1
10
2
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/289/20060915.pdf
53abc8355ad84fb935cd8ed706d4716c
PDF Text
Text
Conferència del president de la Generalitat de
Catalunya al Col·legi d'Arquitectes de Barcelona, "1.000
dies que han canviat Catalunya"
Col·legi d'Arquitectes de Barcelona | 15/09/2006
Probablement sigui aquesta una de les darreres ocasions en les quals em dirigiré a un auditori per
parlar com a President de la Generalitat.
Estimats consellers, senyor Degà del Col·legi, estimats amics, diputats, diputades, arquitectes. És
un plaer molt gran per mi tornar al Col·legi d'Arquitectes, crec que és 18 anys després de l'última
vegada que vaig signar el seu Llibre d'Honor. Han passat una colla d'anys i, segurament, el que ha
passat en aquests anys em permet parlar amb una mica més d'autoritat, no des del punt de vista
formal, sinó des del punt de vista de l'experiència.
Crec que el públic rendiment de comptes que avui vull fer és una obligació dels polítics que mai
s'hauria d'oblidar i com a màxim responsable polític de Catalunya en aquesta etapa apassionant i
apassionada de la nostra història que es clourà amb les eleccions del proper 1 de novembre, per
això em plau moltíssim tornar a ser en aquest escenari en un moment que, per descomptat podem
mirar enrere, però sobretot hem de mirar endavant i preveure, dibuixar i imaginar el que pot ser
el futur per fer-lo millor.
Aquest període es clourà, em penso que puc dir-ho, havent obtingut el reconeixement per primer
cop de la nació catalana per part de l'Estat espanyol. Una vella aspiració que durant la República
probablement va existir però no es va aconseguir i que en un Consell Nacional del PSOE un parell
de persones que estan aquí a la sala van gosar de demanar, quasi diria d'exigir, cordialment, quan
encara no era una realitat i que, finalment, ara està inscrit en les lleis, en la llei catalana, però
també en les lleis espanyoles, per tant, el clau està arrambat.
S'haurà obtingut, doncs, un reconeixement que, Macià, per exemple, no va poder aconseguir, i
Companys tampoc. Macià el màxim que va aconseguir, recordeu, és la carta de Jaume Carner que
va publicar no fa tant un diari d'aquesta cuitat. Jaume Carner ho escrivia des de Madrid dient-li
"president, de regió no passem, també podem fer una altra cosa que és marxar o votar en contra,
però el meu consell és que comencem per aquí", deia en Jaume Carner, oncle de Joan Raventós.
Bé doncs, la història en aquest país avança amb aquesta lentitud, amb aquesta morositat, amb
aquesta inèrcia i aquests pesos al darrera que, tanmateix, no han impedit que haguem arribat allà
on hem arribat i no impediran que seguim arribant a noves fites en el futur.
Aquest període es clourà havent engegat una dinàmica de canvis marcats per una renovada
ambició política, que potser s'havia refredat en els anys anteriors, i per una decidida orientació cap
la millora dels serveis que afecten els barris i pobles, en definitiva les persones, i per una
orientació també cap a la prioritat en l'educació i la salut, ho vam dir des del primer dia, responent
a la anunciada prioritat pels barris segurs i escoles dignes que alguns de vostès recordaran que va
ser el nostre motor temps enrere com a pretendents a la governació de Catalunya.
Aquests dies el Govern de Catalunya està donant a conèixer els paràmetres que utilitza per
avaluar les seves polítiques i per comprovar fins a quin punt s'ha donat resposta als objectius
estratègics que s'havia proposat. Penso que és un exercici democràtic molt saludable.
En tot cas, aquesta és una avaluació sotmesa a la crítica, a l'autocrítica i al debat democràtic,
sotmesa també, ben aviat, a l'avaluació dels ciutadans i, a la llarga, pendent en definitiva del
judici de la història. Però em permetran que el meu balanç no es centri solament en els resultats
de les polítiques endegades pel Govern com en una valoració de la política desenvolupada en
aquesta etapa.
Fins a quin punt el designi de canvi que va justificar l'articulació d'una nova majoria parlamentària
i la formació d'un nou govern s'ha vist acomplert?. Quines lliçons extreure d'aquesta experiència
política que hem viscut?.
Espero que entenguin que, en algunes parts, la intervenció d'avui reiteri algunes coses que ja he
anat dient les darreres setmanes. Però no em cansaré de repetir que el projecte polític que vam
endegar fa mil dies des del Govern de Catalunya tot just és al seu inici. No és una cosa que ara
1
�acabem, sinó que és una cosa que tot just hem engegat. Crec que és un projecte que s'està
mostrant positiu per Catalunya.
Tinc l'orgull d'haver-lo encapçalat durant uns anys, com també la satisfacció de poder-lo
traspassar a una nova generació, convençut que els objectius i les orientacions del projecte
segueixen sent, bàsicament, les mateixes.
Això no vol dir que nous accents i enfocaments no el puguin enriquir, n'estic convençut que sí que
el poden enriquir, i que no el puguin fer créixer, n'estic convençut també, ni que la nova generació
no tingui el dret d'inventariar el llegat que rep i innovar, inventar, inclòs en alguns cas, negar el
passat, perquè la vida quan té futur i quan avança és sempre, en certa mesura, la negació del
passat. Que ningú no s'equivoqui, és amb aquest estat d'ànim que em presento avui a fer balanç
dels 1000 dies de govern catalanista i d'esquerres i és amb aquest ànim que participaré en la
propera campanya electoral.
I anant una mica més enllà vull anticipar el que podria ser la conclusió de la meva intervenció
d'avui.
Pretenc que, a banda del balanç, que és saludable i obligat, com he dit, quedi clar que, com a
President de la Generalitat, pretenc complir amb la màxima dignitat les obligacions del meu càrrec
fins al darrer minut del mandat.
El Parlament està dissolt i el Consell Executiu veu limitades les seves funcions, especialment a
partir del moment que s'han convocat les eleccions. Però el President ho ha de ser fins el moment
en què traspassi aquesta responsabilitat al seu successor.
Us haig de dir amb tota franquesa, i em penso que és un exercici saludable la franquesa en
política, que, com a President del PSC, Maragall pretén fer tot el possible perquè José Montilla
sigui el futur president de la Generalitat. Per què ens hem d'enganyar, diguem-ho clar.
I ho faré amb la convicció que és la persona més indicada per continuar fent realitat el projecte
que he tingut l'honor d'encapçalar, el projecte del catalanisme progressista que hem començat a
fer realitat en aquesta legislatura.
Crec que en els moments preelectorals el que compta és la claredat en els missatges. Entre
eleccions i eleccions es pot matisar, subratllar, enfosquir, subratllar més una cosa o una altra.
Però en el període de les eleccions és blanc o negre, ja els he dit, el blanc que és el meu blanc.
Dit això, retorno a la qüestió inicial: fins a quin punt s'ha vist acomplert el designi de canvi amb
què va néixer el Govern Catalanista i d'Esquerres?
Aquest govern va néixer amb una explícita voluntat reformadora, concretada en l'acord
programàtic subscrit pel Partit dels Socialistes de Catalunya, Esquerra Republicana de Catalunya,
Iniciativa per Catalunya-Verds i Esquerra Unida Alternativa, signat a pocs metres d'aquí, al Saló
del Tinell, el desembre de l'any 2003.
El Pacte del Tinell va ser i és l'expressió solemne d'aquesta compartida voluntat de canvi que va
guanyar a Catalunya ara fa tres anys i que va ser validada en seu parlamentària en la votació de
la meva investidura com a President de la Generalitat.
Com vostès saben, es proposava un canvi a tres nivells. Un canvi en l'autogovern, un canvi en les
polítiques i un canvi en la política. Dit d'una altra manera: augmentar i millorar la nostra capacitat
de decisió col·lectiva; canviar les prioritats de l'acció de govern, però també canviar el paradigma
que havia regit i dominat el catalanisme durant dues dècades.
El primer canvi que ens proposàvem impulsar requeria la reforma de l'Estatut, amb la
corresponent revisió a fons del marc competencial, del disseny de les nostres institucions i del
nostre sistema de finançament. Era una reforma que sabíem que hauria de tenir conseqüències
directes i indirectes en el sistema institucional espanyol. Ho sabíem.
Però, què preteníem amb la reforma de l'Estatut?. Principalment ampliar la nostra capacitat de
decisió política per poder realitzar les polítiques que asseguressin la millor qualitat de vida dels
ciutadans, i per garantir la promoció i defensa dels interessos de Catalunya en tots els escenaris.
2
�Tanmateix, érem conscients que la millora de l'autogovern no s'acabava amb la reforma
estatutària. Millorar l'autogovern volia dir també desplegar tot el potencial polític contingut en el
marc normatiu vigent, per revisar les institucions d'autogovern que ho necessitessin, introduir
mesures de regeneració democràtica i innovar en els instruments de gestió.
Per tant, l'agenda de reformes de caràcter institucional i de les regles del sistema polític català
amb què vam iniciar la legislatura anava més enllà de l'Estatut: llei electoral; regulació de la figura
del Conseller Primer; limitació dels mandats presidencials; nou Reglament del Parlament; mesures
d'impuls de la participació ciutadana; adequació dels organismes consultius i fiscalitzadors; una
nova política de comunicació que garantís el pluralisme, la independència i la transparència; i la
devolució de competències als ens locals amb una gestió pública concertada.
L'altra cara de la moneda del canvi de l'autogovern era la relació entre Catalunya i Espanya,
persuadits com estàvem que sense una bona relació amb Espanya i amb el seu Govern era molt
difícil que l'ambició política de Catalunya pogués prosperar. No ens hem d'amagar de dir-ho això,
perquè és així.
A més, a partir de les eleccions de març de 2004, vàrem entendre que amb el nou Govern
socialista a Espanya hi havia una oportunitat que no es podia desaprofitar. Ja saben que jo sóc un
convençut que les esquerres governen poc temps, normalment qui mana és la dreta, mana en tots
les terrenys i potser a vegades en tots menys en les eleccions. Però en el terreny social, econòmic,
tecnològic, i en tots els altres, normalment el pensament dominant és un pensament conservador.
I bé doncs, la política és un lloc excepcional on la gent decideix qui mana, no el poder fàctic
decideix el poder formal, sinó la gent decideix el poder formal. Tot i amb això, és molt difícil veure
períodes molt perllongats de governació de l'esquerra, a no ser que siguin precedits de períodes
llarguíssims de dictadures, que és el que va passar amb el govern de Felipe González, que
provenia després d'una petita governació transicional de centre i de 40 anys pràcticament, de
dictadura.
Per això nosaltres ens vam proposar tenir una actitud bel·ligerant en la política espanyola, amb la
intenció de ser la punta de llança del reconeixement efectiu de l'Espanya plural. No els deurà
sorprendre si els dic que aquest punt constitueix un dels aspectes en els quals la sensació, tres
anys després, encara és agredolça. Això no està pas aconseguit, és una porta que s'ha obert, però
encara falta molt camí per recórrer.
Finalment, el canvi en l'autogovern implicava millorar les eines per projectar-nos a Europa i al
món, bàsic i fonamental. Si no ens adonem que la nostra pàtria ja no és ni Catalunya ni Espanya,
sinó que és més gran i que l'escenari en el qual vivim és bastant més gran i es diu Europa, no
farem res. A Europa hi hem d'anar amb veu pròpia per defensar els nostres interessos, i a la
Mediterrània hi hem de ser amb presència suficient per esdevenir un punt de referència europeu
per al diàleg entre les dues ribes. Si em deixessin parlar d'això, estaria una hora més parlant
perquè és el tema al qual em penso dedicar, però avui no ho faré, o poc.
El segon canvi que ens proposàrem era un canvi en les polítiques, en les seves prioritats i en la
seva execució.
Si l'Estatut ha estat una obra col·lectiva, tot i que per part de CiU mai no va ser una prioritat
mentre va governar, les polítiques impulsades i dutes a terme durant aquests tres anys, com a
resultat de l'Estatut, però també de l'estricta governació, són mèrit i responsabilitat exclusiva de
les tres forces que vam formar el govern.
Volíem realitzar una obra de govern que atengués i satisfés les aspiracions i les necessitats dels
ciutadans de Catalunya, de manera preferent dels sectors socials més desatesos, en una lluita,
com dèiem abans, herències d'un passat d'oposició a la dictadura, per reduir les desigualtats.
Ens proposàvem governar amb eficàcia i responsabilitat per assegurar el progrés econòmic, la
cohesió social i l'equilibri territorial.
Per assegurar el progrés econòmic en temps de globalització i en el marc de l'ampliació europea,
el Govern es va fixar la prioritat d'impulsar la competitivitat i el dinamisme de l'economia catalana,
ja en el vell inici de la governació. Vostès recordaran la presentació que el conseller Castells en va
fer.
3
�Plantejàrem una nova política econòmica, una nova política industrial i tecnològica i una nova
política educativa, orientades totes elles a assegurar un increment sostingut de la productivitat.
A la vegada, el Govern es proposà la resituació de l'espai econòmic català en el marc més ampli de
l'Euroregió Pirineus-Mediterrània, reforçant les relacions de tota mena dins d'aquest espai i incidint
en la redefinició del concepte o del mapa de les infraestructures d'Espanya.
Tots vostès m'han sentit parlar més d'una vegada del canvi substancial que suposa per a Espanya
passar del model radial, que és el que ha dominat durant segles, a un model en xarxa, que és
totalment diferent, com és una cèl·lula primària d'una sofisticada. És a dir, hi ha sistemes senzills
que funcionen quan cal ser senzill per ser efectiu, i hi ha moments en què aquests sistemes
senzills i necessaris en un principi, comencen a ser una rèmora i es necessiten concepcions
diferents, segurament més complexes, més difícils d'assimilar i d'operar també. De l'Espanya en
xarxa, és un concepte necessari si volem que la realitat evolucioni al sentit dels interessos de
Catalunya i d'Espanya.
Referent a la nova política econòmica l'eix, com he dit, va ser l'Acord Estratègic per a la
Internacionalització i la Competitivitat de l'economia catalana.
I com he dit, la prioritat política d'aquest Govern era l'educació, que s'ubicava estratègicament en
el centre de les nostres polítiques públiques, com a motor de desenvolupament econòmic i
tecnològic i, simultàniament, com a instrument d'integració cívica i de cohesió social.
Pensàvem, pensem, que el progrés econòmic i el progrés educatiu de Catalunya havien de ser la
garantia del progrés social i del progrés cultural de tots i cadascun dels seus ciutadans. I de fet, el
catalanisme va néixer de la mà, justament, de la reforma escolar, reforma que va ser tan radical
fa cent anys que el que va fer va ser anar al model, no europeu, sinó al model americà d'escola
local, que a Europa era pràcticament inexistent. És a dir, un model en el qual va ser l'Ajuntament
de Barcelona, per començar, el que va desenvolupar escoles pròpies adaptades a al realitat
propera que s'estava vivint i no l'educació entesa com una aparició de la veritat sobre el poble
ignorant que va sabent poquet a poquet, sinó que la bona educació s'havia de trobar partint del
barri, de la ciutat i de baix cap amunt.
Pensàvem nosaltres que el progrés econòmic i el progrés educatiu de Catalunya havien de ser la
garantia del progrés social i del progrés cultural de tots i cadascun dels seus ciutadans. I el meu
govern proclamava, no el patriotisme, el patriotisme dels drets de la justícia social, el patriotisme
de la dignitat efectivament reconeguda, no sobre el paper, sinó sobre la vida diària.
En aquest sentit, la Llei de Barris ha estat una proposta emblemàtica de la nostra concepció de les
polítiques públiques.
Ens proposàvem també articular la política econòmica i la política social amb una estratègia
territorial i mediambiental coherent amb la diversitat del país. Tot això no és purament una suma i
una edició de temes diferents que responien als interessos d'una coalició, això havia de ser, i ha
anar sent cada vegada més, una concepció global, complerta, del que ha de ser la política en
aquest país.
I aquesta estratègia territorial tenia per finalitat construir un espai territorial articulat i dinàmic. La
idea era i és propiciar l'emergència dels territoris de Catalunya amb tota la seva potència i el seu
reconeixement com a agents polítics de la gestió de proximitat.
En l'agenda de la política territorial del Govern les claus han estat:
- el nou model d'organització territorial;
- el desenvolupament d'una política d’infraestructures potent, amb una especial atenció a la xarxa
ferroviària;
- l'adopció com a instrument de planificació i estratègia ambiental de l'Agenda 21 de Catalunya;
- una política hidràulica fonamentada en una nova cultura de l'aigua, dramàticament nascuda en el
nostre país, com saben perfectament, per un debat polític important entorn del transvasament de
l'Ebre;
- i una política conjunta d'habitatge i de qualitat urbana.
4
�El tercer canvi que ambicionava el nou Govern era un canvi en la política.
Vam iniciar aquesta nova etapa política amb la convicció que el nou Govern era l'expressió, en
aquell moment històric, d'un projecte de llarg abast i arrelat en una fecunda tradició: el projecte
catalanista de reforma social. Un projecte que era compartit per les tres forces polítiques que
constituïen la majoria parlamentària, amb la convicció que era necessari i possible ampliar l'espai
social del catalanisme.
L'oportunitat d'un govern de les esquerres, gairebé setanta anys després del darrer, no es podia
deixar passar. Enteníem, a més, que el projecte i els objectius que el concretaven transcendia
l'espai polític que representaven les tres forces de govern.
Governar en coalició no era ni serà mai un obstacle per afirmar una estratègia autònoma del
Govern de Catalunya que va més enllà de la simple agregació de les estratègies dels socis de
govern. És una criatura nova, producte d'aquesta coalició.
Al mateix temps, la voluntat de governar per a tota la ciutadania de Catalunya ens obligava a
assajar un nou tipus de relació amb l'oposició. I crec que ho vam fer.
I finalment, érem conscients que satisfer les expectatives aixecades en la ciutadania per la
formació del nou Govern obligava a governar amb transparència i amb proximitat.
Fins aquí el recordatori dels propòsits de canvi que animaven el Govern Catalanista i d'Esquerres
en el seu naixement. Ara hem de veure fins a quin punt aquells propòsits de canvi han esdevingut
una realitat.
El juliol passat vaig esbossar una primera resposta a la pregunta de si realment s'havia produït el
canvi anunciat. I la meva resposta era matisadament afirmativa, perquè entenia, i entenc, que el
canvi s'ha iniciat, però no s'ha consumat. Més aviat penso que estem en un procés de canvi, iniciat
en aquesta legislatura, amb resultats i intensitats desiguals en cada un dels tres àmbits que els
he apuntat.
A parer meu, l'important és que hem obert nous camins en la política catalana que ultrapassen el
marc de la conjuntura i que transcendeixen l'epidermis de la política quotidiana.
En la meva intervenció d'abans de l'estiu els vaig assenyalar que aquesta legislatura havia ofert
cinc vies de canvi a la política i a la societat catalanes:
1)
2)
3)
4)
5)
l'alternança democràtica, molt important;
un nou paradigma catalanista, molt complicat:
el nou Estatut, molt difícil;
la nova relació entre Catalunya i Espanya, encara hi som i trigarem;
i, finalment, la plena dimensió europea de la societat i de la política catalanes.
L'Estatut conté un potencial extraordinari que s'haurà d'anar convertint en realitat tangible en els
propers anys. Ens vam proposar un Estatut pensat per a la Catalunya del segle XXI. I ara el
tenim.
El dia de la seva entrada en vigor vaig afirmar que la nova llei deixava l'Administració central un
paper quasi residual en aquells àmbits que ara passen a ser responsabilitat de la Generalitat, i que
representen, al capdavall, entre Generalitat i ajuntaments, el 80 % de la despesa pública
realitzada a Catalunya.
Això significa ni més ni menys que reconèixer, en tota la seva extensió, el principi de proximitat
com a eix de la governació a Catalunya: Generalitat i municipis són, a partir d'ara, les institucions
que governaran el dia a dia del ciutadà. I afirmo que, tanmateix, l'estat és més sòlid que mai,
justament perquè l'administració autonòmica s'ha enfortit.
Aplicant els paràmetres europeus de la proximitat, podem afirmar que a Catalunya s'exerceix com
en cap altre territori el principi de subsidiarietat, potser Alemanya, encara ho discutiríem perquè
allà tot passa més a través d'un Senat en el qual els presidents dels landers tenien fins ara un dret
de veto, cosa que ara no tenen. Generalitat i municipis són, doncs, les institucions de la vida dels
catalans. Aplicant aquests paràmetres, jo crec que s'exerceix el principi de subsidiarietat
5
�justament quan es deixa el poder llunyà, aplicar la unitat en aquelles qüestions en les quals és
millor que tu, que la proximitat, i n'hi ha en terrenys en què això és veritat. Hi ha sempre el perill
d'eclosió en un poder molt proper entre aquell que mana i el què és manat. En un petit poble, si
l'ajuntament tingués totes les competències al 100% i hi hagués un senyor molt, molt ric,
segurament aquest manaria més del compte, respecte del conjunt de les competències que,
altrament, amb una distància més allunyada és capaç de garantir un Estat.
Ahir, en la trobada a Donosti amb els presidents de les regions de la Comunitat de Treball dels
Pirineus, comparàvem els més de 160.000 funcionaris catalans amb els 5000 o 6000, a tot estirar,
de les regions franceses. No en tenen més.
Dit d'una altra forma, Catalunya ha aconseguit, en comparació amb les regions i länder europeus,
la màxima capacitat competencial i el màxim reconeixement de la pròpia identitat. Tot això en el
marc que avui permet la internacionalització.
No ho han entès així aquells que no ho han volgut entendre mai. Però no penso perdre més temps
ni amb aquells que m'han acusat i m'acusen, justament a mi, d'haver-me convertit en
perillosament nacionalista i de voler dinamitar l'Estat espanyol, ni amb aquells que ens tracten de
sucursalistes de Madrid.
Aquests exabruptes i estridències em porten a fer una reflexió: el que s'ha fet fins aquí és molt
transcendent, és cert. Però s'equivocarien les forces polítiques catalanes si amb el desplegament
apliquen les seves energies al tacticisme i el joc curt, com sovint han fet, en comptes de propiciar
el consens necessari per donar credibilitat a l'Estat de les autonomies de caràcter federal que
estem edificant.
El camí del desplegament de l'Estatut serà llarg i complicat. No requerirà només un pacte polític
sinó també un canvi de cultura de l'administració central. Perquè també a Espanya s'ha de
produir un canvi de paradigma: 30 anys després d'haver-se iniciat la transició, ja no podem
entendre Espanya en termes d'un cos que es descentralitza o replega a voluntat, sinó en termes
d'un Estat compost en el qual les seves parts (nacions, nacionalitats i regions) han consolidat
personalitat i protagonisme i reclamen poder participar més i més, conjuntament, en la definició
del tot.
Tornant a l'Estatut, ara la nostra prioritat és desplegar el potencial d'autogovern que tenim a les
mans i determinar-ne les prioritats socials. Aquest haurà de ser l'eix del debat en les eleccions del
proper 1 de novembre.
De tota manera quan sento segons quines promeses o propostes, avui, em pregunto quines
garanties ens poden donar per al desenvolupament del nou Estatut aquells qui, durant 20 anys,
van ajornar l'aplicació d'aspectes essencials de l'autogovern previstos en l'Estatut anterior.
El potencial d'autogovern que el nou Estatut posa a l'abast ens exigirà més ambició i més
responsabilitat que mai. El nou Estatut, però, també demana una forma diferent de definir i
formular les aspiracions i necessitats de la ciutadania catalana.
Mantenir oberta una dialèctica basada en un eix primordialment o exclusivament identitari no
contribuirà a desenvolupar satisfactòriament cap dels atributs del nou autogovern. Al contrari. La
clau penja ara de la capacitat d'oferir fórmules efectives per aplicar els instruments de què ja
disposem en els problemes dels catalans.
El grau de diferencialitat que aquest Estatut dóna a Catalunya no dependrà del que diu sobre com
som els catalans, sinó de què en volem fer i de què en fem efectivament amb les eines de les
quals ens hem dotat.
També és cert que el reconeixement i respecte per la nostra singularitat dependrà també de com
resolguem l'aspiració d'una nova relació de Catalunya amb Espanya.
Un dels primers programes que em vaig proposar impulsar, des de la presidència, es va concretar
amb el nom de "Catalunya proposa".
6
�Aquest govern, efectivament, ha ofert la proposta més sincera i convençuda que mai s'havia donat
per implicar Catalunya en la governació d'Espanya. L'Espanya plural, l'Espanya en xarxa. Una
proposta que heretava l'esperit del catalanisme democràtic que havia recuperat les institucions
d'autogovern durant la transició.
Durant els vint anys posteriors, aquest esperit actiu i propositiu d'alguna manera es va aparcar i
va ser substituït per, en el millor dels casos, campanyes d'explicació de què i com era Catalunya i,
normalment, per una postura d'indiferència interessada, més còmoda pels governs de torn, però
perversa per a la relació entre els pobles d'Espanya. I sobretot perversa per a les expectatives i
els desitjos de futur dels catalans i les catalanes.
La Constitució de 1978, l'Estatut de Sau i el mateix disseny de l'Estat de les Autonomies, no
haurien estat possibles si en aquells moments de la transició la classe política catalana no hagués
estat implicada plenament en el rumb polític d'Espanya.
De la mateixa manera, la Catalunya del segle XXI no podrà mantenir les seves expectatives si
renuncia resignadament al rol que li pertoca, o que li volen donar, a Espanya i a Europa.
Des de Catalunya hem fet un primer pas: hem dit quina Espanya volíem. L'Estatut era també una
manera de dir-ho. Ho veiem clar en diversos aspectes: en el reconeixement del caràcter nacional
de Catalunya en l'Estatut, una de les lleis bàsiques del bloc constitucional; en la presència efectiva
de les autonomies a les institucions europees; en la transformació del sistema de finançament en
la línia d'un tracte fiscal més just que combinés l'autonomia i la suficiència financera de les
comunitats amb una solidaritat interterritorial equitativa; i amb l'inici de l'adaptació del sistema
judicial a la realitat autonòmica, un tema sempre complex, per la justícia és la última ratio i
sempre aquell que vol alguna cosa es guarda aquesta última raó per mirar de corregir les altres si
es passen, per tant en aquí ens hi juguem moltíssim. Crec que hem jugat bé, net, i ens hem
guanyat el respecte no solament dels nostres ciutadans sinó també dels propis membres del Poder
Judicial.
He de reconèixer que en tots aquests objectius el balanç és diversament controvertit. Hem de ser
conscients, però, que els resultats no es poden apreciar en la immediatesa.
L'Espanya plural ha corregut la primera etapa i estic convençut que la direcció és la correcta.
Potser han fallat els ritmes, l'encert en la formulació de la proposta, o la previsió, potser una mica
càndida, del nivell de comprensió i reacció que es produirien.
M'explico. Recordin el rebombori que la suma Estatut més OPA va precipitar a tota Espanya,
l'amenaça de retirada de dipòsits i el boicot als productes catalans que en aquell moment ni
nosaltres dèiem en veu alta, en fi, per no donar-li més volada a un fenomen que s'estava
produint, perquè avui podem dir tranquil·lament que aquell núvol ha passat. I haver passat
demostra fins a quin punt les resistències no eren importants, eren importantíssimes, però també
la fragilitat d'aquests moviments de rebuig que, efectivament, hem superat. Van ser moments
molt durs, és cert, i els vam superar. El plantejament de fons de les nostres iniciatives és l'únic
coherent amb la doble perspectiva d'implicació a Espanya i afirmació de Catalunya.
Hem viscut, doncs, una etapa essencial, perquè les reformes encetades no tenen marxa enrere.
Acostumats, com estaven, els sectors nacionalistes espanyols a establir les normes de relació
mútua, entre ells i la Generalitat, acostumada ella a interioritzar el principi de la pura
"conllevancia", la nostra nova actitud no va agradar. L'actitud d'implicació era perillosa.
Alguns a Catalunya pensen que el cost de tot plegat pot haver estat excessiu. Que ens podríem
haver estalviat la desmesurada reacció en contra si no haguéssim mostrat tanta ambició,
ingènuament, deuen pensar. Com a President de la Generalitat, no em puc permetre aquest tipus
de plantejaments. Mai ho he fet personalment en la meva carrera política, ni mai ho ha fet el
nostre grup polític.
Prefereixo assumir el cost polític i personal per haver impulsat, que no fet, perquè l'Estatut és de
tots, un nou Dret polític a Catalunya i haver desvetllat l'exigència d'una nova Espanya plural, que
no pas haver continuat vint anys més fent virtut de la resignació i de la renúncia. Actitud còmoda
per al dirigent que la proclama però estèril per al poble que l'assumeix.
7
�Per això, un cop passada la tempesta, caldrà obrir un període de reflexió. No es partirà de zero.
Amb el govern de José Luís Rodríguez Zapatero s'han començat a fer gestos i a prendre iniciatives
pròpies d'aquesta nova visió d'Espanya. Les reformes estatutàries en marxa contenen elements
suficients de renovació profunda de la visió d'Espanya. La realitat d'Espanya ha canviat.
Tanmateix també els partits catalans tenen la responsabilitat d'ampliar el camí enfilat o bé recular
en els objectius proposats. De fet, des de Catalunya ja hi ha qui prematurament, ha anunciat que
el projecte de l'Espanya plural és inviable perquè ni les elits ni la majoria dels espanyols hi creuen.
Però no tenim cap altra alternativa que perseverar, amb les inflexions de to que calguin, cercant
les aliances polítiques, socials, econòmiques i culturals necessàries.
O és que hi ha cap altre camí sensat?
Reitero: els governants no poden fer de la seva incapacitat de canvi una virtut, si aquesta
perjudica les ambicions i l'horitzó del seu poble.
La capacitat de decidir que ens dóna l'autogovern passa perquè Catalunya participi activament en
la governació d'Espanya i d'Europa. Europa i la Mediterrània són el nostre espai natural.
En aquests 1000 dies hem fet política interioritzant la dimensió europea. L'Euroregió, el
reconeixement lingüístic, la participació de Consellers al Consell de Ministres europeu, o la
Delegació Oficial de la Generalitat a Brussel·les. Totes aquestes no són qüestions d'identitat, sinó
instruments que vertebren amb més eficàcia la nostra posició a Europa. Són, finalment, vectors
que projecten les possibilitats del nostre autogovern a Europa molt més enllà del que mai cap
generació havia pogut tenir.
Tot i la importància simbòlica, institucional i de projecte futur que té l'avenç que suposa el nou
Estatut, allà on el Govern que he presidit s'hi jugava la credibilitat i la legitimitat era en els
resultats de les seves polítiques públiques.
Una primera política obligada és la del bon govern, i, per tant, la millora del funcionament i
l'organització de l'Administració de la Generalitat. Avui, podem afirmar que aquest govern no tan
sols ha sabut prendre el control sinó que ha redreçat bona part de les ineficiències que vàrem
trobar.
Hem fet una feina bàsica: hem sanejat les finances de la Generalitat. Ens vam trobar amb deute,
tenim superàvit, ens vam trobar una determinada renta per càpita i en tenim una altra, ens vam
trobar un ritme de creixement que era el que era i l'hem multiplicat per dos. Hem acotat els nivells
d'endeutament i reduït significativament el seu creixement anual, fent front a l'important dèficit
ocult que vàrem heretar. Hem absorbit més de 1.000 milions d'euros de dèficit (entre 2003 i
2005), reduint-lo fins a nivells compatibles amb les normatives sobre estabilitat pressupostària i
disminuint l'ús dels instruments d'endeutament més cars i opacs. I simultàniament hem estat
capaços de tornar a connectar les prioritats del Govern amb les preocupacions i els anhels bàsics
de la ciutadania.
Per tant, podem dir que hem complert amb la primera exigència: hem ordenat la casa i hem
reorientat les prioritats per respondre als problemes reals de la nostra societat. Sobre aquesta
base sòlida hem anat desplegant l'acció de govern en tots els camps.
El passat dia 1 de setembre els consellers i les conselleres responsables de les comissions de
Govern de Política Institucional, Economia, Política Social, Política Territorial i Seguretat, van fer
una presentació exhaustiva del balanç de 1000 dies d'acció de govern.
Ja els he avançat que no és el meu propòsit avui insistir en aquest balanç, però vull deixar ben
clar que la responsabilitat de l'obra de govern d'aquest mil dies és el fruit del treball apassionat de
molta gent, començant pels consellers i conselleres que han format part del govern.
Vull subratllar el caràcter compartit i solidari de l'acció de govern. És més, crec de justícia
personalitzar el mèrit en els 27 conselleres i consellers que han estat al front dels departaments:
Carod-Rovira, Saura, Bargalló, Nadal, Balcells, Baltasar, Carnes, Carretero, Castells, Cid, Esteve,
Figueras, Geli, Huguet, Mascarell, Mieras, Milà, del Pozo, Rañé, Sabaté, Simó, Siurana, Solà,
Tura, Vallès, Valls i Vendrell.
8
�Sense distincions de filiació partidària, tots ells han estat dignes consellers i conselleres del Govern
de Catalunya al servei de l'interès general. Tots ells són corresponsables d'uns resultats i sento
l'obligació com a President d'expressar el meu reconeixement públic a tots i cadascun d'ells i
d'elles.
Crec que amb l'acció de govern hem anat construint Catalunya a través d'un patriotisme cívic més exercit que proclamat- que volem estendre a tots aquells àmbits que afecten la cohesió, la
llibertat i la seguretat de la nostra societat.
Ho hem fet amb l'Acord Estratègic, amb el Pacte Nacional per a l'Educació, amb la Llei de Barris,
amb una nova relació amb els ajuntaments, amb un ingent esforç planificador, amb l'Euroregió,
amb la proximitat als territoris, amb la nova política de l'aigua...
Així estem demostrant que ens podem governar amb eficàcia. Que Catalunya pot tenir un govern
eficaç davant el canvi social. Mirin, els innegables canvis positius iniciats en els àmbits de
l'autogovern i de les polítiques públiques sembla que haurien de portar-nos a considerar que
també en l'àmbit polític general s'ha verificat un canvi a millor.
Però no sembla que aquesta opinió sigui fàcilment acceptada, és a dir que la suma es pugui fer
fàcilment. Cal admetre que, més enllà de la interessada i no per això menys legítima opinió
negativa de l'oposició, hi ha una percepció bastant estesa que el canvi polític ha estat o bé
insuficient o bé mal ajustat a la seva intenció primigènia.
És evident que aquesta sensació existeix i que aigualeix el compte de resultats positiu de l'acció
governamental.
Això vol dir que resta invalidada per al futur la fórmula de governació sorgida d'una coalició
postelectoral?
Totes les opinions son vàlides, quasi diria obligatòriament divergents, sobretot a la porta d'unes
eleccions. Ara ens hem de barallar perquè la democràcia electoral, no hem inventat una cosa
millor, consisteix en, cada quatre anys, dir el diferents que som i aquells que governem junts dir
fins a quin punt som capaços de posar-nos d'acord.
He repetit sovint que l'assaig d'un govern de coalició sorgit d'un pacte parlamentari postelectoral
era un pas cap a la maduresa del nostre sistema polític. I ho crec. I que els incidents de
recorregut formaven part de la normalitat inherent al joc d'equilibris necessari per mantenir tota
coalició. Els estalvio els exemples que habitualment faig servir.
Dit això, però, haig d'acceptar que probablement vam subvalorar les dificultats objectives de la
governació en coalició, que és el més habitual a tot el món, d'altra banda. Mirin a Itàlia quants
partits hi ha al govern -aquí la gent s'hauria esverat-, mirin a França què passa amb un sol partit
però amb quantes divisions; i mirin a Anglaterra el que està passant entre el primer ministre i
aquells que volen ser els seus successors; mirin a Alemanya qui està governant, una coalició com
si aquí governés el PP i ICV, quasi. En aquí tenim encara un concepte molt poc evolucionat del què
és la democràcia. La democràcia és un sistema fal·lible, una mecànica que fa possible una
governació i una oposició pel bé del poble, una governació que faci tot el que pugui per a satisfer
els seus drets i una oposició que faci també el que pugui per demostrar que els seus drets no són
contemplats o que els objectius que s'havien formulats no són aconseguits.
Jo crec amb tota sinceritat que el Pacte del Tinell es va quedar una mica curt en una cosa, en allò
relatiu a les regles de joc de la coalició. Abans no teníem la experiència, ara la tenim. I, a la vista
dels esdeveniments posteriors, potser no va preveure amb prou nitidesa la relació entre el
President de la Generalitat i els partits coalitzats, que no erosionés la posició institucional de la
Presidència.
També l'ambició programàtica expressada en el Pacte del Tinell va ser més el fruit d'una
juxtaposició dels programes de les tres forces d'esquerres que d'un procés de maduració previ i
d'impregnació recíproca.
9
�Això ha fet més difícil avançar cap a una cultura política i de govern nova i compartida. La crisi de
l'Estatut ha estat la prova definitiva d'aquesta dificultat, en mostrar una incompatibilitat insalvable
sobre un punt que és clau. Però, també és cert que la profunditat i la qualitat de l'acció de govern
en tots els camps de les polítiques públiques ha estat una demostració de la viabilitat i l'encert del
govern de coalició.
Probablement, en una situació de normalitat, sense la tensió constituent d'aquesta legislatura, el
progrés cap a la necessària cultura política compartida hagués estat espectacular.
En tot cas, com ja he dit, ens convé progressar en l'aprenentatge de les regles i les formes de les
coalicions per tal de trobar en cada moment l'equilibri adequat entre la necessitat de prendre
decisions de govern i la capacitat d'expressar la pluralitat política i social. Tendim a pensar que la
democràcia té de diferent amb la dictadura que el dictador és elegit, que hi ha un govern que és el
que hi ha d'anar, però que el que té de diferent és que no prové d'un cop d'estat sinó de la votació
del poble un dia cada quatre anys. I no és exactament això, és que el sistema de govern és
diferent. No dic que no hi puguin haver governs d'un sol partit, n'hi ha, encara que són governs
que depenen al Parlament de la coalició de recolzaments. Aquesta és l'essència de la democràcia.
La democràcia no és la dictadura invertida per fer d'aquell que mana una persona elegida en
comptes d'una persona imposada per un exèrcit, és un sistema totalment diferent.
Probablement, la insatisfacció vers l'experiència de govern d'aquests mil dies, si n'hi ha, ve més
pels dèficits de la funció expressiva d'aquest govern que no pas pels dèficits de la funció
executiva.
M'explicaré: el Govern Catalanista i d'Esquerres, més enllà del canvi polític institucional,
comportava, com he dit, un canvi de paradigma en la interpretació del país i en l'orientació
mateixa de l'autogovern.
El sol fet de la seva existència ha implicat el final del pretès monopoli del catalanisme per part
d'un determinat tipus de catalanisme, el nacionalisme més aviat conservador. I, en aquest sentit,
l'alternança ha produït el resultat que es buscava: l'eixamplament de l'espai del catalanisme i la
legitimació de la pluralitat d'opcions.
L'efecte produït per aquest eixamplament ha estat a vegades incòmode: l'exercici sense traves de
la pluralitat comporta una més gran visibilitat dels conflictes polítics i socials. Però això no ens ha
d'espantar perquè és inherent a tota societat democràtica madura. Nosaltres hem estat una
societat democràtica, però no encara fins ara, segurament, una societat democràtica madura.
Tenim molts anys darrere de dictadures, problemes, revolucions, inestabilitats, i pocs encara,
relativament, dins de la Catalunya moderna d'exercici democràtic ple.
En tot cas, la responsabilitat de la política és canalitzar el conflicte i convertir-lo en una nova
oportunitat. I el judici sobre la política, i els polítics, ha de centrar-se més en la seva capacitat
transformadora i no tant en el debat que acompanya el camí cap a les decisions.
Ara, la qüestió plantejada és si seguim avançant per aquest camí més exigent o bé refem les
nostres passes per intentar retrobar un "paradís perdut" de suposada tranquil·litat i sense
conflictes.
Un paradigma cultural no s'inventa ni es construeix en quatre dies. Tampoc no es canvia
fàcilment. I algunes de les coses que s'han pretès canviar aquests anys estan més naturalment
instal·lades en l'imaginari col·lectiu del que nosaltres mateixos ens imaginem o ens imaginàvem.
El fet és que els moments de màxima tensió en la negociació estatutària a Catalunya fossin en
ocasió dels "drets històrics" té a veure amb això que acabo de dir.
El model polític i cultural vigent a Catalunya des de la Transició ha caducat, que no vull dir que
sigui dolent, dic que ha fet a seva feina. Ja no serveix un model pensat per a un país a la
defensiva. No en tenim prou amb la preservació de la nostra identitat. Hem d'anar més enllà.
Torno a la conclusió que abans els he anticipat. Ho faig amb un pronunciament personal sobre les
eleccions del proper 1 de novembre. El que està en joc és avançar fins a fer culminar el procés de
canvi que hem iniciat en aquests 1.000 dies.
10
�Estem en les millors condicions per seguir el bon camí: amb l'Estatut disposem d'una eina
potentíssima per millorar l'autogovern; tenim un valuós capital acumulat per la intensa obra de
govern efectuada; hem acreditat la nostra vocació de catalanisme social; i hem assimilat
l'experiència política de la nova governació en coalició. Déu n'hi do.
Faré tot el possible perquè el futur President de la Generalitat sigui una persona compromesa a fer
realitat el projecte del catalanisme progressista dels socialistes catalans, que hem començat a fer
realitat a construir i a fer tangible aquesta legislatura i del que avui n'he volgut retre comptes.
Moltes gràcies.
11
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1770
Title
A name given to the resource
Conferència del president de la Generalitat de Catalunya al Col·legi d'Arquitectes de Barcelona, "1.000 dies que han canviat Catalunya"
Language
A language of the resource
Català
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Col·legi d'Arquitectes de Barcelona
Subject
The topic of the resource
Autogovern
Catalanisme
Competitivitat
Estatuts
Govern
Acció política
Territoris
Model social
Col·legi d'Arquitectes de Catalunya. Demarcació de Barcelona
President de la Generalitat de Catalunya
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Conferència
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2006-09-15
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/2847/AiryMaragall_20anysTinell.pdf
170a137165746d7aa4e13723089af14b
PDF Text
Text
��
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Paraules d'Airy Maragall de tancament a l'acte de commemoració dels 20 anys del Pacte del Tinell
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall Garrigosa, Airy
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2023-12-14
Type
The nature or genre of the resource
Discurs
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Pacte del Tinell
Commemoracions
Fundació Catalunya Europa
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Col·legi d'Arquitectes de Barcelona
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
Sobre Pasqual Maragall