federalismo, creo más en un AVE a Bilbao” LA IZQUIERDA “La socialdemocracia falló y dimos la voz al New American Century” DIFÍCILES RELACIONES “Yo siempre he respetado a Pujol, pero él no ha respetado a los socialistas” CRECIMIENTO “En los últimos años hemos perdido medio punto de renta nacional” –Su amigo Xavier Rubert de Ventós vino a decir en un artículo que usted es la última oportunidad de que Catalunya no se vaya de España y además le advierte de que no confía como usted en que España sea capaz de aprovechar esta oportunidad. –Bueno, él es filósofo y yo soy político y por lo tanto más pragmático que él. Hombre, es evidente que nos encontramos en una esquina de la historia y bien podría ser que Catalunya fuera el punto de arranque de ese cambio en España. Yo, contra lo que dice Salvador Cardús, no quiero redimir España, lo que quiero es que Catalunya vaya bien y tenga un papel más importante en su entorno, en España y en Europa. –Dígame tres cargos que ya tiene pensados para el caso de que gane las elecciones. –¿Cargos? Ni pensarlo. No hay nada decidido. En eso sí tiene razón Pujol. No se puede vender la piel del oso antes de cazarlo. –En 1999 organizó la campaña con un equipo paralelo al partido y esta vez, en cambio, es el partido quien le organiza la campaña. –Hace cuatro años yo regresaba de Roma y no era el presidente del PSC. Ahora lo soy. –Pero ha incorporado a a su hermano Ernest. ¿Eso es para contrarrestar la fuerza del aparato del partido? –Mi hermano es una figura política de primera magnitud. Él había acabado su ciclo en el Ayuntamiento. Para mí, es un refuerzo importantísimo. –¿Cual será su función? –Los contenidos. El mensaje. –Si ustedes, los socialistas, acaban teniendo el gobierno de la Generalitat y del Ayuntamiento de Barcelona y también presiden la Diputación... no habrá DAVID AIROB nadie que haga el papel de contrapoder en Catalunya, una necesidad que usted siempre había defendido. –No hay que temer por eso. No va a ocurrir nada malo, porque los socialistas no somos gente que pongamos el partido por delante de la institución. –¿La burbuja inmobiliaria podría tener efectos políticos en Catalunya tan perniciosos como en Madrid? –No, porque aquí en los municipios hemos gobernado los socialistas.c be cuatro visitas diarias y nadie está dispuesto a cambiar eso por armamento, pero hay que encontrar el equilibrio. Habrá que aumentar los gastos de Defensa, pero tampoco será necesario gastar tanto como Estados Unidos. –Hay un debate sobre los valores europeos y sus raíces cristianas. ¿Qué valores debería tener Europa? –Pues los de siempre: compasión, igualdad, libertad. –¿Y laicismo? –Y laicismo. Pero todo esto no es más que un epifenómeno mientras Estados Unidos no tenga interés, y ahora no lo tiene pero lo tendrá. Estado Unidos es un país realista, en ocasiones más que nosotros. Hasta que no haya unos valores compartidos a ambos lados del Atlántico será muy difícil que el mundo vaya de otro modo. –La Constitución europea ha renunciado al federalismo y en esto están de acuerdo el PP y el PSOE. –Hombre, ¿es que, pregunto, Pujol votaría en contra de esta Constitución? No. No está de acuerdo, pero votaría a favor. –Pero estará usted de acuerdo en que el federalismo europeo ha salido perdiendo. –Yo soy moderadamente optimista. Se han cargado el término federalismo y han hecho desaparecer la palabra pueblos. Pero, al final, la realidad se impone a las palabras. Por mucho que Aznar y Blair lo hayan impedido, la unión de los pueblos, está más viva que nunca.c � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Habrá nuevo Estatut porque el PP no tendrá mayoría y CiU votará con el PSC Source A related resource from which the described resource is derived La Vanguardia Language A language of the resource Castellà Creator An entity primarily responsible for making the resource Barbeta, Jordi Aroca, Jaume V. Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Estatut Oposició Centralisme Convergència i Unió Partido Popular Catalunya Espanya plural Acció política Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-06-29 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1567/0000000796.pdf 5efa7ba92970dca99d1ed338f9ec8e08 PDF Text Text Pasqual Maragall. Pasqual Maragall. : «CiU s'ha dedicat sense escrúpols a assegurar-se el futur més com a partit que com a govern» " El Punt, 11/05/2003 - Si hem de fer cas del resultat de les enquestes, mai com ara els socialistes havien tingut la presidència de la Generalitat tan a l'abast. Per arribar aquí, però, han hagut de rebre sis derrotes electorals consecutives. Quines han estat les causes d'aquesta pertinaç incapacitat del PSC per esdevenir una vertadera alternativa al govern de CiU? - «Home, jo crec que el poble de Catalunya ha fet confiança al primer govern que va tenir. I per què li ha fet confiança? Perquè no n'havia tingut cap de durador des del segle XVIII. - Però a Espanya, per exemple, no ha pas passat això. - «Això, a Espanya, no ha passat tant, efectivament. Tot i que déu n'hi do: després dels anys de la transició, van venir els pràcticament 14 anys de govern socialista. Espanya s'ha atrevit abans a canviar de govern. A Catalunya s'unien dues coses: el mateix factor que hi havia a Espanya per ser conservadors del govern que hi hagués, que era la novetat de la democràcia, i a més a més la novetat de l'autonomia. Jo crec que això ha donat al govern català una gran capacitat de resistència.» - I no hi ha hagut, també, per part dels socialistes, una falta d'empenta a l'hora de construir una alternativa engrescadora? - «Era molt difícil en la mesura que la gent identificava pràcticament fins ara el govern amb el país. Per què? Perquè era el primer. I possiblement perquè no va fer grans bestieses. I tot i que hi ha hagut, dins del catalanisme, sectors molt crítics amb aquest govern, mai no han arribat a convèncer el país, amb profunditat, que el risc del canvi era inferior al de la continuïtat.» - I ara el convencerà, vostè, el país? O el canvi, si finalment es produeix, serà el fruit d'una situació d'esgotament a la qual el govern hauria arribat tot sol? - «Les dues coses, perquè a la vida tot ve alhora. Hi ha un esgotament d el govern. Aquest govern, en els darrers quatre anys, ha viscut els pitjors anys de la seva existència. Hem tingut un govern conservador d'unes posicions de poder, que ha intentat, en una primera fase, conviure en una situació parlamentària difícil. I en una segona etapa -des de gener del 2001- s'ha dedicat sense escrúpols a assegurar-se el futur, quasi diria que més com a força política que com a govern. Ha sigut un govern pel partit més que un partit pel govern. Això és evident. I també és cert que nosaltres hem madurat, per dir-ho d'alguna manera, i que la nostra oferta s'ha pogut explicar millor.» - En el document que recull l'aportació del Partit dels Socialistes i de Ciutadans pel Canvi al debat sobre la reforma de l'Estatut, en el qual participen totes les forces polítiques, llevat del PP, s'al·ludeix a «la voluntat d'aprofundir en el caràcter federal de l'Estat espanyol». Però Espanya no ho és pas, un estat federal. - «Home, hi ha opinions sobre això. Hi ha molts professors de dret polític que diuen que és un país federal amb un altre nom. I, de fet, hi ha diverses maneres de construir un estat format per pobles diversos, però tots s'assemblen.» - Però aquí, quan es parla d'estat federal, la gent pensa en Alemanya o els Estat Units, per posar dos exemples concrets. - «El d'Alemanya és el cas que nosaltres considerem vàlid per a Espanya. Tenint en compte que allà una peça fonamental del federalisme és el Senat. El Senat està format per representants dels governs. Està presidit pel president d'un dels estats federats -els lands-, cada any un de diferent. Aquest és el model al qual nosaltres voldríem anar, efectivament, perquè permet conjuminar la unitat i la diversitat. El model dels Estats Units té una lectura diferent. Allà federal és sinònim de Washington, és a dir, centralisme.» - A l'hora d'abordar el finançament autonòmic, el document dels socialistes proposa «equiparar Catalunya, quant a ingressos per habitant, a les comunitats forals». I per què no el règim foral? I per què en vint ans i no ara mateix? - «Perquè en aquests moments els ingressos forals són aproximadament un 60% més per habitant que els de Catalunya. I, per tant, l'equiparació, si no es fes en un horitzó temporal molt llarg implicaria, necessàriament, una disminució dels ingressos forals dels bascos i dels navarresos, i això no és una sortida raonable. No faria res més que complicar les coses. El que demanem és que comenci el procés d'igualació, que tingui un horitzó temporal tan llarg com calgui, i sense demèrit dels ingressos que ara tenen els ciutadans de les comunitats forals. Quant al mètode: no ens sembla que estigui dintre de la tradició dels catalans el règim d'excepció o el règim foral. Això, en el cas de Navarra i del País Basc, té una tradició històrica que no va trencar ni el msteix dictador, el general Franco, excepte per al que ell va anomenar «províncies traïdores». Aquest no és el cas de Catalunya. Catalunya és massa gran, és massa important, representa el 20% del producte nacional brut espanyol i pot arrossegar fàcilment fins al 30%, com perquè la seva solució pugui arribar per la via de l'excepcionalitat. Crec que ha d'arribar per la via de la generalització i per la via en tot cas del reconeixement de drets diferencials. I també per la via de la sensatesa quant al període temporal que això requereix. Per nosaltres, el que és fonamental és que es reconegui l'existència d'una desigualtat que és anticonstitucional. I que s'ha de començar a tancar ara.» - Els socialistes aborden la renovació de l'Estatut, i cito paraules seves, «no únicament com una reivindicació, sinó com una oferta de contribució lleial, constructiva, a la tasca de renovar l'articulació política d'Espanya». Tot i la seva moderació, no sembla pas que la iniciativa hagi de provocar cap entusiasme al PP. - «Nosaltres confiem que els pobles d'Espanya aniran per una via diferent de la que han anat fins ara. Creiem que podem defensar, en el marc de la Constitució i amb els retocs que calgui, el tipus de règim fiscal que Catalunya té dret a tenir. Però no confiem que el PP actual, si hagués de decidir, ho entengués, això.» - I el PSOE, hem de donar per fet que ho entendrà, això? - «El PSOE és un partit federal. Hi ha un fons ideològic comú que està a favor d'aquesta igualació i d'aquesta justícia fiscal.» - Diuen, de vostès, que són sucursalistes. I basen l'acusació subratllant, per exemple, que a Madrid no tenen grup parlamentari propi. - «El sucursalisme és una eina utilizada, amb eficàcia fins ara a Catalunya, per uns partits que no han demostrat que, a la pràctica, la seva via sigui menys sucursalista; no dic ideològicament, dic a la pràctica. Nosaltres, aquí a Catalunya, �no dependrem mai del vot del socialisme espanyol, que ha renunciat a ser present aquí amb grup parlamentari propi. En canvi, el nacionalisme conservador català sí que depèn aquí del naciona - Potser la propera legislatura? - «El vam tenir i el vam perdre. En unes circumstàncies que no deixen bé a ningú. I és una cosa a la qual no hem renunciat, però potser n'hi ha d'altres que ens interessen més, en aquests moments.» - La inexistència d'una llei electoral catalana, en contra del que preveu l'Estatut, ha estat motiu de polèmica els darrers mesos. Més enllà de la disputa sobre les formes de representació territorial, s'hauria d'optar, en la nova llei, per un sistema de llistes obertes? - «El primer que hem de resoldre és la combinació entre el principi de proporcionalitat i el de representació dels territoris. Això té una solució, que és la fórmula alemanya o l'holandesa, en la qual es vota una llista de tot el país, de Catalunya en aquest cas, i el nombre de diputats és proporcional al nombre de vots assolits per aquesta llista nacional. I d'altra banda hi ha unes llistes comarcals, o de districte, a través de les quals són representats els territoris a través del candidat més votat. De manera que e s garanteix la proporcionalitat estricta i, al mateix temps, la presència del territori. A partir d'aquí, que hi hagi més o menys diputats de pobles petits dependrà de l'opció de cada partit en la construcció de les seves llistes nacionals. I seran els electors qui jutjaran del comarcalisme o centralisme de cada partit i de les seves llistes.» - Però, insisteixo, els aparells dels partits continuaran tenint la paella pel mànec a l'hora de fer aquestes llistes? - «Aquesta és la segona qüestió que haurem de resoldre: com ens adaptem al moviment creixent en favor de la flexibilitat de les llistes i que no hi hagi tant domini per part d'unes quantes persones a l'hora de decidir quins seran els representants de la pàtria al Parlament. El PSC, amb Ciutadans pel Canvi, sense anar a les llistes obertes, ha avançat cap a una menor relació de subordinació de les llistes a l'aparell del partit. I crec que hem d'aprofundir-hi, en aquesta línia, sense presses.» - I no s'hauria d'aprofundir, també, a fer desaparèixer la disciplina de vot? - «A la Gran Bretanya, per exemple, Blair va arrossegar el parlament a favor de la guerra amb el vot de l'oposició i sense el vot d'una bona part dels propis diputats laboristes. Això existeix molt més en la tradició anglosaxona de la política. Ara, aquí, nosaltres hem tingut fins ara, i crec que hem de seguir tenint -encara que potser ho hem d'anar estovant- una preocupació molt forta per l'estabilitat de la jove democràcia i aquesta prudència no ens ha anat malament.» - La transparència és un concepte recurrent en el document que recull l'aportació socialista al debat sobre la reforma de l'Estatut. Però no sembla pas un exercici d'excessiva transparència la decisió de concloure a porta tancada la comissió parlamentària d'investigació sobre l'anomenat escàndol de les enquestes. - «Jo crec que sí. En aquest cas, s'ha aconseguit el que volíem. Nosaltres vam dir des del principi que si hi havia un responsable, se sabia qui era i com ho havia fet, i aquest responsable ho reconeixia i plegava, la comissió no hauria d'anar més enllà. Està absolutament clar que el responsable ocupava un altíssi m càrrec dins de l'aparell governamental i està absolutament clar com es va fer la manipulació. De manera que nosaltres no tenim res més per demanar. I crec que la població tampoc.» - Però tot això, excepte el nom del dimissionari, es devia explicar en aquella sessió a porta tancada, perquè, que jo sàpiga, no consta enlloc, amb precisió i de manera oficial, què va passar exactament. - «Als diaris van haver-hi unes explicacions detalladísimes de com es va fer la manipulació. I ningú no les ha negades. I hi ha hagut sessions plenàries del Parlament amb explicacions també detallades.» - Però un diari no és un document oficial. - «Hi ha hagut les sessions del Parlament. Però el que vull dir-li és que nosaltres no veiem per què s'ha de burxar més quan els fets estan clars i els responsables dels fets i el govern han pagat amb dimissions el preu que havien de pagar.» - Per acabar, parlem d'una altra qüestió, que també té molta relació amb la transparència. Fa uns mesos, el PSC es va negar a fer públic el nom del banc que li havia concedit un crèdit -no sé si impagat- i també les condicions de l'operació -el tipus d'interès, per exemple. - «On es va negar?» - A preguntes dels diaris. No seria més tranquil·litzador que tothom pogués arribar a saber la procedència i el destí de tots els diners de què disposen els partits polítics? - «Hi estic absolutament d'acord.» - I per què no predica amb l'exemple? - «L'exemple és un sistema més transparent de finançament en el qual no hi pugui haver situacions com la d'un candidat que fa propaganda abans de la campanya electoral amb els quartos d'una fundació. Jo crec que són aquestes les coses que hem de mirar. Segons el Tribunal de Comptes, nosaltres vam gastar més diners que CiU en la darrera campanya autonòmica: vostè s'ho creu?» - En qualsevol cas: el PSC treballa en alguna proposta per fer més transparent el finançament i la despesa dels partits polítics? - «La transparència és una bandera que seguirem mantenint fins al final.» - Hi ha, doncs , alguna data per presentar aquesta proposta? - «Una data no, si vol que sigui totalment sincer i transparent.» JORDI BUSQUETS � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource CiU s'ha dedicat sense escrúpols a assegurar-se el futur més com a partit que com a govern Source A related resource from which the described resource is derived El Punt Language A language of the resource Català Creator An entity primarily responsible for making the resource Busquets, Jordi Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Convergència i Unió Oposició Canvi Acció política Model social Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-05-11 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1566/0000000797.pdf 02af8fd119d4bf3f4736199236c63e0f PDF Text Text ENTREVISTA: Pasqual Maragall President del PSC ELECCIONS 2003 "Si guanyo, convocaré els pares de la Constitució i dirigents de partits perquè pensin què hi canviarien ara" "Les propostes de nou Estatut de Mas, de Carod-Rovira i la nostra són perfectament homologables i arribarem a una solució" D. González / I. Carbó BARCELONA "Descarto pactar amb CiU després d'una legislatura tan agònica com aquesta" AVUI ¿Aquestes municipals són unes primàries de les pròximes eleccions catalanes? P.M. Totes en són, de les següents, sobretot si són tan pròximes com aquestes. AVUI Fins ara, municipals i catalanes han marcat la dualitat electoral PSC-CiU... P.M. Potser sí que als catalans els agrada posar els ous a diferents cistells. Però la tendència ja es va trencar a les últimes eleccions catalanes. Ara ja som el partit més votat a les últimes quatre eleccions. Ho continuarem sent, i espero que ho siguem amb més diferència. AVUI Les relacions entre vostè i Jordi Pujol cada vegada s'han anat crispant més. P.M. Jo diria que Pujol s'ha anat crispant ell en la mesura que està al final del seu mandat i ha vist que aquests quatre anys han estat perduts i no ha funcionat. AVUI Quina explicació té l'episodi del calendari que vostè va donar al president i ell va llançar per terra? P.M. Va ser estrany. La seva reacció va ser molt mecànica, no ho esperava. Però això no va ser el més greu, perquè va ser una casualitat. El més greu va passar a la sessió de control següent, quan va veure com una acusació la pregunta que li vaig fer sobre la molt discutible designació, des del punt de vista de la legalitat, de conseller en cap. AVUI Una acusació dura... P.M. Jo li vaig preguntar si a tres anys vista ell no es penedia d'haver creat una organització del consell executiu que en el fons és percebuda, almenys per nosaltres i per part de l'opinió pública, com una fórmula no tant per governar com per assegurar el futur de la coalició en el govern. Entre altres coses, Pujol va acusar al Parlament el cap de l'oposició d'antipatriota. I, cosa que encara és més greu, va manifestar que el seu desig fervent és que jo no sigui mai president de la Generalitat. Un polític de talla no hauria d'haver-hi caigut. I això complica d'una manera innecessària la relació institucional de futur. Tarradellas no era partidari de Pujol, però no va anar mai al Parlament a dir-ho. AVUI El final de la comissió de les enquestes no ha deixat gaire ben parat al PSC. Se'ls retreu que només hagin buscat el cap de Madí. P.M. Madí era un element molt important, sent com era la mà dreta de Mas. No ens hem acontentat amb poc. Calia demostrar, i que el govern de la Generalitat ho reconegués, que ha creat un sistema de poder que no és de govern sinó de perpetuació del partit en el govern. Però, a més, aquesta és la primera vegada que una comissió d'investigació porta a un resultat efectiu: la dimissió del responsable de la manipulació d'enquestes. AVUI Però Madí no admet aquesta responsabilitat. Va dir que se sentia objecte d'una campanya mediàtica i d'assetjament polític. P.M. Que digui el que vulgui. Crec que el noranta per cent de la població de �Catalunya ha entès, fins i tot els militants de CiU, que aquest senyor ha fet un error i ha plegat. El cas ja estava explicat per la premsa i diversos informes. Quan van cessar [el director general d'Estudis] Josep Camps nosaltres vam dir que feien trampa, perquè ja se sabia i s'havia explicat que el responsable era un altre. Què més se'ns pot demanar? AVUI Però la comissió s'ha tancat sense investigar. La resta de grups ho han rebutjat. P.M. Jo no entraré en els motius dels altres grups. La nostra posició va ser que havia de sortir el responsable. AVUI ¿En els consells comarcals què pesa més, el valor simbòlic de trencar el model de CiU o el canvi del sistema d'elecció? P.M. L'objectiu no era un guany de quotes de poder, que és del que se'ns acusa. L'objectiu aquí també és el desmuntatge per peces del que s'ha fet malament: la falta d'una llei electoral, les LOT del 1987, el sistema electoral de les comarques, que ha permès el caciquisme... Amb la reforma d'ara tots els alcaldes seran als consells comarcals a través del consell d'alcaldes, que s'ha de crear a tots els consells comarcals. I com que es dóna més pes al vot popular, s'impossibilita el caciquisme que es dóna en comarques on no hi ha poder efectiu. És una victòria democràtica molt important. AVUI El PSC ha criticat sempre el pacte CiU-PP, però ha buscat el suport dels populars per canviar el sistema dels consells comarcals i en l'afer de la comissió de les enquestes. P.M. Nosaltres no governem. Som oposició i fem el que toca. Per tant, benvingudes totes les ajudes a fer la tasca de control al govern. Portem � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Descarto pactar amb CiU després d'una legislatura tan agònica com aquesta Source A related resource from which the described resource is derived Avui Language A language of the resource Català Creator An entity primarily responsible for making the resource González, David Carbó, Ismael Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Oposició Eleccions Canvi Convergència i Unió Acció política Model social Catalunya. Generalitat Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-05-04 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1565/0000000798.pdf 3251a84c7c3eb4476681401baf24a28f PDF Text Text ��� Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Zapatero y yo somos federalistas partidarios de la pluralidad Source A related resource from which the described resource is derived Tiempo Language A language of the resource Castellà Creator An entity primarily responsible for making the resource Peñate, Faci Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Federalisme Espanya plural Rodríguez Zapatero, José Luis, 1960- Canvi Catalunya Acció política Territoris Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-04-07 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1564/0000000799.pdf 8b9b6e815a39192cec28e8e7f7ccf3b4 PDF Text Text E N T R E V I S T A a PASQUAL MARAGALL JO NO ESTARÉ MAI TAN LLIGAT AL NACIONALISME ESPANYOL COM HO ESTAN AVUI ELS NACIONALISTES CATALANS Pujol sol dir que el PSC és el màxim responsable de les renúncies de Catalunya en la Transició. Com valora aquell període? La Transició va ser impulsada pel PSC i pel PSUC bàsicament, que van ser els dos partits més votats el 1977. Eren els partits més arrelats en els moviments polítics del final del franquisme: l’Assemblea de Catalunya, CCOO, els moviments dels barris, etc. En aquells moviments el nacionalisme hi era molt poc. Ara alguns sectors parlen de la necessitat d’una segona Transició i jo penso que, efectivament, cal fer una actualització de la Constitució i l’Estatut. L’elaboració de l’Estatut es va fer en un clima de consens entre les diferents formacions catalanes democràtiques. Quan es va trencar aquell consens? El trencament de la unitat catalanista es produeix el 1982, i queda simbolitzat en el moment en què CDC va trencar la capçalera de l’11 de setembre. Aquell dia, abans de la manifestació, el Guti, en Raventós i en Roca es van reunir en un bar de la Via Laietana, i Roca va dir que Pujol havia decidit que no hi hagués capçalera unitària, i mai més no n’hi ha hagut. És el moment en què Pujol estableix la teoria segons la qual hi havia hagut una traïció del PSC. Potser CiU va voler monopolitzar el catalanisme, però, com a reacció, el PSC se’n va anar desmarcant. En els seus orígens, el PSC tenia uns dirigents i uns intel·lectuals clarament adscrits a la tradició catalanista, com Raventós, Obiols, Alexandre Cirici o Oriol Martorell. Avui costa més trobar-hi persones d’aquest perfil. 41 El PSC d’avui continua essent un partit catalanista. Hi ha gent que parla amb to crític dels “Montilles”, però el cert és que Montilla ha declarat que ni Mas ni Duran no li poden donar lliçons de catalanisme i �E N T R E V I S T A nó positiu, amb sentit de futur, perquè la política, en el món, és un mercat de futurs en el qual ens hem de situar bé. En quins aspectes no n’hi ha prou amb el que tenim? Si ara escrivíssim la Constitució i l’Estatut, els faríem diferents. Jo sóc partidari d’afegir a l’Estatut un codi interpretatiu, que li doni una visió més en la línia de la devolution escocesa, més federal. Cal posar l’èmfasi en la proximitat: l’autonomia dels pobles, de la societat i dels poders propers ha de ser la norma, i les matèries reservades a l’estat han de ser l’excepció. Per això el que caldria és posar-se d’acord sobre quines han de ser aquestes excepcions, que són necessàries perquè la proximitat no és bona sempre. En moneda, control de fronteres i defensa, no ho és. Cal tocar també la Constitució? ningú no l’ha desmentit. És possible que algun comportament del PSC està fent ara en una situació que ho és menys. Han de ser els historiadors els qui interpretin si el El trencament de la unitat catalanista es pro- PSC va donar lloc o no al trencament de la unitat catadueix el 1982, i queda simbolitzat en el mo- lanista per part de CiU. Noment en què CDC va trencar la capçalera de saltres creiem que no. l’11 de setembre. propiciés que CiU hagi actuat com ha actuat, però jo crec que la responsabilitat va ser i és de CiU. El 1982 CiU va plantar la bandera del “nosaltres sols”, que ha durat més de vint anys. Avui, en la crisi basca que vivim, Pujol és exquisidament delicat amb els equilibris de l’Estat, però als anys 1981-82, al moment de la LOHPA, etc., també hi havia una situació crítica. El 1982 Pujol ens va estigmatitzar per ser curosos en una situació delicada, que és el que ell Fa cent anys el catalanisme es va proposar regenerar Espanya i obtenir l’autonomia de Catalunya, objectius que avui es poden considerar assolits. No està esgotat aquest tipus de catalanisme? El somni catalanista de fa cent anys en certa manera s’ha complert, perquè per primera vegada des que es va formular aquell projecte hem tingut vint anys d’autonomia. Però no n’hi ha prou amb el que hem aconseguit, i amb això no faig un plantejament només reivindicatiu si- 42 La Constitució és una gran disposició transitòria concebuda per passar de la dictadura a la democràcia i a l’autonomia, i té l’ambigüitat que, com deia Napoleó, una constitució ha de tenir per durar. A la Constitució no hi surt la paraula Europa ni la paraula Catalunya, perquè encara no s’havia entrat a la UE i les comunitats autònomes encara no s’havien constituït. Per tant, caldria introduir a la Constitució la filosofia dels tractats de la UE i la regulació bàsica ja consolidada de les comunitats autònomes. Persones pròximes a vostè, com Oriol Bohigas o Rubert de Ventós, consideren que Catalunya ha de reivindicar un estat. Ara que entraran a la UE Lituània, Eslovènia, Xipre o Malta, no és lògic pretendre que Catalunya tingui un estatus com el d’aquests països? Els estats que entren ara a la UE són els que van desaparèixer el 1871 �E o 1914 o 1945. Els qui vam perdre la cadira dos segles abans ho tenim més complicat; haurem d’esperar una mica més per obtenir a Europa l’estatut que volem. Europa farà, ella mateixa, una evolució. Quan es va negociar el Tractat de Maastricht, els länder alemanys van dir a Köhl que no era lògic que Luxemburg tingués veu i vot a la UE i ells no, i això va donar lloc a la creació del Comitè de Regions, que almenys permet a les regions europees d’expressar la seva opinió. Ara entraran uns quants “luxemburgs” i, per tant, la situació encara és més calenta. Però cal donar un marge de respiració als estats, que estan cedint sobirania per dalt i reben molta pressió per baix. Si no deixem respirar els estats, entrarem en un procés molt difícil de controlar. Però la batalla dels populars, singularment dels espanyols, per evitar una Constitució federal és una batalla perduda. N T R E V I S T A Catalunya té prou instruments polítics per afrontar la globalització? corrent de la història, que tendeix a simplificar les estructures. La globalització encara fa les coLa necessitat de tenir una certa dimenses més difícils als països com Catasió per a no ser engolit per les cultures lunya, perquè la globalització fa amb globals és el que el du a plantejar una els països el mateix que amb les emaliança dels territoris de l’antiga Coropreses: els concentra. La globalitzana d’Aragó? ció ha acabat amb moltes empreses industrials, per falta de dimensió, i Respon a dos factors. Per un ha provocat la seva integració en cantó, les eleccions de 1996 van deempreses més grans. Amb els estats mostrar que hi ha un triangle constipassa igual: dins de cada estat hi Els estats que entren ara a la UE són els que ha un procés de concentració. Madrid és una ciutat global van desaparèixer el 1871 o 1914 o 1945. Els perquè té l’estat, té un pes qui vam perdre la cadira dos segles abans ho demogràfic, està ubicada al tenim més complicat. centre de la península, etc.; s’ha beneficiat de la concentració. Això fa els problemes més tuït per Aragó, Balears, Catalunya, el greus perquè nosaltres no només no País Basc, Astúries, etc., on es fa una tenim veu pròpia a Europa sinó que, interpretació d’Espanya diferent. A a més, a Espanya ja no tenim el pes València aquesta opció encara no és que teníem. En certa manera, quan majoritària, però ho serà. Per un aldemanem singularitat anem a contra tre cantó, efectivament, és una res- 43 �E posta de Catalunya a la globalització. Si no tens 10-15 milions d’habitants, no pots tenir un aeroport potent i, sense aeroport, ja et poden donar veu a Europa que no arribaràs a ser allò que voldries. En aquest procés de concentració, per a fer un país i una metròpoli potents cal definir un espai més gran del que som estrictament. Si no sustentem el nostre projecte en l’intent de reunir unes condicions econòmiques, demogràfiques i tecnològiques d’una dimensió determinada, no tindrem mai allò que considerem que ens correspon políticament, perquè no hi haurà la base necessària per a sustentar-ho. Aquesta estratègia no és tan efectista com una “Declaració de Barcelo- N T R E V I S T A na”; és una opció de llarg termini. I és més efectiva. Vostè últimament ha denunciat els excessos del nacionalisme espanyol. Ara manen tres nacionalismes i, encara que no ho sembli, s’aguanten mútuament perquè tots els nacionalismes es fonamenten en l’existència d’un adversari. La situació dramàtica del País Basc ha creat un espai polític per al nacionalisme espanyol. I, històricament, ha estat el nacionalisme espanyol el que ha creat el drama basc, quan el 1938 Franco va dictar un decret que va suprimir els furs de les “províncies traïdores”. Aquí hi ha l’origen del conflicte, que es confirma quan el 1948 Aguirre, des de l’exili, va enviar una En aquest procés de concentració, per a fer un carta a gent diversa del país país i una metròpoli potents cal definir un es- dient que, si allò continuava així, es perdria la identitat del pai més gran del que som estrictament. País Basc, i fent una crida a la 44 joventut basca a reaccionar, “si cal, violentament”, diu textualment la carta, que jo vaig llegir fa uns anys a l’arxiu Tarradellas. Per tant, està tot escrit: la provocació de Franco i la resposta del nacionalisme basc. El context de la carta d’Aguirre era la desesperança que va causar el fet que Franco no caigués en acabar la Guerra Mundial. Sí. Sembla com si el món ho hagués oblidat. Recordo que fa anys em vaig entrevistar amb George Bush senior, quan ell era vicepresident, en un moment en què hi havia un conflicte entre Espanya i els Estats Units sobre la renovació de l’acord sobre les bases americanes i ells no entenien els recels espanyols. Com a alcalde, li vaig explicar que els ciutadans de Barcelona pensàvem que els americans no van arribar a Espanya igual que van arribar a Itàlia, perquè a Ità- �E lia van fer fora els feixistes i, en canvi, a Espanya va ser al revés, van venir de la mà de Franco. Com veu la situació actual d’Euskadi? Si no incideix algun factor extern, no hi ha sortida. Buscant on es pot trobar un desllorigador, crec que la generació que va fer la Constitució hi hauria de dir la seva. Per sobre d’Aznar només hi ha el rei, i és difícil que la corona intervingui. Els únics que poden tenir una certa autoritat moral sobre el Govern són la generació constituent: Pujol, Roca, Fraga, Carrillo, Suárez, González, etc. A mi m’ha semblat bé l’actitud de prudència de Pujol davant el conflicte basc, però en el moment en què aquest conflicte s’està convertint en la gran excusa per impedir que Catalunya pugui tenir el que li correspon, crec que Catalunya s’ha d’implicar més. Encara que la Constitució no sigui dels qui la van fer, sinó que és de la ciutadania, no es pot negar que una opinió sospesada de la classe política d’aquell moment tindria un impacte. N T R E V I S T A el 30 % local. Tercer, la inversió estatal per habitant a les àrees metropolitanes de més d’un milió d’habitants (ara mateix, Barcelona, Madrid i València, i, progressivament, Sevilla, Màlaga, Saragossa i Bilbao) ha de ser la mateixa arreu. I quart, aplicar el principi de pagar per renda i rebre per població. CiU sosté que el nou sistema de finançament ha estat un pas endavant. L’Homs diu que el nou sistema és millor perquè els impostos dels catalans es quedaran a Catalunya, però ben mirat potser era millor el sistema anterior, perquè abans l’Estat ens enviava uns diners que es calculaven segons el cost efectiu dels serveis, i cada cinc anys es revisava aquest cost. Ara el que l’Estat dóna Centrant-nos ara en la política catalana, vostè proposa potenciar l’ensenyament públic, doblar el pressupost de cultura, promoure habitatge públic, etc. D’on sortiran els diners? D’un sistema de finançament millor, perquè amb l’actual no anem enlloc, i d’una major inversió de l’Estat. Nosaltres proposem un sistema de finançament amb els objectius següents: primer, els rendiments per habitant dels règims foral i comú s’han d’igualar; és insostenible que el finançament per habitant del País Basc superi en més del 50 % el de Catalunya. Aquesta igualació proposem que es produeixi en un termini de vint anys. Segon, el repartiment de la despesa pública entre els diferents nivells administratius ha de ser el 40 % estatal, el 30 % autonòmica i 45 són uns impostos, i no es garanteix que es cobreixi el cost dels serveis. El resultat és molt dolent perquè els impostos que ens han donat són els indirectes, que abans pujaven més que la renda, però ara pugen menys. Per tant, si bé és cert que des d’un punt de vista acadèmic i també des del punt de vista de l’autonomia el nou sistema és millor, el fet és que s’han equivocat a l’hora de definir quins i quants impostos s’havien de traspassar: el resultat pràctic és un desastre. Amb la majoria absoluta del PP a Madrid era difícil obtenir un acord millor. Tot això ve del pacte de 1999 entre CiU i PP per a la investidura de Pujol. Per imperatiu d’aquest pacte, CiU, per una banda, ha acceptat un �E N T R E V I S T A Els rendiments per habitant dels règims foral i comú s’han d’igualar; és insostenible que el finançament per habitant del País Basc superi en més del 50 % el de Catalunya. finançament insuficient i, per l’altra, va acceptar l’exigència del PP de no plantejar la reforma de l’Estatut en aquesta legislatura. (Però el que més em va sobtar en el debat de política general de l’octubre passat va ser el suport implícit d’ERC al pacte CiUPP, ja que ERC va votar a favor de no tractar la reforma de l’Estatut fins la propera legislatura). Quan va ser alcalde va tenir problemes amb el seu partit, fins i tot es va dir que aquests problemes van causar la seva renúncia a l’alcaldia. Si vostè arriba a la presidència de la Generalitat, es podrien reproduir aquelles tensions? Em vaig retirar en el moment en què, des de molt abans, havia decidit fer-ho, no pels problemes que hi pogués haver al partit, encara que és cert que l’anunci de la meva retirada va coincidir en un moment en què el partit de Barcelona havia pres la decisió d’ampliar l’Executiva a 30 membres, decisió a la qual jo vaig ser contrari. Pel que fa a la situació actual, d’entrada hi ha un canvi important, que és que ara sóc el president del partit. La relació entre el partit i jo i entre Ciutadans pel Canvi i el partit és més madura. CpC ha firmat un conveni amb el PSC, sense supeditar-s’hi, que ha aclarit aquestes relacions. Tenim la convicció que la fórmula clàssica dels partits polítics necessita una renovació. Ara tots els partits intenten crear un moviment extern afí, per tal de mobilitzar voluntats de persones que volen col·laborar sense fer-se militants. Es diu que vostè té un caràcter especial, amb cops de geni imprevistos, etc. Creu que aquesta imatge el pot perjudicar en les eleccions? Em perjudicaria si no hagués governat Barcelona durant quinze anys. Aquest és l’últim recurs de CiU; davant un adversari que no poden batre opten per la desqualificació personal. Però aquests recursos no serveixen quan, com és el meu cas, s’apliquen a una persona coneguda de tothom. Ara bé, és cert que en determinats moments hi ha hagut campanyes en la línia que indiqueu i fins i tot més perverses, però tot i aquestes campanyes jo vaig guanyar Trias, Cullell dues vegades, i Roca. Quines aliances es planteja el PSC per governar la Generalitat? Nosaltres mirarem de guanyar amb una diferència important. Si el PSC pogués governar sol tindria més poder del que mai ha tingut Pujol, ja que podria dominar la Generalitat i l’Ajuntament i la Diputació de Barcelona. Aquesta possible acumulació preocupa alguns sectors. Barcelona, i el PP manifesta que és inacceptable que el PSC governi Catalunya amb un partit independentista. Jo crec que tots els partits, quan governen, es tornen partits de govern. Una altra possibilitat és la coalició PSC-CiU. Un escenari amb Maragall president de la Generalitat i CiU decisiva a Madrid podria afavorir aquesta fórmula? Si CiU perd el Govern de la Generalitat, es reduirà la seva capacitat de condicionar el Govern estatal, perquè si CiU perd les eleccions catalanes difícilment podrà votar a favor del PP a Madrid. Si de cas s’abstindrà, com sempre. Quan es facin les eleccions generals, les eleccions catalanes encara seran massa recents com perquè CiU canviï la seva estratègia i confessi d’una vegada que l’esquerra espanyola i la dreta espanyola no són el mateix. Perquè si accepten això se’ls enfonsa la seva construcció ideològica, que, des de 1982, s’ha basat en el discurs que tots els partits espanyols són iguals pel que fa a la qüestió nacional. Però la història demostra tot el contrari i CiU, finalment, ho haurà d’acceptar. Estic convençut que finalment es produirà un pacte entre els nacionalismes i l’esquerra espanyola, i s’imposarà una nova “Declaració de Bar- Jo sempre he dit que la meva presidència serà clarament “presidencial” i que tindré un conseller primer. I aquesta estructura la farem seriosament, amb una llei, no com s’ha fet ara. El president ha de ser-ho de tothom, no en el sentit Tarradellas de govern d’unitat, siFinalment es produirà un pacte entre els nanó en el sentit de representacionalismes i l’esquerra espanyola, i s’imposarà ció institucional, d’una presidència moderadora que reuna nova “Declaració de Barcelona” en què presenti l’interès general. participaran el nacionalisme i el federalisme. Tornant a les aliances, la fórmula natural seria la coalició PSC-ERCIC. Aquesta coalició podria hipotecar alguns elements de programa del PSC? Hi ha qui diu que la col·laboració amb ERC a la Generalitat seria més complicada del que ha resultat, per exemple, a l’Ajuntament de 46 celona” en què participaran el nacionalisme i el federalisme. I això potser també fa que CiU no ho admeti obertament, ja que, per a poder fer un bon pacte, els convé no donar-lo per descomptat. Però tot això només és una especulació. �E N T R E V I S T A En els sectors més catalanistes hi ha una certa recança davant la possibilitat que la Generalitat sigui governada per un partit lligat a una formació estatal. Què els diria? El primer que els puc dir és que jo no estaré mai tan lligat al nacionalisme espanyol com ho estan avui els nacionalistes catalans. Primer, perquè de nacionalistes espanyols n’hi ha de vàries classes i, segon, perquè actualment el PP determina des de Madrid el que es vota al Parlament de Catalunya, i els nostres estatuts deixen molt clar que el PSOE mai no determinarà el que el PSC voti a Catalunya. Un tema que planarà damunt les properes eleccions és la immigració. Què en pensa? És una vergonya que la gent que va immigrar els anys 60 i que ha superat la situació de pobresa que tenia aleshores hagi de veure com els seus barris, les seves escoles, etc. tornen a ser miserables. Hi ha qui diu que ells, que van ser immigrants, haurien d’entendre millor els qui vénen ara, però és lògic, justament, que no vulguin sentir-se immigrants per segona vegada. A Pedralbes no hi ha conflicte perquè no hi viu cap immigrant. Exacte. El que no es pot fer és titllar de racistes els qui viuen en els barris on es concentra tota la immigració. Cal invertir en els barris més desafavorits, perquè un barri depauperat produeix un efecte de crida a què s’hi concentri la immigració. I cal dir que la dreta no està aportant solucions a aquesta situació. Ara mateix els socialdemòcrates governen pocs països a Europa. Es pot esperar un canvi de tendència? La DS italiana ha publicat una carta a Le Monde i a La Repubblica, firmada per d’Alema i Amato, és a dir per l’exPC i l’exPS, on diuen que cal crear una formació reformista a nivell italià i europeu. Ho argumenten dient que Köhl, quan es va quedar sol com a governant de dretes a Europa, va dir que per tal que la dreta tornés a ser hegemònica calia deixar-se de manies i integrar dins la Internacional Demòcrata-Cristiana els Tories britànics, però també Berlusconi, Haider, etc., és a dir el populisme nacionalista. D’Alema i Amato diuen que ara l’esquerra ha de fer el mateix però al revés, és a dir, ha d’integrar dins el reformisme els que van sortir perjudicats per aquella gran coalició de dretes. Els liberals? No, els demòcrata-cristians. Ells sostenen que aquest moviment de Köhl va deixar fora de joc els demòcrata-cristians i, per tant, els interpel·len a unir-se als socialdemòcrates per a fer una gran formació de centre-esquerra. 47 Fa prop de 25 anys de l’aprovació de l’Estatut. Com somia la Catalunya del 2025? Hi ha qui pensa en la independència, i a mi em sembla bé que ho pensin. Us contestaria amb una altra pregunta: ara fa 25 anys, on pensàveu que podíem arribar en aquest període? Contestant aquesta pregunta es contesta l’altra. Jo crec que hi ha hagut un ritme positiu; que, després de 1714, a la història de Catalunya mai no hi havia hagut 25 anys com aquests, amb democràcia, tranquil·litat, progrés econòmic, autonomia, etc., però també penso que ara és el moment de fer un pas endavant. No sé on haurem arribat el 2025, però si recuperem el ritme inicial i donem una empenta a l’evolució estatutària i constituent, l’any 2025 estarem molt bé, fins i tot en l’àmbit europeu. Raimon Carrasco i Miquel Sellarès � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Jo no estaré mai tan lligat al nacionalisme espanyol com ho estan avui els nacionalistes catalans Source A related resource from which the described resource is derived Debat nacionalista Language A language of the resource Català Creator An entity primarily responsible for making the resource Carrasco, Raimon Sellarès, Miquel Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Federalisme Espanya plural Nacionalisme Acció política Oposició Territoris Catalunya Constitució Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-03-28 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1563/20030223_entrevista.pdf 80bbeb2d3575949603ac8b1025fe63ba PDF Text Text «Confío en Zapatero para iniciar en Euskadi un proceso de paz» Entrevista a Pasqual Maragall, publicada en Diario Vasco Es consciente de que sus declaraciones sobre lo vasco serán miradas con lupa. Pero Pasqual Maragall se sincera mientras desayuna un café con leche y un croissant en el Museo Guggenheim de Bilbao y expone con pasión pedagógica su doctrina federalista. Acaba de hablar por teléfono con Maite Pagazaurtundua, hermana del último asesinado por ETA. Confiesa con tristeza que siente una necesidad vital: conocer el final de la tragedia vasca. -¿Qué opina del cierre de Egunkaria? -No conozco los entresijos y prefiero reservarme la opinión. Pero esto está complicado. -Le veo pesimista. -Estoy muy preocupado, ahora mismo he llamado a Maite Pagazaurtundua. No sólo por compañerismo y amistad, también por principios. A mí me escuece y me duele la falta de compasión del nacionalismo, no en el sentido religioso, sino en el de la sensibilidad humana, de ponerse en la piel del otro. Es incomprensible para mí que haya un alcalde que no se pronuncie después de que se cometa un asesinato en su pueblo. Yo hubiera sido el primero en votar la moción de censura contra el alcalde de Andoain. Dejarle en el cargo denota una falta de sensibilidad. Y el PNV, que no la tiene, no pone este tema como prioridad. Hay unos mínimos desde los que se puede pensar y discrepar. Esos mínimos tienen que darse y aquí no se dan. -Usted ha llegado a afirmar que el asesinato de Fernando Buesa, del que ayer se cumplieron ya tres años, «cambió el rumbo de la historia»... -Yo creo que sí, en todo, en el desencuentro, en la situación política, fue el momento de la ruptura de la tregua. Hubo una oportunidad magnífica del PNV para crear ese tejido de la compasión, para padecer con los que sufren. Yo se lo dije al lehendakari y a Atutxa. Lo podrían haber hecho votando la moción contra la kale borroka que días antes había presentado el propio Buesa en el Parlamento. Esa frialdad, ese corazón de hielo, no es que sea políticamente incorrecto, es que humanamente no se entiende. Eso envenena todo. -¿Y qué le dicen sus compañeros vascos? -Pues que viven una situación insostenible, de sadismo político y social. Lo malo es que a eso se ha llegado a partir de una situación en la que al final del franquismo se vio el inicio de este drama como una especie de salvación, con un movimiento antifranquista, que hoy representa al 90% de la gente, que vio aquellos primeros atentados, es verdad que sin alegría, pero con una cierta conciencia de que aquello contribuiría al final de la dictadura. Y hoy vemos una situación terrible que hay que denunciar sin matices. -Se le ocurre algo ante una situación tan atascada... -Los irlandeses la tenían todavía más atascada. Y de ellos es la frase: «La paz es fruto del acuerdo, no de la victoria». Allí se ha cogido el toro por los cuernos en 1993 al asumir que los irlandeses del norte serán lo que quieran ser. En el momento en el que el gobierno británico dijo eso, estaba declarando la confianza en sí mismo, su autoridad moral y la dirección del proceso. Es lo que ha ocurrido y aquí no existe. Le digo una cosa. Sólo la palabra llevará la paz a Euskadi. Para eso hay que reconstruir primero una estrategia democrática frente al terror que desactive los frentismos nacionalistas que echan leña al fuego. Así se irá creando el clima del día después. -Salvando las distancias, ¿qué puede extraerse del modelo irlandés? -Hombre, yo no puedo venir aquí a dar consejos. Por supuesto que es un modelo distinto, pero no más sencillo. Sabemos que la historia está llena de ejemplos de conflictos incurables que se curaron, y éste se curará. Lo que pasa es que yo quiero verlo y usted también. Esa es la diferencia. -¿De verdad le ve a Zapatero ejerciendo el papel de Blair en Irlanda del Norte? -Confío mucho en que será así para iniciar en Euskadi un proceso de paz. De Blair o de Major. Mejor de Blair, claro. -¿La estrategia del Gobierno del PP está dando resultados? -Sólo constato que hasta ahora no ha dado resultados. Hombre, hay menos terrorismo ahora que hace 15 años, es verdad. ¿Pero cuál es el factor desgaste y cuál el factor acierto? No lo sabemos. �-¿Y el pacto antiterrorista? -Es necesario totalmente, demuestra lealtad de Estado. La democracia se basa en la afirmación de la pluralidad pero para que sea posible, debe existir una lealtad. -Usted denuncia la pugna entre tres nacionalismos en liza: el vasco, el español y el catalán. ¿Ve salida a este pulso? -De momento es una constatación de un hecho y es que gobiernan en España tres nacionalismos. El Triángulo de las Bermudas de la política española es nacionalismo vasco, nacionalismo español y nacionalismo catalán. Este triángulo perverso nos bloquea. Por eso es más necesario que nunca la España plural y federalista. - ¿En qué consiste su propuesta? -La España plural es muy vieja, lo que sería nuevo es el reconocimiento de esta realidad, que ya está implícito en la Constitución pero al que hay que darle más oxígeno. -¿Con una reforma constitucional? -Sí, sobre todo por respeto a la propia Constitución, a las realidad que han sobrevenido, a los 17 estatutos y a la entrada en Europa. Algunos aspectos han envejecido de la Constitución. Es bueno peinar canas, pero tiene que arreglarse para salir y estar al día. -¿Esa puesta al día supondría un reconocimiento específico de las nacionalidades históricas con un tratamiento diferenciado? -Sí, sin duda, en eso debemos ser claros y dejarnos de circunloquios y discusiones bizantinas y terminológicas. El gesto político lo debe hacer el Estado español con las tres nacionalidades históricas por excelencia, las que tuvieron estatuto y tienen lengua propia. Esas tres deben de tener un reconocimiento explícito y el Estado tiene que ser el gran defensor de esa pluralidad, de esa pluralidad que supone el euskera, el catalán y el gallego. Y los estatutos, a su vez, reconocer que el castellano es un capital formidable de los tres pueblos. -¿Estas posiciones suponen un acercamiento a las tesis nacionalistas sobre la autodeterminación? -Es que la Constitución no es un problema de tesis, es una proclamación de derechos y deberes. La Constitución ha sido formidable porque nos ha permitido, por primera vez en siglos, 25 años de paz y autonomía en democracia y, sin embargo, es evidente que está cansada en una serie de aspectos y está incompleta en otros. -Pero el PP se opone a esta reforma del Estado y sostiene que las tesis del federalismo rompen el actual modelo constitucional. -No, lo contrario, lo que hacen es consolidarlo. Si usted pregunta a noventa profesores de derecho político, noventa le dirán que estamos en un Estado federal de facto. Tampoco me preocupa el nombre ni el debate nominalista. -¿Ve factible una nueva transversalidad entre el socialismo y el PNV? -La transversalidad no es un nombre simpático. Nos acercamos a una época en la que va a haber muchos cambios, cuatro elecciones seguidas, luego las autonómicas vascas. Viene un cambio generacional, de planteamientos, habrá que unir la experiencia de esta historia tan fructífera con las nuevas realidades emergentes, las posibilidades, el futuro. El tiempo y la vida lo curan todo. -¿Está planteando una cierta refundación de España? -El término refundación asusta un poco, como el del federalismo ´asimétrico´, que no lo utilizo. Pero vayamos a desnudar los argumentos. Es una puesta al día. -¿Puesta al día cercana a un nuevo consenso constituyente? -Sí, a una relectura de ese consenso sin ninguna aprensión, retocando lo que haya que retocar. -El nacionalismo vasco no se implicó en el proyecto constitucional entonces. Ahora tampoco. ¿Entonces para qué sirve este cambio? -No fue culpa suya. El nacionalismo catalán estuvo por generosidad del PSC, que ganó las elecciones en Cataluña pero se dejó representar por un comunista catalán y por un convergente. Aquí ha faltado este tipo de madurez. Tiene que volver. Es evidente que habría que implicar en una operación histórica de calado al nacionalismo vasco. �-Pero es que ya su deriva es abiertamente soberanista... -Si Cataluña se lanza a una propuesta española abierta, este camino puede ser más transitable. Disipar complejos -¿El PSE debiera presentar una alternativa al plan Ibarretxe? - Mis compañeros vascos han elaborado un folleto que dice «más Estatuto, España federal». Esa es mi opinión. Mire, nosotros los catalanes no podemos cambiar lo que pasa aquí, podemos ofrecer una propuesta desde Cataluña para una España plural desde la confianza que en este país nos tenemos que entender todos. Podemos contribuir a que en España desaparezcan algunos complejos, rigideces y temores que dificultan las soluciones. Hay que relajar la situación. Cataluña puede hacerlo si el centro llega a la conclusión de que no está en juego la supervivencia de España sino el modo de mejorarla. Queremos una España plural, relajada, desinhibida, que se vea lo que es, no lo que no es; saber ser plurales y estar juntos frente a una concepción rancia de la España una. -¿Qué piensa de la estrategia de la iniciativa ¡Basta ya!? -¡Basta ya! es una reacción visceral y sentida, con una capacidad de convocatoria mayor que la de los partidos constitucionalistas. Sus miembros tienen mucho mérito. En estas gentes, que son demócratas, la mayoría procedentes de la izquierda y del antifranquismo, puede haber a veces un modelo inconsciente de la lucha antifranquista. Algo tiene que ver, pero aquel modelo antifranquista no es aplicable. Admiro su coraje pero dudo que tengan la solución. -Las encuestas le dan a claro vencedor en Cataluña. ¿Se fía? -Sólo marcan una tendencia. -Dice el sociólogo Julián Santamaría que usted está en el minuto 25 de la segunda parte del partido. -Queremos ganar claramente y que no exista la más remota posibilidad de que una vuelta atrás, con CiU en la cuerda floja con la muleta de Esquerra Republicana. Ese escenario no sería bueno. -Quizá por eso Pujol se mete mucho con usted... -La lucha va a ser dura y Pujol está muy insultón, debe creer que su papel, en lugar de ser telonero, es ser criticón. Su gran problema es que ya no le salen las cuentas. �«El eje vasco-catalán debe reflejar una España plural» Entrevista de Pasqual Maragall publicada en el Diario Vasco Pasqual Maragall tiene una cita pendiente en San Sebastián con sus antiguos compañeros dirigentes del antifranquista FLP (Frente de Liberación Popular). -¿La reunión se celebrará? - Cuando los felipes nos reunimos en 1985, siendo yo alcalde de Barcelona, quedamos en hacer la próxima reunión en San Sebastián si las cosas estaban como debían de estar. A la cita acudieron José Ramón Recalde, Nicolás Sartorius, Manuel Vázquez Montalbán... todos antiguos felipes. El terrorismo no nos ha dejado. La supervivencia de Recalde, gran amigo, es una esperanza, un dedo levantado permanentemente contra el terror. Seguimos esperando. Pero la haremos, y nos reuniremos con Odón Elorza. -Con Odón Elorza usted siempre ha tenido mucha 'química' personal y política. -Sí, la relación es magnífica. Somos amigos. Acabo de escribir el prólogo de un libro suyo sobre San Sebastián. Odón es un fenómeno singular, me admiran las personas que son capaces de ir más allá del grupo. Me admira Recalde, al que entonces llamábamos el listulari por su capacidad intelectual. Con Odón pasa lo mismo, son trayectorias personales admirables y es un gran alcalde. -Una de sus propuestas es fortalecer el eje País Vasco-Cataluña. ¿En qué sentido? -En un sentido físico y económico, que refleje la España plural, que es también la movilidad territorial de las instituciones. La inexistencia de un eje del Ebro, entre Barcelona y Bilbao, de alta velocidad es un absurdo. Queremos lanzar proyectos comunes, incluso en el terreno audiovisual. El eje entre las dos economías más competitivas de España tiene una gran dimensión estratégica en sectores como la energía, las telecomunicaciones y las infraestructuras. 23/2/2003 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Confío en Zapatero para iniciar en Euskadi un proceso de paz Source A related resource from which the described resource is derived Diario Vasco Language A language of the resource Castellà Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource País Basc Terrorisme Rodríguez Zapatero, José Luis, 1960- Espanya plural Federalisme Territoris Acció política Abstract A summary of the resource. El eje vasco-catalàn debe reflejar una España plural. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-02-23 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1561/0000000721.pdf af06306afab311cee68a31b70b215040 PDF Text Text Entrevista a Diari Avui (17-10-2002) "Si Mas vol un debat ho té fàcil: que demani a Pujol que marxi i es quedi ell". "Fa un mes li vaig dir a Rodríguez Zapatero que rebés el conseller, però amb aquests canvis de govern la cosa s'ha complicat una mica" ENTREVISTA: Pasqual Maragall President del PSC A. Sáez / C. Palomar "Diari Avui" No hi ha relació amb CiU, però sí amb gent de CiU, fins al punt que es passen al nostre partit" "La majoria pensarà amb mi que el canvi de govern no té res a veure amb un interès polític" AVUI Artur Mas porta setmanes desafiant-lo sense gaire èxit a posicionar-se sobre temes com la seva proposta de fer un nou Estatut. P.M. La seva proposta d'Estatut diu que és per a d'aquí a un temps. L'única proposta que hi ha ara damunt la taula és la nostra, la que hi ha a la comissió d'autogovern. Després hi ha un document d'ells que és una tirallonga llarguíssima de reivindicacions que no considero que sigui una autèntica proposta de nou Estatut. Ha passat tant de temps que el que cal no és un retoc sinó un nou enfocament -i de la Constitució- en què predomini la devolució de competències com a norma i no com a excepció. Precisament dijous passat quatre grups del Parlament (CiU, PSC, ERC i ICV) vam aprovar una moció que significa el primer pas per reformar l'Estatut dins d'aquesta legislatura, per no esperar un any. AVUI Des de CiU se li recrimina el seu silenci... P.M. Silenci?, però si jo només faig que parlar de l'Estatut i hi ha qui em critica i tot! AVUI Sí, però no ha parlat de la proposta de Mas. P.M. Perquè crec que no l'ha feta, encara. Tot això que ha dit és fer volar coloms per veure si els altres s'enganxen. I ningú ho ha fet perquè ningú s'acaba de creure de debò que hi hagi hagut un canvi de pensament. A CiU, ara, no se li coneix el pensament polític. Se li coneix el pensament tàctic, però no l'estratègic. L'única aposta era estar a prop del poder a Madrid per treure més calés, però això no ha donat resultat. AVUI No hi ha un cara a cara entre Mas i Maragall. ¿És una estratègia volguda? P.M. No. Hi ha un problema de procediment. Mas no és el president de la Generalitat. Jo sóc el president del grup més important de l'oposició i, per tant, quan pregunto, Mas no pot substituir Pujol. Alguna vegada ho han fet però saltant-se si no les lleis, sí les regles no escrites de la democràcia. No pot no contestar el censurat a una moció de censura. Això no té precedents en la història política contemporània. Ja he patit aquestes maniobres tàctiques quan era a l'Ajuntament de Barcelona i ara no em caçaran. AVUI ¿I què haurien de fer perquè vostè els respongués? P.M. Ho té molt fàcil, Mas. Que demani a Pujol que plegui i que es quedi ell. Això seria més honest amb el poble català que no dir al president que ell ja no fa de president sinó d'acompanyant... Que Pujol digui que marxa i que es quedi el seu successor. Seria més franc i ens podríem barallar cada dia. A part de dir que Maragall no vol contestar amb una finalitat d'erosió, no crec que de debò pensin que jo no en vull parlar. Si el que vol CiU és un debat Mas-Maragall, ho té molt senzill: ja que no volen avançar eleccions, que dimiteixi Pujol i que presentin Mas com a candidat. I que estiguin tranquils perquè el PP els recolzarà. No és gaire complicat. AVUI Seguint amb aquests moviments tàctics de CiU... P.M. Ja no seguirem més perquè li hem concedit molta estona. AVUI Insisteixo. Mas ha enviat una carta a Rodríguez Zapatero demanant una reunió per parlar de l'autogovern on vostè no hi sigui. P.M. Fa un mes li vaig dir a Rodríguez Zapatero que el rebés. Així com al principi vam comentar que el que havia de fer el secretari general del PSOE era parlar amb Jordi Pujol, després li vaig dir que potser podria rebre el conseller de la Presidència. Però amb tots aquests canvis de govern, la cosa s'ha complicat una mica. �AVUI Sembla que les relacions entre CiU i PSC no passen ara pel seu millor moment... P.M. No hi ha relacions. Hi ha moltes relacions entre el PSC i gent de CiU, fins al punt que alguns es passen al nostre partit. AVUI Diumenge passat Pujol va afirmar que li feia fàstic que el PSC el defensés. P.M. Aquestes declaracions no em mereixen cap comentari. AVUI Fins ara, la política catalana s'havia caracteritzat per l'educació entre adversaris. Ara sembla que això hagi canviat. P.M. Nosaltres ja estem acostumats a això i sempre ho hem valorat com un signe de vitalitat nostra: aguantem el que sigui. AVUI Per tant, això és una mostra de nerviosisme per part de CiU... P.M. Ho pot dir com vulgui. AVUI ¿Creu que aquesta última remodelació del govern català respon als interessos de Catalunya? P.M. Rotundament no. És la sisena crisi i el setè govern. Ja s'ha dit molt que això no va i que estem en una fase molt terminal perquè la gent entengui les raons per les quals s'han fet aquests canvis. La majoria pensarà amb mi que no té res a veure amb un interès polític profund. AVUI Preveu més canvis? P.M. Home, toca! Perquè si són a dos per any, encara en queden dos més. Però l'últim seria el dia abans de les eleccions. Si descomptem aquest, encara en falta un pels volts d'abril o maig. AVUI ¿Pensa remodelar el seu govern a l'ombra? P.M. No. Aquest govern és molt més constant, permanent, sensat i experimentat. AVUI ¿Creu que hi ha una sensació de paràlisi? P.M. Depèn. El que sí que hi ha és un predomini de la impressió que no avancem. Ningú sap quin és l'objectiu del govern més enllà de l'actitud del qui dia passa, any empeny. AVUI Pel que fa als pressupostos... P.M. No se sap amb qui els aprovaran. AVUI Mas s'ha trobat en secret amb Rato per pactar-los quan uns dies abans havia proposat obrir negociacions amb tots els grups. P.M. No sé que dir, perquè és opinar de coses tan etèries... Amb qui faran el pressupost? AVUI Sembla que amb el PP. P.M. Doncs serà el mateix que van fer l'any passat. AVUI ¿La sensació és que s'està fent una comèdia? P.M. La sensació és que no és una lluita de a veure qui pot més, sinó de qui pot menys. Altres anys, CiU i PP han pactat les grans magnituds i la carta als Reis. Uns són els que mantenen l'equilibri i els altres són els que van dient pels pobles: jo t'he fet el pont, l'escala, l'ascensor... No és fantàstic aquest panorama. AVUI ¿I la predisposició d'ERC de negociar esmenes parcials? P.M. No és una cosa nova. Val més que canviem de tema. Això del pressupost i les relacions entre CiU i PP és un melodrama de tercera categoria que ens fa perdre el temps. Per això demanem que aquesta comèdia s'acabi perquè no està fent gens de bé al país. Ens acostem a una situació de canvi. Pot ser categòric o no tant, tot i que jo crec que ha de ser categòric i cada dia n'estic més convençut. No veig ni l'esma, ni les idees, ni els projectes, ni la categoria dels equips per si haguéssim de fer una continuïtat. Qué està fent CiU? Volen el Barça, La Caixa i la Vanguardia... i l'Òmnium. Però ara, què més volen? Al començament del mandat deien que volien més poder, però ara diuen que no, que voldran més poder més endavant. Ara no perquè quan es va votar la investidura CiU va prometre al PP que aquest tema no l'abordaria i Pujol ha estat molt fidel a la paraula donada a Aznar de no tocar l'Estatut. AVUI Què vol dir quan parla d'un canvi categòric? �P.M. Vol dir un canvi de majories que no sigui per un escó. AVUI S'està parlant d'un hipotètic gran pacte. P.M. No, això ho diu Carod-Rovira perquè ha de justificar que ERC no es pronunciï mai del tot. Ell insisteix en una entesa PSC-CiU que sap que no hi serà. Després d'una elecció dura, no és presumible que hi pugui haver un govern conjunt de PSC amb CiU. El que hi ha d'haver és un govern fort amb un programa molt clar. Per això, les esquerres no poden fallar. S'ha de fer amb molt de seny, audàcia i legitimitat. A Catalunya li convé un canvi clar i contundent. AVUI ¿No caldrà esperar a les eleccions generals per saber com quedarà el govern català? P.M. No. Crec que serà al revés. Les eleccions generals poden anar millor si les d'aquí van com han d'anar. Si a Catalunya surt bé, hi haurà més possibilitats de canvi a Espanya. El que més ens importa és que Catalunya sigui governada per un executiu progressista, però és cert que seria una ajuda que després a Madrid no hi hagués un govern del tipus involució autonòmica com hi ha ara. AVUI Aleshores surt Aznar parlant de 'barullo' socialista. P.M. El barullo el té ell. Al PSOE i al PSC cadascú és com és amb emotivitats diverses però amb un projecte en comú. AVUI Aznar ha retret a Zapatero que vostè vol pactar amb els independentistes. P.M. Això fa dos anys feia molt mal, ara cada cop menys. Ell pinta una Espanya irreal, mítica, que té la bandera més gran del món, que envaeix illes per dir que ha fet una conquesta quan això ja no es porta, que té un llenguatge que quan es deixa anar voreja els límits de la cultura comuna que es va crear amb la Constitució. Ara s'estan veient els límits de l'aznarisme, i a mesura que aixequen la veu es comença a notar un gall. AVUI Vostè ha escrit una carta a Rodríguez Zapatero demanant-li més audàcia. P.M. González havia de parlar amb una Espanya psicològicament franquista. Ara hi ha un nou personatge, amb un nou llenguatge i amb la convicció que s'han comès errors, que s'ha d'anar amb peus de plom en alguns temes concrets i que té com a objectiu l'Espanya federal. Jo li he dit a Zapatero que s'ha de tenir una teoria d'Espanya i explicar-la amb menys por. Sé que és un perill, per alguns, que ell ho hagi de dir, però penso que el que està passant va a favor que ho pugui dir. Hi ha un moment en què la prudència és útil, però a vegades també és inútil i contrària als interessos propis. AVUI ¿Això vol dir tenir una posició diferent del PP en un tema com els 'papers de Salamanca'? P.M. Jo parlo més d'un llenguatge i d'una doctrina que de gestos. Si als de Salamanca els dius de dur-te els papers, encara que no tinguin raó, s'hi oposaran perquè hi ha un localisme que jo no comparteixo però que existeix. Jo no gastaria tots els cartutxos en aquest front concret. En aquest sentit, la posició del PSOE ha estat més considerada que la del PP per molt que Pujol digui que són el mateix. AVUI Què li sembla que Ana Botella es plantegi dedicar-se ara a la política? P.M. Millor en política que a l'¡Hola!. Em diuen que és una senyora bastant més intel·ligent del que molts es pensen. AVUI Com va la presentació de les seves propostes? P.M. Bé. Van entrant a poc a poc. Ara hem fet la de medi ambient. La gràcia de presentar-les una rere l'altra és que comences a tenir un relat que lliga les propostes. Em fa molta il·lusió poder explicar les mesures formant part d'un dibuix del que ha de ser aquest país. Hem lligat molt bé infància, vellesa, ocupació, joventut, medi ambient, economia i cultura. AVUI CiU proposa ajuts fiscals als pares que comprin pis als fills. P.M. És un error. Té una idea de família que no és la real. Vam aprovar al Parlament una proposició no de llei que diu que el govern haurà de disposar de diners per pagar 600 euros per cada lloguer. Els seus beneficis són descomunals en el camp de la mobilitat laboral, en l'emancipació juvenil i per tal d'evitar una punxada del mercat immobiliari. AVUI PP i CiU proposen que sigui la família la que resolgui els problemes socials, mentre que el PSC aposta per més ajuts de l'Estat. P.M. El nostre disseny s'acosta al model socialdemòcrata europeu, que està basat en serveis socials de qualitat i universals, perquè, si no ho són, el que passa és que quan vénen mal dades les dretes tornen a �governar amb l'esquer de la baixada d'impostos. Si els serveis són de tanta qualitat i tan universals per beneficiar les classes mitjanes, aquestes no canvien de vot i la dreta no guanya ni en moments de crisi econòmica. AVUI Això vol dir més impostos? P.M. Vol dir un nivell de qualitat en els serveis suficient perquè l'aportació dels ciutadans a l'Estat sigui ben entesa. És un problema d'adequació entre les expectatives del que l'Estat ha de donar i el que dóna, no de pagar més. AVUI L'atur ha pujat i augmenten els contractes en precari. P.M. Sí. Falta treball a temps parcial que faciliti la incorporació de gent que no hi pot ser per moltes raons, especialment les dones. El model europeu és més flexible. AVUI Quina serà la pròxima proposta del PSC? P.M. Seguretat. Comandament únic i integració dels efectius estatals romanents encara a Catalunya. Tenim problemes molt seriosos de falta d'efectius. No vénen els que havien de venir i ara comencen a marxar els nivells més capacitats. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Si Mas vol un debat ho té fàcil: que demani a Pujol que marxi i es quedi ell Source A related resource from which the described resource is derived Avui Language A language of the resource Català Creator An entity primarily responsible for making the resource Sáez, Albert Palomar, Cristina Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Oposició Convergència i Unió Esquerra Republicana de Catalunya Acció política Catalunya Model social Catalunya. Generalitat Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2002-10-17 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1560/0000000800.pdf c62e13f744c9bc668a82aece45c1359e PDF Text Text Entrevista a La Vanguardia "El tema vasco es la excusa para evitar el debate sobre la evolución de España" RAFAEL JORBA Barcelona. Pasqual Maragall tiene un ojo puesto en las elecciones catalanes del 2003 y otro en las españolas del 2004. El candidato del PSC a la presidencia de la Generalitat reitera en esta entrevista su apuesta por la catalanización de España, dice "que Cataluña, para avanzar, necesita una España en evolución" y concluye que el conflicto vasco se ha convertido en la excusa para frenar este debate. Descarta una "boda inmediata" con CiU en el 2003, pero augura un reencuentro en España entre socialismo y nacionalismo democrático. -Usted cumplirá 62 años en enero del 2003 y Artur Mas, 47. ¿Es consciente de que encarna la alternancia, después de más de dos décadas de pujolismo, pero que su rival de CiU esgrime la renovación generacional? -Sí. Pero la renovación que se necesita no sé si es cuestión de números. Es más bien histórica. Es una renovación que afecta al discurso político de Cataluña en todos los aspectos y que nosotros podemos hacer mejor. -El propio Mas afirmaba hace una semana que, a los 25 años del inicio de la transición política, Cataluña necesita una nueva generación de personas que tome el timón... -Yo pondré a trabajar a esa nueva generación. Siempre me he rodeado de equipos que combinaban experiencia e innovación. -¿Piensa incluir en su programa electoral el compromiso de que, en el caso de ser elegido presidente, establecería una limitación de mandatos al frente de la Generalitat? -Sí. -¿Cuántos? -Dos mandatos, es decir, ocho años. -El candidato de CiU no descarta una reforma del Estatut para dar una mayor cobertura política a su propuesta de autogobierno y avanza, incluso, la necesidad de alcanzar un amplio consenso, empezando por el PSC... -Yo me pregunto por qué no lo han hecho hasta ahora. ¿Por qué ahora sí y hace unos meses no? El último informe que ha hecho el letrado del Parlament Joan Vintró descarta más bien la modificación del Estatut. Ha buscado un punto intermedio entre las propuestas de reforma de las izquierdas y las de CiU, que es refractaria a la modificación. -¿Qué haría en el caso de que CiU, que no descarta la reforma, acabase proponiéndola? -Ya saben a qué atenerse. Presentamos el proyecto de las izquierdas hace ya año y medio. CiU ha frenado la comisión de autogobierno. Hemos propuesto una reforma del Estatut y el cumplimiento del actual texto... La ley electoral, por ejemplo, que el Estatut obliga a hacer en un plazo fijo aún no se ha hecho. Es uno de los puntos que CiU ha incumplido. Ha gobernado contra el Estatut. -Mas ha apuntado que usted puede ser un obstáculo en el consenso que debería haber para abordar una reforma estatutaria y que el proceso sería más productivo si se realizase con lo que representa José Montilla... -Dejando de lado la referencia positiva a José Montilla, que yo comparto, aunque esconde una malicia que algún día explicaré,no acabo de entender cuál es la posición del señor Mas y de CiU. Hasta ahora se han negado a la reforma y actualización del Estatut que hemos predicado. Si oficializan su postura, les diremos: "Bienvenidos a casa". -¿Comparte que la reforma debe hacerse con el mayor consenso posible? -Evidentemente. -El propio texto estatutario fija que toda reforma precisaría del apoyo de los dos tercios del Parlament. ¿Está usted en condiciones de garantizar que una reforma del Estatut que lograse esta mayoría tendría el aval del PSOE en Madrid? �-Puedo garantizar que quien debe hacer la reforma, que es el Parlament de Catalunya, la hará. CiU conoce cuáles son nuestras posiciones en esta materia, han sido depositadas en el registro del Parlament y nadie puede engañarse sobre nuestras intenciones. ¿Si la reforma será aprobada en Madrid por las Cortes? Dependerá de las mayorías que surjan de las elecciones de marzo del 2004. -Yo le pregunto por el apoyo del PSOE... -Confío absolutamente en que el PSOE estará de acuerdo. -Rodríguez Zapatero participará en breve en dos grandes actos del PSC, uno en Gavà y otro en Lleida... ¿Qué papel tendrá el líder del PSOE en la campaña catalana? -Creo que es muy importante que se sepa que José Luis Rodríguez Zapatero comulga con la idea de que España necesita un paso adelante en la evolución constitucional que la propia Constitución prevé. Y, en este sentido, ya puedo avanzarle que comparte la necesidad de la reforma del Senado para que se convierta en la cámara de los territorios que forman España. Ahora no lo es. -¿Y sobre la presencia de las autonomías en la representación del Estado en Europa? -Ambas cosas van ligadas. Si el Senado es quien conforma la voluntad nacional desde el punto de vista del conjunto de los territorios que forman España, esta voluntad nacional es la que se expresará fuera de España, en línea con lo que ocurre en otros estados federales europeos. -Sus asesores electorales le han aconsejado a menudo que hable menos de España y que centre sus intervenciones en la política catalana. ¿Por qué no les hace caso? -Creo que la actual situación en la que Cataluña no se implica en los problemas españoles es contraria a los intereses de Cataluña. Cataluña, para avanzar, necesita una España en evolución. No una España momificada, congelada... Necesitamos una España europea, plural, que nosotros llamamos federal, una España viva. Conviene que España haga un segundo gesto, que es absolutamente necesario, para demostrar al mundo que la Constitución no es un corsé sino un instrumento para caminar. Y eso sólo se logrará con un gobierno distinto en España. -También desde CiU, a raíz de la polémica desatada por la filtración de los contactos entre Carod-Rovira y Otegi para que ETA dejase de atentar en Cataluña, se ha argumentado que hay que impedir que el conflicto vasco "contamine" el debate catalán... -En la polémica sobre la vasquización de Cataluña y la catalanización de España, yo estoy por la catalanización de España. Lo que estamos haciendo desde el PSC es decir a España que no nos es indiferente y que los problemas fundamentales del Estado español son también los nuestros. -¿Es desde esta óptica que hay que entender, por ejemplo, su petición de que Pujol medie entre los gobiernos del PP y el PNV? -No sé si hablé tanto de mediación como de implicación. A nadie se le escapa que el tema vasco se ha convertido en la excusa para evitar el debate que se debería de haber hecho sobre la evolución constitucional de España. El máximo interés de Cataluña es que este debate se produzca. -Lo que usted consideró inicialmente como una "cuestión anecdótica" ha llevado en dos ocasiones al presidente Aznar a pedir explicaciones a Rodríguez Zapatero por los acuerdos entre los socialistas y ERC... -Más que anecdótica es una cuestión pasada. Es un encuentro que se sitúa en medio de la tregua de Eta (escríbalo en minúsculas, por favor) hace tres años. Creo que ERC ha cometido últimamente dos o tres errores... Pero Aznar los está utilizando no para dañar a ERC sino para poner palos en las ruedas de la evolución política en Cataluña y España. -Usted mantiene un discurso propio sobre el País Vasco. ¿Hasta cuando podrá hacerlo? -Cataluña debe tener un discurso propio sobre España y debe lograr que contamine el discurso socialista español, casi diría el discurso español "tout court"... Si no es así, Cataluña no tendrá el futuro que esperamos. -El retorno del PSOE al gobierno podría abrir, según usted, un "nuevo consenso" en España al objeto de rescatar al PNV, que quedó descolgado de la Constitución... -Pienso que la España federal de la que hablamos es una España en la que será mucho más fácil integrar los temas de la diversidad. El federalismo está hecho para eso. -Carles Bonet, senador de ERC, abona esta tesis en una carta dirigida al portavoz socialista Juan José Laborda: "Consideramos al PSOE el interlocutor útil y necesario para hacer de España un Estado �orientado al progreso y respetuoso con las nacionalidades, con políticas alternativas a las del modelo conservador y uniformista que representa el PP". -La diferencia entre Bonet y Pujol es que Pujol también lo cree, pero no lo dice. O sólo lo dice en privado. -¿Usted no comparte la afirmación que se ha hecho a veces desde el nacionalismo catalán de que el PP y el PSOE son lo mismo? -Lo ha dicho el propio Pujol, pero sabe que no es verdad. Y sabe que yo lo sé y que Rodríguez Zapatero también. -El PSOE, desde las elecciones vascas, se debate entre seguir el guión del PP o liderar una alternativa de la pluralidad en España, es decir, la vía seguida por Francesc Antich y Marcelino Iglesias en Baleares y Aragón. ¿Comparte este diagnóstico? -Sí. Quizá no se han valorado suficientemente los cambios que se produjeron en las últimas autonómicas en las que, una parte de España, Asturias, Aragón y Baleares, giraron hacia una concepción distinta del país. -¿No cree que, pensando en el medio plazo, un pacto entre PSC y CiU reforzaría la centralidad catalana y podría sumarse un día a esa alternativa de la pluralidad en España? -El dogma dominante en el nacionalismo catalán, y en concreto en CiU, ha sido el desinterés por que lo que sucediese en España más allá del famoso grifo del poder y el dinero que, por cierto, no ha resultado muy productivo. Desde este punto de partida, es difícil alcanzar acuerdos. Tras las elecciones generales del 2004, dependiendo de cuál haya sido el resultado de las catalanas, se puede producir un escenario que predetermine la necesidad de alianzas en el sentido de un retorno al corazón de lo que fue el espíritu constitucional y las fuerzas que lo formularon: la alianza catalanista entre socialismo y nacionalismo democrático... Pero eso exigirá tiempo. -¿El modelo federal que usted alienta se articula en torno a las nacionalidades históricas o prevé repetir el esquema de "café para todos" de las 17 comunidades existentes? -La Constitución es un ser vivo. Una Constitución congelada no responde a las necesidades. No tengo duda alguna de que las ambigüedades de la Constitución española, que fueron queridas y eran necesarias, se irán aclarando con el paso del tiempo. El reconocimiento de las diferencias se hizo casi por omisión. Napoleón decía que las constituciones cuanto más ambiguas mejor. Y probablemente llevaba razón: las constituciones no hablan de lo que aún no se puede hablar. Pero las constituciones vivas acaban haciéndolo, y la española lo hará. -Usted ha alentado encuentros entre los socialistas de la antigua Corona de Aragón: Antich, Iglesias y Pla... Según un estudio de las cajas de ahorros del área, Cataluña, Valencia, Aragón y Baleares constituyen una unidad económica que representa una tercera parte del PIB español (33,7%). -Y casi un 50% de las exportaciones... -¿Se trata sólo de hacer lobby o de ir más allá en el terreno político y cultural? -No. Se trata del dibujo de España. El arco mediterráneo noroccidental es el segundo motor, y no por orden de importancia, de la economía y de la sociedad española. Y, como tenemos dificultades en hacer entender el mensaje federal en España mientras siga puesto el freno de mano del gobierno conservador del PP, pienso que es mejor explicar el mapa de España que resultaría de una visión federal de la política española que no la propia definición de una política federal. Porque el mapa plural y no radiocéntrico de España, el mapa de la España-red, es más contundente y fácil de visualizar. Todo el mundo entiende que es un sinsentido que no haya tren de alta velocidad entre Barcelona y Bilbao, entre Barcelona y Valencia, y que sí lo haya de Madrid a Valencia, de Madrid a Bilbao o de Madrid a Barcelona. -Para cerrar este bloque, ¿cree que la inmigración puede amenazar nuestra identidad? -La inmigración, que es una necesidad, es al mismo tiempo un problema que hay que resolver allí donde realmente se puede influir: en la frontera y en los barrios. La frontera común es ahora europea y, por tanto, o hay una política europea de inmigración o no hay política que sirva... Por otra parte, donde más podemos incidir es en la relación con los inmigrantes en los barrios de llegada. Son los barrios de la antigua inmigración de los años sesenta y se les obliga a vivir una miseria y unos problemas que ya vivieron hace cuarenta años. Es un sarcasmo histórico. Si el país no se vuelca en la mejora de estos barrios, de sus escuelas, estará cometiendo un agravio a toda una generación de españoles. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource El tema vasco es la excusa para evitar el debate sobre la evolución de España Source A related resource from which the described resource is derived La Vanguardia Language A language of the resource Castellà Creator An entity primarily responsible for making the resource Jorba, Rafael Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource País Basc Espanya plural Terrorisme Acció política Constitució Estatut Territoris Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2002-09-22 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1559/0000000731.pdf af7db620e76b674501a8de53f01ddbb4 PDF Text Text Entrevista a El Punt (08.09.2002) "Explicaré a Pujol el que passa a Catalunya; a ell, ara ja li rellisca" Entrevista a Pasqual Maragall. El Punt 08.09.02 Què va fallar el 1999 perquè el PSC no guanyés la Generalitat? - «Va fallar la llei. Amb els vots, havíem guanyat. Electoralment, estem vivint de la disposició transitòria de l´Estatut, del 79, calculada sobre la base del cens del 76. La disposició, a més, diu que això només valia per a les eleccions que s´havien de convocar en el termini de quinze dies des de l´aprovació de l´Estatut. Per tant, no es compleix el que hi diu, perquè no els interessa.» - Si ERC és clau, després de les eleccions al Parlament, cap on creu que es decantarà? - «No sé què farà. Jo ja he governat quinze anys amb ERC i amb ICV, a l´Ajuntament de Barcelona, i fins i tot, un parell d´anys amb CiU.» - Jordi Pujol l´ha titllat de «pompós» i assegura que no té coneixement del territori. - «Ja li faré classes de geografia. No de memòria, perquè és un campió del món en memorística, però ja li explicaré el que passa a Catalunya, perquè ell no ho sap; ara ja li rellisca.» - Creu que s´ha fet bé el procés per il·legalitzar Batasuna? - «S´hauria pogut fer millor. Ara bé, jo he viscut molt directament la mort d´Ernest Lluch, que va seguir a un enfrontament que va tenir amb gent de Batasuna al carrer. L´11 de setembre de fa dos anys, uns nanos al carrer van dir als del PP: ´Els regidors del PP, pim, pam, pum´, i al cap d´un mes en van matar un, a Sant Adrià, i al cap de dos, un a Viladecavalls. No tinc cap dubte que és tan culpable el silenci protector del terrorisme com el terrorisme. Una altra cosa és si es pot prohibir la no-condemna. En això, no hi entro, tot i que només es justifica haver-ho fet si simultàniament hi ha una iniciativa política.» - El govern de Madrid continua bel·ligerant amb el basc. - «Em semblaria desastrós que, després que l´Ertzaintza compleix la llei, el govern i l´oposició a Madrid no aplaudissin l´acció de l´executiu basc, donant-li suport, davant la pressió que tindrà per l´altra banda. Els que haurien de dir chapeau al senyor Ibarretxe, no ho han fet. Jo sí que ho he fet, però, a Madrid, no he sentit ningú. Per això, començo a dubtar que el que s´ha fet tingui sentit. Si tenia algun sentit era deixar clar que estem per la via legal i democràtica. I immediatament, demanar als que compleixen aquest sistema què volen, què necessiten. No se li pot dir a l´Ibarretxe que està pensant en el seu interès electoral. No et pots barallar amb aquell altre demòcrata que li ha tocat la part més difícil. La fotografia que ha donat la volta al món de la policia basca tancant les seus de Batasuna -en virtut d´una llei molt discutida i discutible-, per rigor democràtic, és el fet més important des del trencament de la treva. Que l´endemà, no hagin corregut tots, la gent del PP i la del PSOE, a felicitar-lo, no ho entenc. De vegades és, per mi, un misteri saber per què s´ha tirat això endavant.» - El paper del PSOE en aquest cas és incòmode, doncs. - «En un tema com aquest, l´únic que pot parlar és el govern. Ja ha fet molt, en Zapatero, posant-se al costat del govern sempre i, fins i tot, prenent la iniciativa d´un pacte antiterrorista que ens ha costat explicar i que encara no s´ha explicat del tot. No entenc com un govern que impulsa una llei, amb el suport de l´oposició, encara que a contracor, perquè no ens agrada del tot com està feta, no veu que aquesta és una oportunitat per dir al país que cal buscar una solució política.» PURI ABARCA � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Explicaré a Pujol el que passa a Catalunya, a ell, ara ja li rellisca Source A related resource from which the described resource is derived El Punt Language A language of the resource Català Creator An entity primarily responsible for making the resource Abarca, Puri Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Oposició Catalunya Acció política Eleccions Model social Territoris Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2002-09-08 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1558/0000000730.pdf 1183d827f19dfa1455daac1e00565045 PDF Text Text Entrevista a El País Maragall plantea abordar "en serio la evolución constitucional de España" El dirigente socialista aplaude 'la coherencia institucional' del 'lehendakari' Ibarretxe MIGUEL ÁNGEL NOCEDA | Comillas Pasqual Maragall, presidente del PSC, confía en que España se plantee 'en serio la evolución constitucional' en los próximos años y que a ello contribuya 'un buen resultado' de su partido en las elecciones catalanas a las que él se presenta como candidato. Maragall cree además que en esa 'nueva etapa' debe jugar un papel fundamental el eje Madrid-Barcelona, principalmente por la acometida de un modelo óptimo de comunicaciones basado en cinco ejes: carreteras, aeropuertos, alta velocidad, metro y cable. 'Primero fue la etapa de Suárez y González, en la que se produjeron grandes acontecimientos, la segunda fue de la incorporación apoyada por Aznar de toda la derecha a la Constitución, y ahora España debe echar a andar con más decisión y proyectos de futuro'. El presidente del PSC, que pasa unos días en la residencia veraniega de la familia Sert en la localidad cántabra de Comillas, aseguró en una conversación con EL PAÍS que está convencido de que esa tercera fase, en la que se abordarán cambios necesarios como la reforma del Senado, se producirá en cuatro años. Lo cree así porque, según él, el PP tendría un Gobierno muy frágil si los socialistas ganan en Cataluña ya que 'difícilmente el nacionalismo catalán le apoyaría desde la oposición en el Parlamento catalán'. Y eso siempre que José Luis Rodríguez Zapatero no gane las próximas elecciones, algo que Maragall ve francamente posible. 'Aznar jugó bien sus cartas con la OPA aparentemente amistosa sobre CiU para entrar en el Gobierno, pero no veo un Gobierno sólido que aguante más de dos años, si no es un Ejecutivo de Zapatero', asegura. El futuro del que habla Maragall pasa en gran medida por un eje Madrid-Barcelona con fuerte base económica. La 'visión de la España plural y no uniformada y rígida' que, según Maragall, tiene Cataluña, requiere algunos retoques a la Constitución que permitan un país más federal. Y eso significa dibujar 'un nuevo mapa desde el punto de vista infraestructural', distinto al 'modelo simplón que obliga a pasar por todas las capitales de provincia con una lógica del siglo XIX'. El modelo óptimo de comunicaciones se sitúa, para el político catalán, en cinco actuaciones concretas: carreteras, aeropuertos, alta velocidad, metro y cable. En lo que se refiere a las carreteras, cree que deben completarse los ejes Mediterráneo y Cantábrico y del Valle del Ebro. También destaca que debe completarse el triángulo en el tren de alta velocidad que una Madrid, Barcelona y Valencia. Reclama, asimismo más inversiones estatales para el metro de Barcelona y el de Madrid, y cree que se está pagando la falta de estrategia en el desarrollo del cable, en el que precisamente Barcelona fue pionera. Pero donde más le duele al ex alcalde de Barcelona es en el tema aeroportuario. No entiende Maragall que si hay dos centros económicos bien definidos no haya dos aeropuertos transoceanicos. 'La del aeropuerto transoceanico del Mediterráneo es una batalla que tenemos que plantear pronto porque si no otros lo van a hacer antes'. Maragall critica la actitud del ministro de Fomento, Francisco Álvarez Cascos, 'quien dice que el mercado no da para dos porque hay que pagar aeropuertos deficitarios. Y yo le digo que si es tan liberal que deje al mercado que lo demuestre y que el déficit lo pueden aguantar los aeropuertos rentables'. 'Pido que nos dejen ser competitivos a nivel internacional y que entre capital privado si es necesario. Si Ferrovial ha entrado en el aeropuerto de Sidney, ¿por qué no puede hacerlo en el de Barcelona?', se pregunta. Por otra parte, Maragall no duda en 'aplaudir la coherencia institucional de Ibarretxe' en la decisión de ordenar a la Ertzaintza el desalojo de las sedes de Batasuna tras la orden del juez Garzón. 'Independientemente de la opinión sobre la oportunidad de la ley para llegar a determinados objetivos, lo importante es llegar a ellos y la actuación de la Ertzaintza ha dado en este sentido mucha confianza en el sistema', subraya. A su juicio, 'la cuestión vasca impide la evolución de la Constitución y, al tiempo, la falta de evolución constitucional impide la valentía en el tema vasco. Ahí es donde el Madrid político se asusta. Es obligado pensar en un esquema que solucione los problemas y el Gobierno debe tener la valentía decirle al Ejecutivo vasco que tome sus responsabilidades, como John Mayor hizo en Irlanda del Norte'. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Maragall plantea abordar en serio la evolución constitucional de España Source A related resource from which the described resource is derived El País Language A language of the resource Castellà Creator An entity primarily responsible for making the resource Noceda, Miguel Ángel Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Constitució Canvi Espanya plural Catalunya Acció política Territoris Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2002-08-30 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1557/0000000729.pdf 1895e66e916ea0bf378fd455f01a39a5 PDF Text Text Entrevista a El Periódico "Sóc circumspecte a l'anglesa i exuberant a l'alacantina" Entrevista Pasqual Maragall President del PSC Pau Arenós "Sóc circumspecte a l´anglesa i exuberant a l´alacantina" Maragall és un clàssic de l´estiu, com les cues a la A-7 o les tempestes sobtades. La intenció és treure el polític del despatx, un espai per a la corbata, i que li toqui l´aire. A Pasqual l´han retratat en una rasa (1990), a la Ciutadella (el 1983 i 1988), en una barca (1989), un ultralleuger (1987) i amb la família (1984). Tant hi fa la situació. Sempre surt una entrevista de màniga llarga. Una part de la vida de Pasqual Maragall (Barcelona, 1941) és a les hemeroteques. Al voltant d´una figura pública sempre hi ha uns quants estereotips. Una altra cosa és el tipus. Maragall diu que ha acabat sent el que els altres diuen que és. Quin travallengua. El que ara ve a continuació és un patchwork, una entrevista cosida amb retalls d´altres entrevistes d´estiu, i alguna fulla caiguda de tardor. Maragall per Maragall. A veure si sota l´estereotip apareix finalment l´individu. --A l´arxiu d´EL PERIÓDICO hi ha més de 20 carpetes amb retalls seus. ¿Què vol dir això? ¿Que parla molt? --Hi ha una gran repetició i, sobretot, hi ha moltes coses que responen a l´interès instantani. Ho llegeixes després i penses: "¿Per què vaig dir això? ¿Per què vaig dir allò altre?". Ni te´n recordes. És probable que el 90% sigui palla. --Primer retall: "Entenc l´erotisme com una capacitat per disfrutar de la vida" (1985). --L´erotisme són moltes coses. També la relació entre els cossos. Sí, cert, és la capacitat de disfrutar. --¿Amb què gaudeix? --Jo sóc valencià d´origen, alacantí. Als d´allà ens agrada molt tocar. Hi ha una branca, la branca Maragall, que és catalana i anglesa, i una mica andalusa, bàsicament de poc parlar i de poc tocar. En canvi, la meva família originària d´Alacant eren els petoners. Terrible. Entraven a casa i feien un repartiment de petons bestial. Els mediterranis, en general, donem molta importància al contacte físic. I ben administrat és un dels plaers de la vida. --¿Quina part domina més en vostè, l´alacantina o l´anglesa? --Depèn per a què. Un pot ser tímid, però dels que toquen. Jo sóc circumspecte a l´anglesa i, al mateix temps, exuberant a l´alacantina. --Parlem de tocar i cito una altra declaració. "Amb els nens s´estableix una connexió ràpida. Si fa no fa és com tocar el sant" (1985). --Són les mares i els pares els que acosten el nen a besar el sant. Els nens, pobres, no saben on van. --A la mateixa entrevista deia que se li acostaven dones de certa edat. --Ha, ha. Potser ha canviat ara que sóc més gran. Devia ser una cosa maternal. Sempre em veig jove. Les persones em veuen a la tele, pensen que sóc gran, i després em troben i diuen: "Està més jove". Jo estic igual. ¡És la tele la que s´equivoca! --"Rebut tota mena de cartes. Fins i tot amenaces de mort. No m´espanten. La mort no avisa mai" (1985). --És veritat. Més que amenaces de mort, amenaces. O manifestacions d´odi de gent maltractada per la vida, o desequilibrada, o a qui els ha passat alguna cosa que ells relacionen amb tu, encara que no ho sàpigues. --Aquestes intimidacions, ¿han augmentat amb els anys? --No. Fa quatre anys que estic una mica en segona fila. Encara que siguis un polític conegut, ser opositor, exalcalde o president d´un partit... No ets un referent tan potent. Tinc una qualitat de vida superior. Tinc un nét a qui li puc dedicar més temps que el que li vaig dedicar al meu fill. --¿I malgrat aquest plaer vol ser president? �--Tot això que tinc guanyat. He, he. Disfruto més de la vida de família ara que abans. Si no sóc president tampoc no passa res. A mi no em passaria res. El problema és que no estic sol en això. --Quan era alcalde de Barcelona, a part d´amenaces, ¿rebia cartes de passió? --Més que cartes... En aquells casos hi ha una fusió molt gran entre el ciutadà i el polític. A mi m´han destrossat la mà. Tinc una tendinitis. La mà d´alcalde. Qui se m´acosta mira d´expressar en un segon el que trigaria dos dies a formular. ¿Com ho fa? Amb tots els seus sentits, extrema el sentiment. Llavors et destrossa la mà. --D´aquest mal n´ha dit mà d´alcalde. ¿És una patologia inventada? --La vam inventar amb el metge. Felipe González també la tenia. Una vegada em vaig posar una fèrula. I firmava amb l´esquerra. També pots donar copets a l´esquena, com Solana. --A part de retalls, a l´arxiu guarden fotos seves. A les primeres se´l veu despentinat, indòmit. ¿Quan va començar a domesticar la imatge? --Quan vaig ser alcalde em van fer una foto i em van arreglar. Em van comprar un vestit o en van treure un que no em posava mai, només per a anar de casament. Sóc molt adaptable. M´hi vaig adaptar sense grans sacrificis. A Roma em vaig deixar anar una mica. Portava el pentinat a la romana, és a dir, tirat cap endavant. --És a dir, que es despentina en els períodes en què no mana. --Més aviat sí. --Els seus ulls es van empetitint. --Petits no, axinats, com els de la meva mare. Ametllats. A l´escola em deien el Coreà. O el Mara. Se´m tanquen quan ric. Tinc una mica de fotofòbia. --Floquet de Neu té fotofòbia. I els cabells blancs... --Ah, sí. Ha, ha, ha. --Aquesta frase no és seva, sinó del seu pare, Jordi Maragall. "Pasqual sempre va ser un noi conscienciós que als 6 anys ja mirava els diaris amb atenció" (1983). --Sí. Llegia molt. Tebeos. Als 6 anys més tebeos que diaris. El guerrero del antifaz, Hazañas bélicas... --Conscienciós. --Era el primer de la classe. Més que ser empollón, m´espavilava. --Aquest altre judici és de la tia Clara: "Una mica retret, però molt respectuós, com tots els de la família". --Sí. És de la part Maragall. Tinc un cosí que va estar un dia de Nadal sense obrir la boca en una festa amb 40 cosins. No és que no es comuniqués. Ho feia amb gestos, amb el cap. Amb les mans comptava els anys, 25. "¿Quan acabes la carrera?". "L´any que ve...". No li agradava parlar. --¿Ara parla més? --Des que es va casar, parla més. --¿Els altres 39 cosins són més xerraires? --Tots tenim una tendència a l´estalvi de paraules. --¿Com era aquell jardí de Sant Gervasi? --Torno a viure a la casa on vaig néixer. El jardí és més petit. Hi havia dues torres. La del meu avi i, per tant, de les meves tietes solteres, i la que habitàvem nosaltres, més petita. Quan vam tornar de Roma van morir els meus pares. Vam estar un any dubtant si veníem la casa. El meu pare la va deixar als vuit germans, encara que som set, perquè un va morir. Nosaltres vam comprar la part dels altres sis i ara és nostra. --¿Li ha agradat tornar? �--Tenia un sentiment ambivalent. És com tornar a la infància, com si diguéssim, al claustre matern. És molt agradable. L´altre dia vaig estar mirant els llibres anglesos de la meva mare, els llibres que traduïa. Va ser emocionant. Els llibres t´acompanyen. --¿A quin llibre ha estat fidel? --A un que he tornat a llegir, L´idiota, de Dostoievski. Jo sóc un gran ignorant. He llegit molt i he deixat de llegir molt. Hi ha coses que encara que sembli mentida no he llegit. --¿Quines lectures li falten? --La divina comèdia, per exemple. --"El meu pare solia llegir poemes a casa i m´encantaven" (1988). --Recitava. Uns mesos abans de morir, l´últim Nadal que va passar amb nosaltres, va recitar durant 12 minuts. --¿Recita, vostè? --No passo dels quatre versos. Shakespeare: "Quan 40 hiverns hagin solcat el teu front i deixat forats profunds en el camp de la teva bellesa...". Al final del sonet diu, més o menys: "Quan siguis gran trobaràs en el teu fill el reclam de la teva bellesa". Va resultar que es referia a un home, no a una dona. --"Indirectament vaig estar sota les ordres de Pujol quan era boy scout" (1988). --Jo llavors era minyó de muntanya i cap de patrulla. Ell era una espècie de conseller. Venia, participava. Ens va muntar alguns campaments amb els alemanys. Ell era del Col.legi Alemany. Pujol era Pujol. Algú que tenia una obsessió mental. Després s´ha vist. En funció d´aquesta obsessió actuava allà on podia. A tot arreu. --¿Però es coneixien? --Sí. El meu pare el va ajudar i protegir. Dels germans, a qui més coneixia era el Jordi. He estat envoltat de Jordis. El meu pare, Jordi. El meu germà gran, Jordi. I el meu president, Jordi. --"Tinc un ping-pong al meu despatx" (1988). --En tenia un d´amagat en un altell. Futbol, tennis, ping-pong... El meu pare ja tenia copes de pingpong. Als meus fills encara els guanyo. Una vegada vaig guanyar Roca. ¡Li vaig donar una pallissa! Ha, ha. --El 1987 el van fotografiar en un ultralleuger. "Quan est a dalt és la cosa més genial del món. Comences a pujar metres i llavors t´adones que la llei d´ordenació territorial es podria haver fet d´una altra manera". En un ambient lúdic, pam, cola el comentari polític. --Per ordenar bé, per governar bé, s´han de veure les coses de lluny i també de prop. Amb el territori passa el mateix. L´ultralleuger és ideal: el veus des de lluny, però t´hi pots acostar fins a tocar el terra. Ara està prohibit fer passades. ¿Com s´ha d´ordenar el territori? Amb una visió global. Per fastiguejar els de Madrid els dic que Madrid no es pot governar, perquè no es pot veure. --"Hem ensenyat a la gent a somiar" (1987). --Va coincidir una generació que va poder realitzar el somni de moltes anteriors, generacions que van anar acumulant pacientment tot el que s´ha de saber, aprendre el que no s´ha de fer, van patir, es van barallar... --¿Es reconeix en aquest puzle de retallades? --Les coses ja no són tal com eren, sinó com han estat explicades. El que queda sempre és pobre. Però serveix per relacionar-se amb la gent perquè la gent et reconeix a partir d´això. --Enriqueixi el retrat. ¿Què no és? --El que no sóc, i ho semblo... Doncs no sóc tan bo ni polifacètic ni responsable del que ha passat. La gent mitifica, concentra, sintetitza molts moments i la feina de moltes persones en una sola persona. --¿I què és? --És el que no sé. L´avantatge de ser una persona pública és que són els altres els que t´ajuden a conèixer-te. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Sóc circumspecte a l'anglesa i exhuberant a l'alacantina Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico Language A language of the resource Català Creator An entity primarily responsible for making the resource Arenós, Pau Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Biografies Maragall Mira, Pasqual, 1941- Família Identitat (Concepte filosòfic) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2002-08-28 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1556/0000000728.pdf 08ece8de20a810ee3f285c9c36692098 PDF Text Text Entrevista a Diari Avui "La mort de l'Ernest Lluch és l'assassinat del diàleg, el que no vol ETA és pau" Entrevista a Pasqual Maragall. Ismael Carbó a l´Avui 25-08-02 "Si les esquerres tenim la majoria, li serà molt difícil al govern de Madrid eludir el document sobre l´autogovern" Pasqual Maragall (Barcelona, 1941) és president del PSC i candidat -també ho va ser el 1999- a la presidència de la Generalitat el 2003. Maragall adverteix que estarà molt pendent que aquest últim any de mandat "no sigui un campi qui pugui", en què el govern de CiU prometi "l´oro i el moro" amb una obsessió publicitària "comprensible però no admissible" a costa d´endeutar-se. Remarca que el rènting, el mètode alemany o altres artificis financers pels quals "totes les amortitzacions es pagaran l´any 2003, 2004 i 2005" serveixen per camuflar despesa i endeutament. Es mostra preocupat per les conseqüències financeres d´aquestes actuacions i analitza personalment les tres empreses públiques més importants de la Generalitat: l´Agència Catalana de l´Aigua (ACA), Gestió d´Infraestructures SA (GISA) i l´Incasol, que, estima, canalitzaran operacions d´aquest tipus per imports de 60.000 a 80.000 milions l´any, i es declara inquiet per les decisions del govern català fins al final de la legislatura perquè poden afectar l´interès general en una "situació de trànsit" cap a una fase en què CiU pot deixar de ser al govern. Maragall respon al desafiament llançat per Artur Mas dient que el PSC ja va censurar el govern de Jordi Pujol. Però afegeix: "El que voldria saber és l´opinió del PP i ERC", que també s´han mostrat crítics amb el govern català, "perquè si aquesta possibilitat [de la moció de censura] no la creuen viable és que el Partit Popular no se sent tan incòmode, i Esquerra Republicana tampoc". Evocant la moció de censura que va presentar contra Pujol, considera que l´actitud del president de la Generalitat de no respondre en el debat "no té precedents" i és "inacceptable". Però afegeix que ja està acostumat a aquesta manera de fer. Aquest "fugir d´estudi" de Pujol, "llançant des del govern una operació de successió, és reiterat", afirma. En aquest sentit, subratlla que el president català va fer una cosa semblant el 1987, amb Josep Maria Cullell. Al mateix temps, considera que l´actitud de Pujol no ha quedat legitimada: "Semblava que amb aquella actuació feia un gran favor a Artur Mas, i així es va dir als diaris", recorda, alhora que constata que amb el pas del temps l´operació successòria convergent "no acaba de funcionar". Ciutadans pel Canvi tindrà a la pròxima legislatura el mateix pes que en aquesta en la coalició amb el PSC, assegura. Reconeix que la fórmula pot perdre el factor de novetat, però que en canvi guanyarà en extensió. "El PSC ha tingut la grandesa d´entendre que havia d´acceptar el preu de la incomoditat que va contra les dinàmiques endogàmiques dels partits, perquè l´endogàmia és molt confortable, però hi havia una raó de més pes que justificava sacrificar-la", tenint la plataforma com una avançada d´obertura a altres sensibilitats situades a l´entorn del PSC. Davant la polèmica per la il·legalització de Batasuna que es decidirà demà al Congrés de Diputats, afirma que "la mort de l´Ernest Lluch és l´assassinat del diàleg, el que no volen és pau". Recorda que Batasuna va rebre en el passat el suport de molts catalans i que ETA va respondre amb Hipercor, com "un avís del que podia passar als Jocs Olímpics de Barcelona, i Vic, i Sabadell...". Tot i que es mostra partidari de seguir la raó d´Estat que en qualsevol societat democràtica marca el govern, també afegeix que "hi haurà una fórmula per acabar amb el terrorisme, però no és ara mateix damunt la taula", reconeix. De cara al suport que necessita per a les pròximes eleccions catalanes, no creu que les últimes mesures legals de col·laboració entre el PSOE i el PP li acabin passant factura. D´entrada, recorda que l´últim debat entre José María Aznar i José Luis Rodríguez Zapatero va ser "picat" en termes socials i laborals. "El PSC té una responsabilitat a nivell estatal", precisa. "Nosaltres volem governar amb els socialistes espanyols i pensem que la salvació de Catalunya prové d´un canvi a Catalunya i d´un canvi a Espanya". Per això veu el moment polític especialment important per orientar una fórmula de reconeixement d´una Espanya plural. En aquest sentit, opina que "l´Esquerra moderada de Carod i la Iniciativa ecologista de Saura no estan pas tan lluny" de les posicions del PSC i els socialistes espanyols. "Carod ha parlat amb Zapatero, amb Aznar no", conclou. Destaca el document de PSC-CpC, ERC i ICV sobre l´autogovern, "una proposta que primer CiU ha tractat de menystenir i amagar i que després tracta de superar, però en el terreny purament verbal". La virtualitat del document "serà la que li donin els ciutadans catalans a les eleccions", i reitera que si els partits d´esquerres tenen la majoria, això serà molt difícil d´eludir per part del govern de Madrid, sigui quin sigui l´escenari. "A Catalunya, Pujol depèn dels vots del PP. Nosaltres no dependrem mai dels vots del PSOE a Catalunya", argumenta. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource La mort de l'Ernest Lluch és l'assassinat del diàleg , el que no vol ETA és pau Source A related resource from which the described resource is derived Avui Language A language of the resource Català Creator An entity primarily responsible for making the resource Carbó, Ismael Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource ETA Terrorisme Lluch, Ernest, 1937-2000 Espanya plural Oposició Catalunya Acció política Territoris Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2002-08-25 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1555/0000000727.pdf 77458e3c2ecc53500b5ce997840242c8 PDF Text Text Entrevista al Diari de Girona "El PP tem que un projecte polític per a Euskadi tingui conseqüències a Catalunya" Entrevista d´en Jordi Xargayó a Pasqual Maragall al Diari de Girona 15-08-2002 Bru de Sala ha escrit aquesta setmana el següent: «En lloc d´anar pel primer lloc, Maragall espera que el primer lloc vingui a ell com un fet natural»... Si has d´escriure cada setmana al diari, alguna cosa has de dir... Són comentaris. Què fan vosté i el PSC per guanyar les eleccions? Tot. Fer una oposició digna i preparar una alternativa. I tractar d´evitar que l´últim any no sigui un desori absolut. Sobretot, que no es perdi patrimoni. Que no hi hagi un endeutament excessiu i compromisos impossibles de complir. Tem trobar-se la caixa buida si és president? Et pots trobar la caixa plena i que en deguis més del que et trobes. Nosaltres quan vam arribar a l´Ajuntament en teníem vint i en devíem cent. Ara, per molt que s´hi posin l´últim any, a tant no poden arribar. Tem molta despesa en publicitat i propaganda? Sí, però no és solament això. Ja fa temps que ho fan. El que em preocupa és el patrimoni públic. Em preocupen els alts contractes de preu ajornat, les inversions amb amortitzacions a partir del tercer o quart any. Són molt corrents les pràctiques d´algunes empreses públiques que compren inversions de la Generalitat. Hi ha empreses públiques que en aquests moments, si volguessin, es podrien vendre carreteres. Les empreses carreguen elles amb el deute i van rebent una anualitat per part de la Generalitat per pagar el crèdit. El que ens preocupa és que no vagi a més l´últim any. I a més que no es faci servir per a la instalálació del partit en el govern a la societat civil. Que l´últim any permetin que es creïn unes empreses privades que haurien de continuar la influència social que abans tenien en el Govern. L´estratègia del PP respecte del Govern català a qui beneficia: CiU o el PSC? A ningú. Ni el PP. Aleshores... El PP a Catalunya compta molt poc. A les eleccions generals sí que se´n podria beneficiar. Han decidit anar a la caça del vot convergent en comptes d´anar solament, com els deia Pujol, a la caça del vot socialista metropolità. Això és el que havia intentat en Vidal-Quadras. Sí, i el que en Pujol volia que fessin. Per què en Joaquim Nadal serà el cap de llista per Girona? Perquè nosaltres a Girona volem fer una avançada molt important. I ho podem fer. I Nadal seria el número dos en un govern seu? D´això encara no hi ha res. No hi hem entrat. I Nadal ha acceptat de bon grat passar de número dos a Barcelona a ser cap de llista de Girona? Absolutament. Si no va ser iniciativa seva, quasi, perquè va ser molt coincident de tots dos. Vostè també farà com Jospin i Schroeder que van començar les seves campanyes electorals declarant-se de centre? És una mala referència? A nosaltres no ens cal. La gent ja ho sap que som bastant de centre. Nosaltres el que fem són polítiques assenyades. A Espanya i Catalunya ara el que vendrà més serà el progressisme. Està acomplexada l´esquerra? �Catalunya ja va ser la taca roja a Europa l´any 1977. I aquí, com a nom, no fa mal. Però, veient que la majoria de líders socialistes europeus viren cap al centre, què és avui dia la socialdemocràcia a Europa? En el moment que la societat estava formada per uns pocs poderosos i milions de treballadors proletaris, les diferències eren immenses. En el moment que això canvia i que arriba una certa democratització de la propietat immobiliària o mobiliària, els extrems s´acosten. Continua havent-hi dos pols, el de la conservació i el del progrés, que és el de la reforma, la millora Al marge de conservació i progressime, en què s´ha de diferenciar avui dia un partit d´esquerres d´un de dretes? Amb el mateix de sempre. Ells van a reafirmar allò que és, les identitats, les essències. Nosaltres anem, potser amb bona fe, a millorar el que hi ha. Si Schroeder perd a Alemanya què quedarà del socialisme europeu? Catalunya. El gran error és pensar que les onades només són dreta-esquerra. També són governoposició. Quan la situació és de gran inseguretat, els governs cauen, perquè no han aconseguit allò elemental, que és garantir la seguretat. Quan el govern és de dretes, cau igual. Més si cal, perquè si és un govern mantenidor de les essències i no les pot mantenir encara cau més fort. Jo crec que això passarà aquí a Espanya i a Catalunya. A tot Europa governaven les esquerres i han caigut. Aquí, governen les dretes, i també cauran. No creu que després de l´11 de setembre i de les eleccions franceses s´hagi produït un virament cap a la dreta? S´ha virat contra els governs. No s´ha produït una onada reaccionària? Pugen els extrems i, sobretot, els que no governen. Tot això, que consti, són aproximacions. La realitat és més complicada. El PSOE fa seguidisme del PP? No, no. Ha fet un debat de Política General molt correcte. Molt d´esquerra. Per poder fer aquests debats primer t´has d´haver consagrat com que no ets un esparrecador de cartes, sinó que amb allò que és d´interès general saps estar. El Zapatero s´ha passat dos anys de solitud, de Sosoman... No era ningú, no era el Felipe González, no era res. I el que està fent, molt assenyadament, és formar una alternativa amb un to moderat, no exempt de radicalitat, i acceptant que en els temes de país l´oposició ha d´estar al costat del Govern. El discurs espanyolista del PP té acomplexat el PSOE? Aquesta lectura és fa a Catalunya, però els catalans més perspicaços saben que una cosa és l´espanyolisme i l´altra l´interès general. En l´oposició al PP hi ha les dues coses. Hi ha un espanyolisme que és d´interès particular i electoral. I n´hi ha un altre que no és espanyolisme, sinó sentit d´Estat, i al qual el Zapatero hi és sensible. El Zapatero és federal, partidari del nou federalisme, de l´Espanya plural. És això que el PP en diu el barullo i nosaltres en diguem l´Espanya viva. En aquest complex d´espanyolisme del PSOE vers el PP no hi ha un cert paralálelisme amb el que vostès han tingut a Catalunya respecte a CiU? Els nacionalistes espanyols i catalans tracten de reduir el debat polític a un problema d´identitats i d´agafar pel canyet els altres. I si dius que no, ets un traïdor. És, efectivament, el que fa el PP amb el PSOE i CiU amb el PSC. I vostès, PSC i PSOE, no acaben quedant-se acomplexats? Nosaltres diguem que no som nacionalistes, que no som partidaris de l´Espanya Una, Grande y Libre, ni de la Catalunya estrella solitària. Som partidaris del federalisme, que és anar junts. És el gran somni de fa segles. Veuràs que en deu anys Espanya es convertirà en un país federal, que vol dir una Espanya plural i diversa. Aquest federalisme que vostè fa anys que predica és acceptat a la resta d´Espanya? No és cap canvi de règim polític. Espanya es reconeixerà a si mateixa com un seguit de pobles, diferents i específics. �Però la tendència dels últims anys sembla just el contrari? El problema és que un dels pobles d´Espanya que havien de compondre aquesta simfonia, el País Basc, no ha pogut ser. L´encaix entre el País Basc i Espanya en el moment constitucional no es va produir prou. I no només ho paguen ells, sinó tots. Políticament, amb la impossibilitat de constituir aquest projecte. El PP governa Espanya, CiU Catalunya i el PNB el País Basc. El discurs nacionalista ven més que el socialista? Fins ara sí. I com esperen contrarestar-ho el socialistes? Per esgotament propi. A la vida, tot té un límit. A Catalunya i al País Basc ja són 22 anys. A Espanya el PP ha fet la feina que havia de fer i a Catalunya s´ha passat tot de rosca. Quina és la feina que ha fet el PP a Espanya? Hi ha un aspecte que és positiu. Tot el sector de ciutadans espanyols que no eren entusiastes de la Constitució estan dintre de la Constitució. Molts d´ells probablament no van ni votar-la. I si hem hagut de pagar el preu d´un govern insensible socialment i des del punt de vista nacional i federal, almenys hem tingut la part positiva que, quan fem l´Espanya plural, no podran dir que se´n van. Podrem dir-los que quan ells manaven, bé que ho acceptàvem nosaltres. Rajoy ha dit aquesta setmana que parlar de més autogovern és una antigalla de l´any 78. L´Estat autonòmic retrocedeix? Crec que no. El que passa és que aquesta ampliació de la majoria constitucional es basa amb una interpretació que està al límit del tolerable des del punt de vista del centralisme. Però és millor que això se sàpiga. Quan Espanya i Catalunya decideixin un altre govern, tindran legitimitat per recordar-los que ells ja van dir la seva. Ja és bo que el senyor Rajoy digui el que pensa. El PSC votarà amb el PSOE la ilálegalització de Batasuna? Sí. Hi ha temes en els quals, encara que des del punt de vista polític i jurídic nosaltres no estem gens còmodes, les conseqüències que es derivarien d´una altra posició no estarien dintre de l´interès general. Hi ha una part de la democràcia que és molt poc ideològica i molt poc metafísica que és el reflex del sentiment. I el sentiment de rebuig que hi ha amb la tolerància de la violència és molt gran a Espanya i a Catalunya. I al PNB se´ls ha de dir que amb això s´equivoquen. Jo els ho he dit pel dret i pel revés a l´Ibarretxe, a l´Atutxa, a l´Ardanza. Ells no no només s´han de limitar a administrar la majoria. Hi ha un tema de cordialitat democràtica que ells no han sabut interpretar. De què servirà la ilálegalització de Batasuna? No ho sabem. El Garzón estava quasi a punt d´ilegalitzar Batasuna sense necessitat de la llei. També tindrà aspectes negatius. Pacte antiterrorista firmat per PP i PSOE, llei de partits i aviat la ilálegalització de Batasuna. Després, quan desgraciadament hi hagin més atemptats, què s´haurà de fer? El que queda per fer és el més important: resoldre el tema. I l´únic que ho pot fer és el Zapatero. Com? Per quina via? Jo no tinc la solució a la butxaca. Però constato que tants anys de nacionalisme, espanyol, nacionalisme basc i nacionalisme català no han servit per resoldre aquest tema. El que hem de fer des de Catalunya és dibuixar una Espanya propera en la qual totes les eqüacions de l´Estat de les autonomies quallin. Una de les coses que frena els conservadors espanyols és que estan espantats de les conseqüències que un projecte polític per a Euskadi pugui tenir fora d´allà, concretament a Catalunya El que anomenen «la desintegració d´Espanya»? Sí, però jo no ho dic així. Si troben la solució per al País Basc, que es trobarà, igual que ha passat a Irlanda del Nord, els frena pensar que això també es pugui aplicar a Catalunya. I no han entès que Catalunya és totalment diferent. D´entrada, el sentiment nacional és diferent. Arribarà un dia que a Espanya es votin referèndums d´autodeterminació? �No està prohibit. Al contrari. El Pacte per les Llibertats ho preveu. Diu que totes les solucions que es presentin democràticament i en el marc de les lleis fonamentals són vàlides. Inclòs el canvi d´aquestes lleis fonamentals està previst per la mateixa Constitució. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource El PP tem que un pojecte polític per Euskadi tingui conseqüències a Catalunya Source A related resource from which the described resource is derived Diari de Girona Language A language of the resource Català Creator An entity primarily responsible for making the resource Xargayó, Jordi Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource País Basc Constitució Catalunya Espanya Partido Popular Partido Socialista Obrero Español Acció política Territoris Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2002-08-15 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1554/0000000794.pdf 3f625fa4e2bc3933febd8b97d574d392 PDF Text Text Entrevista a El Pais "Celebramos el futuro, no el pasado" PASQUAL MARAGALL / EX ALCALDE DE BARCELONA 'Celebramos el futuro, no el pasado' FRANCESC ARROYO | Barcelona 26/07/2002 Pasqual Maragall era alcalde de Barcelona hace 10 años, cuando fueron inaugurados los Juegos Olímpicos de Barcelona. Y era alcalde el 17 de octubre de 1986, cuando se concedió a la ciudad la organización de los Juegos. Son dos momentos que guarda en su memoria. Pero ayer quería ser cualquier cosa menos un nostálgico e insistía en que la celebración no era pura memoria, sino un proyecto de futuro. De un futuro próximo, de la cita de 2004, y de un futuro más lejano del que los Juegos de 1992 sólo fueron el comienzo. Pregunta. ¿Cómo ve la conmemoración de los Juegos? Respuesta. La idea es que la celebración sirva como trampolín de futuro. Creo que se celebra más el futuro que el pasado. P. ¿Cuál es su peor recuerdo de aquel proceso? R. El peor periodo estuvo situado cerca de los Juegos de Seúl. No hay ningún gran acontecimiento de carácter temporal y, por lo tanto, carente de burocracia estable que no tenga una crisis grave antes de su celebración. A veces, la semana antes. Se produce por la falta de inercia que evita el peso muerto, pero también el impulso. Esto produce momentos de angustia en los que se piensa que todo va a salir mal. P. ¿Y el mejor? R. El 17 de octubre y el 25 de julio. Y ya más íntimamente: la inauguración del Sant Jordi y algunos momentos de las visitas a las obras de la avenida de Icària. Ibas un día y pensabas que no se iba a terminar nunca y, de pronto, algo estaba terminado y mostraba el imponente empuje. Y luego, ya en 1995, cuando fuimos con una barca a poner una banderita de Barcelona en medio del mar, junto a Sant Adrià. Era decir: aquí habrá un dique. Ya está allí. P. ¿Qué lección hay que sacar de los Juegos? R. El aprendizaje del éxito. La convicción compartida por los ciudadanos de que nos podíamos proponer algo muy complejo y hacerlo. P. ¿Y en lo personal? R. Yo he tenido grandes satisfacciones, pero siempre he pensado que era el nombre de la cosa, más que la cosa misma. Vuelvo a lo general. Hay un vídeo que vale la pena revisar: incluye la ceremonia inaugural y puede verse que cristalizaba el proceso previo, con éxito, con entusiasmo, con ilusión. Ahora se trata de aplicar la lección aprendida. De saber que si Barcelona, si quiere, si arrastra a Cataluña, si tiende puentes con España, no tiene límites. Puede tener una ambición inmensa. Ésta es la idea. Para tener éxito hay que vencer y arrastrar. P. ¿Cómo? R. Con diálogo intelectual. Con complicidad. Compartimos un proyecto. Sentarse a habalr educadamente es la democracia. Lo que propongo tiene que ver con la creación de identidades plurales, ricas. Y para esto no basta el diálogo. Hace falta un proyecto compartido. P. ¿Cuál? R. El diálogo entre pueblos y culturas. P. Parece el programa del Fòrum 2004. R. Sí, bueno. No es cierto que quisiéramos una Expo. Preguntamos si había calendario, porque era una marca que existía. Nos dijeron que estaba todo ocupado y no le dedicamos ni tres días. Hubo una reunión de barceloneses universales que hicimos el día de Sant Esteve, que es cuando todo el mundo está en casa: Federico Mayor Zaragoza, presidente de la Unesco; Juan Antonio Samaranch, que presidía el COI; Jordi Pujol; yo, que era alcalde, y el primer teniente de alcalde, Joan Clos; Narcís Serra, vicepresidente del Gobierno; Pere Duran Farell, que era una figura empresarial. Luego se añadieron �otros, como, Josep Piqué. P. Y encontraron la idea. R. Pensamos que lo que mueve más gente en el mundo, al lado del deporte cada cuatro años en unos Juegos Olímpicos, es la religión. Las religiones: la Meca, el Papa viajando a donde sea, y las ONG trabajando por motivos humanitarios o promoviendo el diálogo universal. Y ésa fue la idea: diálogo de las culturas universales. La diferencia era que los Juegos tienen el guión escrito desde 1896 en Atenas y el del Fòrum tenemos que hacerlo. Y bien. Los primeros Juegos pasaron desapercibidos. Y los de 1900, en París, también. P. Proponer que el Fòrum acabe cuajando con la misma fuerza que los Juegos modernos es muy ambicioso. R. No será como Atenas o París. Aquello fue producto de uno de los primeros impulsos de la globalización. Había un fuerte internacionalismo financiero-aristocrático, que puede estar representado por el barón de Coubertin o por las grandes empresas que emergían en aquellos momentos, o desde un punto de vista proletario a través de las Internacionales. Es el inicio de la globalización contemporánea. Había una gran fluidez de ideas. Hoy hay, además, instantaneidad. Así que esto será mucho más rápido. P. Un mensaje de Barcelona al mundo. R. Cataluña y Barcelona, trabajando sin reservas, juntas, pueden ir hasta donde quieran. Pero también hay que decir que los Juegos se hicieron gracias a la existencia en España de un Rey y un Gobierno que los querían. Apostaron por Barcelona. La falta de modulación de un Estado de las autonomías que era nuevo, casi federal, se suplió con la intuición compartida, por los guiños que la presidencia del Gobierno supo hacer a Cataluña y a Barcelona en concreto. El Gobierno central se volcó y, por vez primera en la historia, Barcelona y Madrid recibieron la misma inversión. Sabíamos que detrás había alguien que nos respaldaba en materia de seguridad, en materia económica. Y que eran flexibles en los guiones de los actos. Esto hoy existe, pero menos. Ahora bien, en Cataluña creo que podemos garantizar que lo que dependa de los políticos funcionará muy bien. No habrá peleas. Hay un pasado compartido y un proyecto compartido. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Celebramos el futuro, no el pasado Source A related resource from which the described resource is derived El País Language A language of the resource Castellà Creator An entity primarily responsible for making the resource Arroyo, Francesc Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Commemoracions Jocs Olímpics (25ns : 1992 : Barcelona, Catalunya) Barcelona Catalunya Acció política Description An account of the resource 10è aniversari de la celebració dels Jocs Olímpics de Barcelona 1992. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2002-07-26 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1553/0000000725.pdf f66b2d063d75d16a136a8542986733c3 PDF Text Text ���������� Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource La diversitat té sentit com a suma d'identitats Source A related resource from which the described resource is derived L'Avenç Language A language of the resource Català Creator An entity primarily responsible for making the resource Muñoz, Josep Maria Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Biografies Maragall Mira, Pasqual, 1941- Identitat col·lectiva Espanya plural Catalunya Federalisme País Basc Acció política Territoris Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2002-07-05 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1552/0000000726.pdf 3fc26fe1c96abcfab186daf780815918 PDF Text Text «Francesc Antich tindrà un segon mandat, que serà molt brillant» Maragall aposta per la continuïtat del projecte del president balear. Entrevista a Pasqual Maragall al Diari de Balears el 3-07-02 Maragall: «Francesc Antich tindrà un segon mandat, que serà molt brillant» Maragall aposta per la continuïtat del projecte del president balear J.M. Palma. Pasqual Maragall va participar en les jornades de parlamentaris de la Corona d´Aragó, que van concloure ahir en el Parcbit. El líder dels socialistes catalans va mostrar el seu entusiasme amb el projecte d´Antich, però va eludir concretar si ell també crearà una ecotaxa a Catalunya en cas que sigui president de la Generalitat. — El Govern de Balears és un model a seguir a Catalunya? — Cada un té el seu model, però sí que li puc dir que la millor notícia política dels últims anys va ser la victòria de Marcel·lí Iglesias i Francesc Antich. Són gent jove que té un sentit d´Espanya més ajustat al que diu la Constitució. — Com es veu des de Catalunya l´experiència del Pacte? -Positivament. Fou un regal de les eleccions passades i estic segur que tindran un segon mandat, que serà molt brillant. A Balears el PP ha aconseguit crear la sensació que aquest projecte era una interinitat, almenys els dos primers anys, i crec que la victòria d´Antich donarà lloc a una etapa d´una gran riquesa política. — Vós manteniu una fructífera relació amb Antich, us ha comentat el president els problemes interns que en ocasions es donen al Pacte? — No m´ha d´explicar res perquè jo vaig governar amb quatre partits a l´Ajuntament de Barcelona. Els governs de coalició són difícils al principi, però quan s´estabilitzen funcionen molt bé. — Què opinau de les relacions institucionals entre la Generalitat de Catalunya i el Govern? — Les relacions han estat positives, però han quedat curtes. Es pot fer molt més en el futur. Per exemple, el Patronat de l´Arxiu de la Corona d´Aragó i l´Institut Ramon Llull ha d´incloure la comunitat d´Aragó. En el terreny de les infraestructures també pot haver-hi una major relació entre tots dos governs. — Quins beneficis tindria una comunitat com Balears si es posàs en marxa el seu projecte d´una Espanya federal? -No ha de ser gaire difícil explicar-ho als habitants de les Illes perquè cada un de nosaltres i cada un dels pobles d´Espanya és una illa. La construcció de la societat consisteix a mantenir les individualitats i a ser capaços de posar coses en comú. Això és el federalisme. — Vós us heu manifestat a favor de l´ecotaxa, és viable un impost així a Catalunya? — Li repetesc allò d´abans: cada territori té la seva singularitat i no hi ha models copiables, però sí que crec que a Europa es crearan més imposts ecològics. — A les jornades del Parcbit es plantejà la necessitat que Madrid respecti l´Espanya plural. Creis que l´Estat maltracta les autonomies? — És una qüestió d´incapacitat i de falta de voluntat. — Doncs aquí es té la sensació que la CA menys maltractada és Catalunya... �— Des del punt de vista d´infraestructures no està en una bona situació. El triangle Catalunya, València i Madrid no és equilàter. A Balears ocorre el mateix amb el tema dels vols o amb el gasoducte. — I després de Pujol, què? — Una Catalunya més unida, menys acomplexada i que sigui més capaç de connectar amb els pobles d´Espanya. Apunt Semblança Davant de la pregunta de si hi havia qualque semblança política entre Artur Mas i Jaume Matas, el líder dels socialistes catalans afirmà que «alguna relació sí que hi ha. A Matas el conec des que era conseller. Va crear el Parcbit, que és molt positiu, i vaig tenir una bona relació amb ell, però li van carregar el mort del Pla hidrològic». També considerà que Matas «no es presentarà com a candidat del PP a Balears. Ho veig una mica complicat. La seva política no ha estat ben acceptada». � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Francesc Antich tindrà un segon mandat que serà molt brillant Source A related resource from which the described resource is derived Diari de Balears Language A language of the resource Català Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Illes Balears Partido Socialista Obrero Español Antich, Francesc, 1958- Catalunya Espanya plural Acció política Territoris Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2002-07-03 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1551/0000000724.pdf 150d06a8359f1d4bba8b8657ba78db13 PDF Text Text Entrevista a El Periódico "La dreta utilitza la immigració per abaixar els salaris i capitalitzar l'enuig social" ENTREVISTA Pasqual Maragall EDAT 61 ANYS LLOC DE NAIXEMENT 88 BARCELONA CÀRRECS ALCALDE DE BARCELONA DE 1982 A 1997 Amb els tambors electorals ressonant a l´horitzó, Maragall ja es veu com a successor de Pujol a la Generalitat. I augura que les pròximes eleccions catalanes tindran una gran repercussió a tot Espanya. Luis Mauri --¿És tan incoherent com asseguren els seus adversaris, vostè? -- No, però alguna cosa han de dir. --CiU també el presenta a vostè com un lacai del PSOE i fins i tot com un vellet al costat del jove Mas: heus ací la trilogia de l´horror maragallià, segons Convergència. --Parlen d´incoherència o d´heterodòxia per no reconèixer que el que hi ha en realitat al PSC és autonomia. Això de la supeditació al PSOE ja no té cap ganxo. A Catalunya hi ha una dependència, en efecte, però tots sabem quina és. --Expliqui´s. --La de CiU respecte del PP. I, sobre la meva edat, ¿per què es va presentar Pujol l´última vegada? En tot cas, no he considerat mai que Pujol, que té 11 anys més que jo, sigui vell, entre altres coses, perquè no veig que l´edat sigui una cosa negativa. --¿No tem que els seus contrincants desenterrin el rumor que el presentava com un bevedor empedreït? --Ells són els que han de témer les nostres bateries. El Govern de CiU ha perdut l´aigua en l´Ebre. També es va omplir la boca de més poder i més diners per a Catalunya, i no ha aconseguit ni una cosa ni l´altra. I ara es vol vendre el Pirineu per fer negoci abans de perdre el poder. No és que jo pensi que no tornaran a recórrer a la infàmia, però el moment més difícil ja el vaig passar el 1987, quan els convergents van basar la seva campanya a Barcelona en insults com aquest. Ara els perjudiquen a ells. --Dies enrere, el secretari general de CiU, Josep Antoni Duran Lleida, es vanagloriava de tenir la millor calba de Catalunya. ¿Té algun atribut que estigui a l´altura, vostè? --Jo tinc sentit de l´humor. Suposo que Duran deia allò de la seva calba pel pentinat de l´altre (Artur Mas, el candidat de CiU). --La tensió creixent entre CiU i el PP sembla anunciar la fi de la seva aliança. --Tot això ja estava previst. Vostès havien escrit fa mesos sobre la imminència d´aquesta ruptura, i jo havia fet declaracions en el sentit que farien veure que trencarien. No és res més que una representació. --¿Creu que, de totes maneres, això pot provocar un avançament electoral a Catalunya? --Estaria molt bé que Catalunya deixés de perdre el temps. Però, per als ciutadans no té cap interès discutir sobre la voluntat o no de convocar eleccions en lloc de fer-ho sobre els problemes reals. Potser això pugui tenir interès per a l´elit politicomediàtica, però no per a la gent. Al PSC no l´obsessionen els avanços electorals, sinó les solucions als problemes: l´Ebre, la vall d´Aran, la inseguretat, la immigració... --¿Seria estrambòtic pensar en la possibilitat d´una gran coalició CiU-PSC en el Govern català? --Està completament descartat amb una victòria dels socialistes. Una altra cosa és el que pugui passar a Madrid quan CiU quedi, per primera vegada, en l´oposició a Catalunya. No concebo que, llavors, els nacionalistes continuïn recolzant el PP i tampoc sembla que aquest hagi de revalidar la seva majoria absoluta... Això pot alterar l´escenari. --Per això el que vostè pugui fer a Catalunya adquireix tanta importància per a l´esquerra espanyola... --No només per a l´esquerra; també per a la dreta. Per això CiU i el PP no trencaran abruptament: tots dos tenen un objectiu comú. --¿Impedir que vostè sigui el nou president? --Sí, impedir que guanyi el PSC. --El Govern del PP acaba de patir la seva primera vaga general. ¿Quina lectura en fa, vostè? --No sé si tant pel 20-J com al llarg d´aquests últims mesos, el Govern d´Aznar ha perdut àngel; ha guanyat en arrogància i ha perdut en credibilitat. �--¿Ha marcat també el 20-J un punt d´inflexió en l´oposició amable del PSOE? --Zapatero ha aguantat l´empenta dels dos primers anys i aquesta és una de les coses més importants per a un polític. Jo també vaig haver d´aguantar força. Quan l´oposició aguanta la primera empenta i el cost de fer oposició, que és molt alt, arriba el moment del desgast del Govern. El bon polític és el que sap observar aquest procés i mantenir-se en les verdes i preparar-se per a les madures... --Vostè és l´únic socialista que ha gosat elogiar algun aspecte del lideratge polític d´Aznar. --Se li ha de reconèixer que ha posat a dins de la Constitució tota la dreta espanyola sense excepció. --Vostè també ha alabat la rapidesa de reflexos del líder del PP. --Bé, això no és una qualitat específica d´Aznar, sinó de la dreta en general, que és més ràpida que l´esquerra per ficar el dit a la llaga, encara que només per furgar-hi, no per curar-la. La dreta capitalitza amb gran prestesa els impulsos col.lectius, però no per arreglar els problemes, sinó per utilitzar-los en benefici propi. --¿Per què és lenta l´esquerra? --L´esquerra té un actiu, els valors, i un passiu, transformar-los en solucions, que és la seva missió. És un procés lent. La dreta no aporta solucions, només crida contra els problemes. Miri la inseguretat o la immigració: la dreta no està solucionant res. De la quota d´immigrants legals prevista per a l´any passat, només se n´ha cobert el 4%. Però, això sí, la dreta dicta lleis... --¿Lleis com la que permetrà il.legalitzar Batasuna, que quan es va votar dos senadors del PSC es van absentar per no ratificar-la ni trencar la disciplina de partit i un altre de Ciutadans pel Canvi hi va votar en contra? ¿Què hauria votat, vostè? Sí. --¿Per disciplina o per convicció? --No només per disciplina de partit. Torno a l´explicació anterior. La dreta no resol els problemes, però connecta ràpidament amb els sentiments col.lectius. Un d´aquests, avui, és que la lluita contra el terrorisme no és eficaç i que hi ha una certa impunitat de les manifestacions favorables al terrorisme o del silenci còmplice i l´amenaça velada, cosa que genera una gran indignació social. Una indignació que és difícil no compartir si es manifesta en forma de llei, tant si aquesta és oportuna o no. És una qüestió moral. I un partit que aspira a governar ha de connectar amb aquesta indignació, encara que no cregui en la utilitat d´aquesta llei. --¿Fins i tot si sospita que aquesta llei podria beneficiar els terroristes? --També en aquest cas. És molt dubtós que aquesta llei doni resultats positius en la lluita antiterrorista, però tampoc es pot afirmar amb certesa que tindrà efectes negatius. Només el Govern pot resoldre el problema del terrorisme. Si l´oposició tingués la solució i l´expliqués, no faria cap servei a ningú, excepte als terroristes: els regalaria informació i arguments per acusar els demòcrates de divisió. Per això precisament no perdono l´actitud d´Aznar en aquest tema: no és resolutiu i a més a més ens obliga a tots a estar amb ell o contra ell, quan sap que té el nostre suport per resoldre el problema, no per utilitzar-lo. --El binomi immigració-inseguretat està obligant la dreta i l´esquerra a modificar els seus discursos a tot Europa ... --I la dreta està guanyant allà on governava l´esquerra, que ja ha pagat els plats trencats a França, Holanda, Portugal... Però a Catalunya i a Espanya governa la dreta, que també pagarà els plats trencats. En la immigració hi coincideixen els dos eixos sobre els quals basculen dreta i esquerra: l´identitari i l´economicosocial. La immigració genera problemes d´igualtat-desigualtat i d´identitat. La dreta vol que hi hagi més immigració perquè així baixin els salaris i perquè creixi el descontentament i el cost de conviure amb el que és diferent. I després promet fer fora del país els immigrants. El sarcasme és que qui paga els dos preus, el de la baixada dels salaris i el de la inseguretat, són els treballadors i els seus barris i escoles. --¿I com ha de respondre l´esquerra? ¿Què ofereix, vostè? --Pedagogia i solucions. Pedagogia: s´ha d´explicar a la gent que la dreta no busca el benestar de les classes populars, sinó treure partit de la situació i endur-se els seus vots. I solucions: garantir la seguretat als barris obrers, que són els que pateixen l´impacte, perquè en els de les classes mitjana i alta ni s´assabenten que hi ha immigració. Seguretat i condicions de vida dignes als carrers, i qualitat a les escoles. Quan el Govern garanteixi això, la immigració deixarà de ser un problema. L´esquerra ha d´aportar solucions als que paguen els plats trencats, no limitar-se a anar pel món cridant ´¡Feixisme, feixisme, feixisme!´ --¿També ha de controlar els fluxos migratoris? --Sí. La UE s´ha de dotar d´un servei d´immigració comú i exigent, com el dels EUA. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource La dreta utilitza la immigració per abaixar els salaris i capitalitzar l'enuig social Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico Language A language of the resource Català Creator An entity primarily responsible for making the resource Mauri, Lluís Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Immigració Europa Dreta (Ciències polítiques) Model social Acció política Catalunya Espanya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2002-06-30 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1550/0000000723.pdf 0f101e73d76e6edb48926c15e2e8921c PDF Text Text Entrevista a Pasqual Maragall,President del PSC (Publicat a: Diari Avui) "Cal controlar la frontera i evitar els guetos als barris" "Hi ha gent que fa proclames acomodant-se a l'humor o al mal humor de la gent quan el que s'ha de fer és parlar menys i actuar més" A. Sáez / C. Palomar BARCELONA "No es tracta de repartir conselleries, sinó de situar en aquests territoris un poder fort de la Generalitat" "Franco va demonitzar l'Església basca perquè no li va donar suport i aquí hi ha l'arrel del problema" AVUI Vostè ha encetat durant aquest mes de juny una campanya que el portarà a recórrer tot Catalunya en nou dies. P.M. La gira actual és una intensificació en pocs dies del que ja faig habitualment, recorrent Catalunya poble per poble i territori per territori. AVUI ¿Amb què s'ha trobat en les primeres visites? P.M. Hem estat a Lleida, a la Seu d'Urgell i a Girona. A les Terres de l'Ebre, a la Catalunya Central, al Camp de Tarragona... El que he trobat és el que ja sabia, però més concentrat. M'he trobat amb una actitud de menys queixa i més projectes. Hi ha hagut una evolució important en aquest sentit. He vist una latència important de l'esperança de canvi. AVUI Quin sentit té fer aquesta campanya si vostè ja porta mesos visitant el territori català? P.M. Hem vist que tots van proclamant candidats i nosaltres, en comptes de fer un acte formal fora de temps i precipitat, hem volgut fer més gràfic que en el nostre cas hi ha un candidat que ja hi era. AVUI ¿Però el PSC farà la proclamació del seu candidat? P.M. Segurament, però abans de començar la campanya. AVUI ¿Repetirà experiències com aquesta de cara a les eleccions municipals? P.M. En el cas de les municipals la feina és dels alcaldes. Ara bé, això no vol dir que jo no hi sigui. De tota manera nosaltres lliguem molt les dues campanyes, no tan sols per la proximitat, sinó per la interrelació que tenen. El que hem fet és ajuntar les dues campanyes. AVUI Això es complementa amb la presentació dels compromisos... P.M. Estem lligant un missatge global que és comú amb un de més específic. Un missatge central de confiança, de crida, de no arrogància, de crítica de govern tirant cap al cantó de les possibilitats i, d'altra banda, l'especificitat de cada lloc mitjançant els exemples viscuts. AVUI Vostè ha defensat la necessitat de descentralitzar Catalunya i ha proposat el trasllat a Lleida de la conselleria d'Agricultura si guanya les pròximes eleccions catalanes. ¿Es planteja traslladar alguna conselleria més fora de Barcelona? P.M. No necessàriament, perquè no es tracta d'anar per Catalunya repartint conselleries, sinó de situar en aquests territoris un poder fort de la Generalitat. Aquest és un dels aspectes de la descentralització, de l'esperit federal, del principi de subsidiarietat que aplicarem. Aquesta setmana passada hem presentat la nostra proposta sobre la cultura. Com que ja s'ha fet la gran majoria dels equipaments culturals catalans ara cal crear una xarxa perquè no es tracta només de tenir un gran Teatre Nacional, sinó també de tenir un sistema nacional de teatre que alimenti el Teatre Nacional. AVUI ¿No tenen por que els copiïn la seva proposta cultural igual que van fer amb la proposta sobre la família? P.M. No, ens encanta que ens copiïn. Vol dir que som nosaltres els qui marquem els temes i l'agenda política. En el cas de la família, ens van copiar tant Aznar com el govern de Convergència i Unió, però les seves propostes tenen menys ambició. I encara no ho han aplicat. La dreta sempre lluita contra els símptomes i no contra la malaltia. AVUI Mariano Rajoy ha anunciat un enduriment de l'actual llei d'estrangeria. ¿Creu que prendran com a model la llei italiana que només té en compte els immigrants com a mà d'obra? P.M. Sí, segurament. Clar que el que no saben fer és anar al Marroc i pactar que no vinguin. S'ha de ser més europeu en el tema del control de les fronteres i més local en els temes de les escoles i dels barris per evitar els guetos, i això el govern del PP no ho veu. Tampoc ho veu Pujol. Hi ha gent que fa proclames acomodant-se a l'humor o al mal humor de la gent quan el que s'ha de fer és parlar menys i actuar més; és a dir, resoldre els problemes. AVUI ¿La immigració serà el tema central de la campanya? P.M. No ho crec, tot i que la dreta buscarà que ho sigui. Tenim l'exemple d'aquestes declaracions sobre un imam de Premià que fa un any que viu fora de Catalunya i que s'hauria d'expulsar... AVUI L'alcaldessa de Badalona, la socialista Maite Arqué, també va afegir-se a les paraules de Carod i de Mas respecte a l'expulsió de l'imam de Premià. P.M. Doncs es va equivocar, igual que Carod i Mas. AVUI ¿No són tots els partits culpables del que ha passat a Premià? P.M. El PSC no té cap interès a fer electoralisme d'aquest tema. El que ha de fer Pujol és reunir els imams i parlar amb ells perquè es posin d'acord amb l'alcaldessa. Pel que fa al col·lectiu de Premià, que no facin tant cas del seu advocat, que curiosament és del PP. AVUI El fet que s'hagin produït incidents pel tema de la mesquita a Premià, on governa el PSC, ¿no �demostra la incapacitat dels socialistes per fer front a aquest problema? P.M. Seria veritat si tothom hagués estat en el seu lloc en el pacte institucional i no hagués fallat. AVUI ¿No creu que entre tots ho han deixat podrir? P.M. No. L'alcaldessa primer els va donar l'escola per resar i ara els proposa una permuta per anar a un altre lloc, cosa que no accepten, de moment. AVUI ¿Creu que el fenomen Anglada pot fer forat a les municipals? P.M. No ho sé. Fins que no es facin les eleccions no ho sabrem, però, de tota manera, jo crec que no farà forat. Nosaltres invertirem en 40 barris per fer front a aquests � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Cal controlar la frontera i evitar els guetos als barris Source A related resource from which the described resource is derived Avui Language A language of the resource Català Creator An entity primarily responsible for making the resource Sáez, Albert Palomar, Cristina Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Oposició Campanyes Catalunya Immigració Model social Acció política Municipis Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2002-06-09 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1549/0000000801.pdf b8373cbb7ece4f136e4c492dc75c1827 PDF Text Text Entrevista a La Vanguardia 18/05/2002 El reto 2004. El Fòrum según Pasqual Maragall. "El Fòrum tiene sentido". EL RETO 2004 "El Fòrum tiene sentido" El padre de la criatura del 2004 explica cómo la ve crecer EL FÒRUM SEGÚN PASQUAL MARAGALL. Pasqual Maragall se iluminó y anunció que Barcelona organizaría un gran acontecimiento en el 2004. Sucedió en 1996, en la celebración del décimo aniversario de la nominación olímpica. Ahí está el origen de lo que para el candidato a la presidencia de la Generalitat es una leyenda urbana. Siempre se ha dicho que se refería a la organización de una Exposición Internacional, pero no había ninguna disponible. "Jamás hablé de una Expo", dice ahora, cuando desde la distancia observa la andadura de algo que no tenía nombre y ahora se llama Fòrum de les Cultures. EUGENI MADUEÑO FRANCESC PEIRÓN Barcelona La megafonía suena como el anunció de la próxima parada del tren de cercanías. Pero eso es el Parlament y esa señal acústica quiere decir que los parlamentarios han de ir a votar. Pasqual Maragall, aspirante a presidente de la Generalitat e inspirador del Fòrum, sale a toda máquina y al volver sigue con precisión el hilo de la entrevista. -Dicen que el invento del Fòrum es una "maragallada". -Yo no sé qué es una "maragallada". -¿Una idea genial pero lanzada por Maragall? -¿Qué quiere decir "pero"? (ja, ja). Lo del Fòrum surgió a finales de mi cargo como alcalde, en 1996. Había tres o cuatro objetivos de futuro. Hicimos un "brain storming" con toda la gente del post 92, Bassat, Fontana, Abad, empresarios... La idea del F´òrum se consagró en dos desayunos de Sant Esteve en el palacete Albéniz, con los barceloneses internacionales: Samaranch, Pujol, Federico Mayor, Pere Duran Farell, Narcís Serra, Joan Clos, que era primer teniente de alcalde... Se plantearon tres opciones: una era de Bassat, que propuso organizar un gran festival mundial del cine. La otra idea giraba en torno al agua, en el sentido ecológico, en el sentido de un déficit de Barcelona, el río que no tenemos. La tercera, la ganadora, fue el Fòrum de les Cultures, que entonces no tenía nombre. -¿Por qué el nombre apela a las culturas? -Empezamos hablando de diálogo interreligioso. La idea inicial era una intuición, una idea global, que, como se ha visto, no estaba mal encaminada. Ha tardado en tomar forma. Como dice Joan Clos, los Juegos Olímpicos son muy complicados porque hay que cumplir un protocolo dado, pero esto aún lo es más por todo lo contrario, porque lo has de inventar desde el principio. -La idea sigue siendo válida... -Sí. Estos acontecimientos que no son permanentes, que carecen del estabilizador de la burocracia, siempre tienen una crisis antes del inicio. -¿Cómo se entiende que la gente aún no sepa qué será el Fòrum? -El problema de los contenidos es que se está haciendo el equivalente a la "carta olímpica". Todo dependerá de la capacidad que tenga Barcelona de modelar su intuición. La fórmula Barcelona consiste en combinar dos cosas: el escenario y los contenidos. El escenario es el que da la trascendencia posterior, porque es lo que queda y lo que permite que se vierta un entusiasmo que en condiciones normales es difícil. Y, en cuanto al acontecimiento, creo que funciona con las ideas que nos explicó Clos, que son los elementos básicos: tierra, agua, fuego y aire. �Cada uno de ellos representa una fuerza de la humanidad. La Tierra es la identidad; el aire sería la voz, el lenguaje, la ciudad; el fuego, la religión, los mitos, la ideología; y el agua es el medio. Éste fue el discurso inicial y después ha ido derivando hacia el escenario concreto, donde había un río por recuperar, una parte olvidada de la ciudad. -¿Y el entusiasmo? -El entusiasmo proviene ante todo de que hay una predisposición exterior a que Barcelona sea la sede de acontecimientos. Como no es capital de un estado, Barcelona tiene esta intuición de que ha de ser capital mundial cada 12 o 15 años. La otra cuestión es la transformación urbanística. De estas dos circunstancias viene la inversión y el entusiasmo, de ver que la ciudad no para, que Barcelona es una ciudad importante en el mundo. -Ya, pero entre la ciudadanía no se palpa ese entusiasmo. -Con los JJ.OO. hubo mucho entusiasmo en la nominación, pero después se diluyó un poco, hasta que no estuvo todo más avanzado y la gente lo comenzaba a palpar. Lo importante es acertar en el calendario y en el ritmo de generar las complicidades y adhesiones. -Pero no se ve ilusión, tal vez no hay mensajes claros. -La idea central sí está clara. Barcelona reunirá a todo el mundo para discutir lo que las culturas del mundo, en todos sus aspec-tos, quieren hacer. A la gente, como esto no le interesa cada día, pues no está preocupada.Pujol, sin embargo, habla de cosas concretas para el Fòrum, de identidad y globalización, dice que es el lugar donde hay que discutir la identidad catalana en un mundo global. -En el fondo, esto es la discusión Pujol-Maragall. Esta discusión ya la tuvimos el primer día. Él dice que si baja un marciano y pregunta quién soy, le responderé que "soy Pasqual Maragall, Sant Gervasi, Barcelona, Cataluña". Ésta es la pulsión de la identidad. Yo le digo que si baja un marciano, lo primero que le diré es que está en la Tierra y que yo soy terrícola;, luego le explicaré todo lo demás. Si empiezo por Sant Gervasi pensará que hablo chino. Si lo que tienes que hacer es demostrar, dices la identidad; si lo que se quiere es construir, que es de lo que se trata, reconoces que no hay un solo lenguaje, que en el mundo hay muchos. Tienes que traducir. -Pujol también habló de inmigración. -Después de Le Pen, la derecha ha descubierto otra vez que a más inmigrantes, más votos y salarios más bajos. Y está encantada. -¿Quiere decir que ya les va bien una inmigración masiva? -No digo que les vaya bien. Digo que la derecha ha descubierto que cuantos más inmigrantes hay, más votos tiene. Las consecuencias que las saque cada uno. -Las condiciones de la inmigración han cambiado mucho desde que se creó el Fòrum. -La suerte es que se ha demostrado que no íbamos desencaminados. -¿Quién se atreve a defender la bondad de la inmigración y no la ve como una amenaza?-El problema es que la derecha, que gobierna, no controla las fronteras. Nosotros tenemos la fórmula para integrar a los que ya están aquí. Aparte de las leyes, depende de que los barrios y las escuelas estén en condiciones de asimilar bien la diversidad y esto está en función de que los recursos que se destinan sean importantes. Ahora esto no es así. Los gobiernos de derechas hablan mucho y hacen poco. Nosotros tenemos 40 barrios de Cataluña en los que creemos que se necesita un proyecto de regeneración. Más dinero para cada uno de estos barrios y así evitar que se conviertan en guetos, porque el equilibrio entre bienestar y malestar empieza a ser negativo. Se necesita dinero para las escuelas y necesitamos barrios seguros. La prueba es el Raval, que a principios de los ochenta iba para gueto y se pusieron los medios para evitarlo. -Sí, pero de Corbacho a Montilla la reacción es la misma: se pide más policía. �-Una cosa es la inmigración y otra es la falta de policía. No hay que mezclar las dos cosas. La natalidad es muy baja y, por el contrario, tenemos demanda porque la economía tira mucho estos últimos 20 años. En segundo lugar, los presupuestos de seguridad, en términos relativos y a veces en términos absolutos, han bajado. Y hay un cambio de modelo (la implantación de los Mossos) que siempre es complicado. Este cambio le ha cogido al Gobierno bajo de moral, sin ideas. -Por lo que se ve, aprovecha el Fòrum para hablar de política cotidiana. -Son ustedes quienes me preguntan por estos problemas más locales. Pero es cierto que el Fòrum tiene que ver con una cosa muy profunda y muy compartida: la inseguridad de la ciudadanía. El mundo abierto es mucho más incierto y éste es también un tema del Fòrum. -La incertidumbre se ha convertido en el paradigma del futuro. -Sobre todo porque la incertidumbre ya no la podemos atribuir a efectos naturales que nos superan. Ahora hay una incertidumbre (armamento nuclear, calentamiento de la Tierra) de la que además somos culpables. -¿El Fòrum puede aporta algo? -Que el Fòrum vaya adelante es un síntoma de que los ciudadanos están tomando conciencia de los problemas. -Personalmente, ¿qué cree que sería bueno que saliera del Fòrum 2004? -Trabajar sobre el mundo de ciudades, el mundo abierto, porque hoy en día no somos aún ciudadanos del mundo. Estamos en un mundo de ciudades, que es distinto. El Fòrum tiene sentido. -No parece muy convencido. -Soy un entusiasta. Es una ocasión para establecer un diálogo, que ya ha comenzado en otros foros como Porto Alegre o Davos. -La receta Pujol es poco espectáculo y mucho debate, pero con esto parece difícil conseguir el eco mediático necesario. -Al plantearse el Fòrum se valoró cuál era el acontecimiento que reunía más atención del mundo. Se vio que eran los Juegos Olímpicos. Pero el otro hecho multitudinario son los viajes del Papa. Para que haya mucha gente ha de haber una esperanza y un espectáculo. -¿Cómo ve las relaciones entre las tres administraciones que patrocinan en Fòrum? -Una de las gracias de estos acontecimientos es que pasan en un sitio y en este lugar, que se sitúa en el más bajo de la serie "mundo, estado, nación, ciudad", pero que en esta situación es la que tiene más peso. Esto entronca con el gobierno de las ciudades. -¿Pujol tiene un sitio en el Fòrum, como la presidencia del senado del 2004? -No sé si su papel es la presidencia de ese senado, pero siempre he pensado que puede ser un buen embajador. Es lo mejor que puede hacer ahora. Creo que jugará un papel importante. Y él tiene una genuina ambición de pasar de gobernar a hacer doctrina, lo que pasa es que no se decide y no hace nada. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource El Fòrum tiene sentido Source A related resource from which the described resource is derived La Vanguardia Language A language of the resource Castellà Creator An entity primarily responsible for making the resource Madueño, Eugeni Peirón, Francesc Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Fòrum de les Cultures Barcelona 2004 Barcelona Catalunya Cultura Acció política Model social Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2002-05-18 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes