1
50
44
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/12/2861/20260309_Regio7_20PM_PCasaldaliga.pdf
7613b4aa79a75dc3ced4b3715254e355
PDF Text
Text
Descobreix les millors ofertes Subscriu-t'hi!
Bages
Sant Joan
Sant Vicenç
Sant Fruitós
Sallent
Santpedor
Cardona
Súria
El dia que Pasqual Maragall va fer 8.000 quilòmetres per reconèixer un
bagenc
Es compleixen vint anys del viatge del llavors president de la Generalitat a São Félix do Araguaia (Brasil)
per lliurar el Premi Internacional Catalunya al bisbe balsarenyenc Pere Casaldàliga
Pere Casaldàliga rebent Pasqual Maragall a peu de pista, el 9 de març del 2006 / ARXIU REGIÓ7
PUBLICITAT
Llegir
A prop
Jugar
�David Bricollé
Balsareny
Actualitzada 09 MAR 2026 17:02
Avui fa exactament vint anys, qui ha esdevingut una de les figures del Bages i de Catalunya més
rellevants internacionalment, era reconegut amb la més alta distinció del país. El fill de Cal Lleter, Pere
Casaldàliga (Balsareny, 1928) rebia de mans del llavors president de la Generalitat, Pasqual
Maragall, el Premi Internacional Catalunya, homenatge a la seva trajectòria, pensament i empremta.
No va ser, a més a més, un lliurament convencional.
L’habitual és que el lliurament es faci en seu governamental, en un acte solemne al qual el
guardonat és convidat a recollir la distinció. En aquell cas, però, va ser el president català qui es va
desplaçar milers de quilòmetres, fins a l’altre costat de l’atlàntic i al cor de l’Amazònia, per fer a
mans del bisbe de São Félix do Araguaia la figura de ‘La lletra i la clau’, obra d’Antoni Tàpies, símbol
amb el qual es materialitzava aquest reconeixement.
Com que Casaldàliga havia decidit no tornar mai més a Catalunya, Pasqual Maragall va viatjar fins a
l’Amazònia brasilera per lliurar-li personalment el guardó.
Pere Casaldàliga amb Pasqual Maragall durant la visita de fa vint anys / ARXIU/REGIÓ7
A prop
Jugar
�El bisbe balsarenyenc va rebre el president de la Generalitat a peu de pista on va aterrar la petita
avioneta en la qual viatjava Maragall. Un Maragall que va admetre que en aquell moment estava
descobrint la veritable dimensió del religiós bagenc, a qui va qualificar de «l’home que està fent
l’estatut dels pobles que viuen a l’altra cara del planeta». I en destacava el paper que podia jugar en
el diàleg entre religions, afirmant que «obre una benvinguda amplíssima al diàleg de les diferents
creences».
Dedicat a les seves causes
El lliurament del guardó va consistir en un petit acte protocol·lari, amb una demostració folklòrica i
l’intercanvi de records (un collaret fet pels indígenes per a l’esposa de Maragall, Diana Garrigosa, i per
al president un rem de fusta brasilera com el que va servir a les tribus locals per navegar pel riu
Araguaia).
Per la seva banda, el bisbe Casaldàliga va deixar clar en el seu discurs («Humanitzar la Humanitat,
practicant la proximitat») que no acceptava el premi com un honor personal, sinó en nom de les
causes que havia defensat tota la vida: la terra, els pobles indígenes i els drets humans. I també
en memòria dels màrtirs com João Bosco Burnier i Dorothy Stang.
Deia que viure al costat dels pobles indígenes l’havia fet «més català», perquè li havia permès
redescobrir les arrels de la seva pròpia tribu maltractada i rebutjar qualsevol imperialisme cultural. Per
a ell, la tasca essencial era clara: humanitzar-nos a través de la proximitat amb qui pateix.
Sis anys i mig de la seva mort
Casaldàliga va morir el 8 d’agost del 2020 a l’edat de 92 anys, després d'uns dies ingressat a la UCI
d'un hospital de São Paulo per problemes pulmonars.
La mort de Pere Casaldàliga va suposar l'adeu a una de les veus més compromeses de l'Església des del
cor de l'Amazònia. La seva lluita per ajudar als pobres la va desenvolupar a São Félix do Araguaia,
l'indret que va esdevenir la seva segona casa i on va afrontar la recta final de la vida al costat del riu
Araguaia, d'on ja feia anys que havia manifestat que no se'n mouria, com així va complir. Allà hi va estar
estretament lligat i arrelat durant 52 anys. Prèviament, la seva paraula també va ressonar a Catalunya,
on es va interessar pel món del cristianisme obrer i va treballar a favor de les causes socials.
Reconegut com un dels pares de la teologia de l'alliberament, la seva tasca havia rebut nombroses
distincions, a banda del Premi Internacional Catalunya, com la Creu de Sant Jordi i el Premi per la Pau
de l'Associació per a les Nacions Unides a Espanya. Per cert, en aquest darrer guardó va rebre un gravat
que li va ser encarregat i signava una altra bagenca, l'artista de Sant Vicenç de Castellet Antolina
Vilaseca.
Llegir
A prop
Jugar
�Gravat de l'artista Antolina Vilaseca que va rebre Casaldàliga pel Premi per la Pau / ARXIU PARTICULAR
La seva trajectòria
De molt jove, va ingressar al seminari menor de la diòcesi de Vic i, més endavant, passa a formar part
de la congregació claretiana dels Missioners de l'Immaculat Cor de Maria. L'any 1952 va ser ordenat
com a sacerdot a Barcelona, durant el Congrés Eucarístic. Durant el seu sacerdoci, es va encaminar
aviat cap als corrents més socials, interessat en el món del cristianisme obrer.
Casaldàliga va tenir una gran activitat mentre va ser a Catalunya. Va deixar una especial empremta a
Sabadell, després de treballar per resoldre conflictes socials, i en tot el que feia l'acompanyaven dues
aficions: escriure i comunicar. Però en aquests primers anys també va veure ben a prop el que suposa la
guerra, la violència de la lluita entre els uns i els altres, el dolor de la sang vessada (a casa seva va morir
un tiet sacerdot i va conèixer de molt a prop el cas de les víctimes del seminari de Barbastre). I també al
llarg d'aquesta etapa es va despertar el seu esperit missioner. Així, el Nadal del 1967 s'acomiadava de
la seva família per marxar cap al Brasil, on el 1968 i funda una missió claretiana, a São Félix do
Araguaia, a la regió del Matto Grosso.
Tot just tres anys més tard (el 1971), va ser consagrat bisbe i li va ser encarregada de la prelatura
de São Félix do Araguaia, on va acabar d'arrelar i convertir-se en referència d'un poble amb un
sistema latifundista, amb un nivell molt elevat d'analfabetisme i desproveït d'assistència sanitària. En
aquest punt, va començar la seva lluita per defensar els més febles. D'aquesta forma, els seus
arguments, amarats d'un clam per la justícia social, van començar a fer la volta al món i van ser l'origen
dels atemptats i les amenaces que va rebre al llarg de la seva trajectòria, que fins i tot van comportar la
mort d'alguns dels seus més estrets col·laboradors. A mitjans dels anys vuitanta, ja era considerat un
dels líders de la teologia de l'alliberament i connectava amb altres missioners, pensadors i teòlegs com
Llegir
A prop
Jugar
�Leonardo Boff. Encara el 2012, ja jubilat amb 84 anys i malalt, va haver de ser traslladat i amagat durant
un temps, sota la protecció de la Policia Federal, perquè va tornar a rebre amenaces de mort.
Notícies relacionades i més
La Fundació Casaldàliga convida a visitar-ne virtualment la tomba en l'aniversari de la seva mort
Balsareny reivindica l’educació política a la Trobada Pere Casaldàliga
La línia de Renfe del Bages enceta la novena setmana d’alteracions sense millores en l’horitzó
Durant tota la seva tasca al Brasil, va lluitar pel que va definir com les causes, que són els elements
centrals del seu discurs. Els problemes dels sense terra van ser una de les seves lluites. Ell va donar
suport a l'ocupació i a la resistència camperoles davant dels latifundistes. Alhora també treballava per
estrènyer els llaços de solidaritat entre els diferents països d'Amèrica Llatina per tal de combatre la
pobresa. El respecte envers els indígenes era una altra de les seves reivindicacions amb l'objectiu de
preservar les seves tradicions i costums. Totes aquestes causes s'inspiraven en la teologia de
l'alliberament, un corrent que situa a l'Església al costat dels més pobres.
TEMES
PASQUAL MARAGALL
BAGES
MORT
BRASIL
TERRA
PERE CASALDÀLIGA
CONTENIDO PATROCINADO
Outlander vuelve para despedirse por todo lo alto en M+
Mirar Ahora
Movistar Plus
El truco legal que muchos usan para pagar menos por la luz
Más información
Punto Diario
Sillón de oficina SANTIAGO acolchada, uso 8h, negro
Comprar
ofisillas
Chef José Andrés (56 años): 'Si el agua del bote de garbanzos te sabe a garbanzo es buena
señal. Este agua es de primera
Woman
Últimas Horas de la Wonder Week.
Reservar Ahora
Meliá Hotels
Joaquín Sabina (77 años): 'Mi médico dijo que bebiera 2 litros al día. Parece que es igual si los
dos litros son de tequila o de whisky
Woman
Llegir
A prop
Jugar
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05. Recursos d'informació
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Description
An account of the resource
Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell).
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Format original
The type of object, such as painting, sculpture, paper, photo, and additional data
En línia
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
El dia que Pasqual Maragall va fer 8.000 quilòmetres per reconèixer un bagenc
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Bricollé, David
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2026-03-09
Type
The nature or genre of the resource
Article
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Casaldàliga, Pere, 1928-2020
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Premi Internacional Catalunya
Description
An account of the resource
Article publicat al diari Regió 7: <a href="https://www.regio7.cat/bages/2026/03/09/dia-pasqual-maragall-fer-8-127637117.html" target="_blank" rel="noopener">https://www.regio7.cat/bages/2026/03/09/dia-pasqual-maragall-fer-8-127637117.html</a>
Source
A related resource from which the described resource is derived
Regió 7
Abstract
A summary of the resource.
Es compleixen vint anys del viatge del llavors president de la Generalitat a São Félix do Araguaia (Brasil) per lliurar el Premi Internacional Catalunya al bisbe balsarenyenc Pere Casaldàliga.
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
São Félix do Araguaia (Brasil)
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Articles
Sobre Pasqual Maragall
-
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05. Recursos d'informació
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Description
An account of the resource
Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell).
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Format original
The type of object, such as painting, sculpture, paper, photo, and additional data
En línia
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Pasqual Maragall, el catalanisme cosmopolita
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Puig Bordas, Oriol
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2026-01-26
Type
The nature or genre of the resource
Article
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Biografia
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Catalanisme
Description
An account of the resource
<span>Article publicat al diari</span><em> Nació Digital</em><span>: <a href="https://naciodigital.cat/opinio/pasqual-maragall-el-catalanisme-cosmopolita.html" target="_blank" rel="noopener">https://naciodigital.cat/opinio/pasqual-maragall-el-catalanisme-cosmopolita.html</a></span>
Source
A related resource from which the described resource is derived
Nació Digital
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Articles
Sobre Pasqual Maragall
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/12/2858/Anselmo_Carretero_Pasqual_Maragall_i_l_Espanya_plurinacional_politica_prosa.pdf
89cd9be1974b2c472b633dcd1b8ff95f
PDF Text
Text
12/11/24, 11:45
Anselmo Carretero, Pasqual Maragall i l’Espanya plurinacional | política&prosa
Idioma
CAT
ES
SUBSCRIURE'M
ACCÉS SUBSCRIPTORS
ON TROBAR LA REVISTA QUI SOM? AUTORS CONTACTA
VEURE EL MEU COMPTE
SORTIR
ACCÉS
SUBSCRIURE'M ARA
SUBSCRIPTORS
REVISTA EDITORIALS POLÍTICA DOSSIER CULTURA PERSONES PARTICIPACIÓ
Cerca...
NÚM. 73
POLÍTICA | SUBSCRIPTORS
Anselmo
Carretero,
Pasqual Maragall
i l’Espanya
plurinacional
Tots dos pensaven que la
idea de «nació de nacions»
respon molt millor a la
nostra història que no pas el
relat d’una nació única,
uniformadora i excloent
Anselmo Carretero
Txema Castiella
24 OCTUBRE 2024
Gestionar el consentiment
https://politicaprosa.com/anselmo-carretero-pasqual-maragall-i-lespanya-plurinacional/
1/14
�12/11/24, 11:45
Anselmo Carretero, Pasqual Maragall i l’Espanya plurinacional | política&prosa
E
l novembre del 2002 Pasqual Maragall,
que encara no era president de la
Generalitat, va enviar una carta oberta al
llavors president del govern, José Luis Rodríguez
Zapatero. Es tracta d’una carta que, encara que
eminentment política, té un to personal i aquell
registre de reflexió amb què Maragall aconseguia
una atenció especial. Hi elogia l’estil dialogant de
Zapatero i constata que una de les estratègies de
confrontació de la dreta per oposar-se al seu
govern és «relanzar un nacionalismo español fatuo
y agresivo. Con esa actitud y ese lenguaje se
compromete el futuro de España como unión de
los pueblos que la forman, que es precisamente lo
que la Constitución y los Estatutos garantizan».
La concepció d’Espanya és un tema tan recurrent
que pot cansar, però aquesta recurrència en la
nostra història no fa res més que assenyalar que
tenim un problema amb el model d’Estat, que
històricament no s’ha adequat a la nostra
pluralitat. Maragall és conscient del material
delicat que viatja amb el debat identitari, però,
precisament per això, considera necessari
abordar-lo.
«Ese tema de las identidades –escriu a Zapatero–
es el que más fácilmente puede inflamar pasiones
y prohibirnos que cumplamos con nuestras
obligaciones sociales. Pero también, y de modo
muy principal, porque tú y yo las sentimos
profundamente y, siendo distintas, las
https://politicaprosa.com/anselmo-carretero-pasqual-maragall-i-lespanya-plurinacional/
2/14
�12/11/24, 11:45
Anselmo Carretero, Pasqual Maragall i l’Espanya plurinacional | política&prosa
compartimos. Porque tenemos la obligación de
explicarlas y hacerlas respetar.» I per això evoca el
pensament d’un veterà militant socialista i
republicà: «Tu compatriota Anselmo Carretero, el
segoviano-leonés muerto en México hace poco, el
amigo de los catalanes exiliados, de los Bosch i
Gimpera y de los Xirau, el infatigable propagador
de la España nación de naciones, nos obliga mucho.
Los socialistas de España tenemos en él un
referente de un valor inmenso».
Anselmo Carretero és un vell conegut dels
estudiosos del federalisme a Espanya, però un
gran desconegut per a la majoria, encara que Enric
Juliana el va rescatar en algunes memorables
cròniques durant el procés. Nascut el 1908 a
Segòvia, fill de Luis Carretero Nieva, pare del
regionalisme castellà, Anselmo es va formar a la
Residencia de Estudiantes, va ser enginyer,
militant del PSOE des de jove i defensor de la
República. Amb la derrota republicana serà un
dels molts exiliats acollits per un Mèxic fraternal i
des d’aquest exili mexicà desenvoluparà, en
paral·lel a la seva activitat com a enginyer
agrònom, una intensa tasca intel·lectual per
estudiar les nacionalitats espanyoles.
PUBLICITAT
https://politicaprosa.com/anselmo-carretero-pasqual-maragall-i-lespanya-plurinacional/
3/14
�12/11/24, 11:45
Anselmo Carretero, Pasqual Maragall i l’Espanya plurinacional | política&prosa
Observa i analitza les diferències importants que
hi ha entre els diversos pobles que conformen
Espanya i escriu que un viatger «notará mayores
diferencias aparentes entre un vasco y un andaluz,
un catalán y un extremeño, un aragonés y un
gallego que entre un alemán y un austríaco, un
sueco y un noruego, un argentino y un uruguayo».
Carretero no hi veu cap problema, al contrari.
Celebra aquesta diversitat i no té inconvenient,
seguint les petjades de Pi i Margall o del seu pare
mateix, a considerar que Espanya és una
comunitat de pobles, de nacionalitats diferents,
fruit de la història i de la voluntat de la gent. Serà
ell qui parlarà d’Espanya com d’una nació de
nacions, una expressió afortunada que produeix
urticària i pànic en molts que conceben Espanya
amb una fe més religiosa que racional.
Una estreta amistat
Però quina és la vinculació de Pasqual Maragall i
Anselmo Carretero? Carretero havia fet amistat
amb Jordi Maragall, fill del poeta Joan Maragall i
pare de Pasqual, a través de Basi Mira. Anselmo i
Basi, que seria la dona de Jordi Maragall, s’havien
conegut a Madrid el 1931, quan ella estudiava a la
Institución Libre de Enseñanza, fundada per Giner
de los Ríos, en la mateixa època en què Anselmo
estudiava a la Residencia de Estudiantes. Allí van
treballar una bona amistat. Tant és així que quan
el ja matrimoni Maragall viatja el 1964 a Mèxic, i
coincideixen en un sopar amb Anselmo Carretero,
Jordi Maragall explica divertit com es va «alarmar
https://politicaprosa.com/anselmo-carretero-pasqual-maragall-i-lespanya-plurinacional/
4/14
�12/11/24, 11:45
Anselmo Carretero, Pasqual Maragall i l’Espanya plurinacional | política&prosa
en veure un senyor que s’abraçava tan cordialment
a Basi».
De tornada a Madrid,
Jordi escriu donant
Pasqual Maragall va
notícia que ha llegit
aprofitar la seva estada
d’estudiant als Estats
d’una tirada el llibre
Las nacionalidades
españolas. «Es bueno,
Units per viatjar a
Mèxic i conèixer
claro y preciso»,
Carretero.
escriu. Des d’aquella
primera carta del 1964
fins a la darrera el 1996 s’estén una àmplia
correspondència (dipositada a la Fundació Pablo
Iglesias) que és el testimoni d’una estreta amistat,
on no falten les felicitacions de Nadal, telegrames,
postals… però sobretot cartes, llargues cartes on
flueix un diàleg, preocupat i esperançat en
proporcions diverses, sobre la naturalesa
d’Espanya. Les cartes de l’exili són un gènere
literari en si mateixes, una fórmula epistolar sobre
la qual es va construir un exercici estimulant de
reflexió i d’entesa cordial.
Jordi Maragall reconeixerà en Anselmo Carretero
un «dels pocs que ens comprenen», perquè és un
castellà que valora la defensa que fa Catalunya de
la seva personalitat política i cultural i entén –
sense necessitat de lleis– que la diversitat de
llengües és un dels tresors culturals principals
d’Espanya. La relació política s’intensifica amb la
Transició democràtica, que permet a Carretero
viatjar esporàdicament a Espanya, on vol influir en
el debat constituent: «Mi interés en que esta obra –
escriu en 1977 a Jordi, referint-se al seu llibre Los
pueblos de España– se imprima pronto es porque el
https://politicaprosa.com/anselmo-carretero-pasqual-maragall-i-lespanya-plurinacional/
5/14
�12/11/24, 11:45
Anselmo Carretero, Pasqual Maragall i l’Espanya plurinacional | política&prosa
período electoral, que parece aproximarse de
verdad, y la etapa constituyente que le ha de seguir
han de hacer de mayor actualidad e interés que
nunca la cuestión de las nacionalidades y de las
autonomías regionales y la constitución federal del
Estado español».
Aquesta visió federal els uneix i Jordi Maragall
publicarà un article a la premsa catalana amb el
significatiu i carreterià títol «Espanya, nació de
nacions», on glossa i elogia l’obra Las nacionalidades
españolas. Precisament diversos pares de la
Constitució –entre ells Peces-Barba o Miquel
Roca– atribueixen al treball de Carretero la
inclusió del terme «nacionalitats» a la Constitució
de 1978.
PUBLICITAT
Malgrat el soroll interessat
L’obra d’Anselmo s’emmarca en l’estima que
professava cap als catalans. Per a Carretero,
Catalunya era un exemple per a altres pobles
d’Espanya i el germen del federalisme que ell
propugnava. En una altra carta a Jordi Maragall
https://politicaprosa.com/anselmo-carretero-pasqual-maragall-i-lespanya-plurinacional/
6/14
�12/11/24, 11:45
Anselmo Carretero, Pasqual Maragall i l’Espanya plurinacional | política&prosa
escriu «pues, contra lo que suele afirmarse, las
concepciones políticas más cabales de la nación
española han salido hasta nuestra época de
mentes catalanas», entre les quals cita Pi i Margall,
el poeta Joan Maragall o Bosch i Gimpera. La
història confirma, malgrat el soroll interessat, que
els avenços que s’han produït en la vertebració
plural d’Espanya sempre han vingut per l’impuls
català, com afirmava Carretero. La darrera
polèmica sobre el finançament singular no deixa
de ser, en potència, un pas més cap a un
federalisme també fiscal.
Aquesta relació amb els «amics catalans» s’havia
iniciat els primers anys de l’exili i se simbolitza en
la profunda amistat amb Pere Bosch i Gimpera.
Però, a més, com que Carretero va ser sempre un
militant del PSOE, les relacions amb els socialistes
catalans suposen un capítol destacat de la seva
trajectòria. Va escriure a la publicació L’hora
socialista un treball sobre federalisme i socialisme
a Espanya, va fer amistat amb Lluís Armet, amb
Raimon Obiols, amb Solé Tura…
A la darrera carta que Anselmo escriurà a Jordi el
1996 diu: «Nunca olvido que mis ideas sobre las
nacionalidades y mis concepciones sobre la
nación española donde han encontrado mayor
calor e inteligente acogida ha sido entre los
socialistas catalanes y los compañeros de la
Fundación Rafael Campalans». Tot i que el PSOE
ha tingut al llarg de la seva història un corrent
federalista (des de Besteiro o Largo Caballero fins a
Jáuregui o Ximo Puig més recentment), les
posicions de Carretero eren minoritàries al Comitè
Federal del PSOE.
https://politicaprosa.com/anselmo-carretero-pasqual-maragall-i-lespanya-plurinacional/
7/14
�12/11/24, 11:45
Anselmo Carretero, Pasqual Maragall i l’Espanya plurinacional | política&prosa
Una esperança d’entesa
És en aquest context doble, d’amistat amb la
família Maragall i de sintonia amb els socialistes
catalans, on s’emmarca la relació entre Pasqual
Maragall i Anselmo Carretero. Pasqual va aprofitar
la seva estada d’estudiant als Estats Units per
viatjar a Mèxic i conèixer personalment Anselmo.
Són dues generacions diferents: la de la República
i la de la Transició democràtica. Pasqual
descobrirà en el vell amic del seu pare un
inspirador de les visions federalistes d’una
Espanya diferent i, sobretot, reconeixerà en
Carretero una esperança d’entesa entre els pobles
d’Espanya. Carretero segueix des de Mèxic la
carrera de Pasqual Maragall i veu amb entusiasme
com el fill del seu amic és elegit alcalde de
Barcelona, impulsa la seva gran transformació,
lidera un socialisme modern i desacomplexat i
projecta la ciutat a escala internacional. Celebra
com a propi l’èxit dels Jocs Olímpics de 1992.
PUBLICITAT
https://politicaprosa.com/anselmo-carretero-pasqual-maragall-i-lespanya-plurinacional/
8/14
�12/11/24, 11:45
Anselmo Carretero, Pasqual Maragall i l’Espanya plurinacional | política&prosa
Amb motiu de la mort
de Carretero, l’any
La història confirma
2002 a Ciutat de Mèxic,
que els avenços que
s’han produït a la
Pasqual Maragall
escriu al director del
diari El Mundo, Pedro J.
Ramírez, celebrant la
vertebració plural
d’Espanya sempre han
necrològica que hi ha
vingut per l’impuls
català, com afirmava
escrit César González-
Anselmo Carretero.
Calero i sent la
necessitat de fer-hi
alguna aportació:
«El punto en que Anselmo superó a todos,
anticipándose en muchos años a la Constitución
de 1978, fue el del concepto de España como
nación de naciones. Si se quiere entender bien la
Constitución cuando habla del pueblo español
como fuente de soberanía y de los pueblos de
España como componentes básicos de esa
soberanía, léase la obra de Carretero, léase su
conferencia sobre Castilla y Cataluña en el Casal
català de México, creo recordar que presentado
por Bosch i Gimpera, que fue rector de la
Universidad Autónoma de Barcelona, durante la
República».
Pasqual Maragall intuïa que allò que havia
esdevingut durant l’exili republicà, a Mèxic i a
altres països, tenia un paper destacat en la manera
d’abordar la transició democràtica i la
plurinacionalitat. L’exili havia estat font de diàleg,
fraternitat i reflexió entre forces diferents. A
l’article «Parece mentira», publicat el 2005 a El
País, va escriure el següent:
https://politicaprosa.com/anselmo-carretero-pasqual-maragall-i-lespanya-plurinacional/
9/14
�12/11/24, 11:45
Anselmo Carretero, Pasqual Maragall i l’Espanya plurinacional | política&prosa
«La España que había enfrentado a castellanos y
catalanes, y a la España profunda con Madrid y
Barcelona, generó en 1939 un exilio
extraordinario, muy singular. No se entiende la
estabilidad cierta de los últimos 25 años sin la
forzosa, pero profunda y genuina, amistad entre
catalanes y castellanos, vascos y gallegos,
andaluces y asturianos, forjada fuera de España,
mayormente en el exilio americano. Parece como
si el castigo de la dictadura hubiera obligado a los
díscolos pueblos de España, expulsados del aula
peninsular, a reconstruir un lenguaje educado y
común fuera de ella.»
PUBLICITAT
‘Parece mentira’
En aquest article, Maragall lamenta que tota
aquesta amistat profunda «no baste para que la
España de la desconfianza haya bajado banderas y
aceptado que es una nación de naciones, como
defendió mejor que nadie Anselmo Carretero,
también exiliado en México y asiduo a los
Congresos del PSOE, donde defendía sus ideas a
las tantas de la madrugada». I acabava el seu
https://politicaprosa.com/anselmo-carretero-pasqual-maragall-i-lespanya-plurinacional/
10/14
�12/11/24, 11:45
Anselmo Carretero, Pasqual Maragall i l’Espanya plurinacional | política&prosa
article amb aquestes paraules tan actuals: «Parece
mentira que tantos años después estemos todavía
bregando con las mismas incomprensiones que
entonces se empezaron a franquear.»
La proposta del nou
Estatut d’Autonomia de
Carretero parlarà
Catalunya, impulsada
d’Espanya com una
nació de nacions, una
per Pasqual Maragall,
aprovada al Parlament
de Catalunya, a les
Corts i ratificada de
nou a Catalunya, va ser
un intent d’avançar en
aquesta articulació
expressió afortunada
que produeix urticària i
pànic en molts que
conceben Espanya
amb una fe més
religiosa que racional.
plurinacional
d’Espanya. En una
conferència pronunciada el setembre de 2003 a les
Drassanes de Barcelona, amb el títol «L’Estatut que
volem», Maragall afirmava: «L’Estatut que volem
ha de ser una renovació del pacte amb tots els
pobles d’Espanya, d’Europa i del món. Per
nosaltres, l’Estatut és una opció, lliurement
assumida, de participar en la gran família dels
pobles, de les nacions d’Espanya, d’Europa i del
món, de què parlava Anselmo Carretero. Ah, quin
personatge! Li hem de fer –i farem– un gran
homenatge.»
Homenatge pendent
Els esdeveniments no van permetre aquell
homenatge, que queda pendent. Aquest intent
lleial d’actualitzar l’encaix de Catalunya a Espanya
va ser malbaratat, amb un desastrós resultat, pels
https://politicaprosa.com/anselmo-carretero-pasqual-maragall-i-lespanya-plurinacional/
11/14
�12/11/24, 11:45
Anselmo Carretero, Pasqual Maragall i l’Espanya plurinacional | política&prosa
portaveus de la nació uniforme, per aquells
«separadors», expressió creada pel pare
d’Anselmo, Luis Carretero Nieva, que treballen per
enfrontar pobles i aconseguir que la convivència
plural sigui difícil.
Com dèiem al principi, la plurinacionalitat
d’Espanya obliga a cercar contínuament el model
d’estat que respecti i articuli millor aquesta
diversitat. En aquest camí inacabable, figures com
Anselmo Carretero i Pasqual Maragall, des de
generacions i llocs diferents, suposen una
referència per a un diàleg constructiu i respectuós.
Tots dos pensaven que el caràcter nacional
d’Espanya no es pot construir sobre la negació
d’aquells pobles que se senten, alhora i
legítimament, nacions. Per això la idea de «nació
de nacions» respon molt millor a la nostra història
que no pas el relat d’una nació única,
uniformadora i excloent. Aquesta, parafrasejant
l’expressió de Gabriel Celaya, «fue una historia mal
contada».
Arxivat a
Anselmo Carretero · Espanya · Federalisme · Pasqual
Maragall
Compartir
Txema Castiella
https://politicaprosa.com/anselmo-carretero-pasqual-maragall-i-lespanya-plurinacional/
12/14
�12/11/24, 11:45
Anselmo Carretero, Pasqual Maragall i l’Espanya plurinacional | política&prosa
És escriptor.
PUBLICITAT
Articles relacionats | Política
Molt Xostakóvitx i molt
poc Vivaldi
RAFAEL RAMOS I MARÍN
Anselmo Carretero,
Pasqual Maragall i
l’Espanya
plurinacional
TXEMA CASTIELLA
Serem Presidents
https://politicaprosa.com/anselmo-carretero-pasqual-maragall-i-lespanya-plurinacional/
13/14
�12/11/24, 11:45
Anselmo Carretero, Pasqual Maragall i l’Espanya plurinacional | política&prosa
Tot esperant la regió
metropolitana
ALBERT AIXALÀ I BLANCH
RAFAEL PRADAS
Qui som?
Fundadors
Butlletí Quinzenal
Som una plataforma
subscriptors
periodística de debat obert i
Una proposta
plural i a la vegada un
periodística amb
instrument d’acció ideològica
subscriptors
polítiques de
i política pel damunt de blocs
disposats a canviar
privacitat
i de partits.
les coses.
Correu electrònic
Accepto les
Rebre el butlletí
Subscriure’m ara
© 2018 – 2024 Politica & Prosa SL | ISSN 2604-708X | JUNTA GENERAL SOCIS | Avís Legal | Política de Privacitat | Política de Cookies
| Termes i condicions de contractació
https://politicaprosa.com/anselmo-carretero-pasqual-maragall-i-lespanya-plurinacional/
14/14
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05. Recursos d'informació
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Description
An account of the resource
Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell).
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Anselmo Carretero, Pasqual Maragall i l’Espanya plurinacional
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Castiella, Txema
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2024-10-24
Type
The nature or genre of the resource
Article
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Carretero y Jiménez, Anselmo, 1908-2002
Federalisme
Espanya plural
Nacionalisme
Socialisme
Maragall, Jordi, 1911-1999
Description
An account of the resource
Article publicat al número 73 de Política & Prosa.
Source
A related resource from which the described resource is derived
Política & Prosa
Abstract
A summary of the resource.
Tots dos pensaven que la idea de «nació de nacions» respon molt millor a la nostra història que no pas el relat d’una nació única, uniformadora i excloent.
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Articles
Sobre Pasqual Maragall
-
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05. Recursos d'informació
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Description
An account of the resource
Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell).
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Serem Presidents
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Aixalà i Blanch, Albert
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2024-10-17
Type
The nature or genre of the resource
Article
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Eleccions
Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE)
Ciutadans pel Canvi
Parlament de Catalunya
President de la Catalunya. Generalitat
Description
An account of the resource
Article publicat al número a la revista Política & Prosa, amb motiu del 25 aniversari de les eleccions al Parlament de Catalunya de 1999.
Source
A related resource from which the described resource is derived
Política & Prosa
Abstract
A summary of the resource.
Pasqual Maragall va vèncer en vots però no en escons i no es va poder proclamar el canvi.
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Barcelona
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
<a href="https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/items/show/2853" target="_blank" rel="noopener">https://www.arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/items/show/2853</a>
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Articles
Sobre Pasqual Maragall
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/12/2856/002SUPJT.pdf
8cf283b01709db378bd286c2692750c2
PDF Text
Text
Segre
Cod: 169394393
22/09/24
Lérida
Pr:
Tirada:
Dif:
Secc: SOCIEDAD
Valor: 5.640,22 €
Area (cm2): 878,4
Ocupac: 95,84 %
Doc: 1/1
Diaria
7.404
6.243
Autor: M. CABELLO
Pagina: 42
Num. Lec: 22000
ENTREVISTA POLÍTICA
L
’Ateneu Popular de Ponent va acollir divendres passat a la tarda
la presentació del llibre Pasqual Maragall i l’Europa pròxima, una
obra publicada per la Fundació Catalunya Europa que aprofundeix
el compromís del que va ser president de la Generalitat i alcalde
de Barcelona amb el projecte d’integració política europea i la seua
activitat internacional. La seua filla, Airy Maragall, presidenta de la
Fundació Catalunya Europa, explica en aquesta entrevista quina era
la idea d’Europa que el seu pare volia construir.
«El meu pare anhelava un model
europeu federalista i plural»
Airy Maragall
❘ PRESIDENTA DE LA FUNDACIÓ CATALUNYA EUROPA ❘
AMADO FORROLLA
M. CABELLO
Quina Europa anhelava el president Pasqual Maragall quan va
crear el 2007 la Fundació Catalunya Europa?
Europa és un projecte que
ha estat sempre present en el
pensament de Pasqual Maragall. En tots els càrrecs que
ha ocupat sempre ha tingut
la mirada posada en l’horitzó europeu, anhelant un model federalista, plural, progressista i amb un paper rellevant dels governs locals.
Tot això perquè les polítiques
europees estiguin al servei de
la gent i siguin molt més properes a la integració, a la igualtat
i a la justícia social. Anhelava
un sistema en el qual les ciutats
i els governs locals, que estan
més a prop del ciutadà, tinguessin més veu i vot, formant part
de la presa de decisions.
Què creu que pensaria el seu pare de la situació política europea
actual?
Aquesta és una pregunta que
ens fem en molts moments i
que no tenim manera de saber. Del que estem segurs és
que si estigués en actiu tindria
veu i la faria sentir. Sabem que
estaria treballant per aconseguir aquesta Europa amb
justícia social, amb una qualitat democràtica i amb unes
institucions fortes que puguin
treballar d’una forma efectiva pel bé dels ciutadans. I sabem que ho faria tant a nivell
europeu com català i barceloní, amb responsabilitat, amb
diàleg i amb una mirada estratègica, pensant sempre en el
benefici a llarg termini i per a
la quantitat de gent més àmplia.
Amb respecte envers totes les
posicions polítiques, les persones i les institucions. I allà
és on fem més èmfasi des de la
fundació, no tant en el què (una
mirada federalista i progressista), sinó en el com (una forma
de fer política).
En els últims anys hi ha hagut un
auge de la ultradreta en tots els
estadis polítics, es troben contra les cordes aquests valors
democràtics que va defensar el
seu pare?
Des de la fundació estem convençuts que la ultradreta es
combat des d’una política eficaç que treballi per millorar i
garantir els drets en habitatge, educació i sanitat pública.
Aquesta és la idea que creiem
«
«
«
que cal defensar i exigir als nostres representants.
Avui dia existeix un cert desencant polític, especialment
entre els més joves. Com afronten aquest repte des de la seua
fundació?
Tenim molts programes i activitats que estan dirigides i protagonitzades per joves, com el
premi Què és per a tu Europa?,
per a estudiants de Secundària,
o els Europa Jove, que reconeixen aquells treballs d’investigació de Batxillerat que analitzin
un tema relacionat amb la UE.
Hem de trobar els canals per
escoltar els joves i anar construint una societat més implicada, que no se sentin abandonats. De vegades els esmentem
i els escoltem poc.
Es troba a Lleida per presentar
el llibre ‘Pasqual Maragall i l’Europa pròxima’. Què trobaran els
lectors en aquesta obra?
La Fundació Catalunya Europa
treballa per preservar el llegat
de Pasqual Maragall de moltes
formes diferents. Una d’aquestes és la publicació de treballs
sobre el seu pensament i la seua trajectòria com a polític.
Després de publicar Pasqual
Maragall. Pensament i acció
(2017) i Maragall i el govern de
la Generalitat: les polítiques
del canvi (2021), aquest tercer
llibre se centra en la seua visió
europea. Recull molts textos,
conferències, articles i discursos que estan relacionats amb
aquesta idea que tenia d’Europa i la seua activitat política.
Recull també testimonis de
gent que va treballar juntament
amb Pasqual Maragall al llarg
de tota la seua trajectòria.
L’octubre del 2007, el mateix
any en què va impulsar aquesta
fundació, Pasqual Maragall va
Pasqual Maragall
feia política amb
respecte, diàleg i
responsabilitat»
Va treballar perquè
els governs locals
tinguessin un paper
més rellevant»
Hem de
trobar canals per
escoltar i implicar
la gent jove»
anunciar que li havien diagnosticat Alzheimer. Vostè ha viscut
de prop la dura realitat d’aquesta
malaltia, que precisament ahir
va commemorar el seu Dia Mundial. Quin creu que hauria de ser
el paper de les institucions cap a
aquesta malaltia?
Des de la Fundació Pasqual
Maragall s’està fent un treball
ingent des de fa molts anys
per promoure la investigació
científica de l’Alzheimer i divulgar aquesta malaltia, per
aconseguir que estigui justament a l’agenda social i política. L’entitat s’ha convertit
en un referent polític i també científic per avançar en la
recerca d’una cura o una forma de prevenir l’Alzheimer.
S’ha avançat molt en els últims
anys, també pel que fa a l’atenció per part de les administracions, però encara queda molt
per fer.
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05. Recursos d'informació
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Description
An account of the resource
Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell).
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Entrevista a Airy Maragall: El meu pare anhelava un model europeu federalista i plural
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall Garrigosa, Airy
Cabello, María
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2024-09-22
Type
The nature or genre of the resource
Entrevista
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Europa
Federalisme
Fundació Catalunya Europa
Description
An account of the resource
Entrevista a Airy Maragall al diari Segre, com a presidenta de la Fundació Catalunya Europa, en motiu de la presentació a Lleida del llibre "Pasqual Maragall i l’Europa pròxima".
Source
A related resource from which the described resource is derived
Segre
Abstract
A summary of the resource.
L’Ateneu Popular de Ponent va acollir divendres passat a la tarda la presentació del llibre Pasqual Maragall i l’Europa pròxima, una obra publicada per la Fundació Catalunya Europa que aprofundeix el compromís del que va ser president de la Generalitat i alcalde de Barcelona amb el projecte d’integració política europea i la seua activitat internacional. La seua filla, Airy Maragall, presidenta de la Fundació Catalunya Europa, explica en aquesta entrevista quina era la idea d’Europa que el seu pare volia construir.
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Lleida
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Entrevistes
Sobre Pasqual Maragall
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/12/2854/20240907_ElPunt_LlegatPM.pdf
704a5d9850edd15585dacf526dfc2882
PDF Text
Text
Dissabte, 7
Setembre del 2024
1,70€
ANY XLIX. NÚM. 16924 - AVUI
ANY XLVI. NÚM. 15794 - EL PUNT
DE SET EN SET
Plana 9
KEEP CALM
Plana 6
Plana 6
La clau la té Junts,
encara que no la vulgui
De trens, busos i
carros
La postmodernitat
que ve
Ramon Cotarelo. Politòleg
Carina Filella. Periodista
Enric Serra. Periodista
Reportatge de Pere Bosch i Cuenca (planes 2 a 4)
PORTADA: MIGUEL FONTELA
DIARI INDEPENDENT, CATALÀ, COMARCAL I DEMOCRÀTIC · Alt Pirineu · Barcelona · Camp de Tarragona · Catalunya Central · Lleida · Penedès · Terres de l’Ebre
TRIBUNA
Plana 20
Plana 25
Plana 21
Plana 16
L’Estat s’escuda en
l’amnistia a Europa
Mor el referent
de l’heràldica i
activista LGTBI
Armand de
Fluvià
Niubó refreda
la recuperació
de la sisena
hora i apel·la
al consens
Cinc mesos
sense tren a
Tarragona i
les Terres de
l’Ebre
Es recolza en la llei a Estrasburg per evitar una
condemna per vulneració de drets per l’1-O
�2
| Dossier | El llegat de Maragall |
EL PUNT AVUI
DISSABTE, 7 DE SETEMBRE DEL 2024
Maragall, en un acte de tancament de campanya, el 30 d’octubre del 2006 ■ ORIOL DURAN
El llegat de Maragall
a La Fundació Catalunya Europa va
néixer el 2007 per reflexionar sobre
els reptes globals i el futur d’Europa
Pere
Bosch i Cuenca
Barcelona
– – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – –
El 30 de juny del 2007, en l’acte de
cloenda de la VIII Convenció de Ciutadans pel Canvi celebrada a Pineda de Mar, Pasqual Maragall va
anunciar la creació d’una fundació
destinada a “fomentar el debat, fer
estudis i assessorar en el marc del
creixent espai polític europeu”.
Feia pocs mesos que l’exalcalde de
Barcelona havia abandonat la presidència de la Generalitat i pocs dies
d’ençà que havia formalitzat la seva
renúncia a la presidència del PSC i,
tot i que en un primer moment havia sospesat la possibilitat de vehicular la seva vocació europeista a
través de la seva implicació en la
gestació del Partit Democràtic Europeu (PDE), finalment va optar
per una altra via, la d’una fundació
anomenada Catalunya Europa.
Durant mesos, Maragall es va dedicar en cos i ànima a buscar complicitats entre el món empresarial i
polític per tal de fer realitat el seu
projecte de crear una mena de
think tank dedicat a elaborar estudis, impulsar debats i donar consells socials, culturals i econòmics
en el marc de l’espai polític europeu. El projecte, però, va topar amb
a La fundació també ha assumit el
repte de donar a conèixer el
pensament i l’obra de Maragall
un entrebanc inesperat. El 20 d’octubre d’aquell any, el dia de la seva
creació, Maragall anunciava públicament que patia de la malaltia
d’Alzheimer. En la roda de premsa
que va fer al costat de la seva dona,
Diana Garrigosa, l’exalcalde de Barcelona va traslladar el seu habitual
optimisme a través d’una frase que
era també un missatge d’esperança
col·lectiva: “Vam fer els Jocs Olímpics, vam aprovar l’Estatut i ara
lluitarem contra l’Alzheimer.” Maragall també va anunciar que segui—————————————————————————————————————————————
Dolors Camats,
directora de la
fundació, diu que a
Maragall no el van aturar
els límits administratius
per fer el que creia
—————————————————————————————————————————————
ria al capdavant de la Fundació Catalunya Europa. I va ser així. D’entre les iniciatives que es van impulsar destaca la creació d’una Xarxa
d’Entitats Europeistes de Catalunya, amb una participació política
molt plural, que denunciava que les
institucions comunitàries eren “encara massa dèbils davant la fortalesa dels estats membres” i que la política europea seguia “molt centra-
da en les relacions interestatals”. A
poc a poc, la fundació es va convertir en un referent, un espai de debat
sobre el futur d’Europa. A partir del
2011, al mateix temps que Maragall anava assumint un paper cada
vegada més simbòlic, prenien un
major protagonisme el seu germà
Ernest i l’exconseller Antoni Castells, qui es va convertir en el president del consell assessor de l’entitat. Eren anys en què hi havia un
debat intens en el socialisme català
fruit del nou escenari polític provocat per la sentència del Tribunal
Constitucional contra l’Estatut,
amb una pugna entre els militants
del sector més catalanista i els que
es decantaven per les tesis del
PSOE.
Amb el pas dels anys, la Fundació Catalunya Europa (www.catalunyaeuropa.net) s’ha acabat convertint també en una plataforma
per donar a conèixer el pensament i
l’acció de govern de qui va ser alcalde de Barcelona i president de la
Generalitat. Dolors Camats, que és
directora de la fundació des del febrer de l’any passat, considera que
el pensament de Pasqual Maragall
ha quedat clarament reforçat amb
el pas dels anys i s’ha trencat aquella “imatge tan injusta d’un polític
que improvisa”. Una de les aportacions que destaca Camats és la ca-
a Des del 2017 ha impulsat tres
llibres col·lectius, el darrer dedicat
al seu compromís europeu
Pasqual
Maragall.
Pensament i
acció
b Autoria:
Jaume Claret
(coord.)
b Editorial: La
Magrana
Maragall i el
govern de la
Generalitat
b Autoria: Josep
M. Muñoz (edit.)
b Editorial: RBA
pacitat de l’expresident de la Generalitat per avançar alguns temes
que han acabat esdevenint centrals
en l’agenda pública: “Maragall és capaç d’anticipar perquè es prepara.
Llegeix, escriu, està al dia i no deixa
mai d’estudiar i reflexionar. També
pel seu inconformisme davant els
problemes i la seva energia per canviar el que no funciona. I per la
creença que la política ha de ser útil
a la gent, per això s’envolta de gent
molt professional. Tot plegat li permet pensar a llarg termini, li fa detectar allò que és realment central i
cal abordar. Que avui parlem de
nou de la llei de barris o de millorar
l’autogovern, en són exemples”, remarca Dolors Camats.
La fundació, segons explica la seva directora, combina activitats de
difusió del pensament i l’acció de
Pasqual Maragall, com ara les publicacions, amb accions de reflexió i
divulgació sobre la construcció europea, els grans reptes urbans o la
qualitat democràtica. Tot plegat, a
través de premis, seminaris, col·loquis. Camats destaca: “El que més
ens interessa és portar a l’actualitat
les idees força de Maragall i la seva
manera d’entendre la política, Europa i el país, i com va fer possible
alinear esforços públics i privats
per transformar, fent sempre ús del
diàleg amb propis i adversaris.” ■
�|3
EL PUNT AVUI
DISSABTE, 7 DE SETEMBRE DEL 2024
Paola Lo Cascio, Andreu Mayayo i Òscar Monterde. Historiadors
“Pasqual Maragall va ser molt
anticipador en l’anàlisi europea”
a Acaben de publicar un llibre dedicat al
compromís de Pasqual Maragall en el
projecte d’integració política europea
a Defensen que el pensament i l’acció de
l’expresident de la Generalitat poden ajudar
a reflexionar sobre els reptes pendents
Pere Bosch i Cuenca
BARCELONA
E
n el prefaci del llibre
se’ns recorda que
aquest volum és un
“complement necessari” dels dos que s’havien publicat, sobre el pensament de Pasqual Maragall (2017) i sobre la
seva etapa com a president de
la Generalitat (2021). En quin
sentit?
Andreu Mayayo: Fins ara se
n’havien publicat dos volums,
un sobre l’etapa com a alcalde de
Barcelona i un altre com a president de la Generalitat. Calia ferne un altre sobre la dimensió internacional. Nosaltres formem
part d’un projecte de recerca del
ministeri centrat en l’aportació
del municipalisme democràtic
en la construcció europea. I Maragall té una dimensió europea
molt important. Té una frase
molt famosa que diu: “Catalunya
com a punt de sortida, no d’arribada.” Aquesta construcció vol
dir que no és nacionalisme, sinó
que és federalisme. No tan sols
del que normalment se’n diu
dels estats o les regions, sinó bàsicament i fonamentalment
també de les ciutats i de les
àrees metropolitanes.
En el seu moment aquest model es contraposava al de les regions, liderat per Jordi Pujol.
Eren realment dos models contraposats?
118651-1283410Q
.
titucions europees com a molt
llunyanes, defensa que les ciutats han de tenir un paper determinant. I això ho veus també
en un tema que ha estat molt de
moda darrerament, que és el del
reconeixement del català a Europa. La primera tanda d’aquesta batalla es fa a partir de final
dels anys vuitanta, però els primers passos es fan el 2004 perquè José Luis Rodríguez Zapatero necessita els vots d’ERC. La
Generalitat s’implica en aquesta
batalla, però Maragall es cuida
molt d’explicar que no defensa
el català amb un argumentari
identitari, sinó per demostrar
que la Unió Europea és una institució que és capaç de garantir
la diversitat cultural i lingüística. Té un article en què reivindica la lluita pel reconeixement
del català com una lluita que té
a veure no tant amb Catalunya,
❝
Maragall no concep
les institucions tant
de forma jeràrquica,
sinó horitzontal
(Paola Lo Cascio)
sinó amb els valors de la UE i
com aquesta UE vertebra un espai i garanteix la llibertat.
Lo Cascio, Monterde i Mayayo, a la facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona ■ ORIOL DURAN
Paola Lo Cascio: Són dues visions diferents. Tot això passa a
finals dels vuitanta i principis
dels noranta, amb un debat sobre la suposada pèrdua de poder
dels estats nació. Al final no va
ser així, però en aquell moment
s’obre un debat sobre el tema. Sí
que són dos models molt diferents, perquè en el fons la lògica
de Pujol és una estratègia regionalista per a un objectiu nacionalista. I, aquesta, quina és la
idea? La idea és vehicular a través del contenidor regió una cosa que en el fons entra en la concepció d’estat nació. I com que
no ho puc fer en un estat, ho faré en una regió. La lògica de Pasqual Maragall és totalment diferent, perquè té un component
que és molt anticipador i també
molt útil, fins i tot per al debat
que es té ara, que és que ell no
concep les institucions tant de
forma jeràrquica, sinó horitzon-
tal. I, per tant, entén que són
institucions europees tant els
estats com les regions i les ciutats. I, a més a més, les ciutats
tenen una particularitat molt
destacada, i és que no només
són l’administració més propera
a la ciutadania, sinó també la
que és capaç de construir més
sinergia amb la societat civil. I
com que la preocupació de fons
de Maragall és que els ciutadans
i les ciutadanes perceben les ins-
Un dels conceptes que comentava és l’advertiment que fa
Maragall respecte a l’allunyament de les institucions europees per part de la ciutadania.
Un tema molt vigent...
Òscar Monterde: Sí, es tracta
d’una preocupació que és molt
actual. Ell ja anticipa que les
institucions europees s’estaven
allunyant de la ciutadania. I la
idea que té per salvar aquesta
distància (i aquí pesa molt la seva formació municipalista) és
donant protagonisme a les ciutats. Ell defensa que l’Europa
dels estats nació genera moltes
Passa a la plana següent
�4
| Dossier | El llegat de Maragall
EL PUNT AVUI
DISSABTE, 7 DE SETEMBRE DEL 2024
Els tres autors, a l’entrada de la facultat de Geografia i Història, on exerceixen de professors ■ QUIM PUIG
Ve de la plana anterior
fronteres, genera molta resistència, i des de les ciutats es poden superar els límits que els estats imposen en la construcció de nous espais. Això, en el cas d’Europa, ho
podrà experimentar molt més, una
part en la seva teoria més purista,
diguem, més de xarxes de ciutat.
Però Europa pot provar una altra
cosa, que és generar certs espais
més institucionals que superin
també aquestes xarxes. I, per tant,
aquí és on hi ha una concepció diferent d’un regionalisme vinculat a
les nacions, que és aquesta idea de
macroregions. Ell considera Europa com un sistema urbà i defensa
que hi ha diferents xarxes, diferents regions urbanes que ens dibuixen o que ens poden ajudar a articular aquesta Europa.
Si fem cas del que s’ha acabat imposant, es tracta d’una batalla que
guanya o que perd?
Paola Lo Cascio: Les dues coses.
D’una banda la guanya perquè tot
just després del Tractat de Maastricht (1992) es crea l’anomenat
Comitè de les Regions, que havia
de ser la cambra de representació
territorial. I hi ha una pugna molt
forta sobre si aquest Comitè de les
Regions havia de ser només de les
regions o si les ciutats hi havien de
tenir un paper. I aquesta és una batalla que guanya, perquè finalment
a dins del comitè no només hi ha
regions, sinó que també hi ha ciutats, i de fet ell acaba sent president del Comitè de les Regions. Però, d’una altra banda, també la
perd perquè en realitat quan es
planteja la reforma del Comitè de
les Regions en el Tractat d’Amsterdam, ell reclama l’aprovació d’un
protocol que defineixi millor i faci
❝
Maragall té una frase
famosa que diu:
“Catalunya com a punt
de sortida, no
d’arribada” (A. Mayayo)
més operativa la subsidiarietat, i
això no l’hi compren. En canvi,
guanya perquè, en realitat, avui en
dia existeixen tota una sèrie d’instruments que no han passat via
tractat però que sí que existeixen a
Europa, com les agències de cooperació territorial, les mateixes euroregions, les agendes urbanes..., que
a l’hora de la veritat donen resposta a la idea que si tu tens un problema d’aigua, sigui a Barcelona, sigui
a Montpeller, es tracta del mateix
problema. I que per tant la Unió
Europea pot haver de pensar de donar respostes comunes.
Un altre dels temes que apareixen
en el llibre és el pluralisme d’identitats. Com es concreta?
Òscar Monterde: Aquí hi ha un
símbol que s’hi representa molt,
que és Sarajevo. El que s’està atacant és una concepció d’Europa.
Anem cap a una Europa simbolitzada per aquesta ciutat, que és una
ciutat diversa, multicultural, que
ha de representar les tres grans religions, que significa un aspecte de
convivència, de diversitat, que és el
que ell defensa d’Europa. La idea
de xarxa porta una concepció de
les identitats que segurament és
més difusa, més dispersa, més diversa. I això sí que és una de les
tensions en el seu pensament. Com
compaginar això amb les identitats
que la gent expressa i que té des de
la seva ciutat fins a la regió o la nació. Ell s’aferra molt a l’article de
Václav Havel, que farà traduir.
També busca aquesta síntesi, la
idea de cercles concèntrics on no
hi ha una única identitat, sinó que
tothom té cercles de diferents
identitats que es compaginen. I això és el que ens ajudarà a construir
aquesta Europa també diversa. A
l’hora de plasmar el seu model a les
institucions s’aferra més a la idea
de Havel i a l’hora de construir una
xarxa més difusa mediterrània
s’aferra més a una diversitat més
genèrica, per dir-ho d’alguna manera. I aquesta és una de les tensions principals quan parlem de
l’ampliació europea. Ell serà un
Pasqual
Maragall i
l’Europa
pròxima
b Autoria: Paola
Lo Cascio, Andreu
Mayayo i Òscar
Monterde
b Editorial: RBA
b Pàgines: 271
gran defensor de la incorporació de
Turquia. Fins i tot quan parla de les
euroregions i d’aquests sistemes
urbans, molts cops hi inclou part
del nord d’Àfrica i els països del
Magreb. I de fet farà veure que la
capital d’estat més propera a Barcelona precisament és la ciutat
d’Alger.
Paola Lo Cascio: La idea fonamental és que allò que articula
drets és el dret de ciutadania. A
partir d’aquesta idea, el que ha de
fer Europa és proveir la gent d’aquest dret de ciutadania. Dins
d’aquest dret, evidentment, hi ha
el respecte i la salvaguarda de les
diverses identitats. És com revertir
el mecanisme que s’havia fet servir
històricament durant els segles
XIX i XX, quan es partia de la identitat i a partir d’aquesta identitat
es generava ciutadania. Doncs aquí
és una mica independent: tu tens
la ciutadania i aquesta ciutadania
es defineix a partir del fet que tu
ets ciutadà d’un lloc, precisament
d’un lloc europeu, perquè Europa
és un lloc on es salvaguarden les
identitats múltiples, concèntriques i diverses que com a ciutadà
tens. I en aquest sentit sí que crec
que és molt anticipador i molt escaient ara mateix. Tenim un percentatge de població europea, ni
blanca, ni catòlica, ni cristiana. I
amb això, o inventem alguna forma de donar-li una ciutadania que
puguin sentir com a pròpia o estem
perduts. ■
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05. Recursos d'informació
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Description
An account of the resource
Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell).
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
El llegat de Maragall
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Bosch Cuenca, Pere
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2024-09-07
Type
The nature or genre of the resource
Article
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Fundació Catalunya Europa
Europa Pròxima
Europa
Description
An account of the resource
Reportatge publicat a El Punt Avui sobre la Fundació Catalunya Europa, que inclou una entrevista als autors del llibre "Pasqual Maragall i l'Europa pròxima", Paola Lo Cascio, Andreu Mayayo i Óscar Monterde.
Source
A related resource from which the described resource is derived
El Punt Avui
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
<a href="https://www.elpuntavui.cat/politica/article/17-politica/2455604-el-llegat-de-maragall.html" target="_blank" rel="noopener">https://www.elpuntavui.cat/politica/article/17-politica/2455604-el-llegat-de-maragall.html</a>
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Articles
Sobre Pasqual Maragall
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/12/2853/Pasqual_Maragall_la_intel_lige_ncia_de_l_equilibri_poli_tica_prosa.pdf
2f003fd80c81db7ce38aac722084e2a9
PDF Text
Text
Idioma
CAT
ES
NÚM. 72
PERSONES | POLÍTICA
Pasqual
Maragall: la
intel·ligència de
l’equilibri
En la seva tasca de govern
resulten indestriables el
projecte i la gestió, les
visions i les
materialitzacions
El president de la Generalitat, Pasqual Maragall, durant l'enregistrament del seu missatge institucional de Cap d'Any, el 30 de desembre del 2005. Fotografia
de Jordi Bedmar. Efe.
Quim Brugué
07 AGOST 2024
Gestionar el consentiment
�E
n les properes pàgines voldria deixar al
marge els debats polítics basats en
posicions ideològiques, en declaracions
programàtiques o en enfrontaments partidistes.
Voldria, en canvi, centrar-me en les polítiques
públiques; és a dir, en allò tangible que es promou
des dels governs i s’executa des de les
administracions públiques.
Les polítiques públiques són la pista d’aterratge de
la política. En aquest sentit, si la política s’ha
definit a partir de dues dimensions sovint
contradictòries -l’ànima platònica i l’ànima
maquiavèl·lica-, les polítiques públiques són
l’arena on ambdues han de combinar-se i
concretar-se en resultats específics i en impactes
sobre la realitat. Les polítiques públiques
representen allò més complex de l’exercici de la
política, doncs s’inspiren en utopies (platòniques) i
reclamen el pragmatisme imprescindible
(maquiavèl·lic) per passar de la teoria a la pràctica.
Un difícil equilibri, efectivament.
Pasqual Maragall, al meu entendre, va ser un
polític preocupat i ocupat en les polítiques
públiques. Primer per transformar Barcelona,
després per intentar impulsar i reactivar
Catalunya. En aquest segon moment s’hi va afegir
José Montilla, tot i que, malgrat les evidents línies
de continuïtat, es va produir certa pèrdua
d’equilibri. Pasqual Maragall, tal com apunta el
subtítol del llibre editat per Jaume Claret (2017) és
pensament i acció; capacitat per reflexionar
políticament sense renunciar al pragmatisme de
�convertir aquestes reflexions en accions i impactes
concrets.
José Montilla, per la seva banda, va posar l’èmfasi
en el pragmatisme, deixant en segon terme la
construcció d’una utopia que, al meu parer, resulta
també imprescindible per al disseny i la
implementació de les polítiques públiques.
Recordem que el lema de la campanya de José
Montilla va ser un contundent i clarificador Fets, no
paraules. Mentre Pasqual Maragall feia a partir de
les paraules que articulaven un projecte polític, un
somni de futur; José Montilla va menysprear les
paraules per poder posar tot l’èmfasi en els fets.
Probablement aquesta opció tenia justificacions
vinculades a l’estratègia electoral del moment;
però al focalitzar tota l’atenció en l’acció li treia, de
fet, tota la força i la consistència que només li
donen les paraules. És en la combinació de fets i
paraules on trobem la peculiar aportació política de
Pasqual Maragall i, sobretot, de les seves polítiques
públiques.
Aquest equilibri entre el pensament i l’acció es pot
rastrejar tant en la seva etapa barcelonina com en
la catalana. En ambdós casos, Maragall prepara
des del pensament uns programes plens d’utopia
que, posteriorment, trasllada a l’acció des del
pragmatisme. En la seva tasca de govern resulta
indestriable el projecte i la gestió, les visions i les
materialitzacions. Només a títol d’exemple,
coincidint amb la celebració de les Olimpíades de
París, podem avui recordar l’estiu de 1992 i
constatar com les Olimpíades de Barcelona van
concretar-se en un seguit de polítiques públiques
�que van transformar la ciutat a través d’accions
reals i tangibles, alhora que s’inspiraven en un
coneixement de la història i expressaven idees i
projectes de futur. En paraules de Miguel Guillen
Burguillos:
«Maragall va començar el seu parlament recordant
l’Olimpíada Popular que s’havia de celebrar l’any
1936 al mateix escenari i que, malauradament, no
va poder tenir lloc a causa de l’inici de la Guerra
Civil. També va tenir un record per a Lluís
Companys, president de la Generalitat afusellat pel
feixisme. Pot sorprendre avui, però Maragall va
afirmar que parlava en nom del President de la
Generalitat i del President del Govern Espanyol, als
quals honorava representar.» (Entrada al blog
25/7/2022).
Un polític que pensa i fa
Un coneixement de la història que permetia
equilibrar la gestió d’un gran esdeveniment amb el
reconeixement del passat i amb la projecció de la
ciutat cap el futur. Més enllà d’aquest moment tan
destacat, el conjunt de la trajectòria de Pasqual
Maragall es veu impregnat d’aquesta capacitat per
enllaçar el seu projecte polític amb el
desplegament de polítiques públiques. Una
capacitat que té molt a veure amb un lideratge
basat en una peculiar combinació de teoria i
pràctica. Maragall és un polític que pensa i fa; un
polític que harmonitza el seu coneixement
�acadèmic amb la seva implicació en la
transformació efectiva de la realitat. En aquest
sentit, no és casual que els inicis tant de la seva
etapa d’alcalde com del període on va exercir,
primer, com a líder de l’oposició al Govern i,
posteriorment, com a President de la Generalitat,
vinguessin precedits d’un temps per estudiar i
pensar sense el qual no podem entendre les seves
accions posteriors.
Així doncs, el pensament de Pasqual Maragall
abans d’arribar a l’ajuntament de Barcelona es
construeix a partir d’una trajectòria acadèmica
que li proporciona no només coneixement sinó,
potser més rellevant, criteris i valoracions que li
permeten tant entendre el present com imaginar
possibles escenaris de futur.
D’entrada, Maragall va
estudiar Dret i
La seva darrera i
Economia a la
crucial etapa formativa
serà a Nova York, on,
Universitat de
Barcelona. Durant
aquest període (1957-
entre 1971 i 1973, farà
un màster en
estades al estranger,
Economia Política a la
New School for Social
que començaven a
Research.
1965) va realitzar dues
perfilar els seus
interessos i els seus
punts de vista. La primera la va realitzar l’any 1963
a Estrasburg, on va estudiar dret europeu
comparat; mentre la segona la va fer a Roma l’any
següent, apropant-se als models de
desenvolupament territorial analitzats des de
l’Associazione per lo Sviluppo dell’Industria nel
�Mezzogiorno. Després d’aquesta etapa formativa
inicial, al 1965, va incorporar-se al Gabinet de
programació de l’Ajuntament de Barcelona i al
servei d’estudis del Banc Urquijo, dues
experiències de les quals n’extrauria un important
aprenentatge pràctic. De manera simultània, ja al
1966, aprofundeix en l’estudi de la planificació
territorial amb una nova estada a l’estranger,
aquest cop a París. Finalment, la seva darrera i
crucial etapa formativa serà a Nova York, on, entre
1971 i 1973, farà un màster en Economia Política a
la prestigiosa New School for Social Research.
Aquesta trajectòria acadèmica no és anecdòtica
sinó que ens permet entendre les característiques
de la seva acció política. Sobretot a Nova York,
Maragall es va veure immers en un entorn
intel·lectual on el progressisme liberal tenia una
forta presència. S’impregna, així, d’una mirada
socialdemòcrata que dotarà de sentit tant al seu
pensament com a la seva acció política.
L’experiència, en paraules d’Oriol Nel·lo, va ser
estimulant i intel·lectualment molt enriquidora:
«(…) es tractava d’un centre marcat per l’empremta
de pensadors “marxistes a l’americana” molt
antidogmàtics (com Paul M. Sweezy, Paul Baran i
Harry Magdoff, entre d’altres), que congeniava amb
les seves afinitats intel·lectuals i polítiques. Això li
va permetre estudiar en profunditat els clàssics els fisiòcrates, Ricardo, Marx i Keynes- en un
ambient cultural en el qual s’estaven gestant els
treballs de David M. Gordon sobre la pobresa
urbana, els de James O’Connor sobre la crisi fiscal
de la ciutat o els estudis de David Harvey sobre la
�segregació urbana. A l’estímul acadèmic, s’hi afegí
l’impacte del coneixement directe de la metròpolis
americana, llavors a un pas de la fallida
econòmica.»
D’aquesta reflexió intel·lectual en sorgirà la
preocupació pel futur de les ciutats, així com un
conjunt de polítiques públiques urbanes que
incorporaran aspectes com la perspectiva
estratègica, el desenvolupament endogen, la
necessitat de la col·laboració público-privada o un
estil de lideratge que es caracteritza més per la
seducció i l’articulació que per la imposició i les
instruccions. D’aquesta manera, tot el bagatge
acadèmic s’equilibra amb la voluntat d’incidir en la
realitat. I Maragall, en el seu estil, després de
pensar es concentra en l’acció i aconsegueix que la
política aterri en les polítiques públiques.
Un recorregut similar
defineix la seva segona
S’impregna d’una
gran experiència
mirada
socialdemòcrata que
política, que culmina
la Generalitat de
dotarà de sentit tant al
seu pensament com a
Catalunya (2003). Una
la seva acció política.
amb la Presidència de
posició d’alta
responsabilitat política
que, de nou, arriba precedida d’un període de
reflexió i dedicació acadèmica. Així, després de
renunciar a l’alcaldia de Barcelona, Pasqual
Maragall es va traslladar a Roma on, entre 1997 i
1998, va dirigir un projecte de recerca (Europa
Prossima) i va coordinar un cicle de seminaris
�sobre el mateix tema a la Università degli Studi di
Roma.
‘Govern a l’ombra’
Aquest període, junt amb l’etapa a l’oposició al
Parlament de Catalunya (1999-2003), on va
desplegar una enriquidora iniciativa a través del
seu govern a l’ombra, li va servir per, un cop a la
Presidència, desplegar ràpidament unes polítiques
públiques prèviament pensades (com és el cas de
la llei de barris) i, també, per disposar d’un model
de país i d’una idea sobre com encaixar la relació
entre Catalunya, Espanya i Europa. Segurament,
usant l’expressió de Josep Maria Vallès (Una agenda
imperfecta, 2008), el projecte va quedar inacabat potser truncat- però seguia representant l’acció
d’un polític que pensava i actuava.
No voldria finalitzar aquest article sense
incorporar un nou tema i evitar la sensació d’una
obra de govern que, fonamentada en la solidesa
acadèmica, imposa l’òptica tecnocràtica a la
perspectiva política. Pasqual Maragall pensa, però
governa més des de la democràcia que des de la
tecnocràcia. Aquesta darrera frase pot ser
polèmica i, en tot cas, la utilitzo per a situar-me en
un debat clàssic en l’àmbit de les polítiques
públiques. El debat que exemplifiquen els títols
dels llibres de dos dels referents d’aquesta
disciplina: Speaking Truth to Power d’Aron
Wildavsky (1979) i The Intelligence of Democracy de
Charles Lindblom (1963).
�Per a Wildavsky, els
que tenen el
Pasqual Maragall ja se
coneixement, els
situava en el terreny de
la democràcia quan
experts i els
aquells que han
encara la posició
tecnocràtica era
d’explicar la veritat als
dominant.
tecnòcrates, són
governants o, si es
prefereix, aquells que
han de determinar els continguts de les polítiques
públiques. En canvi, per a Lindblom és la
democràcia, expressada a través de la conversa
pública, allò que dota les polítiques públiques de la
necessària intel·ligència per fer front als
complexos problemes de la ciutadania. En el marc
d’aquest debat, l’anàlisi de les polítiques públiques
ha estat dominat per les posicions tecnocràtiques
fins els anys 90, quan es produeix l’anomenat gir
deliberatiu (Frank Fischer, 2002) o, expressat d’altra
manera, la democratització de les polítiques
públiques.
Intel·ligència democràtica
Pasqual Maragall ja se situava en el terreny de la
democràcia quan encara la posició tecnocràtica
era dominant. Ho podem constatar a través de la
seva pionera aposta per la participació ciutadana
des de l’Ajuntament de Barcelona, mentre que des
de la Generalitat va impulsar per primer cop una
política de reforçament democràtic. Ja en el Pacte
del Tinell, parlant de polítiques públiques, es
reconeixia la voluntat de canviar tant els seus
�continguts com les seves formes, impregnant-les
de qualitat i sensibilitat democràtica.
D’aquesta manera, l’obra de govern de Pasqual
Maragall pot interpretar-se des d’un doble
equilibri. D’una banda, l’equilibri entre el
pensament i l’acció. D’altra banda, l’equilibri entre
el coneixement expert i la deliberació
democràtica. El primer li facilita l’aterratge de la
política a les polítiques públiques, mentre el segon
li facilita dotar a aquestes polítiques no només
d’eficiència tècnica sinó, sobretot, d’intel·ligència
democràtica. Probablement aquesta intel·ligència
és el tret principal del llegat de Pasqual Maragall.
Arxivat a
Barcelona · Catalunya · Maragall · Montilla · Política
Compartir
Quim Brugué
És catedràtic de Ciència Política, Universitat de
Girona.
�Articles relacionats | Persones
Mercè Crosas: «El
benefici de compartir
el coneixement
científic és per a tota la
societat»
Josep Lluís Sureda
(1923-2024)
JOSEP M. BRICALL
LAIA REVENTÓS ROVIRA
Maria Nicolau: «Part
de l’hostaleria podria
cremar tota i no
passaria res»
Keir Starmer, l’home
que solia arribar tard
RAFAEL RAMOS I MARÍN
ÀNGELA VINENT
Qui som?
Fundadors
Butlletí Quinzenal
Som una plataforma
subscriptors
periodística de debat obert i
Una proposta
plural i a la vegada un
periodística amb
instrument d’acció ideològica
subscriptors
polítiques de
disposats a canviar
privacitat
Correu electrònic
Accepto les
�i política pel damunt de blocs
les coses.
Rebre el butlletí
i de partits.
Subscriure’m ara
© 2018 – 2024 Politica & Prosa SL | ISSN 2604-708X | JUNTA GENERAL SOCIS | Avís Legal | Política de Privacitat | Política de Cookies
| Termes i condicions de contractació
�
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/12/2853/Pasqual_Maragall_la_inteligencia_del_equilibrio_poli_tica_prosa.pdf
c4602c8001ceba9fca68dea26bce3303
PDF Text
Text
Idioma
CAT
ES
SUSCRIBIRME
ACCESO SUSCRIPTORES
DONDE ENCONTRAR LA REVISTA ¿QUIÉNES SOMOS? AUTORES CONTACTO
SALIR
ACCESO
SUSCRIBIRME
SUSCRIPTORES
REVISTA EDITORIALES POLÍTICA DOSIER CULTURA PERSONAS
Búsqueda...
NÚM. 72
Pasqual
Maragall: la
inteligencia del
equilibrio
En su tarea de gobierno
resultan inescindibles el
proyecto y la gestión, las
visiones y las
materializaciones
El presidente de la Generalitat, Pasqual Maragall, durante la grabación de su mensaje institucional de Fin de Año, el 30 de diciembre de 2005. Fotografía de
Jordi Bedmar. Efe.
Quim Brugué
07 AGOSTO 2024
Gestionar el consentiment
�
E
n las próximas páginas querría dejar al
margen los debates políticos basados en
posiciones ideológicas, en declaraciones
programáticas o en enfrentamientos partidistas.
Querría, en cambio, centrarme en las políticas
públicas; es decir, en aquello tangible que se
promueve desde los gobiernos y se ejecuta desde
las administraciones públicas.
Las políticas públicas son la pista de aterrizaje de
la política. En este sentido, si la política se ha
definido a partir de dos dimensiones a menudo
contradictorias –el alma platónica y el alma
maquiavélica–, las políticas públicas son la arena
donde ambas tienen que combinarse y concretarse
en resultados específicos y en impactos sobre la
realidad. Las políticas públicas representan lo más
complejo del ejercicio de la política, pues se
inspiran en utopías (platónicas) y reclaman el
pragmatismo imprescindible (maquiavélico) para
pasar de la teoría a la práctica. Un difícil equilibrio,
efectivamente.
Pasqual Maragall, en mi opinión, fue un político
preocupado por y ocupado en las políticas
públicas. Primero, para transformar Barcelona;
después, para intentar impulsar y reactivar
Cataluña. A este segundo momento se añadió José
Montilla, aunque, a pesar de las evidentes líneas de
continuidad, se produjo cierta pérdida de
equilibrio. Pasqual Maragall, tal como apunta el
�subtítulo del libro editado por Jaume Claret (2017)
es pensamiento y acción; capacidad para reflexionar
políticamente sin renunciar al pragmatismo de
convertir estas reflexiones en acciones e impactos
concretos.
José Montilla, por su parte, puso el énfasis en el
pragmatismo, dejando en segundo término la
construcción de una utopía que, a mi parecer,
resulta también imprescindible para el diseño y la
implementación de las políticas públicas.
Recordemos que el lema de la campaña de José
Montilla fue un contundente y clarificador Hechos,
no palabras. Mientras Pasqual Maragall hacía a
partir de las palabras que articulaban un proyecto
político, un sueño de futuro, José Montilla
despreció las palabras para poder poner todo el
énfasis en los hechos. Probablemente esta opción
tenía justificaciones vinculadas a la estrategia
electoral del momento; pero al focalizar toda la
atención en la acción le quitaba de hecho, toda la
fuerza y la consistencia que solo le dan las
palabras. Es en la combinación de hechos y palabras
donde encontramos la peculiar aportación política
de Pasqual Maragall y, sobre todo, de sus políticas
públicas.
Este equilibrio entre el pensamiento y la acción se
puede rastrear tanto en su etapa barcelonesa como
en la catalana. En ambos casos, Maragall prepara
desde el pensamiento unos programas llenos de
utopía que, posteriormente, traslada a la acción
desde el pragmatismo. En su tarea de gobierno
resultan indistinguibles el proyecto y la gestión, las
visiones y las materializaciones. Solo a título de
�ejemplo, coincidiendo con la celebración de las
Olimpiadas de París, podemos hoy recordar el
verano de 1992 y constatar cómo las Olimpiadas
de Barcelona se concretaron en una serie de
políticas públicas que transformaron la ciudad a
través de acciones reales y tangibles, a la vez que
se inspiraban en un conocimiento de la historia y
expresaban ideas y proyectos de futuro. En
palabras de Miguel Guillen Burguillos:
«Maragall empezó su parlamento recordando la
Olimpíada Popular que se tenía que celebrar en
1936 en el mismo escenario y que,
desgraciadamente, no pudo tener lugar a causa del
inicio de la Guerra Civil. También tuvo un recuerdo
para Lluís Companys, presidente de la Generalitat
fusilado por el fascismo. Puede sorprender hoy,
pero Maragall afirmó que hablaba en nombre del
Presidente de la Generalitat y del Presidente del
Gobierno Español, a los cuales se honraba en
representar.» (Entrada del blog 25/7/2022).
Un político que piensa y hace
Un conocimiento de la historia que permitía
equilibrar la gestión de un gran acontecimiento
con el reconocimiento del pasado y con la
proyección de la ciudad hacia el futuro. Más allá de
este momento tan destacado, el conjunto de la
trayectoria de Pasqual Maragall se ve impregnado
de esta capacidad para enlazar su proyecto político
con el despliegue de políticas públicas. Una
�capacidad que tiene mucho que ver con un
liderazgo basado en una peculiar combinación de
teoría y práctica. Maragall es un político que
piensa y hace; un político que armoniza su
conocimiento académico con su implicación en la
transformación efectiva de la realidad. En este
sentido, no es casual que los inicios tanto de su
etapa de alcalde como del periodo en que ejerció,
primero, como líder de la oposición al Gobierno y,
posteriormente, como presidente de la Generalitat,
vinieran precedidos de un tiempo para estudiar y
pensar sin el cual no podemos entender sus
acciones posteriores.
Así pues, el pensamiento de Pasqual Maragall
antes de llegar al Ayuntamiento de Barcelona se
construye a partir de una trayectoria académica
que le proporciona no solo conocimiento sino,
quizás más relevante, criterios y valoraciones que
le permiten tanto entender el presente como
imaginar posibles escenarios de futuro.
De entrada, Maragall
estudió Derecho y
Su última y crucial
Economía en la
etapa formativa será
en Nueva York, donde,
Universitat de
Barcelona. Durante
este periodo (1957-
entre 1971 y 1973, hará
un máster en
estancias en el
Economía Política en la
New School for Social
extranjero, que
Research.
1965) realizó dos
empezaban a perfilar
sus intereses y sus
puntos de vista. La primera la realizó en 1963 en
Estrasburgo, donde estudió derecho europeo
�comparado; mientras la segunda la hizo en Roma
el año siguiente, acercándose a los modelos de
desarrollo territorial analizados desde la
Associazione por lo Sviluppo dell’Industria nel
Mezzogiorno. Después de esta etapa formativa
inicial, en 1965 se incorporó al Gabinete de
Programación del Ayuntamiento de Barcelona y al
servicio de estudios del Banco Urquijo, dos
experiencias de las cuales extraería un importante
aprendizaje práctico. De manera simultánea, ya en
1966, profundiza en el estudio de la planificación
territorial con una nueva estancia en el extranjero,
esta vez en París. Finalmente, su última y crucial
etapa formativa tendrá lugar en Nueva York,
donde, entre 1971 y 1973, hará un máster en
Economía Política en la prestigiosa New School for
Social Research.
Esta trayectoria académica no es anecdótica sino
que nos permite entender las características de su
acción política. Sobre todo en Nueva York,
Maragall se vio inmerso en un entorno intelectual
donde el progresismo liberal tenía una fuerte
presencia. Se impregna, así, de una mirada
socialdemócrata que dotará de sentido tanto a su
pensamiento como su acción política. La
experiencia, en palabras de Oriol Nel·lo, fue
estimulante e intelectualmente muy
enriquecedora:
«(…) se trataba de un centro marcado por la
impronta de pensadores “marxistas a la
americana” muy antidogmáticos (como Paul M.
Sweezy, Paul Baran y Harry Magdoff, entre otros),
que congeniaba con sus afinidades intelectuales y
�políticas. Esto le permitió estudiar en profundidad
a los clásicos –los fisiócratas, Ricardo, Marx y
Keynes– en un ambiente cultural en el cual se
estaban gestando los trabajos de David M. Gordon
sobre la pobreza urbana, los de James O’Connor
sobre la crisis fiscal de la ciudad o los estudios de
David Harvey sobre la segregación urbana. Al
estímulo académico, se añadió el impacto del
conocimiento directo de la metrópolis americana,
entonces a un paso de la quiebra económica.»
De esta reflexión intelectual surgirá la
preocupación por el futuro de las ciudades, así
como un conjunto de políticas públicas urbanas
que incorporarán aspectos como la perspectiva
estratégica, el desarrollo endógeno, la necesidad
de la colaboración público-privada o un estilo de
liderazgo que se caracteriza más por la seducción
y la articulación que por la imposición y las
instrucciones. De este modo, todo el bagaje
académico se equilibra con la voluntad de incidir
en la realidad. Y Maragall, en su estilo, después de
pensar se concentra en la acción y consigue que la
política aterrice en las políticas públicas.
Un recorrido similar
define su segunda gran
Se impregna de una
experiencia política,
mirada
socialdemócrata que
que culmina con la
Presidencia de la
Generalitat de
Cataluña (2003). Una
posición de alta
responsabilidad
política que, de nuevo,
dotará de sentido tanto
a su pensamiento
como a su acción
política.
�llega precedida de un periodo de reflexión y
dedicación académica. Así, después de renunciar a
la alcaldía de Barcelona, Pasqual Maragall se
trasladó a Roma donde, entre 1997 y 1998, dirigió
un proyecto de investigación (Europa Prossima) y
coordinó un ciclo de seminarios sobre el mismo
tema en la Università degli Studi di Roma.
‘Gobierno en la sombra’
Este periodo, junto con la etapa en la oposición en
el Parlamento de Cataluña (1999-2003), donde
desplegó una enriquecedora iniciativa a través de
su gobierno en la sombra, le sirvió para, ya en la
Presidencia, desplegar rápidamente unas políticas
públicas previamente pensadas (como es el caso
de la ley de barrios) y, también, para disponer de
un modelo de país y de una idea sobre cómo
articular la relación entre Cataluña, España y
Europa. Seguramente, usando la expresión de
Josep Maria Vallès (Una agenda imperfecta, 2008), el
proyecto quedó inacabado –quizás truncado– pero
continuaba representando la acción de un político
que pensaba y actuaba.
No quisiera terminar este artículo sin incorporar
un nuevo tema y evitar la sensación de una obra de
gobierno que, fundamentada en la solidez
académica, impone la óptica tecnocrática a la
perspectiva política. Pasqual Maragall piensa, pero
gobierna más desde la democracia que desde la
tecnocracia. Esta última frase puede ser polémica
y, en todo caso, la utilizo para situarme en un
debate clásico en el ámbito de las políticas
�públicas. El debate que ejemplifican los títulos de
los libros de dos de los referentes de esta
disciplina: Speaking Truth to Power de Aron
Wildavsky (1979) y The Intelligence of Democracy de
Charles Lindblom (1963).
Para Wildavsky, los que
tienen el
Pasqual Maragall ya se
conocimiento, los
situaba en el terreno de
la democracia cuando
expertos y los
quienes tienen que
la posición
tecnocrática era
explicar la verdad a los
todavía dominante.
tecnócratas, son
gobernantes o, si se
prefiere, los que tienen
que determinar los contenidos de las políticas
públicas. En cambio, para Lindblom es la
democracia, expresada a través de la conversación
pública, lo que dota a las políticas públicas de la
necesaria inteligencia para hacer frente a los
complejos problemas de la ciudadanía. En el
marco de este debate, el análisis de las políticas
públicas ha sido dominado por las posiciones
tecnocráticas hasta los años 90, cuando se produce
el llamado giro deliberativo (Frank Fischer, 2002) o,
expresado de otra manera, la democratización de
las políticas públicas.
Inteligencia democrática
Pasqual Maragall ya se situaba en el terreno de la
democracia cuando la posición tecnocrática era
todavía dominante. Lo podemos constatar a través
�de su pionera apuesta por la participación
ciudadana desde el Ayuntamiento de Barcelona,
mientras que desde la Generalitat impulsó por
primera vez una política de reforzamiento
democrático. Ya en el Pacto del Tinell, hablando de
políticas públicas, se reconocía la voluntad de
cambiar tanto sus contenidos como sus formas,
impregnándolas de calidad y sensibilidad
democrática.
De este modo, la obra de gobierno de Pasqual
Maragall puede interpretarse desde un doble
equilibrio. Por un lado, el equilibrio entre el
pensamiento y la acción. Por otro, el equilibrio
entre el conocimiento experto y la deliberación
democrática. El primero le facilita el aterrizaje de
la política en las políticas públicas, mientras que la
segunda le facilita dotar a estas políticas no solo de
eficiencia técnica sino, sobre todo, de inteligencia
democrática. Probablemente esta inteligencia es el
rasgo principal del legado de Pasqual Maragall.
Archivado en
Barcelona · Cataluña · Maragall · Montilla · Política
Compartir
Quim Brugué
�Es catedrático de Ciencia Política, Universidad de
Girona.
Artículos relacionados |
La república
insostenible
LLUÍS BASSETS
Mercè Crosas: «El
beneficio de compartir
el conocimiento
científico es para toda
la sociedad»
LAIA REVENTÓS ROVIRA
Contra lo ‘woke’
CARMEN DOMINGO
Josep Lluís Sureda
(1923-2024)
JOSEP M. BRICALL
�¿Quiénes somos?
Fundadores
Somos una plataforma
suscriptores
periodística de debate abierto
Una propuesta
y a la vez un instrumento de
periodística con
acción ideológica por encima
suscriptores
políticas de
de bloques y de partidos.
dispuestos a cambiar
privacidad
las cosas.
Boletín Quincenal
Correo electrónico
Acepto las
Recibir el boletín
Suscribirme
© 2018 – 2024 Politica&Prosa SL | ISSN 2604-708X | JUNTA GENERAL SOCIOS | Aviso Legal | Política de Privacidad | Política de
Cookies | Condiciones de contratación
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05. Recursos d'informació
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Description
An account of the resource
Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell).
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Pasqual Maragall: la intel·ligència de l’equilibri
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Brugué, Quim
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2024/08/07
Type
The nature or genre of the resource
Article
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Castellà
Subject
The topic of the resource
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Govern
Polítiques públiques
Acció política
President de la Catalunya. Generalitat
Description
An account of the resource
Article publicat al n.72 de la revista Política & Prosa.
Source
A related resource from which the described resource is derived
Política & Prosa
Abstract
A summary of the resource.
En la seva tasca de govern resulten indestriables el projecte i la gestió, les visions i les materialitzacions.
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Barcelona
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
<a href="https://politicaprosa.com/pasqual-maragall-la-intelligencia-de-lequilibri/" target="_blank" rel="noopener">https://politicaprosa.com/pasqual-maragall-la-intelligencia-de-lequilibri/</a>
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Articles
Sobre Pasqual Maragall
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/12/2852/20240726_LV_Paraguas_Baste.pdf
0a545a421e9f062d378e56ae1dda0f4f
PDF Text
Text
48 LA VANGUARDIA
Deportes
V i e r n e s, 2 6 J u l i o 2 0 2 4
L A Ú LT I M A D E PA R Í S
París
Jordi
Basté
Han pasado tres años desde los Juegos
de Tokio, pero la vida sigue igual. Para
un enfermo de alzheimer de edad avanzada, a fuerza de rutina, se recupera poco, pero se retrocede menos. Pasqual
Maragall es el mismo de hace tres años,
pero con tres años más. A sus 84 años, cada mañana pasea cerca de la plaza Molina de Barcelona en dirección al centro de
día donde le esperan los de siempre, con
quien comparte horas de motivación, recuperación y estima. Le acompaña y le
recoge su cuidador habitual. Pasqual
juega con su débil mirada y observa las
gordas lineas discontinuas en el pavimento de Barcelona que le permiten recorrer el camino de vuelta. Vuelve para
Que a Pasqual Maragall
no se lo trague nuestro
olvido... y menos en días
como hoy
descansar en el piso de toda la vida, donde escucha cada día de cada día la novena de Beethoven. Las rutinas del alzheimer. Y puede también que repita un concierto de habaneras de Silvia Pérez Cruz
o los boleros de Mayte Martín o la guitarra de Andrés Segovia. El presente puente emocional con el pasado. Pasqual Maragall, el alcalde de los Juegos Olímpicos
de Barcelona, ha abandonado la vista para refugiarse en el oído.
Hoy no verá la ceremonia de inauguración de los Juegos de París por culpa
El paraguas de Pasqual
de una agnosia, incapaciYa escribió Jorge Manrique:
dad de procesamiento de
“Recuerde el alma dormida,
la información que se imavive el seso y despierte”. El
pulsa a los sentidos, consealzheimer está, pero su legado
cuencia de la enfermedad.
queda.
Porque Pasqual casi no ve.
Octubre del 2007. Pasqual
Con el alzheimer casi todo
Maragall anuncia con la banes que no, pero queda su
dera de los valientes : “Tengo
legado, su inmenso legado.
un principio de alzheimer.
En la web de la FundaQuiero derrotarlo. En ningún
ción Catalunya Europa
lugar está escrito que esta en(catalunyaeuropa.net),
fermedad sea invencible”. Y
que presiden sus hijos Aien solo seis meses se creó la
ry y Guim y que dirige DoFundación Pasqual Maragall.
lors Camats, existe un arLos avances se han ido sucechivo digital que te dirige a
diendo, y pronto podría exislos lugares donde puedes
tir un test para detectar si teencontrar todos los pensanemos riesgo de sufrir alzheimientos, artículos, libros,
mer. Qué valentía la de la
entrevistas, discursos de
familia Maragall de cumplir
Pasqual… La visión eurolos deseos de Pasqual, los polípeísta, el federalismo, la
ticos y los científicos.
relación Catalunya-EsY mientras, hoy amenaza
panya, la inmigración...
lluvia en París. Esta noche, lleGusto de presente con bugado a casa, cuando Pasqual
colismo del pasado. Buceo
se siente en el sofá, su cuidaen la extraordinaria web y
dor le debería poner Le paraencuentro el discurso que
pluie de Brassens, una canción
leyó en la inauguración de
que adora y que, como tantas
los Juegos de Barcelona’
otras (los misterios del alLV
92. Escrito en Olivetti, en
zheimer) se sabe de memoria:
catalán y en mayúsculas, el Pasqual Maragall y su hija Cristina, hace un par de meses
Chemin faisant, que ce fut tentexto sigue dolorosamente
dre, d’ouïr à deux le chant joli,
vigente 32 años después:
da cuatro años para hacer deporte, lu- que l’eau du ciel faisait entendre, sur le toit
“Barcelona quiere ser, ante todo, una char sin violencia y hablar un lenguaje de mon … parapluie. Y que cante esta nociudad europea, de espíritu internacio- común. Que esta sea la fiesta de los hom- che el alcalde más admirado en su frannalista que ha permitido en este siglo –el bres y de las mujeres, de las naciones y las cés perfecto, sonriendo, ajeno a lo que
del progreso y el de las guerras, de la ciudades del mundo y que signifique el sucede en París, pero sobre todo que no
arrogancia de las palabras y de la impo- inicio de una paz duradera que la juven- se lo trague nuestro olvido ... y menos en
tencia de los corazones– encontrarse ca- tud merece”. Tan pasado, tan presente. días como hoy. Te recordamos, Pasqual.
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05. Recursos d'informació
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Description
An account of the resource
Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell).
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
El paraguas de Pasqual
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Basté, Jordi
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2024-07-26
Type
The nature or genre of the resource
Article
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Castellà
Subject
The topic of the resource
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Jocs Olímpics
Jocs Olímpics (25ns : 1992 : Barcelona, Catalunya)
Alzheimer
Fundació Catalunya Europa
Fundació Pasqual Maragall
Brassens, Jacques
Description
An account of the resource
Article publicat al diari <em>La Vanguardia</em> el dia de la inauguració dels Jocs Olímpics de París 2024: <a href="https://www.lavanguardia.com/deportes/20240726/9829851/paraguas-pasqual.html" target="_blank" rel="noopener">https://www.lavanguardia.com/deportes/20240726/9829851/paraguas-pasqual.html</a>
Source
A related resource from which the described resource is derived
La Vanguardia
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Articles
Sobre Pasqual Maragall
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/12/2851/Delors_y_Maragall_inventores_de_futuro_poli_tica_prosa.pdf
595ae71c5cc0f37e9ada3304febeded2
PDF Text
Text
CAT
Idioma
DONDE ENCONTRAR LA REVISTA
¿QUIÉNES SOMOS?
AUTORES
CONTACTO
ES
SALIR
SUSCRIBIRME
ACCESO SUSCRIPTORES
REVISTA
EDITORIALES
POLÍTICA
DOSIER
CULTURA
PERSONAS
NÚM. 67
POLÍTICA | SUSCRIPTORES
Delors y Maragall,
inventores de futuro
Para ambos, el federalismo era un proyecto y una
guía de acción, no un dogma ni una utopía
Reunión en Paris, el 12 octubre de 2006, de Pasqual Maragall, entonces presidente de la Generalitat, con Jacques Delors, expresidente de la Comisión europea i presidente fundador de la asociación Notre Europe. Foto: Fundació Catalunya Europa
Javier Sánchez Cano
01 MAYO 2024
E
l 18 de abril de 1991, Pasqual Maragall asistía a una cena ofrecida por
Jordi Pujol, con motivo de la visita de Jacques Delors. El alcalde de
Barcelona acababa de cumplir 50 años; el presidente de la Comisión
Europea tenía 65. Ya se conocían: en su breve intervención, Maragall saludaba
«a mi profesor de la calle Martignac, cuando él estaba en el comisariado del
Plan, y yo era un joven licenciado que aprendía lo que era Europa en las calles
y las aulas de París.» También al «presidente del principio de subsidiariedad,
que quiere que una competencia sea ejercida por un nivel de gobierno solo
cuando el nivel de gobierno inferior no pueda ejercerla igual de bien.» La
Europa de las ciudades y de los barrios, de la proximidad y de los ciudadanos,
era de Delors antes que de Maragall.
En 1959, este había fundado la revista Citoyen 60, vinculada al movimiento de
educación y acción social La Vie Nouvelle. Desde sus páginas, se enviaban a la
izquierda convencional mensajes que reivindicaban la descentralización, la
necesidad de compatibilizar la planificación urbana y el desarrollo rural, y una
cierta desconfianza hacia el estado omnipresente. Lo explica Delors en el libroentrevista de Dominique Wolton L’unité d’un homme: había que repensar las
ciudades para que estas, en lugar de arrastrar a sus habitantes al ciclo infernal
métro, boulot, télé, dodo, les ofreciesen múltiples ocasiones de encuentro. Y no
únicamente para el ocio y la diversión; también para compartir intereses, y
para actuar políticamente. Ciudades que requerirán nuevas funciones y
empleos: «el papel de lo local es […] fundamental. Y no será a través de una ley
nacional como llegaremos a movilizar las ideas nuevas, las energías que
permitirán crear, en las ciudades, los pueblos y los espacios rurales, los
empleos que requerirán las nuevas necesidades.»
El Comisariado General del Plan (CGP) en el que recaló el joven Maragall en
1966 tenía nada menos que la función de elaborar planes de desarrollo
quinquenales y definir la planificación económica de Francia en su conjunto.
En Delors, que era lo menos parecido a un tecnócrata, el CGP reforzó la visión
pragmática, basada en la experiencia real de barrios y ciudades, a la vez que
prospectiva, exploratoria. Funciones análogas a las del Gabinete Técnico de
Programación del Ayuntamiento de Barcelona, en el que había ingresado
Maragall en 1965. Ya como alcalde, lo potenciaría como un think tank interno,
de tamaño reducido pero enfocado decididamente a la innovación y al análisis
de escenarios de futuro.
Inclinación socialcristiana
Hay en Delors un mayor autodidactismo que en Maragall, que corresponde, en
el caso del francés, a un origen social más modesto y a una formación técnica y
política vinculada a la actividad profesional y asociativa, en mayor medida que
al estudio y la investigación. Antes de ser nombrado ministro de Economía y
finanzas en el primer gobierno de Pierre Mauroy (1981), Delors combinó su
puesto en el Banco de Francia con el activismo en los sindicatos cristianos, y el
interés por la pedagogía y por la educación como herramienta clave del cambio
social.
Miembro del Partido Socialista, su inclinación socialcristiana y su oposición a
todo dogmatismo hicieron que su militancia no siempre fuera cómoda. Pero su
pragmatismo y su conexión con las dos fuerzas políticas fundamentales para la
integración europea –la socialdemocracia y la democracia cristiana–
impulsaron su presidencia de la Comisión Europea (1985-1995) y le
permitieron alcanzar unos resultados formidables. También Maragall deseaba
para Barcelona un gran pacto –simbolizado en el Plan Estratégico–, y unas
elecciones locales que decidiesen a qué fuerza política correspondería
impulsarlo los próximos cuatro años, apoyándose en un cuerpo estable y
profesional de gestores públicos municipales.
Para ambos, las ideas políticas valiosas podían elaborarse únicamente a partir
de la práctica, y someterse a deliberación solo tras haber sido puestas a prueba
por medio de acciones y programas concretos. A partir de algunos principios y
propósitos, que podemos relacionar con el aumento de la felicidad, el bienestar
y la seguridad del individuo en su entorno, ambos desarrollaron un
pensamiento político personal. Un pensamiento que no negaba el conflicto
social, pero que ponía por delante el diálogo y el pacto, iluminando con un
verbo preciso y a la vez emotivo las nuevas posibilidades, más que las viejas
diferencias. En ese esfuerzo, el dualismo izquierda-derecha tenía una potencia
limitada: eran necesarios análisis más precisos, alianzas y complicidades más
amplias, a la altura de los retos.
PUBLICIDAD
También para los dos el federalismo
era una noción más bien
instrumental, a manejar sin
idealismos y que no debía en ningún
Delors y Maragall compartían una
noción de la subsidiariedad basada
en la proximidad.
caso conducir a nuevas
centralizaciones del poder. Un
proyecto y una guía de acción, no un dogma ni una utopía. El federalismo
maragallano de la unión y la lealtad: «solo hay una cosa grande, y esa es el alma
de un pueblo pequeño y concreto, con su idioma, sus vientos y sus horizontes.
Y solo hay una cosa más grande todavía: la unión de ese pueblo con otros, para
formar un sentimiento más poderoso.» La expresión delorsiana de «federación
de estados nación» no señala un objetivo muy diferente al de Spinelli, pero sí
otro proceso, más gradual y anclado en sólidas bases institucionales: «I am not
a federalist. What I want is a federalising Europe.»
Delors y Maragall compartían una noción de la subsidiariedad basada en la
proximidad, pero mientras que Maragall desea simplificar y aclarar el
concepto, Delors preferirá mantenerlo en una cierta ambigüedad que le
permita usarlo para diferentes fines; entre ellos la defensa ante las críticas –
especialmente británicas– de creación de un super-Estado europeo, que
imponga desde Bruselas su ley a los estados miembros: «Con frecuencia he
invocado el federalismo como método, al que hoy sumo el principio de
subsidiariedad. Creo que es una manera de reconciliar lo que parece
irreconciliable: la emergencia de una Europa unida y la lealtad a la patria de
cada uno; el imperativo de un poder europeo capaz de hacer frente a los
problemas de nuestro tiempo y la necesidad absoluta de preservar nuestras
raíces tal como conforman nuestras naciones y regiones.»
El Comité de las Regiones
El acceso a la Unión Europea y la plena integración en el sistema político
comunitario es clave en la política española, especialmente en los años (19821996) en que Felipe González presidía el gobierno. Para Barcelona, Europa fue
más bien un expediente de proyección exterior, que se inicia en 1986 con el
impulso a la creación de la red Eurociudades, y cobra fuerza a partir de la
celebración en 1992 de los Juegos Olímpicos. Es ahí donde coinciden de nuevo
las trayectorias de Delors y Maragall. Liderada por Jordi Borja, responsable del
gabinete de asuntos internacionales de la alcaldía, la estrategia de Barcelona
pretendía llevar a Maragall a la presidencia del nuevo Comité de las Regiones
(CdR) de la UE. Previsto en el Tratado de Maastricht (TUE), el CdR debía ser un
órgano de consulta obligada para el Consejo y la Comisión en los procesos
legislativos de interés territorial.
El objetivo sorprendió a muchos: según el artículo 198 del TUE, el nuevo
Comité debía estar efectivamente compuesto de representantes de los entes
regionales y locales; pero era también evidente que la creación del CdR
respondía a la movilización regional, especialmente de los Länder alemanes, y
junto a ellos de los gobiernos catalán y vasco, durante la Conferencia
Intergubernamental pre-Maastricht.
El TUE, que incorporaba el principio
de subsidiariedad, abría también la
posibilidad de que representantes
regionales participasen en las
delegaciones estatales en el Consejo
de la UE, incluso presidiéndolas. Es
Delors, muy poco partidario de dar
pautas a los estados sobre su
propia organización territorial, era
sin embargo un campeón de la
política regional europea.
así que, junto con otras
disposiciones, el CdR formaba parte
de la agenda política de la Europa de las Regiones, que respondía a una
preocupación clara: el déficit de representación y participación de ese nivel de
gobierno –especialmente en estados federales o con regiones con capacidad
legislativa, como España– en la formación de decisiones europeas en materias
de su competencia, decisiones que después deberán aplicar en sus territorios.
Delors, muy poco partidario de dar pautas a los estados sobre su propia
organización territorial, era sin embargo un campeón de la política regional
europea. Esta fue para él el instrumento fundamental para contrarrestar los
efectos negativos de la creación del mercado único, y construir una Europa
social. En paralelo a la reducción de los recursos de la Política Agraria Común
(que en 1985 consumía el 73% del presupuesto comunitario), y en una amplia
alianza que incluía, entre otros estados, a España, la Comisión multiplicó los
recursos destinados a la cohesión económica y social. La reforma
presupuestaria fue profunda (paquete Delors I, 1988), e incluyó nuevos fondos
a ejecutar directamente por las regiones y municipios europeos, que eran
reconocidos como motores del desarrollo y la cohesión –no realmente como
sujetos políticos–.
El programa de la Europa de las Regiones corría por otros caminos. En el
contexto español y en el europeo, la dimensión regional tenía diversas lecturas:
protección del autogobierno, promoción del desarrollo económico y de la
cohesión, reequilibrio territorial y social. No es difícil asociar a Pujol, Maragall
y González con cada una de ellas.
Entre 1991 y la creación del CdR en 1994, el contacto entre Delors y Maragall
fue frecuente, con algunos momentos destacados: en mayo de 1991, Delors
asiste a la inauguración oficial de la Representación de la Comisión Europea en
Barcelona. Un año más tarde, vuelve a esta ciudad para la toma de posesión de
Maragall como presidente del Consejo de Municipios y Regiones de Europa
(CMRE), una organización fundamental para el impulso de su candidatura a la
presidencia del CdR.
El discurso de Delors, de alta política,
La estrategia de Maragall combinó
una cuidada planiRcación de los
enfatiza el papel del CdR en la
creación de ciudadanía europea: si el tiempos y una gestión inteligente de
los apoyos, y también una cierta
Acta Única Europea y Maastricht
dosis de osadía.
favorecen un proceso comunitario
repasa el estado de la integración y
más ágil, pero alejado de los
ciudadanos, «es necesario, pues,
responder a este déficit democrático, con un mayor respeto de la
subsidiaridad. Y yo me implicaré en ello a través de este Comité de las
Regiones.» Igualmente importante –y pese a que el CMRE representa tanto a
municipios como a regiones, aunque con predominio de los primeros– Delors
se refiere sobre todo a las ciudades. Estas «son los elementos esenciales de la
construcción de la Europa auténtica, los intermediarios indispensables entre
un poder que se aleja con problemas que se complican, y sus ciudadanos.»
Delors se acercaba así de forma clara a la posición de Maragall, que defendía
un CdR representativo tanto de los entes locales, junto a los regionales.
La ambición del alcalde de Barcelona dio sus frutos: el CdR nace en marzo
1994 con el acuerdo de que el primer presidente sería Jacques Blanc,
presidente de Languedoc-Rosellón, que dejaría paso a Maragall dos años
después. En su discurso ante el nuevo CdR, Delors insistía en lo que él
consideraba que serían las claves del éxito del nuevo organismo: asegurar la
legitimación democrática del proceso de integración, evitar la dispersión
temática, y hacerse imprescindible en el esquema comunitario, generando alta
capacidad experta en algunos dossiers, empezando por la política regional.
Optimismo funcionalista
La estrategia de Maragall combinó una cuidada planificación de los tiempos y
una gestión inteligente de los apoyos, y también una cierta dosis de osadía.
Visto en perspectiva, el papel de Delors en ella quizá no fue determinante, pero
sí importante. Desde la presidencia del CdR, que ejerció desde marzo de 1996,
Maragall intentó crear las bases para realizar la visión que explicaba a Joan
Trullén en una entrevista: «Mi visión actual es la de la ciudad como sistema y la
de Europa como sistema de ciudades. Creo que es un enfoque útil, y válido para
diversos ámbitos supra-urbanos: el sistema regional de ciudades, el nacional,
el estatal y el europeo, incluso el mundial.» Su presidencia se extendería hasta
febrero de 1998, pero en septiembre de 1997 había abandonado ya la alcaldía
de Barcelona.
Había en esa visión de Maragall un optimismo que podemos calificar de
funcionalista, en términos europeos. Un optimismo habitual, especialmente en
el contexto de la posguerra fría: la vigencia y la importancia de los territorios y
de las dinámicas sociales que se desarrollan en estos acabarían por dar forma
a nuevas reglas de funcionamiento y nuevas instituciones. Como sabemos, no
fue así. Los viejos nacionalismos encuentran hoy nuevas expresiones. Algunas
regiones que buscaron en Europa –sin hallarlo– un reconocimiento que las
ayudara a superar los dilemas de la soberanía, como Cataluña y Escocia, han
escogido la vía de la secesión e intentado acceder a un estado propio –y
europeo–. Y el Comité de las Regiones no ha llegado tampoco, por el momento,
a construir un espacio distintivo en el sistema político de la Unión. Pero había
que avanzar, había que «inventar el futuro», como solía repetir Delors.
Archivado en
Barcelona · Federalismo · Jacques Delors · Pasqual Maragall · Política
Compartir
Javier Sánchez Cano
Es doctor en Ciencia Política, técnico superior del Departamento de Acción Exterior y
Unión Europea, y vicepresidente de la Asociación para Naciones Unidas en España.
PUBLICIDAD
Artículos relacionados | Política
Si Ucrania pierde, la derrota
también será de Europa
CARMEN CLAUDÍN
La inmigración, excusa o amenaza
para la inestabilidad política
europea
Portugal, una cultura política
ALBERT GARRIDO
TOMÁS ARANDA
Delors y Maragall, inventores de
futuro
Los jueces están en campaña
electoral en Estados Unidos
Las elecciones del 12 de mayo en
seis preguntas
JAVIER SÁNCHEZ CANO
LLUÍS BASSETS
ORIOL BARTOMEUS
¿Quiénes somos?
Fundadores suscriptores
Boletín Quincenal
política&prosa es una plataforma periodística
Una propuesta periodística con suscriptores
Correo electrónico
de debate abierto y plural y a la vez un
dispuestos a cambiar las cosas.
Acepto las políticas de privacidad
instrumento de acción ideológica y política por
encima de bloques y de partidos.
Suscribirme
Recibir el boletín
© 2018 - 2024 Politica & Prosa SL | ISSN 2604-708X | JUNTA GENERAL SOCIS | Avís Legal | Política de Privacitat | Política de Cookies | Termes i condicions de contractació
Privacidad - Términos
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05. Recursos d'informació
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Description
An account of the resource
Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell).
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Delors y Maragall, inventores de futuro
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Sánchez Cano, Javier
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2024/05/01
Type
The nature or genre of the resource
Article
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Castellà
Subject
The topic of the resource
Delors, Jacques
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Europa
Subsidiarietat
Economia
Planificació
Comitè de les Regions
Urbanisme
Description
An account of the resource
Article publicat al número 67 de Política & Prosa.
Source
A related resource from which the described resource is derived
Política & Prosa
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Articles
Sobre Pasqual Maragall
-
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05. Recursos d'informació
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Description
An account of the resource
Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell).
Hyperlink
A link, or reference, to another resource on the Internet.
Enllaç (URL)
<a href="https://elpais.com/quadern/art-i-arquitectura/2024-05-07/suburbia-la-nova-atenes.html#?prm=copy_link" target="_blank" rel="noopener">https://elpais.com/quadern/art-i-arquitectura/2024-05-07/suburbia-la-nova-atenes.html#?prm=copy_link</a>
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
‘Suburbia’, la nova Atenes?
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Nel·lo, Oriol
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2024-05-07
Type
The nature or genre of the resource
Article
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Urbanisme
Barris
Economia
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Àrea Metropolitana de Barcelona
Ciutats
Barcelona
Description
An account of the resource
Article publicat al suplement "Quadern" del diari El País.
Source
A related resource from which the described resource is derived
El País
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
<a href="https://elpais.com/quadern/art-i-arquitectura/2024-05-07/suburbia-la-nova-atenes.html#?prm=copy_link" target="_blank" rel="noopener">https://elpais.com/quadern/art-i-arquitectura/2024-05-07/suburbia-la-nova-atenes.html#?prm=copy_link</a>
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Articles
Sobre Pasqual Maragall
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/12/2848/20240120_ElPunt_MemoriaTripartit.pdf
253f7d4cbf193190c6c721eab9de99d1
PDF Text
Text
DIARI INDEPENDENT, CATALÀ, COMARCAL I DEMOCRÀTIC
Alt Pirineu · Barcelona · Camp de Tarragona · Catalunya Central · Lleida · Penedès · Terres de l’Ebre
DISSABTE · 20 de gener del 2024. Any XLIX. Núm. 16694 - AVUI / Any XLVI. Núm. 15564 - EL PUNT · 1,70 €
IL·LUSTRACIÓ: MIGUEL FONTELA
Any fratricida
Gemma Aguilera
Plana 6
El dimoni ‘Camacuc’
Ricard Chulià
Plana 8
Reportatge de Pere Bosch i Cuenca. Planes 24 a 28
Plana 12
Plana 14
Plana 9
L’ESPORTIU
Lloret, ciutat referent del
‘sexili’ als anys setanta
El govern de
Sánchez es fica
en un batibull
amb el jutge del
cas Tsunami
Els ajuntaments
del Maresme,
cridats a fer
servir l’aigua
regenerada
El Barça jugarà els
quarts de copa al
camp de l’Athletic i
el Girona, al del
Mallorca
Hi van emigrar persones LGTBIQ+ d’arreu de
l’Estat pel gran nombre de locals i la llibertat
�24
| Reportatge |
EL PUNT AVUI
DISSABTE, 20 DE GENER DEL 2024
Memòria del tripartit
a El govern de coalició entre el PSC,
a Alguns dels protagonistes
ERC i ICV va capgirar, fa vint anys, el
panorama polític del país
d’aquella experiència valoren el seu
llegat a la Catalunya actual
Pere Bosch i Cuenca
BANYOLES
E
l 14 de desembre del 2003,
els tres representants dels
principals partits d’esquerra, Pasqual Maragall (PSC),
Josep-Lluís Carod-Rovira (ERC) i
Joan Saura (ICV), van rubricar un
acord que va posar punt final a
vint-i-tres anys de governs presidits per Jordi Pujol. Les eleccions
que s’havien celebrat un mes enrere havien provocat un retrocés dels
dos principals partits polítics, CiU i
el PSC, i, al mateix temps, un salt
espectacular d’ERC, que, amb Josep-Lluís Carod-Rovira, va passar
de 271.000 vots a 544.000 i de 12
escons a 23. Els republicans, a més
a més, van tenir la clau de la governabilitat. Durant setmanes, es van
multiplicar les reunions i es van fer
tota mena de vaticinis. De fet, fins
pocs dies abans d’aquell 14 de febrer totes les possibilitats semblaven obertes, des d’un acord entre
CiU i ERC fins a un “tripartit de
CiU, el PSC i ERC”, tal com defensava Jordi Pujol, el president sortint.
Al final, però, els republicans
van optar per provocar un canvi
de rumb. L’acord es va signar en
un espai històric, el Saló del Tinell, a l’antic palau comtal de Barcelona. Tot i que l’acte va tenir un
caràcter extremament auster,
tothom era conscient de la transcendència d’aquell moment, que
posava punt final a vint anys de
governs convergents i obria una
nova etapa política a Catalunya.
En la seva intervenció, el qui pocs
dies després es convertiria en el
127è president de la Generalitat,
Pasqual Maragall, va recordar que
“per primera vegada en cent anys”
les esquerres arribaven al govern
de Catalunya “en un període tranquil” i va evocar la figura del president Lluís Companys. Maragall
també va remarcar que havien hagut de passar 25 anys perquè “Ca-
talunya es retrobi sencera, perquè
reconegui la seva diversitat com
una riquesa”, una referència als
governs monocolors de CiU.
L’acord va desfermar una reacció furibunda dels antics inquilins
de la Generalitat. La sensació entre les files convergents va expressar-la d’una manera ben gràfica la
dona del president de la Generalitat sortint, Marta Ferrusola, quan
va exclamar: “Sento com si m’haguessin entrat a robar a casa.” La
rebuda del nou govern tampoc va
ser excessivament favorable entre
alguns mitjans de comunicació, ni
tampoc entre els partits polítics
espanyols. Feia mesos que Espanya es trobava en una permanent
precampanya per decidir el relleu
de José María Aznar, qui havia liderat una segona legislatura marcada per la “renacionalització”
d’Espanya i la crispació.
Un Dragon Khan
El nou govern tampoc va ajudar a
El nom de la
cosa
Els seus impulsors van
batejar-lo amb el distintiu de “catalanista i
d’esquerres”. Es tractava d’un intent de
marcar distàncies
amb els governs anteriors, que s’havien
qualificat com a “nacionalistes”. Un dels
protagonistes, el socialista Antoni Castells, argumentava:
“No pot ser que aquell
sigui el govern nacionalista i aquest sigui el
govern d’esquerres.
Nosaltres hem de ser
les dues coses, catalanista i d’esquerres.”En
l’etiqueta s’hi sentien
còmodes els altres
partits, ERC i ICV. Malgrat tot, en el debat
polític les denominacions serveixen per
simplificar i caricaturitzar les coses. I, tot i
que el mateix Jordi Pujol havia defensat un
“tripartit”de CiU, el
PSC i ERC, el govern va
acabar sent conegut
popularment com “el
tripartit”, una denominació que va anar prenent un component
clarament negatiu.
apaivagar els ànims. Mesos després, el conseller de Governació,
Joan Carretero, utilitzaria una
metàfora que faria fortuna. Es referiria a un Dragon Khan en què
viurà permanentment instal·lat el
govern. El primer sobresalt va arribar ben aviat, sense ni tan sols
deixar temps als nous consellers
perquè prenguessin la mida als
seus despatxos. El 26 de gener,
quan tot just feia un mes que s’havia constituït el govern, el diari
monàrquic ABC feia saltar la crisi
amb una portada que, en poques
hores, recorreria els despatxos governamentals i les seus dels partits: “Carod enllesteix un pacte
amb ETA perquè no atempti a Catalunya. La banda no assassinaria
al Principat a canvi de cobertura
política per a l’esquerra radical
abertzale.” La notícia, que apareixia just un mes abans de l’inici de
la campanya per a les eleccions al
Congrés, va provocar un terratrèmol a Espanya, i també a Catalunya. En un primer moment, Maragall no va reaccionar amb excessiva contundència; però l’endemà
es va emetre un comunicat des de
la seu del PSOE en què es qualificava la reunió de Carod com “una
deslleialtat intolerable” i es reclamava que el conseller en cap assumís “les seves responsabilitats polítiques i se li accepti la dimissió
presentada”. Maragall, finalment,
va acceptar l’ordre de Zapatero.
En un primer moment, Carod-
�| Reportatge | 25
EL PUNT AVUI
DISSABTE, 20 DE GENER DEL 2024
Rovira es va mantenir com a conseller en funcions, si bé va acabar
deixant el càrrec per presentar-se
a les eleccions espanyoles. El conseller en cap va haver de superar,
dies després, el mal tràngol de
comparèixer davant la diputació
permanent del Parlament, on va
rebre les fuetejades de l’oposició.
Un dels més virulents va ser el líder d’UDC, Josep Antoni Duran i
Lleida, qui va deixar anar: “Gràcies a la seva actitud hi ha una crisi profunda en el govern de la Generalitat, gràcies a la seva actitud
hi ha un debilitament de l’autoritat del president, gràcies a la seva
actitud [...] estem espanyolitzant
la vida política, estem basquitzant
la vida política catalana.” Tampoc
es va quedar enrere el líder dels
populars catalans, Josep Piqué,
qui va acusar Carod-Rovira d’haver aconseguit “que el nom de Catalunya i el nom del govern de Catalunya estigui més associat al terrorisme i a ETA que mai”.
Aquell episodi va situar el nou
govern a la unitat de cures intensives dies després d’haver estat
concebut, però no va comportar
un desgast electoral (com a mínim immediat) per als tres partits
que el formaven. Més aviat al contrari. El principal protagonista
d’aquell afer batejat com a “cas
Carod”, que es va presentar com a
cap de cartell d’ERC, va aconseguir uns resultats històrics, i, en
————————————————————————————————————————————
Poc després de signar
l’acord, Pasqual Maragall
va afirmar: “Catalunya es
retroba sencera”
————————————————————————————————————————————
conjunt, els tres partits (el PSC,
ERC i ICV) van sumar un 61% dels
vots i 31 dels 41 escons que hi havia en joc i 12 dels senadors. Aquella primera crisi no va rebre,
doncs, un càstig de l’electorat, però va representar un punt d’inflexió en el govern, que va néixer
amb un problema congènit i una
llufa d’inestabilitat de la qual no es
va desempallegar.
L’alternança necessària
En tot cas, el govern liderat per
Pasqual Maragall va obrir una etapa nova en la política catalana, un
punt i a part que alguns dels seus
protagonistes qualifiquen de “necessari”. El republicà Josep Bargalló, que en aquell moment ja acumulava una llarga experiència
com a parlamentari, afirma que
l’aposta que va fer ERC per un
pacte d’esquerres era “necessària
per regenerar la política catalana,
especialment per tirar endavant
un govern catalanista i d’esquerres que regirés el país després de
l’immobilisme que havia suposat
la darrera etapa del pujolisme”.
Per a Montserrat Tura, que havia
estat alcaldessa de Mollet del Vallès des del 1987 i el 2003 va assumir la conselleria d’Interior,
aquell acord va significar “el final
de la Catalunya dual que sempre
havia intentat fer creure el pujolisme [...]. L’acord del Tinell era
l’explicitació que l’avenç nacional
Les frases
————————————————————————————————————————————
“L’acord era l’explicitació que
l’avenç nacional era
indestriable del progrés social,
era el triomf del patriotisme
dels serveis socials”
Montserrat Tura
CONSELLERA D’INTERIOR (2003-2006)
era compatible, indestriable del
progrés social”. Dolors Camats,
que el 2003 s’estrenava com a diputada al Parlament per ICV, parla d’un “fet necessari per higiene
democràtica”.
Fins i tot Josep Rull, que el
2003 va encetar la seva tercera legislatura com a diputat de CiU i es
va trobar, per primera vegada, a
l’oposició, destaca que aquell govern va “fer possible l’alternança
————————————————————————————————————————————
----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
“Va ser un govern fet més a
la contra que no com a
projecte comú”
Toni Castellà
DIPUTAT D’UDC (2003-2006)
La primera crisi va esclatar
quan els nous consellers
encara no havien pres la
mida als seus despatxos
————————————————————————————————————————————
política, imprescindible en qualsevol sistema democràtic. Es va poder assajar un govern d’esquerres
amarat dels valors del catalanisme”. I, pel que fa a la valoració general dels governs de Pasqual Maragall, destaca: “En molts aspectes, el corrent central de país
quant a polítiques públiques es va
mantenir vigent respecte de l’etapa anterior. Bàsicament perquè
aquell catalanisme compartit era
Un inici convuls
El 20 de desembre del
2003, després de
prendre possessió,
Pasqual Maragall surt
a saludar la gent que
s’ha aplegat a la plaça
de Sant Jaume. Al balcó del Palau treu el cap
el secretari general del
PSOE, José Luis Rodríguez Zapatero, qui
dies abans, en un míting al Palau Sant Jordi, s’havia deixat anar:
“Donaré suport a la reforma de l’Estatut que
surti del Parlament.”
L’inici del mandat és
convuls, amb tensions
a l’hora de delimitar
les competències de
les conselleries i de
nomenar alguns càrrecs. Però l’episodi que
desferma la primera
crisi de magnitud és la
publicació d’una trobada a Perpinyà entre
el conseller en cap, Josep-Lluís Carod-Rovira, i dirigents d’ETA.
extraordinàriament transversal i
preeminent. En aquell període la
Generalitat va continuar essent
una institució nuclear del país i
mai no va caure en la irrellevància, al contrari, tal com malauradament està succeint avui.” Toni
Castellà, que en aquell moment
formava part de la mateixa coalició que Rull (tot i que com a representant d’Unió Democràtica),
conserva un record molt menys
optimista d’aquell moment i recorda “la frustració de guanyar
unes eleccions i no governar”. Tot
i això, també valora: “Això ens situava en la normalització d’un sistema parlamentari.” Castellà destaca “la poca cultura de coalició de
les forces d’esquerres” i creu que
el govern entre el PSC, ERC i ICV
“va ser [...] fet més a la contra que
no com a projecte comú”. Tot i això, reconeix que el pas del temps
li ha permès matisar la seva anàlisi: “Malgrat la percepció de caos
permanent que segueixo tenint,
va ser bo que hi hagués una alternança després de 23 anys d’un
mateix govern.” Ni que fos, segons
afegeix, per “demostrar, entre altres coses, que les solucions plan-
�|
26 Reportatge
|
EL PUNT AVUI
DISSABTE, 20 DE GENER DEL 2024
tejades per l’alternativa d’esquerres portades a la pràctica en un
govern van fracassar”.
Un nou estil de governar
Els que van participar en aquell
primer govern valoren la nova forma de fer política, malgrat les dificultats de conjuminar els programes i les sensibilitats de tres partits diferents. El republicà Josep
Bargalló, que va començar com a
conseller d’Educació i seixantacinc dies després va haver d’assumir el càrrec de conseller primer,
sosté que “va ser un govern menys
presidencialista i més coral que
els anteriors”. I això no només
perquè estava format per una coalició entre tres formacions totalment independents, sinó també
“pel tarannà del president Maragall, que ja no era necessàriament
el del PSC”.
La valoració d’aquells que es
van haver de situar a l’oposició resulta menys positiva. Antoni Castellà, que en aquells moments
afrontava la seva segona legislatura com a diputat d’Unió Democràtica, destaca que l’element més
negatiu d’aquell període va ser “la
incapacitat de construir un projecte comú”, la qual cosa “va comportar, a la pràctica, l’existència
de tres governs en un”.
L’acció de govern
Aquest soroll permanent i els esforços esmerçats en el debat estatutari han fet que l’acció de go————————————————————————————————————————————
La llei de barris, aprovada
el 4 de juny del 2004, és un
dels principals llegats del
govern de Maragall
————————————————————————————————————————————
vern quedés, ja aleshores i encara
avui, en un segon pla. Josep Bargalló, que va viure el període del
2003 al 2006 des d’una talaia privilegiada, destaca: “Va haver-hi
projectes pioners i cabdals com la
llei de barris o el Pacte Nacional
per l’Educació que ens enllaçaven
amb unes maneres de fer política
social, territorial i municipalista
plenament innovadores.” Per la
seva banda, Antoni Castells, que
va assumir la cartera d’Economia
i Finances, posa èmfasi en els
avenços econòmics i pressupostaris i destaca “l’acord estratègic per
la qualitat de l’ocupació, la internacionalització i la competitivitat
de l’economia, i les mesures de reforma pressupostària en la línia
d’una millora de la transparència i
la pressupostació per objectius”.
Les seves companyes de gabinet
Marina Geli i Montserrat Tura posen èmfasi en els avenços en els
seus respectius àmbits de responsabilitat. L’exconsellera d’Interior
destaca que, tot i els vint-i-tres
anys d’autogovern presidit per
Jordi Pujol, les competències de
seguretat “estaven en unes condicions lamentables”. Dolors Camats, que va donar suport al govern des del seu escó al Parlament, destaca que “es va donar un
canvi a moltes polítiques públiques obsoletes o privatitzadores
Les frases
————————————————————————————————————————————
“Les discrepàncies, les crisis,
curiosament, varen ser més en
l’àmbit nacional i la lleialtat
que en les polítiques
sectorials”
Marina Geli i Fàbrega
CONSELLERA DE SALUT (2003-2010)
(transvasament de l’Ebre, mitjans
de comunicació o educació) i se’n
van inaugurar d’altres (com habitatge o medi ambient)”.
La llei que destaquen bona part
dels protagonistes és la de barris,
aprovada pocs mesos després de
la constitució del nou govern. Fins
i tot Josep Rull, que el 2003 era diputat a l’oposició i tretze anys després va acabar assumint la conselleria de Territori i Sostenibilitat,
la defineix com “una expressió
————————————————————————————————————————————
----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
“Va ser un govern menys
presidencialista i més coral
que els anteriors”
Josep Bargalló i Valls
CONSELLER D’EDUCACIÓ I CONSELLER PRIMER
(2003-2006)
En la legislatura del 2003
al 2006 es va encetar la
reforma de l’Estatut, que es
va acabar frustrant el 2010
————————————————————————————————————————————
tangible i operativa de cohesió territorial i social”. Contràriament,
remarca que en “l’àmbit de medi
ambient es va produir un excés
d’ideologització que va arraconar i
conflictivitzar unes polítiques
–tot allò vinculat a la sostenibilitat– fonamentals per a l’impuls
d’un país modern i avançat”. A
més a més, Rull coincideix amb
Toni Castellà (amb qui compartia
Els camins de
l’Estatut
El 12 de novembre del
2004, el president Maragall va convocar els
líders de tots els partits a una cimera a Miravet que es va convertir en el punt de
sortida per impulsar
un nou Estatut. Aquell
dia començava un camí llarg i costerut que
acabaria tenint una fita històrica: el 30 de
setembre de l’any següent, quan el Parlament va aprovar el text
amb els vots de 120
dels 135 diputats. Només va votar-hi en
contra el Partit Popular. El text, retallat, es
va aprovar al Congrés i
al Senat el 30 de març
del 2006. L’anunci
d’ERC de demanar el
vot negatiu en el referèndum del 18 de juny
va precipitar la destitució dels consellers
republicans.
la tasca d’oposició) a l’hora de destacar l’Estatut com a llegat més
positiu d’aquell govern.
Tot i això, els dos excompanys
de grup parlamentari també destaquen algunes herències negatives del govern de Pasqual Maragall, entre les quals hi ha “l’endeutament desbocat i d’unes finances
públiques esventrades” com a pitjor herència dels governs catalanistes i d’esquerres; però hi afegeixen dos elements genèrics: “la
percepció d’un govern en tensió i
conflicte interns constants, i un
afany intens de revenja –que es va
anar matisant progressivament–
respecte dels 23 anys del president Pujol”. En el que fa referència als aspectes negatius, Castellà
remarca “un nefast nivell d’endeutament desbocat, posant en risc
els principals serveis públics”.
De l’Estatut al procés
El fil conductor del procés encetat
en la legislatura del 2003 al 2006,
quan es va obrir el meló de l’Estatut i el procés independentista
que s’iniciaria alguns anys després arran de la sentència del Tribunal Constitucional, resulta in-
�| Reportatge | 27
EL PUNT AVUI
DISSABTE, 20 DE GENER DEL 2024
que aquella experiència és “irrepetible”. I també posa èmfasi en els
canvis que s’han produït als partits: “No existeix Convergència i
Junts és un actor més plural ideològicament. La CUP és un partit
que pluralitza més l’esquerra i l’espai independentista. El PSC i Junts
tenen més confluències en moltes
polítiques sectorials.” Antoni Castells destaca que “seria desitjable,
no sé si possible”. I ho defensa perquè “en el terreny de l’acció de govern el país necessita polítiques
progressistes al servei de la integració i el benestar social, la igualtat, la prosperitat i un creixement
econòmic sòlid i sostenible”. En
qualsevol cas, es mostra convençut
de la necessitat que “hi hagi un
projecte nacional compartit en relació amb l’autogovern de Catalunya”, matisant: “Projecte que, al
meu entendre, avui dia, no és ni la
independència –i menys tirant pel
dret– ni continuar amb tot igual,
com si aquí no hagués passat res.”
Montserrat Tura, qui havia estat
consellera d’Interior del govern de
Pasqual Maragall i actualment es
manté allunyada de la política institucional, fa una reflexió molt més
genèrica, sense apuntar a cap partit: “Avui la política viu més de fòbies que d’ideologies, més d’angoi-
evitable. Antoni Castells, que actualment es troba allunyat de la
primera línia política, fa una anàlisi de llarga durada i destaca que
“el projecte fracassat d’Estatut va
constituir [...] l’esgotament d’un
cicle de catalanisme polític que comença al tombant del segle XIX al
segle XX i dura més de cent vint
anys”. I posa èmfasi en les ferides
generades en l’àmbit del catalanisme: “La incapacitat de trobar la
resposta política adequada va conduir a la fragmentació del catalanisme polític i, posteriorment, a
una crisi de la qual no es pot dir
que el país n’hagi sortit especialment triomfant.”
La seva companya de gabinet
Marina Geli, que va entrar en la
política amb Joaquim Nadal i que
actualment milita a Junts per Catalunya, creu que “clarament el
procés és fill del fracàs i cansament de la societat catalana de
l’Estatut”. I fixa la mirada en el
2003: “Pasqual Maragall i nosaltres teníem clar que era la darrera
oportunitat. O reforma de la Constitució que permetés una relació
bilateral entre Catalunya i Espanya i un alt nivell d’autogovern i
agència tributària catalana que
era impossible que liderés el
PSOE i consens al Congrés o Estatut amb fort autogovern o la desafecció creixia. Aquella etapa va
ser la base del canvi a l’indepen-
————————————————————————————————————————————
Bona part dels
protagonistes del 2003
consideren que un pacte
com aquell és “irrepetible”
————————————————————————————————————————————
Els qui el 2003 eren a
l’oposició destaquen
“l’endeutament desbocat”
com a factor negatiu
————————————————————————————————————————————
————————————————————————————————————————————
dentisme de molts catalans. Jo entre ells. El federalisme asimètric
era una utopia i el dret a decidir va
anar entrant dins el PSC, militants i votants. Per forçar l’Estat
espanyol o bé escollir ser un estat
propi.” Toni Castellà, amb qui
comparteix militància en aquests
moments, també destaca que el
procés estatutari va permetre
“constatar des del catalanisme
històric del PSC que la proposta
d’un encaix respectuós de Catalunya en el marc de la pretensió
d’un estat plurinacional era [...]
impossible”. Aquest fet “va comportar començar a situar la proposta d’independència a la centralitat del catalanisme”. El republicà
Josep Bargalló també comparteix
aquesta anàlisi i afegeix que “sense tot el que va significar la redacció de l’Estatut –que sense aquell
govern no s’hauria iniciat al Parlament–, la seva aprovació a Catalunya, la seva primera retallada a les
Corts i la definitiva al Tribunal
Constitucional, tot plegat hauria
anat, si més no, més lent i a alguns sectors els hauria costat
molt més sumar-s’hi. Hauria anat
diferent, segur”. La seva antiga
companya de govern Montserrat
Tura, contràriament, reconeix
que “bo li agraden les ucronies” i
destaca que “la tramitació del nou
Estatut va influir, però menys del
que s’explica”. Per la seva banda,
Dolors Camats té molt clar que
“sense govern d’esquerres no hi
Les frases
————————————————————————————————————————————
“El PSC d’avui no té res a
veure amb aquell de l’acord
del Tinell, profundament
catalanista i amb una robusta
consciència nacional”
Josep Rull i Andreu
DIPUTAT DE CIU (2003-2006)
----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
“Només cal aritmètica i
voluntat política perquè un
pacte com aquell es
repeteixi”
Dolors Camats i Luis
DIPUTADA D’ICV (2003-2006)
hauria hagut canvis a nivell nacional”.
Una experiència irrepetible
Ha plogut molt des d’aquell 14 de
desembre del 2003. I l’escenari polític ha canviat de dalt a baix, amb
la irrupció dels moviments socials
derivats del 15-M i el procés independentista, que han sacsejat de
dalt a baix el sistema polític català.
Tot i que en els darrers mesos s’estan recosint les ferides creades
amb el PSC arran de l’aplicació del
155, hi ha qui creu que una experiència com la del tripartit, formada pels mateixos partits o els seus
hereus, seria difícilment reproduïble.
Per al republicà Josep Bargalló,
un govern de coalició com aquell és
“irrepetible”. I ho argumenta, sobretot, per l’evolució que han seguit els dos socis d’ERC: “El PSC
d’ara no té res a veure amb el
d’aquell moment. Socialment, de
manera discutible, i nacionalment,
gens a veure [...]. I el que podia ser
Iniciativa no ho són els comuns.”
Marina Geli, que en aquell moment
militava al PSC i ara ho fa a Junts
per Catalunya, també considera
Del forat del
Carmel al 3%
El 23 de febrer del
2005, els ànims entre
el govern i l’oposició
estaven encesos per
l’esfondrament del túnel de la línia 5 del metro al barri del Carmel.
El conseller de Política
Territorial i Obres Públiques, Joaquim Nadal, apuntava a la gestió dels governs de CiU
i al sistema de contractació de l’obra pública, que qualificava
de “pervers”. Però ni
tan sols els socis
d’ERC i ICV es mostraven satisfets per les
explicacions. El cap de
l’oposició, Artur Mas,
va reptar Pasqual Maragall a donar explicacions sobre les acusacions contra el govern
anterior. Prenent el
micròfon, el president
desferma la tempesta:
“Vostès tenen un problema, que es diu 3%.”
xes que de projectes sòlids, i més
de ressentiments que de coneixements. Avui és un altre temps, i encara que les sigles fossin les mateixes, les persones no ho serien.” Tot
i això, destaca que “no veu les condicions però sí les necessitats”. En
tot cas, defensa que l’experiència
del govern de Maragall és, vint anys
després, plenament vigent: “Ara no
sorprendria tant un govern de tres
partits, llavors els poderosos adversaris d’un govern d’esquerres ho
van explicar com un desori”. Per la
seva banda, Dolors Camats, que actualment es troba al capdavant de
la Fundació Catalunya Europa, ho
té molt clar: “Només cal aritmètica
i voluntat política.”
Els que el 14 de desembre del
2003 es van haver de situar a l’oposició consideren que un acord com
el que es va signar al Saló del Tinell
seria no només “irrepetible” sinó
també “una mala notícia”, en paraules de Josep Rull. L’exdiputat
ho argumenta des de dues perspectives: “D’una banda, perquè
suposaria la certificació definitiva
de la ruptura de la unitat independentista. I, de l’altra, perquè el
PSC d’avui no té res a veure amb
el del Pacte del Tinell, profundament catalanista i amb una robusta consciència nacional.” Castellà, per la seva banda, destaca
que l’1 d’octubre del 2017 va significar “un abans i un després de
la nostra història”, i hi afegeix:
“En coherència amb el que vàrem
impulsar, no tindria cap sentit reeditar un govern compartit amb
forces unionistes.”
�|
28 Reportatge
|
EL PUNT AVUI
DISSABTE, 20 DE GENER DEL 2024
Josep M. Muñoz Lloret Historiador i editor del llibre ‘Maragall i el govern de la Generalitat’
“No hi havia qui reivindiqués
el govern de Maragall”
a La Fundació Catalunya Europa i l’editorial
a El llibre ressegueix l’acció de govern
RBA publiquen ‘Maragall i el govern de la
Generalitat: les polítiques del canvi’
durant el període del 2003 al 2006, els seus
antecedents i la petja que ha deixat
Pere Bosch i Cuenca
BANYOLES
N
o és el darrer llibre publicat sobre el govern
de Pasqual Maragall,
però sí el que intenta
fer una anàlisi més sistemàtica
d’aquella experiència. En el volum, editat per RBA Llibres i la
Fundació Catalunya Europa, hi
ha escrits de Gemma Ubasart,
professora de ciència política a
la UdG i actualment consellera
de Justícia, Drets i Memòria;
Joan Vicente, professor de geografia humana a la mateixa universitat; Júlia Miralles, professora associada de ciència política de la UAB, i Carles Rivera,
economista. L’editor és l’historiador Josep M. Muñoz, que ha
estat, fins a la seva jubilació recent, director de la revista i editorial L’Avenç, amb qui conversem.
En el prefaci del llibre, Josep M.
Vallès explica que s’ha escrit
poc sobre el govern de Maragall
quan, en realitat, es va tractar
d’un període molt intens. A què
és degut això?
D’en Pasqual Maragall n’ha quedat una imatge, que el llibre matisa, que va ser un molt bon alcalde de Barcelona i un president de la Generalitat no tan
bo, amb un mandat força accidentat i amb molt soroll, i també amb molta hostilitat mediàtica i política. Fins i tot entre els
mateixos correligionaris de Ma-
Hem vist després que aquest és
un condicionant important. Ho
hem vist a Catalunya, on Junts
va marxar del govern, i també a
Espanya, amb els problemes que
té el govern de Pedro Sánchez.
El llibre se centra en l’acció de
govern i els seus fonaments
ideològics. Quins aspectes destacaria?
Una primera qüestió tindria a
veure amb l’alternança en el govern de la Generalitat. Alguns
van parlar, d’una manera potser exagerada, de règim pujolista, però sí que hi havia una sensació d’immobilitat. El que hi ha
el 2003 no és un simple canvi de
govern, sinó una proposta de
governar d’una manera diferent, amb més transparència i
més participació de la ciutadania. El segon aspecte, que desmenteix un tòpic bastant asso-
❝
Fins i tot entre els
correligionaris de
Maragall hi ha hagut
una tendència a no
reivindicar-ne el llegat
Josep M. Muñoz és historiador i ha estat fins fa ben poc director de la revista i editorial ‘L’Avenç’ ■ ORIOL DURAN
ragall hi ha hagut una tendència a girar full i a no reivindicarne el llegat. En conjunt, no hi
havia qui el reivindiqués. Hi ha,
però, un llibre important, que
és el de Josep M. Vallès (Una
agenda imperfecta: amb Maragall i el projecte de canvi, Edicions 62, 2008), que ja en dona
una visió molt precisa i ponderada. La Fundació Catalunya
Europa ja va publicar un primer
llibre, titulat Pasqual Maragall.
Pensament i acció (La Magrana, 2017), molt centrat en la seva etapa d’alcalde. Faltava resseguir aquest període breu però
intens de la presidència, que calia revisar i també reivindicar,
sense amagar els aspectes en
què no va reeixir.
Vint anys després, encara pesen les visions simplificadores?
Els esdeveniments posteriors
que ha viscut el país han empe-
titit aquell Dragon Khan de què
parlava el conseller Joan Carretero. És veritat, i en Josep M.
Vallès ho destaca en el prefaci
del llibre, que era el primer govern de coalició. En els anteriors de CiU hi havia una federació electoral, amb mecanismes de coordinació i consens
previs. El fet d’estar format per
tres partits, cadascun amb la
seva agenda i les seves ambicions, complicava les coses.
ciat a Maragall, és que aquest
no és un govern improvisat. Del
1999 al 2003 es prepara un pla
de govern, amb casos molt emblemàtics com el conegut com a
“llibre vermell” elaborat per experts en economia. Per tant, és
un govern que arriba amb unes
idees clares. El tercer aspecte és
l’acció de govern, amb lleis emblemàtiques com la de barris,
que facilita la transformació
d’uns centres urbans molt degradats. I després hi ha la gran
qüestió de l’Estatut, que Pujol
no havia volgut abordar; en canvi, Maragall té l’ambició de canviar el tauler territorial i la relació entre Catalunya i Espanya.
No es tracta d’una qüestió tàctica, sinó d’una voluntat real i
àmpliament compartida de la
societat catalana.
Entre el combat i la reflexió
La literatura política té una llarga
tradició a Catalunya, on els llibres
s’han convertit, fins a l’eclosió de
les xarxes socials, en una arma llancívola de primer ordre. El cas del
govern liderat per Pasqual Maragall
n’és un bon exemple. Durant els primers anys trobem llibres clarament
combatius com els que signa el periodista Vicenç Villatoro, qui l’octubre del 2004 defensava que amb el
govern de Maragall “en el mapa polític català s’ha abolit o s’ha suspès
l’eix nacional” (Catalunya després
del tripartit, Columna, 2004). El periodista de Terrassa va tornar a la
càrrega el 2007 amb L’Engany. El
segon tripartit o la desnacionalització de Catalunya (Ara Llibres,
2007). Un altre periodista, Iu Forn,
ressegueix la reacció que va provocar el govern en la política espanyola a El tripartit vist des de Madrit
(Roca Editorial, 2004).
En els darrers anys han aparegut
volums de testimonis directes, com
el d’Antoni Batista, qui ha recuperat
els seus dietaris al Departament de
Presidència per oferir Al Palau, a
l’hivern, un llibre amb un subtítol
ben il·lustrador: Del final de l’autonomia i el principi del sobiranisme
(Base, 2017). Xavier Muñoz, qui va
participar en la fundació de Ciutadans pel Canvi i va ser director general de Dret i d’Entitats Jurídiques
del Departament de Justícia, també
ens recorda com va sentir La seducció del canvi (Base, 2022). També cal destacar el testimoni de Jordi
Mercader, un dels col·laboradors
més estrets del president, a Mil dies
amb Pasqual Maragall (La Magrana,
2008). Amb una visió més distant,
però alhora molt dinàmica, cal destacar la crònica del periodista Pere
Cullell, “Ja som aquí”. Històries del
tripartit (Edicions 62, 2005).
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05. Recursos d'informació
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Description
An account of the resource
Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell).
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Memòria del tripartit
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Bosch i Cuenca, Pere
Muñoz, Josep M.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2024-01-20
Type
The nature or genre of the resource
Article
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Govern
Tripartit
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Carod-Rovira, Josep-Lluís, 1952-
Saura, Joan, 1950-
Esquerra (Ciències polítiques)
Esquerra Republicana de Catalunya
Iniciativa per Catalunya
Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE)
Catalunya. Generalitat
Description
An account of the resource
Article publicat en motiu dels 20 anys de la signatura de l'acord i formació del govern presidit per Pasqual Maragall. Inclou una entrevista a Josep Maria Muñoz com a editor del llibre "Maragall i el Govern de la Generalitat".
Source
A related resource from which the described resource is derived
El Punt Avui
Rights
Information about rights held in and over the resource
El Punt Avui
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Articles
Entrevistes
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/12/2829/19821211_Avui_Ballarin.pdf
ddc086d1a5394ecdda42134937333a74
PDF Text
Text
8
PAÏSOS CATALANS-Barcelona
AVUI, dissabte, 11 de desembre del 1982
El nostre col. laborador Josep M. Ballarín i Monset coneix bé la
família Maragall, una de les de més tradició ciutadana a
Barcelona, d'una de les branques de la qual ha sortit l'actual
alcalde de la ciutat, Pasqual Maragall Ballarín en té un record
de molts anys i ens l'escriu aquí amb l'estil tan propi que
caracteritza els seus articles
Pasqual Maragall,
un alcalde que
canvià la conspiració
per l'Ajuntament
Josep M. Ballarín Monset
Sóc prou amic d'aquest minyó
que ha arribat a batlle de Barcelona per a no saber-ne els
anys. Deu voltar la quarantena.
Acabo de veure'l a la televisió.
Bigotis i corbata, el cos endavant, la proa arromangada del
nas; és el de sempre, tal com
el recordo, amb la seva cara
de vedellet savi i ros.
Però començaré des de més
lluny. Una besàvia d'en Pasqual venia de Can Gorina de
Matadepera, es va casar amb
un senyor de Sabadell, afavorit
de patides, i la parella va tenir
un fill famós. En Joan Maragall,
«el de la vaca cega», com li
dèiem irreverentment a l'assemblea iconoclasta dels néts
i els amics dels néts.
En Joan Maragall, el famós,
deixava tretze fills quan moria.
Tretze fills sota la tutela de la
vídua, Domna Clara Noble,
una andalusa amb arrels angleses, tan clara de seny com
noble de fets.
Dels tretze Maragalls hi ha
quatre ties santes, una santa
dona de casa, un pintor, un escultor, un foll beneït, dos senyors de Barcelona, una noia
menuda i els dos petits. Més
d'un fa versos d'amagat, però
a veure qui gosa publicar-los
dient-se Maragall. Sigui com
sigui, els tretze són rebrots
ben diferents i alhora ben semblants. Tots fan cara de versos
ocults amb la cortesia continguda dels senyors de debò.
El petit més petit de la maragallada es diu Jordi. Ara ha
sortit senador i té el fill a ca la
ciutat. En Jordi va perdre el
pare als primers passos; va
fer estudis de savi, va passar
per l'Institut-Escola de la Generalitat I anava destinat a catedràtic de filosofia al costat
del Pep Calsamiglia i de la llorigada que criava en Xirau
Palau. Però va venir la guerra,
i va tenir allò que en deien la
pau. En Jordi, que anava
veient-se la casa plena de
quitxalla, va haver de deixarse de filosofies i es va posar a
treballar en uns laboratoris. Ell
sap prou com li va costar d'aguantar anys i anys les carallotades del MARKETING.
Ho va aguantar com un senyor.
Poc abans de la guerra, en
Jordi s'havia casat amb la
Basi Mira. Aquesta és filla
d'un alacantí arribat tard a Barcelona, quan la Basi, tot i que
ara no en parli mai, era una llumenera a la Institución Libre
de Ensefianza del Giner de los
Ríos a Madrid.
La família Mira no s'assemblea gaire a la Maragall. Els
d'arrel alacantina són més expressius. L'àvia Mira era una
senyora que. ja vella, s'agafava al bastó sense biegar-se.
Els Mira, com els Maragall,
són bonhomiosos i fan costat
quan cal.
Per família i per escola, en el
matrimoni Maragall-Mira coincideixen dues tradicions liberals i dos camins paral·lels.
D'una banda, l'oreig mediterrani del poeta de casa; de l'altra,
la gràcia andalusa del Machado passada per Sòria i entesa
entranyablement des de Madrid. Una i altra són el fons de
l'ànima del nou alcalde barceloní. Qui no ho sàpiga no l'entendrà.
Pasqual
Maragall
junt amb els
seus
germans,
Jordi, Àngels
i Ernest
"Elfons de l jànima
del nou alcalde són
l'oreig mediterrani
delpoeta de casa i la
gràcia andalusa del
Machado passada
per S/bria i entesa
entranyablement des
de Madrid"
En Jordi i la Basi són més
aviat menuts, fan una certa impressió de feblesa i sorprenen
pel seu coratge. He passat
amb ells les hores bones i les
males, els he vistos sovint tristos, mai no els he vistos vençuts. El fill, l'alcalde de Barcelona, és també d'aquesta veta,
amb l'airet bonhomiós té la tenacitat dels qui són prou
humils per a saber qui són.
Tornem als pares. La Basi i
en Jordi han tingut vuit fills,
tres noies i cinc nois. Cada un
amb les seves tirades, cada
un amb les seves etzibades,
cada un amb les seves febleses i les seves fortaleses. Són
ben bé fills de qui són fills. En
Pasqual és el fill tercer, el
segon noi.
Abans cal parlar del noi
gran, que també es diu Jordi i
és pintor. Un pintor genial,
sense adjectius, però això no
fa al cas. En Jordiet és un personatge de Dostoiewski amb
un punt dels cristians de
Dreyer passat pel pa amb oli
de la Mediterrània. Jo li dec el
Francesco. Tots els qui l'hem
tingut a prop estem tocats per
la seva quietud mística. En
Pasqual no seria qui és sense
els silencis d'aquest germà.
Dintre de la tirada liberal
dels pares, els vuit margallets
han crescut sense entrebancs
a m b g e r m a n o r . Des de
menuts, el batlle i els altres
han conegut el goig de tenir
germans, el goig de barallarse sense trencar els lligams.
No han trencat mai els Itigams
ni crec que els trenquin.
Els Pasqualet era un minyó
tot ros. No só pas quan el vaig
conèixer, puc dir que el conec
de sempre. Va anar a un col·legi d'aquests amb record del
Blanquerna del vell Galí, sota
la tutela benvolent de l'inevlta-
Arxiu Municipal de Girona. Avui. 11/12/1982. Pàgina 8
Amb un dels seus millors amics, Xavier Rubert de Ventós, a
Empúries l'estiu del 1960
ble capellà que s'esforçava a
ser liberal, mentre la canalla
cantava cançonetes d'en Liongueres. No crec que el Pasqual
en tingui mal record. Va arribar
al batxillerat amb fama ben
guanyada de llumenera, però
mai no fou un bastaix de llibres, sabia jugar quan calia,
tot i que no arribava a davanter
del Júnior com dos cosins
seus i el Xavier Rubert.
Tampoc no era un bastaix de
la pilota.
Encara que no se'n queixi,
no sé pas si el col·legi va
marcar massa en Pasqual. El
va marcar molt allò que vivia a
casa. Una casa oberta on entrava tothom, on tothom podia
dir la seva. El minyonet que
acabava el batxillerat, després
d'escoltar Edith Piaff, es podia
trobar escoltant totes les filosofies que es fan i desfan. En
Pep Calsamiglia anava aigües
avall pels meandres de la metafísica, el Gabriel Maragall
enfilava sant Agustí amunt
entre passa i passa, el pare
Jordi les deixava anar a
gotims, en Sòria, vingut algun
cop de Madrid, les deixava
anar pel broc gros, i més pel
broc gros les deixava anar el
Juanín Rubert, pare d'en
Xavier, que ho rebentava tot, i
un cop, enrabiat amb la
música del dia, ens va trencar
oen trencats dos discos del
Brassens.
Quan acabava el batxillerat,
en Pasqualet ho havia sentit
tot de tot, des de Sant Bernat,
el Brassens i el Sartre fins a
Max Scheller, passant, tant se
val, per l'inevitable Marx, que
començava a treure el nas
entre aquells savis i veroiava
fort entre els joves.
Elsprimers amics
del Pasqualforen els
fills dels amics dels
seuspares. Entre
d'altres, ipotser el
primer, en Xavier
Rubert de Ventós"
íé
Els primers amics del Pasqual foren els fills dels amics
dels seus pares.
Entre
d'altres, i potser el primer, en
Xavier Rubert de Ventós, que
ben aviat va deixar de jugar
d'extrem dret per ficar-se a l'ètica, a l'estètica i a tots els vitricolls que li coneixem. Mentrestant, en Pasqual va començar
economia i una altra carrera,
que deu ser la de dret, ara no
me'n recordo bé. Les var
acabar totes dues. No feia la
impressió de matar-s'hi gaire,
però continuava amb la ben
guanyada fama de llumenera.
Mentre els patriarques discutien a la sala gran de cal
Jordi i la Basi, en una habitació
amb dues lliteres, dues taules;
un parell de cadires, uns centenars de llibres i llibrots, un
miler de burilles i una boira de
fum, els minyons, asseguts a
terra, discutien i discutien i
discutien.
Foren bells anys que tots recordem amb una mica de nostàlgia. En aquestes jo me les
feia molt amb en Genis Maragall, en Jordiet, en Quico Vila i
en Jaumet Lorés. En Jaume,
que s'havia de casar amb la
germana gran del Pasqual,
era una llambregada carismàtica que sortia arreu. El trobaves a la taula de «El Ciervo», a
les catacumbes dels «Felipes»
i a les altres bataneres que
fressaven amb en Raimon
Galí. En Pasqual i en Xavier
eren més joves, quedaven una
mica a part i feien la seva. De
tant en tant em pujaven a casa
i les hores se'ns feien curtes.
Un dia, a casa mateix, vaig
trobar la colla discutint de capellans. El que tenia el cap més
calent, «de cuyo nombre no
quiero acordarme», etzibava:
—Quan fem la revolució, els
capellans faran nosa. Els capellans grassos i carques no costaran gaire d'esbandir. Els
qui ens faran nosa de debò
seran els Ballarins. Em pregunto si fóra lícit d'acusar el
B a l l a r í n de m a r i e t a per
desprestigiar-lo.
Sabia que era una discussió
acadèmica, no m'hi vaig enrabiar, vaig dir:
—Tots sabeu que jo no sóc
marieta, penjar-m'ho fóra una
mentida. Ningú no pot fer revolucions des de mentides. I
més. Suposant que jo fos marieta, vosaltres sou amics
meus, i per a fer la revolució
no us podríeu vendre un amic.
Si la revolució ha d'esbandir
les amistats, més val que plegueu.
En Pasqual em va dir amb la
mitja rialleta:
—Pepe, tens raó.
Sense mentides i fidel als
amics, sabia que la bullidera
del Pasqual no s'aturaria en
discussions acadèmiques. I
va trobar l'Urenda. En José Ignacio Urenda venia de Valladolid, fill d'un militar de la república, mort. A casa seva vivien
ben pobres, però no en parlava
(Passa a la pàg. següent)
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05. Recursos d'informació
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Description
An account of the resource
Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell).
No tenen tipus
Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Pasqual Maragall, un alcalde que canvià la conspiració per l'Ajuntament
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Ballarín, Josep M. (Josep Maria), 1920-2016
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1982-12-11
Type
The nature or genre of the resource
Article
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Alcalde
Biografia
Família
Description
An account of the resource
Nota personal descriptiva de Mossèn Ballarín sobre el Maragall acabat de proclamar Alcalde de Barcelona.
Source
A related resource from which the described resource is derived
Avui
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Còpia extreta de l'Hemeroteca de l'Arxiu Municipal de Girona.
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Articles
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/12/2795/pasqual-maragall_7c7c21e7_500x760.jpg
e3caa86aa5d8602ead99bb10687d8f83
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05. Recursos d'informació
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Description
An account of the resource
Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell).
No tenen tipus
Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Pasqual Maragall: pensamiento y acción
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Badia, Jaume
Bellmunt, Jaume
Brugué, Quim
Fuster, Joan
Nel·lo, Oriol
Contributor
An entity responsible for making contributions to the resource
Claret, Jaume (coord.)
Santos Mosquera, Albino (trad.)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2017
Type
The nature or genre of the resource
Monografia
Language
A language of the resource
Castellà
Subject
The topic of the resource
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Biografia
Política
Catalunya
Barcelona
Description
An account of the resource
528 p.
Abstract
A summary of the resource.
Pasqual Maragall i Mira ha tenido una presencia activa en la vida política de Barcelona, de Cataluña y de España durante más de cuarenta años. Esa irradiación lo ha proyectado como una de las figuras catalanas contemporáneas de relevancia internacional. Son bien conocidas algunas de sus actuaciones y manifestaciones públicas. Y, sin embargo, no contábamos aún con una valoración suficientemente completa que nos permitiera comprender mejor su figura en todas sus dimensiones. Con la voluntad de dar a conocer la riqueza del pensamiento y del proyecto de Maragall, se abordan en este libro una serie de ejes decisivos en su trayectoria: la acción política como herramienta de cambio social; la ciudad y el territorio como espacio de intervención pública; la visión de una Cataluña proyectada hacia España y Europa; las políticas de gobierno como producto de una obra de conjunto; y los Juegos Olímpicos de 1992 como parábola de una experiencia pública exitosa. Esta visión de la obra y las reflexiones de Maragall nos revela la vigencia de sus ideas e intuiciones y, sobre todo, la continuidad de sus preocupaciones principales, tanto en el escenario político más cercano como a escala global.
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Barcelona
Publisher
An entity responsible for making the resource available
RBA Libros
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
ISBN: 9788490567791
License
A legal document giving official permission to do something with the resource.
<span>Adquirir el llibre en paper o ebook:<br /><a href="https://www.rbalibros.com/rba-no-ficcion/pasqual-maragall_4117">https://www.rbalibros.com/rba-no-ficcion/pasqual-maragall_4117</a><br /></span>
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Sobre Pasqual Maragall
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/12/2754/19821207_PM_NoticiaAmistosa_JMBallarin.pdf
f84c41972cf10aaaa1352f6579d4734b
PDF Text
Text
...... 5
�
""""t
Per a l'Avui- fora de misses0
�-desembre-1982º
PASQUAL MARA.üALLo
Notícia amistosa.
Sóc prou amic d'aquest minyó que ha arribat a batlle de Ciutat per a no saber
ne els anys ¡
''•
D�u voltar la quarentena. Acabo de veure'l a la televisió, ..
Bigotis i corbata, Lis
t el cos endavant,--. la proa arromangada del nas; �s el
de sempre, tal com el recordo amb la seva cara de vedellet savi i roso
Per� comen9ar& m&s de lluny. Una besàvia d'en Pasqual venia de can Gorina de
Matadepera, es va casar amb un senyor de Sabadell afavorit de patilles i la pare
lla va tenir un fill fam6so En Joan Maragall, "el de la vaca cega" com li deiem
irreverentment a l'assemblea iconoclasta dels n�ts i
lels
amics dels n&tso
En Joan Maragall, el famós, deixava tretze fills quan moriao Tretze fills so
ta la tutela de la vídua, DolllDiA Clara Noble, una andalusa amb arrels angleses,
tan clara de seny con noble de fetso
1.111�
sa"'
i� <>l c:>t'l:t. ..Lc.
ililil...
ll ..... nels tretze Maragalls hi ha quatre ties santes,
to»,
un
un
e as:;.,
pintor, un escul
foll benelt, dos senyors de Barcelona, una noia menuda i els dos petits0
M&s d'un fa versos d'amagat, però a veure qui gosa publicar-los dient-se Maragall
Sigui com sigui, els tretze són rebrots ben diferents i alhora ben semblantsº Tot
fan cara de versos ocults amb la cortesia continguda dels senyors de deb�0
El pet•t m&s peti
t¡
de la maragallada es diu Jordio Ara ha sortit senador i t'
el fill a ca la Ciutat0 En Jordi va perdre el. pare als primers passos, va fer
L · " ª r�.ss:1n
!'•l"
fs ol ..
1'\t'lst>tu+
la 'ÍcOIO•lit'�to
.,{.,
estudis de savi1i anava destinat a catedràtic de filosofia
sami�lia i de la llorigada
\ ...,,.. va venir all� que en
rra,-.,.
. C.l\•
J'
sal) tl
¡l i
a treballar
ell\
�
/
al costat del Pep Cal
ue. criava en .... Xirau Palauº Pevò va venir la gue-
�\CV\
se.
la pau o En Jordi, que anava veient" em. la ca-
de quitxalla, va haver de deixar-se de filosofies i es va posar
uns laboratoris. Ell sap prou...- com li va costar d'aguantar anys
i anys les carallotades del marketing. Ho va aguantar com un senyor.
Poc abans de la guerra, en Jordi s'havia casat amb la Basi Mira. Aquesta Is
filla d'un alacantí arribat tard a Barcelona, quan la Basi, tot i que ara no en
L.'!J2
�
'"'"'+1tvc.16V\ 1; ,b.-c ..lc �r\'ei;2 .. -:i.•"
$j tuts r
l t' del Giner de los Rios
parl i mai, era una .._ llumenera\ J FIT
a Madrid.,
La família Mira no s'assembla massa a la Maragall. Els de rel alacantina són
m&s expressius. L'àvia Mira era una senyora que
se blegar-s&. iilm9
cal.
� ls
\���gafava �l bast6 sen
Mira, com els Maragall, s�n bonhomiosos i fan costat quan
Per família i per escola, en el matrimoni Maragall Mira hi coincideixen dues
tradicions liberals i dos
\"�""ins
i
paral-lels J
�
1
diterrani del poeta de casa, et.e l'altra la gracia
�.. � .. .,:.b <=.�C."'t
entesQ\des de
adrid l l t'
1
·J
D'una banda l'oreig me-
l1:1 M:.4h2�0
andaluSà) passada
,
per Soria i
..
º Una i altra són al fons de l'anima del nou al-
c�lde barceloní. Qui no ho s�piga no
l'entendr�.
�2
'. {'.\\
um certa impr� ssi t de feblesa i
/
En Jordi i la Basi són �és aviat menuts, \ uoa
sorprenen pel seu coratge0
he vist sovint tris
o
�s,
e
\
�u.s... r-
·\
l s*'t amb ells les hores bones i les malesp els
mai no els
's tambl d'aquesta veta, amb
\
�e
�
vist venfutso El fill, l'alcalde de�iutat,
tenacitat
airet bonhomiós t6 la
dels qui s6n prou humils per a saber qui sóno
Tornem als pares0 E
?•
T
'
La Basi i en Jordi han tingut vuit fills, tre�
noies i cinc nois0 Cada un amb les seves tirades, cada un amb les seves etziva
des, cada un amb les seves febleses i les seves fortalese&o Són ben b� fills de
�n noio
q ui s&n fills. En Pasqual &s el fill tercer, el s
....a
Abans
cal parlar del noi gran, que tamb& es.diu Jordi i Is pintoro Un pin
tor genial, sense adjectius, però aix� no fa al caso En Jordiet &s un personatge
de illpl. Dostoiewsky amb un ..... punt dels cristians de Dreyer passat pel pa amb
oli de la Mediterr'àniao i1Plllillm1.--11sa-..•'-•• Jo li d�c •••-•••
Tots els que l'hem tingut aprop estem tocats per
la �eva
En Pasqual no seria qui &s sense els silencis
d'aquest germ�o
Dintre de la tirada liberal dels pares, els vuit maragallets han crescut
/ am�..a germanor ..-.... Des de menuts, el batlle i els altres
tenir germans, el goig de barallar-se sense trencar
han conegut el goig \
els lligams.
hanfrencat mai#els lligams ni crec que els trenquinº
s ense entrebancs
/
o
El Pasqualet era
un
minyó tot ros. No s� pas quan el vaig con�ixer, puc dir
a un col-legi d'aquests
q ue el conec de sempre0 Va anar
amb records del Blanquerna del vell Galí, sota la tutela benvolent de l'inevita
ble capellÀ que. s'esfor�ava a_ser liberal, mentre la canalla cantava canfonetes
l
d'E� Llongueresº No crec que e� Pasqual en tingui mal recordo Va arribar al bat"
xillerat amb fama ben guanyada de llumenera, pero mai no fou un bastaix de lli-
�
bres, sabia jugar quan calia, tot i que no arrib�s a davan
del "Junior" com
dos cosins seus i el Xavier Ruber�. Tampoc no era un bastaix de la pilota0
Encara que no-" se'n queixi, no s� pas si el col-legi va marcar massa en Pas·
' all� que vivia a casaº Una casa oberta, on hi en
trava tothom, on tothom hi podia dir la sevao El minyonet que acabava el batxille
\i:..ot;H,
rat, desprn�'s d'escoltar
(, es podia trobar escoltant
qual. El va marcar
�
molt
J'
illll9
�¡,.��
m a
1r
lubidrn
·
to tes les filosofies que es fan i desfano En Pep Calsamiglia anava aig�es avall
pels meandres de la .... metafísica, el Gabriel Maragall s'enfilava sant Agustí
amunt edir& passa i passa, el pare Jordi les deixava anar a gotims, en SÒria vin
gut algun cop de Madrid les dei:x:.ava anar pel brac 1ros, i m�s pel broc grcis lea
deixava ... anar el"Juan{n"Rubert� wli pare d'en Xavier, que ho · rebentava tot i
un cop, enrabiat amb la mtisica del dia, ens va trencar ben trencats dos discos
del Brassens.
Quan acabava el batxillerat, en Pasqualet ho havia sentit tot de to�, des de
sant Bernat, el Brassens i el Sartre fins a MaK Scheller, passant, tant de val,
per l'inevitable Marx que comenpava a treure el nas entre aquells savis i vero
lava fort entre els jove&.
�3
Els primers amics del Pasqual foren els fills dels amics dels seus paresº En
tre d'altres, i potser el primer, en Xavier Rubert de Ventós, que ben aviat va
.
.i a to�s
.¡._'tica
. �q, l'es�e
.
..
etica
a l''
de jugar d, extrem dret per a ficar-se
d eixar
.
�
l
els vitricolls que li coneixem. Mentrestant, en Pasqual va comen�ar economia i
una altra carre�a ! que deu ser la de dret, ara no me'n rec o bl. Les va acabar
totes dnes0 No
\ �e.a
{
a
,
la impressicf de matar-s hi
ben guanyada fam.a de llumenera.
l
.
�
�
,
, pero continuava amb la
/')
#
Mentre els patriarques discutilen a la sala gran del cal Jordi i la Bas i, en
u
una habitació amb dues lliteres, dues taules, un parell de cadires, un centenar
de llibres i llibrots, un miler de burilles i una boira èe fum, els minyons as�
seguts a terra discutien i discutien i discutien.
'
Foren bells anys que tots recordem amb una mica de nostalgiao En aquestes jo
me les feia molt amb en Genís Maragall� en Jordiet, el Quico Vila i en Jaumet
Lor�s. En Jaumet, que s'havia de casar amb la germana gran del Pasqual, era una
llambregada carism�tica que soni1ia arreu. El trobave.tlt a la taula de "El Cie1rvo",
a les catacumbes dels; "felipes" i a les altres bataneres que fressaven amb en
.
Raimon Galí. En Pasqual i en Xavier eren mis jov&e, quedaven una mica
..e.,.."' r
e1
sa
.
1
feien la seva0 De tant en tant em pujaven a casa i les hores se'ns feien curtesº
Un dia, a casa mateix�
vaig trobar la colla discutint de capellanso El que tenia el cap mis calent�
"y de cuyo nombre no quiero acordarme", etzibava:
-Quan fem la revoluci6, els capellans
an/
carqd.es no costar
se:rsa una
\ �"'ª"'
�
nosaº Els capellans g
�
i
gaire d'esbandirº Els que ens faran nosa de deb� seran els
Ballarins .• Em pregunto si fora lícit acusar el Ballar{n de marieta per a desopres·
tigiar-loo
Sabia que era un discussió acad� mica, no m'hi vaig enrabiar, vaig dirs
-Tots sabeu que jo no s6c marieta, penjar-m'ho f6ra una mentidaº Ning� no pot
�cs
de mentides. I m'&º Suposant que jo fos marieta, vosaltfer revolucions
�
tres sou amics meus, i ni per a fer la revolució no us podrieu.vendre un amicº
Si la revolució ha d'èsbandir les amistats m's val que plegueuº
En Pasqual em v� dir amb la mitja rialleta:
-Pepe, tens ra6o
Sense mentides i fidel als amics, sabia que la bullidera del Pasqual no s'atu·
�
raria
discussions acad�miques. I va trobar l'Urendaº E� Jos� Ignacio Urenda
¡
venia de Valladolid, fill d'un militar de la rep�blica mortº A casa seva vivien
ben pobres, per'ò no en parlava maiº Era
arborada a cada paraula que li venia M
un
miny6 menut, nerviós, amb una passi6
¡}A.l(
)mina "tan ancha como Castilla"º
·¡
En els remolins de la conspirativa, mentre els uns cantaven al Palau els
�
altres feien comit�s i subcomit.�s a les vores dels "xinos", l'Urenda era la
"praxi" dels 11felipe11.110 T
yFLP,"frente de liberaci6n popular"0
Quan va
p assar una temporada a la presó i una altra a la "mili" del S'Ahara, els felips
van aflacar, quan va tornar-ne els felips tornaren a treure el nas.
�L�ürenda va trobar els dos minyons i amb la seva angelical mala bava els va
engegar tallant:
l
-Tu, Xavier, no. passar�s de 11profesi6n :sus matriculas de honon" o Tu, Pasqual9
ets una altra cosao
Menat per l�renda, el Pasqual va entrar a la política de partit. Pen� el cas
tell� va donar molt mis alí. futur alcalde, li va donar una fidelitat gairebl mís
tica i un punt d'utopia sense el qual la política 6s impossible, ja que la pol{-
'
�'>
tica, mis que l'art de les coses possibles11s la gracia de:Jli'\impossibleso
Ara l'Urenda
no &s a l'escambell, ningd no en pal
·
lao PerÒ l'alcalde sap prou qu� ha rebut
0na
1'
li; l
so
f
L
'Mª
s
de les m6s belles persones que s'hagi trobat a la vora.,
sa l v.;i. 1-.
l.'Urani.da va 8 uzàaz en Pasqual de la picaresca pol:!-Uca, perque
�
al costat dels que s la jugaven hi havia la pica,.-esca., Un dia la poli va dur al
{?alau
de
Justícia
unes colles d'estudiantso
G1.V•cr1o1
tenir ordres de fer
� �'
el fet 6s que els estudiants presos es pogueren barrejar amb els familiars i dos
\c-;i.��
d'ells anaren a fer el
....
a un bar d'apropo Quan en tornaren, la poli ja havia
,
tancat les port.es del " cuartelillo" i els. dos minyons \tingueren \fein.Al a conv'èn er
l a guàrdia .. que ells eren
' dels derinsJ ..
En aquestes, el Pasqual entrava i sortia de casa a les hores mis estranyes0
\)>e.vi'
D
1
tenir nom de guerra i to�,
�
Íllll
no
sempre� bonhomi6s, proper i amb a,
•
s&. Quan el trobava era el Pasqualet de
�umor
�
de raig fi que gasta � la mara
gallada. Com que mai no he estat ficat a cap pol{�ica, no podr a dir qu� feia
el noi• .,....
Un
cop
q, J
vaig\J;"S•-r·
" HL 1 profeta:
l•'
7
-En Joan Revent&s ser� el cap del socialisme catal� ..
liR:
�
1
·
aqac'.Wseep �n Revent&s era el cap del MSC amb quatre gats, quatre gats i la
�
mosca v ronera de la Nrtria Bozzo., � Ja sabeu com ha anat la hist�ria0
Tot prepara�t la hist�ria, en Pasqual continuava la conspirativa0 �o tl �
•'esperit de conspirador·, ho feia perque s'hi sentia obligat. Se sentia obligat
a passar hores de por d'una banda a l'altra, hores i hores a les fosques amb la
poli al darrera i nomis una mica d'esperanfa al davant.,
I així es va casar. La Diana Garrigosa tambl t& besavis a Matadepera, a la ca
sa que duu el seu cognom., Em sembla que la Diana fa alguna cosa d'aquestes qae en
diuen imform'àtica, per� &s
normal., Sempre ha fet costat al
seu home, i a hores d'ara, quan li arriba a casa amb la vara de batlle, ..i.ii11. con
tinua normal i planera sense urcs d'alcaldessa.,
La Diana i el Pasqual tenen tres fills, dues noies i el noi xic. En Pasqual
sap fer la cuina i, quan era temps, sabia treure les caques dels nadons, prepara
va el "pelargon" i vestia els menuts. Feia enternir veure aquella parella amb
q_ jaj espigada,
la quitxalla iun::MiNt., ..Aira\la tene
No s6 pas s
la gran deu voltar els setze anys.
�� Pasqual t& temps de fer la cuina,
\
de tant en tant; l
a !'Empordà i agafa el:.-. �avee. Em temo que no en sap gaire.
',se'n va
�5
Quan encara er�• a la conspiratÓria, en Pasqual va marxar amb la família als
\«ca111"a
.....,
�stats Units0 �o s' ben b' que hi feia, dosa
·a
remenar economia a gavadals en una
d'aquelles universitats americanes tan universit�rieso Quan en tornaren, cap dels
c,
de la "llmerican way of lif&" º Pell'�, d es de.
)lb.aagall , Garrigoses no tenia /l.U
\
4
l lavors, en Pasqual diu que Nova-rork 6s la ciutat que m6s s'estima despr's de
Barcelonao
Tornat a casa, el
+
nost�e home va continuar amb la pà.l{�ica i va entrar a tre
D c. 111-.
'
,
- l una oficina d aquelles tan tecntques que
fer-ho e":':.f
ballar a ca la 6iutat0 �e
-(UQ;"' c;ilH'
e--'\
-lY<ÏC.Vl
;!i'JC�
quedar b6o .._.:¡n Pasqual va esverar
deix'== arraconades i nom's [ JL'
1
•
l
.,
'
el galliner lfllllll perque tingu& la gosadia de fer allo que ningú no fena: treballava. 'l'reballava tant que
'
'
F
; un senyor
'
¡
�� V �
' -1 em va lloar la fei-
na del Pasqualeto Era un senyor important{ssim de la 11Presidence de la !tepublique
que parlava un francès d'allò tan francèsº Quan li vaig dir que coneixia "monsieu
Maragàll" em va perdonar una mica el meu mal fran'è'es.
Entre conspirat�ria i ajuntament, es va acabar la conspi
ratoria
1'
va canviar l'ajuntament
l
... i va comen9ar la política que coneixeu
prou i .. no vull pas esclofollar. Despr6s de le primeres eleccion s, en Pasqual
va dir als seus pares l
-�
�'ha
'
J
l
1 •
'
f
¡
¡ g
·
una dita que el retrata:
acabat la guerra civilo
Els que hem viscut la guerra, sigui a la trinxera que sigui, encara no ens hem
fet pagues de c�m,la gent nascuda m6s tard esperava que ens oblidesssim de les ma
tances,
\t.c..-tAc.Sf' l'»
.-�
a caminar en pau.
·
l
l
la pudor de polvora triomfant o ven�uda i "99 comencessim
Tant de bo tots e·ls polítics cregue'ssin de cor, com ho creu el batlle de 'iuta
que s'ha acabat la guerra civilo
J
i ,,.11c1tc\xo
� aixl\
•
aquesta not{ci
mistosao
+
Volgudament no he parlat de la posici6 política lllld
llllill9 el batlle,
........IÍIÍIZl..
llill •Nom6s he volgut parlar-vos d'un amic que ho ser! sempre0
Si hagu6s de remarcar un tret d'en Pasqual, remarcaria la seva tendresa,. Tenap
en el treball, amb un punt just d'utopia contrastada pel pragmatisme dels econom istes, amb: la duresa d'una feina que li ha tocat sense cercar-la, s6 que sempre
"fc .. .,i.,.._
' \\
Ser&
menut,,.
1
•C
i que mai no perdr� ..,.e1
J
som.riure infantívol que li conec de�
Josep M,. Ballarín Monset,.
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05. Recursos d'informació
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Description
An account of the resource
Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell).
No tenen tipus
Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Pasqual Maragall: notícia amistosa
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Ballarín, Josep M. (Josep Maria), 1920-2016
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1982-12-07
Type
The nature or genre of the resource
Article
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Biografia
Alcaldes
Família
Description
An account of the resource
Mecanoscrit original de l'article de Mn. Ballarín per ser publicat al diari Avui, en motiu de l'accés de Maragall a l'alcaldia de Barcelona.
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Relation
A related resource
En el document original hi ha també la versió manuscrita de Ballarín.
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Arrangement
Information on how the described materials have been subdivided into smaller units.
UI 800
Articles
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/12/2739/20130619_matarelcobi_LV.pdf
fc586bf24211500bacfc0590ea2de5d3
PDF Text
Text
TEMA
Dimecres, 19 juny 2013
Cultura|s La Vanguardia
2
Matar
el Cobi
Fa vint anys la posició dominant en el debat
intel·lectual català girava entorn de les
propostes del catalanisme progressista que
basculava en òrbita socialista. La pugna
pujolisme/antipujolisme dominava l’escena.
El temps transcorregut des d’aleshores ha vist
com el nacionalisme modernitzava el seu
relat, derivant cap a un sobiranisme que
sembla assolir el seu moment d’auge. I des
d’aquesta posició de força, dóna mostres de
voler modificar el relat històric per recloure
el catalanisme d’esquerres, encarnat en el
‘maragallisme’ olímpic, en l’anècdota
historiogràfica. Realment avui el Cobi no
simbolitza més que “la Barcelona del passat”?
JORDI AMAT
Ara fa vint anys que algú en algun
despatx, retallant una citació
d’aquí i una d’allà, va elaborar el
document Henry Ucelay Da Cal i
Borja de Riquer, historiadors al servei del nacionalisme espanyol. Era
un libel anònim. Es va fotocopiar
el juliol de 1993 i va començar a
circular pels claustres universitaris quan arrencava el curs següent.
No es tractava només d’una batalla
de la guerra caïnita entre acadèmics ni de la visualització de llistes
negres. Tingués més o menys influència, la denúncia revelava un funcionament anòmal del sistema.
Com és prou sabut, el pes que els
historiadors han tingut en la configuració del pensament del catalanisme –des d’Antoni Rovira i Virgili fins a Jaume Vicens Vives passant per Ferran Soldevila– ha estat
profundíssim. En aquest sentit, el
libel, a banda d’un atac maccarthista contra investigadors i plataformes de primer nivell (la revista
L’Avenç, per exemple), es va construir a partir d’un principi deontològic servil: els historiadors no podien qüestionar el relat homogeni
damunt del qual el nacionalisme
havia bastit la medul·la de la seva
cultura política. Era, doncs, una
amenaça d’exclusió. Si dissenties
del relat oficial, esdevindries un
empestat.
No sóc historiador professional,
sinó més aviat un intrús dins
d’aquest gremi, però em fa l’efecte
que a la historiografia del país, des
del punt de vista de la dignitat,
aleshores li va tocar digerir una glopada ben amarga. Agra i reveladora. Perquè la gestació del libel,
per potinera que fos, delatava
també una temença: la por que el
catalanisme –el moviment patriòtic que ha donat forma a la Catalunya contemporània– en versió nacionalista pogués caducar en la mesura que les transformacions de la
societat s’expliquessin sense situar
com a eix central l’autodenominat
moviment de construcció nacional. No era, però, l’únic paradigma
en crisi. Quan encara era omnipresent als claustres, també el marxisme feia aigües i, en conseqüència, l’hegemonia de l’esquerra catalanista entrava en via morta. Per
això, passats els anys, llegit des de
l’òptica de la història intel·lectual,
l’aparició del libel pot entendre’s
com un dels primers símptomes
d’un període crític de debat ideològic –el tram central de la dècada
dels noranta– que, a la llarga, pel
que fa al catalanisme, tal vegada ha
esdevingut decisiu. No cal ser
Gramsci per constatar-ho. Les plaques tectòniques de la vella hegemonia s’havien començat a desplaçar.
Velles raons
Per situar el debat cal remuntar-se
en el temps i simplificar. A mitjan
anys seixanta, per motius que encara s’han d’analitzar, el progressisme va assolir l’hegemonia de la cultura d’oposició a Catalunya. El fenomen no era només català. Després de la Segona Guerra Mundial
el marxisme es va convertir en el
paradigma interpretatiu de referència als cercles il·lustrats de tot
Europa. Espanya, malgrat la dictadura, no en va ser una excepció. El
1969, Enrique Tierno Galván, definint-se en una entrevista com un
“socialista marxista”, ho expressa-
�progressista. La paradoxa és que
aquesta estigmatització s’aniria
projectant, de manera cada cop
més maniquea, al damunt d’un personatge –Jordi Pujol, el banquer i
el polític– que posava el seu capital
moral i financer a favor seu però
també de l’oposició al règim i la
vertebració d’una cultura política
democràtica.
Pinça perfecta
va amb rotunditat: “Si nos referimos, especialmente, a la clase intelectual y a la clase media, nadie habría podido prever que se divulgara Marx en la medida en que se
ha divulgado en los últimos diez
años”. Una cosa distinta és la qualitat de la divulgació. Fa anys que
Borja de Riquer, fent un balanç de
res totèmiques –Manuel Sacristán
i Josep Fontana (amb l’afegit del
gegant Pierre Vilar)–, el marxisme
a Catalunya, mancat d’una tradició
sòlida, no sembla que hagi produït
obres de gran valor.
Sí que va tenir prou incidència,
en canvi, per elaborar una xarxa
d’idees i persones: una nova esquer-
Fa l’efecte que calgui passar comptes amb
el moment de més projecció de Catalunya
al món a través de la seva capital
la historiografia catalana, ho va formular amb claredat. L’assimilació
del marxisme, deia Riquer, fou
“bastante pragmática, superficial y
quizá mucho más el resultado de
una conversión político-ideológica
que no científica”. Deixant de banda la influència d’un parell de figu-
ra disposada a relligar-se amb el catalanisme per impulsar un frontpopulisme antidictatorial (© Ucelay
Da Cal). Aquesta xarxa de poder,
tramada des del partit nacional que
es va arriscar a ser el PSUC, es va
saber dotar de plataformes –l’emblemàtica, Edicions 62–, va pene-
trar la universitat i la van beneir
sectors compromesos de l’Església
i el patriciat cultural –Espriu, Tàpies, Brossa o Joan Oliver–. Com
afirma el professor Jordi Casassas,
era una hegemonia prou forta per
imposar una interpretació de la
cultura nacional. Tenia un discurs
travat. Usos ideològics de la història. Els seus dos breviaris, polèmics i d’èxit, van ser la interpretació de la modernitat literària de
Joaquim Molas i Josep Maria
Castellet a l’antologia Poesia catalana del segle XX (1963) i la
caracterització per part de Jordi
Solé Tura de la doctrina de Prat de
la Riba com a exemple d’ideologia
burgesa a Catalanisme i revolució
burgesa (1967), un assaig que va
tenir una recepció conflictiva tant
en el camp nacionalista –Benet o
Pujol– com en el comunista –Fon-
El Cobi, la mascota
olímpica del 1992,
s’allunya volant en
un vaixell durant
la cerimònia
de cloenda dels
Jocs a l’Estadi de
Montjuïc
FOTO: ARXIU
El discurs antipujolista va germinar durant la segona meitat dels
anys seixanta. Van començar intel·lectuals d’esquerra, després s’hi
van afegir les reticències de Josep
Tarradellas i només va faltar que
Josep Pla hi posés un substantiu
de la seva part. Pinça perfecta.
L’antipujolisme creava complicitats i feia riure. Però aquell discurs, formulat cada vegada més
des de posicions d’elitisme tronat
(ho va diagnosticar FrancescMarc Álvaro a Els assassins de
Franco), es retroalimentaria al marge de si capil·laritzava o no en les
classes mitjanes. Aquests són els
fets: alhora de contrastar-se a les
urnes, el discurs resultava estèril.
Durant els vuitanta, en un període
de crisi econòmica severa, la dialèctica pujolisme/antipujolisme va
incorporar noves significacions.
Del banquer burgès es va passar al
botiguer populista i la corrua
d’oposicions que se’n derivaven:
ruralisme/cosmopolitisme, monolingüisme/bilingüisme, nacionalisme/progressisme, Catalunya/Barcelona i, en últim terme, catalanisme pur/catalanisme líquid.
Era una forma simple d’explicació del país que afavoria la lògica
d’exclusió/inclusió definidora >
TEMA
Dimecres, 19 juny 2013
Cultura|s La Vanguardia
L’estigmatització
de la burgesia
es va projectar sobre
Pujol fins a esdevenir
antipujolisme
3
tana inclòs, més Josep Termes–.
La xarxa no tramava una pèrfida conspiració per sabotejar la
catalanitat, com ara sembla que es
vulgui fer creure en un exercici de
contrareforma. Cal no perdre de
vista que, pel que fa a les ciències
socials, els caps més assenyats del
moment, coadjuvant en la consolidació d’aquell relat de matriu
marxista, alhora que sintonitzaven
la interpretació del passat amb corrents de pensament normalitzats a
la resta d’Europa (per bé que la sintonització fos superficial), pretenien minar també una de les famílies
que per activa o per passiva mantenien la dictadura: una burgesia
que, gràcies a l’èxit del desarrollismo, havia començat a enriquir-se
en una societat ja plenament capitalista.
L’estigmatització de la burgesia
en bloc, comprensible però injusta, va ser, probablement, l’argument aglutinant del nacionalisme
�TEMA
Dimecres, 19 juny 2013
Cultura|s La Vanguardia
4
> del nacionalisme. S’era dels uns
o dels altres. Sense estridències, la
modernització del nacionalisme
–ja fos a través de l’activisme de la
Crida, de TV3 o del hòlding intel·lectual de Max Cahner pagat
des de la Generalitat (la Revista de
Catalunya, les Jornades sobre
Nacionalisme, la Fundació Acta
dels joves Culla, Cardús, Rahola,
Villatoro)– ja s’havia posat en
marxa.
Cobi al geriàtric
A la llarga, d’aquella batalla qui en
va sortir més malparada va ser l’esquerra il·lustrada –aquella que se
suposava que emparava l’aura del
maragallisme–, encaparrada a
sembrar un camp que ella mateixa
acabaria per convertir en terra eixorca. Tornava a pensar en aquesta evolució mentre llegia alguns
dels contraatacs que van generar
les declaracions sobre la manifestació de l’Onze de Setembre de Javier Mariscal, qui ja en el seu dia
va participar del carnaval antipujolista. Deixant de banda el judici
que les paraules del dissenyador
mereixin (la comparació amb el
nazisme fa molta angúnia), vaig
trobar revelador que la carregada
anés acompanyada d’una estigmatització a l’engròs d’alguns ingredients que s’han associat a l’època
daurada del maragallisme. “Eren
els temps de la ximpleria modelna
del socialisme ídem” (Pilar Rahola) o “la Barcelona apàtrida, incolora, insípida i inofensiva en què
molts encara creien” (Jordi Cabré). En tots dos casos, per referir-se a aquell moment, els articulistes usaven el temps verbal del
passat i, de fet, la darrera línia de
l’editorial que el diari El Singular
Digital va dedicar a la qüestió ho
formulava amb rotunditat: la Barcelona que Cobi simbolitzava és
“la Barcelona del passat”.
Aquest afany d’internar el quisso enjogassat al geriàtric de l’oblit
no és una operació innòcua. Altra
vegada usos ideològics del relat
històric. Les plaques tectòniques
que es van començar a moure fa
vint anys han encaixat. Sembla
com si ara que l’hegemonia del sobiranisme dins del catalanisme mediàtic ha esdevingut prou unànime, sense pràcticament contestació des de dins del catalanisme tradicional, calgui passar comptes
amb un episodi recent i transcendental: el moment en el qual més
fastuosa va ser la projecció de Catalunya al món a través de la seva
capital. O gairebé no es recorda o
comença a connotar-se negativament. Diria que aquesta dinàmica
revela alguna cosa més que una
venjança retrospectiva dels fills i
els néts de Pujol que el 1989 es van
posar de llarg amb la campanya
“Freedom for Catalonia”. Alguna
cosa més que evidenciar, com cal,
les vergonyes de la Internacional
Progressista Papanates. És la convicció implícita que el record
d’aquella Barcelona –la capital
que va enterrar la “ciutat de les
bombes” transformant-se de grisa
urbs industrial a referent de festiva modernitat (amb nous carrers
que honoraven la tradició dels
Espriu, Vicens Vives o Trias Fargas, com acaba d’estudiar Jaume
Subirana)– podria distorsionar el
relat teleològic que fa de la independència condició sine qua non
del fracàs de la concòrdia predicada des de La pell de brau, la bíblia
en vers de la reconciliació catalana. Una cara d’aquesta reescriptura és allò que el periodista Francesc Canosa ha sabut concentrar
en la potent imatge de la “Catalunya iceberg”: una història dels habitants del “país dels vençuts, dels
exiliats esborrats, dels morts sem-
Maragall va intentar pensar el postpujolisme,
però l’elaboració d’una alternativa catalanista
es va complicar des de la mateixa esquerra
per garantir la pervivència de Catalunya.
El “procés de sobiranització”
(Agustí Colomines dixit) en el qual
estem immersos passa, entre multitud d’aspectes, per imposar un relat uniforme del passat sobre el
qual es pugui bastir un projecte de
futur nodrit en la idea de ruptura
inevitable amb Espanya. La tesi
pre morts i dels vius enterrats en
vida”. Una història pura, en teoria
negada pel nacionalisme progressista, que ha d’emergir per orientar el camí cap al futur. La creu de
la reescriptura és allò que queda
fora d’aquest relat. Nous silencis,
vells equívocs. En el relat sobiranista, el Maragall alcalde, a diferència del que representaran, po-
sem per cas, la commemoració de
les runes del 1714 (més propaganda que divulgació històrica), hi entra amb calçador.
La gran implosió
Deia en començar aquest text fet
d’hipòtesis apressades que la difusió del libel és un símptoma de
l’inici d’un període crític dins del
catalanisme. Els factors que expliquen l’adveniment d’aquesta mutació són múltiples, interns i externs. Hi influeixen des del fracàs
espanyol de l’Operació Reformista
(una via d’actuació del catalanisme polític s’obturava) fins a la reconfiguració que exigia la caiguda
del Mur i el replantejament conseqüent de la Unió Europea. Però
aquella crisi la va propulsionar
també l’estela de l’èxit dels Jocs
Olímpics i del model de catalanitat que la Barcelona dels Jocs va
projectar. No és estrany que al
llarg de 1992 Maragall comencés a
�fantasiejar amb la possibilitat de
presentar-se a les eleccions a la
presidència de la Generalitat que
s’havien de celebrar, en principi,
el 1996. Destacats catalanistes d’esquerres integrats en aquella vella
xarxa dels seixanta, tot i que no militaven al PSC però simpatitzaven
amb el personatge, van creure que
podrien conquerir el govern de la
Generalitat reagrupant-se entorn
de l’alcalde. Si els haguessin forçat
a definir-se és probable que, poc o
molt, s’haguessin presentat com a
federalistes. L’enemic no era Espanya. El rival era Pujol.
Durant aquells anys es va viure
amb la sensació que s’acabava una
etapa. “Des del món periodístic i
una part del món cultural, s’ha decretat la fi del pujolisme”, escrivia
amb desconcert l’aleshores director general de Promoció Cultural
Vicenç Villatoro al seu valuós dietari. La fi del pujolisme, en tot cas,
exigia la forja d’una alternativa. Pe-
rò no existia. Potser cap llibre
mostra amb tanta contundència
aquella angoixada desorientació
com l’impagable Contra Cataluña
(1997), d’Arcadi Espada. No puc
deixar de llegir-lo ara en paral·lel
als articles sobre nacionalisme de
Félix de Azúa polemitzant amb
J.B. Culla (inclosos a Salidas de tono) o amb els primers articles de
Gregorio Morán recopilats a La decadencia de Cataluña. Va ser també un moment efervescent de les
pàgines d’opinió catalanes d’El
País orientades per Lluís Bassets.
No deixa de ser alarmant que el
socialisme il·lustrat, a l’òrbita del
qual havien pivotat figures d’enorme prestigi –des de Maria Aurèlia
Capmany fins a Alexandre Cirici
passant per Marta Mata o Josep
Maria Castellet–, no s’hagués dotat d’un full de ruta convincent.
Potser era el preu que pagava per
l’encaparrament antipujolista.
També és veritat que la prolife-
A la imatge, un
moment de l’obra
teatral d’Els Joglars
‘Ubú, president
o els últims dies
de Pompeia’,
estrenada el 2001,
amb Xavier Boada
com a Pasqual
Maremàgnum
(Maragall) i
Ramon Fontseré
com a Excels
(Pujol)
FOTO ANA JIMÉNEZ /
ARXIU
el món. L’èxit del Pompidou barceloní va ser indiscutible, però el
contingut que s’aportava des del
CCCB no es va saber o no es va pretendre identificar amb la cultura
del catalanisme (per fer servir el
títol d’un assaig de Joan-Lluís
Marfany publicat en aquell moment i que va aixecar una notable
polseguera).
Maragall va detectar el problema. L’octubre de 1993 la premsa informava que impulsava una plataforma de pensament i captació
d’aliats de prestigi anomenada Catalunya Segle XXI, que presidirien
Josep M. Castellet, Salvador Giner
i Encarna Roca. El seu propòsit,
ras i curt, era pensar el postpujolisme “quan ja era molt clar que
gairebé dues dècades d’hegemonia del nacionalisme conservador
havien donat de si tot el que podien donar” (en paraules d’un dels
seus cervells rectors, Josep Maria
Vallès). Maragall tenia intuïcions
lluminoses i relligava el desafiament ideològic a la construcció
europea. A les seves memòries reprodueix fragments de cartes que
el 1995 va adreçar a figures del socialisme continental, com Jacques
Delors o François Mitterrand,
amb el propòsit de reactivar l’europeisme. “Un grup que s’anomena
Catalunya Segle XXI diu al seu manifest que la pàtria es concep com
a punt de partida, no com a punt
d’arribada”, deia a Jorge Semprún, i afegia que “un poeta de Girona de nom Puigverd, que va
col·laborar al manifest de Catalunya Segle XXI, ho deia bellament:
‘Catalunya com a àgora i no com a
temple’”.
L’àgora, a la fi, no es va saber
omplir de contingut. L’alternativa
del catalanisme d’esquerres, més
enllà de patrimonialitzar la noció
de canvi, no va ser gaire més que
un embrió. Es va pecar de diletantisme.
L’elaboració de l’alternativa es
complicaria des de dins de la mateixa esquerra. “Amb aquest partit
no farem res de bo”, va dir Pasqual
Maragall a Raimon Obiols després
del Congrés de Sitges de febrer de
1994. La conquesta de la direcció
del PSC per part dels capitans,
més que encetar un nou corrent,
cia titulada És possible avui a Catalunya el diàleg sobre llengua, cultura i democràcia? celebrada al
CCCB. El diàleg entre divergents
no es va produir. Tot i que la seva
proposta era prou àmplia, els mitjans oficials la van simplificar a la
qüestió idiomàtica, de manera que
un discurs potencial –una esquerda dins de l’esquerra catalana– va
quedar expulsat del catalanisme.
Els neocentralistes del diari El
Mundo, que van tenir l’exclusiva
del manifest gràcies al membre
del seu consell d’administració
Eugenio Trias, es fregaven les
mans.
En aquestes tensions em sembla descobrir l’origen de la implosió del maragallisme. Implosions
que van accelerar la lentitud amb
la qual es mouen les plaques tectòniques de l’hegemonia. Potser si
Maragall s’hagués presentat a les
eleccions autonòmiques de 1995,
tot hauria estat diferent. Potser si
no hagués marxat a Roma, com el
Cobi que es va enlairar tot sol a la
cerimònia de clausura dels Jocs
Olímpics, podria haver liderat uns
processos que va contemplar des
de la distància. Potser...
El 1996 el Pacte del Majestic donava superpoders a un Pujol que
feia més de tres lustres que governava. El 1999 la victòria en vots però no en escons del PSC va significar el principi del final del període de reformulació. Potser caldria
entendre la proposta d’un nou Estatut com una sortida en fals per
fugir d’aquell atzucac. Les converses entre Maragall i Carod, que es
van començar a freqüentar aleshores, ja treballarien un altre paradigma. Un dels costos de l’operació,
malgrat que els implicats no poguessin profetitzar-ho, seria que
Cobi i el maragallisme començaven a formar part d’un passat sense hereus. Damunt d’una memòria
que es desdibuixa creix el nou sobiranisme.
El 25 de juliol de 1992, en català,
quan començava el seu discurs, recordant la fallida Olimpíada Popular de 1936, Pasqual Maragall es va
girar només un segon, va assenyalar amb el dit l’antiga porta de la
marató de l’Estadi i el món va escoltar de la seva veu el nom de
Lluís Companys. |
TEMA
Dimecres, 19 juny 2013
Sembla que des del sobiranisme es temi que
el record de la Barcelona olímpica distorsioni
el relat que condueix a la independència
Cultura|s La Vanguardia
va accentuar una dinàmica fossilitzadora. Els capitans –un Miquel
Iceta, un Josep Maria Sala, un
Joan Ferran–, a l’hora d’articular
una resposta a la problemàtica
qüestió nacional, van dir els ideòlegs del Foro Babel que feien seus
els seus manifestos. Francesc de
Carreras encara ho recorda.
Aquell grup d’intel·lectuals, que interpel·lava els socialistes catalans
des d’una lògica no nacionalista,
es va constituir el 13 de desembre
de 1996 en el marc d’una conferèn-
5
ració dels think tanks no havia arrencat, de manera que els partits
no disposaven d’estructures per
anar-los fornint sistemàticament
de pensament. El PSC, a més, tot i
controlar l’Ajuntament i la Diputació de Barcelona, no va prioritzar
l’elaboració doctrinal. Fundat el
1994 i dirigit per Josep Ramoneda, el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), en
paraules de Ferran Mascarell, havia de funcionar com un instrument de connexió de la ciutat amb
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05. Recursos d'informació
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Description
An account of the resource
Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell).
No tenen tipus
Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Matar el Cobi
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Amat, Jordi
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2013/06/19
Type
The nature or genre of the resource
Article
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Catalanisme
Pujol, Jordi, 1930-
Jocs Olímpics (25ns : 1992 : Barcelona, Catalunya)
Independència
Catalunya
Barcelona
Cultura
Description
An account of the resource
4 p. Publicat al suplement Cultura|s de La Vanguardia.
Source
A related resource from which the described resource is derived
La Vanguardia
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Articles
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/12/2732/19950716_ElPais_CartesPM_Europa.pdf
194c2304dcccf94ad31fc80e40c838c3
PDF Text
Text
EL PAIS
1 6 JUL 1995
EL PAÍS. Barcelona
El alcalde de Barcelona, Pasqual
Maragall, ha remitido durante d
ultimo año una serie de cartas a
líderes políticos e intelectuales
europeos en las que no sólo plantea una reflexión común sobre
Europa, sino que intenta profundizar sobre cómo reactivar el
movimiento europeo. El ex presidente de la República Francesa
François Mitterrand; ei presidente chcco, Vaclav Havel; d ex
presidente de la Comisión Europea Jacques Delors, el escritor
Jorge Semprún y d eurodiputado Daniel Cohn-Bendit son algunos de los destinatarios de estas epístolas, que no exduyen a
Las epístolas sobre
Europa de Maragall
(ft
quierda, este y oeste, municipios y regiones, le han aclamado. Todos eran conscientes de
que a través suyo, aquel dulce
dia de otoño en Estrasburgo,
era Francia la que se manifestaba. La Francia que dirige palaEl alcalde de Barcelona se cartea con
bras de sabiduría a la vecina
Alemania y a toda Europa. Y
políticos e intelectuales europeos
nosotros fuimos reafirmados,
reconfortados en nuestra fe europea". Tras recordar que la izotros políticos e intdectuales es- abril de este año, d alcalde bar- quierda mediterránea ha crecido
pañoles. El tono de las cartas es celonés le recuerda su discurso mirando a la izquierda francesa.
distinto según la franqueza o el ante el Comité de Municipios y Maragall se pregunta si en d degrado de vivencias comunes de Regiones de Europa, que presi- bate europeo Francia afrontará
de d propio Maragall: "Hace verdaderamente d discurso de la
Maragall con su corresponsal.
En la caita que Maragall re- falta institucionalizar Europa, proximidad, de la subsidiamitió a Mitterrand el 20 de ha dicho. Y todos, derecha e-iz- riedad.
�EL PAIS
1 6 JUL. 1995
Entre la política y la cultura
Dos episodios reaparecen en las misivas:
la capitalidad cultural de Barcelona y la
existencia de Catalunya Segle XXI
Maragall se interroga e interroga
a su interlocutor sobre si todo lo
que la globalización de nuestras
vidas anuncia como posible
—"la fraternidad, et conocimiento de los demás, la amistad, la
coexistencia internacional— es
verdaderamente posible. "¿Cuál algo más que un aparato de apo- punto de partida, no como un
es el papel de Europa en este yo electoral. "No sé cuál de los punto de llegada. Se parece a tus
marco? La izquierda debe plan- dos —si Hrabal o Kundera, es- palabras sobre la patria como
tearse estos interrogantes. La iz- cribe Maragall— transmite me- vía hacia la razón y et universaquierda siempre ha sido, sobre jor la seducción de Praga, la ciu- lismo. Se parece. No estoy segutodo, el partido de los interro- dad de Europa que más me gus- ro de que sea lo mismo". En la
gantes y no de las seguridades". ta. Me gusta tanto que le tengo misma carta Maragall aprovecha
miedo: respiramos también para empujar la candiLa admiración
cuando
supimos datura barcelonesa y aclarar la
hacia Vaclav Havel ——,
Praga aspiraba intención que hay detrás de ella:
La izquierda que
se mezcla con una
a la capitalidad cul- "Me gustaría veros a los dos. a
evidente sintonía
tural europea del Havel y a ti, defendiendo para
siempre
ha
filosófica. En una
2000. Nosotros es- Barcelona 2001 las líneas maescarta que le dirige
sido, sobre
cogimos el 2001. tras de una partitura europea",
en mayo de este
Esperemos que ga- porque como le ha razonado en
año, Maragall cotodo, el
nemos los dos, Pra- unas líneas previas: la oferta de
menta con agrado
ga el 2000 y Barce- la ciudad para el 2001 no es, esta
la conferencia que
partido
de
ios
vez, "utilizar Europa para translona el 2001".
el propio Havel haEnvuelto en re- formarse como ciudad, que es lo
bía pronunciado
interrogantes cuerdos
de una vi- que hicimos con los Juegos
días antes en la Gesita
de
Havel
a Bar- Olímpicos, sino tratar de sugerir
neralitat, donde
y no de las
celona, Maragall le que se utilice a Barcelona, en el
planteó el dilema
2001, como pretexto para definir
seguridades** recuerda: "Habla- la
de si un político tiecultura europea". ¿Ha llegado
mos
de
Catalunya
ne que seguir su
Segle XXI, inspira- ese momento?, se pregunta el alinstinto. Pregunta
a la que el propio Havel respon- da en buena parte en sus escritos calde. Y vuelve a recurrir a Hadió con un sí en la medida en que Words on words y At home, y me vel para acotar la idea de cultura
la historia no es ensayable ni re- manifestó su simpatía por la europea: "Una cultura europea
petible. En la carta, Maragall ha- idea. Espero que vendrá a ha- venida del frío, superadora de
bla con afecto de los intelectuales blarnos afinalde año. La idea de nacionalismos voraces y univerchecos Hrabal y Kundera. "Lo recuperar los conceptos univer- salismos ingenuos, hija de la loque es claro", comenta Mara- sales a partir de la vida y dellu- cura centroeuropea y de la estugall, "es que Kundera no carece gar de donde somos y pertenece- pidez estalinista, coetánea del
de esperanzas, a pesar de los títu- mos, como una pertinencia más, ecologismo y el pensamiento
los de sus novelas, porque en una pero más amplia, es muy suya". leve, escèptica y esperanzada a
También a Semprún le explica un tiempo".
entrevista de hace un año o un
La carta a Semprún es una de
año y medio a EL PAÍS, decía Maragall, en una carta de enero
las
más largas y en la que trata
de
1995,
el
horizonte
conceptual
que el nacionalismo era condenable y peligroso y que ¿1 se lo de Catalunya Segle XXI: "Un más directamente el problema
debía todo a Francia. Para man- grupo que nació de la falsa calma político de Europa con el lideraztener dos convicciones tan asi- del 94 (el año en que figuraba go de una Alemania que puede
métricas es necesario probable- que en España no había eleccio- tener la tentación de ser lo que el
nes, pues las europeas no lo son Kaiser y Hitler quisieron que
mente ser un gram optimista".
En la carta a Havel, Maragall en el sentido fuerte de la palabra: fuera, "pero ahora no por la
cita dos episodios que reapare- ¡grave error!), grupo que se de- fuerza, sino por la economía".
"¿Habría que hacer un particen en otras misivas siempre muy nomina Catalunya Segle XXI,
do
europeo o un mero movipara
denotar
la
precisión
de
lubrevemente: el empeño de Barcelona para conseguir la capitali- gar (Cataluña, lo dado, lo con- miento europeo? ¿Habría que
dad cultural del 2001 y la existen- creto) y de tiempo (el futuro, no predicar el federalismo europeo
cia de la plataforma Catalunya el pasado), dke en su manifiesto de Delors y extenderlo al regioSegle XXI, que presenta como que la patria se concibe como un nalismo europeo que Pujol y yo
�EL PAIS
1 6 JUL 1995 /jjfl
compartimos —con la diferencia
de que él quiere suprimir las ciudades, que son la sustancia de
Europa? (...) Tu reflexión sobre
las palabras de Thomas Mann en
Francfort, en 1949 ('mi patria es
la lengua alemana'), es una de las
bases más sólidas que he leído de
un pensamiento europeo no ingenuo, pero esperanzado. Es decir, de un pensamiento europeo,
punto. Efectivamente, este modo
de pensar comienza por el siguiente primer mandamiento:
'Mi patria no es mi lengua, mi
patria es el lenguaje* (página 16 de la
edición española).
Pero sigue inmediatamente —si es
que no la precede
en la reflexión—
otra idea: 'Lo alemán es un componente esencial de
mi patria espiritual' (ibidem). Y
una tercera idea,
que en tu libro viene antes (página
14), pero que creo
que es lógicamente
posterior: 'Las patrias sólo son vías
hacia el universalismo de la razón democrática". En
la carta a Delors también se insiste en este trayecto del sentimiento a la razón y del nacionalismo al europeisme, de la identidad a la fraternidad, sin renuncias.
Carta a
Jacques Delors
Querido presidente y amigo:
Le agradezco vivamente la
entrevista que tan generosamente me ha concedido, en respuesta
a un modesto almuerzo.
Reflexiono a menudo sobre
las propuestas que usted sostiene
en torno a Europa y la política,
la Europa de las Regiones y también sobre la generación testigo.
Insisto en que nos hace falta
un partido europeo, o más bien
un movimiento europeo.
Existe uno, los hijos de los
viejos héroes Schumann, Monnet, Spaak y De Gasperi; en
nuestra casa, en Cataluña, son
Adroher Gironella y después Jordi Garcia-Petit los que han llevado el peso.
Pero, quizá, hace falta ya un
federalismo europeo de todas las
piezas, un partido de Europa basado en la subsidiariedad y la
lenta transferencia de la razón de
Estado hacia la supranación que,
sola, pueda representarnos a escala mundial, tanto en la cooperación como en el conflicto.
¿Cómo entonces no irritar a los
Estados? Ciertamente, los chivos
expiatorios del malestar de los Estados son tanto la Comisión como
las Regiones —que ahora pasan
por un denominador común cubriendo tanto los lànder alemanes
como las pequeñas ciudades del
Macizo Central o de la Meseta
española: todo aquello que no es
Estado por debajo del Estado.
Los Estados son los verdaderos fundadores de Europa, no se
puede prescindir de ellos. Más
que eso: siendo los Estados los
herederos de la Razón y de las
Luces del XVIII, con (Francia) o
sin (España) éxito revolucionario, es preciso tener mucha cautela ante cualquier traslado de
esta significación. Incluso si hay
verdaderamente deseos, algunas
veces con urgencia, de hacerlo.
He leído en alguna parte a un
autor portugués que decía que finalmente el siglo XX ha sido
todo lo contrario del siglo de la
Razón: el siglo de los sentimientos.
En la misma medida que el siglo XIX ha sido pacifico después
de Napoleón y ha hecho nacer
todos los internacionalismos ingenuos o heroicos —el del capital y el de los trabajadores—, el
siglo XX ha sido asesino, traidor
y decepcionante. Momento de
progreso y de amargura. Escenario del absurdo: la fisión del átomo convirtiéndose en la posibilidad; e Hiroshima fue el ensayo.
de la autodestrucción universal.
(Cenzaburo Oé
ha dicho, con bellas
palabras, que cuando un hombre muere, puedes llevarlo
en el pensamiento,
mientras que si toda
una ciudad es destruida, es la memoria misma de los
hombres la que desaparece, la huella
de hombres y mujeres. (Es justamente
lo que todo el mundo ha pensado al saber que Dubrovnik
y después Sarajevo
fueron bombardeadas).
Nos hace falta quizá repensarlo todo a partir de los sentimientos. Rehacer la razón a partir de la pasión y el corazón. Admitir que no hay principio universal de la razón, que no hay un
modelo teleológico de perfección
que nos pueda indicar la vía de la
simple mejoría. Admitir que somos franceses, catalanes o españoles, a lo sumo, europeos primero, y solamente después seres
humanos. Que no se convencerá
a las gentes por la razón, sino
por un lento despliegue de argumentos que conducen del sentimiento a la razón, de la identidad a la fraternidad.
Que solamente reconociéndonos singulares, nacionales e incluso, en un sentido, nacionalistas, podemos enfilar el buen ca-
�EL PAIS
1 6 JUL. 1935
mino de la trasnacionalidad y, en
consecuencia, del humanisme.
Aquí, en Barcelona, pero
también en otros lugares vecinos, en Vie, en Menorca, etcétera, un movimiento en este sentido, Catalunya Scglc XXI, está en
proceso de abrirse a la sociedad,
lentamente pero con seguridad.
Espero que podremos contar
con su presencia enriquecedora,
y muy respetada por unos y por
otros, entre nosotros.
Hasta pronto, con mi manifestación de respeto y amistad.
Pasqual Afaragall
1-PS.
Muchas veces, me ha dicho
que las ciudades son «1 motor de
Europa y las regiones un posible
nivel de institucionalización.
Evidentemente, se puede pensar
en un mapa europeo coloreado,
dividido en un centenar de regiones (Lombardia, Bretaña, Escocia, Baviera, Sajorna, Eslovaquia, Macedonia, etcétera). En
cambio, un mapa de ciudades,
¿qué es? Es como el cielo, la noche, el firmamento.
Hace falta o una concreción
(¿cuantas ciudades hay en Europa?) o rigor (¿dónde empieza una
ciudad —una estrella— y dónde
termina la otra?).
Y sin embargo... Europa no
es más que el desarrollo de las
ciudades, después condados,
más tarde repúblicas o ducados,
y finalmente reinos o Estados. El
Reino Unido (Escocia, Inglaterra y País de Gales), Alemania
(Renania, Palatinado, Bremen,
Hamburgo, Brandenburgo, etcétera), Italia (Pisa, Florencia, Genova); los imperios (Atenas,
Roma, etcétera)... es verdad que
estas naciones se han formado
por adición del hinterland a las
ciudades y el dominio de una ciudad sobre las otras, creando otra
cosa. ¿Pero no es cierto que en el
momento en que Europa sucede
a las naciones, hace falta volver
a dar a sus elementos originarios toda su libertad? ¿No hace
falta incluir la libertad de expresión, de comercio y de organización?
2» P.S.
¿Qué debe entenderse por
subsidiariedad? Balladur nos ha
dicho hoy en Montpellier que el
concepto remite a Tomás de
Aquino. Muy bien, pero su fuerza -estuvimos de acuerdo un
día con Lubbers— proviene del
hecho de que esta vieja idea que
se referia a las relaciones entre la
Iglesia y el Estado —que entonces era precisamente la sociedad
civil!— aparece hoy mezclada
con la de federalismo (foedus= contrato, pacto), es decir, a la
constatación de que actualmente
la democracia no es aquello que
se quiere, todo lo que se quiere.
Hace falla, además, el respeto a
las minorías: la voluntad de la
mayoría no es suficiente para dar
toda su expresión a la diversidad
ni a los derechos individuales,
mejor, a los derechos de la persona —para satisfacerle, ya que usted ha sido alumno de Emmanuel Mounicr.
Vemos, pues, que subsidiariedad equivale a decir construcción por adición de la voluntad
social, primacia de lo local, obligación del poder alejado de demostrar su bien hacer, su razón
de ser —incluso si como decía
ayer el ministro Branttigam de
Brandenburgo, la subsidiariedad
puede jugar en favor de la cesión
de competencias a la Comisión
Europea porque ñnalmente se
puede demostrar que determinadas cosas no se pueden hacer mejor más abajo.
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05. Recursos d'informació
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Description
An account of the resource
Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell).
No tenen tipus
Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Las epístolas sobre Europa de Maragall
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1995/07/16
Type
The nature or genre of the resource
Article
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Castellà
Subject
The topic of the resource
Alcaldes
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Acció política
Europa
Relacions Internacionals
Description
An account of the resource
Article de la redacció del diari El País recollint l'enviament de Maragall a diverses personalitats europees, reflexionant sobre els reptes d'Europa i el seu futur.
Source
A related resource from which the described resource is derived
El País
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona.
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Articles
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/12/2730/20180331_LVG_JAmat_CartesEU_PM.pdf
a5f7988f557724018567e7e44f3adff3
PDF Text
Text
MIRADES
Dissabte, 31 març 2018
Cultura|s La Vanguardia
20
Mirade|s
Pasqual Maragall
pensa Europa
JORDI AMAT
“Les patrulles de la frontera hon
garesa han arrencat la malla me
tàl∙lica que fou la mimesi del teló
d’acer: renovarla hauria costat
més que eliminarla”. La frase està
disseminada en una de les entra
des del dietari Dones que dormen
de Valentí Puig. Anys 198990.
Aviat caurà l’esquerda continental
que era el Mur. La crisi soviètica
repercuteix als seus països satèl∙lit
i Europa, per primera vegada des
prés del final de la Segona Guerra
Mundial, pateix una crisi que la
transformarà. L’assagista Puig,
sempre atent a la política interna
cional, ho intueix. Podria estar co
mençant un temps nou. “Si amb la
Revolució Russa tot començà a
canviar, i Ialta donà una nova for
ma al mapa d’Europa, potser vivim
avui una mutació més perdura
ble.” Què havia de passar? Com po
dia articularse per a bé aquella
mutació? Ara, en un altre moment
de crisi de la construcció política
del continent, val la pena recordar
el que es va pensar en aquell
moment.
Pocs ho van pensar amb la pro
funditat de Pasqual Maragall, un
polític que es va descobrir a si ma
teix com un patriota europeu quan
l’any 1985 va veure el disbarat del
Checkpoint Charlie. Si els arbres
eren els mateixos als parcs sepa
rats pel mur, per què no començar
a pensar la reconciliació? Aquella
idea era ètica, política i intel∙lec
tual. És una part oblidada del llegat
de Maragall. A través de papers
oblidats i d’altres d’inèdits, que són
demostració de la seva ambició po
lítica i capacitat d’interlocució
amb grans polítics i intel∙lectuals,
aquí provem d’explicarho.
Aquell moment crític d’Europa,
en el camp del catalanisme pro
gressista, diria que pocs el van sen
tir amb tanta profunditat com l’al
calde Maragall. La seva circums
tància concreta, que és d’una
concentració màxima, l’afavoria.
Està immers en un projecte d’una
ambició enorme: la modernització
De Maragall a
Daniel CohnBendit
15 de febrer del 1995
“Com potser sàpiga,
vaig anar a Sarajevo per
commemorar el trist
aniversari dels mil dies
de setge. M’agradaria
poder trobarnos a
Barcelona per donarli a
conèixer les meves
impressions d’aquest
viatge a la capital
bosniana”.
Jordi Amat
Largo proceso, amargo
sueño. Cultura y política en
la Cataluña contemporánea
TUSQUETS.
448 PÀGINES. 20 EUROS
A la venda el 4 d’abril,
‘Largo proceso, amargo
sueño’ és una revisió –o
mutació– del llibre ‘El llarg
procés’ publicat per l’autor
el 2015, un assaig d’història
dels intel∙lectuals per enten
dre les cultures polítiques
a la Catalunya de postguerra
de la ciutat de Barcelona, perquè
es converteixi en una capital del
món, amb l’horitzó immediat dels
Jocs Olímpics del 1992. En aquell
període d’una intensitat frenètica,
d’una concentració tremenda d’ell
i dels seus equips, Maragall —que
buscava la construcció del seu li
deratge polític a través de la pro
jecció internacional dels Jocs (ho
va veure Xavier Roig, el seu cap de
gabinet)— va identificar una veu
de la nova Europa que parlava per
ell: Václav Havel.
Diàleg amb
Havel
“Quina experiència hem viscut?
Un intent de sotmetre el món a la
ideologia. Quin fracàs! Potser ser
veixi perquè els intel∙lectuals com
prenguin que no n’hi ha prou amb
elaborar una teoria per adaptarhi
després la realitat”. Principis de
l’estiu del 1989. El dramaturg Vá
clav Havel, que encara vivia en lli
bertat vigilada als afores de Praga,
responia llargament a les pregun
tes de Michel Bongiovanni. El te
ma de la conversa era la responsa
bilitat dels intel∙lectuals. En una
societat sense llibertat com la txe
coslovaca, però també en una de
mocràcia diguemne convencio
nal. Construir futur era tasca dels
polítics, mentre que als intel∙lec
tuals els tocava vigilar els polítics
quan aquests s’allunyessin de la
realitat, captius de la ideologia.
Al cap de menys d’un mes, el dis
sident Havel redactava el discurs
d’acceptació del premi de la Pau
que li havia concedit l’Associació
de Llibreters Alemanys i que a mit
jans d’octubre li van lliurar a la Fi
ra de Frankfurt. No el va poder lle
gir, perquè el govern txec no li va
permetre sortir del país, però les
seves paraules es van poder ser
sentir precedides d’una introduc
ció d’André Glucksmann. Quan es
referia tant al polític i sindicalista
polonès Lech Walesa com a Sal >
�MIRADES
AVANÇAMENT EDITORIAL
“Vam prendre una
cervesa, sí, a la plaça
Sant Josep Oriol, i vam
veure la plaça del Pi,
però sempre envoltats
de 10 o 15 fotògrafs: ells
ens veien però nosaltres
no vèiem res. Vam parlar
de Catalunya Segle XXI,
inspirada en bona
mesura en els seus escrits
‘Word on words’
i ‘At home’ (“Catalunya
com a àgora i no com a
temple”, que va dir
Antoni Puigverd) i em
vau comentar la vostra
simpatia per la idea”.
Maragall amb Václav Havel al Barri
Gòtic durant la visita del president
txec a Barcelona el maig del 1995
per rebre el Premi Internacional
Catalunya
FOTO KIM MANRESA / ARXIU
21
De Maragall a Havel,
12 de maig del 1995
Cultura|s La Vanguardia
Dissabte, 31 març 2018
El projecte europeu és tema recurrent de debat, especialment en
temps de crisi, però són pocs els polítics que l’han pensat amb
profunditat. Un d’ells ha estat Pasqual Maragall. Reconstruïm les
seves idees sobre Europa des de la seva correspondència amb
altres polítics que Jordi Amat ha rescatat en una nova versió del
seu llibre sobre cultura i política a Catalunya
�MIRADES
Dissabte, 31 març 2018
Cultura|s La Vanguardia
22
> man Rushdie (contra qui l’aia
tol∙là Khomeini havia dictat l’edic
te religiós que el condemnava a
mort per la publicació d’Els versos
satànics), Havel reflexionava so
bre els usos de la paraula. Paraules
com pau o socialisme. Paraules
que no eren innocents. “La qüestió
que jo voldria plantejar és que les
paraules són un fenomen miste
riós, ambigu, ambivalent i
pèrfid”. Calia lluitar con
tra els seus usos perver
sos. No era un repte
només lingüístic. Era
una tasca intrínseca
ment ètica.
En aquella entrevis
ta clandestina, compa
rant el present amb el
passat més dur, Havel
anunciava que al seu país “està
apareixent l’esbós d’una vida pú
blica”. A mitjans de novembre del
1989, enfrontantse amb el règim
decadent, l’esbós de societat civil
es convertia en realitat mobilitza
da: la gent va ocupar els carrers de
Bratislava i Praga demanant la di
missió del govern comunista. Era
la revolució de vellut, al cor de la
qual bategava el moviment refor
mista Fòrum Cívic, on Havel des
puntava. A finals d’any l’intel∙lec
tual s’havia convertit en el polític
que lideraria la democratització
del país. El 29 de desembre era ele
git president de la República. Era
un referent democràtic global.
També per a Maragall. Així ho va
explicitar en un article publicat a
les pàgines de La Vanguardia, po
ques hores abans de la visita llam
pec que Havel va fer a Barcelona a
finals del 1990. “La seva reflexió
sobre el valor de la paraula ha pro
posat una nova mirada política i
moral sobre el nostre temps”. Deia
Maragall que havia recomanat una
vegada i una altra Paraules sobre
paraula, la traducció al català que
Monika Zgustová va fer del dis
curs de Frankfurt. La lliçó de Ha
vel valia per a tothom. També per
als catalans, “tan sovint autose
grestats en la polèmica sobre les
nostres grans paraules”. Durant
l’any següent, just abans de les fes
tes de la Mercè, Maragall va visitar
Praga per entrevistarse amb Ha
vel; també ho havia fet, per cert,
Jordi Pujol.
Llavors, com una tràgica ona ex
pansiva de la implosió soviètica,
per primera vegada després de la
Segona Guerra Mundial, la guerra
va tornar al cor d’Europa. Iugoslà
via explotava en un conflicte bru
tal on, encavalcat a l’ambició d’ex
pansió territorial, es barrejava l’odi
entre comunitats. Odi ètnic, reli
giós, nacionalista. La brutalitat de
la guerra entre germans era, una
altra vegada, una presència real.
Maragall, que estava adquirint cer
ta rellevància com a polític inter
nacional a través dels Jocs, va sen
tir el dolor a la seva pell d’alcalde.
Un alcalde que creia que Europa,
sobretot, era una trama de ciutats.
Des d’aquesta posició llegeix un al
tre text de Havel: On home. És cap
tivador. Era el discurs que Havel
va pronunciar quan li van concedir
el doctorat honoris causa de la
Universitat de Lehigh a Pennsilvà
nia l’octubre del 1991.
Maragall el va descobrir a les pà
gines del desembre de The New
York Review of Books. Va quedar
tan magnetitzat, com si Havel po
sés paraules a les seves intuïcions,
que ell mateix en va fer una adap
tació personal i en català —A casa
meva— que es va publicar com a
article a La Vanguardia. Davant les
visions que intentaven extirpar la
identitat nacional de la vivència in
dividual de la política, Havel ho as
sumia com a punt de partida ne
cessari per edificar una societat cí
vica. Aquest model de societat era
el punt d’arribada del seu compro
mís polític. Construir el civisme
—“un sistema polític basat en el
ciutadà i que reconegui els drets
fonamentals, civils i humans, en
tota la seva universal validesa, i
aplicats amb igualtat”— havia de
ser l’objectiu de l’Estat. “Establir
un Estat sobre qualsevol altre prin
cipi que el del civisme —per exem
ple el principi de la ideologia, la na
cionalitat o la religió— significaria
fer més important que els altres un
aspecte de casa nostra i, per tant,
ens reduiria com a poble, reduiria
De Maragall a Semprún,
19 de març del 1995
“Aquella emoció pel lloc
en el teu cas és emoció
històrica, però també
física. Apareix en la
màgia de la muntanya
d’Ettersberg, al costat de
Weimar, un diumenge
de març: tornes a
Buchenwald i ja no
hi ha columnes de fum
per les quals tants
ascendien fins a ‘la seva
tomba als núvols on
no s’està estret’. I
proposes de fundarhi, a
Ettersberg, una institució
europea destinada a la
memòria i a la
prospectiva. És a
Ettersberg on s’ha de
refundar Europa”.
el nostre món natural. I això quasi
mai no condueix a res de bo”.
Europa era l’àmbit on Maragall
—intuint la globalització que vin
dria— creia que aquella societat cí
vica es podria construir.
És una idea, de fet, una vivència,
que va tenir la seva translació con
creta en el discurs inaugural dels
Jocs. Es va adreçar als ciutadans
del món i, amb tota naturalitat, els
va anomenar germans. Després de
parlar de Catalunya, Espanya i els
països llatinoamericans, es va refe
rir explícitament a una nova pàtria
—Europa— i va fer seu el clam del
president de les Nacions Unides
perquè, en sintonia amb l’esperit
olímpic, hi hagués una treva als
Balcans. No va ser possible, però el
seu compromís amb la pau tindria
la seva millor visualització al dinar
d’alcaldes celebrat el primer diu
menge olímpic al Saló de Cent de
l’Ajuntament. El reconstrueixo a
través de la crònica que en va es
criure Mayka Navarro. Encara que
l’alcalde de Belgrad hi havia estat
convidat, no hi va assistir. Sí que ho
va fer Muhamed Kresevljakovic,
l’alcalde de Sarajevo. Amb la ciutat
assetjada per les bombes des del
mes d’abril anterior, Kresevljako
vic havia rebut tard el fax que el
convidava a la inauguració, però
tot i així va poder arribar al Saló de
Cent. Va seure a la taula presiden
cial i va exposar el seu missatge
d’agonia micròfon en mà. Maragall
—defensant la idea que les ciutats
són el cor de les nacions i l’espe
rança de la humanitat— es va soli
daritzar amb ell: “Barcelona i els
seus ciutadans es comprometen
solidàriament a ajudar Sarajevo en
la seva lluita per la pau”. No van ser
només paraules: la vinculació de
Barcelona amb la ciutat va ser real.
La qüestió, després de l’èxit dels
Jocs i en el magma de reflexió so
bre Europa en què Maragall estava
bussejant, era com transformar en
una proposta política concreta
aquell capital de prestigi i aquell
projecte ideològic en elaboració. I
aquella reconfiguració, tan sugges
tiva, no es va poder encarrilar bé.
No seria mai hegemònica a la casa
que Maragall, després dels Jocs,
va assumir que, tard o d’hora, hau
ria d’habitar: la Generalitat de Ca
talunya.
Identitat
local i política
europea
A finals del 1994 Catherine Camus
�De Maragall a Mitterrand,
20 d’abril del 1995
“És que tot el que la
globalització de les
nostres vides anuncia
com a possible –la
fraternitat, el
coneixement dels altres,
l’amistat, la coexistència
internacional– és
realment probable ?
Per quan? Quin serà el
paper d’Europa en
aquest marc? L’esquerra
s’ha de fer aquestes
preguntes”.
Maragall amb Semprún, quan aquest
era ministre de Cultura, durant
l’entrega del quadre ‘Teulades de
Barcelona’ de Picasso al museu del
pintor el 1991
P. MADUEÑO /ARXIU
MIRADES
Dissabte, 31 març 2018
continuar endinsantse al camí
que portava a la pàtria d’arribada:
Europa.
En aquells moments, Maragall
exercia de president del Consell de
Municipis i Regions d’Europa,
mentre que Jordi Pujol ho era de
l’Assemblea de les Regions d’Euro
pa. Des d’aquella posició, el març
del 1995 va escriure una carta pri
vada a François Mitterrand, presi
dent de la República Francesa. Li
recordava que l’havia vist per pri
mera vegada “un jour gris” de l’oc
tubre de l’any 1959 a París. Aquell
dia, Maragall, que venia del silenci
civil espanyol, havia descobert es
coltantlo l’oratòria política. I,
molt després, havia tingut la sort
d’haver pogut reunirse amb ell.
L’última vegada a Estrasburg, l’oc
tubre del 1993, durant una reunió
del Consell de Municipis i Re
gions. Mitterrand havia parlat en
aquella ocasió de la guerra dels
Balcans i Maragall va apuntar unes
paraules que va repetir en
aquella carta. Li escri
via per demanarli al
president francès
que
continués
compromès amb
Europa, un com
promís que passa
va per assumir la
subsidiarietat com a
manera d’augmentar
democràticament la vida
dels europeus.
Subsidiarietat era cessió de po
der dels estats a les regions i a les
ciutats. Subsidiarietat era replan
tejar la sobirania per acostarla
més i més a la gent. Subsidiarietat
és encara avui l’esperança que pot
reconstruir la utopia de la Unió
com a espai democràtic on encar
nar l’agenda revolucionària de la
llibertat a través de la fraternitat
que fa possible la igualtat.
Era la mateixa idea que havia
formulat feia un mes en cartes tant
a Felipe González com a Jorge
Semprún. “No deixis el govern, no
deixis el poder, com diu la gent, pe
rò deixa poder”, li demanava a
González. Aquest era el nucli del
pensament europeu que volia ela
borar i sobre el qual també li parla
va, des de la cultura, a Semprún a
partir d’unes paraules de Semprún
mateix: “Les pàtries només són
vies cap a l’universalisme de la raó
democràtica”. Aquella pàtria de
partida, en el pensament europeu
de Semprún, era la muntanya d’Et
tersberg, al costat de Weimar, a
prop de Buchenwald. Per a Mara
gall també podia serho l’Empor
dà. “Viatge i quietud. Tranquil∙litat
i vigilància. Llenguatge i creença.
Aquests són els pols d’una de les
ànimes d’Europa, l’ànima catalana.
I segurament de totes”. Aquella fi
losofia europea volia convertirla
en acció política. Per dirho amb
una expressió que va voler patri
monialitzar i que ha estudiat Jau
me Bellmunt: es tractava d’inter
venir a Europa a partir d’una acció
catalana. |
Cultura|s La Vanguardia
tra els altres”. A partir d’aquí, pluja
d’idees. Fon vida, pensament i po
lítica. Barreja sensacions de preo
cupació civil amb l’experiència
paisatgística o les lectures que té
temps de fer. Des de l’últim poe
mari d’Àlex Susanna, passant per
un article de Jean Daniel fins a un
altre discurs de Havel: el que va
pronunciar al Congrés Internacio
nal del Pen Club. I finalment, a
partir d’una carta publicada en la
premsa d’una víctima d’ETA, re
flexionava sobre com podria ar
ticularse políticament la reconci
liació. Les paraules de Cristina
Cuesta, empeltades en la reflexió
de Havel i un viatge recent que ha
via fet a Sarajevo, el portaven a
esperançarse amb “una sensibili
tat mundial creixent en aquest
sentit”.
Des d’on podia treballar políti
cament ell per augmentar aquella
sensibilitat? Des d’Europa, esclar,
més enllà de Barcelona. Des del
govern d’Espanya? Alguns
dels seus col∙laboradors
més propers van fanta
siejar amb aquella pos
sibilitat. Però a la fi, el
seu radi d’acció, si
l’ampliava, era clar on
el situava. A Catalu
nya. A Catalunya, com
a pàtria de partida, per
23
anat més lluny, potser, en l’expres
sió d’una cultura europea vinguda
del fred, superadora de nacionalis
mes vacus i universalismes inge
nus, filla de la bogeria centreeuro
pea i de l’estupidesa estalinista,
coetània de l’ecologisme i del pen
sament lleu, escèptica i esperan
çada a la vegada”. L’afany de forjar
aquesta cultura europea, partint
de Barcelona i de Catalunya, va
ser un desafiament —un desafia
ment que el portava a refundar el
seu propi marc de comprensió de
la realitat, com explica Joan Fuster
Sobrepere a Pasqual Maragall.
Pensamiento y acción— que va ob
sessionar Maragall durant la pri
mera meitat del 1995. Estava
immers en la preparació de les
últimes eleccions a què es presen
taria per revalidar l’alcaldia, en
plena agonia d’un felipisme nu i
envellit.
Maragall va passar aquell final
d’any a la seva casa de l’Empordà.
D’aquells dies, d’aparent recés, va
quedar com a testimoni una cròni
ca molt personal, escrita en format
de diari, que va ocupar quatre pà
gines en publicarse al Diari de Gi
rona. L’arrencada era esplèndida:
“Tots anem en el mateix vaixell
assetjat per mil tempestes, fent
aigües per més d’un forat i tots sen
tim els crits d’uns passatgers con
Grup Godó President Javier Godó, comte de Godó. Conseller Delegat Carlos Godó Valls La Vanguardia Director Màrius Carol. Cultura|s Redactor en cap Sergio VilaSanjuán. Cap secció Isabel Gómez Melenchón. Redacció Anna Duran, Antònia Justicia, Ignasi Moya. Disseny Anna Belil, Carol Téllez
Cultura|s. Edita: La Vanguardia Ediciones, S.L. Imprimeix: CREA, Impressions de Catalunya, SL. Dipòsit legal: B63891958
va anar a Barcelona per presentar
una obra pòstuma del seu pare: El
primer home, traduïda simultà
niament en castellà (Tusquets) i
català (Empúries). La presentació
va tenir lloc en un acte celebrat al
Col∙legi de Periodistes —hi van
parlar Josep Ramoneda, Jorge
Semprún, Lluís Bassets i Florence
Malraux— i un altre a la Universi
tat Pompeu Fabra, on va intervenir
també Antoni Marí. En aquest se
gon acte, entre el públic, hi havia
Pasqual Maragall. Pocs dies des
prés, Maragall rebia un exemplar
de l’edició no venal que Tusquets
va imprimir d’Una tumba en las
nubes: el discurs, titulat amb un
vers de Paul Celan, que Jorge Sem
prún havia pronunciat a l’octubre
quan li van concedir el premi de la
Pau a Frankfurt.
L’alcalde va escriure a Semprún
una carta d’agraïment. “M’ha inte
ressat sobretot la teva especulació,
en el millor sentit, sobre la memò
ria alemanya i europea”. Ja es po
dia començar a elaborar, després
del gran sotrac, cultura europea?
“Alguna cosa se n’intueix en el teu
discurs de Frankfurt”. Potser la ca
pitalitat europea de la cultura, per
a la qual Barcelona es postulava,
podria ser el pretext per aprofun
dirhi. I recordava el discurs de
Havel de feia cinc anys. “És qui ha
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05. Recursos d'informació
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Description
An account of the resource
Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell).
No tenen tipus
Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Pasqual Maragall pensa Europa
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Amat, Jordi
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2018-03-31
Type
The nature or genre of the resource
Article
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Europa
Relacions Internacionals
Acció política
Territoris
Description
An account of the resource
Article publicat al Culura/s de La Vanguardia, que recupera les cartes que Pasqual Maragall va escriure a diverses personalitat d'arreu d'Europa.
Source
A related resource from which the described resource is derived
La Vanguardia
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Articles
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/12/2720/records_coberta.jpg
bbc4b83af6ec417fafd13bc2ea6a9354
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05. Recursos d'informació
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Description
An account of the resource
Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell).
No tenen tipus
Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Records: 40 amics de Pasqual Maragall evoquen 40 moments inoblidables
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Caballero, Juan José
Farreras, Carina
Pérez, Suso
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2018
Type
The nature or genre of the resource
Monografia
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Castellà
Subject
The topic of the resource
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Biografia
Fundació Pasqual Maragall
Alzheimer
Description
An account of the resource
Llibre publicat per commemorar el desè aniversari de la Fundació Pasqual Maragall. Editat en català i en castellà (Recuerdos). 205 p.
Abstract
A summary of the resource.
Juan José Caballero, Carina Farreras i Suso Pérez són els autors dels textos d’aquest llibre, realitzats en la seva majoria a partir d’entrevistes amb els protagonistes. En un to proper i distès, el relat de les seves històries i les seves anècdotes contribueixen a subratllar la personalitat de qui fos President de la Generalitat de Catalunya i està considerat com el millor alcalde de Barcelona.
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Barcelona
Publisher
An entity responsible for making the resource available
RBA
Fundació Pasqual Maragall
Relation
A related resource
<a href="https://recuerdosconmaragall.org/ca/llibre/" target="_blank" rel="noopener">https://recuerdosconmaragall.org/ca/llibre/</a>
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Sobre Pasqual Maragall
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/12/2719/Butlleti_ANC_22_FonsPM.pdf
13a10cf203fd820df2a3abc04cb963ba
PDF Text
Text
Cultura Arxius
Número 22
Febrer 2009
C
1
Butlletí de l’Arxiu Nacional de Catalunya
QUÈ FA L’ARXIU PER TU? I, QUÈ N’ESPERES DE
L’ARXIU?
Els professionals dels arxius sabem que una de les
raons que donen sentit a la nostra comesa és la de posar en
valor, en un sentit ampli de l’accepció, els continguts dels
nostres arxius. És una funció que, sovint, se situa cronològicament després d’aplegar i descriure els fons documentals, però no, per això, és una funció menor. Aquesta tasca
de difusió, de projectar els continguts documentals, d’implicar els ciutadans en el coneixement i en l’estima pels
testimonis del passat col·lectiu, o simplement, d’atraure
nous usuaris als serveis que ofereix el centre, se circumscriu en el que s’ha vingut a denominar l’acció cultural dels
arxius.
En aquest context, l’acció cultural és el conjunt de
mitjans emprats per a posar en contacte els béns patrimonials que gestiona l’arxiu amb la diversitat de poblacions
d’un territori –tant els usuaris consolidats, com els potencials– amb la finalitat de permetre a l’individu o als grups
organitzats d’individus, dominar la realitat cultural que els
envolta. Un pla d’acció cultural comporta una presentació
del bé patrimonial i es caracteritza per un projecte on s’han
de valorar els components de la presentació: la disponibilitat dels espais, els entorns, o la segmentació dels usuaris
–generals, especialitzats, per grups d’edat, atenent a les diferències culturals...– als quals es vol arribar. Tanmateix,
noves maneres de presentar les exposicions, el desenvolupament de col·laboracions i finançaments compartits,
l’aplicació de mitjans informàtics i dels audiovisuals, i de
les tecnologies de la informació i de la comunicació condueixen a una interactivitat en la participació, a una autonomia d’aprenentatges.
Si l’Arxiu s’ha definit com a «graner de la història i
arsenal de l’Administració», l’objectiu de l’arxiver al capdavant d’un arxiu ha de ser que el graner no esdevingui
només un magatzem on el gra es floreix i no serveix per a
‘nodrir’ res, o que l’arsenal no acabi guardant una munició
passada, obsoleta i, en definitiva, ineficaç. Les estratègies
dels arxius en aquest àmbit de l’acció cultural han estat, i
són encara, força insuficients. Probablement queda molt
de camí per recórrer, però, tanmateix, en els darrers anys
s’observen esforços interessants en aquest camp.
Un element engrescador, dinamitzador de la tasca
de difusió en els nostres arxius, és la celebració anual de la
«Setmana Internacional dels Arxius». Aquesta iniciativa,
encoratjada pel Consell Internacional dels Arxius, persegueix fer visibles els arxius en la societat, bo i concentrant,
durant una setmana del mes de juny, moltes activitats de
difusió dels arxius i esforçant-se per donar-les a conèixer.
Editorial
SUMARI
Editorial / 1
Temes
El fons documental del president
Pasqual Maragall i Mira/ 2
L’arxiu històric de la Compañia
Anónima de Hilaturas Fabra y Coats
i la Colònia Borgonyà, molt més que
un arxiu d’empresa/ 5
La legislació per restituir arxius
confiscats/ 10
Noticiari
El primer retorn de documentació
privada: un centenar de llibres/ 19
El fons sonor Pedro Vidal Ñaco/ 19
El fons FECSA a la xarxa/ 20
La catalogació del fons bibliogràfic
Brangulí (fotògrafs)/ 20
El fons Josep Vilaseca i Mogas ja es
pot consultar en línia/ 21
La descripció del fons Moviment
de Joves Cristians de Pobles de
Catalunya (JAC)/ 21
El fons Lluís Maruny i Curto,
font per al coneixement de
l’antifranquisme i la psicologia de
l’educació/ 22
Un exemple de la manca de matèries
primeres per a la indústria a causa de
la Guerra/ 23
El servei didàctic de l’ANC
col·labora en l’edició del web “La
Guerra del Francès. Treballem amb
fonts d’arxiu”/ 24
Publicacions / 25
Ressenyes / 27
Ingressos / 28
Agenda / 34
�Temes
2
Segueix l’estela d’iniciatives semblants com les «Archives Month» o les «Archives Week» que, des dels anys
cinquanta del segle passat, se celebren anualment, amb
èxit remarcable, a gairebé tots els Estats dels EUA. Més
pròxima a nosaltres, la campanya anual de sensibilització vers els arxius –l’«Archive Awareness Campaign»–,
que engega l’Arxiu Nacional del Regne Unit i el Consell
Nacional d’Arxius britànic, fomenta jornades de portes
obertes, cursos, conferències, exposicions, tallers, etc.,
als més de dos mil arxius públics i privats del país. Accions de projecció que, d’una banda, expliquen el que
fan els arxius, però, d’altra banda, plantegen al ciutadà,
l’esperonen, a preguntar-se què esperen dels serveis que
els arxius els ofereixen.
A casa nostra, l’Arxiu Nacional de Catalunya és
dels primers arxius que, en el marc de la implantació del
Sistema de Gestió de la Qualitat (basat en la Norma ISO
9001:2000), ha pogut disposar d’una Carta de Serveis;
les activitats de difusió i projecció hi són presents i ben
valorades, després, pels usuaris. Les presentacions, els
cursos, els cicles de conferències, tant els organitzats pel
mateix Arxiu com els fets amb la col·laboració d’altres
entitats –Societat Catalana de Genealogia, Acadèmia de
les Bones Lletres, Amics de la UNESCO de ValldoreixSant Cugat, etc.–, són habituals i prou concorreguts. Enguany, les activitats programades d’aquesta mena sobrepassen la cinquantena.
En el marc de la Setmana dels Arxius 2009, l’Arxiu
Nacional de Catalunya organitza la XIV Jornada Anual
de Portes Obertes, i la inauguració d’una exposició de
producció pròpia: «Memòria gràfica d’una revolta: la Setmana Tràgica a Catalunya (juliol–agost de 1909)», on es
presenten els fons fotogràfics de l’Arxiu sobre la Setmana Tràgica, part de les imatges que, mitjançant la premsa
gràfica, van donar a conèixer els greus fets de l’estiu de
1909 arreu del món. Aquesta mostra s’insereix en els actes de commemoració del primer centenari de la revolta
coordinats per l’Ajuntament de Barcelona i en els quals
participen moltes altres entitats ciutadanes. L’Arxiu organitza també un cicle de conferències sobre els fets i
les repercussions de la Setmana Tràgica a Barcelona i a
Catalunya; promou la celebració d’un concert de música
clàssica a la seu de l’Arxiu, etc.
Un reguitzell d’activitats que, juntament amb les
visites virtuals –a l’Arxiu i a diverses exposicions– i altres
elements que es poden veure al web de l’Arxiu, permeten
fer un balanç positiu de l’acció cultural que s’està duent
a terme. Queda molt de camí per recórrer, però menys.
Segurament, perquè progressa adequadament!
EL FONS DOCUMENTAL DEL PRESIDENT
PASQUAL MARAGALL I MIRA
L’origen del fons i biografia
Pasqual Maragall és un dels polítics catalans més importants de la democràcia. Ha ostentat dos càrrecs de representació
democràtica de màxim relleu, primer alcalde de Barcelona i
després president de la Generalitat de Catalunya. El seu fons
documental és un testimoni únic per a la interpretació de la història contemporània catalana, des del restabliment democràtic
fins a la reforma de l’Estatut català del 2006. A més dels dos
càrrecs més coneguts i rellevants, la trajectòria vital del personatge i les seves diverses ocupacions i interessos han generat
un fons ampli, ric i divers.
Nascut a Barcelona el 1941, va cursar a la Universitat
de Barcelona les carreres de Dret i d’Econòmiques entre 1957
i 1964. Durant la dictadura va militar activament a les organitzacions clandestines Nova Esquerra Universitària (NEU) i,
després, al Front Obrer de Catalunya (FOC), federat amb el
moviment antifranquista d’esquerres Frente de Liberación Popular (FLP). Des del 1965 fins al 1971 treballà com a economista al Gabinet Tècnic de l’Ajuntament de Barcelona, i alhora
col·laborava amb el Servei d’Estudis del Banco Urquijo, dirigit
per Ramon Trias Fargas. Del 1970 al 1971 va donar classes de
teoria econòmica a la Universitat Autònoma de Barcelona, com
a ajudant del professor Josep M. Bricall. Entre 1971 i 1973 va
obtenir el Master of Arts en Economia a la New School University de Nova York, ciutat on va residir amb la seva família.
El 1973 reingressa a l’Ajuntament de Barcelona i torna a fer
classes d’economia urbana i economia internacional a la Facultat d’Econòmiques de la Universitat Autònoma de Barcelona
fins al 1978. En aquesta universitat presenta, el 1978, la seva
tesi doctoral Els preus del sòl urbà. El cas de Barcelona (19481978), amb qualificació Suma Cum Laude.
El 1974 va impulsar Convergència Socialista de Catalunya, un dels grups fundacionals del Partit dels Socialistes de
Catalunya (PSC-PSOE), on va crear la Federació de Barcelona.
Al PSC va ocupar la responsabilitat de política municipal.
El 1978 torna al Estats Units com a investigador i professor convidat a la Johns Hopkins University de Baltimore,
que més endavant l’investeix doctor honoris causa. Al seu retorn, el 1979, es va presentar com a segon de llista a les eleccions municipals de Barcelona amb el PSC en la candidatura
guanyadora de Narcís Serra (les primeres eleccions municipals
a l’Ajuntament de Barcelona de la nova etapa democràtica). Va
esdevenir tinent d’alcalde de la Reforma Administrativa, amb
la qual cosa encapçalà la modernització de l’Administració pública local i, després, tinent d’alcalde d’Hisenda, en què plantejà el nou sistema de finançament dels ajuntaments.
El 1982 substitueix Narcís Serra en el càrrec d’alcalde (que marxa per ocupar el càrrec de ministre de Defensa).
El 1986 Barcelona va ser elegida a Laussanne seu dels Jocs
Olímpics del 1992 (amb la famosa frase de Samaranch: à la
�3
Dues imatges del fons documental Pasqual Maragall i Mira, dipositat a l’ANC. (Foto: Ruth Pérez)
ville de …). Des del primer moment Pasqual Maragall va presidir el comitè organitzador (COOB’92). Simultàniament durant
aquest període va impulsar la Xarxa de Ciutats Eurocities i la
Xarxa Transfronterera C-6 (Tolosa de Llenguadoc, Montpeller,
Saragossa, València, Palma de Mallorca i Barcelona). De 1991
a 1997 fou president del Consell de Municipis i Regions d’Europa (CMRE). Va exercir com a vicepresident de la Unió Internacional d’Autoritats Locals (IULA) i com a president del Comitè de Regions de la Unió Europea del 1996 al 1998. El 1997
Pasqual Maragall va donar per acabada l’etapa com a alcalde.
Va retornar a la docència universitària a Roma i a Nova York.
El 1998 va retornar a la política activa i el 1999 fou candidat
del PSC-Ciutadans pel Canvi a la presidència de la Generalitat.
Des de l’any 2000 i fins a principis del 2007 ha estat president
del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE). Ha estat
diputat al Parlament de Catalunya del 1988 al 1995. Des del
1999 fins al 2003 va presidir el grup parlamentari SocialistesCiutadans pel Canvi, des del qual va impulsar amb força la vida
parlamentària i va posar en marxa un govern a l’ombra que va
preparar el seu projecte de govern per a Catalunya.
Del 2003 al 2006 va ser president de la Generalitat de
Catalunya. Sota el seu mandat es va aprovar la reforma de l’Estatut de Catalunya, referendada per la ciutadania el 18 de juny
de 2006.
El 20 d’octubre de 2007 Pasqual Maragall va anunciar
en roda de premsa a l’Hospital de Sant Pau que pateix un principi d’Alzheimer, i la seva intenció de dedicar-se a la lluita contra aquesta malaltia a través de la Fundació Pasqual Maragall.
La seva activitat actual també es vehicula a través de l’Oficina
d’expresident i de l’altra fundació vinculada a la seva persona i
pensament, la Fundació Catalunya / Europa.
Història arxivística del fons
Ja des dels anys universitaris i d’activitat política
clandestina, tant Pasqual Maragall com Diana Garrigosa, van
tenir el costum i l’interès d’anar guardant la documentació que
generaven. Per tant, els documents més antics continguts en
aquest fons són dels anys cinquanta i seixanta, fonamentalment
comprenen la documentació acadèmica, tant apunts i notes
d’estudiant, com la bibliografia i documents del seu treball com
a professor. De la documentació del Front Obrer de Catalunya
(FOC) hi ha molt poca cosa, atès que en una batuda policial
es van confiscar aquests documents. Fins ara no s’han pogut
localitzar, tot i els esforços realitzats pel Ministeri de l’Interior
atenent una demanda del mateix Maragall. Dels anys setanta
i vuitanta hi ha documentació de les formacions polítiques
fundacionals del PSC i de Pasqual Maragall com a tècnic de
l’Ajuntament.
La documentació anterior al seu nomenament com a alcalde de Barcelona s’havia aplegat i es conservava al domicili
particular, mentre que la documentació del període d’alcalde
de Barcelona (1982-1997) es va anar organitzant i gestionant al
Gabinet de l’Alcalde, i en finalitzar el seu mandat es va fer un
procés de determinació del que era documentació privada i del
que no ho era amb els responsables d’arxiu de l’Ajuntament.
La documentació pròpia del càrrec es va quedar a l’Arxiu del
Gabinet de l’Alcaldia i al Departament de Documentació de
l’Alcaldia. Pasqual Maragall va demanar endur-se la documentació considerada privada i còpia de la documentació que ell
va considerar de possible utilitat i interès per a la seva activitat
futura o per al record personal. Tota la documentació que es
va emportar de l’Ajuntament va ingressar a Aula Barcelona,
entitat que es va crear en aquell moment i que va presidir fins al
1998. Durant el període 1997-1998 Pasqual Maragall va exercir principalment de president d’Aula Barcelona i de professor
a Roma. En el marc d’aquestes ocupacions va realitzar diverses
activitats i estudis que van generar nova documentació que es
va recollir a l’esmentat arxiu d’Aula Barcelona.
El 1998 va acceptar ser el candidat a la presidència de la
Generalitat pel PSC. La documentació de la campanya electoral a les eleccions autonòmiques de 1999 està dipositada i custodiada a la Fundació Campalans, vinculada al PSC. Després
�4
LA CESSIÓ DEL MEU FONS DOCUMENTAL A L’ANC
Durant tota la meva activitat professional i política,
he tingut una especial preocupació per tenir el que jo en dic
els meus papers endreçats i sobretot controlats. No sempre
ha estat fàcil, en les meves anades i vingudes he intentat portar amb mi tota la documentació que he anat produint, amb
l’ajuda de la Diana i dels meus col·laboradors. Si per a mi ja
era important llavors, imagineu ara, quan la memòria és un
bé tan preuat i amenaçat.
I la memòria és important per a mi, però encara més
per al país. Saber i recordar el que ha passat per fer millor el
que ha de venir. Aquesta és
la guerra sorda que fan institucions tan cabdals pel collectiu com l’Arxiu Nacional
de Catalunya, així com cada
arxiu i centre documental
gran i petit que, arreu i dia
a dia, vetllen per la memòria
de tot allò que ha esdevingut.
Darrerament he dit
que sóc afortunat per, entre
altres coses, haver tingut el
privilegi d’ocupar dos dels
càrrecs de més rellevància
institucional del meu país.
Aquest privilegi m’ha comportat molts drets i beneficis, però alhora molts deures i obligacions. Penso que una
d’elles és llegar a les generacions futures el meu testimoni,
ja que des de la meva posició sovint tan privilegiada podria
aportar informació que ens ajudi a comprendre’ns millor. El
valor d’aquesta informació està per veure, i els experts ho
diran temps a venir. A mi només em pertoca deixar-ho llest.
Com sabeu he estat un ferm defensor i seguidor del,
ara ja, president Obama. Sabeu quina ha estat la primera ordre executiva que ha signat? Doncs una de relacionada amb
la Presidential Records Act, que regula els arxius presidencials, en la línia d’assegurar la transparència del Govern. No
entraré a analitzar les mesures concretes que s’hi tracten,
però el fet deixa clara la rellevància, seriositat i rigor amb
què el país i el president es prenen a si mateixos. No en va,
els Estats Units són la democràcia vigent més antiga, i el seu
corpus legal és sòlid i evolucionat. La llei dels registres presidencials emana d’una altra llei més genèrica, la Freedom
of Information Act, la llei de la llibertat d’informació, tota
una declaració d’intencions, de quin país són i quins són els
principis fonamentals que el regeixen. Una llei que encoratja
la responsabilitat del Govern via la transparència. A Espanya
i a Catalunya vivim en una democràcia jove, en construcció,
amb estructures legals per millorar, tot i les dificultats que
això comporta. Però pas a pas i consolidant els drets i deures
col·lectius arribarem lluny, i un dels passos importants és assegurar el dret i el deure de la informació.
A les acaballes del meu mandat com a president de la
Generalitat, aprofitant el procés de transferència de l’arxiu de
gestió de la Presidència de l’Arxiu Central de Presidència a
l’Arxiu Nacional de Catalunya, vaig considerar oportú (amb
l’assessorament de la Subdirecció General d’Arxius)
acordar amb l’ANC la donació del meu llegat documental total, no només el de
la presidència, també la documentació anterior i la que
encara continuo produint.
En tota aquesta documentació hi ha informació relacionada amb mi i
amb molta altra gent, per
això no és lliurament consultable fins d’aquí a trenta
anys, per preservar la intimitat dels personatges que
hi apareixen.
Com deveu saber,
recentment he publicat les meves memòries. En el seu procés
de redacció hi han intervingut diverses persones que m’han
ajudat a escriure-les o m’han fet entrevistes o amb qui he
mantingut xerrades a partir de les quals ha sortit bona part
del material. Però sense el meu fons documental no haguéssim pogut contrastar, comprovar, usar o recordar fets, dates,
cites, fotografies, etc. Reconforta molt llegir una carta que ni
tan sols recordava haver escrit o veure unes imatges que et
transporten a diferents moments ja viscuts.
Aquestes memòries són un producte que ha explotat
l’ús d’aquest fons, així com alguna altra obra que ja s’ha publicat, espero que en el futur puguin sortir-ne moltes d’altres
d’interès col·lectiu.
Aprofito aquesta nota per agrair a tots els collaboradors que el llarg del temps han treballat i vetllat per
aquesta documentació i al personal de l’ANC que se n’ocupa
actualment. Gràcies per l’esforç.
Pasqual Maragall i Mira
Febrer de 2009
�5
de les eleccions es va crear el Grup Parlamentari PSC-CpC, el
principal de l’oposició, i la documentació generada entorn de
Maragall com a president del grup parlamentari s’anà aplegant
en les oficines del grup al Parlament de Catalunya. Aquesta documentació conté bàsicament la correspondència emesa i rebuda, informes i documents de treball, dossiers de l’anomenat
Govern Alternatiu i tota la documentació relacionada amb la
moció de censura del grup PSC-CpC contra el Govern al president Jordi Pujol, l’octubre de 2001. Es tracta, com s’observa,
de documentació directament relacionada amb l’activitat parlamentària.
De les eleccions autonòmiques de 2003, Pasqual Maragall esdevé president de la Generalitat de Catalunya i tant
l’arxiu de Pasqual Maragall a Aula Barcelona com l’arxiu de
president del Grup Parlamentari PSC-CpC es traslladen a la residència oficial del President de la Generalitat, on es comença
un procés d’integració i tractament dels diversos fons arxivístics relacionats amb Pasqual Maragall. A finals de l’any 2006,
quan Pasqual Maragall acaba el seu mandat com a president de
la Generalitat de Catalunya, es va crear l’Oficina de l’Expresident, i aleshores es van prendre les decisions per determinar el
destí dels fons documentals.
1.
2.
3.
4.
5.
Quadre de síntesi de situació de la documentació
relacionada amb Pasqual Maragall
Documentació familiar privada
Conservada al domicili particular de la família MaragallGarrigosa.
Fons documental d’Alcaldia de Barcelona
Conservada a l’Arxiu del Gabinet de l’Alcalde de l’Ajuntament de Barcelona i a l’Arxiu Municipal Administratiu
de Barcelona [algunes còpies dels originals són a l’ANC].
Documentació de la campanya electoral a les eleccions
autonòmiques de 1999
Conservada a la Fundació Rafael Campalans.
Fons documental del Gabinet de la Presidència de la
Generalitat (2003-2006)
Transferida a l’ANC a través del Departament de la Presidència.
Fons personal i polític de Pasqual Maragall i Mira
(1957-2006)
Dipositada en comodat a l’ANC.
A l’Arxiu Nacional de Catalunya es transferí la documentació institucional de la presidència de la Generalitat durant
la VII Legislatura, constitutiva de l’arxiu de gestió del Gabinet
de Presidència (2003-2006), segons el procediment previst en
la Resolució d’1 de juliol de 2003, del secretari general de la
Presidència durant el darrer mandat de Jordi Pujol. L’Arxiu del
Gabinet arribà a l’ANC seguint el procediment ordinari a través
de l’Arxiu Central del Departament de Presidència. Per accedir
a aquesta documentació, pel seu caràcter sensible, serà necessària l’autorització del president sortint durant un període de
vint-i-quatre anys des de la data de lliurament a l’Arxiu Nacional de Catalunya. La resta de documentació aplegada i conservada a la residència del president, constituïda fonamentalment
per la procedent d’Aula Barcelona i d’altra, també va ingressar
a l’ANC com un fons diferenciat, d’acord amb el contracte de
comodat signat el dia 15 de novembre de 2006. La major part
de la documentació va ingressar el 24 d’octubre de 2006, però
el comodat és vàlid per a tota la seva documentació, que anirà
ingressant progressivament. L’accés a aquesta documentació és
restringit al llarg dels trenta anys de vigència del comodat per
voluntat del dipositant.
El mateix any 2006 es va crear l’Oficina de l’Expresident, on es conserven còpies de la documentació anterior i
tota la generada per l’activitat posterior de Pasqual Maragall
un cop abandonada la presidència de la Generalitat, que en el
seu moment haurà d’engruixir el fons Pasqual Maragall i Mira
cedit a l’ANC a títol de comodat. Els documents familiars estrictes continuen en poder del matrimoni Maragall-Garrigosa
en el domicili particular.
Fidel Bellmunt i Montagut
Oficina de Pasqual Maragall i Arxiu Nacional de Catalunya
L’ARXIU HISTÒRIC DE LA COMPAÑÍA
ANÓNIMA DE HILATURAS DE FABRA Y
COATS I LA COLÒNIA BORGONYÀ, MOLT
MÉS QUE UN ARXIU D’EMPRESA
L’article present parteix de la convicció que l’interès
dels arxius empresarials catalans, particularment els de les empreses centenàries, va més enllà del terreny evident de la tècnica i l’economia, per esdevenir una font molt important per a
la història política i social. Aquesta afirmació es pot comprovar
quan s’estudia el comportament de les empreses en determinats
episodis històrics, com ara el cop d’estat del 19 de juliol de
1936, la Guerra Civil i la ulterior imposició de l’estat franquista. La documentació del fons de l’empresa Fabra i Coats ens
pot servir de guia d’aquesta anàlisi.
L’aixecament de l’exèrcit contra la legalitat republicana,
que a Barcelona es va produir el dia 19 de juliol, va fracassar
a Catalunya, però provocà un procés revolucionari que afectà
de ple la vida de les empreses. La Compañía Anónima de Hilaturas Fabra y Coats constituïa un grup empresarial sòlid que
tenia la seu a Barcelona i nuclis productius a la Ciutat Comtal i
Sant Vicenç de Torelló, l’anomenada Colònia Borgonyà. També disposava d’un establiment important a Sevilla de la filial
S.A. Calcetería Hispánica i diverses delegacions a ciutats espanyoles. Estava controlada per la companyia escocesa J & P
Coats Limited, amb seu a Glasgow, i operava normalment amb
diverses entitats financeres de la Gran Bretanya. La direcció
corporativa a Espanya era exercida pels germans Ferran Fabra
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05. Recursos d'informació
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Description
An account of the resource
Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell).
No tenen tipus
Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
El fons documental del President Pasqual Maragall i Mira a l’Arxiu Nacional de Catalunya
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Bellmunt Montagut, Fidel
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2009-02-10
Type
The nature or genre of the resource
Article
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Arxius
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Arxiu Nacional de Catalunya
Biografia
Description
An account of the resource
Article publicat al Butlletí de l'Arxiu Nacional de Catalunya, n. 22, Febrer 2009
Source
A related resource from which the described resource is derived
Butlletí de l’Arxiu Nacional de Catalunya
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Sant Cugat del Vallès
Publisher
An entity responsible for making the resource available
Arxiu Nacional de Catalunya
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Articles
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/12/2718/Bicicleta_cullera_poma.jpg
36c8024fa1b3f11d9186650ec75c8479
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05. Recursos d'informació
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Description
An account of the resource
Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell).
Imatge en moviment
A series of visual representations imparting an impression of motion when shown in succession. Examples include animations, movies, television programs, videos, zoetropes, or visual output from a simulation.
Duration
Length of time involved (seconds, minutes, hours, days, class periods, etc.)
107 min
Producer
Name (or names) of the person who produced the video
Cromosoma TV Produccions
Televisió de Catalunya
Televisión Española
Director
Name (or names) of the person who produced the video
Bosch, Carles
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Bicicleta, cullera, poma
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2010
Type
The nature or genre of the resource
Documental
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Audiovisual
Language
A language of the resource
Català
Castellà
Anglès
Subject
The topic of the resource
Alzheimer
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Biografia
Recerca i Desenvolupament
Salut
Description
An account of the resource
Pel·lícula documental sobre la lluita contra la malaltia de l'Alzheimer de Pasqual Maragall.
Abstract
A summary of the resource.
El 20 d'octubre de 2007 Pasqual Maragall, expresident de la Generalitat de Catalunya i exalcalde de Barcelona, va anunciar públicament que patia Alzheimer. <em>Bicicleta, cullera, poma</em> recull el procés vital i la lluita de Pasqual Maragall i la seva família contra l'Alzheimer, malaltia que afecta a 26 milions de persones a tot el món. Precisament, "bicicleta", "cullera" i "poma" són tres paraules que s'utilitzen en l'exploració clínica de la memòria a curt termini.<br /><br />La càmera del director Carles Bosch va seguir durant dos anys Maragall i la seva família a la vida quotidiana: visites al neuròleg, escenes familiars a la seva masia de Rupià, la celebració de la victòria d'Obama a la seu del Partit Demòcrata de Nova York, a la qual Maragall va assistir com a convidat o reunions del Patronat de la Fundació Pasqual Maragall per la Investigació sobre l'Alzheimer.
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Barcelona
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Sobre Pasqual Maragall
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/12/2659/RetornRoma_AnunciCandidat_LVG19980626-014.pdf
01697495ce97b6a433d5370d393ddab4
PDF Text
Text
14
POLÍTICA
LA VANGUARDIA
Pasqual Maragali no ha esperado la cena conmemorativa del
XX aniversario del PSCpara anunciar oficialmente su
candidatura a la presidencia de la Generalitat. El ex alcalde de
•
VIERNES, 26JUNIO 1998
Barcelona se adelantó un día para proclamar, desde el punto más
alto de su ciudad, su voluntad de encabezar un “movimiento” de
centro izquierda similar al que representa Blair en Gran Bretaña
Maragailse presenta
comoel líderdeuna
alternativa
“amplísima”
queincluyeel centro
El ex alcaldeconfirmaoficialmente
queseenfrentaráa Pujoly dejaclaroquenoquieresersóloelcandidatodelPSC
EL REGRESO
“Ya he vuelto y el
‘souflé’ no se ha
deshinchado”
DIÁLOGO
“Dialogaré con
todos los partidos de
izquierda y con
algunos que no lo
Son, incluidos
empresarios y gente
avanzada de la
Iglesia”
PARTIDOS
“Igual que las
empresas se
fusionan para
competir, se
acabáron los que
conducen a los
militantes hasta
la tumba”
SALVADOR
SANSUÁN
EL PROFETADEL“CAMBIO”. Maragail subió a Coliserola para anunciar su deseo de pilotar el “cambio” en Cataluña
RAMON SUÑÉ
BARCELONA. Ya es oficial:
Pasqual Maragall disputará la presi
dencia de la Generalitat a Jordi Pujol. El gran duelo quedó servido
ayer al mediodía cuando el ex alcal
de de Barcelona, desde el mirador
de la torre de Coilserola, confirmó
que está “ilusionado” y “decidido”
a “encabezar una alternativa de
cambio en Cataluña”, un “movímiento amplísimo”, un proyecto
que no sólo represente al PSC o a la
izquierda, sino que integre “fuerzas
de gran espectro”, incluidas las de
un centro “radical”, al estilo de lo
-
Maragail abogapor la
‘fusión de los partidos”
en genérico,pero evita
pronunciarse sobre una
coalición con otrasfuerzas
que significa en Gran Bretaña el
nuevo laborismo de Tony Blair.
Maragall quiso marcar el territo
rio desde el primer momento y dejar
claro que su liderazgo pretende traspasar las fronteras de los partidos
tradicionales, en general, y del PSC,
en particular. Por ese motivo, anun
ció su candidatura lejos de la sede de
su partido y antes de intervenir esta
noche en la celebración del vigési
mo aniversario de los socialistas catalanes. Como testigos, su esposa,
Diana Garrigosa, su hermano Er
nest, concejal del Ayuntamiento de
Barcelona, y tres de sus “familiares”
políticos más directos: Narcís Serra,
Joan Clos y Joan Reventós. A ellos
se unió posteriormente en un almuerzo el secretario de organización del PSC, José Montilla, máxi
mo exponente de ese aparato socialista con el que Maragali tendrá que
lidiar a partir de ahora para aunar
posiciones políticas e intereses per
sonales (léanse listas electorales) no
del todo coincidentes.
El aspirante socialista a la presi
dencia de Cataluña inició su com
parecencia ante la prensa con una
sorprendente puntualidad y con un
saludo con reminiscencias tarrade
llistas. Con un “ya he vuelto”, puso
punto y final a lo que él mismo defi
nió como un año de “libertad perso
nal, familiar y profesional”. El candidato —condición que asumirá el
próximo otoño cuando el PSC reali
ce primarias—recuperó un símil que
él mismo empleó el verano anterior
cuando respondía con evasivas sobre la posibilidad de enfrentarse a
Pujol. “El ‘souflé’ —afirmó—
no se ha
deshinchado, sino que ha subido un
poco más. Esto me ilusiona y me
gratifica.” Aseguró que muchos catalanes le han animado a encabezar
el “cambio” y anunció que regresa
dispuesto a “escuchar sin poner lí
mites” y a dialogar “más allá de
nuestra familia política”: con “em
presarios, gente avanzada de la Igle
sia, ONG, movimientos sociales...”
Pese a todo, Maragail no olvidó
su origen y filiación política. Recor
dó que sigue siendo miembro del
PSC, “mi partido, del que no he renegado jamás y que piensa, como
yo, que tenemos que ampliar fronte
ras y que existe una posibilidad muy
grande de ganar”. La proclamación
de su fidelidad al PSC no le impidió
hacer suya la teoría que señala que
los partidos, como las empresas,
tenderán a fusionarse. Sin embargo,
no concretó si se refiría a la posibili
dad de que el PSC se presente a las
elecciones autonómicas coaligado
con otras formaciones. “No sé las
fórmulas”, confesó. Pero añadió
que lo que tenga que hacer, “lo haré
de acuerdo con mi partido”.
Pasqual Maragall no pronunció
ni una sola ocasión el nombre de
Jordi Pujol, ni siquiera de CiU.
También dejó para próximas ocasiones la explicación de su progra
ma político. Tan sólo dio alguna pis
ta. Así, proclamó la “absoluta” soberanía del PSC respecto del PSOE
en aquellas cuestiones propias de la
política catalana, y abogó por “un
catalanismo menos agrio, más expresivo, abierto y fraternal que el
que es en este momento el catalanis
mo oficial”. Y explicó lo que la
Europa en construcçión espera de
Cataluña: “En Europa se ve el modelo catalán como lo que nunca debía haber dejado de ser, como un entendimiento muy amplio, de fuerzas diversas, que están por un
autogobierno fuerte y una lealtad fe-
deral (. . .), que están por afirmarse,
pero también por explicarse, lo que
no se ha hecho o no se ha hecho
bien”.
El líder socialista tampoco quiso
entrar en cuestiones como la políti
ca lingüística de la Generalitat:
“Pregunten a Joaquim Nadal y Nar
cís Serra, que han mantenido una lí
nea muy coherente. Yo no tengo
opiniones diferentes”. Y negó la
existencia de profundas diferencias
entre sus planteamientos y los de Josep Borreil. “Los dos son discursos
del PSC —afirmó—y no creo que
pueda haber discrepancias.”.
La llaveinglesaparadestornillar
a Pujol
A
descender
1
del mirador de la torre de ColI
serola, Pasqual Maragall recordó que esta
espada de Excalibur-de las comunicaciones
hundida en el Tibidabo la había inaugurado él, en compañía de Josep Borrell. Entonces, Maragall subió a la montaña doméstica con una llave in
glesa en la mano, así que, tras la formalidad propia
de un acto de alcalde con ministro, invitó al titular de
la cartera de Transportes y Comunicaciones a acercarse a la antena de Radio Barcelona, con sus raíces
de acero fijadas en la cima y procedió con la herra
mienta a desenroscar simbólicamente uno de los tor
nillos de la añeja instalación.
Seis años después, Maragall ha vuelto a la torre diseñada por Norman Foster con el discurso de Blair
como llave inglesa —“sepuede ser radical y centrista”— para intentar destornillar los anclajes de Jordi
Pujol, fuertemente amarrados a la Generalitat desde
hace dieciocho años. El ex alcalde volverá a tener
cerca a Borrell, ahora sin más cartera que la caja de
herramientas del socialismo y con un manual que no
es un seguro contra reparaciones.
Pasqual Maragall y Josep Borrell tienen criterios
dispares sobre el diagnóstico de las averías y sobre
cómo corregirlas. Borrell piensa que el Foro Babel es
una buéna escuela de formación profesional para
proceder contra los tomillos que mantienen sujeta la
silla presidencial de Pujol, pero Maragali sabe que si
se le va la mano en la operación el mecánico no sólo
puede desencajar el trono, sino todo el condado.
El discurso de Blair es siempre una apología del
“tres en uno” para evitar que chirríen las reparacio
nes en el tejido social. Ya sea en el Ulster o en Esco
cia. Su llave inglesa es, en realidad, una llave maes
tra, que abre puertas en lugar de desajustarlas.
MÁRIUSCAROL
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05. Recursos d'informació
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Description
An account of the resource
Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell).
No tenen tipus
Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Maragall se presenta como el líder de una alternativa "amplísima" que incluye el centro
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Suñé, Ramon
Type
The nature or genre of the resource
Article
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Castellà
Subject
The topic of the resource
Candidatura
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Eleccions
Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE)
President de la Catalunya. Generalitat
Source
A related resource from which the described resource is derived
La Vanguardia
Abstract
A summary of the resource.
Article que explica l'anunci de Maragall a presentar-se com a candidat a la presidència de Catalunya, al seu retorn de Roma.
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Torre de Collserola
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1998-06-26
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Articles
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/12/2615/20080701_glossaPM_NSerra_MedallOrBCN.pdf
b4e180730ef63f0b93f096e4de4c5531
PDF Text
Text
Paraules de Narcís Serra glossant l’Excm. Sr. Pasqual
Maragall Mira en l’acte de lliurament de la Medalla d’Or de
la Ciutat
1 de juliol de 2008. Saló de Cent. Ajuntament de Barcelona.
Estimats amics Pasqual Maragall i Diana Garrigosa,
Molt Honorable President de la Generalitat,
Excel·lentíssim Senyor Alcalde,
Querido Ministro de Asuntos Exteriores y Cooperación,
Regidors de la Ciutat,
Amigues i amics,
Si hi ha algú que hagi merescut la medalla d’or de la Ciutat en
els darrers cinquanta anys, i encara no la tingui, aquesta
persona és Pasqual Maragall.
Les meves paraules no seran, doncs, de justificació d’un fet
evident. Ni vull que siguin el relat dels records tan vius de molts
anys d’actuació i, deixeu-m’ho dir, de serveis polítics al país.
Encara que quan vaig començar a pensar en aquestes
paraules els records venien sols: de l’època en que
preparàvem assignatures de la carrera amb un grup d’amics, al
1
�piset del carrer de Còrsega des d’on vàrem organitzar la
primera campanya electoral l’any 1977; dels maldecaps
econòmics i de la reforma administrativa municipal quan
encetàrem la gestió d’aquesta Ciutat, al retorn de Lausanne
amb la designació olímpica a la butxaca; del dolor de l’atemptat
d’Hipercor o l’assassinat d’Ernest Lluch, a la joia de la
cerimònia inaugural dels Jocs. Però ja he dit que no crec que el
que ara hagi de fer és alliberar els records personals. Aquesta
és la cerimònia d’atorgament de la medalla de la Ciutat, per
decisió del Consell plenari que la representa. Per això adreço la
meva intervenció cap al terreny de la reflexió,
del
reconeixement.
Pasqual Maragall pertany a la generació que ha fet possible la
transició. No era una generació homogènia, solem dir que
l’integraven els que van lluitar contra la dictadura. És evident
que Pasqual Maragall era un d’ells. La generació era més
àmplia: també l’integraven els franquistes que van entendre
que la democràcia era l’única solució per assegurar la
convivència entre els espanyols.
Han passat més de trenta anys i ara puc dir que són d’aquesta
generació tant Felipe González com Adolfo Suárez, tant
Rodolfo Martin Villa como Jordi Solé Tura, tant Miquel Herrero
de Miñón com Miquel Roca i Junyent, tant Fernando Abril com
Pasqual Maragall.
És la generació marcada per un èxit: la democràcia que avui té
Espanya. Uns van lluitar per aconseguir-la i els altres van
2
�comprendre que era el règim necessari quan la Unió Europea
ja portava vint anys d’existència.
Pasqual Maragall va començar molt aviat. No tenia vint anys i
ja era membre del Front Obrer Català i fundava un grup polític
universitari, el Moviment Febrer 62 en el que el vaig conèixer i
del que n’era impulsor.
Crec que una inclinació política tan marcada va acompanyada,
si és sincera, d’una forta vocació de servei públic. En el dirigent
universitari hi havien ja les capacitats, l’esperit, l’empenta i la
inquietud intel·lectual que han caracteritzat els llargs anys de
responsabilitats polítiques en els àmbits de Barcelona i
Catalunya de Pasqual Maragall.
Crec també que l’educació familiar ha estat un element
fonamental en la formació del pensament de Pasqual Maragall.
Parlo de l’avi, però especialment dels pares, en Jordi Maragall i
la Basilisa Mira, als que, en paraules d’Eugenio Trias, els va
tocar viure “el costat dolent” i la “nit fosca” de la nostra història
com a poble.
Joan Reventós, en ocasió del traspàs de Jordi Maragall, va
descriure com ell veia el seu ideari:
“Catalanisme en diàleg amb Castella, cristianisme liberal,
cultura
sense
dirigisme,
hospitalitat
i
generositat
intel·lectual, sensibilitat artística i elegància moral van
caracteritzar Jordi Maragall. De tot això, mai no se’n va
gloriar; simplement ho va practicar i així ho va transmetre
3
�–amb el seu exemple i els seus silencis profunds- als seus
fills i als seus amics. Va ser fidel al llegat familiar, el
conservà i l’enriquí per traspassar-lo als seus fills,
conscient de pertànyer a un llinatge que honora Catalunya
i que, de retop, obliga a tots els qui l’hereten”.
Pasqual Maragall ha estat molt conscient d’aquest llegat
familiar que li ha donat aplom per pensar en el demà, per
perseguir tossudament la seva visió d’una ciutat més viva, per
ser inconformista respecte del statu quo, de les idees còmodes.
Jordi Maragall es va definir en un article publicat els primers
anys de la transició d’aquesta manera:
“La meva militància és, doncs, aquesta: esmerçar-me a
guanyar adeptes a una consigna de participació reflexiva,
responsable,
lliure,
intel·ligent,
apassionada;
maldar
perquè creixi el nombre de partidaris, encara que no ho
siguin dels mateixos continguts que jo visc i defenso a
ultrança. Prefereixo haver de discutir amb un oponent
partidari d’uns altres esquemes que no haver-me-les amb
partidistes ignorants”.
Pasqual Maragall ha estat sempre un partidari amb conviccions
profundes, idees que ha defensat amb tenacitat. Seguint la
distinció del seu pare, no ha estat mai un partidista dòcil.
I aquest home ha estat l’Alcalde del Jocs Olímpics i, encara
més, ha estat l’Alcalde de la transformació de Barcelona.
4
�Barcelona va despertar amb la democràcia. El primer
Ajuntament va iniciar una tasca de dignificació dels barris,
d’operacions puntuals que cercaven recosir el teixit urbà, obrint
places, creant espais verds allà on eren possibles. Passat
aquest període, era evident la necessitat d’una concepció
global del progrés de la ciutat, concepció que va madurar, a
partir de 1983, l’alcalde Pasqual Maragall. Calia integrar peces
tan diverses com l’obertura de Barcelona al mar, la continuació
de la tasca d’igualar la qualitat urbana dels diferents barris, la
projecció internacional de Barcelona, les rondes, o la
humanització de les vies urbanes com ara la Meridiana, per
citar uns quants exemples. Aquesta integració en un gran
projecte global, tan complex com imaginatiu, ha estat l’obra de
l’alcalde més important que ha tingut Barcelona en el darrer
segle.
I és ben cert que els Jocs Olímpics van ajudar molt. Van ser
l’ocasió que s’havia d’aprofitar per a integrar voluntats, per
sumar esforços i inversions. Però sense aquest projecte global
del que parlo, sense saber ben bé el que volíem, haurien estat
una ocasió desaprofitada. Al contrari, Barcelona els va aprofitar
al màxim, precisament perquè amb temps per endavant es va
construir el projecte d’una nova Barcelona.
I així, a tot el món, es va començar a parlar del “Model
Barcelona”, sense que aquesta expressió tingui un únic
significat, perquè almenys jo en conec tres.
5
�El primer el va establir el Royal Institute of British Architects
quan va donar la medalla d’or a tres alcaldes i a urbanistes de
Barcelona, justificant-la “per la combinació d’espectaculars
projectes urbans i la millora a petita escala en places i carrers”.
L’arquitecte anglès Richard Rogers ho ha dit d’una altra
manera “El truc de Barcelona ha estat començar per la qualitat i
seguir per la quantitat”. Doncs bé, la persona que sintetitza
aquest tarannà, aquesta versió de “Model Barcelona” és, sens
dubte, l’alcalde Maragall.
El segon significat entén per “Model Barcelona” la col·laboració
eficient, la cooperació per assolir fites comunes entre el sector
públic i el privat. Aquí també tornem a trobar a Pasqual
Maragall i els seus esforços per intentar que Barcelona fos un
motor econòmic, creant empreses com Iniciatives, elaborant els
Plans Estratègics en els que es programava, fins i tot a mig
termini, aquesta col·laboració entre administracions, empreses i
societat civil.
El propi Pasqual Maragall ens ha proporcionat una tercera
definició del “Model Barcelona”. Ell ha escrit que és “la suma
d’uns valors, als quals s’ha d’afegir una visió de futur, a la qual
alhora s’ha de sumar un esdeveniment que era com un
argument per a la transformació de la ciutat”.
L’esdeveniment, ja el sabem, van ser els Jocs. La visió de futur
és la que definiren l’alcalde i l’equip que ell va impulsar. Els
valors també els defineix Maragall: “Consens, participació,
complicitat
públic-privat,
civisme,
diversitat
sociocultural,
6
�equilibri social, vida al carrer. Però també: esperit de
competició, modernitat, sostenibilitat i subsidiarietat, i fins i tot,
algun de més antic, com el sentiment de ciutat”.
En tots tres significats de l’expressió “Model Barcelona”, la
figura de Pasqual Maragall n’és un element imprescindible. Dit
d’una altra manera: tant si ho encarem d’una manera com
d’una altra, no es pot comprendre la Barcelona d’avui sense el
guiatge, l’impuls, la visió que Maragall hi ha aportat.
Vull afegir, però, que hi ha un element que ha estat essencial
en tot aquest procés: és el gruix humà de Pasqual Maragall,
l’home que ha paït prou bé la ciència econòmica com per
conèixer les limitacions de la tecnocràcia; el que, fidel al llegat
familiar, creu que la cultura, la inquietud intel·lectual són
requisits necessaris per a fer política.
És també l’home que diu al llibre “Barcelona, la ciutat
retrobada” que l’alcalde és com una esponja que “ha d’absorbir
les idees, les il·lusions i les necessitats dels ciutadans i
convertir-les en projectes i solucions”. En un altre llibre,
“Diàlegs a Barcelona” que va produir l’any 1983 amb aquesta
gran dona que va ser Maria Aurèlia Capmany, engrescat pel
tarannà vital i humà de la companya d’aquelles passejades li
diu, citant a Shakespeare, que la ciutat és la gent i que aquest
serà el seu eslògan tota la vida. Per tot això, en Pasqual
Maragall pregonava que volia “una Barcelona recuperada en
ambició, però també en humanitat”.
7
�L’ambició en els projectes, en les solucions ha estat una
composant essencial de l’eficàcia de la gestió i el guiatge de
Pasqual Maragall ja des del seu primer mandat. Volia, millor
diríem somiava, una Barcelona oberta al món, que lluités per a
ser-ne una de les seves 15 grans ciutats i d’aquesta manera va
esdevenir el primer, i incansable, presentador de la Barcelona
democràtica a la societat internacional. Va utilitzar, és evident,
la targeta de presentació que constituïen el Jocs, però també
les incomptables targetes amb què ens podem promoure, des
del clima suau a la qualitat de vida, passant per Gaudí, Picasso
o Miró. Molt hem caminat en la direcció d’aquest somni en els
seus períodes de mandat i també en els dels seus successors
a l’Alcaldia. També envers l’acompliment d’altres somnis de
Pasqual Maragall hem avançat amb força, en la direcció de
l’autoestima com a ciutat, en la de “guanyar la batalla de la
urbanitat després d’haver guanyat la de la infraestructura”, per
citar dos exemples més de la seva visió humanista de la ciutat.
Però hi ha un somni que no l’hem vist complir-se. És el de
l’Àrea Metropolitana, l’entitat que haurien de crear els 27
municipis que formen la Barcelona metropolitana real, per tal
d’adaptar-se als temps, als problemes, als reptes i a les
oportunitats
del
moment.
Aquest
somni,
com
contemporàniament va passar amb el Gran Londres, va ser
tallat de soca-rel pels que veien un perill per Catalunya on no hi
havia més que la ferma voluntat de bastir una gran capital a
favor del país que volia servir.
8
�El que està clar és que Pasqual Maragall és un polític que ha
anat generant idees i propostes, moltes de les quals tenen avui
una actualitat ben viva. En el camp municipal n’esmento unes
quantes ultra la Barcelona metropolitana de la que ja he parlat:
l’organització
consensuada
en
districtes,
la
planificació
estratègica, la integració de la iniciativa privada en les
polítiques públiques i l’ajuntament com a instrument per a la
promoció econòmica. Pensant en Barcelona ha fet propostes
que li han donat el lideratge municipal a Espanya, l’aproximació
a València i entre Catalunya i el País Valencià, Barcelona com
a segona capitalitat espanyola, la seva projecció a través de
l’Euroregió.
En Pasqual Maragall no ha considerat mai que per estar en la
vida local no s’hagués de reflexionar sobre la convivència plural
a Espanya. Aquest home que prefereix definir-se com a
catalanista, però que ha declarat “si em pregunten des de
Madrid si sóc nacionalista, jo dic que sí” ha fet moltes
propostes per reviscolar solucions federals a la convivència
entre els espanyols. Fidel al llegat familiar li escauen plenament
les paraules dedicades per Joan Reventós al seu pare i que ja
he citat: “Catalanisme en diàleg amb Castella”... No han sigut
temps propicis per assimilar ni aquestes propostes ni aquest
tarannà, sobre tot més enllà de l’Ebre, però és ben cert que
sense aquesta manera de ser traslladada a la Presidència de la
Generalitat no tindríem avui un nou Estatut d’Autonomia.
9
�I és que la persona de Pasqual Maragall no cap en un sol
motlle. Als que creuen que llençava massa idees, que eren
imprevisibles, el seu llibre amb Maria Aurèlia Capmany mostra
que ja des dels començaments com a alcalde tenia clares
conviccions i les idees ben fermes. Als que consideraven que
era massa visionari, ell oposa la transformació real de
Barcelona; als que creien que pensava massa en el demà
responia resolent els problemes de cada dia... I és que quan un
polític és, com Maragall, de gruix personal i llarga executòria, el
propi camí recorregut és la millor manera de trencar els tòpics o
els prejudicis que sobre la seva actuació poden existir.
El passat mes d’octubre Pasqual Maragall va fer públic que
patia la malaltia de l’Alzheimer. Avui ja ha constituït i presideix
una Fundació per agregar-se, des de Barcelona, a la lluita
mundial contra aquesta malaltia.
És
un
nou
gest
inconformista,
vital,
humà,
del
seu
temperament, reconegut pels ciutadans de Catalunya quan, fa
poc temps el van nomenar “Català de l’Any” per iniciativa
popular.
He volgut subratllar tant la trajectòria com l’home davant del
guardó que li atorga la Ciutat. He començat dient que aquesta
decisió no necessita justificació per a cap ciutadà coneixedor
del que ha passat els darrers 25 anys. Vull acabar remarcant
que aquesta radical transformació de Barcelona, aquestes
propostes ambicioses i eficients, aquesta tenacitat en la
defensa dels interessos de la ciutat, només són possibles en
10
�una persona que s’identifiqui amb Barcelona, que la visqui en
les seves virtuts i els seus defectes, en una paraula: que
l’estimi, que tingui passió per ella.
I per molt valuosos que hagin estat els serveis que Pasqual
Maragall ha prestat a la Ciutat, és sobre tot aquesta relació
d’afecte la que, al meu parer, el fa mereixedor de que
Barcelona li atorgui avui la seva medalla d’or.
Sant Cugat, 29 de juny de 2008
11
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05. Recursos d'informació
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Description
An account of the resource
Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell).
No tenen tipus
Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Paraules de Narcís Serra glossant l’Excm. Sr. Pasqual
Maragall Mira en l’acte de lliurament de la Medalla d’Or de
la Ciutat
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Serra, Narcís
Subject
The topic of the resource
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Biografia
Premis i reconeixements
Medalla d'Or
Barcelona
Alcaldes
Type
The nature or genre of the resource
Discurs
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Saló de Cent. Ajuntament de Barcelona
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2008-07-01
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/12/2614/20120825_Laudatio_PM_ACastells.pdf
c006523f06ca087fe08d24bd05641362
PDF Text
Text
Laudatio Pasqual Maragall
(UCE, Prada, 23/08/12)
M. H. President Maragall, Sr. Jordi Sales, President de l’equip rectoral de la
Universitat Catalana d’Estiu; Sr. Francesc Homs, Secretari General de la
Presidència de la Generalitat de Catalunya; Sr. Salvador Giner, President de
l’Institut d’Estudis Catalans; Sr. Jordi Montaña, Rector de la Universitat de Vic;
Sra. Josefina Matamoros, Directora del Museu de Colliure, senyores i senyors,
amics.
Voldria començar aquestes paraules amb uns mots d’agraïment i de felicitació.
D’agraïment, per suposat, a la UCE i al President Maragall per haver-me fet
l’honor d’oferir-me participar en un acte com aquest, amb l’encàrrec de dir unes
paraules per glossar la trajectòria política de Pasqual Maragall.
I unes paraules, també, de felicitació. De felicitació al President Maragall, digne
mereixedor d’aquesta distinció, i de felicitació, també, a la UCE per l’encert de
l’atorgament d’aquest Premi Canigó a la seva figura. És important aquest
reconeixement. Ho és pel fet en sí mateix. Perquè és important que un país
valori, reconegui i faci seus els llegats d’aquells dels seus fills que han
protagonitzat la seva història. És a dir, d’aquelles persones que, a fi de
comptes, constitueixen un capital col·lectiu, un patrimoni del conjunt del país. I
això és especialment important a Catalunya on tant ens costa entendre la
importància de la continuïtat institucional. Entendre, en definitiva, que la força
d’un país, la seva columna vertebral, són les institucions. I que el
reconeixement de les persones que n’han estat al front ens fa més forts i més
grans a tots.
Aquest reconeixement és també important, no cal dir-ho, per la persona que el
rep, el President Pasqual Maragall. A ell l’engrandeix i ell engrandeix el Premi. I
finalment és important per la institució que l’atorga, aquesta UCE, que aquest
any celebra la seva 44ena edició. Facin els comptes i conclouran amb mi que la
UEC ha estat un símbol, precisament, de la pervivència i la continuïtat de la
nostra nació. Ho va ser en els moments més difícils i ho és avui.
Per tot això, crec que el fet que avui, precisament aquí a Prada, testimoni i
símbol de la voluntat de ser del nostre poble, memòria viva de Catalunya per
tantes raons, precisament aquí a Prada, al peu del Canigó, la UCE reti aquest
1
�homenatge al nostre President Pasqual Maragall té un valor molt especial.
Gràcies, doncs, i felicitats.
Parlava de símbols i de testimonis. Pasqual Maragall és i serà per sempre un
símbol i un exemple per a tots nosaltres. Ho és per moltes i molt diverses
raons: pel seu coratge, per la seva dignitat, pel seu exemple de servei al país,
per ser un testimoni de pensament lliure, per la seva capacitat per mirar més
enllà, per la seva dedicació a la causa de l’europeisme; també, deixeu-me dirho, per saber fer-se estimar. No és fàcil sintetitzar la trajectòria política de
Pasqual Maragall. Perquè si en les darreres dècades la política catalana ha
donat un personatge polièdric i complex, un personatge del qual es pot dir
qualsevol cosa menys que ha estat lineal i previsible, aquest personatge és,
sens dubte, Pasqual Maragall.
Ara bé, precisament per això mateix és una personalitat que ha traspassat
fronteres, un personatge transversal per definició. Que se l’han pogut fer seu
gents de condicions, orígens i, si voleu també, ideologies ben diverses. Per
això també ningú se l’ha pogut apropiar ben bé del tot. Malgrat que alguns ho
hagin intentat i de quina manera. Però ell ha fugit sempre de ser reclòs en
qualsevol mena de presó. Ha volgut i sabut evitar els encarcaraments de la
vida política, que acaben convertint en una espècie de milícia, secta o orde
dedicada a l’apostolat el que hauria de ser l’expressió lliure de les pròpies idees
al servei d’un projecte.
Ha fugit sempre de la milícia de la política, doncs, per l’amor infinit per la
llibertat. També, probablement, perquè sempre ha sabut que només podia ser
un home de tots si no era un home en exclusiva de ningú. En realitat, per la
seva manera d’entendre el lideratge, no sabria dir si mai formulada d’una
manera acabada massa conscientment, però en canvi expressada en l’acció,
en els fets, d’una manera nítida, tal vegada com a resultat d’aquest instint
sovint infal·lible que ha estat una de les característiques proverbials del
personatge.
Crec que no hi ha massa discussió si afirmo que Pasqual Maragall és un dels
homes que han marcat la vida política del país des del restabliment de
l’autogovern i de la democràcia. I que l’han transcendit. Quan la història passi
comptes, quan faci el seu balanç; quan mirem endarrera i contemplem aquests
anys, veurem que ell ha estat un dels escollits, un dels que podem comptar
gairebé amb els dits d’una sola mà. Disculpin-me si goso manllevar una
expressió de Paul Samuelson, el gran economista, que fent referència a un
debat sobre el futur del capitalisme entre Schumpeter i Sweezy, moderat per
Leontieff, que va tenir lloc a Harvard els anys quaranta del segle passat, deia
2
�referint-se a aquestes figures il·lustres: “quan els gegants encara trepitjaven la
terra”. Tal vegada és que em faig gran, però em temo que d’aquí pocs anys, no
massa, quan girem la vista enrere també direm: “quan la política estava
protagonitzada per gegants”, i Pasqual Maragall haurà estat un d’ells.
President de la Generalitat, alcalde de Barcelona, president del Partit dels
Socialistes de Catalunya, del qual fou un dels fundadors. Personalitat complexa
i polièdrica, qualsevol cosa menys lineal i previsible, he dit. També
contradictòria, si es vol. Però ... malgrat això, malgrat això, res no resultaria
més equivocat que no veure fins a quin punt la trajectòria política de Pasqual
Maragall té una coherència fonamental. Malgrat això, seria un error majúscul
excusar-se en aquesta complexitat i manca de linealitat per no fer l’esforç de
veure que darrera de la superfície, la trajectòria política de Pasqual Maragall
està marcada per uns corrents de fons, que encaixen plenament i donen un
sentit, com el de pocs, al conjunt de la seva acció política. Corrents de fons
perfectament coherents sota una superfície de vegades imprevisible i agitada.
Avui la política catalana, i no cal que digui fins a quin punt l’espai socialista,
troba a faltar, i de quina manera, el buit que ha deixat la figura política de
Pasqual Maragall. Hi ha un espai polític orfe i hi ha una escena política
incompleta, les dues coses. Si hi ha un buit, és perquè abans algú l’ocupava,
en lideratge i en projecte polític. De manera que reflexionar sobre el llegat
polític de Pasqual Maragall és una tasca important, no només des del vessant,
sens dubte atractiu, de l’interès historiogràfic, sinó també, i sobretot, per la
configuració de l’espai polític del catalanisme, i més enllà de la pròpia
concepció de la política, en els temps que tenim al davant. Em permetran,
doncs, que, pensant en la Catalunya de demà, aprofiti aquesta laudatio, per
apuntar algunes idees sobre el llegat polític de Pasqual Maragall.
Si haguéssim de resumir en una línia el corrent de fons que ha presidit la
trajectòria política de Pasqual Maragall jo diria que ha estat el d’una vida al
servei de la llibertat i al servei de la seva pàtria, del seu país. I és a partir
d’aquesta idea bàsica que voldria fer unes breus reflexions entorn la seva
aportació al projecte del catalanisme polític, per suposat amb la qüestió eterna
de l’encaix de Catalunya amb Espanya en primer pla; entorn seu compromís
amb Europa i amb la ciutat de Barcelona; i finalment, entorn al seu
testimoniatge respecte a una certa concepció de la política i del lideratge.
Pasqual Maragall ha estat un home clau en l’evolució del catalanisme polític.
És l’amor al seu país el que el du a defensar i encarnar, com pocs, una
determinada concepció de l’encaix de Catalunya amb Espanya. Si es vol, a
formular un projecte per a Espanya des de Catalunya: el del federalisme, o
3
�federalisme asimètric, que tracta de materialitzar l’Estatut. Un projecte que vol
fer compatible l’afirmació de l’autogovern i del reconeixement nacional de
Catalunya amb la implicació activa amb l’estat democràtic espanyol. Que
ofereix el model d’autogovern de Catalunya com a fórmula de transformació de
l’estat espanyol.
De fet, aquest compromís d’implicació amb Espanya està en l’origen mateix, en
l’esperit fundacional, del catalanisme polític, quan, al tombant del segle dinou al
segle vint, es planteja dos objectius ben clars: autogovern per a Catalunya i
transformació de l’estat espanyol.
Ell hi creia, molts hi crèiem. Pensàvem, i alguns continuem pensant, que aquest
era i és l’autèntic esperit de la Constitució. Però Espanya no creu en aquest
projecte. Avui el federalisme pot continuar sent un bon model per a un pacte
bilateral d’autogovern de Catalunya dins d’Espanya. Però crec que ha deixat de
ser un model per a la transformació de l’estat espanyol. O en tot cas, ha deixat
de ser-ho fins que els mateixos espanyols decideixin que volen un estat federal
i no un estat unitari, centralitzat a Madrid i impregnat per tot arreu de
nacionalisme espanyol. És a dir, per ser exactes, ha deixat de ser un projecte
mínimament rellevant de transformació de l’estat espanyol impulsat des de
Catalunya.
Pasqual Maragall significa, en aquest sentit, la culminació i l’esgotament del
que ha estat una de les constants del catalanisme polític: la voluntat
transformadora de l’estat espanyol. Ell ho va intentar, va encapçalar el projecte
per intentar-ho. Ho va fer com ho havien fet altres abans que ell, com estava
inscrit en el codi del catalanisme polític. Ho va portar fins el final, amb la
tossuderia que el caracteritza. I no ens en vam sortir. Espanya no vol ser
redimida per Catalunya. Amb Espanya hem de pactar-hi, no intentar salvar-la.
Alguns retreuen la manca d’encert de tot el procés estatutari. El vaig viure de
prop i no seré jo qui afirmi que no es van cometre errors i que de tornar-ho a fer
tot s’hauria de fer igual. Crec que no, que el procés està ple de marrades i que
moltes coses s’haurien de fer diferent. Començant per la pròpia concepció del
que és l’Estatut: el pacte d’autogovern de Catalunya dins d’Espanya. I aquest
pacte l’han de fer els que poden governar a Catalunya, que s’han de posar
prèviament d’acord i anar junts, amb els que poden governar a Espanya. Això
no es va saber veure i d’aquí venen molts dels problemes.
Però són problemes d’itinerari, no de fons. El problema de fons és que el
procés estatutari ha posat de relleu fins a quin punt a Espanya encara perviu
una dificultat intrínseca per acceptar la diversitat, fins a quin punt la lògica de la
4
�imposició preval per damunt de la del pacte i la negociació. En realitat, fins a
quin punt, malgrat la Constitució i tots aquests anys de democràcia i estat de
les autonomies, la concepció imperant al conjunt de l’estat és la d’aquesta
Espanya de matriu castellana, profundament unitària i incapaç d’acceptar l’altre
tal com és. El problema de fons és que el procés estatutari ha posat de relleu
fins a quin punt una de les constants de la política espanyola és impedir una
Catalunya forta políticament i econòmicament. El problema de fons és que el
procés estatutari ens ha fet veure com n’és de fàcil, simplement amb una
espurna, encendre fogueres de sentiment anticatalà a la resta d’Espanya i fins
a quin punt algunes forces polítiques espanyoles estan disposades a jugar amb
aquest fet.
El procés estatutari ha estat el detonant que ens ha fet veure, amb pesar i
amargor, i també, cal reconèixer-ho, amb una certa perplexitat, aquesta realitat.
En tot cas, ha estat el catalitzador, el detonant, no el causant d’aquesta realitat.
Per molt que això hagi incomodat els que prefereixen viure posant el cap sota
l’ala, sense entendre que els problemes, per molt que tractem de sepultar-los,
sempre acaben fent acte de presència i que no hi ha res pitjor que ignorar una
màxima aparentment tan òbvia com és la de que la política es basa sempre en
la realitat. De manera que, malgrat tots els errors d’itinerari, valia la pena
intentar-ho, encara que només fos per saber tot això i per concloure que
Espanya ha decidit, ‘de facto’, dur a terme una autèntica revisió involutiva de
l’esperit del pacte constitucional.
Deia que, en intentar tirar endavant aquest projecte, Pasqual Maragall feia seva
la millor tradició del catalanisme polític. La que van cantar els poetes. Joan
Maragall en l’Oda a Espanya, l’any 1896, quan deia “Escolta, Espanya, la veu
d’un fill/ que et parla en llengua no castellana”; i Salvador Espriu, en La pell de
brau, l’any 1960, quan proclamava que “Diversos són els homes i diverses les
parles,/ i han convingut molts noms a un sol amor”. Tots ells se senten fills
d’Espanya, encara expressen els patiments que es desprenen d’aquesta
complexa relació sentimental. Això s’ha acabat, ara potser hauríem de prendre
nota de les paraules de Joan Margarit, que tan influït es considera precisament
pels dos poetes als que m’acabo de referir, quan l’any 2009, en l’acte de
celebració de la diada, en la seva Meditació de Vil·la Joana deia: “Cal esborrar
tants mites amagats/ dessota la mirada impertorbable/ de les aus de rapinya
que vigilen encara./ Tota la vida les he hagut de veure,/ de pedra o de bronze
en els escuts enormes,/ presidint les façanes de l’Estat./ El cos posat de front,/
el cap de rigorós perfil./ Les ales, un capot damunt l’espatlla./ Un ull maligne, el
bec cruel a punt/ d’arrencar les entranyes. Dominar/ sense dormir. Quin aire
respiràveu,/ aus colossals amb urpes,/ per decidir el que en dèieu unitat de
destí?/ Em sembla que, com jo, ja us heu fet velles./ Que la vostra mirada/ ja no
5
�és ni severa, ni ferotge. Ni rapinyaire./ Però encara se sent aquella olor/ de
corral. De gallinassa./ Aquell himne. La Història d’Espanya”
Bé, ara ho sabem. No hi ha futur per a un projecte de Catalunya per a Espanya.
Com he dit, amb Espanya hem de pactar-hi, no intentar salvar-la. Naturalment,
tot això té conseqüències no precisament insignificants en alguns camps molt
importants. Les té pel que fa al projecte del catalanisme polític i les relacions
Catalunya-Espanya. Acabo de referir-m’hi. I també respecte a les relacions
entre el socialisme català i el socialisme espanyol, el que ens condueix al punt
crític de la necessitat ineludible d’un projecte progressista a Catalunya, que
aspiri a ser majoritari i que s’expressi amb total independència i autonomia
respecte de qualsevol força política espanyola. Crec que també en aquest punt,
com en el de les relacions Catalunya-Espanya, només revisant alguns dels
elements subsidiaris del seu projecte (com el de l’articulació amb el PSOE), el
socialisme català podrà ser fidel al seu designi fundacional.
He assenyalat que el servei a la llibertat i a la seva pàtria són les dues
constants del corrent de fons que inspira la vida política de Pasqual Maragall.
També és l’amor al seu país el que explica dos altres elements clau de la seva
trajectòria política com són Barcelona i Europa. Maragall no es pot entendre
sense Barcelona, i la Barcelona del darrer mig segle no es pot entendre sense
Maragall. Maragall és genèticament un espècimen barceloní. El seu nom estarà
associat per sempre a Barcelona. És més, la fabulosa transformació de la ciutat
durant la seva època, la fulgurant irrupció de Barcelona en l’escena mundial,
els Jocs Olímpics, l’èxit indiscutible, si es vol, de la seva etapa com a alcalde
de Barcelona, en contrast amb el sabor agredolç, amb regust de fracàs, de
derrota, de l’etapa com a president de la Generalitat, amb la mala premsa del
govern tripartit, i les turbulències de l’episodi estatutari, tot plegat, pot portar a
la idea d’una espècie d’escissió: el Pasqual Maragall barceloní mereix
matrícula; del dirigent polític català i nacional, és millor que, una mica
compassivament, no en parlem gaire.
Em nego a que la història faci seva aquesta versió dels fets. Abans ja he parlat
dels clarobscurs del procés estatutari. La revisió de tot plegat està tot just per
encetar. Però el que vull afirmar amb tota rotunditat és que Pasqual Maragall
ha estat sempre i en tot moment un dirigent polític de país, un dirigent nacional.
I que només amb aquesta perspectiva pot ser valorada i apreciada en tota la
seva dimensió la seva etapa d’alcalde de Barcelona. És a dir, en la perspectiva
del dirigent polític que, com alcalde de Barcelona, tenia també un projecte per
Catalunya, i era perquè tenia aquest projecte, i només perquè el tenia, que va
poder jugar el paper que va jugar com alcalde de Barcelona.
6
�Com alcalde de Barcelona, Pasqual Maragall mira sempre més enllà. Assumeix
amb això, també amb això, la millor tradició del catalanisme polític, que sempre
ha sabut fins a quin punt Barcelona és el bastió i el vaixell insígnia del país. Ni
Barcelona seria el que és si la història no l’hagués feta capital d’una nació, ni
Catalunya seria la nació que és sense la ciutat de Barcelona. Sense el
magnetisme i capacitat d’irradiació que sempre ha tingut la gran ciutat burgesa,
motor econòmic i pol cultural de primeríssim nivell.
És més, en bona part, la dificultat d’articulació de Catalunya amb Espanya
s’explica, sense cap mena de dubte, pel fenomen barceloní. I la rivalitat
fonamental, la que explica l’actitud de permanent hostilitat de l’estat espanyol
envers Catalunya, és la rivalitat Barcelona-Madrid, i la dificultat espanyola per
acceptar aquesta realitat de fet que és la de la bicapitalitat entre Barcelona i
Madrid en tants i tants aspectes, per no parlar dels camps en els que el que hi
ha és simplement la capitalitat de Barcelona.
És per això que treballant com ho va fer per la Barcelona en què somiava,
Pasqual Maragall feia a la vegada el millor servei que podia fer a la causa de
Catalunya i del catalanisme. Naturalment, un projecte de Barcelona i de
Catalunya d’unes característiques determinades: una Barcelona cosmopolita,
diversa, que no té por d’obrir-se al món, que perquè se sent segura de les
seves arrels, no tem navegar en mar obert. En una Catalunya que vola alt i
mira més enllà, i que no té res a veure amb aquesta Catalunya resclosida,
asfixiant i autoreferencial, aquesta Catalunya de vol gallinaci, en la que tan
sovint se situa el nostre debat polític.
És clar que, des de Barcelona, Maragall va tenir un projecte per Catalunya i va
ser capaç de donar una dimensió nacional a la seva executòria. Va treballar
com el que més pel país i en fer-ho va ajudar a demostrar fins a quin punt n’és
de falsa i de perniciosa la contradicció que alguns, en els dos extrems, han
volgut crear entre Barcelona i Catalunya. En un dels extrems, el d’alguns
nacionalistes catalans (o això pretenen ser) que sembla que per defensar
Catalunya hagin de bescantar Barcelona, i que veien, i no sé si veuen encara,
un perill per Catalunya en tot allò que signifiqui exaltar Barcelona. Són aquests
que han arribat a donar a entendre que potenciar Barcelona és propi d’una visió
hanseàtica del país! I en l’altre extrem, en l’actitud d’alguns antinacionalistes
catalans (és a dir, nacionalistes espanyols) que sembla que només poden
parlar bé de Barcelona i dir-ne meravelles si això els serveix per bescantar
Catalunya (un d’ells ha arribat a dir recentment que mentre que Barcelona era
una realitat, Catalunya era una ideologia!).
7
�És l’amor al país i la dimensió nacional el que explica la seva trajectòria com a
alcalde de Barcelona. Com és el que explica també el seu compromís amb la
causa europea. És un compromís permanent, tossut, perseverant. De primera
hora. Que està present com una constant en tota la seva trajectòria política.
Com alcalde de Barcelona, quan arriba a presidir, en condició de tal, el Comitè
de les Ciutats i les Regions de la Unió Europea. I per suposat com a President
de la Generalitat, on fa un dels eixos de la seva acció política exterior l’impuls
decidit de l’euroregió Pirineus-Mediterrània. Aquesta euroregió que comprèn els
territoris d’Aragó, les Illes, el País Valencià i Catalunya, al sud dels Pirineus, i
les regions del Llenguadoc-Rosselló i Midi-Pirineus al nord.
Ell era conscient de fins a quin punt per estar presents al món cal una massa
crítica imprescindible, que no és la dels set milions i mig d’habitants del
principat. I de fins a quin punt entre els territoris d’aquesta euroregió hi ha
vincles molt forts, complementarietats, unes arrels i una història fortament
entrellaçada, i a la vegada uns objectius estratègics compartits. I era conscient
que encara que fos avançant pas a pas, com només es poden fer les coses
moltes vegades, calia convertir aquesta realitat de fet en una realitat
institucional cada cop més vertebrada. No hi ha cap lloc millor que aquest on
avui em trobo, des de Prada, per proclamar que aquest era i és un gran
projecte, i que com en tantes altres coses el temps donarà la raó a l’instint
estratègic de Pasqual Maragall.
El compromís amb la causa europea no s’esgota, però, amb la preocupació pel
lloc que li pertoca a Catalunya, a la nostra llengua i la nostra cultura dins de
l’entramat institucional europeu. És un compromís que va més enllà, que ho és
amb el que suposa el moll de l’os de l’europeisme: la integració política
europea. També en aquest punt, Pasqual Maragall entronca amb una constant
del catalanisme que ens diu que catalanisme i europeisme han anat sempre de
la mà. El catalanisme és genuïnament europeista, per adhesió i comunió amb
els valors i la idea d’Europa, perquè sap que tot el que sigui transferir poder
polític de Madrid a Brussel·les ens apropa a la realització de les nostres
aspiracions nacionals i a resoldre el problema històric de l’encaix de Catalunya
a l’estat espanyol, i a superar la dificultat que ha significat aquest estat per a la
consecució de les aspiracions nacionals de Catalunya. Tan clar i indiscutible és
aquest compromís de Pasqual Maragall que en el moment de deixar l’activitat
política de primer pla va voler posar el seu capital polític al servei explícit
d’aquesta causa amb la creació de la Fundació Catalunya Europa.
Voldria acabar aquestes paraules amb un reconeixement al paper de Pasqual
Maragall com a líder polític. Abans m’he referit a que l’amor a la llibertat i al seu
país són dues constants de la trajectòria política de Pasqual Maragall. La
8
�llibertat és el valor suprem. I Pasqual Maragall ha estat, per damunt de
qualsevol altra cosa, un dirigent polític que ha estimat la llibertat i ha actuat
lliurement. Perquè només així es fa un servei al projecte polític que es vol
defensar. Només els dirigents polítics que pensen pel seu compte i que no
tenen por a dir el que pensen, són capaços de merèixer la confiança dels
ciutadans. Només els que estan convençuts del que diuen i defensen són
capaços de convèncer els altres d’allò que proclamen.
Dignitat i coratge per actuar amb llibertat i per establir aquest fil invisible que es
diu confiança entre el dirigent polític i una majoria de la societat. Aquest
lideratge que fa que una majoria social sigui capaç de seguir el dirigent quan
aquest li proposa els més grans desafiaments, els reptes més difícils. Aquest
és el llegat que ens deixa Pasqual Maragall. També el buit, tan difícil
d’emplenar, en l’escena política del nostre país.
Pasqual Maragall és i serà sempre un líder polític respectat i admirat. Aquest és
un privilegi que podrà compartir, tal vegada, amb alguns altres, no masses, dels
dirigents d’aquest darrer capítol de la nostra història. Ell podrà afegir a aquests
títols, però, un altre de molt especial, i del qual se’n pot sentir molt orgullós: el
de saber-se el fill més estimat de Catalunya.
Moltes gràcies.
Antoni Castells
9
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05. Recursos d'informació
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Description
An account of the resource
Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell).
No tenen tipus
Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Laudatio d'Antoni Castells sobre Pasqual Maragall al Premi Canigó 2012 de la Universitat Catalana d'Estiu.
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Castells, Antoni
Subject
The topic of the resource
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Biografia
Premis i reconeixements
Universitat Catalana d'Estiu
Acció política
Catalanisme
Barcelona
Description
An account of the resource
Laudatio llegida per Antoni Castells en l'acte d'atorgament del premi a Pasqual Maragall.
Type
The nature or genre of the resource
Discurs
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Prada
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2012-08-23
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05. Recursos d'informació
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Description
An account of the resource
Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell).
Hyperlink
A link, or reference, to another resource on the Internet.
Enllaç (URL)
<a href="http://catalunyaplural.cat/ca/el-factor-maragall-lultim-gran-repte-del-psc/" target="_blank" rel="noopener">http://catalunyaplural.cat/ca/el-factor-maragall-lultim-gran-repte-del-psc/</a>
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
El ‘factor Maragall’, l’últim gran repte del PSC
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Pujol, Guillem
Subject
The topic of the resource
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE)
Acció política
Eleccions
Catalunya
Barcelona
Source
A related resource from which the described resource is derived
Catalunya plural
Type
The nature or genre of the resource
Article
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Abstract
A summary of the resource.
El PSC s’enfronta a un repte molt especial: lluitar pel llegat de Pasqual Maragall, el líder socialista que va transformar Barcelona i va renovar el catalanisme. Llegat que reivindiquen també l’actual alcaldessa, Ada Colau (Comuns), ERC amb Ernest Maragall com a candidat i, fins i tot, el conservador Manuel Valls. Per entendre aquest repte cal fer història, i explicar el context electoral a Catalunya.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2018-11-11
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Articles
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/12/2612/Pasqual_Maragall_Politica_Prosa.pdf
bedf02e396d790d0229cb06c521654e2
PDF Text
Text
QUI SOM?
SUBSCRIPCIÓ
POLÍTICA
ACCÉS SUBSCRIPTORS
EDITORIALS
LA REVISTA
CONTACTA
EL DOSSIER
PLAÇA OBERTA
PERSONES
BLOG
CULTURA
SUBSCRIPCIONS
ÀLBUM
SOCIETAT
ACCÉS SUBSCRIPTORS
NÚM. 0
PENSAMENT PROPI
Pasqual
Maragall
Jordi Mercader | 17 Setembre 2018
Pasqual Maragall a una conferència a Elx el 2008. © Manuel
Lorenzo / EFE.
¿Q
uè diria Pasqual Maragall de
seguir en política? Aquesta és
una pregunta sense resposta,
que no l’ha de tenir per no caure en la
indecència, com deia Ernest Maragall
�l’endemà de ser nomenat conseller d’Acció
Exterior del Govern de Quim Torra. Les
posicions polítiques de Pasqual Maragall
responen a un pensament ideològic divulgat a
bastament, a una tradició familiar, a unes
circumstàncies històriques determinades i a
unes experiències de govern ben presents.
Tothom pot saber què ha dit, què ha escrit i
què ha fet Pasqual Maragall. La seva és una
oda inacabada que es pot rellegir però no
concloure.
«Només hi ha una cosa gran, i aquesta és
l’ànima d’un poble petit i concret, amb el seu
idioma, els seus vents i el seu horitzó. I només
hi ha una cosa més gran encara: la unió
d’aquest poble amb d’altres per formar un
sentiment més poderós. I aquesta unió
requereix, més enllà dels textos
constitucionals, un esperit constitucional de
lleialtat per part de tots». Això va dir a
l’aeroport de Los Rodeos, Tenerife, el juny de
1992. Deu anys més tard, Els orígens del futur,
rematava aquesta declaració de principis amb
una advertència signi cativa: «Però cal unirse per pròpia voluntat, no pas perquè
t’uneixin».
Autèntic partisà de la unió en la pluralitat i del
combat contra el nacionalisme esdevingut
metàstasi estatista, no s’ha estat mai de
proclamar-ho. «El que més ens preocupa als
catalans és el seu nacionalisme (el de Madrid).
�La segona cosa que ens preocupa és el nostre.
Per aquest ordre». La constatació de l’efecte
perniciós de l’acció conjunta d’aquests dos
nacionalismes sobre el país és permanent. El
1986, a Refent Barcelona, ja s’hi referia
assegurant que «Catalunya és una realitat
torturada des de fora i per nosaltres
mateixos».
El catalanisme és el
seu nacionalisme,
Autèntic partisà
però no pas un
de la unió en la
nacionalisme més
pluralitat i del
sinó un nacionalisme
determinat, tal com
ho explica al pròleg
del llibre del seu
combat contra el
nacionalisme
esdevingut
amic Xavier Rubert
metàstasi
de Ventós titulat De
estatista, no s’ha
la identitat a la
estat mai de
independència. Un
proclamar-ho.
nacionalisme
determinat que
sempre procura denominar pel seu nom
propi, catalanisme, i aquest «no es realitzarà
més que en la perfecció del seu objectiu
especí c, que és transformar Espanya en un
subjecte europeu, diguem-ne modèlic, de
futur. Això és el que Europa espera de
nosaltres, i no solament per comoditat. El
modelo catalano dels italians, el Barcelona model
dels anglesos, tant se val el nom. Catalanisme
és per ells, sobretot, guanyar la llibertat en la
�unió, com volen els federalistes, més que no
pas en la separació».
Un vespre de 2005 a Galicia, en un auditori a
vessar, es preguntava en veu alta i de forma
retòrica «¿és possible a la vegada el ple
autogovern de Catalunya i formar part
activament de l’Espanya democràtica i
plural?». La resposta va ser sentenciosa: «És
possible, i no només possible, sinó que
únicament per aquesta via té sortida
Catalunya. I crec sincerament que únicament
per aquesta via té sortida Espanya». Maragall
estava fent un tour per les Espanyes per
intentar explicar allò que molta gent no volia
entendre o pretenia confondre
interessadament davant la proposta del nou
Estatut. Els contraris a aquella operació amb
sentit d’estat i sentit de les Espanyes, com va
recordar en una sessió del Senat per desfer
malentesos, proliferaven per al seu disgust,
alineats en acusacions contradictòries, per
defecte els uns i per excés els altres.
«Això és el que Europa espera de
nosaltres: el modelo catalano dels
italians, el Barcelona model dels
anglesos, tant se val el nom.
Catalanisme és per ells, sobretot,
guanyar la llibertat en la unió, com
�volen els federalistes, més que no pas
en la separació».
Al Club Segle XXI, la seu més nostrada de
l’Espanya o cial, davant el socialisme
governant, va descriure en un paràgraf de tres
frases contundents la intencionalitat del nou
text. «L’Estatut que pretenem no és una
dissimulada declaració d’independència. Com
tampoc és una acceptació vergonyant de
vassallatge. L’Estatut que volem és, en tot cas,
una lliure declaració d’interdependència». La
lliure declaració d’interdependència era la
seva fórmula habitual per referir-se a l’opció
determinada que proposava que els catalans
assumissin lliurement. Una formulació molt
mesurada que amb el pas del temps guanya
sentit. En el seu argumentari, la llibertat de
decisió estava incorporada i reconeguda en el
referèndum estatutari, tal vegada per això no
ho explicitava com un dret a reclamar, sinó
com la repetició d’un exercici ja practicat l’any
1980.
Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors
disposats a canviar les
coses.
SUBSCRIPCIONS
Abans de dir-ho a Madrid ho havia declarat
solemnement al Parlament en la sessió
d’investidura amb aquestes paraules:
«L’Estatut que volem és una lliure declaració
�Parlament de Catalunya. 2003. Joan Saura, Pasqual Maragall i Josep
Lluís Carod Rovira al debat d’investidura. © Andreu Dalmau / EFE.
d’interdependència des de la llibertat de
decisió, interdependència, perquè som
conscients que, avui més que mai, ciutats,
nacions, continents sencers, participen
activament en una mateixa història. Nosaltres
hi som i volem ser-hi reconeguts». L’exercici
d’aquesta decisió lliure sobre un text
ambiciós, com el de l’Estatut aprovat pel
Parlament al setembre de 2005, no seria un
passeig de ors i violes.
Maragall no va haver
d’esperar a palpar-
La lliure
ho la tardor d’aquell
declaració
any per poder
d’interdependència
descriure amb
antelació el
viacrucis que hauria
d’arribar més tard.
era la seva
fórmula habitual
per referir-se a
Ho va fer el 2003,
l’opció que
davant la cambra
proposava que
catalana. «Si
els catalans
�Catalunya deixa de
assumissin
provocar recels, si
lliurement. Una
Espanya deixa de
tenir por de la seva
riquesa i pluralitat,
ah! aleshores ens en
podem sortir; si el
que impera és
formulació molt
mesurada que
amb el pas del
temps guanya
sentit.
novament
l’amenaça, el recel, el ressentiment, la visió
reduccionista, unitarista i rígida, aleshores no
anirem be», es pot llegir al diari de sessions
del Parlament.
La transcripció del discurs d’investidura
recull també, entre remors de veus dels
presents, el seu pla davant una eventual
reacció negativa al projecte. «Catalunya no es
deixarà ensarronar més… en sabem un niu de
menyspreus, de rodeigs, d’excuses
burocràtiques, de la callada per resposta…
mirin, si això ha de ser l’antecedent d’altres
coses que vindran, el drama està servit», així
va parlar als diputats abans de xar la seva
posició en el supòsit d’una repetició dels
antecedents.
El seu pla B era aquest: «En cas de dilació
indeguda en la tramitació, en cas de no presa
en consideració, en cas d’impugnació o
inadequació substantiva del resultat nal en el
bloqueig del procés, la ciutadania catalana
serà cridada a pronunciar-se mitjançant un
�procediment de consulta general, el
procediment de consulta general que s’estimi
més adient en aquella circumstància, sempre
dintre de la legalitat, sobre la seva adhesió al
text estatutari aprovat pel Parlament».
El drama estava servit, atès que la seva
presumpció es va complir gairebé l per
randa, inclosa una traca nal del Tribunal
Constitucional l’any 2010. Tanmateix, en
aquells moments, la seva batalla principal era
i és contra el general Eisenhower, àlies
familiar d’un neuròleg alemany de nom maleït
que sempre s’ha resistit a pronunciar. Ningú
va fer seva l’opció de portar a referèndum
l’Estatut original. ¿Què hauria fet Pasqual
Maragall a partir de 2010?. La pregunta que no
es pot respondre és políticament seductora,
però malauradament impròpia. Només ens
podem re ar del seu llegat i de les seves
formulacions de futur, que, tot sigui dit,
sovintejaven.
«Catalunya no es deixarà ensarronar
més… en sabem un niu de
menyspreus, de rodeigs, d’excuses
burocràtiques, de la callada per
resposta… mirin, si això ha de ser
l’antecedent d’altres coses que
vindran, el drama està servit».
�En una intervenció a Nueva Economía, l’any
2005, va resumir la seva visió constitucional
del vell contenciós català: «Entenc que el 1978
l’essència del pacte constitucional va consistir
en què Catalunya i el País Basc renunciaven a
exercir el dret d’autodeterminació a canvi
d’obtenir un nivell d’autonomia i autogovern a
l’alçada del que s’havia aconseguit amb els
estatuts de la Segona República». Feta aquesta
interpretació del pacte, va concretar
l’aspiració subsegüent: «Ara, el nucli del pacte
constitucional renovat hauria de consistir en
què les nacionalitats històriques acceptin la
generalització autonòmica, la igualtat
competencial i l’equilibri del model, al mateix
temps que les altres comunitats reconeguin la
diversitat plurinacional, pluricultural i
plurilingüística d’Espanya i, en conseqüència,
les expressions polítiques pràctiques i
simbòliques dels fets diferencials». En d’altres
paraules, el reconeixement com a nació, no
citat en aquesta argumentació concreta,
perquè les frases no poden ser in nites i ho
citava a la següent.
Dos anys abans havia dit a Madrid, just a la
vigília de la presentació de les bases del nou
Estatut, «no passa res per reconèixer la fatiga
dels materials constitucionals i estatutaris…
nosaltres proposem el pacte permanent del
catalanisme amb l’Espanya democràtica, el
pacte federal que proporciona un horitzó
estable als autogoverns; viable si a Catalunya
�es renova el pacte catalanista i aquest
s’expressa de forma unitària, viable si es
recupera i renova una idea plural d’Espanya».
Això era l’any 2003, però podria haver estat dit
ahir, especialment pel que fa als
condicionants d’unitat política del
catalanisme i l’exigible recuperació de l’essa
nal de les Espanyes per fer possible cap
avenç. No es va descuidar Maragall en aquella
conferència del compromís de lleialtat federal
a prendre per part de Catalunya, en el cas de
ser acceptada la renovació constitucional que
hauria de reconèixer-la com a nació amb
autogovern ple en una Espanya plural, federal.
Sempre ha tingut present la lleialtat.
«Si ho plantegem»,
va insistir un dia al
«Nosaltres
Palau de la Música,
proposem el
«se’ns demanarà
pacte permanent
legítimament que
Catalunya respecti
les condicions
d’estabilitat del
del catalanisme
amb l’Espanya
democràtica,
sistema, és a dir, que
viable si a
no hi hagi el que en
Catalunya es
d’altres nacionalitats
renova el pacte
i regions del món
catalanista i
federal, que
aquest
consisteix en què, en
cada contesa
electoral, en funció
s’expressa de
forma unitària,
�dels resultats que
viable si es
puguin considerar-
recupera i renova
se medianament
favorables per a les
forces partidàries de
una idea plural
d’Espanya».
la secessió o la
independència, es plantegi l’autodeterminació
i la consulta autodeterminista».
Maragall ha conjugat el seu propòsit
catalanista i el seu esperit federal amb
variacions diverses, provocant reaccions
idèntiques, enervades, aquí i allà. Tant és que
ho fes en prosa poètica o en discurs
periodístic. «L’adéu Espanya s’ha de
reconsiderar. La mare Espanya, també.
Espanya serà la nostra lla o no serà», va
deixar anar en una ocasió i es va obrir el cel en
una inoblidable tempesta de crítiques. Molt
poques ànimes acceptaven, i accepten,
pací cament la idea de situar Catalunya a la
cabina de comandament d’Espanya, el que no
va impedir que ho repetís moltes vegades.
El seu objectiu polític va ser formulat de forma
impecable, blindant-lo d’interpretacions de
part, en un article periodístic a La Vanguardia,
titulat Sostiene Rubert o Això és un diàleg,
continuació de la seva antiga polèmica arran
del llibre ja citat de l’amic independentista.
Aquesta és la descripció de la seva dèria:
«Convèncer l’Espanya central i sobretot
l’Espanya profunda dels nostres sentiments
�positius envers elles, però sense necessitat de
recórrer realment a una construcció política
virtual, com la seva, difícilment creïble i en
realitat innecessària, excepte per la nalitat
pedagògica d’una millor comprensió dels
fets».
«Convèncer l’Espanya central i
sobretot l’Espanya profunda dels
nostres sentiments positius envers
elles, però sense necessitat de
recórrer realment a una construcció
política virtual».
En el seu estira i arronsa amb l’estratègia
independentista de Rubert, Maragall es
rea rma en la fe en el seu posicionament i en
els dubtes que li provoca l’altra via. «Atès que
jo crec que aquestes coses hi ha molta gent a
Espanya que les entén, tinc la con ança que
més aviat o més tard s’imposarà la raó. És
més, si m’imagino com arribar al mateix
resultat des d’una Europa en la que les
nacionalitats (Escòcia, Llombardia o
Catalunya) puguin parlar com estats, no em
surten els comptes de quan això podrà ser.
Perquè aleshores a més de convèncer els
espanyols, o al menys desarmar els seus
arguments, haurem de convèncer els
europeus, que no són uns angelets… els
europeus no estan per bromes. El millor que
�poden fer per nosaltres és, en efecte, anar
relaxant la contundència del principi de
sobirania, anar reconeixent l’existència dels
pobles d’Europa que no són estats. Anar-los
donant canxa. Tots entenem que d’aquí a 20
anys Baviera no comptarà menys que Malta. El
que no sabem és com».
L’any 2003, molt abans de la creuada contra
l’Estatut i de les conseqüències del
malbaratament d’aquest intent -probablement
la darrera carta enviada des de Catalunya a
l’Espanya plural- Maragall va fer un exercici
de prospectiva del fenomen independentista
davant una audiència poc amiga de cap
reforma constitucional federal ni d’acceptar
una relació bilateral entre Espanya i
Catalunya. Hi ha una altra via, els va
assegurar, la renúncia a Espanya, «la resposta
independentista, basada en la convicció de la
irreformabilitat d’Espanya, de la seva
mentalitat col·lectiva i de les seves
institucions. Seria la renúncia a gestionar la
pluralitat per la insu ciència dels actuals
instruments i, sobretot, per la percepció de
que no és possible establir ponts si en una de
les ribes no hi ha ningú disposat a avançar el
tram que li correspon. És una proposta fàcil i
contundent, però que es va desenvolupant
amb creixent so sticació. Es tracta d’una
posició minoritària, l’atractiu de la qual pot
anar creixent en un context d’hostilitat».
�No hi ha res fàcil en Maragall, el seu
projecte polític està elaborat a partir
de la il·lusió per damunt les recances
històriques, sense opció al defalliment
en la persecució de la seva veritat,
obviant exabruptes i estridències dels
adversaris.
El 2005, quan hi havia més independentistes
que el 2003 i menys que el 2018, el president
Maragall a rmava a l’auditori de la Pedrera:
«Mireu, la nostra independència real en el
futur ha de ser la d’existir amb vida pròpia, la
de tenir iniciativa, la de crear més
oportunitats de les que tenim. Tot el demés
són romanços». «La meva veritat», sostenia
mentre defensava a capa i espasa l’Estatut que
estava elaborant el Parlament, «és que
Catalunya serà in nitament més forta
conduint Espanya que soleta a Europa.
Catalunya en una Espanya federal i tranquil·la
pot molt més que anant per lliure».
Davant els romanços, ha rea rmat
contínuament el seu axioma. «Partim del
principi de que som diferents i volem anar
junts. Aquesta és la realitat d’Espanya. Aquest,
i no cap altre, és el sentiment de comunitat, la
identitat compartida que ens de neix». Així de
taxatiu es mostrava a Granada en aquella
ronda de conferències abans esmentada,
�aquell tour per «convèncer Espanya de la seva
miopia». El nal, proposat una i mil vegades,
del seu camí és conegut: Catalunya estat
federat en una Espanya federal; mai va caure
en la ingenuïtat de pensar que aquest camí
seria planer. Podríem sospitar que gairebé
sospirava que no ho fos, de senzill; preferia un
camí so sticat, ple de revolts i girs tàctics,
segurament per poder-lo recórrer amb la seva
passió habitual.
Paradoxalment, defensava que el seu nal pel
vell contenciós es podia bene ciar del camí
proposat pel seu rival intel·lectual més
apreciat, Rubert de Ventós, al qual li
reconeixia «la ironia mortífera,
tremendament efectiva», de suggerir
justament la independència «per recrear una
interdependència mai abjurada i no una
sobirania ja inexistent (per sort?, per
desgràcia?), en un món on ja no hi ha
sobirania; és el camí racional i el company
indefugible. Millor que el regateig nacionalista
de curta volada, clònic del seu adversari.
Millor per arribar, passant per la
deconstrucció i alleujament de l’estat -així, en
minúscula-, a la seva reconstrucció en les
escales apropiades, que serien diverses per a
cada funció. Millor per
que el federalisme
babau, exclusivament sentimental (oh,
ajuntem-nos germans, perdonem-nos
mútuament els pecats!) o pitjor encara el
federalisme homogeneïtzador, que no
�buscaria unir llibertats sinó embolcallar-les
amb una cotilla elegant».
No hi ha res fàcil en Maragall, el seu projecte
polític està elaborat a partir de la il·lusió per
damunt les recances històriques, sense
atendre a l’adjectiu impossible, sense opció al
defalliment en la persecució de la seva veritat,
obviant exabruptes i estridències dels
adversaris. «No ho han entès així aquells que
no ho han volgut entendre mai. Però jo no
penso perdre més temps ni amb aquells que
m’han acusat i m’acusen, justament a mi,
d’haver-me convertit en perillosament
nacionalista o de voler dinamitar l’Estat
espanyol, ni amb aquells que ens tracten de
sucursalistes de Madrid». Així parlava
Maragall, poques setmanes abans de deixar la
Presidència de la Generalitat.
Comparteix la publicació
Sobre l'Autor/a: Jordi Mercader
Analista d'actualitat a diversos mitjans de
comunicación.
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05. Recursos d'informació
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Description
An account of the resource
Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell).
Hyperlink
A link, or reference, to another resource on the Internet.
URL local
The URL of the local directory containing all assets of the website
<a href="https://www.politicaprosa.com/pasqual-maragall/" target="_blank" rel="noopener">https://www.politicaprosa.com/pasqual-maragall/</a>
Enllaç (URL)
<a href="https://www.politicaprosa.com/pasqual-maragall/" target="_blank" rel="noopener">https://www.politicaprosa.com/pasqual-maragall/</a>
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Pasqual Maragall: què diria Pasqual Maragall de seguir en política?
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Mercader, Jordi, 1956-
Source
A related resource from which the described resource is derived
Política & Prosa
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Type
The nature or genre of the resource
Article
Abstract
A summary of the resource.
Anàlisi rigorós a partir dels textos i paraules de Pasqual Maragall, durant la seva trajectòria política. El periodista i excol·laborador de Maragall, explica amb rigor i exactitud, què va dir Pasqual Maragall sobre Catalunya i Espanya, a partir dels seus textos i paraules, advertint sobre la temptació indeguda, de plantejar què diria avui.
Subject
The topic of the resource
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Biografia
Acció política
Federalisme
Catalunya
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2018-09-17
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Articles
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/12/2610/_Il_sindaco_Maragall_Catalunya_EL_PAIS_Catalunya.pdf
4c462ac6bce5ec07f0a7df8602d6a051
PDF Text
Text
LA CARTA DEL CORRESPONSAL ›
‘Il sindaco’ Maragall
A Roma recorden l'exalcalde de Barcelona curiós i dolç, però capaç de baixar d'un
taxi per posar ordre al trànsit
DANIEL VERDÚ
Roma - 27 ABR 2019 - 19:32 CEST
Pasqual Maragall i Diana Garrigosa, a Roma, el desembre de 1997. AGUSTÍ CARBONELL
�Els capritxos arqueològics del mercat immobiliari romà —cada període té els
seus des de fa més de 2.700 anys, no us penseu— van voler que un enamorat del
Mediterrani com Pasqual Maragall acabés vivint on començava la via Aurelia.
Just aquí, a la via Titta Scarpa, número 2, al costat de l'illa que forma el Tíber a
l'altura del Trastevere, va passar un any de la seva vida amb la seva dona Diana i
el seu fill Guim. El seu rastre, els records del període que va cimentar el seu salt
cap a la Generalitat, romanen entre els carrerons del centre, en el paper groc
tacat d'oli de les fritades de cervells i carxofes de l'hostaria Dar Buttero. També
en les lectures d'aquells dies, des de Semprún a Thomas Mann passant per Edgar
Morin, i en el dietari que va publicar a La Vanguardia anticipant idees que
vindrien. Però, sobretot, és fàcil fer revifar el seu record en l'admiració que
despertava en la socialdemocràcia italiana, fascinada llavors amb la seva obra a
Barcelona i que es va posar dempeus quan va arribar.
Maragall va aterrar a Roma el setembre del 1997, poc després de la Diada
d'aquell any. Va passar també un temps breu en un hotel a l’Aventino, just on la
via Marmorata obre les portes del Testaccio. Després va viure un temps en un
àtic prestat a la Villa Borghese, un espectacle amb vista als jardins del Principe
per sobre de les possibilitats estètiques de gairebé qualsevol. Ell havia arribat
amb un Ford Escort familiar platejat que va conservar anys després –“el romà”
l’anomenava– i amb el qual va recórrer tot el Lazio amb la seva família. Aquells
dies explotava el furor dels telefonini al carrer —cap país es va donar un cop al
cap tan fort amb la qüestió— i l’Inter de Milà acabava de pispar Ronaldo al Barça.
Va passar quan les graderies del calcio encara feien més soroll que les de la
política a Itàlia, on un discret Romano Prodi inhalava els últims vapors de finezza
que quedaven al Palazzo Chigi.
Roma, en ple prejubileu, somiava encara amb ser una estrella en una moderna
constel·lació europea des que havia ajudat a fundar-la. Francesco Rutelli, valor en
alça de la socialdemocràcia, la dirigia des de dalt del Campidoglio, just on s'havia
signat el Tractat 40 anys enrere. Una ciutat llavors en plena efervescència
cultural i urbana, convertida en un malson ingovernable anys més tard (encara
que els embussos fossin els mateixos, com el mateix Maragall va patir i va
intentar posar-hi ordre ell mateix baixant d'un taxi camí a Fiumicino). Però el
cotxe obliga a Roma. I els dimecres conduïa pacientment també a través de la via
�Ostiense per arribar a les seves classes a la Universitat Roma-Tre: un curs creat
especialment per a Maragall que van anomenar Europa Prossima.
ADVERTISING
Pisos y casas con hasta un
40% de dto.
Descúbrelos aquí
inRead invented by Teads
El 10 de desembre, el dia que es va estrenar com a professore, l’escoltaven a la
primera fila les principals branques de L’Ulivo, l'artefacte electoral que havia
començat a funcionar un any abans. No s’ho van perdre el filòsof i llavors alcalde
de Venècia, Massimo Cacciari, o el mateix Prodi, que segons explicava a la
crònica d'aquell dia Enric González, va haver de fer equilibrismes vaticans per
enaltir alhora el seu amic Jordi Pujol i Maragall. També va ser-hi, per
descomptat, Rutelli, tan incapaç llavors com avui d'ocultar la seva admiració per
“Pasqual”. “És l'alcalde contemporani més gran d’Europa. Així el vaig presentar
una vegada en un míting i es va quedar de pedra. Era una barreja entre
intel·lectual i administrador, alguna cosa raríssima en la política. A Barcelona va
ser capaç d'implicar l'energia de l'alliberament del franquisme en un projecte
col·lectiu. No era un líder arrogant, era el cap d'un equip”, assenyala Rutelli al
telèfon. Deu anys després, va rebre la trucada del seu amic que li parlava
d’Eisenhower, aquesta manera que tenia Maragall d'ironitzar amb la seva
malaltia, i sobre com pensava combatre-la.
�"La nostra mirada federalista ha estat malmesa per
pulsions secessionistes i centralismes burocràtics",
considera avui el seu amic i llavors alcalde de Venècia,
Massimo Cacciari
Jordi Pujol ja havia consumit la meitat de la seva penúltima legislatura i
Maragall, que aquell any li va enviar una felicitació nadalenca des de la seu de la
premsa estrangera amb un grup periodistes disbauxats i el mateix Romano
Prodi, repetia a tothom que no tenia intenció de provar sort a l'altre costat de la
plaça de Sant Jaume. Roma era només una pilota d'oxigen, una càmera
hiperbàrica després de 15 anys al capdavant de l'alcaldia de Barcelona. Fins que
el va visitar Felipe González per convèncer-lo del contrari, segons ell mateix va
explicar en un míting a l’Hospitalet el 2006 juntament amb l'expresident del
Govern. Enric Juliana, llavors corresponsal a Roma de La Vanguardia, va dinar i
va xerrar algunes vegades amb ell durant aquell curs. “És difícil saber què
pensava. Però buscava verificar realment si volia fer el pas. I allò passava per
veure si l'hi demanaven i amb quins arguments. Comprovar si es creava un cert
desig que fos candidat. Va entendre que la millor manera era desaparèixer un
temps”.
El camí, al cap i a la fi, semblava lògic. Els seus amics als ajuntaments d’Itàlia
també havien fet passos. Les ciutats eren llavors el millor esquema per regenerar
la política nacional, just el que intenta avui una altra vegada tímidament Itàlia.
Walter Veltroni, que succeiria tres anys després Rutelli, es convertiria en
secretari general del nou artefacte socialdemòcrata al país una dècada després.
“Ens vam veure moltes vegades, a Roma i a Espanya. Sempre m'han impressionat
dues coses que no són freqüents en nosaltres: la curiositat i la dolçor. Sempre em
va semblar que tenia aquesta doble característica que, en el fons, és filla de la
mateixa mirada cap a la vida. Ell era curiós per tot el que és nou: cultural, social,
polític. Per també molt acollidor, sense aquesta violència de les certeses que
lamentablement ens asfixien avui. Era un home més travessat pels dubtes que
per les certituds”.
�MÉS INFORMACIÓ
Llegeix totes les
cartes dels
corresponsals
Una manera de projectar el món a les antípodes de la que
recorre Europa, com recorda el seu amic Cacciari amb certa
amargor. “Va demostrar unes idees molt clares sobre
l'exigència d'un veritable federalisme, especialment a escala
europea. Un pensament que compartíem els alcaldes dels anys
90 que ha estat traït a tot arreu. Vam ser picats per les pulsions secessionistes i
els centralismes burocràtics a la madrilenya i a la romana. L'última vegada que el
vaig veure, fa uns deu anys, estava completament desconsolat pel naufragi de les
nostres idees, que ha portat el desastre als nostres països, també a la Unió
Europea. Van ser derrotades i es va imposar el que veiem avui, començant a
Roma”. Una anècdota, i això aquí sempre consola, si un pensa que després de 28
segles aquesta ciutat encara funciona.
S'adhereix als criteris de
Més informació >
ARXIVAT A:
Pasqual Maragall · Roma · Itàlia · Europa Occidental · Europa
CONTENIDO PATROCINADO
Ahorra hasta 12.000 €. Sin
comisiones y tiempo récord.
Disfruta del connecting box del
Citroën C4 Cactus. Pide tu oferta
Hermosas ubicaciones
abandonadas en las ruinas
HOUSELL
CITROËN
EDITOR CHOICE
I A MÉS…
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05. Recursos d'informació
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Description
An account of the resource
Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell).
Hyperlink
A link, or reference, to another resource on the Internet.
URL local
The URL of the local directory containing all assets of the website
<a href="https://cat.elpais.com/cat/2019/04/27/catalunya/1556385182_568742.html" target="_blank" rel="noopener">https://cat.elpais.com/cat/2019/04/27/catalunya/1556385182_568742.html</a>
<a href="https://elpais.com/ccaa/2019/04/27/catalunya/1556384330_308992.html" target="_blank" rel="noopener">https://elpais.com/ccaa/2019/04/27/catalunya/1556384330_308992.html</a>
Enllaç (URL)
<a href="https://cat.elpais.com/cat/2019/04/27/catalunya/1556385182_568742.html" target="_blank" rel="noopener">https://cat.elpais.com/cat/2019/04/27/catalunya/1556385182_568742.html</a>
<a href="https://elpais.com/ccaa/2019/04/27/catalunya/1556384330_308992.html" target="_blank" rel="noopener">https://elpais.com/ccaa/2019/04/27/catalunya/1556384330_308992.html</a>
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
‘Il sindaco’ Maragall
Subject
The topic of the resource
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Roma
Europa Pròxima
Acció política
Biografia
Description
An account of the resource
Article sobre l'estada romana de Pasqual Maragall, a finals dels 90, a El País (27/04/2019) del corresponsal del diari, Daniel Verdú. Repassa els mesos que Maragall va viure a Roma entre 1997 i 1998.
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Verdú, Daniel
Source
A related resource from which the described resource is derived
El País
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Castellà
Type
The nature or genre of the resource
Article
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2019-04-27
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Articles
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/12/1763/20000626_ElSiglo_PasqualMaragall_contra_ortodoxia_socialista.pdf
cd16a7ca77ee171ac29ee308d89114c5
PDF Text
Text
Nº 420
26/6/2000
Dirigentes clave para un congreso crucial (VII)
Pasqual Maragall: contra la ortodoxia socialista
Esther JAÉN
Heterodoxo como pocos, Pasqual Maragall entró en contacto con el PSOE en 1978, cuando su
partido, el PSC, se fusionaba con la federación catalana del PSOE. Hijo de una familia burguesa
y nieto del poeta Joan Maragall, Pasqual estuvo siempre vinculado a la izquierda, en su más tierna
adolescencia, revolucionaria y posteriormente se quedó con las opciones transformadoras más
moderadas.
El que fuera el alcalde olímpico de Barcelona se resistió a serio en primera instancia. No quería
ser alcalde pero sí se prestaba a estar en el equipo de Narcís Serra. A él fue precisamente a quien
sustituyó, cuando Serra fue llamado por González para desempeñar tareas de gobierno al frente
del Ministerio de Defensa.
Maragall, contestado por la ortodoxia del PSOE, es, sin embargo, un líder político muy querido y
valorado en el socialismo catalán. Más por los votantes, en muchas ocasiones, que por el aparato
del PSC. Los
capitanes, como se denomina
coloquialmente
a
esa
especie
de barones territoriales de socialismo catalán, nunca le vieron como un hombre de partido, uno
de ellos, alguien de quien se podían fiar. Sin embargo, tras varias contiendas electorales perdidas
a fuer de no presentar el candidato que la mayoría de la sociedad catalana les reclamaba, todos
convinieron que Maragall era la persona que necesitaban.
Antes de que los capitanes vieran la luz, Maragall había dado la espantá. Abandonó la alcaldía
de Barcelona y la dejó en manos de su delfín, Joan Clos, quien, años después, consiguió no
obstante superar con creces el listón de Maragall. Abandonó también el partido y se fue. Se tomó
su tiempo sabático en Roma, alejado de la, catalana, pero sabiéndose más deseado que nunca.
Y finalmente. Volvió cuando el partido más anhelaba su vuelta.
Desde la torre de comunicaciones de Collserola, construida con el resto de la Barcelona olímpica,
Pasqual Maragall anunció su intención de presentarse a las elecciones catalanas, de enfrentarse
a Jordi Pujol y de dar, por vez primera, esperanzas de victoria al socialismo catalán.
En aquel momento fueron muchos los miembros del aparato del partido que tendrían que aceptar
tal como es a un hombre peculiar, heterodoxo y nada dispuesto a hacer una campaña en la que
no creyera.
Abanderado del socialismo catalanista frente a aquellos dirigentes del PSC que todavía destacan
la importancia de los votos de los inmigrantes andaluces y extremeños que habitan en el cinturón
industrial barcelonés, Maragall volvió de Roma con sus teorías sobre el federalismo asimétrico
bajo el brazo, con sus concepciones de partido a la americana, con sus plataformas de apoyo y
con su particular esquema de campaña, que no todos los dirigentes del PSC veían muy claro en
aquel momento. Pero, “todo sea por la victoria”, debieron pensar.
Pasqual Maragall acarició el Gobierno de la Generalitat; la coalición con la que concurrió a los
comicios obtuvo más votos que los obtenidos por Jordi Pujol y CiU. Pero la Ley Electoral y la
1
�asignación de escaños le jugaron una mala pasada. Pujol volvía a obtener más diputados y
revalidaba su puesto al frente del Gobierno de la Generalitat.
Hoy, Pasqual Maragall, es la esperanza blanca del PSC. Sus correligionarios saben que salvo
alguna catástrofe no prevista, Maragall se convertirá en el futuro presidente de la Generalitat, en
sustitución de Pujo¡, tras las próximas elecciones autonómicas de 2003.
Por todo ello los apparátchiki del PSC han decidido hacer un pacto de no agresión con él y evitar
que aflore cualquier diferencia hasta ese momento. Incluso lo han sacralizado con el tándem que
forman el secretario de Organización, José Montilla, y el propio Maragall. Un tándem que habrá
de dirigir el partido en el futuro.
Mientras tanto, también los dirigentes del partido hermano, el PSOE, son conscientes de que
Maragall se ha convertido en todo un peso pesado de la política y de que su influencia en el
socialismo español es mucha. Por ello, salvo algunas excepciones, como las protagonizadas por
el presidente extremeño, Juan Carlos Rodríguez ¡barra, o el alcalde de La Coruña, Paco Vázquez,
que han pedido la disolución del PSC para que pase a convertirse en una federación más del
PSOE, quienes aspiran a liderar el PSOE en el futuro intentan lanzar puentes entre el PSC y el
PSOE a través de Maragall.
De revolucionario a socialista
Como tantos otros jóvenes que acabaron militando en las filas socialistas, el adolescente Pasqual
Maragall pertenecía a una familia de la burguesía catalana de reconocido prestigio. Su educación
había sido exquisita, acudió a la escuela Virtelia, donde coincidió con otro estudiante con el que
volvería a coincidir a lo largo de su vida política en numerosas ocasiones: Miquel Roca. De ella,
además del nieto del poeta Joan Maragall, salieron tantos y tantos representantes de la gauche
divine catalana. Estudiante de económicas especializado en materias municipales e
internacionales, la Universidad fue en buena medida su trampolín al activismo político.
Pasqual Maragall, ferviente admirador de Castro, marxista convencido y con ínfulas
revolucionarias, empezó por militar en el FOC (Frente Obrero de Cataluña), pese a que era hijo
de una familia acomodada de los barrios altos de Barcelona, de Sant Gervasi. No fue el único de
los ocho hermanos que optó por esa vía. Su hermana, Mónica Maragall, era detenida en 1967
cuando transportaba octavillas en un Seat 600. El encargado de llevar su defensa fue el abogado
Miquel Roca, quien, en aquella época, compartía bufete con el joven Narcís Serra.
Maragall estaba tan dispuesto a cambiar el mundo, a luchar contra el franquismo y a llevar a cabo
tantas otras empresas que rápidamente se desfondó y, desilusionado por el estancamiento de la
lucha antifranquista, decidió irse dos años a estudiar a Nueva York.
Poco después de su vuelta, en 1974, Maragall se convirtió en uno de los fundadores de CSC
(Convergencia Socialista de Cataluña), un partido mucho menos radicalizado que el FOC, aunque
seguía defendiendo unos rigurosos planteamientos de izquierdas que llevaron a su dirección a
denegarle el ingreso al abogado Miquel Roca por considerar que su trabajo como asesor de la
banca le contaminaba y le situaba demasiado cercano al "capital corrompedor" para su gusto.
Desde CSC, pasando por el PSC, fue testigo directo de la fusión del Partit deis Socialistes de
Catalunya con la federación catalana del PSOE. Ahí empezó su andadura conjunta con el partido
que lideraba entonces Felipe González, tras la consecución del Pacto del Betis, plasmado en el
congreso de Suresnes de 1974. Juntos, pero no revueltos. El PSC siempre mantuvo su condición
de partido federado al PSOE, pero con sus propios estatutos y peculiaridades.
2
�Municipalista vocacional
Pasqual Maragall siempre estuvo predestinado a jugar un importante papel en el municipalismo
catalán y, en concreto, en la ciudad de Barcelona. Pese a su ardor revolucionario, Maragall estuvo
trabajando en un puesto destacado del gabinete del alcalde franquista José Maria Porcioles.
Concretamente desempeñaba sus labores en un puesto estratégico: el gabinete de
Programación. Desde allí tuvo que afrontar, en alguna ocasión, algún interrogatorio policial por su
militancia política. Pero su puesto y la defensa que hacían de él algunos de sus superiores le
libraron de males mayores.
Fue poco antes de las elecciones municipales de 1979 cuando a Pasqual Maragall se le presentó
la primera ocasión de convertirse en el alcalde de Barcelona o, al menos, de disputar el puesto.
La discusión estaba en si el candidato debía ser Pasqual Maragall o bien Narcís Serra. Y aunque
Maragall tenia incluso más posibilidades y más apoyos que Serra para dar ese paso al frente, se
negó rotundamente a aparecer como cabeza de lista en las municipales de Barcelona, Eso sí,
con quienes le presionaron hasta el final para que asumiese el reto se comprometió a trabajar "en
la sombra" para el futuro alcalde Serra.
Así empezó la andadura del tándem Serra-Maragall. Narcís Serra se convirtió en el primer alcalde
de Barcelona elegido democráticamente y gracias a un amplio pacto alcanzado por el PSC, el
PSUC, CiU y ERC. Maragall se dedicó en una primera fase a gestionar la administración municipal
desde un segundo plano, ocupándose específicamente de la Organización y la Reforma
Administrativa, para pasar, más adelante, a gestionar la Hacienda municipal.
Precisamente, en su andadura en la corporación local, Maragall tuvo unos inicios poco loados por
el funcionariado del Ayuntamiento. Fue el joven Maragall quien impuso a los trabajadores
municipales la obligatoriedad de fichar a la entrada y salida de su jornada laboral. A la tarjeta que
se vieron obligados a llevar y utilizar le llamaron en venganza la pascualina.
Maragall se sentía cómodo al frente de las cuentas del Ayuntamiento barcelonés cuando, en 1982,
con la victoria socialista, Narcís Serra era reclamado para colocarse al frente del Ministerio de
Defensa y poner orden en las Fuerzas Armadas españolas, parte de las cuales había apoyado
tan sólo un año antes el intento de golpe de Estado frustrado de Tejero. Maragall fue el sucesor
de Serra, de él heredó el sueño olímpico y las ganas de seguir siendo el alcalde de Barcelona.
Finalmente, en 1983 se presentaba él mismo como cabeza de lista, candidato a alcalde frente al
que fuera su mentor y su maestro, el candidato de CiU, Ramón Trias Fargas. Y logró vencerlo.
El alcalde olímpico
Pasqual Maragall adquirió gran parte del renombre y la popularidad que le han acompañado hasta
ahora gracias a su gran labor en la Barcelona olímpica. No fueron pocas las conspiraciones
palaciegas, las luchas de intereses y los boicots que tuvo que sortear desde que Barcelona fue
nominada sede olímpica, el 17 de octubre de 1986, hasta la celebración de los juegos Olímpicos,
en julio de 1992.
Lo cierto es que la idea se la sopló el entonces embajador español en la URSS, Juan Antonio
Samaranch al recién elegido alcalde de Barcelona, Narcís Serra, en 1979. Fue más que un soplo,
un aviso: si él conseguía que le eligiesen presidente del COI al año siguiente y Barcelona
presentaba su candidatura como sede de las Olimpiadas, conseguiría su propósito. Serra recogió
el guante y, en cuanto fue elegido Samaranch, lanzó públicamente la idea de presentar a la ciudad
de Barcelona. Dos años después le cedería el testigo a Pasqual Maragall.
El alcalde Maragall decidió hacer las cosas “a su manera" y eludió las presiones de Samaranch
por favorecer la presencia de empresarios de su círculo en los organismos organizadores, sorteó
el boicot que los nacionalistas le hicieron durante esos largos años de trabajo (el veto a la
3
�construcción de metro hasta Montjuïc, en lo referente a infraestructuras o la tremenda pitada que
le organizaron al Rey en 1989 estos colectivos independentistas con motivo de la inauguración
del Estadio Olímpico, son tan sólo una muestra) e incluso las zancadillas de algún ministro del
Gobierno de González, celoso de la relación directa de alcalde a presidente que había establecido
Maragall.
Empecinado en sacar adelante su empresa, Maragall no dudó en recurrir al Rey y al propio Felipe
González, puenteando ostensiblemente a los ministros cuando fue menester desbloquear algún
asunto pendiente. lo que en un principio Maragall aseguró a González que se iba a resolver con
5.000 millones de pesetas en obras de infraestructuras se fue a más de 200.000 millones y todo
el mundo intentó sacar tajada de tan suculento negocio. Hasta la banda terrorista ETA intentó
incrementar su popularidad convirtiendo a Barcelona en uno de sus objetivos durante los años
previos a la celebración de los Juegos Olímpicos. El atentado de Hipercor, en el que murieron 21
personas, fue el ejemplo más macabro de los métodos empleados por el comando Barcelona.
Pero mientras esquivaba conspiraciones y puñaladas, Maragall llevó a cabo su sueño: transformar
la ciudad de Barcelona, que tantos años había vivido de espaldas al mar, en una ciudad moderna,
abierta y espectacular. Obsesionado por la estética, encargó al arquitecto Oriol Bohigas la
construcción de la Villa Olímpica. Barcelona se convirtió en una ciudad modelo y las Olimpiadas
fueron ejemplares y exitosas.
La imagen de Pasqual Maragall, enfundado en su gabardina oscura dando saltos de alegría el día
de la nominación de Barcelona como sede olímpica dio la vuelta al mundo. Su entusiasmo, en
aquel momento, era patente. Y no lo perdió durante la larga travesía de cinco ¡argos y durísimos
años plagados de zancadillas y sinsabores. Todo ello se esfumó el día que se clausuraron los
Juegos Olímpicos y los expertos los calificaron como los mejores de la época moderna. Por si
fuera poco, la promoción de la ciudad de Barcelona fue también espectacular. Todo había salido
a pedir de boca.
El militante/dirigente Maragall
Como buen heterodoxo del PSC, Pasqual Maragall fue tolerado, gracias a su tirón electoral, por
los capitanes, el aparato del PSC que nunca vio con buenos ojos que un burgués catalanista que
despreciaba la organización y a quienes se trabajaban el partido desde la base, yendo de
asamblea en asamblea, tuviese tanto poder.
En su última etapa, el enfrentamiento entre el alcalde Maragall y el primer secretario de la
Federación de Barcelona del PSC era patente. Y contra Maragall y su fuerza de los
votos descargaron el poder orgánico.
Nunca gustaron las maneras ni las formas de Maragall a la ortodoxia del partido, sus intentos por
transformar su federación en una especie de Partido Demócrata americano, que nada tenía que
ver con el modelo clásico de partido que habían mamado y defendido durante toda su vida sus
compañeros. Tampoco a la dirección federal M PSOE le gustaba demasiado ver cómo se
desenvolvía Maragall.
Las campañas electorales protagonizadas por Maragall, concretamente la de 1995, se asemejó
más a la de un independiente cualquiera que a la de un alto representante del PSC. Esos detalles,
sin ir más lejos, dejaron boquiabiertos a los periodistas que desembarcaron en tropel en
Barcelona, desde Madrid, en 1995, para cubrir un mitin que celebraba el vicepresidente del
Gobierno, Narcís Serra, junto a Maragall. En ausencia de González ese día en cartel, habían
optado por cubrir informativamente su hueco en el mitin de Narcís Serra a orillas del mar. La
sorpresa se produjo cuando vieron aquel escenario, que en nada respetaba las pautas del resto
de escenarios que habían visto en toda España.
4
�Ni un puño, ni una rosa, nada de siglas y mucho menos utilizar la megafonía para reproducir la
sintonía electoral del PSOE. A Maragall le gustaba una versión de una canción de Bruce
Springsteen y esa fue la que utilizó contra viento y marea durante toda su campaña.
Parecía que había un cierto empeño en ocultar esos elementos. Todo eso resultaba chocante
para los periodistas que acababan de aterrizar allí.
Sus formas, su estilo y su independencia de un aparato integrado por esos capitanes, hijos de
inmigrante, de origen andaluz, extremeño o murciano en su mayoría, que estaban convencidos
de que el estilo Maragall desatendía a la verdadera bolsa de votos del PSC (el cinturón industrial)
era a menudo criticado por quienes esgrimían su dedicación y respeto al partido frente a la actitud
displicente de Maragall.
La espantá de Maragall
Tras numerosas luchas entre el alcalde y el primer secretario de la Federación de Barcelona del
PSC, Antonio Santiburcio, llegó el esperado congreso en el que se iban a ver las caras y medir
sus fuerzas. El estallido del caso Movilma, un presunto trato de favor del Ayuntamiento de
Barcelona a una constructora propiedad de militantes socialistas, fue interpretado inmediatamente
por el entorno de Santiburcio como una maniobra de Maragall para restarle poder a la
organización y, en concreto, a su dirección.
Maragall, por su lado, estaba intentando dar un giro político a su federación: cambiar hábitos y
personas capaces de cambiarlos; abrirlo más a la sociedad en detrimento del poder orgánico y
acercarlo más al modelo de un partido a la americana. Los capitanes habían hecho un trato: no
le iban a pasar una al alcalde. Y forzaron su suerte hasta el último minuto. El rechazo al nombre
de Ernest Maragall, hermano del alcalde, para pasar a formar parte de la nueva dirección fue la
gota que colmó el vaso. El encargado de comunicar la postura inflexible de los capitanes al alcalde
fue su mano derecha, Joan Clos, actual alcalde de Barcelona. Clos llamó de madrugada a
Maragall para decirle que no había nada que hacer, que estaba todo perdido y que el aparato no
pensaba ceder ni un milímetro.
Pasqual Maragall tomó en aquel momento una decisión que causaría sorpresa y temor en la
familia socialista barcelonesa. Al dia siguiente, el sábado, 23 de noviembre de 1996, anunció ante
el plenario del congreso que dimitiría como alcalde y se permitió, en medio de la conmoción de
los presentes, señalar a su sucesor: Joan Clos. El aparato del partido, que había puesto todos los
reparos del mundo a Clos para suceder a Maragall entre bambalinas, tuvo que tragar saliva y
sonreír ante la sorpresiva designación, acompañado del también sorpresivo anuncio de la marcha
del alcalde.
Maragall dio el portazo, dijo la última palabra y les dejó a todos boquiabiertos. Decidido a hacer
las cosas a su manera o, sencillamente, no hacerlas. El alcalde dejó su cargo después de 14 años
y se fue bien lejos, a Roma. Hasta allí tendrían que ir años más tarde a suplicarle que regresara
y garantizarle que las cosas, de acceder a presentarse como candidato a la Presidencia de la
Generalitat de Cataluña, se harían a su manera.
El retorno de El Deseado
Del mismo modo que se fue a Roma criticando con dureza los aparatos de los partidos y dejando
claro en cuán poca estima y consideración los tenía, Maragall regresó alrededor de dos años
después anunciando su intención de presentarse a las elecciones autonómicas catalanas. Esa
decisión le había estado rondando la cabeza desde el año 1995, cuando, finalmente, consideró
que no era su momento y dejó que fuera otro, el alcalde de Girona, Joaquim Nadal, quien
asumiera la derrota segura.
5
�En el 99, sin embargo, estaba convencido, ilusionado y con ganas de alcanzar una victoria que le
llevase al Palau de la Generalitat a hacer su política, con todas las alianzas que fuese menester,
que él siempre gobernó la ciudad de Barcelona con pactos a múltiples bandas.
Iba a hacer las cosas a su manera. Constituyó la plataforma Ciutadans pel Canvi, en la que se
englobaron, fundamentalmente, independientes fieles a su persona y su proyecto. Habló de
federalismo asimétrico, hizo una campaña con un marcado acento catalanista a pesar de los
muchos votantes socialistas que no comparten esa sensibilidad en su comunidad autónoma.
Decidió medir sus fuerzas con las del presidente Jordi Pujol. Contraponer su imagen de
modernidad, su halo de gauche divine con las connotaciones un tanto rancias de la candidatura
de Jordi Pujol.
Demostró a Pujol que, si los empresarios catalanes beben los vientos por el presidente de la
Generalitat, también los bebieron por él sin serio y pagando la friolera de 100.000 pesetas por
cubierto por tener el honor de cenar con Pasqual Maragall.
Maragall hizo las cosas a su manera y su coalición de izquierdas obtuvo más votos que la coalición
nacionalista liderada por Pujol. No obstante, la Ley Electoral acabó por dar más escaños a CiU
que al PSC-Ciutadans pel Canvi en el Parlament de Cataluña.
Le costó mucho asimilar esa derrota en escaños y, por tanto, derrota a la práctica. Tardó algunos
días en dejar de decir eso de "hemos ganado las elecciones”, pero finalmente lo hizo. Se retiró a
su puesto de líder de la oposición y buscó un entendimiento para los siguientes cuatro años con
la dirección del PSC. Entendimiento que pasa por el anunciado tándem Montilla-Maragall, surgido
del pasado congreso del PSC.
Los capitanes, como Montilla, saben que Maragall es su única esperanza para ganar las próximas
elecciones, pero Maragall también sabe que debe pactar si quiere tener la fiesta en paz y llegar
indemne a las próximas elecciones autonómicas de Cataluña.
Por otra parte, los líderes socialistas o quienes aspiran a liderar el PSOE han buscado
mayoritariamente un punto de entendimiento con un socialista que, a menudo, les pone en serios
aprietos cuando proclama a los cuatro vientos su modelo de Estado. “Las diferencias que plantea
Maragall -dicen personas como Bono, Rosa Diez o José Luis Rodríguez Zapatero- son
asumibles”. Lo que no tienen muy claro es cómo encajarlas sin que todo el mundo detecte que
son discursos diferentes sobre un mismo tema. Prefieren pasar por el apuro de no saber qué decir
cuando alguien les pregunta por el asunto con tal de tener a Maragall tranquilo, callado y
satisfecho. Le necesitan a su favor y no en su contra.
El modelo alternativo de Maragall
Quizás han sido sus continuas escapadas a Estados Unidos lo que le ha influido
definitivamente, pero Maragall no cree en un partido de corte clásico, como el PSOE.
El líder socialista catalán tiene una visión propia del partido. Cree que es una maquinaria para
ganar elecciones, pero a la que no se debe dar muchas más atribuciones. Es una visión
americana de los partidos políticos. Pasqual Maragall se sentiría más cómodo, en cuanto a
estructuras, en el Partido Demócrata americano.
De ahí, por ejemplo, su querencia por la creación de plataformas en torno a la persona, en
torno al líder y no al partido. Cuando estaba dando vueltas a la idea de presentarse a las
elecciones autonómicas de 1995, creó la plataforma de adhesión a su persona Catalunya
6
�Siglo XXI. En la última contienda también decidió presentarse con una plataforma, Ciutadans
pel Canvi, que chirrió en algunos casos con respecto a los poderes establecidos del PSC.
Pasqual Maragall ha buscado la formación de "El Olivo" a la catalana desde 1993, pero
también intentó una aventura socioconvergente, en la que apelando a la transversalidad de su
proyecto hubieran cabido hombres como el convergente Miquel Roca i Junyent.
Sus iniciativas a título personal son fruto de su heterodoxia. Él solito hace sus campañas
electorales y toma decisiones como las de convocar una cena con empresarios que están
dispuestos a pagar un cubierto de 100.000 pesetas por sentarse junto al socialista Maragall.
¿Qué le importa que buena parte de sus compañeros de partido se escandalicen?
En lo relativo al modelo de Estado, Pasqual Maragall ha acuñado el término "federalismo
asimétrico", del que abominan hombres como el presidente extremeño, Juan Carlos
Rodríguez Ibarra, o el alcalde de La Coruña, Paco Vázquez. Ambos han pedido en voz alta
que se disuelva el PSC y se vuelva a instaurar la federación del PSOE catalán.
Política e ideológicamente, ellos son sus enemigos. Fuera de sus dominios catalanes, no
tiene demasiados adeptos y sí muchos «amigos de conveniencia". El único que se reconoce
como amigo y aliado político plenamente es el alcalde de San Sebastián, Odón Elorza, otro
heterodoxo considerado una rara especie en su organización.
Fechas clave:
1965 Entra a trabajar en el Ayuntamiento de Barcelona, bajo el mando del alcalde
franquista José María Porcioles,
1978 Participa, como fundador del PSC, en la fusión de este partido con la federación
catalana del PSOE. La resultante será un partido independiente, federado al PSOE.
1979 Rehúsa presentarse a las elecciones municipales como cabeza de lista y cede el
paso a su amigo Narcís Serra. Él se convertirá en teniente de alcalde.
1982 Se convierte en alcalde de Barcelona tras el nombramiento de Narcís Serra como
nuevo ministro de Defensa.
1983 Es reelegido alcalde.
1986 Barcelona es designada sede olímpica para 1992.
1987 Vuelve a ser elegido alcalde de Barcelona.
1988 Elegido diputado en el Parlamento de Cataluña.
1989 Inauguración del Estadio Olímpico, donde asiste desolado al abucheo y la pita que
un grupo de jóvenes Independentistas le dedican al rey don Juan Carlos.
1991 Reelegido alcalde.
1991 Elegido vicepresidente del Comité de las Regiones de la Unión Europea.
1992 Celebración de los Juegos Olímpicos de Barcelona. Gran éxito.
7
�1995 Reelegido alcalde.
1995 Preside la primera Conferencia de Ciudades Mediterráneas.
1996 Elegido presidente del Comité de las Regiones de la Unión Europea.
1997 Abandona la alcaldía de Barcelona y la deja en manos de Joan Clos.
1998 Se marcha a vivir a Roma una temporada.
1999 Se presenta como candidato del PSC a la presidencia de la Generalitat de Cataluña.
Acaricia el triunfo pero el mayor número de votos no se traduce también en más
escaños.
Muy personal
Cuando consigue escaparse del ajetreo diario normal en la vida política y refugiarse los fines
de semana en su casa de Rupià, Pasqual Maragall dedica ese tiempo libre a la lectura y a
escuchar música. Admite prestar más atención a los dominicales que a los diarios, pero sobre
todo a la novela y a la poesía. Asegura "sobre todo releer, desde mis propias notas, hasta los
libros de interés". Entre otros pensadores actuales le gustan "Alain Touraine, por ejemplo,
Norberto Bobbio, Anthony Giddens, Manuel Castells..." y también se interesa por Ignacio
Ramonet y sus trabajos.
En cuanto al cine, reconoce "ir poco", aunque sigue con atención el italiano actual. Hace un
año, explicaba a EL SIGLO que conocía personalmente a Nanni Moretti y Roberto Begnini, y
que siempre se ha interesado por Woody Allen, "además de algunas producciones del cine
español". Respecto al teatro, dice, "como en algunas novelas, cuesta entrar en la obra".
También escucha "cada vez más música clásica".
Reconoce que casi no practica deporte (era aficionado al fútbol, pero sufrió múltiples lesiones).
A veces va en bici, juega al tenis y al ajedrez con su hijo "aunque cada vez me gana con mayor
frecuencia". Lo que sí le gusta es "no sólo comer, sino también cocinar, sobre todo tortillas y
paellas".
Maragall, casado desde 1965 con Diana Garrigosa, tiene tres hijos: la mayor, Cristina, es
arquitecto. La segunda, Airy, periodista. Y Guim, el pequeño, sigue viviendo con sus padres.
8
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05. Recursos d'informació
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Description
An account of the resource
Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell).
No tenen tipus
Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Pasqual Maragall: contra la ortodoxia socialista
Subject
The topic of the resource
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Biografies
Socialisme
Partido Socialista Obrero Español
Política
Description
An account of the resource
n. 420
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Jaén, Esther
Source
A related resource from which the described resource is derived
El Siglo
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Castellà
Type
The nature or genre of the resource
Article
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2000-06-26
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Articles
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/12/581/llibre_realidadsueno.jpg
26431e0f378c179fc97167e4c43a6753
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05. Recursos d'informació
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Description
An account of the resource
Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell).
No tenen tipus
Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
La realidad de un sueño: Barcelona, sede de los Juegos Olímpicos de 1992
Subject
The topic of the resource
Jocs Olímpics (25ns : 1992 : Barcelona, Catalunya)
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Barcelona
Acció política
Barcelona
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Mercader, Jordi, 1956-
Publisher
An entity responsible for making the resource available
Grijalbo
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1987
Language
A language of the resource
Castellà
Type
The nature or genre of the resource
Monografia
Abstract
A summary of the resource.
Sinopsi de l'editorial:
La realidad de un sueño es una crónica de los seis años que precedieron a la designación de Barcelona como sede de los Juegos Olímpicos del año 1992. Escrita cuando aún era palpable la euforia por el histórico momento que vivió la ciudad el 17 de octubre de 1986, pero cuando se podía vislumbrar ya el brillo de las espadas desenvainándose. durante años, las indiferencias, las discrepancias, los errores fueron ahogados por la necesidad de ofrecer al mundo una imagen idílica de unidad. Fueron seis años caracterizados por la discreción, virtud impuesta por el COI, el árbitro de la carrera por la nominación olímpica. Partiendo de los últimos días vivdos en Lausana, el libro recorre los momentos felices, los días negros de la candidatura, los esfuerzos de los promotores para lograr el triunfo, los trabajos de trastienda, las primeras obras, los argumentos históricos que apoyaron la reivindicación actual y una síntesis de la oferta de Barcelona, del dossier olímpico que a la postre resultó vencedor.
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Barcelona
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Sobre Pasqual Maragall
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/12/580/llibre_rebeldepoder.jpg
b7313882940d2c55680ac9874c075930
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05. Recursos d'informació
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Description
An account of the resource
Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell).
No tenen tipus
Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Pasqual Maragall: un rebelde en el poder
Subject
The topic of the resource
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Barcelona
Acció política
Alcaldes
Barcelona
Description
An account of the resource
Biografia no autoritzada de l'aleshores alcalde de Barcelona.
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Febrés, Xavier, 1949-
Rivière, Margarita, 1944-2015
Publisher
An entity responsible for making the resource available
Plaza & Janés
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1991
Language
A language of the resource
Castellà
Type
The nature or genre of the resource
Monografia
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Barcelona
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Sobre Pasqual Maragall
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/12/579/llibre_quepensaPM.jpg
99de6c245fd9b59c67a38513207b091b
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05. Recursos d'informació
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Description
An account of the resource
Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell).
No tenen tipus
Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Què pensa Pasqual Maragall
Subject
The topic of the resource
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Acció política
Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE)
Eleccions
Catalunya
Catalunya. Generalitat
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Àlvaro, Francesc-Marc, 1967-
Publisher
An entity responsible for making the resource available
Dèria
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1998
Language
A language of the resource
Català
Type
The nature or genre of the resource
Monografia
Abstract
A summary of the resource.
Llibre-entrevista resultat de la curiositat per descobrir i explicar què pensa en Pasqual Maragall sobre la seva activitat política, la seva dimensió humana i l'actualitat, en general.
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Barcelona
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Sobre Pasqual Maragall
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/12/578/llibre_gotaMalaia.jpg
5c66c093e3ec75e60ef4d76820c9ae91
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05. Recursos d'informació
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Description
An account of the resource
Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell).
No tenen tipus
Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
La gota malaia: una biografia de Pasqual Maragall
Subject
The topic of the resource
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Biografia
Acció política
Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE)
Alcaldes
Barcelona
Catalunya
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Mauri, Lluís
Uría, Lluís
Publisher
An entity responsible for making the resource available
Edicions 62
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1998
Language
A language of the resource
Català
Type
The nature or genre of the resource
Monografia
Abstract
A summary of the resource.
Sinopsi de l'editorial:
La gota malaia no és una biografia autoritzada de Pasqual Maragall, l'exalcalde olímpic de Barcelona i candidat a la presidència de la Generalitat; no és tampoc una biografia desautoritzada. La gota malaia és una travessia palpitant pel passat recent, pel present i pel futur de Barcelona i de Catalunya; un recorregut vibrant pels últims quaranta anys de la història d'aquest país; un periple que té com a protagonista Pasqual Maragall, una figura clau en l'escena política catalana. Els periodistes Luis Mauri i Lluís Uría han realitzat aquest treball d'investigació política a partir de dues premisses essencials: la independència i el rigor.
Han combinat d'una manera trepidant la crònica, el reportatge i l'anàlisi per indagar el rerefons del personatge públic, per revelar els aspectes inèdits de la seva trajectòria personal i professional i per traçar un perfil humà precís de Pasqual Maragall.
Després de dos anys de consultes a hemeroteques i a arxius oficials i d'entrevistar prop d'un centenar de persones, Mauri i Uría ens ofereixen una història esplèndida, alhora lúcida, crítica i audaç.
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Barcelona
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Sobre Pasqual Maragall
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/12/577/llibre_maragallismeAZ.jpg
c006700e9cbff3f0b1bd3fe2b38cbc12
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05. Recursos d'informació
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Description
An account of the resource
Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell).
No tenen tipus
Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
El maragallisme de la A a la Z: vocabulari bàsic de la política catalana a la fi del segle XX
Subject
The topic of the resource
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Acció política
Enciclopèdies i diccionaris
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Pasqual, Josep Maria
Publisher
An entity responsible for making the resource available
Mediterrània
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1999
Language
A language of the resource
Català
Type
The nature or genre of the resource
Monografia
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Barcelona
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Sobre Pasqual Maragall
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/12/576/llibre_campanyaMaragall.jpg
3c51a612333d5d8dff6f3e746ea6785e
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05. Recursos d'informació
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Description
An account of the resource
Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell).
No tenen tipus
Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Campanya Maragall
Subject
The topic of the resource
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Fotografies
Campanyes
Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE)
Eleccions
Autonomia
Catalunya
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Molas, Oriol, 1968-
Publisher
An entity responsible for making the resource available
Editorial Mediterrània
Fundació Rafael Campalans
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2000
Language
A language of the resource
Català
Type
The nature or genre of the resource
Monografia
Abstract
A summary of the resource.
Prefaci del llibre:
"Campanya Maragall". Dues paraules que porten molts records a tots aquells que van tenir algun tipus de vinculació o de relació amb la campanya. Aquest és el títol que s'ha escollit perquè recrea l'atmosfera de la campanya del candidat Maragall a la Presidència de la Generalitat.
Totes les campanyes electorals tenen les seves anècdotes, les seves imatges, els seus discursos, però no han tingut el seu fotògraf. La campanya autonòmica de Pasqual Maragall ha tingut la mirada fotogràfica d'Oriol Molas que va realitzar sis mil fotografies durant aquest període. El lector té, entre les seves mans, una selecció segons el criteri de l'autor. No hi ha text, les imatges són el fil conductor de la narració del llibre.
Protagonistes anònims, gent, sentiments, sensacions, victòria i derrota en una nit final, la fredor dels resultats, el final d'una campanya que és l'inici de tot, són els impactes visuals d'aquest llibre.
La Fundació Rafael Campalans ha volgut, amb aquest llibre, deixar un record gràfic d'aquella campanya que va tancar una etapa política d'aquest país i va encetar una de nova. Després del 17 d'octubre de 1999, res no serà igual a Catalunya. Ha començat el canvi.
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Barcelona
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Sobre Pasqual Maragall
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/12/575/llibre_presidentsEnciclopedia.jpg
e94ff1ce2ae406cd2b883297f05a4fb8
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05. Recursos d'informació
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Description
An account of the resource
Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell).
Imatge en moviment
A series of visual representations imparting an impression of motion when shown in succession. Examples include animations, movies, television programs, videos, zoetropes, or visual output from a simulation.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Pasqual Maragall. Els presidents de la Generalitat de Catalunya [DVD]
Subject
The topic of the resource
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Biografia
Acció política
President de la Catalunya. Generalitat
Publisher
An entity responsible for making the resource available
Enciclopèdia Catalana
Vernal
Televisió de Catalunya
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2005
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
DVD
Language
A language of the resource
Català
Type
The nature or genre of the resource
Documental
Abstract
A summary of the resource.
Col·lecció Els presidents de la Generalitat de Catalunya, 7
Sinopsi de l'editorial:
La col·lecció és un recull de documentals emesos per Televisió de Catalunya amb la qual volem donar a conèixer una visió completa de la trajectòria de cadascun dels Presidents de la Generalitat i del moment en què van desenvolupar la seva tasca.
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Barcelona
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Sobre Pasqual Maragall
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/12/574/llibre_maragallades.jpg
b0ff8fb445c5734817d28a3e9455643e
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05. Recursos d'informació
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Description
An account of the resource
Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell).
No tenen tipus
Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Maragallades: diccionari d'un canvi
Subject
The topic of the resource
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Periodisme
Acció política
Caricatura
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Planella, Vicenç, 1963-
Carvajal, Mont, 1969-
Publisher
An entity responsible for making the resource available
Ara Llibres
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2005
Language
A language of the resource
Català
Type
The nature or genre of the resource
Monografia
Abstract
A summary of the resource.
Sinopsi dels autors:
Teniu a les mans un llibre que conté material únic i indispensable. I és que les intervencions de Pasqual Maragall mai deixen indiferent, ja sigui gràcies a la seva espontaneïtat, als seus embolics dialèctics o a allò que se'n diuen problemes del directe. Per això els periodistes que l'acompanyaven durant el cicle electoral van tenir l'original idea de recollir-les per crear aquesta singular obra. L'objectiu de "Maragallades" és molt senzill: Volem satisfer una de les peticions que Pasqual Maragall ens va adreçar durant la campanya als periodistes per si un dia es convertia en president de la Generalitat. Ens va dir: Foteu-me canya, i això fem.
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Barcelona
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Sobre Pasqual Maragall
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/12/573/llibre_sagamaragall.jpg
a23d83b2e4f3a48c917437778ede6155
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05. Recursos d'informació
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Description
An account of the resource
Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell).
No tenen tipus
Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
La saga dels Maragall: de Sant Gervasi a la plaça Sant Jaume, una família i el poder
Subject
The topic of the resource
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Maragall, Joan, 1860-1911
Biografia
Parentiu
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Batallé, Víctor, 1947-
Publisher
An entity responsible for making the resource available
L'Esfera dels Llibres
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2005
Language
A language of the resource
Català
Type
The nature or genre of the resource
Monografia
Abstract
A summary of the resource.
Sinopsi de l'editorial:
Durant la industrialització de Catalunya, un besavi, Josep Maragall, que intenta crear riquesa. En el ressorgir de les lletres catalanes, un avi, Joan Maragall, poeta i escriptor polèmic, que introdueix a casa nostra els poetes i els filòsofs alemanys i l'empenta vital que representen. En la República, i durant la Guerra Civil, un pare, Jordi Maragall, filòsof ell mateix, professor universitari, desvetllador de consciències i amistats que, en una lluita sorda però valenta contra el franquisme, defensa la visió particular d'una Catalunya que, pesi a qui pesi, sent unida a Espanya.
I, ara, uns fills, Pasqual i Ernest Maragall, immersos en l'objectiu d'una visió catalana amb espais més oberts, amb una nova manera d'entendre el país i d'entendre'ns amb la resta d'Espanya.
També hi trobareu, en aquesta saga, les ombres, els moments difícils, els dubtes i les vacil·lacions, que també ells, com tots els que al llarg dels anys han lluitat per a assolir el poder i el destí de Catalunya, han hagut de superar amb esforç. I, potser no sempre amb encert.
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Barcelona
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Sobre Pasqual Maragall
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/12/572/llibre_agendaimperfecta.jpg
b2831d903ff3d5c0d99e23d30e2bddd1
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05. Recursos d'informació
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Description
An account of the resource
Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell).
No tenen tipus
Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Una agenda imperfecta: amb Maragall i el projecte de canvi
Subject
The topic of the resource
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Acció política
Ciutadans pel Canvi
Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE)
Canvi
President de la Catalunya. Generalitat
Description
An account of the resource
Visió personal sobre l'experiència de govern de l'exconseller Josep Maria Vallès durant l'època del govern tripartit presidit per Pasqual Maragall (2003-2006).
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Vallès Casadevall, Josep Maria
Publisher
An entity responsible for making the resource available
Edicions 62
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2008
Language
A language of the resource
Català
Type
The nature or genre of the resource
Monografia
Abstract
A summary of the resource.
Text a la contraportada:
El descrèdit de la política actual és força generalitzat en els països democràtics. A Catalunya, als problemes propis de tota societat complexa se suma el pòsit d'una història molt accidentada i l'interrogant d'un futur nacional massa incert. Aquesta realitat s'ha fet més evident en aquests darrers anys quan l'agenda política inspirada per Pasqual Maragall els ha volgut tractar obertament.
Una invitació de Pasqual Maragall el 1999 va portar Josep M. Vallès a deixar temporalment la seva funció universitària i a passar de la ciutadania activa a la política institucional, fins a convertir-se en Conseller de Justícia del Govern del President Maragall (2003-2006). En aquesta peripècia vital, ha pogut veure de prop les llums i les ombres d'un dels períodes polítics més interessants i intensos que Catalunya ha viscut els darrers trenta anys.
Sense entretenir-se en els detalls, Josep M. Vallès ens ofereix un balanç sobre el desplegament d'una agenda política molt ambiciosa. En aquest balanç personal registra encerts i errors propis i identifica els obstacles i les resistències –en les institucions, en els partits, en els mitjans de comunicació- amb els quals s'ha enfrontat un projecte de canvi que continua vigent.
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Barcelona
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Sobre Pasqual Maragall
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/12/571/llibre_mildies.jpg
1d6cca9c03e3de5ef1f19024fd5f0d30
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05. Recursos d'informació
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Description
An account of the resource
Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell).
No tenen tipus
Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Mil dies amb PM: crònica viscuda de la presidència de Pasqual Maragall
Subject
The topic of the resource
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Autonomia
Acció política
Catalunya
Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE)
Catalunya. Generalitat
President de la Catalunya. Generalitat
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Mercader, Jordi, 1956-
Publisher
An entity responsible for making the resource available
La Magrana
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2008
Language
A language of the resource
Català
Type
The nature or genre of the resource
Monografia
Abstract
A summary of the resource.
Aquesta és la crònica de mil dies trepidants, els que van servir de marc temporal als primers compassos del postpujolisme i a la controvertida primera experiència de Govern «catalanista i d'esquerres» des del temps de la II República, anomenat per uns «Govern tripartit» i per altres, despectivament, el Dragon Khan.
Jordi Mercader, estret col·laborador del president Pasqual Maragall, ofereix el seu punt de vista d'aquest miler de dies apassionant en què van cristal·litzar tota mena de iniciatives, com la redacció del nou Estatut d'Autonomia, però també de polèmiques agres i de tensions polítiques del tot inèdites en el panorama català i espanyol. Un llibre amb què segurament no tothom estarà d'acord, però també un llibre sincer sobre un període que va canviar el mapa polític català.
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Barcelona
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Sobre Pasqual Maragall
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/12/570/llibre_gobiernosGencat.jpeg
6deee8604fc804dfcbad7fe507cd975e
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05. Recursos d'informació
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Description
An account of the resource
Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell).
No tenen tipus
Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Los Gobiernos de la Generalitat
Subject
The topic of the resource
Autonomia
Política
Catalunya
Catalunya. Generalitat
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Anguera, Pere, 1953-2010
Duch i Plana, Montserrat, 1959-
Publisher
An entity responsible for making the resource available
Editorial Síntesis
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2008
Language
A language of the resource
Castellà
Type
The nature or genre of the resource
Monografia
Abstract
A summary of the resource.
Estudi rigorós, amb diverses aportacions inèdites, que ofereix al lector una visió sintètica i a la vegada analítica de l'ús del poder i les seves realitzacions en la gestió pública dels governs autònoms catalans.
Els autors exposen els precedents de la reclamació d'autogovern i les consecucions i fracassos d'aquest, els partits polítics protagonistes i les biografies dels seus sis presidents: Macià, Companys, Irla, Tarradellas, Pujol i Maragall. El llibre conclou amb els debats sobre el nou Estatut i l'elecció del president José Montilla, de l'actual govern tripartit.
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Barcelona
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Sobre Pasqual Maragall
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/12/569/llibre_hombrepolitico.jpg
48abd2d7a78dba70933b871ca431d158
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05. Recursos d'informació
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Description
An account of the resource
Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell).
No tenen tipus
Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Pasqual Maragall: el hombre y el político
Subject
The topic of the resource
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Biografia
Acció política
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Tusquets, Esther, 1936-2012
Vilanova, Mercedes, 1936-
Publisher
An entity responsible for making the resource available
Ediciones B
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2008
Language
A language of the resource
Castellà
Type
The nature or genre of the resource
Monografia
Abstract
A summary of the resource.
Sinopsi de l'editorial:
Després de llargues converses amb Pasqual Maragall i la seva muller Diana Garrigosa, Esther Tusquets i Mercedes Vilanova ens ofreixen una semblança completa de l'home que va dirigir la Barcelona dels Jocs Olímpics i que va abanderar la polèmica de l'Estatut, i procuren buscar resposta als diversos interrogants que han marcat la vida i la carrera d'un home titllat amb freqüència d'imprevisible, i una figura clau per entendre la política dels últims anys.
Inclou dos plecs de fotos amb més de 65 imatges extretes del seu arxiu familiar.
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Barcelona
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Sobre Pasqual Maragall
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/12/568/llibre_senseprotocol.jpg
28f6f0c447008e94e84f3b39def1a444
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05. Recursos d'informació
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Description
An account of the resource
Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell).
No tenen tipus
Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Pasqual Maragall: sense protocol
Subject
The topic of the resource
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Fotografies
Acció política
Campanyes
Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE)
Eleccions
Catalunya
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Álvarez, Pepa
Publisher
An entity responsible for making the resource available
Fundació Rafael Campalans
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2010
Rights
Information about rights held in and over the resource
Els recursos obtinguts de la venda d'aquesta publicació seran destinats a Alzheimer International-Fundació Pasqual Maragall.
Language
A language of the resource
Català
Type
The nature or genre of the resource
Monografia
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Barcelona
Description
An account of the resource
Aquest llibre és una selecció curada de fotografies que immortalitzen els tres anys anteriors de l’arribada de Pasqual Maragall al Palau de la Generalitat de Catalunya (Barcelona, Catalunya), l’any 2003. Aquest àlbum gràfic és una mostra del caràcter i la manera d’entendre la política d’algú amb “una mirada clara, neta, d’una il·limitada capacitat per generar complicitats”, com indica Jordi William Carnes, tercer tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona, a la presentació del llibre.
Abstract
A summary of the resource.
Aquest llibre és una selecció curada de fotografies que immortalitzen els tres anys anteriors de l’arribada de Pasqual Maragall al Palau de la Generalitat de Catalunya (Barcelona, Catalunya), l’any 2003. Aquest àlbum gràfic és una mostra del caràcter i la manera d’entendre la política d’algú amb “una mirada clara, neta, d’una il·limitada capacitat per generar complicitats”, com indica Jordi William Carnes, tercer tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona, a la presentació del llibre.
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Sobre Pasqual Maragall
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/12/567/llibre_quatrepresidents.jpg
cb504ca083194372ba7ca0d0a755ee9b
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05. Recursos d'informació
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Description
An account of the resource
Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell).
No tenen tipus
Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Els quatre presidents: entrevistes a Tarradellas, Pujol, Maragall i Montilla
Subject
The topic of the resource
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Tarradellas, Josep, 1899-1988
Pujol, Jordi, 1930-
Montilla, José, 1955-
Intervius
President de la Catalunya. Generalitat
Publisher
An entity responsible for making the resource available
L'Avenç
Contributor
An entity responsible for making contributions to the resource
Muñoz i Lloret, Josep M., 1959- (ed.)
Language
A language of the resource
Català
Type
The nature or genre of the resource
Monografia
Abstract
A summary of the resource.
Del pròleg de Ferran Mascarell:
El llibre que teniu a les mans recull les sis entrevistes llargues amb els quatre darrers Presidents de la Generalitat de Catalunya publicades a L'AVENÇ. Tots quatre han suposat ruptures amb els seus predecessors, però vistos en conjunt magnifiquen la voluntat dels catalans per aconseguir eixamplar i per fer respectar el seu dret a l'autogovern. Tots quatre han sumat caràcter, intel·ligència, possibilisme, coratge, tenacitat, realisme, personalitat i pragmatisme. Tots quatre assenyalen les especials circumstàncies polítiques en què viu, encara, Catalunya. [...]
Quatre maneres d'entendre la identitat i d'interpretar la realitat social, però una manera comuna d'afrontar-la: els quatre són hereus d'allò que Pierre Vilar anomenava el substrat comú, el catalanisme. Un catalanisme entès com a voluntat d'autogovern i sentit de nació; un catalanisme reformista envers la idea d'Espanya i la configuració de l'Estat. Un catalanisme que, amb els matisos que expressen cadascun dels quatre presidents, denota la base profundament democràtica de la identitat catalana.
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Barcelona
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2010
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Sobre Pasqual Maragall
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/12/566/llibre_Vinent.JPG
9a2ada48d3d6e20293da915bcbb65a55
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05. Recursos d'informació
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Description
An account of the resource
Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell).
No tenen tipus
Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Maragall vs. Alzheimer: una crònica
Subject
The topic of the resource
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Alzheimer
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Vinent i Besalduch, Àngela
Publisher
An entity responsible for making the resource available
Cromosoma
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2010
Language
A language of the resource
Català
Castellà
Abstract
A summary of the resource.
El progrés és lent, lentíssim, en la millora dels instruments pel tractament de la malaltia que porta el nom de qui el va identificar fa uns anys: el Dr. Aloise Alzheimer. Hem anat i tornat de la lluna però encara hem de tancar en residències, a manca d'altres espais, als malalts que hauriem de tenir dormint a casa i passant, la resta del temps, en un centre de dia del barri. L'activitat, els esports, els espectacles, … són certament els millors aliats. La curosa crònica que ha escrit l'Àngela Vinent reflecteix aquesta manera de veure les coses, crec.
Pròleg de Pasqual Maragall que apareix manuscrit en el llibre.
Type
The nature or genre of the resource
Monografia
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Barcelona
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Sobre Pasqual Maragall
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/12/26/portada_pm_pensament_accio.jpg
9f76946d18f1c843be11e8baab060fd7
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05. Recursos d'informació
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Description
An account of the resource
Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell).
No tenen tipus
Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Pasqual Maragall: pensament i acció
Subject
The topic of the resource
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Biografia
Política
Catalunya
Barcelona
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Badia, Jaume
Bellmunt, Jaume
Brugué, Quim
Fuster, Joan
Nel·lo, Oriol
Publisher
An entity responsible for making the resource available
La Magrana
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2017
Contributor
An entity responsible for making contributions to the resource
Claret, Jaume (coord.)
Language
A language of the resource
Català
Type
The nature or genre of the resource
Monografia
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
ISBN: 9788482648231
Abstract
A summary of the resource.
Pasqual Maragall i Mira ha tingut una presència activa en la vida política a Barcelona, Catalunya i a Espanya durant més de quaranta anys. Aquesta irradiació l'ha projectat com una de les figures catalanes contemporànies de rellevància internacional. Conegudes com són algunes de les seves actuacions i manifestacions públiques, en canvi no comptem encara amb una valoració prou completa que ens permeti copsar la seva figura en totes les seves dimensions. Amb la voluntat de donar a conèixer la riquesa del seu pensament i del seu projecte, aquest llibre aborda una sèrie d'eixos decisius enla seva trajectòria: l'acció política com a eina de canvi social; la ciutat i el territori com a espai d'intervenció pública; la visió d'una Catalunya projectada cap a Espanya i Europa; les polítiques de govern com a producte d'una obra de conjunt; i els Jocs Olímpics del 1992 com a paràbola d'una experiència pública reeixida. Aquesta revisió de l'obra i les reflexions de Maragall ens revela la vigència de les seves idees i intuïcions i, sobretot, la continuïtat de les seves preocupacions principals, tant en l'escenari polític més proper com a escala global.
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Barcelona
License
A legal document giving official permission to do something with the resource.
Adquirir el llibre en paper o ebook:<br /><a href="https://www.rbalibros.com/la-magrana/pasqual-maragall_4059">https://www.rbalibros.com/la-magrana/pasqual-maragall_4059</a>
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Sobre Pasqual Maragall