1
10
34
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/12/2848/20240120_ElPunt_MemoriaTripartit.pdf
253f7d4cbf193190c6c721eab9de99d1
PDF Text
Text
DIARI INDEPENDENT, CATALÀ, COMARCAL I DEMOCRÀTIC
Alt Pirineu · Barcelona · Camp de Tarragona · Catalunya Central · Lleida · Penedès · Terres de l’Ebre
DISSABTE · 20 de gener del 2024. Any XLIX. Núm. 16694 - AVUI / Any XLVI. Núm. 15564 - EL PUNT · 1,70 €
IL·LUSTRACIÓ: MIGUEL FONTELA
Any fratricida
Gemma Aguilera
Plana 6
El dimoni ‘Camacuc’
Ricard Chulià
Plana 8
Reportatge de Pere Bosch i Cuenca. Planes 24 a 28
Plana 12
Plana 14
Plana 9
L’ESPORTIU
Lloret, ciutat referent del
‘sexili’ als anys setanta
El govern de
Sánchez es fica
en un batibull
amb el jutge del
cas Tsunami
Els ajuntaments
del Maresme,
cridats a fer
servir l’aigua
regenerada
El Barça jugarà els
quarts de copa al
camp de l’Athletic i
el Girona, al del
Mallorca
Hi van emigrar persones LGTBIQ+ d’arreu de
l’Estat pel gran nombre de locals i la llibertat
�24
| Reportatge |
EL PUNT AVUI
DISSABTE, 20 DE GENER DEL 2024
Memòria del tripartit
a El govern de coalició entre el PSC,
a Alguns dels protagonistes
ERC i ICV va capgirar, fa vint anys, el
panorama polític del país
d’aquella experiència valoren el seu
llegat a la Catalunya actual
Pere Bosch i Cuenca
BANYOLES
E
l 14 de desembre del 2003,
els tres representants dels
principals partits d’esquerra, Pasqual Maragall (PSC),
Josep-Lluís Carod-Rovira (ERC) i
Joan Saura (ICV), van rubricar un
acord que va posar punt final a
vint-i-tres anys de governs presidits per Jordi Pujol. Les eleccions
que s’havien celebrat un mes enrere havien provocat un retrocés dels
dos principals partits polítics, CiU i
el PSC, i, al mateix temps, un salt
espectacular d’ERC, que, amb Josep-Lluís Carod-Rovira, va passar
de 271.000 vots a 544.000 i de 12
escons a 23. Els republicans, a més
a més, van tenir la clau de la governabilitat. Durant setmanes, es van
multiplicar les reunions i es van fer
tota mena de vaticinis. De fet, fins
pocs dies abans d’aquell 14 de febrer totes les possibilitats semblaven obertes, des d’un acord entre
CiU i ERC fins a un “tripartit de
CiU, el PSC i ERC”, tal com defensava Jordi Pujol, el president sortint.
Al final, però, els republicans
van optar per provocar un canvi
de rumb. L’acord es va signar en
un espai històric, el Saló del Tinell, a l’antic palau comtal de Barcelona. Tot i que l’acte va tenir un
caràcter extremament auster,
tothom era conscient de la transcendència d’aquell moment, que
posava punt final a vint anys de
governs convergents i obria una
nova etapa política a Catalunya.
En la seva intervenció, el qui pocs
dies després es convertiria en el
127è president de la Generalitat,
Pasqual Maragall, va recordar que
“per primera vegada en cent anys”
les esquerres arribaven al govern
de Catalunya “en un període tranquil” i va evocar la figura del president Lluís Companys. Maragall
també va remarcar que havien hagut de passar 25 anys perquè “Ca-
talunya es retrobi sencera, perquè
reconegui la seva diversitat com
una riquesa”, una referència als
governs monocolors de CiU.
L’acord va desfermar una reacció furibunda dels antics inquilins
de la Generalitat. La sensació entre les files convergents va expressar-la d’una manera ben gràfica la
dona del president de la Generalitat sortint, Marta Ferrusola, quan
va exclamar: “Sento com si m’haguessin entrat a robar a casa.” La
rebuda del nou govern tampoc va
ser excessivament favorable entre
alguns mitjans de comunicació, ni
tampoc entre els partits polítics
espanyols. Feia mesos que Espanya es trobava en una permanent
precampanya per decidir el relleu
de José María Aznar, qui havia liderat una segona legislatura marcada per la “renacionalització”
d’Espanya i la crispació.
Un Dragon Khan
El nou govern tampoc va ajudar a
El nom de la
cosa
Els seus impulsors van
batejar-lo amb el distintiu de “catalanista i
d’esquerres”. Es tractava d’un intent de
marcar distàncies
amb els governs anteriors, que s’havien
qualificat com a “nacionalistes”. Un dels
protagonistes, el socialista Antoni Castells, argumentava:
“No pot ser que aquell
sigui el govern nacionalista i aquest sigui el
govern d’esquerres.
Nosaltres hem de ser
les dues coses, catalanista i d’esquerres.”En
l’etiqueta s’hi sentien
còmodes els altres
partits, ERC i ICV. Malgrat tot, en el debat
polític les denominacions serveixen per
simplificar i caricaturitzar les coses. I, tot i
que el mateix Jordi Pujol havia defensat un
“tripartit”de CiU, el
PSC i ERC, el govern va
acabar sent conegut
popularment com “el
tripartit”, una denominació que va anar prenent un component
clarament negatiu.
apaivagar els ànims. Mesos després, el conseller de Governació,
Joan Carretero, utilitzaria una
metàfora que faria fortuna. Es referiria a un Dragon Khan en què
viurà permanentment instal·lat el
govern. El primer sobresalt va arribar ben aviat, sense ni tan sols
deixar temps als nous consellers
perquè prenguessin la mida als
seus despatxos. El 26 de gener,
quan tot just feia un mes que s’havia constituït el govern, el diari
monàrquic ABC feia saltar la crisi
amb una portada que, en poques
hores, recorreria els despatxos governamentals i les seus dels partits: “Carod enllesteix un pacte
amb ETA perquè no atempti a Catalunya. La banda no assassinaria
al Principat a canvi de cobertura
política per a l’esquerra radical
abertzale.” La notícia, que apareixia just un mes abans de l’inici de
la campanya per a les eleccions al
Congrés, va provocar un terratrèmol a Espanya, i també a Catalunya. En un primer moment, Maragall no va reaccionar amb excessiva contundència; però l’endemà
es va emetre un comunicat des de
la seu del PSOE en què es qualificava la reunió de Carod com “una
deslleialtat intolerable” i es reclamava que el conseller en cap assumís “les seves responsabilitats polítiques i se li accepti la dimissió
presentada”. Maragall, finalment,
va acceptar l’ordre de Zapatero.
En un primer moment, Carod-
�| Reportatge | 25
EL PUNT AVUI
DISSABTE, 20 DE GENER DEL 2024
Rovira es va mantenir com a conseller en funcions, si bé va acabar
deixant el càrrec per presentar-se
a les eleccions espanyoles. El conseller en cap va haver de superar,
dies després, el mal tràngol de
comparèixer davant la diputació
permanent del Parlament, on va
rebre les fuetejades de l’oposició.
Un dels més virulents va ser el líder d’UDC, Josep Antoni Duran i
Lleida, qui va deixar anar: “Gràcies a la seva actitud hi ha una crisi profunda en el govern de la Generalitat, gràcies a la seva actitud
hi ha un debilitament de l’autoritat del president, gràcies a la seva
actitud [...] estem espanyolitzant
la vida política, estem basquitzant
la vida política catalana.” Tampoc
es va quedar enrere el líder dels
populars catalans, Josep Piqué,
qui va acusar Carod-Rovira d’haver aconseguit “que el nom de Catalunya i el nom del govern de Catalunya estigui més associat al terrorisme i a ETA que mai”.
Aquell episodi va situar el nou
govern a la unitat de cures intensives dies després d’haver estat
concebut, però no va comportar
un desgast electoral (com a mínim immediat) per als tres partits
que el formaven. Més aviat al contrari. El principal protagonista
d’aquell afer batejat com a “cas
Carod”, que es va presentar com a
cap de cartell d’ERC, va aconseguir uns resultats històrics, i, en
————————————————————————————————————————————
Poc després de signar
l’acord, Pasqual Maragall
va afirmar: “Catalunya es
retroba sencera”
————————————————————————————————————————————
conjunt, els tres partits (el PSC,
ERC i ICV) van sumar un 61% dels
vots i 31 dels 41 escons que hi havia en joc i 12 dels senadors. Aquella primera crisi no va rebre,
doncs, un càstig de l’electorat, però va representar un punt d’inflexió en el govern, que va néixer
amb un problema congènit i una
llufa d’inestabilitat de la qual no es
va desempallegar.
L’alternança necessària
En tot cas, el govern liderat per
Pasqual Maragall va obrir una etapa nova en la política catalana, un
punt i a part que alguns dels seus
protagonistes qualifiquen de “necessari”. El republicà Josep Bargalló, que en aquell moment ja acumulava una llarga experiència
com a parlamentari, afirma que
l’aposta que va fer ERC per un
pacte d’esquerres era “necessària
per regenerar la política catalana,
especialment per tirar endavant
un govern catalanista i d’esquerres que regirés el país després de
l’immobilisme que havia suposat
la darrera etapa del pujolisme”.
Per a Montserrat Tura, que havia
estat alcaldessa de Mollet del Vallès des del 1987 i el 2003 va assumir la conselleria d’Interior,
aquell acord va significar “el final
de la Catalunya dual que sempre
havia intentat fer creure el pujolisme [...]. L’acord del Tinell era
l’explicitació que l’avenç nacional
Les frases
————————————————————————————————————————————
“L’acord era l’explicitació que
l’avenç nacional era
indestriable del progrés social,
era el triomf del patriotisme
dels serveis socials”
Montserrat Tura
CONSELLERA D’INTERIOR (2003-2006)
era compatible, indestriable del
progrés social”. Dolors Camats,
que el 2003 s’estrenava com a diputada al Parlament per ICV, parla d’un “fet necessari per higiene
democràtica”.
Fins i tot Josep Rull, que el
2003 va encetar la seva tercera legislatura com a diputat de CiU i es
va trobar, per primera vegada, a
l’oposició, destaca que aquell govern va “fer possible l’alternança
————————————————————————————————————————————
----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
“Va ser un govern fet més a
la contra que no com a
projecte comú”
Toni Castellà
DIPUTAT D’UDC (2003-2006)
La primera crisi va esclatar
quan els nous consellers
encara no havien pres la
mida als seus despatxos
————————————————————————————————————————————
política, imprescindible en qualsevol sistema democràtic. Es va poder assajar un govern d’esquerres
amarat dels valors del catalanisme”. I, pel que fa a la valoració general dels governs de Pasqual Maragall, destaca: “En molts aspectes, el corrent central de país
quant a polítiques públiques es va
mantenir vigent respecte de l’etapa anterior. Bàsicament perquè
aquell catalanisme compartit era
Un inici convuls
El 20 de desembre del
2003, després de
prendre possessió,
Pasqual Maragall surt
a saludar la gent que
s’ha aplegat a la plaça
de Sant Jaume. Al balcó del Palau treu el cap
el secretari general del
PSOE, José Luis Rodríguez Zapatero, qui
dies abans, en un míting al Palau Sant Jordi, s’havia deixat anar:
“Donaré suport a la reforma de l’Estatut que
surti del Parlament.”
L’inici del mandat és
convuls, amb tensions
a l’hora de delimitar
les competències de
les conselleries i de
nomenar alguns càrrecs. Però l’episodi que
desferma la primera
crisi de magnitud és la
publicació d’una trobada a Perpinyà entre
el conseller en cap, Josep-Lluís Carod-Rovira, i dirigents d’ETA.
extraordinàriament transversal i
preeminent. En aquell període la
Generalitat va continuar essent
una institució nuclear del país i
mai no va caure en la irrellevància, al contrari, tal com malauradament està succeint avui.” Toni
Castellà, que en aquell moment
formava part de la mateixa coalició que Rull (tot i que com a representant d’Unió Democràtica),
conserva un record molt menys
optimista d’aquell moment i recorda “la frustració de guanyar
unes eleccions i no governar”. Tot
i això, també valora: “Això ens situava en la normalització d’un sistema parlamentari.” Castellà destaca “la poca cultura de coalició de
les forces d’esquerres” i creu que
el govern entre el PSC, ERC i ICV
“va ser [...] fet més a la contra que
no com a projecte comú”. Tot i això, reconeix que el pas del temps
li ha permès matisar la seva anàlisi: “Malgrat la percepció de caos
permanent que segueixo tenint,
va ser bo que hi hagués una alternança després de 23 anys d’un
mateix govern.” Ni que fos, segons
afegeix, per “demostrar, entre altres coses, que les solucions plan-
�|
26 Reportatge
|
EL PUNT AVUI
DISSABTE, 20 DE GENER DEL 2024
tejades per l’alternativa d’esquerres portades a la pràctica en un
govern van fracassar”.
Un nou estil de governar
Els que van participar en aquell
primer govern valoren la nova forma de fer política, malgrat les dificultats de conjuminar els programes i les sensibilitats de tres partits diferents. El republicà Josep
Bargalló, que va començar com a
conseller d’Educació i seixantacinc dies després va haver d’assumir el càrrec de conseller primer,
sosté que “va ser un govern menys
presidencialista i més coral que
els anteriors”. I això no només
perquè estava format per una coalició entre tres formacions totalment independents, sinó també
“pel tarannà del president Maragall, que ja no era necessàriament
el del PSC”.
La valoració d’aquells que es
van haver de situar a l’oposició resulta menys positiva. Antoni Castellà, que en aquells moments
afrontava la seva segona legislatura com a diputat d’Unió Democràtica, destaca que l’element més
negatiu d’aquell període va ser “la
incapacitat de construir un projecte comú”, la qual cosa “va comportar, a la pràctica, l’existència
de tres governs en un”.
L’acció de govern
Aquest soroll permanent i els esforços esmerçats en el debat estatutari han fet que l’acció de go————————————————————————————————————————————
La llei de barris, aprovada
el 4 de juny del 2004, és un
dels principals llegats del
govern de Maragall
————————————————————————————————————————————
vern quedés, ja aleshores i encara
avui, en un segon pla. Josep Bargalló, que va viure el període del
2003 al 2006 des d’una talaia privilegiada, destaca: “Va haver-hi
projectes pioners i cabdals com la
llei de barris o el Pacte Nacional
per l’Educació que ens enllaçaven
amb unes maneres de fer política
social, territorial i municipalista
plenament innovadores.” Per la
seva banda, Antoni Castells, que
va assumir la cartera d’Economia
i Finances, posa èmfasi en els
avenços econòmics i pressupostaris i destaca “l’acord estratègic per
la qualitat de l’ocupació, la internacionalització i la competitivitat
de l’economia, i les mesures de reforma pressupostària en la línia
d’una millora de la transparència i
la pressupostació per objectius”.
Les seves companyes de gabinet
Marina Geli i Montserrat Tura posen èmfasi en els avenços en els
seus respectius àmbits de responsabilitat. L’exconsellera d’Interior
destaca que, tot i els vint-i-tres
anys d’autogovern presidit per
Jordi Pujol, les competències de
seguretat “estaven en unes condicions lamentables”. Dolors Camats, que va donar suport al govern des del seu escó al Parlament, destaca que “es va donar un
canvi a moltes polítiques públiques obsoletes o privatitzadores
Les frases
————————————————————————————————————————————
“Les discrepàncies, les crisis,
curiosament, varen ser més en
l’àmbit nacional i la lleialtat
que en les polítiques
sectorials”
Marina Geli i Fàbrega
CONSELLERA DE SALUT (2003-2010)
(transvasament de l’Ebre, mitjans
de comunicació o educació) i se’n
van inaugurar d’altres (com habitatge o medi ambient)”.
La llei que destaquen bona part
dels protagonistes és la de barris,
aprovada pocs mesos després de
la constitució del nou govern. Fins
i tot Josep Rull, que el 2003 era diputat a l’oposició i tretze anys després va acabar assumint la conselleria de Territori i Sostenibilitat,
la defineix com “una expressió
————————————————————————————————————————————
----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
“Va ser un govern menys
presidencialista i més coral
que els anteriors”
Josep Bargalló i Valls
CONSELLER D’EDUCACIÓ I CONSELLER PRIMER
(2003-2006)
En la legislatura del 2003
al 2006 es va encetar la
reforma de l’Estatut, que es
va acabar frustrant el 2010
————————————————————————————————————————————
tangible i operativa de cohesió territorial i social”. Contràriament,
remarca que en “l’àmbit de medi
ambient es va produir un excés
d’ideologització que va arraconar i
conflictivitzar unes polítiques
–tot allò vinculat a la sostenibilitat– fonamentals per a l’impuls
d’un país modern i avançat”. A
més a més, Rull coincideix amb
Toni Castellà (amb qui compartia
Els camins de
l’Estatut
El 12 de novembre del
2004, el president Maragall va convocar els
líders de tots els partits a una cimera a Miravet que es va convertir en el punt de
sortida per impulsar
un nou Estatut. Aquell
dia començava un camí llarg i costerut que
acabaria tenint una fita històrica: el 30 de
setembre de l’any següent, quan el Parlament va aprovar el text
amb els vots de 120
dels 135 diputats. Només va votar-hi en
contra el Partit Popular. El text, retallat, es
va aprovar al Congrés i
al Senat el 30 de març
del 2006. L’anunci
d’ERC de demanar el
vot negatiu en el referèndum del 18 de juny
va precipitar la destitució dels consellers
republicans.
la tasca d’oposició) a l’hora de destacar l’Estatut com a llegat més
positiu d’aquell govern.
Tot i això, els dos excompanys
de grup parlamentari també destaquen algunes herències negatives del govern de Pasqual Maragall, entre les quals hi ha “l’endeutament desbocat i d’unes finances
públiques esventrades” com a pitjor herència dels governs catalanistes i d’esquerres; però hi afegeixen dos elements genèrics: “la
percepció d’un govern en tensió i
conflicte interns constants, i un
afany intens de revenja –que es va
anar matisant progressivament–
respecte dels 23 anys del president Pujol”. En el que fa referència als aspectes negatius, Castellà
remarca “un nefast nivell d’endeutament desbocat, posant en risc
els principals serveis públics”.
De l’Estatut al procés
El fil conductor del procés encetat
en la legislatura del 2003 al 2006,
quan es va obrir el meló de l’Estatut i el procés independentista
que s’iniciaria alguns anys després arran de la sentència del Tribunal Constitucional, resulta in-
�| Reportatge | 27
EL PUNT AVUI
DISSABTE, 20 DE GENER DEL 2024
que aquella experiència és “irrepetible”. I també posa èmfasi en els
canvis que s’han produït als partits: “No existeix Convergència i
Junts és un actor més plural ideològicament. La CUP és un partit
que pluralitza més l’esquerra i l’espai independentista. El PSC i Junts
tenen més confluències en moltes
polítiques sectorials.” Antoni Castells destaca que “seria desitjable,
no sé si possible”. I ho defensa perquè “en el terreny de l’acció de govern el país necessita polítiques
progressistes al servei de la integració i el benestar social, la igualtat, la prosperitat i un creixement
econòmic sòlid i sostenible”. En
qualsevol cas, es mostra convençut
de la necessitat que “hi hagi un
projecte nacional compartit en relació amb l’autogovern de Catalunya”, matisant: “Projecte que, al
meu entendre, avui dia, no és ni la
independència –i menys tirant pel
dret– ni continuar amb tot igual,
com si aquí no hagués passat res.”
Montserrat Tura, qui havia estat
consellera d’Interior del govern de
Pasqual Maragall i actualment es
manté allunyada de la política institucional, fa una reflexió molt més
genèrica, sense apuntar a cap partit: “Avui la política viu més de fòbies que d’ideologies, més d’angoi-
evitable. Antoni Castells, que actualment es troba allunyat de la
primera línia política, fa una anàlisi de llarga durada i destaca que
“el projecte fracassat d’Estatut va
constituir [...] l’esgotament d’un
cicle de catalanisme polític que comença al tombant del segle XIX al
segle XX i dura més de cent vint
anys”. I posa èmfasi en les ferides
generades en l’àmbit del catalanisme: “La incapacitat de trobar la
resposta política adequada va conduir a la fragmentació del catalanisme polític i, posteriorment, a
una crisi de la qual no es pot dir
que el país n’hagi sortit especialment triomfant.”
La seva companya de gabinet
Marina Geli, que va entrar en la
política amb Joaquim Nadal i que
actualment milita a Junts per Catalunya, creu que “clarament el
procés és fill del fracàs i cansament de la societat catalana de
l’Estatut”. I fixa la mirada en el
2003: “Pasqual Maragall i nosaltres teníem clar que era la darrera
oportunitat. O reforma de la Constitució que permetés una relació
bilateral entre Catalunya i Espanya i un alt nivell d’autogovern i
agència tributària catalana que
era impossible que liderés el
PSOE i consens al Congrés o Estatut amb fort autogovern o la desafecció creixia. Aquella etapa va
ser la base del canvi a l’indepen-
————————————————————————————————————————————
Bona part dels
protagonistes del 2003
consideren que un pacte
com aquell és “irrepetible”
————————————————————————————————————————————
Els qui el 2003 eren a
l’oposició destaquen
“l’endeutament desbocat”
com a factor negatiu
————————————————————————————————————————————
————————————————————————————————————————————
dentisme de molts catalans. Jo entre ells. El federalisme asimètric
era una utopia i el dret a decidir va
anar entrant dins el PSC, militants i votants. Per forçar l’Estat
espanyol o bé escollir ser un estat
propi.” Toni Castellà, amb qui
comparteix militància en aquests
moments, també destaca que el
procés estatutari va permetre
“constatar des del catalanisme
històric del PSC que la proposta
d’un encaix respectuós de Catalunya en el marc de la pretensió
d’un estat plurinacional era [...]
impossible”. Aquest fet “va comportar començar a situar la proposta d’independència a la centralitat del catalanisme”. El republicà
Josep Bargalló també comparteix
aquesta anàlisi i afegeix que “sense tot el que va significar la redacció de l’Estatut –que sense aquell
govern no s’hauria iniciat al Parlament–, la seva aprovació a Catalunya, la seva primera retallada a les
Corts i la definitiva al Tribunal
Constitucional, tot plegat hauria
anat, si més no, més lent i a alguns sectors els hauria costat
molt més sumar-s’hi. Hauria anat
diferent, segur”. La seva antiga
companya de govern Montserrat
Tura, contràriament, reconeix
que “bo li agraden les ucronies” i
destaca que “la tramitació del nou
Estatut va influir, però menys del
que s’explica”. Per la seva banda,
Dolors Camats té molt clar que
“sense govern d’esquerres no hi
Les frases
————————————————————————————————————————————
“El PSC d’avui no té res a
veure amb aquell de l’acord
del Tinell, profundament
catalanista i amb una robusta
consciència nacional”
Josep Rull i Andreu
DIPUTAT DE CIU (2003-2006)
----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
“Només cal aritmètica i
voluntat política perquè un
pacte com aquell es
repeteixi”
Dolors Camats i Luis
DIPUTADA D’ICV (2003-2006)
hauria hagut canvis a nivell nacional”.
Una experiència irrepetible
Ha plogut molt des d’aquell 14 de
desembre del 2003. I l’escenari polític ha canviat de dalt a baix, amb
la irrupció dels moviments socials
derivats del 15-M i el procés independentista, que han sacsejat de
dalt a baix el sistema polític català.
Tot i que en els darrers mesos s’estan recosint les ferides creades
amb el PSC arran de l’aplicació del
155, hi ha qui creu que una experiència com la del tripartit, formada pels mateixos partits o els seus
hereus, seria difícilment reproduïble.
Per al republicà Josep Bargalló,
un govern de coalició com aquell és
“irrepetible”. I ho argumenta, sobretot, per l’evolució que han seguit els dos socis d’ERC: “El PSC
d’ara no té res a veure amb el
d’aquell moment. Socialment, de
manera discutible, i nacionalment,
gens a veure [...]. I el que podia ser
Iniciativa no ho són els comuns.”
Marina Geli, que en aquell moment
militava al PSC i ara ho fa a Junts
per Catalunya, també considera
Del forat del
Carmel al 3%
El 23 de febrer del
2005, els ànims entre
el govern i l’oposició
estaven encesos per
l’esfondrament del túnel de la línia 5 del metro al barri del Carmel.
El conseller de Política
Territorial i Obres Públiques, Joaquim Nadal, apuntava a la gestió dels governs de CiU
i al sistema de contractació de l’obra pública, que qualificava
de “pervers”. Però ni
tan sols els socis
d’ERC i ICV es mostraven satisfets per les
explicacions. El cap de
l’oposició, Artur Mas,
va reptar Pasqual Maragall a donar explicacions sobre les acusacions contra el govern
anterior. Prenent el
micròfon, el president
desferma la tempesta:
“Vostès tenen un problema, que es diu 3%.”
xes que de projectes sòlids, i més
de ressentiments que de coneixements. Avui és un altre temps, i encara que les sigles fossin les mateixes, les persones no ho serien.” Tot
i això, destaca que “no veu les condicions però sí les necessitats”. En
tot cas, defensa que l’experiència
del govern de Maragall és, vint anys
després, plenament vigent: “Ara no
sorprendria tant un govern de tres
partits, llavors els poderosos adversaris d’un govern d’esquerres ho
van explicar com un desori”. Per la
seva banda, Dolors Camats, que actualment es troba al capdavant de
la Fundació Catalunya Europa, ho
té molt clar: “Només cal aritmètica
i voluntat política.”
Els que el 14 de desembre del
2003 es van haver de situar a l’oposició consideren que un acord com
el que es va signar al Saló del Tinell
seria no només “irrepetible” sinó
també “una mala notícia”, en paraules de Josep Rull. L’exdiputat
ho argumenta des de dues perspectives: “D’una banda, perquè
suposaria la certificació definitiva
de la ruptura de la unitat independentista. I, de l’altra, perquè el
PSC d’avui no té res a veure amb
el del Pacte del Tinell, profundament catalanista i amb una robusta consciència nacional.” Castellà, per la seva banda, destaca
que l’1 d’octubre del 2017 va significar “un abans i un després de
la nostra història”, i hi afegeix:
“En coherència amb el que vàrem
impulsar, no tindria cap sentit reeditar un govern compartit amb
forces unionistes.”
�|
28 Reportatge
|
EL PUNT AVUI
DISSABTE, 20 DE GENER DEL 2024
Josep M. Muñoz Lloret Historiador i editor del llibre ‘Maragall i el govern de la Generalitat’
“No hi havia qui reivindiqués
el govern de Maragall”
a La Fundació Catalunya Europa i l’editorial
a El llibre ressegueix l’acció de govern
RBA publiquen ‘Maragall i el govern de la
Generalitat: les polítiques del canvi’
durant el període del 2003 al 2006, els seus
antecedents i la petja que ha deixat
Pere Bosch i Cuenca
BANYOLES
N
o és el darrer llibre publicat sobre el govern
de Pasqual Maragall,
però sí el que intenta
fer una anàlisi més sistemàtica
d’aquella experiència. En el volum, editat per RBA Llibres i la
Fundació Catalunya Europa, hi
ha escrits de Gemma Ubasart,
professora de ciència política a
la UdG i actualment consellera
de Justícia, Drets i Memòria;
Joan Vicente, professor de geografia humana a la mateixa universitat; Júlia Miralles, professora associada de ciència política de la UAB, i Carles Rivera,
economista. L’editor és l’historiador Josep M. Muñoz, que ha
estat, fins a la seva jubilació recent, director de la revista i editorial L’Avenç, amb qui conversem.
En el prefaci del llibre, Josep M.
Vallès explica que s’ha escrit
poc sobre el govern de Maragall
quan, en realitat, es va tractar
d’un període molt intens. A què
és degut això?
D’en Pasqual Maragall n’ha quedat una imatge, que el llibre matisa, que va ser un molt bon alcalde de Barcelona i un president de la Generalitat no tan
bo, amb un mandat força accidentat i amb molt soroll, i també amb molta hostilitat mediàtica i política. Fins i tot entre els
mateixos correligionaris de Ma-
Hem vist després que aquest és
un condicionant important. Ho
hem vist a Catalunya, on Junts
va marxar del govern, i també a
Espanya, amb els problemes que
té el govern de Pedro Sánchez.
El llibre se centra en l’acció de
govern i els seus fonaments
ideològics. Quins aspectes destacaria?
Una primera qüestió tindria a
veure amb l’alternança en el govern de la Generalitat. Alguns
van parlar, d’una manera potser exagerada, de règim pujolista, però sí que hi havia una sensació d’immobilitat. El que hi ha
el 2003 no és un simple canvi de
govern, sinó una proposta de
governar d’una manera diferent, amb més transparència i
més participació de la ciutadania. El segon aspecte, que desmenteix un tòpic bastant asso-
❝
Fins i tot entre els
correligionaris de
Maragall hi ha hagut
una tendència a no
reivindicar-ne el llegat
Josep M. Muñoz és historiador i ha estat fins fa ben poc director de la revista i editorial ‘L’Avenç’ ■ ORIOL DURAN
ragall hi ha hagut una tendència a girar full i a no reivindicarne el llegat. En conjunt, no hi
havia qui el reivindiqués. Hi ha,
però, un llibre important, que
és el de Josep M. Vallès (Una
agenda imperfecta: amb Maragall i el projecte de canvi, Edicions 62, 2008), que ja en dona
una visió molt precisa i ponderada. La Fundació Catalunya
Europa ja va publicar un primer
llibre, titulat Pasqual Maragall.
Pensament i acció (La Magrana, 2017), molt centrat en la seva etapa d’alcalde. Faltava resseguir aquest període breu però
intens de la presidència, que calia revisar i també reivindicar,
sense amagar els aspectes en
què no va reeixir.
Vint anys després, encara pesen les visions simplificadores?
Els esdeveniments posteriors
que ha viscut el país han empe-
titit aquell Dragon Khan de què
parlava el conseller Joan Carretero. És veritat, i en Josep M.
Vallès ho destaca en el prefaci
del llibre, que era el primer govern de coalició. En els anteriors de CiU hi havia una federació electoral, amb mecanismes de coordinació i consens
previs. El fet d’estar format per
tres partits, cadascun amb la
seva agenda i les seves ambicions, complicava les coses.
ciat a Maragall, és que aquest
no és un govern improvisat. Del
1999 al 2003 es prepara un pla
de govern, amb casos molt emblemàtics com el conegut com a
“llibre vermell” elaborat per experts en economia. Per tant, és
un govern que arriba amb unes
idees clares. El tercer aspecte és
l’acció de govern, amb lleis emblemàtiques com la de barris,
que facilita la transformació
d’uns centres urbans molt degradats. I després hi ha la gran
qüestió de l’Estatut, que Pujol
no havia volgut abordar; en canvi, Maragall té l’ambició de canviar el tauler territorial i la relació entre Catalunya i Espanya.
No es tracta d’una qüestió tàctica, sinó d’una voluntat real i
àmpliament compartida de la
societat catalana.
Entre el combat i la reflexió
La literatura política té una llarga
tradició a Catalunya, on els llibres
s’han convertit, fins a l’eclosió de
les xarxes socials, en una arma llancívola de primer ordre. El cas del
govern liderat per Pasqual Maragall
n’és un bon exemple. Durant els primers anys trobem llibres clarament
combatius com els que signa el periodista Vicenç Villatoro, qui l’octubre del 2004 defensava que amb el
govern de Maragall “en el mapa polític català s’ha abolit o s’ha suspès
l’eix nacional” (Catalunya després
del tripartit, Columna, 2004). El periodista de Terrassa va tornar a la
càrrega el 2007 amb L’Engany. El
segon tripartit o la desnacionalització de Catalunya (Ara Llibres,
2007). Un altre periodista, Iu Forn,
ressegueix la reacció que va provocar el govern en la política espanyola a El tripartit vist des de Madrit
(Roca Editorial, 2004).
En els darrers anys han aparegut
volums de testimonis directes, com
el d’Antoni Batista, qui ha recuperat
els seus dietaris al Departament de
Presidència per oferir Al Palau, a
l’hivern, un llibre amb un subtítol
ben il·lustrador: Del final de l’autonomia i el principi del sobiranisme
(Base, 2017). Xavier Muñoz, qui va
participar en la fundació de Ciutadans pel Canvi i va ser director general de Dret i d’Entitats Jurídiques
del Departament de Justícia, també
ens recorda com va sentir La seducció del canvi (Base, 2022). També cal destacar el testimoni de Jordi
Mercader, un dels col·laboradors
més estrets del president, a Mil dies
amb Pasqual Maragall (La Magrana,
2008). Amb una visió més distant,
però alhora molt dinàmica, cal destacar la crònica del periodista Pere
Cullell, “Ja som aquí”. Històries del
tripartit (Edicions 62, 2005).
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05. Recursos d'informació
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Description
An account of the resource
Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell).
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Memòria del tripartit
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Bosch i Cuenca, Pere
Muñoz, Josep M.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2024-01-20
Type
The nature or genre of the resource
Article
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Govern
Tripartit
Generalitat de Catalunya
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Carod-Rovira, Josep Lluís
Saura, Joan
Esquerra (Ciències polítiques)
Esquerra Republicana de Catalunya
Iniciativa per Catalunya
Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE)
Description
An account of the resource
Article publicat en motiu dels 20 anys de la signatura de l'acord i formació del govern presidit per Pasqual Maragall. Inclou una entrevista a Josep Maria Muñoz com a editor del llibre "Maragall i el Govern de la Generalitat".
Source
A related resource from which the described resource is derived
El Punt Avui
Rights
Information about rights held in and over the resource
El Punt Avui
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Articles
Entrevistes
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/12/2829/19821211_Avui_Ballarin.pdf
ddc086d1a5394ecdda42134937333a74
PDF Text
Text
8
PAÏSOS CATALANS-Barcelona
AVUI, dissabte, 11 de desembre del 1982
El nostre col. laborador Josep M. Ballarín i Monset coneix bé la
família Maragall, una de les de més tradició ciutadana a
Barcelona, d'una de les branques de la qual ha sortit l'actual
alcalde de la ciutat, Pasqual Maragall Ballarín en té un record
de molts anys i ens l'escriu aquí amb l'estil tan propi que
caracteritza els seus articles
Pasqual Maragall,
un alcalde que
canvià la conspiració
per l'Ajuntament
Josep M. Ballarín Monset
Sóc prou amic d'aquest minyó
que ha arribat a batlle de Barcelona per a no saber-ne els
anys. Deu voltar la quarantena.
Acabo de veure'l a la televisió.
Bigotis i corbata, el cos endavant, la proa arromangada del
nas; és el de sempre, tal com
el recordo, amb la seva cara
de vedellet savi i ros.
Però començaré des de més
lluny. Una besàvia d'en Pasqual venia de Can Gorina de
Matadepera, es va casar amb
un senyor de Sabadell, afavorit
de patides, i la parella va tenir
un fill famós. En Joan Maragall,
«el de la vaca cega», com li
dèiem irreverentment a l'assemblea iconoclasta dels néts
i els amics dels néts.
En Joan Maragall, el famós,
deixava tretze fills quan moria.
Tretze fills sota la tutela de la
vídua, Domna Clara Noble,
una andalusa amb arrels angleses, tan clara de seny com
noble de fets.
Dels tretze Maragalls hi ha
quatre ties santes, una santa
dona de casa, un pintor, un escultor, un foll beneït, dos senyors de Barcelona, una noia
menuda i els dos petits. Més
d'un fa versos d'amagat, però
a veure qui gosa publicar-los
dient-se Maragall. Sigui com
sigui, els tretze són rebrots
ben diferents i alhora ben semblants. Tots fan cara de versos
ocults amb la cortesia continguda dels senyors de debò.
El petit més petit de la maragallada es diu Jordi. Ara ha
sortit senador i té el fill a ca la
ciutat. En Jordi va perdre el
pare als primers passos; va
fer estudis de savi, va passar
per l'Institut-Escola de la Generalitat I anava destinat a catedràtic de filosofia al costat
del Pep Calsamiglia i de la llorigada que criava en Xirau
Palau. Però va venir la guerra,
i va tenir allò que en deien la
pau. En Jordi, que anava
veient-se la casa plena de
quitxalla, va haver de deixarse de filosofies i es va posar a
treballar en uns laboratoris. Ell
sap prou com li va costar d'aguantar anys i anys les carallotades del MARKETING.
Ho va aguantar com un senyor.
Poc abans de la guerra, en
Jordi s'havia casat amb la
Basi Mira. Aquesta és filla
d'un alacantí arribat tard a Barcelona, quan la Basi, tot i que
ara no en parli mai, era una llumenera a la Institución Libre
de Ensefianza del Giner de los
Ríos a Madrid.
La família Mira no s'assemblea gaire a la Maragall. Els
d'arrel alacantina són més expressius. L'àvia Mira era una
senyora que. ja vella, s'agafava al bastó sense biegar-se.
Els Mira, com els Maragall,
són bonhomiosos i fan costat
quan cal.
Per família i per escola, en el
matrimoni Maragall-Mira coincideixen dues tradicions liberals i dos camins paral·lels.
D'una banda, l'oreig mediterrani del poeta de casa; de l'altra,
la gràcia andalusa del Machado passada per Sòria i entesa
entranyablement des de Madrid. Una i altra són el fons de
l'ànima del nou alcalde barceloní. Qui no ho sàpiga no l'entendrà.
Pasqual
Maragall
junt amb els
seus
germans,
Jordi, Àngels
i Ernest
"Elfons de l jànima
del nou alcalde són
l'oreig mediterrani
delpoeta de casa i la
gràcia andalusa del
Machado passada
per S/bria i entesa
entranyablement des
de Madrid"
En Jordi i la Basi són més
aviat menuts, fan una certa impressió de feblesa i sorprenen
pel seu coratge. He passat
amb ells les hores bones i les
males, els he vistos sovint tristos, mai no els he vistos vençuts. El fill, l'alcalde de Barcelona, és també d'aquesta veta,
amb l'airet bonhomiós té la tenacitat dels qui són prou
humils per a saber qui són.
Tornem als pares. La Basi i
en Jordi han tingut vuit fills,
tres noies i cinc nois. Cada un
amb les seves tirades, cada
un amb les seves etzibades,
cada un amb les seves febleses i les seves fortaleses. Són
ben bé fills de qui són fills. En
Pasqual és el fill tercer, el
segon noi.
Abans cal parlar del noi
gran, que també es diu Jordi i
és pintor. Un pintor genial,
sense adjectius, però això no
fa al cas. En Jordiet és un personatge de Dostoiewski amb
un punt dels cristians de
Dreyer passat pel pa amb oli
de la Mediterrània. Jo li dec el
Francesco. Tots els qui l'hem
tingut a prop estem tocats per
la seva quietud mística. En
Pasqual no seria qui és sense
els silencis d'aquest germà.
Dintre de la tirada liberal
dels pares, els vuit margallets
han crescut sense entrebancs
a m b g e r m a n o r . Des de
menuts, el batlle i els altres
han conegut el goig de tenir
germans, el goig de barallarse sense trencar els lligams.
No han trencat mai els Itigams
ni crec que els trenquin.
Els Pasqualet era un minyó
tot ros. No só pas quan el vaig
conèixer, puc dir que el conec
de sempre. Va anar a un col·legi d'aquests amb record del
Blanquerna del vell Galí, sota
la tutela benvolent de l'inevlta-
Arxiu Municipal de Girona. Avui. 11/12/1982. Pàgina 8
Amb un dels seus millors amics, Xavier Rubert de Ventós, a
Empúries l'estiu del 1960
ble capellà que s'esforçava a
ser liberal, mentre la canalla
cantava cançonetes d'en Liongueres. No crec que el Pasqual
en tingui mal record. Va arribar
al batxillerat amb fama ben
guanyada de llumenera, però
mai no fou un bastaix de llibres, sabia jugar quan calia,
tot i que no arribava a davanter
del Júnior com dos cosins
seus i el Xavier Rubert.
Tampoc no era un bastaix de
la pilota.
Encara que no se'n queixi,
no sé pas si el col·legi va
marcar massa en Pasqual. El
va marcar molt allò que vivia a
casa. Una casa oberta on entrava tothom, on tothom podia
dir la seva. El minyonet que
acabava el batxillerat, després
d'escoltar Edith Piaff, es podia
trobar escoltant totes les filosofies que es fan i desfan. En
Pep Calsamiglia anava aigües
avall pels meandres de la metafísica, el Gabriel Maragall
enfilava sant Agustí amunt
entre passa i passa, el pare
Jordi les deixava anar a
gotims, en Sòria, vingut algun
cop de Madrid, les deixava
anar pel broc gros, i més pel
broc gros les deixava anar el
Juanín Rubert, pare d'en
Xavier, que ho rebentava tot, i
un cop, enrabiat amb la
música del dia, ens va trencar
oen trencats dos discos del
Brassens.
Quan acabava el batxillerat,
en Pasqualet ho havia sentit
tot de tot, des de Sant Bernat,
el Brassens i el Sartre fins a
Max Scheller, passant, tant se
val, per l'inevitable Marx, que
començava a treure el nas
entre aquells savis i veroiava
fort entre els joves.
Elsprimers amics
del Pasqualforen els
fills dels amics dels
seuspares. Entre
d'altres, ipotser el
primer, en Xavier
Rubert de Ventós"
íé
Els primers amics del Pasqual foren els fills dels amics
dels seus pares.
Entre
d'altres, i potser el primer, en
Xavier Rubert de Ventós, que
ben aviat va deixar de jugar
d'extrem dret per ficar-se a l'ètica, a l'estètica i a tots els vitricolls que li coneixem. Mentrestant, en Pasqual va començar
economia i una altra carrera,
que deu ser la de dret, ara no
me'n recordo bé. Les var
acabar totes dues. No feia la
impressió de matar-s'hi gaire,
però continuava amb la ben
guanyada fama de llumenera.
Mentre els patriarques discutien a la sala gran de cal
Jordi i la Basi, en una habitació
amb dues lliteres, dues taules;
un parell de cadires, uns centenars de llibres i llibrots, un
miler de burilles i una boira de
fum, els minyons, asseguts a
terra, discutien i discutien i
discutien.
Foren bells anys que tots recordem amb una mica de nostàlgia. En aquestes jo me les
feia molt amb en Genis Maragall, en Jordiet, en Quico Vila i
en Jaumet Lorés. En Jaume,
que s'havia de casar amb la
germana gran del Pasqual,
era una llambregada carismàtica que sortia arreu. El trobaves a la taula de «El Ciervo», a
les catacumbes dels «Felipes»
i a les altres bataneres que
fressaven amb en Raimon
Galí. En Pasqual i en Xavier
eren més joves, quedaven una
mica a part i feien la seva. De
tant en tant em pujaven a casa
i les hores se'ns feien curtes.
Un dia, a casa mateix, vaig
trobar la colla discutint de capellans. El que tenia el cap més
calent, «de cuyo nombre no
quiero acordarme», etzibava:
—Quan fem la revolució, els
capellans faran nosa. Els capellans grassos i carques no costaran gaire d'esbandir. Els
qui ens faran nosa de debò
seran els Ballarins. Em pregunto si fóra lícit d'acusar el
B a l l a r í n de m a r i e t a per
desprestigiar-lo.
Sabia que era una discussió
acadèmica, no m'hi vaig enrabiar, vaig dir:
—Tots sabeu que jo no sóc
marieta, penjar-m'ho fóra una
mentida. Ningú no pot fer revolucions des de mentides. I
més. Suposant que jo fos marieta, vosaltres sou amics
meus, i per a fer la revolució
no us podríeu vendre un amic.
Si la revolució ha d'esbandir
les amistats, més val que plegueu.
En Pasqual em va dir amb la
mitja rialleta:
—Pepe, tens raó.
Sense mentides i fidel als
amics, sabia que la bullidera
del Pasqual no s'aturaria en
discussions acadèmiques. I
va trobar l'Urenda. En José Ignacio Urenda venia de Valladolid, fill d'un militar de la república, mort. A casa seva vivien
ben pobres, però no en parlava
(Passa a la pàg. següent)
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05. Recursos d'informació
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Description
An account of the resource
Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell).
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Pasqual Maragall, un alcalde que canvià la conspiració per l'Ajuntament
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Ballarín, Josep M. (Josep Maria), 1920-2016
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1982-12-11
Type
The nature or genre of the resource
Article
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Alcalde
Biografia
Família
Description
An account of the resource
Nota personal descriptiva de Mossèn Ballarín sobre el Maragall acabat de proclamar Alcalde de Barcelona.
Source
A related resource from which the described resource is derived
Avui
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Còpia extreta de l'Hemeroteca de l'Arxiu Municipal de Girona.
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Articles
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/12/2795/pasqual-maragall_7c7c21e7_500x760.jpg
e3caa86aa5d8602ead99bb10687d8f83
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05. Recursos d'informació
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Description
An account of the resource
Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell).
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Pasqual Maragall: pensamiento y acción
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Badia, Jaume
Bellmunt, Jaume
Brugué, Quim
Fuster, Joan
Nel·lo, Oriol
Contributor
An entity responsible for making contributions to the resource
Claret, Jaume (coord.)
Santos Mosquera, Albino (trad.)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2017
Type
The nature or genre of the resource
Monografia
Language
A language of the resource
Castellà
Subject
The topic of the resource
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Biografia
Política
Catalunya
Barcelona
Description
An account of the resource
528 p.
Abstract
A summary of the resource.
Pasqual Maragall i Mira ha tenido una presencia activa en la vida política de Barcelona, de Cataluña y de España durante más de cuarenta años. Esa irradiación lo ha proyectado como una de las figuras catalanas contemporáneas de relevancia internacional. Son bien conocidas algunas de sus actuaciones y manifestaciones públicas. Y, sin embargo, no contábamos aún con una valoración suficientemente completa que nos permitiera comprender mejor su figura en todas sus dimensiones. Con la voluntad de dar a conocer la riqueza del pensamiento y del proyecto de Maragall, se abordan en este libro una serie de ejes decisivos en su trayectoria: la acción política como herramienta de cambio social; la ciudad y el territorio como espacio de intervención pública; la visión de una Cataluña proyectada hacia España y Europa; las políticas de gobierno como producto de una obra de conjunto; y los Juegos Olímpicos de 1992 como parábola de una experiencia pública exitosa. Esta visión de la obra y las reflexiones de Maragall nos revela la vigencia de sus ideas e intuiciones y, sobre todo, la continuidad de sus preocupaciones principales, tanto en el escenario político más cercano como a escala global.
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Barcelona
Publisher
An entity responsible for making the resource available
RBA Libros
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
ISBN: 9788490567791
License
A legal document giving official permission to do something with the resource.
<span>Adquirir el llibre en paper o ebook:<br /><a href="https://www.rbalibros.com/rba-no-ficcion/pasqual-maragall_4117">https://www.rbalibros.com/rba-no-ficcion/pasqual-maragall_4117</a><br /></span>
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Sobre Pasqual Maragall
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/12/2754/19821207_PM_NoticiaAmistosa_JMBallarin.pdf
f84c41972cf10aaaa1352f6579d4734b
PDF Text
Text
...... 5
�
""""t
Per a l'Avui- fora de misses0
�-desembre-1982º
PASQUAL MARA.üALLo
Notícia amistosa.
Sóc prou amic d'aquest minyó que ha arribat a batlle de Ciutat per a no saber
ne els anys ¡
''•
D�u voltar la quarentena. Acabo de veure'l a la televisió, ..
Bigotis i corbata, Lis
t el cos endavant,--. la proa arromangada del nas; �s el
de sempre, tal com el recordo amb la seva cara de vedellet savi i roso
Per� comen9ar& m&s de lluny. Una besàvia d'en Pasqual venia de can Gorina de
Matadepera, es va casar amb un senyor de Sabadell afavorit de patilles i la pare
lla va tenir un fill fam6so En Joan Maragall, "el de la vaca cega" com li deiem
irreverentment a l'assemblea iconoclasta dels n�ts i
lels
amics dels n&tso
En Joan Maragall, el famós, deixava tretze fills quan moriao Tretze fills so
ta la tutela de la vídua, DolllDiA Clara Noble, una andalusa amb arrels angleses,
tan clara de seny con noble de fetso
1.111�
sa"'
i� <>l c:>t'l:t. ..Lc.
ililil...
ll ..... nels tretze Maragalls hi ha quatre ties santes,
to»,
un
un
e as:;.,
pintor, un escul
foll benelt, dos senyors de Barcelona, una noia menuda i els dos petits0
M&s d'un fa versos d'amagat, però a veure qui gosa publicar-los dient-se Maragall
Sigui com sigui, els tretze són rebrots ben diferents i alhora ben semblantsº Tot
fan cara de versos ocults amb la cortesia continguda dels senyors de deb�0
El pet•t m&s peti
t¡
de la maragallada es diu Jordio Ara ha sortit senador i t'
el fill a ca la Ciutat0 En Jordi va perdre el. pare als primers passos, va fer
L · " ª r�.ss:1n
!'•l"
fs ol ..
1'\t'lst>tu+
la 'ÍcOIO•lit'�to
.,{.,
estudis de savi1i anava destinat a catedràtic de filosofia
sami�lia i de la llorigada
\ ...,,.. va venir all� que en
rra,-.,.
. C.l\•
J'
sal) tl
¡l i
a treballar
ell\
�
/
al costat del Pep Cal
ue. criava en .... Xirau Palauº Pevò va venir la gue-
�\CV\
se.
la pau o En Jordi, que anava veient" em. la ca-
de quitxalla, va haver de deixar-se de filosofies i es va posar
uns laboratoris. Ell sap prou...- com li va costar d'aguantar anys
i anys les carallotades del marketing. Ho va aguantar com un senyor.
Poc abans de la guerra, en Jordi s'havia casat amb la Basi Mira. Aquesta Is
filla d'un alacantí arribat tard a Barcelona, quan la Basi, tot i que ara no en
L.'!J2
�
'"'"'+1tvc.16V\ 1; ,b.-c ..lc �r\'ei;2 .. -:i.•"
$j tuts r
l t' del Giner de los Rios
parl i mai, era una .._ llumenera\ J FIT
a Madrid.,
La família Mira no s'assembla massa a la Maragall. Els de rel alacantina són
m&s expressius. L'àvia Mira era una senyora que
se blegar-s&. iilm9
cal.
� ls
\���gafava �l bast6 sen
Mira, com els Maragall, s�n bonhomiosos i fan costat quan
Per família i per escola, en el matrimoni Maragall Mira hi coincideixen dues
tradicions liberals i dos
\"�""ins
i
paral-lels J
�
1
diterrani del poeta de casa, et.e l'altra la gracia
�.. � .. .,:.b <=.�C."'t
entesQ\des de
adrid l l t'
1
·J
D'una banda l'oreig me-
l1:1 M:.4h2�0
andaluSà) passada
,
per Soria i
..
º Una i altra són al fons de l'anima del nou al-
c�lde barceloní. Qui no ho s�piga no
l'entendr�.
�2
'. {'.\\
um certa impr� ssi t de feblesa i
/
En Jordi i la Basi són �és aviat menuts, \ uoa
sorprenen pel seu coratge0
he vist sovint tris
o
�s,
e
\
�u.s... r-
·\
l s*'t amb ells les hores bones i les malesp els
mai no els
's tambl d'aquesta veta, amb
\
�e
�
vist venfutso El fill, l'alcalde de�iutat,
tenacitat
airet bonhomiós t6 la
dels qui s6n prou humils per a saber qui sóno
Tornem als pares0 E
?•
T
'
La Basi i en Jordi han tingut vuit fills, tre�
noies i cinc nois0 Cada un amb les seves tirades, cada un amb les seves etziva
des, cada un amb les seves febleses i les seves fortalese&o Són ben b� fills de
�n noio
q ui s&n fills. En Pasqual &s el fill tercer, el s
....a
Abans
cal parlar del noi gran, que tamb& es.diu Jordi i Is pintoro Un pin
tor genial, sense adjectius, però aix� no fa al caso En Jordiet &s un personatge
de illpl. Dostoiewsky amb un ..... punt dels cristians de Dreyer passat pel pa amb
oli de la Mediterr'àniao i1Plllillm1.--11sa-..•'-•• Jo li d�c •••-•••
Tots els que l'hem tingut aprop estem tocats per
la �eva
En Pasqual no seria qui &s sense els silencis
d'aquest germ�o
Dintre de la tirada liberal dels pares, els vuit maragallets han crescut
/ am�..a germanor ..-.... Des de menuts, el batlle i els altres
tenir germans, el goig de barallar-se sense trencar
han conegut el goig \
els lligams.
hanfrencat mai#els lligams ni crec que els trenquinº
s ense entrebancs
/
o
El Pasqualet era
un
minyó tot ros. No s� pas quan el vaig con�ixer, puc dir
a un col-legi d'aquests
q ue el conec de sempre0 Va anar
amb records del Blanquerna del vell Galí, sota la tutela benvolent de l'inevita
ble capellÀ que. s'esfor�ava a_ser liberal, mentre la canalla cantava canfonetes
l
d'E� Llongueresº No crec que e� Pasqual en tingui mal recordo Va arribar al bat"
xillerat amb fama ben guanyada de llumenera, pero mai no fou un bastaix de lli-
�
bres, sabia jugar quan calia, tot i que no arrib�s a davan
del "Junior" com
dos cosins seus i el Xavier Ruber�. Tampoc no era un bastaix de la pilota0
Encara que no-" se'n queixi, no s� pas si el col-legi va marcar massa en Pas·
' all� que vivia a casaº Una casa oberta, on hi en
trava tothom, on tothom hi podia dir la sevao El minyonet que acabava el batxille
\i:..ot;H,
rat, desprn�'s d'escoltar
(, es podia trobar escoltant
qual. El va marcar
�
molt
J'
illll9
�¡,.��
m a
1r
lubidrn
·
to tes les filosofies que es fan i desfano En Pep Calsamiglia anava aig�es avall
pels meandres de la .... metafísica, el Gabriel Maragall s'enfilava sant Agustí
amunt edir& passa i passa, el pare Jordi les deixava anar a gotims, en SÒria vin
gut algun cop de Madrid les dei:x:.ava anar pel brac 1ros, i m�s pel broc grcis lea
deixava ... anar el"Juan{n"Rubert� wli pare d'en Xavier, que ho · rebentava tot i
un cop, enrabiat amb la mtisica del dia, ens va trencar ben trencats dos discos
del Brassens.
Quan acabava el batxillerat, en Pasqualet ho havia sentit tot de to�, des de
sant Bernat, el Brassens i el Sartre fins a MaK Scheller, passant, tant de val,
per l'inevitable Marx que comenpava a treure el nas entre aquells savis i vero
lava fort entre els jove&.
�3
Els primers amics del Pasqual foren els fills dels amics dels seus paresº En
tre d'altres, i potser el primer, en Xavier Rubert de Ventós, que ben aviat va
.
.i a to�s
.¡._'tica
. �q, l'es�e
.
..
etica
a l''
de jugar d, extrem dret per a ficar-se
d eixar
.
�
l
els vitricolls que li coneixem. Mentrestant, en Pasqual va comen�ar economia i
una altra carre�a ! que deu ser la de dret, ara no me'n rec o bl. Les va acabar
totes dnes0 No
\ �e.a
{
a
,
la impressicf de matar-s hi
ben guanyada fam.a de llumenera.
l
.
�
�
,
, pero continuava amb la
/')
#
Mentre els patriarques discutilen a la sala gran del cal Jordi i la Bas i, en
u
una habitació amb dues lliteres, dues taules, un parell de cadires, un centenar
de llibres i llibrots, un miler de burilles i una boira èe fum, els minyons as�
seguts a terra discutien i discutien i discutien.
'
Foren bells anys que tots recordem amb una mica de nostalgiao En aquestes jo
me les feia molt amb en Genís Maragall� en Jordiet, el Quico Vila i en Jaumet
Lor�s. En Jaumet, que s'havia de casar amb la germana gran del Pasqual, era una
llambregada carism�tica que soni1ia arreu. El trobave.tlt a la taula de "El Cie1rvo",
a les catacumbes dels; "felipes" i a les altres bataneres que fressaven amb en
.
Raimon Galí. En Pasqual i en Xavier eren mis jov&e, quedaven una mica
..e.,.."' r
e1
sa
.
1
feien la seva0 De tant en tant em pujaven a casa i les hores se'ns feien curtesº
Un dia, a casa mateix�
vaig trobar la colla discutint de capellanso El que tenia el cap mis calent�
"y de cuyo nombre no quiero acordarme", etzibava:
-Quan fem la revoluci6, els capellans
an/
carqd.es no costar
se:rsa una
\ �"'ª"'
�
nosaº Els capellans g
�
i
gaire d'esbandirº Els que ens faran nosa de deb� seran els
Ballarins .• Em pregunto si fora lícit acusar el Ballar{n de marieta per a desopres·
tigiar-loo
Sabia que era un discussió acad� mica, no m'hi vaig enrabiar, vaig dirs
-Tots sabeu que jo no s6c marieta, penjar-m'ho f6ra una mentidaº Ning� no pot
�cs
de mentides. I m'&º Suposant que jo fos marieta, vosaltfer revolucions
�
tres sou amics meus, i ni per a fer la revolució no us podrieu.vendre un amicº
Si la revolució ha d'èsbandir les amistats m's val que plegueuº
En Pasqual em v� dir amb la mitja rialleta:
-Pepe, tens ra6o
Sense mentides i fidel als amics, sabia que la bullidera del Pasqual no s'atu·
�
raria
discussions acad�miques. I va trobar l'Urendaº E� Jos� Ignacio Urenda
¡
venia de Valladolid, fill d'un militar de la rep�blica mortº A casa seva vivien
ben pobres, per'ò no en parlava maiº Era
arborada a cada paraula que li venia M
un
miny6 menut, nerviós, amb una passi6
¡}A.l(
)mina "tan ancha como Castilla"º
·¡
En els remolins de la conspirativa, mentre els uns cantaven al Palau els
�
altres feien comit�s i subcomit.�s a les vores dels "xinos", l'Urenda era la
"praxi" dels 11felipe11.110 T
yFLP,"frente de liberaci6n popular"0
Quan va
p assar una temporada a la presó i una altra a la "mili" del S'Ahara, els felips
van aflacar, quan va tornar-ne els felips tornaren a treure el nas.
�L�ürenda va trobar els dos minyons i amb la seva angelical mala bava els va
engegar tallant:
l
-Tu, Xavier, no. passar�s de 11profesi6n :sus matriculas de honon" o Tu, Pasqual9
ets una altra cosao
Menat per l�renda, el Pasqual va entrar a la política de partit. Pen� el cas
tell� va donar molt mis alí. futur alcalde, li va donar una fidelitat gairebl mís
tica i un punt d'utopia sense el qual la política 6s impossible, ja que la pol{-
'
�'>
tica, mis que l'art de les coses possibles11s la gracia de:Jli'\impossibleso
Ara l'Urenda
no &s a l'escambell, ningd no en pal
·
lao PerÒ l'alcalde sap prou qu� ha rebut
0na
1'
li; l
so
f
L
'Mª
s
de les m6s belles persones que s'hagi trobat a la vora.,
sa l v.;i. 1-.
l.'Urani.da va 8 uzàaz en Pasqual de la picaresca pol:!-Uca, perque
�
al costat dels que s la jugaven hi havia la pica,.-esca., Un dia la poli va dur al
{?alau
de
Justícia
unes colles d'estudiantso
G1.V•cr1o1
tenir ordres de fer
� �'
el fet 6s que els estudiants presos es pogueren barrejar amb els familiars i dos
\c-;i.��
d'ells anaren a fer el
....
a un bar d'apropo Quan en tornaren, la poli ja havia
,
tancat les port.es del " cuartelillo" i els. dos minyons \tingueren \fein.Al a conv'èn er
l a guàrdia .. que ells eren
' dels derinsJ ..
En aquestes, el Pasqual entrava i sortia de casa a les hores mis estranyes0
\)>e.vi'
D
1
tenir nom de guerra i to�,
�
Íllll
no
sempre� bonhomi6s, proper i amb a,
•
s&. Quan el trobava era el Pasqualet de
�umor
�
de raig fi que gasta � la mara
gallada. Com que mai no he estat ficat a cap pol{�ica, no podr a dir qu� feia
el noi• .,....
Un
cop
q, J
vaig\J;"S•-r·
" HL 1 profeta:
l•'
7
-En Joan Revent&s ser� el cap del socialisme catal� ..
liR:
�
1
·
aqac'.Wseep �n Revent&s era el cap del MSC amb quatre gats, quatre gats i la
�
mosca v ronera de la Nrtria Bozzo., � Ja sabeu com ha anat la hist�ria0
Tot prepara�t la hist�ria, en Pasqual continuava la conspirativa0 �o tl �
•'esperit de conspirador·, ho feia perque s'hi sentia obligat. Se sentia obligat
a passar hores de por d'una banda a l'altra, hores i hores a les fosques amb la
poli al darrera i nomis una mica d'esperanfa al davant.,
I així es va casar. La Diana Garrigosa tambl t& besavis a Matadepera, a la ca
sa que duu el seu cognom., Em sembla que la Diana fa alguna cosa d'aquestes qae en
diuen imform'àtica, per� &s
normal., Sempre ha fet costat al
seu home, i a hores d'ara, quan li arriba a casa amb la vara de batlle, ..i.ii11. con
tinua normal i planera sense urcs d'alcaldessa.,
La Diana i el Pasqual tenen tres fills, dues noies i el noi xic. En Pasqual
sap fer la cuina i, quan era temps, sabia treure les caques dels nadons, prepara
va el "pelargon" i vestia els menuts. Feia enternir veure aquella parella amb
q_ jaj espigada,
la quitxalla iun::MiNt., ..Aira\la tene
No s6 pas s
la gran deu voltar els setze anys.
�� Pasqual t& temps de fer la cuina,
\
de tant en tant; l
a !'Empordà i agafa el:.-. �avee. Em temo que no en sap gaire.
',se'n va
�5
Quan encara er�• a la conspiratÓria, en Pasqual va marxar amb la família als
\«ca111"a
.....,
�stats Units0 �o s' ben b' que hi feia, dosa
·a
remenar economia a gavadals en una
d'aquelles universitats americanes tan universit�rieso Quan en tornaren, cap dels
c,
de la "llmerican way of lif&" º Pell'�, d es de.
)lb.aagall , Garrigoses no tenia /l.U
\
4
l lavors, en Pasqual diu que Nova-rork 6s la ciutat que m6s s'estima despr's de
Barcelonao
Tornat a casa, el
+
nost�e home va continuar amb la pà.l{�ica i va entrar a tre
D c. 111-.
'
,
- l una oficina d aquelles tan tecntques que
fer-ho e":':.f
ballar a ca la 6iutat0 �e
-(UQ;"' c;ilH'
e--'\
-lY<ÏC.Vl
;!i'JC�
quedar b6o .._.:¡n Pasqual va esverar
deix'== arraconades i nom's [ JL'
1
•
l
.,
'
el galliner lfllllll perque tingu& la gosadia de fer allo que ningú no fena: treballava. 'l'reballava tant que
'
'
F
; un senyor
'
¡
�� V �
' -1 em va lloar la fei-
na del Pasqualeto Era un senyor important{ssim de la 11Presidence de la !tepublique
que parlava un francès d'allò tan francèsº Quan li vaig dir que coneixia "monsieu
Maragàll" em va perdonar una mica el meu mal fran'è'es.
Entre conspirat�ria i ajuntament, es va acabar la conspi
ratoria
1'
va canviar l'ajuntament
l
... i va comen9ar la política que coneixeu
prou i .. no vull pas esclofollar. Despr6s de le primeres eleccion s, en Pasqual
va dir als seus pares l
-�
�'ha
'
J
l
1 •
'
f
¡
¡ g
·
una dita que el retrata:
acabat la guerra civilo
Els que hem viscut la guerra, sigui a la trinxera que sigui, encara no ens hem
fet pagues de c�m,la gent nascuda m6s tard esperava que ens oblidesssim de les ma
tances,
\t.c..-tAc.Sf' l'»
.-�
a caminar en pau.
·
l
l
la pudor de polvora triomfant o ven�uda i "99 comencessim
Tant de bo tots e·ls polítics cregue'ssin de cor, com ho creu el batlle de 'iuta
que s'ha acabat la guerra civilo
J
i ,,.11c1tc\xo
� aixl\
•
aquesta not{ci
mistosao
+
Volgudament no he parlat de la posici6 política lllld
llllill9 el batlle,
........IÍIÍIZl..
llill •Nom6s he volgut parlar-vos d'un amic que ho ser! sempre0
Si hagu6s de remarcar un tret d'en Pasqual, remarcaria la seva tendresa,. Tenap
en el treball, amb un punt just d'utopia contrastada pel pragmatisme dels econom istes, amb: la duresa d'una feina que li ha tocat sense cercar-la, s6 que sempre
"fc .. .,i.,.._
' \\
Ser&
menut,,.
1
•C
i que mai no perdr� ..,.e1
J
som.riure infantívol que li conec de�
Josep M,. Ballarín Monset,.
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05. Recursos d'informació
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Description
An account of the resource
Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell).
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Pasqual Maragall: notícia amistosa
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Ballarín, Josep M. (Josep Maria), 1920-2016
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1982-12-07
Type
The nature or genre of the resource
Article
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Biografia
Alcaldes
Família
Description
An account of the resource
Mecanoscrit original de l'article de Mn. Ballarín per ser publicat al diari Avui, en motiu de l'accés de Maragall a l'alcaldia de Barcelona.
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Relation
A related resource
En el document original hi ha també la versió manuscrita de Ballarín.
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Arrangement
Information on how the described materials have been subdivided into smaller units.
UI 800
Articles
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/12/2739/20130619_matarelcobi_LV.pdf
fc586bf24211500bacfc0590ea2de5d3
PDF Text
Text
TEMA
Dimecres, 19 juny 2013
Cultura|s La Vanguardia
2
Matar
el Cobi
Fa vint anys la posició dominant en el debat
intel·lectual català girava entorn de les
propostes del catalanisme progressista que
basculava en òrbita socialista. La pugna
pujolisme/antipujolisme dominava l’escena.
El temps transcorregut des d’aleshores ha vist
com el nacionalisme modernitzava el seu
relat, derivant cap a un sobiranisme que
sembla assolir el seu moment d’auge. I des
d’aquesta posició de força, dóna mostres de
voler modificar el relat històric per recloure
el catalanisme d’esquerres, encarnat en el
‘maragallisme’ olímpic, en l’anècdota
historiogràfica. Realment avui el Cobi no
simbolitza més que “la Barcelona del passat”?
JORDI AMAT
Ara fa vint anys que algú en algun
despatx, retallant una citació
d’aquí i una d’allà, va elaborar el
document Henry Ucelay Da Cal i
Borja de Riquer, historiadors al servei del nacionalisme espanyol. Era
un libel anònim. Es va fotocopiar
el juliol de 1993 i va començar a
circular pels claustres universitaris quan arrencava el curs següent.
No es tractava només d’una batalla
de la guerra caïnita entre acadèmics ni de la visualització de llistes
negres. Tingués més o menys influència, la denúncia revelava un funcionament anòmal del sistema.
Com és prou sabut, el pes que els
historiadors han tingut en la configuració del pensament del catalanisme –des d’Antoni Rovira i Virgili fins a Jaume Vicens Vives passant per Ferran Soldevila– ha estat
profundíssim. En aquest sentit, el
libel, a banda d’un atac maccarthista contra investigadors i plataformes de primer nivell (la revista
L’Avenç, per exemple), es va construir a partir d’un principi deontològic servil: els historiadors no podien qüestionar el relat homogeni
damunt del qual el nacionalisme
havia bastit la medul·la de la seva
cultura política. Era, doncs, una
amenaça d’exclusió. Si dissenties
del relat oficial, esdevindries un
empestat.
No sóc historiador professional,
sinó més aviat un intrús dins
d’aquest gremi, però em fa l’efecte
que a la historiografia del país, des
del punt de vista de la dignitat,
aleshores li va tocar digerir una glopada ben amarga. Agra i reveladora. Perquè la gestació del libel,
per potinera que fos, delatava
també una temença: la por que el
catalanisme –el moviment patriòtic que ha donat forma a la Catalunya contemporània– en versió nacionalista pogués caducar en la mesura que les transformacions de la
societat s’expliquessin sense situar
com a eix central l’autodenominat
moviment de construcció nacional. No era, però, l’únic paradigma
en crisi. Quan encara era omnipresent als claustres, també el marxisme feia aigües i, en conseqüència, l’hegemonia de l’esquerra catalanista entrava en via morta. Per
això, passats els anys, llegit des de
l’òptica de la història intel·lectual,
l’aparició del libel pot entendre’s
com un dels primers símptomes
d’un període crític de debat ideològic –el tram central de la dècada
dels noranta– que, a la llarga, pel
que fa al catalanisme, tal vegada ha
esdevingut decisiu. No cal ser
Gramsci per constatar-ho. Les plaques tectòniques de la vella hegemonia s’havien començat a desplaçar.
Velles raons
Per situar el debat cal remuntar-se
en el temps i simplificar. A mitjan
anys seixanta, per motius que encara s’han d’analitzar, el progressisme va assolir l’hegemonia de la cultura d’oposició a Catalunya. El fenomen no era només català. Després de la Segona Guerra Mundial
el marxisme es va convertir en el
paradigma interpretatiu de referència als cercles il·lustrats de tot
Europa. Espanya, malgrat la dictadura, no en va ser una excepció. El
1969, Enrique Tierno Galván, definint-se en una entrevista com un
“socialista marxista”, ho expressa-
�progressista. La paradoxa és que
aquesta estigmatització s’aniria
projectant, de manera cada cop
més maniquea, al damunt d’un personatge –Jordi Pujol, el banquer i
el polític– que posava el seu capital
moral i financer a favor seu però
també de l’oposició al règim i la
vertebració d’una cultura política
democràtica.
Pinça perfecta
va amb rotunditat: “Si nos referimos, especialmente, a la clase intelectual y a la clase media, nadie habría podido prever que se divulgara Marx en la medida en que se
ha divulgado en los últimos diez
años”. Una cosa distinta és la qualitat de la divulgació. Fa anys que
Borja de Riquer, fent un balanç de
res totèmiques –Manuel Sacristán
i Josep Fontana (amb l’afegit del
gegant Pierre Vilar)–, el marxisme
a Catalunya, mancat d’una tradició
sòlida, no sembla que hagi produït
obres de gran valor.
Sí que va tenir prou incidència,
en canvi, per elaborar una xarxa
d’idees i persones: una nova esquer-
Fa l’efecte que calgui passar comptes amb
el moment de més projecció de Catalunya
al món a través de la seva capital
la historiografia catalana, ho va formular amb claredat. L’assimilació
del marxisme, deia Riquer, fou
“bastante pragmática, superficial y
quizá mucho más el resultado de
una conversión político-ideológica
que no científica”. Deixant de banda la influència d’un parell de figu-
ra disposada a relligar-se amb el catalanisme per impulsar un frontpopulisme antidictatorial (© Ucelay
Da Cal). Aquesta xarxa de poder,
tramada des del partit nacional que
es va arriscar a ser el PSUC, es va
saber dotar de plataformes –l’emblemàtica, Edicions 62–, va pene-
trar la universitat i la van beneir
sectors compromesos de l’Església
i el patriciat cultural –Espriu, Tàpies, Brossa o Joan Oliver–. Com
afirma el professor Jordi Casassas,
era una hegemonia prou forta per
imposar una interpretació de la
cultura nacional. Tenia un discurs
travat. Usos ideològics de la història. Els seus dos breviaris, polèmics i d’èxit, van ser la interpretació de la modernitat literària de
Joaquim Molas i Josep Maria
Castellet a l’antologia Poesia catalana del segle XX (1963) i la
caracterització per part de Jordi
Solé Tura de la doctrina de Prat de
la Riba com a exemple d’ideologia
burgesa a Catalanisme i revolució
burgesa (1967), un assaig que va
tenir una recepció conflictiva tant
en el camp nacionalista –Benet o
Pujol– com en el comunista –Fon-
El Cobi, la mascota
olímpica del 1992,
s’allunya volant en
un vaixell durant
la cerimònia
de cloenda dels
Jocs a l’Estadi de
Montjuïc
FOTO: ARXIU
El discurs antipujolista va germinar durant la segona meitat dels
anys seixanta. Van començar intel·lectuals d’esquerra, després s’hi
van afegir les reticències de Josep
Tarradellas i només va faltar que
Josep Pla hi posés un substantiu
de la seva part. Pinça perfecta.
L’antipujolisme creava complicitats i feia riure. Però aquell discurs, formulat cada vegada més
des de posicions d’elitisme tronat
(ho va diagnosticar FrancescMarc Álvaro a Els assassins de
Franco), es retroalimentaria al marge de si capil·laritzava o no en les
classes mitjanes. Aquests són els
fets: alhora de contrastar-se a les
urnes, el discurs resultava estèril.
Durant els vuitanta, en un període
de crisi econòmica severa, la dialèctica pujolisme/antipujolisme va
incorporar noves significacions.
Del banquer burgès es va passar al
botiguer populista i la corrua
d’oposicions que se’n derivaven:
ruralisme/cosmopolitisme, monolingüisme/bilingüisme, nacionalisme/progressisme, Catalunya/Barcelona i, en últim terme, catalanisme pur/catalanisme líquid.
Era una forma simple d’explicació del país que afavoria la lògica
d’exclusió/inclusió definidora >
TEMA
Dimecres, 19 juny 2013
Cultura|s La Vanguardia
L’estigmatització
de la burgesia
es va projectar sobre
Pujol fins a esdevenir
antipujolisme
3
tana inclòs, més Josep Termes–.
La xarxa no tramava una pèrfida conspiració per sabotejar la
catalanitat, com ara sembla que es
vulgui fer creure en un exercici de
contrareforma. Cal no perdre de
vista que, pel que fa a les ciències
socials, els caps més assenyats del
moment, coadjuvant en la consolidació d’aquell relat de matriu
marxista, alhora que sintonitzaven
la interpretació del passat amb corrents de pensament normalitzats a
la resta d’Europa (per bé que la sintonització fos superficial), pretenien minar també una de les famílies
que per activa o per passiva mantenien la dictadura: una burgesia
que, gràcies a l’èxit del desarrollismo, havia començat a enriquir-se
en una societat ja plenament capitalista.
L’estigmatització de la burgesia
en bloc, comprensible però injusta, va ser, probablement, l’argument aglutinant del nacionalisme
�TEMA
Dimecres, 19 juny 2013
Cultura|s La Vanguardia
4
> del nacionalisme. S’era dels uns
o dels altres. Sense estridències, la
modernització del nacionalisme
–ja fos a través de l’activisme de la
Crida, de TV3 o del hòlding intel·lectual de Max Cahner pagat
des de la Generalitat (la Revista de
Catalunya, les Jornades sobre
Nacionalisme, la Fundació Acta
dels joves Culla, Cardús, Rahola,
Villatoro)– ja s’havia posat en
marxa.
Cobi al geriàtric
A la llarga, d’aquella batalla qui en
va sortir més malparada va ser l’esquerra il·lustrada –aquella que se
suposava que emparava l’aura del
maragallisme–, encaparrada a
sembrar un camp que ella mateixa
acabaria per convertir en terra eixorca. Tornava a pensar en aquesta evolució mentre llegia alguns
dels contraatacs que van generar
les declaracions sobre la manifestació de l’Onze de Setembre de Javier Mariscal, qui ja en el seu dia
va participar del carnaval antipujolista. Deixant de banda el judici
que les paraules del dissenyador
mereixin (la comparació amb el
nazisme fa molta angúnia), vaig
trobar revelador que la carregada
anés acompanyada d’una estigmatització a l’engròs d’alguns ingredients que s’han associat a l’època
daurada del maragallisme. “Eren
els temps de la ximpleria modelna
del socialisme ídem” (Pilar Rahola) o “la Barcelona apàtrida, incolora, insípida i inofensiva en què
molts encara creien” (Jordi Cabré). En tots dos casos, per referir-se a aquell moment, els articulistes usaven el temps verbal del
passat i, de fet, la darrera línia de
l’editorial que el diari El Singular
Digital va dedicar a la qüestió ho
formulava amb rotunditat: la Barcelona que Cobi simbolitzava és
“la Barcelona del passat”.
Aquest afany d’internar el quisso enjogassat al geriàtric de l’oblit
no és una operació innòcua. Altra
vegada usos ideològics del relat
històric. Les plaques tectòniques
que es van començar a moure fa
vint anys han encaixat. Sembla
com si ara que l’hegemonia del sobiranisme dins del catalanisme mediàtic ha esdevingut prou unànime, sense pràcticament contestació des de dins del catalanisme tradicional, calgui passar comptes
amb un episodi recent i transcendental: el moment en el qual més
fastuosa va ser la projecció de Catalunya al món a través de la seva
capital. O gairebé no es recorda o
comença a connotar-se negativament. Diria que aquesta dinàmica
revela alguna cosa més que una
venjança retrospectiva dels fills i
els néts de Pujol que el 1989 es van
posar de llarg amb la campanya
“Freedom for Catalonia”. Alguna
cosa més que evidenciar, com cal,
les vergonyes de la Internacional
Progressista Papanates. És la convicció implícita que el record
d’aquella Barcelona –la capital
que va enterrar la “ciutat de les
bombes” transformant-se de grisa
urbs industrial a referent de festiva modernitat (amb nous carrers
que honoraven la tradició dels
Espriu, Vicens Vives o Trias Fargas, com acaba d’estudiar Jaume
Subirana)– podria distorsionar el
relat teleològic que fa de la independència condició sine qua non
del fracàs de la concòrdia predicada des de La pell de brau, la bíblia
en vers de la reconciliació catalana. Una cara d’aquesta reescriptura és allò que el periodista Francesc Canosa ha sabut concentrar
en la potent imatge de la “Catalunya iceberg”: una història dels habitants del “país dels vençuts, dels
exiliats esborrats, dels morts sem-
Maragall va intentar pensar el postpujolisme,
però l’elaboració d’una alternativa catalanista
es va complicar des de la mateixa esquerra
per garantir la pervivència de Catalunya.
El “procés de sobiranització”
(Agustí Colomines dixit) en el qual
estem immersos passa, entre multitud d’aspectes, per imposar un relat uniforme del passat sobre el
qual es pugui bastir un projecte de
futur nodrit en la idea de ruptura
inevitable amb Espanya. La tesi
pre morts i dels vius enterrats en
vida”. Una història pura, en teoria
negada pel nacionalisme progressista, que ha d’emergir per orientar el camí cap al futur. La creu de
la reescriptura és allò que queda
fora d’aquest relat. Nous silencis,
vells equívocs. En el relat sobiranista, el Maragall alcalde, a diferència del que representaran, po-
sem per cas, la commemoració de
les runes del 1714 (més propaganda que divulgació històrica), hi entra amb calçador.
La gran implosió
Deia en començar aquest text fet
d’hipòtesis apressades que la difusió del libel és un símptoma de
l’inici d’un període crític dins del
catalanisme. Els factors que expliquen l’adveniment d’aquesta mutació són múltiples, interns i externs. Hi influeixen des del fracàs
espanyol de l’Operació Reformista
(una via d’actuació del catalanisme polític s’obturava) fins a la reconfiguració que exigia la caiguda
del Mur i el replantejament conseqüent de la Unió Europea. Però
aquella crisi la va propulsionar
també l’estela de l’èxit dels Jocs
Olímpics i del model de catalanitat que la Barcelona dels Jocs va
projectar. No és estrany que al
llarg de 1992 Maragall comencés a
�fantasiejar amb la possibilitat de
presentar-se a les eleccions a la
presidència de la Generalitat que
s’havien de celebrar, en principi,
el 1996. Destacats catalanistes d’esquerres integrats en aquella vella
xarxa dels seixanta, tot i que no militaven al PSC però simpatitzaven
amb el personatge, van creure que
podrien conquerir el govern de la
Generalitat reagrupant-se entorn
de l’alcalde. Si els haguessin forçat
a definir-se és probable que, poc o
molt, s’haguessin presentat com a
federalistes. L’enemic no era Espanya. El rival era Pujol.
Durant aquells anys es va viure
amb la sensació que s’acabava una
etapa. “Des del món periodístic i
una part del món cultural, s’ha decretat la fi del pujolisme”, escrivia
amb desconcert l’aleshores director general de Promoció Cultural
Vicenç Villatoro al seu valuós dietari. La fi del pujolisme, en tot cas,
exigia la forja d’una alternativa. Pe-
rò no existia. Potser cap llibre
mostra amb tanta contundència
aquella angoixada desorientació
com l’impagable Contra Cataluña
(1997), d’Arcadi Espada. No puc
deixar de llegir-lo ara en paral·lel
als articles sobre nacionalisme de
Félix de Azúa polemitzant amb
J.B. Culla (inclosos a Salidas de tono) o amb els primers articles de
Gregorio Morán recopilats a La decadencia de Cataluña. Va ser també un moment efervescent de les
pàgines d’opinió catalanes d’El
País orientades per Lluís Bassets.
No deixa de ser alarmant que el
socialisme il·lustrat, a l’òrbita del
qual havien pivotat figures d’enorme prestigi –des de Maria Aurèlia
Capmany fins a Alexandre Cirici
passant per Marta Mata o Josep
Maria Castellet–, no s’hagués dotat d’un full de ruta convincent.
Potser era el preu que pagava per
l’encaparrament antipujolista.
També és veritat que la prolife-
A la imatge, un
moment de l’obra
teatral d’Els Joglars
‘Ubú, president
o els últims dies
de Pompeia’,
estrenada el 2001,
amb Xavier Boada
com a Pasqual
Maremàgnum
(Maragall) i
Ramon Fontseré
com a Excels
(Pujol)
FOTO ANA JIMÉNEZ /
ARXIU
el món. L’èxit del Pompidou barceloní va ser indiscutible, però el
contingut que s’aportava des del
CCCB no es va saber o no es va pretendre identificar amb la cultura
del catalanisme (per fer servir el
títol d’un assaig de Joan-Lluís
Marfany publicat en aquell moment i que va aixecar una notable
polseguera).
Maragall va detectar el problema. L’octubre de 1993 la premsa informava que impulsava una plataforma de pensament i captació
d’aliats de prestigi anomenada Catalunya Segle XXI, que presidirien
Josep M. Castellet, Salvador Giner
i Encarna Roca. El seu propòsit,
ras i curt, era pensar el postpujolisme “quan ja era molt clar que
gairebé dues dècades d’hegemonia del nacionalisme conservador
havien donat de si tot el que podien donar” (en paraules d’un dels
seus cervells rectors, Josep Maria
Vallès). Maragall tenia intuïcions
lluminoses i relligava el desafiament ideològic a la construcció
europea. A les seves memòries reprodueix fragments de cartes que
el 1995 va adreçar a figures del socialisme continental, com Jacques
Delors o François Mitterrand,
amb el propòsit de reactivar l’europeisme. “Un grup que s’anomena
Catalunya Segle XXI diu al seu manifest que la pàtria es concep com
a punt de partida, no com a punt
d’arribada”, deia a Jorge Semprún, i afegia que “un poeta de Girona de nom Puigverd, que va
col·laborar al manifest de Catalunya Segle XXI, ho deia bellament:
‘Catalunya com a àgora i no com a
temple’”.
L’àgora, a la fi, no es va saber
omplir de contingut. L’alternativa
del catalanisme d’esquerres, més
enllà de patrimonialitzar la noció
de canvi, no va ser gaire més que
un embrió. Es va pecar de diletantisme.
L’elaboració de l’alternativa es
complicaria des de dins de la mateixa esquerra. “Amb aquest partit
no farem res de bo”, va dir Pasqual
Maragall a Raimon Obiols després
del Congrés de Sitges de febrer de
1994. La conquesta de la direcció
del PSC per part dels capitans,
més que encetar un nou corrent,
cia titulada És possible avui a Catalunya el diàleg sobre llengua, cultura i democràcia? celebrada al
CCCB. El diàleg entre divergents
no es va produir. Tot i que la seva
proposta era prou àmplia, els mitjans oficials la van simplificar a la
qüestió idiomàtica, de manera que
un discurs potencial –una esquerda dins de l’esquerra catalana– va
quedar expulsat del catalanisme.
Els neocentralistes del diari El
Mundo, que van tenir l’exclusiva
del manifest gràcies al membre
del seu consell d’administració
Eugenio Trias, es fregaven les
mans.
En aquestes tensions em sembla descobrir l’origen de la implosió del maragallisme. Implosions
que van accelerar la lentitud amb
la qual es mouen les plaques tectòniques de l’hegemonia. Potser si
Maragall s’hagués presentat a les
eleccions autonòmiques de 1995,
tot hauria estat diferent. Potser si
no hagués marxat a Roma, com el
Cobi que es va enlairar tot sol a la
cerimònia de clausura dels Jocs
Olímpics, podria haver liderat uns
processos que va contemplar des
de la distància. Potser...
El 1996 el Pacte del Majestic donava superpoders a un Pujol que
feia més de tres lustres que governava. El 1999 la victòria en vots però no en escons del PSC va significar el principi del final del període de reformulació. Potser caldria
entendre la proposta d’un nou Estatut com una sortida en fals per
fugir d’aquell atzucac. Les converses entre Maragall i Carod, que es
van començar a freqüentar aleshores, ja treballarien un altre paradigma. Un dels costos de l’operació,
malgrat que els implicats no poguessin profetitzar-ho, seria que
Cobi i el maragallisme començaven a formar part d’un passat sense hereus. Damunt d’una memòria
que es desdibuixa creix el nou sobiranisme.
El 25 de juliol de 1992, en català,
quan començava el seu discurs, recordant la fallida Olimpíada Popular de 1936, Pasqual Maragall es va
girar només un segon, va assenyalar amb el dit l’antiga porta de la
marató de l’Estadi i el món va escoltar de la seva veu el nom de
Lluís Companys. |
TEMA
Dimecres, 19 juny 2013
Sembla que des del sobiranisme es temi que
el record de la Barcelona olímpica distorsioni
el relat que condueix a la independència
Cultura|s La Vanguardia
va accentuar una dinàmica fossilitzadora. Els capitans –un Miquel
Iceta, un Josep Maria Sala, un
Joan Ferran–, a l’hora d’articular
una resposta a la problemàtica
qüestió nacional, van dir els ideòlegs del Foro Babel que feien seus
els seus manifestos. Francesc de
Carreras encara ho recorda.
Aquell grup d’intel·lectuals, que interpel·lava els socialistes catalans
des d’una lògica no nacionalista,
es va constituir el 13 de desembre
de 1996 en el marc d’una conferèn-
5
ració dels think tanks no havia arrencat, de manera que els partits
no disposaven d’estructures per
anar-los fornint sistemàticament
de pensament. El PSC, a més, tot i
controlar l’Ajuntament i la Diputació de Barcelona, no va prioritzar
l’elaboració doctrinal. Fundat el
1994 i dirigit per Josep Ramoneda, el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), en
paraules de Ferran Mascarell, havia de funcionar com un instrument de connexió de la ciutat amb
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05. Recursos d'informació
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Description
An account of the resource
Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell).
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Matar el Cobi
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Amat, Jordi
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2013/06/19
Type
The nature or genre of the resource
Article
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Catalanisme
Pujol, Jordi, 1930-
Jocs Olímpics (25ns : 1992 : Barcelona, Catalunya)
Independència
Catalunya
Barcelona
Cultura
Description
An account of the resource
4 p. Publicat al suplement Cultura|s de La Vanguardia.
Source
A related resource from which the described resource is derived
La Vanguardia
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Articles
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/12/2732/19950716_ElPais_CartesPM_Europa.pdf
194c2304dcccf94ad31fc80e40c838c3
PDF Text
Text
EL PAIS
1 6 JUL 1995
EL PAÍS. Barcelona
El alcalde de Barcelona, Pasqual
Maragall, ha remitido durante d
ultimo año una serie de cartas a
líderes políticos e intelectuales
europeos en las que no sólo plantea una reflexión común sobre
Europa, sino que intenta profundizar sobre cómo reactivar el
movimiento europeo. El ex presidente de la República Francesa
François Mitterrand; ei presidente chcco, Vaclav Havel; d ex
presidente de la Comisión Europea Jacques Delors, el escritor
Jorge Semprún y d eurodiputado Daniel Cohn-Bendit son algunos de los destinatarios de estas epístolas, que no exduyen a
Las epístolas sobre
Europa de Maragall
(ft
quierda, este y oeste, municipios y regiones, le han aclamado. Todos eran conscientes de
que a través suyo, aquel dulce
dia de otoño en Estrasburgo,
era Francia la que se manifestaba. La Francia que dirige palaEl alcalde de Barcelona se cartea con
bras de sabiduría a la vecina
Alemania y a toda Europa. Y
políticos e intelectuales europeos
nosotros fuimos reafirmados,
reconfortados en nuestra fe europea". Tras recordar que la izotros políticos e intdectuales es- abril de este año, d alcalde bar- quierda mediterránea ha crecido
pañoles. El tono de las cartas es celonés le recuerda su discurso mirando a la izquierda francesa.
distinto según la franqueza o el ante el Comité de Municipios y Maragall se pregunta si en d degrado de vivencias comunes de Regiones de Europa, que presi- bate europeo Francia afrontará
de d propio Maragall: "Hace verdaderamente d discurso de la
Maragall con su corresponsal.
En la caita que Maragall re- falta institucionalizar Europa, proximidad, de la subsidiamitió a Mitterrand el 20 de ha dicho. Y todos, derecha e-iz- riedad.
�EL PAIS
1 6 JUL. 1995
Entre la política y la cultura
Dos episodios reaparecen en las misivas:
la capitalidad cultural de Barcelona y la
existencia de Catalunya Segle XXI
Maragall se interroga e interroga
a su interlocutor sobre si todo lo
que la globalización de nuestras
vidas anuncia como posible
—"la fraternidad, et conocimiento de los demás, la amistad, la
coexistencia internacional— es
verdaderamente posible. "¿Cuál algo más que un aparato de apo- punto de partida, no como un
es el papel de Europa en este yo electoral. "No sé cuál de los punto de llegada. Se parece a tus
marco? La izquierda debe plan- dos —si Hrabal o Kundera, es- palabras sobre la patria como
tearse estos interrogantes. La iz- cribe Maragall— transmite me- vía hacia la razón y et universaquierda siempre ha sido, sobre jor la seducción de Praga, la ciu- lismo. Se parece. No estoy segutodo, el partido de los interro- dad de Europa que más me gus- ro de que sea lo mismo". En la
gantes y no de las seguridades". ta. Me gusta tanto que le tengo misma carta Maragall aprovecha
miedo: respiramos también para empujar la candiLa admiración
cuando
supimos datura barcelonesa y aclarar la
hacia Vaclav Havel ——,
Praga aspiraba intención que hay detrás de ella:
La izquierda que
se mezcla con una
a la capitalidad cul- "Me gustaría veros a los dos. a
evidente sintonía
tural europea del Havel y a ti, defendiendo para
siempre
ha
filosófica. En una
2000. Nosotros es- Barcelona 2001 las líneas maescarta que le dirige
sido, sobre
cogimos el 2001. tras de una partitura europea",
en mayo de este
Esperemos que ga- porque como le ha razonado en
año, Maragall cotodo, el
nemos los dos, Pra- unas líneas previas: la oferta de
menta con agrado
ga el 2000 y Barce- la ciudad para el 2001 no es, esta
la conferencia que
partido
de
ios
vez, "utilizar Europa para translona el 2001".
el propio Havel haEnvuelto en re- formarse como ciudad, que es lo
bía pronunciado
interrogantes cuerdos
de una vi- que hicimos con los Juegos
días antes en la Gesita
de
Havel
a Bar- Olímpicos, sino tratar de sugerir
neralitat, donde
y no de las
celona, Maragall le que se utilice a Barcelona, en el
planteó el dilema
2001, como pretexto para definir
seguridades** recuerda: "Habla- la
de si un político tiecultura europea". ¿Ha llegado
mos
de
Catalunya
ne que seguir su
Segle XXI, inspira- ese momento?, se pregunta el alinstinto. Pregunta
a la que el propio Havel respon- da en buena parte en sus escritos calde. Y vuelve a recurrir a Hadió con un sí en la medida en que Words on words y At home, y me vel para acotar la idea de cultura
la historia no es ensayable ni re- manifestó su simpatía por la europea: "Una cultura europea
petible. En la carta, Maragall ha- idea. Espero que vendrá a ha- venida del frío, superadora de
bla con afecto de los intelectuales blarnos afinalde año. La idea de nacionalismos voraces y univerchecos Hrabal y Kundera. "Lo recuperar los conceptos univer- salismos ingenuos, hija de la loque es claro", comenta Mara- sales a partir de la vida y dellu- cura centroeuropea y de la estugall, "es que Kundera no carece gar de donde somos y pertenece- pidez estalinista, coetánea del
de esperanzas, a pesar de los títu- mos, como una pertinencia más, ecologismo y el pensamiento
los de sus novelas, porque en una pero más amplia, es muy suya". leve, escèptica y esperanzada a
También a Semprún le explica un tiempo".
entrevista de hace un año o un
La carta a Semprún es una de
año y medio a EL PAÍS, decía Maragall, en una carta de enero
las
más largas y en la que trata
de
1995,
el
horizonte
conceptual
que el nacionalismo era condenable y peligroso y que ¿1 se lo de Catalunya Segle XXI: "Un más directamente el problema
debía todo a Francia. Para man- grupo que nació de la falsa calma político de Europa con el lideraztener dos convicciones tan asi- del 94 (el año en que figuraba go de una Alemania que puede
métricas es necesario probable- que en España no había eleccio- tener la tentación de ser lo que el
nes, pues las europeas no lo son Kaiser y Hitler quisieron que
mente ser un gram optimista".
En la carta a Havel, Maragall en el sentido fuerte de la palabra: fuera, "pero ahora no por la
cita dos episodios que reapare- ¡grave error!), grupo que se de- fuerza, sino por la economía".
"¿Habría que hacer un particen en otras misivas siempre muy nomina Catalunya Segle XXI,
do
europeo o un mero movipara
denotar
la
precisión
de
lubrevemente: el empeño de Barcelona para conseguir la capitali- gar (Cataluña, lo dado, lo con- miento europeo? ¿Habría que
dad cultural del 2001 y la existen- creto) y de tiempo (el futuro, no predicar el federalismo europeo
cia de la plataforma Catalunya el pasado), dke en su manifiesto de Delors y extenderlo al regioSegle XXI, que presenta como que la patria se concibe como un nalismo europeo que Pujol y yo
�EL PAIS
1 6 JUL 1995 /jjfl
compartimos —con la diferencia
de que él quiere suprimir las ciudades, que son la sustancia de
Europa? (...) Tu reflexión sobre
las palabras de Thomas Mann en
Francfort, en 1949 ('mi patria es
la lengua alemana'), es una de las
bases más sólidas que he leído de
un pensamiento europeo no ingenuo, pero esperanzado. Es decir, de un pensamiento europeo,
punto. Efectivamente, este modo
de pensar comienza por el siguiente primer mandamiento:
'Mi patria no es mi lengua, mi
patria es el lenguaje* (página 16 de la
edición española).
Pero sigue inmediatamente —si es
que no la precede
en la reflexión—
otra idea: 'Lo alemán es un componente esencial de
mi patria espiritual' (ibidem). Y
una tercera idea,
que en tu libro viene antes (página
14), pero que creo
que es lógicamente
posterior: 'Las patrias sólo son vías
hacia el universalismo de la razón democrática". En
la carta a Delors también se insiste en este trayecto del sentimiento a la razón y del nacionalismo al europeisme, de la identidad a la fraternidad, sin renuncias.
Carta a
Jacques Delors
Querido presidente y amigo:
Le agradezco vivamente la
entrevista que tan generosamente me ha concedido, en respuesta
a un modesto almuerzo.
Reflexiono a menudo sobre
las propuestas que usted sostiene
en torno a Europa y la política,
la Europa de las Regiones y también sobre la generación testigo.
Insisto en que nos hace falta
un partido europeo, o más bien
un movimiento europeo.
Existe uno, los hijos de los
viejos héroes Schumann, Monnet, Spaak y De Gasperi; en
nuestra casa, en Cataluña, son
Adroher Gironella y después Jordi Garcia-Petit los que han llevado el peso.
Pero, quizá, hace falta ya un
federalismo europeo de todas las
piezas, un partido de Europa basado en la subsidiariedad y la
lenta transferencia de la razón de
Estado hacia la supranación que,
sola, pueda representarnos a escala mundial, tanto en la cooperación como en el conflicto.
¿Cómo entonces no irritar a los
Estados? Ciertamente, los chivos
expiatorios del malestar de los Estados son tanto la Comisión como
las Regiones —que ahora pasan
por un denominador común cubriendo tanto los lànder alemanes
como las pequeñas ciudades del
Macizo Central o de la Meseta
española: todo aquello que no es
Estado por debajo del Estado.
Los Estados son los verdaderos fundadores de Europa, no se
puede prescindir de ellos. Más
que eso: siendo los Estados los
herederos de la Razón y de las
Luces del XVIII, con (Francia) o
sin (España) éxito revolucionario, es preciso tener mucha cautela ante cualquier traslado de
esta significación. Incluso si hay
verdaderamente deseos, algunas
veces con urgencia, de hacerlo.
He leído en alguna parte a un
autor portugués que decía que finalmente el siglo XX ha sido
todo lo contrario del siglo de la
Razón: el siglo de los sentimientos.
En la misma medida que el siglo XIX ha sido pacifico después
de Napoleón y ha hecho nacer
todos los internacionalismos ingenuos o heroicos —el del capital y el de los trabajadores—, el
siglo XX ha sido asesino, traidor
y decepcionante. Momento de
progreso y de amargura. Escenario del absurdo: la fisión del átomo convirtiéndose en la posibilidad; e Hiroshima fue el ensayo.
de la autodestrucción universal.
(Cenzaburo Oé
ha dicho, con bellas
palabras, que cuando un hombre muere, puedes llevarlo
en el pensamiento,
mientras que si toda
una ciudad es destruida, es la memoria misma de los
hombres la que desaparece, la huella
de hombres y mujeres. (Es justamente
lo que todo el mundo ha pensado al saber que Dubrovnik
y después Sarajevo
fueron bombardeadas).
Nos hace falta quizá repensarlo todo a partir de los sentimientos. Rehacer la razón a partir de la pasión y el corazón. Admitir que no hay principio universal de la razón, que no hay un
modelo teleológico de perfección
que nos pueda indicar la vía de la
simple mejoría. Admitir que somos franceses, catalanes o españoles, a lo sumo, europeos primero, y solamente después seres
humanos. Que no se convencerá
a las gentes por la razón, sino
por un lento despliegue de argumentos que conducen del sentimiento a la razón, de la identidad a la fraternidad.
Que solamente reconociéndonos singulares, nacionales e incluso, en un sentido, nacionalistas, podemos enfilar el buen ca-
�EL PAIS
1 6 JUL. 1935
mino de la trasnacionalidad y, en
consecuencia, del humanisme.
Aquí, en Barcelona, pero
también en otros lugares vecinos, en Vie, en Menorca, etcétera, un movimiento en este sentido, Catalunya Scglc XXI, está en
proceso de abrirse a la sociedad,
lentamente pero con seguridad.
Espero que podremos contar
con su presencia enriquecedora,
y muy respetada por unos y por
otros, entre nosotros.
Hasta pronto, con mi manifestación de respeto y amistad.
Pasqual Afaragall
1-PS.
Muchas veces, me ha dicho
que las ciudades son «1 motor de
Europa y las regiones un posible
nivel de institucionalización.
Evidentemente, se puede pensar
en un mapa europeo coloreado,
dividido en un centenar de regiones (Lombardia, Bretaña, Escocia, Baviera, Sajorna, Eslovaquia, Macedonia, etcétera). En
cambio, un mapa de ciudades,
¿qué es? Es como el cielo, la noche, el firmamento.
Hace falta o una concreción
(¿cuantas ciudades hay en Europa?) o rigor (¿dónde empieza una
ciudad —una estrella— y dónde
termina la otra?).
Y sin embargo... Europa no
es más que el desarrollo de las
ciudades, después condados,
más tarde repúblicas o ducados,
y finalmente reinos o Estados. El
Reino Unido (Escocia, Inglaterra y País de Gales), Alemania
(Renania, Palatinado, Bremen,
Hamburgo, Brandenburgo, etcétera), Italia (Pisa, Florencia, Genova); los imperios (Atenas,
Roma, etcétera)... es verdad que
estas naciones se han formado
por adición del hinterland a las
ciudades y el dominio de una ciudad sobre las otras, creando otra
cosa. ¿Pero no es cierto que en el
momento en que Europa sucede
a las naciones, hace falta volver
a dar a sus elementos originarios toda su libertad? ¿No hace
falta incluir la libertad de expresión, de comercio y de organización?
2» P.S.
¿Qué debe entenderse por
subsidiariedad? Balladur nos ha
dicho hoy en Montpellier que el
concepto remite a Tomás de
Aquino. Muy bien, pero su fuerza -estuvimos de acuerdo un
día con Lubbers— proviene del
hecho de que esta vieja idea que
se referia a las relaciones entre la
Iglesia y el Estado —que entonces era precisamente la sociedad
civil!— aparece hoy mezclada
con la de federalismo (foedus= contrato, pacto), es decir, a la
constatación de que actualmente
la democracia no es aquello que
se quiere, todo lo que se quiere.
Hace falla, además, el respeto a
las minorías: la voluntad de la
mayoría no es suficiente para dar
toda su expresión a la diversidad
ni a los derechos individuales,
mejor, a los derechos de la persona —para satisfacerle, ya que usted ha sido alumno de Emmanuel Mounicr.
Vemos, pues, que subsidiariedad equivale a decir construcción por adición de la voluntad
social, primacia de lo local, obligación del poder alejado de demostrar su bien hacer, su razón
de ser —incluso si como decía
ayer el ministro Branttigam de
Brandenburgo, la subsidiariedad
puede jugar en favor de la cesión
de competencias a la Comisión
Europea porque ñnalmente se
puede demostrar que determinadas cosas no se pueden hacer mejor más abajo.
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05. Recursos d'informació
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Description
An account of the resource
Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell).
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Las epístolas sobre Europa de Maragall
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1995/07/16
Type
The nature or genre of the resource
Article
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Castellà
Subject
The topic of the resource
Alcaldes
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Acció política
Europa
Relacions Internacionals
Description
An account of the resource
Article de la redacció del diari El País recollint l'enviament de Maragall a diverses personalitats europees, reflexionant sobre els reptes d'Europa i el seu futur.
Source
A related resource from which the described resource is derived
El País
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona.
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Articles
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/12/2730/20180331_LVG_JAmat_CartesEU_PM.pdf
a5f7988f557724018567e7e44f3adff3
PDF Text
Text
MIRADES
Dissabte, 31 març 2018
Cultura|s La Vanguardia
20
Mirade|s
Pasqual Maragall
pensa Europa
JORDI AMAT
“Les patrulles de la frontera hon
garesa han arrencat la malla me
tàl∙lica que fou la mimesi del teló
d’acer: renovarla hauria costat
més que eliminarla”. La frase està
disseminada en una de les entra
des del dietari Dones que dormen
de Valentí Puig. Anys 198990.
Aviat caurà l’esquerda continental
que era el Mur. La crisi soviètica
repercuteix als seus països satèl∙lit
i Europa, per primera vegada des
prés del final de la Segona Guerra
Mundial, pateix una crisi que la
transformarà. L’assagista Puig,
sempre atent a la política interna
cional, ho intueix. Podria estar co
mençant un temps nou. “Si amb la
Revolució Russa tot començà a
canviar, i Ialta donà una nova for
ma al mapa d’Europa, potser vivim
avui una mutació més perdura
ble.” Què havia de passar? Com po
dia articularse per a bé aquella
mutació? Ara, en un altre moment
de crisi de la construcció política
del continent, val la pena recordar
el que es va pensar en aquell
moment.
Pocs ho van pensar amb la pro
funditat de Pasqual Maragall, un
polític que es va descobrir a si ma
teix com un patriota europeu quan
l’any 1985 va veure el disbarat del
Checkpoint Charlie. Si els arbres
eren els mateixos als parcs sepa
rats pel mur, per què no començar
a pensar la reconciliació? Aquella
idea era ètica, política i intel∙lec
tual. És una part oblidada del llegat
de Maragall. A través de papers
oblidats i d’altres d’inèdits, que són
demostració de la seva ambició po
lítica i capacitat d’interlocució
amb grans polítics i intel∙lectuals,
aquí provem d’explicarho.
Aquell moment crític d’Europa,
en el camp del catalanisme pro
gressista, diria que pocs el van sen
tir amb tanta profunditat com l’al
calde Maragall. La seva circums
tància concreta, que és d’una
concentració màxima, l’afavoria.
Està immers en un projecte d’una
ambició enorme: la modernització
De Maragall a
Daniel CohnBendit
15 de febrer del 1995
“Com potser sàpiga,
vaig anar a Sarajevo per
commemorar el trist
aniversari dels mil dies
de setge. M’agradaria
poder trobarnos a
Barcelona per donarli a
conèixer les meves
impressions d’aquest
viatge a la capital
bosniana”.
Jordi Amat
Largo proceso, amargo
sueño. Cultura y política en
la Cataluña contemporánea
TUSQUETS.
448 PÀGINES. 20 EUROS
A la venda el 4 d’abril,
‘Largo proceso, amargo
sueño’ és una revisió –o
mutació– del llibre ‘El llarg
procés’ publicat per l’autor
el 2015, un assaig d’història
dels intel∙lectuals per enten
dre les cultures polítiques
a la Catalunya de postguerra
de la ciutat de Barcelona, perquè
es converteixi en una capital del
món, amb l’horitzó immediat dels
Jocs Olímpics del 1992. En aquell
període d’una intensitat frenètica,
d’una concentració tremenda d’ell
i dels seus equips, Maragall —que
buscava la construcció del seu li
deratge polític a través de la pro
jecció internacional dels Jocs (ho
va veure Xavier Roig, el seu cap de
gabinet)— va identificar una veu
de la nova Europa que parlava per
ell: Václav Havel.
Diàleg amb
Havel
“Quina experiència hem viscut?
Un intent de sotmetre el món a la
ideologia. Quin fracàs! Potser ser
veixi perquè els intel∙lectuals com
prenguin que no n’hi ha prou amb
elaborar una teoria per adaptarhi
després la realitat”. Principis de
l’estiu del 1989. El dramaturg Vá
clav Havel, que encara vivia en lli
bertat vigilada als afores de Praga,
responia llargament a les pregun
tes de Michel Bongiovanni. El te
ma de la conversa era la responsa
bilitat dels intel∙lectuals. En una
societat sense llibertat com la txe
coslovaca, però també en una de
mocràcia diguemne convencio
nal. Construir futur era tasca dels
polítics, mentre que als intel∙lec
tuals els tocava vigilar els polítics
quan aquests s’allunyessin de la
realitat, captius de la ideologia.
Al cap de menys d’un mes, el dis
sident Havel redactava el discurs
d’acceptació del premi de la Pau
que li havia concedit l’Associació
de Llibreters Alemanys i que a mit
jans d’octubre li van lliurar a la Fi
ra de Frankfurt. No el va poder lle
gir, perquè el govern txec no li va
permetre sortir del país, però les
seves paraules es van poder ser
sentir precedides d’una introduc
ció d’André Glucksmann. Quan es
referia tant al polític i sindicalista
polonès Lech Walesa com a Sal >
�MIRADES
AVANÇAMENT EDITORIAL
“Vam prendre una
cervesa, sí, a la plaça
Sant Josep Oriol, i vam
veure la plaça del Pi,
però sempre envoltats
de 10 o 15 fotògrafs: ells
ens veien però nosaltres
no vèiem res. Vam parlar
de Catalunya Segle XXI,
inspirada en bona
mesura en els seus escrits
‘Word on words’
i ‘At home’ (“Catalunya
com a àgora i no com a
temple”, que va dir
Antoni Puigverd) i em
vau comentar la vostra
simpatia per la idea”.
Maragall amb Václav Havel al Barri
Gòtic durant la visita del president
txec a Barcelona el maig del 1995
per rebre el Premi Internacional
Catalunya
FOTO KIM MANRESA / ARXIU
21
De Maragall a Havel,
12 de maig del 1995
Cultura|s La Vanguardia
Dissabte, 31 març 2018
El projecte europeu és tema recurrent de debat, especialment en
temps de crisi, però són pocs els polítics que l’han pensat amb
profunditat. Un d’ells ha estat Pasqual Maragall. Reconstruïm les
seves idees sobre Europa des de la seva correspondència amb
altres polítics que Jordi Amat ha rescatat en una nova versió del
seu llibre sobre cultura i política a Catalunya
�MIRADES
Dissabte, 31 març 2018
Cultura|s La Vanguardia
22
> man Rushdie (contra qui l’aia
tol∙là Khomeini havia dictat l’edic
te religiós que el condemnava a
mort per la publicació d’Els versos
satànics), Havel reflexionava so
bre els usos de la paraula. Paraules
com pau o socialisme. Paraules
que no eren innocents. “La qüestió
que jo voldria plantejar és que les
paraules són un fenomen miste
riós, ambigu, ambivalent i
pèrfid”. Calia lluitar con
tra els seus usos perver
sos. No era un repte
només lingüístic. Era
una tasca intrínseca
ment ètica.
En aquella entrevis
ta clandestina, compa
rant el present amb el
passat més dur, Havel
anunciava que al seu país “està
apareixent l’esbós d’una vida pú
blica”. A mitjans de novembre del
1989, enfrontantse amb el règim
decadent, l’esbós de societat civil
es convertia en realitat mobilitza
da: la gent va ocupar els carrers de
Bratislava i Praga demanant la di
missió del govern comunista. Era
la revolució de vellut, al cor de la
qual bategava el moviment refor
mista Fòrum Cívic, on Havel des
puntava. A finals d’any l’intel∙lec
tual s’havia convertit en el polític
que lideraria la democratització
del país. El 29 de desembre era ele
git president de la República. Era
un referent democràtic global.
També per a Maragall. Així ho va
explicitar en un article publicat a
les pàgines de La Vanguardia, po
ques hores abans de la visita llam
pec que Havel va fer a Barcelona a
finals del 1990. “La seva reflexió
sobre el valor de la paraula ha pro
posat una nova mirada política i
moral sobre el nostre temps”. Deia
Maragall que havia recomanat una
vegada i una altra Paraules sobre
paraula, la traducció al català que
Monika Zgustová va fer del dis
curs de Frankfurt. La lliçó de Ha
vel valia per a tothom. També per
als catalans, “tan sovint autose
grestats en la polèmica sobre les
nostres grans paraules”. Durant
l’any següent, just abans de les fes
tes de la Mercè, Maragall va visitar
Praga per entrevistarse amb Ha
vel; també ho havia fet, per cert,
Jordi Pujol.
Llavors, com una tràgica ona ex
pansiva de la implosió soviètica,
per primera vegada després de la
Segona Guerra Mundial, la guerra
va tornar al cor d’Europa. Iugoslà
via explotava en un conflicte bru
tal on, encavalcat a l’ambició d’ex
pansió territorial, es barrejava l’odi
entre comunitats. Odi ètnic, reli
giós, nacionalista. La brutalitat de
la guerra entre germans era, una
altra vegada, una presència real.
Maragall, que estava adquirint cer
ta rellevància com a polític inter
nacional a través dels Jocs, va sen
tir el dolor a la seva pell d’alcalde.
Un alcalde que creia que Europa,
sobretot, era una trama de ciutats.
Des d’aquesta posició llegeix un al
tre text de Havel: On home. És cap
tivador. Era el discurs que Havel
va pronunciar quan li van concedir
el doctorat honoris causa de la
Universitat de Lehigh a Pennsilvà
nia l’octubre del 1991.
Maragall el va descobrir a les pà
gines del desembre de The New
York Review of Books. Va quedar
tan magnetitzat, com si Havel po
sés paraules a les seves intuïcions,
que ell mateix en va fer una adap
tació personal i en català —A casa
meva— que es va publicar com a
article a La Vanguardia. Davant les
visions que intentaven extirpar la
identitat nacional de la vivència in
dividual de la política, Havel ho as
sumia com a punt de partida ne
cessari per edificar una societat cí
vica. Aquest model de societat era
el punt d’arribada del seu compro
mís polític. Construir el civisme
—“un sistema polític basat en el
ciutadà i que reconegui els drets
fonamentals, civils i humans, en
tota la seva universal validesa, i
aplicats amb igualtat”— havia de
ser l’objectiu de l’Estat. “Establir
un Estat sobre qualsevol altre prin
cipi que el del civisme —per exem
ple el principi de la ideologia, la na
cionalitat o la religió— significaria
fer més important que els altres un
aspecte de casa nostra i, per tant,
ens reduiria com a poble, reduiria
De Maragall a Semprún,
19 de març del 1995
“Aquella emoció pel lloc
en el teu cas és emoció
històrica, però també
física. Apareix en la
màgia de la muntanya
d’Ettersberg, al costat de
Weimar, un diumenge
de març: tornes a
Buchenwald i ja no
hi ha columnes de fum
per les quals tants
ascendien fins a ‘la seva
tomba als núvols on
no s’està estret’. I
proposes de fundarhi, a
Ettersberg, una institució
europea destinada a la
memòria i a la
prospectiva. És a
Ettersberg on s’ha de
refundar Europa”.
el nostre món natural. I això quasi
mai no condueix a res de bo”.
Europa era l’àmbit on Maragall
—intuint la globalització que vin
dria— creia que aquella societat cí
vica es podria construir.
És una idea, de fet, una vivència,
que va tenir la seva translació con
creta en el discurs inaugural dels
Jocs. Es va adreçar als ciutadans
del món i, amb tota naturalitat, els
va anomenar germans. Després de
parlar de Catalunya, Espanya i els
països llatinoamericans, es va refe
rir explícitament a una nova pàtria
—Europa— i va fer seu el clam del
president de les Nacions Unides
perquè, en sintonia amb l’esperit
olímpic, hi hagués una treva als
Balcans. No va ser possible, però el
seu compromís amb la pau tindria
la seva millor visualització al dinar
d’alcaldes celebrat el primer diu
menge olímpic al Saló de Cent de
l’Ajuntament. El reconstrueixo a
través de la crònica que en va es
criure Mayka Navarro. Encara que
l’alcalde de Belgrad hi havia estat
convidat, no hi va assistir. Sí que ho
va fer Muhamed Kresevljakovic,
l’alcalde de Sarajevo. Amb la ciutat
assetjada per les bombes des del
mes d’abril anterior, Kresevljako
vic havia rebut tard el fax que el
convidava a la inauguració, però
tot i així va poder arribar al Saló de
Cent. Va seure a la taula presiden
cial i va exposar el seu missatge
d’agonia micròfon en mà. Maragall
—defensant la idea que les ciutats
són el cor de les nacions i l’espe
rança de la humanitat— es va soli
daritzar amb ell: “Barcelona i els
seus ciutadans es comprometen
solidàriament a ajudar Sarajevo en
la seva lluita per la pau”. No van ser
només paraules: la vinculació de
Barcelona amb la ciutat va ser real.
La qüestió, després de l’èxit dels
Jocs i en el magma de reflexió so
bre Europa en què Maragall estava
bussejant, era com transformar en
una proposta política concreta
aquell capital de prestigi i aquell
projecte ideològic en elaboració. I
aquella reconfiguració, tan sugges
tiva, no es va poder encarrilar bé.
No seria mai hegemònica a la casa
que Maragall, després dels Jocs,
va assumir que, tard o d’hora, hau
ria d’habitar: la Generalitat de Ca
talunya.
Identitat
local i política
europea
A finals del 1994 Catherine Camus
�De Maragall a Mitterrand,
20 d’abril del 1995
“És que tot el que la
globalització de les
nostres vides anuncia
com a possible –la
fraternitat, el
coneixement dels altres,
l’amistat, la coexistència
internacional– és
realment probable ?
Per quan? Quin serà el
paper d’Europa en
aquest marc? L’esquerra
s’ha de fer aquestes
preguntes”.
Maragall amb Semprún, quan aquest
era ministre de Cultura, durant
l’entrega del quadre ‘Teulades de
Barcelona’ de Picasso al museu del
pintor el 1991
P. MADUEÑO /ARXIU
MIRADES
Dissabte, 31 març 2018
continuar endinsantse al camí
que portava a la pàtria d’arribada:
Europa.
En aquells moments, Maragall
exercia de president del Consell de
Municipis i Regions d’Europa,
mentre que Jordi Pujol ho era de
l’Assemblea de les Regions d’Euro
pa. Des d’aquella posició, el març
del 1995 va escriure una carta pri
vada a François Mitterrand, presi
dent de la República Francesa. Li
recordava que l’havia vist per pri
mera vegada “un jour gris” de l’oc
tubre de l’any 1959 a París. Aquell
dia, Maragall, que venia del silenci
civil espanyol, havia descobert es
coltantlo l’oratòria política. I,
molt després, havia tingut la sort
d’haver pogut reunirse amb ell.
L’última vegada a Estrasburg, l’oc
tubre del 1993, durant una reunió
del Consell de Municipis i Re
gions. Mitterrand havia parlat en
aquella ocasió de la guerra dels
Balcans i Maragall va apuntar unes
paraules que va repetir en
aquella carta. Li escri
via per demanarli al
president francès
que
continués
compromès amb
Europa, un com
promís que passa
va per assumir la
subsidiarietat com a
manera d’augmentar
democràticament la vida
dels europeus.
Subsidiarietat era cessió de po
der dels estats a les regions i a les
ciutats. Subsidiarietat era replan
tejar la sobirania per acostarla
més i més a la gent. Subsidiarietat
és encara avui l’esperança que pot
reconstruir la utopia de la Unió
com a espai democràtic on encar
nar l’agenda revolucionària de la
llibertat a través de la fraternitat
que fa possible la igualtat.
Era la mateixa idea que havia
formulat feia un mes en cartes tant
a Felipe González com a Jorge
Semprún. “No deixis el govern, no
deixis el poder, com diu la gent, pe
rò deixa poder”, li demanava a
González. Aquest era el nucli del
pensament europeu que volia ela
borar i sobre el qual també li parla
va, des de la cultura, a Semprún a
partir d’unes paraules de Semprún
mateix: “Les pàtries només són
vies cap a l’universalisme de la raó
democràtica”. Aquella pàtria de
partida, en el pensament europeu
de Semprún, era la muntanya d’Et
tersberg, al costat de Weimar, a
prop de Buchenwald. Per a Mara
gall també podia serho l’Empor
dà. “Viatge i quietud. Tranquil∙litat
i vigilància. Llenguatge i creença.
Aquests són els pols d’una de les
ànimes d’Europa, l’ànima catalana.
I segurament de totes”. Aquella fi
losofia europea volia convertirla
en acció política. Per dirho amb
una expressió que va voler patri
monialitzar i que ha estudiat Jau
me Bellmunt: es tractava d’inter
venir a Europa a partir d’una acció
catalana. |
Cultura|s La Vanguardia
tra els altres”. A partir d’aquí, pluja
d’idees. Fon vida, pensament i po
lítica. Barreja sensacions de preo
cupació civil amb l’experiència
paisatgística o les lectures que té
temps de fer. Des de l’últim poe
mari d’Àlex Susanna, passant per
un article de Jean Daniel fins a un
altre discurs de Havel: el que va
pronunciar al Congrés Internacio
nal del Pen Club. I finalment, a
partir d’una carta publicada en la
premsa d’una víctima d’ETA, re
flexionava sobre com podria ar
ticularse políticament la reconci
liació. Les paraules de Cristina
Cuesta, empeltades en la reflexió
de Havel i un viatge recent que ha
via fet a Sarajevo, el portaven a
esperançarse amb “una sensibili
tat mundial creixent en aquest
sentit”.
Des d’on podia treballar políti
cament ell per augmentar aquella
sensibilitat? Des d’Europa, esclar,
més enllà de Barcelona. Des del
govern d’Espanya? Alguns
dels seus col∙laboradors
més propers van fanta
siejar amb aquella pos
sibilitat. Però a la fi, el
seu radi d’acció, si
l’ampliava, era clar on
el situava. A Catalu
nya. A Catalunya, com
a pàtria de partida, per
23
anat més lluny, potser, en l’expres
sió d’una cultura europea vinguda
del fred, superadora de nacionalis
mes vacus i universalismes inge
nus, filla de la bogeria centreeuro
pea i de l’estupidesa estalinista,
coetània de l’ecologisme i del pen
sament lleu, escèptica i esperan
çada a la vegada”. L’afany de forjar
aquesta cultura europea, partint
de Barcelona i de Catalunya, va
ser un desafiament —un desafia
ment que el portava a refundar el
seu propi marc de comprensió de
la realitat, com explica Joan Fuster
Sobrepere a Pasqual Maragall.
Pensamiento y acción— que va ob
sessionar Maragall durant la pri
mera meitat del 1995. Estava
immers en la preparació de les
últimes eleccions a què es presen
taria per revalidar l’alcaldia, en
plena agonia d’un felipisme nu i
envellit.
Maragall va passar aquell final
d’any a la seva casa de l’Empordà.
D’aquells dies, d’aparent recés, va
quedar com a testimoni una cròni
ca molt personal, escrita en format
de diari, que va ocupar quatre pà
gines en publicarse al Diari de Gi
rona. L’arrencada era esplèndida:
“Tots anem en el mateix vaixell
assetjat per mil tempestes, fent
aigües per més d’un forat i tots sen
tim els crits d’uns passatgers con
Grup Godó President Javier Godó, comte de Godó. Conseller Delegat Carlos Godó Valls La Vanguardia Director Màrius Carol. Cultura|s Redactor en cap Sergio VilaSanjuán. Cap secció Isabel Gómez Melenchón. Redacció Anna Duran, Antònia Justicia, Ignasi Moya. Disseny Anna Belil, Carol Téllez
Cultura|s. Edita: La Vanguardia Ediciones, S.L. Imprimeix: CREA, Impressions de Catalunya, SL. Dipòsit legal: B63891958
va anar a Barcelona per presentar
una obra pòstuma del seu pare: El
primer home, traduïda simultà
niament en castellà (Tusquets) i
català (Empúries). La presentació
va tenir lloc en un acte celebrat al
Col∙legi de Periodistes —hi van
parlar Josep Ramoneda, Jorge
Semprún, Lluís Bassets i Florence
Malraux— i un altre a la Universi
tat Pompeu Fabra, on va intervenir
també Antoni Marí. En aquest se
gon acte, entre el públic, hi havia
Pasqual Maragall. Pocs dies des
prés, Maragall rebia un exemplar
de l’edició no venal que Tusquets
va imprimir d’Una tumba en las
nubes: el discurs, titulat amb un
vers de Paul Celan, que Jorge Sem
prún havia pronunciat a l’octubre
quan li van concedir el premi de la
Pau a Frankfurt.
L’alcalde va escriure a Semprún
una carta d’agraïment. “M’ha inte
ressat sobretot la teva especulació,
en el millor sentit, sobre la memò
ria alemanya i europea”. Ja es po
dia començar a elaborar, després
del gran sotrac, cultura europea?
“Alguna cosa se n’intueix en el teu
discurs de Frankfurt”. Potser la ca
pitalitat europea de la cultura, per
a la qual Barcelona es postulava,
podria ser el pretext per aprofun
dirhi. I recordava el discurs de
Havel de feia cinc anys. “És qui ha
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05. Recursos d'informació
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Description
An account of the resource
Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell).
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Pasqual Maragall pensa Europa
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Amat, Jordi
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2018-03-31
Type
The nature or genre of the resource
Article
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Europa
Relacions Internacionals
Acció política
Territoris
Description
An account of the resource
Article publicat al Culura/s de La Vanguardia, que recupera les cartes que Pasqual Maragall va escriure a diverses personalitat d'arreu d'Europa.
Source
A related resource from which the described resource is derived
La Vanguardia
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Articles
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/12/2720/records_coberta.jpg
bbc4b83af6ec417fafd13bc2ea6a9354
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05. Recursos d'informació
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Description
An account of the resource
Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell).
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Records: 40 amics de Pasqual Maragall evoquen 40 moments inoblidables
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Caballero, Juan José
Farreras, Carina
Pérez, Suso
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2018
Type
The nature or genre of the resource
Monografia
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Castellà
Subject
The topic of the resource
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Biografia
Fundació Pasqual Maragall
Alzheimer
Description
An account of the resource
Llibre publicat per commemorar el desè aniversari de la Fundació Pasqual Maragall. Editat en català i en castellà (Recuerdos). 205 p.
Abstract
A summary of the resource.
Juan José Caballero, Carina Farreras i Suso Pérez són els autors dels textos d’aquest llibre, realitzats en la seva majoria a partir d’entrevistes amb els protagonistes. En un to proper i distès, el relat de les seves històries i les seves anècdotes contribueixen a subratllar la personalitat de qui fos President de la Generalitat de Catalunya i està considerat com el millor alcalde de Barcelona.
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Barcelona
Publisher
An entity responsible for making the resource available
RBA
Fundació Pasqual Maragall
Relation
A related resource
<a href="https://recuerdosconmaragall.org/ca/llibre/" target="_blank" rel="noopener">https://recuerdosconmaragall.org/ca/llibre/</a>
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Sobre Pasqual Maragall
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/12/2719/Butlleti_ANC_22_FonsPM.pdf
13a10cf203fd820df2a3abc04cb963ba
PDF Text
Text
Cultura Arxius
Número 22
Febrer 2009
C
1
Butlletí de l’Arxiu Nacional de Catalunya
QUÈ FA L’ARXIU PER TU? I, QUÈ N’ESPERES DE
L’ARXIU?
Els professionals dels arxius sabem que una de les
raons que donen sentit a la nostra comesa és la de posar en
valor, en un sentit ampli de l’accepció, els continguts dels
nostres arxius. És una funció que, sovint, se situa cronològicament després d’aplegar i descriure els fons documentals, però no, per això, és una funció menor. Aquesta tasca
de difusió, de projectar els continguts documentals, d’implicar els ciutadans en el coneixement i en l’estima pels
testimonis del passat col·lectiu, o simplement, d’atraure
nous usuaris als serveis que ofereix el centre, se circumscriu en el que s’ha vingut a denominar l’acció cultural dels
arxius.
En aquest context, l’acció cultural és el conjunt de
mitjans emprats per a posar en contacte els béns patrimonials que gestiona l’arxiu amb la diversitat de poblacions
d’un territori –tant els usuaris consolidats, com els potencials– amb la finalitat de permetre a l’individu o als grups
organitzats d’individus, dominar la realitat cultural que els
envolta. Un pla d’acció cultural comporta una presentació
del bé patrimonial i es caracteritza per un projecte on s’han
de valorar els components de la presentació: la disponibilitat dels espais, els entorns, o la segmentació dels usuaris
–generals, especialitzats, per grups d’edat, atenent a les diferències culturals...– als quals es vol arribar. Tanmateix,
noves maneres de presentar les exposicions, el desenvolupament de col·laboracions i finançaments compartits,
l’aplicació de mitjans informàtics i dels audiovisuals, i de
les tecnologies de la informació i de la comunicació condueixen a una interactivitat en la participació, a una autonomia d’aprenentatges.
Si l’Arxiu s’ha definit com a «graner de la història i
arsenal de l’Administració», l’objectiu de l’arxiver al capdavant d’un arxiu ha de ser que el graner no esdevingui
només un magatzem on el gra es floreix i no serveix per a
‘nodrir’ res, o que l’arsenal no acabi guardant una munició
passada, obsoleta i, en definitiva, ineficaç. Les estratègies
dels arxius en aquest àmbit de l’acció cultural han estat, i
són encara, força insuficients. Probablement queda molt
de camí per recórrer, però, tanmateix, en els darrers anys
s’observen esforços interessants en aquest camp.
Un element engrescador, dinamitzador de la tasca
de difusió en els nostres arxius, és la celebració anual de la
«Setmana Internacional dels Arxius». Aquesta iniciativa,
encoratjada pel Consell Internacional dels Arxius, persegueix fer visibles els arxius en la societat, bo i concentrant,
durant una setmana del mes de juny, moltes activitats de
difusió dels arxius i esforçant-se per donar-les a conèixer.
Editorial
SUMARI
Editorial / 1
Temes
El fons documental del president
Pasqual Maragall i Mira/ 2
L’arxiu històric de la Compañia
Anónima de Hilaturas Fabra y Coats
i la Colònia Borgonyà, molt més que
un arxiu d’empresa/ 5
La legislació per restituir arxius
confiscats/ 10
Noticiari
El primer retorn de documentació
privada: un centenar de llibres/ 19
El fons sonor Pedro Vidal Ñaco/ 19
El fons FECSA a la xarxa/ 20
La catalogació del fons bibliogràfic
Brangulí (fotògrafs)/ 20
El fons Josep Vilaseca i Mogas ja es
pot consultar en línia/ 21
La descripció del fons Moviment
de Joves Cristians de Pobles de
Catalunya (JAC)/ 21
El fons Lluís Maruny i Curto,
font per al coneixement de
l’antifranquisme i la psicologia de
l’educació/ 22
Un exemple de la manca de matèries
primeres per a la indústria a causa de
la Guerra/ 23
El servei didàctic de l’ANC
col·labora en l’edició del web “La
Guerra del Francès. Treballem amb
fonts d’arxiu”/ 24
Publicacions / 25
Ressenyes / 27
Ingressos / 28
Agenda / 34
�Temes
2
Segueix l’estela d’iniciatives semblants com les «Archives Month» o les «Archives Week» que, des dels anys
cinquanta del segle passat, se celebren anualment, amb
èxit remarcable, a gairebé tots els Estats dels EUA. Més
pròxima a nosaltres, la campanya anual de sensibilització vers els arxius –l’«Archive Awareness Campaign»–,
que engega l’Arxiu Nacional del Regne Unit i el Consell
Nacional d’Arxius britànic, fomenta jornades de portes
obertes, cursos, conferències, exposicions, tallers, etc.,
als més de dos mil arxius públics i privats del país. Accions de projecció que, d’una banda, expliquen el que
fan els arxius, però, d’altra banda, plantegen al ciutadà,
l’esperonen, a preguntar-se què esperen dels serveis que
els arxius els ofereixen.
A casa nostra, l’Arxiu Nacional de Catalunya és
dels primers arxius que, en el marc de la implantació del
Sistema de Gestió de la Qualitat (basat en la Norma ISO
9001:2000), ha pogut disposar d’una Carta de Serveis;
les activitats de difusió i projecció hi són presents i ben
valorades, després, pels usuaris. Les presentacions, els
cursos, els cicles de conferències, tant els organitzats pel
mateix Arxiu com els fets amb la col·laboració d’altres
entitats –Societat Catalana de Genealogia, Acadèmia de
les Bones Lletres, Amics de la UNESCO de ValldoreixSant Cugat, etc.–, són habituals i prou concorreguts. Enguany, les activitats programades d’aquesta mena sobrepassen la cinquantena.
En el marc de la Setmana dels Arxius 2009, l’Arxiu
Nacional de Catalunya organitza la XIV Jornada Anual
de Portes Obertes, i la inauguració d’una exposició de
producció pròpia: «Memòria gràfica d’una revolta: la Setmana Tràgica a Catalunya (juliol–agost de 1909)», on es
presenten els fons fotogràfics de l’Arxiu sobre la Setmana Tràgica, part de les imatges que, mitjançant la premsa
gràfica, van donar a conèixer els greus fets de l’estiu de
1909 arreu del món. Aquesta mostra s’insereix en els actes de commemoració del primer centenari de la revolta
coordinats per l’Ajuntament de Barcelona i en els quals
participen moltes altres entitats ciutadanes. L’Arxiu organitza també un cicle de conferències sobre els fets i
les repercussions de la Setmana Tràgica a Barcelona i a
Catalunya; promou la celebració d’un concert de música
clàssica a la seu de l’Arxiu, etc.
Un reguitzell d’activitats que, juntament amb les
visites virtuals –a l’Arxiu i a diverses exposicions– i altres
elements que es poden veure al web de l’Arxiu, permeten
fer un balanç positiu de l’acció cultural que s’està duent
a terme. Queda molt de camí per recórrer, però menys.
Segurament, perquè progressa adequadament!
EL FONS DOCUMENTAL DEL PRESIDENT
PASQUAL MARAGALL I MIRA
L’origen del fons i biografia
Pasqual Maragall és un dels polítics catalans més importants de la democràcia. Ha ostentat dos càrrecs de representació
democràtica de màxim relleu, primer alcalde de Barcelona i
després president de la Generalitat de Catalunya. El seu fons
documental és un testimoni únic per a la interpretació de la història contemporània catalana, des del restabliment democràtic
fins a la reforma de l’Estatut català del 2006. A més dels dos
càrrecs més coneguts i rellevants, la trajectòria vital del personatge i les seves diverses ocupacions i interessos han generat
un fons ampli, ric i divers.
Nascut a Barcelona el 1941, va cursar a la Universitat
de Barcelona les carreres de Dret i d’Econòmiques entre 1957
i 1964. Durant la dictadura va militar activament a les organitzacions clandestines Nova Esquerra Universitària (NEU) i,
després, al Front Obrer de Catalunya (FOC), federat amb el
moviment antifranquista d’esquerres Frente de Liberación Popular (FLP). Des del 1965 fins al 1971 treballà com a economista al Gabinet Tècnic de l’Ajuntament de Barcelona, i alhora
col·laborava amb el Servei d’Estudis del Banco Urquijo, dirigit
per Ramon Trias Fargas. Del 1970 al 1971 va donar classes de
teoria econòmica a la Universitat Autònoma de Barcelona, com
a ajudant del professor Josep M. Bricall. Entre 1971 i 1973 va
obtenir el Master of Arts en Economia a la New School University de Nova York, ciutat on va residir amb la seva família.
El 1973 reingressa a l’Ajuntament de Barcelona i torna a fer
classes d’economia urbana i economia internacional a la Facultat d’Econòmiques de la Universitat Autònoma de Barcelona
fins al 1978. En aquesta universitat presenta, el 1978, la seva
tesi doctoral Els preus del sòl urbà. El cas de Barcelona (19481978), amb qualificació Suma Cum Laude.
El 1974 va impulsar Convergència Socialista de Catalunya, un dels grups fundacionals del Partit dels Socialistes de
Catalunya (PSC-PSOE), on va crear la Federació de Barcelona.
Al PSC va ocupar la responsabilitat de política municipal.
El 1978 torna al Estats Units com a investigador i professor convidat a la Johns Hopkins University de Baltimore,
que més endavant l’investeix doctor honoris causa. Al seu retorn, el 1979, es va presentar com a segon de llista a les eleccions municipals de Barcelona amb el PSC en la candidatura
guanyadora de Narcís Serra (les primeres eleccions municipals
a l’Ajuntament de Barcelona de la nova etapa democràtica). Va
esdevenir tinent d’alcalde de la Reforma Administrativa, amb
la qual cosa encapçalà la modernització de l’Administració pública local i, després, tinent d’alcalde d’Hisenda, en què plantejà el nou sistema de finançament dels ajuntaments.
El 1982 substitueix Narcís Serra en el càrrec d’alcalde (que marxa per ocupar el càrrec de ministre de Defensa).
El 1986 Barcelona va ser elegida a Laussanne seu dels Jocs
Olímpics del 1992 (amb la famosa frase de Samaranch: à la
�3
Dues imatges del fons documental Pasqual Maragall i Mira, dipositat a l’ANC. (Foto: Ruth Pérez)
ville de …). Des del primer moment Pasqual Maragall va presidir el comitè organitzador (COOB’92). Simultàniament durant
aquest període va impulsar la Xarxa de Ciutats Eurocities i la
Xarxa Transfronterera C-6 (Tolosa de Llenguadoc, Montpeller,
Saragossa, València, Palma de Mallorca i Barcelona). De 1991
a 1997 fou president del Consell de Municipis i Regions d’Europa (CMRE). Va exercir com a vicepresident de la Unió Internacional d’Autoritats Locals (IULA) i com a president del Comitè de Regions de la Unió Europea del 1996 al 1998. El 1997
Pasqual Maragall va donar per acabada l’etapa com a alcalde.
Va retornar a la docència universitària a Roma i a Nova York.
El 1998 va retornar a la política activa i el 1999 fou candidat
del PSC-Ciutadans pel Canvi a la presidència de la Generalitat.
Des de l’any 2000 i fins a principis del 2007 ha estat president
del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE). Ha estat
diputat al Parlament de Catalunya del 1988 al 1995. Des del
1999 fins al 2003 va presidir el grup parlamentari SocialistesCiutadans pel Canvi, des del qual va impulsar amb força la vida
parlamentària i va posar en marxa un govern a l’ombra que va
preparar el seu projecte de govern per a Catalunya.
Del 2003 al 2006 va ser president de la Generalitat de
Catalunya. Sota el seu mandat es va aprovar la reforma de l’Estatut de Catalunya, referendada per la ciutadania el 18 de juny
de 2006.
El 20 d’octubre de 2007 Pasqual Maragall va anunciar
en roda de premsa a l’Hospital de Sant Pau que pateix un principi d’Alzheimer, i la seva intenció de dedicar-se a la lluita contra aquesta malaltia a través de la Fundació Pasqual Maragall.
La seva activitat actual també es vehicula a través de l’Oficina
d’expresident i de l’altra fundació vinculada a la seva persona i
pensament, la Fundació Catalunya / Europa.
Història arxivística del fons
Ja des dels anys universitaris i d’activitat política
clandestina, tant Pasqual Maragall com Diana Garrigosa, van
tenir el costum i l’interès d’anar guardant la documentació que
generaven. Per tant, els documents més antics continguts en
aquest fons són dels anys cinquanta i seixanta, fonamentalment
comprenen la documentació acadèmica, tant apunts i notes
d’estudiant, com la bibliografia i documents del seu treball com
a professor. De la documentació del Front Obrer de Catalunya
(FOC) hi ha molt poca cosa, atès que en una batuda policial
es van confiscar aquests documents. Fins ara no s’han pogut
localitzar, tot i els esforços realitzats pel Ministeri de l’Interior
atenent una demanda del mateix Maragall. Dels anys setanta
i vuitanta hi ha documentació de les formacions polítiques
fundacionals del PSC i de Pasqual Maragall com a tècnic de
l’Ajuntament.
La documentació anterior al seu nomenament com a alcalde de Barcelona s’havia aplegat i es conservava al domicili
particular, mentre que la documentació del període d’alcalde
de Barcelona (1982-1997) es va anar organitzant i gestionant al
Gabinet de l’Alcalde, i en finalitzar el seu mandat es va fer un
procés de determinació del que era documentació privada i del
que no ho era amb els responsables d’arxiu de l’Ajuntament.
La documentació pròpia del càrrec es va quedar a l’Arxiu del
Gabinet de l’Alcaldia i al Departament de Documentació de
l’Alcaldia. Pasqual Maragall va demanar endur-se la documentació considerada privada i còpia de la documentació que ell
va considerar de possible utilitat i interès per a la seva activitat
futura o per al record personal. Tota la documentació que es
va emportar de l’Ajuntament va ingressar a Aula Barcelona,
entitat que es va crear en aquell moment i que va presidir fins al
1998. Durant el període 1997-1998 Pasqual Maragall va exercir principalment de president d’Aula Barcelona i de professor
a Roma. En el marc d’aquestes ocupacions va realitzar diverses
activitats i estudis que van generar nova documentació que es
va recollir a l’esmentat arxiu d’Aula Barcelona.
El 1998 va acceptar ser el candidat a la presidència de la
Generalitat pel PSC. La documentació de la campanya electoral a les eleccions autonòmiques de 1999 està dipositada i custodiada a la Fundació Campalans, vinculada al PSC. Després
�4
LA CESSIÓ DEL MEU FONS DOCUMENTAL A L’ANC
Durant tota la meva activitat professional i política,
he tingut una especial preocupació per tenir el que jo en dic
els meus papers endreçats i sobretot controlats. No sempre
ha estat fàcil, en les meves anades i vingudes he intentat portar amb mi tota la documentació que he anat produint, amb
l’ajuda de la Diana i dels meus col·laboradors. Si per a mi ja
era important llavors, imagineu ara, quan la memòria és un
bé tan preuat i amenaçat.
I la memòria és important per a mi, però encara més
per al país. Saber i recordar el que ha passat per fer millor el
que ha de venir. Aquesta és
la guerra sorda que fan institucions tan cabdals pel collectiu com l’Arxiu Nacional
de Catalunya, així com cada
arxiu i centre documental
gran i petit que, arreu i dia
a dia, vetllen per la memòria
de tot allò que ha esdevingut.
Darrerament he dit
que sóc afortunat per, entre
altres coses, haver tingut el
privilegi d’ocupar dos dels
càrrecs de més rellevància
institucional del meu país.
Aquest privilegi m’ha comportat molts drets i beneficis, però alhora molts deures i obligacions. Penso que una
d’elles és llegar a les generacions futures el meu testimoni,
ja que des de la meva posició sovint tan privilegiada podria
aportar informació que ens ajudi a comprendre’ns millor. El
valor d’aquesta informació està per veure, i els experts ho
diran temps a venir. A mi només em pertoca deixar-ho llest.
Com sabeu he estat un ferm defensor i seguidor del,
ara ja, president Obama. Sabeu quina ha estat la primera ordre executiva que ha signat? Doncs una de relacionada amb
la Presidential Records Act, que regula els arxius presidencials, en la línia d’assegurar la transparència del Govern. No
entraré a analitzar les mesures concretes que s’hi tracten,
però el fet deixa clara la rellevància, seriositat i rigor amb
què el país i el president es prenen a si mateixos. No en va,
els Estats Units són la democràcia vigent més antiga, i el seu
corpus legal és sòlid i evolucionat. La llei dels registres presidencials emana d’una altra llei més genèrica, la Freedom
of Information Act, la llei de la llibertat d’informació, tota
una declaració d’intencions, de quin país són i quins són els
principis fonamentals que el regeixen. Una llei que encoratja
la responsabilitat del Govern via la transparència. A Espanya
i a Catalunya vivim en una democràcia jove, en construcció,
amb estructures legals per millorar, tot i les dificultats que
això comporta. Però pas a pas i consolidant els drets i deures
col·lectius arribarem lluny, i un dels passos importants és assegurar el dret i el deure de la informació.
A les acaballes del meu mandat com a president de la
Generalitat, aprofitant el procés de transferència de l’arxiu de
gestió de la Presidència de l’Arxiu Central de Presidència a
l’Arxiu Nacional de Catalunya, vaig considerar oportú (amb
l’assessorament de la Subdirecció General d’Arxius)
acordar amb l’ANC la donació del meu llegat documental total, no només el de
la presidència, també la documentació anterior i la que
encara continuo produint.
En tota aquesta documentació hi ha informació relacionada amb mi i
amb molta altra gent, per
això no és lliurament consultable fins d’aquí a trenta
anys, per preservar la intimitat dels personatges que
hi apareixen.
Com deveu saber,
recentment he publicat les meves memòries. En el seu procés
de redacció hi han intervingut diverses persones que m’han
ajudat a escriure-les o m’han fet entrevistes o amb qui he
mantingut xerrades a partir de les quals ha sortit bona part
del material. Però sense el meu fons documental no haguéssim pogut contrastar, comprovar, usar o recordar fets, dates,
cites, fotografies, etc. Reconforta molt llegir una carta que ni
tan sols recordava haver escrit o veure unes imatges que et
transporten a diferents moments ja viscuts.
Aquestes memòries són un producte que ha explotat
l’ús d’aquest fons, així com alguna altra obra que ja s’ha publicat, espero que en el futur puguin sortir-ne moltes d’altres
d’interès col·lectiu.
Aprofito aquesta nota per agrair a tots els collaboradors que el llarg del temps han treballat i vetllat per
aquesta documentació i al personal de l’ANC que se n’ocupa
actualment. Gràcies per l’esforç.
Pasqual Maragall i Mira
Febrer de 2009
�5
de les eleccions es va crear el Grup Parlamentari PSC-CpC, el
principal de l’oposició, i la documentació generada entorn de
Maragall com a president del grup parlamentari s’anà aplegant
en les oficines del grup al Parlament de Catalunya. Aquesta documentació conté bàsicament la correspondència emesa i rebuda, informes i documents de treball, dossiers de l’anomenat
Govern Alternatiu i tota la documentació relacionada amb la
moció de censura del grup PSC-CpC contra el Govern al president Jordi Pujol, l’octubre de 2001. Es tracta, com s’observa,
de documentació directament relacionada amb l’activitat parlamentària.
De les eleccions autonòmiques de 2003, Pasqual Maragall esdevé president de la Generalitat de Catalunya i tant
l’arxiu de Pasqual Maragall a Aula Barcelona com l’arxiu de
president del Grup Parlamentari PSC-CpC es traslladen a la residència oficial del President de la Generalitat, on es comença
un procés d’integració i tractament dels diversos fons arxivístics relacionats amb Pasqual Maragall. A finals de l’any 2006,
quan Pasqual Maragall acaba el seu mandat com a president de
la Generalitat de Catalunya, es va crear l’Oficina de l’Expresident, i aleshores es van prendre les decisions per determinar el
destí dels fons documentals.
1.
2.
3.
4.
5.
Quadre de síntesi de situació de la documentació
relacionada amb Pasqual Maragall
Documentació familiar privada
Conservada al domicili particular de la família MaragallGarrigosa.
Fons documental d’Alcaldia de Barcelona
Conservada a l’Arxiu del Gabinet de l’Alcalde de l’Ajuntament de Barcelona i a l’Arxiu Municipal Administratiu
de Barcelona [algunes còpies dels originals són a l’ANC].
Documentació de la campanya electoral a les eleccions
autonòmiques de 1999
Conservada a la Fundació Rafael Campalans.
Fons documental del Gabinet de la Presidència de la
Generalitat (2003-2006)
Transferida a l’ANC a través del Departament de la Presidència.
Fons personal i polític de Pasqual Maragall i Mira
(1957-2006)
Dipositada en comodat a l’ANC.
A l’Arxiu Nacional de Catalunya es transferí la documentació institucional de la presidència de la Generalitat durant
la VII Legislatura, constitutiva de l’arxiu de gestió del Gabinet
de Presidència (2003-2006), segons el procediment previst en
la Resolució d’1 de juliol de 2003, del secretari general de la
Presidència durant el darrer mandat de Jordi Pujol. L’Arxiu del
Gabinet arribà a l’ANC seguint el procediment ordinari a través
de l’Arxiu Central del Departament de Presidència. Per accedir
a aquesta documentació, pel seu caràcter sensible, serà necessària l’autorització del president sortint durant un període de
vint-i-quatre anys des de la data de lliurament a l’Arxiu Nacional de Catalunya. La resta de documentació aplegada i conservada a la residència del president, constituïda fonamentalment
per la procedent d’Aula Barcelona i d’altra, també va ingressar
a l’ANC com un fons diferenciat, d’acord amb el contracte de
comodat signat el dia 15 de novembre de 2006. La major part
de la documentació va ingressar el 24 d’octubre de 2006, però
el comodat és vàlid per a tota la seva documentació, que anirà
ingressant progressivament. L’accés a aquesta documentació és
restringit al llarg dels trenta anys de vigència del comodat per
voluntat del dipositant.
El mateix any 2006 es va crear l’Oficina de l’Expresident, on es conserven còpies de la documentació anterior i
tota la generada per l’activitat posterior de Pasqual Maragall
un cop abandonada la presidència de la Generalitat, que en el
seu moment haurà d’engruixir el fons Pasqual Maragall i Mira
cedit a l’ANC a títol de comodat. Els documents familiars estrictes continuen en poder del matrimoni Maragall-Garrigosa
en el domicili particular.
Fidel Bellmunt i Montagut
Oficina de Pasqual Maragall i Arxiu Nacional de Catalunya
L’ARXIU HISTÒRIC DE LA COMPAÑÍA
ANÓNIMA DE HILATURAS DE FABRA Y
COATS I LA COLÒNIA BORGONYÀ, MOLT
MÉS QUE UN ARXIU D’EMPRESA
L’article present parteix de la convicció que l’interès
dels arxius empresarials catalans, particularment els de les empreses centenàries, va més enllà del terreny evident de la tècnica i l’economia, per esdevenir una font molt important per a
la història política i social. Aquesta afirmació es pot comprovar
quan s’estudia el comportament de les empreses en determinats
episodis històrics, com ara el cop d’estat del 19 de juliol de
1936, la Guerra Civil i la ulterior imposició de l’estat franquista. La documentació del fons de l’empresa Fabra i Coats ens
pot servir de guia d’aquesta anàlisi.
L’aixecament de l’exèrcit contra la legalitat republicana,
que a Barcelona es va produir el dia 19 de juliol, va fracassar
a Catalunya, però provocà un procés revolucionari que afectà
de ple la vida de les empreses. La Compañía Anónima de Hilaturas Fabra y Coats constituïa un grup empresarial sòlid que
tenia la seu a Barcelona i nuclis productius a la Ciutat Comtal i
Sant Vicenç de Torelló, l’anomenada Colònia Borgonyà. També disposava d’un establiment important a Sevilla de la filial
S.A. Calcetería Hispánica i diverses delegacions a ciutats espanyoles. Estava controlada per la companyia escocesa J & P
Coats Limited, amb seu a Glasgow, i operava normalment amb
diverses entitats financeres de la Gran Bretanya. La direcció
corporativa a Espanya era exercida pels germans Ferran Fabra
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05. Recursos d'informació
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Description
An account of the resource
Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell).
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
El fons documental del President Pasqual Maragall i Mira a l’Arxiu Nacional de Catalunya
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Bellmunt Montagut, Fidel
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2009-02-10
Type
The nature or genre of the resource
Article
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Arxius
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Arxiu Nacional de Catalunya
Biografia
Description
An account of the resource
Article publicat al Butlletí de l'Arxiu Nacional de Catalunya, n. 22, Febrer 2009
Source
A related resource from which the described resource is derived
Butlletí de l’Arxiu Nacional de Catalunya
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Sant Cugat del Vallès
Publisher
An entity responsible for making the resource available
Arxiu Nacional de Catalunya
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Articles
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/12/2718/Bicicleta_cullera_poma.jpg
36c8024fa1b3f11d9186650ec75c8479
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05. Recursos d'informació
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Description
An account of the resource
Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell).
Imatge en moviment
A series of visual representations imparting an impression of motion when shown in succession. Examples include animations, movies, television programs, videos, zoetropes, or visual output from a simulation.
Duration
Length of time involved (seconds, minutes, hours, days, class periods, etc.)
107 min
Producer
Name (or names) of the person who produced the video
Cromosoma TV Produccions
Televisió de Catalunya
Televisión Española
Director
Name (or names) of the person who produced the video
Bosch, Carles
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Bicicleta, cullera, poma
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2010
Type
The nature or genre of the resource
Documental
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Audiovisual
Language
A language of the resource
Català
Castellà
Anglès
Subject
The topic of the resource
Alzheimer
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Biografia
Recerca i Desenvolupament
Salut
Description
An account of the resource
Pel·lícula documental sobre la lluita contra la malaltia de l'Alzheimer de Pasqual Maragall.
Abstract
A summary of the resource.
El 20 d'octubre de 2007 Pasqual Maragall, expresident de la Generalitat de Catalunya i exalcalde de Barcelona, va anunciar públicament que patia Alzheimer. <em>Bicicleta, cullera, poma</em> recull el procés vital i la lluita de Pasqual Maragall i la seva família contra l'Alzheimer, malaltia que afecta a 26 milions de persones a tot el món. Precisament, "bicicleta", "cullera" i "poma" són tres paraules que s'utilitzen en l'exploració clínica de la memòria a curt termini.<br /><br />La càmera del director Carles Bosch va seguir durant dos anys Maragall i la seva família a la vida quotidiana: visites al neuròleg, escenes familiars a la seva masia de Rupià, la celebració de la victòria d'Obama a la seu del Partit Demòcrata de Nova York, a la qual Maragall va assistir com a convidat o reunions del Patronat de la Fundació Pasqual Maragall per la Investigació sobre l'Alzheimer.
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Barcelona
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Sobre Pasqual Maragall