2
10
19
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/26/2845/Maragall_GovernGene_4.jpg
f26ec9534a138944421c7c1868a6b7eb
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05.01. Programa Llegat Pasqual Maragall
Type
The nature or genre of the resource
Subsèrie
Description
An account of the resource
Documents sorgits de les activitats de difusió i recerca del programa de la Fundació Catalunya Europa, Llegat Pasqual Maragall.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Maragall i el govern de la Generalitat: les polítiques del canvi
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Miralles-de-Imperial, Júlia
Rivera, Carles
Ubasart, Gemma
Vicente, Joan
Contributor
An entity responsible for making contributions to the resource
Muñoz, Josep Maria (editor)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2021
Type
The nature or genre of the resource
Monografia
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Govern
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Generalitat de Catalunya
Gestió pública
Tripartit
Govern alternatiu
Acció política
Economia
Model social
Autogovern
Balanç
Estatut
Description
An account of the resource
480 p.
Abstract
A summary of the resource.
Pasqual Maragall i Mira (Barcelona, 1941), alcalde de Barcelona i president de la Generalitat, és una de les figures polítiques més destacades de la història contemporània del país. El seu pas per la presidència de la Generalitat de Catalunya entre 2003 i 2006 va quedar associat a l’accidentada peripècia que va rodejar la gènesi de l’Estatut de 2006 i als efectes que va provocar. Aquest fet ha impedit ressaltar el conjunt de l’obra del govern de la Generalitat quan Maragall el va presidir. ¿Quina importància ha tingut aquella acció política? ¿Ha estat un parèntesi insignificant en la història recent de Catalunya? O, per contra, ¿ha representat la posada en marxa de polítiques innovadores que s’han projectat més enllà d’aquells anys de govern?
Per poder contestar aquests interrogants, els autors del llibre examinen les polítiques institucionals, econòmiques, socials i territorials que el “govern del canvi” encapçalat per Maragall va dissenyar i aplicar, descrivint els seus objectius i els seus efectes, tant immediats com a més llarg termini. D’aquesta manera, remarquen encerts i limitacions de l’acció desenvolupada des de la Generalitat pel govern de Pasqual Maragall, una figura que ha sabut identificar els grans reptes col·lectius plantejats a Catalunya, Espanya i Europa en el trànsit del segle xx al xxi i ha intentat donar-hi una resposta.
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Barcelona
Publisher
An entity responsible for making the resource available
RBA Libros
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
ISBN: 9788491875840
License
A legal document giving official permission to do something with the resource.
Adquirir el llibre en paper o ebook: <a href="https://www.rbalibros.com/rba-no-ficcion/maragall-el-govern-de-la-generalitat-les-politiques-del-canvi_5586" target="_blank" rel="noopener">https://www.rbalibros.com/rba-no-ficcion/maragall-el-govern-de-la-generalitat-les-politiques-del-canvi_5586</a>
Relation
A related resource
Els materials complementaris usats al llibre es recullen en aquest recurs: <a href="https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/exhibits/show/llibre_governpm">https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/exhibits/show/llibre_governpm</a>
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Sobre Pasqual Maragall
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/12/2848/20240120_ElPunt_MemoriaTripartit.pdf
253f7d4cbf193190c6c721eab9de99d1
PDF Text
Text
DIARI INDEPENDENT, CATALÀ, COMARCAL I DEMOCRÀTIC
Alt Pirineu · Barcelona · Camp de Tarragona · Catalunya Central · Lleida · Penedès · Terres de l’Ebre
DISSABTE · 20 de gener del 2024. Any XLIX. Núm. 16694 - AVUI / Any XLVI. Núm. 15564 - EL PUNT · 1,70 €
IL·LUSTRACIÓ: MIGUEL FONTELA
Any fratricida
Gemma Aguilera
Plana 6
El dimoni ‘Camacuc’
Ricard Chulià
Plana 8
Reportatge de Pere Bosch i Cuenca. Planes 24 a 28
Plana 12
Plana 14
Plana 9
L’ESPORTIU
Lloret, ciutat referent del
‘sexili’ als anys setanta
El govern de
Sánchez es fica
en un batibull
amb el jutge del
cas Tsunami
Els ajuntaments
del Maresme,
cridats a fer
servir l’aigua
regenerada
El Barça jugarà els
quarts de copa al
camp de l’Athletic i
el Girona, al del
Mallorca
Hi van emigrar persones LGTBIQ+ d’arreu de
l’Estat pel gran nombre de locals i la llibertat
�24
| Reportatge |
EL PUNT AVUI
DISSABTE, 20 DE GENER DEL 2024
Memòria del tripartit
a El govern de coalició entre el PSC,
a Alguns dels protagonistes
ERC i ICV va capgirar, fa vint anys, el
panorama polític del país
d’aquella experiència valoren el seu
llegat a la Catalunya actual
Pere Bosch i Cuenca
BANYOLES
E
l 14 de desembre del 2003,
els tres representants dels
principals partits d’esquerra, Pasqual Maragall (PSC),
Josep-Lluís Carod-Rovira (ERC) i
Joan Saura (ICV), van rubricar un
acord que va posar punt final a
vint-i-tres anys de governs presidits per Jordi Pujol. Les eleccions
que s’havien celebrat un mes enrere havien provocat un retrocés dels
dos principals partits polítics, CiU i
el PSC, i, al mateix temps, un salt
espectacular d’ERC, que, amb Josep-Lluís Carod-Rovira, va passar
de 271.000 vots a 544.000 i de 12
escons a 23. Els republicans, a més
a més, van tenir la clau de la governabilitat. Durant setmanes, es van
multiplicar les reunions i es van fer
tota mena de vaticinis. De fet, fins
pocs dies abans d’aquell 14 de febrer totes les possibilitats semblaven obertes, des d’un acord entre
CiU i ERC fins a un “tripartit de
CiU, el PSC i ERC”, tal com defensava Jordi Pujol, el president sortint.
Al final, però, els republicans
van optar per provocar un canvi
de rumb. L’acord es va signar en
un espai històric, el Saló del Tinell, a l’antic palau comtal de Barcelona. Tot i que l’acte va tenir un
caràcter extremament auster,
tothom era conscient de la transcendència d’aquell moment, que
posava punt final a vint anys de
governs convergents i obria una
nova etapa política a Catalunya.
En la seva intervenció, el qui pocs
dies després es convertiria en el
127è president de la Generalitat,
Pasqual Maragall, va recordar que
“per primera vegada en cent anys”
les esquerres arribaven al govern
de Catalunya “en un període tranquil” i va evocar la figura del president Lluís Companys. Maragall
també va remarcar que havien hagut de passar 25 anys perquè “Ca-
talunya es retrobi sencera, perquè
reconegui la seva diversitat com
una riquesa”, una referència als
governs monocolors de CiU.
L’acord va desfermar una reacció furibunda dels antics inquilins
de la Generalitat. La sensació entre les files convergents va expressar-la d’una manera ben gràfica la
dona del president de la Generalitat sortint, Marta Ferrusola, quan
va exclamar: “Sento com si m’haguessin entrat a robar a casa.” La
rebuda del nou govern tampoc va
ser excessivament favorable entre
alguns mitjans de comunicació, ni
tampoc entre els partits polítics
espanyols. Feia mesos que Espanya es trobava en una permanent
precampanya per decidir el relleu
de José María Aznar, qui havia liderat una segona legislatura marcada per la “renacionalització”
d’Espanya i la crispació.
Un Dragon Khan
El nou govern tampoc va ajudar a
El nom de la
cosa
Els seus impulsors van
batejar-lo amb el distintiu de “catalanista i
d’esquerres”. Es tractava d’un intent de
marcar distàncies
amb els governs anteriors, que s’havien
qualificat com a “nacionalistes”. Un dels
protagonistes, el socialista Antoni Castells, argumentava:
“No pot ser que aquell
sigui el govern nacionalista i aquest sigui el
govern d’esquerres.
Nosaltres hem de ser
les dues coses, catalanista i d’esquerres.”En
l’etiqueta s’hi sentien
còmodes els altres
partits, ERC i ICV. Malgrat tot, en el debat
polític les denominacions serveixen per
simplificar i caricaturitzar les coses. I, tot i
que el mateix Jordi Pujol havia defensat un
“tripartit”de CiU, el
PSC i ERC, el govern va
acabar sent conegut
popularment com “el
tripartit”, una denominació que va anar prenent un component
clarament negatiu.
apaivagar els ànims. Mesos després, el conseller de Governació,
Joan Carretero, utilitzaria una
metàfora que faria fortuna. Es referiria a un Dragon Khan en què
viurà permanentment instal·lat el
govern. El primer sobresalt va arribar ben aviat, sense ni tan sols
deixar temps als nous consellers
perquè prenguessin la mida als
seus despatxos. El 26 de gener,
quan tot just feia un mes que s’havia constituït el govern, el diari
monàrquic ABC feia saltar la crisi
amb una portada que, en poques
hores, recorreria els despatxos governamentals i les seus dels partits: “Carod enllesteix un pacte
amb ETA perquè no atempti a Catalunya. La banda no assassinaria
al Principat a canvi de cobertura
política per a l’esquerra radical
abertzale.” La notícia, que apareixia just un mes abans de l’inici de
la campanya per a les eleccions al
Congrés, va provocar un terratrèmol a Espanya, i també a Catalunya. En un primer moment, Maragall no va reaccionar amb excessiva contundència; però l’endemà
es va emetre un comunicat des de
la seu del PSOE en què es qualificava la reunió de Carod com “una
deslleialtat intolerable” i es reclamava que el conseller en cap assumís “les seves responsabilitats polítiques i se li accepti la dimissió
presentada”. Maragall, finalment,
va acceptar l’ordre de Zapatero.
En un primer moment, Carod-
�| Reportatge | 25
EL PUNT AVUI
DISSABTE, 20 DE GENER DEL 2024
Rovira es va mantenir com a conseller en funcions, si bé va acabar
deixant el càrrec per presentar-se
a les eleccions espanyoles. El conseller en cap va haver de superar,
dies després, el mal tràngol de
comparèixer davant la diputació
permanent del Parlament, on va
rebre les fuetejades de l’oposició.
Un dels més virulents va ser el líder d’UDC, Josep Antoni Duran i
Lleida, qui va deixar anar: “Gràcies a la seva actitud hi ha una crisi profunda en el govern de la Generalitat, gràcies a la seva actitud
hi ha un debilitament de l’autoritat del president, gràcies a la seva
actitud [...] estem espanyolitzant
la vida política, estem basquitzant
la vida política catalana.” Tampoc
es va quedar enrere el líder dels
populars catalans, Josep Piqué,
qui va acusar Carod-Rovira d’haver aconseguit “que el nom de Catalunya i el nom del govern de Catalunya estigui més associat al terrorisme i a ETA que mai”.
Aquell episodi va situar el nou
govern a la unitat de cures intensives dies després d’haver estat
concebut, però no va comportar
un desgast electoral (com a mínim immediat) per als tres partits
que el formaven. Més aviat al contrari. El principal protagonista
d’aquell afer batejat com a “cas
Carod”, que es va presentar com a
cap de cartell d’ERC, va aconseguir uns resultats històrics, i, en
————————————————————————————————————————————
Poc després de signar
l’acord, Pasqual Maragall
va afirmar: “Catalunya es
retroba sencera”
————————————————————————————————————————————
conjunt, els tres partits (el PSC,
ERC i ICV) van sumar un 61% dels
vots i 31 dels 41 escons que hi havia en joc i 12 dels senadors. Aquella primera crisi no va rebre,
doncs, un càstig de l’electorat, però va representar un punt d’inflexió en el govern, que va néixer
amb un problema congènit i una
llufa d’inestabilitat de la qual no es
va desempallegar.
L’alternança necessària
En tot cas, el govern liderat per
Pasqual Maragall va obrir una etapa nova en la política catalana, un
punt i a part que alguns dels seus
protagonistes qualifiquen de “necessari”. El republicà Josep Bargalló, que en aquell moment ja acumulava una llarga experiència
com a parlamentari, afirma que
l’aposta que va fer ERC per un
pacte d’esquerres era “necessària
per regenerar la política catalana,
especialment per tirar endavant
un govern catalanista i d’esquerres que regirés el país després de
l’immobilisme que havia suposat
la darrera etapa del pujolisme”.
Per a Montserrat Tura, que havia
estat alcaldessa de Mollet del Vallès des del 1987 i el 2003 va assumir la conselleria d’Interior,
aquell acord va significar “el final
de la Catalunya dual que sempre
havia intentat fer creure el pujolisme [...]. L’acord del Tinell era
l’explicitació que l’avenç nacional
Les frases
————————————————————————————————————————————
“L’acord era l’explicitació que
l’avenç nacional era
indestriable del progrés social,
era el triomf del patriotisme
dels serveis socials”
Montserrat Tura
CONSELLERA D’INTERIOR (2003-2006)
era compatible, indestriable del
progrés social”. Dolors Camats,
que el 2003 s’estrenava com a diputada al Parlament per ICV, parla d’un “fet necessari per higiene
democràtica”.
Fins i tot Josep Rull, que el
2003 va encetar la seva tercera legislatura com a diputat de CiU i es
va trobar, per primera vegada, a
l’oposició, destaca que aquell govern va “fer possible l’alternança
————————————————————————————————————————————
----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
“Va ser un govern fet més a
la contra que no com a
projecte comú”
Toni Castellà
DIPUTAT D’UDC (2003-2006)
La primera crisi va esclatar
quan els nous consellers
encara no havien pres la
mida als seus despatxos
————————————————————————————————————————————
política, imprescindible en qualsevol sistema democràtic. Es va poder assajar un govern d’esquerres
amarat dels valors del catalanisme”. I, pel que fa a la valoració general dels governs de Pasqual Maragall, destaca: “En molts aspectes, el corrent central de país
quant a polítiques públiques es va
mantenir vigent respecte de l’etapa anterior. Bàsicament perquè
aquell catalanisme compartit era
Un inici convuls
El 20 de desembre del
2003, després de
prendre possessió,
Pasqual Maragall surt
a saludar la gent que
s’ha aplegat a la plaça
de Sant Jaume. Al balcó del Palau treu el cap
el secretari general del
PSOE, José Luis Rodríguez Zapatero, qui
dies abans, en un míting al Palau Sant Jordi, s’havia deixat anar:
“Donaré suport a la reforma de l’Estatut que
surti del Parlament.”
L’inici del mandat és
convuls, amb tensions
a l’hora de delimitar
les competències de
les conselleries i de
nomenar alguns càrrecs. Però l’episodi que
desferma la primera
crisi de magnitud és la
publicació d’una trobada a Perpinyà entre
el conseller en cap, Josep-Lluís Carod-Rovira, i dirigents d’ETA.
extraordinàriament transversal i
preeminent. En aquell període la
Generalitat va continuar essent
una institució nuclear del país i
mai no va caure en la irrellevància, al contrari, tal com malauradament està succeint avui.” Toni
Castellà, que en aquell moment
formava part de la mateixa coalició que Rull (tot i que com a representant d’Unió Democràtica),
conserva un record molt menys
optimista d’aquell moment i recorda “la frustració de guanyar
unes eleccions i no governar”. Tot
i això, també valora: “Això ens situava en la normalització d’un sistema parlamentari.” Castellà destaca “la poca cultura de coalició de
les forces d’esquerres” i creu que
el govern entre el PSC, ERC i ICV
“va ser [...] fet més a la contra que
no com a projecte comú”. Tot i això, reconeix que el pas del temps
li ha permès matisar la seva anàlisi: “Malgrat la percepció de caos
permanent que segueixo tenint,
va ser bo que hi hagués una alternança després de 23 anys d’un
mateix govern.” Ni que fos, segons
afegeix, per “demostrar, entre altres coses, que les solucions plan-
�|
26 Reportatge
|
EL PUNT AVUI
DISSABTE, 20 DE GENER DEL 2024
tejades per l’alternativa d’esquerres portades a la pràctica en un
govern van fracassar”.
Un nou estil de governar
Els que van participar en aquell
primer govern valoren la nova forma de fer política, malgrat les dificultats de conjuminar els programes i les sensibilitats de tres partits diferents. El republicà Josep
Bargalló, que va començar com a
conseller d’Educació i seixantacinc dies després va haver d’assumir el càrrec de conseller primer,
sosté que “va ser un govern menys
presidencialista i més coral que
els anteriors”. I això no només
perquè estava format per una coalició entre tres formacions totalment independents, sinó també
“pel tarannà del president Maragall, que ja no era necessàriament
el del PSC”.
La valoració d’aquells que es
van haver de situar a l’oposició resulta menys positiva. Antoni Castellà, que en aquells moments
afrontava la seva segona legislatura com a diputat d’Unió Democràtica, destaca que l’element més
negatiu d’aquell període va ser “la
incapacitat de construir un projecte comú”, la qual cosa “va comportar, a la pràctica, l’existència
de tres governs en un”.
L’acció de govern
Aquest soroll permanent i els esforços esmerçats en el debat estatutari han fet que l’acció de go————————————————————————————————————————————
La llei de barris, aprovada
el 4 de juny del 2004, és un
dels principals llegats del
govern de Maragall
————————————————————————————————————————————
vern quedés, ja aleshores i encara
avui, en un segon pla. Josep Bargalló, que va viure el període del
2003 al 2006 des d’una talaia privilegiada, destaca: “Va haver-hi
projectes pioners i cabdals com la
llei de barris o el Pacte Nacional
per l’Educació que ens enllaçaven
amb unes maneres de fer política
social, territorial i municipalista
plenament innovadores.” Per la
seva banda, Antoni Castells, que
va assumir la cartera d’Economia
i Finances, posa èmfasi en els
avenços econòmics i pressupostaris i destaca “l’acord estratègic per
la qualitat de l’ocupació, la internacionalització i la competitivitat
de l’economia, i les mesures de reforma pressupostària en la línia
d’una millora de la transparència i
la pressupostació per objectius”.
Les seves companyes de gabinet
Marina Geli i Montserrat Tura posen èmfasi en els avenços en els
seus respectius àmbits de responsabilitat. L’exconsellera d’Interior
destaca que, tot i els vint-i-tres
anys d’autogovern presidit per
Jordi Pujol, les competències de
seguretat “estaven en unes condicions lamentables”. Dolors Camats, que va donar suport al govern des del seu escó al Parlament, destaca que “es va donar un
canvi a moltes polítiques públiques obsoletes o privatitzadores
Les frases
————————————————————————————————————————————
“Les discrepàncies, les crisis,
curiosament, varen ser més en
l’àmbit nacional i la lleialtat
que en les polítiques
sectorials”
Marina Geli i Fàbrega
CONSELLERA DE SALUT (2003-2010)
(transvasament de l’Ebre, mitjans
de comunicació o educació) i se’n
van inaugurar d’altres (com habitatge o medi ambient)”.
La llei que destaquen bona part
dels protagonistes és la de barris,
aprovada pocs mesos després de
la constitució del nou govern. Fins
i tot Josep Rull, que el 2003 era diputat a l’oposició i tretze anys després va acabar assumint la conselleria de Territori i Sostenibilitat,
la defineix com “una expressió
————————————————————————————————————————————
----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
“Va ser un govern menys
presidencialista i més coral
que els anteriors”
Josep Bargalló i Valls
CONSELLER D’EDUCACIÓ I CONSELLER PRIMER
(2003-2006)
En la legislatura del 2003
al 2006 es va encetar la
reforma de l’Estatut, que es
va acabar frustrant el 2010
————————————————————————————————————————————
tangible i operativa de cohesió territorial i social”. Contràriament,
remarca que en “l’àmbit de medi
ambient es va produir un excés
d’ideologització que va arraconar i
conflictivitzar unes polítiques
–tot allò vinculat a la sostenibilitat– fonamentals per a l’impuls
d’un país modern i avançat”. A
més a més, Rull coincideix amb
Toni Castellà (amb qui compartia
Els camins de
l’Estatut
El 12 de novembre del
2004, el president Maragall va convocar els
líders de tots els partits a una cimera a Miravet que es va convertir en el punt de
sortida per impulsar
un nou Estatut. Aquell
dia començava un camí llarg i costerut que
acabaria tenint una fita històrica: el 30 de
setembre de l’any següent, quan el Parlament va aprovar el text
amb els vots de 120
dels 135 diputats. Només va votar-hi en
contra el Partit Popular. El text, retallat, es
va aprovar al Congrés i
al Senat el 30 de març
del 2006. L’anunci
d’ERC de demanar el
vot negatiu en el referèndum del 18 de juny
va precipitar la destitució dels consellers
republicans.
la tasca d’oposició) a l’hora de destacar l’Estatut com a llegat més
positiu d’aquell govern.
Tot i això, els dos excompanys
de grup parlamentari també destaquen algunes herències negatives del govern de Pasqual Maragall, entre les quals hi ha “l’endeutament desbocat i d’unes finances
públiques esventrades” com a pitjor herència dels governs catalanistes i d’esquerres; però hi afegeixen dos elements genèrics: “la
percepció d’un govern en tensió i
conflicte interns constants, i un
afany intens de revenja –que es va
anar matisant progressivament–
respecte dels 23 anys del president Pujol”. En el que fa referència als aspectes negatius, Castellà
remarca “un nefast nivell d’endeutament desbocat, posant en risc
els principals serveis públics”.
De l’Estatut al procés
El fil conductor del procés encetat
en la legislatura del 2003 al 2006,
quan es va obrir el meló de l’Estatut i el procés independentista
que s’iniciaria alguns anys després arran de la sentència del Tribunal Constitucional, resulta in-
�| Reportatge | 27
EL PUNT AVUI
DISSABTE, 20 DE GENER DEL 2024
que aquella experiència és “irrepetible”. I també posa èmfasi en els
canvis que s’han produït als partits: “No existeix Convergència i
Junts és un actor més plural ideològicament. La CUP és un partit
que pluralitza més l’esquerra i l’espai independentista. El PSC i Junts
tenen més confluències en moltes
polítiques sectorials.” Antoni Castells destaca que “seria desitjable,
no sé si possible”. I ho defensa perquè “en el terreny de l’acció de govern el país necessita polítiques
progressistes al servei de la integració i el benestar social, la igualtat, la prosperitat i un creixement
econòmic sòlid i sostenible”. En
qualsevol cas, es mostra convençut
de la necessitat que “hi hagi un
projecte nacional compartit en relació amb l’autogovern de Catalunya”, matisant: “Projecte que, al
meu entendre, avui dia, no és ni la
independència –i menys tirant pel
dret– ni continuar amb tot igual,
com si aquí no hagués passat res.”
Montserrat Tura, qui havia estat
consellera d’Interior del govern de
Pasqual Maragall i actualment es
manté allunyada de la política institucional, fa una reflexió molt més
genèrica, sense apuntar a cap partit: “Avui la política viu més de fòbies que d’ideologies, més d’angoi-
evitable. Antoni Castells, que actualment es troba allunyat de la
primera línia política, fa una anàlisi de llarga durada i destaca que
“el projecte fracassat d’Estatut va
constituir [...] l’esgotament d’un
cicle de catalanisme polític que comença al tombant del segle XIX al
segle XX i dura més de cent vint
anys”. I posa èmfasi en les ferides
generades en l’àmbit del catalanisme: “La incapacitat de trobar la
resposta política adequada va conduir a la fragmentació del catalanisme polític i, posteriorment, a
una crisi de la qual no es pot dir
que el país n’hagi sortit especialment triomfant.”
La seva companya de gabinet
Marina Geli, que va entrar en la
política amb Joaquim Nadal i que
actualment milita a Junts per Catalunya, creu que “clarament el
procés és fill del fracàs i cansament de la societat catalana de
l’Estatut”. I fixa la mirada en el
2003: “Pasqual Maragall i nosaltres teníem clar que era la darrera
oportunitat. O reforma de la Constitució que permetés una relació
bilateral entre Catalunya i Espanya i un alt nivell d’autogovern i
agència tributària catalana que
era impossible que liderés el
PSOE i consens al Congrés o Estatut amb fort autogovern o la desafecció creixia. Aquella etapa va
ser la base del canvi a l’indepen-
————————————————————————————————————————————
Bona part dels
protagonistes del 2003
consideren que un pacte
com aquell és “irrepetible”
————————————————————————————————————————————
Els qui el 2003 eren a
l’oposició destaquen
“l’endeutament desbocat”
com a factor negatiu
————————————————————————————————————————————
————————————————————————————————————————————
dentisme de molts catalans. Jo entre ells. El federalisme asimètric
era una utopia i el dret a decidir va
anar entrant dins el PSC, militants i votants. Per forçar l’Estat
espanyol o bé escollir ser un estat
propi.” Toni Castellà, amb qui
comparteix militància en aquests
moments, també destaca que el
procés estatutari va permetre
“constatar des del catalanisme
històric del PSC que la proposta
d’un encaix respectuós de Catalunya en el marc de la pretensió
d’un estat plurinacional era [...]
impossible”. Aquest fet “va comportar començar a situar la proposta d’independència a la centralitat del catalanisme”. El republicà
Josep Bargalló també comparteix
aquesta anàlisi i afegeix que “sense tot el que va significar la redacció de l’Estatut –que sense aquell
govern no s’hauria iniciat al Parlament–, la seva aprovació a Catalunya, la seva primera retallada a les
Corts i la definitiva al Tribunal
Constitucional, tot plegat hauria
anat, si més no, més lent i a alguns sectors els hauria costat
molt més sumar-s’hi. Hauria anat
diferent, segur”. La seva antiga
companya de govern Montserrat
Tura, contràriament, reconeix
que “bo li agraden les ucronies” i
destaca que “la tramitació del nou
Estatut va influir, però menys del
que s’explica”. Per la seva banda,
Dolors Camats té molt clar que
“sense govern d’esquerres no hi
Les frases
————————————————————————————————————————————
“El PSC d’avui no té res a
veure amb aquell de l’acord
del Tinell, profundament
catalanista i amb una robusta
consciència nacional”
Josep Rull i Andreu
DIPUTAT DE CIU (2003-2006)
----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
“Només cal aritmètica i
voluntat política perquè un
pacte com aquell es
repeteixi”
Dolors Camats i Luis
DIPUTADA D’ICV (2003-2006)
hauria hagut canvis a nivell nacional”.
Una experiència irrepetible
Ha plogut molt des d’aquell 14 de
desembre del 2003. I l’escenari polític ha canviat de dalt a baix, amb
la irrupció dels moviments socials
derivats del 15-M i el procés independentista, que han sacsejat de
dalt a baix el sistema polític català.
Tot i que en els darrers mesos s’estan recosint les ferides creades
amb el PSC arran de l’aplicació del
155, hi ha qui creu que una experiència com la del tripartit, formada pels mateixos partits o els seus
hereus, seria difícilment reproduïble.
Per al republicà Josep Bargalló,
un govern de coalició com aquell és
“irrepetible”. I ho argumenta, sobretot, per l’evolució que han seguit els dos socis d’ERC: “El PSC
d’ara no té res a veure amb el
d’aquell moment. Socialment, de
manera discutible, i nacionalment,
gens a veure [...]. I el que podia ser
Iniciativa no ho són els comuns.”
Marina Geli, que en aquell moment
militava al PSC i ara ho fa a Junts
per Catalunya, també considera
Del forat del
Carmel al 3%
El 23 de febrer del
2005, els ànims entre
el govern i l’oposició
estaven encesos per
l’esfondrament del túnel de la línia 5 del metro al barri del Carmel.
El conseller de Política
Territorial i Obres Públiques, Joaquim Nadal, apuntava a la gestió dels governs de CiU
i al sistema de contractació de l’obra pública, que qualificava
de “pervers”. Però ni
tan sols els socis
d’ERC i ICV es mostraven satisfets per les
explicacions. El cap de
l’oposició, Artur Mas,
va reptar Pasqual Maragall a donar explicacions sobre les acusacions contra el govern
anterior. Prenent el
micròfon, el president
desferma la tempesta:
“Vostès tenen un problema, que es diu 3%.”
xes que de projectes sòlids, i més
de ressentiments que de coneixements. Avui és un altre temps, i encara que les sigles fossin les mateixes, les persones no ho serien.” Tot
i això, destaca que “no veu les condicions però sí les necessitats”. En
tot cas, defensa que l’experiència
del govern de Maragall és, vint anys
després, plenament vigent: “Ara no
sorprendria tant un govern de tres
partits, llavors els poderosos adversaris d’un govern d’esquerres ho
van explicar com un desori”. Per la
seva banda, Dolors Camats, que actualment es troba al capdavant de
la Fundació Catalunya Europa, ho
té molt clar: “Només cal aritmètica
i voluntat política.”
Els que el 14 de desembre del
2003 es van haver de situar a l’oposició consideren que un acord com
el que es va signar al Saló del Tinell
seria no només “irrepetible” sinó
també “una mala notícia”, en paraules de Josep Rull. L’exdiputat
ho argumenta des de dues perspectives: “D’una banda, perquè
suposaria la certificació definitiva
de la ruptura de la unitat independentista. I, de l’altra, perquè el
PSC d’avui no té res a veure amb
el del Pacte del Tinell, profundament catalanista i amb una robusta consciència nacional.” Castellà, per la seva banda, destaca
que l’1 d’octubre del 2017 va significar “un abans i un després de
la nostra història”, i hi afegeix:
“En coherència amb el que vàrem
impulsar, no tindria cap sentit reeditar un govern compartit amb
forces unionistes.”
�|
28 Reportatge
|
EL PUNT AVUI
DISSABTE, 20 DE GENER DEL 2024
Josep M. Muñoz Lloret Historiador i editor del llibre ‘Maragall i el govern de la Generalitat’
“No hi havia qui reivindiqués
el govern de Maragall”
a La Fundació Catalunya Europa i l’editorial
a El llibre ressegueix l’acció de govern
RBA publiquen ‘Maragall i el govern de la
Generalitat: les polítiques del canvi’
durant el període del 2003 al 2006, els seus
antecedents i la petja que ha deixat
Pere Bosch i Cuenca
BANYOLES
N
o és el darrer llibre publicat sobre el govern
de Pasqual Maragall,
però sí el que intenta
fer una anàlisi més sistemàtica
d’aquella experiència. En el volum, editat per RBA Llibres i la
Fundació Catalunya Europa, hi
ha escrits de Gemma Ubasart,
professora de ciència política a
la UdG i actualment consellera
de Justícia, Drets i Memòria;
Joan Vicente, professor de geografia humana a la mateixa universitat; Júlia Miralles, professora associada de ciència política de la UAB, i Carles Rivera,
economista. L’editor és l’historiador Josep M. Muñoz, que ha
estat, fins a la seva jubilació recent, director de la revista i editorial L’Avenç, amb qui conversem.
En el prefaci del llibre, Josep M.
Vallès explica que s’ha escrit
poc sobre el govern de Maragall
quan, en realitat, es va tractar
d’un període molt intens. A què
és degut això?
D’en Pasqual Maragall n’ha quedat una imatge, que el llibre matisa, que va ser un molt bon alcalde de Barcelona i un president de la Generalitat no tan
bo, amb un mandat força accidentat i amb molt soroll, i també amb molta hostilitat mediàtica i política. Fins i tot entre els
mateixos correligionaris de Ma-
Hem vist després que aquest és
un condicionant important. Ho
hem vist a Catalunya, on Junts
va marxar del govern, i també a
Espanya, amb els problemes que
té el govern de Pedro Sánchez.
El llibre se centra en l’acció de
govern i els seus fonaments
ideològics. Quins aspectes destacaria?
Una primera qüestió tindria a
veure amb l’alternança en el govern de la Generalitat. Alguns
van parlar, d’una manera potser exagerada, de règim pujolista, però sí que hi havia una sensació d’immobilitat. El que hi ha
el 2003 no és un simple canvi de
govern, sinó una proposta de
governar d’una manera diferent, amb més transparència i
més participació de la ciutadania. El segon aspecte, que desmenteix un tòpic bastant asso-
❝
Fins i tot entre els
correligionaris de
Maragall hi ha hagut
una tendència a no
reivindicar-ne el llegat
Josep M. Muñoz és historiador i ha estat fins fa ben poc director de la revista i editorial ‘L’Avenç’ ■ ORIOL DURAN
ragall hi ha hagut una tendència a girar full i a no reivindicarne el llegat. En conjunt, no hi
havia qui el reivindiqués. Hi ha,
però, un llibre important, que
és el de Josep M. Vallès (Una
agenda imperfecta: amb Maragall i el projecte de canvi, Edicions 62, 2008), que ja en dona
una visió molt precisa i ponderada. La Fundació Catalunya
Europa ja va publicar un primer
llibre, titulat Pasqual Maragall.
Pensament i acció (La Magrana, 2017), molt centrat en la seva etapa d’alcalde. Faltava resseguir aquest període breu però
intens de la presidència, que calia revisar i també reivindicar,
sense amagar els aspectes en
què no va reeixir.
Vint anys després, encara pesen les visions simplificadores?
Els esdeveniments posteriors
que ha viscut el país han empe-
titit aquell Dragon Khan de què
parlava el conseller Joan Carretero. És veritat, i en Josep M.
Vallès ho destaca en el prefaci
del llibre, que era el primer govern de coalició. En els anteriors de CiU hi havia una federació electoral, amb mecanismes de coordinació i consens
previs. El fet d’estar format per
tres partits, cadascun amb la
seva agenda i les seves ambicions, complicava les coses.
ciat a Maragall, és que aquest
no és un govern improvisat. Del
1999 al 2003 es prepara un pla
de govern, amb casos molt emblemàtics com el conegut com a
“llibre vermell” elaborat per experts en economia. Per tant, és
un govern que arriba amb unes
idees clares. El tercer aspecte és
l’acció de govern, amb lleis emblemàtiques com la de barris,
que facilita la transformació
d’uns centres urbans molt degradats. I després hi ha la gran
qüestió de l’Estatut, que Pujol
no havia volgut abordar; en canvi, Maragall té l’ambició de canviar el tauler territorial i la relació entre Catalunya i Espanya.
No es tracta d’una qüestió tàctica, sinó d’una voluntat real i
àmpliament compartida de la
societat catalana.
Entre el combat i la reflexió
La literatura política té una llarga
tradició a Catalunya, on els llibres
s’han convertit, fins a l’eclosió de
les xarxes socials, en una arma llancívola de primer ordre. El cas del
govern liderat per Pasqual Maragall
n’és un bon exemple. Durant els primers anys trobem llibres clarament
combatius com els que signa el periodista Vicenç Villatoro, qui l’octubre del 2004 defensava que amb el
govern de Maragall “en el mapa polític català s’ha abolit o s’ha suspès
l’eix nacional” (Catalunya després
del tripartit, Columna, 2004). El periodista de Terrassa va tornar a la
càrrega el 2007 amb L’Engany. El
segon tripartit o la desnacionalització de Catalunya (Ara Llibres,
2007). Un altre periodista, Iu Forn,
ressegueix la reacció que va provocar el govern en la política espanyola a El tripartit vist des de Madrit
(Roca Editorial, 2004).
En els darrers anys han aparegut
volums de testimonis directes, com
el d’Antoni Batista, qui ha recuperat
els seus dietaris al Departament de
Presidència per oferir Al Palau, a
l’hivern, un llibre amb un subtítol
ben il·lustrador: Del final de l’autonomia i el principi del sobiranisme
(Base, 2017). Xavier Muñoz, qui va
participar en la fundació de Ciutadans pel Canvi i va ser director general de Dret i d’Entitats Jurídiques
del Departament de Justícia, també
ens recorda com va sentir La seducció del canvi (Base, 2022). També cal destacar el testimoni de Jordi
Mercader, un dels col·laboradors
més estrets del president, a Mil dies
amb Pasqual Maragall (La Magrana,
2008). Amb una visió més distant,
però alhora molt dinàmica, cal destacar la crònica del periodista Pere
Cullell, “Ja som aquí”. Històries del
tripartit (Edicions 62, 2005).
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05. Recursos d'informació
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Description
An account of the resource
Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell).
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Memòria del tripartit
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Bosch i Cuenca, Pere
Muñoz, Josep M.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2024-01-20
Type
The nature or genre of the resource
Article
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Govern
Tripartit
Generalitat de Catalunya
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Carod-Rovira, Josep Lluís
Saura, Joan
Esquerra (Ciències polítiques)
Esquerra Republicana de Catalunya
Iniciativa per Catalunya
Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE)
Description
An account of the resource
Article publicat en motiu dels 20 anys de la signatura de l'acord i formació del govern presidit per Pasqual Maragall. Inclou una entrevista a Josep Maria Muñoz com a editor del llibre "Maragall i el Govern de la Generalitat".
Source
A related resource from which the described resource is derived
El Punt Avui
Rights
Information about rights held in and over the resource
El Punt Avui
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Articles
Entrevistes
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1641/0000000704.pdf
0fedae006b3d385958c486d4ee474936
PDF Text
Text
14 21 entrevista n3.qxd
14
18/04/2007
9:05
PÆgina 14
L’OPINIÓ
L’AVENÇ 324 MAIG 2007
L’ENTREVISTA
PASQUAL MARAGALL
‘EL ZAPATERO FEDERALISTA HA DEIXAT
PAS A UN ZAPATERO FELIPISTA’
Text: Josep M. Muñoz
Fotografia: Martí Gallén
�14 21 entrevista n3.qxd
18/04/2007
9:05
PÆgina 15
L’AVENÇ 324 MAIG 2007
L’OPINIÓ
15
La presidència de Pasqual Maragall a la Generalitat de Catalunya (2003-2006) ha estat tan breu com
intensa i accidentada. Ara fa deu anys, Maragall va deixar l’alcaldia de Barcelona i va marxar a Roma,
tot fent evidents les seves desavinences amb el seu propi partit, el PSC. Uns mesos més tard, l’estiu
del 1998, va tornar a Barcelona per encapçalar un repte d’una magnitud considerable: fer que les
esquerres catalanes governessin la Generalitat i, al mateix temps, tractar d’imprimir un gir federal
en les relacions Catalunya-Espanya. Ara, allunyat per primer cop en la seva vida professional i política de la plaça de Sant Jaume, Maragall repassa en aquesta conversa la seva trajectòria presidencial,
marcada pel procés de reforma de l’Estatut d’Autonomia i per una relació canviant, de la complicitat
inicial al desencontre final, amb el president del govern espanyol i secretari general del PSOE,
José Luis Rodríguez Zapatero. L’entrevista, la primera en profunditat que concedeix Maragall
després de deixar la presidència, té lloc en el seu nou despatx d’expresident, un pis lluminós d’un
edifici noucentista de l’arquitecte Josep M. Pericas, situat a la Diagonal, a tocar el Passeig de Gràcia.
Situem-nos en el 1998, quan vostè torna de Roma i
accepta el repte pendent del seu partit: guanyar la
presidència de la Generalitat. Per això, vostè assumeix
que cal ocupar l’espai central de la política catalana. En
un acte fet al Palau de la Música, el PSC i vostè mateix
presenten un document que es diu “Per Catalunya”.
Què s’hi propugnava?
Aquest document partia de la base que el catalanisme nacionalista havia fet un servei important a Catalunya, però que
calia una renovació. I que, bàsicament, del que es tractava era
de passar de la relació de desconfiança amable amb Espanya,
de respecte però de no interferència –el “mírame y no me
toques”, que era mutu–, a un altre plantejament, que vindria
a ser el de dir “deixa’m que et digui com volem que siguis”.
Per part d’Espanya això ja se sabia. La novetat seria que Catalunya deia la seva respecte de l’Espanya plural, i de com havia
de ser Espanya.
Per això calia fer una cosa que el nacionalisme –lògicament,
dins aquest plantejament seu de no tocar les coses– no havia volgut fer, que era posar l’Estatut al dia, un quart de segle després.
La seva formulació del catalanisme té unes arrels i uns
plantejaments diferents a les del nacionalisme. Què és
el que la diferencia?
El catalanisme que jo podia representar, d’arrel municipalista, no era una mera contraposició al catalanisme conservador, sinó que tractava de recuperar l’embranzida del 1906-07,
de les primeres formulacions del catalanisme. Per a mi, aquest
plantejament era doblement seductor: d’una banda, pel salt històric que representava la connexió amb el catalanisme del meu
avi, que era el que jo havia mamat. I d’altra banda, perquè
aquest catalanisme del 1906-07 va ser molt municipalista.
De fet, es va començar a formular –perquè no es podia fer d’una
altra manera– des de l’Ajuntament de Barcelona, amb el famós
pressupost de Cultura de 1908. El que van fer els regidors era
una cosa absolutament revolucionària: empalmar amb l’escola de Xicago i anar a un esquema d’ensenyament local –cosa
que evidentment no passava a l’Espanya de las Escuelas Nacio-
nales ni pràcticament a cap país europeu. Aquest primer catalanisme es mostra preferentment preocupat per l’educació com
a eina de vertebració del país. A mi em va semblar que calia
connectar amb aquesta tradició pedagògica, que a l’Ajuntament van reprendre Maria Aurèlia Capmany, Oriol Bohigas i
Marta Mata com a regidors de Cultura i d’Educació.
Per tal d’ocupar l’espai del catalanisme, hi ha també per
part de vostè la idea que això s’ha de fer més enllà dels
límits estrictes del seu partit. D’aquí sorgeix la coalició
amb Ciutadans pel Canvi. D’on surt aquesta plataforma?
Aquesta tradició pedagògica de què parlava ara és en certa
forma també la base de Ciutadans pel Canvi. Per què aquest
nom? Per què calia marcar que, a més de la tradició socialista, la del PSC, hi havia d’haver un element de proximitat a la
ciutadania. La plataforma havia anat sorgint des dels primers
anys 90 amb el que vam anomenar primer Catalunya Segle
XXI. Llorenç Gomis, Antoni Moragas, Betona Comín, Francesc Raventós, Albert Broggi i Josep M. Vallès n’havien estat
els promotors. Quan anys després torno d’Itàlia i encetem el
projecte de conquesta de la Generalitat, una de les condicions
que poso és la coalició amb Ciutadans pel Canvi, que és la
marca electoral continuadora d’aquell projecte.
El 1999, vostè guanya les eleccions en nombre de vots,
però no en escons. La seva candidatura, en coalició amb
Iniciativa fora de Barcelona, aplega pràcticament tot el
vot d’esquerres, però no va fer prou forat entre
l’electorat nacionalista. Què va faltar aleshores?
Simplement, la llei electoral. Amb una llei com la que preveia l’Estatut, hauríem governat ja en el 1999. De fet, mai no
s’havia donat un tomb electoral com aquell: vam tenir quatrecents mil vots més, un 50% més del que havíem tingut. Si no
recordo malament vam passar de 800.000 a quasi 1.200.000
vots! Però CiU va seguir governant amb el PP, per un escó de
diferència: 68 a 67.
Els precedents d’on veníem eren d’una gran submissió ideològica a les formulacions del nacionalisme. Els socialistes
�14 21 entrevista n3.qxd
16
18/04/2007
9:05
PÆgina 16
L’OPINIÓ
L’AVENÇ 324 MAIG 2007
ENTREVISTA
no només no guanyàvem, sinó que en alguns punts no plantàvem cara. Deu anys abans, quan Pujol va suprimir la Corporació Metropolitana de Barcelona, em vaig quedar sol amb
l’alcalde de Badalona defensant la seva necessitat. De manera que la situació de 1999 no m’agafava de nou.
Durant la legislatura següent (1999-2003), vostè es dedica
a preparar l’alternativa. Forma un govern a l’ombra i fins i
tot arriba a presentar una moció de censura a Pujol.
Què vol dir “fins i tot”? ¿Després dels anys que dúiem, i
d’un govern que ja estava bastant arnat? La democràcia és això!
La moció de censura la vaig fer bastant en solitari –com si
diguéssim, la vam acabar de fer la Diana i jo, la nit abans. Bé,
vam tenir ajuda, no dic que no, però va ser una decisió bastant
personal. Alguns companys de grup no hi estaven d’acord.
la Constitució hagués reconegut
‘ SiCatalunya
com a “comunitat nacional”,
la discussió de l’Estatut no hauria tingut
la falta de paraigua que ha patit
’
En aquells anys, vostè també havia començat a recórrer
el país, més enllà de la seva àrea metropolitana.
Vaig començar a visitar el país, amb el mateix esperit que,
quan era alcalde, havia anat a viure als diferents barris de Barcelona. Recordo particularment un dia, l’estiu de 1998, poc
després que jo anunciés la meva candidatura, que vam anar
amb en Jaume Badia a Castelltallat. Era l’estiu aquell dels
incendis, i la zona havia quedat molt afectada. Vam conviure
amb la família Duocastella. Per a mi va ser molt emocionant,
realment. Hi vaig tornar una segona vegada, a la tardor següent,
i me’n vaig emportar en Ramon Margalef, perquè vaig pensar que era interessant que veiés el que havia passat; ell era
un especialista mundial en medi ambient.
Van ser visites que em van marcar molt. D’una banda,
perquè em van permetre empalmar amb la Catalunya interior,
d’arrel cristiana, que jo no coneixia prou. Amb aquests viatges vam començar a crear una candidatura i una filosofia sobre
bases molt sòlides, tant pel que tenia de tornar a la Catalunya
profunda, com pel que tenia de l’element ambientalista modern.
Margalef va ser una persona que em va influir moltíssim: em
va emocionar molt veure’l entrar a Palau el dia que vaig prendre possessió com a president.
I va anar trenant també l’estratègia conjunta amb els
que seran després els seus socis de govern. Amb ells, el
desembre del 2001, es posen d’acord en la necessitat de
la reforma de l’Estatut. Sobre quines bases s’havia de
fer aquest Estatut nou?
Havíem parlat temps enrere amb Francisco Rubio Llorente, president del Consell d’Estat, sobre la reforma constitucional. Hi havia el tema de la successió a la corona –que tenia
un problema d’incoherència amb altres aspectes de la mateixa Constitució, com ara la igualtat de sexes–, i el tema de la
denominació de les autonomies, que no són enumerades una
per una en el text de la Constitució, perquè van constituir-se
posteriorment. Amb ell vam parlar de la possibilitat de modificar l’article 2 de la Constitució, per fer-hi constar les disset
autonomies pel seu nom, i aprofitar aleshores per assenyalar
les diferències entre unes i altres –cosa que ens ha faltat després. Si la Constitució hagués tingut una clara diferenciació
entre nacionalitats i regions, probablement tota la discussió
de l’Estatut no hagués tingut la falta de paraigua que ha tingut. I ha hagut de ser l’Estatut el que introduís, una mica d’esquitllentes, aquesta dualitat constitucional de les nacionalitats
i regions. Creant una terminologia recomplicada, en el preàmbul, i sense valor dispositiu. Si la Constitució hagués reconegut en l’article segon les “comunitats nacionals” de Catalunya,
Galícia, Euskadi i Navarra, ens ho haguéssim estalviat després. No haver-ho fet va tenir conseqüències greus. La situació actual és lamentable.
Ara en parlarem. Abans, però, voldria aturar-me en les
eleccions del 2003. Malgrat que CiU torna a tenir més
escons que el PSC, finalment es constitueix un govern
tripartit d’esquerres. Com s’arriba al pacte del Tinell,
i en particular, a integrar-hi ERC?
S’hi arriba perquè sumem netament una majoria d’escons,
a diferència del 1999. Però caldria remuntar-nos un temps.
Immediatament abans de les eleccions de 1999 és quan tenim
la reunió a la platja del Miracle, a Tarragona, amb en JosepLluís Carod-Rovira, a qui jo aleshores no coneixia. El catalanisme dominant després de la guerra civil havia estat sempre
més aviat de la Catalunya Vella, com ho era en Pujol. Era un
catalanisme partidari d’anar “Nord enllà, on la gent és desvetllada i feliç”. En canvi Carod i Bargalló eren de la Catalunya Nova. I el catalanisme de la Catalunya Nova sempre ha
estat menys benedictí i més peninsular, a voltes iberista. No
vull dir més espanyolista, però en tot cas no té aquesta visió
mística, historicista, del país.
Aquell dia jo li portava a Carod-Rovira un paper que es
deia Els quatre federalismes. Aquest paper l’havia fet a Roma
i va ser allà que en vaig parlar amb Felipe González, sopant
a la Piazza de Santa Maria in Trastevere. Ell em va venir a
veure per convèncer-me que m’havia de presentar a les eleccions. Jo li vaig dir que no seria sense determinades condicions. “Qué condiciones?” va preguntar. “El federalismo” vaig
dir. “Pero será cooperativo, no?” va fer. “No, no,” li dic, “diferencial.” L’home va sortir reconfortat, perquè jo no deia que
no de presentar-me, però també una mica esverat!
Les condicions que jo vaig elaborar a Roma i que vaig
presentar a Carod a la platja del Miracle el 1999 eren els qua-
�14 21 entrevista n3.qxd
18/04/2007
9:07
PÆgina 17
L’AVENÇ 324 MAIG 2007
tre federalismes: el polític, el cultural, l’econòmic i el judicial. Els termes us els podeu imaginar. En el federalisme cultural, hi havia la qüestió de les llengües. I el tema de la història
comuna dels pobles d’Espanya, que parlàvem feia temps amb
Jordi Nadal i un grup d’historiadors, com el valencià Pedro
Ruiz Torres, el president de Castilla-La Mancha i altres, i
que no s’ha arribat a fer mai (sembla mentida!).
Les altres eren: el tema econòmic –el famós percentatge
50-25-25 de distribució percentual de la despesa pública (estatal, autonòmica i local), que ara ha quedat superat per la realitat– i la qüestió judicial, que és on hem quedat més enrere,
perquè el sistema judicial és sempre, per naturalesa, més conservador. Sobre això vam tenir, temps enrere, moltes discussions amb Rubio Llorente, amb María Teresa Fernández de la
Vega, que havia estat jutge durant molts anys a Barcelona, i
amb Juan Antonio Belloch. I havíem avançat bastant en la via
de la devolució judicial, salvat sempre el que se’n deia recurs
d’unificació de doctrina.
El desembre del 2003 se signa el Pacte del Tinell i vostè
constitueix el govern. Fins a quin punt va poder fer el
govern que imaginava?
És difícil refer el que imaginaves abans de fer un govern,
perquè el que compta i el que queda és el govern real. Vol dir
les persones?
L’OPINIÓ
17
No, em refereixo al pes que hi tenien els partits.
En l’acord de govern hi van tenir molt a veure els partits,
per descomptat. Van ser José Montilla, Joan Puigcercós i Joan
Saura, amb l’ajut d’Ernest Maragall i de Joan Ridao, els que,
en nom dels partits respectius, van tancar l’acord. Em refereixo sobretot al document del Pacte de Progrés i al repartiment
de les carteres entre els tres partits. En un govern de coalició,
la clau de la governabilitat la tenen sobretot els partits.
En qualsevol cas, la tranquil·litat va durar ben poc.
El gener del 2004 es va filtrar que Carod-Rovira s’havia
entrevistat, essent conseller en cap, amb ETA. Quina va
ser la seva reacció?
La meva reacció va ser treure-li les competències que havia
exercit malament. I hi va haver la reacció de Madrid, que va
ser molt forta. El PSOE encara no governava, i possiblement
no hauria arribat a governar si la reacció no hagués estat fulminant, superior a la que jo havia inicialment previst. És veritat, doncs, que va haver-hi una pressió molt forta de Madrid
perquè la reacció fos més contundent, i és veritat que jo vaig
accedir-hi. Però no me’n penedeixo.
És clar que després va haver-hi l’11-M, i les tergiversacions d’Acebes i d’Aznar, que van ser molt més decisives perquè el PSOE arribés a governar. El matí del dia 11 jo vaig
trucar a Aznar, i li vaig demanar si estava segur que havia estat
�14 21 entrevista n3.qxd
18
18/04/2007
9:08
PÆgina 18
L’OPINIÓ
L’AVENÇ 324 MAIG 2007
ENTREVISTA
EL DEBAT SOBRE LES INFRAESTRUCTURES
Durant la negociació de l’Estatut, al llarg de l’estiu
del 2005, vostè va presentar a Zapatero un document
amb quinze punts. Com va anar aquella negociació?
Hi havia bastants punts que es quedaven sobre la taula,
amb l’anotació: Solbes-Castells. El tema econòmic, de
competències. Però els dos punts on ens vam encallar van
ser els paradors i els aeroports. És a dir, va haver-hi un
moment que a Madrid em venien a dir: que l’Estat desapareixeria de Catalunya. Amb la idea que l’Estat és un
poder físic, i que no n’hi ha prou amb tenir lleis: has de
tenir un peu, has de tenir presència. La Policia Nacional
ja es retirava, quedava només la Guàrdia Civil a les fronteres... Què quedava? Hi havia la sensació, per part de l’Estat, que es perdia presència. En tot cas, hi havia a la Moncloa
aquesta inquietud que l’Estat desapareixia de Catalunya.
Per això discutíem dels paradors i dels aeroports, AENA.
Aquí va començar la discussió important.
Jo els vaig explicar aleshores una anècdota de l’època
en què Thomas Enders era l’ambaixador nord-americà a
Madrid, i l’ATT havia de venir a Espanya a instal·lar-se.
En tornar d’un viatge a Califòrnia, després dels Jocs de
Los Angeles, ens vam aturar a Nova York i vam anar a
sopar amb la Diana, en un restaurant de les Torres Bessones, amb dos representants d’ATT. Ells ens van tranquil·litzar, dient que decidirien quina ciutat seria la seva
seu a Espanya en funció de criteris merament “científics”.
Em van dir que tenien una llista d’unes trenta variables
(preu, qualitat de vida, distància, etc.) en funció de les
quals decidirien. Passat un temps, rebo un telegrama de
l’ambaixador Enders que diu: “Han triat Madrid. La raó
principal: la inexistència [a Barcelona] de vols sense escales” amb els Estats Units. Això per mi va ser una obsessió sempre més. Ja ho era aleshores, i ho és ara: en aquest
nostre món tan obert, o ets un hub o, si no, no ets ningú.
Anys enrere Felipe González em va plantejar l’alta
velocitat a Sevilla com una compensació de la forta inversió estatal en els Jocs del 1992. Tenia una part de raó. El
problema és que l’alta velocitat es va frenar i que encara
seguim discutint si el TGV ha de passar o no per sota la
Sagrada Família! Aquella batalla la vam perdre, l’hem perdut en el temps. Amb Aznar també. De manera que els
temes d’aquella època després s’han anat esfilagarsant, i
ja no hi ha una discussió d’aquell nivell. Hi ha coses que
s’han anat fent, però aquests plantejaments geopolítics,
aquest debat d’estratègia territorial i política ha quedat una
mica perdut. Hi ha temes pendents que no s’han tornat a
reprendre. Hi ha hagut manca de visió i d’ambició. Però
és enormement important que Catalunya empenyi aquests
projectes, perquè s’hi juga molt…
ETA. I em va contestar amb aquesta frase típica d’ell: “Sin
ningún género de dudas.” Al migdia, les televisions angleses
ja deien que eren els islamistes.
La destitució de Carod va posar de relleu que el seu
govern tenia una inestabilitat interna important,
agreujada per una hostilitat externa. D’entrada, se’n va
qüestionar la legitimitat mateixa, fins al punt que Artur
Mas evitava adreçar-se a vostè com a “president”.
La dreta en general és més freda, no és tan sentimental com
l’esquerra. Sap que té el poder econòmic i bona part del comunicacional, i que per tant normalment governarà. L’esquerra
només té el polític, quan el té, i en tot cas té un cert pes cultural. L’esquerra és més emocional. La dreta té un discurs més
calculat. També és cert que, en aquest cas concret, a CiU hi
havia un esqueixament per la pèrdua del poder. El desencís
i el disgust seus eren autèntics.
Una de les coses que li retreia l’oposició és que vostè no
era conscient del canvi d’escala que significava passar
de governar un ajuntament, encara que fos tan gran
com el de Barcelona, a presidir la Generalitat. Com va
viure el canvi de costat de la plaça de Sant Jaume?
Amb una sensació de canvi d’escala, per descomptat. Encara que jo sempre havia treballat a la plaça de Sant Jaume, arribar a la presidència de la Generalitat no havia estat el meu
somni. Jo era més del cantó sud de la plaça. Per tant, més que
un somni realitzat, va ser un canvi d’escala molt fort.
En tot cas, la singladura del seu govern va ser tan
accidentada que un dels seus consellers va comparar-la
amb un viatge en el Dragon Khan. Una de les crisis més
importants es va produir arran de l’esfondrament al
Carmel. En un ple del Parlament dedicat a aquesta
qüestió, el 24 de febrer del 2005, vostè deixa anar la
cèlebre frase: “Vostès tenen un problema, i aquest
problema es diu 3 %”. Què va passar aquell dia?
No entenia –de forma potser una mica innocent– la visceralitat de l’oposició, que en el fons s’ha d’anar a buscar en el
que deia tot just ara. CiU veia la possibilitat de tornar al govern.
Convergència tenia un retret històric, la querella de Banca
Catalana, que havia generat no diré odi però sí mals sentiments. Pujol s’havia sentit personalment atacat, no ja pel franquisme, sinó per un govern socialista, on hi havia Narcís Serra,
i en un moment en què jo era alcalde de Barcelona. És una
cosa que algun dia s’haurà de tornar a estudiar. En fi, potser
és anar una mica enrere, però crec que aquest és un element a
tenir en compte, un element explicatiu d’algunes coses. I que
es va traduir, probablement, en una mena de radicalització
dels sentiments a Catalunya.
I passa també que a mi em costa d’aguantar: no sóc
un professional de la tensió, per dir-ho d’alguna manera. El cas
és que aquell dia la vaig engegar pel broc gros. Això del 3 %
�14 21 entrevista n3.qxd
18/04/2007
9:09
PÆgina 19
L’AVENÇ 324 MAIG 2007
L’OPINIÓ
19
venia de lluny i era en boca de molts empresaris. Recordo fins
i tot que Florentino Pérez havia insinuat en un programa de televisió que la raó per la qual les seves empreses no havien treballat pràcticament a Catalunya podia tenir relació amb aquell
famós percentatge. Que possiblement era més alt i tot.
Catalunya, el que s’ha de fer és suportar-se. No voler-se convèncer mútuament, perquè això no serà mai possible. És un
pas enrere respecte del federalisme.
Malgrat tot, el seu govern decideix tirar endavant la
reforma de l’Estatut, que es converteix, per a bé i per a
mal, en el gran tema de la legislatura. I això ens porta
a la seva relació amb José Luis Rodríguez Zapatero.
Zapatero va fer un pas enrere respecte del seu federalisme
inicial. Ell havia sortit elegit secretari general del PSOE, per
només nou vots de diferència respecte a José Bono, que era el
candidat oficial, gràcies al fet que una part de la delegació de
Catalunya –no pas tota– li va donar suport. Penso que el PSC
–com explica un llibre recent de Gonzalo López Alba, titulat
El relevo, que crec que es queda una mica curt en aquest tema–
va votar dividit, encara que, com que el vot era secret, això
no se sabrà mai. Amb els andalusos va passar el mateix.
Zapatero havia fet dues visites aquí com a candidat a la
secretaria general. En la primera no va parlar gaire, va venir
amb Jesús Caldera, i va ser Caldera que va parlar tota l’estona, fins al punt que jo li vaig preguntar: “¿y tú no tienes nada
que decir?” En la segona visita ja es va expressar més clarament. Jo vaig declarar després que Zapatero era “la gran esperanza blanca”. Ell era, per altra banda, amic de l’Anna Terrón
i del Germà Bel, amb els que havia coincidit a les Joventuts.
A l’hora de votar, una part del PSC va optar per Zapatero i una
part per Bono. I amb una part dels vots andalusos –Alfonso
Guerra no veia amb bons ulls Bono, perquè venia del PSP–,
els vots catalans van ser determinants perquè sortís Zapatero.
cas Banca Catalana havia creat una
‘ Elmena
de radicalització dels sentiments
a Catalunya, i aquest és un element
explicatiu d’algunes coses posteriors
’
Mentre vostè i Zapatero van ser a l’oposició, la seva
sintonia semblava clara, particularment en qüestions
com l’Espanya plural. L’estiu del 2003 el PSOE aprova, a
Santillana de Mar, un document que fixa la posició del
partit respecte a les reformes estatutàries en curs.
Sí, de fet ho fa, encara que no tan enllà com jo hauria volgut. Però en aquell moment l’eix Maragall-Zapatero funciona. Després es produeixen dos desencontres, que es reflecteixen
en una reunió del consell nacional del PSC, el febrer del 2006,
a la qual assisteix Zapatero i en què jo, en el meu discurs, li
dic allò que “dicen que yo soy imprevisible, ¡pero mira que
tú!” Sortint del consell nacional, Zapatero se’n va a veure els
empresaris catalans amb José Montilla. Aquest és un dels desencontres.
I l’altre?
L’altre és quan rep a Mas a la Moncloa, i surten junts a dir
que han arribat a un acord sobre el que ha de dir l’Estatut. El
que passa és que, amb tot això, es torna a la filosofia antiga.
El Zapatero federalista de Santillana ha deixat pas a un Zapatero felipista. Tornem a allò de sempre, la conllevancia: amb
De fet, vostè, una setmana abans de les eleccions del 14
de març, va publicar un article a El País on apuntava que
el projecte federal del PSOE no estava prou madur.
Sembla que aquest article va disgustar Zapatero.
Segurament. Ell es va anar trobant cada vegada més amb
la situació real. Amb una Espanya que no admet el federalisme que ell havia assumit, almenys aparentment. Ell, a dife-
�14 21 entrevista n3.qxd
20
18/04/2007
9:11
PÆgina 20
L’OPINIÓ
L’AVENÇ 324 MAIG 2007
ENTREVISTA
rència de la tradició anterior del socialisme andalús, venia
d’una veta republicana, no sé si federalista però sens dubte
més federalitzant. Però tot això es va anar esmussant, amb el
pas del temps, cap a una mena de realpolitik que consistia no
a formular el projecte històric de l’Espanya federal, sinó el de
la conllevancia –que era el de Pujol i González. Que per mi
va quedar sancionat absolutament en el moment en què fan
fora Narcís Serra del govern, amb l’excusa de les escuchas.
En definitiva és el moment en què el PSOE ha perdut la majoria absoluta, necessita recolzaments externs i aleshores CiU
exigeix condicions.
al plantejament de do ut des, sense tractar d’obrir alguna
fórmula nova espanyola de caràcter federal.
Després del pacte Mas-Zapatero, justament, vostè diu
una frase molt expressiva: “No em tornaran a fotre” i
evoca aquests precedents, és a dir, que quan hi hagut la
possibilitat que una altra versió del catalanisme manés,
els governs de Madrid han acabat preferint el pacte amb
el nacionalisme conservador.
Aprovat l’Estatut, vostè fa fora ERC del govern, perquè
propugna el vot negatiu en el referèndum, de manera
que ha d’escurçar la legislatura i donar pas a unes
eleccions anticipades. Unes eleccions en les quals el seu
partit descarta que vostè sigui el candidat, no és així?
Durant la discussió de l’Estatut, Zapatero ja anava dient
que no em presentés. En una entrevista a la Moncloa em va
dir que preferia Montilla com a president. Jo m’enduia l’Estatut i ell com a president del PSOE proposava un altre president de la Generalitat.
El que ell no sabia és que, mani qui mani a la Generalitat,
s’haurà de barallar amb Madrid. Ja s’està veient. No oblidem
que quan Manuela de Madre va defensar, de forma vibrant, en
un comitè federal del PSOE molt mogut, que Catalunya era
una nació l’impacte va ser fortíssim. Ara bé, sense grup par-
I la prova fefaent és la formulació que fan Zapatero i Mas
en el preàmbul de l’Estatut, aquella fórmula excessivament
alambicada, que ja no tenia gaire a veure amb els plantejaments
lamentari propi serà molt difícil que es mantingui un equilibri a Madrid. És clar que Zapatero sempre podrà tirar mà de
Duran Lleida...
es va anar trobant amb la
‘ Zapatero
situació real, amb una Espanya que no
admet el federalisme que ell havia,
almenys aparentment, assumit
’
que havíem fet amb Rubio Llorente. I d’això en patim ara. Va
haver-hi un moment que semblava que es podia canviar la Constitució i, perdut aquest moment, es va anar enrere, es va tornar
Zapatero havia dit a l’inici del procés estatutari:
“Pasqual, apoyaré la reforma que salga del Parlament
de Catalunya”. Vostè s’ha sentit, personalment, traït?
Sí, tinc la impressió que el plantejament inicial s’ha perdut, i que l’objectiu ambiciós que ens havíem plantejat aquí i
allà perilla. Un pas enrere molt evident.
En el seu balanç polític i personal, hi ha una coincidència
general a situar-hi dos grans actius. Un és haver fet
possible l’alternança en el govern de la Generalitat.
L’altre, haver posat a l’agenda política la qüestió de
l’Espanya plural. Què en pensa ara, de tot plegat?
�14 21 entrevista n3.qxd
18/04/2007
9:12
PÆgina 21
L’AVENÇ 324 MAIG 2007
A mi m’agradaria pensar en termes que siguin més de futur,
i geogràficament més europeus. Se’m fa difícil tornar a l’esquema anterior de l’Espanya plural. Som en un escenari europeu, i, aleshores, què vol dir la nació?
No ho sé, però la Ségolène Royal ha estat fent mítings
amb La Marsellesa i demanant que hi hagi una bandera
francesa a cada casa...
Però això és que França és així! L’octubre passat vaig anar,
convidat pels italians, a una reunió de llançament de la idea d’un
Partit Demòcrata europeu. Per a mi, en aquell moment s’obre
aquest nou escenari en què el tema ja no és Espanya ni Catalunya, sinó què fan Catalunya i Espanya en la nova nació, ben
real, que és Europa. Que té moneda i exèrcit, i que comença a
tenir la possibilitat de tenir partits europeus. Som a Europa, i el
canvi de dimensió no és només quantitatiu sinó qualitatiu. Canvien no solament l’ordre de les peces en joc, sinó les peces mateixes. I el que passa és que la política europea serà cada vegada
més com la política americana, amb dos grans partits, però que
ja no són partits de fidelitat ideològica, sinó de posicionaments
globals. No anem per tant cap a forces polítiques de caràcter ideològic molt marcat, sinó amb grans opcions estratègiques.
Els primers que ho han sabut veure són els italians, que
són els més llestos i flexibles. Romano Prodi i Francesco Rutelli es pregunten per què no anar directament a fer el gran Partit Demòcrata europeu. I conviden François Bayrou i Pasqual
Maragall per parlar-ne. Jo m’imagino que d’aquí a uns anys
hi haurà dos grans partits europeus, el Demòcrata i el Popular. És el que correspon al canvi de dimensió, que és també un
canvi d’estils, de conceptes, del tipus de relació entre les persones i la força política en què estan enquadrades, amb molta
més llibertat, perquè l’espai és tan més ample, físicament i
políticament, que tu pots evolucionar amb una llibertat de
moviments que abans no tenies.
L’OPINIÓ
21
Crec que la idea d’un Partit Demòcrata europeu és una
idea guanyadora –de fet, els italians, l’esquerra italiana, el dia
que jo era a Venècia amb Massimo Cacciari, van decidir entrar-
la Moncloa, Zapatero em va dir que
‘ Apreferia
Montilla com a president. Jo
m’enduia l’Estatut i ell proposava un
altre president de la Generalitat
’
hi–, crec que és el futur. Jo hi coincideixo estratègicament,
encara que tampoc no és una cosa que t’entusiasmi personalment tant com et podia entusiasmar el Partit Socialista on vas
néixer, amb el qual la vinculació humana i ideològica, filosòfica i política, era molt marcada, molt específica, i la prò-
pia coherència del grup molt forta. Ja no és el cas. Això és un
gran transatlàntic en el qual tu viatges. En això estarem.
Aquest és doncs el seu horitzó personal?
Ara el meu horitzó polític és, personalment, més limitat,
però sí, estaré disponible. Parlant d’això, hi ha la qüestió de si
es fa o no la proposta de Zapatero i de Prodi de crear una política euromediterrània. Fins ara, això era una cosa relativament
limitada, perquè és filla de les conferències de Barcelona de
1995 i 2005, en les quals jo vaig tenir un paper relatiu, primer
com a alcalde i després com a president de la Generalitat. Aquest
escenari s’està consolidant, i jo podria tenir un rol dins d’una
institució directament centrada en l’Euromediterrània, que fins
ara ha tingut un caràcter més tècnic i cultural però que anirà
agafant més pes. El que passa és que el descabdellament de les
decisions a Europa és tan lent! Ja ho veurem.
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
13. Expresident de la Generalitat de Catalunya
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2006 --
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Description
An account of the resource
Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Pasqual Maragall: El Zapatero federalista ha deixat pas a un Zapatero felipista
Source
A related resource from which the described resource is derived
L'Avenç
Language
A language of the resource
Català
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Muñoz, Josep M.
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Type
The nature or genre of the resource
Entrevista
Subject
The topic of the resource
Expresident
Estatut
Espanya
Catalunya
Tripartit
Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE)
Partido Socialista Obrero Español
Euromediterrània
Rodríguez Zapatero, José Luis, 1960-
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2007-05-03
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Entrevistes
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/1571/0000000735.pdf
d8331284bfc3455c476a040b2a6e6e69
PDF Text
Text
����
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Tardaremos en crear una cultura común de gobierno
Source
A related resource from which the described resource is derived
La Vanguardia
Language
A language of the resource
Castellà
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Antich, José
Maragall, Pasqual, 1941-
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Type
The nature or genre of the resource
Entrevista
Subject
The topic of the resource
Govern
Tripartit
President de la Generalitat de Catalunya
Acció política
Model social
Planificació
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2004-01-18
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Entrevistes
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/26/2633/JoanSaura.jpg
d461571a957855609fd57576eea6493c
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05.01. Programa Llegat Pasqual Maragall
Type
The nature or genre of the resource
Subsèrie
Description
An account of the resource
Documents sorgits de les activitats de difusió i recerca del programa de la Fundació Catalunya Europa, Llegat Pasqual Maragall.
Imatge en moviment
A series of visual representations imparting an impression of motion when shown in succession. Examples include animations, movies, television programs, videos, zoetropes, or visual output from a simulation.
Duration
Length of time involved (seconds, minutes, hours, days, class periods, etc.)
28:53 min
Producer
Name (or names) of the person who produced the video
Benecé Produccions
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Testimoni Llegat Pasqual Maragall: Joan Saura
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Muñoz, Josep M.
Saura, Joan
Type
The nature or genre of the resource
Entrevista
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Audiovisual
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Biografia
Tripartit
Iniciativa per Catalunya
Esquerra (Ciències polítiques)
President de la Generalitat de Catalunya
Estatut
Catalunya
Description
An account of the resource
Entrevista a Joan Saura i Laporta (Barcelona, 1950). Enginyer tècnic en química industrial i polític.
Conseller de Relacions Institucionals i Participació (2003-2006) del govern Maragall i d’Interior, Relacions Institucionals i Participació (2006-2010) del govern Montilla.
President d’Iniciativa per Catalunya Verds (2000-2013), diputat al Congrés dels Diputats (1996-2003), diputat al Parlament de Catalunya per Iniciativa per Catalunya (1988-1995 i 2003-2010) i Senador al Grup Parlamentari Entesa pel Progrés de Catalunya (2008-2015).
Source
A related resource from which the described resource is derived
<iframe width="640" height="361" src="https://player.vimeo.com/video/218936405" frameborder="0" allow="autoplay; fullscreen" allowfullscreen="allowfullscreen"></iframe>
<p><a href="https://vimeo.com/218936405">Testimoni llegat Pasqual Maragall: Joan Saura</a> de <a href="https://vimeo.com/llegatpasqualmaragall">FCE - Llegat Pasqual Maragall</a> a <a href="https://vimeo.com">Vimeo</a>.</p>
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Arxiu Joan Maragall
Rights
Information about rights held in and over the resource
<span>Entrevista a Joan Saura i Laporta del </span><a href="https://www.catalunyaeuropa.net/ca/pasqual-maragall/testimonis/ca/articles_pm/27/">Programa Llegat Pasqual Maragall</a><span> està subjecta a una llicència de </span><a href="http://creativecommons.org/licenses/by-nc/4.0/">Reconeixement-NoComercial 4.0 Internacional de Creative Commons</a><span> </span>
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2016-07-12
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Entrevistes
Testimonis Pasqual Maragall
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/26/2658/JLLCarodRovira.jpg
135f6f0b039ff71d1aa6976777bbdfcd
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05.01. Programa Llegat Pasqual Maragall
Type
The nature or genre of the resource
Subsèrie
Description
An account of the resource
Documents sorgits de les activitats de difusió i recerca del programa de la Fundació Catalunya Europa, Llegat Pasqual Maragall.
Imatge en moviment
A series of visual representations imparting an impression of motion when shown in succession. Examples include animations, movies, television programs, videos, zoetropes, or visual output from a simulation.
Duration
Length of time involved (seconds, minutes, hours, days, class periods, etc.)
1:12:15 min
Producer
Name (or names) of the person who produced the video
Benecé Produccions
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Testimoni Llegat Pasqual Maragall: Josep Lluís Carod Rovira
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Muñoz, Josep M.
Carod-Rovira, Josep Lluís
Type
The nature or genre of the resource
Entrevista
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Audiovisual
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Biografia
Esquerra Republicana de Catalunya
Tripartit
Estatut
Catalanisme
Independència
Acció política
President de la Generalitat de Catalunya
Consellers
Description
An account of the resource
Entrevista a Josep Lluís Carod Rovira (Cambrils, 1952). Filòleg i polític.
Va ser Conseller en cap (2003-2004) en el govern Maragall i Vicepresident (2006-2010) del govern Montilla de la Generalitat de Catalunya.
Ha estat diputat al Parlament de Catalunya (1988-2010) per Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), partit en el que va ocupar els càrrecs de Secretari General (1996-2004) i President (2004-2008).
Source
A related resource from which the described resource is derived
<iframe width="640" height="360" src="https://player.vimeo.com/video/237046217" frameborder="0" allow="autoplay; fullscreen" allowfullscreen="allowfullscreen"></iframe>
<p><a href="https://vimeo.com/237046217">Testimoni Pasqual Maragall: Josep Lluís Carod Rovira</a> de <a href="https://vimeo.com/llegatpasqualmaragall">FCE - Llegat Pasqual Maragall</a> a <a href="https://vimeo.com">Vimeo</a>.</p>
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Arxiu Joan Maragall
Rights
Information about rights held in and over the resource
<span>Entrevista a Josep Lluís Carod Rovira del </span><a href="https://www.catalunyaeuropa.net/ca/pasqual-maragall/testimonis/ca/articles_pm/27/">Programa Llegat Pasqual Maragall</a><span> està subjecta a una llicència de </span><a href="http://creativecommons.org/licenses/by-nc/4.0/">Reconeixement-NoComercial 4.0 Internacional de Creative Commons</a>
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2016-07-12
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Entrevistes
Testimonis Pasqual Maragall
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/26/2641/JMValles.jpg
ea55a67e5ccabc83b7e8fe42127c7e5a
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05.01. Programa Llegat Pasqual Maragall
Type
The nature or genre of the resource
Subsèrie
Description
An account of the resource
Documents sorgits de les activitats de difusió i recerca del programa de la Fundació Catalunya Europa, Llegat Pasqual Maragall.
Imatge en moviment
A series of visual representations imparting an impression of motion when shown in succession. Examples include animations, movies, television programs, videos, zoetropes, or visual output from a simulation.
Duration
Length of time involved (seconds, minutes, hours, days, class periods, etc.)
53:47 min
Producer
Name (or names) of the person who produced the video
Benecé Produccions
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Testimoni Llegat Pasqual Maragall: Josep Maria Vallès
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Muñoz, Josep M.
Vallès i Casadevall, Josep Maria
Type
The nature or genre of the resource
Entrevista
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Audiovisual
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Biografia
Ciutadans pel Canvi
Catalunya Segle XXI
President de la Generalitat de Catalunya
Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE)
Justícia
Tripartit
Consellers
Description
An account of the resource
Entrevista a Josep Maria Vallès (Barcelona, 1940). Advocat i polític.
És catedràtic emèrit en ciència política i fou rector de la Universitat Autònoma de Barcelona entre 1990 i 1994.
Va ser diputat al Parlament de Catalunya per Ciutadans pel Canvi de 1999 a 2006 i Conseller de Justícia del govern Maragall (2003-2006).
Source
A related resource from which the described resource is derived
<iframe width="640" height="361" src="https://player.vimeo.com/video/172705617" frameborder="0" allow="autoplay; fullscreen" allowfullscreen="allowfullscreen"></iframe>
<p><a href="https://vimeo.com/172705617">Testimoni Llegat Pasqual Maragall: Josep Maria Vallès</a> de <a href="https://vimeo.com/llegatpasqualmaragall">FCE - Llegat Pasqual Maragall</a> a <a href="https://vimeo.com">Vimeo</a>.</p>
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
CCCB (Sala Mirador)
Rights
Information about rights held in and over the resource
<span>Entrevista a Josep Maria Vallès i Casadevall del </span><a href="https://www.catalunyaeuropa.net/ca/pasqual-maragall/testimonis/ca/articles_pm/27/">Programa Llegat Pasqual Maragall</a><span> està subjecta a una llicència de </span><a href="http://creativecommons.org/licenses/by-nc/4.0/">Reconeixement-NoComercial 4.0 Internacional de Creative Commons</a><span> </span>
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2015-05-06
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Entrevistes
Testimonis Pasqual Maragall
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/26/2640/MontserratTura.jpg
25e677ad29e066c4ec0f6478c9d45330
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05.01. Programa Llegat Pasqual Maragall
Type
The nature or genre of the resource
Subsèrie
Description
An account of the resource
Documents sorgits de les activitats de difusió i recerca del programa de la Fundació Catalunya Europa, Llegat Pasqual Maragall.
Imatge en moviment
A series of visual representations imparting an impression of motion when shown in succession. Examples include animations, movies, television programs, videos, zoetropes, or visual output from a simulation.
Duration
Length of time involved (seconds, minutes, hours, days, class periods, etc.)
51:06 min
Producer
Name (or names) of the person who produced the video
Benecé Produccions
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Testimoni Llegat Pasqual Maragall: Montserrat Tura i Camafreita
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Muñoz, Josep M.
Tura Camafreita, Montserrat
Type
The nature or genre of the resource
Entrevista
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Audiovisual
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Biografia
President de la Generalitat de Catalunya
Seguretat ciutadana
Consellers
Tripartit
Estatut
Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE)
Description
An account of the resource
Entrevista a Montserrat Tura (Mollet del Vallès, 1954). Metgessa i política.
Va ser alcaldessa pel PSC a Mollet del Vallès (1987-2003), Consellera d’Interior del govern Maragall (2003-2006) i Consellera de Justícia del govern Montilla (2006-2010).
Fou diputada al Parlament de Catalunya en les V, VI, VII, VIII i IX legislatures (1995-2004). Membre del PSC de 1979 fins el 2015.
Source
A related resource from which the described resource is derived
<iframe width="640" height="360" src="https://player.vimeo.com/video/183968298" frameborder="0" allow="autoplay; fullscreen" allowfullscreen="allowfullscreen"></iframe>
<p><a href="https://vimeo.com/183968298">Testimoni Llegat Pasqual Maragall: Montserrat Tura Camafreita (entrevista sencera)</a> de <a href="https://vimeo.com/llegatpasqualmaragall">FCE - Llegat Pasqual Maragall</a> a <a href="https://vimeo.com">Vimeo</a>.</p>
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Arxiu Joan Maragall
Rights
Information about rights held in and over the resource
<span>Entrevista a Montserrat Tura i Camafreita del </span><a href="https://www.catalunyaeuropa.net/ca/pasqual-maragall/testimonis/ca/articles_pm/27/">Programa Llegat Pasqual Maragall</a><span> està subjecta a una llicència de </span><a href="http://creativecommons.org/licenses/by-nc/4.0/">Reconeixement-NoComercial 4.0 Internacional de Creative Commons</a>
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2015-06-12
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Entrevistes
Testimonis Pasqual Maragall
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/1630/0000000786.pdf
0b5f21176a3f38b30727b2df5d747398
PDF Text
Text
��
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Veig difícil un canvi de majories
Source
A related resource from which the described resource is derived
Regió 7
Language
A language of the resource
Català
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Marcè, Marc
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Type
The nature or genre of the resource
Entrevista
Subject
The topic of the resource
Estatut
Govern
Tripartit
Acció política
Territoris
Catalunya
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2006-06-01
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Entrevistes