1
10
2
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/188/20041214.pdf
c8e40ced6098b9fcc8530a6c9df49bf9
PDF Text
Text
Lliurament de les Creus de Sant Jordi 2004
Auditori de Barcelona | 14/12/2004
Molt honorable senyor President del Parlament, Honorable Senyor
Conseller en Cap, Honorables senyors Consellers, Senyora Consellera
de Cultura, autoritats, amics, guardonats.
La Tomasa i en Miquel, en Miquel Núñez que ara us ha parlat i la
Tomasa, que ha pujat primer, representen per mi en el record una
cosa molt especial que és no solament l'esforç de les persones que en
la clandestinitat estaven tractant de portar la democràcia que ara
tenim i l'autonomia que ara tenim, sinó també l'esforç per mantenir
viu l'esperit d'aquest país i, encara que sembli mentida, la llengua
d'aquest país.
Dic que sembla mentida perquè ells originalment no parlaven el
català, però editaven "Treball", que era una revista del PSUC. El PSUC
en aquells anys representava un conjunt de forces polítiques, potser
millor que cap altre, perquè va saber, d'alguna forma, sobreviure a la
dictadura, va saber mantenir la reclamació de la democràcia però
també la reclamació de la vigència de l'esperit d'aquest país i
lentament, molt lentament, amb molts d'anys, amb molt de patiment
(a la Tomasa li van trencar l'esquena) ho van finalment aconseguir.
No ells sols, per descomptat, però ells al capdavant.
Consellers, autoritats, guardonats, amigues i amics. Aquest acte és el
reconeixement que Catalunya en el fons es fa a si mateixa. Els qui
tenim la responsabilitat de regir la governabilitat del país tenim cada
dia l'oportunitat de treballar pel país i cada any de guardonar uns
quants homes i dones entre tots els que són mereixedors per atorgarlos la Creu de Sant Jordi. Tot cos civil ben constituït ha de guardar
l'equilibri entre drets i deures, entre llibertat i igualtat, entre
interessos i altruisme, entre oportunitats i mèrits.
Les societats contemporànies busquen camins per conciliar tradició i
modernitat, per preservar un patrimoni valuós i compartit, per
reconèixer i premiar les actituds exemplars en els camps i disciplines
més diversos. D'aquesta recerca, d'aquest equilibri en surt un cos
civil, travat, sòlid i en progrés continu.
Quan la societat decideix atorgar una distinció a uns ciutadans o a
unes institucions es posen en risc intencionadament aquests equilibris
que existien. Per això avui enaltim el sentit del deure, la llibertat i
l'altruisme, el mèrit i l'excel·lència. És a dir, estem distingint la virtut
cívica més que no pas l'èxit enlluernador. Estem assenyalant i
distingint els virtuosos i aquests virtuosos conformen, si m'ho
permeteu, una mena d'aristocràcia dels mèrits i de les virtuts
1
�cíviques. El contrapès de l'herència i la història, entre passat i
present. És el que ens permet d'equilibrar la balança, equilibrar el
que és el nostre país per tot allò que en conforma el substrat. El que
dia a dia hi aporten aquestes trajectòries vitals que volem enaltir i
que volem reconèixer.
Les Creus de Sant Jordi són la màxima distinció civil que concedeix el
Govern de la Generalitat. No fan distinció entre homes dones,
artistes, científics, lluitadors sindicals, pedagogs o investigadors, els
vol a tots. Com tampoc no en fan entre les entitats que treballen per
la difusió dels valors o per la concòrdia, o per la igualtat o per la
preservació de la memòria col·lectiva. No prioritzen ni distingeixen
entre universitaris i obrers, entre cosmopolitisme i localisme, entre
excel·lència científica i lluita veïnal, entre recerca i difusió. És el mèrit
cívic, és l'aportació als diversos registres de la complexa respiració
del nostre país, allò que premiem.
D'ençà de la seva instauració aquests premis han estat atorgats a
més de vuit-cents homes i dones i a prop de tres-centes entitats i
col·lectius. Del conjunt de totes aquestes aportacions se'n desprèn
una imatge precisa de la realitat rica i plural que és Catalunya.
Aquest miler llarg de guardons conformen una paleta de colors que
defineix i il·lustra, amb tots els seus matisos la nostra realitat. Més
enllà del sentiment de pàtria hi ha una imatge de la pàtria, un
conjunt de cares que conformen i confirmen les obres, el treball, el
progrés, la creació, la reflexió i el mestratge dels homes i dones que
avui hem distingit i premiat.
Catalunya viu, deixeu-m'ho dir, un moment extraordinari,
esperançador. No deixem que ens segueixi dominant la temptació de
la derrota, que de vegades ens uneix més que no pas els petits èxits
que ens permeten d'anar endavant. No deixem que passi. És un
moment en què cadascun de nosaltres i tots col·lectivament hem de
saber aprofitar aportant-t'hi el millor de nosaltres mateixos. És un
moment extraordinari. Aportar-hi tot allò que ens ajudi al progrés de
ciutadans i ciutadanes, dels vells i els nous, i dels novíssims catalans
també. Aquest és l'alt valor que uneix i identifica totes les persones
que aquest vespre hem reconegut i premiat. A tots l'enhorabona i,
una vegada més, moltes gràcies per la vostra obra, moltes gràcies
per les vostres vides.
2
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1670
Title
A name given to the resource
Lliurament de les Creus de Sant Jordi 2004
Language
A language of the resource
Català
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Auditori de Barcelona
Subject
The topic of the resource
Premis i reconeixements
Catalanisme
Ètica
Cuevas, Tomasa, 1917-
Núñez González, Miguel, 1920-2008
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Discurs
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2004-12-14
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/2760/20030629_Proclamacio_Candidatura_Auditori.pdf
46444f91e0ee7b2adc9fb2a12dcbd561
PDF Text
Text
M A R A G A L L
P E R
C A T A L U N Y A
DISCURS DE PASQUAL MARAGALL
EN L'ACTE DE LA SEVA PROCLAMACIÓ
COM A CANDIDAT A LA PRESIDÈNCIA
DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA
�M f t R A G f t L L
P E R
C A T A L U N Y A
Amics i companys, ciutadanes i ciutadans de Catalunya,
Ahir, el meu partit, el Partit dels Socialistes de Catalunya, i els Ciutadans pel Canvi,
van fer-me l'honor de proclamar-me candidat a la presidència de la Generalitat.
Vull agrair aquesta decisió i la confiança que suposa.
Sóc plenament conscient de la responsabilitat que assumeixo en aquest moment
en acceptar la seva confiança per proposar al poble de Catalunya el projecte del
canvi i per liderar la mobilització social que l'ha de fer possible.
Ho faig amb la convicció que aquest moment històric ens reclama a tots, i em reclama
a mi personalment i en particular, que convoquem voluntats que van més enllà,
molt més enllà, de l'estricta filiació socialista.
Em proposo fer possible la més gran coalició que hagi conegut aquest país: la de
tots els catalans que creuen, com nosaltres, que ha arribat l'hora de Catalunya. De
la millor Catalunya. De la Catalunya autèntica. De la Catalunya real, tal com és.
No és l'hora de la queixa: és l'hora de la proposta. És l'hora de l'afirmació. Ara és
l'hora de convertir en realitat els nostres somnis personals i col·lectius.
Accepto la designació dels meus companys i companyes amb la il·lusió de qui es
veu cridat a donar el millor d'ell mateix per servir el seu país, en el moment del gran
pas endavant, no dic «salt» endavant, dic gran pas endavant.
Ho assumeixo conscient, també, de l'alt grau d'exigència que comporta liderar una
ambició col·lectiva d'aquest caràcter. Podeu estar segurs que no m'espanta el repte.
Els que em coneixeu, els que em coneixeu bé, sabeu, -a vegades perquè ho heu
3
�hagut de patir-, que la tenacitat i l'obstinació em fan suportar i vèncer, finalment,
els reptes més difícils; aquells que es resisteixen més.
En aquest moment de la veritat, que és solemne i emotiu per a mi i per a tots, sabré
estar a l'altura de les esperances dels qui ja no hi són, però que tinc presents, i de
les expectatives dels que ens han de seguir, que tracto d'intuir, d'interpretar i
d'entendre. No sé què em mou més, companys, si el sentiment d'obligació que jo
crec que comparteixo amb vosaltres respecte d'aquells que van voler i no van poder
viure una Catalunya que nosaltres hem somiat i que ells somiaven, que quasi
dibuixaven, que podien descriure, però que no van poder viure, o el joc, també
apassionant d'interpretar, d'intuir, d'endevinar el que la joventut realment farà, el
que la joventut vol com a país. Les dues són forces que a mi em belluguen.
Sóc hereu d'una llarga tradició i em sento responsable del llegat acumulat durant
cent cinquanta anys pels homes i dones progressistes d'aquest país que han lluitat
per Catalunya, pel seu progrés, per la justícia social i per la convivència.
En aquest moment passen pel meu cap els noms que ha citat Manuela de Madre i
alguns altres. Per descomptat Rafael Campalans, Manuel Serra i Moret, Josep Rovira,
Josep Pallach, Pep Jai, Paco Ramos, Maria Aurèlia Capmany, Jordi Llimona, Antonio
Santiburcio, Ernest Lluch...
En aquest moment assumeixo el compromís de preservar dignament el llegat dels
presidents Macià, Companys, Irla, Tarradellas, i de respectar, malgrat el seu final,
que ha estat poc a l'altura de la seva pròpia dignitat, també la contribució de Jordi
Pujol al capital polític de Catalunya, que malgrat això ha estat immensa, molt
important.
I vull citar com a deutes que jo tinc i que crec que tots tenim, el de reconeixement a
Joan Reventós, Raimon Obiols i Joaquim Nadal. Perquè han representat un esforç
enormement útil per a Catalunya, perquè ha estat justament el que ha permès que
aquest país sabés que la veritat no era una de sola, que aquest país era plural, que
tenia ànimes diverses i, tanmateix, tenia coincidències fonamentals, que aquest
país era un país que tenia una ànima i, tanmateix, idees diferents i projectes diferents,
dignísims. Jo crec que amb la dignitat amb què Reventós, Obiols i Nadal van saber
lluitar van aconseguir petites victòries, però encara no la gran victòria, i ens vàrem
forjar el dret que avui proclamem a governar aquest país. Gràcies Ouim, gràcies
Raimon, gràcies Joan.
4
�M
A
R
A
G
A
I
L
P E R
C
A
T
A
L
U
N
Y
A
LA CATALUNYA QUE VULL
Deixeu-me que us esbossi ara quina és la Catalunya que vull; la Catalunya per la
qual, avui, val la pena tot el nostre esforç i el nostre compromís. La Catalunya que
aconseguirem si obtenim la confiança necessària dels nostres ciutadans i ciutadanes
la propera tardor.
Tot i que insisteixo una vegada i una altra a dir que estic més disposat que mai, vull
que entengueu que no es tracta de la proposta d'un home, no es tracta de la proposta
d'un partit, no es tracta ni tan sols del projecte compartit per un conjunt de forces
polítiques. No.
Es tracta d'una aventura sorgida de baix, sumant totes les energies en una mateixa
direcció i amb un mateix objectiu: construir una Catalunya mai vista. En el fons i en
la forma. En les maneres de fer i entendre la política i la gestió pública i econòmica
i, també, en els mapes. En les infraestructures, en l'organització del territori, en el
disseny i respecte d'un paisatge que adorem, però que en bona mesura estem
malmetent.
La Catalunya que vull és una Catalunya gran, és una Catalunya amb ambició, no un
país que vagi arrambant amb allò que pugui a cada cantonada de la història. També,
però no només això.
Catalunya ha de ser tan gran com la volem i tan perfecta com la voldríem. Catalunya
ha d'afegir valor a la gran família dels pobles d'Espanya i d'Europa.
Depèn de nosaltres arribar-hi. Depèn de la capacitat que tinguem de convèncer,
d'engrescar els catalans amb un projecte innovador, net, amic, convincent, bolcat
cap al futur.
No volem, com alguns ens proposen, posar-nos a la cua dels pobles d'Europa que
esperen amb la instància a la mà que els donin el carnet d'estat independent. Pobles
que romanen ancorats a mirar lluny per la incapacitat de resoldre el problema que
tenen més a prop i d'aprofitar les oportunitats que se'ls presenten.
Però això no ens treu ni un bri de l'ambició que tenim com a país. En aquest
sentit, us diria que ni els independentistes poden imaginar el que Catalunya donarà
de si mateixa. El projecte d'una Catalunya respectada, realment autònoma, amiga
�dels seus amics, desacomplexada, lliure, creativa i justa és a l'abast. La tenim a
l'abast.
La nostra proposta, ja ho he dit altres vegades, és la de liderar, conjuntament amb
els pobles d'Espanya, que ho voldran i que cada dia són més i n'estan més convençuts,
l'avenç d'Espanya cap a un rol decisiu a l'Europa dels pobles.
Europa ha deixat enrere la fase de la lenta unificació sota el paraigua de la seguretat
americana, per oferir al món una política diferent, una globalització amb principis,
una governació i una justícia internacional efectives, un mercat mundial regulat
per la prudència de la humanitat i no pels seus instints més o menys destructius.
Aquesta és la missió d'Europa, i està començant.
Un altre món és possible però sense una altra Catalunya, nosaltres en aquest nou
món no hi seríem. Pel que fa a nosaltres, el canvi del món comença per casa, ha de
començar per aquí.
Els socialistes catalans tenim una cita amb la història. I no farem tard. Als que diguin
que la realitat pesa més que els projectes i que el desig, als hiperrealistes, als
hiperpragmàtics, als escèptics de torn, els passarem una pensió perquè segueixin
rumiant i no facin nosa. Nosaltres anirem per feina.
Sabem com arreglar els nostres problemes. Pagarem tots els deutes que tinguin
contrapartida real, que tinguin obres al darrere. Honorarem els crèdits. Engrescarem
la funció pública.
La Catalunya que vull serà el motor de l'euroregió mediterrània.
Sabem com enfocar el paper de Catalunya al món. És ben senzill de dir i ben difícil
de fer, però no és impossible: es tracta de veure on som i treure'n partit.
Tenim més gent, més empreses i més universitats a prop que qualsevol altra
comunitat espanyola, en un radi de dos-cents, quatre-cents o sis-cents quilòmetres.
Som la frontissa entre la península i el cor d'Europa.
Treballarem junts amb les comunitats de l'antiga Corona d'Aragó i les del nord dels
Pirineus, que també volen ser més del que són i estan tan tipes del centralisme com
nosaltres.
6
�M
A
R
A
G
A
L
L
P E B
C
A
T
A
L
U
N
Y
A
Tots plegats formem una regió econòmica d'uns disset milions d'habitants que té
tot el que cal per ser algú en el món obert.
I convencerem els nostres amics de la resta d'Espanya que el mapa radiocèntric de
la península, aquest que tenim, no té cap sentit. Que cal potenciar l'eix mediterrani,
l'eix cantàbric, i la unió entre tots dos, que és la vall de l'Ebre, tant o més que els
enllaços Madrid-províncies, que en definitiva són el mapa que Aznar ha dibuixat.
Aquests eixos són d'interès general per a Espanya.
La Catalunya que vull tindr
una nova organització territorial amb set veguetieí. i
amb un nou mapa.
Dins de Catalunya s'ha de reconèixer d'un cop l'existència de territoris amb
entitat pròpia, a part de la regió metropolitana de Barcelona i les altres tres
províncies actuals, cadascuna de les quals té una àrea urbana central important.
Aquests altres tres territoris són la Catalunya central, les Terres de l'Ebre i els
Pirineus.
Complirem, amb vint-i-quatre anys de retard, el que l'Estatut obligava a fer i no s'ha
fet: la llei electoral catalana, basada en la representació dels territoris i el principi
de proporcionalitat, «una persona un vot, i tots els vots valen igual».
Encetarem el gran projecte d'infraestructures del primer quart del segle xxi: el de
vessar cap a les planes de l'interior la congestió de les comunicacions a la franja
costanera i atacar, un segle i mig més tard del primer ferrocarril, la segona gran
connexió ferroviària: el tren de l'eix Transversal.
Sabem quin ha de ser el mapa de la Catalunya del 2020. Tenim fets tots els mapes
parcials que fan el nou dibuix de Catalunya.
Aquesta regió de disset milions d'habitants a l'entorn de Barcelona no es pot
concebre sense un gran aeroport. Catalunya té el sistema aeroportuari més ben
ubicat de la península, comparable al de Milà a la península Itàlica.
Necessitem tenir vols intercontinentals directes a les grans ciutats d'Europa i
d'Amèrica. Aquest és un objectiu perfectament raonable. Si el mercat hagués decidit,
en comptes de l'Estat, ja hi fórem. El govern que tenim es diu neoliberal, però jo els
dic: per què deixeu que les grans empreses de Madrid, Ferrovial per exemple, pugui
7
�tenir el 35 % de l'aeroport de Sidney i no pugui tenir el 2 % de l'aeroport del Prat?
Qui ho decideix? L'Estat, el senyor Cascos, vet aquí la contradicció. Nosaltres
necessitem això i ho tindrem, perquè finalment la realitat s'imposa.
A Catalunya la connexió telemática a través de la banda ampla ha d'arribar a tot els
territoris, com a condició imprescindible per construir un país més just, eficient i
equilibrat.
La xarxa viària s'ha de completar amb vies troncáis que descongestionin i millorin
les esgotades connexions metropolitanes.
La superposició, en el territori, de les noves xarxes viàries i ferroviàries ha de
permetre l'establiment d'un abundant sistema de nusos que actuarà com sistema
logístic per a tota Catalunya.
La Catalunya que vull serà respectuosa com mai amb la natura i el medi.
Catalunya podria ser el primer país del Mediterrani on s'apliqui un respecte nòrdic
pel paisatge.
Una xarxa de ciutats d'on hagin desaparegut les immenses tanques publicitàries.
Política real, pràctica, per dibuixar un país real, canviar allò que veiem i la manera
com vivim.
Serem el primer lloc del sud d'Europa on es persegueixi el soroll. I on l'aïllament
acústic i tèrmic siguin exigits i respectats, tant en els habitatges nous com en els
locals públics.
La Catalunya que vull proposarà la revisió de la Constitució i de l'Estatut, per
adequar-los als nous temps.
Espanya ha de fer un pensament i revisar els seus textos legals bàsics, vint-i-cinc
anys desprès de la seva aprovació.
Hem de tenir un senat federal, tal com prefigura l'article 69 de la Constitució.
Espanya ha de resoldre el tema basc, però no ho farà si Catalunya no s'avança a dir
què vol, independentment del final d'aquell conflicte.
8
�M
A
R
A
G
A
L
L
P E R
C
A
T
A
L
U
N
Y
A
Catalunya vol una Espanya seriosament plural, formada per un conjunt de pobles
disposats lliurement a la unió després de vint-i-cinc anys de convivència profitosa,
però francament millorable.
Mai no havíem tingut tant de temps de democràcia i autonomia, és cert i no es pot
oblidar. Però si haguéssim de suportar cinc anys més d'un govern com el d'Aznar,
Espanya esclataria. Ho dic a Madrid i ho dic aquí a Catalunya.
Per què volem l'Estatut nou? El volem per ser el que som, per viure millor, per
governar-nos millor i per avançar en la definició de Catalunya a Espanya i a Europa.
ua Catalunya que vul·l ve:
soanva h-: 'fa!
Catalunya vol una Espanya federal, organitzada entorn de quatre principis: el
federalisme polític, el federalisme fiscal, el cultural i el judicial.
I què volem dir amb això?
1. El Senat federal, de tall germànic. No pactarem per menys. Això és el que la
Constitució ja permet, més ben dit obliga, i tanmateix ella mateixa s'entrebanca
quan diu que els senadors seran escollits per províncies, quan abans havia dit
que el Senat és la Cambra dels Territoris. Ha de ser això: la Cambra dels
Territoris.
2. La igualtat de resultats per habitant entre el sistema foral o de concert i el
sistema fiscal comú.
3. La defensa per part de l'Estat del català, dels altres idiomes oficials i de la
plurinacionalitat d'Espanya. És l'Estat qui ha de defensar el català. No és que la
Generalitat no ho hagi de fer. És clar que ho ha de fer! Però no ha de semblar
que són els catalans qui es defensen. No hem quedat que Espanya ens agrada
per la seva pluralitat? Per això, l'Estat, com altres estats federals, hauria de ser
el més interessat que en els carnets, els passaports, els documents nacionals
d'identitat i les matrícules es defensés el català. I, llavors, nosaltres podríem dir
que el castellà és un gran capital per a nosaltres. No és això la pluralitat, allà i
aquí?
Qui governa a Espanya? Tres nacionalismes. Un, el més important, el més
9
�acreditat, el més fort, el més dur, el més perillós, és el nacionalisme espanyol.
Dos: el nacionalisme català, que fa el que pot. Tres: el nacionalisme basc. I després,
m'ho deia José Bono, fins i tot a la Manxa han hagut de ser nacionalistes per
guanyar, i Bono guanya de llarg. Nosaltres no hi estem pas en contra d'aquests
nacionalismes, però diem que amb això no n'hi ha prou, perquè per aquesta via
Catalunya i Espanya no són allà on haurien de ser i no arribaran allà on haurien
d'arribar.
4. Una justícia local. Que la policia local pugui ser policia judicial dels petits delictes
i faltes. Ho tenim escrit a la Carta Municipal de Barcelona, aquesta Carta que
vàrem començar l'any 1980, i que encara no tenim. Fins i tot Franco, amb Porcioles
d'alcalde de Barcelona, la va concedir l'any 1960; i ara amb l'Estat actual no surt,
no ens la donen. Perquè vegeu que ens hem anat carregant de raó.
La Catalunya que vull serà activa a Europa i al món.
Catalunya vol que l'Europa federal sigui també l'Europa de les regions, l'Europa
dels pobles, que vol dir una Europa més pròxima i més democràtica. Per molt que
Aznar i Blair hagin frenat l'expressió «l'Europa dels pobles», aquesta Europa és
més viva que mai i no hi haurà qui la pari.
Catalunya vol participar en els afers europeus, directament en l'àmbit de les seves
competències i indirectament -amb la resta de comunitats espanyoles- en el procés
de formació de la voluntat general.
Però Catalunya també vol ser especialment activa en l'àmbit de la Mediterrània,
que avui crida a la nostra porta. El dramatisme amb què hem viscut els anys que
hem passat, la incapacitat de Clinton i de la socialdemocràcia per resoldre el conflicte
de Palestina sembla que ha fet un pas endavant, com ens va explicar recentment
Moratinos a Barcelona. Recordem que Catalunya i Espanya tenen un paper
importantíssim en una Europa que els darrers catorze anys ha oblidat el Mediterrani,
s'ha encarat a l'est, s'ha oblidat del sud, i ha ignorat gue el perill d'Europa, del món,
no està a l'est, sinó precisament al Mediterrani i en els enfrontaments que s'hi poden
encendre.
La Catalunya que vull canviarà les polítiques: tot és diferent de fa vint-i-cinc anys.
Jo vull que aquestes eleccions autonòmiques siguin, i seran, les primeres eleccions
10
�M
A
R
A
G
A
L
L
P E R
C
A
T
A
L
U
N
Y
A
«britàniques». Es discutirà de polítiques, de com i de quina manera s'arreglen les
coses. No pas tirant diners als problemes, com diuen els americans, o com fa la
dreta moltes vegades. Parlem de coses reals, perquè nosaltres venim d'on venim,
dels barris de Girona, Barcelona, Lleida, i perquè sabem com s'han de fer les coses.
Hi ha tota una concepció darrera que hem estat discutint durant quatre anys. Em
pregunten, quina és la diferència amb fa quatre anys? Fa quatre anys hi havia molta
il·lusió, però només il·lusió i unes intuïcions certes: educació, educació, educació.
Teníem raó i continuem tenint més raó que mai. Però ara sabem què hem de fer
també amb l'habitatge, la seguretat, la protecció de la família; l'ajut als pares i mares
que volen tenir criatures i, tanmateix, treballar. Ho sabem perquè ho vivim.
La Catalunya que vull sera acollidora, integradora i plena d'oportunitats.
Catalunya es pot convertir i es convertirà en el lloc de trobada dels creadors.
Catalunya es pot convertir i es convertirà en la pàtria dels emprenedors, dels
emprenedors econòmics i socials:
•
dels treballadors que innoven a la feina,
•
de les dones empresàries i autònomes,
•
dels pagesos moderns,
•
de les organitzacions no governamentals més compromeses i imaginatives,
•
dels investigadors i inventors reconeguts,
•
de la gent gran activa,
•
dels sindicats amb noves fórmules per a les noves realitats d'un món sense
fronteres,
•
dels empresaris conscients que guanyar diners augmentant els costos socials i
ambientals no és crear valor, sinó traspassar el mort a un altre,
•
dels funcionaris motivats pel servei públic,
•
d'uns mitjans de comunicació exigents amb els grups i agents socials i, també,
exigents amb si mateixos.
En resum: Catalunya ha de passar a ser un país d'actors, no un país d'espectadors.
No un país de propietaris d'uns quants pams quadrats que van augmentant de preu
sense fer pràcticament res.
Però Catalunya serà també, com ho ha estat sempre, terra d'acollida. La dreta està
a favor de la immigració. No dic els empresaris, dic la dreta ideològica. Per dues
11
�raons. Perquè saben, com sabem nosaltres i compartim, que és necessària la mà
d'obra, perquè amb la natalitat que tenim no podríem créixer, probablement, pagar
les nostres pensions. Però la dreta, a més, sap - i ho sap més directament perquè
una bona part prové d'aquests sectors-, que els salaris es mantenen baixos també
gràcies a la immigració. No ens enganyem.
Però la dreta política sap, a més, que els seus vots poden pujar. Perquè, qui paga els
costos de la immigració? L'immigrant que ha arriscat, que ha travessat l'estret com
ha pogut, jugant-se la vida. Però, qui els paga també? Els paguen els treballadors
d'aquells barris on aquests immigrants poden anar a parar. I, quins són aquells barris
on aquesta gent poden anar? Doncs, no són els barris de classe mitjana o alta. Són
aquells on viuen, amb molt esforç, els nostres treballadors, immigrants dels anys
seixanta, que ja no són immigrants, que són catalans de sang, que ja formen part
del nostre passat, que ja són pares i mares de la Catalunya actual, que tenen fills
que parlen català: aquests són els que paguen els costos. Perquè a la seva escola, a
la seva parada de metro, a la seva escala, és allà on hi ha problemes, on arriba la
misèria que ells ja havien superat. I molta gent els diu: vosaltres que ja vàreu ser
immigrants i, per tant, ja sabeu el que és, no podríeu fer amb aquests que ara arriben
allò que us van fer a vosaltres quan vàreu arribar?
Es demana als qui ja van fer l'esforç, als qui van abandonar la seva pàtria, creant-ne
una de nova, que no és fàcil, que vegin com els seus barris es degraden perquè en
venen uns altres que estan pitjor que ells quan van arribar. És això el que els estem
dient? No és un gran sarcasme això? Els estem dient que acceptin tenir de nou un
barri amb les condicions que tenien els barris fa quaranta anys. I, ara que els havien
arreglat, han d'acceptar que les coses empitjorin. A mi això em revolta. Jo crec que
l'esquerra a més de la indignació moral ha de tenir una altra cosa. No només valors
i indignació, ha de tenir solucions. Les solucions es diuen barris segurs, barris
tranquils i escoles dignes. La immigració és un problema de polítiques. La
preocupació que tenen al Marroc per la immigració és escassa. No esperem que de
les lleis o els pactes en surtin massa resultats. Algun se n'ha de treure, però a còpia
de dir a la gent que nosaltres tenim la solució a aquests problemes que ells viuen, i
de resoldre'ls.
Catalunya es pot convertir en el banc de proves d'una colla de polítiques socials
que ens agradaria que fossin les més avançades d'Europa. Ens hem passat vint,
trenta, quaranta, cinquanta, seixanta anys copiant la socialdemocràcia nòrdica, la
centroeuropea. Ara estan passant per moments de dificultats. Però nosaltres tenim
12
�M A R f t G A L L
P E R
C A T A L U N Y A
tot allò que cal perquè Catalunya es converteixi en un referent. Hi ha els recursos i
el coneixement. I hi ha l'experiència. Venim de baix, dels ajuntaments, ho hem après.
Venim dels sindicats, de l'esquerra, del moviment de ciutadans que se'ns ha volgut
aplegar a l'entorn. I és des d'aquest coneixement i aquesta experiència que
aconseguirem el que vulguem aconseguir.
Vull, per anar acabant, formular davant vostre un parell de compromisos
personals:
Primer. Durant molts anys, Catalunya ha tingut un president que deia el que calia i
el que no calia, i un país que havia d'escoltar i aplaudir o tancar-se a casa seva. Ara,
vull que Catalunya sigui un país que parli i que tingui un president que escolti. I que
després governi. No que només escolti. Que escolti i que després governi. Però que
abans de res sàpiga escoltar. I sàpiga escoltar per tots i en nom de tots. Un president
presidencial, valgui la redundància. Que estigui un xic pel damunt.
Segon. Un compromís amb la regeneració de la política.
Una vegada més estem veient que la força del diner pretén subjugar la força o
l'acció de la política. Altres vegades m'ho heu sentit dir i crec que ha estat una
constant en la meva carrera política. Penso perseguir i espero aconseguir un grau
zero de tolerància amb el transfuguisme, amb la col·lusio d'interessos entre el diner
i la política. Ho hem aconseguit allà on hem estat, allà on hem governat. Lluitaré
perquè a Catalunya sigui així a partir d'ara.
Em proposo convocar, des d'avui mateix, totes les catalanes i tots els catalans a
donar el millor d'ells mateixos pel país. A canviar tot el que cal canviar: tot.
I si, com espero, el poble de Catalunya em fa confiança per obtenir la presidència,
em proposo treballar de valent i sense defalliment per aconseguir aquest objectiu
de canvi, amb el meu exemple i el del meu govern.
Tenim el deure de fer tot el que estigui a les nostres mans per comprovar el que
Catalunya pot donar de si.
I tenim el dret de gaudir d'aquest país mai vist que podem construir entre tots. No
en tingueu cap dubte, és possible fer-ho. Hem de fer-ho. I ho farem. Ara és l'hora de
fer possible el gran canvi.
13
�Res no em faria més feliç que servir una Catalunya dempeus, jove, justa,
autoconfiada, competent i innovadora. Una Catalunya que canviï la queixa per la
proposta. Una Catalunya que recuperi l'energia positiva que fa anys que va perdent
lentament. Una Catalunya que es reconegui ella mateixa, amb les seves capacitats
extraordinàries, i avanci confiada i segura.
Res farà més honor a la història recent del nostre país i la seva gent que una gran
victòria a les properes eleccions al Parlament de Catalunya.
Compto amb vosaltres!
Endavant!
Visca Catalunya!
L'Auditori de Barcelona
29 de juny de 2003
14
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
04.02. Activitat política
Description
An account of the resource
Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC).
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Discurs de Pasqual Maragall en l'acte de la seva proclamació com a candidat a la presidència de la Generalitat de Catalunya
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-06-29
Type
The nature or genre of the resource
Discurs
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Candidatura
Eleccions
Catalunya
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
President de la Generalitat de Catalunya
Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE)
Description
An account of the resource
Discurs de proclamació com a candidat, en el marc de la campanya Maragall per Catalunya.
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Auditori de Barcelona
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències