1 50 110 https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/2704/pasqual_maragall001.JPG bf981fcd1bf51932629e6aba3e753116 Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. Imatge fixa A static visual representation. Examples include paintings, drawings, graphic designs, plans and maps. Recommended best practice is to assign the type Text to images of textual materials. Format original The type of object, such as painting, sculpture, paper, photo, and additional data Digital (jpg) Dimensions físiques The actual physical size of the original image 1500x1000 px, 240 dpi Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Fotografia de la presentació del llibre de mèmories de Pasqual Maragall, Oda Inacabada. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2008-11-30 Type The nature or genre of the resource Imatge Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource jpg Subject The topic of the resource Maragall Mira, Pasqual, 1941- Biografia Palau de la Música Catalana Description An account of the resource Maragall de cos sencer a l'escenari del Palau de la Música, d'esquena a l'auditori amb tota la de gent de peu. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Palau de la Música Catalana Rights Information about rights held in and over the resource RBA EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Fotografies https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/2698/PARAULES_FPM_19_juny.pdf 4aaa655f4b8b5bfdc664009cad8b0ebb PDF Text Text Presentació de la Fundació Pasqual Maragall 19 de juny de 2008 – TNC [Salutacions] Vicepresident, consellers, rectors, resta d’autoritats… Benvolguts amics. Us agraeixo molt sincerament que avui estigueu aquí amb nosaltres acompanyant-nos en aquesta “presentació en societat” de la Fundació Pasqual Maragall per a la Recerca sobre l’Alzheimer. Vull fer també especial esment a tots aquells que avui no podien assistir i que ens han fet arribar el seu afecte i el seu recolzament i ens han ofert la seva col·laboració. Quan fa uns mesos vaig donar a conèixer públicament que m’havien diagnosticat un principi d’Alzheimer, vaig anunciar també que volia dedicar part dels meus esforços a fer avançar la recerca científica d’excel·lència sobre aquesta malaltia i a ajudar a vèncer la desconsideració social que l’envolta, fent que se’n parlés d’ella de forma oberta. La Diana i els meus fills van decidir acompanyar-me en aquesta nova aventura. També el meu germà Ernest i bons amics com Narcís Serra, Santiago de Torres, Xavier Roig, Guerau Ruiz Pena i Marta Grabulosa que s’han implicat activament com a membres del Patronat. �Hem rebut, i seguim rebent, moltes mostres de suport i d’adhesió encoratjant-nos a tirar endavant la iniciativa. Si aquell compromís personal s’ha concretat en la Fundació que avui presentem, és sens dubte gràcies a tots aquests suports. Aquest projecte és també vostre. El Dr. Camí us ha presentat els seus objectius. No només és un projecte ambiciós, arriscat i innovador, sinó que malauradament resulta absolutament necessari. Però només serà una realitat si aconseguim que sigui un projecte col·lectiu, si l’impulsem conjuntament. Si fem d’ell, en definitiva, un projecte de tots. Vaig dir en el seu moment que enlloc estava escrit que aquesta malaltia hagués de ser invencible. Estic segur que ho aconseguirem. Gràcies a tots de nou per la vostra assistència. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Presentació de la Fundació Pasqual Maragall Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2008-06-19 Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Alzheimer Fundació Pasqual Maragall Recerca i Desenvolupament Salut Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Teatre Nacional de Catalunya EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1724/0000001320.pdf 26d3476db2dce31f1ce5f074fd9dab12 PDF Text Text DIUMENGE 15 D’ABRIL DEL 2012 38 els guardons d’el periódico 10 finalistes es disputen a partir d’avui el premi Català de l’Any Els lectors poden votar pel seu favorit a través del telèfon, la web i Twitter les personalitats que opten al reconeixement El 18 de maig se sabrà el nom dels tres candidats que passen a la gran final EL PERIÓDICO BARCELONA E ncara és una incògnita a qui cedirà el casteller David Miret el testimoni de Català de l’Any el dia 22 de maig. En canvi, el que sí que ja és clar és que serà a un dels 10 finalistes escollits pels lectors d’EL PERIÓDICO DE CATALUNYA i l’audiència del programa Els Matins, de TV-3. Després de gairebé tres setmanes en què ha estat oberta la fase de proposta de candidats, avui ja sabem els noms de les personalitats que aspiren al premi. Són sis homes i quatre dones, amb mèrits suficients en les seves respectives disciplines per emportar-se el guardó, que s’entregarà en el transcurs d’una gala al Teatre Nacional de Catalunya i que serà retransmesa per TV-3. Entre els 10 escollits hi ha metges, com els doctors Josep Brugada i Eduard Gratacós; els esportistes Albert Bosch, Anna Corbella i Laia Sanz; artistes com el Mag Lari i la joveníssima Andrea Motis; l’escriptor Albert Espinosa, creador, entre altres, de l’exitosa sèrie Polseres vermelles; la presidenta d’Òmnium Cultural, Muriel Casals; i el periodista Joaquim Maria Puyal, que el 2011, any al qual correspon el premi, va celebrar els 35 anys del primer partit de futbol retransmès en català. La qualitat dels candidats és indiscutible i fa presagiar una disputada competició entre ells. A partir d’avui, que és quan s’obre la segona fase del procés d’elecció del Català de l’Any, ja només es pot votar per un d’aquests 10 finalistes. Com fins ara, els lectors podran donar suport al seu favorit trucant al número de telèfon 905.44.60.40, que està operatiu les 24 hores del dia, o bé accedint a la web www.cataladelany. cat. Tots els que votin a través de la web rebran una subscripció gratuïta d’un mes a l’e-Periódico, l’edició digital del diari. / Però a partir d’aquesta segona etapa, amb la voluntat d’obrir més el procés a la participació ciutadana, també es podrà votar a través de les xarxes socials. LA NOVETAT EN EL VOT ALBERT BOSCH JOSEP BRUGADA MURIEL CASALS ANNA CORBELLA ALBERT ESPINOSA AVENTURER CARDIÒLEG PRESIDENTA D’ÒMNIUM REGATISTA ESCRIPTOR I GUIONISTA Arrossegant un trineu de 95 quilos i amb temperatures de -45º, és el primer català que, sense ajuda externa, ha arribat al pol Sud. Un referent en arítmies, mort sobtada i medicina de l’esport. Ha estès la seva especialitat a la pediatria a Sant Joan de Déu. Sota el mandat d’aquesta professora de la UAB, Òmnium, entitat que treballa per la promoció del català, ha complert el 50è aniversari. El 2011 es va convertir en la primera dona d’Espanya a fer la volta al món sense escales. Va recórrer 46.000 quilòmetres en 102 dies. Va triomfar l’últim Sant Jordi amb Si tu em dius vine, ho deixo tot... però digue’m vine. Autor de Polseres vermelles, que adaptarà Spielberg. EDUARD GRATACÓS MAG LARI ANDREA MOTIS JOAQUIM MARIA PUYAL LAIA SANZ METGE MAG I IL·LUSIONISTA CANTANT DE JAZZ PERIODISTA PILOT DE TRIAL L’equip que dirigeix a la Maternitat de l’Hospital Clínic va practicar l’any 2011 diverses operacions a fetus utilitzant tècniques pioneres. Atresora una brillant trajectòria des que es va iniciar en la màgia als 21 anys. L’any passat va causar sensació amb Splenda. Amb una veu prodigiosa, que molts comparen amb la de Norah Jones, va gravar als 15 anys el seu primer disc amb Joan Chamorro. Pregoner de l’última Mercè, l’any passat es van complir 35 anys del primer partit de futbol, del Barça, que va retransmetre en català. Amb només 26 anys, exhibeix un palmarès espectacular, amb 11 títols mundials. Va guanyar el Dakar 2011 en categoria femenina de motos. En concret, de Twitter. Per votar, s’ha d’enviar el hashtag #cataladelany, seguit del cognom del candidat i d’una breu explicació de per què se li dóna suport. Segons les normes fixades, només es validarà un tuit per usuari i no s’acceptaran retuits. Els 10 candidats, que EL PERIÓDICO presentarà més en profunditat els pròxims dies, passaran un procés de selecció. A partir del dia 27 d’aquest mes aniran abandonant la carrera pel premi els que vagin obtenint menys vots, fins que el 18 de maig, només quatre dies abans de la gran final i després de la setena eliminació, sabrem els noms dels tres aspirants definitius al premi. A partir del dia 18, quan s’obre la tercera fase, ja només es podrà votar per un dels tres aspirants. Durant la gala del Català de l’Any també s’entregaran els altres dos guardons que convoca EL PERIÓDICO: Millor Iniciativa Empresarial, el més veterà de tots, i Millor Iniciativa Solidària, premi Mercè Conesa. H Opinió Pasqual Maragall expresident i català de l’any 2007 Agraïment i força E l 2007 va ser un any molt dur, personalment el més dur. És quan se’m va diagnosticar l’Alzheimer i quan ho vaig fer públic en roda de premsa a l’Hospital de Sant Pau. També vaig anunciar la voluntat de lluitarhi amb totes les forces, especialment a través d’una fundació que s’hi dediqués. Ja fa quatre anys i continuem lluitant; la Fundació Pasqual Maragall per a la Recerca sobre l’Alzheimer és una realitat sòlida, cada cop amb més suport, que espero que algun dia pugui anunciar avenços científics. Entenc que aquestes circumstàncies personals, i també les polítiques, són les que van fer que se’m considerés candidat a Català de l’Any del 2007. Finalment el vot popular em va escollir com a tal. L’emoció va ser molt intensa. Em va donar molta empenta per continuar lluitant L’agraïment per aquest suport i reconeixement rebuts no es pot expressar clarament amb paraules. L’emoció va ser molt intensa i em va donar molta força i empenta per continuar la lluita, llavors tot just començada. Alhora, no vaig deixar de trobarho injust pels meus companys finalistes, l’Isidre Esteve i la Carme Ruscalleda. L’exemple de tots dos és molt important i les seves consecucions són mirall per a molts catalans, que poden trobar inspiració i valor en les seves gestes. L’Isidre, un exemple de com des de l’excel·lència competitiva es troba amb la fatalitat de l’accident i la seva reacció de superació el fa tirar endavant amb ambició i coratge, tot imposant-se a les circumstàncies, valors imprescindibles individualment i col·lectiva, i més avui en temps de crisi. I la Carme, com a exponent de la nostra capacitat creativa, vehiculada en la gastronomia, fent del mètode i la tècnica la base de l’explosió artística, que tant singularitza la seva obra i alhora la fa tan internacional, arrelada i global, com m’agrada pensar Catalunya. Aquest guardó ens serveix per revisar-nos any rere any, i ens permet pensar quins conciutadans destaquen especialment. Felicito EL PERIÓDICO per la iniciativa. Però no ens ha de fer oblidar que no només són lloables els que tenim la rellevància pública. Els valors reconeguts en tots els guardonats es troben en milers de ciutadans anònims que, dia a dia, lluiten i superen les dificultats. Aprofito aquest escrit per animar tothom, a pesar de les circumstàncies, a lluitar i lluitar, cada dia i entre tots. Segur que vencerem. ¡Força! � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Agraïment i força Type The nature or genre of the resource Article Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico de Catalunya Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Homenatges i distincions Maragall Mira, Pasqual, 1941- Mitjans de comunicació Alzheimer Model social Abstract A summary of the resource. Article de Pasqual Maragall publicat a El Periódico, sobre el fet d'haver estat triat Català de l'Any 2007. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2012-04-15 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1723/0000001053.pdf ebd9ee9dd93ad1559dfb87648b941ae4 PDF Text Text AVUI Política 5 DIUMENGE, 9 D’AGOST DEL 2009 Estatut 2006 Resultats Sí No Blancs Nuls Participació 49,4% 73,9% 20,7% 5,3% 0,9% 12 magistrats Magistrats conservadors Vicepresident Presidenta Guillermo Jiménez Sánchez María Emilia Casas Baamonde Ciudad Real, 1940 Lugo, 1950 Pasqual Maragall Expresident de la Generalitat de Catalunya DeBCNaCAT il’Estatut La composició del TC Magistrats progressistes L’expresident, impulsor de l’Estatut, aposta per fer una manifestació multitudinària si el Tribunal Constitucional acaba retallant el text Pendent de renovació Pendent de renovació Javier Delgado Barrio Pascual Sala Sánchez Osca, 1932 València, 1935 Ramón Rodríguez Arribas Elisa Pérez Vera Madrid, 1934 Granada, 1940 Vicente Conde Martín de Hijas Manuel Aragón Reyes Toledo, 1940 Pendent de renovació Còrdova, 1946 Roberto García-Calvo y Montiel Eugeni Gay Montalvo Lleó, 1942 Barcelona, 1946 Mort Jorge Rodríguez Zapata Pablo Pérez Tremps Uruguai, 1948 Madrid, 1956 Recusat pel recurs del PP Pendent de renovació La presidència té vot de qualitat en cas d’empat AVUI al TC la taula en alguna ocasió, és la d’acatar la sentència i negociar amb el govern espanyol el desplegament d’allò que quedi tocat. El president d’Iniciativa, Joan Saura, afirmava fa poc que si hi ha retallada, s’haurà de refer el pacte polític entre Catalunya i l’Estat. I també obria la porta a plantejar la reforma de lleis orgàniques que topin amb l’Estatut. La sentència amenaça justícia, finançament, síndic i llengua El tripartit es va comprometre, en la revisió del pacte de fa uns quatre mesos, a emetre una resposta conjunta i “liderada pel govern”. Tot i això, un dels socis, Esquerra, ja treballa amb la hipòtesi de desplaçar al Parlament un pronunciament contra la sentència, que podria anar acompanyat del desplegament de facto del nou marc d’autogovern. Derivar a la cambra catalana una eventual reacció de repulsa implica sumar-hi CiU, que d’entrada no veu malament una resposta del Parlament. Aquells plans B... lluny La federació va incloure en el seu pla B a l’últim congrés l’opció de fer una consulta perquè els catalans decideixin si accepten o no una nova retallada. Aquesta possibilitat no s’ha descartat, tot i que sí que s’ha anat refredant. Passa el mateix a ERC, que va aprovar al congrés de l’any passat una esmena dels crítics que insta a “plantar cara” amb una consulta popular. Encara va més enllà i planteja que el Parlament exerceixi “de manera unilateral” el dret d’autodeterminació, via referèndum, si el TC lamina l’Estatut i l’Estat espanyol es nega a negociar amb la Generalitat “el dret a decidir dels catalans”. Aquells plans B queden lluny. I la sentència, cada dia més a prop. ■ Una imatge de la manifestació pel dret a decidir ‘Som una nació’ del 18 de febrer del 2006 ■ FRANCESC MELCION i ha qui pensa que BCN és bona si la bossa sona. Doncs no: el turisme que ve és més aviat de classe mitjana –que per cert és la que ens convé: de classe baixa en tenim un munt i de classe alta no ens en cal perquè no surten al carrer, ni compren a les botigues–. Si compren quelcom és a les botigues de luxe del passeig de Gràcia, perquè amb la crisi el refugi dels calés són l’or, la plata i les joies. Barcelona gasta molt però cobra molt. Jo camino prou per la ciutat –cosa recomanable– i em faig un fart de veure estrangers i fins i tot, de vegades, de parlar amb ells en anglès (la nova lingua franca) o el que calgui. Pel carrer, amb els nacionals, estic entre agraït i cansat que em saludin preguntant-me com em trobo. En canvi, els estrangers poc que saben qui sóc. Però anem per feina. Hi ha qui pensa que l’Estatut ho pot arreglar o esguerrar tot. Mentida; o error, si es vol. Barcelona no serà ni millor ni pitjor amb l’Estatut. Ni Catalunya tampoc. Des que en Ridao va aconseguir apujar el llistó del finançament fins als 3.500 mi- H lions d’euros, la cosa ha millorat. El problema té més a veure amb l’honor que amb la pesseta, que curiosament és, fins i tot en castellà, un mot d’origen català. Per què deu ser? La moneda o peça petita era en català la peceta, vet aquí. El que compta són les pessetes i tot el demés són punyetes, diu el català. Però en el fons el que li importa més és l’honor, que diuen que era el credo dels castellans. M’explico. Nosaltres vam fer un Estatut. L’Estatut Sortirem al carrer 200.000 persones per baixar pel passeig de Gràcia cantant “Volem l’Estatut” substituïa i desenvolupava la disposició addicional primera de la Constitució. L’Estatut es va aprovar amb el 90% dels vots del Parlament català, però el Parlament i el Senat espanyols el van retallar –no repetiré aquí amb quins suports des de Catalunya–. Després el vam referendar. I ara el volen retocar en el Tribunal Constitucional. Doncs bé: si ho fan, sortirem al carrer 200.000 persones per baixar pel passeig de Gràcia cantant “Volem l’Estatut”, com l’any 1979, crec que era. I si pot ser que vinguin en Llach i en Joan Manuel –fill del Poble-sec i nét d’andalusa o de gent de parla castellana–, la Marina Rossell, la Mayte Martín i la Maria del Mar Bonet. Si volen. Si jo fos l’amo de l’Estatut (i no ho sóc, però hi vaig participar amb una pila de companyes i companys del PSC-CpC, Esquerra, ex-PSUC i CiU) diria: no me’l toquin. Va néixer en un pis de la Via Augusta cantonada Alfons XII, al costat de casa meva, per un acord final entre Ernest Maragall, un xicot de CiU i l’Iceta, si no recordo malament (tot i que l’Iceta al Parlament va dir: “Hi votem a favor, però a Madrid segurament el tocaran”). I tant que el van tocar. És un fill mig bord, però és un fill nostre. Dic tot això a Rupià, Baix Empordà, a tocar, no del pi, però sí de l’olivera de les 7 branques, que em van regalar els Veguers de les 7 Vegueries que havien de substituir les Diputacions Provincials, nom que a mi no m’entusiasma, perquè refereix a una realitat dual: la Capital i las Provincias. No és això, companys no era això. Si cal, passat l’estiu, tornarem al carrer. ■ � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource De BCN a CAT i l'Estatut Type The nature or genre of the resource Article Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived Avui Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Estatut Justícia Catalunya Acció política Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2009-08-09 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1722/0000000917.pdf 0919c7feeeee2c2528edbc1d75d27383 PDF Text Text Política 9 Xpresate «Sin los ‘abertzales’ en las elecciones, ¿quién saldrá ganando en las urnas?» Carola. MADRID Opinión Pasqual Maragall Por qué votaré reo que en el debate político que se está llevando a cabo en Catalunya nos equivocamos en los temas y en las formas. Acaba cansando oír cómo Madrid y Barcelona se pelean porlasinfraestructurassininiciarlas y ver cómo convergentesysocialistasdiscutensobre silaAltaVelocidadhadepasar por la Sagrada Familia; si se debehacerlaestacióndiseñada por Frank Gehry en la Sagrera; o si se tiene que desdoblarelEixTransversalylacarretera de la costa pasado Palafrugell; si la línea de muy alta tensión (MAT) se tiene quehacer;osielMuseodeArtesDecorativassedebedeinstalaralladodelaTorreAgbar. C Séquetomardecisionesesdifícil,peroenlosaños80y90se tomaron. Se invirtieron 290.000 millones de las antiguaspesetas,ynohacedemasiado tiempo se han terminado de pagar. A lo mejor convendríaendeudarnosunpoco y así evitar la depresiva psicosis económica que vivimos. La política, qué duda cabe, es importante, aunque hace faltaungiroensufinanciación, la estructura de los partidos y la elección de los candidatos. Pero hablemos de las elecciones del 9 de marzo. En estas elecciones se deciden el Parlamento y el Gobierno español.Yovotaréalpartidoque pueda aprovechar mejor el Parlamentoespañolparaprogresar en objetivos como la li- bertaddeCatalunyaparadefinir su estatus en España o el derecho a decidir qué queremos ser en Europa y en qué queremos que Europa tenga competencia,enconcretomoneda,ejércitoysímbolos(himno y bandera). Sería fantástico que los gobiernos y los ayuntamientos tuvieran claras algunas cosas: -que sin una economía fuerte, empresas punteras y universidades de calidad no haremos nada; -que las comunicaciones sondecisivas:laaltavelocidad en el Ebro, el aeropuerto de Lleida, Reus-Tarragona, Barcelona, Girona y en el Pirineo a Toulouse, Lyon, Marsella; -que Catalunya, un país de relieve accidentado, pronunciadas pendientes y rincones escondidos, tiene que tener, a pesar de todo, las infraestructuras alaalturadelasde Castilla,ValenciaoelMidifrancés; -que, dicho todo eso, que afecta a los debates más consumidores de prensa, radio y televisión,laeducaciónylasalud son lo más importante; -que el medio ambiente es una cuestión prioritaria, aun- que no se puede convertir en una religión alternativa; -queenpolítica,laproximidad es mejor que la distancia: queloquesepuedahacerenel barrio no se haga en la ciudad, y lo que se pueda hacer en la ciudad, no lo haga la nación. Otroasuntoesque,sinelreconocimientodelasáreasmetropolitanas, el país pierde un equipodeprimeracategoríaen la competición internacional. ComoenlaCopadeEuropade Opción. ”Hoy, día 31, decidiré si [el Partit Català d’Europa] se presenta” fútbol, en la Europa política y económica la competición se establece entre ciudades casi más que entre naciones. En 1986, Margaret Thatcher suprimió el área metropolitana de Londres impulsada por Ken Livingstone, y Jordi Pujol aprovechó para suprimir la de Barcelona, que curiosamente habían creado Albert Serratosa y Xavier Subíes,gentemásbienafín.Todo valíaparapararlospiesalosrivalessocialistasdeBarcelona. CuandoBlairganólaselecciones,loprimeroquehizofue restaurar el “Gran Londres”. Yo participé en su campaña electoralenestalínea,conNorman Foster, Richard Rogers y otros. Y el Greater London Councilserestituyó.Aquínolo conseguimos y Catalunya se quedó sin force de frappe en la competencia con Madrid y otras naciones europeas. Ya en la Generalitat, tampocopudimoshacergrancosa en un mandato en el que ERC no quiso saber nada del tema ni ICV-EUiA y CiU tampoco. ¿Y el PSC? Es un partido favorable a las diputaciones provinciales que el nacionalismo siempre había denostado. Locomentéenotroartículo:la tradición política catalana no esprovincialistaperoahoraincluso los defensores de les vegueries d’Esquerra, si los hacen presidentes de una diputación, alucinan. Creo que las diputaciones tienen competencias exorbitantes en beneficio de un sistema de partidos poco transparente, siendo generoso. Dicho esto, y sabiendo de mi interés por la evolución de la política americana y mi debilidad por los partidos demócratas, tanto el americano como el italiano, comprenderán que confíe en la rápida emergenciadenuevasfórmulaspara votarlas el 9 de Marzo. Ciutadans pel Canvi no quierenintegrarsedeltodoen el PSC, como parecía, y prefierenlimitarseaseruncentro de debate, cosa que está muy bien pero no llena el vacío político actual. Dommage… Pero,frentealescepticismo dominante,sigopensandoque la política sirve para algo Quedan dos opciones. La primera seria un partido europeo parecido al Partido Demócrata americano y al italiano. Eso es lo que comencéaproponervolviendodeItalia en el 1998. Entonces inscribíenelregistroelPartitCatalà d’Europa. Hoy, día 31, decidiré con mis amigos si se presenta. Lasegundaalternativaseríavotarunpartidoquesemanifiesteenpositivosobretodas estas reflexiones. Pero sobre todo, y a pesar de todo, no dejen de ir a votar. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Por qué votaré Type The nature or genre of the resource Article Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived ADN Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Eleccions Espanya Congrés dels Diputats Territoris Acció política Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2008-01-31 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1721/0000000919.pdf 0000330b012c3d3de4992e74d47e83fb PDF Text Text P U N T D E V I S TA EL PUNT | Diumenge, 10 de febrer del 2008 17 tribuna | PASQUAL MARAGALL. Expresident de la Generalitat de Catalunya Resposta a l’amic Balcells sobre el vot en blanc E L’expresident de Catalunya contesta l’article del diputat pel PSC al Parlament Josep Maria Balcells, membre de Ciutadans pel Canvi, en què es mostrava dolgut que l’antic president defensés el vot de protesta cal una decidida aposta per l’autoritat dels directors a les escoles i una aposta per l’escola local o comarcal, en la línia de millor tradició escolàstica catalana, la del pressupost de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona el 1907, la de Marta Mata, adaptada evidentment a les realitats del segle XXI. ntenc la preocupació de Balcells, pel que veig en l’article publicat a El Punt, per la possibilitat, en què jo no crec, d’una victòria del PP en les eleccions generals. Però siguem clars. En cap cas el PP traurà majoria absoluta, i no sembla probable que el partit de Duran i Pujol ajudi el PP –i no diguem el PNB o ERC–. Ja n’hi ha prou d’estalviar-se de pensar altres sortides que les actuals. Ja n’hi ha prou de renunciar a imaginar altres escenaris que els heretats. Els escenaris heretats ja han demostrat les seves limitacions. Ciutadans pel Canvi va néixer per ajudar el socialisme català a fer el sorpasso del nacionalisme català després de 20 anys d’hegemonia d’aquest. I ho vàrem aconseguir. ● En les darreres eleccions catalanes, en canvi, el nacionalisme ha deixat enrere el socialisme català un altre cop, i només es manté el tripartit gràcies a la inèrcia adquirida i, diguem-ho tot, pel triomf de l’Estatut després de 25 anys, gràcies al tripartit En les darreres eleccions catalanes, en canvi, el nacionalisme ha deixat enrere el socialisme català un altre cop, i només es manté el tripartit gràcies a la inèrcia adquirida i, diguem-ho tot, pel triomf de l’Estatut després de 25 anys, gràcies al tripartit. Però la situació actual no és precisament brillant. Jugar ara al conservadorisme seria funest. Tothom sap, espero que els Ciutadans pel Canvi també, que l’Estatut es va ● L’Estatut es va aconseguir El primer tren d’alta velocitat entra a l’estació de Sants. / EFE aconseguir pagant un preu. Més ben dit, dos preus: 1, la fi anticipada de la legislatura, exigida per CiU a Zapatero per entrar en el bloc estatutari al parlament de Madrid; i 2, la retirada posterior del president de la Generalitat, que jo, encara que no d’entrada, finalment vaig acceptar, perquè l’objectiu s’ho mereixia. I mai me n’he penedit, contra el que alguns puguin pensar. Mai. Entre altres raons perquè l’esforç realitzat per part de tots nosaltres per posar en peu el primer tripartit, anar-lo perfeccionant, i per pactar l’Estatut aquí, salvar-lo en tot allò essencial a Madrid i dur-lo a referèndum per ser aprovat, va ser, deixin-m’ho dir, molt considerable, alguns dirien titànic. Ara tenim al davant unes eleccions generals al parlament espanyol. Ja he dit altres cops el que crec que és més important. Els punts crucials són els referents als temes endarrerits d’inversions, àrea metropolitana, vegueries i diputacions, o la connexió amb la regió europea que po- de set en set | XAVIER CORTADELLAS N Una llarga llista o sé si deu ser una casualitat o un indici premonitori molt clar, però el cas és que, a mesura que aquest país i el del costat i Europa i el que hem convingut a batejar com la civilització occidental van fent-se més diversos i, doncs, van canviant, avança cada cop més l’Alzheimer. Primer va ser Ronald Reagan. Una mica abans, Adolfo Suárez. Després, Rita Hayworth, Eduardo Chillida, Kubala... Últimament, també Pasqual Maragall. De seguida, Jordi Solé Tura. Me’n deixo. «Ha vingut a afegir-se a la llarga llista de personatges famosos afectats d’Alzheimer», estava a punt d’escriure tal com fan milers de periodistes cada vegada que saben que un nou personatge conegut té Alzheimer. Si és que algun cop els han sabut, obliden la majoria dels altres noms i en fan prou escrivint que n’hi ha una «llarga llista», encara que, escrivint això, estableixin també una relació involuntària entre el seu oblit i aquesta malaltia de l’oblit. Veig al You Tube un fragment del documental que Albert Solé ha gravat amb Jordi Solé Tura, el seu pare. «Hòstia! Jo he estat tancat aquí?», diu l’exministre quan el seu fill llegeix un fragment d’una diligència d’un jutjat que diu que se li comuniqui que «está en prisión preventiva». Després, el fill explica que va viure una infantesa especial, diferent, que és ell qui necessita recuperar el seu origen i les seves arrels, poder fer entendre a la seva filla qui va ser el seu avi. La memòria, doncs. Sempre la memòria. dem formar amb les Illes, València i el sud de França, o les connexions interiors de Catalunya, i altres, probablement més interessants per una gran quantitat de ciutadanes i ciutadans, com la salut i l’educació (la portada d’ahir dissabte de l’edició de Barcelona d’El Punt és ben explícita)... No la falòrnia de si l’alta velocitat ha de passar per sota de la Sagrada Família o no! ● El canvi exigeix constància, però no submissió. El canvi exigeix imaginació Dit això, l’únic partit que es va pronunciar, per bé que sense gran entusiasme, per aquestes opcions, va ser Iniciativa. Però la seva actitud, o la del sindicat que hi està lligat, en el tema de la reforma educativa, per exemple, indica fins a quin punt aquest partit no ha entès que pagant un preu. Més ben dit dos preus: 1, la fi anticipada de la legislatura, exigida per CiU a Zapatero per entrar en el bloc estatutari al Parlament de Madrid; i 2, la retirada posterior del president de la Generalitat, que jo, encara que no d’entrada, finalment vaig acceptar, perquè l’objectiu s’ho mereixia. I mai me n’he penedit, contra el que alguns puguin pensar. Mai Com volen a can Ciutadans pel Canvi que es consolidi i segueixi avançant el canvi encetat el 99 i madurat en els anys següents? El canvi exigeix constància, però no submissió. El canvi exigeix imaginació. Ara estan en joc, escons amunt escons avall, un nombre limitat de diputats de més o de menys a Madrid, no la supervivència del socialisme i dels ideals que ens han mogut durant una colla d’anys. Hem de seguir canviant. Hem de seguir desperts, vius i arriscant. Altrament, el canvi s’haurà convertit en rutina. la galeria | JOSEP VALLS Ploure? Ho ha fet sempre... V isc en un poble (el meu) on, al llarg del riu que el travessa, el Brugent, en força menys de dos quilòmetres hi havia, a l’edat mitjana, setze molins, tots documentats, és clar. La construcció de tants molins, sobretot entre els segles XII i XIV, fou impulsada pels diferents senyors del castell d’Hostoles (entre Sant Feliu de Pallerols i les Planes), que gaudien dels rendiments de la terra menada pels pagesos remences, i obligaven a anar a moldre als molins que ells assignaven. La majoria eren fariners, però també n’hi havia de drapers o blanquejadors, que, en comptes de la típica pedra de molí, tenien maces o nocs per masegar i estovar els draps amb uns líquids sabonosos i alcalins. Els masos molí encara existei- xen, avui, a banda i banda del riu, abandonats i arruïnats, la majoria. Van tenir un paper clau en l’economia d’aquest tros de país, almenys fins ben entrat el segle XX, quan van deixar de funcionar en haver de competir amb les farineres elèctriques. Però tampoc no podrien funcionar avui, encara que no hi hagués competència: el doll d’aigua que baixava de la font Grossa i formava el Brugent s’ha convertit en un rajolí irrisori i llastimós on no poden nadar ni els ànecs. Per aquells tocoms trobo un pagès. En la conversa, resulta inevitable parlar de l’aigua, però l’home no sembla pas especialment preocupat. Quan li dic que convindria molt que plogués, em contesta simplement: «Ploure? Ja ho farà... Sempre ho ha fet!» � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Resposta a l’amic Balcells sobre el vot en blanc Type The nature or genre of the resource Article Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El Punt Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Eleccions Espanya Congrés dels Diputats Canvi Socialisme Acció política Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2008-02-10 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1720/0000000926.pdf cca49c3e405e2d00d01caed1578bbf82 PDF Text Text (COLOR) - Pub: PERIODICO ND CATALAN Doc: 02195M Red: 60% Ed: Primera EDICION Cb: 00 Enviado por: Dia: 13/03/2008 - Hora: 23:14 DIVENDRES 14 DE MARÇ DEL 2008 Política La ressaca electoral 3 L’opinió Pàgines 18 a 23 888 La necessitat que l’esquerra s’adapti als nous temps després del triomf aconseguit diumenge porta Pasqual Maragall a reclamar la posada en marxa del Partit Demòcrata Europeu amb la vista posada en les eleccions per al Parlament Europeu de l’any que ve. L’expresident demana a Ciutadans pel Canvi, aliat del socialisme català, que se sumi a aquest projecte, inspirat en el PD italià, i exclou la possibilitat d’encapçalar-lo, compromès ara en la lluita contra l’Alzheimer. Un nou paisatge després de les eleccions Ara toca preparar les europees, que són les més interessants si creiem que el futur està a la UE PASQUAL Maragall EXPRESIDENT DE LA GENERALITAT El socialisme català ha guanyat les eleccions al Congrés i amb els seus vots ha fet un altre cop president del Govern espanyol José Luis Rodríguez Zapatero. Les meves felicitacions d’entrada. Sé l’esforç que significa tot plegat. Zapatero i Montilla, tot i discrepant, com pertoca a dos presidents, han sortit guanyant com era d’esperar. Són uns bons resultats per a Catalunya. Sabeu bé que vaig votar en blanc, però, tot i així, evidentment me n’alegro molt. Malgrat la retallada de l’Estatut, motiu del meu vot i potser del desengany d’alguns més, ara és el moment d’analitzar el present i de mirar cap al futur. Després d’unes eleccions és el moment de plantejar-nos nous paràmetres polítics. Ja he dit altres cops el que crec que és més important. Els punts crucials són els referents als temes endarrerits d’inversions, àrea metropolitana, vegueries o diputacions, la connexió amb la regió europea que podem formar amb les Illes, València i el sud de França, i també les connexions interiors de Catalunya. I altres temes, probablement més interessants per a una gran quantitat de ciutadanes i ciutadans, com la salut i l’educació. No la falòrnia de si l’alta velocitat ha de passar per sota de la Sagrada Família o no! Tot i així, també és important començar a crear nous espais polítics que omplin i que reformin la política a fons. Ciutadans pel Canvi va néixer per ajudar el socialisme català i les el Periódico 21 esquerres a fer el sorpasso al nacionalisme català després de més de 20 anys d’hegemonia d’aquest. I es va aconseguir amb la suma de tots. En vots a les eleccions autonòmiques del 1999 i en vots i escons a les del 2003. Els resultats de l’any 2006 van ser menys satisfactoris. Ara s’ha de continuar. EL CANVI EXIGEIX constància, però no submissió. El canvi exigeix imaginació. En aquelles eleccions estava en joc la supervivència del socialisme i dels ideals que ens han mogut durant una colla d’anys. Hem de continuar canviant. Hem de continuar desperts, i arriscant. Altrament, el canvi s’haurà convertit en rutina. Ara toca preparar les eleccions europees de l’any vinent, que són les més interessants si creiem que a Europa hi trobarem el nostre futur. Amics i amigues, és el moment de posar en marxa el projecte del Partit Demòcrata Europeu. Ciutadans pel Canvi no es pot evadir de la seva responsabilitat. Com tampoc tots aquells que han vist la necessitat d’una força política en línia amb el PD italià i el partit d’Obama i de Clinton. Jo no el lideraré, per les raons que tots podeu imaginar, però podeu comptar amb mi. Tal com vaig dir el 20 d’octubre, el meu projecte més important per al futur es treballar per donar suport a la recerca contra la malaltia de l’Alzheimer. El fet és que estem bastint les eines per aconseguir un fons filantròpic de caràcter internacional dirigit a donar suport a la recerca sobre l’Alzheimer. Però aquest cop vull ser més ambiciós que mai, i aquest suport a la recerca el vull dirigir a allò més excel.lent, amb l’objectiu que la nostra acció sigui decisiva en la prevenció o en la cura d’aquesta malaltia. I ho farem des de Catalunya però al servei dels ciutadans de tot el món. Primer van ser els Jocs Olímpics, després l’Estatut i ara li toca a l’Alzheimer. Endavant. H � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Un nou paisatge després de les eleccions Type The nature or genre of the resource Article Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico de Catalunya Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Eleccions Espanya Congrés dels Diputats Partido Socialista Obrero Español Alzheimer Estatut Acció política Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2008-03-14 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1719/0000000930.pdf 225012f78bac16d213e3c5e6fe8545b4 PDF Text Text (COLOR) - Pub: PERIODICO ND CATALAN Doc: 01195M Red: 60% Ed: Primera EDICION Cb: 00 Enviado por: Dia: 03/04/2008 - Hora: 22:25 DIVENDRES 4 D’ABRIL DEL 2008 Opinió el Periódico 11 Reflexions del Català de l’Any Deixeu-me donar les gràcies Sóc feliç, tinc més amors dels que necessito, una família que no em mereixo i amics de debò LEONARD BEARD PASQUAL Maragall salvar-la. I vam decidir per gran majoria operar-la. No vam poder veure com s’apagava lentament. Hauria estat probablement una mort tan dolça com el seu somriure, que no puc oblidar. Va morir al quiròfan i ens ho van notificar. Punt. ¿Per què no deixem morir la gent tranquil.lament? JO NO TINC gens de ganes de morir-me. Penso donar encara bastanta guerra. Però que no m’allarguin la vida innecessàriament. M’ha agradat aquesta dona desfigurada que ha decidit no conviure amb una malaltia que feia d’ella una altra persona que no era pas ella. Entenc que la religió ha fet molt per acompanyar els moribunds i les seves famílies en el moment més difícil de la vida, que és quan aquesta s’acaba. L’exemple del meu avi és conegut. Però fins i tot ell deia: «Si aquest món és tan bell, Senyor, ¿què més em podeu dar?». No volia un altre cel que aquell cel clar de Sant Gervasi. Si les coses d’aquest món eren tan belles i Déu li havia donat els ulls per a elles, ¿què més podia voler?, protestava. No convertim la mort en un pou negre. No ho és. És el final de la vida. Que sigui digna, això és el que compta. Que no la decideixi ningú per nosaltres, com passa en les guerres i els crims. ull agrair molt sincerament, molt de debò, a tants ciutadans i ciutadanes com m’heu acompanyat aquests dies plens de premis i efusions, més deguts a l’aflicció que produeix a molts la meva malaltia, ho sé, que no pas a grans mèrits passats, puix que aquests ja m’han estat reconeguts en altres moments. I ho vull fer afegint a les meves paraules de la nit del Català de l’Any, tan bellament organitzada, com sabeu, per aquest diari i TV-3, que ens honoren últimament amb produccions de gran qualitat, les paraules que em vaig deixar al pap i guardar a la butxaca per no abusar de la paciència d’una nit que s’estava fent molt llarga i massa emotiva. V HE LLEGIT FA poc a Londres, en ocasió d’un viatge que hem fet amb la Diana convidats per l’arquitecte Richard Rogers per tal de contribuir al llançament del projecte Londres 2012 (l’any olímpic a la ciutat), que un famós –i, per tant, ric– novel.lista anglès, de nom Pritchett, ha decidit donar una pila de milions de lliures esterlines per a la recerca de l’Alzheimer, tot constatant que la proporció entre els diners destinats a combatre aquesta malaltia i els que es destinen a curar el càncer i les cardiopaties és de l’ordre de 3 a 30, essent així que l’amenaça d’una epidèmia de la caiguda de la memòria és aterridora, puix que la vida s’allarga i s’allargarà encara més. ENS ACOSTEM Diu Pritchett que altres malalties donen lloc a morts més dignes. I això em sembla important. No totes les morts són iguals. El meu avi va morir dient: «¡Quina mort tan dolça!» i potser «¡amunt, amunt!». Li ho preguntaré a la meva cosina gran, Roser Maragall Garriga, que es recorda de tot, el que em fa pensar que, si algun factor hereditari m’ha estat adjudicat, deu ser més aviat per part de mare. En efecte, la mamà tenia, ja gran, certa dificultat a encertar el No tinc gens de ganes de morir-me, però que no m’allarguin la vida innecessàriament L’amenaça d’una epidèmia de la caiguda de la memòria és aterridora, perquè la vida s’allarga nom dels fills: en va tenir vuit i de vegades deia dos o tres noms d’una tirada abans d’ensopegar amb el que buscava. Això al meu pare no li passava. Doncs bé, la meva mare va morir d’un atac al cor, una cardiopatia evident i del tot previsible, lenta i suau però definitiva. Només un dels set germans que quedàvem vius, una germana, va dir: «No l’opereu». El metge havia dit que no hi havia remei. El cor havia petat. Hi havia una possibilitat sobre cent o mil de a un món més humà –us ho aviso–, en què la mort no ha de ser una tragèdia ni la vida una imposició. Però tornant a la prosa de la vida de cada dia, sapigueu que sóc feliç, que tinc més amors dels que necessito, una família que no em mereixo, perquè no sempre he estat ni estaré a l’alçada de la felicitat que m’ha donat, i amics de debò, alguns de molt propers, i molts, moltíssims, d’immerescuts. Això és tot el que us volia dir: mercès. H Expresident de la Generalitat. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Deixeu-me donar les gràcies Type The nature or genre of the resource Article Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico de Catalunya Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Alzheimer Homenatges i distincions Mitjans de comunicació Catalunya Model social Maragall Mira, Pasqual, 1941- Abstract A summary of the resource. Agraïment per la distinció Català de l'Any 2007. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2008-04-04 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1718/0000000952.pdf f41efc9094f42f5f26ec9d75fe6e0bd3 PDF Text Text P U N T D E V I S TA 14 EL PUNT | Dimarts, 22 de juliol del 2008 tribuna | PASQUAL MARAGALL I MIRA. Expresident de la Generalitat de Catalunya 18 de juliol L’anterior president de la Generalitat explica vivències personals relacionades amb l’inici de la Guerra Civil espanyola i els Jocs Populars que aquell dia havien de començar, i el cercle tancat amb els Jocs Olímpics de Barcelona de 1992 D ia assenyalat, el 18 de juliol. Aquell dia, el 1936, havien de començar els Jocs Olímpics Populars a Barcelona, però un general amb plaça a l’Àfrica va declarar la guerra a la Segona República Espanyola i el president Azaña va haver de lliurar una batalla de tres anys que va perdre, cosa que el va obligar a travessar el Pirineu. Poc després va morir a Montalban, a l’Estat francès, com Machado. Crec que va deixar per escrit que, un cop mort, ningú mogués el seu cos d’allà. Aquell 18 de juliol els meus pares eren a Madrid. S’havien casat l’1 d’abril i la meva mare ja estava embarassada del primer fill. Van mirar de tornar amb la seva DKV a Barcelona, però els van requisar el vehicle i els va haver d’anar a buscar el meu oncle Leoncio –el meu padrí i germà bessó de Basilisa, la meva mare. (Caram, amb els noms dels germanets valencians de Monòver! Per acabar de completar el repertori, la meva padrina, la germana petita de la família, es diu Chonuca, un diminutiu característic de Santander d’Ascensión.) Leoncio, Basilisa i el los el 18 de juliol, data olímmeu pare van tornar per pica per excel·lència. Ja València. I al cap de nou abans ens havien pres els de mesos exactes del seu cal’any 1928, que propiciaven sament, el dia 1 de gener, els cracks de l’Espanyol i el va néixer el meu germà Barça Zamora i Samitier, gran, en Jordi, que va hequan van tornar, impressioretar el nom del meu pare. nats, dels Jocs d’Anvers. Jo tinc el del meu avi matern i republicà, que havia Cercle tancat mort amb 51 anys, diuen que de pena, poc després Al cap d’uns anys, el sucd’haver-se acabat la guercessor de Coubertin, Joan ra. Sabater, era. No de Oficina d’acreditacions de l’Olimpíada Popular de Barcelona, el 1936. / AF / AHC Antoni Samaranch, seguranom, d’ofici. Sabater i de ment falangista de jove naixement humil, però llest i valent, i de tar a Espanya uns brigadistes internacio- –com tants altres, quin remei!–, va esmegran, ric. nals, comunistes tots ells, que venien a nar l’error i després de ser nomenat amsotmetre el país al jou soviètic. És cert baixador a Moscou ens va portar a Barceque algun o molts d’ells es van enrolar fi- lona els fantàstics Jocs del 92. Els Jocs com a excusa Del juliol de 1936 al juliol de 1992 es nalment a l’exèrcit popular, però no haTornem, però, al 18 de juliol. La guerra vien pas vingut per això, havien vingut va tancar un cicle tan contradictori, tràgic que va començar aquell dia no va ser una als Jocs Populars. Per què «Populars»? i finalment positiu com bona part de la guerra qualsevol. La va declarar el gene- Doncs perquè el baró Pierre de Couber- història d’això que anomenem Espanya, ral Franco, el Generalísimo, amb l’excu- tin, l’inventor dels Jocs Olímpics i per aquest objecte polític no identificat, sa que exposo a continuació. Aquells baró i noble no precisament republicà, es aquesta nació de nacions, que diria AnJocs Olímpics Populars, segons Franco, va estimar més celebrar els Jocs a Berlín, selmo Carretero (un altre republicà de la no eren en realitat el que semblaven. que ja era llavors el Berlín de Hitler, i va Institución Libre de Enseñanza, com la Eren, segons ell, l’estratagema per apor- treure a Barcelona el somni de celebrar- meva mare). Per molts anys! en sísif | JORDI SOLER l’escaire | MIQUEL PAIROLÍ A mb una setmana de diferència, els dos principals partits catalans en nombre de militants i de vots rebuts, CDC i PSC, han celebrat cadascú el seu congrés. Han estat reunions multitudinàries, que desprenien una impressió de força i de festa, de celebració més que de discussió, per bé que, més o menys, de tot hi ha hagut. Congressos amb un aire de triomf i de confiança, que s’explica en el PSC, i que sorprèn més en el cas de CDC, perquè la seva situació actual, pel que fa a presència a les institucions, no és pas la millor de la història. Sigui com sigui, mereix elogi que CDC hagi celebrat un congrés sense grans enrenous, oferint una imatge de serenitat i evitant crispacions. Són actituds infreqüents en la travessia del desert, però que denoten enteresa. Mentre a CDC enduren i no els queda més remei que procurar fer la feina interna ben feta i esperar temps millors, al PSC exulten. Ha tingut molta sort, els últims anys, el PSC. Ara ja ningú no recorda que en les darreres eleccions catalanes va baixar en nombre de Clavells i roses Ara tot és felicitat, ningú no recorda que a les darreres eleccions catalanes el PSC va perdre cinc escons. / EL PUNT vots i va perdre cinc escons. Un fracàs que la política de pactes d’ERC va maquillar i va convertir en victòria. Després van venir les eleccions espanyoles i una bona part de catalans es va refugiar en el vot socialista per aturar l’anticatalanisme del PP. El PSC va fer una collita ubèrrima. Gran èxit. Chacón, ministra de Defensa. Ara tampoc no fa de bon recordar aquell PSC dels anys vuitanta i noranta, obsessionat amb la figura de Pujol. Aquell PSC que va convertir l’ajuntament de Barcelona en un castell i la rodalia roja en una horta fèrtil de negocis i d’influències. Davant l’ajuntament hi havia l’altra fortalesa, inassequible, del president Pujol. Va caure i el PSC ara senyoreja tots dos castells. Gràcies, ERC. Amics per sempre. Ara, en els congressos, fins i tot poden passar l’estona fent tai-txi. Quanta felicitat. Fins quan durarà aquest peculiar equilibri que s’ha consolidat els últims anys en la política catalana? No ho sabem. No ho sap ningú. De moment, a CDC fan el cor fort i al PSC regalen clavells i roses, milers, milers... � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 18 de Juliol Type The nature or genre of the resource Article Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El Punt Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Jocs Olímpics (25ns : 1992 : Barcelona, Catalunya) Guerra civil República Biografies Història Barcelona Espanya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2008-07-22 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1717/que_passara_amb_lEstatut.pdf 77888477a0a628c5a12b75d725afd443 PDF Text Text LES INCERTESES DEL FUTUR POLÍTIC DE CATALUNYA Què passarà amb l'Estatut? ¡Que lluny que queda el federalisme lleonès de Zapatero! El que va unir tots els socialistes PASQUAL Maragall Dimecres, 30/07/2008 | El Periódico de Catalunya El 9 d'agost venç el termini fixat en la disposició addicional primera de l'Estatut de Catalunya per concretar les aplicacions dels preceptes del Títol VI, o sigui, el nou sistema de finançament. Immersos en aquesta negociació, que no està sent gens fàcil, podríem perdre de vista l'amenaça més important que encara penja sobre el nostre Estatut. El futur de l'Estatut és un misteri. Depèn de si falta un membre determinat del Tribunal Constitucional el dia que es reuneixi per debatre el tema, si és que es reuneix. Un constipat oportú pot ser decisiu. Va d'un pèl. Rubalcaba és mestre en solucions: ja ho arreglarà. ¡Que lluny que queda el federalisme lleonès de Zapatero! El que ens va unir tots els socialistes en els congressos dels primers anys del segle XXI, tan llunyans ja que em semblen del segle passat o d'en fa dos. Ja saben que hi ha malalties que alteren la memòria i fan present allò que és remot mentre s'oblida el més recent. A mi em passa. Pot ser que a altres també els passi i no ho sàpiguen. Perquè, si no recordo malament, quan vaig anar amb l'Estatut sota el braç a Madrid --un text aprovat aquí amb el 90% dels vots del Parlament de Catalunya-- em vaig trobar Zapatero amb una llista de retallades. Al cap de poc, va aparèixer Artur Mas per la porta lateral i va resultar que ja havia pactat les retallades amb el president, retallades i acords en virtut dels quals Catalunya ja no era una nació en l'articulat, sinó només en el preàmbul, que no té efectes jurídics positius (i s'hi advertia que eren els catalans els que es consideraven nació, menys encara, nacionalitat). Els mateixos protagonistes havien fet saber al president de la Generalitat, uns mesos abans, la conveniència que abandonés la presidència passat el referèndum. I AIXÍ VA SER, quin remei. Entre altres coses perquè ERC era evident que no podia acceptar les retallades i es perdia la majoria al Parlament de Catalunya. Es tornaria així al mateix de sempre, a la conllevància: els autèntics representants de les essències respectives, els nacionalistes espanyols i els nacionalistes catalans, pactarien per sota la taula i educadament les seves discrepàncies sense pretendre el miracle de convèncer-se mútuament de res. Tot resolt. La legislatura es quedaria en tres anys, eleccions i fora. CiU altra vegada a manar, com ha de ser. Quan li vaig preguntar a Zapatero en qui pensava per encapçalar la candidatura socialista en les immediates eleccions, em va dir que evidentment en l'exsecretari d'organització del PSC, Montilla. El que no sé si va preveure és que Montilla se les arreglaria per convèncer els d'Esquerra Republicana perquè tornessin al Govern després d'haver-ne estat apartats pel seu no a l'Estatut i que, per tant, CiU es tornaria a quedar fora de joc. ¿I l'Estatut? L'Estatut aniria a referèndum com estava previst. I així va ser. El dia 18 de juny va superar l'aval popular, amb més abstenció de la desitjable (segurament com a �conseqüència dels avatars del procés). Després, el dia 1 de novembre, després de votar en les inevitables eleccions, Maragall se'n va anar al Puigsacalm com cada any en tal data i vet aquí un gat, vet aquí un gos, el conte s'havia d'haver fos. PERÒ NO: ARA resulta que no és el poble català, ni tan sols en referèndum, qui decideix sobre el seu estatut. Són els jutges. Jutges que el poble, via Congrés i Senat, ha nomenat. Perquè el poble, en la seva infinita innocència i la millor de les voluntats, es pot equivocar. Els jutges nomenats pel poble, no. I si es dóna la casualitat que en falta un i se'n va en orris tot el que s'ha fet, doncs fet està. I vet aquí un gat... la desafecció (de molts catalans) haurà arribat. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Què passarà amb l’Estatut? Type The nature or genre of the resource Article Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico de Catalunya Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Estatut Justícia Constitució Espanya Catalunya Democràcia Acció política Territoris Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2008-07-30 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1716/0000000961.pdf 2955cab39c80c3e5628d4b093ff0ceda PDF Text Text (COLOR) - Pub: PERIODICO ND CATALAN Doc: 02695M Red: 60% Ed: Primera EDICION Cb: 00 Enviado por: Dia: 21/09/2008 - Hora: 00:22 DIUMENGE 21 DE SETEMBRE DEL 2008 26 Coses de la vida SOCIETAT el Periódico El Dia Mundial de l’Alzheimer L’expresident Pasqual Maragall va reconèixer fa uns quants mesos que pateix Alzheimer i ha creat una fundació privada per recolzar la investigació sobre aquesta malaltia. Amb ocasió del Dia LLL Mundial de l’Alzheimer, que se celebra avui, ha escrit aquest article en què recomana als malalts que es diverteixin i que s’ho passin bé. «És la millor medecina», sentencia. Monòver 1 – Eisenhower 0 Els malalts s’han de divertir, passar-s’ho bé; és la millor medicina. La compassió mata ARNAU BACH PASQUAL Maragall EXPRESIDENT DE LA GENERALITAT Amb motiu del Dia de l’Alzheimer viurem una apoteosi de la compassió, una hemorràgia d’altruisme i una merescuda sortida de l’armari per a les pobres famílies afectades per aquesta malaltia. I dic bé, les famílies, perquè són elles les que pateixen el que els malalts ni tan sols, potser, saben exactament què els afligeix. I en aquesta exaltació compassiva em sembla haver entrevist l’existència d’una trama complexa de sentiments creuats: els que pateixen la malaltia, tal com dic, són realment les famílies, amb més o amb menys fermesa, amb més o menys elegància. Els malaltets, sí, es veuen envoltats d’afecte, però estan, entre la causa i la conseqüència, entre la malaltia i la gresca compassiva que els envolta, com una mica més atabalats que abans. Per què deu ser tant d’afecte i tant de soroll, sembla que es pregunten. Un dia a l’any no fa mal, certament: encara sort que només és un dia. LA COMPASSIÓ fa miracles i fa estralls. I no sempre en el sentit que es podria imaginar. La necessiten tant els cuidadors com els cuidats. Laborate stanca, diu l’italià amb llatina concisió: treballar cansa. Doncs bé, el que treballa no és el malalt: és el cuidador. ¿Deixar que els malalts es perdin pel carrer? Home, no. Tampoc tant. Però el dolor que pateix qui torna a passar per un parc pel qual no passava fa mesos i que sent com si fes segles que no havia vist, és 33 Maragall, el juliol passat al Col.legi de Metges de Barcelona. agredolç. És una pena, però és també un retrobament; trobar una altra vegada les coses conegudes, trobar jove el que és vell, sorprenent el que és sabut. ¡Aprofundiu en aquest punt, doctors! Investigadors, personal acompanyant, familiars: no busqueu només dins del malalt la causa de la malaltia, sinó en el seu entorn; i en l’activitat, el remei. No dic que no s’investigui la proteïna assassina, sigui beta o tau: demano que es busqui fora del cervell i no només a dins; en l’activitat, en la llibertat de moviment i no tan sols en la medicació pautada i la cura atenta. Demano que es busqui també en un altre lloc el remei de la malaltia. I aquest altre lloc és la diversió, la llibertat; a risc de perdre’s, sí, d’extraviar-se, però amb la recompensa de No busqueu només dins del malalt la causa del mal sinó en el seu entorn, i en l’activitat, el remei divertir-se, d’emocionar-se amb un gol de l’equip de casa o amb una pel.lícula sensacional. Del Barça més val no parlar-ne: és l’equip dels patidors, dels patidors nats, i del que es tracta és de passar-s’ho bé. I del Madrid en parlarem encara menys. És prepotent i al damunt tampoc convenç. El nacionalisme de les retransmissions de la selecció espanyola de futbol, o dels partits de tennis de Nadal, és simple i barat, gairebé diria que ofensiu. Jo m’he acostumat a mirar la tele oficial, apagar el so, i escoltar el relat per la ràdio, per alguna ràdio sensata. Tornant al tema d’aquella demència senil, com se l’anomena tècnicament, i en resum, demano que es noti l’efecte i no que se senti la cura. El refranyer segueix sent la font més important de saviesa, i això és una cosa que hauria de ser una cura d’humilitat per als especialistes. Deixeu que els malaltets es diverteixin i ja veureu com deixen de ser-ho una mica. Porteu-los a les festes de Monòver –poble natal dels meus avis, on vaig ser fa poc– si és que els seus avis són d’allà, i si no, porteu-los a les festes del poble o ciutat corresponent, i us asseguro que tornen, si no curats, com a mínim en forma. S’ho hauran passat bé. Hauran visitat els familiars, hauran retrobat el seu passat remot; fins i tot hauran ballat, s’hauran menjat un filet i hauran cantat: tot això és bo. Això cura. La compassió mata. I AIXÒ no vol dir que sense ajudes els malalts es curin i que sense família i amics puguin sobreviure. En absolut. A mi m’han salvat la meva família i els meus amics i amigues. Sens dubte. No del tot, però sí més que a molts. I m’ha salvat la notorietat. Lògic. I no em perdo ni encara que volgués: em coneix tot déu i em conec la ciutat fil per randa, encara que de vegades no la reconec. No sóc, doncs, un cas corrent, ni potser repetible. Però si alguna cosa puc ensenyar als altres de la meva experiència és això: feu-me cas, divertiu-vos, passeu-vos-ho bé. És la millor medicina. H El retard en el diagnòstic de la demència ronda l’any i mig a Espanya ANTONIO M. YAGÜE MADRID L’augment espectacular d’investigadors i mitjans dedicats a avançar en l’estudi del mal d’Alzheimer només s’ha traduït en els últims 10 anys en lleugeres millores en el diagnòstic i més esperances en el terreny pal.liatiu. «No sabem quan es curarà. L’expectativa d’un tractament amb cèl.lules mare és una cosa de futur», va resumir ahir Jesús Ávila, coordinador del simposi internacional sobre avenços en l’Alzheimer celebrat a Madrid. Mentre arriba la recepta per aturar aquesta malaltia neurodegenerativa que actua en molts punts del cervell i que implica innombrables gens, la trobada ha subratllat la importància de la detecció precoç, perquè el retard en el diagnòstic encara ronda l’any i mig a Espanya. Els experts han comprovat que un deteriorament cognitiu lleu es converteix en formes més severes a un ritme del 12% anual, i sobrecarrega, a més, el pes que suporten les famílies, que tenen cura a casa seva del 85% dels més de 800.000 malalts existents a Espanya. Segons Blanca Clavijo, presidenta de l’Associació per a les Famílies amb Alzheimer Lents avenços en un mal que porta a la dependència uns 800.000 pacients (Afal), mentre se segueix investigant un remei que aturi la malaltia, avançar en cinc anys el diagnòstic suposaria a la pràctica rebaixar un 50% els casos, ja que facilitaria un tractament precoç que, fins i tot sent pal.liatiu, permetria estabilitzar el pacient en la fase de «deteriorament cognitiu lleu» i endarrerir l’evolució neurodegenerativa. / El Ministeri de Sanitat es bolcarà en la realització d’una guia de pràctica clínica que permeti un millor diagnòstic precoç en tot el sistema sanitari, segons va prometre el seu titular, Bernat Soria, en vigílies del Dia Mundial de l’Alzheimer, que se celebra avui. La seva utilitat, segons el ministre, està fora de tot dubte, sobretot quan la generació del baby-boom dels anys 60 arribi a l’edat de risc en menys de 20 anys. Dos especialistes van dibuixar per llavors, si els avanços no arriben, aquest cru panorama social, sentimental i econòmic: els malalts passaran del milió, els seus cuidadors hauran de dedicar-los 350 hores mensuals, un sacrifici material d’uns 30.000 euros anuals i un desgast emocional que creix a mesura que la malaltia va restant memòria i orientació, i que causa depressió i agressivitat i que fa que disminueixi la capacitat de parlar, menjar, reconèixer la gent pròxima i expressar sentiments. H CRU PANORAMA � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Monòver 1 - Eisenhower 0 Type The nature or genre of the resource Article Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico de Catalunya Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Alzheimer Solidaritat Salut Model social Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2008-09-21 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1715/0000000972.pdf 7d0194039557425b38bf50f2a6775401 PDF Text Text público Domingo, 23 de noviembre de 2008 www.publico.es 15 «América no es tanto una tradición que continuar como un futuro que realizar» –Octavio Paz– América / Europa Asuntos&cuestiones gran Wyoming Dominio público pasqual maragall Cuando la verdad divide a los españoles Ex presidente Generalitat de Catalunya P or primera vez en años, en muchos años, América y Europa están a la par. A la par en renta por cabeza y a la par en casi todo. Es cierto que Europa tiene más igualdad. Es decir: la disparidad de rentas es menor en Europa que en América. Los americanos, para ser ricos, han tenido que echar mano de muchos pobres, por decirlo así –hace menos de un siglo tenían aún esclavos, en su mayoría negros–. Pero digámoslo todo: de poner orden, o desorden, en el mundo, se ocupan los americanos. Quizás las dos cosas tengan que ver. Dicho de otro modo, los europeos tienen más idiomas, más culturas, y Estados Unidos más armas. Los europeos, para ser en promedio ricos, no necesitan envilecer tanto los salarios como los americanos. Aquí hay más igualdad. Y, encima, hay más diversidad. Aquí no hay un solo idioma, o dos. Aquí hay un montón, aunque verdad es que todos acabamos hablando inglés, el latín moderno que todo el mundo más o menos conoce, excepto algunos políticos cercanos. Yo soy europeo hasta el tuétano, entre otras cosas por razones derivadas de la diversidad de mis progenitores: ingleses, catalanes, valencianos, andaluces... Pero también por vocación propia y por formación. A los 17 años ya corría por París. A los 24, al día de casarme, me fui con Diana, mi esposa, alumna del Liceo Francés, a vivir seis meses en París. Volvimos acá, tuvimos dos hijas y al poco nos fuimos a pasar dos años en Nueva York. Lo digo para poner en contexto mi experiencia americana. Cada uno tiene la suya, si la tiene... y todos la tenemos, aunque sólo sea por las películas que nos hemos tragado. Mi experiencia particular es la siguiente: en Nueva York estudiábamos en la New School, fundada por los alemanes que habían huido del nazismo, muchos de ellos, posiblemente, judíos: Heilbronner, Hymer, etc. Marcuse y Shönberg, que, por cierto, vivió en Barcelona hasta la llegada de Franco, pasaban frío en Nueva York y se fueron a California... Bromas aparte, nosotros pasamos mucho frío en invierno y bastante calor en verano, pero, en todo caso, después de unos inicios durillos, nos acabamos enamorando de la ciudad. Dicho sea en beneficio o perjuicio de la ecuanimidad de los comentarios que puedan leerme sobre América. Habría que añadir que Norteamérica no es tan solo Nueva York, sino que, en cierto sentido, Nueva York es la antítesis de EEUU y de América en general. Se trata de la única ciudad, o casi, con densidades europeas. Mi tesis doctoral, sobre los precios del suelo, se basó en el contraste entre América y Europa en este senti- E patrick thomas Todos tenemos nuestra experiencia americana, aunque sólo sea por las películas que nos hemos tragado Europa y América están condenadas a entenderse, y parece que en la era de Obama van a poder reencontrarse do: Europa es densa en habitantes y estrecha en territorio, y América, proporcionalmente, todo lo contrario. Los europeos iban a América, del Norte y del Sur, en busca de metales preciosos, pero lo que encontraron, sobre todo, fue espacio. “Going West” fue la consigna de los europeos que cruzaban el charco con la esperanza de encontrar espacio y metales preciosos. Chaplin se apiñaba junto a cientos de emigrantes británicos e irlandeses en el barco que le condujo a Nueva York, donde, en películas como The Kid (El Niño), pintaba vívidamente las aventuras y desventuras de esas gentes. América era, para ellos, Eldorado. Como para los españoles lo fue América Latina, donde, en efecto, los metales preciosos abundaban más que en el Norte. Quizás por ello, el Norte es hoy más rico. Porque había que trabajar, espabilarse, inventar y acertar para salir adelante. Los hispanos buscaban oro. Y encontraron resistencia y civilizaciones enormemente más complejas que las del norte. Los españoles, en parte, fueron seducidos por los indígenas, a quienes sin duda maltrataron y en ocasiones exterminaron. Pero aprendieron mil cosas de ellos. Y aprehendieron otras mil. La Malinche, dicen, se las arregló para traducir el idioma nativo a Cortés, pero Cortés se llevó a Europa el oro que enriqueció a España, primero, y que acababa después en manos de los piratas ingleses. Isabel I ennoblecía inmediatamente a esos piratas: Francis Drake llegó a ser Sir Francis gracias al oro que pirateó a los españoles en el Golfo de Vizcaya. Keynes –que ahora vuelve a estar de moda– lo explicó muy clarito en un artículo titulado The Spanish Booty. “Se es conquistador cuando no se puede ser pirata” era la frase de moda en la Inglaterra isabelina. Con todos estos antecedentes, se entenderá que nos emocionara oír a los gobernantes españoles tratando de obtener una silla en el G-20, el grupo de los países más poderosos del mundo, no el G-7, que son los que tradicionalmente han mandado: ¡el G-20! Menos mal que Sarkozy nos ayudó. Aunque se comprende que esas cumbres en las que, en el descanso, cuando se habla informalmente (y por tanto en serio) entre líderes, de tú a tú, el que no sabe un mínimo de inglés lo pasa mal. Volviendo al principio: Europa y América están condenadas a entenderse, si bien, en reuniones como mí- nimo a 6 o 7, con Rusia, China, Mercosur, etc. España hará bien en tratar de hacer humildemente los deberes, empezar por abajo, sin arrogancia, olvidando un pasado imperial que no encanta a nadie, trabando alianzas serias, sin paternalismo, con los países iberoamericanos, escuchándoles en vez de hacerles callar, aliándose con sus figuras más respetadas, con los sucesores de Allende, con los dirigentes de Uruguay, Brasil y Argentina, con el mundo cultural iberoamericano que tanto nos ha dado, de García Márquez a Vargas Llosa; rescatando y respetando la figura del Libertador venezolano, Simón Bolivar, que tiene una efigie caminante en Barcelona, junto al mar. Si no por otra cosa, por la amabilidad y el cariño con que estos países acogieron a nuestros exilados cuando el franquismo los alejó de España: cuando Jiménez de Asúa, los Trias, los Pi Sunyer, Anselmo Carretero y los federalistas leoneses, y miles de gallegos, cuando Bergamín y Soria, Bosch Gimpera y tantos otros, llegaron, esta vez no conquistadores ni vencedores, sino vencidos, a las costas americanas. Parece que América y Europa, en la era de Obama, van a poder reencontrarse. Los 200.000 europeos que aclamaron a Obama en Berlín eran algo más que un presagio. Eran el inicio de un re encuentro en el que no podemos faltar. participa en: blogs.publico.es/dominiopublico l empeño por condenar al olvido lo que se desconoce es complejo. Se trata, una vez más, de ocultar la verdad, como hicieron los próceres de la patria cuando dictaron una ley de punto final sobre la dictadura, amnistiando a responsables de delitos inexistentes. Obviaron el detalle de especificar qué es lo que se amnistiaba. Los militares apuntaban con las armas y era difícil hablar. Ahora que aparecen evidencias de que miles de niños fueron secuestrados, robados a sus padres y entregados a otras familias, surgen de nuevo voces, en el Partido Popular, afirmando que ese tema divide a los españoles y que, además, según Ana Mato, no interesa a nadie, razón por la que hay que enterrarlo. Habrá que fijar en qué cuneta de la Historia hacemos una fosa común para que nadie sepa nunca la magnitud de los crímenes cometidos por aquellos patriotas a los que hemos dedicado tantas plazas, monumentos y fechas conmemorativas. No sé qué se han creído que son estos señores diputados de la oposición, pero, en ningún caso, el voto les concede el derecho a decidir qué somos los demás y, mucho menos, a pensar por nosotros. Bastante hemos tenido con librarnos de la fe obligatoria, para que ahora nos impongan lo que nos interesa o no. A mí sí me interesa señora, y mucho. Si el hecho de conocer la verdad, lejos de llevarles a la reflexión, les hace recular hacia la trinchera para apuntalar con la censura crímenes contra la humanidad, lo que debemos hacer los defensores de la paz y la libertad es ahondar en el conocimiento de los hechos para librarnos de esa sombra que planea sobre nuestra joven democracia y la intoxica con la ignominia de la legitimación del crimen. Dice usted, señora Mato, que esto divide a los españoles. Sólo puede haber dos grupos. Los que se indignan ante los crímenes, violaciones y secuestros de niños, y los que no. No basta con condenar a ETA, hay más criminales aborrecibles que denunciar, aunque sean de los nuestros. Un poco de dignidad y decencia, ya toca. participa en: blogs.publico.es/ asuntos&cuestiones � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource América / Europa Type The nature or genre of the resource Article Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Estats Units Europa Globalització Economia Model social Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1557 Source A related resource from which the described resource is derived Público Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2008-11-23 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1714/0000000914.pdf ceb77a0ad370c341ba434ab7f6e22c07 PDF Text Text Pasqual Maragall Abrir la política S iempre he creído que la vida política es perfectible. Que si alguien tiene la obligación de justificar el sueldo son, somos, los políticos, porque para los políticos el mercado son las elecciones, es decir, vender y vencer en ese caso es lo mismo. Como los empresarios, en un sentido. A diferencia de los empresarios, sin embargo, los políticos venden un producto o servicio inmaterial. Y cobran en votos -aparte del sueldo. Si pierden en votos pierden el empleo. Y el sueldo. Los políticos convencen o no con la palabra, la idea y la obra. Quizás los poetas y músicos también. Ésos o subyugan o están perdidos. Y otros creadores venden saber u otras cosas -perdón, ahora no se dice cosas, se dice contenidos. Si no lo hacen permanecen en la sombra, desconocidos. A veces sólo los salva la muerte porque su obra adquiere rareza. No sé si con los políticos pasa igual. Más bien al contrario. Cuando se retiran ya no valen. Salvo algunos que, como yo, tienen la suerte de ser más o menos respetados por haber sido. Por haber sido lo que han querido ser. Es el colmo de la felicidad. Y aún más, porque en algunos casos han llegado a ser lo que nunca habían imaginado que serían, o incluso habían negado querer ser. Posiblemente querían y no lo sabían, o lo presentían pero no se lo confesaban. Puede que sea mi caso. Nunca fui detrás de los cargos abiertamente. Siempre vinieron a buscarme. Pero cuando era pequeño y me preguntaron que quería ser de mayor, dije que sereno o diplomático. (Sereno era un señor que, cuando éramos críos, pasaba por la calle de noche con un chuzo picando el suelo para delatar su presencia y de vez en cuando, si no llovía, decía "jsereno!"). Algo tiene que ver con la polis, no se puede negar -pero no mucho. Lo de diplomático ya es más preocupante. En todo caso la prueba de que no lo tenía claro es que la primera vez que fui nombrado alcalde fue porque se fue el que había y me tocó a m' serlo. En realidad cuando me llamó José Ignacio Urenda a Baltimore para que volviera a Barcelona porque había elecciones municipales fue porque yo era el único que sabía de eso (había sido funcionario municipal de 1965 a 1977, salvo dos años en los que estuve en Nueva York). Pero al llegar les dije a Urenda y Reventós que iría de número dos si encontraban un candidato decente. Y lo encontraron en Narcís Serra, que al poco se fue de ministro de Defensa y me dejó de alcalde. Y la otra prueba de lo que me costaba decidirme es que después de dejar la alcaldía y pasar un año en la Universidad de Roma, al volver, me convencieron de que me presentara para la presidencia de la Generalitat. Pero no sin antes hacer unas elecciones primarias, es decir, para los votantes socialistas y del entorno, sin rivales, que aún así movilizaron, creo recordar, a unas sesenta mil personas. De hecho luego ganamos las elecciones verdaderas, es decir, sacamos más votos que nadie, pero como no había aún ley electoral proporcional, que es lo que preveía el Estatut de 1979, el de Sau, pactado con Suárez, Convergencia i Unió obtuvo unos escaños más que nosotros. Así se originó el uipartito, en la oposición, porque CiU y PP sumaron 68 escaños y los tres partidos de la izquierda o centroizquierda, 67. Pujo1 no se podía perder una sola votación. Todo venía de un voto. Pero las primarias, además de un refugio de tímidos, son una escuela de políticos. Y forman parte de una cuitura política que aquí no compartimos. (No sería más lógico que los candidatos de los partidos se batieran en primarias antes de presentar el partido o la coalición sus candidatos? {No sena mejor esto que la guerra vía medios de comunicación que nos entretienen con las rivalidades en el interior de los partidos? Cuando viví en Nueva York me tocó hacer lo que ellos llaman canvassing en la campaña a favor de Humpbrey en las primarias del partido demócrata, que finalmente ganó George McGovern. Este a su vez perdió contra N i o n en las elecciones presidenciales. La cosa Las primarias, además de refugio de tímidos, son una escuela de políticos �consistía en ir a casa de una señora a eso de las cinco de la tarde, y ella y sus amigas o sus vecinos se reunían a tomar al té con el activista de turno, que explicaba las bondades del candidato. No sé si ahora Hiaq Clinton y Barack Obama están utilizando ese sistema en las primarias o si ya ha decaído. Todo esto corresponde a un universo mental distinto. La política americana y la europea difieren. Se habla mucho de dinero en las campañas americanas y probablemente es decisivo, pero la movilización aue " generan esas campañas es superior a la aue se da entre nosotros. No me refiero a la cartelería en las calles (eso que hay también aquí) o a los anuncios en la tele, sino a la implicación de la gente. Lo cual quiere decir que la sociedad civil es en este aspecto más robusta que la europea, si bien no más extensa. La participación no es mayor que aquí -más bien menor. Pero la implicación de la parte de los que sí son votantes creo que es mayor. Y la gente en general acepta mejor los mensajes políticos, el debate político. O al menos ese es el recuerdo que yo tengo. No sé ahora. La política no es tan "pecado" como aquí. Aunque es cierto que la sociedad es más duai, más desigual que aquí, y los que no saben es que ni saben nada ni quieren saberlo. Una vez, durante la guerra del Vietnam, la PBS (Public Broadcasting System), una de las teles más interesantes que conozco, preguntó en las calles a la gente qué pensaban de la guerra. Recuerdo a un conductor americano negro (podía haber sido blanco y ocurrir lo mismo o peor) enviando a la porra al reportero que le preguntaba por la guerra. "What the he11 are we doing in Vietnam?",le espetó al reportero: ¡que demonios hacemos allí! Creo sinceramente que no se había enterado de nada. Puedo equivocarme, pero la cara de sorpresa del hombre parecía sincera. En todo caso las elecciones primarias, en las que los ciudadanos que son simpatizantes de un partido "prevotan" a su candidato favorito, son una institución que corresponde a un sistema de convicciones que difiere del que tenemos ahora. Estados Unidos es muy grande. La distancia entre la capital y los ciudadanos es mayor. Es cierto que el elemento religioso cuenta, pero también lo es que las preferencias políticas, en general, son tan sólo preferencias y no tanto conviccionesprofundas. Ser socialista o comunista o nacionalista o -popular, en España, al menos hasta hace poco, imprimía carácter, se acercaba a lo religioso, a lo verdadero o falso, y no tan sólo a las simpatías y los gustos del momento. En general. En Europa, que es una nueva patria pero tiene la ventaja de ser lejana y por tanto no nos oprime, no nos vigila, o no tanto, o lo hace desde más lejos, es probable que tendamos a adoptar actitudes como las que corresponden a ese tipo de universos más diversos, más amplios. En todo caso es evidente que la cultura política irá variando. Y no sería raro que obligara a un esfuerzo de aproximación a una política de mayor calado, más lejana -desgraciadamente, porque las decisiones se tomarán más lejos- pero menos cainita, porque los odios mortales son más propios de la proximidad que de la distancia. O A A Pasqual Maragall es ex president de la Generalitat de Catalunya -q Pwuai ~aagaii visto px - t ~ ; a ~ e \ h � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Abrir la política Type The nature or genre of the resource Article Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Política Democràcia Acció política Biografies Maragall Mira, Pasqual, 1941- Partits polítics Polítics Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1548 Source A related resource from which the described resource is derived El Ciervo Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-11-15 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1713/0000000909.pdf cd5ce62116752734a3656138470c30ed PDF Text Text (COLOR) - Pub: PERIODICO ND CATALAN Doc: 00295L Red: 60% Ed: Primera EDICION Cb: 00 Enviado por: Dia: 20/01/2008 - Hora: 21:58 DILLUNS 21 DE GENER DEL 2008 Opinió Eleccions presidencials als Estats Units el Periódico 5 La roda Obama, el canvi SANDRA Barneda Les primàries indiquen que és possible el miracle que guanyi un candidat que no és anglosaxó blanc PASQUAL Maragall ra que s’acosten les eleccions a Espanya i als Estats Units deixeu-me dir quatre coses referent a les americanes, que crec que tenen a veure en part amb la situació d’aquí. Perquè aquí també cal un tomb com el que s’està produint a Amèrica. Els italians són els primers que ho han vist a Europa i per això han creat el Partit Demòcrata, tot i que Rutelli i Veltroni difereixen, un a favor de Hillary i l’altre d’Obama, respectivament. Jo sóc favorable al sistema americà i favorable a les eleccions primàries. Ja me’n vaig muntar unes quan vaig tornar d’Itàlia l’any 1997. I hi van votar 60.000 persones. Curiosament pot ser que s’acosti a la xifra necessària per aconseguir un diputat a la província de Barcelona, dependrà de la participació. El votant registrat és qui tria els candidats i no l’executiva dels partits; el finançament és transparent; les estadístiques del suport econòmic són públiques, i els diners no es consideren pecat, com aquí, sinó un valor. La hipocresia no hi és presentable. A l’Europa catòlica figura que els diners són mal vistos, allí no. A JO SÓC DE l’Obama més que de la Hillary per diverses raons, ja ho he dit en un diari gratuït que em va demanar una opinió breu sobre el tema. És molt difícil que Obama guanyi les eleccions en un país on els White Anglosaxon Protestants (WASP) han governat sempre. Però les primàries semblen indicar que el miracle no és impossible. I dic miracle després de l’assassinat de John i Bob Kennedy, de Martin Luther King i de Malcolm Animus iocandi Ferreres X; és a dir els negres i/o simplement catòlics que gosaven dir com havia de ser Amèrica i tenir somnis impossibles. Hi ha somnis que maten, i si no que l’hi preguntin a la vídua de Martin Luther King. «I had a dream [he tingut un somni]», va proclamar King. I era pastor protestant, no pas catòlic. Però era negre, i el van matar. O que l’hi preguntin a la dona de Colin Powell, l’heroi de la guerra del Golf, que va dir no a la possibilitat que el seu marit fos candidat a vicepresident i eventualment, després, president. « T h e y will kill him [el mataran]», va dir. MARTÍN TOGNOLA Amèrica és així. Al carrer gran (Main Street) només hi cap un pistoler, i El votant registrat és qui elegeix en tot cas el xèrif. els candidats i no les executives dels Al pobre Gary partits, el finançament és transparent Cooper el van fer xèrif en contra de i la hipocresia no és presentable la seva voluntat a High Noon (Solo ante el peligro) i una mica més hi deixa l’herència diguem-ne hispànica, llatina, i catòlica va desaparèixer o gaila pell. rebé. L’Europa del Nord va imposar-se a l’autoritat ve de dalt: de Déu, de l’Església, de la la del Sud també a Amèrica. Tal com Història... En canvi a la primera unió després de l’Armada Invencible, Anamericana això era diferent. Bé, hi glaterra es va imposar a Espanya. havia Déu i religions, però vàries. Hi «Són conquistadors quan no poden havia els Pennsilvannia Dutch, amb ser pirates«, deia Francis Drake, picarretes, barrets i barbeta. Hi havia rata convertit en Sir per Isabel I el Sud (Allò que el vent s’endugué) i el d’Anglaterra. Però ara està passant una cosa exNord. El Nord va guanyar, és clar, i A EUROPA traordinària: els negres del Sud, encara que Obama ja sigui nascut al Nord, poden governar Amèrica del Nord. Obama té alguna cosa de tots els ingredients non WASP, excepte que és protestant. És més o menys com un Gary Cooper que s’atreveix a desafiar l’stablishment més o menys corrupte; és negre com Malcolm X, com King i com Powell, i és carismàtic com Kennedy, o ho pot ser. El mataran? Ara és més difícil. Els Estats Units ja no son el que eren. Ja no poden passar olímpicament de l’opinió pública mundial. Europa empata en renda per càpita i amb un ventall de diferències de riquesa més estret. Menys misèria. Això pot ajudar Obama, si és que la gent n’és conscient. Possiblement la minoria que vota en les eleccions americanes, al voltant del 50%, n’és. Això ho sabrem ben aviat. I tot apunta cap a una mobilització de les dones i dels afroamericans. No es poden demanar més novetats. FINALMENT, ¿s’han adonat que si guanya el negre Barack Hussein Obama l’enfrontament amb el tercer món més extremista (Bin Laden) serà un enfrontament de cosins germans, Obama / Ussama? No és això presagi d’un escaquer mundial distint a l’habitual Nord / Sud, Orient / Occident? Preparem-nos per veure canvis. «Change» és la consigna d’Obama. Ciutadans pel Canvi era la meva, modestament, quan vaig tornar de Roma el 1998. Ara d’aquells ciutadans i del canvi en queda ben poca cosa, sembla que volen integrar-se al PSC. És per això que em sembla saludable una nova fórmula, en la línia del Partit Demòcrata italià. Un altre dia ja parlarem de casa nostra. H Expresident de la Generalitat i expresident del PSC. Discriminació en neó i amb majúscules iscriminar em sembla un verb malsonant de connotacions dictatorials i classificatòries que no casa ni amb la paraula ni amb el concepte democràcia ni amb el nostre segle XXI, qualificat com a global i intercultural. Hauria de ser un terme en desús i retrògrad que dóna contingut a fets d’un passat en què no existia la màxima vital d’incloure i no excloure. La realitat, en canvi, deixa la globalitat per a l’economia i col.loca diàriament la discriminació en neó i amb majúscules. No entenc que un país com el Canadà, que aprova la llei del matrimoni de persones del mateix sexe, prohibeixi als gais ser donants per considerar que la seva conducta sexual és d’alt risc. ¿El fet de ser heterosexual et deslliura de la promiscuïtat i t’immunitza de contagiar-te cap malaltia? Si fos certa aquesta tesi, ¿per què el nombre de dones infectades per la sida arreu del món va augmentar el 2007 d’una manera alarmant? La discriminació és capaç d’arrasar amb ideologies, com l’esquerra comunista romana que aconsegueix aprovar amb èxit la seva mo- D Molt a desgrat meu, aquest Estat de benestar destil.la una enorme hipocresia social ció de separar els nens gitanos en els autobusos escolars al setè districte de la ciutat, per considerar el seu comportament massa enèrgic i violent. ¿La violència és herència genètica dels gitanos? Si fos així, ¿se’ls separa per ser gitanos o per ser violents? La companyia del Metro de Madrid s’acosta més al llegat de l’ovella Dolly, la discriminació genètica. Una dona, que va superar un càncer fa dos anys, no podrà treballar al Metro per considerar que el risc de reaparició de la malaltia és incompatible amb els requisits psicofísics necessaris per ocupar aquell lloc de treball. Ho decideix una empresa dependent del govern d’Esperanza Aguirre, presidenta, dona i portadora quan toca del llaç rosa. Posats a dir bestieses, ¿per què no vetar els que han patit, els hipertensos, els diabètics o tots aquells que tenen familiars que han patit un càncer o qualsevol altra malaltia greu? Molt a desgrat meu, aquest Estat nostre, el que anomenem del benestar, estendard de la igualtat d’oportunitats i de la llibertat individual, destil.la una enorme hipocresia social. H � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Obama, el canvi Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Eleccions Estats Units Canvi Obama, Barack Acció política Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1547 Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico de Catalunya Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2008-01-21 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1712/0000000903.pdf ce8f6feeb0a6a6be2921e5bf8300afc4 PDF Text Text Miércoles 9 de enero de 2008 Xpresate aDn 7 Internacional «Es una vergüenza que los amores de Sarkozy sean más noticia que su política» María. EN ADN.ES internacional@adn.es ESTADOSUNIDOSELECCIONESPRESIDENCIALES La protección de ‘Renegado’ LaseguridaddeObamaysufamiliasuponeunapesadillaparaelserviciosecreto B PERROS POLICÍA El detail (equipo de seguridad) que lleva Obama se mantiene en secreto, pero su protección se realiza en tres niveles distintos: preparatoria, cobertura y evacuación. Los agentes de la división canina, que controlan la preparatoria, vigilan que Obama no entre en lugar alguno sin que antes dos perros del servicio secreto, un golden retriever y un labrador de color negro, husmeen asientos, cortinas y podios en busca de bombas. La cobertura la realizan cuatro hombres que están a su lado en todo momento y que llevan pegado al Per Pasqual Maragall Per què és millor Obama Agustín Alcalá Nueva York arack Obama se ha convertidoenunapesadillaparaelservicio secreto de EE UU que vigila por su seguridad. El político de raza negra ha declarado a la cadena de televisiónNBCquenolepreocupa suseguridadniladesufamilia. “Es algo en lo que no pienso mucho porque el servicio secreto está a mi lado y van cargados”, afirma sonriente. El servicio secreto ha bautizado al aspirante demócrata alaCasaBlancaconelnombre deRenegado,comoaquellosvaquerosdelLejanoOeste.Suascensión en las encuestas y su abierta personalidad han hechoquetodossusdiscursosesténabarrotadosdegente.También le gusta dirigirse a los miles de seguidores que no pueden entrar en sus mítines para agradecerles su interés. Estas muestras de afecto preocupan mucho al servicio secreto porque en los espacios abiertos y frente a miles de curiosos es más difícil vigilarlo. “Yo diría que después del presidente y del vicepresidente, Obama es en este momento el hombre más protegido de EE UU”, afirma un agente del FBI. “Estamos muy atentos a todas las páginas en la red de los supremacistas blancos y otros grupos que quieran hacer algo contra él”, afirma. La meva s molt difícil que Barack Obama guanyi les eleccionsenunpaíson els blancs anglosaxons protestants (Wasp) han governat sempre. Però les primàries d’Iowa semblen indicar que el miracle no és impossible.Idicmiracledesprés de l’assassinat de John iBobKennedy,deM.L.King i de Malcolm X, val a dir els negres i/o simplement catòlicsquegosavendircom havia de ser Amèrica i tenir somnis impossibles. Hi ha somnis que maten, i si no quelipreguntinalavíduade Martin Luther King. “I have adream” (tinc un somni), va dir King. I era pastor protestantynegre.Oquelipreguntin a la dona de Colin Powell, l’heroi de la guerra de l’Iraq, que va dir no a la possibilitatdequeelseumarit fos candidat a vicepresident i eventualment, després, president dels EUA. “Theywillkillhim”,(elmataran) va dir. Amèrica és així. Alcarrergrannoméshicap un pistoler, el xèrif. Al pobre Gary Cooper el van fer xèrif contra la seva voluntat a Solo ante el peligro i una mica més i hi deixa la pell. Obamatéalgunacosade tots aquests ingredients: és el Cooper que s’atreveix a desafiar l’establishment més o menys corrupte, és negre com Malcolm X, King i Powell, i és carismàtic com Kennedy, o pot ser-ho. El mataran? És més difícil ara. Els EUA ja no són el que eren. Ja no poden passar olímpicament de l’opinió pública mundial. Europa empata en renda per càpita i té un ventall de diferències de riquesa més estret. Menys misèria. Això pot ajudar a Obama, si és que la gent n’és conscient. Possiblement, el votant americà n’és. Aviat ho sabrem. É Barack Obama saluda a sus partidarios, congregados ayer en una escuela de New Hampshire. EFE / CJ GUNTHER cuerpo una pistola Sauer P229 automática. Tres de ellossonblancosyunonegroy el jefe del equipo, conocido como the shadow (la sombra), se mueve a pocos centrímetros de Renegado, le toca cariñosamente el codo para invitarle a andar cuando se retrasa y sus ojos miran intensamente a la multitud. Su misión principal es la de convertirse en escudo de las balas dirigidas a su protegido. Cuando viaja en el Barackbus, su autobús electoral, está protegido por tres 4x4 del Equipo de Respuesta en Emergencias cuyos agentes se cuelgan de los vehículos mostrando sus rifles listos para disparar. La sombra y los agentes que están cerca de Obama son los encargados de la tercera faceta de su protección así como de evacuar al candidato en caso de amenaza inminente o atentado. Antesdepresentarsecomo aspirante demócrata, Obama tuvo que convencer a su esposa de que no se jugaba la vida enelempeño.MichelleObama sabe que por ser negro su ma- El candidato del cambio sacude los cimientos republicanos ● El tsunami de Barack Obama amenaza con pillar sin flotador a muchos políticos. Nancy Pelosi, la líder demócrata del Congreso, apoyaHillaryClinton,igual que John Lewis, congresista negro de Georgia y compañero de Martin Luther King durante las protestas porlaigualdadracialdelos sesenta.Elcarismadelsenador por Illinois atrae a muchos republicanos, blancos y negros, por su imagen de frescurayporsupromesadecambio. SiObamasellevaelvotode losindependientesyeldelosjóvenes, las posibilidades de que John McCain o Rudolph Giuliani terminen en la Casa Blanca se reducen. Los habitantes de Dixville Notch y Hart’s Location, dos aldeas de New Hampshire votaron ayer de madrugada y confirmaron los sondeos al dar a Obama 16 votos frente a tres para Clinton. rido tiene muchos enemigos. “La seguridad es uno de los asuntosquemásteníaenmentealahoradeentrarenlacampaña electoral. He pensado en todos los escenarios posibles, incluso en los más trágicos, y tendremos que acostumbrarnos todos a las personas que nos protegen”, afirmó la esposa del candidato. JohnMcCainrecibió10votos entre los republicanos, Mike Huckebee fue la elección de cinco vecinos y Mitt Romney de tres. Ayer el resto del Estado iba camino de agotar las papeletas demócratas. La CBS avanzaba anoche que Hillary daba por perdida la contienda de New Hampshire y anunciará hoy nuevos asesores,entreellosLeonPaneta,antiguojefedegabinete del presidente Clinton. Laseleccionesen El republicano McCain. www.adn.es/mundo � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Perquè és millor Obama Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Eleccions Estats Units Obama, Barack Canvi Acció política Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1546 Source A related resource from which the described resource is derived ADN Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2008-01-09 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1711/0000000912.pdf e91d139c0098744edc7372ff9553e786 PDF Text Text Pasqual Maragall i Mira Pasqual Maragall i Mira é Ex-presidente da Generalitat de Calaluña e Ex-presidente do comité das Rexions. Pasqual Maragall i Mira es Ex-presidente de la Generalitat de Calaluña y Ex-presidente del comité de las Regiones. ��Pasqual Maragall i Mira Si nos preguntamos sobre la Europa que podemos prever en los próximos veinte años tenemos que admitir de entrada que “es un ejercicio inadecuado para un ente político cuya principal característica ha sido y sigue siendo la de avanzar con ausencia de un plan total o de un plan general”. Esta cita es de Jean Monnet, el que fue inspirador de la idea de la Unión Europea, mucho antes que otros, antes incluso de la propia existencia de la Comunidad Europea. De Europa se ha dicho que su falta de visibilidad como entidad única, controvertible y sin matices es la clave de su fuerza y que la fuerza de Europa está precisamente en el hecho de que no es únicamente un poder, sino que es algo que tiende a ser poder partiendo de ser el reflejo de la existencia de identidades diversas, de costumbres distintas y de tradiciones políticas dispares. Esto no quiere decir que la debilidad de Europa sea su fuerza, sino su enorme diversidad, su propia falta de rotundidad, de contundencia, de carácter indiscutible. Es el hecho de ser una construcción precisamente discutible, perfectible, lo que la hace más interesante, tanto para ella misma como para el resto del mundo. Esta Europa avanza, a menudo, a través de realizaciones muy concretas, a veces pequeñas y abstrusas, lo que los franceses llaman petit pas, con pequeños pasos, a veces incluso con parones y con pasos atrás, con desilusiones y momentos en los que parecía que iba a aprobarse algo que después no se aprobaba. Por otro lado, el lenguaje europeo es excesivamente complejo, un lenguaje para iniciados. Yo diría que no es el lenguaje de Europa, sino el de Bruselas: un lenguaje con el que los expertos se entienden pero que la población no sólo no entiende sino que más bien la desanima a tratar de entender. Europa pues ha avanzado en unas condiciones difíciles, que se reflejan en esa �Pasqual Maragall i Mira complejidad lingüística, y mediante realizaciones concretas. Todo ello, sin embargo, dibuja unas tendencias que, sea cual sea su recorrido, a Europa del futuro será mucho más sólida y permanente de lo que hubiera sido de otro modo. La Europa del mañana será tan diversa como es ahora, pero esa diversidad habrá ganado probablemente en articulación y en reconocimiento. Europa es como Norteamérica: tiene tamaño, tanto en población como en territorio. España no lo tiene, ni Francia, ni Italia, ni Alemania, ni Inglaterra… pero todos juntos sí. Al mismo tiempo tiene algo que Estados Unidos no tiene: complejidad y mucha más diversidad. Es cierto que en Estados Unidos hay cierta diversidad, pero no hay, por ejemplo, veinte idiomas ni diversas tradiciones jurídicas -sólo en España tenemos dos tipos de derecho, el catalano-aragonés y el castellano-leonés. España está en buenas condiciones para entender Europa, aunque muchos piensen lo contrario. La cultura política, la cultura en sí, las diferentes lenguas, las tradiciones jurídicas… hacen de España un país muy preparado para entender la diversidad interna de Europa. El camino no va a ser fácil, pero miremos a nuestro alrededor. El proceso constituyente europeo se va a salvar, con rebajas que afortunadamente no son sustanciales. La Europa del euro, la Europa económica, de los mercados y las monedas, es ya una realidad imparable. Se trata, por tanto, de una Europa compleja pero potente, una Europa difícil de gestionar pero mucho más capacitada para entender el mundo que otros grandes países, más capaz de entender la globalidad, porque la globalidad es, sobre todo, diversidad. La dificultad de la globalidad no está en el número sino en la diferencia y un mundo diverso es más inteligible para los sujetos europeos que para otros países que son más monográficos a nivel lingüístico, cultural o legislativo. A finales del siglo XIX, en la Europa de hace más de cien años, el éxito derivado de la invención de vacunas y la mejora de algunos sistemas de cultivo hicieron que la población aumentara de tal modo que no era factible seguir creciendo de aquella forma y la gente tuvo que emigrar. En un cuarto de siglo emigró el 25% de la población irlandesa. En Inglaterra el crecimiento de la población debido a los avances médicos y la mejora de la alimentación hizo que los montes, pelados y yermos, incapaces de producir, acabaran siendo cultivados porque era preciso hacerlo. La ciencia económica nació ahí, el marginalismo en Inglaterra nace para estudiar cómo explicar y solucionar lo que estaba sucediendo: que los rendimientos marginales de la tierra decaen porque las tierras que se van cultivando son cada vez más empinadas o más pedregosas, más 50 �Criterios 9 – Diciembre 2007 difíciles de cultivar. Era pues una Europa que estaba exportando a América su propia gente, su propia sangre, debido a la escasez de tierra. Este era el drama de Europa hace cien años. Si Europa quiere comprenderse a si misma tiene que conocer su historia, saber de dónde viene, a qué ha dado origen en Norteamérica y en Suramérica, por qué y con qué resultados. Europa crea un nuevo mundo, al norte y al sur de Panamá, un mundo que trabaja en unas condiciones de enorme abundancia material, tanto de territorio como de productividad, que “salvan” a Europa pero que finalmente acaban “chocando” con ella. Sobretodo en Suramérica cuando Europa empieza a implantar políticas comunitarias de protección de su propia agricultura, sobre todo la inglesa, la francesa y la alemana. Europa tiene excedentes de producción y para colocarlos lo que hace es subvencionarlos. Cuando, siendo alcalde, llegué por primera vez a América Latina en 1985, me encontré con Alfonsín en plena crisis monetaria, con un problema de hiperinflación. La gente iba a comprar como en Alemania en los años 20, con sacos de billetes, porque cada día se depreciaba la moneda. Alfonsín, que estaba agotado, me decía: “Ustedes venden a 150 dólares una carne que nosotros producimos mejor por 160, pero que a ustedes les cuesta 180”. Estábamos vendiendo carne a Argentina subvencionándola para ponerla a un precio que era inferior al precio de coste argentino, que en realidad era muy inferior al precio de coste europeo. La subvención europea a la agricultura francesa y alemana hacía posible esta contradicción. Son temas que Europa ha ido, de algún modo, resolviendo, pero todavía quedan problemas de este tipo. Europa, para hacer viable la existencia de un campesinado que aún no ha desaparecido del todo, ha tenido que invadir mercados que se han resentido de esta inversión como una agresión económica. Si descendemos a la Europa de las regiones, de las ciudades, incluso de los barrios -que es donde finalmente se forja la convivencia, la coexistencia y la calidad de vida- hemos de reconocer que tenemos delante retos importantes. En Europa la población crece deprisa y lo hace sobretodo porque llega gente de fuera, no porque la natalidad sea alta. La Europa de hoy no es una Europa de emigrantes, sino de inmigrantes. Una Europa que es capaz de producir alimentos, viviendas, servicios de salud y de educación -aunque con dificultades- para miles y miles de ciudadanos que vienen de países en los que la vida es mucho más dura, o quizá no más dura pero sí más pobre. En nuestros barrios vemos que el cruce de civilizaciones provoca problemas. En 51 �Pasqual Maragall i Mira la ciudad de Terrassa, por ejemplo, hay barrios enteros en los que prácticamente ha desaparecido la presencia de gente de raza blanca. Esto se debe a que, de forma más o menos instintiva, todos buscamos agruparnos en un mundo relativamente próximo e inteligible, en el que nos sintamos a gusto, acompañados por personas con las que nos entendamos sin gran esfuerzo. Aquí nos dicen: sean ustedes generosos y acepten la llegada de nuevos inmigrantes porque esto es en el fondo una riqueza, porque nos vamos a aprovechar de ello, porque se van a integrar con el tiempo y todos vamos a salir ganando. Esto es cierto, pero no soluciona el problema de la inmigración. La inmigración es la base de nuestro crecimiento. Ahora somos una sociedad más rica que, por razones económicas y también culturales, ha ido perdiendo prolijidad y ha ido reduciendo el número de hijos por familia. También hemos ganado en diversidad, no sólo por la de los que llegan sino porque los de aquí también se van. Nos encontramos ante una pirámide invertida, con mucha inmigración, mucha diversidad y mucha más riqueza cultural. Tenemos una Europa en la que los problemas de escasez alimentaria han desaparecido y los problemas de escasez de mano de obra se resuelven con la integración de razas distintas, lo que genera complejidad en determinados barrios y situaciones que hay que resolver con políticas ad hoc en cada lugar, sin fórmulas generales. Es necesario sin duda que los gobiernos nacionales o autonómicos sean sensibles al tema y ayuden pero el papel fundamental es el de los alcaldes. No hay leyes para solucionar el problema de la diversidad. Esta es nuestra situación, esta es nuestra herencia. Si miramos desde aquí lo que está sucediendo en Europa, vemos que se está produciendo un hecho extraordinariamente importante. Además de la rotación poblacional que hemos vivido, nos encontramos con que los elementos que antes definían lo que entendíamos por nación y por estado (la moneda, el ejército, la bandera, el Derecho) ya no son equivalentes a nuestro estadonación que es España sino que son europeos. Este hecho facilita la existencia de algo enormemente difícil de conseguir: una conciencia ciudadana de doble pertenencia. A aquellos que reaccionan en contra de la diversidad y la pluralidad, que reaccionan con miedo ante la existencia de nacionalidades, yo les diría “jueguen ustedes a este juego, que es más complejo, pero es mucho más interesante y más cercano a la realidad de las cosas”. El juego del pluralismo cultural y lingüístico presenta costes elevados, pero con él todos salimos ganando. No es un proceso que vaya solo y al que simplemente nos tengamos que atener, es un proceso que hacemos, y que se puede y se debe ir 52 �Criterios 9 – Diciembre 2007 modulando en base a unos principios. Un buen principio cuando se trata de unir es establecer la reserva general del principio de subsidiariedad. La subsidiariedad implica que únicamente se ha de hacer desde lejos aquello que esté justificado pero que el principio dominante ha de ser el de proximidad. Es decir, que Europa haga lo que las naciones no saben hacer, que las naciones hagan lo que las autonomías no saben hacer, que las ciudades hagan todo lo posible y las autonomías sólo aquello que las ciudades no puedan. Como principio general es el mejor porque es el más contrastable, aunque hay excepciones, por ejemplo las economías de escala o el principio del exceso de proximidad que puede darse en pueblos muy pequeños. Posiblemente la división de España en provincias no debe hacerse a la francesa, siguiendo el principio cartesiano desde París o desde Madrid, sino atendiendo a las variedades casi diría “dialectales” propias de cada provincia. En Catalunya, durante mi gobierno, concebimos siete veguerías, siete provincias, porque reconocíamos la existencia de realidades tan distintas como son las Tierras del Ebro o el Pirineo. Estos principios de proximidad y de diversidad son los que hay que cuidar, no considerándolos una dificultad sino una riqueza. En Europa, Galicia, Catalunya y Euskadi presentan situaciones semejantes. Existe también Flandes, Baviera, Escocia, Gales... son varias las naciones de Europa que se encuentran dentro de estados plurinacionales. Debería organizarse una reunión de vascos, catalanes, gallegos, flamencos, escoceses y bávaros. Sin inventar nada, sólo una reunión de naciones que no son Estado y que hacen una proclama diciendo: “Somos naciones pero no pretendemos ser estados aparte”, haciendo entender a los estados que no se está contra ellos y que no todos los que son partidarios de la existencia de estas naciones y de su reconocimiento por parte de Europa son partidarios de la independencia. Evidentemente, los sentimientos no se pueden prohibir pero que no está en el horizonte de lo racional que esto suceda a corto plazo. Incluso se podría desdramatizar regulándolo mediante un sistema, modesto pero relevante, de comprobación rutinaria para saber cuál es el estado de opinión, supongamos, cada 25 años. La propia expresión del ejercicio democrático quitaría mucho apoyo a las posiciones más radicales y las cosas transcurrirían por caminos mucho más tranquilos. 53 �Pasqual Maragall i Mira Todos estos temas, si se quiere, tienen solución. Yo creo en la diversidad de Europa y en la capacidad de reconocerse a sí misma como un conjunto de estados en los que conviven más naciones que estados. Europa, en este sentido, es más una solución que un problema y lo único que hace falta es tener un buen método para escribir el libro de esta Europa, para que sea el lugar de la diversidad y al mismo tiempo el lugar de la justicia, el lugar donde cada uno encuentre una respuesta a sus aspiraciones. Es difícil que esto se resuelva sólo desde Bruselas. Europa es la patria de la diversidad, una diversidad que tiene un coste a veces elevado pero que si sabemos manejar bien, nos hará mejores que los demás. Gallegos, catalanes, vascos, flamencos, bávaros, escoceses… están expresamente cualificados para transmitir este mensaje, defendiendo su especificidad y haciendo de Europa un continente digno de nuestras aspiraciones. 54 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource La acción exterior de los entes locales y regionales en la esfera comunitaria Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Abstract A summary of the resource. Publicació al número 9 de desembre de 2007 de la revista Criterios de la Fundación Instituto de Estudios Políticos y Sociales, de la conferència del 28 de setembre de 2007 a A Coruña. Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Regions Europa Territoris Relacions Internacionals Acció política Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1544 Source A related resource from which the described resource is derived Criterios. Res publica fulget: revista de pensamiento político y social Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-12-15 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1710/0000000811.pdf aee2d4b01a8bf90cd89e37bf4777a288 PDF Text Text (COLOR) - Pub: PERIODICO ND CATALAN Doc: 00295L Red: 60% Ed: Primera EDICION Cb: 00 Enviado por: Dia: 21/10/2007 - Hora: 23:21 DILLUNS 22 D’OCTUBRE DEL 2007 Opinió La resposta a la malaltia d’un expresident el Periódico 9 La roda Bona salut política PILAR Rahola Una vegada aprovat l’Estatut, vaig convocar eleccions al Parlament i me’n vaig anar tranquil i feliç PASQUAL Maragall Ve de la primera pàgina Amb una tensió constant, amb la batalla contra les pràctiques habituals de finançament dels partits polítics (el famós 3% que finalment ha resultat ser bastant més alt), amb la batalla de l’Estatut, amb els partits (i el país) poc acostumats a governs de coalició, amb un govern de Madrid primerament popular, i després socialista, però que somniava en un pacte amb els nacionalistes. I que va veure des del primer moment que l’Estatut de Catalunya posava en joc la seva pròpia estabilitat i que hauria preferit un president més obedient (¡i ara que el tenen no és tan obedient com es pensaven!). En tot cas, que quedi clar: encara que en el moment més àlgid de la tempesta vaig dir que no me n’aniria perquè m’ho demanessin com a contrapartida política, una vegada aprovat l’Estatut al Parlament català, al Congrès i al Senat espanyols, i una vegada refrendat l’Estatut pels catalans al mes de juny, vaig anunciar que convocaria eleccions per a l’1 de novembre (ara farà un any). I vaig plegar, feliç i tranquil. Espero que ara, tal com ha defensat Javier Pérez Royo, no se li acudi a ningú modificar l’Estatut que el poble ha ratificat! UN DELS MEUS col.laboradors d’aquests anys ha fet un llibre sensacional en què explica els tres anys del meu govern que s’havia de titular, segons l’autor, 1000 dies amb P.M. o El Turmix. No sé quin títol li posaran finalment. Us el recomano. Surt per cap d’any. I no és ditiràmbic. Més aviat finament satíric. Animus iocandi Ferreres Excel.lent. Em pomar poc». «Camidria estalviar de nar prou». «Fer esfer una part de les port», ni que sigui Memòries... tot i ping-pong o pàdel. que aleshores el ¡Fins i tot els escacs meu editor em són saludables! mataria. Distreuen. «Anar a Haig d’admetre la feina a peu o en finalment que el bici». «No dormir trancasso d’aquests ni poc ni massa». anys ha estat des¡Ah!, i non stringere comunal, això sí. l’anno, tal com Encara que notídiuen els italians. cies com les que I, parlant dels han aparegut als italians, un altre diaris aquests úlbon consell és no tims dies realment perdre mai l’insón per eixorivir terès ni pel sexe qualsevol. oposat o preferit..., Tot plegat em ni tampoc per la permet i em perpossibilitat de canmetrà viure feliç, viar els partits rodejat d’amics i polítics per fer-los amigues i de promés oberts, més jectes de tota menets i finançats na. Entre els quals amb transparènevidentment hi ha cia, amb eleccions LEONARD BEARD fer el possible per primàries i diverposar aquest país sos candidats a la al nivell en què es presidència, com troba Amèrica en Això em permetrà viure feliç, envoltat d’amics en aquests momatèria d’excelments està passant i de projectes de tota mena, entre ells el d’elevar lència mèdica i als Estats Units. . el nivell del país en excel lència mèdica hospitalària. El Rutelli i els seus meu pare, que es amics van coguanyava la vida mençar la seva acvenent medicaments i ens duia als És aquí on ens hem de guanyar el tivitat per lluitar contra els escànfills per Espanya visitant represen- reconeixement que realment inte- dols de la tangentòpoli dels anys tants, estaria content si ho sabés. I la ressa. No solament en l’habitatge i el de Craxi i altres. meva mare, que tenia tants fills que turisme, que també. Si Catalunya no de vegades havia de dir fins a tres s’espavila en sectors punters, hautambé per això, noms abans d’ensopegar amb el cor- rem perdut el tren que més ens m’agrada el Partit Demòcrata, al recte, també. convé. Estem condemnats, en el bon naixement del qual vam assistir Crec que ja que una de les puntes sentit de la paraula, a viure de la re- juntament amb Josu Jon Imaz ara més avançades de la nostra indús- cerca i els serveis avançats, de la fa un any, just en el moment en tria és la farmacèutica, té tot el sen- creació cultural i de l’ interès que què vaig plegar, i que ara ha fet el tit del món que ens aboquem a la re- desperten arreu les nostres edito- llançament definitiu, al qual vaig cerca mèdica. Disposem dels mit- rials i el nostre art, com he pogut assistir, a Roma i a Torí, el cap de jans, la indústria, i bons, molt bons comprovar recentment a Frankfurt. setmana passat. Per aquest motiu hospitals, però encara ens falta un l’any 1998 vaig registrar el Partit depèn de molts fac- Català d’Europa davant del notari bon tros per arribar allà on podem aspirar a ser en el camp de la indús- tors, però un de molt important és Tarragona. Veurem què dóna de si tria farmacèutica i de l’excel.lència la felicitat i un altre són els bons aquella idea. H hàbits. «Menjar poc i pair bé». «Fu- Expresident de la Generalitat. hospitalària. PER AIXÒ, LA SALUT Un home anomenat Pasqual ls temps de l’eufòria i l’esperança, quan arribaves amb les teves Olimpíades sota el braç i aconseguies que aquest país, de vegades tan espantadís, s’inflés d’il.lusió i valentia. Els temps del repte ciutadà, amb la ciutat transmutant la pell fins a aconseguir una certa dignitat, després d’anys de foscor i de por. L’estreta complicitat... Els temps de l’Estatut, convulsos, abruptes, potser injustos. I després, aquells temps complexos de l’aterratge més enllà de la política, temps d’una certa distància, potser d’una molta incomprensió. No saps com em pesen, avui, els dies en què t’he volgut trucar. Sí. T’hauria dit que l’article tal no em va agradar, o que no sé què del teu paper actual. Però el cert, amic, és que t’hauria tingut a prop, disfrutant del teu verb intens, de la teva mirada més enllà de les mirades, de la teva calidesa humana. Però no et vaig trucar, per allò de les presses, els dies i les coses, i en aquests moments tinc l’ànima penjant d’un penjador trist, sense saber si enviar-te un SMS de carinyo, o escriure’t aquest article trencat. De manera que pren-te’l com el E Rep aquest petó escrit com el que és, la meva forma espantada de dir-te t’estimo que és, una manera matussera de fer-te un petó, d’escriure’t que t’admiro gairebé tant com t’estimo, i que avui les notícies cavalquen dalt del desconcert. Rafael Nadal deia ahir, en un delicat article, que tots ens sentim herois davant el teu gest heroic, potser perquè saps compartir els sentiments com ningú. Un dels grans polítics de la història d’aquest mesquí país, aquest títol ja no te’l roba ningú. Però, més enllà de la política de les coses reals, has estat capaç de donar ales als somnis, de tintar amb emoció la freda gestió pública, de transcendir la pobresa de les coses quotidianes. ¿Un somiador? Més aviat, un ésser humà complet. Ara tornes a la trinxera, amb el coratge dels grans, amb la força dels bons, amb el rigor dels seriosos. T’enfrontes a una dura malaltia i, fins i tot en els reptes de la vida, ¡punyetes!, ens ensenyes a tenir dignitat. ¡Quin gran home que ets, estimat Pasqual! I que òrfena de tu, aquesta tarda de diumenge. Rep aquest petó escrit com el que és, la meva forma espantada de dir-te t’estimo. H � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Bona salut política Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Salut Política Alzheimer Partit demòcrata Model social Acció política Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1534 Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico de Catalunya Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-10-22 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1709/0000000809.pdf 422321050cf654b5fe0297553622dab6 PDF Text Text (COLOR) - Pub: PERIODICO ND CATALAN Doc: 03295B Red: 60% Ed: Primera EDICION Cb: 00 Enviado por: Dia: 05/10/2007 - Hora: 23:48 DISSABTE 6 D’OCTUBRE DEL 2007 Opinió Reflexions de l’últim president de la Generalitat el Periódico 5 La roda Política cultural a Catalunya FÉLIX De Azúa La cultura pot fer més que la política en l’ideal europeu d’esborrar les fronteres PASQUAL Maragall ls primers governs de la Generalitat postfranquista van tenir política cultural, ma non troppo. Els intel.lectuals eren vistos per alguns governants com personatges en general excessivament desarrelats, universalistes i filaprims. I vet aquí que, per raons diferents, quasi diria que oposades, quan les esquerres vam arribar al Govern vaig tenir el dubte de si calia crear una Conselleria de Cultura o no. No per por dels intel.lectuals, en aquest cas, sinó per un rubor moral que em deia que potser fora millor seguir l’exemple d’Anglaterra i no posar la cultura al Govern sinó en un consell plural i independent. Sense pensar-m’ho dues vegades, vaig encarregar a Josep M. Bricall la seva creació i direcció. Però en el procés de confegir el primer Govern del tripartit, el primer secretari del PSC i actual president de la Generalitat em va suggerir el nom d’una regidora de Badalona d’origen mallorquí, Caterina Mieras, per ocupar la cartera cultural, i la vaig nomenar. I va fer una bona gestió en temes complicats com el del retorn dels papers de Salamanca –que espero que arribin totalment a bon port–, així com en d’altres. E CREC QUE fora del màxim interès que es demanés tant a Bricall com a Mieras una aportació personal sobre el tema. Suposo que ja s’ha fet. Val a dir que una persona clau en la conducció de les polítiques culturals va ser Gemma Sendra, que provenia del Macba i que posseïa una bona experiència pràctica en el sector. No he d’afegir gran cosa més. El conseller Joan Manel Tresserras és Animus iocandi Ferreres totalment de fiar. Solament dues anotacions, una referent a la llengua, o les llengües, i una altra referent a les nostres connexions culturals a Europa. Em sembla important que Catalunya es posi al davant de la defensa de la diversitat lingüística. El Fòrum de les Cultures, el vilipendiat Fòrum, que ara s’ha consagrat a Monterrey en la seva segona edició com un esdeveniment internacional amb un gran futur, va escoltar embadalit el discurs de David Crystal sobre la minva incessant CABA del nombre de llengües vives. Antoni Mir, que s’ocupa de la direcció Catalunya, igual que Euskadi, de la Casa de les Galícia, Baviera, Flandes, Gal.les i Llengües eixida Escòcia, és una nació que no és d’aquell esdeveniment, en sap un Estat, almenys no ho és a dia d’avui niu d’això. Catalunya pot esdevenir un centre actiu de la defensa de citat cultural com a valor europeu. la diversitat en aquest terreny –tot i Als Estats Units, solament es parla que la cosa defensiva sempre m’ha un idioma o dos, l’anglès i el cassemblat menys interessant que la tellà (al sud). A Europa, 30, per dir propositiva i proactiva: parlem, una xifra. Per tant, Europa està en doncs, de promoció de la diversitat millors condicions que no pas els o de l’interès de la diversitat. EUA per entendre el món, des De la mateixa manera, Catalunya d’aquest punt de vista, tot i que el pot formar part d’una altra avant- món entén probablement millor els guarda cultural, en aquest cas en el EUA que Europa, per raons lingüíscamp polític: Catalunya, igual que tiques, polítiques i culturals –el ciGalícia i Euskadi, com Baviera, Flan- nema i la música moderna entre des i Escòcia, Irlanda del Nord i d’altres. Gal.les, és una nació que no és Estat, D’altra banda, Catalunya té una almenys no ho és a dia d’avui. Cata- història relativament turmentada i lunya ha de fer valer la seva especifi- transnacional, per dir-ho així. Cata- lunya té connexions fortes (si voleu dialèctiques, per bé i per mal) amb França. ¿Qui no té un tiet o un tiet avi que va viure a França o que va néixer a França, per mor de la guerra civil o de l’atracció cultural i artística de París i les seves connexions amb Barcelona? Miró, Picasso, Pijoan i tants altres van ser ciutadans parisencs. Essent alcalde vaig fer amistat amb tres dones excepcionals que parlaven amb l’erra francesa: la Pierrette, la Mariette i la Nicole (respectivament emparentades amb Gargallo, Llorens Artigas i Fenosa). Totes tres són vives i haurien de ser objecte de reconeixement per part del Govern de la Generalitat. Més encara, Catalunya està emparentada com a mínim, culturalment, amb cinc regions europees, amb les quals formem l’Euroregió que enguany va ser objecte d’atenció a la Universitat Catalana d’Estiu a Prada de Conflent. Tolosa, Montpeller, Saragossa, València, Palma de Mallorca i Barcelona, les sis ciutats relacionades amb el rei Jaume, van tirar endavant durant una colla d’anys una sèrie d’iniciatives culturals i estratègiques interessants. ¿PER QUÈ no aprofundir per aquí? Ja sé que fer voleiar banderes és més divertit. Ens agrada. ¿Però és determinant a la llarga, com la política cultural? ¿No val més que les autoritats catalanes visitin el Museu de Ceret que du l’ebrenca Josefina Matamoros? ¿I que honorin el monument de Dani Caravan a Walter Benjamin a Portbou? ¿O que visitin la tomba de Machado a Cotlliure? Són suggeriments. Siguem europeus, començant pel començament, que és esborrar les fronteres. La cultura hi pot fer molt, en això. Més que la política. O abans que la política. O com la millor política. H Expresident de la Generalitat Surt d’aquí, que m’hi vull posar jo n una recent entrevista feta a l’excel.lent director teatral Mario Gas, li preguntava una empleada de la televisió nacional de Catalunya: «¿I vostè viu a... a... a Madrid, oi que sí?». Ho deia tremolosa i incrèdula. L’interpellat, que és molt llest, ho confirmava fent veure que no passava res. «Però, però... ¿com ho aguanta?», repetia commoguda la noia. Aquesta escena és d’allò més corrent als mitjans de persuasió de la Generalitat des que els socialistes van regalar les ràdios, les televisions, la cultura i la llengua a Esquerra Republicana. En gairebé tots els mitjans pagats pels catalans s’ha instal.lat un deliri. No obstant, també hi ha designis malèvols. Per exemple, una multitud de programes que es burlen «dels espanyols» mitjançant l’exhibició de fragments d’altres televisions en què apareixen dones i homes d’escassa cultura o simples energúmens dient barbaritats o mostrant la seva estupidesa. En un d’aquests programes vaig enxampar l’altre dia un còmic exigint que aixequessin la mà els que odiaven Fernando Alonso. En vista de E Els d’Esquerra són insaciables posant la seva gent en tots els mitjans públics l’escàs èxit es va poder veure, gràcies a un error de la càmera, com la seva secretària sacsejava els braços molt nerviosa convidant la concurrència a odiar aquest «símbol espanyol». En fi, impotència i ressentiment. Les escassíssimes dades que es fan públiques des del sanedrí reconeixen que l’audiència d’aquests mitjans ha caigut en picat des que els dirigeixen els croats. I tots sabem que això és una sagnia colossal sobre la qual no diran mai ni piu. El repartiment és descarat i els d’Esquerra són insaciables posant la seva gent a tot arreu. L’excusa és «fer país», però la veritat és que tan sols fan clientela. Com que són diners públics, absolutament ningú els demana explicacions sobre el fracàs dels mitjans que controlen. L’expulsió de Cristina Peri Rossi de la ràdio nacional catalana per parlar en castellà no és només una repressió lingüística. També és l’excusa per guanyar un altre lloc pagat amb diners públics per posar-hi un client del partit o un addicte al règim. I tota la resta és hipocresia. H � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Política cultural a Catalunya Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Castellà Subject The topic of the resource Cultura Política Llenguatge i llengües Catalunya Català Model social Acció política Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1493 Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico de Catalunya Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-10-06 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1708/0000000612.pdf 71d7a809feea237e5e5b1e2476a4ab7d PDF Text Text 8 aDn Política Martes 25 de septiembre de 2007 Política 9 Xpresate «No debería ser necesaria la quema de banderas, ni debería tampoco penarse.» politica@adn.es Relator. EN ADN.ES ENTREVISTAPASQUALMARAGALL,EXPRESIDENTEDELAGENERALITAT MARAGALL “Hay gente contra la Monarquía” Elsocialista llegaalaredaccióndeADNcontiempo de la entrevista. El ex presidente de la Generalitat por delante y un artículo de opinión en el bolsillo, tiene la cabeza en Europa y, como siempre, no se cuyarelevancianosobligaareproducirloalmargen muerde la lengua en ningún tema de actualidad. Cristina Fallarás Barcelona -Bueno, pues a ver quién se la queda. ras dejar la presidencia de la Generalitat, Pasqual Maragall anda con el interés dividido entre Cataluña y Europa, entre la defensa del federalismo en España y la posibilidad de un Partido Demócrata Europeo. Ahora tiene tiempo y libertad para inventar esas fórmulas que tanto asustan a sus correligionarios. -¿Qué es hoy el socialismo? -Parte del mundo global. El mundo global tiende a dividirse en dos bloques, uno conservador y otro progresista. El socialismo es una parte del segundo. -¿Cuál es su mayor preocupación ahora? -Europa. -¿Cuál es el mayor problema de Zapatero? -Ninguno. -¿Y de Europa? -Que sea por fin algo. Nuestra nueva patria grande. -¿Por qué? -Porque no le ponen enfrente candidatos de relieve. -¿Nicolas Sarkozy acierta? -Sí. Él y Angela Merkel aciertan redactando una constitución reducida y creando la Unión Mediterránea. -¿Cuál sería de relieve? -Alberto Ruiz Gallardón o Rodrigo Rato. T -¿Cuántos años le faltan a Europa para cuajar? -Está avanzando. Lo que me temo es que la izquierda no se ha puesto en marcha. -¿Por qué? -Porque no ha sabido encontrar ni los temas ni las soluciones a los temas. Y la derecha, sí. Lo ha hecho mejor que la izquierda, que está dudando mucho. Pero confío en los italianos. -¿Qué cuestión debería ser la bandera de la izquierda en Europa? -La de siempre, la libertad y el progreso. -Podría ser también la bandera de la derecha. -¿Y el Partido Demócrata Europeo? -Por el momento, sólo un partido italiano. Pasqual Maragall visitó la redacción de ADN y se mostró muy interesado por el desarrollo de nuestra web ADN.ES. G. VALLE “Barcelona debe endeudarse e invertir” -¿En Barcelona parece que nada funciona? -Yo creo que en estas cosas siempre hay un ciclo de opinión, y de humor. -Sobre todo entre los barceloneses. Por eso Barcelona és bona,porquelosbarceloneses no perdonan. Yo no veo que esté mal. -Cercanías, el AVE o el aeropuerto no son opiniones. -Barcelona sigue siendo la ciudad más popular de Europa. Por algo será. -FíjeseenlostrenesdeCercanías,enelaeropuerto,en el AVE. -Cuidado, eso no es Barcelona. Barcelona es víctima de que Cataluña y España no han acabado de resolver sus problemas. Que van muy len- -La imagen de la ciudad en este momento no es buena. tos. Hay una coincidencia general en que hay que acelerar y creo que eso es bueno. Lo importante es hacer las cosas y luego pagarlas, no al contrario. Es lo que se hizo en Barcelona hace 20 años. Se invirtieron 300.000 millones. Y ahora se han acabado de pagar. -¿Vuelta a empezar? -Barcelona es una ciudad hecha para exposiciones y Jue- gosOlímpicos,1888,1929,ylos Juegos de 1936 que luego no se hicieron y se convirtieron en Juegos Populares y en la excusa para que Franco declarara la guerra... Cada exposiciónhizoalgo,peronopara que durara. Todo se caía, y hubo que poner los cimientos bajo las cosas que había. Eso costó todo el dinero que he dicho. Y ahora ya está pagado, o sea, que hay que volverse a endeudar y volver a invertir. -¿Resultaría bueno para la política española? -Sí, pero el PP ha decidido autoinmolarse. En realidad, ya está bien así para los unos y los otros. A unos les gusta mandar sin mandar, y a los otros perder sin perder del todo. En el fondo ambos están muy de acuerdo. -¿Quién sale perdiendo? -Nosotros. -¿Ustedes? -La gente, Cataluña, Europa. -¿Contrapone España a Cataluña y Europa? -No lo contrapongo. Soy como mi abuelo, de la España plural. -¿Por qué alguien quema una foto del Rey? -Porque hay gente que está contra la Monarquía y contra España. Hay ciudadanos que son partidarios de la independencia. -¿Cuál fue su relación con España siendo presidente? -Mejor que la de mi abuelo. Él dijo, al final de la Oda a Espanya: “Escolta, Espanya, la veu d’un fill que et parla en llengua no castellana” y termina “Adéu, Espanya”. En 1907 Cataluña ya se da cuenta de lo que es, porque tiene los medios culturales, económicos, políticos... Hace 100 años, vieron que había que recomponer la diversidad hispánica, y eran casi todos europeístas. -¿Es un camino? -No. No es que no sea posible, es que la independencia no tiene contenido, significación ni posibilidad importante. Es jugar en un tablero donde no está jugando nadie. Es un problema que tiene otras soluciones. -¿Cuáles? -El federalismo. Y Europa. -¿Y no ha cambiado nada? -Toda la historia de los últimos 100 años de España gira en torno a esos temas de identidad y pluralidad. Ahora estamos en condiciones de resolverlo, y no sería bueno que no aprovecháramos para efectivamente, hacerlo. -¿Por qué no está usted en Europa? -Ya he estado. He sido el presidente del comité de las regiones. Pero una cosa es Europa, que me interesa mucho, y otra Bruselas que no me interesa nada. Si Madrid es complicado, Bruselas, ni te cuento. -¿“Efectivamente” quiere decir un Estado federal? -“Efectivamente” quiere decir que Cataluña sea reconocida como nación, no fuera de España, sino dentro. Dentro del Estado español y dentro de la UE. -¿Qué le queda por hacer? -Casi nada. Mis memorias. Un diario, una web, desarrollar una empresa de capital riesgo... -Habla de comunicación. ¿Fue uno de sus fallos en la época de president? -No, probablemente hubo demasiada comunicación. -¿Cuáles? -El Estatut, por ejemplo. Maragall posa en la redacción tras la entrevista. GUILLEM VALLE -¿Cuáles son los mejores recuerdos de su etapa política hasta el momento? -Los Juegos Olímpicos y el referéndum de l’Estatut. -¿La presidencia de la Generalitat le hizo más ilusión? -Bueno, a mí siempre me han ido llevando. Yo no quería, no quería... figura que no quería. Ni ser alcalde ni presidente. Yo estaba en Baltimore tranquilamente cuando me llamaron para ser candidato a la alcaldía, y dije que no. Insistieron, porque yo ya había trabajado en el Ayuntamiento, y les dije que pusieran a alguien que quisiera ser alcalde, y yo ya trabajaría de número dos. Y fue Serra. Esto fue en el 79. Fui alcalde porque él se marchó. -¿Y en la Generalitat? -Pasó un poco igual. Estaba en Vascos y catalanes Por Pasqual Maragall elipe González, según nos recuerda Patxo Unzueta, dijo hace años que respetaría el Estatuto que los vascos hubiesen aprobado con la sola condición de respetar la Constitución. En nuestro caso no fue así: Zapatero, inquieto por la magnitud de la propuesta estatutaria catalana, pactó su recorte con los nacionalistas catalanes y con el presidente de la Generalitat. Pero añadió una condición: el presidente de la Genera- F pedir, no imponer. Los nacionalistas vascos no imponen, sino que pactan en Euskadi un texto con las otras fuerzas, a condición de que esas fuerzas renuncien a hacer la puñeta luego en Madrid. ¿Qué ha pasado? Que el PNVhatomadolapropuesta Imaz por bandera, ha aceptado su dimisión, y se dispone a defenderla en Madrid. Estamos expectantes. Si la tocan, ¿qué pasará? Aquí la tocaron en las Cortes, pactamos soluciones y se -¿Euskadi y Galicia? -Si quieren (y creo que quieren), sí. Pero resulta que a Imaz lo tienen que echar por haber dicho lo que dijo. -Pero no hubo sensación de cambio. -Niego la mayor. Hubo demasiados cambios. -Que ahora le parece un lío, según ha afirmado. -Habríamos tenido que cambiar la Constitución. LaOpinión Presidencia «Hayquiendiceque hubodemasiados cambios» Responsabilidad «Yo no quería ser alcalde ni presidente» Estatut «Habríamostenido quecambiarla Constitución» Madrid «Esimportante,pero noloestodo.Madrid noesEspaña» Italia y me llamaron: vuelva, vuelva. -Se refiere a que aquello no cambió, ¿no? Porque eso está ahí para quedarse. Los temas de identidad cada uno los vive de una manera distinta, según si se es hijo de tal o cual. Pero el resumen, la media, da que Cataluña tiene personalidad nacional. Cataluña es una nación formada por gente de procedencia muy diversa que en su mayor parte saben que tienen una personalidad propia nacional. Y eso provoca problemas. Algunos, no muchos, dentro de Cataluña, y bastantes fuera, sobre todo en España y un poco en Europa. -Existe la sensación de que su experiencia como president decepcionó a cierta gente, porque no sucedió lo que ellos esperaban. -¿Y qué esperaban? -Un cambio global, a todos los niveles. -Hay quien dice que, precisamente, hubo demasiados cambios. -Había gente harta del nacionalismo chato de Pujol. -¿Qué dijo? -“No impedir, no imponer”. Quiere decir que, vista la experiencia catalana y el Estatut, no van a imponer, sino que van a pactar, pero allí, en Euskadi, y con los socialistas de allí. Y luego, ya cuando hayan pactado, lo que hayan pactado no se toca al llegar a Madrid, que no les pase “lo que a Maragall”. -Usted les dio mucho miedo en España. -Bueno, porque era el primero. De hecho, Ibarretxe lo intentó, pero no lo consiguió. Nosotros lo hicimos un poquitín mejor e Imaz todavía más. Pero a él ya se lo han cargado. -¿Cuál es el problema? -Madrid, más que España, es tan potente, y no me parece mal que lo sea, que digiere mal la diversidad. Y eso sí que me preocupa. Madrid está encantado de haberse conocido, y de repente no ve nada más. En eso se equivoca, porque Madrid es importante, pero no es todo. Madrid no es España. La entrevista íntegra y más fotos en adn.es “Pero [Zapatero] añadió una condición: el presidente de la Generalitat, después de aprobado el Estatuto, tenía que dimitir” litat, después de aprobado el Estatuto, tenía que dimitir. Esta condición no se la puso a Josu Jon Imaz en circunstancias parecidas. Pero Josu dimite. ¿Qué será que siempre se termina así? Imaz había hecho una propuesta a la canadiense: Quebec sería independiente sólo si una mayoría clara lo reclamaba en referéndum. Allí se hizo y los independentistas perdieron. Asunto zanjado. En Flandes, igual. Imaz proponía, no exactamente lo mismo, pero sí algo parecido: no im- aprobó en referéndum. Veremos los vascos. Pero ahora resulta que el TC puede impugnar artículos del Estatuto catalán, lo que nos pondría a los pies de los caballos frente al pueblo que refrendó lo que le propusimos que ratificara. Supongo que, por eso, los vascos se quieren asegurar de que no habrá retoques, creen que así no ha lugar a recurso. Pero ¿no puede, por ejemplo, recurrir el Defensor del Pueblo? ¿Cómo acabará todo esto? Estamos expectantes. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Vascos y catalanes Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Estatut Espanya plural Catalunya País Basc Territoris Acció política Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1283 Source A related resource from which the described resource is derived ADN Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-09-25 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1707/0000000615.pdf 830a8332eecb3cf5856972301720f4bd PDF Text Text pag. 9 L'euroregio 3irineus-Mediterrani Per potenciar el projecte s'han d'accelerar les comunicacions, afavorir I'alianqa logística i apostar per I'Airbus per empreses d'abast considerable. En ells hem de confiar. Infraestructures. No solament l'AVE, no solament l'Airbus, no solament la MAT. També l'arribada del trenet franc& des de Puigcerda fins a la Seu i Andorra. El subdesenvolupament de les infiaestructures a prop de la ratlla fronterera és endemic. Andorra esta m 6 interessada que ningú a millorar les connexions. Estic convencut que el cap de Govern coincideix en la necessitat del projecte. Em consta. (A part d'aixb, Andorra vol dir alguna cosa més: vol dir una cadira i una veu a Nacions Unides). PASQUAL euroregio Pirineus-Mediterrani ha estat enguany el tema de la Universitat Catalana d'Estiu de Prada. La universitat d'estiu abans era considerada un romanticisme historicista. Ara és la universitat d'una euroregió de futur, de la nostra part d'Europa. Agraits als que la van inventar i els que la mantenen. Catalunya sola té una forta personalitat, perb no té la dimensió suficient ni el dret a ignorar que comparteix amb altres territoris el que es va anomenar, potser amb excés d'optimisme, Palsos Catalans. Val a di;: un idioma entre diversos, u n dret, una historia, uns herois. Triar, doncs, l'euraregio com a tema de la trobada d'aquest any ha estat, sens dubte, u n encert. Diguem-ho tot. Volíem esborrar la ratlla, pero la ratlla ja no hi és. El sant patró de Prada i de tot aixo és sant Pau Casals, que va ferhi parada i fonda. Com també van raure a prop de Prada els monjos de Montserrat que van tenir problemes al final del franquisme arran de les Rutes Universitaries i altres esdeveniments avui excessivament oblidats. Pau Casals va fer alguna escapada discreta a Sant Salvador, on tenia casa, a tocar del Vendrell, la terra de Joan Reventós i de la vídua d'Apel.les Fenosa. L' a) Accelerant les comunicacions (TGV Perpinya-Nimes i TolosaNarbona, a més a mes de GironaNarbona). b) Aprofitant fes línies de l'AVE a entre els dos cantons de la ratlla. la nit per d u r mercaderies dels Ara hi hauríem d'afegir el Museu ports i als ports de Tarragona i Barde Ceret, que du la Josefina Mata- celona. El port de Barcelona ja té moros, nascuda a 1'Ebre i establerta centre logístic a Tolosa. ara a Cotlliure, on est5 enterrat c) Mobilitzant recursos per al Machado. Centre Pau Casals. ¡Quin país el nostre! d) Apostant per la gran empresa de l'euroregió, que es diu EADS (Airbus). És l'empresa més important d e l'euroregio, del nostre tros S9had'esbsrmr la línia d'Europa. que ens ha separat De tot aixo se'n cuidaran els predurant segles, demostrar sidents Malvy (Migdia-Pirineus), Montilla (Catalunya),Xiscu Antich que Europa es veritat (Illes) i, espero, Marcel-li lglesies AL REMEMORAR eis (Aragó),que és de la Franja (de Boanys finals del franquisine i de la Pau Casals va tenir dos gestos nanca), parla catal2 de naixement i, transició a la democracia, no puc histbrics: un va ser el discurs que va amb seguretat, maldar5 per consresistir la temptació d'esmentar els pronunciar a Nacions Unides expli- truir el túnel de baixa cota a Bornoms d'altres persones que, amb cant que Catalunya és una nació i deus, una obra gairebé farabnica. A un peu a Franca i un altre aquí, van l'altre instal.lant-se a la frontera de veure si en la cimera franco-espamantenir el nexe entre passat i fu- Franca i muntant els seus concerts nyola de finals d'estiu Moratinos tur i continuen sent testimonis de al peu del Canigó. empeny. I ara ¿que hem de fer? ¿Com es fa fets irrepetibles i emocionants, i Tot plegat per esborrar la ratlla d'una cultura, subcultura europea una regió europea? ¿Quin hauria que ens ha separat forcosament dude ser l'nhc de I'euroregio? ¿Com rant segles. Tot plegat per demossi voleu, irrepetible i valuosa. Entre aquestes, tres dones singu- ens hi hem de posar? trar que Europa es veritat, que els lars: la Nicole Fenosa, la Pierrete Gargallo i la Mariette Llorens Artigas. Elles tres, amb Picasso i Gósol [I],representen potser millor que ningú l'estret lligam de fa 100 anys trens i les carreteres son ara instruments de treball i font de riquesa. Fa uns quants anys es va presentar a Tolosa I'Airbus-380. Hi vaig ser. Boeing i EAüS porten una competilncia durissima en el mercat mundial del transport aeri. Tenim, doncs, a tocar una de Les seus industrials més importants d'un dels sectors decisius de l'economia internacional.Juguem-hi fort, en la mesura de les nostres possibilitats. Europa t? urrar que es també un cost: la diversitat. I aixo es cura comunicant Hem de mobilitzar recursos per a aquests quatre objectius. Entitats financeres, organismes empresarials, institucions culturals, des de les caixes fins als museus (MNAC, Macba. IVAMI. tots haurien de coincidir en aquest objectiu estrat6gic. Afortunadament, hi ha a la política persones com Narcís Serra, Raimon Obiols, Recoder, Bargalló i altres que tenen sensibilitat per l'ak i ESCOLTEU: Europa té un atot que és també un cost: la diversitat. I aixb es cura comunicant. Europa no és con1 els Estats Units o com altres grans palsos. Deu tenir entre 50 i 100 idiomes. I cultures jurídiques i polítiques historicament diferents. Ara bP: te una moneda i te una bandera comunes. Per tant, Europa, si ho fa be, pot entendre i ajudar a resoldre els problemes del món i de la globalització molt més bé que els paisos unidimensionals. Pero tot comenca sumant des de baix, des de les comarques i les ciutats, des de Catalunya i 1'EuroregiÓ. Per aixo, a Prada, en lloc d'aquell grafit tan curiós a prop de Perpinya que els meus amics de Prada van f e tografiar i em enviar i que proclam a v a : ~ S o y e pz r o p r e s , p a r l e z francais!. (que es pot traduir com: ((sigueunets, parleu fiances.), vaig acabar la meva pres6ncia a Prada dient: ((Sigueupropis: parleu catala!)). [ I ]A Gósol, Picasso va llegir a Fran~oisepoesies de Joan Maragall i les va traduir al francPs en un carnet que es guarda al museu que el pintor té a Barcelona. I va pintar el vell de Can Tampanada, imatge de la decrepitud i la mort que el va acompanyar sempre més, fins i tot entaforat en el retrat de Gertrude Stein. = Expresident de la Generalitat. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource L'euroregió Pirineus-Mediterrani Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Euroregió Infraestructures Catalunya Cultura Territoris Economia Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1264 Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico de Catalunya Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-08-29 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1706/0000000616.pdf 7ee5bc3c4347a12124e87ab6de1c9935 PDF Text Text 15/8/2007 NOVES ESTRATÈGIES PER A UN MÓN GLOBALITZAT // PASQUAL MARAGALL La 'Boston Connection' Catalunya ha de reforçar els lligams econòmics i científics que la uneixen amb Nova Anglaterra PASQUAL Maragall* Torno de Massachusetts admirat pel progrés, potser una mica insultant, de les ciutats de Nova Anglaterra. Em refereixo a la mateixa ciutat de Boston, i a les més petites: Salem, Marbelhead i Newport (Rhode Island). Quan entre els anys 1971 i 1973 vaig anar amb la meva dona Diana a Nova York, vam fer una escapada en cotxe a Boston per visitar Xavier Rubert de Ventós --que ara ha tornat a la ciutat per atorgar el Premi Internacional Catalunya al biòleg Edward O. Wilson, el primer científic que va encunyar el terme biodiversitat--. Recordo, també, que ens va rebre Josep Lluís Sert a casa seva, a Harvard, una versió moderna i funcional de la planta d'una capella romànica, amb retaule del segle XIV inclòs. Sert no tenia títol d'arquitecte homologat a l'Espanya de Franco, per aquest motiu no va poder firmar, malgrat que hi havia col.laborat decisivament, el magnífic projecte de la Fundació Miró ubicada a Montjuïc. FA 25 ANYS vam tornar a Boston amb l'aleshores alcalde de Barcelona, Narcís Serra, per agermanar Barcelona amb el Boston de l'alcalde Kevin White. Encara no havia esclatat completament l'onada d'opulència que s'observa ara. Va ser el primer dels agermanaments de la Barcelona democràtica, sempre buscant ciutats culturalment robustes, portuàries, no capitals d'Estat (exceptuant Montevideo), com l'Istanbul d'Erdogan, el Xangai de Jiang Zemin o el Sant Petersburg de l'alcalde Sobtxak. Si no recordo malament, en aquella segona visita encara ens va empaitar algun industrial ric que formava part del Board de Harvard perquè Barcelona contribuís econòmicament en la compra de la casa de Sert per a la universitat. En la segona visita oficial, el 1986, vam portar a Boston una rèplica en marbre del Desconsol de Josep Llimona per situar-la al Commons, el parc central de Boston. Ara està en un altre parc, el Rose Garden, i l'escultura no es troba en gaire bon estat. Quan hi vagi pròximament l'alcalde Jordi Hereu --que, diguem-ho de passada, s'ha format a Esade i entendrà bé el clúster universitari-empresarial de Boston--, espero que l'alcalde Menino ja l'hagi restaurat. Parlant de diners, Harvard no té carència de dòlars: concretament té un �fons de 30.000 milions de dòlars invertits en capital risc. Tot i així, un professor del Massachusetts Institute of Technology (MIT), que es deu trobar en una situació semblant, ens va demanar ajuda econòmica per a una recerca puntera en implantacions de pròtesis vasculars reabsorbibles, dirigida per una jove i brillant professora catalana del MIT. Una altra jove científica que treballa actualment a l'Hospital de Sant Pau, en neurologia, i que ha estat investigant a Harvard, reforça la connexió científica entre Barcelona i Boston. Forma part d'un elenc de científics biomèdics que, com els doctors Massagué i Izpisúa i Valentí Fuster, han establert una nova manera transoceànica de vida i treball consistent a simultaniejar dues ocupacions: una aquí i una altra a Amèrica. Permetin-me una digressió relativa a aquesta mobilitat creixent de centífics i empresaris. Bastants empresaris catalans, cada vegada més, tenen un peu a Barcelona i un altre a Madrid, i a vegades un tercer en alguna altra capital internacional. N'hi ha que viuen a Barcelona els caps de setmana i la resta de la setmana la passen entre Madrid i una altra capital europea. La necessitat d'anar a Madrid, inicialment pels permisos i contactes oficials, s'ha tornat cada vegada més una necessitat funcional, econòmica. Fa poc una empresa internacional va tancar la seu a Catalunya i va concentrar la seva activitat a Madrid. Mal assumpte. Però la potència de la indústria química i farmacèutica catalana és evident. Potser els hauríem de fer una mica més de cas en tot el que fa als preus dels medicaments. La taxació excessiva dels preus és interessant per als consumidors, però posa en perill l'esforç en recerca. Un directiu d'un dels tres o quatre grans laboratoris quimicofarmacèutics catalans em va explicar de forma bastant convincent en una visita a la seva fàbrica que és necessari provar cent línies d'innovació per obtenir un nou específic rendible. Potser el nou ministre de Sanitat, Bernat Soria, que és investigador, trobarà la solució a aquest problema. Tornant a Boston i a la internacionalització de la competència --en els dos sentits de la paraula: l'econòmic i el que fa referència a la capacitat de crear coneixement--, aquesta obliga empresaris i governs a plantejar-se aliances internacionals, i als científics, com hem vist, a assumir noves formes de vida. EN AQUESTA línia, el pròxim viatge d'Hereu a Boston per reforçar els beneficis de l'agermanament entre aquesta ciutat i Barcelona em sembla del tot pertinent. Ens hi juguem molt en aquest escenari. I, com �ja he dit, el terreny està abonat pels lligams científics i empresarials existents. Crec que Joan Clos, que no sols és ministre d'Indústria, sinó metge format a Edimburg i amb una curiositat científica innata, faria bé de seguir aquest tema de prop. Més dades: el cònsol espanyol a Boston és un perfecte coneixedor de la realitat científica i empresarial de Massachusetts. Ell va ser qui ens va posar en contacte amb la científica catalana que treballa en implants cardiològics. I encara diré més: hi ha una empresa espanyola que està a punt de comprar un banc a Boston. La connexió amb Boston, o, si m'ho permeten, la Boston Connection, promet. *Expresident de la Generalitat � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource La Boston Connection Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Boston Barcelona Globalització Relacions Internacionals Ciència Economia Model social Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1263 Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico de Catalunya Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-08-15 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1705/0000000622.pdf e6da3ed395d455150e4f7194582717f4 PDF Text Text 16 e PERSONATGES núm.59 juny/juliol 2007 U HOMENATGE A MARTA MATA An na Bo yé MESTRA de MESTRES �núm.59 juny/juliol 2007 e PERSONATGES 17 Aquest mes de juny farà un any que ens vam quedar sense la Marta Mata. La nostra revista li devia un homenatge i ho fem ara aprofitant aquesta data. Hem volgut que persones que la van conèixer, en diferents moments i situacions vitals, ens parlin de la Marta, del seu llegat, dels records i de la seva personalitat. Aquest és, doncs, el nostre homenatge a la que va ser la mestra de mestres. M arta Mata va néixer el 22 de juny de 1926 i va morir el 27 de juny de 2006. Va dedicar tota la seva vida a treballar per a l’educació dels infants i els joves. Ho va fer directament, els anys 40 i 50 amb els nens i nenes de Saifores (Baix Penedès), i a l’escola Talitha, actualment el CEIP Orlandai, en la creació de la qual va col·laborar. L’any 1965 va fundar l’Escola de Mestres Rosa Sensat, amb altres professionals de l’educació, amb l’objectiu de formar els i les mestres en una altra manera d’educar. Rosa Sensat, amb els cursos d’hivern i les escoles d’estiu, va ser un dels focus de resistència al franquisme. Al seu voltant van anar sorgint unes escoles que més endavant van formar el Col·lectiu d’Escoles per a una Escola Pública Catalana (CEPEPC). L’any 1980 l’Escola de Mestres Rosa Sensat va esdevenir Associació de Mestres. La Marta explicava que la seva relació amb l’Ajuntament de Barcelona es remuntava a l’any 1931, quan va començar a anar al Grup Escolar Pere Vila del Patronat Escolar de Barcelona, on la seva mare era mestra. La Marta recordava fil per randa tant l’escola Pere Vila com l’Institut Escola, on només va poder anar el curs 1937-38. El model d’educació de la República i les persones que el van dur a terme, eren per a ella un referent. «N’enyorem l’afecte, la capacitat de treball, la coherència, i recordem i assumim les seves conviccions.» En el cas de l’Ajuntament de Barcelona, citava sovint la Comissió Municipal de Cultura, el Patronat Escolar de Barcelona amb la creació i construcció dels Grups Escolars i la col·laboració en la creació de l’Institut Escola de la Generalitat. També els noms de Manuel Ainaud i Artur Martorell com a gestors, i Josep Estalella, Dolors Canals, Rosa Sensat, Fèlix Martí Alpera, Àngels Garriga i altres, com a mestres i directors modèlics. «El 14 d’abril de 1931 –escrivia en un altre article– la República no va haver d’improvisar res pel que fa a política educativa. Feia més de cinquanta anys, des de 1876, que la Institución Libre de Enseñanza treballava discretament per un nou model d’educació (...) I, d’altra banda, hi havia el moviment de renovació pedagògica català, el qual tenia arrels en els ateneus obrers i en l’escola rural, en el moviment per la recuperació de la llengua, en el catalanisme polític (...) Que sense escarafalls de cap mena col·laboressin el Ministeri, la Generalitat i els ajuntaments, especialment el de Barcelona, a dotar-nos des del primer any dels Grups Escolars i el següent de l’Institut Escola i l’Escola Normal de Mestres i la Universitat Autònoma, no es pot explicar sense aquesta conjunció.»1 EL SALT A LA POLÍTICA Marta Mata va fer el salt a la política des de la pedagogia. «Una bona escola –deia– només s’aconseguirà amb una bona política educativa en democràcia.»2 Creia fermament que la renovació pedagògica parteix de la realitat escolar i de la participació, però que no es pot generalitzar sense un sistema educatiu que no tan sols la permeti sinó que la impulsi. Això la va portar a formar part del Congrés dels Diputats ja l’any 1977, quan anava a la llista socialista, teòricament en una posició per recolzar-la i no pas per sortir elegida. L’any 1980 va ser diputada al Parlament de Catalunya i més endavant senadora. De 1987 a 1995 va ser regidora de l’Ajuntament de Barcelona i diputada a la Diputació –vicepresidenta en el segon dels períodes– amb responsabilitats educatives en totes dues institucions. Va ser també membre del Consejo Escolar del Estado des de la seva creació, com a personalitat de reconegut prestigi en educació, i vicepresidenta més endavant i fins a 2002, en què va dimitir per la política del Partit Popular. L’any 2004 la van nomenar presidenta del Consejo Escolar del Estado, responsabilitat que exercia en el moment de la seva mort. Però tornem a l’Ajuntament de Barcelona, quan li van proposar d’anar a la llista de les eleccions municipals el 1987. Ho va acceptar amb la idea de poder continuar la feina que l’Ajuntament democràtic havia començat l’any 1979 i, de manera especial, per contribuir a la recuperació de l’esperit amb el qual l’Ajuntament de Barcelona havia desenvolupat l’educació en altres èpoques. A grans trets, les principals actuacions que va liderar van ser: EL CAMÍ DE L’ESCOLA Marta Mata. El camí de l’escola és l’últim llibre publicat que repassa la trajectòria de Marta Mata. A partir del que va deixar escrit i de la gent que la va conèixer, el llibre de Raimon Portell segueix la Marta, pas a pas. Ens explica com va aconseguir –van aconseguir– que aquella magnífica escola republicana que ella va viure de petita i va veure com mataven tornés a renéixer. Una lluita a favor dels infants i de la qualitat de l’escola en la qual mai no va perdre l’esperança. El llibre ha estat editat per l’Associació de Mestres Rosa Sensat, arran de l’acte d’homenatge que li van fer el passat mes d’abril a les Drassanes de Barcelona. Podeu consultar tota la seva obra a: www.escriptors.cat/autors/matam/ obra.php Webs d’interès www.martamata.cat www.tinet.org/~mmata �18 e PERSONATGES La transformació de l’Institut Municipal d’Educació en organisme autònom, per fer la gestió completa de l’Àrea d’Educació, com a primer pas per arribar a l’actualment vigent Consorci d’Educació de Barcelona. L’elaboració del Pla de formació institucional dels mestres municipals amb la implantació de la LOGSE a les escoles municipals. L’impuls de l’acció pedagògica a les escoles bressol, les de primària i les de formació professional municipals, amb la reestructuració i el reforçament d’equips i l’oferiment de noves activitats pedagògiques a totes les escoles de Barcelona. La incorporació a la xarxa municipal de les escoles bressol. L’obertura dels centres de formació professional municipals a la ciutat, i la seva relació amb empreses per acollir l’alumnat en pràctiques. La contribució de les escoles als Jocs Olímpics del 1992. L’increment de la presència de les noves tecnologies a escoles i serveis. L’acolliment, escola per escola, dels centres del CEPEPC que passaven a públiques a Barcelona, gràcies a la llei que ella havia impulsat al Parlament l’any 1983. La creació el Consell Escolar de Barcelona i els deu Consells Escolars de Districte, en compliment de la LOGSE. L’organització a Barcelona del I Congrés Internacional de Ciutats Educadores, on es va aprovar la Carta de Ciutats Educadores, i la posterior constitució de l’Associació Internacional de Ciutats Educadores. La publicació del número 1 d’aquesta revista, Barcelona educació. Marta Mata convidava cada any a Cal Mata de Saifores (Baix Penedès) a les persones que treballaven a les oficines municipals d’educació. Em consta que aquestes persones tenen un record molt agradable d’aquestes trobades, de la visita que la Marta guiava per a la casa –biblioteca inclosa–, la classe de geografia i història que feia des del terrat tot explicant la comarca, les converses i les bromes que tots plegats hi fèiem, el dinar, que un any va ser amb l’alcalde Pasqual Mara- núm.59 juny/juliol 2007 gall... Cal Mata és la seu de la Fundació Àngels Garriga, que Marta Mata va crear amb el nom de la seva mare l’any 1984, per dedicar-la a la pedagogia. Teòricament es va jubilar l’any 1995, quan va acabar el segon mandat a l’Ajuntament i la Diputació, i va poder complir un dels seus desitjos: anar a viure a Saifores. Però no hi parava gaire: continuava a Rosa Sensat, com sempre havia fet, i al Consejo Escolar del Estado, i feia conferències a diferents llocs de Catalunya i d’Espanya. A finals de l’any 2002, el Fòrum Barcelona 2004 li va encarregar l’impuls de la participació de les escoles a l’esdeveniment. Hi vam treballar conjuntament des de la Fundació Àngels Garriga. El mes de maig de 2004, la ministra d’Educació del govern socialista de Zapatero, María Jesús Sansegundo, li va proposar la presidència del Consejo Escolar del Estado. Quan m’ho va anunciar li vaig dir. –«T’ho devien, Marta. Però jo t’he de recordar que em vas demanar que no et deixés dir sí a res més». PEDAGOGIA ÉS POLÍTICA E ns costa habituar-nos a la seva absència. Assolir un sistema educatiu que conformés individus lliures, autònoms i responsables: el seu compromís amb els mestres i la seva formació va ser materialitzat en el treball de l’Associació de Mestres Rosa Sensat i les Escoles d’Estiu, base del moviment de renovació pedagògica fins als nostres dies. La seva tenaç defensa d’una escola pública de qualitat, laica, catalana i democràtica no té parió. Una vida dedicada a la pedagogia i a la política, en aquest ordre. Sovint jugava amb els dos termes i la seva vinculació: amb la frase «política és pedagogia» de Campalans –l’art d’explicar-se, de fer-se entendre, de comunicar-se i de generar interès–, els termes de la qual va invertir per crear la frase «pedagogia és política»: l’art de fer possible el que és necessari, l’escola que troba el seu veritable sentit quan contribueix a la construcció de la societat i a la responsabilitat cívica i política. O, dit d’una altra manera, l’educació en valors. La Marta representà el vincle entre l’escola republicana i l’escola contemporània al nostre país. Després de la dictadura, quan vam començar a tornar a ser i a poder-nos governar, gràcies a ella vam tenir més clar què era el que s’havia de fer. De la mà de Joan Reventós va entrar en política i va ser diputada al Congrés i al Parlament de Catalunya, senadora i presidenta del Consell Escolar de l’Estat. Vaig tenir la sort –Barcelona va tenir la sort– de tenir-la de regidora d’Educació quan vaig ser alcalde de la ciutat, ja que es va complir el desig de molts catalans, que volíem veure-la amb responsabilitats de govern. I les va exercir amb humilitat, coherència, entrega i tenacitat. La seva empremta és present en algunes de les lleis i normatives més definidores del nostre sistema educatiu i del model social i polític actual. La trobem a la Llei orgànica del dret a l’educació de 1985, llei bàsica per a l’educació durant els últims vint-i-cinc anys. I també, la seva tasca en la definició del nostre exemplar model de convivència lingüística, a través de la seva intervenció en l’elaboració de la primera Llei de normalització lingüística l’any 1983. En els darrers temps vaig poder visitar-la en algunes ocasions a la casa de Saifores i gaudir de la seva saviesa. Com a president de la Generalitat vaig tenir l’honor d’inaugurar el CEIP Marta Mata a Vilanova del Camí i vaig visitar l’escola bressol La Marta a Sant Boi de Llobregat. Marta Mata va fer una revolució llargament somiada des del catalanisme, l’escola no «de l’Estat», sinó del poble, de la ciutat: l’escola catalana. El que va començar el 1900 amb l’Escola del Bosc i l’Escola del Mar –quin país tan mandrós!– no es va aconseguir fins a la Llei d’educació de Marta Mata i José Maria Maravall l’any 1985. I encara falta, Marta. Pasqual Maragall �núm.59 juny/juliol 2007 M’ho havia dit feia uns mesos, no perquè estigués cansada, no perquè fos gran, sinó perquè no podia dedicar-se a la Fundació tant com li hauria agradat. –«És que... en aquest cas no puc dir que no»– em va respondre. I ho va acceptar. Ja ho sabia jo, que passaria això. EL RECORD Les persones que hem treballat amb ella, durant períodes més o menys llargs, n’enyorem l’afecte, la capacitat de treball, la coherència, les afeccions i recordem i assumim les seves principals conviccions: L’escola com a element compensador de les desigualtats, és a dir, l’escola pública. La necessitat que l’escola estigui centrada en el desenvolupament de totes les capacitats vitals dels infants i els joves. L’educació dels nens i nenes més petits. La importància del llenguatge, el seu ús rigorós i exacte i el seu estudi, d’una manera e PERSONATGES 19 especial el de l’aprenentatge de la lectura i l’escriptura. El paper fonamental de la biblioteca en l’educació dels infants, dels joves i de les persones adultes, que educa més com més llenguatges acull. L’ús de les noves tecnologies. Sempre atenta a les darreres novetats, les feia servir personalment i les incorporava allà on tenia responsabilitats. La participació, com a element essencial de l’escola i del sistema educatiu, i que practicava amb les persones que treballàvem amb ella. Podria omplir pàgines i pàgines parlant de la vida i l’obra de Marta Mata. Però cal acabar, i voldria fer-ho amb paraules seves: «La lliçó de política educativa, d’educació i d’escola públiques, que ens donen els pedagogs al llarg de la història ens proposa unes orientacions: la del somni, la de la tensió per l’educació, la de la ràbia, la de la justícia per acomplir un dret, la del treball i la il·lusió, la de l’atenta observació, la de la imaginació, la de la col·laboració i la de la bonhomia i el bon humor, la del sentiment del deure envers l’educació de cada infant, en la perspectiva de la realització de la persona, de la comunitat, de la humanitat.»3 e Maria Josep Udina 1. Mata Garriga, Marta. «La conjunció astral de l’educació en la Segona República». Article a la revista Perspectiva Escolar, número 306. Barcelona: Associació de Mestres Rosa Sensat, juny de 2004. 2. Entrevista a Marta Mata a la revista Educar en Castilla-La Mancha. Toledo: Consejería de Educación y Ciencia, núm.23, abril de 2004. 3. Mata Garriga, Marta. Discurs «L’educació pública, l’escola pública», en l’acte de recepció del Doctorat Honoris Causa de la UAB. Bellaterra, 1999. LA FUNDACIÓ ÀNGELS GARRIGA E ra l’any 1984, després de les segones eleccions al Parlament de Catalunya, quan la Marta em va comentar la intenció de constituir, a la casa de Cal Mata de Saifores, una fundació de vocació pedagògica i penedesenca. No va passar gaire temps que, mitjançant una trucada telefònica, em comentà que li agradaria que formés part del patronat de la fundació, conjuntament amb sis persones més, algunes de les quals no coneixia, i que, si acceptava, hauria d’anar a signar davant del notari. Recordo aquell dia del mes de juny per la il·lusió de formar part del cercle de persones amigues de la Marta, però molt més perquè no l’havia vist mai tan contenta. Havia endreçat el seu patrimoni com ella havia volgut i el deixaria en mans de les persones que volia. En l’acta notarial de creació de la Fundació Àngels Garriga de Mata –que, per cert, li posà el nom de la seva mare, que era mestra com ella– hi consta un patronat que s’ha de renovar, per meitats, cada dos anys. El patronat és presidit per la fundadora, i també s’hi troba un consell de persones que, igualment, es renova per meitats cada dos anys. La Marta, com a presidenta, cada quatre anys ens confirmava de nou en el càrrec. Els primers anys ens vam dedicar a convertir Can Mata en una casa de colònies, legalitzada per acollir mestres, nens i nenes, i a impulsar la biblioteca que vam anomenar Curtó, pel llibre Un rètol per a Curtó, que havia escrit la seva mare a Saifores. Durant l’estiu, la casa continuava al servei dels mestres del Penedès i del Garraf, que el 1978 hi van començar a organitzar la seva Escola d’Estiu. Posteriorment, vam endreçar una sala o racó amb llibres infantils i li vam posar el nom d’Eulàlia Mata, bibliotecària i germana de la Mata. A principis dels noranta, després de fer-hi obres, vam obrir una nova sala de la Biblioteca Curtó amb el nom de Sala Angeleta Ferrer. Marta Mata descriu a la revista Lledoner de l’any 1994 la riquesa d’aquesta sala: «[la riquesa] és que hi encabim els llibres que han passat realment per l’escola i per la biblioteca personal dels mestres que han treballat en la dignificació de l’escola, mestres de la generació d’Àngels Garriga, que feren amb les seves mans el model d’escola catalana el primer terç de segle, mestres de la promoció del seu renaixement pedagògic que nuclearitzaren ‘Rosa Sensat’ i les Escoles d’Estiu, mestres que avui dia continuen treballant-hi». A la fundació conservem un important patrimoni documental corresponent a la trajectòria personal i professional de la Marta al llarg de la seva vida. La prioritat del patronat de la fundació, davant la pèrdua de la Marta, és organitzar l’arxiu amb l’objectiu d’elaborar un dossier bibliogràfic. Són moltes les possibilitats que veiem d’impulsar un centre per a la recerca pedagògica i de política educativa a l’entorn de la Marta Mata, i per això ens estem plantejant de crear «Els amics i amigues de la Fundació» per tenir suport personal i econòmic. M. Assumpta Baig i Torras Presidenta de la Fundació Àngels Garriga de Mata �20 PERSONATGES e núm.59 juny/juliol 2007 UN DESIG DE RENOVAR L’ESCOLA I LA SOCIETAT E ls anys quaranta, malgrat la negror i la pesantor del moment, tant per part d’escoles com per part de mestres, es perceben intents –contrapunts, com qualifica la mateixa Marta1– adreçats a fer el possible per millorar l’educació. El mateix desgavell del sistema educatiu du alguns mestres a la percepció i a la crítica del règim polític i acreix el desig de reacció. Hi ha escoles municipals que mantenen tant com poden l’esperit de renovació del període anterior, i mestres joves que amb la discreció necessària creen –o hi continuen treballant– escoles privades en la línia de la pedagogia innovadora d’abans de la guerra. De mica en mica, el desig de canvi deixa de ser una reacció aïllada i fa que s’estengui la necessitat de compartir neguits i d’intercanviar experiències. S’organitzen trobades pedagògiques, que tenen tant d’informals com d’intenses, per considerar l’aspecte pedagògic i prendre una actitud respecte de la realitat socioeducativa. La reflexió i el treball en comú comencen a incidir en l’escola: els neguits i els interrogants que sorgeixen duen a recórrer al mestratge d’Alexandre Galí i d’Artur Martorell, reconeguts pedagogs expedientats pel règim franquista, que mantenen ben viu el seu amor per l’escola i la seva esperança en l’educació. L’octubre de 1954 la Universitat de Barcelona estrena Facultat de Pedagogia: Marta Mata s’hi matricula i connecta amb mestres i persones veritablement interessades en el canvi de l’escola. L’any 1956 obre les portes l’escola Talitha, el 1958 l’escola Costa i Llobera, el 1962 l’escola Ton i Guida, i el 1963 l’escola Thau. L’acord i la col·laboració entre pares i mestres és el que fa possible aquestes iniciatives. no rda Gio a í Luc La formació de mestres esdevé un punt clau per al projecte d’aquestes escoles: educació integral, pedagogia activa, educació de llibertat/responsabilitat, contacte amb la realitat, llengua materna, obertura a diferents classes socials i treball en equip dels mestres, relació pròxima amb els nens per conèixer les seves necessitats, il·lusió i entusiasme per la feina i la renovació…, demanen professionals amb un bagatge força diferent del que garanteix la Normal oficial de l’època. Escoles, mestres i pares fan tot el que poden per omplir el buit. Entre 1959 i 1963, el senyor Galí reuneix setmanalment a casa seva un grup de mestres disposats a assimilar personalment les seves lliçons de pedagogia i el 1960 l’associació Pax Christi comença a organitzar activitats directament relacionades amb l’educació. Així mateix, els parvularis que segueixen el mètode Montessori (Talitha, Thau, Ton i Guida) es reuneixen un parell de setmanes durant les vacances d’estiu per treballar i compartir experiències, material, etc. L’any 1963 es creen a Barcelona les Sessions de Pedagogia, a les quals assisteixen mestres d’escoles diverses i en les quals es desenvolupa un temari i es fan intercanvis. Aquestes sessions representen un primer intent d’organitzar els diferents tipus de reunions adreçats a la formació de mestres. Les trobades entre mestres de diferents escoles es multipliquen: la Marta ofereix la seva casa pairal a Saifores a la dotzena de mestres que es reuneixen pràcticament un cop al mes. Marta Mata, llicenciada en pedagogia el juny de 1957, s’entrega de ple al tema de la capacitació de mestres que surten de l’Escola Normal amb un nivell professional no solament ínfim, sinó també advers a qualsevol progrés pedagògic. Amb ella, mestres de Talitha, Costa i Llobera, Ton i Guida i Thau progressivament constatem la urgència d’estructurar i d’institucionalitzar una escola, paral·lela a la Normal estatal, que garanteixi una formació adreçada a renovar l’escola. Plegats busquem la manera d’aconseguir-ho, tant econòmicament com institucionalment: la Marta és l’ànima del projecte i assumeix la responsabilitat de ferlo possible i coordinar-lo. Tot i que no parteix de zero, l’empresa és ambiciosa i compromesa i les gestions que requereix són delicades, complexes i llargues. La convicció i la constància de la Marta fan que se superin les dificultats. El seu esforç per aconseguir la participació de tothom –mestres, pares i mares i ciutadania– en la millora de l’educació hi té molt a veure. Finalment, el 4 d’octubre de 1965, al voltant de la taula del menjador de Montse Botey i Josep M. Rovira, professor de Talitha i de Costa i Llobera, disposats a compartir amb la nova entitat educativa la llar que ells acaben d’estrenar, Angeleta Ferrer inaugura l’Escola de Mestres que du el nom de la seva mare, Rosa Sensat. Al davant de l’Escola de Mestres i de la Institució Rosa Sensat el paper de la Marta és determinant per a l’inici i la consolidació de la renovació pedagògica. M. Teresa Codina i Pere Darder 1. Marta Mata (2001). «Un període difícil». A: M. A. Canals et. al. La renovació pedagògica a Catalunya des de dins (1940-1980). Barcelona: Ed. 62. Rosa Sensat. �núm.59 juny/juliol 2007 e PERSONATGES 21 LA MARTA A MADRID M arta Mata va tenir dues etapes al Consell Escolar de l’Estat. La primera des de 1986 fins a 2002, coincidint, en part, amb la seva responsabilitat com a consellera d’Educació de l’Ajuntament de Barcelona. Des de 1987 fins a 1990 en fou vicepresidenta. Aquesta primera etapa va acabar amb la seva dimissió perquè estava en desacord amb la manca de debat sobre la Llei orgànica de qualitat de l’educació. L’any 2004 va ser cridada per la ministra M. Jesús San Segundo, que la va proposar com a presidenta del Consell per la seva triple condició de líder històrica dels Moviments de Renovació Pedagògica (MRP), amb una llarga trajectòria al servei de l’escola pública, per ser dona i per ser catalana, i ella, que s’havia retirat a la seva casa de Saifores, li va respondre que estaria encantada de servir a aquesta causa si coincidien en la idea que el Consell s’havia de transformar en un òrgan participatiu que reflectís l’Estat de les Autonomies; des d’aleshores la vaig acompanyar en la seva tasca per segona vegada: la primera va ser amb motiu de la creació d’un programa de relacions amb els MRP, que Marta va propiciar en el Ministeri de José M. Maravall i que va culminar amb la celebració del I Congrés de MRP, celebrat a Barcelona l’any 1993. La seva arribada al Consell va ser molt ben rebuda pels sectors més progressistes de l’educació. De seguida li van ploure demandes per donar conferències ací i allà, per escriure articles i rebre els periodistes de distints mitjans per fer-li entrevistes. Ella no deia mai que no, si ho podia encaixar a la seva atapeïda agenda. Al Consell va començar per renovar-ne les instal·lacions, que havien estat oblidades durant molt temps per l’Administració; el saló de plens va ser dotat de pantalles i comptadors electrònics, que van substituir els tediosos recomptes de mans alçades pel personal de la casa, i –és clar– va crear una biblioteca amb els fons que el Consell ja tenia, i va aconseguir la dotació de personal especialitzat per poder catalogar els fons i posar-la en funcionament i per crear una revista digital, Participación Educativa, que donés a conèixer el Consell i tots els consells escolars i ajudés en l’aprofundiment del que suposa la participació en el sistema educatiu. Alhora, va canviar les maneres de treballar en una institució que està a punt de complir vint anys d’existència, amb la mentalitat d’una persona que creu en la participació i la pràctica, que escolta a tothom, per damunt dels «tons» i les «picabaralles», i que dedica el temps i la calma que requereixen els temes importants, com les opinions de tots sobre les lleis d’educació. Va constituir un equip de treball, el consejillo per preparar els documents i els procediments per al debat. Va aconseguir que el Ministeri prolongués el temps que l’organisme i tota la comunitat tenien per tancar el debat sobre la Llei orgànica de l’educació, que es va iniciar amb la discussió del document a debat, realitzat en el Consell amb molta participació i un procediment innovador i que va acabar confluint amb tots els consells escolars autonòmics en l’elaboració d’un document de síntesi, amb les aportacions de tota la comunitat educativa, configurada en tots els territoris. La seva mentalitat de consellera d’una gran ciutat i la seva visió d’urbanista les va plasmar a Madrid amb la il·lusió de configurar d’una nova manera l’illa urbana en què se situa la seu del Consell, en la qual hi ha diversos edificis educatius i històrics: el Viejo Caserón de San Bernardo, on estava instal·lada l’antiga Universitat Central de Madrid –en la qual va començar el conflicte entre l’immobilisme i el progrés en educació–, que encara conserva el Paranimf, rehabilitat de fa poc; l’IES Cardenal Cisneros, antic institut de batxillerat, memòria viva del conflicte esmentat, que conserva bastant bé la biblioteca, els laboratoris i els gabinets; un Conservatori Professional de Música; la Biblioteca Històrica de la Universitat Complutense, i altres institucions. Ella pretenia posar d’acord totes les administracions i institucions implicades, per fer ressaltar el caràcter històrico-educatiu de l’illa, completant-la amb la creació d’un Museu Pedagògic. Per la seva vinculació a la Institución Libre de Enseñanza, em va fer recórrer els records que actualment en queden a Madrid, per visitar-los i així rememorar les seves vivències a l’Institut Escola de Barcelona, i va tenir una gran alegria quan es va traslladar a viure a la Residència d’Estudiants. Des d’allí, l’endemà de la seva arribada escrivia en castellà, per fer, com ella deia, «gimnàstica lingüística i mental» per adaptar-se a les seves noves tasques: «Efectivamente, el sol saliente ilumina el paisaje urbano por encima de nuestras cabezas. Hay silencio con la cinta muy de fondo de la máquina ciudadana. Aún no he oído cantar los pájaros. ¿Marcharon de aquí? Sí veo unos castaños de media edad, perdiendo las últimas hojas amarillas, una acacia, un tilo, unos chopos jóvenes que ya las perdieron y unas enormes y viejas coníferas que no pueden perderlas. Tengo que averiguar de qué especie son y si fueron ellas u otras las que dieron entonces a la zona y ahora a la calle, el nombre de El Pinar. Quizás algún día descubra un nido, también.» Quan va acabar el procés de discussió de la LOE es va posar a preparar la transformació del Consell per adaptar-lo a un Estat autonòmic. Per a això va comptar amb els suggeriments dels presidents dels consells escolars autonòmics, i quan anava a iniciar el procés de discussió amb els representants dels sectors educatius li va arribar la darrera hora: la va trobar treballant, plena de projectes i de vitalitat. A l’última reunió amb la Comissió Permanent del Consell, que va sonar com un comiat, va donar les gràcies per la col·laboració que havia obtingut en el que havia posat en marxa, va explicar el que encara li quedava per fer i va anunciar que quan acabés la modificació de la composició del Consell es retiraria. Aleshores els va dir que aquesta etapa de la seva vida havia estat molt satisfactòria per a ella. Per a tots els funcionaris que vam tenir la sort de treballar amb ella al Consell, aquesta ha estat l’etapa més fructífera i amb més repercussió i reconeixement públic d’aquest organisme, en la qual ha deixat de ser un òrgan consultiu, més o menys obscur, que feia la seva feina sense més ni més, per esdevenir un organisme viu, que té interès per a l’opinió pública, amb una ambaixadora de luxe, que predicava la «bona nova» de la «bona educació» pertot arreu, representant ella mateixa la millor tradició de l’educació pública, enllaçant la II República i la Institución Libre de Enseñanza, Catalunya i Espanya amb els Moviments de Renovació Pedagògica en la democràcia. I per a mi ha estat un privilegi haver tingut una mestra com ella, que tant m’ha ensenyat i m’ha fet viure. Helena M. Juárez del Canto Professora d’educació secundària Exconsellera tècnica del Consell Escolar de l’Estat � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Pedagogia és política Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Abstract A summary of the resource. Article sobre Marta Mata per a la revista Barcelona Educació de l’Ajuntament de Barcelona. Escrit al desembre de 2006 i publicat al número 59 juny/juliol de la revista Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Mata, Marta, 1926-2006 Pedagogia Educació Commemoracions Model social Acció política Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1251 Source A related resource from which the described resource is derived Barcelona Educació Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-06-01 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1704/0000000626.pdf fcca4f57a6c8bf5df2902c84b65d378f PDF Text Text DEL PERIODISME INCÒMODE DE HUERTAS Revista Capçalera del Col·legi de Periodistes de Catalunya 20/03/2007 “Quan el silenci reemplaça la veritat, el silenci és mentida”. Paraules d’un dissident soviètic que semblarien escrites en homenatge a Josep Maria Huertas Claveria. Hi ha periodistes que no callen la seva intransigència, periodistes incòmodes per a qualsevol poder – sigui el govern en qualsevol de les seves distàncies, siguin les empreses, incloses les que els tenen contractats. Huertas era d’aquests professionals que practiquen un periodisme que defuig la reverència al poder constituït, sigui el quart o sigui el primer. Potser per que creuen que entrar en aquesta classificació d’eficàcia en l’aplicació del “políticament correcte” és més cosa de les empreses que ofereixen logística de comunicació al poder pròpiament dit – del que elles mateixes formen part – que no pas un objectiu dels professionals que veuen en la informació una força alternativa al servei de la societat. La tecnologia i les seves possibilitats democratitzadores potser que ajudin a aprofundir una mica més en el tema sempre obert de l’ofici del periodista. Es pot preveure que aquests avenços permetran multiplicar les modalitats fins ara seguides en la participació ciutadana. Si pot haver-hi una democràcia digital serà per que hi haurà noves fórmules de creació d’opinió pública. No sé si les noves tecnologies que amb un senzill telèfon mòbil equipen a qualsevol ciutadà amb una càmera fotogràfica, una càmera de vídeo, un micro i un programa per enviar textos a qualsevol lloc del món, convertint-lo de facto en un periodista en potència, seran suficients per crear el “cinquè estat” del que es parla (Ignacio Ramonet). Segurament no tot és qüestió d’instrumental, o no únicament. El periodisme requereix una actitud individual, professional, que li atorgui consciència, justament, que la suma de tots aquests ciutadans equipats poden conformar una força social. L’opinió pública és la mare de la participació i de la democràcia. Aquest debat entre els partidaris de convertir el quart poder en el primer dels poders establerts i els convençuts que el periodisme és sempre una força alternativa, incòmode, intransigent s’haurà de fer sense Huertas, malauradament. En tot cas, cap dels que hi participen i ningú dels que el vem conèixer tindrà cap dubte del que ell defensaria. Shakespeare, en el seu Juli Cèsar, va deixar un vers preciós sobre el dubte com a mètode davant els conflictes que es plantegen els homes. Li feia dir a Casio: “La culpa, estimat Brutus, no està en les estrelles sinó en nosaltres mateixos”. Huertas no mirava precisament a les estrelles quan es trobava davant un conflicte, una injustícia o un bon debat. Pasqual Maragall Març de 2007 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Del periodisme incòmode de Huertas Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Huertas, Josep M. (Josep Maria), 1939-2007 Periodisme Democràcia Poder (Ciències socials) Necrologies Acció política Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1250 Source A related resource from which the described resource is derived Capçalera, revista del Col·legi de Periodistes de Catalunya Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-03-20 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1703/0000000627.pdf 535045ddf29d99f5b43b42de778d17be PDF Text Text El Periódico, 05/03/2007 La tendresa i la duresa que necessiten els temps PASQUAL Maragall Josep Maria Huertas Claveria se n'ha anat segurament indignat amb la mort. La capacitat d'indignar-se ha estat una constant en la vida de Huertas Claveria. Prefereixo no haver-lo vist claudicant. Estic convençut que no ho ha fet. La seva dona, l'Araceli, m'ho ha dit. Ens hem estimat entranyablement. Sentir-se estimat també des de les entranyes per un home que les ha tingudes sempre a flor de pell i a la punta dels llavis i que, per tant, no ha callat cap discrepància, és tot un privilegi que servo amb orgull. Tot plegat ens ha fet més resistents, a ell i a nosaltres. Però ara el necessitàvem, perquè no estan els temps com per prescindir d'una certa intransigència. Els retorns enrere --què ens han d'explicar-- formen part de la marxa cap endavant de la humanitat, en la qual n'hi alguns que hi creiem malgré tout. Però hi ha passes enrere sobreres, absolutament prescindibles. I els vents que bufen en porten, de marxes enrere inútils. Segurament en Huertas ho va viure malament tot això. No ho sé. La veritat és que fa temps que no el veia. He estat fora i poc abans de marxar tampoc no recordo haver-lo vist. Fins i tot pot ser que no estiguéssim d'acord en algun tema important. Tant se val. Ell era dels meus i jo sóc dels seus. En Huertas estava al Tele/eXprés. Una vegada algú va dir de nosaltres al Tele/eXprés, de la colleta d'amics que començàvem a fer una revolució que mai no arribava, que érem "suaves con las espigas y duros con las espuelas". Aquest algú era José Ignacio Urenda, un altre que se'n va anar sense temps d'acomiadarse. Huertas potser no semblava tendre ni amb el blat ni amb la userda. Però ho era. I els temps necessiten molta tendresa, molta tendresa, i duresa, molta duresa. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource La tendresa i la duresa que necessiten els temps Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Huertas, Josep M. (Josep Maria), 1939-2007 Periodisme Poder (Ciències socials) Necrologies Acció política Model social Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1247 Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico de Catalunya Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-03-05 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1702/0000000619.pdf dfc8df63ca2205ba9b52ddfd6fba5fc6 PDF Text Text pag. 7 Dades positives i a guna de do enta Ja no som tant un país de turistes rics i salaris baixos; o no ho som tant com altres telm1cctua1,perb no pot perjudicar els r c p r r s e n t a t s en benefici de l'harmania entre de Suiirez la disposicid transitbria PASQUAL de 1'Estatut del 1979, que, de fet, encara esth vigPrlt, perb que ara no te scntit. A l g u ~ ~lectors s deuen saber que els representants. no c:rcc cn P I sisfcnla cIectt~raIdc U n grup socia- llistes tancades i bloquejades, i si l i s t a a.1 Congres en les eleccions primiries a I'ame a t a l u n y a rcbrA a q u e s t d e l s D i p u t a t s , ricana. A grans cspais, qrans parany uns 1 7 m i l i o n s de c o m el g r u p d e tits. I a grans partits corresponen turistes estrangers, gai1'Entesa a1 Senar, tendencirs i pref,brencies diverses. rebé u n a % mes q u e 6s u n a bona no- Som a Europa, i a Europa hi hauri I'any anterior, t uristcs a l a llarga dos glqanspartits. No ticia. que gastaran cada un de mitjana 77 El PSC va tenir mes. Dic partits qrans, a m b corcuros al dia, una mica ~ n e n y sque cl grup propi a Ma- rents interns. 2006, amb un rcsultat final d'intred r i d fins a l cop I , d e la ~ ~ ~ a t c k ni x~aa n t v - acbI*ec , ment net de l'activitat turística del d'Estat del 1981. quc grups com C:iutadans pcl Can496, quan l'any passat nomes havia Després del cop es vi, coalitzats arn], el PSC, poden fer crescut el 2%. Tot aixb segons els exva resignar. Des- valer les seves prbpics opinions al perts de la Universitat Au t bnorna dc pres va v e n i r e l Parlarncnr. Ils guanya cn riqucsa Barcelona. c a s Ranca C a t a h - de matisos i en vivacitat, cs prrd ?:I1 'bfl 4 N COHA Economia i e1 resultat 1 una rnanifcs- una cert.a cornc~dit;~t .. . . tacid a E a r c e l o ~ ~ anet 6s positiu. I j i ha cinc cirr tadurls Mes turistes i menys dcspcscs mitja- .. . . . . . . . . . ...- . .contra cl Govcrn al Parlament, quan la majoria sbn nes es un resultat lligat a l'rxpansi6 d e M a d r i d , c n la 68 i el tripartit (incloent-is)en sud e les companyies aPries d e baix El grup socialista cabli3 al m a 70, cost i que redunda en viatges mes T'c~taixh scricrl I~onesnot.icics. T dir d e tot al 'al*barats, una den~ocratitzacii,del tu- per &uses extraordinariament rcr. Mes tard, les enca1.a UIIJ nltr;~: l'alcalde de Rarcerisme i mes ingressos per. a les emesca1les telefani- lona trcll mCs policia al carrcr a papreses del sector. Clients d'un seg- anumales i ara ha de tornar . . . q u e s . 1 e l s cizsus trullar-. ment econbnlic no tan alt i mcs inConde i De la Rogressos. I tambC sc sap que el continIa invcr- sa. I la tlcfknesl,raci6 de Narcís Ser- Males noticies gent que mes creix 6s l'italii. Abans tigacib, com el fam~ac&utic. hi anivern, ara venen aqui. Hi anem si6d'ac~uestesemprtscseninvestign. ra,viccpresidcnt del Governcspa- 1 ) Mas vol anar. al notari per firm a r qup govcrnar3 cl partit quc cib 6s elevadissirnn. Un de cada I uo nyol. Quantes a ~ s e s . i vhncn. LIllistbrin d'aquests anys csl,i per guanyi ics clcccions: ¿.una altra ve Tot aixb 4s bo. ja no som tant un assqjos d6na resultat . fbr. Als nois i noies a l'cscola no s6 si gada? país de turistes rics i salaris baixos. Política se'ls explica tot. 0 , almenys, alfiulla 2 ) La c u a dclh passaports a la coO no tant con1 altres. rnissari;~dc Bal1-ncs-T1.avesserr?de La veritat es que persisteixen en- monti illa avisa que utilitzari els cosa. El g r u p socialista ratalh al Con- GrBcia ilrriba drs d'aqucst carrcr cara restes d9immigraci6il$legal.Pe seus diputats al Congr6n. Una altra bona noticia. En politi grés va (ixistir, va deixar d'existir per fins a la Diagonal dc Rarcelona. Te rb la majoria dels empresaris turistics, constructors i contractadors de ca h i h a maneres, hi h a regles de causcs c~xtraordinhriamcntanbmii- u n a iiargada dc mes de 100 metres. c s cl pic d c la temporada. mi d'obra agriria pcr a ics collites cortesia, Perb la duresa dels enfron- Ics i ara ha de tc~rnara existir. Ilc la mateixa mancra que l ' h e a Prrb passa rad;] any. LPSr u e s dade Lleida i Tarragona treballen amb t a m e n t s , per exemple e n p a r l a ments com el brithnic -aixb si, sem- Mctropf~litanade Barcelona, elimi- v a n t dc la 1)clcpaciij dcl Govcrn contractes legals i corrcct ament. El quc preocupa dc la puixnnqa pre coberts per un mantell d'humor n a d a pt'1 president Jordi Pujol r.1 tambc tcncn pics. Els C r i m s m;lp;lt z c m s j a f a de I'economia espanyola, de les que o d'ironia-, es indubtable: en polit,i 1987, q u a n la senyora Thatcher va mCs creixen a Europa, 6s la seva ti- ca, com en economia, i a wgadcs cn- suprimir el Gran Consell d e Lon- temps que van decidir fer rrbaixcs pologia: construccici i turisme molt caramCs,s'had'anaratotes.Elsdi- dres,hauriadetomaracxistir(com els rnesos dc juliol i gener i, per primordialment. fis un crcixcmcnt putatsrepresenteninteressoslcpi- hntom;~taexistirelGI.C)sielsalrnl- tant, van aurrncnt ar cl personal massa concentrat, u n a espi'cic de tims dels ciutadans i no poden sacri- des ho volen. La nova divisi6 rcgio- cn aqucstcs datias, ¿Per quC la polificar aquests interessos en favor de nal de Catalunya en vegueries po- cia no hauri;~dc fer cl nlatcix? SP n~onocultiu , En canvi, 6s xocant, i n o 6s do- la comoditat o del comyanycrismc dria brilldar Iyocasi6per@ fos aixi. gur que h o f k , pm7h no de manera La llei electoral no pot ser tan des- suficivn t. I lent, que operin una varictai d'cm- entre els polítics. que cxistcix i quc preses en sectors molt cars en inves- 6sbosiestabasatcnelrespectcin- proporc-i,onada,Hovnserapetiri6 Expmsident de La Generalitat. C C. L. I I , , ,, , , , ,, , , , , , , , , , , , , ,, C. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Dades positives i alguna de dolenta Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1244 Subject The topic of the resource Economia Política Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) Model social Acció política Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico de Catalunya Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-07-12 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1701/0000000624.pdf 55713d86d9d847bc8de62988f3d902b3 PDF Text Text 62 firmas Expansión, miércoles 16 de mayo de 2007 VISIÓN PERSONAL ANÁLISIS DE ACTUALIDAD A cada cual, lo suyo GuillermoChicote PresidentedelaAPCE El primer tren de alta velocidad en período de pruebas en la localidad de Sant Joan Despí, a las puertas de Barcelona. / Efe Ejes, territorios y leyes PasqualMaragall El actual eje España / Italia es bastante inédito en el postfranquismo. Alemania y Francia fueron nuestros anfitriones europeos. También Craxi, Andreotti y Cossiga se interesaron por el ensamblaje de España en Europa. Pero fue el trío González /Mitterrand /Khöl el padre de la ampliación ibérica de la Unión. Es evidente que Barcelona y Cataluña tenían algo que decir en ese proceso. Solana y González imaginaron para ello, y consiguieron, una excelente Conferencia de Barcelona en 1995, luego reiterada en 2005. En la primera, Barak y Arafat escenificaron un abrazo que desgraciadamente no ha tenido consecuencias, o no todas las que se imaginaron entonces. El despertar del islamismo violento (11-S, 11-M) puso freno al proceso euromediterráneo naciente. Pero, pase lo que pase con el eje euromediterráneo, las conferencias de Barcelona, con su hija, la Fundación Anna Lindh, que tiene sede en Alejandría, y con la facilidad financiera euromediterránea (Femip), lo cierto es que el eje euromediterráneo empresarial se está dibujando con vigor inusitado. Y la idea italiana de un banco euromediterráneo semejante al Banco del Este en Londres puede añadir valor al proyecto. La fusión de las autopistas Abertis y Autostrade, y la posible entre las eléctricas Enel y Endesa, caminan en esa dirección. Veremos cómo termina ese proceso. Los antecedentes del eje empresarial España-Italia no fueron muy afortunados. Conde y Montedison intentaron un primer ensamblaje en pleno desarrollismo. Pero recuerdo que en aquella época Carlo Benedetti visitó España y quedó sinceramente impresionado por sus entrevistas con el Rey, Felipe González y el alcalde de Barcelona. O al menos lo decía. Para él la nueva España era un descubrimiento sorprendente. Ahora, la empresa italiana RCS Mediagroup, editora del Corriere della Sera y propietaria de El Mundo, ha adquirido el Grupo Recoletos, propietario de EXPANSIÓN. En este momento, quizás avanzan más rápido las alianzas empresariales que los grandes tratados políticos, que en todo caso deben tener acompañamiento económico. En Europe’s World (otoño 2006) se publicó un afilado artículo de Richard Youngs sobre el proceso Barcelona cuyo título lo dice todo: How Europe’s Mediterranean Policy went so wrong, acompañado de una inteligente y breve respuesta de Shoefthaller, hasta ahora director de la agencia euromediterránea Fundación Anna Lindh. De lo que no cabe duda es de que la competitividad en infraestructuras es decisiva para que lo sean los países y los territorios respectivos. Concretamente, la competitividad de los aeropuertos y las comunicaciones ferroviarias. Hace años, el entonces embajador de Estados Unidos en España Tom Enders me comunicó que ATT había optado por ubicarse en Madrid en vez de por Barcelona por, cito, “la inexistencia de vuelos nonstop BCN / NY”. Lógico. Debería preocuparnos igualmente la cobertura de Internet y de telefonía móvil. En el camino hacia mi segunda residencia en el norte de Cataluña hay lugares en que pierdo cobertura. Y así no se puede ir por el mundo. Hace ya muchos años, desde el Ayuntamiento, empezamos a cablear Barcelona con fibra óptica, empezando por el enlace entre los edificios del Ayuntamiento y Esta- dística municipal. Luego, con la empresa americana de Mauureen O’Ryan seguimos cableando la ciudad aprovechando la construcción de las Rondas y de los nuevos espacios olímpicos. Es cierto que hay nuevas tecnologías menos costosas, pero ¿son igualmente seguras? La alta velocidad es otro factor. Ahí la discusión la tuve con Felipe González y Pepe Borrell. Felipe hizo un planteamiento inicial aceptable –de entrada–. Los Juegos Olímpicos en Barcelona significaron una inversión global (pública y privada, en parte recuperable) de 280.000 millones d e pesetas de entonces. Justo ahora se ha acabado de pagar la factura. Eran inversiones a pagar en 25/30 años y debía correr el año 1987. Y paralelamente se construía la alta velocidad Madrid-Sevilla. Si no era así, decía Felipe, la alta velocidad no llegará nunca a la puerta de África. De acuerdo. (Mientras escribo este artículo paso por las Rondas de regreso a Barcelona y no quiero ni pensar lo que hubiera sucedido sin ellas). Pero la alta velocidad todavía no ha llegado a Barcelona. Treinta años más tarde. Mientras en Francia van de un sitio a otro, no a 300 sino a 400 km. por hora. Nos hemos dormido Aznar proponía un esquema radial de alta velocidad, a lo que le respondí que de Madrid a cada capital de provincia, en alta velocidad, y de Barcelona a Bilbao en velocidad alta, era una barbaridad. Borrell me había asegurado que Barcelona-Valencia se haría pero no en alta velocidad sino en velocidad alta, a 200 y pico km/hora. Y así se hizo. Pero no sólo es que la velocidad hasta Valencia fuera mayor desde Madrid que desde Barcelona, ¡es que para ir a Alicante había que cambiar de tren! Miren: ésas son las cosas que cuentan. Y pueden preguntar: y entonces, ¿para qué sirve el Estatuto de Cataluña? Pues el Estatuto (los Estatutos) ha servido para poner las cosas en su sitio, para que se empiece a entender que España no es un conjunto de puntos a una cierta distancia de un centro, sino una matriz. Y que la optimización de su funcionamiento exige partir de ahí. A veces pienso, como ustedes saben, que con una reforma del artículo 2 de la Constitución, incluyendo la denominación de las diecisiete comunidades autónomas, que no figuran aún en ella, y especificando el carácter de comunidades nacionales (o nacionalidades históricas) de Cataluña, Euskadi y Galicia, así como el carácter foral de la de Navarra –tal como habíamos hablado con Francisco Rubio Llorente– nos habríamos ahorrado muchos problemas… y un Estatuto de más de doscientos artículos, pendiente aún del pase por el Tribunal Constitucional y de varios recursos judiciales. ¿Que esa reforma constitucional requería una mayoría que el PP no estaba dispuesto a abonar? Es posible –aunque cuando eso se formuló y tal como se formulaba, hace ya bastantes años, no estaba tan claro que hubieran obstado los populares. Y en todo caso hubiera quedado claro el camino a seguir en el momento oportuno. La acritud entre comunidades que se generó tras el Plan Ibarretxe y el Estatut de Cataluña quizás hubiera sido menor. EXPANSIÓN no se responsabiliza de las opiniones vertidas en esta sección. Pasados unos días desde que se produjo la primera bajada en la bolsa de determinados valores de compañías inmobiliarias, puedo dirigirme a todos los posibles compradores de vivienda para hacer algunas precisiones. En primer lugar, hay que establecer la diferencia sustancial que existe entre las empresas inmobiliarias y las promotoras constructoras de edificios. Las primeras son empresas cuyo objeto fundamental es la comercialización de suelo, es decir, la materia prima sin la cual no es posible construir las viviendas. Por otra parte, las empresas promotoras constructoras se ocupan fundamentalmente de la construcción y comercialización del producto final, o sea, las viviendas. Cabe preguntarse si la brusca y repentina caída del valor de las acciones de las primeras puede repercutir negativamente sobre la actividad y solvencia de las segundas. Pues bien, desde mi responsabilidad puedo afirmar rotundamente que dicho fenómeno bursátil no tendrá consecuencias sobre el mercado de la vivienda, porque las dos tipologías societarias que he descrito antes configuran dos segmentos empresariales distintos, que si bien caminan juntos en determinados momentos, como puede ser el de la búsqueda de suelo, divergen en sus objetivos finales, puesto que el de las promotoras constructoras es construir y vender viviendas, ya sean éstas libres o protegidas. Así, la razón fundamental de este desplome bursátil es una sobrevaloración de determinadas compañías. Por lo tanto, la pérdida de valor de sus acciones simplemente supone ajustarlas a su valor patrimonial real. Cambios en el mercado inmobiliario Sin embargo, un porcentaje altísimo de las empresas que forman parte de nuestra asociación, la APCE, se dedican a adquirir suelo finalista y a promover sobre el mismo los edificios que correspondan. Por otra parte, también es necesario resaltar que, en general, las empresas promotoras constructoras están hoy mucho más capitalizadas que en 1992, fecha de la última recesión por lo que se refiere al mercado inmobiliario. No obstante, la APCE, previendo que en los siguientes años podían producirse cambios en el mercado inmobiliario, encargó en el año 2003 a la prestigiosa firma Analistas Financieros Internacionales un estudio que intentase predecir el comportamiento del mercado de vivienda hasta el año 2012. De dicho informe, que fue hecho público por nuestra asociación en el momento de su elaboración, se desprendía que, mientras el crecimiento económico fuera sostenido, se continuasen creando puestos de trabajo e integrándose los nuevos inmigrantes que fuesen llegando, aun teniendo en cuenta que los intereses hipotecarios probablemente iban a tener un crecimiento sustancial, como finalmente así ha sido, el mercado se normalizaría en un crecimiento de los precios de la vivienda entre el 5% y el 6,5% anual. Este análisis se está cumpliendo en gran medida y ha sido ratificado por prestigiosos analistas económicos en nuestro XXV Coloquio nacional del pasado mes de noviembre. Podemos concluir, pues, que la vivienda de nueva construcción no bajará de precio, sino más bien lo contrario si tenemos en cuenta la reciente entrada en vigor del Código Técnico de la Edificación, cuya aplicación a las nuevas construcciones incrementa el precio de la construcción, y se incrementará incluso algo más cuando entre en vigor la nueva Ley del Suelo, que establece mayores cesiones de suelo a los ayuntamientos, mayores reservas de suelo para vivienda protegida y creación de nuevos trámites administrativos, la mayor parte de ellos innecesarios, pero que dilatan el tiempo de ejecución de una promoción inmobiliaria. Y es por todo lo ya dicho por lo que no hay ninguna razón objetiva que pueda hacer pensar que el precio de la vivienda bajará en los próximos años, así que todas aquellas personas que, hallándose en la necesidad de adquirir una vivienda, se mantengan expectantes a la espera de una caída de los precios, que con toda seguridad no se va a producir, deberían analizar las operaciones que se les presenten cuidadosamente y comparar los precios y calidades de la oferta existente, pero no dejar de comprar, porque, a la larga, el esfuerzo que tendrán que hacer para adquirir su vivienda será mayor. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Ejes, territorios y leyes Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Estatut Infraestructures Aeroports Constitució Euromediterrània Ferrocarrils Catalunya Model social Acció política Espanya Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 962 Source A related resource from which the described resource is derived Expansión Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-05-16 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1661/0000001304.pdf 3932db5523a496974ed1e6a7e4e59de8 PDF Text Text P 12-13 Indignació global ALESSANDRO BIANCHI LEONHARD FOEGER PERE VIRGILI P 14-16 DIUMENGE 16 D’OCTUBRE DEL 2011 NÚMERO 320 2,50 EUROS Avui Les Olimpíades del 92 van marcar el futur de Barcelona Fa 25 anys Tarragona serà la seu dels Jocs del Mediterrani del 2017 L’exalcalde Maragall, ahir, amb les fotos del 17 d’octubre de 1986, quan la ciutat va ser escollida seu dels Jocs del 92. XAVIER BERTRAL P 04-06 L’ENQUESTA DE L’ARA Catalunya resisteix la marea blava CiU i el PP pugnen pel segon lloc i per capitalitzar la davallada del PSC Resultats 2008 ICV 1 4,9% CiU 10 20,9% PSC 25 45,4% PP 8 16,4% 13-15 23,9% 12-13 22,1% 16-18 33,7% ERC 3 7,8% Estimació 2011 Nombre d’escons i percentatge 2-3 7,3% 1-2 4,4% �les claus d’avui 02 DIUMENGE, 16 D’OCTUBRE DEL 2011 elscromos per “valorar l’actualitat política” dels últims dies. Tot indica que petits contratempsdesaluthanprovocataquestes dues anul·lacions imprevistes. ➷➷➷ Vicent Partal (@vpartal) Periodista “El 15O és un toc d’atenció important als dirigents econòmics i polítics. Per si algú pensava que la paciència de la gent seria infinita...” ANDREUMAS-COLELLEncaraque noésvanitós,elconsellerd’Economia ha comprovat com és de conegut. A l’acte inaugural del curs de la BarcelonaGSE,elsestudiants,moltsestrangers,duiensotaelbraçelseullibreMicroeconomics theory i li demanaven que els hi firmés. ➷➷➷ JOSEP ANTONI DURAN LLEIDA Nohaestatunasetmanaplàcidaperal líder d’Unió, que ha hagut d’anul·lar dues rodes de premsa programades JOAN HERRERA ICV té com a lema de precampanya “Jo passo, tu passes, ell passa, ella passa, nosaltres passem, vosaltres passeu, ells passen, elles passenal’acció”.Quedabé,peròenuntext elqueéspolíticamentcorrecteesfafarragós. Així que a la notícia a la web van eliminarels“ellapassa”i“ellespassen”. retratsqueparlen JOSEP MARIA ESPINÀS Introspecció civilitzadora S eriós, elegant i tímid, és un senyor de Barcelona que para l’orella, sense que es noti, perquè cada dia li expliqui un secret. Armat de realisme social i Chanson, capta en detalls ínfims la dimensió literària del món i troba l’estímul que, associant les idees, et permet humanitzar l’espectacle de la vida. La seva narrativa és un esforç per reprendre el fil d’una cultura que va quedar a mig fer. Lluny de l’artista que voldria espaterrar, va aprendre a escriure com si fos un ofici en què la redacció de Destino era el taller, Pla el mestre, Cela un germà gran i Luján l’aplicat company de pupitre. De la claredat n’ha fet un estil, perquè troba que fer-se entendre ja és prou ambiciós per calgui afegir-hi retòrica. Pocs autors fan tan viva la Andreu Buenafuente (@Buenafuente) Humorista “Poso la ràdio d’Espanya per informar-me del #15O i només hi fan futbol. Malament” Anna Bosch (@annabosch) Periodista “Joves espanyols sorpresos i frustrats per la tècnica kettle de la policia britànica: acorralar els manifestants; no deixar entrar ni sortir” L’AVIDELBARÇAJoanCasals,elsocideGuardioladeBerguedàqueesdisfressad’AvidelBarçadesdefadècades, va crear ahir un petit problema de protocolenserconvidatalallotjadelCamp Nou,oncalcorbata.Casals,esclar,anavavestitcomsempre:comeldibuixcreat als anys 20 per Valentí Castanys. El club, per un cop, va fer els ulls grossos i Casals va veure el partit sense corbata. ➷➷➷ vist altwitter sensació que el llibre t’està parlant en el to càlid d’una amistat que sap callar abans de ser indiscreta. Elseuhàbitat,totihaverfetficció, és una introspecció cívica que, en la línia de Montaigne, examina racons de la consciència en què solem fernos trampes. Però la seva intimitat no té cap morbo perquè manté sempre la distància que fa que un foraster no sigui intrús. Ell, però, no és pas el jo que escriu, i té prou ego per portar malament quenose’l valori prou. Iel més irònic és que ha sigut el seu bon gust i un immens sentit del ridícul els que ens han induït a creure que una obra que el temps revelarà clàssica és de to menor. ALBERT PLA NUALART Laura Borràs (@LauraBorras) Professora UB “«La manera més habitual amb què la gent perd el seu poder és pensant que no en té gens». Alice Walker” Juan Ramon Lucas (@JuanraLucas) Periodista “M’impressiona veure el recorregut global que aconsegueix una mobilització en què al principi alguns no hi crèiem. Hi ha consciència; hi haurà canvis” Francesc-Marc Álvaro (@fmarcalvaro) Periodista “El van afusellar per ser el president de Catalunya. Creien que així mataven tota una nació. Deixem clar que van fracassar #PresidentCompanys” Francesc Ribera (@francescribera) Músic “La precampanya del PSOE es basa obsessivament en diferenciar-se del PP. Reconeixen així que –als ulls de la gent– són pràcticament el mateix” iaquí Un dia memorable amb Maragall hir dissabte, dos quarts de dotze del migdia. Pasqual Maragall ens rep a les fonts de Montjuïc. Ve de l’homenatge a Companys, ens explica que ell va ocuparse d’arreglar la seva tomba. Li ensenyem l’àlbum de fotos de demà fa 25 anys, un dia històric, el dia de la nominació, la gavardina, els saltirons, les mans enlaire, el signe de victòria, l’eufòria, els clàxons. Somriu. Repassa tots els protagonistes, els recorda un per un. “Sí que estava prim el Martínez Fraile, el Vallverdú sempre sortia a les fotos, mira, el Xavier Rubert de Ventós, el Pujol aquí estava d’esquena”. Té alguna cosa d’incòmode, l’exercici de recordar aquell dia amb algú que lluita per conservar la memòria. Però ell tot ho fa natural. Maragall és el carisma. Sedueix, s’entendreix, riu, s’emociona. Veia a venir la nominació? “Sí, Samaranch ho va treballar molt bé”. Li anunciem que Tarragona acollirà els Jocs Mediterranis el 2017, i se n’alegra: “En tenim el telèfon? Els vull felicitar”. Vol que ens deixem retratar per ell, amb el mòbil. Som conscients de viure una estona memorable, del privilegi d’immortalitzar amb la portada d’avui el record del que per a molts han estat els millors anys de la seva vida, del país, de la ciutat. Se’n va. El Xavier, el fotògraf, admet que Maragall l’enamora: “M’hauria agradat abraçarlo, fer-li un petó”. L’entusiasme de l’alcalde olímpic sempre serà recordat. A CARLES CAPDEVILA DIRECTOR DE L’ARA Antonio Caño (@antonio_cano) Periodista “L’índex de mortalitat infantil entre els negres als EUA és del 13,3 per cada 1.000 habitants. Superior al de Sri Lanka” Pau Gasol (@paugasol) Jugador de bàsquet de la NBA “Felicitats a Tarragona per conseguir acollir els Jocs del Mediterrani 2017! Us ho mereixeu!” Dani Senabre (@danisenabre) Periodista “Em posa de mala llet que després de jugar amb aquesta gran *€ »/&%)%! que és el futbol de seleccions, Piqué hagi de demanar el canvi” LINGÜISTA I ESCRIPTOR el sumari ara latriadeldirector ■ L’observatori d’Europa de la Carme Colomina parla dels recels mutus de les dues Europes, la del nord i la del sud, en un moment d’incertesa, marcada per la greu crisi econòmica. (21) ■ L’historiador Joan B. Culla analitza com ha superat un país com Polònia el seu dur i complicat passat. (29) ■ “Jo no em tenyeixo, i què?”, a l’Ara Tu. (40-41) director@ara.cat Twitter: @carlescapde Les claus d’avui p. 2-3 Tema del dia p. 4-7 Política p. 8-10 Societat p. 12-18 Internacional p. 19-23 Economia p. 24-27 Debat p. 28-31 Mirades p. centrals Entrevista p. 34-35 Cultura p. 36-39 Ara tu p. 40-41 Esports p. 42-50 Serveis p. 51-56 Televisió p. 58-59 Mèdia p. 60-61 Passi-ho bé p. 62-63 �societat 14 DIUMENGE, 16 D’OCTUBRE DEL 2011 ara FOTOS: ARXIU EFE CELEBRACIÓ OLÍMPICA s y n a “A la ville de.. 25 La nit del 17 d’octubre del 1986 la capital catalana celebrava a l’avinguda Maria Cristina que organitzaria els Jocs Olímpics del 92 Reportatge MARIA ORTEGA AURI GARCIA MORERA n home que entaforat en un abric salta amb els braços enlaire mentre li riuen les orelles”. Així recordava encara no fa un mes el periodista Joaquim Maria Puyal –com a pregoner de la Mercè– la figura de l’alcalde Maragall a l’avinguda Maria Cristina celebrant que,horesabans,Barcelonahaviaestat escollida seu olímpica. D’aquell dia n’ha quedat una imatge per a la història: la felicitat desbordada de Maragall. A un costat, el president Pujol.Al’altre,NarcísSerra,quecom a alcalde havia viscut les primeres passes de la candidatura olímpica. Demà se’n compleixen les noces de plata i a Maragall encara li “riuen les orelles” quan passeja, com ahir, per l’escenari de la festa. Repassa amb l’ARA les imatges d’aquell dia intens i “més feliç” que el de l’inici dels Jocs quan “els nervis tenallaven”. Falta- “U ven dos minuts per a dos quarts de dues del migdia d’un 17 d’octubre de fa 25 anys quan el president del Comitè Olímpic Internacional, Antoni Samaranch, deixava el país amb l’ai al cor amb la seva paradinha: “A la villede...Barcelona”.Enlaterceraronda de votacions a la ciutat suïssa de Lausana, Barcelona desbancava París. Nervis? Molts, admet Maragall, tot i que reconeix que la presència de Samaranch era un “punt a favor, en sabiamolt,d’això”.Somriuifaunpetó a la bandera olímpica. Martí Perarnau La transmissió “més bèstia” del cap de l’equip de TVE a Lausana El periodista Martí Perarnau va ser el responsable de l’equip de TVE que es va desplaçar a Lausana, format per una trentena de persones. Hi van arribar cinc dies abans. Tot i fer un gran desplegament, a TVE no tenien gens clar què podia passar. “Amb els anys s’ha explicat que estava molt clar però llavors no era així, s’hi va anar amb expectatives però res més”, explica Perarnau. Els rumors entre els periodistes eren constants, però no va ser fins al dia abans de l’anunci que “es va començar a veure que allò sí que anava de debò”. Albertville va agafar força com a favorita per endur-se els Jocs d’hivern, cosa que perjudicava l’opció de París per als d’estiu. Perarnau va encarregar-se de la transmissió decisiva al costat d’Olga Viza, i la recorda com “la més bèstia” que ha fet mai. “Era història amb majúscules”, explica. Dos anys després, el Comitè Olímpic Espanyol li va oferir organitzar els serveis de premsa dels Jocs. No ho va dubtar ni un moment. La Fura dels Baus Orgullosos d’un espectacle “allunyant del món Disney” “Volíem arriscar que és el que ens caracteritza. Això sí, sabíem que havíem de fer un espectacle per a tots els públics i que la nostra cara més punky no hi cabia”. Àlex Ollé va dirigir, amb Carles Padrissa, l’espectacle Mediterrani, mar olímpic, la peça central de la cerimònia d’obertura de la mà de la Fura dels Baus. El 86 ni es plantejaven participar-hi, però dos anys abans de la inauguració, van rebre la trucada del produc- Aniversari Els salts d’alegria de l’alcalde Maragall a Montjuïc fan 25 anys Misteri Rebollo no va saber que encendria el peveter fins unes hores abans tor Pepo Sol. La primera idea que van tenir va ser fer sortir a escena 5 camions que es convertissin en vaixells. Un per continent. El muntatge es va acabar d’estructurar amb elements de la mitologia grega per recrear el viatge d’Hèrcules i va quedar en un sol vaixell. “A l’estil Fura, molt lluny del món Disney”, explica Ollé. L’ensurt el va donar el vaixell en l’assaig general quan no va poder sortir a escena. Al final: èxit. Antonio Rebollo Encendre el peveter olímpic va ser “una al·lucinació” Antonio Rebollo va ser un dels grans protagonistes dels Jocs pel seu paper en la inauguració, però quan es va decidir que Barcelona els organitzaria estava centrat en la competició. “Era component de l’equip espanyol, i m’entrenava per estar entre els tres que participarien en els Jocs”, explica. “Ho vaig viure amb molta il·lusió, i expectant per saber si estaria entre els escollits”, diu recordant l’octubre del 1986. Finalment no ho va aconseguir, i es va conformar amb els Paralímpics, en què va aconseguir una plata. La pos- �societat ara DIUMENGE, 16 D’OCTUBRE DEL 2011 01 02 03 04 05 1. Pasqual Maragall va tornar ahir a l’avinguda Maria Cristina on va celebrar, fa 25 anys, l’elecció de Barcelona com a seu olímpica. .. Barcelona!” sibilitat d’encendre el peveter li van plantejar a mitjans del 1991. Durant mesos va venir un cop per setmana a entrenar-se a Montjuïc, mentre un altre jove arquer català s’entrenava diàriament. “No sabíem qui dels dos seria l’escollit, i la tensió es va mantenir fins a 2 o 3 hores abans”, revela Rebollo. En el moment de disparar, assegura que no es va posar nerviós: “La preparació d’anys a l’equip espanyol va fer que mantingués una certa calma”. L’explosió d’alegria de l’estadi el va marcar: “Va ser una al·lucinació”. L’últim cop que va venir a Montjuïc , pel 15è aniversari dels Jocs, va repetir el tir. “Va ser fins i tot més emocionant”. afegís: “Jo content de deixar-me enredar, perquè m’il·lusionava que no només es pensés en el 1992 sinó també en el dia després”. Està satisfet del llegat que van deixar: “Quan veig el reconeixement al voluntariat, penso que potser els Jocs han aportat això a la societat”. Manel Estiarte Jugar a casa: “Un privilegi molt emocionant” Tot i ja haver competit en tres Olimpíades abans, els Jocs de Barcelona van ser especials per al waterpolis- Subdirector de la divisió de voluntaris amb visió de futur El paper dels voluntaris és un dels aspectes més recordats dels Jocs de Barcelona. Un èxit que es va començar a gestar un o dos anys abans, segons explica Andreu Clapés, que diu que els voluntaris van ser claus en la decisió del 1986: “Una de les cartes fortes va ser precisament el suport de 100.000 persones disposades a fer de voluntaris”. Una xifra que després baixaria fins als 35.000 que hi van participar finalment. El 1986 Clapés encara no formava part de l’organització, però ho va viure de prop. No va ser fins un any més tard que el van convèncer perquè s’hi ta Manel Estiarte. “Jugàvem a casa, érem els protagonistes”, recorda. Quan va saber que Barcelona seria la seu dels Jocs, el primer que li va passar pel cap va ser que, amb 31 anys, segur que hi participaria i que potser serien els últims. “La cosa va anar tan bé que vaig decidir continuar fins a Atlanta i després fins a Sydney”, explica. Però els del 92 van ser “diferents, els millors de llarg”. Si bé a nivell esportiu li ha quedat escrita amb foc a la pell la sensació de la derrota contra Itàlia a la final –la ràbia el va apartar de la cerimò- EL BITLLET I vam guanyar el mar Andreu Clapés és que medalles, autoestima o turisme, el que cercava Barcelona amb els Jocs Olímpics era una injecció de diners a la engrescadora transformació urbanística que havia començat amb la democràcia. Seguint l’exemple de les exposicions internacionals del 1888 (que va dissenyar el Parc de la Ciutadella) i del 1929 (que va urbanitzar Montjuïc), es va decidir repetir l’operació amb l’excusa dels Jocs per crear la Vila Olímpica a sobre d’una zona industrial en decadència i, de passada, aconseguir tot un seguit de noves infraestructures, com ara les rondes. La inversió i els projectes es van estendre per tota la ciutat i els resultats van ser tan bons que arreu es va voler imitar “el model Barcelona”. Ara està en discussió, però mai oblidarem la fonamental empremta que ens ha deixat. Vam guanyar el mar. M CATALINA SERRA SUBDIRECTORA 15 nia de cloenda–, manté el record de la vida a la Vila Olímpica, on la delegació espanyola tenia “la millor ubicació” . Un dels moments més màgics que recorda és el de la volta a l’Estadi durant la cerimònia inaugural. La va fer amb Pep Guardiola. Los Manolos ‘Amics per sempre’ dels Jocs Olímpics del 92 No tocaven ni junts quan Barcelona es va proclamar olímpica. L’actuació de la cloenda va ser un dels punts àlgids a la trajectòria dels Manolos i un dels últims concerts que van fer tots deu junts. Aquesta setmana, Ramon Grau, José Luis Muñoz i Toni Pelegrin, tres dels components del grup, han tornat amb l’ARA a Montjuïc per sorprendre els turistes amb Oh my loving. Recorden que quan els van proposar tocar estaven fins al capdamunt de feina i no van donar el valor que tocava a l’actuació fins que es van trobar darrere les cortines. La coreografia va estar a punt d’acabar en tragèdia per la invasió de l’escenari desobeint el contundent alto de Constantino Romero: “Atletes, baixin de l’escenari”. De tot plegat en guarden un record “borrós i emocionant, l’estadi era com un plató de televisió ”. El moment més bonic que recorden, però, és l’actuació inaugural dels Paralímpics, on no van tocar en playback.e XAVIER BERTRAL 2. Ramon Grau José Luis Muñoz i Toni Pelegrin, tres de los Manolos, al Lluís Companys. XAVIER BERTRAL 3. Andreu Clapés, subdirector de la divisió de voluntaris, a la plaça dels Voluntaris. CRISTINA CALDERER 4. El periodista Martí Perarnau amb les seves acreditacions. ÁLVARO HURTADO 5. L’arquer Antonio Rebollo. ÁLVARO HURTADO � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Reportatge sobre els 25 anys de la nominació olímpica de Barcelona 1992 Source A related resource from which the described resource is derived Ara Language A language of the resource Català Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Capdevila, Carles, 1965-2017 Ortega, Maria Garcia Morera, Auri Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Jocs Olímpics (25ns : 1992 : Barcelona, Catalunya) Barcelona Commemoracions Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2011-10-17 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1660/0000001282.pdf 666740445ab2b07b4ec845f6dbd354f7 PDF Text Text Nº 174 Mayo Maig May 2011 Niza La capital de la Riviera Francesa Nice, the capital of the French Riviera São Paulo con Pasqual Maragall Nuestro embajador nos descubre el motor económico de América del Sur El nostre ambaixador ens descobreix el motor econòmic d’Amèrica del Sud Our ambassador discovers for us South America’s economy’s motor spanorama Spanair 1 �Pasqual Maragall vuelve a São Paulo Pasqual Maragall torna a São Paulo Pasqual Maragall goes back to São Paulo Descubrimos esta ciudad brasileña de la mano del ex presidente de la Generalitat de Catalunya y ex alcalde de Barcelona. Descobrim aquesta ciutat brasilera amb l’expresident de la Generalitat de Catalunya i exalcalde de Barcelona. The former President of Catalonia and Mayor of Barcelona takes us to the Brazilian city. Texto: Gloria Zorrilla — Fotos: Joan Masats. En un banco del Parque de Ibirapuera 20 spanorama Spanair �s un político singular y un visionario. Para los E que no lo conozcan, Pasqual Maragall fue el hombre que hizo posible que Barcelona fuera la sede de las Olimpiadas de 1992. “Es difícil explicar en pocas palabras todo el embrollo de sentimientos personales y colectivos que noté en el momento en que supimos que Barcelona se llevaba los Juegos: esperanza, alegría, orgullo, responsabilidad, vértigo...”. Pero después de años al frente de la alcaldía y del gobierno de Catalunya, se retiró. Con un coraje inaudito, Maragall anunció públicamente que padecía Alzheimer, y desde entonces ha multiplicado sus actividades y sus viajes, como éste, a São Paulo. El ex President de la Generalitat quiere utilizar su influencia para ayudar a hacer avanzar la investigación sobre esta enfermedad neurodegenerativa. Así es él. Un hombre que no se ha dejado vencer. Vive la vida al día y se la come a dentelladas, consciente de que, aunque no se note, la enfermedad sigue su curso implacable. Esto no es una crónica triste, sino todo lo contrario. Son los días que pasamos riéndonos y descubriendo esta maravillosa ciudad brasileña con un Pasqual Maragall cariñoso, s un polític singular i un visionari. Per a aquells e is an unusual politician and a visionary. For Él’home H que no el coneguin, Pasqual Maragall va ser those who don’t know him, Pasqual Maragall que va fer possible que Barcelona fos la was the man who made it possible for Barcelona seu de les Olimpíades del 1992. “És difícil explicar en poques paraules el garbuix de sentiments personals i col.lectius que vaig notar en el moment en què vam saber que Barcelona s’enduia els Jocs: esperança, alegria, orgull, responsabilitat, vertigen...”. Però després d’anys al capdavant de l’alcaldia i del govern de Catalunya, es va retirar. Amb un coratge inaudit, Maragall va anunciar públicament que patia Alzheimer, i des d’aleshores ha multiplicat les seves activitats i els seus viatges, com aquest a São Paulo. L’expresident de la Generalitat vol utilitzar la seva influència per ajudar a fer avançar la investigació sobre aquesta malaltia neurodegenerativa. Així és ell. Un home que no s’ha deixat vèncer. Viu la vida al dia i se la menja a dentades, conscient que, encara que no es noti, la malaltia segueix el seu curs implacable. Això no és pas una crònica trista, sinó tot el contrari. Són els dies que vam passar rient i descobrint aquesta meravellosa ciutat brasilera amb un Pasqual Maragall afectuós, divertit, sorneguer, amb el somriure sempre als llavis, amable to host the 1992 Olympics. “It’s not easy to describe in a few words the flood of feelings that came over me the very moment we learned that Barcelona had won the Games: hope, joy, pride, responsibility, dizziness…”. But after quite a few years serving as Mayor of Barcelona and as President of Catalonia, he retired. With unprecedented courage, Maragall announced he had Alzheimer’s disease, and he has ever since extended his trips, like this one to São Paulo. The former President of the Generalitat wants to use his influence to help support research into this neurodegenerative disease. That’s just the way he is. A man who doesn’t give in. He lives his life day by day and he enjoys it to the fullest, well aware that, though silently, the disease is taking its terrible toll. But rather than a sad feature, this is quite the contrary: the story of the days we spent laughing and discovering this wonderful Brazilian city with the warmest, funniest, wittiest Pasqual Maragall. Always with a smile upon his face, gentle with everyone spanorama Spanair 21 �divertido, socarrón, con la sonrisa siempre en los labios, amable con todos los que se acercaban a interesarse por él. Una persona llena de vitalidad y con una curiosidad ilimitada por todo lo que le rodea. - De los paises o ciudades que ha visitado, ¿cual le ha gustado más? ‘Me quedo con las ciudades hermanadas con Barcelona: dentro de Europa Leningrado (hoy San Petersburgo); en Asia Shangai; en Norteamérica Boston y en América del Sur, seguramente, São Paulo por su dinamismo y magnitud’. - ¿Le gusta viajar en avión? ’Sí, me gusta viajar, me gusta experimentar, me gusta conocer países y ciudades, me gusta aprender y hacerlo con la gente. Y sí, también me gusta coger el avión, más por la perspectiva del qué haré que por las horas de vuelo por sí mismas’. Paseamos por uno de los cuatro distritos financieros de São Paulo, que a esta hora del mediodía está abarrotada de gente. ‘Sí. Ya había estado antes. ¿Que como la veo? São Paulo ha cambiado a mejor, es más segura, y probablemente más rica y dinámica. Este mismo dinamismo tiene el peligro que comporta la saturación y la congestión del tránsito en cualquier gran ciudad’. - Cuando tiene vacaciones, ¿prefiere viajar o quedarse en su segunda residencia? ’Yo creo que el equilibrio es importante también en las vacaciones. Por eso, alternar la aventura y descubrimiento del viaje con la tranquilidad del Empordà y la vida de familia, es fantástico’. - ¿Hay algún destino que le apetezca y aún le quede por visitar? ‘No conozco Australia o Nueva Zelanda. Oceanía en general, es un “gusanillo” pendiente’. Mientras paseamos por el parque de Ibirapuera, hay gente remando en el lago, jugando al fútbol, en bicicleta... Y de repente, como un resorte, Maragall se lanza a hacer footing. Sorprendido, a duras penas el fotógrafo puede seguirle para inmortalizar el momento. Lo espera y sonríe con toda la cara mientras los ojos se le achinan. Es una sonrisa traviesa, cautivadora, sincera. Al President se le ve delgado y muy ágil. Y eso que amb tots els que s’acostaven a interessar-se per ell. amb la gent. I sí també m’agrada agafar l’avió Una persona plena de vitalitat i amb una curiositat més per la perspectiva del que faré que per les il·limitada per tot allò que l’envolta. hores de vol per si mateixes’. Passegem per un - Dels països o ciutats que heu visitat, quin us ha dels quatre districtes financers de São Paulo, que agradat més? a aquesta hora del migdia és plena de gom a gom. ‘Em quedo amb les ciutats agermanades amb Barce- ‘Sí, ja hi havia estat abans. Que com la veig? São lona: dins d’Europa, Leningrad (Sant Petersburg); Paulo ha canviat a millor, és més segura, i proa l’Àsia, Xangai; a l’Amèrica del Nord, Boston; i a bablement més rica i dinàmica. Aquest mateix l’Amèrica del Sud, segurament São Paulo, pel seu dinamisme té el perill que comporta la saturació i dinamisme i magnitud’. la congestió del trànsit - Us agrada viatjar en avió? en qualsevol gran ciutat’. ‘M’agrada viatjar, m’agrada - Quan teniu vacances, “São Paulo ha cambiado a mejor. preferiu viatjar o quedarexperimentar, m’agrada conèixer països i ciutats, vos a la vostra segona Es más segura y más dinámica”. m’agrada aprendre i fer-ho residència? ‘Jo crec que l’equilibri és important també a les vacances. Per això, alternar l’aventura i la descoberta del viatge amb la tranquil·litat de l’Empordà i la vida de família, és fantàstic’. - Hi ha algun destí que us vingui de gust i que encara us manqui de visitar? ‘No conec Austràlia o Nova Zelanda. Oceania en general, és un “cuquet” pendent.’ Mentre passegem pel parc d’Ibirapuera, hi ha gent remant al llac, jugant a futbol, amb bicicleta... i de sobte, Maragall es llança a fer ‘footing’. Sorprès, amb prou feines el fotògraf pot seguir-lo per immortalitzar el moment. L’espera i somriu amb tota la cara mentre els ulls se li tanquen lleugerament. És un somriure trapella, captivador, who’d show interest We are having a walk més segura i més dinàmica”. towards him, he is a man the streets of “São Paulo has changed for the better. around with a zest for life and an one of São Paulo’s four It is now safer and more dynamic”. endless curiosity towards financial districts. The everything around him. city is just buzzing with - What are your favourite countries or cities you people at this time of the day. “Yes, I had been have ever travelled to? here before. What does it look like to me now? ‘I’ll go for Barcelona’s twin towns: in Europe, LeninSão Paulo has changed for the better, it’s safer, grad (Saint Petersburg); in Asia, Shanghai; in North and probably wealthier and more dynamic. Yet America, Boston; and in South America, it would that dynamism carries the danger posed by trafhave to be São Paulo, for its energy and magnitude’. fic saturation and congestion in any big city”. - Do you like to travel by plane? - When you get some days off, do you prefer to ‘I like to travel, I like to try new experiences, I like to travel or you’d rather stay at your holiday home? discover new countries and cities, I like to learn with ‘I believe balance is important while your on people. And yes, I like to travel by plane indeed.’ holiday as well. For that reason, I think alternat- ing the excitement and adventure of travelling with the calm of the Empordà and my family life is just great’. - Are there any destinations you haven’t visited yet and would like to travel to? ‘I have never been to Australia and New Zealand. Oceania, is still “an itch to be scratched”. While we are strolling around Ibirapuera Park, there are people rowing on the lake, playing football, riding bicycles… And all of a sudden, Maragall starts jogging along the park. Still in shock, the photographer hardly manages to follow him to capture the scene. He waits for him and a smile spreads over his whole face, his eyes slanting slightly. It’s a naughty, captivating, “São Paulo ha canviat a millor. És Saliendo del parque de Ibirapuera 22 spanorama Spanair �todavía fuma algún que otro cigarrillo al día: “un par de Ducados, nada más. Adelgacé 7 kilos por recomendación de mi doctora. Y cómo dices, me siento ágil y activo. Acabo de cumplir 70 años y peso 72 kilos”. Y para no perder el buen humor que lo caracteriza, Maragall nos anuncia que hoy sábado hay un partido de Liga donde juega el FC Barcelona contra el Villarreal y que le apetece mucho verlo. Así es que ponemos rumbo al barrio de Vila Madalena, donde está la sede de la peña barcelonista de São Paulo, en el Miro Bar e Tapas (rua Mourato Coelho, 1057). Es bastante surrealista, pues el bar está lleno de brasileños con la camiseta del Barça. Maragall está convencido de la victoria del equipo blaugrana, así es que tampoco sufre demasiado cuando se inicia la segunda parte sin goles, porque al final, tal y como él predijo, gana el Barça 0-1. Y tras la victoria nos vamos a cenar, pues a pesar de la frenética actividad de todo el día, el President no ha perdido el apetito. Mientras tomamos el postre, comienza a llover a mares. Desde la terraza del restaurante se ve el ‘skyline’ de São Paulo a lo lejos y Maragall nos hace partícipes de una última confidencia antes de volver al hotel: ‘En estos momentos, lo que me hace más feliz son la familia, los nietos, los amigos, los compañeros del despacho, Barcelona y... ¡también el Barça!...’ sincer. Al President, se’l veu prim i molt àgil. I això que encara fuma algun cigarret al dia: “un parell de Ducados, res més. Em vaig aprimar 7 quilos per recomanació de la meva metgessa. I com bé dius, em sento àgil i actiu. Acabo de fer 70 anys i peso 72 quilos”. I per no perdre el bon humor, Maragall ens anuncia que avui dissabte hi ha un partit de Lliga on juga el FC Barcelona contra el Vila-real, i que li ve de gust molt de veure’l. Així doncs, ens enfilem cap al barri de Vila Madalena, on hi ha la seu de la penya barcelonista al Miro Bar e Tapas (rua Mourato Coelho, 1057). És força surrealista, perquè el bar és ple de brasilers amb la samarreta del Barça. Maragall està convençut de la victòria de l’equip blaugrana, així que no pateix pas gaire quan s’inicia la segona part sense gols, perquè al final, tal com ell ha predit, guanya el Barça 0-1. I després de la victòria, ens en anem a sopar, perquè malgrat la frenètica activitat de tot el dia, el President no ha perdut pas la gana. Mentre prenem les postres, comença a ploure a bots i barrals. Des de la terrassa del restaurant es veu São Paulo amb el seu ‘skyline’ a la llunyania, i Maragall ens fa partícips d’una última confidència abans de tornar cap a l’hotel: ‘En aquests moments, el que em fa més feliç són la família, els néts, els amics, els companys del despatx, Barcelona i... també el Barça!’. sincere smile. The President looks slim and very agile, despite he still smokes a few cigarettes every day: “just a couple Ducados, that’s it. I lost about 15 pounds after my doctor told me to lose weight. As you say, I now feel agile and active. I’ve just turned 70 and I weigh 158 pounds”. To keep up the good mood, Maragall tells us there is a Spanish league match between FC Barcelona and Vila-real tonight, and he feels like watching it. So we are off to the Vila Madalena neighbourhood, home to the ‘penya barcelonista’, the FC Barcelona supporters club, at Miro Bar e Tapas (rua Mourato Coelho, 1057). It’s a bit of a surreal experience, since the bar is crowded with Brazilians wearing Barça T-shirts. Maragall is convinced that the ‘blaugrana’ team will win, so he’s not too worried when at the start of the second half no goals have been scored yet, cause in the end, just as he had foretold, Barça wins 0-1. After the victory, we go for dinner, since despite the hectic pace of the day, the President has not lost his appetite. While we are having our dessert, it starts raining cats and dogs. From the terrace we get a nice view of São Paulo’s skyline, and Maragall shares one last confidence, before heading back to the hotel: “In this very moment, the things that make me happiest are my family, my grandchildren, my friends, my colleagues at the office, Barcelona and…. Barça as well!”. En Patio do Colegio, donde nació São Paulo Caminando hacia el edificio Banespa Mirando la prensa brasileña spanorama Spanair 23 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Pasqual Maragall torna a Sao Paulo - Entrevista Source A related resource from which the described resource is derived Spanorama alttitude Language A language of the resource Català Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Ciutats Sao Paulo Barcelona Viatges i visites Aeroports Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2011-05-05 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1659/0000001281.pdf e89a99b9d45e742c2736cb883c5444f5 PDF Text Text ����� Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Reportatge sobre l'Honorary Fellowship de la RIAS escocesa a Pasqual Maragall Source A related resource from which the described resource is derived RIAS Quarterly Language A language of the resource Anglès Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Baxter, Neil Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Urbanisme Arquitectura Premis i reconeixements Maragall Mira, Pasqual, 1941- Escòcia Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2011-04-29 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1658/0000001263.pdf 4f9f4c0b843eee7b8ae04fd08ed625cd PDF Text Text Maragall Cultura JORDI PLAY EL TEMPS visita la casa de Joan Maragall, convertida en arxiu i museu, de la mà de Pasqual Maragall, nét de l’escriptor, amb motiu de la celebració de l’Any Maragall, que commemora els 150 anys del naixement del poeta i els 100 de la seva mort. El piano de Joan Maragall desafina Pasqual Maragall comprova com el piano de la casa de Joan Maragall, que ha tocat tanta gent il·lustre, ha deixat de fer notes afinades. “J o que tinc problemes d’Alzheimer i de memòria, em vaig fabricar la marca PH, ‘piano i horaris’. Aquí falla la P i la H. El piano desafina i els horaris són insuficients.” “Aquí” és l’Arxiu Maragall, antiga residència de Joan Maragall (1860-1911) convertida en casa-museu i secció de la Biblioteca de Catalunya orientada als estudiosos de l’escriptor i la seva època. I el “jo” correspon a un dels néts més coneguts de Joan Maragall, Pasqual Maragall i Mira (Barcelona, 1941), ex-president de la Generalitat de Catalunya i ex-alcalde de Barcelona. És el tercer fill de Jordi Maragall i Noble (1911-1999), el fill petit de Joan Maragall. Pasqual Maragall seu al menjador on de ben petit recorda com prenia el te amb l’àvia, Clara Noble, morta el dia 26 d’abril del 1944. L’hi acompanya en Pere, el més petit dels vuit germans Maragall Mira. En Pere va néixer l’any 1951. Amb en Pasqual es porten, per tant, deu anys. Professor de llengua i literatura catalanes a l’ensenyament secundari, ara coordina, en comissió de serveis, les visites dels centres escolars que s’hi fan dos dies la setmana. Però en Pasqual és, avui, l’amfitrió, i en Pere, el seu ajudant. La sala gran, ens diu en Pasqual, és pràcticament igual. L’única cosa diferent són els llibres que hi ha als prestatges del moble. Abans hi havia els plats i la vaixella. No és cap biblioteca espectacular. La raó és senzilla. L’escriptor només comprava els llibres que no trobava a la biblioteca del seu Ateneu Barcelonès, la més important del seu temps, com ara les obres completes de Goethe en alemany. “I aquí se servia el te, que això sí que ho hem vist. Morta l’àvia, les ties van mantenir el costum. El te a mitja tarda era sagrat.” En Pasqual s’aixeca i obre una porteta del moble que ara serveix de biblioteca. “Això d’aquí és el passaplats. Era. S’obria per aquí i la cuina era a l’altra banda i servien a l’anglesa.” La seva dona, Diana, va reproduir aquesta idea al pis on ara viuen, just a l’altra banda del pati de la casa gran, amb entrada pel carrer de Brusi. 30 DE NOVEMBRE DEL 2010 1381ET075-079-FET.indd 1 EL TEMPS 75 13/12/2010 18:26:53 �Cultura Maragall Pasqual Maragall mira EL TEMPS “Pasqual Maragall mira” (Arts Santa Mònica, de Barcelona, fins el 8 de desembre) és un projecte fotogràfic ampli, que es genera a partir d’un recull de fotografies fetes per Maragall amb el seu mòbil durant un any. El novembre del 2009, Pasqual Maragall llançà un repte a la seva amiga i fotògrafa Caro Garcia: Cartell de l’exposició, oberta a l’Arts Santa Mònica fins fer un llibre de fotografi- el 8 de desembre. es plegats. Ella contraatacà proposant que fos amb les fotos del seu mòbil. Així començava un any d’exploració de la pròpia mirada. Fer un llibre junts implicava imprimir les fotografies per poder-hi jugar i reflexionar. Van idear un sistema de creació de pàgines del llibre, condicionat per la baixa resolució de les imatges. Van anar descobrint que les fotos s’aparellaven per diverses raons, que podien ser estètiques, documentals o narratives. L’edició de les fotografies té la voluntat de dur l’espectador a l’univers de Pasqual Maragall, de mirar allò que ell mira, fent honor al seu segon cognom; i d’aquí també sorgeix el títol del projecte. Es tracta, en definitiva, de compartir un any de la seva existència. Grafits del carrer, els néts, anuncis, gent, autoretrats, amics, paisatges, detalls, fotos de fotos... Recollir instants, que, d’una altra manera, serien fugissers, i presentar-los a tall de composició d’imatges amb els corresponents peus de foto manuscrits per ell mateix. Cada díptic és una història en si mateixa, les imatges es complementen de manera que cada díptic és una creació doble, la foto escollida i la que la complementa. És també un viatge d’anada i tornada, el de fer la foto i el de com mostrar-la. El resultat és doncs un retrat-autoretrat de Pasqual Maragall i resulta, com no podia ser d’una altra manera, sorprenent. El pati. El pati era l’espai comú entre els Maragall que vivien a la casa gran, la del carrer Alfons XII, i els Maragall de l’altre costat. Primer, es van aixoplugar a la torreta que havia estat el taller de l’oncle Ernest, l’escultor, i, a partir del 1955, en un edifici nou, de planta baixa i tres pisos, pagat pel pare d’en Pasqual i el seu germà Gabriel amb la part que els tocava d’herència. El pis on ara viuen en Pasqual i la Diana és el del pare. “La connexió entre les dues bandes va ser constant. Aquí, al pati, hi jugàvem a futbol”, recorda en Pasqual. Entre germans i cosins van fer l’equip de futbol Gipapersa, batejat amb les inicials de Ginès, Pasqual, Pere, Ernest –el conseller– i Santiago. Tres contra dos. Obligaven les tietes solteres de la casa a pagar, per veure el partit, un duro. Amb la recaptació van poder comprar una pilota reglamentària. “Aquesta caseta de l’oncle Ernest –ens diu en Pere– jo no la recordo perquè era molt petit, però després vam ser un any o dos al pis de dalt de la casa gran, tal com era antigament, on vivia l’oncle Josep. Ens la va deixar mentre feien les obres dels pisos del carrer de Brusi.” “Quan es va fer l’obra vam passar aquí, a la casa gran. Vivíem aquí, a dalt, sí”, assenteix en Pasqual. Les ties, punt de referència. “Quan jo tenia quatre anys –ens diu en Pere– va ser quan ens vam instal·lar al tercer pis de Brusi 46. Llavors passava això que diu en Pasqual, que el contacte era constant, perquè aquí hi vivien les ties, les filles grans de Joan Maragall que es van quedar solteres. Amb les ties, hi teníem molta relació. Eren com el punt de referència. Com que érem molts cosins, sempre veníem per aquí una hora o altra. Recordo la tia Helena, la gran, venint a posar-nos injeccions quan estàvem malats.” La tia Helena, continua en Pasqual, va treballar a la Sala Parés fins molt gran i es caracteritzava pel seu esperit laboriós en tota mena de tasques. Era la que portava la batuta, confirma en Pere. Les bessones, Anna i Clara, vetllaven pels desvalguts del barri “i anaven a missa dues vegades el dia”, recorda en Pasqual. “La tia Clara, una de les bessones, era la meva padrina i complia estrictament aquesta funció”, diu en Pere. “Aquí hi ha fotos de tots. L’àvia s’estava allà en aquell raconet. L’àvia Clara era andalusa i anglesa”, té interès a recordar en Pasqual. En Pasqual fa un cop d’ull a l’habitació i es fixa en uns plafons orientals. “Els plafons japonesos, no ho vaig entendre mai, l’art japonès, aquí...” “Jo sí que ho sé”, ens diu en Pere. “És que l’Antoni Roura, quan era registrador de la propietat, va anar a les Filipines quan encara era colònia...” “Ah!, té raó, té raó”, hi cau ara en Pasqual. “En Joan Maragall tenia amics de molta empenta, gent d’esperit jove, i entre ells en Roura, sí.” “Antoni Roura, que era de Vilafranca del Penedès i va estudiar de petit i després a la universitat amb ell –continua en Pere– va anar uns quants anys a les Filipines. S’escrivien unes cartes que són una delícia. I quan va tornar li va portar els plafons i un mantó de Manila que hi ha en una habitació de la casa.” Maragallians de tots colors. Resolt el cas de l’art japonès, en Pasqual fa entrar la política a la conversa. “La família políticament érem maragallians, però, és clar, el meu pare i la meva mare eren republicans i, en canvi, els Maragall Marfà i Maragall Garriga havien estat més aviat de l’altre bàndol.” Hi ha hagut Maragalls per a tot, com se sap. El galerista de la Sala Parés Joan Anton Maragall i Noble (Barcelona 76 EL TEMPS 30 DE NOVEMBRE DEL 2010 1381ET075-079-FET.indd 2 13/12/2010 18:26:54 �JORDI PLAY JORDI PLAY Pasqual Maragall observa a l’ordinador del seu germà Pere, en un racó de la casa Maragall, les fotografies dels avis, Joan Maragall i Clara Noble. Una foto familiar emmarcada, col·locada sobre una tauleta, passa per un moments de mà de nét a nét, amb la intenció que en Pasqual hi identifiqui els parents. 30 DE NOVEMBRE DEL 2010 1381ET075-079-FET.indd 3 EL TEMPS 77 13/12/2010 18:26:54 �Maragall JORDI PLAY Cultura Pasqual Maragall xuta amb totes les seves forces una pilota al jardí de la Casa Maragall, com feia de petit amb els seus germans i cosins. 1902-1993), fill del poeta, va tenir un paper destacat al bàndol franquista, durant la guerra, i després es va fer monàrquic. Un altre fill del poeta, el pintor Josep, (Barcelona 1900 - l’Ametlla del Vallès 1982) es va refugiar a Ceret durant la guerra civil i la mare li va enviar un missatge per dir-li que tornés, atès que els seus germans donaven la sang pel país. Però ell va contestar: “Si voleu, us n’enviaré una ampolleta.” Ho explica en Pasqual a les seves memòries (Oda inacabada, La Magrana). Tenim resolt el cas de l’art japonès i la relació amb Joan Maragall, però, en canvi, no s’ha resolt el cas del piano. Pasqual torna a aixecar-se. “Ara tocarem el piano i veurem com sona.” I ho fa, tocant les tecles a l’atzar, per demostrar que desafina; és a dir, per criticar, sense haver de posar-hi més paraules, que els qui tenen l’obligació de conservar la casa-museu no l’han posat a punt. “L’Àngels, la nostra germana, i els pares, tocaven el piano. I quan fan un acte aquí han de portar un cello perquè és totalment desafinat”, diu en Pasqual. “Durant anys en Manel Muntaner, el marit de la cosina Marta Maragall, el tocava per Nadal”, diu en Pere. “El tocava molt bé”, confirma en Pasqual. “Ara el toques –continua– i no hi ha notes que lliguin.” “Saps qui havia tocat el piano?, demana en Pasqual al germà. “L’Eulàlia Solé. I llavors sonava bé, no? Ara és tan desafinat... No hi ha dues notes afinades.” Sap tocar el piano, en Pasqual? “Vaig estudiar piano un any. Em van fer tocar a final de curs amb dues nenes i em vaig tornar vermell. I mai més.” La situació del museu. En Pasqual vol parlar de l’actual situació de la casa gran, com a casa-museu oberta al públic. “Quan es va morir l’última tieta i això va quedar mort, diguéssim, jo aleshores era alcalde i vaig pensar, si això ho passés a la ciutat semblaria que era un acte pro domo sua i vaig decidir de passar-ho a la Generalitat i llavors la Generalitat ho va passar a la Biblioteca de Catalunya, que no en fa un ús prou satisfactori. No hi ha destinat prou personal i, a vegades, quan hauria de ser obert, és tancat, si la bibliotecària està malalta.” “Seria normal –considera en Pere– que a part de la bibliotecària hi hagués un conserge, pel cap baix, o un administratiu. Però la Biblioteca de Catalunya diu que no s’ho poden permetre, que no tenen plantilla.” Evidentment, la qüestió va més enllà de la Biblioteca de Catalunya que, lògicament, només pensa en els estudiosos, i per això en Pasqual ha comentat el cas al conseller de Cultura. De moment, sense èxit. “Jo ho vaig dir al conseller de Cultura”, diu en Pasqual. “Va ser aquí, va parlar molt d’àudiovisuals. De moment no s’ha fet res, però es treballa en un àudio-visual”, diu en Pere. “Ara com ara, cap pas positiu en ferm”, replica en Pasqual. “A París i a Londres –comenta en Pere–, com correspondria a un autor de la categoria de Joan Maragall en una altra literatura europea, m’imagino que ho tindrien, no més cuidat, que ja ho està, però sí més aprofitat, amb més recursos i més personal dedicat a atendre les visites.” El turisme literari, pensa en Pere, és inexistent, a Barcelona. “Caldria pensar en una ruta modernista que inclogués la Casa Maragall, per exemple, o una ruta de cases d’escriptors. De totes maneres, cal dir que de fa uns quants anys s’hi fan moltes activitats. A les conferències hi ve molta gent i també es fan actes al jardí, si es demana permís als propietaris.” 78 EL TEMPS 30 DE NOVEMBRE DEL 2010 1381ET075-079-FET.indd 4 13/12/2010 18:26:55 �Convergents divergents. En Pasqual pensa que el desinterès per Maragall té un origen convergent, perquè era convergent la Generalitat que va fer-se càrrec de la casa. “Els convergents, amb els Maragall –diu–, sempre hi han tingut un doble sentiment. Per una banda, Joan Maragall és un poeta eximi, però, en canvi, era el que sempre volia parlar amb Espanya i, per tant, sempre l’han considerat dubtós, una mica sospitós de diàleg. I no van acabar d’encaixarhi. El catalanisme nostrat i clàssic amb en Maragall no acaba de... eh? En Maragall és una mica estrafolari. I a més no era noucentista, és clar. No era perfecte. No era noucentista perquè era modernista.” I des del punt de vista religiós, li comentem, ara el filòleg Ignasi Moreta ens ha presentat, amb l’estudi No et facis posar cendra. Pensament i religió en Joan Maragall (Fragmenta Editorial), un Maragall d’un catolicisme poc catòlic, si més no gens coincident amb el catolicisme del seu temps. “Era panteista”, assenteix en Pasqual. “No hi estic prou d’acord, amb el llibre de Moreta”, replica en Pere. “Sí que és panteista des del punt de vista de la teoria estètica i poètica, però era un catòlic practicant normal. Passa que quan arriba a aprofundir molt en els temes es troba que el catolicisme imperant i la doctrina i la ideologia catòlica de l’època no li responen, per massa abstractes, no el satisfan. Ell era un encantat de la persona singular i concreta, de la persona viva, i negligia l’abstracció. Per això desitja la perdurabilitat de la vida corporal i això el catolicisme no li ho acaba de resoldre.” Sense deixar el llibre d’en Moreta, recordem als dos germans Maragall que l’estudiós critica al seu llibre que Primera edició de la poesia completa de Maragall EL TEMPS Actualment, a banda de les que coordina en Pere amb les escoles, hi ha visites comentades per al públic en general dimecres al matí i l’últim dissabte de cada mes. Les fa Francesca Argimon, una altra néta de Joan Maragall. “Que les fa molt bé”, diu en Pere. En Pere considera que s’ha avançat considerablement, que ara s’aprofita molt més, la casa-museu. “Perquè és l’Any Maragall”, replica en Pasqual. La col·lecció “Labutxaca” presenta una primícia: l’autèntica Poesia completa de Maragall. És, en efecte, la primera vegada que un volum de Maragall titulat Poesia completa aplega realment tota la seva obra original en vers. D’una banda, inclou els cinc llibres publicats en vida de l’autor: Poesies (1895), Visions & Cants (1900), Les disperses (1904), Enllà (1906) i Seqüències (1911). D’una altra banda, el volum que ara apareix a “Labutxaca” també recull tots els poemes esparsos –apareguts en publicacions periòdiques o conservats inèdits en vida de l’autor– i els agrupa en tres seccions per a facilitar una lectura cronològica del conjunt: 1896-1905, 1906-1911 i poemes no datats. Finalment, la Poesia completa de “Labutxaca” s’arrodoneix amb l’obra dramàtica en vers Nausica. Tanquen el volum uns índexs de títols i de primers versos. El text dels poemes ha estat establert per Glòria Casals i el de Nausica per Lluís Quintana. Quintana és el director de l’equip que prepara els tres volums que aplegaran, en edició crítica i anotada, publicada per Edicions 62, tota l’obra de Maragall com a poeta, traductor i articulista. L’aparició dels tres volums és prevista per a l’octubre del 2011. A més de Glòria Casals, conformen l’equip Francesco Ardolino i Ignasi Moreta. “els Maragall” no hagin donat permís per a publicar la nombrosa correspondència entre Joan Maragall i Clara Noble. “La família encara ens hem de posar d’acord”, comenta en Pere. Un arxiu. Visitem la resta de la casa. En una habitació s’hi veuen els arxivadors metàl·lics compactes. “Els compactes indiquen que ens trobem en un arxiu, no només un museu”, diu en Pere. L’Arxiu Maragall es va constituir poc després de la mort de l’escriptor sota la iniciativa de la seva vídua Clara Noble. Durant dècades, la família Maragall es va dedicar a compilar documentació i informació sobre l’escriptor, a més de conservar l’arxiu personal, material que va permetre de constituir l’important fons disponible actualment, conservat i catalogat amb els criteris més rigorosos. Entrem en una segona sala, plena de quadres i escultures. El despatx. “No he entès mai per què hi ha aquest quadre d’en Sunyer”, comenta en Pasqual. És l’oli La pastoral, informa en Pere. Va arribar aquí amb els anys, bastant després de la seva mort. Maragall havia anat a una exposició d’en Sunyer i n’havia fet una crítica al diari molt elogiosa, “i el tiet Joan Anton, quan estava a la Sala Parés, va trobar-lo, el va comprar, i el van posar aquí”. És, recorden en Pere i en Pasqual, un cas semblant a l’escultura La Voluntat, de Clarà. Un cap de bronze. Va arribar després de la mort de l’escriptor. Maragall li havia dedicat un brindis literari amb motiu de l’Exposició Internacional d’Art de Barcelona del 1911. En Pasqual acaba la visita al despatx d’en Pere. L’ordinador s’obre a la web de l’Any Maragall. En Pere li comenta que, aquí, res a dir. L’oficina de la Institució de les Lletres Catalanes que coordina els actes de l’Any Maragall és formada per gent professional, experta i eficient. En Pasqual s’entreté a retratar-ne imatges amb el seu telèfon. I, acabada la visita, fa una cosa que no pot fer mai, ara, però que sí que feia cada dia quan era petit: travessa el pati des de la casa gran per anar a casa seva. Lluís Bonada 30 DE NOVEMBRE DEL 2010 1381ET075-079-FET.indd 5 EL TEMPS 79 13/12/2010 18:26:55 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Entrevista a El Temps: El piano de Joan Maragall desafina Source A related resource from which the described resource is derived El Temps Language A language of the resource Català Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Bonada, Lluís Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Maragall i Gorina, Joan Catalunya Cultura Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2010-11-30 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1657/0000001218.pdf 744f54a8b20609aece3fbd5b3133a3b5 PDF Text Text �Na história das Olimpíadas, nenhuma cidade-sede passou por metamorfose urbana tão radical quanto Barcelona. Sede dos Jogos de 1992, a capital da Catalunha aproveitou a competição (e o dinheiro envolvido em um evento desse porte) para revitalizar áreas decadentes, chamar a atenção do mundo e entrar firmemente na rota do turismo internacional. Entre as suas diversas conquistas, uma rende frutos até hoje: a enorme quantidade de turistas. Desde então, o fluxo de visitantes cresceu de 2 milhões para 3 milhões por ano, transformandoa no segundo destino europeu, à frente de Madri, Roma e Londres, perdendo apenas para Paris. Por trás dessa grande virada, brilhou a estrela do advogado e economista pasqual Maragall, 69 anos. Prefeito no período de 1982 a 1997 e ex-presidente do Comitê Organizador da Olimpíada, ele foi o grande arquiteto do renascimento catalão. Na semana passada, um mês antes de vir ao Rio para um seminário, Maragall fechou acordo para trabalhar como consultor da prefeitura na realização dos Jogos. De Barcelona, ele, que sofre há três anos do mal de Alzheimer, falou com VEJA RIO sobre sua experiência e os desafios à frente da empreitada carioca. o QUE DEVE SER FEITO "Aproveitar os Jogos para renovar a cidade por completo é a estratégia mais inteligente a adotar. Agora é a hora das grandes mudanças, de consertar o que está errado. Dificilmente haverá ocasião mais propícia. Trata-se de uma oportunidade única. As principais ações impleinentadas em Barcelona seguiram em dois sentidos. Para melhorar a circulação interna, foram feitos anéis rodoviários; para facilitar a comunicação com o exterior, remodelamos e ampliamos o aeroporto. Outra intervenção foi abrir Barcelona para o mar. A nossa relação com o mar era difícil. A primeira zona industrial do país foi desenvolvida ao longo das praias, o que tomava o acesso a elas praticamente impossível. Uma barreira de grandes fábricas obsoletas, ou mesmo abandonadas, limitava e poluía nosso litoral. A linha ferroviária também contribuiu para a existência desse obstáculo. Para mudar drasticamente aquele panorama, transferimos as instalações portuárias e ocupamos o espaço com uma estrutura de lazer compatível com a região, reconvertendo edifícios e o espaço em si. Ali construímos também nossa Vila Olímpica, seguindo critérios de sustentabilidade e conforto." veja Rio 17 de fevereiro, 2010 LEGADO OLíM PICO "No aspecto físico, as principais mudanças em Barcelona se deram na fisionomia e na infraestrutura urbana. No aspecto econômico, o turismo ganhou enorme presença internacional e rende dividendos importantes até hoje. Houve também uma alteração pouco mencionada, mas de grande relevância: o aumento da autoestima dos moradores da cidade. Quase vinte anos depois, ainda nos orgulhamos do que fizemos e de como conseguimos mudar uma realidade que vinha estagnada. Com tantos benefícios, pode parecer que tudo foi fácil ou veio sem sacrifício. Nada pode ser mais enganoso. Existem muitos e variados obstáculos a considerar em um projeto olímpico. Um deles, que aflige outras cidades-sede, é o das instalações esportivas subaproveitadas. Se não houver um cuidadoso planejamento, estádios inteiros poderão ficar às moscas depois da Olimpíada, transformando-se em verdadeiros elefantes brancos. Nesse caso, planejar com bastante antecedência é parte da solução. A localização de tais estruturas deve ser pensada com o objetivo de encontrar uma utilização futura que nem sempre será esportiva. Em Barcelona, criamos. uma IQUEM É ELE pasqual Maragall i Mira IDADE 69 anos NATURAL de Barcelona, Espanha FORMAÇÃO Advogado e economista CARGOS • Prefeito de Barcelona ( 1982-1997) • Presidente do Comitê Organizador da Olimpíada de 1992 • Presidente do Comitê das Regiões da União Europeia (1996-1998) • Presidente do Partido dos Socialistas da Catalunha (2000-2007) • Presidente da Generalidad de Catalufia, governo provincial (2003- 2006) empresa municipal cujo objetivo era exatamente este: explorar e gerir esses lugares depois dos Jogos." PARCERIA COM A INICIATIVA PRIVADA "A cumplicidade e a colaboração entre os setores público e privado foram, com certeza, uma das chaves do nosso sucesso. O chamado 'modelo Barcelona' consiste nisso. Evidentemente, chegar a tal ponto não foi fácil. No início havia certa desconfiança dos dois lados. Mas ambos se deram conta de que os objetivos não eram tão distantes e que para consegui-Ios era necessário remar na mesma direção." GESTÃO DO ORÇAMENTO "Nem todas as verbas foram administradas da mesma maneira. Em termos gerais, podemos resumir os vários tipos de investimento em três grupos. Os desembolsos para organização e imagem da candidatura ficaram a cargo de empresas privadas e foram canalizados e complementados pela prefeitura. Os de infraestrutura e equipamentos para os Jogos vieram de contribuições, substancialmente iguais, do governo espanhol, do governo da Catalunha e da prefeitura. Um caso 17 �Área do Porto especial foi a remodelação do aeroporto, que ficou sob responsabilidade da agência estatal Aeroportos Espanhóis e Navegação Aérea (Aena). Já os custos da realização da competição foram financiados por receitas vindas de direitos de TV, patrocinadores, venda de ingressos e merchandising. Com essa divisão, tudo funcionou sem grandes sustos." antes da PIOR PERíODO das reformas "Não houve anos fáceis. Todos foram complicados, com características diferentes. Ajuda muito quando os responsáveis pelo evento estão conscientes de que, ao longo do processo, encontrarão obstáculos e serão criticados pelos seus erros e acertos. Mas o esforço valerá a pena, pois o Rio de Janeiro e o Brasil podem sair bem mais fortes se obtiverem o êxito que todos desejamos." RIO DE JANEIRO "Minhas lembranças são excelentes. Conheço pouco a cidade, mas estou adorando a ideia de me reencontrar com ela. Há tempos, a América do Sul merecia entrar no ambiente olímpico. Fazer isso 18 de Barcelona em dois momentos: realização da Olimpíada (foto menor). e depois da conclusão por meio do Brasil, e particularmente do Rio, foi um acerto. Aqui na Espanha, por causa da rivalidade entre Barcelona e Madri, que transcende o futebol, provavelmente alguns catalães ficaram felizes por Madri não ter sido a escolhida. O certo é que o Brasil e o Rio são queridos na Catalunha e seu sucesso nos alegra. Em alguns anos, vocês experimentarão uma emoção incrível: sediar uma Olimpíada. É inesquecível. Em 1992, vivi momentos que me marcaram para sempre. Um deles foi especial: o disparo da flecha que acendeu a pira olímpica." DESAFIOS "Todas as etapas são desafiadoras. Você inicia a aventura olímpica sem experiência anterior e, quando a obtém, os Jogos já foram realizados. É preciso aprender durante a execução, adiantar-se em relação ao cronograma e mobilizar a sociedade em tomo desse objetivo. Não é fácil, mas conheço o prefeito do Rio e sei do seu amor pela cidade. Minha sugestão é que se tenha perseverança. Apesar de todas as dificuldades, vale a pena. Os momentos difíceis serão plenamente recompensados." • veja Rio 17 de fevereiro, 2010 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Entrevista a la revista brasilera Veja Rio: É uma chance única Source A related resource from which the described resource is derived Veja Rio Language A language of the resource Portuguès Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Garcia, Sérgio Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Jocs Olímpics Rio de Janeiro Ciutats Urbanisme Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2010-02-17 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1656/0000001226.pdf 8a8482add36c58cc00af39db9debc9c2 PDF Text Text ´ Pasqual Maragall: , políticos no tienen criterio propio’ ‘Los ´ En una charla distendida y amistosa hablamos con el expresidente de la Generalitat de Catalunya, Pasqual Maragall. Firme en sus principios federalistas y europeístas ve que este es el futuro hacia el que nos dirigimos. ´ ROSARIO BOFILL PERIODISTA L a entrevista se realiza en catalán y a mediados de octubre en la oficina que Maragall tiene en la Diagonal de Barcelona. –De su vida política, ¿qué personas le han impresionado más? –José Ignacio Urenda, que fue mi maestro. Él me metió en política. Era muy católico y muy revolucionario. Solía buscar gente por la universidad. Era una persona muy honesta. –¿Lo convenció para entrar en política o ya tenía inquietudes? –Me convenció. Aunque yo también debía tener inquietudes. Cuando de pequeño me preguntaban qué quería ser de mayor, yo decía: “Sereno o diplomático”. Yo ya estaba entre lo práctico de la calle y la política. –¿Cuál ha sido el momento más gratificante de su vida política? –Ha habido muchos momentos gratificantes. Siempre se dice que fueron los Juegos Olímpicos, pero es un poco un cliché. Ha habido muchos. Aunque los Juegos empezaron con un fiasco. Quizá por las prisas, porque el Estadio Olímpico de Montjuïc aún no estaba acabado, tenía goteras, y llovió muchísimo. Y tuve que hacer el discurso bajo un paraguas sin público. Ya habíamos tenido que refundamentar el estadio. Es decir, tuvimos que hacer los fundamentos después del edificio –¡es que esta ciudad es fantástica! Lo mismo pasó con el Palacio Nacional de Montjuïc. Hubo un problema cuando cayó un trozo del techo. Es que se había hecho todo a partir de acontecimientos, como si la ciudad 26 EL CIERVO / DICIEMBRE 2009 fuera cada vez reina por un día; así fue en la Exposición Universal de 1888 o la de 1929. En base a eso se iban creando infraestructuras que si no no se hubieran hecho, y que servían para la ocasión pero que no aguantaban. Por eso todos los edificios de Montjuïc estaban sin fundamentos. –¿Y el momento más duro? –Quizá cuando siendo teniente de alcalde de Barcelona cambié el sistema de horarios. Subimos los sueldos, pero los funcionarios iban a trabajar de 9 a 2, “pero con tolerancia”. Les puse un horario más largo y me hicieron una huelga. En esta huelga un día invadieron el Saló de Cent para hacer una asamblea. Yo fui y me dijeron de todo. Entonces quedamos que haríamos alguna reforma. Me reuní en el Tibidabo con el jefe de los funcionarios mosqueados para pactar que los nuevos horarios eran intocables pero que habría un aumento de sueldo muy importante. También instauré que se tuviera que fichar. Antes no se fichaba y por eso a la tarjeta le llamaban “la pasqualina”. –¿Si hubiera dejado la presidencia de la Generalitat hace 20 años, a qué se hubiera dedicado? –Hubiera mirado a Europa. Aunque Bruselas es un poco aburrido, llueve mucho, pero tiene una gran calidad de vida. Tuve una experiencia europea siendo presidente del Comité de las Regiones, y fue muy interesante. –¿Hubiera intentado lanzar un partido europeo? –Ya lo hice, lanzamos un partido con Francesco Rutelli y François Bayrou, el Partido Demócrata Europeo, pero ya está. Se intentó, empezó bien, pero no acabó de cuajar. –En Italia ahora mismo tienen otros problemas. –Son una olla, siempre tienen problemas. Es el país donde se vive mejor del mundo, pero políticamente son un desastre. Italia es fantástica, lástima de los italianos, como ellos dicen. Los franceses, por ejemplo no son tan autocríticos, tienen mucho orgullo nacional. –¿Cómo ve Europa ahora? –Es nuestra patria. La Unión Europea debería ser como la unión americana, con estados federados. –Pero allí todos hablan la misma lengua. –También nosotros aquí. Aquí también se está empezando en la práctica del inglés. –Pero un míting en inglés en Dos Hermanas no funcionaría. –Ya le pondrían traducción simultánea. La convivencia de múltiples lenguas es al mismo tiempo un inconveniente y una riqueza. NO SÉ LO QUE SOY –¿Qué es ser socialdemócrata hoy? –La socialdemocracia es un concepto amplio, a mí me cuesta definir exactamente lo que soy. Creo que la ideología no debe ser cerrada y exclusiva, hay muchos grises, que cada opción política del mismo espectro subraya más, para diferenciarse. Pero los principios inspiradores son pocos y genéricos. –¿Las etiquetas políticas no sirven? –Yo creo que responde mejor al pensamiento general un modelo como el americano, con dos grandes partidos, uno progresista y otro moderado. �DE BARCELONA A EUROPA Pasqual Maragall i Mira (Barcelona, 1941) nació en la familia del poeta catalán, Joan Maragall, que fue su abuelo. En 1965 se licenció en Derecho y Ciencias Económicas en la Universidad de Barcelona, y ese mismo año ingresó en el gabinete técnico del Ayuntamiento de Barcelona. Sus primeros pasos en política los dio en el Front Obrer de Cataluña, que posteriormente daría paso al Partit dels Socialistes de Cataluña. Fue alcalde de Barcelona desde 1982 hasta 1997, cargo marcado por los Juegos Olímpicos de 1992. Durante este período también presidió en Comité de las Regiones de la Unión Europea, entre 1996 y 1998. En 2003, fue presidente de la Generalitat de Cataluña al formar un gobierno tripartito con Esquerra Republicana de Catalunya e Iniciativa per Catalunya - Els Verds. En 2006 anunció que no repetiría candidatura y se centró en la creación del Partido Demócrata Europeo. Posteriormente, hizo público que padecía alzheimer y en 2008 creó la Fundación Pasqual Maragall dedicada a aunar esfuerzos para luchar contra esta enfermedad. –En las primeras elecciones casi no se podía decir que eras socialdemócrata, uno era socialista o comunista. –Ahora en cambio la socialdemocracia se ha convertido en el poder. Los comunistas no pintan nada; los nacionalistas, muy poco, la que manda es la socialdemocracia. –¿Cuál debería ser la característica principal de un político? –No sé, capacidad de pensamiento libre y de proyección. Ahora en España no me convence demasiado ninguno. –¿Pero ha encontrado a menudo políticos convincentes? –Sí, claro. Pero ahora es más difícil. Antes se encontraban más políticos convincentes que ahora. –¿Y el defecto más común? –Que no tienen criterio propio. Prima el criterio del partido, del grupo parlamentario o de quienes les financian las campañas. ESPAÑA, CATALUÑA, BARCELONA –Si recuerda la Barcelona donde nació y mira la de hoy, ¿qué le gusta? –De Barcelona me gusta todo. Es la mejor ciudad del mundo. –¿Le gusta más ahora o cuando nació? –Cuando nací Barcelona era un desastre. No tiene nada que ver conmigo. –¿Qué echa de menos en Barcelona? –Tiene casi de todo: montaña, mar, ríos, un Eixample racionalista y unos barrios muy potentes. Lo que le falta es el área metropolitana. La Barcelona estricta es muy pequeña. En cambio la realidad es una aglomeración de cuatro millones. Lo que ocurre es que esto asusta a la nación, a la Generalitat. Tendrían que restablecer el área metropolitana. La dividieron en tres. El nacionalismo tenía miedo de una Barcelona demasiado potente, porque se comía al país. No se daban cuenta de que lo mejor que debe tener una nación es un entorno urbano potente. Y aún tienen que entenderlo. –En sus diarios escribe: “Cataluña es una realidad torturada”. ¿Por qué? –Es sufridora. “Ai ai ai, que ens fotran” (Ay ay ay, que nos darán). Cataluña es desconfiada porque la vida ha sido dura. No ha sido independiente, tampoco ha sido federalista. No acaba de estar satisfecha, o eres muy independentista y te dedicas a convocar consultas en municipios, o eres un cobarde y un servidor de Madrid. –¿No nos quejamos demasiado? –Sí. Quejarse o no quejarse no tiene tanta importancia, lo importante es qué eres desde un punto de vista legal, lo que consigues ser. Esto es como el Estatut. Lo comenzamos en 2003, lo acabamos en 2006 con un referéndum, y ahora aún está pendiente. Es un texto aprobado por el Parlamento, por la sociedad, y ahora viene un juez y lo pone en cuestión. –Pero ese juez vigila que se ajuste a la Constitución. Es una decisión judicial, no política. –Está bien, pero si decide tocarlo aunque sea una coma, hay que volver a hacer el referéndum. Ya dijo Shakespeare en Hamlet que, “the insolence of office” y “the slowness of justice” [“la insolencia del funcionario” y “la lentitud de la justicia”] son los dos grandes pecados. Esto era hace siglos y seguimos igual. – Dice en las memorias que “Cataluña es una buena plataforma para construir España”. ¿Qué España? –Te lo diré cuando el Tribunal Constitucional decida. Estamos espe- Pasqual Maragall visto por CONVERSACIONES 27 �rando a ver qué dice España para saber qué respondemos. Está claro que nuestra respuesta está por ver porque hoy la independencia no tiene ningún sentido desde el punto de vista catalán. La patria ahora es Europa. La tensión, la competencia, sí que es entre Cataluña y España. Pero todo lo que definía a una nación como nación ya no es ni catalán ni español, es europeo: el himno, la moneda y hasta la bandera azul europea está por todas partes. Esperemos que el ejército y la presidencia permanente sean pronto una realidad. –“Lo hemos intentado árduamente”, ha escrito sobre la relación entre Cataluña y España. Habla de una generación formada desde la República. Parece que no se ha conseguido mucho. ¿Habrá nuevas oportunidades o la separación será cada vez más grande? –Esto hay que preguntarlo a los que mandan. Lo que hay que hacer ahora es explicar la transición. El paso de la dictadura a la democracia se hizo al precio del silencio. En aquel momento seguramente era lo prudente. Pero fue el dictador quien puso al Rey y abrió el camino. Eso, que fue una operación muy sutil, tuvo un precio, el silencio. ¿Os habéis fijado en cómo se llamaban los que trajeron la democracia? Adolfo, Rodolfo, José Antonio, Alfonso Carlos. Esa generación hizo bien el cambio. Veníamos de lo que veníamos. Unos más atrevidos, otros menos, pero en definitiva ahora es el momento de explicarlo. Esta generación es desconocida, mis nietos no saben quién son. Son héroes, lo fueron, deberíamos tener su retrato colgado. Se tendría que explicar para que mis nietos sepan de dónde vienen, de quién son hijos, estos héroes no son conocidos, son santos no reconocidos. –¿Qué significa ser federalista? –Fedus es pacto. No es Dios nuestro señor, ni el Rey, ni el dictador de turno, ni el Papa quien lo hace, sino que es la gente quienes pactan ser algo. –¿Cómo se aplica eso a España? –El pacto sería entre las nacionalidades y regiones. El sistema autonómico es un paso hacia el federalismo. Y además diferencial porque Cataluña tiene más competencias que otras. –Pero las otras también quieren las competencias de Cataluña. –Pues que se las den. Lo que pasa es que el peso del centro como administrador de todo es muy grande. En Madrid 28 EL CIERVO / DICIEMBRE 2009 dicen: “Pero es que ahora todo el mundo tiene sus leyes y sus estatutos”. El centro pierde poder. Por ejemplo, cuando volví de Roma me convencieron para que me presentara a la Generalitat a trancas y barrancas. Así que le dije a Felipe González que a condición de que él apoyara al federalismo. Bueno, no acabó de entenderlo. En cambio, en este sentido Zapatero era un federalista auténtico, al menos al principio, y por eso nos entendimos. ‘Creo que el futuro es Europa y el federalismo. Todo lo que define hoy una nación es europeo’ –Pero cuando llegó a la presidencia, cambió. –Sí, pero eso nos hubiera pasado a ti y a mí. Una cierta pérdida de los valores iniciales en parte es lógica. Pero lo vuelvo a decir, creo que el futuro es Europa y el federalismo. Al final el mundo seran diez personas, más o menos una por continente, que se reunirán y gobernarán el mundo. Hay una cosa muy importante, aunque es lentísima, pero que es a nivel de la justicia y no de gobierno. Se trata del Tribunal Penal Internacional. MUJER, HIJOS, NIETOS –Tus padres fueron dos personas extraordinarias. –La casa de mis padres fue un refugio en una Barcelona que era triste y negra. Venían los socialistas, los nacionalistas, los comunistas, de todos los partidos. Era una de las casas de Barcelona donde se podía ir. –En Oda inacabada habla de su “particular evolución en la fe”. ¿Qué quiere decir? –Yo era católico, soy muy amigo de algunos curas. Mi hermano va a misa cada día y a veces me arrastra con él. Me siento allí y espero. Por cierto, hay cuatro o cinco personas. A veces cuando llega el momento de la comunión me dice: “¡Oye, ven para acá! Va, hombre, ven”. –Nos consta que ha leído más de una vez el Evangelio. ¿Cuál escogería? –El de San Juan. Tengo problemas de memoria, como bien sabes, estoy catalogado como enfermo de la memoria. Recuerdas las cosas antiguas pero no dónde has dejado las llaves. La memoria primitiva y la musical las mantengo. –En sus memorias el matrimonio con su mujer, Diana Garrigosa, parece desde el principio extraordinario. ¿Qué le ha aportado? –Sin Diana no hay Pasqual. Los hombres sin las mujeres no hacemos nada, y en cambio las mujeres son mucho más útiles. –¿Qué le han hecho descubrir los nietos? –Yo con los hijos tengo muchos problemas, y en cambio con los nietos no. Los hijos sufren por ti y entonces interfieren y acaban por hacerte la puñeta y te peleas. También es verdad que la relación de abuelo-nieto es muy fácil; no tienes que estar cada día cuidando de ellos. Uno de mis nietos, Gabriel, de ocho años, que es muy inteligente, me envió un correo electrónico donde ponía con muchos dibujitos: “Abuelo, cuando estoy contigo siento una gran libertad”. –¿Te arrepientes de haber hecho público que tienes alzheimer? –No. Lo único que me fastidia es que, por ejemplo, hoy, como hago dos veces por semana, bajo andando desde casa. Y muchas personas que me encuentro por la calle me preguntan: “¿Cómo se encuentra?”. Es muy pesado, y al final acabaré por decir: “Mejor que usted, señora”. Aunque es algo cariñoso. El problema del alzheimer es que está mal tratado. Porque a la mayoría de enfermos los meten en instituciones. Yo voy a visitar amigos en residencias, que son mejores que las de antes, pero se pasan el día en la terraza, todos con sillas de ruedas, y dos o tres personas que están ingresadas también gritando todo el día. Es mejor que los lleven a casa, pero entonces resulta que la casa la han alquilado para poder pagar la residencia. Aunque como en casa en ningún sitio. Los enfermos se desorientan más en la residencia que en casa, en su barrio. Es mejor vivir en un entorno propio. q � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Pasqual Maragall: Los políticos no tienen criterio propio Source A related resource from which the described resource is derived El Ciervo Language A language of the resource Castellà Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Bofill, Rosario Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Política Catalunya Espanya Barcelona Europa Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2009-12-29 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1655/0000001203.pdf b719126d20d26a965af2890006405992 PDF Text Text VIDAS AL LÍMITE Por JUAN JOSÉ MILLÁS UN SUEÑO EN LA CABEZA Pasqual Maragall sigue arriesgando: “Hicimos los Juegos Olímpicos, hicimos aprobar y refrendar el Estatuto y ahora iremos a por el Alzheimer”. El que fue alcalde de Barcelona y presidente catalán le planta cara al reto más importante. Ha creado el Fondo Alzheimer Internacional para abordar la enfermedad desde nuevas perspectivas. Es lo que mejor hizo siempre: creer en los sueños. Hemos convivido dos días con él, en su casa, con su familia, sus amigos, en su querida ciudad, con sus objetos más próximos. Y este personaje entrañable ha logrado descolocar al autor con su sentido de la vida y del humor. Fotografía de JORDI SOCÍAS ��S i decir de alguien que fue alcalde de su ciudad y presidente de su comunidad puede parecer mucho, en el caso de Pasqual Maragall no es nada. Habría que añadir que fue el alcalde de los Juegos Olímpicos de 1992 y el presidente del nuevo Estatuto de Autonomía de Cataluña. Los Juegos modificaron el rostro de Barcelona, quizá también sus huesos, además de colocarla en la lista de las ciudades más hermosas del mundo. La aprobación del Estatuto marcó un antes y un después en la historia política catalana. Piensa uno que ambas realizaciones (puras quimeras en el momento de imaginarlas) fueron el producto de un “delirio” al modo en que también lo son las conquistas artísticas. Es cierto que para que un delirio se lleve a cabo es preciso añadirle planificación, racionalidad, talento práctico, recursos humanos y económicos…, pero si no hay delirio (el delirio es el alma) todo lo demás es pura exterioridad. La torre Eiffel o el Empire State Building no podrían haberse levantado sin planos ni sin raíces cuadradas, pero tampoco sin delirio. Son dos ejemplos extrapolables a cualquier otro ámbito de la actividad humana. La diferencia entre el político “delirante” y el pragmático es la que va de Maragall a Gallardón. Aunque que el alcalde de Madrid (ejemplo de voracidad política desnuda, mera ambición sin sueño) consiguiera los Juegos de 2016, haría de ellos los más convencionales de la historia. de maragall habría que decir, pues, que, además de eficaz, fue un gestor insólito. Quizá fue eficaz por ser insólito. Su singularidad le salvó de caer en los desenfrenos propios de la corrección política, pero constituyó un arma que sus adversarios más mediocres utilizaron con vigor, y a veces con resultados prácticos inmediatos; a la larga, sin embargo, ninguna de las infamias con las que se intentó socavar su prestigio ha quedado en pie. Incluso el término “maragallada”, inventado como sinónimo de algo sin pies ni cabeza, ha adquirido con el tiempo unas connotaciones amables. Nacido en enero de 1941, y tercero de una familia de ocho hermanos, pertenece a una saga entre cuyos miembros podemos encontrar empresarios, políticos, deportistas, pintores, escultores y escritores (es nieto del poeta Joan Maragall). En julio de 2007 el matrimonio volvió a A nadie extrañó, por tanto, la repercu- EE UU, esta vez a Boston, en busca de una sión de la rueda de prensa que ofreció el 20 segunda opinión. Tras la toma de una muesde octubre de 2007 para informar pública- tra del líquido cefalorraquídeo, y a la espera mente de que padecía Alzheimer. Acompa- de los resultados, la pareja visitó a algunos ñado por Diana Garrigosa, su mujer, con- amigos e hizo turismo. Entre tanto, y dado firmó ante los medios el diagnóstico y que albergaban pocas esperanzas acerca anunció que dedicaría todas sus fuerzas a del diagnóstico, en Maragall fue creciendo combatir esa enfermedad. “Hicimos los y tomando forma la idea de colocar a BarceJuegos Olímpicos, hicimos aprobar y refren- lona en el mapa de la investigación mundial dar el Estatuto y ahora iremos a por el sobre el Alzheimer. Por aquellos días, según Alzheimer”, aseguró. cuenta en su libro de memorias (Oda inaca“Ahora iremos a por el Alzheimer”. bada), apareció en el periódico USA Today Dicho así parece otro delirio, pero lo cierto un artículo acerca de Richard Taylord, un es que la fundación que lleva su nombre ha psicólogo víctima del Alzheimer y autor de puesto en marcha un proyecto enorme- un libro titulado Alzheimer´s from the inside mente ambicioso que aspira a convertirse out, en el que relata su experiencia y se reen una referencia universal sobre la investi- fiere a las virtudes de compartirla con la gación de esta enfermedad neurodegenera- sociedad. “El artículo”, escribe Maragall, tiva. El Fondo Alzheimer Internacional de “me impactó y me convenció definitivala Fundación Pasqual Maragall, que así se mente del acierto de nuestra intuición: salir llama, está dirigido por el doctor Jordi Camí del armario, declarar públicamente mi y pretender abordar el estudio de la enfer- nueva condición de enemigo de una enfermedad con nuevas técnicas y desde una mi- medad por ahora intratable, plantarle cara, rada multidisciplinar. Dados las energías, buscar ayuda para los que vendrán”. el talento y la originalidad (el delirio, en suma) que Maragall y su entorno están nuestro encuentro con el ex alcalde de poniendo en el proyecto, no sería raro que Barcelona y ex presidente de la comunidad diera alguna sorpresa antes de lo previsto. catalana se produjo a lo largo de los días 21 Fue una vez clausurada su etapa al y 22 de julio pasados, es decir, dos años desfrente de la Generalitat, y al percibir que pués del viaje a Boston. Dos años, en el proalgo no funcionaba como debía, cuando greso de esta enfermedad, pueden ser decidió ir al médico. La exploración no mucho o poco, dependiendo de factores de reveló nada anormal, por lo que los sínto- toda clase, incluidos los ambientales. A lo mas con los que acudió a consulta se atribu- largo de este tiempo, Maragall ha permaneyeron a las presiones sufridas durante su cido activo, dividiendo su tiempo entre la mandato. No obstante, y como él insistiera familia y sus dos despachos (el de ex presien que no se encontraba bien, se le hizo un dente de la comunidad y el de la Fundación test de memoria que, sin ser determinante, Pasqual Maragall). Ha publicado un interelevantó sospechas. Pasado el tiempo, y tras sante libro de memorias y está a punto de un viaje familiar a Argentina en cuyo trans- aparecer España y el federalismo, que reúne curso se acentuaron algunos síntomas, el buena parte de sus escritos políticos. Tiene una agenda intensa, anotada en unas hojas pequeñas (a hoja por día de la semana), grapadas entre sí, a modo de un cuaderno, que lleva siempre en el bolsillo y que consulta con frecuencia. A petición propia, forma parte de un grupo de enfermos de Alzheimer sometidos a una terapia experimental, aunque dado que el método por el que se realiza es el denominado “doble ciego”, no sabe si lo que se le administra es matrimonio Maragall decidió consultar de el preparado real o un placebo. Soporta esta nuevo. Lo hicieron en un hospital de Nueva ignorancia con humor e ironía, en la conYork, por miedo al revuelo que podría orga- vicción de que si le ha tocado ser sujeto del nizarse en España de producirse alguna placebo no tendrá tiempo de probar el trafiltración. Allí, en palabras de Diana, su tamiento verdadero. El de Maragall es un mujer, “un polaco de dos metros, frío como caso de diagnóstico precoz y de intervenel hielo”, confirmó el diagnóstico temido. ción también temprana, pues su médico de “LA ACTIVIDAD ES BUENA. CREAR NUEVOS PROYECTOS. MOVERSE” 54 EL PAÍS SEMANAL UN SUEÑO EN LA CABEZA �cabecera, cuando los síntomas por los que acudió a consulta se atribuyeron al estrés, le administró, “por si acaso”, un tratamiento que no le haría daño si no era Alzheimer, pero que de serlo aminoraría sus efectos. PRIMERA JORNADA: LOS JUICIOS PREVIOS. Nos encontramos por primera vez en un restaurante de Barcelona donde tras las presentaciones, y después de que nos liberara de darle el tratamiento de presidente, proponiendo que nos tuteáramos, comimos un arroz mientras evocábamos su trayectoria política y vital. Quince años intensos de alcalde de Barcelona y tres años turbulentos de presidente de la comunidad dan mucho de sí, de modo que el tiempo pasó volando. Al llegar a los postres, y como hubiera hecho una demostración increíble de buen juicio y de excelente memoria, me pregunté dónde estaba la enfermedad. Yo había acudido a aquel encuentro como quien viaja a un territorio fronterizo denominado Alzheimer. Esperaba encontrar en él a un individuo con un pie en el lado de acá y otro en el de allá, pues me gustaba la idea de que el recuerdo y el olvido, la memoria y la desmemoria, fueran regiones vecinas, comarcas colindantes, pero claramente diferenciadas. Y pretendía que ese hombre me contara la relación entre esos territorios, que me relatara cómo se desplazaba de uno a otro y qué ocurría en el momento de atravesar sus límites. Yo había acudido a aquel encuentro, en fin, lleno de juicios previos (de prejuicios) a los que, como se verá, no estaba dispuesto a renunciar así como así. Muchacho, no dejes que la realidad te estropee un buen reportaje. –¿Dónde está el Alzheimer? –le pregunté entonces directamente (quizá brutalmente), sin ser capaz, creo, de reprimir un tono de decepción, de queja. Maragall sonrió y continuamos hablando de política hasta la llegada del café. Entonces, confortados nuestros cuerpos por la comida, y ya entrados en confianza, sacó del bolsillo un móvil que acababan de conseguirle en el mercado de segunda mano y que era, según dijo, idéntico al que había venido usando hasta que se le estropeara. Estaba feliz con él porque se ajustaba perfectamente a sus necesidades y a sus aptitudes. Me pidió que sonriera, sonreí, y me sacó con el móvil una foto que en ese mismo instante envió por SMS al mío, donde sonó enseguida la alarma. Abrí el mensaje, vimos el resultado y no nos gustó, por lo que repetimos la operación. Ahí estaba yo, en fin, viajando de un móvil a otro, quizá también de un lado a otro del Alzheimer. Se trataba de un juego inocente con el que pasamos un buen rato, pero me pareció advertir en él (¡por fin!) un aspecto sutilmente inquietante, también un punto de desinhibición atribuible, según el gusto del consumidor, al carácter de Maragall o a su enfermedad (cada uno encuentra lo que busca). Tras esa breve excursión a lo que decidí que era el otro lado de la frontera, regresamos a éste, a la vez. Yo intento que la especialización no mate el problema. A mí me gustaría que al lado de los físicos hubiera químicos, porque yo tengo, por ejemplo, sensaciones físicas de inmaterialidad, pero si le pregunto a mi médico no sabe nada de eso, ni le interesa. Con la especialización se avanza, pero se produce una pérdida. Otra de las cuestiones que le llamaban la atención, y que no lograba explicarse, eran los ataques de “déjà vu”. Precisamente, yo había copiado en mi cuaderno un párrafo de sus memorias relacionado con este asunto (y con el de las sensaciones de inmaterialidad). Lo busqué y lo leí en voz alta. Decía así: “Estos días, a veces, recuerdo la depresión que me causó regresar de Estados Unidos, un verano en Empuries, atravesando en diagonal el campo de alfalfa entre Ca L´Eugasser y Can Rubert, con una extraña sensación de estar y no estar, andando maquinalmente”. Maragall reconoció el párrafo y evocó la situación que lo había provocado, pues se trataba, dijo, del primer “déjà vu” (acompañado también de cierta sensación de inmaterialidad) del que tenía memoria. Hablamos, asimismo, de las paradojas de la memoria que señala con detalle en su libro: el hecho, por ejemplo, de que un camino conocido le sorprendiera a veces como nuevo. En ocasiones, y debido a la enorme fuerza de la memoria remota, tenía, al regresar a lugares antiguos, la sensación de regresar a la infancia. Experiencias extrañas, en fin, desconcertantes y con frecuencia incómodas, que él observaba con curiosidad. Quizá, pensé, gracias a esa curiosidad fuera capaz de obtener también algún placer de ellas. “TENGO SENSACIONES FÍSICAS DE INMATERIALIDAD” donde insistí en que me hablara de su relación con la enfermedad: –Una cosa que yo he descubierto –dijo con paciencia– es que la actividad es buena. Crear nuevos proyectos, moverse. Cuando tú estás diagnosticado de algo, ¿qué hace la gente? Etiquetarlo, clasificarlo. Éste es un demente, éste es un tipo sin memoria, etcétera. Pero todos estamos un poco locos, un poco sin memoria. Esa manía clasificatoria hace que se pierda una de las cosas claves del pensamiento: la interacción. Los problemas no están aislados, se relacionan. ¿Son todos los enfermos de Alzheimer iguales? No, cada persona es cada persona. Los que tratan las enfermedades tienen que catalogarlas, homologarlas, hacer paquetes. Pero no hay dos enfermos iguales. Los especialistas, y el Alzheimer tiene muchos, ponen fronteras en su estudio. La especialización es un sistema de progreso con muchas limitaciones, porque las cosas ocurren UN SUEÑO EN LA CABEZA para el manejo de la memoria reciente había ido adquiriendo un repertorio de trucos que denominaba “anti-Alzheimer”. Así, por ejemplo, para no olvidar la chaqueta, la dejaba colgada en una silla que situaba en medio del pasillo, de modo que no tenía más remedio que tropezar con ella al salir. Y consultaba cada poco el cuadernillo que contenía su agenda semanal. Para recordar EL PAÍS SEMANAL 55 �����los nombres de las personas, repasaba todo el abecedario, si era necesario dando más de una vuelta; en la segunda recitaba mentalmente, ab, ac, ad… En un momento dado, hablando de un cómico recientemente fallecido cuyo nombre no nos venía a ninguno de los presentes, Maragall apuntó de súbito: Rubianes. –He repasado todo el abecedario –explicó– y no me ha venido, pero lo he rozado, de modo que al llegar a la zeta me he dado cuatro segundos de espera y, de repente, ha saltado. Le preocupaba la idea –muy extendida– de que la pérdida de memoria fuera acompañada de una pérdida de sensibilidad. “El Alzheimer”, me diría más de una vez, “borra la memoria, no los sentimientos”. De ahí su interés por programas que cuidaran los aspectos emocionales del paciente. –Ahora –me dijo hablando de la importancia de los pequeños gestos cotidianos– yo tengo una pelea, porque hay estudios según los cuales con Alzheimer no puedes conducir, y mi hijo, con ese argumento, me ha robado el Ford Escort. Se refería a un viejo automóvil que le ha acompañado a lo largo de media vida y al que profesa un apego casi cómico. Al hablarme de él en los términos en los que lo hizo, tuve por un momento la sensación de que en esos instantes se dirigía a mí desde el otro lado de la frontera, sobre todo porque propuso que yo telefoneara a su hijo a fin de averiguar con cualquier excusa dónde se encontraba el Ford Escort, para ir a buscarlo. Me reí por la propuesta, y él conmigo, pues incluso cuando se manifestaba el Alzheimer (si se trataba del Alzheimer) lo hacía en un registro maragalliano, pleno de ironía, de humor. En cualquier caso, me pareció que el asunto del coche tenía un significado especial, en la medida en que conducir simbolizaba la capacidad de conducirse. Un coche propio proporciona autonomía personal; no había nada raro, pues, en que alguien cuyo horizonte era la dependencia acumulara, mientras le fuera posible, las herramientas de independencia que aún era capaz de controlar. Y aunque afirmaba de sí mismo que era un enfermo atípico porque tenía un entorno muy sólido, ya que todo el mundo lo conocía e iba con escolta a todas partes, admitía también que en esas ventajas había algo de prisión. De ahí, pensaba uno, su empeño en conducir, en recuperar su mítico Ford Escort y también en escapar de la vigilancia de los escoltas, pues se pasaba el día haciendo planes de fuga que indefectiblemente fracasaban. Me relataba estos planes con ironía, como si se trataran de un ejercicio retórico más que de un propósito real, pero no dejaba de hacerlos. Hubo otro aspecto que también me llamó la atención en esta primera jornada. Me refiero a ciertas “ausencias” que se daban cuando alguna reunión o alguna situación se prolongaban demasiado. Entonces al abandonar el hospital decidió que iríamos andando hasta su casa, donde habíamos quedado con Diana para desayunar. El calor aún no era excesivo, y Maragall, estimulado por el reciente masaje, se encontraba pletórico (aún no nos habíamos dado cuenta de que ése era su estado natural), de modo que comenzamos a caminar en la creencia ingenua, por nuestra parte, de que haríamos el recorrido de un modo lineal y en un tiempo razonable. Pero andar con Maragall por las calles de Barcelona es una aventura, no ya porque todo el mundo se acerca a hablar con él como si se tratara de un amigo, sino porque él mismo puede detetenía uno la impresión de que había en el nerse frente a una anciana y reconvenirla interior de la cabeza de Maragall una puerta cariñosamente por ir tan cargada, ofreciénque comunicaba la parte de delante con la dose a echarle una mano con las bolsas de la de detrás (la tienda –podríamos decir– con compra. Daba la impresión de que se sentía la trastienda), de modo que, a ratos, sin dejar responsable de cuanto ocurría cerca de él. de estar contigo, notabas que había cruzado Según íbamos calle abajo, por ejemplo, apaesa puerta, refugiándose en la parte de atrás. reció una furgoneta montada sobre la acera Cuando se encontraba en ese lado aparecía que estorbaba el paso a los peatones. Al lleen su rostro una especie de vacío, un punto gar a su altura, Maragall introdujo la cabeza de tristeza. No logré averiguar lo que pasaba por una de las ventanillas y, dirigiéndose al en la trastienda, pero sí que el cambio de conductor, que permanecía al volante, exactividad le hacía regresar de allí con bríos clamó cargado de razón: “¡Hombre!”. renovados, dispuesto a cualquier cosa. El hombre miró a Maragall como si fuera un aparecido y soltó un “Hostias” contrito al SEGUNDA JORNADA: “ESTE HOMBRE ES tiempo que ponía la furgoneta en marcha. MUY NERVIOSO”. La jornada empezó a las Un poco más abajo se detuvo junto a nueve de la mañana en el servicio de reha- nosotros un automóvil conducido por una bilitación del hospital de La Esperanza, señora que bajó la ventanilla y gritó: adonde Maragall acude tres veces por –¡Presidente!, ¿cómo se encuentra? semana a que le den un masaje que forma –Muy bien –dijo Maragall–, vengo del parte de su tratamiento anti-Alzheimer. hospital, de darme un masaje. Habíamos quedado allí porque quería pre–Pues yo acabo de dejar allí a mi marido sentarnos a la masajista, Loli Díaz, de modo –dijo la señora. que los acompañé durante un rato en la –¿Podemos subir? –preguntó Maragall. estrecha cabina de masaje, donde apenas –Cómo no –dijo la señora. cabíamos los tres. Sin dejar de amasar el De modo que subimos al coche. Maracuerpo del paciente, tumbado sobre una gall ocupó el asiento del copiloto, y Jordi camilla, Loli me explicó que Maragall había Socías (el fotógrafo), uno de los escoltas y llegado al servicio de rehabilitación fati- un servidor de ustedes, el de atrás. Le dijigado y tenso. Le hacía, entre otros, unos mos hacia dónde nos dirigíamos y la señora estiramientos cervicales beneficiosos para dijo hasta dónde nos podía acercar. Como la actividad mental. Maragall, por su parte, nos pareciera bien a todos, se puso en mary pese a las dificultades que tenía para cha, y durante el trayecto averiguamos que hablar debido a su postura (boca abajo, con se llamaba Lolet y que era de Mataró. Dos o el rostro introducido en un orificio de la tres días a la semana traía a su marido al camilla desde el que sólo veía el suelo), hospital para un tratamiento ambulatorio. logró resumirme la historia del barrio en el Era simpatiquísima y muy habladora. Mara- “SI ERES EX, ERES ADORABLE PORQUE NO TIENES PODER” 60 EL PAÍS SEMANAL que nos encontrábamos y me habló de una casa de okupas cercana en cuya fachada había pintadas de contenido anarquista que le hacían gracia. UN SUEÑO EN LA CABEZA �gall se interesó por su vida poniendo en la escucha una tensión singular, como si sus problemas le afectaran de un modo inexplicable. Al llegar a nuestro destino nos bajamos todos del coche y nos hicimos fotos mutuamente felicitándonos por aquel encuentro que presagiaba una mañana feliz. Pero no habíamos dado más de siete pasos cuando en un semáforo se nos acercó una muchacha filipina que quería que Maragall le firmara un autógrafo para sus padres. Era muy simpática también, de modo que nos sentamos en las sillas de la terraza de un bar y nos contó su vida. Se llamaba Evangelina. Como ya he señalado que yo iba detrás del Alzheimer como un cazador tras su presa, inmediatamente atribuí esta sociabilidad extrema a la enfermedad. Qué peligro, pensé más tarde, tiene la mirada del observador, incluso la del observador informado. Todos vemos lo que esperamos ver, de modo que si uno busca en otro el Alzheimer, encontrará el Alzheimer (pero sólo el Alzheimer). He ahí los riesgos de etiquetar a los que se había referido Maragall el día anterior. Si te dicen que este señor está loco, sólo verás en él su locura; si que tiene cáncer, sólo su tumor; si que está ciego, sólo su ceguera… La sociabilidad de Maragall constituía un rasgo de carácter que la enfermedad, por fortuna, no había aminorado. Recordé que el día anterior, un taxista al que habíamos solicitado su opinión sobre el ex presidente nos dijo que en Barcelona se le sentía muy cercano. –Tengo un primo –añadió– que es mosso d´esquadra y que perteneció a la escolta de Maragall cuando era presidente. Siempre dice que aquélla fue la época más feliz de su vida porque cada día era distinto. Nunca sabían lo que iban a hacer, ya que Maragall no respetaba las agendas. dad endiablada), pues intento entender frente a qué clase de talento estoy, y me responde que si eres nieto de un poeta catalán y de un zapatero valenciano, ese tipo de iniciativas carecen de mérito. Cuando le voy a dar la réplica, porque el asunto me interesa en la medida en que guarda alguna relación con los procesos creativos, se acerca alguien de nuevo para preguntarle cómo está. Y es que la enfermedad de Maragall se vivía en la calle como un asunto comunitario. Muchas de las personas con las que hablábamos tenían “CADA CUAL ES CADA CUAL. NO HAY DOS ENFERMOS IGUALES” siendo alcalde de barcelona, Maragall inició una práctica inusual para conocer de cerca los problemas de determinados barrios: de vez en cuando hacía las maletas y se iba a vivir unos días, junto a Diana, a la casa de uno de los vecinos de la zona. Se lo recuerdo mientras troto a su lado (lleva una veloci62 EL PAÍS SEMANAL también un familiar que padecía Alzheimer y nos contaban su caso, estableciendo comparaciones entre el proceso de su padre o su abuelo con el de Maragall, que escuchaba a todos sin paternalismos de usar y tirar, incluso, sin paternalismos a secas. Sus expresiones eran siempre de solidaridad, de apoyo, también de optimismo. –Es increíble –dije– el cariño que te tiene la gente. –Tú –respondió con un escepticismo en el que no había amargura– me coges en un momento de mi vida en el que soy un ex. Ser ex es cojonudo. Si estás en ejercicio, la gente te odia, te ama o te teme. Si eres ex, eres adorable porque no tienes poder. Además, en mi caso, yo recuerdo a muchas personas su juventud, sus mejores momentos, que coincidieron con la época de los Juegos Olímpicos. Milagrosamente, logramos llegar a su casa, un piso acogedor y modesto en el que UN SUEÑO EN LA CABEZA sólo vivía la pareja, ya que los tres hijos están independizados. A Diana no le extrañó que hubiéramos tardado tanto, pues estaba acostumbrada a estos plantones (hace años preparó para el cumpleaños de su marido una fiesta a la que el único que no acudió fue él, porque se puso a ordenar papeles en el despacho y se le fue el santo al cielo). Jordi Socías y yo tomamos posesión de la vivienda al modo de esos parientes un poco pesados que viven cerca y que pasan de vez en cuando a matar el tiempo, pues enseguida vimos que Pasqual Maragall y Diana Garrigosa practicaban una hospitalidad en la que la frase “estás en tu casa” tenía un significado literal. A nuestros anfitriones les importaban un pito las apariencias o el qué dirán (en este caso, el qué escribirán o qué fotografiarán), pues nos dejaron libertad para movernos por la casa (por toda la casa) a nuestro antojo. Diana se ocupó del café y las tostadas, y luego desapareció porque tenía que trabajar. –Esta casa –dijo Maragall cuando nos instalamos en la terraza– es la mejor de España, y eso se debe a que tiene una señora que se llama Diana a la que se le ocurren ideas como ésta. la idea como “ésta” era un gran recipiente de cristal lleno de avellanas, almendras y nueces junto al que encontramos una tabla y una maza de madera para partirlas, a lo que se puso con entusiasmo. Al poco se levantó, fue al interior y volvió con un aparato de radio encendido. –Adoro esta radio –dijo mostrándonosla– porque la compré en mi época de América y me ha acompañado media vida. Es una Sony, y esto que estáis oyendo es Radio Gladys Palmera, que va cambiando de frecuencia porque es ilegal. Me encanta porque ponen música cubana. Las letras de la música cubana son mejores que Bécquer. Como un servidor de ustedes es un poco idiota, en vez de disfrutar del bolero que sonaba en esos instantes y de la situación, que era inédita, se dedicaba a hostigar a su anfitrión con preguntas supuestamente interesantes para su reportajito de mierda sobre el Alzheimer. Uno había ido a Barcelona a por el Alzheimer de Maragall y no estaba dispuesto a que se le escapara (de nuevo la maldita etiqueta). Pero por Dios, si el reportaje estaba ante mis ojos. Tantos años de oficio y aún no había aprendido que escribir consiste en ser capaz de ver lo que tienes delante de las narices (véase La carta robada, de Poe). Maragall llevaba con paciencia al reportero de mierda que les habla, hasta que en un momento dado se volvió a Socías y dijo señalándome: �–Este hombre es muy nervioso, no se da cuenta de que para que se dé la circunstancia del conocimiento tiene que haber tranquilidad. Yo me sonrojé, como pillado en falta. Entonces Maragall me miró con afecto, sonrió y dijo: –¡Estos madrileños! En cualquier caso, la alusión a mis nervios tuvo la virtud de poner un poco de orden en mi cabeza. Una vez que comprendí que para que se diera la “circunstancia del conocimiento” tenía que haber, en efecto, tranquilidad, bajé la guardia, comencé a disfrutar de la música cubana y me di cuenta de la importancia que tenían los objetos familiares para este hombre aquejado del Alzheimer. Primero fue el móvil (tuvieron, si se acuerdan, que buscarle uno idéntico al anterior en el mercado de segunda mano). Después fue el Ford Escort que le había acompañado a lo largo de media vida y que le había “robado” su hijo. Ahora era la Sony que compró en su época americana. Por si fuera poco, Maragall estaba sentado en una mecedora –otro objeto familiar, quizá otro fetiche– que se había traído de un viaje a Costa Rica y sobre la que se balanceaba con placer asegurando que quitaba el Alzheimer. No era todo: la casa en la que nos encontrábamos era la misma en la que había nacido 68 años antes. Desde la azotea, adonde nos condujo mientras nos contaba la historia del edificio, pudimos ver, tres o cuatro pisos más abajo, el patio en el que Maragall jugaba al fútbol de pequeño con sus primos y hermanos, así como las puertas que desde ese patio daban acceso a la casa museo del poeta Joan Maragall, su abuelo. Su biografía personal y su historia familiar estaban concentradas en aquel bloque, donde también vivían su hermana pequeña y sus hermanos Jordi y Ernest, este último, actual consejero de Educación del Gobierno de la Generalitat, de quien se dice con frecuencia que es el auténtico Pasqual Maragall. No había más que subir o bajar tres o cuatro pisos, en fin, para ascender o descender por el tronco de su árbol genealógico. –Al otro lado de ese muro –dijo señalando una tapia que había a la izquierda– había un colchonero que nos amenazaba con la vara de sacudir la lana cuando colábamos el balón en su patio. Entonces cobró sentido otra de las frases que había pronunciado el día anterior, al contarnos la historia de una amiga enferma de Alzheimer a la que había visitado aquella misma mañana en una residencia: “Si a una persona con problemas de memoria y de identidad la sacas de su entorno y la metes en un almacén de enfermos, la estás acabando de matar”. Cuando regresamos al piso, Maragall volvió a ocupar la mecedora anti-Alzheimer y dijo que esa noche había tenido un sueño divertido del que no se acordaba. SU COMPAÑÍA CREA ADICCIÓN. PROVOCA ENVIDIA SU VITALIDAD 64 EL PAÍS SEMANAL –Cuando me despierto –añadió– intento capturar los sueños, pero no consigo retenerlos. Tendría que anotarlos. Por un momento nos quedamos callados, a la espera de que el sueño divertido aflorara a la superficie y nos lo pudiera relatar. Pero no afloró, así que, tras unos segundos de tensión onírica, Maragall se dirigió a Socías y le preguntó si quería una CocaCola o media. –Pues media –dijo Socias. –Si dice “pues”–añadió Maragall volviéndose hacia mí–, es que la quiere entera. ¡Estos catalanes! antes de que el fotógrafo terminara su Coca, Maragall consultó la agenda y dijo que había que salir pitando, pues tenía algo que hacer en su despacho. Pero decidió de nuevo que fuéramos andando (aunque no se encontraba cerca) porque seguía pletórico. –La calle es un festival –exclamó con entusiasmo al pisar la acera. Si las dependencias de su casa le servían para ir de un sitio a otro de su historia familiar, las calles de Barcelona le servían para moverse por el interior de sí mismo, como si hubiera entre su cuerpo y el cuerpo de la ciudad una extraña identificación. Conocía cada esquina, cada fachada, casi cada registro de la luz o del agua, cada boca de riego, cada edificio, cada portal, cada esquina… Nos explicaba la ciudad y la relación entre sus partes como el que explica el funcionamiento de un artefacto complejísimo a cuya construcción ha contribuido. –Fíjate –dijo señalándome el cartel de la UN SUEÑO EN LA CABEZA calle de Lincoln–, sólo tienes que ver los nombres de las calles para darte cuenta de lo grande que es esta ciudad. A la velocidad del rayo atravesábamos plazas, cruzábamos avenidas, fotografiábamos graffitis, traspasábamos mercados y tomábamos notas de aquel viaje al corazón de Barcelona, quizá al corazón de Maragall. De repente, en una esquina, se detuvo, miró a su alrededor y sentenció de forma misteriosa: –Esta ciudad tiene algo de japonés, de chino, fíjate en la aglomeración de comercios, en la densidad… de vez en cuando se volvía indicándome que no dejara de controlar los coches aparcados, por si apareciera su viejo Ford Escort. ¿Lo decía desde el lado de acá o desde el lado de allá? Imposible saberlo porque acompañaba la frase con una mirada maliciosa, con una sonrisa ladina, como si le divirtiera confundir a este idiota cuyos nervios estuvieron a punto de impedir que se diera “la circunstancia del conocimiento”. Por fortuna, a estas alturas, tampoco nos importaba saber desde qué lado hablaba (si había dos lados), pues ya no nos interesaba el Alzheimer de Maragall, sino Maragall, un personaje cuya compañía creaba adicción, cuya seguridad desbordaba, cuya vitalidad provocaba envidia. Durante el resto del día, Socías y yo le acompañaríamos, más que como reporteros, como cómplices, pues también poseía la habilidad de ganarte para su causa, para sus causas, tuvieran el tamaño que tuvieran. Quizá porque fuimos capaces de adaptarnos a su ritmo vital (frenético) no huyó a la trastienda de su cabeza ni una sola vez a lo largo del día. Sólo volvimos a verle ese gesto de tristeza, quizá de desconcierto, por la noche, en su casa de Rupiá, adonde nos había invitado para que conociéramos al resto de su familia. Sucedió que un nieto le leyó delante de nosotros un cuento que acababa de escribir. A Maragall le gustó y felicitó al niño. Pero a los cinco minutos, como el cuento continuara encima de la mesa, pidió a su nieto que se lo leyera. –Pero si te lo acabo de leer –dijo el pequeño. Entonces Maragall se retiró desconcertado a la trastienda y cambió de conversación. Recordé que esa misma tarde yo le había preguntado qué se sentía al pertenecer a una saga familiar tan particular como la suya. –Al final, te olvidas –dijo. P � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Vidas al límite - Un sueño en la cabeza. Entrevista-Reportatge, amb Juan José Millás Source A related resource from which the described resource is derived El País Semanal Language A language of the resource Castellà Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Millás, Juan José Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Alzheimer Maragall Mira, Pasqual, 1941- Família Política Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2009-10-25 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1654/0000001198.pdf cade57b3a6bea12de74112dc0da6fff7 PDF Text Text LA VANGUARDIA 27 T E N D E N C I A S MARTES, 20 OCTUBRE 2009 Un nuevo proyecto de investigación biomédica “La familia debe ayudar al paciente aser tan autónomo como pueda” Pasqual Maragall, impulsor de Barcelonaßeta JOSEP CORBELLA Barcelona E l proyecto Barcelonaßeta que impulsa Pasqual Maragall no se limitará a seguir las líneas de investigación actuales, sino que explorará ideas nuevas y arriesgadas. Una idea muy maragalliana. ¿Cree que a la investigación del alzheimer le hace falta una revolución conceptual, que por el camino marcado no se avanza lo suficiente? Ya hace cien años que se conoce el alzheimer, y como no hay mal que cien años dure, ya toca que llegue un gran avance. Si se fija, las personas que tenemos alzheimer nos refugiamos mucho en refranes, como no hay mal que cien años dure. Podemos olvidar dónde hemos dejado las llaves, pero no olvidamos las poesías, las canciones, los refranes… Esto se nos queda en el hipocampo, aquí en el cerebro subiendo a mano izquierda. ¿Es cierto que Barcelonaßeta se propone favorecer los descubrimientos accidentales para generar ideas nuevas? Es una idea en la que creemos mucho, es lo que en inglés llaman serendipity. La mayoría de grandes descubrimientos se han hecho así, por chiripa. Se mira una cosa y se descubre otra. Naturalmente, hace falta que el investigador que mire tenga talento para ver cuándo un resultado inesperado es relevante. ¿Cómo lo harán para tener resultados inesperados y relevantes al mismo tiempo? Habrá mucha multidisciplinariedad. Cada especialidad tiende a cerrarse. Pero si no hay contacto no hay chispa. A veces de esta chispa puede surgir la luz. Se tiene que propiciar un ambiente en el que haya contactos. Otro aspecto innovador de Barcelonaßeta es que ha captado financiación de 18 empresas y entidades privadas. ¿Le ha costado mucho convencer al sector privado de invertir en investigación? No hay mucha tradición en España de inversiones privadas en investigación. La situación es muy distinta en Estados Unidos, donde hay una cultura calvinista y gran parte de las inversiones en investigación biomédica son privadas. La civilización católica humor. Que se interese por los demás. Y que se ejercite, tanto físicamente como mentalmente. Yo, personalmente, juego a ping pong, camino mucho, hago sudokus. Y psicológicamente me ha ocurrido una cosa curiosa. ¿Qué le ha ocurrido? Me he convertido en un enfermo de la captura de imágenes. Capturo el momento con la cámara del móvil y puedo guardarlo. O enviarlo y compartirlo. Es un entretenimiento fantástico. ÀLEX GARCIA Maragall, con las obras del edificio de Barcelonaßeta al fondo no anima tanto la competencia y la inversión privada en investigación. Por eso hay una fiscalidad que apoya tanto la investigación en Estados Unidos y no en España. Este trato fiscal tiene un origen cultural, religioso. Por su experiencia personal, ¿qué consejos daría a una persona que se enfrenta a un diagnóstico de alzheimer? Le diría que no deje de hacer cosas. Que disfrute. Que no lo convierta en una tragedia porque no lo es, pero acaba siéndolo si uno se empeña. Que se lo tome con Pero no creo que tenga que ver con el alzheimer. Esta afición por los gadgets me viene de hace mucho tiempo. Y a los familiares de una persona con alzheimer, ¿qué consejos les daría? Que no sean sobreprotectores, que dejen un grado de libertad. Sufren, le protegen en exceso y, sin querer, le perjudican. La familia debe ayudar al paciente a ser tan autónomo como pueda.c LEA LA ENTREVISTA ÍNTEGRA EN LA WEB www.lavanguardia.es Miquel Molina El tamaño importa L a ascensión al Puigmal protagonizada el domingo por Joan Puigcercós es genuino excursionismo con mensaje: una gesta que entronca con los orígenes del nacionalismo más esencial, tan ligado al descubrimiento del propio paisaje y a su elevación a la categoría de valor patriótico. Ascendiendo a lo más alto (en este caso, del Ripollès), Puigcercós nos dice que no hay más límite que el que uno se imponga. Otra cosa es que alguien, desde el independentismo rampante, pueda pensar que el techo elegido por el líder de ERC es más bien modesto. Se dice que las comparaciones son odiosas, pero aún pueden serlo más si el objeto a comparar es la trayectoria políticoexcursionista de un rival del mismo espacio político, como es Jordi Pujol. Si la cima elegida da la medida de las aspiraciones de cada dirigente, no hay duda de que el president apuntaba más alto. Ascender los 3.404 metros del Aneto o los 3.143 de la Pica d'Estats era una empresa más ambiciosa que superar los 2.913 del amable Puigmal. Cunde últimamente la sensación de que la política de los 80 y de los 90 la lideraron, aquí y en Europa, una generación de dirigentes con más peso específico que los actuales. Pujol, que sin duda formaba parte de ese selecto grupo, tiene además la ventaja competitiva de haber sido un montañero vocacional y tenaz. Aún es, por todo ello, un rival difícil para el voluntarioso Puigcercós, si es que, como parece, de lo que se Puestos a ser épicos, trata es de apelar a la épilos 2.913 metros del ca para proclamar la ilusión de una Catalunya Puigmal no parecen más plena. Sobre todo un objetivo ambicioso porque, cuando nos ponemos épicos, el tamaño sí importa. Y las suaves laderas herbosas del Puigmal no son reto equiparable al árido y extenuante pedregal que rodea el imponente Aneto. Claro que, si de compararse se trata, Puigcercós siempre podrá alegar que vuela más alto que José Montilla, quien hace poco se estrenó en la materia dando un plácido paseo por Aigüestortes. Frente al montañismo, senderismo. ¿Falta de ambición política? Más que aspirar a todo, de lo que se trataría en este caso, diría el actual president, es de cumplir con un precepto tan intrínsecamente ligado a la historia del excursionismo catalán como es tocar de peus a terra. De lo que no hay duda es de que, más arriba o más abajo, nuestros líderes ayudan con su gesto a promocionar el saludable deporte del montañismo. Puestos a juzgar tradiciones, esta nos complace mucho más que aquella que consiste en marchar de noche bajo el fuego de las antorchas, representada la semana pasada por ERC en el homenaje al president Companys. Un acto que, involuntariamente, evocó un imaginario de supremacía racial y violencia que estaría mejor desterrado en la memoria. Para quien aun así guste de marchar con antorchas, vaya ahí una sugerencia: apuntarse a las falles de Sant Joan de Isil o de Durro, que combinan festivamente la atracción por el fuego con ese montañismo que practicamos cuando queremos sentirnos más libres. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Impulso de Barcelonaßeta. La familia debe ayudar al paciente a ser tan autónomo como pueda Source A related resource from which the described resource is derived La Vanguardia Language A language of the resource Castellà Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Corbella, Josep Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Alzheimer BarcelonaBeta Recerca i Desenvolupament Família Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2009-10-20 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1653/0000001056.pdf c182a1fec86cbaa0bfed261a5fd7af6d PDF Text Text PORTADA Més enllà del referèndum “Si esperem que ens la tornin a fotre per sortir a protestar, correm el perill de perdre una nova batalla civil” JORDI PLAY 10 EL TEMPS 22 DE SETEMBRE DEL 2009 1319ET010-19-FET.indd 1 18/09/2009 9:25:55 �Més enllà del referèndum PORTADA “Té més repercussió una gran manifestació per a defensar l’Estatut que no dues mil persones votant la independència” 22 DE SETEMBRE DEL 2009 1319ET010-19-FET.indd 2 EL TEMPS 11 18/09/2009 9:26:11 �PORTADA Més enllà del referèndum EL TEMPS ha reunit els números u i dos del primer govern tripartit de Catalunya, el president Pasqual Maragall i el vice-president Josep-Lluís CarodRovira. Tot i les convulsions d’aquell govern, amb trencadissa final inclosa, ni l’un ni l’altre no senten que hagin hagut de trencar el gel per retrobar-se i parlar distesament. En un escenari privilegiat, els jardins del Palau Robert de Barcelona, ambdós polítics conversen sobre el procés de l’Estatut i la redefinició de les relacions entre Catalunya i Espanya. Q uant de temps feia, que no us assèieu a parlar? J-LL. CAROD: Parlant tranquillament, fa mesos. La darrera vegada va ser en un restaurant de la Barceloneta, amb més gent. —Era la primera vegada que trencàveu el gel, després de l’expulsió del govern del vice-president Carod per part del president Maragall? J-LL. CAROD: Mai no he tingut la sensació que hi hagués gel entre nosaltres. P. MARAGALL: Potser n’hi havia i no ho sabíem. Però jo tampoc no he tingut la sensació que haguéssim de trencar el gel. —Vàreu treballar en equip després de signar el pacte del Tinell. Què n’heu de dir, l’un de l’altre? P. MARAGALL: En Carod era el meu segon, i jo el seu primer. I ens van fotre la punyeta immediatament, potser perquè la suma de tots dos era massa... J-LL. CAROD: Sempre ha estat una persona de pensament lliure i, per tant, amb un olfacte i amb una intuïció que li han permès de desbordar les sigles del partit on ha militat bona part de la seva vida. I sempre ho ha fet amb un tocs d’originalitat i de molta complicitat popular. —Si poguéssiu tornar enrere, hauríeu gestionat de manera diferent els començaments convulsos del primer govern tripartit? P. MARAGALL: El passat no torna. Voleu dir que val la pena de pensar què hauríem fet? J-LL. CAROD: Tot allò que va passar al principi va impedir que el primer govern d’esquerres a Catalunya pogués fer visibles alguns aspectes formals importants. P. MARAGALL: Va passar que allò que nosaltres vam representar amb el primer tripartit no era assumible per a Espanya, encara que fos una Espanya d’esquerres. —Què espantava tant, a Espanya? P. MARAGALL: Espanya pot assumir una certa realitat catalana amb unes condicions molt limitades. Però allò que nosaltres començàvem a dibuixar era un estatut nacional, i això era molt més d’allò que Espanya podia assumir. —Sigui com sigui, la fi del primer govern d’esquerres es va precipitar. Fins a quin punt la pressió del PSOE sobre el president de la Generalitat va determinar que vostè expulsés primer Carod arran de l’entrevista del vicepresident amb membres d’ETA i després ERC pel no a l’Estatut? P. MARAGALL: Mireu, ens van posar una pistola al pit. Vam continuar tant temps com vam poder, però no teníem més opció. —President Maragall, potser era un bon moment per dir prou a les pressions del PSOE i optar per emancipar-se’n? P. MARAGALL: Una cosa era el govern, i una altra, el partit. I el PSC no volia pas trencar amb el PSOE. J-LL. CAROD: Més important que els detalls concrets d’aquell episodi és la reflexió sobre quin nivell de diversitat cultural, lingüística i social està disposada a assumir Espanya amb naturalitat, sense angoixa. La meva impressió personal és que a Espanya hi ha una certa al·lèrgia a la diversitat, i que mai, salvant unes minories de gent il·lustrada que no tenen incidència política, no s’ha assumit la llengua i la cultura catalana com una riquesa, sinó com una llosa. —El vice-president Carod va ser criminalitzat des d’Espanya i en bona mesura també des de Catalunya per haver-se reunit amb membres d’ETA a fi de cercar una sortida dialogada al conflicte polític a Euskadi. President Maragall, creieu que un govern de Catalunya no havia d’interferir en aquesta qüestió? P. MARAGALL: Figura que el govern espanyol és qui representa Espanya i no Catalunya. En tot cas, és una discussió sobre el passat que ja no té interès. Si parléssim de futur, potser seria una altra cosa... —En qualsevol cas la realitat és que el govern de Catalunya va assumir les pressions de Madrid. Quines lliçons n’extraieu? P. MARAGALL: Tot plegat va ser fruit d’un moment determinat i no és una cosa que hagi de tornar a passar. Val més que pensem en el futur. J-LL. CAROD: Més enllà de les conseqüències personals de la criminalitza- Maragall, sobre l’expulsió d’ERC i de Carod al primer tripartit: “Mireu, ens van posar una pistola al pit” 12 EL TEMPS 22 DE SETEMBRE DEL 2009 1319ET010-19-FET.indd 3 18/09/2009 9:26:16 �PORTADA JORDI PLAY Més enllà del referèndum 22 DE SETEMBRE DEL 2009 1319ET010-19-FET.indd 4 EL TEMPS 13 18/09/2009 9:26:16 �PORTADA d’estat, creieu que fou justa la càrrega contra el vice-president del govern? Penseu que un executiu català se n’ha de mantenir al marge? P. MARAGALL: En aquell moment vaig creure que no hi havíem d’intervenir. Ara potser seria diferent, però m’ho hauria de pensar. —Senyor Carod, ara comentàveu que per a bona part d’Espanya, la llengua i la cultura catalanes són una llosa. I què és per a Catalunya Espanya? J-LL. CAROD: Mireu, la gran pregunta que encara no ens atrevim a fer és quin representat històricament, des del punt de vista econòmic, cultural, humà i social, i fins i tot institucional –perquè el president Tarradellas va ser escollit en territori mexicà–, és evident. Però és més l’Amèrica Llatina que no pas Espanya pròpiament. Espanya continua essent el pont amb un aliat, amb un mercat potent, és cert, però la realitat és que l’estat es troba en un moment baix d’afecte per a Catalunya. En tot cas, la Catalunya més nacional serà aquella en què els qui la defensin no JORDI PLAY ció a què vaig ser sotmès –encara ara miro alguns mitjans de comunicació i la meva imatge hi continua sortint, i no puc anar pel carrer tranquil·lament per Madrid i més llocs, i sé que a molts indrets no hi aniré mai més–, crec que hi va haver un punt que en el fons no devia ser digerible per a l’estat ni per a l’oposició espanyola, els opinadors i la societat espanyola, que és que d’alguna manera hi havia hagut un actor català que era subjecte d’una negociació. Com ha comentat el president Maragall, aquella era una qüestió d’estat. Parlant amb aquella gent [els membres Més enllà del referèndum Carod-Rovira: “Els pobles necessiten factors de sotrac i d’il·lusió col·lectiva, encara que no surtin tal com havien previst” d’ETA], em van dir que amb ells hi havia parlat tothom. —Senyor Maragall, a títol personal, encara que la negociació amb ETA fos una qüestió teòricament valor afegit representa Espanya per a Catalunya... —Ja ens hi atrevim nosaltres. Quin valor afegit hi trobeu? P. MARAGALL: Home, sí que hi ha un valor afegit. Potser el més clar és la vinculació amb la civilització hispanoamericana. Barcelona i Catalunya hi han guanyat molt, amb el fet de tenir aquests vincles amb l’Amèrica Llatina. I, sentimentalment, més. Bona part de l’exili republicà va anar a parar a l’Amèrica Llatina, i s’ha creat un vincle ja indestructible, que hem d’agrair a la connexió hispànica. J-LL. CAROD: Hi estic d’acord, però amb un matís. El valor afegit que ha siguin necessàriament de la Catalunya vella, ni siguin sardanistes ni del Barça, sinó que potser siguin del Camp de Tarragona i de l’Espanyol. P. M ARAGALL : Absolutament d’acord. —Heu estat dos actors protagonistes del govern que vau engegar la reforma de l’Estatut. Tanmateix, es respira un desencís a la societat, un cansament de tot plegat. P. MARAGALL: Si el procés que vam iniciar té la pega que és tan llarg, no s’acaba mai, potser sí que va ser un error de començar-lo. Aquest procés s’ha situat en una línia que pot ser allargassada fins a l’infinit, tant que encara esperem una sentència del Tribunal 14 EL TEMPS 22 DE SETEMBRE DEL 2009 1319ET010-19-FET.indd 5 18/09/2009 9:26:24 �Més enllà del referèndum Constitucional, i potser jo em moriré sense veure’n el final. Doncs deu voler dir que alguna cosa vam fer malament. La lentitud de la justícia és el pecat de la nostra societat. És insuportable, desesperant. J-LL. CAROD: Tens raó. Si hi ha una assignatura pendent d’actualització en la plenitud democràtica del terme és la justícia; no només en la qüestió formal de la lentitud –que és cert que és lenta–, sinó que tens la sensació que l’estat de la justícia espanyola no s’ha posat al dia en cap sentit. Una altra cosa és que els pobles necessitin factors de sotrac i d’il·lusió col·lectiva, encara que després no surtin tal com els havies previstos. —Reformar l’Estatut era un sotrac d’il·lusió col·lectiva? J-LL. CAROD: Per a mi, un sotrac fou el moment en què el Parlament de Catalunya aprovà l’Estatut el 30 de setembre del 2005 i allà tothom es posà dempeus cantant “Els Segadors”, fins i tot el PP, cosa que va provocar una certa enveja en unes altres latituds del sud d’Europa, on tenen himnes nacionals sense lletra... I després, quan vam anar a Madrid la Manuela de Madre, l’Artur Mas i jo, ens vam trobar diputats bas- PORTADA cos que ens deien que els fèiem enveja perquè hi anàvem tots en bloc. —L’enveja els devia durar poc, perquè la unitat va ser com un miratge. J-LL. CAROD: Mai tan ben dit, això d’il·lusió col·lectiva, perquè va durar poc, segurament perquè l’Espanya democràtica pot assumir molt poca diversitat. En la meva intervenció al Congrés de Diputats, en la rèplica a Mariano Rajoy, m’hi vaig adreçar en gallec, perquè ell és gallec. Doncs bé, al diari de sessions del Congrés hi diu: “En estos momentos, el diputado CarodRovira se dirige en catalán a Mariano Rajoy.” Què coi pots a Catalunya. I això va de Pi i Margall a Maragall, i els bascos ho miren de lluny. Però perquè hi hagi federalisme hi ha d’haver algú que es vulgui federar amb tu, i ells no ho volen. Maragall: “Potser Espanya ha acceptat millor l’excepcionalitat basca que no pas el nacionalisme català” esperar d’un estat que no sap ni quina llengua parles? —Penseu que aquest procés estatutari ha posat en crisi la imatge que des de Catalunya s’havia construït d’una possible Espanya federal? P. MARAGALL: En ocasions nosaltres ens hem refugiat, jo crec que equivocadament, en el ressentiment. Però ja sabeu que jo encara hi crec, en una Espanya federal. J-LL. CAROD: L’únic lloc on s’ha plantejat la possibilitat de fer un estat espanyol diferent, plural, on càpiguen totes les cultures i llengües, és P. MARAGALL: Potser Espanya ha acceptat millor l’excepcionalitat basca, amb el seu sistema econòmic, que no pas el nacionalisme català. En realitat, els bascos eren una cosa rara, però prou petits per a no fer por. J-LL. CAROD: Ara ens entenem! En primer lloc, això d’Euskadi ho veien com una romanalla històrica; en segon lloc, el seu pes demogràfic i econòmic és molt inferior al de Catalunya. I també el pes de la llengua: el català funciona com una veritable llengua nacional que parla tothom, de dretes i esquerres, empresaris i obrers. I finalment, mentre 22 DE SETEMBRE DEL 2009 1319ET010-19-FET.indd 6 EL TEMPS 15 18/09/2009 9:26:32 �Més enllà del referèndum JORDI PLAY PORTADA la reivindicació nacional vagi acompanyada de violència i de terrorisme és condemnada al fracàs. Per tant, és molt més perillós l’avenç democràtic que no el violent. —Canviem radicalment de tema per tornar a l’actualitat més immediata. Heu coincidit a defensar la necessitat que Catalunya surti al carrer a manifestar-se amb caràcter preventiu contra la ingerència del Tribunal Constitucional en l’Estatut aprovat en referèndum. Us heu quedat sols... “Si un tribunal modifica una sola coma, el poble ha de tornar a parlar. O és que no pensen respectar els nostres drets?” P. MARAGALL: Jo vaig anar al passeig de Gràcia l’11 de setembre i no hi havia ningú! En canvi, uns metres més avall hi havia una altra manifestació, diuen que massiva. Efectivament, la nostra proposta no va arrelar... Bromes a banda, un dia o altre el país haurà de sortir al carrer com ja van fer més d’un milió de catalans el 1978 per defensar aquell Estatut. Penso que un dia o altre aquesta pressió al carrer es repetirà. J-LL. CAROD: És força indicatiu de fins a quin punt som un poble poc propositiu i molt reactiu. Aquí reaccio- 16 EL TEMPS 22 DE SETEMBRE DEL 2009 1319ET010-19-FET.indd 7 18/09/2009 9:27:00 �Més enllà del referèndum nem i tenim iniciatives quan ja ens han omplert la cara de bufetades. En canvi, jo crec que és molt més madur, civil i nacional que se sàpiga que el poble de Catalunya ha decidit democràticament que volia aquest Estatut. Jo no el vaig votar, però des del moment que el poble de Catalunya sí que el va votar, doncs és el meu Estatut. Cap tribunal del món no té dret a modificar allò que va votar el poble de Catalunya. Si esperem que ens la tornin a fotre per sortir a protestar correm el perill de perdre una nova batalla civil amb plantejaments erronis. Per una banda, hi ha els qui fan bandera de la constitucionalitat de l’Estatut, i a l’altre extrem els qui creuen que, com que això no funciona, doncs declarem la independència. El punt essencial no és aquest, sinó el respecte al dret de decidir del poble de Catalunya, que ja ha decidit. I Catalunya ha d’enviar aquest missatge al món. —Una manifestació post-sentència és esperar una nova bufetada per a queixar-se? J-LL. CAROD: Hi ha una certa tendència autodestructiva, pessimista i derrotista en tots els matisos del catalanisme a partir de la qual és molt complicat d’avançar. P. MARAGALL: Carod, tens raó en el missatge que s’ha de donar. El Constitucional pot tocar l’Estatut; suposem que les lleis li ho permeten i que ho hem de respectar. Però aleshores jo demano que, un cop retocat, em tornin a preguntar si en allò que jo vaig votar, i tu no, en un referèndum encara hi estic d’acord o no. J-LL. CAROD: Però que tots dos ara acceptem perquè és el que va votar el poble de Catalunya” P. MARAGALL: Si un tribunal modifica una sola coma, el poble ha de tornar a parlar. O és que no pensen respectar els nostres drets com a catalans? —A Catalunya es va iniciar el procés estatutari acceptant les regles de joc constitucionals. Potser ja s’havia de donar per fet que la guillotina del Constitucional era una amenaça. P. MARAGALL: I què havíem de fer, quedar-nos plegats de braços per evitar el perill? Ho havíem d’intentar i arribar fins a les últimes conseqüències. I les conseqüències són que ara tenim un estatut retallat, que alguns van referendar i alguns altres no, i que a sobre el Constitucional el pot tocar al seu gust. J-LL. CAROD: El govern de Catalunya va fer allò que havia de fer: promoure les condicions perquè el Parlament fes la síntesi d’allò que en aquells moments era la voluntat majoritària del poble català. Després va ser retallat a Madrid, tots sabem en quines condicions. P. MARAGALL: I amb quins protagonistes i quins pactes... J-LL. CAROD: El president Maragall proposa que es torni a fer un referèndum si el Constitucional toca una co- PORTADA ma. Pot ser una possibilitat, però n’hi ha una altra: que ho preguntin també al Parlament de Catalunya, que és d’on va sortir la iniciativa. P. MARAGALL: I què pot dir ara, el Parlament? J-LL. CAROD: Si hi està d’acord o no. Jo crec sincerament que aquest és l’últim estatut d’Autonomia que farà Catalunya. En el futur, si fem alguna altra cosa, no sé què serà, però no serà un estatut d’autonomia. —Senyor Carod, què pot fer ara el Parlament de Catalunya davant el Constitucional? J-LL. CAROD: No ho dic per estalviarnos un nou referèndum, però si volem representativitat democràtica, amb referèndum ciutadà o no, el Parlament pot dir-hi moltes coses. Hi ha la possibilitat que el Parlament no digui res, o bé que se sotmeti a consideració una resolució en què es demani el respecte absolut a allò que va votar el poble de Catalunya. I encara pot fer una acció més contundent, que és tornar a entrar el text estatutari aprovat en referèndum i tornar-lo a votar, com a gest de significació política. P. MARAGALL: I tornar a iniciar un procés etern. Vols dir que no estem prou esgotats? J-LL. CAROD: No, només com a gest polític. P. MARAGALL: És que la qüestió del Constitucional també és eterna. J-LL. CAROD: Mireu, jo segurament no hi entenc gaire, en política, però o dictamina en poques setmanes o no dictamina abans d’un any. No poden dictaminar mentre Espanya tingui la presidència de torn de la UE. No voldrà pas trobar-se amb un conflicte territorial intern. —Aquest llarg procés estatutari, encara obert, us ha exigit a tots dos un preu personal i polític excessiu? P. MARAGALL: N’hem pagat un preu, és clar, però això ja va en el sou dels polítics. J-LL. CAROD: Personalment, crec que he pagat dos preus. El primer, el d’haver fet possible la implicació d’Esquerra en un canvi de govern de Catalunya. I això hi ha gent que ni m’ho ha perdonat ni m’ho perdonarà mai. Mai vol dir mai. Encara ara, quan vaig a actes, hi ha gent que se m’acosta i m’insulta 22 DE SETEMBRE DEL 2009 1319ET010-19-FET.indd 8 EL TEMPS 17 18/09/2009 9:27:33 �Més enllà del referèndum JORDI PLAY PORTADA Carod lamenta que encara avui “hi ha gent que se m’acosta i m’insulta directament, per haver fet president Pasqual Maragall i José Montilla”. directament, per haver fet president Pasqual Maragall i després José Montilla. Hi ha una part de Catalunya, del nacionalisme català si es pot dir així, tocat per un cert classisme etnicista, que em responsabilitza d’haver fet un canvi cap a un govern d’esquerres. I, d’una altra banda, no se’m perdona la famosa reunió. —President Maragall, en algun moment us vau sentir traït pel partit que representàveu i pel partit amic a Madrid? P. MARAGALL: Traït, no, perquè ja ens van dir que votarien contra l’Estatut del 30 de setembre. L’Estatut va anar a Madrid i allà el van retallar d’acord amb uns pactes; no hi va haver cap sorpresa. I, personalment, tothom sabia que jo discrepava d’aquesta manera de procedir. —El PSOE, que inicialment es presentava com el valedor d’un gran canvi polític a l’estat espanyol, també ha reaccionat amb virulència a un acte cívic, una consulta popular celebrada a Arenys de Munt el 13 de setembre passat per preguntar als veïns si volen la independència de Catalunya o no. Què respondríeu a aquesta pregunta? J-LL. CAROD: Quina és la pregunta exacta de la consulta? —“Està vostè d’acord que Catalunya esdevingui un estat de dret, independent, democràtic i social, integrat en la Unió Europea?” J-LL. CAROD: Encara que el vot sigui secret, jo hauria votat sí. 18 EL TEMPS 22 DE SETEMBRE DEL 2009 1319ET010-19-FET.indd 9 18/09/2009 9:27:37 �Més enllà del referèndum [El president Maragall se’l mira i riu.] P. MARAGALL: Ai, que encara et fotran fora del govern! J-LL. CAROD: No seria la primera vegada! P. MARAGALL: Mireu, és que jo no hi crec, en la independència. I no és que no hi cregui perquè hi estigui en contra, sinó perquè crec que no existeix. Jo continuo essent federalista. Dit això, no hauria anat a votar. —Ni sí ni no, sinó abstenció? P. MARAGALL: Això mateix. Perquè la pregunta, al meu entendre, no és formulada correctament. Ens hem de preguntar què volem ser quan siguem grans? —I què voleu que sigui Catalunya, quan sigui gran? P. MARAGALL: Ras i curt, una Catalunya europea. J-LL. CAROD: Perdona, president, però jo crec que és més difícil una Espanya federal que una Catalunya independent en el marc europeu, entre més coses perquè en el federalisme han de ser dos com a mínim. Jo signo ara mateix la proposta d’una Europa federal si hi anem com a catalans. President, com hi vols anar, com a catalans o com a què? P. MARAGALL: Sí, és clar, com a catalans. —Quines conseqüències polítiques i socials creieu que tindrà aquesta primera consulta popular celebrada a Arenys de Munt? J-LL. CAROD: Jo crec que tots plegats hem sobredimensionat aquesta consulta. Entenc que faci una certa gràcia anar en família a votar, però ni la Catalunya independent es decideix al Centre Moral d’Arenys de Munt ni la unitat d’Espanya la posen en perill uns 3.000 ciutadans que van a votar en un poble. Per a mi, el més significatiu de tot és el nerviosisme desproporcionat per la banda espanyola. A l’estat, els mitjans de comunicació parlen obsessivament de la qüestió identitària des d’una perspectiva nacionalista espanyola, estàtica i immutable. En canvi, el gran atractiu de Catalunya com a país és que és una identitat nacional en permanent construcció, i la gent que ve de fora hi pot anar afegint la seva. I això ens dóna fortalesa per mirar el futur amb optimisme. Per això és molt important saber què faran el milió i mig de ciutadans que han vingut a Catalunya durant l’última dècada. P. MARAGALL: Al meu entendre, la consulta d’Arenys ha tingut un efecte negatiu –o no positiu, si voleu–, perquè s’ha generat un enrenou massa gran per no res. Té més repercussió una gran manifestació per defensar l’ Estatut que no pas poc més de 2.000 persones votant la independència en una consulta no vinculant. J-LL. CAROD: En tot cas, aquesta PORTADA consulta és com un símptoma d’una forta fatiga, i també d’organització de la societat civil que diu que prou, que no hi veu sortida. P. MARAGALL: I és també un reflex de la incapacitat de posar d’acord grans sectors del país, que en el fons volen el mateix, però que no s’acaben de posar d’acord amb el lema. La gran manifestació del 1978 va portar el primer Estatut, que és el que volia la majoria del país. J-LL. CAROD: Sigui com vulgui, és remarcable el canvi d’actitud que es va produint dins la societat catalana, i que fa que gent que no prové del catalanisme polític en qualsevol dels seus matisos es pregunti per què pel fet de viure a Catalunya no pot tenir un nivell de benestar com el que tenen uns altres territoris de l’estat, sovint gràcies als impostos que paguem els catalans. Per tant, la capacitat d’atracció que té un país no és només la llengua i la cultura, sinó que també pot ser el benestar, la igualtat d’oportunitats i la qualitat de vida. —Ens trobem en la fase d’“Escolta, Espanya”, com en alguna ocasió ha apel·lat el president Maragall citant un poema del seu avi, o bé, com ha dit el vice-president Carod, ja hem passat a l’“Adéu, Espanya”? J-LL. CAROD: En el fons, tot el poema de Maragall –de Joan Maragall, perquè en Pasqual també és un poeta– és un crit cordial per dir a Espanya que ens hi volem entendre. El problema és que Espanya no escolta, i si trobes algú disposat a escoltar el problema és que tampoc no ens entén. Crec sincerament que Espanya no vol escoltar i, per tant, jo m’apunto pacíficament, democràticament, a l’“Adéu, Espanya”. Simplement, per viure millor. Sabeu què va respondre Joan Fuster a la revista Cuadernos para el diálogo quan li van preguntar per què escrivia en català? “Escribo en catalán porque me da la gana.” Voleu un gest més democràtic que la voluntat? P. MARAGALL: Mireu, jo ni “Escolta, Espanya” ni “Adéu, Espanya”: Escolta, Europa. J-LL. CAROD: Sí, però és que Europa només escolta els estats. Gemma Aguilera Enric Rimbau 22 DE SETEMBRE DEL 2009 1319ET010-19-FET.indd 10 EL TEMPS 19 18/09/2009 9:28:14 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Junts de nou: conversa amb Carod i Maragall Source A related resource from which the described resource is derived El Temps Language A language of the resource Català Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Rimbau, Enric Aguilera, Gemma Carod-Rovira, Josep Lluís Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Catalunya Política Espanya Estatut Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2009-09-22 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1652/0000001055.pdf aed429a3b6dcab39388b31d3b2686526 PDF Text Text �� Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Entrevista al Diari de Girona Source A related resource from which the described resource is derived Diari de Girona Language A language of the resource Català Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Pagès i Cassú, David Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Catalunya Estatut Empordà Espanya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2009-08-30 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1651/0000001028.pdf 0bd3d90174c64bf41cf8b771ad0ed262 PDF Text Text Barça-Espanyol 12 barça La entrevista Viernes 20 Febrero 2009 SPORT Pasqual Maragall “El juego del Barça es fantástico, admirado en todo el mundo” El ex President de la Generalitat reunirá a Laporta y Sánchez Llibre antes del derby catalán más solidario Laporta y Sánchez Llibre comerán juntos en el Hotel Claris El Claris, escenario de la primera comida Esther Blasco BArCELonA P asqual Maragall reunirá el sábado a los presidentes del FC Barcelona y del RCD Espanyol para que limen asperezas. Una iniciativa que, además, será un reclamo para la lucha contra el Alzheimer, enfermedad que padece el que fuera President de la Generalitat de Catalunya. ¿Cómo ha cambiado su vida en los últimos meses? Básicamente, tengo más tiempo, algo que no había tenido casi nunca. Disfruto de los nietos, de la familia, de los amigos... y de un buen partido de fútbol. ¿Siente más muestras de afecto desde entonces? Hemos recibido un alud de muestras de apoyo y todavía seguimos recibiéndolas. La gente nos para por la calle, nos saluda, nos da ánimos... ¿Cuál es la mejor manera de afrontar su enfermedad? Mantener la actividad, encontrarse con gente, estar bien acompañado, hacer las cosas que te gustan. Divertirse. En definitiva, pasarlo bien. ¿Sigue la actividad del Barça y del Espanyol? Sí. Ahora más que nunca. ¿Qué le parece que el derby llegue con tanta diferencia entre uno y otro equipo? Creo que un derby siempre es un derby. Y el Espanyol, por mucho que se diga, ha cambiado con Pochettino. ¿Cómo ve al Barça este año, con Pep Guardiola como entrenador? El Barça está haciendo un juego fantástico, admirado en todo el mundo. ¿Qué significa para usted poder reunir a dos presidentes que, tradicionalmente, han tenido una relación muy tensa? Pasqual Maragall ha elegido un territorio neutral para reunir a Laporta y Sánchez Llibre en un encuentro a favor de una buena causa Santi Giménez BArCELonA Maragall presidirá el derby de mañana en el Camp Nou paz EntrE prEsidEntEs “Las buenas causas unen voluntades. Es un gesto que les honra” dErBy “¿Un pronóstico? El sábado ganará el equipo que juegue mejor” Es un honor y una gran satisfacción. Les estoy muy agradecido a ambos. La lucha contra el Alzheimer ha conseguido lo que las relaciones institucionales no han podido... PACO LARGO Las buenas causas unen voluntades. Es un gesto que les honra. ¿Está satisfecho de cómo evoluciona su fundación? Sí. Tenemos un gran objetivo y un gran proyecto. Estamos sufriendo los efectos de la crisis, como todo el mundo, pero los apoyos que estamos recibiendo nos hacen sentir optimistas. La fundación se rige por la premisa ‘es más importante prevenir que curar’ pero, ¿realmente es más difícil? El problema del Alzheimer es que no conocemos las causas y, por esta razón, no sabemos como prevenirlo ni curarlo. La única vía para vencer el Alzheimer es la investigación. ¿Qué resultado pronostica para el derby? Que ganará el equipo que juegue mejor. n Volcado en la fundación que lleva su nombre Pasqual Maragall fundó la fundación que lleva su nombre en octubre del 2007, cuando, en el marco de una visita al Hospital de Sant Pau de Barcelona, anunció que le habían diagnosticado un principio de la enfermedad de Alzheimer. Desde entonces vive volcado en ella para que se acelere la investigación científica sobre esta enfermedad neurodegenerativa. Lo único que no está claro es el menú, pero el escenario de la comida está perfectamente confirmado. El Hotel Claris, con toda su colección de reliquias egipcias, su piscina en la azotea y su elegancia de diseño sera el escenario del primer encuentro en mucho tiempo de Joan Laporta y Daniel Sánchez Llibre en una comida previa a un partido entre los dos equipos de la ciudad. La culpa de todo la tiene el ex president de la Generalitat Pasqual Maragall, que es quien ha logrado unir a ambos presidentes antes de un derby, aunque el españolista ya se ha apresurado a anunciar que después de la comida renunciará a asistir al palco del Camp Nou. El ex presidente de la Generalitat de Catalunya, Pasqual Maragall; el presidente del FC Cuatro directivos del Espanyol irán al Camp Nou La representación del Espanyol en el Camp Nou estará formada por cuatro miembros del Consejo de Administración de la entidad blanquiazul. Se trata de Ramon Condal, Josep Maria Borrell, Joan Josep Bertomeu y Josep Ramió, cuatro de los habituales en territorio blaugrana. De hecho, Condal, en los últimos años, es la máxima representación del Espanyol en el palco del Camp Nou, al que Barcelona, Joan Laporta; y el presidente del RCD Espanyol, Daniel Sánchez Llibre, compartirán almuerzo este sábado antes del derby en el Hotel Claris y será el primero de los actos de carácter social que tendrá el derby de este sábado. El objetivo, asumido por ambos clubs, es la concienciación en la lucha contra el Alzheimer y El hotel encargado de la comida entre Maragall, Laporta y Dani no tiene aún definido el menú las enfermedades neurodegenerativas relacionadas. El FC Barcelona ha confirmado la asistencia en este almuerzo de Joan Laporta, el vicepresidente Alfons Godall y la directora general de la Fundación, Marta Segú. Por el Español asistirán Daniel Sánchez Llibre, José Luis Perelló y Javier Sáenz. n su presidente, Sánchez-Llibre, tiene por costumbre no acudir. Los cuatro serán los encargados de mantener las relaciones entre directivas, pese a que éstas no pasan por buenos momentos gracias, sobretodo, a la enemistad que existe entre los dos presidentes. Se da la circunstancia que en anteriores partidos, como el último vivido en la Copa del Rey, acudieron más representantes blanquiazules al estadio blaugrana. Esta vez serán cuatro. Daniel Sánchez-Llibre, como es habitual, verá el partido desde su casa, aunque, eso sí, como pasa también en cada derby disputado en el Camp Nou, mantendrá contacto telefónico con sus directivos. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource La entrevista: Pasqual Maragall Source A related resource from which the described resource is derived Sport Language A language of the resource Català Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Blasco, Esther Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Esport Futbol Club Barcelona Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2009-02-21 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1650/0000001026.pdf 8db4680e58d7d7b93bd78a15be8671cf PDF Text Text PARLEM AMB... PASQUAL MARAGALL “ EL CATALÀ HA VINGUT A LA VIDA A PATIR” Pasqual Maragall i Mira, el president de l’Estatut del 2006, va ser l’alcalde de la Barcelona olímpica. El 20 de maig del 92 va viure el xut de Koeman des de la Llotja de Wembley i el 17 de maig del 2006, els gols de Belletti i Eto’o a Saint Denis. Ara, però, amb l’agenda deslliurada d’obligacions protocol·làries, continua seguint el Barça des de la Llotja del Camp Nou, on s’hi acosta sempre que pot. Viu el futbol com viu la vida, amb la passió d’una intel·ligència vital absolutament particular, feta de somriures sorneguers i mirades còmplices TEXT: Xavier Gala i Eduard Pujol I FOTOS: Bevenrain / Arxiu FC Barcelona FEBRER DE 2009 BARÇA 37 �PARLEM AMB... PASQUAL MARAGALL “Em demana el meu primer onze del Barça? Velasco, Elías, Curta, Gonzalvo III, Calvet, Gonzalvo II, Basora, Seguer, César, Florencio i Nicolau” Em pensava que els polítics en actiu busquen la Llotja del camp per estratègia. Ara he descobert que el president de l’Estatut hi ve sempre que pot. M’agrada el futbol i m’agrada l’espectacle del camp. Gaudeixo del futbol des que tenia 6 anys. Amb aquella edat ja anava al camp del Barça, a Tribuna, amb el meu pare, el Jordi, i el meu oncle, el Gabriel. Seia enmig de les cames de tots dos, una natja a cada cama. Avui el camp està ple de nens que continuen descobrint el futbol en família. Els records de nen són únics. Miri, aquest va ser el meu primer onze: Velasco, Elías, Curta, Gonzalvo III, Calvet, Gonzalvo II, Basora, Seguer, César, Florencio i Nicolau. Són els meus records d’infància. En aquella època jugàvem amb tres defenses, dos migcampistes i cinc davanters. I no és com ara, que tots corren amunt i avall. D’aquell equip, a més, en Basora era amic de casa perquè es va casar amb la germana d’un vell amic de la família. Els Maragall sou de les grans famílies de la ciutat. I a més, sou molts. Imagino tots els xicots corrent darrere la pilota. Quina por! No, no..., res que no fessin els altres nens. Això sí, els estius van ser màgics. Fixa’t, el Gonzalvo III, quan jo estiuejava a Platja d’Aro, venia a la platja i es posava a jugar amb nosaltres a futbol. Era al·lucinant. El capità de l’equip de les Cinc Copes, au, jugant amb nosaltres! Allà hi 38 BARÇA FEBRER DE 2009 jugàvem el Joan i l’Agustí Vinyes, el Xavier i el Jordi Muntanyola, l’Ernest Maragall… Ja li he dit, quina por, tots darrere la pilota! I a l’hivern, res de futbol? Érem canalla de futbol, i això no hi ha qui ho pugui frenar. No només jugàvem els partits d’estiu a la platja, també n’organitzàvem al jardí de casa meva. Sap com ens dèiem? “Anàvem guarnits com l’Athletic de Bilbao. Jugàvem al pati de casa i, és clar, trencàvem molts vidres” Sorprengui’m, si us plau. Érem els Gipapersa: Ginés, Pasqual, Pere i Santiago. Fèiem un equip i anàvem guarnits com l’Athletic de Bilbao. Potser algú encara conserva aquesta equipació. Jugàvem a casa i, és clar, trencàvem molts vidres. De fet, de tant trencar-los ens van treure la pilota i no ens la volien tornar si no ens comportàvem. Molt em temo que la tenacitat del nen futboler va superar totes les prohibicions familiars. Només faltaria. Com ha de ser! A les tietes els fèiem pagar un duro per a la pilota, però llavors venien els tiets per aturar la col·lecta…, ah!, i també saltàvem a la casa del costat quan la pilota se’ns penjava. És clar, aleshores venia la policia… Tot un món. Si un dia ve a casa, li ensenyaré el jardí i ho podrà comprovar. M’ha sorprès. Mai ho hauria dit. Totalment futboler. Aquest any he disfrutat molt. Per dir un partit, la nit de la golejada, del 6 a 1, a l’Atlètic de Madrid també hi vaig anar. Sap? Hi faltaven les autoritats. No hi era el Montilla i vaig seure davant. Vaig disfrutar moltíssim. Normalment sóc a la fila 4. I des de la fila 4, el futbol com es viu? Intensament. El futbol m’apassiona,… També hi ha cops que ho passo molt malament. Ho vaig passar fatal al camp de l’Espanyol, a la Lliga, el dia de les bengales. Em vaig fer un fart de patir veient la gent tancada rere les reixes. Era gent que estava indignada amb l’actitud dels Boixos Nois. El Barça va dir prou i no deixa entrar els violents a l’estadi. Com ho veu? El que vaig veure a Montjuïc va ser una animalada vergonyosa. Veig perfecte que el Barça no els deixi entrar, però hi hauria d’haver un gran acord perquè aquesta gent no entrés ni a Can Barça ni enlloc. L’Estadi Olímpic i el Palau Sant Jordi són la joia dels Jocs del 92. Són construccions molt diferents del camp del Barça. Efectivament, però s’han d’entendre com el que són. De les instal·lacions de Montjuïc el que realment sorprèn és el conjunt. A mi el que m’impressiona és el Sant Jordi, que és la vertadera joia olímpica. Des de fora no veus què hi ha a dins. Sembla pla i, en canvi, quan entres t’adones que és esfonsat. �“EL CATALÀ HA VINGUT A LA VIDA A PATIR” Alexanko, en el moment d’aixecar la Copa d’Europa de Wembley. Em parla d’arquitectura. Els equips també són una construcció. I no totes les construccions són iguals! Per sobre d’aquesta consideració el més important és que, ara per ara, el Barça està jugant de meravella. Només veig un equip que ens podria plantar cara: el Manchester. Tenen una capacitat que m’interessa. Combinen molt bé…, endavant i endarrere, obren el joc, mouen la pilota. És un estil que m’agrada. Però el Barça és més espectacular, amb el Messi, l’Eto’o…, també l’Alves i l’Henry. Aquest número de la REVISTA BARÇA parla dels cracs que han marcat època. Dels nos- tres supercracs. Amb qui es quedaria? Amb el Cruyff, que efectivament va marcar un abans i un després. Recordo el gol d’esperó el dia del 0-5 al Bernabéu. El tinc gravat. Aquell gol no s’ha tornat a fer mai. Mossèn Ballarín, que ens parla de Kubala (pàg. 19), sempre explica que la nit del gol de Cruyff a l’Atlètic de Madrid era amb el seu pare, el Jordi Maragall, a l’estadi…, insisteix a dir que ho veien i no s’ho creien. Oh, és que el Cruyff era diferent a tot el que havíem vist. És una mica com el cas del Kubala. Són gent que van canviar el futbol. Kubala va ser el primer a tirar les faltes amb efecte. No hi havia ningú que piqués la pilota com ho feia ell. Era molt bo, va revolucionar el futbol. Cruyff no era Kubala, però un cop assegut a la banqueta, les seves idees van revolucionar el segell futbolístic del Barça. Guardiola diu obertament que n’és una mica hereu. No m’estranya. Sí, d’alguna forma Guardiola és hereu d’aquella intel·ligència. Fa mesos que disfrutem, però Guardiola ens recorda que encara no s’ha guanyat res. Al darrere d’aquesta prudència –molt intel·ligent, FEBRER DE 2009 BARÇA 39 �PARLEM AMB... PASQUAL MARAGALL “Cruyff era diferent a tot el que havíem vist. És com el Kubala. Són gent que van canviar el futbol” Sense aquesta singularitat, Barcelona no hauria pogut organitzar els Jocs del 92? Segurament. No hauríem arribat a la fletxa del Rebollo sense la nostra manera de ser i, alerta, sense la primera pedra, la que va posar l’alcalde Narcís Serra. De fet, tot va ser culpa seva. El Narcís va ser qui va forjar la idea d’albergar uns Jocs. El president Maragall en la inauguració de les Llotges Noves. Era el setembre del 2005. “El català és una persona que està pendent que no li fotin la cartera. Som un país que no hem tingut imperi. Per això conquerim Europa guanyant a Wembley” d’altra banda- hi ha l’ombra d’allò tan nostre: pensar que aquí els èxits no duren gaire. I sap per què? Potser per què en el fons encara portem el roc a la faixa, per si de cas, que no se sap mai!... És que el català ha vingut a la vida a patir. Som així, hem vingut a patir. Que si els dolents, que si els bojos..., el català és una persona que està pendent que no li fotin la cartera. Som un país que no hem tingut imperi, sempre hem estat sotmesos a alguna cosa, o a algú. I a través del Barça, conquerim Europa quan guanyem la Copa d’Europa. Hi ha una imatge de la Llotja de Wembley que és la cara de la felicitat, amb Jordi Pujol i Josep Lluís Núñez a tocar de la Copa, mentre Alexanko l’aixecava. És que érem molt feliços! Però també recordo que, més enllà de l’emoció de la victòria, al darrere d’aquell èxit s’hi amagava discretament aquesta fal·lera tan nostra, la del somni europeu. Ai, aquesta fascinació pel nord enllà! És ben normal. En moltes coses Barcelona és la cinquena ciutat d’Europa. Per davant hi ha 40 BARÇA FEBRER DEL 2009 Londres o Milà, però després vénen Barcelona o Madrid. Fins i tot en alguns aspectes Barcelona està per davant. A Barcelona hi ha més turisme que a qualsevol lloc d’Europa…, tot i que potser em deixo Roma. Per tant, i torno a Wembley, gràcies al futbol, i al gol de Koeman, el país va aconseguir la vella aspiració del somni europeu…? Fins llavors, Catalunya sempre havia estat la cambra entre la Península i Europa. I aquesta posició de frontera, ens ha fet especials? Jo no sé si Europa ens ha acabat d’entendre mai. En canvi sí que tinc clar que aquesta mateixa Europa té molt present que deu molt a aquesta colla de ciutats que no són capitals d’Estat i que, en canvi, són bàsiques per entendre com som. Europa està feta de ciutats intermèdies, com Milà, Hamburg o Barcelona. També penso en Lió, Edimburg i Praga… Són ciutats molt vitals, que o bé són capitals de països petits o no són capital. Però això és l’anècdota. El fenomem que m’interessa rau en la seva singularitat, que és el que fa que aquestes ciutats siguin diferents i decisives. Va ser una aposta de visionari? Digues-ho com vulguis! Però és que Barcelona està feta d’aquesta mena d’accions. El fet d’unir municipis, com Sarrià o Gràcia, també respon a aquesta actitud visionària, valenta i avançada al temps. Pensi que el govern de l’Estat sempre ens mirava per sobre, veient-nos com una ciutat petita. I en poc temps vam passar a tenir una ciutat de 100 km quadrats. La de Barcelona és una història de creixement i d’aprofundiment de la identitat. En aquest sentit, els símbols ens han ajudat. I entre aquests símbols, el paper del Barça és cabdal. La ciutat, doncs, seria molt diferent si Gamper no hagués vingut a Barcelona i hagués fundat el club? No m’ho imagino, és impensable. A l’Estatut vostè parla de la força de Catalunya quan s’expressa lliurement i escriu que aquest text “és una obra col·lectiva”. La lluita contra l’Alzheimer, amb vostè al capdavant, també ha pres aquesta dimensió de repte per a molta gent. El meu èxit, si es pot dir així, és que no estic sol. En vol un exemple? Més d’una vegada, estant a la Llotja del camp, he coincidit amb el Cruyff. Diu que em vol ajudar per crear una fundació, per tractar d’eradicar l’Alzheimer. A mi el que més m’agrada és això. Trobar complicitats, anar a buscar empresaris i professionals que ens vulguin fer costat. També vull demanar un partit al Camp Nou en benefici d’aquesta iniciativa. Es tracta de fer una cosa gran. El futbol és el gol que està per arribar, però, en quina mesura el Barça també és memòria? És clar! La vida ha de tenir fils conductors per recórrer-la, i el futbol n’és un. Per això el Barça també és memòria � � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Parlem amb ... Pasqual Maragall Source A related resource from which the described resource is derived Revista Barça Language A language of the resource Català Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Gala, Xavier Pujol, Eduard Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Futbol Club Barcelona Esports Barcelona Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2009-02-19 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1649/0000000958.pdf 7c5a70199baede0976aee32229f8de1e PDF Text Text Societat Maragall i Mira “Molt Honorable ‘monovero’” RAFA PAZ Pasqual Maragall ha visitat terres del sud per retrobar les arrels familiars que el lliguen, per la branca materna, a Monòver, al Vinalopó. Aquesta n’és una crònica succinta. Pasqual Maragall, lluint a la solapa la medalla d’or de Monòver, d’on eren els seus avis Pasqual Mira i Basilisa Azorín. “I Mira”. Vet aquí la precisió que –insistent– qui fou alcalde olímpic de Barcelona i el president de la Generalitat que va estrenar tripartit afegia cada vegada que algú pronunciava el seu nom. Pasqual Maragall –i Mira– viatjava a terres del sud per retrobar-hi la part d’ell mateix que en prové, el potent fil valencià que li lliga la nissaga amb la terra blanca i eixuta –i lluminosa també– que envolta Monòver, al Vinalopó. “Amb la mediació imprescindible d’Acció Cultural del País Valencià i d’Eliseu Climent”, com apuntava durant la conferència de premsa l’alcalde d’Elx, Alejandro Soler (PSPV), Pasqual Maragall va fer, el 5 i 6 de setembre, un particular retorn a les arrels, a l’espai que va veure néixer i créixer els seus avis, Pasqual Mira i Basilisa Azorín. La Dama i l’Estatut. Amb puntualitat britànica l’esperen davant l’Ajuntament. La recepció oficial a Elx, a càrrec de l’alcalde i de la primera tinent d’alcalde, Maria Teresa Sempere (PSPV), de la regidora Àngels Candela (IdPV) i dels regidors Alejandro Pérez, i Josep Miquel Maçanet (tots dos del PSPV), compleix tant el protocol que sembla fet a posta per demostrar fins a quin punt la ciutat de les palmeres es reclama i se sap plenament europea. “Estem feliços de tornar a casa”, explicita Maragall d’entrada, en un plural que inclou Diana Garrigosa, la muller, que l’agombola a tot arreu. I de seguida –no caldria sinó– els representants del consistori li regalen una bella reproducció de la Dama d’Elx. I també de seguida surt a la palestra la reivindicació perquè retorni a la ciutat i d’alguna manera queda establert el compromís: “Les autoritats, siguin del color que siguin, són molt repatànies, però a partir d’un moment determinat s’ha de ser generós. Està molt bé que l’original pugui tornar allà d’on ve. Si us hi podem ajudar, ho farem.” Pasqual Maragall viu ara oficialment retirat de la vida política, però ella, cabuda, se li fa –més o menys dissimuladament, més o menys obertament– trobadissa. Ell, val a dir-ho, dribla algunes 46 EL TEMPS 16 DE SETEMBRE DEL 2008 1266ET046-49-FET.indd 1 11/09/2008 11:40:53 �“Més valencià que res”. “La meitat de la meva sang és d’aquí, per dir- RAFA PAZ RAFA PAZ 1 2 4 RAFA PAZ RAFA PAZ 3 6 RAFA PAZ 5 RAFA PAZ 7 RAFA PAZ qüestions –posem-hi el proper congrés del PSPV– a base d’humor i evita el comentari amb un “és que perdo la memòria, jo, sabeu?” que escampa somriures entre l’ofici dels preguntaires i recorda de passada a la concurrència la malaltia que temps enrere va fer públic que patia i a l’estudi de la qual ha dedicat una fundació: “Tinc Alzheimer, ho deuen recordar vostès millor que jo.” Més somriures encara. En dribla unes quantes, de preguntes, dèiem, però en respon algunes altres. A la maragalliana –o és miriana?– manera: “Els socialistes catalans i Convergència donaran suport a Zapatero”, etziba, per exemple, quan algun periodista li pregunta pels pressupostos estatals. I continua: “Si em preguntes si hi estic d’acord... No. Raons? Moltes: Estatut, infrastructures, finançament.” I es va deixant anar, tot seguint el fil: “Ens ha costat molt de tenir un Estatut i ja veurem què passarà... Em té encuriosit, aquest tema. Perquè si després d’haver estat referendat pel poble de Catalunya, un jutge el toca... Que ens tornin a preguntar si el resultat ens agrada o no: caldrà un altre referèndum. Demano dret a la claredat. Compte amb aquest tema, que pot tenir conseqüències.” Essent com és al sud colpit per la mania persecutòria contra la llengua, i un cop instal·lat al Casal Jaume I d’Elx, on fa conversa amb els socis, de seguida surt la qüestió del tancament dels repetidors de TV3 que ja ha deixat incomunicada la part més meridional del País Valencià i que penja com espasa de Dàmocles sobre la resta. El pronunciament sobre la qüestió és rotund: “Em sembla absurd que es vulguin posar barreres materials a les ones. Això de TV3 és gairebé més important que el finançament, mireu què us dic. Les idees manen sobre els diners.” Algú explica que diu que ajudarà amb la qüestió de la Dama i també amb aquest altre i se sent una rèplica al vol: “Ho tens difícil, Pasqual!” Ell somriu: “Però Catalunya que colli, també, no?” La resposta arriba a cor: “I tant! Sí!” Maragall continua la reflexió: “Perquè és que de vegades som massa educats...” “Això deia Fuster –respon aleshores Eliseu Climent–: que els catalans heu llegit massa Saint-Exupéry!” 1 i 2. Dues instantànies del pas per l’ajuntament il·licità: el present característic –una reproducció de la reivindicada Dama d’Elx–, de mans de l’alcalde, Alejandro Soler, i el retrat dins i fora de l’escultura de Joan Castejón Mirada crítica: d’esquerra a dreta, Eliseu Climent, Àngels Candela, Pasqual Maragall, Alejandro Soler, Diana Garrigosa, Maria Teresa Sempere i Alejandro Pérez. 3. “Si de vegades us sentiu a les catacumbes, penseu que les catacumbes, al final, van triomfar. Aquesta cultura que esteu empenyent és la d’avui i la de demà: no us penseu que sou resistents d’una cosa que s’acaba: això tot just comença i és el futur”: vet aquí les paraules de Pasqual Maragall amb dedicatòria especial per als socis del Casal Jaume I d’Elx. 4. A Monòver, saludant algunes assistents a la representació. Al darrere, per exemple, hi ha Elisa Camarena, que li va portar un llibre de Joan Maragall per tenir-lo dedicat amb la signatura del nét. 5. Maragall i Garrigosa a l’exposició “Azorín i Catalunya”, acompanyats pel director de la Casa Museu Azorín de Monòver, José Payà. 6. Davant la seu del PSPV de Monòver. 7. Un moment de l’obra De Monòver a Barcelona, dels Mira als Maragall, de Sud Teatre, del Casal Jaume I de Monòver. 16 DE SETEMBRE DEL 2008 1266ET046-49-FET.indd 2 EL TEMPS 47 11/09/2008 11:40:57 �Maragall i Mira ho d’alguna manera. El meu nom és d’aquí.” A qualsevol que ho pregunti, Pasqual Maragall explica els perquès de la visita. I del tarannà, fins i tot: “Maragall és un cognom que pesa molt, però a la família som tant Maragall com Mira. N’hi ha que tiren més cap als uns, com el meu germà Ernest [actual conseller d’Educació de la Generalitat de Catalunya], que és Maragall a matar, amb les celles poblades i tot. En canvi, el meu nom ja ve de l’abuelito Pasqual, que era un republicà federal molt amic de Marcel·lí Domingo. Diuen que es va morir de pena –pel que havia vist i veia–, el 1940. Un any després vaig néixer jo, i per això em van posar el seu nom. Per la cosa del masclisme, el meu primer cognom és Maragall, però em considero Mira cent per cent. De la vostra terra. Del vostre sentiment. I crec que comparteixo algunes de les vostres característiques. Sóc més valencià que res.” Efectivament, les arrels de Pasqual Maragall s’endinsen fins al sud del tot del país, fins al poble que s’erigeix en guardià de la frontera, fins a Monòver. Allà van néixer els seus avis materns. I fins allà fa cap, per recórrer els carrers al poble de llum tan blanca i per acabar de tancar el cercle tot comprovant la relació que un altre monover reconegut, Josep Martínez Ruiz –de pseudònim, Azorín– va tenir amb el seu avi principatí, Joan Maragall. El fet és que després de la preceptiva visita a l’ajuntament i de la imposició de l’escut d’or de la població, hi ha ocasió de relligar també l’altra branca de la família amb la ciutat lluminosa: a la Casa Museu Azorín hi inauguren, dedicada, l’exposició “Azorín i Catalunya”, amb un apartat especial per a l’intercanvi epistolar entre tots dos literats. De fet, tal com explica després José Payà, director del museu, “la primera cosa que fa Azorín el 1905, quan va a Barcelona, és anar a veure Maragall, que esdevé una mena de mentor del grup Los Tres que formaven Azorín, Ramiro de Maeztu i Pío Baroja: el germen del 98.” ARXIU JOAN GIMÉNEZ ‘La Peroteta’. A hores d’ara no se sap d’on el va treure, el pseudònim, Martínez Ruiz. José Payà explica, quan se’n parla, que, de teories, “n’hi ha milers: li podia haver agradat per la sonoritat o perquè RAFA PAZ 3 4 2 1. Una imatge familiar dels Mira-Azorín: la filla menuda, Assumpció; els dos bessons, Leoncio i Basilisa; i els pares, Basilisa Azorín i Pasqual Mira. 2. Fàbrica de calcer a Monòver, probablement dels germans Mira. 3. Un casament del sud i el nord: Basilisa Mira i Jordi Maragall, pares de Pasqual Maragall. 4. Maragall, ja a Monòver, al costat d’Eliseu Climent, telefona per sorpresa al seu cosí Joan Giménez. 5. A la taula de Giménez, dues fotografies i un desig: “Vindrà a veure’m?” 6 i 7. El retrobament: després de les salutacions, hi ha un detallat procés d’identificació tot resseguint l’àlbum familiar 8. Pasqual Maragall i Diana Garrigosa, davant la casa on els avis MiraAzorín passaven l’estiu. ARXIU JOAN GIMÉNEZ I allà mateix, entre exemplars de La ben plantada, La nacionalitat catalana o Fructidor, s’hi destaca un antic full volander del 1924 que de seguida crida l’atenció de la concurrència: és la reproducció del “Missatge d’elogi i defensa de la llengua catalana” signat per 118 escriptors en castellà (inclòs Azorín) per protestar contra la persecució del català durant la dictadura de Primo de Rivera, i la “Lletra de gratitud dels escriptors de Catalunya”, enviada en resposta i signada per 98 personalitats (inclòs Joan Antoni Maragall, fill de Joan Maragall). Qui fou president de la Generalitat no s’està, davant l’evocació, de comparar les reaccions amb les actuals, i de desitjar, amb tot, que algun dia es puguin “fer realitat els somnis dels nostres avis”. RAFA PAZ 5 6 RAFA PAZ Societat 1 7 8 ARXIU JOAN GIMÉNEZ RAFA PAZ RAFA PAZ 48 EL TEMPS 16 DE SETEMBRE DEL 2008 1266ET046-49-FET.indd 3 11/09/2008 11:41:11 �RAFA PAZ evocava Clarín, el seu mestre; perquè tenia un company de classe que es deia Antonio Azorín... Mai no va aclarir-ne la raó. Només sabem que era conscient que amb el nom que tenia no podria triomfar”. Per a Pasqual Maragall, tanmateix, el misteri sembla clar: Martínez Ruiz va triar d’àlies el cognom d’una passió secreta: “Estava enamorat de la meva àvia, de l’abuelita Basilisa!” Payà no ho desmenteix i ell posa cara de se non è vero, è ben trovato, somrient per sota el nas. Basilisa Azorín, filla de jornaler i per nom de casa coneguda a Monòver per la Peroteta, va conèixer Pasqual en entrar a treballar “a l’empresa de calcer que els Mira tenien a Monòver”, relata Marian Díez, que ha recopilat les petjades dels ascendents de Maragall al poble. “Zapatero, Zapatero, tú te llamas pero yo soy.” diu que li deixava anar enigmàticament Pasqual Maragall a l’actual president del govern espanyol. Costa d’imaginar quina cara hi devia fer l’altre. Maragall, en tot cas, manté present la reivindicació íntima i explícita d’aquesta seva llavor original. I, efectivament, els Mira van obrir una botiga de sabates al carrer major de Monòver, explica Marian Díez, el 1894; el 1903 esdevenia fàbrica (Mira Amat Hermanos); i el 1921 va ser la primera d’introduir en el procés una màquina de tallar sola, cosa que els altres no van fer fins passada la guerra. Després, bo i casats, Basilisa i Pasqual se n’anaren al País Basc, on els nasqueren els tres fills i, de seguida, a Barcelona. En tornar a Monòver a passar-hi vacances, les joguines dels fills i Pasqual, tan mudat amb el jupetí i el bastó, i Basilisa, que passejava amb distinció, vestida –i calçada– a l’última, enlluernaven el barri sencer. Joan Giménez Esteve camina amb penes i treballs. No podrà anar a cap dels actes que donaran la benvinguda al seu cosí segon. Ha fet enviar una fotografia de Maragall demanant que la hi tornin dedicada. Però en saber que té un parent al poble Maragall en demana el telèfon, i li truca, es presenta, l’altre s’emociona, queden entesos: es veuran a la vesprada, a casa de Joan. El comiat ja és familiar: “Adéu, primo!” Joan és nét de Remediet, que fou germana de Basilisa, la Peroteta, que de menuda sempre duia trenes i de gran diuen que tenia predilecció pel seu nét Pasqual i que li cantava sarsueles (“Vá- Pasqual Maragall al Casal Jaume I d’Elx: “L’Euroregió (que permet que cadascú sigui el que vulgui mentre sigui europeu, en agrupacions ja no per obligació sinó per elecció) és, de fet, la nació de Jaume I: ell és el pare de la criatura.” monos juntos del brazo hasta la próxima aldea...”). Jaume I. Hi haurà un sopar popular, encara, finalment, per cloure l’estada maragalliana –i miriana, queda clar– al sud; un sopar sota l’auspici del Casal Jaume I de Monòver, amb cançons i polítics, també (de Xixona, Ferran Verdú i Rosa Arqués, alcalde i regidora, del PSPV; els regidors de Mutxamel Adrià Carrillo –EU– i Rosa Poveda –PSPV–; Mireia Mollà, d’IdPV, diputada a les Corts; i Francesc Picó, portaveu del PSPV a Monòver). I potser perquè abans els versos de Joan Maragall s’han barrejat amb els comentaris aguts de l’oncle Canyís –el personatge monover creat a començament del segle XX– en una replaceta guarnida de festa; potser per la veu terrenal del Negre, que acompanya l’espectacle De Monòver a Barcelona, dels Mira als Maragall, que ha preparat el jovent i l’ànima de Sud Teatre (dedicat, com expliciten ben bé, “al nostre il·lustre convidat i Molt Honorable monovero”); o per haver vist tanta gent, a la plaça, a Monòver, cantant dempeus Els Segadors; per uns versos d’Ausiàs Marc recitats de memòria; per l’influx de la Dama; o pel bagatge propi amb nom d’Euroregió (“una realitat històrica i lingüística –explica el nét de Pasqual i Basilisa–, amb tots els seus matisos i la seva riquesa, que s’ha de defensar”); o per una barreja de tot plegat i més encara, el cas és que les darreres paraules de Pasqual Maragall a Monòver fan saltar alguns oients de la cadira: “Visca els Països Catalans, visca l’Euroregió i visca l’Europa que tots farem!” L’aplaudiment és intens. Núria Cadenes 16 DE SETEMBRE DEL 2008 1266ET046-49-FET.indd 4 EL TEMPS 49 11/09/2008 11:41:21 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Molt Honorable ‘monovero’: reportatge sobre la visita a Monòver Source A related resource from which the described resource is derived El Temps Language A language of the resource Català Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Cadenes, Núria Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Monòver València Família Maragall Mira, Pasqual, 1941- Estatut Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2008-09-16 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1648/0000000954.pdf 261f237507e2ca4168758291f0909c81 PDF Text Text Quotidiano fondato da Antonio Gramsci il 12 febbraio 1924 Anno 85 n. 252 - venerdì 12 settembre 2008 - Euro 1,00 «Ai miei tempi se uno voleva essere iniziato al sesso e non trovava signorine disponibili, doveva rivolgersi a chi per mestiere faceva quella attività. Oggi i www.unita.it ragazzi non hanno più questa esigenza, noi ragazzini dovevamo arrangiarci in quanto le ragazzine sono più andando con le prostitute. I ragazzi intraprendenti dei maschi. In passato oggi non hanno più questa necessità» Filippo Berselli, An, presidente Commissione non era così, le ragazze non la davano e Giustizia del Senato, ApCom 10 settembre Caos e ricatti, l’agonia di Alitalia Il colloquio Pasqual Maragall LA BATTAGLIA MEMORIA Stallo nella trattativa notturna tra ultimatum e proteste. Sacconi: firma ora o mai più DELLA C C Cortei e scioperi, a Fiumicino cancellati decine di voli. Il Pd: un enorme pasticcio LAUDIA ■ Ultime ore di drammatica trattativa per Alitalia. La notte che il ministro Sacconi definisce decisiva - «o si firma ora o mai più» - inizia con un muro contro muro tra governo, Compagnia aerea italiana e sindacati. Le posizioni appaiono lontanissime e i «tavoli tecnici» vengono sospesi. Tutte le organizzazioni degli assistenti di volo definiscono irricevibile la proposta della Cai. Che però insiste: «L’unica base di partenza resta la nostra piattaforma contrattuale». Al tavolo anche il sottosegretario alla presidenza del Consiglio Gianni Letta, il commissario straordinario Fantozzi e l’amministratore di Intesa SanPaolo, Passera. Ultimatum e ricatti hanno scan- dito la lunga giornata di trattativa assieme ai cortei e alle proteste dei lavoratori. Già dalla mattina si erano formati presidi davanti al ministero del Lavoro, con fischi e contestazioni all'arrivo del leader della Cisl, Raffaele Bonanni. Da Napoli sono arrivati i «duri» dell’Atitech con bandiere e striscioni, creando problemi al traffico nel cuore di Roma. A Fiumicino il personale di terra si è riunito in assemblea per tutto il giorno, con conseguenti disagi per i passeggeri: più di trenta i voli Alitalia cancellati. Poi l’ennesimo ultimatum del governo: «O si chiude subito o c’è il fallimento». Rossi, Di Giovanni, Salvatori, Ugolini alle pagine 2 e 3 FEDERALISMO FISCALE L’INTERVISTA CONSIGLIO DEI MINISTRI MARTA VINCENZI SÌ DEL GOVERNO IL SUD PAGHERÀ PIÙ TASSE «NOI SINDACI NEL PD COME MONADI» Fantozzi e Di Giovanni a pag. 4 Carugati a pagina 9 UCCHIARATO appuntamento è nel suo L’ studio di ex presidente della Generalitat (Governo della Manifestazione dei lavoratori dell’Alitalia davanti al ministero del Lavoro Foto Ansa Regione autonoma), un appartamento spazioso e luminoso al quarto piano di un palazzo modernista. Il terrazzo offre una spettacolare vista sull’incrocio tra le due strade più importanti di Barcellona, la Diagonal e il Paseo de Gracia. A destra la Pedrera, la Rambla e il mare; a sinistra il Tibidabo, le ville dei quartieri alti, gli uffici in cui nuovi e vecchi barcellonesi lavorano per combattere l’incubo della crisi economica che si avvicina. Maragall, classe 1941, il sindaco socialista delle Olimpiadi del 1992, il più longevo (15 anni alla guida della città di Gaudí), il più fantasioso, il più amato e il più temuto, chiama al telefono la sua assistente, Norma, poco prima dell’ora fissata: «Vi aspetto in strada, scusatemi, oggi ho voglia di stare all’aria aperta». segue a pagina 13 Staino Sicilia, operai costretti a pagare il pizzo L S L Commissione Ue A INISTRA I sindacati: in alcune aziende gli imprenditori fanno la «cresta sui salari» CERCA EADER PAOLO SOLDINI Pd IL FEDERALISMO DEI VALORI GIUSEPPE A. VELTRI a nascita di un partito è sempre un evento traumatico, la nascita di un grande partito nazionale è caratterizzata da un delicato equilibrio tra un «core» di valori ed una capacità di adesione ad un territorio vasto e variegato nei suoi interessi e bisogni. segue a pagina 26 L ■ Un fenomeno molto diffu- IL CASO so nelle piccole imprese della Sicilia: il dazio richiesto dalle cosche agli imprenditori viene «socializzato» con i dipendenti. Anzi, per la precisione, a volte pagano soltanto loro. Ma ribellarsi è difficile. Nell’Isola il lavoro scarseggia e gli operai sopportano e sono costretti a inghiottire amaro pur di non perdere un salario da fame. I sindacati di Caltanissetta la chiamano «la cresta sullo stipendio». Parla Giuseppe Nicosia, sindaco di Vittoria: «Qui tagliamo le tasse a chi denuncia i clan». Andriolo a pagina 8 Postfascisti e secessionisti Gli «allergici» alla Costituzione ■ di Marcella Ciarnelli La Costituzione è rigida. Ma per alcuni sembra sia anche indigesta proprio per questa sua caratteristica. Ecco, allora, che il giorno dopo le parole del presidente della Repubblica «sulla questione aperta» che è la piena identificazione che ci dovrebbe essere da parte di tutti nei principi e nei valori della Carta, da Forza Italia ar- riva l’attacco al sistema di elezione del presidente della Repubblica, dettato dalla Costituzione e seguendo il quale al Quirinale è stato eletto anche Giorgio Napolitano. Per il coordinatore azzurro, Denis Verdini, è «anomalo» il sistema di elezione del Capo dello Stato che andrebbe «corretto». segue a pagina 5 ove mesi. Un autunno già N quasi iniziato, un inverno, una primavera: alle elezioni europee di inizio giugno la sinistra rischia di veder congelata per chissà quanto tempo dentro i rapporti istituzionali dell’Unione la deriva a destra che va manifestandosi in quasi tutti i Paesi del continente. Il pericolo incombe non solo sulla sinistra, ma anche su quelle parti del centro democratico e liberale che non condividono i sussulti di nazionalismo, di strisciante xenofobia, di egoismo sociale e regionale, le terapie economiche lacrime e sangue. segue a pagina 12 DONAZIONI, QUELLO STRANO BLACK-OUT DI 24 ORE CARLO MONETA accaduto un giorno all’inizio di settembre. Per la priÈ ma volta, in Italia, un’intera giornata è trascorsa senza che si verificasse alcuna donazione di organi. Considerate bene le date: i medici trapiantologi ritengono che il fatto, inedito e grave, sia correlato alle polemiche accese dalla pubblicazione su L’Osservatore Romano, il 2 settembre scorso, di un fondo in cui si metteva in discussione il principio della morte cerebrale. L’articolo firmato da Lucetta Scaraffia, esponente del Comitato nazionale di bioetica, è stato poi sconfessato dalle autorità vaticane, ma intanto L’Osservatore lo aveva pubblicato. segue a pagina 10 l’Unità + € 8,50 libro “Il mestiere di vivere”: tot. € 9,50; FRONTE DEL VIDEO MARIA NOVELLA OPPO Il buco nero della tv IN OCCASIONE della rievocazione dell’11 settembre abbiamo rivisto in tv il buco orrendo lasciato dalle Torri Gemelle. E abbiamo scoperto che decine di inchieste sono in corso sugli affari più o meno sporchi di una ricostruzione mai fatta. Possiamo capirlo: tutto il mondo è paese ed è paese anche New York. Invece, quello che non riusciamo a capire è il buco nero dell’esperimento Cern. In tv tante parole, ma nessuna abbastanza chiara. Il lessico scientifico non è contenibile nei tempi e negli spazi televisivi e l’infinito non è uno spot. Come quello del ministro Calderoli, che ha detto l’esatto contrario di quel che vuole fare e cioè costruire un Paese per i ricchi e uno per i poveri. Che è un tipo doppio si capisce anche dagli incredibili pantaloni arancione che portava nelle riprese esterne, mentre al tavolo della conferenza stampa mostrava solo la giacca scura d’ordinanza. Allo stesso tavolo si è vista poi la ministra Carfagna, bella in tenuta da educanda, adatta per perseguitare le prostitute, ma ovviamente solo quelle di strada che sono le più povere. Arretrati € 2,00 Spediz. in abbon. post. 45% - Art. 2 comma 20/b legge 662/96 - Filiale di Roma �13 venerdì 12 settembre 2008 «Ho sostenuto Zapatero ha vinto la candidatura grazie ai maragallisti ma poi mi ha fatto fuori» IL COLLOQUIO SINDACO DI BARCELLONA tra il 1982 e il 1997 e presidente della regione autonoma catalana tra il 2003 e il 2006, parla con «l’Unità» di valore della memoria. Nel suo caso è un valore speciale: Pasqual Maragall è malato di Alzheimer. È questa una delle pochissime interviste che ha rilasciato nell’ultimo anno ■ di Claudia Cucchiarato / Segue dalla prima S eduto su una panchina, assorto nella lettura di un manoscritto pesante, prende appunti e corregge. “È la mia biografia. L’ho registrata su decine di nastri negli ultimi mesi e questo è il risultato: più di 300 pagine”. Il libro uscirà in Spagna a novembre: è la vita di Pasqual Maragall, la storia della Barcellona moderna e della Regione autonoma che ha governato per tre anni prima che Zapatero lo deponesse nel 2006 a favore dell’attuale presidente, José Montilla. “Ci sono molti errori, purtroppo”, si scusa. Deve verificare ogni parola, ogni dato. “Ci sono lacune che riempio piano piano, rileggere e cercare di ricordare mi aiuta, i medici dicono che scrivere è terapeutico”. I medici gli hanno diagnosticato l’Alzheimer poco più di un anno fa. Non gli è mai stato nascosto nulla: la perdita della memoria per un uomo che incarna la memoria di una comunità è un lutto di tutti. Ha commosso amici e avversari politici quando ad ottobre del 2007 ha dichiarato in pubblico: soffro di “Eisenhower”. L’ha detto così, citando il presidente americano che aiutò Franco ad entrare nell’ONU, per ripicca, con quella sua autoironia pungente e saggia. “Sono stato obbligato a rendere pubblica la mia malattia perché un collega, il delegato del governo catalano a Madrid, aveva commentato alcune mie dichiarazioni dicendo che stavo male psicologicamente e fisicamente”. Raimon Martínez Fraile fu destituito dall’incarico in seguito a quella vicenda. Oggi Maragall non ricorda il suo nome. Ha creato una fondazione che raccoglie fondi per la ricerca sul- Maragall, la malattia la memoria e la politica la sua malattia, ha inaugurato un blog su internet. Parla un italiano perfetto, si ferma spesso a cercare la data, il nome, la parola che gli sfugge. La moglie, Diana Garrigosa, la compagna di una vita, lo scorta ovunque, “lei era la mia memoria anche prima della malattia”, sorride Maragall. Continua a scrivere, accetta pochissimi inviti, Tra le sue battaglie più tenaci c’è la formazione di un partito democratico catalano che unisca centro e sinistra, indipendentisti e federalisti sul modello americano e sulla scia dell’esempio italiano. “Io ero presente alla fondazione del Partito Democratico italiano. Sono convinto che questo tipo di partiti dovrebbero essere presenti in tutti i sistemi politici”. Maragall si rifiuta di pensare che Silvio Berlusconi abbia vinto le elezioni per meriti propri: “sono sbalordito perché credo che la sinistra italiana abbia delle persone brillanti, una classe poli- «Il partito socialista spagnolo come quello catalano lavora ancora su un modello troppo rigido» tica capace e di grande qualità. Il Partito Democratico è l’unico futuro possibile per un centro-sinistra ragionevole. In Europa siamo abituati a partiti di matrice religiosa, i democristiani, socialisti, repubblicani, comunisti... sono il risultato della laicizzazione della religione, di una fede in sostanza. In America i partiti sono “options”, non sono credenze bensì posizioni in merito a determinate questioni, è questo il futuro, credo che in Europa dovremmo rendercene conto al più presto perché altrimenti la «Il partito democratico è l’unico futuro possibile per un centro-sinistra ragionevole» La scheda L’11 settembre della Catalogna Pasqual Maragall sindaco di Barcellona durante le Olimpiadi del 1992 politica non avrà più senso”. Un’altro elemento che Maragall non smette di elogiare sono le primarie: “Non è la cupola del partito che deve decidere i candidati. Il Pd italiano l’ha fatto, è stato un parto difficile, per ora non ha dato i frutti che ci si aspettava, ma non è detto che non sia servito”. “Il Partito Socialista spagnolo lavora ancora su un modello troppo rigido, verticale. C’è bisogno di una struttura più flessibile e ampia, meno religiosa, appunto”. È vero comunque che Zapatero è stato coraggioso: “sì, ha separato la politica dalla religione, si è opposto alla Chiesa e l’ha fatto perché lui era un federalista come me, Io ho appoggiato la sua candidatura nel 2002 contro quella favorita di José Bono, proprio perché avevamo una visione politica simile. Lui era un perfetto sconosciuto nel partito, è venuto a Barcellona e ci siamo capiti subito. I nove voti grazie ai quali ha vinto la candidatura era- no quelli dei “maragallisti”. È curioso, io l’ho appoggiato e sostenuto, poi è stato proprio lui a farmi fuori”. E’ una personalità fortissima e indipendente. Da un anno non è più iscritto al partito socialista, ha restituito la tessera. Era tra i fondatori del PSOE, E’ stato per la vicenda dello Statuto autonomista. “Zapatero doveva ricambiare l’appoggio dei socialisti catalani alla sua candidatura”, spiega Maragall, “allo stesso tempo era cosciente del fatto che si stava accollando una responsabilità difficile. A Madrid non puoi essere catalanista, ti fanno fuori, perciò lui è stato abile, ha stretto patti anche con altri, con il partito Convergencia i Uniò, il mio avversario diretto. In cambio del loro voto favorevole sullo statuto che avevo scritto io ha promesso la mia uscita di scena”. Un tradimento in piena regola ma lui non serba rancore, dice. “L’importante è continuare ad immaginare il futuro”, insiste. Albert Einstein diceva che l’immaginazione è più importante del sapere. “Bisogna essere coraggiosi, aprire cassetti che altri non hanno saputo aprire, viaggiare con la fantasia e sognare, sbagliare se necessario, perché solo così possiamo costruire un mondo migliore”. Lui, a Barcellona, è stato il sindaco del sogno. Ccosa sogna Maragall in questo momento? “Il mio sogno sono i miei nipoti. In politica: la vittoria di Obama. Vorrei andare a festeggiare con lui e dirgli alcune cose prima di dimenticarle”. Si parla molto di memoria in Spagna. La settimana scorsa il giudice Garzón ha annunciato un processo per il recupero della dignità delle persone morte durante la guerra civile e la dittatura. Migliaia di cittadini scavano in cerca delle fosse comuni in cui giaciono altrettante migliaia di cadaveri. “È necessario recuperare i corpi per chiudere la ferita, seppelli- re i propri morti per concludere un’epoca di transizione lunga e ricca di menzogne. Tuttavia, non sono favorevole alle celebrazioni, credo che sia molto più importante recuperare la memoria di chi ha vissuto quegli anni, fare reportage che spieghino ciò che è successo, insegnarlo nelle scuole. Non credo che sia necessaria una “legge della memoria”: quello che dobbiamo fare è raccontare ai nostri nipoti quel che abbiamo vissuto perché non si ripeta e ridare dignità a un passato di cui non si è potuto parlare fino a pochi anni fa”. Mentre parla viene interrotto costantemente dai passanti che lo ringraziano. Lui dà la mano a tutti: “vede? Io sono un malato di lusso, come posso dimenticare chi sono e quel che ho fatto se non smettono di ricordarmelo?”. In pochi minuti si forma una fila di persone. Prima di ritornare alla correzione delle sue memorie accetta un’ultima doman- Ieri in Catalogna era il giorno della Memoria. La «Diada de Catalunya» è una Festa Nazionale unica al mondo perché ricorda la più grande sconfitta del popolo catalano e il sacrificio di chi l’11 settembre del 1714 morì durante la caduta di Barcellona sotto l’assedio delle truppe borboniche, vicenda che ha messo fine all’indipendenza catalana. È stato proprio Maragall il presidente che ha recuperato la celebrazione: dal 2003 è stato reintrodotto l’atto ufficiale della «Diada» nella sede del Governo della Generalitat, nel parco della Cittadella, luogo in cui si consumò la sconfitta. «Bene le primarie Non è la cupola del partito che deve decidere i candidati» da: quale sia il ricordo che in lui è vivo in lui con più forza. “Tutti mi dicono che a questa domanda devo rispondere: l’approvazione dello statuto. È vero, lo ricordo perché mi ha cambiato la vita ma non lo ricordo con gioia. Il momento più bello è stato il giorno in cui Barcellona è stata nominata sede delle Olimpiadi. Per mesi ho vissuto nelle case dei cittadini per sapere quali erano i problemi di ogni quartiere, per costruire una città migliore. Quello sarà l’ultimo ricordo a sparire, ne sono sicuro”. Linea dura su terroristi e pedofili, Zapatero riforma il codice penale Creato un registro per chi compie abusi sessuali sui bambini. Prevista la castrazione chimica volontaria per reati sessuali ■ di Toni Fontana La svolta era nell’aria da gennaio, da quando a Siviglia venne trovato il corpo della piccola Mari Luz, 5 anni, assassinata da un pedofilo e da quando, il 7 marzo, 24 ore prima delle elezioni, venne ucciso dall’Eta un ex consigliere socialista, Isaias Carrasco. Da queste due date la Spagna si interroga, litiga e discute sul da farsi. Mercoledì, a poche ore dal patto tra Psoe e Pp per il rinnovo della presenze nel Consiglio generale del potere giudiziario, il «Csm», due ministri del governo Zapatero, il titolare della Giustizia Bermejo e quello dell’Interno Rubalcaba, hanno fatto conoscere i tratti salienti di una riforma del codice penale tale da sconvolgere alcuni capisaldi del diritto in Spagna. Le pene contro terroristi, pedofili e violentatori verranno inasprite. La novità più rilevante delle modifiche che saranno discusse alle Corte «entro l’autunno» appare l’estensione fino a 20 anni della libertà vigilata per terroristi e «delincuentes sexuales» che, a detta delle autorità carcerarie, non appaiono «ravveduti» do- po aver espiato la pena. Per quanto riguarda la lotta alla pedofilia gli spagnoli intendono creare «immediatamente» (lo ha detto ieri Rubalcaba) un «registro de pederastas», sezione dell’archivio penale, che permette di identificare «immediatamente» l’autore di un abuso contro minori. Si parla (ma su questo i due ministri sono rimasti sul vago) dell’introduzione della castrazione chimica per i pedofili. I ministri senza dilungarsi sul tema hanno specificato che gli accusati di abusi dovranno accettare volontariamente l’intervento. I ministri hanno parlato di «collaborazione indispensabile» dell’imputato. Altre innovazioni, non di poco conto, si annunciano per l’autunno. Val la pena di elencarle anche perchè in molti casi ricordano le discussioni in corso in Italia. Coloro che trasportano minori sui «cayucos» (le barche che portano immigrati in territorio spagnolo) potranno essere condannati a 12 anni di carcere. Zapatero ha personalmente promesso inasprimenti di pene per gli autori di aggressioni sessuali, abusi e per coloro che favoriscono la prostituzione e le violenze su minori. I due ministri di fronte al vespaio sollevato dal loro annuncio, hanno precisato che l’allungamento dei tempi per la libertà vigilata non sarà «retroattivo». La vigilanza si allungherà se i magistrati nutriranno «dubbi ragionevoli» sul fatto che il carcere abbia «rieducato» i condannati. L’inasprimento riguarda in questo caso prevalentemente, ma non solo, i terroristi dell’Eta detenuti, Rubalcaba, considerato il nemico numero uno dell’Eta per la sua fermezza contro il terrorismo, ha detto che chi uccide verrà condannato a 40 anni di prigione e, eventualmente, a 20 anni di libertà vigilata. Alcuni delitti, in primis quelli compiuti dai terroristi, non cadranno mai in prescrizione. Attualmente vengono prescritti dopo 20 anni. Per i condannati in libertà vigilata, ma tra «le possibilità», si pensa anche ai braccialetti elettronici. I condannati per terrorismo, una volta scarcerati, non potranno trovare alloggio nelle vicinanze delle abitazioni dei parenti di persone uccise dalle bande criminali ed estremiste. Clamorosi casi di cronaca hanno imposto un intervento di questo tipo. L’impalcatura complessiva della riforma farà certo discutere anche perché, per la prima volta da 5 anni, Popolari e socialisti si sono appunto messi d’accordo per eleggere il nuovo «Csm» spagnolo. Prima di andarsene però gli attuali giudici hanno fatto uno «sgarbo» a Zapatero. Due alti magistrati in quota Pp (destra) e un indipendente hanno giudicato «grave», in sede disciplinare, il comportamento del Pm di Siviglia Rafael Tirado. Questo giudice lasciò in libertà Santiago del Valle, presunto assassino della piccola Mari Luz che avrebbe invece dovuto soggiornare nelle carceri spagnole per aver abusato della figlia. Gli alti magistrati conservatori lo hanno multato per 1500 euro mentre quelli progressisti volevano espellerlo. Zapatero si è schierato con i secondi e ha detto ieri di non condividere la decisione del «Csm» e di aver deciso di incontrare il padre della piccola assassinata, diventato in Spagna, l’alfiere della lotta contro la pedofilia. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Maragall, la malattia la memoria e la politica Source A related resource from which the described resource is derived L'Unità Language A language of the resource Italià Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Cucchiarato, Claudia Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Alzheimer Política Maragall Mira, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2008-09-12 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1647/0000000959.pdf dc1d8d344d0d8eaca570e94bb7653187 PDF Text Text "L´alzheimer només es pot afrontar en companyia. Un sol no pot" - Catalu... Pàgina 1 de 5 www.dpromo.info Comentar Diumenge 07 de setembre de 2008 Contacti amb diaridegirona.cat | RSS NOTÍCIES HEMEROTECA » Catalunya PORTADA ACTUALITAT Girona Comarques Catalunya ESPORTS Espanya/Internacional ECONOMIA Ciència i Tecnologia OPINIÓ Successos Fotos diaridegirona.cat » Catalunya "L´alzheimer només es pot afrontar en companyia. Un sol no pot" 01:04 Maragall apareix juntament a la seva dona amb un somriure, malgastant proximitat i cordialitat. Encén un puret i declara que no li importa sortir fumant a les fotos. L'assumpte de preocupar-se per el que és políticament correcte no ha anat ni va amb ell. Comenta que escriu articles en el Diari de Girona, i en assenyalar-li que és del mateix grup editorial que INFORMACIÓN, exclama encantat: "Doncs és el meu diari preferit!". Després de demanar una ampolla d'aigua, és la seva dona, atempta a cadascun dels seus gestos, qui l'insta a deixar la xerrada preliminar i permetre'ns començar amb les preguntes. Defineixi el seu moment actual. Fantàstic. Estic en la millor terreta del món. Com ocupa el seu temps, a dia d'avui? De maneres molt diverses. Escrivint, llegint, encara que últimament llegeixo menys (porta a la mà una edició de butxaca d'una comèdia de Shakespeare, Treballs de l'amor perdut, traduït al català per Josep Maria Segarra, i em recomana la seva lectura) i gravant tres pel·lícules, documentals, en les que apareixo com a actor o narrador. Una va sobre això de l'Eisenhower, vull dir l'alzheimer -i riu, irònic-; una altra sobre el Baix Empordà, és una zona que conec bé, allà tenim una casa Diana i jo; i l'altra sobre Jaume I. M'han agafat a mi com protagonista, com a interlocutor d'historiadors i de persones que tenen coneixement sobre Jaume I. Per exemple, surt Rita Barberá, l'alcaldessa de València, perquè vam fer junts l'assumpte de l'Euroregió i fem un recorregut sobre les sis ciutats més importants de la seva vida. No m'aturo! Quina tasca desenvolupa la seva Fundació contra l'Alzheimer i quin paper desenvolupa vostè directament? Soc el president però no faig res. La Diana és la vicepresidenta i ella ho fa tot, i l'altre que també s'ocupa de tot és un metge, Jordi Camí. El que pretén la Fundació és recaptar diners per a investigació en la malaltia i nous tractaments, per trobar nous enfocaments, noves aproximacions al tema. Els investigadors, en general, són joves i els fons de la Fundació són per becar-los. A més, els fons no es perden. La seva dona, Diana Garrigosa, que l'acompanya com la seva ombra, afegeix que "oferim a la gent que posa diners la possibilitat de funcionar com accionistes de la Fundació, en una espècie d'empresa de capital de risc i si hi ha retorn de l'invertit, poden recuperar-lo". No és l'Estat, ni la Generalitat qui subvenciona o dóna suport http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2008090700_6_28... 08/09/2008 �"L´alzheimer només es pot afrontar en companyia. Un sol no pot" - Catalu... Pàgina 2 de 5 econòmic, figura que fan el que és seu però en realitat fan ben poc. Què va ser el primer que va pensar quan li van comunicar que tenia alzheimer? Què va passar pel seu cap tan lúcid i acostumat a la reflexió? El primer que vaig pensar va ser ¡Quina putada!", posa-ho més fi, si vols. No m'en recordo molt, la veritat, perquè en aquests moments estava molt ocupat amb la política. Per quines fases ha passat des que li donen el diagnòstic fins que ho proclama i decideix crear una Fundació? Ira, depressió, acceptació...? Per totes. Això m'ha portat a tots costats. He estat a Nova York, a Boston i per descomptat a Barcelona fentme proves ¡M'han fet tota classe de barbaritats! Des d'extracció de líquid raquidi, en el nas, que no li ho desitjo a ningú, fins a de líquid medul·lar. Ara estan evolucionant molt els tractaments de la malaltia i detectar-la aviat millora les perspectives de la seva evolució. Han descobert noves maneres de diagnosticar l'alzheimer i nous fàrmacs, cada vegada més eficaços. Perquè va decidir declarar públicament la seva malaltia? El revelar la informació va ser una mica a empentes i rodolons. Va haver un personatge que en un programa de Manel Fuente1s va fer unes declaracions que no van agradar a segons qui. I un tipus va comentar, referintse a mi, que "aquest està malalt, física i mentalment". L'endemà jo havia d'anar a l'Hospital de Sant Pau, on està la meva doctora i aprofitant l'ocasió vaig decidir fer una roda de premsa i comptar la situació. Perquè amagar-ho? Al pobre noi que va fer el comentari el van fer fora. No hi havia per tant! Com s'afronta una cosa tan dura? Pasqual Maragall respon mirant a la seva dona amb una gran complicitat. En companyia. Un tot sol no pot. Vosté ha estat alcalde de la Barcelona Olímpica, president de la Generalitat i una figura clau en la transició i la democràcia. Quan un polític de primera línia abandona el seu càrrec públic canvien les relacions amb el seu entorn en l'esfera pública. En el seu cas, què ha canviat? com el tracten ara que ja no és president de la Generalitat i a més té alzheimer? "Divinament, la gent el vol molt",postil·la Diana. Em tracten amb consideració, amb afecte, amb respecte... El tracten bé per ser qui és o creu que a la majoria de malalts d'alzheimer se'ls dispensa la mateixa atenció i respecte? No, no els tracten igual a tots, més aviat els aparquen en residències o on sigui. Aquesta és una malaltia inquietant, perquè, com ara s'està allargant la vida, el problema de la demència senil -per cert, que quin nom més simpàtic- i d'aquest tipus de malalties es multiplica. Jo no tinc antecedents familiars, però la meva mare, que va morir als 86 anys, al final tenia problemes de memòria. Com érem vuit germans, ens confonia el nom i havia de recitar dos o tres abans per recordar-se del teu. És clar que a partir dels 80 es perden facultats mentals, però si et toca abans... Com manté les ganes de lluitar? com es combat l'oblit? Viatjant, relacionant-te amb els amics, escrivint, donant xerrades, llegint...Mantenir la ment activa i el sentit de l'humor és la millor medicina. Bé, jo crec que una part del meu bon ànim ve recolzat per la medicació. Em donen antidepressius i em desinhibeixen, em deixen anar la llengua. Davant la meva cara d'incredulitat, perquè Maragall sempre ha destacat pel seu humor i la seva sornegueria, la seva dona apunta: "D'això res, Pasqual, tu sempre has estat igual!. Amb antidepressius i sense ells tu mai t'has mossegat la llengua". Es dirigeix a mi i afegeix: "Mai ha perdut el seu sentit de l'humor. Ell és així". Abans de patir alzheimer, estava sensibilitzat amb la malaltia? No, no ho estava. No sabia res d'això. L'Alzheimer és un senyor que ho va inventar fa 100 anys; fins aleshores i fins i tot força després, qui ho patia era un dement senil, un vellet al qual se li anava la cap, un boget. La malaltia abans no tenia tractament i ara estan trobant-los nous i molt prometedors. S'ha avançat molt i se segueix investigant. En la seva situació actual, quin Maragall vol que quedi en la memòria col·lectiva? M'agradaria que em recordessin a totes les meves facetes, però la gent recorda a l'alcalde dels Jocs Olímpics, al president de l'Estatut i al de l'alzheimer. I això és el que va a quedar. Què espera avui de la vida? què li interessa actualment? Ho segueixo esperant tot. En contra del que es diu, la joventut no és la millor època, no és que sigui un drama, però és una etapa difícil. La maduresa és el millor estat. Ja no t'equivoques tant, saps més de tot... Jo no he perdut les il·lusions, ni les inquietuds ni l'optimisme. Per a què? Si el món va millorant i per primera http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2008090700_6_28... 08/09/2008 �"L´alzheimer només es pot afrontar en companyia. Un sol no pot" - Catalu... Pàgina 3 de 5 vegada està començant a veure's la llum en les tenebres. La majoria dels elements per anar solucionant els grans problemes estan sobre la taula. Potser, el que estigui pitjor sigui el de la immigració forçada, però ara mateix els xinesos estan invertint molt a Àfrica i el dia que els països rics decideixin invertir en els pobres, i no per explotar les seves riqueses naturals, les coses canviaran. Els russos ja s'han fet rics, tenen diners, petroli i ambició, i entraran en el paquet del G-7, o el G-9, i quan aquest funcioni de veritat i seriosament tindrem un govern mundial, perquè l'assumpte de Nacions Unides és un guirigall, jo he estat allà i sé de què parlo. Putin ha encarregat a l'arquitecte Norman Foster i a Elena Ochoa, que per cert, també està en temes d'alzheimer, que muntin a Sibèria una instal·lació en la qual treballarà una elit de joves d'alt coeficient intel·lectual per investigar en temes punters. No és que estigui d'acord amb el plantejament, però és un pas per generar la seva pròpia aristocràcia, en el bon sentit, cultural. La figura de Maragall mai ha deixat indiferent. Té admiradors i detractors. És alguna cosa natural en vostè o ho cultiva? Sóc com sóc. I qui són els meus detractors? Els vaig tenir en el poble del meu avi, a Monòver, i ara l'alcalde m'ha invitat per fer-me ciutadà d'adopció. Quan acabem l'entrevista anem allà, perquè tenim un acte en el qual lliuraré documentació i escrits de la meva família materna, que tenia molta relació amb Azorín. Sí que he tingut un parell de judicis. A un que va dir que jo era un borratxo i un jugador el van condemnar. Fa uns mesos, va haver un altre que va dir alguna cosa semblant i, en contra de l'opinió del meu advocat, que ja havia pactat una compensació de milers d'euros per a la Fundació, em vaig emperrar a anar al judici perquè vaig voler parlar amb el tipus. Ho vaig buscar a l'acabar i li vaig preguntar en què basava les seves acusacions i em va dir que a ell li havien dit... en fi, que al final va resultar que havia estat una intriga política per atacarme. Què le hagués agradat poder fer que no ha fet? "Tocar el piano", salta la seva dona, abans de donar-li temps a contestar. No, el piano el toca molt bé Narcís Serra. Toca de cine. Quan era vicepresident del Govern el pobre es va comprar un i el van posar a parir, acusant-lo d'haver-ho fet amb diners públics. Ja veus! Pensa escriure i publicar les seves memòries? Estic fent-ho. He estat diversos mesos gravant i hi ha persones que han posat mà per transcriure i ha sortit un totxo, aquest que veus -i em mostra un manuscrit de bon tamay que ara estic corregint. Jo crec que sortirà per a abril, per a Sant Jordi, coincidint amb el dia del llibre, però em diuen que potser és abans, a finals d'aquesta tardor. Tant de bo! No rendir-se, és el primer pas per triomfar? Evident. Per concloure, citi'm una màxima per viure. Ser feliç. Passar-s'ho bé COMPARTIR ENVIAR PÀGINA » IMPRIMIR PÀGINA » AUGMENTAR TEXT » REDUIR TEXT » Què és això? 11 comentaris Comentari enviat el dia 07-09-2008 a les 15:56:38 Avi rondinaire...no havies plegat ja? què vols apareixer un altre cop. I no fer res a part de embolicar-nos amb «referèndums»? Quin invent el teu, aquest del Tricolor!! Tindrem les conseqüències per temps. Això es l'empremta de l'esquerra demagoga. Autor: Lavacaescega Comentari enviat el dia 07-09-2008 a les 15:43:23 Força Pasqual. Autor: Magda http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2008090700_6_28... 08/09/2008 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource L'alzheimer només es pot afrontar en companyia. Un sol no pot Source A related resource from which the described resource is derived Diari de Girona Language A language of the resource Català Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Alzheimer Família Biografies Maragall Mira, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2008-09-07 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1646/0000000925.pdf 4321f2df5e62fe75f7a4bcabb6bd0327 PDF Text Text (COLOR) - Pub: PERIODICO ND CATALAN Doc: 03095B Red: 60% Ed: Primera EDICION Cb: 00 Enviado por: Dia: 07/03/2008 - Hora: 00:25 La sort Reparar les fuites del Ter costarà més del previst ONCE > 6 MARÇ 59.818 Les obres acabaran el 2009 i el cost pujarà a 78 Avaria a la xarxa elèctrica Els estudiants protesten contra el pla de Bolonya Una «desconnexió fortuïta» a la subestació d’Urgell evidencia les deficiències de la xarxa i n’amenaça el subministrament. 33 BCN 40 de Catalunya Més de 5.000 universitaris ocupen els carrers de BCN per manifestar-se contra la reforma. 33 SOCIETAT 35 milions d’euros elPeriódico vuit vegades més del pressupostat el 1989 33 SOCIETAT 32 PRIMITIVA > 6 MARÇ 2 - 14 - 18 - 19 - 25 - 33 C: 36 R: 4 Gadair comprarà Spanair a SAS L’operació es formalitzarà durant les pròximes hores a un preu que rondarà els 500 milions d’euros. 33 ECONOMIA 50 www.elperiodico.cat LOTERIA NACIONAL > 6 MARÇ Primer premi: 93.868 Segon premi: 93.472 TRIO > 6 MARÇ 744 33 PÀGINA 46 i 54 ISSN 1578-746X Ediciones Primera Plana SA. Atenció al lector: tel 902 100 575. Subscripcions: tel. 902 45 45 14. Ediciones Primera Plana es reserva tots els drets sobre els continguts d’EL PERIÓDICO, els suplements i qualsevol producte de venda conjunta, sense que es puguin reproduir ni transmetre a altres mitjans de comunicació, totalment o parcialment, sense prèvia autorització escrita. Difusió controlada per l’OJD. Any XXXI. Número 10.446. D.L.: B 36.860 - 1978 AGUSTÍ CARBONELL Set x set ELS CANDIDATS A CATALÀ DE L’ANY / 4 JOSEP MARIA Pasqual Maragall Lluitador contra l’Alzheimer Ha estat alcalde de Barcelona (1982-1997) i president de la Generalitat (2003 - 2006). FONALLERAS «Crec en els somnis que mouen voluntats» JOAN TAPIA –¿La nova Barcelona comença l’any 1992? –Sí i no. El maig del 1981, després del cop d’Estat, se celebra aquí el Dia de les Forces Armades. Es temia, però va ser un èxit. I l’alcalde Serra va tirar a terra els tinglados del port perquè desfilés l’Exèrcit. Tot estava en marxa. –¿També els Jocs Olímpics? –Sí, ja en la primera visita del Rei a Barcelona, Narcís, que ho havia parlat amb Samaranch, demana suport per al 92. Jo només era tinent d’alcalde, estava amb la pasqualina. –¿La pasqualina? –Els funcionaris van batejar així la targeta amb què havien de fitxar a l’entrar i sortir. No va ser fàcil. El bloc BLOQG –¿Samaranch? –Sense ell no hi hauria hagut Jocs. Com un torrent –¿Per què? –Dos dies abans de guanyar la nominació, contra París i Chirac, vaig haver de venir a Barcelona per un atemptat d’ETA. Al tornar a Lausana, li vaig preguntar a Rodés, que sondejava els 90 membres del comitè: «¿Com respiren?». «S’aguanta», va contestar. Cita al seu despatx de Diagonal-passeig de Gràcia. Surt al balcó i convida a pujar al terrat. Exhibeix la simpatia i la proximitat de sempre. Al minut t’obliga a submergir-te en la seva idea de Barcelona, la Catalunya mediterrània, de l’Espanya maragalliana. D’Europa. I explica que, al fer públic el seu Alzheimer, va rebre moltes cartes que respon d’una en una. –¿Tant pot fer una persona? –Els Jocs van ser també una gran complicitat. Molts empresaris s’hi van bolcar. Leopoldo Rodés, amb els 90 electors; Ferrer Salat, Vilarasau, amb el finançament (ja hem pagat els crèdits). Sense complicitat, de burgesia a sindicats, no s’haurien superat les reticències. I n’hi va haver. –¿Sense Felipe González? –Tampoc. Va resistir la pressió a favor de París i em va oferir un pacte: «Recolzaré a fons els Jocs, però l’AVE ha de començar a Sevilla». –¿Què van ser els Jocs? –Invertir 290.000 milions de pessetes en 10 anys. L’excusa per canviar la ciutat. Es podien fer sense les rondes, però sense Jocs no hi hauria rondes. I la Vila Olímpica, el nou Poblenou, l’obertura al mar, va ser recuperar el pla de la Ribera de Duran Farell, que abans no va ser possible. –¿Per què? –És sevillà i pensava que Barcelona tindria AVE. Però que el sud se’n podia quedar sense. –¿I el pla d’hotels? –Els hotels eren necessaris, però els hotelers, recolzats per CiU, es pensaven que s’arruïnarien. El pla va ser de cinc hotels. Se n’han fet 200. –El Fòrum no va entusiasmar. –Perquè era repe. Un déjà vu. Però va acabar Barcelona, va portar la Diagonal al mar i va acabar el front marítim. Sempre hem necessitat excuses –Han passat 16 anys. –Després va venir la crisi econòmica, Felipe va perdre el 1996. I vuit anys d’Aznar. per créixer: 1888, 1929, 1992, 2004. No som capital d’un Estat. –Va aconseguir també l’alternança política a Catalunya i ha sigut el president del nou Estatut. ¿De què està més orgullós? –De les tres coses. I d’haver llançat l’Euroregió, el futur. –Va lenta. –Potser. Els meus substituts són més pausats. Però és l’aposta. L’Euroregió és filla de Jaume I, nascut a Montpeller i educat a Montsó, que va ser comte de Barcelona i va fer seves València i Balears. Va tenir influència de Simó de Monfort, de Tolosa. Si vol votar Maragall truqui al 806 11 77 11 i indiqui el nom del candidat (cost màxim 0,41 euros / minut). O enviï un SMS al 7033: CATALÀ (espai) i el cognom del candidat (0,75 euros / minut). Participi en el sorteig d’un cap de setmana en un Parador. –¿I ara? –Somiem. Andorra hauria de ser la capital. I amb Andorra estaríem a l’ONU. –El seu avi discutia amb Unamuno de Catalunya i Espanya. ¿Ara? –Ara, Europa. –¿Què se sent: català, espanyol o europeu? –Les tres coses. –Va anar a la manifestació pel dret a decidir. –Sí. Els vaig dir que estava a favor del dret a decidir, però no de la independència. Catalunya és Europa. ¿Com es menja estar a Europa sense Espanya? –Europa està en crisi. –Els estats nacionals ja no tenen moneda. Les normes són europees. I la presència al món serà europea. O no serà. –Serà dels Estats Units. –En renda per càpita, estem gairebé igual que Amèrica. Però socialment Europa està més cohesionada perquè la dispersió de renda és menor. Europa és més diversa. Això ajuda a entendre el món. –¿Creu en el miracle europeu? –Crec en els somnis que mouen voluntats. La riquesa d’Europa és la seva diversitat. Però també és el seu problema. Té més nacions que estats. La Gran Bretanya, Bèlgica i Espanya són plurinacionals. El somni és una entitat supranacional amb pes al món. H Demà: BOJAN KRKIC Demà naixerà un nou bloc. Demà és molt probable que en neixin milers, de nous blocs, aquesta espècie de quadern de bitàcola que serveix perquè molts hi deixin els pensaments, els dibuixos, les fotos, el lent transcórrer dels dies i les dones. La pregunta és la següent: si demà en poden néixer tants, ¿per què dimonis els anuncio l’arribada d’un en concret? No s’espantin. No és el meu. Una vegada em vaig voler apuntar a la moda, però vaig desistir poc temps després d’haver-hi escrit la capçalera. No estic fet per això. Els aviso de la imminent arribada d’un bloc perquè aquest té una característica singular. Començarà el dia 8 de març i s’acabarà el pròxim 15 de novembre. A més a més, ja està escrit. És el dietari de Josep Pla, també conegut com El quadern gris, que explica les vicissituds de l’estudiant de Dret que, l’any 1918, abandona Barcelona per culpa de l’epidèmia de grip i decideix escriure sobre la seva vida a la comarca. Bé, no és exactament així. Com va demostrar el savi Xavier Pla, professor de la Universitat de Girona, el quadern de l’altre Pla no és un dietari habitual, sinó la recreació fictícia d’un any que havia de canviar els camins de la literatura catalana perquè l’escriptor s’hi va fixar per construir aquest monument. Ara, la fundació que porta el seu nom el converteix en bloc (en BLOQG, tal com l’han batejat). A partir de demà serà a la xarxa i vostès s’hi poden subscriure si el volen rebre. Com si acabés de sortir del forn. Com si Pla tornés, 90 anys després, a escriure per a tots i cadascun de vostès. No sé què en diria de tot plegat el de Palafrugell. «Collonades», segurament, però ja sabem com era. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Maragall: Crec en els somnis que mouen voluntats Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico Language A language of the resource Català Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Tapia, Joan Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Maragall Mira, Pasqual, 1941- Biografies Jocs Olímpics (25ns : 1992 : Barcelona, Catalunya) Barcelona Euroregió Independència Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2008-03-07 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1645/0000000710.pdf 0e652a55ea78d1084aae1ea6a9c3e98f PDF Text Text P R I M O POLEMICA 3 P I A N O martedì 28 agosto 2007 ■ Chiti: se si parla di fucili il dialogo è impraticabile. Ma Bossi annuncia: sabotiamo il Lotto «Se si è ambigui sul terreno dello sciopero fiscale e addirittura si fa riferimento ai fucili, il dialogo sulle riforme diventa impraticabile». Così il ministro delle Riforme, Vannino Chiti, commenta le dichiarazioni di Umberto Bossi, che in un comizio in provincia di Bergamo, aveva evocato il ricorso ai “fucili” da parte dei “padani” nel perdurante contenzioso con la politica fiscale dello Stato centrale. Il ministro sottolinea infatti che «le parole in politica possono essere sassi, bisogna che tutti facciano capire alla Lega che il confronto può essere duro ma deve avvenire sul terreno della moderazione», conclude. E mentre scendono in campo anche le associazioni di chi paga le tasse, come la Federcontribuenti, che vuole denunciare il leader leghista, Bossi “alza il tiro”. Oggi La padania, quotidiano della Lega, rivela che il senatur sarebbe deciso a non giocare più alle lotterie. Questa sarebbe una delle cinque iniziative annunciate per tagliare fondi allo stato. INTERVISTA Parla Pasqual Maragall, ex presidente del Partito socialista catalano CARLO BENUCCI P asqual Maragall, ex presidente del Partito socialista catalano (Psc), ospite del congresso della Margherita della scorsa primavera, è stato il sindaco del rinnovamento di Barcellona, dall’83 al ‘97, e presidente del governo catalano dal 2003 al giugno scorso. Conosce bene l’Italia e segue con interesse la costituzione del Pd, che vede come il modello di un futuro partito europeo. Domenica Veltroni ha sottolineato la necessità di un «un nuovo campo» a livello internazionale e dunque di una «profonda innovazione dell’Internazionale sociali«Il socialismo sta». È una proposta ragionevole, molto farebbe positiva. L’Internazionale socialista, molto bene oggi, è soprattutto un’eredità storica a integrarsi che si colloca sul terreno della filosoin una realtà fia politica e della vecchia politica dei blocchi, ma in questo momento non più ampia» è di particolare attualità. È pertanto necessario velocizzare la realizzazione di un Partito democratico a livello europeo? La verità è che il Pde è ancora un progetto. Esiste il Partito democratico in Italia ma non in Europa. Ma non si tratta soltanto di un’idea, è un’alternativa ragionevole, prevedibile e condivisibile. Se l’Europa proseguirà la sua strada di trasformazione in una grande nazione, con la sua moneta e la sua bandiera ma anche con un suo sistema di difesa, credo che dovremo iniziare a pensare a un grande partito in ambito continentale. Un cammino ancora lungo… Il futuro Partito democratico europeo dovrebbe ampliare il suo territorio, perché adesso è una realtà circoscritta all’Italia. Gli italiani sono stati i più intelligenti ma sono convinto che tutti noi dovremmo seguire questa linea. I Ds e la Margherita hanno visto, molto intelligentemente, la necessità di unirsi «Bene Veltroni, un Pd europeo» Walter Veltroni con il sindaco di Parigi Bertrand Delanoe (Mimmo Chianura/Agf) in questo nuovo soggetto e hanno segnato un cammino che a mio avviso dovrebbero seguire tutti i socialisti nel resto d’Europa. Questo comporterebbe un superamento dell’Internazionale socialista? Io sono socialista da tutta la vita, sono stato presidente del Partito socialista della Catalogna e credo che il socialismo farebbe molto bene a integrarsi in una realtà più ampia. Credo che l’Europa abbia la dimensione degli Stati Uniti e quindi dovrebbe adottare un sistema partitico simile, con due grandi schieramenti nei quali le ideologie la smettano di essere simili a “religioni”. Ci dovranno essere meno credo e più preferenze fondate su proposte concrete. Qualcosa di più modesto, in un certo senso. Quali sono i prossimi passi in questo percorso? In Europa la destra ha già preso l’iniziativa. Sono un grande ammiratore dei gesti di Sarkozy e di Angela Merkel, che stanno cercando di risolvere il problema della costituzione. La sinistra ha bisogno dello stesso realismo. L’altro punto su cui la destra ci sta dando una lezione è nel campo euromediterraneo: la sinistra è molto tempo che sta parlando di fortificare la politica euromeditteranea ma tutto ciò avrà presto bisogno di un impulso concreto. In Spagna è già stato avviato il dibattito su un eventuale Partito democratico? Credo, sinceramente, che ci sia bisogno di fare uno sforzo in questa direzione, ma in Spagna si sta parlando davvero poco di un Partito democratico. La fondazione Catalunya-Europa, per esempio, è un progetto parallelo a quest’idea, un thinktank di imprenditori, intellettuali e politici che propone delle iniziative sulla “buona maniera” di governare. A quando il varo concreto del Pde? Credo che non tarderà molto la realizzazione di un Partito democratico europeo. Io ho già una lunga lista di persone che mi danno il loro sostegno per questa idea, in Catalogna. PD ■ VELTRONI HA RILANCIATO LA PROPOSTA DI CAMBIARE IL NOME DELL’INTERNAZIONALE SOCIALISTA IN “INTERNAZIONALE DEI DEMOCRATICI E DEI SOCIALISTI” «Il mio partito transnazionale». Walter vuole chiamare pure gli stranieri MARIO LAVIA S i era inabissata, vai a capire perché. La questione delle cosiddette famiglie politiche europee che aveva tenuto banco ancora prima che l’idea del Partito democratico prendesse corpo aveva via via perso forza: e sì che questo era parso un solco incolmabile fra Quercia e Margherita e poi un discrimine assoluto nell’ambito degli stessi diessini. Poi, più nulla o quasi. Fino a domenica scorsa, quando a Parigi Walter Veltroni ha pensato bene di ritirare giù la pratica sulla quale era andata depositandosi un bel po’ di polvere. E lo ha fatto veltronianamente, facendo balenare una suggestione inedita: l’idea di un Partito democratico che sia anche transnazionale. Un’altra carta gettata sul tavolo delle primarie. Fino al 14 ottobre c’è da star sicuri che non passerà giorno senza un’idea nuova. Alla lontana, qualcosa dell’antica intuizione dei radicali forse c’è. Si chiede Walter: perché nel Pd non possono trovar posto figure prestigiose dell’arcipelago democratico mondiale? Perché non giovarsi dell’apporto di idee di un Giddens, di una Kerry Kennedy, di un Lang (tre nomi a caso)? O qualche intellettuale indiano o israeliano? Perché non prevedere forme nuove di adesioni indivi- duali cariche di significato? Non da oggi Veltroni pensa ad un soggetto capace di relazionarsi con esprienze politiche extra-italiane, stante la comunanza di problemi fra Roma e Parigi, fra Gerusalemme e New York. Qualcuno ha già richiamato alla mente la nuova prassi sarkoziana: chiamare i “migliori” a collaborare. E può darsi che la fascinazione abbia colpito anche Walter. Dirà il tempo se col “suo” Pd verrà chiamato ad interloquire anche qualche personalità estranea alla famiglia del centrosinistra europeo. Parallelamente deve marciare l’evoluzione delle vecchie strutture politiche A Parigi ha riproposto l’idea di una nuova «casa»: «Credo che la straordinaria esperienza che l’Internazionale socialista ha rappresentato per il campo progressista mondiale debba oggi conoscere una profonda innovazione, a cominciare dalla costruzione di un soggetto la cui denominazione possa essere Internazionale dei democratici e dei socialisti». Un nome nuovo, dunque. Sarà vero quel che ha osservato Nicola Latorre: ne parlarono anche Fassino e D’Alema. Con argomenti e toni che alla Margherita sono per la verità sempre parsi un po’ al di sotto della necessità – da essa evidenziata tante volte – di un campo del tutto nuovo, che superasse le esperienze attuali non limitandosi ad una loro evoluzione. Ma la novità c’è. Per Veltroni si tratta di agganciare « forze essenziali come i democratici americani o il partito del congresso indiano e tante nuove forze che in Africa, in Asia e in Europa nascono dalle sfide del nuovo millennio». Il dibattito si è riaperto. Veltroni per primo sa che non si chiuderà il 14 ottobre e nemmeno nei mesi succcessivi. È un processo, come si dice. Enrico Letta ha osservato: «I contenitori politici europei devono evolversi e cambiare: servono modifiche profonde a partire dalla casa dei socialisti europei». EVENTI ■ A DRO IN TRENTINO È PARTITA IERI LA TERZA EDIZIONE DELLA MANIFESTAZIONE DI CUI È IDEATORE IL SOTTOSEGRETARIO OGGI IN LIZZA ALLE PRIMARIE I quarantenni di “Vedrò” parlano anche di Pd. E fanno il tifo per Letta RAFFAELLA CASCIOLI inviata a dro «I candidati regionali devono essere scelti sul territorio e non imposti da Roma». A Vedrò, per la terza edizione della manifestazione che riunisce ogni anno circa 400 quarantenni, Enrico Letta in una pausa dei lavori dell’incontro promosso dall’associazione di cui fa parte con Anna Maria Artoni e Luisa Todini, parla volentieri di Partito democratico. «Sono per un partito orizzontale e non verticista, credo siano importanti il contributo e le competenze di tutti. È per questo che i candidati non devono essere calati dall’alto». In maniche di camicia, il candidato alla segreteria del Pd è arrivato in Trentino, nella centrale idroelettrica Fies di Dro, dopo un mese passato a incontrare e ad ascoltare la gente sulle spiagge. Un confronto che prosegue anche qui. L’appuntamento di quest’anno, dal titolo evocativo “Un’ottica diversa”, si incrocia inevitabilmente con le primarie del Partito democratico anche se sia nella sessione plenaria di creatività e, soprattutto, il collegamento tra questa e la che nei dieci working group di Pd non si parla esplicitanostra cultura esiste e può diventare un carattere distinmente. L’idea però di guardare diversamente al futuro in tivo italiano – spiega Vettori – solo assicurando la stabiliun’ottica meno contingente è presente nelle relazioni di tà del sistema paese, solo se dalla gestione dell’emergenCarlo Ratti, direttore del SENSEable City al Mit di Boston, za contingente si riuscirà a passare a una strategica visiodell’architetto Gianluca Peluffo, dell’economista Paul ne del futuro». Fulminante invece la visione Omerod e dell’astronauta Roberto Vettori. del Pd del comico Enrico Bertolino: «Una diE se i primi “vedono” il futuro delle città e scussione da cortile, in cui i vari condomini dei modi di vita, con i piedi ben poggiati per Stradiotto: eleggono l’amministratore perdendo tempo e terra l’austronauta illustra la sua esperienza «Enrico accapigliandosi per le continue briciole sul nello spazio con i russi e gli americani. Anedbalcone di alcuni e le antenne non funzionandoti, ma anche una diversa percezione della funziona ti di altri. Un condominio in cui si elegge una realtà. Suggestioni, oltre all’opportunità di usci- anche con persona per simpatia, salvo poi lamentarsi re dagli schemi convenzionali. Di qui l’occasiodelle spese e della gestione. Un condominio in ne per parlare di prudenza o paura nelle scelte, un elettorato cui non si affrontano i problemi seri». di scommesse. In politica il nesso con il Pd è più ampio» Nel parterre di Vedrò, nonostante la comardito, ma Vettori non si sottrae come buona posizione trasversale, inevitabilmente le simparte del parterre che nelle pause discute di patie sono rivolte alla candidatura di Letta. Marco Straprimarie e della scommessa del nuovo partito. E, allora, diotto, sottosegretario allo sviluppo economico, nel parla domanda è quasi spontanea. Come si vedono dallo tito nuovo ci crede e ritiene che la pluralità delle candidaspazio i cambiamenti della politica italiana? «Il bisogno ture sia un bene: «In Veneto, dove nel 2001 sono stato l’unico parlamentare eletto direttamente, Letta trova le porte aperte anche in un elettorato più ampio. E l’obiettivo del nuovo partito deve essere quello di conquistare l’elettorato. In questo è determinante anche il modo di porsi che non può essere quello dell’antagonismo contro qualcosa o qualcuno. Ed Enrico queste caratteristiche le ha». Pungente Massimo Bergami, docente universitario, secondo cui «è deludente il modo in cui sta nascendo il Pd, con candidature imposte dall’alto. È senza dubbio diverso da come ce lo aspettavamo. Per questo vedo Enrico come una persona da votare: non è stato investito dall’alto, si è candidato mettendo a disposizione la sua competenza, ci ha messo la faccia, è un segnale di rinnovamento anche generazionale. C’è poi un problema di identità. Un grande problema che ruota oggi sulla diatriba intorno alla festa dell’Unità. Credo che rimettersi in gioco sia possibile ma non si debbano sprecare brand ormai consolidati altrimenti la somma delle parti sarà minore dei singoli addendi». � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Parla Pasqual Maragall, ex presidente del Partito socialista catalano: Bene Veltroni, un Pd europeo Source A related resource from which the described resource is derived Europa, il quotidiano Language A language of the resource Italià Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Benucci, Carlo Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Socialisme Partit Demòcrata Europeu Itàlia Política Europa Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-08-28 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1644/0000000706.pdf 5b4269748e1c2670a5601fe2c72a952b PDF Text Text Política Pasqual Maragall RAFA GIL Pasqual Maragall i Mira (Barcelona, 1941), ex-president de la Generalitat de Catalunya i alcalde de Barcelona durant quinze anys, fixa ara l’atenció preferencial al marc més ampli que traça Europa, sense perdre l’interès pel més ençà. “Les esquerres europees no haurien de ser tan d’esquerres” A bans que ningú li faci cap pregunta, i assegut en una terrassa de la ciutat del Túria, explicita els seus lligams amb València i ens descobreix que també n’hi té la seva muller: el pare de Diana Garrigosa, a la guerra, “va estar a Almàssera, a una fabriqueta que feia òptica de precisió per a artilleria”, relata. Després aprofitarà la primera oportunitat que li ofereixi la conversa per mostrar que coneix perfectament la història dels repobladors lleidatans immortalitzats a la portalada romànica de la catedral –“els homenets”, diu, somrient– i que tampoc en aquest viatge no ha deixat de visitar la tomba d’Ausiàs Marc: “Sempre que vinc, hi vaig. És com una peregrinació”. I recitarà, encara, de memòria: “‘Io so aquest qu’en la mort delit prench/ puix que no tolch la causa per què·m ve.’ Em van impressionar molt, aquests versos. Quants segles abans de Sartre, eh? És fantàstic, Ausiàs Marc, un home moderníssim, espectacular. Bona mostra del moment en què València va anar molt més enllà que Barcelona.” Pasqual Maragall s’ha estatjat uns dies a València i, per bé que la visita no és de vacances sinó de feina –ha participat a la universitat d’estiu de Gandia–, la canícula de l’estiu propicia, probablement, la distensió. Diu que escriu les memòries, que la publicació és relativament imminent i no en vol avançar res. —Què fa un president quan ja no ho és? —Un president, quan ja no exerceix, ja no és president. Per això tinc una oficina de l’ex-president, com també en té una Pujol. Hi esteu convidats, per cert: és a la Diagonal, a tocar del passeig de Gràcia, a Barcelona. Allà ens hi trobareu, treballant sense parar. —No descansa, un ex-president? —Home, en el sentit de la tensió d’un govern... sí. Hi ha molta més tranquillitat i la possibilitat de pensar en més coses. En el futur, sobretot, en un espai que no sigui només el teu govern sinó una mica més gran. I per això estic en temes de Catalunya-Europa. 26 EL TEMPS 24 DE JULIOL DEL 2007 1206ET026-29-FET.indd 1 20/07/2007 16:46:22 �—L’euroregió? —Per exemple. Aquesta és una qüestió, efectivament. Amb Migdia-Pirineus, Llenguadoc-Rosselló, l’Aragó, Catalunya, la Comunitat Valenciana i les Balears havíem fet allò que en dèiem el C-6, amb les sis ciutats: hi havia Rita Barberà; hi havia Georges Frêche, que aleshores era alcalde de Montpeller; hi havia l’alcalde de Tolosa, Dominique Baudis; l’alcalde de Barcelona, que era jo; el de Saragossa; i el de Mallorca. Aquí a València, el vàrem crear, el C-6. I quin era el retrat que hi havia al despatx de l’alcaldia? —... —El de Jaume I. I, és clar, vam dir: però si aquest és el rei de tots nosaltres! Va néixer a Montpeller, es va formar a l’Aragó, va ser comte-rei a Barcelona, va conquerir Mallorca i València: només hi faltava Tolosa, però el seu representant va saltar de seguida: a la batalla de Muret, va dir, els senyors de Tolosa van perdre contra Simó de Montfort! Ja hi érem tots. L’euroregió té un precedent històric important. —Vàreu tenir relació directa amb Camps per mirar de convèncer-lo de la necessitat d’accedir a l’euroregió? —Sí. Ens vam reunir. Una vegada. A Tortosa. —Clandestinament. —Hi va haver una trobada una mica discreta, sí. Però no per culpa meva, diguéssim. Crec que ell tenia més problemes que no jo, en això. Però ens vam entendre bé. En aquell moment hi va haver temes en comú. —Era abans de l’episodi del memoràndum? —Suposo que era abans de tots els problemes que van venir després, sí. Hi va haver tot el problema de l’Ebre, per exemple. —Us en penediu, d’haver dit que “ni una gota”? —La proposta del transvasament va ser equivocada. Perquè a Catalunya no en sobra, d’aigua; i aquí no en falta tanta com deien. Vist des d’ara, a més, què ha passat? Hi ha hagut una sequera absoluta? La història posterior justifica la meva posició d’aleshores, no? És raonable, crec. Les idees dels transvasaments, que fa cent o fa cinquanta o trenta anys es trobaven lògiques, avui dia, amb el pensament ambientalista, es replantegen. —Hi ha tranquil·litat, a l’actual go- “No crec que toquin l’Estatut. Madrid és massa intel·ligent per a crear-se aquest problema” vern català; hi ha gestió. Hi manquen idees innovadores, però? —N’hi ha. De fet, les lleis pendents són els quatre eixos de la gestió que vam encetar: l’aeroport, les inversions, la llei electoral i la territorial –cal treure les províncies ja d’una vegada; i les diputacions, que no se sap per a què serveixen. —Parlem de l’Estatut? —Bé. Però jo no vaig ser un motor de l’Estatut. Efectivament, vaig proposar de fer-lo, però ni el vaig fer jo, ni va ser per a mi el tema més important, en absolut. Possiblement ho serà en el resum històric, però jo em vaig ocupar d’anar pels barris i pel territori, de fer noves lleis... L’Estatut és una cosa que van fer els que l’havien de fer: Saura, Ridao, Ernest Maragall, Quico Homs, etc. —Què passarà, ara, al Tribunal Constitucional? —No crec que el toquin, perquè Madrid és massa intel·ligent per crear-se un problema que no necessita. Poden resoldreho, m’imagino, d’una altra manera, i no pas enfrontant-se a una decisió referendada pel poble de Catalunya. —Vós vau dir que l’Estatut del 30 de setembre era “infinitament millor” que el de 1979. Finalment, com és de millor? —Continua essent molt millor, si bé ja he dit que potser ens podíem haver estalviat la feina d’haver fet un estatut que ha estat un drama, que ha causat tants de maldecaps. —No valia la pena? —Sí que valia la pena, però anant directament a la reforma de la Constitució potser ens hauríem estalviat un procediment que en el fons la interpreta d’una manera molt lliure. Potser hauria estat bé anar directament al gra i aprofitar que calia reformar-ne aspectes com ara la successió del rei i la inclusió dels noms de les autonomies, que ara no hi són. —I què més se n’hauria pogut modificar? —Partim del cafè per tothom que va fer UCD en un moment determinat, quan van espantar-se amb Catalunya i Euskadi. Cal reintroduir una certa diferenciació. Potser no ens hem de posar tan nerviosos. —Sempre se n’hi posen els mateixos. —Bàsicament Madrid i la dreta, i en part perquè la història d’Espanya no s’ha explicat. En bona mesura, l’èxit d’Espanya s’ha basat en el silenci, en el fet d’acceptar la monarquia, etcètera. No se n’ha parlat perquè tots hem estat conscients que això era millor perquè la planta de la democràcia florís. Ha anat bé fins aquí, però tot això té uns costos. I hi ha tants episodis...: els GAL, l’empresonament de Barrionuevo i Vera, el País Basc, les treves i no treves, l’expulsió de Serra del govern, el 23-F, la cessió que va significar la desaparició del grup parlamentari català com a resultes d’allò... Ara, de tota manera, hi tornarà a ser. —El grup propi al parlament espanyol? —Sí. És lògic i natural. Aleshores hi va haver un encongiment del melic perquè l’Espanya eterna tornava a la càrrega. Però tot això és passat. Ara Espanya ja no és la rèmora d’Europa. Ara són bons econòmicament, creixen més que la mitjana europea, tenen democràcia... —Però no tothom creix més que la mitjana europea, a l’estat espanyol... —Perquè hi ha hagut un procés molt fort de transvasament de recursos de les regions riques a les pobres. —Si es dibuixa l’evolució de les infrastructures viàries de Madrid i Barcelona, els darrers quinze anys, la comparativa... —És escandalosa. Cal comptar que tot això s’ha anat aconseguint sobre la base d’una habilitat tàctica. En un moment, per exemple, Felipe Gonzàlez em diu: va, jo et dono suport amb els Jocs de Barcelona i tu me’n dónes amb el tren de Sevilla de gran velocitat. Què li havia de dir? El cost dels Jocs Olímpics de Barcelona eren 290.000 milions de pessetes, que tot just anem acabant de pagar. Però l’aposta va ser bona. Ara bé: té sentit que no hi hagi gran velocitat València-Barcelona? No té cap mena de sentit. I ho he dit mil vegades. Però l’esquema de l’Aznar era “de Madrid a cada capital de provincia en alta velocidad”. I així m’ho va dir. —Quin impuls té Barcelona, avui? 24 DE JULIOL DEL 2007 1206ET026-29-FET.indd 2 EL TEMPS 27 20/07/2007 16:46:24 �Política Pasqual Maragall —Barcelona té un gran alcalde, que jo crec que ha entès molt bé els reptes fonamentals de la ciutat i que resol problemes molt difícils, com ara el de la Sagrada Família, amb el pas de la gran velocitat. I crec que l’encerta absolutament: les coses importants, clares. —La política de grans esdeveniments a Barcelona és un model esgotat? —Això, en el fons, era un recurs substitutiu d’una equitat inversora. Ara caldria una reestructuració de la redistribució a Espanya, perquè Andalusia i més llocs han crescut moltíssim i, per tant, potser aquest esquema una mica samarità ja no és tan bo. —Com veieu el País Valencià, des del Principat de Catalunya? —Cal dir que també ha pagat molt a la resta i que segurament ha de començar a viure més a la seva, sense tantes rèmores. Té un excessiu monocultiu des del punt de vista sectorial, i en aquest sentit crec que li falta una mica d’ambició. A Catalunya també. Diguem que, a Madrid, s’hi concentren molts sectors, com per exemple el capital risc o indústries d’un cert nivell tecnològic. Ja n’hi ha molts, aquí, també, però potser València i Catalunya haurien d’aspirar a més. Poden aspirar a més, i ho necessiten. —Continuem al País Valencià però reduïm l’enfocament: veieu Jordi Sevilla capaç de reflotar el PSPVPSOE? —Sobre això preferiria no opinar. És un tema intern del PSPV. —I quan aneu al PSC... —[Alça la mà, en senyal d’alto] Ja no hi vaig, jo. Vaig plegar de la presidència, i ja no vaig al Consell Nacional. —En sou fundador. I els lligams sentimentals? —Sí, i president, fins ara. Hi tinc amics, i els veig de tant en tant. Però la meva visió de la política ja no forma tant part del sentimentalisme com del raciocini. Ja no hi crec tant –per edat, suposo– ni em faig tantes il·lusions. Així doncs, tampoc no en tinc un judici tan negatiu: entenc que les coses són com són i que és difícil que canviïn tot i que ho poden fer i que jo ho intentaré. No m’hi va la vida, però. [I en aquest punt cal interrompre l’entrevista un moment: un dels treballadors del restaurant on ha dinat se li acosta per demanar-li un autògraf. Després de la dedicatòria corresponent i de l’encaixada, ens comenta la casualitat]: —Es diu Pasqual, també. És que és un nom molt valencià, no? Jo me’n dic pel meu avi, precisament, que era de Monòver: Pasqual Mira Garcia. Era republicà (del Marcel·lí Domingo: radical socialista), tenia unes botigues de sabates i va morir jo crec que de pena. A l’any quaranta tot se n’havia anat en orris. Es va trobar pràcticament sense res. I va morir. —Hi heu estat, a Monòver? —Sí, i ens van atendre molt bé. Recordo que em va venir a buscar l’alcalde, amb el cotxe i, que li vaig preguntar: “Tu què parles?” I diu: “El mateix que tu”. I jo: “Com en dius, català o valencià?” I em va mirar així i va fer: “No, home: monovero!” [riu]. —Pot ser que aquesta, diguem-ne, efervescència, que us caracteritza a l’hora de fer política... —Què vols dir, efervescència? —N’han dit heterodòxia, desencarcarament... —Pot ser que heterodòxia sigui la dels altres, no? I l’encarcarament, també. —En tot cas, pot ser que sigui la vostra part... —...valenciana! [ara deixa anar una rialla oberta] Podria ser, podria ser. Jo sóc més de la nissaga Mira que no de la Maragall. El meu germà Ernest és més Maragall: de cepat, de nom, de tot. Encara que de Joan Maragall també ho deien, això de l’“efervescència”. Ell segurament era més reservat o més bon enfant, però ja deien a la seva època que de tant en tant feia alguna maragallada. El terme és d’aleshores, crec [un somriure]. —Per cert, que ara tornen a ressonar, menades per José Saramago, les propostes iberistes que hi encaixaven, amb el vostre avi Maragall. —Han passat cent anys, des de l’himne ibèric de Joan Maragall: “Escolta Espanya la veu d’un fill que et parla en llengua no castellana...” Hem trigat cent anys, potser, a entendre què som, uns i altres. I ha hagut de ser Europa, que ens “L’èxit d’Espanya s’ha basat en el silenci: els GAL, el País Basc, l’expulsió de Serra, el 23-F...” salvi, d’alguna manera. Ara que tenim Europa i Catalunya és Catalunya i cadascú és el que és. —Però penseu que Espanya accepta aquesta manera de veure-la? —Espanya, sí. Madrid, potser no. Madrid serà l’últim que es rendirà. —Però Toledo, Valladolid... —... —Salamanca... —Home... uf. —Zapatero era un jacobí encobert? —Un jacobí? No, no. Zapatero era un federalista lleonès. —Era? —Home... Teníem un mestre comú, també lleonès, Anselmo Carretero, que va formular la teoria d’Espanya com a “nación de naciones”. Va ser ell, que ens va ajuntar. —Quina sensació us provoca, actualment, la imatge de Rodríguez Zapatero al balcó de la Generalitat? —Jo crec que vam fer allò que havíem de fer, no? —No us en penediu. —No. Potser ell sí [riu]. Però jo no. —La relació es va deteriorar molt? —No. Una vegada ell va arribar on havia d’arribar –gràcies, jo diria que decisivament, al nostre ajut–, es va anar autolimitant, va anar buidant el seu discurs, emmotllant-lo a una realitat més dura que no permetia el federalisme republicà que compartíem. El PSOE té l’ànima dividida entre el federalisme inicial de Zapatero i l’altre extrem. L’etapa actual es va iniciar amb un federalisme evident que s’ha anat esborrant. Zapatero es va trobar que Espanya era una realitat molt atàvica i molt resistent. I va prendre posicions cap a l’esquema tradicional de pacte amb el nacionalisme, de conllevancia. No la idea d’una Espanya nova, plural, diferent, etcètera, sinó la d’anar tirant, suportant-se educadament. I això, per a Catalunya no era suficient. Almenys, no per al socialisme que jo representava. Potser tenia certa lògica, però una cosa és que jo ho trobi lògic i, una altra, que ho segueixi. No tinc per què. —Lògica, en tot cas, des de l’òptica estatal. —Sí. Que és una òptica periclitada. Perquè ara som a Europa. Som a França i a Espanya, etcètera, però aquestes són identitats cada vegada més febles. On és l’exèrcit? On és la moneda? No dic que les identitats estatals estiguin en crisi, 28 EL TEMPS 24 DE JULIOL DEL 2007 1206ET026-29-FET.indd 3 20/07/2007 16:46:24 �RAFA GIL però sí de baixada. I els partits, igual. És una òptica de retrovisor, ja no té gaire sentit. Val més mirar la carretera que hi ha al davant. Que és Europa, és clar. —Si les identitats estatals van de baixada, què en dieu de les nacionals? Periòdicament emergeixen casos com ara Escòcia... —Flandes. —Exacte. —Baviera. —Sí. Quin encaix tenen en aquesta Europa? —És que hi ha dos moviments alhora. D’una banda, la dilució en allò gran d’allò petit. Però, d’una altra banda, en aquesta progressiva dilució en una nova pàtria que és Europa, hi ha al mateix temps una reivindicació de les singularitats com a riquesa i no com a perill. En això Europa es diferencia dels EUA (aquí hi ha trenta idiomes), però, en el sentit polític, la Unió Europea serà cada vegada més semblant a l’americana. —I què representa, això? —Hi haurà un centre-dreta i un centre-esquerra i sistemes electorals més majoritaris. A Europa, aquests dos grans espais probablement tindran matisos regionals, locals, nacionals, digues-ne com vulguis. En tot cas hi haurà, probablement, una reformulació, en el sentit que els temes identitaris ideològics –no parlo dels nacionals– perdran pes. Vull dir que no veig tantíssimes diferències entre els socialistes i els d’ICV, no? O entre el progressisme catalanista dels de Convergència i el dels socialistes catalans. Cada vegada val menys allò de ser comunista o socialista o verd o republicà o cristiano-demòcrata com si fos una etiqueta perenne, heretada i quasi religiosa. Ara hi ha opcions. Igual que n’hi ha d’haver per a triar candidat dins d’un mateix partit. —Les efímeres primàries. —Jo en vaig fer. Va ser un luxe que em vaig permetre. Per mostrar que no era “Us imagineu el PSC, Convergència i el PNB en una mateixa gran formació política?” només qüestió que el partit et nomenava, sinó la gent. Els partits s’espanten, amb aquests temes, però ja s’ho trobaran. Les coses canvien. —Per això us apunteu a impulsar el partit demòcrata europeu? —Bé, jo, no. Els italians em van convidar, l’octubre de l‘any passat, juntament amb l’Imaz i Bayrou, a la creació d’aquest partit europeu. I jo crec que l’encerten. Els italians seran què seran, però d’intuïció, en tenen. Mireu què ha fet la dreta europea: justament allò que l’esquerra no ha sabut fer. Al final Sarkozy i Merkel, pim-pam, pim-pam, han fet la Constitució i la unió mediterrània, mentre l’esquerra encara s’ho mira. Crec que les esquerres europees no haurien de ser tant d’esquerres i ser més de centre-esquerra. Cal ser una mica menys ideologistes i més pràctics, com fan els altres. —Com lliga el partit demòcrata que propugneu amb la Convenció pel Futur que aposta per repensar el catalanisme i el socialisme? —El Raimon Obiols té un coneixement d’Europa molt gran. De fet, viu a Brussel·les, com aquell qui diu. Està molt ben situat per a llançar propostes en aquest sentit. En tot cas, jo diferenciaria entre Brussel·les i Europa: Brussel·les és un món excessivament autoreferencial. —I la proposta obiolista? —Bé... Aquesta proposta parla d’un nou cicle... És una cosa que durarà un any i mig de ponències i més. És una mica... calendas grecas. Estaria bé, en tot cas, que el partit demòcrata anés una mica més de pressa. —De pressa? —Potser és la impaciència. Ho dic per les reaccions que veig. Molta gent m’atura pel carrer per dir-me: “Escolta’m, quan?” El problema és que hem de frenar una mica, cal dibuixar-ho. —I no sobta que el PNB se situe en l’òrbita del partit demòcrata i no en la de l’hipotètic partit conservador? —És justament aquest, el punt decisiu. I no sols el PNB, sinó Duran i Lleida. Us imagineu una Espanya en la qual el PSC, Convergència i el PNB estiguin en una mateixa gran formació política? —Sona a sociovergència? —No: aquest terme es va encunyar per descriure el pacte entre la dreta i l’esquerra, cosa que ja passa, de vegades, quan hi ha una emergència. Ara parlem d’un reagrupament de forces en el qual probablement els nacionalistes catalans i bascos, els catalanistes no nacionalistes, els socialistes, i m’imagino que a València moltíssima gent, etc., optin per una força de centre-esquerra progressista i devolucionista. —Devolucionista? —Sí, en el sentit de reconeixement de les identitats, més desinhibida i menys polèmica que la del PP i en part que la del PSOE. —Aquest partit demòcrata es planteja només per a les eleccions europees o també... —Jo parlo dels demòcrates europeus, però no sé si serà un partit, una internacional o un agrupament escolta. En qualsevol cas, crec que hi anirà havent una convergència en aquest sentit. Superant allò dels pactes de conllevancia, allò de “nos soportamos”, i centrant-se en Europa, que és l’escenari: el problema no és Espanya, és Europa. Núria Cadenes Víctor Maceda 24 DE JULIOL DEL 2007 1206ET026-29-FET.indd 4 EL TEMPS 29 20/07/2007 16:46:24 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Les esquerres europees no haurien de ser tan d'esquerres Source A related resource from which the described resource is derived El Temps Language A language of the resource Català Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Cadenes, Núria Maceda, Víctor Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Catalunya Estatut Espanya Euroregió Socialisme Europa Barcelona Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-07-24 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1643/0000000708.pdf 17058593be9a5f3f5ed98f2ba099b755 PDF Text Text 18 LA VANGUARDIA P O L Í T I C A DOMINGO, 22 JULIO 2007 Pasqual Maragall se confiesa a su álter ego de ‘Polònia’, Queco Novell “La mentira es de curso legal en política” los carteles donde se lee “sala de chequeo” o “sala de visitas” te devuelven a la realidad. Y sobre todo caes en la realidad cuando nos mezclamos con los internos, algunos de los cuales se acercan para saludar a Maragall. “Estoy condenado por violencia doméstica, afirma uno de ellos. Ahora das un empujón a una mujer y el juez te manda a la cárcel”. Maragall y yo nos miramos con cara de pasmo ante tal afirmación. El ex pre- MARAGALL Y SU DOBLE “Tú haces de mí y yo de ti”, suelta con esos ojos calcados del Cobi de Mariscal EL CARÁCTER “Me revientan el tedio y el aburrimiento, y por eso procuro animar la fiesta” EL PERSONAJE “Los niños me paran y, con la mano en el pecho, me dicen: ‘Visca Catalunya’” sident aconseja a otro interno que aprenda a jugar al ajedrez (“ayuda mucho a pasar el tiempo”, le dice) y reclama que les pongan mesas de MARC ARIAS ping-pong (la leyenda afirma que DE PASEO POR LA RAMBLA. Después de un animado paseo por la céntrica Rambla, Pasqual Maragall descartó acudir cuando era alcalde tenía una al lado en coche oficial a una comida y decidió tomar el metro con Queco Novell de su despacho). A media visita, y ante mi asombro, se saca de la manQUECO NOVELL lamento mediático”, comenta Maragall. ga que un día iremos los dos a dar una charla Nos dirigimos a la nueva cárcel de Can a los presos. “Tú haces de mí y yo de ti”, me on las ocho y media de la mañaBrians 2, la joya de la corona del Departasuelta con esos ojos calcados a los que Marisna y me dirijo al domicilio partiment de Justícia. Un proyecto iniciado en cal pintó en la cara de Cobi. cular de Pasqual Maragall, en el su etapa como president y que ahora quiere Regresamos a Barcelona camino del Atebarrio de Sant Gervasi de Barcevisitar. “Dejar de estar en la primera línea neu Barcelonès, donde asistirá a la inauguralona. Me dispongo a pasar buede la política no es difícil –afirma–, aunque ción de la restauración de la centenaria na parte de este viernes de julio es cierto que el poder crea un estrés adictibiblioteca. Una institución donde el apellicon el político que más me ha dado de comer vo, difícil de abandonar. Es el peso de la púrdo Maragall también pesa lo suyo: su padre en los últimos cinco años, acompañándolo a pura, aquello que cuando gobiernas sientes fue presidente de la entidad y su abuelo uno los actos que marcan su agenda. No será la sobre tus hombros, algo invisible, más psicode sus miembros más ilustres. Antes de primera ocasión en que nos vemos las caras, lógico que físico”. El coche circula por dellegar me explica que tiene más ironía que sin ir más lejos el pasado jueves en Polònia y lante de algunas de las obras del mítico año sentido del humor: “Al contrario que mi hace una semana en el Minoria absoluta de 1992, fecha que el ex alcalde me desmitifipadre, yo no sé contar chistes..., se me escaRAC 1. Pero sí será la primera ocasión en ca: “Últimamente me dedico a desmitificarpa la risa antes de acabarlos y pierden toda que lo hacemos a solas, para charlar un poco lo todo. La gente se olvida de los momentos la gracia”. de todo. duros de aquellos años, como el día de la inPor fin aparece el espacio donde se cruzan Nos citamos en un café cerca de su casa. auguración del Estadi Olímpic con las gotenuestras vidas: el humor. “Tu imitación me Por allí aparecen Maragall y su esposa, Diaras, los silbidos de los de Convergència...”. ha hecho más famoso de lo que ya soy. Los na. Un fugaz cortado con leche natural, un Siempre he imaginado a Maragall como niños me paran por la calle, se ponen la mabeso de despedida a su mujer, y hacia el coun gamberret. Creo que esos ojos achinados no en el pecho y dicen: ‘Visca Catalunya’ o che oficial del que Maragall dispone como esconden algo de travieso. “No es cierto. Pe‘¡qué cabrón!’, expresión esta última que, ex president de la Generalitat. Confieso que ro me revientan el tedio y el aburrimiento, y por cierto, yo no he pronunciado en mi viimpresiona meterse en la parte trasera del coprocuro animar la fiesta para no caer en da”. Pues a mí me llaman president, le digo. che del que ha sido president y más con el ello”, explica. Quizá por ello cuando llega“Has creado un tercer personaje que no soque ha sido president. Delante, un diligente mos a Can Brians y salimos del coche comos ni tú ni yo”. ¿Le molesta? “En absoluto. escolta y el imprescindible chófer. Comentamenta: “¡Vaya foto! El Queco y el Maragall La suerte que tenemos es que nos conocemos la prensa del día, algunos titulares ininentran en la cárcel”. Nos esperan la consellemos desde hace mucho tiempo”. Respiro hondo y recuerdo aquellos tiempos teligibles de periódicos madrileños que titura de Justícia, su amiga Montserrat Tura, en los que él era alcalde y un servidor un joven lan más para fastidiar al adversario que para acompañada de altos cargos de su departainformar al público. “En Madrid hay un Parperiodista “serio” que cubría sus campañas mento. En esta nueva cárcel todo huele a MARC ARIAS electorales para el circuito catalán de TVE. nuevo, hasta el punto de que uno no sabe si LA MANO EN EL PECHO. Maragall, Queco Novell imita a Pasqual Maragall en está de visita en un centro penitenciario o Continúa en la página siguiente ‘Polònia’ de TV3 y ‘Minoria absoluta’ de RAC 1 en una de la poses que parodia Novell en una fábrica de tornillos. Sólo las rejas o S TRASPASO AL ON G DIA Licencia Ambiental a Permiso de Vertidos nd Ro A pista B-23 uto de Da lt TINTE INDUSTRIAL BARCELONA Ubicado en el Maresme 610 31 44 80 �Viene de la página anterior Eran los años de los rumores sobre la presunta afición a la bebida de Maragall: “No fue mi peor momento... Era una murga, una piedra en el zapato, un emprenyo, sobre todo si alguien me decía algo en presencia de mi hijo pequeño. Pero da que pensar sobre la duplicidad en la política. Por ejemplo, cómo alguien como Josep Maria Cullell, candidato de CiU, persona encantadora e incluso amigo, podía decir cosas de mí sabiendo que no eran ciertas... La mentira o la deformación son de curso legal en política, se admite, y uno tiene que tener otra mentira, o si puede ser otra verdad, del mismo calibre para amenazar al contrario. Es la parte inmoral o antipática de la política pero es así: si te pican, picas”. Una nueva lección sobre el arte de la política que no deja de sorprender, aunque algo de eso sospechaba. Hojeando la prensa veo una foto de Zapatero y le comento que su relación con él me recuerda cuando en una pareja uno de los miembros se da cuenta de que no es oro todo lo que reluce en el otro. Que, como cantaba El Último de la Fila, “el amor salta por la ventana”. Se ríe de mi interpretación: “Nunca lo había visto así, aunque algo hay de cierto en esto. ¡Pero el que se ha ido ha sido él! España pesa mucho y él ya lo está notando”. Entramos de nuevo en Barcelona y le noto harto de hablar de Zapatero o de su mutis por el foro del PSC (“más que incomprendido me he sentido en minoría”). Un cansancio quizás debido a la redacción de sus memorias, algo que debe suponer como una especie de tsunami de sentimientos y recuerdos que puede no apetecer volver a tener. Al salir del Ateneu, y después de un paseo por la Rambla, se da cuenta de que queda todavía un rato para la comida privada que tiene marcada en su agenda. El coche le espera cerca, pero Maragall, imprevisible, mira hacia el infinito y suelta: “¡Vamos en metro!”. Y mientras bajamos por las escaleras no puedo evitar pensar en el mes de septiembre, cuando me vuelva a enfundar el pijama y el batín para despedir el Polònia.c www. EL VIDEO DEL ENCUENTRO ENTRE QUECO NOVELL Y PASQUAL MARAGALL EN LA WEB www.lavanguardia.es LA VANGUARDIA 19 P O L Í T I C A DOMINGO, 22 JULIO 2007 Partidillo entre rejas que se le cruzaba. ¡Atención!: penalti a favor nuestro. Los reclusos le piden a Maragall que lo chute. Expectación en el pabellón. El partido es a gol de oro, quien marque primero gana y se acaba. Pero Maragall ajusta demasiado al poste derecho y el balón se marcha fuera por los pelos. En la jugada inmediata- EN LA CÁRCEL Ni corto ni perezoso se quita la chaqueta y dice: “venga, vamos a jugar” EL ENCUENTRO Maragall falla un penalti y el director de la prisión nos marca el gol de oro MARC ARIAS UN ASTRO DEL BALÓN. Por la mañana Maragall jugó un partidillo con los presos de Can Brians y al mediodía dio unos toques al balón en la Rambla Acompañar a Maragall es como firmar un contrato según el cual te comprometes a vivir las sorpresas que el personaje tenga preparadas para ti. Y una de esas se produjo durante la visita a Can Brians 2. En un momento determinado accedemos al pabellón, que, entre otras instalaciones, cuenta con un auditorio y un polide- portivo. Un grupo de reclusos están metidos en un partidillo de fútbol sala. Y ya se sabe que a Maragall se le van las piernas cuando ve un balón. Ni corto ni perezoso se quita la chaqueta y me obliga a hacer lo mismo: “Venga, vamos a jugar con ellos”. No doy crédito de lo que estoy viviendo. Algún recluso, tampoco. El director de la cárcel, Pedro Domínguez, se apunta a la fiesta. Maragall y yo vamos en el mismo equipo. Empieza el partido y veo que el president ha decidido quedarse abajo. Horror: me toca subir a mí. Por un momento es el Maragall de la candidatura olímpica de Barcelona, que, ataviado con un chándal blanco, le daba al primer balón mente posterior el equipo contrario nos marcan sin compasión. El autor del gol ha sido el director de la cárcel. Le hago notar a Maragall que el director es quien firma los permisos y el president amenaza con impugnar. El partido ha terminado. Nos despedimos de los que han sido, por unos minutos, unos compañeros de juego extraordinarios. Lo peor de visitar una cárcel es la mirada de un recluso cuando te despides de él, una mirada que te clava en los ojos porque sabe que, en unos minutos, tú estarás en la calle. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource La mentira es de curso legal en política Source A related resource from which the described resource is derived La Vanguardia Language A language of the resource Castellà Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Novell, Queco Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Política Societat Presons Humorisme Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-07-22 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1642/0000000705.pdf bf3e11a6b1f43d2ef9a7e03fde43c18a PDF Text Text pag. 65 <<Eldesamo amb Zap ero no va i néixer de mi; no soc I b. Exalcalde de Barcelona i expresident de Catalunya D Maragall, al seu despatx davant d'un l l e n ~ que interpreta el passeig de Gracia, dimecres passat. LUlS MAURI BARCELONA 1 nivells de decisió i moltes eleccions. I s'estén la sensació que moltes deciPasqual Maragall mai ha estat un sions es prenen molt lluny: el preu politic disciplinat. Avui, alliberat dels cotxes, la seguretat... Temes que de la cotilla que comporten els car- tenen a veure amb espais més grans recs i les aspiracions polítiques, i que el teu i en que el teu vot pot incertament decebut amb el seu par- fluir relativament poc. tit, l'expresident manifesta la seva heterodbxia amb més aplom si -Aixo no explica el salt entre I'absaixo és possible. tenció catalana i I'espanyola. -Catalunya ha viscut uns anys molt -Catalunya ha aconseguit una dramgtics, no en el sentit de terriabstenció record en les munici- bles, sinó d'intensos, de tensos. Ara pals. ¿Quina opinió li mereix? hi ha distensió, tranquil-litat,menys -Que cada vegada ens assemblem passió. més als Estats Units. Alli la participació no passa del 50%.A Europa, -Els estremiments del seu mandat, l'escenari politic augmenta de mi- la negociació estatutaria, la inestada, s'acosta a les magnituds ameri- bilitat, les turbulencies canes. Com més gran és, més lluny -Que no s'han acabat del tot. queda el poder i menys participació hi ha. -¿Tot aixo no pot haver,provocat -És possible. Pero penso que la gent sent que el poder esta cada v e gada més repartit: Europa, estats, comunitats, municipis. Hi ha molts ((Teassumptes no resolts, els mateixos que nosaltres no vam resoldre. Sempre es pot fer mes)) -De manera que no creu que en I'abstenció hi influís el fet que el principal impulsor de la reforma de I'Estatut digui ara que no va valer la pena. ta rellevancia. Pero l'abstenció té poc a veure amb aixo. -Ara no es votava l'Estatut, sinó els ajuntaments. La gent sap que hi ha qüestions importants sobre la taula, com I'estatutaria, e n que ens juguem molt. I és bo anar-les refrescant, perque no tot esta resolt. indult els ciutadans a pensar que el -També va molestar voste el seu que s'havia de fer ja esta fet, que si el partit iel president Montilla. gran tema era l'Estatut, ara ja el te- -Doncs jo crec que el que vaig dir nen. I'ajuda. Aquelles declaracions han alertat l'opini6 i els poders espa-El conseller Saura el responsabilit- nyols que una retallada substantiva za de I'abstenció per dir que I'esfor~ de l'Estatut seria dramitica. -Quina rentrée que ha tingut. Abandona la presidhncia del PSC, qiiestiona I'esfor~de I'Estatut, diu que Zapatero el va trair, que el model del seu partit esta caduc, que aposta per un Partit Democrata Europeu a imatge del nord-arnericL.. ... -Pero ara es votava sobre el poder municipal, el mes proxim al ciutada. I I'abstenció catalana ha estat 10 punts mes alta que I'espanyola. ¿Hi ha una despolitització especial a Catalunya? ((Lapolítica continental va cap a la formació de dos grans partits, el progressista i el conservador>> -Em costa imaginar-ho. Seria com dir que el poble no té l'última paraula. Jo crec que aixb no passara. El que em preocupa no és el que hi ha a l'Estatut, sinó el que n'ha quedat fora: qüestions de gran importancia estratPgica com les comunicacions, l'aeroport, l'alta velocitat... Són coses que conformen el país, encara que no figurin a la Constitució ni en els estatuts. afartament en I'eiectorat? -6s possible. O a l'inrevés, pot haver de I'Estatut no va valer la pena. -saura m'honora concedint-me tan- -¿Que passaria? una idea que flotava en l'aire i avui és un projecte real. Anem cap a un escenari politic en quP no hi hauri socialistes, comunistes, verds, liberals i conservadors, sinó dos grans partits, el progressista i el conservador. -&És el principi del final de les ideologies? -No. L'augment de mida del territori on s'expressen les ideologies reque. reix una simplificació per governar aquest tot amb idees senzilles i clares: una opció globalment progressis. ta i una opció globalment conserva dora. Anem cap a un escenari polític continental en que les querelles domestiques i nacionals perdran una mica la seva virulencia, encara que segurament avui no és el dia més adequat per dir-ho, just quan ETA torna a l'activitat terrorista. En tot cas, s'imposa la globalitzacit política. -¿Els partits hauran de fer com les empreses, créixer, fusionar-se, in. ternacionalitzar-se? -En efecte. Aixb no vol dir que no h pugui haver petits partits especialit -Fa molts anys que parlo i escric so- zats en una veta de mercat, territo bre el PDE, des dels 90. Llavors era rial o ideologica. Pero la tendPncia vz �pag. 66 cap a la formació de dos grans partits europeus, el progressista i el conservador. Superat el segle XX, tornem al XIX: liberals i conservadors. -No sé b e n bé si és t o r n a r - h i o avanqar, per6 el canvi est2 en marxa. te federalista i el federalisme espanyol va trontollar, no va poder seguir el ritme. Hi va haver fkenada, hi va haver tensió, hi va haver xoc. jo també. El balang: del meu mandat és enormement satisfactori.Va canviar qui governava Catalunya, es va assajar un Govern de coalició. -Voste tampoc I'hi va posar comode al Govern del PSOE. A Zapatero li plovien dificultats sobrevingudes des de Catalunya -Que va donar moltissims problemes... -No pas més que els que dóna la política. ... -¿Comode? ¿Es tractava de posar-l'hi comode a algú? A mi també m'arribaven dificultats des de Madrid. Quan el president del Govern espanyol ve a Catalunya i se cita amb els empresaris sense avisar el president de la Generalitat, ¿qui posa en pro-Entenc les dificultats de Zapatero blemes a qui? ¿Hi va haver malicia? per empitnyer el federalisme que No ho sé. El desamor amb Zapatero compartuem. Potser teníem més il.1~- no va néixer de mi; no sóc jo qui ha sions de les que era possible aconse- canviat. Figura que ell era federalisguir. Pero aixo no significa que les ta, ¿no? El poder espanyol, tant si 6 h2gim d'oblidar. Jo crec en el pro- de dretes com d'esquerres, té la idea grés. Hi ha gent que creu que el món que a Catalunya amb qui s'ha de pacempitjora.Jo no, jo crec que millora. tar és amb els empresaris i amb CiU. -Voste s'ha declarat trait per Zapatero, a qui acusa d'haver abandonat el federalisme. Si aixo passa amb el president més sensible a una idea plural d'Espanya des de la República, ¿quina esperanga els queda als federalistes? -¿La seva aposta pel marc europeu no és una fugida cap endavant? Si la dialectica Espanya-Catalunya esta encallada, s'engrandeix I'escenari i aixi s'empetiteix el problema. -¿Com veu avui la situació política catalana? -No, si fos aixi estaria malament: Sí que és cert que en el marc europeu es redueix una mica l'acritud de les pugnes domitstiques.Europa és 1'2mbit on s'ha de jugar. La dialPctica ja no ser2 Catalunya-Espanya,sinó Catalunya-Espanya,Catalunya-Europa, Espanya-Europa,tot a la vegada. -No, no, en absolut. Aquesta tranquil.litat no és letargia, sinó el producte d'un Govern que té una majoria solida. No s'esperen sorpreses. -Al ritme que va la construcció política europea, aixo és una predicció a tan llarg termini... -La llista es lilarguissima: ell Dragon Khan polític, la cita amb ETA a Perpinya, I'acusació del 3%' la corona d'espines, la reorganització frustrada del seu Executiu ... -La confluencia dels dos nacionalismes, el catali i l'espanyol, va ser dramltica, ho és sempre. Per no parlar del factor independentista quan s'ha d'aprovar u n Estatut, perque no et pots posar d'acord, que és el que va passar. ¿Es podia haver governat Catalunya sense fer l'Estatut? Probablement si. Per6 s'havia de fer; feia més de quatre anys que estivem reclamant la reforma. Catalunya va canviar el seu Estatut, per6 no va poder fer una cosa que m'hauria agradat: canviar la constitució. Aixb segueix pendent. També per a Zapatero. Una cosa és no poder canviar-la ara, i una altra és renunciar-hi. Espanya estaria molt millor si la Constitució certifiqués que hi ha tres nacionalitats histbriques. -Home, més tranquil.la, és clar. -¿En una letargia, ha dit algun cop? -El seu Govern se sustentava sobre la mateixa coalició i tenia una majoria mes amplia que I'actual. En canvi, va anar de sincope en síncope fins que es va trencar. -¿Amb qui es queda, amb el Maragall alcalde o amb el Maragall president? -El primer tripartit va ser més inestable perque va ser el primer, per6 -És veritat que Europa va molt lenta. tenia més vots, ¿no? Els governs de P W De base r> Maragall no conserva cap carrec al PSC. El PDE trigar2 a materialitzar-se, coalició són aixi. Miri a Itilia. Aquí pero la tendencia és clara. tenim una idea simplista de la democricia. Vam tenir tants anys de dicta-¿Que opina del Govern actual? dura que alguns pensen que la de-¿Quin paper tindra voste al PDE? -Esti fent les coses de forma ordenada, correcta, positiva, cosa que parla -Molt menor. No seré un activista; mocracia és el mateix pero votat cabé del seu president. Hi ha assumpaixb és per a gent més jove. Franca- da quatre anys. Doncs no. És un siste ''No tinc sensacid de ment, jo avui no tinc gran cosa a dir. ma diferent en quil cada dia pot pas- f racas. Pero 'ho han tes no resolts, els mateixos que nosaltres no vam poder resoldre: aeroPuc anunciar tenditncies, pero no hi sar qualsevol cosa. preguntat tants "ps tindré un paper actiu. port, alta velocitat Barcelona-Valen-L'any passat, el Cercle d7Economia que ia comenco a cia i arce el ona-~ilbao, ambició econbmica, ubicació a Catalunya de -També voste ha acusat Zapatero va criticar que voste, com a presid'haver-lo descavalcat en favor de dent, no tenia el lideratge esperat. preguntar-m'ho jo)) centres de decisió...Sempre es pot fer k *-* U\-* &>si* ~ \ e a $ més. Montilla. ¿El líder del PSOE treu i Ara, en canvi, elogia la capacitat de hw SARI^'-* posa líders al PSC? -No. Si jo m'hi hagués negat, Zapate ro ho hauria tingut difícil. Una altra cosa és que jo hagi decidit deixar-ho al veure acabada una fase personal i política. -¿Quan, on va néixer el desamor entre voste i Zapatero? comandament de I'Executiu de Montilla. ¿Que li sembla? -Que a Lara [president del Cercle d'Economia] li deu agradar més aquest Govern que l'anterior. Jo si d'algú estic lluny políticament és de Lara, de la dreta. -¿i Montilla no ho esta tant? -No sé si és desamor. El Govern ca- -No ho sé. L'hi hauria de preguntar a tala va tirar milles amb el seu projec- ell. L ha ~ . aLSE,SSTt@a"irU$ ((Crecque no hi haura , , , retallades substantives, El que em preocupa es el que n'ha quedat fora: airoport, AVE.. . )) -¿Creu que al Govern li falta avui , ambici4 -¿En que quedem? Abans es criticava que hi havia excés de tot aixo, i ara, que n'hihapoc. -Amb tots dos, home, no foti. ¿Que vol, que renegui d'una part de la meva historia, d'una part de la m e va vida? De l'alcaldia també en tinc records duríssims. Hi va haver moments enormement dificils, durs i desagradables, com la campanya en que els meus adversaris es van inventar que jo tenia problemes alcoholics. Va ser un cop molt dur. Et planteges si val la pena sacrificar la tranquil.litat de la teva família, si val l a pena seguir endavant a aquest preu. -¿Se sent decebut amb el PSC? ¿Ha trobat a faltar el suport del seu partit? -Si, algunes vegades. Jo, amb el meu partit, me les vaig tenir quan era alcalde i també quan-vaig ser president. ~- -¿Té alguna sensació de fracas, de frustració, de decepció? -No. Pero m'ho han preguntat tants cops que comenqo a preguntar-m'ho -¿Que far5 ara al PSC? -Sóc una persona de la base. ¿Militant? No m'agrada aquesta paraula; té ressonincies militars. = � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource El desamor amb Zapatero no va néixer de mi, no soc qui ha canviat Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico de Catalunya Language A language of the resource Català Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Mauri, Lluís Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Estatut Expresident Catalunya Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) Espanya Rodríguez Zapatero, José Luis, 1960- Partit Demòcrata Europeu Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-06-11 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1641/0000000704.pdf 0fedae006b3d385958c486d4ee474936 PDF Text Text 14 21 entrevista n3.qxd 14 18/04/2007 9:05 PÆgina 14 L’OPINIÓ L’AVENÇ 324 MAIG 2007 L’ENTREVISTA PASQUAL MARAGALL ‘EL ZAPATERO FEDERALISTA HA DEIXAT PAS A UN ZAPATERO FELIPISTA’ Text: Josep M. Muñoz Fotografia: Martí Gallén �14 21 entrevista n3.qxd 18/04/2007 9:05 PÆgina 15 L’AVENÇ 324 MAIG 2007 L’OPINIÓ 15 La presidència de Pasqual Maragall a la Generalitat de Catalunya (2003-2006) ha estat tan breu com intensa i accidentada. Ara fa deu anys, Maragall va deixar l’alcaldia de Barcelona i va marxar a Roma, tot fent evidents les seves desavinences amb el seu propi partit, el PSC. Uns mesos més tard, l’estiu del 1998, va tornar a Barcelona per encapçalar un repte d’una magnitud considerable: fer que les esquerres catalanes governessin la Generalitat i, al mateix temps, tractar d’imprimir un gir federal en les relacions Catalunya-Espanya. Ara, allunyat per primer cop en la seva vida professional i política de la plaça de Sant Jaume, Maragall repassa en aquesta conversa la seva trajectòria presidencial, marcada pel procés de reforma de l’Estatut d’Autonomia i per una relació canviant, de la complicitat inicial al desencontre final, amb el president del govern espanyol i secretari general del PSOE, José Luis Rodríguez Zapatero. L’entrevista, la primera en profunditat que concedeix Maragall després de deixar la presidència, té lloc en el seu nou despatx d’expresident, un pis lluminós d’un edifici noucentista de l’arquitecte Josep M. Pericas, situat a la Diagonal, a tocar el Passeig de Gràcia. Situem-nos en el 1998, quan vostè torna de Roma i accepta el repte pendent del seu partit: guanyar la presidència de la Generalitat. Per això, vostè assumeix que cal ocupar l’espai central de la política catalana. En un acte fet al Palau de la Música, el PSC i vostè mateix presenten un document que es diu “Per Catalunya”. Què s’hi propugnava? Aquest document partia de la base que el catalanisme nacionalista havia fet un servei important a Catalunya, però que calia una renovació. I que, bàsicament, del que es tractava era de passar de la relació de desconfiança amable amb Espanya, de respecte però de no interferència –el “mírame y no me toques”, que era mutu–, a un altre plantejament, que vindria a ser el de dir “deixa’m que et digui com volem que siguis”. Per part d’Espanya això ja se sabia. La novetat seria que Catalunya deia la seva respecte de l’Espanya plural, i de com havia de ser Espanya. Per això calia fer una cosa que el nacionalisme –lògicament, dins aquest plantejament seu de no tocar les coses– no havia volgut fer, que era posar l’Estatut al dia, un quart de segle després. La seva formulació del catalanisme té unes arrels i uns plantejaments diferents a les del nacionalisme. Què és el que la diferencia? El catalanisme que jo podia representar, d’arrel municipalista, no era una mera contraposició al catalanisme conservador, sinó que tractava de recuperar l’embranzida del 1906-07, de les primeres formulacions del catalanisme. Per a mi, aquest plantejament era doblement seductor: d’una banda, pel salt històric que representava la connexió amb el catalanisme del meu avi, que era el que jo havia mamat. I d’altra banda, perquè aquest catalanisme del 1906-07 va ser molt municipalista. De fet, es va començar a formular –perquè no es podia fer d’una altra manera– des de l’Ajuntament de Barcelona, amb el famós pressupost de Cultura de 1908. El que van fer els regidors era una cosa absolutament revolucionària: empalmar amb l’escola de Xicago i anar a un esquema d’ensenyament local –cosa que evidentment no passava a l’Espanya de las Escuelas Nacio- nales ni pràcticament a cap país europeu. Aquest primer catalanisme es mostra preferentment preocupat per l’educació com a eina de vertebració del país. A mi em va semblar que calia connectar amb aquesta tradició pedagògica, que a l’Ajuntament van reprendre Maria Aurèlia Capmany, Oriol Bohigas i Marta Mata com a regidors de Cultura i d’Educació. Per tal d’ocupar l’espai del catalanisme, hi ha també per part de vostè la idea que això s’ha de fer més enllà dels límits estrictes del seu partit. D’aquí sorgeix la coalició amb Ciutadans pel Canvi. D’on surt aquesta plataforma? Aquesta tradició pedagògica de què parlava ara és en certa forma també la base de Ciutadans pel Canvi. Per què aquest nom? Per què calia marcar que, a més de la tradició socialista, la del PSC, hi havia d’haver un element de proximitat a la ciutadania. La plataforma havia anat sorgint des dels primers anys 90 amb el que vam anomenar primer Catalunya Segle XXI. Llorenç Gomis, Antoni Moragas, Betona Comín, Francesc Raventós, Albert Broggi i Josep M. Vallès n’havien estat els promotors. Quan anys després torno d’Itàlia i encetem el projecte de conquesta de la Generalitat, una de les condicions que poso és la coalició amb Ciutadans pel Canvi, que és la marca electoral continuadora d’aquell projecte. El 1999, vostè guanya les eleccions en nombre de vots, però no en escons. La seva candidatura, en coalició amb Iniciativa fora de Barcelona, aplega pràcticament tot el vot d’esquerres, però no va fer prou forat entre l’electorat nacionalista. Què va faltar aleshores? Simplement, la llei electoral. Amb una llei com la que preveia l’Estatut, hauríem governat ja en el 1999. De fet, mai no s’havia donat un tomb electoral com aquell: vam tenir quatrecents mil vots més, un 50% més del que havíem tingut. Si no recordo malament vam passar de 800.000 a quasi 1.200.000 vots! Però CiU va seguir governant amb el PP, per un escó de diferència: 68 a 67. Els precedents d’on veníem eren d’una gran submissió ideològica a les formulacions del nacionalisme. Els socialistes �14 21 entrevista n3.qxd 16 18/04/2007 9:05 PÆgina 16 L’OPINIÓ L’AVENÇ 324 MAIG 2007 ENTREVISTA no només no guanyàvem, sinó que en alguns punts no plantàvem cara. Deu anys abans, quan Pujol va suprimir la Corporació Metropolitana de Barcelona, em vaig quedar sol amb l’alcalde de Badalona defensant la seva necessitat. De manera que la situació de 1999 no m’agafava de nou. Durant la legislatura següent (1999-2003), vostè es dedica a preparar l’alternativa. Forma un govern a l’ombra i fins i tot arriba a presentar una moció de censura a Pujol. Què vol dir “fins i tot”? ¿Després dels anys que dúiem, i d’un govern que ja estava bastant arnat? La democràcia és això! La moció de censura la vaig fer bastant en solitari –com si diguéssim, la vam acabar de fer la Diana i jo, la nit abans. Bé, vam tenir ajuda, no dic que no, però va ser una decisió bastant personal. Alguns companys de grup no hi estaven d’acord. la Constitució hagués reconegut ‘ SiCatalunya com a “comunitat nacional”, la discussió de l’Estatut no hauria tingut la falta de paraigua que ha patit ’ En aquells anys, vostè també havia començat a recórrer el país, més enllà de la seva àrea metropolitana. Vaig començar a visitar el país, amb el mateix esperit que, quan era alcalde, havia anat a viure als diferents barris de Barcelona. Recordo particularment un dia, l’estiu de 1998, poc després que jo anunciés la meva candidatura, que vam anar amb en Jaume Badia a Castelltallat. Era l’estiu aquell dels incendis, i la zona havia quedat molt afectada. Vam conviure amb la família Duocastella. Per a mi va ser molt emocionant, realment. Hi vaig tornar una segona vegada, a la tardor següent, i me’n vaig emportar en Ramon Margalef, perquè vaig pensar que era interessant que veiés el que havia passat; ell era un especialista mundial en medi ambient. Van ser visites que em van marcar molt. D’una banda, perquè em van permetre empalmar amb la Catalunya interior, d’arrel cristiana, que jo no coneixia prou. Amb aquests viatges vam començar a crear una candidatura i una filosofia sobre bases molt sòlides, tant pel que tenia de tornar a la Catalunya profunda, com pel que tenia de l’element ambientalista modern. Margalef va ser una persona que em va influir moltíssim: em va emocionar molt veure’l entrar a Palau el dia que vaig prendre possessió com a president. I va anar trenant també l’estratègia conjunta amb els que seran després els seus socis de govern. Amb ells, el desembre del 2001, es posen d’acord en la necessitat de la reforma de l’Estatut. Sobre quines bases s’havia de fer aquest Estatut nou? Havíem parlat temps enrere amb Francisco Rubio Llorente, president del Consell d’Estat, sobre la reforma constitucional. Hi havia el tema de la successió a la corona –que tenia un problema d’incoherència amb altres aspectes de la mateixa Constitució, com ara la igualtat de sexes–, i el tema de la denominació de les autonomies, que no són enumerades una per una en el text de la Constitució, perquè van constituir-se posteriorment. Amb ell vam parlar de la possibilitat de modificar l’article 2 de la Constitució, per fer-hi constar les disset autonomies pel seu nom, i aprofitar aleshores per assenyalar les diferències entre unes i altres –cosa que ens ha faltat després. Si la Constitució hagués tingut una clara diferenciació entre nacionalitats i regions, probablement tota la discussió de l’Estatut no hagués tingut la falta de paraigua que ha tingut. I ha hagut de ser l’Estatut el que introduís, una mica d’esquitllentes, aquesta dualitat constitucional de les nacionalitats i regions. Creant una terminologia recomplicada, en el preàmbul, i sense valor dispositiu. Si la Constitució hagués reconegut en l’article segon les “comunitats nacionals” de Catalunya, Galícia, Euskadi i Navarra, ens ho haguéssim estalviat després. No haver-ho fet va tenir conseqüències greus. La situació actual és lamentable. Ara en parlarem. Abans, però, voldria aturar-me en les eleccions del 2003. Malgrat que CiU torna a tenir més escons que el PSC, finalment es constitueix un govern tripartit d’esquerres. Com s’arriba al pacte del Tinell, i en particular, a integrar-hi ERC? S’hi arriba perquè sumem netament una majoria d’escons, a diferència del 1999. Però caldria remuntar-nos un temps. Immediatament abans de les eleccions de 1999 és quan tenim la reunió a la platja del Miracle, a Tarragona, amb en JosepLluís Carod-Rovira, a qui jo aleshores no coneixia. El catalanisme dominant després de la guerra civil havia estat sempre més aviat de la Catalunya Vella, com ho era en Pujol. Era un catalanisme partidari d’anar “Nord enllà, on la gent és desvetllada i feliç”. En canvi Carod i Bargalló eren de la Catalunya Nova. I el catalanisme de la Catalunya Nova sempre ha estat menys benedictí i més peninsular, a voltes iberista. No vull dir més espanyolista, però en tot cas no té aquesta visió mística, historicista, del país. Aquell dia jo li portava a Carod-Rovira un paper que es deia Els quatre federalismes. Aquest paper l’havia fet a Roma i va ser allà que en vaig parlar amb Felipe González, sopant a la Piazza de Santa Maria in Trastevere. Ell em va venir a veure per convèncer-me que m’havia de presentar a les eleccions. Jo li vaig dir que no seria sense determinades condicions. “Qué condiciones?” va preguntar. “El federalismo” vaig dir. “Pero será cooperativo, no?” va fer. “No, no,” li dic, “diferencial.” L’home va sortir reconfortat, perquè jo no deia que no de presentar-me, però també una mica esverat! Les condicions que jo vaig elaborar a Roma i que vaig presentar a Carod a la platja del Miracle el 1999 eren els qua- �14 21 entrevista n3.qxd 18/04/2007 9:07 PÆgina 17 L’AVENÇ 324 MAIG 2007 tre federalismes: el polític, el cultural, l’econòmic i el judicial. Els termes us els podeu imaginar. En el federalisme cultural, hi havia la qüestió de les llengües. I el tema de la història comuna dels pobles d’Espanya, que parlàvem feia temps amb Jordi Nadal i un grup d’historiadors, com el valencià Pedro Ruiz Torres, el president de Castilla-La Mancha i altres, i que no s’ha arribat a fer mai (sembla mentida!). Les altres eren: el tema econòmic –el famós percentatge 50-25-25 de distribució percentual de la despesa pública (estatal, autonòmica i local), que ara ha quedat superat per la realitat– i la qüestió judicial, que és on hem quedat més enrere, perquè el sistema judicial és sempre, per naturalesa, més conservador. Sobre això vam tenir, temps enrere, moltes discussions amb Rubio Llorente, amb María Teresa Fernández de la Vega, que havia estat jutge durant molts anys a Barcelona, i amb Juan Antonio Belloch. I havíem avançat bastant en la via de la devolució judicial, salvat sempre el que se’n deia recurs d’unificació de doctrina. El desembre del 2003 se signa el Pacte del Tinell i vostè constitueix el govern. Fins a quin punt va poder fer el govern que imaginava? És difícil refer el que imaginaves abans de fer un govern, perquè el que compta i el que queda és el govern real. Vol dir les persones? L’OPINIÓ 17 No, em refereixo al pes que hi tenien els partits. En l’acord de govern hi van tenir molt a veure els partits, per descomptat. Van ser José Montilla, Joan Puigcercós i Joan Saura, amb l’ajut d’Ernest Maragall i de Joan Ridao, els que, en nom dels partits respectius, van tancar l’acord. Em refereixo sobretot al document del Pacte de Progrés i al repartiment de les carteres entre els tres partits. En un govern de coalició, la clau de la governabilitat la tenen sobretot els partits. En qualsevol cas, la tranquil·litat va durar ben poc. El gener del 2004 es va filtrar que Carod-Rovira s’havia entrevistat, essent conseller en cap, amb ETA. Quina va ser la seva reacció? La meva reacció va ser treure-li les competències que havia exercit malament. I hi va haver la reacció de Madrid, que va ser molt forta. El PSOE encara no governava, i possiblement no hauria arribat a governar si la reacció no hagués estat fulminant, superior a la que jo havia inicialment previst. És veritat, doncs, que va haver-hi una pressió molt forta de Madrid perquè la reacció fos més contundent, i és veritat que jo vaig accedir-hi. Però no me’n penedeixo. És clar que després va haver-hi l’11-M, i les tergiversacions d’Acebes i d’Aznar, que van ser molt més decisives perquè el PSOE arribés a governar. El matí del dia 11 jo vaig trucar a Aznar, i li vaig demanar si estava segur que havia estat �14 21 entrevista n3.qxd 18 18/04/2007 9:08 PÆgina 18 L’OPINIÓ L’AVENÇ 324 MAIG 2007 ENTREVISTA EL DEBAT SOBRE LES INFRAESTRUCTURES Durant la negociació de l’Estatut, al llarg de l’estiu del 2005, vostè va presentar a Zapatero un document amb quinze punts. Com va anar aquella negociació? Hi havia bastants punts que es quedaven sobre la taula, amb l’anotació: Solbes-Castells. El tema econòmic, de competències. Però els dos punts on ens vam encallar van ser els paradors i els aeroports. És a dir, va haver-hi un moment que a Madrid em venien a dir: que l’Estat desapareixeria de Catalunya. Amb la idea que l’Estat és un poder físic, i que no n’hi ha prou amb tenir lleis: has de tenir un peu, has de tenir presència. La Policia Nacional ja es retirava, quedava només la Guàrdia Civil a les fronteres... Què quedava? Hi havia la sensació, per part de l’Estat, que es perdia presència. En tot cas, hi havia a la Moncloa aquesta inquietud que l’Estat desapareixia de Catalunya. Per això discutíem dels paradors i dels aeroports, AENA. Aquí va començar la discussió important. Jo els vaig explicar aleshores una anècdota de l’època en què Thomas Enders era l’ambaixador nord-americà a Madrid, i l’ATT havia de venir a Espanya a instal·lar-se. En tornar d’un viatge a Califòrnia, després dels Jocs de Los Angeles, ens vam aturar a Nova York i vam anar a sopar amb la Diana, en un restaurant de les Torres Bessones, amb dos representants d’ATT. Ells ens van tranquil·litzar, dient que decidirien quina ciutat seria la seva seu a Espanya en funció de criteris merament “científics”. Em van dir que tenien una llista d’unes trenta variables (preu, qualitat de vida, distància, etc.) en funció de les quals decidirien. Passat un temps, rebo un telegrama de l’ambaixador Enders que diu: “Han triat Madrid. La raó principal: la inexistència [a Barcelona] de vols sense escales” amb els Estats Units. Això per mi va ser una obsessió sempre més. Ja ho era aleshores, i ho és ara: en aquest nostre món tan obert, o ets un hub o, si no, no ets ningú. Anys enrere Felipe González em va plantejar l’alta velocitat a Sevilla com una compensació de la forta inversió estatal en els Jocs del 1992. Tenia una part de raó. El problema és que l’alta velocitat es va frenar i que encara seguim discutint si el TGV ha de passar o no per sota la Sagrada Família! Aquella batalla la vam perdre, l’hem perdut en el temps. Amb Aznar també. De manera que els temes d’aquella època després s’han anat esfilagarsant, i ja no hi ha una discussió d’aquell nivell. Hi ha coses que s’han anat fent, però aquests plantejaments geopolítics, aquest debat d’estratègia territorial i política ha quedat una mica perdut. Hi ha temes pendents que no s’han tornat a reprendre. Hi ha hagut manca de visió i d’ambició. Però és enormement important que Catalunya empenyi aquests projectes, perquè s’hi juga molt… ETA. I em va contestar amb aquesta frase típica d’ell: “Sin ningún género de dudas.” Al migdia, les televisions angleses ja deien que eren els islamistes. La destitució de Carod va posar de relleu que el seu govern tenia una inestabilitat interna important, agreujada per una hostilitat externa. D’entrada, se’n va qüestionar la legitimitat mateixa, fins al punt que Artur Mas evitava adreçar-se a vostè com a “president”. La dreta en general és més freda, no és tan sentimental com l’esquerra. Sap que té el poder econòmic i bona part del comunicacional, i que per tant normalment governarà. L’esquerra només té el polític, quan el té, i en tot cas té un cert pes cultural. L’esquerra és més emocional. La dreta té un discurs més calculat. També és cert que, en aquest cas concret, a CiU hi havia un esqueixament per la pèrdua del poder. El desencís i el disgust seus eren autèntics. Una de les coses que li retreia l’oposició és que vostè no era conscient del canvi d’escala que significava passar de governar un ajuntament, encara que fos tan gran com el de Barcelona, a presidir la Generalitat. Com va viure el canvi de costat de la plaça de Sant Jaume? Amb una sensació de canvi d’escala, per descomptat. Encara que jo sempre havia treballat a la plaça de Sant Jaume, arribar a la presidència de la Generalitat no havia estat el meu somni. Jo era més del cantó sud de la plaça. Per tant, més que un somni realitzat, va ser un canvi d’escala molt fort. En tot cas, la singladura del seu govern va ser tan accidentada que un dels seus consellers va comparar-la amb un viatge en el Dragon Khan. Una de les crisis més importants es va produir arran de l’esfondrament al Carmel. En un ple del Parlament dedicat a aquesta qüestió, el 24 de febrer del 2005, vostè deixa anar la cèlebre frase: “Vostès tenen un problema, i aquest problema es diu 3 %”. Què va passar aquell dia? No entenia –de forma potser una mica innocent– la visceralitat de l’oposició, que en el fons s’ha d’anar a buscar en el que deia tot just ara. CiU veia la possibilitat de tornar al govern. Convergència tenia un retret històric, la querella de Banca Catalana, que havia generat no diré odi però sí mals sentiments. Pujol s’havia sentit personalment atacat, no ja pel franquisme, sinó per un govern socialista, on hi havia Narcís Serra, i en un moment en què jo era alcalde de Barcelona. És una cosa que algun dia s’haurà de tornar a estudiar. En fi, potser és anar una mica enrere, però crec que aquest és un element a tenir en compte, un element explicatiu d’algunes coses. I que es va traduir, probablement, en una mena de radicalització dels sentiments a Catalunya. I passa també que a mi em costa d’aguantar: no sóc un professional de la tensió, per dir-ho d’alguna manera. El cas és que aquell dia la vaig engegar pel broc gros. Això del 3 % �14 21 entrevista n3.qxd 18/04/2007 9:09 PÆgina 19 L’AVENÇ 324 MAIG 2007 L’OPINIÓ 19 venia de lluny i era en boca de molts empresaris. Recordo fins i tot que Florentino Pérez havia insinuat en un programa de televisió que la raó per la qual les seves empreses no havien treballat pràcticament a Catalunya podia tenir relació amb aquell famós percentatge. Que possiblement era més alt i tot. Catalunya, el que s’ha de fer és suportar-se. No voler-se convèncer mútuament, perquè això no serà mai possible. És un pas enrere respecte del federalisme. Malgrat tot, el seu govern decideix tirar endavant la reforma de l’Estatut, que es converteix, per a bé i per a mal, en el gran tema de la legislatura. I això ens porta a la seva relació amb José Luis Rodríguez Zapatero. Zapatero va fer un pas enrere respecte del seu federalisme inicial. Ell havia sortit elegit secretari general del PSOE, per només nou vots de diferència respecte a José Bono, que era el candidat oficial, gràcies al fet que una part de la delegació de Catalunya –no pas tota– li va donar suport. Penso que el PSC –com explica un llibre recent de Gonzalo López Alba, titulat El relevo, que crec que es queda una mica curt en aquest tema– va votar dividit, encara que, com que el vot era secret, això no se sabrà mai. Amb els andalusos va passar el mateix. Zapatero havia fet dues visites aquí com a candidat a la secretaria general. En la primera no va parlar gaire, va venir amb Jesús Caldera, i va ser Caldera que va parlar tota l’estona, fins al punt que jo li vaig preguntar: “¿y tú no tienes nada que decir?” En la segona visita ja es va expressar més clarament. Jo vaig declarar després que Zapatero era “la gran esperanza blanca”. Ell era, per altra banda, amic de l’Anna Terrón i del Germà Bel, amb els que havia coincidit a les Joventuts. A l’hora de votar, una part del PSC va optar per Zapatero i una part per Bono. I amb una part dels vots andalusos –Alfonso Guerra no veia amb bons ulls Bono, perquè venia del PSP–, els vots catalans van ser determinants perquè sortís Zapatero. cas Banca Catalana havia creat una ‘ Elmena de radicalització dels sentiments a Catalunya, i aquest és un element explicatiu d’algunes coses posteriors ’ Mentre vostè i Zapatero van ser a l’oposició, la seva sintonia semblava clara, particularment en qüestions com l’Espanya plural. L’estiu del 2003 el PSOE aprova, a Santillana de Mar, un document que fixa la posició del partit respecte a les reformes estatutàries en curs. Sí, de fet ho fa, encara que no tan enllà com jo hauria volgut. Però en aquell moment l’eix Maragall-Zapatero funciona. Després es produeixen dos desencontres, que es reflecteixen en una reunió del consell nacional del PSC, el febrer del 2006, a la qual assisteix Zapatero i en què jo, en el meu discurs, li dic allò que “dicen que yo soy imprevisible, ¡pero mira que tú!” Sortint del consell nacional, Zapatero se’n va a veure els empresaris catalans amb José Montilla. Aquest és un dels desencontres. I l’altre? L’altre és quan rep a Mas a la Moncloa, i surten junts a dir que han arribat a un acord sobre el que ha de dir l’Estatut. El que passa és que, amb tot això, es torna a la filosofia antiga. El Zapatero federalista de Santillana ha deixat pas a un Zapatero felipista. Tornem a allò de sempre, la conllevancia: amb De fet, vostè, una setmana abans de les eleccions del 14 de març, va publicar un article a El País on apuntava que el projecte federal del PSOE no estava prou madur. Sembla que aquest article va disgustar Zapatero. Segurament. Ell es va anar trobant cada vegada més amb la situació real. Amb una Espanya que no admet el federalisme que ell havia assumit, almenys aparentment. Ell, a dife- �14 21 entrevista n3.qxd 20 18/04/2007 9:11 PÆgina 20 L’OPINIÓ L’AVENÇ 324 MAIG 2007 ENTREVISTA rència de la tradició anterior del socialisme andalús, venia d’una veta republicana, no sé si federalista però sens dubte més federalitzant. Però tot això es va anar esmussant, amb el pas del temps, cap a una mena de realpolitik que consistia no a formular el projecte històric de l’Espanya federal, sinó el de la conllevancia –que era el de Pujol i González. Que per mi va quedar sancionat absolutament en el moment en què fan fora Narcís Serra del govern, amb l’excusa de les escuchas. En definitiva és el moment en què el PSOE ha perdut la majoria absoluta, necessita recolzaments externs i aleshores CiU exigeix condicions. al plantejament de do ut des, sense tractar d’obrir alguna fórmula nova espanyola de caràcter federal. Després del pacte Mas-Zapatero, justament, vostè diu una frase molt expressiva: “No em tornaran a fotre” i evoca aquests precedents, és a dir, que quan hi hagut la possibilitat que una altra versió del catalanisme manés, els governs de Madrid han acabat preferint el pacte amb el nacionalisme conservador. Aprovat l’Estatut, vostè fa fora ERC del govern, perquè propugna el vot negatiu en el referèndum, de manera que ha d’escurçar la legislatura i donar pas a unes eleccions anticipades. Unes eleccions en les quals el seu partit descarta que vostè sigui el candidat, no és així? Durant la discussió de l’Estatut, Zapatero ja anava dient que no em presentés. En una entrevista a la Moncloa em va dir que preferia Montilla com a president. Jo m’enduia l’Estatut i ell com a president del PSOE proposava un altre president de la Generalitat. El que ell no sabia és que, mani qui mani a la Generalitat, s’haurà de barallar amb Madrid. Ja s’està veient. No oblidem que quan Manuela de Madre va defensar, de forma vibrant, en un comitè federal del PSOE molt mogut, que Catalunya era una nació l’impacte va ser fortíssim. Ara bé, sense grup par- I la prova fefaent és la formulació que fan Zapatero i Mas en el preàmbul de l’Estatut, aquella fórmula excessivament alambicada, que ja no tenia gaire a veure amb els plantejaments lamentari propi serà molt difícil que es mantingui un equilibri a Madrid. És clar que Zapatero sempre podrà tirar mà de Duran Lleida... es va anar trobant amb la ‘ Zapatero situació real, amb una Espanya que no admet el federalisme que ell havia, almenys aparentment, assumit ’ que havíem fet amb Rubio Llorente. I d’això en patim ara. Va haver-hi un moment que semblava que es podia canviar la Constitució i, perdut aquest moment, es va anar enrere, es va tornar Zapatero havia dit a l’inici del procés estatutari: “Pasqual, apoyaré la reforma que salga del Parlament de Catalunya”. Vostè s’ha sentit, personalment, traït? Sí, tinc la impressió que el plantejament inicial s’ha perdut, i que l’objectiu ambiciós que ens havíem plantejat aquí i allà perilla. Un pas enrere molt evident. En el seu balanç polític i personal, hi ha una coincidència general a situar-hi dos grans actius. Un és haver fet possible l’alternança en el govern de la Generalitat. L’altre, haver posat a l’agenda política la qüestió de l’Espanya plural. Què en pensa ara, de tot plegat? �14 21 entrevista n3.qxd 18/04/2007 9:12 PÆgina 21 L’AVENÇ 324 MAIG 2007 A mi m’agradaria pensar en termes que siguin més de futur, i geogràficament més europeus. Se’m fa difícil tornar a l’esquema anterior de l’Espanya plural. Som en un escenari europeu, i, aleshores, què vol dir la nació? No ho sé, però la Ségolène Royal ha estat fent mítings amb La Marsellesa i demanant que hi hagi una bandera francesa a cada casa... Però això és que França és així! L’octubre passat vaig anar, convidat pels italians, a una reunió de llançament de la idea d’un Partit Demòcrata europeu. Per a mi, en aquell moment s’obre aquest nou escenari en què el tema ja no és Espanya ni Catalunya, sinó què fan Catalunya i Espanya en la nova nació, ben real, que és Europa. Que té moneda i exèrcit, i que comença a tenir la possibilitat de tenir partits europeus. Som a Europa, i el canvi de dimensió no és només quantitatiu sinó qualitatiu. Canvien no solament l’ordre de les peces en joc, sinó les peces mateixes. I el que passa és que la política europea serà cada vegada més com la política americana, amb dos grans partits, però que ja no són partits de fidelitat ideològica, sinó de posicionaments globals. No anem per tant cap a forces polítiques de caràcter ideològic molt marcat, sinó amb grans opcions estratègiques. Els primers que ho han sabut veure són els italians, que són els més llestos i flexibles. Romano Prodi i Francesco Rutelli es pregunten per què no anar directament a fer el gran Partit Demòcrata europeu. I conviden François Bayrou i Pasqual Maragall per parlar-ne. Jo m’imagino que d’aquí a uns anys hi haurà dos grans partits europeus, el Demòcrata i el Popular. És el que correspon al canvi de dimensió, que és també un canvi d’estils, de conceptes, del tipus de relació entre les persones i la força política en què estan enquadrades, amb molta més llibertat, perquè l’espai és tan més ample, físicament i políticament, que tu pots evolucionar amb una llibertat de moviments que abans no tenies. L’OPINIÓ 21 Crec que la idea d’un Partit Demòcrata europeu és una idea guanyadora –de fet, els italians, l’esquerra italiana, el dia que jo era a Venècia amb Massimo Cacciari, van decidir entrar- la Moncloa, Zapatero em va dir que ‘ Apreferia Montilla com a president. Jo m’enduia l’Estatut i ell proposava un altre president de la Generalitat ’ hi–, crec que és el futur. Jo hi coincideixo estratègicament, encara que tampoc no és una cosa que t’entusiasmi personalment tant com et podia entusiasmar el Partit Socialista on vas néixer, amb el qual la vinculació humana i ideològica, filosòfica i política, era molt marcada, molt específica, i la prò- pia coherència del grup molt forta. Ja no és el cas. Això és un gran transatlàntic en el qual tu viatges. En això estarem. Aquest és doncs el seu horitzó personal? Ara el meu horitzó polític és, personalment, més limitat, però sí, estaré disponible. Parlant d’això, hi ha la qüestió de si es fa o no la proposta de Zapatero i de Prodi de crear una política euromediterrània. Fins ara, això era una cosa relativament limitada, perquè és filla de les conferències de Barcelona de 1995 i 2005, en les quals jo vaig tenir un paper relatiu, primer com a alcalde i després com a president de la Generalitat. Aquest escenari s’està consolidant, i jo podria tenir un rol dins d’una institució directament centrada en l’Euromediterrània, que fins ara ha tingut un caràcter més tècnic i cultural però que anirà agafant més pes. El que passa és que el descabdellament de les decisions a Europa és tan lent! Ja ho veurem. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Pasqual Maragall: El Zapatero federalista ha deixat pas a un Zapatero felipista Source A related resource from which the described resource is derived L'Avenç Language A language of the resource Català Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Muñoz, Josep M. Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Expresident Estatut Espanya Catalunya Tripartit Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) Partido Socialista Obrero Español Euromediterrània Rodríguez Zapatero, José Luis, 1960- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-05-03 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1640/0000000707.pdf c982943204a113a67a02dcdf19cf1929 PDF Text Text 20 LA VANGUARDIA LA CUESTIÓN CATALANA◗◗ P O L Í T I C A DOMINGO, 29 ABRIL 2007 El debate de los socialistas Una conversación con el ex president de la Generalitat sobre el pasado reciente y sus planes de futuro Maragall sueña con un partido distinto JORDI BARBETA Barcelona espués de abandonar su despacho de presidente de la Generalitat, Pasqual Maragall, que por sus virtudes y seguramente también por sus defectos es una persona que se hace querer, recibió varios homenajes. Más de amigos que de políticos. Uno de ellos, Antonio Fraguas, Forges, le hizo probablemente el regalo más acertado y que, por gentileza del ex president, se reproduce en la página siguiente: una caricatura del propio Maragall con una idea: “Pienso, luego estorbo”. Difícilmente podría describirse con mayor precisión la relación del ex president y ex alcalde con el mundo de la política. Esta semana se ha vuelto a confirmar. La viñeta de Forges preside su nuevo despacho de ex president, “digno pero no excesivo”, en un edificio noucentista de la Diagonal de Barcelona, donde Maragall mantuvo el miércoles una conversación con La Vanguardia sobre sus reflexiones y sus planes de futuro. Las opiniones del ex president Maragall no dejan lugar a dudas de que es un inconformista empedernido. No cree que el Estatut que él se empeñó en impulsar haya alcanzado los objetivos ambiPEDRO MADUEÑO ciosos en los que, al menos él sí El ex president Maragall, en la oficina institucional que acaba de estrenar en la Diagonal de Barcelona que creía, y no ve a España dispuesta a encontrar la fórmula en la que todos se sientan cómodos. Sin embarfulano y el número 2, mengano y si tú te porcuando fue monopolizada por el PPE con EUROPA COMO SOLUCIÓN go, ni se le ha pasado por la cabeza tirar la tas bien, irás en el número 3, y tú, ojo con lo Aznar como líder de referencia. Eso signifi“En el marco europeo Catalunya toalla. De momento, ha llegado a una primeque dices o verás... Es un sistema cerrado y ca que en el nuevo partido que propone Mara conclusión. Hay que abrir horizontes. burocrático. Los demócratas norteamericaragall podrían coincidir rivales internos, pese sentirá más liberada porque la “Europa existe y es la realidad que se va a nos pueden elegir entre el candidato Obama ro el ex president no ve ningún inconveniencontradicción es con el Estado” convertir en el marco de referencia principal y la candidata Clinton. La relación entre rete. “Artur Mas tendría que decidirse por el y en el que nuestras historias particulares presentantes políticos y ciudadanos no es centroderecha o el centroizquierda; porque afortunadamente cuentan mucho menos”. tan indirecta, hay más libertad”. la intención es establecer como en EE.UU. CONTRA LA BUROCRACIA PARTIDISTA Que las “historias particulares” cuenten meLa idea del Partido Demócrata ha cuajados referencias políticas cuyos representannos no significa, a su juicio, que la cuestión do en Italia. Romano Prodi y Francesco Rutes surgirían de elecciones primarias”. “Aquí el aparato decide que si te catalana se quede sin resolver, al contrario: telli la han puesto en práctica y han invitado La constitución del nuevo Partido Demóportas bien, irás de número 3, y “El marco europeo es más ancho y Catalua Maragall desde el primer día. “Yo fui sin crata tuvo lugar el pasado fin de semana en nya podrá sentirse más liberada porque la saber exactamente dónde me metía y quedé Roma y en él han convergido dirigentes polítú, ojo con lo que dices o verás” contradicción más importante es con la refefascinado..., el primer día estaban también ticos de la antigua DC y del PCI. “Entre los rencia estatal, mientras que la relación con François Bayrou y Josu Jon Imaz..., es el ceninvitados había representantes de más de Europa o con el Mediterráneo nunca será rente de partido, porque cuando cambias la troizquierda agrupado, una idea ganadora cuarenta partidos de todo el mundo, de los tan constreñida”. dimensión cambias la esencia de las cosas”. de los italianos...”. Con ese nuevo partido demócratas norteamericanos a los nacionaPero el marco europeo no dispone todavía “La relación de dependencia y de obedienque Maragall observa con tanto interés tamlistas vascos, los kurdos y el Frente Polisario de instrumentos políticos y ahí es donde Macia con tu propio partido es muy diferente”. bién ha mantenido interlocución Josep Ano, dato importante, el Partido del Congreso ragall está más convencido de lo que es prioSu receta es europea, propone el Partido toni Duran Lleida (“a diferencia de Imaz no de India... Vi un fenómeno impresionante... ritario. Influido probablemente por sus trauDemócrata Europeo, homólogo del Partido he visto nunca a Duran”, puntualiza, sin emque abría el camino acertado”. máticas experiencias con el aparato del PSC, Demócrata de EE.UU.: “¿En EE.UU. quién bargo, Maragall). De hecho, Unió DemocràNo queda claro si la idea del Partido Deque primero le llevaron a dejar la alcaldía de elige a los candidatos? La gente. ¿Se hacen tica, el partido de los democristianos catalamócrata que defiende Maragall es compatiBarcelona y luego la presidencia de la Genelistas cerradas? No. En cambio, aquí el apanes, y el PNV buscaron refugio en Italia canContinúa en la página siguiente ralitat, asegura que “hace falta un tipo diferato del partido decide que el número 1 es sados de la Internacional Democristiana D �DOMINGO, 29 ABRIL 2007 LA CUESTIÓN CATALANA◗◗ Viene de la página anterior ble con su militancia en el PSC. A ese dilema contesta con una puntualización de Rutelli cuando se publicó que había roto con el Partido de los Socialistas Europeos. “Rutelli admitió que no estaba en el PSE pero que sí estaría con los socialistas en Europa”. No es aficionado Maragall a las metas fáciles. Piensa en una Europa que funcione a partir de dos grandes partidos que abarquen globalmente el espectro político, cuando de momento ni siquiera existe una Constitución europea, un objetivo que ve resoluble si se plantea en los términos de la Constitución de Estados Unidos, “breve, viva , proclamativa, que los escolares aprenden de memoria y que se va modificando según las circunstancias con enmiendas parciales”. Lo ve Maragall como un proceso inexorable aunque “evidentemente demasiado lento”. Optimista como es, confía en que la inercia acabará imponiéndose a las resistencias de los estados y de las burocracias partidistas, “desbordados por la realidad”. A ello contribuirá, a su juicio, el proceso de fusiones empresariales. “Abertis y Autostrade o Endesa y Enel están fijando el marco europeo”. Hablando con Maragall da la sensación que va a buscar fuera lo que no ha podido conseguir dentro, quizá una versión actualizada del Adéu Espanya que formuló su abuelo cuando vio fracasar el ideal ibérico. Por ello en pocas semanas ha viajado a Turquía, a Roma, al País Vasco y ahora mismo está haciendo las maletas para viajar a Nueva York, donde los profesores y alumnos de la New York University le han pedido que vuelva a reflexionar en voz alta con ellos, tal como hizo hace un año cuando era president. Abre horizontes porque considera que la situación política en Catalunya atraviesa un momento de “letargo” (ensopiment). Observa “falta de ambición en general...” “La idea de la eurorregión se está deshinchando, se ha dado marcha atrás con la España federal y aunque algunas ideas como la alianza de civilizaciones son interesantes habría que apostar más decididamente por el Mediterráneo... Hace falta un banco euromediterráneo... después del éxito del Banco del Este, que ha propiciado la integración europea de tantos países, ahora corresponde crear el Banco Euromediterráneo para conseguir en el sur lo mismo que en el este”, sostiene. Para Maragall, esa falta de ambición a la que hace referencia es la causa prácticamente de todos los males de ahora y de antes. “El otro día –cuenta– tuve una conversación muy interesante con el lehendakari Ibarretxe. Comentábamos que ambos intentamos cambiar las cosas, él con el plan Ibarretxe y yo con el Estatut, pero España dijo no. Quizá habría sido más útil que hubiéramos planteado juntos ir más allá: reformar el artículo 2 de la Constitución”, que es el que establece la indisoluble unidad de España y el derecho a la autonomía de nacionalidades y regiones. Maragall cree que con la enumeración de las 17 comunidades y el reconocimiento de la singularidad de Catalunya, Euskadi, Galicia y el fuero de Navarra se habría resuelto todo. El fracaso de la España plural es para Maragall la imposición de la España radial, un concepto que “quiso imponer Aznar y no ha podido o no ha querido llevar adelante como había prometido Zapatero”. “Aznar quería unir todas las capitales de provincia LA VANGUARDIA 21 P O L Í T I C A El debate de los socialistas EL REGALO DE FORGES El dibujante Antonio Fraguas, Forges, amigo de Maragall y de su esposa, Diana Garrigosa, les obsequió una viñeta que describe de alguna manera la relación que ha tenido Maragall a lo largo de su carrera con el entorno político de su partido. El regalo de Forges, reproducido por gentileza del ex president, preside la mesa de su nuevo despacho institucional. con alta velocidad y yo le pregunté por qué no entre Barcelona y Bilbao y vino a responderme que ni se le había pasado por la cabeza. Confié en que con Zapatero llegaríamos más lejos, que traería la España plural y federal que nos había prometido antes de las elecciones e incluso antes del congreso del PSOE en el que lo elegimos nosotros secretario general, como él bien sabe, y nosotros también, pero finalmente la España real se impuso, dio marcha atrás y optó por el pacto con Mas y el regreso a la conllevancia que practicaron Pujol y González”. En su opinión, dejando aparte las disquisiciones estatutarias, “lo más urgente para Catalunya es el aeropuerto, el tren de alta velocidad y la recuperación del área metropolitana de Barcelona”. La política autóctona, en su sentido estricto, le interesa cada vez menos. Apostará por el Partido Demócrata Europeo sin darse de baja del PSC (“soy socialista desde siempre y nunca dejaré de serlo”, razona), pero en su opinión de lo que se trata es más bien de que el PSC se incorpore al PDE. Ahora bien, lo han visto poco y menos que lo verán en las reuniones de la calle Nicaragua. No ha ido a ninguna desde que volvió de Argentina (“no tengo mucho más que de- CATALUNYA “La sensación es de letargo (‘ensopiment’) y observo una falta de ambición en general” ZAPATERO “Confié en que traería la España federal que nos prometió en el congreso en el que como él sabe lo elegimos nosotros” ARCHIVO Maragall en una visita de hace pocos días a las obras del aeropuerto de El Prat cir”). Y no se va a prodigar en la campaña de las municipales, aunque hará excepciones. ¿Por ejemplo? “Miravet”. ¿Por qué será? Marca distancias respecto a la cotidianidad de los socialistas catalanes, pero actividad e ideas no le faltan. Un día habla con Jorge Sampaio sobre las posibilidades de una Fundación España-Portugal copresidida por ambos, y otro establece contactos para propiciar nuevas iniciativas empresariales financiadas por business angels, para entendernos, mecenas de jóvenes empresarios con ideas prometedoras. Está pendiente de asumir la presidencia de la Fundación Euromediterránea y mantiene contactos frecuentes con Marruecos, con Argelia, con Nueva York y por supuesto con Roma. Y sigue verificando proyectos arrancados en su etapa como president o como alcalde. Hace pocos días visitó las obras del aeropuerto. Para su tarea cuenta con al apoyo de un dream team. Tres colaboradoras que, a fuerza de años, se han especializado en asistir al más imprevisible de los jefes: Marta Grabulosa, directora de la Oficina; Serrat Font y Eva Nebot, responsables técnicas, y Fidel Bellmunt, documentalista. Pese a los viajes, las conferencias y las iniciativas, una tarde a la semana Maragall va a buscar a los nietos al colegio y pasa la tarde con ellos y, de vez en cuando, juega a tenis en el Barcino con sus amigos Xavier Rubert y Guerau Ruiz Pena. Y, a ratos, prepara una bomba: sus memorias.c � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Maragall sueña con un partido distinto Source A related resource from which the described resource is derived La Vanguardia Language A language of the resource Castellà Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Barbeta, Jordi Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Partit Demòcrata Europeu Expresident Catalunya Espanya Estatut Partits polítics Polítics Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-04-29 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1639/0000001613.pdf 533aa113b7f4bf65dc5d833abcfa0aa6 PDF Text Text 12-19 FCB26 CAT.qxp 4/4/07 16:22 Página 15 EN PRIMERA PERSONA De tots els partits que ha viscut, Gaspart recorda “haver patit més que mai en les finals que hem jugat al Camp Nou, com la final de la Recopa contra l’Standard de Lieja, i en les nits de remuntada històrica, com el dia del 5 a 4 contra l’Atlètic de Madrid a la Copa; en definitiva, els partits on el públic juga amb el número 12”. Durant els seus tres anys com a president del FC Barcelona, Gaspart va acumular diverses anècdotes en relació al camp. “En tinc moltes, però n’hi ha una que és molt entranyable. En més d’una ocasió alguns culés em van demanar estendre les cendres dels seus familiars difunts sobre la gespa, com a “última voluntat del finat”, cosa que vaig permetre. L’autenticitat del sentiment barcelonista es fa evident i per això sàviament diem que el Barça és més que un club”. dreta. Pocs dies abans, Casas havia manifestat públicament la seva intenció de lesionar Florencio i el Barça havia denunciat el fet a la Federació Catalana de Futbol). Maragall no recorda quan va trepitjar per primer cop el Camp Nou, però assegura que “l’impacte que em va causar va ser enorme”. De fet, el defineix com “la catedral del futbol català. La del futbol espanyol és San Mamés. Quan érem petits tots érem del Barça… i del Bilbao. Ara molts són del seu equip… i del Barça”. Ja fora del govern, també té anècdotes relacionades amb l'estadi: “La més recent és que en el darrer partit de Lliga entre el Barça i el R. Madrid (3-3, gran partit) ens va tocar seure junts a l’Artur Mas i a mi. Mai havíem coincidit tant en tot”. Manel Martí President de l’Associació de Cecs i Disminuïts Visuals de Catalunya “ÉS MERAVELLÓS PERÒ LI FALTA ADAPTAR-SE ALS DISCAPACITATS” Pasqual Maragall President de la Generalitat 2003-2006 "ÉS LA CATEDRAL DEL FUTBOL CATALÀ" L’expresident de la Generalitat de Catalunya Pasqual Maragall és una de les nombroses personalitats que ha tingut la possibilitat de presidir partits des de la llotja del Camp Nou. Maragall, però, té el seu primer record barcelonista d’un partit del 1948 disputat al vell camp de Les Corts. L’expresident de la Generalitat el rememora amb tota mena de detalls: “El primer partit el vaig veure quan tenia 6 anys, assegut entre el meu pare i el meu oncle Gabriel. Era un partit contra l’Espanyol i a la primera part, només començar, el jugador Casas de l’Espanyol se’n va anar directe cap a Florencio i el va lesionar. El resultat va ser de 5 a 1 a favor del Barça. El Barça va jugar amb Velasco, Elías, Curta, Gonzalvo II, Calvet, Gonzalvo III, Basora, Seguer, César, Florencio i Valle”. (La lesió de Florencio va ser greu. Es va produir al minut 22 de la primera part quan Casas va fer una entrada violenta a Florencio, que es va trencar el lligament lateral interior de la cama Manel Martí és president de l’Associació de Cecs i Deficients Visuals de Catalunya i membre de la Penya Blaugrana d’aquesta associació. “Som una entitat de més de 400 socis i fem tota mena d’activitats socioculturals”. Fa poc que s’ha creat i encara no han anat a cap partit al Camp Nou. “Precisament vull parlar amb el president Joan Laporta perquè ens assigni un lloc fix a l’estadi. Vam anar-hi un cop, amb un grup de trenta persones i vam visitar les instal·lacions”. El Manel recorda amb especial interès “el 5-0 al Reial Madrid; la final de la Recopa amb l’Standard de Lieja i el 4-3 contra l’Atlètic de Madrid en la Copa del Rei”. Martí avisa que el Camp Nou és “meravellós però li falta accessibilitat per a discapacitats”. Joan Pau Mitjans Fill de Francesc Mitjans, arquitecte del Camp Nou recorda que el seu pare "ni era aficionat ni havia planejat mai cap obra relacionada amb l’esport". "El que va fer és molt meritori –afegeix-, ja que partia d’una total ignorància en el tema dels recintes futbolístics però va conjugar l’estudi a fons de la qüestió amb les seves enormes capacitats fins a arribar a fer una obra modèlica. Una de les coses que va arribar a tenir molt present és que el Camp Nou necessitava molts terrenys (el projecte inicial era molt petit) per poder 'respirar'. De fet, totes les instal·lacions i projectes del voltant del Camp Nou els tenim gràcies a aquesta insistència del meu pare, que sempre li estava dient al president Miró-Sans que l’estadi necessitava més terrenys." Aquest coneixement tan directe de les instal·lacions del club va facilitar que Joan Pau Mitjans participés, conjuntament amb altres companys de professió, en altres operacions urbanístiques al Camp Nou. L'ampliació de l'any 1982 n'és la més destacada, però també va col·laborar en les obres del nou edifici de la Botiga, la remodelació del 1994 (quan es va abaixar el nivell del terreny de joc per tal de convertir la primera graderia dels gols en localitats de seient), la renovació de la coberta de tribuna, les noves cabines de premsa, l’ampliació del Museu i el nou vestíbul de tribuna... "Val a dir que el president Núñez confiava molt en l’equip que havia fet l’ampliació del 1982", recorda Joan Pau Mitjans. Agustí Montal President del FC Barcelona 1969-1977 EL PARE, ELS HIMNES I LES AMBULÀNCIES Agustí Montal va presidir el club quan el Camp Nou ja era una realitat, però també en va viure el naixement. El primer record que té UN CAMP QUE NECESSITAVA “RESPIRAR” Amb només 5 anys ja va assistir a la col·locació de la primera pedra. De fet, el projecte li era familiar. No endebades, el seu pare n'era l'arquitecte principal. “Ell es va involucrar molt en aquella feina i el seu estudi professional era per a mi com casa meva. Jo em passava moltes estones jugant i corrent per sota la maqueta del futur estadi." Joan Pau Mitjans, fill de l'arquitecte del Camp Nou, ABRIL DEL 2007 BARÇA 15 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource El Camp Nou és la catedral del futbol català Source A related resource from which the described resource is derived Barça, revista oficial FC Barcelona Language A language of the resource Català Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Futbol Club Barcelona Camp Nou Catalunya Esports Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-04-15 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1638/0000000703.pdf 04c5ae9a94f9bc54f9492654d61ff46f PDF Text Text entrevista “Al despatx de la Generalitat vaig aprendre el preu de l’ambició” Pasqual Maragall Text: Ester Colominas Núria Quintana Fotos: J.M. Rué Arribar a Maragall A Maragall, a l’entrevista, no s’hi arriba en línia recta. En un espai provisional, però acollidor, envoltat de fotografies de la seva família, respon les preguntes que li fem traçant meandres d’anècdotes i silencis que utilitza, qui sap si com a refugi o com a petites concessions a la interpretació de qui l’escolta, per acabar, finalment, arribant allà on vol arribar: “sap què vull dir?”. Pasqual Maragall i Mira (Barcelona, 1941) passarà a la història com l’alcalde dels Jocs Olímpics i com el president de la Generalitat durant el (agitat) mandat del qual es va aprovar un (controvertit) nou Estatut per a Catalunya. Llicenciat en Dret i Econòmiques per la UB, va ser a la Universitat on va iniciar el seu activisme polític. A hores d’ara, a la balança de la seva trajectòria hi pesen, com ell diu, “importants beneficis públics”, però també “importants costos personals”. Dels detalls d’aquesta “comptabilitat” pengen les especulacions sobre si mai escriurà les seves memòries. � �entrevista Comencem, si li sembla, pels seus anys universitaris. Com va ser acadèmicament el seu pas per la UB? Quins professors van influir en vostè especialment? Jo vaig fer Econòmiques i Dret. A Dret vaig tenir grans professors com Àngel la Torre, que donava Dret Romà, i Pérez Vitoria, de Dret Penal. Després vaig començar Eco­ nòmiques, a les tardes, a l’edi­ fici històric de plaça Uni­ver­ sitat. Allí vaig tenir Vicens Vives, Jordi Nadal i el profes­ sor Linés, d’Anàlisi Mate­mà­ tica. Linés era un home molt de dretes, que començava la classe omplint tota la pissarra amb lletra menuda. Era com una classe de lògica matemà­ tica. La Universitat potser era aleshores més un lloc per entrar en la vida social i políti­ ca, per als qui hi podien acce­ dir, que no pas purament un sistema regular d’aprenentat­ ge dels millors cervells joves, que també ho era. Parlem-ne. El seu despertar polític va ser realment a la Universitat? Quins van ser els seus principals companys de militància? Els meus mestres polítics, al mateix temps que amics i com­ panys, van ser José Ig­nacio Urenda, Raimon Obiols i Xavier Folch. Eren de tres partits dife­ rents: l’Urenda del Front Obrer de Catalunya (FOC), el nostre partit, l’Obiols del Moviment Socialista de Catalunya (MSC), que és el precedent central del Partit Socialista de Cata­ lunya, i Folch del PSUC. Folch i els qui van acabar sent del PSUC van començar junts amb nosaltres a la Nova Es­­ querra Universitària (NEU). A banda de tot això, la Uni­ versitat de Barcelona va ser el lloc on l’agitació intel·lectual i La ciutat on se la juga és en el coneixement política va marcar tombants decisius, per exemple en la famosa sèrie de conferències a la Facultat de Dret amb Aran­ guren, Valverde y Sacristán i en un acte posterior contra la repressió, en el qual va parti­ cipar el meu pare, que va ser jutjat a Madrid i defensat per Ruiz Jiménez, l’exministre d’Educació del franquisme. A banda del paper en la transformació política i social, en alguna ocasió ha definit les universitats com a elements transformadors de les ciutats. Com veu el compromís de la UB en el creixement de l’àrea metropolitana? No sóc qui per jutjar, però em sembla que el paper que té la Universitat en general, i la UB en particular, en el llançament de la marca Barcelona ha es­­ tat bastant important. I potser hauria de ser-ne més; o si voleu, en el futur en serà més. La imatge de Barcelona està actualment molt relacionada amb els Jocs Olímpics, amb el front marítim i amb esdeveni­ ments de caràcter urbanístic, però, al capdavall, la ciutat, el territori, en general, on se la juga és en el coneixement. El coneixement és el que farà que la gent que vingui a Bar­ celona hi aporti valor afegit. El Parc Científic de Bar­ce­lona, per exemple, és un punt on es fa recerca internacional de punta, amb en Massagué, en­­ tre d’altres... Confio que aquesta identifica­ ció entre territori i saber conti­ nuï avançant.. Com a president de la Ge­ neralitat va impulsar l’Eu­ roregió, un pol de desenvolupament sostenible al sud d’Europa i al Mediterrani, basat en la innovació i la inclusió social i territorial. També era president quan es va constituir la Bioregió, un nou model de desenvolupament regional que pretén coordinar la recerca biomèdica i biotecnològica a Catalunya. Establir xarxes,coordinar esforços,pro­ moure aliances... respon a la imatge que té d’Europa, la d’un sistema de ciutats, una retícula de llums on no es distingeixen fronteres, com ha dit algun cop? Exactament. Al carrer Avinyó precisament hi ha la seu de la Federació Mundial de Ciutats Unides. Allà tenen aquest mapa que esmenteu de les llums de les ciutats com si fos­ sin estels i nebuloses. El mapa real del món és aquest, no el que separa el mar de la terra. El mapa real és on viu la gent. Jo crec que en el que hem d’invertir és a fer que aques­ tes llumetes que hi surten tin­ guin significació. Normalment, com més dens és el núvol, més dens de punts de llum vull dir, més relació té amb l’excel·lència, amb els conei­ xements... I sabem que po­­ dem jugar a ser més intel· ligents que el que ens pertoca per la dimensió que tenim. Aquest és el repte. En el projecte Europa Prò­ xima, on vostè parlava d’aquest mapa de llums, va tenir la col·laboració � �entrevista És hora de desnacionalitzar les universitats i fer-les més competitives d’Aula Barcelona, una iniciativa que va presentar juntament amb l’aleshores rector de la UB, Antoni Ca­ par­rós, l’any 98. Ara podrà reprendre projectes com aquest? La veritat és que ara em trobo que una part de les inquie­ tuds d’aquella època mig ca­­ talana mig romana es van materialitzant. Aquesta Eu­­ ropa no sé si és tan pròxima com voldríem, però sí que és veritat que va tocant vores. I després d’haver solucionat els drames que van provocar dues guerres mundials, la pugna entre França i Ale­ manya i la relació Est-Oest, ara es pot començar a preocupar del Mediterrani. Com conviu­ ran moros, cristians i jueus? Els temes més a l’Est son de­rivats d’aquest. Què passa entre l’Europa rica del nord i l’Àfrica del sud del Medi­ terrani? Hi haurà la necessitat Dos anys i mig amb el President Josep Bargalló Jo no coneixia el president Maragall fins que vaig prendre possessió del càrrec de conseller d’Ensenyament, aquell desembre de 2003. Per dir la veritat, el coneixia de lluny. Maria Aurèlia Capmany me n’havia parlat desenes de vegades i, després, havia compartit amb ell escó al Parlament, però des de la distància de president del Grup Socialista, ell, i portaveu adjunt del Grup d’Esquerra Republicana, jo. Podria dir, doncs, que el primer contacte realment personal que vaig tenir amb Pasqual Maragall va ser la nit abans de fer-se oficial el nou Govern de la Generalitat, ell ja president, quan, sopant amb la meva dona i un parell d’amics, em � va trucar al mòbil per comentar el que ens venia a sobre. I, a partir d’aquella trucada, una relació intensa, especialment quan, a partir de mitjan febrer de 2004, vaig passar a ser conseller en cap –conseller primer, més endavant– i de la Presidència. Dinàvem junts cada dilluns, ens vèiem gairebé cada dia al seu despatx o en algun acte, teníem la reunió de Govern cada dimarts, convivíem a Palau... I sumàvem esforços per aconseguir d’aplicar les polítiques progressistes i catalanistes que conformaven el programa de Govern i, també, plantejàvem les nostres discrepàncies. Ens unia la voluntat de construir un país millor i més lliure i ens separava la nostra pertinença a partits diferents, generacions diferents, formacions culturals diferents, territoris diferents... Per damunt de tot, però, ens va anar unint el que va acabar sent una sincera amistat, malgrat les dificultats, des del meu més absolut respecte a la seva personalitat i a la seva figura institucional. Pasqual Maragall, el president Maragall, és una persona que es fa estimar, així, en la coneixença directa. No pas pel seu ordre metòdic, de segur. Sí per com és, humà i entranyable. Diria que, amb alguns anys més, encara l’hauria tornat independentista. d’una política del Mediterrani, en l’àmbit de la seguretat, de l’economia, de les migracions, però també pel que fa al saber, al coneixement, i per tant a les universitats. Acabo d’assistir a la Reunió de les Universitats del Mediterrani, a Reus. Crec que tothom entén que és hora de desnacionalit­ zar les universitats i fer-les més competitives. Si li sembla, canviem una mica de línia i parlem d’ac­ tualitat política. El desenvolupament de la seva gran aposta com a president de la Generalitat, l’Estatut... Ara és quan comencem a par­ lar del passat...(riu) ...i del present, perquè sembla que l’Estatut està trobant obstacles (l’en­tre­vista té lloc el mateix dia que el jutge recusat pel PP anuncia que no dimiteix i, per tant, el Tribunal Cons­titucional queda en majoria antiestatut). Vostè creu que al capdavall passarà com amb els Jocs Olímpics, la seva gran aposta com a alcalde, que en un primer moment tam­ bé van rebre importants crítiques i oposicions però que, finalment, han aportat grans rèdits a la ciutat. Està bé el paral·lelisme, no l’havia fet mai ningú però no està malament. En realitat, ara tothom recorda els Jocs Olímpics com una cosa fan­ tàstica, però de fet van co­­ mençar enmig d’un drama. El �entrevista dia que es va anunciar el pro­ jecte, al maig de l’any 1981, el dia de les Fuerzas Armadas, molt poc després del cop d’estat del 23-F, els Jocs Olímpics de Barcelona eren un projecte en el qual molta gent no creia. De fet, fins a l’any 86 en què ens en van fer l’adjudicació, a Lausana, el procés va ser problemàtic. Ara, en el tema de l’Estatut hi ha una cosa que ningú no esperava: el procés, que va ser en alguns moments dramàtic, que ha superat tot tipus de dificultats, es troba en una situació impensable, en què sembla com si hi hagués la possibilitat que l’Estatut no s’aprovi. La veritat és que això estava fora de càlcul. Sin­ce­ rament, jo no m’ho pensava. Ni el PP tampoc! Segur que al PP no es pensaven tenir tant de ressò. No és que hagin tin­ gut èxit, però sí és veritat que les coses s’han complicat. Jo, però, crec que l’Estatut està predestinat a ser aprovat. Perquè si no s’aprova és més problema per a tothom, i un èxit per a molt pocs... S’haurà de trobar una solució. De fet, però, sobre el tema de l’Estatut, jo puc parlar més dels orígens que del final; la meva visió del final no ha existit, perquè no hi he estat. Tot va començar amb unes converses amb Francisco Rubio Llorente, la persona a la qual José Luis Rodríguez Zapatero encarrega un estudi de la reforma de la Cons­ti­tució. Les reformes pre­ vistes de la Constitució són el tema de la successió i l’enume­ ració de les comunitats autò­ nomes, que no hi són detalla­ des amb el seu nom. Si més no, a la Constitució s’ha de dir qui­ nes són; i jo crec que a més s’ha dir què són. Les converses amb Rubio Llorente es referien a l’article 2 de la Cons­ti­tució: allà on diu “la nación española”, s’hauria d’afegir entre cometes: “de la qual formen part les nacionalitats històriques de Catalunya, Eus­kadi i Galícia”. Aquestes reformes són bàsi­ ques, i algun dia s’hauran de fer. A veure, és més important viure que no pas escriure i, per tant, si han de trigar, que tri­ guin però, com a mínim, que se sàpiga que anem cap aquí, per­ què si no prendrem mal. Fa justament un any, la vicepresidenta del Govern espanyol, M. Teresa Fe­rnán­ dez de la Vega, ens negava, en declaracions a aquesta revista, l’existència del fa­ mós “problema català”. Se­ gons deia, el veritable problema és l’oposició... Ah, perquè ella és mig catala­ na! Te casa a Vilanova i la Geltrú! (riu) I ha viscut i treba­ llat molts anys com a jutge a Barcelona. Amb ella havíem discutit temps enrere l’aplica­ ció del principi de proximitat en justícia, que va ser una obsessió per a mi com a alcal­ de. La insolència dels oficials i la lentitud dels jutges ja era una obsessió per a Hamlet. Però vostè què en pensa? Existeix aquest problema català, qui el té, a qui perjudica, a qui beneficia? El problema no és Catalunya, en tot cas és un problema espanyol! El problema és que Espanya té regions i té nacio­ nalitats. Això també li passa al Canadà, i bé que troben soluci­ ons més sofisticades. Amb una diferència, i és que aquí tot això passa en un escenari que no s’està quiet i que és més La possibilitat que l’Estatut no s’aprovi estava fora de càlcul � �entrevista Inclonable Dr. Josep M. Reniu Professor de Ciència Política i de l’Administració Parlar de Pasqual Maragall és, certament, fer referència a una de les personalitats polítiques més influents i significatives de la història democràtica recent del nostre país. Tal com succeeix amb d’altres coetanis seus, la seva activitat pública ha mantingut una curiosa relació amb la seva peculiar personalitat, fins al punt que les maragallades han esdevingut una categoria pròpia dins la política catalana. Ha estat precisament aquest estil fresc, sovint desenfadat i una mica de la conya, el que li ha atorgat un carisma que l’ha convertit en un dels escassos polítics conegut i reconegut a bastament. Polític des del primer moment, ha exercit les dues magistratures més rellevants al país: l’alcaldia de Barcelona i la Presidència de la Generalitat. Totes dues sota una mateixa característica: el lideratge d’una coalició de govern que, això no obstant, ha viscut dinàmiques ben diferenciades. En el cas de l’Ajuntament de Barcelona, Maragall en fou el cap indiscutit durant quinze anys, en els quals gairebé no va haver d’afrontar cap limitació al seu poder. A la Generalitat de l’alternança política, l’escenari fou radicalment diferent: les exigències de coprotagonisme del socis de govern, així com les dificultats per fer encaixar les dinàmiques polítiques del municipalisme en la gestió de la complexitat de l’autogovern van anar minant el seu lideratge dins i fora del Govern. Tot i això, el balanç d’aquest quart de segle de política maragalliana és senzillament irrepetible: els Jocs Olímpics i l’espectacular transformació de la ciutat i, d’altra banda, l’elaboració i aprovació del nou Estatut de Catalunya. Un personatge i una trajectòria que són, sincerament, inclonables. gran. I aquest escenari més gran es diu Europa, la nova pàtria. Jo, a més, com econo­ mista, hi crec molt en això de les economies d’escala. Això no vol dir que no hi hagi una Suïssa, que no hi hagi gent que s’especialitzi tant i ho faci tan bé que continuï existint com a país, però el que hi ha al món ara què és? Els Estats Units, la Xina, l’Índia, la Unió Europea... Són les grans unitats, les que tenen moneda i exèrcit. Sap què vull dir? Ha modificat la seva etapa de president de la Ge­ne­ra­ litat la percepció que tenia de l’encaix Catalunya/Es­ panya? Abans hi havia allò de “uste­ des son un poco raritos”, una mica diferents, i per tant els suportem. I Catalunya a això responia, “ustedes son un po­­ co mangantes, pero también les soportamos”. És a dir, som L’ascens del catalanisme dins la governació espanyola s’estronca sempre en poc temps diferents i ens suportem mú­­ tuament, però no pretenem solucionar-ho. Aquest “pacte” té uns costos, i si no que ho expliqui Narcís Serra, que va arribar a vicepresident del Govern espanyol però va cau­ re aviat, en part per la pres­ sió del nacionalisme català. La línia d’ascens del catala­ nisme dins la governació espanyola, que culmina amb Pi i Margall durant la Primera República, 1871, i amb Narcís Serra després, el 1991, s’es­ tronca sempre en poc temps. De manera que això no pro­ gressa i l’únic que continua havent-hi és la “conllevancia”. Amb l’escenari ZapateroMaragall va semblar que podíem trobar la fórmula... canònica, la fórmula consti­ tucional, estatutària. Però som on som. Aturats. Quina ha estat la raó de ser dels governs de coalició del tripartit i de l’actual govern d’entesa? � �entrevista I ja que hi som... Què acostuma a portar a les butxaques? L’agenda i el mocador. Quin és el seu tret més “català”? La ironia. Quin itinerari ens proposaria el Maragall ciutadà, no l’alcalde, per passejar per Barcelona? Agafar els ferrocarrils des de Sant Gervasi, baixar a plaça Catalunya i cap avall fins a la plaça Sant Jaume, el meu camí diari durant molts anys. Amb ulls de polític, a quin país ens aconsellaria “enfocar”? A Espanya. Hi estan passant moltes coses ara, a Espanya. I si no sempre ens quedarà Roma, Itàlia. És mostrar que Catalunya és una nació ideològicament plural, més complexa, més moderna, més interessant. Els partits polítics ho han d’en­ tendre. He vist moviments a Iniciativa i a ERC en aquest sentit... Pel que fa al PSC, cal­ dria veure si en el futur al Congrés hi haurà un grup parlamentari de socialisme català, perquè si no hi és serà prova que no solament Espanya sinó el socialisme català i l’espanyol tampoc no han entès el que hi ha en joc. Amb l’experiència de líder polític i de governant, quina opinió li mereixen les llistes obertes? Jo en sóc partidari, però els partits lògicament no tant. En aquest tema, crec que la di­ mensió de l’escenari polític pot influir en el com. A veure: quins seran els partits euro­ peus d’aquí a deu anys? Ara n’hi ha un de conservador, que és el PP, però... Duran Lleida serà al PP?, Con­ver­gència serà al PP? A una mida molt gran correspon un tipus de partit diferent. Aquí hi ha la demo­ cràcia cristiana, els comunis­ tes, els liberals... Què hi ha a Amèrica del Nord, que és molt gran? Dos partits, el De­­mò­ crata i el Republicà. Com són aquests partits? D’àmplies fronteres! Que hi haurà aquí? El Partit Demo­cràtic d’Europa i el Partit Popular. Aquesta primavera tindran lloc les eleccions franceses amb Ségolène Royal com un dels candidats. Cone­guda al país veí com la “zapatera”, també se li poden trobar similituds amb vos­tè: és una líder carismàtica que desperta polèmica, de vegades fins i tot al seu pro­pi entorn polític. Què en pensa, d’aquesta nova figura política de l’esquerra europea? La relació Ségolène-Maragall potser ve del fet que va ser aquí, a Tarragona, en el nostre congrés socialista, i va dir que se sentia pròxima al Me­­di­ terrani i a Maragall. Penso que la Ségolène té possibilitats reals. A França hi ha, i hi ha hagut, gent molt considerable, com Jospin, que va tenir mala sort –una persona que admi­ ro– i l’amic Manuel Valls, alcal­ de d’Evry, fill del pintor Xavier Valls. Bé, a la Ségolène li desit­ jo tota la sort del món. Diuen que quan es va plantejar d’entrar en la política activa, deixar d’estudiar, d’anar al cinema i al teatre, li feia molta mandra. Les seves, diguem-ne, “vel·leï­ tats intel·lectuals” han afec­­tat la seva trajectòria, la seva imatge política? Per definició, un intel·lectual ha de ser lliure, mentre que un polític està sotmès a la “cotilla” del partit, del govern, de l’opinió pública... Home, al cine hi pot anar tot­ hom! Tot i que de vegades vas al cinema i en surts amb la cua entre cames. Heu vist El laberinto del fauno? Són dues històries que no tenen res a veure, una sobre el maquis de l’any 40 i un guàrdia civil, i una altra sobre una nena que contacta amb una mena de monstre benefactor. Crec que la gent que hi va no entén gaire res! Segons la pel·lícula, els republicans eren unes àni­ mes de Déu i els altres uns malparits, cadascun, no el col· lectiu!, tots i cadascun d’ells! És d’una ingenuïtat que em va deixar fumut. Quan érem petits, a Tona, amb altres nanos, tiràvem pedres als rodamons que passaven al crit de “maquis! maquis!” En­­ cara tinc gravades a la memò­ ria les primeres escenes de violència de la meva vida. I ara, després de tants anys... tornar a veure aquest simplis­ me, però invertit... A vostè, que ha viscut de manera domèstica i quotidiana la història política i cultural d’aquest país (la seva família té un pes destacat en les societats barcelonina i catalana en general), fins a quin � �entrevista “Amb l’aeroport ens juguem les faves!” L’entrevista ja ha acabat i no es pot estar de dir: “No m’heu preguntat per AENA”. És evident que hi dirà la seva, i la seva és: “Amb l’aeroport ens juguem les faves! Per ser referent mundial en coneixement –diu–, l’aeroport és important. Quan una multinacional ha de prendre la decisió d’establir-se a Espanya, sabeu on perd Barcelona? En les comunicacions.” I per a tot té un exemple. “Fa anys, quan American Telegraph and Telephone (AT&T) estudiava d’establir-se a Espanya, els vaig insistir que consideressin l’opció de Barcelona. Mesos més tard, quan ja no hi pensava, vaig rebre el següent telegrama de l’ambaixador americà, Tom Enders: “Han decidit anar a Madrid. Raó principal: inexistència de vol non-stop Barcelona-Nova York.” punt l’afec­ta la transcendència, fins a quin punt s’arriba a plantejar, si és que mai ho ha fet, que el seu nom, la seva figura i el seu paper polític queden lligats a la història del país? No hi ha ningú a qui no li agradi que l’estimin. Te n’ado­ nes amb el canvi espectacular que és viure fora. No et coneix ningú i tens una mena de sensació de solitud i de lliber­ tat extrema, ningú no et diu absolutament res. Però retro­ bes l’afecte dels qui t’estimen i t’estimes de debò. En canvi aquí vas pel carrer i tothom et saluda. Què m’agrada més? La veritat és que a tots ens agra­ da anar canviant! (riu) Però la rellevància pública te un preu: a mi m’han dit de tot caminant pel carrer en un Entre Catalunya i Espanya l’únic que continua és la conllevància 10 barri de dretes amb el meu fill que tenia 6 anys i us asseguro que em vaig plantejar si tot plegat pagava la pena. Parlant de la relació entre la vida privada i la vida pública, els beneficis són importants, però els costos... Els Jocs Olím­ pics van ser un bon exemple d’equilibri entre beneficis públics i costos personals. Barcelona era una ciutat artifi­ cial, poc preparada, sempre que s’hi havien fet coses era per a ocasions molt concretes, les exposicions, per exemple, i d’una manera temporal i escadussera. I la gent aprofita­ va aquests entrebancs, com els de la inauguració de l’Esta­ di, per exemple, quan es va inundar, per manifestar el seu enuig. Tant el Palau Nacional com l’Estadi havien estat cons­ truïts directament sobre el terra, sense fonaments. Hi va haver problemes a la façana de l’estadi i a la claraboia de la sala oval del Palau, que amenaçava d’ensorrar-se. De fet, en uns premis literaris d’Òmnium Cultural havien caigut trossos del sostre sobre la sala. Vam anar a buscar arquitectes i enginyers (Mar­ garit i Buxadé) que van con­ cloure que si s’encerclava la cúpula o claraboia de la sala oval amb una sivella d’estruc­ tura metàl·lica quedaria sub­ jecta i no hi hauria més sor­ preses desagradables. Al mateix temps, es va encarre­ gar el pilotatge de l’edifici i ara és l’únic del món que ha incorporat els fonaments des­ prés de construït! Us dic tot això perquè la combinació de responsabilitats públiques i vivències personals té tota mena de registres. Què ocupa ara el seu interès professional i personal? La política euromediterrània. Sembla que al mes de maig es decidirà si es dóna una empenta a la política eurome­ diterrània, també anomenada Procés Barcelona, producte de les conferències de Bar­ celona cada deu anys. La pri­ mera, l’any 2005, va a ser un èxit: àrabs, cristians i jueus es van parlar i entendre per pri­ mer cop des de 1492. Però el més calent és a l’aigüera. Mentre tot això es decideix a Europa, la meva oficina d’ex­ president ja està en marxa amb un petit equip molt sòlid. A banda d’això, tinc contactes amb universitats i empreses. Tracto d’ajudar, com sempre, al llançament de noves iniciati­ ves. Un dels projectes mes reei­ xits a Catalunya en els darrers vint anys ha estat el llançament d’Iniciatives, SA i la posterior de Catalana de Capital Risc. Si puc ajudar, ho faré. Hi ha un cara­ mull d’empreses noves, algu­ nes llençades per universitats com la Rovira i Virgili i la UB, que me­­reixen suport. Per acabar, ens pot ara respondre la pregunta que fa uns mesos li feia la periodista Mont­serrat Besses i que, segons va dir, estaria en condicions de respondre més endavant: què ha après al despatx de la Generalitat? El preu de l’ambició... De quina ambició, de la pròpia o la d’altres? Quan dieu la d’altres a què us referiu? al govern? al partit? a d’altres partits? No ho sé, a d’altres, … Parlava de la meva... � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Entrevista a La Universitat Source A related resource from which the described resource is derived La Universitat: revista de la Universitat de Barcelona Language A language of the resource Català Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Colominas, Ester Quintana, Núria Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Universitats Universitat de Barcelona Economia Catalunya Expresident Espanya Estatut Infraestructures Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-04-01 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes