1 10 1 https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/206/20050615.pdf 0cab7fa7971b9d4189d40f420b5a428b PDF Text Text Un finançament per al progrés econòmic i social de Catalunya Cercle d'Economia. Barcelona | 15/06/2005 Introducció Estimats amics, vinc a parlar al Cercle d’Economia, amb una mica d’enyorança de l’edifici de Diagonal-Tuset, la seva seu tradicional, entenc, però, que aquest és un espai més generós. En primer lloc, vull fer una referència a la reunió sobre l’Estatut del passat dissabte dia 11 al Parlament, per anar al cor de les qüestions que tractarem. Va anar bé tot i que hi haurem de tornar. Va anar bé però no va ser la darrera reunió, i justament per això, podria donar la impressió de que no va anar bé. Però si que va anar bé. Quan una reunió com aquesta s’acaba, cadascú ha de donar la seva versió del que ha passat, sobretot quan no hi ha acord de comunicat conjunt; cosa que finalment s’haurà de fer, però que en una reunió com aquesta que no era la darrera, no s’havia de fer. Vaig veure els presidents dels grups parlamentaris amb ganes d’Estatut, i això, diria, és un llenguatge corporal, en les actituds, en els accents... Quan un porta prou temps en aquests negocis, no l’enganya. Ha arribat l’hora del veritable compromís, que és acabar l’Estatut, fer el nou Estatut i resoldre el finançament. Dissabte vaig tenir la percepció que hi ha consciència, per part de tots els líders polítics, de la responsabilitat que tenim davant la societat catalana. Però és veritat que hi ha molt soroll. Fora d’aquí, cada dia hi ha més soroll. Aquí, modestament, cada dia més voluntat de consens, tot i que no és tan difícil que es trenqui, si es volgués trencar, però crec que no. Em temo que pot haver-hi algú que tingui la temptació de fer-ho, però penso (càlcul de probabilitats, no només desig), que no passarà. Per tant, anirà bé. Personalment, tendeixo a tenir comprensió del soroll. Tendeixo a buscar-ne les raons i racionalitzar-ho: per educació, per tradició familiar, per tradició escolar o política tinc aquesta tendència. Però tot té un límit. I aquest límit és l’atac personal. Punt i apart. El Partit Popular (sobretot a Espanya), hauria d’entendre, i ho dic a fi de bé, que determinats límits, els que he mencionat, no es poden sobrepassar. Confio que després de diumenge, a Catalunya i arreu, tots tindrem aquesta bona disposició. Cal serenitat i decisió en aquesta hora; cal, també, generositat per arribar a bon port. Aquest serà el meu capteniment com a President de la Generalitat en les setmanes que venen, fins arribar a finals de juliol i, per descomptat, després també. Aquest serà el moment en què algunes de les coses, de les més importants que ara estem discutint, s’hauran d’haver esbrinat i, probablement, ja decidit. El país ens està demanant dues coses: que resolguem com més aviat millor un Estatut ambiciós i raonable, ambiciós però al mateix temps explicable, perquè si només s’entén aquí malament ; i un bon finançament. D’altra banda, que l’acció del govern, a part de l’Estatut i del finançament, sigui eficient i sigui decidida. Això és el que entenc que el país ens demana. I com a President estaré amb el que ens demana la societat: que ens posem d’acord aviat. Que puguem anar al cor de les qüestions i que a partir d’aquí puguem enfocar temes que ara s’estan enfocant com els 1 �explicaré, però que no es veuen, que no llueixen, temes que s’estan fent però que no transparenten, no arriben a l’opinió. Estic, i estaré sempre, amb aquesta demanda per donar a Catalunya les eines que necessita per impulsar un important programa de reformes socials, una gran ambició econòmica –no ho amago-, i fer-ho des d’un govern transparent. Tres coses: un programa de reformes socials profundes, una gran ambició econòmica per a Catalunya i, tot plegat, fet per un govern que sigui capaç de ser entès, de ser transparent. Les forces polítiques es van posar d’acord que calia un nou Estatut. El tindrem. Ni dilacions, ni renúncies innecessàries, ni una proposta impossible que s’estavelli i acabi frustrant les expectatives de tothom. La ciutadania va fer costat a una opció de govern, catalanista i de progrés, catalanista i d’esquerres : respondrem al que se’ns demana. Permetin-me, en aquest punt, fer una breu reflexió sobre Europa, perquè el dia i el temps ho demana. Europa viu en estat de xoc després dels “no” francès i holandès. Un estat de xoc del que cal sortir com més aviat millor. No serà fàcil. Necessitem superar la confusió per evitar la regressió cap el nacionalisme i cap el populisme, que suposarien la decadència del projecte europeu. El patrimoni europeu en termes de progrés econòmic i social, de pau i de civilitat, no és renunciable. Això ho sabem. Però cal que puguem explicar perquè hem topat amb els obstacles amb els que ens hem trobat. Hi ha una explicació general que apunta a la incertesa i a la inseguretat provocades pel doble procés d’ampliació i de constitucionalització d’Europa, procés aquest que no ha estat assimilat per una part important de la població. Els que estan a Brussel·les i els que ho seguim més de prop sí que ho hem anat assimilant, però gran part de la població (i no només a França i a Holanda) probablement no. En aquest sentit, tot i que a molts ens sembla que ha anat molt lent, hem anat massa de pressa sense haver clarificat l’horitzó final. De cop, som 450 milions i 25 estats. Som un país, un “súper país”, una Unió que és pràcticament el doble dels Estats Units. Potser, repeteixo, hem anat un pèl de pressa, potser la gent ha tingut la percepció que anàvem molt més de pressa del que ens pensàvem els que estàvem, sinó conduint, al menys en la màquina del tren. Europa, la Unió Europea i Brussel·les, han creat un llenguatge hermètic. Ple de acquis comunitaire, Coreper, Joanina, Lisboa, i altres termes i, quan es diu Lisboa, no es vol dir la ciutat de Lisboa, per descomptat, i quan es diu Barcelona més deu (BCN+10), tampoc. I els que estem més o menys en el secret anem seguint, però la majoria de la gent, per descomptat, no. És urgent trobar una sortida institucional a l’actual situació que és un problema de llenguatge, de comprensió. Però sobretot és important trobar una sortida política i doctrinal. Us diré, amb tota franquesa, que s’imposa una reflexió conjunta dels grans líders europeus disposats a fer front a la situació - els líders antics i els nous. Els Delors, Khol i González, i els Chirac, Blair , Zapatero i Schroeder, per dir els primers que em venen a la memòria. Potser també intel·lectuals i professors com l’americà Weiler ; els americans tenen aquesta mirada fresca, aquests sí que s’entenen quan parlen, aquests tenen la seva “jerga” però solen ser més positivistes i més clars. Weiler, que és professor també a Florència, és una persona a qui he anat seguint però no he aconseguit trobar mai, té una de les percepcions d’Europa més completes que conec. És una visió entenedora, positivista, que crec que ajudaria bastant en el futur a que Europa surti de l’atzucac on està. Així com la jove estrella Mark Leonard, que acaba de publicar un llibre amb un títol 2 �aparentment poc profètic: “Perquè Europa liderarà el Segle XXI”, llibre de moda fins fa uns dies i suposo que ara també. Leonard ha proposat el mateix que em va dir la meva filla pocs dies després del Referèndum francès: “al final, s’haurà d’anar a un Referèndum europeu. Estem parlant de la Constitució europea, aleshores potser que Europa parli, no?” Quan la meva filla m’ho va dir, li vaig contestar: “sí, perquè Europa ja és tan gran que ens podríem fer el símil de què hagués passat si la Constitució espanyola s’hagués refrendat autonomia per autonomia”. Europa és tan gran que molts països no acceptarien un referèndum global que no portés incorporat una clàusula d’opting-out, que és una altre expressió per dir poder-se’n sortir d’una part d’allò que s’aprova. A la Cimera de Niça, els països van dir: sí, però l’Euro no. Doncs bé, un referèndum europeu, probablement, no es pot aprovar sinó és amb la seguretat, per part de tots i cadascun dels països, que podran objectar sobre alguna de les clàusules. Això és el que justament Mark Leonard està dient: que el que donarà a Europa la clau del segle XXI és aquesta flexibilitat. Però és un sistema de difícil administració. Estic també d’acord amb un brillantíssim article que vaig llegir de Francisco Javier Laporta, persona que no conec, en contra dels referèndum i a favor de les votacions per part de representants. “El poble –diu- s’equivoca” (està citant a James Madison, teòric del federalisme americà). “El poble s’equivoca; els representats elegits pel poble, no (normalment)”. Aquesta és la teoria en contra del referèndum. De què es tracta ara? Es tracta de mirar lluny, de pensar en un món de grans regions econòmiques; i per això és important Europa. Per què, amb qui ens les hem d’haver? Doncs EEUU, la UE, Mercosur, el Magrib Àrab, la Unió Africana, Xina, la Índia, Japó, el Sud-est Asiàtic. Aquests són els subjectes del món, els actors del món. I segurament això ve determinat -igual que en economia en política també ha passat- pel mercat, que acaba permetent que el més gran tingui economies d’escala i obliga als altres a tenir la mateixa l’escala que el gran. Hi ha mercats on aquesta llei és de ferro: es compleix sempre. És molt difícil competir des d’una empresa petita, es pot trobar un nínxol, però competir per ser líder en un mercat, difícilment ho farà si no tens la mateixa mida del gran. Què ha passat en el món de la política? Els Estats Units, aquest gran invent europeu, potser el millor que Europa va fer en els segles passats, en el seu naixement van determinar una talla mínima molt ampla. Què ha passat ara? que a Europa l’ha agafat aquesta talla, i s’ha passat. Hem anat, com he dit, més enllà. Es tracta, doncs, de mirar lluny, de tenir aquest escenari in mente i, al mateix temps, perquè sinó ens equivocaríem, de mirar i actuar a prop, en el microcosmos de les ciutats i dels barris, vigilant com es produeix la química entre els nouvinguts i els antics ciutadans, començant per la convivència a l’escola i a les escales ... I vostès em diran: això no té res a veure. És clar que sí, això té tot a veure perquè a última hora l’equació que permet que el sistema sigui sostenible es decideix a Can Anglada –dic Can Anglada pensant en Terrassa-, es decideix finalment aquí, i es decideix amb una bona seguretat, amb un bon sistema de presons, que funcioni correctament. A última hora, si això no funciona bé, el país, per molt que tingui la mida que ha de tenir, per molt que tingui la tecnologia que ha de tenir... fracassarà com a país perquè no tindrà la cohesió que hauria de tenir. I no estic dient que no pugui venir gent de fora; dic que si venen, benvinguts, però que si el país no fa funcionar la química de l’assimilació de forma equilibrada i quantitativa; i dic quantitativa perquè també és qüestió de quanta gent ve i de la quantitat de recursos que s’hi vessen i de l’esforç que s’hi dedica. L’economia catalana i la política econòmica del govern Es tracta doncs de mirar lluny i de mirar a prop, però ara hauríem de fer una mirada enrere: hem canviat molt en els 25 anys passats, a Catalunya i a Espanya. No ens hauria de costar reconèixer que Espanya està més posada al dia, més a to amb la resta d’Europa, més 3 �lliure i més plural que mai a la seva història. Espanya s’ha convertit en una societat del Segle XXI en tota regla: un país que ha experimentat un fort creixement econòmic durant molts anys, on hi viuen quatre milions d’immigrants, visitada per seixanta milions d’estrangers, que ja voreja la riquesa mitjana per càpita de la UE (el PIB per càpita es situa al 98% de la mitjana segons dades del 2004). Per això l’altre dia, quan parlava de la pèrdua de fons europeus de cohesió, deia que l’important és que això es compensi amb un altre tipus d’ajuts; els diaris d’avui ens han obsequiat amb algunes estimacions del que podem arribar a perdre i fa por. Jo sempre dic que tot això va néixer per un pacte Miterrand-Khol, però articulat i formalitzat en un pacte Miterrand-Khol-González en el qual Miterrand va beneir i González va obtenir un bilió de pessetes/any, que pagava Alemanya, i Alemanya va obtenir l’ampliació. Però l’ampliació alemanya està costant a la Unió Europea cinc vegades –alguns diuen sis o set vegades- el que li costava fins ara Espanya a Alemanya, és a dir, cinc, sis o set bilions de pessetes/any com a resultat d’allò que va estar tan bé quan es va fer, tenint capacitats de seguir fent el que fins ara havien fet. I, per tant, s’ha acabat. S’ha acabat, ni que sigui de forma progressiva i no sobtada, d’aquí uns anys –i haurem de fer tot el possible perquè això s’acabi de la forma més elegant possible i que, efectivament, hi hagin més fons de compensació. La mala notícia és que aquests diners alemanys deixaran de venir. És a dir, que el fons europeus ja no seran el que eren. La bona notícia és que la UE projecta passar de 4.500 milions d’€ a 9.000 milions d’€ en fons per projectes d’innovació. I em direu: això és molt poc comparat amb el que estàvem parlant abans. És poc i no és tan poc, i sobretot ens ha de situar en la pista del que Europa serà a partir d’ara: un lloc en el que els rics ajuden els pobres, però sobretot un lloc en el que Europa ajudarà als espavilats i, per tant, ens hem d’espavilar. Si ho fem bé podem tenir una bona ajuda pel nostre propi creixement. I l’economia catalana? Estic convençut que l’economia catalana té factors positius nous. Un d’ells són els nostres pressupostos, modèstia a part: estem mantenint un estricte rigor econòmic i, alhora, estem fent front al repte estratègic d’augmentar la competitivitat. Permetin-me donar-los algunes dades per arrencar. A dia d’avui, hi ha en marxa a Catalunya obra pública per valor de més de 6.000 milions d’Euros. Després hi tornaré. Catalunya és la Comunitat que, amb diferència, més fons ha obtingut del govern central per impulsar parcs científics i tecnològics; i els centres d’estudis més prestigiosos constaten la bondat de la direcció que està prenent el govern en matèria econòmica, apostant pel valor afegit i per la innovació. És evident que qualsevol canvi de model és un procés difícil i lent i estem en un canvi de model. El professor Nathan Rosenberg, de Standford, deia quan ens visitava fa pocs dies, que patirem si no innovem més i que la variable clau és la inversió en educació superior. S’ha d’anar més enllà... És el que està fent el meu govern, impulsant una política de ‘cicle complet’: més inversió en educació superior, sí; més inversió en R+D+i, sí; solucionar colls d’ampolla amb noves infraestructures, sí; però també reformes, i aquest és el punt en què vull insistir, en la formació professional, millores en l’aprenentatge de l’anglès a les escoles, i si pot ser del francès, que es pot, i millores en la conciliació de la vida laboral i familiar...(Si pot ser el francès millor, perquè després rebem conseqüències positives, i m’estic referint al català. No era França el país més entusiasmat en què hi hagués el reconeixement –oficial o no, això és el de menys- d’una llengua utilitzable en el Parlament, en el Consell i en el Comitè de les Regions d’Europa: no era el país més entusiasta per raons que a ningú se li escapen). Tornem al que estàvem dient: ¿Saben quin és el malbaratament de capital humà que està fent la nostra societat? Tenir una generació de dones més ben formades que mai però que s’han de quedar a casa 4 �molt més temps del que voldrien perquè tenen un fill o un familiar dependent i perquè no poden conciliar vida laboral i familiar. Això és un malbaratament que no s’ha de permetre i que està succeint. Millorar “les escales i les escoles” dels nostres barris i viles o crear places de residència d’avis són polítiques socials, però també són polítiques econòmiques. Quan parlem d’educació, de llars d’infants o de residències per a gent gran, estem parlant el mateix llenguatge que quan parlem de fer una nova carretera o impulsar un parc tecnològic. A veure si ens entenem. Tots dos tenen influència en la bona marxa de l’economia en el sentit global i en un termini potser una mica més llarg. Totes aquestes mesures augmenten el potencial productiu del país. En terminis diferents, però l’augmenten. Catalunya és una economia potent. Ho ha estat al llarg de la història i ho és ara. L’Institut d’Estadística de Catalunya ha elaborat una primera estimació del creixement econòmic en el marc de la nova base comptable i la nova estimació del PIB suposa revisar a l’alça els nivells i el creixement del PIB i són, en gran part, resultat de l’aflorament d’un nombre significatiu d’ocupats. Els canvis en els fluxos d’immigració d’aquests darrers anys havien donat lloc a una infravaloració de l’ocupació i, per tant, de l’activitat. De fet, s’estima un augment del nombre d’ocupats del 7,2 % a Catalunya, pel 2004, superior al 5 % de la mitjana espanyola. La nova xifra de PIB en termes corrents se situa, l’any 2004, més d’un 5% per sobre de la base antiga, que no havia comptat amb aquests augments de població. El creixement en termes reals és també superior. En mitjana anual, l’economia catalana ha crescut, entre l’any 2000 i 2004, un 3,1%, amb un dinamisme clarament per sobre del que s’enregistra a la zona Euro. La revisió, de la qual he parlat, és especialment significativa pels anys 2003-2004, amb uns creixements del 2,9% i del 3,1%, davant dels que s’havien estimat anteriorment del 2,2% i del 2,6%. Aquestes dades confirmen el bon moment econòmic relatiu de Catalunya, amb una consolidació del cicle expansiu. El pes de l’economia catalana en el conjunt d’Espanya s’ha mantingut en aquests últims anys al voltant del 19%. La recuperació de les exportacions i de la inversió en béns d’equipament dels darrers mesos apunten a la confirmació d’aquesta bona marxa de l’activitat productiva. Cal tenir present, a més, que l’activitat exportadora de l’economia catalana s’ha vist molt condicionada i negativament condicionada, per la feblesa econòmica dels principals socis comercials, els països de la Unió Europea. La reactivació de les economies europees ha de contribuir positivament a la millora de les exportacions i, per aquesta via, a una contribució positiva de la demanda externa. D’altra banda hi ha la debilitat de l’Euro, no és necessàriament o al menys no és solament una mala notícia. L’Euro és també la denominació de les nostres exportacions fora d’Europa. Aquests darrers anys el patró de creixement ha estat exclusivament recolzat per l’impuls de la demanda interna i, fonamentalment, la demanda de consum i l’activitat de la construcció. Unes pautes de creixement una mica més equilibrades han de tenir un efecte positiu en l’estabilitat del creixement a mig i llarg termini. Per tant, els nous indicadors ens mostren 5 �un panorama conjuntural més aviat positiu. I el nostre compromís econòmic en aquest escenari, quin és? Posar els cinc sentits en enfrontar els reptes estratègics que té davant seu l’economia catalana en el moment actual. El repte més important al que hem de fer front és la transformació del nostre model de competitivitat. Aquesta és la nostra convicció i és per això que el primer que vam fer, a iniciativa del conseller d’Economia i Finances va ser, durant un any, anar preparant un consens sobre l’estratègia econòmica de Catalunya. Aquest és un repte, el de la transformació del model de competitivitat, que és comú al de totes les economies europees en el seu conjunt. L’Acord estratègic per a la internacionalització, la qualitat de l’ocupació i la competitivitat de l’economia catalana, proposa objectius a mig i llarg termini. El mètode amb que s’ha gestat reflecteix un dels valors bàsics d’aquest govern: el consens amb els agents polítics i socials. No vull fer un relat exhaustiu de totes les accions que es contemplen en l’acord, però sí mencionar algunes polítiques significatives que ja estem duent a terme: - POLÍTICA INDUSTRIAL INTERNACIONALITZACIÓ DE LES EMPRESES QUALITAT DE L’OCUPACIÓ POLÍTICA ENERGÈTICA INFRAESTRUCTURES 1. Nova política industrial Hem dissenyat una nova política per crear un entorn que ajudi a augmentar la capacitat d’innovació del teixit productiu; configurar grups industrials potents amb estratègies transnacionals; i desenvolupar –com defensen també la Comissió i el Parlament Europeusuna política de suport a sectors estratègics com l’aeroespacial, la biotecnologia, i l’alimentari tecnològicament avançat, així com les energies renovables. Aquests objectius es materialitzen en sis eixos claus d’actuació en els que estem treballant 1.1 Foment de la innovació empresarial. 1.2 Creació de nous entorns institucionals potents per afavorir la transferència de tecnologia. 1.3 Reducció de les asimetries de mercat fomentant la competitivitat de les petites i mitjanes empreses. 1.4 Reforçament de la localització industrial de noves inversions a través de l’Agència Catalana d’Inversions. 1.5 Anticipació en els canvis industrials a través de l’Observatori de Prospectiva Industrial (OPI) 1.6 Més sòl industrial 2. Pla d’Internacionalització de l’Empresa Catalana El Pla contempla 5 eixos estratègics i 11 línies de treball que es materialitzen en 59 iniciatives concretes. No m’estendré en tot això, però voldria esmentar el servei de Plataformes Empresarials que dóna suport específic a les empreses catalanes per garantir la seva presència estable en els mercats internacionals. Vull que ho sàpiguen tots els empresaris d’aquest país. Aquestes plataformes ofereixen una resposta integral a les necessitats de l’empresa mitjançant l’assessorament especialitzat dels equips d’experts dels Centres de Promoció de 6 �Negocis que el COPCA té en els mercats de destí - i ara veuran quants n’hi ha d’aquests centres- i el proveïment de les infraestructures necessàries per a desenvolupar les seves activitats des del primer dia. El Govern preveu inaugurar un total de 20 Plataformes Empresarials (el conseller Huguet no em desdirà) durant aquesta legislatura de les quals vuit ja estan en funcionament . 3. Qualitat de l’ocupació En el vessant més social, que com vostès saben bé és també vital per millorar la competitivitat, unes bones relacions laborals són la clau per garantir la qualitat. Actualment, Catalunya té més problema amb la qualitat de l’ocupació que amb la quantitat, diguem-ho clarament. El Consell Català de Relacions Laborals serà la taula principal de diàleg en aquest sentit. Hi participaran els agents socials i es tractaran tots els temes relacionats amb eleccions sindicals, contractació, prevenció de riscos, Inspecció de Treball, i igualtat (incloent el tractament de la integració de població immigrada, i de les persones amb disminució). Aquest Consell és un altre dels resultats positius del treball conjunt que es va encetar en el marc de l’Acord estratègic. 4. Política energètica El Govern està dibuixant l’escenari energètic i planificant el seu desenvolupament fins a 2030, amb una proposta realista i pragmàtica. La conjuntura energètica internacional no és la mateixa que quan es va redactar el darrer Pla de l’Energia, l’any 2001. L’escenari actual i futur pel que fa als preus del petroli, la sensibilitat més gran cap les a qüestions ambientals, i la nova legislació estatal, europea i mundial (Protocol de Kyoto), fan que les hipòtesis de partida de l’anterior Pla hagin quedat desfasades. La interconnexió amb França és tan sols un paràgraf en un document de 274 pàgines, que posa les bases per a un nou model energètic realista i pragmàtic. No perdrem la perspectiva sobre la importància d’això. Per descomptat, no he acabat d’entendre mai perquè les connexions sí i les interconnexions no. Aleshores m’he preguntat: què són interconnexions? Deuen ser connexions internacionals. Però no quedàvem que estàvem a Europa? Doncs resulta que de vegades, coses que hem descartat com importants, reprenen valor en el mercat de les actituds polítiques crec que per raons una mica de conveniència. En tot cas, vull que sàpiguen que en aquest punt hi ha hagut un exemple sobre una nova cultura de govern, pròpia dels governs de coalició. No hi estem acostumats. No saben què és un govern de coalició perquè no l’hem tingut mai en aquest país, ni a Catalunya ni a Espanya. A França, a Alemanya i no diguem a Itàlia, en tenen els “dits pelats”, si em permeten l’expressió. Un govern de coalició, i aquest és el punt important que vull que entenguin, debat internament part de temes que altrament es donaria al Parlament o al carrer. El President demana als seus consellers que treballin i que discuteixin totes les alternatives, i al final d’aquests processos hi ha decisions. Hi haurà decisions. Ja els ho garanteixo. Igual com sóc conscient de que la percepció que es té del debat intern en un govern de coalició és un fet nou, que sorprèn. Per tant, també això comprèn el soroll del que parlava a l’inici. De la mateixa manera, i amb la mateixa rotunditat, els dic que decidirem en el moment que haguem de decidir, amb tota claredat. No serà a satisfacció de tothom, naturalment. Però si volem garantir un creixement sostenible econòmicament i respectuós amb el medi ambient, cal prendre decisions, que 7 �seran complexes. Però per complexes que siguin, les prendrem. 5. Infraestructures Vull recalcar que, per sobre de tot, hem dissenyat i posat en marxa la major inversió de la història en infraestructures en aquest país. Els ho he dit en començar. Ho repeteixo: actualment tenim 711 obres en marxa (entre execució, adjudicació i licitació) que representen una inversió total de 6.502 M d’€. Concretament en infraestructures de Transport tenim al 2005, en execució o pressupostades, carreteres per valor de 2.127,6 M€ i hem iniciat els tràmits per construir quatre noves autovies, o trams d’autovies: Vic-Ripoll, Maçanet-Platja d’Aro, Vilanova i La Geltrú-Manresa i Reus-Alcover. Probablement, en aquestes fases inicials, per a mi massa llargues -els ho confesso-, s’han de sacrificar algunes coses. La importància d‘acreditar la unitat d’allò que s’està fent: el nom, la marca. Però ara ja no, ara estem competint en el món obert. Per tant no podem deixar de banda cap de les energies que tenim perquè no hi arribin carreteres o trens, o perquè no hi hagi fibra òptica, o perquè no hagi cobertura de satèl·lit o Internet en alguns punts del país on hi ha gent formada, gent que és capaç, perquè n’hi ha, de fer molt més del que estan fent en aquests moments per manca de comunicacions. Per tant això és crucial en el nostre projecte. Abans de l’estiu, tornant a l’eix, es presentarà el primer avantprojecte de traçat. Per altra banda, hi ha la negociació que s’està duent a terme amb l’Estat per l’acord sobre infraestructures a horitzó deu anys. No volem tornar a la situació que hem viscut històricament sobre la qual parlaré un moment. Volem un acord important, un acord amb una previsió llarga per aconseguir que la inversió pública es mantingui al voltant del 19% del PIB, que és el que ens correspon. Amb l’Estat, compartim línies generals i objectius del Pla Estratègic d’Infraestructures de Transport presentat pel Ministeri. És un bon punt de partida. També ho són els Pressupostos de l’Estat d’enguany en matèria d’Infraestructures, recollint importants inversions en el TGV, en els Ports de Barcelona i Tarragona i en les infraestructures viàries (per exemple, la transformació de la N-340 en autovia del Mediterrani i l’impuls de l’Eix Pirinenc). Ara bé: insisteixo. No podem considerar-ho una excepcionalitat. Per això estem negociant la concertació amb l’Estat d’un veritable Pla Catalunya, que s’hauria d’elaborar i signar aquest any 2005. El Pla Estratègic d’Infraestructures de Transport de l’Estat ha de ser un dels instruments principals per l’articulació d’una Espanya en xarxa, basada en l’adequació de les estructures econòmiques a criteris d’eficiència, de demanda potencial i de masses crítiques que necessiten resposta. Poc a poc els nostres conceptes de xarxa, en comptes de radialitat, van entrant en la política espanyola. I això és enormement important. Per cert: a finals d’estiu el TGV Madrid-Lleida –he sentit avui- haurà de passar dels 200 als 250 Km/h. Bona notícia. Comencem a arreglar el via crucis que vam començar a passar l’any 1992, quan Felipe González em prometia el TGV Madrid-Barcelona tot seguit del Madrid-Sevilla... Fins que va arribar un nou President que va proclamar: “De Madrid a cada capital de provincia en alta velocidad”. Encara ho estem pagant. Però ho estem pagant no en termes de Catalunya, en termes també de seny. “De Madrid a cada capital de provincia...” i n’hi 8 �han 50 !; s’ho creien realment?: Preocupant. Parlant d’infraestructures: en el Port i l’aeroport serà molt important aconseguir un règim especial que pugui portar a una gestió més autònoma i més eficaç. En vam parlar amb el President Zapatero quan va venir a Barcelona al Cercle Financer. Els he parlat de cinc línies prioritàries de la política econòmica del meu Govern: Nova política industrial, Pla d’Internacionalització de l’Empresa Catalana, la qualitat de l’ocupació, la política energètica i la inversió en infraestructures. Els vull fer notar la plena sintonia d’aquestes prioritats amb les que va exposar el president Rodríguez Zapatero a Barcelona, fa un parell de setmanes. En aquella ocasió, va avançar la notícia de la imminent presentació del Pla de Convergència de la Societat de la Informació per part del ministre José Montilla. L’Euroregió Ara deixin-me parlar sobre el que és el nostre escenari real. Estem parlant de Catalunya, però és el nostre escenari real? No. El nostre escenari real és l’Euroregió. És en aquest àmbit on estem formulant la nostra política econòmica. L’Euroregió Pirineus-Mediterrània ens ofereix mida, capacitat econòmica i posició estratègica. Ens ofereix mida perquè té uns 160.000 km quadrats (gairebé dues vegades Portugal o un terç d’Espanya) i representa un 3,3% del PIB total de la UE-15 (dades Eurostat 2001). I ens ofereix capacitat econòmica perquè presenta una taxa acumulativa de creixement del 3,15% en el període 1995-2001, força superior al creixement de la UE-15. L’Euroregió té tot el que cal tenir per a esdevenir una regió europea de punta en el centre de l’Arc LondresParís-Frankfurt-Milà-Madrid-Lisboa; i si m’apuren Alger, que està a la mateixa distància en avió, quasi, que Madrid; encara que, de vagades, no en som conscients. Al Midi i al Llenguadoc s’adonen que París és lluny i que Barcelona és una oportunitat. A l’Aragó saben que no discutim la seva idoneïtat logística en el centre del triangle MadridBilbao-Barcelona. Amb Balears no tenim cap problema; amb València, sí, encara que el problema no és diu Camps. El problema no és el president Camps. L’Euroregió és el nostre camp de joc. A vostès els ho puc dir amb més convenciment que a cap altre sector: tots vostès han d’entendre que en el marc de l’Euroregió no tenen competidors directes. Hi tenen aliats. La nostra gran fàbrica d’avions, la més important del món, és a Toulouse, aquí a tocar, i tant de bo que la N-20 francesa o E-6 europea avancés més de pressa i que fóssim capaços de connectar els túnels del Cadí i del Puymorens, que van inaugurar Pujol, Mitterrand i González. Per cert: el dia 28 es pren a Moscou la decisió sobre el projecte ITER. Ja saben que pot anar o bé al Japó, o bé a Cadarache, a prop de Marsella, però en aquest segon cas la seu de l’empresa és Barcelona. Els puc avançar que en la reunió preparatòria d’avui a Brussel·les la candidatura França-Barcelona ha quedat ben situada. L’Euroregió funciona. I és cap a aquesta concepció que hem d’anar si volem que Catalunya jugui un paper d’un cert relleu en l’Europa dels 450 milions de ciutadans. El nou model de Finançament Autonòmic Estem proposant un nou sistema de finançament. Abans d’ahir el va explicar el Conseller Castells a Tribuna Barcelona. És cert que tenim més competències transferides; és cert que els recursos que rep Catalunya són insuficients. Això avui, i és molt important, ja és 9 �acceptat pràcticament per tothom. Algunes dades significatives: el finançament de la Generalitat ha crescut a una taxa del 7,1% anual entre 1999 i 2002; el de l’Estat (incloent les cotitzacions de la Seguretat Social) ho ha fet, durant el mateix període de temps, a una taxa anual del 8,2%. Mentrestant, la despesa de les CC.AA. (Salut, Educació, Serveis Socials) té un comportament estructuralment expansiu –elasticitat de renda alta, per entendre’ns- i creix a taxes superiors a la de l’Estat (Defensa, Justícia), que creix a taxes molt més modestes (3,9%). Però el que nosaltres reclamem, o millor, proposem, va més enllà. Estem posant sobre la taula un nou sistema que representa un canvi estructural respecte als sistemes anteriors, amb una nova filosofia i uns nous principis rectors. I aquí rau la importància d’una proposta que ha de suposar un canvi històric en el nostre sistema democràtic. Catalunya, amb un PIB per càpita superior a la mitjana, passa, després d’aplicar el sistema, del quart al vuitè lloc entre les disset comunitats autònomes, quedant per sota de la mitjana. Altres CC.AA. disposen d’uns recursos per càpita molt per sobre de la mitjana, quan la seva capacitat econòmica es troba per sota. Hi ha una comunitat autònoma que rep 121 i paga 65 quan nosaltres rebem 97 i paguem 125; doncs no pot ser: hem d’anar a un sistema pel qual la solidaritat funcioni i, al mateix temps, no es donin aquests contrastos que són inacceptables. També hi ha Comunitats que parteixen d’una posició per sobre de la mitjana i milloren, i Comunitats que estan per sota i continuen per sota després de les transferències. Parlar del sistema de finançament és parlar de política, però m’acceptaran que la suposada racionalitat del sistema és dubtosa: “no, no, ... es que todo esto proviene de la Lofca, de la Constitución, etc..” Esto proviene de dónde provenga, però si la gent no ho entén, mejor que no provenga. Perquè una part important de l’eficiència del sistema econòmic i especialment del sistema fiscal, no és que la gent estigui encantada de pagar els seus impostos, que no ho estarà mai, però que entengui el què està pagant, perquè ho paga, i perquè es fa servir. I això és exactament el que no succeeix. Per tant, intentant deixar de banda per un moment el cas específic de Catalunya, és l’Estat espanyol, aquest estat que ha de passar de ser Estat autonòmic a ser Estat de les Autonomies, el que necessita definir un nou sistema de finançament clar. Un sistema que s’adapti a la seva realitat d’estat compost i als tres nivells d’administració – central, autonòmica i local- amb els que funciona, en la teoria i en la pràctica (Si no comptem la SS, l’Estat només gasta un 32%, i les CC.AA., i les EE.LL. el 68%) , una autèntica revolució respecte del 1980. Quan va començar tot, l’any 1980, la relació era 800-20. L’Estat en rebia el 80, les comunitats autònomes res i les entitats locals un 20. Ara el que crida més l’atenció és que els ajuntaments s’hagin quedat en el 20, i el que és realment revolucionari és que l’Estat hagi passat del 80 al 30. Estic tant convençut de la legitimitat de reclamar un nou sistema de finançament, que –ja els ho avanço- seré d’una fermesa extrema davant totes les vicissituds que trobem en el camí. Fermesa no vol dir respondre a totes les provocacions, ni vol dir tampoc immobilitat. El nou sistema s’ha de negociar, i qui s’asseu en una taula sense voler moure’s ni un mil·límetre de la seva posició inicial, és que o no sap negociar o no vol obtenir cap resultat. Dit això, m’agradaria dir resumidament en què es basa la proposta. a) És una proposta de bases, més que això, de principis específics, però de la que en pot sortir més d’un model. La nostra proposta és un marc en el qual hi caben diversos models 10 �Quan definirem el model concret, tindrà més sentit parlar de xifres i de terminis. Ja en parlarem. Ja saben que hem estimat en un 7,5 % del nostre PIB la diferència entre impostos pagats i serveis rebuts. Ho reduirem substancialment, en el temps, però substancialment. b) És un model que combina autonomia tributària i solidaritat interterritorial en el marc d’una proposta d’inspiració federal; per tant, els models que d’ella en poden sortir seran homologables als existents en països de tradició federal. No es proposa un model de privilegis, un ‘cupo’ encobert, sinó que és un model de participació, de percentatges i de corresponsabilitat. És, per tant, generalitzable a la resta de Comunitats Autònomes. A totes les que així ho desitgin (com sempre ha passat...recordin que hi va haver tres CC.AA. que no es van adherir al sistema del 1996 i no va passar absolutament res!). c) És un model estable en el temps, i l’estabilitat implica mecanismes d’actualització per tal de poder anar-se adaptant a la realitat. Aquests grans principis que acabo d’enumerar es concreten en una bateria de mesures més específiques: - La creació d’una Agència Tributària de Catalunya que recapti tots els impostos pagats a Catalunya i que podrà estar consorciada o coordinada amb l’administració tributària del conjunt de l’Estat, que ens permetrà tenir més responsabilitat fiscal, més transparència i coneixement –i per tant més eficàcia- i, en ser consorciada o coordinada amb la de l’Estat, evitarà la fragmentació del sistema fiscal espanyol. - Una part del rendiment dels impostos pagats a Catalunya (en uns percentatges que en cap cas poden superar el 50%) s’atribuirà a l’Estat per al finançament dels seus serveis i competències. - La inversió d’infraestructures de l’Estat a Catalunya tendirà a equiparar-se a la participació relativa del PIB de Catalunya en relació al PIB de l’Estat. Bàsic i fonamental. D’aquí plora la criatura. Es compleix en moments punta (s’ha acomplert aquesta igualtat, en fi aquest 19%, o 20-21%, en alguns casos, com els Jocs Olímpics o l’AVE), però no de forma sostinguda. - La capacitat de finançament per habitant de la Generalitat ha d’equiparar-se gradualment a l’obtinguda en aplicació dels sistemes de concert i conveni vigents a les comunitats autònomes forals. Fa 5/6 anys, quan vaig esbossar el meu programa tornant d’Itàlia, els recursos disponibles a Catalunya creixien un xic més que els del País Basc, any per any. No molt més, però alguna cosa més; vam estar calculant amb altres companys bascos i d’altres CC.AA. socialistes i vam calcular que en 20 anys ens igualarien, amb aquell ritme. Espero que amb el nou sistema de finançament trigarem menys. - El sistema que proposem preveu uns mecanismes de solidaritat molt potents. És més, estableix un criteri clar i transparent de solidaritat interterritorial per primera vegada a l’Estat espanyol. Clarament, no és que no existís, és que no era clar. No podem entendre que les comunitats amb menys recursos es vegin abocades a prestar un nivell de serveis més baix o a augmentar la pressió fiscal que suporten els seus ciutadans. Però tampoc podem entendre que algunes Comunitats prestin més i millors serveis fent un esforç propi notablement inferior. Aquí, la igualtat no és sinònim d’equitat. I defensar-ho, seria com defensar que després de pagar el nostre IRPF tots acabéssim amb la mateixa renda... seria absurd i contrari a 11 �l’interès que tots tenim de que hi hagi un mecanisme d’incentivació de l’esforç. Conclusió Voldria acabar fent una síntesi del que els he intentat transmetre en varis punts: • En primer lloc, que tal i com vaig constatar a la reunió de dissabte al Parlament, totes les forces polítiques de Catalunya entenem la responsabilitat històrica del moment que estem vivint i, per tant, l’encarem amb fermesa i convicció. Catalunya tindrà un nou Estatut i tindrà un nou sistema de finançament. • En segon lloc, que tot i ser plenament conscient de les dificultats plantejades i de que provoquin un cert neguit, crec que estem en un bon moment econòmic (tal i com demostren els indicadors als que m’he referit). L’aposta del govern és aprofitar aquestes condicions positives per aprofundir en les transformacions necessàries que també he anomenat. D’això és del que parla l’acord estratègic en marxa. El Govern no s’aturarà ni un minut. El govern governa, i seguirà governant amb més ambició i realitzacions, francament, que en els darrers 25 anys. • En tercer lloc, que tenim els cinc sentits posats en que Catalunya avanci amb un govern catalanista i de progrés : o En un govern de coalició, governar engloba també una part del “consensus building”. Les decisions es prenen d’una altra manera, molt menys arbitraria i tenint en compte les diverses incidències sobre la comunitat afectada per una o per altra política. o No renunciarem a cap dels nostres drets ni a cap de les nostres obligacions com a govern, però avançarem amb la complicitat de tots vostès, i amb la seva col·laboració. Aquest és un govern que busca el consens; i no per imatge, sinó per convicció. El consens amb tots els agents socials i econòmics del país, i el consens amb els altres pobles d’Espanya. • I, finalment, he intentat explicar, un cop més, perquè volem un nou sistema de finançament i en què consisteix la nostra proposta. Una proposta que és eficient i solidària a la vegada. • ...I sempre tornant al principi, un nou Estatut com a instrument necessari per dur a terme les reformes socials, polítiques i econòmiques que Catalunya es mereix i que Catalunya tindrà. Moltes gràcies. 12 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1688 Title A name given to the resource Un finançament per al progrés econòmic i social de Catalunya Language A language of the resource Català Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Cercle d'Economia. Barcelona Subject The topic of the resource Comerç Competitivitat Economia Energia Model social Territoris Estatuts Euroregió Finançament Infraestructures Relacions Internacionals Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2005-06-15 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències