1
10
4
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/1080/19870323d_00197.pdf
30243a3c1f351ee2f47f08b33e235e46
PDF Text
Text
31
Ajuntament
de Barcelona
Alcaldia
Gabinet de
Comunicació
Plaça S. Jaume, s/n.
08002 Barcelona
Telèfon: 301 07 07
Tèlex: 54519 Laye e
Els Jocs Olímpics i el rellançament econòmic de Barcelona.
Conferència de l'Excm. Sr. Alcalde, Pasqual Maragall,
organitzada pel Cercle Financer a "La Caixa".
Barcelona, 23 de març 1987
�32
Ajuntament de Barcelona
Gabinet de Comunicació
SENYORES, SENYORS:
AGRAEIXO AL CERCLE FINANCER QUE HAGI PROPICIAT
AQUEST ENCONTRE AMB TOTS VOSTÉS.
•
EL CERCLE HA VOLGUT QUE PARLI DELS JOCS OLíMPICS I
EL RELLANÇAMENT ECONòMIC DE BARCELONA.
ELS CONFESO QUE TINC UNA MICA LA SENSACI6 DE "JUGAR
A CASA", SI EM PERMETEN EL SíMIL FUTBOLíSITC.
VULL DIR AMB AIXò QUE PARLO A UN PúBLIC CONVENÇUT
DE LA IMPORTàNCIA QUE ELS JOCS TENEN PEL DESENVOLUPAMENT
DE LA NOSTRA CIUTAT I DE TOT CATALUNYA.
•
UN CONVENCIMENT COMPARTIT AMB TOT EL MóN
EMPRESARIAL I QUE HA ESTAT DEMOSTRAT AMB FETS MOLT ABANS
DEL 17 D'OCTUBRE PASSAT.
HE RECONEGUT PúBLICAMENT, I VULL TORNAR — HO A FER
ARA, LA IMPORTàNCIA DE L'ADHESI6 QUE VAM OBTENIR EN JOAN
MAS CANTí I JO QUAN EL 1983 ENS VAM REUNIR A LA CAMBRA
DE COMERÇ AMB UNA TRENTENA D'EMPRESARIS PER EXPOSAR EL
PROJECTE OLíMPIC.
Ref.:
�33
—3—
Ajuntament de Barcelona
Gabinet de Comunicació
Ref.:
EN REALITAT, EL QUE VAM FER EN AQUELLA OCASI6 NO VA
SER CONVENCER A AQUELL GRUP D'EMPRESARIS PIONERS.
EL QUE VAM FER VA SER DESVETLLAR UN CONVENCIMENT
QUE JA DUIEN D'ABANS, PER QUE NO S'HAVIA FORMULAT.
•
ERA UN CONVENCIMENT REFLEXE D'UNA TENSI6 SOCIAL,
CULTURAL , AANíMICA DE TOTA UNA CIUTAT QUE VOLIA
PROJECTAR — SE EN L'ESPAI I EN EL TEMPS I QUE ESTAVA
BUSCANT EL MILLOR CATALITZADOR PER FER—HO.
I ELS JOCS OLíMPICS SóN EL MILLOR PROJECTE PER
PODER DONAR FORMA, ARTICULAR I CONDUIR LES ASPIRACIONS
DE LA CIUTAT: UN DESIG LLARGAMENT CONTINGUT PER AMPLIAR
LA NOSTRA PRESéNCIA EN ESPANYA, EUROPA I TOT EL MÓN.
I
ÉS
BO QUE L'IMPULS QUE HI HA DARRERA DE TOT AIXó
NO DECAIGUI.
ÉS
BO QUE UNA ENTITAT DE PRESTIGI COM AQUESTA, CINC
MESOS DESPRÉS DE LA NOMINACI6, VULGUI SENTIR L'ALCALDE
PARLAR DELS JOCS I DEL FUTUR DEL PAíS.
EL QUE AVUI M'INTERESSA EXPLICAR QUINS SON ELS
PROJECTES QUE LA CIUTAT NECESSITA REALITZAR.
�Ajuntament de Barcelona
Gabinet de Comunicació
UNS PROJECTES QUE HEM LLIGAT ALS JOCS, PER QUE ENS
SóN IMPRESCINDIBLES AMB JOCS O SENSE.
M'INTERESSA EXPLICAR ELS CANVIS QUE VOLEM DONAR A
LA FESOMIA DE BARCELONA, COM VOLEM RECONSTRUIR AQUESTA
CIUTAT SITUANT—LA EN EL LLOC QUE MEREIX PER LA SEVA
IMPORTàNCIA A LA SEVA HISTòRIA.
A GRANS TRETS TOTS VOSTÉS ELS CONEIXEN. PER CREC
QUE SERà úTIL REPASSAR AQUESTS PROJECTES, FIXAR—NOS EN
ASPECTES DELS QUE NO SE N'HA PARLAT TANT, AVANÇAR EN LA
RECERCA DE MITJANS PER FER — LOS MÉS RàPIDAMENT I MÉS BÉ.
I EVIDENTMENT, ÉS OBLIGAT QUE EN AQUESTA CASA PARLI
DEL MARC FINANCER QUE EL PAIS NECESSITA PER PODER DUR A
TERME TOT EL QUE VOLEM.
Ref.:
�35
-5-
Ajuntament de Barcelona
Gabinet de Comunicació
Ref.:
LA IMPORTàNCIA DE BARCELONA
TOTS ELS BARCELONINS, FINS I TOT JO DIRIA TOTS ELS
CATALANS, ESTIMEM BARCELONA I LA VOLEM PRòSPERA, RICA,
NETA.
•
AQUEST ÉS UN SENTIMENT LóGIC, I SURT DE DINS DE
TOTS.
PER
HI HA ALTRES RAONS,
A MÉS DE LES
SENTIMENTALS, PER DESITJAR QUE BARCELONA MILLORI.
EL MUNICIPI DE BARCELONA TÉ UNA POBLACI6 DE
1.700.000 HABITANTS SOBRE UNA SUPERFíCIE DE 98 KM2.
AQUESTS LíMITS, COM VOSTÉS SABEN, SóN UNA FICCIó.
LA
•
CIUTAT REAL ÉS UNA REA METROPOLITANA DE
3.000.000 D'HABITANTS SOBRE UNA SUPERFíCIE DE 478 KM2
REPARTIDA EN 27 MUNICIPIS.
NOTEM, PER CERT, FINS I TOT AMB AQUESTA DEFINICI6,
LA DIFERANCIA AMB MADRID, ON HI HA UN SOL MUNICIPI PER
UNA POBLACI6 EQUIVALENT — 3.100.000 HABITANTS — PER UNA
SUPERFíCIE UNA VEGADA I MITJA MÉS GRAN — 607 KM2—.
EN QUALSEVOL CAS,
A L'àREA METROPOLITANA DE
�36
—6—
Ajuntament de Barcelona
Gabinet de Comunicació
BARCELONA HI VIU MÉS DE LA MEITAT —EL 52% — DE LA
POBLACI6 DE CATALUNYA.
PER LA INFLUèNCIA DE BARCELONA COM A MERCAT DE
TREBALL VA MOLT MÉS ENLLà DEL TERRITORI METROPOLITà
ESTRICTE.
ÉS UN MERCAT DE TREBALL QUE COMPREN FINS A 50
MUNICIPIS AMB UNA POBLACI6 DE 4.200.000 HABITANTS.
AQUESTES XIFRES, TOT I SER BEN CONEGUDES, VAL LA
PENA TENIR — LES EN COMPTE PER RECORDAR LA IMPORTàNCIA DE
BARCELONA EN EL CONJUNT DE CATALUNYA.
PERQUè CATALUNYA CONTINUI SENT LA CAPDEVANTERA DE
LA MODERNITZACI6 A ESPANYA ÉS IMPRESCINDIBLE QUE LA SEVA
CAPITAL, BARCELONA, SIGUI UNA CAPITAL EFICAÇ.
LA IMPORTàNCIA DE BARCELONA, PERò, NO S'ESGOTA EN
LA SEVA DIMENSI6 ESPANYOLA.
BARCELONA ÉS EL NUCLI FONAMENTAL D'UNA CATALUNYA
ESTRUCTURADA COM UNA XARXA DE CIUTATS INTERCONNECTADES.
UNA XARXA QUE POT COMPETIR AMB ALTRES REGIONS
D'EUROPA I DE LA MEDITERRàNIA, SI A LA SEVA VEGADA
Ref.:
�37
-7-
Ajuntament de Barcelona
Gabinet de Comunicació
Ref.:
S'INTEGRA A LA XARXA DE CIUTATS EUROPEA.
DONCS BÉ,
TOTES AQUESTES FUNCIONS DE BARCELONA -
MERCAT DE TREBALL, CAPITAL DE CATALUNYA, L1DER DE LA
TRANSFORMACIó D'ESPANYA, CENTRE DE GRAVETAT DEL SUD
D'EUROPA- CORRIEN EL GREU PERILL DE NO PODER SER
EXERCIDES.
NO
PODIEN SER EXERCIDES SI BARCELONA NO COMPTÉS AMB
AQUELLES INFRAESTRUCTURES QUE HAVIEN QUEDAT ENDARRERIDES
RESPECTE EL QUE LA MATEIXA VITALITAT NORMAL DE LA CIUTAT
EXIGIA.
ENS TROBAVEM DONCS QUE ENCARA QUE PODIEM ACTUAR
SOBRE LA QUALITAT URBANA DE L'ENTORN IMMEDIAT, DELS
BARRIS, DE LES PLACES DELS CARRERS, ENCARA QUE HAGUESSIM
CONSTITUïT 50 NOVES PLACES; ENCARA QUE HEM DESPERTAT LA
CONSCIèNCIA DE LA BELLESA DE LES NOSTRES FAÇANES, DE LA
RIQUESA DEL NOSTRE EIXAMPLE; ENCARA QUE HAGUESSIM
DIGNIFICAT L'URBANISME MISERABLE DE LES NOSTRES
PERIFèRIES, MALGRAT DONCS L'ÉXIT DE LA NOSTRA POLÍTICA
UBANíSTICA, ENS MANCAVEN UNS GRANS EQUIPAMENTS QUE
POSAVEN EN JOC L'AMBICI6 DE LA NOSTRA CIUTAT, LA
DEFINICI6 DEL NIVELL DE CIUTAT QUE VOLEM.
�38
—8—
Ajuntament de Barcelona
Gabinet de Comunicació
Ref.:
LA CIUTAT QUE VOLEM
LA CIUTAT QUE VOLEM JA HEM DIT QUINA ÉS: UNA
METRÒPOLIS MODERNA, CAPAÇ DE FER GRAVITAR ENTORN SEU
TOTA LA REGI6 SUROCCIDENTAL D'EUROPA,
CATALUNYA CAPDEVANTERA D'ESPANYA,
CAPITAL DE
PORTA D'ENTRADA
D'AMèRICA LATINA A EUROPA I AMB LA QUALITAT DE VIDA QUE
EL MóN MEDITERRANI ENS PERMET.
L'ALTERNATIVA A AQUEST PROJECTE ÉS UNA CIUTAT
PROVINCIANA, MÉS O MENYS AGRADABLE, PER SENSE CAP PAPER
EN EL CONTEXT ECONòMIC MUNDIAL.
LA
CIUTAT QUE VOLEM TÉ UNES CARACTERíSTIQUES
FíSIQUES BEN DEFINIDES. ÉS UNA CIUTAT OBERTA AL MAR, AMB
UNA FAÇANA MARíTIMA ORDENADA, EQUIPADA I ACCESIBLE.
UNA CIUTAT EN QUE LA SERRA DE COLLCEROLA HA DEIXAT
DE SER UNA BARRERA PER ESDEVENIR EL PARC CENTRAL DE LA
CIUTAT METROPOLITANA.
UNA CIUTAT BEN COMUNICADA, AMB UNA XARXA VIàRIA
EFICAÇ I QUE NO DESTROÇA EL TEIXIT URBE.
UNA CIUTAT AMB ELS BARRIS I CIUTATS PERIFèRIQUES
�39
-9-
Ajuntament de Barcelona
Gabinet de Comunicació
SENSE SEGREGAR I AMB QUALITAT URBANA.
UNA CIUTAT AMB EL SEU CENTRE HIST¿RIC, L'EIXAMPLE I
LA CIUTAT VELLA, REHABILITATS I RECUPERATS.
UNA CIUTAT CAPAÇ D'OFERIR A L'EMPRESARI D'AQUí O
D'ARREU UNS SERVEIS FINANCERS EFICIENTS, UNS CENTRES
D'INVESTIGACI6 AVANÇATS, UNS BONS CENTRES DE FORMACI6 DE
TèCNICS, UNES COMUNICACIONS RàPIDES I MODERNES.
ELS JOCS OLíMPICS PER SI SOLS NO ENS PORTARAN TOT
EL QUE VOLEM PER LA CIUTAT. PER¿ SI QUE INCIDEIXEN MOLT
DIRECTAMENT SOBRE ALGUNS DELS PROJECTES CLAUS.
DETERMINEN QUE HAN D'ESTAR ACABATS EN UNA DATA PRECISA,
1992.
I COM LA CIUTAT ÉS UN TOT INTERCONNECTAT, ALTRES
ACTUACIONS REBEN TAMBÉ L'EMPENTA DINAMITZADORA DE LES
LLIGADES ALS JOCS.
Ref.:
�40
—10—
Ajuntament de Barcelona
Gabinet de Comunicació
EL MAR. LA VILA OLíMPICA
PRENEM COM EXEMPLE LA VILA OLíMPICA.
EL NOSTRE OBJECTIU ERA OBRIR BARCELONA AL MAR PEL
CAMí MÉS NATURAL. EL CAMí MÉS NATURAL ERA EL POBLE NOU.
EL POBLE NOU HA VISCUT AïLLAT DE LA CIUTAT, OFEGAT
PEL COLL DE FERRO DELS FERROCARRILS. AILLAT DE LA CIUTAT
I TAMBÉ SEPARAT DEL MAR PER LA LíNIA DE LA COSTA DELS
FERROCARRILS.
AMB LA DECISI6 DE SITUAR LA VILA OLíMPICA AL POBLE
NOU HEM PROVOCAT UNA SèRIE DE REACCIONS EN CADENA QUE
DIFICILMENT S'HAURIEN PRODUïT SENSE LA FITA OLíMPICA.
HEM ACONSEGUIT QUE RENFE MODIFIQUI EL TRAÇAT DE LES
SEVES LíNIES.
HEM ACONSEGUIT QUE EL MINISTERI D'OBRES PúBLIQUES
ASSUMEIXI LA INVERSI6 DEL CINTUR6 LITORAL.
EL RESULTAT SER QUE EL POBLE NOU VEURà EL SEU
TEIXIT URBà REHABILITAT. NO TINDRà LA BARRERA QUE
S'INTERPOSA ENTRE EL BARRI I EL MAR. EL POBLE NOU
Ref.:
�41
Ajuntament de Barcelona
Gabinet de Comunicació
QUEDARà FINALMENT RELLIGAT A LA CIUTAT.
I LA CIUTAT GUANYAR UN NOU CENTRE DE GRAVETAT,
L'EIX DE CARLES I, SAGRADA FAMíLIA-MAR, COMPENSANT LA
TENDéNCIA ACTUAL DE DESPLAÇAMENT DE L'ACTIVITAT CAP A ON
ARA SOM, L'EIX DIAGONAL.
L'OPERACI6 VILA OLíMPICA-POBLE NOU, HA DONAT IMPULS
TAMBÉ ALS PROJECTES DE L'ESTACI6 DEL NORD, PLAÇA DE LES
GLòRIES I SAGRERA. I HA AFEGIT COHERéNCIA AL PONT DE
FELIP II-BAC DE RODA.
Ref.:
�42
—12—
Ajuntament de Barcelona
Gabinet de Comunicació
Ref.:
XARXA VIàRIA
ACABO DE FER AL'LUSIó A UN ELEMENT IMPORTANTíSSIM
DE LA XARXA VIàRIA DE BARCELONA, EL CINTUR6 LITORAL.
FA DEU DIES QUE ELS TèCNICS DE L'AJUNTAMENT I DEL
MINISTERI D'OBRES PaBLIQUES VAN ARRIBAR A L'ACORD FINAL
SOBRE AQUESTA VIA.
ELS PUC ASSEGURAR QUE SENSE ELS JOCS OLíMPICS
HAURIA ESTAT MOLT DIFíCIL ACONSEGUIR AQUEST ACORD. O, SI
MÉS NO, ARRIBAR -HI TAN RàPID.
L'ACORD, JA SABEN QUIN ÉS. EL
MOPU
ES FA CàRREC
DELS TRAMS QUE QUEDEN PER FER DEL CINTUR6 LITORAL:
MORROT-COLOM, DES DE CORREUS, PER TOTA LA LíNIA DE LA
COSTA
I
REMONTANT EL MARGE DEL BESóS FINS LA TRINITAT.
EL COST TOTAL DE LA INVERSI6 ÉS DE
24.000
MILIONS
DE PESSETES.
L'ALTRE ELEMENT FONAMENTAL DE LA XARXA ARTERIAL ÉS
EL SEG6N CINTURó.
AQUEST, EN UNA PRIMERA FASE, ANIRà DES DEL NUS DE
�43
-13-
Ajuntament de Barcelona
Gabinet de Comunicació
LA TRINITAT -0N EL CINTUR6 LITORAL ENLLAÇA AMB LES
AUTOPISTES DE GIRONA I TERRASSA- FINS A LA DIAGONAL.
Ref.:
�44
-14-
Ajuntament de Barcelona
Ref.:
Gabinet de Comunicació
CIUTAT VELLA
CREC QUE HEM TINGUT UN CERT ÉXIT EN TRANSMETRE LA
NOSTRA CONVICCI6 DE QUE BARCELONA NECESSITAVA UNA
INVERSI6 EN INFRAESTRUCTURES IMPRESCINDIBLES PER A UNA
CIUTAT DEL SEU NIVELL.
LA RECUPERACI6 DE L'EIXAMPLE TAMBÉ HA ESTAT
ASSUMIDA PER
TOTS
ELS BARCELONINS.
PER¿ EN EL CAMí DE LA CONSTRUCCIó DE BARCELONA
HI
HA ENCARA UNA FITA MOLT IMPORTANT, FONAMENTAL.
AQUESTA FITA
ÉS
LA REHABILITACI6 DE LA CIUTAT
VELLA.
LA CIUTAT VELLA
TÉ UN
PATRIMONI ARQUITECTòNIC
I
RICS D'ESPANYA
I
HISTòRIC QUE LA SITUEN ENTRE ELS
MÉS
D'EUROPA.
L'ENTORN DEGRADAT EN QUE ES TROBA, PERò, NO DEIXA
APRECIAR-LO, DE MANERA SEMBLANT
COM
LA BRUTÍCIA ENS
AMAGAVA LA BELLESA DE LES FAÇANES DE L'EIXAMPLE.
L'EQUIP DE GOVERN
I
ELS
TèCNICS
DE L'AJUNTAMENT
�45
—15—
Ajuntament de Barcelona
Gabinet de Comunicació
ESTAN CONVENÇUTS DEL VALOR URBANíSTIC DE LA CIUTAT
VELLA.
NO TAN SOLS DES D'UN PUNT DE VISTA MONUMENTAL, SINE
TAMBÉ DES DEL PUNT DE VISTA DE LLOC ON VIURE, TREBALLAR,
COMPRAR, FER VIDA QUOTIDIANA.
EL NOSTRE DESIG SERIA TRASPASSAR AL MERCAT AQUEST
CONVENCIMENT QUE TENIM.
I PER AIXò L'AJUT DE TOTS VOSTÉS, FINANCERS I
EMPRESARIS, ÉS IMPRESCINDINBLE.
L'ESTAT DE DEGRADACI6 DE LA CIUTAT VELLA ES MOLT
GREU. EN PERE SERRA, GERENT DE L'AREA DE REHABILITACI6
IMMEDIATA, ESTIMA QUE SóN 30.000 ELS HABITATGES A
REHABILITAR.
AIXò NOMèS EN HABITATGE.
NO CAL QUE ELS DIGUI L'ENORME QUANTITAT DE DINERS
QUE AIXò REPRESENTA.
PER TANT SI EL MERCAT, SI LA INICIATIVA PRIVADA NO
CREU EN LA CIUTAT VELLA, SI NO PARTICIPA EN EL
FINANÇAMENT DE LA SEVA REHABILITACI6, NO ES POT FER RES.
Ref.:
�46
-16-
Ajuntament de Barcelona
Gabinet de Comunicació
MÉS PRECISAMENT, ALGUNA COSA ES PODRà FER, PERE EL
RITME DE DEGRADACIó SER SUPERIOR AL DE RECUPERACIó.
I LA CIUTAT VELLA NO S'HO MEREIX.
NO S'HO MEREIX I LA HISTÈRIA NO ENS HO PERDONARIA.
PENSIN QUE TOT EL QUE BARCELONA HA ESTAT A LA
HISTÈRIA, I PER TANT GRAN PART DEL QUE CATALUNYA TAMBÉ
HA ESTAT, ES VA FORJAR DINS DEL PERíMETRE DE LES RONDES.
DURANT SEGLES I SEGLES, FINS A BEN ENTRAT EL SEGLE
XIX.
NO POT SER QUE MALBARETEM AQUEST PATRIMONI PERQUè
LES ADMINISTRACIONS DEL PAIS NO S'ENTENEN.
O PERQUè ELS EMPRESARIS NO SABEN VEURE MÉS ENLLà
DEL BENEFICI IMMEDIAT.
LA MATEIXA VISI6 DE FUTUR QUE ELS EMPRESARIS
CATALANS HAN TINGUT AMB EL SEU SUPORT A LA CANDIDATURA
DE BARCELONA PELS JOCS, LA TINDRAN, ESTIC SEGUR, PER
REDREÇAR EL COR DE BARCELONA.
Ref.:
�47
-17-
Ajuntament de Barcelona
Gabinet de Comunicació
BIT '92
TOTS AQUESTS PROJECTES DELS QUE US HE PARLAT -A MÉS
DE LA RESTA D'àREES OLíMPIQUES- TENEN PER SI SOLS UNS
IMPORTANTíSSIMS EFECTES ECONòMICS.
PER HI HA ALTRES CONSEQÜèNCIES DELS JOCS. MENYS
VISIBLES, PERQUE NO ES REFEREIXEN A LA "PEDRA", PER NO
MENYS IMPORTANTS.
ELS JOCS HAN DE DONAR TAMBÉ UN IMPULS DECISIU A LA
MILLORA DE LES . NOSTRES TELECOMUNICACIONS I EQUIPS
INFORMàTICS.
EN CADA OLIMPIADA, LA CELEBRACIó DELS JOCS HA
SERVIT DE PRESENTACI6 . DELS aLTIMS AVENÇOS EN
TELECOMUNICACI6 I INFORMITICA.
DES DEL COMENÇAMENT DE LA PREPARACIó DE LA
CANDIDATURA ES VA TENIR MOLT EN COMPTE AQUEST FACTOR. LA
CONSEQÜèNCIA VA SER EL PROJECTE BIT '92.
L'OBJECTIU DEL BIT '92 ÉS PLANIFICAR LES
NECESSITATS INFORMàTIQUES I DE TELECOMUNICACIó PER ALS
JOCS OLíMPICS DE 1992, A LA VEGADA QUE D6NA A BARCELONA
Ref.:
�48
—18—
Ajuntament de Barcelona
Gabinet de Comunicació
L'EQUIPAMENT NECESSARI PER UNA CIUTAT DE LES SEVES
CAP.ACTERíSTIQUES.
LA RàPIDA IMPLANTACI6 DE LES NOVES TECNOLOGIES ÉS
IMPARABLE. DAVANT D'AQUEST FENòMEN NOMÉS HI HA DUES
ALTERNATIVES O TRACTAR D'AFERGI — SE EN LES CONDICIONS
MÉS FAVORABLES O DEIXAR — SE ARROSSEGAR I DEPENDRE
TOTALMENT DE LA TECNOLOGIA EXTERIOR.
ELS JOCS OLíMPIS S6N LA MILLOR OCASI6 QUE TENIM PER
INTEGRAR LA NOSTRA INDúSTRIA I ELS NOSTRES TèCNICS EN LA
CARRERA DE LES NOVES TECNOLOGIES.
Ref.:
�49
-19-
Ajuntament de Barcelona
Gabinet de Comunicació
CAIXES
AL COMENÇAMENT HE DIT QUE EXPOSARIA QUIN HA DE SER
EL MARC QUE HAVIEN DE TENIR ELS PROJECTES
IMPRESCINDIBLES PEL REDREÇAMENT ECONòMIC DE BARCELONA.
UNA PART FONAMENTAL D'AQUEST MARC ÉS LES
INSTITUCIONS FINANCERES, I MÉS PARTICULARMENT, LES
CAIXES D'ESTALVIS.
ENS TROBEM ARA, COM VOSTÉS SABEN, EN UNA SITUACIó
DE LLEIS RECORREGUDES I SUSPESES I UN DECRET TAMBÉ
RECORREGUT I SUSPÉS EN LA SEVA APLICACIó.
NO VULL EXTENDRE'M SOBRE ELS DETALLS DE TOT EL
PROCÉS QUE ENS HA PORTAT AQUí.
NOMÉS VULL REFERMAR LA MEVA CONTVICCI6 DE QUE LA
RACIONALITAT ACABARà PER IMPOSAR -SE.
I ÉS EVIDENT QUE NO ÉS RACIONAL UNA SITUACI6 EN QUÉ
LA CIUTAT DE BARCELONA, EL SEU AJUNTAMENT, POGUÉS TENIR
DOS O TRES REPRESENTANTS A CAJA MADRID I CAP EN LA CAIXA
DE PENSIONS.
Ref.:
�50
-20-
Ajuntament de Barcelona
Gabinet de Comunicació
PENSO QUE CAL NO POLITITZAR LES CAIXES. CAL DONARLES UNA PERSPECTIVA D'ESTABILITAT A LLARG TERMINI, PER
LA VIA DEL CONSENS.
I EL CONSENS NOMÉS POT ARRIBAR AMB UNS 6RGANS DE
GOVERN AMB REPRESENTACI6 PROPORCIONAL.
EN ALTRES PARAULES, SI L'UNIVERS D'IMPOSITORS ÉS
SENSIBLEMENT IGUAL A L'UNIVERS DE LA POBLACIG, LA
DISTRIBUCI6 DELS 6RGANS DE GOVERN DE LES CAIXES HA DE
SER SENSIBLEMENT IGUAL A LA DSITRIBUCI6 QUE RESULTA
D'UNES ELECCIONS EN EL TERRITORI CORRESPONENT.
CAL DONAR LA MàXIMA TRANSPARèNCIA DELS PROCESSOS
ELECTORALS, CAL RESPECTAR L'AUTONOMIA DE LES
CORPORACIONS LOCALS PER REPRESENTAR-SE COM CONSIDERIN
•
MÉS PROCEDENT.
L'AJUNTAMENT QUE PRESIDEIXO NO TINDRIA INCONVENIENT
EN DESIGNAR COM A REPRESENTANT SEU, ENTRE ALTRES, A
REGIDORS DE L'OPOSICIó. EL QUE NO POT ACCEPTAR ES QUE
L'OBLIGUIN A DESIGNAR-LO.
JO VULL ASSEGURAR -LOS LA MEVA CONVICCI6 DE QUE LA
PERSPECTIVA ÉS OPTÍMMISTA.
Ref.:
�Ajuntament de Barcelona
Gabinet de Comunicació
LES CAIXES CATALANES Sal UNA DEMOSTRACI6 DE QUE
CATALUNYA Sí QUE TÉ CAPACITAT FINANCERA. DE QUE
CATALUNYA TÉ UNA ESPECIAL APTITUD, A MÉS, PEL NEGOCI
BANCARI DE TIPUS COOPERATIU.
JO TINC LA SEGURETAT DE QUE LA CIUTAT DE BARCELONA
PODRá COMPTAR AMB LES CAIXES PER PODER ESDEVENIR LA
CIUTAT QUE TOTS VOLEM.
•
Ref.:
�••'
♦
52
-22-
Ajuntament de Barcelona
Gabinet de Comunicació
FINAL
PER ACABAR, VULL DIR -VOS ALGUNES PARAULES SOBRE EL
QUE HA ESTAT L'EFECTE MÉS IMPORTANT DELS JOCS.
ESTIC PENSANT EN L'EFECTE REVULSIU DELS JOCS COM A
CAPGIRADOR D'EXPECTATIVES. HEM ACONSEGUIT IMPREGNAR LA
CIUTAT DE CONFIANÇA EN EL FUTUR. I TOTS VOSTÉS SABEN
MILLOR QUE NINGú LA IMORTàNCIA QUE TÉ PER L'ACTIVITAT
ECONòMICA LA CONFIANÇA EN EL FUTUR.
JO VOLDRIA ESTIMULAR A VOSTÉS PERQUè CONTINUESSIN
APOSTANT PEL FUTUR. ELS DEMANO LA SEVA COL.LABORACI6 PER
CONSTITUIR LA CIUTAT QUE VOLEM.
•
VIVIM UN TEMPS EN QUÉ, AFORTUNADAMENT JO CREC,
S'ESTà DEMOSTRANT LA INUTILITAT DELS DOGMES.
DOGMES COM LA SEPARACIó RADICAL ENTRE SECTOR PúBLIC
I SECTOR PRIVAT.
DOGMES COM EL REPARTIMENT RíGID DE COMPETèNCIES.
AQUEST ÉS DONCS UN MOMENT úNIC.PER LA COL.LABORACI6
ENTRE TOTS, PER APROFITAR LA MOLBILITZACI6 D'ENERGIES
Ref.:
�53
—23—
Ajuntament de Barcelona
Gabinet de Comunicació
QUE L'IDEA DELS JOCS HA PRODUïT EN LA NOSTRA SOCIETAT.
L'AJUNTAMENT QUE PRESIDEIXO HA EMPRÉS MOLT
DECIDIDAMENT AQUEST CANVI.
N'ES PROVA LA CREACI6 D'INICIATIVES S.A. I LA
PONèNCIA DE DESENVOLUPAMENT ECONòMIC I SOCIAL.
VOSTÉS JA CONEIXEN LA PARTICIPACI6 D'INICIATIVES EN
PROJECTES —I REALITATS— QUE HAN TINGUT AMPLIA DIFUSI6:
L' HOTEL MIRAMAR, BARNACABLE, LA MANSANA PELAI— BERGARA,
EL DIARI DE BARCELONA.
TAMBÉ CONEIXEN EL PROJECTE BARCELONA ACTIVA, DE LA
PONèNCIA DE DESENVOLUPAMENT ECONóMIC, L'ELEMENT
FONAMENTAL DEL QUAL ÉS EL VIVER D'EMPRESES, SITUAT A
L'ANTIGA FACTORIA OLIVETTI, DE LA GRAN VIA.
JO VULL FER UNA CRIDA ALS EMPRESARIS, ALS
FINANCERS, QUE RECOBRIN L'ESPERIT LIBERAL PROPI DE LA
SEVA CONDICI6.
NECESSITEM LA SEVA PRESèNCIA EN LA CONSTITUCIó DE
LA BARCELONA DEL FUTUR. NO TAN UNA PRESèNCIA
ORGANITZADA, COM A GRUP DE PRESSIó POLíTICA, COM UNA
PRESèNCIA EN LA SOCIETAT.
Ref.:
�54
-24-
Ajuntament de Barcelona
Gabinet de Comunicació
Ref.:
VOLEM QUE LES EMPRESES GUANYÍN DINERS,
SENTIT DE BENEFICIS A
TOT
CURT
TERMINI,
SINE
NO
EN EL
QUE SIGUIN PER
L'ENTORN.
L'IMPORTANT
ÉS
QUE AQUESTS DINERS EXISTEIXIN,
TROBEM ELS CAMINS PER CONDUIR ELS DINERS ALS
I
QUE
PUNTS
ON
CALEN.
VOLEM L'IMPACTE DE L'ESPERIT EMPRENEDOR EN LA
NOSTRA SOCIETAT.
NOMÉS RECUPERANT L'ESPERIT EMPRESARIAL, EL QUE SAP
PRENDRE RISCOS, EL QUE VOL CREAR, RELLANÇAREM LA CIUTAT,
EL PAIS
I
LA SEVA ECONOMIA,
MOLTES GRàCIES.
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
09.01. Activitat de representació (com a Alcalde)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1982-1997
Description
An account of the resource
Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
3986
Title
A name given to the resource
Els Jocs Olímpics i el rellançament econòmic de Barcelona / Conferència
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Cercle Financer
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Jocs Olímpics (25ns : 1992 : Barcelona, Catalunya)
Finançament
Lideratge
Barcelona
Infraestructures
Acció política
Economia
Type
The nature or genre of the resource
Conferència
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1987-03-23
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona.
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/2788/19981130_PropuestaCatalana_PM.pdf
ce227216796cbf2df481bb699dbd38d3
PDF Text
Text
CONFERENCIA DE PASQUAL MARAGALL>
Cercle Financer, 30 de novembre de 1998
[INTERVENCIÓN DE PASQUAL MARAGALL]
Muchas gracias, Josep Vilarasau. Señor presidente, señor presidente del
Cercle Financer. Gracias a todos por estar aquí hoy, por su compañía esta
tarde, en la que además hay tantas conferencias en Barcelona. Me han dicho
que hay tres o cuatro muy importantes: está Herrero de Miñón, está [Salima
Ghezali], creo, que es una periodista argelina espléndida, que se merece
mucha atención, además. Pero gracias sobre todo a vosotros por haberme
invitado y permitirme hablar de la «propuesta catalana», como me gusta
llamarla. Propuesta catalana que, efectivamente, es una propuesta federal y
que tiene un contenido económico, pero no sólo económico.
Desde que, con Isidre Fainé, hablamos de esta conferencia, han pasado
algunas cosas. Y esto hace que tal vez el contenido numérico de esta
conferencia quede un poco rebajado. Porque se ha hablado tanto de números
que, probablemente —no digo que la hemos pifiado— pero probablemente en
este momento hay demasiados, y será mejor dejar enfriar las cuestiones, pedir
a quien tenga que darlas que dé todas las cifras que hay que tener para poder
discutir de estas cuestiones con sensatez. Tengo entendido
que el
vicepresidente Rato tiene que dar las cifras de carácter fiscal y de balanzas
fiscales, no sólo de Cataluña, sino de todas las autonomías, en un plazo
relativamente breve, suponemos que dos o tres meses. Esperemos a que lo
haga y entonces discutiremos las cifras con más intensidad. Pero no tengan
miedo, porque ya hablaremos del núcleo de la cuestión.
i
�Yo, estos meses, desde que hemos vuelto de Roma, me he movido
evidentemente por Barcelona, pero también por toda Cataluña. En Barcelona
he hablado mucho con empresarios y fuera de Barcelona también. Algunas de
las caras que veo aquí las he visto recientemente; no todas, evidentemente,
así me gustará veros a todos más en la corta distancia, que es cuando
seguramente la gente se franquea más. Pero muchas caras de hoy las he
visto. Espero que seguiré viendo más. Y, sobre todo, he descubierto un mundo
un tanto nuevo para mí, que es el mundo de la Cataluña interior: de los
emprendedores, de los agricultores, de los payeses, de los porcinos, de los
regantes, de los ganaderos, de la gente de la montaña, del Pallars, del Ebro,
etcétera.
Y aquí he sacado un poco la conclusión de que Cataluña, en este
momento, está con un síndrome de ansiedad, yo diría. No sólo de
preocupación, que también, que es lo que se suele decir: «el país está
preocupado». No es exactamente preocupación; es ansiedad, que es una
mezcla de preocupación y de expectativa positiva. Es aquella preocupación
que se genera cuando hay posibilidades de ir mejor, no cuando vas
rematadamente mal o vas hacia abajo, cuando tienes miedo de estrellarte del
todo. Yo creo que hay miedo, hay preocupación, hay miedos. El mundo abierto
—a mí no me gusta demasiado hablar de globalización, pero sí de mundo
abierto—, el mundo abierto hace que los riesgos sean más grandes, pero
también que las posibilidades lo sean. De modo que no hay exactamente,
estrictamente, miedo o preocupación, sino ansiedad. En lo positivo y en lo
negativo, debo usar este término.
2
�En Barcelona he visto, cómo no, cosas que ya sabía, un poco
empeoradas por el tiempo. Ha pasado un año más y resulta que la Fira, el
metro, el Palacio de Congresos, la tercera pista, el TGV... todo esto está un
poco como cuando me fui o incluso, en algunos casos, un poco peor. Las
fechas que ahora se dan para la finalización de estas cuestiones van un poco
más allá. Y vean que estoy hablando de cosas que todos deberíamos ser
capaces de ver hechas por las instituciones en conjunto, no sólo por una. No
estoy diciendo que haya una institución que vaya mal. Estoy diciendo que no
ha habido suficiente entendimiento como para que esto mejorara.
Os lo diré más claro: en el año 92, cuando se acabaron los Juegos,
poco después de acabar, recuerdo que vino, creo que fue, el ministro Borrell,
para poner la primera piedra del Moll de Barcelona, lo que ahora se llama el
Trade Center, el World Trade Center. Y con aquella primera piedra, yo pedí
que lo que había sucedido durante y antes de los Juegos se pudiera continuar.
Y no me refería tanto a los Juegos, al acontecimiento y ahgertpe, por decirlo
así, como a la fórmula de funcionamiento que representaba el hecho de que el
poder que mandaba era el más pequeño, el que estaba más cerca de la gente.
Y que los poderes grandes, que eran Cataluña y España, la Generalitat y el
Gobierno, estaban de acuerdo en colaborar y financiar sin, no obstante,
mandar. «Mandar» en el sentido fuerte de la palabra, colaborar. Esta fórmula
fue la que tuvo más éxito —pasa muy pocas veces en la historia de una
ciudad, supongo—, pero es la fórmula buena y es la fórmula Barcelona.
Nosotros propusimos en ese momento que hubiese otro gran proyecto,
el Plan del Delta. Ese proyecto se estimó, creo que fue, en cuatrocientos mil
3
�millones de pesetas, cuando realmente conseguimos que se reuniesen todas
las instituciones que se tenían que reunir para cuantificar sus inversiones
posibles. Y ahora que he vuelto, de aquellos cuatrocientos mil millones de
pesetas, se habrán invertido escasamente una cuarta o quinta parte. Estaba
pensado para quince años, por lo tanto tendríamos que ver exactamente cómo
se distribuía esto, pero les puedo asegurar que no llevamos buen ritmo —
cuarta o quinta parte de lo que se debería haber invertido—, no llevamos el
ritmo que se había pensado.
Barcelona, en estos años, y Cataluña de rebote, ha perdido un poco pie
desde el 92 hacia esta parte, reconozcámoslo. No así en el tono económico de
la ciudad, en el tono privado, e incluso diría en el tono público local. Porque es
evidente que, pasada la trompada del 93 y del 94, los hoteles se llenaron, la
ciudad también, los comercios fueron hacia arriba y la gente que continuaba
diciendo que Barcelona no tenía suficiente población o perdía población
chocaba con una realidad físicamente contraria. Y a mí, siempre que me
preguntaban sobre este tema, les preguntaba a qué hora perdía población.
Porque claro, al mediodía, cuando uno se pasea por la calle, no se cabe: hay
los turistas que vienen, hay la gente que viene del área metropolitana, por
todas partes. Barcelona no ha perdido pie y Cataluña, en su conjunto,
tampoco; desde el punto de vista del tono de la economía privada.
El señor Oliver, catedrático de economía, ha demostrado que en
Cataluña, además, ha pasado una cosa muy importante: que es que ha
pasado de ahorrar, ha pasado de invertir bastante y ahorrar poco a ahorrar
mucho y seguir invirtiendo, y a exportar, que eso es lo más decisivo. Es decir,
4
�que antes necesitábamos de ahorros exteriores para poder hacer lo que
estábamos haciendo, por decirlo de algún modo. Y ahora, gracias a la
exportación y al ahorro, podemos decir que somos un país que estamos en
condiciones de dar un paso hacia adelante muy importante.
Pero le ha faltado acompañamiento; a esta economía privada y a este
dinamismo le ha faltado un poco de acompañamiento, un poco de estrategia,
un poco de filosofía y un poco de canción, de mensaje y de unificación,
seguramente. No en el sentido de que todo lo lleve una sola mano; todo lo
contrario. En el sentido de que esta especie de impulsos que han funcionado
bien tuviesen un relato y tuviesen una filosofía más o menos compartida que
permitiese apuntar aquellos puntos que ya he dicho que han ido mal.
¿Qué es lo que ha ido mal, pues? Han ido mal todas, o casi todas, las
decisiones estratégicas. Ya he dicho unas cuantas, en el campo de las
infraestructuras, y las repetiré si es necesario. El aeropuerto es básico. El
aeropuerto ya no es sólo una puerta de entrada a la ciudad; es una de las
principales industrias de la mayoría de las ciudades de Europa, creadoras de
empleo, de tecnología, de oportunidades. Condición de las demás tecnologías,
como se demostró aquella vez que Barcelona quería tener AT&T y Madrid
también: la gran inversión de AT&T finalmente fue para Tres Cantos, en
Madrid. Y recibí, un día que yo estaba en Bruselas, un telegrama —que ya he
explicado muchas veces— del pobre [Thomas Enders], el embajador
americano, que me decía: «No vendrá a Barcelona. AT&T irá a Madrid
because of inexistance of non-stop flight Barcelona-Nueva York». No había
vuelo sin paradas Barcelona-Nueva York.
5
�Ahora hay uno, o dos. Pero hay uno de Delta que se ha puesto porque
Delta se ha emperrado mucho en encontrar un slot, como se dice en el argot
de los aeropuertos. Hay el de Iberia... En invierno ya no está. Al de Delta,
además, le pasó una cosa: que es que el otro día, al volver de Nueva York,
paró en Madrid y se estuvo allí tres horas. Y lo hace a menudo. Y, ¿sabéis por
qué? Porque en Barcelona no hay mantenimiento. En el aeropuerto de
Barcelona no pueden dormir los big bodies, que es como los llaman; los
aviones grandes, no los veréis nunca durmiendo. Porque no harían nada. Y
éstos, cuando duermen, no duermen, trabajan. Trabajan con ellos porque si
no, no podrían volar en condiciones. No tenemos big bodies, no tenemos
hangares, no tenemos cargo. El cargo está limitado... Esto lo sabe mucho
mejor Joan Clos que yo y le estoy robando un poco la página. Sabe mucho
más que yo. Y lo ha explicado muy bien y lo está defendiendo muy bien. Pero
ahora, como todavía no ha llegado, aprovecho.
Las ochenta mil, creo que son, toneladas de cargo —no recuerdo la cifra
exacta— ha plafonado, porque ya no caben más. Un aeropuerto como el
nuestro tiene un límite de movimientos por hora, que creo que son cincuenta,
aproximadamente.
Se
pueden
mejorar
marginalmente,
con
cambios
tecnológicos, pero estamos en la línea de los cuarenta y ocho durante unas
nueve horas al día. Tres, tres y tres: tres por la mañana, tres al mediodía y tres
por la noche.
Esto quiere decir que Barcelona se está —dejad que lo diga— desde el
punto de vista económico, suicidando, en este sentido. Está desaprovechando
la más importante de las oportunidades. Es como si hubiésemos cerrado la
6
�puerta. Es como si hubiésemos puesto un arancel. Como si hubiésemos dicho:
«No, no, las inversiones que quieran venir aquí, en lugar de ser bien recibidas,
tendrán que pagar». Tienen que pagar, porque los ingenieros y los ejecutivos
de AT&T que tenían que venir en masa a España para hacer una gran fábrica
no querían pagar el precio de tres horas de espera en el aeropuerto de Madrid
y un cambio de avión, evidentemente. Nosotros tenemos un peaje, otro peaje
—un arancel, en este caso— para entrar en Barcelona, cuando todas las
ciudades están haciendo lo contrario.
Yo, sobre este tema, ya les he dicho la solución: el aeropuerto de
Barcelona se tiene que privatizar. Ya no veo más solución. Lo he visto en Italia,
he visto al alcalde de Napoli, que es ex comunista, [Antonio Bassolino],
inteligente, inteligentísimo —ahora lo han hecho ministro y me parece que no
deja de ser alcalde, porque los italianos también hacen de vez en cuando estas
cosas. Y este hombre vio, al llegar a la alcaldía, que el aeropuerto de Napoli
iba mal —cosa muy esperable, desde muchos puntos de vista—: había
corruptelas, había ineficacia... Y lo que hizo inmediatamente fue hacer un
concurso internacional para el management del aeropuerto. Y adjudicó la
dirección del aeropuerto a BAA, la British Airport Authority, quedándose un
dieciocho por ciento de las acciones, creo, y un derecho de tutela sobre las
decisiones estratégicas.
Pues ya se lo avanzo: Barcelona debería hacer lo mismo. Barcelona
tendría que privatizar como mínimo la gestión e incluso tal vez el capital, o
buena parte del capital. Guardar un veinticinco por ciento para que se lo
puedan repartir los dos ayuntamientos que juegan en el área metropolitana, la
7
�Generalitat, la Cambra de Comerç y AENA. Pero para AENA un cinco por
ciento, no un cien por cien. Porque pensad que Iberia... Anteayer me decía en
Madrid —hace tres días— me decía en Madrid el presidente del SEPI —que lo
tenía al lado en la comida del The Economist que él presidía— que Iberia ha
tenido el plan. Iberia no puede incidir en las infraestructuras del aeropuerto,
pero tiene el plan de operación de un programa de vuelos mucho más
ambicioso para Barcelona, lo que llaman un hub europeo. Un hub es un centro
de redistribución. El espacio aéreo se distribuye en una red, como todos los
demás, y los nodulos importantes de esta red en la que hay intercambios son
hubs, hache, u, be. Son centros de redistribución.
E Iberia tiene pensado, tenía pensado y tenía proyectado, un hub
europeo en Barcelona, lo cual quería decir que a Barcelona venían vuelos de
Latinoamérica que querían seguir hasta Munich o hasta Milán, por ejemplo. Y
la parada, la tenían aquí. Igual que nosotros ahora tenemos que parar en
Madrid cuando vamos a Río de Janeiro o cuando volvemos, pues en este caso
sería al revés. Sería en Barcelona donde pararían los aviones, incluso de
Iberia. No estoy hablando ya de Aerolíneas —éstos por descontado— y los
brasileños, que nos han sido enormemente amigos desde siempre y que han
saltado cantidad de obstáculos para poder hacerlo. ¿Y qué pasó? Pasó que
AENA no estuvo al caso. Es decir, que las infraestructuras no estuvieron y que
Iberia no podía sacrificar todos aquellos vuelos y por lo tanto tuvo que
decidirse por Madrid. Y me dijo: «Creo que ahora ya es tarde. Se han perdido
tres años y en estos tres años ahora las inversiones ya están hechas aquí, con
la tecnología, la mano de obra cualificada y las instalaciones».
8
�Han sido años, pues, desde este punto de vista, malos. Que provocan la
cierta ansiedad que yo he visto en los empresarios con los que he hablado. El
concurso de handling del aeropuerto... Hubo un concurso, interesante, al que
se presentó el Consorci de la Zona Franca junto con Lufthansa. Pues ganó el
[ININTELIGIBLE].
f-:
' • ' "4
\-(
L
Y podríamos seguir. No sólo en este campo. En el campo de las
telecomunicaciones, en el campo de la prensa, en el campo de la televisión, en
el campo de la telefonía móvil... En todos éstos, no ha habido —con la
excepción de Retevision, que ya sabemos que es muy válida, pero que todavía
es una cosa pequeña, muy pequeña, al lado de Telefónica—, no ha habido
empresas catalanas que hayan querido o podido ir. No ha habido ninguna. Y
cuando uno pregunta —yo lo he preguntado a los empresarios de aquí—: «¿Es
que no hay el capital? ¿O es que no hay el management?». Y me han dicho:
«Hombre, el capital existe y el management se puede comprar, en última
instancia», como hizo el alcalde de Napoli con BAA. No se ha ido porque no ha
habido una estrategia para ir, no ha habido una dirección, no ha habido una
cabeza pensante que dijese: «Pongamos los peones aquí o pongámoslos allí».
Se han hecho algunas cosas, pero estas cosas que se han hecho no son, ni
mucho menos, las más importantes.
Es decir, tenemos el ahorro, tenemos la potencia económica, tenemos
los managers —después os lo diré, porque hay un montón de managers
importantes colocados fuera de aquí—, pero no hemos tenido la estrategia.
Muchos empresarios me han dicho: «Nuestros hijos tienen que ir a Madrid». Y
yo se lo puedo garantizar, porque muchos hijos de mis amigos han tenido que
9
�ir a Madrid. Porque lo que saben, si quieren que sea rentable, aquí no pueden
conseguir que sea rentable. Es así. El último, la semana pasada, un chico que
se va a la CNN en España, o al Plus; otros porque están en cosas financieras,
y aparte de La Caixa... Pues resulta que ha tenido que ir a Madrid. Y La Caixa
no puede emplear a todo el mundo, evidentemente. No ha habido, pues, una
—vuelvo a repetir— una política de acompañamiento que estuviese a la altura
de las posibilidades económicas del país y de las ciudades de Cataluña.
Yo, ante esta situación, lo que pienso que hace falta es, sobre todo, más
que discutir de dinero, discutir de proyectos. Y ver cómo se hace una
estrategia política catalana que no sea excesivamente intervencionista —yo no
lo soy mucho. Pueden estar tranquilos los representantes de las cajas aquí
presentes, de las diversas cajas, porque no soy muy partidario del
intervencionismo. Pero sí que soy partidario de una economía que existe, una
economía de aglomeración, una economía externa que existe y que tienen los
ayuntamientos, y que tienen los gobiernos, y que tiene la Generalitat, y que las
empresas no pueden tener, que es la agregación de información intersectorial,
la emisión de las oportunidades, los datos para decidir. Esto lo tiene el
despacho del alcalde —Joan Clos lo sabe perfectamente y Narcís Serra
todavía más, porque fue el que empezó esta saga. Pues es un sitio de
información privilegiada. No privilegiada en el mal sentido, sino en el buen
sentido. Es un sitio en el que tu preocupación es qué hacer con todas las ideas
que te llegan al cajón, o a la mesa, y que tienes que meter en un cajón y
cerrarlo. La mitad de estas ideas no son buenas y de la otra mitad la mitad
fracasarán. Pero hay una cuarta parte que probablemente irá hacia adelante.
10
�En este sentido yo sí que soy no partidario de la intervención, pero sí del
acompañamiento. Soy partidario, como hicieron con la compañía Iniciatives
S.A. —que ya saben ustedes que funcionó bien— soy partidario de que el
Ayuntamiento, la Generalitat, digan: «Nosotros ponemos dinero en esto». Si
puede ser, ponerlo transitoriamente. Si puede ser, ponerlo, además,
minoritariamente. Y si puede ser, además, que haya un elemento de interés
general en cada una de estas iniciativas. Éstas son las tres condiciones que yo
le puse a Francesc Raventós en el año 86, el día en que creamos Iniciatives:
que hubiese un elemento de interés general, que casi siempre está, porque
todas las líneas de producción un poco estratégicas son interesantes para la
ciudad, en última instancia; y que hubiese una participación temporal del
Ayuntamiento, o sea del capital público; que no me pidiese nunca más dinero
(le dimos mil millones el primer año sobre los doce mil millones que teníamos
de presupuesto de inversiones —me pidieron trescientos más, pero nunca
más) ; y que además fuésemos minoritarios.
De aquella primera lista de dieciséis empresas, por ejemplo, salió,
aparte de la Torre de Comunicacions y del Poble Espanyol, y de mil cosas
más, una que se llamaba Barcelona Cable. Esta Barcelona Cable ha ido
evolucionando y ahora se llama CTC, Cable i Televisió de Catalunya.
Vendieron los primeros socios, que eran franceses y belgas, compraron unos
americanos, US West. Los americanos, como ustedes ya saben, no se fíen de
ellos. Yo los quiero mucho, porque además he vivido allí. Pero, ¿qué pasa?
Tienen un mercado tan grande que cuando en su casa tienen un problema,
aquí estornuda y nos quedamos sin un dólar de inversión. Y esto pasó con US
11
�West, que nos acompañó muy bien, que nos hizo la tecnología y puso el
dinero, para lanzar la red de CTC, pero que en el momento en el que hubo una
fusión de dos rivales americanos tuvo que vender todos sus activos a Europa,
en una semana, como aquél que dice, para estar presente allí. Que conste que
se han portado bien, que nos han hecho todo el seguimiento y que siguen
colaborando, pero aquí se tuvo que buscar rápidamente un socio nuevo.
Es igual. Las aventuras, ustedes las conocen mejor que yo, lo que es el
mundo de las empresas y sobre todo el mundo de las empresas
internacionales. El caso es que Barcelona hoy tiene una red incipiente. No ha
ido tan rápido como yo habría querido o como el alcalde Clos habría querido,
pero tenemos un operador. Y lo que les iba a decir es que esos doce, quince,
veinte o cincuenta o treinta millones que pusimos —no me acuerdo, cuántos
eran— en la primera Barcelona Cable, se han vendido ahora, transformados,
retransformados a través de la fusión con Catalana de Capital Risc de la
Generalitat, fusión que fue en realidad una compra... Iniciatives tenía
beneficios, Catalana de Capital Risc tenía pérdidas y digamos que entre las
dos hicimos las paces, como se dice vulgarmente. Y la Generalitat tenía que
hacer una cosa —que tal vez la tenía que hacer, yo no digo que no la tuviese
que hacer—, pero que fue no una empresa de capital riesgo, aunque se
llamaba así, sino que fue comprar o ayudar a empresas viejas con problemas.
Y «capital riesgo» quiere decir ayudar a empresas jóvenes con futuro, todo lo
contrario.
De modo que el matching fue sencillo. Prácticamente podemos decir
que absorbimos Catalana de Capital Risc, en aquel momento, y así la
12
�participación de Catalana de Capital Risc, que ahora ya es una empresa mixta,
en la cual el sector público es de por sí minoritario —no las aventuras que
realiza, y cada una de las inversiones, sino la propia empresa— se ha vendido
la participación a CTC por dos mil ochocientos millones, hace una semana.
A mí lo que me gustaría es pensar que tiene que haber alguien que
diga: «Esta plusvalía se tendría que reinvertir en este campo». Porque si en
diez años hemos pasado de doce, quince o veinte millones a dos mil
seiscientos —o dos mil ochocientos, mejor dicho— tal vez lo que se tendría
que hacer con estos dos mil ochocientos, o con gran parte de ellos, es
reinvertir en este campo, que es el campo de más futuro, por una razón de
beneficio y de capital riesgo. Como empresa de capital riesgo y por una razón,
además, estratégica y de país, valdría la pena no perder posiciones. Claro que
esto, estos dos mil millones, comparados con las inversiones que se tienen que
hacer para cualquiera de las iniciativas importantes que están sobre la mesa
estos días, es lo que los americanos llaman «cacahuetes», «peanuts», nada.
Las inversiones son de cuarenta, de sesenta, de cien, de doscientos o de
ochocientos mil millones —como ha hecho Telefónica en Brasil, no sé si bien o
mal, pero en fin, lo ha hecho. Por lo tanto, dos mil seiscientos millones no
representan nada. Pero, a nosotros, aquella pequeña inversión nos sirvió. Y
ésta es un poco la filosofía que yo echo en falta y que creo que los
empresarios coinciden conmigo en que no ha existido del todo.
Y entonces, ¿cuál es el problema de Cataluña desde el punto de vista
económico? ¿Desde el punto de vista económico público? El problema es esta
falta de estrategia. El problema no es tanto el exceso de impuestos. Lo digo
13
�muy claro ya de entrada. Yo he explicado los cuatro puntos de federalismo
económico varias veces y ya los repetiré. No querría extenderme demasiado
en ello, porque ya lo he hecho, y es conocido, y la prensa especializada los
conoce perfectamente.
Porque recuerdo que fue en el mes de abril, con motivo de un viaje aquí,
tuve que ir a Girona a presentar un libro sobre la ciudad, que había hecho la
Universidad de Girona, un libro magnífico. Y sucedía que en aquel momento
había las elecciones primarias en Madrid entre Borrell y Almúnia. Y recuerdo
que saliendo de aquella sesión, a Quim Nadal y a mí nos preguntaron —ya nos
lo esperábamos—: «¿A favor de quién están?». Y nos pusimos de acuerdo en
decir: «De nadie». Del que diga que sí a estas cuatro cosas, que ahora os
repetiré y que las he continuado diciendo en cada sitio al que he ido. Cuatro
puntos que son: el régimen foral y el régimen común se deben igualar. Y ahora
os lo explico muy brevemente. Primero. El segundo: el Estado tiene que gastar
menos de la mitad y los territorios más de la mitad. Y los territorios repartírselo
a partes ¡guales, comunidades autónomas y ayuntamientos. Tercero: las
inversiones per capita de las áreas metropolitanas de más de un millón del
país, per capita, tienen que ser iguales. No hay ningún motivo para que no lo
sean. Y cuarto, el famoso punto: la balanza fiscal en relación con el producto
nacional bruto, o regional bruto, de cada una de las regiones del sistema —
porque ya ven que yo no estoy haciendo una reclamación de Cataluña, estoy
proponiendo un sistema para España, que es diferente— tendrían que ser
similares a las que tienen las regiones europeas de renta media similar, o sea
de renta per capita relativa a la media nacional similar.
14
�Estos son los cuatro puntos que yo he defendido desde hace tiempo y
continúo defendiendo, y que después han dado lugar a una batalla de cifras y
de debates, no el menos importante de los cuales es si el cuarto punto es el
más importante o el menos importante. El cuarto punto, el de la balanza fiscal
relativa a la renta, yo he llegado a la conclusión de que es derivado de los
otros tres. No es la variable independiente, es la variable dependiente de los
otros tres. Pero, en fin, la discusión sobre este punto y la idea sobre este
punto, la culpa la tiene La Caixa d'Estalvis, ya se lo he dicho a su director
general antes de entrar —la culpa o el mérito— porque su servicio de estudios,
hace tres años, cuando yo era presidente del Comité de las Regiones y quería
tener datos...
Yo, en el Comité de las Regiones, empecé a ver que los bávaros, y los
de Nordrhein Westfalia, y los de Baden-Wurtemberg, y todos estos, se
quejaban mucho. Y no sólo del precios-de la [ININTELIGIBLE] o en fin, las
discusiones sobre la OCM del vino o cosas de éstas, que eran dramáticas, sino
en general porque pagaban demasiado. Y empecé a notar que en Europa
había una fatiga fiscal. Esto, en fin, era previsible. Y se sabe, no sólo por datos
económicos, sino también porque hay Bossis por el mundo, hay Umbertos
Bossis en Italia, hay [$>|p|Der] mismo en Baviera —es de un localismo muy
acentuado, muy muy acentuado...
[Stober] era una de las figuras fuertes del Comité de las Regiones.
Tanto es así que me lo llevé de reportero a la Cumbre de las Regiones y de las
Ciudades de Europa que hicimos en Amsterdam un mes antes de la Cumbre
de las Naciones. Vinieron trescientas personas, doscientos presidentes de
15
�regiones europeos —no vino el presidente de Cataluña, lástima— y un
centenar de alcaldes de grandes ciudades. Y allí se discutió qué querían las
regiones y las ciudades de Europa, y dijeron: «Queremos más Europa y
queremos más proximidad, más Europa y más región». Y, además, explicaron
por qué. Dijeron: «Lo queremos porque vemos que es evidente que para estar
contentos como europeos no podemos pasar las vergüenzas que hemos
pasado en Bosnia y las que pasaríamos en Kosovo», que era previsible y
estaba cantado. «Querríamos tener una moneda fuerte, no querríamos estar
tan pendientes de lo que pasa con el yen o con el dólar. Querríamos tener,
pues, un poco más de política europea desde el punto de vista monetario,
desde el punto de vista exterior.» Y, sin embargo, con esto no queremos
alimentar un nuevo leviatán. Y aún más lejos que antes, no en Madrid, en
Bruselas, que, además de estar lejos, llueve. Y como dice siempre Felipe
González, que no quiere ir a Bruselas porque no hace sol. Es decir, no
queremos alimentar una nueva maquinaria estatal de decisiones que esté aún
más lejos que la que ahora tenemos. «Y, por lo tanto», decíamos todos, «por
unanimidad, queremos más Europa y más región, más proximidad.»
Ustedes dirán: «Hombre, esto es una utopía». Pero es una utopía que
pasará. Y es una utopía que pasará porque la gente no aceptará esta Europa
si Europa no da a cambio una garantía de devolución de poder. No que
pasará, que está pasando. Empezó a pasar en España, avant la lettre,
digamos, de los demás. Pero está pasando en Italia y está pasando en Gran
Bretaña. Y está pasando, por descontado, en los países federales desde
siempre, en Austria, en Alemania o en Suiza.
16
�Un poco, el motor de explosión de estas actitudes regionales europeas,
que sin embargo son muy sensatas, Bossi es una excepción... Haberlas, las
hay, en el Comité de las Regiones hay algunos que son de la Lega, alguno:
[Furmigoni] por ejemplo, el presidente de Lombardía, etcétera. Que son de
éstos que se reúnen con nosotros por los cuatro motores, que les llaman. Con
esto hemos tenido un poco de mala suerte, porque dos de los cuatro motores
creo que eran el de Rhône-Alpes y el de Languedoc-Roussillon, también —me
parece que tenía que venir a reuniones aquí, a Cataluña, por este motivo. Y
estos dos, como son apoyados por Le Pen, lo mejor que podrían hacer es no
venir. Pero en fin...
El problema que tiene la comunidad de los Pirineos, el pobre [Josep
Doró], que es el cónsul de Ordino, que es el presidente de la Comunidad...
Andorra preside la Comunidad de Trabajo de los Pirineos; está Midi-Pyrénées,
está Aquitaine, está Languedoc-Roussillon, está Cataluña, está Aragón y no sé
si el País Vasco —creo que también— Euskadi. Y ahora preside el cónsul de
Ordino. Y se encontró el otro día con este problema, también: que venía
-/(Jacques Blanc, y venía no recuerdo qué otro político y los otros no querían ir.
Pero, en fin, dejemos las cuestiones políticas a un lado.
Lo que mueve a las regiones europeas, reunidas en Amsterdam, y en
general al Comité de las Regiones, es tratar de conseguir enviar lejos, a
Europa, todo aquello que sea necesario para ser más dignamente europeos.
Pero evitar que esto se convierta ni en un nuevo leviatán ni en un alibi, en una
excusa para que los estados mantengan cosas que nosotros ya sabemos
hacer, como regiones o como ciudades. Y éste es el punto importante, el punto
17
�que pica, digamos. Y es por esto que las regiones se vigilan mutuamente, pero
yo diría que sin acritud. Gracias a que tenemos Europa, que es un contenedor
mucho más grande, no hemos de tener miedo de que las regiones se tiren los
platos por la cabeza. Lo parece, que se los puedan tirar, y a veces, cuando hay
pleitos históricos detrás, como es el caso de Irlanda del Norte o como es el
caso de Euskadi —y violentos, además—, ha sido inevitable. Pero incluso
estas cosas se están solucionando, y en el marco de este nuevo regionalismo
europeo.
Uno de los motores de diferencia y de competencia es justamente quién
paga y quién cobra. Y por qué y cuándo. Yo iba viendo que esto era así y
pensaba: «Si a esto le añadimos los fondos de cohesión, llegará un momento
en el que los alemanes, en estas sesiones del Comité, estarán intratables». Y
pedí quién tenía las cifras de los saldos de la balanza fiscal, no de las
regiones, sino de los países, del fondo de cohesión. Y creo que es el señor
Elias o el señor [I ISÜNTE LIGIBLE] ó uno de los directores del servicio de
estudios de La Caixa d'Estalvis calculó esto —que tampoco era tan difícil de
calcular, pero nadie lo había hecho. Y salió con el siguiente resultado:
Alemania, déficit fiscal de 1,5 billones de pesetas año —aquel año, que es
hace cuatro años; España, beneficio fiscal positivo de 1,250 billones. Todo lo
demás, «cacahuetes», otra vez. Nada. Lo demás es: Inglaterra paga un poco y
Grecia cobra. Pero cobra... Aunque Grecia sea más pobre, es tan pequeña —o
Portugal o Irlanda— que nada. En fin, Holanda y Bélgica pagan a Grecia,
Inglaterra paga a Portugal, etcétera. Es un decir. No es que paguen
directamente, pero quiero decir que se equiparan las cifras.
18
�El fondo de cohesión europea y todo el drama de la cohesión europea
es una balanza desequilibrada entre Alemania y España. Alemania paga y
España recibe. Y, ¿por qué paga Alemania? Paga porque Felipe González y
Mitterrand convencieron a Kohl de que si quería la unificación alemana tenía
que pasar por dos condiciones: abandonar el marco y hacer el euro, que es lo
que todos queríamos —menos un grupo importante de alemanes, no Kohl, que
estaba de acuerdo; y dos, el fondo de cohesión. Usted tendrá unificación
alemana, tendremos a Europa abriéndose al este, pero usted no puede olvidar
el sur. Queremos cohesión no sólo intranacional, sino intraeuropea.
Así nacieron los fondos de cohesión. Pero mi inquietud creció cuando, a
partir de aquí... Eso, por otro lado, era muy sólido, este acuerdo era muy
sólido. Además, los protagonistas del propio acuerdo seguían vigentes en
aquel momento como dirigentes de sus países, de España y de Alemania, y
por lo tanto no parecía que fuera a haber un gran problema. La sorpresa saltó
iW> i/W 1 .
cuando [Stóber], el presidente de Baviera, me dijo, en su palacio magnífico en
Munich, que había sido del rey —un rey que tenían en el año 1914, todavía,
con ejército y todo. Me dijo: «Mire, nosotros estamos pagando mucho a los
españoles, pero no se crea que esto es lo que nos preocupa más. Lo que nos
preocupa más es que nosotros les estamos pagando diez veces más a las
regiones del este que acaban de entrar por la unificación».
He hecho que lo comprobaran. Antoni Castells, que es el maître penseur
de todos nosotros —es el que nos da las cifras a todos, incluso a la otra acera
de la calle política... Las cifras de Antoni Castells son las que mandan; es el
miembro español del Tribunal Europeo de Cuentas, por otro lado, y es lógico.
19
�Me dice que, efectivamente, el señor [Stëber] tenía razón. Lo que los alemanes
pagan de su PNB, de su Producto Nacional Bruto, para la cohesión es un 0,5
por ciento. Lo que las regiones ricas alemanas pagan a las pobres es un cinco
por ciento de su PNB. O sea, lo que Baviera, Renania del Norte-Westfalia,
Baden-Wuttemberg, etcétera, pagan a sus homologas del otro lado, del este,
es diez veces lo que está pagando Alemania, en proporción, a los fondos de
cohesión y por lo tanto, básicamente, a España.
Vean entonces que buena parte de lo que está pasando es que... Y esto
ha sido muy desgraciado, creo, que nosotros, por razones de calendario
electoral o lo que sea, hayamos tenido que plantear estos temas —yo creo que
yo de una forma más sensata, otros no tanto— en el momento justo en el que
Alemania nos estaba empezando a decir que no nos pagaría o que no nos
quería pagar el fondo de cohesión y que había conseguido la alianza de
Francia y de Inglaterra sobre esto. Si en este momento se le dice al gobierno
español: «Señor Rato, mire, no nos hable de Alemania. Nosotros estamos
aquí, dentro de España, y lo que le decimos es que Cataluña paga
demasiado». Pues el señor Rato se convertirá en la víctima, y las víctimas
siempre son de alguna forma simpáticas. Porque aparecerá como la persona a
la cual desde fuera y desde dentro se le está diciendo «no queremos pagarte».
Por lo tanto, nosotros, para decirlo claramente, nosotros no tenemos
que decir que no queremos pagar. Porque además, en primer lugar, lo más
importante de lo que pasa con la balanza fiscal negativa de Cataluña no es que
pagamos demasiado, sino que recibimos poco. Y por lo tanto —y ahora vuelvo
a lo de antes—, no hemos tenido la estrategia, ni la habilidad, que tuvimos
20
�antes del 92 para movilizar las inversiones que había que movilizar en nuestra
área de Barcelona y en el conjunto de Cataluña. No hemos podido hacerlo. Y
ahora tenemos un Eix Pirinenc cojo en el que te pierdes. No intentéis seguirlo
porque os perderéis en Ripoll seguro, porque no hay ni indicaciones, para
entendernos. Y entonces vienen las querellas de la Generalitat, que dice:
«Esto es de Borrell, esto era del Estado». El Estado que dice: «Culpa tuya en
el caso de la Pota Sud, porque nosotros la queríamos hacer pero vosotros no
quisisteis porque...» Bueno, es igual.
No ha habido la estrategia, no ha habido la visión, no ha habido esta
política de acompañamiento que tenía que hacer que las inversiones viniesen.
Nosotros no sufrimos por el lado de los impuestos, sufrimos por el lado de los
gastos. Pagamos el veinte por ciento y tenemos el veinte por ciento. Incluso
me extraña, porque teóricamente el impuesto sobre la renta es progresivo y,
por lo tanto, tendríamos que pagar un poco más que la parte de renta que
tenemos. Pues pagamos el veinte o el veintidós, como mucho. Creo que las
cifras de Pujol son el veinte; las cifras de Castells —de las que me fío más,
francamente— son el veintidós. O sea, un poco más desfavorables para
Cataluña, en este sentido, pero lógicas, en última instancia. Lo que no
recibimos es la parte que nos toca. Y en esto estamos todos de acuerdo: no
recibimos la parte que nos toca por población.
Aquí nos diría Antoni Zabalza —y tiene razón—, en el fondo, lo que
pagamos y lo que recibimos es el resultado de unas políticas que no tienen
nada que ver con la balanza fiscal, que son autónomas, que tienen que ver con
la progresividad que nos habíamos impuesto y con la distribución de ricos y
21
�pobres en cada región, que no la podemos cambiar así rápidamente.
¿Comprendéis? Es decir, si en Cataluña hay más ricos que en Extremadura y
el impuesto sobre la renta es progresivo, Cataluña pagará más y Extremadura
menos. Pero seguramente, si acordamos que todos tendrían que cobrar igual,
que es de lo que Felipe González ha intentado convencer durante muchos
años a Rodríguez Ibarra para que acepte, que los ricos tienen que pagar más y
los pobres menos, pero cobrar, todos hemos de cobrar igual. Un rico también
es caro, es incluso más caro, a veces. Para el sector público. Esto ya lo estudió
Pepe García Duran con los ayuntamientos hace muchos años, lo que se gasta
una ciudad; en última instancia, por muy redistributiva y progresista que sea —
y Barcelona lo ha sido—, está invirtiendo sobre cada ciudadano en proporción
más o menos a su renta. Los ricos hacen más basura, para entendernos. Es
así. Y tienen más coches y gastan más. Por lo tanto, aunque uno no quisiera,
simplemente para servir, sin redistribuir demasiado, estaría pagando más o
menos en función de la renta.
Pues bien, aquí nos ha fallado esta parte. Y cierro este punto porque no
quiero seguir entrando en él. Cuando Rato dé todas las cifras de todas las
balanzas fiscales españolas, etcétera, nos pondremos en ello; pero sepan que
no será la discusión más importante. La discusión más importante, la hemos de
tener sobre la distribución del gasto. La discusión importante la hemos de
tener... [FRASE CORTADA]
[FIN DE LA CARA A]
22
�[INICIO CORTADO]... por debajo de Madrid, igual que Chirac había querido
hacer en París y no ha hecho —por lo menos de momento, no lo ha hecho.
Bueno, el alcalde de Madrid no tiene fama de muy realista y por lo tanto eso no
me inquietó excesivamente. Y menos que nadie Alberto Ruiz Gallardón, que
dijo exactamente lo contrario el mismo día. Dijo: «Lo que tenemos que hacer
es invertir en metro». Este sí que va mucho más allá que nosotros. Este señor,
Ruiz Gallardón, junto con el Ayuntamiento, por supuesto, está invirtiendo cien
mil millones de pesetas en metro en cuatro años, cuando nosotros invertimos
treinta. Estoy, otra vez, repitiendo cifras que Joan Clos se ha cansado de
explicar y que ya todo el mundo conoce en este momento.
Y es aquí, vuelvo a repetir, donde estamos fallando. No hemos
conseguido que en el tema de las inversiones... No hemos conseguido, por
decirlo así, una cosa que ahora si la digo aquí será titular mañana y
seguramente
más en Madrid que aquí... No hemos conseguido
un
reconocimiento de la bicapitalidad fàctica de España. Y ahora ustedes no lo
han oído y por favor no me lo titulen porque se enfadan mucho. Pero es la
realidad. Igual que los chavales de Almería o de Asturias se dividen en los del
Madrid o los del Barca, la verdad es que España —como Italia, por ejemplo—
es una red de ciudades que tiene dos cabezas y que si se quiere optimizar —
esto los ingenieros lo saben— debe tener en cuenta esto. No puede tratar al
sistema como si fuese monográfico y con una pirámide y con una sola cabeza.
Por lo tanto, el interés de Cataluña está en obtener este reconocimiento,
que si lo presentamos como bicapitalidad no nos lo darán nunca, porque la
Constitución no lo dice y no es lo que queremos. No queremos ser la capital de
23
�España, con una ya basta. Lo que sí que queremos es que una área
metropolitana igual, de 4 millones —4,2 la región metropolitana aquí, allí deben
tener 4,5, si llegan— debe tener el mismo trato. Y tiene las mismas funciones,
exactamente iguales, y los mismos problemas de congestión, y de densidad y
de miseria y de riqueza y de tecnología, exactamente igual. De manera que no
está justificado que esto no sea así. Claro, en Madrid, de los veinticinco
museos que hay, creo que hay veinticuatro que son del Estado y uno del
Ayuntamiento, y aquí es al revés: veinticuatro del Ayuntamiento y uno del
Estado. Y ahora la Generalitat tiene este nuevo que han hecho del puerto y
una participación en el MNAC.
No puede ser. Nosotros aquí sí que estamos pagando peajes. Éstos son
los peajes que quizás no contamos. La imposición local, por ejemplo. A mí me
gustaría que todo esto... Yo no sé si los peajes los cuentan, cuando hablan de
balanzas fiscales. Porque también se tendría que contar el tema de lo que
estamos pagando de más, no por vía de impuestos, sino por vía de tasas o de
precios públicos. Esto es otra cosa importante. Y ahora no me estoy metiendo
con vuestro director general, ni mucho menos, sino que me estoy metiendo con
el hecho de que el Gobierno, el Gobierno español y, por lo tanto, el Gobierno
catalán —que no lo ha sabido mover en este sentido— no haya tenido un poco
más de ecuanimidad, en esta materia, y haya hecho pagar a los madrileños lo
que nosotros ya nos pagábamos aquí, por ejemplo, cosa que nos hubiese
dejado mucho más tranquilos, desde el punto de vista de la equidad.
Pero, vuelvo a decir, nosotros no tenemos que ir sólo por el lado de no
pagar. Yo creo que esto es un error. La vida es cara en las ciudades grandes,
24
�y si las queremos eficientes y pioneras y tecnológicamente... Si queremos que
nuestros hijos no tengan que ir no sé adonde a trabajar, será caro. Será caro
desde el punto de vista de que nos tendremos que fabricar los servicios y los
atractivos para que las empresas vengan.
Dejémoslo aquí. Queda aquí. No es el tema más importante. Una
cuestión de cifras sí que la quiero decir. Hace dos años nos dijeron que se
había hecho un pacto de financiación autonómica muy bueno. Narcís Serra dijo
entonces que «cuidado, que la renta aquí ya es más alta que en los otros sitios
y no crecerá tanto como crecerán los demás, no os fiéis tanto del I RPF». Lo
que hicieron fue repetir o multiplicar por dos lo que él había hecho con Solbes
en el pacto anterior: quince por ciento, pues treinta. Dijeron: «Miméticamente
esto irá bien». Pero, claro, nosotros estábamos plafonando respecto del
crecimiento relativo en las otras regiones y esto ha hecho que todo esto no
diera el resultado que tenía que dar. Narcís dijo: «Coged una cesta de
impuestos, coged el IVA, coged impuestos especiales, no les cojáis sólo el
IRPF». Pero hay esta idea siempre de que aquí se tienen que vender las cosas
de una manera muy fácil. Ahora haremos una movilización por el pacto fiscal e
IRPF. Y la pifiamos. Tanto la pifiamos que incluso la cifra que dio el otro día el
presidente Pujol en el Cercle d'Economia está equivocada. Dijo ciento
veintisiete mil millones que hemos ganado; dijo: «Este año, el beneficio de los
dos pactos sumados son ciento veintisiete mil millones». Pues le he pedido a
Castells que lo calculara y son ciento ocho mil millones, no ciento veintisiete, y
no en un año, sino en cuatro. O sea, desde el 94 hasta el 98. De modo que el
beneficio es «cacahuetes», también. No gran cosa. No ha ido bien. Pues como
25
�no ha ido bien, ¿ahora tenemos que hacer una guerra fiscal? No, no, ahora
tenemos que reconocer que nos hemos equivocado, poner hilo a la aguja
serenamente, pedir al señor Rato las cifras y empezar —repito— la discusión
con calma y tranquilidad.
Yo querría hablar un momento de federalismo cultural, porque la
propuesta federal catalana no puede ser sólo una propuesta económica. Así de
mal nos va, de tanto que nos identifican con esto. Yo creo que Cataluña tiene
que proponer lo que yo llamo «federalismo cultural», que tal vez no es
técnicamente muy correcto. Cataluña tendría que proponer antes que nada
una historia común de los pueblos de España. Cataluña tendría que decir:
«Nosotros cogemos a los profesores de Historia catalanes, los valencianos, los
sevillanos, los de la Complutense, el Carlos III, los gallegos» y como decía
Estapé a veces, hablando de algún profesor eminente, «se los encierra en una
jaula, se les da pienso y sacan la ley». En fin, no haremos lo mismo, sino que
los trataremos bien; pero lo que les tendríamos que pedir es que en cuatro o
cinco años fuesen capaces de producir una historia común de los pueblos de
España.
Un día que comenté esto en una de estas múltiples cenas con
empresarios que he tenido, salió uno y me dijo: «Pero si yo ya lo hago» —un
editor. Dice: «Ya lo hacemos nosotros, esto». Digo: «¿Ah, sí? ¿Qué haces?».
Dice: «Yo envío a cada comunidad autónoma lo que me pide». Digo: «Pues
esto es exactamente lo contrario. ¿Tú cuántos ejemplares envías a La Rioja?».
Dice: «Mil quinientos». Digo: «Escucha, ¿y te sale a cuenta?». Dice: «Es que
26
�hemos
hecho
unas
inversiones tecnológicas
muy
importantes
para
diversificar...» Evidentemente que no sale a cuenta. Pero es lo que piden.
Pero es que yo no digo dar lo que piden, en este caso. Si no que digo
que se tiene que lograr un acuerdo entre los partidos, las fuerzas políticas de
este país, de Cataluña y el resto de las comunidades autónomas y el Estado,
para dar de una vez por todas a los chavales de toda España la misma
historia. Pero no como dice la ministra de Cultura, sino explicando, de cada
una de las comunidades, cuáles son aquellos hechos históricos que la hacen
realmente diferente. Le decía yo a un profesor de aquí, que ya ha aceptado y
ya están trabajando (hay unos que ya están trabajando en ello; ya veremos
cómo les pagaremos, pero en fin, espero que les podremos pagar bien). Si un
chaval de Almería pone la radio, la televisión, el Once de Septiembre por la
noche, ¿qué ve, indefectiblemente? A unos chavales catalanes quemando
banderas españolas. Cosa que, además, la mayoría de los chavales de
Barcelona no ha visto, porque esto pasa a las ocho de la noche, a última hora.
¿Cuál es la reacción del chaval de Almería? «Estos catalanes se han vuelto
locos y Pujol tiene la culpa, los nacionalistas...» Por esto está tan bajo como
está, en las cotizaciones. Lo estoy salvando, lo estoy justificando. Pero
también se le habría podido ocurrir antes, la idea.
¿Por qué Cataluña no ha tomado la iniciativa de reabrir las comunidades
autónomas españolas? Y el Gobierno de Madrid, el Ministerio de Cultura, sobre
todo cuando tienes competencia exclusiva en cultura. Y en lugar de huir y
esconderte y decir que vas a lo tuyo, hagamos cosas en común. Pues lo
primero es explicar el Once de Septiembre, explicar una historia de España en
27
�Almería, y en Extremadura, y en Orense y en Santander en la que se explique
que el Once de Septiembre del año 1714 nos quitaron los derechos que
teníamos, el Conseil de Cent y la Generalitat. Después fue muy bien
económicamente, pero desde el punto de vista político no. Y que cada año, los
catalanes lo celebramos porque nos gusta celebrar derrotas —un poco como a
los del Barca— y que, por lo tanto, es normal que haya unos chavales que a
última hora quemen banderas, no porque sí, sino porque es el final de fiesta,
de una fiesta por otro lado muy digna.
Y pasaría lo mismo con el Abrazo de Vergara, y la Batalla de Almansa.
Y lo que pasa en Valencia y por qué están tan enfadados con los catalanes.
Porque, ¿quién les explica a los chavales las razones por las cuales los
valencianos nos tienen manía a veces? Y, ¿por qué no les explican que no nos
la tienen, la manía? Que es un sector relativamente reducido y que, además,
ha habido esta historia, que además es lógica, de amor y odio. Somos primos,
somos primos hermanos, con los valencianos. Yo acabo de estar allí. Porque
yo me he empezado a mover por España, también, no sólo por Cataluña. Y les
voy explicando esto. Y les gusta. Pero si os tengo que decir que una reunión
fue patética. Y acabó a las tres de la madrugada y acabé agotado. Fue en
Valencia. Porque en Valencia cada persona es un mundo, no hay dos iguales;
todos te aman y todos no te aman, todos querrían y no querrían. Están con el
alma dividida, como es lógico, porque están entre dos capitales, entre dos
culturas fuertes.
Y bien, nosotros tenemos que incorporar a los valencianos. Los
valencianos nos han dado la pista. Porque Zaplana y Joan Romero se pusieron
28
�de acuerdo para hacer una cosa que ni los rectores de las universidades
valencianas creían que se pudiese hacer. Yo me los encontré a todos en Berlín
este verano —Bricall me convocó a la Asamblea de Rectores Europeos. Había
varios de Valencia. Para empezar, porque el de la Autónoma de Barcelona, y
presidente del Consejo de Rectores, en aquel momento, de España, es
valenciano: Solà. Pero estaba Ruiz Torres y los demás. Y eran todos
pesimistas respecto a esto. Que no se llegaría nunca a un acuerdo sobre el
tema de la lengua, en Valencia. Y llegaron a uno.
Ahora este acuerdo parece que se ha roto; nos acercamos a las
elecciones, eso que pasa... Y parece ser que el presidente de la Comunidad
Valenciana ya no está tan de acuerdo en acordar los nombres de las personas
que tienen que interpretar cuáles son las lenguas del tronco común. No sé
cómo lo llaman. Hablan de las lenguas del tronco común de la Corona de
Aragón, para no tener que decir catalán. Es igual. Pero ya lo han hecho y lo
han hecho bien, y han sido los universitarios y han sido unos políticos que han
tenido la generosidad de decir: «Pongámonos de acuerdo, vayamos hacia
adelante, nombremos a unas personas». Les falta un nombre, creo, sólo. Y
espero que esto algún día se arregle.
Yo creo, además, que, como dijimos Borrell y yo, sin prepararlo, el otro
día, el viernes pasado, en la conferencia del Partido Socialista Europeo, aquí
en Barcelona, en el PSC —que fue, creo, un poco más importante que el
Consejo Nacional de Convergència de ayer. Pero, en fin, en los periódicos
parecía lo contrario. Porque, en fin, en éste «le dicen las bases al presidente».
En ésta no. A ésta vinieron varios presidentes, ex presidentes, algunos: estaba
29
�f
'"-•
f
I
Gyula Horn, ex primer ministro de Hungría; estaba.Petre Roman,?ex primer*
ministrode Rumania; estaba [ININTELIGIBLE], que es el ministro de Economía
de Marruecos, socialista, en este momento. En fin, podríamos seguir.
Y la discusión que tuvimos allí, obviamente, fue sobre temas... Era el
Mediterráneo, el tema. Y qué tenemos que hacer los socialistas en el
Mediterráneo. Porque no se os esconde que todo el problema que tenemos
con Alemania, lo tenemos sobre todo porque debajo tenemos otra frontera que
para nosotros es tan o más importante que la del este para ellos. Ellos tiran
Europa hacia allí y nosotros estamos tirando Europa hacia aquí. Y decimos:
«Escuche, escuche, que los países del este son muy importantes y hay que
ayudarlos, pero la auténtica frontera, la tenemos en el sur, la tenemos en el
Mediterráneo». Y esta reunión fue para esto. Fue una reunión importante.
Y al final, en la clausura, llegamos Borrell y yo, y le pregunté a Raimon
Obiols, en voz baja: «Escucha, ¿en qué se habla aquí?». Porque yo había
recibido una nota de Joan Colom que decía: «Escucha, habla en catalán, que
hay traducción». Le pregunté a Raimon, que es quien manda, y Raimon me
dijo: «Hombre, puedes hablar en catalán, di unas palabras; pero mira, aquí hay
mucha gente latinoamericana». Y estaba también Moratinos, y estaba Juan
Antonio Yáñez, diplomáticos españoles, etcétera. Y dijo: «Quizá mejor que
después hables en castellano y no les hagas poner esto». Y empecé en
catalán, antes ya habían oído la voz: «y ahora les hablaré en castellano
porque, además, les tengo que decir que el castellano es uno de los grandes
patrimonios de los catalanes». Gran aplauso. Los señores estuvieron
contentos. E inmediatamente después, Borrell, que no es manco, salió y dijo lo
30
�contrario. Que él se comprometía, como candidato, etcétera, a que España
entendiera que el catalán es un gran patrimonio de España.
Y eso es de lo que se trata. Se trata de que en los euros ponga
«España» en catalán, en castellano, en gallego y en euskera. Se trata de que
se traten a las lenguas cooficiales del Estado como lenguas cooficiales del
Estado. El primer día que lo dije, me llamaron de Santa Coloma de Gramenet y
me dijeron: «Maragall, ¿tú has dicho que los niños de Guadalajara tienen que
aprender el catalán?». Digo: «Hombre, yo no he dicho que los niños de
Guadalajara tengan que aprender el catalán», «pues dice la televisión y dice la
radio...» Pero es que hay una radio, de estas radios que hay en Santa Coloma,
que a veces... Pues, «han dicho que tú decías esto». No. Yo lo que digo es
que el catalán tiene que estar reconocido por el Estado español como lengua
propia oficial y que, por lo tanto, tiene que respetarla, tiene que protegerla,
tiene que hacer uso de sus medios, el Instituto Cervantes por todo el mundo,
los canales de televisión internacionales, todos los sistemas de edición,
etcétera, para que el catalán sea conocido. Porque —¡caramba!— el día en
que el Estado español lo haga, los catalanes tampoco nos veremos tan
obligados a hacer eso que tampoco nos gusta tanto hacer, que es hablar
siempre de lo nuestro. ¡Caramba! Pero tienen que empezar ellos, también.
Tenemos que empezar nosotros.
Digamos que el castellano es para nosotros una riqueza inmensa,
inmensa. Y que todo el exilio que hemos tenido, los [Boix Gimperes], los
[ININTELIGIBLE] y los que han estado por América, que se han integrado en
aquel mundo, han sido los mejores embajadores de un mundo que para
31
�nosotros, económica y cultural mente, es el protagonista de la telecomunicación
y de la edición, por ejemplo. Es absolutamente básico. Las principales
editoriales del mundo en lengua castellana están en Barcelona. Y a mí, en
Italia, si una cosa me envidiaban, era esto. Me envidiaban dos cosas: una, y
ahora hablaré de ello, «/'/ modelo catalano», que decían ellos; y la otra, el
hecho de que nosotros tenemos un idioma mundial y ellos no. Y los franceses
tampoco y los alemanes tampoco. Saben que nosotros, como país, como
españoles, tenemos un activo impresionante, que nos permite ir por el mundo
prácticamente sin traducción: a toda América, a América del Sur y, cada día
más, a América del Norte.
Pues éste es el segundo punto del federalismo cultural. El tercero sería
que no sé por qué no hemos hecho más uso del artículo 146 del Tratado de la
Unión Europea —y sobre el que me tuve que apoyar cuando era presidente del
Comité de las Regiones— que dice que en aquellos casos en los que una
comunidad autónoma o región o land tenga competencia exclusiva en una
materia, puede representar al Estado en el Consejo de Ministros. Es decir, los
alemanes, que no tienen ejército ni tienen policía ni tienen Ministerio de
Cultura, porque los americanos no quisieron —reconozcámoslo—: al acabar la
Segunda Guerra Mundial, los aliados no quisieron. Así como la Primera Guerra
Mundial, la liquidaron en el Tratado de Versalles (que fue un desastre, que
obligó a los alemanes a comer pan y agua —creó el fascismo, el nazismo
prácticamente, este tratado), en la Segunda Guerra Mundial los aliados dijeron
«no volvamos a hacer el mismo horror»: Plan Marshall, dinero por delante.
Pero, en cambio, políticamente no. Y les quitamos el ejército, por descontado;
32
�la policía, que es de los lander (todo son Mossos d'Esquadra, para
entendernos, o Ertzaintza, no hay policía nacional). Y les quitaron el Ministerio
de Cultura, porque consideraron que el Ministerio de Cultura tenía mucho que
ver con el ejército, de algún modo. En fin, que a última hora, cuando las cosas
se ponen mal, quien inflama los corazones y carga los fusiles no es un soldado
sino seguramente un maestro, un profesor, un ideólogo o una universidad. Y
se lo quitaron.
¿Y qué pasa ahora? Pasa que cuando la ministra Aguirre se va a
Bruselas, o antes el ministro Solana, o el ministro Solé Tura, ¿se encuentran a
quién? Se encuentran al presidente del land que está presidiendo el
Bundesrat. No, no el presidente; el ministro de Cultura del land que preside el
Bundesrat por votación. En Alemania hay una cosa que aquí no existe, que es
la Bundestreue. La Bundestreue también horizontal, no sólo de abajo a arriba
—ésta tenemos que ir creándola—, sino también —y tenemos que ir creándola
igual— la horizontal, entre unos y otros. Es decir, cuando Baviera representa,
Hessen no se enfada. O cuando Sajonia está presente, los de Hamburgo, que
también es Estado, es Ciudad-Estado, en este momento, todavía, ya veremos
por cuánto tiempo—, pues tampoco se ofenden.
El artículo 146 lo permite. Y, por lo tanto, en cultura, por ejemplo,
Galicia, Euskadi y Cataluña tendrían que enviar a sus consejeros en
representación de España al Consejo de Ministros Europeo de Cultura. Y así
iríamos siguiendo con otros temas en los que podamos tener competencia
exclusiva. Y eso os parecerá que es una cosa que se ha inventado un partido
independentista. No, no. Esto se está aplicando, lo que pasa es que nosotros
33
�no lo hacemos. A nosotros a veces se nos caen los anillos rápidamente. Nos
dicen: «Nosotros ya no podemos ir más lejos porque ya se ha dado muchísimo.
A los escoceses ésos, nada, no les han dado nada». ¿A los escoceses no les
han dado nada? Los escoceses, el otro día lo decía el periódico: «Jueces
escoceses juzgarán en La Haya a los terroristas libios según las leyes
escocesas». ¿Se imaginan ustedes un título similar cambiando Escocia por
Cataluña? En un periódico de Madrid, para entendernos. Podría ser terrible,
podría ser el fin. Pues Escocia, que no tiene nada, tiene esto. Y Escocia, que
no tiene nada, tiene una cosa aún más importante, que es la subsidiariedad.
Esto es lo que yo he aprendido, lo que yo he mamado en Bruselas con los
regionales y con las ciudades. Juntos, ¿eh?
Nuestro presidente quería dividir, él era partidario de dividir regiones y
ciudades. Yo creo que se equivocó. Los propios lender alemanes no quisieron,
dijeron: «la unidad hace la fuerza». Y es verdad. Y la subisidiariedad interesa a
todo el mundo, a unos respecto de los otros. «Subsidiariedad» quiere decir que
las cosas... Lo dice el Tratado de la Unión; en el preámbulo, dice: «La Unión
Europea es una unión de pueblos cada vez más estrecha donde todo se hará
cada vez más cerca, lo más cerca posible de los ciudadanos». Pero el artículo
3b lo niega, porque dice: «La Unión no hará todo aquello que los estados
puedan hacer», y se acaba. No dice «los estados, las regiones y los
municipios». No lo dice.
Ésta es la enmienda que nosotros hicimos en la Conferencia
Intragubernamental y naufragó. Ni [ININTELIGIBLE], ni [ININTELIGIBLE], ni
nada de nada. Los estados no quisieron. Los estados no quieren que lo que
34
�ellos utilizan ante la Unión sea utilizado en su interior por las regiones, o
comunidades autónomas, o nacionalidades históricas, o no. No quieren. Pero
querrán. Tendrán que querer porque al final hay cosas en la vida que no se
pueden evitar. «No se pueden poner puertas al campo», dicen los castellanos.
Con esto pasará exactamente igual. Es tan evidente que si una cosa la sabe
hacer la sociedad no tiene que hacerla el Estado; es tan evidente que no hay
que predicar demasiado para que esto poco a poco se vaya infiltrando, incluso,
finalmente, en las constituciones.
La Constitución italiana, que D'Alema ha presidido la Bicameral que
deben estar haciendo, la segunda parte —porque la primera parte queda tal
como era, que es la del 48 y es el Estado laico, etcétera; la segunda parte
empieza diciendo, artículo 51: «La República Italiana» (decía la «República
Federal» y entonces Berlusconi se opuso y cayó lo de «federal», pero a lo
mejor ahora lo vuelven a poner, con suerte). Dice: «La República Federal
Italiana está formada por comuni, provincie, regioni e estafo». Es decir, el
Estado es una parte de la República. Se ha acabado aquí. Comuni, provincie,
regioni e estafo forman la República.
Artículo 52: «Todo aquello que pueda hacer la sociedad, no lo hará la
Administración
Pública.»
Artículo
53:
«Por
el
mismo
principio
de
subsidiariedad, todo aquello que puedan hacer los órganos más pequeños no
lo harán los más grandes.» Se ha acabado. Estos tres artículos, que se
aprobarán, entre otras razones porque el que era presidente de la Bicamerale,
de la Comisión, Senado, Parlamento, que dirigía D'Alema, y ahora es primer
35
�ministro... Son además ya cosas que están avanzando la legislación
administrativa.
Hay una ley importantísima italiana —ya no los quiero aburrir más sobre
este tema—, pero hay una ley muy importante —como tenemos notarios y
tenemos juristas también aquí—, la del 15 de marzo del año pasado (lo que
llaman la Ley Bassanini) que de hecho aplica todo esto ya a la simplificación
de la Administración. Y en esta ley se dice lo mismo que en la ley escocesa de
los británicos. Se enumeran las cosas que el Estado se queda, no las que se
envían. El gran error, imposible de evitar, de la Constitución española es haber
hecho al revés. La Constitución española dice detalladísimamente qué es lo
que se envía y qué es lo que se comparte, y qué es lo que es concurrente y
qué es lo que es delegable, etcétera. En cambio, los ingleses han dicho, en el
caso de Escocia han dicho: «Westminster will take... El Parlamento británico
mantendrá la defensa, la ocupación, la economía, la embriología y el aborto».
Dos temas por una cuestión de moral anglicana, supongo. Y no dice nada más.
Lo cual significa que todo lo que no se dice se entiende que la cláusula abierta,
la cláusula residual va hacia abajo, es de Escocia.
La ley italiana del 15 de marzo dice una cosa similar. Lo que pasa es
que los italianos, que ya sabemos, son más como nosotros, y entonces dijeron:
«Bueno, cuatro o cinco», y hay veinticuatro. Empezaron con la a, b, c, d y
acabaron con la z. De acepciones, es decir, de cosas que el Estado se queda.
Pero es igual porque, en última instancia, el principio ya está asentado, e Italia
todos sabemos que es lo suficientemente subsidiaria de facto como para que
estas cosas avancen.
36
�Pues bien, el federalismo catalán, la propuesta federalista catalana es
ésta, no es mucho más. No es mucho más que esto. Yo añado una cosa que
entiendo. Esta la pongo absolutamente entre paréntesis porque yo no querría...
Porque además ya es muy tarde y tiene que haber un poco de coloquio si es
que alguien quiere preguntar. Pero yo creo que de verdad, tendríamos que
hacer un esfuerzo por convencer a la clase política española de que veinte
años después de la Constitución... veinte años. Es decir, cuando ya la mitad de
la población que votará el año que viene tiene treinta y nueve años y, por lo
tanto, más de la mitad de la población no ha votado la Constitución. Cuando
hace veinte años que hicimos una Constitución cuando no estábamos ni en
Europa ni en la OTAN y no se habían creado las diecisiete comunidades
autónomas, sólo se había dicho «nacionalidades y regiones», pero no decía
cuáles y no lo podía decir porque no estaban... Quizá sí que el mínimo
esfuerzo que tenemos que hacer ante la juventud —que ya no es tan joven,
porque llegan a los cuarenta años— es leer en voz alta la Constitución que
hicimos, los que somos un poco mayores, y ver si la entienden y les gusta.
No estoy diciendo ahora si se tiene que releer, si se tiene que retocar.
Hay una cosa que se tiene que retocar, que es el Senado. Pero en esto todo el
mundo ya está de acuerdo. Y en el Senado, por favor, los catalanes juntos. En
el Senado, tenemos que coger la Propuesta Rigol y, a partir de la Propuesta
Rigol y la Armet —y otras, en fin, contribuciones que hay— hacer una
propuesta catalana de Senado. No hagamos la tontería inmensa de dividirnos
en este tema, porque es el arma más grande que tendremos.
37
�Aún no entiendo yo por qué este año no ha habido el debate sobre las
autonomías. Supongo que ha sido por el tema vasco y es comprensible. Pero
de aquí a tres meses no debería haber ningún motivo para que no se pudiese
hacer. Enseguida dirán que hay las elecciones de junio. En fin, siempre
estamos igual. El debate de autonomías en el Senado es el sitio donde Jordi
Pujol va a hacer lo que debería haber hecho más —creo yo, modestamente, y
con todo el respeto que le tengo—: debería haber ido más a hacer este
discurso, como el que hizo en la Carlos III. Se tendría que haber prodigado
más, tendría que haber hecho más pedagogía, porque él la hace bien. Y os lo
digo porque he estado en Andalucía y, no es tanto como dice el corresponsal
de La Vanguardia, pero es cierto que no cayó mal.
De modo que lo que tenemos que hacer más es justamente eso, más
pedagogía, generar confianza y nos darán confianza. Si no la generamos
nosotros, no nos la darán. Y yo creo que, con toda franqueza —y quieren un
resumen— que debemos dejar tranquilas las cifras, de momento; que unos, si
quieren, opten por la movilización en la calle y todo eso, que hagan. Nosotros
optaremos por la discusión seria, amistosa y exigente. En la comida ésta del
The Economist me preguntó el presidente de la comida, dice: «¿Qué dirás
sobre este tema?». Y le dije: «Hombre, diré que nosotros seremos igualmente
exigentes, pero menos patosos». Finalmente no lo dije, pero aquí sí que os lo
digo, porque estamos en casa y por lo tanto no hay tantos problemas en este
sentido.
La confianza es la palabra clave. La confianza y la perseverancia. Mil
veces nos negarán y mil veces volveremos a insistir. Debemos tener una
38
�estrategia para todo el Estado y para Europa. Un compromiso de relectura
cada veinte años, no cada cinco años, como hacen en el Quebec. Nosotros
tenemos que jurar, sobre la Biblia de la Constitución, que cada cinco años no
pediremos
que
se
cambie
o
que
haya
un
referéndum
sobre
la
autodeterminación. Porque es que si no, no podremos ni invertir. No invertir los
que tienen dinero para invertir, no. ¡Ni la gente que cursa carreras sabrá cuál
escoger! Un país que se plantea cada cinco años preguntarse qué es, o si es o
no es, es un país perdido. Y de hecho, el Quebec ha perdido mucho. Yo ya sé
que esto se utiliza mucho por el otro extremo, por el extremo del nacionalismo
estatal, y de una forma excesiva; pero es verdad. Nosotros nos tenemos que
comprometer ante España a pedir una relectura de la Constitución cada veinte
años, no cada cinco. Aparte de los detalles —que esto los americanos lo hacen
cada año, o los alemanes, cada año uno o dos pequeños.
Una estrategia para todo el Estado y un compromiso de relectura cada
veinte años. Estudiar qué pasa y seguir muy de cerca qué pasa en Italia y en el
Reino Unido. No descartar un margen de autonomía en los tipos. Permitidme,
eso sí, un poco de [ININTELIGIBLE] fiscal —yo no veo tanto problema en esto,
los americanos lo tienen y los ayuntamientos también. Y no pasa nada, no se
exclama tanto todo el mundo. Insistir en el gasto equitativo. Esto es básico. Y,
repito, atreverse a arriesgar con prudencia, pero una y otra vez.
Hay un artículo de un escritor de finales del siglo pasado, catalán, que
se llamaba La patria nueva (lo escribió en castellano) y en él decía: «Cada vez
que el catalanismo...». Cada vez que el catalanismo pierde una batalla, en
España, en Madrid, hay voces que dicen: «Hemos ganado». Y entonces
39
�nosotros preguntamos: «¿Quién habéis ganado?». Dice: «Nosotros». Y les
pregunta: «¿Y quiénes sois vosotros?». Dice: «Nosotros somos la patria».
«¿Qué patria?» «La única, la que hay». Entonces, él dice: «Nosotros nos
tenemos que acostumbrar a que cada vez que el catalanismo gane una batalla,
podamos decir: "España ha ganado". Y entonces nos preguntarán: "¿Qué
España?". Y nosotros diremos: "La nuestra". "¿Y quién sois vosotros?"
"Nosotros somos los que hacemos patria nueva."»
Esto es lo que tenemos que hacer y cuento con ustedes para ello.
40
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
04.02. Activitat política
Description
An account of the resource
Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC).
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Conferència de Pasqual Maragall Cercle Financer: La propuesta catalana
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1998-11-30
Type
The nature or genre of the resource
Conferència
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Castellà
Subject
The topic of the resource
Catalanisme
Independència
Espanya plural
Catalunya
Territoris
Acció política
Economia
Description
An account of the resource
Traducció al castellà de la conferència dita originalment en català.
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Cercle Financer
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Arrangement
Information on how the described materials have been subdivided into smaller units.
UI 101
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1748/0000001376.pdf
cae6ea5d820f7de26861b43c6a1ecd19
PDF Text
Text
1
L’ESTRATÈGIA ECONÒMICA QUE CATALUNYA NECESSITA
Cercle Financer, 8 de juny de 2000
És obligat agrair al Cercle Financer la invitació d‟aquesta tarda per
parlar davant de tots vostès. I ho és -més enllà de la cortesia més
elemental- perquè considero que tota iniciativa destinada a
mantenir viu i obert el diàleg entre el món de la política i el món
empresarial, és una iniciativa a aplaudir i encoratjar.
Com saben tots vostès la meva acció política s‟ha guiat sempre
per la recerca de la col.laboració i la complementarietat entre el
sector públic i el sector privat i per la convicció que ens cal una
relació més oberta i transparent entre els polítics i els empresaris.
Deixin-me que els digui, així mateix, que em complauria molt
poder comptar amb la intervenció de sectors empresarials –i en
particular del Cercle d‟Economia- en el congrés del PSC. El nostre
partit ha volgut estar sempre obert cap a la societat i en els
darrers temps ha extremat encara més aquesta voluntat. El
congrés, el moment on es dabeten les idees i els projectes de
futur, és una excel.lent ocasió per establir i avançar en aquest
diàleg. El reglament congressual ho preveu i jo els convido a tots
vostès individualment i com institució a participar-hi.
Voldria també que aquest esperit i aquesta intenció d‟obertura i
diàleg presidissin la meva intervenció sobre l‟estratègia
econòmica de Catalunya.
1
�2
Un clima d’opinió preocupat
Estem en un moment d‟una certa perplexitat col.lectiva,
caracteritzat per una contradicció entre l‟evident i sostinguda bona
marxa de la nostra economia i una difusa i creixent preocupació
sobre les nostres possibilitats futures.
Es tracta d‟un d‟aquells moments de dubte que obliga
especialment a tots els qui tenim responsabilitats públiques a
pensar-hi i a arriscar propostes per superar-los i seguir avançant
en la bona direcció.
Per un costat se‟ns diu –el senyor Antoni Negre per exemple ahir
mateix- que Catalunya manté el seu pes en l‟economia espanyola:
amb un 16% de la població, generem prop d‟un 20% del PIB i un
25% de les exportacions.
Però d‟altra banda hi ha veus que fan de contrapunt al “Catalunya
va bé”. Són unes veus –com la de Leopoldo Rodés a La
Vanguardia de fa uns dies- que reflecteixen un cert clima d‟opinió
pessimista sobre el futur econòmic de Catalunya i que mostren la
seva preocupació sobre algunes qüestions essencials:i
El risc de perdre el tren de la nova economia.
El desplaçament dels centres de decisió de les principals
empreses a Madrid.
Gràfic 1: Evolució del pes de les noves empreses a
Catalunya sobre el total espanyol
L‟escassa presència en els mercats borsaris de les empreses
radicades a Catalunya.
La pèrdua de lideratge d‟institucions com la Fira de Barcelona.
La incapacitat de convertir l‟aeroport de Barcelona en un
aeroport de primer nivell amb vols transoceànics directes.
I encara d‟altres.
2
�3
En els propers minuts voldria analitzar amb vostès, amb la
ponderació pròpia de la institució que ens acull, aquestes dues
línies d‟argumentació aparentment contradictòries sobre l‟estat de
la nostra economia.
Uns bons indicadors econòmics generals
Comencem per les “bones notícies”.
Hi ha una sèrie d‟indicadors positius que configuren una bona
base de partida per afrontar el futur i són un exponent de les
nostres potencialitats.
En recordaré alguns:
Catalunya té el PIB més elevat d‟Espanya en termes relatius.
L‟economia catalana està immersa en una forta onada
expansiva des de la segona meitat de 1994, amb un ritme de
creixement a l‟entorn d‟una mitjana per sobre del 3%.
Seguim sent el principal centre d‟importació i exportació de
béns i serveis i amb una taxa de cobertura susbtancialment
millor que la de Madrid (Barcelona 71,8%, Madrid 35,7%),
havent crescut les exportacions a taxes anuals properes al
20%.
Barcelona és la cinquena metròpoli industrial de la Unió
Europea.
Tenim una taxa d‟atur registrat per sota del 6% i segons l‟EPA
hem passat entre 1994 i 1999 del 21,2% al 10,6%. Per la seva
banda, la taxa d‟ocupació ha evolucionat del 41,2% al 47%.
Des d‟una perspectiva històrica la nostra inflació està
controlada.
La nostra qualitat de vida és reconeguda i, fins i tot, envejada
arreu del món.
Comptem amb una població amb una bona qualificació
professional, tècnica i cultural.
3
�4
Les inversions estrangeres segueixen afluint a Catalunya a
bon ritme.
I, a la vegada,
Les inversions catalanes a l‟exterior no paren de créixer.
I, més enllà dels indicadors, no deixen de produir-se qualificades
mencions a les possibilitats de Barcelona i Catalunya en el marc
de la nova economia, com l‟apareguda a començaments d‟any a
la revista nordamericana Business Week.
O avenços en la bona direcció com l‟acord institucional sobre la
Fira de Barcelona. Benvingut sigui!
Ara bé, amb aquest panorama podriem còrrer el risc que
s‟imposés una certa mentalitat acomodatícia i despreocupada per
l‟esdevenidor de la col.lectivitat.
4
�5
Uns altres símptomes no tan positius
Tanmateix, hi ha d‟altres símptomes que abonen les
preocupacions dels pessimistes i que ens venen a dir coses com
les següents:
Des del 1998 el nostre creixement està massa lligat a la
demanda interna.
Aquest excés de demanda interna s‟ha traslladat al front dels
preus, situant-los en valors incompatibles amb el manteniment
de la competitivitat exterior que el país precisa.
Gràfic 2: IPC acumulat 1995-2000 i del
diferencial d’inflació interanual Catalunya-Espanya
Semblen haver-se esgotat els factors de reserva de
competitivitat que havia estat utilitzant l‟economia catalana en
els darrers anys: depreciació de la pesseta, caiguda dels
costos financers, inversió productiva i moderació salarial.
La nostra productivitat ha estat extraordinàriament feble durant
els darrers anys, amb taxes de creixement que amb dificultat
superen el 0,5%.
Gràfic 3: creixement de la taxa de productivitat
El ritme de creixement de la població ocupada a Catalunya
(+17% entre 1994 i 1999) és molt inferior al de la Comunitat de
Madrid (+26% en el mateix període).
Gràfic 4: evolució de la població ocupada
Seguim amb una baixa taxa d‟ocupació femenina (42,4%),
encara 9 punts per sota de la mitjana europea i a 18 punts de
l‟objectiu fixat pel Consell Europeu de Lisboa per a l‟any 2010.
El “venture capital” –l‟inversor que aposta i arrisca per
iniciatives innovadores- és encara massa rar a Catalunya.
5
�6
Des d‟un punt de vista territorial, el creixement ha tendit a
concentrar-se en major proporció al voltant de l‟eix costaner.
La concentració de la producció a la regió metropolitana de
Barcelona i a les principals àrees urbanes de Catalunya s‟ha
vist acompanyada per un intens procés de relocalització de
l‟activitat i, en especial, de la població en el seu interior.
Aquestes tendències han generat fortes tensions sobre la
xarxa de transports, que no han estat suficientment ateses per
part dels poders públics. De continuar en el futur, les
deseconomies resultants afectaran directament la capacitat
competitiva de la nostra economia.
És a dir, no és que no anem bé. Anem més de presa que abans,
però anem a un ritme inferior al d‟altres que marquen el ritme de
la nova economia.
I tenim uns colls d‟ampolla, sobretot pel que fa a les nostres
infraestructures, que poden resultar fatals.
I, sent realistes, no formem part del reduït grup de les 5 o 6 grans
capitals financeres del món, com ens recorda el professor Pedro
Nueno.
En tot cas, hi ha una realitat certa: Catalunya ha perdut i segueix
perdent oportunitats i això comporta que Catalunya perdi capacitat
de decisió, que no és exactament el mateix que pèrdua de pes
econòmic. Això ho explicava encertadament el periodista
econòmic Enric Tintoré amb un afortunat joc de paraules: no és el
mateix ser un gran petit país que un petit gran país!
6
�7
Un excurs sobre Barcelona
I, tot sigui dit, deixin-me fer una breu observació sobre la
interessada adjudicació a la ciutat de Barcelona de la
responsabilitat d‟aquesta deriva decadent. Em sembla que és una
de les tergiversacions més grolleres que poden fer-se dels fets de
la nostra història recent.
Catalunya en el seu conjunt pot estar predent oportunitats
respecte d‟altres regions europees, però en el seu interior,
Barcelona conserva i aferma clarament el seu lideratge.
Crec honestament que Catalunya està pagant un preu massa alt
per la miopia estratègica del Govern de la Generalitat de voler-li
tallar les ales a la capital del país i al seu entorn metropolità. Com
diu Xavier Bru de Sala la prioritat de Catalunya ha de ser una
decidida aposta per recuperar la potència de Barcelona.
Falses respostes
Però, retornant al fil principal de la meva argumentació, el debat
realment plantejat és el de la pèrdua de capacitat de decisió de
Catalunya i aquest és un debat que no es pot substanciar fent
trampes:
Ni val la resposta basada en la dutxa escocesa que alterna el
cofoïsme amb el victimisme, repetida una i altra vegada per
Jordi Pujol fins arribar a fer-se del tot inversemblant.
Ni tampoc anem enlloc amb el pessimisme i el catastrofisme,
perquè -tal com diu el professor Xavier Sala- el pessimisme i la
queixa té uns costos econòmics sovint molt superiors als mals
denunciats. Les nostres empreses no creixeran i les grans
empreses mundials no voldran fer negoci amb nosaltres si el
pessimisme ens impregna i ens creiem perdedors i
constantment perseguits pel destí.
Arribats a aquest punt, deixin-me que els hi avanci la meva
diagnòsi: els indicadors econòmics ens mostren que no hi ha
motius per al catastrofisme, però al mateix temps sembla evident
que hi ha algunes coses que no funcionen, que fallen
7
�8
El meu diagnòstic
Què ha fallat? Què està fallant?
Falla la capacitat d‟afrontar grans projectes.
Falla el model de gestió dels grans projectes.
Falla el lideratge públic i privat.
Falla el dinamisme dels emprenedors i la voluntat d‟assumir nous
riscos.
Falla l‟acció estimuladora dels poders públics.
Hi ha un dèficit de visió estratègica de país en la classe dirigent
econòmica i política, acompanyat d‟un lideratge insuficient. Una
cosa i l‟altra evidencien una certa dimissió de les elits que,
endormiscades per la bonança general, semblen renunciar a fer
de Catalunya un “petit gran país”
Catalunya ha de reaccionar per no perdre peu en la nova
economia, per aprofitar a fons les oportunitats que li ofereix la
seva potencialitat actual i per aprofitar-ne de noves.
Catalunya necessita refer la seva voluntat col.lectiva entorn del
triangle format pel lideratge, el consens i l‟ estratègia.
Tenim experiència. Tenim un model contrastat que ens va
funcionar amb l‟ocasió dels Jocs Olímpics de Barcelona, quan
vam saber identificar un objectiu, definir un projecte adequat,
aglutinar totes les voluntats per assolir un gran acord i gestionar-lo
globalment.
Quan hem abandonat les lliçons d‟aquella experiència no hem
avançat amb la decisió i la rapidesa necessàries i els projectes
han fet el seu curs amb una indolència impròpia de les nostres
possibilitats i capacitats.
Vostès saben que el propòsit de recrear el consens polític i social
per dotar el país d‟una estratègia de futur està en el cor de la
meva proposta política per Catalunya, amb la que em vaig
presentar a les passades eleccions i que va merèixer el més
nombrós suport popular.
8
�9
Ara vull reiterar i concretar aquella proposta, conscient que és la
millor manera de combatre el pessimisme emergent i l‟atonia
pública.
No podem esperar 3 o 4 anys. Cal provocar la reacció.
Les oportunitats de Catalunya
Catalunya i Barcelona … Barcelona i Catalunya tenen unes
oportunitats que no es poden malmetre per la incapacitat de tots
plegats de no remoure els obstacles i de no preveure els
catalitzadors que les facin viables …
Moltes d‟aquestes oportunitats estan en la consciència de tots. Ni
que sigui a raig els hi vull recordar algunes de les més òbvies.
Tenim l‟oportunitat de ser el principal centre de disseny industrial
d‟Europa.
Tenim l‟oportunitat de ser una referència obligada en el camp de
les escoles de negocis.
Tenim l‟oportunitat de comptar amb centres d‟excel.lència en
determinats camps de la recerca científica i aplicada, com en el de
la biomedicina o en el de les tecnologies de la comunicació.
Tenim l‟oportunitat de rellançar la Fira de Barcelona.
Tenim l‟oportunitat de ser el centre logístic del sud d‟Europa.
Tenim l‟oportunitat de potenciar els nostres sectors industrials
més forts: farmaceútic, alimentari, la indústria de components de
l‟automòbil.
Tenim l‟oportunitat d‟apostar per ser un centre important de les
noves tecnologies, amb projectes com BCN@22 al Poble Nou de
Barcelona.
Tenim l‟oportunitat de fer un salt en la dimensió de les nostres
empreses, partint de la consistència de les empreses familiars.
Tenim l‟oportunitat de ser un model del turisme de qualitat.
9
�10
Tenim l‟oportunitat de fer de Barcelona una capital mèdica de
referència.
Tenim l‟oportunitat de lluitar per mantenir Barcelona com
capital editorial d‟Espanya i de l‟Amèrica Llatina.
la
Tenim tantes i tantes oportunitats que no ens podem permetre ni
un dia més de mandra ni perdre més temps en conflictes de
competències o de protagonismes.
Cal posar-s‟hi!
Tasques pendents
Abans que res, cal posar-se a pensar en gran, en la perspectiva
de la Catalunya metròpoli, de l‟àrea europea de 15 milions
d‟habitants que té per centre Barcelona, de la Catalunya que no té
complexes amb Espanya, de la Catalunya que vol tenir veu pròpia
a Europa, de la Catalunya que no té por a sortir de casa i que sap
que Amèrica pot ser objecte d‟una reconquesta, aquest cop
pacífica, econòmica i amable.
I, des d‟aquesta perspectiva oberta, de tradició “lliurecanvista”,
lluny de les temptacions de l‟autarquia mental, hem d‟afrontar les
tasques pendents per fer efectives les nostres oportunitats.
Necessitem una política industrial activa.
Necessitem resoldre els nostres dèficits d‟infraestructura.
Necessitem resoldre els nostres dèficits de formació.
Necessitem fomentar encara més la internacionalització de la
nostra economia i de la nostra societat.
Necessitem fomentar les fusions empresarials.
Necessitem un bon govern i una administració de qualitat.
Necessitem nous espais industrials i de serveis.
Necessitem millorar la imatge de Catalunya.
10
�11
Tres grans objectius estratègics
Totes aquestes necessitats i d‟altres s‟han d‟ordenar i prioritzar en
una estratègia que asseguri tres grans objectius:
Garantir la competitivitat de l‟economia catalana en la societat
de la informació i el coneixement.
Impulsar un Estat del Benestar generador d‟ocupació.
Endreçar bé el territori i afrontar la realització a temps de les
infraestructures pendents.
A) Adaptació de Catalunya a la nova economia
Avui, m‟ocuparé prioritàriament del primer, sense deixar, però, de
fer esment als aspectes dels altres dos més directament
connectats amb la nova economia.
Què hem de fer per adaptar l‟economia catalana a la societat de la
informació i del coneixement?
En primer lloc, prendre consciència que en aquest àmbit és
particularment patent la contradicció a la que ens referíem més
amunt: encara que Catalunya manté el seu pes econòmic està
perdent capacitat de decisió, especialment en els sectors clau de
la tecnologia de la informació i les telecomunicacions.
Algunes dades resulten reveladores d‟aquesta realitat.
Segons el professor Xavier Vives, la inversió en R+D no arriba
a l‟1% del PIB, percentatge que està molt lluny de les regions
més avançades. A Madrid és de més del 2%, a Califòrnia, del
5%.
La proporció de llocs de treball en sectors d‟alta tecnologia és
clarament més reduit que a Madrid, i en tot cas a Espanya és
netament més baix que a la resta d‟Europa.
11
�12
La concentració de seus empresarials a Barcelona està per
sota de la que li correspondria pel seu pes econòmic, i encara
més en empreses de serveis d‟elevada tecnologia.
Madrid concentra el 95%, per només un 4% de Barcelona, de
les seus operatives de les empreses amb major cotització
borsària (IBEX 35). La tendència, a més, ha empitjorat els
darrers anys: Barcelona ha passat del 8% al 4%.
En definitiva, l‟escassetat de grans empreses catalanes, i molt en
particular en els sectors clau de la „nova economia‟: les noves
tecnologies de la informació i les telecomunicacions. Catalunya no
és líder d‟Espanya en la nova economia.
Tenir consciència d‟aquesta realitat és, per descomptat, molt
millor que ignorar-la. Però sempre que sigui el punt de partida per
fer-hi front i tractar de canviar-la. Si volem una Catalunya
capdavantera en la societat de la informació i el coneixement, que
sigui vista com un pais especialment atractiu per a les oportunitats
empresarials, ens cal avançar de manera imprescindible en
alguns punts essencials:
Accessibilitat a una oferta de treball altament qualificada.
Proximitat de centres de recerca i d‟ensenyament superior de
primera línia.
Disponibilitat de finançament per a projectes de capital-risc.
Qualitat de vida atractiva per a l‟ocupació especialitzada.
Disponibilitat de connexions transoceàniques directes.
Existència d‟un entorn atractiu per a l‟activitat empresarial.
Aquests són, doncs, els deures que hem de fer. Vegem ara com
s‟han de concretar.
12
�13
Un entorn empresarial competitiu i innovador
En primer lloc, és urgent posar les bases d‟una clima social i
empresarial favorable a la innovació:
R+D. En el camp del R+D Catalunya ha d‟arribar a una inversió
equivalent al 2‟3% del PIB l‟any 2003, si no vol quedar-se
greument endarrerida respecte les seves competidores directes
en el marc espanyol i europeu. El desenvolupament de centres
d‟excel,lència universitaris, en col.laboració amb les empreses,
és en això fonamental.
Sector TIC. La Generalitat ha d‟elaborar i aplicar de manera
peremptòria un pla industrial per al desenvolupament del sector
de les tecnologies de la informació a Catalunya. Un pla amb
mesures que estimulin, entre altres coses, la radicació de seus
d‟empreses innovadores a Catalunya. El Grup SocialistaCiutadans pel Canvi ha fet aprovar avui mateix al Parlament
una resolució en aquesta direcció.
Banda ampla. La xarxa de cable de fibra òptica ha
d‟estendre‟s a tot el territori de Catalunya en un termini màxim
de 5 anys. Només així s‟evitarà que la implantació dels nous
mitjans de telecomunicació no comporti nous episodis de
marginació i desequilibri territorial. Només així s‟aconseguirà
incorporar les noves tecnologies a tots els sectors de
l‟economia catalana, inclosses les branques tradicionals de la
indústria i l‟agro-ramaderia.
Formació. El govern i les empreses han d‟impulsar projectes
formatius per tal d‟evitar dues mancances. En primer lloc, la
falta de personal qualificat per al desenvolupament del sector
TIC. I, en segon lloc, per tal d‟evitar fractures socials com a
resultat de la manca d‟accès d‟una part de la ciutadania als
nous coneixements.
Administració. L‟administració pública catalana ha de ser un
model d‟adaptació a les noves tecnologies. La Generalitat ha
d‟esdevenir una veritable administració oberta en la línia que ja
marca l‟Ajuntament de Barcelona.
13
�14
En definitiva, la incorporació de Catalunya a la societat de la
informació i el coneixement exigeix l‟acció combinada dels poders
públics, el mon empresarial i el conjunt de la societat. Cal una
acció de govern que consideri la innovació com un denominador
comú de totes i cada una de les polítiques públiques.
Un govern competent i un marc econòmic competitiu
Què més necessitem per assolir l‟adaptació de la nostra economia
a la nova societat de la informació i el coneixement?
Necessitem un govern competent i un marc econòmic competitiu.
Catalunya ha estat sempre un pais atractiu per a l‟activitat
empresarial. En els darrers anys, tanmateix, l‟excessiva
burocratització administrativa ha estat un llast per a l‟estimul d‟un
clima còmode per als emprenedors del nostre pais.
Cal recuperar l‟atracció pel risc, per tenir idees i posar-les en
pràctica; en definitiva, el gust per la creació de riquesa i
d‟ocupació. Espanya i Europa han de veure Catalunya com un
territori d‟oportunitats empresarials envejables, atractiu per
instal.lar activitats punta, amb capacitat de creixement i de creació
d‟ocupació.
14
�15
Un marc financer adaptat
I, per completar, el quadre, necessitem també d‟un marc financer
adaptat a les necessitats de la nova economia.
Les grans perspectives que l‟economia del coneixement i de la
informació obren a la creació de noves empreses, no poden
veure‟s limitades per insuficiències dels mercats financers. La
ràpida integració a escala europea d‟aquests mercats
n‟augmentarà l‟eficiència, en benefici de les empreses i dels
consumidors. Un impacte més gran, encara, en la reducció dels
costos d‟intermediació vindrà per la via de les aplicacions
d‟Internet als serveis financers, que provocarà en els pròxims
anys un replantejament de les xarxes territorials de les entitats
bancàries.
La proximitat dels centres financers resulta essencial per a
l‟impuls de noves iniciatives empresarials. Catalunya ha tingut
sempre, en aquest punt, un déficit molt important. És important
consolidar i reforçar les institucions financeres que tenen el centre
de decisió a Catalunya, i al mateix temps promoure les condicions
per a que el sistema financer recolzi i acompanyi aquells projectes
que, disposant d‟un elevat contingut tecnològic i unes possibilitats
certes de mercat, tenen en canvi un insuficient suport financer.
El dinamisme de l‟economia catalana, la riquesa dels seu capital
humà i la capacitat tecnològica del país creen unes bones
condicions per al finançament, intern i extern, de la inversió
necessària en els sectors emergents.
Això no obstant, tenim ben present que el desenvolupament de
projectes en la nova economia i la promoció de la innovació en el
teixit empresarial català necessiten, en particular, de la implicació
activa en aquest projecte de les grans institucions financeres del
país i de l‟impuls d‟instruments de capital risc més pròxims i
potents, que el govern de la Generalitat ha de fomentar i fer més
accessibles per a les petites i mitjanes empreses i els nous
emprenedors.
15
�16
En aquest context, voldria cridar la seva atenció respecte un nou
camp per l‟activitat financera em sembla particularment
interessant: el del deute de les ciutats i regions. En una Europa
amb Banc Central, tipus d‟interès i deutes estatals harmonitzats,
el mercat de les emissions de deute de ciutats i regions passa a
ser particularment atractiu. Caldrà desenvolupar els instruments
per poder-hi actuar. En aquest sentit és de gran importància que
els agents financers catalans disposin d‟un sistema d‟indicadors
urbans i territorials per a totes les ciutats i regions europees que
permeti preveure la seva evolució econòmica i, per tant, la fiabilitat
del seu sector públic local.
El cos central de la meva intervenció l‟he volgut dedicar a
l‟adaptació a la nova economia. Però, no vull acabar sense unes
pinzellades relatives als altres dos grans objectius estratègics que
hem d‟afrontar: les infraestructures i la reforma del nostre Estat
del Benestar.
16
�17
B) Un Estat del Benestar generador d’ocupació
Com ho hem de fer perquè el nostre Estat del benestar sigui
alhora garantia d‟igualtat d‟oportunitat i generador d‟ocupació?
La nova economia genera oportunitats extraordinàries, però
també riscos i perills. Hem de saber arriscar-nos, perquè només
fent-ho podrem guanyar. Però també hem de saber trobar
l‟equilibri entre el creixement i la igualtat, la competitivitat i la
solidaritat. Només una societat forta i cohesionada socialment
està en condicions de créixer de forma estable i continuada; i
només un creixement sostingut i estable pot permetre‟ns dur a
terme polítiques redistributives acceptades per una àmplia majoria
de la societat.
Per dur a terme aquestes polítiques ens cal l‟Estat del benestar
reformat:
Un Estat del benestar generador d‟ocupació.
Un Estat del benestar; capaç de prestar de manera eficient a la
població els serveis bàsics d‟educació, sanitat, protecció social
i ajuda a la família.
Un Estat del benestar preocupat per la sort dels més febles i
preparat per prevenir les situacions d‟exclusió i marginació
social.
Un Estat del benestar conscient de la prioritat de l‟educació
com a mecanisme d‟integració social i com a inversió en
capital humà.
Un Estat del benestar, en definitiva, basat en un ampli consens
social reformador, renovat i reafirmat cada dia. Un Estat del
benestar disposat a afrontar permanentment l‟escrutini de la seva
utilitat, la seva eficàcia i la seva acceptació.
L‟Estat del benestar i la nova societat de la informació i el
coneixement es necessiten mútuament. A Europa volem un Estat
del benestar que es preocupi per la igualtat i per l‟accés del
conjunt de la societat als serveis públics bàsics: l‟educació, la
sanitat, la protecció social, els serveis d‟ajuda a la família. No
volem una economia que generi ocupació sobre la base d‟una
desigualtat creixent. Però tampoc no volem un sistema de
benestar que asseguri una igualtat aparent sobre la base d‟una
17
�18
elevada desocupació, perquè es tracta d‟una situació que a la
llarga resulta insostenible. Per això hem d‟introduir les
adaptacions necessàries a l‟Estat del benestar, per a convertir-lo
en un element generador d‟ocupació.
A Catalunya i Espanya, on estem lluny dels nivells europeus,
aquestes adaptacions s‟han de fer al mateix temps que recuperem
el terreny perdut en ela àmbits de l‟educació, de les polítiques
actives d‟ocupació, de la integració social i de l‟atenció a la
família.
Desenvolupar tots aquest punts donaria per una altra sessió, però
m‟ha semblat adequat esmentar-los perquè en l‟actual context
econòmic cal tenir-los ben presents.
18
�19
C) Infraestructures i serveis
Passem, finalment, al tema de les infraestructures i serveis.
Com hem d‟afrontar d‟una vegada el dèficits en aquest camp?
Deixin-me que els faci deu propostes concretes:
Aeroport: La necessitat de comptar amb uns serveis
aeroportuaris que permetin gaudir d‟un veritable aeroport
transoceànic és un consens general a Catalunya. Una
possibilitat seria l‟oferta de compra per de l‟aeroport de
Barcelona per part d‟un consorci públic-privat. Els socis
públics haurien de ser
la Generalitat, l‟Ajuntament de
Barcelona o bé l‟Àrea Metropolitana de Barcelona i AENA. Els
socis privats, la Cambra de Comerç de Barcelona i les caixes i
els bancs catalans.
L‟únic argument a favor de la privatització vertical de tots els
aeroports espanyols podria ser la creació d‟un operador
internacional capaç de comprar i vendre gestió aeroportuària a
Amèrica Llatina i a altres països del món, com fa la BAA
(British Aeroport Authority) a Nàpols, per exemple.
Però això es pot obtenir també consorciant els aeroports
espanyols a través d‟una AENA convertida en holding. D‟altra
banda, cal no oblidar que alguns aeroports aconsegueixen
esdevenir per ells mateixos operadors internacionals gestors
d‟altres aeroports, com demostra l‟exemple de Schipol.
TAV: El govern de la Generalitat no ha de parar fins
aconseguir per part del govern espanyol i del govern francès
un compromís definitiu sobre l‟arribada a Barcelona l‟any 2004
del Tren d‟Alta Velocitat
19
�20
Xarxes de telecomunicacions. El progrés de les xarxes de
telecomunicacions (CTC/Menta, Localret, altres operadors
privats …) s‟està produïnt amb una lentitud indigna de la
celeritat amb que es va iniciar tot a rel de la creació el 1986 de
l‟empresa Barcelona Cable per part d‟Iniciatives SA i del ràpid
assoliment dels objectius del “Plan Fotón” el 1992 (pla que
enllaçava per cable de fibra òptica totes les illes urbanes de
Barcelona i Madrid que tinguessin una agència bancària). Avui,
no està clar poder arribar a l‟objectiu de Localret de connectar
per cable de banda ampla totes les capitals comarcals l‟any
2002. Com tampoc la iniciativa d‟IBM i La Caixa de dotar de
dos ordinadors connectats per Internet a totes les escoles de
Catalunya ha tingut el necessari reforç pressupostari per part
del Govern de la Generalitat.
Euroregió. Per tal de disposar de les infraestructures
d‟accessibilitat exterior que reclamem, el tamany mínim d‟una
àrea territorial en ubicació semiperifèrica, com és la nostra, ha
de créixer. S‟ha de situar cap els 15 milions d‟habitants, que és
la xifra equivalent a la suma de les regions nucleades per les
ciutats de Barcelona, València, Ciutat de Mallorca, Saragossa,
Tolosa i Montpeller. Cal relligar-les amb una densa xarxa de
comunicacions i cal assegurar sobretot l‟arribada del TGV de
França l‟any 2004 i aconseguir la conversió del Tren de
Velocitat Alta València-Barcelona en tren d‟alta velocitat.
D‟altra manera, el triangle Madrid-València-Barcelona quedaria
del tot descompensat. Els presidents Francesc Antich i
Marcelino Iglesias, així com l‟alcalde Montpeller i el president
de Midi-Pyrenées estan del tot d‟acord en col.laborar en
resoldre aquestes qüestions.
20
�21
Les connexions interiors. Cal “encongir” o apropar Catalunya
entre sí mateixa a través d‟uns sistemes de comunicació més
àgils i eficients, en particular en els eixos transversals i
diagonals. Els 6 milions de catalans poden arribar a ser
substancialment més significatius, com a mercat d‟origen i
destí de les inversions, si estan ben connectats entre ells. Un
país extens i mal comunicat genera menys economies
externes que una ciutat compacta i complexa de la mateixa
magnitud de població. És bàsic entendre que les connexions
interiors són tan crítiques i decisives com les exteriors.
Metro: Pel que fa al transport públic urbà, el metro de
Barcelona ha d‟arribar als 160 kms. I enllaçar el casc urbà, els
barris metropolitans, la Fira de Montjuïc, el MNAC, Montjuïc 2
(Pedrosa) i l‟aeroport. Això depèn d‟una inversió repartida en
2/3 de la Generalitat i 1/3 de l‟Estat
Fira de Barcelona. En el camp dels serveis, la Fira necessita
inversions de l‟ordre de 30.000 milions de pessetes, molts més
que els 6.000 milions que s‟han pogut mobilitzar fins ara. És
d‟esperar que el recentíssim acord institucional al que ja m‟he
referit permeti avançar decisivament en aquest tema.
Universitats. Les universitats catalanes han d‟esdevenir un
dels primers sectors d‟exportació de serveis. Per això és
fonamental atreure, no només contractes i convenis de recerca
internacionals, sinó també estudiants d‟arreu del món. Per tal
de facilitar-ho, i sense que això vingui a trencar l‟equilibri
lingüístic existent a les nostres universitats, els estudiants dels
cursos avançats han de poder examinar-se en castellà i en
anglès si així ho sol.liciten.
Serveis públics. Tot i que en alguns casos el govern de la
Generalitat no hi tingui competències directes, no es pot
desentendre dels efectes que l‟actual procés de
“liberalitzacions” dels serveis públics està tenint en la qualitat
del servei a les empreses i als ciutadans. El govern de
Catalunya ha d‟actuar decididament per tal que el
subministrament elèctric, de gas, de telecomunicacions arriba
a tota la població i a totes les empreses, amb independència
de la seva radicació territorial.
21
�22
Administració pública. El projecte federal no és només una
qüestió fiscal o financera, ni tampoc cultural i judicial. És també
un requisit de qualitat per als ciutadans. Els països federals
que funcionen aconsegueixen a través de la descentralització
institucional una millor qualitat en el servei públic i un major
control del mateix per part dels ciutadans. Per avançar en
aquest camp, Barcelona hauria de ser seu d‟alguna de les
grans institucions polítiques i científico-culturals. D ela mateixa
manera ha de quedar clar que la regionalització de Catalunya
que propugnem ha de representar sobretot un apropament de
la gestió dels serveis públics als ciutadans, per tal de millorarne la qualitat.
Vet aquí deu línies estratègiques en el camp de les
infraestructures i els serveis, que, al meu entendre, haurien de
servir de base per a unes actituds més propositives i més
ambicioses. Unes actituds més enèrgiques que les de l‟actual
govern de Catalunya, obsessionat per justificar la seva paràlisi en
la dependència exterior.
22
�23
Cloenda
Acabem.
Hem vist com la situació en què ens trobem ofereix importants
oportunitats, però ens planteja reptes gens menystenibles.
Per un costat tenim indicadors econòmics alentadors. Però, per
altra banda, s‟observen símptomes de desorientació i de falta de
tremp. Símptomes que de confirmar-se ens portarien cap a una
progressiva pèrdua de competitivitat i de posicions respecte
d‟altres regions espanyoles i europees.
Cal reaccionar. Resituar Catalunya al mapa dels centres de
decisió econòmica exigeix accions importants dirigides a millorar
la nostra dotació d‟infrastructures de connectivitat internacional,
les condicions del nostre teixit productiu i la nostra capacitat de
millorar el capital humà i d‟excel.lir en la formació de la gent i en la
capacitat de rebre innovacions.
Això exigeix un important esforç en termes de recursos
econòmics, un important esforç de la societat, i també un canvi
d‟actituds institucionals i de cultura organitzativa.
Cal posar-s‟hi. Cal reaccionar si no volem que les decisions que
afecten al nostre futur es situen, cada cop més, fora del nostre
espai immediat i de la nostra influència col.lectiva.
Catalunya ha mostrat en reiterades ocasions la seva capacitat
d‟adaptar-se als canvis i de liderar el progrés d‟Espanya. Ens
trobem de nou davant d‟una oportunitat i un repte. No podem
fallar. I no fallarem.
Moltes gràcies.
23
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
04.02. Activitat política
Description
An account of the resource
Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC).
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
L’estratègia econòmica que Catalunya necessita
Language
A language of the resource
Català
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Cercle Financer
Abstract
A summary of the resource.
Conferència de Pasqual Maragall al Cercle Financer sobre la seva proposta econòmica per Catalunya.
Type
The nature or genre of the resource
Conferència
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Subject
The topic of the resource
Economia
Catalunya
Canvi
Oposició
Model social
Acció política
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2000-06-08
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/286/20060725.pdf
0e686765b5372c2794d52611f27c8717
PDF Text
Text
Una reflexió política sobre una legislatura intensa
Cercle Financer. Barcelona | 25/07/2006
Falten 3 mesos per al final de la VII legislatura i del mandat executiu que vaig rebre en ser investit
com a President de la Generalitat. És difícil sostreure's a la temptació de fer balanç i de passar
comptes entre els propòsits inicials i els resultats assolits.
Però no és la meva intenció presentar avui un balanç exhaustiu de la legislatura, ni per suposat
pretenc fer-ne una lectura acrítica.
Més aviat m'inclino per proposar unes reflexions en veu alta sobre els possibles efectes d'aquesta
etapa en el futur de Catalunya.
Avui no pretenc abocar xifres i números, ni parlar-los solament de l'economia catalana.
Però per començar sí que els haig de recordar algunes dades.
Creixem a la mitjana espanyola, és a dir, tres cops més que França i Alemanya.
Si els ritmes de creixement segueixen així ens equipararíem en renda per càpita a Alemanya l'any
2009, amb França no estem lluny de fer-ho.
Tenim un pressupost públic de més de trenta mil milions d'euros, 5 bilions de les antigues
pessetes, per a una població efectiva de més de 7 milions, 7,3 afiliats al sistema públic de salut.
Tenim una distribució de la despesa pública entre els tres subsectors, Estat, Autonomia i
Ajuntaments, del 20 60 20, en contra d'una del 30 50 20 pel conjunt d'Espanya, distribució
probablement inigualada a tot Europa:
És a dir, som, amb el nou Estatut, la regió, land, o territori amb més competències d'Europa,
probablement frec a frec de les regions belgues.
La meva preferència fóra la de retornar un 10% de la despesa pública de l'autonomia als
municipis, que pujarien fins al 30% en un període entre 5 i 10 anys.
Rebrem un 18,8% de les inversions de l'Estat en els propers 7 anys, davant d'un 12,5% en els
darrers anys. Val a dir que les inversions de l'Estat creixeran en un 50%, i això figura en l'Estatut,
fet atípic que testimonia la importància de l'economia en l'Estatut.
És més, l'Estatut fixa una regla de solidaritat entre comunitats autònomes quan diu que Catalunya
contribuirà solidàriament a la millora dels serveis públics en les autonomies endarrerides, però en
la mesura en què aquestes aportin la mateixa proporció de la seva renda per càpita.
Mirin, ens hem trobat una plantilla de 155.000 persones, enfront els 5.000 o 6.000 dels territoris
francesos amb els quals formem una Euroregió que, sumant Aragó i Balears, aplega més de 15
milions d'habitants.
Dono aquestes xifres poblacionals perquè crec que és important entendre que no hi ha fronteres i
que la nostra regió econòmica natural compta amb la fàbrica d'avions més important del món
(EADS Airbus) a la par amb la Boeing de Washington State.
I ho faig també per indicar quin és a la meva manera de veure el territori natural bàsic de les
nostres empreses.
D'altra banda no els amago les expectatives que s'obren amb l'elevat nombre d'iniciatives
punteres que es congrien en el camp de la biomedicina, amb la presència entre nosaltres de
científics de la talla d'Ispizúa, Massagué, Beato i Fuster, tots, per cert, amb un peu als Estats Units
i un altre aquí.
1
�Aquesta és una nova realitat que s'anirà imposant i que deu molt, en l'inici, a l'empenta de
Salvador Barberà i l'ICREA, i l'acció del que fou conseller d'Universitats i Recerca, Andreu Mas.
Fins aquí algunes dades sobre la nostra realitat econòmica.
Les expectatives obertes per la convocatòria d'eleccions al Parlament el dia primer de novembre
conviden també a una reflexió de caràcter més general.
S'ha produït realment un canvi significatiu en la situació política catalana, tal com es proposava de
l'acord que va donar pas a una nova majoria parlamentària i a un nou govern a finals de l'any
2003?
La meva resposta vol ser afirmativa.
Però crec que seria pretensiós i inexacte afirmar que en 1.000 dies s'ha consumat, és a dir, iniciat
i completat, el canvi polític i l'estabilització econòmica.
És cert que hem passat del dèficit econòmic crònic a l'equilibri en tres anys i que el nou Estatut és
un pas de gegant, però crec més prudent dir que s'han obert nous camins en la política i en
l'economia pública catalana.
I que això ha passat després de més de dues dècades d'un mateix projecte impulsat per governs
d'un mateix color.
Estem, per tant, enmig d'un procés de canvi que entenc que ultrapassa la conjuntura i que va més
enllà de les anècdotes diàries de la vida política.
En definitiva, crec que hem obert de bat a bat les portes cap a un canvi de cultura política.
Però, quins són els nous camins que s'han obert en aquesta legislatura i que ens poden portar a
un canvi profund de cultura política?
Al meu parer aquests nous camins tot just oberts són cinc: l'alternança democràtica, un nou
paradigma catalanista, el nou Estatut, una nova relació entre Catalunya i Espanya i la dimensió
europea.
En primer lloc, s'ha fet real la possibilitat del canvi polític a Catalunya i, per tant, s'ha verificat
l'alternança democràtica.
El govern d'esquerres ha estat una experiència. No un experiment. Ha estat una experiència a
escala nacional catalana d'una fórmula que, amb diversos graus i plantejaments, ha funcionat i
que ja havia funcionat bé als ajuntaments de les principals ciutats catalanes.
Però, haurà estat una experiència breu a no repetir?
Aquestes són preguntes que legítimament es fa la societat catalana i que han de trobar resposta
en la propera campanya electoral i després de les eleccions de novembre.
Personalment, estic convençut que un govern d'esquerra, fort, estructurat a l'entorn del Partit dels
Socialistes, és possible, necessari i és probable.
Que aquesta fórmula, amb noves bases, nous protagonistes, no només ha de tenir la seva
oportunitat, com qualsevol altra combinació possible, sinó que és el més convenient per donar
continuïtat a algunes polítiques que, a manera d'opcions estratègiques, s'han posat en marxa els
darrers tres anys. Després els en parlaré.
L'alternança ha demostrat que eren possibles altres fórmules governamentals diferents a la del
govern monocolor: hem inaugurat a Catalunya la governació en coalició.
2
�I pel que indica la prospectiva electoral, avui, no sembla que en el futur sigui fàcil tornar a repetir
governs monocolors.
La complexitat del mapa polític català obligarà a noves fórmules governamentals de coalició. Com
a la majoria de països europeus: Alemanya, Itàlia, Bèlgica, Holanda, etc.
I pel bé del país, l'experiència d'aquests tres anys no pot despatxar-se sumàriament. Em nego
rotundament a acceptar que aquest experiment hagi estat un fracàs. Rotundament.
Fa mesos que repeteixo una reflexió sobre els governs de coalició i les seves particularitats.
No els diré, per tant, res de nou al respecte, però vull insistir en la necessitat d'aplicar els estris
adequats a la gestió de les situacions complexes.
El que està clar és que hem de progressar ràpidament en l'aprenentatge de les regles de joc de les
coalicions, per a trobar en cada moment el just equilibri entre la capacitat i la necessitat de
prendre decisions i la capacitat d'expressar la pluralitat política i social.
El canvi polític, entès com a canvi de majoria parlamentària, de president i de govern, ha estat
rellevant.
Però és encara més important una altra de les perspectives obertes en aquesta legislatura: s'ha
esbossat un canvi de paradigma per interpretar el país i per orientar l'autogovern.
Avui podem afirmar, amb més convicció que fa tres anys, que el catalanisme ja no sembla
patrimoni d'una única força política.
Dic "sembla", i no "és", perquè no ho ha estat mai. Però ara s'ha superat l'assimilació del
catalanisme amb el nacionalisme conservador. I això és bo per a Catalunya.
Un país amb una sola cara i una sola interpretació de la seva realitat és un país políticament
pobre, un país incomplet.
Ara s'ha eixamplat l'espai del catalanisme: s'ha fet més independent dels partits i ha girat cap a
una orientació social indiscutible.
He dit, i repeteixo, que el model polític i cultural vigent a Catalunya des de la Transició havia
esdevingut inadequat 25 anys després. Estem en un temps nou.
Un temps que no pot entendre's ni regir-se per un model obsessionat per la recuperació i la
preservació de la identitat nacional i que, de retop, negligeix la bona fonamentació i el bon ús de
l'autogovern.
No ens serveix un model pensat per a un país a la defensiva, a l'aguait dels enemics exteriors i, ai
las, a voltes també interiors.
És un model que ha esdevingut obsolet perquè, si bé ha estimulat els ressorts proteccionistes en
els moments difícils, no ha afavorit les actituds de risc i de creativitat necessàries perquè
Catalunya tingui personalitat pròpia en el nou món global.
Sé que aquesta preocupació sobre el model de país els pot semblar una dèria estèril i pròpia de
polítics poc pràctics.
Però pensin en la no tan improbable paradoxa d'una Catalunya ben armada políticament i
jurídicament amb el nou Estatut, però mancada d'un paradigma cultural que expressés la seva
vocació col·lectiva en l'Espanya, l'Europa i el món d'avui.
Si això succeís, podrien arribar-se a plantejar greus dubtes sobre la identitat col·lectiva i sobre la
nostra viabilitat com a país. Per tant la necessitat d'un nou paradigma, d'un nou model, no és una
falòrnia. Necessitem un nou paradigma que ens permeti passar de la normalització a la normalitat,
de la reivindicació a la proposta, del proteccionisme a la llibertat, de la ficció d'un món fet a mida a
la realitat d'un món obert, tal com és.
3
�En definitiva, un nou model que ens permeti jugar a l'atac.
Com saben bé tots vostès, quan una empresa només es preocupa de sobreviure sense projectar el
seu futur està, més d'hora que tard, condemnada al fracàs. En les societats, com en les empreses,
no avançar és retrocedir.
Catalunya no en té prou en defensar la seva identitat, ni en protegir la seva llengua i la seva
cultura, ni en incrementar i reforçar el seu autogovern.
Si entenem el catalanisme com el mínim comú denominador de la cultura cívica compartida per
tota la societat catalana, el catalanisme del segle XXI ha d'aconseguir unir cívicament Catalunya,
fins aconseguir que s'expressin totes les Catalunyes, no amb una única veu sinó amb veus
diverses.
Només des d'aquesta unitat cívica serà possible canviar l'aspiració de Catalunya.
No podem aspirar, com havíem fet durant temps, a ser una excepció permanent, una nació sense
estat debatent-se entre ser un vagó del tren d'Europa o locomotora d'Espanya. Hem de ser les
dues coses alhora.
Catalunya ha de tenir menys por i més ambició.
Els grans projectes, com l'Euroregió i l'Espanya plural, han de desactivar les pors i permetre'ns
caminar amb més naturalitat per abordar els nostres objectius.
A tots els nivells: el cultural, el lingüístic, el polític, l'econòmic, el geoestratègic ... El nacional, en
definitiva.
Es així com s'afirma la nació: no en la proclamació sinó en l'acció. Crec que estem en millors
condicions que mai per actuar. Per dedicar tots els nostres esforços a construir una Catalunya real
i possible i dedicar-ne molts menys a proclamar-ne una d'ideal.
Per sort, per fer efectiva aquesta afirmació nacional per mitjà de l'acció positiva disposem d'un
nou camí.
És el camí obert amb el canvi de la llei marc del nostre autogovern.
He parlat, primer, de l'alternança, segon, del canvi de paradigma dels catalanisme. Ara els parlaré
de l'Estatut.
La setmana passada es va publicar al BOE i al DOGC el nou Estatut de Catalunya, sancionat per
S.M el Rei. La Llei entrarà en vigor el dia 9 d'agost. Tinc la intenció de visitar-lo per agrair-li la
promulgació de l'Estatut.
Amb l'Estatut hem obert un altre camí de futur.
Un futur que es correspon amb l'aspiració de la societat catalana de disposar del màxim poder de
decisió per gestionar els seus propis interessos, especialment en aquelles matèries que
determinen directament la seva qualitat de vida.
Una aspiració lligada indestriablement a l'aspiració de controlar al màxim els recursos generats per
la pròpia societat catalana.
Aquestes aspiracions comporten la capacitat d'intervenir, directa o indirectament, en totes les
decisions polítiques que afecten els drets, els interessos i els recursos dels ciutadans de Catalunya.
El nou Estatut és l'instrument polític i jurídic que ens hem donat per satisfer-les.
Proporciona a Catalunya la màxima sobirania possible, la màxima cohesió nacional, el màxim
reconeixement factible de la pròpia identitat.
Tot això, en el marc que avui permeten la realitat del país i la internacionalització. Avui i,
previsiblement, en els propers 25 anys.
4
�No en tinguin cap dubte, comptem amb l'Estatut més ambiciós i potent que Catalunya ha tingut en
dos segles.
Amb una carta de drets i deures digna dels països més avançats políticament i socialment.
Amb unes competències ampliades i reforçades i uns recursos autònoms i suficients que permeten
la plena governació de Catalunya des de les institucions catalanes.
El potencial d'autogovern que hem obtingut reclama, ara, crear unes noves condicions polítiques
que superin la divisió amb la qual vàrem arribar al referèndum estatutari.
Unes noves condicions que permetin recrear el màxim consens polític a Catalunya per al
desenvolupament legislatiu del nou Estatut i per a la negociació amb el govern i l'administració
centrals.
Al mateix temps, necessitem un govern amb la màxima determinació política en el seu impuls, la
màxima fermesa i diligència en aquesta negociació del desplegament i el màxim rigor tècnic en la
seva aplicació.
Simultàniament al camí de l'Estatut, en aquesta legislatura hem començat a fer un altre nou camí:
el d'una nova relació de Catalunya amb Espanya.
Hem proposat un canvi de relació. Un canvi per superar la indiferència educada i interessada i que
comporta una implicació exigent de Catalunya a Espanya.
En aquest sentit, hem exposat des de Catalunya una idea d'Espanya: l'Espanya plural, l'Espanya
en xarxa. Però també l'Espanya de la diferència; l'Espanya Nació de nacions. Plural sí, però
diferencial.
Inicialment, sense massa èxit. La reacció contrària va ser desproporcionada. Tots vostès recorden,
com no, el boicot als productes i serveis d'empreses catalanes. I va passar perquè Catalunya havia
fet una proposta agosarada.
És legítim que ens fem la pregunta de si es tractava d'una reacció guiada per la conjuntura política
o no; més estructural.
És poc prudent voler donar una resposta apressada a aquest interrogant. Temps al temps.
En tot cas, seria bo que, un cop passada la tempesta, es poguessin tornar a plantejar qüestions
que ara han semblat incòmodes, però que són vitals per a una Espanya que tingui futur.
Perquè, a veure si ens entenem, no es tracta d'un problema de Catalunya, sinó d'un problema
d'Espanya.
Hi ha un problema espanyol i, en tot cas, el problema de Catalunya en forma part.
El problema és no haver-se pres la molèstia de renunciar a la còmoda visió de l'Espanya de
sempre quan el país estava canviant de dalt a baix, fruit de l'èxit de l'Espanya de les autonomies.
La realitat d'Espanya ha canviat, però no han canviat prou ni la mentalitat ni la visió del país.
I això és el mateix que dir que Espanya està mancada d'un projecte assumit majoritàriament
sobre quin ha de ser el seu esdevenidor. I no per culpa del president del Govern, ni del Govern.
Sempre he dit que difícilment es trobarà una solució satisfactòria a les aspiracions catalanes sense
un projecte global espanyol de caràcter federal que sigui capaç d'integrar-les.
Des de Catalunya hem fet un primer pas: hem dit quina Espanya volíem. L'Estatut era també una
manera de dir-ho.
5
�Des de Catalunya volem una Espanya que reconegui la pluralitat nacional i que consideri realment
les institucions d'autogovern de les seves nacions, nacionalitats i regions com a part indiscutible
de l'Estat, amb un Senat que representi i expressi aquesta pluralitat institucional, amb una
presència efectiva de les autonomies a les institucions europees i amb un sistema judicial adaptat
a la realitat autonòmica.
Volem i tindrem una Espanya plural basada en un tracte fiscal just, que combini l'autonomia i la
suficiència financera de les comunitats amb una solidaritat interterritorial equitativa. A igualtat
d'esforç fiscal relatiu, igualtat de serveis bàsics.
Volem una Espanya plural que defensi i promogui com a una riquesa irrenunciable totes les seves
llengües i les seves cultures.
També l'Estat espanyol, un Estat integrador i incloent, ha de defensar la llengua i la cultura
catalanes. Com ho ha de fer amb el gallec i l'euskera.
El que estem demanant és una solidaritat cultural que l'Estat ha d'exercir generosament i
activament.
Amb tot això, estic dient que el més lògic és que la iniciativa de construir una Espanya plural que
reconegui i acomodi la seva diversitat hauria de ser una preocupació fonamental de l'Estat
espanyol i que, en conseqüència, a ell li pertocaria prendre la iniciativa.
S'ha de reconèixer que ha estat així. I és fins i tot comprensible que després de la primera onada
descentralitzadora hagi predominat el reflex conservador d'assentar els passos donats.
Però l'Espanya autonòmica té la seva pròpia lògica interna que demana l'adequació del conjunt de
les institucions i de les polítiques de l'Estat a la pluralitat que ella mateixa ha fet aflorar. Amb el
govern de José Luís Rodríguez Zapatero s'han començat a fer gestos i a prendre iniciatives pròpies
d'aquesta nova visió d'Espanya.
Les reformes estatutàries en marxa contenen elements suficients de renovació profunda de la visió
d'Espanya. Elements de renovació que permeten tenir l'esperança que s'acabarà enllestint el
procés polític obert el 1978. O és que hi ha cap altre camí sensat?
Les forces polítiques espanyoles d'abast estatal han de pensar seriosament en les conseqüències
que a mig termini tindria el rebuig de l'oferta generosa d'implicació exigent de Catalunya a
Espanya.
Parlem un moment d'Europa.
Hi ha qui diu que hi ha un camí alternatiu a Espanya: el d'Europa. Plantejar-ho en aquests termes
em sembla un error.
Faríem un mal servei al país si ens plantegéssim com a alternatives incompatibles les projeccions
de Catalunya a Espanya i a Europa.
Catalunya ha d'estar a Europa amb Espanya, aprofitant tota la potència de l'Estat espanyol que és
el nostre Estat.
I Catalunya ha d'estar a Europa amb la força de les seves institucions, de la seva societat civil, de
les seves empreses i de les estratègies euroregionals compartides. Aquest és el camí que des de
fa anys seguim cada cop amb més intensitat.
Quin ha estat el valor que hem afegit en aquesta legislatura a la nostra opció europeista?
Que hem fet política interioritzant la dimensió europea. Perquè és lògic. És lògic que les
Autonomies, amb més competències, i l'Estatut ens en dóna una bona colla més, s'adaptin i
adoptin les normatives europees. És lògic que en allò que afecta les comunitats autònomes, siguin
els consellers autonòmics els qui representin el conjunt d'Espanya davant Europa.
6
�He manifestat públicament, els darrers dies, el meu desig de seguir treballant per Catalunya en el
marc dels reptes que Europa en general i la política euromediterrània en particular, tenen
plantejats avui.
En resum, els he volgut esbossar cinc camins oberts en la direcció del canvi al llarg d'aquests mil
dies de govern de progrés: el de l'alternança democràtica; el del catalanisme com a cultura cívica
compartida, el del nou Estatut com a eina de l'autogovern; el de l'Espanya diferencial com a
projecte necessari, el d'Europa en la nostra vida quotidiana.
Són cinc vectors d'un canvi de cultura política que s'està operant, i que, en perspectiva històrica,
tot just hem iniciat.
Ara Catalunya, els seus ciutadans, han de decidir si seguim els camins oberts. És molt més que
una decisió electoral. És una decisió que implica el compromís de la societat catalana amb el seu
propi esdevenidor.
I vull fer referència al canvi en les polítiques concretes.
Fins ara els he parlat d'una acció de govern basada en un projecte i una idea ambiciosa,
equitativa i equilibrada de Catalunya.
Un projecte que ja a l'octubre de 2004, durant el primer Debat d'Orientació de Política General,
vaig identificar amb les exigències de la Catalunya dels 7 milions.
No és avui, ja ho he dit, el moment de fer un balanç exhaustiu del conjunt de l'obra del govern.
Però sí que vull destacar algunes iniciatives, amb valor afegit, que afecten a qüestions de fons de
la nostra societat. Són iniciatives plantejades no només per abordar la conjuntura sinó que tenen
una projecció de més profunditat, de més llarg abast.
Tenen a veure amb l'educació, amb l'economia, amb la cohesió social i territorial, l'estratègia
euroregional, i la planificació.
1.- Educació: Per primera vegada tenim un marc estable per definir una veritable política
educativa.
Quan vaig optar a la presidència l'any 1999 vaig dir quines eren les meves tres prioritats:
Educació, Educació, Educació. L'ordre d'importància no ha variat.
Un país val el que val la seva educació. Catalunya, des de les escoles municipals de l'any 1906, ho
sap això. Des de l'inici del catalanisme del segle XX.
És l'educació i el saber, el coneixement, diem ara, el que fa avançar una societat cap a la igualtat i
la competitivitat.
El Pacte Nacional per a l'Educació aprovat en aquesta legislatura no s'havia plantejat ni aconseguit
en vint anys.
Marta Mata i Raimon Obiols han explicat sempre que la via era aquesta.
Aquest és el camí que han seguit, per exemple, a Finlàndia, on la llei d'educació és dels anys 70 i
avui tenen un dels millors sistemes educatius d'Europa.
L'augment del pressupost destinat per la Generalitat a educació, aquests darrers anys, ha rondat
el 15 % anual de mitjana.
Aquest augment era el que requerien decisions clau del govern en matèria educativa, com la
implantació de la sisena hora diària a l'escola pública, la contractació de més de 5.200 nous
mestres o la posada en funcionament de 1.051 aules d'acollida.
2. L'Acord Estratègic per la competitivitat. Hem situat la concertació amb els agents econòmics i
socials com a vector de creixement.
7
�I l'Acord Estratègic és l'instrument articulador d'una voluntat compartida amb empreses i
sindicats.
A través dels òrgans de seguiment previstos a l'Acord, s'estan avaluant contínuament les noves
necessitats. Per exemple: la immigració i el seu impacte a la competitivitat i a la cohesió social.
L'Acord Estratègic va executar, el 2005, un pressupost de 1.020 milions d'euros; i el 2006 n'hi ha
1.590 de previstos. Unes xifres que estan molt per sobre dels 2.100 que s'havien previst per als
tres primer anys d'implantació de l'Acord.
Totes les mesures previstes s'han posat en marxa i més del 70% estan ja acomplertes.
3.- La Llei de Barris. Un referent a Espanya i Europa.
L'aplicació de la Llei de Barris s'ha traduït, ja a dia d'avui, en 58 projectes diferents a 45 ciutats
catalanes, que donen forma i contingut a la proximitat.
Aquest projecte va camí de convertir-se en un referent a Europa.
No només pels recursos invertits. No només per l'encert i la voluntat d'establir una aliança entre
Generalitat i Governs locals. És cert que els ajuntaments i la Generalitat han elaborat els projectes
i controlaran la seva execució. Però no només els governs. També les associacions dels barris. Les
entitats esportives i culturals. Tot el teixit social.
La llei de Barris no "crea" un marc de convivència. El que fa és construir capital social, trencar
l'anonimat i el distanciament, i generar noves reciprocitats.
Els processos d'execució dels projectes acollits a la Llei de Barris seran llargs. Però també aquí la
llavor ha arrelat.
Els prop de seixanta projectes aprovats constitueixen una llavor que també crea identitat.
Els parlo de la Catalunya que cal construir a través del subjecte, però sobretot del projecte. Del
patriotisme cívic efectiu i no de la reivindicació nostàlgica.
Ciutats segures, barris nous i escoles dignes: aquest és el paradigma de les noves seguretats que
avui construïm a través d'una nova relació entre els poders públics i la societat catalana.
4.- L'Euroregió
Aquest cap de setmana mateix els presidents de l'Euroregió ens adrecem als presidents dels
governs francès i espanyol reclamant-los la presa de les decisions necessàries per superar el
retard inexplicable del Tren de Gran Velocitat entre Montpeller i Perpinyà. Les previsions del
govern francès, que parlen del 2030, són inacceptables. És una mostra més de l'encert del
projecte de l'Euroregió.
L'Euroregió potser encara no és un èxit polític. I segurament no ho serà del tot mentre hi hagi qui
pensi les relacions regionals a partir d'esquemes centre-perifèria.
Mirin, mentre les Cambres de Comerç i la resta d'organitzacions empresarials es pensin a si
mateixes a nivell euroregional, i els Governs desenvolupin els seus mapes d’infraestructures en
aquest nou marc territorial, l'Euroregió anirà endavant.
He dit en moltes ocasions que creia que la Comunitat Valenciana havia de ser dins del projecte. El
President Camps sap quina és la meva opinió. I diria que la comparteix més del que ha expressat.
Celebro que els contactes institucionals que hem mantingut amb el Govern valencià, avui vinguin
acompanyats de la progressiva articulació d'una plataforma empresarial.
Valoro molt la iniciativa presa pel Cercle d'Economia de Catalunya i l'Associació Valenciana
d'Empresaris.
Fa uns mesos ja van mantenir una primera reunió a València. Fa pocs dies se'n va celebrar una
altra a Barcelona.
8
�Ens ha d'importar la localització i la xarxa. Aquesta és l'aposta guanyadora.
Aquesta ha de ser la nostra manera d'estar amb el sentit del temps i de la història, puix que a
Europa les regions frontereres són les que creixen més.
Serem més forts a l'Europa multipolar, tindrem l'oportunitat de generar economies d'escala i
tindrem una veu més forta a Madrid, o a París, i a Brussel·les.
Ho hem de fer perquè l'Euroregió, l'Arc Mediterrani o la Comunitat de Treball dels Pirineus són
maneres adequades d'expressar la voluntat de la societat catalana de tenir un paper actiu en el
procés d'integració europea.
I ho hem de fer perquè aquestes experiències de cooperació ens permetran avançar cap a una
Espanya en xarxa, que doti de realitzacions pràctiques la nostra visió política i ens connecti amb
els grans eixos europeus de transport.
5.- Un esforç planificador.
El Govern ha desenvolupat, en mil dies, una notable tasca planificadora per assentar les bases
d'una Catalunya de més qualitat.
L'elaboració dels plans de protecció del litoral, del pla de l'energia, del pla de presons, tenim 5.000
places a les presons i 8.000 presoners, ara fem cinc presons noves, o del pla d'equipaments
judicials. Aquests plans, dic, no només responien a demandes més o menys articulades, sinó a
necessitats del país que feia anys que no trobaven resposta.
També era necessària la definició d'un pla d’infraestructures de transport terrestre, viàries i
ferroviàries, que avui Catalunya té per primera vegada.
O l'elaboració del programa de sòl industrial, que ens permetrà desenvolupar 85 actuacions
estratègiques al territori, amb un potencial per generar 200.000 llocs de treball.
Però no només hem planificat les infraestructures i el territori. També hem definit nous projectes i
els hem començat a executar. Catalunya, com a resultat de dècades d'una inversió pública
insuficient, és un territori amb deficiències d'estructuració, mal dotat d'infraestructures en relació
a la capacitat de la seva indústria i al seu potencial per esdevenir la plataforma d'entrada a Europa
de mercats emergents. Per exemple, l'Eix Transversal ruter encara no és autopista. I l'Eix Pirinenc
no es pot comparar amb el francès.
Enfortir les vies transversals hauria de ser una ambició compartida per tota una generació. Perquè
serà determinant per definir el paisatge econòmic, social i humà de la Catalunya del segon terç del
segle XXI.
També és fonamental connectar la Catalunya interior amb el Port de Barcelona.
A través de l'Eix Transversal Ferroviari, aquests dos eixos: el transversal i el vertical estan ben
enfocats per primera vegada en molts anys.
A la Regió Metropolitana, és cert que tenim dèficits importants, com el quart cinturó, que s'ha de
fer. I el proper govern el farà. No sé si amb aquest nom o no, en tot cas salvaguardant la qualitat
ambiental.
També és cert que estem construint la línia de metro més llarga d'Europa. El 2012, gràcies a
l'enllaç L9-L12, el centre, la Fira i l'aeroport serà una realitat, i hem aconseguit decisions clau com
l'ampliació de l'AP-7, la millora de la NII o la construcció, anys després, dels accessos al Port de
Barcelona.
No vull insistir novament, perquè ja ho he fet molts cops, en la necessitat que Catalunya tingui un
aeroport transoceànic. I tingui capacitat de gestionar-lo. N'ha parlat amb Iberia, Cat-Air i Vueling,
i, evidentment, n'he parlat amb José Luís Rodríguez Zapatero.
9
�AENA ha quedat exhausta financerament després de l'esforç de Madrid, un bilió de les antigues
pessetes, i Barcelona mig bilió. Però el problema no és aquest. El problema és la gestió.
No és comprensible que algunes grans corporacions espanyoles puguin assumir la gestió
d'aeroports arreu del món i nosaltres no puguem modificar sensiblement el model de gestió de El
Prat.
Sincerament: el ritme d'inversió i execució que estem desenvolupant demostra l'ambició del
Govern.
Però també la voluntat que la participació de la Generalitat i d'agents privats en la gestió dels
ports, els aeroports i el ferrocarril es tradueixi en una major eficàcia.
En tres anys hem posat les bases d'uns comptes públics sanejats que ens permeten encarar amb
major solvència tots aquests reptes. Déu n'hi do el que ens hem proposat. Déu n'hi do el que hem
posat en marxa en tres anys!
Acabo, he volgut que aquesta intervenció d'avui servís per començar a esbossar el que ha de ser
una reflexió més ponderada i, si m'ho permeten, objectiva dels canvis en profunditat que, tant en
la manera d'entendre Catalunya, com sobre les prioritats de la governació, han suposat els tres
anys d'aquesta legislatura que acabarà el mes de novembre.
Moltes gràcies.
10
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1767
Title
A name given to the resource
Una reflexió política sobre una legislatura intensa
Language
A language of the resource
Català
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Cercle Financer
Subject
The topic of the resource
Catalanisme
Competitivitat
Economia
Estatuts
Finançament
Govern
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Conferència
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2006-07-25
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències