1
10
4
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/2823/20021129_JornadesCirculoEconomia_Sitges_PM_resum.pdf
a3922334f6f213fbef3ad671c2ffdd91
PDF Text
Text
JORISI^PAS CÍRCULO DE ECONOMIA. SITGES 29/11/2002
RESUMEN DE LA INTERVENCIÓN DE PASQUAL MARAGALL.
Presidente del PSC y del Grupo Parlamentario Socialistes Ciutadans pel Canvi.
Punto de partida: situación internacional y efectos
del 1 1 de septiembre.
Después de la guerra fría se produce el final de un
determinado orden mundial
Los atentados del
11 de septiembre
de 2001 nos
despiertan de un sueño que nos había hecho creer que
teníamos un nuevo orden y un nuevo liderazgo. Se ha
puesto en evidencia que realmente no existía. EEUU no
puede garantizar la seguridad, tampoco la suya.
La globalización, con sus diversas facetas, no es un orden
mundial sino un hecho económico y social. Una situación
nueva.
Una nueva situación, pero sin un nuevo orden mundial y,
por tanto, sin estabilidad económica.
i
�Dos apuntes:
1
El consenso de Washington está siendo superado.
Algunas de las cuestiones que quedaron fuera surgen ahora con
fuerza: la equidad, la desigualdad, nivel de vida: educación, salud,
sostenibilidad... Primaba el ajuste, la estabilidad. Hoy estos problemas
emergen
de nuevo
como
prioritarios.
¿Puede
Barcelona
2004
representar un nuevo consenso?
2
Hoy el mundo empresarial se enfrenta a un nuevo reto.
El detonante de ENRON ha puesto en las agendas empresariales el
valor de la responsabilidad social.
La globalización tiene muchos aspectos colaterales. Uno de ellos va a
ser, lo es ya, situar en primer término la "reputación empresarial".
La internacionalización en tiempo real de la información, y el avance
de los movimientos que se oponen a los efectos negativos de la
globalización, van a afectar a las cuentas de resultados de aquellas
empresas cuya reputación quede en entredicho.
La reputación ya no es un problema de comunicación. Es un problema
de conducta empresarial. La exigencia de transparencia se acentúa, y
con ello, las empresas que no integren
en su estrategia
la
responsabilidad social, saldrán perjudicadas: en sus ventas, en su
cotización, en sus posibilidades de financiación y expansión.
Hoy, resultados económicos y responsabilidad social empiezan a
caminar más unidos.
¿Dónde quedan aquellas leyes que impuso un neoliberalismo miope:
"maximizar el valor para los accionistas", los supuestos beneficios de
las stock options desmesuradas, la primacía del interés de los
directivos sobre las finalidades de las empresas a que aquellas
doctrinas de los '90' han dado lugar?
2
�Hemos tenido que ver causas penales contra altos dirigentes y, lo que
es mucho peor, el empobrecimiento de muchos pequeños accionistas,
para
que
la
tendencia
Afortunadamente,
a
parece
un
que
comportamiento
este
nuevo
ético
avance.
paradigma
va
estableciéndose, aunque queda la mayor parte por hacer.
EUA ha optado por la defensa directa de sus intereses
económicos,
políticos
y
militares,
rechazando
el
establecimiento de un nuevo orden. Los EUA lo han
pretendido imponer. Pero en estos momentos, el nuevo
orden
se
debe
establecer.
No
se
puede
imponer
(Afganistán, Irak, Oriente Próximo,...)
Europa lo debe tener claro: la prioridad es convencer a EUA
que vuelva a liderar un nuevo orden, sin imponer-lo, que
dé estabilidad. Todos ganaremos.
Por ello es necesario establecer un diálogo UE-EUA. Pero
para que haya diálogo debe haber líderes y unidad política,
como mínimo en política internacional.
Europa
no tienen
líder.
La Europa
de
Kohi, Delors,
Mitterrand, González, está a años luz de la actual Europa de
Berlusconi, Raffarin, Aznar, Blair ...
El proyecto europeo está en fase dubitativa. Mejor dicho: el
proyecto europeo está en una fase decisiva, pero le falta el
3
�coraje y la decisión necesarios para afrontarla. Y, sobretodo
le falta el liderazgo.
Los efectos de la ampliación: deslocalización de actividades
al este de Europa. Necesidad acentuada de adaptación de
economías como la nuestra.
La importancia de la zona del Magreb. Es necesario que
Europa y también nosotros nos volquemos hacia el vecino
del
norte
de
África.
Necesidad
de
crear
un
lobby
empresarial que supla, porque no existe, una actuación
potente de las administraciones.
El debate sobre los límites de Europa: el caso de Turquía
con la oportunidad de ensayar un nuevo modelo de relación
con el mundo islámico. Turquía necesita vincularse a
Europa. Europa necesita una relación clara con Turquía
para no padecer un estado de fragilidad permanente en el
sureste. Y una buena solución para Turquía puede abrir una
nueva relación con Marruecos y con el Magreb en general.
España y Cataluña
España tampoco tiene liderazgo: El naufragio del "Prestige"
ha puesto en evidencia al Gobierno, más preocupado por la
sucesión que por atender la amenaza de ruina en Galicia.
Además
las
preocupantes
cifras
macroeconomicas
contrastan con la despreocupación del Gobierno ante la
4
�pérdida de competitividad o el incremento de las cifras de
paro.
Esta falta de liderazgo se percibe también en Catalunya:
Ni la autocomplacencia ni el victimismo son planteamientos
correctos: uno porque se contenta con la situación, otro
porque lleva a la inacción al situar las causas fuera. Hemos
de desterrar estas conductas a las que hemos asistido con
demasiada frecuencia.
Pero existe descontento.
Existe el convencimiento
en
Cataluña de que las bases para construir el futuro están
aquí y son sólidas, pero al mismo tiempo, existe la
sensación
muy
contrastada
(entre
empresarios
y
sindicalistas, entre profesionales y universitarios, en el
territorio) de que hemos perdido iniciativa, fuste, capacidad
de liderar. Somos motor económico, pero no aspiramos a
tirar de los vagones.
Estamos instalados
en una suave pendiente.
Algunos
hechos significativos lo constatan: pérdida de sedes, de
centros de decisión, papel segundón en investigación,
pérdida ligera, pero perceptible, de peso en el PIB o en la
población
activa;
pero
tampoco
nos
lucen
bien
las
comparaciones en temas de formación de nuestra población
5
�activa, de fracaso escolar o de dotación de servicios
sociales....
Hemos perdido liderazgo. No nos conformamos. No me
conformo.
Cataluña lo tuvo en los primeros años de la transición. Tuvo
los dos
liderazgos
potentes
que
necesitaba:
para
el
conjunto del país y en su capital donde, modestamente,
contribuí al lado de una generación ligada al proyecto
olímpico y a la transformación de Barcelona.
Se tejió una red de complicidades. Hoy necesitamos
nuevo una red de complicidades
para
de
no perder las
oportunidades de progreso.
Entre el sector público y el sector privado. Sin dirigismos,
con la voluntad decidida de unir esfuerzos en una amplia
concertación institucional y social.
Hablo
de
desterrar
complicidades,
el
de
intervencionismo,
colaboración.
el
Debemos
clientelismo,
la
arbitrariedad.
En este final de etapa estamos asistiendo a ejemplos de
arbitrariedad o intervencionismo que no son de recibo. La
manipulación de la Ley Financiera sobre la regulación de las
6
�Cajas de Ahorro, las concesiones arbitrarias de licencias de
radio, la actuación en la CCRTV, son conductas que no
caben en un marco de relaciones como el que les propongo.
Pero un proyecto necesita ambición. Estratégicamente,
Cataluña debe ser una pieza esencial de una región
europea de 16 millones de habitantes, la que se extiende
desde el sur de Francia, Montpelier i Toulouse, hasta
Zaragoza, Valencia
y Palma de Mallorca. Y más allá
todavía
Necesitamos una masa crítica más allá de nuestros 6
millones de habitantes.
Por ello, las infraestructuras deben ser acordes (AVE,
Aeropuerto transcontinental, ejes ferroviarios y viarios de
conexión a norte, sur y a oeste (Zaragoza, País Vasco)....),
áreas logísticas, centros de cultura, ocio y consumo...
Nuestro proyecto se estructura, tanto hacia dentro como
hacia fuera, partiendo de este objetivo
estratégico y
partiendo de otra ambición. Cataluña puede, debe jugar en
la nueva sociedad del conocimiento un papel similar al que
jugó durante la industrialización.
7
�Apunte
Hoy no lo hace, no hay liderazgo. Por qué se rebajan los objetivos en
esfuerzo investigador (se reduce del 2% al 1,4% del PIB, pero no se
cumplirá. Llevamos diez años anclados en un esfuerzo que es la
mitad del que realiza la UE, y muy por detrás de otras regiones con
las que competimos).
Los problemas educativos (fracaso escolar) y los déficit de formación
de
nuestra
población
activa
(particularmente
en
estudios
secundarios) son problemas prioritarios que debemos abordar.
Cataluña tiene potencial y condiciones para alcanzar este
objetivo. Pero ello quiere decir invertir en conocimiento.
Quiere decir cambiar muchas de las prioridades que hasta
ahora nos han guiado.
Globalización, desigualdades,
modelo
europeo,
nuestra
situación diferencial. Esta secuencia nos lleva a priorizar las
políticas
sociales,
como
parte
integrante
de
nuestra
estrategia económica. Es indisociable.
Apunte
Nuestro objetivo no parte de "compensar o proteger a aquellas
personas que queden excluidas del crecimiento", sino dar desde la
cuna a todos las oportunidades para crecer y no quedar excluidos.
La sanidad, la enseñanza, la atención a la infancia y a la vejez, las
pensiones, responden a la existencia de unos derechos sociales de
ciudadanía.
Dentro de estas prestaciones adquieren gran importancia las políticas
de familia (guarderías, ayudas directas por hijos, atención a las
8
�personas mayores o discapacitadas). Su objetivo fundamental (aparte
de su contenido social) es compatibilizar la vida familiar con el
trabajo del hombre y de la mujer.
Las
políticas
de
bienestar
tienen
unos
efectos
económicos
perceptibles, ya que deben orientarse a optimizar los recursos de la
sociedad: la formación del capital humano
la incorporación a la
actividad laboral...
En la aplicación de estas políticas adquieren gran protagonismo las
administraciones
locales,
que
deberían
beneficiarse
de
una
importante descentralización.
Nos hallamos muy lejos de los estándares europeos. Por ejemplo, el
gasto social respecto al PIB representa en España menos del 75% de
la media comunitaria, o menos del 65% en términos per capita.
En políticas de familia estamos en una quinta parte del esfuerzo
medio de la UE.
También se da una correlación positiva entre prosperidad económica
de los países e implantación del Estado de Bienestar.
Cataluña debe tener también un proyecto para España.
Debe vertebrarse con España.
Vds. en buena parte empresarios, me entenderán. Vds. lo
necesitan. No les conviene una actitud ausente, vindicativa.
Vds. reclaman de nosotros, y deben hacerlo, una propuesta
sólida,
clara,
reclaman
saber
nuestras
posiciones
y
convicciones.
9
�Me da la impresión de que hoy este posicionamiento está
diluido. No creo que les satisfaga responder a cuestionarios
de consultoras para que el Gobierno, que debe liderar,
construya su propuesta.
Cataluña
debe abandonar
la
política
basada
sólo en
diagnósticos, quejas y reivindicaciones, necesita una nueva
cultura de relación con el Estado y con los pueblos de
España.
Yo propongo una nueva relación con España, que se apoya
en un nuevo modelo para España, de corte federal.
Hoy estamos más cerca del modelo que yo propongo que
del punto de partida de hace 25 años.
¿Por qué España necesita un nuevo modelo?
Primero, no puede mirar atrás y lo que pretende Aznar es
retroceder al punto de partida y esto es un error que
provocaría inestabilidad.
En segundo lugar, debemos reflexionar sobre el coste de la
"no España plural" y del "no federalismo".
10
�¿No es cierto que muchos de los países más desarrollados y
estables son de corte federal?. No será pues tan extraño
este modelo.
La contraposición entre la España radial (y centralista) y la
España en red (que el Círculo proponía) es, de hecho, la
representación gráfica de un modelo federal.
La distribución en el territorio español de los centros de
investigación de nivel internacional o de los organismos
reguladores del Estado es, en la práctica, una plasmación
del modelo federal.
Apunte
El Círculo centró muy b en el problema en su trabajo sobre la
necesidad de un mayor equilibrio territorial en España y de la
consecuente
rectificación
en la política
de infraestructuras, de
investigación, de localización de centros de decis ion y organismos
reguladores...
Del mismo modo ¿no serían preferibles unas instituciones
políticas adecuadas a la realidad plural de España....?:
Constitución
adaptable
versus
fosilización
de
la
Constitución
Estatutos adecuados
Órganos políticos adaptados (Senado, financiación,
distribución
cultural
del
poder
(40/30/30),
federalismo
)
11
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
04.02. Activitat política
Description
An account of the resource
Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC).
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Intervenció a la Jornades del Cercle d'Economia de Sitges, 2002
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2002-11-29
Type
The nature or genre of the resource
Conferència
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Castellà
Subject
The topic of the resource
Economia
Globalització
Europa
Catalunya
Acció política
Model social
Description
An account of the resource
Resum de la intervenció de Pasqual Maragall.
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Sitges
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Arrangement
Information on how the described materials have been subdivided into smaller units.
UI 265
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/1320/19930417d_00548.pdf
e0e63319f5aeef19bd7cccb7d1ac283e
PDF Text
Text
"b_
FEDERACIÓ DE MUNICIPIS DE CATALUNYA
DOSSIER
Municipal
Intervenció de Pasqual Maragall a l'XI Assemblea
General de la Federació de Municipis de Catalunya
En el decurs de la darrera Assemblea de la FMC, celebrada a Sitges els dies 16 i 17 d'abril, l'alcalde de Barcelona, Pasqual Maragall, va fer una comunicació sobre la situació internacional del
municipalisme. Pel seu interès i abast, publiquem íntegrament la transcripció d'aquella intervenció
He tornat d'una sessió de la Unió Internacional de Ciutats, a la
Haia, que em va impedir estar amb vosaltres ahir per dir-vos ara
quin és l'esperit que allà s'hi respira i traslladar-vos el sentiment de totes les autoritats locals d'Europa i, en aquest cas,
també totes les del món.
Crec que aquesta XI Assemblea de la FMC implica una rutina positiva i una continuïtat i una tenacitat que finalment és la
que ens ha de fer arribar als objectius que ens vam marcar al
principi, ara fa una pila d'anys.
Jo recordo que el paper inicial dels ajuntaments en la nova
democràcia va ser el de crear les bases per a la pròpia confiança
en el sistema democràtic. Recordeu que en aquells moments
passàvem la fase anomenada del "desencís". Teníem democràcia, però la gent no se la creia, i no se la creia perquè no la tocava i no la tocava perquè no hi havia unes realitats que li permetessin dir que allò era millor que el que hi havia abans. En
aquesta situació van venir els ajuntaments, que, recordem-ho,
encara no tenien «duros», i van aconseguir, crec jo, que la gent
tingués consciència de l'existència d'una cosa nova anomenada
democràcia. Va ser aquella fase que jo diria d'intervenció modesta però propera als ciutadans. Es tractava de modificar les
seves condicions de vida a petita escala: la petita plaça, el petit
jardí, la pavimentació, l'ocupació comunitària, etc. Aquelles
petites coses que van permetre a la gent tenir "pistes d'esperança", com dèiem aleshores, del que podia esdevenir una acció
més gran, que efectivament després va venir.
En aquesta línia, crec que fins i tot en ocasió del cop d'Estat
fallit de 1981 va jugar un paper molt important la pluja continuada d'acció democràtica dels municipis sobre el terreny encara jove del nostre país. Si no hi hagués hagut l'acció dels
ajuntaments democràtics des del 79 al 81, aquell febrer de l'any
81 hagués anat pitjor. N'estic absolutament convençut.
Tan importants com els Pactes de la Moncloa van ser
aquells altres pactes no escrits consistents en començar a actuar, perquè no van ser fruït de cap pacte, sinó de la nostra pròpia consciència i de l'obligació que els ciutadans havien posat
damunt les nostres espatlles.
També hi vam jugar un segon paper i aquest sí que és comú
als municipis d'arreu d'Europa i del món: la lluita contra la crisi econòmica. Aquest va ser un paper crucial que, per mitjà de
l'ocupació comunitària ( que després va desaparèixer) i de les
iniciatives locals que van sorgir una mica per tot arreu, va permetre que un país que ja tenia en aquells moments una taxa
NÚMERO 4 • 18 DE JUNY DE 1993
d'atur del 20 o del 30 per cent, comptant els joves, trobés la
força per travessar aquell període tan llarg, aquell desert difícil,
ara potser oblidat. Una crisi molt més llarga que la que tot just
vam començar fa un any. La vam superar en bona mesura perquè una munió d'institucions petites que es diuen ajuntaments
van ser a prop de la gent tirant endavant iniciatives que feien
pensar en una sortida.
Si mireu les estadístiques sobre activitat econòmica més importants que hi ha, les dels Estats Units, que es remunten a principis de segle, es veu com evoluciona la participació de la despesa pública local en el conjunt del sector públic en funció dels
períodes de guerra o de crisi econòmica. S'observa clarament
que és en aquests períodes quan la despesa pública local tendeix a baixar. M'atreveixo a dir que són unes dades extrapolables a la resta del món. Per què passa això? Doncs perquè és en
els moments de crisi o de guerra quan es produeix un revifament del sentiment de necessitat nacional, de donar tots tot el
poder a aquells que són a dalt de tot perquè puguin actuar amb
les mans lliures i puguin afrontar una situació que posa en perill
la supervivència del país. En canvi, quan la guerra no hi és o la
crisi desparareix, hi ha un relaxament i la gent tendeix a mirar
les coses de més a prop i a demanar que el poder més pròxim sigui el que tingui els recursos necessaris per canviar l'entorn.
Doncs bé, com podria caracteritzar-se el moment actual a
Europa? Hi juga un factor a favor i un altre en contra. Juga a favor el fet que no hi ha guerra i que se sap que no hi haurà una
conflagració general, que no hi ha dos blocs que es puguin enfrontar militarment. Això ha desbloquejat la situació de tal manera que tothom se sent molt més capaç de demanar un canvi de
les coses que té més a prop. Se sent amb més dret a demanar
que els recursos públics es gastin més a prop i no en exèrcits o
grans operacions de seguretat. Però també, d'altra banda, estem
en crisi. És en funció de la recessió que sentim amb més força
l'argument que l'Estat necessita molts més recursos per fer-li
front.
Hem de jugar intel.ligentment. Hem de respondre que la situació mundial permet que la despesa militar disminueixi. Que
això possibilita una despesa urbana, social i local molt més important i que no hi ha tantes excuses perquè els estats continuïn
reclamant per a ells tots aquests recursos que la humanitat ha
acceptat que tinguessin per a la defensa nacional. Al mateix
temps, hem de convèncer tothom que nosaltres som tan bons o
millors que els altres nivells d'administració per lluitar contra
PAGINA 1
�DOSSIER
Municipal
la crisi. Hem de fer veure que la concentració de recursos en
l'Administració de l'Estat com a sistema més eficaç és una
fal.làcia. Jo sempre cito aquell càlcul de l'ex-ministressa britànica de Treball, Shirley Williams, que deia que per cada lliura
esterlina que un ajuntament gastava en ocupació, el govern
n'havia de gastar 3 si volia obtenir els mateixos resultats. Això
és lògic. L'Estat és més llunyà i no sap quin carrer convé pavimentar i quines són les bosses d'atur a les que convé adreçar-se
per fer efectives les realitzacions previstes.
Per tant, i molt clarament, hem de convèncer la nostra societat i la nostra opinió pública que en una fase de recessió és més
important que mai que els ajuntaments tinguin uns recursos folgats i la tranquil.litat financera que permeti les inversions necessàries. Que torni aquella ocupació comunitària que ens van
treure i ens donin les fórmules de finançament adients.
La patronal diu que fan falta 30.000 empresaris per crear
mig milió de nous llocs de treball, perquè sense més empreses
no hi pot haver-hi més feina. En certa mesura tenen raó. Però,
en canvi, no la tenen quan es neguen a escoltar el que ara us diré. D'aquests 30.000 empresaris, nou mil ja els tenim. Són els
nou mil ajuntaments d'Espanya, als quals si se'ls dóna joc poden mobilitzar amb eficàcia forces i recursos que permetin un
clima econòmic i social més positiu. En definitiva, com deia
ahir Jordi Serra, els ajuntaments són com uns empresaris -potser sí com uns empresaris en crisi- però han demostrat que són
alguna cosa més. Estem en crisi perquè no se'ns està pagant el
servei que fem al preu que mereixem. Hem de demostrar que el
nostre producte no és car i és efectiu. La nostra junta d'accionistes és la ciutadania i hauríem d'apel.lar més sovint a la sobirania popular per dir allò que en el fons hom pensa: que els
ajuntaments són capaços de bellugar millor els recursos.
Quin és el clima a Europa, Espanya i Catalunya? El d'una
crisi total de confiança en els governs. No només, sinó fins i tot
(cosa nova i greu), en els Parlaments. N'hi ha hagut d'anteriors,
però aquesta és la més important de totes. Mai s'havien donat
uns percentatges tan baixos de popularitat dels polítics. Mireu
què està passant a Anglaterra, on de cada 6 anglesos, 5 estan
contra John Major. El que ha passat a França no cal que us ho
expliqui perquè ja ho heu vist. A Itàlia, tot un sistema polític
posat en crisi per la població. El govern espanyol tampoc està
passant un moment tranquil, que diguem...
I és en aquest moment quan nosaltres podem aixecar la nostra veu. L'hem d'aixecar als parlaments català i espanyol, on ho
hem fet molt poc. La gent vol sentir coses més properes, més al
seu abast, als seus problemes de cada dia.
És per això que el regionalisme europeu, o el petit nacionalisme, entre els quals hi ha el nacionalisme català, el nostre, estan en moments d'alça. Ho estan perquè la gent veu més possibilitats de tenir estats més propers que no pas aquells que s'estan justificant per raons d'Estat amb majúscules en una situació
mundial molt diferent, que ja he comentat abans. La situació
mundial i europea no és tan crítica com perquè els Estats necessitin tant. Tampoc cal que ens enganyem sobre això. Són els es-
PAGINA 2
FEDERACIÓ DE MUNICIPIS DE CATALUNYA
tats els que construeixen Europa i ho continuaran fent més durant molt de temps. Però és evident que el regionalisme europeu
pujarà perquè la gent veu la possibilitat de tenir un Estat més a
prop de casa.
I aquí ve la nostra. Poden succeir dues coses: que les regions
d'Europa pugin, i darrera d'elles les ciutats -és a dir, que el moviment cap a l'autogovern de la ciutadania pugi tot plegat-, o bé
que les regions s'equivoquin de camí i prenguin embranzida
agafant poder de dalt, que és el que la gent espera, però també
de l'administració local, que no és el que la gent vol.
Estic segur que estem en un moment històric. El moment de
l'alça del nacionalisme petit perquè els estats no donen el que la
gent espera. Però no hi ha dubte que darrera d'això ha de venir
la segona fase de l'autogovern i que nosalNo hem
tres hem de seguir les passes del regionad'acceptar
lisme. Un municipalisme que no perdi de
una fase
vista l'avenç de les regions i que recordi
d'expansió
constantment que els poders locals són la
del fet
forma més legítima i més directa d'autogonacional en
vern dels ciutadans.
perjudici de
Hem d'anar cap a una situació en la
les ciutats i
qual Europa existeixi, els estats perdin pes
pobles.
i les regions i municipis en guanyin. No
hem d'acceptar una fase d'expansió del fet
regional en perjudici de les ciutats i pobles. Aquest és el missatge d'avui. Hem de prendre la drecera i anar directament al
punt d'arribada. Quin és el final? És una altra situació on, com
és ben evident, el poder local va aparellat a un increment del
poder regional.
Estem discutint ara la composició del Comitè de Regions de
la CE. Ja sabem que està format per regions i ciutats. Hi ha extremistes del moviment regionalista que diuen, o deien, perquè
cada vegada n'hi ha menys, que com que el comitè és diu de
Regions, doncs que només el formin regions i que les ciutats no
hi siguin. S'ha de dir que això prové d'un error gramatical, perquè l'article 198.a del Tractat de Maastritch diu que el Comitè
de Regions està format per regions i poders locals. En aquest
punt no podem cedir des d'una actitud favorable tant al regionalisme europeu com al poder dels municipis.
En aquests moments, estic treballant per donar un pas més:
que a nivell mundial hi hagi una sola organització per parlar davant les Nacions Unides en nom de les ciutats. Vosaltres sabeu
que hi ha dues organitzacions perquè molts municipis pertanyen a una o a l'altra. Hi ha la IULA (Unió Internacional de Poders Locals) de la que forma part com a secció europea, el Consell de Municipis i Regions d'Europa, que presideixo, però hi
ha també la Federació de Ciutats Unides del Món, antiga Federació de Ciutats Agermanades, de base francòfona, que continua existint i que té una presència important a l'Àfrica i a d'altres països d'influència francesa. El que ahir estàvem fent a La
Haia era posar les bases perquè al Congrés de Toronto de la IULA, del proper mes de juny, es pugui fer un pas endavant cap a
la unitat de les dues organitzacions. D'aquí a un parell d'anys,
�18 DE JUNY DE 1993
podríem veure com al costat de Nacions Unides hi ha Ciutats
Unides.
Aquest és el camí que el món emprèn. Vosaltres em direu:
«aquest camí queda molt lluny de la nostra realitat, queda molt
lluny en el temps». Jo us dic que no. La proximitat del poder
s'ha de guanyar des d'avui, que la tenacitat d'aquesta FMC que
ja ha fet onze assemblees i ha anat repetint els seus missatges,
sigui la base que ens permeti algun dia arribar a fites que avui
encara ens poden semblar molt llunyanes i que, de veritat, no
ho són.
És absolutament fonamental que comencem a introduir la
dimensió europea en les nostres activitats. Algunes de les expressions que veig aquí i alguns dels comentaris que sento
aquests dies són d'una certa habituació a una rutina municipal
que sempre va fent la mateixa queixa. Crec que hem de renovar
una mica el nostre esperit, essent capaços d'estar a aquells escenaris pels quals la gent realment s'interessa. La gent s'interessa per dos tipus d'escenaris. En l'edifici de l'administració
pública, l'escenari del terrat i el de la planta baixa. El terrat és
Europa, al primer pis hi ha l'Estat, a l'entresol les autonomies i
la planta baixa som nosaltres. La gent, avui, en aquesta dècada,
encara que haguem perdut tres anys de la mateixa, demanarà
més poder per al terrat -més Europa en el sentit de més llibertat,
més possibilitats, més competència, més cultura i més serveis- i
també uns municipis més forts. És a dir, més possibilitats de
controlar el nostre entorn: els accidents, els sorolls, la neteja o
la seguretat excessiva que de vegades tenim.
Ho repeteixo. Hem de ficar aquesta dimensió i no només des
del punt de vista econòmic. Podem arribar al que fa un parell
d'anys no semblava possible, el 50-25-25, mantenint les autonomies allà on són i baixant l'Estat fins al 50 per cent. L'Estat
ens diu «no podem donar més» i s'entén.
Podem
No dic que es justifiqui, però s'entén. l'Estat era el 85 quan nosaltres erem el 15 i la
arribar al
Generalitat i les autonomies el O per cent.
que fa un
parell d'anys
D'això fa 12 anys només. En 12 anys,
aquest país ha fet possible que una quarta
no semblava
part del poder de l'Estat baixés cap al mig.
possible, el
Això ho han fet altres països, com Alema50-25-25.
nya, però abans va haver de perdre una
guerra i li van imposar.
La psicologia d'aquest procés fa que l'Estat se senti ja molt
donant, que les autonomies pensin que això ha de continuar i
que els ajuntaments pensem que tot s'ha fet en perjudici nostre.
Evidentment que ens podem dir «en perjudici de vostès res perquè tenien el 15 per cent i el continuen mantenint». Però, en tot
cas, hem de deixar una cosa ben clara. Cada pesseta que surt de
l'Estat per anar a les autonomies, surt de la base del denominador a partir del qual l'Estat calcula després les pessetes que li
pertoquen als ajuntaments. Per tant, quan la ponència de Manuel Mas demana 1'1,25 per cent del pressupost de la Generalitat per arribar a un 2 per cent més endavant o quan es parla
d'IRPF sense posar percentatges, perquè som cautelosos i no
DOSSIER
Municipal
volem posar problemes a altres processos que ens beneficien
com a catalans de cessió del 15 per cent a la Generalitat, no
hem de perdre una cosa de vista.
El fons de cooperació que hagi de fer la nostra autonomia ha
de ser tan important i ha de tenir un percentatge sobre el pressupost total com el Fons de Cooperació Municipal sobre els ingressos de l'Estat. Si no, estaríem perdent diners cada vegada
que l'Estat fa transferències a les autonomies. L'Estat ho justifica així: «només mantenint el que us enviem, ja estem augmentant respecte del que ens queda lliure després d'haver incrementat les tranferències autonòmiques, que són creixents».
Jo penso que cada pesseta que l'Estat va enviar a les autonomies, hauria d'haver estat marcada a la cantonada amb un senyal per ser destinat finalment als ajuntaments. Això ens hagués permès dir que el procés de creixement de les autonomies,
des del O al 25, s'havia fet comptant amb els ajuntaments i no al
contrari.
Ha arribat la nostra hora en aquest sentit i jo sóc més optimista que fa dos anys. Veig que les coses, encara que lentament,
van madurant. Les idees van prenent potència, van arrelant i
tinc la impressió que ja no hi ha barreres polítiques que ens separin uns i altres com a alcaldes i ajuntaments en aquesta matèria. Jo em sento enormement encoratjat per la reunió que vam
tenir amb el nostre president, Joaquim Nadal, i el president de
I'ACM, Juli Sanclimens, perquè l'esperit que s'hi va respirar
era exactament el mateix per a tothom. Quan una reivindicació
traspassa les fronteres de les famílies polítiques es converteix
en invencible.
Hi ha un clima, però, que no ens agrada. A Catalunya, on el
catalanisme i el municipalisme mai no s'ha separat, ni amb Macià, ni amb Companys, ni amb Tarradellas, no van de la mà en
aquest moment. Es presenten de vegades com si fossin contradictoris. Cada vegada que aixequem el dit se'ns diu «ull, que
poseu en perill el catalanisme». S'ha de dir que el catalanisme
és municipalista o no és res. Posem per exemple Salt, l'esperit
de Salt. Què va fer Salt? Salt, d'acord amb Girona, es va separar al principi de la democràcia. Però no ho va fer per lluitar-hi
en contra, sinó per col.laborar, per tenir més identitat però mantenint els lligams i una col.laboració de futur, que ara veurem
com pot anar amb aquestes àrees bàsiques territorials.
Catalunya està dividida en municipis i això no vol dir que
Catalunya estigui dividida. Té mil poders per fer de Catalunya
un país més gran i més ric i no mil enemics.
Aquest esperit es reflecteix molt bé amb això que us llegiré;
les paraules del president Macià a l'assemblea d'alcaldes del 29
d'octubre de 1931, que es va reunir, precisament, al Palau de la
Generalitat. Diu el text:
«Al final d'aquella assemblea, el president, amb el bon desig de posar-se en contacte amb el poble de Catalunya, va voler
saludar els assembleistes. La seva presència a la sala fou acollida amb una calorosa ovació a peu dret. El president de l'assemblea, l'alcalde de Malgrat, el senyor Arnau i Cortina, va posar
de manifest les aspiracions dels reunits: la defensa de la digni-
PAGINA 3
�Municipal
tat i de les hisendes dels municipis. El president de Catalunya,
amb veu vibrant d'amor i sinceritat, va recollir l'esperit de les
paraules del batlle de Malgrat i va remarcar que el desig de la
Generalitat era poder conviure en perfecta harmonia amb els
municipis i va prometre que, en anar-se a articular les noves
lleis municipals de Catalunya, seria demanada la col.laboració
dels representants de la Federació per poder exposar, al si de la
comissió, les seves aspiracions i poder influir en el sentit que la
voluntat de les corporacions municipals
El clima que
quedi impressa en l'articulat de les noves
ha de tenir
lleis. Una ovació sorollosa acollí les daaquest país és
rreres paraules i el president de l'assemel de l'any 31,
blea donà per dos l'acte».
que cap
Amics meus, això aquí no passa. Ja ho
representant
deia en Joaquim ahir. Això és el que no
del catalanisme
està passant i no pot ser que no passi. I
no va trair.
ho dic sabent que després d'aquella assemblea de l'any 31, va venir el congrés
de municipis del 33 -que ara hauríem de repetir i ho podem fer, que va donar lloc a les lleis municipals del 34, que eren ben altres de les nostres d'ara perquè van ser fetes d'acord entre la
Generalitat i els ajuntaments. Amb el que avui diu l'Estatut
d'Autonomia, la Generalitat s'articula en municipis i comarques (i províncies) i, per tant, s'ha de veure formada ella mateixa per aquests elements.
El clima que ha de tenir aquest país és aquell, que cap representant del catalanisme no va trair. Jo diria que bona part del
PAGINA 4
nacionalisme conservador n'és favorable perquè els números
canten i les veritats són irrebatibles. Ens hem de sentir esperonats i no pensar que cada vegada que diem el mateix no serveix
per a res. La veritat que tenim i que sempre hem tingut està madurant, tant en planejament territorial com en economia.
Ara acabo. Llegiu la Carta Europea de l'Autonomia Local.
És una obligació de qualsevol alcalde. Crec que s'hauria de repartir a la sortida d'aquesta assemblea o fer-la arribar properament. La Carta és dret positiu. Ja no són històries, ni filosofies
ni esperances. És una llei que els jutges poden utilitzar i utilitzen. Ho han fet més d'un cop. Aquesta llei té caràcter de tractat
i val més que qualsevol altra llei. Us ho recordo en el moment
que comença la discussió del Pla Territorial.
Llegiu-la abans de fer les vostres al.legacions, requeriments
o accions jurídiques si algun dia convenen. És una llei positiva
que diu que no es pot ordenar el territori sense que els ajuntaments hagin dit la seva, que no es poden fer modificacions de
límits sense que els poders locals afectats hi estiguin d'acord.
Per tant, penseu que Europa us protegeix, no només idealment,
sinó amb una legislació que ja existeix.
A Europa, fer el pont als ajuntaments (el by pass) ja no és
acceptat ni acceptable des del punt de vista de les lleis europees. Europa és un sistema de ciutats i de pobles. En definitiva, un
sistema de ciutadans. Tots els "ismes" són respectats excepte
aquells que no respecten els altres i l'isme que els respecta tots
té un nom: el civisme. Vosaltres representeu el civisme a Catalunya. Moltes gràcies.
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
09.01. Activitat de representació (com a Alcalde)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1982-1997
Description
An account of the resource
Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
4226
Title
A name given to the resource
Intervenció de Pasqual Maragall a l'XI Assemblea General de la Federació de Municipis de Catalunya
Type
The nature or genre of the resource
Discurs
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Sitges
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Municipis
Administració local
Relacions Internacionals
Barcelona
Acció política
Model social
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1993-04-17
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona.
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/1185/19890228d_00325.pdf
5934efa2c0768732d1720f07891fc069
PDF Text
Text
NOTES PER LA INTERVENCIO DEL SENYOR ALCALDE A LA SESSIO DE SITGES
DEL DIA 28-2-89
1. Des de l'inici del mandat, amb la inauguració de les sessions
de la Comissió Tècnica no havia tingut l'ocasió de fer una sessió
de treball amb tots vosaltres.
Això significa que tinc plena confiança en el treball que esteu
fent i en els equips que hem constituït.
Indubtablement, si no hi hagués aquesta confiança, la meva
intervenció hauria estat molt més intensa, ja que el bon
funcionament de l'Ajuntament és el mandat central que hem rebut
dels ciutadans.
2.
Gràcies a que estem aconseguint un Ajuntament més eficaç i
eficient hem pogut posar en marxa amb tanta ambició, tants
projectes que han de fer canviar aquesta ciutat i garantir una
millor qualitat de vida dels seus ciutadans.
En la primera etapa de l'Ajuntament democràtic l'objectiu era
preservar la ciutat, garantir que no es degradés més. En una
segona etapa vàrem poder iniciar la reconstrucció, no només
física. Vàrem començar també a apropar l'Ajuntament als
ciutadans. La descentralització és l'exemple més clar d'aquesta
política.
�-2-
Ara ja podem pasar a l'etapa de recreació de la ciutat, de
posicionar-la en millors condicions a Europa. Per això, no cal
només la participació dels agents econòmics, polítics i socials.
Cal que nosaltres siguem capaços de crear una organització viva
que respongui a les exigències del canvi de ciutat i en sigui el
seu dinamitzador principal.
3. Esteu tenint un debat intens i molt profund que només és
possible quan una organització és dinàmica i té idees i capacitat
d'acció. Una organització sense conflictes està morta. Veient
l'esquema de la discusió, he de dir que mai no havia trobat una
visió de conjunt tant àmplia, una capacitat tan evident de posar
tots els problemes, tant polítics como econòmics i organitzatius,
sobre la taula. Peró, a més, i això és el factor més positiu, hi
ha una capacitat per aportar solucions als problemes.
El sacseig organitzatiu que vàrem generar a l'inici de l'últim
mandat, difícil de dur a terme des d'un punt de vista humà i
personal era imprescindible per adaptar l'Ajuntament a les noves
demandes de la ciutat i els ciutadans. Per a cada etapa cal
trobar l'equip més idoni.
�-3-
El canvi ha portat una crisis d'adaptació i creixement, però la
missió d'un equip de govern és preparar estratègies i accions de
canvi. Per això és important la reunió d'avui ja que esteu
enfocant les principals línies que vàrem pensar per aquest
mandat.
4. La recreació de la ciutat a partir d'un Ajuntament d'esquerres
significa que volem una Administració més a prop dels ciutadans,
més al seu servei i més activa en la recerca de les solucions
dels problemes. Una Administració que fomenti la participació del
ciutadà, que generi un esperit col.lectiu de fer ciutat i que
entengui la informació com signe de qualitat de vida.
Una Administració que corregeixi els desequilibris socials i
promogui al màxim la redistribució.
Una Administració que vulgui fer una ciutat atractiva des de tots
els punts de vista, base del desenvolupament econòmic i social i
única garantia per a un creixament continuat i equilibrat per
sobre de les eufòries o depressions monetàries,
Una Administració que tingui un model físic del territori i
garantitzi la connectivitat i l'equilibri entre tots els elements
i alhora faci accessible la ciutat a tots els ciutadans.
Una Administració que generi polítiques específiques en el camp
dels serveis personals i que tingi en compte l'efecte social i
econòmic dels mateixos. Que treballi por aportar la cultura als
ciutadans i alhora es precoupi per les puntes de llança que faran
�-4-
atractiva la ciutat. Que garantitzi una política sanitària
bàsica. Que es preocupi de definir polítiques educatives,
esportives i socials, des d'un punt de vista global de la ciutat,
més que intentant gestionar òrgans i dependències.
Una Administració que tingui en compte que la gestió social no és
un problema només d'objectius sinó també d'eficiència. Que els
costos dels serveis tenen una importància política.
5. Per aconseguir aquests objectius bàsics en una etapa de
creixement de la ciutat, en una etapa d'il.lusió col.lectiva en
la que els Jocs Olímpics en són la manifestació més evident i en
la que trobem molta col.laboració ciutadana en totes les
propostes, des de la neteja de les façanes al pla estratègic, cal
aprofundir la transformació municipal.
Cal posar instruments per fer cada vegada una política més àmplia
sobre tots els aspectes que afecten a la ciutat i garantir
alhora, la gestió més eficaç dels serveis que tenim.
Els que esteu al centre de l'Administració municipal heu observat
amb reticència la creació d'òrgans funcionals independents que
poc a poc s'han anat incrementant. S'ha de dir que és una línia
tendencial positiva, que l'Ajuntament té diversos braços i que
tots són Administració municipal.
�-5-
Per això es fa necessari clarificar les condicions organitzatives
i les condicions operatives. Assegurar que el control polític és
global i que no hi han accions contradictòries. Probablement cal
canviar els Consells d'Administració i garantir un control global
de les empreses i instituts. També cal verificar les possibles
diferències de tracte econòmic i organitzatiu que s'han generat i
que afecten els que quedeu a l'Ajuntament central. Estan
treballant en això. A vegades és més fàcil medir l'eficiència i
la capacitat de producció que la eficàcia i direcció de
polítiques.
Una de les línies del Pla Estratègic Municipal aborda la
transformació de l'Ajuntament. Es una línia a impulsar en la que
convé que hi participen per anar gestionant el canvi des d'una
Administració burocràtica a un altra basada en l'elaboració i
aplicació de polítiques i simultàniament, gestora, amb
eficiència, dels òrgans que depenen d'ella.
6. El programa electoral pel present quatrienni abordava cinc
objectius: Una ciutat per a la gent, més benestar per els
ciutadans, qualitat de vida moderna, el rellançament de
l'economia com motor de la ciutat ï una administració més a prop
�-6-
del ciutadà. Algunes d'aquestes accions són responsabilitat única
de l'Ajuntament i les estem tirant endavant emprant tots els
mitjans al nostre abast i cercant la col.laboració econòmica de
les altres Administracions, incloses les europees, i, per què no,
del sector privat.
D'altres impliquen directament una activa cooperació públicoprivada i la complicitat dels ciutadans. Instrumentar la
cooperació público-privada comporta definir clarament els seus
límits i les garanties per als ciutadans. Creiem que fins ara és
un treball ben fet, però que en alguns cassos s'ha interpretat
com un afavoriment dels interesos econòmics.
Es, potser, una conseqüència inevitable de l'èmfasi que s'ha
posat en el rellançament eonòmic. La creació de llocs de treball
ha de ser prioritària per a qualsevol Ajuntament d'esquerres. Cal
afirmar, però, que el nostre principal dèficit és encara la
comunicació i la participació dels ciutadans en el projecte de
ciutat.
Reforçar la descentralització, millorar els serveis públics,
canviar les relacions amb el ciutadà,
portar polítiques
especifiques en aquest camp són reptes que encara hem de superar.
D'això en tenim la responsabilitat els polítics però també
vosaltres.
�-7-
7. El gran procés que queda pendent és el de la definició de
Barcelona, el seu àmbit territorial real, de la seva financiació
i de les relacions amb el govern de la Generalitat, el govern
Central i l'Europa de les ciutats que s'estan creant. Hem posat
les esperances en que la Carta Municipal, consensuada, permeterà
resoldre la base de molts d'aquests temes ja que ha de
propocionar:
a) Un nou marc polític, jurídic i administratiu que doni major
autonomia a l'Ajuntament.
b) Una nova organització política institucional que, canviant
procés electoral, asseguri més participació ciutadana.
c)
Un nou marc de financiació, més coherent amb els altres
models financers i públics que, garantint els principis
d'autonomia local i suficiència financera, tendeixi al 25/25/50
que creiem just.
d)
La capacitat de gestió i planificació de la Barcelona real
de 4 milions d'habitants, qüestió considerada primordial per
tothom i el gran dèficit polític i institucional, d'avui.
La Carta Municipal i el seu desenvolupament s'enfronten a una
voluntat del govern de la Generalitat en la que els seus models
són molt diferents dels nostres: El pla Metropolitá que s'està
�-8-
fent a esquenes nostres, els problemes amb els Jocs Olimpics, la
no participació al Pla Estratègic, l'impuls per fer a Perpinya la
zona central de la Euro regió nord-mediterrània, etc., posen en
evidència les dificultats que hem de superar per imposar, no tant
la nostra línia política, com l'estricta racionalitat.
8. Parlar amb vosaltres de la Casa Gran i els seus grans
objectius, quan ja estem propers a la meitat del mandat, també
comporta parlar i preparar les eleccions de 1991.
Les enquestes actuals són molt favorables, la ciutat reconeix els
nostre esforç i el valora, per tant estem optimistes. Però cal
que sapiguem explicar el que hem fet, perquè ho hem fet i com ho
fem, i també el que no hem fet i perquè. Què deixarem per
l'endema dels Jocs i com hem escollit les prioritats. Cal deixar
clar que la nostre política és responsable,
eficient i
afavoridora del benestar de tots els ciutadans.
Només posant en marxa algunes coses de les que s'han dit avui,
haurem provocat suficients canvis com per que d'aqui a poc temps
estiguem en condicions d'orientar el futur amb una perspectiva
àmplia i fermament optimista.
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
09.01. Activitat de representació (com a Alcalde)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1982-1997
Description
An account of the resource
Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
4091
Title
A name given to the resource
Notes per la intervenció del Sr. Alcalde a la sessió de Sitges. Reunió de Coordinadors de l'Ajuntament
Type
The nature or genre of the resource
Discurs
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Sitges
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Administració local
Gestió pública
Benestar Social
Barcelona
Acció política
Ajuntament de Barcelona
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1989-02-28
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona.
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/172/20040617sitges.pdf
344bdf2bebdb5e8a6f9d88c6dc960267
PDF Text
Text
Intervenció en la sessió inaugural de les XXI
Jornades de Sitges del Cercle d'Economia
"Creixement econòmic i responsabilitat social".
Sitges | 17/6/2004
Diumenge passat vam tancar un període de poc més d’un any que ha
portat els ciutadans a les urnes en quatre ocasions. El tancament
d’aquest llarg cicle electoral ha suposat l’inici d’un nou període polític
on el partit socialista no solament es consolida com la força
majoritària sinó que –en el cas de Catalunya- ostenta responsabilitat
de govern en els tres nivells de l’administració.
En sis mesos molt difícils, el Govern de Catalunya ha vist ratificada
per dues vegades la confiança dels seus electors: del 54.9% dels vots
que van sumar els tres partits que el conformen ha passat a un
recolzament del 61.2% en les eleccions generals i un 61.8% en les
recents eleccions europees.
Permetin-me confessar la immensa satisfacció que suposa ser
dipositaris de la confiança dels ciutadans però també de la
responsabilitat que sabem que tenim davant nostre.
Els governs, com no pot ser d’altra manera, governen des del primer
dia i estan preparats per governar des de molt abans. Encara que
també s’ha de reconèixer que les dinàmiques del cicle electoral
“tenyeixen-intoxiquen” els debats i les agendes polítiques.
Deixin-me doncs aprofitar aquesta magnífica ocasió per explicar el
programa del govern de la Generalitat de Catalunya dels propers tres
anys i mig. Uns anys on, justament, el debat sobre polítiques és el
més important i l’únic per al qual aquest govern vol ser jutjat.
Les prioritats de l’acció de govern estan clares i estan definides a
l’Acord del Tinell. Són uns objectius que es poden resumir en dues
grans idees.
a) Un objectiu polític: la millora i aprofundiment de l’autogovern
b) Un objectiu social: el bon govern per a impulsar el progrés
econòmic, social i cultural dels ciutadans i les ciutadanes de
Catalunya i l’equilibri dels seus territoris.
No voldria estendre'm en excés en aquest punt, però més i millor
autogovern consisteix en –deixin-m’ho dir així- un projecte estrella
que és la reforma de l’Estatut, en la reforma del sistema de
finançament i en una sèrie de reformes institucionals paral·leles que
1
�van des de la reforma de la Llei electoral catalana fins a la reforma
del Senat espanyol.
Per tant, és una operació complexa, amb reformes encadenades que
es condicionen les unes a les altres i és per tant essencial que es
gestionin amb calma, amb estratègia i sobretot, amb molta
flexibilitat.
Voldria remarcar especialment que més autogovern en general i la
reforma de l’Estatut en particular no son finalitats en sí mateixes,
sinó eines al servei d’una causa, que és la millora de la vida dels
ciutadans i de la seva autoestima.
I això és important deixar-ho clar perquè a vegades sembla que
caiguem en lògiques caïnites quan es discuteixen aquests temes.
Descentralitzar no es sinònim de insolidaritat i gestionar una
singularitat tampoc és sinònim de reclamar privilegis.
El que pretenem amb la reforma de l’Estatut és obtenir els
instruments que ens permetin fer front a problemes no resolts i a
nous reptes plantejats. Quins reptes? La immigració o la concreció del
paper de Catalunya a Europa. Quins problemes? Solucionar l’encaix
definitiu a la realitat plurinacional, plurilingüística i pluricultural de
l’Estat espanyol.
Dit això, m’agradaria centrar-me en el que seria el segon gran
objectiu d’aquest govern, el bon govern, i en particular centrar-me en
el que són els objectius en matèria de política econòmica.
Abans he dit que el tancament del cicle electoral propiciava un
moment òptim per explicar el pla d’acció del govern. Aquesta
setmana és també un moment òptim per presentar els objectius
econòmics perquè s’han presentat al Parlament els Pressupostos de
l’exercici 2004, que per cert van ser rebuts per la televisió pública
amb una fredor admirable: el lead de portada va ser sobre un error
en el càlcul d’algunes pensions. No van ser els quasi 200.000 milions
de dèficit que ens va deixar l’exercici 2003 (quasi 1.200 milions
d’euros).
Ningú millor que l’audiència d’avui per entendre que si bé una part
fonamental de la política econòmica consisteix en trobar el diagnòstic
adequat i escollir l’enfocament amb el qual se n’aborden els reptes
derivats, l’altre part igualment decisiva consisteix en la bona gestió
dels recursos que són, per definició, sempre limitats.
El pressupost és l’instrument bàsic de gestió d’un govern, marca
límits i prioritats i per això és un element clau, de referència i quasi
diria de credibilitat, respecte la paraula donada.
2
�Encara que el conseller Castells parlarà dels pressupostos més
acuradament, sí que m’agradaria remarcar certs aspectes; en
especial, com s’adeqüen a les prioritats en política econòmica a les
quals em referiré més endavant.
En primer lloc m’agradaria remarcar que són uns pressupostos de
transició pels molts condicionants heretats de la gestió anterior.
Mostren, com ja he dit, un resultat negatiu per al 2003 de 1.177M€
(un 6-7% del pressupost, i un 0.86% del PIB) i un nivell
d’endeutament de 17.364M€ (12.7% del PIB) així com una despesa
desplaçada del 2003 que puja a 2.903M€.
No vull negar que és una situació preocupant, però tampoc vull ser
alarmista. L’única cosa alarmant seria que el govern no sabés on està
i d’on surt. Però tot això ho sabem i molt bé. Partim d’una auditoria
dirigida per l’interventor de la Generalitat, que porta més de 10 anys
en el càrrec, i monitoritzada per un panell d’economistes fiables. En
aquest sentit, són uns pressupostos fets des de la coherència política
i el rigor econòmic.
Encara que té un estret marge de maniobra, el pressupost apunta les
línies programàtiques del govern. Només donaré una dada: es
destinen a inversió 1.943M€, el que suposa un augment del 13.4%
respecte l’exercici anterior, quasi el doble del que s’augmenta en
despesa corrent (7.4%)
Són –permetin-me anunciar-ho d’aquesta manera- els pressupostos
de la inversió, i això és quasi el que en podríem dir el ‘leit-motiv’ del
nostre govern, d’un govern amb ambició, que fa en el present
apostes fortes per a un futur més pròsper per a tots.
Ens hem proposat una reducció molt seriosa de la despesa corrent,
però per això també es necessita temps. Aturar una màquina que
porta 23 anys amb la mateixa inèrcia no és el mateix que heretar un
pressupost després d’anys i anys de Solchaga i Solbes. Sobretot si la
ideologia inherent a aquesta màquina, en el nostre cas, és una total
bona consciència de la insuficiència dels recursos rebuts de l’Estat.
Sense estendre’m ja en més detalls del pressupost, voldria entrar en
la definició de la nostra política econòmica.
El nostre objectiu bàsic és proporcionar un creixement sostingut i
sostenible que garantitzi el benestar dels ciutadans i ciutadanes de
Catalunya. I una preferència marcada per la solució dels problemes
endèmics de la sanitat i l’educació, així com també de les
infraestructures i de la qualitat de vida a uns quaranta barrisproblema, en els quals la convivència i l’educació s’han deteriorat
seriosament.
3
�Malgrat això, dir que volem un creixement econòmic i identificar els
problemes és dir molt i, a la vegada, no dir res. El realment important
és definir les polítiques concretes perquè el creixement quantitatiu i
qualitatiu sigui una realitat.
Deixi’m doncs redefinir el nostre objectiu en matèria econòmica com
la millora de la qualitat de vida i l’impuls de la competitivitat i el
dinamisme de l’economia catalana davant els reptes de la
globalització i de l’ampliació de la Unió Europea.
Dit d’una altra manera, adequar la política econòmica als nous
mecanismes de competència global i de la cohesió- que era justament
el que es va pretendre amb els criteris de Lisboa-.
Entenem que per fer front a aquests reptes, Catalunya necessita
transformar un model de competitivitat que està esgotant el seu
recorregut. El model basat en baixos costos laborals, poc valor afegit
i el treball precari i poc especialitzat ja no és sostenible.
Ho vaig a dir d’una manera més rotunda: si Catalunya intenta
competir en costos fracassarà. Deixi’m vostès donar-los una altra
dada que parla per si mateixa: a l’any 2000 el cost mitjà per hora a
Espanya era de 15.7 euros i en alguns països de l’Est era al voltant
dels 3 euros.
Em sembla doncs evident que qualsevol política responsable no pot
anar mai encaminada a protegir o a mantenir aquest model. I
justament em refereixo a això quan dic que la deslocalització o la
reubicació és un procés intrínsec i quasi m’atreviria a nomenar-lo
natural del procés de desenvolupament econòmic. I tenim que
afrontar-lo sense por i de la manera més proactiva.
Les activitats que es mantenen són les realitzades per empreses
locals que a la seva vegada reubiquen fora aquella part del seus
processos de treball poc qualificat, o que mantenen aquí un
avantatge comparatiu important gràcies a factors inexportables,
naturals o culturals.
Un altre tema molt diferent és que evidentment la deslocalització cal
gestionar-la d’una manera adequada, ajudant que faci el menys mal
possible al teixit social i a la pèrdua de competitivitat de l’entorn.
Com canviarem el model econòmic existent? Es farà per mitjà d’una
nova política econòmica, industrial i d’inversió en capital humà,
dirigides a incidir en factors estratègics que permetin augmentar la
productivitat de l’economia.
4
�És a dir, una política econòmica en sentit ampli que permeti la
transició cap a una economia basada en el coneixement i que situï la
innovació (o l’I+D+i) com a motor del creixement.
Per a això, incidirem en certs factors estratègics fonamentals que
són:
- La inversió en infraestructures
- la formació de capital humà
- la incorporació de processos d’innovació tecnològica als processos
productius
- més inversió en I+D+i
- el finançament de projectes de “capital risc”
És a dir, una estratègia que combina mesures de diferents tipus i
que, pel paper clau que se li atorga a la innovació i a la transferència
tecnològica com a factors estratègics, suposa l’impuls decidit al
“triangle virtuós” entre centres de coneixement, empresa i govern.
Així, les línies mestres del “Pla d’investigació i innovació a Catalunya
2005-2008” van ser presentades el dissabte passat conjuntament
pels consellers de Treball i Indústria, Sanitat i Universitats i Recerca,
la qual cosa em sembla una bona mostra de la coordinació i la
transversalitat que es vol impulsar des del govern en aquests temes.
El desenvolupament d’aquest enfocament suposa que el nostre àmbit
d’actuació serà el foment de les externalitats de les empreses de
cadascuna de les concentracions industrials del nostre país. Ja que
això suposa actuar paral·lelament sobre varis factors, exigeix, per a
la seva eficàcia, un entramat institucional format per diversos agents
públics i privats. I també exigeix, per tant, que es defineixi i s’apliqui
des de la col·laboració i la coordinació dels diferents nivells
d’administració, les empreses, les universitats, parcs tecnològics, i
centres de serveis...
El Govern de Catalunya ja està treballant en aquesta línia. Permeti’m
esmentar breument els exemples més significatius:
Hem impulsat l’Acord Estratègic per a la Internacionalització, la
qualitat del treball i la competitivitat de l’economia catalana, l’acord
més ampli i ambiciós en molt temps a l’àmbit de l’economia catalana,
subscrit per la Generalitat de Catalunya amb CCOO, UGT, Foment del
Treball, PIMEC-SEFES i FEPIME. Un acord que marca 15 línies
estratègiques de treball, essent les més importants les que he
esmentat anteriorment: infraestructures, formació, innovació i creació
d’un entorn favorable o “business friendly”.
5
�Així mateix, i també en virtut de l’acord, s’han constituït tres taules
sectorials: considerem que l’anàlisi per sectors és fonamental per a
un diagnòstic precís i per definir línies concretes d’actuació.
Per recolzar la creació d’un entorn innovador de manera més
contundent la nova política industrial se centrarà en l’articulació del
Sistema Català d’Innovació, que suposarà la participació i cooperació
de tos els agents implicats en el procés innovador en la configuració
d’una xarxa de centres de transferència tecnològica i d’innovació que
han de crear un entorn favorable per a la modernització de les
empreses catalanes.
Per últim, i també en la mateix línia, hem creat l’Agència Catalana
d’Inversió que és l’instrument clau per a promoure les inversions
empresarials generadores d’ocupació estable i de qualitat, i que, a la
vegada, aporten millores tecnològiques i complementen el teixit
empresarial i econòmic de Catalunya.
No voldria acabar la meva intervenció sense exposar un tema clau
sense el que tot el que acabo d’exposar tindria dificultats afegides per
materialitzar-se.
Des del Govern de Catalunya entenem que aquesta política
econòmica que pretenem dur a terme no tindrà sentit si no
s’incorpora en una visió de conjunt que indiqui cap a on volem anar
dins el marc europeu.
En aquest sentit, Catalunya necessita situar-se en un espai econòmic
molt més ampli. Catalunya pot (estic temptat de dir: ha de)
convertir-se en un nucli essencial en l’Euroregió i que connecta a la
mediterrània occidental amb el nucli d’Europa, el nord d’Itàlia i el
Magrib.
Aquesta Euroregió d’entre 10 i 17 milions d’habitants, i
conseqüentment, amb una massa crítica suficient, respon a un
interès estratègic compartit i a l’existència de complementarietats
evidents. Estic parlant de les comunitats d’Aragó i Catalunya i de les
contigües del sud de França, Midi Pyrennées i Languedoc-Roussillon, i
eventualment –encara que dependrà dels seus dirigents polítics però
també dels seus empresaris- de València i les Balears.
Sense alta velocitat ferroviària, bones autopistes i bones connexions
aèries entre aquestes comunitats, cap d’elles aconseguirà el seu
òptim econòmic. I sense aquestes facilitats, la connexió entre aquesta
part del món i la resta del planeta no tindrà la massa crítica suficient
per fer rendibles connexions aèries non-stop en totes direccions.
6
�És a dir, no seríem l’espai econòmic europeu de punta que podem
arribar a ser entre les grans aglomeracions centreuropees, parisina,
londinenc, i del centre d’Espanya i del nord d’Itàlia. Seríem terreny de
pas en el millor dels casos, això quan no seríem terreny de pont.
Preguntin si no el que està passant amb la deslocalització de les
multinacionals lisboetes –i per cert treguin conclusions sobre el poc o
molt que ser un Estat o una capital d’estat representa avui a Europa i
al món obert. S’està fent més a l’eix Porto-Vigo que el centre lusità. I
és lògic.
Si volem que aquesta Euroregió sigui possible són necessàries dues
estratègies econòmiques principals amb les que el govern que
presideixo està profundament compromès.
En primer lloc, les polítiques destinades a reforçar les relaciones
econòmiques, culturals i socials dins d’aquest espai, facilitant totes
les interconnexions possibles, que són moltes.
En segon lloc, perquè l’Euroregió sigui una realitat efectiva és
necessari canviar i superar la concepció radiocèntrica que impera en
el disseny de les infraestructures que operen en territori espanyol.
S’ha d’avançar cap a una nova concepció que configuri un nou mapa
d’infraestructures que sigui el reflex d’una concepció en xarxa de les
relacions econòmiques.
Quan deia que aquesta era una setmana òptima per exposar el
programa econòmic del govern, he d’afegir en aquest punt encara
una altra raó.
Com saben, dilluns passat em vaig reunir amb la ministra de Foment
del govern Zapatero, Magdalena Álvarez, que no només va garantir
que l’AVE arribarà a Barcelona el 2007 sinó que va reiterar molts dels
compromisos d’inversió que han estat una demanda reiterada de
Catalunya i que, fins ara, no havien estat atesos.
Això em congratula de forma especial perquè no només em permet
reiterar el compromís del meu govern respecte a la inversió que
Catalunya necessita per al futur que volem i podem donar sinó que
afegeix el compromís del govern de l’Estat, un govern amic amb el
que, com s’està demostrant, ens entendrem. Encara que en alguns
punts puguem discrepar o es busqui des de fora que ens enfrontem,
a vegades per qüestions molt rebuscades.
Permetin-me doncs acabar compartint amb vostès la meva ambició,
l’ambició del meu govern; una ambició que, per tot el que els he
exposat, parteix de la responsabilitat i del possibilisme.
7
�Els estic parlant d’un programa per a vuit anys, com a mínim. Però
factible en aquest espai de temps.
Comença, ara ja sense més barreres polítiques que les que nosaltres
mateixos ens imposem, una nova etapa per a Catalunya en la que no
només durem a terme projectes fonamentals per a la millora de les
lleis d’aquest país, com el nou Estatut, aparcat durant els últims
quatre anys, o la reforma del sistema de finançament; sinó que
també canviarem els ‘mapes’ , l’ambició i la concepció territorial
d’aquest país, i això és quasi més important, perquè és més durador.
Pasqual Maragall
8
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1654
Title
A name given to the resource
Intervenció en la sessió inaugural de les XXI Jornades de Sitges del Cercle d'Economia "Creixement econòmic i responsabilitat social"
Language
A language of the resource
Català
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Sitges
Subject
The topic of the resource
Comerç
Economia
Euroregió
Finançament
Lideratge
Model social
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Conferència
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2004-06-17
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències