1 50 353 https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/2815/20020215_NouFederalismeEuropeu_PM.pdf c09c22b387bdeb5810e4c3213e81789b PDF Text Text c • 1^6 JORNADA EUROPA PRÒXIMA: EL NOU FEDERALISME EUROPEU. 15/02/2002 Grup parlamentari del Partit dels Socialistes Europeus Acte de cloenda. Intervenció de Pasqual Maraaall, president del PSC Agrair la presència dels assistents i dels ponents que han participat en les dues taules: sobre el "Nou Federalisme europeu" i "ciutats i regions, motor de l'Europa pròxima". Agrair en particular la presència de col·legues d'altres països europeus que avui ens acompanyen. Hem de recordar amb èmfasi la tradició europeista dels socialistes -que avui les forces de la dreta volen amagarla seva aportació a la creació d'una Europa unida. No ha estat la dreta europea dels Aznar i Berlusconi la que ha impulsat Europa.... El paper rellevant en les dues passades dècades de socialistes com François Miterrand, Felipe González, com a líders estatals i de Jacques Delors, president de la Comissió, en l'aprofundiment de la Unió Europea que han fet possible les conquestes de la Unió, que han fet 1 �possible que avui estiguem parlant d'una veritable Europa Unida en un futur proper, amb la integració dels països de l'Est. També avui els socialistes europeus, des dels governs i des del Parlament estem empenyent les noves etapes de la integració europea: l'estratègia de Lisboa, l'agenda social, la política exterior i de seguretat comuna.... el procés constitucional, l'impuls de Laeken i la Convenció.... Els socialistes catalans estem compromesos amb la construcció d'Europa, d'aquesta "Europa pròxima" que estem configurant, Avui estem assistint a un moment crucial de la construcció europea. Diversos factors així ho assenyalen. L'adopció de l'Curo com la moneda única, com a culminació d'un procés de construcció europea, marcat en les seves últimes fases per Maastricht i el procés de convergència, la creació de la Unió Econòmica i Monetària, el banc Central Europeu i, finalment la moneda única. Avui, 290 milions d'europeus tenen la mateixa moneda. L'Curo és un element molt perceptible, que acosta Europa als ciutadans, que la fa pròxima. I �Com ho van fer l'eliminació de controls i fronteres per als ciutadans europeus, com ho han de fer l'intercanvi d'estudiants, la unificació de les titulacions acadèmiques.... L'Europa pròxima es construeix a través d'avenços concrets perceptibles pels ciutadans en les seves vides quotidianes .... Assistim també al procés de "constitucionalització" d'Europa. Després de Niça i de Laeken, el passat mes de desembre, estem davant d'un mandat de crear una Constitució Europea... I es farà a través d'un procés participatiu. Ja no és un tema reservat tan sols als governs dels Estats... sinó que incorpora els Parlaments i es demana la participació de les societats civils. Un procés que aproximarà Europa als seus ciutadans. Que aproparà per primera vegada de forma ostensible les institucions europees als seus ciutadans, que simplificarà la "maranya" institucional i normativa de la Unió, que és un dels elements que allunyen Europa dels ciutadans. 3 �Un procés que ha d'incorporar també les regions i que ha d'escoltar els poders locals. Avui les regions constitucionals, amb competències que desenvolupen o executen la legislació europea, han de ser considerades. Tenen un rol polític a jugar. Han de participar directament en els treballs de la Convenció del 2004. A través d'aquesta participació en el disseny de la Unió també s'acosta Europa als ciutadans... Veiem Governs estatals reticents en reconèixer la realitat regional... El govern espanyol ens ha donat un exemple recent, en negar la possibilitat que les CCAA participen en els processos de presa de decisions en matèries que son constitucionalment de la seva competència. O en negar-se a les reformes constitucionals necessàries per adequar les nostres estructures institucionals a la nova construcció europea... (Ja és ben curiós que un líder conservador regional, redactor de l'actual Constitució, com és Manuel Fraga, els tingui que donar lliçons als seus companys de partit que 4 �governen Espanya, sobre la necessitat de reformes parcials de la Constitució....) Avancem cap a una Europa pròxima. El procés de constitucionalització d'Europa permet fer un pas valent cap a una delimitació de les competències entre els diferents nivells de govern —local, regional, estatal, europeu—, per a que cadascun assumeixi plenament la seva responsabilitat en la presa de decisions. Per tal de que Europa esdevingui una veritable Federació dels Estats i dels pobles, compromesa a mantenir-se unida i en apropar la gestió política als ciutadans i ciutadanes a través de la descentralització de les decisions, per tal de donar sentit al principi de subsidiarietat. Que permeti associar a la construcció europea les regions, els territoris, les organitzacions de la societat civil. El nou federalisme europeu és l'Europa de la proximitat. És el projecte federal que defensem els socialistes, per a Espanya i per a Europa... El que vol construir Europa amb la seva ciutadania, que vol acostar les decisions al nivell més proper als ciutadans... S �Quin dubte hi ha que els municipis han d'estar estretament associats a les polítiques de la UE que vetllen pels ciutadans: polítiques socials, d'ocupació, polítiques per atendre els fenòmens migratoris.... Cal que el govern espanyol es comprometi amb Europa, d'una manera ferma i il·lusionada. Amb l'ambició de proposta i lideratge que hem perdut des que Felipe González no és al davant del govern espanyol... Tot el que hem avançat amb la integració econòmica i tot el que avançarem... Tot el que tenim davant, amb l'ampliació, amb la globalització, després de l ' l i de setembre, reclamen més Europa... Reclamen un Espai Europeu de Recerca Reclamen una Universitat més europea Reclamen una política econòmica europea amb un responsable europeu Reclamen la política exterior i de defensa europea Ç> �Demanen uns processos de liberalització correctes, que signifiquin millora de la competència i, per tant, de la qualitat de vida dels ciutadans. La cimera de Barcelona ha de posar èmfasi en la correcció els processos de liberalització dels mercats. (Espanya ha obtingut molt pobres resultats en els processos de privatitzacio i desregulacio. Els ciutadans i les empreses no es poden sentir satisfets...) Reclamen la carta de drets, la Europa social... (No voldríem que aquests aspectes fossin negligits en la propera cimera de Barcelona..) ...i reclamen una política activa, amb propostes i iniciativa per a cooperar i col·laborar amb els nostres veïns de la Mediterrània. Els plantejaments que avui governen Espanya no son aquests. Ens allunyen d'aquesta idea d'Europa i volen dissenyar una Espanya allunyada d'aquests valors: una Espanya més centralitzada, més autoritària, menys participativa, més allunyada dels ciutadans, però també dels nostres veïns... Cal que les idees de progrés tornin a governar Espanya. Per això demano l'esforç per a que aquestes idees es vagin estenent i vagin implantant-se... per això és necessari que els socialistes governin Catalunya, per a �superar la dialèctica paralitzant que s'ha establert entre l'Estat i Catalunya, per contribuir també decisivament a que en un futur pròxim les idees de progrés governin Espanya. V � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Intervenció a la cloenda de la Jornada Europa pròxima: El nou Federalisme Europeu Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2002-02-15 Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Europa Pròxima Europa Federalisme Socialisme Ciutats Regions Territoris Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) Description An account of the resource Jornada organitzada pel Grup parlamentari del Partit dels Socialistes Europeus, en dues taules sobre el "Nou Federalisme europeu" i "Ciutats i regions, motor de l'Europa pròxima". Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 295 Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/2811/20000827_DiariGirona_PreguntesFerseEstiu_PM.pdf 1aecbb944482f4b0f899bc783354f973 PDF Text Text Diari de Girona DIUMENGE, 27 D'AGOST DE 2000 Opinió 21 Preguntes per fér^se a l'estiu PASQUAL MARAQALL I MIRA 'estiu és temps de, preguntes. El temps passa amb una altra cadència, permet el repòs dels records i la regurgitació de certes qüestions, tant de passat com de futur. Una d'aquestes preguntes és què hauria passat si s'hagués acomplert la disposició de l'Estatut que diu que a la província de Barcelona li toca 1 escó al Parlament de Catalunya per cada 50.000 habitants. A Barcelona li tocarien 93 diputats (4,6 milions d'hab./ 50.000, dades del 1996) en comptes dels 85 que correspondrien a la població existent quan es va aprovar l'Estatut. Fins a quin punt aquesta disposició transitòria (fixin-s'hi bé: transitòria des del 1978), quaii diu que el nombre d'escons és vàlid «mentre no s'hagi aprovat la llei electoral catalana», no pressuposa en realitat que estem en fals des del punt de vista estatutari? Pensaven els diputats estatuents en una transitorietat... de 22 anys? Tant se val. Jo crec que en general el que hi ha és el que hi havia d'haver i que res no passa perquè sí. Hi ha coses més importants que les que es deriven de les lleis. Les realitats evolucionen al seu aire. Un país pot canviar malgrat el seu govern, que és el que està passant a Catalunya. Canviaria més i millor si tingués un bon govern, que no el té. Té un govern d'esma, desproveït del seu alibi fonamental («la culpa la té Madrid»), perquè porta 8 anys essent decisiu a Madrid, i si culpa hi ha, en tots cas, la comparteix. I ara a sobre ha deixat de ser decisiu. Carent d'arguments i d'estratègia, o de tàctica (estratègia no sé si ho era, allò d'abans), desproveït de projecte, torna i tor- Els catalans no hem de «demanar calés». Que dibuixin un horitzó espanyol a 20 anys vista. Que projectin la segona etapa constitucional na als amors inicials (la normalització, el cinema, les seleccions, el nacionalisme decebut de la declaració de Barcelona) i, curiosament, a la governabilitat, al «nosaltres el que volem és col·laborar» i com a molt al «nosaltres ja ho havíeiïi dit» o al «són coses d'en Pere Esteve» quan la Declaració de Barcelona ja no toca. I algun detall de saviesa del vell llop de mar comentant els drames del dia, els d'Euskadi o els d'El Egido, però amb renúncia prèyia a incidir-hi, renúncia que va ser intel·ligent i agraïda fa anys però que ara és molt dubtós que sigui del tot acceptable. Catalunya va per una altra banda. La gent ha canviat. Ja ningú no n'espera res de tres anys més de baralles internes dins la coalició governant i de disquisicions sobre la data de les eleccions, no d'esperar un any i mig més perquè ens donin més diners. I alguns desesperen, potser abans d'hora, perquè Catalunya pugui arribar a reprendre el rol capdavanter que va tenir en la política de la transició i fins i tot abans, en l'economia posterior al fa-. mós informe del Banc Mundial del 1962. Recorden?, el Banc li va dir a Espanya: deixa't d'esquemes radiocèntrics, i aposta per la línia la Jonquera-Múrcia. I el país (i el turisme, per descomptat) es va posar a créixer com una moto. Ara estem tornant al radiocentrisme en base a la globalització, que vol dir centralització dins de cada país i creació d'una ciutat global per barba en els països de mida mitjana-gran, Madrid en el cas d'Espan- • ya. Els catalans hem perdut autoestima (amb puntes de cofoïsme, com sempre) i anem desorientats. No anem malament'però no sabem ben bé a on anem. Els governs no serveixen per tot, com sovint es creuen (iriteressant en aquest sentit, per cert, el debat electoral nord-americà), però per a una cosa sí que serveixen: per orientar-nos, per escriure un fQ conductor, per dotar el país d'autoritat, si cal a base d'uniformes, protocol i decrets, sí, però també i sobretot a , base d'autoritat moral, de sentit del'anticipació, de capacitat per crear complicitats virtuoses, d'il·lusions compartides, no diria de valors acceptats perquè estem en època de canvi de paradigmes, però sí parlaria de capacitat d'adaptació a les noves circumstàncies, de reformulació viva dels valors antics i d'assumpció intel·ligent dels nous. Les il·lusions que comencen a ser compartides avui a Catalimya no estan molt lluny, crec, de les següents: , Resoldre bé l'allau immigratòria que ens cau i que ens cal. . Tornar la moral al sistema educatiu i als educadors sense resignarse a la dualització privat=bo /públic=problemesi Augmentar les possibilitats de treball per a les dones, fer créixer la natalitat amb' un esquema socialdemòcrata i paritari de benestar. Tenir una estratègia econòmica i tecnològica clara. Encongir Catalunya en distàncies/temps i fer-ne un país de 6 milions, no de quatre +2, quatre de congestionats i dos d'aïllats. «Retornar» ofiltrarcompetències a la societat i als ajuntaments. Dotar-nos de regions entenedores que potenciïn les comunicacions, les xarxes i els serveis que falten (si hi hagués hagut Pirineu ara hi hauria eix pirinenc i si hi hagués hagut Regió Metropolitana ara hi hauria 160 km de metro i no menys de 100, com és el cas) Nuclear o contribuir a una regió euromediterrània de 15 milions d'habitants, per sota dels quals no tindrem ni aeroport transoceànic ni òpera de primera classe (per molt que convencin en Pep Caminal de romandre lligat a la cadira del Liceu, en comptes de posar;lo a la Fira de Barcelona, un gest propi de país sense recursos ni imaginació, on només hi ha ima persona, normalmeiit home, per a cada cosa). Canviar la qualitat de les relacions entre Catalunya i la resta dels espanyols: obtenir protecció estatal pel català i protegir el castellà, que és un capital formidable per Catalunya. Encarrilar d'un cop la solució (que trigarà anys a enllestir-se del tot) del problema basc, que és en realitat el que roman de l'antic problema d'Espanya i que ho condicionà d'alguna manera tot. És més, contribuir-hi des de Catalunya, no intervenint-hi directament -en això Tarradellas i Pujol han estat prou prudents, i fins ara era correcteperò sí formulant una proposta catalana d'Espanya que actuï com a teló de fons tranquil·litzador i il·lusionant a l'hora: no és pensable una solució basca en una Espanya de les autonomies immutable i intacta, i això no facilita precisament les coses. Alguns creuen que la solució ens vindrà del PP. El PP ha guanyat per majoria absoluta pel desgast nacionahsta i pel desgast socialista de 14 anys importants de govern sense una base política tan sòlida com es podia pensar, amb una base inés aviat electoral, amplíssima, heretada de la república; i el PP ha guanyat com ha guanyat perquè han anat petant temes vells i temes nous: concreta- ment el terrorisme i la immigració. I perquè si els governs socialistes havien de ser necessàriament estatistes (estatistes en el sentit de constructors del primer estat democràtic i autonomista de llarga durada que ha yist el segle XX), a la fi l'empatx d'estatisme ens va impedir de fer el famós «canvi del canvi». El PP va aprofitar aquestfilóexcessivament doctrinari, va abaixar impostos a partir de la bonança europea dels segons 90 i de la bona herència de Solbes, i va capturar la imaginació de sectors d'una joventut que s'havia d'afirmar d'alguna manera contra els seus parés i contra el poder. Però això també té menys solidesa del que aparenta. El terrorisme i la immigració no són temes senzills. Catalunya pot contribuir, indirectament en un cas, i per via d'exemple en l'altre, a entrar-hi a fons. Els catalans hem de parlar en aquest punt i hora. No «demanar calés», necessitat a curt termini que ho està enredant tot a llarg termini: hem de parlar formulant objectius i principis de caràcter federal, o com vulguin dir-ne, que dibuixin un horitzó espanyol a 20 anys vista. Que projectin la segona etapa constitucional. Els calés ja vindran. Es derivaran d'una visió «reconstituent» que és obligada 20 anys després i que hem de començar a proposar oblidant (però també superant) les habilitats tècniques centrades en l'àrticle 151.2 o la disposició addicional X de la Constitució. En aquest punt també la immediatesa ens perjudica. Necessitem temps i ambició. No tenir pressa i apuntar lluny. L'única urgència que tenim és posar mans al'obra, justament perquè el camí, si ha de ser bo, haurà de ser llarg. President del grup parlamentari PSC-Ciutadans pel Canvi va treballar en els serveis exteriors del KGB. S'expressa amb la rudesa de qui pren de la democràcia els glops que li interessen, i escup la resta. Veu al món exterior com una geMATÍAS VALLÉS gantina Txetxènia. És l'anti-Hàvel, recorre a la feresa fins i tot per proi.idimir Putin es va Aquesta predisposició li va perme- . quadrats. Després de casar-se amb Führer. L'enfrontament més llarg clamar que «formem part de la culsot metre a un test de tre salvar la situació a Berlín orien- una hostessa, va poder accedir a una de carros de la contesa va servir per- tura europea, i si els europeus ens personalitat a l'a- tal, quan queia el Mur i rebia el mis- habitació sense finestra a l'exterior, què els nazis no prevalguessin on els rebutgen, ens.veurem obligats a trocadèmia del KGB. satge «Moscou no respon».davant de dotze metres quadrats. Les pri- tàrtars havien fracassat. La male- bar aliats». Entre els trets negatius del seu les seves peticions desesperades d'a- vacions l'han ensinistrat per liderar dicció de «kursk», relacionada sens Amb tot, no convé exagerar les caràcter, es va detectar «un sen- juda. No obstant, no comptava que un país en bancarrota, però en la dubte amb la condició d'anomalia prevencions. Val més refugiar-se en tit del perill per sota del normal». la societat occidental confon la fri- crisi del «Kursk» ha demostrat la magnètica que li presta l'elevada les paraules de leltsin, després d'oAixí s'explica la seva paràlisi gidesa amb la indolència. seva immaduresa en el maneig de concentració de mineral de ferro, ferir-li a Putín la successió en la preimpàvida durant la tragèdia del La gelor de Putin no fa distin- l'opinió pública. L'home que, entre pot enfonsar Putin com si fos un sidència russa. Davant els dubtes de «Kursk», la seva estampa im- cions. Durant la seva estada a l'a- bromes i veres, anomena «professió submarí soviètic. S'esperava una rencartat-«saps, Boris Nikolàievitx, mutable de donzell dolgut des de juntament de Sant Petersburg, com llicenciosa» el periodisme, s'ha com- mica més de previsió en el primer per ser-te honest, no sé si estic preCrimea. L'única aproximació a a adjunt del mort alcalde Sobtxak, portat com un analfabet mediàtic. lloc civilal comandament de l'e- parat», el beverri sortint es va rela vida íntima d'aquesta esfinx no va interrompre una reunió amb I no hauria de menysprear les im- quivalent al KGB. fugiar en la seva facúndia habitual. enigmàtica és el llibre d'entre- Ted Turner quan la seva dona va pa- plicacions de la paraula «Kursk», un El president rus ha protagonit- «El nostre país no és tan enorme. Te vistes Primera persona. En ell; tres tir un accident de trànsit que la va símbol de l'ocàs bèl·lic de Hitler. zat una carrera tan meteòrica com les apanyaràs». Esperem que'així siperiodistes russos van aprofitar portar a l'UCI. No pot jutjar-se pels «Kursk» no és sols una addició a difícil de justificar. En el moment gui, perquè un planeta interpretat 24 hores de converses amb el seu paràmetres habituals l'únic presi- la nòmina de naus de tràgica lle- oportú, no estava en cap lloc opor- a quatre mans per Vladimir Putin president, per perforar el bún- dent occidental que ha accedit al cà- genda. És també el nom d'una de les tú o inoportú. Simplement, passa- i George W. Bush oferek més d'un quer de la seva personalitat fins rrec per la seva actuació sense mi- ciutats més antigues dè Rússia -ftin- va per allà. Els quatre litres setma- motiu per a la inquietud. (Putin àl nervi de la candidesa; acon- raments en una guerra, l'única mà- dada al segle XI-, on Hitler va ad- nals de cervesa que consumia a Ale- no va comunicar la conversa amb seguint fins i tot declaracions xima aspiració del- qual era ^ vertir perprimera vegada que po- manya no justifiquen la predilecció leltsin ni a la seva dona, que es va de les sevesfilles.Com una pre- convertir-se en espia, i que no ha dia perdre la Segona Guerra Mun- de leltsin per la seva persona. Els assabentar del nomenament del seu monició del que ocorreria amb deixat de ser-ho. I també l'únic que dial. Els seus biògrafs coincideixen seus mèrits es comprimebcen en tres marit més tard que centenars de miel submarí, el nét del cuiner de va viure la seva infantesa perseguint que la gegantina batalla allà lliura- anys, amb un retrat de Pere el Gran lions de persones. I Lyudmila PuLenin i Stalin declarava que «en rates en un apartament, comunal da en l'estiu del 43 -dos milions presidint el seu despatx. Mai ha viat- tina va rebre la notícia a través d'ules situacions crítiques em man- sense aigua corrent ni banyera, tres d'homes, quatre mil avions, sis mil jat a l'Àfrica, ni a l'Amèrica Llati- na amiga, que acabava de veure la tinc calmat. Fins i tot massa». persories apinyades en 20 metres vehicles blindats- va trasbalsar el na, ni als països àrabs, encara que informació en televisió). La maledicció de Kursk Arxiu Municipal de Girona. Diari de Girona. 27/8/2000. Pàgina 21 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Preguntes per fer-se a l'estiu Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2000-08-27 Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Catalunya Espanya Acció política Llei electoral Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) Territoris Divisions administratives i polítiques Source A related resource from which the described resource is derived Diari de Girona Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Còpia extreta de l'Hemeroteca de l'Arxiu Municipal de Girona. Hi ha una còpia en paper a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 23 Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/2806/19970423_ElPeriodico_Recelos_PM.pdf 5081c8b4f58c5e21b3fba6aa7b4db3eb PDF Text Text EL PERIÓDICO 2 3 ÀBR. 1997 LA CABALA Recelos B domingo 13 de abril publiqué un artículo sobre algunos aspectos significativos del complejo y cambiante cima político catalán y español: Escampa, era el encabezado que le había dado a mis apuntes y que alfinalapareció con el titulo más coivencional de Atreverse a pensar. Al dia siguiente fui a Madrid, invitado por la Asociación de Periodistas Europeos que drtgen Cándido y Mgusl Ángel AguHar, y por el Círculo de Debates que conducen Javier Gómez Nevara, Miguel Muntz y Alfredo Tejera, para participaren un par de coloquios. Algunos de los asistentes llevaban el articulo recortado en el bolsillo. Pensé que les había parecido bien. Pues no. Bueno: si parecía bien, lo fue sin efectos apreciables. En Madrid el tema era el "parar por el tubo" de Pujol, y después seria el catalán de loe obispos (y de los rectores), y mañana cualquier gesto de los que la derecha catalana mayorltarla se ve obligada a hacer para que se le perdone el pacto con el PP. De modo que la sugerencia de mi articulo parece que caerá en saco roto. En él invitaba a aplaudr el reconocimiento de la plmnadonaJidad del Estado que está haciendo la derecha española, y pedía al mismo tiempo que le izquierda española, tradkáonalmente más federal y autonomista que la derecha, dé un paso adelante-no un paso atrás-en la configuración del federalismo diferencial permitido por la Constitución. La gente prefiere un buen enemigo a un amigo complicado. Basta con que désele Catalunya se pronuncien, a intervalos convenientes, un par de frases de desamor o recelo para tener garantizada la ccNTespondencia. España se cierra como un caracol tocado en la antena. Y a la inversa. Encerrados sistemáticamente con el único juguete de las relaciones entre el poder estatal y el autonómico se renuncia al gran debate que incomoda a unos y a otros: el de la configuración del Estado desde las premisas de la subsidíaridad. No ha Negado todavía el tiempo del auténtico diálogo. Pero legará. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Recelos Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1997-04-23 Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Catalunya Espanya Subsidiarietat Territoris Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico de Catalunya Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de la còpia en paper custodiada a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 527 Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/2797/19930321_ElPeriodico_AreaMetropolitanaBarcelona_PM.pdf 7f7b9ac1fe724da98a849dce7925f76c PDF Text Text poüncA Dominga. 21 de marzo de 1993 «I Periódtec TRIBUNA PASQUAL MARAGAU. Acalde de Sanatone y (rostiente de te UtnoomunOta df Uunapas tM Án» UetropoUfnt El Área Metropolitana de Barcelona He manteslado * menudo que crea converaenle c*ie tos nlermecfcarios de la opnon no abusaran del eclecticismo y comprometerán me» claramente su posoon ani« delermnados conftclos o ante la confrontación de poMicas distintas para problemas conmine Elo permute, prabablemenle. un debele mas nitido, mas racional y mas uta Creo que a menudo ese eclecticismo cómodamente •nielado en la atribución de un parmanenie empate de errores (o de despropósitos), no hace mas que alargar la polémca y deformar el carácter de la mama E sie es el caso del débale sobre el Aree Melropottana de Barcelona Se otada que en este lema no hay dos protagonistas, smo muchos mas Otros actores pubkcos y privados han maralesiado sus opnones »oore el área melroposlane. Y se hace por to tanto un flaco lavor al debele con une personakzaoon injusta, con la preterencei por la nlerprelaoon pscdógca de las confeontaoones ponças Conlronlaoon que es legAma y constituye la base moma det cMtogo poMco democrat«» La Mía de documentación, la nenelenaa de contraste en las loantes de la notoa. la bondadosa pünüei ación anal reparto de las responsabéjdades -ben tetos de le reetdad de las cosas- están hacendó de este un debele «nposfcte e nú« Barcelone y su aree se pueden quedar sx el nslrumsnto admnstralrvo que reBeei una de las recadad« urbanas mas potentes de la Péninsule y del sur de Europa Hace san anos se suprmó la orgarazación «u»MnM. buena o mala, y se susMuyo por otra (o por venas) que el comentara« mÉS prudente no dudaré en cafAcar de descantes, cornrjacadse y poco vabtes -a pesar de la buen« voajntad y el core» oonertarable de guanas nenen •Uto-enMeottd E sta supresión cañado con el exdo en Mednd del canteear que se había atrévelo a avenar jHftcvwnleí en IB vii utlconMniVO pw esuttkKer una Mkjcion desneve y poa*ve, tal como cage el arfcuto 57 del Estatuí de Catalunya. Un profesor adjunto desconocido, nunca mes titadu. fcje el encangado de redactar el dctamen que mo de bees a la deaerili Eao no se recuerde y sien cambo tes eHQjeee no (jH^jorciunadasft<» errore» de ame«) que se aduanen para un acto tan grave como la supreartn di une raMuoón uM entonces y noossena alkwa* con luA*i toe eüjporiamertaque seanoreœos Sehabtode osrmerae. hmnoe y aitudoe Falso El desencadéneme dt la »upie»on lúe 0*0 que detenus enure pera no der mas escusas al negefevwno Hot que «ipara en Is poHce catalane «I ano de li supiwdn de la Corpoiaoon Mefopottene, tssoovdedceteftanerafcicoentes tkcoones autonomcae kimeyana abeokila ewierwe Por poco pero H'il tcb Un ano mes iarde -ne eoe« dt patee» «en despeço- peamos en « "artemen* no i« k demgeoon o Is "«»«eecion o* tes iryes a nuestro MOB «neue» reales, me adherí, como debia hacer, a la censura que m partido etérea sobre el musiente GoOwrno de OU Op«*, como crei honesto naceno. sobre el con Vio nlemo de COC y propuse el In de ano como trrale a la paraláis en malera de Certa Muraopal y ordenación metropolitana El nombrarraenio. el pasado 22 de doembre. dt una nueva consefera de Governació, hecho que pareció a muchos un buen augurio por su lama de persona chatoganle. creó un nuevo calendario Peto ese calendare se está agotando Los 90 o 100 días de gracia están a la vuelta de la etouma Mu dual. •i P< «»uretacjdn ameMnae Su amable denvexion haoei un estado de cotas manos púnanla. LUe AitBei^ vOVOJueti NaoBI y yo msrno planteemos con e«jgem« y reapeto a »inueve meyorte une ine« de saede Se nos contestó con efabAded y senado poe*io S encargado de hacerlo lue otto consider de CoiemaciV que por parto hoy vive dasenedu enMadnd La« buenas pslefns no lueran mee att Por otra perte, el mandée» pertsmentano de diwfr Catalunya en vaguera» o regona* -ojue hubejra poddo dar una ssÉde distinta, afflpfandoet arroto meerapottano y amando sue anatas mas agudes-no se he cumpkto.se ha pospuesto •nportaness de h gobamaoon en Catalunya ta dM«on proMaA la puesta al dta de las comare« del 37. lelnenCBKaonmunKjpal. etoessrm LTj*^^ e eski punto, toe Juegas COnpcos rnyumm su dot*» electo O> »«gué cutetioredora y poce atenea»« to« tema« conjjovos Qodemoy oipOtVOún mf*t t apraMcnaron Is oceeMn perm r eoera» toa peones de Is decnMamaree. (wgooaaan de ei Certe lAnceel o Ley Eepeael O* OeKeteneydesucoielstOCTfapeneeteide un»»<apon ineOuuusisr« Justo «I dei después de dsusuranc toe Juegos une pou** irteracaan en*« to t*m»n» de le GanereMet y le atoeMa pexeoB dar la neccsarai Ui verde e le negoaaaón «am M be** de «o que » elee**« entendo corno un oomprornejo mutuo la despotezaoún de tos orgennmonKennedos de ssscc<m «id»ecta -o bien ooTVMrSjdoe noy en beeaonesde hosagamento cruzado o bien sospechosos de eerto en cuatojuar caso U ojrm» tacan entre el de oorteaei poMce Une de las uiupueetaa laderatatae aprubede« en el 31' Corigieso Sociafsta de I9B8 hablaba de la adaptación de le Mmralracrin perWnce del Estado a la que. en el i lli en ien»« «la i unie*»» • pende attger. primero e urei mdbekon provai manette y. segunda, e una enea de coneufta, o de Mbrmaoiòn ptsMex en toe renrdanamantoa dal Gobernó central pera su penara catalane Rarotodasestos «cos »it atei sucunOeren al vendMJ marno de COC y e le anegúeme perstaaon del Gobernó di CU ElPSCto denunoo y tenie tede to ratón le otmotr* debe prvaMn>t«vw conio «>M«imeitw«v vite tt opnfr* pubica gerareuáiOJt Is conenmled demoortfcca cuando h nieyone de Gobernó amenaza ruptura r éste es d caso dei otoño pasada irutedo ademes pasmdedes notaries en «Govern r esta 00? ver que éste no see todevíe el caso añora memo Latos de pertcpar en nnyun compto« •wanuno^ como untos otros cotas con un» oerta hebtdsd pera conver» «n Utjuln algunot <*sta» En esta tesitura aparece en los medot en torma sonada, el borrado' de un documenlo y luegc un segundo borrador (y aun (alia otro daimio pero pénenle de tos anlereres) relativo al tema de lo que el Estado debe naco dentro de sus competencias en lavor del Área Metropotiana de Barcelona -y de otras si se d*ra el caso- » queremos maniener y aun doblar -que taris to (usto- la subvención anual metropottana que ley en mano, prevn&emenle desaparecerá el 31 de doembre de 1933 Desde le Corsesene de PoWea Territorial te nos enge que toda la subvención que vamo< a perder se dettne a sufragar e< defot del transporte pútaaco. como condoon pera que la Generalitat partope en la parte que le corresponda Estamos ante el mayor juego de despropósitos de la pofbca catalana recente Vamos a consegu» perder una aportación mponanie a la economía putee« cal ataña por el prurito de canden» la ««osava destnada a obtenerte a la categorie de error en las Horma» & atojuen puede sugenr otra •ormarne»» que lo hags Soto d Estado, r soto madame una ley puede obsgar al Gotxamo a mantener, y aun aumentar uria ayuda al área central de Catalunya ayuda que togelmenie nene pie i ella su deaapanoon Es mas U Ley de Bases de Hégvnan tjocaf (en consónenos con el Estatut) admte el hecno metropoMano Y » es œno que teneteli au cumeuó» e las autonomías que puedan creer y supnmr las áreas mebopoManas no iH|M)e que el Gobevno seleccione algi^ias de lea e»aieanlei (como las de Barcelona Mednd1 Vétenos) pera dañas el carácter de áreas de «Mere* estatal y »•ansterwtas landos eeueueHí Aai te actuó en flete y amp«¿a a reconocerte e><mo necesario «ickMO en E ElAJ donde la Adrno»iraaón Cantori noe to que e* laman •< enlQQue '•perora» tos temes que alectan a lat aglomeración«« me*opoManes Ouetotservoo* lunrjcot mdropoManot haven laoMado a lot ITVHSICI uit uLvicJvi'iOus tms bufado1 et de ley oera avanur en estas Irmi no debe (urgarte como une desaienoDn pnjcnnoetade tobre lodo v tos bonadares se <ffr\ ben y se constata tu tn^dad y su e*cihcMo "etrjeto if Perlemeni Menos HnvoWad menot cMSabrat y mas acción «er*r> nec«sana» » oue^r^ot no perder de<n*vimer>K «t i-w- de la ordenación , la •nenotoor * «wnva *"*• Me«rapoMana � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource El Área Metropolitana de Barcelona Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1993-03-21 Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Àrea Metropolitana de Barcelona Barcelona Territoris Divisions administratives i polítiques Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico de Catalunya Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de la còpia en paper custodiada a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 538 Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/2793/1988_n10_11_OpinioSocialista_LEuropaCiutats_PM_OCR.pdf 426bf6948f3d56e9b8c06bcbd3f9058b PDF Text Text s o C I A L I s T A DOSSIER: L'ESQUERRA PER LA UNITAT EUROPEA Pierre Guidoni: L'organització política d'Europa. Josep Verde i Aldea: Cap a una consciència europea Jordi Solé-Tura: L'esquerra: el nou model polític europeu. Raimon Obiols: Les posicions de l'esquerra davant la construcció política d'Europa. Pier V irgilio Dastoli: L'esquerra i la integració europea. Michelle Achilli: Socialisme democràtic i construcció ,:europea. Rudi Arndt: La CEE i la resta d'Europa. � Miguel Angel Martínez: Europa i Europes. � l ·i''/ � Antoni Gutiérrez Díaz: Europa unida: Estats i r�p ns. Pasqual Maragall: L'Europa de les ciutats. Isidre Molas: Federalisme i reforma social�a· ,.. , _/· �uroP.,a, ��; ENTREVISTA: Fernando Monin per Enric lJastardes. . .: COL·LABORACIONS: Joan Colom: Implicacions financeres del procés d'unitat a Europa. Xavier Rubert de Ventós: La unitat cultural europea i l 'altra. Francesca Forte: Per una esquerra moderna. Peter Glotz: El malestar de l'esquerra. James Callaghan i Caroline Anstey: La fi del consens anglès. Biagio de Giovanni i Francesca Izzo: La identitat europea com a problema del pensament polític. Una conversa. ' l Núm. 10111 2/3 - Vol. Ill l �DOSSIER: L'ESQUERRA PER LA UNITAT EUROPEA ------ crec que estem en un període apassionant de l'Europa Comunitària que (a més a més, afortunadament, coincideix amb una tendència elitista en si in­ ternacional), i per tant jo crec que les coses es poden mirar amb més sereni­ L'Europa de les ciutats Pasqual Maragall tat, que el Parlament Europeu és per un diputat una talaia privilegiada; col·lec­ tivament jo crec que un gran desafiament pel conjunt de l'esquerra, de l'esquerra plural amb les seves velles tradicions; amb les noves tradicions de l'esquerra podem adonar-nos que hi ha objectius clars pels quals lluitar i posar-ne sobre la taula alguns amb la voluntat de no augmentar la confusió. No sé si ho he aconseguit o no, perquè aquesta és una qüestió molt complexa. Antoni Gutiérrez Díaz Eurodiputat comunista Des de Barcelona estant, es veu Europa com un sistema de ciutats, com un sistema de barcelones, més grans i més petites. Es veu com un repte i al mateix temps com un ajut. Si hom analitza el que és el mapa europeu físi­ cament, és un conjunt de ciutats. Europa és el continent urbà per excel·lèn­ cia, comparat amb Àsia, Àfrica i Amèrica del nord i del sud. Europa és allò que vist de lluny és més dens, més atapeït, més ple de vies de relació i de nuclis de població. Tots nosaltres ens veiem formant part d'un conjunt, d'una constel·lació de ciutats que, de fet, és l'esquelet, si voleu l'eix vertebrador, la contrapartida material d'aquest concepte general més abstracte que és Europa. Aquesta visió d'Europa des de baix, com formant part de la seva base ma­ terial humana i ciutadana, crec que és un bon punt de partida per analitzar com a socialistes el que volem que sigui. És el punt de vista millor, no el dels somnis o de les definicions globals purament. Té una part d'això però no ho és exactament. No és el punt de vista d'Europa com un conjunt de nacionalitats, algunes amb estat, altres sense i que ara veurien reconegud.a la seva personalitat gràcies a l'esquarterament dels estats addicionals, que és una altra veritat de la qual participem, sinó que és l'Europa vista des de baix com unconjunt de ciutadans dotats d'unes cultures i dotats al mateix temps d'una obertura i d'una mobilitat que els fa força iguals. Per altra banda les ciutats europees entre elles no només es relacionen per un sistema de competència (efectivament hi ha d'haver competència entre els ports de Barcelona i Marsella o entre els de Barcelona, Marsella i Rotter­ dam), sinó que també i, a més a més, es plantegen relacions de col·labora­ ció. Hi ha moltes coses a Europa que no es poden fer a les ciutats europees si no és col·laborant entre elles. D'aquí que hi hagi el creixement explosiu de les relacions entre unes ciutats i unes altres d'Europa, els fòrums no polí­ tics, sinó els fòrums urbans, els fòrums ciutadans, els fòrums internacionals de ciutats a Europa se succeeixen un darrere l'altre, van una mica a les pal­ pentes buscant quin és realment el lloc i la manera de relacionar-se, però 104 105 �DOSSIER: L'ESQUERRA PER LA UNITAT EUROPEA L'OPINIÓ SOCIALISTA ------ és evident que les ciutats europees s'han posat en moviment i en dos sentits: se senten protagonistes o base, si voleu, d'Europa, de l'Europa possible, se serveis, el professional, o sigui el que viu en ciutats, que són el 90 per cent dels ciutadans europeus, difícilment es pot considerar identificat o concernit senten realitat europea; i se senten competint entre elles mateixes i imitant­ per unes institucions que, bàsicament, el que fan és mantenir un equilibri se en allò que cada una té de millor i també per la necessitat de col·laboració intern entorn de la producció, però que no tenen un efecte, fins ara, sobre que, repeteixo, està donant lloc a multitud de contactes entre aquestes ciu­ les seves condicions de vida materials. Comença a haver-hi programes euro­ tats. Les ciutats saben que si volen tirar endavant han de poder atraure inver­ peus, sobretot els de caràcter regional i els de caràcter social, que comencen sions econòmiques, coneixements científics, capacitat d'investigació, talent, d'arribar. Un comença a veure per les terres d'Extremadura les estrelles d'Euro­ en definitiva tot allò que fa una realitat humana local, agradable de viure i pa amb el fons blau en una carretera que s'està reformant. Per tant hi ha po­ potent, i econòmicament sòlida. Per fer això hem de competir amb unes al­ blacions més endarrerides que tenen aquests ajuts, que poden començar a tres ciutats europees que segurament volen el mateix, però al mateix temps pensar que Europa no és una cosa abstracta. van aprenent com es fa això i van creant un trajecte que jo crec que serà el trajecte real, de l'Europa del futur. LA SOCIETAT DUAL. LA UNITAT DIS1DRSIONS EN LA CONSTRUCCIÓ EUROPEA Però jo diria més. No n'hi ha prou que Europa sigui un sistema de com­ pensació entre regions més adelantades i menys adelantades. Europa ha d'entrar Europa o es planteja d'aquesta manera o no serà. Si Europa, que és un al cor del problema, i el cor del problema és que en les seves ciutats i en continent bàsicament i fonamental urbà, amb un percentatge de població agrària el cor de les ciutats sobretot en el cor més antic de les seves ciutats, les peri­ tan petit com vosaltres ja sabeu que és, no es planteja des del govern euro­ fèries de les àrees metropolitanes és on s'està vivint, jo diria, les condicions peu, des dels sistemes polítics de representació europea, com un indret en més dramàtiques d'existència, que coexisteixen per altra banda amb una em­ el qual aquesta característica s'ha de potenciar, jo crec que Europa fracassa­ penta econòmica i creativa i cultural molt notable. Tenim una societat dual, rà; ho dic amb una certa brutalitat, però estem entre companys, entre amics, tenim un quart món a dintre de casa nostra, no cal cercar el tercer fora d'ella. entre gent que es pot expressar d'una forma clara. En aquest moment el pres­ La gent ho sap i assisteix una mica perplexe al fet que no hi hagi solucions supost de les comunitats europees, en un 65 per cent, i si no és correcte_ em a aquests problemes tan evidents, sobretot tan propers, que no són proble­ corregireu, està destinat a finalitats com la compra d'excedents, finançament mes ja purament de mala consciència a nivell internacional, sinó que són d'excedents i de produccions agràries. No hem d'oblidar-ho, la primera fase problemes que cada dia es viuen i que es viuen amb les seves conseqüències de la història de la qual parlava l'Isidre abans, moguda per socialistes i àdhuc materials. Per tant, una Europa que no parteixi d'aquesta constatació demòcrata-cristians, en el seu inici, va estar fonamentada en la producció difícilment arribarà a interessar els ciutadans, i crec que els socialistes estem primària: el carbó, l'acer i el sistema agrari. I era lògic. Si no hi hagués ha­ en condicions d'explicar això d'una manera més rotunda i més clara que nin­ gut entre els estats que formaven i que formen part d'Europa un enteniment gú. La unitat s'ha de fer des de baix, la unitat no pot ser una unitat unifor­ entorn de les seves agricultures, ni s'hagués pogut començar a parlar d'Euro­ mista, no ho és. Per qualsevol observador exterior Europa és un conjunt de pa. Cada un dels estats europeus considera i ha considerat sempre l'agricul­ cultures, d'idiomes, fins i tot de religions, pràcticament incomprensible. Aques­ tura, d'una forma una mica atàvica, com la base de la seva identitat. L'agri­ ta és la seva dificultat i aquesta és la seva riquesa. cultura és l'aliment, és l'aliment, a més, dels exèrcits, és, per tant la base de la defen a. Cal mantenir l'agricultura! És també una base prou important que pot ser decisiva en moments de grans empats electorals. Per tant cada APOSTAR PER LES CIUTATS país va plantejar la construcció d'Europa com un equilibri entre produccions primàries, entre agricultures gairebé diria, però més en general entre pro­ Quan he dit que Europa és un sistema de ciutats haig de dir tot seguit que duccions primàries. Això va donar un biaix molt clar al que són les comuni­ és un sistema car. Les ciutats són cares de mantenir. Un sistema molt orga­ tats europees com a conjunt polític i econòmic, i això ha donat els pressu­ nitzat té més diners a desprendre en el manteniment del sistema que no pas postos que estic dient. El resultat és que el ciutadà europeu difícilment es un altre que costa menys. Un sistema que té catedrals i òperes, que té un pot considerar protegit o identificat amb aquestes institucions que es dedi­ bon flux de tràfic i que, a més, té uns ciutadans exigents, que volen gaudir quen bàsicament a discutir qüestions agrícoles. El treballador manual, el dels d'espectacles de categoria i d'equipaments importants, és més car que un al- 106 107 �DOSSIER: L'ESQUERRA PER LA UNITAT EUROPEA ------ tre sistema, que no s'ho planteja, no ho té o ho té més lluny. El sistema de ciutats és car, però és al mateix temps la gran font de benefici de l'espai con­ � tinental, en el sentit que és el lloc on es produeix la innovació, la creativita i, per tant, el lloc que permet d'esperar que en aquest continent concret h1 Federalisme i reforma social a Europa Isidre Molas haurà un procés que permetrà a Europa de competir, de relacionar-se, de ser alguna cosa important, a la llarga, en el món. Per tant , Europa és un sistema de ciutats, Europa és cara de mantenir, les ciutats són cares de man­ tenir, però Europa ha de fer el gest de reconèixer aquesta realitat i apostar per les ciutats. Altrament estarà malbaratant la seva gran potència. Crec que ens anem apropant a aquesta realitat d'una forma diversa, des de punts molt diferents. Crec que el ciutadà de vegades està una mica desorientat respecte a quines són les institucions, quins són els moviments, quins són els fòrums, Ir� agi�o que les eleccions europees han de ser un moment cabdal en la consc1�ncia­ ció de totes aquestes realitats, i penso que al moment d'enfrontar-nos-h1 hem quines són les maneres de contribuir a aquesta Europa que intueix. de ser quasi nets en matèria conceptual. IRREVERSIBILITAT I UNITAT EUROPEA Al llarg de les sessions s'han manifestat des d'actituds i de llenguatges di­ ferents, com són els europeus, i com és habitual també dins del camp del socialisme, que la unitat europea era necessària. I que, a més a més de ser necessària, era mancada, encara, que no era realitzada, però que és irrever­ EUROPEISME I FEDERALISME sible, almenys en el sentit i des del punt de vista de la inèrcia dels movi­ L'europeisme, com a supressió del localisme, crec que està condemnat. L'Isidre ho deia i des de fa molts anys a Catalunya s'ha dit (fa molts anys, no molt mesos) que som europeus perquè som catalans, i podem dir-ho per­ què és veritat. Al mateix temps crec que és necessari d'explicar que si només som el que som a nivell local no serem res. Per tant nosaltres hem de plante­ jar una clara visió federalista a Espanya però també a Europa. Crec que l'anunci fet en aquestes jornades per Raimon Obiols de la necessitat d'una via també federal per una unió de partits socialistes europeus és enormement impor­ tant, és una gran esperança. U s asseguro que molts milers de ciutadans, no dic milions, però sí aquests milers que formen la consciència de milions, han llegit avui amb esperança aquesta petita notícia: que en Raimon Obiols ha proposat l'existència d'una unió de partits socialistes europeus més forta i amb una vocació federal. Per tant, jo crec que aquestes són les dues bases del que ha de ser l'acció de l'esquerra i dels socialistes en un futur immediat. Barcelona, la Barcelona del progrés, la Barcelona de Cirici, la Barcelona de Campalans estarà sem­ pre al servei d'aquest objectiu i d'aquesta trajectòria. ments. I que això era una realitat com a conseqüència d'una necessitat més que d'un tabú. Perquè les formes de fer ciutats per sobre de les que existei­ xen ha estat la necessitat i la por. La por l'hem bandejat, la por no ha de ser la base d'Europa; la unitat europea només és possible a través de l'accep­ tació de la necessitat i de la conveniència d'aquesta necessitat, per arribar a un espai polític més gran, no només econòmic, social i cultural; també po­ lític, que sigui capaç de desenrotllar un gran projecte polític per la democrà­ cia i portar-lo més enllà del límit estret dels estats nacionals actualment existents. La necessitat de construir un gran espai econòmic, social i cultural, d'aquesta unitat política, per realitzar un projecte p_olític democràtic, implicava una base de formació: és la voluntat que els ciutadans d'Europa gaudeixen a la pràcti­ ca de l'autonomia suficient per poder decidir el seu propi destí i realitzar les seves pròpies formes de vida col·lectiva en comú que han anat construint al llarg del temps. Havia de ser i ha de ser, per tant, aquest espai polític una gran força per la pau i la distensió i la cooperació entre tots els pobles de la terra. En aquest sentit, aquesta unitat, basada en la necessitat i l'accepta­ ció d'aquesta necessitat com a bona, ha de ser moguda per un ideal retòric del que és una Europa lírica. Ha de ser així, exposat per diferents oradors, Pasqual Maragall Alcalde de Barcelona com un ideal basat en l'existència d'una unitat de persones diferents, unides amb la voluntat de construir una democràcia social, de construir un règim amb més llibertat individual, amb més llibertat pels pobles, amb major igualtat entre les persones i amb més possibilitats de realitzar el que és el gran ideal que s'està progressivament consolidant a Europa: un ideal natural, obvi, que 108 109 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource L'Europa de les ciutats Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1988 Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Europa Ciutats Acció política Territoris Barcelona Description An account of the resource 4p. Núm. 10/11, 2/3 - Vol. III. Dossier: L'esquerra per la unitat europea. Source A related resource from which the described resource is derived L'Opinió socialista EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. FCE Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/2789/19880303_SoparAlcaldes_PM.pdf 04aabc742b3add24cf10c20db0234716 PDF Text Text PARADLES DE PASQUAL MARAGALL AL "SOPAR D'ALCALDES" CELEBRAT A L'AREA DE BELLATERRA (B-30), EL DIJODS 3 DE MARÇ DE 1988 Em fa l'efecte que tots sabem que treballar municipalment vol dir moltes coses; i que hi ha moments de la nostra trajectòria en els quals posem més enfàsi que aquestes coses es sàpiguen i es vegin. Penso que això és, una mica, el contingut de les paraules, que ha dit en Lluís Armet. Per tant, fer campanya vol dir treballar municipalment; és a dir: treballar de la manera que vosaltres sabeu que arriba a la gent. Fa cosa de dos anys i mig, — penso que era en aquest mateix local, si no recordo malament — , ens vam reunir una colla d'alcaldes per discutir en quin punt ens trobàvem. En aquell moment, — si ho recordeu, cap al maig del 85 aproximadament—, encetàvem una campanya sobre el "Pas de l'Equador" del nostre mandat municipal i encunyàvem aquell slogan d'"Anem més enllà", que es basava en el fet d'haver comprovat que havíem fet una colla de coses, que s'havien de fer, de sanejament, de reforma; i que era possible a partir d'aquell moment no parar-se, no seguir rutinàriament, sinó anar més enllà, agafar fites més agosarades, d'anar ,.la detalls. Ho recordeu? d'anar als detalls; detalls que potser durant els dos primers anys de mandat haviem abandonat com impossibles d'atacar. Tot des del punt de vista de la nostra ambició. Recordo que vam fixar quatre o cinc objectius: Anar al detall. I això volia dir, també, descentralitzar, en el cas dels Ajuntaments grans. Promoció econòmica. Es a dir, deixar o abandonar la idea que davant de l'atur no es podia fer res més que lluitar contra les seves conseqüències; per tant: fer llars de vells, fer parcs... fer tot allò que fes possible que la gran bofetada de l'atur fos absorbida per la població, es pogués sobreviure, contra aquest fort atac, contra les seves condicions de vida, a través de l'existència d'un entorn municipal millor que és el que havíem estat fent els primers dos anys i en els primers sis anys, — j o diria—, dels Ajuntaments democràtics. 1 �Per tant, no parar-se aquí, sinó, anar a veure les causes de l'atur en cada una de les nostres poblacions i mirar d'atacar-Íes també des del punt de vista de 1'animació econòmica. Millorar el funcionament de la ciutat i dels pobles en els primers quatre anys. I per aixo en els primers sis, ens havíem quedat una mica en l'empenta fortíssima dels serveis personals, però havíem deixat de banda, — e n algunes poblacions al m e n y s — , el funcionament tècnic de la ciutat. Aquells serveis més tradicionalment municipals de les clavegueres, de la neteja, de la circulació, etc., que havien pogut quedar una mica al marge i que, tanmateix, s'estaven convertint en temes perillosos, en temes de complicació de la ciutat; i, d'altra banda, estàvem disposats a entomar totes les competències que nosaltres anàvem veient que cada vegada més els Ajuntaments podien realment entomar. Que eren competències que la nostra Constitució i el nostre Estatut deixaven en mans, potser, de poders més alts, però, que no impedien (ni impedeixen) que siguin delegats o transferits a nivells més baixos i que nosaltres preconitzem sempre que estiguin en el nivell més proper del ciutadà. Aquesta era la filosofia d'aquell moment. Després van venir moltes coses, però jo crec que això va tenir un ressò entre nosaltres. Vam engegar al 85-86 unes etapes de gran il·lusió municipal. Finalment van venir, al 87, les eleccions (no descriuré la campanya) . Tota campanya és un aprenentatge. Aquesta ho serà. Acabarem la campanya sabent coses que no sabíem de nosaltres mateixos, de la ciutat, de Catalunya. Això és segur. Jo diria que de la campanya passada hi ha dues lliçons que hauríem de reternir: Una, al tanto! amb les tècniques de la dreta. Sembla mentida, però encara ho hem de repetir. Hi ha una tècnica de la dreta que es basa en la connexió, en el pensament més tradicional, més tradicionalista, més de dret natural, més d'estar convençuts que porten la raó que la història ha portat sempre i que de fet, els ha portat a governar i ha deixat a l'esquerra en el racó durant molts segles de la nostra història. Cosa que crea una facilitat immesa per la maledicència, per la calumnia, per l'atac personal que va sovintejar a la campanya municipal, a tots nosaltres. 2 �Maledicència, calumnia, atac personal... fets des de la tranquil·litat de saber que al darrera hi ha tota la història de la humanitat, que és quasi com dir tota la història dels governs conservadors. En definitiva doncs, una colla de poders morals que són encara presents a la nostra societat; una colla de convencions i una colla de tradicions des del punt de vista ideològic que fan fàcil, que fan relativament fàcil per a la dreta pensar que pot aïllar l'esquerra, els homes i dones de l'esquerra, les persones de l'esquerra, caracteritzant-los com alguna cosa estranya, de sempre, tocada d'algun tipus de pecat, per dir-ho d'alguna manera Això, es va veure d'una forma molt expressiva en aquesta campanya, fins i tot, després de la campanya. Jo tinc un President de Districte de Barcelona al qual la dreta li ha fet una campanya després de les eleccions, pel fet que és President de Districte i va estar en discussió si podia ser-ho o no. Doncs, davant de l'escola dels "nanos", que a més a més, és una escola que és fora del Districte, d'aquest company, octavetes dient "fulano, ves-te'n", muntanyes de paperetes dient, "fulano ves-te'n". Coses que ataquen realment la tranquil·litat, l'equilibri, la psicologia de les persones i que nosaltres sabem que a la dreta no li costa res de fer. Això va ser un aprenentatge dur d'aquesta campanya que ens ha deixat a tots marcats segurament d'alguna forma, però, que l'hem d'haver après. I, en segon lloc, aquesta berreja que en Raimon Obiols ha denunciat també de darwinisme social, de cinisme respecte de la impossibilitat de millora de molts sectors de la nostra societat, del tercer terç, del quart món, -com es diu de vegades-, barrejada amb aquesta mena de beneficència, de sentiment benèfic que semblaria que és l'única sol.lució per aquests temes almenys l'única solució per la "bona consciència" de la "bona gent" que després d'haver dit que no hi ha res a fer, diu: "jo dono la meva almoina perquè aquells pobres, que el meu sistema, el sistema que jo pregono, deixa a la cantonada ara els aniré a veure perquè tinguin alguna cosa de la qual menjar". I criticant les esquerres que, en el fons, — s e m b l a — no estan disposades a aquesta beneficència i, per tant, no tenen, — d i u e n — , sensibilitat. Primer condemnar la gent: després donar almoina i, tercer, condemnar l'esquerra per no tenir la sensibilitat de l'almoina quan l'esquerra el que està fent, el que ha de fer, -amb pausa, amb prudència, però amb tenacitat-, és desmontar la màquina de la misèria, desmontar aquesta màquina que crea marginació i no pas acceptar-la com una cosa absolutament intocable i després tirarli al damunt l'aigua beneita de la beneficència. 3 �Hi ha una altra cosa que vam veure a la campanya anterior de les municipals i que, d'alguna manera, configura el que és el clima polític d'avui: no seguiré amb els temes de campanyes personals, in'hi ha molts; hi ha companys que són aquí, altres que no hi són (no hi és el company, per exemple, de Sant Feliu de Guíxols) campanya brutal, personal, "bustiades" contra aquest company Nosaltres, per tant, hem de partir de la base que ens hem fet més grans en aquest sentit, que sabem que això pot succeir i que sabem els valors que hi ha darrera d'això i això és el més important, són valors coherents, coherentment dedicats a la conservació del domini social permanent de les forces de dreta. Si repasem què se'n va fer, després d'aquests mesos en la situació actual, què se n'ha fet d'aquelles pretensions nostres de l'any 85, jo diria que Déu n'hi do si hem anat més enllà! Miremho ara amb fredor, mirem-nos-ho amb tranquil·litat: Deu n'hi do! els avenços que hem fet, Déu n'hi do! els detalls que hem aconseguit canviar, Déu n'hi do, també, els nous problemes que han sorgit i que en aquell moment potser no hi eren. Amb el canvi de situació de la crisi econòmica també han aparegut nous problemes. En el cas de ciutats grans: la circulació, evidentment; en matriculacions masives en els últims catorze mesos, que porten cotxes al carrer, cotxes a la vorera, problemes d'aparcaments, problemes de tot tipus que no eren tan palesos fa dos anys i mig i que ara ho són. Però, Déu n'hi do! el que els alcaldes socialistes hem arribat a fer en el sentit d'arribar als detalls que pensava molta gent, que mai hi arribaríem. Déu n'hi do! el que s'ha fet en matèria de descentralització en les ciutats grans. Déu n'hi do! el que s'ha fet en matèria de millora del funcionament, tot i que com he dit, també, en aquest camp, han aparegut molts problemes . Hi ha un nou orgull de les ciutats. Molt clarament a partir del 85. Un nou orgull, inclus unes noves campanyes, hem tret slogans. Hem sapigut dir que estimàvem les nostres ciutats de formes diverses Déu n'hi do la promoció econòmica que hem fet i, Déu n'hi do! fins a quin punt la gent identifica els Ajuntament amb agents de desenvolupament econòmic, amb gent que anima la ciutat. Déu n'hi do! la quantitat d'empresaris, de gent de clase mitja que veuen que en el seu Alcalde hi tenen un interlocutor vàlid (cosa que abans se'ls prohibia ideològicament, d'alguna forma, i que ara, evidentment, s'ha perdut com a prohibició). Déu n'hi do també, la quantitat de competències que hem entomat, encara que aquí és evident que els diners són el límit i no hem aconseguit, diguem-ho clarament, - ni de l'Estat encara-, després de la gran empenta del 82-83, de la gran empenta de l'entrada d'en Borrell en el Ministeri, no hem aconseguit encara un nou model de finançament que sigui suficient, ni de l'Estat ni, per descomptat hem aconseguit que es formi una cosa que les Lleis de Bases, l'Estatut, preveuen, que és el Fons de Cooperació Autonòmic. 4 �Avui a Madrid he tingut ocasió de comprovar, parlant amb l'Alcalde de Valladolid, una colla d'Alcaldes també, discutint temes de finançament, que una de les comunitats autònomes que ha desenvolupat més el model de transferències de serveis als Ajuntaments és Castella-Lleó. Castella-Lleó, per una llei que va ser votada amb majoria socialista però amb unanimitat, (A.P. també la va votar) i que en aquest moment el President d'A.P. està practicant, ha creat Comissions Mixtes de traspasos de la Comunitat Autònoma als Ajuntament i, en concret a l'Ajuntament de Valladolid, que comprenen: tots el temes de Joventut, per delegació, prevista en l'Estatut i en les Lleis Bàsiques; es pot fer, tots els serveis socials, guarderies i esports. I no han fet l'ensenyament, perquè l'ensenyament no està transferit; és una d'aquestes Comunitats Autònomes que se'n diuen territoris "MEC", del Ministeri d'Educació i Ciència, encara no hi ha aquesta transferència. Si algun dia hi és, el model que jo en diria "castellà" en aquest cas, aprovaria probablement, la seva transferència als Ajuntaments. Això està passant ja a Espanya. Està passant (hem de recordar-ho al Govern que tenim aquí) amb un Govern de dreta que, senzillament, està seguint la Llei, que es va aprovar amb majoria d'esquerra, però també, amb unanimitat de la dereta, -tema que hem de recordar-. Potser això, ens ha impedit aquí anar molt més enllà en el terreny de l'assumció de competències i esperem que el canvi de clima polític de Catalunya ens permetrà començar a plantejar aquestes coses a partir del dia u de juny. Aquí mentrestant, no es compleix la LLOT. La FMC denuncia que la LLOT preveia la creació de la Comissió d'Administració Local, per la discussió dels grans temes del país, entre els quals, evidentment, els temes de finançament, però els temes comarcals i els temes de desenvolupament de la pròpia LLot. No s'ha creat la Comissió d'Administració Local (sabeu que la FMC està estudiant aquest tema per veure quin posicionament ha de pendre sobre aquesta qüestió) reitero que no s'aplicat ni la Llei, ni la LLei! que a nosaltres no ens agrada i, que tanmateix, té alguns aspectes positius. Inobservancia de l'Estatut, de l'esperit de l'Estatut en aquestes Lleis. No hi ha en el tema metropolità, — e l qual, és evident, l'Estatut en l'Article 5 parla del fet metropolità i que s'ha de regular i el que veiem és una regulació, com a mínim, risible d'aquest fet i, complicada—; No ja en el tema de les comarques, en el qual hem vist una aplicació d'un sistema mecànic de formació de majories contra la professionalitat dels vots; no en la delegació de competències, sinó al contrari: l'absorció de competències d'una forma claríssima en aquest moment a partir de l'atac a la Diputació de Barcelona; la falta de creació d'un fons autonòmic de cooperació local, tema en el qual insistim constantment i que ha de ser una de les conquestes que nosaltres trèiem d'aquesta nova contesa electoral. 5 �Evidentment que aquestes Lleis tenen algunes coses bones. I evidentment, que no seríem segurament seguits si només diguéssim que hi ha hagut coses dolentes. Per exemple en la LLOT, l'Alcalde és declarat representant ordinari de la Generalitat, és a dir, hi ha una reiteració de l'esperit de l'Estatut que veu als Ajuntaments com Administració de la Generalitat de Catalunya i ho diu l'Estatut: " la Generalitat és composa de l'Administració Central i dels municipis de Catalunya". Per tant, som Generalitat i, aquesta Llei en algun punt recòndit —d'això no se'n ha tornat a sentir parlar, però hi é s — , diu " que els Alcaldes són els representants ordinaris de la Generalitat en el seu municipi." Tots vosaltres, tots nosaltres, som els representants de la Generalitat en el nostre municipi. Es per això, que nosaltres tenim la força per dir, per la nostra trajectòria i pel que hem vist de les lleis que hi ha, que confiem en una Generalitat diferent, en un President que sigui sensible a les necessitats i possibilitats del govern local, que hi vagi de cara, (com ho va fer el President Tarradellas), que simbolitzi no només el pluralisme ideològic del nostre país, o sectorial, o comarcal, sinó també, l'institucional. Un president que ens representi a nosaltres Alcaldes. Un President que quan el veiem parlar com a President, al tanto!, no com Secretari General (que aquí podríem estar-hi sempre en desacord), sinó com a President, penséssim "aquest és el nostre President que està parlant en nom nostre". També davant de Madrid; davant de Milà; davant d'Europa o davant de Catalunya. Quan fa servir, com és normal que ho faci servir el President de la Generalitat de Catalunya, aquesta invocació "Jo com a President de Catalunya..." i a continuació tots hauríem de pensar "aquest home està parlant per mi i, m'està representant". Aquesta és la Generalitat que nosaltres volem. Una Generalitat que pressioni, a Madrid evidentment, per a Catalunya. Però no només per la Generalitat entesa com una administració central de Catalunya. Per Catalunya!, Per tot Catalunya. Es a dir, nosaltres no hem vist casi mai i ens agradaria de veure (i pensem que això pot arribar) una Generalitat que pressioni a Madrid en nom dels catalans, en nom dels municipis de Catalunya també i, que sàpiga fer l'esforç. Que això és una qüestió de generositat, és una qüestió d'imaginació inclus, de no estar obsessionat pels conflictes i tenir l'amplitud d'esperit i d'ànima de saber que hi han molts que esperen molt d'un . El President de la Generalitat ha d'anar a Madrid i ha de demanar per tot Catalunya; no només per l'Administració; no només pels "serrells"; no només el finançament d'allò que falta per finançar i aquell pressupost que no ens arriba de TV3 (que, per cert, la poden gestionar millor des del punt de vista financer) o els mossos d'esquadra; sinó també, demanar obertament, intensament i tenaçment a Madrid -i a Europa si cal-, per a tots. I per tant, pels Ajuntaments; per allò que els Ajuntaments estan demanant a Madrid. Quina no seria la nostra força si veiéssim que el President de la Generalitat està abogant a Madrid pel mateix que nosaltres estem abogant i que no es dóna aquesta situació en la qual el Govern, sigui el Govern que sigui, pot tendir a jugar a la contradicció entre Comunitat Autònoma i Ajuntaments, sinó que hi hagués una pinya. 6 �Aquesta és la Generalitat que nosaltres volem. Una Generalitat que sàpiga compaginar la satisfacció prudent i equilibrada dels desitjós de les diferents ciutats i comarques de Catalunya; que no contraposi el Segon Cinturó a l'Eix Transversal: aquest sistema tan fàcil de no fer, de mai no fer res, ni l'Eix Trasversal ni el Segon Cinturó complert. (Només se'n ha fet un tros d'Eix, que és l'Eix Pirineic i l'ha fet l'Estat, hem de recordar-ho, això. Una Generalitat que acabi el que comença. Si es fa el Túnel del Cadí, es podria discutir que el més important a fer fos l'Eix del Cadí o el Túnel del Cadí, fa cinc anys, fa sis anys, i la carretera de Sitges que ara es parla de fer i totes les carreteres que surten de Barcelona amb aquest esquema radial que la Generalitat està aplicant, - ho dic jo que soc l'Alcalde de Barcelona-, es podria discutir que això fos el més important. Però si es fa, que s'acabi!. El que no té sentit és que es faci el Túnel del Cadí i com que resulta que el fa una empresa privada i potser hi ha alguna reticència respecte el seu president, d'un altre grup diferent, "no és una cosa feta exclussivament a dintre de casa nostra: Presidència de la Generalitat és Convergència i Unió", llavors ja no s'hi està d'acord i no s'acaven els accesos i tota aquella inversió s'està morint de fàstic per una manca d'equilibri financer perquè els accesos no hi arriben o no hi arriben bé. Una Generalitat que no exclogui ningú, del fet de ser català o de tenir responsabilitats importants dins de Catalunya. Que no exclogui precisament el President del Cadí, precisament al President de la Companyia que va fer el Túnel del Cadí, que va ser públicament vetat per la Generalitat, per un càrrec en l'esquema olímpic; que no exclogui directors de diaris, dels quals s'ha de suspitar que són enemics de Catalunya, deseguida que no són amics d'un; que no exclogui fiscals i jutges o mossos d'esquadra, pel cas, que també se'ls exclou; que no exclogui evidentment dissenyadors i modistes Una Generalitat que no ocupi o faciliti l'ocupació de places de funcionaris a persones que ocupen càrrecs de designació política, cosa que està succeint. Una Generalitat que formi un govern de Consellers coneguts i reconeguts per la seva tasca. No (i perdoneu-me) un "Consell d'Oriols Badies", ( no perquè l'Oriol Badia no sigui una persona respetable, que ho és; jo me l'estimo, el conec i en Manel Royes us en parlaria des de que feien la guerra de petits contra el franquisme). Però, escolteu, pregunteu qui és l'Oriol Badia. No ho sap ningú. Rematadament ningú. Es un Consell format per persones desconegudes per la gran majoria dels catalans. Un Consell amb un Conseller en cap que prengui la responsabilitat de dirigir un govern, deixant en el President aquesta feina de representació del conjunt que el Raimon Obiols tant sovint demana. 7 �Una Generalitat formada per persones a les que se suposa el seu catalanisme i la seva fidelitat a la Institució i al President. Però no només aquesta fidelitat; també 1'eficacia; també la personalitat; també l'honestedat personal. En fi, crec que nosaltres el que podem fer avui com Alcaldes en aquest moment, en aquesta campanya és: Primer.-Ajudar que la política catalana toqui de peus a terra. Portar al Parlament les preocupacions dels Ajuntaments que en definitiva, en primer lloc, són Generalitat (cosa que s'oblida massa sovint) i, segonament, són les preocupacions més semblants a les preocupacions de la gent: no dic demagògicament que són les preocupacions de la gent. Dic que són les preocupacions més semblants de les preocupacions de la gent perquè tenen més a veure amb el dia a dia i amb els temes del govern de nivell més baix, que toca més a la gent. Segon.- Millorar les relacions Institucionals: i millorar-les, no per una frase que jo dic ara en aquí, sinó perquè serem capaços, crec, de situar la polèmica en el seu camp propi, que és el Parlament. Des d'allà és on s'ha de fer la polèmica i bandejar de les relacions entre Institucions, tot ànim polèmic. Crec que realment a partir d'aquestes eleccions és en el Parlament on es jugaran moltes polèmiques que, de vegades, s'han volgut o s'han pogut confondre en debats entre Institucions. Les relacions entre Institucions s'han de respectar al màxim, seguint les consignes del llibre d'en Raimon Obiols. S'ha de bandejar de les relacions Institucionals tot el que és polèmica ideològica; hi ha un camp per aquesta polèmica i en aquest camp poden parlar-hi alcaldes; poden parlar-hi regidors; poden parlarhi polítics de diferent signe i fer arribar a tot Catalunya a través del portaveu que ha de ser el Parlament, tota la transcendència i tot l'interès dels debats que estan coent-se en l'interior del nostre país, sense tacar les relacions entre institucions, que han de mantenir-se en un pla d'estricte respecte i, Tercer.- Realitzar tot això en el marc d'un canvi de la política catalana, cap a l'obertura i cap al progrés. Aquesta és la nostra tasca, aquesta és la nostra funció i això hem de fer-ho com alcaldes i com alcaldes socialistes. M'agradaria que això ho féssim reflexionant durant aquests dies, abans del mes d'abril que diuen que és el mes dels alcaldes. Treballant però reflexionant una mica en fredor, tractant de treure'ns de sobre les imatges de cada dia pensant en tot el que ha succeït, reflexionant que venim de molt lluny, des del punt de vista ideològic, des del punt de vista polític, Déu n'hi do! la tasca que portem i el temps que portem, reflexionant el que s'ha fet en tots aquests anys,particularment, en aquests quatre anys. 8 �Recordar, per altra banda, que totes les coses són mudables en política. Que al juny del 83, tot just després de les eleccions municipals la cotització de Convergència i Unió era zero, just un any abans era zero, era baixíssima, era el moment pitjor de tots el punts de vista: d'imatge, personal, inclus del President i del Partit que dirigia Catalunya i, tanmateix, en uns mesos això es va capgirar i es va capgirar amb la sentència de la LOAPA d'aquell estiu i, d'una manera formidable, amb l'aparició de TV3 al desembre d'aquell any, al gener del següent, 84, quatre mesos abans de les eleccions. Ara som en un moment molt diferent. Aquell era un moment en què es configurava, com ens recordaven l'altre dia, primer: per un estat de gràcia que va ser produït per aquesta combinació d'elements: sentència de la LOAPA, aparició de TV3, etc. I pel màxim vent contrari al govern PSOE..., la cotització del govern socialista a totes les enquestes era mínima, és de les més baixes que ha hagut des del 82 fins ara. No és aquest el cas. Ara estem amb un govern socialista amb cotització en alça, molt més alta, sobretot, després del tema de les bases americanes, del tema del principi d'"acotament", sembla, del tema del terrorisme i de la millora econòmica que s'està produint amb un increment dels llocs de treball nets creats en aquest país. Per tant, una situació totalment contrària aquella del 84. I per altra banda, una situació d'evident (i necessari i lògic, quasi diria) desgast del Govern de la Generalitat després d'aquests quatre anys. Evidentment que s'ha de tenir en compte que aquests quatre anys, a més de degast i de desil·lusió de coses que no s'han fet, (n'hi ha la pila, de coses que no s'han fet), hi ha quatre anys de TV3, quatre anys de Cadena Tretze, quatre anys de Catalunya Ràdio, quatre anys de Ràdio Associació, quatre anys de l 1 AVUI, quatre anys de premsa comarcal, en part, dirigida.... I això evidentment, es nota. I això evidentment, pesa en el país. Però, no es suficient com perquè la gent en el seu fur interior no estigui més influïda, crec jo, per aquests factors profunds de canvi d'época històrica. Evidentment que hi ha hagut accions. Evidentment que hem de ser capaços de veure que hi ha hagut de bo; però també, passant llista a les coses que s'han fet, aquelles que més es veuen, les grans comissions de modernitat a Europa (Europa sí, molta Europa, però perden les eleccions europees, al tanto!). Una millora econòmica, però una millora econòmica que el propi Govern de la Generalitat ha d'aplaudir al Govern de l'Estat. Perquè ha de reconèixer que és l'acció del Govern de l'Estat qui l'ha canviada. I aquí l'únic que pot fer el Govern de la Generalitat és a corre-cuita tractar d'enganxarse a les faldilles d'aquells que han fet aquests canvis econòmics i tractar d'aparèixer no separart d'ells. I diria el mateix dels temes del terrorisme, en quina pessa i en quina presa no han corregut doncs, des del Govern de la Generalitat actual de Convergència i Unió, a agafar-se també a aquesta política del Ministeri de l'Interior, aplaudint sempre al Ministeri de l'Interior sobre tot d'ençà dels últims catorze mesos i d'ençà de la possibilitat evident que la gent pensés que el tema del terrorisme era un tema no prou condemnat a Catalunya. 9 �En definitiva també els quatre anys han acabat amb la LLOT i la LLOT té dos aspectes: el primer, un intent d'afirmació del Govern de la Generalitat, per sobre de tot, tractant de demostrar que el més important és governar, peti qui peti!, caigui qui caigui! (Si pot ser que caigui algú dels altres millor, que per això manen ells) Però, evidentment també, amb les despeses que això representa, perquè no ho dubteu que això té despeses. Té despeses que nosaltres hem de saber explicar, sense amargor; però hem de saber explicar que hi ha hagut unes despeses pel país del fet d'aquestes lleis i que una llei tan fonamental com aquesta feta sense consens, és una mala passada al país. Jo crec que, a partir d'aquesta reflexió feta fredament, més enriquida per la situació que cada un de nosaltres hem vist en els nostres municipis, podem oferir en el nostre públic, dels nostres municipis, de cada municipi i, el públic en general de Catalunya, si som capaços de transmetre això, a més, en el centre de la direcció política del nostre esforç, serem capaços de transmetre una imatge ben diferent del que moltes vegades ens pensem que la gent pensa. En definitiva, hauríem d'anar a aquestes eleccions amb l'esperit que alguns dels companys que són aquí, com en Carles Alsina, la Montse Tura, han demostrat en una època en què no han tingut la facilitat de la majoria de nosaltres. No eren alcaldes i ara ho són. I per arribar a ser-ho, ha calgut tenir un tremp i una capacitat de lluita, ha calgut saber disfrutar amb la lluita quan inclús s'està en minoria. Aquest és un punt fonamental. Aquest és un Partit que ha de prendre la cultura de la lluita, perquè moltes vegades se'ns ha donat amb una certa facilitat, un excés de facilitat potser, la capacitat de guanyar, per tal com es van desenvolupar les coses en aquest país al principi. Doncs mirem l'esforç d'aquests companys i em penso que anirem endavant. 10 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Paraules de Pasqual Maragall al Sopar d'Alcaldes del PSC celebrat a l'àrea de Bellaterra (B-30) Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1988-03-03 Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Municipis Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) Campanyes Catalunya Eleccions Territoris Catalunya. Generalitat Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Bellaterra Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 175 Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/2788/19981130_PropuestaCatalana_PM.pdf ce227216796cbf2df481bb699dbd38d3 PDF Text Text CONFERENCIA DE PASQUAL MARAGALL> Cercle Financer, 30 de novembre de 1998 [INTERVENCIÓN DE PASQUAL MARAGALL] Muchas gracias, Josep Vilarasau. Señor presidente, señor presidente del Cercle Financer. Gracias a todos por estar aquí hoy, por su compañía esta tarde, en la que además hay tantas conferencias en Barcelona. Me han dicho que hay tres o cuatro muy importantes: está Herrero de Miñón, está [Salima Ghezali], creo, que es una periodista argelina espléndida, que se merece mucha atención, además. Pero gracias sobre todo a vosotros por haberme invitado y permitirme hablar de la «propuesta catalana», como me gusta llamarla. Propuesta catalana que, efectivamente, es una propuesta federal y que tiene un contenido económico, pero no sólo económico. Desde que, con Isidre Fainé, hablamos de esta conferencia, han pasado algunas cosas. Y esto hace que tal vez el contenido numérico de esta conferencia quede un poco rebajado. Porque se ha hablado tanto de números que, probablemente —no digo que la hemos pifiado— pero probablemente en este momento hay demasiados, y será mejor dejar enfriar las cuestiones, pedir a quien tenga que darlas que dé todas las cifras que hay que tener para poder discutir de estas cuestiones con sensatez. Tengo entendido que el vicepresidente Rato tiene que dar las cifras de carácter fiscal y de balanzas fiscales, no sólo de Cataluña, sino de todas las autonomías, en un plazo relativamente breve, suponemos que dos o tres meses. Esperemos a que lo haga y entonces discutiremos las cifras con más intensidad. Pero no tengan miedo, porque ya hablaremos del núcleo de la cuestión. i �Yo, estos meses, desde que hemos vuelto de Roma, me he movido evidentemente por Barcelona, pero también por toda Cataluña. En Barcelona he hablado mucho con empresarios y fuera de Barcelona también. Algunas de las caras que veo aquí las he visto recientemente; no todas, evidentemente, así me gustará veros a todos más en la corta distancia, que es cuando seguramente la gente se franquea más. Pero muchas caras de hoy las he visto. Espero que seguiré viendo más. Y, sobre todo, he descubierto un mundo un tanto nuevo para mí, que es el mundo de la Cataluña interior: de los emprendedores, de los agricultores, de los payeses, de los porcinos, de los regantes, de los ganaderos, de la gente de la montaña, del Pallars, del Ebro, etcétera. Y aquí he sacado un poco la conclusión de que Cataluña, en este momento, está con un síndrome de ansiedad, yo diría. No sólo de preocupación, que también, que es lo que se suele decir: «el país está preocupado». No es exactamente preocupación; es ansiedad, que es una mezcla de preocupación y de expectativa positiva. Es aquella preocupación que se genera cuando hay posibilidades de ir mejor, no cuando vas rematadamente mal o vas hacia abajo, cuando tienes miedo de estrellarte del todo. Yo creo que hay miedo, hay preocupación, hay miedos. El mundo abierto —a mí no me gusta demasiado hablar de globalización, pero sí de mundo abierto—, el mundo abierto hace que los riesgos sean más grandes, pero también que las posibilidades lo sean. De modo que no hay exactamente, estrictamente, miedo o preocupación, sino ansiedad. En lo positivo y en lo negativo, debo usar este término. 2 �En Barcelona he visto, cómo no, cosas que ya sabía, un poco empeoradas por el tiempo. Ha pasado un año más y resulta que la Fira, el metro, el Palacio de Congresos, la tercera pista, el TGV... todo esto está un poco como cuando me fui o incluso, en algunos casos, un poco peor. Las fechas que ahora se dan para la finalización de estas cuestiones van un poco más allá. Y vean que estoy hablando de cosas que todos deberíamos ser capaces de ver hechas por las instituciones en conjunto, no sólo por una. No estoy diciendo que haya una institución que vaya mal. Estoy diciendo que no ha habido suficiente entendimiento como para que esto mejorara. Os lo diré más claro: en el año 92, cuando se acabaron los Juegos, poco después de acabar, recuerdo que vino, creo que fue, el ministro Borrell, para poner la primera piedra del Moll de Barcelona, lo que ahora se llama el Trade Center, el World Trade Center. Y con aquella primera piedra, yo pedí que lo que había sucedido durante y antes de los Juegos se pudiera continuar. Y no me refería tanto a los Juegos, al acontecimiento y ahgertpe, por decirlo así, como a la fórmula de funcionamiento que representaba el hecho de que el poder que mandaba era el más pequeño, el que estaba más cerca de la gente. Y que los poderes grandes, que eran Cataluña y España, la Generalitat y el Gobierno, estaban de acuerdo en colaborar y financiar sin, no obstante, mandar. «Mandar» en el sentido fuerte de la palabra, colaborar. Esta fórmula fue la que tuvo más éxito —pasa muy pocas veces en la historia de una ciudad, supongo—, pero es la fórmula buena y es la fórmula Barcelona. Nosotros propusimos en ese momento que hubiese otro gran proyecto, el Plan del Delta. Ese proyecto se estimó, creo que fue, en cuatrocientos mil 3 �millones de pesetas, cuando realmente conseguimos que se reuniesen todas las instituciones que se tenían que reunir para cuantificar sus inversiones posibles. Y ahora que he vuelto, de aquellos cuatrocientos mil millones de pesetas, se habrán invertido escasamente una cuarta o quinta parte. Estaba pensado para quince años, por lo tanto tendríamos que ver exactamente cómo se distribuía esto, pero les puedo asegurar que no llevamos buen ritmo — cuarta o quinta parte de lo que se debería haber invertido—, no llevamos el ritmo que se había pensado. Barcelona, en estos años, y Cataluña de rebote, ha perdido un poco pie desde el 92 hacia esta parte, reconozcámoslo. No así en el tono económico de la ciudad, en el tono privado, e incluso diría en el tono público local. Porque es evidente que, pasada la trompada del 93 y del 94, los hoteles se llenaron, la ciudad también, los comercios fueron hacia arriba y la gente que continuaba diciendo que Barcelona no tenía suficiente población o perdía población chocaba con una realidad físicamente contraria. Y a mí, siempre que me preguntaban sobre este tema, les preguntaba a qué hora perdía población. Porque claro, al mediodía, cuando uno se pasea por la calle, no se cabe: hay los turistas que vienen, hay la gente que viene del área metropolitana, por todas partes. Barcelona no ha perdido pie y Cataluña, en su conjunto, tampoco; desde el punto de vista del tono de la economía privada. El señor Oliver, catedrático de economía, ha demostrado que en Cataluña, además, ha pasado una cosa muy importante: que es que ha pasado de ahorrar, ha pasado de invertir bastante y ahorrar poco a ahorrar mucho y seguir invirtiendo, y a exportar, que eso es lo más decisivo. Es decir, 4 �que antes necesitábamos de ahorros exteriores para poder hacer lo que estábamos haciendo, por decirlo de algún modo. Y ahora, gracias a la exportación y al ahorro, podemos decir que somos un país que estamos en condiciones de dar un paso hacia adelante muy importante. Pero le ha faltado acompañamiento; a esta economía privada y a este dinamismo le ha faltado un poco de acompañamiento, un poco de estrategia, un poco de filosofía y un poco de canción, de mensaje y de unificación, seguramente. No en el sentido de que todo lo lleve una sola mano; todo lo contrario. En el sentido de que esta especie de impulsos que han funcionado bien tuviesen un relato y tuviesen una filosofía más o menos compartida que permitiese apuntar aquellos puntos que ya he dicho que han ido mal. ¿Qué es lo que ha ido mal, pues? Han ido mal todas, o casi todas, las decisiones estratégicas. Ya he dicho unas cuantas, en el campo de las infraestructuras, y las repetiré si es necesario. El aeropuerto es básico. El aeropuerto ya no es sólo una puerta de entrada a la ciudad; es una de las principales industrias de la mayoría de las ciudades de Europa, creadoras de empleo, de tecnología, de oportunidades. Condición de las demás tecnologías, como se demostró aquella vez que Barcelona quería tener AT&T y Madrid también: la gran inversión de AT&T finalmente fue para Tres Cantos, en Madrid. Y recibí, un día que yo estaba en Bruselas, un telegrama —que ya he explicado muchas veces— del pobre [Thomas Enders], el embajador americano, que me decía: «No vendrá a Barcelona. AT&T irá a Madrid because of inexistance of non-stop flight Barcelona-Nueva York». No había vuelo sin paradas Barcelona-Nueva York. 5 �Ahora hay uno, o dos. Pero hay uno de Delta que se ha puesto porque Delta se ha emperrado mucho en encontrar un slot, como se dice en el argot de los aeropuertos. Hay el de Iberia... En invierno ya no está. Al de Delta, además, le pasó una cosa: que es que el otro día, al volver de Nueva York, paró en Madrid y se estuvo allí tres horas. Y lo hace a menudo. Y, ¿sabéis por qué? Porque en Barcelona no hay mantenimiento. En el aeropuerto de Barcelona no pueden dormir los big bodies, que es como los llaman; los aviones grandes, no los veréis nunca durmiendo. Porque no harían nada. Y éstos, cuando duermen, no duermen, trabajan. Trabajan con ellos porque si no, no podrían volar en condiciones. No tenemos big bodies, no tenemos hangares, no tenemos cargo. El cargo está limitado... Esto lo sabe mucho mejor Joan Clos que yo y le estoy robando un poco la página. Sabe mucho más que yo. Y lo ha explicado muy bien y lo está defendiendo muy bien. Pero ahora, como todavía no ha llegado, aprovecho. Las ochenta mil, creo que son, toneladas de cargo —no recuerdo la cifra exacta— ha plafonado, porque ya no caben más. Un aeropuerto como el nuestro tiene un límite de movimientos por hora, que creo que son cincuenta, aproximadamente. Se pueden mejorar marginalmente, con cambios tecnológicos, pero estamos en la línea de los cuarenta y ocho durante unas nueve horas al día. Tres, tres y tres: tres por la mañana, tres al mediodía y tres por la noche. Esto quiere decir que Barcelona se está —dejad que lo diga— desde el punto de vista económico, suicidando, en este sentido. Está desaprovechando la más importante de las oportunidades. Es como si hubiésemos cerrado la 6 �puerta. Es como si hubiésemos puesto un arancel. Como si hubiésemos dicho: «No, no, las inversiones que quieran venir aquí, en lugar de ser bien recibidas, tendrán que pagar». Tienen que pagar, porque los ingenieros y los ejecutivos de AT&T que tenían que venir en masa a España para hacer una gran fábrica no querían pagar el precio de tres horas de espera en el aeropuerto de Madrid y un cambio de avión, evidentemente. Nosotros tenemos un peaje, otro peaje —un arancel, en este caso— para entrar en Barcelona, cuando todas las ciudades están haciendo lo contrario. Yo, sobre este tema, ya les he dicho la solución: el aeropuerto de Barcelona se tiene que privatizar. Ya no veo más solución. Lo he visto en Italia, he visto al alcalde de Napoli, que es ex comunista, [Antonio Bassolino], inteligente, inteligentísimo —ahora lo han hecho ministro y me parece que no deja de ser alcalde, porque los italianos también hacen de vez en cuando estas cosas. Y este hombre vio, al llegar a la alcaldía, que el aeropuerto de Napoli iba mal —cosa muy esperable, desde muchos puntos de vista—: había corruptelas, había ineficacia... Y lo que hizo inmediatamente fue hacer un concurso internacional para el management del aeropuerto. Y adjudicó la dirección del aeropuerto a BAA, la British Airport Authority, quedándose un dieciocho por ciento de las acciones, creo, y un derecho de tutela sobre las decisiones estratégicas. Pues ya se lo avanzo: Barcelona debería hacer lo mismo. Barcelona tendría que privatizar como mínimo la gestión e incluso tal vez el capital, o buena parte del capital. Guardar un veinticinco por ciento para que se lo puedan repartir los dos ayuntamientos que juegan en el área metropolitana, la 7 �Generalitat, la Cambra de Comerç y AENA. Pero para AENA un cinco por ciento, no un cien por cien. Porque pensad que Iberia... Anteayer me decía en Madrid —hace tres días— me decía en Madrid el presidente del SEPI —que lo tenía al lado en la comida del The Economist que él presidía— que Iberia ha tenido el plan. Iberia no puede incidir en las infraestructuras del aeropuerto, pero tiene el plan de operación de un programa de vuelos mucho más ambicioso para Barcelona, lo que llaman un hub europeo. Un hub es un centro de redistribución. El espacio aéreo se distribuye en una red, como todos los demás, y los nodulos importantes de esta red en la que hay intercambios son hubs, hache, u, be. Son centros de redistribución. E Iberia tiene pensado, tenía pensado y tenía proyectado, un hub europeo en Barcelona, lo cual quería decir que a Barcelona venían vuelos de Latinoamérica que querían seguir hasta Munich o hasta Milán, por ejemplo. Y la parada, la tenían aquí. Igual que nosotros ahora tenemos que parar en Madrid cuando vamos a Río de Janeiro o cuando volvemos, pues en este caso sería al revés. Sería en Barcelona donde pararían los aviones, incluso de Iberia. No estoy hablando ya de Aerolíneas —éstos por descontado— y los brasileños, que nos han sido enormemente amigos desde siempre y que han saltado cantidad de obstáculos para poder hacerlo. ¿Y qué pasó? Pasó que AENA no estuvo al caso. Es decir, que las infraestructuras no estuvieron y que Iberia no podía sacrificar todos aquellos vuelos y por lo tanto tuvo que decidirse por Madrid. Y me dijo: «Creo que ahora ya es tarde. Se han perdido tres años y en estos tres años ahora las inversiones ya están hechas aquí, con la tecnología, la mano de obra cualificada y las instalaciones». 8 �Han sido años, pues, desde este punto de vista, malos. Que provocan la cierta ansiedad que yo he visto en los empresarios con los que he hablado. El concurso de handling del aeropuerto... Hubo un concurso, interesante, al que se presentó el Consorci de la Zona Franca junto con Lufthansa. Pues ganó el [ININTELIGIBLE]. f-: ' • ' "4 \-( L Y podríamos seguir. No sólo en este campo. En el campo de las telecomunicaciones, en el campo de la prensa, en el campo de la televisión, en el campo de la telefonía móvil... En todos éstos, no ha habido —con la excepción de Retevision, que ya sabemos que es muy válida, pero que todavía es una cosa pequeña, muy pequeña, al lado de Telefónica—, no ha habido empresas catalanas que hayan querido o podido ir. No ha habido ninguna. Y cuando uno pregunta —yo lo he preguntado a los empresarios de aquí—: «¿Es que no hay el capital? ¿O es que no hay el management?». Y me han dicho: «Hombre, el capital existe y el management se puede comprar, en última instancia», como hizo el alcalde de Napoli con BAA. No se ha ido porque no ha habido una estrategia para ir, no ha habido una dirección, no ha habido una cabeza pensante que dijese: «Pongamos los peones aquí o pongámoslos allí». Se han hecho algunas cosas, pero estas cosas que se han hecho no son, ni mucho menos, las más importantes. Es decir, tenemos el ahorro, tenemos la potencia económica, tenemos los managers —después os lo diré, porque hay un montón de managers importantes colocados fuera de aquí—, pero no hemos tenido la estrategia. Muchos empresarios me han dicho: «Nuestros hijos tienen que ir a Madrid». Y yo se lo puedo garantizar, porque muchos hijos de mis amigos han tenido que 9 �ir a Madrid. Porque lo que saben, si quieren que sea rentable, aquí no pueden conseguir que sea rentable. Es así. El último, la semana pasada, un chico que se va a la CNN en España, o al Plus; otros porque están en cosas financieras, y aparte de La Caixa... Pues resulta que ha tenido que ir a Madrid. Y La Caixa no puede emplear a todo el mundo, evidentemente. No ha habido, pues, una —vuelvo a repetir— una política de acompañamiento que estuviese a la altura de las posibilidades económicas del país y de las ciudades de Cataluña. Yo, ante esta situación, lo que pienso que hace falta es, sobre todo, más que discutir de dinero, discutir de proyectos. Y ver cómo se hace una estrategia política catalana que no sea excesivamente intervencionista —yo no lo soy mucho. Pueden estar tranquilos los representantes de las cajas aquí presentes, de las diversas cajas, porque no soy muy partidario del intervencionismo. Pero sí que soy partidario de una economía que existe, una economía de aglomeración, una economía externa que existe y que tienen los ayuntamientos, y que tienen los gobiernos, y que tiene la Generalitat, y que las empresas no pueden tener, que es la agregación de información intersectorial, la emisión de las oportunidades, los datos para decidir. Esto lo tiene el despacho del alcalde —Joan Clos lo sabe perfectamente y Narcís Serra todavía más, porque fue el que empezó esta saga. Pues es un sitio de información privilegiada. No privilegiada en el mal sentido, sino en el buen sentido. Es un sitio en el que tu preocupación es qué hacer con todas las ideas que te llegan al cajón, o a la mesa, y que tienes que meter en un cajón y cerrarlo. La mitad de estas ideas no son buenas y de la otra mitad la mitad fracasarán. Pero hay una cuarta parte que probablemente irá hacia adelante. 10 �En este sentido yo sí que soy no partidario de la intervención, pero sí del acompañamiento. Soy partidario, como hicieron con la compañía Iniciatives S.A. —que ya saben ustedes que funcionó bien— soy partidario de que el Ayuntamiento, la Generalitat, digan: «Nosotros ponemos dinero en esto». Si puede ser, ponerlo transitoriamente. Si puede ser, ponerlo, además, minoritariamente. Y si puede ser, además, que haya un elemento de interés general en cada una de estas iniciativas. Éstas son las tres condiciones que yo le puse a Francesc Raventós en el año 86, el día en que creamos Iniciatives: que hubiese un elemento de interés general, que casi siempre está, porque todas las líneas de producción un poco estratégicas son interesantes para la ciudad, en última instancia; y que hubiese una participación temporal del Ayuntamiento, o sea del capital público; que no me pidiese nunca más dinero (le dimos mil millones el primer año sobre los doce mil millones que teníamos de presupuesto de inversiones —me pidieron trescientos más, pero nunca más) ; y que además fuésemos minoritarios. De aquella primera lista de dieciséis empresas, por ejemplo, salió, aparte de la Torre de Comunicacions y del Poble Espanyol, y de mil cosas más, una que se llamaba Barcelona Cable. Esta Barcelona Cable ha ido evolucionando y ahora se llama CTC, Cable i Televisió de Catalunya. Vendieron los primeros socios, que eran franceses y belgas, compraron unos americanos, US West. Los americanos, como ustedes ya saben, no se fíen de ellos. Yo los quiero mucho, porque además he vivido allí. Pero, ¿qué pasa? Tienen un mercado tan grande que cuando en su casa tienen un problema, aquí estornuda y nos quedamos sin un dólar de inversión. Y esto pasó con US 11 �West, que nos acompañó muy bien, que nos hizo la tecnología y puso el dinero, para lanzar la red de CTC, pero que en el momento en el que hubo una fusión de dos rivales americanos tuvo que vender todos sus activos a Europa, en una semana, como aquél que dice, para estar presente allí. Que conste que se han portado bien, que nos han hecho todo el seguimiento y que siguen colaborando, pero aquí se tuvo que buscar rápidamente un socio nuevo. Es igual. Las aventuras, ustedes las conocen mejor que yo, lo que es el mundo de las empresas y sobre todo el mundo de las empresas internacionales. El caso es que Barcelona hoy tiene una red incipiente. No ha ido tan rápido como yo habría querido o como el alcalde Clos habría querido, pero tenemos un operador. Y lo que les iba a decir es que esos doce, quince, veinte o cincuenta o treinta millones que pusimos —no me acuerdo, cuántos eran— en la primera Barcelona Cable, se han vendido ahora, transformados, retransformados a través de la fusión con Catalana de Capital Risc de la Generalitat, fusión que fue en realidad una compra... Iniciatives tenía beneficios, Catalana de Capital Risc tenía pérdidas y digamos que entre las dos hicimos las paces, como se dice vulgarmente. Y la Generalitat tenía que hacer una cosa —que tal vez la tenía que hacer, yo no digo que no la tuviese que hacer—, pero que fue no una empresa de capital riesgo, aunque se llamaba así, sino que fue comprar o ayudar a empresas viejas con problemas. Y «capital riesgo» quiere decir ayudar a empresas jóvenes con futuro, todo lo contrario. De modo que el matching fue sencillo. Prácticamente podemos decir que absorbimos Catalana de Capital Risc, en aquel momento, y así la 12 �participación de Catalana de Capital Risc, que ahora ya es una empresa mixta, en la cual el sector público es de por sí minoritario —no las aventuras que realiza, y cada una de las inversiones, sino la propia empresa— se ha vendido la participación a CTC por dos mil ochocientos millones, hace una semana. A mí lo que me gustaría es pensar que tiene que haber alguien que diga: «Esta plusvalía se tendría que reinvertir en este campo». Porque si en diez años hemos pasado de doce, quince o veinte millones a dos mil seiscientos —o dos mil ochocientos, mejor dicho— tal vez lo que se tendría que hacer con estos dos mil ochocientos, o con gran parte de ellos, es reinvertir en este campo, que es el campo de más futuro, por una razón de beneficio y de capital riesgo. Como empresa de capital riesgo y por una razón, además, estratégica y de país, valdría la pena no perder posiciones. Claro que esto, estos dos mil millones, comparados con las inversiones que se tienen que hacer para cualquiera de las iniciativas importantes que están sobre la mesa estos días, es lo que los americanos llaman «cacahuetes», «peanuts», nada. Las inversiones son de cuarenta, de sesenta, de cien, de doscientos o de ochocientos mil millones —como ha hecho Telefónica en Brasil, no sé si bien o mal, pero en fin, lo ha hecho. Por lo tanto, dos mil seiscientos millones no representan nada. Pero, a nosotros, aquella pequeña inversión nos sirvió. Y ésta es un poco la filosofía que yo echo en falta y que creo que los empresarios coinciden conmigo en que no ha existido del todo. Y entonces, ¿cuál es el problema de Cataluña desde el punto de vista económico? ¿Desde el punto de vista económico público? El problema es esta falta de estrategia. El problema no es tanto el exceso de impuestos. Lo digo 13 �muy claro ya de entrada. Yo he explicado los cuatro puntos de federalismo económico varias veces y ya los repetiré. No querría extenderme demasiado en ello, porque ya lo he hecho, y es conocido, y la prensa especializada los conoce perfectamente. Porque recuerdo que fue en el mes de abril, con motivo de un viaje aquí, tuve que ir a Girona a presentar un libro sobre la ciudad, que había hecho la Universidad de Girona, un libro magnífico. Y sucedía que en aquel momento había las elecciones primarias en Madrid entre Borrell y Almúnia. Y recuerdo que saliendo de aquella sesión, a Quim Nadal y a mí nos preguntaron —ya nos lo esperábamos—: «¿A favor de quién están?». Y nos pusimos de acuerdo en decir: «De nadie». Del que diga que sí a estas cuatro cosas, que ahora os repetiré y que las he continuado diciendo en cada sitio al que he ido. Cuatro puntos que son: el régimen foral y el régimen común se deben igualar. Y ahora os lo explico muy brevemente. Primero. El segundo: el Estado tiene que gastar menos de la mitad y los territorios más de la mitad. Y los territorios repartírselo a partes ¡guales, comunidades autónomas y ayuntamientos. Tercero: las inversiones per capita de las áreas metropolitanas de más de un millón del país, per capita, tienen que ser iguales. No hay ningún motivo para que no lo sean. Y cuarto, el famoso punto: la balanza fiscal en relación con el producto nacional bruto, o regional bruto, de cada una de las regiones del sistema — porque ya ven que yo no estoy haciendo una reclamación de Cataluña, estoy proponiendo un sistema para España, que es diferente— tendrían que ser similares a las que tienen las regiones europeas de renta media similar, o sea de renta per capita relativa a la media nacional similar. 14 �Estos son los cuatro puntos que yo he defendido desde hace tiempo y continúo defendiendo, y que después han dado lugar a una batalla de cifras y de debates, no el menos importante de los cuales es si el cuarto punto es el más importante o el menos importante. El cuarto punto, el de la balanza fiscal relativa a la renta, yo he llegado a la conclusión de que es derivado de los otros tres. No es la variable independiente, es la variable dependiente de los otros tres. Pero, en fin, la discusión sobre este punto y la idea sobre este punto, la culpa la tiene La Caixa d'Estalvis, ya se lo he dicho a su director general antes de entrar —la culpa o el mérito— porque su servicio de estudios, hace tres años, cuando yo era presidente del Comité de las Regiones y quería tener datos... Yo, en el Comité de las Regiones, empecé a ver que los bávaros, y los de Nordrhein Westfalia, y los de Baden-Wurtemberg, y todos estos, se quejaban mucho. Y no sólo del precios-de la [ININTELIGIBLE] o en fin, las discusiones sobre la OCM del vino o cosas de éstas, que eran dramáticas, sino en general porque pagaban demasiado. Y empecé a notar que en Europa había una fatiga fiscal. Esto, en fin, era previsible. Y se sabe, no sólo por datos económicos, sino también porque hay Bossis por el mundo, hay Umbertos Bossis en Italia, hay [$>|p|Der] mismo en Baviera —es de un localismo muy acentuado, muy muy acentuado... [Stober] era una de las figuras fuertes del Comité de las Regiones. Tanto es así que me lo llevé de reportero a la Cumbre de las Regiones y de las Ciudades de Europa que hicimos en Amsterdam un mes antes de la Cumbre de las Naciones. Vinieron trescientas personas, doscientos presidentes de 15 �regiones europeos —no vino el presidente de Cataluña, lástima— y un centenar de alcaldes de grandes ciudades. Y allí se discutió qué querían las regiones y las ciudades de Europa, y dijeron: «Queremos más Europa y queremos más proximidad, más Europa y más región». Y, además, explicaron por qué. Dijeron: «Lo queremos porque vemos que es evidente que para estar contentos como europeos no podemos pasar las vergüenzas que hemos pasado en Bosnia y las que pasaríamos en Kosovo», que era previsible y estaba cantado. «Querríamos tener una moneda fuerte, no querríamos estar tan pendientes de lo que pasa con el yen o con el dólar. Querríamos tener, pues, un poco más de política europea desde el punto de vista monetario, desde el punto de vista exterior.» Y, sin embargo, con esto no queremos alimentar un nuevo leviatán. Y aún más lejos que antes, no en Madrid, en Bruselas, que, además de estar lejos, llueve. Y como dice siempre Felipe González, que no quiere ir a Bruselas porque no hace sol. Es decir, no queremos alimentar una nueva maquinaria estatal de decisiones que esté aún más lejos que la que ahora tenemos. «Y, por lo tanto», decíamos todos, «por unanimidad, queremos más Europa y más región, más proximidad.» Ustedes dirán: «Hombre, esto es una utopía». Pero es una utopía que pasará. Y es una utopía que pasará porque la gente no aceptará esta Europa si Europa no da a cambio una garantía de devolución de poder. No que pasará, que está pasando. Empezó a pasar en España, avant la lettre, digamos, de los demás. Pero está pasando en Italia y está pasando en Gran Bretaña. Y está pasando, por descontado, en los países federales desde siempre, en Austria, en Alemania o en Suiza. 16 �Un poco, el motor de explosión de estas actitudes regionales europeas, que sin embargo son muy sensatas, Bossi es una excepción... Haberlas, las hay, en el Comité de las Regiones hay algunos que son de la Lega, alguno: [Furmigoni] por ejemplo, el presidente de Lombardía, etcétera. Que son de éstos que se reúnen con nosotros por los cuatro motores, que les llaman. Con esto hemos tenido un poco de mala suerte, porque dos de los cuatro motores creo que eran el de Rhône-Alpes y el de Languedoc-Roussillon, también —me parece que tenía que venir a reuniones aquí, a Cataluña, por este motivo. Y estos dos, como son apoyados por Le Pen, lo mejor que podrían hacer es no venir. Pero en fin... El problema que tiene la comunidad de los Pirineos, el pobre [Josep Doró], que es el cónsul de Ordino, que es el presidente de la Comunidad... Andorra preside la Comunidad de Trabajo de los Pirineos; está Midi-Pyrénées, está Aquitaine, está Languedoc-Roussillon, está Cataluña, está Aragón y no sé si el País Vasco —creo que también— Euskadi. Y ahora preside el cónsul de Ordino. Y se encontró el otro día con este problema, también: que venía -/(Jacques Blanc, y venía no recuerdo qué otro político y los otros no querían ir. Pero, en fin, dejemos las cuestiones políticas a un lado. Lo que mueve a las regiones europeas, reunidas en Amsterdam, y en general al Comité de las Regiones, es tratar de conseguir enviar lejos, a Europa, todo aquello que sea necesario para ser más dignamente europeos. Pero evitar que esto se convierta ni en un nuevo leviatán ni en un alibi, en una excusa para que los estados mantengan cosas que nosotros ya sabemos hacer, como regiones o como ciudades. Y éste es el punto importante, el punto 17 �que pica, digamos. Y es por esto que las regiones se vigilan mutuamente, pero yo diría que sin acritud. Gracias a que tenemos Europa, que es un contenedor mucho más grande, no hemos de tener miedo de que las regiones se tiren los platos por la cabeza. Lo parece, que se los puedan tirar, y a veces, cuando hay pleitos históricos detrás, como es el caso de Irlanda del Norte o como es el caso de Euskadi —y violentos, además—, ha sido inevitable. Pero incluso estas cosas se están solucionando, y en el marco de este nuevo regionalismo europeo. Uno de los motores de diferencia y de competencia es justamente quién paga y quién cobra. Y por qué y cuándo. Yo iba viendo que esto era así y pensaba: «Si a esto le añadimos los fondos de cohesión, llegará un momento en el que los alemanes, en estas sesiones del Comité, estarán intratables». Y pedí quién tenía las cifras de los saldos de la balanza fiscal, no de las regiones, sino de los países, del fondo de cohesión. Y creo que es el señor Elias o el señor [I ISÜNTE LIGIBLE] ó uno de los directores del servicio de estudios de La Caixa d'Estalvis calculó esto —que tampoco era tan difícil de calcular, pero nadie lo había hecho. Y salió con el siguiente resultado: Alemania, déficit fiscal de 1,5 billones de pesetas año —aquel año, que es hace cuatro años; España, beneficio fiscal positivo de 1,250 billones. Todo lo demás, «cacahuetes», otra vez. Nada. Lo demás es: Inglaterra paga un poco y Grecia cobra. Pero cobra... Aunque Grecia sea más pobre, es tan pequeña —o Portugal o Irlanda— que nada. En fin, Holanda y Bélgica pagan a Grecia, Inglaterra paga a Portugal, etcétera. Es un decir. No es que paguen directamente, pero quiero decir que se equiparan las cifras. 18 �El fondo de cohesión europea y todo el drama de la cohesión europea es una balanza desequilibrada entre Alemania y España. Alemania paga y España recibe. Y, ¿por qué paga Alemania? Paga porque Felipe González y Mitterrand convencieron a Kohl de que si quería la unificación alemana tenía que pasar por dos condiciones: abandonar el marco y hacer el euro, que es lo que todos queríamos —menos un grupo importante de alemanes, no Kohl, que estaba de acuerdo; y dos, el fondo de cohesión. Usted tendrá unificación alemana, tendremos a Europa abriéndose al este, pero usted no puede olvidar el sur. Queremos cohesión no sólo intranacional, sino intraeuropea. Así nacieron los fondos de cohesión. Pero mi inquietud creció cuando, a partir de aquí... Eso, por otro lado, era muy sólido, este acuerdo era muy sólido. Además, los protagonistas del propio acuerdo seguían vigentes en aquel momento como dirigentes de sus países, de España y de Alemania, y por lo tanto no parecía que fuera a haber un gran problema. La sorpresa saltó iW> i/W 1 . cuando [Stóber], el presidente de Baviera, me dijo, en su palacio magnífico en Munich, que había sido del rey —un rey que tenían en el año 1914, todavía, con ejército y todo. Me dijo: «Mire, nosotros estamos pagando mucho a los españoles, pero no se crea que esto es lo que nos preocupa más. Lo que nos preocupa más es que nosotros les estamos pagando diez veces más a las regiones del este que acaban de entrar por la unificación». He hecho que lo comprobaran. Antoni Castells, que es el maître penseur de todos nosotros —es el que nos da las cifras a todos, incluso a la otra acera de la calle política... Las cifras de Antoni Castells son las que mandan; es el miembro español del Tribunal Europeo de Cuentas, por otro lado, y es lógico. 19 �Me dice que, efectivamente, el señor [Stëber] tenía razón. Lo que los alemanes pagan de su PNB, de su Producto Nacional Bruto, para la cohesión es un 0,5 por ciento. Lo que las regiones ricas alemanas pagan a las pobres es un cinco por ciento de su PNB. O sea, lo que Baviera, Renania del Norte-Westfalia, Baden-Wuttemberg, etcétera, pagan a sus homologas del otro lado, del este, es diez veces lo que está pagando Alemania, en proporción, a los fondos de cohesión y por lo tanto, básicamente, a España. Vean entonces que buena parte de lo que está pasando es que... Y esto ha sido muy desgraciado, creo, que nosotros, por razones de calendario electoral o lo que sea, hayamos tenido que plantear estos temas —yo creo que yo de una forma más sensata, otros no tanto— en el momento justo en el que Alemania nos estaba empezando a decir que no nos pagaría o que no nos quería pagar el fondo de cohesión y que había conseguido la alianza de Francia y de Inglaterra sobre esto. Si en este momento se le dice al gobierno español: «Señor Rato, mire, no nos hable de Alemania. Nosotros estamos aquí, dentro de España, y lo que le decimos es que Cataluña paga demasiado». Pues el señor Rato se convertirá en la víctima, y las víctimas siempre son de alguna forma simpáticas. Porque aparecerá como la persona a la cual desde fuera y desde dentro se le está diciendo «no queremos pagarte». Por lo tanto, nosotros, para decirlo claramente, nosotros no tenemos que decir que no queremos pagar. Porque además, en primer lugar, lo más importante de lo que pasa con la balanza fiscal negativa de Cataluña no es que pagamos demasiado, sino que recibimos poco. Y por lo tanto —y ahora vuelvo a lo de antes—, no hemos tenido la estrategia, ni la habilidad, que tuvimos 20 �antes del 92 para movilizar las inversiones que había que movilizar en nuestra área de Barcelona y en el conjunto de Cataluña. No hemos podido hacerlo. Y ahora tenemos un Eix Pirinenc cojo en el que te pierdes. No intentéis seguirlo porque os perderéis en Ripoll seguro, porque no hay ni indicaciones, para entendernos. Y entonces vienen las querellas de la Generalitat, que dice: «Esto es de Borrell, esto era del Estado». El Estado que dice: «Culpa tuya en el caso de la Pota Sud, porque nosotros la queríamos hacer pero vosotros no quisisteis porque...» Bueno, es igual. No ha habido la estrategia, no ha habido la visión, no ha habido esta política de acompañamiento que tenía que hacer que las inversiones viniesen. Nosotros no sufrimos por el lado de los impuestos, sufrimos por el lado de los gastos. Pagamos el veinte por ciento y tenemos el veinte por ciento. Incluso me extraña, porque teóricamente el impuesto sobre la renta es progresivo y, por lo tanto, tendríamos que pagar un poco más que la parte de renta que tenemos. Pues pagamos el veinte o el veintidós, como mucho. Creo que las cifras de Pujol son el veinte; las cifras de Castells —de las que me fío más, francamente— son el veintidós. O sea, un poco más desfavorables para Cataluña, en este sentido, pero lógicas, en última instancia. Lo que no recibimos es la parte que nos toca. Y en esto estamos todos de acuerdo: no recibimos la parte que nos toca por población. Aquí nos diría Antoni Zabalza —y tiene razón—, en el fondo, lo que pagamos y lo que recibimos es el resultado de unas políticas que no tienen nada que ver con la balanza fiscal, que son autónomas, que tienen que ver con la progresividad que nos habíamos impuesto y con la distribución de ricos y 21 �pobres en cada región, que no la podemos cambiar así rápidamente. ¿Comprendéis? Es decir, si en Cataluña hay más ricos que en Extremadura y el impuesto sobre la renta es progresivo, Cataluña pagará más y Extremadura menos. Pero seguramente, si acordamos que todos tendrían que cobrar igual, que es de lo que Felipe González ha intentado convencer durante muchos años a Rodríguez Ibarra para que acepte, que los ricos tienen que pagar más y los pobres menos, pero cobrar, todos hemos de cobrar igual. Un rico también es caro, es incluso más caro, a veces. Para el sector público. Esto ya lo estudió Pepe García Duran con los ayuntamientos hace muchos años, lo que se gasta una ciudad; en última instancia, por muy redistributiva y progresista que sea — y Barcelona lo ha sido—, está invirtiendo sobre cada ciudadano en proporción más o menos a su renta. Los ricos hacen más basura, para entendernos. Es así. Y tienen más coches y gastan más. Por lo tanto, aunque uno no quisiera, simplemente para servir, sin redistribuir demasiado, estaría pagando más o menos en función de la renta. Pues bien, aquí nos ha fallado esta parte. Y cierro este punto porque no quiero seguir entrando en él. Cuando Rato dé todas las cifras de todas las balanzas fiscales españolas, etcétera, nos pondremos en ello; pero sepan que no será la discusión más importante. La discusión más importante, la hemos de tener sobre la distribución del gasto. La discusión importante la hemos de tener... [FRASE CORTADA] [FIN DE LA CARA A] 22 �[INICIO CORTADO]... por debajo de Madrid, igual que Chirac había querido hacer en París y no ha hecho —por lo menos de momento, no lo ha hecho. Bueno, el alcalde de Madrid no tiene fama de muy realista y por lo tanto eso no me inquietó excesivamente. Y menos que nadie Alberto Ruiz Gallardón, que dijo exactamente lo contrario el mismo día. Dijo: «Lo que tenemos que hacer es invertir en metro». Este sí que va mucho más allá que nosotros. Este señor, Ruiz Gallardón, junto con el Ayuntamiento, por supuesto, está invirtiendo cien mil millones de pesetas en metro en cuatro años, cuando nosotros invertimos treinta. Estoy, otra vez, repitiendo cifras que Joan Clos se ha cansado de explicar y que ya todo el mundo conoce en este momento. Y es aquí, vuelvo a repetir, donde estamos fallando. No hemos conseguido que en el tema de las inversiones... No hemos conseguido, por decirlo así, una cosa que ahora si la digo aquí será titular mañana y seguramente más en Madrid que aquí... No hemos conseguido un reconocimiento de la bicapitalidad fàctica de España. Y ahora ustedes no lo han oído y por favor no me lo titulen porque se enfadan mucho. Pero es la realidad. Igual que los chavales de Almería o de Asturias se dividen en los del Madrid o los del Barca, la verdad es que España —como Italia, por ejemplo— es una red de ciudades que tiene dos cabezas y que si se quiere optimizar — esto los ingenieros lo saben— debe tener en cuenta esto. No puede tratar al sistema como si fuese monográfico y con una pirámide y con una sola cabeza. Por lo tanto, el interés de Cataluña está en obtener este reconocimiento, que si lo presentamos como bicapitalidad no nos lo darán nunca, porque la Constitución no lo dice y no es lo que queremos. No queremos ser la capital de 23 �España, con una ya basta. Lo que sí que queremos es que una área metropolitana igual, de 4 millones —4,2 la región metropolitana aquí, allí deben tener 4,5, si llegan— debe tener el mismo trato. Y tiene las mismas funciones, exactamente iguales, y los mismos problemas de congestión, y de densidad y de miseria y de riqueza y de tecnología, exactamente igual. De manera que no está justificado que esto no sea así. Claro, en Madrid, de los veinticinco museos que hay, creo que hay veinticuatro que son del Estado y uno del Ayuntamiento, y aquí es al revés: veinticuatro del Ayuntamiento y uno del Estado. Y ahora la Generalitat tiene este nuevo que han hecho del puerto y una participación en el MNAC. No puede ser. Nosotros aquí sí que estamos pagando peajes. Éstos son los peajes que quizás no contamos. La imposición local, por ejemplo. A mí me gustaría que todo esto... Yo no sé si los peajes los cuentan, cuando hablan de balanzas fiscales. Porque también se tendría que contar el tema de lo que estamos pagando de más, no por vía de impuestos, sino por vía de tasas o de precios públicos. Esto es otra cosa importante. Y ahora no me estoy metiendo con vuestro director general, ni mucho menos, sino que me estoy metiendo con el hecho de que el Gobierno, el Gobierno español y, por lo tanto, el Gobierno catalán —que no lo ha sabido mover en este sentido— no haya tenido un poco más de ecuanimidad, en esta materia, y haya hecho pagar a los madrileños lo que nosotros ya nos pagábamos aquí, por ejemplo, cosa que nos hubiese dejado mucho más tranquilos, desde el punto de vista de la equidad. Pero, vuelvo a decir, nosotros no tenemos que ir sólo por el lado de no pagar. Yo creo que esto es un error. La vida es cara en las ciudades grandes, 24 �y si las queremos eficientes y pioneras y tecnológicamente... Si queremos que nuestros hijos no tengan que ir no sé adonde a trabajar, será caro. Será caro desde el punto de vista de que nos tendremos que fabricar los servicios y los atractivos para que las empresas vengan. Dejémoslo aquí. Queda aquí. No es el tema más importante. Una cuestión de cifras sí que la quiero decir. Hace dos años nos dijeron que se había hecho un pacto de financiación autonómica muy bueno. Narcís Serra dijo entonces que «cuidado, que la renta aquí ya es más alta que en los otros sitios y no crecerá tanto como crecerán los demás, no os fiéis tanto del I RPF». Lo que hicieron fue repetir o multiplicar por dos lo que él había hecho con Solbes en el pacto anterior: quince por ciento, pues treinta. Dijeron: «Miméticamente esto irá bien». Pero, claro, nosotros estábamos plafonando respecto del crecimiento relativo en las otras regiones y esto ha hecho que todo esto no diera el resultado que tenía que dar. Narcís dijo: «Coged una cesta de impuestos, coged el IVA, coged impuestos especiales, no les cojáis sólo el IRPF». Pero hay esta idea siempre de que aquí se tienen que vender las cosas de una manera muy fácil. Ahora haremos una movilización por el pacto fiscal e IRPF. Y la pifiamos. Tanto la pifiamos que incluso la cifra que dio el otro día el presidente Pujol en el Cercle d'Economia está equivocada. Dijo ciento veintisiete mil millones que hemos ganado; dijo: «Este año, el beneficio de los dos pactos sumados son ciento veintisiete mil millones». Pues le he pedido a Castells que lo calculara y son ciento ocho mil millones, no ciento veintisiete, y no en un año, sino en cuatro. O sea, desde el 94 hasta el 98. De modo que el beneficio es «cacahuetes», también. No gran cosa. No ha ido bien. Pues como 25 �no ha ido bien, ¿ahora tenemos que hacer una guerra fiscal? No, no, ahora tenemos que reconocer que nos hemos equivocado, poner hilo a la aguja serenamente, pedir al señor Rato las cifras y empezar —repito— la discusión con calma y tranquilidad. Yo querría hablar un momento de federalismo cultural, porque la propuesta federal catalana no puede ser sólo una propuesta económica. Así de mal nos va, de tanto que nos identifican con esto. Yo creo que Cataluña tiene que proponer lo que yo llamo «federalismo cultural», que tal vez no es técnicamente muy correcto. Cataluña tendría que proponer antes que nada una historia común de los pueblos de España. Cataluña tendría que decir: «Nosotros cogemos a los profesores de Historia catalanes, los valencianos, los sevillanos, los de la Complutense, el Carlos III, los gallegos» y como decía Estapé a veces, hablando de algún profesor eminente, «se los encierra en una jaula, se les da pienso y sacan la ley». En fin, no haremos lo mismo, sino que los trataremos bien; pero lo que les tendríamos que pedir es que en cuatro o cinco años fuesen capaces de producir una historia común de los pueblos de España. Un día que comenté esto en una de estas múltiples cenas con empresarios que he tenido, salió uno y me dijo: «Pero si yo ya lo hago» —un editor. Dice: «Ya lo hacemos nosotros, esto». Digo: «¿Ah, sí? ¿Qué haces?». Dice: «Yo envío a cada comunidad autónoma lo que me pide». Digo: «Pues esto es exactamente lo contrario. ¿Tú cuántos ejemplares envías a La Rioja?». Dice: «Mil quinientos». Digo: «Escucha, ¿y te sale a cuenta?». Dice: «Es que 26 �hemos hecho unas inversiones tecnológicas muy importantes para diversificar...» Evidentemente que no sale a cuenta. Pero es lo que piden. Pero es que yo no digo dar lo que piden, en este caso. Si no que digo que se tiene que lograr un acuerdo entre los partidos, las fuerzas políticas de este país, de Cataluña y el resto de las comunidades autónomas y el Estado, para dar de una vez por todas a los chavales de toda España la misma historia. Pero no como dice la ministra de Cultura, sino explicando, de cada una de las comunidades, cuáles son aquellos hechos históricos que la hacen realmente diferente. Le decía yo a un profesor de aquí, que ya ha aceptado y ya están trabajando (hay unos que ya están trabajando en ello; ya veremos cómo les pagaremos, pero en fin, espero que les podremos pagar bien). Si un chaval de Almería pone la radio, la televisión, el Once de Septiembre por la noche, ¿qué ve, indefectiblemente? A unos chavales catalanes quemando banderas españolas. Cosa que, además, la mayoría de los chavales de Barcelona no ha visto, porque esto pasa a las ocho de la noche, a última hora. ¿Cuál es la reacción del chaval de Almería? «Estos catalanes se han vuelto locos y Pujol tiene la culpa, los nacionalistas...» Por esto está tan bajo como está, en las cotizaciones. Lo estoy salvando, lo estoy justificando. Pero también se le habría podido ocurrir antes, la idea. ¿Por qué Cataluña no ha tomado la iniciativa de reabrir las comunidades autónomas españolas? Y el Gobierno de Madrid, el Ministerio de Cultura, sobre todo cuando tienes competencia exclusiva en cultura. Y en lugar de huir y esconderte y decir que vas a lo tuyo, hagamos cosas en común. Pues lo primero es explicar el Once de Septiembre, explicar una historia de España en 27 �Almería, y en Extremadura, y en Orense y en Santander en la que se explique que el Once de Septiembre del año 1714 nos quitaron los derechos que teníamos, el Conseil de Cent y la Generalitat. Después fue muy bien económicamente, pero desde el punto de vista político no. Y que cada año, los catalanes lo celebramos porque nos gusta celebrar derrotas —un poco como a los del Barca— y que, por lo tanto, es normal que haya unos chavales que a última hora quemen banderas, no porque sí, sino porque es el final de fiesta, de una fiesta por otro lado muy digna. Y pasaría lo mismo con el Abrazo de Vergara, y la Batalla de Almansa. Y lo que pasa en Valencia y por qué están tan enfadados con los catalanes. Porque, ¿quién les explica a los chavales las razones por las cuales los valencianos nos tienen manía a veces? Y, ¿por qué no les explican que no nos la tienen, la manía? Que es un sector relativamente reducido y que, además, ha habido esta historia, que además es lógica, de amor y odio. Somos primos, somos primos hermanos, con los valencianos. Yo acabo de estar allí. Porque yo me he empezado a mover por España, también, no sólo por Cataluña. Y les voy explicando esto. Y les gusta. Pero si os tengo que decir que una reunión fue patética. Y acabó a las tres de la madrugada y acabé agotado. Fue en Valencia. Porque en Valencia cada persona es un mundo, no hay dos iguales; todos te aman y todos no te aman, todos querrían y no querrían. Están con el alma dividida, como es lógico, porque están entre dos capitales, entre dos culturas fuertes. Y bien, nosotros tenemos que incorporar a los valencianos. Los valencianos nos han dado la pista. Porque Zaplana y Joan Romero se pusieron 28 �de acuerdo para hacer una cosa que ni los rectores de las universidades valencianas creían que se pudiese hacer. Yo me los encontré a todos en Berlín este verano —Bricall me convocó a la Asamblea de Rectores Europeos. Había varios de Valencia. Para empezar, porque el de la Autónoma de Barcelona, y presidente del Consejo de Rectores, en aquel momento, de España, es valenciano: Solà. Pero estaba Ruiz Torres y los demás. Y eran todos pesimistas respecto a esto. Que no se llegaría nunca a un acuerdo sobre el tema de la lengua, en Valencia. Y llegaron a uno. Ahora este acuerdo parece que se ha roto; nos acercamos a las elecciones, eso que pasa... Y parece ser que el presidente de la Comunidad Valenciana ya no está tan de acuerdo en acordar los nombres de las personas que tienen que interpretar cuáles son las lenguas del tronco común. No sé cómo lo llaman. Hablan de las lenguas del tronco común de la Corona de Aragón, para no tener que decir catalán. Es igual. Pero ya lo han hecho y lo han hecho bien, y han sido los universitarios y han sido unos políticos que han tenido la generosidad de decir: «Pongámonos de acuerdo, vayamos hacia adelante, nombremos a unas personas». Les falta un nombre, creo, sólo. Y espero que esto algún día se arregle. Yo creo, además, que, como dijimos Borrell y yo, sin prepararlo, el otro día, el viernes pasado, en la conferencia del Partido Socialista Europeo, aquí en Barcelona, en el PSC —que fue, creo, un poco más importante que el Consejo Nacional de Convergència de ayer. Pero, en fin, en los periódicos parecía lo contrario. Porque, en fin, en éste «le dicen las bases al presidente». En ésta no. A ésta vinieron varios presidentes, ex presidentes, algunos: estaba 29 �f '"-• f I Gyula Horn, ex primer ministro de Hungría; estaba.Petre Roman,?ex primer* ministrode Rumania; estaba [ININTELIGIBLE], que es el ministro de Economía de Marruecos, socialista, en este momento. En fin, podríamos seguir. Y la discusión que tuvimos allí, obviamente, fue sobre temas... Era el Mediterráneo, el tema. Y qué tenemos que hacer los socialistas en el Mediterráneo. Porque no se os esconde que todo el problema que tenemos con Alemania, lo tenemos sobre todo porque debajo tenemos otra frontera que para nosotros es tan o más importante que la del este para ellos. Ellos tiran Europa hacia allí y nosotros estamos tirando Europa hacia aquí. Y decimos: «Escuche, escuche, que los países del este son muy importantes y hay que ayudarlos, pero la auténtica frontera, la tenemos en el sur, la tenemos en el Mediterráneo». Y esta reunión fue para esto. Fue una reunión importante. Y al final, en la clausura, llegamos Borrell y yo, y le pregunté a Raimon Obiols, en voz baja: «Escucha, ¿en qué se habla aquí?». Porque yo había recibido una nota de Joan Colom que decía: «Escucha, habla en catalán, que hay traducción». Le pregunté a Raimon, que es quien manda, y Raimon me dijo: «Hombre, puedes hablar en catalán, di unas palabras; pero mira, aquí hay mucha gente latinoamericana». Y estaba también Moratinos, y estaba Juan Antonio Yáñez, diplomáticos españoles, etcétera. Y dijo: «Quizá mejor que después hables en castellano y no les hagas poner esto». Y empecé en catalán, antes ya habían oído la voz: «y ahora les hablaré en castellano porque, además, les tengo que decir que el castellano es uno de los grandes patrimonios de los catalanes». Gran aplauso. Los señores estuvieron contentos. E inmediatamente después, Borrell, que no es manco, salió y dijo lo 30 �contrario. Que él se comprometía, como candidato, etcétera, a que España entendiera que el catalán es un gran patrimonio de España. Y eso es de lo que se trata. Se trata de que en los euros ponga «España» en catalán, en castellano, en gallego y en euskera. Se trata de que se traten a las lenguas cooficiales del Estado como lenguas cooficiales del Estado. El primer día que lo dije, me llamaron de Santa Coloma de Gramenet y me dijeron: «Maragall, ¿tú has dicho que los niños de Guadalajara tienen que aprender el catalán?». Digo: «Hombre, yo no he dicho que los niños de Guadalajara tengan que aprender el catalán», «pues dice la televisión y dice la radio...» Pero es que hay una radio, de estas radios que hay en Santa Coloma, que a veces... Pues, «han dicho que tú decías esto». No. Yo lo que digo es que el catalán tiene que estar reconocido por el Estado español como lengua propia oficial y que, por lo tanto, tiene que respetarla, tiene que protegerla, tiene que hacer uso de sus medios, el Instituto Cervantes por todo el mundo, los canales de televisión internacionales, todos los sistemas de edición, etcétera, para que el catalán sea conocido. Porque —¡caramba!— el día en que el Estado español lo haga, los catalanes tampoco nos veremos tan obligados a hacer eso que tampoco nos gusta tanto hacer, que es hablar siempre de lo nuestro. ¡Caramba! Pero tienen que empezar ellos, también. Tenemos que empezar nosotros. Digamos que el castellano es para nosotros una riqueza inmensa, inmensa. Y que todo el exilio que hemos tenido, los [Boix Gimperes], los [ININTELIGIBLE] y los que han estado por América, que se han integrado en aquel mundo, han sido los mejores embajadores de un mundo que para 31 �nosotros, económica y cultural mente, es el protagonista de la telecomunicación y de la edición, por ejemplo. Es absolutamente básico. Las principales editoriales del mundo en lengua castellana están en Barcelona. Y a mí, en Italia, si una cosa me envidiaban, era esto. Me envidiaban dos cosas: una, y ahora hablaré de ello, «/'/ modelo catalano», que decían ellos; y la otra, el hecho de que nosotros tenemos un idioma mundial y ellos no. Y los franceses tampoco y los alemanes tampoco. Saben que nosotros, como país, como españoles, tenemos un activo impresionante, que nos permite ir por el mundo prácticamente sin traducción: a toda América, a América del Sur y, cada día más, a América del Norte. Pues éste es el segundo punto del federalismo cultural. El tercero sería que no sé por qué no hemos hecho más uso del artículo 146 del Tratado de la Unión Europea —y sobre el que me tuve que apoyar cuando era presidente del Comité de las Regiones— que dice que en aquellos casos en los que una comunidad autónoma o región o land tenga competencia exclusiva en una materia, puede representar al Estado en el Consejo de Ministros. Es decir, los alemanes, que no tienen ejército ni tienen policía ni tienen Ministerio de Cultura, porque los americanos no quisieron —reconozcámoslo—: al acabar la Segunda Guerra Mundial, los aliados no quisieron. Así como la Primera Guerra Mundial, la liquidaron en el Tratado de Versalles (que fue un desastre, que obligó a los alemanes a comer pan y agua —creó el fascismo, el nazismo prácticamente, este tratado), en la Segunda Guerra Mundial los aliados dijeron «no volvamos a hacer el mismo horror»: Plan Marshall, dinero por delante. Pero, en cambio, políticamente no. Y les quitamos el ejército, por descontado; 32 �la policía, que es de los lander (todo son Mossos d'Esquadra, para entendernos, o Ertzaintza, no hay policía nacional). Y les quitaron el Ministerio de Cultura, porque consideraron que el Ministerio de Cultura tenía mucho que ver con el ejército, de algún modo. En fin, que a última hora, cuando las cosas se ponen mal, quien inflama los corazones y carga los fusiles no es un soldado sino seguramente un maestro, un profesor, un ideólogo o una universidad. Y se lo quitaron. ¿Y qué pasa ahora? Pasa que cuando la ministra Aguirre se va a Bruselas, o antes el ministro Solana, o el ministro Solé Tura, ¿se encuentran a quién? Se encuentran al presidente del land que está presidiendo el Bundesrat. No, no el presidente; el ministro de Cultura del land que preside el Bundesrat por votación. En Alemania hay una cosa que aquí no existe, que es la Bundestreue. La Bundestreue también horizontal, no sólo de abajo a arriba —ésta tenemos que ir creándola—, sino también —y tenemos que ir creándola igual— la horizontal, entre unos y otros. Es decir, cuando Baviera representa, Hessen no se enfada. O cuando Sajonia está presente, los de Hamburgo, que también es Estado, es Ciudad-Estado, en este momento, todavía, ya veremos por cuánto tiempo—, pues tampoco se ofenden. El artículo 146 lo permite. Y, por lo tanto, en cultura, por ejemplo, Galicia, Euskadi y Cataluña tendrían que enviar a sus consejeros en representación de España al Consejo de Ministros Europeo de Cultura. Y así iríamos siguiendo con otros temas en los que podamos tener competencia exclusiva. Y eso os parecerá que es una cosa que se ha inventado un partido independentista. No, no. Esto se está aplicando, lo que pasa es que nosotros 33 �no lo hacemos. A nosotros a veces se nos caen los anillos rápidamente. Nos dicen: «Nosotros ya no podemos ir más lejos porque ya se ha dado muchísimo. A los escoceses ésos, nada, no les han dado nada». ¿A los escoceses no les han dado nada? Los escoceses, el otro día lo decía el periódico: «Jueces escoceses juzgarán en La Haya a los terroristas libios según las leyes escocesas». ¿Se imaginan ustedes un título similar cambiando Escocia por Cataluña? En un periódico de Madrid, para entendernos. Podría ser terrible, podría ser el fin. Pues Escocia, que no tiene nada, tiene esto. Y Escocia, que no tiene nada, tiene una cosa aún más importante, que es la subsidiariedad. Esto es lo que yo he aprendido, lo que yo he mamado en Bruselas con los regionales y con las ciudades. Juntos, ¿eh? Nuestro presidente quería dividir, él era partidario de dividir regiones y ciudades. Yo creo que se equivocó. Los propios lender alemanes no quisieron, dijeron: «la unidad hace la fuerza». Y es verdad. Y la subisidiariedad interesa a todo el mundo, a unos respecto de los otros. «Subsidiariedad» quiere decir que las cosas... Lo dice el Tratado de la Unión; en el preámbulo, dice: «La Unión Europea es una unión de pueblos cada vez más estrecha donde todo se hará cada vez más cerca, lo más cerca posible de los ciudadanos». Pero el artículo 3b lo niega, porque dice: «La Unión no hará todo aquello que los estados puedan hacer», y se acaba. No dice «los estados, las regiones y los municipios». No lo dice. Ésta es la enmienda que nosotros hicimos en la Conferencia Intragubernamental y naufragó. Ni [ININTELIGIBLE], ni [ININTELIGIBLE], ni nada de nada. Los estados no quisieron. Los estados no quieren que lo que 34 �ellos utilizan ante la Unión sea utilizado en su interior por las regiones, o comunidades autónomas, o nacionalidades históricas, o no. No quieren. Pero querrán. Tendrán que querer porque al final hay cosas en la vida que no se pueden evitar. «No se pueden poner puertas al campo», dicen los castellanos. Con esto pasará exactamente igual. Es tan evidente que si una cosa la sabe hacer la sociedad no tiene que hacerla el Estado; es tan evidente que no hay que predicar demasiado para que esto poco a poco se vaya infiltrando, incluso, finalmente, en las constituciones. La Constitución italiana, que D'Alema ha presidido la Bicameral que deben estar haciendo, la segunda parte —porque la primera parte queda tal como era, que es la del 48 y es el Estado laico, etcétera; la segunda parte empieza diciendo, artículo 51: «La República Italiana» (decía la «República Federal» y entonces Berlusconi se opuso y cayó lo de «federal», pero a lo mejor ahora lo vuelven a poner, con suerte). Dice: «La República Federal Italiana está formada por comuni, provincie, regioni e estafo». Es decir, el Estado es una parte de la República. Se ha acabado aquí. Comuni, provincie, regioni e estafo forman la República. Artículo 52: «Todo aquello que pueda hacer la sociedad, no lo hará la Administración Pública.» Artículo 53: «Por el mismo principio de subsidiariedad, todo aquello que puedan hacer los órganos más pequeños no lo harán los más grandes.» Se ha acabado. Estos tres artículos, que se aprobarán, entre otras razones porque el que era presidente de la Bicamerale, de la Comisión, Senado, Parlamento, que dirigía D'Alema, y ahora es primer 35 �ministro... Son además ya cosas que están avanzando la legislación administrativa. Hay una ley importantísima italiana —ya no los quiero aburrir más sobre este tema—, pero hay una ley muy importante —como tenemos notarios y tenemos juristas también aquí—, la del 15 de marzo del año pasado (lo que llaman la Ley Bassanini) que de hecho aplica todo esto ya a la simplificación de la Administración. Y en esta ley se dice lo mismo que en la ley escocesa de los británicos. Se enumeran las cosas que el Estado se queda, no las que se envían. El gran error, imposible de evitar, de la Constitución española es haber hecho al revés. La Constitución española dice detalladísimamente qué es lo que se envía y qué es lo que se comparte, y qué es lo que es concurrente y qué es lo que es delegable, etcétera. En cambio, los ingleses han dicho, en el caso de Escocia han dicho: «Westminster will take... El Parlamento británico mantendrá la defensa, la ocupación, la economía, la embriología y el aborto». Dos temas por una cuestión de moral anglicana, supongo. Y no dice nada más. Lo cual significa que todo lo que no se dice se entiende que la cláusula abierta, la cláusula residual va hacia abajo, es de Escocia. La ley italiana del 15 de marzo dice una cosa similar. Lo que pasa es que los italianos, que ya sabemos, son más como nosotros, y entonces dijeron: «Bueno, cuatro o cinco», y hay veinticuatro. Empezaron con la a, b, c, d y acabaron con la z. De acepciones, es decir, de cosas que el Estado se queda. Pero es igual porque, en última instancia, el principio ya está asentado, e Italia todos sabemos que es lo suficientemente subsidiaria de facto como para que estas cosas avancen. 36 �Pues bien, el federalismo catalán, la propuesta federalista catalana es ésta, no es mucho más. No es mucho más que esto. Yo añado una cosa que entiendo. Esta la pongo absolutamente entre paréntesis porque yo no querría... Porque además ya es muy tarde y tiene que haber un poco de coloquio si es que alguien quiere preguntar. Pero yo creo que de verdad, tendríamos que hacer un esfuerzo por convencer a la clase política española de que veinte años después de la Constitución... veinte años. Es decir, cuando ya la mitad de la población que votará el año que viene tiene treinta y nueve años y, por lo tanto, más de la mitad de la población no ha votado la Constitución. Cuando hace veinte años que hicimos una Constitución cuando no estábamos ni en Europa ni en la OTAN y no se habían creado las diecisiete comunidades autónomas, sólo se había dicho «nacionalidades y regiones», pero no decía cuáles y no lo podía decir porque no estaban... Quizá sí que el mínimo esfuerzo que tenemos que hacer ante la juventud —que ya no es tan joven, porque llegan a los cuarenta años— es leer en voz alta la Constitución que hicimos, los que somos un poco mayores, y ver si la entienden y les gusta. No estoy diciendo ahora si se tiene que releer, si se tiene que retocar. Hay una cosa que se tiene que retocar, que es el Senado. Pero en esto todo el mundo ya está de acuerdo. Y en el Senado, por favor, los catalanes juntos. En el Senado, tenemos que coger la Propuesta Rigol y, a partir de la Propuesta Rigol y la Armet —y otras, en fin, contribuciones que hay— hacer una propuesta catalana de Senado. No hagamos la tontería inmensa de dividirnos en este tema, porque es el arma más grande que tendremos. 37 �Aún no entiendo yo por qué este año no ha habido el debate sobre las autonomías. Supongo que ha sido por el tema vasco y es comprensible. Pero de aquí a tres meses no debería haber ningún motivo para que no se pudiese hacer. Enseguida dirán que hay las elecciones de junio. En fin, siempre estamos igual. El debate de autonomías en el Senado es el sitio donde Jordi Pujol va a hacer lo que debería haber hecho más —creo yo, modestamente, y con todo el respeto que le tengo—: debería haber ido más a hacer este discurso, como el que hizo en la Carlos III. Se tendría que haber prodigado más, tendría que haber hecho más pedagogía, porque él la hace bien. Y os lo digo porque he estado en Andalucía y, no es tanto como dice el corresponsal de La Vanguardia, pero es cierto que no cayó mal. De modo que lo que tenemos que hacer más es justamente eso, más pedagogía, generar confianza y nos darán confianza. Si no la generamos nosotros, no nos la darán. Y yo creo que, con toda franqueza —y quieren un resumen— que debemos dejar tranquilas las cifras, de momento; que unos, si quieren, opten por la movilización en la calle y todo eso, que hagan. Nosotros optaremos por la discusión seria, amistosa y exigente. En la comida ésta del The Economist me preguntó el presidente de la comida, dice: «¿Qué dirás sobre este tema?». Y le dije: «Hombre, diré que nosotros seremos igualmente exigentes, pero menos patosos». Finalmente no lo dije, pero aquí sí que os lo digo, porque estamos en casa y por lo tanto no hay tantos problemas en este sentido. La confianza es la palabra clave. La confianza y la perseverancia. Mil veces nos negarán y mil veces volveremos a insistir. Debemos tener una 38 �estrategia para todo el Estado y para Europa. Un compromiso de relectura cada veinte años, no cada cinco años, como hacen en el Quebec. Nosotros tenemos que jurar, sobre la Biblia de la Constitución, que cada cinco años no pediremos que se cambie o que haya un referéndum sobre la autodeterminación. Porque es que si no, no podremos ni invertir. No invertir los que tienen dinero para invertir, no. ¡Ni la gente que cursa carreras sabrá cuál escoger! Un país que se plantea cada cinco años preguntarse qué es, o si es o no es, es un país perdido. Y de hecho, el Quebec ha perdido mucho. Yo ya sé que esto se utiliza mucho por el otro extremo, por el extremo del nacionalismo estatal, y de una forma excesiva; pero es verdad. Nosotros nos tenemos que comprometer ante España a pedir una relectura de la Constitución cada veinte años, no cada cinco. Aparte de los detalles —que esto los americanos lo hacen cada año, o los alemanes, cada año uno o dos pequeños. Una estrategia para todo el Estado y un compromiso de relectura cada veinte años. Estudiar qué pasa y seguir muy de cerca qué pasa en Italia y en el Reino Unido. No descartar un margen de autonomía en los tipos. Permitidme, eso sí, un poco de [ININTELIGIBLE] fiscal —yo no veo tanto problema en esto, los americanos lo tienen y los ayuntamientos también. Y no pasa nada, no se exclama tanto todo el mundo. Insistir en el gasto equitativo. Esto es básico. Y, repito, atreverse a arriesgar con prudencia, pero una y otra vez. Hay un artículo de un escritor de finales del siglo pasado, catalán, que se llamaba La patria nueva (lo escribió en castellano) y en él decía: «Cada vez que el catalanismo...». Cada vez que el catalanismo pierde una batalla, en España, en Madrid, hay voces que dicen: «Hemos ganado». Y entonces 39 �nosotros preguntamos: «¿Quién habéis ganado?». Dice: «Nosotros». Y les pregunta: «¿Y quiénes sois vosotros?». Dice: «Nosotros somos la patria». «¿Qué patria?» «La única, la que hay». Entonces, él dice: «Nosotros nos tenemos que acostumbrar a que cada vez que el catalanismo gane una batalla, podamos decir: "España ha ganado". Y entonces nos preguntarán: "¿Qué España?". Y nosotros diremos: "La nuestra". "¿Y quién sois vosotros?" "Nosotros somos los que hacemos patria nueva."» Esto es lo que tenemos que hacer y cuento con ustedes para ello. 40 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Conferència de Pasqual Maragall Cercle Financer: La propuesta catalana Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1998-11-30 Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Catalanisme Independència Espanya plural Catalunya Territoris Acció política Economia Description An account of the resource Traducció al castellà de la conferència dita originalment en català. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Cercle Financer Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 101 Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/2781/20000830_TerritoriosDevolucionEquidad_PM.pdf 223dfd2ed2ea944db52b0d621217deb6 PDF Text Text Territorio, devolución y equidad. Nuevos enfoques. Europa entra en el siglo XXI con un proyecto común y apasionante. Un proyecto que abre grandes oportunidades para el desarrollo económico y para el avance hacia sociedades más solidarias, más abiertas y plenamente democráticas. En mi opinión, esta nueva Europa tenderá a ser cada vez más unida y cada vez más plural. Unida en el sentido de disponer de capacidad para tomar decisiones vinculantes para el conjunto y hablar con una sola voz en el concierto mundial. Y plural en el sentido de poner lo más cerca posible de los ciudadanos la capacidad de decisión respecto a las cuestiones que les afectan. Por tanto los territorios deberán jugar un papel ligeramente distinto o bastante distinto del actual. Algunos denominamos "federalismo" a ese nuevo enfoque, pero el nombre no hace la cosa, y además cada época, y cada región mundial, llaman federalismo a una cosa distinta. Ahora mismo en Europa no tiene sentido hablar de sistema federal sin mencionar la subsidiariedad. Si Madison, Jay y Hamilton, en 1776, hubieran oido cosa semejante, se habrían horrorizado. (Y por supuesto si hubieran oído a Berlusconi hablar de federalismo y devolución para atraerse a Umberto Bossi, con su "moneta pádana", no hubieran �2 entendido nada: probablemente hubieran cambiado el nombre de su proyecto y hubieran hablado de la nación americana, "one nation under God indivisible", como dice su himno.) Pero vamos al tema . El nuevo papel de los territorios Uno de los principales motores del cambio de rol de los territorios es, sin duda, el abatimiento de las barreras espaciales. Las razones de esta tendencia son dobles: Por una parte, la unificación del mercado y la caída de los regímenes llamados del socialismo real han hecho posible una reducción sin precedentes de las barreras político-administrativas. Por otra, el desarrollo de las redes de transporte y los avances en materia de telecomunicaciones ha >\ comportado que la distancia física real tenga una importancia menor. Lo que realmente importa es el tiempo, que a su vez depende más de los medios de comunicación y telecomunicación que de la distancia. Aunque la densidad y por tanto la ausencia de distancia sigue siendo decisiva. Si no, no se entendería la emergencia de las ciudades globales. Pero en esta charla voy a hacer abstracción de 2 �3 este hecho, por mucho que se haya convertido en uno de los signos aparentes más claros de la globalización. El abatimiento de las barreras espaciales aumenta - y no reduce la importancia de los factores territoriales. Este hecho se encuentra, como sabemos, en el origen del incremento de la competencia entre ciudades y territorios. Una competencia destinada a atraer factores y actividades positivas y a evitar el drenaje de recursos. E implica tanto una presión para mejorar infraestructuras, servicios personales y calidad de vida (lo que podríamos llamar la oferta territorial) como la necesidad de promover el territorio ( a través de lo que ha venido a llamarse el marketing urbano y regional). ( Malmoe, Krister X, "Marketing Places" LSE?). 3 �4 Los nuevos retos para las políticas locales y regionales El proceso de apertura de las economías europeas se ha visto tí ^- acompañado - de forma en «tede-alguno casual - por profundas transformaciones en la organización del territorio. Esto es particularmente visible en la mayores áreas urbanas, aquellas que actúan como bisagra, como punto de contacto entre las lógicas globales y las locales. La internacionalización de las economías locales plantea retos enormes en lo que se refiere tanto a la accesibilidad exterior como a la diversidad interior. Se ha dicho que la competitividad de un territorio se deriva hoy sobretodo de la conjunción de tres factores: accesibilidad, creatividad y capacidad de organización. Por ello el acceso de cada territorio a las grandes redes de telecomunicaciones, transporte aéreo marítimo, ferroviario y tos sc_ viario resulta hoy crucial para inserirse en las lógicas globales. Como lo es la capacidad de cada territorio para asegurar su diversidad interior: la posibilidad de que personas con orígenes culturales y experiencias vitales muy diversas, convivan y construyan nuevas entidades locales. •i 4 �Potenciar la competitividad de cada territorio requiere hoy actuar en tres campos: asegurar la apertura, resolver el dilema de la especialización/diversifícación y fomentar la existencia de economías externas (a través de la provisión de infraestructuras, de la formación de trabajo cualificado, la aparición de nuevos empresarios vía rebajas fiscales y la inversión en investigación y desarrollo). La competitividad de cada territorio depende también de la sostenibilidad de su desarrollo. Y para asegurarla se debe hacer frente, a través del planeamiento y la provisión de infraestructuras, a problemas como la ocupación acelerada del suelo disponible o la generación de residuos. Junto a competitividad y sostenibilidad habrá que garantizar asimismo la solidaridad entre las distintas áreas y municipios que integran ciudades y regiones. Solidaridad para hacer frente a las desigualdades asociadas a la renta, el género, la edad y el origen de las personas. Finalmente, hay que enfrentarse a los problemas de la gobernabilidad, que es, como expondré a continuación donde residen buena parte de las claves para resolver los anteriores. 5 �6 Las claves de la gobernabilidad: devolución de poderes y pacto federal Para aprovechar las oportunidades existentes y a la vez crear nuevas oportunidades, las regiones y ciudades - cada comunidad territorial - ha de poder desarrollar sus propios proyectos y hablar con su propia voz. Así, una Europa cada vez más unida podrá imaginarse compatible con el aprovechamiento sensato de todos los recursos locales y podrá por tanto caminar hacia una reducción de la desconfianza. El avance de Europa tiene todas las complicaciones de cualquier proceso de creación de una nueva confianza, de una nueva lealtad. Para ello, cada territorio necesita capacidad de decisión y de recursos. Pero la Europa de hoy es, hasta cierto punto, la Europa de las paradojas. Antes explicábamos como la reducción de las barreras para la movilidad comportaba un incremento de la importancia de los factores territoriales, pero este aumento de la importancia del territorio no ha ido acompañado en muchos casos por un fortalecimiento de los gobiernos locales y regionales. Ante estas contradicciones hay que afirmar de manera clara, lo que en cierta medida ya está contenido en los tratados europeos que hemos firmado. El proceso de construcción europea sólo tendrá éxito si se realiza de abajo hacia arriba y no a la inversa. 6 �Para ello es necesario aplicar de manera meticulosa el principio de subsidiariedad: que todo aquello que puedan hacer las ciudades no lo hagan las regiones, que lo que puedan hacer las regiones no lo hagan los estados, que lo que puedan hacer los estados no lo haga la Unión. Y, naturalmente, que todo lo que pueda realizar la sociedad de manera eficiente y equitativa que no sea hecho por la administración. La aplicación consecuente de este principio nos dice que hay que emprender un proceso enérgico de devolución de competencias y recursos hacia los poderes regionales y locales. El proceso británico de devolución de recursos y competencias en Escocia, Gales e Irlanda del Norte y el proceso de revisión de la Constitución italiana en una dirección federalista son claros ejemplos del camino de la devolución en Europa. En España, el proceso de devolución ha pasado del 80/85% de recursos gastados por el Estado en 1980, (siendo el gasto restante de carácter local), a un punto cercano al proyectado 50/25/25 por ciento de gasto estatal, autonómico y local. El salto ha sido espectacular, motivado por el propio proceso de creación y consolidación del Estado de las Autonomías. 7 �8 Pero todavía estamos lejos de un nivel de descentralización en el cual los poderes locales asuman un grado de competencias similar al de algunos países federales. De hecho si el gobierno central está muy poco por encima del 50 %, las autonomías están superando el 30% y los municipios y provincias no llegan al 20%, a pesar de ser los que más invierten proporcionalmente y del crecimiento importante de les-twereades-eurepees-de deuda local. El objetivo que contemplamos en nuestra propuesta de federalismo fiscal para España es el de llegar a una distribución del gasto neto entre los tres niveles de gobierno (sin amortizaciones de deuda ni pensiones) del 40/30/30 por ciento. Es perfectamente posible si se lleva adelante la prevista transferencia de la educación y la sanidad a las autonomías llamadas de la vía lenta y si las autonomías a su vez repercuten parte de la devolución de recursos hacia abajo, en beneficio de los ayuntamientos. Estoy convencido que los actuales procesos británico e italiano a los que me he referido antes no se hubieran producido sin el precedente español. Pero ahora nos están adelantando. Es conveniente que España reaccione con una nueva fase de devolución de poder y recursos a la sociedad y a los poderes cercanos, especialmente al poder local, que ha quedado desfasado. 8 �9 Como han dicho recientemente José Luis Rodríguez Zapatero y el responsable socialista de política autonómica, López Aguilar, no tiene sentido plantearse la revisión del sistema de financiación autonómica sin contemplar la totalidad del sistema de financiación a tres niveles. Hoy es evidente que los Estados no han de ser necesariamente buenos gerentes, pero sí que han de ser buenos garantes, una garantía más eficaz y más fuerte de los derechos de la sociedad y de los individuos frente a los viejos y los nuevos poderes fácticos y frente a la innata tendencia de los mercados y los grupos sociales al monopolio y a la dominación. Este proceso de devolución no ha de significar en absoluto un debilitamiento de las autonomías, de los estados, ni de la propia Unión, antes al contrario: el fortalecimiento de las comunidades nacionales sin estado, de las regiones y de los municipios va a ser la base del nuevo federalismo europeo, o si se quiere, de la nueva filosofía europea de gobernabilidad basada en la unión y la devolución. 9 �10 Unión y equidad entre territorios ri ,\¡ r t--? V He dejado para et final unas consideraciones acerca de los shocks asimétricos generados por la política monetaria y la unión monetaria sobre la distribución regional de la riqueza. En un seminario que organicé en la NYU hace un par de años } Xavier Vives (que entonces estaba en Harvard) expuso los resultados de la investigación que había llevado a cabo con Juan Ma Esteban sobre este tema. Como algunos de Vds. saben sus conclusiones eran mitad optimistas mitad pesimistas. Optimistas en lo nacional-estatal y pesimistas en lo regional. Las medias estatales europeas de riqueza se aproximan. Pero el crecimiento más rápido de los países más pobres se realiza a base de un mayor distanciamiento entre sus regiones ricas y sus regiones pobres. Dicho de otro modo, la europeización y crecimiento de los países que están por debajo de la media se consigue a través del sacrificio o empobrecimiento relativo de sus regiones atrasadas y la concentración de la riqueza interior en las más avanzadas. En aquel seminario se presentaron objeciones a esa hipótesis. Concretamente se señaló que uno de los sectores más atrasados de las regiones atrasadas es la estadística. Una parte del paro de 10 �11 esas regiones sería trabajo sumergido y una parte de su riqueza real no aparecería ni en las estadísticas ni en los impuestos. Sea cual sea la interpretación más correcta, lo cierto es que (l)Aparentemente no todos los países por debajo de la media han evolucionado igual: Andalucía o el Alentejo parecen haber reaccionado mejor, p ej, que Sicilia, e incluso dentro de Italia, la Puglia mejor que Calabria. (2)Si las regiones atrasadas siguen clamando por una mayor redistribución o al menos por el mantenimiento de la existente, en las regiones ricas de cada país, sea Baviera o Baden Wurtenberg, Lombardía, Catalunya o el South East inglés, se piensa cada vez más que la factura solidaria es demasiado alta. A esas dos consideraciones deberían responder algunas propuestas de acción. Me atrevo a formular tentativamente un par de ellas: (1)A la desconfianza estadística debería atacársela mediante una mayor transparencia. Es dudoso que la Unión europea pueda imponerla o fabricarla por sí misma. Se ha intentado 11 �12 crear una estadística europea fiable, concretamente en materia de indicadores regionales y urbanos. Pero las dificultades son considerables. Es difícil "fabricar confianza mutua" desde arriba. Creo más en los intentos de creación de redes de intercambio de información y en la creación de mercados virtuales entre regiones y sobre todo entre ciudades. El Euro y el previsible boom del sector de los mercados financieros municipales y autonómicos de ámbito europeo van a obligar a ello. Los inversores querrán algo más que ios habituales ratings financieros de los distintos territorios. Querrán indicadores de calidad más sofisticados. Y cuando digo inversores me refiero tanto a los financieros como a los industriales o tecnológicos. Tres son los sujetos básicos para la creación de esos mercados virtuales: las Universidades, como garantía de neutralidad en la confección de los indicadores, las ciudades y regiones aceptando el riesgo político de ser auditadas en su calidad de vida y de servicio, y aportando los datos básicos para la medición, y las empresas creando una demanda solvente. (2)¿Qué hacer con la fatiga fiscal de las regiones ricas? Una , cosa a hacer pertenece más también al mundo del conocimiento que al de la acción política estricta: establecer una buena comparación de esfuerzos fiscales. Si mi comunidad autónoma o región está contribuyendo a la 12 �13 solidaridad territorial con la misma proporción de su producto interior bruto que otras comunidades o regiones de renta per capita semejante (semejante no en términos absolutos sino en relación con las relativas rentas nacionales promedio) entonces no tendría base para quejarme. Lo que ocurre es que la europeización hace que las regiones tiendan a compararse cada vez más directamente a través de las fronteras y no en términos de su posición relativa en el conjunto nacional. Si el Languedoc Roussillon es una región pobre de Francia y Catalunya una región rica de España pero no difieren mucho en renta per capita en euros, ¿tiene sentido que la primera reciba dinero del Estado y la segunda al contrario? Quizás sí. Pero ¿tiene sentido que reciba más dinero de Europa? Quizás no, si es que efectivamente recibiera más por los diversos conductos posibles. Y hay todavía una segunda cuestión. ¿Cómo debe dividirse el esfuerzo de las regiones ricas entre la ayuda a sus compatriotas atrasadas y la ayuda a las regiones atrasadas de otros países? La RFA quiere reducir su factura externa (fondos de cohesión) y su factura interna (los pagos de las regiones del oeste a las del este). Esta segunda factura es de cinco a diez veces más alta. Hay que prestar atención a la sentencia del Tribunal Constitucional de Karlsruhe sobre este punto, porque creo que resume bien lo que va siendo cada vez más la filosofía europea sobre estos temas: la 13 �14 ayuda a los lànder del Este seguirá durante cinco años y luego habrá de rediscutirse, con todas las probabilidades de una revisión francamente a la baja. Es decir, las ayudas, si sirven, deben disminuir, porque han conseguido su objetivo; y si no sirven, deben cambiarse igualmente, claro. Voy terminando: en España andaluces y catalanes, dentro de mi corriente política, acordamos hace ya cierto tiempo, y ahora yo diría que ese acuerdo se va extendiendo, que vamos a darnos veinte años para igualar los resultados del régimen especial con los del régimen común y diez años para recuperar atrasos estructurales en determinadas comunidades. Asimismo tendiríamos a igualar las inversiones estatales per capita en las áreas metropolitanas de más de un millón de habitantes, con o sin recuperación de retrasos comparativos acumulados. El reparto entre los tres niveles de gobierno se acercaría al 40/30/30 sobre la base de la devolución de la enseñanza básica, parte de la vivienda y las políticas activas de ocupación, a los ayuntamientos. Todo ello presidido por el principio de relación entre las diversas autonomías y el estado, consistente en pagar por renta y recibir por población. Aunque ello plantea el problema de la elasticidadrenta mayor que uno de la demanda de determinados servicios públicos, es decir, el hecho cierto de que algunos servicios transferidos hacia la base del sistema (como la sanidad) están mal financiados, porque 14 �15 (a) son demandados más que proporcionalmente al aumentar la renta, y no son bien cubiertos por tanto por pagos del estado proporcionales a ella, y (b) son objeto de una rígida financiación compartimentada, de modo que no puede por ejemplo ahorrarse en gastos de generales de presidencia o en policía y aumentar el gasto en sanidad. (Ya me dirán que autonomía y qué grado de responsabilidad fiscal es éste que ni permite ni obliga a un gobierno a decidir si acorta las listas de espera en salud o mejora la retribución de los agentes de seguridad, a no ser a través de un incremento de la llamada deuda sanitaria, que a su vez empeora la distancia anual entre pagos autonómicos, incluidos los intereses, e ingresos provinentes del estado según un cálculo per capita). Pero volvamos al tema de la elasticidad, que es más sustantivo a largo plazo. Ahí quizás podrían justificarse ciertos grados de privatización de los servicios, a condición de no generar efectos perversos del tipo "servicio privado = calidad" / "servicio público = problemas", como está ocurriendo obviamente con la educación, especialmente la educación secundaria. 15 �16 En todo caso es evidente que todos estos temas, y estoy hablando ahora de mi país, de España, no pueden resolverse con discusiones de unos meses cada cinco años y bajo la presión de las deudas a más o menos a corto plazo en que han incurrido algunas nacionalidades o regiones, sobre todo las que se creen con derecho a más ingresos de los que tienen. La prisa y la urgencia son enemigas de las soluciones a largo plazo. Habrá que hacer un planteamiento a veinte años, tomárselo con calma, arbitrar algunas soluciones transitorias y evitar que todo quede en una serie de acuerdos bilaterales, que son necesarios en determinadas fases del proceso, incluso indispensables, especialmente con las nacionalidades históricas, pero que no confieren suficiente estabilidad al sistema y generan desconfianzas. Aquí nos faltará ahora un auténtico senado federal, una auténtica cámara de los territorios, tal como prevé la Constitución. Y si la mayoría no la permite habrá que generarla de hecho llevando al senado la voz de los territorios que sí quieren tal discusión. El debate sobre el Estado de las Autonomías está para eso. Y en general, se quiera o no, el senado está para eso. En resumen, integrando ahora lo dicho sobre la España autonómica y la Europa en vías de unión: sistema fiscal a tres niveles; integración de los efectos del cuarto nivel o nivel 16 �¡7 europeo; transparencia comparativa mediante creación de redes de ciudades y universidades trabajando en la creación de mercados virtuales basados en indicadores regulares; provisionalidad de las ayudas solidarias y de los privilegios fiscales, con fijación de los plazos para su absorción; modulación sensata del principio renta/población: devolución de competencias a la proximidad, proporcional a la transferencia hacia arriba de las'indispensables para la buena marcha de la Unión; Estados fuertes a la hora de garantizar y modestos a la hora de gestionar; sin estados fuertes no habrá Unión y con estados gruesos tampoco, por que las comunidades locales no admitirán no poder hacer lo que saben hacer mejor que los estados, como es dotar de un sentido de identidad y comunidad a sus poblaciones. Todo esto habrá que cuantificarlo y dibujarlo, en la medida de lo posible, en dos o tres escenarios: el actual y el de, por ejemplo, los años 2006 y 2010, con hipótesis sobre el efectos"de la agenda 2000 y la ampliación. No es moco de pavo, como decimos aquí. Tienen Vds. trabajo para largo. Tenemos. P.M. Barcelona. 30-8-00. Congreso europeo de ciencia regional. 17 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Territorio, devolución y equidad. Nuevos enfoques. Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2000-08-30 Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Europa Divisions administratives i polítiques Subsidiarietat Territoris Model social Description An account of the resource 17 p. Conferència inaugural del 40è Congreso europeo de ciencia regional. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. World Trade Center (Barcelona) Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 23 Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/24/2777/20000518_EixosCatalunyaCentral_PM.pdf 2b172c782bc21f92d5210d32d63a3c37 PDF Text Text ELS EIXOS TERRITORIALS I ESTRATÈGICS PER A LA VERTEBRACIÓ DE LA CATALUNYA CENTRAL De Pasqual Maragall. Intervenció a la reunió oberta del grup parlamentari Socialistes-Ciutadans pel Canvi a Igualada el 18 de maig del 2000 0. Introducció Bon dia, Voldria parlar-vos de com veig la situació actual i les perspectives de futur del territori que hem anomenat la Catalunya Central. Un territori cabdal a l'articulació de Catalunya, amb grans potencialitats, però que ha hagut d'afrontar en els darrers anys un procés rapidíssim de transformació. I ho ha hagut de fer amb poques ajudes. Com a conseqüència d'aquest procés la Catalunya Central pateix una sèrie de mancances. I per fer-hi front li calen, al meu entendre, una sèrie de projectes �vertebradors, una sèrie d'eixos territorials i estratègics, que orientin el seu desenvolupament. Més que plantejar-los receptes acabades, però m'agradaria que en féssiu algunes preguntes. Preguntes que, -en molts casos- tenen per a mi una resposta unívoca. Però que penso s'han de respondre en primer lloc des del territori concernit. 1 . La situació actual: un segle de canvis vertiginosos Fa cinquanta anys les comarques del Llobregat i el Ter eren un dels principals eixos econòmics de Catalunya:els rius Ter i Llobregat eren un rosari de colònies tèxtils, l'Anoia concentrava la indústria paperera i l'adoberia, a les capçaleres de les valls hi havia una notable explotació forestal, al Berguedà i al Bages les explotacions mineres de lignits i potasses. Avui de tot això no en queda gairebé res des del punt de vista econòmic: aprofitaments bona part les colònies industrials, els miners, les explotacions forestals són en vestigis del passat o activitats amb una �importancia econòmica força reduïda: el Llobregat- Cardener-Anoia, d'un costat i el Ter-Congost de l'altre, han perdut pes respecte els principals eixos vertebradors de l'economia catalana. Ben cert que han sorgit noves activitats: un nou tipus d'indústria més petita i flexible, nous serveis, el turisme... però en conjunt la Catalunya Central perd pes relatiu sobre el total català : si la mitjana de creixement del PIB català entre 1992 i 1998 va ser del 100, a la Catalunya Central només va ser de 90 (davant del 110 de Girona, un 102 de l'àrea metropolitana de Barcelona i fins i tot un 99 de Ponent i un 94 al Pirineu). En l'actualitat, amb un 17'6% del territori, les comarques centrals contenen només un 6'8% de la població i aporten un 4 ' 6 % del PIB. Davant d'aquesta situació, els agents économes i socials, d'una banda, i les institucions locals de l'altra, han fet un important esforç d'adaptació, que ha donat resultats molt positius. Així tots estarem d'acord que les nostres viles, pobles i ciutats-que Igualada, Capellades, Caprons, Manresa o Berga- són avui espais més agradables, més ben servits i de bon viure que no pas vint o vint-i-cinc anys. �Però per redreçar la situació, per aprofitar les oportunitats i fer front als reptes de l'hora calen projectes i iniciatives de gran abast, projectes que el govern de la Generalitat (presoner de les rèmores del passat, de visions estretament sectorials, de la desconfiança envers els governs locals, dels interessos i pressions dels privats) ha estat incapaç d'articular. És doncs, des del territori, des de la Catalunya Central mateix, que cal aixecar alternatives. I és respecte això que voldria fer-vos que voldria que ens féssim algunes preguntes. 2. Hi ha un espai per a una nova agricultura, hi ha nous horitzons possibles per al bosc? Vegem en primer lloc la situació del sector agrícola. Un sector amb una llarga tradició però que en ravessa grans discriminació dificultats. del nombre Dificultats d'actius que agraris, l'actualitat compotren del la nombre d'explotacions i de superfícies conreades. Em d'acceptar que l'agricultura i l'explotació forestal d'aquestes terres, captiva dels costos creixents, de les quotes comunitàries, �dels incendis....no puguin fer altres coses que debatre's la precarietat? No hi ha un espai important per a l'especialització de productes amb denominació d'origen protegit? No s'hauria d'incloure sota aquestes denominacíons-tal com ja s'ha fet amb la "vedella del Berguedà"-bona part de la producció ramadera? No caldria recuperar l'orgull de la producció porcina, més enllà del problema dels purins (que cal resoldre)? No s'haurien d'incentivar les varietats autòctones - "pèsol negre de la muntanya" "tomàquet de Montserrat" per posar dos exemples-escasses i d'alt valor comercial? No es podria vincular aquest oferta de productes de qualitat amb l'oferta gastronòmica i hotelera que ja existeix però que, sense dubte té encara molt camí per recórrer? No caldria establir els mecanismes adequats per remunerar els pagesos i propietaris forestals no només en funció del producte que ofereiexen sinó també en relació als beneficis ambientals i paisatgístics que de les activitats que se'n deriven? �3. Cap una constel·lació de districtes industrials? Els rius, l'electricitat, el ferrocarril i les carreteres foren els principals eixos vertebradors de la Catalunya Central a partir del període de la industrialització. No són la xarxa de gas natural i la xarxa de cable de banda ample els nous eixos del futur? No s'hauria d'exigir doncs la seva extensió sobre el conjunt del territori de la Catalunya Central per tal que aquesta àrea pugui competir en peu d'igualtat amb els àmbits més desenvolupats i dotats del territori català? El cicle industrial basat a les grans unitats industrialscom les colònies de riu o les grans fàbriques urbanessembla definitivament exhaurit, almenys en països com el nostre. L'alternativa és l'especialització flexible, en que en un mateix àmbit territorial, un conjunt d'empreses petites i mitjanes, són capaces de realitzar més eficientment el procés que abans tenia lloc en una sola unitat integrada. Sembla que aquests cojunts d'empreses tenen més facilitat de formar-se en àrees de tradició industrial que en cap altre lloc. �No són les comarques de la Catalunya Central candidates òbvies per a un desenvolupament de "districtes industrials" d'aquest tipus? (el gènere de punt a Igualada, la cintería de Manresa...)? No hauria doncs d'orientar-se la política industrial dels actors púlbics a fomentar dinàmiques d'especialització flexible d'aquest tipus ("districtes industrials marshallians" si ho volem dir de manera pedant)? A Itàlia, entre el Nord desenvolupat i el Maggogiano endarrerit, aquestes dinàmiques han donat lloc a la conformació d'allò que s'ha anomenat la "Terga Itàlia". Hi ha lloc per una "Terga Catalogna" entre l'àmbit metropolità i les àrees turístiques agropecuàries del Pirineu i de Ponent? Estaria la Catalunya d'aquesta mena? Central interessada en un opció �4. Cap a una economia de base terciària? A la Catalunya Central, la problemàtica dels serveis té tres origens principals: l'escassetat de serveis a la producció i les empreses, la manca d'especialització del comerç i la reduïda capacitat de l'oferta turística. Pel que fa als serveis a les empreses, els nous mitjans de telecomunicació obren clarament noves oportunitats: no hauria doncs de ser la seva extensió una prioritat absoluta també per aquestes terres? No s'aconseguiria a traves d'aquestes tecnologies atemperar la concentració terciària en uns pocs llocs -Vic,Manresa, Igualada, Berga,... i escampar serveis sobre el territori, tot creant-hi, a més llocs de treball? Pel que fa al comerç, i, en particular, al comerç urbà. No és clar que la seva via de futur es troba en l'especialització, i perquè no dir-ho, en la flexibilització horària que li permeti donar resposta a la durada del cap de setmana? Finalment, el turisme ha esdevingut un nou factor de desenvolupament econòmic. Tanmateix, no caldria apuntar �a la franja més alta de la demanda (és a dir, el turisme cultural i el turisme de la natura)? En aquest sentit, pot ser el patrimoni monumental i industrial de la comarca (Sant Quirze de Pedret a la catedral de Vic de la Santa Creu i a les colònies de riu) un element d'atracció de primer ordre? 5. Els espais d'interès natural, hipoteca o estímul per al desenvolupament? La Catalunya Central compta amb un excel·lent conjunt d'espais d'interès natural: des dels parcs naturals del prelitoral (el Montseny, Sant Llorenç de Munt-Serra de l'Obac i Montserrat) fins al Catllaràs, el Cadí i la Serra del Port del Comte. Aquest fet pot ser vist com una limitació al creixement econòmic o un estímul per al desenvolupament. Al meu entendre és clarament el segon: la disponibilitat d'aquests espais és, un atractiu essencial per al desenvolupament de les activitats turístiques, per a l'atracció de nous serveis i per al benestar dels ciutadans. Des d'aquest punt de vista, no resultaria peremptori intregrar-los en una xarxa de plantejament i gestió similar �a l'Anella Verda que ja s'ha creat a l'àmbit metropolità barceloní? No caldria dotar aquells d'aquests espais que encara no disposem de figures de protecció que n'evitessin la degradació i la depreciació? No són els eixos fluvials (i els parcs que, seguint-los, s'hi puguin establir9 el complement òptim d'aquesta xarxa d'espais? 6. L'educació i la cultura, palanca principal per a l'avanç econòmic? Hem afirmat moltes vegades que les activitats formatives són requisit essencial per al desenvolupament econòmic. Això és particularment cert en el cas de la Catalunya Central on, com hem vist, el desenvolupament s'ha de basar sobretot en la qualitat i l'especialització de les activitats productives i dels serveis. Cal dir que des del restabliment de la democràcia ençà, s'han conegut en aquest camp importants avenços (no caldria sinó!) especialment en els àmbits de l'eduació secundària i primària. Ara bé aquest avenç ha estat potser, �menys efectiu, precisament un camp tan estratègic com és el de la formació professional. No caldria revisar en profunditat el camp d'aquest tipus de formació? No s'hauria de fer un esforç superior per adaptar-las als interessos-presents i futurs- a les empreses? No s'hauria d'implicar profundament també les autoritats locals de la Catalunya Central en la planificació i gestió de la formació professional per tal d'adaptar-la plenament a la vocació i les possibilitats de cada municipi, de cada territori? Un altre sector clau són els ensenyaments universitaris. Per raó de la manera com s'ha produït el desplegament del mapa universitari català a la Catalunya Central ha resultat relativament malparada en aquest àmbit. La gran excepció, és clar, la trobem a Vic. No es podria dissenyar un conjunt d'activitats que, sense culminar centres necessàriament universitaris, en estenguessin la creació la d'aquest tipus d'estudis sobre el territori? seva de nous presència �No seria bo utilitzar aquestes activitats com excuses o mitjà per reutilitzar o rehabilitar els Centres històrics de Solsona, de Berga o de Manresa, tot seguint l'exemple d'allò que, de manera tan exitosa, s'ha fet a Girona? 7. Les infrestructures: terra de pas o ens d'articulació? La Catalunya Centra! ha estat tractada massa sovint, des del punt de vista de les comunicacions, més com una terra de pas que com un espai articulador. Això és prou visible en el desenvolupament comarques de la Catalunya de la xarxa Central viària: o bé han les quedat marginades de les grans autopistes del litoral i prelitoral o bé s'han principal vist travessades objectiu per vies que tenen la comunicació entre el com a Pirineu (les carreteres N-152 i la 1411). En canvi les necessitats de comunicació interna i el paper articulador que la Catalunya Central hauria pogut jugar respecte el conjunt català s'han vist massa sovint menystinguts. �Només en els darrers temps l'Eix Transversal ha vingut a pal·liar, en part, aquesta situació. Però mancat de la necessària ambició i visió de futur, l'actuació ha estat clarament insuficient. Ernest Lluch ho va expressar amb tota claredat en el seu dia: "l'Eix si és un èxit, serà un fracàs i si és un fracàs serà un èxit". És a dir, si aconsegueix atreure el trànsit de pas a llarga distància es colapsarà i si no ho fa acomplirà correctament la funció de comunicació intercomarcal. Doncs bé, ha estat un èxit, i en conseqüència, un fracàs: es troba força aprop de la congestió en molts moments. Davant d'aquesta situació, el desdoblament dels eixos N-S-la 1 4 1 1 , la 152-resulta evident. No caldria però enfortir particularment els eixos E-W? No s'hauria d'anar preveient el desdoblament de l'Eix Transversal per un futur immediat? No hauria de ser el desenvolupament de l'Eix Diagonal (Manresa-Igualada-Vilafranca-Vilanova) una prioritat essencial? I al costat d'això no caldria fer passar la xarxa de transport públic subsidiarietat en des que de es la situació troba cap de a completa un major �protagonisme? I això, voldria dir reestructurar i enfortir les línies d'autobús i rehabilitar les ferroviàries (Granollers-VicRipoll, Manresa-Cervera, Barcelona-Igualada)? 8. El planejament i el govern: quins projectes i quina administració per al futur? Acabem Deia al començar que la Catalunya Centra! es troba en una situació que presenta oportunitats i problemes. Per aprofitar els primers fer front als segons, cal un disseny i un designi. És a dir: un conjunt de projectes de futur col·lectivament assumits i la forma d'organització administrativa capaç de vehicular-los. Pel que fa al projectes de futur: No resulta urgent l'elaboració d'un pla territorial per al conjunt de la Catalunya Central, tal com preveuen les lleis aprovades pel Parlament de Catalunya? No hauria destinades a de contenir enfortir la aquest xarxa pla urbana, les a mesures dotar les infraestructures, a protegir els espais d'interès natural? No caldria orientar o complementar aquest pla territorial amb �un Pla estratègic (elaborat simultàniament) similar al que ja s'ha aprovat al Pirineu? I per dur a terme aquests projectes: No és necessari dotar els municipis de més poder i recursos? No és evident que els serveis han de gestionar-se tan a prop com sigui possible dels ciutadans? No cal dotar als municipis dels òrgans de cooperació adequats? No resulta clar que cal descentralitzar i reordenar l'administració territorial de la Generalitat? Per aconseguir aquests objectius crec que s'ha de reorganitzar l'administració- a la Catalunya Central i en el conjunt del país-sobre una base regional. Un base que doni a les terres de la Catalunya Central la possibilitat d'autorganitzar-se, de pensar en el futur, de fer-se sentir. I crec també que cal un gran impuls de transformació política i social, que - a la Catalunya Central i en el conjunt del país-trenqui els lligams que ens fan difícil avançar. Per aconseguir-ho compto amb vosaltres. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.03. Parlament de Catalunya Description An account of the resource Agrupa la documentació generada al voltant de l'activitat de Pasqual Maragall com a diputat al Parlament de Catalunya, principalment a les legislatures 1999 a 2003 i després com a President de la Generalitat de 2003 a 2006. Però també del període que en va ser de 1988 a 1995. Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Els eixos territorials i estratègics per a la vertebració de la Catalunya Central Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2000-05-18 Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Catalunya Territoris Planificació Model social Acció política Ciutadans pel Canvi Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) Oposició Description An account of the resource 15 p. Intervenció de Pasqual Maragall a la reunió oberta del grup parlamentari Socialistes-Ciutadans pel Canvi a Igualada. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Igualada Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 23 Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/24/2773/20000308_PirineuFutur_TribunaAndorra_PM.pdf 66cda5dc5a245a9f734eb6534ad5883d PDF Text Text TRIBUNA ANDORRA El Pirineu i el seu futur 0. Introducció 1 . El Pirineu a la cruïlla 2. La necessitat d'un projecte de futur 3. Andorra, la ciutat del Pirineu 4 . Cloenda 0. Introducció Bon dia. Deixin-me començar la intervenció agraint l'amable participar en tot invitació de Tribuna Andorra a aquest fòrum, donant-me així l'oportunitat de debatre amb tants representants i autoritats d'una i altra banda del Pirineu sobre el futur d'aquestes terres. Perquè és, precisament, sobre els reptes de futurdel Pirineu que els organitzadors em proposen de parlar en la nostra trobada d'avui. Per fer-ho, tractaré de mostrar en primer lloc com el Pirineu (el català, i �l'andorrà, el francès) es troba avui en un moment decisiu, en història. un Tot tombant seguit oportunitats i quins important de analitzaré quines els reptes que la seva són es les deriven d'aquesta situació. Finalment, assenyalaré com, al meu entendre, per aprofitar les possibilitats que la nova situació planteja i fer front als riscos que comporta, cal un projecte (o un conjunt de projectes) de futur. I en l'elaboració i l'execució d'aquests projectes, Andorra està cridada a tenir un paper clau. 1 . - El Pirineu a la cruïlla A tot Europa occidental les àrees de coneixen avui Històricament transformacions havien estat àrees muntanya profundes. marginades, endarrerides, menystingudes. Ara, però, els canvis tecnològics, l'extensió la de millora les de les dinàmiques comunicacions urbanes i obre perspectives del tot noves. Això és veritat tant pels Alps com pels Apenins com per les Alpujarras. I ho és també pel Pirineu. 2 �En efecte, després d'un llarg període de davallada demogràfica, de marginació econòmica, i de desatenció per part dels poders públics, al Pirineu s'observen avui símptomes tendència. Deixeu-me que clars d'un canvi ho exemplifiqui de amb algunes dades referides a l'Alt Pirineu català. Com sabem, el Pirineu català ha patit durant segles una sangria demogràfica constant. Doncs bé, les darreres de que disposem ens mostren que la davallada s'ha estroncat, i que la situació fins i tot sembla invertir-se: entre 1991 i 1996 mentre el conjunt de Catalunya creixia tot just un 0,5%, la població del Pirineu guanyava un 2,8%. Així sembla detectar-se un veritable punt d'inflexió, el trencament d'una tendència secular. L'origen d'aquests canvis rau en la fi del procés de concentració demogràfica en les àrees sobre el qual no podem estendren's ara. urbanes, N'hi ha prou en dir que, a partir de mitjans dels anys setanta, les àrees més extenses i poblades del país van començar a perdre pes relatiu en termes demogràfics i en ocasions fins i tot població en 3 �termes absoluts. De llavors ençà aquesta onada de reflux - sorda, lenta, desigual - s'ha anat estenent per tot Catalunya. I a partir dels anys 90 sembla que ha arribat també al nostre Pirineu. Així, les sis comarques que integren l'Alt Pirineu català han tingut en el darrer quinqueni saldos migratoris positius. Fixeu-vos bé en el que dic: Els Pallars o l'Alta Ribagorça, comarques de les quals la gent en marxava,davaiiant cap a la plana com "pedres de tartera" (per utilitzar l'amarga expressió de Maria Barbal), són avui comarques que reben immigrants. Amb això no vull dir de cap manera que a l'Alt Pirineu no hi hagi problemes demogràfics. Les seqüeles deixades pel procés de despoblament són molt pesants. I així, aquestes comarques es troben entre banda, les més la concentrar-se envellides població, com de Catalunya. sabeu, D'altra tendeix al fons de les valls deixant a més abandonades les capçaleres. 4 �Veiem doncs que s'observa un canvi de tendència clar pel que fa a la població. I aquest canvi és acompanyat, com no podria ser d'una altra manera, per una represa econòmica relativament important. Així, la imatge d'un Pirineu aturat i dependent és cada vegada menys certa. Fins el punt que algunes de les comarques del Pirineu tenen avui unes taxes d'activitat superiors a la mitjana catalana. A la Vall d'Aran, per exemple, la taxa d'activitat és del 5 9 % , mentre que en ei conjunt de Catalunya és tot just el 53%. Aquesta represa ha estat induïda de manera molt majoritària pel desenvolupament del sector turístic. Sector que com sabem ha estirat de la resta, com ara la construcció o el comerç. En canvi, les activitats agrícoles i ramaderes tradicionals es troben avui, malgrat els esforços de modernització, en una situació prou difícil. A l'Alt Pirineu català quedaven l'any 1996 uns 2.600 pagesos, gairebé un 2 5 % menys que cinc anys enrera. D'altra banda, la indústria, que havia estat durant anys motor de desenvolupament d'algunes 5 �àrees (amb la construcció i la gestió aprofitaments hidroelèctrics, per exemple) dels coneix també una davallada notable. Des de! punt de vista econòmic ei turisme ha comportat innegables beneficis, Però ha provocat també en molts municipis una especialització sectorial acusadíssima en un sector que és molt dependent de la conjuntura econòmica exterior, o, com veiem aquests dies, de les condicions climàtiques. Ara bé, la represa demogràfica i econòmica no han anat sempre millores acompanyades pel que fa a les de les necessàries infrastructures i als equipaments. Així, és cert que la millora de la xarxa viària i de les telecomunicacions ha fet entrar el Pirineu en una certa normalitat. Però aquestes comarques continuen marginades de xarxes de gran importància per al futur. El gas natural no remunta encara les valls del Segre i de la Noguera, les línies de tren Lleida-la Pobla i Vic-Puigcerdà malden per assegurar la seva continuïtat, el cablejat amb fibra òptica ha començat a instal·lar-se a les grans 6 �ciutats i caldrà d'aconseguir estar que arribi molt vigilant a tots el per tal municipis del Pirineu. D'altra banda, l'accés als pirinencs i pirinenques a servis bàsics com ensenyaments l'assistència universitaris sanitària segueix o sent els molt problemàtica. I requereix de les famílies esforços suplementaris en desplaçaments i manutenció. Finalment, cal fer referència al patrimoni natural i cultural. Un patrimoni que ha estat un recurs fonamental per al desenvolupament econòmic, ja que constitueix desenvolupat les la base activitats sobre la que turístiques. s'han Trobem també aquí llums i ombres, ja que si bé és veritat que els espais que gaudeixen protecció s'han d'algun incrementat tipus de notablement, determinades actituds, depredatòries amb el medi i el paisatge, provoquen preocupació. Determinats desenvolupaments urbanístics vinculats sobre tot a la segona residència i a les activitats de lleure amenacen de malmetre seriosament el paisatge. I 7 �l'ambient muntanyenc, ja de per si feble, està sotmès a una forta pressió. Aquestes ambient mancances haurien d'infrastructures pogut ser i medi pal.liades pel planejament territorial i urbanístic, però aquí de nou ens trobem amb català no disposa buits importants. L'Alt Pirineu de cap planejament teritorial específic. I una tercera part dels seus municipis, que representen un 3 0 % de la superfície total, no estan emparats per cap tipus de planejament urbanístic. 2 . - Oportunitats i reptes Veiem doncs que el Pirineu es troba avui en una conjuntura del tot nova. Una conjuntura que ofereix grans oportunitat i també reptes molt notables. Les oportunitats es deriven de la millora relativa de les tendències demogràfiques, de la modernització de les estructures econòmiques i de les noves dotacions en infrastructures. Els riscos procedeixen 8 �en canvi d'una especialització sectorial excessiva,de la fragilitat actituds de les estructures poc respectuoses socials envers i de el medi les i els recursos naturals. És per això que hem afirmat que l'Alt Pirïneu es troba avui en una cruïlla. En un moment decisiu de la seva evolució. Per aprofitar ¡es potencialitats i escapar als riscos que la situació planteja és més necessari que mai disposar de projectes democràticament de elaborats futur. i Projectes col·lectivament assumits. En són un excel·lent exemple les Bases per al Pla Estratègic de l'Alt Pirineu que, sota l'impuls de l'Ajuntament de la Seu d'Urgell, un conjunt molt ampli d'institucions pirinenques han elaborat i aprovat recentment. És apassionant de repassar a les pàgines d'aquest pla, al costat de la diagnosi i les mesures proposades, l'explicació del seu procés d'elaboració: actes públics entrevistes a totes les capitals comarcals, a centenars de persones, implicació 9 �d'ajuntaments i entitats, participació directa de més d'un miler de pirinencs i pirinenques. Nosaltres pensem que es tracta d'una iniciativa modèlica. I és per això que l'hem volgut defensar des del punt de vista polític i parlamentari i la proposem com un exemple de la reflexió estratègica que podrien fer altres regions i comarques catalanes. Aquesta voluntat de pensar el futur, de prendre'l en les pròpies mans, ha d'anar acompanyada dels instruments Amb administratius adequats. l'excepció notabílissima d'Andorra, durant segles el Pirineu, tant l'espanyol com el francès, ha estat governat des de fora. Cal ara tornar-li la seva pròpia veu. Es per això que proposem una regió administrativa pròpia per a tot l'Alt Pirineu català, un àmbit que serveixi alhora per a la cooperació entre els municipis pirinencs, la descentralització de la Generalitat, i en el futur per a l'organització provincial de l'Estat. 10 �En els darrers mesos s'han produït avenços molt notables en aquest camp. la declaració Puigcerdà conjunta Entre tots vull destacar dels i la Seu d'Urgell alcaldes de reivindicant Tremp, la regió pirinenca i proposant una capitalitat compartida com a forma d'evitar un debat estèril sobre aquesta qüestió. Després de tants anys de dependència externa, per què no dir-ho, Pirineu català de desconfiances mútues, l'Alt decideix unir-se per fer-se escoltar i prendre el futur en les seves mans. 3 . - Andorra, la ciutat del Pirineu I en aquest context quin paper hauria de tenir Andorra? Deixin-m'ho dir d'una manera taxativa. Andorra és la ciutat dels Pirineus. Quan em diuen que l'Alt Pirineu català té només 60.000 habitants sempre penso que aquesta és una veritat a mitges. Perquè des del punt de vista 11 �econòmic, funcional i cultural n'hi hem de comptar al menys uns altres tants que resideixen a Andorra. Andorra és el principal centre de serveis del Pirineu, l'espai comercial més ben equipat i ei principal focus d'irradiació econòmica. Conjuntament amb l'àrea de la Seu constitueix la primera polaritat urbana del Pirineu. Al meu entendre, això confereix a Andorra una gran responsabilitat. El seu pes econòmic i demogràfic li dona capacitat per atreure infraestructures i serveis que poden ser d'utilitat per al conjunt del Pirineu: l'aeroport de la Seu i els equipaments comercials en són excel·lents exemples. D'altres, de caire cultural i de serveis, s'hi van afegint. Diguem-ho curt: Andorra constitueix un gran recurs, un gran actiu, un viver d'oportunitats per al conjunt del Pirineu. Ara bé, Andorra, d'enfrontar-se també la ciutat del a la temptació Pirineu, de ha tantes ciutats. He estat, com sabeu, durant molts anys, 12 �alcalde de Barcelona, un municipi relativament petit en termes de superfície, envoltat d'una gran àrea metropolitana. Conec, doncs, el tema per experiència pròpia: les ciutats tendeixen a projectar cap el seu entorn immediat el seus problemes: l'abocador cap el Garraf, la tèrmica cap e! Besòs, l'habitatge de baixa qualitat cap a les corones metropolitanes. És una temptació lògica, que en el cas d'Andorra podria veure's afavorida encara per l'existència de la frontera internacional. Però és una dinàmica contra la qual cal reaccionar de manera enèrgica: una ciutat només és digne d'aquest nom si és capaç d'afrontar en el seu sí i de comú acord amb el seu entorn els problemes que avui engendra la vida urbana. Andorra, motor i oportunitat del Pirineu, seguirà, n'estic segur, aquesta via. 13 �4-. Cloenda Acabo. He volgut explicar com, ai meu entendre, els velis tòpics ja no serveixen per descriure la realitat pirinenca. El Pirineu és avui un territori cada vegada més dinàmic des del punt de vista econòmic que va aixecant-se d'una prostració secular. Però les transformacions actuals, lluny de resoldre tots els problemes, evidencien les velles mancances i en fan aparèixer de noves. Al Pirineu s'obren doncs grans oportunitats que no es poden deixar escapar. És per això que diem, ara més que mai, que calen projectes de futur. Projectes que permetin aprofitar les oportunitats d'avui per tal de millorar les condicions de vida de tots els pirinencs, assegurar la preservació del seu patrimoni i afermar la seva contribució al desenvolupament d'Europa. Res més. Moltes gràcies per la seva atenció. 14 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.03. Parlament de Catalunya Description An account of the resource Agrupa la documentació generada al voltant de l'activitat de Pasqual Maragall com a diputat al Parlament de Catalunya, principalment a les legislatures 1999 a 2003 i després com a President de la Generalitat de 2003 a 2006. Però també del període que en va ser de 1988 a 1995. Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource El Pirineu i el seu futur Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2000-03-08 Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Pirineu Catalunya Regions Territoris Oposició Acció política Divisions administratives i polítiques Description An account of the resource 14 p. Discurs pronunciat al fòrum Tribuna Andorra. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Andorra la Vella Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 23 Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/24/2772/20000218_RegionalitzacioCatalunya_Tortosa_PM.pdf 6838263b6ffad10a0db953acd6af4386 PDF Text Text LA REGIONALITZACIÓ DE CATALUNYA: UNA OPORTUNITAT PER A LES TERRES DE L'EBRE (Tortosa, 18 de febrer 2000) Bon dia. Em complau molt de ser aquí de nou, amb tots vosaltres. Durant la campanya electoral vaig anunciar, aquí mateix a Tortosa, que la primera regió de Catalunya que visitaria com a President seria l'Ebre. Com ja sabem, aquesta vinguda institucional, ha hagut de postposar-se una mica. Però això potser no és del tot dolent, ja que ens dona més temps per anar preparant els nostres projectes, per anar madurant les nostres propostes, per anar començant de mica en mica a governar a mesura que aquells que han tingut el poder durant més de vint anys se'n van anant també de mica en mica. �1 . La situació postelectoral i la nostra proposta: devolució i regionalització enfront a centralisme i desordre En efecte, després de les eleccions del 17 d'octubre la situació política catalana es caracteritza per la convivència entre, d'una banda, un govern amb una capacitat molt escassa d'iniciativa i reacció, i de l'altra, per un projecte polític -el de PSC-Ciutadans pel Canvi- que s'aferma cada dia més com a alternativa. La força d'aquest projecte és tanta que sovint permet anar més enllà de la simple acció d'oposició, entesa com a condicionament i fiscalització de l'acció del govern. Així, en aquests tres mesos primers de la legislatura, hem vist com en alguns camps podíem fins i tot anar forçant l'aplicació de parts del nostre programa des de l'oposició. És per això que en alguna ocasió hem afirmat que, en certa manera, estem 2 �començant l'oposició. a governar ja des de Un dels camps on aquests avenços han estat més clars és el de la reforma de l'organització territorial de l'administració pública a Catalunya. Es tracta, com sabem, d'un àmbit en el qual l'acció dels successius governs de Convergència i Unió ha estat particularment desafortunada i ha resultat en un garbuix administratiu ineficient, centralista i poc transparent. Un garbuix que comporta disfuncionalitats en la prestació i la qualitat de serveis tan bàsics com l'ensenyament o la sanitat, que pren capacitat d'actuació als municipis i que facilita el desordre en matèria de planejament urbanístic. Es per això que hem volgut fer d'aquesta qüestió una de les nostres principals prioritats: perquè volem que els ciutadans rebin els millors serveis possibles i perquè volem que cada territori disposi dels recursos que li calen. "i 3 �Per aconseguir-ho pensem d'avançar simultàniament direccions: que en hem tres 1. Enfortir el govern local, tot simplificantne l'estructura i augmentant-ne els recursos i les competències. 2. Descentralitzar i reordenar l'administració de la Generalitat. 3.Preveure l'adaptació de l'administració de l'Estat a l'ordenació resultant d'aquesta reforma. La peça clau per aconseguir aquests avenços és la creació d'uns àmbits regionals que siguin lloc de trobada entre totes les administracions: els governs locals, la Generalitat i l'Estat. Com n'hi hem de dir d'aquests àmbits? Hi ha qui proposa "regió". Hi ha qui proposa "vegueria". No ens discutirem pas per això. Vegueria -que com sabeu és un nom carregat de connotacions històriques- és com es van dir els àmbits regionals en el curt període que la divisió territorial republicana estigué vigent durant la nostra guerra civil. Per 4 �exemple, el senyor Josep Subirats i Piñana, que ens acompanya, va ser, en aquells anys, delegat de la Generalitat a la 5 a Vegueria, la de Tortosa. En fi, ja ho anirem decidint, tot això, però, torno a dir, no ens discutirem pas per qüestions de noms. Quins han de ser aquests àmbits regionals? Nosaltres hem proposat concretament la creació de set regions. Set àmbits que es deriven de les característiques geogràfiques del territori català, del seu funcionament quotidià i de la voluntat manifestada reiteradament pels seus ciutadans: la regió metropolitana de Barcelona, el Camp de Tarragona, la Terres de l'Ebre, la Catalunya Central, les comarques gironines, l'Alt Pirineu i les Terres de Ponent. Ens diran potser que l'Ebre i el Pirineu no tenen l'entitat suficient per a ser una regió. Però hem de contestar que tenen una extensió territorial, unes especificitats i una personalitat pròpia més que suficient. D'altra banda, aquest 5 �matí en Joaquim Nadal i en Martí Carnicer, amb les seves xifres, ens han mostrat com, des del punt de vista dels recursos, la regionalització podria ser un incentiu pel desenvolupament d'aquestes terres. 2. Un primer avenç: el govern de la Generalitat reconeix la necessitat de reformar les LOT Aquesta alternativa fou plantejada a tots els grups de la Cambra immediatament després de la constitució del Parlament de Catalunya, en ocasió del debat d'investidura, I de llavors ençà ha estat una de les línies d'acció prioritaries de la nostra activitat parlamentaria. Per una costat, hem constituit un grup de treball amb diputats dels nostre grup i representants de diverses institucions catalanes (la Federació de Municipis de Catalunya, la Diputació de Barcelona, l'Institut d'Estudis Catalans,...), per anar 6 �avançant en l'elaboració de les nostres propostes. Les Terres de l'Ebre hi són representades pels diputats Josep Maria Simó i Antoni Sabaté. D'altra banda, hem començat un seguit de visites de tot el grup parlamentari a cada una des les set regions de Catalunya. L'objectiu d'aquestes visites es donar a conèixer la nostra proposta i escoltar l'opinió dels electes, els empresaris i les associacions locals al respecte. El mes de desembre vam ser al Pirineu, avui som aquí, a la primavera anirem a Girona i així successivament. D'altra banda, els nostres diputats han propiciat nombroses trobades sobre el tema a molts pobles i ciutats de Catalunya, com la que un grup molt significatiu d'alcaldes i regidors van celebrar aquí a Tortosa abans de Nadal amb els diputats Nel-lo, Simó i Sabaté. Arran de la nostra actuació el tema de la regionalització ha entrat en el debat polític quotidià i s'ha trasformat en un 7 �veritable clamor territori català. en molts llocs del Per tot això, no creiem pas anar desencaminats quan afirmem que ha estat arran d'aquest conjunt d'actuacions que el Conseller de Governació i Relacions Institucionals, Sr. Josep Antoni Duran i Lleida ha acabat acceptant públicament la necessitat de revisar l'organització territorial de Catalunya. L'anunci del Conseller - i els contactes que se n'han seguit- pot considerar-se un avenç important. És la primera vegada, des de que es van sense consens les Lleis d'Organització Territorial de Catalunya, que el Govern de la Generalitat accepta la necessitat de revisar-les i reformar-les. El procediment proposat -una Comissió d'Experts que serà seguida d'una Ponència conjuntasembla també l'adequat. En tot cas vetllarem perquè els compromisos contrets i la voluntat de consens expressada es mantinguin. �3.Noves oportunitats per a les Terres de l'Ebre Tot això quins resultats concrets ha de tenir a les Terres de l'Ebre? Com sabem, les Terres de l'Ebre han conegut un llarg període de marginació. Una marginació que les ha deixat, en alguns camps, entre les menys afavorides de Catalunya. Ara hi apareixen noves iniciatives, s'hi escolten noves veus, es desvetllen energies que semblaven adormides. Fins el punt que un conjunt d'entitats de la regió han estat capaces d'elaborar un Pla Estratègic que conté propostes interessantíssimes i que hauria de ser la guia per a qualsevol acció de l'administració en aquest territori. Però hi ha diverses rèmores que dificulten la represa: el creixement econòmic és encara insuficient, les comunicacions pateixen dèficits importants, els serveis bàsics -l'ensenyament, la sanitat- es 9 �troben liuny d'estar ben servits, el medi ambient coneix importants amenaces,... Per fer front a aquests problemes cal, ben cert, que el govern de la Generalitat actuï. en col·laboració amb els ajuntaments i les entitats de l'Ebre. Les 10 propostes per a millorar la qualitat de vida a les Terres de l'Ebre que us presentàvem ara fa una estona contenen, pensem, algunes de les principals actuacions que caldria portar endavant. Però el mateix temps, cal que l'Ebre pugui fer-se sentir. Que existeixi!. Que disposi de les eines oportunes per a pensar el seu futur Que tingui !a capacitat de fer escoltar la seva veu. És per això que cal una regió de l'Ebre en la nova organització territorial de Catalunya. 10 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.03. Parlament de Catalunya Description An account of the resource Agrupa la documentació generada al voltant de l'activitat de Pasqual Maragall com a diputat al Parlament de Catalunya, principalment a les legislatures 1999 a 2003 i després com a President de la Generalitat de 2003 a 2006. Però també del període que en va ser de 1988 a 1995. Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource La regionalització de Catalunya: una oportunitat per a les Terres de l’Ebre Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2000-02-18 Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Regions Catalunya Oposició Terres de l'Ebre Territoris Acció política Divisions administratives i polítiques Description An account of the resource 10 p. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Tortosa Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 23 Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/2769/20000118_TerritorioDevolucion_TheEconomist_PM.pdf c43720323c8cf870d2c4ea5279ccbf48 PDF Text Text POR UN FEDERALISMO DEL SIGLO XXI Transformaciones territoriales y gobernabilidad en Europa 0. 'Introducción Buenos dias. Permítanme empezar mi intervención agradeciendo a los organizadores la amable invitación para participar en este encuentro sobre el proceso de integración europea. Europa entra en el siglo XXI con un proyecto común y apasionante. Un proyecto que abre grandes oportunidades para el desarrollo económico y para el avance hacia sociedades más solidarias, más abiertas y plenamente democráticas. A nadie escapa, sin embargo, que, junto a estas oportunidades, el proceso de integración europea plantea también importantes retos. Y entre estos retos se encuentra, en lugar preeminente, la cuestión de la gobernabilidad: es decir, el modo como cada uno de los pueblos de Europa sabrá resolver el tránsito desde los viejos Estados hacia la nueva Europa. En mi opinión, esta nueva Europa debe ser, a un tiempo, cada vez más unida y cada vez más plural. Unida en el sentido de disponer de capacidad para tomar decisiones vinculantes para el conjunto y de hablar con una sola voz en el concierto mundial. Y plural en el sentido de poner lo más cerca posible de los ciudadanos la capacidad de decisión respecto a las cuestiones que les afectan. Para construir esta Europa unida y plural hace falta un impulso federal. Porque el federalismo es justamente esto: unidad y libertad. Y es precisamente de este tema del que quiero hablarles hoy: de la forma como las transformaciones que hoy conoce Europa suponen importantes retos para la gobernabilidad, y como estos retos pueden encontrar solución en los planteamientos federales. Para hacerlo me ayudaré con unas transparencias y dividiré mi intervención en cuatro breves apartados: .En los dos primeros analizaremos los principales vectores de cambio que estan transformando hoy la economia, la sociedad y el territorio europeo: en primer lugar por lo que se refiere a la internacionalización y en el segundo en lo que atañe a los cambios internos en ciudades y regiones. .En el tercer apartado detallaremos los retos que estas transformaciones plantean para las políticas regionales y urbanas. .Finalmente, en el último apartado explicaremos como para hacer frente a estos retos desde el punto de vista de la gobernabilidad es necesario un nuevo pacto federal europeo que permita una devolución generalizada de poderes a los gobiernos locales. 1 �1. La integración europea: el nuevo papel de ciudades y regiones [TRANSPARENCIA 1] 1.1. Decíamos que la economía, la sociedad y el territorio europeo se encuentrans hoy en un acelerado proceso de cambio. Uno de los principales motores de este cambio es, sin duda, el abatimiento de las barreras espaciales en el espacio continental. En efecto: los impedimentos que a lo largo de siglos han dificultado el movimiento de personas, mercancías, capital e información sobre el espacio continental tienden a reducirse. 1.2. Las razones de esta tendencia son dobles: -Por una parte, la unificación del mercado y la caidá de los regímenes llamados de socialismo real han hecho posible una reducción sin precedentes de las barreras político-administrativas. -Por otra, el desarrollo de las redes de transporte (liberalización del tráfico aéreo, TGV,...) y los avances en materia de telecomunicaciones han resultado en una notabilísima reducción y unificación de los costes de transporte en el espacio europeo. 1.3. Esto ha conllevado un cierto colapso del espacio continental. En efecto, la distancia física real tiene una importancia siempre menor y aquello que realmente importa es el tiempo, que a su vez depende más de los medios de comunicación y telecomunicación que de la distancia. El viejo aforismo de Marx viene en seguida a la memoria: en nuestra sociedad, en la sociedad europea de hoy, el tiempo tiende a aniquilar el espacio. 1.4. El abatimiento de las barreras espaciales ha tenido como consecuencia, como no podía ser de otra forma, una mucho más alta capacidad de movilidad de los factores: mayor volatilidad del capital, configuración de canales de comercialización y distribución integrados y selectivos, mayor movilidad de la fuerza de trabajo, 1.5. En este contexto, extremadamente competitivo, la importancia de la ventaja comparativa que puede derivarse de la localización de las actividades aumenta. Así, diferencias -en coste y calificación de la fuerza de trabajo, en presión fiscal, en calidad de vida, en economías externas- que antes podían parecer irrelevantes ven aumentar extraordinariamente su importancia. Y así se llega a una bonita paradoja: el abatimiento de las barreras espaciales aumenta -y no reduce- la importancia de los factores territoriales. 1.6. Esta paradoja se encuentra, como sabemos, en el origen del incremento de la competencia entre ciudades y territorios sobre el que tanto se ha escrito en los últimos tiempos. Una competencia destinada atraer factores y actividades positivas y para evitar el drenaje de recursos. E implica tanto una presión para mejorar infraestructuras, servicios personales y calidad de vida (lo que podríamos llamar la oferta territorial), como la necesidad de promover el territorio (a través de lo que ha venido a llamarse marketing urbano y regional). 2 �2. Las dinámicas territoriales: Europa una red de ciudades [TRANSPARENCIA 2] 2.1. El proceso de apertura de las economías europeas se ha visto acompañado de forma en modo alguno casual- por profundas transformaciones en la organización del territorio. Esto es particularmente visible en las mayores áreas urbanas, aquellas que actúan como bisagra, como punto de contacto entre las lógicas globales y las locales. 2.2. En efecto, los cambios en el modelo productivo (segmentación de procesos, reducción del tamaños medio de las empresas), por un lado, y la mejora de las infraestructuras y de la renta media, por otro, han provocado una profundización de los procesos de metropolitanizacion en las principales ciudades. Procesos que, si bien se habían iniciado en periodos anteriores, toman ahora una intensidad y una dirección nuevas. 2.3. La metropolitanizacion de las principales ciudades europeas se expresa hoy de dos formas: -En primer lugar a través de una expansión notabilísima de las áreas urbanas, de forma que cada vez es mayor el territorio que podemos considerar integrado en cada una de ellas. Esta expansión hace que cada vez más a menudo -en el Randstat, en Madrid, en el Rhur, en el Sudeste inglés, en la Ilede-France- el espacio metropolitano tienda a coincidir con lo que solia considerarse como ámbito regional. -En segundo lugar, esta expansión ha ido acompañada por una difusión cada vez mayor de población y actividades sobre el conjunto de cada territorio metropolitano. Así, las áreas centrales tienden a perder peso relativo, y, en muchos casos, población y actividad en términos absolutos. 2.4. Las ciudades tienden pues a expandirse sobre los respetivos ámbitos regionales y a configurarse cada vez más como una red. Una red tejida por el movimiento de las personas, las mercancías, la información. Ahora bien, como cada actividad lleva aparejada su propia red la ciudad no es sólo una red, sino una red de redes. Y como cada red varia según el dia de la semana o la semana del año, estas redes son de geometría variable. Esto es: la ciudad europea de hoy, la ciudad-región, se define cada vez más como una red, como una red de redes, como una red de redes de geometría variable. 3 �3. Los nuevos retos para las políticas urbanas y regionales [TRANSPARENCIAS 3 y 4] 3.0. De la conjunción de las dinámicas de i n t e r n a c i o n a l i z a c i ó n y metropolitanización emergen notables oportunidades, pero también retos formidables. Trataremos de mostrar como estos retos se encuentran asociados a seis grandes vectores de transformación: internacionalización, competittividad, sostenibilidad, funcionalidad, solidaridad y gobernabilidad. 3.1. La internacionalización de las economías locales, a la que nos hemos referido, plantea retos enormes por lo que se refiere tanto a la accesibilidad exterior como a la diversidad interior. Se ha dicho (Van den Berg) que la competitividad de un territorio se deriva hoy sobretodo de la conjunción de tres factores: accesibilidad, creatividad y capacidad de organización. Por ello el acceso de cada territorio a las grandes redes de telecomunicaciones, transporte aéreo, marítimo, ferroviario y viario resulta hoy crucia para inserirse en las lógicas globales. Como lo es la capacidad de cada ciudad y cada territorio de asegurar su diversidad interior: la posibilidad de que personas con orígenes culturales y experiencias vitales muy diversas convivan y construyan nuevas identidades locales. 3.2. Directamente vinculado al vector de la internacionalización, potenciar competitividad de cada territorio requiere hoy actuar en tres campos: asegurar apertura; resolver el dilema especialización/diversificación; y fomentar existencia de economías externas (a través de la provisión de infraestruturas, de formación de la fuerza de trabajo y de la inversión en investigación y desarrollo). la la la la 3.3. La competitividad de cada territorio depende también de la sostenibilidad de su desarrollo. Y para asegurarla se debe hacer frente, a través del planeamiento y la provisión de infraestrucutras, a problemas como la ocupación acelerada del suelo disponible, el consumo exacerbado de energía o la generación de residuos. 3.4. Es necesario asimismo asegurar la funcionalidad de los territorios. Funcionalidad que, en muchas ciudades y regiones, se encuentra hoy en peligro por la difusión de la urbanización sobre el territorio, por la especialización creciente de los distintos espacios y por el uso cada vez más mayoritario del transporte privado. 3.5. Junto a competitividad, sostenibilidad y funcionalidad, hay que garantizar asimismo la solidaridad entre las distintas áreas y municipios que integran ciudades y regiones. Solidaridad para hacer frente a las desiguladades asociadadas a la renta, el género, la edad y el origen de las personas. 3.6. Finalmente, hay que enfrentarse a los problemas de gobernabilidad, que es, como trataremos de exponer a continuación, donde reside en buena parte de las claves para resolver todos los anteriores. 4 �4. Las claves de la gobernabilidad: devolución federal de poderes y pacto [TRANSPARENCIAS] 4.1. Para aprovechar las oportunidades y hacer frente a los problemas que se han detallado, la regiones y las ciudades de Europa, cada comunidad territorial, ha de poder desarrollar sus propios proyectos y hablar con su propia voz. Sólo así, en una Europa cada vez más unida, podrán aprovecharse todos los recursos y reducirse los recelos y desconfianzas mutuas. 4.2. Para ello cada territorio precisa de capacidad de decisión y de recursos; en una palabra, de gobiernos locales eficaces y representativos. Pero la Europa de hoy es, hasta cierto punto, la Europa de las paradojas. Así, si antes veíamos como la reducción de barreras para la movilidad comportaba un incremento de la importancia de los factores territoriales, ahora debemos constatar que este aumento de importancia del lugar no ha ido acompañado en la mayoría de los casos por el consiguiente fortalecimiento de los gobiernos locales y regionales. 4.3. Esta situación comporta graves dificultades a la hora de elaborar democráticamente y aplicar con éxito los proyectos colectivos necesarios de los que cada región y cada ciudad precisa para integrarse con éxito en la nueva Europa. Dificultades relativas a la financiación propia y a la solidaridad hacia otros territorios y regiones; al planeamiento del territorio y a la gestión de las redes; a la eficiencia y el ahorro administrativo; y, sobretodo, a la transparencia y la legitimidad democráticas. 4.4. Ante estas contradicciones hay que afirmar, de manera clara, lo que en cierta medida esta ya contenido en los tratados europeos que hemos firmado: el proceso de construcción de Europa solo será tendrá éxito si se realiza de abajo hacia arriba y no a la inversa. Para ello es necesario aplicar de manera escrupulosa el principio de subsidiariedad: que todo aquello que puedan hacer las localidades no lo hagan las regiones, que lo que puedan hacer las regiones no lo hagan los Estados, que lo que puedan hacer los Estados no lo haga la Unión. Y, naturalmente, que todo lo que pueda realizar la sociedad de manera eficiente y equitativa que no sea hecho por la administración. 4.5. La aplicación consecuentemente de este principio (y su corolario: que la residualidad en la distribución de competencia juegue siempre a favor del nivel inferior) hay que emprender hoy en Europa un proceso enérgico de devolución de competencias y recursos hacia los poderes locales. Un proceso que no ha de significar en modo alguno el debilitamiento de la Unión, antes al contrario: el fortalecimiento de las comunidades locales -de las regiones y de las ciudades- ha de ser la base de un nuevo federalismo europeo. Así, de la misma forma como en España las autonomías nacionales y regionales redundarán a la postre -estamos convencidos de ello- en una relación más confiada y fraterna entre los pueblos que la integran, el fortalecimiento de las autonomías locales y regionales será, en el siglo que ahora empieza, el cimiento de la Unión Europea. 5 �n ^ tw„,......\ ^, Territorio y devolución. Nuevas oportunidades económicas Buenos días, permítanme empezar mi intervención agradeciendo a The Economist su amable invitación para participar en estas interesantes jornadas. Les hablaré de Europa, de España y de Catalunya desde una perspectiva común: el nuevo papel de los territorios y la devolución de poderes. Europa entra en el siglo XXI con un proyecto común y apasionante. Un proyecto que abre grandes oportunidades para el desarrollo económico y para el avance hacia sociedades más solidarias, más abiertas y plenamente democráticas. A nadie escapa, sin embargo, que junto a estas oportunidades, el proceso de integración europea plantea también importantes retos. Y entre estos retos se encuentra, en lugar preeminente, la cuestión de la gobernabilidad: es �decir, el modo como cada uno de los pueblos de Europa sabrá resolver el tránsito desde los viejos estados hasta la nueva Europa. En mi opinión, esta nueva Europa debe ser cada vez más unida y cada vez más plural. Unida en el sentido de disponer de capacidad para tomar decisiones vinculantes para el conjunto y hablar con una sola voz en el concierto mundial. Y plural en el sentido de poner lo más cerca posible de los ciudadanos la capacidad de decisión respecto a las cuestiones que les afectan. Para construir esta Europa unida y plural hace falta un impulso federal. Porque el federalismo es justamente esto: unión y libertad. �El nuevo papel de los territorios Decíamos que la economía, la sociedad y el territorio se encuentran hoy en un acelerado proceso de cambio. Uno de los principales motores de este cambio es, sin duda, el abatimiento de las barreras espaciales. Las razones de esta tendencia son dobles: Por una parte, la unificación del mercado y la caída de los regímenes llamados del socialismo real han hecho posible una reducción sin precedentes de las barreras político-administrativas. Por otra, el desarrollo de las redes de transporte y los avances en materia de telecomunicaciones. Esto ha conllevado que la distancia física real tenga una importancia siempre menor y aquello que realmente importa es el tiempo, que a su vez depende más de los medios de comunicación y telecomunicación que de la distancia. �El abatimiento de las barreras espaciales ha tenido como consecuencia una mucho más alta capacidad de movilidad de los factores: mayor volatilidad del capital, configuración de canales de comercialización y distribución integrados y selectivos y mayor movilidad de fuerza de trabajo. En este contexto, extremadamente competitivo, la importancia de la ventaja comparativa que puede derivarse de la localización de las actividades aumenta. Así, diferencias - en coste y calificación de fuerza de trabajo, en presión fiscal, en calidad de vida, en economías externas- que antes podían parecer irrelevantes, ven aumentar extraordinariamente su importancia. Y así se llega a una bonita paradoja: el abatimiento de las barreras espaciales aumenta - y no reduce - la importancia de los factores territoriales. �Esta paradoja se encuentra, como sabemos, en el origen del incremento de la competencia entre ciudades y territorios. Una competencia destinada a atraer factores y actividades positivas y para evitar el drenaje de recursos. E implica tanto una presión para mejorar infraestructuras, servicios personales y calidad de vida (lo que podríamos llamar la oferta territorial) como la necesidad de promover el territorio ( a través de lo que ha venido a llamarse el marketing urbano y regional). Las dinámicas territoriales El proceso de apertura de las economías europeas se ha visto acompañado - de forma en modo alguno casual - por profundas transformaciones en la organización del territorio. Esto es particularmente visible en la mayores áreas urbanas, aquellas que actúan como bisagra, como punto de contacto entre las lógicas globales y las locales. �En efecto, los cambios en el modelo productivo (segmentación de procesos, reducción de tamaños medios de las empresas), por un lado, y la mejora de las infraestructuras y de la renta media, por otro, han provocado una profundización de los procesos de metropolitanización en las principales ciudades. Procesos que, si bien se habían iniciado en periodos anteriores, toman ahora una intensidad y una dirección nuevas. La metropolitanización de las grandes ciudades europeas se expresa hoy de dos formas: - En primer lugar a través de una expansión notabilísima de las áreas urbanas, de forma que cada vez es mayor el territorio que podemos considerar integrado en cada una de ellas. Esta expansión hace que cada vez más a menudo - en Madrid, en el Randstat, en el Rhur, en el Sudeste �inglés.... El espacio metropolitano tienda a coincidir con lo que solía considerarse como ámbito regional. - En segundo lugar, esta expansión ha ido acompañada por una difusión cada vez mayor de población y actividades sobre el conjunto de cada territorio metropolitano. Así, las áreas centrales tienden a perder peso relativo, y, en muchos casos, población y actividad en términos absolutos. Las ciudades tienden pues a expandirse sobre los respectivos ámbitos regionales y a configurarse cada vez más como una red. Una red tejida por el movimiento de las personas, las mercancías, la información. La ciudad europea de hoy, la ciudadregión, se define cada vez más como una red, como una red de redes. �Los nuevos retos para las políticas locales y regionales De la conjunción de las dinámicas de internacionalización y metropolitanización emergen notables oportunidades, pero también retos formidables. Estos retos se encuentran asociados a seis grandes vectores de transformación: internacionalización, competitividad, sostenibilidad, funcionalidad, solidaridad y gobernabilidad. La internacionalización de las economías locales plantea retos enormes en lo que se refiere tanto a la accesibilidad exterior como a la diversidad interior. Se ha dicho que la competitividad de un territorio se deriva hoy sobretodo de la conjunción de tres factores: accesibilidad, creatividad y capacidad de organización. Por ello el acceso de cada territorio a las grandes redes de telecomunicaciones, transporte aéreo marítimo, ferroviario y viario resulta hoy �crucial para inserirse en las lógicas globales. Como lo es la capacidad de cada territorio para asegurar su diversidad interior: la posibilidad de que personas con orígenes culturales y experiencias vitales muy diversas, convivan y construyan nuevas entidades locales. Potenciar la competitividad de cada territorio requiere hoy actuar en tres campos: asegurar la apertura, resolver el dilema de la especialización/diversifícación y fomentar la existencia de economías externas (a través de la provisión de infraestructuras, de la formación de fuerza de trabajo y de la inversión en investigación y desarrollo). La competitividad de cada territorio depende también de la sostenibilidad de su desarrollo. Y para asegurarla se debe hacer frente, a través del planeamiento y la provisión de infraestructuras, a �problemas como la ocupación acelerada del suelo disponible o la generación de residuos. Es necesario asimismo asegurar la funcionalidad de los territorios. Funcionalidad que en muchas ciudades y regiones se encuentra en peligro por la difusión de la urbanización sobre el territorio, por la especialización creciente de los distintos espacios y por el uso cada vez más mayoritario del transporte privado. Junto a competitividad, sostenibilidad y funcionalidad hay que garantizar asimismo la solidaridad entre las distintas áreas y municipios que integran ciudades y regiones. Solidaridad para hacer frente a las desigualdades asociadas a la renta, el género, la edad y el origen de las personas. Finalmente, hay que enfrentarse a los problemas de la gobernabilidad, que es, como expondré a �continuación donde residen buena parte de las claves para resolver los anteriores. Las claves de la gobernabilidad: devolución de poderes y pacto federal Para aprovechar las oportunidades existentes y a la vez crear nuevas oportunidades, las regiones y ciudades - cada comunidad territorial - ha de poder desarrollar sus propios proyectos y hablar con su propia voz. Así, en una Europa cada vez más unida podrán aprovecharse todos los recursos y reducirse los recelos y desconfianzas mutuos. Para ello, cada territorio necesita capacidad de decisión y de recursos. Pero la Europa de hoy es, hasta cierto punto, la Europa de las paradojas. Antes explicábamos como la reducción de las barreras para la movilidad comportaba un incremento de la importancia de los factores territoriales, pero este �aumento de la importancia del territorio no ha ido acompañado en muchos casos por un fortalecimiento de los gobiernos locales y regionales. Ante estas contradicciones hay que afirmar de manera clara, lo que en cierta medida ya está contenido en los tratados europeos que hemos firmado. El proceso de construcción europea sólo tendrá éxito si se realiza de abajo hacia arriba y no a la inversa. Para ello es necesario aplicar de manera meticulosa el principio de subsidiariedad: que todo aquello que puedan hacer las ciudades no lo hagan las regiones, que lo que puedan hacer las regiones no lo hagan los estados, que lo que puedan hacer los estados no lo haga la Unión. Y, naturalmente, que todo lo que pueda realizar la sociedad de manera eficiente y equitativa que no sea hecho por la administración. �La aplicación consecuente de este principio nos dice que hay que emprender un proceso enérgico de devolución de competencias y recursos hacia los poderes regionales y locales. El proceso británico de devolución de recursos y competencias en Escocia, Gales e Irlanda del Norte y la revisión de la Constitución italiana en una dirección federalista son claros ejemplos del camino de la devolución en Europa. En España, el proceso de devolución ha pasado del 80/85% de recursos gastados por el Estado en 1980, (siendo el gasto restante de carácter local), al 50/25/25 por ciento de gasto estatal, autonómico y local. El salto ha sido espectacular, motivado por el propio proceso de creación y consolidación del Estado de las Autonomías. Pero todavía estamos lejos de un nivel de descentralización en el cual los �poderes locales asuman un grado de competencias similar al de otros países europeos. El objetivo que contemplamos en nuestra propuesta de federalismo fiscal para España es el de llegar en el año 2005 a una distribución del gasto neto entre los tres niveles de gobierno (sin amortizaciones de deuda ni pensiones) del 40/30/30 por ciento. Es perfectamente posible si se lleva adelante la prevista transferencia de la educación y la sanidad a las autonomías llamadas de la vía lenta y si las autonomías a su vez repercuten parte de la devolución de recursos hacia abajo, en beneficio de los ayuntamientos. Estoy convencido que los actuales procesos británico e italiano a los que me he referido antes no se hubieran producido sin el precedente español. Pero ahora nos están pasando delante. Es conveniente que España reaccione con una nueva �fase de devolución de poder y recursos a la sociedad y a los poderes cercanos, especialmente al poder local, que ha quedado desfasado. Hoy es evidente que los Estados no han de ser necesariamente buenos gerentes, per sí que han de ser buenos garantes, una buena garantía, más eficaz y más fuerte de los derechos de la sociedad y de los individuos frente los viejos y los nuevos poderes fácticos y frente la innata tendencia de los mercados y los grupos sociales al monopolio y a la dominación. Este proceso de devolución no ha de significar en absoluto un debilitamiento de las autonomías, de los estados, ni de la propia Unión, antes al contrario: el fortalecimiento de las comunidades locales - de las regiones y de los poderes locales - ha de ser la base de un nuevo federalismo europeo. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Territorio y devolución. Nuevas oportunidades económicas Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2000-01-18 Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Federalisme Europa Subsidiarietat Territoris Divisions administratives i polítiques Description An account of the resource Conferència de Maragall a les jornades organitzades per The Economist a Madrid, POR UN FEDERALISMO DEL SIGLO XXI: Transformaciones territoriales y gobernabilidad en Europa. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Madrid Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 23 Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/2756/19930207_DdG_CercantCamiRoma_PM.pdf d5b91396c6b0a214ba1183b425347de6 PDF Text Text OPINIÓ / Diumenge, 7 de febrer- d'e 1993 DIARI DE GIRONA pei; rejlexionar SÇ1br� �erents temes d'especial interès. L'alcalde de BarçeJona, Pa�qual Mar�gall,,ha �crit Pa�àl Maragall parla <runa ccèpoca daurada del cata­ lanisme» en la seva expansió nominalista i pràctica, i remarc;a que els catalans haurem de millorar en quali- aquesta narració pèr als lectors de DIARI Dê'GIRGNA, en l a qual, a les acaballes del 1992, any en què Barcelo­ na es va convertir en centre d'interès mundial, aprofita . . . : ' tat de persones. Pasqual Maragall també reflexiona, al llarg d'una excursió per Rupià i les seves rodalies, sobre l'any dels Jocs i el Cinquè Centenari, la solitud de les persones i la seva tasca d'alcalde. . . �· «En el turó de la Talaia, a un quilòmetre de� vda (de Rup�L en .1 ���� � �� ���� � �������'� � ª �� ��� !� 'C ������� un indret per on passa un antic 1 .• · , ' í à · ;; .. r e � n:iaterx toponi m pod na f�� .ref�rè.n: : . '? , .. ,0, . . . cia a una torre da guaita. (!1G1rona•. ,..-:r---:z:::;'"7t 'T7""i7':� t ;:::--· ,,;71 ' ::;;:-.-----------.--7-----------­ pas a pas», vol li, pàg. 278, Diari dè Girona, 1987). Aquest matí m'he pro pos,at retrobar -per l'altre cantó, des de. Corçà- el camí romà, que, suposo, devia anar de la Talaia de Rupià' a Corçà passant per Candell. Des de· fa uns anys, el camí és tallat artjfi- · Al f" ��� �� [ � : � ;�����!���( ;;;_;� ·,;'-''._. " , ,> • • • _ •• ce·· rca·nt.�e· 1· • •• ld l 't' 1992 • cam1 roma · cia l ment a qu atre passes de l a·' Talaia per mor d'uns propietaris.,.,, que no fan honor al seu nom. He travessat, però, els impediments, he . : . arribat a la bassa natural de les tres, alzines velles, sempre seguint el camí, i aquí l'he abandonat per la dreta, pujant pel camí dels ametllers fins a la carretera de Girona:-l:a Bis- :·..: bai. Després de travessar la carrete­ ra he anat fins a Cassà de Pelràs, · ·er un passant pel casalot tjúe va,s temps el restaurarit'<d:!I toc dels: ximples». Fa 16 o 17 anys que sóc aquí i he voltat ·una mica per tot arreu, però aquest passeig fa temps que no el feia. M'he aturat a l'església de Cassà ' i he pujat dalt del terradet de la plaça. És un lloc encantat. Tot plè­ gat. no he trobat, fins aquf, ningu .. ... Però aixi com el plànol inclinat éfels camps d'userda a sota la Talaia em:· continua emocionant per la.suavitàt de la seva inclinació, les distàncies . ·El turó de la T�la_ia; Al fons, el poble de Rupià. (Foto PEP IGLESIASJ. �:. sense obstacle que s'hi albiren, l'!. .w � Corçà a la Talaia de Rupià per Can­ llunyanes, nítides però no estriarran dels camps tímidament veruri' soroll, ñf una mosca. Cap moto! de 11. També hagués pogut ser: dejants de l'hivern, el raé6d� Ca�, dents, que sento sense que em senE( possible senglar .no apsireíx. Són ben al contrari, no ·encàDta pé encara cap senyal conegut. Però no: -:·· ' :" . f ..!·gu! '� t9t ªixò? 11 prop.da.J . s:tari meu com casa meva? - sóc a tocar de casa. El camí existia. seva franquesa, sinó pel seu misteri No sé si sóc molt lluny de Can· Si hagués de resumir en un sol i la seva història. Una pedra discreta _deli i Rupià. 11EI �os·�·m desf,er¡a»,, .' Gràcies a la bellesa, potser, ho reconec COffi' a propi? Portem inscrit un pensament aquest any diria: l'home declara que el mossèn assassinat COIJl deia·�J poeta. 'Es el èlescans· va arribant a una idea del món. El totai:'No és cap hora, no és cap lloc. sentit de l'ordre, tenim un codi a la l'estiu del 1936 hi és enterrat: «¡Prenostra memòria que reconeix situamón, per fi, és rodó, finit, abastable. seme l», afegeix. (Quin país recom� Nó passa ningú. No se sent res. S'aplicat!). Cinc-cents anys després de Colom caba l'any m'é s tens de la meva . cions hermoses? o bé, sabrem mai entendre -entendre, seguir però el veiem sencer: el sentim. Les notí­ vida. Tens abans dels Jocs, no tant Seguint camí avall, en direcció a sentir?- la bellesa dels paisatges cies no amaguen, sembla, res del durant -curiosament- i tens desPlanils, he passat davant de la petita que passa. Ho sabem, ho podem cavallerissa que un dia va ser ,de . prés, vés 12�r on. Sembla que no dels altres, la petja de l'estimació saber, ben tot. l'António, el Gitano. .Les r:n�"'.es f'.l ' !!� 'ens 1'9derl�fdonai' l'èxit: quill P!!ts: 'aels altres per allò que és «casa ' ' hi venien a voltar, a cavall pel bos"è i'· 'rec<>mplicatl Un cert vertigen va associat a seva»? Els respectarem éom a nos· els camps de Cassà. Quan ariibes a· Cassà de Pairàs, tres? (No ho són, però els respecta- aquesta s.ituació. D'una banda, ho sabem quasi tot, tenim una percep­ A la baixada cap a Planils la bici recordo, hi' �·à ·l.in� cartell que diu rem com si fossin nostres?). ció real i autèntica del món. D'altra «20» -no es-·pot·passar d'aquesta-· Acabarem d'entendre que «el agafa velocitats considerables. (El domini deïa terra» creix infinitabanda, si mirem enfora des d'a­ lector ha de saber que el passeig - veloeitat-Oi afegeix à sota, à�b 'la ment si el compartim? quest món, veiem que no sabem l'he fet en bicicleta). Els camins són mateixa lletra: «Afluixa, nano»'. «ben res», com diuen a Girona. CLlidats. Però a Planils no hi ha ninDe la mateixa manera què als Deixem-ho córr er. Som d'on vam néixer. Hi ha olors d'infantesa ' l mirant-nos a nosaltres matei­ Estats Units: una familiaritat (excesgú: deuen haver sortit. Girona, a que' ens marquen, som cridats per xos, què carai sabem del càncer, de siva?) amb l'ignot passejant. Una l'esquerra, i de nou a la dreta i avall, l'origen i potser per la terra que ens la droga, de l'esquizofrènia, del llen­ complicitat de llenguatge, un tuteig arran de la riera frondosa, en direcha de colgar, i no per una altra. guatge, de la fecunditat i la demo­ ció a Corçà per l'antic, suposo, camí sense haver estat presentats. grafia? Ben poc.· ral, que surt davant de la masia que ·Continuo ajagut. Cada cop més · Tanmateix, què hi faig jo sol en '·"­ · · · · · · . · · • · · � · • · . · · · ·- · · · hi ha al revolt de la carretera, just abans del poble de Corçà. Però, en comptes de seguir, després de travessar de nou la carrete . ra, per. l'antic camí vorejat de plàtans que entra · el poble -que poques en queden, d'aquestes carreteres!- giro amunt i endins i m'lencaro a nord cap.a Rupià. En efecte, hi ha un camí. Es potser el camí romà? Baixant des de Candell no l'he trobat mai. Un cop m'hi vaig perdre a lloms d'un 600 blanc, vaig carregar una soca d'olivera que encara, tinc per aquí i vaig girar cua. A can Mongol em van dir que el cainí havia existit, però que s'havia per· dut. Avui, doncs, temptejo el camí de pujada, en direcció contrària; preg unto a un home de parla castellana que té cura d'uns camps tancats i sembla tenir una caseta, i em diu que sí, que vagi amunt, que està malament, però que fent un "quatre a dreta i esquerra i anant recte es va tirant. De sprés d e l quatre hi ha un moment que el camí s'ensota i és envaït d'esbarzers. Passo pel cantó del camp d'userda que hi ha sobre el camí i el retrobo més amunt, l'abandono de nou a través d'un bosquet per estalviar el fangar i vaig a petar a un bosc de pins encara joves però suficients. M'hi ajec cara al �ol. M'est�ro. Ni j3 _ endormiscat.al sol de fi d'any. Vaig reveient cada escenari, cada racó per on he· passat.' Indrets que ên re-·· co'rden d'alti;és de més llunyans, pe- ' rò són més meu's, m'acompan ' yen. Els prat' s d'Escòcia, els bo�co's txecs; la tardor perfecta de Nova· Anglaterra... què tenen que no són exactament meus? Hi ha dimensions en cada paisatge: la bellesa, el paisatge més o menys endreçat, d'una banda, i l'apropiació;:el paisatge que sento com a íf1eu o com a alíè, que m'acosta.? casa.o·mEtt ' .; ' separa. A casa és on jo dormo, �imo, menjo._On'les yeus tenen un timbre sabut,"on'ehtenc'les trampes d!?I llenguatge i �Is seus matisqs. (Es més ric el llenguatge a casa que la traducció simultània de l'alemany en una sala de reunions a Brussel.lesl Alii n9 hi ha matis. La pròpia conStÍ\JÇ,Cio1 de l'al'emany �� diferent, 'in'traduible. E,n' realitat; ·cada idioma es· una altra· cosa que qualsevol altre idioma; encara que tots es diguinïdioma). La bellesa perfecta dels prats d'Escòcia, l'emoció infinita de la tanca prirhorosamènt pintada, dels caparrons dels nens jugant a futbol, emergint i submergint-se rera la línia d'horitzó pròxim del primer prat, més alt, xutant una pilota cap a una porteria invisible, però que s'in: tueix; les seves veu�, ni properes ni · aquest camí? Anar cap a un altre lloc, cap algun lloc .on hi ha altres persones. Sempre estem anant cap a' llocs on hi ha altres persones, o descansant pec tornar-hi. Com avui.� De solitud, de vegades, en tenim massa i de vegades massa poca, com aquest any. Si no hem reconstituït la nostra -com diuen els cursis- pau interior, necessitem la nostra dosi de solitud. Si les companyies ens· han atabalat, si el soroll" és excessiu durant un temps.exces.sivament llarg, els altres; aleshores, ·no ens diuen res. En el camí, en canvi, a la natura, quan un s'hi posa, tot ens crida, tot ens diu alguna cosa. Em diuen alguna cosa les pedres, totes m'agraden, me les enduria. Canta en mi la natura, cada revolt em sol.licita. Però potser som massa sensibles a l'entorn: la natura ens parla de vegades en excés. No absorbim. la quantitat de sol.licitacions: anem ' ·de l'una a l'altra. No les processem, ens desborden. De la pedra meravellosa a l'alzina perfecta, al bosc d'alzines, a com ·el bosc es protegeix de les ferides causades per la vora del camí, creant petites vegetacions obstrusives, tancant la ferida. M'he llevat i torno a avançar. El revolt ens canvia les oracions: ve't aquí la bòvilal Ja estic arribant! En efecte, sóc al camí romà que va de · L'home va repetint (quin avorri­ ment) els cicles d'eufòria i desànim. Tot és blanc, tot és negre. Priva l'entusiasme del contacte, de participar en el núvol de senti­ ments que passa, de no separar-se, no del que són els altres sinó, del que diuen. Sobretot, diguem-ho també, si no volem prendre mal. Atàvic ramat que bela tot alhora! El dia següent vaig tornar a fer el mateix recorregut, amb la família. Anar tres és més complicat: qui es­ pera qui?'Però aquest dia les bicis e­ ren prou ben engreixades, lliscaven bé, el dia era esplèndid un altre cop. Darrera l'esgl�sia de Cassà, la Diana em va redescobrir un petit edicle de pedra per a la cobla, d'es­ quena a tramuntana, al bell mig del campet. Sol, abandonat, mut, ben fet, noucentista, mancomunitari segurament, tot un monument a la catalanitat tossuda, modesta, lliga­ da als vents, als pobles i als diu­ menges i a les festes. Les persones som una mena de bestiar que uprocessem les dades» de l'entorn, distingint plànols, línies i velocitats. Entre Planils i el mas Pastor, tres Quatre llaunes van pas­ sar rabents amb pagesos dins. La velocitat en un camí de carro és tota una altra cosa. Potser el gran canvi d'uns pobles a uns altres és la grandària del territori vital. Abans (o avui en una tribu primitiva africana o de l'A­ mazònia) cada persona no veia en vida seva més de X altres persones ni coneixia més de Y quilòmetres quadrats. Ara la X i la V s'han multi­ plicat per factors elevadíssims. l això vol dir més velocitat i un cert més alt nomadisme. El meu avi no va anar més enllà de Cauterets i Marsella i Madrid (potser un cop a París). l el seu escenari habitual era format per l'espai tancat entre el Collserola, l'Ateneu i el Diari de Bar­ celona, amb centre a la plaça Moli­ na. l era molt per l'època! Ell té un article fantàstic sobre !'Empordà que és encara la meva guia en matèria de pàtries. Com més petita la pàtria, més universal per més autèntica. Som europeus perquè som catalans - i no deia espanyols, afegia, perquè la millor manera de ser espanyol era ser català. Per la mateixa regla de tres, acaba dient, arribarà un dia en què als empordanesos i als barcelonins ens convindrà més que ens diguem empordanesos i barcelonins que no pas catalans, per l'interès de Cata­ limya. La veritat és en el gra més que en l'espiga. Ha arribat aquest dia? No enca­ ra. Al contrari, estem travessant l'è­ poca daurada del catalanisme, de la seva expansió nominalista i pràcti­ ca, cada cop més confiada, més asserenada, però encara vigilant. Tanmateix, s'acosta el dia en què, per ser bons catalans, haurem de ser, sobretot, més bons ciuta­ dans -de Barcelona o bé de !'Em­ pordà-. Perquè haurem de millorar en coses que tenen més a veure amb tal com som en qualitat de per­ sones més que no pas en tal com som en qualitat de catalans. Un alcalde ha de def ensar, a més de la seva pàtria, el civisme com a única pàtria que no exclou ningú, i saber que la nació ja sola­ ment mi llorarà, a partir d'un moment, en la mesura que millorin les seves ciutats i pobles, no, doncs, en la mesura que altres nacions la respectin més o millor. Arribem al punt àlgit per segon cop. Des d'abans de , l Mongol fins al camí dels Morts. Es quasi tan per­ fecte com Escòcia, i és sud alhora i el vent del Marroc hi arriba de tant en tant. És Suïssa ... i és casa meva, i de seguida, a llevant, apareixeran les Medes i la cinta blava que ens defineix, la línia que dóna sentit a aquest camí amb certesa romà. A l'altre cant, en aquest desem­ bre-gener increïble, s'amorta el blanc intens i pur del Canigó, reta11 at riet sobre l'altre blau, més esblaimat en els dies que som. Hi ha un punt en què la xeme­ neia de la bòvila, la Mare de Déu del Món (fosca) i el Canigó fan quasi u­ na línia dreta. Si per ventura un dia feu el camí romà, cerqueu aquest indret. No existeix exactament, però, en els 50 metres de segment definit per aquests tres punts, el cel i la terra poden estar més a prop que mai. Els colors respectuosos de l'hi­ vern, els perfils nítids, l'absència d'atmosfera, estan ben col.locats en el paisatge. Res no ens domina si no és el fred -i no en fa massa. l encara el fred duu un dels colors més fins: el blanc gebrat de l'herba, la rosada. Si pujant el camí dels Morts cap al camí romà mirem a l'esquerra, tot això ens a pareix d'un cop damunt la tendra userda, un matí d'hivern, La natura aleshores rumia, prepara lentament i silenciosa l'es­ clat que s'esdevindrà, res no es belluga en l'harmonia d'un escenari contingut. Però l'esclat vindrà. Tan cert com que avui acabo aquestes rat­ ll �s ja a Barcelona, a Collserola, al 1 piyae l gener, abans de tornar a la feina. * (Alcalde de Barcelona) /( � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Cercant el camí romà: al final del mític 1992 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1993-02-07 Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Empordà Territoris Rupià Catalunya Identitat (Concepte filosòfic) Description An account of the resource Article reflexiu i introspectiu de Pasqual Maragall a les acaballes de l'any 92. Source A related resource from which the described resource is derived Diari de Girona Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 800 Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/2751/19830506_ParaulesMitingFinalCampanyaBCN_PCatalunya.pdf 0ee648a9389fd6edbce8f524284fcf98 PDF Text Text P~. RAULES DE P?.SQUAL l·l?.HAGALL 6 Maig 1983. Seguirem per sempre fidels al servei d'aquest poble. Seguiremos por siempre fieles al servicio de este pueblo. Diré primero unas palabras en castellano. Unas palabras de respeto a los barceloneses de adopción, que abandonasteis un dia ya lejano vuestros campos y pueblos de España para veniros a trabajar, a construir nuestra ciudad, a construir Cataluña. Vuestros hijos seguramente hablan ya catal¿n. Vuestros nie tos seguro. Barcelona sera de mis hijos y de los vuestros. Nues tros nietos òel año 2000, dentro de 16 años, seran hermanos desangre y de lengua, y todos respetaran las tierras ancestrales de aonde vino su f amilia. Yo misrno soy nieto de un barcelonés del barrio de Ribera que se casó con una andaluza de Jerez, y de un zapatero alicantino de Monóvar, que se casó con una campesina de su pueblo. Ella se llarnaba Azorín y él se llamaba Mira, Pasqual Mira. Y junto al Azorín materno estan en mis nombres el Maragall paterna y los Gorina y Benassa de Sabadell. Todos vinieron a Barcelona. Barcelona ha sido siempre abierta y seguira siéndolo. Ha creado hijos orgullosos de serlo, críticos, exigentes, pero orgullosos de Barcelona. Mezclados, procedentes de todas las razas y horizontes, pero orgullosos de Barcelona. He empezado mis palabras con un verso de Salvador Espriu. Los barceloneses tenemos la obligaci6n de "seguir siempre fieles al servicio del pueblo de Cataluña. 5omos la capital de Catalu ña. blo. La capital de una cultura que no morira porque es del pueTenemos que aprenderla y defenderla. Todos. Si nuestra cultura se perdiera el mundo entero saldría perdiendo. Una lengua que han hablado campesinos y ciudadanos, comerciantes y poetas, durante siglos, es una riqueza de toda la hurnanidad. Tenemos que respetarla y aprenderla, respetarla y en señarla. Seguirem per sempre fidels al servei d'aquest poble. _. ··--. ·-. - -.-.- --·- - - .... --·~·· . - -- · --- -:-,__. .:..-: -.~ ... ·~- -· -- -~--- -~- ,:\" ~· �I ara, us diré a tots que jo penso que ser fide]s al nostre poble vol dir no tancar-se a ningú, il.lusionar-nos tots plegats amb objectius de construcció, que engresquin, que uneixin, gue arrosseguin; gue no enfrontin, que no divideixin, que no insisteixin en el passat que ens fa diferents, sin6 en el fu tur que ens farà iguals. Que no insisteixin en el passat sinó es amb respecte de tothom. Que insisteixin en el futur per respec te a un present que es difícil per a tots i que cal superar. Ahir a la nit vaig tenir un sorrmi. La Barcelona d'aquí a deu anys, d'aqui a quinze anys, hauria recuperat el que va perdre fins al 1979 i hauria fet molt més. Des del Carmel, des del Parc GUell i el Putxet, des de Mont juic i la serra de Collcerola, veuríem trencada la monotonia dels terrats per les taques de verd i els colors policromats dels parcs i places de l'Escorxador, les Glories, la plaça Soller, Mart! Codolar. Una colla d'espais oberts ens arrenglaràn l'existència de places i placetes, sí , placete s, allà on abans hi havia maó i ciment i bruticía. La Plaça Reial, la de la Mercè, els Jardins del Mestre Dalmau a Gràcia, els de l'Emili Vendrell a Joaquim Costa, la plaça Trilla, la plaça Navas del Poble Sec, la de les Cotxeres a Sants •.• i totes les que seguirem fent. El Raval, aqui baixant a la dreta de la Rambla, convertit en un seguit d'espais lliures davant dels antics Convents dels Angels, de la Casa de la Caritat, i de la Misericordia, lligant amb el redós de la Virreina i del Mercat de la Boqueria, la plaça Vicenç Martorell i els Jardins de l'Hospital de la Santa Creu. En els antics Convents els Museus d'Art de Barcelona, relligats i potenciats per la proximitat, beneficiant la qualitat de la vida des de la Rambla fins a les Rondes de Sant Antoni i Sant Pau, que gaudiran de l'afluència de milers de visitants del nostre art. Al fons, blau, el mar, net d'aigua i net d'entrebancs, sen se la grisor i l'amuntagament de materials del port comercial, convertit el port antic i les platges del Poble Nou en lloc pre ferent d'esbarjo dels barcelonins. El dogal de les vies del tren hauria desaparegut entre l'Estació de França, que es conservarà neta i polida, i l'estació del Nord, seu d'equipaments importants; i entre l'estació i el Besós, alliberant el llevant de la ciutat a la proximitat del mar. L'Estació de "Cercanias" ja no hi és i l'espai lliure .. - - - - -· - - - - - - - - - - - -·~·--~.-- ---- .. - _..___. --·-- ___ _. •• 1--;:: _~-3:;;; ;.~·-;-. .. - -::-.- 71' .- - -"' ¿ ~== ·-=-: �l •• l l • .l' t gue oeixa lljga amb el triangle gue ja hem alliberat òe camions darrera l'Escola de Nàutica, al començament del Passeig Nacional. Una nova bocana a l'escollera permetrà tencar el port vell al tràfec pesat i obrir la sortida directa a les barques i velers. El Montjuic, imponent i olímpic, connectat amb Colom per un jardí que ja s'endevina i unes escales que hi son, encara abandonades. Al cim, el vell estadi de 1929, remotllat, i el mo dern polí-esportiu, i baixant cap a ciutat, del Palau Nacional la Plaça d'Espanya, el merevell6s espectacle que imaginà en Buigas, realitzat. Les fons acompanyaòes de música, que s'inauguraran per la Fira d'enguany, i tota l'Avinguda de Maria Cristina ro dejada per l'aigua de 206 brolladors. a Seguin amunt, Les Arenes, l'Escorxador, la futura Plaça Miró i més amunt a l'esquena el Parc equipat de l'Espanya Industrial i l'Estació de Sants, ja avui nou centre de la Barcelona de Ponent. A la dreta, l'eixample, viu corn sempre, amb façanes netes i edificis rehabilitats, amb interiors d'illes recuperats per la vi da social, corn els de la casa Elizalde. A cada districte, a la plaça de la Vila de Sarrià, a la de Rius i Taulet de Gràcia, al Centre Cívic del Guinardó, a la plaça Orfila de Sant Andreu, al Clot, els Consells de Districte i els Centres Cívics que donaràn vida als nostres barris antics i nous, a les ciutats petites de la Ciutat. Al tràfec, potenciat el transport públic, construïts els aparcaments perifèrics, acabada la vialitat bàsica del segòn Cinturó, la Ronda del Guinardó i la Ronda de Sant Martí, estarà més ben repartit. Al fons el Tibidabo, redescobert com a parc metropolità, se rà el nexe d'unió els diumenges d'una clase treballadora que ja és unitària a les fàbriques de la Zona Franca, Sant Andreu i el Poble Nou. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Discurs de Pasqual Maragall al míting final de campanya del PSC a les eleccions municipals de 1983 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1983-05-06 Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Castellà Subject The topic of the resource Campanyes Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) Barcelona Identitat col·lectiva Immigració Espanya Catalunya Model social Territoris Cultura Description An account of the resource Discurs celebrat a la Plaça de Catalunya davant unes 4000 persones, amb intervencions també de Joan Reventós o Narcís Serra. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Plaça de Catalunya (Barcelona) EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 799 Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/2748/19900418_ForumCivic.pdf 4122212ecc7d8bc562307d45f8cb6756 PDF Text Text FoRUM CíVIC DE BARCELONA 18 D'ABRIL DE 1990 INTERVENCió DE L'EXCM. SR. ALCALDE. ESTIMATS AMICS, AMB LES PARAULES QUE ACABEN DE DIR-VOS, I AMB LES QUE US DIRa TOT SEGUIT L'ATUR ISERN, ESTARa QUASI TOT DIT DEL QUe NOSALTRES us ESTEM OFERINT I US ESTEM DEMANANT. TANMTEIX JO REFEReNCIA I, ESTIC AQUÍ UNA MICA COM A PUNT EN AQUEST SENTIT, US EXPLICARÉ UN PRIMER ESBóS DEL QUe SóN UNES REFLEXIONS QUE HEM FET DES DARRERS MESOS DE L'ANY 1989, AMB LA IDEA AVUI AQUí I, EN TOT CAS, DELS D'EXPOSAR-LES D'ANAR-LES DESENVOLUPANT AMB EL QUe NOSALTRES HEM ANOMENAT UN RELAT, UNA DE UNA EXPOSICió, REFLEXIó QUE VOLEM PúBLICA I COMPARTIDA DEL MOMENT ACTUAL DE LA CIUTAT DINS EL PAíS I, CREC QUE ENS PODEM ATREVIR A DIR ARA, DINS EL MóN. DES ESPANYA, DE BARCELONA, MIREM DONCS, CATALUNYA, MóN, EN EL CANVI DE DeCADA PODRIA SER L'INICI D'UN NOU SEGLE, 1 MIREM EL PROBABLEMENT MIREM QUE -AIXo �RAIMON OBIOLS HO HA EXPLICAT MÉS D'UN COP, MESOS-, COM JA FA UNS EL 89 DEL SEGLE XVIII HO VA SER DEL SEGLE XIX I QUASI DEL XX. OBLIDEM PER UN MOMENT, DONCS, LES OBRES AL CARRER, LA SEQUERA, I, EL PREU DE LA LLET, LES CUES CORRESPONENTS LA CORRUPCió APARENT DE LA POLíTICA A FINS I TOT, VALeNCIA, SEVILLA O BARCELONA, PER NO PARLAR DE MADRID. INICIEM UNA REFLEXIó COL.LECTIVA, PReVIA DEL MOMENT, LLEN9AR-NOS BARCELONA DE LA DeCADA, UNA DIGESTió DEL SEGLE, ABANS DE A DEBATRE DEMOCRaTICAMENT QUI CONDUIRa AQUEST PRIMER ACTE DE LA TRANSICió AL A SEGLE XXI. I M'AGRADARIA COMEN9AR AMB UNA REFLEXIó QUE ÉS MANLLEVADA COM VaRIES DE LES QUE VINDRAN: POC A POC NORMALITZANT-SE MONOLíTIQUES úNICS, -DIU I DELS LA CITA- EL ABANDONA LES AUTORITARISMES, I DELS RACISMES. ESTEM DISTRETS MIRADA SERENA A ESPANYA, DELS PARTITS MENTRESTANT, QUAN UNA ESPANYOL ENS DONARIA UNA VISió GENS CATASTRoFICA DEL MOMENT. 2 VA POSICIONS EN UN AMBIENT ENRARIT, AL PANORAMA POLíTIC MóN �ELS PROBLEMES HI SóN, COM A TOT ARREU. INCLúS EN TENIM NOSALTRES PLURALITATS DE DEBILITATS DE DE PARTICULARS, CULTURES I DE D'AFEGITS: POBLES, INADEQUACió TARANNa, CERTES DE LA PROSPERITAT ECONoMICA A LA SOLIDARITAT SOCIAL ... D'AQUí, DONCS, QUE ENS HaGIM D'ESFOR~AR A ENCAIXAR NOVES SITUACIONS I QUE HaGIM D'AMPLIAR EL NOSTRE HORITZó A FI QUE ELS NOSTRES PROBLEMES PUGUIN EMMARCAR EN AQUEST ORDRE UNIVERSAL QUE A POC ES VA IMPLANTANT. POC A POC HA ES POC D'OBRIR-SE PAS AQUESTA MADURESA POLíTICA -DIU LA CITA- QUE EN DEFINITIVA SUPOSA TAMBÉ UNA MADURESA HUMANA. I DAVANT D'AIXo ES DEMANA UN CERT PRIMER, CALIBRAR LES TREMP MORAL: CONSEQÜeNCIES DE LES PARAULES (TEMA SOBRE EL QUAL HEM DE TORNAR) . I SEGON, NO REGATEJAR HEM DE DE COMPRENSió: ESFOR~OS LLUITAR CONTRA CENTRALISMES APROFUNDIR EN LA NOSTRA PRbPIA VISCERALS IDENTITAT, RESPECTE I FOMENT DE LES NOSTRES CULTURES, NOSTRES LLENGÜES, CONTRIBUIR AMB I AMB DE LES DE LES NOSTRES POSSIBILITATS DE ELS 3 MILLORS TALENTS A L'ORDRE �INTERNACIONAL, HUMANITZACió RESTA A LA JUSTíCIA DISTRIBUTIVA, DEL NOSTRE QUEFER QUOTIDia. -S'ACABA D'HORITZó LA ESTRET I, CITA- SóN A LA TOTA LA PREOCUPACIONS EN DEFINITIVA, SóN FACTORS D' EMPOBRIMENT HUMa. SóN PARAULES DE JORDI MARAGALL, SENADOR, CONSTITUEIXEN UN DIAGNbSTIC I UN PROGRAMA, CREC DIAGNoSTIC JO, UN I UN CODI O MORAL, QUE MILLOR, DE MORAL PúBLICA. LES REPETEIXO, DONCS, PARAULES". "NO REGATEJAR ESFOR<;os DESDE LA NOSTRES "CALIBRAR LES CONSEQÜeNCIES DE DE PRbPIA IDENTITAT" A FI QUE LA PROBLEMES COMPRENSió SOLUCió PUGUI . EMMARCAR-SE EN DELS L'ORDRE UNIVERSAL QUE POC A POC ES VA IMPLANTANT. PARAULES OPTIMISTES, DONCS, QUE A MI EM RECORDEN UNES ALTRES QUE TAMBÉ US VULL CITAR EN AQUEST TEXT ENORMEMENT SUGGESTIU, EXIGENT, FRESC I ESTIMULANT -QUE TENIU REPRODUiT EN UNA FOTOCbPIA, PRESIDENT DE TXECOSLOVaQUIA I, MOMENT QUE HO VA ESCRIURE, NOMÉS UN FRANKFURT DIRECTOR AMB TAN DE HAVEL, EN AQUELL MOMENT, EN EL ARA FA UN ANY, POSSIBLEMENT DE TEATRE QUE VA SER EL PREMI DE LA PAU I QUE VA 4 DE L'AVUI PREMIAT ENVIAR A UN �TEXT PER SER LLEGIT EN AQUELL ACTE DE PREMIACió, PERQUe NO SE'L VA DEIXAR SORTIR DE TXECOSLOVAQUIA I MAXIMILIAN SCHELL, EM PENSO, VA SER UN ACTOR ALEMANY, QUI VA LLEGIR EL TEXT QUE ELL HAVIA ESCRIT. AQUEST TEXT ES DIU "PARAULES SOBRE LA PARAULA", PARLA DE LA IMPORTaNCIA DE LA PARAULA, DE LA MaGIA I DE LA PARAULA, DE L'AMBIGÜITAT DE LA PARAULA, I ENCARA DEL PERILL PER LA QUE HAN DE LA PARAULA INDISCUTIBLE. I ALESHORES PEORA D'AQUESTA ANaLISI UNA COLLA DE ESTAT LLIBERTAT, PERESTROIKA. PAU, IMPORTANTS A LA NOSTRA SOCIALISME I, VIDA PASSA PARAULES COM SóN FINALMENT, FINS I TOT, I AQUí DIRíEM "CATALUNYA", O AQUí DIRíEM "ELS EQUILIBRIS ECONbMICS", POTSER. LECTURA RABióS, DEL JO AQUESTA QUE ES FA DES DIRIA, DELS SEUS PROPIS EFECTES. DEL DEL I, LA INFINITA CAPITALISME LLOC ON ES COUEN ELS SAVIESA IGNORANT SOBRETOT, DITA DES DE LA PARAULES S'IMPOSEN, PER FI, A LA DE L'AGNOSTICISME DES DE MÉS ENLLa DE LES IL.LUSIONS SOCIALISME MÉS INGENU, INTENSITAT DE FOR~A CANSADA CANVIS, ON LES I ALS TANCS. DES DELS EXCESSOS DEL LLENGUATGE. ENS PODEM PREGUNTAR SI, 5 DE NOU, LA VERITAT, LA �VERITAT D'EUROPA EN AQUEST CAS, NO ENS VINDRa DE LA FRONTERA I NO PAS DEL COR DEL SISTEMA. JO US DEMOSTRA AJUDAR RECOMANO LA LECTURA D'AQUEST DISCURS QUE JUSTAMENT QUE ENCARA HI HA PARAULES QUE PODEN EL MóN, DELS SENTIMENTS, D'AQUELL QUE ENCARA ES POT PARLAR D'IDEES DES (I NO NOMÉS DES DE L'ESPECULACió), DES MíNIM DE SENTIMENT SENSE EL QUAL LA IDEA ESTa MANCADA DE LA VIBRACió QUE ES NECESSITA PER ARRIBAR AL DESTINATARI. EL PROCÉS CAP A LA MADURESA POLÍTICA D'UN PAíS COM A PROCÉS, TAMBÉ, DE MADURESA HUMANA QUE, EN PARAULES DE JORDI MARAGALL CONEIXEMENT, AMB "S'ADQUIREIX CULTURA, SERENA CAPACITAT DE DIR (COM LES COSES PEL SEU NOM, SENSE AMB AMB HAVEL) SENSE ENTERBOLIR EL LLENGUATGE, ALTERAR ELS ESPERITS, SENSE PERORE DE VISTA LA FONDaRIA DELS PROBLEMES QUE AFECTEN EL MóN SENCER EN UN MOMENT DE GRANS TRANSFORMACIONS i DE GRANS CANVIS". L'ESQUERRA ESPERITS AUTeNTICS EL DEMOCRaTICA D'AQUEST PAíS, MÉS PROGRESSISTES DEL LIBERALISME I DEL CATALANISME, ELS ELS MÉS NO ARRIBARAN A POSSEIR TOT PES QUE HAN DE POSSEIR FINS QUE EN EL SEU NO HI HAGI AQUEST BRI DE SENTIMENT PROFUND, 6 I MISSATGE ANCORAT EN �UNA MORAL POTENT, ON CONFLUEIXIN MADURACió HUMANA I POLÍTICA, CONVICCió PERSONAL I COHEReNCIA PúBLICA. FINS QUE LES PARAULES NO ES BASIN CLARAMENT EN SENTIMENTS ARRELATS I FETS DEMOSTRABLES. I VOSTeS ARA ES PODEN PREGUNTAR: I QUE TÉ AIXo A VEURE AMB BARCELONA, I EL SEU PRESENT I EL SEU FUTUR, I AMB LA CREACió D'UN FORUM CiVIC? I JO ELS DIC QUE JA HI ANIREM ARRIBANT. DIGUEM MÉS AL DE PASSADA, NOSTRE L'ESPECTACLE TEMA, I ENS HAUREM ACOSTAT UNA MICA QUE AQUESTS DIES ASSISTIM SEMPRE SORPRENENT D'UNS ACTES QUE A NEGUEN UNS ALTRES D'ANTERIORS- I ELS ACTES SóN TAMBÉ PARAULES, SóN MISSATGES. ELS ACTES CRIDA EN EL FONS NO ERA TAN IMPREVISIBLE QUE QUE VAN INICIAR CONJUNTAMENT FA 8 MESOS I LA TEoRICA PERIFeRIA DEL NACIONALISME LA OFICIAL ACABARIA EN UNA SOROLLOSA DISCREPaNCIA DE GESTOS: MANCA REMARCABLE DE CALIBRACió DELS EFECTES DELS ACTES INICIALS. DESITGEM QUE PREVEIEM, AMB TOT, TOT L'eXIT LA I NO NOMÉS DESITGEM QUE ES MEREIX RECTIFICACió I QUE CERTAMENT TINDRa CONTACTES ENTRE MONARQUIA I POBLE SEMPRE HAN TINGUT 7 ACTUAL. SINó BEN AQUESTS A �CATALUNYA -QUAN ELS SECTORS MÉS EQUaNIMS DEL PAíS S'HAN PRONUNCIAT A FAVOR- AQUEST RESULTAT POSITIU. D'ANAR A PRINCIPIS DE SEGLE PER PODER-HO I HAURíEM DEMOSTRAR, PERo SEMPRE HA ESTAT AIXí. ACABEM EL NOSTRE PASSEIG PELS SENTIMENTS DEL MóN, TAN ESPECTACULARMENT ALLIBERATS EN ELS DARRERS 10 O 12 MESOS. JO EN ELS RECOMENARIA LA LECTURA, AQUEST CAS UNA CITA TAN -I ELS ESTALVIARÉ LLARGA- DEL TREBALL DEL CAPíTOL CATALa DEL CLUB DE ROMA, QUE HA ESTAT RESUMIT FA EN EL DIARI DE BARCELONA PER POC LLORET DEVESA, MAGNíFICAMENT RESUMIT, I DEL QUE JO M'ATREVEIXO A CITAR CINC PUNTS MOLT BREUMENT. AQUEST CORRECCió, PER TANT, D'UNA SER. TREBALL SEGURAMENT, EN FASE PER PART D'EDICIONS 62 PER A SER ÉS ENCARA VERSió PERo ÉS ARA, UN ESBORRANY. DE PUBLICAT. NO EM DONIN LA DEFINITIVA PERQUe SEGURAMENT NO HO ÉS UN TREBALL ENORMEMENT INTERESSANT EN Fe DEU EL QUAL S'ESTABLEIXEN COMA PRINCIPIS DE TREBALL: l. QUE EL DOGMA DE LA SOBIRANIA NACIONAL, 8 COM LA �VELLA IDEA DE LA RAó D'ESTAT, INTOCABLE, LA SER CONSIDERAT QUAN HI HA INTERESSOS SUPERIORS EN JOC. QUE SOBIRANIA IDENTITAT NO POT NACIONAL, RELIGIOSA PERPETUACió DE L'ESPECIFITAT CULTURAL NO PODEN SERVIR PER LA MISeRIA O LA O LA EMPARAR VIOLACió DELS LA DRETS HUMANS. QUE 2• L'ORDRE MUNDIAL, GOVERNANTS, CLASSES DE GRUPS EN VALORS: I SOBRETOT EN ÉS NECESSARI DESENVOLUPAR EL DE LA DIGNITAT DE LA LES QUATRE PERSONA HUMANA, EL DE LA SOLIDARITAT SOCIAL, EL DE L'AUSTERITAT ECOLbGICA-DEMOGRaFICA I EL DE L'ABOLICió DE LA GUERRA. 3. QUE L'OBJECTIU ALS PER ALS PAiSOS EN VIA DE DESENVOLUPAMENT PRIMORDIAL ÉS VeNCER LA FAM DIA RERA DIA PAiSOS INDUSTRIALITZATS ES FA NECESSARI L'EFICieNCIA BOSSES DE DESENVOLUPAMENT UNES CONDICIONS DEMOGRaFICA ASSEGURAR DELS SERVEIS I EVITAR LA CONSOLIDACió POBRESA. DEL I QUE MENTRE ECONbMIC DE VIDA CAPA~ NO ES D'ASSEGURAR ACCEPTABLES, PLANETA PORTARa I GENERI DE UN LOCALMENT L'EXPLOSió IMMIGRANTS DEL MóN SUBDESENVOLUPAT A L'INDUSTRIALITZAT. 4. RESIDUS QUE ELS PAiSOS INDUSTRIALITZATS ES DESFAN DELS ON MENYS RESISTeNCIA S'OFEREIX, 9 DINTRE I FORA �DE LES SEVES FRONTERES. DELS ESTATS aCIDA, POT NO LES FRONTERES I LA ATUREN LA CONTAMINACió NI L'EFECTE HIVERNACLE. SOBIRANIA NI LA PLUJA I QUE PER TANT EL MóN TROBAR-SE SENSE SORTIDA SI LA SOBIRANIA DE L'ESTAT CONTINUA CONSIDERANT-SE INTOCABLE. QUE 5. LA CREDITORS PAiSOS IDEOLoGICAMENT DEL CONDONACió S'HA I AQUEST SENTIT, FORMA UNA CONTRARI FER DE PART MANERA NO HA DE SER VISTA COM UNA TERCERMUNDISME L'IMPERIALISME. DE DEL DEUTE PER NI DES DEL COM UNA PUNT DE NEUTRA VICToRIA CLAUDICACió VISTA DELS DAVANT EGOiSTA, EN ELS PAiSOS AVANyATS IMPEDIRAN D'AQUESTA ALLAU MIGRATbRIA QUE AUGMENTARIA EN CAS LES BOSSES DE POBRESA I EL RISC DE CONFLICTES CULTURALS. I, EN FI, D'ALTRES REFLEXIONS D'UNA ENORME PROFUNDITAT I INTEReS. VOSTeS VEURE AMB COMPRENDRAN DE SEGUIDA QUE TOT AIXb TÉ LES PREOCUPACIONS DiaRIES DE L'ALCALDE A DE BARCELONA, COM DE LA MAJORIA DELS ALCALDES DE LES GRANS CIUTATS URBa, DE D'EUROPA, CONCERNITS COM ESTEM PELS BROTS D'INTOLERaNCIA, DESEQUILIBRI PEL PER LES PERSPECTIVES DEMOGRaFIC ENTRE LES DUES 10 DUALISME RIBES DEL �PER MEDITERRANI, DELS LA INSEGURETAT, POBRES PAiSOS D'ESTUPEFAENTS, DISTRIBUCió PER PER LA CONTROLAR INCAPACITAT LA PRODUCCió I DELS PAiSOS RICS PER CONTROLAR-NE LA I LA COL·LOCACió I BLANQUEIG DELS BENEFICIS, -ENCARA QUE ALGUNA BONA NOTíCIA ES POT DONAR AVUI MATEIX SOBRE AQUESTA QÜESTió-, PER LA DIFICULTAT PER ALTERAR HaBITS INDIVIDUALMENT úTILS A CURT TERMINI PERb SOCIALMENT RUiNOSOS A LLARG, ETC. ÉS MÉS: L'ALCALDE DE BARCELONA ESTa, HA ESTAT I HA D'ESTAR SEMPRE CONCERNIT PER COM ES REPARTEIXEN LES SOLUCIONS A AQUESTS PROBLEMES. AVANyO POLíTIQUES QUE, IGUAL COM NO CREC ESPANYOLES QUE NO INTEGRIN EN SOLUCIONS L'ADMINISTRACió LOCAL, I CONCRETAMENT LES GRANS CIUTATS, TAMPOC NO CREC EN SOLUCIONS EXCLUSIVAMENT POLíTIQUES PER UN MUNDIALS PENSAMENT, REGULADES DIGUEM-NE, UNIVERSITARI, AMB DIAGNbSTICS INCLúS COINCIDENTS. JA SABEN INAUGURAR ACTUALITAT LA VOSTeS QUE EL PRíNCEP DE GAL · LES MODA D'OPINAR SOBRE TEMES NO DE AMB PROU MÉS DISCRECió QUE REIALS EUROPEES HAN FET POSTERIORMENT. 11 ALTRES VA RABIOSA FIGURES �AMB MOTIU D'UN SOPAR QUE EL PRíNCEP DE GAL· LES VA FER FA APROXIMADAMENT UN ANY A KENSINGTON VA REUNIR A 12 PRIMERíSSIMA FILA, MANERA PERSONALITATS EUROPEES -NO QUE DE PERo Sí UNA DE CADA PAíS I D'ALGUNA REPRESENTATIUS-, FINAL, PALACE, ENS VAM POSAR TOTS D'ACORD AL (PROFESSORS UNIVERSITARIS, ALCALDES, SUBSECRETARIS D'INTERIOR), EN QUe CALDRIA ARQUITECTES, TAXAR L'úS DELS DERIVATS D'HIDROCARBURS. I, TANMATEIX, AL FINAL RESTAVA LA DISCREPaNCIA DE QUe SE N'HAVIA DE FER DELS RESULTATS D'AQUESTA TAXACió, QUE ERA BONA EN Sí MATEIXA, EN LA MESURA EN QUe SEGURAMENT LA UTILITZACió EXCESSIVA D'AQUESTES RESERVES ENEGeTIQUES ECOLoGIC HAURIA DEL DEFINITIVA, MóN. DE PORTAR PROBLEMES A I PER TANT UNA L'EQUILIBRI TAXACió, EN ERA UNA DESINCENTIVACió EN EL SEU úS I UNA COSA A CONSIDERAR POSITIVAMENT EN Sí MATEIXA. TANMATEIX, DE DELS LA DISCUSSió QUEDAVA SOBRE QUe S'HAVIA FER AMB AQUESTS RECURSOS, PAiSOS FINANCERAMENT ENDARRERITS SI PRESERVAR -QUE SERIEN LA NATURA COMPENSATS DEL FET DE NO RECóRRER A UNA UTILITZACió MÉS FaCIL I MÉS RaPIDA DE LES SEVES RIQUESES NATURALS, SELVES O MINARALS, QUE JA EXISTEIXEN-, O BÉ CONSTRUCCió 12 �DE SISTEMES DE TRANSPORT I ALTRES SERVEIS ALTERNATIUS A L'úS MASSIU D'AQUESTES FONTS D'ENERGIA EN AVAN~ATS PAiSOS I CONCRETAMENT EN LES SEVES GRANS CIUTATS. L'ALCALDE LA ELS DE BARCELONA VA DEFENSAR, SEGONA ALTERNATIVA, COM ÉS OBVI, UNIDA NO ADVERSATIVAMENT A LA PRIMERA, NO CONTRADINT-LA. DEFENSANT QUE S'HA DE REDUIR EL CONSUM I COMPENSAR ELS PAiSOS DELS QUALS ES QUE NO SACRIFIQUIN LES SEVES NOSALTRES HEM FET. RESERVES DEMANA NATURALS COM PERo AL MATEIX TEMPS S'HA D'INCIDIR EN EL CONSUM DIRECTAMENT, SE LI HA DE DIR AL CONSUMIDOR QUE ÉS LA GRAN CIUTAT, QUE ES PODEN CONSTRUIR, QUE HI HA SISTEMES ALTERNATIUS QUE ES PODEN UTILITZAR, I QUE EL MóN, EUROPA, ELS ESTATS, PODEN SUBVENCIONAR. VEURAN VOSTeS BRUSSEL · LES, DESPRÉS, RECENTMENT, SI TENIM HI TEMPS, HAVIA A UNANIMITAT INTERNACIONAL EN UNA REUNió DEL WORLD FORUM, MUNDIAL DE L'INSTITUT INTERNACIONAL D'ENTITATS SOBRE COM DEL FORUM LOCALS, LA NECESSITAT DE PRIMAR EL QUE EN AQUESTA REUNió ES DEIA EL SOFTWARE, SOBRE EL HARDWARE, EN LA SOLUCió DELS PROBLEMES DE TRANSPORT EN LES GRANS CIUTATS. ÉS A DIR, UNANIMITAT INTERNACIONAL EN EL FET QUE EN EL CENTRE DE LES CIUTATS, EN MATeRIA DE TRaNSIT I DE 13 �TRANSPORT, ÉS MÉS IMPORTANT UTILITZAR SaVIAMENT ELS RECURSOS ESCASSOS, MOLT ESCASSOS, QUE TENIM, QUE NO PAS SUBSTITUIR-LOS PER UNS ALTRES, QUE NO PAS CREAR UNES GRANS INFRESTRUCTURES NOVES. DESPRÉS MATISARÉ UN MOMENT TOT AIXo RESPECTE DE LA NOSTRA CIUTAT. TOTES AQUESTES QÜESTIONS A ESPANYA, I A CATALUNYA, ES VIUEN UN XIC COMA QÜESTIONS ESPECULATIVES, QUAN SóN EN REALITAT LES AUTeNTIQUES QÜESTIONS SOBRE LES QUALS ES DEBATRa I QUALITAT EL FUTUR DE LA HUMANITAT CONCRETA, DE VIDA ALS CARRERS I LES CASES DE LA BARCELONA EN ELS PROPERS ANYS. NOSALTRES ESTEM CENTRATS ENCARA EN LA DEL MODEL DE GOVERN. UN TEMPS, [SI DEFINICió, I PROBABLEMENT HO ESTAREM LA GENT NO ES CANSA D'UN ENCARA PERíODE TAN LLARG I ENS ENGEGA A TOTS PLEGATS A DIDA]. NO CORREREM AQUEST PERILL SI SABEM DONAR DUES PENYORES: * LA DE LES PROVES QUE AVANCEM EN AQUEST PROCéS DE DEFINICió, QUE NO ENS ATUREM. * LA DE LES TRANSFORMACIONS CONCRETES. 14 �PER EXEMPLE: AQUEST NOSALTRES DEMOSTRAREM QUE AVANCEM EN PAíS EN MATeRIA DE MODEL DE GOVERN SI EL COMEN~A LA SEVA REFORMA EN LA LíNIA QUE FA DOS ANYS VA EL APROVAR FEDERAL CONGRÉS LENTAMENT, MOLT LENTAMENT, PERb PER EXEMPLE, LA AVUI, PARAULES LA DELS SOCIALISTES. AVAN~ARíEM, AVAN~AREM. TAMBÉ, DE TRANSFORMACIONS CONCRETES: MANCA DE CREDIBILITAT DEL NACIONALISME PROVÉ, SENAT -JO CREC, OFICIAL NO ENCARA- DEL FET QUE LES SEVES SIGUIN ENTESES GENERALMENT COM A CONTRaRIES A VERITAT (NO ÉS EL CAS), ACOMPANYEN A LES PARAULES: SINó QUE ELS FETS NO ON SóN LES OBRES QUE HAN DE FER GRAN LA CATALUNYA QUE TAN SOVINT INVOQUEM? ON ÉS LA SAVIESA DE GOVERN QUE HA DE RECONCILIAR AMB SEVA LA REBREGADA, CONREUS, REALITAT MOLT LES RICA PEDRERES, DE TERRA TAMBÉ, I MOLT PERb ELS CATALANS DENSA, MOLT TURMENTADA PELS SORRALS, PELS TERRERES I INCENDIS I L'ESPECULACió, PER L'OROGRAFIA REBREGADA QUE EN DIFICULTA LES COMUNICACIONS, PER L'EXEGÜITAT DELS RECURSOS NATURALS? EN JORDI SOLÉ TURA, FIN DE UN MODELO POLíTICO", ALTRE TITULAT "MASSA EN UN ARTICLE TITULAT "EL I EN JAUME GUILLAMET EN UN POLÍTICA I POC GOVERN", QUE S'EXPLICA PER Sí SOL AMB EL TíTOL, HAN PARLAT CLARAMENT 15 �SOBRE AQUESTA SITUACió. LES JUGADES DUES POLíTIQUES IMPORTANTS DEL NACIONALISME OFICIAL HAN ESTAT: - EL SISTEMA NOU MODEL TERRITORIAL DE L'ANY 87, COM A DE "CaSTIG" A BARCELONA I DE CONTROL PAM A PAM DE LES COMARQUES. - L'APADRINAMENT D'UN RADICALISME NACIONALISTA QUE PERMETÉS AL L'ESCENARI NACIONALISME OFICIAL SITUAR-SE AL MIG POLíTIC COM A FOR~A MODERADA I DE MODERADORA D'UNA "REALITAT EXALTADA". AQUESTES DUES JUGADES HAN TINGUT LA SEVA TRADUCCió EN REACCIONS DESCONTROLADES DELS ESQUEMES PROMOGUTS, EN MOLTS TEMES CITAT ABANS, TOTHOM, EN QUE ARA NO CITARÉ. I ALTRES ESTAN ALGUNS D'ELLS ELS EVIDENTMENT LA POLÍTICA DE CADA DIA. DAVANT HE DE I HEM DIT QUE NO HAVíEM DE PARLAR TANT DE POLÍTICA DE CADA DIA, SINó QUE ENS ANIRIA BÉ SITUAR-NOS EN EL MOMENT I EN L'ESPAI VIVIM. EN QUE AQUEST PUNT POTSER SERIA OPORTú UN RETORN A HAVEL. HAVEL REPASSA LA 16 PAU, EL SOCIALISME, LA �PERESTROIKA, PERb LENIN, MARX, FREUD, HITLER I HEIDEGGER ... QUAN PARLA ALS ALEMANYS, ADRE~AT ALS ALEMANYS, (PERQUe ÉS QUE L'HAN PREMIAT), DECLARAR LA SEVA INCOMPRENSió PEL FET QUE MEDIOCRE -DIU- S'EMPORTÉS MARES DE L'AUDITORI 11 , UN DISCURS DESPRÉS DE UN "BURGeS L'ENTUSIASME DELS PARES I AFIRMA RESPECTE DE LES RELACIONS ENTRE ELS ALEMANYS I ELS TXECS: "JO TXECS PELS ALEMANYS NO PUC PARLAR, PUC AFIRMAR QUE EN CURS DE DeCADES LES ANIMOSITATS, ALIMENTATS ReGIM PASSIONS, DURANT SEGLES S'HAN PERb LES I PELS DARRERES PREJUDICIS EVAPORAT. AQUEST -ES REFEREIX AL SEU, A L'EXISTENT EN AQUELL MOMENT, TOTALITARI- HA CULTIVAT EN NOSALTRES TAN DESCONFIAN~A GENERALITZACIONS, PROFUNDA FRASES ENVERS TOTES FETES, CONSIGNES I ESTEREOTIPS ADULADORES A TOTS ELS NIVELLS LES IDEOLOGIES, MENTALS DE UNA I CRIDES LES NOSTRES EMOCIONS, DES DE LES MÉS ELEMENTALS FINS A LES MÉS ELEVADES, QUE D'IMMUNITAT ZANT, TOT AVUI EXPERIMENTEM DAVANT DE QUALSEVOL ESQUER UNA MENA HIPNOTIT- I L'ASPECTE SUGGERENT QUE TRADICIONAL- MENT HA TINGUT LA CRIDA NACIONAL O NACIONALISTA." I MÉS ENDAVANT 17 DIU, �ÉS, "EL MóN HUMa S'HA DE RECONeIXER COM EL UNA COMPLICADA COMUNITAT DE MILERS I MILIONS D'ÉSSERS HUMANS úNICS I IRREPETIBLES QUE, DE CENTENARS DE BONES QUALITATS, QUE A TENEN PART TAMBÉ CENTENARS DE DEFECTES I DE TENDeNCIES DOLENTES LES QUALS, PERo, UN NO POT CONVERTIR AMB UNA PLANXA DE FRASES BUIDES, EN UNA MASSA UNIFORME, COM ARA UNA CLASSE SOCIAL, UNA NACió, UNA FOR<;A POLíTICA". PERQUe CATALUNYA SIGUI UNA PE<;A POSITIVADORA EN EL TRACTAMENT I SOLUCió DELS PROBLEMES DE CIVILITZACió QUE SE'NS PLANTEGEN -QUE JA HO ÉS, SIGUI DEL TOT, JO CREC, PERo PERQUe HO TANT COM POT ARRIBAR A SER-HO-, HA DE CONFIAR EN BARCELONA. S'HA DE DESCONFIAR MENYS DE BARCELONA I DE LA SEVA TRANSFORMACió NECESSaRIA, DE NOU, EN ALLo QUE MAI NO HA DEIXAT DE SER DEL TOT, HA VOLGUT DEIXAR EN ALLo, EN TOT CAS, QUE MAI NO DE SER, QUE ÉS UNA CIUTAT CAPDAVANTERA. I CAPDAVANTERA EN DUES DIRECCIONS: EN LA QUANTITAT I QUALITAT DELS SEUS 18 SERVEIS SINGULARS, DEL SEU �URBANISME, DEL SEU TEATRE, DE LA SEVA MúSICA, DE LA SEVA TECNOLOGIA I DE LA SEVA INDúSTRIA. I, TAMBÉ, SERVEIS RAMON EN LA QUALITAT I REPARTIMENT DELS SEUS MíNIMS. TRIAS REGIDOR EN SABEU AQUELLA FRASE QUE VA FARGAS EL EN PLENARI EL SEU úLTIM DE PRONUCIAR DISCURS L'AJUNTAMENT, COM A CITANT A GUICCIARDINI, UN VIATJANT ITALia DEL SEGLE XVI. GUICCIARDINI TINDRa DEIA QUE BARCELONA SEGURAMENT ELS MONUMENTS QUE TÉ FLOReNCIA o VENeCIA, TÉ UNA COSA MOLT IMPORTANT, NO PERO QUE ÉS UNA QUALITAT MíNIMA MOLT CONSIDERABLE. I D'UNA AIXo ÉS EL MILLOR QUE ES POT DIR, CIUTAT. CAPITAL, PERQUe ADMIRAR, NO D'UNA CIUTAT-CIUTAT, COM, NO D'UNA CIUTAT- D'UNA CIUTAT QUE ÉS CAPITAL D'UN IMPERI, ALESHORES COMEN~ANT SEGURAMENT HI HA D'ALTRES COSES A PELS CASTELLS I SEGUINT PELS PALAUS. PERo D'UNA CIUTAT-CIUTAT, BURGESOS SEGONS FORMADA PER I PER TREBALLADORS, CIUTADANS, PER EL QUE ES POT ADMIRAR ÉS QUE HAGI SABUT REPARTIR ELS SEUS RECURSOS. I BARCELONA HO HA SABUT FER. PER TANT, QUAN JO DIC CIUTAT CAPDEVANTERA, QUAN JO 19 �DIC CATALUNYA ENS HA D'AJUDAR AMB AIXb, QUE CATALUNYA VENeNCIA, ENS QUE HA D'AJUDAR TAMBÉ; PERb A TAMBÉ NO ESTIC DIENT SER FLOReNCIA CATALUNYA O ENS D'AJUDAR A SER UNA CIUTAT-MIRALL DES DEL PUNT DE HA VISTA DE LA IGUALTAT, DES DEL PUNT DE VISTA DE LA JUSTíCIA. SI VOLEU, POSEM-HO A L'INREVÉS. PERQUe BARCELONA ARRIBI LIDERAR A AQUEST POSICIONAMENT DE CATALUNYA, POSICIONAMENT POSITIVADOR DE COM AL CATALUNYA POSSIBILITATS, AL POSSIBILITATS, ACTUAL QUE FIDELITAT A HEM PAíS, LíMIT LA MaXIM DE PaTRIA LES DE SEVES LES DE TROBAR LA SORTIDA ENS OBLIGA, A LíMIT A SEVES L'IMPASSE INDEGUDAMENT, A TRIAR (QUASI SUBMISSió, DIRIA ENTRE DE VEGADES) O EMPENTA TRANSFORMADORA. HEM DE CONVeNCER QUE SOM CONSERVAR. PRIMERES HEM DE PEORES DEMOSTRAR CAPA~OS QUE DE TRANSFORMAR I ESTEM DEL SEGLE XXI I QUE ESTEM, POSANT COM LES DEIA L'ORIOL BOHIGAS, "MONUMENTALITZANT LA PERIFeRIA". PERb TAMBÉ ESTEM DIGNIFICANT EL MUSEU DE LA CIUTAT, DE FENT ELS FONAMENTS QUE EL PALAU NACIONAL MONTJUiC MAI NO HA TINGUT, MúSICA, EL D'HISTbRIA RESTAURANT 20 DEL REFENT EL PALAU PARC (L'ACTUAL DE LA MUSEU DE �ZOOLOGIA) I LA CASCADA. I, LAST BUT NOT LEAST, TRIOMFANT, POC A POC, EN LA LLUITA DE RITMES QUE PORTEM A CIUTAT VELLA: ENTRE EL RITME DE LA MILLORA I EL DE LA DEGRADACió (EMPATANT, DE MOMENT, A CAMP CONTRARI, QUE ÉS EL QUE ESTEM FENT EN AQUEST INSTANT) . AQUEST 1 ÉS EL MISSATGE DE LA BARCELONA DELS 90 QUE CATALUNYA ESTa ACCEPTANT I QUE ESPANYA, -POTSER PER PRIMER COP-, ENTÉN, QUE COMEN~A A ENTENDRE. UN MISSATGE BARCELONA S'HA PLANTEJAT DE VEGADES TOTA SOLA, I AMB AJUTS INTERMITENTS DE L'ESTAT I MOLT ESCADUSSERS DE LA GENERALITAT. A VOLTES JUSTIFICADAMENT. NO LLEGIU EN AQUESTES PARAULES UNA CRíTICA POLÍTICA A CURT TERMINI, PERQUe NO ÉS AQUEST EL CAS. A VOLTES JUSTIFICADAMENT. MÉS SOVINT SENSE JUSTIFICACió. TEMPS TINDREM DE DISCUTIR SOBRE AQUESTA QÜESTió. PERo NO ENS ENGANYEM: DEL PROGRÉS, LA "ARA LA BARCELONA NO ACONSEGUEIX QUE AL NIVELL ESPANYOL, DE POLíTICA INFERNAL, SI BARCELONA, ESPANYOLA, ES TRENQUI LA AQUESTA ABSURDA DUTXA ESCOCESA, T'ESTIMO, ARA NO T'ESTIMO", 21 DIALeCTICA EL PENDULAR A QUe ENS OBLIGUEN �D'UNA BANDA, NOSTRE EL CENTRALIME DISTANT, I DE L'ALTRA EL SENTIMENT, EN (RE)SENTIMENT -PERQUe NO EN DIC DIRIA, EN AQUEST NACIONALISTA-, ARRIBAR A CAS, (RE)SENTIMENT- NACIONAL BARCELONA NO SERa MAI ALLo SER I QUE ELS CIUTADANS VOLEN PER QUE O POT AQUESTA CIUTAT. NO PASSARíEM DE SER "UN CARACTERíSTIC", DIU EN TEATRE O EN CINE- UN CARACTERíSTIC MOMENTaNIAMENT -COM ES INTERESSANT, DE MODA INCLúS EN L'ESCENA APASSIONANT DE L'EUROPA DELS '90. I PER SITUAR LA DINaMICA ESPANYOLA EN UN MARC MÉS PRODUCTIU, ACOSTAREM, ENS HEM D'ACOSTAR POLÍTICA CATALANO- MENYS ESTeRIL, ENS SENSE DUBTE A UN SISTEMA FEDERAL. UN SISTEMA FEDERAL EN QUe, SIGUI PRIMER, REAL I "COMPLET" (NO COIX) . L'AUTONOMIA LOCAL I EL L'AUTOGOVERN EN QUe ES RECONEGUI CARaCTER TRIPLE DE L'ADMINISTRACió PúBLICA: CENTRAL, AUTONoMIC I LOCAL. EN QUe ELS PROBLEMES DE BARCELONA TINGUIN PER TANT UN MARC ESTABLE DE SOLUCió, CONSAGRAT EN LA CARTA MUNICIPAL O LLEI ESPECIAL DE BARCELONA. 22 �I DIC MÉS: QUE SI ELS TEMES DELS MILIONS DE CIUTADANS VIUEN A BARCELONA, MADRID, SEVILLA, BILBAO NO TENEN RESPOSTA POLÍTICA REAL I SISTEMA NO VALeNCIA O CONCRETA, EL S'ESTABILITZARa I ELS PUNTS DE FUGA DE LA PLURINACIONAL DIVERSITAT PASS ARAN DOMINAR A DEFINITIVAMENT L'ESCENA, EN UN ARGUMENT QUE JO CREC QUE SERIA SINCOPAT I FATIGANT, I DESCONNECTAT DE L'ESCENARI INTERNACIONAL. NO VOL DIR, AIXo EL D'AMAGAR EN ABSOLUT, SEU CARaCTER, LA SEVA QUE BARCELONA HAGI PASSió. LA SEVA SINGULARITAT. LA SINGULARITAT D'UNA CULTURA. DE BARCELONA ÉS SER LA CAPITAL I MOLTES ALTRES. PERo AQUESTA ÉS LA MÉS IMPORTANT. AIXo ENS DóNA MÉS PERFIL INTERNACIONAL QUE NO PAS PROBLEMES DE COMPRENSió (QUE EN PROVOCA, PERo MENYS DEL QUE ES DIU) . EL QUE HEM DE MALDAR ÉS PER NO SER PRESONERS DE LA NOSTRA SINGULARITAT COM A PAíS, I PARALITZATS COP PER LA PARAULA QUE ENS DESIGNA. 23 AQUEST �SI HAN AGAFEU LA PREMSA INTERNACIONAL, POSAT ARTICLES UN PARELL D'EXEMPLES THE DRAMA IS ON THE STAGE", ESTa EN L'ESCENARI", QUE MACCAULEY DIU, BARCELONA D'UN "BRIO" L'AUTORA: EN VEUREU QUE ES TITULA "NOT ÉSA DIR, "NO TOT EL DRAMA (TAMBÉ EN ELS CARRERS, VE ADIR). CITANT A UNA ALTRA AUTORA, TEMPESTUóS I IRREPRIMIBLE". I TURBULENTA HISTORIA COM A I SEGUEIX "PERo BARCELONA ÉS TAMBÉ UNA CIUTAT AMB SEVA CATALUNYA ROSE DóNA LA IMPRESSió D'UN DOLL DE VIDA ENGRANADA TRADICió TEATRAL QUE ES REFLECTEIX LA ALL "MÉS POTSER QUE QUALSEVOL ALTRA CIUTAT EN EL MóN, BEN RECENTS), S'US TANT FANTaSTICS I TANT APASSIONATS COM AQUEST DE JENNIFER DUNNING AL N.Y.T., I (I AQUí UNA TANT CAPITAL DE COM EN EL SEU STATUS DE CENTRE DE LES ARTS A ESPANYA". QUe MÉS VOLDRíEM? PREMSA SOBRE EN FI, DE VEGADES UN TROBA A LA INTERNACIONAL TAN SERIOSA COM ALGUNES BENEVOLENTS EXAGERATS, QUE AQUESTA DE LES PECES DE LA NOSTRA NO PAS EL NOSTRE MATEIX. I DEGUTS A L'APASSIONAMENT JUDICIS CULTURA MÉS SEGURAMENT FAVORABLE. COM N'HI HA DEGUTS A L'APASSIONAMENT DESFAVORABLE O AL DESCONEIXEMENT. PER EXEMPLE SI VOSALTRES AGAFEU EL 24 �STREET "WALL IMPORTANT, POC JOURNAL", QUE ÉS UN ALTRE DIARI QUASI, COM EL PRIMER CITAT, RELATIVAMENT FA VA PUBLICAR UN ARTICLE QUE ES TITULAVA FUELS TAN AMBITIONS": BARCELONA AMBICIONS, DIU, PERo NO ALIMENTA DóNA LA "BARCELONA UNES TALLA, GRANS ACABA DE REALITZAR MAI) . DONCS BÉ, LA IMPRESSió QUE DONEM A LA GENT QUE ENS VENEN A CONeIXER -QUE SóN CADA COP MÉS- ÉS UNA MICA AQUESTA. I CANTó LA INTERPRETACió QUE SE'N DóNA DEPeN EN EL COMENTARISTA. SINGULARS, I QUAL PARTIDaRIAMENT AIXo DEPeN MOLT DEL FET QUE SOM AQUELLS QUE SE SENTEN DEL CAPITAL ES MOLT DEL SITUA EL QUE SOM FET D'UNA CULTURA SINGULAR. I AQUESTA DIFEReNCIA, HISToRIA DEL DE JUSTAMENT COM PER I TENEN CURIOSITAT PER CONeIXER LA BARCELONA COM UNA HISToRIA DE LA CATALANISME, SUPOSEM, ATRETS I QUE ESTUDIEN DOMeNECH I UNA FIGURA DE L'ART, CAPITAL MUNTANER, PERo TAMBÉ DE LA POLÍTICA I, SI VOLEU, DEL PAíS, COM UNA FIGURA PúBLICA, DONEN LA VERSió QUE DESMESURADAMENT, POTSER. 25 ENS AFAVOREIX. DE VEGADES �I L'ALTRA, LA QUE NO S'INTERESSA PER LA NOSTRA SINGULARITAT, ÉS LA QUE JUSTAMENT ENS REBAIXA. PER SEVA TANT, REITERO, SINGULARITAT SINGULARITAT I BARCELONA NO HA D'AMAGAR NO HA DE PENSAR QUE DE I DE L'AFIRMACió DE LA SEVA LA LA SEVA SINGULARITAT COM A CAPITAL DEL CATALANISME O DE LA CULTURA CATALANA, SE'N DERIVIN CONSEQÜeNCIES NEGATIVES NECESSaRIAMENT, SINó BEN AL CONTRARI. PERo EVIDENTMENT QUE AMB TOT AIXb NO MOLT MENYS ENCETAT, SEGUR, HAURíEM NI EN TOT CAS NO HAURíEM ESGOTAT, BEN ELS PROBLEMES DELS QUALS UN FoRUM COM AQUEST HA DE PARLAR. BARCELONA ESTa COMPLETANT ARA EL CINTURó VIARI QUE ROMA, NOVA YORK, Lió O PARÍS TENEN DES DE FA BASTANTES DeCADES. TOTS HEM VIST EL "BOULEVARD PERIFERIQUE", A PARíS, I A Lió FA MOLTS ANYS QUE EL DEVIEN ACABAR, O EL "RACCORDO ANULARE" DE ROMA. TOTS SABEM QUe ÉS UNA COSA QUE NOSALTRES AQUí FINS ARA NO HAVíEM SABUT TENIR. HO COMENCEM A TENIR. 26 ARA �AQUESTA ÉS UNA CONDICió, PARLAR PER MI, SINE QUA NON PER AMB AUDaCIA EN MATeRIA DE TRANSPORT. BARCELONA POT PRESIDIR, COM HA PRESIDIT, LA MUNDIAL "UNió ANAR A BRUSSEL·LES, ÉS A DIR, AL WORLD FORUM I ALGUNES DE LES SESSIONS DE DE CIUTATS". I POT INCLúS ESTAR D'ACORD L'ALCALDE DE BARCELONA AMB TOTS ELS PAiSOS, AMB TOTS ELS REPRESENTANTS, QUE QUE EN AQUELL MOMENT DECLAREN MÉS AVIAT EN EL CENTRE DE LA CIUTAT NO S'HI HA DE FER GRAN COSA. PERo HEM DE SABER QUE PER POGUER PARLAR AMB AUDaCIA D'AQUESTES QÜESTIONS S'HA DE TENIR EL MíNIM. ÉS A DIR, ES PARLA DES D'UN MíNIM DE PARTIDA QUE NOSALTRES ENCARA NO TENíEM, I QUE TOT JUST ARA ESTEM REUNINT. EN MATeRIA CONTAMINACió, ELS DE TRANSPORT, DE TRaNSIT, DE CIUTADANS HAN DE TENIR ALTERNATIVES EN AQUESTA FASE DE TRANSICió A MODES MÉS "ECOLoGICS" DE BELLUGAR-SE MASSIVAMENT D'UN PUNT A L'ALTRE. A AQUESTES TRANSICIONS NO S'HI VA NOMÉS ESTIRATS PER LA PUNTA DEL NAS I FER OBLIGACió, SINó PARTINT D'UN CERT GRAU DE RECONCILIACió INTERNA POSSIBILITATS, LES NECESSITATS 27 RESPECTE DE I LES OBLIGACIONS LES DE �CADASCú. DIT AIXo, DEVELOPMENT ACCEPTEM FORUM" HARDWARE, I INVERTIR EN Sí QUE LES DIUEN. CONCLUSIONS EL "NO INVERTIM EN CANVI EN SOFTWARE", QUE EDUCACió PER TREURE EL MaXIM "WORLD MÉS EN VOL DIR PARTIT DEL MIGRAT ESPAI QUE TENIM. I ENCARA ENS FALTA, SEGURAMENT, UNA ALTRA CONDICió PReVIA, QUE ÉS LA XARXA METROPOLITANA DE METRO, PER DIR-HO D'UNA FORMA REDUNDANT. TOT I QUE, EN AQUESTES QÜESTIONS, ÉS MOLT SA DE TENIR PRESENT LA CONCLUSió DE BRUSSEL·LES, XARXA DE UNA METROPOLITANA DE METRO VOL DIR QUE LA GENT PUGUI ANAR DE BADALONA A SANTA COLOMA EN METRO. SER PERQUe NO TÉ PERQUe QUE A BARCELONA ES PUGUI ANAR DE SANTS A LA CATALUNYA I NO ES PUGUI ANAR EN CANVI PLA~A DES DE BADALONA A SANTA COLOMA, QUE SóN DOS MUNICIPIS DE L'AMB DE 200.000 HABITANTS CADASCUN, NO TENEN AUTOBúS, CONNEXIó PER METRO. RELATIVAMENT COMPLEXE, O PRaCTICAMENT, TENEN I QUE CONNEXIó PEL QUe SE'N DEIA PER LA CARRETERA DE SANTA COLOMA A BADALONA. L'ALTRE DIA VAIG BAIXAR EN TREN PER 28 ESTALVIAR-ME �LA CUA DE L'AUTOPISTA, UNA BONA SOLUCió) . GENT VA PENSAR, METRO (NO SÉ SI VEU PENSAR-HI PERo ÉS QUAN VAM ARRIBAR A BADALONA, BAIXAR PERQUe JA HAVíEM ARRIBAT. BE, I I MOLTA JO VAIG ARRIBARÉ A LA PLA9A CATALUNYA, AGAFARÉ EL ME N'ANIRÉ A L'AVINGUDA DEL TIBIDABO, O A PENITENTS. EL SENYOR DE BADALONA NO HO POT FER AIXo. NOSALTRES ESTEM PAGANT UN ERROR IMPORTANT, UN I AQUí ERROR D'ESCALA, EN L'APRECIACió POLÍTICA DEL QUe ÉS LA CIUTAT FíSICA. HEM CONFóS LA CIUTAT AMB EL MUNICIPI, CIUTAT ÉS ALLÍ ON LA GENT DORM, ESTIMA, QUAN LA TREBALLA I VA AL CINEMA O AL TEATRE, INDEPENDENTMENT DEL MUNICIPI. BARCELONA CREA PROBLEMES, ES NEGA A ACCEPTAR QUE LA CREA MISeRIA, I GRAN CIUTAT CREA SOLITUD, COM ES DIU SOVINT. RECORDO HAVER-HO DISCUTIT UN DIA LLARGAMENT AMB EL PARE GENERAL DELS CAPUTXINS, EL PARE FLAVIO, UN HOME DE VENeCIA, QUE PASSAT ALS I VA VENIR EL DIA DE SANTA EULaLIA DE L'ANY CAPUTXINS DE SARRia. ESTAVaVEM DISCUTINT DE ROMA, HAVIA HAGUT UN SERMó, PERQUe A ROMA HI UNA FILÍPICA, -MAI MÉS BEN DIT-, 29 �DEL PAPA A L'ALCALDE. L'ALCALDE DIMITIR, SURTEN DE VA DELS ROMA UNA FILíPICA TAN IMPORTANT AL PLEGAR, CAP DE DOS O TRES JO LI DEIA TENIM TAMBÉ BASTANTA EXPERieNCIA D'AIXo, QUE MESOS PERQUe NO SE'N SORTIA. PROBLEMES DE ROMA. SI EL PAPA EN VOL SABER, QUE VA NO SE'N QUE AQUí DE TAL MANERA POTSER QUE ALGUN DIA EM CRIDI I EN PODREM PARLAR. BARCELONA QUAL LA ES NEGA A ACCEPTAR EL CLIXÉ SEGONS GRAN CIUTAT ES QUI CREA PROBLEMES, QUI EL CREA MISeRIA I QUI CREA SOLITUD. BARCELONA ES NEGA -DIGUEM-HO TOT- DES DEL REALISME D'UNA CERTA CONSCieNCIA DE CIUTAT ESTAT FERIDA ABASTABLE, PEL DESENVOLUPAMENT SALVATGE CINQUANTES-SETANTES, PERo NO MORTALMENT, QUE DELS HA ANYS I RECUPERADA "PRODIGIOSAMENT" (PER ALLo DE "LA CIUTAT DELS PRODIGIS) EN ELS DARRERS 10 ANYS. (RECUPERADA VOL DIR EN AMBICió, PERo TAMBÉ, JA HO HE DIT, EN HUMANITAT}. LA CIUTAT ÉS EL LLOC ON LA SOCIETAT ELS SEUS PROBLEMES. 30 POSA, DESA, �L'ESCRIPTOR L'INSTITUT AMERICa FORD, D'ESTUDIS QUE HA ESTAT FA POC NORD-AMERICANS, ENTREVISTA QUE LI VAN FER, DEIA, EN A UNA QUE EL CAMP ÉS MENYS INHUMa PERQUe A LA CIUTAT LA GENT S'IGNORA: A LA CIUTAT UN POT MORIR D'ACCIDENT I ELS CONCIUTADANS PASSAR DE LLARG. PERo COMEN~AR PER CORRESPONENT VINGUÉS ÉS PROBABLE DEL CAMP QUE L'ACCIDENTAT L'AMENA~A PERQUe DE MISeRIA EL FES FORA D'ALLa ON ESTAVA. A BARCELONA HI HA UN 40 % DE PROBABILITATS QUE QUALSEVOL CIUTADa O ELS SEUS PARES, ALMENYS, VINGUESSIN D'ALTRES PROViNCIES. BARCELONA VIRTUT DEL ES QUAL NEGA EL A ACCEPTAR SER EL CIUTAT FATALISME GRAN VULGUI EN DIR NECESSaRIAMENT AQUEST TIPUS DE PROBLEMES. I EN CANVI, LA SEGÜENT ES PLANTEJA ELS SEUS PROBLEMES DES DE EXPLICACió: LA SOCIETAT GENERA SOLITUD, GENERA UNA COLLA DE PROBLEMES, I ELS UBICA ALLa ON POT, EN AQUELL TRO~ DE TERRITORI QUE HO ADMET, QUE ÉS PRECISAMENT LA CIUTAT, PERQUe EL CAMP NO HO ADMET. ELS INHUMANS, CODIS MÉS MORALS DURS. DEL CAMP SóN ENORMEMENT EN AQUEST SENTIT NO PERMETEN SUPERVIVeNCIA. 31 MÉS LA �ÉS A DIR, MERCADERIES, DE LA CIUTAT ÉS UN CONJUNT DE ALTRES DE D'IDEES TAMBÉ, DE COMUNICACIONS, DE BÉNS, PRODUCTES, UNES FLUXES, QUE LA FAN MÉS HUMANA DEL QUE SERIA CONDICIONS, EN LES CONDICIONS DE EN VIDA AiLLADA, PRECISAMENT. L'AVANTATGE DE LA CIUTAT ÉS QUE ACCEPTA ELS MARGES, ÉS QUE ELS MARGES EXISTEIXEN. PERo LA CIUTAT, I BARCELONA N'ÉS UN CAS, ÉS UNA LLUITA PERMANENT PER NEGAR ELS MARGES COM A MARGES I PER INTEGRAR-LOS DINTRE DEL COL·LECTIU. AQUESTA ES LA NOSTRA IDEOLOGIA. LA IDEOLOGIA DE LES CIUTATS ANTERIORS, VAN DONAR EL NOM A LA CIUTAT, ERA AQUESTA. TEMPS, QUE SóN ERA ENCARA, DE LES QUE -ATENES, PER EXEMPLE- NO I HO HA SIGUT DURANT MOLT UNA IDEA SEGONS LA QUAL LA CIUTAT TÉ UNS MARGES EXTERIORS, QUE HI HA CIUTADANS QUE NO SóN CIUTADANS. I LA CIUTADANIA ES MANTÉ JUSTAMENT PERQUe TÉ UNA CLASSE FORA DE LA CIUTADANIA QUE FA LES FEINES QUE ELS CIUTADANS SóN MASSA IMPORTANTS PER FER. LA NOSTRA CIUTAT, NO BARCELONA, SINó TOTES LES CIUTATS EUROPEES, PERo BARCELONA AL DAVANT, SóN CIUTATS QUE AVUI ES PLANTEGEN PRESCINDIR D'AQUESTA COMODITAT. I 32 �AIXo QUE POT SEMBLAR UNA BELLA FRASE POT SER UN PROBLEMA ENORMEMENT DIFíCIL EN LA PRaCTICA DiaRIA. I TÉ A VEURE AMB LLEIS, VEURE I AMB LLEIS D'ESTRANGERIA, I TÉ AMB LLIBERTAT O NO AL MERCAT DE TREBALL, A I TÉ A VEURE AMB CODIS MORALS I CODIS ECONoMICS. NOSALTRES BARCELONA PRETENEM QUE EN SIGUI UNA REFEReNCIA A TEMES D'HABITATGE, QUALITAT NIVELL DE VIDA EUROPEU. EN TEMES DE SEGURETAT, EN EN TEMES DE DROGA ... I US DIC LA BONA NOTíCIA QUE US VOLIA DIR DE LA REPASSADA CONSTRUIR REUNIÓ ABANS. DE PAPERS QUE HEM FET AQUESTS DIES PER AQUESTES NOTES HA SORTIT UNA REFEReNCIA A LA QUE HI HA HAGUT A LONDRES SOBRE LA LLUITA MUNDIAL CONTRA LA DROGA. HI HA HAGUT PER PRIMERA VEGADA UN ACORO DE PRODUCTORES NACIONS, DE NACIONS DROGA. HI HA DE HAGUT CONSUMIDORES EL QUE I EL CORRESPONSAL DEL DIARI "EL PAíS" EN DEIA "UNA LLAMADA A INSTITUCIONES TAN ELEMENTALES COMO LAS FAMILIAS Y EL VECINDARIO A COLABORAR". JO QUAN VAIG LLEGIR AIXo VAIG PENSAR QUE GENT HI TOCAVA, NOSALTRES AQUESTA PERQUe REALMENT LA CONCLUSió A LA QUAL HEM ARRIBAT EN AQUESTA LLUITA 33 DRAMaTICA ÉS �QUE L'úNICA SOLUCió, PROBLEMES D'AQUEST PROBLEMA I DE TOTS DE MARGES I DE MISeRIA HUMANA, HUMANA-, DE LES CIUTATS, -NO A LES CIUTATS, ELS URBANA, ESTa EN LA PROXIMITAT. NO ES POT ENTRAR A MATAR EN AQUESTS PROBLEMES DE L'ESTAT, NI TAN SOLS DES DE L'AUTONOMIA. GRANS DINERS, COM DES S'HI HA D'ENTRAR. SENSE ELS DIUEN ELS FRNACESOS, SENSE AQUESTS GRANS RECURSOS TAMPOC NO ENS EN SORTIRíEM, ÉS CERT. I EN AQUESTA REUNIÓ DE LONDRES AQUESTA CONSCieNCIA EVIDENTMENT HI ERA. IGUAL QUE ES VA FER AQUESTA CRIDA A "INSTITUCIONES VECINDARIO" QUAL TAN ELEMENTALES COMO LAS FAMILIAS Y TAMBÉ SE'N VA FER UNA ALS BANCS. COSA TOTS QUEDEM REASSEGURATS DE QUE EL HI ERA. EL AMB LA REALISME NO NOMÉS TRACTAVEN DE LIMITAR EL CONSUM, TAMBÉ TRACTAVEN D' ERRADICAR BENEFICIS DEL TRaFIC, EL TRaFIC I EL COMER~ EL BLANQUEAMENT DEL DINER. TANT VAN FER UNA CONCLUSió, UNA DIRECTRIU, DEMANAR ALS BANCS INTERNACIONALS LA SEVA DELS PER ADRE~ADA A COL·LABORACió EN AQUEST SENTIT. JO QUAN VAIG VEURE QUE BANDA I QUE PER ALTRA 34 S'ADRE~AVEN S'ADRE~AVEN ALS BANCS D'UNA A LES FAMíLIES I AL �VEiNAT, VAIG IMPORTANT, PENSAR QUE LA REUNIÓ DE LONDRES ERA MOLT PERQUe NACIONALS, O LES REUNIONS LOCALS ACABEN INTERNACIONALS, ADRE~ANT-SE O O ALS VEiNS O ALS BANCS, PERo A TOTS DOS ALHORA, NORMALMENT NO. EN AQUESTA REUNió A MÉS HI VA HAVER UNA COSA MOLT IMPORTANT, QUE ÉS MOLT IMPORTANT PER LA NOSTRA CIUTAT I PEL QUE PASSI EUROPEES, I A COM RESOLDRE PROPOSAVEN CULTIUS. LA I I A D'ALTRES ÉS QUE ES VAN POSAR D'ACORD ELS AMB ELS AMERICANS, DE BARCELONA PERQUe TENIM ENFOCAMENTS AQUESTA QÜESTió, I EUROPEUS DIFERENTS ELS LLUITA AMB ARMES QUíMIQUES CIUTATS AMERICANS CONTRA EN CANVI ELS EUROPEUS VAN DEFENSAR AMB ELS PAiSOS LLATINOAMERICANS LLUITA CONTRA LA PRODUCCió D'ESTUPEFAENTS QUE FOS CONSIDERADA ELS AMB QUE ERA MILLOR UN LES CONDICIONS SOCIALS I TIPUS DE MÉS ECONoMIQUES DELS PAiSOS PRODUCTORS. COSES DI NNUU JO MEU GENARO, QUE JO HE SENTIT A DIR A VIENA, AL SR. QUE ES EL CAP MUNDIAL DE L'AGeNCIA DE LES SOBRE LA LLUITA CONTRA ESTUPEFAENTS, I COSES QUE HE SENTIT A DIR AL COMISSARI DE CIUTAT VELLA PRESIDENT DEL DISTRICTE, QUE ESTa AQUí, CLOS, POSADES EN UN MATEIX PAPER. 35 EN O AL JOAN �PERo AIXo ÉS MOLT IMPORTANT QUE EN AQUEST MóN QUE OPTIMíSTICAMENT AL PRINCIPI DEFINíEM COM A UN NOU AQUESTA, PER ORDRE, ESTIMULANTS COM QUE ENS FAN PENSAR QUE LA LLUITA DE CADA DIA SOLUCIONAR HI HAGI COSES TAN APROXIMANT-SE AQUESTS TEMES NO ÉS EN VA, NO ÉS TOTALMENT EN VA. ESTEM EN EL BON CAMí PER LIMITAR I DESPRÉS VeNCER, SEGURAMENT, UNA DE -AIXo JA ELS NOSTRES FILLS, NO NOSALTRES-, LES HUMANITAT: QUE PODRíEM ANOMENAR PLAGUES DE LA LA DROGA, QUE SE'NS IMPOSA COM UNA COSA QUE NO SABEM EXPLICAR. I DIRIA PER ACABAR, MANERA, TORNANT A HAVEL QUE, DE TOTA UN COP DIT AIXo, SERa BO QUE NO ENS CREIEM QUE EN LES NOSTRES PARAULES HI HA LA SOLUCió DE TOT. HAVEL DIU, QUE HAN MOLT CLARAMENT, ACABAT OPRIMINT, QUE AQUESTES PARAULES INICIALMENT VAN SER TOTES PARAULES SALVADORES. DIU EXACTAMENT, LA QUE PRIMER, US HE DIT AL PRINCIPI·: SEGON MILENI DESPReS DE CRIST, RES, EUROPA, UNA COSA MOLT SEMBLANT A "A LES ACABALLES AQUEST MóN I, ABANS QUE ES TROBEN EN UN ENCREUAMENT. 36 DEL FA MOLT DE �TEMPS QUE NO HI HAVIA TANTS MOTIUS D'ESPERANCA I TANTS MOTIUS PER TÉMER QUE SI TOT ANÉS MALAMENT LA CATaSTROFE SERIA DEFINITIVA". TESITURA ES A DIR, SE SITUA TAMBÉ EN AQUESTA AL MATEIX TEMPS TRISTA I ESPERANCADA, QUE ÉS EL TíTOL DE L'ARTICLE QUE US LLEGIA AL PRINCIPI. PERb DIU, L'HOME SENTENCIANT, "EN TOTS ELS CASOS EN QU~ S'HA EQUIVOCAT FATALMENT -RELACió AMB LA NATURA (CREIEM DOMINAR-LA), COMPRENSió DE LA PRbPIA HISTbRIA I PLANEJAMENT D'UNA VIDA FELIC PER TOTHOM NUCLEAR- LA CAUSA HA ESTAT COMUNA: I OPTIMISME UNA DISCRETA TRANSFORMACió DE LA PARAULA HUMIL AMB PARAULA ARROGANT. I PROPOSA LLUITAR TOT JUNTS CONTRA LES PARAULES ARROGANTS. ES TRACTA, ES A DIR, LES DIU, D'UNA TASCA ESSENCIALMENT MORAL. ES TRACTA DE CALIBRAR, CONSEQÜeNCIES DEL QUe I TORNO AL PRINCIPI, DIEM I UNIFICAR DIGNIFICACió POLÍTICA AMB LA DIGNIFICACió PERSONAL. 37 LA � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Conferència de Pasqual Maragall al Fòrum Cívic de Barcelona Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1990-04-18 Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Barcelona Balanç Acció política Model social Territoris Ciutats Planificació Description An account of the resource Conferència de l'alcalde al Forum Cívic de Barcelona Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 799 Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/26/2744/2019_WP_LlegatPM_Girona_Brugue.pdf 754e031e58ce8b2fbbde74caf1a9fbc5 PDF Text Text article Working_paper Pasqual Maragall: Una mirada europea, catalana i municipal Les comarques de Girona com a exemple Brugué, Q. - Vicente, J. – Garriga,N. UNIVERSITAT DE GIRONA EQUIP REDACTOR: AMB LA COL·LABORACIÓ DE: �Introducció P asqual Maragall ha estat molt valorat com alcalde de Barcelona i, al mateix temps, ha estat un polític reconegut per la seva capacitat a l’hora d’articular un discurs sobre les realitats urbanes i metropolitanes. La seva trajectòria acadèmica i una inesgotable curiositat intel·lectual el van convertir en un polític atípic, incapaç de separar el necessari pragmatisme de l’acció política d’un constant procés de reflexió sobre el context i el significat d’aquestes accions. El seu període com a president de la Generalitat, en canvi, no ha comptat mai amb el mateix reconeixement. De fet, les valoracions més habituals –tot i que sovint poc fonamentades- mostren un balanç negatiu de la seva acció de govern al capdavant de la Generalitat de Catalunya. En paral·lel, el seu projecte regional i/o nacional també presenta contorns més difuminats. Probablement, una de les característiques del pensament de Pasqual Maragall és una interacció constant de les escales geogràfiques, del municipi a Europa, del lloc a allò global. El resultat d’aquesta “circulació” segurament no sempre és el que ell busca, sinó que sovint és interpretat com una visió laberíntica de la realitat i, altres vegades, la seva perspectiva internacional va amagar la seva idea d’Espanya i la de Catalunya. En aquest document ens proposem contribuir a desbordar aquests tòpics per tal d’entendre millor el pensament supra-municipal de Pasqual Maragall. I ho farem a través de la seva relació amb les comarques gironines. És obvi que es tracta d’una mirada limitada, que deixa fora del focus molts angles morts, però significativa perquè a través d’ella queden il·lustrats, al nostre entendre, alguns trets fonamentals d’aquest pensament. Addicionalment, cal subratllar ja d’entrada que la relació de Pasqual Maragall amb les comarques gironines és peculiar i intensa, tant per raons personals com polítiques. Pasqual Maragall observa i viu aquestes terres des d’una òptica molt personal; mentre que, en termes generals, els homes i dones de Girona –i els seus principals mitjans de comunicació- li tornen una mirada més esquiva i desconfiada. Una proximitat molt sentida, però no sempre acceptada. Sense oblidar, en tot cas, que al bell mig d’aquesta intersecció de mirades pròximes i distanciades han fructificat abundants relacions personals i polítiques tan sòlides com entranyables. Les comarques de Girona, en definitiva, no són un territori més per Pasqual Maragall. A diferència d’allò que succeïa amb altres contrades del país, amb Girona existeix un vincle quotidià a través de la casa a Rupià. I també una relació emocional forta, sobretot amb l’Empordà -a través d’amistats tant influents com la que manté amb Xavier Rubert de Ventós. Aquest espai, a més a més, com veure’m més endavant a partir de la “teoria de l’Empordà”, ha estat clau en la connexió del net amb l’avi, qui també tenia forts vincles amb aquestes terres i que queden reflectits en la seva obra. En definitiva, un territori amb el qual Pasqual Maragall no es relaciona exactament a través d’un projecte concret i ben definit, però on existeixen vincles suficientment estrets per permetre que la relació no necessités d’intermediaris. Pasqual Maragall té en la política gironina persones de molta confiança, com ara Joaquim Nadal, Joan Manuel del Pozo, Pia Bosch o Marina Geli, alhora que construeix una relació més personal i de fons amb el territori. Una relació que li permet alimentar aquelles reflexions que van més enllà del pragmatisme quotidià de l’acció de govern. En aquesta direcció, propostes com convertir l’AP-7 en el carrer Major de la Cultura, el paper estratègic de Girona en el projecte de l’Euroregió o l’aposta per Banyoles com a subseu Olímpica desborden el marc de la política gironina i entronquen amb una determinada visió del conjunt de Catalunya i de la seva ubicació a Espanya i a Europa. També, des de la presidència de la Generalitat, projectes estratègics de país com el Pla d’Infraestructures, la Llei de Barris, el Pla Director Urbanístic del Sistema Costaner, el Congrés del Món Rural o l’Observatori del Paisatge tenen una projecció específica sobre les comarques gironines. 2 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A / W O R K I N G _ P A P E R �A continuació, doncs, estirarem quatre d’aquests fils i, d’aquesta manera, intentarem fer una aportació que ajudi a ampliar el coneixement que tenim sobre els projectes i el pensament polític de Pasqual Maragall. En concret, ho farem a partir de la seva aproximació a la “teoria de l’Empordà”, de l’aposta per l’Euroregió Mediterrània, de l’impacte dels Jocs Olímpics a les comarques gironines i, finalment, a través d’algunes pinzellades vinculades a la seva acció de govern com a president de la Generalitat de Catalunya. 1. La teoria de l’Empordà, Rupià com a pàtria Com ja hem esmentat, la relació de Pasqual Maragall amb l’Empordà és molt intensa i propera. Malgrat les fòbies i les filies polítiques d’uns i altres, Rupià és casa seva i coneix a tots els veïns i veïnes de manera personal. Els més crítics utilitzen àcides expressions, com per exemple “estiuejants pel canvi”, però el seu vincle amb el territori és directe i planer, lluny de qualsevol bri d’hedonisme barceloní. Aquest vincle és el resultat d’una qualitat compartida amb Jordi Pujol, la capacitat de connexió en les distàncies curtes. Maragall era, segons expliquen persones properes, menys populista que Pujol, però era tant o més seductor en les seves relacions personals. A més, en contrast amb el comarcalisme de Pujol, l’èmfasi municipalista de Maragall li permet construir ponts molt sòlids i entranyables amb diferents alcaldes de les comarques gironines. Sigui com sigui, Pasqual Maragall afirma en diversos escrits i entrevistes que Rupià i de manera més general el Baix Empordà són per ell una segona pàtria. Una pàtria dolça i estimada, com queda reflectit en les seves pròpies paraules: “Des de la Talaia es veu l’Empordà que van trobar els grecs quan van arribar fa més de dos mil anys: únic, verd, suau i més gran i obert cap el Nord” Una pàtria que l’arrela familiarment i que també, a través de l’anomenada teoria de l’Empordà, l’entronca amb la tradició federalista i li serveix d’inspiració per construir la seva pròpia visió política. Maragall recull l’esperit de l’Empordà i l’utilitza per donar forma al principi de subsidiarietat que, fet i fet, és la base de la seva proposta política d’una Europa territorialment articulada des de la sensibilitat local fins la visió global. Recordant l’avi poeta, Pasqual Maragall recupera una idea elaborada fa 100 anys segons la qual l’Empordà és simultàniament una part petita del tot català i la seva millor essència. Allò local s’articula i expressa una realitat supra-local, fent-la concreta i tangible: “I en l’estima del pròxim i petit –escriu Pasqual Maragall- s’expressa suficientment la nostra estima pel major i envoltant. (...) La veritat no està en el tot sinó en la part, i el principi actiu de la vida està en allò més essencial, en el nucli més reduït, si se li dóna llibertat per desenvolupar-se”. Els governants han de reconèixer que són els nivells inferiors els que millor expressen el sentit i els que millor resolen els problemes: no es pot concebre una política europea sense una política de ciutats. Europa, com Catalunya, és un sistema de ciutats eficients i fortes. De ciutats i també de territoris, com l’Empordà, on es troba la llavor que amb el temps fructifica a Catalunya. Segons Pasqual Maragall s’ha de trobar la substància del nostre arrelament en allò més petit i més proper; i, a partir d’aquest punt essencial, anar construint sentiments de pertinença més amplis. L’entorn més ampli no pot contraposar-se al petit sinó que l’ha d’envoltar. Allò que, de fet, ja explicava el seu avi: “Si un dia a Catalunya li faltés l’Empordà, Catalunya no fora ella mateixa; però si un dia, en canvi, de Catalunya només restés l’Empordà, Catalunya podria tornar a ser. Perquè la veritat rau no en l’espiga sinó en el gra.” |3 �Des de la teoria de l’Empordà, per tant, es considera que evolucionem cap a una major significació dels espais propers, que passen a ser la nostra pàtria, la nostra casa més autèntica i sentida. Pasqual Maragall beu d’aquesta tradició i entén que el més proper és alhora el més natural i el més universal. Universalisme i localisme es vinculen a través d’un sentiment de ciutadania que arrela en la pàtria pròxima i es projecta cap a un món global. La pàtria –l’Empordà- no s’expressa com un espai tancat sinó com una finestra, com una manera de relacionar-se amb l’exterior. Pasqual Maragall, d’aquesta manera, es distancia del nacionalisme pujolista. Sosté que Catalunya és una nació, però, al mateix temps, assegura que l’existència d’una identitat catalana no ha de convertirse en l’argument articulador d’un projecte polític tancat. La nació defineix una identitat; però un projecte polític és més semblant a una nina russa, a un conjunt de capes que no es poden aïllar sinó que interactuen, que es contenen i es complementen mútuament. Una nació oberta, com ho és la seva essència empordanesa, i una lògica federal en els vincles, entenent el federalisme com una relació d’interdependència i col·laboració entre realitats diverses. Maragall ho expressava amb claredat, reivindicant el projecte de relació entre Catalunya i Espanya que va voler desplegar des de la presidència de la Generalitat: “Cataluña quiere una España plural, una España de los pueblos de España, una España de corte federal, en la que coincidamos los federalistas y los soberanistas que no ven ahora otro horizonte posible porque, a mi juicio, no lo hay. Los nacionalistas creen que todo esto son quimeras, y me refiero a los nacionalistas catalanes y españoles. Ambos lo tienen muy claro: nación, como madre, sólo hay una, cada uno la suya, incompatibles.” (Maragall, 2005) Només una nació, cadascú amb la seva i, per tant, incompatibles entre elles. Davant d’aquesta idea, la teoria de l’Empordà sobreposa múltiples identitats, projecta la pàtria cap a altres esferes i, en definitiva, desafia la lògica nacionalista dels compartiments estancs. El pensament polític de Pasqual Maragall, com s’ha exposat en altres estudis (Claret et al., 2017), és doncs un pensament contínuament desbordat; un pensament on les fronteres –que existeixen- esdevenen espais de relació i no línies de separació. Un pensament que no confon la igualtat amb la unitat, i que reivindica la diversitat i la diferència com aquelles petites essències –de nou empordaneses- que conformen i articulen els projectes polítics. “La asimetría más dañina es la obstinada negación de la diferencia. Si en algo habría que corregir la trilogía de valores de la Revolución francesa, es en eso: la diversidad es un valor tan decisivo como la igualdad. Eso hoy. Hace dos siglos, quizá menos.” (Maragall, 2005) L’Empordà, i per extensió les comarques de Girona, són doncs l’espai que inspira i posa a prova alguns dels aspectes més rellevants del pensament polític de Pasqual Maragall. Sovint s’interpreta el seu federalisme des d’una mirada exclusivament cosmopolita; la de l’alcalde barceloní, format a París i Nova York i amb una clara projecció europeista. Però la seva relació amb les comarques de Girona ens ajuda a veure-ho des d’un altre angle i descobrir la connexió del seu pensament amb allò més pròxim i local. Rupià representa una pàtria i, per tant, a través de la teoria de l’Empordà, ens descobreix una pàtria oberta, sense fronteres tancades; mentre que les comarques gironines –com veurem en el proper apartat- apareixen com un node que articula aquesta essència amb la realitat catalana i, sobretot, degut a la seva ubicació geogràfica, amb Europa. No és sorprenent, doncs, que sovintegin les referències a l’Euroregió quan es troba en terres gironines. 4 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A / W O R K I N G _ P A P E R �2. L’Euroregió mediterrània, Girona com a ròtula L ’Euroregió Mediterrània és un dels projectes que més va fer bullir la imaginació política de Pasqual Maragall. Una imaginació que, com sempre es dóna en el seu cas, es fa compatible amb la mirada realista i analítica que impregna totes les seves iniciatives. L’Euroregió és un espai de més de 15 milions de persones que serveix de base per a un projecte estratègic que no és exclusivament polític sinó que també defineix uns objectius socials i unes afinitats culturals comunes. En aquest sentit, quan Pasqual Maragall, des de les comarques gironines, s’hi refereix de manera insistent està parlant de temes tan diversos com la promoció econòmica i el desenvolupament sostenible, la possibilitat de consolidar un sistema urbà policèntric i equilibrat, el foment de la cultura i la protecció del patrimoni artístic o, també, l’impuls de centres universitaris i de recerca. Aquests objectius, tanmateix, s’envolten d’una mirada estratègica que els desborda. L’Euroregió ha de permetre crear unes noves condicions socials, econòmiques i territorials; però també és l’instrument per dotar a Catalunya de les eines i les capacitats per abordar aquesta tasca. L’Euroregió Mediterrània és, per tant, l’instrument que ha de permetre a Catalunya –junt amb altres regions- adquirir una mida suficient per competir i exercir influència en una Europa cada cop més extensa. El mateix Pasqual Maragall es refereix a aquesta iniciativa com una forma de tenir un paper més actiu en el procés d’integració europea. Només és possible aconseguir certa influència internacional a través de coordinar-se amb altres regions i, d’aquesta manera, canviar d’escala: “Per anar pel món és bo tenir una determinada talla. L’Euroregió és un bon marc per Catalunya. Jo soc un català d’Europa.” Si la teoria de l’Empordà partia de l’essència d’un Rupià-pàtria, el projecte de l’Euroregió ens torna a canviar la perspectiva. El pensament polític de Pasqual Maragall és únic i coherent, però parteix de diversos angles per convergir en un mateix punt. Ara, des d’una perspectiva global, observa Europa i identifica les possibilitats de progrés social i econòmic que representa. Una Europa, però, que ha d’articular-se amb els territoris que la conformen i on, aquests, han de buscar la manera de ser actius en la construcció del projecte col·lectiu. De nou, Pasqual Maragall saltant fronteres i movent-se d’una escala a una altra amb una fluïdesa baumaniana –per cert, baumaniana abans del cèlebre llibre de Zigmunt Bauman-. I en el centre d’aquests moviments un projecte, potser una intuïció, basada en la posició estratègica de Catalunya –i específicament de les comarques gironines- en allò que va anomenar “el nord del sud europeu”. Aquest projecte, per tant, ara dissenyat des de l’òptica europea, comparteix els principis bàsics que ja havia destil·lat la teoria de l’Empordà: el federalisme i la subsidiarietat. Maragall, que sempre havia descartat la independència, considera que el futur d’Europa està –com abans- en les finestres obertes, en les relacions, en les connexions entre regions i entre ciutadans. Les fronteres nacionals són font de competència, mentre que ell albira un futur marcat per la col·laboració. Usant el llenguatge de la teoria de xarxes, davant la dependència jeràrquica i la independència del mercat caldrà treballar en un món d’interdependències; un món complex on la complementarietat serà imprescindible. Ell mateix reconeix la complexitat del projecte i n’assumeix el repte quan afirma que “el pluralisme és més difícil de gestionar, però també és molt més interessant que el monisme”. Reconeix doncs les dificultats operatives, especialment per la manca de voluntat tant per part espanyola com per part francesa i, també, una resistència des de la pròpia Catalunya. L’Euroregió, doncs, en aquest context estatal, sobiranista i estàtic adquireix una dimensió paradoxalment possibilista –si |5 �més no en aquells moments tan diferents dels actuals-. Un altre estretíssim col·laborador gironí –i empordanès- de Maragall, Antoni Puigverd, ho sintetitzava perfectament en una columna a les pàgines de La Vanguardia: “Barcelona és la capital òbvia de Catalunya, però reduir-la en aquest perfil ha estat el gran error del nacionalisme català. Barcelona podria liderar el sud-oest mediterrani, amb una zona d’influència que va més enllà de la geografia catalana i de l’arc espanyol. Pasqual Maragall, que ho sabia, va intuir que l’objectiu era desplegar al màxim les possibilitats d’una gran Euroregió. Un objectiu que permetia concentrar totes les energies civils i públiques en una gran aposta per a la qual no calia trencar cap plat institucional, ni causar cap conflicte. Maragall no va tenir temps ni força política, ni salut, per desplegar l’Euroregió, que era una veritable tercera via entre la visió reuniformadora d’Espanya (hegemònica des d’Aznar) i la visió reductora, abstracta i, al capdavall, aïllacionista, que ha propugnat el sobiranisme.” (Puigverd, 2017) Tanmateix, Maragall també considera que no aconseguiran aturar un projecte que el futur imposarà de manera inevitable. Es tracta, al seu parer, d’una d’aquelles iniciatives de mirada llarga que semblen molt difícils en el curt termini però que són inevitables quan es posen les llums llargues. I en aquesta visió estratègica les comarques de Girona hi juguen un paper molt especial, tant per la seva ubicació com a node geogràfic com per la proximitat amb la cultura francesa. Girona ha de ser la ròtula que ha d’articular les diferents peces de l’Euroregió Mediterrània. Una ròtula que caldrà lubrificar adequadament a través de tot un seguit de polítiques públiques. Pasqual Maragall no només imagina una possibilitat sinó que vol construir-la i, per tant, proposa tot un conjunt d’iniciatives destinades a articular una Catalunya en xarxa i oberta a l’exterior. És a dir, cal evitar les mirades verticals centre-perifèria i posar-se a treballar per superar les mancances en connexions; per revertir els dèficits en infraestructures, per desenvolupar els plans territorials, per articular projectes educatius i culturals, per fomentar la competitivitat en sectors estratègics com el turisme o l’aeronàutica o per construir equipaments compartits, com va ser l’Hospital transfronterer de Puigcerdà. Reproduint les seves paraules: “Són aquestes comunicacions les que donen vida a l’existència d’aquests conceptes més grans (...) Si no hi ha vasos sanguinis, si no disposem de comunicacions, si no hi ha les connexions que irriguen aquest cos que nosaltres formem sentimentalment, doncs malament.” L’Euroregió, en definitiva, suposa una materialització del canvi de paradigma ja apuntat en l’apartat anterior. Es tracta d’una iniciativa fonamentada en la col·laboració, en el ser junts, en entendre que determinades iniciatives i infraestructures només podran ser si són compartides. I en aquest projecte les comarques de Girona són un element estratègic i, per tant, cal potenciar el seu paper. En aquesta direcció, Pasqual Maragall ens parla de l’eix Girona-Figueres-Perpinyà, de la importància de l’aeroport de Girona o, pensant en el rol que juguen les ciutats i les comarques, de la posició privilegiada de Figueres en el marc de l’Euroregió Mediterrània. Girona ja s’havia transformat i ara havia de ser el moment de Figueres. Les comarques gironines, en definitiva no només contenen l’essència d’una pàtria oberta sinó que poden actuar com a espai articulador de les relacions amb Europa. Girona essència interior i oberta a l’exterior. Allò local que es projecta en allò global; és a dir, una forma de materialitzar aquesta representació tan maragalliana del territori com una xarxa mòbil i asimètrica, com un conjunt de relacions obertes més que com un seguit de contenidors tancats. Girona és doncs, per Pasqual Maragall, una finestra que, com qualsevol finestra, permet mirar de dins enfora i de fora endins. 6 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A / W O R K I N G _ P A P E R �3. Jocs olímpics: oportunitat i model de transformació “Els Jocs del 92 representen un veritable catalitzador capaç de dinamitzar totes les iniciatives de desenvolupament que la nostra societat té plantejades cara a un futur proper (...) El present depèn molt del futur, no només del passat; no només som arrels.” Amb aquestes paraules, Pasqual Maragall iniciava una conferència pronunciada el 5 d’abril de 1986 a Banyoles. Unes frases on combinava magistralment els termes passat, present i futur. El projecte olímpic era una aposta de present que depenia d’una visió de futur arrelada en el passat. No és un joc de paraules, és la base d’una perspectiva política que Maragall aplica a Barcelona i que estén a altres territoris de Catalunya. El present és el terreny preferit d’un polític tan realista i pragmàtic com Maragall, però que, alhora, sap que no podrà millorar-lo sense mirar el futur. Els Jocs del 92 donen cos a aquesta idea. Addicionalment, l’alcalde de la Barcelona olímpica proclamava d’aquesta manera que els grans projectes també podien ser per a les petites ciutats. Els Jocs Olímpics podien convertir-se, per tant, en una oportunitat que desbordava els límits de Barcelona i s’estenia cap al conjunt de Catalunya; un exemple de com les ciutats petites i mitjanes podien aspirar a comptar amb l’empenta que proporcionen els grans projectes. “Si es treballa amb imaginació, amb entusiasme i amb rigor – afirmava Pasqual Maragall- l’horitzó 92 serà també un horitzó decisiu per a les comarques de Girona.” Un horitzó que, com en el cas de Barcelona, desbordava els objectius estrictament esportius i es convertia en una palanca de transformació del país, en una forma d’assolir el futur. De nou, les paraules de Pasqual Maragall ho expressen amb claredat: “A ningú se li escapa que al darrera de la candidatura olímpica hi ha una tensió social prèvia, una tensió cultural prèvia, una tensió anímica prèvia d’una ciutat que vol projectar-se en l’espai i en el temps; d’una societat que està cercant el millor catalitzador possible per realitzar la seva projecció.” Els Jocs Olímpics, en definitiva, havien de transformar també les comarques de Girona –o almenys una part d’elles-. Pasqual Maragall mai va dissenyar un projecte centralitzat a Barcelona, una idea que xocava frontalment amb la seva concepció del territori com una xarxa oberta i interconnectada. Aquella Catalunya-ciutat inspirada en Joan Maragall i els Noucentistes, i que més tard conceptualitzaria Oriol Nel·lo (2001), feia inevitable un projecte olímpic que superés els límits administratius de la capital. I les comarques de Girona no podien quedar fora d’aquest projecte. D’aquesta manera, els Jocs Olímpics es traduïen en un conjunt d’accions destinades a transformar el territori, com ara la millora dels equipaments i les comunicacions, l’augment de l’oferta de serveis, l’enfortiment del sector turístic, la promoció de la ciutat de Banyoles o la redacció d’un pla especial per a la restauració ecològica de l’estany. Però també, coherentment amb la perspectiva estratègica que sempre impregna la mirada de Pasqual Maragall, calia incorporar totes aquestes accions en una visió a llarg termini. Calia articular-ho tot plegat en un projecte de futur i, d’aquesta manera, usar els Jocs del 92 com una excusa catalitzadora. En paraules del propi Pasqual Maragall: “És important que descartem la visió dels Jocs com un mannà, com un remei, com una panacea per a les coses que no rutllen. Els Jocs són un catalitzador, serveixen com element de mobilització d’esforços.” |7 �L’impuls del projecte olímpic no es limitava al moment olímpic, ni en el cas de Barcelona ni en el de les comarques de Girona. Els Jocs eren una oportunitat per mobilitzar i canalitzar energies, però una oportunitat que podia ser dirigida en una o altra direcció. Maragall percebia el potencial del període olímpic per “convertir ciutats grises en ciutats de gran qualitat, modernes i competitives”. De fet, per mostrar els diferents itineraris que s’obrien comparava el cas de la Toscana i el de Benidorm, tot preguntant-se quin era el camí que escolliria l’Empordà. Una pregunta, tanmateix, que es respondria en funció de la coalició d’interessos que acabés imposant-se. Dependrà, explicava Pasqual Maragall, de “si (el projecte) el porten la gent del progrés, de la cultura i del comerç o bé si el porten els rendistes”. Si s’imposa la primera constel·lació d’actors, s’albira un bon futur; mentre que si s’imposava la segona, malament. Des de la posició dels socialistes es vol optar pel model constructor (Toscana) i no pel model rendista (Benidorm) i, per tant, s’ha de liderar un procés de creixement que deixi de banda l’especulació i escollir el camí d’allò que ell anomena el model Toscana o l’Empordà Olímpic, un conjunt de projectes diversos que abracen aspectes com la cultura i el paisatge. D’aquí la importància de la flama arribant a Empúries, un moment que permetrà a aquesta terra privilegiada presentar-se davant el món i impulsar-se cap al futur. Un moment que, en tot cas, s’alimenta de l’oportunitat olímpica però, sobretot, d’una aposta per controlar el desenvolupament, vigilar l’urbanisme i, en definitiva, cuidar el territori i la seva gent. Pasqual Maragall trasllada aquesta perspectiva al territori a través de la descentralització del projecte olímpic, però també deixa una forta empremta en diversos alcaldes de les comarques gironines. Joan Solana, llavors alcalde de Banyoles, encara recorda i reconeix el fort impacte d’allò que podríem anomenar el model Maragall en la seva forma d’entendre la política municipal. Qualifica el pensament polític de Maragall com de “reformisme radical”, destacant la seva capacitat per posar les persones al centre i reconèixer la importància dels barris. Una política sempre orientada al benestar de la ciutadania i feta de delicats equilibris entre les intervencions socials, un urbanisme sargidor de fractures territorials i uns models de desenvolupament respectuosos i sostenibles. L’alcalde Solana també recorda les dificultats i les resistències que inicialment va trobar el projecte de la Banyoles olímpica. De fet, quan s’inicia el projecte dels Jocs Olímpics, diversos actors banyolins, entre ells el Club Natació Banyoles, comencen a pensar en el paper que hi pot jugar la ciutat i afloren diversos conflictes d’interès. Inicialment, a més a més, l’ajuntament va mostrar-se poc interessat i poc implicat. Existien notables discrepàncies polítiques, de manera que la manca d’unitat i d’entusiasme van marcar el ritme dubitatiu de les primeres passes. L’alcalde Solana va fer una feixuga feina per revertir aquesta situació i, alhora, tal com ell mateix explica, va comptar amb la col·laboració indispensable de Pasqual Maragall. Maragall confiava i comptava amb Banyoles, de manera que es va involucrar personalment per superar aquesta delicada situació de partida. A Banyoles, l’alcalde Solana –comptant sempre amb una relació molt estreta amb Maragall- va aplicar les fórmules maragallianes i va constituir una plataforma progressista des d’on, desbordant les estructures dels partits polítics, poder impulsar un projecte de futur que volia transformar el territori, la societat i l’economia de Banyoles. Tal com va succeir a Barcelona, a Banyoles calia entusiasmar la ciutat, aconseguint complicitats plurals i vinculant múltiples sectors a una aposta viable i engrescadora de futur. Ho explicava Joan Solana en una entrevista: “Els Jocs Olímpics podien ser tant una gran oportunitat com un gran perill per Banyoles. Calia emmarcar el projecte de Banyoles en el projecte olímpic, com ho faria també Pasqual Maragall a Barcelona. També calia construir una coalició d’actors que no era senzilla, doncs hi havia moltes resistències tant dins com fora de la ciutat. Calia, probablement, una aposta coherent amb la seva visió de Catalunya com una xarxa de ciutats, singulars i potents.” 8 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A / W O R K I N G _ P A P E R �En definitiva, tal com queda recollit en el llibre “Banyoles a l’Ombra dels Jocs Olímpics”, el projecte Banyoles 92 desbordava la construcció i l’adequació de les instal·lacions necessàries per la competició de rem, que, de fet, requerien una mínima inversió. Es tractava més aviat de definir un model de ciutat; un model parlat, debatut i integrat en una Catalunya basada en la connectivitat entre una xarxa de ciutats. I un cop traslladat al món de l’acció, el projecte es va concretar ràpidament en el desdoblament de la C33, en la salvació i nova centralitat de l’estany, o en la transformació de la zona nord a través de la vila olímpica i d’un gran parc públic –mentre que, en canvi, es va fracassar en la transformació de la zona sud, que més tard s’abordaria a través d’una nova iniciativa maragalliana, el Pla de Barris. Un projecte tan engrescador com pràctic, realitzat amb aquell estil polític característic de Pasqual Maragall que apostava tant per una direcció i un control públic, exercit des de l’ajuntament, com per consorcis públic-privat que afavorien una gestió àgil i eficient. I finalment, també com en el cas de Barcelona, essent molt conscients que allò més important no va ser pròpiament les curses de rem sinó la transformació de la ciutat, allò que va quedar un cop es van apagar el focus olímpics. 4. Les comarques gironines des de la Generalitat P asqual Maragall, tot i la seva forta vinculació al projecte municipal de Barcelona, sempre ha estat un alcalde capaç de pensar en clau nacional, europea i global. Així doncs, malgrat ser més conegut i valorat per la seva etapa com alcalde, la perspectiva política de Maragall ha desbordat el terme municipal de la capital. L’alcalde de Barcelona sempre ha tingut també un projecte de país i, per tant, la seva arribada a la presidència de la Generalitat no va ser ni molt menys una anècdota conjuntural. Barcelona i Catalunya són realitats complementàries i interdependents, amb projectes que interseccionen. Ja en una conferència de l’any 1986 s’expressava en els termes següents: “La prosperitat de Catalunya coincideix històricament amb les fases d’expansió urbana de Barcelona (...) Catalunya és un conjunt de ciutats que articulen un sistema, el centre del qual és Barcelona i la seva àrea metropolitana. Tanmateix, la realitat del sistema de ciutats català s’oposa a la imatge d’una Barcelona que s’estén com una taca d’oli ocupant-ho tot. Catalunya compta amb una xarxa de ciutats que, si funciona bé, si és eficient, pot mantenir l’equilibri del territori. Però tot aquest conjunt depèn també que Barcelona funcioni.” La Catalunya en xarxa de Pasqual Maragall s’expressa doncs com una realitat on s’articula allò local amb allò nacional, fent-se pràcticament indestriables. Tanmateix, quan aterrem en un territori concret, a diferència del que succeeix amb Jordi Pujol, en Maragall destaca la seva mirada municipalista; es produeix un gir de proximitat cap allò local que impregna les seves relacions i la seva mirada sobre el conjunt del país. Les complicitats afloren en casos diversos com ara Figueres, Palafrugell, Sant Feliu de Guíxols, Banyoles o la pròpia ciutat de Girona. Igualment, quan Pasqual Maragall observa el cas de Girona hi detecta paral·lelisme amb Barcelona. Semblances que tenen a veure tant amb el paper de capitalitat d’ambdues ciutats com amb les relacions polítiques amb el projecte socialista de Quim Nadal. De fet, Quim Nadal va ser la primera persona amb qui va parlar Pasqual Maragall abans d’acceptar l’alcaldia de Barcelona. Uns anys més tard, el mateix Quim Nadal es referia als èxits municipals de Barcelona i Girona, com també a les connexions entre els models d’ambdues ciutats, amb els següents termes: |9 �“En això, salvant les distàncies, Barcelona i Girona actuàvem amb polítiques similars. És evident que el centre històric de Barcelona desbordava la dimensió més acotada del barri vell de Girona, però ens movíem amb uns impulsos molt similars, i amb ganes de fer de les polítiques urbanes, en un sentit molt ampli, i de la política cultural uns eixos que tibessin molt de la cohesió social, de les polítiques d’igualtat que ajudessin de manera directa o indirecta a soldar el forat econòmic entre els més rics i els més pobres. En això actuem de manera molt conjunta, i des de Girona no estem a l’ombra de la gran ciutat; més que mirar-nos Barcelona de reüll, ens podem acostar a Barcelona i treure’n profit. Tradicionalment les ciutats petites s’havien queixat de la macrocefàlia de Barcelona. Nosaltres, en canvi, vam veure que amb la democràcia acabada d’estrenar, podíem treure profit d’acostar-nos a Barcelona”. Entrevistant a alguns dels polítics gironins d’aquell període, especialment a alguns dels alcaldes socialistes més emblemàtics, destaquen com a partir de les relacions amb les propostes municipalistes de la Barcelona de Pasqual Maragall en van extreure un model de polítiques locals que posava l’èmfasi en aspectes com, per exemple, la necessitat d’articular aliances àmplies entre els múltiples actors locals o la importància de les polítiques educatives (“les escoles són dels pobles, dels municipis” – afirmava Maragall-). Davant d’una Generalitat que semblava menysprear o, com a mínim, voler dissimular el paper dels ajuntaments, Pasqual Maragall adopta la posició contrària. Joan Armangué, alcalde de Figueres durant 24 anys, posava de manifest en una entrevista el contrast entre el localisme de Maragall i “l’asfixiant intervencionisme nacionalista” de la Generalitat sota la presidència de Jordi Pujol. Addicionalment, més enllà de la idea maragalliana –ja prou coneguda- d’una Catalunya “ciutat de ciutats”, Pasqual Maragall també disposa d’una mirada al món rural. De fet, podem afirmar que amb la seva proposta d’impulsar el Congrés del Món Rural, al 2006, és probablement la darrera iniciativa que vol debatre amb rigor i profunditat tant sobre la realitat rural de Catalunya com sobre la seva relació amb el món urbà. Maragall considera que els govern anteriors mai han entès de debò el camp i que, per tant, cal construir un nou paradigma que permeti entendre i afavoreixi el desenvolupament dels territoris menys densos de Catalunya. La iniciativa va quedar parcialment estroncada per les vicissituds polítiques del moment, però es va començar a elaborar un model de foment de la productivitat i de la vertebració territorial a través de teixir complicitats, d’un pacte territorial que reforci les iniciatives rurals, de cercar solucions i apostes estratègiques i, sobretot, d’afavorir uns projectes de desenvolupament basats en la formació, la innovació i l’excel·lència. En aquest context, Pasqual Maragall va afrontar el seu accés a la presidència de la Generalitat amb un conjunt d’idees i projectes molt ben delimitats, en part “gràcies” als quatre anys d’oposició al Parlament que van servir per perfilar el projecte i teixir complicitats arreu. Concretament, en relació a les comarques de Girona, durant la campanya va fer diverses referències a la fortalesa del sentiment d’identitat nacional que es dóna –per raons geogràfiques, històriques i culturals- a Girona. Un sentiment molt connectat amb el nacionalisme conservador i que, per tant, suposa un repte per la proposta catalanista del PSC. Aquestes dificultats van ser encarades a través d’una campanya oberta i poc partidista, tot i que cal reconèixer que la relació de Pasqual Maragall amb el PSC gironí era especialment fluida. Fins i tot, una de les persones entrevistades arriba a suggerir que, en relació a la campanya que va donar lloc al segon tripartit, “els socialistes de Girona no l’haurien tractat com ho van fer els de Barcelona”. Sigui com sigui, Girona es mostra present en la Presidència de la Generalitat de Catalunya de Pasqual Maragall. Una presència que s’explica per la perspectiva política de llarga volada apuntada a través tant de la teoria de l’Empordà com del projecte olímpic, però també a través d’iniciatives i propostes concretes de polítiques públiques. Així, per exemple, un projecte tan emblemàtic i polèmic com va ser la redacció del nou Estatut d’Autonomia de Catalunya, ja subratllava com calia convertir-lo en un 1 0 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A / W O R K I N G _ P A P E R �projecte al servei de totes les terres, tots els pobles, totes les viles i totes les ciutats de Catalunya. En relació al tema que ens ocupa, Maragall afirmava: “Pel que fa a les comarques de Girona, (l’EAC) pretén que aquestes puguin tenir noves quotes d’innovació i que assoleixin un projecte de futur sòlid i capaç d’estimular. També destaca la importància de protegir la qualitat natural del territori”. En aquesta mateixa direcció, Pasqual Maragall va detectar -segurament de manera precoç per un treball intens fet pel PSC gironí que també tindrà una potent representació al govern- la fragilitat de l’economia de les comarques de Girona i va apuntar la necessitat d’estimular la mentalitat emprenedora i innovadora dels empresaris locals, la urgència de potenciar el Tren d’Alta Velocitat i la importància de reforçar l’eix econòmic Girona-Vic-Manresa-Igualada-Lleida sense passar per Barcelona. També destacava com a projectes estratègics la construcció de l’Hospital de Santa Caterina, l’impuls dels Centres Integrals de Mercaderies com a plataformes logístiques ubicades a l’Empordà i a la Selva, o el reforçament de l’estructura i del model educatiu, per exemple amb la construcció de diversos centres escolars i aules d’acollida o el suport econòmic a les escoles bressol. De fet, en el moment de fer balanç de la seva acció de govern a Girona, destaca quatre polítiques específiques: la llei de barris, aplicada en ciutats com Girona, Figueres, Ripoll, Sant Feliu de Guíxols o Olot; el Pacte Nacional per l’Educació, inspirant-se en aquella idea que afirma que les escoles són dels pobles i les ciutats; l’Acord Estratègic per la Internacionalització de l’economia, que preveia una important xarxa de comunicacions i infraestructures per les comarques de Girona; i la planificació territorial o, més concretament, el Pla Director Territorial de l’Empordà i el Pla Director Urbanístic del Sistema Costaner. És a dir, unes polítiques, programes i actuacions que sense haver estat específicament dissenyats per a les comarques gironines sí que hi tenen una especial incidència atenent la seva posició geogràfica, la seva fragilitat paisatgística i els seus desequilibris econòmics i socials, sovint a l’ombra d’unes estadístiques i una imatge de benestar del “Girona rai”. |11 �Conclusions: les comarques de Girona com a exemple En aquest breu treball s’ha volgut aprofundir en els vincles de Pasqual Maragall amb les comarques gironines –ciutats, pobles i persones- i les seves conseqüències en termes de reflexió i acció de govern. El punt de partida és la constatació que aquests vincles són especialment forts en relació a altres territoris del país i l’explicació, al nostre entendre, rau en dos aspectes fonamentals i singulars. El primer és el de la relació biogràfica de Maragall amb molts indrets gironins, fins i tot comptant amb l’heretada del seu avi i d’amics molt propers. Pasqual Maragall, una persona molt marcada pels afectes, té uns lligams íntims amb Girona que difícilment trobarà amb altres espais del país, llevat, és clar, de Barcelona. Però el segon aspecte potser té més recorregut en la mesura que té a veure amb les idees que fan de Maragall un polític genuí i innovador en el nostre context. En part la plantegem en termes d’hipòtesi ja que caldria reforçar-la amb una recerca que no és abastable en aquest encàrrec. La nostra idea és que les comarques de Girona aporten a Maragall un escenari idoni per il·lustrar i assajar una bona part dels pilars del seu model polític: la Catalunya-ciutat, el principi de subsidiarietat i el municipalisme, el federalisme (de llarga tradició gironina) i un europeisme no de base estatal ni nacional sinó d’afinitats i complicitats territorials. En tots ells Girona, la seva posició geogràfica, la seva estructura de pobles i ciutats i un cert “tarannà” –si més no de bona part dels gironins que envolten Maragall- de fort arrelament local però a la vegada d’amplitud de mires serveixen d’exemples del que vol dir, de com imagina el món. L’ajuden a transmetre uns missatges sovint molt abstractes, a vegades desendreçats; tan difícil de fer-se entendre. Bibliografia Claret,J. (coord.) (2017) Pasqual Maragall. Pensament i Acció. Barcelona: La Magrana. Maragall,P. (2005) “Convencer o conllevarse, federalismo o nacionalismo” a AA.VV. (2005) Hacía una España plural, social y federal. Barcelona: Fundació Catalunya Segle XXI i Editorial Mediterrània. Martín-Uceda,J. (2018) “Europa en l’Horitzó: Barcelona i Catalunya en l’Articulació i la Construcció Europea. Les Relacions Transfrontereres en el Pensament i Acció de Govern de Pasqual Maragall”, Working Paper, Fundació Catalunya Europa. Nel·lo,O. (2001) Ciutat de Ciutats. Barcelona: Editorial Empúries. Puigverd, A. (2017) “Retorn al Modernisme”, La Vanguardia, 4 de desembre. 1 2 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A / W O R K I N G _ P A P E R �|13 �Annex. Pasqual Maragall i/a les comarques gironines Fase 1. Recerca, classificació i primera anàlisi de documents 0. El mètode del treball 1. Resultats quantitatius 2. Relació i fitxa dels documents catalogats 0. Mètode Atès el calendari de que es disposava –s’havia de finalitzar a l’inici de 2018- i dels recursos, es va plantejar una Fase 1 que tenia sentit per ella mateixa però, a la vegada, donava peu a una continuïtat si els impulsors de l’encàrrec ho consideraven oportú. Així, aquesta fase inicial ha consistit en una recerca sistemàtica de documents escrits del propi Maragall o d’altres dedicats específicament a ell (entrevistes, articles d’opinió,...) en els que el subjecte principal fossin les comarques gironines. Per concretar encara més la recerca, vàrem definir unes paraules clau que permetessin discriminar la a priori molta informació disponible. Aquestes paraules van ser, entre altres a partir de creuaments: “comarques gironines”, “Girona”, “Empordà”, “Euroregió”, “turisme”, “Costa Brava”, “Llei/Pla de Barris”. Així doncs, amb aquesta finalitat i amb aquests conceptes s’han explotat, fonamentalment, els arxius digitals del Diari de Girona i del diari El Punt des de 1986 fins a 2006. Aquest període s’ha considerat que era el rellevant, doncs cobreix des del moment en què la ciutat de Barcelona és designada seu dels Jocs Olímpics –i Maragall guanya dimensió política “de país” des de l’alcaldia de Barcelona-, fins al final de la seva trajectòria com a President de la Generalitat. De cadascun dels textos identificats se n’ha realitzat una fitxa. En segon lloc, i fonamentalment a partir dels arxius de la pròpia Fundació, també s’han analitzat altres tipus de fonts i textos com són articles de revistes, pròlegs de llibres, conferències, pregons, etc. Finalment, per tal d’obtenir també una informació més de primera mà i qualitativa, també s’han programat entrevistes a persones vinculades políticament o personal amb Maragall. Fins aquest moment, les persones entrevistades han estat Joaquim Nadal (alcalde de Girona 1979 - 2002) i Conseller de Política Territorial (2003 - 2010), Joan Armangué (alcalde de Figueres 1995 - 2007) i Joan Solana (alcalde de Banyoles 1991 - 1999). Com a informació complementària i de context s’ha revisat bibliografia sobre Pasqual Maragall, tant autobiogràfica com analítica de la seva figura. 1 4 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A / W O R K I N G _ P A P E R �1. Resultats quantitatius Els textos identificats a l’inici han estat aproximadament 3.000, la seva gran majoria en forma de notícia periodística que amb poques excepcions després de la seva lectura han estat deixats de banda. La intenció de la recerca ha fet centrar-se en els textos menys conjunturals, els que transmetien idees o fets més substancials de la relació entre Maragall i aquest territori. Això ha portat a uns tres-cents documents que, una vegada analitzats i filtrats, han portat a la catalogació de quaranta-set, els que donen una visió més aprofundida de la relació entre el polític i el territori. La Taula següent dona una idea numèrica dels articles catalogats: TAULA 1. CLASSIFICACIÓ DELS ARTICLES Concepte clau Núm. d’articles Euroregió 13 Jocs Olímpics 17 Girona 3 Comarques Gironines 6 Empordà 5 Costa Brava 1 Figueres i Girona 1 Món Rural 1 Lloc de publicació Núm. d’articles Diari de Girona 13 Punt Diari 15 Arxiu Pasqual Margall 11 El País 1 Hora Nova 1 Empordà.info 1 Llibres 2 Arxius en paper 2 Altres 1 |15 �1 6 | F U N D A C I Ó Any de publicació Núm. d’articles 1986 7 1987 3 1988 1 1989 1 1990 2 1991 - 1992 3 1993 2 1994 - 1995 - 1996 - 1997 - 1998 - 1999 1 2000 - 2001 - 2002 2 2003 5 2004 2 2005 3 2006 5 2007 2 2008 1 2009 2 2010 - 2011 1 2012 - 2013 - 2014 - 2015 1 2016 - 2017 2 C A T A L U N Y A E U R O P A / W O R K I N G _ P A P E R �2. Relació i fitxa dels documents catalogats 1. EUROREGIÓ: Núm. de document 01 Títol Serem quinze milions? (Autor: Jordi Xargayó) Paraules clau Euroregió Resum Per Maragall el projecte de l'Euroregió, el qual engloba 15 milions de ciutadans, va més enllà d'un projecte purament polític, si no que la seva proposta pretén assolir un mercat amb "afinitats i objectius comuns", així mateix aquest es fonamenta en dos principis concrets: federalisme i subsidiarietat descartant en qualsevol cas la independència. Maragall reconeix que no sap quan es materialitzarà el projecte, tanmateix reconeix les dificultats existents com la manca de voluntat per part dels governs estatals d’Espanya i França. Pel que fa a les polítiques concretes que cal abordar a les comarques gironines considera la necessitat d’abordar l’eix viari Vic-Olot, i en canvi ressalta la importància de protegir la Vall d’en Bas. Data 11 de desembre de 2002 Font Diari de Girona Format Article digitalitzat Codi http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=show_ pdf;publication=Diari%20de%20Girona;sort_publication=diari.de.girona;day=11;m onth=12;year=2002;page=019;id=0000314458;filename=20021211;collection=pag es;url_high=pages/Diari%20de%20Girona/2002/200212/20021211/20021211019. pdf;lang=ca;pdf_parameters=search=%22pasqual%20maragall%20euroregio%22&v iew=FitH;encoding=utf-8 Núm. de document 02 Títol L’Euroregió Pirineus-Mediterrània (Document que fa referència als eixos i objectius de la proposta de Pasqual Maragall ) Paraules clau Euroregió Resum L'objectiu principal del projecte pretén compartir i potenciar determinats objectius estratègics comuns, els quals es fonamenten en dos elements bàsics: Promoure econòmicament el territori que sigui capaç de dinamitzar entre cadascuna de les regions, així com propiciar la connexió solidària "amb el cor econòmic d'Europa". Els principals objectius se centren en desenvolupar un sistema urbà equilibrat i policèntric; incentivar el desenvolupament sostenible, la gestió i preservació de la naturalesa i el medi ambient; fomentar la cultura i la protecció del patrimoni artístic; i per últim, impulsar els centres universitaris i d'investigació. Data 6 d’octubre de 2003 Font Diari de Girona Format Article digitalitzat Codi http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=show_ pdf;publication=Diari%20de%20Girona;sort_publication=diari.de.girona;day=09;m onth=10;year=2003;page=028;id=0001668262;filename=20031009;collection=pag es;url_high=pages/Diari%20de%20Girona/2003/200310/20031009/20031009028. pdf;lang=ca;pdf_parameters=search=%22pasqual%20maragall%20euroregio%22&v iew=FitH;encoding=utf-8 |17 �Núm. de document 03 Títol Maragall assegura que ni Madrid ni París podran frenar l’Euroregió Paraules clau Euroregió Resum Maragall considera que tot i la reticència que mostra Madrid respecte el projecte de l'Euroregió, aquests no aconseguiran aturar-lo. Tanmateix expressa que a Madrid i a França aquest projecte el veuen amb certa preocupació, i considera que aquest genera "alguna urticària", no obstant entén que l’Euroregió es tracta d'un projecte necessari, i que inevitablement emergirà "sigui per via pública o per la privada, o per totes dues a la vegada". Maragall considera que a Europa en un futur prevaldran les connexions entre les regions, més que les fronteres dels Estats. Data 10 d’octubre de 2003 Font Diari de Girona Format Article digitalitzat Codi http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=show_ pdf;publication=Diari%20de%20Girona;sort_publication=diari.de.girona;day=10;m onth=10;year=2003;page=028;id=0001668338;filename=20031010;collection=pag es;url_high=pages/Diari%20de%20Girona/2003/200310/20031010/20031010028. pdf;lang=ca;pdf_parameters=search=%22pasqual%20maragall%20euroregio%22&v iew=FitH;encoding=utf-8 Núm. de document 04 Títol Reflexions sobre l’Euroregió (Autors: experts de la Universitat de València, apunts a la proposta de Pasqual Maragall) Paraules clau Euroregió Resum L'article es fonamenta en l’estudi dels eixos vertebradors de la proposta de l'Euroregió. Parteix d’una concepció favorable en relació al projecte i els seus objectius, ja que s’entenen que aquests es podrien assumir en qualsevol sistema modern de gestió econòmica. Així mateix es reconeix com un element positiu la relació entre els subjectes involucrats en el projecte, entenent que aquesta es basa en “un esperit de col·laboració”. Tot i els elogis a la proposta, l'article destaca algunes mancances que, segons els autors, es desprenen del projecte: no inclou mecanismes de solidaritat i col·laboració en l’àmbit de l'aigua, i per altra banda, s’esmenta la centralització de la ciutat de Barcelona i la manca de centralitat de València. Data 19 d’octubre de 2003 Font Diari de Girona Format Article digitalitzat Codi http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=show_ pdf;publication=Diari%20de%20Girona;sort_publication=diari.de.girona;day=19;m onth=10;year=2003;page=030;id=0001669139;filename=20031019;collection=pag es;url_high=pages/Diari%20de%20Girona/2003/200310/20031019/20031019030. pdf;lang=ca;pdf_parameters=search=%22pasqual%20maragall%20euroregio%22&v iew=FitH;encoding=utf-8 1 8 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A / W O R K I N G _ P A P E R �Núm. de document 05 Títol Maragall vol enllaçar la Costa Brava amb el TGV, l’AP7 i l’A2 Paraules clau Comarques gironines, Euroregió Resum L'article es fa ressò d’unes paraules textuals del President Maragall, el qual considera que les comarques gironines són un element estratègic clau, a causa de la seva localització en el marc de l'Euroregió, i per tant s'ha de potenciar el seu paper. El president pretén connectar la Costa Brava amb l'eix de comunicacions nord-sud de l'arc mediterrani. Per últim, Maragall pretén en el termini d'un any i mig poder aprovar els plans territorials de l'Alt i el Baix Empordà, així com el de les comarques de Girona. Data 1de juliol de 2004 Font El Punt Format Article Digitalitzat Codi http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=show_ pdf;publication=Punt,%20El;sort_publication=punt.el;day=01;month=07;year =2004;page=020;id=0001455615;filename=20040701;collection=pages;url_ high=pages/Punt,%20El/2004/200407/20040701/20040701020.PDF;lang=ca;pdf_ parameters=search=%22pasqual%20maragall%20euroregio%22&view=FitH;encodi ng=utf-8 Núm. de document 06 Títol Maragall posa Lévi- Strauss com a exemple en la defensa de la “diversitat cultural” Paraules clau Euroregió Resum Maragall, com a president de la Generalitat, en la dissetena edició del Premi Internacional Catalunya a Lévi-Strauss, manifesta la gran proximitat entre la cultura catalana i francesa, així com també considera "pertinent" el pensament de l'antropòleg francès, el qual es fonamenta en la diversitat cultural. Maragall va manifestar en públic el fet que l'Acadèmia Francesa parli d'Euroregions; es tracta d'un fet insòlit. Maragall també va admetre que el pluralisme és més difícil de gestionar, però que aquest resulta més interessant que el monisme. Data 14 d’abril de 2005 Font Diari de Girona Format Article Digitalitzat Codi http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=show_ pdf;publication=Diari%20de%20Girona;sort_publication=diari.de.girona;day=14;mo nth=05;year=2005;page=047;id=0001812489;filename=20050514;collection=page s;url_high=pages/Diari%20de%20Girona/2005/200505/20050514/20050514047. pdf;lang=ca;pdf_parameters=search=%22pasqual%20maragall%20euroregio%22&v iew=FitH;encoding=utf-8 |19 �Núm. de document 07 Títol Debat de Política General (Parlament de Catalunya) Euroregió Paraules clau Euroregió Resum Maragall fa referencia a la importància d’abordar al concepte de "Catalunya en Xarxa" i que aquest de moment es tracta encara d'un projecte i no d'una realitat, tenint en compte les mancances existents en les connexions. Considera que les infraestructures no estan a l'altura d'una Catalunya que té com a projecte l'Euroregió Pirineus-Mediterrània, i que aquest es proposa com un dels objectius principals de l’estrategia territorial del Govern. En la seva intervenció s’esmenten diverses mesures concretes per tal d’assolir l’objectiu, d’entre elles pel que fa a les comarques gironines destaca la importància d'abordar l'eix Girona-Figueres-Perpinyà així com la millora dels serveis de l’aeroport de Girona. Data 18 d’octubre de 2005 Font Format Intervenció digitalitzada Codi D4 (p:16) Núm. de document 08 Títol Obertura de la Conferència Regions i Ciutats: socis per al desenvolupament i l’ocupació (Centre de Convencions del Fòrum. Barcelona) Euroregió Paraules clau Euroregió Resum Maragall entén l'Euroregió Pirineus-Mediterrània com un instrument el qual promourà que Catalunya i altres regions adquireixin una mida suficient per competir i exercir influència en una Europa que cada vegada és més gran. Aquesta línia fa referència a les accions concretes que fins al moment s'han realitzat: la creació d'un Observatori Socioeconòmic, un portal cultural, l'EuroBioRegió; un Hospital Transfronterer a Puigcerdà i la terminal del Port de Barcelona a Tolosa i per últim s'han establert estratègies compartides en àmbits com l'aeronàutic i el turístic. Tot i que destaca els notables avenços, considera que aquests se situen a la fase inicial del projecte, altrament destaca la importància que es produeixi un canvi de paradigma, en el sentit que les regions adquireixin la consciència que determinades estructures que tenen són compartides. Posa l'exemple que potser l'aeroport de Barcelona, serà l'aeroport de l'Euroregió però l'espai logístic és de l'Aragó, d'entre d'altres. Data 01 de juny de 2006 Font Format Conferència digitalitzada Codi P:2-3 2 0 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A / W O R K I N G _ P A P E R �Núm. de document 09 Títol Una reflexió política sobre una legislatura intensa (Cercle Financer. Barcelona) Euroregió Paraules clau Euroregió Resum Maragall fa referència a diverses polítiques concretes que considera que afecten qüestions de fons i que tenen impactes en la societat. D'entre les que esmenta, fa una reflexió de l'Euroregió i a la manca de voluntat per part dels Governs espanyol i francès per prendre decisions en relació al Tren de Gran Velocitat entre Montpeller i Perpinyà. Afegeix que l'Euroregió no podrà arribar a ser un projecte polític exitós fins que no s'abandoni la idea d'entendre les relacions regionals (centre-perifèria). Així mateix, considera com a elements imprescindibles pel projecte la localització i la xarxa. Deixa palès que aquest projecte és el que permetrà a Catalunya tenir un paper més actiu dins el procés d'integració europea. Data 27 de juliol de 2006 Font Format Conferència digitalitzada Codi P:8-9 Núm. de document 10 Títol Participació a la taula rodona “El futur de l’Euroregió” en el marc de la XXXIX edició de la Universitat Catalana d’Estiu (UCE) (Intervenció: Pasqual Maragall) Paraules clau Euroregió; Infraestructures Resum Maragall, es pregunta que s’ha de fer amb l’Euroregió? Com es fa una regió europea? I respon aquestes preguntes basant-se en tres punts fonamentals: En primer lloc, amb la millora de les infraestructures, l’acceleració de TGV PerpinyàNimes i el de Tolosa- Narbona, així mateix confia en el paper de Nicolas Sarkozy, i considera que a la “cimera francoespanyola” es pugui visualitzar la voluntat “d’uns i altres estan disposats a tirar endavant” el projecte. En segon terme, considera que s’han d’aprofitar infraestructures com l’AVE, el port de Barcelona i Tarragona, i que aquestes s’enforteixin: “són aquestes comunicacions les que donen vida a l’existència d’aquests conceptes més grans [...] si no hi ha vasos sanguinis, si no hi ha les comunicacions, si no hi ha les connexions que irriguen aquest cos que nosaltres formem sentimentalment, doncs malament [...]”. En darrer lloc fa esment a l’àmbit cultural, com un element important per incloure en el projecte. Data 24 d’agost del 2007 Font Web oficial de Pasqual Maragall Format Intervenció digitalitzada Codi http://www.pasqualmaragall.cat/media/0000000500/0000000830.pdf |21 �Núm. de document 11 Títol Oda inacabada (Autor: Pasqual Maragall) Paraules clau Euroregió; Empordà Resum Maragall explica la importància d'assolir certa influència internacional, només possible mitjançant la coordinació amb altres regions del territori el qual ell va anomenar "el nord del sud-europeu". Considera el projecte de l'Euroregió com un mitjà per tal d'assolir capacitat tecnològica competitiva, indústria aeronàutica de pes, aeroports internacionals, entre d'altres, i per tal de ser capaç "ser algú a Europa". Tanmateix considera les comunicacions modernes com un element imprescindible, les quals entén que són "els vasos sanguinis d'aquesta geografia humana". Amb l'objectiu d'assolir els objectius esmentats, Maragall reconeix que des de l'Ajuntament de Barcelona, aprofitant el projecte olímpic, va treballar en l'àmbit de les relacions internacionals, no obstant admet que es va trobar algunes "rivalitats" per part del govern català. Donada la importància que per Maragall tenia el projecte de l'Euroregió, que pretenia que s'introduïssin en el pròleg de l'Estatut, concretament en el darrer: "En el marc de la UE, Catalunya ofereix la seva amistat i la seva col·laboració de les Comunitats i Regions veïnes per tal de formar amb elles una Euroregió útil per al progrés dels interessos comuns en el marc de les seves competències". Maragall, en relació a l'Euroregió reconeix: "remar a contracorrent o intentar fer surar un projecte que amenaça d'ofegar-se en la indiferència general no m'ha espantat ni desanimat mai. Aquestes iniciatives són les que, a la llarga, resulten més satisfactòries". Tot seguit, recorda el dia de la constitució de l'Euroregió, el 30 d'octubre de 2004, com un dia emocionant. En el capítol del llibre “Moments d'homenatges i medalles”, esmenta diversos objectius pels quals cal seguir avançant; d'entre els diversos considera la importància de continuar treballant per l'Euroregió, tot i respectant les aspiracions de les diferents comunitats urbanes, regions i nacions que en formin part, considera la importància de treballar junts per tal d'assolir "potència, força i futur". Data Primera edició: novembre 2008 Font (p:199,204,274,284,296) Format Llibre Codi 2 2 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A / W O R K I N G _ P A P E R �Núm. de document 12 Títol Entrevista a Pasqual Maragall Paraules clau Baix Empordà, Rupià, Euroregió Resum Maragall parla sobre la seva relació amb l'Empordà. Maragall considera que Rupià i en general el Baix Empordà és per ell una segona pàtria. A l'entrevista recorda que necessitava un lloc tranquil per elaborar la seva tesi i el van informar que es venia una casa a Rupià, i que després d'acabar la tesi s’hi va quedar, tot i que admet que abans d'instal·lar-s'hi ell ja havia estat en altres pobles com Platja d'Aro. A l'entrevista diu que en algun moment volia que l'enterressin a Rupià però que ha canviat d'opinió. A l'entrevista es fa referència a l'Euroregió. Maragall continua defensant el projecte i manifesta que "Per anar pel món és bo tenir una determinada talla. L'Euroregió és un bon marc per Catalunya. Jo sóc un català d'Europa". Data 30 d’agost de 2009 Font Diari de Girona Format Article digitalitzat Codi http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=show_ pdf;publication=Diari%20de%20Girona;sort_publication=diari.de.girona;day=30;mo nth=08;year=2009;page=010;id=0001913445;filename=20090830;collection=page s;url_high=pages/Diari%20de%20Girona/2009/200908/20090830/20090830010. pdf;lang=ca;pdf_parameters=search=%22maragall%22&view=FitH;efLancoding=u tf-8 Núm. de document 13 Títol Pasqual Maragall considera que Figueres té “ una posició privilegiada” a l’Euroregió Paraules clau Euroregió, Figueres, Girona Resum A les portes del Museu Dalí de Figueres on es presentava el llibre "Fem Empordà. Economia i Territori", Maragall afirma que cal pensar quin rol tenen cadascuna de les ciutats i comarques i, en aquest sentit, va manifestar la privilegiada localització de Figueres per convertir-se en un punt important dins l'Euroregió mediterrània. També va fer referència a la ciutat de Girona considerant els grans avenços que s'han produït "convertint una ciutat negra, trista i rònega en una ciutat lluminosa i focus cultural, polític i econòmic", tot seguit va considerar que ara era el torn de Figueres. Data 7 de març de 2011 Font Emporda.info Format Article digitalitzat Codi http://www.emporda.info/portada/2008/04/15/pasqual-maragall-considera-quefigueres-posicio-privilegiada-leuroregio/14766.html |23 �2. JOCS OLÍMPICS: Núm. de document 14 Títol “Banyoles pot tenir un lloc privilegiat en el procés de modernització de Catalunya” (Pasqual Maragall) Paraules clau Jocs olímpics; Banyoles Resum El document es divideix en quatre parts principals. En primer lloc, amb una introducció realitzada per Joan Solana, alcalde de la ciutat, el qual descriu breument el context olímpic de la ciutat de Banyoles i les conseqüències generades arrel de l’esdeveniment. Principalment es destaca la millora de les connexions amb Girona, la millora d’equipaments i l’esforç realitzat per acomplir els terminis establerts. Per finalitzar la introducció Solana escriu “... el 92 també ens recorda que les ciutats petites poden aspirar a grans projecte”. A la segona part del document s’inclouen les accions concretes que van ser possibles gràcies als Jocs: la construcció de l’autovia i la variant, canvi de la façana nord de la ciutat (la Draga), la Vila Olímpica, un nou edifici del Club de Natació Banyoles o el Teatre Municipal entre d’altres. La tercera part del document fa referència a la cronologia, concretament a seixanta moments vinculats als Jocs Olímpics. S’inicia el 1981 amb el primer anunci de la candidatura, per part de Narcís Serra fins el setembre del 1992 amb l’acte d’inaguració i lliurament a la ciutat del Pavelló esportiu de la Draga. En darrer lloc, se citen algunes declaracions fetes un cop finalitzat l’acte per part de Joan Antoni Samaranch, Jordi Pujol i, per últim, Maragall que destaca el volum d’inversions realitzades a Banyoles, la seva organització, el clima viscut a la ciutat. Data (La data no queda clara) Font Llibret atorgat per Joan Solana. Format (a paper) Codi Núm. de document 15 Títol “Comptem amb Banyoles per a les proves olímpiques de rem” Paraules clau Jocs olímpics; Banyoles; comarques gironines Resum Maragall espera que a la ciutat de Banyoles es realitzin les inversions necessàries i manifesta que cal arriscar i invertir abans que el Comitè Olímpic decideixi quina és la candidatura guanyadora. Així mateix, afegeix que confia i compta amb Banyoles, i que aquestes expectatives només es poden veure afectades per actuacions realitzades en l'àmbit local. En darrer lloc, Maragall espera que els problemes que s'hagin pogut produir se solucionin a la reunió de la Comissió, la qual entén que es tracta "d'una plataforma més amplia amb un plantejament integral" que té l'objectiu de promoure les comarques gironines. Data 15 de juliol de 1986 Font Punt Diari Format Article digitalitzat Codi http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=show_ pdf;publication=Punt,%20El;sort_publication=punt.el;day=15;month=07;ye ar=1986;page=009;id=0000652963;filename=19860715;collection=pages;u rl_high=pages/Punt,%20El/1986/198607/19860715/19860715009.pdf;lang=ca;pdf_ parameters=search=%22pasqual%20maragall%20banyoles%22&view=FitH;encodin g=utf-8 2 4 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A / W O R K I N G _ P A P E R �Núm. de document 16 Títol L’Estany ha format part del projecte Barcelona’92 preparant futurs remers Paraules clau Jocs olímpics; Banyoles Resum L’article es fa ressò de la passivitat política per part de l'Ajuntament de Banyoles per postular-se com a subseu de les olimpíades del 1992, i la crítica per part del grup municipal socialista pel que fa a les actuacions del govern del Consistori. En aquesta línia se citen unes declaracions de Joan Solana, cap de l’oposició, el qual expressa la seva preocupació per la manca d'interès de l'Ajuntament per implicar a la ciutadania a la candidatura olímpica. Per aquest motiu, Solana, va sol·licitar a Maragall que visités Banyoles per tal que aquest informés la ciutadania i promogués un intercanvi d'informació amb diversos sectors de les comarques gironines. Aquesta visita es va realitzar en el marc d'una conferència, la qual va desencadenar a la creació d'una Comissió Olímpica de les comarques gironines. En aquestes reunions es van produir certes discrepàncies per part del Partit Socialista, que va abandonar la Comissió. Tot i les discrepàncies polítiques, la candidatura de Banyoles va continuar gaudint de suports, com és el cas del president del COI Samaranch, el qual manifestava que Banyoles s'ho mereixia per la seva tradició en l’esport el rem. Data 28 d’octubre de 1986 Font Punt Diari Format Article digitalitzat Codi http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=ejemplar;filen ame=19861028;publication=Punt,%20El;sort_publication=punt.el;day=28;month=10 ;year=1986;page=001;id=0000656907;collection=pages;url_high=pages/Punt,%20 El/1986/198610/19861028/19861028001.pdf;lang=ca;encoding=utf-8 (P. 32-34) Núm. de document 17 Títol Maragall demana als gironins que elaborin una oferta olímpica amb cara i ulls Paraules clau Jocs olímpics; Banyoles; Comarques de Girona Resum (En el contingut de l'article s'extreuen diverses declaracions literals de Maragall i Joaquim Nadal). Maragall va realitzar una visita a Girona i va manifestar públicament el seu suport a la candidatura de Banyoles, considerant que aquesta és la millor opció per diversos motius com la seva tradició en l'esport del rem, la seva fama reconeguda internacionalment i perquè és la seu que es va incloure en el projecte Barcelona'92 presentat a Lausana. També va manifestar la voluntat de no centralitzar el projecte a Barcelona. Maragall va admetre la importància que de cara als Jocs Olímpics tant banyolins i com gironins treballessin i demostressin la seva voluntat olímpica. A l'acte també va intervenir Joaquim Nadal, el qual va expressar que ni Girona ni les comarques gironines volien quedar fora del projecte olímpic. Maragall va contestar que tot i estar d'acord, els gironins haurien de ser conscients que haurien "d'aportar el seu grau de sorra solidàriament i unitàriament en el projecte". Per últim Maragall va afegir que es tractava d'un projecte amb conseqüències a molt llarg termini. Data 2 de novembre de 1986 Font Punt Diari Format Article digitalitzat Codi http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=show_ pdf;publication=Punt,%20El;sort_publication=punt.el;day=02;month=11;ye ar=1986;page=003;id=0000657213;filename=19861102;collection=pages;u rl_high=pages/Punt,%20El/1986/198611/19861102/19861102003.pdf;lang=ca;pdf_ parameters=search=%22pasqual%20maragall%20banyoles%22&view=FitH;encodin g=utf-8 |25 �Núm. de document 18 Títol Maragall dona esperances a Banyoles si els Jocs Olímpics es fan a Barcelona Paraules clau Jocs Olímpics; Banyoles; Comarques de Girona Resum (En el contingut de l'article s'extreuen diverses declaracions literals de Maragall). L'article fa referència a les declaracions públiques que van tenir lloc en una de les visites de Maragall a Banyoles. L'alcalde del consistori banyolí va fer referència al projecte olímpic el qual donarà lloc a un model Catalunya-ciutat el qual recordava a Joan Maragall. Tot seguit dirigint-se a Maragall va dir: "vós esteu traduint en acció política de govern l'Oda a Barcelona del vostre avi". En finalitzar la visita, Maragall va expressar la seva satisfacció en veure la ciutat que s'esperava veure, però la necessitat de treballar en el projecte: "si es treballa amb imaginació, amb entusiasme i amb rigor, l'horitzó 92 serà també un horitzó decisiu per a les comarques de Girona". Així mateix va considerar la importància de treballar en àmbits com les comunicacions, foment del sector turístic i l'oferta de serveis. Data 6 d’abril de 1986 Font Punt Diari Format Article Digitalitzat Codi http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=show_ pdf;publication=Punt,%20El;sort_publication=punt.el;day=06;month=04;year =1986;page=003;id=0000649093;filename=19860406;collection=pages;url_ high=pages/Punt,%20El/1986/198604/19860406/19860406003.pdf;lang=ca;pdf_ parameters=search=%22pasqual%20maragall%20banyoles%22&view=FitH;encodin g=utf-8 Núm. de document 19 Títol Pasqual Maragall confirma des de Rupià que Banyoles té tots els números olímpics Paraules clau Jocs Olímpics; Comarques de Girona; Banyoles Resum Maragall parla sobre la repercussió que tindran els jocs olímpics a les comarques gironines, concretament a l'Empordà, i considera que aquest pot arribar a ser com Benidorm o la Toscana. Manifesta que l’Empordà es basarà en un model o altre depenent de "si el porten la gent del progrés, de la cultura i el comerç, o bé; si el porten els rendistes, malament [...]. Hi ha tres factors; la terra, el diner i l'art, la creació i la sensibilitat. Si s'alien els dos darrers, bé, si s'alien els dos primers, malament". També considera la importància que aquest es tracti d'un projecte de futur global, sense limitar-se només a l'àmbit esportiu o només als quinze dies que es realitzin les proves. Entén, doncs, que cal repensar la manera en que s'han d'estructurar les comarques "sobre el fil conductor d'aquesta mobilització d'energies del 1992". Pel què fa a la candidatura de Banyoles, remarca que aquesta tansols podria deixar de ser-ho per dos motius: per problemes ecològics que no es poguessin solucionar o el no avenç de les comunicacions entre Girona i Banyoles. Data 2 de desembre de 1986 Font Punt Diari Format Article digitalitzat Codi http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=show_ pdf;publication=Punt,%20El;sort_publication=punt.el;day=02;month=12;ye ar=1986;page=003;id=0000658457;filename=19861202;collection=pages;u rl_high=pages/Punt,%20El/1986/198612/19861202/19861202003.pdf;lang=ca;pdf_ parameters=search=%22pasqual%20maragall%20banyoles%22&view=FitH;encodin g=utf-8 2 6 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A / W O R K I N G _ P A P E R �Núm. de document 20 Títol Banyoles, espavila’t (Autor: Pere Lladó i Isàbal) Paraules clau Olimpíades, Banyoles Resum L’article fa referència a les declaracions de Maragall, el qual va manifestar que Banyoles si desitja convertir-se en la seu de rem i piragüisme de les Olimpíades cal que “s’espavili”, i per tant cal que la ciutat faci front a les seves mancances, sobretot pel que fa a les seves infraestructures i equipaments. L’autor de l’article deixa palès que fins aquell moment l’Ajuntament Banyolí no hauria aprofitat la seva relació amb la Costa Brava, desaprofitant qualsevol iniciativa relacionada amb el turisme. En aquest sentit, l’article considera que en la línia que indicava Maragall ha de posar remei a aquestes mancances, deixant de banda els interessos partidistes, amb l’objectiu de transformar la ciutat. Data 20 d’agost de 1987 Font Punt Diari Format Article digitalitzat Codi http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=show_ pdf;publication=Punt,%20El;sort_publication=punt.el;day=20;month=08;ye ar=1987;page=005;id=0000669391;filename=19870820;collection=pages;u rl_high=pages/Punt,%20El/1987/198708/19870820/19870820005.pdf;lang=ca;pdf_ parameters=search=%22pasqual%20maragall%20problemes%20alcalde%22&view =FitH;encoding=utf-8 Núm. de document 21 Títol Maragall confirma a Hernández que Banyoles serà subseu olímpica Paraules clau Jocs Olímpics; Banyoles Resum En el contingut de l'article es fa ressó d'una reunió entre Maragall i l'alcalde de Banyoles Pere Hernández. Segons Maragall, els criteris que s’aplicaran per decidir si finalment Banyoles acaba convertint-se en la seu de rem serán que tingui un cost més baix pel què fa a inversions i que els JJOO tinguin el màxim impacte en territori. Així mateix, considera la necessitat indispensable d'abordar el Pla especial de l'Estany, el desdoblament de la comarcal 150 de Girona a Banyoles i la variant. Data 28 de novembre de 1987 Font Punt Diari Format Article digitalitzat Codi http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=show_ pdf;publication=Punt,%20El;sort_publication=punt.el;day=28;month=11;ye ar=1987;page=029;id=0000673811;filename=19871128;collection=pages;u rl_high=pages/Punt,%20El/1987/198711/19871128/19871128029.pdf;lang=ca;pdf_ parameters=search=%22pasqual%20maragall%20banyoles%22&view=FitH;encodin g=utf-8 |27 �Núm. de document 22 Títol Maragall afirma que el pacte olímpic de Banyoles és una garantia pel COOB’92 Paraules clau Jocs olímpics; Banyoles; Comarques Gironines Resum Maragall es mostra satisfet per l’acord municipal de l’Ajuntament de Banyoles el qual permet a CiU accedir a l’alcaldia i a Solana assumir la direcció de la gestió olímpica. Maragall considera que aquest context polític permetrà recollir més sensibilitats. Així mateix, també veu com a positiu que Solana lideri el projecte, ja que aquest sempre s’ha mostrat molt implicat amb l’àmbit ecològic. No obstant Maragall va manifestar que en la visita realitzada va a trobar a faltar la unitat que sí va percebre dos anys enrere: “Trobava a faltar aquell esperit, que alhora comportava que no hi hagués un interlocutor prou ampli. Amb un repte com els Jocs cal implicar com més gent millor”. Data 7 de setembre de 1988 Font Punt Diari Format Article digitalitzat Codi http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=show_ pdf;publication=Punt,%20El;sort_publication=punt.el;day=07;month=09;ye ar=1988;page=012;id=0000686486;filename=19880907;collection=pages;u rl_high=pages/Punt,%20El/1988/198809/19880907/19880907012.pdf;lang=ca;pdf_ parameters=search=%22pasqual%20maragall%20banyoles%22&view=FitH;encodin g=utf-8 Núm. de document 23 Títol El somni del 92. Barcelona implica Catalunya per avançar l’any 2000 (Autora: Carme Coll) Paraules clau Jocs Olímpics; Banyoles; Comarques gironines Resum Els Jocs Olímpics, no només vincularan a la ciutat de Barcelona, sinó que també tindran efectes a la resta de Catalunya. En especial s'esmenten les comarques gironines com a beneficiàries de l'esdeveniment, sobretot Banyoles i Empúries les quals ja van ser incloses a la proposta de la candidatura. Tanmateix, també es beneficiaran en certa mesura altres ciutats de les comarques gironines: s'ha realitzat una concessió de la informatització de l'Àrea de Gestió Empresarial a una empresa de Figueres (Càlcul i Gestió SA), i alhora també s'han vinculat diversos arquitectes gironins perquè treballin en obres d'infraestructura a la ciutat de Barcelona. Pel què fa concretament al paper de Banyoles, l'article fa referència a les condicions mínimes que ha d'assolir com és el Pla Especial de l'Estany i la millora de les comunicacions, d'aquesta manera la ciutat podrà aprofitar aquesta oportunitat per tal de millorar equipaments o si més no accelerar-ne alguns projectes que ja estaven previstos, però que amb motiu dels Jocs Olímpics s'hauran d'avançar. Data 24 de febrer de 1989 Font Punt Diari Format Article digitalitzat Codi http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=ejemplar;filen ame=19890224;publication=Punt,%20El;sort_publication=punt.el;day=24;month=0 2;year=1989;page=304;id=0000694474;collection=pages;url_high=pages/Punt,%20 El/1989/198902/19890224/19890224304.pdf;lang=ca;encoding=utf-8 (p:304-305) 2 8 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A / W O R K I N G _ P A P E R �Núm. de document 24 Títol Los Trabajos olímpicos en Banyoles van a buen ritmo, según sus responsables Paraules clau Jocs olímpics; Banyoles Resum El contingut de l'article fa referència a un esdeveniment que va tenir lloc a Banyoles en el qual també hi van assistir Pasqual Maragall, Joan Solana i Pere Hernández. El motiu de l'acte va ser la constitució del comitè de la subseu olímpica i en el qual Maragall va entregar a la ciutat la bandera olímpica. En la línia d'altres declaracions anteriors, Maragall va manifestar en públic la voluntat que els Jocs Olímpics fossin útils per la promoció de la ciutat i va manifestar la seva confiança en els participants que integraven l'òrgan. Seguidament Solana va fer referència als objectius futurs de la ciutat pel què fa al projecte olímpic. Data 28 de gener de 1990 Font Diari de Girona Format Article digitalitzat Codi http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=ejemplar;fil ename=19900128;publication=Diari%20de%20Girona;sort_publication=diari.de. girona;day=28;month=01;year=1990;page=001;id=0002934650;collection=pages ;url_high=pages/Diari%20de%20Girona/1990/199001/19900128/19900128001. pdf;lang=ca;encoding=utf-8 (P: 3) Núm. de document 25 Títol Maragall defineix Empuriesolímpia com un encert literari, pictòric i comercial Paraules clau Jocs Olímpics; Empúries; Empordà Resum L'article fa ressò de la presentació del llibre Empuriesolímpia que va tenir lloc a l'Escala pocs mesos abans dels JJOO. Entre les diverses intervencions realitzades, Maragall a banda d'elogiar el llibre, va fer referència a la importància que suposava per a l'Empordà que la flama arribés a Empúries. Considerava que era el moment que el món tingués coneixement de la zona, catalogant que es tractava d'una terra privilegiada, i que a partir dels esdeveniments es donaria a conèixer, tot i això, va recordar la importància de cuidar-la, vigilar-la i controlar-la urbanísticament. Data 14 d’abril de 1992 Font Punt Diari Format Article digitalitzat Codi http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=show_ pdf;publication=Punt,%20El;sort_publication=punt.el;day=14;month=04;ye ar=1992;page=017;id=0000750598;filename=19920414;collection=pages;u rl_high=pages/Punt,%20El/1992/199204/19920414/19920414017.pdf;lang=ca;pdf_ parameters=search=%22pasqual%20maragall%20banyoles%22&view=FitH;encodin g=utf-8 |29 �Núm. de document 26 Títol Pasqual Maragall diu a Banyoles que en aquesta subseu hi ha tant ambient olímpic com a Barcelona Paraules clau Jocs olímpics; Banyoles Resum Diverses autoritats van assistir a Banyoles en l'última jornada de les proves olímpiques de rem. Maragall va declarar que segons les seves impressions l'ambient olímpic que es respirava a la ciutat banyolina era el mateix de Barcelona, i va afegir, que la decisió que en el seu dia es designés la seu a Banyoles com un fet indiscutible. En la mateixa línia, Joan Antoni Samaranch considerà que la decisió presa a favor de la ciutat era la més apropiada, i que l'altra opció que es contemplava com realitzar "una pista artificial" hagués tingut conseqüències negatives en l'àmbit ecològic. Data 4 d’agost de 1992 Font El Punt Format Article digitalitzat Codi http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=show_ pdf;publication=Punt,%20El;sort_publication=punt.el;day=04;month=08;year =1992;page=004;id=0000756045;filename=19920804;collection=pages;url_ high=pages/Punt,%20El/1992/199208/19920804/19920804004.pdf;lang=ca;pdf_ parameters=search=%22pasqual%20maragall%20banyoles%22&view=FitH;encodin g=utf-8 Núm. de document 27 Títol Comença un nou repte per a Banyoles (Editorial) Jocs olímpics; Banyoles Paraules clau Jocs olímpics; Banyoles Resum El contingut de l’article se centra en el paper que tindrà Banyoles un cop finalitzats els esdeveniments olímpics, presentant aquest futur com un repte per la ciutat que va més enllà dels set dies concrets en els quals es va realitzar competició i, per tant, per tal d'analitzar les possibles conseqüències dels fets hauran de transcórrer alguns anys. Es fa referència a les paraules de Joan Solana el qual proposa fomentar l'àmbit turístic, i subratlla la importància que l'àmbit privat pugui beneficiar-se de les inversions publiques; segons ell, si s'és capaç de complir aquest objectiu, es podrà considerar en un futur que els Jocs Olímpics a Banyoles han estat un èxit. Data 6 d’agost de 1992 Font El Punt Format Article digitalitzat Codi http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=show_ pdf;publication=Punt,%20El;sort_publication=punt.el;day=06;month=08 ;year=1992;page=014;id=0000756155;filename=19920806;collection=pa ges;url_high=pages/Punt,%20El/1992/199208/19920806/19920806014. pdf;lang=ca;pdf_parameters=search=%22banyoles%22&view=FitH;encoding =utf-8 3 0 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A / W O R K I N G _ P A P E R �Núm. de document 28 Títol De l’Empúries i l’Escala olímpiques a la Catalunya europea (Pregó de la festa major de Jocs olímpics; Banyoles l’Escala de Pasqual Maragall) Paraules clau Jocs Olímpics Resum Maragall recorda el recorregut de la flama olímpica i algunes anècdotes i problemes que van succeir durant el recorregut, i qualifica el trajecte de la flama d’Olímpia a Empúries de poètic. Així mateix, entén que el període olímpic ha estat capaç de “convertir ciutats grises en ciutats de gran qualitat, modernes i competitives”. Data 2 de setembre de 2007 Font Arxiu Pasqual Maragall Format Intervenció digitalitzada Codi Núm. de document 29 Títol Entrevista a Pere Hernández i Joan Solana a 25 anys dels Jocs Olímpics Paraules clau Jocs Olímpics; Banyoles Resum La publicació es basa en una entrevista realitzada a Pere Hernández i Joan Solana del juliol de 2017 amb motiu del 25è aniversari de les Olimpíades. El text té per objectiu centrar-se en el període dels anys vuitanta que es comença a plantejar la idea de convertir Banyoles com a subseu olímpica, fins a la realització dels Jocs. A mesura que la candidatura de Barcelona als JJ.OO anava madurant, el consistori banyolí l'any 84 sol·licità un informe tècnic en relació a les expectatives i possibilitats de celebrar les proves de rem i piragüisme al municipi. Ambdós consideren la importància d'aquest informe, el suport de gairebé tots els grups municipals (a excepció del PSUC) i el suport explícit de Maragall. Pel què fa al paper de Maragall, consideren la importància del seu rol. Tot i les pressions internes que va tenir, en diverses ocasions va recolzar la candidatura. Un dels exemples és la conferència que va realitzar Maragall a l'Oficina Olímpica de Banyoles i sis mesos després la proposta formal a l'Oficina Olímpica de Barcelona. Consideren que Maragall va formar part de la "lluita" per tal que Banyoles esdevingués una subseu, i va comptar amb el suport de Samaranch. Data Juliol del 2017 Font Format Entrevista digitalitzada (en format narratiu). Codi http://www.turaris.net/ca/publicacions/articles_10/s_entrevistes_8/pere-hernandez-ijoan-solana-a-25-anys-dels-jocs-olimpics_591 |31 �Núm. de document 30 Títol Memòria gràfica de Banyoles i els Jocs Paraules clau Jocs olímpics; Banyoles Resum Amb motiu del vint-i-cinquè aniversari dels Jocs Olímpics el present article recorda el paper de Banyoles com a subseu olímpica. En aquest sentit fa referència a algunes intervencions públiques realitzades per part de polítics en diferents actes. Es fa referència a l'últim acte realitzat a Banyoles, en el qual Maragall afirma que la ciutat es va convertir en la subseu més important i en la que més s'havia invertit, i va elogiar la seva organització i el seu clima social, afegint que, a partir d'aquell moment, tothom hauria d'admetre les virtuts de la ciutat. Es fa referència a unes paraules que va pronunciar Joan Solana, el qual va fer un balanç de què va suposar els Jocs per la ciutat, concretament esmenta el període de tres anys els quals es van dur a terme diferents obres amb l'objectiu d’adequar la ciutat als esdeveniments: la restauració ecològica de l'estany, la millora de les connexions amb Girona, Barcelona i França, i la dotació d'equipaments esportius. Tot i que Solana reconeix algunes dificultats, admet el fet que durant aquest període es va treballar de manera intensa per tal d'assolir els objectius marcats i celebrar les proves. Després de vint-i-cinc anys, considera que els Jocs Olímpics són un clar exemple de com les ciutats petites poden aspirar a assolir grans projectes. Data 7 d’agost de 2017 Font Diari de Girona Format Article digitalitzat Codi http://www.diaridegirona.cat/dominical/2017/08/04/memoria-grafica-banyolesjocs/860393.html 3 2 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A / W O R K I N G _ P A P E R �3. GIRONA: Núm. de document 31 Títol “Mas ha fet d’oposició a l’oposició des que el van nomenar” (Entrevista a Maragall) Paraules clau Girona, comarques gironines Resum Entrevista a Maragall abans de les eleccions autonòmiques. En la mateixa s'inclouen diverses preguntes pel què fa a les comarques gironines, i en les seves respostes es pot extreure les següents opinions: El candidat fa referència a un sentiment d'identitat nacional molt fort que predomina a Girona, i que segons Maragall es deu a la localització geogràfica. Així mateix considera que Girona exerceix molta influència del nacionalisme conservador i que aquest s'ha de desmitificar. El candidat considera que el PSC ofereix una millor proposta respecte a CiU, considerant que el seu projecte és més catalanista. Maragall, responent a una de les preguntes, considera que Girona és més que Girona ciutat, i argumenta que per aquest motiu en la campanya Joaquim Nadal ha visitat 221 municipis de les comarques gironines i que aquest fet tindrà certa influència en els resultats electorals. En darrer lloc, fa referència a l'Euroregió, entenent que aquest projecte permetrà dotar a Catalunya d'un millor sistema de comunicacions, i entén que en aquest sentit és important tenir una suma més important d'habitants, 15 o 16 milions, que permeti tenir una estructura de comunicacions, universitats i instal·lacions de primera magnitud. Data 14 de novembre de 2003 Font Diari de Girona Format Article digitalitzat Codi http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=show_ pdf;publication=Diari%20de%20Girona;sort_publication=diari.de.girona;day=14;m onth=11;year=2003;page=008;id=0001671604;filename=20031114;collection=pag es;url_high=pages/Diari%20de%20Girona/2003/200311/20031114/20031114008. pdf;lang=ca;pdf_parameters=search=%22pasqual%20maragall%20euroregio%22&v iew=FitH;encoding=utf-8 Núm. de document 32 Títol Acte commemoratiu del 25è Aniversari de la Federació de Municipis de Catalunya (Intervenció: Pasqual Maragall) Paraules clau Girona Resum Maragall considera la importància de continuar fomentant el "gir cap al local, cap als ajuntaments", però també reconeix que hi ha moltes tasques pendents per tal d'assolir aquest objectiu. Així mateix, considera com un element important el paper de les escoles i la importància d'entendre aquestes en el sentit que: "les escoles són dels pobles, dels municipis", no obstant això, reconeix que les dificultats que pateixen els municipis i que aquestes puguin dificultar aquesta tasca. Així mateix, Maragall considera que s'ha de "refer" l'àrea metropolitana de Barcelona, entenent que aquesta no només és útil per la ciutat de Barcelona sinó també important per la resta de Catalunya. Data 04 d’octubre de 2006 Font Web oficial de Pasqual Maragall Format Intervenció digitalitzada Codi http://www.pasqualmaragall.cat/media/0000000400/20061004.pdf |33 �Núm. de document 33 Títol Memòria gràfica de Banyoles i els Jocs Testimoni Llegat Pasqual Maragall: Entrevista a Joaquim Nadal i Farreres Jocs olímpics; Banyoles Paraules clau Girona Resum Transcripció d'una part de l’entrevista en relació a les polítiques urbanes a Girona i Barcelona: "Tots veníem o del món universitari o del món associatiu i bevíem de les ciutats italianes. En Pasqual també dels seus anys als EEUU i de la geografia urbana, però en el fons les ciutats italianes que havien fet polítiques de rehabilitació dels centres històrics, polítiques d'estat del benestar, havien creat llars d'infants per incorporar la dona a la feina, havien establert polítiques de gènere i, polítiques urbanístiques més combatives que agressives intentant equilibrar la dimensió humana i la dimensió urbana de la ciutat. En això, salvant les distàncies, Barcelona i Girona actuàvem amb polítiques similars. És evident que el centre històric de Barcelona desbordava la dimensió més acotada del barri vell de Girona, però ens movíem amb uns impulsos molt similars, i amb ganes de fer de les polítiques urbanes en un sentit molt ampli i la política cultural uns eixos que tibessin molt de la cohesió social, l'equilibri, de les polítiques d'igualtat que ajudessin de manera directa o indirectament soldar el forat econòmic entre els més rics i més pobres. En això actuem de forma molt conjunta, i des de Girona pensem a l'ombra de la gran ciutat més que mirar-nos a Barcelona de reüll, ens podíem arrimar a Barcelona i treure'n profit. Tradicionalment les ciutats petites s'havien queixat de la macrocefàlia de Barcelona, nosaltres en canvi vam dir amb la democràcia acabada d’estrenar si ens arrimem a Barcelona en podrem treure algun profit". Data 6 de Juliol de 2015 Font Arxiu Pasqual Maragall Format Entrevista digitalitzada Codi https://vimeo.com/195449594 3 4 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A / W O R K I N G _ P A P E R �4. COMARQUES GIRONINES: Núm. de document 34 Títol Figueres i la divisió comarcal (Autor: Joan Armangué) Paraules clau Delimitació de les comarques, Empordà Resum Després que l'ajuntament de Figueres aprovés la proposta del Grup Municipal Socialista amb l'objectiu de crear una comissió per tal que elabori un document en relació als límits de l'Empordà, Armangué fa referència que cal obrir un debat públic en el qual reflexionar sobre els límits de l'Empordà, per tal d'actualitzar i entenendre la comarca com un fet dinàmic. Així mateix, Armangué es reafirma en la posició de Maragall en considerar que sovint sembla que la Generalitat desitgi disminuir el paper dels ajuntaments, i que en la línia d'aquestes accions es produeix "asfixiant intervencionisme nacionalista" que resta importància al paper de les mateixes comarques. Data 7 d’agost de 1987 Font Punt Diari Format Article digitalitzat Codi http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=show_ pdf;publication=Punt,%20El;sort_publication=punt.el;day=07;month=08;ye ar=1987;page=005;id=0000668875;filename=19870807;collection=pages;u rl_high=pages/Punt,%20El/1987/198708/19870807/19870807005.pdf;lang=ca;pdf_ parameters=search=%22pasqual%20maragall%20relacio%20l%27emporda%22&vi ew=FitH;encoding=utf-8 Núm. de document 35 Títol Crònica. Maragall torna a estirar les orelles als socialistes gironins (Autor Santi Massaguer) Paraules clau Comarques gironines, municipis Resum S’analitzen els resultats obtinguts pel PSC a les comarques gironines, en les últimes eleccions autonòmiques del moment. A l'article es diu que el mateix partit entén que aquests resultats tenen a veure amb els pobles petits, i considera que aquests són menys polítics. A més, el fet d'estar lluny dels centres de poders fa que siguin més reticents als canvis, tot i que aquesta dinàmica s'exceptua el municipi de Rupià. L'autor de l'article fa referència a la possible problemàtica que s'enfronta el PSC amb determinat electorat dels pobles petits i en algunes ciutats de les comarques gironines considerant que: "Pensen que amb el PSC al poder els catalans perdríem capacitat d'autogovern, que aquest no és un partit amb mans lliures, ni la seva obediència és catalana". Data 23 de novembre de 1999 Font El Punt Format Article digitalitzat Codi http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=show_ pdf;publication=Punt,%20El;sort_publication=punt.el;day=23;month=11;ye ar=1999;page=006;id=0000911986;filename=19991123;collection=pages;u rl_high=pages/Punt,%20El/1999/199911/19991123/19991123006.pdf;lang=ca;pdf_ parameters=search="pasqual%20maragall%20olimpiades%20comarques%20gironi nes"&view=FitH;encoding=utf-8 |35 �Núm. de document 36 Títol Intervenció del president de la Generalitat en el debat de política general (Parlament de Catalunya) Paraules clau Comarques gironines Resum Maragall manifesta la importància que l’Estatut estigui al servei de l’ambició de totes les terres, pobles, viles i ciutats de Catalunya. I pel què fa a les comarques gironines pretén que aquestes puguin tenir noves cotes d’innovació i que assoleixin un projecte de futur sòlid. També destaca la importància de protegir la qualitat natural del territori. Data 28 de setembre de 2004 Font Arxiu Pasqual Maragall Format Intervenció digitalitzada Codi (P: 16) Núm. de document 37 Títol Discurs institucional sobre la nova etapa del Govern de la Generalitat de Catalunya (Palau de la Generalitat) Comarques gironines Paraules clau Comarques gironines, Empordà Resum Maragall fa referència en diverses ocasions a les polítiques realitzades o pendents a les comarques gironines i a la ciutat de Girona en concret. En aquest sentit, Maragall manifesta el retard existent pel que fa a les comarques gironines. Considera la importància de promoure el desenvolupament de l'anomenat "triangle virtuós" (universitat, empresa i territori) com a objectius principals pel territori. Així mateix, també fa referència a la creació de l'Hospital de Santa Caterina, considerant aquest com una actuació de progrés social. En darrer lloc, apunta com a un dels cinc grans objectius la necessitat d'impulsar els Centres Integrals de Mercaderies (CIM) de l'Empordà (també a la Selva i el Camp), per tal de facilitar que Catalunya es converteixi en la plataforma logística del sud d'Europa. Data 6 de maig de 2005 Font Arxiu Pasqual Maragall Format Intervenció digitalitzada Codi 3 6 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A / W O R K I N G _ P A P E R �Núm. de document 38 Títol Entrevista a Pasqual Maragall Paraules clau Comarques gironines, infraestructura i economia Resum De les respostes de l'entrevista a Maragall, s'extreuen les següents conclusions: Pel què fa a la "feblesa" de l'economia de les comarques gironines Maragall considera que aquest fet no s'atribueix singularment a les comarques gironines sinó que, segons ell, "té a veure amb la conjuntura i amb la psicologia econòmica dels empresaris, però també amb la capacitat de crear projectes ambiciosos i innovadors", i afegeix que aquesta tasca li correspon al govern. Maragall també proposa establir un eix econòmic entre Girona, Vic, Manresa, Lleida i Igualada i que aquestes relacions econòmiques no tindrien per què vincular-se a Barcelona. Per últim, fa referència al projecte del TGV, i reconeix el retard dels francesos entre Montpeller i Perpinyà, no obstant creu que aquests compliran amb la data preestablerta. Data 8 de setembre de 2002 Font El Punt Format Article digitalitzat Codi http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=show_ pdf;publication=Punt,%20El;sort_publication=punt.el;day=08;month=09;year =2002;page=004;id=0000985272;filename=20020908;collection=pages;url_ high=pages/Punt,%20El/2002/200209/20020908/20020908004.pdf;lang=ca;pdf_ parameters=search=%22pasqual%20maragall%20comarques%20gironines%20entr evista%22&view=FitH;encoding=utf-8 |37 �Núm. de document 39 Títol Entrevista a Pasqual Maragall Conferència “Girona i el futur de Catalunya” (Intervenció: Pasqual Maragall) De les respostes de l'entrevista a Maragall, s'extreuen les següents conclusions: Pel què fa a la "feblesa" de l'economia de les comarques gironines Maragall considera que aquest fet no s'atribueix singularment a les comarques gironines sinó que, segons ell, "té a veure amb la conjuntura i amb la psicologia econòmica dels empresaris, però també amb la capacitat de crear projectes ambiciosos i innovadors", i afegeix que aquesta tasca li correspon al govern. Maragall també proposa establir un eix econòmic entre Girona, Vic, Manresa, Lleida i Igualada i que aquestes relacions econòmiques no tindrien per què vincular-se a Barcelona. Per últim, fa referència al projecte del TGV, i reconeix el retard dels francesos entre Montpeller i Perpinyà, no obstant creu que aquests compliran amb la data preestablerta. Paraules clau Llei de Barris, Pacte Nacional per a l’Educació, Acord Estratègic de l’Economia Resum Maragall es mostra optimista en les accions de govern que s'han realitzat durant el mandat; manifesta el seu compromís per assolir els objectius electorals, en concret en el marc de la conferència es fa referència a les següents accions: Reconeix els avenços realitzats en l'àmbit institucional, econòmic i territorial i en polítiques per a la ciutadania. (En concret destaca la posada en marxa de centres escolars, aules d'acollida i inversions en la Xarxa Hospitalària Pública, entre d'altres). Maragall aprofundeix, en tres polítiques públiques implementades a Girona: Considera la Llei de Barris com una eina indispensable per establir una relació de col·laboració entre la Generalitat i els ajuntaments, que aquesta es realitzi a través del finançament de projectes municipals, els quals destaca Girona, Figueres, Ripoll i Olot. El Pacte Nacional per a l'Educació, que pretén situar l'educació com un assumpte prioritari, el qual es desenvolupa a partir de dos objectius: disminuir el fracàs escolar i assolir l'excel·lència educativa. Maragall fa referència a la relació entre l'educació, l'empresa i el territori. L'Acord Estratègic per a la internacionalització de l'Economia, pretén assolir un teixit productiu més avançat i una indústria més sòlida. El qual inclou l'aprovació del Pla de l'Energia, la dotació del sòl industrial, l'impuls de les obres del Tren d'Alta Velocitat, la consolidació de l'Aeroport de Girona... També esmenta la importància de la modificació de la xarxa de transport comarcal que té la demarcació de Girona, considerant que aquest suposa un avenç sense precedents i la creació del Transport Públic de Girona. En darrer lloc ressalta el Pla Director de l'Empordà i el Pla Director Urbanístic del sistema costaner. Data 27 de març de 2006 Font Arxiu de Pasqual Maragall Format Conferència digitalitzada Codi http://www.pasqualmaragall.cat/media/0000000400/20060327.pdf 3 8 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A / W O R K I N G _ P A P E R �5. EMPORDÀ Núm. de document 40 Títol L’encant de Rupià (Autor: Pasqual Maragall) Paraules clau Rupià i l’Empordà Resum L'article explica la localització geogràfica en la qual es troba Rupià, i recorda les primeres impressions que va tenir quan va veure el poble. Per últim fa referència a les vistes: "Des de la Talaia es veu l'Empordà que van trobar els grecs quan van arribar fa més de dos mil anys: únic, verd, suau i més gran o obert cap al Nord." Data 15 de novembre de 1986 Font Article- Revista de Girona, n.119 Format Article digitalitzat Codi http://www.pasqualmaragall.cat/media/0000001000/0000001334.pdf Núm. de document 41 Títol La Izquierda (Autor: Maragall) Rupià i l’Empordà Paraules clau Teoria de l’Empordà Resum En l'article Maragall realitza una anàlisi política del context espanyol. Fa referència a la campanya electoral que han realitzat Felipe González i Narcís Serra, i que al final han demanat el vot de la ciutadana que desitgin reformes en el sistema. I Maragall en el mateix text pretén abordar el concepte de canvi, associant aquest concepte a la fórmula de Toledo, que relaciona amb dos principis bàsics: la subsidiarietat i "l'esperit de l'Empordà". Maragall aprofundeix en el darrer, fent referència que fa uns 100 anys es va considerar que l'Empordà es podia identificar com una part del tot (Catalunya), i que millor que el tot podria expressar el seu sentit de manera més concreta i tangible. "I en l'estima del pròxim i petit s'expressa suficientment la nostra estima pel major i envoltant i de manera més natural, autèntica i sentida”. En aquesta línea, considera que els governants han de reprimir els seus desitjos i admetre que són els nivells inferiors els encarregats de resoldre els problemes, a través de les ciutats i expressa: "No concebo una política de ciutadania europea sense una política de ciutats, sense una concepció d'Europa també com a sistema de ciutats, de ciutats eficients i fortes". Data 27 de juliol de 1993 Font El País Format Article Digitalitzat Codi |39 �Núm. de document 42 Títol La teoria de l’Empordà. La idea de Barcelona, Catalunya , Espanya i Europa en Joan Maragall (Autor: Pasqual Maragall) Paraules clau Teoria de l’Empordà Resum De l’article es poden extreure les següents idees: Afirma que s'ha de trobar la substància del nostre arrelament en el més petit i proper i a partir d'aquest punt anar trobant sentiments de pertinença més amples. Considera que un entorn més ampli no pot ser considerat contrari al més petit i proper sinó com a "envoltant" d'aquest. I fa referència al que va dir el seu avi, "si un dia a Catalunya hi faltés l'Empordà, Catalunya no fora ella mateixa, però si un dia, en canvi, de Catalunya solament restés l'Empordà, Catalunya podria tornar a ser. Perquè la veritat rau no en l'espiga sinó en el gra". Considera que hi ha un progrés d'aquests conjunts significatius cap als més propers, que passen a ser la nostra pàtria, la nostra casa, essent més autèntica i sentida. Maragall entén que el més proper és més natural i universal, i el qualifica d’un sentiment de pàtria que busca la intensitat i l'autenticitat. Així mateix també vincula l'universalisme i el localisme de Maragall amb el sentiment de ciutadania com expressió concreta del sentiment de pàtria. Data 5 de setembre de 1993 Font Diari de Girona Format Article digitalitzat Codi http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=ejemplar;fil ename=19930905;publication=Diari%20de%20Girona;sort_publication=diari.de. girona;day=05;month=09;year=1993;page=001;id=0000113837;collection=pages ;url_high=pages/Diari%20de%20Girona/1993/199309/19930905/19930905001. pdf;lang=ca;encoding=utf-8 P:25 Núm. de document 43 Títol Epíleg Pasqual Maragall p.109 (Fragment de la conferència “Barcelona i l’Empordà”, pronunciada al Teatre Juncària de Figueres el 29 de novembre de 1986, i publicada al llibre “Per Barcelona” sota el títol “L’Empordà” Edicions 62, 1987) Paraules clau Teoria de l’Empordà, model de l’Empordà Resum Maragall considera l'Empordà com una característica de catalanitat, fent referència a la Teoria de l'Empordà, creu que Catalunya no seria el mateix sense ell, i manifesta que: "la veritat no està en ell tot sinó en la part, i el principi actiu de la vida està en el més essencial, en el nucli més reduït, si se li dona llibertat per desenvolupar-se". Reconeix que en el pressupòsit que l'Empordà experimenti un creixement especulatiu aquest haurà d'optar per un de dos models: Benidorm (domini de rendistes) o la Toscana (domini de constructors de país). Planteja el repte que tenen els socialistes davant una futura situació de creixement, a Catalunya i en concret a l'Empordà, i convida aquest a liderar el procés de creixement i riquesa deixant de banda l'especulació. Considera que quan s'origini aquest context no només s'hauria d'escollir un camí, el qual ell anomena el de la Toscana o "l'Empordà olímpic", sinó que entén que l'Empordà pot assolir una pluralitat de projectes: pot ser cultural, conegut, que creix però alhora és capaç de dominar el seu creixement i respecte al paisatge. Per últim, considera que Catalunya necessita gent empordanesa i els descriu com: "oberts i lluminosos, francs, alegres, impetuosos i un bon xic arrauxats com la vostra tramuntana, més també fonamentalment ferms com la serra pirinenca". Data 29 de novembre de 1986 Font Llibre: Una idea de l’Empordà dins l’espai Català Transfronterer (Joan Armangué) Format Llibre Codi Una idea de l’Empordà dins l’espai català transfronterer. Joan Armanguè 4 0 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A / W O R K I N G _ P A P E R �Núm. de document 44 Títol Interpretació margallina de l’Empordà (Autor: Joan Armangué) Paraules clau Empordà, Pla director, Eurodistricte Resum Joan Armangué considera que la implicació de Maragall amb l'Empordà es deu a raons familiars i la localització de la seva segona residència, i que el discurs maragallià s'entronca en el simbolisme de Teoria de l'Empordà i la tradició del republicanisme federal empordanès. Una de les actuacions del govern presidit per Maragall és el Pla Director de l'Empordà el qual es regeix en quatre pilars fonamentals: enfortir la vertebració urbana entre l'Alt i el Baix Empordà; la protecció del paisatge com a element identitari i alhora actiu econòmic de l'Empordà; limitar la segona residència de nova planta; i l'estimulació d'altres activitats econòmiques alienes al turisme que es desvinculin de la producció immobiliària. Armangué, tot i estar d'acord amb la interpretació maragalliana de l'Empordà, considera insuficient el Pla Director i estima la necessitat d'un Pla en xarxa que s'implementi a la regió de Girona, i que aquest permeti, per una banda, desvirtuar la tradicional divisió administrativa entre Alt i Baix Empordà; i, per l'altra, impulsar el paper central de l'Empordà, que es fonamenta en el progrés social, econòmic i cultural, dins l'Eurodistricte transfronterer. Data 21 d’abril de 2009 Font Hora Nova Format Article Codi (Fulls cedits per Joan Armangué) 6. COSTA BRAVA Núm. de document 45 Títol Maragall diu que Sant Feliu és la «la Barcelona del Baix Empordà» Paraules clau Costa Brava, Sant Feliu, turisme Resum Maragall en el pregó de la festa major de Sant Feliu de Guíxols, manifesta que Sant Feliu és de les ciutats més obertes i simpàtiques del país, i també la considera la capital de la Costa Brava. Equipara Sant Feliu de Guíxols amb Barcelona, ja que ambdues ciutats gaudeixen de port i mar. En el pregó Maragall manifesta el seu desig per recuperar el port de Girona per tal d'augmentar l'àmbit comercial i turístic de la Costa Brava. L'alcalde de Barcelona posa com a model Sant Feliu, com una ciutat que és capaç de combinar la indústria, el turisme, el comerç i la cultura. Data 1 d’agost de 1990 Font Diari de Girona Format Article digitalitzat Codi http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=ejemplar;fil ename=19900801;publication=Diari%20de%20Girona;sort_publication=diari.de. girona;day=01;month=08;year=1990;page=001;id=0002943830;collection=pages ;url_high=pages/Diari%20de%20Girona/1990/199008/19900801/19900801001. pdf;lang=ca;encoding=utf-8 (p:20) |41 �7. ALTRES Núm. de document 46 Títol Maragall diu que Pujol no ha trencat amb la manera de fer del franquisme Paraules clau Figueres, Girona, infraestructura Resum Maragall en el seu primer acte a les comarques gironines de la pre-campanya electoral ha fet referència a Jordi Pujol, i el candidat manifesta: «Va agafar el país fa 25 anys i l’ha anat mantenint sense notar-se cap canvi. En alguns pobles com Girona i Figueres sí que es va produir aquest canvi però a la resta no hi va ser». Maragall també va fer referència a les mancances d’infraestructura del Baix Empordà i la falta de voluntat per part de CiU per fer-hi front. Data 3 de juliol de 2003 Font Diari de Girona Format Article digitalitzat Codi http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=show_ pdf;publication=Diari%20de%20Girona;sort_publication=diari.de.girona;day=03;m onth=07;year=2003;page=016;id=0001660512;filename=20030703;collection=pag es;url_high=pages/Diari%20de%20Girona/2003/200307/20030703/20030703016. pdf;lang=ca;pdf_parameters=search=%22pasqual%20maragall%20euroregio%22&v iew=FitH;encoding=utf-8 4 2 | F U N D A C I Ó C A T A L U N Y A E U R O P A / W O R K I N G _ P A P E R � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 05.01. Programa Llegat Pasqual Maragall Type The nature or genre of the resource Subsèrie Description An account of the resource Documents sorgits de les activitats de difusió i recerca del programa de la Fundació Catalunya Europa, Llegat Pasqual Maragall. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Pasqual Maragall, una mirada europea, catalana i municipal: les comarques de Girona com a exemple Creator An entity primarily responsible for making the resource Brugué, Quim Vicente, Joan Garriga, Natàlia Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2019 Type The nature or genre of the resource Working Paper Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Maragall Mira, Pasqual, 1941- Girona Euroregió Jocs Olímpics (25ns : 1992 : Barcelona, Catalunya) Teoria de l'Empordà Model social Territoris Catalunya Description An account of the resource Col·lecció de working papers del programa Llegat Pasqual Maragall. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Barcelona Publisher An entity responsible for making the resource available Fundació Catalunya Europa EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Recerca Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 05.01. Programa Llegat Pasqual Maragall Type The nature or genre of the resource Subsèrie Description An account of the resource Documents sorgits de les activitats de difusió i recerca del programa de la Fundació Catalunya Europa, Llegat Pasqual Maragall. Imatge en moviment A series of visual representations imparting an impression of motion when shown in succession. Examples include animations, movies, television programs, videos, zoetropes, or visual output from a simulation. Duration Length of time involved (seconds, minutes, hours, days, class periods, etc.) 23:19 min Producer Name (or names) of the person who produced the video Benecé Produccions Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Testimoni Llegat Pasqual Maragall: Iñaki Gabilondo Pujol Creator An entity primarily responsible for making the resource Muñoz, Josep M. Gabilondo, Iñaki Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2018-11-20 Type The nature or genre of the resource Entrevista Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Audiovisual Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Maragall Mira, Pasqual, 1941- Espanya Catalunya Estatut Territoris Periodisme Description An account of the resource Entrevista a Iñaki Gabilondo (San Sebastián, 1942), periodista. <br /><br />El 1963 es llicencià en periodisme per la Universidad de Navarra. Ha tingut una llarga i prestigiosa carrera professional en l'àmbit periodístic, principalment a la ràdio i la televisió, esdevenint un dels periodistes espanyols més guardonats i reconeguts. Ha treballat a:<br /><br />#0 (2016- ) <br />Canal+ (2011-2016) <br />El País (2011- ) <br />CNN+ (2010-2010) <br />Cuatro (2005-2010) <br />Diario 16 (1981-1983) <br />Televisión Española (1981-1981) <br />Cadena SER (1969-1980, 1983-2005), on a partir de 1986 dirigeix <em>Hoy por hoy</em>, amb el que assoliria la màxima fama i prestigi. <br />COPE (1963-1969) Source A related resource from which the described resource is derived <iframe width="640" height="360" src="https://player.vimeo.com/video/364264743" frameborder="0" allow="autoplay; fullscreen" allowfullscreen="allowfullscreen"></iframe> <p><a href="https://vimeo.com/364264743">Testimoni Pasqual Maragall: Iñaki Gabilondo</a> de <a href="https://vimeo.com/llegatpasqualmaragall">FCE - Llegat Pasqual Maragall</a> a <a href="https://vimeo.com">Vimeo</a>.</p> Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Cadena Ser (Madrid) Rights Information about rights held in and over the resource <span>Entrevista a Iñaki Gabilondo del&nbsp;</span><a href="https://www.catalunyaeuropa.net/ca/pasqual-maragall/objectius/">Programa Llegat Pasqual Maragall</a><span>&nbsp;està subjecta a una llicència de&nbsp;</span><a href="https://creativecommons.org/licenses/by-nc/4.0/deed.ca">Reconeixement-NoComercial 4.0 Internacional de Creative Commons</a> EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes Testimonis Pasqual Maragall https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/12/2730/20180331_LVG_JAmat_CartesEU_PM.pdf a5f7988f557724018567e7e44f3adff3 PDF Text Text MIRADES Dissabte, 31 març 2018 Cultura|s La Vanguardia 20 Mirade|s Pasqual Maragall pensa Europa JORDI AMAT “Les patrulles de la frontera hon­ garesa han arrencat la malla me­ tàl∙lica que fou la mimesi del teló d’acer: renovar­la hauria costat més que eliminar­la”. La frase està disseminada en una de les entra­ des del dietari Dones que dormen de Valentí Puig. Anys 1989­90. Aviat caurà l’esquerda continental que era el Mur. La crisi soviètica repercuteix als seus països satèl∙lit i Europa, per primera vegada des­ prés del final de la Segona Guerra Mundial, pateix una crisi que la transformarà. L’assagista Puig, sempre atent a la política interna­ cional, ho intueix. Podria estar co­ mençant un temps nou. “Si amb la Revolució Russa tot començà a canviar, i Ialta donà una nova for­ ma al mapa d’Europa, potser vivim avui una mutació més perdura­ ble.” Què havia de passar? Com po­ dia articular­se per a bé aquella mutació? Ara, en un altre moment de crisi de la construcció política del continent, val la pena recordar el que es va pensar en aquell moment. Pocs ho van pensar amb la pro­ funditat de Pasqual Maragall, un polític que es va descobrir a si ma­ teix com un patriota europeu quan l’any 1985 va veure el disbarat del Checkpoint Charlie. Si els arbres eren els mateixos als parcs sepa­ rats pel mur, per què no començar a pensar la reconciliació? Aquella idea era ètica, política i intel∙lec­ tual. És una part oblidada del llegat de Maragall. A través de papers oblidats i d’altres d’inèdits, que són demostració de la seva ambició po­ lítica i capacitat d’interlocució amb grans polítics i intel∙lectuals, aquí provem d’explicar­ho. Aquell moment crític d’Europa, en el camp del catalanisme pro­ gressista, diria que pocs el van sen­ tir amb tanta profunditat com l’al­ calde Maragall. La seva circums­ tància concreta, que és d’una concentració màxima, l’afavoria. Està immers en un projecte d’una ambició enorme: la modernització De Maragall a Daniel Cohn­Bendit 15 de febrer del 1995 “Com potser sàpiga, vaig anar a Sarajevo per commemorar el trist aniversari dels mil dies de setge. M’agradaria poder trobar­nos a Barcelona per donar­li a conèixer les meves impressions d’aquest viatge a la capital bosniana”. Jordi Amat Largo proceso, amargo sueño. Cultura y política en la Cataluña contemporánea TUSQUETS. 448 PÀGINES. 20 EUROS A la venda el 4 d’abril, ‘Largo proceso, amargo sueño’ és una revisió –o mutació– del llibre ‘El llarg procés’ publicat per l’autor el 2015, un assaig d’història dels intel∙lectuals per enten­ dre les cultures polítiques a la Catalunya de postguerra de la ciutat de Barcelona, perquè es converteixi en una capital del món, amb l’horitzó immediat dels Jocs Olímpics del 1992. En aquell període d’una intensitat frenètica, d’una concentració tremenda d’ell i dels seus equips, Maragall —que buscava la construcció del seu li­ deratge polític a través de la pro­ jecció internacional dels Jocs (ho va veure Xavier Roig, el seu cap de gabinet)— va identificar una veu de la nova Europa que parlava per ell: Václav Havel. Diàleg amb Havel “Quina experiència hem viscut? Un intent de sotmetre el món a la ideologia. Quin fracàs! Potser ser­ veixi perquè els intel∙lectuals com­ prenguin que no n’hi ha prou amb elaborar una teoria per adaptar­hi després la realitat”. Principis de l’estiu del 1989. El dramaturg Vá­ clav Havel, que encara vivia en lli­ bertat vigilada als afores de Praga, responia llargament a les pregun­ tes de Michel Bongiovanni. El te­ ma de la conversa era la responsa­ bilitat dels intel∙lectuals. En una societat sense llibertat com la txe­ coslovaca, però també en una de­ mocràcia diguem­ne convencio­ nal. Construir futur era tasca dels polítics, mentre que als intel∙lec­ tuals els tocava vigilar els polítics quan aquests s’allunyessin de la realitat, captius de la ideologia. Al cap de menys d’un mes, el dis­ sident Havel redactava el discurs d’acceptació del premi de la Pau que li havia concedit l’Associació de Llibreters Alemanys i que a mit­ jans d’octubre li van lliurar a la Fi­ ra de Frankfurt. No el va poder lle­ gir, perquè el govern txec no li va permetre sortir del país, però les seves paraules es van poder ser sentir precedides d’una introduc­ ció d’André Glucksmann. Quan es referia tant al polític i sindicalista polonès Lech Walesa com a Sal­ > �MIRADES AVANÇAMENT EDITORIAL “Vam prendre una cervesa, sí, a la plaça Sant Josep Oriol, i vam veure la plaça del Pi, però sempre envoltats de 10 o 15 fotògrafs: ells ens veien però nosaltres no vèiem res. Vam parlar de Catalunya Segle XXI, inspirada en bona mesura en els seus escrits ‘Word on words’ i ‘At home’ (“Catalunya com a àgora i no com a temple”, que va dir Antoni Puigverd) i em vau comentar la vostra simpatia per la idea”. Maragall amb Václav Havel al Barri Gòtic durant la visita del president txec a Barcelona el maig del 1995 per rebre el Premi Internacional Catalunya FOTO KIM MANRESA / ARXIU 21 De Maragall a Havel, 12 de maig del 1995 Cultura|s La Vanguardia Dissabte, 31 març 2018 El projecte europeu és tema recurrent de debat, especialment en temps de crisi, però són pocs els polítics que l’han pensat amb profunditat. Un d’ells ha estat Pasqual Maragall. Reconstruïm les seves idees sobre Europa des de la seva correspondència amb altres polítics que Jordi Amat ha rescatat en una nova versió del seu llibre sobre cultura i política a Catalunya �MIRADES Dissabte, 31 març 2018 Cultura|s La Vanguardia 22 > man Rushdie (contra qui l’aia­ tol∙là Khomeini havia dictat l’edic­ te religiós que el condemnava a mort per la publicació d’Els versos satànics), Havel reflexionava so­ bre els usos de la paraula. Paraules com pau o socialisme. Paraules que no eren innocents. “La qüestió que jo voldria plantejar és que les paraules són un fenomen miste­ riós, ambigu, ambivalent i pèrfid”. Calia lluitar con­ tra els seus usos perver­ sos. No era un repte només lingüístic. Era una tasca intrínseca­ ment ètica. En aquella entrevis­ ta clandestina, compa­ rant el present amb el passat més dur, Havel anunciava que al seu país “està apareixent l’esbós d’una vida pú­ blica”. A mitjans de novembre del 1989, enfrontant­se amb el règim decadent, l’esbós de societat civil es convertia en realitat mobilitza­ da: la gent va ocupar els carrers de Bratislava i Praga demanant la di­ missió del govern comunista. Era la revolució de vellut, al cor de la qual bategava el moviment refor­ mista Fòrum Cívic, on Havel des­ puntava. A finals d’any l’intel∙lec­ tual s’havia convertit en el polític que lideraria la democratització del país. El 29 de desembre era ele­ git president de la República. Era un referent democràtic global. També per a Maragall. Així ho va explicitar en un article publicat a les pàgines de La Vanguardia, po­ ques hores abans de la visita llam­ pec que Havel va fer a Barcelona a finals del 1990. “La seva reflexió sobre el valor de la paraula ha pro­ posat una nova mirada política i moral sobre el nostre temps”. Deia Maragall que havia recomanat una vegada i una altra Paraules sobre paraula, la traducció al català que Monika Zgustová va fer del dis­ curs de Frankfurt. La lliçó de Ha­ vel valia per a tothom. També per als catalans, “tan sovint autose­ grestats en la polèmica sobre les nostres grans paraules”. Durant l’any següent, just abans de les fes­ tes de la Mercè, Maragall va visitar Praga per entrevistar­se amb Ha­ vel; també ho havia fet, per cert, Jordi Pujol. Llavors, com una tràgica ona ex­ pansiva de la implosió soviètica, per primera vegada després de la Segona Guerra Mundial, la guerra va tornar al cor d’Europa. Iugoslà­ via explotava en un conflicte bru­ tal on, encavalcat a l’ambició d’ex­ pansió territorial, es barrejava l’odi entre comunitats. Odi ètnic, reli­ giós, nacionalista. La brutalitat de la guerra entre germans era, una altra vegada, una presència real. Maragall, que estava adquirint cer­ ta rellevància com a polític inter­ nacional a través dels Jocs, va sen­ tir el dolor a la seva pell d’alcalde. Un alcalde que creia que Europa, sobretot, era una trama de ciutats. Des d’aquesta posició llegeix un al­ tre text de Havel: On home. És cap­ tivador. Era el discurs que Havel va pronunciar quan li van concedir el doctorat honoris causa de la Universitat de Lehigh a Pennsilvà­ nia l’octubre del 1991. Maragall el va descobrir a les pà­ gines del desembre de The New York Review of Books. Va quedar tan magnetitzat, com si Havel po­ sés paraules a les seves intuïcions, que ell mateix en va fer una adap­ tació personal i en català —A casa meva— que es va publicar com a article a La Vanguardia. Davant les visions que intentaven extirpar la identitat nacional de la vivència in­ dividual de la política, Havel ho as­ sumia com a punt de partida ne­ cessari per edificar una societat cí­ vica. Aquest model de societat era el punt d’arribada del seu compro­ mís polític. Construir el civisme —“un sistema polític basat en el ciutadà i que reconegui els drets fonamentals, civils i humans, en tota la seva universal validesa, i aplicats amb igualtat”— havia de ser l’objectiu de l’Estat. “Establir un Estat sobre qualsevol altre prin­ cipi que el del civisme —per exem­ ple el principi de la ideologia, la na­ cionalitat o la religió— significaria fer més important que els altres un aspecte de casa nostra i, per tant, ens reduiria com a poble, reduiria De Maragall a Semprún, 19 de març del 1995 “Aquella emoció pel lloc en el teu cas és emoció històrica, però també física. Apareix en la màgia de la muntanya d’Ettersberg, al costat de Weimar, un diumenge de març: tornes a Buchenwald i ja no hi ha columnes de fum per les quals tants ascendien fins a ‘la seva tomba als núvols on no s’està estret’. I proposes de fundar­hi, a Ettersberg, una institució europea destinada a la memòria i a la prospectiva. És a Ettersberg on s’ha de refundar Europa”. el nostre món natural. I això quasi mai no condueix a res de bo”. Europa era l’àmbit on Maragall —intuint la globalització que vin­ dria— creia que aquella societat cí­ vica es podria construir. És una idea, de fet, una vivència, que va tenir la seva translació con­ creta en el discurs inaugural dels Jocs. Es va adreçar als ciutadans del món i, amb tota naturalitat, els va anomenar germans. Després de parlar de Catalunya, Espanya i els països llatinoamericans, es va refe­ rir explícitament a una nova pàtria —Europa— i va fer seu el clam del president de les Nacions Unides perquè, en sintonia amb l’esperit olímpic, hi hagués una treva als Balcans. No va ser possible, però el seu compromís amb la pau tindria la seva millor visualització al dinar d’alcaldes celebrat el primer diu­ menge olímpic al Saló de Cent de l’Ajuntament. El reconstrueixo a través de la crònica que en va es­ criure Mayka Navarro. Encara que l’alcalde de Belgrad hi havia estat convidat, no hi va assistir. Sí que ho va fer Muhamed Kresevljakovic, l’alcalde de Sarajevo. Amb la ciutat assetjada per les bombes des del mes d’abril anterior, Kresevljako­ vic havia rebut tard el fax que el convidava a la inauguració, però tot i així va poder arribar al Saló de Cent. Va seure a la taula presiden­ cial i va exposar el seu missatge d’agonia micròfon en mà. Maragall —defensant la idea que les ciutats són el cor de les nacions i l’espe­ rança de la humanitat— es va soli­ daritzar amb ell: “Barcelona i els seus ciutadans es comprometen solidàriament a ajudar Sarajevo en la seva lluita per la pau”. No van ser només paraules: la vinculació de Barcelona amb la ciutat va ser real. La qüestió, després de l’èxit dels Jocs i en el magma de reflexió so­ bre Europa en què Maragall estava bussejant, era com transformar en una proposta política concreta aquell capital de prestigi i aquell projecte ideològic en elaboració. I aquella reconfiguració, tan sugges­ tiva, no es va poder encarrilar bé. No seria mai hegemònica a la casa que Maragall, després dels Jocs, va assumir que, tard o d’hora, hau­ ria d’habitar: la Generalitat de Ca­ talunya. Identitat local i política europea A finals del 1994 Catherine Camus �De Maragall a Mitterrand, 20 d’abril del 1995 “És que tot el que la globalització de les nostres vides anuncia com a possible –la fraternitat, el coneixement dels altres, l’amistat, la coexistència internacional– és realment probable ? Per quan? Quin serà el paper d’Europa en aquest marc? L’esquerra s’ha de fer aquestes preguntes”. Maragall amb Semprún, quan aquest era ministre de Cultura, durant l’entrega del quadre ‘Teulades de Barcelona’ de Picasso al museu del pintor el 1991 P. MADUEÑO /ARXIU MIRADES Dissabte, 31 març 2018 continuar endinsant­se al camí que portava a la pàtria d’arribada: Europa. En aquells moments, Maragall exercia de president del Consell de Municipis i Regions d’Europa, mentre que Jordi Pujol ho era de l’Assemblea de les Regions d’Euro­ pa. Des d’aquella posició, el març del 1995 va escriure una carta pri­ vada a François Mitterrand, presi­ dent de la República Francesa. Li recordava que l’havia vist per pri­ mera vegada “un jour gris” de l’oc­ tubre de l’any 1959 a París. Aquell dia, Maragall, que venia del silenci civil espanyol, havia descobert es­ coltant­lo l’oratòria política. I, molt després, havia tingut la sort d’haver pogut reunir­se amb ell. L’última vegada a Estrasburg, l’oc­ tubre del 1993, durant una reunió del Consell de Municipis i Re­ gions. Mitterrand havia parlat en aquella ocasió de la guerra dels Balcans i Maragall va apuntar unes paraules que va repetir en aquella carta. Li escri­ via per demanar­li al president francès que continués compromès amb Europa, un com­ promís que passa­ va per assumir la subsidiarietat com a manera d’augmentar democràticament la vida dels europeus. Subsidiarietat era cessió de po­ der dels estats a les regions i a les ciutats. Subsidiarietat era replan­ tejar la sobirania per acostar­la més i més a la gent. Subsidiarietat és encara avui l’esperança que pot reconstruir la utopia de la Unió com a espai democràtic on encar­ nar l’agenda revolucionària de la llibertat a través de la fraternitat que fa possible la igualtat. Era la mateixa idea que havia formulat feia un mes en cartes tant a Felipe González com a Jorge Semprún. “No deixis el govern, no deixis el poder, com diu la gent, pe­ rò deixa poder”, li demanava a González. Aquest era el nucli del pensament europeu que volia ela­ borar i sobre el qual també li parla­ va, des de la cultura, a Semprún a partir d’unes paraules de Semprún mateix: “Les pàtries només són vies cap a l’universalisme de la raó democràtica”. Aquella pàtria de partida, en el pensament europeu de Semprún, era la muntanya d’Et­ tersberg, al costat de Weimar, a prop de Buchenwald. Per a Mara­ gall també podia ser­ho l’Empor­ dà. “Viatge i quietud. Tranquil∙litat i vigilància. Llenguatge i creença. Aquests són els pols d’una de les ànimes d’Europa, l’ànima catalana. I segurament de totes”. Aquella fi­ losofia europea volia convertir­la en acció política. Per dir­ho amb una expressió que va voler patri­ monialitzar i que ha estudiat Jau­ me Bellmunt: es tractava d’inter­ venir a Europa a partir d’una acció catalana. | Cultura|s La Vanguardia tra els altres”. A partir d’aquí, pluja d’idees. Fon vida, pensament i po­ lítica. Barreja sensacions de preo­ cupació civil amb l’experiència paisatgística o les lectures que té temps de fer. Des de l’últim poe­ mari d’Àlex Susanna, passant per un article de Jean Daniel fins a un altre discurs de Havel: el que va pronunciar al Congrés Internacio­ nal del Pen Club. I finalment, a partir d’una carta publicada en la premsa d’una víctima d’ETA, re­ flexionava sobre com podria ar­ ticular­se políticament la reconci­ liació. Les paraules de Cristina Cuesta, empeltades en la reflexió de Havel i un viatge recent que ha­ via fet a Sarajevo, el portaven a esperançar­se amb “una sensibili­ tat mundial creixent en aquest sentit”. Des d’on podia treballar políti­ cament ell per augmentar aquella sensibilitat? Des d’Europa, esclar, més enllà de Barcelona. Des del govern d’Espanya? Alguns dels seus col∙laboradors més propers van fanta­ siejar amb aquella pos­ sibilitat. Però a la fi, el seu radi d’acció, si l’ampliava, era clar on el situava. A Catalu­ nya. A Catalunya, com a pàtria de partida, per 23 anat més lluny, potser, en l’expres­ sió d’una cultura europea vinguda del fred, superadora de nacionalis­ mes vacus i universalismes inge­ nus, filla de la bogeria centreeuro­ pea i de l’estupidesa estalinista, coetània de l’ecologisme i del pen­ sament lleu, escèptica i esperan­ çada a la vegada”. L’afany de forjar aquesta cultura europea, partint de Barcelona i de Catalunya, va ser un desafiament —un desafia­ ment que el portava a refundar el seu propi marc de comprensió de la realitat, com explica Joan Fuster Sobrepere a Pasqual Maragall. Pensamiento y acción— que va ob­ sessionar Maragall durant la pri­ mera meitat del 1995. Estava immers en la preparació de les últimes eleccions a què es presen­ taria per revalidar l’alcaldia, en plena agonia d’un felipisme nu i envellit. Maragall va passar aquell final d’any a la seva casa de l’Empordà. D’aquells dies, d’aparent recés, va quedar com a testimoni una cròni­ ca molt personal, escrita en format de diari, que va ocupar quatre pà­ gines en publicar­se al Diari de Gi­ rona. L’arrencada era esplèndida: “Tots anem en el mateix vaixell assetjat per mil tempestes, fent aigües per més d’un forat i tots sen­ tim els crits d’uns passatgers con­ Grup Godó President Javier Godó, comte de Godó. Conseller Delegat Carlos Godó Valls La Vanguardia Director Màrius Carol. Cultura|s Redactor en cap Sergio Vila­Sanjuán. Cap secció Isabel Gómez Melenchón. Redacció Anna Duran, Antònia Justicia, Ignasi Moya. Disseny Anna Belil, Carol Téllez Cultura|s. Edita: La Vanguardia Ediciones, S.L. Imprimeix: CRE­A, Impressions de Catalunya, SL. Dipòsit legal: B­6389­1958 va anar a Barcelona per presentar una obra pòstuma del seu pare: El primer home, traduïda simultà­ niament en castellà (Tusquets) i català (Empúries). La presentació va tenir lloc en un acte celebrat al Col∙legi de Periodistes —hi van parlar Josep Ramoneda, Jorge Semprún, Lluís Bassets i Florence Malraux— i un altre a la Universi­ tat Pompeu Fabra, on va intervenir també Antoni Marí. En aquest se­ gon acte, entre el públic, hi havia Pasqual Maragall. Pocs dies des­ prés, Maragall rebia un exemplar de l’edició no venal que Tusquets va imprimir d’Una tumba en las nubes: el discurs, titulat amb un vers de Paul Celan, que Jorge Sem­ prún havia pronunciat a l’octubre quan li van concedir el premi de la Pau a Frankfurt. L’alcalde va escriure a Semprún una carta d’agraïment. “M’ha inte­ ressat sobretot la teva especulació, en el millor sentit, sobre la memò­ ria alemanya i europea”. Ja es po­ dia començar a elaborar, després del gran sotrac, cultura europea? “Alguna cosa se n’intueix en el teu discurs de Frankfurt”. Potser la ca­ pitalitat europea de la cultura, per a la qual Barcelona es postulava, podria ser el pretext per aprofun­ dir­hi. I recordava el discurs de Havel de feia cinc anys. “És qui ha � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 05. Recursos d'informació Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell). No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Pasqual Maragall pensa Europa Creator An entity primarily responsible for making the resource Amat, Jordi Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2018-03-31 Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Maragall Mira, Pasqual, 1941- Europa Relacions Internacionals Acció política Territoris Description An account of the resource Article publicat al Culura/s de La Vanguardia, que recupera les cartes que Pasqual Maragall va escriure a diverses personalitat d'arreu d'Europa. Source A related resource from which the described resource is derived La Vanguardia EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/2702/19920714_LosRodeos_Torxa.pdf 64662921e6eb2ce6c9686f0f6a520161 PDF Text Text 14.07.92 /Rebuda de la Torxa a Tenerife Paraules de l'Alcalde a l'aeroport de Loj Rodeos "La densidad y la magnitud del sentimiento se componen de distancia, sacrificio e intensidad cordial. Sólo los países que saben pagar los cosFes de la distancia y mantener el afecto -y de esto lob canarios sabéis mucho y los españoles en general lo sabeos por vosotros- pueden acceder a estadios superiores de integración en la humanidad y vivir con sentido pleno el humanismo que llevamos todos inscrito dentro cono un programa, como una gran promesa. "He venido aquí a daros la antorcha olímpica, pudiendo haber ido a otros lugares de más tensación, para deciros esto que os digo: Lo que es bueno para Tenerife es bueno para Canarias. Lo que es bueno para Canarias es bueno para Cataluña. Y lo que es bueno par á Cataluña es bueno para España. Y hoy nos podríamos atreer a decir: Y lo que es bueno para España es bueno para Europa, que es el marco posible y real y necesario del humanismo que transportamos como esperanza. "La llama que llegó al archipiéla g o no es otra cosa que la pequeña luz que emite la esperanz . Sólo eso. Pero por ser eso y sólo eso ha sido seguida ya i y respetada, por más de tres millones de personas desee aquella tarde, para siempre inolvidable, en que descendió de un pequeño "caró d'art" (carro de pesca, barca del arte) en la serena playa de Empúries, en el Golfo de Roses. "La distancia, física y culturál, que nos separa del centro de España a ustedes y nootros es en un sentido menos larga que la que separa a Tenerife y Barcelona. Y en otro sentido distinto, esta Ultima distancia es mas breve, porque ambos estamos en la periferia, o física o culturalmente lejanos del centra l () las dos cosas. "Y eso nos une. Nos une el sentiMiento. Nunca deberíamos �confundir España con el centro y, el centro confundirse con España, sobretodo, nunca debería a riesgo de perderla. "O España somos todos por un igual, o no es nadie. Es más, o cada uno acepta que cualquier otro puede representarla con toda dignidad, que la parte es lo único interesante, real, vivo y concreto del todo, o el todo será una ficción sin vida y sin alma. "Que todos los españoles, como ncs enseñan nuestros Reyes cada dia, aprendan a respetar 14 diversidad. Que nadie utilice el nombre del colectivo como bandera y el nombre de la parte como algo menor, o peer aún, como diminitivo o como despreciativo. "Sólo hay una cosa grande, y esa es el alma de un pueblo pequeño y concreto, con su idioma, sus vientos y sus horizontes. Y sólo hay una más grande todavía: la unión de ese pueblo con otros, para forrtar un sentimiento más poderoso. "Y esa unión requiere, más allá de los textos constitucionales, un espíritu constitucional de lealtad por parte de todos. "Nadie debe explotar la potenci inmensa de los nombres que nos representan para el enfrentamiento; ni desde abajo ni desde arriba. "Todos debemos tragar nuestros 4apos y renunciar a la emotividad fácil y próxima para conseguir la más serena y mas potente que nos lleva hacia el ` humanismo. "El Estado debe ejemplarizar ese sacrificio más que nadie y nosotros •entonces le devolveremos confianza por confianza. "Y aquéllos que estan, que estamos situados en los escalones intermedios de la 1 representación y la gobernación de los pueblos, debemos medir nuestros gestos y evitar que nuestros altavoces nd generen pasión excesiva en nuestros representados, ni illolesten el quehacer de nuestros vecinos. 1 Y �"Todo esto nos dice hoy la llama desde Tenerife. Y nos lo dice con moderación y pasión, ';que es lo que predomina en las gentes que la vienen a ver. p "Estamos acabando de construir un camino a la llama que la llevará hasta la antorcha del Estadio, cuando un arquero acierte a pasar la flecha por el punto elegido. "Desde el fondo del alma os doy gracias, tinerfeños, canarios, porque vuestra distancia es nuestra obligación, y en vuestra tierra la llama resplandece más libre que nunca. s _ "Que lo oigan todos los que tienin que oirlo". r � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Paraules de l'Alcalde a l'aeroport de Los Rodeos: rebuda de la Torxa olímpica a Tenerife Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1992-07-14 Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Jocs Olímpics (25ns : 1992 : Barcelona, Catalunya) Barcelona Catalunya Espanya Territoris Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Aeropuerto Los Rodeos (Tenerife) Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/2679/comunicat_Miravet.pdf 9544f9e27d55eda380a2bf76c15495fe PDF Text Text COMUNICAT 1.- Constatem la necessitat i la utilitat de la reunió de Miravet i ens comprometem a mantenir aquestes reunions sempre que calgui per a la bona marxa de la redacció i l'aprovació de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya. 2.- Invitem el poble de Catalunya que assumeixi el nou Estatut com l'instrument útil per al seu progrés en el marc estatal i europeu, adequant l'actual a les necessitats de la societat catalana i als seus anhels i aspiracions de futur. 3.- El nou text hauria de ser aprovat pel Parlament al llarg del pròxim període de sessions. 4.- El president i els grups parlamentaris ens comprometem a intentar superar les diferències que puguin plantejar-se en el transcurs del debat estatutari, amb la màxima voluntat d'acord en reunions de treball com la d’avui, celebrada a Miravet. 5.- Malgrat aquesta voluntat, no s'amaga que el procés d'elaboració d'un nou Estatut serà complex, ja que en les competències polítiques i financeres hi ha encara molts aspectes pendents a debatre i acordar. 6.- Desitgem que l'Estatut acabi sent un text assumit, entès i defensat per totes les ciutadanes i ciutadans de Catalunya i acceptat per l'Estat com una peça capital del seu propi ordenament". Miravet, 12 de novembre de 2004 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Comunicat de la cimera de Miravet Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Mas, Artur, 1956- de Madre Ortega, Manuela Carod-Rovira, Josep Lluís Piqué, Josep Saura, Joan Type The nature or genre of the resource Comunicació Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Estatut Acció política Catalunya Territoris Identitat col·lectiva Partits polítics Polítics Description An account of the resource Comunicat resultant de la cimera de partits convocada pel president Maragall per acordar el procés de reforma estautaria. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Miravet Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2004-11-12 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Escrits Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 05.01. Programa Llegat Pasqual Maragall Type The nature or genre of the resource Subsèrie Description An account of the resource Documents sorgits de les activitats de difusió i recerca del programa de la Fundació Catalunya Europa, Llegat Pasqual Maragall. Imatge en moviment A series of visual representations imparting an impression of motion when shown in succession. Examples include animations, movies, television programs, videos, zoetropes, or visual output from a simulation. Duration Length of time involved (seconds, minutes, hours, days, class periods, etc.) 41:08 min Producer Name (or names) of the person who produced the video Benecé Produccions Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Testimoni Llegat Pasqual Maragall: María Teresa Fernández de la Vega Creator An entity primarily responsible for making the resource Muñoz, Josep M. Fernández de la Vega, María Teresa Type The nature or genre of the resource Entrevista Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Audiovisual Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Maragall Mira, Pasqual, 1941- Biografia Territoris Espanya plural Rodríguez Zapatero, José Luis, 1960- Estatut Partido Socialista Obrero Español Catalunya Description An account of the resource Entrevista a María Teresa Fernández de la Vega (València 1949) advocada, jutgessa i política. En 1974 ingressà al Cuerpo de Secretarios Jurídicos Laborales i des de 1990 és magistrada pel quart torn. Vocal del Consell General del Poder Judicial per elecció del Senat (1994-1996). Secretària d'Estat de Justícia, amb el ministre Belloch (1994-1996). Diputada al Congrés dels Diputats (1996-2010). Vicepresidenta primera, Ministra de la Presidència i Portaveu del Govern d'Espanya (2004-2010). Presidenta de la Fundación Mujeres por África (2012- ). Presidenta del Consell d'Estat (2018- ). Source A related resource from which the described resource is derived <iframe width="640" height="360" src="https://player.vimeo.com/video/348373069" frameborder="0" allow="autoplay; fullscreen" allowfullscreen="allowfullscreen"></iframe> <p><a href="https://vimeo.com/348373069">Testimoni Pasqual Maragall: María Teresa Fernández de la Vega</a> de <a href="https://vimeo.com/llegatpasqualmaragall">FCE - Llegat Pasqual Maragall</a> a <a href="https://vimeo.com">Vimeo</a>.</p> Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Consejo de Estado (Madrid) Rights Information about rights held in and over the resource Entrevista a María Teresa Fernández de la Vega&nbsp;del&nbsp;<a data-cke-saved-href="https://www.catalunyaeuropa.net/ca/pasqual-maragall/objectius/" href="https://www.catalunyaeuropa.net/ca/pasqual-maragall/objectius/">Programa Llegat Pasqual Maragall</a>&nbsp;està subjecta a una llicència de&nbsp;<a data-cke-saved-href="https://creativecommons.org/licenses/by-nc/4.0/deed.ca" href="https://creativecommons.org/licenses/by-nc/4.0/deed.ca">Reconeixement-NoComercial 4.0 Internacional de Creative Commons</a> Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2018-11-21 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes Testimonis Pasqual Maragall https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/26/2666/WP3_Federalisme_JLLCampa.pdf 0aafd39291edde5c67e05be4665a0a63 PDF Text Text Working paper n.3 El pensament polític de Pasqual Maragall en relació al federalisme i a l’encaix Catalunya -Espanya Josep Lluís Campa Planas Abril 2016 1 �Sumari 1. OBJECTIU DEL TREBALL 1.1. Preguntes d’investigació 1.2. Justificació 5 5 5 2. MARC TEÒRIC 2.1. El federalisme 2.2. Les relacions Catalunya-Espanya 6 6 15 3. METODOLOGIA 20 4. ANÀLISI QUANTITATIU DELS CONCEPTES 4.1. Paraules més utilitzades 4.2. Eixos d’anàlisi 4.3. Criteris complementaris 22 22 23 26 5. ANÀLISI DEL PENSAMENT DE pASQUAL MARAGALL 5.1. Federalisme 5.2. Catalunya i Espanya 5.3. Relacions entre Catalunya i Espanya 5.4. Nacionalisme 5.5 Europa 5.6. Estatut 5.7. Fiscalitat 5.8. Interlocució 5.9. Independència 28 29 35 40 44 47 49 52 54 56 6. CONCLUSIONS 57 7. RESPOSTES A LES PREGUNTES D’INVESTIGACIÓ 64 8. BIBLIOGRAFIA 68 annexOS 70 La primera versió d’aquest treball es va presentar el juny de 2014 com a Treball Final de Grau de l’autor en el Grau de Ciències Polítiques i Socials de la Universitat Pompeu Fabra, tutoritzat pel professor Marc Santjaume Calvet 2 | f u n d ac i ó C a t al u n y a e u r o pa / lle g a t pm - w o r k i n g pape r n . 1 �Resum P asqual Maragall és una figura cabdal de la política des de la restauració democràtica a Espanya, en els àmbits local, català i espanyol. Ha deixat la seva empremta com Alcalde de Barcelona i responsable màxim dels Jocs Olímpics de 1992, i com a President de la Generalitat de Catalunya en el període de gestió i aprovació del nou Estatut de Catalunya del 2006. Tot i ser un polític lligat a un partit concret (el PSC) ha mostrat una capacitat constant de plantejar-se la política amb llibertat de pensament, oferint a la societat enfocaments i alternatives que desbordaven els límits partidistes. Des de la seva perspectiva catalanista, ha intentat millorar el marc Constitucional i Estatutari de relacions entre Catalunya i Espanya partint del reconeixement de Catalunya com a nació, amb la conseqüència derivada de considerar a Espanya com a “nació de nacions”. En base a aquests dos fets citats, el federalisme de tipus pluralista és la seva proposta d’articulació territorial per Espanya. L’objectiu del treball és recopilar, classificar i analitzar metodològicament el pensament polític de Pasqual Maragall en relació al federalisme com a proposta constitucional que pugui establir un encaix estable de Catalunya en el conjunt d’Espanya, i serveixi a la vegada per la integració de Catalunya en la Unió Europea. Paraules claus: Federalisme, Pluralisme, Catalanisme, Catalunya, Espanya, Europa Abstract P asqual Maragall is a political key figure since the restoration of democracy in Spain, at the municipal, state and national level. Mr. Maragall left his mark as the Mayor of Barcelona during the 1992 Olympic Games, as well as the President of the Generalitat of Catalonia during the preparation and parliamentary approval in 2006 of the new Statute of Catalonia. Despite being tied to one political party (Socialist Party of Catalonia, PSC), Mr. Maragall’s political views are embedded on the freedom of thought, offering approaches and alternatives that overcome partisan views. From his understanding of Catalonia as a nation, and Spain as a “nation of nations”, Pasqual Maragall aimed to improve the legislative framework that rules the relationship between Catalonia and Spain. Mr. Maragall’s political proposal for the territorial organization of Spain is been known as “Pluralist Federalism”. The purpose of this study is to collect, classify and analyze methodologically Pasqual Maragall’s pluralist federalism thinking. This study will focus on Mr. Maragall’s constitutional proposal aimed to ensure not only Catalonia’s steady fit in Spain, but also the integration of Catalonia in the European Union. Keywords: Federalism, Pluralism, Catalanisme, Catalonia, Spain, Europe 3 �1. Objectiu del treball 1.1. Preguntes d’investigació L ’objectiu del treball és recollir, estudiar i analitzar el discurs polític que en relació al federalisme i als problemes de la relació entre Catalunya i Espanya fa Pasqual Maragall en el període 1982-2006, és a dir entre el moment en què és elegit Alcalde de Barcelona i fins la finalització de la seva etapa com a President de la Generalitat de Catalunya, incloent el període en que va ser candidat a la presidència de la Generalitat. El treball té una concepció ampla i global, amb la finalitat d’identificar els trets que composen el pensament de Pasqual Maragall sobre la problemàtica plantejada. Aquesta recerca d’una visió extensa sobre els plantejaments polítics d’en Maragall, es concreta, a més, en unes preguntes a les que el treball busca donar resposta: Quin és el diagnòstic que fa Pasqual Maragall sobre les relacions entre Catalunya i Espanya? Es pot identificar un “model Maragall” com a proposta per construir una nova forma d’organització política per Espanya i Catalunya? Té aquest model característiques federals? Quin tipus de federalisme proposà Pasqual Maragall? Maragall és nacionalista, catalanista o espanyolista? Fins a quin punt l’Estatut de 2006 respon al pensament i les propostes de Pasqual Maragall? Eren les propostes de Pasqual Maragall la tercer via per la que alguns aposten com alternativa de sortida al problema polític actual entre independència i l’status-quo vigent? 1.2. Justificació Dins de la bibliografia consultada sobre el President Maragall, no ha estat possible localitzar cap estudi sobre aquest tema en concret; de fet hi ha moltes biografies, entrevistes i reculls d’escrits i discursos, però cap treball sobre l’estudi del pensament polític general d’en Maragall. Es tracta doncs d’un treball que intentarà investigar en un tema inèdit i del que no hi ha antecedents. La primera intenció del treball era abordar el conjunt del pensament del President, però els treballs i contactes previs ens han fet concretar en el federalisme i les relacions entre Espanya i Catalunya. La amplitud dels temes sobre els que en Maragall ha treballat (el govern de la ciutat, l’urbanisme, el paper de les ciutats i les regions al Mediterrani i a Europa, les noves formes de partit polític) i també la característica dispersió i aparent desordre -que no manca de rigor- del seu pensament van portar a limitar l’abast del treball als temes concrets citats. A més, el treball té un interès conjuntural en base al conflicte polític present, centrat precisament en l’encaix –o no- de Catalunya dins d’Espanya, i a algunes de les propostes de solució que es plantegen, com la del federalisme 4 | f u n d ac i ó C a t al u n y a e u r o pa / lle g a t pm - w o r k i n g pape r n . 1 �2. Marc Teòric 2.1. El federalisme Context general E n el món s’estan donant una sèrie de canvis i moviments que alteren la situació de la postguerra mundial caracteritzada per l’equilibri del terror nuclear, l’enfrontament entre dos models econòmics i polítics amb dues grans superpotències, i -un cop produïts els processos de descolonització- el manteniment de les fronteres dels estats existents. D’una banda, el procés de globalització de l’economia amb la desaparició de fronteres (al menys pel que fa als capitals, serveis i determinats béns), la tendència a la integració en empreses transnacionals, i a les regulacions realitzades a nivell supraestatal, comporta la superació “per dalt” de l’escala del nivell dels estats, fins i tot arribant a formes de governança global: “No podem anular la globalització; està aquí per a romandre. La qüestió és cóm fer-la funcionar. I per funcionar caldrà tenir institucions públiques globals que ajudin a establir les regles” (Stiglitz, 2002: 278). Aquesta globalització és paral·lela a la necessitat de tractar al ciutadà de forma propera, donantli respostes adequades i fins i tot personalitzades a les seves necessitats, des de la proximitat i el nivell local. L’extensió del principi de subsidiarietat és una manifestació d’aquest moviment cap a la potenciació de la gestió local. En l’àmbit europeu, el procés progressiu de construcció de la Unió Europea1, si no es veu interromput, pot conduir a una organització de caire federal, on els estats actuals es convertirien en estats federats de la Unió. De fet, els estats actuals es veuen sotmesos a diferents tensions: cessió de sobirania i de competències cap a organismes supranacionals (com les institucions de la Unió i els organismes independents creats per la Unió com són el Banc Central Europeu i el Tribunal Europeu de Justícia); pressió dels seus ens regionals i locals per traspassar competències als nivells polítics i de gestió més propers al ciutadà, que en funció de la historia, l’homogeneïtat interna del país i la seva dimensió física, tenen més o menys força, i més o menys caire polític o administratiu; i pèrdua de control sobre la regulació i poder sobre determinats àmbits, en especial el financer. Un altre moviment que s’està produint és l’increment de les migracions de ciutadans entre països, de forma que les societats estatals estan perdent l’homogeneïtat que tenien, passant en general a incloure un grau més alt de diversitat cultural, lingüística i religiosa. També en aquest context està present el Trilema de Rodrik (Rodrik, 2007), que considera que en el món globalitzat són incompatibles tres conceptes: la democràcia, la sobirania nacional i la globalització2. 1. “¿Qué es exactamente la Unión Europea? ¿Es una organización internacional… o es un estado federal? La UE no se circunscribe bien a ninguna de las dos categorías. A diferencia de otras Organizaciones Internacionales, ha recibido la delegación de importantes poderes independientes, tanto en el ejecutivo, el legislativo, como en el judicial, de forma muy parecida a como los ostenta un estado. Sin embargo, a diferencia de los estados federales, los gobiernos de los estados miembros siguen siendo los signatarios soberanos del Tratado de la UE y los estados miembros siguen siendo soberanos en muchas áreas de la política, incluida su capacidad de firmar tratados internacionales. (Hix i Hoyland, 2012: 12). El sistema político de la UE está descentralizado en grado sumo, se basa en el compromiso voluntario de los estados miembros y de sus ciudadanos, y descansa en organizaciones subalternas (los estados-nación existentes) para administrar la coerción y otras formas de poder estatal” (Hix i Holand, 2012: 15). 2. Segons Rodrik, els estats, aplicant la seva sobirania nacional, generen costos de transacció en el comerç mundial associats a discontinuïtats legals i regulatòries; la integració econòmica mundial requereix eliminar els obstacles entre les fronteres; i per últim, la democràcia, difícil ja en entorns estatals homogenis social i culturalment, ho és encara més aplicada a nivell mundial. Rodrik expressa la necessitat de fer una elecció entre dos d’aquest tres conceptes, en la mesura que els tres no es poden combinar alhora en el món actual. 5 �Per tant, considerant que els estats estan deixant de ser uniformes, estan perden el monopoli de moltes competències, i estan abocats a gestionar la diversitat i la pluralitat, les solucions organitzatives basades en la uniformitat, la centralització i la simetria no semblen tenir gaire futur. Cal introduir, doncs, pluralisme en l’enfocament. Federalisme: Característiques generals El context descrit porta a la necessitat de considerar la creixent importància de les institucions de tipus federal, que puguin afavorir la coexistència de la multiplicitat de nivells de govern. En efecte, Federalisme és un “terme de caràcter normatiu que fa al·lusió a la defensa d’un govern múltiple, que combina elements de govern comú i d’autogovern regional3. Combina unitat i diversitat, acceptant, preservant i fomentant diverses identitats dins d’una unió política més àmplia. L’essència del federalisme com a principi normatiu és la perpetuació tant de la unió com de la no-centralització al mateix temps” (Watts, 2006: 97). L’organització federal té els seu origen en els Estats Units. Daniel Elazar resumeix les seves característiques de la següent forma, contemplant el federalisme com un sistema polític de govern i de vincle entre les persones: “un sistema polític no centralitzat en què les competències no estaven assignades per «nivells», sinó distribuïdes per les diferents arenes, federal, estatal i local... En termes estrictament governamentals, el federalisme és una forma d’organització política que uneix diferents formes de govern dins d’un sistema polític general, de manera que totes mantinguin la seva integritat política fonamental. A més, distribueix el poder entre el govern general i els constituents, a fi que tots participin en els processos d’execució i de presa de decisions del sistema. En un sentit més ampli, el federalisme representa el vincle de persones lliures i les seves comunitats, per mitjà d’uns acords polítics duradors però limitats, amb l’objectiu de protegir certs drets i aconseguir unes finalitats específiques comunes tot preservant les integritats respectives dels participants.” (Elazar, 2011: 44, 45). Federalisme és, per tant, separació de poder polític en dos nivells, combinant dues idees: el shared rule, les institucions i el poder compartits en el nivell de la unió federal, i el self rule que es refereix a l’existència d’estructures d’autogovern propi per part de les unitats constituents, de les regions. Les Federacions són sistemes federals aplicats que comparteixen unes característiques estructurals (Watts, 2006, 105): Existència de dos nivells de govern, el federal i el regional, reservant normalment com a competències federals la defensa, les relacions internacionals, la moneda i l’emissió de deute públic, l’equilibri interterritorial i la gestió econòmica (parcialment); assemblees legislatives federals bicamerals, que inclou una segona cambra de representació territorial, amb un paper significatiu en l’elaboració legislativa; un repartiment constitucional formal dels poders que garanteix algunes àrees de plena autonomia per a cada instància; existència d’un fòrum de representació regional dins de les institucions federals; Constitució escrita, dotada de supremacia sobre les altres lleis, i que no és reformable unilateralment sense acord amb les regions; formes d’arbitratge en cas de conflicte (Tribunals o referèndums) que regulen les solucions a les disputes entre els diferents nivells de govern; i establiment de procediments i institucions de col·laboració intergovernamental en àrees amb competències compartides o superposades. Més enllà d’aquests trets formals, és rellevant cóm es donen i s’apliquen en la pràctica els principis 3. Per evitar confusions, al llarg del treball ens referirem a Regions quan parlem de les entitats subnacionals d’una Federació, siguin conegudes com Entitats Constituents, Estats, Regions o Comunitats Autònomes. 6 | f u n d ac i ó C a t al u n y a e u r o pa / lle g a t pm - w o r k i n g pape r n . 1 �legals constitucionals, doncs sovint hi ha diferències entre els plantejaments teòrics i la pràctica política. Són importants els processos polítics, les actuacions de les forces socials dins del sistema, les institucions federals i regionals i el seu funcionament. En el cas concret de les institucions, cal “tenir en consideració no només en quina mesura les institucions de cada sistema reflecteixen el particular equilibri de forces socials i polítiques d’una societat, sinó que també cal considerar quin és l’abast d’aquestes institucions un cop establertes, i com es canalitza i influeix l’articulació d’unitat i diversitat dins de la mateixa” (Watts, 2006:109). Elazar posa èmfasi en la possibilitat de dissenyar sistemes federals centralitzats o descentralitzats, amb jerarquia entre els nivells de poder o no; descriu que “des de bon començament, el sistema de govern nord-americà estava organitzat com una matriu, no com una jerarquia: un sistema polític no centralitzat en què les competències no estaven assignades per «nivells», sinó distribuïdes per les diferents arenes, federal, estatal i local”. Una distribució de competències de tipus matricial, no piramidal, com un reflex més de la separació i equilibri de poders (Elazar, 2011: 43). També es pot distingir entre el Federalisme Cooperatiu, que en el seu disseny i pràctica intenta reduir els conflictes entre els poders i impulsa mecanismes de cooperació més que d’enfrontament, i el Federalisme Competitiu que potencia polítiques –essencialment econòmiques- competitives entre les regions, la qual cosa pot significar beneficis a curt termini entre els ciutadans, però pot atacar la cohesió de la unió federal. (Watts, 2006:169). Dins del disseny dels sistemes federals és important també considerar la qüestió de la Simetria o Asimetria: s’identifica en primer lloc una asimetria política, que existeix en totes les federacions i ve donada per condicionants diversos que incideixen sobre el poder real de cada regió dins de la federació. Les diferències de territori, població, riquesa en recursos naturals que tinguin cadascuna de les parts federades impliquen diferència en el poder que tenen dins de la federació. L’exemple d’una asimetria d’aquest primer tipus ens la dóna comparar, dins dels Estats Units, dos estats com Califòrnia i Vermont, molt diferents en habitants, extensió i potencial econòmic. De fet, es considera que quan existeix asimetria de forma molt extrema és una font d’inestabilitat en la federació, en especial si el nombre d’unitats federades no és molt gran. Un altre tipus d’asimetria és l’anomenada Constitucional, que es dona quan “el grau en que s’assignen les competències a les unitats regionals no són uniformes” (Watts, 2006:176). On està reconeguda ho és per a reconèixer diferències significatives entre les regions. Aquest tipus d’asimetria es pot donar per l’increment normatiu de l’autoritat federal o regional segons els casos, o bé quan dins d’una constitució formalment simètrica les regions poden optar per “assumir” o “abandonar” algunes competències. (Watts, 2006: 179). De fet, Espanya va introduir una asimetria temporal quan va contemplar dues vies diferents d’accés a l’autonomia, i també en la forma com els Estatuts d’autonomia recullen diferents competències. L’estructura d’organització de l’estat té influència i repercussió també en els sistemes electorals i de partits polítics; i a l’inrevés. Es donen combinacions entre sistemes electorals majoritaris amb circumscripcions uninominals i sistemes electorals proporcionals. En relació als partits polítics, hi ha varietats en les formes de relació orgànica entre les estructures dels partits a nivell federal i regional. Algunes federacions tenen a la pràctica més problemes que d’altres, sense que es puguin imputar les disfuncions al model federal, sinó més aviat als propis països. De tota manera s’identifiquen uns factors que afavoreixen el sorgiment de tensions: diferències en la composició social; nivell de desenvolupament econòmic i desigualtat social; llengües no reconegudes; arquitectura institucional no adequada a les diversitats existents; manca d’estratègia política que combini la lleialtat federal i 7 �l’atenció a les reivindicacions regionals; i polarització dels processos polítics, quan cada part creu que només pot guanyar a costa de l’altre (Watts, 2006: 239). No podem acabar aquesta descripció de les característiques del federalisme sense fer esment del seu origen com a pacte polític4, en el sentit “d’agrupació deliberada dels humans com a iguals per establir cossos polítics de tal manera que tots reafirmin la seva igualtat fonamental i preservin els seus drets bàsics”. (Elazar, 2011: 118). Acord, doncs, voluntari, lliure, amb voluntat de continuïtat, respectant identitats originals i la multiplicitat d’interessos, il·lustrat en la següent cita d’Elazar que ofereix el federalisme com a forma d’organització política en món interdependent com l’actual: El federalisme reapareix com a força política perquè s’ajusta al principi que no hi ha majories ni minories simples, sinó que totes les majories es componen de conglomerats de grups, i el principi corol·lari dels drets de la minoria, que no tan sols protegeix que les minories puguin preservar-se, sinó que obliga les majories a ser compostes en lloc de ser artificialment simples. Aquests principis els serveix emfatitzant la base consensual de l’organització política i la importància de la llibertat en la constitució i en el manteniment de la república democràtica. Tots dos principis són especialment importants en un món cada vegada més complex i interdependent en què les persones i els pobles han de viure junts tant si els agrada com si no, i fins i tot aspiren a fer-ho democràticament. Per això no és sorprenent que els pobles i els Estats de tot el món busquin solucions federals als problemes d’integració política dins un marc democràtic. (Elazar, 2011: 116). Federalisme Pluralista Diversos autors reconeixen, però, que el federalisme clàssic pot no donar solució a la diversitat dins d’una societat. Watts posa en evidència que quan hi ha diversitat arrelada en una societat, els intents d’homogeneïtzar-la potenciant la unitat política acostumen a fracassar, i en canvi reconèixer la diferència interna redueix la tensió; però diu també que cal compensar aquest reconeixement amb un enfortiment dels nexes d’unió de la federació així com de la confiança i lleialtat entre els dos nivells de poder. (Watts, 2006: 110). Ferran Requejo observa que, d’una banda, la lògica federalista ha estat segrestada en la realitat dels règims federals dels segles XIX i XX “en primer lloc, pels processos moderns de state-building i, en segon lloc, pels processos de nation-building promoguts pels estats.” (Requejo, 2009: 202). D’altra banda, la història de les federacions s’ha desenvolupat de forma quasi total sobre models de federalisme simètric, que han tingut sempre problemes per acomodar diversitats en el seu sí. De fet, els estats federals -nascuts en part com alternativa als estats centralitzats- acaben compartint en la pràctica principis d’estat unitari. En aquests estats federals es substitueix el súbdit pel ciutadà, que forma part del demos territorial global, i l’autoritat federal es situa moralment per sobre de la regional, i demana lleialtat a tots. El resultat és un retorn al monisme col•lectiu, al poble de tota la federació com a únic subjecte polític (Requejo, 2009: 207). Ja hem esmentat abans que una federació de tipus pluralista és una solució que ofereix el corrent pluralista per a l’organització territorial d’un estat amb diversitat d’identitats internes. De fet, és la solució que sembla poder conjuminar millor la continuïtat de l’estat total amb el reconeixement de la seva pluralitat interna, doncs no passa ni per la dissolució o assimilació de les diferències, ni per la segregació o apartament de les minories. A les característiques enunciades abans dels sistemes federals, les federacions plenament pluralistes 4. Segons el diccionari de la Real Academia Española, federal és un concepte amb origen en la paraula llatina foedus que té el significat de pacte o aliança. El diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans no recull aquest origen. 8 | f u n d ac i ó C a t al u n y a e u r o pa / lle g a t pm - w o r k i n g pape r n . 1 �n’han d’afegir tres de complementàries (McGarry i O’Leary, 2009: 43): • • • Suposen no només una divisió de poders garantida per la constitució, que les autoritats federals no poden rescindir de manera unilateral, sinó també una autonomia substancial, i una adjudicació raonable de recursos fiscals a les regions. Tenen normes de presa de decisions consensuals, i fins i tot consocionals, més que no pas majoritàries al govern federal: Comparteixen poders executius inclusius i acords representatius en el govern federal, i principis proporcionals de representació i adjudicació de càrrecs i recursos; tenen segones cambres fortes que representen les regions, de forma que els Senats no són calcs de la Cambra de Representants; i disposen d’un poder judicial regional fort, amb un paper regional en la selecció dels jutges federals. Són plurinacionals. Reconeixen un concepte de la sobirania pluralista i no monista, és a dir, reconeixen l’existència de diverses nacions en el sí de la unió. Una federació plurinacional comporta autonomia territorial col·lectiva per a les nacions sòcies. En aquest punt, els autors constaten que qualsevol federació, qualsevol model organitzatiu, que pugui adoptar la Unió Europea, per ser viable haurà de ser del tot pluralista, reconeixent la diversitat de la seva composició interna, de forma compatible amb la unió general. Aquest exemple ens ajuda a visualitzar que una federació pluralista és possible en la realitat i que, per tant, les crítiques que es fan al model teòric poden ser superades en la pràctica política. De fet, la Unió Europea va començar com una Confederació [“organitzacions polítiques preexistents s’uneixen per a dotarse d’un govern comú per a l’exercici de determinats fins. El govern comú depèn dels governs de les unitats constituents en estar compost per delegats d’aquests mateixos governs, de manera que s’erigeix sobre una base fiscal i electoral indirecta” (Watts, 2006: 97)], però va adoptant de forma gradual més elements federals, amb els estats clàssics com a parts federades en la Unió. Els factors o condicions d’èxit o fracàs d’una federació pluralista estan en bona part lligats a la història (McGarry i O’Leary, 2009: 74-75). Que la majoria de la federació pertanyi a una nació històricament dominant és una dificultat; en canvi, el fet de formar-se la federació com a resultat d’un procés de democratització com a sortida d’una situació autoritària, és una facilitat. L’existència d’identitats imbricades que afavoreixin lleialtats a nivell de tot l’estat és una facilitat, que fins i tot suggereix la conveniència per un estat de respondre políticament al problema identitari, abans que les relacions entre nacionalitats es puguin deteriorar. La distribució del poder que permeti la influència de les regions en el poder federal és també un factor favorable. L’existència d’una nacionalitat majoritària forta, quan decideix aplicar el federalisme pluralista, és un factor d’èxit superior a la dispersió entre moltes identitats més o menys equilibrades. Són molt difícils empíricament les federacions diàdiques, amb només dos membres. La prosperitat econòmica, que permet més fàcilment la redistribució de recursos, és un altre factor de continuïtat. En relació a l’asimetria, val a dir que el pluralisme federal implica el reconeixement i aplicació en la pràctica de l’existència de diferències entre les regions federades, incloent-hi la coexistència de diverses concepcions de ciutadania. En un federalisme multinacional, els ciutadans membres poden estar sotmesos a lleis diferents, com plasmació de l’enfocament de la solució al dilema entre tractament idèntic o tractament equitatiu: “la igualtat d’individus i de nacions en una federació s’hauria de considerar en funció de les seves necessitats particulars i desenvolupaments històrics, i no per la seva relació idèntica amb altres individus o estats membres en una federació” (Simpson i Tully, 2009: 180). Podem ara recollir la defensa del model que es fa des de la teoria del federalisme plurinacional, davant determinades crítiques ja abans exposades. En relació a la consideració liberal que té prevenció a posar els drets col·lectius de les nacionalitats minoritàries per davant dels drets individuals, cal 9 �tenir en compte que “Una interpretació adequada dels drets individuals liberals i la igualtat vol respecte per la cultura dels pobles ... el federalisme constitueix una defensa contra la propagació de l’autoritarisme, ja que dispersa el poder, té més força en acords pluralistes (multilingües i multiculturals) que en les federacions nacionals (monolingües i monoculturals). El pluralisme territorial és un excel·lent mecanisme de control del despotisme” (McGarry i O’Leary, 2009: 69). També és qüestionable la crítica que es fa en base a una pretesa amenaça a la unitat de l’estat, en el sentit que el pluralisme aprofundeix les divisions i les institucionalitza, portant a l’enfrontament alhora que dificulta els mecanismes redistributius i de solidaritat. Sense deixar de reconèixer que hi ha referents reals empírics d’aquesta situació, l’argument pluralista es basa en la consideració que la mobilització de les minories no surt com a conseqüència de l’organització territorial, sinó que a l’inrevés, és la no solució adequada al problema de la diferència la que porta a l’enfrontament. El pluralisme territorial, el reconeixement de la diferència i la seva gestió –això sí, complexa-, és “l’opció democràtica, liberal i estratègica adequada” ((McGarry i O’Leary, 2009: 72). Un model de federalisme plurinacional basat en el pluralisme de valors Un cop vistes en el punt anterior les característiques del federalisme pluralista, passem a exposar a continuació de quina forma es pot concretar aquest model de pluralisme en una determinada forma d’acord federal; és a dir, quins han de ser els trets que hauria de complir en la pràctica un pacte constitucional de tipus pluralista: En primer lloc, cal el reconeixement constitucional explícit de la plurinacionalitat. L’experiència mostra que la igualtat formal de la ciutadania no garanteix el reconeixement d’aquesta diversitat nacional. Cal remarcar que a vegades es dona un reconeixement de la pluriculturalitat i del multilingüisme, però dins d’una nació única. En segon lloc, hi han d’haver acords asimètrics que permetin un alt grau d’autogovern propi a les nacions minoritàries, compatibles amb mecanismes de cooperació entre els dos nivells de govern, però amb clara divisió de poders i d’assignació de competències Com a tercera condició , cal implicar una regulació plurinacional del govern de la federació, és a dir la necessària participació (i protecció) de les nacions minoritàries en les institucions del govern compartit; han de tenir el mateix dret d’intervenció en els processos de reforma constitucional. Tot plegat requereix de la conformació d’una confiança federal mútua, d’un espai de lleialtat per totes les parts. El que cal evitar és la “tirania de la majoria”. Finalment, i lligant amb el vessant de vincle entre les persones (i les institucions), que és també part del pacte federal, és important desenvolupar una cultura política plurinacional, que faci precisament de la diversitat de nacions un factor d’identitat de la unió política. En quant a la inclusió del dret de secessió, “No sembla que hi hagi cap argument normatiu definitiu —de caràcter moral o funcional— contra la introducció d’aquest dret quan s’institueixen normes procedimentals clares que evitin els usos estratègics per part de les elits de les nacions minoritàries” (Requejo, 2009). Però aquest dret s’ha d’enfocar des d’una perspectiva federal, no pas nacionalista o d’una de les parts: ha de prohibir decisions unilaterals per cap de les parts i introduir l’obligació de negociar en base a uns procediments coneguts. 1 0 | f u n d ac i ó C a t al u n y a e u r o pa / lle g a t pm - w o r k i n g pape r n . 1 �Malgrat l’anterior, Watts argumenta contra la secessió en base al risc de debilitar al conjunt de la federació, a ser un element de desconfiança en el futur, i a que dificulta la coordinació entre els nivells de govern. Tot i això, considera que negar el problema ajuda a que es produeixi la secessió. La proposta en base al pluralisme federal no oblida, més aviat insisteix i reafirma, determinats trets del federalisme: complexitat normativa i institucional; necessària igualtat de les parts que pacten; respostes no definitives; naturalesa experimental del federalisme; adaptació a les característiques especials de cada cas. Per últim, esmentar que Elazar dona una doble dimensió al federalisme: “La virtut del federalisme no únicament radica en la seva utilitat a l’hora de mantenir el pluralisme, sinó també de contenirlo” (Elazar, 2011: 534). Per mitjà del federalisme, es poden articular unitats constituents diverses, unides pel vincle del pacte, assegurar la llibertat necessària per respectar el pluralisme, i organitzar el govern. Resumirem, per finalitzar, la visió teòrica del federalisme, recordant que el concepte Federal significa bàsicament pacte de govern en dos nivells: el central compartit i el regional en forma d’autogovern. Sota aquest concepte hi ha múltiples formes organitzatives possibles, en funció de diferents característiques del disseny aplicat: nacionalitats reconegudes, grau d’unitarisme, grau de descentralització i grau d’asimetria. Conèixer i reconèixer la realitat del país permet el disseny d’un sistema polític més eficient. El federalisme aplicat al món és de forma molt majoritària uninacional, com a resultat dels processos conjunts i paral·lels de formació de l’estat i construcció de la nació. El context mundial d’inicis del segle XXI sembla afavorir, però, la implantació de formes federals pluralistes de repartiment del poder, tant dins dels estats que tenen múltiples nacionalitats internes com en la formació de federacions supranacionals com la Unió Europea. Els sistemes federals, com a conseqüència del repartiment de poders, impliquen complexitat, experiment, adaptació, negociació, col·laboració, empatia, confiança. I això requereix igualtat entre les parts, regles i procediments. En un sistema federal és molt important la creació i manteniment d’una cultura federal, de poder compartit, d’igualtat entre les parts constituents. Aquesta cultura, política, institucional i cívica, afavoreix l’establiment d’un entorn de confiança federal entre les parts, que permet arribar a compromisos creïbles. No és una actitud exclusiva en els sistemes federals, però negar divergències o diversitats i no afrontar problemes reals a les societats, no és la manera de solucionar-los ni apaivagar-los, sinó de fer-los més grans. Per tant, podem concloure que un sistema federal de concepció monista no és la solució per a l’organització política d’estats plurinacionals o amb minories fortes i compactes en el seu interior. Una concepció pluralista de la unió federal, amb reconeixement de la pluralitat interna i dels diversos subjectes polítics existents és més adequada. Això sí, aquest enfocament pluralista ha d’anar acompanyat d’una forta lleialtat mútua entre les unitats constituents, entre elles i envers la Federació. 1 1 �2.2. Les relacions Catalunya-Espanya Aquest apartat del marc teòric el dediquem a concretar l’altre espai que estudiarem del pensament de Pasqual Maragall, a banda del federalisme: el relacionat amb Catalunya, Espanya i les seves relacions de poder, identitat, sobirania, dependència i interdependència. Però a més de Catalunya i d’Espanya, cal tenir en compte un altre subjecte polític que també forma part de l’entorn d’actuació de Maragall, que és Europa: tant com un objectiu a assolir -fins al 1986-, com un referent en la restauració democràtica d’Espanya en un espai polític lliure i democràtic, i finalment com a nova entitat supranacional que influeix en les competències i les relacions entre Catalunya i Espanya. No és de l’abast d’aquest treball un anàlisi detallat de la història, la realitat, l’enfocament i les bases teòrico-polítiques de les relacions Catalunya-Espanya, però sí que cal un mínim d’aproximació als conceptes i fets que conformen aquesta interdependència, doncs influeixen en els tipus d’organització del poder que adopta l’estat espanyol i les seves parts constituents. Per tant, farem a continuació un intent de fixar els conceptes de nacionalisme, catalanisme i federalisme en l’entorn de les relacions entre Catalunya i Espanya, així com descriure certs esdeveniments històrics que tenen influència sobre l’objecte del nostre treball: la instauració de la democràcia a Espanya, la construcció de l’estructura Constitucional i estatutària, i el fracàs del procés de l’Estatut de 2006. Nacionalime - catalanisme - federalisme En el context català es dona una certa confusió semàntica entre les diferents corrents que, especialment des de finals del Segle XIX, han dominat l’esfera política vinculada amb l’encaix de Catalunya a Espanya i les reivindicacions de caràcter nacional o identitari. Josep Termes i Jordi Casassas plantegen el tema de la següent forma: “A Catalunya existeix el terme “catalanisme” un mot genèric l’equivalent del qual (com sovint s’ha destacat) no es troba enlloc d’Europa, com a mínim en una utilització ininterrompuda des de la meitat del S.XIX. Què representa aquest terme indefinit? Estem davant d’un intent reeixit de confrontació amb el terme “nacionalisme”, o del reflex d’una praxis nacionalista que se sent “diferent” per la seva frustració polític-estatal diferent? ... fins a quin punt un terme com el “catalanisme” no intenta defugir el problema central de Catalunya (i és clar del catalanisme) que és la definició completa de la seva sobirania?” ... “Tot i ser el més emprat, el concepte “catalanisme” no és l’únic genèric que ha disputat l’exclusivitat al nacionalisme. A Catalunya no podem oblidar l’existència del federalisme ... que ha acabat identificant tota una manera (sociològica, cultural i política) d’entendre el problemes d’identificació i de reivindicació nacional.” (Casassas, 1997: 58). Han estat termes que han tingut diferent càrrega política i han inclòs diferents concepcions de Catalunya (Almirall, Pi i Margall, Cambó, Roca i Farreres, Nin), tot i que a vegades també han estat polisèmics, al incloure sota una mateixa paraula concepcions polítiques allunyades entre elles, com il·lustra la següent cita de Rafael Campalans: “Nuestro catalanismo humano, opuesto por definición y esencia al chovinismo nacionalista, no tenía nada que ver con el catalanismo utilitario de Cambó ni con el catalanismo doctrinario de los románticos de la historia.” (Casassas, 1997: 73). Determinats autors consideren que no hi ha diferència entre catalanisme i nacionalisme “cal qüestionarse una vegada més si hi ha alguna diferència entre els termes ‘nacionalisme català’ i ‘catalanisme’, amb la finalitat de concloure, també una vegada més, que -en rigor- són la mateixa cosa. Es pot establir un paral·lelisme igualment entre ‘nacionalisme espanyol’ i ‘espanyolisme’ que corresponen al mateix concepte” (Company, 1997: 187). 1 2 | f u n d ac i ó C a t al u n y a e u r o pa / lle g a t pm - w o r k i n g pape r n . 1 �D’una altra banda, Caminal considera que: “Catalanisme i nacionalisme són dues paraules i conceptes complementaris però no sinònims. El catalanisme inclou des dels seus orígens diferents maneres de concebre la identitat de Catalunya i la voluntat d’autogovern. A grans trets es pot dir que federalisme i regionalisme en són les seves dues grans tradicions originàries” ... “Tant regionalistes com federalistes catalans participen d’una doble idea: 1) reconeixement de la identitat de Catalunya i del seu dret a l’autogovern; 2) voluntat de seguir formant part d’Espanya, com un projecte de convivència compartida, sobre la base del reconeixement de la pluralitat de pobles que la conformen. El catalanisme és prou ambigu com per incloure sobre la base d’aquest comú denominador, a regionalistes, autonomistes, federalistes, nacionalistes i independentistes”. (Caminal, 2009: 495). Altres autors (Boix, Castells, Requejo, Ridao)5 identifiquen el catalanisme com un moviment polític ampli, que es dóna principalment durant el segle XX, amb dos objectius concrets: aconseguir l’autogovern de Catalunya i canviar Espanya cap a la modernitat i la plurinacionalitat. En l’entorn temporal en que situem el treball (1998-2006), aquest tres conceptes històrics tenen usos semàntics a vegades confusos. Per evitar confusions en l’anàlisi, en aquest treball farem ús d’aquest termes en les accepcions conceptuals següents: Entendrem per Catalanisme el pensament polític que defensa la identitat diferenciada de Catalunya com a poble o nació i la seva voluntat d’autogovern dins del marc polític espanyol. Per Nacionalisme (català) ens referirem al pensament polític que defensa la identitat de Catalunya com a nació, i la seva voluntat d’autogovern, fins arribar –si és possible- a tenir un estat-nació propi. Finalment Federalisme serà el pensament polític que reconeix la identitat i el dret a l’autogovern de Catalunya (i d’altres pobles) dins de l’estat espanyol, així com també la solidaritat entre ells, i que s’expressa en un pacte d’iguals: el pacte federal. Òbviament, el Catalanisme inclou els altres dos conceptes, en tant que reconeix la identitat i demana l’autogovern de Catalunya. El federalisme pot tenir com horitzó final la integració de Catalunya en una Espanya o en una Europa federal, i el nacionalisme te com horitzó final el reconeixement com estatnació. Espanya i Catalunya des de 1975 Per emmarcar i entendre el pensament de Pasqual Maragall en el període esmentat, hem de tenir en compte el context polític i històric que el precedeix i en el que es desenvolupa. Ens limitarem a una breu exposició dels fets més rellevants produïts des del final de la dictadura franquista, doncs són els que defineixen més directament l’Espanya i la Catalunya del moment; igualment, ens referirem només als que tenen relació amb el model polític territorial i la relació entre les dues entitats. Com a referència general hem fet servir el llibre de Caminal sobre l’Estat autonòmic espanyol (Caminal, 2009). L’aprovació de la Constitució Espanyola el 1978 va obrir el que està reconegut com el període liberaldemocràtic més perllongat de la història d’Espanya. Va ser important la participació de les forces polítiques catalanes en la seva definició i desenvolupament: “La vocación catalana de construir un verdadero Estado español ha sido permanente desde los primeros federalistas, herederos del liberalismo progresista y democrático frente al conservador moderado de los doctrinarios, hasta los constituyentes de 1978 y los nuevos estatuyentes del pasado año 2006” (González Casanova, citat a Caminal, 2009: 479). 5. Jornades del Cicle “Horitzons 2020”. Ateneu Barcelonès. Octubre-Desembre 2013 1 3 �La Constitució va tenir èxit en la consolidació d’un estat democràtic, homologable a les altres democràcies europees, tot i determinats condicionants provinents de la situació anterior (rei designat com el successor pel dictador, paper de les forces armades, preeminència de l’església catòlica, etc). Espanya es va organitzar territorialment mitjançant un fórmula de descentralització política i administrativa coneguda com Estat de les autonomies. En frase de Jordi Solé Tura, en l’article 2 de la constitució espanyola “se dan cita, de manera desordenada, las dos grandes concepciones de España, enfrentadas no sólo en el terreno de las ideas, sino también en el de las armas: la concepción de España como una nación única e indivisible y la concepción de España como un conjunto articulado de pueblos diversos, de nacionalidades históricamente formadas y de regiones” (Solé Tura, citat a Caminal, 2009: 486). La redacció del citat article “defineix un estat híbrid, que no és ni unitari, ni federal, que se sosté sota principis tan unitaristes com centralistes, i s’estructura, en part, com un estat de concepció federal.” (Caminal, 2009: 488). Es pot afirmar doncs que Espanya fa un gran pas des de l’uniformisme anterior cap el reconeixement de la seva diversitat interna, amb el reconeixement de la capacitat d’autogovern, tant per les “nacionalitats” històriques, com per la resta de regions i territoris que formen l’estat. No fixa un model, el deixa obert. Aquest fet es pot interpretar de dues formes: d’una banda, dóna esperança a un gran recorregut en la capacitat d’autonomia i de reconeixement identitari però, de l’altra, no impedeix que es puguin produir moviments involutius cap a un nou centralisme. El resultat és que es transforma la cultura política espanyola, “però persisteix la divisió nacional, la reserva o oberta resistència contra tot desenvolupament federal d’aquest pluralisme nacional. Continua veient-se aquest pluralisme com un risc per a la unitat d’Espanya, quan aquest és, contràriament, fonament imprescindible per avançar cap a una unió política sòlidament assentada” (Caminal, 2009: 491). Catalunya va participar de forma intensa i amb lleialtat democràtica i institucional en el nou estat constitucional. L’esmentada doble idea del paradigma bàsic del catalanisme polític (dret d’autogovern dins d’una Espanya plurinacional) ha estat diagnosticada com esgotada i superada per l’actual catalanisme després de les complexitats del procés estatutari del 2006 i la sentència restrictiva del Tribunal Constitucional de 20106. Però s’han donat resistències a la visió plurinacional d’Espanya. El desenvolupament legal i institucional de l’estat de les autonomies ha estat “més basat en una concepció devolucionista que en la construcció d’un model federal coherent” (Caminal, 2009: 501). Diferents fets avalen aquesta afirmació: la LOAPA, el manteniment de la província com entitat local i circumscripció, la no adequació del Senat com a cambra de representació territorial, la limitació en el finançament autonòmic, el no reconeixement de les llengües de forma igualitària, la concepció centralista del Poder Judicial i del propi Tribunal Constitucional Tot plegat ha portat al fracàs del procés del segon Estatut d’autonomia. L’intent d’aprofundir en el reconeixement de la pluralitat nacional de l’estat i d’incrementar i garantir les capacitats de govern autonòmic que va significar l’Estatut de 2006 van acabar de forma abrupta amb la sentència del Tribunal Constitucional de 2010. El procés polític que va dur fins aquest final, amb les dificultats de negociació, els canvis sobre el projecte inicial, les campanyes en contra, la manipulació partidista de la configuració dels membres del Tribunal, el canvi d’un text ratificat en referèndum pel poble català, va portar primer a 6. Professors Boix, Castells, Requejo i Ridao en diferents jornades del Cicle “Horitzons 2020”. Ateneu Barcelonès. Octubre-Desembre 2013. 1 4 | f u n d ac i ó C a t al u n y a e u r o pa / lle g a t pm - w o r k i n g pape r n . 1 �la desafecció7 i desprès a la situació actual caracteritzada per l’increment del sentiment nacional català: els que creuen que Catalunya hauria de ser un estat independent han passat d’un 19,4% al gener de 2010 a superar el 45% en l’actualitat8. Convé esmentar en aquest punt la visió de Buchanan sobre la dinàmica que pot portar a una demanda popular d’independència: un grup d’una part de l’estat demana més competències d’autogovern, l’estat ignora la petició o concedeix l’autonomia però en la pràctica incompleix l’acord, amb el que molts autonomistes es tornen secessionistes. L’estat reacciona durament contra la independència amb la qual cosa augmenta el nombre d’independentistes i el seu grau de convenciment (que pot portar a recórrer fins i tot a la violència). Es tracta d’un joc de seguretat de doble cara: ambdues parts saben que la millor solució és l’autonomia intraestatal, però no tenen la seguretat (confiança) que l’altra part recolzarà de bona fe una acord d’aquest tipus. La unitat subestatal no confiarà en el respecte pel nivell d’autonomia ofert, l’altra –l’estat- no concedirà una autonomia que veu inestable i com un pas més cap a la secessió. (Buchanan, 2013: 19). Com a resum d’allò dit fins ara sobre les relacions entre Catalunya i Espanya des de 1975, constatem que la Constitució espanyola va tenir èxit en la construcció d’un estat liberal democràtic, però no l’ha tingut en la formació d’un estat plurinacional organitzat de forma federal. Els poders que tenen una visió d’Espanya com a nació única, uniforme, governada des d’un centre polític han aconseguit fer-se seva una Constitució que permetia altres lectures i formes de desenvolupament més pluralistes. Això ha portat a un canvi de paradigma en l’àmbit del catalanisme polític, que sembla haver tancat el doble eix clàssic que intentava aconseguir més autogovern a Catalunya al temps que procurava l’evolució de l’estat espanyol cap el reconeixement de la seva pluralitat interna. En conseqüència, els conceptes de catalanisme, nacionalisme i federalisme estan variant els significats que tenien històricament. El catalanisme sembla evolucionar, conjuntament amb el nacionalisme, cap al sobiranisme amb un nou horitzó -no utòpic- d’independència, abandonant com objectiu paral·lel la regeneració d’Espanya. El federalisme impulsat des de Catalunya necessitaria de trobar recolzament en la resta d’Espanya per poder ser una alternativa creïble; a més, si l’alternativa federal que pugui oferir no és pluralista i plurinacional, no es podrà considerar que formi part del catalanisme ampli. 7. Exemples de discursos de José Montilla com President de la Generalitat en llocs i mitjans espanyols: La Constitución no es un arma arrojadiza, es justo lo contrario: es el consenso y la estabilidad. … No escuchar lo que dice Catalunya es grave, no entenderla deliberadamente es peor. Escuchen y entiendan. Entiendan y escuchen. … No vamos a renunciar a nuestra voluntad de autogobierno plasmada en el Estatuto. Foro Europa Press 30/11/2009 Una Constitución que también pertenece a los catalanes y debe amparar nuestra voluntad de mayor autogobierno … No exagero si llamo la atención sobre el riesgo de causar un daño irreparable a Catalunya y a España. … No hay sentencia que pueda juzgar los sentimientos de los ciudadanos de Catalunya ni su voluntad, todavía mayoritaria, de desarrollar su autogobierno en el marco de una España constitucional. El PAIS 05/05/2010 Tenemos ante nosotros la cuestión de fondo, el problema secular de la relación entre Catalunya y el resto de España, que atraviesa nuestra historia contemporánea y que, a mi juicio, se trata más de un problema español que de un problema catalán. … Esta sentencia muestra una evolución decepcionante de nuestro intérprete constitucional en términos de calidad democrática. … No nos queda otro camino que recuperar nuevamente el espíritu constitucional primigenio para restablecer el reconocimiento y respeto a las distintas identidades, culturas y lenguas de España, en el marco de un Estado que acepte, ampare, anime y defienda sus singularidades y su pluralidad. Ello requiere la complicidad y el apoyo de quienes defendemos una visión de España como un proyecto ampliamente compartido. EL PAÍS 17/07/2010. 8. CEO Centre d’Estudis d’Opinió: Baròmetre d’Opinió Política. La resposta a la pregunta “Creu que Catalunya hauria de ser...un estat independent” donà 48,5% a Novembre de 2013 3ª onada 2013 i un 45,2% al Febrer de 2013, 1ª onada 2014. 1 5 �3. Metodologia Enfocament metodològic per a l’anàlisi del pensament de Pasqual Maragall L a base de treball han estat els escrits, discursos i entrevistes fetes per Pasqual Maragall. Només hem analitzat el discurs propi d’en Pasqual Maragall, sense entrar en la consideració que hagin pogut fer altres persones o autors sobre el seu pensament. Ens hem centrat en textos relacionats amb el federalisme o les relacions entre Catalunya i Espanya. No considerarem per tant el pensament polític de Pasqual Maragall en relació a altres aspectes rellevants, com el món local i el paper de les ciutats en la política, però allunyats de l’objectiu del treball. El període temporal va de 1982 a 2006: des de que és Alcalde de Barcelona, quan va passar a ser candidat a President de la Generalitat, quan és President i després que va deixar la Presidència. Per l’anàlisi temporal definim 4 períodes concrets: • Període 1: Fins a setembre de 1997. Quan és Alcalde de Barcelona • Període 2: Fins a novembre de 2003. Candidat a la Presidència de la Generalitat • Període 3: Fins a juny de 2006 amb l’aprovació en referèndum de l’Estatut9 • Període 4: posterior a juny de 2006 Per recollir, estudiar i analitzar el pensament polític de Pasqual Maragall en relació al federalisme, s’utilitzen com a referència analítica els quatre eixos conceptuals que proposa Ferran Requejo per a fer estudis comparatius entre sistemes federals (Requejo, 2009: 211): 1. L’eix uninacional-plurinacional (U/P) 2. L’eix unitarisme-federalisme (Fed) 3. L’eix centralització-descentralització (Cen) 4. L’eix simetria-asimetria (Sim) I per a categoritzar les altres característiques que volem analitzar en el treball, hem afegit quatre eixos més: 5. Catalunya. Referències a la seva concepció de Catalunya (CAT) 6. Espanya. El mateix en relació a Espanya (ESP) 7. Europa. Idees sobre Europa en general i la Unió Europea en particular (EUR) 8. Catalanisme. Textos relacionats amb pensament catalanista o nacionalista (Nac) Addicionalment, durant la recollida de dades s’han anat etiquetant alguns altres conceptes importants que poden ajudar a emmarcar millor l’anàlisi a realitzar (Estatut, Fiscalitat, interlocució, etc.). En l’annex 1 es recullen les claus i conceptes considerats, als que per facilitar la seva identificació durant l’explicació nomenarem com a “criteris”, per a diferenciar-los dels eixos analítics anteriors. La forma de treballar ha estat procedir a un buidatge10 dels documents, entrevistes i llibres fets per Pasqual Maragall, seleccionant els paràgrafs més rellevants en relació amb l’anàlisi proposat. Els textos seleccionats els hem categoritzat segons els eixos analítics esmentats, assignant cada frase a l’eix, o eixos, amb els que tingui relació. 9. No considerem com data final d’aquest període quan deixa de ser President, doncs de la lectura dels textos hem pogut observar un canvi de posicionament de Pasqual Maragall precisament quan ja l’estatut està aprovat. La diferència entre l’Estatut sortit del Parlament amb l’aprovat a Las Cortes, el recolzament del seu partit –el PSC- als canvis fets, i l’acord privat entre Zapatero amb Mas, fan que un cop aprovat l’Estatut Pasqual Maragall comenci a manifestar desafecció amb el resultat del procés i fins i tot por de la possible futura retallada per part de Tribunal Constitucional. 10. Buidar, en el sentit d’extreure dades d’un escrit. 1 6 | f u n d ac i ó C a t al u n y a e u r o pa / lle g a t pm - w o r k i n g pape r n . 1 �També hem tingut en compte la dimensió temporal de cada text, doncs hem recollit la data en que es va produir l’escrit o manifestació, de forma que el podem situar en el context del moment. Per això, hem confeccionat un recull de dates i fets rellevants com el que es mostra en l’Annex 2. Materialment, amb els textos seleccionats s’han construït unes fitxes de recollida on cada línia correspon a una frase seleccionada, amb un número de referència, un codi de la Font documental i el Capítol i la pàgina concreta on està el text. A l’annex 311 es mostra el format concret de la fitxa, i a l’annex 4 la relació de les Fonts documentals fetes servir. D’aquesta forma hem obtingut un recull de les frases significatives, amb possibilitat de ser classificades segons eixos analítics, criteris, i assignades al marc temporal. Les categoritzacions marcades permeten realitzar diferents classificacions per tema/es i períodes temporals, de forma que es facilita l’anàlisi i la comparació a realitzar. 11. El contingut de l’annex citat és només un exemple de la recollida feta. Donat el gran volum de fitxes recollides, el conjunt de les dades obtingudes es recullen en un document apart del cos d’aquest treball (1.267 referències en 177 pàgines) 1 7 �4. Anàlisi quantitatiu dels conceptes E n base a les fitxes de la recollida de dades, procedirem a una aproximació quantitativa als conceptes emprats per Pasqual Maragall en el conjunt de les frases recollides. Encara que no podem esperar representativitat estadística, doncs es fa amb una selecció de textos no feta amb criteris mostrals, sí que ens permetran una aproximació a la rellevància dels diferents conceptes polítics del discurs d’en Maragall. Farem tres tipus d’anàlisi: paraules més utilitzades, eixos d’anàlisi i criteris complementaris. 4.1. Paraules més utilitzades En referència a les paraules més utilitzades, hem confeccionat un núvol de paraules12 en base al conjunt dels textos seleccionats. El resultat es mostra en el gràfic 1 on veiem visualment de forma fàcil quines són les paraules més utilitzades: Espanya, Catalunya, Estat, Europa, Ser, Estatut, Constitució, Plural. Els mots Federal, Federalisme també surten però ja amb menys nombre de vegades. Una última consideració seria que els termes Nacional, Nacionalisme, Catalanisme són emprats en menor mesura. Cal destacar que en el discurs recollit de Pasqual Maragall hi ha una doble concepte que surt de forma repetitiva: “Espanya plural”. 119 vegades fa servir exactament aquesta dupla de paraules associades, a més de altres combinacions de conceptes derivats (pluralisme a Espanya, la pluralitat espanyola, etc.). Per tant, el discurs de Pasqual Maragall es centra conceptualment en Espanya i Catalunya, amb referències a Europa. Com a conseqüència lògica de l’anterior, els següents conceptes més emprats quantitativament són Estat, Estatut i Constitució, que són el marc institucional i legal de les relacions entre Espanya -una Espanya plural- i Catalunya. El federalisme, catalanisme i nacionalisme tenen un ús menor en el discurs. Gràfic 1: paraules més utilitzades 12. Elaborat amb els recursos oferts a http://www.wordle.net/ 1 8 | f u n d ac i ó C a t al u n y a e u r o pa / lle g a t pm - w o r k i n g pape r n . 1 �4.2. Eixos d’anàlisi El segon tipus d’anàlisi quantitatiu, fet en base a les categoritzacions fetes a les fitxes de recollida explicades a la metodologia, consisteix en la comptabilització de les vegades que cada un dels eixos d’anàlisi ha estat citat en els paràgrafs del discurs recollits. Anàlisi dels eixos Els resultats globals es mostren en la següent taula13: Taula 1: Total per eixos d’anàlisi Com veiem en la taula anterior, dels eixos d’anàlisi utilitzats, el 26,3% dels textos fan referència a Espanya i el 24,6% a Catalunya; en un segon nivell estan el Pluralisme i el Nacionalisme en l’entorn del 10%. Aquestes dades reforcen el resultat de l’observació del núvol de paraules, de forma que Espanya i Catalunya son els conceptes centrals del discurs de Pasqual Maragall. Veiem ara si s’ha produït canvi o evolució temporal en els conceptes continguts en el discurs. En la següent Taula 2 es recullen, en percentatge, els mateixos eixos pels 4 períodes definits en l’apartat metodològic. Taula 2: % Total per eixos d’anàlisi i períodes temporals En relació als eixos Catalunya i Espanya, hi ha una continuïtat en el fet que sempre són els més emprats, sent el canvi observable més suggeridor que, precisament a partir de l’aprovació de l’Estatut, les citacions a Catalunya superen les d’Espanya, que a la seva vegada es situen en el punt mínim; en aquest últim període, hi ha un increment molt significatiu de les referències a Europa. En quant a l’eix nacionalisme no hi ha canvis amb el temps, però sí es pot observar que en el període de la seva Presidència de la Generalitat és quan menys s’utilitza. Notar també que l’eix federal té moltes més referències en els períodes anteriors a la Presidència que l’eix d’unitarisme / pluralisme, que és en conjunt el tercer amb més referències, i que els temes de simetria / asimetria competencial són més emprats en el període d’elaboració de l’Estatut. 13. A l’annex 5 es mostra els conjunts de taules de resultats obtingudes. 1 9 �Anàlisi de les relacions entre eixos La caracterització metodològica feta ens permet aprofundir en aquest anàlisi, fent un cert creuament de dades. En efecte, quan un text fa referència a un eix concret podem veure quins són els eixos més relacionats amb aquest. Un primer exemple és observar quan les frases i textos bàsics fan referència a l’eix Catalunya, quins són els altres eixos relacionats. Ho veiem a la Taula 3: Taula 3: Quan parla de Catalunya parla també de La citada Taula 3 ens diu que de les 714 anotacions que tenen referència amb l’eix Catalunya, 524 fan també referència a l’eix España (un 73%); i que 171 ho fan amb l’eix Unitat / Pluralisme (un 24%). A l’Annex 5 es mostra la totalitat de taules de cada eix, però les observacions més rellevants que es poden fer en aquest anàlisi creuat, en base a les citades taules, serien: Catalunya i Espanya són els conceptes més interrelacionats entre ells; com hem vist, el 73% dels ítems que parlen de Catalunya fan relació a Espanya. En el sentit contrari el 68% dels textos que parlen d’Espanya fan relació també a Catalunya. No es tracta de conceptes segregats, separats, sinó de realitats polítiques molt implicades entre elles. L’eix Espanya està més associat als temes de pluralisme (30%) i federalisme (22%), més que no pas Catalunya (24 i 13% respectivament). En canvi, l’eix Catalunya té com a segona relació l’eix nacionalisme (26%), que és el tercer en el cas d’Espanya (18%). Per tant, la necessitat de reconèixer el pluralisme nacional dins d’Espanya i d’adoptar en conseqüència una organització federal, és més important per Maragall que en el cas intern de Catalunya. Europa com eix d’anàlisi es relaciona principalment i per igual amb Catalunya i Espanya (52%) donant-nos ja indicis que, com veurem mes endavant, el camí de Catalunya cap a Europa passa per Espanya i va en paral·lel a ella, segons Maragall. Els eixos d’anàlisi del tema federal (pluralitat, federalisme, centralització, simetria) estan en general mes correlacionats amb Espanya que amb Catalunya, sobre tot els de simetria (80% vs. 54%) i federalisme (64% vs. 35%), el que ratifica l’observació anterior sobre la necessitat de reconèixer una Espanya diversa i federal. Hem fet també unes comparació combinant fins 3 eixos per veure si es poden identificar quins són els altres eixos associats. Mostrem a continuació la Taula 4 (la resta d’encreuaments es mostren també a l’annex 5) amb el resum de la combinació entre Catalunya, Espanya i Europa: 2 0 | f u n d ac i ó C a t al u n y a e u r o pa / lle g a t pm - w o r k i n g pape r n . 1 �Taula 4: Catalunya / Espanya / Europa El que ens mostren les dades és que quan un paràgraf fa referència de forma simultània als 3 eixos analítics esmentats, Catalunya / Espanya / Europa, el 25% de les cites fan també referència a l’eix nacionalisme i el 22% al de pluralisme. Altres observacions sobre aquestes combinacions triples mostrades a les taules de l’annex 5 són que l’eix de Pluralitat, amb un 33%, és el mes relacionat amb Catalunya, Espanya i Nacionalisme, i també amb Catalunya, Espanya i Federalisme (un 38%). La combinació dels eixos Pluralisme i Federalisme amb Catalunya i Espanya respectivament, mostra una correlació més gran amb Catalunya (53%) que amb Espanya (38%). Quan es combinen els eixos Pluralisme, Federalisme i Espanya, l’eix de la simetria mostra un valor força alt (37%) i en canvi el mateix cas amb Catalunya és només del 13%. Amb les dades anteriors podem concloure en relació a la metodologia utilitzada, que el plantejament dels eixos d’anàlisi dóna resultats rellevants; tots els eixos conceptuals són utilitzats i tenen relació amb el discurs objecte d’anàlisi. En quant als resultats destaquem que els eixos Catalunya i Espanya concentren la meitat de les cites, i mostren que són bàsics en el pensament de Maragall. Però també cal veure que la suma dels 4 eixos relacionats amb el tema federalista, sumen un terç de les cites, assenyalant la seva rellevància. L’evolució temporal mostra una continuïtat general en els eixos de pensament, encara que hi ha un canvi al final, un cop aprovat l’Estatut, amb la baixada de les referències a Espanya i el creixement de les d’Europa. 4.3. Criteris complementaris Anàlisi de criteris Per últim, el tercer tipus d’anàlisi possible amb les dades disponibles és en base als criteris complementaris que exposàvem en la metodologia. A l’annex 6 hi ha les taules corresponents, que segueixen la mateixa lògica que les dels eixos analítics. Els resultats globals són els següents: Taula 5: Total per criteris rellevants S’observa una gran dispersió entre els ítems considerats. Els tres majors percentatges es donen en relació a l’Enfocament teòric (13,5), a la Pluralitat o diversitat (13,1) i al nou Estatut (10,7) seguit de les referències al marc Constitucional (8,3) i a la no existència d’interlocució, de comprensió, per part d’Espanya (8,2). La visió de possibles evolucions temporals en els conceptes discursius en els diferents períodes considerats, ens l’ofereix la següent taula: 2 1 �Taula 6: Total per criteris rellevants segons període És observable que en el període inicial hi ha una preeminència dels temes locals (LOC / AUT / FIS) i del desenvolupament de l’autonomia (AUT), de forma coherent amb la situació política del país i amb el fet de ser Maragall alcalde de Barcelona. En els períodes següents aquests aspectes locals perden rellevància. Les manifestacions que es poden associar a fixar teoria, a aportar visió conceptual (ENF) prenen més força en els períodes en que Maragall és candidat a la Presidència de la Generalitat i quan ho deixa de ser. Podríem pensar en que es correspon a una època en que ha de transmetre el seu pensament al país i quan comença a pensar en deixar un llegat intel·lectual i polític. En el segon període, prenen volum els paràgrafs relacionats amb el marc Constitucional (CON) i la pluralitat (PLU), molt associada aquesta ultima al concepte d’Espanya plural. Els dos criteris es mantenen importants en el tercer període, en el que apareix amb molta força el tema del nou Estatut (EST) i també la identificació del fet de no tenir cap interlocució a l’Estat (NIN). En l’últim període, es consoliden els temes estatutaris i d’interlocució amb Espanya, i tornen amb força els criteris i enfocaments teòrics. Ressaltar que hi ha uns temes que, sense tenir moments destacats, mantenen una presència transversal i constant en el discurs considerat: Democràcia (DEM), finançament (FIS), futur (FUT), llengua (LLE), proximitat (PRO). Anàlisi de les relacions entre criteris Seguint el mateix fil que en l’anàlisi dels eixos conceptuals, el següent pas és procedir a fer creuament de dades, precisament amb els eixos citats. Veiem un exemple: Taula 7: Relació entre el criteri Catalunya i els altres criteris És clar que hi ha tres criteris que sobresurten sobre els altres quan el discurs parla de Catalunya: el nou Estatut (17,3%), la pluralitat / diversitat (15,2%) i l’existència d’una certa incomprensió sobre Catalunya a l’altra banda (11,5%). La resta de temàtiques resta a força distància d’aquestes tres. A l’annex 6 es poden consultar la totalitat de les taules confeccionades. Es pot observar que quan l’eix de referència és Espanya, els tres temes destacats són els mateixos que en el cas de Catalunya, però en ordre diferent: la pluralitat (17,5%) és el primer, seguit per la falta d’interlocució (12,5%) i el nou Estatut (11,9%). La temàtica del marc constitucional destaca a continuació amb un 10,8%. 2 2 | f u n d ac i ó C a t al u n y a e u r o pa / lle g a t pm - w o r k i n g pape r n . 1 �En quant a Europa com eix d’anàlisi, prevalen els criteris d’enfocament (18,2), la pluralitat i la proximitat, ambdós amb un 12,8%. En aquest cas, el tema de la proximitat està associat al principi de subsidiarietat com a criteri de governabilitat. Des dels paràgrafs associats al Nacionalisme, els criteris més utilitzats són l’enfocament teòric (17,9%), la pluralitat (13,8%), i el Nou estatut i la interlocució, amb un 12,3% cadascun. Les taules elaborades amb els 4 eixos d’anàlisi del federalisme, mostren un element comú: el criteri de pluralitat és destacat en els 4 eixos, amb un màxim (lògic) del 26,2% en el cas de l’eix Unitat / Pluralitat. També es pot destacar que en dos eixos d’anàlisi (Federalisme i Centralització) coincideixen els tres criteris amb més nombre d’associacions, encara que amb percentatges diferents: Enfocament, Pluralitat, Proximitat. Per últim, esmentar que l’asimetria està molt associada al tema de la llengua (17,17%) L’anàlisi dels criteris relacionats amb les combinacions triples d’eixos mostra que en la combinació Catalunya / Espanya / Europa, surt destacat el criteri de pluralitat (18,1%), seguit del nou Estatut (15,2%). A distància trobem l’autonomia i el futur amb un 6,7%. També que quan es vinculen Catalunya / Espanya / Nacionalisme (i també Catalunya / Espanya / Federalisme) els ítems destacats són la interlocució amb Espanya (20,3%) i el Pluralisme i el nou estatut, ambdós amb un 18,6%. Els creuaments dels eixos Unitat i Federalisme amb Catalunya i Espanya respectivament donen criteris destacats iguals: Pluralitat per davant de tots amb un 29,8% i un 26,1%; constitució i interlocució després en una forquilla comú entre el 13 i el 9,8%. Una diferència quantitativa observable és que en la cas de creuar amb Catalunya, el tema del nou Estatut està en segon lloc amb un 14%; en el cas d’Espanya, és el tema constitucional el segon, amb un 13%. Les conclusions d’aquest últim apartat de l’anàlisi quantitatiu ratifiquen algunes de les fetes anteriorment. La introducció dels criteris complementaris en l’anàlisi referma l’ interès de Pasqual Maragall en les concepcions de la política, les relacions entre Espanya i Catalunya, el pluralisme i la importància del marc constitucional. És evident també la seva creixent preocupació per la manca de comprensió del problema català i d’interlocució lleial per part espanyola. 2 3 �5. Anàlisi del pensament de Pasqual Maragall A quest capítol és el nucli real del treball, on s’analitza el recull del pensament d’en Maragall en referència a la concepció federal de l’estat i a les relacions Espanya – Catalunya. Els objectius plantejats són, per una banda, identificar i concretar les seves idees principals, analitzar si han sofert o no un procés evolutiu al llarg del temps, i per fi donar respostes a les preguntes d’investigació. D’acord amb el plantejament metodològic i els resultats de l’anàlisi de conceptes anterior, en aquest punt nuclear del treball exposarem i estudiarem el pensament de Pasqual Maragall en base a la següent seqüència expositiva: primer mostrarem la visió sobre el Federalisme, després successivament sobre Catalunya, Espanya i les seves relacions. Seguirem amb la seva concepció del nacionalisme, la visió que té d’Europa, el nou Estatut, el finançament, la interlocució amb Espanya i per finalitzar la independència. 5.1. Federaslime El federalisme és un tema transversal en el pensament polític de Pasqual Maragall. A més de múltiples cites al llarg dels seus discursos, entrevistes, llibres i articles, podem identificar quatre grans plantejaments successius de la seva visió federal. En primer lloc, quan era Alcalde de Barcelona (6; 34)14 en que associa el nou estat de les autonomies a una formulació híbrida entre el federalisme alemany i el regionalisme italià, amb presència implícita d’un esperit federal, al menys des del punt de visat de l’esquerra. L’associa a una constant en la tradició del catalanisme per trobar solució global a Espanya, aplicable a més al nou marc Europeu (6; 35). Proposa una interpretació ‘federalitzant’ de la Constitució Espanyola, en tres sentits: concreció de les competències entre l’Estat i les Comunitats, deixant les residuals a nivell local (6; 36), corresponsabilització de les Comunitats Autònomes en les polítiques d’Estat –participant en temes generals encara que no siguin de la seva competència directa- via el Senat com a càmera territorial, i finalment definir i concretar les relacions entre la comunitat autònoma i les entitats locals. Proposa un objectiu de repartiment dels fons fiscals de forma que el 50% sigui per l’Estat, el 25% per les Comunitats Autònomes i el 25% per l’Administració local. Dona importància a la responsabilitat fiscal pròpia de les Comunitats Autònomes, que han de ser capaces de fixar impostos propis, assumint el cost polític conseqüent. I assenyala la importància fonamental del principi de col·laboració entre els tres nivells de poder: “el principio de colaboración es la síntesis de la cooperación, la participación y la solidaridad, es decir del mejor espíritu federal” (6; 37). Així com el de la confiança mútua, seguint el model alemany. En aquesta etapa vincula el municipalisme amb el federalisme, incorporant al primer dins del segon, en el sentit que bona part dels principis aplicables a les relacions entre l’Estat i les comunitats són també extrapolables a les relacions amb els Ajuntaments. 14. Nota metodològica: En aquest apartat del treball, darrera de cada cita o referència al pensament d’en Pasqual Maragall mostrem entre parèntesi el número assignat a l’Annex 4 a la font utilitzada, i en cas de ser aquesta font un llibre, el número de la pàgina on es pot trobar el text la referència o text citat. Com exemple, la referència a la combinació entre regionalisme italià i federalisme alemany, es troba en la font número 6 (llibre “Espíritu Federal”), pàgina 34. 2 4 | f u n d ac i ó C a t al u n y a e u r o pa / lle g a t pm - w o r k i n g pape r n . 1 �En un segon moment, durant el curs que va dirigir a la Universitat de Roma al febrer de 1998, va exposar la seva perspectiva federal més teòrica i enfocada a l’entorn Europeu (6; 73). Diu “El concepte de federalisme no es menciona als textos fonamentals europeus però és un concepte ideològic dels europeistes present en tots els textos que parlen d’Europa des del punt de vista polític. És l’ideal d’una federació d’estats europea, semblant a la dels Estats Units d’Amèrica”. A partir de la identificació de dos models de federalisme, el que neix d’una unió de poders preexistents i el que s’entén com distribució de poders ja existents, el cas europeu seria del primer tipus i el procés espanyol del segon. Dins del model de distribució de poders, explica que hi han dos classes, la descentralització homogènia i la descentralització diferencial. “En el primer cas, el traspàs de poders del centre a la perifèria té lloc en un sistema homogeni, sense diferències històriques i culturals. En el segon cas, el traspàs de poders del centre a la perifèria té lloc en un sistema amb diferències culturals, històriques i lingüístiques entre les diferents parts. La descentralització homogènia consisteix en l’apropament de l’àmbit nacional a l’àmbit local. És només una qüestió de distància quilomètrica, de sentir el poder lluny o a prop. La descentralització diferencial, en canvi, és una qüestió de distància cultural. Aquest és el cas més difícil, però també més interessant, de federalisme. Algunes parts del sistema se senten importants per la seva història i se senten diferents de les altres” (6; 74). El model aplicable al cas d’Espanya és per Maragall el de descentralització diferencial donada la necessitat de reconèixer les característiques d’heterogeneïtat interna. Però insisteix també de forma reiterada en la importància del concepte de subsidiarietat: “Subsidiarietat significa que allò que es fa des de prop de casa és millor que allò que es fa des de lluny. Subsidiarietat significa que la societat existeix abans que l’Estat: l’Estat és un instrument que la societat ha creat per tirar endavant, però l’Estat no és una condició de la societat.” (6; 75). Dit d’un altre manera, tota autoritat, inclosa la de l’Estat, és subsidiària en el sentit que no s’autojustifica, és a dir l’Estat no neix abans que la societat, sinó com a necessitat social. Aquest principi el considera una garantia democràtica i el vincula intrínsecament amb el federalisme: “La columna del pensament federalista i subsidiari és que el vèrtex ha de justificar la necessitat de les seves accions davant la base. La societat delega a l’Estat, que ha de justificar la seva acció davant la societat”. En aquest sentit, diferencia conceptualment entre la proximitat –el que es fa a prop- i la subsidiarietat: “la subsidiarietat privilegia la proximitat com a valor però accepta que hi hagi dues grans excepcions en les quals la proximitat no es pugui aplicar: l’eficiència i la imparcialitat, aquesta última entesa com a justícia distributiva, com a tractament dels individus a partir d’una base igualitària, i la primera com a necessitat d’estalviar costos actuant a una escala més gran i, per tant, més allunyada” (6; 79). Per últim, Maragall distingeix el pensament del federalisme històric, que dóna prioritat a la Unió davant de particularismes que provoquen divisió, front a un nou federalisme que és conscient de la distància com a cost polític i de la identitat com a factor de cohesió, encara que continua valorant – com l’històric- el valor del pacte per construir el poder central i la desconfiança davant de possibles col·lusions entre alguns ciutadans i els nivells de poder més propers. (6; 82). En un debat on es contraposen la fragmentació i la globalització, el particularisme i el cosmopolitisme, “la teoria federal i subsidiària només pot funcionar si la defensem dels perills de col·lusió. Les regions i les ciutats han d’evitar que els poders pròxims siguin poders hipercontroladors. Sense col·lusió, la proximitat és un mètode de control automàtic semblant al mercat” (6; 88). En una tercera etapa, a l’octubre de 1998, ja candidat a la Presidència impulsa una “Carta autonòmica catalana” on dibuixa una proposta a partir de la constatació que “Una lectura catalana 2 5 �de la Constitución debe permitir afirmar que Cataluña es una nación; hasta hoy el federalismo de la unión y la libertad ha sido un concepto latente; vivimos en una monarquía federalizante; España es un estado plurinacional y el nombre del Estado es España” (6; 123). Concreta la seva proposta en 4 àmbits del federalisme: el federalisme fiscal, el federalisme cultural, el federalisme interior i el federalisme polític. Proposa un ‘nou federalisme fiscal’ a discutir en el Senat federal amb les següents característiques: igualació del règim fiscal foral i el règim fiscal comú; distribució de la despesa neta entre els tres nivells de govern en percentatges del 40/30/30 respectivament; igualació de la despesa per habitant entre les tres àrees metropolitanes de més d’un milió d’habitants i aplicar el criteri d’equitat fiscal territorial consistent en pagar per renda i rebre per població. En aquest àmbit, insisteix en la corresponsabilitat fiscal: “Federalisme implica responsabilitat fiscal per una raó: hi ha d’haver legitimitat recaptatòria i aquesta només s’obté per l’eficiència i l’equitat en la despesa realitzada. Despeses realitzades contra ingressos no recaptats són de difícil avaluació” (6; 126). En quant al “federalisme cultural” proposa que el català sigui llengua co-oficial i que sigui considerada com a patrimoni de l’Estat (6; 126) al temps que considera el castellà com una formidable eina pels catalans. Fa també la proposta, que repeteix en altres moments, que es faci una història comú de tots els pobles d’Espanya, que pugui ser un text que s’utilitzi a tot l’Estat. Dins del concepte de “federalisme interior” proposa la simplificació de les diverses divisions regionals i provincials, tendint cap a una divisió homogènia en set regions o demarcacions, substituint el Consells comarcals per mancomunitats de municipis. Dins d’aquest àmbit, defineix i proposa l’aplicació de diversos principis relacionats amb una concepció federal: Principi de Subsidiarietat: “Tot allò que pugui fer la societat no ho farà l’administració pública. Tot allò que pugui fer una administració més propera no ho farà una altra de més llunyana” (6; 128). Principi de clàusula residual: enumerant les competències dels nivells superiors de govern de forma que les no citades corresponguin als nivells inferiors de l’administració. Principi d’administració única o més propera: “els contactes entre els ciutadans i l’administració pública es situaran amb caràcter integrat en l’administració més propera al ciutadà” (6; 128). La seva concepció del ‘federalisme polític’ té com a eix principal la reforma del Senat per passar a ser un senat “de les nacionalitats i regions” (6; 131), amb elecció per part de governs i parlaments autonòmics, i alcaldes. Descentralització geogràfica de les seus de les institucions estatals; també en el cas de Catalunya. L’acompanya de la necessitat de descentralització de les institucions de l’Estat així com de l’aplicació, també a l’interior de Catalunya, dels principis federals. Cronològicament en últim lloc, l’exposició potser més complerta, ordenada i pedagògica sobre la concepció del federalisme aplicat a Catalunya, a Espanya i a Europa, per part de Pasqual Maragall la va fer el 8 de febrer del 2001 al Club Siglo XXI a Madrid (6; 151 i seg.). Va presentar un projecte definit com a català i catalanista, amb una visió nova de Catalunya i d’Espanya, que lligava tant amb la tradició del catalanisme, com amb la de les esquerres i de l’Espanya incloent, la de la Institución Libre de Enseñanza: “Una Cataluña que quiere entenderse con España con una propuesta de catalanismo federal, basado en los principios de unión y libertad, y con un talante amable, pactista, razonable y cordial que, a la vez que presenta sus aspiraciones, ofrece confianza y corresponsabilidad … es una propuesta federal para España pensada desde la periferia de España y mirando a Europa”. La nova proposta federal la basa en els principis d’unió i devolució, d’unió i de proximitat, “Unión 2 6 | f u n d ac i ó C a t al u n y a e u r o pa / lle g a t pm - w o r k i n g pape r n . 1 �siempre que sea necesario; proximidad siempre que sea posible”. Insisteix en el principi de subsidiarietat com a preferència per la proximitat de la presa de decisions en igualtat de condicions d’eficàcia, equitat i perill de col·lusió. També en la necessitat de convivència – a Espanya i a Europa- de criteris comuns amb cultures diferents. Considera que el federalisme ha de ser asimètric només en la justa mesura necessària per a conjuminar la diversitat realment existent amb la igualtat de drets polítics15. En aquest sentit, ataca la concepció centralista i homogeneïtzadora de certes concepcions del federalisme: “El federalismo hace residir en la persona y en la sociedad, más que en la nación, la fuente del derecho. En este sentido es ‘socialista’ (entre comillas) o societario. El jacobinismo centralista y el independentismo, que hacen residir la fuente del derecho en el Estado-nación son en cambio, en este mismo sentido, ‘nacionalistas’ “(6; 157). Maragall fixa com a criteri fonamental pel funcionament del model federal el principi de la confiança federal o de lleialtat constitucional; tant en el sentit vertical, entre l’Estat i les autonomies, com en l’horitzontal, entre les diverses comunitats autònomes. Ho concreta en la necessitat de l’acceptació plena del pacte constitucional i del respecte necessari per cada instància de poder a la resta de poders públics La proposta federal que fa, “ve de sota”, no és imposada des d’un centre de poder, reconeix les diferències i diversitats existents en el conjunt d’Espanya, i parteix d’uns criteris bàsics “la igualación en servicios y estándares de vida de los ciudadanos, es decir solidario con las partes menos desarrolladas; pero, a la vez, un federalismo que no confunde la solidaridad con la uniformidad y que es capaz de ofrecer, como ha ofrecido, todas las posibilidades de desarrollo nacional, político y cultural a viejas naciones como la catalana o la vasca y todas las posibilidades de prosperar en el marco de su peculiaridad a los archipiélagos y a determinadas regiones que se sienten también nacionalidades”. En relació amb la disjuntiva entre igualtat i diferència, Maragall opta pel criteri de “reconeixement de la diferència. Diferència no vol dir desigualtat. Tampoc, òbviament, privilegi” (9; 5). La resposta a la pregunta ¿federalisme i diferència, o federalisme i igualtat? és doble: “som diferents: en llengua, en història, en cultura, en dret, en política; volem el mateix, tenim el mateix dret que els altres -nosaltres i ells” (6; 94). Reivindica doncs la diferència en el reconeixement, amb els mateixos drets, no confonen la unitat amb la uniformitat, i per tant aconseguint la unitat en la diversitat. Estructura el federalisme proposat en 4 tipus, però en aquest cas els presenta en un ordre diferent. El primer és el Federalisme polític (6; 158) que porta inclòs la reforma del Senat, per fer que sigui la Càmera de relacions horitzontals i verticals entre l’Estat i les Autonomies, i de relació d’aquestes amb Europa; un plantejament original és la d’incorporar algun tipus de representació dels Municipis al Senat. Una altre vesant d’aquest plantejament polític és el reconeixement de la realitat plurilingüe d’Espanya, fent que es puguin utilitzar totes elles de forma normal. Apunta també que cal apropar les institucions comuns, trencant la ubicació en un sol lloc. En segon lloc, el Federalisme fiscal en base als mateixos quatre criteris esmenats ja en la Carta Autonòmica del punt anterior. Afegeix que “el federalismo fiscal no es auténtico federalismo si no comporta un cierto margen de libertad en el establecimiento de los tipos impositivos” (6; 162), marge que a més serveix per enfortir la corresponsabilització fiscal de les Comunitats. Reclama un quadre estable de relacions fiscals, equitatiu, responsable i suficient, que eviti situacions de desconfiança, greuge i ressentiment entre les unitats federals. 15. A Maragall no li agrada l’ús del terme asimetria; de fet diu que “Asimetría es un concepto que pueden manejar con precisión los politólogos, pero que los políticos no deberíamos utilizar más que con gran precaución” (6; 157) 2 7 �El tercer és el Federalisme cultural. Assenyala l’ensenyament -l’educació com a forma d’entesa- i la cultura com l’àmbit clau per aconseguir la viabilitat de l’Espanya de tots. Considera un greu error que l’Estat no consideri tasca seva l’ús, defensa i promoció de les llengües i cultures no expressades en castellà; per a Maragall, l’Estat central no ha de deixar en mans de les respectives autonomies els temes associats a les llengües pròpies, sense posar en risc la viabilitat del conjunt d’Espanya. En reciprocitat, “las autonomías con lengua propia distinta al castellano deben defender y proclamar el castellano como una inmensa riqueza propia” (6; 163). Considera també necessari –imprescindible fins i tot- que a totes les escoles d’Espanya s’expliqui una història comú a tots els pobles d’Espanya: “Ni la historia única de España, ni las diecisiete versiones autonómicas de la misma”16 (6; 164). De fet, Maragall converteix aquest aspecte en una consideració nuclear dins del federalisme “Esto es federalismo: educación en la pluralidad, entendimiento entre los pueblos de España de los que habla la Constitución. Unión y libertad. No unión pero libertad; o libertad pero unión; libertad y unión. Ser diferentes e ir juntos. Y por lo tanto ser iguales en el destino, aunque diferentes en el origen.” (6; 164). Per últim, potser perquè està formulant un projecte d’àmbit espanyol i no sols català, no esmenta el federalisme interior, i el substitueix pel Federalisme judicial. Proposa incrementar la proximitat i diligència de la Justícia, transferint als Tribunals Superiors de Justícia de les Comunitats Autònomes competències en matèria de cassació de sentències, tot i garantint que el Tribunal Suprem continuï amb la resolució dels recursos d’unificació de doctrina. Apunta a un dels temes més inamovibles de la concepció unitària de l’estat, com és l’administració de Justícia. Com a resum de la proposta, va presentar un decàleg federal que mostrem a continuació (6; 165): 1. Reformar el Senado para convertirlo en la cámara territorial. 2. Descentralizar las sedes de las Instituciones del Estado. 3. Igualar en 20 años los resultados del régimen foral con los del régimen común. 4. Redistribuir el gasto público en la proporción 40-30-30. 5. Igualar la inversión del Estado por habitante en las áreas metropolitanas. 6. Pagar por renta y recibir por población. 7. Conceder un período de diez años a las Comunidades Autónomas con atrasos estructurales. 8. Proteger e impulsar desde el Estado las cuatro lenguas españolas. 9. Enfocar la enseñanza de las Humanidades en torno a la historia común de los pueblos de España. 10. Casar las sentencias en los Tribunales Superiores de Justicia autonómicos con la excepción del recurso de unificación de doctrina 5.2. Catalunya i Espanya Catalunya, Espanya i les seves relacions estan fortament imbricades en el pensament de Pasqual Maragall. No obstant, intentant la claredat expositiva i d’anàlisi, exposarem a continuació per separat els trets mes definidors de cada aspecte. Catalunya En el primer període temporal considerat, Maragall explica la seva visió de Catalunya d’una forma molt lligada a la seva posició com Alcalde de Barcelona, però insertada sempre en l’entorn d’Espanya i d’Europa. Parla de Catalunya com a sistema de ciutats, i dóna a la ciutat un paper de pilar de 16. Proposa doncs una actuació clàssica de Nation Building, però aplicada a una visió plurinacional d’Espanya. 2 8 | f u n d ac i ó C a t al u n y a e u r o pa / lle g a t pm - w o r k i n g pape r n . 1 �la construcció de Catalunya amb l’avantatge de ser una entitat propera al ciutadà: “L’estimació envers Barcelona o envers la ciutat catalana de cadascú, és alhora una estimació envers Catalunya. L’avantatge de la ciutat sobre el país és que representa aquest país tot i constituint una entitat més concreta, mes abastable” (4; 123). Les relacions de Barcelona amb Catalunya són de interrelació: “Sense ciutat-capital i sense sistema de ciutats no hi ha Estat. Catalunya ha creat Barcelona perquè tenia la força nacional per a fer-ho, per a permetre-s’ho. En aquest sentit, Barcelona és un resultat de Catalunya, no una causa. Ara bé, ... si Barcelona no fos dinàmica, Catalunya no ho seria” (4; 124). Es fa evident també la situació conjuntural d’enfrontament polític entre el Govern de la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona, el que fa que argumenti sobre la necessitat de convivència de les vitalitats de ciutats, comarques i país (4; 124), i defensi que han d’existir –com sempre dins de Catalunya- poders compensats puix que “aquesta pluralitat ha tingut una notable importància com a estabilitzadora política, o com a motor del desenvolupament polític” (4; 128). La concepció global de la pluralitat de Catalunya l’arriba a expressar de forma molt concreta: “L’Estatut ... defineix que la Generalitat està constituïda també per les comarques i municipis. És a dir, tots som Generalitat” (4; 130). Reconeix que potser el problema d’enfrontament entre les dues institucions prové de la grandària de la ciutat, però tot reivindicant la lleialtat política de la capital al projecte nacional: “Comprenc la prevenció psicològica contra el gegantisme de Barcelona. Però una formulació política no pot tenir com a mòbil o com objectiu l’enfrontament entre els diferents factors components d’un país ... Barcelona ha contribuït altament a la identitat nacional de Catalunya” (4; 131). Maragall té una visió amb un fort component geogràfic de com és Catalunya en el seu interior, i creu que no hi ha una adequació de l’administració a aquesta realitat “No pot ser que Catalunya segueixi vivint sense que el Pirineu existeixi: des d’un punt de vista administratiu no hi és. I l’Ebre tampoc. Són noms forts de la història de Catalunya i de la problemàtica de Catalunya que es necessiten per governar” (6; 115). Una concepció global de com creu que ha de ser Catalunya, la fixa l’Octubre de 1998, ja sent candidat a la Generalitat, a la Carta Autonòmica Catalana (6; 127) on proposa un federalisme interior organitzat en set regions interiors i on serien d’aplicació els següents principis: principi d’igual dignitat de tots els nivells de govern; principi de subsidiarietat; principi de clàusula residual; principi d’administració única o més propera; principi d’economia legislativa; principi de qualitat; principi de transparència o no opacitat; principi de ciutadania europea; principis de reforma del sistema de benestar i de devolució al territori de la responsabilitat sobre el sistema de benestar. 10 principis complementats amb el reconeixement del fet metropolità i una nova llei electoral catalana inspirada en el model alemany “que permet respectar la proporcionalitat amb la combinació de l’elecció per llista, que determina el tant per cent total de diputats de cada grup, i l’elecció per circumscripció uninominal, que determina l’ordre dels noms i garanteix que tots els districtes estiguin representats” (23; 4). D’acord amb la importància que li dóna a la proximitat de les decisions, a la descentralització, reivindica el màxim de poder de decisió a Catalunya per poder gestionar els seus interessos (6; 272) sense que consideri que hagi de ser un Estat, encara que tingui una complexitat institucional semblant: “No estoy diciendo que Catalunya sea un Estado ni que pretenda serlo; estoy diciendo que un territorio que tiene municipios, gobierno propio, Parlamento ... y tiene también un Consejo de Estado, porque el Consell Consultiu en España se llama Consejo de Estado, es una criatura política que tiene la complejidad de las estructuras políticas de máximo nivel” (63; 1). Però Maragall sempre vincula aquest reconeixement de les estructures polítiques de Catalunya amb la necessitat de transformar l’Estat “Alguien ha dicho que el Estado está desapareciendo y que éste 2 9 �es el problema. Señorías, el Estado no desaparece, el Estado se transforma y se hace más eficiente cuando se descentraliza. Confundir nación y Estado es un gran error” (6; 25). De fet, en el seu discurs de comiat al Parlament referma la seva concepció de la descentralització interior de poders a Catalunya dient “l’estratègia territorial tenia per finalitat construir un espai territorial articulat i dinàmic. La idea era i és propiciar l’emergència dels territoris de Catalunya amb tota la seva potència i el seu reconeixement com a agents polítics de la gestió de proximitat ... Això significa ni més ni menys que reconèixer, en tota la seva extensió, el principi de proximitat com a eix de la governació a Catalunya: Generalitat i municipis són, a partir d’ara, les institucions que governaran el dia a dia del ciutadà. I afirmo que, tanmateix, l’Estat és més sòlid que mai, justament perquè l’administració autonòmica s’ha enfortit ... a Catalunya s’exerceix com en cap altre territori el principi de subsidiarietat” (6; 334). Al setembre de 2006, un cop aprovat el nou Estatut, fa un resum de la seva concepció de Catalunya, del país que li agradaria: “Un país més engrescat pel seu futur que capficat pel seu passat. Més confiat en les seves possibilitats i en el seu treball i menys obsessionat pels greuges reals o imaginaris. Més decidit a entomar els problemes que a defugir-los. Més determinat a aconseguir i celebrar victòries que no pas a sacralitzar i lamentar derrotes. Més compromès amb el treball per la igualtat i l’equitat. I abocat al conreu dels seus valors naturals i culturals, per enriquir-los i fer-los créixer” (18; 1). D’alguna manera es pot interpretar que, tot i les noves possibilitats obertes pel nou marc estatutari, Pasqual Maragall manifesta el seu desig per una Catalunya basada en uns valors cívics i socials que no són els presents en la realitat. Espanya Es poden constatar diverses interpretacions força negatives d’alguns tipus de concepció d’Espanya per part de Pasqual Maragall. Una d’elles fa referència al dualisme associat a la cultura espanyola: les dues espanyes, el centre i la perifèria, l’Estat i Autonomies, la llengua oficial i les altres (6; 68). Abomina també de “l’Espanya una, gran i lliure que ens va empènyer al remolí de la guerra incivil i a la negació de la pluralitat intrínseca dels nostres pobles germans” (2; 68). Però Maragall defensa aferrissadament el que es resumeix en el concepte d’Espanya plural17; creu que des de l’adveniment de la democràcia, estem en un període on és possible fer –i s’ha anat fent- una nova concepció d’Espanya diferent de l’absolutista de la Restauració i de la dictatorial de mitjans del segle XX. Pensa que, a més, la incorporació a la Unió Europea és una oportunitat que afavoreix la construcció i consolidació d’una nova forma d’Estat espanyol. Les característiques més rellevants d’aqueta nova concepció d’Espanya es poden resumir en: plural, diversa, plurinacional, plurilingüe, democràtica, federal, descentralitzada, en xarxa i no radial, europea. Aquesta Espanya es pot merèixer ser reconeguda com a “pàtria compartida” de forma que “lleialtat a aquesta Espanya sí que n’hi haurà” (2; 68). En quant al concepte d’Espanya plural, no el considera nou, de fet diu que Espanya no ha de ser diferent del que és en realitat; el que considera nou és aconseguir que Espanya es reconegui a sí mateixa tal com és: “La España plural es muy vieja, lo que sería nuevo es el reconocimiento de esta realidad, que ya está implícito en la Constitución pero al que hay que darle más oxígeno” (37; 2). Defineix Espanya com una nació plural que té varies nacions en el seu si, i no és només una idea, sinó que ho diu la Constitució quan parla de nacionalitats. La complexitat d’aquest fet la veu més com 17. Ja hem comentat en l’apartat de l’anàlisi quantitatiu la importància d’aquest concepte, amb 119 citacions. 3 0 | f u n d ac i ó C a t al u n y a e u r o pa / lle g a t pm - w o r k i n g pape r n . 1 �oportunitat que com amenaça: “Espanya és una cosa complicada, i això és el que la fa interessant. Si resol aquesta complexitat serà una nació molt poderosa” (61; 1). Maragall concreta la diferència –per ell- entre plural i diversa “Plural, que quiere decir formada por pueblos varios y diversa que quiere decir por pueblos distintos; distintos en el sentido de que lo que se comparte, se comparte de distinta manera, por ejemplo la lengua o el derecho civil” (6; 250) i encara concreta més, lligant amb el concepte de plurinacional: “Plural en el sentido de la Constitución, que habla del pueblo español pero luego habla de los pueblos de España. Por tanto, ahí hay una pluralidad y una unidad. Pero además de plural es diversa. Los pueblos que hay son distintos, son pueblos de formas diversas. Hay nacionalidades históricas y regiones” (4; 1). Finalment, també considera que aquesta Espanya plural ha de sorgir d’una dinàmica política que surti des de la perifèria geogràfica de la península, no del centre clàssic. En aquesta nova forma de fer, la perifèria geogràfica ha de deixar de ser perifèria política, i això significa una nova concepció de la política espanyola (6; 320). L’Espanya que vol, l’ Espanya en la que pensa, parteix del principi de la diferència, de que té pobles distints, però que volen anar junts, que tenen una identitat compartida. “No es ‘ser una cosa, pero querer otra’. No es ‘unión, pero autonomía’. Es ‘unión-libertad’, como decía Joan Maragall, ‘unión-diferencia’, o ‘unión-autonomía’” (6; 182). És així com explica la seva forma de compaginar els principis de diferencia i d’igualtat, que és una de les crítiques que s’acostuma a fer des de concepcions uniformistes. Per Maragall, la diferència no significa desigualtat, ni tampoc vol dir privilegi; l’argument és a l’inrevés, doncs sinó es reconeix la diferència, no hi haurà igualtat: “si no se afronta la existencia de esa diferencia, no habrá auténtica igualdad, sentida como tal por los que son distintos; en algún modo, cada una de las CCAA y muy especialmente las nacionalidades históricas, las naciones de esa nación de naciones que es España” (6; 321). “La voluntad de mantener un equilibrio entre igualdad de derechos y pluralidad de identidades es quizás la más difícil de las ecuaciones pero también la más crucial, la más decisiva” (6; 321). Al juny de 2002, a Granada, va concretar i resumir les característiques de l’Espanya que desitja: completar el model autonòmic en base al federalisme; la Constitució com a pacte i no com imposició; assumpció per part de l’Estat de les llengües i cultures com a pròpies; lleialtat de les autonomies en relació al govern central; presència de les Comunitats a Europa; franquesa entre els pobles d’Espanya; increment de l’autogovern i el finançament; dibuix diferent del mapa d’Espanya que ha de deixar de ser radial; descentralització dels òrgans de l’Estat passant a una concepció multipolar; participació en el govern d’Espanya (6; 182 i seg.). Maragall considera que aquest projecte és ambiciós, però no és un somni, no és fruit d’un idealisme, “la España plural es un proyecto de realismo político y de ambición colectiva en su desarrollo, ambicioso también en sus objetivos” (6; 320). Constata les dificultats del procés: “He de reconèixer que en tots aquests objectius el balanç és diversament controvertit. Hem de ser conscients, però, que els resultats no es poden apreciar en la immediatesa. L’Espanya plural ha corregut la primera etapa i estic convençut que la direcció és la correcta. Potser han fallat els ritmes, l’encert en la formulació de la proposta, o la previsió, potser una mica càndida, del nivell de comprensió i reacció que es produirien.” (19; 5). En un dels últims discurs recollits, de l’agost de 2009, diu unes paraules de reflexió sobre el camí recorregut que mostren una posició escèptica sobre el finalment aconseguit: “El tiempo no envejece las ideas. Las circunstancias políticas, los intereses coyunturales, los miedos y las ignorancias pueden enterrarlas. Pero siempre regresan. Las grandes ideas necesitan perspectiva histórica, una maduración que sólo se consigue con una larga 3 1 �exposición al debate y tras ser reconocidas por su propio nombre: federalismo. Pertenezco a una generación que soñaba de joven con la idea de solución para España: unión y libertad, como decía el poeta. Reconozcamos que solamente hemos conseguido mantenerla viva, y eso a duras penas, camuflada, la más de las veces, en conceptos sucedáneos para evitar incomodar a una mayoría que no quiere ni oír el nombre de la cosa” (6; 19). 5.3. Relacions entre Catalunya i Espanya En aquest àmbit, hi trobem una continuïtat des del principi, quan sent Alcalde de Barcelona al 1986 diu “El conflicte no és, ni ha estat mai, entre Espanya i Catalunya” (5; 3), fins al final, quan al 2007 ha deixat la presidència de la Generalitat, referma “El problema no és Catalunya, en tot cas és un problema espanyol!” (56; 3). Maragall aborda el tema de les relacions polítiques entre Catalunya i Espanya considerant que l’eix del conflicte no estava entre dos nacions o dos comunitats, sinó entre la concepció uniformista i centralitzada del poder de l’Estat espanyol i les aspiracions democràtiques, progressistes i autonòmiques que han existit històricament a Catalunya, però també en la societat espanyola. Per tant, de forma conseqüent amb aquest enfocament, la solució del conflicte no el planteja fora d’Espanya, i no el busca només per Catalunya, sinó per tota Espanya. El problema és com encaixar Catalunya en Espanya, com estar dins d’Espanya, i com Espanya pot organitzar les seves diferències, aconseguint la unitat en la diversitat. Aquest plantejament es basa en que està naixent, des del 76, una nova Espanya –democràtica, plurinacional, europea-, un nou projecte en el que cal participar i implicar-se: “A partir del moment en que desapareix el fantasma d’una Espanya totalitària i opressora, és possible i necessari pensar en una participació catalana en la política espanyola per construir aquesta realitat inacabada. Naturalment, Espanya ha d’admetre que està en construcció, que està en obres. De vegades no és fàcil. Però tendeixo a pensar que en sectors molt importants de la societat política espanyola , s’admet, es comença a admetre” (4; 135). La participació de Catalunya té un requeriment previ o en paral•lel: el reconeixement de Catalunya com a nació “en el sentit polític, cultural i històric respecte a un Estat que, de tota manera, no s’està qüestionant” (6; 75). Reconeixement bidireccional, doncs també Catalunya ha de reconèixer, amb lleialtat, a Espanya com a “pàtria compartida” (2; 68). En el punt anterior hem descrit en detall les característiques de l’Espanya que Maragall creu possible i necessària. Ara ens concentrarem en les característiques que creu Maragall ha de tenir la participació de Catalunya en la governació d’aquesta Espanya que és el seu espai natural d’actuació política –amb Europa. La primera consideració és referent a no utilitzar el greuge i la reivindicació com a base de l’actuació, sinó les propostes polítiques fetes amb un enfocament general, vàlides per a Catalunya i també per a la resta de comunitats i per Espanya en el seu conjunt. “La nostra força i la nostra raó , des de Barcelona, des de Catalunya, seran apreciades a Espanya, no per la nostra persistència a declarar el nostre greuge, sinó per la nostra capacitat de fer propostes que essent vàlides per a nosaltres, valguin també pels ciutadans d’altres comunitats autònomes; per a tothom” (5; 218). La confiança entre les parts és una altra base de les relacions, doncs no hi pot haver cap model que funcioni si existeix desconfiança entre les parts; en aquest aspecte, inicialment tenia una posició 3 2 | f u n d ac i ó C a t al u n y a e u r o pa / lle g a t pm - w o r k i n g pape r n . 1 �optimista: “els 20 anys d’Estatut i d’Estat de les autonomies han consolidat la confiança mútua entre els pobles d’Espanya, malgrat les resistències històriques. Aquesta confiança és la base indispensable per l’aconseguiment a l’ensems de la llibertat catalana i la unió espanyola” (6; 124). Resultat necessari ressaltar de la frase anterior, com Maragall lliga la llibertat de Catalunya amb la unió d’Espanya, refermant que el seu pensament està inicialment, som a l’any 1998, molt orientat a com aconseguir les llibertats –nacionals- de Catalunya dins d’Espanya. També creu que cal abandonar el greuge com a motor de les reivindicacions, i acceptar que tot el que pugui reclamar i aconseguir Catalunya per a sí, pugui ser aplicat a altres comunitats (si volen)18. “No podem dir: ‘no volem que els altres no ho tinguin’. No podem dir: ’si a vostès també els donen això, nosaltres voldrem una altra cosa per a seguir essent diferents’ (6; 95). Per dur a terme la construcció de la nova Espanya plural cal continuar aprofundint el pacte constitucional, entre totes les comunitats autònomes, les nacionalitats i les regions: “el núcleo del nuevo pacto constitucional tendría que consistir en que las nacionalidades históricas -Cataluña, el País Vasco y Galiciaacepten la generalización autonómica, la igualdad competencial y el equilibrio del modelo, a cambio de que las otras comunidades reconozcan la diversidad plurinacional, pluricultural y plurilingüe de España y, en consecuencia, las expresiones políticas de los hechos diferenciales” (6; 168). Reclama la participació en el govern d’Espanya, en el poder central, en el “pont de comandament” de l’Estat. “Deseo que Catalunya dé un paso adelante y participe de forma más clara, más ambiciosa, en el mejor sentido, y más confiada, en la gobernación de España, y en el diseño evolutivo de esa gobernación” (2; 122). El modus operandi d’aquesta participació és el model federal explicat anteriorment; Maragall ho recalca de forma expressa: “un proyecto catalán y catalanista que tiene una visión de España y la vocación de participar activamente en la tarea de la construcción de una España plural en el marco de la Unión Europea” (6; 151). El canvi en les formes i relacions de poder, i la participació de les perifèries en el govern central, permetran un nou dibuix d’una Espanya descentralitzada “una Espanya vertebrada sobre línies transversals i diagonals raonables; no pas una Espanya concebuda com el conjunt de punts a una certa distància del centre, essent aquest el punt que la uneix a la resta del món” (2; 79). L’encaix, participació i integració a Espanya, però a una nova Espanya, és per Maragall l’única via cap a Europa i el món: “Catalunya només pot avançar passant per Espanya, perquè el camí cap a Europa passa per Espanya, si no, no hi arribem. Però per una Espanya canviada, sinó tampoc no hi arribem” (23, 3); expressat en negatiu, si Espanya no canvia, la integració de Catalunya a Europa i al món globalitzat serà molt difícil. I d’altra banda, el canvi proposat no és només per ideologia o valors polítics sinó instrumental per aconseguir un pes important de Catalunya en el seu entorn natural i en el món: “no quiero redimir España, lo que quiero es que Catalunya vaya bien y tenga un papel más importante en su entorno, en España y en Europa” (41, 2). Al llarg del discurs juga vàries vegades fent redundàncies vinculant bidireccionalment Catalunya amb Espanya: “el progreso de Cataluña es el progreso de España. Y que el progreso de España es el progreso de Cataluña” (6; 181); “lo que es bueno para Cataluña es bueno para España, y hoy digo que lo que es bueno para España también lo es para Cataluña” (6; 302); “Una propuesta pensada desde Catalunya para Catalunya y para España, o si se quiere, desde Catalunya para España” (6; 252); “que llegue el día en el que decir España en Catalunya y decir Catalunya en España no provoque ningún resquemor ni en un lado ni en otro. Y que responda a sentimientos compartidos” (6,319); “Si España no cambia, Catalunya no será lo que puede ser. Y a la inversa. Para que España se mueva, Catalunya tiene que implicarse” (4; 5). 18. Proposant abandonar el greuge com a mètode polític, i la possible aplicació al de mesures, està fent una crítica al posicionament del govern nacionalista de Jordi Pujol i la seva política de “peix al cove”. gener- 3 3 �Maragall reafirma la seva voluntat de continuïtat de Catalunya dins d’Espanya, no fa una proposta política amb voluntat secessionista sinó integradora. “La propuesta de Catalunya se ha hecho con sentido de Estado. Se ha hecho con sentido de España. Se ha hecho para seguir estando en España, no para irnos de España. Para que llegue el día en el que decir España en Catalunya y decir Catalunya en España no provoque ningún resquemor ni en un lado ni en otro. Y que responda a sentimientos compartidos” (6; 319). Malgrat això, avisa de que hi ha altres alternatives en l’espai polític català, molt basades en un escepticisme sobre la capacitat d’Espanya per canviar cap a la pluralitat “existen, gozando de un apoyo coyuntural considerable, otros planteamientos con un común denominador: un creciente escepticismo sobre la posibilidad de que sea factible establecer una relación recíprocamente interesante entre Catalunya y España. De dicho escepticismo se derivaban básicamente dos actitudes: o la renuncia a España que supone la vía separatista, o bien la resignada conllevancia” (6; 249). Part del problema espanyol, o millor dit, del problema de les relacions entre el poder central espanyol i la seva realitat plurinacional el centra Maragall en no assumir el que diu la Constitució espanyola del 1978: “Me cuento entre los que entendieron y votaron la Constitución en tanto que reconocía, entre otras cosas, la nacionalidad catalana: no había que ser muy astuto para leer la carta magna en esos términos … Para mí no hay duda de que la Constitución consagraba a las tres nacionalidades históricas como tales nacionalidades” (6; 263). Com a resum, el 26 de maig del 2004, també al Club Siglo XXI, Maragall va presentar un resum de la seva visió del “problema català” (6; 247 i seg.) on cita molts dels conceptes expressats fins ara: “el problema catalán no es otro que el problema español; la propuesta catalana de España; clima de creciente indiferencia y desconfianza mutua; correlación positiva entre el autogobierno de Catalunya y la democracia en España; renovar y profundizar nuestras instituciones democráticas; pleno reconocimiento de la España plural y resituar a España en Europa y el mundo; que los catalanes nos quitemos de la cabeza los tópicos sobre España. Catalunya propone una España plural”. En aquest discurs, però, es noten ja trets d’escepticisme sobre la capacitat de transformar Espanya i, per tant, les seves relacions amb Catalunya; en efecte, en referència al procés estatutari diu “Todo eso que se puede hacer en Catalunya, que la gente quiere que se haga, no va a poder ser si en España no cala un poco el espíritu de cambio y la filosofía que hay debajo de esa propuesta” (6; 260). El juliol del mateix any, davant un altre auditori, rebla aquest mateix sentiment: “Estamos en lo mismo, nada ha cambiado y todo ha cambiado. Sigue vigente la Oda. Es lo que estamos haciendo, hablarle a España y temer que no nos oiga ... España tiene tendencia a la sordera. Por su tamaño, no por malicia. Probablemente porque es muy grande y muy diversa” (44; 1). El mes següent hi torna: “Quizás soy un ingenuo. Quizás toda esta pretensión de que España se sienta plural y Catalunya libre, es decir, formando libremente parte de ella, sea una ilusión vana y haya que volver al agnosticismo catalán de los pasados 25 años, al “se mira y no se toca” y a la simple cortesía entre gentes bien educadas” (6; 270) Aportem com a final un paràgraf, de maig del 2006, que resumeix be el conjunt del pensament, i de la intenció de la seva pràctica política, en quant a les relacions entre Catalunya i Espanya: “Creo que por el bien de Catalunya y el de España, siempre hay que propugnar una relación de intercambio constante y de afecto explícito entre ambas realidades distintas. No negar la diversidad, sino predicar el afecto y practicarlo. Hemos sido consecuentes con ello. Al inicio de mi mandato dejé clara mi apuesta por la España plural como marco adecuado para favorecer una nueva naturaleza de relación” (14; 1). 3 4 | f u n d ac i ó C a t al u n y a e u r o pa / lle g a t pm - w o r k i n g pape r n . 1 �5.4. Nacionalisme Des de l’inici, quan encara és Alcalde, Maragall es defineix sempre com catalanista, i no com nacionalista: “Sóc més catalanista que nacionalista” (3; 79), encara que també diu que “El catalanisme és el nacionalisme específic dels catalans” (6; 121), i que “el catalanisme és un determinat tipus de nacionalisme molt diferent d’altres que troba la seva raó de ser alhora en la identitat i en l’obertura, en l’afirmació i la generositat ... en la unió i la llibertat, que és la millor definició de federalisme” (6; 121). En qualsevol cas, una constant del seu pensament és que Catalunya és una nació “Catalunya és una nació singular, culturalment distinta, formada per aportacions diverses que ha necessitat i que ha sabut integrar, malgrat la persecució i maltractament de la seva identitat, llengua, i símbols” (6; 124). L’any 1986 expressa la seva concepció crítica sobre el nacionalisme, al que veu com un sentiment de caràcter defensiu, potser justificable en èpoques com la franquista, però com una ideologia incapaç de “vertebrar eficaçment un país amb voluntat de futur” (4; 119). Considera que com a sentiment de pertinència -d’adhesió a una identitat- sempre estarà present en major o menor mida, però que aquest fet no ha de portar a convertir-se en un codi polític amb pretensió de convertir-se en majoritari. Maragall contempla el nacionalisme com una ideologia heterogènia, “formada per ingredients molt diferents, amb l’únic punt comú de ser o sentir-se víctimes d’una força exterior” (4; 121). En contraposició, dóna al catalanisme, al seu catalanisme, una mirada més ampla, vinculada a la complexitat d’un país heterogeni, de forma que “el nostre país només pot ser alguna cosa més que nacionalista, però mai alguna cosa menys que nacionalista” (4; 121), potser una Catalunya no només a la defensiva, sinó una nació oberta, integradora i situada a la vegada en un context més ampli. Fa ús d’una expressió amb el mateix adjectiu que fa servir per Espanya: “Catalunya oberta” (4; 120). Nega també la possibilitat de l’ús de la idea de catalanisme de forma exclusiva per part de cap partit o tendència. L’any 1999, detalla què és per ell el catalanisme: “Catalanisme avui vol dir diàleg franc amb Espanya i vocació europea, recerca d’un lloc en el món obert, proposta de geometries variables en la lenta reconstrucció de la democràcia” (7; 13). És a dir, el situa en relació a Espanya, Europa i la democràcia. El concreta amb determinats trets: una forma de demostrar l’autonomia de decisions que permet la solidaritat i l’amistat, transformador d’Espanya, orientat a guanyar llibertat dins de la unió més que no pas a la separació, que combina la proximitat amb la lleialtat, i en qualsevol cas superior al regateig nacionalista de curta volada. L’any 2003 insisteix en termes semblants sobre el catalanisme que desitja, associat a la idea d’Espanya plural i amb organització federal: “El nuevo catalanismo ha de ser capaz de impulsar una transformación de España no sólo en su sentido de modernización, también de profundo respeto a su plurinacionalidad, pluriculturalidad y plurilingüismo. Somos diferentes, pero queremos avanzar juntos. Por eso defiendo una intervención sin complejos en España: tenemos un modelo de la España plural y un proyecto político federal” (6; 205). A aquesta concepció li cal un reconeixement mutu per part de tots els pobles d’Espanya amb objectius comuns compartits –reconeix que no serà fàcili una obertura de mires que permeti una “Cataluña abierta, dispuesta a compartir oportunidades, esfuerzos y compromisos con los demás pueblos de España, de Europa y del mundo. Esta mayoría no quiere una Catalunya cerrada, adusta, a la defensiva” (6; 205). Insisteix en el catalanisme amb vocació espanyola i europea, federal, que doni i rebi la confiança i lleialtat política necessària per a poder crear la solidaritat en llibertat. En l’època com a President de la Generalitat, quan està al front d’un govern tripartit, entre socialistes, 3 5 �republicans i eco-socialistes, Maragall passa a expressar un catalanisme de base més àmplia, menys identitari, encara que a la vegada amb menys referències a Espanya, “un catalanisme que vol apel·lar, no solament als catalans que senten que el cor se’ls inflama davant de les quatre barres, sinó els que durant molts anys s’han mostrat, si no hostils, sí indiferents a aquest sentiment de pertinença. Totes les idees són vàlides, discutibles, interessants. El nostre catalanisme no és més que l’anterior, però tampoc menys, és simplement distint i, en tant que resultat d’un pacte, d’accents diversos i complementaris” (6; 243). El concreta en un catalanisme ciutadà, democràtic, integrador, forjador d’una Catalunya millor, unida per “la il·lusió d’unes polítiques socials d’habitatge, d’educació, de salut i de seguretat. No considerem que això siguin coses instrumentals: les considerem definitòries del mateix esperit de país” (6; 217). Un tipus de patriotisme cívic i republicà, que pot resultar més fort que l’identitari i que el resistent, a l’estil dels patriotisme francès i americà, un patriotisme basat en els drets socials adquirits. És una concepció de Catalunya on “ens interessa més el futur dels nostres fills que les dèries dels nostres avantpassats, respectades com són. El catalanisme esdevé sentiment en la mesura que reconeix i valora l’existència d’uns ciutadans que viuen uns problemes i que tenen unes necessitats. El catalanisme esdevé sentiment de comunitat quan dóna resposta i oportunitats, un per un, a tots els seus ciutadans” (6; 243). Un cop ja no és President, es sent satisfet amb el fet que el catalanisme ja no sigui, o ja no sembli, patrimoni d’una sola força política; amb que hagi girat cap a una orientació social i de que li calgui, per continuar servint al país, exercir un bon ús de la capacitat d’autogovern. Lligant amb el reconeixement de la pluralitat interior de Catalunya “el catalanisme del segle XXI ha d’aconseguir unir cívicament Catalunya, fins aconseguir que s’expressin totes les Catalunyes, no amb una única veu sinó amb veus diverses. Només des d’aquesta unitat cívica serà possible canviar l’aspiració de Catalunya. No podem aspirar, com havíem fet durant temps, a ser una excepció permanent, una nació sense estat debatent-se entre ser un vagó del tren d’Europa o locomotora d’Espanya. Hem de ser les dues coses alhora. Catalunya ha de tenir menys por i més ambició” (17; 4). Resumeix en que la nació s’afirma amb l’acció, no en la proclamació. En les últimes declaracions recollides, es posiciona davant de l’horitzó europeu com a marca de futura actuació bàsica, atribuint a Europa la condició de nova pàtria “La patria ahora es Europa. La tensión, la competencia, sí que es entre Cataluña y España. Pero todo lo que definía a una nación como nación ya no es ni catalán ni español, es europeo: el himno, la moneda y hasta la bandera azul europea está por todas partes” (59; 1). Es poden identificar altres valoracions del que no ha de ser el catalanisme per Maragall, entenent el que diu en relació a la concepció nacionalista dominant en l’època de govern de Jordi Pujol: la catalanitat no ha de ser excusa per a no reconèixer els errors propis; no es poden demanar carnets de catalanitat; no s’ha de pressuposar la innocència dels catalans pel fet de ser-ho; tampoc es pot pressuposar que pel fet de ser catalans no aconseguirem segons quines coses. Maragall relaciona, com no podia ser d’un altre manera, el nacionalisme català amb el nacionalisme espanyol, al que qualifica com a nacionalisme implícit o inconscient, propi dels estats, i li demana que ho reconegui, que sigui conscient de la seva existència. Fins i tot ofereix una transacció entre nacionalismes “Nosotros renunciaremos al nuestro cuando ellos reconozcan el suyo” (6; 138). Davant del nacionalisme espanyol, encara que només sigui per claredat expositiva, Maragall s’arriba a definir com a nacionalista català “Cada vegada ho tinc més clar: si em pregunten des de Madrid si sóc nacionalista, jo dic que sí, perquè és la manera més entenedora i ràpida que entenguin el més important que vull dir ... Només començo a matisar quan l’altre m’accepta que també és nacionalista” (1; 15). 3 6 | f u n d ac i ó C a t al u n y a e u r o pa / lle g a t pm - w o r k i n g pape r n . 1 �En contraposició al citat nacionalisme espanyol, Maragall es mostra fins i tot agre: “Ustedes son más nacionalistas que nosotros, a ver si lo entiende de una puñetera vez, ustedes son más idiosincrásicos que nosotros, nosotros sólo somos una pequeña nación que tal vez se expresa mal, con acritud, pero sepan que ustedes, en el día a día, están alimentado esa acritud” (6; 138). Defensa que Catalunya té dret a aquesta acritud: “Tenim el dret de l’acritud ... jo vaig néixer tres mesos després de l’afusellament d’un president elegit democràticament i afusellat sense pràcticament judici, sense judici en el sentit propi de la paraula. Per tant el dret a l’acritud, almenys la meva generació el té” (6; 110), tot i que a continuació deixa clar que no pot ser la inspiració i el marc de les relacions amb Espanya i els seus pobles. Considera que confondre nació amb estat és un greu error, i denuncia varies vegades l’estatisme com a risc del nacionalisme, de qualsevol nacionalisme, sigui espanyol, català o basc, arribant a dir que “el nacionalisme esdevé metàstasi quan es converteix en estatisme, i per tant en enemic dels nacionalismes sense estat” (7; 18). Com a consideració final d’aquest apartat, una valoració personal de Maragall, que ajuda a entendre el personatge i la seva circumstància: “Hay mucha gente en Catalunya que piensa que soy españolista. Y en España hay gente que piensa que soy independentista. Lo cual quiere decir que España es complicada, aunque también podría decir que Maragall es complicado, pero creo que es más bien lo otro” (4; 1). 5.5. Europa Europa és vista per Maragall situada en una via d’evolució federalitzant, que només es farà la unió si hi ha a la vegada “devolution”, és a dir descentralització de competències i aplicació del principi de subsidiarietat. En les conclusions del curs que dirigí a Roma sobre Europa l’any 1998, es concreten els trets principals de la visió de Maragall sobre Europa19: Europa necessita a la vegada d’Unió i de devolució, el que vol dir alguna cosa més que una “catalogació formal” de competències; “si el procés unitari a escala europea consisteix a reforçar la Unió i a refermar per compensació els organismes subestatals, és necessari un nou concepte de nació o de pertinença: la ciutadania” (6; 82); els estats no perdran sinó que s’agilitzaran i guanyaran legitimitat amb la seva capacitat distributiva, reguladora i de representar l’interès general; cal un federalisme diferencial i optatiu, pels estats i les regions, i una Europa de les regions; el risc de llunyania entre les decisions i les seves conseqüències, fa necessària la subsidiarietat. Torna Maragall a Catalunya amb una idea clara de Europa com a referent, ideal i objectiu polític “Els catalans del segle XXI sabem l’Europa que volem, i l’Europa que ve: l’Europa forta, que és la de la proximitat, la de les regions i les ciutats, és a dir, l’Europa legítima; i l’Europa forta, que és la de la Unió, perquè és la de la nostra moneda, la nostra defensa, la nostra justícia i la nostra cohesió social. L’Europa dels Estats entesos com a garants de la Unió i garants de la devolució de poders cap a baix. De vegades se’ns parla només de l’Europa d’on venim i no de l’Europa a la qual anem. Anem a una Europa forta i subsidiària alhora, social i liberal, “forta però no fortalesa”, activa però no invasora de la proximitat -al contrari defensora de les identitats diverses i de les ciutats com a base de civilització-. L’Espanya catalana que preconitzem hi podrà contribuir, ja hi està contribuint, però ha de consolidar la 19. Cal tenir en compte que el curs es dóna en un context previ al procés fallit de nova Constitució Europea i de la signatura dels nous tractats de Niça i de Lisboa. 3 7 �seva cultura política, les seves regles del joc democràtic. I el seu federalisme vergonyant, l’ha de fer explícit i diferencial. Hem de fer el partit d’Europa (apostar per), d’aquesta Europa” (6; 101). Europa –per Maragall- ha de ser un projecte d’unió, no d’uniformitat; plurilingüe; un projecte de nova ciutadania, orientada als ciutadans, no a construir una superpotència. Una constant del seu pensament polític és la participació de Catalunya (dels organismes subestatals en genèric) en el nou espai polític europeu. Per això reivindica “La presencia de las autonomías en Europa, de acuerdo con los Tratados, en aquellas materias en que tienen competencia exclusiva y capacidad legislativa, lo que obliga a una previa formación de la voluntad estatal en el Senado y una lealtad horizontal entre las autonomías, pues ni las 17 autonomías españolas ni menos las 300 regiones europeas caben en los Consejos de Ministros de la Unión” (2; 87). Veiem doncs que la seva perspectiva no és particularista per a Catalunya sinó general per a Espanya, i que identifica la necessitat d’harmonitzar la participació i els interessos a nivell d’un nou Senat. Un altre aspecte referit a Europa és la concepció en forma de xarxa: de països, de regions, d’euroregions, de ciutats. Aquesta visió la contraposa a la realitat interna d’Espanya com a radial en base a un centre únic “La España en red no es una España en forma de estrella, con un centro y brazos, y que desde ese centro llegan a cada una de sus extremidades. Pero el mundo ya no es así y Europa ya no es así, se trabaja en red, cada punto es importante” (6; 320). Dona molta importància, per Catalunya i les Comunitats veïnes, a la consolidació d’Euroregions en l’entorn de Barcelona i Catalunya “l’Euroregió, l’Arc Mediterrani o la Comunitat de Treball dels Pirineus són maneres adequades d’expressar la voluntat de la societat catalana de tenir un paper actiu en el procés d’integració europea” (17; 9). L’existència d’Europa no pot ser considerada un motiu per a deixar de referenciar Catalunya a Espanya “Hi ha qui diu que hi ha un camí alternatiu a Espanya: el d’Europa. Plantejar-ho en aquests termes em sembla un error. Faríem un mal servei al país si ens plantegéssim com a alternatives incompatibles les projeccions de Catalunya a Espanya i a Europa. Catalunya ha d’estar a Europa amb Espanya, aprofitant tota la potència de l’Estat espanyol, que és el nostre Estat. I Catalunya ha d’estar a Europa amb la força de les seves institucions, de la seva societat civil, de les seves empreses i de les estratègies euroregionals compartides” (17; 6). Ja hem comentat en l’anàlisi quantitatiu la importància creixent que pren Europa com a concepte utilitzat en el període final analitzat. A part de la voluntat expressada de dedicar-se a aquest temes quan deixés de ser President, Maragall pensa en un futur d’Europa en que, tot i les dificultats del moment, s’anirà consolidant per sobre de visions estatocèntriques, de forma que ha d’arribar a ser una nova pàtria per a tots els europeus, també pels catalans. “Ens hem de preguntar què volem ser quan siguem grans? ... Ras i curt, una Catalunya europea. Ja ni “Escolta, Espanya” ni “Adéu, Espanya”: Escolta, Europa” (60; 1). 5.6. Estatut La primera consideració en relació amb el tema del nou Estatut de Catalunya és que Maragall no en fa cap referència fins l’octubre de 1998 quan en la presentació del document “Carta autonòmica catalana” diu que l’Estatut de 1978 no s’ha aplicat en la seva totalitat, que es dóna una “fatiga” dels materials constitucionals i estatutaris i que cal procedir a la seva revisió. Creu que un nou Estatut serà bo per Catalunya i també per Espanya perquè serà “el fruto del reconocimiento por las Cortes 3 8 | f u n d ac i ó C a t al u n y a e u r o pa / lle g a t pm - w o r k i n g pape r n . 1 �Generales de la voluntad política unitaria de Cataluña, momento solemne en que Cataluña renovará su pacto de autogobierno y su compromiso con la España plural” (6; 200) cosa que permetrà ambdues parts conviure més enllà de la “conllevancia”. És durant la seva Presidència de la Generalitat quan es du a terme el procés de redacció, negociació i aprovació del nou Estatut, que acabarà amb la ratificació en referèndum pel poble català al juny de 2006, i és òbviament en aquest període quan fa més explicacions sobre el tema. Defensa sempre que el nou Estatut ha de fer-se seguint estrictament els passos i tràmits legals i constitucionals previstos, assegurant a més la seva constitucionalitat; i entén la seva renovació, a més a més, com una part del procés de consolidació de l’estat de les autonomies. Per Maragall la reforma del marc d’autogovern de Catalunya es fa amb dos objectius “Progresar en nuestro modelo de autogobierno en el sentido de superar la etapa de pura afirmación identitaria ... Contribuir a la idea y al proyecto de una España plural ... Contribuir haciendo lo primero, ayudamos a avanzar en el segundo de los objetivos; y viceversa. No son contradictorios” (6; 310). A l’agost de 2005 concreta el que Catalunya vol expressar en el nou Estatut en onze proverbis, que es mostren resumits a continuació: (6; 284) 1. Catalunya és una nació, és una nació dintre de l’Estat espanyol. 2. Catalunya ha viscut durant vint-i-cinc anys la primera etapa històrica llarga i sense entrebancs d’autonomia, democràcia i de progrés. 3. La Generalitat no va deixar d’existir, en terra pròpia o en l’exili, gràcies a la tenacitat del poble i a la fidelitat dels seus presidents. 4. Catalunya té un cert pensament del què Espanya és. Espanya és una nació de nacions i l’Estat espanyol un estat de caràcter federal. 5. En cas de conflicte entre el dret general espanyol i el particular català s’aplicarà el principi de subsidiarietat, que vol dir de proximitat. 6. Catalunya ha estat i és solidària amb els pobles d’Espanya, en funció d’un sistema fiscal general regit pel principi d’obtenir serveis similars per un esforç fiscal similar. 7. Catalunya es regirà per sistemes propis de prestació i regulació de serveis en llengua, cultura, dret civil i organització territorial. 8. Subratllar la importància del saber, de l’educació i de la igualtat de drets, i avui en especial, de la igualtat entre l’home i la dona. 9. Accés als sistemes universals de comunicació, d’innovació i tecnologia. 10. A través de l’Estat pertanyem a la Unió Europea. 11. En el marc de la Unió Europea, formar amb les Comunitats i Regions veïnes una Euroregió útil pel progrés dels interessos comuns. A Nova York, febrer de 2006, el presenta com un projecte per Espanya, “una nova etapa en la nostra democràcia, en la qual s’enfortirà nostre sistema federal” (9; 2) i que significa: una nova devolution, el reconeixement de Catalunya com a nació i de la diferència, que no vol dir desigualtat ni privilegi; la clarificació competencial dels nivells de govern i la millora del finançament; ajudar a la construcció de l’Espanya plural, de l’Espanya federal, i és una contribució a una nova cultura política basada en la lleialtat, en la confiança federal. Un cop aprovat i abans del referèndum fa successives defenses del seu contingut, filosofia i significat polític, el que significa anar insistint en conceptes recurrents del seu pensament. Catalunya es posa al dia com a nació, destaca el caràcter de pacte entre les sobiranies catalana i espanyola “L’Estatut és l’acord entre dues sobiranies, entre dos Parlaments, entre dues representacions” (12; 1) i aquest fet no considera que devaluï la sobirania espanyola. No és identitari, està orientat a les persones, disminuirà la conflictivitat competencial entre govern central i Generalitat, i sobretot “Catalunya 3 9 �esdevindrà la comunitat política d’Europa que, sense ser un estat, té el major reconeixement, el major nivell de competències i de recursos per abordar el seu desenvolupament. Més de fet que alguns petits estats” (16; 3). Reconeix el dubte de si s’ha seguit la millor seqüència, o hagués sigut millor reformar prèviament la Constitució, però afirma “Es mucho pedirle al Parlamento catalán y a los ciudadanos que tendrán que decidir si refrendan el Estatuto reformado, que renuncien a decir nada que obligue a una reforma de la Constitución” (6; 268) i, per tant, acaba mostrant el seu acord, segurament instrumental, a que determinats aspectes de l’estatut quedin formulats, però restin a l’espera d’una futura reforma general de la Constitució. Encara que explicita el seu lament per no haver aconseguit la participació del Partit Popular en la fase final del projecte, també diu “¿quin és l’argument per oposar-se a un Estatut que teòricament ens havia de separar dels espanyols i ara resulta que tots l’imitaran?” (49; 2), i espera que el conjunt d’Espanya entengui que l’Estatut és una proposta legítima i lleial. Un cop aprovat en referèndum, considera arribada l’hora del seu desenvolupament, i considera que ho ha de fer una nova generació “La Cataluña del nuevo estatuto ha de estar gobernada por una nueva generación que sepa alejar al país de la política irritada y del tacticismo que a menudo nos ha dominado” (6; 324). Preveu un camí de desplegament llarg i complicat, que el porta a tornar a insistir en la necessitat de canvi a Espanya per poder canviar a Catalunya, és a dir, en el problema espanyol per davant del català: “No requerirà només un pacte polític sinó també un canvi de cultura de l’administració central. Perquè també a Espanya s’ha de produir un canvi de paradigma: 30 anys després d’haver-se iniciat la transició, ja no podem entendre Espanya en termes d’un cos que es descentralitza o replega a voluntat, sinó en termes d’un Estat compost en el qual les seves parts (nacions, nacionalitats i regions) han consolidat personalitat i protagonisme i reclamen poder participar més i més, conjuntament, en la definició del tot.” (6; 337). Davant el recurs presentat davant del Tribunal Constitucional, creu inicialment que el Tribunal no el modificarà, doncs generaria un greu problema per a tothom “No crec que el toquin, perquè Madrid és massa intel·ligent per crear-se un problema que no necessita. Poden resoldre-ho, m’imagino, d’una altra manera, i no pas enfrontant-se a una decisió referendada pel poble de Catalunya” (55; 1). A mida que avança el temps va introduint la idea que si el Constitucional el modifica, s’hauria de tornar a sotmetre a referèndum. “Si un tribunal modifica una sola coma, el poble ha de tornar a parlar. O és que no pensen respectar els nostres drets com a catalans?” (60; 1). 5.7. Fiscalitat El finançament de Catalunya, de les comunitats autònomes en general, i dels ens locals també, és un tema problemàtic des de l’origen en el sistema constitucional de 1978. No entrarem en detall, però mostrarem els eixos principals dels conceptes més utilitzats per Pasqual Maragall sobre l’assumpte. A principis de 1988 ja fa esment en passat a la seva proposta d’un marc estable de repartiment de recursos entre Govern central, Autonomies i Ajuntaments del 50-25-25 % (6; 37). Aquesta distribució percentual hi anirà canviant a mida que es vagi augmentant el nivell de competències, en especial autonòmiques: el 2003 la proposta és del 40-30-30 (38; 5) i el 2005 del 30-40-30. (6; 295). Un altre dels criteris que Maragall expressa amb continuïtat és el de contribuir per renda i rebre 4 0 | f u n d ac i ó C a t al u n y a e u r o pa / lle g a t pm - w o r k i n g pape r n . 1 �per població, així com la necessitat de la corresponsabilitat fiscal de les diferents administracions públiques. Ja al 1991 deia “Es fundamental establecer un marco seguro de financiación para los tres niveles de gobierno y que comporte fórmulas equilibradas de corresponsabilización fiscal y de autonomía financiera” (6; 71). Com a candidat a la presidència de la Generalitat, proposa en diverses ocasions quatre principis de federalisme fiscal, que resumits són (6; 161): • Igualar los resultados en gasto público por habitante de las autonomías del régimen foral con las autonomías del régimen común. • Redistribución del gasto público entre las tres administraciones públicas en base los porcentajes (40-30-30). • Igualar la inversión del Estado por habitante entre las áreas metropolitanas españolas de más de un millón de habitantes. • Equidad fiscal territorial … pagar por renta y recibir por población. Completa el seu federalisme fiscal amb la llibertat per poder fixar tipus impositius (corresponsabilització) i la necessitat de transparència en la informació, el que li fa reclamar la publicació periòdica i normal de les balances fiscals, com fa Alemanya: “La transparencia es la base de la solidaridad y de la equidad” (40; 1). Vincula la transparència amb la claredat en els plantejaments fiscals, necessaris per assegurar la seva legitimitat “la cuestión de la “comprensión pública” es absolutamente crucial. Hay que abandonar los tecnicismos en la explicación del sistema fiscal y financiero del Estado de las Autonomías” (6; 266). En quant a l’aspecte de la solidaritat entre territoris amb diferent nivell de renda, a més de que l’aplicació del principi general ja significa que paguen menys pels mateixos serveis, creu que ha d’existir un fons de solidaritat, però amb límit temporal i control del procés: “tiene que haber una financiación especial para las comunidades autónomas con retraso estructural. Estoy de acuerdo, pero esto debe periodizarse en el tiempo y tendiendo a un aterrizaje suave. De lo contrario, es decirles a las autonomías que sufren esta situación que siempre estarán subvencionadas, cuando de lo que se trata es de que salgan de la situación de retraso” (40; 1). D’altra banda, Maragall proposa que la singularitat dels concerts econòmics basc i navarrès sigui sotmesa a un procés d’igualació amb un marge temporal ampli. De fet, no està d’acord amb el sistema, encara que entén el seu origen històric. Davant de la reclamació del concert per ERC i CiU, expressa “la única solución para Cataluña y para España es que haya una regla común de resultados. No discuto las fórmulas, me importan muy poco, mientras los resultados finales se avengan a una racionalidad común que además sea inteligible para la gente. Que la gente pueda decir que paga lo que tiene que pagar. Esa regla creo que es la renta y la población” (4; 1) i argumenta que la raó de fons és la grandària de Catalunya, que no li permet (a Espanya) un règim d’excepcionalitat. Torna a la idea del que és bo per Espanya és bo per Catalunya i a l’inrevés. Creu que Catalunya “ha estat i és una nació solidària amb la resta de pobles d’Espanya” (6; 285). Però també considera que, donat que ja hi ha comunitats que partint de nivells de pobresa molt importants ara estan “frec a frec o més amunt en alguns aspectes. Catalunya està dient: «No podem més»”, i això ho identifica com un problema, lligat al fet que si es garanteix el màxim nivell de serveis de forma independent a l’esforç fiscal, pot desincentivar als territoris receptors de transferències netes. En aquest aspecte Maragall aplica una visió lliberal a la solidaritat. Els criteris fiscals integrats en l’Estatut els explica amb els quatre eixos següents: “El Estatuto garantiza que los ingresos de la Generalitat procedan totalmente del rendimiento de los impuestos pagados por los ciudadanos de Catalunya. 4 1 �La Generalitat tiene capacidad normativa sobre los impuestos estatales en los que participa, de acuerdo con las competencias del Estado y de la Unión Europea. Papel protagonista de la Generalitat en la gestión tributaria de los impuestos que pagan los ciudadanos de Catalunya. Criterio explícito de solidaridad, semejante al aplicado en los países federales que consiste en garantizar un mismo nivel de servicios a los que realizan esfuerzos fiscales similares, no en términos absolutos, que eso sería injusto, sino en términos relativos a la renta de cada uno” (6: 315). Afegeix un cinquè eix que garanteix que les inversions de l’Estat a Catalunya durant 7 anys seran d’acord amb el PIB de Catalunya; una garantia que va ser declarada inconstitucional pel Tribunal Constitucional. 5.8. Interlocució En l’anàlisi quantitatiu ja hem pogut constatar el creixent lament podríem dir, de Pasqual Maragall, sobre la manca d’interlocució lleial a l’altre costat de la taula, és a dir per part dels poders de l’Estat sobretot a partir de que és President i s’engega el procés de renovació de l’Estatut. Si l’Estatut el definia com un pacte entre les legitimitats catalana i espanyola, com es pot dur a terme aquest procés de pacte mentre una de les parts és sotmesa a la desautorització per bona part de l’altre? Podríem posar molts exemples, però aportarem només alguns dels mes significatius: En relació a l’Espanya més oberta: “Es muy difícil, pero tal vez consigamos un reconocimiento por parte del sector progresista y liberal de Madrid, que siempre ha sido centralista en el fondo, aunque sea respetuoso con Catalunya.” (6; 137). Crida a les esquerres espanyoles: “ante el proyecto nacionalista de la derecha española, se han de erigir unas fuerzas políticas de signo progresista que respondan a la generosidad con generosidad, a la implicación de Cataluña en España con el compromiso activo de España en las aspiraciones al autogobierno del pueblo de Cataluña, y con el respeto a su identidad, a su lengua y a su cultura” (6; 179). Avís davant les dretes: “el precio que ha pagado (la derecha) por esa ampliación del consenso es un precio que dudo que se puede pagar: el de relanzar un nacionalismo español fatuo y agresivo. Con esa actitud y ese lenguaje se compromete el futuro de España como unión de los pueblos que la forman, que es precisamente lo que la Constitución y los Estatutos garantizan” (2; 108). I lament sobre les conseqüències del lideratge d’Aznar: “La hazaña de Aznar al meter a la derecha en la Constitución no le ha salido gratis a España. Su empecinamiento nacionalista -la otra cara de la moneda- amenaza con dar al traste con unos equilibrios que han funcionado bien durante 25 años.” (2; 127). Que havia acabat portant a un retorn del nacionalisme espanyol i a un reforçament del centralisme: “desde el nacionalismo español percibo el rechazo amargo y el desdén de quienes no les cabe en la cabeza otra manera de entender España que la suya” (6; 178) “Cataluña tiene el derecho, histórico o no, a proponer. ¿O sólo hay una voz en este coro? Cruzar opiniones, indicaciones y propuestas es enriquecer el escenario, no dictarlo, contra lo que se ha hecho casi siempre desde el centro. El centro está encantado de haberse conocido. No sabe que sólo es el centro: piensa que es toda España. Éste es su error. Nosotros también somos España” (61; 1) 4 2 | f u n d ac i ó C a t al u n y a e u r o pa / lle g a t pm - w o r k i n g pape r n . 1 �A un retorn de l’Espanya única, hostil amb Catalunya: “s’oposen també a l’eclosió de l’Espanya plural, quasi diria que per principi, perquè només en volen una d’unitària, d’única, sense matisos, sense perfils, sense accents, sense allò que dóna a aquest país precisament la seva gràcia i el seu interès” (12; 1), davant la que es mostra perplex: “perplejidad por la indiferencia, cuando no por la hostilidad, con que es tratada Cataluña por el poder político y por una parte influyente de los medios de comunicación”. I afegeix, en relació als mitjans: “nos encontramos con un grave problema de incomunicación: No disponemos de un sistema de circulación de las noticias y de las opiniones que refleje de forma real la pluralidad española. El Madrid político-mediático actúa demasiadas veces como un foro capitalino que interpreta la complejidad de España desde el centralismo y no desde la centralidad. El sistema de la capital ha sustituido al sistema estatal. Los diarios de la periferia, sus radios y televisiones no se escuchan en el centro. El centro ignora lo que ocurre en la España real, en la España plural” (6; 277). Val a dir que Maragall és també conscient de la bidireccionalitat de certes actituds “Somos muchos los catalanes que reconocemos que las causas de este distanciamiento son complejas y que algunas tienen su origen en determinadas actitudes adoptadas desde Cataluña que interactúan con otras actitudes que podríamos identificar como separadoras” (6; 195). “en un clima de creciente indiferencia y desconfianza mutua. Volvíamos a la vieja dialéctica de los separadores y los separatistas” (6; 248). Maragall, però, manté l’esperança en què hi ha una altra Espanya possible: “Si Catalunya deixa de provocar recels, si Espanya deixa de tenir por de mirar-se ella mateixa amb llibertat al mirall, si deixa de tenir por de la seva riquesa i pluralitat, ah!, aleshores ens en podrem sortir” (6; 224). Una Espanya que hauria d’apostar pel federalisme: “Cierto que fuera de Catalunya y de algunas dependencias universitarias, prácticamente no hay federalistas. Habrá que inventarlos para que podamos discutir y avanzar con ellos en el reconocimiento de las naciones y los pueblos de España” (6; 20). Però sempre hi han les dues Espanyes: “hi ha una altra Espanya ... que és profundament desconfiada, conservadora i al·lèrgica a les innovacions” (23; 3), i la batalla entre les dues espanyes acaba generant una lògica d’immobilisme i de continuïtat: “Estamos en lo mismo, nada ha cambiado y todo ha cambiado. Sigue vigente la Oda. Es lo que estamos haciendo, hablarle a España y temer que no nos oiga” (44; 1). “Som diferents i ens suportem mútuament, però no pretenem solucionarho ... De manera que això no progressa i l’únic que continua havent-hi és la conllevància”. (56; 1). Una continuïtat que tampoc el president Zapatero va evitar: “Amb l’escenari Zapatero- Maragall va semblar que podíem trobar la fórmula canònica, la fórmula constitucional, estatutària. Però som on som. Aturats.” (56; 1) De fet, en una entrevista de 2007 acaba reconeixent que s’ha sentit personalment traït per Zapatero després de l’inicial: “Pasqual, apoyaré la reforma que salga del Parlament de Catalunya”: “Tinc la impressió que el plantejament inicial s’ha perdut, i que l’objectiu ambiciós que ens havíem plantejat aquí i allà perilla. Un pas enrere molt evident.” (52; 19). Un altre aspecte important en aquest apartat és fer notar els avisos que fa Maragall sobre les possibles conseqüències, negatives per la pròpia Espanya, d’una actitud de rebuig a les propostes que li arriben des de Catalunya. Hi ha risc de desafecció: “la dilació i les dificultats i fins i tot les tensions que s’han viscut al llarg d’aquests mesos han causat cansament en la ciutadania. I això comporta un cert risc de desafecció” (10; 6). El mateix fa en relació a una sentència negativa sobre l’Estatut: “Perquè si després d’haver estat referendat pel poble de Catalunya, un jutge el toca... Que ens tornin a preguntar si el resultat ens agrada o no: caldrà un altre referèndum. Demano dret a la claredat. Compte amb aquest tema, que pot tenir conseqüències” (58; 1). 4 3 �5.9. Independència En el conjunt de l’anàlisi fet sobre el pensament de Maragall ha quedat clar que ni és, ni ha estat mai independentista. Però sí que expressa les seves opinions sobre el tema, alguna de les quals ja s’han comentat en altres apartats. Hi ha un concepte d’independència que Maragall arriba a acceptar, i és la de Rubert de Ventós, basada en una construcció racional i en la interdependència. De tota manera creu que “és difícilment atacable, tot i que no fàcilment imaginable”. (7; 16). La renúncia el 1978 al dret d’autodeterminació per part de les forces majoritàries a Catalunya i el País Basc, a canvi de autonomia, forma part de l’essència del pacte constitucional. La percepció de no avançar en els temes d’autogovern i de reconeixement nacional genera “actitud de desesperanza, que está llegando a la conclusión de que Cataluña no puede esperar nada bueno de España y que considera que no es posible tender puentes si en una de las orillas no hay nadie dispuesto a avanzar el trecho que le corresponde. Es la actitud que subyace en la propuesta independentista” (6, 179). Per tant, per Maragall, la independència és una posició política reactiva i desactivable amb avenços en el reconeixement de la pluralitat d’Espanya. Maragall no creu, doncs, en la necessitat d’independència, en el món actual, “Allò que és decisiu no és pas la independència estatal, sinó la independència de criteri, la capacitat de convicció als grans mercats de l’economia i la política. Que ser un estat hi ajuda és indubtable. Però que arribar-ho a ser és tan o més antinatural que no ser-ho, i menys pràctic, també” (2; 58). El sentiment independentista ha existit sempre a Catalunya, “Un sector importante del catalanismo se lo ha planteado siempre. Macià y Companys en 1931 proclamaron la República Catalana” (6; 250) i segueix existint doncs “Un minoritario pero significativo sector de la sociedad catalana piensa que estamos ante la última oportunidad para resolver positivamente la relación entre Catalunya y España. No comparto este dramatismo de “las últimas oportunidades”, pero es un estado de ánimo que hay que tener en cuenta porque es revelador de algo” (6; 250). Davant d’aquest fet, aposta per fer una política, a Catalunya i a Espanya, que vagi permetent reconduir als independentistes a postures primer sobiranistes i finalment federals. Una vegada més planteja la Espanya plural i federal com a forma de solucionar l’encaix de Catalunya. 4 4 | f u n d ac i ó C a t al u n y a e u r o pa / lle g a t pm - w o r k i n g pape r n . 1 �6. Conclusions P asqual Maragall té una concepció federal d’Espanya, que té el seu origen en la tradició del pensament catalanista i d’esquerres, i en la seva personal experiència municipalista, exercint un poder de tipus molt proper al ciutadà. En referència al marc teòric, el model concret federal que proposa Maragall és un federalisme de distribució de poders, descentralitzador, cooperatiu i amb asimetria constitucional; encara que en aquest últim aspecte –l’asimetria- creu que ha de ser-ho només de forma imprescindible per encaixar les diferències realment existents amb la igualtat de drets. Però el seu federalisme és especialment un model de federalisme de tipus pluralista. Recordem que una de les característiques bàsiques del federalisme pluralista és el reconeixement de la plurinacionalitat, i en efecte, per poder recollir la diversitat nacional, cultural i lingüística d’Espanya, Maragall proposa el reconeixement de Catalunya com a nació. Els altres trets del federalisme pluralista també són plantejats i reivindicats per Maragall quan proposa una àmplia autonomia, estable constitucionalment i amb recursos fiscals suficients i constants (self rule) i aposta perquè Espanya avanci en la participació de les Autonomies en el govern central i les institucions estatals, i molt especialment en la configuració d’un Senat amb poder real i que sigui representatiu dels governs de les Comunitats autònomes i dels poders locals (shared rule). Maragall no està d’acord amb el model federal centralista i homogeneïtzador, orientat a la igualtat uniforme de drets dels ciutadans, el que alguns formulen com ‘los derechos son de las personas, no de los territorios’. De fet, el federalisme de Maragall, donat que el pensa per aplicar a la realitat espanyola, és un model oposat al considerat com el més exitós del món, l’americà, d’origen i components unificadors, creador d’una nació única amb una sola llengua. Però tampoc planteja en cap moment el reconeixement del dret de secessió en l’ordenament constitucional, de forma coherent amb el seu projecte polític que és un projecte per Espanya, fet des de la perifèria. Quan Maragall descriu les seves propostes federalistes, ho fa en base a l’aplicació d’uns principis concrets: col·laboració institucional, corresponsabilitat fiscal, solidaritat, clàusula residual pels poders més propers. Dóna molta importància al principi de subsidiarietat, a que el repartiment de les competències de poder es faci de forma que l’exerceixi el nivell més proper al ciutadà possible, tot i que avisa que cal estar atents als riscs de col·lusió entre interessos locals i poders pròxims20. Per poder bastir l’organització federal proposada, dóna una importància cabdal a l’existència del principi de confiança entre les parts i de la lleialtat federal, en el que coincideix amb el que diuen autors com Watts en relació als principis de confiança i lleialtat, necessaris per poder aplicar un federalisme pluralista. En relació al tema fiscal, els plantejaments de Maragall mantenen unes línies constants al llarg dels períodes analitzats. Per una banda la necessitat d’un repartiment equilibrat dels fons entre els diferents nivells de govern, adequat als serveis prestats per cadascun d’ells. D’un altre, la recerca d’una fórmula clara de relació entre els impostos pagats i les prestacions rebudes, i que es resumeix en la formulació bàsica de l’equitat fiscal territorial: ‘pagar per renda i rebre per població’. En aquest tema es detecta una preocupació també constant per aconseguir fórmules de finançament segures, justes, transparents, i, molt especialment, que siguin comprensibles per la ciutadania, doncs en cas contrari tenen risc de deslegitimació. La última característica transversal en el temps és la seva 20. No hem trobat referències a la possibilitat de col·lusió entre els els poders centrals, potser perquè no hem seleccionat textos relacionats amb el concepte de socialisme. grans poders econòmics i 4 5 �voluntat d’inserir el finançament de Catalunya en el règim general espanyol, sense privilegis, sense reclamar en cap moment sistemes de tipus ‘cupo’ com el basc; i ho justifica per raó de la grandària relativa de Catalunya, de forma que el seu tractament com a excepció faria inviable el sistema general, i també per solidaritat amb la resta de pobles de l’Estat. Una vegada més queda palès l’enfocament global espanyol de l’opció política de Pasqual Maragall. Molts conceptes que formen part de la concepció d’organització federal adequada –segons Maragallper Espanya i per Europa, els considera també aplicables dins de Catalunya: subsidiarietat, proximitat, municipalisme, lleialtat institucional, participació de tots els nivells de l’administració en les grans decisions, equitat fiscal. És el que qualifica com a Federalisme interior El federalisme proposat per Maragall és la combinació d’unió i llibertat, d’unió i devolució, d’unió i proximitat. És, per tant, un model que assegura a la vegada el reconeixement de la diversitat, la descentralització competencial i l’exercici del poder a prop dels ciutadans. Respecte a Catalunya, la concep inicialment com un sistema de ciutats, d’una xarxa de municipis, d’acord amb la força que tenia en els anys vuitanta el municipalisme d’esquerres, i Barcelona en concret, i també com a forma de defensa i confrontació amb el nacionalisme de centre-dreta que governava la Generalitat. La seva defensa dels governs de proximitat, i del principi de subsidiarietat, també a Catalunya, és una constant al llarg del temps. Maragall considera que Catalunya té una complexitat política i institucional semblant a la d’un estat, i proposa una reorganització interna en base a un plantejament de federalisme interior, aplicant també Catalunya endins els principis d’igualtat, subsidiarietat, clàusula residual, administració única, solidaritat. Reivindica pel cas concret de Catalunya el mateix que demana es faci a Espanya: una Catalunya oberta que reconegui i gestioni la seva diversitat, la participació dels poders locals i les organitzacions ciutadanes en la governació del país -‘tots som Generalitat’-, no subordinació dels ens locals al govern central de la Generalitat. Maragall té una visió geogràfica, geopolítica, dels països. Tant d’Espanya com de Catalunya, de forma que en el cas català demana el reconeixement de les terres de l’Ebre i del Pirineu en forma administrativa i institucional, donat que tenen característiques pròpies comuns i diferenciades d’altres terres de la mateixa província actual de pertinència. Igualment amplia el camp d’actuació limitat a les fronteres regionals o estatals quan impulsa la creació d’euro-regions. Catalunya és per Maragall una nació que forma part d’Espanya i d’Europa. Una nació que ve de lluny i que ha patit molts greuges, però que no ha de centrar la seva identitat i pensament en la història passada i en el greuge com a sentiment unificador. Catalunya ha de mirar endavant, ha d’oferir als seus ciutadans, que són de diferents orígens, un futur engrescador i integrador, en base a la construcció d’un país obert, plural, amb serveis socials, amb equitat i benestar. Maragall rebutja una Espanya absolutista, unitarista i centralista, però defensa aferrissadament, apassionadament, una Espanya plural, diversa, plurilingüe, democràtica, descentralitzada, federal al fi. Però Espanya s’ha de reconèixer ella mateixa com el que és, diversa i complexa, no homogènia i simple; i cal que ho sàpiga, que prengui consciència del fet. Això li servirà per ser més cohesionada i més forta. Aquesta Espanya, que no és nova per Maragall doncs hi han corrents polítics i intel·lectuals que en són favorables, porta incorporada una nova dinàmica política de poders desconcentrats, amb possibilitat per part de les perifèries (geogràfiques i polítiques) de participar, fer propostes i gestionar polítiques. Es trencaria d’aquesta manera la direcció clàssica en la forma d’exercir el 4 6 | f u n d ac i ó C a t al u n y a e u r o pa / lle g a t pm - w o r k i n g pape r n . 1 �poder a Espanya: des del centre únic cap a la perifèria. Una perspectiva perifèrica d’Espanya que enllaça amb la visió geogràfica esmentada abans, i que es concreta en el concepte reiterat sovint de ‘Espanya en xarxa’ oposat a la concepció radial i radiocèntrica. Espanya ha de ser un conjunt de pobles que són distints, i que a partir del mutu reconeixement de les seves identitats diferents d’origen, volen anar junts, volen compartir passat -recordem la proposta reiterada que fa de redactar una història compartida-, present i futur, i conformar des de la llibertat, una nova identitat compartida. La conjuminació d’unió, diferència, autonomia i llibertat es concreta en la forma proposada de federalisme pluralista. Aquest projecte, pensat des de la perifèria per Espanya i els seus pobles, no el considera Maragall un exercici d’idealisme sinó al contrari de realisme, de veure com és el país i trobar-li una solució satisfactòria amb ambició col·lectiva. És durant molt temps un projecte optimista, esperançat en la seva raonabilitat i possibilitats d’èxit. Al final, després del procés estatutari, sembla reconèixer una certa impossibilitat de poder aconseguir un canvi en la forma d’entendre Espanya, en especial -però no sols- per part dels sectors més conservadors espanyols. En quant a les relacions entre els dos subjectes polítics, Catalunya i Espanya, la visió de Maragall es basa en la no existència de conflicte entre pobles o comunitats, que comparteixen molts lligams familiars, culturals i vivencials. El conflicte el centra en un problema entre la concepció uniforme i centralitzada dels que tenen el poder a Espanya i les aspiracions d’autonomia, descentralització i reconeixement de la diversitat que es donen a Catalunya i altres parts d’Espanya. I el problema conseqüent és cóm encaixar Catalunya i aquest tipus d’aspiracions polítiques dins d’Espanya. Per tant, la solució passa per canviar Espanya per a que reconegui les seves diversitats. Maragall, que creu en la capacitat de regeneració d’Espanya, no planteja la recerca de solucions fora de l’àmbit espanyol, el problema, per ell, no és com anar-se’n d’Espanya, sinó com continuar a Espanya. Per resoldre l’atzucac, la via ha de ser l’Espanya plural, amb el reconeixement de Catalunya com a nació, i un marc constitucional i estatutari redissenyat sota la perspectiva del federalisme pluralista. Però no només planteja el canvi espanyol, també requereix abandonar el greuge i la reivindicació particular com a motor d’actuació, reclama la creació d’espais de confiança i lleialtat per les dues bandes, la construcció plegats de propostes vàlides per Catalunya i per la resta. És una constant del pensament de Maragall associar l’evolució de Catalunya amb la d’Espanya. Des de la consideració històrica que Catalunya només ha tingut reconeixement i llibertat quan a Espanya hi ha hagut també llibertat, a la coneguda frase ‘el que és bo per Catalunya és bo per Espanya’. En conseqüència Catalunya, per aconseguir els seus objectius propis, ha d’implicar-se en la governació d’Espanya. Es pot constatar, com a resum de les relacions entre Espanya i Catalunya, que el projecte polític de Maragall està més orientat a canviar Espanya que a canviar Catalunya. Catalunya no pot ser el que és, i vol continuar sent, si Espanya no canvia i accepta la seva pluralitat. Si Espanya té un projecte uniformista, uninacional i monolingüe, Catalunya no té cabuda o ha de deixar de ser el que és. Però Maragall és optimista sobre el tema; cal tenir en compte que pertany a la generació política anomenada de la transició, que va començar lluitant contra la dictadura franquista, i va protagonitzar el canvi d’Espanya a una democràcia de tipus liberal, introduint la descentralització en la forma d’estat de les autonomies, i aconseguint la incorporació a la Comunitat Europea. Si havien aconseguit això, per què no podia plantejar-se una reforma que implicava menys canvis i menys ruptures? De tota manera, l’optimisme anterior va ser sotmès a una dura prova durant el procés de reforma 4 7 �de l’Estatut, que va evidenciar la dificultat de trobar una interlocució lleial i clara per part del poder polític espanyol. Com s’ha vist abans, Maragall va posar en evidència les actituds de rebuig, indiferència, hostilitat fins i tot, de l’Espanya conservadora, del nacionalisme espanyol, de la dreta però també de l’esquerra, dels mitjans de comunicació de Madrid especialment, de l’altra Espanya, la que no és plural. Maragall avisa dels riscos d’aquesta actitud, de la creació de desconfiança i desesperança, de la desafecció i del possible creixement del moviment independentista. En relació a la independència, Maragall no ha sigut mai independentista, el seu projecte ha estat sempre definit per facilitar l’encaix de Catalunya a Espanya, en part perquè creu que els conceptes de sobirania, estat i independència estant canviant. De fet, el que vol és anar portant, amb els fets, amb les polítiques, amb el pacte federal, als independentistes cap a la via federal. Però la manca d’interlocució per la part espanyola, de voluntat política pluralista, de comprensió del projecte integrador plantejat, de federalistes espanyols, està fent impossible el concepte d’Espanya plural i el desenvolupament d’un projecte de federalisme pluralista. Maragall es defineix sempre com catalanista, un catalanisme que defineix com un sentiment de pertinència, però també obert, integrador i no exclusivista, orientat a impulsar la transformació a Espanya, que torna a insistir en avançar junts des del reconeixement de la diferència, i que enllaça també amb la seva idea de federalisme. És també un catalanisme lleial i obert, orientat a Europa i el món, a la llibertat més que la separació. Durant la seva presidència de la Generalitat, al front del tripartit, introdueix una perspectiva una mica diferent, donant-li un enfocament més ampli, de caire cívic i republicà; un catalanisme, ni resistent ni identitari, que integra Catalunya gràcies a les polítiques socials, a la resolució dels problemes de les persones, a les bones perspectives d’un futur compartit. Només es declara nacionalista, per claredat dialèctica, davant del nacionalisme espanyol, al que qualifica de nacionalisme implícit, no reconegut, propi dels estats. Aleshores sí que diu que és nacionalista català, al temps que exigeix a l’interlocutor que s’autoreconegui com a nacionalista també. Per tant, en relació a les definicions fetes en el marc teòric del treball, podem qualificar el pensament de Maragall com a catalanista i federalista, en tant defensa la identitat nacional de Catalunya, que vol que sigui reconeguda i integrada en una organització federal de l’Estat espanyol. Europa és per Maragall la nova pàtria futura. Un projecte d’evolució federal, que s’ha de fer en base als estats, les regions i els ciutadans, amb un nou sentit de pertinència que és precisament la ciutadania. Amb principis d’unitat però no d’uniformitat, de descentralització i subsidiarietat, de solidaritat i cohesió social. Europa és sempre el marc superior de referència en el que queden inserides les relacions entre Catalunya i Espanya, en la mesura que està convençut que la direcció de la història es mou cap a la consolidació de la Unió Europea, amb la conseqüent cessió de sobirania, i que creu fermament en l’aplicabilitat interna a Espanya dels criteris de “devolution” i de subsidiarietat impulsats per la Unió. En aquest àmbit, una constant és la preocupació per aconseguir la participació de Catalunya, i de les altres comunitats, en el nou marc polític europeu, en els processos de decisió dels temes on tenen competències. És conscient que aquesta participació s’ha de produir en base a un procés de delegació i representativitat doncs no totes les regions europees poden tenir veu directa. Per això 4 8 | f u n d ac i ó C a t al u n y a e u r o pa / lle g a t pm - w o r k i n g pape r n . 1 �proposa també la renovació del Senat, on s’han de treballar les propostes homogeneïtzadores en un marc de confiança horitzontal entre les Comunitats. Però està clar que el camí per a que Catalunya arribi a Europa és passant per Espanya, aprofitant la potència del propi estat espanyol, que ha de respondre amb visió de la seva pluralitat. Ara bé, complementàriament a la via principal, Catalunya ha de participar en les euroregions que la impliquin, així com ha de fer servir la força de les seves institucions i la societat civil. És un treball de país, per ajudar a aconseguir la integració europea, que considera la nova pàtria. La plasmació en la pràctica política del pensament federalista de Maragall va ser en molt bona part el nou Estatut, que va estar enfocat com un projecte legal, respectuós amb el marc constitucional, amb l’objectiu de dotar a Catalunya d’un nou marc d’autonomia, dins d’Espanya. Maragall va justificar, molt abans de ser president, la necessitat d’aquest nou marc constitucional. Ho va fer des del principi dient que seria un projecte bo tant per Catalunya com per Espanya, i amb intenció de millora de l’Estat de les autonomies en el seu conjunt. Pensa en el nou Estatut com un projecte per Espanya, una nova fase de l’etapa democràtica, que enfortirà l’estat federal. El defensa en tant que reconeix a Catalunya com a nació, i per tant, a Espanya com a plurinacional; en el fet de ser un pacte entre dues legitimitats, entre dos subjectes polítics que es reconeixen mútuament; en l’aclariment competencial entre el Govern central i la Generalitat, que obre un futur menys conflictiu i en què s’assoleix una capacitat d’autogovern molt ampla. Després de la seva aprovació en referèndum considera que amb el seu desplegament s’obre una nova etapa política que requerirà dues transformacions: d’una banda, un canvi cultural per part de l’Administració central per assumir la distribució de poder que s’ha produït; de l’altra l’esforç per implementar-lo d’una nova generació política que apliqui paradigmes diferents, allunyats del greuge i el tacticisme. Tanmateix, els pensaments finals de Maragall sobre la qüestió evidencien desencís davant l’amenaça de retallada per part del Tribunal Constitucional. En aquell moment planteja obertament el xoc de legitimats entre el poble de Catalunya i el Tribunal Constitucional, i qüestiona la capacitat d’un Tribunal, amb greus sospites d’imparcialitat, per modificar un text legal que ha seguit tot els passos constitucionalment previstos: aprovació pel Parlament de Catalunya, les Corts Generals, i ratificació en referèndum pel poble de Catalunya. De fet, manifesta de forma reiterada que si l’Estatut era modificat pel Tribunal, caldria que tornés a ser sotmès a referèndum per part del poble de Catalunya. 4 9 �7. Respostes a les preguntes d’investigació Tot i que al llarg del punt anterior es troben de forma implícita les respostes a les preguntes d’investigació plantejades en el moment de començar el treball d’anàlisi sobre el pensament d’en Maragall, passem finalment a donar-los-hi resposta concreta una per una: Quin és el diagnòstic que fa Pasqual Maragall sobre les relacions entre Catalunya i Espanya? En primer lloc, constata que no hi ha conflicte entre els dos pobles, que tenen molts lligams històrics, culturals i familiars. El problema polític existent el centra en la diferència entre el plantejament d’una concepció d’Espanya com nació única, homogènia i amb una sola llengua comú, amb les aspiracions de Catalunya de tenir reconeixement nacional i lingüístic, i una ample capacitat d’autogovern. Aquesta diferència de plantejament s’agreuja amb les incidències del procés de reforma estatutària i la modificació de l’Estatut per part del Tribunal Constitucional, després d’haver estat aprovat en referèndum pel poble de Catalunya Es pot identificar un “model Maragall” com a proposta per construir una nova forma d’organització política per Espanya i Catalunya? Sí. Maragall mostra una constant línia de pensament orientada a aconseguir una forma d’organització política, un nou marc constitucional a Espanya, que a partir de l’evolució i aprofitament de les possibilitats de l’existent, pogués encaixar les diversitats existents dins d’Espanya de forma ‘que Espanya es senti plural i Catalunya lliure’. Té aquest model característiques federals? Sí. Es un model definit específicament com a federal i amb les seves característiques bàsiques: dos nivells de govern -federal i regional-, bicameral amb la segona cambra representativa dels governs regionals, repartiment constitucional de competències, i organismes de cooperació i arbitratge. Quin tipus de federalisme proposà Pasqual Maragall? Un federalisme de tipus pluralista, amb reconeixement de la pluralitat nacional i lingüística, repartiment competencial i de recursos financers clars i garantits, presa de decisions en el nivell federal amb mecanismes de participació de les regions. Un federalisme descentralitzador, i diferenciat o asimètric en el que sigui necessari per a reconèixer les diferències existents, on s’apliqui el principi de subsidiarietat per apropar l’exercici del poder al ciutadà. No el considera un model vàlid només per ser aplicat a nivell espanyol, sinó també per a ser aplicat dins de Catalunya: ‘el federalisme interior’ Maragall és nacionalista, catalanista o espanyolista? Catalanista. Es defineix a sí mateix sempre sota aquest concepte. Entén el catalanisme com un projecte polític que combina la defensa del reconeixement de Catalunya com a nació i la reivindicació de l’autogovern, amb l’impuls d’una transformació institucional i constitucional d’Espanya per a que reconegui la seva pluralitat i permeti la convivència entre tots els seus pobles; per tant, el seu catalanisme està orientat a la integració a Espanya, en una nova Espanya ‘plural’. És un catalanisme que neix del reconeixement d’una identitat pròpia, basada en la llengua, la cultura i la història, però que en el seu desenvolupament no es fonamenta en trets identitaris, sinó en una base cívica – republicana- per aconseguir la integració de tots els ciutadans en un projecte de futur per a construir un país millor, dins d’Espanya i d’Europa. 5 0 | f u n d ac i ó C a t al u n y a e u r o pa / lle g a t pm - w o r k i n g pape r n . 1 �Fins a quin punt l’Estatut de 2006 respon al pensament i les propostes de Pasqual Maragall? El resultat final del canvi estatutari no es correspon amb el pensament i el projecte polític de Maragall. El nou Estatut, sobretot el sortit del Parlament de Catalunya, però també el text finalment referendat, contenia elements que formen part principal del projecte polític de Maragall: reconeixia Catalunya com a nació, encara que fos al preàmbul; concretava les competències de cada nivell de govern, fixava criteris garantits de finançament i contemplava la participació de la Generalitat en certes decisions d’abast espanyol; introduïa descentralització en el Poder Judicial i definia el català com idioma preferent en l’Administració. Per tant, significava un canvi en el sentit desitjat per Maragall, encara que amb les limitacions derivades de no contemplar la necessària reforma constitucional, en especial el paper del Senat, que es deixava per una etapa política posterior. La Sentència del Tribunal Constitucional de 28 de juny de 2010, però, va declarar ineficaços i limitats els paràgrafs referents a Catalunya com a nació, refermant una concepció monista i uninacional d’Espanya. També va donar preeminència al poder central sobre l’autonòmic en temes com la llengua, la província com a base de l’organització territorial, la unitat del poder judicial,i la capacitat impositiva. La sentència, per tant, va significar un fre al procés iniciat per aconseguir avançar cap a un federalisme plural en una Espanya plural. Eren les propostes de Pasqual Maragall la ‘tercera via’ que s’està proposant com alternativa de sortida al problema polític actual entre la independència i l’status-quo? A efectes de donar resposta a aquesta pregunta, ens cenyirem a la única proposta escrita coneguda feta com alternativa a la disjuntiva entre l’status-quo i la independència, que és la feta pel PSOE21 en la coneguda com “Declaració de Granada”. Aquest document proposa una reforma constitucional per acabar de donar a l’estat de les autonomies una estructura federal. Però es tracta d’un tipus de federalisme no pluralista, cooperatiu però simètric, solidari i amb un fort enfocament igualitari i uniformista: “Igualdad de derechos básicos de todos los ciudadanos, cualquiera que sea el lugar en el que residan. Sí a los legítimos hechos diferenciales, no a los privilegios o a las discriminaciones” (69; 6). Reconeix, per tant, una diversitat cultural i lingüística d’Espanya, però no proposa l’assignació competencial plena en aquests temes a les comunitats respectives. Constatem doncs que la única proposta coneguda sobre el tema, no es correspon amb el pensament de Maragall. Si un federalisme del tipus pluralista, com el proposat per Maragall, pot ser una ‘tercera via’ per resoldre l’encaix de Catalunya dins d’Espanya és un qüestió d’opinió. L’únic fet constatable és que Maragall va intentar canviar el marc constitucional i estatutari, i ho va aconseguir en bona part, però la sentència del Constitucional ho va invalidar. Espanya no ho ha volgut, s’ha refermat en la uniformitat. Ha continuat sense escoltar ni donar resposta, més de 100 anys després, al lament de l’avi d’en Pasqual Maragall: On ets, Espanya? - no et veig enlloc. No sents la meva veu atronadora? No entens aquesta llengua -que et parla entre perills? Has desaprès d´entendre an els teus fills? Adéu. Espanya! 21. Existeix una proposta feta prèviament al maig de 2013, en el Document de treball 163 de la Fundació Rafael Campalans del PSC, titulada “Per una reforma constitucional federal”, que és mes propera a l’enfocament d’un federalisme pluralista, però no l’hem considerada com a proposta de tercera via pel fet que el PSC i el PSOE tenen com a document oficial la citada declaració de Granada. 5 1 �8. Bibliografia Alvaro, F.M., (1998) Què pensa Pasqual Maragall. Deria. Buchanan, A. and Paredes, J., (2013). Secesión: Causas y consecuencias del divorcio político. Editorial Ariel. Caminal, M., (2009) “L’estat autonòmic espanyol: entre la resistència nacionalista i l’horitzó federal” en Caminal i Badia, M., Requejo, F. and Institut d’Estudis Autonòmics (Catalunya), 2009. Federalisme i plurinacionalitat: teoria i anàlisi de casos. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament d’Interior, Relacions Institucionals i Participació, Institut d’Estudis Autonòmics. Casassas, J., (1997) “La historia del terme “nacionalisme” en la política catalana” en Casassas i Ymbert, J. and Termes, J., 1997. El futur del catalanisme. Barcelona: Proa. Company, E., (1997) “Socialisme català i nacionalisme espanyol” en Casassas i Ymbert, J. and Termes, J., 1997. El futur del catalanisme. Barcelona: Proa. Elazar, D.J. and Institut d’Estudis Autonòmics (Catalunya), (2011). Anàlisi del federalisme i altres textos. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament de Governació i Relacions Institucionals, Institut d’Estudis Autonòmics. Guillamet, J., (1995). El tema és Barcelona. Barcelona: Edicions La Campana. Hix, S. and Hoyland, B., (2012). Sistema político de la Unión Europea. Madrid: McGraw-Hill. Maragall, P., (1986). Refent Barcelona. Barcelona: Planeta. Maragall, P., (2003). Maragall afirma. Madrid: Aguilar. Maragall, P., (2008). Oda inacabada. Barcelona: RBA. Maragall, P., (2009). Espíritu federal: escritos políticos. Barcelona: RBA. McGarry, J. i O’Leary, B., (2009) “Pluralisme territorial: formes, defectes i virtuts” en Requejo, F., Caminal i Badia, M. and Institut d’Estudis Autonòmics (Catalunya). Liberalisme polític i democràcies plurinacionals. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament d’Interior, Relacions Institucionals i Participació, Institut d’Estudis Autonòmics. Requejo, F., (2009) “L’absència de pluralisme nacional en la teoria federal i en les federacions” en Requejo, F., Caminal i Badia, M. and Institut d’Estudis Autonòmics (Catalunya). Liberalisme polític i democràcies plurinacionals. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament d’Interior, Relacions Institucionals i Participació, Institut d’Estudis Autonòmics. Rodrik, D., (2007). Dani Rodrik’s weblog. http://rodrik.typepad.com/dani_rodriks_weblog/2007/06/ the-inescapable.html . Consultat 7-2-2014 Rubert de Ventós, X., (1999). Catalunya: de la identitat a la independència. Barcelona: Empúries. 5 2 | f u n d ac i ó C a t al u n y a e u r o pa / lle g a t pm - w o r k i n g pape r n . 1 �Simpson, M. i Tully J., (2009) “L’absència de llibertat dels moderns a l’era del constitucionalisme i de l’imperialisme posterior a l’11 de setembre” (2009) en Requejo, F., Caminal i Badia, M. and Institut d’Estudis Autonòmics (Catalunya). Liberalisme polític i democràcies plurinacionals. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament d’Interior, Relacions Institucionals i Participació, Institut d’Estudis Autonòmics. Stiglitz, J., (2010). El malestar en la globalización. Taurus. Watts, R.L. i Seijas Villadangos, E., (2006). Sistemas federales comparados. Madrid: Marcial Pons. La resta de discursos i articles utilitzats, que no formen part de llibres editats, estan recollits en l’Annex 4, i estan accessibles en la web: www.pasqualmaragall.cat 5 3 �Annex 1: Taula de criteris classificatoris 5 4 | f u n d ac i ó C a t al u n y a e u r o pa / lle g a t pm - w o r k i n g pape r n . 1 �Annex 2: Fonts utilitzades 5 5 �5 6 | f u n d ac i ó C a t al u n y a e u r o pa / lle g a t pm - w o r k i n g pape r n . 1 �Annex 3: Fonts utilitzades 5 7 �Annex 4: Resultats quantitatius dels eixos d’anàlisi 5 8 | f u n d ac i ó C a t al u n y a e u r o pa / lle g a t pm - w o r k i n g pape r n . 1 �5 9 �6 0 | f u n d ac i ó C a t al u n y a e u r o pa / lle g a t pm - w o r k i n g pape r n . 1 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 05.01. Programa Llegat Pasqual Maragall Type The nature or genre of the resource Subsèrie Description An account of the resource Documents sorgits de les activitats de difusió i recerca del programa de la Fundació Catalunya Europa, Llegat Pasqual Maragall. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource El pensament polític de Pasqual Maragall en relació al federalisme i a l'encaix Catalunya - Espanya Creator An entity primarily responsible for making the resource Campa Planas, Josep Lluís Type The nature or genre of the resource Working Paper Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Maragall Mira, Pasqual, 1941- Federalisme Catalunya Espanya Europa Territoris Description An account of the resource Número 3 de la col·lecció de Working Papers del programa Llegat Pasqual Maragall. Abstract A summary of the resource. Projecte de recerca sobre el federalisme pluralista de Pasqual Maragall, com a mecanisme d'articulació territorial per a Espanya, que permeti un encaix estable de Catalunya en el conjunt d’Espanya, i a la vegada la seva integració a la UE. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Barcelona Publisher An entity responsible for making the resource available Fundació Catalunya Europa Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2016-04 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Recerca https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/26/2664/WP5_Transfronterer_JMartin.pdf 28e027ee7ddce5577d7cc56b81db095d PDF Text Text article Working_paper n.5 Europa en l’horitzó: Barcelona i Catalunya en l’articulació i la construcció europea Les relacions transfrontereres en el pensament i acció de govern de Pasqual Maragall Javier Martín i Uceda DEPARTAMENT DE GEOGRAFIA DE LA UNIVERSITAT DE GIRONA I MEMBRE DEL CONSELL ASSESSOR DE LA DELEGACIÓ DE LA FUNDACIÓ CATALUNYA EUROPA A L’EMPORDÀ Maig 2018 �2 | f u n d a c i ó C a t a l u n y a e u r o p a / w o r k i n g _ p a p e r �ÍNDEX 1. Preàmbul i consideracions inicials 5 2. Introducció 6 Evolució de la cooperació transfronterera a Europa: seixanta anys d’integració 3. El Pensament de Maragall: relacions transfrontereres per la construcció europea 7 10 Europa: un continent urbà 10 Xarxes o sistemes de ciutats i regions, el motor de la cooperació 12 Barcelona, la millor ciutat d’Europa! 13 Catalunya, de la ciutat-regió a la macroregió 14 Emprenedors polítics: Maragall i Pujol, dues visions, dos models, dues Europes 15 4. L’acció de govern: del pensament a l’acció 19 Maragall alcalde: de la xarxa C-6 a la Conferència Interpirinenca de Poders Locals 19 La Xarxa C-6 19 Conferència Interpirinenca de Poders Locals 21 Maragall president: de L’Euroregió Pirineus Mediterrània a l’Espai Català Transfronterer 21 L’Euroregió Pirineus Mediterrània 22 La Comunitat de Treball dels Pirineus 25 Una sinèrgia positiva: l’Hospital Transfronterer de la Cerdanya i l’Eurodistricte de l’Espai Català Transfronterer 26 5. La realitat avui: a mode de conclusió 27 6. De l’Europa prossima, a la prossima Europa 29 7. Bibliografia 33 Bibliografia de l’Arxiu Maragall 34 �“Le nord du sud” Esquema de Pasqual Maragall sobre la macroregió i la Xarxa C-6. Dins del discurs i notes pel dinar amb el Comitè de patronatge de la Cambra de Comerç i Indústria Francesa de Barcelona. 16 de març del 1995. �1. Preàmbul i consideracions inicials A quest treball s’emmarca dins del Llegat Pasqual Maragall, el programa de recerca sobre l’acció i pensament polític de Pasqual Maragall iniciat el 2013 per part de la Fundació Catalunya Europa. L’àmplia obra de govern tant dels anys d’alcalde de Barcelona com President de la Generalitat, així com la complexitat del seu pensament polític fan d’aquest programa una excel·lent iniciativa per preservar i conèixer el llegat d’una persona clau en l’esdevenir de Catalunya i Barcelona, i al mateix temps facilita la comprensió de la realitat actual. Personalment, vull agrair l’encàrrec per part de la Fundació Catalunya Europa. Primer per confiar en un jove investigador que s’inicia en la recerca. I per l’altre costat, donar-me l’oportunitat de contribuir al Llegat Pasqual Maragall. D’altra banda, voldria explicar que aquesta recerca transcorre paral·lela a la meva tesi doctoral, que tracta precisament sobre la cooperació transfronterera a Europa. En concret, sobre el paper dels agents involucrats en la mateixa i els projectes impulsats, en especial a través d’INTERREG; així com valorar quin ha estat el seu impacte en el territori. Tot això, a través de l’anàlisi de diferents fronteres europees per realitzar una comparativa amb els diferents casos i entendre un fenomen que s’ha estès en els darrers anys i que suposa un triomf de la integració europea. Una temàtica, per tant, plenament complementària a la recerca sobre Maragall. Les fronteres són un element present en la realitat social, política i econòmica. Especialment en un context mundial de globalització, on el procés d’integració europea ha fet pensar els ciutadans que poden viatjar sense passaport, les fronteres en alguns casos tornen a aparèixer com un element que recupera un significat que semblava oblidat: límit, barrera. Una realitat que sens dubte Maragall va treballar perquè no tornés mai. I perquè les fronteres fossin un element d’unió, de contacte i que en tot cas, com afirmà a Prada de Conflent, no suposés més que una mica de cua en un peatge d’autopista. La recerca té una doble vessant: la primera s’endinsa en el pensament Maragall en relació a la cooperació transfronterera a partir de documents diversos, com guions de reunions, documents oficials o, especialment, discursos; i en segon lloc, mostrar l’obra de govern realitzada sota el seu impuls i lideratge, des dels dos costats de la plaça de Sant Jaume, sigui des de la Casa Gran de Barcelona com el Palau de la Generalitat. Per acabar aquest primer apartat vull fer alguns agraïments. Primer, a Albert Aixalà per les seves consideracions inicials sobre com encarar la recerca. En segon lloc a Mita Castañer, la meva directora de tesi, per engrescar-me i ajudar-me a realitzar aquesta recerca. També a Joan Vicente, per les seves opinions, correccions i comentaris fonamentals per anar avançant en tot aquest procés. I en darrer lloc, a les persones entrevistades i amb les que he mantingut converses del tot interessants i enriquidores, en concret, Margarita Obiols, Anna Terrón, Antònia Sabartés, Joan Ganyet i Joan Armangué. Gràcies a tots ells. |5 �2. Introducció P arlar de relacions transfrontereres significa, avui, parlar del “vell” significat de frontera. Reflexionar sobre el paper de les fronteres europees en aquests moments porta a reflexionar sobre processos que semblaven, almenys fins fa poc, oposats als que succeeixen en algunes fronteres europees actualment. Si bé s’apreciava que el procés de desfuncionalització de les fronteres internes europees semblava lineal, la situació d’incertesa política actual en la majoria d’estats membres i del projecte europeu semblen suposar que aquest procés no té un horitzó tan nítid com semblava tenir amb anterioritat. Deixant de banda aquest apunt sobre l’actualitat, si mirem enrere, les relacions transfrontereres a Europa van estretament lligades al desenvolupament de la Unió Europea com a entitat social, política i econòmica. Han estat objecte de polítiques comunitàries, amb importants quantitats de recursos econòmics per fomentar-les, però també de l’acció dels actors regionals i locals, que han impulsat iniciatives a diferents escales per poder avançar en la consolidació d’acords i projectes que puguin tenir un impacte positiu en el territori per superar l’efecte “limitador” de les fronteres. Un dels primer aspectes a tenir present en aquest document ha de ser definir què s’entén per cooperació transfronterera. És un procés d’associació, d’acord, de partnership, entre actors locals i regionals separats per una frontera, amb l’objectiu de, tal i com s’ha afirmat en el paràgraf anterior, obtenir un impacte territorial positiu. En aquesta definició s’introdueix un aspecte que cal remarcar. El fet que els actors locals i regionals prenguin part d’una política reservada especialment als estats, com és la política fronterera (Perkmann, 2003). La frontera és un element clau en un dels aspectes que fonamenta els estats: la sobirania. Les fronteres marquen el límit d’actuació d’un estat, i per tant, han esdevingut imprescindibles per entendre la configuració dels mateixos, així com la seva actuació i poder. Però amb la construcció de la Unió Europea, les fronteres, almenys les internes, viuen un procés de desfronterització. La cooperació territorial i transfronterera va estretament lligada al projecte europeu, així com el paper que han tingut institucions com la pròpia Unió Europea o el Consell d’Europa, entre altres. També la globalització econòmica i social, i l’augment en les darreres dècades d’organismes i institucions supraestatals han contribuït a reduir el paper de les fronteres, si bé és cert que al mateix temps, en les darreres dècades, han aparegut una gran quantitat de noves fronteres estatals (O’Dowd, 2002), cosa que pot semblar en part contradictòria. Mentre es produeix aquest canvi funcional en les fronteres, hi ha un procés on els actors regionals i locals s’atribueixen un paper nou en les relacions transfrontereres com s’ha mencionat anteriorment, una política reservada al llarg del temps al estats. Letamendía (2010) posa de manifest la doble direcció de la cooperació territorial, amb dos eixos diferenciats: el vertical, amb cooperació a diferents escales (europea, estatal i regional); i l’horitzontal, entre actors dels diferents costats d’una frontera per cooperar i superar diferències que puguin existir, establint en alguns casos estructures de cooperació. Aquest fet, suposa avançar en una realitat complexa, una forma de govern multinivell que s’ha anat consolidant al llarg dels darrers anys, en especial per l’impuls donat per la política europea (Stead, 2014). Una nova governança que s’ha consolidat en els darrers decennis, que implica una emergència de l’escala regional i local, (Harguindéguy i Bray, 2009) que posa de relleu com la complexitat del govern del territori i el nous significats de les escales territorials en la presa de decisions (Gualini, 2006). Tots aquests processos posen la consolidació del principi de subsidiarietat dels estats europeus (Keating, 2004), reclamat per Maragall en múltiples ocasions, i que quedà plasmat en una de les seves publicacions, Europa pròxima: Europa, regions i ciutats (Maragall, 1999), a la que es farà referència més endavant en aquesta recerca. 6 | f u n d a c i ó C a t a l u n y a e u r o p a / w o r k i n g _ p a p e r �Evolució de la cooperació transfronterera a Europa: seixanta anys d’integració L’evolució de la cooperació territorial transfronterera a Europa ha estat recollida per múltiples autors, si bé l’amplitud del concepte de cooperació fa que les aproximacions a l’evolució siguin diverses, des d’àmbits com l’economia, la ciència política, la geografia o la història. La majoria dels autors centren en els anys posteriors a la Segona Guerra Mundial el moment de naixement de la cooperació transfronterera. Després de la devastació del conflicte, actors locals comencen a impulsar els primers acords entre ells, per exemple amb agermanaments entre municipis. Autors com Domínguez (2008) posen de manifest el paper dels ens locals en aquesta primera etapa, lluny encara de la consolidació plena amb la posada en funcionament de la Iniciativa INTERREG l’any 1990. Especialment en aquesta etapa sorgeixen les iniciatives en la frontera franco-alemanya, la més afectada per la guerra. El mateix Domínguez defineix aquesta fase com a “prehistòria” de la cooperació. També Oliveras, Durà i Perkmann (2010) situen aquests primers acords voluntaris entre actors locals com el primer pas per la consolidació de la cooperació transfronterera. Els autors, en el seu article defineixen quatre etapes. 1) La primera, des dels anys cinquanta fins a inicis dels vuitanta. Destaca d’aquest període la creació de la considerada primera euroregió l’any 1958, EUREGIO, a la frontera entre Alemanya i els Països Baixos. Els acords es basaven en la voluntat dels diferents actors, que entraven en una temàtica centrada, fins al moment, als estats. 2) La segona fase s’inicia amb els primers reglaments jurídics creats per impulsar i regular la cooperació transfronterera. El primer el Conveni de Madrid, de l’any 1980, titulat “Conveni Marc Europeu de Cooperació Transfronterera entre Autoritats i Comunitats Territorials”, sota auspici del Consell d’Europa. Segons els autors, altres documents com la “Carta Europea d’Autonomia Local”, del 1985, ajuden també a impulsar la cooperació transfronterera. 3) Tercera fase, caracteritzada per la consolidació i expansió de la cooperació transfronterera per l’aplicació dels diferents acords anteriors, però també, per la política regional europea. L’aprovació dels fons INTERREG, orientats precisament al foment dels projectes de cooperació transfronterera, transnacional i interregional. Els diferents programes financers i de cooperació han estat cada cop majors, amb més recursos econòmics, i amb més espais inclosos per ser elegibles per rebre finançament. La necessitat de gestionar els recursos i d’impulsar els projectes propicia de manera notable l’establiment d’estructures de cooperació, com les euroregions o d’altres iniciatives similars i a múltiples escales de treball. 4) Per últim, els autors inauguren una nova etapa, que correspon amb l’actualitat, i que coincideix amb l’aprovació per part del Parlament Europeu de les Agrupacions Europees de Cooperació Territorial (AECT). La Cooperació territorial Europea passarà, a efectes dels instruments financers de les polítiques de cohesió, a ser un objectiu a partir de la programació iniciada al 2007 i que es manté en la programació actual, des del 2013 fins al 2020. Després del Tractat de Lisboa del 2007 la cohesió territorial passa a ser un objectiu reconegut per la Unió Europea, i per tant, una prioritat per les Polítiques Regionals. És el tercer pilar de la política de cooperació, juntament amb els objectius de convergència i competitivitat. Per tant, la cooperació territorial no és simplement un element necessari per la consolidació del mercat comú, si no també necessari per un territori integrat social i econòmicament. I aquest fet dóna a les regions frontereres |7 �un paper d’actors polítics necessaris per aconseguir aquests objectius (Wassenberg, Reitel, Peyrony, i Rubió, 2015). L’actualitat també ens fa pensar que potser som en una nova etapa d’aquesta evolució de la cooperació. Un moment on, tot i els interessos de la Unió Europea per seguir amb el procés de cohesió, les polítiques d’alguns estats en relació a les fronteres poden fer que la cooperació transfronterera estigui en dubte, pugui quedar en segon pla o, inclús, desactivada. Però més enllà d’aquest comentari, la cooperació transfronterera és un element important en l’assoliment dels objectius de cohesió del territori europeu, no només per la consolidació del mercat comú, sinó també per la superació social i econòmica d’una barrera que segueix en la ment d’una part important de la societat. Contribueix al mateix temps a assolir una consciència europea, un sentiment de pertinença a un projecte compartit. El llegat i acció de govern de Pasqual Maragall des de l’alcaldia de Barcelona i la Presidència de la Generalitat treballa en aquest sentit. La voluntat de fer d’Europa una pàtria comuna que superi els antics enfrontaments entre estats. Per Maragall, com queda palès en el seu pensament i obra de govern, per avançar en la cohesió europea les ciutats i les regions han de tenir un paper clau, els estats, amb les seves rivalitats constants i la poca voluntat de cedir poder a la Unió no permetran avançar. En canvi els ens locals i regionals, amb problemàtiques similars i solucions compartides, poder contribuir millor al somni d’una Europa unida. Si observem les diferents fases en què anteriorment s’ha dividit l’evolució de la cooperació transfronterera, l’acció de Maragall coincideix bàsicament en la tercera fase. Un període d’expansió de la cooperació a tot Europa, que succeeix en el moment de l’ascensió d’Espanya a les Comunitats Europees. En el moment de màxim desplegament de la projecció de Barcelona i Catalunya a Europa i al món. Hi contribuiran els Jocs Olímpics del 1992, però també una voluntat per esdevenir un actor imprescindible en la cooperació transfronterera del sud d’Europa, d’aquell nord du sud, que s’anirà exposant en els següents apartats. Avui però la cooperació transfronterera té encara reptes per assolir. Tot i l’empenta constant que donen les polítiques europees, tot i el reforçament dels fons econòmics i la creació de figures jurídiques que facilitin impulsar el govern del territori i els projectes, queda camí per recórrer. L’alineació dels objectius per la cohesió territorial amb els grans objectius de l’Europa 2020, l’ampliació, en alguns casos, dels territoris que poden participar en els programes transfronterers com INTERREG o la progressiva consolidació dels programes han fet emergir nous actors que prenen part en els projectes. Aquest pot ser un element molt positiu, però afegeix complexitat a l’hora de governar els projectes i espais, ja de per si complicat per la sovint diferent naturalesa de cada actor, en especial pel fet de pertànyer a estats diferents. La governança, la consolidació de xarxes i projectes més enllà de les accions concretes o puntuals i assegurar que els diners invertits tenen un impacte real en el territori són alguns dels reptes més importants que caldria treballar avui pensant en la cooperació transfronterera futura. 8 | f u n d a c i ó C a t a l u n y a e u r o p a / w o r k i n g _ p a p e r �Tot això, sense oblidar o obviar quin és l’objectiu primer de la cooperació transfronterera: superar els problemes derivats del fet de tenir un límit polític i avançar en la consolidació d’un espai europeu cohesionat. Pasqual Maragall ho tenia clar, i sabia que només així aquell somni d’una Europa unida seria possible. Cronograma sobre les fites vinculades a la cooperació transfronterera i Pasqual Maragall Alcaldia 1982 Arribada a l’alcaldia de Barcelona CMRE 1992 Presidència Consell Municipis i Regions d’Europa CIPL 1984 Conferència Interpirinenca de Poders Locals CTP 1982 Formació de la Comunitat de Treball dels Pirineus Comitè Regions 1996 Generalitat 2003 Presidència del Presidència de la Generalitat Comitè de les de Catalunya Regions C-6 1990 Creació de la xarxa de ciutats C-6 Pla Estratègic 1986 Euroregió 2004 Creació de l’Euroregió Pirineus Mediterrània Eurodistricte 2006 HTC 2003 Inici Hospital Transfronterer de la Cerdanya Inici del procés per la creació de l’Eurodistricte Redacció del Pla Estratègic Barcelona Elaboració pròpia. (2017) |9 �3. El Pensament de Maragall: relacions transfrontereres per la construcció europea L a cooperació transfronterera té components des de múltiples perspectives, cosa que li dóna una complexitat afegida. Si ho unim al caràcter polifacètic de Pasqual Maragall i del seu pensament fa que aproximar-se a la cooperació i les relacions transfrontereres sigui un repte encara més intricat, però alhora, estimulant. Per aquest motiu és important iniciar la recerca amb algunes definicions. Després de l’anàlisi i estudi del documents en relació a la temàtica del treball, hi ha diversos conceptes claus, idees-força, que articulen el conjunt del pensament de Maragall en relació a la cooperació transfronterera, fortament vinculades també a la concepció de territori i ciutadania. Què és Europa per a Maragall, com s’articula, o el paper de les ciutats i les àrees metropolitanes són algunes de les preguntes que cal fer-se per entendre-ho. Del seu pensament se’n desprèn que són les ciutats on més i millor es pot consolidar la ciutadania europea, ja que és en les ciutats on en major grau es poden assolir els ideals per la societat diversa i integradora d’Europa. Per tant, perquè això pugui ser una realitat, no hi ha d’haver fronteres, límits que puguin suposar un mur a una estructura i articulació territorial on nodes i xarxa facin bategar el continent. La frontera ha de passar a ser un element que contribueixi a cosir una Europa fragmentada per uns límits estatals que han de donar pas a regions i ciutats com a noves forces motrius de la seva construcció. Per realitzar aquesta part de la recerca s’englobarà el pensament de Maragall en relació a les relacions transfrontereres en diferents elements o conceptes, que ens ajudaran a entendre com un tot el seu pensament. Al mateix temps cal afegir que la concepció de les relacions transfrontereres de Maragall tenen clarament diverses vocacions o orientacions territorials: europea, mediterrània i global. Europa: un continent urbà El vell continent. Un continent més proper per a Barcelona i Catalunya després de l’entrada d’Espanya a la Comunitat Europea, a la Unió Europea dels 12 estats de l’any 1986. Europa serà present constantment en el seu pensament i, per tant, en la seva obra de govern. I és precisament amb un impuls a la cooperació transfronterera com millor plasmarà el seu interès per Europa. En un acte a l’Institut Francès de Barcelona, el dia 10 de novembre del 1992, l’alcalde Maragall en un col·loqui europeu titulat “Pensar Europa. Identitats i diferències1”, afirmà als presents: “Europa és el nostre horitzó en tots els sentits”. Cal, per tant, posar de manifest quina és la seva concepció d’Europa. Què és, per a Pasqual Maragall, Europa. En múltiples textos es recull una definició, una idea de què era el continent europeu. Per exemple, per citar un document, en la conferència realitzada a Tolosa de Llenguadoc el 19 de desembre del 19912, explicita: “Europa és sobretot, un sistema de ciutats cada dia més atapeït, més dens, més connectat en tots els ordres”. Introdueix, en aquesta definició un altre concepte clau, “sistema”, vinculat al de xarxa abans esmentat i que en l’apartat posterior es tractarà. Per altra banda, aquest concepte també inclou un altre element de gran interès per Maragall com són les ciutats. El títol del seu recull de textos sobre Europa aporta en el títol una definició, tot i que també es podria considerar una declaració d’intencions: Europa pròxima. Europa, regions i ciutats. Abans 1 Guió del Gabinet d’Alcaldia. Paraules de l’Excm. Sr. Alcalde en la salutació als participants del col·loqui europeu “Pensar Europa. Identitats i diferències”. 2. Maragall, P. (1991) La région, demain dans l’Europe. Tolosa de Llenguadoc. Arxiu Maragall. 1 0 | f u n d a c i ó C a t a l u n y a e u r o p a / w o r k i n g _ p a p e r �del pròleg d’aquesta publicació apareix una fotografia aèria nocturna del continent. Una imatge que demostra l’elevat nivell d’urbanització a Europa, que respon a la seva concepció de territori com a una xarxa d’espais urbans. En relació a aquesta imatge, també hi ha un comentari interessant en el discurs de recollida de la medalla d’or dels arquitectes britànics l’any 1999, on Maragall afirma “si mirem Europa des d’un satèl·lit veurem una constel·lació de punts o taques de llum. El que no veurem seran fronteres entre estats o regions (...) i l’únic camí que ens porta del món actual dels estats al món global, a un món obert, al món sense fronteres, és precisament aquest: una ruta que travessa el món de les ciutat i l’Europa de les regions”. Oriol Nel·lo (2017), en un apartat del seu capítol del llibre Pasqual Maragall: pensament i acció, afirma que Maragall té una concepció territorial d’Espanya i Catalunya en relació a les seves ciutats, la mateixa lògica per l’escala continental. Maragall propugna, en paraules de Nel·lo, “la construcció europea no com el resultat d’una simple agregació de compartiments estancs, o la suma d’un conjunt d’estats sempre potencialment enfrontats, sinó, sobretot, de la integració i complementarietat de la xarxa europea de ciutats”, la xarxa reflectida en la imatge de satèl·lit nocturna abans esmentada. Queda evidenciat, per tant, la forta convicció que Europa és un territori urbà, i que són les seves ciutats amb les seves àrees d’influència, les que articulen el continent, i no els estats. Les ciutats europees, tornant al discurs a Tolosa de Llenguadoc del 1991, “a part d’acollir la major part de la població europea, concentra també les seves potencialitats de desenvolupament econòmic i social, d’innovació tecnològica i de desenvolupament educatiu i cultural”. A més, en un altre discurs que realitzà a Bilbao3 compara la situació europea amb l’americana, dient, “No se puede concebir Europa sin las ciudades. Europa ha sido siempre, en la historia, un sistema de ciudades. América, en cambio, es un sistema diferente, donde el valor del suelo es mucho más bajo, donde la movilidad es un valor más importante que la radicación, donde la Constitución (a diferencia del Tratado de Maastricht) no crea la colectividad local ni, por tanto, la protege”. La Unió Europea té, hi ha tingut històricament, un problema de relació amb la ciutadania. La dificultat d’acostar la idea d’Europa als ciutadans no és nova, i Maragall apunta en nombroses ocasions el paper fonamental dels ens regionals i locals en aquesta sentit. A la conferència realitzada al CCCB al 19944 sobre la presència de Barcelona a les institucions comunitàries i els papers dels poder locals i regionals a Europa, parla del paper que ha tingut la ciutat en les diferents iniciatives per fomentar el principi de subsidiarietat o reclamar la necessitat de tenir present a les ciutats i regions en l’estructuració europea. I en els documents preparatoris d’aquesta conferència, hi ha cites d’altres personalitats que Maragall recull per consolidar els seus arguments. De Mitterrand, president de la República Francesa, unes paraules a la sessió d’obertura del XIX Estats Generals del Consell de Municipis i Regions d’Europa, presidit pel propi Maragall, on precisament destaca que per apropar Europa a la gent, és necessària la feina dels municipis i regions, per la seva proximitat i coneixença de la realitat. Les ciutats i les regions tenen per Maragall un doble paper en relació a Europa: per un costat articulen físicament el territori; però per altre, són imprescindibles per transmetre als ciutadans els valors comuns que comparteixen tots els europeus, un element fonamental per la consagració de la ciutadania europea. En un article al diari El País5, l’alcalde Maragall afirma: “En un marco más amplio, la Europa de las ciudades no es una idea alternativa al tradicional binomio ideológico de la Europa de las patrias y la Europa de los pueblos. Con patrias y con pueblos, las ciudades son la base de Europa. Europa es el continente de las ciudades”. 3. Maragall, P (1993) El futuro de las ciudades en Europa. Bilbao. Arxiu Maragall 4. Maragall, P (1994) La presència de Barcelona a Europa. Els poders locals i regionals en la constricció europea. Barcelona. Arxiu Maragall. 5. Maragall, P (1990) La Europa de las ciudades. El País (1990). Arxiu Maragall |1 1 �Xarxes o sistemes de ciutats i regions, el motor de la cooperació Si són les ciutats i els seus territoris d’influència les que construeixen i articulen el continent, el doten de contingut cívic, són també la font principal de la seva riquesa i dinamització. Les ciutats europees teixeixen una xarxa cada cop més densa. Els efectes de la globalització i dels procés d’integració europea fan que els espais urbans tinguin cada cop més interrelació, ja sigui per competir entre ells, com per cooperar. En un discurs realitzat per la inauguració de la delegació de Perpinyà a Barcelona al 19936, l’alcalde Maragall afirmà: “Avui, les ciutats europees competeixen entre sí, però, i el que és el més important, també col·laboren. Competeixen per atreure inversions i tecnologies, per ser seus d’organismes internacionals, per aconseguir funcions de centralitat en el sistema internacional de comunicacions, etc. Aquesta competència, que finalment sempre redunda en benefici del conjunt de ciutadans europeus, ha fet desenvolupar també espais de complementarietat”. Margarita Obiols destaca de la personalitat de Maragall la capacitat per entendre’s amb la resta de representats polítics, així com la d’integrar aquells que tenen una visió diferent de la seva. La gran capacitat de diàleg facilità arribar a acords amb una gran quantitat d’actors diferents, resultant l’èxit en aspectes com la creació de la xarxa C-6 i, en especial recorda Obiols, la creació del Comitè de Regions (i ciutats). També Antònia Sabartés recull el gran prestigi de Barcelona i Catalunya, i en concret de Maragall, en el conjunt d’Europa, i com aquest fet suposa el seu paper actiu en la creació del Comitè. Les ciutats han de ser conscients que en la globalització, en una Europa amb mercat comú i amb una progressiva integració política per un costat competeixen, ja que com diu Maragall en el paràgraf anterior, es veuen abocades a lluitar per aconseguir inversions, seus d’organismes o esdeveniments. Els Jocs Olímpics són el millor exemple. L’alcalde es conscient que Barcelona s’ha de transformar per ser capaç de competir amb les altres ciutats europees, i també amb les del seu entorn. Però també serà necessari que cooperin. En l’Europa unida que es construïa en aquell moment, les regions i ciutats segons ell no quedaven representades. I no s’estaven tenint en compte. És per això que les ciutats també, a part de competir, han de cooperar. Cooperar per tenir més força i ser capaces d’influir a Europa i al món. Però especialment necessari era tenir veu per poder reclamar també solucions per les ciutats i els espais urbans. En aquest sentit, per ampliar el contingut és recomanable la consulta del segon working paper d’aquesta col·lecció, realitzat per Albert Aixalà (2015) amb el títol de Ciutadans d’Europa, unim-nos!: la contribució de Pasqual Maragall a l’impuls i projecció del moviment europeu de ciutats, realitzat l’octubre del 2015. Per Maragall, les ciutats són els “contenidors” dels problemes de la societat contemporània. Uns problemes, per altra banda, compartits entre les diferents ciutats europees, que han de fer front a escenaris comuns. Per tant, les ciutats, que formen una xarxa entre elles perquè es relacionen per fluxos econòmics, socials, polítics, etc., necessiten cooperar. En el discurs inaugural del seminari Internacional de la Regió Mediterrània de l’any 19857, l’alcalde afirma que les ciutats mediterrànies, tot i que és una idea extrapolable al conjunt de les gran ciutats, “hauran de fer front als problemes derivats de llur creixement o reforma, de l’encert o desencert en que es tractin aquests problemes dependrà en gran mesura la generació del creixement econòmic i de l’ocupació en el conjunt dels països de la regió”. I continua, afirmant que les reunions i la cooperació entre ciutats són fonamental ja que “l’intercanvi d’experiències i la discussió dels problemes comuns facilita la solució d’aquests i estimula l’aparició de noves idees”. 6. Maragall, P (1993) Discurs d’inauguració de la delegació de Perpinyà a Barcelona. 7. Maragall, P (1985) Discurs inaugural del seminari Internacional de la Regió Mediterrània. Arxiu Maragall. 1 2 | f u n d a c i ó C a t a l u n y a e u r o p a / w o r k i n g _ p a p e r �Es consolida la necessitat de cooperar entre ciutats, entre iguals, per tenir més força per assolir els objectius que es pretenen. Aquesta col·laboració és fonamental no només per les pròpies ciutats, sinó també pel conjunt del projecte europeu, el que manifesta a Bilbao dient que la cooperació entre ciutats és “la xarxa de seguretat del projecte europeu”. En el mateix discurs, afegeix que “los problemas de las grandes ciudades sólo pueden resolverse a nivel europeo, porque los problemas de las grandes ciudades son comunes a toda Europa. (...) Lo importante es que trabajemos conjuntamente para la resolución de esos problemas”. En aquest sentit durant l’alcaldia de Maragall, en especial durant els anys 80 i 90, es realitzà una gran activitat d’agermanament amb altres ciutats, per afavorir els intercanvis a múltiples nivells. Agermanaments que no només es realitzaven amb ciutats estrangeres, sinó que també s’establien amb altres ciutats espanyoles com a mecanisme per trobar suport a l’hora d’afrontar alguns reptes i problemes. També cal destacar intercanvis com els realitzats amb la ciutat de Sarajevo després de la guerra dels Balcans. La iniciativa de fer de la ciutat bosniana un districte de Barcelona per fomentar l’ajuda fou un exemple de cooperació que anava més enllà de sumar esforços i sinèrgies amb altres ciutats. Maragall compara alguna vegada la ciutat amb una empresa. Les ciutats són empreses que competeixen entre si, oferint localització a canvi d’inversions. Però, afegeix també al discurs realitzat a Bilbao, “esto no impide que Europa pueda entenderse como un espacio urbano donde los elementos de complementariedad de las ciudades son tan o más importantes que los de concurrència”. Aquest doble joc, de competència i acord entre agents enllaça amb la definició que s’ha realitzat molt a l’inici d’aquest document com a definició de cooperació transfronterera. Com un acord, partnership, en argot clarament empresarial i economicista, entre actors de banda i banda d’una frontera que s’alien per afrontar conjuntament reptes i problemes comuns i per trobar solucions compartides. Així, les fronteres polítiques han de ser l’obstacle a superar en l’establiment de les xarxes de cooperació. Unes fronteres que, en un article publicat el 20078 en relació a l’Euroregió Pirineus Mediterrània, i referint-se al cas entre Catalunya i França, “una ratlla que ens ha separat forçosament durant segles”. Però una barrera que cal esborrar “per demostrar que Europa és veritat”. Una ratlla que “ja no hi és. Un xic de cua sí que hi ha, però més n’hi ha en el peatge que no pas a la ratlla -menys segurament fins i tot al peatge d’aquí dalt que al peatge de la Selva”9. Per consolidar la construcció europea i la cooperació, cal facilitar les comunicacions entre ciutats i regions. En el mateix discurs prossegueix, afirmant: “Jo crec que totes aquestes línies s’han d’enfortir perquè a última hora, són aquestes comunicacions les que donen vida a l’existència d’aquests conceptes més grans, més romàntics i més sentimentals com puguin ser la pàtria, les nacions o les identitats. Si no hi ha els vasos sanguinis, si no hi ha les comunicacions, si no hi ha les connexions que irriguen aquest cos que nosaltres formem sentimentalment, doncs malament, perquè els sentiments són molt importants però la física també compta, i si la física no aguanta els sentiments tampoc continuarien”. Barcelona, la millor ciutat d’Europa! “Després dels Jocs Olímpics, Europa!” Frase recollida per diferents personalitats de l’entorn de l’Alcalde Maragall en parlar del dia després d’acabar els Jocs del 1992. Els Jocs Olímpics havien de servir per un costat com a motor per refer Barcelona, des del punt de vista urbà, però també, per projectar-la al món com a metròpoli moderna i referent del sud d’Europa. Però la voluntat és no frenar l’impuls que suposa la celebració d’un esdeveniment com les Olimpíades, i mantenir l’estratègia transformadora. Amb aquesta voluntat s’elabora el Pla Estratègic Econòmic 8. Maragall, P (2007) L’euroregió Pirineus-Mediterrani. El Periódico de Catalunya. 2007. Arxiu Maragall.7. Maragall, P (1985) Discurs inaugural del seminari Internacional de la Regió Mediterrània. Arxiu Maragall. 9. Maragall, P (2007) Transcripció de la participació en la taula rodona “El futur de l’Euroregió” en el marc de la XXXIX edició de la Universitat Catalana d’Estiu. Arxiu Maragall. |1 3 �i Social Barcelona 2000, redactat a partir del 1988. El Pla Estratègic, una eina innovadora per la gestió de les ciutats i del territori als anys vuitanta, serà un referent per a moltes ciutats. I encaixa amb comentaris de Maragall abans mencionats: la idea d’entendre les ciutats com a empreses. La planificació estratègica és un instrument vinculat al planejament econòmic, i torna a tenir també una vinculació amb la idea de partnership, a la col·laboració pública-privada, a la concertació d’agents i actors que tenen a veure en el desenvolupament econòmic de la ciutat i el territori. Tot això en una realitat global de competència i cooperació entre ciutats. L’Alcalde Maragall en una conferència a la Universidad Complutense, el juliol de 1992, afirmà que l’objectiu del Pla Barcelona 2000 tenia com a objectiu “buscar una especialización que permitiera definir el rol y desarrollo específico que debía jugar Barcelona ante las ciudades competidoras”. En el mateix discurs, destaca la importància que suposa per la ciutat la internacionalització en el context sobretot europeu. Aquest procés ha d’ajudar a entendre el caràcter dels serveis i activitats de la ciutat, que han de tenir una vocació europea de gran nivell per poder competir amb la resta de grans metròpolis, però també el Pla “nos lleva a hablar de la necesidad de establecer mecanismos de cooperación internacional y de ayuda entre ciudades. (...) La colaboración, a partir de proyectos concretos y de la participación de los agentes económicos y sociales, en la creación de regiones transfrotnerizas”. El Pla Estratègic suposa una reafirmació en una voluntat de Maragall: situar Barcelona com a metròpoli europea, dins de les xarxes de grans ciutats que articulen el territori europeu. És així que l’objectiu general del Pla és: “Consolidar Barcelona com una metròpoli emprenedora europea, amb incidència sobre la macroregió on geogràficament se situa; amb una qualitat de vida moderna; socialment equilibrada i fortament arrelada a la cultura mediterrània”. El Pla aporta un mapa on defineix la macroregió on s’insereix Barcelona, un espai euromediterrani entre la Comunitat Valenciana i el golf de Lleó, conjuntament amb l’Aragó i el Midi francès. Recull, a més, les previsibles conseqüències que tindrà la integració europea, i especialment el paper de les ciutats creant espais amb xarxes de relacions, amb una rellevància política cada cop més important. Per l’altre costat defineix també que per incidir en la macroregió, per fer servir el mateix concepte, és necessari avançar en la cooperació entre ciutats, sense negar també la competència per impulsar el desenvolupament. No es vol convertir Barcelona en la capital d’aquest ampli territori, sinó ser un motor de la cooperació entre ciutats, esdevenint un “eix direccional”, estimulant fluxos i definir estratègies per progressar conjuntament estimulant les potencialitats de cada un dels nodes, dels components, de les ciutats que formen la macroregió, però també amb la resta de ciutats i regions d’Europa amb les que es relacionen. Les ciutats que recull el primer punt de la primera línia estratègica del Pla, que formen la macroregió juntament amb Barcelona són Tolosa, Montpeller, Saragossa, València i Palma, al document, Ciutat de Mallorca. El Pla se situa temporalment en el moment de discussió sobre el paper de les ciutats i regions en la Unió Europea, que acabarà amb l’aprovació del Comitè de les Regions amb el Tractat de Maastricht, i Pasqual Maragall i Barcelona tingueren un protagonisme important. L’Alcalde Maragall jugà un rol determinant en la concreció primer de les xarxes europees de ciutats, on cal destacar la presidència de Maragall al Consell de Municipis i Regions d’Europa (CMRE) a partir de l’any 1992. Aquesta associació es convertirà en interlocutora amb la Comissió Europea i el president Delors. I, al mateix temps, com s’ha mencionat anteriorment, suposarà un element clau en les negociacions per l’aprovació del Comitè de les Regions. Un comitè que Maragall arribà a presidir l’any 1996 fins al 1998. Altre cop és interessant llegir el working paper d’Albert Aixalà, on exposa detalladament tot el procés que es va produir fins a la consecució de la presidència del Comitè de les Regions. El compromís en la construcció europea no és un element més en la política internacional de la Barcelona de Maragall: “Europa no es para Barcelona una obligación; es un compromiso, una vocación y un reto que afrontamos con voluntad de trabajo y con el entusiasmo con que la ciudad asume todos 1 4 | f u n d a c i ó C a t a l u n y a e u r o p a / w o r k i n g _ p a p e r �sus proyectos”10. Aquesta frase del seu discurs davant ambaixadors europeus l’any 1996 resumeix aquesta voluntat. Un dels elements estructuradors del pensament polític de Maragall és el principi de subsidiarietat. I l’entén precisament com una peça fonamental de la construcció europea. Les ciutats, com a estructura administrativa més propera, han de tenir la capacitat de poder assumir una part important dels problemes dels europeus, i per tant, per poder fer front als mateixos la cooperació amb altres ciutats és necessària, per aprendre dels altres, però també per tenir més força. La cooperació europea esdevé un mecanisme de reforç de les ciutats, pel seu propi funcionament com a ciutat però també per la consolidació del projecte europeu. Antònia Sabartés recalca el paper de les ciutats i les regions en la visió federal d’Europa que tenia Maragall, i sobre les quals s’ha d’articular l’entramat institucional basat en la subsidiarietat. I per això, bona part de l’activitat internacional des d’alcaldia es realitza en aquesta línia per defensar aquesta posició, amb diverses iniciatives a diverses escales o lògiques, en paraules de Sabartés: una lògica espanyola, que es concreta en la creació del G7 (Madrid, Barcelona, València, Sevilla, Bilbao, Saragossa i Màlaga), una lògica de cooperació europea de proximitat (CIPL, C-6) una lògica europea (CMRE, Eurocities), una lògica mediterrània (Medcités, Fòrum de ciutats mediterrànies) i una lògica internacional (FMCU, IULA, METROPOLIS). La xarxa C-6 i l’Euroregió són dos bons exemples que més tard seran tractats. La subsidiarietat és un dels principis fonamentals en la manera d’entendre les relacions polítiques per Maragall. No només quan pensa en Europa, sinó com afirma Margarita Obiols, principi que també aplica a la resta de nivells administratius. Tot el treball de descentralització portat a terme a Barcelona amb els districtes respon aquesta mateixa lògica: apropar-se al ciutadà. També Anna Terrón, en la mateixa línia posa de relleu la gran aposta de Maragall per territorialitzar la idea d’Europa. I aconseguir aquella Europa pròxima que ell havia reclamat, recollit també com a títol de la seva publicació sobre Europa. A part de l’aposta de Barcelona i el seu alcalde per reforçar el paper de les ciutats a Europa, va més enllà de la cooperació transfronterera. La Barcelona que treballa per la construcció europea té una vocació també mediterrània, o euromediterrània. L’aposta per convertir Barcelona en la capital de la Mediterrània va ser un element també transversal en la política internacional de la ciutat. Les cimeres de ciutats mediterrànies, així com l’aposta pel diàleg es consolidà amb l’anomenat Procés de Barcelona al 1995, com un intent liderat per Espanya per afavorir les converses per aconseguir la pau a tota la regió. Hi ha una doble vessant geogràfica. Potser millor dir una doble vocació. Europea i Mediterrània per Barcelona. Des d’aquesta perspectiva, i recollint la voluntat del Pla Estratègic de situar Barcelona dins la seva macroregió, Maragall la cita sovint com “el nord del sud”. Es recull el nom donat pel geògraf Roger Brunet a tota l’àrea formada per l’arc mediterrani entre València i Marsella, en la seva recerca Les Villes Européenes (Brunet, 1989). L’autor afirma que Europa, almenys als anys 80, tenia una gran regió urbana entre Londres i Milà, anomenada banana blue, i que era l’única integrada en els grans espais urbans mundials, i amb capacitat també per competir econòmicament amb la resta del planeta. La resta del continent és perifèric d’aquest centre, però reconeix que l’espai que forma aquest arc mediterrani és l’altre gran espai amb possibilitats d’integrar-se en les dinàmiques mundials, deixant de ser perifèrics. Maragall fa traduir el llibre de Brunet al català i castellà, ampliant-lo amb un apartat sobre les ciutats ibèriques, i el paper de Barcelona en aquest espai. A Madrid, en una conferència afirmà “Barcelona es un centro neurálgico de lo que denominamos Norte del Sur 11”, però recull en altres discursos una altra idea: no hi ha capital d’aquest espai, perquè ha de ser articulat per la seva xarxa de ciutats. Però no es nega el paper de motor articulador de Barcelona, al contrari, una voluntat de fer de Barcelona un cor que faci bategar Catalunya, la macroregió i la construcció europea. 10. Sopar ofert per l’Alcalde als Ambaixadors de la Unió Europea. (13/05/1996). Arxiu Maragall 11. Maragall, P. (1988) Discurs de la conferència “Barcelona, ciudad estratégica”. Madrid. Arxiu Maragall |1 5 �Catalunya, de la ciutat-regió a la macroregió El projecte de Maragall per Barcelona respecte a la cooperació transfronterera i la resta de ciutats responia a una visió de la construcció europea a partir dels espais urbans. Però no deixa de banda el conjunt de Catalunya. De fet, el projecte de Barcelona per ell és també el projecte de Catalunya. Margarita Obiols afirma que “el projecte de Maragall sempre tenia una visió gran, però al mateix temps, dels petits detalls”. El joc d’escales és constant, i tot encaixa per ser una visió de conjunt. Cal, però, fer un esment a la concepció territorial de Catalunya per entendre els salts d’escales. Una concepció que encaixa plenament amb la d’Europa. Igual que aquesta, Catalunya és una xarxa de ciutats, una “ciutat de ciutats” que té en Barcelona un potent motor. Per tant, l’encaix dins de l’Europa de les ciutats és un salt natural, que no ha de suposar cap inconvenient, almenys teòric. En un discurs del 198712, al Col·legi Universitari Abat Oliva afirmà que “sense ciutat-capital, i sense sistema de ciutats, no hi ha país”. La idea d’entendre Catalunya com un tot, un element cohesionat entorn de les seves ciutats trenca amb altres visions que pretenen dividir el país en el dualisme de camp-ciutat, món rural-món urbà. Maragall considera que Catalunya i Barcelona es necessiten mútuament, ja que no s’entenen l’una sense l’altra. Aquest idea es reafirma també quan parla dels límits de la ciutat. On s’acaba Barcelona? La visió de la ciutat real, de la Barcelona metropolitana i els debats amb la visió de Jordi Pujol sobre aquest fet també tenen relació amb aquesta concepció del territori, que significa també del poder. En un manuscrit amb notes sobre les activitats d’agermanament amb Perpinyà afirmà que “el sistema de ciutats no és contrari a la idea de Catalunya, sinó la seva vertebració i la seva force de frappé”. Barcelona ha de ser una peça de l’engranatge urbà que és Catalunya, i per tant “Quan es parla del desenvolupament de Barcelona, de la prosperitat de Barcelona, com en aquest cas, cal tenir sempre present l’obra del professor Pierre Vilar. El professor Vilar ens mostra com la prosperitat de Catalunya coincideix històricament amb les fases de l’expansió urbana de Barcelona i com les institucions catalanes han funcionat quan han funcionat les barcelonines”. Aquestes paraules de Maragall foren dites a Banyoles al 198613, parlant sobre la candidatura olímpica de la qual la ciutat de l’estany acabarà essent subseu olímpica al 1992. Però continua el mateix discurs i afegeix altre cop la concepció: “Catalunya és un conjunt de ciutats que articulen un sistema, el centre del qual és Barcelona i la seva àrea metropolitana tanmateix, la realitat del sistema de ciutats català s’oposa a la imatge d’una Barcelona que s’estén com una taca d’oli ocupant-ho tot. Catalunya compta amb una xarxa de ciutats que, si funciona bé, si és eficient, pot mantenir l’equilibri del territori. Però tot aquest conjunt depèn també de que Barcelona funcioni”. Per aconseguir-ho, acaba afirmant que cal, per tant, un territori cohesionat, ben comunicat entre sí que pugui integrar-se a la resta de la macroregió, aquell nord del sud, que al mateix temps ha de permetre connectar Barcelona i Catalunya amb el centre d’Europa. Maragall com a economista urbà, coneix bé les teories i conceptes més importants d’aquesta matèria. I destaca el de hinterland. Cita el concepte sovint en els seus discursos per incloure tot l’espai de relació social i econòmica en torn a una ciutat central, en un espai de profundes relacions, com és el cas de Catalunya. Però també del conjunt de les regions que formen part de la macroregió Nord del sud. Una altra teoria que explica les jerarquitzacions dels espais urbans en funció dels seus serveis és la dels Llocs Centrals, del geògraf alemany Walter Christaller, exposada als anys trenta del segle XX. Un teoria que explica com en un suposat espai isotròpic, els espais urbans es reparteixen pel territori en funció dels serveis que ofereixen, i com aquests generen jerarquies entre els diferents nuclis. Maragall afirma quan parla de les ciutats que articulen la macroregió, que tenen al seu voltant els 12. Maragall, P. (1987) Barcelona des de la Casa Gran. Barcelona. Arxiu Maragall.13 Maragall, P. (1986) Banyoles. Arxiu Maragall 13 Maragall, P. (1986) Banyoles. Arxiu Maragall. 1 6 | f u n d a c i ó C a t a l u n y a e u r o p a / w o r k i n g _ p a p e r �seus respectius hinterlands, i com al mateix temps entre les diferents ciutats capitals es consoliden relacions de competència i cooperació basats, com dèiem, en serveis culturals, de tecnologia o d’altres. Entendre el funcionament i estructuració d’Europa en macroregions als anys vuitanta i noranta és avançar-se dues dècades a la feina que està realitzant la Unió Europea. Certament a inicis dels vuitanta organismes com la Conferència de Regions Perifèriques Marítimes (CRPM) proposava un dibuix d’Europa en grans àrees funcionals, que més tard en part quedarà també recollit en el treball de Brunet anteriorment mencionat sobre les ciutats europees i la concentració en l’anomenada Banana Blue. També en alguns casos com en la gestió dels Fons INTERREG des de la seva creació a inicis dels anys 90 s’estableixen programes de cooperació que responen a grans àrees del territori europeu, però no serà fins al 2009 que s’aprovi la primera estratègia macroregional per al Bàltic per part de la Unió Europea. Les estratègies macroregionals propugnen una nova forma de governança, que aprofundeixi de la cooperació entre els territoris amb necessitats compartides. Per tant el pensament i visió de Maragall sobre les macroregions és novedosa en els anys que la defensava. En un discurs sobre la Barcelona postolímpica, Maragall14 afirma “des del punt de vista geogràfic, Barcelona és el nucli polític i econòmic més important d’una regió europea, a cavall de França i d’Espanya, entorn dels Pirineus i de l’Arc Mediterrani, el nord del sud d’Europa”. La Catalunya ciutat de ciutats i l’Europa xarxa de ciutats conflueixen en la construcció de la macroregió articulada per la seva xarxa de ciutats. La xarxa C-6 impulsada durant l’alcaldia confluirà de manera natural cap a l’Euroregió Pirineus Mediterrània quan sigui a la presidència de la Generalitat. Emprenedors polítics: Maragall i Pujol, dues visions, dos models, dues Europes L’acció de govern Maragall, en qualsevol de les seves dues facetes tot i que especialment com a alcalde, però també el seu pensament, tindrà una visió i acció sovint contraposada. La visió i acció de Jordi Pujol i de Convergència i Unió des de la presidència de la Generalitat ha generat xocs institucionals i dialèctics en nombrosos camps de l’acció governamental, incloent les polítiques vers la Unió Europea i la cooperació territorial. Ambdós líders aposten per dues visions sobre la cooperació territorial, que vol dir dues propostes d’Europa. Aquesta dualitat és fruit de dues visions també enfrontades sobre l’articulació de Catalunya i la seva organització territorial (Pradel-Miquel, 2016; Tomás Fornés, 2017). La divergència de visions respecte a l’articulació del territori català entre Maragall i Pujol havia estat un fet al llarg de les més de dues dècades en que varen tenir responsabilitats polítiques. La visió del territori i la seva interpretació influirà en les seves polítiques i acció de govern. Francesc Morata (2006) quan descriu les propostes de Maragall i Pujol en referència a Europa, els descriu com a emprenedors polítics, en quant intentaren desplegar els seus recursos amb l’objectiu d’aconseguir, mitjançant la cooperació amb altres actors, el canvi institucional que permetia introduir les seves idees, normes i valors en les estructures socials. Morata descriu les dues visions afirmant que la de Jordi Pujol, que presidí l’Assemblea de Regions d’Europa (ARE)15 del 1992-1996, és l’Europa de les regions, i gira entorn de la capacitat de les regions de cohesionar les seves societats i projectar-se en l’espai europeu. A Catalunya, aquest fet lliga amb el nacionalisme de Pujol, amb la voluntat de cohesionar la societat catalana sota la idea de la nació, amb elements com la cultura o la llengua: una Catalunya-nació que es projecta a Europa i en busca el seu reconeixement. Les xarxes públiques-privades i la mobilització d’interessos són la prioritat de la seva 14. Maragall, P. (1993) La projecció internacional de Barcelona i Catalunya després dels Jocs Olímpics. Parets del Vallès. Arxiu Maragall. 15 L’Assemblea de Regions d’Europa nasqué l’any 1985, impulsada per trenta regions europees per defensar els interessos comuns en el procés de consolidació de la Unió Europea, especialment en temes com la subsidiarietat i descentralització. https://aer.eu/ |1 7 �acció, per situar Catalunya entre les regions més dinàmiques del continent. Europa ha de servir, per tant, per reafirmar Catalunya i el seu paper entre les regions. En canvi, la visió de Pasqual Maragall, alcalde de Barcelona entre el 1982 i 1997, es desenvolupa a partir de ciutats, una proposta possiblement més funcionalista, que deixa de banda el nacionalisme identitari. Presidí el Consell de Municipis i Regions d’Europa (CMRE) del 1991 al 1997, i defensa, com s’ha mostrat al llarg del document, una Europa on la prioritat sigui la seva articulació, on les ciutats i els territoris tenen un paper clau en aquest procés. A més, això permetrà realment la consolidació d’una ciutadania europea, que cregui en el projecte comú i treballi per avançar en la integració europea. D’aquí l’aposta per les xarxes de ciutats transfrontereres i la seva voluntat d’avançar amb visió estratègica, defensant el principi de subsidiarietat. Rebutja, per tant, la idea de la Catalunya-nació, que per definició suposa limitar el territori d’aquesta nació i defensa la concepció oberta que suposa una Europa en xarxa, on s’assoleixi la mencionada ciutadania europea per sobre dels nacionalismes. Aquestes dues apostes per Europa mostren també les dues visions d’articulació del territori de Catalunya abans esmentades: un debat sobre l’encaix de Barcelona i la seva àrea metropolitana amb el conjunt de Catalunya (Nel·lo, 2013; Tomàs, 2017). Caldria fer esment aquí el debat sobre la concepció del territori de Catalunya. Si bé històricament hi havia hagut la dicotomia entre la Catalunya urbana i rural, que s’havia traslladat a Barcelona i resta de Catalunya, el procés urbanitzador del territori català dels darrers decennis demostra l’extensió de les dinàmiques metropolitanes a la pràctica totalitat del territori, la integració del territori i dels serveis. El que en paraules d’autors com Nel·lo s’ha conegut per Catalunya com ciutat de ciutats (2001). Els intents de Maragall alcalde per avançar en el govern metropolità i l’eliminació posterior l’any 1987 de la Corporació Metropolitana de Barcelona per part del govern Pujol, demostra altre cop les dues visions d’entendre el territori, que vol dir d’entendre la seva organització i per tant la seva projecció a l’exterior i les possibles vies de cooperació. El llibre de Marc Pradel, també del Llegat Pasqual Maragall, profunditza aquest debat (Pradel-Miquel, 2016). Tot i això, la discussió sobre la relació de Catalunya i Barcelona no era un fet del moment, sinó que ha estat sobre la taula al llarg del segle XX per nombrosos pensadors i polítics. No obstant, les dues visions de Maragall i Pujol que no responen exactament, o no només, a la cooperació transfronterera, però sí tenen un impacte en el resultat de la seva acció governamental. I per tant, en el paper de Catalunya i Barcelona com actors en les xarxes de cooperació. 1 8 | f u n d a c i ó C a t a l u n y a e u r o p a / w o r k i n g _ p a p e r �4. L’acció de govern: del pensament a l’acció P asqual Maragall va ser alcalde de Barcelona durant 15 anys, del 1982 al 1997, i durant 3 anys President de la Generalitat de Catalunya, del 2003 al 2006. Durant tots aquests anys de màxima responsabilitat pública va poder portar a terme diferents iniciatives que deixen entreveure una part important del seu pensament. Destaquen sobretot dues iniciatives, la xarxa C-6 en l’etapa a l’Ajuntament, i l’Euroregió Pirineus Mediterrània durant els anys de presidència, i encara activa. Hi ha d’altres iniciatives també destacades que tenen vinculació directe amb les relacions transfrontereres, i que van suposar o suposen avui encara, un element més que ajuden a superar el problemes derivats i impactes de la frontera. S’analitza a continuació les principals iniciatives de cooperació transfronterera en les dues etapes de responsabilitat política de Maragall. A la pregunta si era una voluntat política el fet de situar la cooperació transfronterera en l’acció de govern Maragall, Antònia Sabartés afirma: “certament, hi havia una clara voluntat política de transversalitat, no només quant a les polítiques transfrontereres sinó també en el conjunt de les polítiques internacionals de Maragall. La seva visió de conjunt d’acció era impressionant”. Maragall alcalde: de la xarxa C-6 a la Conferència Interpirinenca de Poders Locals La cooperació entre ciutats, com s’ha pogut observar fins al moment amb els apartats anteriors, va ser una de les prioritats en l’acció de govern de l’alcalde Maragall pel que fa a acció exterior i relacions internacionals. Es poden distingir tots els treballs en la línia del moviment europeu de ciutats, tant per cooperació transnacional com és el cas d’Eurocities16, i per altre l’establiment d’estructures de cooperació transfronterera amb les ciutats properes, franceses en aquest cas, conjuntament amb la resta de ciutats espanyoles que també participen dels projectes juntament amb la ciutat de Barcelona. La Xarxa C-6 De totes les accions, l’establiment de la xarxa C-6 va ser la iniciativa més destacada. Nascuda el 1990 per voluntat de Maragall, aquesta xarxa agrupà sis ciutats dels dos costats del Pirineus: Barcelona, Montpeller, Tolosa, Saragossa, Palma i València. Aquestes ciutats i els seus espais d’influència o hinterlands, formen una macroregió de més de 180.000 km. Aquesta macroregió és la que el Pla Estratègic Barcelona 2000 determina com a àrea en la que Barcelona i Catalunya s’han d’inserir de manera prioritària, per poder competir amb més força com a metròpoli europea. La macroregió s’articula entorn d’aquestes ciutats i les seves àrees metropolitanes. Totes elles tenen un pes econòmic molt gran en les seves regions, i són les respectives capitals. Morata (2006) afirma que la C-6 es funda per posar de relleu els interessos comuns i l’interès per col·laborar al voltant de quatre principis: l Especificitats compartides i complementarietat econòmica, així com fluxos de comunicació i transport. 16. Eurocities és una xarxa que nasqué al 1986 per l’impuls de Barcelona, Birmingham, Frankfurt, Lió, Milà i Rotterdam, amb el pretext de col·laborar en temes com el de la inclusió social, el desenvolupament sostenible o la governança urbana. |1 9 �l Dinàmica urbana de les ciutat i capacitat de multiplicació dels avantatges econòmics de la macroregió. l Intercanvi d’experiències d’innovació entre les ciutats i agents econòmics i socials per definir una estratègia de transformació. l Voluntat de contribuir en la integració europea i cohesió europea. La xarxa s’estructurava en sis comissions de treball (transports, turisme, cultura i universitats, esports, habitatge, urbanisme i medi ambient), liderada per cada una de les ciutats. Aquestes comissions exemplifiquen quins àmbits eren els prioritaris de treball per a la xarxa. Per altre costat, el comitè executiu de la xarxa era presidit semestralment de manera rotacional, i la ciutat que exercia la presidència al mateix temps impulsava l’activitat de secretaria general. Analitzant el guions d’assessorament d’alcaldia referents a la xarxa C-6, es denota quina va ser la feina més important realitzada per aquesta xarxa, i en especial per les diferents trobades d’alcaldes. La major activitat tenia com a objectiu exercir de lobby per defensar els interessos de les ciutats implicades. Les diferents trobades, per exemple amb el president del govern espanyol Felipe Gonzalez, ho demostren. Un dels temes principals era la necessitat d’impulsar les infraestructures que connectessin les ciutats, i en concret, el tren d’alta velocitat. També hi apareixen reclamacions per millorar dèficits en les grans ciutats o la millora del finançament, però les comunicacions són el gran cavall de batalla. Així, la reunió amb Felipe González17 a inicis del 1993, tractà aquests temes, juntament amb dos altres elements de gran interès per a Maragall. Per un costat, el suport del govern espanyol a una major presència de les ciutats i les regions en les institucions europees. En aquest moment s’acabava d’aprovar el Tractat de Maastricht, que donarà lloc al Comitè de les Regions. Per tant, un moment en que les ciutats i regions podien iniciar a tenir veu pròpia davant les institucions europees. Un Comitè en que Maragall serà escollit vicepresident en la primera junta, i més tard president. I per altre costat, també en la reunió apareix la preocupació de la poca atenció que el govern francès mostra al sud del país. Montpeller i Tolosa necessiten una millor connexió amb la resta de l’estat francès, però també és necessari per cohesionar la macroregió i permetre la connexió de Barcelona, Catalunya i la resta de l’estat amb Europa. Aquesta acció feta en bona part pel govern espanyol, també s’intentà realitzar al govern francès, sota presidència de François Mitterrand. La xarxa està formada per grans ciutats, però Maragall és conscient que el territori, tant català com de la macroregió, també el configuren les ciutats mitjanes. Per això s’estableix amb ciutats mitjanes del territori, i s’arriba a plantejar la participació de ciutats com Perpinyà, Figueres, Girona, Jaca o Castelló en la xarxa. També per altre costat, s’intenta la participació d’altres iniciatives de cooperació transfronterera, com la Conferència Interpirinenca de Poders Locals. Joan Armangué, alcalde de Figueres entre el 1995 i el 1997, afirma que la visió euroregional de Maragall “va ser assumida pel municipalisme”. La proposta d’un territori en xarxa, capaç d’estructurar una regió funcional des de les ciutats grans i mitjanes es va convertir també en una aposta de la resta d’alcaldes. Armangué ho exemplifica amb la Cimera de Figueres de l’any 1998, que agrupà als alcaldes de Figueres, Girona, Perpinyà, Nimes, Lleida, Tarragona i Barcelona per treballar i preparar l’arribada del tren d’alta velocitat. Maragall ja no era alcalde, es denota la seva influència i visió. Aquesta xarxa de ciutats del TAV encara es reuneix anualment. Segons Sabartés, la xarxa C-6 es basava fortament en la confiança entre els líders polítics. I en el moment en què aquests comencen a canviar, la relació és cada cop més complicada i perd interès per alguna de les ciutats. A més, la decisió de dotar la xarxa d’una figura legal com la d’Agrupació Europea d’Interès Econòmic, fa que el funcionament fos feixuc i costós. Això suposà la dissolució ja en etapa de l’alcade Clos, l’any 2001. 17. Document d’ús intern. Audiència del President del Govern als alcaldes de la xarxa C-6. (1993). Arxiu Maragall. 2 0 | f u n d a c i ó C a t a l u n y a e u r o p a / w o r k i n g _ p a p e r �Conferència Interpirinenca de Poders Locals La Conferència (CIPL) va ser creada l’any 1984, i agrupava diversos municipis francesos, catalans i andorrans. En concret, Barcelona i La Seu d’Urgell per part catalana, Tolosa, Ax-les-Thermes i Foix per part francesa, i tots els comuns d’Andorra. Aquesta associació tenia com a interès principal el foment de la cooperació transfronterera en àmbits com la cultura, l’esport, el turisme, la gestió del medi ambient i les infraestructures. La seva escala és més reduïda que la C-6, ja que incorpora municipis molt petits, però és un bon exemple més de la visió multiescalar de Maragall, on l’element més gran i el més petit sumen en un mateix projecte. Aquesta associació tingué com a president l’alcalde de la Seu d’Urgell, Joan Ganyet des del 1985 fins al 2003. La xarxa C-6 aprovà la col·laboració amb la CIPL l’any 1996, cosa que va permetre al president de la mateixa assistir a la reunió de la C-6 l’any 1997 a Tolosa. La sinèrgia de les dues sumava esforços per treballar en favor de la cooperació transfronterera. Un element interessant pel territori és la influència que exercirà Barcelona en alguns àmbits, com la planificació estratègica. Així, alguns dels municipis de la CIPL començaran a impulsar els seus plans estratègics a inicis dels anys noranta, amb el suport de Barcelona. Per altre costat, les infraestructures seran altre cop un element present en les trobades i espais de debat. Les obres del Túnel de Puymorens i els seus accessos seran també objecte per pressionar les administracions superiors per ser una infraestructura estratègica. No només pels territoris veïns, sinó també pel conjunt de la macroregió, ja que permet la connexió més ràpida entre Barcelona i Tolosa. Joan Ganyet, alcalde de la Seu d’Urgell entre els anys 1982 i 2003, afirmà que Maragall entenia que per l’impuls de les relacions entre Barcelona i Tolosa de Llenguadoc calia tenir present el territori que hi havia al mig. Aquestes relacions havien de passar pel Pirineu, i per tant calia sumar les ciutats mitjanes i intermèdies, així com Andorra. Mostra altre cop de la comprensió de Margall del territori com un joc d’escales, on totes són necessàries pel bon funcionament del conjunt. Ajuda, en paraules de Ganyet, a fer emergir els Pirineus enmig del gran eix de les dues ciutats capitals. I recull l’expressió de Maragall “els Pirineus venceran”. Destaca l’exalcalde, la visió de futur de Maragall, com una persona “de visió amb llums llargues”, capaç de veure més enllà amb una gran capacitat d’anticipació. L’alcalde Maragall, continua Ganyet, donà totes les facilitats perquè els Pirineus fossin un actor més en la cooperació transfronterera, però també en esdeveniments claus que facilitaran la projecció exterior del territori, però també la seva renovació. El moment més important foren els Jocs Olímpics del 1992, on la Seu d’Urgell tingué un paper destacat com a subseu olímpica. Maragall president: de L’Euroregió Pirineus Mediterrània a l’Espai Català Transfronterer L’arribada de Pasqual Maragall a la presidència de la Generalitat de Catalunya l’any 2003 després de l’acord de govern tripartit, amb la signatura del Pacte del Tinell, suposa també un canvi en l’acció exterior del govern de la Generalitat, i per tant també de les relacions transfrontereres. Així, en el mateix Pacte del Tinell hi apareixen ja propostes per avançar en matèria de cooperació transfronterera, per avançar en la consolidació d’un espai de cooperació transfronterera. I el pacte recull els següents punts referents a la cooperació transfronterera: l “Establir acords internacionals amb altres entitats polítiques sobre matèries de competència de la Generalitat, especialment pel que fa a la col·laboració transfronterera”. l “Promoure la coordinació de polítiques econòmiques, socials i culturals en el conjunt dels |2 1 �territoris del denominat «arc mediterrani» en el marc de la UE, avançant vers la construcció d’Euroregió Pirineus Mediterrània”. l “Catalunya pot esdevenir un nucli essencial d’una regió europea que abasta l’espai de l’antiga Corona d’Aragó i s’estén fins a Montpeller i Tolosa. Una euroregió que s’estén per l’eix Mediterrani, per l’eix de l’Ebre, i que connecta la Mediterrània occidental amb el nucli d’Europa, amb el nord d’Itàlia i amb el Magrib.” l “Consolidar l’Euroregió de l’Arc Mediterrani”. Una vocació transfronterera que tenia com a principal objectiu la creació i consolidació d’una euroregió on Catalunya tingués un paper motor, com a espai de cooperació per impulsar el desenvolupament econòmic, les infraestructures i millora de la influència a les institucions europees. L’Euroregió Pirineus Mediterrània La idea d’una Euroregió no és nova. Sota la presidència de Jordi Pujol es va impulsar l’Euroregió Mediterrània, formada per Catalunya, Llenguadoc-Rosselló i Migdia-Pirineus, l’any 1991. Un cooperació però que no va resultar massa fructífera, més enllà de petits projectes recolzats per INTERREG (Morata, 2005) degut en part a la falta d’instruments legals per impulsar-la, el poc suport dels governs estatals i canvis polítics en les regions involucrades. Per Antònia Sabartés, l’Euroregió Mediterrània se sustentava bàsicament en l’amistat dels tres presidents, de cada regió, que coincidien en color polític. Quan les regions franceses comencen a canviar de lideratge, l’interès es perd fins a la dissolució. La visió de Maragall era estratègica i tenia un fort component territorial. La cooperació transfronterera, que havia estat una part fonamental de l’activitat internacional de l’etapa a alcaldia, havia de prosseguir a la presidència de la Generalitat. Tot i que hi ha un salt d’escala, el fet d’impulsar-les des del nivell regional concorda igualment amb la seva visó d’Europa i de la cooperació. Així per tant la cooperació iniciada amb la xarxa C-6 de ciutats, té com a continuadora natural l’Euroregió, que es va decidir batejar com a Pirineus Mediterrània. Les regions que en formen part, amb l’excepció del País Valencià, són les que tenen per capital les ciutats que formaven la C-6. S’entén així el paper que aquestes tenen en articular les seves regions, i com aquestes completen la macroregió de la que ja en parlava Maragall en la seva etapa d’alcaldia. De fet Maragall, tal com recull el Periódico de Catalunya, assegurà que “no té capital ni seu: és una xarxa”18. L’Euroregió Pirineus Mediterrània neix oficialment l’octubre del 2004, amb la firma de la declaració constitutiva per part dels presidents i representants de l’Aragó, les Illes Balears, Catalunya, el Llenguadoc-Rosselló i el Migdia-Pirineus. La voluntat avança després en constatar que “des de fa anys, a Europa algunes regions han donat un pas important: la creació d’euroregions que transcendeixen les fronteres estatals, unint les forces dels seus territoris i la seva ciutadania per assolir un potencial més gran”19. La idea s’enquadra també en les propostes fetes que fan referència a la consolidació de l’eix Mediterrani, que s’escampa entre Andalusia i la Ligúria, i que havien quedat recollides per exemple en els treballs preparatoris de la Unió Europea sobre l’Estratègia Territorial Europea del 1999, amb estudis comunitaris dels anys vuitanta i noranta que reflexionen sobre la cohesió territorial. Segueix també la visió de Brunet esmentada amb anterioritat amb la idea del nord del sud als anys vuitanta, però també els treballs anteriors que posen de manifest en especial la cooperació entre Catalunya i el País Valencià de Pierre Deffontaines o Romà Perpinyà. Els treballs del geògraf Josep Vicent Boira recullen l’articulació d’aquest eix amb publicacions com Euram 2010. La via europea (2002) o La 18 El Periódico de Catalunya. 30/10/2006 19 Declaració constitutiva de l’Euroregió Pirineus Mediterrània “L’Euroregió, un futur compartit”. 29/10/2010. 2 2 | f u n d a c i ó C a t a l u n y a e u r o p a / w o r k i n g _ p a p e r �Commonwealth catalanovalenciana: la formació de l’eix mediterrani al segle XX (2010), entre d’altres (Boira, 2010). La vocació mediterrània ha estat sempre present en Maragall, com demostren les nombroses iniciatives en aquest sentit, d’acostament entre les dues ribes, de forma destacada durant l’alcaldia. Hi ha una absència destacada: el País Valencià. En paraules del president Camps, del Partit Popular. Tot i la invitació perquè aquesta comunitat entrés a formar part de l’Euroregió, se’n va desdir per decisió política. El president valencià afirmà que l’Euroregió no era una prioritat per la seva comunitat, i que la seva voluntat era seguir competint amb la resta de comunitats autònomes per millorar el seu desenvolupament econòmic. Hi ha però un transfons geopolític important. La constitució de l’Euroregió ha format part de l’històric i encara vigent debat sobre l’Espanya radial. Algunes declaracions també recullen la voluntat de frenar suposades “ànsies expansionistes” de Maragall i Catalunya envers la Comunitat Valenciana. Poc temps després de la constitució de l’Euroregió, els presidents de la Comunitat Valenciana, Madrid i Balears aparegueren conjuntament, apostant per un eix centre-perifèria20, cap al llevant espanyol, al que també s’hi sumaria Múrcia. Tots liderats per presidents populars. Un debat sobre l’articulació territorial espanyola, en un moment de canvi de govern central, amb l’arribada de Zapatero a la Moncloa. Sense la Comunitat Valenciana, doncs, la declaració fundacional recull el caràcter complementari dels diferents territoris. Com a primera riquesa, diu el document, els territoris compten amb una xarxa de centres metropolitans de dimensió europea. Una clara referència a la xarxa C-6, que ja feia un anys que havia caigut en una situació de stand-by. També recull les similituds pel que fa al teixit econòmic i social, els sectors productius i la cultura. Els objectius A diferència d’altres organismes de cooperació, com la Comunitat de Treball dels Pirineus, l’Euroregió té un caràcter de governança horitzontal i vertical, amb cooperació entre actors a múltiples escales. La declaració diu que “amb la participació activa d’organismes de la societat civil que representen els nostres ciutadans i dels governs locals i supra-locals, cercarem els ajuts i les complicitats europeus i estatals necessaris per garantir l’èxit de la nova Euroregió Pirineus Mediterrània”. Té una vocació molt oberta i flexible, ja que pretén involucrar a tots els actors, local, regional, estatal i europeu, en la cooperació. A més d’involucrar igualment a actors privats, més enllà de l’administració pública. Vol esdevenir: l Un espai econòmic, de recerca i innovació tecnològica ambiciós al sud d’Europa l Una densa xarxa d’infraestructures al servei de la ciutadania l Una cruïlla d’intercanvis culturals i humans l Un nou motor del Partenariat Euromediterrani Tot i que l’Euroregió no té una figura jurídica, es va apostar per aprovar una Agrupació Europea de Cooperació Territorial (AECT). Aquesta figura, creada l’any 2006 pel Parlament Europeu per a les entitats locals i regionals, pretén formar estructures de cooperació, sota un marc jurídic compartit per, entre d’altres, poder gestionar els fons europeus, els projectes compartits o els recursos disponibles. Els representants de les regions de l’Euroregió, amb l’excepció de l’Aragó que havia abandonat la participació en l’Euroregió, aproven l’any 2007 la declaració constitutiva de l’AECT. El conveni final serà signat l’any 2009 a Palma. 20. El president valencià Francisco Camps juntament amb Esperanza Aguirre, de la Comunitat de Madrid, presentaren el 2004 l’anomenat “Eje de la Prosperidad”, en contraposició amb la proposta de Maragall. http://www.abc.es/hemeroteca/historico-11-06-2004/abc/Nacional/camps-y-aguirre-reivindicaran-el-eje-de-la-prosperidad-frenteal-de-zapatero-maragall_9621962313196.html |2 3 �L’Euroregió es desplega a partir de dues estructures: per un costat una estructura política, amb les comissions formades per representants de les diferents regions amb el suport de la secretaria general i una presidència de 18 mesos rotatòria entre les regions; i per altre costat per l’AECT, que li permetrà desenvolupar la seva estructura compartida entre les regions, dotant-la de capacitat d’actuació. Els estatuts de l’AECT, a partir de la seva creació, recollia l’establiment de la direcció a Tolosa, la secretaria general a Barcelona i una representació a Brussel·les. Com a eixos d’actuació principals, l’Euroregió pretenia: l Projectar l’Euroregió en l’espai euroregional, estatal i internacional: Projectar l’Euroregió com el principal pol d’innovació i creixement sostenible del sud d’Europa, promovent intercanvis d’informació que fomentin la cooperació interegional i l’atracció d’inversió. l Accelerar el desplegament de les infraestructures estratègiques necessàries per a un desenvolupament sostenible de l’Euroregió: Impulsar el disseny i l’execució d’infraestructures estratègiques en l’Euroregió que potenciïn una xarxa de plataformes i serveis logístics de primer nivell; afavorir un equilibri sostenible entre el transport de passatgers i de mercaderies mitjançant la intermodalitat; garantir la connectivitat interior i exterior de l’espai euroregional. l Impulsar sectors econòmics que tinguin interessos compartits i un alt valor afegit: Realitzar una aposta conjunta per sectors d’activitat amb un alt component innovador i on es combinen investigació, indústria i suport de l’administració (sectors biomèdic, biotecnològic, aeronàutic i aeroespacial, energies renovables, indústries del medi ambient, nanotecnologies...), com també per sectors tradicionals sotmesos a noves exigències de qualitat (turisme, agroindústria, moda, disseny, indústries culturals...). l Desenvolupar l’Euroregió universitària i científica: Construir l’Euroregió universitària i científica entesa com un espai de cooperació reforçada inserit en el context europeu i global, i que respongui a les necessitats de la nova economia i de l’Euroregió com a societat del coneixement. l Donar una dimensió ciutadana a l’Euroregió: Apropar l’Euroregió als ciutadans amb la creació progressiva d’un espai social, cultural, educatiu i mediàtic compartit, a partir d’iniciatives euroregionals que sorgeixin de la societat civil de les administracions de diferents nivells. l Atendre la problemàtica transfronterera: Fer front a la problemàtica específicament transfronterera i derivada de la insularitat, de forma coordinada amb la Comunitat de Treball dels Pirineus (CTP). l Ser un referent clau a la Mediterrània occidental: Esdevenir un actor polític i econòmic destacat en el marc del partenariat euromediterrani, mitjançant accions conjuntes dirigides als països del sud de la Mediterrània (principalment del Magrib), i el reforçament de l’Arc Mediterrani europeu (Espanya, França i Itàlia). El balanç Una proposta amb gran ambició inicial que ha de fer front a una realitat. Els canvis polítics seran en alguns casos un fre a la seva consolidació. Tot i la feina que realitza la secretaria general de coordinació i suport a les diferents presidències rotatives, és cert que l’impuls polític és clau. Així, els canvis constants en algunes institucions, com el cas de la Generalitat de Catalunya, o els canvis en la configuració territorial a les regions franceses afegeixen complexitat. Antònia Sabartés, primera secretària general de l’Euroregió, a l’hora de fer balanç afirma que durant l’etapa sota la presidència de Maragall destaca el gran impuls polític, més que no pas els projectes concrets. Un impuls polític que s’hauria d’haver vist més reforçat per un major compromís per 2 4 | f u n d a c i ó C a t a l u n y a e u r o p a / w o r k i n g _ p a p e r �part dels presidents i polítics, ja que hauria donat una major visibilitat al projecte. És durant l’etapa posterior, amb la presidència Montilla, on s’aconsegueix desenvolupar un seguit de projectes en diferents àmbits que suposen el desplegament de l’acció de l’Euroregió. L’Euroregió s’ha convertit en un espai de xarxa d’intercanvi d’alguns actors d’aquest espai, i s’ha especialitzat en certs àmbits d’actuació, al voltant de projectes d’innovació econòmica, cultura, educació i en menor mesura medi ambient. Així ho reflecteixen els diferents balanços d’actuació de les diferents presidències fins a l‘última disponible, al 2014. L’Euroregió finança projectes d’alguns d’aquests àmbits d’actuació, però també forma part com a actor en altres projectes europeus finançats per INTERREG, igualment en temàtiques similars. Tot i la voluntat d’esdevenir un gran actor de cooperació territorial capaç d’articular aquest gran espai territorial, certament el seu impacte ha estat limitat a alguns projectes i fer xarxa entre alguns actors. Per altre costat, pel que fa al paper de Catalunya i Barcelona en la consolidació de l’Euroregió es poden valorar alguns elements. Per un costat, seria fàcil associar el projecte a l’obra de govern de Pasqual Maragall per ser el gran impulsor d’aquesta iniciativa, ja sigui com a alcalde amb la xarxa C-6 i com a President pròpiament amb l’Euroregió. Per tant, el paper català ha estat determinant. També, per la concepció de Maragall d’espai com a xarxa, i així ho especifica en alguns discursos, aquest espai no té capital, per ser una xarxa on tothom aporta la seva especificitat. Però si que aconseguí que, per exemple, l’AECT, a l’hora d’establir-se tingués la seu de la direcció a Tolosa, i en canvi, la secretaria general, que té un pes fonamental en el desplegament tècnic de l’Euroregió fos a Barcelona. Assegurava així un cert equilibri entre el nord i el sud, entre les dues grans ciutats de l’espai. Aquest fet, però, ha deixat de ser una realitat, ja que ens aquests moments s’està traslladant tots els espais de treball, ja siguin els de Tolosa com els de Barcelona a Perpinyà. Tot i que per un costat pot ser un element d’eficiència, per altre suposa una pèrdua simbòlica per Barcelona i Catalunya. D’igual manera, si s’observa el programa electoral de Junts pel Sí, governant actualment la Generalitat (2017) veurem com no hi ha ni una sola referència al paper de l’Euroregió Pirineus Mediterrània. La Comunitat de Treball dels Pirineus La Comunitat de Treball dels Pirineus es fundà l’any 1982, per part de totes les regions espanyoles i franceses dels dos costats dels Pirineus. La voluntat d’aquesta organització era la consolidació d’un espai de treball per avançar en la cooperació territorial i transfronterera a l’hora de tractar els problemes compartits que es podien tenir en aquest espai, en especial els territoris de muntanya. Un espai que nasqué i treballà durant més de vint anys sense cap instrument legal que permetés tenir una estructura pròpia o legal que facilités per exemple rebre finançament europeu o tenir treballadors. Una estructura que durant una bona part de la seva història era poc més d’un punt de trobada periòdica dels diferents governants que impulsaven alguns projectes pel territori. El seu funcionament suposa que la direcció de l’entitat, que recau en la secretaria general, sigui rotatòria entre les diferents regions. En una d’aquestes etapes, coincidí la presidència per Catalunya amb l’arribada a la Generalitat de Pasqual Maragall. Precisament per l’impuls català, la Comunitat de Treball dels Pirineus va passar a tenir una entitat pròpia. Joan Ganyet fou designat secretari general de la Comunitat en representació de la Generalitat, i es decidí donar el més important impuls a aquest organisme aconseguint aprovar el fet de convertir-se en consorci. Així, per primer cop, tenia entitat jurídica i podia actuar de manera autònoma, amb un pressupost i interactuar directament amb la Unió Europea. Gràcies a aquest fet pogué tenir la responsabilitat d’assumir la gestió del Programa Operatiu de cooperació transfronterera entre Espanya, França i Andorra (POCTEFA), encarregat d’assumir els fons INTERREG per a la cooperació transfronterera. Ganyet destaca la total disposició de la Generalitat, i en concret de Maragall, per assumir el repte d’aprovar el consorci, ja que es veié clar que era un instrument necessari per poder realment constituir un organisme de gestió que facilités la governança del territori pirinenc als dos costats de la frontera. |2 5 �Una sinèrgia positiva: l’Hospital Transfronterer de la Cerdanya i l’Eurodistricte de l’Espai Català Transfronterer Les iniciatives de cooperació transfronterera han anat molt més enllà de l’acció governamental de Maragall. Anna Terrón destaca la gran feina feta per europeïtzar la Generalitat durant la presidència de Maragall, i perquè Europa fos una prioritat real del conjunt dels departaments, amb voluntat transversal de fer de les polítiques europees una aposta de futur. La cooperació territorial i transfronterera és un dels millors exemples amb feina feta en múltiples àmbits com salut, medi ambient, infraestructures o d’altres durant la presidència de Maragall. Les sinèrgies impulsades per la seva acció han donat fruits importants i alguns resultats de gran importància pel territori, ja que l’acció de la cooperació transfronterera és precisament eliminar l’efecte barrera que pugi generar una frontera política. Són moltes les accions, en especial les realitzades per municipis fronterers, sovint amb poca població però amb una vocació de cooperació amb els veïns de l’altre costat dels Pirineus molt potent i consolidada amb el temps. Hi ha algunes iniciatives que no coincideixen exactament amb l’acció de Maragall a la seva presidència, però si que són fruit del treball realitzat per la cooperació transfronterera durant el seu mandat a la presidència. Un impuls que neix en bona mesura d’aquell moment. Destaquen l’Hospital Transfronterer de la Cerdanya i l’intent per crear l’Eurodistricte de l’Espai Català Transfronterer. Pel que fa a l’Hospital Transfronterer, després de diferents intents per aprofundir en la cooperació sanitària, l’any 2003 un estudi de viabilitat econòmica finançat per INTERREG III suposa la primera pedra per la construcció del primer hospital transfronterer d’Europa a Puigcerdà, que donarà servei al conjunt de la Cerdanya. La Generalitat de Catalunya, juntament amb la Fundació Hospital Transfronterer de la Cerdanya, constituïda per impulsar i gestionar l’Hospital amb actors dels dos costats de la frontera, aconseguí 18 milions d’euros del POCTEFA 2007-13 per la seva construcció (Berzi, 2013). El paper de la Generalitat de Catalunya per la construcció de l’hospital és un exemple de capacitació del nivell regional per exercir com actor transfronterer. En paraules d’Anna Terrón, la Generalitat assumí la responsabilitat del govern espanyol, dialogant directament amb el govern central francès. El Ministeri de Sanitat espanyol cedí a Catalunya les gestions. Per tant, el principi de subsidiarietat tantes vegades reclamat per Maragall s’aplicà amb èxit. Per altre costat, un altre exemple és l’Eurodistricte de l’Espai Català Transfronterer. L’any 2007 un grup d’autoritat locals i regional signà a Ceret un manifest per iniciar els tràmits necessaris per la constitució d’un Eurodistricte per l’espai format entre la província de Girona i el departament francès dels Pirineus Orientals, amb una AECT com a figura jurídica de gestió. Aquest territori, vertebrat per les àrees urbanes de Perpinyà, Figueres i Girona i diferents infraestructures, volia potenciar la seva complementarietat social i econòmica. Al mateix temps, volia servir com espai de cooperació per impulsar les polítiques necessàries per superar el fet fronterer. L’Eurodistricte però no s’ha desenvolupat, ja que encara no s’ha aprovat la seva constitució deu anys després de la firma de la Declaració de Ceret. Segons Castañer i Feliu (2012) els canvis polítics en els governs locals i regionals, les diferents posicions davant la prioritat o no de reivindicar la catalanitat dels territoris francesos, la prioritat d’altres temes en moments de crisi econòmica, la dilació en el temps de la signatura dels estatuts per part del Govern francès i la falta de lideratge han contribuït a la desmotivació i a la falta de capacitat d’acció conjunta i coordinada. Dos projectes, per tant, que segueixen un treball impulsat per la Generalitat de Maragall, i que reflecteixen també una idea transversal que ha anat sorgint al llarg d’aquestes pàgines: la voluntat de treball a diferents escales, i com el treball local i regional es complementen. També, la voluntat de consolidar un territori compartit on els Pirineus són, en paraules de Maragall utilitzant una metàfora, un carrefour, un element que uneix i ja no separa. 2 6 | f u n d a c i ó C a t a l u n y a e u r o p a / w o r k i n g _ p a p e r �5. La realitat avui: a mode de conclusió D esprés d’analitzar en part el seu pensament i la seva obra de govern, les conclusions ens porten de manera inevitable a valorar-ho com un fet passat, però que sens dubte es pot traslladar al present, tot i tenir una realitat diferent. I possiblement aquest és un dels elements que sobta més. El fet de poder traslladar al present una part important d’escrits i polítiques que tenen en alguns casos més de trenta anys. Això ens porta a un doble escenari: primer, que lamentablement una gran part dels problemes que afrontaven les ciutats, regions i Europa són encara vigents. I per altra banda, la gran capacitat analítica i d’anticipació dels problemes per part de Pasqual Maragall. Margarita Obiols i Joan Ganyet, que foren entrevistats de manera separada, utilitzaren una mateixa expressió: la visió “amb llums llargues” de Maragall. La seva capacitat d’entreveure el futur, i de pensar i actuar en política tenint en compte el present i el futur. Si analitzem l’Informe de la Delegació del Grup Eurociutats amb el president de la Comissió Europea Jacques Delors, de l’any 1989, queda recollit que els batlles de les diferents ciutats varen posar de manifest que feien front a diversos problemes comuns importants. Afirma l’Informe: “els Alcaldes van cridar l’atenció del president de la Comissió Europea sobre les preocupacions comunes de les grans metròpolis en vigílies de la realització del gran espai únic de 1993: els problemes de la circulació a les ciutats i de la xarxa de transport europea encara inacabada; la qualitat de vida dels ciutadans i els problemes de l’entorn urbà; els problemes lligats a la toxicomania; els problemes de l’acollida dels immigrants; els problemes dels centres dels nuclis urbans i de la seva perifèria, especialment en el marc de la reconversió industrial i de l’envelliment de les poblacions”. Problemes tots ells, vigents avui dia encara. Especialment interessant pel cas barceloní i català el referent a la xarxa de comunicacions europea, si pensem en el Corredor Mediterrani; en l’acollida dels immigrants, on Barcelona ha fet bandera en el paper de les ciutats; o els problemes dels centres dels nuclis urbans, també lligat a Barcelona o Girona per exemple, amb els conflictes derivats de processos de gentrificació o impacte del turisme. Si per contra, analitzem la realitat en l’espai transfronterer que ens ha ocupat bona part d’aquest document, es troben també problemàtiques encara vigents avui. Per exemple, el referent al model radial en les infraestructures de l’estat espanyol, en especial referent al tren d’alta velocitat. L’Espanya que frena el Corredor Mediterrani que hauria d’articular el llevant espanyol per connectar amb França i Europa. Un corredor però en part també limitat a França, ja que el govern francès tampoc té en l’horitzó pròxim la voluntat de concloure les obres del TGV entre Perpinyà i Montpeller. Un sud de França per tant encara oblidat en part pel nord, i que dificulta la connexió completa del nord du sud amb Europa. Aquest nord du sud veu com tampoc acaba de consolidar-se l’Euroregió com a gran estructura de cooperació i de lobby davant les altes institucions. La marxa de l’Aragó com a membre i el trasllat de la seu de Barcelona són elements per a la reflexió. Les persones entrevistades destaquen un fet compartit. El lideratge personal a l’hora de tirar endavant iniciatives en aspectes com la cooperació transfronterera. Per Maragall era un element necessari i imprescindible per aconseguir assolir l’articulació del territori català i europeu des de la seva visió. Una visió que per altra banda, també segons els entrevistats, ha quedat en gran part desdibuixada avui, i no és una aposta clara per una part dels dirigents polítics. Ningú després de Maragall ha treballat de manera tan incansable per aquesta Europa de les ciutats. No podem oblidar tampoc la realitat a Catalunya. Una situació sens dubte complexa i que presenta un canvi d’escenari respecte l’imaginat per Maragall. Una realitat que trenca amb la visió constructivista d’una Europa urbana, de ciutadans per sobre dels estats. Un canvi que també suposa un nou enfocament en la manera d’entendre la participació catalana en la construcció europea. |2 7 �I per últim un fet important de gran actualitat: el problema de la desafecció amb Europa. Segurament una part dels mals que sobrevolen Europa tenen el seu origen en els mateixos punts sobre els que reflexionava Maragall. La necessitat d’aprofundir en fer arribar els valors europeus als ciutadans, per crear definitivament una Europa dels ciutadans, una ciutadania europea. L’auge del populisme que vol acabar amb la Unió Europea, lligat en part a la falta d’integració d’una part dels ciutadans, especialment en espais urbans, és un dels millors exemples. Una Europa bottom-up, que conegui i respongui de manera ràpida i eficient als problemes dels ciutadans potser és la solució. Aquella Europa prossima. Aquella Europa de regions i ciutats. 2 8 | f u n d a c i ó C a t a l u n y a e u r o p a / w o r k i n g _ p a p e r �6. De l’Europa prossima, a la prossima Europa U na de les majors aportacions de Maragall al pensament sobre Europa és el seu llibre Europa Pròxima (Europa Prossima, en italià), citat en diverses ocasions en aquest document. Confeccionat durant la seva etapa a Itàlia després de l’alcaldia de Barcelona i abans del anys a la Generalitat, recull textos propis i d’altres personalitats que contribuïren a confeccionar el volum sobre l’Europa de les ciutats i regions que propugnà Maragall. Aquella Europa propera a les persones, a la ciutadania europea reconeguda per primer cop amb el Tractat de Maastricht del 1992, que tenia en el principi de subsidiarietat el puntal d’una estructuració política que propugna una nova estructuració europea que trenqui amb l’hegemonia dels estats. Un nou regionalisme que té en les dècades dels anys vuitanta i noranta el moment de màxim desenvolupament, però que tal i com exposa Keating (2008), no ha aconseguit imposar el seu relat. Les regions no han esdevingut un actor clau en l’esdevenir i el funcionament europeu, si bé tenen un paper important a l’hora de poder desplegar una part destacada de la política europea. La Unió Europea viu, des de fa quasi una dècada, un període de crisi política, econòmica i social, que ha fet posar en dubte alguns dels fonaments del projecte europeu. Però sobretot, ha deixat de manifest que aquesta Unió és únicament una unió d’estats. Tot i això, alguns problemes dels que pateix avui Europa no tenen ni tan sols una dimensió estatal. I potser també, en la majoria dels casos, la Unió Europea té en part solucions. El procés català és un bon exemple. El conflicte de fons no és només català, sinó que es repeteix en diversos territoris al llarg del continent. Una tensió que com a centre del debat té una paraula: sobirania. Qui exerceix la sobirania? Una cosa sembla que ha quedat clara al llarg dels darrers anys. S’ha reafirmat que la Unió Europea és un grup d’estats. Que no sembla que fins ara estiguin disposats a canviar l’estructura institucional de la Unió. Es fa esment en paràgrafs anteriors a la proposta d’una Europa de les regions i les ciutats que no va poder ser. La crisi econòmica, que va degenerar també en crisi política, ha reforçat el paper dels estats. Però més que mai, també, ha estat en el centre de les crítiques per molts agents socials i econòmics. Nous actors reclamen assumir sobirania. I aquest exercici es reprodueix a múltiples escales: des d’una necessària major participació ciutadana en política, a la sortida del Regne Unit de la Unió Europea amb el Brexit. El cas català també mencionat amb anterioritat és també un bon exemple, que coincideix amb Escòcia, el Vèneto o Còrsega. Múltiples escenaris de conflicte on la Unió Europea i els socis, els estats, no han pogut o sabut, donar resposta. Aquest fet planteja diversos escenaris de futur. Escenaris que suposen forces cap a diversos costats, i que plantegen realitats molts diferents que poden significar reforçar o debilitar els grans actors d’aquest procés, ciutats, regions, estats i la mateixa Unió Europea. Així, sorgeixen tres vies de futur: una primera, que signifiqui un reforçament de l’estat, debilitant la Unió Europea i les regions; la segona, que pot suposar el trencament dels estats per conflictes amb les regions i possiblement, una reconfiguració de la Unió Europea; i per últim, una tercera que sigui un camí entremig, que aposti per noves estructures territorials que superin els límits estatals i regionals, reforçant així la Unió Europea i un nou repartiment de la sobirania. El primer escenari plantejat sembla avui més una realitat propera que llunyana. Els estats davant la crisi econòmica i política han plantejat una estratègia de supervivència, reforçant el seu paper. Això suposa en alguns casos, recentralitzar. Que significa, per tant, menys poder per les regions i ciutats, i també, per la Unió Europea. Es posa, per tant, en dubte el principi de subsidiarietat, i la cessió a la Unió de poders i competències en matèries que s’escapen dels límits estatals i que necessiten d‘una |2 9 �major perspectiva en el món global, com la defensa comuna, els reptes del canvi climàtic, l’Euro o el mercat comú. Coincideix amb el que el Llibre Blanc sobre el Futur d’Europa, presentat pel president de la Comissió Juncker a inicis del 2017 proposa, en el seu segon escenari, una Europa centrada en el mercat comú, on la Unió deixa de banda el seu procés integrador en gran part de les matèries en les que treballava fins ara. El mercat comú se centra bàsicament en capitals i béns, degut als majors i constants controls a les fronteres internes dels estats. Un escenari, per tant, oposat a la integració que fins ara havia estat el procés natural en l’evolució europea des de la CECA. Les fronteres estatals tornaran a tenir un pes determinant per reafirmar sobirania de l’estat perquè no es posi en dubte el seu propi sentit i existència. La cooperació transfronterera seria d’una gran complexitat perquè les fronteres serien difícilment permeables o en tot cas, molt menys del que ho són avui complicant especialment la lliure circulació de persones. En segon lloc, un escenari menys plausible, té en l’horitzó una Europa molt més fragmentada degut a la divisió de diversos territoris. El referèndum a Escòcia, la situació a Catalunya, les eleccions a Còrsega, però també la perpètua situació de Bèlgica, són exemples de la complexitat i de la gran varietat de situacions que es poden trobar a Europa. La reclamació de major sobirania per part de diversos territoris és una fet que pot suposar un trencament en l’estabilitat europea depenent de com es gestioni la situació. La Unió Europea, que té en les regions i ciutats una peça clau en el desenvolupament d’una part important de les seves polítiques, davant de situacions on les regions demanen una implicació europea per solucionar-les, la Unió respon que són els estats qui han de solucionar les tensions. Una Europa més fragmentada segurament afegeix complexitat en l’assoliment dels objectius d’integració política i econòmica, però també suposa un repte major en la governança del territori i d’alguns dels reptes més importants com el canvi climàtic, la gestió de les migracions o el terrorisme. Segurament seria difícil per la Unió assumir aquest gran fragmentació. La complexitat per avançar en la integració política augmentaria encara més, i possiblement, l’únic camí que tindria seria centrar-se en el mercat comú, tornat altre cop a un dels escenaris del Llibre Blanc de Juncker pel futur de la Unió. Dos escenaris que presenten dificultats i canvis estructurals si analitzem l’Europa contemporània. I per altra banda, escenaris que no semblen desitjables si el que es vol és avançar en una Unió Europea més integrada i reforçada. Contraris precisament a tot el que s’ha exposat fins al moment en referència a Maragall. Això implica trobar noves fórmules per poder donar una solució i que superin els dos escenaris prèviament exposats. I en aquesta tercera via, sense que suposi una referència a la situació catalana, Pasqual Maragall ja havia aportat propostes que han de ser encara desenvolupades. Aprofundir en el principi de subsidiarietat i impulsar noves estructures de governança que puguin frenar les dues tendències oposades abans esmentades. Aquesta sembla la possibilitat més factible per poder avançar en aquest sentit. Implica també que els estats han de reformar les seves estructures administratives. La Unió hauria de tenir un paper actiu, i juntament amb els estats, establir els mecanismes que permetin avançar. Seria important establir quines són les matèries que haurien de ser gestionades per cada un dels nivells administratius, al mateix temps que es reforça la presència de les regions i els ens locals en les institucions i la presa de decisió en el si de la Unió. Donar un paper més decisiu al Comitè de les Regions podria ser una bona sortida en aquest sentit, que anés més enllà del simple ens de consulta. Però la major complexitat resideix en la possibilitat d’establir les estructures de govern que en molts casos trencarien les fronteres establertes. Aquestes estructures hauran de respondre a una realitat territorial que les fes coherents i funcionals. Les àrees funcionals derivades de les grans regions metropolitanes són un bon exemple. Caldria dotar-les dels poders necessaris i suficients per poder gestionar de forma eficient la seva realitat. Però també més escales territorials. Un bon exemple són les macroregions. S’ha avançat en els darrers anys amb algunes estratègies macroregionals, com la del 3 0 | f u n d a c i ó C a t a l u n y a e u r o p a / w o r k i n g _ p a p e r �Bàltic o la del Danubi. I de fet és un concepte i idea antiga, ja que des dels anys 70 hi ha institucions, com la Conferència de Regions Perifèriques i Marítimes. Reforçar per exemple les macroregions suposaria dotar-les de poder, de sobirania. Això vol dir que els estats, però també les regions haurien de cedir competències en favor d’aquestes macroestructures. Poden ser de gran utilitat per gestionar algunes matèries, com les xarxes d’infraestructures, gestió de grans espais naturals o polítiques de foment econòmic. Les macroregions estan compostes de territoris amb similars característiques i de complementarietat. Així poden funcionar les estratègies compartides per tots els territoris que formin part d’aquests grans àmbits. Aquest pas suposa trencar amb la cartografia fins ara establerta. Catalunya podria situar-se altre cop com a locomotora en la construcció europea. Seria en bona mesura una sortida a la situació actual. La seva experiència en l’establiment d’una política de cooperació transfronterera potent amb les regions del seu voltant és una senyal que demostra una capacitat per liderar una nova proposta d’aquesta envergadura. Caldria reorientar la política exterior de la Generalitat de Catalunya. Situar Catalunya i Barcelona en el lideratge d’una nova Europa estructurada diferent seria un nou impuls per fer-les capdavanteres en el vell continent. L’estructura de l’Euroregió podria ser un bon embrió d’aquest canvi. Caldria ampliar les regions membres, tornant a incloure l’Aragó i el País Valencià, i plantejar-se ampliar l’àmbit fins a la Ligúria. Consolidar el nord du sud, davant les progressives ampliacions a l’est d’Europa, i per afrontar el repte de relacions amb la riba sud del Mediterrani. Tres escenaris diferents amb conseqüències també diverses per Europa i Catalunya. En un futur no gaire llunyà s’esdevindran canvis en el futur de la Unió Europea per poder afrontar aquestes transformacions que s’estan vivint. Europa, com a comunitat, ha de decidir el seu futur. Igual que Catalunya. Ha de ser conscient dels escenaris que té davant, del que vol per ella mateixa i com vol formar part de la comunitat de territoris que l’envolten. Essent conscients que escollir un camí pot significar excloure l’altre. Però un futur lluny d’Europa sembla el menys desitjable per Catalunya com a país i societat. L’Europa prossima necessita afrontar el present per poder avançar, essent conscient de la complexitat actual, interna i externa, amb les tensions dins dels estats i entendre la geopolítica global. El joc d’escales, la importància de cada una d’elles i com poden encaixar dins d’una estructura on les interdependències són cada vegada més fortes. |3 1 �3 2 | f u n d a c i ó C a t a l u n y a e u r o p a / w o r k i n g _ p a p e r �7. Bibliografia Aixalà, A. (2015). «Ciutadans d’Europa, unim-nos!». La contribució de Pasqual Maragall a l’impuls i projecció d’un moviment europeu de ciutats (Llegat Pasqual Maragall). Barcelona. Berzi, M. (2013). Cross-Border Cooperation and Local Development in the Pyrenees . The Case of Cerdanya. European Journal of Geography, 4(4), 47-60. Boira, J. V. (2010). L’Eix Mediterrani: Entre les dinàmiques locals i la perspectiva megaregional. Documents d’Anàlisi Geografica, 56(1), 91-109. Brunet, R. (1989). Les villes Européennes (Reclus-DAT). Montpellier. Castañer, M., i Feliu, J. (2012). L’eurodistricte català transfronterer. Un espai emergent sense marc administratiu. Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 74, 41-58. http://doi. org/10.2436/20.3002.01.12 Domínguez Castro, L. (2008). Quelques considérations sur les origines de la coopération transfrontalière en Europe : 1950-1980. RECERC. Revista Electrònica del Centre de Recerca d’Estudis Catalans. Gualini, E. (2006). The Rescaling of Governance in Europe: New Spatial and Institutional Rationales. European Planning Studies, 14(7), 881-904. http://doi.org/10.1080/09654310500496255 Harguindéguy, J., i Bray, Z. (2009). Does cross-border co-operation empower European regions? The Case of Interreg III-A France-Spain. Environment and Planning C: Government and Policy, 27, 747-760. Keating, M. (2004). La política territorial y el nuevo regionalismo. En F. Morata (Ed.), Gobernanza multinivel en la Unión Europea (p. 189-218). Valencia: Tirant lo Blanch. Keating, M. (2008). A quarter century of the Europe of the regions. Regional and Federal Studies, 18(5), 629-635. http://doi.org/10.1080/13597560802351630 Letamendía, F. (2010). Cooperación transfronteriza europea: regulación, historia y trabajo. Documents d’Anàlisi Geogràfica, 56(1), 71-88. Maragall, P. (Ed.). (1999). Europa pròxima: Europa, regions i ciutats. Barcelona: Edicions UPC. Morata, F. (2005). Conclusions del seminari: Les Euroregions: Experiències i aprentages per a l’Euroregió Pirineus-Mediterrània. Morata, F. (Ed.). (2006). 20 anys de Catalunya a la Unió Europea. Patronat Català Pro Europa. Nel·lo, O. (2001). Ciutat de ciutats. Reflexions sobre el procés d’urbanització a Catalunya. Barcelona: Empúries. Nel·lo, O. (2017). La ciutat de Pasqual Maragall. En J. Badia, J. Bellmunt, J. Brugué, J. Fuster, O. Nel·lo, & J. Claret (Ed.), Pasqual Maragall: pensament i acció. Barcelona: La Magrana. O’Dowd, L. (2002). The Changing Significance of European Borders. Regional & Federal Studies, 12(4), 13-36. http://doi.org/10.1080/714004774 Oliveras, X., Durà, A., i Perkmann, M. (2010). Las regiones transfronterizas: balance de la regionalización de la cooperación transfronteriza en Europa (1958-2007). Documents d’Analisi Geografica, 56(1), 2140. Perkmann, M. (2003). The rise of the Euroregion . A bird’s eye perspective on European cross-border co-operation. |3 3 �Pradel-Miquel, M. (2016). Catalunya, xarxa de ciutats. Barcelona: Fundació Catalunya Europa. Stead, D. (2014). The Rise of Territorial Governance in European Policy. European Planning Studies, 22(7), 1368-1383. http://doi.org/10.1080/09654313.2013.786684 Tomàs Fornés, M. (2017). Governar la Barcelona real. Pasqual Maragall i el dret a la ciutat metropolitana. Barcelona: Fundació Catalunya Europa. Wassenberg, B., Reitel, B., Peyrony, J., i Rubió, J. (2015). Territorial Cooperation in Europe - A Historical Perspective. (Comisión Europea, Ed.). Luxembourg. http://doi.org/10.2776/374386 Bibliografia de l’Arxiu Maragall Guió del Gabinet d’Alcaldia. Paraules de l’Excm. Sr. Alcalde en la salutació als participants del Col·loqui Europeu “Pensar Europa. Identitats i diferències”. Maragall, P. (1985) Discurs inaugural del seminari Internacional de la Regió Mediterrània. Arxiu Maragall. Maragall, P. (1986) Banyoles. Arxiu Maragall. Maragall, P. (1987) Barcelona des de la Casa Gran. Barcelona. Arxiu Maragall. Maragall, P. (1988) Discurs de la conferència “Barcelona, ciudad estratégica”. Madrid. Arxiu Maragall. Maragall, P. (1990) La Europa de las ciudades. El País (1990). Arxiu Maragall Maragall, P. (1991) La région, demain dans l’Europe. Tolosa de Llenguadoc. Arxiu Maragall. Maragall, P. (1993) El futuro de las ciudades en Europa. Bilbao. Arxiu Maragall Maragall, P. (1993) Discurs d’inauguració de la delegació de Perpinyà a Barcelona. Maragall, P. (1993) La projecció internacional de Barcelona i Catalunya després dels Jocs Olímpics. Parets del Vallés. Arxiu Maragall. Document d’ús intern. (1993) Audiència del President del Govern als alcaldes de la xarxa C6. Arxiu Maragall. Maragall, P. (1994) La presència de Barcelona a Europa. Els poders locals i regionals en la construcció europea. Barcelona. Arxiu Maragall. Maragall, P. (2007) L’euroregió Pirineus-Mediterrani. El Periódico de Catalunya. 2007. Arxiu Maragall. Maragall, P. (2007) Transcripció de la participació en la taula rodona “El futur de l’Euroregió” en el marc de la XXXIX edició de la Universitat Catalana d’Estiu. Arxiu Maragall. Sopar ofert per l’Alcalde als Ambaixadors de la Unió Europea. (13/05/1996). Arxiu Maragall. 3 4 | f u n d a c i ó C a t a l u n y a e u r o p a / w o r k i n g _ p a p e r �|3 5 �Amb la col·laboració de � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 05.01. Programa Llegat Pasqual Maragall Type The nature or genre of the resource Subsèrie Description An account of the resource Documents sorgits de les activitats de difusió i recerca del programa de la Fundació Catalunya Europa, Llegat Pasqual Maragall. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Europa en l'horitzó: Barcelona i Catalunya en l'articulació i la construcció europea. Les relacions transfrontereres en el pensament i acció de govern de Pasqual Maragall Creator An entity primarily responsible for making the resource Martín i Uceda, Javier Type The nature or genre of the resource Working Paper Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Govern Europa Euroregió Territoris Fronteres Barcelona Catalunya Acció política Abstract A summary of the resource. Treball del geògraf Javi Martín sobre l'espai transfronterer europeu, analitzat a partir de la visió i les polítiques que va desenvolupar Pasqual Maragall. Martín Uceda estudia el pensament i l'acció de Pasqual Maragall i el trasllada a l'actualitat per concloure que molts dels problemes de l'espai transfronterer i regional que Maragall ja abordava fa més de 30 anys continuen sent vigents. En aquest working-paper es repassa el procés d'evolució de cooperació transfronterera, es fa incidència en el paper que hi va jugar Pasqual Maragall i s'analitza el cas concret de l'Euroregió Pirineus-Mediterrània. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Barcelona Publisher An entity responsible for making the resource available Fundació Catalunya Europa Description An account of the resource Número 5 de la col·lecció de working papers del programa Llegat Pasqual Maragall. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2018-05 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Recerca https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/26/2663/WP6_Territori_JBaguena.pdf dd87f4a2315badd6994706f4a58cae33 PDF Text Text article Working_paper n.6 El territori en l’acció política de Pasqual Maragall. Orígens, debat i construcció de polítiques territorials al “Govern alternatiu”, 1999-2003 Josep A. Báguena Latorre Tècnic a la Diputació de Barcelona i membre del Grup d’Estudis sobre Energia, Territori i Societat. GURB-UAB Desembre 2018 �Aquesta publicació pertany a la col·lecció de working papers del programa Llegat Pasqual Maragall, que rep el suport de: �ÍNDEX 1. Notes introductòries 4 2. Objecte de la recerca 6 3. Marc de treball, estructura analítica i fonts documentals 8 4. Fases i dimensions. Construcció d’una agenda del canvi 12 4.1 Reconeixement de la problemàtica territorial. La segregació com a dimensió simbòlica 14 4.1 a) Els barris i el problema de segregació urbana 15 4.1 b) La urbanització i la manca de control públic 16 4.1 c) L’articulació territorial i el problema de la nova ruralitat 17 4.1 d) El medi ambient com a dilema 19 4.2 Procés de negociació i dimensió d’estil. Pacte com a mètode d’interacció 20 4.2 a) URBAN autonòmic 22 4.2 b) Llei d’urbanisme, equilibri i autonomia local 23 4.2 c) Planejament territorial com a base per un model d’integració 25 4.2 d) Visió ambiental integradora 27 4.3 Dimensió substantiva i presa de decisions. Integralitat en l’acció pública 29 4.3 a) Plans de Barri. Integralitat en l’acció 30 4.3 b) Pla de gestió i protecció integral del litoral 32 4.3 c) Paisatge. Una nova mirada en les polítiques públiques 34 4.4 Dimensió operativa i escenaris de gestió. Govern avant la lettre 5. L’escala en Pasqual Maragall. Model organitzatiu contra la “divisió” territorial 35 38 5.1 Escala, territori i xarxa 39 5.2 Organització administrativa del territori i les geometries variables 40 6. Nota final 42 �1. Notes introductòries A l llarg dels darrers anys han aparegut nombrosos treballs i publicacions dedicades a la figura de Pasqual Maragall. Moltes d’aquestes han estat promogudes per la Fundació Catalunya Europa en el marc del seu programa «Llegat Pasqual Maragall» dedicat a l’anàlisi i difusió de la seva acció política. El Paper que presentem a continuació s’insereix en aquest marc i té per vocació aportar una visió aprofundida d’un dels aspectes que configuren l’acció de Pasqual Maragall, en especial la vinculada al territori com a objecte de política pública. Per fer-ho hem analitzat un període, el de l’anomenat «Govern alternatiu», que es desenvolupà al llarg de la sisena legislatura del Parlament de Catalunya, entre els anys 1999 i 20031. Hom podrà entendre que l’abast temporal i temàtic d’aquest Paper és certament limitat en relació a la trajectòria professional, institucional i intel·lectual de Pasqual Maragall. Lluny de rebatre aquesta visió, partim del fet que la figura de Pasqual Maragall ha estat glosada en sengles treballs (Claret, 2017; Vallès, 2008 entre d’altres), que ens han obert un camp d’estudi propici per l’aprofundiment d’algun dels aspectes treballats per qui, de manera més intensa i directa, han conegut de primera mà o hi han investigat de forma metòdica el pensament i l’acció de Pasqual Maragall. Amb aquest Paper pretenem, doncs, continuar amb la tasca d’aprofundiment en el pensament i l’acció de Pasqual Maragall a recer d’un seguit de treballs més ambiciosos publicats a partir de l’anunci de la retirada de Pasqual Maragall de la política institucional i dels quals en som reconeixedors i tributaris. La nostra aportació, com diem, té la vocació de contenir algun aspecte concret de l’acció política de Maragall, la dimensió substantiva del territori en la definició de polítiques públiques emanades de l’anomenat «Govern alternatiu». Tanmateix, qualsevol aproximació a l’acció de Pasqual Maragall ha de tenir en compte alguns trets fonamentals de la persona i la seva obra. Així, com és conegut, i així ens ho han demostrat els treballs que tot just citàvem, un dels trets definitoris de la figura de Pasqual Maragall és l’aparent heterodòxia en l’exercici de les seves funcions, ja sigui rebatent aproximacions teòriques imperants en el marc de la recerca (Nel·lo, 2017), trencant dinàmiques i costums en les organitzacions polítiques (Maragall, 2008) forçant canvis significatius en les institucions de les que n’ha estat membre destacat (Vallès, 2008) o proposant escenaris de futur pels sistemes polítics de representació de la ciutadania. Escenaris que per alguns obrien camps esperançadors mentre que per altres eren manifestament preocupants (Fuster-Sobrepere, 2017). Entenem que aquesta heterodòxia és de fet un dels valors que efectivament han aflorat a mesura que s’analitza i es perfila l’acció política de Pasqual Maragall i que ens permet, avui, contemplar amb estupor i enyorança la validesa no només de les seves propostes, sinó dels mètodes a partir dels quals les proposava. Estem doncs, ja ho sabem, davant una figura de difícil modelització i traçabilitat. A aquest fet se li ha d’afegir una segona característica col·lectivament acceptada i que rau en la capacitat de Pasqual Maragall de configurar equips a partir dels quals construir la seva acció política, o més 1 L’anomenat Govern alternatiu es va formalitzar aproximadament un any després de les eleccions de 1999 i ja en plena acció d’oposició del grup parlamentari. Així doncs, l’assimilació cronològica de la legislatura amb aquesta manera d’organitzar l’acció parlamentària no és exacta. Hem cregut convenient, tanmateix, reforçar l’anàlisi de la legislatura com a culminació d’una etapa de preparació del canvi polític a Catalunya i l’inici del canvi efectiu en les legislatures posteriors. En aquesta “transició” la figura de Govern alternatiu esdevé fonamental, i és per aquest motiu que creiem necessari emfasitzar tots dos elements, fins i tot en el títol del treball. 4 | f u n da c i ó Ca t al u n y a e u r o p a / w o r k i n g _ p a p e r �ben dit, establir les bases i els escenaris per a les «seves» polítiques. Alguns treballs (Ballart i Noferini, 2015) ja han aprofundit en aquesta faceta que tan bé expressa el professor Quim Brugué amb la descripció de Pasqual Maragall com un «líder relacional que aprofita coneixements dispersos» (Brugué, 2017, pàg. 270). Més endavant hi farem esment a aquesta qüestió. Reconeguts aquests fets, l’heterodòxia en l’acció política de Pasqual Maragall i la seva capacitat de vincular a aquesta acció coneixements i doctrines provinents de camps molt diversos, ens resistim a l’enorme atracció que aquestes característiques desperten entre els analistes i investigadors que busquen aprofundir en el «perfil» polític per tal d’extreure conclusions pel que fa als «estils» o a les «formes» de «fer política» que tant estan imbuint l’anàlisi científico-periodística de l’actualitat política del país. Creiem que si bé aquestes anàlisis poden efectivament generar informació valuosa, hi ha un camp de treball a explorar possiblement més ric, indubtablement més vast, basat en aproximacions sectorials a l’obra de Pasqual Maragall i que entenem que és l’objectiu de la sèrie de treballs en els que s’insereix aquest Paper. Aquestes aproximacions reten, al nostre entendre, un homenatge a Pasqual Maragall a partir de l’acció col·lectiva per ell liderada i no tant en virtut de la seva figura. Creiem, així mateix, que aquestes aportacions permeten aportar elements de criteri de cara a futuribles accions polítiques que malden i maldaran per trobar l’ocasió d’estructurar-se en un context de gran volatilitat institucional. L’aproximació que tot seguit presentarem s’estructura doncs des d’un esquema analític oposat als conceptes que abans establíem com a definitoris de la figura de Pasqual Maragall. Davant de l’heterodòxia, volem aplicar un «model» d’anàlisi de política pública. Davant de la combinació de sabers i coneixements dispersos, busquem la construcció d’una política que per molts és considerada com a sectorial, no així per Pasqual Maragall. Aquest Paper l’enfoquem, potser de manera arriscada, com un intent de modelitzar una acció que no és de govern real sinó que es produeix en un entorn -el Parlament- que el mateix Pasqual Maragall pretén, i aconsegueix, fer evolucionar, a partir d’una estructura formal mai assajada -Govern alternatiu- que neix amb un doble objectiu: fer oposició i alhora fer govern2, en un clima marcat per diferències i dissensions internes entre sectors significatius del partit al que pertany Pasqual Maragall i la plataforma cívica amb qui compta per professionalitzar i obrir l’acció parlamentària. (Vallès, 2008) Molt honorable senyor president, senyors diputats, senyores diputades, jo constato que el senyor Pujol fa un discurs d’oposició des del Govern; nosaltres farem un discurs de govern des de l’oposició. Pasqual Maragall, debat d’investidura, 16 de novembre de 1999 Vegem tot seguit quin és el plantejament de partida. 2 Potser aquí ja observem un tercer tret definitori de l’acció de Pasqual Maragall. Junt a l’heterodòxia i al lideratge relacional, la visió anticipatòria és un element constant en la figura política de qui ens ocupa. |5 �2. Objecte de la recerca E n el disseny, implementació i anàlisi de polítiques públiques el concepte de territori és sovint tractat com un àmbit físic sobre el qual s’estableixen normatives i accions orientades a la consecució d’uns objectius establerts. La ciutat i el territori esdevenen escenaris sobre els quals encaixar la formalització física de les polítiques públiques i la materialització de les dinàmiques econòmiques i socials. Si observem la trajectòria de Pasqual Maragall veiem, en canvi, que el territori, les ciutats i les mútues interaccions adopten en el seu pensament i en la seva acció de govern una dimensió substantiva. Les dinàmiques urbanes i les transformacions territorials3 han estat un dels elements estructuradors de la seva acció. Així mateix ho expressa Quim Brugué (2017, pàg. 293) tot destacant els elements innovadors del Govern Maragall a la Generalitat: D’altra banda, el govern de Pasqual Maragall es va mostrar especialment actiu en un àmbit que havia estat poc treballat en èpoques anteriors: el territori i el medi ambient. Assumint que es tractava d’assumptes crucials, l’agenda del canvi es traduïa en un seguit de polítiques públiques molt rellevants. Algunes d’aquestes serviren per encetar un trajecte que finalitzaria en la legislatura següent, però en tots els casos l’acció de govern s’impregnava de la necessitat d’abordar aspectes tan destacats com l’ordenació territorial, la planificació de les infraestructures, l’impuls d’una nova cultura de l’aigua, la redacció de l’agenda 21 per a Catalunya, el disseny del model energètic o la creació d’una autèntica política d’habitatge. Partim, doncs, de la premissa que la integració efectiva de la noció de territori en la construcció de les polítiques públiques es manifesta a partir del reconeixement que el comportament i les dinàmiques econòmiques i socials tenen efectes complexos que es manifesten a diverses escales. Aquestes dinàmiques territorials han de ser assumides per les administracions sovint encotillades en unes estructures competencials exclusives. Els governs de Pasqual Maragall aporten, al nostre entendre, experiències molt notables de com fer-hi front i superar aquestes limitacions. En aquest sentit pren especial rellevància, i així es va posar de manifest al llarg de la legislatura, el debat sobre l’organització territorial, que tractarem al final del document mirant de relacionar les visions innovadores d’escala territorial i la necessària resposta administrativa. 3 L’assimilació de ciutat i territori, aquí utilitzats sota una mateixa concepció, és un element que suscita un debat molt interessant i que depassa, de molt, els objectius d’aquest Paper. Oriol Nel·lo (2017) ens explica abastament com la ciutat és un element central en el pensament i l’acció de Pasqual Maragall des de l’inici de la seva formació fins la culminació de la seva acció institucional. Així mateix, en totes les obres fins ara dedicades a la figura de Pasqual Maragall, i fins i tot en la seva pròpia obra escrita, s’assumeix com a ineludible la concepció del territori, si més no en l’àmbit català, basat en la xarxa de ciutats. Tot treballant aquest Paper la temptació d’assimilar ciutat a territori ha estat ben present atès que la matriu del pensament territorial de Pasqual Maragall és fonamentalment urbana. Creiem necessari, però, obrir un interrogant sobre aquesta assimilació, potser sovint forçada, de cara a analitzar les diferents escales de l’acció política de Pasqual Maragall. Al llarg del text intentarem fer-ne esment. 6 | f u n da c i ó Ca t al u n y a e u r o p a / w o r k i n g _ p a p e r �Així, la motivació que ens porta a realitzar aquest treball, més enllà de relatar una etapa significativa en la trajectòria de Maragall, és la d’intentar respondre i argumentar de quina manera la construcció de polítiques públiques pot fer front a un seguit de problemes sectorials que degut a la seva manifestació a la ciutat i el territori requereixen de mirades diverses i complexes, però degudament alineades, emmarcades i liderades sota paràmetres comuns4. 4 Per tal de guiar el lector en aquesta afirmació quasi jeroglífica, al llarg del treball mirarem d’identificar aquesta alineació en les fases de construcció de les polítiques públiques a partir d’una paraula clau (segregació, pacte, integralitat), d’un marc territorial referenciat establert per les respectives figures de planejament i d’un lideratge que segons Maragall s’havia d’esdevenir arran d’una nova planta administrativa que respongués efectivament a les diverses escales en que es manifesten les dinàmiques urbanes i territorials. Problema, escala, instrument i govern són els punts cardinals que guiaran les polítiques territorials dels governs, alternatiu o institucional, de Pasqual Maragall. |7 �3. Marc de treball, estructura analítica i fonts documentals A nalitzant la sisena legislatura catalana (1999-2003) disposem d’un període que ens permet observar com es va estructurar un veritable “discurs territorial” des de l’oposició al Govern de la Generalitat. Per tal de demostrar-ho ens dotem d’un marc de treball propi de l’anàlisi de polítiques públiques segons el qual aquestes segueixen un determinat itinerari, no estrictament lineal, però amb una estructura marcadament seqüencial. Així, en la configuració d’una política pública podem identificar les fases següents: Construcció de la problemàtica, procés de negociació, presa de decisions, procés d’instrumentació i finalment el seu seguiment i avaluació. Així mateix, a cada una d’aquestes fases se li conjuga una determinada dimensió de la política -simbòlica, d’estil, substantiva, operativa(Brugué i Gomà, 1998). Aquesta aproximació, il·lustrada a la figura 1, ens ofereix una estructura analítica que ens permetrà disseccionar de manera sistemàtica la configuració d’aquest «discurs» territorial en l’acció de Pasqual Maragall. Figura 1. Fases i dimensions d’anàlisi de polítiques públiques Construcció de problemes i agendes Dimensió simbòlica Procés de negociació Presa de decisions Conflictes epistèmics Dimensió d’estil Models d’interacció Opcions de fons Dimensió substantiva Escenaris de gestió Dimensió operativa Dimensió d’avaluació Anàlisi Font: Elaboració pròpia a partir de Brugué i Gomà, 1998 8 | f u n da c i ó Procés Procés de d’implementació seguiment Ca t al u n y a e u r o p a / w o r k i n g _ p a p e r �Un cop emmarcada la nostra estructura analítica abordarem la següent fase del treball per reconstruir aquesta seqüència mitjançant l’estructuració d’uns fets abundosament registrats en diaris de sessions i butlletins del Parlament, arxius del Grup parlamentari PSC-CpC, actes del Govern alternatiu, documentació normativa i literatura especialitzada. Cal esmentar així mateix diferents treballs col·lectius que ens han ajudat per il·lustrar les nostres propostes. L’aparició l’any 2017 de la publicació coordinada per Jaume Claret «Pasqual Maragall, pensament i acció» ha estat de vital importància atès que per primera vegada es disposa d’una anàlisi sistemàtica i completa de la figura que ens ocupa. El treball del professor Oriol Nel·lo, centrat en el pensament urbà de Pasqual Maragall, ens ofereix un vastíssim graner de conceptes i aborda des de perspectives ben diferenciades la implementació de propostes polítiques i iniciatives institucionals apel·lant constantment a les principals preocupacions de Pasqual Maragall entorn a l’economia, la societat i la ciutat. Podríem dir, referint-nos a les dimensions de la política pública que esmentàvem més amunt, que el treball de Nel·lo ens permet identificar amb una claredat difícil de trobar en l’obra de Maragall els respectius elements simbòlics i substantius. La construcció, o més aviat, la identificació de problemàtiques derivades de la relació entre la societat i la ciutat, degudament analitzada sota el prisma de l’economista, porta a la implementació de polítiques públiques, a la substantivació i a la presa de decisions degudament alineades sota el prisma d’un socialista transformador. El treball, en la mateixa publicació, del professor Quim Brugué ens ajuda, així mateix, a identificar més clarament les dimensions d’estil i les dimensions operatives en les polítiques públiques desenvolupades pels diferents governs de Maragall. La capacitat d’establir nous models d’interacció entre els agents polítics, econòmics i socials és una de les peces clau de la figura de Maragall que és capaç així mateix d’imaginar escenaris de gestió innovadors. Els treballs de Nel·lo i Brugué ens han ajudat doncs a consolidar el marc d’anàlisi d’aquest Paper. Cal esmentar, així mateix, dues publicacions que ens han ajudat especialment per definir els entorns de la nostra aportació. La primera es publicà l’any 1999 sota el títol «La democràcia dels ciutadans». Es tracta d’un treball de destil·lació fina de molts ingredients continguts en l’anomenada «Convenció cívica catalana per a la renovació de la cultura política» que aplegà entre 1997 i 1999 un seguit de treballs i aportacions molt diverses entorn a la renovació conceptual i formal de la política catalana. Aquest treball representa la pedra de toc de la proposta de canvi protagonitzada per un col·lectiu amplíssim d’intel·lectuals, acadèmics, empresaris, gestors i servidors públics conformat al voltant de la figura de Pasqual Maragall a partir de l’any 1993 i que va adquirir el nom de Catalunya Segle XXI. En aquesta publicació s’exposen en bona mesura els plantejaments polítics de base del que serà posteriorment el Govern alternatiu. La segona publicació, que hem anomenat d’entorn, és potser més personalista però ens aporta una informació molt detallada i rica en matisos del procés de canvi protagonitzat per la mateixa Catalunya Segle XXI fins la culminació del govern de Maragall al cap de la Generalitat. Es tracta del treball de Josep Maria Vallès «Una agenda imperfecta: amb Maragall i el projecte de canvi» publicat l’any 2008. En aquest document hom pot trobar les notes personals de Vallès del balanç sobre el desplegament de l’agenda política de Pasqual Maragall des de l’anunci de la seva candidatura a la Generalitat fins la seva sortida del Govern. Aquest treball ens ha servit així mateix com a guia de lectura dels documents recollits en l‘arxiu del Govern alternatiu. Sense les notes de context de Vallès difícilment hauríem pogut visualitzar el funcionament intern del Govern alternatiu. En un treball centrat en l’obra de Pasqual Maragall no pot faltar evidentment l’anàlisi de la seva obra en primera persona. Així, a més dels documents interns del Govern alternatiu i de les intervencions en seu parlamentària, hem recollit idees, propostes i reflexions recollides en dues publicacions de Pasqual Maragall. En el títol «Els orígens del futur», publicat l’any 2002 Maragall planteja idees de fons respecte a l’acció política necessària a Catalunya i Espanya, i ho fa des del Parlament, com a cap de l’Oposició. Entre aquestes idees de fons vinculades al catalanisme s’hi escolen tanmateix projectes |9 �concrets amb una base territorial evident. Infraestructures de transport i de comunicació, regeneració urbana i estructuració regional són elements que serveixen a Maragall per exposar algunes de les seves idees de fons. Un cop més trobem la dimensió simbòlica i la dimensió substantiva sense solució de continuïtat catalitzades per l’acció territorial. I especialment la seva «Oda inacabada» de l’any 2008 ens ha permès trobar textos, fragments, reflexions que, un cop més, amb l’ajuda de les anàlisis anteriors, ens ajuden a il·lustrar el nostre relat. Finalment, i per deriva temàtica, considerem especialment interessants algunes aportacions que foren publicades al llarg dels anys objecte del nostre estudi per una de les persones vinculades directament al Govern alternatiu, especialment en l’apartat de política territorial. Parlem dels treballs d’Oriol Nel·lo «Ciutat de ciutats» i «Lletres de batalla». Es tracta de dues publicacions molt diferents essent la primera de marcat caràcter acadèmic en la que s’argumenta la necessària integració territorial de Catalunya a partir d’una estructura, d’una xarxa de ciutats, que permeti fer front als vicis i als perills de la urbanització desordenada. El segon títol és un recull d’articles de premsa apareguts entre 1999 i 2003 concebut com un repositori de propostes destinades a alimentar d’una banda l’oposició a la manca de directius territorials per part del govern de la Generalitat de Jordi Pujol i de l’altra proposar justament una alternativa a la mateixa a partir de la vindicació de polítiques de millora urbana, redistribució de rendes, paisatge, mobilitat, la definició d’àmbits de govern efectius i projectes estructuradors de llocs i àmbits territorials. Aquestes darreres lletres no porten la signatura de Pasqual Maragall, però no se li escapa a ningú la seva contribució solidària amb l’agenda del canvi. Amb aquesta mateixa intenció es van publicar un seguit de treballs col·lectius, centrats especialment en el planejament territorial, en que per cada un dels àmbits territorials definits pel Pla Territorial General de 1995 es plantegen unes «bases» que posteriorment seran desenvolupades en el marc parlamentari i, de forma ja efectiva pel Govern Catalanista i d’Esquerres de les següents legislatures. Aquests treballs van ser publicats a la revista «Papers. Regió Metropolitana de Barcelona» de l’Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona, creat l’any 1984 a instàncies de l’alcalde Maragall per disposar d’una plataforma de treball acadèmic al voltant de les dinàmiques i polítiques metropolitanes. Aquestes referències constitueixen les fonts principals a partir de les quals proposem la nostra anàlisi i que estructurarem, com hem dit, a partir d’una doble matriu basada en les fases i les dimensions de la construcció d’allò que podem anomenar l’agenda del canvi en la política territorial de Maragall. Així mateix, per cada una de les dimensions i fases hem analitzat diferents escales d’implementació de determinades polítiques públiques. Així partim del barri, fins a la visió ambiental del territori, passant per instruments d’ordenació territorial sense deixar de parar atenció especial als àmbits de govern. Creiem que aquest exercici d’anàlisi multiescalar per cada una de les fases i dimensions ens ajudarà a establir una nova mirada a l’obra de Maragall en relació a les escales que superi la tradicional assimilació als àmbits de govern per ell proposats. Es tracta, en definitiva de capturar allò que en seu parlamentària va expressar el mateix Maragall de forma tan natural, amb tanta riquesa de matisos, en poques paraules, carregades de coneixement directe del territori i alhora sustentades en una base intel·lectual evident. De l’entorn, només els dic que llegeixin la premsa comarcal, perquè és la gran informadora del que passa. Difícilment temes com el parc eòlic de la serra de Pàndols, l’abocador de Juncosa o l’illa de Jafre, que se la volen menjar..., se la volen cruspir, l’illa del Ter, en el Baix Ter. A Jafre hi ha un alcalde que està convençut que la pot vendre per sorra, no? (Veus de fons.) Sí, sí, però això no arriba a la premsa, diguem- 1 0 | f u n da c i ó Ca t al u n y a e u r o p a / w o r k i n g _ p a p e r �ne, nacional, no hi ha arribat, és premsa comarcal, són petits esdeveniments. O la contaminació dels purins als aqüífers del Baix Empordà –d’això en parlo perquè ho conec més, que hi vaig sovint. Però, en fi, la premsa comarcal generalment en parla, i no arriben a ser temes del país. Tenen tots aquests temes un denominador comú: són conflictes sobre usos del territori i sobre medi ambient, són conflictes sobre el nostre entorn. Si pogués, els llegiria una frase de Nicolau Rubió i Tudurí que ens deixa encongits, però no la puc llegir perquè no tinc temps. Ja potser després... (veus de fons), no, no, ja potser després, al...5 Hem de preveure, senyor president –i això vol dir fer-hi front de manera efectiva–, la desregulació del sòl, hem de preveure –i això vol dir fer-hi front– la urbanització extensiva, la primacia absoluta de l’automòbil privat, els guanys mesquins i miops a curt termini que hipotequen el demà. Pel futur de Catalunya, hem d’aturar la degradació i la banalització del nostre territori, hem de governar. Diari de sessions del Parlament de Catalunya, 4 d’octubre de 2000 No voldria acabar amb aquest repàs documental sense esmentar un manifest que l’any 1999 van signar un centenar de professionals de l’urbanisme i la gestió del territori i que el mateix Nel·lo cita en les seves Lletres de batalla. Aquest manifest anomenat «Nous espais. Per la vertebració del territori i l’impuls de les ciutats de Catalunya» plantejava moltes de les qüestions clau que posteriorment van ser estructurades i treballades al Govern alternatiu i finalment exercides pel govern de la Generalitat. Des de les problemàtiques als instruments i la gestió, es feia una proposta de canvi. En quina mesura aquest manifest representà un clam d’un col·lectiu professional que Pasqual Maragall va saber encaixar en les seves prioritats, en la seva agenda, o bé fou el resultat de la capacitat de Maragall de conjugar equips i sabers dispersos, tot anticipant-se a la seva acció de govern? La resposta no pot ser unívoca. Una i altra cosa, ens respondran segurament els seus impulsors. Aquest és l’estil Maragall. 5 La cita de Rubió i Tudurí que Pasqual Maragall no va llegir en la seva interpel·lació és aquella que diu: “Catalunya no serà ja una bella terra, ni ho podrà tornar a ser mai més”. Aquesta cita forma part del recull de textos que va publicar el Professor Manel Ribas Piera, 1995, Nicoulau M. Rubió i Tudurí i el planejament regional Bellaterra, Barcelona: Alta Fulla. Monografies de l’IEMB. |11 �4. Fases i dimensions. Construcció d’una agenda del canvi T al com dèiem en els apartats anteriors, abordarem l’anàlisi de la política territorial de Pasqual Maragall a partir d’un model anomenat de fases o de procés segons el qual tota política pública defineix un cert itinerari de lògica globalment seqüencial. Aquest itinerari és fragmentable en tres grans etapes essent la primera la de definició de la problemàtica i «posada en agenda» de determinades qüestions. En segon lloc es desenvolupa el procés de negociació entre alternatives per la conformació de majories i la conseqüent presa de decisions per, en darrer terme, articular els escenaris organitzatius i de gestió que possibilitin la posada en pràctica de les decisions preses. Aquest model permet situar sobre cada una d’aquestes fases d’elaboració les quatre dimensions que entren en joc en qualsevol intervenció pública: la dimensió simbòlica, que es relaciona amb la construcció d’estratègies discursives i marcs cognitius; la dimensió d’estil, que observa les actituds, disposicions i estratègies dels diferents agents; la dimensió substantiva en què es defineixen els continguts de la política i finalment la dimensió operativa en que s’instrumenten els mecanismes i es defineixen els paràmetres de gestió per la seva implementació (Brugué i Gomà, 1998). Una de les riqueses de l’anomenat Govern alternatiu, desenvolupat en l’exercici d’oposició parlamentària, és que permet il·lustrar totes aquestes fases i dimensions. Per tal de fer aquest exercici, i coneixent el fet que de l’oposició parlamentària es va passar a governar en la següent legislatura, seria especialment pràctic adoptar algunes de les mesures del Govern en les matèries que ens ocupen -Llei de barris, Llei de paisatge, Llei i desenvolupament reglamentari d’urbanisme, Programa de planejament territorial, etc.- i anar-les «deconstruint» seguint l’itinerari analític de fases en sentit invers, dels fets coneguts als seus orígens. Creiem, però, que aquesta aproximació, si bé vindicaria la solidesa i riquesa de les propostes i decisions6, no ens permetria abordar la complexitat inherent al pensament i obra de Pasqual Maragall ni dels «coneixements dispersos» que aconsegueix aglutinar; perdríem matisos respecte a com s’ha anat configurant un corpus normatiu i instrumental a mesura que el debat i les aproximacions sectorials interactuaven en el mateix Govern alternatiu. No tinc por dels especialistes, però sí de l’excés de confiança en les especialitats. Crec, més aviat, en la conjunció de les especialitats (...) no es refiïn totalment de la recerca unidireccional. ens diu Maragall en el discurs de presentació del seu llibre de memòries l’any 2008 al Palau de la música. Tanmateix no podem abordar una anàlisi amb vocació de ser sistemàtica si no establim un cert ordre de prioritats en l’objecte d’estudi o si més no en aquelles polítiques que ens permeten il·lustrar les nostres propostes. Així, hem cregut convenient abordar cada una de les fases a partir del tractament 6 Que d’altra banda ja ha estat treballat, entre d’altres, per Oriol Nel·lo en diferents volums, essent potser el més complert “Ordenar el territorio” (Nel·lo, 2012) o be més enfocat als instruments de planejament el volum «El planejament territorial a Catalunya a inici del Segle XXI,» editat per la professora Mita Castañer i publicat per la Societat Catalana d’Ordenació del Territori. (Castañer, 2012). 1 2 | f u n da c i ó Ca t al u n y a e u r o p a / w o r k i n g _ p a p e r �del territori en les seves diverses escales. De com la segregació urbana es manifesta, i es pot combatre, en els barris, fins a la concepció del litoral català com elements inherents d’un equilibri entre economia i societat en una Catalunya que ha de recuperar els valors patrimonials del seu paisatge. Intentarem, per cada una de les fases que tot seguit desplegarem, abordar les respectives dimensions en base al barri, la ciutat, la integració metropolitana i la xarxa de ciutats i als elements estructuradors del país. Finalment, en el darrer apartat abordem prudentment una via ambiciosa vinculada a la relació entre escales i els seus efectes en la construcció de polítiques públiques. Creiem interessant, abans d’entrar en el detall d’algunes de les polítiques territorials analitzades que ens serveixen com a vehicle per il·lustrar la proposta de fases i dimensions, citar el conjunt de polítiques amb un marcat caràcter territorial que es van elaborar des del Govern alternatiu7. Agricultura, Comerç i Turisme Informe sobre l’agenda del camp català. Planejament del 2000 l Informe sobre la crisi del sector boví l Proposició de Llei de turisme l Política agrària a Catalunya: Pla de desenvolupament rural l Política agrària a Catalunya: Pla de regadius l Una estratègia de futur per al sector agroalimentari català l Política de comerç i turisme l Medi Ambient Pacte català de l’aigua l Pla rector d’avingudes de Catalunya l Democràcia ambiental: les agendes 21 a Catalunya l La qualitat de les aigües a Catalunya l Pla integral de gestió del litoral l Una nova política mediambiental per a Catalunya l Política Territorial Proposta de suport a barris amb projectes. URBAN l Govern i territori: proposta de descentralització territorial de l’Administració l Informe sobre la Llei d’Urbanisme l Política de Foment de l’Habitatge l Política de Muntanya l Política de Paisatge l Pla per a la conservació, la seguretat i l’ocupabilitat dels habitatges l Pla territorial de les Terres de Lleida l Pla territorial del Camp de Tarragona l Infraestructures l Proposta catalana de l’AVE l Pla de ports de Catalunya l Xarxa viària Osona-Ripollès-Garrotxa l Proposta sobre política de peatges l Pla de carreteres l Política sobre finançament i gestió d’infraestructures 7 Document de balanç del Govern alternatiu. Arxiu Pasqual Maragall. |13 �l l l Les connexions de la xarxa ferroviària amb Europa Propostes per a l’alternativa dels aeroports de Catalunya El país que volem, les infraestructures que necessitem Hom podrà reconèixer com el caràcter sectorial d’aquests àmbits està íntimament lligat a la gestió del territori. Igualment haguéssim pogut integrar en aquest llistat altres polítiques que efectivament tenen per vocació governar dinàmiques amb efectes evidents sobre la configuració territorial. Aquesta selecció, però, busca posar en evidència l’amplitud i la complexitat del treball efectuat des del Govern alternatiu així com la seva articulació temàtica. Tanmateix, com veurem més endavant, moltes d’aquestes polítiques que podem anomenar de «territorials» acabaran «desbordant» els seus respectius marcs sectorials. Vegem a continuació a partir de la tria d’unes poques d’aquestes polítiques com el Govern alternatiu s’alimenta a l’inici de la VI legislatura d’unes reivindicacions abastament treballades i argumentades en matèria de polítiques territorials i com, en la fase final, prepara una acció legislativa que s’implementarà de forma inusualment àgil amb el primer Govern Catalanista d’Esquerres8. 4.1 Reconeixement de la problemàtica territorial. La segregació com a dimensió simbòlica La publicació “La democràcia dels ciutadans”, elaborada a partir d’una amplíssima participació de més de 500 persones9 culmina, l’any 1999, la síntesi d’una complexa organització de debats i convencions temàtiques i transversals10. La mateixa estructura del document planteja una visió estratègica de quins són els dos grans àmbits de l’agenda del canvi. D’una banda propugna una nova política basada en uns escenaris, uns agents i unes regles renovades, i de l’altra presenta una base conceptual que ha de guiar el disseny de les polítiques públiques basades en la noció de la solidaritat com a vehicle per triangular economia, societat i territori. No podem obviar el pes de la reflexió territorial recollida en aquest volum i desplegada a partir de tres capítols dedicats justament al medi natural, al món rural, i a la ciutat. Per cada una d’aquestes “entrades” es proposa una presentació somera del concepte per passar a continuació a analitzar els canvis que han viscut cada un d’aquests àmbits en els darrers anys, els interrogants que aquests canvis plantegen i s’aventuren, finalment, unes propostes d’acció. Veiem, doncs, com el territori i la seva gestió adquireix en la iniciativa Catalunya Segle XXI un pes específic que serà incorporat per la plataforma, ara ja electoral, Ciutadans pel Canvi11 per bé que el mateix Maragall advertia: Pel que fa a l’esperit de Catalunya Segle XXI, les propostes contingudes en aquest llibre us n’han donat ja una idea justa, despullada de càlculs electoralistes. Són propostes que segueixen obertes a la crítica i a l’aprofundiment de tots els qui par8 Vegeu l’article de l’Anuari Territorial de Catalunya, publicat per la SCOT Acord per un Govern Catalanista d’Esquerres. Aspectes territorials. (Herrero, 2004). 9 La publicació comença justament per la frase “La gràcia d’aquest llibre és que no té autor”, per bé que el professor Vallès reconeix en la seva agenda imperfecta com tant ell mateix, l’Oriol Nel·lo i el notari López Burniol van “intervenir com a negres” en l’elaboració del text definitiu (Vallès, 2008, pàg. 27). El text definitiu és, com diem, resultat dels debats i d’un seguit de raports encarregats a diferents grups de treball de la Plataforma Catalunya S.XXI. 10 En Quim Brugué (2017) s’hi refereix com “un procés que, de manera pionera, va suposar una experiència de participació ciutadana i d’innovació democràtica” (pàg. 271). 11 No pretenem estendre’ns en aquesta “transició” entre una iniciativa i una altra, aquí excessivament simplificada, per no ser, aquest particular, l’objecte del nostre treball i pel fet que ja ha estat àmpliament descrita, amb tots els matisos i profusió de circumstàncies per Josep Maria Vallès (Vegeu capítols 1 i 3 de l’Agenda imperfecta de Vallès, 2008). 1 4 | f u n da c i ó Ca t al u n y a e u r o p a / w o r k i n g _ p a p e r �ticipen de les mateixes preocupacions, els quals convidem a afegir-se a un procés que mai no s’acaba del tot. (Catalunya Segle XXI, 1999) Problemàtiques com la difusió de la urbanització, l’especialització funcional de l’espai, la segregació entre grups socials per motiu d’accés al sòl i l’habitatge, la mobilitat exacerbada, la manca d’infraestructures que estructurin el territori, l’aparició d’espais de marginalitat rural, el dilema dels consums energètics i l’equilibri ambiental apareixen ja com a elements davant dels quals cal actuar. Vegem a continuació, en la nostra particular estructura multi-escalar, algunes d’aquestes problemàtiques i en quina mesura adquireixen naturalesa pròpia, dimensió simbòlica, si volem, en l’agenda del canvi. 4.1 a) Els barris i el problema de segregació urbana «El meu patriotisme és el del barri endreçat...». (Maragall, 2008 pàg. 253) Amb aquesta afirmació, simple i alhora rotunda, recollida en les seves memòries, Pasqual Maragall ens mostra com efectivament el barri és l’àmbit on es manifesten les virtuts de la pàtria, entesa aquesta a partir de les directius de la justícia i la igualtat entre els ciutadans. Així ens ho mostra Oriol Nel·lo quan, tot citant Maragall, ens diu ...la metròpolis europea, i en particular Barcelona, disposava d’una extraordinària oportunitat. «Lo esencial es afirmar la vitalidad y solidaridad de la aglomeración urbana como tal, de la Ciudad como tal». (Nel·lo, 2017, pàg. 141) Calia, doncs, establir uns àmbits territorials efectius per assegurar la necessària redistribució de rendes. No en va, una de les variables que més pes han tingut en l’anàlisi de la segregació urbana no és tant la mera dotació d’equipaments i serveis, sinó els efectes que aquests poden tenir en la diferència de preus del sòl i dels habitatges entre diferents parts de la ciutat. El preu com indicador és un element que evidencia la mirada de Maragall a l’hora de plantejar un dels principals problemes a gestionar per qualsevol govern. Àrees molt importants de les nostres ciutats pateixen problemes rellevants d’ordre urbanístic i social. (...) Entre aquestes àrees destaquen, per la gravetat dels problemes, una sèrie de barris que, a la regió metropolitana, representen un 7% de la superfície residencial, amb uns 180.000 habitatges i una població d’uns 400.000 habitants. Són aquestes les àrees on els preus són més baixos i, per tant, tendeixen a concentrar-s’hi la població amb majors necessitats de serveis i d’atenció social12. Document de Balanç del Govern alternatiu. Arxiu Pasqual Maragall Així doncs, veiem com el concepte complex de segregació urbana, abordat des la base empírica dels preus i analitzada a escala intraurbana esdevé una de les principals orientacions de la seva política. En els apartats següents veurem com aquesta va adquirint forma. Tanmateix, de bon començament, 12 Aquestes dades van ser extretes dels treballs preliminars del Pla Territorial Metropolità que en aquella època dirigia l’enginyer Albert Serratosa. |15 �les bases conceptuals i simbòliques són evidents13. 4.1 b) La urbanització i la manca de control públic La ciutat com a problema i esperança. Així obre el professor Nel·lo (2017) un dels capítols dedicats a analitzar de quina manera el fet urbà ha influït en el pensament i l’acció política de Pasqual Maragall, i és així com ens ho indiquen ja a finals dels 90s les propostes recollides en la citada “Democràcia dels ciutadans”. Si bé es parteix de la idea del fet urbà com un element cohesionador i estructurador de la societat i, encara més, dels seus potencials, es posa de manifest com les dinàmiques urbanitzadores dels anys 80s i 90s han generat a Catalunya uns efectes perversos de difusió i dispersió dels usos sobre el territori, d’especialització funcional de l’espai, de segregació dels grups socials en funció de les rendes i altres efectes a llarg termini com la pèrdua de patrimoni natural, o consums energètics excessius derivats de la mobilitat cada cop més dependent del vehicle privat. En aquest sentit, la problemàtica és complexa i els mecanismes per fer-hi front són múltiples. Tanmateix, fugint de simplismes, no s’identifica la problemàtica amb el fet urbà o, si es vol, amb la urbanització de l’espai, sinó en la manca de voluntat d’endegar processos d’ordenació territorial per part de l’administració de la Generalitat, sobretot a escala supralocal. “les dinàmiques territorials a les quals ens referim han comportat seriosos problemes de governabilitat a la majoria de ciutats catalanes. En efecte, en molts casos els fenòmens d’expansió i difusió urbana han provocat el trencament de la correspondència entre ciutat i municipi, de manera que, en molts casos, allò que des del punt de vista administratiu és ciutat constitueix només una petita part de la ciutat funcional i vivencial. La incapacitat de les institucions per donar una resposta adequada a aquest fenomen ha fet que les ciutats catalanes no disposin, en termes generals, de sistemes equilibrats de govern i representació per fer front a les seves necessitats.” (Catalunya Segle XXI, 1999) Davant d’aquestes problemàtiques i la manca d’instruments –operatius i de representació- per fer-hi front s’al·ludeix a la xarxa de ciutats com àmbit a partir del qual estructurar una resposta. Impulsar les ciutats, vertebrar el país. Cal actuar de manera decidida perquè les ciutats catalanes puguin aprofitar les oportunitats per fer front als reptes de l’hora. Per aconseguir-ho cal una acció decidida des de la societat i des de l’administració que parteixi d’una doble convicció: - Que les potencialitats del territori català i la puixança de la societat catalana radiquen en la xarxa de ciutats. - Comprendre i fer comprendre que aquest enfortiment passa (...) per un model de xarxa de ciutats compactes, complexes i integrades que vertebri el territori català. (Catalunya Segle XXI, 1999) 13 Voler sintetitzar els orígens i les manifestacions de la segregació urbana en uns pocs paràgrafs és un exercici temerari. A més, reduir-los a la simple manifestació de la diferència de preus entre barris pot amagar la complexitat dels dèficits de tot ordre que sovint es combinen en les àrees que requereixen d’especial atenció. Tanmateix l’objectiu d’aquest treball no és la de repassar cada una de les problemàtiques que afecten els barris o el territori en general sinó la d’il·lustrar com efectivament aquests problemes són assumits pel Govern alternatiu i de quina manera s’organitza una resposta estructurada. És per això, que en aquest apartat i en els següents farem un exercici de síntesi, basat en alguns aspectes clau que il·lustrin les fases i les dimensions de les polítiques territorials desenvolupades sota el mandat, alternatiu, de Pasqual Maragall. 1 6 | f u n da c i ó Ca t al u n y a e u r o p a / w o r k i n g _ p a p e r �Veiem, doncs, en aquest apartat, com es posa especial èmfasi no només en denunciar la problemàtica del procés urbanitzador a la Catalunya dels 90s, sinó, tant o més, en reforçar el paper, real i simbòlic, de la ciutat i la xarxa de ciutats vertebradores del territori com a solució. Un cop més, aquesta simplificació no fa justícia a l’elaboració d’un corpus doctrinal dedicat a l’anàlisi de les dinàmiques urbanes i metropolitanes i a la identificació dels riscos d’aquestes sobre el benestar de les persones. Entitats com la Societat Catalana d’Ordenació del Territori, de la que Pasqual Maragall n’era membre, centres de recerca com l’Institut d’Estudis Metropolitans de Barcelona o treballs com l’Enquesta Metropolitana de Barcelona, impulsats per l’alcalde Maragall evidencien l’interès d’aquest per conèixer com les dinàmiques urbanes es manifesten a escales diferents a les del seu àmbit estricte de responsabilitat política. Trobem, a finals dels anys 90 un corrent de pensament crític sobre els processos urbanitzadors a Catalunya que planteja de forma explícita la necessitat de disposar de mecanismes de control14. 4.1 c) L’articulació territorial i el problema de la nova ruralitat El triangle economia, societat i territori aplicat a l’anàlisi del món rural expressa una tendència a la tecnificació de les activitats agràries, a un augment de l’eficiència en la producció agrícola i a una disminució progressiva del sòl i la població dedicada a aquestes activitats. L’abandonament progressiu de terres i la davallada demogràfica en àrees molt extenses del territori planteja un escenari poc optimista pel que fa al desenvolupament vinculat a les activitats tradicionals. Malgrat aquesta tendència negativa s’identifiquen d’una banda nous usos en àrees rurals, com el turisme, i de l’altra una cada cop més intensa importància dels nuclis urbans articuladors, ciutats intermèdies en diran alguns, que permeten aproximar cada cop més usos i hàbits plenament urbans a les àrees rurals. Com veurem més endavant, les propostes per dinamitzar els àmbits rurals passen, en les polítiques de Maragall, per reforçar la xarxa de ciutats catalanes, incrementar el seu pes relatiu en els respectius àmbits d’influència i dotar aquesta xarxa d’unes infraestructures pròpies de sistemes urbans integrats. Abans però d’avançar les propostes, l’anàlisi del món rural es planteja, un cop més, a partir de criteris geogràfics en que es caracteritzen diferents graus de problemàtiques. Així, en la publicació La democràcia dels ciutadans s’identifiquen en primer lloc “un món rural plenament integrat amb la Catalunya urbana”, en segon lloc un món rural en procés avançat d’incorporació amb la Catalunya urbana i, finalment “Hi ha un món rural poc integrat amb les àrees urbanes catalanes. Es tracta d’unes àrees si es vol marginals, en el sentit que estan al marge de les activitats productives dominants i es troben poc cohesionades per l’estructura urbana general. Es caracteritzen pel despoblament i l’envelliment demogràfic, la feblesa de l’economia agrària, la precarietat econòmica i la marginalitat territorial respecte al context global de Catalunya”. (Catalunya Segle XXI, 1999) 14 El volum de publicacions i recerques dedicades a la qüestió és immens. Creiem, però d’especial interès destacar, a més del monogràfic dedicat a les bases per als plans territorials parcials de la revista Papers citada més amunt, la col·lecció “Urbanitats” publicada pel CCCB a partir de 1997, que en els seus primers anys dedicà volums a la urbanització dispersa, la sostenibilitat i la ciutat, la immigració, la vida obrera, l’habitatge i la formació de la llar... D’altra banda, les monografies que explotaven les dades de l’Enquesta de Condicions de Vida i Hàbits de la Població oferien, justament, un marc de coneixement empíric de la realitat urbana i metropolitana que, progressivament anava ampliant els límits del seu abast territorial fins esdevenir, finalment, d’àmbit català. Bona part dels autors d’aquestes monografies i de les publicacions dedicades a la ciutat i al territori els trobem en l’annex final del llibre Democràcia dels ciutadans com a panelistes, relators, moderadors, autors de les ponències, coordinadors. Emergeix, un cop més la capacitat de Pasqual Maragall de “relacionar coneixements dispersos”. |17 �Veiem, doncs, com la Catalunya rural no es planteja en contradicció a la Catalunya urbana, ans al contrari, s’identifica en funció de la capacitat d’integració amb la xarxa de ciutats i les dinàmiques urbanes corresponents. Aquesta visió articuladora del territori a partir de la xarxa urbana s’oposa directament a la visió dicotòmica pròpia del pujolisme d’una Catalunya rural enfrontada a una Barcelona metropolitana depredadora de recursos. De tothom és conegut el conflicte gairebé perpetu entre Maragall i Pujol arran de la dissolució, pel segon, de la Corporació Metropolitana de Barcelona15. En aquest sentit, les aportacions l’any 1999 de Catalunya Segle XXI beu de la proposta que ja l’any 1985 Maragall plantejava en aquests termes: L’òptim és que el camp estigui molt més urbanitzat. Urbanitzat en el sentit de la comoditat, de la possibilitat de viure-hi amb un determinat nivell de dignitat, de coneixements, de contactes humans. (Maragall, 1985, citat a Nel·lo, 2017 pàg. 182) I així s’expressa en el programa electoral de l’any 1999: El nou Govern de Catalunya ha de superar la visió antagònica entre el camp i la ciutat. La urbanització creixent, la millora de les comunicacions, els canvis dels costums i, sobretot, el fenomen de la mobilitat, han fet el país cada vegada més petit, les diferents comarques i territoris més interdependents, i els pobles i les ciutats més interconnectats. Per superar aquest antic dualisme camp-ciutat, hem de tornar protagonisme al territori, a la rica i variada xarxa de ciutats i pobles i, mitjançant la regionalització, potenciar el món rural, que ha de tenir a l’abast els mateixos serveis i oportunitats que les ciutats. També cal tenir unes ciutats i un país més saludables, més sostenibles i, per això, cal actuar sobre els problemes mediambientals de tot el territori. (Programa electoral PSC-CpC, 1999. Arxiu Pasqual Maragall) Partim, doncs, d’una base intel·lectual que proposa un trencament de la dualitat urbà-rural a partir d’una proposta clara per estructurar el territori a través d’una xarxa de ciutats i pobles convenientment dotada d’infraestructures de transport, de comunicació, que millori l’accessibilitat als serveis i les tecnologies. Aquesta vinculació simbòlica del desenvolupament territorial amb el fet urbà és, potser, la que ha generat un desacord més patent, constant i permanent, d’una banda entre les forces polítiques que encara avui argumenten que el desenvolupament local dels àmbits rurals passa per una “transferència de recursos” de l’àmbit metropolità o d’altra banda entre aquelles forces que observen la integració urbana de Catalunya com una pèrdua irreparable de patrimoni natural. Aquesta simplificació amaga, com és natural, multitud de matisos; creiem, tanmateix, que aquest posicionament simbòlic de partida és, encara avui, un repte pendent de superar. 15 Sobre aquesta qüestió i, en general, de la visió metropolitana de Maragall vegeu el treball de Mariona Tomàs, 2017 Governar la Barcelona real. Pasqual Maragall i el dret a la ciutat metropolitana. Fundació Catalunya Europa. 1 8 | f u n da c i ó Ca t al u n y a e u r o p a / w o r k i n g _ p a p e r �4.1 d) El medi ambient com a dilema “En un context caracteritzat per la ràpida evolució dels valors i per la crisi de sistemes ideològics, les temences i els projectes associats als dilemes ambientals s’han situat al centre del debat polític i ciutadà”. (Catalunya Segle XXI, 1999) Aquestes afirmacions recullen un corrent de pensament que reclama l’adopció de la “qüestió ambiental” com un element clau que s’hauria d’integrar de manera transversal en totes les polítiques públiques. En aquest sentit pren especial rellevància la qüestió d’accés i disponibilitat de recursos naturals destinats al desenvolupament econòmic. Aigua, sòl i energia són els principals vectors per al desenvolupament humà. Tanmateix es pateix d’una manca de coneixement sobre aquestes matèries que fa difícil estructurar una resposta adequada a les necessitats futures i el seu necessari equilibri. La primera determinació d’una nova política de recursos naturals a Catalunya haurà de partir, doncs, de la realització d’un inventari comprensiu i fiable dels recursos existents, renovables i no renovables. A partir d’aquí caldrà posar les bases d’una gestió encaminada a cobrir quatre objectius: Disponibilitat de recursos en tot el territori, racionalitzar els consums, restauració i gestió dels recursos bàsics sota control públic i bastir una política d’espais protegits moderna, àgil i adequadament dotada. (Catalunya Segle XXI, 1999) Aquest posicionament es basa, com és habitual, en un coneixement científic cada cop més extens16 i incisiu, si bé topa, i això forma part de la problemàtica, amb “un elevat nivell de desconfiança envers els poders públics en aquests temes” derivat en bona mesura dels “missatges contradictoris que s’emeten des de les administracions, a la instrumentalització per part de les forces polítiques i a l’existència d’un moviment ecologista poc cohesionat i, en ocasions, poc solvent”. (Catalunya Segle XXI, 1999) Veiem, un cop més, com la problemàtica no es planteja exclusivament en termes sectorials o especialitzats, sinó que l’afronta a partir de les evidències científiques, la capacitat de resposta de l’administració i l’anàlisi dels diferents agents que hi estan vinculats. Creiem oportú en aquest apartat fer esment a la visió de Maragall dels recursos naturals en relació al desenvolupament urbà Podemos habernos equivocado, las ciudades pueden no haber respetado su entorno, pueden haber abusado de la naturaleza. Reestudiemos nuestra relación con lo natural. (Maragall, 1985, citat a Nel·lo, 2017 pàg. 186) 16 En les seves memòries Maragall cita converses amb l’ecòleg Ramon Margalef de les quals va extreure coneixements que posteriorment aplicaria a les seves anàlisis. |19 �i la capacitat de la regulació de preus en la seva gestió. Per Maragall (...) els preus dels carburants -i per extensió de les energies i els recursos naturals- haurien d’integrar les externalitats negatives que la mobilitat –i altres usos- generen en les àrees metropolitanes. La mateixa posició partidària d’integrar les despeses i les inversions ambientals en els preus hauria d’aplicar-se al subministrament de l’aigua. (Nel·lo, 2017 pàg. 183-184) Trobem doncs la visió reguladora de l’administració per la via dels preus d’un fenomen complex, l’escassedat dels recursos naturals, el sòl inclòs, i les externalitats negatives dels consums. Una visió, però, que s’ha de treballar a totes les escales i on cada nivell administratiu n’ha de ser responsable. És així com, en el programa electoral de 1999 es plantejava la qüestió ambiental des de la corresponsabilitat. La Generalitat ha de dissenyar el model territorial general, mediambientalment sostenible, però la seva aplicació ha d’anar a càrrec del món local, que ha de planificar, també amb criteris de sostenibilitat, els usos del sòl no urbanitzable, i fer de les mateixes ciutats un ecosistema territorial. (Programa electoral PSC-CpC, 1999. Arxiu Pasqual Maragall) I no només entre les administracions, En l’acció del Govern sobre el medi ambient, és del tot imprescindible la col·laboració ciutadana i dels sectors econòmics per promoure un canvi d’actituds individuals i col·lectives. Tan sols amb la corresponsabilitat social farem possible la nostra proposta d’elaborar l’Agenda 21 Local per a Catalunya. Només així la política ambiental del Govern podrà generar ocupació, riquesa i sostenibilitat en sectors tan importants com el turisme i el lleure o l’atracció d’inversions de qualitat cap al país. (Programa electoral PSC-CpC, 1999. Arxiu Pasqual Maragall) Veiem, per concloure, en tots aquests fragments la concepció de diverses problemàtiques territorials a partir d’una matriu comuna derivada de la noció de segregació. Recordem: “Dintre del socialisme no hi ha llibertat per multiplicar les diferències econòmiques i socials” (Maragall citat per Nel·lo, 2017). Només a partir de l’evidència empírica de com les dinàmiques urbanes i territorials sense un control efectiu per part de les administracions tendeixen a una segmentació social i a una segregació espacial de la societat es podrà construir una alternativa. Aquesta alternativa, com veurem més endavant ha de contemplar el concepte d’integració territorial com a palanca de canvi de les problemàtiques aquí presentades. 4.2 Procés de negociació i dimensió d’estil. Pacte com a instrument? Aquest apartat dedicat a l’establiment d’un determinat model d’interacció en el disseny i articulació de les polítiques públiques ens permet fer aflorar una doble faceta de Pasqual Maragall i, per extensió, dels seus equips: La capacitat d’innovar en la definició de polítiques públiques i la capacitat d’estructurar un nou marc de treball, una organització inèdita i uns mecanismes de decisió que justament farien possible una agenda de canvi. Una de les idees articuladores de l’agenda del canvi proposada per Pasqual Maragall insistia en la necessitat de no només canviar allò que es feia sinó, també, de 2 0 | f u n da c i ó Ca t al u n y a e u r o p a / w o r k i n g _ p a p e r �fer-ho d’una manera diferent. (Brugué, 2017 pàg. 294) El mateix Govern alternatiu estableix en sí mateix, doncs, una particular dimensió d’estil. El fet de disposar d’una estructura de govern, amb uns mecanismes de decisió formals i un sistema de seguiment genera una capacitat de resposta i proposta mai observades amb anterioritat al Parlament. (Vallès, 2008) Una capacitat de resposta que cristal·litza, encara no passats dos anys de legislatura, en una moció de censura. Raimon Obiols havia practicat durant les legislatures anteriors una dura política d’oposició, però sempre dintre d’unes coordenades mentals que consistien a pensar que la democràcia era un artefacte acabat d’estrenar i no calia forçar-lo. El respecte mutu impedia anar fins al final, mentre que en política l’obligació és dramatitzar per tal de fer arribar els missatges als ciutadans... La moció de censura em va permetre exposar l’octubre de 2001 el programa polític que ja havia defensat a la campanya electoral de 1999, però ara amb l’experiència afegida dels dos últims anys de govern alternatiu a l’ombra que havia format PSCCiutadans pel Canvi a partir de setembre del 2000 amb els seus diputats electes distribuïts per especialitzacions i dedicats al seguiment de l’obra de govern i a la formulació de propostes alternatives més eficaces. Aquelles propostes havien estat debatudes en conferències nacionals i sectorials convocades arreu de Catalunya per les forces mobilitzades pel PSC-Ciutadans pel Canvi. (Maragall, 2008 pàg. 255) Tal i com anunciàvem a la introducció, no volem centrar la nostra atenció en “l’estil de Maragall” en la seva acció parlamentària sinó en la capacitat d’aquest de traslladar una determinada visió d’estil en el disseny de les polítiques territorials. I és a tal efecte que creiem que la noció de “pacte” és un element transversal en la definició de les seves polítiques que determina efectivament un model d’interacció determinat. Noció de “Pacte” en la gestió del territori “Catalunya ha estat sotmesa als mateixos fenòmens i transformacions que d’altres països desenvolupats, però ha estat mancada d’una reflexió estratègica que permetés bastir un pla d’actuació. També ha faltat un procés obert de diàleg entre els actors que cristal·litzés en un “pacte territorial” –urbà, rural, mediambiental- que establís unes bases de consens per a l’ús del territori i dels recursos naturals i per redefinir unes estructures de govern del territori més properes a l’ús real que en fem els ciutadans. (Catalunya Segle XXI, 1999) El pacte entès com a resultat de diàleg entre els actors per redefinir estructures de govern del territori. Aquesta noció de pacte no es planteja, doncs, com un “acord” entre els agents polítics d’un determinat àmbit de competència que busca una solució de comprimís entre posicionaments de partida. Maragall entén la noció de pacte, aplicada a les polítiques territorials, com un mecanisme de codecisió en base a unes problemàtiques mútuament compartides que aporti la justa escala d’acció entre diferents àmbits de govern. És per aquest motiu que les diferents escales de l’administració, els diferents nivells de govern, han d’interactuar per tal d’assegurar una participació efectiva en la implementació dels projectes. |21 �“Els pactes, en darrer terme, no eren una acció puntual amb resultats clars i observables a curt termini. Eren estratègies i compromisos de transformació a mitjà i llarg termini. Aquest era el seu valor (...) un estil caracteritzat per voler posar la mirada lluny i per, alhora, voler-ho fer de manera coral”. (Brugué, 2017) Veiem, a continuació com aquesta noció de Pacte imbueix cada una de les polítiques territorials aquí analitzades. 4.2 a) URBAN autonòmic El Parlament de Catalunya acaba de debatre una proposta de creació d’un Fons de Foment de Barris i Àrees urbanes que requereixen d’atenció especial. Un fons concebut com un instrument de col·laboració institucional i financera de la Generalitat amb els municipis per a la rehabilitació, precisament, d’operacions de rehabilitació integral d’un mínim de 40 barris d’arreu de Catalunya en projectes ideats i desenvolupats pels ajuntaments i la Generalitat i amb la participació dels veïns: construir ciutat. (Nel·lo, 2001) Aquest fragment de l’article Barris: construïm ciutat, publicat per Oriol Nel·lo al diari Avui, el maig de 2001, i recollit en les seves Lletres de batalla, mostra una de les claus del què va ser posteriorment una de les iniciatives dels governs de la Generalitat més àmpliament celebrades17. Ja ens hem referit anteriorment a la preocupació de Pasqual Maragall pels barris, per la necessitat de dedicar tots els esforços disponibles per evitar la fractura social de base urbana i territorial. Sense entrar en el contingut substantiu d’aquesta “política de barris” volem il·lustrar com, des del primer moment, aquesta política fuig del convencionalisme de ser dissenyada, finançada i aplicada des d’un sol àmbit competencial. Maragall i el seu equip creuen en la construcció col·lectiva, a diferents escales, en el co-finançament, en el seguiment conjunt i en una avaluació que permeti una rendició de comptes també compartida. No és baladí contemplar com efectivament la resposta instrumental a la preocupació nuclear de Maragall pels barris estigui en bona mesura inspirada en la Unió Europea. La mirada sempre atenta d’allò que passa fora es tradueix en una resposta local adaptada, i si es vol millorada. No en va en les primeres referències al projecte de barris en el marc del Govern alternatiu es parlava de l’URBAN català o de l’URBAN autonòmic. El mecanisme de la Llei de Barris funciona, com és sabut, d’una forma molt simple, inspirada, en bona mesura, en el programa URBAN de la Unió Europea. (Documentació del Govern Alternatiu. Arxiu Pasqual Maragall) Més enllà del co-lideratge que es planteja amb aquesta proposta, una altra de les seves claus és la de fer evident que la proposta no s’encaminava a identificar les àrees urbanes més vulnerables i dedicar-li els recursos necessaris, sinó que els recursos es destinarien a aquelles àrees que presentessin un projecte de millora. Finançar projectes, no problemes, amb aquestes paraules il·lustrava Oriol Nel·lo, 17 De fet, en la part final del text citat es planteja la necessitat d’un pacte parlamentari que no es va produir, com va ser habitual, per un vot de diferència derivat de l’acord entre els grups de CiU i del PP. Anys més tard, a la llum del reconeixement del que fou la Llei de Barris, alguns exponents de CiU van reconèixer l’equivocació de no haver arribat a un acord en aquella legislatura. Paradoxalment, aquest mateix grup polític fou qui deixà sense efectes la Llei de Barris a partir de l’any 2011 un cop “recuperaren” el Govern de la Generalitat. 2 2 | f u n da c i ó Ca t al u n y a e u r o p a / w o r k i n g _ p a p e r �l’any 2009, un dels aprenentatges de l’aplicació de la Llei de Barris. Les actuacions seran proposades, dissenyades i executades pels ajuntaments concernits. La Generalitat, mitjançant un concurs, determinarà cada any, d’entre els projectes presentats pels ajuntaments, aquells que consideri prioritaris, procedirà a cofinançar-los i efectuarà el seguiment de la seva execució. (Documentació del Govern Alternatiu. Arxiu Pasqual Maragall) Veiem, doncs, com aquesta política s’estableix des d’una perspectiva facilitadora i no pas executiva, que proposa el pacte com a garantia front a l’actuació unilateral18. 4.2 b) Llei d’urbanisme19, equilibri i l’autonomia local Oriol Nel·lo ens presenta la concepció de l’urbanisme segons Pasqual Maragall com un instrument de reparació, de restauració social, i alhora En la concepció de Pasqual Maragall, doncs, el Pla, les normes, la fiscalitat o els serveis públics, més que no pas mecanismes reguladors absoluts, han de ser un «codi social» limitador de les desigualtats i la prepotència dels diners; un codi «mòbil i convencional, incert», però del tot necessari. (Nel·lo, 2017 pàg. 172) Maragall, bon coneixedor dels mecanismes de generació de plusvàlues derivades de l’acció urbanística i alhora experimentat gestor de transformacions urbanes, observa des de l’oposició la limitada acció del Govern en matèria urbanística. Els responsables urbanístics van esdevenir, desgraciadament, poc després controladors desbordats pel detall de milers d’actuacions que no podien abastar, petits clons del model Pujol de Govern omniscient i puntillista, memorístic i finalment impotent, davant la vitalitat i la complexitat dels fets i del país. (Diari de sessions del Parlament de Catalunya Serie P, 48, 28 de març de 2001) Veiem en aquesta intervenció una denúncia del contrast entre el control del detall, abassegador en moltes ocasions, per part del govern sobre les actuacions locals en matèria urbanística, en oberta oposició a la renúncia a assumir la responsabilitat d’ordenar i planificar les dinàmiques territorials. Així ho expressa, amb més vehemència, en la moció de censura: Deixin-me dir dos mots de l’urbanisme. Mentre vostès estaven entretinguts amb el tema de les matrícules –que no van resoldre-, el Govern del PP ens arrabassava a cop de Decret les competències en matèria urbanística. Un Decret considerat inconstitucional pel Consell Consultiu i que vostès no van recórrer al Tribunal Constitucional. Ara es vol arreglar amb una Llei d’Urbanisme que ha costat dos anys 18 Respecte a la Llei de Barris s’han publicat nombrosos treballs des d’òptiques molt diferents –Polítiques públiques innovadores: Brugué 2011; Participació ciutadana: Martí 2009; Millora organitzativa de l’administració: Báguena, 2009 i tants altres. Tanmateix, per obtenir una visió global de balanç de la llei de barris és especialment rellevant el volum publicat l’any 2010 per la Generalitat de Catalunya, Llei de Barris. Una aposta col·lectiva per la cohesió social. 19 Recordem que l’any 2002 el Parlament de Catalunya va aprovar la Llei 2/2002 d’urbanisme que fou modificada i ampliada l’any 2004 i desenvolupada amb el corresponent reglament l’any 2006. |23 �i que, un cop feta, el mateix grup del Govern, CiU, hi ha presentat tantes esmenes com articles té el projecte. Un projecte que envaeix claríssimament competències municipals. (No han estat capaços de defensar les competències de la Generalitat i ara volen les dels altres). (Pasqual Maragall, Discurs de la Moció de censura al President Pujol, 2001. Arxiu Pasqual Maragall) Ja en el programa electoral es plantejava la qüestió en aquest sentit. Retornar la competència urbanística d’aprovació de planejament derivat als municipis d’una certa entitat. Revisar totes les competències que han estat tretes des de l’àmbit local a l’autonòmic, sense que s’hagi guanyat en eficiència ni millorat en qualitat. - Transformar les actuals Comissions d’Urbanisme, que hauran de canviar el seu caràcter “fiscalitzador” i convertir-se en uns organismes de coordinació administrativa i de salvaguarda dels objectius de l’ordenació territorial. - Revisar en profunditat la legislació urbanística catalana, amb la intenció de reorientar el planejament general urbanístic, agilitar la seva gestió, flexibilitzar la programació i posar-la en relació amb la programació de les inversions locals. (Programa electoral PSC-CpC, 1999. Arxiu Pasqual Maragall) Ara bé, el debat al voltant de la llei d’Urbanisme en el marc del Govern alternatiu no només es va centrar en la qüestió competencial dels governs locals sinó que es va plantejar com l’oportunitat perduda per disposar d’un marc competencial prou ampli i prou flexible com per abordar de manera efectiva les problemàtiques de fons que havien de ser resoltes mitjançant mecanismes de correcció i redistribució. Segregació urbana, accés a l’habitatge, mobilitat, consum de sòl, pèrdua de patrimoni i malbaratament dels recursos naturals eren assumptes que si bé requerien de polítiques específiques, no podien ser obviats per la llei d’Urbanisme. El Parlament de Catalunya ha aprovat la Llei d’urbanisme. (...) Tanmateix, ara, a l’hora de fer balanç, cal preguntar-se: És aquest l’instrument que Catalunya necessita per al desenvolupament dels seus pobles i ciutats i per a la preservació dels seus paisatges? Per desgràcia, la resposta només pot ser una: no. La llei, poruga i poc innovadora, no acaba d’oferir, tot i les millores aconseguides, les eines necessàries per fer front als grans reptes que avui planteja la transformació del territori català. Quins són aquests reptes? L’habitatge, els barris, la mobilitat i el medi ambient... ... Al costat d’aquestes qüestions, cal assenyalar que el repartiment de competències i funcions entre les diverses administracions previst en la llei tampoc és satisfactori. Aquests temes poden semblar menys rellevants. Però l’urbanisme no s’administrarà bé fins que tothom comprengui que és un camp on les competències han de ser necessàriament compartides entre el govern de la Generalitat i l’Administració local. (Nel·lo, 2003 pàg. 33-35) Creiem necessari, en aquest apartat, posar de manifest la importància que aquesta qüestió va adoptar al llarg de la legislatura, segurament molta més que no pas el tractament que li n’hem donat en aquest paper. El fet de tractar-se d’una norma fonamental per a la planificació i la gestió del territo2 4 | f u n da c i ó Ca t al u n y a e u r o p a / w o r k i n g _ p a p e r �ri i que va conèixer un procés de negociació i debat parlamentari extensíssim en el que, per raons òbvies, el Govern alternatiu no podia disposar de la iniciativa, que corresponia al grup de Govern, fa variar l’esquema constructiu de polítiques públiques que hem emprat en aquest paper. Tanmateix sí que podem posar de manifest la capacitat del Govern alternatiu de modificar substancialment el text original i introduir, si més no en els documents provisionals, temàtiques que no quedaren recollides en el text definitiu però que sí varen suposar un inici del que posteriorment varen ser iniciatives dels Governs d’esquerres. Qüestions com la regulació de la rehabilitació de les àrees urbanes, l’habitatge de protecció pública, el paisatge, la mobilitat o la protecció dels espais lliures20, van anar bastint un corpus que posteriorment prengué ràpidament caràcter normatiu a partir de la pròpia modificació de la Llei d’Urbanisme l’any 2004, o de Lleis com la de Paisatge, de la mobilitat, els plans territorials, o el Pacte Nacional per l’Habitatge. Veiem, doncs, com també en una matèria sensible pel que fa a la distribució de rendes i a la configuració territorial dels pobles, les ciutats i el territori, la noció de pacte mitjançant l’exercici compartit de les competències urbanístiques hi és plenament integrada. I creiem especialment rellevant com aquesta noció de pacte s’alimenta d’una visió àmplia, innovadora i carregada d’arguments que sobrepassen els marcs cognitius tradicionals per fer justament de l’exercici de pacte, un exercici de construcció i no pas de renúncies21. 4.2 c) Planejament territorial com a base per un model d’integració El punt 5è del programa electoral de la coalició PSC-CpC a les eleccions autonòmiques s’obre amb el capítol «Els territoris22 protagonistes del seu futur». La ja per se evident al·lusió a la participació dels diferents àmbits de govern es desplega, entre d’altres, a partir de les propostes següents: - Organitzar Catalunya en set regions: Barcelona, Girona, Catalunya Central, Tarragona, Terres de l’Ebre, Ponent i Alt Pirineu. - Proposar que aquestes regions siguin l’àmbit de descentralització del Govern i que es configurin com unes administracions locals: els consells regionals. - Els consells regionals assumiran les competències i objectius de les actuals diputacions i seran receptors de les competències autonòmiques de gestió del territori (urbanisme, aigües, medi ambient). - Elaborar un conjunt de Plans territorials regionals que identificaran el conjunt d’espais no urbanitzables. - Dissenyar polítiques per al manteniment i la millora dels espais “lliures” del territori: programes d’ajuda a les activitats primàries creadores de paisatge, etc. - Elaborar un programa de viabilitat per als petits nuclis rurals en procés de despoblament, reorientant-los cap a la funció residencial vinculada als sistemes 20 Recordem que la tramitació de la Llei d’Urbanisme es va produir mentre era vigent a tota Espanya el Decret de liberalització del sòl de 23 de juny del 2000, aprovat pel govern d’Aznar. 21 Si bé el text definitivament aprovat l’any 2002 va ser molt limitat i no responia plenament a les expectatives generades pel Govern alternatiu, que van ser degudament recuperades en la legislatura posterior, també amb l’aprovació de normes amb un ampli suport parlamentari. 22 L’ús del plural per parlar dels territoris denota una visió àmplia i diversa per definir els diferents subjectes polítics que operen sobre el territori sense una identificació clara amb un àmbit administratiu concret. Aquesta idea de subjectivar els territoris des de la seva diversitat xoca, avui, amb l’abús del concepte “el territori”, en mode singular, especialment present en els mitjans de comunicació, però malauradament incorporat en el llenguatge polític i fins i tot tècnic, per referir-se, a qualsevol escala, a tot allò que no és el “centre de decisió”. |25 �urbans pròxims, mitjançant la millora de les comunicacions i de l’equipament. - Estimular la participació ciutadana en els plans d’ordenació territorial. (Programa electoral PSC-CpC, 1999. Arxiu Pasqual Maragall) Amb aquestes i altres mesures, la coalició assumia un dels reptes ja plantejats en la convenció cívica Catalunya Segle XXI en la que es plantejava que El problema de la construcció ordenada de la ciutat a Catalunya apareix, doncs, com un problema eminentment polític i la seva solució ha de ser per tant sobre tot política: és a dir, requereix construir per a cada una de les ciutats catalanes, i per al territori català en el seu conjunt, un sistema equilibrat de govern que permeti recuperar la capacitat d’ordenar el territori en benefici dels ciutadans. (Catalunya Segle XXI, 1999) Subjecte i objecte d’ordenació són, doncs, elements inseparables. És així com al llarg de la legislatura, la qüestió del planejament territorial adopta una doble connotació. D’una banda s’estableixen les bases conceptuals del que s’anomenaren «les tres C» - Compacitat, complexitat, cohesió - d’allò que posteriorment, ja en el govern, foren els criteris de planejament territorial23 com a element substantiu dels plans territorials parcials i de l’altra s’estableix el relat de la necessària subjectivació d’aquesta política en uns àmbits territorials per al planejament territorial. És així com el «Conseller alternatiu» de política territorial, Oriol Nel·lo, ho expressa l’any 2001: En el camp de la política territorial cal, doncs, de manera imperiosa un canvi de rumb, un cop de timó. Catalunya necessita una nova visió del territori. Una política alternativa que entengui que el territori ha de ser alhora recurs econòmic, element de redistribució social, àmbit per a la relació entre la societat i la natura i espai de representativitat. Recurs, redistribució, relació i representativitat. Quatre «erres». Quatre objectius. (Nel·lo, 2003 pàg. 22) Era evident que per governar les dinàmiques territorials calien nous instruments i nous àmbits de govern amb els quals construir les estratègies comunes i col·lectives per tal de fer viables a llarg termini les polítiques territorials del Govern alternatiu. Aquesta assumpció de l’estil relacional i de pacte que imbueix l’acció de Maragall queda expressada de manera diàfana amb les següents paraules La nostra filosofia territorial consisteix a dotar els territoris de Catalunya de projectes propis, de discutir amb ells tant com calgui els seus propis projectes, i el casament d’aquests projectes amb el conjunt de Catalunya. No en trauríem res, que hi hagués purament un pla fet des d’aquí. S’ha de fer un pla des d’aquí, Catalunya ha de dir la seva, però ells han de tenir la seva estratègia, perquè si no el pla no servirà de res. Ha d’haver-hi uns subjectes socials, uns protagonistes que tirin endavant un projecte a cada un dels territoris de Catalunya. (Diari de sessions del Parlament de Catalunya, 28 març 2001, sÈrie P 48) 23 Vegeu el document de Juli Esteban. Planejament Territorial, Criteris. Publicat per la Generalitat de Catalunya. 2004. 2 6 | f u n da c i ó Ca t al u n y a e u r o p a / w o r k i n g _ p a p e r �4.2 d) Visió ambiental integradora Barris, ciutat, urbanisme i ordenació territorial són àmbits en els que la noció de pacte estableix el marc estratègic necessari per al disseny i implementació de polítiques redistributives. Ara bé, és potser en l’àmbit ambiental on aquesta visió integradora d’agents i discursos adopta una connotació, si cap, més evident. Així, l’any 1999 la convenció cívica Catalunya S. XXI establia quatre principis organitzatius bàsics per la política ambiental: - Adoptar una normativa clara tendint a responsabilitzar els diversos agents en la mesura que els correspon, tant pel que fa als privats (productors, prestadors de serveis i consumidors), com a públics (legislatiu, executiu i judicial). - Adequar, racionalitzar i estructurar l’acció ambiental de les administracions públiques tot intensificant i coordinant les relacions entre departaments i nivells administratius. - Establir una relació dels objectius mediambientals atenent la seva importància real, al seu cost econòmic i a la seva viabilitat tècnica. - Concertar l’aplicació de les polítiques amb els agents socials: en matèria de polítiques ambientals cal un acord social ampli perquè l’obligat intervencionisme dels poders públics revesteixi el caràcter d’un contracte o d’un pacte social solidari. (Catalunya Segle XXI, 1999) Tal i com avançàvem al capítol anterior, les polítiques ambientals havien estat, potser, l’àmbit en el que Maragall havia desenvolupat un corpus normatiu menys elaborat en comparació amb les dinàmiques urbanes i el planejament urbanístic i territorial. Aquest fet, si és que l’assumim com a cert, no difereix del context espanyol o europeu puix que no és fins la dècada dels 90’s que les polítiques ambientals, o si més no la seva reivindicació o fins i tot el mateix concepte de sostenibilitat, cobren singularitat i una certa centralitat en els discursos predominants. És així com el Govern alternatiu assumeix els mandats de la Cimera de Rio de 1992 i la Carta d’Aalborg de 1994 com a referents en les seves propostes en matèria ambiental. Tot reconeixent la creixent preocupació pels vectors ambientals, el Govern alternatiu desestima la via sectorial per imposar «marcs restrictius» al desenvolupament econòmic i social del país. L’estratègia ambiental se sustenta sobre la integració entre les polítiques territorials i econòmiques de criteris de sostenibilitat. Cal una nova concepció en l’ordenació territorial i urbanística que trenqui la visió sectorial de la problemàtica ambiental i introdueixi a tots els nivells d’escala del planejament (territorial, regional, local, parcial) les consideracions ambientals -també les d’ordre paisatgístic- com a punt de partida bàsic. (Catalunya Segle XXI, 1999) És aquesta via integradora la que fa possibles projectes, entre d’altres, com l’Agenda 21, el Pacte de l’aigua o el Pla de gestió i protecció integral del litoral. Tots tres projectes comparteixen la noció de pacte, d’acord, entre diferents nivells administratius i entre els diversos agents, públics i privats que intervenen en el territori. |27 �Així, l’Agenda 21 catalana es fonamenta en: reorientar el desenvolupament que duu a terme la Generalitat de l’Agenda 21 catalana i la seva relació amb les iniciatives municipals, per aconseguir col·laboració i no competència, sinèrgies i no estratègies de jerarquia, per tal d’integrar totes les “agendes” que, coincidint en el mateix territori, afronten els mateixos problemes, es regeixen pels mateixos principis i persegueixen l’objectiu comú del desenvolupament sostenible. D’aquesta manera, les Agendes 21 han de buscar el que es podria nomenar una òptima qualitat ambiental als municipis mentre l’Agenda 21 Catalunya ha de fixar la seva atenció en les estratègies generals per actuar des de la Generalitat amb la plena complicitat del món local. (Documentació del Govern Alternatiu. Arxiu Pasqual Maragall) En matèria de planificació i gestió dels recursos hídrics, no és necessari recórrer a un gran transvasament del riu Ebre ja que hi altres solucions molt més viables i factibles a través, principalment, d’una millor gestió dels propis recursos de Catalunya, l’ampliació del ministransvasament de Tarragona i l’aplicació de les noves tecnologies. És el que anomenen el Pacte Català de l’Aigua, que vam presentar el 19 d’octubre de 2000 a l’embassament de la Llosa del Cavall. L’aplicació d’aquestes mesures permetrien disposar de forma immediata de més de 215 Hm3/anuals addicionals per assegurar el subministrament a la regió de Barcelona durant els propers 20-30 anys. Per tant, en el marc del calendari fixat pel Pla Hidrològic Nacional (8-10 anys) i probablement abans i a través bàsicament dels recursos que aquesta llei destina a Catalunya (que s’aproparà als 400.000 milions de pessetes), proposem diverses mesures alternatives per tal de garantir les reserves d’aigua necessàries a les conques internes i, solucionar, paral·lelament problemes de qualitat i quantitat que es produeixen en altres punts de Catalunya. (Documentació del Govern Alternatiu. Arxiu Pasqual Maragall) En matèria de gestió del litoral creiem d’especial interès recuperar algunes de les conclusions de l’aplicació, ja en el Govern de la Generalitat, del Pla Director Urbanístic del Sistema Costaner. Aquest pla, hereu del projecte esmentat de gestió i protecció integral del litoral proposat pel Govern alternatiu24, fou una de les apostes més ambicioses d’ordenació física d’un àmbit territorial, la franja costanera de tot el territori català, sotmesa a la més forta pressió urbanitzadora. Les característiques del litoral català, les seves potencialitats pel que fa al desenvolupament econòmic i la seva preservació com un àmbit d’especial valor estratègic, natural i paisatgístic només fou possible gràcies a l’acord madurat entre els agents econòmics i socials i els poders públics locals. Mostra d’aquest acord és la poca incidència de recursos i contenciosos que hagué de suportar una actuació tan ambiciosa en comparació amb altres instruments de planejament25. 24 Si bé el Pla de gestió i protecció integral del litoral es va elaborar des de l’àmbit de Medi Ambient del Govern alternatiu, amb contingut no només urbanístic sinó vinculat a la gestió de la dinàmica litoral terrestre i marina, la dinàmica parlamentària de la VI legislatura i, més tard, les condicions del pacte de formació del Govern Catalanista i d’Esquerres féu que el Pla derivés en la seva elaboració i implementació efectiva en un instrument urbanístic. Un instrument, això sí, innovador en molts aspectes i que obrí una manera de concebre els instruments urbanístics des d’una perspectiva i amb un abast plenament renovats. Així ho expressen els articles de Llort (2006) i Nel·lo (2006) en el monogràfic dedicat als Plans Directors Urbanístics de la revista Espais, editada pel DPTOP. Val la pena esmentar aquí l’interès que el PDUSC com a instrument innovador va despertar entre els cercles tècnicopolítics de realitats ben diverses com l’andalusa, la gallega, o la sarda, on es van replicar instruments d’ordenació litoral molt similars seguint els paràmetres bàsics del PDUSC. 25 Sobre l’escassa litigiositat del PDUSC i la ressolució favorable a l’administració de la Generalitat de gairebé tots els contenciosos es pot veure la Tesi doctoral de Josep M Aguirre (Aguirre, 2015). 2 8 | f u n da c i ó Ca t al u n y a e u r o p a / w o r k i n g _ p a p e r �Del elevado grado de consenso con el que contó el Plan -PDUSC-1- desde su inicio da cuenta el hecho de que en el periodo de información pública se recogieran 452 alegaciones, a razón de menos de 1 alegación por kilómetro de costa o poco más de 6 alegaciones por municipio... La litigiosidad posterior a la aprobación de los planes ha sido también muy escasa. Frente al PDUSC-1 se presentaron 186 recursos mientras que para el PDUSC-2 fueron 92. (Nel·lo, 2012 pàg. 132) Aquest fet dóna fe de la potència que la noció d’acord i de pacte, un model d’interacció ben evident, pot tenir en matèria de política territorial, justament en un període en que els anomenats conflictes territorials emergien arreu del territori26. En qualsevol cas, l’oposició d’esquerres no va permetre que l’últim mandat de Pujol fins les autonòmiques de 2003 fos un temps completament perdut. Davant d’un govern de simple supervivència de l’interès propi, vam anar forjant el clima concret de l’alternativa. (Maragall, 2008 pàg. 257) Amb aquestes paraules es fa palès el tarannà constructiu de l’acció parlamentària a l’oposició. Com hem vist, l’estil de Pasqual Maragall es manifesta en la recerca de pactes, fonamentalment entre les esquerres, per tal de bastir el que posteriorment fou el Govern Catalanista d’Esquerres, però també des d’una posició constructiva amb un Govern immobilista amb qui, malgrat la manca d’iniciativa política, va acabar establint uns acords amb una gran càrrega normativa com és la Llei d’Urbanisme de 2002. 4.3 Dimensió substantiva i presa de decisions. Integralitat en l’acció pública La dimensió substantiva és aquella en la que es defineixen els continguts efectius de les polítiques públiques. Tot seguit farem esment de manera forçosament breu i esquemàtica d’alguns trets específics d’algunes polítiques territorials impulsades pel Govern alternatiu. Tanmateix ja podem avançar que, un cop més, les propostes del Govern alternatiu, hereves de la complexitat de l’acció de Maragall responien com molt bé diu Brugué al fil que relligava la mirada àmplia i dispersa de Maragall. Un fil invisible que ens permet observar i comprendre el quadre on es representava la seva agenda de canvi. Un quadre impressionista, amb pinzellades que semblaven tenir vida pròpia però que no ens impedeixen veure’n el conjunt. (Brugué, 2017 pàg. 273) Aquest fil invisible ens portarà segons la mirada a indrets potser no massa coincidents, tot i que podem estar d’acord en concebre les polítiques de Maragall com integradores. La integralitat és el concepte clau que millor descriu les polítiques, en aquest cas territorials, de Pasqual Maragall al cap del Govern alternatiu. La integralitat com a resposta activa i militant front al problema de la segregació urbana i territorial. La integralitat com a resultat lògic d’un treball d’aliances i de pactes entre agents 26 Vegeu, entre d’altres, els treballs de Nel·lo, (2003) Aquí, No! Els conflictes territorials a Catalunya, Cabañas, Jordi i Mercadé, (2012) Planejament territorial i debat social ; López, Navarro i Báguena (2018) Recull i classificació de polítiques i transformacions territorials o els volums de la SCOT Anuari territorial de Catalunya. |29 �de diferent ordre. La integralitat, en definitiva, com a mecanisme per trencar dinàmiques sectorials d’una administració gripada. Vegem a continuació alguns dels projectes que van ser recollits en el balanç del Govern alternatiu, l’estiu de 2003, ara ja definint una agenda del canvi que s’intuïa inevitable27. 4.3 a) Plans de Barri. Integralitat en l’acció El projecte recollit en el document de balanç amb el nom de «Proposta de suport a barris amb projectes. URBAN» és potser el projecte on es manifesta de forma més evident aquell triangle clàssic en Maragall conformat entre ciutat, economia i societat. I es manifesta en diferents esferes del projecte. En els seus objectius estratègics: Tenen com a principal objectiu possibilitar intervencions integrades en barris els quals –per la concentració de la problemàtica social, econòmica i urbanística- no poden ser millorats amb intervencions exclusivament sectorials. Barris on cal aplicar polítiques que no només donin oportunitats a cada ciutadà individual –per trobar feina, per rebre ajudes, per millorar el seu habitatge- sinó que s’adrecin també a la comunitat tota sencera. (Documentació del Govern Alternatiu. Arxiu Pasqual Maragall) Veiem com l’objectiu principal incorpora manifestament el concepte d’integració en funció de les problemàtiques a les que es vol fer front i en funció dels destinataris: «no només cada ciutadà individual... sinó la comunitat sencera». En els seus objectius operatius s’identifiquen els grans àmbits d’intervenció, tot superant el clàssic capteniment sectorial de les polítiques públiques de rehabilitació urbana. El projecte de barris assumeix, doncs, la necessitat d’actuar no només coordinadament, sinó de manera necessàriament integrada en els àmbits següents: l Rehabilitació de l’habitatge, dels espais públics i de les comunicacions. l Millorar les dotacions d’equipaments i serveis. l Assolir l’augment de l’activitat econòmica i el nivell de benestar de la població. Així mateix, pel que fa a les àrees on es preveu intervenir, el projecte mostra un coneixement profund del les dinàmiques que han generat processos de segregació: Les àrees urbanes elegibles als efectes de les accions de rehabilitació integrada seran aquelles àrees urbanes que pateixin o hagin patit: a) processos d’involució urbanística, com ara la progressiva degradació dels habitatges, la persistència dels dèficits d’equipament o la insuficiència de la urbanitza27 Per elaborar aquest apartat ens hem centrat en la producció del Govern alternatiu. Bona part de les propostes elaborades al llarg de la VI legislatura van ser efectivament assumides i desenvolupades pel Govern de la Generalitat al llarg de la VII i VIII legislatures. Tanmateix, els condicionants del pacte van fer variar, en alguns casos de manera substancial, les propostes plantejades pel Govern alternatiu. En la selecció de casos que hem escollit per il·lustrar la substantivació de les polítiques territorials trobem iniciatives desenvolupades i ampliades en l’exercici efectiu del Govern com foren la Llei de barris o la política de paisatge, iniciatives d’aplicació parcial, com el cas del Projecte de gestió i protecció integral del litoral que esdevingué el Pla director urbanístic del sistema costaner, o la proposta de descentralització administrativa, recollida a l’Estatut de Catalunya de 2006 però no desplegada pels governs successius. 3 0 | f u n da c i ó Ca t al u n y a e u r o p a / w o r k i n g _ p a p e r �ció o de la qualitat de l’entorn físic. b) problemàtica demogràfica causada per l’envelliment, la manca de renovació dels residents o simplement la pèrdua excessiva de població, o, pel contrari, el seu creixement massa accelerat. c) la presència característica de problemes econòmics (atur, manca d’activitat, escassetat de serveis) o socials (delinqüència, violència, drogoaddicció). Així, front a polítiques de rehabilitació centrades en determinades morfologies urbanes el projecte de barris identifica les diverses tipologies urbanes en les que es manifesta de manera diferenciada el procés de segregació: Àrees elegibles: l l l l Àrees velles corresponents als cascs antics de les ciutats grans o mitjanes. Àrees suburbanes extensions produïdes a partir de petits eixamplaments projectats o mitjançant la simple prolongació de carrers. Polígons d’habitatges construïts a partir dels anys cinquanta a les perifèries de les ciutats petites i mitjanes. Àrees d’urbanització marginal l’origen de les quals es troba en un procés de parcel·lació il·legal que permetia l’autoconstrucció. Finalment, on efectivament es manifesta de manera més evident el caràcter integrador de la Proposta de suport a barris amb projecte és en la diversitat de camps en els que s’alinearan les accions. Les accions incloses en els programes estaran encaminades a dotar les àrees concernides d’una qualitat urbana i unes condicions socials equiparables, com a mínim, a les de la mitjana catalana. Les accions hauran de partir, així mateix, d’una voluntat d’integrar les mesures urbanístiques i les mesures de caire social i econòmic, que han de ser enteses com a parts inseparables d’un mateix procés de millora que mantingui i incrementi la cohesió social al mateix temps que millora l’entorn. Així, les accions proposades hauran de referir-se a alguns dels camps següents: l Creació de nous espais lliures i oberts d’ús col·lectiu. l Foment de la mobilitat sostenible. l Rehabilitació del parc d’habitatges. l Reforma urbana. l Execució Planejament General. l Actuacions de reequilibri urbà. |31 �l Habitatge per a ús dels joves. l Programes per adaptar serveis i equipaments generals. l Integració del fenomen de la immigració o nova ciutadania. l Fer efectiva la participació ciutadana. l Promoció i impuls de les activitats econòmiques. l Programes d’inserció laboral. l Programes de seguretat ciutadana. (Documentació del Govern Alternatiu. Arxiu Pasqual Maragall) Mesures urbanístiques, mesures socials i mesures econòmiques que han de ser enteses com a part inseparable d’un procés. El repte plantejat és ambiciós si partim del reconeixement d’un marc administratiu, el de la Generalitat, excessivament sectorialitzat i poc procliu al treball transversal. Tanmateix, una de les virtuts del projecte és la seva inspiració en uns marcs administratius desvinculats de les casuístiques locals. Recordem la inspiració en el projecte URBAN de la Unió Europea. En aquest sentit, el disseny de la política de regeneració urbana es fonamenta en una nova manera de fer que no es preocupa de les estructures departamentals ni del repartiment sectorial entre administracions. El projecte de barris del Govern alternatiu no només va fer possible una nova manera de treballar la integralitat en una política pública sinó que la seva execució efectiva, ja en la següent legislatura, va generar dinàmiques de treball transversal en el marc del govern de la Generalitat inèdites fins aleshores28. 4.3 b) Pla de gestió i protecció integral del litoral La gestió del litoral és un àmbit d’extrema complexitat degut a les pròpies dinàmiques naturals, mòbils a curt i llarg termini, a les fortes pressions, sobretot urbanitzadores i d’ús intensiu pel turisme, i a un difícil encaix institucional amb encavalcaments de competències entre diferents àmbits sectorials i nivells administratius. Aquesta complexitat s’ha manifestat al llarg del temps en una utilització excessiva i abusiva del recurs litoral per a uns usos cada cop més incompatibles amb la preservació dels valors naturals, culturals, patrimonials i econòmics del litoral. Front a aquesta dificultat el Govern alternatiu va assumir la necessitat d’una gestió integral a partir del Pla de gestió i protecció integral del litoral. Per tant, s’imposa adoptar una nova visió, global, integral i flexible, del litoral, tant la part emergida com la submergida (ja que el sistema litoral, des del punt de vista ecològic i ambiental, és molt més ampli i complex que els límits marcats per la Llei de Costes), i que defugi de les tradicionals solucions urgents que s’han dut a terme amb criteris locals i que han contribuït a alterar les condicions d’equilibri. En definitiva, un nou concepte de protecció del litoral. (Documentació del Govern Alternatiu. Arxiu Pasqual Maragall) 28 Vegeu treballs de Báguena, 2009 Brugué, 2011 i el volum Llei de barris, una aposta col·lectiva, op cit. 3 2 | f u n da c i ó Ca t al u n y a e u r o p a / w o r k i n g _ p a p e r �Veiem, doncs, com davant de problemes complexos, el concepte d’integralitat adquireix de nou un marcat sentit operatiu, substantiu, en la definició d’una política amb vocació redreçadora d’unes dinàmiques perverses. Tal com hem vist en la proposta de suport als barris amb projecte, en aquest cas la mirada exterior ajuda a superar les fronteres i les resistències pròpies d’un marc viciat i poc reactiu. S’assumeix amb aquest pla un mandat provinent de la Unió Europea. Aquesta proposta recull les darreres recomanacions que han elaborat aquest mes de juliol29 el Consell i el Parlament Europeu davant el que consideren greus amenaces i danys irreversibles al litoral per la forta pressió que viuen les nostres costes. Els objectius del Pla es manifesten de la següent manera: l l l l l Nou concepte de protecció del litoral. Disposar d’un Pla del Litoral. Avaluació de l’estat actual. Determinació de diferents zones on aplicar mesures correctores i en altres zones de protecció. Per l’estudi, considerar tot allò que afecta al litoral i la costa (qualitat dels rius, dinàmica litoral, estat dels fons, pesqueres...). Aplicació rigorosa de la legislació existent. Gestió integrada i coordinada amb totes les administracions de tots els aspectes que afecten al litoral, també el que fa referència a l’ordenament urbanístic i als usos del sol. Un nou programa per la vigilància ambiental de les platges. Monitorització de la qualitat sanitària de les aigües de bany. Vigilància de l’estat de les sorres. Monitorització ambiental de les aigües. Veiem doncs l’ambició dipositada en un pla que proposa textualment la renovació del concepte de protecció. Aquesta renovació ha d’estar sustentada a partir de l’aprofundiment en el coneixement de les dinàmiques litorals com a espai natural i com a recurs econòmic, per l’acompliment estricte de la legislació vigent, per la coordinació i col·laboració institucional i, important, per una monitorització de les accions i del seu resultat. Els mecanismes, les accions necessàries per assolir els objectius passen per unes accions recollides en dos grans àmbits: 1) La primera de les activitats que cal realitzar és la redacció d’un Pla Integral del Litoral. 2) Impulsar les mesures necessàries en l’ordenament urbanístic, de tal manera que el Pla fixarà, en coordinació amb la normativa urbanística vigent, mesures i normes específiques que s’hauran d’incorporar en els nous plans urbanístics i en la revisió del planejament dels municipis costes per tal de garantir actuacions respectuoses 29 El text recollit en la documentació del Govern alternatiu no ve datat ni cita el document concret i per tant no es pot identificar amb precisió la font exacta d’aquestes recomanacions. |33 �amb el litoral. Així mateix, s’establiran les mesures cautelars i les eines legals necessàries per assolir el compliment d’aquestes normes d’ordenament. (Documentació del Govern Alternatiu. Arxiu Pasqual Maragall) Tal i com fèiem en l’apartat anterior, aprofitem el coneixement dels esdeveniments posteriors per posar de manifest com d’aquest ambiciós pla només es va desenvolupar efectivament una de les línies d’acció aquí plantejades. Les mesures de caràcter urbanístic recollides en el Pla van ser desplegades en el Pla Director Urbanístic del Sistema Costaner. Tot i que potser ens excedim del marc auto-imposat per aquest treball, que no es planteja com un exercici d’avaluació de l’obra de Govern de la VII legislatura, val la pena esmentar que si bé aquest pla del litoral no va ser executat en la seva integritat, els resultats obtinguts en matèria urbanística no només han estat fonamentals per la preservació física dels pocs espais oberts del maltret litoral català, sinó que va generar un especial interès acadèmic i disciplinar essent objecte de recerques acadèmiques i, sobretot, va ser aplaudit des de la perspectiva disciplinar de l’urbanisme i l’ordenació del territori assentant un precedent que posteriorment ha estat reproduït en altres territoris de l’Estat espanyol i de la Unió Europea30. 4.3 c) Paisatge. Una nova mirada en les polítiques públiques L’any 2000 es va signar a Florència el primer tractat internacional específicament dedicat al paisatge, el Conveni Europeu del Paisatge (CEP), resultat del grup de treball creat el 1994 en el marc del Congrés de Poders Locals i regionals del Consell d’Europa i fruit de la creixent inquietud pel concepte i la diversitat d’enfocaments. L’objectiu general del CEP era, i continua sent, encoratjar les autoritats públiques a adoptar polítiques i mesures a diferents escales per protegir, gestionar i planificar els paisatges arreu d’Europa, amb la finalitat de conservar-ne la qualitat i fer que la resta d’actors socials prenguin part en les decisions públiques que hi estan relacionades. El CEP va representar un pas decisiu en favor de la creació del dret al paisatge, com a part substantiva del dret a una vida digna i al benestar de les poblacions. Es plasmava així, la preocupació per assolir un desenvolupament sostenible tenint en compte el rol que pot jugar-hi el paisatge en l’esfera cultural, ecològica, social i econòmica, i la seva contribució en la creació de les identitats locals. Territori, economia i societat, assumits ara des d’una visió innovadora que integra uns valors inherents al territori fins ara inexplorats des de la perspectiva del disseny i gestió de polítiques públiques. Cal destacar en aquest apartat el fet innovador de presentar una proposta legislativa sobre una qüestió tan transversal com el paisatge, i plantejar-ho des d’un enfocament complex, que beu de diverses fonts i tradicions acadèmiques tot obrint un camp fins aleshores limitat a debats de tipus cultural. Doncs bé, Catalunya va esdevenir una regió pionera en l’aplicació del CEP. Només dos mesos després de la seva aprovació, al desembre de l’any 2000, el parlament català es va adherir al CEP, essent la primera assemblea legislativa a Europa en fer-ho. Aquest fet, promogut especialment pel grup parlamentari Socialistes-Ciutadans pel Canvi tot i que formalment presentat per tots els grups amb representació a la cambra, va suposar l’obertura d’un procés en el marc del Govern alternatiu que va 30 Per una extensa bibliografia sobre el PDUSC vegeu l’entrada al Blog d’Oriol Nel·lo: Treballs acadèmics sobre el PDUSC. 3 4 | f u n da c i ó Ca t al u n y a e u r o p a / w o r k i n g _ p a p e r �acabar amb la proposició de Llei del paisatge de Catalunya, rebutjada pels vots de CiU i PP contra els vots favorables de la resta de forces polítiques. Tornant a la qüestió de la integralitat, en la defensa de la proposta de Llei el Conseller alternatiu de política territorial deia: Nosaltres partim d’una concepció integradora del paisatge, segons la qual l’entorn que mereix atenció i gestió no és només aquell que nosaltres considerem particularment pintoresc o conegut, sinó tot el territori: dels paisatges naturals als urbans, dels rurals als periurbans o als agraris; tant els paisatges singulars com els quotidians o els degradats. ... La Llei no pretén regular de forma omnicomprensiva tots els elements que influeixen en la producció i en la transformació del paisatge. Les legislacions sectorials –la urbanística, la industrial, l’agrària– hi tindran molt a dir. L’objecte de la Llei és més aviat proveir un marc de referència per a aquestes legislacions, dotar el Govern de la Generalitat d’instruments i de finançament específic per intervenir-hi. Diari de Sessions del Parlament de Catalunya, Sèrie P - Núm. 101. 30 d’octubre de 2002 Veiem, doncs, com aquesta proposta de Llei, aquest projecte propi del Govern alternatiu assumeix el seu caràcter integral a partir de l’abast territorial de tot Catalunya, sense excloure cap àmbit territorial, per tant, tot és paisatge. Paral·lelament es renuncia a establir una normativa pròpia de la gestió del paisatge com si fos un filtre sectorial a afegir a la normativa ambiental, urbanística, industrial, agrària, etc. Aquesta proposta de llei es planteja com un marc per dotar d’instruments i de finançament una política que haurà de ser integrada per altres normatives sectorials. Vet aquí com la integralitat es proposa en termes de transversalitat administrativa. Cal destacar en aquest apartat el fet innovador de presentar una proposta legislativa sobre una qüestió tan transversal com el paisatge, i plantejar-ho des d’un enfocament complex, que beu de diverses fonts i tradicions intel·lectuals tot obrint un camp fins aleshores limitat a debats de tipus acadèmics tot penetrant en el camp de la política pública, malgrat resistències molt notables31. 4.4 Dimensió operativa i escenaris de gestió. Govern avant la lettre “A la vida política no s’ha d’esperar mai que les coses es produeixin per elles mateixes. Cal maldar per què es produeixin, aquesta és la meva moral de l’actuació” . (Maragall citat per Brugué, 2017) 31 Una anècdota significativa és que la iniciativa per a la llei del Paisatge es va presentar a Palafrugell. Va ser l’endemà de la primera i més greu crisi del Grup Parlamentari Socialistes-Ciutadans pel Canvi, per un debat sobre l’eix de Bracons, en el que es van confrontar bona part dels diputats de CpC i destacats membres del PSC, precisament per una qüestió de caràcter territorial i paisatgístic. Pel que fa al caràcter innovador de la política de paisatge de la Generalitat en les legislatures VIIa i VIIIa vegeu el treball de Brugué (2012). Respecte a una mirada en primera persona de les polítiques de paisatge a Catalunya vegeu els dos discursos d’acceptació com a membres de l’Institut d’Estudis Catalans d’Oriol Nel·lo (2010) i de Joan Nogué (2017). |35 �Aquest darrer apartat dedicat a la dimensió operativa de les polítiques hauria de quedar exclòs, stricto sensu, del nostre treball. Entenem que la dimensió operativa de les polítiques aquí presentades va tenir lloc en la legislatura posterior a l’aquí treballada en què el Govern de la Generalitat fou presidit per Pasqual Maragall. Com hem dit, el nostre àmbit d’interès és la formació d’un veritable corpus territorial en les polítiques públiques del Govern alternatiu i per tant l’escenari de gestió efectiu en va quedar exclòs. Tanmateix, creiem d’interès fer esment als projectes alternatius com a avantsala del que fou l’acció efectiva del Govern de Maragall. Els mecanismes a partir dels quals el Govern alternatiu va configurar una bateria de propostes legislatives, projectes i iniciatives mereix, al nostre entendre, ser esmentat en aquest treball. No voldríem, per economia i per no desviar massa el lector del contingut d’aquest Paper, reproduir allò que el professor Vallès ja ha narrat de forma molt detallada en el volum “Una agenda imperfecta: Amb Maragall i el projecte de canvi”. En aquest volum es descriu amb detall la formació de la Convenció cívica Catalunya S.XXI, la plataforma política Ciutadans pel Canvi, es descriuen els moment relatius a les conteses electorals de 1999 i 2003 des d’una perspectiva personal del propi Vallès i, també es relata la formació, estructura i funcionament del Govern alternatiu. Creiem d’especial interès per aquest paper centrar-nos en un element que potser no ha quedat prou recollit en els treballs fins ara editats al respecte i és l’estructura dels projectes del Govern alternatiu. Entenem que és un element d’interès ja que, al nostre entendre, l’estructura segons la qual es formulaven els projectes marcava una especial coincidència amb el nostre esquema d’anàlisi de les polítiques públiques. Vegem, a continuació una reproducció d’una “fitxa tipus” de projecte, en aquest cas destinada a configurar el discurs de la moció de censura de l’any 2001. INDEX TIPUS DELS PROJECTES ALTERNATIUS. 9 de Juliol 2001 1. Antecedents (2 pàg.) 1.1 diagnòstic de la situació. 1.2 actuació de la Generalitat o d’altres Administracions. 1.3 legislació aplicable. 1.4 propostes del programa PSC-CpC. 1.5 compromisos no assolits o incompliments del Govern de la Generalitat. 2. Descripció sintètica del programa (1 pàg.) Breu descripció del programa que enunciï el seu propòsit, les fases, els sectors afectats, terminis, etc. 3. Desenvolupament del programa (4-5 pàg.) 3.1 Objectius a assolir: enunciació dels 3 o 4 objectius bàsics que es pretén assolir amb el programa que es proposa. 3 6 | f u n da c i ó Ca t al u n y a e u r o p a / w o r k i n g _ p a p e r �3.2 Mesures i accions a aplicar per a l’obtenció dels objectius. 3.3 Calendari d’aplicació. Aquest apartat pot plantejar-se per cadascun dels sectors en que es divideix el programa 4. Resultats esperats de les accions (1 pàg.) Descripció dels beneficis o resultats esperats de les accions: assoliment d’objectius, indicadors de millora etc. Comparació amb el programa de PSC-CpC. 5. Finançament (1 pàg.) Quantificació del cost de les accions. Valoració del cost incorporat en el Pressupost actual de la Generalitat i increments nets que es proposen. Valoració d’ingressos possibles, si s’escau. 6. Mesures legals associades (1 pàg.) Descripció del desplegament normatiu que requeriria el programa. Procediments per implantar-lo o acollir-se, si s’escau. Utilitzeu, si us plau, pàgines noves per a cadascun dels 6 apartats. Presenteu-ho en tipus de lletra Times New Roman 12 amb interlineat d’un espai i mig. (Documentació del Govern Alternatiu. Arxiu Pasqual Maragall) Veiem amb aquesta fitxa tipus una manera de plantejar les accions del Govern alternatiu des d’una perspectiva especialment àmplia, en la que cada diputat responsable o “conseller alternatiu” ha d’assumir una tasca complexa d’establir no només unes prioritats polítiques o unes reaccions a iniciatives d’altres grups sinó una proposta íntegra de política efectiva tenint en compte els elements pressupostaris i normatius derivats. Tal com diu Brugué A la lànguida i tradicional manera de funcionar dels grups de l’oposició, en un parlament també ensopit i desactivat, l’empenta de Pasqual Maragall va servir per generar unes dinàmiques de treball que van permetre sistematitzar els temes i articular projectes que serien recuperats en l’etapa de govern. Els continguts d’aquests projectes van ser rellevants, com ho il·lustra l’exemple de la Llei de Barris, potser el cas més conegut i reconegut. (Brugué, 2017 pàg. 282) I jo afegiria: i la Llei d’urbanisme, i la de paisatge, i els plans territorials i directors urbanístics, i les lleis de mobilitat, carreteres, els pactes nacionals de l’energia, de l’aigua, i tantes altres iniciatives de govern. Com diem, l’àmbit d’aquest paper no pretén mesurar en quin grau el Pacte per a un Govern catalanista i d’esquerres de finals de 2003 recull en major o menor mesura la producció del Govern alternatiu. El que sí considerem oportú és destacar que la visió del fet urbà i territorial àmplia i complexa pròpia de Pasqual Maragall va donar a les polítiques territorials un impuls inèdit en la història democràtica a Catalunya. |37 �5. L’escala en Pasqual Maragall. Model organitzatiu contra la “divisió” territorial E n aquest darrer apartat volem analitzar la manera que té Pasqual Maragall d’entendre i d’interpretar el concepte d’escala i com planteja la necessària resposta de l’administració a unes dinàmiques que, com hem vist, difícilment s’assimilen des d’àmbits administratius rígids. “Més enllà dels problemes inherents a la gestió urbana i territorial, emana un problema greu de governança de dinàmiques que no disposen d’agents adequats a la seva escala mentre el govern de la Generalitat no hi disposi el mitjans necessaris per al seu control”. (Pasqual Maragall, Discurs de la Moció de censura al President Pujol, 2001. Arxiu Pasqual Maragall) Gestió, governança, dinàmiques, agents, escala, instruments; en poques paraules Pasqual Maragall conjuga una equació de difícil solució, amb diverses incògnites i amb un element afegit que complica la seva solució com és el temps. Ja hem vist com Maragall, en el moment en què assumeix la seva funció en la política autonòmica, té pressa. És conscient del moment de canvi necessari que viu Catalunya i de la necessitat de renovar el govern i els seus instruments per tal de gestionar unes dinàmiques que escapen cada cop més al control de l’administració, ja sigui per manca de mitjans i instruments adaptats, com per manca de lideratges a les adequades escales. Si bé en aquest treball fins ara ens hem centrat en l’anàlisi d’algunes de les polítiques territorials, no podem tancar un exercici com el que ens ocupa sense fer referència a un tema que va ser fonamental en l’acció parlamentària i que va capitalitzar bona part del debat polític general en aquella legislatura: el model d’organització territorial. Aquesta qüestió, tan antiga com irresolta, fa aflorar en la sisena legislatura un debat de fons que intentarem exposar en les següents línies. Escala i organització territorial van, com veurem, íntimament lligats en el pensament i l’acció de Pasqual Maragall. Tanmateix no ens podem permetre la llicència d’entendre que una i altra qüestions dibuixen uns paral·lelismes de fàcil deducció. No es tracta d’entendre les diferents escales des del local fins al global a partir de cercles concèntrics que han de ser governats des de sengles àmbits administratius de manera jeràrquica, de cap manera. El territori s’interpreta en Pasqual Maragall com una superposició de xarxes, de relacions físiques i de fluxos en la que els nodes esdevenen els agents clau i els eixos són els vectors de desenvolupament i equilibri, mentre que els poders públics han de ser prou hàbils i flexibles com per abrogar-se uns lideratges individuals i col·lectius en l’entramat polític tot superant, sovint, les cotilles i les fronteres dels límits administratius i competencials establerts sota designis i raonaments totalment caducats. I aquesta formulació és vàlida tant des dels àmbits més menuts, els propis municipis, com a escala europea. Com diu Oriol Nel·lo la concepció del territori de Maragall, deutora més del concepte de xarxa, que no pas de la geometria euclidiana, relativitza el concepte clàssic d’escala i li atorga una altra dimensió. (Nel·lo, 2017) Heus aquí un exemple més de la complexitat del pensament de Maragall i del repte de copsar la seva 3 8 | f u n da c i ó Ca t al u n y a e u r o p a / w o r k i n g _ p a p e r �capacitat propositiva. Per tal de fer-ho dividirem aquest apartat en dos blocs tot analitzant primerament algunes aportacions de Maragall que ens permetran entendre millor la seva concepció d’escala no només pel que fa a les dinàmiques territorials, sinó a la mateixa identitat territorial, per passar seguidament a observar com aquesta reflexió es converteix en propostes de modificació del model organitzatiu de l’administració catalana sobre el territori. 5.1 Escala, territori i xarxa Es tracta, com ara explicaré, de fer raure en allò més petit, més proper, en allò que no és l’envoltant superior que ens cobreix, sinó la més petita part interior que ens conté, la substància del nostre arrelament a l’espècia i a l’entorn, i de fer-ho amb un ànim de transcendir allò més petit per anar a trobar, a partir d’aquest punt, sentiments de pertinença successivament més amples. (Maragall, 1993) En aquest passatge del text “La teoria de l’Empordà” escrit l’estiu de 1993 i publicat al Diari de Girona, en què Maragall exposava la seva particular visió del concepte de pàtria tot al·ludint a un text del seu avi Joan, l’autor ens planteja la necessitat de reconèixer en la proximitat els elements configuradors d’una determinada identitat i sentiments de pertinença, sense perjudici, més aviat amb la consigna, que aquesta es pugui expressar a escales “successivament més amples”. Aquest esquema denota la reclamació de Maragall de no limitar la potencial capacitat representativa dels diferents nivells administratius sigui quin sigui el “continent polític”; Barcelona pot representar Catalunya com Salt ho pot fer d’Europa32. És a dir, a mesura que la història va fent possible dues coses: (1) L’obvietat de la nostra pertinença als continents més amples. (2) La capacitat dels contenidors xics de ser coneguts i representar els més grans. Són aquests més xics els que passen a ser «la sal de la vida» -aquesta és la meva conclusió. (Maragall, 1993) Aquesta capacitat dels “xics” per representar-se a si mateixos i també als “grans”, combinada amb el reconeixement d’unes dinàmiques territorials que s’esdevenen de manera desigual en el territori teixint connexions entre espais físicament distants acaba derivant necessàriament en el reconeixement de la Xarxa com àmbit espacial de referència. El concepto de red es contrario al de frontera. El mapa de las ciudades presenta la ciudadanía distribuida en puntos y los interconecta. El mapa de los países divide a la gente en territorios separados. Las carreteras se ven, las fronteras no. Las fronteras son las zonas oscuras del mapa. (Maragall, 2003, citat a Nel·lo, pàg. 207) La concepció del territori, de l’espai configurat a partir de les xarxes és una línia de treball tradicionalment analitzada des de la geografia i que permet identificar els nodes i els fluxos a partir dels quals s’articulen les relacions econòmiques, socials, de poder, etc. A partir d’aquesta visió analítica, que Maragall assumeix com a pròpia també en la seva faceta acadèmica, cal d’una banda dotar de legitimitat 32 D’aquí emana, per exemple, l’impuls del Comitè de Municipis i Regions d’Europa, presidit per Maragall entre els anys 1991 i 1997. |39 �dels agents públics que hi intervenen33, i de l’altra establir un marc organitzatiu modern i eficient per permetre que aquesta representativitat sigui efectiva. Per Maragall no tenia sentit entendre el món com un conjunt de contenidors de grandàries diverses... Catalunya, per tant, s’entenia simultàniament com una xarxa de ciutats i com el node d’una xarxa més àmplia de regions que explicava altres realitats territorials com l’espanyola o l’europea. (Brugué, 2017 pàg. 254-255) És a partir d’aquesta necessària translació de l’evidència científica de la xarxa al reconeixement d’uns àmbits adequats d’expressió del poder polític en què s’emmarca la proposta d’establir un nou encaix entre l’escala del fenomen territorial i model d’organització administrativa, intensament debatut al llarg de la VI legislatura. Mirant de simplificar, segurament amb excés, allà on els geògrafs veuen l’expressió d’una escala, Maragall hi veu un projecte i un subjecte polític. 5.2 Organització administrativa del territori i les geometries variables Com dèiem, en la VI legislatura el pes del debat al voltant del model d’organització territorial de Catalunya va ser protagonista. I ho va ser en quant el grup liderat per Pasqual Maragall creia necessari superar el marc establert l’any 1987 per les lleis d’organització territorial, basades en una planta comarcal rígida i en la supressió de la Corporació Metropolitana de Barcelona. La reforma pretenia encarar el futur amb un nou mapa administratiu que respongués amb eficàcia als reptes derivats de les dinàmiques territorials i, a la vegada, donés cabuda a possibles aliances institucionals, fonamentalment locals34. No es tractava només de reformar el model organitzatiu de la Generalitat al territori, sinó que calia organitzar el territori mateix per tal de superar les pròpies ineficiències i incentivar l’emergència d’agents institucionals actius amb capacitat de liderar projectes propis. Un cop més, la reflexió al voltant del model d’organització territorial bevia de la tradició acadèmica35, i, donada la càrrega política de la qüestió, es va plantejar des d’una proposta integradora amb la participació no només dels grups parlamentaris, sinó del govern de la Generalitat mateix. És així com a l’abril de 2000 fou nomenada la “Comissió d’experts” liderada pel jurista Miquel Roca, amb la participació d’acadèmics i tècnics de les administracions36. La comissió va enllestir els seus treballs en menys d’un any i l’informe va ser lliurat al Parlament de Catalunya a inicis de 2001. Les seves propostes es podien englobar en tres grans blocs: La conveniència de fusionar o agrupar conjunts de municipis menors de 1.000 habitants, la reforma de la representació política dels municipis en els Consells comarcals així com el seu règim competencial, i, finalment, la substitució de la planta provincial per una nova divisió formada per sis37 “vegueries” que actuarien alhora com un àmbit local supramunicipal i com a àmbit de descentralització de la Generalitat de Catalunya. Com és sabut, l’Informe va generar una enorme expectativa no només política, sinó també acadèmica 33 Vegeu el treball de Marc Pradel (2016), Catalunya, xarxa de ciutats. Fundació Catalunya Europa. 34 Una explicació de la dinàmica parlamentària de la VI i VII legislatures al voltant del model d’organització territorial es pot consultar a O. Nel·lo, 2008. “ L’organització territorial en el nou Estatut de Catalunya. Gènesi i concreció d’una reforma incompleta” a J. Tort, V. Paül i J. Maluquer. L’organització del territori, un repte per al segle XXI? Galerada, Fundació Universitat Catalana d’Estiu. 35 Dos bons exemples, relativament recents, de compendi de les tradicions acadèmiques al voltant de la qüestió són la publicació abans citada de Tort, Paül i Maluquer (2008), i el volum monogràfic Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 67-68, Monogràfic sobre organització territorial. 75è Aniversari de la SCG. 2009. 36 Podeu consultar el document íntegre de la comissió a: http://www.governslocals.cat/web/.content/Article/documentacio/2-organitzacio-governs-locals/informe_OTC.pdf 37 Respecte la Vegueria de Ponent es reconeixia una realitat específica per l’Alt Pirineu i l’Aran, obrint així la porta a una setena Vegueria superant així el marc dels sis àmbits de planificació territorial establerts pel Pla Territorial General de Catalunya de l’any 1995. 4 0 | f u n da c i ó Ca t al u n y a e u r o p a / w o r k i n g _ p a p e r �per plantejar-se de forma rigorosa una possible reforma en profunditat de l’organització territorial, una reforma tantes vegades debatuda com poc assolida fins aleshores38. Aquesta expectació va fer saltar, però, els ressorts de resistència de les forces polítiques conservadores, arrelades territorialment en els petits municipis per aconseguir finalment desactivar la potència reformista de l’informe i el necessari pacte entre les forces polítiques. Descartat el pacte per part del Govern Pujol, hauria de ser el Govern Maragall de la següent legislatura qui assumís bona part dels preceptes de l’informe (fonamentalment la divisió veguerial, no així la reforma de la planta municipal) per recollir-los en l’Estatut de Catalunya de 2006. Tanmateix, al llarg de la sisena legislatura es van aconseguir avenços significatius en el reconeixement de l’Alt Pirineu i l’Aran com a àmbit per a la planificació territorial, una major representativitat dels alcaldes als consells comarcals i la creació de la figura de la “comunitat de municipis” com un àmbit de cooperació entre els ens locals no necessàriament subjecte a la institucionalització d’un nou ens amb personalitat jurídica pròpia. Aquestes tres fites, menudes en comparació amb les expectatives generades per l’informe Roca, ens apel·len directament a les qüestions d’escala comentades més amunt. El reconeixement de l’Alt Pirineu i l’Aran com un àmbit per a la planificació territorial i la creació, l’any 2002 de l’Institut per al Desenvolupament de l’Alt Pirineu i l’Aran esdevenen el reconeixement d’una realitat territorial pròpia desproveïda fins aleshores d’un agent, d’una capacitat institucional per poder interactuar amb veu pròpia en els debats sobre el model territorial i econòmic d’una part fonamental pel país, especialment colpida per dinàmiques demogràfiques i econòmiques desfavorables. En segon lloc, la reforma dels consells comarcals39 va significar d’una banda ajustar la representació política dels Consells a la majoria de vots obtinguts per les forces polítiques a les eleccions locals i de l’altra la constitució d’un consell d’alcaldes com a òrgan de representació de tots els municipis, per “xics” que aquests siguin. Finalment, i aquí és on la visió de Maragall queda potser més ben reflectida, les comunitats de municipis obren un camp de participació, cooperació i acció conjunta, en xarxa i no a partir de nous ens jurídics, per a tots aquells àmbits i matèries en que voluntàriament els municipis hi vulguin participar. Algunes de les incògnites d’aquella equació comencen a deixar de ser-ho. L’equació, però encara no va quedar resolta en la sisena legislatura, ni ho és avui dia. 38 Especialment vehement és l’article del professor de geografia de la UAB Enric Mendizàbal “L’organització territorial administrativa de Catalunya, un problema irresoluble”, a op. cit. Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 67-68. 39 Vegeu l’article Báguena, J. 2004 “Llei d’organització comarcal, modificació” a Tarroja, A i Esteban, J (Dirs) 2004, Anuari Territorial de Catalunya, 2003. Societat Catalana d’Ordenació del Territori. |41 �6. Nota final A rribats a aquest punt del treball, hom podrà jutjar si el risc assumit en voler “modelitzar” l’acció política de Pasqual Maragall en matèria territorial ha estat excessiu o al contrari, tal i com esperem, haurà permès observar des d’una òptica original una trajectòria que difícilment es pot contemplar des de la linealitat. Com no podria ser d’una altra manera, plantejar un apartat de conclusió en relació a tot el que aquí s’ha exposat és una tasca difícil. D’una banda, resumir allò dit acabaria no només amb la paciència del lector sinó amb la substància del contingut presentats que ja al llarg del treball ha estat sotmès a una simplificació excessiva. Evidentment, el nostre trajecte no ha fet més que navegar per la superfície sense la voluntat d’aprofundir en cada una de les polítiques seleccionades, però sí que creiem que aquest viatge ens ha permès entendre la necessitat d’una estratègia a llarg termini, a molt llarg termini per tal d’orientar adequadament un projecte de país, un rumb que s’ha de mantenir malgrat els oratges i que està sustentat per un coneixement profund de la naturalesa del medi en el que es mou i de la consciència de les capacitats de la nau, sigui aquesta xica, menuda o gran. Tornant al territori, i assumint de nou un alt risc per la voluntat de simplificar, podem establir un marc de pensament i acció en Pasqual Maragall basat en la contínua innovació, com un cercle de Deming, aplicat a les polítiques territorials. Aquesta voluntat d’abstracció no ens ha de desviar-nos del reconeixement efectiu de la tasca duta a terme al llarg de la sisena legislatura. Una de les evidències més compartides quan s’analitza el govern catalanista i d’esquerres de la setena i vuitena legislatures és la capacitat propositiva només arribar a la institució. Llei de barris, PDUSC, Llei de paisatge, modificació de la llei d’urbanisme, programa de planejament territorial... i tantes altres iniciatives en matèria ambiental i d’infraestructures van ser possibles gràcies al grau de maduresa assolit en bona mesura al llarg de la legislatura anterior, però, sobretot, per nodrir-se d’un corrent de pensament, de reflexió i de treball acadèmic de fons. I més enllà de les polítiques sectorials, el pas de Maragall del govern de Barcelona al de Catalunya no representa, ens sembla, per a ell, un salt d’escala jeràrquic, sinó el reconeixement que les dinàmiques territorials i socials han integrat ciutat i territori, de tal manera que no és possible avançar en un àmbit sense actuar en l’altre. L’Estatut de 2006 havia de respondre a les necessitats de Catalunya de renovar les seves bases institucionals i polítiques, però no només de Catalunya com a conjunt, sinó dels seus municipis i de les seves dinàmiques en particular, com havia de significar, també, un avenç per una Espanya federal, i una Europa més integrada. Amb tot això, fent un exercici d’arriscada honestedat acadèmica, podem abordar aquella qüestió que es plantejava a l’inici del treball en que ens demanàvem de quina manera la construcció de polítiques públiques pot fer front a un seguit de problemes sectorials que degut a la seva manifestació a la ciutat i el territori requereixen de mirades diverses i complexes. Doncs bé, creiem que més que resoldre l’enigma, la nostra aproximació ha mirat de concretar i sistematitzar qüestions complexes, i tal vegada abstractes, no només pel seu contingut sinó també per la persona que les ha protagonitzat. Aquells conceptes clau -segregació, pacte, integració i triangulació- poden subjectivar les diferents dimensions de la política de Maragall en matèria territorial, i en certa mesura es poden correlacionar amb aquells punts cardinals -problema, escala, instrument i govern- que permeten orientar l’acció política de Pasqual Maragall. Seríem molt obtusos si de l’experiència dels governs de Maragall, alternatiu o insti4 2 | f u n da c i ó Ca t al u n y a e u r o p a / w o r k i n g _ p a p e r �tucional, en volguéssim extreure receptes aplicables i/o replicables a mode de manual (ara en diuen tutorial) sense parar atenció a tots aquells elements de context i de trajectòria que van permetre una renovació i un impuls inèdit de les polítiques territorials del país. El que sí podem afirmar, defensar, reivindicar, i també enyorar, és l’extraordinària capacitat per integrar un coneixement profund de la ciutat, del territori i de les seves dinàmiques amb una voluntat tan clara com compromesa de servei públic. |43 �Bibliografia Aguirre, J.M. (2009) El règim jurídic del litoral català. Tesi Doctoral. Universitat de Girona Báguena, J. (2004) “Llei d’organització comarcal, modificació” a Tarroja, A. i Esteban, J. (Dirs) 2004, Anuari Territorial de Catalunya, 2003. Societat Catalana d’Ordenació del Territori Báguena, J. (2009) Integralitat i transversalitat. Elements de gestió en les polítiques de regeneració urbana. La Llei de barris de Catalunya, Memòria de mestratge. Escola d’Administració Pública de Catalunya Ballart, X. i Noferini, A. (2015) Pasqual Maragall. Lideratge i gestió estratègica, Barcelona, Fundació Catalunya Europa Brugué, J. (Dir.) (2012) Els motors de la innovació a l’administració pública. Treballs de recerca de l’Escola d’Administració Pública de Catalunya Brugué, J. (2017) “Les polítiques públiques i la ciutadania” a Claret, J. (coord.) Pasqual Maragall. Pensament i acció, Barcelona, La Magrana Brugué, J. i Gomà, R. (coords.) (1998) Gobiernos locales y políticas públicas : bienestar social, promoción económica y territorio, Barcelona, Ariel Cabañas, N., Jordi, M. i Mercadé, M. (2012) “Planejament territorial i debat social” a Castañer, M. (Ed) (2012) El planejament territorial a Catalunya a inici del Segle XXI. Una nova interpretació i projecció del país, Barcelona, Societat Catalana d’Ordenació del Territori. Institut d’Estudis Catalans Castañer, M. (Ed) (2012) El planejament territorial a Catalunya a inici del Segle XXI. Una nova interpretació i projecció del país, Barcelona, Societat Catalana d’Ordenació del Territori. Institut d’Estudis Catalans Castañer, M. Cabañas, N. i Jordi, M. (2011) “L’impacte social dels plans i dels projectes territorials. El cas de Catalunya”. Documents d’Anàlisi Geogràfica. 2012, vol. 58/2 Catalunya Segle XXI (1999). La democràcia dels ciutadans, Convenció Cívica Catalana per la renovació de la cultura política 1997-1998, Barcelona, Fundació Cívica Catalana / Edicions 62 Claret, J. (coord.)(2017) Pasqual Maragall. Pensament i acció, Barcelona, La Magrana Comissió d’experts creada per acord del govern del 3 d’abril del 2000, a instància dels diferents grups parlamentaris (2000) Informe sobre la revisió del model d’organització territorial de Catalunya, Barcelona. Multicopiat Delgado, M. (Ed.)(1997) Ciutat i immigració, Barcelona, Centro de Cultura Contemporánea de Barcelona. Col. Urbanitats Diversos autors (1999) Nous espais. Per la vertebració del territori i l’impuls de les ciutats de Catalunya. Manifest Diversos autors (2003) “Estratègies territorials a les regions catalanes”. Revista Papers. Regió metropolitana de Barcelona, núm. 39, Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona Diversos Autors (2003-2015) Anuari territorial de Catalunya, Barcelona, Societat Catalana d’Ordenació del Territori / Institut d’Estudis Catalans Diversos autors (2009) “Monogràfic sobre organització territorial” Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 67-68,. 75è Aniversari de la SCG. 2009 Institut d’Estudis Catalans 4 4 | f u n da c i ó Ca t al u n y a e u r o p a / w o r k i n g _ p a p e r �Esteban, J. (2004) Planejament territorial. Criteris, Barcelona, Departament de Política Territorial i Obres Públiques. Generalitat de Catalunya. Fuster-Sobrepere, J. (2017) “La política és la gent” a Claret, J. (coord.) Pasqual Maragall. Pensament i acció, Barcelona, La Magrana García Espuche, A. i Rueda, S. (Eds) (1999) La ciutat sostenible, Barcelona, Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Col. Urbanitats Grup Parlamentari PSC-CpC (1999-2003). Documentació del Govern Alternatiu, Arxiu Pasqual Maragall Herrero, M. (2004) “Acord per un govern catalanista d’esquerra. Temes territorials i ambientals” a Tarroja, E. I Esteban, J. (Dirs) Anuari territorial de Catalunya, 2003 Barcelona, Societat Catalana d’Ordenació del Territori. Institut d’Estudis Catalans Llort, J. (2006) “El segon Pla director urbanístic del sistema costaner: una intervenció als sòls urbanitzables delimitats sense pla parcial aprovat”, Revista Espais, núm. 52. Barcelona, Departament de Política Territorial i Obres Públiques. Generalitat de Catalunya López, J. Navarro, I. i Báguena, J. (2018) Recull i classificació de polítiques i transformacions territorials a partir de la base de dades de l’Anuari Territorial de Catalunya (2003-2015) Barcelona, Societat Catalana d’Ordenació del Territori / Institut d’Estudis Catalans Maragall, P. (1993) “La Teoria de l’Empordà”. Diari de Girona, 5 de setembre de 1993 Maragall, P. (1999) Debat d’investidura, Diari de Sessions del Parlament de Catalunya. 16 de novembre de 1999. Sèrie P - Núm. 3 Maragall, P. (2001) Discurs de la Moció de censura al President Pujol, Arxiu Pasqual Maragall Maragall, P. (2002) Els Orígens del futur, Barcelona, Editorial Planeta Maragall, P . (2008) Oda inacabada, Memòries, Barcelona, La Magrana Martí-Costa, M. i Parés, M. (Coords.) (2009) Llei de barris: cap a una política de regeneració urbana participada i integral?, Barcelona, Direcció General de Participació Ciutadana del Departament d’Interior, Relacions Institucionals i Participació Mendizàbal, E. (2009) “L’organització territorial administrativa de Catalunya, un problema irresoluble” “Monogràfic sobre organització territorial” Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 67-68,. 75è Aniversari de la SCG. 2009 Institut d’Estudis Catalans Monclús, F.J. (Ed.) (1998) La Ciudad dispersa. Suburbanización y nuevas periferias, Barcelona, Centro de Cultura Contemporánea de Barcelona. Col. Urbanitats Nel·lo, O. (2001) Ciutat de ciutats: Reflexions sobre el procés d’urbanització a Catalunya, Barcelona, Editorial Empúries Nel·lo, O. (Ed.) (2003) Aquí, no! Els conflictes territorials a Catalunya, Barcelona, Editorial Empúries Nel·lo, O. (2003) Lletres de Batalla. Política i territori a Catalunya, Barcelona, Pagès Editors Nel·lo, O. (2006) “Els plans directors urbanístics de Catalunya: una nova generació de plans”, Revista Espais, núm. 52. Barcelona, Departament de Política Territorial i Obres Públiques. Generalitat de Catalunya Nel·lo, O. (2008) “L’organització territorial en el nou Estatut de Catalunya. Gènesi i concreció d’una reforma incompleta” a Tort, J. Paül, V. i Maluquer, J. (Eds.) (2008) L’organització del territori, un repte per al Segle XXI?, Cabrera de Mar, Galerada / Fundació Universitat Catalana d’Estiu Nel·lo, O. (Dir.) (2009) Llei de Barris, una aposta col·lectiva per la cohesió social, Barcelona, Departament de Política Territorial i Obres Públiques. Generalitat de Catalunya |45 �Nel·lo, O. (2010) De la conservació a la gestió del paisatge. Discurs de recepció com a membre numerari de la Secció de Filosofia i Ciències Socials, llegit el dia 16 de juny de 2010, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans Nel·lo, O. (2012) Ordenar el territorio. La experiencia de Barcelona y Cataluña, València, Tirant lo Blanc Nel·lo, O. (2017) “La ciutat de Pasqual Maragall” a Claret, J. (coord.) Pasqual Maragall. Pensament i acció, Barcelona, La Magrana Nel·lo, O., Recio, A., Solsona, M., Subirats, M. (1998) Transformació de la societat metropolitana, la. Una lectura de l’Enquesta sobre condicions de vida i hàbits de la població de la regió metropolitana de Barcelona (1985-1995), Barcelona, Mancomunitat de Municipis de l’Àrea Metropolitana de Barcelona Nogué, J. (2017) El paisatge, entre el subjecte i l’objecte. Discurs de recepció com a membre numerari de la Secció de Filosofia i Ciències Socials, llegit el dia 2 de febrer de 2017, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans Partit dels Socialistes de Catalunya i Ciutadans pel Canvi (1999) Programa electoral PSC-CpC. Arxiu Pasqual Maragall Pradel, M. (2016) Catalunya, xarxa de ciutats. El municipalisme de Pasqual Maragall i la seva influencia en la governança de Catalunya, Barcelona, Fundació Catalunya Europa Ribas Piera, M. (1995) Nicolau Rubió i Tudurí i el planejament regional, Barcelona, Edicions Altafulla Tomàs, M. (2017) Governar la Barcelona real: Pasqual Maragall i el dret a la ciutat metropolitana, Barcelona, Fundació Catalunya Europa Tort, J., Paül, V. i Maluquer, J. (Eds.) (2008) L’organització del territori, un repte per al Segle XXI?, Cabrera de Mar, Galerada / Fundació Universitat Catalana d’Estiu Vallès, J.M. (2008) Una agenda imperfecta: amb Maragall i el projecte de canvi, Barcelona, Edicions 62 Vergés, R. (Ed.) (1998) El precio de la vivienda y la formación del hogar, Barcelona, Centro de Cultura Contemporánea de Barcelona. Col. Urbanitats 4 6 | f u n da c i ó Ca t al u n y a e u r o p a / w o r k i n g _ p a p e r � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 05.01. Programa Llegat Pasqual Maragall Type The nature or genre of the resource Subsèrie Description An account of the resource Documents sorgits de les activitats de difusió i recerca del programa de la Fundació Catalunya Europa, Llegat Pasqual Maragall. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource El territori en l'acció política de Pasqual Maragall: Orígens, debat i construcció de polítiques territorials al “Govern alternatiu”, 1999-2003 Creator An entity primarily responsible for making the resource Báguena Latorre, Josep A. Type The nature or genre of the resource Working Paper Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Territoris Parlament de Catalunya Maragall Mira, Pasqual, 1941- Catalunya Govern alternatiu Acció política Abstract A summary of the resource. "El territori en l'acció política de Pasqual Maragall" és un working paper que té la vocació d'aprofundir en el territori com a objecte de política pública en el marc de la política i l'acció de Pasqual Maragall durant l'època de l'anomenat "Govern Alternatiu", entre 1999 i 2003. Aquest working paper pretén modelitzar una acció de (no) govern que es produeix des del Parlament i que Maragall aconsegueix fer evolucionar a partir d'una estructura mai assajada de govern alternatiu que neix amb un doble objectiu, fer oposició i alhora fer govern. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Barcelona Publisher An entity responsible for making the resource available Fundació Catalunya Europa Description An account of the resource Número 6 de la col·lecció de working papers del programa Llegat Pasqual Maragall. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2018-12 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Recerca https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/2578/19851216d_00098_0001.pdf fd0f97e757e0fc08bbc99984ac1900d8 PDF Text Text Xi'UNTAMIENE) DF BA1Ei pitESIDENCIA PALABRAS DEL EXCMO, SR, ALCALDE CON MOTIVO DE LA COMIDA OFRECIDA A LAS CASAS REGIONALES, PALACETE ALBÉNIZ, 15 DICIEMInE 1985, �ANUNTAMIENTO DF BARCELDNA PRESIDEN( IA PRESIDENTE DE LA FEDERACIÓN DE CASAS REGIONALES,SR. PRESIDENTE DE AARCA, S, PRESIDENTE DE FFCAC, SEÑORA Y SEÑO RES P RESIDENTES 7,',ESIDENTES DE LAS DIFERENTES CASAS REGIONALES DE BARCELONA. PARA EL AYUNTAMIENTO DE BARCELONA Y PARA SU ALCALDE, EL DA DE HOY — ESTA COMIDA QUE COMPARTIMOS — ES MOTIVO DE ÍNTIMA Y ESPECIAL SATISFACCIÓN, DE MANERA SIMBÓLICA SU PONE REUNIRSE, A TRAVÉS DE USTEDES Y DE A LAS QUE REPRESENTAN, CON LOS MIL BARCELONESES NO NACIDOS EN LAS ENTIDADES SEISCIENTOS VEINTICINCO CATALUÑA, BARCELONA SE HA DISTINGUIDO TRADICIONALMENTE POR SU CA RÁCTER ABIERTO, POR SU VOCACIÓN UNIVERSAL, Y ES ESTE CA RÁCTER, ESTA VOCACIÓN DE CIUDAD CRISOL, LA QUE ENTRE TO DOS HEMOS DE POTENCIAR Y PROYECTAR HACIA EL FUTURC,NUES TROS HIJOS, NUESTROS NIETOS Y TODAS AQUELLAS PERSONAS QUE LLEGUEN A ESTA CIUDAD PARA VIVIR EN ELLA POR LAS CIR CUNSTANCIAS QUE SEAN, DEBEN ENCONTRARSE CON UNA BARCELO NP DE TODOS Y PARA TODOS, CON UNA BARCELONA, EN DEFINITI VA SOLIDARIA CON TODOS SUS CIUDADANOS, PROCEDAN DE DONDE PROCEDAN, LOMO REFLEJO DE ESE MODELO DE CIUDAD, EL AYUNTAMIENTO DE BAHELONA, DESDE 1 979, HA PERSEGUIDO SER TAMBIEN EL �AYUNTAMIENTO 1)i.' BARCELONA PRESTDENCIA '2, r• ^ AYUNTAMIENTO ^,. n Tl T U..uJ , n Y LO QUIERE V SER !-,U^. AÚN MÁS M ^^^, EN EL FUTURO, °C;, ESTA RAZÓN HEMOS CREADO RECIENTEMENTE LA _ _ _ _ __ ^^`',.^CCi+C"•:DE L^ i^ cLAC Iút^cS COMUNITARIAS, CON EL OBJETO r. DE TRABAJAR ESPECÍFICAMENTE TODOS LOS TEMAS Y CUEST ï C, RES QUE AFECTAN, DE UN A U OTRA MANERA, A LOS CIUDADANOS BARCELONESES DE OR ï GEN NO CATALÁN. INICIADA LA MENCIONADA LÍNEA DE TRABAJO, ME ES GRATO ANUNCIARLES LA, CELEBRACIÓN DE UN CICLO D E CONFERENCIAS, ORGANIZADO POR ESTE AYUNTAMIENTO, CON EL TÍTULO DE "Dtfl;Ht_LDU S O LIDA R IA". EN DICHO CIC'_O, QUE COMENZARÁ A PARTIR DE FEBRERO PRÓXIMO, IRAN INTERVINIENDO SUCESIVAMENTE LOS PRESIDENTES D L CADA UNA DE NUESTRAS COMUNIDADES AUTÓNOMAS, A FIN DE ACERCAR A USTEDES, DE PRIMERÍSIMA MA NO, LA INFORMACIÓN SOBRE LA ACTUALIDAD Y PROBLEMÁTICA DE LAS TIERRAS EN QUE NACIERON. EL AYUNTAMIENTO PROYECTA, TAMBIÉN EN UN FUTURO PRÓXIMO, EL RECINTO D_^ "EL PUEBLO ESPAREVITALIZAR Y ACTUALIZAR ÑOL", COMO CENTRO DE INFORMACIÓN Y EXPOSICIÓN PERMANENTE DE LAS DIFERENTES COMUNIDADES AUTÓNOMAS ESPAÑOLAS. PROPONEMOS ASIMISMO QUE, A PARTIR DEL AÑO QUE VIENE, SE CONMEMORE EN NUESTRA CIUDAD EL DIA DE "BARCELO A SOLIDARIA", CON UNA GRAN FIESTA EN EL PUEBLO ESPAÑOL, O EN OTRO MARCO DIGNO Y ADECUADO, DONDE NOS PODAMOS REUNIR �AyuNTA±,ktENTO DE BARÍTVONA PRESIDENCIA 3 . AR Y SUB R. .P.YA NUESTRA TODOS LOS BARCELONESES PA,..A CELEB R CONDICION FRATERNAL, CON INDEPENDENCIA DE NUESTRO LUGAR DE NACIMIENTO, PFTMfJAMO AHORA QUE FiESCIENDA A UN PLANO iJE REALIDADES Y CUESUOMES 11S- COTIDIANAS. LA CORPORACIÓN MUNICIPAL ES, EVIDENTEMENTE, LA INSTITUCIÓN PÚBLICA MÁS CE DA Y NZCFSIDADES DE LOS CIUDADANOS. R CANA A LA VI EN ESTE SENTIDO NUES, TRO AYUNTAMIENTO PUEDE CONSIDERARSE UNA FÁBRICA DE SERVI- CIOS PUBLCOS, QUE TRATAN DE ATENDER ADECUADAMENTE A LAS DIFERENTES DEMANDAS CULTURALES, URBANfSTICA, 3ANITARIAS, ASISTINCIALEG, ETC,, QUE PLANTEAN LOS CIUDALANOS BARCELORARA ENGARZAR AL Mi"\X:MO TALES DEMANDAS CON NUES- NESES. TRA OFERTA DE SERVICIOS, JUZGA UN PAPEL FUNDAMENTAL LA FUN CION INFORMATIVA QUE, COMO USTEDES SABEN, EL AYUNTAMIENTO ESTÁ POTENCIANDO A TODOS LOS NIVELES. V ES DONDE LÍE CASAS D,FGIONALES Y DEMÁS ENTIDADES TIE- NEN UNA IMPORTANTÍSIMA MISH5N A REALIZn YA QUE, INDUDABLEMENTE, SON UN PRIMER ESLABÓN INFORMATIVO PARA LAS PERSONAS RECIEN LLEGADAS A NUESTRA CIUDAD, Y POR OTRA PARTE, PUEDEN CANALIZAR DE MANERA ADECUADA GRAO CANTIDAD DE INFORMACIóN ENTRE EL AYUNTAMIENTO Y TODOS LOS BARCELONESS QUE ACUDEN A USTEDES COMO PUNTO) DE REFERENCIA Y SEÑA DE IDENTIDAD DE NACIMIENTO. QUISIERA TAMBI É N HACER HINCAPIÉ EN QUE LA OFERTA DEL �AYUNIAMIEN YO DE BARLEI ()NA PWESIDENCIA AYUBTAMINTG A USTrl DES Y, PO.. TANTO, A LOS CIUDADANOS A ICS QUIN,EPKISENTAN, CC PUEDE . -. EDUCIKSE.TAN SOLO A LA VfA DE LA SUBVENCIGN, ROL EL CONTKAKIO, ESTA DEBE CONSIDEDAP,SE UN úLTW KSCUSO, CUANDO SE HAYA AGOTADO L POSIBILIDADES DE ASESOKAMIENTC TECNICO, D I s- •S- ?ASIGO, ;-.= N LOS OEN.KOS OfVICCS, DE VfBEGS, DE TAP,IMAS, DE MOOAFONÍA, : : c DEFINITIVA, ANTES QUE -DINED-J,C, PfDANNOS EQUIPO Y COLABOKACIOisi EN CUANTO A CAPACIDAD .uKudE SI SOMOS EL AYUNTAMIENTO DE TO DOS, NUESTKA OP),GANIZACId, NUESTOS SEVICIOS Y NUESTKOS MEDIOS SON, EVIDENTEMENTE, . ) ANO TEKMII;AD. LIBP:0 'Los EN 11°'3 !!., EL SK, LUNA Y SOLO rJ:CO, r: CAiibEL INCLIBfA ED .I SU OTGS CATALANES" UE: ". (1N: sPTAI VA iC DE USTEDES. muuE vIvH Cr0 HUCHO SOL ç'AD-IT) Jrlli_I\ EL UJCHOS LOS COL DA CA S A- BAUFLUA, 'S LO HAS LO- LOS AHWFS PIOUEÑOS PALIFS, ArA2 , •, c)i , PDiVDT: nE 01,Y=CAT,111- S)I ESTA ASEVE. -<ACION ES TODAVfA VÁLIDA HOY - Y YO CONSI 1N-P<0 QUE SIGUE SIENDO BASTANTE ACTUAL -, NOS OBLIGA Bu OSO A TODOS ‘IOSOTE:OS, POKUUE A LA VEZ NL MOTIVO DE ?:-:C FU:aO WGULLS Y W--,Al DISPORSABILiDAD, Si BAKOELSNA =S cATALONA, SI SATALUA ES 3AKOELOf,':A, TQADADANDO PCK DA';';OELONA ASIETA, F. :1ATEKAL, SOLIDAKIA Y CKISCL, ES7A- DEMOS A LA VEZ TABAJANDC Y CONST,;UYEDO UNP, ABIEPTA, FKATEKNAL, DADANOS. SOLIDAKIA CATALDRIA Y OKISOL LE TODOS SUS CIU � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Palabras del Excmo. Sr. Alcalde con motivo de la comida ofrecida a las Casas Regionales Subject The topic of the resource Barcelona Catalunya Espanya Territoris Associacionisme Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Castellà Type The nature or genre of the resource Discurs Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Palauet Albéniz (Barcelona) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1985-12-16 Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/2574/19850507d_00069_0001.pdf f0bceae22fd51eeda0c10fb71ca9c15b PDF Text Text EM PERMETEU QUE COMENCI AQUESTA CONFERENCIA AMB D4Š REFERNCIIS QUE SOLS INDIRECTAMENT, ENCARA QUE SIGNIFICATIVAMENT, TE A VEURE AMB EL SEU TÍTOL I CONTINGUT. LúznImERA GIRA ENTORN AQUEST PROPI ACTE, ES A DIR UN ENCONTRE ENTRE UNA REPRESENTACId DE LA JOVENTUT UNIVERSITARIA A CATALUNYA -I MOLT DI RECTAMENT A BARCELONA- I L'ALCALDE DE LA CIUTAT. HE DE DIR QUE ÉS UNA REFERENCIA QUE M'INSPIRA PROFUNDS SENTIMENTS DE TOTA MENA. PRIMER DE TOT AUTOBIOGRAFICS EN NOM DE TOTA UNA GENERACIÓ DE PERSONES QUE AVUI TENIM RESPONSABILITATS POLÍTIQUES I QUE EN ACTES COM AQUEST VAREM ENTRAR EN CONTACTE AMB L'ESPANYA QUE ES NEGAVA A ÉSSER SOT MESA A LA DICTADURA I A L'UNIFORMISME FRANQUISTA. EN ACTES COM AQUEST L'ALFONS COMIN EXPLICAVA L'EXPLOTACIO l'E'5¿PlsO,TAZO A QUE EREN SOTMESOS ELS HOMES I LES DONES D'AQUEST PAÍS. EN ACTES COM AQUEST EN JOAN FUSTER, EN ,NOM D'UNA CULTURA OPRIMIDA, NO DUBTAVA, PERO, D'ENSENYAR-NOS LES CONTRADICCIONS I EL SEUDE VEGADES GALLINACI, COM DEIA EL SEU AMIC JOSEP PLA. WINSPIRX TAMB2 SENTIMENTS D'ANHELS TENYITS D'UNA CERTA INQUIETUD, LA DEMOCRACIA ASSOLIDA I LA NORMALITZACIO CULTURAL QUE VA FENT LA VIU VIU MES B2 QUE MAL. EN CONSEQÜENCIA OBVIA 2S �3. LES ASPIRACIONS DE LA GENERACIO QUE DE MOMENT TÉ LA RESPONSABILITAT de MANAR; NO HEM VINGUT A REDIMIR UNA CATALUNYA MALTRACTADA PER L'HIS TORIA. AL CONTRARI VOLEM ATORGAR-LI EN UN FUTUR IMMEDIAT LA CAPACITAT D'ESSER CONEGUDA I RECONEGUDA COM A PERTANYENT A UN ESPAI OPERATIU EN LA CONSTRUCCIO D'UN MON MÉS TRANSPERENT. NO HEM VINGUT A IMPULSAR UN MODEL DE RELACIONS SOCIALS, SINO A SER POSSIBLE UN MARC DE LLIBER TAT EN EL QUE ES PUGUIN FER POSSIBLES LES DIFERENTS OPCIONS DE FUTUR SENSE QUE QUEDIN EXER CITAMENT EMBUSSADES PER CULPA DE CONDICIONA- MENTS QUE SABEM QUE ES PODEN SUPERAR. HE PARLAT DE LES DUES REFERENCIES PREVIES. HE DESPLEGAT LA PRIMERA QUE JO DIRIA QUE M'AFEC TE MES A MI QUE A VOSALTRES, EN EL SENTIT QUE CREC QUE ES LA CLASE POLITICA D'AVUI NO HA DE PRETENDRE TROBAR LA NOSTRA COL.LABORACIÓ FENTVOS SENTIR HEREUS DE LES NOSTRES PREOCUPACIONS COM A ESTUDIANTS SOTMESOS A LA DICTADURA, SINO COM A CIUTADANS QUE OFEREIXEN MES PERSPECTIVES DE FUTUR, COM A CIUTADANS LLIURES, ENCARA QUE CONDICIONATS. LA SEGONA REFERENCIA IVERTEIX ELS TERMES. BARCELONA, I M'ATREVIRIA A DIR CATALUNYA I ESPANYA EN LA MESURA QUE NO PODEM OBLIDAR QUE ELS PAISOS NO SON RES LES SE CAPAç DE SOBRE- SIGNIFICATIU SENSE VES CULTURES URBANES, HA ESTAT VIURE A LES CRISI DELS DARRERS DOS-CENTS ANYS �4. GRACIES A UNA CERTA CAPACITAT D'INTUIR COL.LEC r TIVAMENT QUINES EREN LES LINIES DEL PROGRÉS. AQUESTA NO ES UNA CONSTANT HISTÒRICA. PER MOLT QUE AVUI HONOREM ELS NOSTRES VENÇUTS DE LA GUERRA DINASTICA DE PRINCIPIS DEL SEGLE XVIII, r HEM DE RECONEIXER QUE AUSTRIA ERA LA LEACIO O SI MES NO LA DECADENCIA FRONT AL PODER BORBÒNIC, IL.LUSTRAT I HUMANISTA. ENS VAREM EQUIVOCAR AMB FELIP V I VAREM PAGAR LES CONSEQÜEN CIES, APRENENT UNA LLIÇÓ DURA QUE JO DIRIA QUE NO HEM OBLIDAT: LA LLIÇÓ DE CONSULTAR ELS SIG NES DELS TEMPS PER A ELEGIR ELS CAMINS DE FUTUR. DON ANTONIO DE CAPMANY I MONTPALAU, (QUE SOSPI TO QUE NO ERA ANTECESSOR DE LA MARIA AURELIA) DEIA AL 1779 QUE EL BORBO, - CARLES III, EL REI ALCALDE DE MADRID- "USANDO DEL SUPREMO PODER DE HACER FELICES A LOS HOMBRES, HA DISPENSADO A BARCELONA, ENTRE GRANDES BENEFICIOS, LA CREACION DE LA JUNTA DE COMERCIO Y EL RESTABLECIMIEN TO DE UN ANTIGUO CONSULADO" CREC QUE A PARTIR D'AQUESTA DATA HEM TINGUT UNA CERTA CAPACITAT D'INTUIR QUE LA MEDITERRANIA TENIA EL SEU FUTUR. PERMETEU-ME, NI QUE SIGUI DE PAS, RETRE UN RECORD TAMBÉ LLIGAT A LA HISTORIA DE LA NOSTRA FORMACIÓ, EN LES FIGURES DE JAUME VICENS I VIVES I DE PIERRE VILAR, DOS HISTORIADORS QUE CON „ ,, JUNTAMENT AMB EN JORDI ORAL FORMEN PART D'UNA CULTURA QUE ENS MARCA EN EL SENTIT MES AGRICOLA DEL TERME CULTURAL QUE ENS SOLCA, DIRIA JO. SOC �iiiCAPAç DE D.LR SI EL PACTISME, EL SENY I LA .5. RAUXA NEIXEN DE L'EXISTENCIA DEL XVIII, PERO EN QUALSEVOL CAS SER Á . N PRESENTS COM A CONSTANT A PARTIR D'AQUELL MOMENT EN . TOT L'ESDEVENIR DE BARCELONA: LA CONVIVENCIA AMB L'INVASOR FRANCÉS, MES SIGNIFICATIVA PER LA PROSPERITAT INDUSTRIAL I COMERCIAL DE BARCELONA QUE PEL TIMBALER DEL BRUC. NO HEM D'OBLIDAR QUE EL 21 DE MARç DE 1910, EL "DIARIO DE BARCELONA" -QUE L'AJUNTAMENT ACTUAL N'HA SALVAT L'ARXIU I PRETEN ASSEN TAR LA CONTINUITAT VA DEIXAR DE DIR-SE *DIARIO" PER DIR-SE "DIARI DE BARCELONA I DEL GOVERN DE catalunya" I PUBLICAVA BILINGUE: EN FRANCÉS I EN CATALA. VINGUEREN DESPRES ELS ENTUSIASMES CONSTITUCIONALS PERO POTSER VOLDRIA REMARCAR QUE JA AL 26 EL PATI DE LA LLOTJA BARCELONINA. -L'ACTUAL BORSSA- ESTABA I1.1UMINADA A LLUM DE GAS I UN DECENI MES TARD EL MOVIMENT OBRER EN EL SENTIT JA MODERN DEL TERME ORGANIC FEIA LES PRIMERES MANIFESTACIONS DEL SEU DESCONTENT I PODER. NO PUC DEIXAR D'ESMENTAR L'APASIONANT PERIODE DE LA REGENCIA DE MARIA CRISTINA ON A BARCELONA ES PRODUT LA MES ENORME CRISI PER CUL PA D'UNA -SI EM PERMETEU- LLEI DE BASES DE REGIM LOCAL, "LEY DE AYUNTAMIENTOS" QUE LI COSTA A LA REINA, DESPRES D'UN ALTRE 18 DE JULIOL, L'EXILI A FRANÇA I UN PERIODE DE RAUXA QUE CURIOSAMENT INICIA AL 1842 LA DEMOLICIÓ DE LES MURALLES DE LA CIUTAT I EL RESTABLIMENT DEFINITIU DE LA UNIVERSISTA A LA QUE PERTENYEU NO PUC, TAMPOCO DEIXAR D'ESMENTAR QUE LA DEMO- GRAFIA DE LA CIUTAT PASSA DELS 130 MIL HABITANTS A L'INICI DE LA CENTURIA A 150.000 DURANT AQESTS ANYS 1 A 216.000 AL 1870 MIL A FINALS DE SEGLE. SUPERANT ELS 550.000 �6. TOT AQUEST CREIXEMENT ES PRODUEIX EN UNA CONjUNCIÓ DE FACTORS CONTRADICTORIS I ENORMEMENT VIUS. LA UNIVERSITAT I LA INTEL.LECTUALITAT DEL PAÍS ES CAPAÇ DE PRODUIR FIGURES COM Un, DEFONS CERDA, EN NARCIS MONTURIOL, EN JAUME BALMFS, ACOLLIR EN FERDINAND LESSEPS, DELIR-SE AMB ENpONAVENTURA ARIBAU, ENVIAR MINISTRES A MADRID CAPAÇOS DE CREAR LES BASES DE L'ECONOMIA PÚBLICA ESPANYOLA -COM EN FIGUEROLA, CAPAÇ D'ESCRIURE UNA. GRAMÁTICA CASTELLANA, JUNTAMENT EN INVENTAR LA PESSETA. NO PRETENC EN ABSOLUT FER UN RESUMEN D'HISTORIA DE BARCELONA NI DE CATALUNYA, NI MENYS APROFUNDIR SOBRE ELS ESDEVENIMENTS DEL SEGLE XX, AMB LA RFVOLUCI6 CULTURAL DE LA CULMINACIÓ DE LA RE1 NAIXENCA, EL MODERNISME, EL NOUCENTISME I EL LIDERATGE DE LA RESISTÈNCIA CULTURAL SOTA LA DICTADURA. NI AM B L'EXPLOSIÓ DEMOGRÁFICA DEL SEGLE XX QUE MÉS QUE TRIPLICAR LA POBLACIÓ FINISECULAR CREAR L'ÀREA METROPOLITANA DE BARCELONA AMB MÉS DE TRES MILIONS CENT MIL HABITANTS; NI AMB LA CULMINACIÓ DE LA REVOLUCIÓ INDUSTRIAL, CONFIGURANT UN ESPAI INDUSTRIAL I SOCIO-POLÍTIC PERFECTAMENT IDENTIFICABLE NO SOLS A ESPANYA SINÓ A LA MEDITERRANIA NORD-OCCIDENTAL. ART, CULTURA, POLÍTICA, ECONOMIA, URBANISME, H1STÓRIA FAN DELS DOS DARRERS SEGLES DE VIDA DE BARCELONA; UN LLOC DE DEBAT EN EL SI D'UN MON TAMBÉ CANVIANT. �7. SERIA D'UN COFOISME EXORBITANT PRETENDRE UN PROTAGONISME EXAGERAT EN TOT AIXÒ. PERO SERIA NEGAR L'EVIDENCIA I NO VEIEM EN TOTA AQUESTA HISTÓRIA UNA POSSIBILITAT DE DESPLEGAMENT DE FUTUR. UN DESPLEGAMENT MULTIDIRECCIONAL I CONNECTAT AMB LA RESTA DELS DESPLEGAMENTS CONTEMPORANIS. VOLDRIA DIR-VOS COM EM SONEN A FALSOS ELS MODELS TANCATS DE CERTES ACTITUDS RESPECTE BARCELONA I CATALUNYA. AQUI HAN VISCUT AFRANCESATS I INDEPENDENTISTES, MODERATS I LLIBERALS, CRISTINISTES I ESPARTERISTES, LLIBERALS I APOSTÒLICS, CONSERVADORS I PROGRESSISTES, MODERNISTES I NOUCENTISMES, FRANQUISTES DE TOTA MENA I AVUI NO CAL DIR FINS A QUIN PUNTI EN NOM DE QUINS PRINCIPIS ES FOMENTA UNA CERTA IDEA DEL QUÉ SOM EN FUNCIÓ NO TANT D'OFERIR UN MARC D'INCORPORACIÓ SINO UNA LÍNIA DIVISSORIA NO TANT PER A OFERIR UNA PARTICIPACIÓ, COM PER A DISTINGIR ELS QUE HAN DE PARTICIPAR D'AQUELLS QUE SÓN IMPURS. PERMETEU-ME QUE M'EXCUSI DE LA LONGITUD I POTSER ABSTRACCIO D'AQUESTA SEGONA REFERÈNCIA, QUE RESUMIRIA DIENT-VOS QUE DEFUGIU EN ANALITZAR EL FUTUR IMMEDIAT DE BARCELONA I CATALUNYA DOGMATISMES EXCESSIIJS; I MÉS SI TÉNEN PRETESES ARRELS HISTORIQUES, AGRESSIONS CONSTANTS, OPRESIONS CONTINUES. NO RESOLDRIEM ELS NOSTRES PROBLEMES SENTINT-NOS HEREUS DE LA TRADICIÓ ESPANYOLISTA O NACIONALISTA DE CATALUNYA, NI DE LA BULLAN- �8. GUERA O REACCIONÁRIA, NI DE L'ASSENYADA O L'ARRAUJADA. EL FUTUR, ÉS A DIR, ELS DEU PROPERS ANYS, CREO QUE ES JUGUEN ESSENT CAPAÇOS DE JUGAR LES NOSTRES POSSIBILITATS EN EL MARC D'UNA SITUACIÓ OBJECTIVA, AMB ESPERIT DE CREACIÓ, UN BON CONEIXEMENT DE LA REALITAT I SOBRE TOT DE LES PROPIES POSSIBILITATS, JO CREC MOLT FERMAMENT QUE LA PERSPECTIVA JOCS OLIMPICS 1992, S'EMBRANQUEN EN AQUEST DOBLE PLANTEJAMENT: OFERIR MES PRESPECTIVES DE FUTUR ALS CIUTADANS DE BARCELONA 1 SIGNIFICAR -DONAR UN SIGNE- LA VOLUNTAT DE PARTICIPACIO DE BARCELONA EN UN MARC DE PROGRÈS GENERAL. PER QUE CONFIO AMB AIXÒ ? BARCELONA HA:VISCUT A SALTS. US HE DIT QUE EL PRIMER PERÍODE D'EFERVESCÈNCIA SOCIAL DEL XIX CULMINA AMB LA SUPERACIÓ DE LES MURALLES, AMB EL TREN DE MATARÓ I AMB LA INICIACIO DE L'EIXAMPLE DE CERDÁ. PERÒ, EL PRIMER GRAN PAS DE LA CIUTAT CAP A LA CAPITALITAT ES DONA AMB L'EXPOSICIÓ DEL 88. M'AGRADARIA EXTENDRE'M EN LES CONSEQUENCIES ECONÒMIQUES DE L'EXPOSICIÓ DEL 88, PERÒ CREC QUE EL TEMA ÉS, AVUI MÉS QUE MAI, OBJECTE RESERVAT A TESIS DOCTORALS. NO CREC QUE SIGUI VÁLID SIMPLEMENT FER REFERENCIA A LES CONSEQUÉNCIES DEMOGRÁFIQUES, D'ALTRA BANDA INFLUIDES PER FENOMENS CONCOMITANTS -LA PANIBERICA �9. I EL DESPLEGAMENT INDUSTRIAL SOTA EL PROTECCIO NISME PRINCIPALMENT. SÓN EVIDENTS, PERÒ, ELS EFECTES SOBRE LA CIUTAT. LA IMITACIÓ FARISIVA QUE ESTÁ A L'ORIGEN DE LA INICIATIVA DE RIUS I TAULET, NAVIA PROVOCAT AL 1873 LA CONSTRUCCIÓ DEL MERCAT DEL BORN, PRIMERA CONSTRUCCIÓ SIDERURGICA IMITANT LES HALLES CONSTRUIDES VINT ANYS ABANS. AL 1882 COMENÇA LA CONSTRUCCIÓ DE LA SAGRADA FAMILIA, AL 88, AMB L'EXPOSICIÓ, S'INAUGURA EL RECINTE DE LA CIUTADELLA AMB UN CAFE-RESTAURANT l'UMBRACLE (1883-1888), L'HIVERNACLE (1884) AMBDOS DE L'ARQUIITECTE AMARGOS, EL MUSEU MARTORELL, EL PALAU DE BELLES ARTS (ARQUITECTE AUGUST FONT), LA FONT DEL PARC (Buhigas) L'ARC DE TRIOMF (Vilaseca), PERÒ TAMBÉ EL MERCAT DE LA CONCEPCIO, EL MERCAT DE SANTS, EL MONUMENT A COLOM (Buhigas)LA PRESO MODEL (DOMENECH I ESTAPA) EL PALAU DE JUSTICIA, S'INICIA L'HOSPITAL CLINIC (AMARGOS), LA CASA VICENS (Gaudi), l'EDITORIAL MONTANER (Domenech i Montaner), EL PALAU GUELL (acabat l'any següent 1889), S'INICIA EL COL-LEGI DE SANTA TERESA i SEGUEIXEN ELS ANYS SEGüENTS LA FABRICA DEL GOS, de Domènec i Estapà, EL MATEIX ARQUITECTE DE LA PRESÓ MODEL, LA CASA AMATLLER, DE PUIG 1 CADAFALC. �10. LA INFRAESTRUCTURA DE LA CIUTAT ES MODIFICA ENTORI'DE L"EXPOSICIO. DES D'UN PROJECTE FANTASMAGORIC D'IL.LUMINACIO ELECTRICA DE LA MURALLA DE MAR DE L'ANY 80, QUE NO ES REALITZA FINS A L'ACABAMENT DE L"ABASTIMENT D "AIGUA I GAS QUE S'EXTEN DES DEL 68 A L"EXPOSICIO; FINS A TREBALLS DE BASE COM ES EL MAPA GEOLOGIC I TOPOGRAFIC DE BARCELONA DE ALMARA I BROSA. NO EXISTEIX CAP DUPTE QUE L'EXPOSICIO UNIVERSAL DEL 88 ES LA CULMINAC1O D'UN PROCES EXPANSIU DE L'ECONOMIA I LA SOCIETAT CATALANA DEL FINAL DE SEGLE. CIUTAT I EXPOSICIO S'ENTRELLACEN D'UNA FORMA EVIDENT I LA CIUTAT ES SUPERA A ELLA MATEIXA. NO ES SIMPLEMENT EL COS DE GRACIA. SARRIA S'ENLLAÇA A BARCELONA EL 77 I AL 89 S"ELECTRIFICA LA LINIA. L"EXPANSIO INDUSTRIAL NO SOLAMENT INCORPORA SANT MARTI, SINO QUE RODEJA LA BARCELONA CREIXENT DEL SEU PRIMER CINTURO INDUSTRIAL A SANTS, LES CORTS, EL SUD DE GRACIA I LES INSTALACIONS TEXTILS, QUIMIQUES I DE CURTITS ENTRE BARCELONA T HORTA. UNA EXPOSICIO CONVERTEIX EN CAPITAL AMB VOCACIO EUROPEA UN TERRITORI EN EXPANSIO URBANA I INDUSTRIAL. JO M'ATREVIRIA A DIR QUE L"EXPOSICIO INTERNACIO- �11. NAL DEL 29 ES MES LINEAL ECONOMICAMENT PARLANT I MES COMPLEXE POLITICAMENT QUE LA DEL 88. DE FET LA SEVA HISTORIA COMENÇA AL 94 AMB UN FENOMEN ESPECULATIU IMPORTANT: L"ASSOCIACIO DE PRO PIETARIS DE LA MUNTANYA DE MONTJUIC, PRESENTEN UN PLA D"URBANITZACIC EN UNA ZONA QUE EL PLA CERDA RESERVAVA A PARC. AL 1905 L "AJUN'T'AMENT I EL REI REACCIONEN: ES DECLARA PARC LA MUNTANYA I EN PUIG I CADAFALCH CONVERTEIX EN PROCLAMA ELECTORAL "A VOTAR PER L - EXPOSICIC". MILLOR DIT : "A VOTAR POR LA EXPOSICION". ES EL DIRECTIU DEL FOMENT DEL TREBALL NACIONAL FRANCESC MAS EL QUI REIVINDICA UNA SEGONA EXPOSICIO PER BARCELONA. DOS ANYS MES TARD (1907), UN FABRICANT DE LAMPARES D"INCANDESCENCIA I MOTORS ELECTRICS, HEREU DELS FUNDADORS DE L`INDUSTRIA TEXTIL DE SANTS "LA ESPANYA INDUSTRIAL", COM A PRESIDENT DEL FOMENT I CONJUNTAMENT AMB UNA PONENCIA DE REGIDORS DE LA CIUTAT ENCAPÇALA UNA "COMISSIO" D'ESTUDIS DE L"EXPOSICIO. ES UN BURGES NACIONALISTA A CABALL ENTRE EN PUIG I CADAFALCH I L"OSSORIO I GALLARDO ANOMENAT LLUIS MUNTADES. INTRODUIRA A CATALUNYA LES, PERMETEU MULTINACIONALS PHILIPS-MEL°XPRSICMATU, I SIEMENS, TREBALLARA PER LA CANADENCA EN LA CONS TIBIDABO I EL FUNICULAR, -TRUCIDELANV I MORIRA POCS ANYS MES TARD. EL MARQUES DE FORONDA, LAMO DELS TRANVIES DE BARCELONA SEMBLAVA PREDESTINAT A RECOLLIR AQUESTA TORXA. �12. AL 1.914 ES CREA UNA JUNTA ADMINISTRATIVA AUTO NOMA AMB REPRESENTACIONS DE L'ESTAT, LA PROVIN CIA EL MUNICIPI, BANCS I UNA ASSOCIACIO ECONO MICA. AQUEST MATEIX ANY I JA SOTA LA MANCOMUNITAT, EN PRAT DE LA RIVA CONSEGUEIX EL SUPORT DE MADRID, 1 REBAIXA L - IMPULS NACIOL\TALISTA DE L'EXPOSICIO. ACONSEGUEIX 10 MILIONS DE PESSETES, MIL MILIONS D'AVUI, I S'INICIA LA CONSTRUCCIO DE MONTjUIC. 1919 FORESTIER AMB LA COL.LABORACIO AMB NICOLAU M. RUBIO I TUDURI, I PER ENCARREC DE CAM Bo l REALITZA TOTA LA JARDINERIA DE L'EXPO SICIO. PROJECTE DE MIRAMAR 1 DE LA PLAÇA DE LA MECANICA. 1917 TRES PROJECTES - PUIG I CADAFALCH I GUILLERMO BUSQUETS PROJECTEN LA PART INFERIOR DE LA MUNTANYA FRONT A LA PLAÇA D'ESPANYA AMB DESTI A LA "EXPOSICION GENERAL ESPAÑOLA". LLUIS DOMENECH I MANUEL VEGA I MARCH REALITZEN LA PART MES ELEVADA DE LA MUNTANYA DESTINADA A L'EXPOSICIO D'INDUSTRIES ELEC TRIQUES. AUGUSTO FONT I ENRIQUE SAGUIER ESTUDIA 1,"URBANITZACIO DE LA VASSANT EST. 1919 SUCCESIUS APLAÇAMENTS DE L - EXPOSICIO PER MOTIUS DE CRISI ECONOMICA, GUERRA EUROPEA.. DEIXEN INDETERMINADA LA DATA FINAL. LES �13. TOT AIXO SON EDIFICIS. PERO ELS PROJECTES URBANS S - HI INCORDINAN. AL 1968 CAUEN LES MURALLES DE LA CIUTADELLA I L - ANY SEGUENT ES CEDIDA A LA CIUTAT. EL 72 ES FA EL CONCURS PER L - ORDENAMENT URBANISTIC, GUANYANT EN FONTERE. EN L - EXECUCIO TREBALLARA EN GAUDI. AL 1873 ES DERRIBA PART DE LES DRASSANES PER A COMUNICAR LA CIUTAT AMB EL MAR, AL 1874 S - INICIA L - URBANITZACIO DEL POBLE SEC COM A LIMIT DEL PARC DE MON JUIC, SEGONS EL DISSENY DE CERDA. EL 1879 ES PRESENTA EL PLA BAIXERAS QUE S - APROBABA 10 ANYS MES TARD AMB L'EUFORIA PORT EXPOSICIO : SIGNIFICARA L - ABERTURA DE LA VIA LAYETANA. AL 1882, S - APROBA EL PLA GENERAL DE BARCELONA QUE SIGNIFICARA LA DEFINITIVA URBANITZACIO D - UN BON TROÇ DEL LLEVANT DE LA CIUTAT. AL MATEIX ANY EL "MANCHESTER ESPANYOL" (SANT MARTI DE PROVENÇALS) AMB ELS CINC NUCLIS QUE EL FORMEN : CLOT, SAGRERA, CAMP DE L - ARPA, LA LLACUNA; POBLE NOU, ES PLANIFIQUEN SOTA EL NOM DE "PLA INDUS TRIAL I COMERCIAL DE SANT MARTI". EL 1988 SOBRE EL SALO VICTOR PRADERA I TOTA LA CIUTAT DE LLEVANT. L - ANY SEGUENT S-APROVA EL PLA GENERAL D - ALINEACIONS DE LA VILA DE GRACIA QUE DOS ANYS ABANS HAVIA ESTAT ANEXIONADA A BAR CELONA. �14 OBRES SEGUEIXEN EL SEU CURS. ES CONSTRUEIXEN ELS PALAUS DE VICTORIA EUGENIA I ALFONS XIII I ES CONVOCA CONCURS PER A LA CONSTRUCCTO DEL PALAU CENTRAL. 1923 ELS PALAUS VICTORIA EUGENIA I ALFONS XIII (ART MODERN I ART INDUSTRIAL) FOREN UTILITZATS PER UNA EXPOSICIO INTERNACIONAL DEL NOBLE I LA DECORACIO D-INTEREORS. S - INAGURA LA PART INFERIOR DEL RECINTE DE L'EXPOSICIO. 1923 DICTADURA PRIMO DE RIVERA. SUBSTITUCIO D - UNS PROJECTES PER UNS ALTRES I TRANSFORMACIO D - ALGUNS ESPAIS. 1925 CONCURS PALAU CENTRAL. NOU PROJECTES. GUANYADOR : ENRIC CATA I EUGENIO P. CENDOYA. I LA DIRECCIO DE LES OBRES, PERE DOME NECH ROURA. �15 1927 DOMENECH INICIA LA CONSTRUCCIO DE L'ESTADI. PRIMO DE RIVERA FA SEU EL PROJECTE I VOL CAPITALI`T'ZAR -LO, COSA QUE SERVI PER IMPUL- SAR EL PROJECTE DEFINITIVAMENT. 1929 19 DE MAIG. ALFONS XIII INAGURA L'EXPOSICIO UNIVERSAL DE BARCELONA, DIVIDIDA EN TRES NU C.LIS . a) LES INDUSTRIES b) L'ART A ESPANYA c) L'ESPORT. 1926 LES DIFERENTS PROPOSTES D'URBANITZACIO DE LA PLAÇA D'ESPANYA QUEDAREN SUPRESES A TIR DEL 20-21. EL 1926 S'OBRI L'ESTACIO DEL METRO TRANSVERSAL DE 1928 RU:BIO JECTAR I TUDURI VA LA REBRE L' EL NUCLI HOTELER PAR PLAÇA D'ESPANYA. ENCARREC DE PRO- DE L' EXPOSICIO . AL MATEIX TEMPS QUE ELS HOTELS ES CONSTRUEIX UNA FONT (J.M.JUJOL). 1929 L'IMPACTE URBANISTIC DE L'EXPOSICIO. �16 possiblement gràcies a aquest pretext es duen a terme. La canal it za d°inociatives diverses de cara a un olnectiu global t am 3 ata fixa és el Incidir-se per Montjuic, tal com va fer-ho la Comissió de 1914, volia dir abandonar la idea del nou centre urbà ala Piaça de les Glòries Catalanes, tal corn es'.: estr.ea establert des de I'aprovacio del Pla de I'Eixarnple d'en Cerda per balancej ar molt més cap a ponent el creixement de la ciutat. En aquesta dec:siO hi entraven, sens dubte, rnolts factors. Els interessos d'algunes grans operacions com eran el Pon Franc. la potencia' ciO industrial del bai, Llobre g at tarnbé la plus-vàlua que adquirien les enormes finques que, a ponent, tenien alguns grans:. industrials Girona, Güell- a banda dels interessos més tars corn eren els del Fomento • de Obras y Construcciones de collocar les seves pedreres esgotades de la muntanya de Montjuïc. Portar en aquesta direcció la • urbanitzaciO I'eixample consolidant 1'ofKrtura ja feta de carrers amb davagueres, enllumenat i pa p imentacions; amplia; l'accessibilitat millorant la xarxa de tramvies en aquesta direcció ï fent el Metro Transversal; potenciar l'obertura de la Crac, Via en direcció al Prat del Llobregat; transformar, en definitiva, la Plaça d'Espanva en el centra d'una Barcelona futura, eren les conseqüències més immediates de la decisió presa. Però també cal assenyalar la dimensió que globalment per a la ciutat, té l • Exposició en la mesura que en funció d'aquesta es programen una sèrie de realitzacïons que L.'AVf:Ntr 59 (135) que dina a la iniciativa de I'Exposicit', el caràcter d • instrument urbanistic important. La reordenació de la Plaça de Catalunya, de les de Te.uan i Letamendi. L'obertura del Carrer de Balmes, la prolongació de la Diagonal des de l'actual plaça de Calvo Sotelo. La construcció de grans edificis d'equipament, com són la nova estació de França, l'edifici central de Correus, i el no executat teatre de la Ciutat. La política, principalíssima, de dotació d'espais Iliures a través del pla de pares que l'Ajuntament proposà i que encara, fins fa pocs anys, ha estat la dotació d'àrees de lleure més importants de la ciutat. Cal, en aquest sentit, assenyalar la intenció múltiple que l'Exposició a Montjuic té assignada dins de la política urbana. D'una banda, com s'ha dit, motor del creixement cap a ponent, d'altre banda gran parc per a la ciutat. Encara orna trrcrr.4 previsió, afortunadament no realitzada, era que el recinte de l'Exposició fos, en els terrenvs més pròxims a la Plaça d'Espanva, una reserva de solars edificables un cop acabada l'Exposició, de manera que s'obtingues un benefici supletori anió les plus-vàlues que la mateixa Exposició generaria en els seus propis terrenvs deixant, en canvi, com a jardins la pan alta més muntanvosa, més difícilment explotable com a àrea d'edificació intensiva. Aquesta operació era, a més, recoberta de tota una ideologia de la recuperació simbólica per a la ciutat d'aquella ciutadella que era el castell de Montjuïc, des del qual en cpoques pretèrites s'havia controlat fins i tot castigat la ciutat. Aixó encara afegia un interès i, sobretot, una justificacro complementària als proj ectes dels regidors i in<)u<artals harcclonrn, de' moment. �17 HE PRETRS REPASSAR DOS GRANS ACONTEIXAMENTS DE LA VIDA RECENT - SI ES POT DIR QUE QUATRE O CINC GENERACIONS SON QUELCOM RECENT- DE LA CIUTAT. HE DE DIR QUE TANT EN UN CAS COM EN L'ALTRE L'IMPACTE URBANISTIC ES ES BEN DIFERENT. EL 88 ES ENORME ; L'ECONOMIC ASSUMIT PER LA CIUTAT POSSIBLEMENT AMB MOLTS MES GUANYS QUE PERDUES. EL 29 ES UN DRAMA QUE AVUI ENCARA VIVIM SI MES NO AMB CARACTER ANECDOTIC. ELS DEUTES DE L'EXPOSICIO VAREN ESSER CAPI- TALITZATS AMB UNES EMISSIONS D'OBLIGACIONS QUE EN EPOCA D'EN FRANCO ES NUINT EL SEU NOMINAL, VAREN RECONVERTIR DISMI- ALLARGANT ELS TERMINIS FINS EL SEGLE XXI, NI QUE SIGUIN ELS SEUS INICIS. L'AJUNTAMENT VOLDRIA AMORTITZAR ANTICIPADA- MENT AQUESTS DEUTES, PERO ES TROBA , QUE SON DE LES POQUES EMISSIONS QUE DESPRES DE 1959 SON ENCARA AUTOMATICAMENT FIGURABLES AL BANC D'ESPANYA, I PER TANT UNA RELIQUIA D'ABANS DEL PLA D'ESTABILITZACIO, BEN APRECIADA PER BANCS I CAIXES QUE VAREN ESSER OBLIGADES A COMPRAR-LES. PERO DEIXO AL DR. FABIA ESTAPE, -QUE DEL PLA D'ESTABILITZA- CIO, LA CANADENCA I LA BARCELONA TRACTION EN SAP MOLT MES QUE JO-, LA FEINA D'EXPLICAR-VOS AQUEST AFER QUE COM DIUEN ELS LLIBRES DE TEXT I LA "ALI CIA AL PAÍS DE LES TES DE MELODRAMA. MARAVELLES" TE ELS SEUS ASPEC �18 COM PODEN COMPRENDRE, DESPRnS D'AQUESTS ANTECEDENTS NO ES FACIL PRONOSTICAR LES CONSEQUEN- CIES ECONOMIQUES DELS JOCS OLIMPICS 1992. SI EM PERMETEN EM REFERIRE A UNA EXPERIENCIA RECENT: LOS ANGELES. DE L'ESTUDI DE L'IMPACTE ECONOMIC SOBRE EL P.I.B. DE LA ZONA. PRODUIT PELS JOCS A nos ANGELES, LA INVERSIO EN LA CONSTRUCCIO SUPOSAVA EL 42'5% DE L'IMPACTE PRIMARI (467 MILIONS DE DOLARS) ES A DIR 84.000 MILIONS DE PESSETES, I EN MITJANTS ELECTRONICS QUASI UN 10% (100 MILIONS DE DOLARS) ES A DIR 18.000 MILIONS DE PESSETES. L'IMPACTE PRIMARI VA ESSER ESTIMAT EN 1.097 MILIONS DE DOLARS "200.000 MILIONS DE PESSETES" I L'INDUIT A 2.373 MILIONS DE DOLARS, ES A DIR QUASI MIG BILIO DE PESSETES. EL PRESSUPOST DEL "LAOOC" INICIAL ES CALCULA EN 525 MILIONS DE DOLARS. L'IMPACTE PRIMARI RESULTA EL DOBLE DEL PRESSUPOST I L'INDUIT ES SUPERIOR AL QUADRUPLE, RESPECTE LES DESPESES CANALITZADES A TRAVES-DEL PRESSUPOST DEL COMITE ORGANITZADOR DELS JOCS O- LIMPICS DE LOS ANGELES. L'OCUPACIO RESULTANT FOU DE 22 TREBALL DE L'IMPACTE PRIMARI I 80 MIL LLOCS DE MIL DE L'IM- PACTE INDUIT, AMB UN COST DE SALARIS DE 1.623 MILIONS DE DOLARS, EQUIVALENT 249 MIL MILIONS DE PESSETES. EN PESSETES DE 1982, �19 ELS INGRESSOS GOVERNAMENTALS, ESTATALS I LOCALS S`ESTIMEN EN 68 MILIONS DE DOLARS (10.500 MILIONS DE PESSETES) QUE JUNTAMENT AMB EL VALOR DE LES NOVES CONSTRUCCIONS QUE VAREN FER ELS DONANTS I PATROCINADORS DEL "LAOOC" EN PROPIE- TATS DEL GOVERN S'HA CALCULAT APROXIMADAMENT EN 91 MILIONS DE DOLARS EN INGRESSOS INMEDIATS I BENEFICIS A LLARG TERMINI (66.000 MILIONS DE PESSETES) CARACTERISTIQUES DELS IMPACTES ECONOMICS I SOCIALS: --NOVES INSTAL.LACIONS ESPORTIVES I MILLORA DE LES CIUTATS, EN INFRAESTRUCTURES, AREES, I MITJANS DE COMUNICACIO. - MILLORA I ADEQUACIO DE LA CAPACITAT TURIS- TICA. -AUGMENT DELS RECURSOS GOVERNAMENTALS. -AUGMENT DELS ESDEVENIMENTS ESPORTIUS I CULTURALS. �20. METODOLOGIA EMPRADA PER L'ELABORACIO DEL PROJECTE DE FINANCES. 1.- VALORACIO DEL PROJECTE OLIMPIC. 2.- VALORACIO DE L'ESFORÇ ECONOMIC 3.- VIABILITAT I ALTERNATIVES ANALITZADES. 4.- MODEL DE FINANCIAC1O 1.- VALORACIO DEL PROJECTE OLIMPIC. EN CAP MOMENT EL PROJECTE DE FINANCES VA CONDI CIONAR LA DEFINICIO DEL MODEL DE JOCS QUE VOLIA FER BARCELONA. PRIMER VA DISSENYAR-SE UN PROJECTE D'ORGANITZACIO I SEGUIDAMENT SE'N FEU LA VALORACIO, PREVEIENT TOTS ELS COSTOS QUE SUPOSARIA REALITZAR-LO. VALORACIO QUE PREVEIA DES DELS COSTOS PROPIS D'ORGANITZACIO FINS A LES INVERSIONS EN INSTAL.LACIONS ESPORTIVES (TANT DE COMPETICIO COM D'ENTRENAMENT) I, A MES A MES, DE PREMSA, QUE EREN NECESSARIES PER ACOMETRE ELS JOCS CORRECTAMENT. 2.- VALORACIO DE L'ESFORÇ ECONbMIC. CONEGUTS ELS COSTOS DEL PROJECTE, S'HAVIEN DE CONTRASTAR AMB EL QUE HAVIA SUPOSAT PER LES ALTRES CIUTATS QUE JA ELS HAVIEN ACOLLIT I COMPROVAR QUE EL COST ERA ASSUMIBLE PER A BARCELONA, ANALITZATS ELS EXEMPLES QUE ENS OFERIEN MUNIC , MONTREAL I LOS ANGELES, I COMPROVAT QUE L'ESFORÇ QUE REPRESEN TAVA PER A BARCELONA ESTAVA ENTRE EL QUE HAVIA SU �21 . POSAT PER A MUNIC I MONTREAL (UN 50% SUPERIOR AL DE MUNIC, PERO INFERIOR 3 VEGADES AL DE VAREM VEURE QUE ERA MONTREAL, UN RISC PERFECTAMENT ASSUMIBLE �22. L ^ O a- • p w C • • 41• .. O O }"• 1/1 o r ° t • L d°^ ._ t a L -. n • • o O .i C • L • o «r / • L +• • • • O • ^ uO— r C • • O O • OD L ti P■ O • • L u C C • .-• • ... • L O. L -+ C • o • • • T O V .+ • N f C L O b • •r W a Ir- P. V. N .r .••• II r p. .D N O w rr N .41) /n 2 .O p• O n•, ^• M -2 ^ •O. o O • O o ^ ^.. • .^ O •v ►-V ^ irn .O r- O • C. o ..V, -- e" c 3 c ^ C i• •o u- Ion ^ • • ▪ o o- • Y C • C O - • c L ^ • f .. • C • • [ t �23. 3.- VIABILITAT I ALTERNATIVES ANALITZADES. VIST QUE ERA VIABLE EL PROJECTE PER L'ESFORÇ QUE HAURIA DE REPORTAR AL PAIS, ES VA PASSAR A ANALITZAR LES FORMES DE FINANCIACIO EMPRADAS PER ALTRES CIUTATS A FI DE APROFITAR LES EXPERIENCIES D'AQUESTES. LES CONCLUSIONS MES TRANSCENDENTALS SON, PER UNA PART, QUE: - EN CAP CAS S'HA RECORREGUT A IMPOSTOS COM RECURS ESPECÍFICS DE FINANCIACIO. - EL CARACTER EQUILIBRADOR QUE ADQUIREIXEN DE FET LES APORTACIONS DE L'ESTAT I ALTRES ADMINISTRACIONS POBLIQUES. PER UNA ALTRA, QUE LA UTILIZATCIO D'ALTRES FONTS S'EXPLICA SEGONS ELS HABITS SOCIO-CULTURALS DE CA DA PAIS. AQUESTES ALTRES FONTS SON: PARTICIPACIONS EN INGRESSOS DE L'ESTAT EN SOBRETAXES DE TRAVESSES, LOTERIES ESPECIALS, EMISSIONS ESPECIALS DE SEGELLS I MONEDES COMMEMORATIVES DE L'ACONTEIXEMENT OLIMPIC. FENT UNA REVISIO DE LES FONTS D`INGRESSOS UTI LITZATS EN CADA CAS, HEM DE REMARCAR EL PAPER TRANSCENDENTAL QUE JUGUEN ELS INGRESSOS PER DRETS DE TELEVSSIO, QUE HAN SOFERT UNA EVOLUCIO MOLT IM PORTANT, PASSANT DE 18,3 MILIONS DE DOLARS PER A MUNIC, A. 143,3 M. DE DOLARS PER A LOS ANGELES (EN �24. MILIONS DE 1972) . AQUESTA EVOLUCIO SUPOSA PER AL PAPS ORGANITZADOR UNA REDUCCIO DE L'ESFORÇ ECONOMIC INTERN, QUE ES EL QUE BARCELONA HA ANALITZAT I, POSSIBLEMENT, EL QUE TAMBÉ HAN VIST ALTRES CIUTATS. POT ÉSSER UNA DE LES RAONS QUE HAN GENERAT UNA MAJOR CONCURRENCIA DE CANDIDATURES. CERTAMENT, AQUEST INCREMENT EXPERIMENTAT PER AQUESTS INGRESSOS PODRIA ARRIBAR A CONVERTIR ELS JOCS EN UN MITJA PER A FINANÇAR, AMB RECURSOS EXTERIORS, UNA PART IMPORTANT DEL PROCES DE FORMACIO DE CAPITAL SOCIAL AL LLARG DE 6 ANYS. ES PER AIXO, QUE FINS I TOT INCLOS EL CIO, EN UNA REUNIO DE 1984, A LA VISTA DELS RESULTATS DE LOS ANGELES, HA COMUNICAT LA VARIACIO DE LA TA XA DE PARTICIPACIO DE LES CIUTATS ORGANITZADORES, PASSANT D'UN .-73% A UN 60% LA QUAL COSA NO PERJUDI CA A BARCELONA, JA QUE LA PREVISIO ES FEU EN BASE A UNA QUANTITAT I QUE SEGONS ELS RESULTATS QUE ES PREVEUEN PER A CALGARY I SEUL, SERAN MOLT SUPERIORS ALS INGRESSOS PREVISTOS. PERO'"DE MOMENT NO ES VARIA LA XIFRA FINS A L'ESPERA DE TENIR-NE MES DADES DEFINITIVES. PER TANT, AMB EL PANORAMA DELS RECURSOS ANALITZATS, I VIST QUE L'ESFORÇ INTERN ERA ASSUMIBLE, ES VA TIRAR ENDAVANT . �25. DIFERENCIA ENTRE PRESSUPOST DEL "COJO" (COMITn ORGANITZADOR DELS JOCS OLIMPICS) I COST TOTAL DELS JOCS. L'ORGANITZACIó D'UNS JOCS OLIMPICS FA PRECIS DISPOSAR D'UNA INFRASTRUCTURA ADEQUADA EN INSTAL.LACIONS ESPORTIVES, DE PREMSA I AREES. EL COST D'AQUESTES HA ESTAT QUANTIFICAT, FINS ARA/ SEGONS EL MODEL DE JOCS DEFINIT EN L'AVANTPROJEC TE I SEGONS VALOR DE 1983, I PART D'AQUEST COST ESTA FINANÇAT PEL PRESSUPOST DEL COMITÉ ORGANITZADOR DELS JOCS (COJO), PERO UNA ALTRA PART D'AQUESTES HAURA DE nSSER FINANCAT PER LES ADMINISTRACIONS PUBLIQUES CATALANES O L'ESTAT. 2S PER LA QUAL COSA QUE EN EL PRESSUPOST DEL"COJO" MI HA IMPUTADES UNES DENOMINADES QUOTES DE PARTI CIPACIO EN LES INVERSIONS D'INSTAL.LACIONS ESPORTIVES I AREES, LES QUALS S'HAN ESTABLERT SEGONS UNES DISTRIBUCIONS FETES EN RAO DE LA SEVA VINCULACIO AL FET DELS JOCS. EL COST TOTAL DE LES INVEZONS EN INSTAL.LACIONS ESPORTIVES I ACTUACIONS EN AREES S'HAN XIFRAT EN 79.251 MILIONS DE PESSETES, DELS QUALS S'HAN CARREGAT EN EL PRESSUPOST DELS JOCS 23.145. LA RESTA DE LES INVERSIONS, SEGONS L'AVANTPROJECTE, HAURIA D'2SSER FINANÇADES PER LES ADMINISTRACIONS PUBLIQUES -32.692 MILIONS DE PESSETES I 23.414 PEL SECTOR PRIVAT (VILLA OLIMPICA). �t4.1 be Se t^^t Dt SITUACION EN RELACION AL VIARIO BASICO OBRA W° 0 r" den - 27. W,>TF DE LA Rf:l, V1AklA FiAS1C'A COSTE TOTAL DENOMINACION TRAMO Esplugues-Prat de Llobregat Segundo Cinturón 6,5 K 10.08( Esplugues-Av. i r . Andreu Segundo Cinturón 4,7 K 6.32`. Ur. Andreu -Llars Mundet. Segundo Cinturón 2,8 K 1.40( Segundo Cinturón 3,3 K 3.13 1 N u d o `Ir:nitat.-Montgat Segundo Cinturón 9,2 K 4.55( [? i agonz:l -Pedra l bes Ctra. Esplugues (via servi- cio 2" Cinturón) 1,5 K 7C Primer Cinturón 1,2 K 1.31L Guinardó (`ert. ©uintínP` Maragai 1 ) Primer Cinturón 0,4 K 20E 9 R¿mor. Aï bc Primer Cinturón 0,4 K 6E r. Arna loo ü< , de Orús Primer Cinturón 0,2 K 75 'Primer Cinturón 0,4 K 210 Llars Mundet-Nudo Trini tat 4 << 6 i 7 ; Rda. S'. (luinardó (Alfonso XQuintín) Rda. 11 l (12 Arnaldo de Orús--Río de Janeiro Río de Janeiro P 2 Valldaura-Meridiana 1,8 K 245 Valldaura -Tramo 1 Favencia- Llucmajor 1,0 K 218 14 Vaïldaura -Tramo 2 Pl. Llucmajor 15 Va:l daura -Tramo _? Pl. LLucmajor-Av. Río de Janeiro 0,5 K 83 Av. Río de Janiero-Meridiana 0,3 K 33 Enlace Valldaura-2 2 Cinturón 0,8 K 25 Enlace Meridiana-ir. Cïnturón-2° Cinturón 0 ,5 K 131 13 16 ; Va Idaura-Tramo 4 Vía Julia-Complementos 16 Fabra daura 81 Puig-Hedilia -Vall 19 Tunel de la Rubira Enlace 1r. y 2 2 Cinturón 2,9 K 1.800 20 Av. Hospital Militar (Ba-1lester- Cambrils) Enlace lr. 0,3 K 100 21 y 2 2 Cinturón Via Augusta (Vergós-Bonano- va) 22 ¡ Via Augusta (Bonanova-22 C,in'..urórt Enlace lr. y 2 2 Cinturón 0,5 K 50 Enlace lr. y 0,6 K 828 22 Cinturón Enlace Ir. y 2 9 Cin t urón: 70 �28. ut: LA 5RA -0 SLTUACrON EN RELACtON DENOMINACION TRAMO ord 24 AL VIARIO BA5100 Eduardo Conde-Torrent Can Mora Enlace Dlagonal-2° Aristides Maillol 3c,ma agonal Prim 30 TRAMO COSTE TOTAL 1,6 K 265 Enlace Diagonal (-lranvia 3,- K 55 Accesos Estación 0,5 K 100 Accesos Cinturón Li:cral 2,3 K 350 Accesos Poble lo u 2,7 K 1 900 Accesos Poble Nou 1,3 K 900 ral 1,5 K 305 Conexión Aragón-uipjlzoca 0,5 210 Y,allorc g -Tarra- gona) Paralelo 7inturón LONGITUD España-Colón) íPi. , P1. Glorias-Prim) 'Crnvia-Diaganal) Prim '.3ranvia-TrianguIo Ferroviario) 31 Ar 3 c75n-Guipúzcoa 32 Triángulo Ferroviarioo Fase E nlace Rda. Eants 3t. Martí-Lito- 34 130 Conexiones Rda. St. Martí Triángulo Ferroviario 44 Fase Conexiones Rda. St. 34 Guipúzcoa Enlace Aragón-St. 35 Santander Pte. Trabajo-Tercio Ntra. Sra. Montserrat 1,3 K 250 Accesos Pl. Glorias 2,- K 4.900 Accesos Poble Nou i Litoral 1,2 K 305 33 St. Martí Martí Adriá , - LOO - 250 36 Rda, 37 Felipe 38 Mejoras vialidad Permeabilidad Poble Nnu 39 Vía Llobregat-A2-C-245 Cinturón Litoral 2,2 K 1.561 10 '1:3 Llobregat C-245 a C-246 Cinturón Litoral 4,1 K 2.271 al Vía Llobregat C-246-Zona Franca Cinturón Litoral Cinturón Litoral 0,6 K 460 Cinturón Litoral 0,4 K 200 Cinturón Litoral 3,7 K 3.670 Cinturón Litoral 2,1 2.530 11-Bach de Roda T ''1c1.1 de la Fusta" 43 "Moll de 44 Via Paro de Mar 451 a Res os 2.300 - la Fusta"-Muralla (Prim-Granvia) K �COSTE DE LA OBRA RED V1A8IA < 29. cont SITUACION EN RELACION COSTE AL VIARIO BASICO 46 Via Besós Sta. 47 49 5n (Granvia-Puente Coloma) Cinturón Litoral Via Bea6s-Nudo Trinidad St. TOTAL Adri5-Mont¿at Zona Fraoca-Autovla defels Castell_ Tonel Vallvidrera y conexiones Llo- Cintur ón Litoral 3.1 K - 3'800 10.258 Via Litoral 7, 2 y Via l it or a l 12,2 K 6.470 I1 ' 5 X 9.000 17,75 K 5.I00 Acceso St. Cugat 51 Autovia margen dcha. bregat p allejá-St. Boi 52 Eje Barcelona-Manresa Conexión Tonel ValIvidreraNanrpsc 850 53 Defensa costas Poble Nou 900 54 Acceso Moctjuïc TOTAL 900 95..276 �30. 4.3. IMPACTES SECTORIALS LA CONSTRUCCIO I DERIVATS SERA EL SECTOR QUE TINDRA El, VOLUM MS IMPORTANT DINS DEL TOTAL DE LA INVERSIO. LA XIFRA TOTAL CALCULADA QUE S'HAURA D'INVERTIR EN INSTAL.LACIONS ESPOR TIVES, PREMSA, VILLA OLIMPICA I ADEQUACIO D'AREES, 2S DE 80 MIL MILIONS DE PESSETES (VA- LOR 83). SECTOR TURISTIC LES CIUTATS QUE HAN ACOLLIT ELS JOCS ANTE RIORMENT HAN REBUT AL VOLTANT DE 300.000 VISI- TANTS I HAN GENERAT DESPESES IMPORTANTS. AQUEST SECTOR, DONCS, SERA UN DELS QUE IMPACTE IMPORTANT. DEURAN REBRE UN LA PREVISIO DE BARCELONA 2S DE 300.000 VISITANTS. ELS JOCS ACTUEN COM FACTOR DINAMITZADOR. LA NOVA OFERTA HOTELERA PODRA DONAR 3.000 LLOCS NOUS DE TREBALL. SECTOR ELECTRONIC AQUEST SECTOR SERA UN DELS PRIVILEGIATS SI S'APLIQUEN ELS PROJECTES QUE ESTA ESTUDIANT LA CIUTAT. LA VALORACIO VISTA ES DEL TOTAL D'INVERSIO PRE- DE 16.000 MILIONS DE PESSETES. COST DE PERSONAL, MATERIAL I COMPRA DE SERVEIS SHA CAL CULAT EN 7.300 MILIONS DE PESSETES. L'IMPACTE CALCULAT EN AQUEST SECTOR, SEGONS EL MODEL 1n'Tim q 9R nnn �31. MILIONS DE PESSETES. SERVEIS A MES DELS SECTORS ENUMERATS Hl HAN ALTRES QUE TAMBE REBRAN UNA INJECCIO IMPORTANT PER L'EFECTE DELS JOCS: MATERIALS D'ADMINISTRACIó. - GRAFISME I DIBUIX. PUBLICITAT. AQUEST TAMBE ES UN SECTOR QUE DE LES EXPERIENCIES ANALITZADES REP UNA REACTIVACIó, TANT LA PREVISTA PEL CO JO, COM PER LES EMPRESES PATROCINADORES DELS JOCS. - SISTEMES DE SEGURETAT. - HABITUALLAMENT - UNIFORMES. EQUIPAMENT VILLA OLIMPICA. INDIISTRIA DE MATERIAL ESPORTIU. - ACTIVITATS CULTURALS. FINANCES ELS SERVEIS FINANCERS DEURAN APORTAR UNA IMPORTANT PARTICIPACIÓ A L'ORGANITZACIó, SOBRE TOT QUE EN EL MóDEL DE FINANCIACIÓ S'HA PREVIST UNS IMPORTANTS RECURSOS A BASE D'UNA BONA GESTIO FINANCERA AL LLARG DELS ANYS QUE DURI L'ODIM PIADA. OCUPACIO AL LLARG DEL PERIODE D'1987 A 1993 (INICI �32. I FINAL DEL C.O.J.0.) S CREARAN NOUS LLOCS DE TREBALL. TABLA 2.1.2 1 987 P•rsonal CC-10 F1 jo, Trapar•lee 69 1986 107 1989 175 1990 317 /991 562 EF1.4 1992 1107 Otra permorull temporal Aroi tras y juecea VoluntarIcz Cer•abonil5 Fuer s•cur da 4 AM, 1992 1992 H07 11k)7 639 18576 1992 199 151 61 151 61 Z^00 3000 1000 14000 69 107 175 317 562 1107 17t' *0385 HE INTENTAT DIR-VOS AVUI ALGUNES COSES QUE CON SIDERO IMPORTANTS. LA PRIMERA QUE ELS QUI ESTEM A L'AJUNTAMENT DE BARCELONA AVII MALGRAT O PRECISAMENT,PERQUR ENS Hl SENTIM VINCULATS A UNA PROBLEMATICA QUE ERA BEN NOSTRA QUAN ESTUDIAVEM CREIEM QUE ELS PROBLEMES DE LA CIUTAT, EN LA MESURA QUE SON UN REFLEX DE LA SOCIETAT, ES DIFERENT I QUE EL NOSTRE PAPER ES D'INVITAR A PARTICIPAR A TOTS ELS CIUTADANS I MOLT ESPECIALMENT ELS JOVES, UN PROJECTE QUE POT CATALITZAR ENRRGIES DE PROGRES 1 DE CANVI. �33. TAMRE HE INTENTAT EXPLICAR QUE EN AQUEST MARC I EN EL DEBAT QUE IMPLICA ON ES DONA LA POSIBILITAT D'EXPRESIO POLITICA, CULTURAL I HU MANA QUE EL PAIS NECESITA. ES QUAN ES DONA LA CULTURA URBANA QUE JUSTIFICA LA CIUTAT I, EN SENTIT CONTRARI, ES ON CAL DEBATRE LES OPCIONS DE FUTUR I NO LA SIGNIFICACIO DUBTOSA DE LES ARRELLS DEL PASSAT. HE EXPLICAT QUE EN QUALSEVOL CAS LES MANIFESTACIONS SIMILARS ALS JOCS HAN TINGUT PER BARCELONA UN SIGNIFICAT DECISSIU. FINALMENT, HE REPASSAT L'EXPERIENCIA DE LOS ANGELES I EL QUE ESPEREM DE LA NOSTRA. HE FET TAMBE UN REPAS ALS TEMES PENDENTS D'VUI QUE PODEN TENIR SI MES NO UN CALENDARI OLIMPIC. VULL ACABAR SIMPLEMENT INSERINT TOTA AQUES TA REFLEXIO EN UN MARC QUE M'HA FACILITAT I SUGGERIT EN GARCIA DURAN. DES DEL 68 EN SENTIT ESTRICTE I DES DE EL 74 EN CARN PROPIA VIVIM EN EL SI DE LA CRISI ECONOMICA. HAN PASSAT MES DE DEU ANYS I PARLAR PETROLI, DE LA CRISI DELS 70, DE LA CRISI DEL HA PERDUT QUALSEVOL CIENTIFIC O POLITIC. SENTIT DOS SÓN LES TASCAS QUE PER RECUPERAR EL SENTIT DEL CREIXEMENT ENS TOCA A FER ALS POLITICS DES DE UN AJUNTAMENT: TRENCAR L'UNIFORMISME DEL PE SIMISME QUAN L'ACUMULACIO D'ACTITUTS PESIMISTES IMPLICA PER ELLA MATEIXA UNA SEGURETAT DE QUE ELS PRONOSTICS NEGATIUS SON ERRONIS; TRENCAR - �34. L'UNIFORMITAT DE LES PERSPETIVES. AQUESTA ES LA PRIMERA TASCA: APOSTAR PEL FUTUR, COMPRAR FUTUR QUAN QUASI TOTHOM VEN I LA SEGONA ES DESCONFIAR DE L'ECONOMIA DELS GRANS AGREGATS I CREAR SITUACIONS D'ECONÒMIA REAL CAPAÇ DE CATALITZAR I DONAR UN MARC A LES "JOINT VENTURS" DE TOTA UNA SOCIETAT. I NO SIMPLEMENT LA MERCANTIL. MOLTES GRACIES, � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Paraules de l'Alcalde a la Inauguració Cicle Conferències Facultat d’Econòmiques UAB. JJOO’92 Subject The topic of the resource Barcelona Jocs Olímpics (25ns : 1992 : Barcelona, Catalunya) Catalunya Espanya Model social Territoris Economia Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Type The nature or genre of the resource Conferència Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Universitat Autònoma de Barcelona Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1985-05-07 Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/2573/19830825d_00016_ld.pdf 98c4a5900ea44849981e31b97460ce8d PDF Text Text 25 d'agost de 1983 UNIVERSIDAD IN~ERNACIONAL MENENDEZ Y PELAYO Conferencia pronunciada per l'Alcalde de Barcelona "BARCELONA, CAPITAL METROPOLITANA" �BARCELONA - CAPITAL METROPOLITANA l. Introducción 1. El titulo de la conferencia sugiere una realidad política administrativa alejada de la realidad actual. El titulo sugiere que Barcelona es la capital "administrativa" de una realidad metrQpolitana; como ocurre en casi todas las reali dades administrativas europeas de fuerte tradición central lista: Paris, Roma, /1 Madrid~ !_/ 11 Madrid-capital metropolitana es una única realidad política, social y admini"stratiya ·; Madrid-ciudad tiene una extensión de 600 Km2 y .u na . poblaci6n de más de 3 millons de habitantes, y una sola entidad pol! tico-administrativa. B arcelona-ciudad tiene una extensión de 100 Km2 y una población de 1'7 millones de habitantes, pero su entorno urbano inmediato (la Entidad Municipal Metropolitana de Barc~ lona -la única existente en España-) tiene una extensión de ;f& Km2 (menos que Madrid-ciudad), una población de 3 mi112 nes de habitantes, 27 municipios y la Corporación Metropoli tana de Barcelona. Una compleja trama administrativa para una realidad poblacional y territorial parecida a la de Madrid. Con esta sencilla comparación estadística, quiero poner de relieve que, muy frecuentemente, con idénticas palabras, se hace referencia a situacions político-administrativas, soci~ les, territoriales, etc. , opuestas, diversificadas ••• 2. En consecuencia, pienso que es preciso, en primer lugar, delimitar los orígenes de la realidad metropolitana de Bar, ~ .-.-~ celona, para que puedan entender la compleja y singular realidad que se esconde bajo el título "Barcelona, -·----- - - --metropolitana". - -- --·-· --· --- .... ---··· .. -. -~ capit~_l ·· --- ~- ··- �I I. El esquema de la conferencia 1. La polarización y la concentraci6n de la actividad manufacturera y de servicios, como paso previo a la aspiración de capitalidad. Una base económica. 2. Conciencia, por la clase dirigente, de proyección de futuro de la ciudad para que ésta pueda ,aspirar a la capitalidad. Una fundamentact6n ¡:>olitica (y socié!l) 3. C.::Lp~ta_lidad .. y territorio. Capital de una nación (Barcelona histórica,hasta 1936)/ Ca-capitalidad de un Estado (la Barcelona del desarrollismo~ ~pitalidad metropolitana del Mediterráneo: puente entre cul turas f la Barcelona del futur~. Territorio como base de e~­ péi,nsión, continuidad de la ciudad~ Relatividad de los con- ceptos. 4. La gobernabilidad de la ciudad metropolitana. La institucionalización del gobierno de la ciudad metropolitana. �- ~ • l· La polarización/la concentración de la actividad manufac- . -;;;.;:.=.::;;.,..;- turera y de servicios como paso previo a la aspiración de capitalidad. Una base económica. 1.1. Las disciplinas que estudian la actividad y el territorio ponen de manifiesto que toda economia fundamentada en el intercambio (en la especialización ptuductiva) tiende, con mayor o menor rapidez a la concerttr!! 1 Esto~ ción de la actividad en torno a unos núcleos. núcleos si, además de una base ·manufacturera \ \ importa~ te, son la base de una compleja red ·d e servicios (Uni versidades, sistema bancario, sistema portuario, servicios industriales, etc ••• ), tienden a una permanente y creciente concentración de actividad y riqueza. ¡ULL! peculiaridad de las ciudades-capitales admini~ trativas (Roma-Madrid)que su origen es de poder político-administrativo a poder económico-industrial. En el caso de la Barcelona moderna (la que surge desde el siglo XVIII, con el comercio y la revolución indu~ trial) es evidente que la interacción, económica y so cial, de una especialización productiva (el sector textil) y un centro de servicios (puerto, sistema cario, etc ••• ), ha permitido superar fases de ba~ estanc~ miento de la actividad manufacturera y realizar, en los años SO, ~s inversiones para diversificar la tr'ª ma produc~a, excesivamente concentrada en el textil. Reflexiones sobre: a) estancamiento-crecimiento de las ciudades p~ estancamiento o crecimiento actividades. b) crecimiento actividad y evolución población : concentración via emigración de la población. # experiencias CMB y Catalunya.# DATOS ANEXO 1. ·f �l 1.2. Conjuntamente al fenómeno de la concentración de la actividad surge la concentración de la población. En ciertas épocas históricas, la intensidad del fen2 meno concentracionario de la población es de tal magnitud que introduce peculiaridades "coyunturales" en los análisis. REFLEXIONES. El crecimiento español de las últimas décadas es explicado en buena parte por la urbanización de su· población. ¿Qué es hoy el área metropolitana en términos poblacionales? CMB - 1981 habitantes 3.096. 748 activos 1.186.054 (38'30% ) ocupados 936.153 (78'93% ) parados 152.171 (12'83% ) buscan trabajo por 1ª vez 74.010 (6'24% ) Es decir, una area metropolitana tiene siempre un activo importante que es su población. Pero que hoy, este activo, como en cualquier otra realidad metropolitana europea,está fuertemente depreciado: paro y reducidas expectativas de futuro. Al respecto, cualquier Administración Local solo puede ayudar a solucionar este problema mediante planes de urbanismo y normas que no licen la implantación de iniciativas obstac~ produ~ ti vas. singularidad histórica de Catalunya de fases (onades) de crecimiento a través básicamente de ''presiones de la demanda" que, al incidir en un tejido social de artesanos, crean las condiciones de transformar los "talleres" y los oficios en empresas. �cara a la tercera revolución industrial (la informatización- robotización, etc ••• ), solo podemos aspirar a utilizarla inteligentemente en la fabricación de los productos tradicio~ les (textil, mecánica, etc ••• ) para que éstos sean más competitivos. importancia de implementar un tejido social de "artesanos" con elevados y diversificados conocimientos de las técnicas de la tercera revolución industrial. Pa~l activo de las "universidades" para el futuro crecimiento metropolitano. 1.3. Esta reflexión sobre la crisis económica es importante porque, si bien no es de competencia local, sí está incidiendo negativamente en los márgenes de actuac ón de los responsables politicos locales. Hemos heredado unas ciudades en crisis: infradotadas económicamente con fuertes déficits históricos con fuerte crecimiento poblacional si:· crear trama urbana. • etc ••• En la inmensa rnayoria de ciudades se han experimentado elevadas inversiones locales en los últimos años que han exigido, claro está, fuertes crecimientos de los ingresos locales. ¿Hasta dónde podemos solucionar los problemas de las ciudades en crisis _(ciudades con baja inversión pública, con bajo capital social) con actividad - - una----- -- -----· - económ! --··--·· -· c~-~-n _E_:t;isis? (con unas empresas en crisis). Esta problemática, por otra parte, es crucial, básica para el segundo gran eje de reflexión de mi conferencia �II.- 2. Conciencia, por la clase dirigente, de proyección de futuro de la ciudad para que ésta pueda aspirar a la capitalidad. Una fundamentaci6n_I:>olítica (y social). 2.1. Los ejemplos históricos de proyección de futuro de la ciudad de Barcelona: Pla Cerda (imposición de Madrid) • La exposiciónne 1888 (Pare de la Ciuta- della) La exposición de 1929 (Montjuic, Diagonal, etc ••• ) 2.2. La ciudad olimpica de 1992 como "concretizaci6n"\ de la opción de futuro de la actual clase dirigente de la • ciudad de Barcelona • mayoria de las ciudades de la Corporación Metropolitana de Barcelona. 2.3. La opción de futuro de la ciudad es "crear" admi nistrativamente, politicamente, socialmente y ciudadanamente lo que ya es hoy la ciudad metropolitana. • La ciudad olimpica ayudará a crear la con ciencia ciudadana de "ciudad metropolitana", como en el pasado las Exposiciones de 1885 y 1929 crearon la ciudad de Barcelona. • Tibidabo como "central park" • etc ••• 2.4. " , Los problemas Centro--Periferia: A) Los datos estadisticos demog_ráficos_ (ANEXOS 4 a 8) • Barcelona-ciudad es una población más vieja que el resto de los municipios del área metropolitana. (ANEXO 4) �• En Barcelona-ciudad hay un 64% de nacidos en Catalunya, en el resto CMB solo un 49% (ANEXO NQ.5) • En Barcelona-ciudad, un 85% entienden el eatalan; en el resto de la CMB s6lo un 60%. En el conjunto, es un 75% En (ANEXO N2.6) Barcelona-ciudad solo un 45% nacieron fue ra del Municipio; · en el resto de la CMB, un 64% nacieron fuera (ANEXO N2.7) B) Los déficits hist6ricos La periferia es de reciente "boom" demográfi- • co Caso V~lad~cans 1960 7.600 habitantes 1970 24.800 1980 43.000 " " Viviendas especulativas (els "barris de les plus valies" en frase de Manuel Sola-Morales), caso Bellvitge, etc ••• Déficits urbanos: agua, saneamiento, alcantarillado, etc ••• Papel que actualmente desempeña la C.M.B. • para superar estos déficits. C) La opci6n de futuro (ya de presente) de las ~lacione ~ centro .-. _Qeri feria. • La opci6n polinuclear" culturalmente y socialme_!! te • • No podemos olvidar la "historia" del "centro hist6rico de Barcelona" (Barrio g6tico, conju_!! to Santa Maria del Mar, etc •• ) • Pero si que podemos y queremos edificar una ciudad metropolitana, con una pluralidad de centros sociales y culturales. �2.5. Los problemas ciudad metropolitana y el exterior. La Fira • La Universidad mediterránea (sud-europea, norteafricana) Centros de investigación 4' los problemas de todo tipo (humanos y tecnológicos) de la "cultura - culturas?-mediterránea" �II.- 3 Capitalidad y_ territorio. ción Capitalidad de una na- (Barcelona ,histórica, hasta 1936), co-capit~ lidad de un Estado (la Barcelona del desarrollismo); Capitalidad metropolitana del Mediterráneo, puente en tre culturas (la Barcelona del futuro). (LLEGIR ANEXO Jo~Ramoneda: 10, básic, La ciudad, las comarcas y la nación). a) No podemos hablar de una ciudad - capital sin re ferirnos al territorio que vertebra. Toda ciudadcapital crea unas relaciones espaciales de "domini o". En Catalunya, la historiografía (Pierre Vilar) señala reiteradamente qué es Barcelona ciudad~capi tal, que vertebra, a través de relaciones productivas y de servicios, las "comarcas", el territorio de Catalunya-nación. Es Barcelona ciudad-capital, que da "sentido" a las comarcas. b) Con el desarrollismo, la fase de crecimiento español de 1959-1974, que se caracteriza por la zación ~rbani­ de su población, hay un nuevo planteamien- to de las relaciones espaciales de las ciudades. Hay urbanización de la población y concentración espacial de las mismas. &s en este perío<io, de 1959 a 1974, que se crean dos grandes capitales productivas y de servicios: Madrid-ciudad (650 60.000 Ha.) y la Entidad Municipal de Barcelona Km~ Metropolita~ (4 78 Km2; 4 7. 800 Ha) C) La opción de futuro. La capitalidad metropolitana del Meditenáneo: puente entre culturas • • La concentración de la actividad en gran- des áreas metropolitanas • • La incidencia territorial de estas áreas metropolitanas en un espacio más amplio que el de su territorio histórico. �• La cultura y la investigación como pie- zas fundamentales de la permanencia de la "capitalidad metropolitana". II. 4. La gobernabilidad de la ciudad metropolitana. La instituci0nalización del Gobierno de la ciudad metropolitana • • Limitación de la actual fórmula de gobierno metropolitano. La E.M.M.B. se crea en 1974. Ausencia de recursos propios, falta de representatividad directa • • El Consell de Cent. • Problemática de competencias locales y metropolitanas. Hacienda local y metropolitana. . La descentralización de la ciudad de Barcelona, un paso necesario para crear la ciudad metropolitana. �.... :v~~·~ ~ w t~r- :tQJ_¿ e~x ~ ~~Íb. ~ \~~ �1 M¡ ·; ' . ' ,. . 1 'ff ~~~~~-Tf ·r ~~1Jtt i ,~ iLt bJr {.qy. :ct~~~'¡jn, ' ~1.:- 1 �¡ • 1 1 l ~ �. 1 1 ~ 1&¡t~. q)~ N~M<'IW kdtA tk~(!;~ ~ w.JI.r~ ~ k ~ ....... + • -- ~~~lAJA,., ~ 1 .¡-. . clJ,' ~- ' 1 (~ V\A.I{; : U61.\~~ A.,J,·~~ 1 tkfe~ k 1 )p.. ~~~ - {' - o&.kf>'úb ~1 ~­ í ~ ·AQ v1' t 'fo . - ttvro~ ·cMUlS' ,' . -. -p~patJ?,.;. J "' r~ r ~~ e.) _~~Nf - - :o~ ()¡,1ft ~lf ~T 1 4fñ L ~s IJIV~ TimAt)u.wt1't. ? �•. ,. 4 ···i ' . ' · J N~ ,rJl'L~ :d_ !&J- : ¡ ~f?­ "~ ¡"·.··•··+ . ; - "'. -. · · ··r -· ·-·t- , i t~~~ ; �X í i 1. ! 1 \ .,_ · -- -- ~ liJ ~to ·fr.M ~ Mi~ w.t~ t ~ 1 L~~ .Sto '7~ ~ '~tAf &}J. 1 -- 1 1 fio/l ~ ~LdVti4tA-t· 1 1.: . 5:(. .J\I.LUJj;.o . . 1 ll ,J " ~- t . , :~ tt); . r:F----~~~- 1 ¡ ~~ dl. ' ~ (L~~~~t.A-) fk _ ~-~ -· .J ¡_ .1 l . ~K ¡ .(~ ¡~ L~~~ ~ CA~ - -.-!~ 1 : • ~ C.~v'hv....:\ ' e; /tA 'f 1 ! r ff ' , t QV¿" - t'i 1 ~Jh~ .,, _ ___ j_ ']eé11TL{nm., 0 üL f ? ll.if'l D ~ NO e~ ' kt..(H) ~4ertht~l')o, l~ 'f7'l. ()N~ 7 ! 1 ' ' ~:ti~ w,v-e~-v_ (.! {"f\! t~! +:~M.o Pl\t.rt" De?· ~-0/JA -~il ' :- j) c'N f\ AMUl t - 1 ~o~tArAbN , 1 :- . :. - ; -~- ----¡-- ----·::· : -~- -- : . e¡w- :t;)~Dt.d.c..tb~~ ·7 _J ~'d1:~ ' l - - ~IV )' Lt'NJl ti '=:fAI7C1 1 --f f l --... r.; t - ,~ __ L -¡- ' lVI''! - Q~ ~ ,Tv Jtn.SG' - ">"1n<.-"í\ ~ , f)t-7Jh ~ 1~ tlrJ• - 1 Oc lk-:ru h. /vt t;:Q-,-;p..,nr &>'!fihuti.s, oc:- -Dv &rrl'Ws n..n o~- .·- h t i 1-- ""+ 1- 1 .. 1 • j �J ·----~·~ .. 1 Bi\ RCF.LOIIA j TOTAL C.M.B. .\.ft. RF.Sfi\ TOTAl, A.ft. RESfA Ct\TAL TOTAL CAL\1 .. !.276.~75 tí~).RlB\ 1 , S JI,. 5SJ La)!. 7J8 l.%6.2?1 1.274.022 J.2<.0. )l 1 t9~o t.n6.sso 4i.J.w t.%').662 sQ7.o7t 2.5(,6./JJ t.Js9.tJe ).92s.a7t 1970 1.741.979 964,401 2.706.J80 859.581 J.S65.96l 1.541.645 5.107.- 60~ 1950 2u RESTA C •.'1.8. 1 1975 1. 7St.DI) 1.22f!.85J 2.979.989 1.0)9.724 4.0l9.7lJ 1.~40.680 S.óiiO.)Q) "'~ ~==~~===l=Q=R=1==~~fle.•7.52,.·ñ·2·7~~~==t=.J=I=,4=·=1=21==~{~J~·~O~Q-~••7.4.6J~~~~·~1~4~2.~1~2~R==~==4~.~2~J~8~.8;7~6~~~~~·~7;1~7.~5;J~R==~;5;.9~S~r,~.~4;14~ ~ 50- 60 1. 21.9.875 185.2J4 4J5,109 16S,JlJ ñ00.442 85.!1~ 6.95,55!3 ¡ w- 7o 215.429 521.289 7J6.7t8 262.510 999.ns 182.507 t.t~t.ns 11 70- 75 1 75- 8t 9.157 264,1152 2]).609 !80.11.) 45).752 9'1,035 552.787 1.491 !15.268 116.759 102.404 219.163 76.85íl 296.021 l.OR6.24) 1.562.!95 710. J90 2.272.585 50 - ~ so - 60 ! t,ao 5,56 z,sJ J,Jo 2,io 60- 70 1 l,)J 8,09 ) 1 23 3,71 ) 1 )1, O , 1O 4 , 97 1 , 94 . J, 88 2, l<l t 70 - 7S 44). , ;\6 2. 7!1\. .. lO 1 o,Gs l,q4 1,27 2,67 1, 2 S 2,08 7) - 81 1 0,02 1,81 o, 77 1,90 1,07 0,91. 1,02 r-~~-~~~--r---~--~--~~--~~-+--~~-~--~~~--~:~ __ (, 1\6 2 37 ),JO 2,5q 1,00 l,Oí )7 27 64 24 88 12 lt)() ' 60 - 70 IR 44 62 22 84 16 100 i1 70 - 75 2 48 50 J2 82 18 lOO 1 7 S - ll l - J9 3q JS 74 26 lOO ~ t& 100 _i ~.(1 l.OI) ~' - so - 60 ¡ 5 -. ~-----4---------!---------~-------+--------+---------~--------4---------! ~ )1) • ¡~ "',_, [ : ,: !973 :~ : )4 19 53 17 70 Jl 22 ~ 3 1R 71 -:t!Q ~§ ~ 26 2 1 11 ' ¡ ~ 1 :~~ JO lOO 29 .100. ··1,1. 1 ñ~;;; ~ 29___ ~ - - _____ _:_::_~_j 23 rs~ 19 7t ~ ~~ ,L-=:.--::.-...JL..:~-,:..:,,:.,_.~-.L_-~-_::.: _ _ ___JI,:;;i;;:'f!~-----__Jl _______ .L__-;;_;:t!i_=J_---' Fonts: C.I.D.C.; Datos básicos de la C.H.B. Bat'Cr!lona, 1975 r;eneralltut d" Catalunyn: F.stacl(<tlcn L Soctctat, fulls nq 14 1 15, 1~. Bnrcelona, 1.982 tl•ltcs: 1/ Les poblacions de 1950 L ¡qf>o sc\n "de rct" l les de 1'!10, 75 l Bl "d~ dr.,l"· 2/ !..1 do,nomlnadÓ ¡\re<~ t1etropot!tann (A.~1.) corrr,['<'ln ,, 1 ':llnhlt del 1'1·1 Olr.,ctor de 1'1•,/l, ~~ J dlr, 1<!5 cinc com.Jrc~Jes d., l.1 Re~lÓ l d~ la lHvlslÓ Tcnttol'lol de 19J2 (f!.1lx l.lobr,•v. lC, Rilrcelon~s, 11aresme, v.. tt¿s O~clde;1t.al l VnlHs Or!P.ntal) 1 m~~ V•\lt r~,wd~s l El G·Hr.1f. �. ' MUNICIP IS C.M.B.! EVOUJCIO DE LA POBLACIO (aoblacions l. 9 70 1.975 l. 981 1.33 92.985 163.374 203.719 229.780 C\STSLLllS?ELS 2.065 3. 915 13.124 20.141 24.697 CER.DA~~YOh\ . 3 .837 6.447 20.212 30.498 50.8:35 1. 0.596 21.317 76.387 91.739 91.563 .ES PLL'CUES- 3.981 l3. 103 29.472 38.318 46.079 G.\V,\ 6 .87] 1.5 . 337 .., 3. 834 30.474 .. 33,62~1 ó9.7l•8 1.21. 995 240.630 282.141. 295.07!¡ HOLI::-IS 'l.145 10.396 l{¡, 407 20.058 18. JQ,g MONTCADA 8. !¡86 12.629 22.209 23.274 25.625 - MONTGAT 2.767 3,768 4.877 6.167 6·.944 P!\LLEJ,\ 1.053 2.253 4.086 5.080 5. 723 EL Pt\PIOL 1.191 2.049 2.575 2.964 3.187 10.038 1l,. 091 36,346 51.058 60,t¡].9 3. 715 S ,L,l9 20.152 24.114 26. 133 §L ADRlA 10.004 15.9 72 2L,,573 37.526 36,397 ST. BOT 10.394 18.820 l¡8. 840 65.064 72.926 985 l. 281 1.370 2.002 2.083 6.934 11.12 7 ·- 20.490 29.156 30.633 7 . ll.4 10.181 21.736 33,959 38.004 JOA~ 2.161 4.851 16.125 23.862 25.309 ST. JUST 2.921 6.315 9.188 9.688 u.on ST. VICENC 3.064 5.636 15, QL¡8 1.8.3!.4 20.182 C~~R V. 1.214 l. 529 1.945 2.105 2.520 CR.:\.~1. 11+. 6 33 32.2 77 105.8.'30 138.091 TL\.NA l. 607 l. 951 2.620 2. 7J 7 VTL.-\DEC\NS 4 , 21L, 7. t.68 2l•. L, 01 36 . 571+ 43. 1.12 96!;.. 401 1.228.353 l. 344. 1:\ARC!:LQ-.lA . 1.276.575 1. 526.550 l. 74L979 l.75l.l36 l. TO'lAL C. ~1. B. 1.534.553 1.969.662 2. 706.380 2.979.989 J. 096, 7Li3 r~o . BADALO:--JA CO R:¡ELl.\ L'HOSPITALET EL PR\T RIPOLLET ST. CLI~fE~rT -ST.· CUGAT FELIU .ST. ST. STA. COLCH'\ STA. COLOHA TO'L\L SE:ISE ~ Br\RCELm!A ~' . - 2 57.3 78 .. l¡.~3. u.o. 613--··- -· 3.028 ---- JS~~ 122-___f~i - . Nota: Les poblacions de 1..950 i 1 c\rd) 1.960 1.950 V ce 1.960 son "de fet". 75~. 6~. 7 �' Ar--re>< o N~L. RELACIO AMB t•ACTIVITAT 1981 Di5tribucio actiu5 Actiu5 - I na ctiu5 "~ SL 719 : I ,.., :t .c '\.!\! S A::\. !. \IS J 1~.83l ~i TOTAL C.M.B. Atur aba~s o~~p a ls s.z~s ~tu r h~~a 2. ~ s S er\ol"f:i I'H U l a r 7S. Sl3s Oc."p:a: ts 1a. oc up. �Cr) OVC) .4.4 0.) Ir • . . tri co nJ - r LI —1 X4 I ti �i de Correus). lA Dorsé (inclos}t Escola Tecnica ons,c/. de Jordi Girona Salgado, de Ffsi~es i Qulmiques. Av. a Tecnica Superior d'Enginyers na Salgado, 31. De la R a la Z gonal, 64 7 (Zona Universitaria). !rsititria del Professorat d'EGB. La dutat 'rosa;, C/. deis Cavallers, 15. 1 Llufs de Peguera". 11mia Campeny". PI. deis Bous. JVA lica Tms d'Abril. Pg. de Mossen Medicina. C/. de Sant Lloren9. :nica Professional del Ripolles. Pública Amat Verdú. C/. •, ' -- 1t • 4 otes les ciutats só~-ciutats eternes, i no urbana~dutat ro~ El rosa , és, curiosament, únicament Roma. Les ciutats desapa- contero WJu d@ (Si bY i. Fins a la crisi, el negre de la regudes són ciutats de llegenda, que llibertat i el verd del benestar eren dominants en exerceixen unafascinació constanten el panorama urba. En certa maneta, hom podría dir la gen t. Les ciutats són eternes perque es mouen en que el negre havia engendrar el verd. Polfticament, el mateix sentit de la historia. ¿Q és la historia que és dar. Pero la crisi i els canvis deis darrers deu anys segueix les passes, l'esdevenir, de les ciutats? Arthur semblaven demanar respostes noves. Realment, · Korn, en plena guerra freda, és a dir, en plena ciutat rosa no era una gran novetat, , peró es va militarització de la cultura (¿hi tornero?) va publi- presentar, en una beri estudiada operació dé marcar un !libre amb un lema que esdevindria para- queting politic, com una gran novetat. La ciutat rosa eren el- :1 l: ~ervei • digmatic: "La historia construeix la ciutat". Les · 1 la ciutats (eternes) actuals, són la conseqüencia d'una construcció determinada: · · T 1 \ • de ~ELL .a Salle". lA Filosofía i Lletres. PI. Imperial \ imer cognom) p (inclos) lnstitució Cultural del > fins a la Z (inclosa) lnstitució aquim Bau". LL !rativala Reforma. C/. del Nord. iversitaria. C/. de Jaume 1, 1. "ENEDES ant Elies. C/. del Carme, 12·14. • se amb la maxima puntuslitst i ! DNI. ~ lels (i ho continuen sent, si fem cas de les tesis de Bill "Warren sobre la industrialització del Tercer Món a partir de 1945) . La ciutat del vuit-cents és~n (i M umford ha escrit pagines dificilment imitables sobre el desú de la coke-town). La indústria és el carbó. La ciutat del carbó és la ciutat negra. Ben entes: hi ha hagut revolucions industrials amb poc carbó, amb aigua, per e.xemple (i, amb poca ciutat-fabrica, revolucions industrials domestiques, ¿hi tomem?). El negre, J2$f!) ts Gealmeptelcolordgmjnantj elsiélls §M!t] industrials de les velles ciutats industrials són fescos, gnsos, una cmtat on tot :- es el sól fins al treballesdevingué mercaderi~ aquest mercat urba va donar un dinamisme sense precedents a la ciutat de sempre. El mercat de la ciutat negra -¿el mercat, no sera sempre "negre"?- va empenyer les ciutats cap a situacions insólites. El negre urba esdevingué la bandera de la llibertat per conquerir. A les darreres decades del vuit-cents va sorgir una reacció important davant la ciutat negra. En un procés en el qual es barregen el culte a la natural esa i el socialisme anglosaxo, algunes noves religions i algunes noves necessitats del sistema economic, sorgeix un nou model: la rden-cit en es, la "man a" l'eixam . La cíutat-jard! és la dutat ver \' , s entén el verd urba, iniciava aixl, fa cent anys, una historia destinada a tenir exit. Un exit eternamentfugisser, peró exit, al capdavall. Fins i tot el verd faria el salt de la politica urbana a la política general (encara que alguns participants en els col.loquis sobre Marx assegurin que els verds alemanys no són verds, són els rojos que reconstrueixen les seves forces). En tot cas, la ciuta,t ver.da , esdevindria una alt tiva a 1 ciutat ne ra i tm r ana e s ro ames o lúes a (i ' e a reta que vo canv1ar gunes coses per tal que no canvii'n les coses essencials). La persistencia del verd tractant de tapar el negre no pot amagar-nos la nova dimensió de la política -- rosa pot ser una que, apoca poc, va eliminant el seu elemep¡ central: els treba!ladoq d(. la indústria els n·w-es. :ca guta per coneixer la ciutat actual no pot limitarse als temes "roses"4teja, medi ambient, sum, serveis socials, aparcament, marbres, Pcr'n"'t..., Sense reindusrrjaljtzació púhljra drddidarnent ij'opugnada des deis governs , metr2P9ljLam la ciutat rosa pot entrar en el asomni et¡;jjf ir;vuen<;li sbiillliái' en els tantasmes que ronden per Europa. r.jl¡ •., • • . , • a ¡ ., 1 . . ro 1 ~. ,., . • k} 1 ' •. • ;,· ' '1'11." FRANCESCROCA , Profossor de Polftica Eamtlmica de 14 Unitlti'SÜ!ll de Barcelona �A ~o ~ ES TRUCTURA D• EDATS 1981 ''~ ~ ,....... ll 1. 7 ! e HOMES ~ --..1 DOHES ------···- --- -- TOTAL C. M.B. 1 1.711: �~ w z: o ¡:) 1. 1 '¡ 11 1 ¡¡, Lh 1 • 1 ~ ~ =~ ~ 1 1 ~ ~ ~ ~ 1 ~ • ¡ 1 1 $ ~ 1 1 1 ~ $ ~ - 1\1 1\1 1 Q 1 ~ M M 1 $ ~ 1 ~ T ·¡:A,¡¡ M 1\1 1\1 1 ~ ~ ~ 1 1 ~ ~ ~ 1 ~ ~ CD 1 $ ~ 1 ~ ~ ~ ~ ~ ~ ~ ~ ~ ~ ~ ~ ~ ~ ~ ~ ~ ~ ~ ~~~~~~~;~;~;~~~~~;~ ·~, 11 '" . 1 1 ·'1 V) w J.: o X L �ESTRUCTURA D" EDATS 1981 ', '. :- -----··-·· , r95 -1 81r5- ~ j:: =~:~~= :4 -l g~e- a~~ A se 7S -1~.~5- 7~-----.!.. ~ 71 --1191S¡ 1e- 7 if==ª tS-J: 4 · ~~;;;;· . ~65 r--.4-~a -1ns- n =--~-~ -l !ii25- !;S- -1 SJ a- ~_, ;;; = ~~- ~ ~-=. -1935- .o: ;¡-~e -l!Ha- -4~ _: ·~ JS -19-45- 3 Sr --- • 3., . 3 I "' ; -~ . ~ -19Sees -1;>5529 -1960- 2:~§~~§~§§§!? 15 -1955- 1 -~ 3~ · -..., . -- S~---·:- ·---:':-'3.,,., 3ar_Z 2~-- E- }:Ir;;= ~ 1t -197e- a ·._ · S -1975- S X 1.7 1 'i e HOMES l 1.7" DOMES TOTAL C.M.B. SENSE BARCELONA . ,:~-. .::·-,· -~ ...r,.,_·>·';'~ ·~ :"-~..~. .~!.~~~~ ~~~~~~~~~- :. : 1_~1f~~!lt:t~r~-~\~~w~-~~. �~$ NATURALESA DELS HABITANTS- 1981 l t i " Na~cut~ ~ N~~cut.~ Cata l. a i fora 57.82: ~ ~3 c ut s ~2 . 17: Nasc uts fora de Cata C8talun~a - 39.111 7.811 8.091 00 ,_ CasLetta la Hov& J'lurc1& 8.5•U 5.83 * Arago Lleo Ga. licia 4.79 l Ca~t~\la 8.821 Altres + ~.98 1 N Andal~~ja [xtrea~d~ra 6.3e: 5.7·U TOTAL fora C.M. B. Pais Val e ncia La Vella E ~ Lr an ger �-~ <\ NATURALESA DELS HABITANTS - 1981 Na~cut~ Na~cut~ 51 .2 4 : 35 .7 61 Cat<3.\. N a3cu t ~ ~a ~ cu t~ i [ora •1 t:: - ""' ~~ ~--~ - a Ca tal unya l er a de c~ta 27.33: -1.7e: 8.-461 6.-40: 12.<&> 6.98 1 7.7tH ITi~ 6.76 t _J 6.7-4 r l:'if:.1i;!1i!l 1 2 ... 6 J IT c:: ___ BARCELONA fora Andal Y.!l ia E:::d;. re illl'bdur a La Ca$t~lla ~ ~v e Murci e Arago Lteo Ga U e 1a Pai~ Ult le: c !a a \)e lla .:d :.r a :-.ger Ca.s t e t 1 a Al.tre!l + �NATURALESA DELS HABITANTS - 1981 ..;. '~ Na~cut.5 Na~cut~ C~tal. i fora ~S."'SI H a~c~ t3 a Catatunya Se.s~: Na~cut3 ror~ de Cata n ,, se.37 • 10.77 1 fora Andal u.! la Ext.re,.. l!d :.:r a Ca~te\\a ?.73 l 6.291 La ~ova l'lwrcia ... 77 1 <(.56: Arago l le o .o~.e.o!t Ca\ic1a 3.291 2.931 5.3<4: Ca 5tella la Vella Allre5 + E~t ran;e r Pa i~ ~~ tenc.la TOTAL C.M.B. SENSE BARNA l.;. 00 w . ,.... . . . ,. �~6 .l j •, i --\ CONEIXEMENT DEL CATALA - 1981 11 21 31 -41 SI Gt 1 ~i ' Xl io~a l po bl11cio_ a Ca cal Lnya ~! :~~~l ~ vi ~~ut:~ -- de {o r a_ V ll\g u l:~ 5egona -- d e fo r·a any arribada 1\;? 5 - 1:18 1_ ~ O Entenen Hv l' c~tala ~nterd!n :S7l - 1975_ : 956 - 1970 __ 1961 - J965_ 1951 - 1960_ 19 -41 - 19S0_ 193 t - 19~0- . - 1921 - 19 30 __ 1920 1 ah11 n:1 _ 1- - -- · - ___ _ 1 1 1 ' ,1 ,. _. .. ., �~ .... . ·..:. 1 . 1 .. CONEIXEMENT DEL CATALA - ! 1981 10 ae 31 ""e -se rU ?e 90 - Tc.tat pobl.acjo __ a Ca ta l u nya !'ll!!>L\Jl!l Vi ngul.'l de fora _ _ _ l : _l (l (l " ~ ~-"---~ -j Uingut.'l de fora !>egon.'l any arrJbada 1976 - 1981 __ 197 1 - 1975_ 1956 - 1970_ 1961 - 1965_ 1951 - 196e __ 19 ~1 - 195 0_ 1 931 - .19~e ._ 19 21 - 193 0_ . l 92 e i aban!>_ ?7~ fJJ D En\..er•e n ti o C?l!:. a la t ' e r.te r. en ·------- ---- --------- -· -.. 1 __ _ -----· ···---------------~----------------_______¡ �! ' CONEIXEMENT DEL CATALA - 1981 • Total pob lacio _ t;.,scut. 3 Uingu t.~ _ .- .- lt 2f 31 "' se " se 7e 98 - a Catalunya d e f o no __ - . Vingut-'5 de forll ~ego n5 ~"H arribada ··~: 1976 - ~ ~ Entenen cat.a\a 1971- 1975_ ami - . . - · ~ E . 1966 No t•e nt.enen 198L_ . _ 1 1 -~ 1970_ / ;.¡: 1961- 1965_ d 1951 - 1969_ 19 ~1 ;~ - 1950 __ . 193 1 - 19-40_ . - .- 1921 - 1930 _ _ · -. - - ~ ~'l :s2e 1 ;:,.b<>"5 - ::.,; ¡.....¡. w '~"~~ ~ -~: . · -; . . . .::; -~~~~,·~-~:!?~=--~~~~:~ . '~; -~. . ~ ~ ._ -- - - ;;.:' - , --~ 1 _, ee ¡¡ ~ �~:¡ ANV o•ARRIBADA AL MUNICIPI - 1981 .... 1 1 Vingut.-!5 de for-a Na.scut..s Munic. Ei '16 . 62= 53.38: i fora 1 K ~ 3CUl3 al Municlpi Vlng ut3 do f or a r:z:g TOTAL c...; ,;::. ;- ~· 1-4.-411 18.91: 18.491 16.681 1-4.89: 18.1~: C.M.B. . entre 1976-1981 ' er..re 1971-1975 ontre 1966-1970 entre 1961-1 96 5 cont.re t951-1 96 e 195& i r. b an !l l �~- '· ANV o•ARRIBADA AL MUNICIPI - 1981 1 •• '· ~ - - i 1 ¡ i r l Vingut~ Na scuts Munic. c.. .-- ¡. ¡; .:~~; ·;g:¡ S-'.. -<17 : .,5.53: i fora de fora cr.tre el'\tre entre entre entre 19Se i !"{¡,!'cut~ ~l i'l uruc1pi Vlngub ce fora B P:R CE L01~A 1976-1981 1971-1975 1956- ! 970 1951-1955 1951-1950 ahiin~ �., ANY o•ARRIBADA AL MUNICIPI 1981 ------------------------------~ -<. '· Uingut-5 de fora Na5CUt5 Munic. i rora Ha s cul5 al Munjclpi Uing u ls de fDra 18.11: 23.38: 22.78: 113.78: J, 11.-4s: ['~~i[:M• 7 • 4 g l 11 r TOTAL C.M.B. SENSE BARNA ~ ¡.;,... c...: ent r e !-.::ntre ent¡-e entre 1976--1981 1971-1975 1955-1970 1951-1965 tshL:-e 1951- 1950 lSSff l. <~.l:n:n'la • • �.11~ ~ • ,,[f::'\~ ~.:;;;.- VIATGES SEGONS MITJA DE TRANSPORT - 1981 '· \ ... Viatge.s Total.s 1. 19: 11. 69l 18.901 2.ea: 3.88: ~ ~ ~- l'fo Consta l'le\.ro 1 1.27: Tr-en Bu 3 priv!) t. 18 .~8: Tren!>po rL e . 33 : 41.251 -1.28: Taxl i n~iv l d Metro ~ · 2.35: Tr e n ~ Bu!> pr iv zd. Tr a n.:.pcrt indf v ld 3.87: ~ 28.871 ..,fOO} :! <:~ placa n No Con!llll ED 1 s. ea : · dJ:ru 21.06: Eu ~ A P:: u No e .:. Viatge.5 Trebatl e. s2: 2 B."'!6: 5 .59! Bu.:. Ta xi A Peu No ·.o!> &e,.pl ac r: n TOTA L C.M.B. ·' c...~ '-· Viatge.s E.studi 1 .es: 6.21: I!::L.t'_.Q 11 . 6'1: 1. 5 6: 3 .89 : 5.36! e.e9: b ?.S-2: 2.63: Ho Cor,!l t.a Me t. ro !3 u.:. Tren Bu!> pr1va\. Tr an5po rL ind1v1d T!!Xl A Peu No e~ de~ p l ace n �..·, VIATGES 5EGONS MITJA DE TRANSPORT 1981 ·.< Viatg e 5 Total5 No Viatge5 Treball C cr. ~bs !"'í td.ro Ho Con:.\.11 e.?e: r'lo Ccnsh !"'e t. ro g. 61: :'l e t. ro !! u~ Bus Tre.n Tr en Tr ~n spcr t T r ~ n spcrt. ln di v ld Taxi A Pe u Ko t> !l 15.611 1. ~51 Bus pr!vat. p rJvat. S u !> lJiatges Est.udi de~; p t ~ ce n !7. 5 9: 5.52: individ Tll xi A Pe u Ho es ó ~ splacen U,__..ll. Bus Tren J.·o: 6. 77: Tr a n~p o rl 6. 11: Í ~Xl ?us privat 59.75: A Peu 2. SS: No "'" 1nd 1 v1d ' d e ~ pd, ce n 1 ! BA RCELONA �.. J., VIATGES SEGONS MITJA DE TRAHSPORT - 1981 ' 11 Viatges Totats [==:J rz:zzJ miliiJJJ ~ IJiatges Treba t l 1. 37: No Cor,.:;t.a 2.10: 5.611 r:et.ro 8.7-4:· Metro H. 00: Bu~ TLl.x1 Taxi A Pe u 2~.56: A Peu 5.68! No e!l Tren -4.371 Bv~ a:-=-JJ ~ 8 . 77 1 ¡ .,~,.1 ~. 33: Cor.:~ta 29.26: 3.611 -<.29: 3B.39: 0.37: 2 . 1" , ~"W 18.?91 ~ """'3 e . 23: rio privat Tr~~sport. No ·?! !. lndlvid de~pl~ cer, Viatge.s Est.udi C=:J Bu.!> Tren Bu.!> privat Tran~porl individ \4 c...; 3.57! ~o Con!lt.a r:etro Bu.!> Tren Bu!l pr1val iran!lport. lndivid e . e7: TcxJ A Peu de:~ptac.en TOTAL C.M.B. SEHSE BARCELONA c..~ 1.59: 1. 91 : G.6ll 1. 71: ... ·47: Ho e!l de:.ptac.en ..., �• S de 23 198~ Una jira al serofi de la recuperació económica de Catalunja 1-7' 1 Redactor en cap: ns.Jau mc Masdcu, , Espunn·o;. Assesl\ li(¡·í•d Porres: JOSEP M. FIGUERAS Jr: e Abn . Imatge 1 itntixa nts: 1''-lic¡ucl algrat la crisi i la recessió económica que pateix el país des . Ohson. Col.labodeja fa uns quants anys, tots )asili Haltasar (llles els empresaris espanyols són Hitsc), Xosé Garcia me 1.\artrolí, Jos(~ F. conscients que la millor so;¡ rro, Jordi Viadcr. lució davant una cor:juntura quin! Romag11era. tan desfavorable és procedir a canviar caduques se l'arrr·nsas, Uuís )ueralt, Enrie Sales. estructures i obrir camins a !'exterior, coin !'única rs: Enrie Baiicrcs. via d' intentar la supervivencia i lluitar contra la ;ls, Enrie Calpcna, desaparició. •n Monzó, T1sner. nlla. Uuís F1aquer, ~osa , .Jamne Lorés, rnat !\!uniesa,Joan da Molins, Caries ·,es: COVER, Efe. ~A) na-4 m .'n ks próximes en el tema que . La ncteja que ems pe! que fa a .::omplexa mafia és investigat en 11gcs relacionats afers que cstan la invcstigació a s a les darreres tan descobrint ;cguretat, algun H'S de les scves 1 Per altra banda, no es tracta d'un repte impossible, pero sí difícil. Les empreses espanyoles compten arnb la suficient imagínació i capacitat per poder competir en un to d'igualtat amb d'altres empreses foranes, amb l' objectiu posat en l' obertura exterior i a augrnentar les seves respectives quotes de mercat. És precisament en aquest punt que les fires internacionals de mostres, com la que actualment se celebra a Barcelona en laseva51 edici6, adquireixen tota la seva dimensió i la seva fo~ en Wla mesura proporcional a 1'obertura exterior amb que les ernpreses espanyoles projecten els seus objectius a curt i a mitja termini. . : En el moment present, les fires anomenades generals exerceixen un paper substancialment diferent del de les grans exposicions deis primers anys d'aquest segle, i. el seu contingut esta molt rnés d'acord ambles necessitats i les exigencies actuals en materia de comer<; nacional i internacional que, substancialment, es concreten, no ja solament en la simple exhibició de productes, sinó en l',Yuda al lliure comen; a través de la promoció d'un lloc de trabada de !'oferta i la demanda. I aquesta 51 edició de la Fira Internacional de Mostres de Barcelona constitueix un dar exemple del que hem esmentat, tenint en compte la varietat, la presencia i la qualitat del material exposat al recinte firal de Montju'íc, a trav{~s deis vuit sectors que constitueixen la mostra d'aquest any. Com ja he dit en més d'una ocasió, el paper fonamental de les fires generals és el de platafom1a de llan¡;:ament dcls successius seo.ors monogr.ifics, una vegada consolidats com a tals. Aixo exigeix, com resulta facil de su posar, una enorme quantitat qiiestió. • i protecció de , . ·nda de joies i d' imaginació i d 'esfon; per continuar dotant l~ Fira de nous apartats, valids per a l 'economía del país i que, en cena manera, continuln mantenint viva la flama u~icional i popular que la Fira ha sabut encendre en l 'anim de la ciutat a través d' uns quants decennis d'história. a nostra Fira, la Fira Internacional de Mostres de Barcelona, que ha mantingut una trajectoria de servei a la indús· tria i al comen; i ha contribuit a informar petits, migans i grans empresaris - - - espanyols sobre nous productes, nous mercats i nous processos tecnológícs, es ttoba en aquests moments en una fase d'evolució, l'inici de la qual es va assenyalar al terme de la passada: edició, amb mot:iu del seu cinquanta aniversari S'havia dcscoben una etapa certarnent important i s'havia i s'ha de dotar encara laFirad'unimpuls renovador, sen se que per aixo· no hagi de tenir tot 1' arrel.ament popular a que abans feia referencia. En l' edició d 'aquest any han concorregutala Fíra vuit sectors, dos deis quals constitueixen una autentica novetat: els dedicats al' esba.tjo o lwbby i el de la papcreria, deis quals s'espera molt en un futur immediat. Així mateix s'ha de destacar la presencia de quaranta reprcsentacions estrangeres que aporten la part millor de les seves respectives produccions nacionals. ; · ¿Com seran les directrius del futur? Cal indicir, en aquest respecte, que la Fira Internacional de Mostres de Barcelona continuara fidel a la seva cita anual i ala seva decidida vocació de serve~ unint la , tccnica i el consum, amb les modernes aportacions ' tecnolbg1ques en cada un deis camps o sectors representats, i coro una base popular d'una manifestació profundament arrelada en la seva ciutat i la seva gent, sen se que per aixó deixi de donar supon a nous sectors ni d',Yudar a la promoci6 exterior d'idees i produoes d'empresaris i empreses espanyols, la qua! cosa vol dir, en definitiva, estar al servei de la indústria, el comen; i l'economia del nostre país. 1 }osep M. Figueras is presidtnt dtl Comite Organitz.ador dt Úl Fim Internacional dt Mostns. KATAL NIA �----- /l ~rl \~ ,·.~ .. Con demasiada frecuencia uno tiene la Impresión de que las estrategias políticas se plantean por simple acto reflejo ideológico, sin tener en cuenta que los tiempos cambian y que las ciencias adelantan que es una barbaridad. La incapacidad del arsenal de doctrina acumulado en el siglo pasado, durante los tiempos de construcción del mundo nuevo del Estado-nación, para facilitar la comprensión de las cosas que pasan hoy, se ha puesto de manifiesto en las dificultades que las fuerzas políticas encuentran a la hora de redefinir sus posiciones respecto al proyecto catalanista. En los últimos cincuenta años el mundo ha cambiado más que en muchos siglos: repensar Cataluña desde estos cambios exige no tener reparos en soltar el lastré de los principios que en su rnomento configuraron la doctrina del catalanismo político. De la misma forma que para ·alcanzar a entender alguna cosa de la lógica de la sociedad post burguesa hay que relativizar tanto los mitos que la construyeron como las doctrinas que intentaron acabar con ella y que en muchos casos no hicieron más que reforzarla. Y solo a partir de este ejercicio es posible la recúperación de viejas ideas que vuelven a ser útiles por el simple hecho de haberles cambiado su escenario-operativo. Ciertamente, el moderno estado-monstruo, que no cesa de abarcar y apretar, no facilita a los políticos el trabajo de reflexión a medio y largo plazo. Un doble cerco parece cerrar toda perspectiva que vaya más allá de la inercia del poder adminis- - ..-.. - pensarse Catalur'la desde las e marcas, si no hay espacio vital par que estas estén realmente desp gadas de Barcelona? ¿Es poslbl entender este espacio de otra m nera que como el área de lnfluenci de una capital poderosa. con esplr tu abierto y vitalidad social pl~na En los tiempos futuros Catalur'\ que, en el mundo actual, hacen ine- será lo que sea Barcelona. tratlvo: una burocracia cuyos inte· tarea de proteger el poder, es decir, Y si Barcelona se hunde, si com xorable la desaparición de Cata! u· reses se han convertido en necesl· de asegurar el orden. dad primera por encima de los proNo creo que sea atrevido afirmar ña, como entidad polltlca, a medio · se ha dicho queda condenada plazo. . papel de. segundo na como el que 1 blemas reales de la colectividad y la · que en estos momentos no hay una acumulación constante de una fuerza política que disponga de un Esto es lo que ocurre, por ejem- historia ha condenado a ciudad suma de pequeñas cuestiones que proyecto político para Cataluña plo ..a mi entender, con la tan repetí- como Marsella, diflcllmente resist requieren respuesta Inmediata. sin realmente nuevo:y al decir nuevo no da consigna política del comarca- rá Catalur'\a. Y no es sorprendente nt ofensiv dar tiempo a integrarlos en un pro- es por un absurdo purlto de origina- llsmo. SI el futuro de Cataluña tiene lldad sino simplemente para seña- que estar en las comarcas. con para las gentes de comarcas. Tod yecto de más largo alcance Cada vez· nos encontramos con lar que es necesario que responda a todo respeto tanto por los polftlcos lo contrario. Fueron preclsament más frecuencia con una actividad la realidad actual de las cosas, que que defienden esta idea como por ellos los que a lo largo de los slgl política sin horizonte, perdida en la son como son y no forzosamente los ecologistas de estricta obser- desde el campo fueron constr marabunta del dfa a dlll. Y enton· como cada uno de nosotros querrla vancia,, me temo que este futuro yendo la gran ciudad: una eluda que primero fué mestizo lugar d ces, sin lugar para la reflexión en que fueran. Y tampoco, en este será más bien problemático. Aunque parezca absurdo, a ve- encuentro de catalanes de dlvers profundidad, no es sorprendente mundo. hay.que ser víctimas de las que se apele a la cómoda solución fijaciones irreductibles qufl gene- ces uno acaba pensando que hay procedencia, y que después vló 1 de la receta aprendida de men1orla ralmente no conducen a otra cosa realidades elementales de la vida crementada su vocación de mezcl o .con sentimiento cuando todavía que a hacernos un poco más des- cotidiana que los políticos las olvi- con la Inmigración y el progres graciados. Las naclone!l corno fo- dan, como si no fueran con ellos. a Esta ciudad que, para bien y par ·se tenía tiempo para leer, discutir y, a veces, incluso pen~ar. das las cosas de este mundo nacen, la hora de hablar de la cosa pública. mal, construimos entre todos e Pero hay momentos en que la crecen . y mueren.sus histCJrias ti e- Por que absurdo es tener que recor- ahora, más que nunca el punto d realidad ya no perrnitn mantener nen momentos de excelente saiiJd y dar, por ejemplo, que con los me- referencia si pensamos en una e dios de transporte modernos las taluña Inserta en el mundo y no si más el engaño. En que ni desajuste . períodos de enfermedades ditrciles: entre las viejas recet'3s y las nuevas la historia, en definitiva, es la cróni- proporciones espaciales han ca m- plemente en los ciegos lfmltes qu cosas es tan grande que no hay for- ca de este Ir y venir de las cosas, la blado de manera radical: lo que a n- van de Salses a Guardamar y d ma de mantener el equilibrio, por tumba de pueblos. culturas y clvili- tes costaba una jornada de camino Fraga a Maó. La nación catalana está destln precario que este sea. Por eso, en zaciones que se suceden unos a ahora puede costar una hora, y una los últimos meses, desde los diver- otros. modificación tan sustancial en la re- da a ser en los aflos próximos y si en estos momentos hay con- !ación espacio tiempo tiene que área de influencia de Barcelona: d sos puntos del espectro político, diversas y codiciadas voces han coin- senso generalizado en que la na- modificar forzosamente el conteni- la fuerza de esta~ludad depender cidido en un punto: que hay que re- clón catalana que en otros tiempos do de las Instituciones construidas que este pars sea. Y la fuerza a esta ciudad ha estado siempre e• visar lo que se ha dicho sobre estuvo Incluso a punto de tener es- sobre un territorio determinado. Hoy. Cataluña se puede cruzar de una sensibilidad compleja, mestlz Catalw'la y que hay que pensar de · tado, pasa un período difícil y que la otra manera la realidad política del · · redefiniclón de sus contenidos poH- ·• punta a punta en poco más de tres y abierta. Las comarcas pueden s catalanismo. tic os es imprescindible para que la horas. que es el tiempo de autopista un horizonte electoralista a mu Sería importante que no se aho· ·.. enfermedad no sea mortal, como · que nos puede llevar el viaje desde corto plazo. nunca un destino par rraran esfuerzos u la hora de llevar a pudiera suceder de progresar algu- la Junquera hasta Sant Caries de la este país o una pauta para un pr cabo esta reflexión y sobre todo nos síntomas delectEJdos, es curio- · Rapita. La lejana Lérlda está a hora yecto potrtlco de largo alcance. R que en aras a la inlrasigencia de los so ver cómo aluunas de las pro- y media de Barcelona. Sólo algunas pensemos Barcelona sin miedo, a principios no cortaran las af&B a puestas políticas que con más insis- comarcas pirenaicas tienen todavía tes de que caiga del pelotón de la la imaginación, contra la que tan los tencia tratan c:1e presentarse como un cierto aislamiento real. Todo lo grandes ciudades. prejuicios ha tenido siempre la Gla- únicos depositarios del ideal nacio- demás s.on muchas dosis de ideoloY si ella cae, Catalur'\a quedar se política tan celosa siempre en lá .1 lialista éatalán, lo haeen, con suma gfa y de viejos prejuicios. ¿Cómo adormecida por largo tiempo. frecuencia, desde planteamientos puede, en estas circunstancias, Josep RAMONEO zas ·La ciudad, ., comarcas y la naczon Se ~------ � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Barcelona, capital metropolitana Subject The topic of the resource Barcelona Àrea metropolitana Model social Finances públiques Catalunya Territoris Europa Description An account of the resource Notes del gabinet per la conferència i notes manuscrites de PM. Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Castellà Type The nature or genre of the resource Conferència Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Universidad Internacional Menéndez y Pelayo (Santander) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1983-08-25 Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/9/1762/1999_prologo_delaidentidadalaindependencia_XRdV_PM.pdf 8c1978c6366e6682f81a5a3d4343f913 PDF Text Text ��������� Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 03. Activitat creativa Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Recull la documentació de caràcter creatiu generada per Pasqual Maragall, no relacionada directament amb la seva activitat acadèmica, professional o política, que s'ubica en les col·leccions corresponents. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Prólogo del libro "Cataluña, de la identidad a la independencia" de Xavier Rubert de Ventós Subject The topic of the resource Identitat col·lectiva Catalunya Independència Federalisme Espanya Nacionalisme Territoris Acció política Rubert de Ventós, Xavier, 1939-2023 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Publisher An entity responsible for making the resource available Anagrama Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1999 Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Castellà Type The nature or genre of the resource Pròleg EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Escrits https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/9/1761/1999_proleg_delaidentitatalaindependencia_XRdV_PM.pdf 2816dae8c00d23d9fff9f11611821430 PDF Text Text Pròleg Pr imera edició: març de 1999 © Xavier Rubert de Ventós, 1999. © del pròleg: Pasqual M aragall i Mira, 1999. Coberta: Enri c J ardí © d'aquesta edició: Editorial Empúries, SA, Peu de la Creu, 4, 08001 Barcelona www.empur ies.com correu@grup62.com Imp rès a Novagràfik, S.L., Puigcerdà, 127, 08019 Barcelona Dip òsit legal: B. 10.141-1999 ISBN: 84-7596-649-7 Són rigorosament prohibides, sense l 'atttori tza cio escrit" dels tit ulars del «copyright», sota les sancions establertes per la llei, la reproducció total oparcial d'aquesta obra per qualsevolprocediment, incloent-hi la reprografia i el tractament informàtic, i la distribuciód'exemplars mitjançant llogue1' opr éstecpúblics. Conec Xavier Rubert i sé per què ha escrit aquest llibre, encara que no és l'únic que podia haver escrit. Té a veure amb la seva educació, un seu retorn amb l'edat a l'origen, una èticapersonal intransigent amb la claudicaciódavant els llocs comuns i davant la mandra moral, així com davant la beatificacióde tot el que éspel simple fet que existeix i la incapacitat de p ensar allò que encara no existeix però que pot existir i és millor. Contra la beatificació de les pròpies limitacions. Contra la por a la v uln erabilitat - vulnerable és v en erable, sembla dir- i el blindatge consegüent a les petites certituds estrictament defensives, que esdevenen aleshores edificis opressors, morals immorals, falses veritats. Xavier Rubert ha patit la política, i li interessa sobretot en aquesta m esura. Altrament li interessen la gen ètica i la clonació, amb llurs dilemes morals incorporats, m és que no pas el [ederalismefiscal o eljudici de Clinton, i encara potser aquest sí que li interessa pel' allò que té de possible objecte d'una sociologia i una ètica del desenganyo de la disfuncionalitat de la política. (Encara estem esperant, molts, la pàgina de Xavier Rubert sobre aquestjudici i el seu significat.) �8 Catalunya, de la identitat a la independència De la identitat a la independència Com diu el meu germà, «el més fumut de la política és que hi ha coses més interessants i que la gent se n 'ha adonat.» Sócdels que creuen que la corrupció només apareix en l'escena política (encara que existeixi més o menys sempre, tot i que no en grau superioral de la immoralitat en la societat civil) quan la política deixa de ser interessant. Només uns quants creuen que val la pena mirar de tirar un pont entre la política i la moral que no sigui el delsjutjats de guàrdia o elssermons habituals sobre la matèria. Xavier Rubert és un d'ells. Aquest llibreapassionat i apassionant podria tenir diversos títols: de l'aventura de pensar pel seu compte o de la similitud entre la històriapersonali l'edificació d'una ètica. Xavier Ruben esdivorcia del seu passati fa de la seva experiència personal el punt de partida d'una teoria i d'una proposta. Res no és sobrer en aquest llibredes d'aquesta òptica. Tercersubtítolpossible: de la recuperació, iUació i sutura de lesfilosofies pensades i escrites; de les pròpies lectures de la mítica grega, la ciutat aristotèlica, el dret territorial romà, l'universalisme catòlic, el racionalisme modem, el darwinisme, Freud i Marx; lectura que reconeix Kant com l'únic incontaminat pel perill de reduir-ho tot a una sola escala (<<l'únic que va donar-nos una visió coherent i unitària de l'home sense menystenir mai la pluralitat i mútua conflictivitatde cada una de les esferes que ens constitueixen»). Tractaré de resumir a continuació l'inici del discurs de Xavier Rubert, inici sense el qualles conclusions no tindrien la [orça contundent que tenen al final d'un relat rodó i acabat. L 'home té una feblesa natural (no té U11Jes) i una dificultat adquirida (es complica la vida amb tècniques cada cop més complexes). Ambdues coses ensfan incompetents, aprenents i dependents més temps que altres espècies, ensfan progressivament addictes a la dependència. La cultura esdevéaixí un art del retardament. La cultura fixa unespautes: «una memòria, una llengua i uns déus (. ..) pels quals la gent ha estat sovint disposada a matar i a morir» Pelslliberals això ésun mal, pels comunitaristesmés aviat un bé. Per Rubenles dues coses a l'hora. És el que defineix la natura humana: la passió per la identitat i l'addicció a la dependència. Són només els animals que estimen aquells que manifesten un instint d'agl-essió que va mes enllà de les seves estrictes necessitats. La tendència solidària i l'agressiva són dues cares d'una mateixa moneda. La identificació amb «els nostres» és la responsable de les actituds més sublims i de les més miserables. Identitat i pertinença semblen atributs de la natura humana i, més enllà, de la natura en gene1'al. Però l'instint gregari és recuperat per l'home, amb la irrupció de la raó, a través del mite d'un origen o un destí compartit, que compensaria els desperfectes ocasionats per una raó bàsicament insolidària (homo homine lupus o horno ecanamicus), però que en crea de nous, nous inconvenients (la Guerra Justa, la Santa Indignació, etc.) De[orma semblant a la colonització de l'instint per la raó, la ciutat s'independitza del seu entorn i creix i se serveix d'ell en comptes de servir-lo, i la informacio acaba manufacturant esdevenimentsper assegurar la regular producció de notícies: és el càncer com a metàjora d'aquell creixement incontrolat d'una part del sistema que acaba fagocitant-lo tot sencer. Aquest ésel destí de l'home, la tendència a l'afirmació metastàtica dels propisprincipis en detriment dels dels altres i en 9 �Catalunya , de la identitat a la independència De la identitat a la ind ependència contra de la «dependència de» i la «v ulnerabilitat a» les seves exigències. No és sensat ignorar-ho. Solament podem civilitzar-ne les conseqüències. Aquest ritomel-lo estarà present al final de l'argument de Rubert. La nostra singularitat és, doncs, resultat de la nostra pertinença a un col-lectiu o més exactament a una sèrie d'identitats:familiar, racial, ciutadana, sexual ogremial. Per tant, si la nostra individualitat no és més que una barreja -i-conflictiua, no idillica com en Havel- de pertinences a col-lectius, si el rebuig o l'acceptació a què estem sotmesos deriven d'aquestes, no és legítim suposar que només hi ha drets individuals i que no n 'bi han de collectius. ¿No és cert que una persona és més rebutjada si a més de dona és negra, pobra i immigrada? ¿No ésproporcional el rebuig al nombre de pertinences percebudes com a negatives? El mal no serà, doncs, la nacionalitat o identitat collectiva, sinó les sobiranies territorials que es permeten de negarles, com explica també Yebudi Menuhin en la seva Assemblea de les cultures -si bé Menubin utilitza indistintament territorialisme i nacionalisme. Rubert creu haver trobat aquí la clau explicativa del pel'què de la reacció dels estats occidentals en el cas de Iugoslàvia: acceptar la independència d'una província iugoslava podria ser un mal precedent per altres estats que tenen les seves «províncies problemàtiques». (Els casos d'Eslovènia, Estònia o Eslovàquia, pensojo, foren diferents. Aquí hi haurien, segons l'argument de Rubert, interessos particulars d'estats occidentals particulars) encara que en el darrer cas hi ha hagut la mà sàvia de Havel i Dubceck, que en Xavier no reconeix for the sake of the argu- ment: tots dos eren partidaris d'una compatibilitat de les ciutadanies xeca i eslovaca que no casa amb la conflictivitat intrínseca que ell suposa sempre existent. Però potserjustament per això, penso) perquè ni Dubceck ni Havel eren nacionalistes, tot i no entendre 's entre ells, la separació va ser civilitzada, com Rubert voldria - i potser en elfutur serà parcialment reversible: no m 'estranyaria.) Per morir de gana n 'hi ha p1'OU amb què siguis africà, però perquè et neguin l'existència com a poble cal que siguis nacional d'una nació-sense-estat. Aleshores et poden exterminar. Així conclou la diatriba de Rubert contra el dogmatisme dels drets individuals invocats, per exemple, per Sauater o Vargas Llosa. Es tracta de recon èixer la interdependència entre drets individuals i drets collectius, com Rawls reconeix en certa forma. Un cop, comentant una frase de Pujol en un article publicat en la revista del ministeri espanyol d'afers estrangers, en el sentit que les nacions existiran sempre però el nacionalisme no -solament mentre determinades nacions no siguin reconegudes-, frase que a mi em va sobtar perquè molts anys abans jo havia escrit) a Refent Barcelona, que el catalanisme tenia futur però el nacionalisme no, Rubertja em va tirar en cara que també les dones volen poder prescindir del feminisme: serà senyal que la discriminació ha desaparegut. D 'acord. Et pourtant. Aquestes morals de circumstàncies solien ser molt criticades) quan jo era petit) pels qui se situaven en el comunitarisme nacionalista. Afortunadament Xavier Rubert deixa ben clar que «la ideologia comunitarista insisteix en el fet que les entitats collectiues són subjectes dotats de personalitat i de drets (..) \0 11 �13 Catalunya, de la identitat a la independència De la identitat a la independència però la vertadera justificació d'aquestes entitats és la inversa: el fet que els subjectes som entitats collectiues i que la nostra llibertat no és més que eljoc que sabem establir entre tot allò que ens fa al llarg del nostre període de latència i tot allò en què participem en el no menys llarg període de convivència entre distints codis, principis i conviccions». No al comunitarisme pur, doncs, i sía la polisèmia dels individus, cada un mirall d'una colla de comunitats o identitats distintes -em sembla entendre, i crec compartir. Però -diu Rubert-Ia idea d'una identitat individual confegida per les diuerses empremtes i codis comunitaris (econòmic, familiar, professional o nacional) xoca amb el concepte d'identitat que ens ve de la polis grega, la moral cristiana i la revolució libeml, la darrera de les quals dona un vernís laic o protestant a les dues anteriors. AquíXavier Rubert reitera l'argument del seu llibre anterior (Nacionalisrnos) i ressegueix tota la història de la impostura o sublimació per la qual neix l'Estat modern fins a convertir-se en paisatge natural que ja ni veiem: des del qual mirem. M'estalvio de resseguir aquest itinerari càustic, divertit, esplèndid. El lector hi disfrutarà. Salto al punt on la senyora que compra el cartró de llet s'indigna perquè les instruccions són en català, però que quan la dependenta li diu que allò es portuguès, reacciona de la següent manera: «Ah, entonces vale!» Metàfora aquesta d'una Castella que ha passat de quatre a sis segles reconquerint Espanya i després conquerint Amèricafins a l'extrem obtús de confondre nació amb estat. Res que no sigui estat és entès per ella com a nació -com li passa a la senyom del cartró de llet. Tant per tant, independitzem-nos-en i entendran que som una nació, per fi. Ironia mortífera. Tremendament efectiva per aconseguir el que jo vull aconseguir i Xavier Rubert ja dóna per impossible: convèncer Espanya de la seva miopia. Com quan, amb encara més crueltat, havent citat en un article aquell collaborador de El País que confessa que se sentiria privat de la seva identitat personal com a espanyol en el cas d'una independència catalana, Rubert p1~egunta, pudorós: «¿Tanto me necesitas, corazón loco?» Sens dubte som conscients que Espanya necessita de Catalunya almenys tant com Catalunya necessita d'Espanya -essent aquesta necessitat, diu Rubert, decreixent en una Europa sense aranzels interiors i amb moneda i aviat exèrcit propi (¿en què queda l'equació tradicional dels burgesos catalans de fa 100 anys: fidelitat al govern a canvi de mercat protegit i policia contra els aldarulls, val a dir proteccióal quadratí'), Em permeto interpretar, a partir d'aquí, a la llum de la lectura de Catalunya: de la identitat a la independència de Xavier Rubert, la situació actual i l'impacte possible del llibre. Catalanisme avui vol dir diàleg franc amb Espanya i vocació europea, recerca d'un lloc en el món obert, proposta de geometries variables en la lenta reconstrucció de la democràcia, que tot just fa tres anys va viure la seva primera alternança no traumàtica en tot el segle, i encara amb dosanys més (fins al darrer Congrés del PP) de persecució del vençut pel lleuçerament vencedor, convençut aquest que sense destrucció de l'adversari, amb només victòria electoral, no hi ha autèntica victòria. Catalanisme vol dir avui aprofitar aquest moment únic per plantejar cruament les coses, vint anys després de la Cons- 12 �14 15 Catalunya , de la identitat a la independència D e la identitat a la independèn cia titució, i demostrar que només des de la real autonomia de decisionsse'ns pot demanar solidaritat i amistat. Aquest és el sentit del catalanisme de Xavier Rubert, que jo comparteixo, tot i que discrepo d'alguna de les conseqüències que ell en treu, perquè aquest catalanisme no és per a mi ben bé un nacionalisme més, com ell sembla admetre, sinó un nacionalisme determinat, que convé anomenar pel seu nom: catalanisme, que no es realitzarà més que en la perfeccio del seu objectiu específic, que és transformar Espanya en un subjecte europeu, diguem-ne, modèlic, de futur. Això és el que Europa espera de nosaltres, i no solament per comoditat. El «modelo catalana» dels italians. «El Barcelona model» dels anglesos -tant se val el nom. Catalanisme és per ells sobretot guanyar la llibertat en la unió, com volen elsfederalistes, més que no pas en la separació. El gest europeu és un gest d 'unió i diferenciació, no de separació ni d'homogeneïtat. Diferenciació de les cultures i personalitat de les ciutats. Proximitat amb lleialtat a l'interès general. Aquest és e! meu catalanisme. ¿És també el de Rubert? En tot cas, ho admeto, per arribar al meu final s'ha de passar pe! seu camí. La independència que ell proposa, la independència per recrear una interdependència mai abjurada, i no una sobirania ja inexistent (¿per sort, per desgràcia?) en un món on ja no hi ha sobirans, és e! camí racional i el company indefugible. Millor que el regateig nacionalista de curta volada, clònic del seu adoersari. Millor per arribar, passant per la deconstrucció i l'alleujament de l'estat -així, en minúscula- a la seva reconstruccióen les escales apropiades, que serien diverses per a cadafunció. Millor per fi que el federalisme babau, exclusivament sentimental (oh, ajuntem-nos germans, perdonem-nos mútuament els pecats!) o pitjor encara, el federalisme homogeneïtzador, que no buscaria unir llibertats sinó embolcallar-les amb una cotilla elegant. Aquest llibre és la millor resposta a la intenció dels debats -que en Xavier bateja sense embuts de «ventrilòquia política»- que van néixer pels volts del post-olimpisme. Que em perdoni la paradoxa. En efecte, es tractava, dèiem aleshores, de pensar des de Catalunya. De considerar-la com una àgora més que com un temple (tot i que, diria ara, despr és de llegir el « Cataluny a» d'en Xauier, una àgora no exempta de figures, d'estatuària representativa del demos català). Com un punt de partida més que no pas un punt d 'arribada . Per pensar e! món des d'aquí, més que no pas des d'un punt d'arribada. Per pensar el món des d'aquí, més que no pas des d'un punt virtual -inexistent- com ha estat el casquasi sempre que s'ha intentat. Perfer la contribució catalana a un nou universalisme a l'alçada d'uns nous requeriments, i per tant contribucio modesta, datada en el temps i en l'espai, confessióde part, partí pris reconegut per part dels catalans en la discussió del que hagi de ser discutit. Renúncia pamada i curosa al progressisme de la Illustracio que tot ho v eia clar -massa clar, massa llum- i al progressisme del XIX, que ens feia esclaus d'un futur tan esplendorós com ineluctable, i per tant no lliurement escollit, més aviat fàbrica de nous sacerdots. Però també renúncia al passadisme romàntic de la Renaixença excepte en allò estrictament indispensable per ser algú en el diàleg entre les nacions; no perquè Jafre el Pilós o Roger de Flor (o el John �Catalunya , de la identitat a la independència De la identitat a la independència Wallace de Walter Scott) siguin herois catalans (o escocesos) menys importants que els corresponentscastellans (o anglesos), sinó perquè nosaltres (i els escocesos) sabem dels abusos de la historiografia al servei de l'assimilació i la uniformització més o menys forçada dels ciutadans. Xavier Rubert no cau en cap d'aquests paranys -ni en l'unioersalisme futurista i ingenu, pensat des d'enlloc, ni en la història com a fonament únic de la raó. D 'aquí que la seva sigui la millor contribució, crec, al debat obert després del 92. Ni tan solsestà exempta, per bé que quasi no es nota, i això és un altre mèrit, dels efluvis sentimentals que condemna, sense els quals tanmateix cap p7'OpOSta no té interès. Hi ha una passió al darrere de la construcciód'en Xavier, tot i que sotmesa a la prova àcida de la consistència en termes dels interessos materials actuants i de les lliçons de la història del pensament; per bé que minimalista. M'atreveixo a proposar a tot defensor d'altra cosa que la que Rubertformula , a tot nacionalista o sobiranista pur, sigui de la nació espanyola sigui de la catalana (sigui Savater o Cardús), a tot federalista, que passin opassem la prova de refutar Rubert... si poden, ...si podem. La seva fónnula d 'independència per a una autèntica interdependència, racional, i històrica i ideològicament robusta, és difícilment atacable, tot i que no fàcilment imaginable. Ens convida a p1'ovar, a mi i a d'altres com jo, que l'interès i la capacitat d'entesa de catalans i espanyols tenen un punt de confluència oirtual r-sen el doble sentit d'òptima i a l'hora possible-; i convida els sobiranistes a provar, no solament que tal punt no existeix, contra el que alguns creiem, sinó que tampoc no éspossible una sobirania flonja, com la que dibuixa Rubert, en la qual la sobredeterminació català = del Barça = CiU = teleespectador de TV3 = anticastellà sigui culturalment combatuda, políticament incorrecta. I no s'hi val a assenyalar que hi ha «periquitos» catalanistes, només faltaria. No: es tracta d'establir un codi de moral politica en què l'altra cadena d'equivalències, la fàcil, sigui col-lacada en off-side, tinguda per reduccionista i empobridora, i denunciada quan esdevé anna política . Xauier Rubert ha anat de la seva identitat a la seva independència. D'alguna manera crec que ha tornat així a una identitat primigènia, a reconciliar-se amb el seu origen, Empúries i el Mas Ventós d'Olot i la Serra Cauellera. Ho ha fet travessant uns paisatges que es tornen seductors, rics en detalls i en descobertes felices, racons de la història i la filosofia oblidats o inconnexes, que ell va recosint amb una erudició no e1'Udita, permeteu-me l'expressió; més aviat apassionant, pedagògica, divertent, esbiaixada per la intenció sostinguda de l 'argument, que mai deixa de ser arriscat. Xavier Rubert de Ventós va ser capaç de descriure amb una retina super impressionable el gest de la meva mare, al qualjo estava tan acostumat que no el podia identificar: una mena de vergony a opudor o bé oferta de companyonia, i no un perdó no demanat. Un gust absolut per l'intercanvi intelligent d 'idees i sentiments. També a mi m 'agradaria haver descobert en Xavier un gest que li éspropi: la indignació educada davant el domini de les idees que pertanyen a un passat o un present que encara ens atenalla, no pel que tenen de passat aquestes idees, no per situar-nos nosaltres amb el vent de la història a popa, cosa que a Xavier Rubert més aviat no li interessa, sinó per primar la iniciativa personal, el risc volunta- 16 17 �Catalunya, de la identitat a la independència De la identitat a la independència ri, la independència sensible, la individualitat oberta, un «nosaltres» que (com ell diu) no és un «no als altres» sinó una precondicio de l'existència d'intercanvis interessants entre nosaltres i els altres i un reconeixement de la intrínseca ambivalència de la nostra adscripció al grup, als diversos grups que conformen la nostra individualitat percebuda. Alguns lectorspoden pensar que no he captat allò més original del missatge de Xavier Rubert. Potser ell mateix i tot. La proximitat, de vegades, té aquestes coses. I arriba un moment a la vida que un en realitat només està realment interessat en els llibres dels amics. Podria ser que això fos perjudicial per entendre'ls de la mateixa manera que un lector normal. Ja en parlarem. Freguem-nos les mans esperant les reaccions que «De la identitat a la independència» ha de P1'ovocar. Segons quines siguin aquestes reaccions a Catalunya es confirmaran uns o altres pronòstics, quasi diria unes o altres tesis. Però el mateix espodria dir, i encara més, de les que puguin haver-hi a Madrid el dia que espubliqui en castellà. Per això és un llibre arriscat. Arriscat per l'autor i arriscat per nosaltres, lectors partisans, ara entusiastes, ara contrariats, i pe7' tant beUigerants en un matx del qual no trigarem a saber els resultats. Queda sempre elfet que mai s'havia dit tan clar que som bonsper a l'odi perquè ho som per a l'estimació -que tots dos, amor i odi, deriven de la mateixa genètica i de la mateixa cultura. Que el nacionalisme esdeo émetàstasi quan es converteix en estatisme, i per tant en enemic dels nacionalismes sense estat, miop pel' la diferència i inútil pel pluralisme. Que elfederalisme i totes les polítiques basades en la confiança (lafamosa bundestreue o confiança federal) ho tenen cru. Que l'evolució de l'home i la de la societat són ontològicament això: illu- 18 19 sions excessives i unidireccionals... I que més val acceptar-ho, prendre-s'ho amb calma (take it easy, com deien a casa els meus pares) i administrar-ne els efectes. Amb tanta honestedat per davant, però, em vénen ganes de preguntar: ¿ què fa un autor com aquest en una política com aquesta? Doncs bé, no hi fa cap nosa sinó ben al contrari. Llegiu, llegiu. PASQUAL MARAGALL � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 03. Activitat creativa Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Recull la documentació de caràcter creatiu generada per Pasqual Maragall, no relacionada directament amb la seva activitat acadèmica, professional o política, que s'ubica en les col·leccions corresponents. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Pròleg del llibre "Catalunya , de la identitat a la independència" de Xavier Rubert de Ventós Subject The topic of the resource Identitat col·lectiva Catalunya Independència Federalisme Espanya Nacionalisme Territoris Acció política Rubert de Ventós, Xavier, 1939- Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Publisher An entity responsible for making the resource available Empúries Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1999 Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Type The nature or genre of the resource Pròleg EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Escrits https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1759/20030908_Estatut_que_volem_Drassanes.pdf 4bf08a357df000c7bdbd888f538e9dcc PDF Text Text L’ESTATUT QUE VOLEM : EL NOU FUTUR PELS CATALANS Intervenció de Pasqual Maragall Reials Drassanes de Barcelona 8 de setembre de 2003 1 �El canvi per Catalunya Benvolgudes amigues i benvolguts amics, gràcies per la vostra presència en aquest acte que ha esdevingut una tradició per iniciar el curs polític. I que és sempre un èxit. Ens imiten i tot! Avui, a poques setmanes, a dues llunes, de la cita decisiva amb les urnes, la meva intervenció i la vostra presència tenen una significació especial: són la proclamació de la nostra determinació, del nostre compromís i de la nostra responsabilitat amb el canvi per Catalunya. Diexeu-me parlar, primer, de la nostra legitimitat. Mireu: Ens sentim plenament legitimitats per encapçalar aquest canvi. Es pot pensar que una prova evident de la nostra legitimitat per encapçalar el canvi és la desmesurada reacció d’Aznar i del PP contra nosaltres. Una reacció que complementa la campanya abassegadora de CiU per vendre el seu candidat a l’opinió pública catalana. Sembla ser que per a aquests senyors, en la relació CatalunyaEspanya, només l’afirmació de la incompatibilitat de cada projecte amb l’altre es acceptable. Per a després pactar! Aquest és, deixeum’ho dir, un pacte letal per a Catalunya i molt arriscat per a Espanya. Nosaltres creiem que la línia política que segueixen el nacionalisme espanyol i el nacionalisme conservador català, i el basc, porten al desastre, no al trencament que desitgen els independentistes, no: al desastre, a l’empat de la mútua intolerància, a un impasse estèril, en el qual la lenta decadència relativa de 2 �l’empenta catalana no trobarà altra consol que el ressentiment i la impotència. Per a nosaltres l’ofensiva anticatalana i antisocialista del govern popular és una prova negativa de la nostra legitimitat. Però són molt més importants les proves positives: la nostra audàcia, la nostra convicció i la nostra tenacitat en la proposta de l’Espanya plural; la nostra convicció en la capacitat de Catalunya de ser capdavantera a Espanya i de jugar un paper rellevant a Europa; el nostre indeclinable catalanisme. Els socialistes catalans i els ciutadans pel canvi aspirem a liderar aquest projecte col·lectiu, no a apropiar-nos-el. Hi posarem el millor de nosaltres mateixos. Amb dos grans actius que ens distingeixen: Hem estat, som i serem la garantia més sòlida de la unitat civil del poble català. Per molt que li pesi a la dreta catalana i que la dreta espanyola, des de la distància i el comfort del poder vulgui trencar aquesta unitat. I Som els impulsors del nou compromís del socialisme espanyol amb l’autogovern de Catalunya. I a ningú no se li escapa que aquest és el millor camí –i potser l’únic- per obtenir la plenitud política catalana en el marc de l’Espanya plural. * El que perseguim és un canvi real que vol dir més autogovern. Volem millorar l’autogovern, sí. Però per què? Per pur caprici? 3 �Perquè toca? Perquè ho demanen els altres partits? No. Rotundament no. Parlem de la millora l’autogovern perquè volem una Catalunya lliure, pròspera i ben cohesionada. I perquè volem comprometre’ns amb l’Espanya plural en un moment de gran transcendència per al conjunt de l’Estat. És el moment d’avançar guiats de nou pels preceptes de la unió i la llibertat dels pobles d’Espanya. Més autogovern vol dir: un millor govern, un Estatut reformat i l’Espanya plural. Avui us parlaré sobretot de l’Estatut. Volem reformar l’Estatut: per què? En primer lloc, volem un Estatut per impulsar i garantir el progrés, el benestar i la igualtat entre els ciutadans de Catalunya. A la majoria dels ciutadans de Catalunya, no els apassiona la reforma de l’Estatut si no suposa més progrés, més benestar i més igualtat. Un millor Estatut és una peça necessària, però no suficient per a la millora de l’autogovern. Per a mi, l’important és entendre i aconseguir que l’Estatut reformat esdevingui una eina suficient per donar resposta a les aspiracions dels catalans, en els camps que ara diré: 4 �- En la millora de la vida quotidiana de les persones, en la millora dels serveis públics que ho han de fer possible. - Per afrontar la inseguretat que preocupa a la gent. Per donar resposta a la inseguretat quotidiana al carrer, als barris, a les carreteres, a les escoles, a casa, en la violència de gènere i l’homofòbia, a les falles de la salut, la degradació dels serveis públics... - i per estar a l’alçada del repte que suposa la immigració. Davant d’un govern central que no ha fet altra cosa que grans proclames buscant l’adhesió electoral, la Generalitat necessita els recursos per afrontar els problemes concrets que es produeixen als nostres barris i als nostres pobles. Sabem com fer-ho. Estem en condicions de garantir-ho. Ho hem pogut demostrar al barri del Raval, aquí a Ciutat Vella. En segon lloc, l’Estatut que volem també ha de ser una renovació del pacte de convivència entre tots els ciutadans i ciutadanes de Catalunya. L’Estatut és un compromís col·lectiu per a conviure de forma pacífica i democràtica. Són les regles del joc que un poble, que una nació és dona a sí mateixa per a resoldre de manera pacífica les seves diferències. Ja sabem el que han donat de si les normes de 1979. Han permès el predomini d’un clima de tranquil·litat democràtica, lloat per uns amb un excés de cofoïsme i criticat per altres amb un excés de rebentisme. Probablement, el balanç té clarobscurs dins d’una tònica global positiva. Mai no havíem tingut 25 anys de democràcia i d’autonomia. 5 �Però l’experiència ens demostra que les nostres regles de joc, les nostres regles d’autogovern, les nostres institucions, poden millorar i han de millorar molt. Especialment, pel que fa a la descentralització, l’aproximació de les institucions a la ciutadania, el rendiment de comptes dels poders públics, l’administració de justícia. Finalment, l’Estatut que volem ha de ser una renovació del pacte amb tots els pobles d’Espanya, d’Europa i del món. Per a nosaltres, l’Estatut és una opció lliurement assumida, és un compromís clarament acceptat, de participar en la gran família dels pobles, de les nacions d’Espanya, d’Europa i del món, de les que parlava Anselmo Carretero. Ah! Quin personatge. Li hem de fer –i li farem- un gran homenatge. La seva intervenció l’any 1979 al casal català de Mèxic D.F., on havia tingut tanta relació amb Pere Bosch i Gimpera, fou memorable. L’Estatut que volem no és, per tant, una dissimulada declaració d’independència. Ni és una acceptació vergonyant de vassallatge. L’Estatut que volem és –en tot cas- una lliure declaració d’interdependència. Interdependència, perquè som conscients que -avui més que maiciutats, nacions, continents sencers, el món, participen activament en una mateixa història. Els catalans volem ser reconeguts com a actors en aquesta història. 6 �Aquest és l’Estatut que volem: 1) l’eina eficaç d’un govern progressista, 2) el pacte renovat d’una ciutadania democràtica, 3) el compromís de solidaritat del poble català amb la resta de pobles d’Espanya i del món. Coherents amb aquesta voluntat, els socialistes catalans i els ciutadans pel canvi hem estat, molt especialment durant aquesta darrera legislatura, uns impulsors convençuts i decidits de la reforma de l’Estatut. Nosaltres hem fet el que calia per assegurar que Catalunya tindrà un aliat a Espanya per reformar l’Estatut i millorar l’autogovern. Quina altra força política catalana pot presentar avui una aliança com aquesta? * Atenció: La batalla de l’Estatut és el que ve. I serà afortunat que sigui així,que la batalla incruenta de l’Estatut vagi marginant el terrible drama del terrorisme, que vol publicitat, sobretot. Ara als catalans ens toca resistir els atacs, convèncer i arrossegar. És així. És un combat antipàtic i a l’hora apassionant. El juguem amb una mà lligada a l’esquena, però el podem guanyar i el guanyarem. Sabeu per què? Perquè tenim els millors amics a Espanya i a fora d’Espanya, i perquè la unitat civil del poble català, que no s’ha trencat -i això ho hem d’agrair també a totes les forces polítiques catalanes- es convertirà en una basa formidable per a nosaltres en el conjunt del pobles d’Espanya. 7 �I per una altra raó: perquè la dreta espanyola ha jugat ja totes les seves armes i és pràcticament impossible que repeteixi la seva majoria absoluta. Ens trobarem per tant a partir del març amb un parlament espanyol i un equilibri de forces canviat. En el que l’estèril empat dels dos nacionalismes donarà pas a una majoria dels que volem canviar l’Estatut, atacar de forma diferent el problema basc, i posar en el centre del debat l’avenç de l’Espanya plural. En aquest escenari el debat sobre l’Estatut català serà decisiu. I el guanyarem. Perquè la meitat més un dels vots en el Congrés, fiqueu-vos-ho al cap, serà favorable al nostre Estatut, sobretot si fugim de frases plaents i anem al gra del que compta, que és l’autogovern, és a dir, la capacitat de muntar una governança catalana innovadora, al límit, que dibuixi la societat catalana d’alta qualitat que és perfectament possible i que han frustrat el desgast i, diguem-ho tot, la manca d’interès i d’energia del govern de CiU en els darrers vuit anys. Parlaré dels continguts de l’Estatut No tothom ha copsat que el nacionalisme conservador no només ha frenat vuit anys la reforma de l’Estatut que ara diu voler fer amb nosaltres, amb el catalanisme d’esquerres, sinó que ha incomplert i desfigurat en la pràctica l’Estatut del 1979. Ha incomplert la obligació estatutària de presentar al Parlament la llei electoral proporcional i representativa dels territoris. Ha incomplert la obligació de reconèixer el fet metropolità, també establerta en l’Estatut, abolint l’Àrea Metropolitana de Barcelona. 8 �Ha negat la possibilitat de que els 7 territoris reals de Catalunya, reconeguts fins i tot per la comissió Roca-Lluch, fos debatuda i votada pel Parlament que va crear la comissió i així ha deixat l’Ebre i el Pirineu sense veu a Catalunya, amb les conseqüències que ja sabem. El problema de l’Ebre no és només l’aigua: és la terra, és la gent. Finalment, el nacionalisme conservador ha renunciat a plantejar la reforma estatutària promesa pel president Pujol en relació amb el traspàs de la titularitat estatal de la televisió i ràdio públiques catalanes a la Generalitat. És per tot això que guanya terreny entre nosaltres la idea que aquests temes han de ser inclosos en l’Estatut. S’ha demostrat que l’existència i la literalitat de l’Estatut quan obliga i/o preveu determinades lleis no es garantia de que les lleis es facin si la majoria no vol. L’Estatut no pot ser en el futur buidat de fet de les seves determinacions, com ha estat el cas del 79 fins ara. Prou trampes. 25 anys són suficients. La dreta catalana, en aquest quart de segle, ha estat incapaç d’honorar l’Estatut. La nova majoria del Parlament el farà valer i el posarà al dia. El convertirem en una eina viva i respectada, estudiada a l’escola i convertida, com volia el president Rigol, en una definició operativa de les regles de la convivència a Catalunya. No pot ser un text per a especialistes i a sobre oblidat o negat. Convertir-lo en un text senzill i atractiu, que la gent faci seu, serà la principal garantia de que no es tornarà a vulnerar ni per acció ni per omissió. L’Estatut també haurà de clarificar la confusa interpretació que el govern ha fet tant de l’Estatut pròpiament dit com de l’Estatut Interior. 9 �Sóc un decidit partidari d’una Presidència, perdoneu, “presidencial”, d’un president que ho sigui de tots, de tots els ciutadans –de tots els partits, si m’apureu-, però també d’un president que vetllarà per que es respectin totes les administracions, que no estarà a la defensiva davant els alcaldes, sinó que defensarà els ajuntaments, que farà que se senti la veu dels territoris, també la del Pirineu, de l’Ebre i de la Catalunya central, i la de les àrees metropolitanes que s’hagin de crear, a Barcelona per descomptat, però també a les altres tres capitals de província actuals si es creu convenient. Tot això vol dir que hi haurà d’haver un conseller primer de debò, no un conseller primer candidat a res, ni els dos superconsellers inventats l’any 97 per motivacions similars. Jo tinc memòria. S’han d’extremar les possibilitats, dins de la Constitució, de plantejar solucions a temes que han anat sorgint d’ençà del 1979, com la possibilitat d’incloure els joves de 16 a 18 anys i els immigrants amb residència legal en els esquemes de consulta en unitats administratives de tamany reduït, com ara els districtes de les grans ciutats. I hem d’afrontar amb l’Estatut la nova organització territorial de Catalunya. Vull precisar d’entrada que evitarem tota fugida d’estudi estrictament verbal i sense efectes com la que s’ha alimentat entorn de la província única i que ens ha fet perdre anys i panys, sota l’impuls típicament evasiu i estrictament nominalista del nacionalisme conservador. De què ha servit la ficció de la província única? On és la 10 �província única? Ha servit per a que de fet cada conselleria de la Generalitat adoptés el seu mapa provincial de facto. Un garbuix. Crearem en l’Estatut les set vegueries o demarcacions i associarem més estretament els delegats del govern o veguers al funcionament del Consell Executiu. De la mateixa manera el president de la Generalitat haurà de vetllar per associar els presidents dels consells territorials elegits pels alcaldes a la discussió de les polítiques territorials. Per acabar amb el bloqueig de la Carta Municipal de Barcelona primer a Barcelona (quatre anys, per “obra i gràcia del senyor Mas”) i ara a Madrid- no descarto que les seves determinacions fonamentals puguin ser incloses com a apartat especial en l’Estatut nou. L’Estatut haurà de deixar ben clar que la ciutat de Barcelona, capital de Catalunya, no és necessàriament la seu de totes les conselleries i de tots els organismes d’abast català. La representació ordinària de l’Estat que ostenta a Catalunya el president de la Generalitat ha de ser més ben especificada en l’Estatut. En la línia que es comença a obrir pas en el document aprovat pels socialistes a Santillana de Mar, la Generalitat i el seu president han d’ostentar el comandament superior de les forces policials uniformades en el seu territori, un cop s’hagi verificat el desplegament dels Mossos d’Esquadra en tots els nostres territoris. Som partidaris d’integrar al màxim possible els contingents de la policia nacional i guàrdia civil encara residents a Catalunya en el cos policial autonòmic. La pèrdua progressiva de quadres 11 �qualificats de la intel·ligència policial a Catalunya és una descapitalització important i de remei no gens senzill. I la marxa forçada d’agents policials fora de Catalunya és un drama familiar per a molts d’ells casats aquí i amb fills en escoles catalanes i genera la pitjor de les ambaixades sobre Catalunya en la resta de les comunitats autònomes espanyoles i un niu de ressentiment que va contra els efectes positius dels missatges que aquestes comunitats reben dels seus antics emigrants residents aquí. La presència dels senadors catalans en el Senat renovat que algun dia tindrem és un tema que s’ha de substanciar en el Parlament de Catalunya en forma de proposta a debatre en el parlament espanyol. És difícil que l’Estatut pugui entrar decisivament en aquesta matèria crucial, però no tindria sentit que en el moment en què a Catalunya es considera la norma fonamental de la nostra governació, Catalunya no avancés en una definició unitària de quina ha de ser la seva voluntat i com ha de ser la seva proposta d’articulació de la cambra espanyola de les autonomies. El mateix haig de dir de la presència de Catalunya i de les restants comunitats autònomes en la Unió Europea, que ha d’estar vinculada justament al Senat de les autonomies. El Senat ha de ser format pels governs autonòmics i eventualment per una representació dels parlaments autonòmics, seguint el model federal alemany. I ha de tenir la representació de les autonomies en la Unió, en funció de les seves competències exclusives. La Conferència de Presidents aprovada en el document de Santillana és una reunió anual de tots els presidents autonòmics amb 12 �el president del Govern espanyol i és lògicament previsible que tingui lloc en un Senat en el que els presidents autonòmics tindran presència destacada en condicions a determinar. Els socialistes catalans hem estat insistents en proposar que sigui aquest Senat qui estableixi les bases del federalisme fiscal. Aquest Senat renovat i fidel a l’idea primigènia de la Constitució –que tanmateix la Constitució no podia establir perquè en el moment de la seva aprovació no existien les autonomies i si en canvi les províncies. Quin cinisme –o quina ingenuïtat- el dels dirigents del PP que han vingut a Catalunya a proclamar que congelar la Constitució espanyola és defensar-la! El primer que cal fer, ja des d’ara, és establir en el Senat una oficina de comptabilitat dels fluxes econòmics i financers de l’Espanya plural. Sense transparència no hi ha debat possible i sí només volades de coloms com la famosa reclamació de 500.000 milions de ptes/any per part de Catalunya, que el sistema Montoro/Homs de finançament aprovat l’any passat va deixar de moment en 50.000. El dany que ha fet tot això (les demandes exagerades i els pactes miserables) a la credibilitat de la Generalitat de Catalunya en matèria econòmico-financera en el món de les comunitats autònomes, és molt considerable. Ens haurem de posar ben aviat a restablir el nostre crèdit en aquest camp, en el qual certament els economistes catalans ja gaudeixen d’un respecte merescut. Permeteu-me una menció lateral molt breu als temes econòmics: Les pegues que el Govern espanyol està posant a les opa’s sorgides d’empreses catalanes, com ha estat el cas de les efectuades sobre Iberdrola i NH (i podria acabar essent el de Retevisión, esperem que 13 �no), testimonien de la inexistència palesa de transparència i joc net en la governació econòmica espanyola i en els reguladors concernits. En aquest sentit la ubicació a Catalunya i altres comunitats autònomes d’alguns d’aquests reguladors compta ja amb l’acord de José Luis Rodríguez Zapatero i el seu equip. És una garantia més que estem en condicions d’oferir i que mostrarà tot el seu sentit a partir del proper mes de març per les raons de configuració del Parlament espanyol que esgrimeixo en una altra part d’aquesta exposició. Encara haig d’afegir un comentari relacionat amb la governança econòmica i les compravendes d’empreses. L’Estatut nou no pot conviure amb un entorn fàctic de biaixos considerables en aquests camps. No serviria de res. Igual com no ha servit l’Estatut vell en coses fonamentals, que he citat i que són interiors a Catalunya, per les desviacions considerables en la seva interpretació per part del govern que hem tingut fins ara. En matèria judicial l’Estatut –amb la reforma de l’actual article 20ha d’establir el dret dels catalans (que és el dels pobles d’Espanya en general) a ser jutjats a Catalunya fins al nivell de la cassació de sentències i establir, com fa l’Estatut d’Andalusia, el rang de president del TSJC. Hi ha una sola excepció, lògica, i que permet resoldre per via excepcional, com dic, el que ara es regla i regla onerosa, perquè obliga a enviar tots els papers a Madrid en tots els casos. La salvetat es refereix al recurs d’unificació de doctrina. Si un ciutadà català és sentenciat, amb sentència havent superat la cassació, en termes menys favorables dels obtinguts, per exemple, per un ciutadà gallec per part del seu Tribunal superior, aleshores el català podria recórrer al Tribunal Suprem en unificació de doctrina, i aquest 14 �tribunal, que certament no té perquè estar a Madrid haurà de dirimir entre les doctrines dels dos tribunals autonòmics, unificant de passada la doctrina. En l’àmbit cultural i lingüístic, els socialistes catalans considerem que la Constitució obliga si més no moralment el Govern espanyol a protegir el català i les altres llengües co-oficials. No ho fa. No només no ho fa sinó que el Ministeri de Cultura financia els estudis que han de donat com a resultat la teoria àmpliament documentada, de que el català no va ser “perseguit pel ferro” sinó “condemnat per l’or”. Recordareu que la ministra va haver de donar moltes explicacions sobre aquesta matèria amb motiu d’un fals pas que li van fer donar al rei, justament parlant del catalá. La tesi dels estudiosos del ministeri era que els catalans, per interès econòmic, havien estat els factors clau en la decadència del català en els segles XVIII i XIX, més que no pas els decrets reials o les polítiques de l’estat. La tesi té exemples abundants per a ser sostinguda davant un públic més o menys ignorant, però és d’una perversitat fora de dubte, tenebrosa. No n’hi ha prou que l’Estatut proclami la oficialitat del català. És la Constitució la que és clau aquí. O el català es defensat, finançat i promogut per l’Estat que l’ha reconegut o tot ho gastaren en batalles defensives. El català ha de poder estar present en documents d’identitat, passaports, internet, matrícules i documents oficials i privats, i naturalment en els estudis hispànics fora de Catalunya, a Espanya i a l’estranger. 15 �És l’Estat qui ho ha de fer. El català o bé és una riquesa d’Espanya que Espanya defensa, o es converteix en una bandera i decau. les banderes son massa llamineres en sí mateixes per a que allò que representen avanci amb el seu flamejar. Espanya ha de defensar el català i nosaltres en l’Estatut hem de proclamar la gran veritat de que sense el castellà seríem infinitament més pobres. Però no ho podem fer ara com ara. Quan canviïn les condicions, aleshores ho farem. Per això l’Estatut ho ha de preveure. I, finalment, el nou Estatut ha de ser –com he dit abans- una eina útil per satisfer les demandes dels ciutadans de Catalunya, en unes condicions econòmiques i socials molt diferents a les de fa 25 anys. Nous fenòmens generen situacions conflictives que no havíem previst: - Baixa natalitat i envelliment accelerat de la població. - Precarietat de les relacions laborals. - Necessitat apressant de que la nostra població es familiaritzi amb les noves tecnologies –que ja no són tan noves. Ahir mateix a la Mare de Déu del Mont vaig comprovar que a Beuda i Albanyà no tenen cobertura en telefonia mòbil i dificultats en Internet. El metge mateix. I vaig pensar: Però si són els qui més ho necessiten! Segueixo. - Immigracions massives i diverses que hem de acollir –per interès i per obligació- però que hem d’acollir adequadament. 16 �- Urbanització descontrolada. - Pressió sobre els recursos naturals –l’aigua, l’aire, el paisatge, el mar, el bosc- amb la progressiva degradació del medi. Podria seguir l’enumeració de grans assumptes d’interès col·lectiu que eren poc previsibles quan es va fer l’Estatut del 79. I que, per tant, no es comptaven entre les obligacions del nostre autogovern. Avui, no podem ignorar-les. I el nostre sistema d’autogovern, el nostre Estatut ha de tenir-les en compte. Ningú no pot pensar que la Generalitat pugui quedar al marge d’aquests objectius col·lectius de la nostra societat, d’una colla de preocupacions bàsiques dels nostres conciutadans: - Per assolir una educació més adaptada al món laboral i a l’univers cultural i cívic d’avui. - Per fer compatible vida familiar i vida laboral. - Per aconseguir una sistema de salut més adequat a la nostra piràmide demogràfica. - Per a facilitar l’accés a l’habitatge digne als qui el necessiten per desplegar el seu projecte personal de vida. - I per a frenar la destrucció de recursos naturals que no podrem restaurar. 17 �FINAL Amigues i amics, vull anar acabant reflexionant un moment sobre les dues vies que s’obren davant nostre, davant els ciutadans de Catalunya. Però m’agradaria fer-ho amb 10 punts per argumentar la Millora de l’autogovern que proposem. S’han de clavar durant aquesta precampanya en el nostre cor. Els arguments, en síntesi, són: 1. L’Ambició nacional per Catalunya. Catalunya és una nació, i manifesta la seva ferma voluntat a decidir autònomament sobre el seu govern. L’Estatut és i serà de tots, no pas de cap partit. 2. L’Ambició federal de Catalunya. Catalunya vol resoldre la seva relació amb Espanya. Catalunya vol aprofundir en el caràcter federal i plural de l’Estat. 3. L’Ambició europea de Catalunya. Una Catalunya inserida a Europa, amb personalitat pròpia en allò que tenim competències per decidir. I amb un rol potent en l’euroregió mediterrània. Ah, quin terror provoca als centralistes (no vull pas dir a Madrid) el mapa, el dibuix de l’Espanya plural que proposem. Més que el mapa d’Espanya és el dibuix. 18 �4. L’Ambició social per Catalunya: una societat més justa, més pròspera i més cohesionada. Un nou Estatut i un millor govern per guanyar en eficàcia i per augmentar el benestar i no pas per apujar el volum de la retòrica patriòtica. 5. Un nou estil de govern. Un President que sàpiga escoltar i un govern que governi. I que això sigui norma, no pas excepció. 6. Una nova relació amb el govern local: Lleialtat, subsidiarietat, estratègies compartides. Recuperació de la confiança de la ciutadania en el compromís de la política. 7. Un nou compromís amb la transparència, començant per la fiscal. Una aposta per una democràcia de més qualitat i amb més control social de les institucions púbiques. 8. Un nou compromís amb la ciutadania: preponderància dels valors cívics; participació de la societat civil en els grans projectes de país. 9. Un nou compromís amb les llengües i la cultura de Catalunya. No participarem d’una política cultural estatal que no promogui el català. Fóra –és, de fet- anticonstitucional. I defensarem el castellà com una riquesa que tenim. Una dobre riquesa que cal respectar i fer respectar, a Catalunya, a Espanya i a Europa. 10. I finalment el projecte d’una Catalunya gran, de futur, en clau amb ambició i confiança. Un mapa de 19 �complicitats amb les comunitats veïnes; amb respecte mutu i sobretot apostant per un salt de qualitat i quantitat en els dissenys complementaris. * Bé amigues i amics, Fins aquí el que penso i proposo. El que els socialistes i els Ciutadans pel Canvi volem proposar als ciutadans i ciutadanes de Catalunya en aquest moment decisiu. Aquesta és la nostra via. Que té definida Una via real i realista. Una bona via. l’estratègia i compta amb els suports necessaris, un cop tingui l’aval del Parlament de Catalunya. N’hi ha cap altra, de via?. Sí. Bé, de fet, només n’hi ha una altra. La via del foc d’encenalls sobiranista. Però ho dic clarament: és una via morta. Abans de començar. Per què? Doncs perquè o bé no hi ha voluntat d’impulsar-la i els darrers quatre anys en són prova suficient, O no hi ha estratègia factible. Per molt que la retòrica sobiranista sigui brillant i enlluernadora. Ara diuen alguns (els més ardits i els més sofisticats): votarem al Maragall perquè s’estavelli i, aleshores sí, els pobles d’Espanya s’alcin per donar-nos la raó. Doncs que vagin somiant! Però mentrestant que votin pel 20 �canvi segur, per l’avenç real i tangible. L’avenç... vell mot socialista, de nou atractiu i apassionant! Jo vull un Estatut per als catalans i les catalanes del segle XXI. Un Estatut per al futur Catalunya. No allagarem innecessàriament el memorial de greuges de Catalunya amb Espanya per a poder dormir tranquils, dientnos, com Galileu “Eppur si muove”, “no avancem però la raó la tenim”. La raó la tenim, per l’hem de guanyar dia a dia. Aquest és el quid. No ens adormirem, ni amb aquesta ni amb altres cançons. Ara bé, dels nostres arguments n’hem de convèncer els ciutadans i ciutadanes de Catalunya. Ens hem d’explicar. I ens hem d’explicar bé. Hem d’explicar bé les nostres raons als catalans nacionalistes. No ens hem de justificar. No hem de demanar perdó ni permís per voler liderar el camí de Catalunya cap a la millora del seu autogovern. S’ha acabat això. Ara és a nosaltres que ens toca plantar cara. Als nacionalistes, els hem de preguntar, mirant-los als ulls, si realment pensen que socialistes i populars ofereixen les mateixes garanties i possibilitats per fer avançar l’autogovern. Fa riure haverho de dir... 21 �Els hem de preguntar si creuen que el PP, que ha bloquejat , amb la connivència de molts dirigents de CiU, qualsevol proposta de reforma o millora de l’Estatut, pot ser mai el millor aliat de Catalunya. Això és el que heu de preguntar a Artur Mas i al seu amic Josep Piqué, que negaran tres cops –i els que calgui- haver-se conegut. Es coneixen. I tant si es coneixen. Eren directors generals de la Generalitat tots dos junts, ja fa molts anys. I també hem d’explicar bé les nostres raons als qui s’hi oposen, a la reforma de l’Estatut. Hem de deixar clar que el millor reconeixement al valor de l’Estatut (i de la Constitució) és saber-lo adaptar a les condicions socials i polítiques del nostre temps. Hem de deixar clar que no volem obrir la caixa dels trons per cap frivolitat. Que la frivolitat fóra accentuar la retòrica sobiranista sense suport social. I que és una frivolitat vendre un estatut nou i seguir pactant amb el PP. I un crim condemnar a la Constitució a seguir sense Senat, condemnar la constitució a la congelació. Us demano que feu d’altaveu de la meva proposta de millora de l’autogovern. I que m’ajudeu a desmuntar l’engany dels que tant criden en campanya i després callen per quatre vots. Que vagin cridant (uns i altres) nosaltres avancem. I Catalunya també. Sense mirar enrera. Sense parar orella als insults i a les pors. Mirant l’objectiu, fit a tit. 22 �Si n’esteu convençuts sereu convincents. I si sou convincents, la societat catalana entendrà, com ha començat a entendre, que hi ha una via bona i certa, la via del consens que nosaltres impulsem i proposem. La via de l’avenç tranquil però imparable. Moltes gràcies. 23 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource L’Estatut que volem : el nou futur pels catalans Subject The topic of the resource Estatut Catalunya Eleccions Parlament de Catalunya Model social Territoris Acció política Canvi Espanya plural Campanyes Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Type The nature or genre of the resource Discurs Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Reials Drassanes de Barcelona Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-08-09 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1758/20030902_El_canvi_per_Catalunya_CCCB.pdf 7ef04b452a1cf92687fcefad56630c9a PDF Text Text El canvi per Catalunya Intervenció de Pasqual Maragall Acte al CCCB Dimarts, 2 de setembre de 2003 19:30 h �I PREÀMBUL Hi ha dos 17 d’octubre clavats a la meva memòria: L’un, el de 1986, em va posar al davant de l’empresa més gran, responsable i apassionant que un alcalde pugui somniar: la transformació de la ciutat en un període curt però intens de temps. Els Jocs van demostrar que a Catalunya som capaços de fer allò que ens proposem. L’altre 17 d’octubre, el de 1999, em va assenyalar el camí que m’ha dut fins aquí. El camí de Catalunya pam a pam, el passeig apassionant per la realitat polièdrica que és el nostre país. Aquests quatre anys m’han confirmat que vivim resignats sota una crosta de normalitat i de convivència pacífica. Però que dessota de tot això, hi ha una Catalunya que vol anar més enllà, que vol cavalcar de nou, que vol dir la seva a Espanya, que vol ser important a Europa, que vol prendre la iniciativa,... Hi ha una Catalunya que vol ser acceptada d’una vegada tal com és. Que vol deixar definitivament de ser la pàtria dels catalans d’arrel i el lloc d’arribada dels altres catalans, per a ser la pàtria de tots els catalans, dels uns i els altres sense distinció. Tan senzill com això: ser de debó un sol poble. Servir Catalunya i els meus ideals amb la mateixa força i la mateixa passió. Això és el que em mou avui en el moment d’acarar el tram final dels quatre anys que s’acaben el proper 17 d’octubre. El quatrienni s’allargarà un altre mes o quasi per designi de l’actual govern, a fi de poder encavalcar les eleccions catalanes amb les madrilenyes i reduir la campanya estricta a la mínima expressió. Tant de bo s’emportin una sorpresa i tant de bo els corruptors de Madrid s’emportin el càstig proporcionat al que rebran els qui van permetre el corromputs dins les seves files. Des d’aquí veiem clar que hauria de ser així – igual com creiem que la patètica confiança d’en Mas en la influència a Catalunya de les eleccions madrilenyes pot “backfire”, pot ofendre els catalans i castigar-lo a ell. Mireu: Ara tot depèn de nosaltres. Jo en sóc plenament conscient. Avui he vingut aquí perquè vull que vosaltres també en sigueu conscients, que estigueu plenament segurs que tenim el canvi a l’abast. A tocar de dits. I sé que si els que som aquí no només ho volem sinó que actuem en conseqüència, el canvi no se’ns pot escapar. El canvi segur el podem garantir nosaltres. Ningú més. Catalunya ens ho agrairà. I altrament no ens ho perdonarà. La política es així. Ningú no veu clar el que vindrà fins que no ve. I quan arriba el que ha d’arribar tothom ho troba evident i lògic. 2 �I, desaparegudes les maniobres i les deformacions que avui ens inquieten, el país començarà a caminar amb passa segura pel camí que la majoria volia emprendre. El carisma del poder ho canvia tot. Les paraules que ahir semblaven poderoses i temibles, semblen avui remotes i sense sentit. Les que ahir dèiem amb recança i formulàvem com un desig de vegades impossible, es tornen veritats reals i incontestables. Espolseu-vos la son! Vosaltres sou avui els posseïdors d’una veritat que demà -tot just demà- serà compartida per milions de ciutadans. El Maragall que ara anuncia impossibles, serà llegit com simplement realitzador d’evidències. Només cal una cosa: guanyar aquí i ara el cor del poble, d’un poble que ho està esperant (“amb candeletes”). Perquè el poble no té els elements de judici que nosaltres tenim per verificar que la seva esperança no és un somni sinó una realitat propera i tangible tot i que fins avui deformada per les petites veritats dels altres i la potència dels seus mitjans. 3 �En campanya tindré adversaris i adversaris respectables. El que queda de tot plegat, al final, a l’hora de votar, és tant el que haurem dit nosaltres com el que hauran dit de nosaltres, i la comparació entre una cosa i una altra. Artur Mas serà el meu adversari principal. Ha arribat fins la línia de sortida jugant amb moltes cartes. Amb un avantatge abusiu, quasi pornogràfic, sobre els altres candidats. Però, tanmateix, espero d’ell a partir d’ara la mateixa noblesa amb la que jo penso combatre’l, no pas en el terreny personal, sinó en el del projecte que representem cadascú: el de la continuïtat més o menys repintada i el del canvi segur. Espero, pel respecte que em mereixen els les ciutadanes i els ciutadans de Catalunya, que s’acabin els atacs personals que, com hem pogut comprovar, costa molt poc d’encendre i molt d’aturar. Mas concorre a aquestes eleccions amb l’esperança de l’herència d’un projecte que arriba esgotat al segle XXI. rebre Jo no pretenc encapçalar la nòmina de marmessors del pujolisme. A Catalunya ha passat una cosa molt greu, i és que el catalanisme s’ha tornat un isme personalitzat, s’ha tornat pujolisme. Jo pretenc una cosa ben evident: substituir el pujolisme de nou pel catalanisme. El nostre projecte és una alternativa real, clara, neta. Una alternativa al model de govern, als accents de govern, a l’estil i les formes de govern que hem tingut fins ara. Alguns dels meus adversaris m’han volgut retreure un excés de barcelonisme. Crec que ha estat endebades. suposat Crec que el meu barcelonisme hauria de ser considerat, vistes les coses amb noblesa, com una manifestació –modestament reeixida si m’ho permeteu— del millor catalanisme. Ni per un sol moment he oblidat que Barcelona és, a més de la meva ciutat, la capital de Catalunya. No ho vaig oblidar mai quan era alcalde, com no oblidaré mai, si sóc President, que la capital de Catalunya és un atot essencial del país. La seva force de frappe com va dir Pujol abans d’oblidar-ho amb conseqüències no pas menors. 4 �Hi ha dues coses de les que se m’acusa de manera un xic infantil: l’edat i la dependència de Madrid. La segona és per a mi, quan vaig per aquests móns de Deu i em sento a dir el que em diuen, quasi un consol – em confirma que dec ser allà on toca i que aquest país es ben complicat. I de l’edat solament puc dir que em sento enriquit per l’experiència i em faig creus, de vegades, de la audàcia ingènua i la manca de coneixement amb que vaig haver d’acarar reptes brutals. Ara en sé molt més que abans i tant ofèn a la meva dignitat l’acusació ridícula que m’adrecen com em sorprèn la ignorància dels que ho fan. El coneixement que he acumulat en anys de servei a les meves idees, a la meva ciutat i al meu país, no el canviaria per unes cames més àgils o una victòria al ping pong, que de tota manera tinc pràcticament assegurada. Referent a la dependència espanyola. Aprofito per a fer una petita protesta personal davant els creadors d’opinió. Discrepo de l’afirmació de que Aznar ens ha fet favor atacant-nos. El mal que ha fet a la imatge del socialisme català l’atac sostingut i sectari d’aquest senyor afortunadament traspassat en la política espanyola, és enorme i costarà de refer. Ha comès un error, sí; perquè inquiet per la magnitud de les seves pròpies responsabilitats en el moment de retirar-se, ha triat Catalunya i els socialistes catalans com els seus adversaris principals. Però no ens enganyem, el favor, si favor hi hagués, ens l’hem fet nosaltres mateixos, mantenint a peu i a cavall la legitimitat de la pretensió de l’Espanya plural i del paper cabdal de Catalunya en engegar el camí cap a la seva plena realització. Això arriba 25 anys després de la Constitució i quasi cent anys després que el catalanisme polític formulés el seu primer projecte concret de govern a l’ajuntament de Barcelona, amb el pressupost de cultura, que era en realitat un projecte d’educació. Ja era hora, no? No cal demanar excuses a ningú. No acabo d’entendre perquè som tan donats a demanar excuses fins i tot per a dir obvietats! A la reunió de Santillana, un company s’excusava d‘haver utilitzat la paraula federalisme abans de fer la defensa, en realitat, de l’Espanya federal. Parlant de Maragall i Aznar, sembla com si haguèssim de fer igual. Gràcies per atacar-nos! Es Vosté molt bondadós esmerçant una part de la seva infinita potencia mediàtica en la nostra humil realitat de pobres socialistes catalans. Home no! Amb tanta modèstia no anirem enlloc. I el socialisme català, modestament, això sí, ha de jugar i jugarà el rol important que els seus fundadors van voler per a ell i potser una mica més i tot. Perquè nosaltres sumarem les obligacions de socialistes amb les històriques del catalanisme, que el pujolisme, amb tot i els seus mèrits, no ha arribat a acomplir. 5 �Nosaltres, siguem realistes per mal i per bé, estem en condicions de fer-ho. I ho farem. Us ho ben prometo. Es un compromís que prenc amb plena consciència del que representa. Obriu els ulls! Anem a totes! Ens hi juguem Catalunya, la pàtria que estimem, i ens hi juguem l’Espanya plural en la que creiem. 6 �II EL CANVI NECESSARI PER A UN FUTUR SEGUR Vull explicar, en començar aquest període que serà decisiu per a Catalunya, el canvi que proposo. Vull anar desgranant una proposta que sorgeix del que he percebut que eren les preocupacions, les esperances i les aspiracions, de les catalanes i els catalans, i que comparteixo i vull fer meves. Qui vulgui ser el futur President de la Generalitat –i jo vull ser-ho-- les ha d’entendre i les ha de prendre com a prioritàries. I així ho he considerat. En les properes setmanes, explicaré què vull canviar. - Recuperar el pols vital, econòmic, social i cultural que Catalunya ha anat perdent progressivament en els darrers anys. - Reequilibrar el territori, avançar en la definició dels mapes de la Catalunya del 2020 i fer un esforç ingent en infrastructures a tot el país. - Recuperar el paper motor econòmic –i també polític- que Catalunya exercirà en el conjunt de l’Estat espanyol. - Apostar estratègicament perquè Catalunya lideri la euro-regió de la Mediterrània nord-occidental. Una proposta que amb tanta por com mala fe ha estat desqualificada i manipulada per Aznar. - Cohesionar la societat catalana per fer front a les inseguretats o incerteses de cara al nostre futur i al futur dels nostres. Recuperar l’esperança en la millora de l’habitatge i el sistema de salut. - Casar immigració i ciutadania i dur a terme un pla de xoc en un conjunt de barris determinats d’unes ciutats concretes on, en bona mesura ens juguem el futur. - Posar al capdavant de les nostres prioritats, també i molt especialment l’Educació, la Recerca, la Creació i el civisme. * No podem seguir amb la falta d’iniciativa política, social i econòmica en tots aquests camps. La ciutadania de Catalunya entén que ara ve el canvi. La clau està a fer entendre que el canvi no ha de ser de cares dins d’una mateixa família i d’un mateix estil, i d’una mateixa concepció de Catalunya i del seu govern. No. 7 �El risc més gran per a Catalunya vindria, ara, precisament de no canviar o de fer un fals canvi; de seguir mantenint més temps uns hàbits, una forma de govern, una cultura política que ja només responen a un projecte esgotat. Ara necessitem sumar, venint des de baix, totes les energies en una mateixa direcció i amb un mateix objectiu: construir una Catalunya mai vista. En el fons i en la forma. Millorant les eines bàsiques que permeten l’autogovern. Sí. Però també dibuixant i canviant els mapes del país: el de les infrastructures i les xarxes, el de l’organització del territoris per tornar la veu als set territoris de Catalunya (..) i el de les intervencions en el paisatge, que Raimon Obiols sempre reclama com un dels capitals malmesos del país. Volem millorar l’autogovern, sí. Però per què? Per pur caprici? perquè toca? Perquè ho demanen els altres partits? No. Rotundament no. Parlem de la millora l’autogovern... Perquè volem una Catalunya lliure, pròspera i ben cohesionada. I perquè volem comprometre’ns amb l’Espanya plural en un moment de gran transcendència per al conjunt de l’Estat. El moment d’avançar guiats de nou pels preceptes de la unió i la llibertat dels pobles d’Espanya. Volem reformar l’Estatut: perquè? El volem reformar per impulsar i garantir millor el progrés, el benestar i la igualtat entre els ciutadans de Catalunya. A la majoria dels ciutadans de Catalunya, no els interessaria la reforma de l’Estatut si no suposés més progrés, més benestar i més igualtat. Per això dic que la reforma de l’Estatut és només una part de la millora de l’autogovern que proposem. Un millor Estatut és una peça necessària, però no suficient. No vull confondre els catalans convertint la reforma de l’Estatut en un símbol o en l’únic camp de batalla electoral. Per a mi, l’important és entendre i aconseguir que l’Estatut reformat esdevingui una eina suficient per donar resposta a les aspiracions dels catalans. 8 �Altres vegades he dit que Catalunya s’ha convertit en un temple, durant aquests vint-i-tants anys de govern de CiU, d’ençà de 1980. També he dit que potser havíem de passar-hi, per aquí, durant uns anys. Catalunya emergia tan desenquadernada del silenci forçós i tràgic del franquisme, que potser necessitava, inicialment, un punt de severitat emocional, de transcendentalisme. Calia recuperar la memòria històrica i cultural d’abans de la guerra civil i de totes les anteriors guerres civils hispàniques; que n’hi ha hagut un munt. Però en pocs anys, el catalanisme històric s’ha anat convertint per l’hegemonia de Ciu en un nacionalisme uniforme, entotsolat, que idolatrava una puresa suposadament perduda. Un nacionalisme que rebutjava -quan no les considerava anatematotes aquelles veus que no professaven la fe i el credo establerts. Com si estiguéssim en un temple, la vitalitat de la societat catalana, ha quedat encotillada per l’uniforme d’aquesta Catalunya essencial que tendeix a immobilitzar les energies, a desanimar les noves incorporacions. Un temple amb les portes tancades. La Catalunya oficial ha tendit a fer callar el discrepant, s’expressa amb veritats massa simples i doctrinàries, i una i altra vegada tendeix a recordar, a accentuar el mals que vénen de fora. La Catalunya tancada en el temple, és incapaç de fiar-se de la rica i variada vitalitat social i cultural que conté, no sap apel·lar a l’alegria mediterrània dels seus barris i pobles, no té confiança en la imaginació i l’empenta que caracteritza el teixit social, econòmic i cultural, no gosa donar joc i protagonisme als que enriqueixen el país procedents d’altres territoris. Els catalans hem de sortir del temple i hem de convertir el país en àgora. El moment de transició que viu el món obre possibilitats inèdites per a Catalunya si és capaç de situar-se a l’altura que li correspon, a l’altura del seu extraordinari potencial, a l’altura del que ha sigut en els seus millors moments - un país innovador, creatiu, emprenedor, especialment avançat en el seu dinamisme social, econòmic, pedagògic, intel.lectual i artístic. - Un país de radicalitat democràtica, que vetlli molt especialment per la qualitat i la transparència de les seves institucions. - Un país plural, gràcies al seus sistema de mitjans de comunicació públics i privats; en el que siguem capaços de fer les dues grans devolucions pendents: la de la propietat de TV3 i els mitjans de la CCRTV de l’Estat a Catalunya i la del control d’aquests mitjans del govern de la Generalitat al Parlament. - un país integrador, capaç d’incorporar la diversitat i de preservar alhora la seva identitat, en una renovada voluntat d’unitat civil i de futur compartit - un país amb unes ciutats que han esdevingut model de referència internacional. 9 �- Un país europeu. Amb vocació de liderar l’arc mediterrani. La Catalunya que veig a l’horitzó m’exalta i m’inquieta. M’exalta perquè la sé possible, perquè sé com arribar-hi, perquè comporta la realització d’un somni compartit, i que ens durà més enllà del que ningú mai no va poder imaginar en el passat. M’inquieta perquè hi ha inèrcies que poden engavanyar-nos, que poden entretenir-nos en les anècdotes fins a fer-nos perdre el tren. Catalunya ha de passar pàgina. I ha de mirar el futur amb ambició. Hem de desterrar d’una vegada els tòpics defensius. Ens cal, com l’aire que respirem, que Catalunya afirmi que té ambició com a país. I la té. Però també em preocupa la degradació de les expectatives de la gent que s’ha produït aquí a Catalunya, i amb menys força a tot arreu en els darrers anys. III UNA SOCIETAT COHESIONADA PER A UN FUTUR SEGUR Ara us haig de parlar de la vida de cada dia. Estem menys segurs. En la feina, al carrer, en el barri, en la carretera, en la urbanització enmig del bosc, però també en la joventut i en la vellesa, en tenir un fill, en la malaltia, En acabar els estudis, en el propi domicili quan les relacions, influïdes potser per la inseguretat general es tornen violentes, en les dones afectades per tot això, quan justament la societat s’està obrint a la seva plena autonomia personal. I estem menys segurs, sobretot, deixeu-m’ho dir, en el món obert, en el que tot es possible, l’autodestrucció rampant produïda pel menyspreu del medi i l’autodestrucció derivada del terrorisme i de la reacció visceral contra el terror. Hi han solucions contra aquestes inseguretats. No són fàcils. Però aquí i ara en sabem un niu de com enfrontar-les, especialment en aquells temes que depenen més directament de nosaltres. I el govern de la Generalitat haurà de convertir les pors en seguretats per guanyar la confiança necessària en el futur. Això és el canvi. Voldria que l’acció del futur govern de Catalunya ens fes avançar en el camí de canviar els rostres de la por pels de la seguretat i les certeses. 10 �1.- La certesa de disposar d’una sanitat pública, eficient, ràpida, atenta, professional, universal. Allargar la durada de la visita mèdica voldrà dir un futur més segur. 2.- L’esperança de trobar un habitatge digne i viable econòmicament per als joves que busquen el camí de la seva pròpia vida. Construir 40.000 habitatges de protecció oficial en 4 anys voldrà dir un futur més segur. 3.- La seguretat en el treball. Tant la física com la de l’estabilitat laboral. Dues garanties per a un futur més segur. 4.- La seguretat a les carreteres. Més i millors vies de comunicació voldrà dir un futur més segur. 5.- La tranquil·litat als carrers i barris i pobles d’arreu de Catalunya. Barris i pobles segurs ens faran confiar en el present i en el futur. 6.- L’esperança de poder envellir a casa amb els nostres o en companyia, sense la por de no saber esquivar el llindar de la pobresa. Millorar l’assistència domiciliària voldrà dir un futur més segur. 7.- El compromís a lluitar amb contundència contra qualsevol manifestació de la violència de gènere ha de retornar, així mateix, la seguretat a milers i milers de famílies avui atelnallades per una amenaça absolutament injustificable. 8.- La confiança d’arribar a la igualtat en les oportunitats d’accedir al món laboral i de conciliar-lo amb el familiar. La formació de 250.000 persones en quatre anys, voldrà dir, un futur més just i més segur. També cal que els temors i les incerteses esdevinguin seguretats en el futur en el camp de l’educació i la cultura. - Hem de tenir la certesa que l’Educació serà una prioritat del Govern. Una prioritat estratègica, perquè, repeteixo, en l’educació estem fent l’aposta més compromesa en el futur que volem per als nostres. Com a ciutadans i com a col·lectivitat. - Hem de tenir, a més, la certesa que l’Educació de qualitat, integradora i compromesa serà un dels principals antídots contra les incerteses que la immigració genera i contra els riscos que es poden derivar d’aquesta incertesa. - Hem de tenir la seguretat que també la identitat cultural i lingüística reposarà sobre els fonaments de la inclusió, la pluralitat i la defensa de la diversitat. Per això reclamo de l’Estat un compromís veritable amb la seva riquesa lingüística, tant com demano que s’acceptin la riquesa de llengües de Catalunya. - La nostra cultura, rica com és, sobreviurà evolucionant, transformant-se, si sabem alliberar-nos de la por, si gosem construir el mirall del futur en una societat madura, crítica, rigorosa, i alhora oberta, permeable, franca i generosa. Això la farà forta. La farà segura, li obrirà els camins del futur. - Però cultura vol dir també CIVISME. I en això hi posarem els cinc sentits. 11 �* Sé que les eleccions es guanyen o es perden en les coses de cada dia. La democràcia és una eina que fa que la gent voti un diumenge, un dia que plou i hi ha gent que no surt de casa, o a l’inrevés. Un dia que ve desprès d’un altre dia, o en una setmana que ve després d’una setmana en la qual s’ha votat una altra cosa o s’ha declarat una guerra o els terroristes -ho sabem per experiència- solen matar. Però, sobretot, les eleccions arriben en un any en el que la gent ha millorat o no la seva percepció de la seguretat i la inseguretat, ha cobrat un augment de sou o ha obtingut una desgravació fiscal, ha perdut el pis per un desnonament, ha tingut un accident a la família, ha vist empitjorar el barri o l’escola dels nanos per l’arribada de nova gent etc. Una miríada d’impressions individuals i l’efecte dels mitjans i els missatges dels partits conformen la psicologia col·lectiva del dia de les eleccions. Però sota aquesta pluja de factors que influeixen, hi ha l’ànima del poble que madura una opinió pròpia, determinant, intuïtiva, secreta. Ni tan sols les enquestes més refinades l’endevinen. És en la connexió que s’estableix entre el polític i aquesta ànima popular discreta que es verifica la química del consens o del rebuig. I quan dic el polític no vull dir exclusivament el líder, el candidat. Em refereixo a un subjecte col·lectiu del que vosaltres formeu part destacada. 12 �IV EL MEU COMPROMÍS PERSONAL AMB LES CATALANES I ELS CATALANS Sóc fill d’una dona nascuda a Bilbao, que era filla de sabeterets alacantins, republicana, alumna de l’Instituto Escuela, catalana d’adopció i fidel a les seves arrels de joventut, a les seves amistats, sovint exiliades a América. Una dona que va formar, amb el meu pare, una casa oberta als joves antifranquistes i al diàleg franc. El meu pare va ser un devot del seu, del poeta que va cridar, des de l’afecte i la decepció, “Adéu Espanya” però que va fer L’Himne ibèric i va acabar llençant el “Visca Espanya” a la cara dels espanyolistes que empobrien la pàtria comuna. Que la reduïen a poca cosa, a una construcció política i cultural petita, escarransida, sense grandesa, negativa, més enemiga dels seus pobles que conscient de la seva pluralitat, que és justament la seva riquesa, allò que la fa interessant – com em deia fa poc a Barcelona Jorge Sampaio, el president de Portugal. (...) El naixement de l’Europa Unida ens obre la porta a la reconstrucció d’aquest passat sobre bases noves i a la projecció d’una societat políticament, econòmica i culturalment avançada, en la qual Catalunya ha d’estar ben posicionada, al davant de tot, igual com està més ben ubicada geogràfica i històricament en la frontissa entre la península i el cor d’Europa. * Voldria acabar formulant davant vostre un compromís de caràcter personal: Avui m’heu escoltat. Si els ciutadans de Catalunya em fan confiança i sóc el futur president de la Generalitat, vull que una trobada com aquesta es produeixi periòdicament. Però no pas perquè m’escolteu només a mi, sinó per poder dialogar amb tots vosaltres. Amb tots i cadascun de vosaltres. Vull creure que farem possible l’àgora de què abans us he parlat. Jo hi compto. Compto amb tots vosaltres. Moltes gràcies. 13 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource El canvi per Catalunya Subject The topic of the resource Campanyes Canvi Catalunya Eleccions Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) Model social Territoris Acció política Ciutadania Catalanisme Estatut Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Type The nature or genre of the resource Discurs Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. CCCB Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-09-02 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1757/0000001380.pdf f67cd953a08feef2019e57b709f32a07 PDF Text Text Un futuro posible:preservar identidades, compartir proyectos Conferència pronunciada per Pasqual Maragall a Bilbao 1.Quiero empezar mi intervención de esta tarde manifestando mi más radical repulsa al último atentado de eta, en Andoain, que costó la vida a Joseba Pagazaurtundua. Esta condena no admite matiz posible. Y este atentado tampoco admite silencio posible. El silencio, en el País Vasco, es hoy sinónimo de asentimiento, de demasiadas complicidades con el terror. Sólo por la palabra llegará la paz a Euskadi. Y no avanzaremos ni un milímetro en este camino, si lo transitan solamente –y mucho menos aún si nos conducen- corazones de hielo, como dijo Maite Pagazaurtundua. El silencio del alcalde de Andoain es políticamente inmoral. También aquí sin paliativos. Inmoral porqué no se puede callar ante el asesinato de un ciudadano. Inmoral porque un alcalde no puede callar ante el asesinato del jefe de su policía municipal. Déjenme que lo diga claro y sin matices: yo habría votado la moción de censura contra el alcalde de Andoain, por encima de cualquiera otra consideración de coyuntura o cálculo electoral, dando prioridad a la exigencia moral y a mi convicción que nadie que no condene la muerte de una persona, de un servidor de su propia administración, puede seguir un minuto más como alcalde. Era un gesto de dignidad política. 2.- Dicho esto, quiero hablarles esta tarde desde el máximo respeto a los ciudadanos vascos y a sus instituciones. No tengo la pretensión de hablarles de los problemas del País Vasco desde la distancia, ni mucho menos impartir lecciones sobre lo que debe hacerse para resolverlos. Pero si les ruego que acepten que mi aproximación a su situación está hecha desde una cierta pasión positiva, desde una voluntad de empatía. Quiero plantearles una reflexión respetuosa con la convicción de que los problemas de los vascos sólo pueden resolverlos los vascos, en democracia y desde las instituciones y las leyes de que nos hemos dotado. Mi reflexión se orienta hacia lo que podemos hacer desde Catalunya para crear unas condiciones mejores que las actuales para ayudar a que el pueblo vasco avance hacia una solución de futuro. 3.-Pero antes de hacerlo creo que también es mi deber dejar sentada una petición que reiteradamente he planteado a los máximos representantes institucionales de Euskadi: la COMPASIÓN con las víctimas del terrorismo ... Compasión, no como sentimiento cristiano, sino padecer con, ser capaces de ponerse en el lugar del otro, de compartir su dolor, su angustia, su temor, su esperanza ... Compasión humana, de persona a persona ... Y compasión política, de partido a partido, con el mensaje profundo de que hay esperanza en este pueblo de un futuro reconciliado ... Creo que para construir un futuro posible de Euskadi no basta con desear y trabajar sin descanso para acabar con ETA, para aplicar la ley, para desterrar la desigualdad política que supone que unos ciudadanos, servidores de lo público, tengan que ser protegidos para poder ejercer su noble función ... Además hay que crear un clima moral que lo haga posible y, sobre todo, que haga posible el día después ... A este clima moral es a lo que llamo compasión ... 4.-Vuelvo al núcleo de mi reflexión: ¿qué se puede -que se debe- hacer desde Catalunya? Hace tiempo que mantengo una polémica amistosa con el presidente de la Generalitat sobre la conveniencia de que Catalunya se implique en la solución del problema vasco y, en consecuencia en la construcción de una nueva España. No se trata de promover una actitud de ingerencia en la política vasca. Ni mucho menos. Se trata de promover una actitud mucho más activa en la política española para intentar sacarla del callejón sin salida al que a mi juicio la están llevando lo que denomino los tres nacionalismos que nos gobiernan. Entiendo que desde Catalunya tenemos el deber y la oportunidad de hacer dos cosas: -Progresar en nuestro modelo de autogobierno en el sentido de superar la etapa de mera afirmación identitaria. -Promover la idea y el proyecto de una España plural. En el convencimiento de que haciendo lo primero ayudamos a avanzar en el segundo de los objetivos; y viceversa. 5.-En primer lugar: afianzar un modelo de autogobierno de Catalunya que suponga un nuevo paso adelante ... Vengo diciendo en los últimos tiempos que los primeros veintitrés años de autogobierno estatutario en Catalunya constituyen tan sólo el prólogo de lo que puede y debe ser el autogobierno pleno de Catalunya. �Unos veintitrés años en los que la afirmación identitaria ha sido prioritaria y en los que se ha dejado de lado la preocupación por una estrategia de futuro, por construir un proyecto que puedan compartir todos los ciudadanos de Catalunya, sea cual sea su manera personal de vivir el sentimiento nacional. ¿Acaso son excluyentes los propósitos de preservar identidades y de compartir proyectos? En pura corrección política tendría que decirles que se trata de una disyuntiva falsa, que es deseable y posible que ambos propósitos convivan en la dinámica de una sociedad. Creo que es así y que una sociedad madura debe ser capaz de encontrar el equilibrio entre sus raíces y sus esperanzas. Pero hay momentos en la vida de un país en que hay que decidir la dirección y el sentido de su rumbo … Y no es lo mismo hacerlo con una omnipresente obsesión por el pasado, por afirmar la identidad, por reforzar el vínculo comunitario … que hacerlo con la determinación de mirar hacia el futuro, de construir un proyecto atractivo para nuestros hijos. En hermosas palabras de un socialista catalán de los años treinta del siglo pasado, Rafael Campalans,: “Catalunya no es la historia que nos han contado, sino la historia que nosotros queremos escribir. No es el culto a los antepasados, sino el culto a los hijos que aún han de venir” ... Permítanme una referencia a lo que ha venido en llamarse el “modelo catalán”, que no sé si no es otra cosa que una manifestación de una cierta vanidad provinciana ... En todo caso entiendo que debe ser algo definido por dos características relevantes: -Que es posible a la vez el pleno autogobierno de Catalunya y formar parte activamente de la España democrática y plural. -Que la sociedad catalana no ha de estar dividida por la “cuestión nacional”, que la línea divisoria fundamental de la confrontación política no ha de ser la que separa nacionalistas de “no-nacionalistas”. Repito que no queremos ni podemos dar lecciones. Pero en la medida que este modelo idealizado es compartido por una amplia mayoría de catalanes, los responsables políticos tenemos la obligación de convertirlo en una realidad tangible y también útil para todos. 6.-En segundo lugar, desde Catalunya tenemos el deber de impulsar el proyecto necesario y posible de la España plural. -Necesario porqué no hay otras vías transitables en la Europa de hoy ... -Posible, si entre todos creamos las condiciones políticas ... -Si no sucumbimos al odio que quiere instalar el terrorismo en la agenda política ... -Si resistimos a la tentación de renunciar al debate político, a la diferencia, al pluralismo en aras a una unanimidad que representa la muerte del futuro ... Los demócratas tenemos como primer deber compartido luchar contra el terror. Y desde esta prioridad, no podemos renunciar a nuestros proyectos, a nuestras diferencias, a nuestro diálogo, a nuestra capacidad de ponernos de acuerdo en procesos que trasciendan el presente . No podemos, en definitiva, renunciar a la política . Estoy convencido de que España –y con ella Cataluña ... y Euskadi- necesitan de un proyecto de realismo político y ambición colectiva como lo es el de la España plural. -Realismo en su desarrollo: hay que trabajar con una Constitución y unos Estatutos que no son intocables y en el escenario diseñado para las instituciones democráticas por la Unión Europea. -Ambicioso en sus objetivos: dar respuesta satisfactoria a las aspiraciones de los pueblos de España para este siglo. Una España plural que ha de nacer de la periferia geográfica sin que nunca más pueda ser considerada periferia política... Una nueva concepción política de España: la España federal. Una nueva configuración económica de España: la España red. Esta transformación de España no será posible mientras sea gobernada por el más rancio nacionalismo de los gobernantes que ha tenido este país desde la llegada de la democracia. La España plural solamente podrá construirse desde la superación de la España Una, levantada a golpe de sentimientos identitarios en singular, y su sustitución por una España-proyecto en el que todos los que formamos parte de la primera persona del plural nos sintamos cómodos. Plural y red son conceptos incompatibles con los viejos prejuicios esgrimidos por el nacionalismo del centro: insolidaridad territorial, privilegios, unidad de destino universal. Hay que poder vivir, prosperar y realizarse individualmente y colectivamente sin pasar por el centro. Hay que respetar Madrid y lo que representa, que es mucho e importante, pero no podemos renunciar a un horizonte más amplio de legítima ambición para nuestros proyectos. 7.-Catalunya i Euskadi en la España plural ... En términos económicos y de desarrollo de la España-red, el eje País Vasco-Catalunya adquiere un valor estratégico evidente, imposible de configurar y rentabilizar en la actual �concepción radial de España. -Tenemos un interés común en fomentar nuestras economías. Las más competitivas de España y con un alto grado de complementariedad. -Podríamos y tendríamos que hacer muchas cosas en común y les ruego que tomen en consideración esta oferta. -Podríamos y tendríamos que potenciar la presencia de los intereses vascos y catalanes en sectores estratégicos como la energía, las telecomunicaciones y las infraestructuras, en los que quizás convenga ir juntos para estar de verdad en condiciones de plantearnos objetivos realmente ambiciosos. Por ejemplo: No tiene sentido en la Europa de hoy una red ferroviaria de alta velocidad que no dibuje el eje ferroviario Barcelona-Valencia, o si se quiere, Almería-Marsella y que no dibuje el eje cantábrico, cosa que inició el Informe del Banco Mundial de 1960 con Bilbao-Behovia y La Junquera-Murcia y que luego se abandonó. Ni tiene sen tido una España en red sin el eje Bilbao-Barcelona. La España de las autonomías ha olvidado curiosamente cosas tan elementales como éstas. La España de las autonomías es un concepto, un concepto político y jurídico, pero es también un mapa, y no sólo un mapa de fronteras regionales, sino un mapa de conexiones entre esas regiones. Si no es así, no será un concepto efectivo, actuante, material y positivo. 8.-No quiero terminar esta primera parte sin volver al País Vasco para hacer el elogio de la necesidad indispensable de una fuerza política que cumpla con el deber ineludible de convertir el diálogo democrático en su norte de acción, su razón de ser. Hoy por hoy estoy convencido que esta fuerza política tiene un nombre: el Partido Socialista de Euskadi. Un Partido que cuenta con la doble legitimidad de su compromiso profundo con el autogobierno de Euskadi y de su compromiso por la libertad de todos los ciudadanos y las ciudadanas de este país sometidos a un chantaje colectivo. Un compromiso con el autogobierno demostrado a lo largo de la historia contemporánea de Euskadi y -más allá de lo razonablemente exigible- durante los años en que compartió las responsabilidades de gobierno con el Partido Nacionalista Vasco. Un compromiso con la libertad frente al terror, asumido con el coraje cotidiano y anónimo de miles y miles de hombres y mujeres que reafirman su esperanza en una Euskadi libre y en paz. Es el coraje de los Rabin, de los Hume que fueron capaces de forjar, en condiciones tan difíciles como las de esta hora de Euskadi, un futuro de paz para sus pueblos, convencidos que la condición de la paz es el acuerdo y no la victoria. Ahora nos acercamos al momento de la verdad. En un año cuatro elecciones, por orden creciente: locales, autonómicas, generales, europeas. Conviene ir aclarando conceptos. Aquí nos gobiernan tres nacionalismos: el español, el catalán y el vasco. A escala mundial nos gobierna el nacionalismo americano, matizado afortunadamente por las influencias de ONU y Unión Europea. Esos nacionalismos no nos están resolviendo los temas que tenemos pendientes como catalanes, vascos, españoles y europeos, ni tampoco como ciudadanos del mundo. España va bien. Todo es relativo en este mundo. España va bien en los últimos 25 años, comparados con los 75 anteriores, de 1898 para acá. Catalunya va mejor que nunca desde 1714, aunque el siglo XVIII, políticamente horrendo, fue bueno económicamente, y el XIX y el XX tuvieron fases de progreso fulgurante, en la cultura, en la política y en la economía. Pero estamos en un punto de giro, en un recodo interesante de nuestra historia. Dejemos Europa y el mundo para el final o para otro momento. ¿Cuál es exactamente nuestra situación local? La Constitución y los Estatutos son correctos, puesto que nos han permitido llegar hasta aquí. Pero hay fatiga en sus materiales. Indicios: el anterior presidente del Tribunal Constitucional se retira pidiendo una relectura conjunta del bloque constitucional- estatutario y su compactación y adecuación. Más indicios: el actual presidente del TC entra en el cargo como elefante en cacharrería, declarando que no hay diferencia entre nacionalidades históricas y las que no lo son, puesto que, según cree, todas lo son de algún modo. Y se apoya para ello en una lectura de los 17 Estatutos que muestra, es cierto, distintas interpretaciones de los términos “nacionalidad”o “comunidad histórica”o “región”. Una parte de las Comunidades Autónomas, las que se consideran más históricas, porque tienen lengua propia y tuvieron Estatuto en los años 30 del siglo pasado (hechos ambos referidos en la Constitución), consideran que peligra la hasta ahora útil ambigüedad de la Carta Magna. (Es sabido que Napoleón prefería Constituciones breves y ambiguas. Probablemente la ambigüedad sea obligada para reflejar sin ruptura el acuerdo de no entrar en lo que divide a los constituyentes y limitarse a lo que los une. En cuanto por un lado o por otro se pretende reducir la ambigüedad – algo que en algún momento �hay que abordar, probablemente ahora – debe saberse que peligra el equilibrio inicial y que habrá que buscar otro más avanzado, más elevado) Pero sigamos investigando el estado actual de conservación de los textos legales de hace un cuarto de siglo. Todos los partidos excepto el actualmente gobernante en España piden la reforma del Senado para cumplir con la exigencia (artº 69.1 de la CE) de hacer del Senado la cámara de los territorios o autonomías y no una mera representación de las provincias. El Partido Popular lo asumió en 1996, para abandonar luego ese objetivo, quizás porque cayó en la cuenta de que incluso perdiendo la mayoría en el Congreso podría tal vez, con el Senado actual, mantener una posibilidad de bloquear o al menos de alejar en el tiempo eventuales cambios en las leyes. Otro factor de incomodidad: el País Vasco no estuvo representado en la redacción del texto constitucional de forma suficiente a juicio del partido nacionalista que gobierna hoy Euskadi, de modo que sus representantes se abstuvieron en la votación del mismo. Último y más relevante elemento a considerar: hemos entrado en Europa. Y sus Tratados, que en su momento ratificamos y son ley en España, aparte de absorber parte de la soberanía que definía la CE como propia de nuestro estado (moneda, fronteras, y progresivamente defensa) establecen principios avanzados y muy adecuados para regular nuestra propia gobernación, por ejemplo el principio de subsidiariedad, en virtud del cual nada de lo que pueda hacerse cerca de la ciudadanía debe hacerse lejos. O el de proporcionalidad, que veta el exceso de medios del gobierno lejano en la persecución de sus fines legítimos. (En virtud de este principio se excluiría, por ejemplo, que el estado interviniera en la solución del tema del “botellón”, en el barrio de Malasaña de Madrid; quizás ni tan solo la autonomía debería intervenir, bastándose la ciudad para ello.) Es más: los Tratados reconocen que los gobiernos subestatales dotados de determinadas competencias exclusivas pueden estar presentes en los Consejos de ministros de esas materias e incluso representar a la nación-estado (como hacen los länder alemanes, por ejemplo en los Consejos de ministros de Cultura). (Curiosamente un documento del Ministerio de Administraciones Públicas niega a las comunidades españolas esas posibilidades, afirmando que el federalismo alemán es homogéneo y el español, no: el español, señala ese documento, es asimétrico. Santa palabra, que yo trato de no utilizar, por prudencia.) No voy a añadir, por no alargar más el análisis de las causas de envejecimiento de nuestra Constitución, y por coherencia, el demoledor recuento que hizo Joaquín Leguina, de los derechos consagrados en ella y que no se han hecho efectivos (entre ellos, por ejemplo, el derecho a la vivienda). Posiblemente no se trate ahí de envejecimiento actual sino de ingenuidad inicial, algo que todas las constituciones comportan – no la que menos la de los EEUU cuando proclama el derecho de sus ciudadanos a la persecución de la felicidad. Si no hemos cambiado ya la Constitución, vistos los datos, es por la prudencia extrema que nos sugiere la consideración, siquiera somera o inconsciente, de las barbaridades que cometimos antes de que Ella (con mayúscula) existiera. No es descabellado sin embargo, por lo dicho, temer que la prudencia nos haga aparecer insensatos a los ojos de algunos agudos observadores de hoy y, lo que sería peor, de la mayoría de los de mañana (¡cómo no se dieron cuenta! dirán entonces) Vayamos ahora a por la evolución de los formatos políticos que se han ido adoptando en el último cuarto de siglo: hemos hecho un ciclo completo o casi completo de todas las alternativas posibles. Hemos tenido en el estado gobiernos socialistas y gobiernos conservadores, ambos en sus dos variantes: mayoría absoluta y mayoría relativa. Y por tanto períodos de mayor peso (teórico) de los nacionalismos periféricos y otros de exclusiva influencia de los partidos de ámbito estatal. Hemos tenido en Euskadi una preautonomía presidida por un socialista, gobiernos de coalición con vicelehendakaris socialistas (Ramón Jáuregui, Fernando Buesa) y gobiernos exclusivamente nacionalistas. En Catalunya, después de la victoria de los socialistas y la izquierda en 1977 – la mancha roja de Europa, recuerdan? – tuvimos (qué generosidad la nuestra) gobierno de unidad presidido por Tarradellas, con Narcís Serra como ministro estrella, y luego gobiernos nacionalistas, minoritarios y mayoritarios. El último de ellos, minoritario, con el soporte parlamentario del Partido Popular. Este hecho, inédito en nuestra historia política, amalgamado con el apoyo del nacionalismo catalán al nacionalismo español en las Cortes españolas, está en la base de la crisis profunda de nuestros nacionalistas, debida también al cansancio de más de veinte años de gobernación ininterrumpida. Ello permite que mucha gente comprenda que estamos ante un posible cambio histórico en Catalunya, que va a tener consecuencias serias, muy serias, en la gobernación española. No imagino a los nacionalistas catalanes, desde la oposición en Catalunya, apoyando a un gobierno minoritario del partido nacionalista español en Madrid: sería un suicidio político. Preparémonos para un situación nueva, “si Dios quiere”. Y sepan ustedes que vamos a manejarla con determinación, conscientes de lo que se va exigir de nosotros, tanto en el sentido de la sensatez y la moderación, como en el de la fidelidad al objetivo de una Catalunya potente y una España plural y �efectivamente reconciliada con esa pluralidad que es substantiva y constitucional. No me va a temblar el pulso en esas circunstancias para hacer realidad esos objetivos. Hay otros indicios de que España se ha ido preparando para ese nuevo panorama del segundo cuarto de siglo constitucional. Media España (básicamente el Norte y el Sur) está en posiciones más bien inclinadas o a la izquierda o al nacionalismo periférico – con la salvedad, precaria hoy, de Galicia. La otra media (la franja central) está en la derecha o centro derecha. La línea divisoria virtual que va de Asturias a las Baleares es bastante elocuente en ese sentido. En 1981, todavía con el gobierno inicial (UCD) en plaza, pasamos la prueba de un golpe de estado. Hace poco la opinión pública ha sabido que el 27 de Octubre del año siguiente, a un día de las elecciones generales, se desarmó un segundo golpe, con un sigilo que sólo podía obtenerse con un alto grado de lealtad entre gobierno y oposición. Eso es algo que en los últimos años se ha debilitado, a pesar de la actitud moderada de la dirigencia del partido socialista en ese terreno – moderación que le valió hasta hace poco al secretario general socialista ironías feroces, incluso en medios no alejados de su ideología. El pacto anti terrorista es la más evidente prueba de lealtad de los últimos años. A lo que voy es a lo siguiente: poco nos queda ya por experimentar antes de decidirnos a dar un paso adelante y adecuarnos a las nuevas realidades, a la realidad europea en la que estamos y a la realidad española que hemos ido construyendo. No lo digo por un prurito de realismo, ni por un deseo innecesario de aggiornamento. Lo digo por prudencia. Por no forzar demasiado la elasticidad de unas normas que han dado muy buen resultado pero que no merecen mayor abuso. Deseo que Catalunya dé un paso adelante y participe de forma más clara, más ambiciosa, en el mejor sentido de la palabra, y más confiada, en la gobernación de España, y en el diseño evolutivo de esa gobernación. Siento que esa mayor participación es deseo de mis conciudadanos y alternativa a determinados cálculos soberanistas, perfectamente sustentables, es cierto, en las circunstancias actuales, que he descrito antes. Tales cálculos no responden con exactitud a la voluntad mayoritaria de los catalanes, que es más inteligente y más positiva, igualmente ambiciosa, pero más cauta. Y es mejor entendida en Europa. En una Europa en la que tantos pequeños países van a entrar, sino con derecho de veto, sí con derecho al voto, va a ser difícil, muy difícil, que algunos grandes países compuestos, como la República Federal, el Reino Unido o España, no se abran en su interior a una mayor movilidad de los pueblos o regiones que los componen y a una cierta presencia de los mismos en el escenario europeo. Creo también que sin esa implicación abierta de Catalunya en la España plural no hay salida para el proyecto constituyente inicial, que la dibujaba claramente. Añado que sin esa apertura de miras y sin la correspondiente sensación de comodidad por parte de Catalunya en el proyecto español, sensación a la que se refería recientemente Rodríguez Zapatero, no habrá solución para el drama que está viviendo Euskadi, o mejor, que estamos viviendo todos en Euskadi. Lo digo porque en algún nivel más o menos consciente de las estrategias políticas españolas puede anidar el temor de que una solución excepcional para el País Vasco dé la señal de partida para una reclamación catalana de excepcionalidad, que pudiera no caber en el marco de la elasticidad permisible de nuestro sistema político. Catalunya es consciente de que el País Vasco y Navarra, por circunstancias históricas y geográficas, por argumentos de tamaño y de tradición, tienen y van a tener un régimen técnicamente “excepcional”, foral, no común. Y Catalunya quiere que se sepa que lo nuestro es distinto. No queremos un régimen de favor ni de excepción, dicho sea sin ánimo de ofender a nadie. Queremos una España distinta. No distinta sino conforme a lo que entendemos que promete la Constitución y que se ha ido marchitando o que se puede marchitar si no evolucionamos. Un país que evolucione hacia el reconocimiento no solo literal sino cordial de su pluralidad, de sus lenguas, de sus culturas. Reconocimiento efectivo y defensa de la pluralidad por parte del Estado, y correlativa afirmación por parte de Catalunya del capital inmenso que es para nosotros el castellano y la convivencia de los pueblos de España. Si ésta vía es posible, Catalunya no será mera espectadora. Jugará fuerte la carta de España. Y el País Vasco podrá buscar con más tranquilidad una solución bloqueada en parte por errores propios, seguro, pero en parte también por errores ajenos, por el temor a que cunda el ejemplo y a que la excepción suplante a la regla. Esa es mi esperanza. Voy a trabajar intensamente por ella. Y me place poder compartirla con ustedes, en la ciudad en la que se estableció mi abuelo, un zapatero de Monóvar, y en la que nació mi madre. Vamos a ver si recuperamos la vieja y pacífica rivalidad-amistad entre Barcelona y Bilbao, entre Catalunya y Euskadi, sin la cual España no sería lo que es, y sobre todo no sería lo que puede llegar a ser. Muchas gracias. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Un futuro posible: preservar identidades, compartir proyectos Language A language of the resource Castellà Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Bilbao Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Subject The topic of the resource Identitat col·lectiva Espanya País Basc Catalunya Territoris Acció política Federalisme Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-02-20 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1756/0000001346.pdf fc132bdaa9eb7aa4a80304fde2a09986 PDF Text Text CONFERENCIA DE PASQUAL MARAGALL EN EL CLUB SIGLO XXI Madrid, 24 de marzo de 2003 1. Hacer política en tiempos de crisis He de confesarles que contemplo con asombro la atención hiperbólica con que algunos sectores siguen mis actuaciones y mis opiniones políticas. Con un afán desmesurado - a mi juicio- enfatizan en mi trayectoria lo que creen salidas de tono, peligrosas derivas, etc. Más allá del empeño partidista - que existe - creo advertir en esta actitud un reproche de fondo que no es otro que el de no seguir el guión de lo políticamente correcto. Un guión que pretende achicar sensiblemente el terreno de juego de nuestra vida política, en el que unos pocos asuntos son de recibo y todo lo que se salga de ellos resulta una impertinencia. Quiero aclararles antes de empezar que soy de los que no acepto estas reglas de juego. No se trata de una actitud irresponsable. Bien al contrario, mi actitud responde a un sentido de la responsabilidad: estoy convencido de que faltaría a mi deber si, por causa del problema terrorista y de los ineludibles deberes de prudencia y lealtad que comporta, renunciara a plantear un proyecto de futuro para Cataluña y para España. Es más: creo que sin este esfuerzo no encontraremos la salida definitiva al desafío que nos plantea el terror. Las situaciones de crisis no se resuelven con el silencio de la política. Determinadas situaciones, no todas, requieren más política, más palabra razonada, más diálogo, más propuestas ... y con todo ello más confrontación y más vigor democrático. 1 �Así interpreto mi responsabilidad de político y a ella procuro ajustar mis intervenciones públicas. ****** Lo primero que quiero decirles hoy: 2. Superar la indiferencia entre Cataluña y España Uno de los propósitos de mi intervención de esta tarde es manifestarles con toda claridad que en Cataluña se va a producir un cambio político y que este cambio no tan sólo se va a notar en Cataluña, sino que tendrá consecuencias muy serias para España. Y mi pretensión es que tales consecuencias sean positivas. Y les puedo asegurar que pondré todo mi empeño en ello. Debemos prepararnos para una situación nueva, para manejarla con determinación, conscientes de lo que se va exigir de nosotros, tanto en el sentido de la sensatez y la moderación, como en el de la fidelidad al objetivo de una Catalunya potente y una España plural y efectivamente reconciliada con esa pluralidad, que es substantiva y constitucional. Pienso que la relación entre Cataluña y España no está en su mejor momento. Me explicaré. Desde hace un tiempo en Cataluña crece la sensación de retroceso en el proceso histórico de reconocimiento de la España plural que se inició con la Transición y que tiene en la Constitución de 1978 su referencia liminar. Los últimos tres años, regidos por la colaboración del nacionalismo catalán con el nacionalismo español, han sido perjudiciales en este sentido. (Seria paradójico que ahora el nacionalismo catalán quisiera descubrir esta realidad evidente). No se trata de un sentimiento o de una creciente decepción, exclusivas de una determinada opción política. Al contrario, es un sentimiento compartido por amplios sectores políticos y sociales catalanes que tienen en común el referente del catalanismo político, entendido más como la cultura cívica que ha modelado la Cataluña del siglo XX que como un proyecto partidista. 2 �Constituyen expresiones de este sentimiento pronunciamientos políticos de todos los partidos del arco parlamentario (con la excepción del Partido Popular), manifiestos emanados de instituciones económicas, empresariales, sindicales y opiniones de destacados intelectuales catalanes. Todas ellas reflejan una cierta perplejidad por la indiferencia, cuando no por la hostilidad, con que es tratada Cataluña por el poder político y por una parte influyente de los medios de comunicación. Compartir dicha perplejidad no quiere decir que se comparta en Cataluña el diagnóstico sobre las causas de tal regresión. No son admisibles las explicaciones basadas obsesivamente en el agravio histórico y en su presunta o real renovación. Somos muchos los catalanes que reconocemos que las causas de este distanciamiento son complejas y que algunas tienen su origen en determinadas actitudes adoptadas desde Cataluña que interactúan con otras actitudes que podríamos identificar como separadoras. Asimismo tampoco existe una orientación unánime sobre cuál es la actitud que debe tomarse desde Cataluña para no desandar el camino hacia la España plural, pero empiezan a haber expectativas claras. Mi posición personal y la del espacio político que represento ha sido, es y será inequívoca al respecto. Se trata de la posición defendida y practicada por los socialistas y por buena parte del progresismo catalán que quiere afirmar el compromiso de Cataluña con la España plural. Es la tradición del catalanismo progresista que representa a la Cataluña que no quiere vivir del problema de su relación con España. Somos parte de la Cataluña que quiere resolver el problema. Reconozco que esta actitud provoca rechazos e incompresiones en sectores del nacionalismo catalán que consideran que interesarse por España supone desinterés por Cataluña. 3 �También provoca escepticismo entre gentes amigas, como el que expresaba Xavier Rubert de Ventós en un artículo publicado en El País, y en el que decía no compartir mi fe en la España plural, aunque siga compartiendo mi esperanza. Y, como es obvio, también desde el nacionalismo español se percibe el rechazo amargo y el desdén de aquellos a quienes no les cabe en la cabeza otra manera de entender España que la suya. Ambos nacionalismos –el nacionalismo español y el nacionalismo catalán (y también el nacionalismo vasco)- insisten en una concepción nacional-estatista del mundo que ya no se corresponde con los nuevos tiempos. Creo que estas actitudes ensimismadas comprometen seriamente el futuro de España como proyecto compartido. Ante este peligro hay que reaccionar. Sobre todo hay que reaccionar ante el peligro de la indiferencia, del hastío, de la antipatía, de la desconfianza. Lo ha explicado muy bien el escritor catalán Antoni Puigverd en un artículo publicado por la Revista de Occidente, donde dice: “Dos líneas paralelas se han dibujado a lo largo de estos 25 años. De seguir así nunca van encontrarse. Cuanto más avanzan, menos coinciden. Y sin embargo tampoco pueden distanciarse: ni el nacionalismo catalán está en condiciones de impulsar una decidida vía independentista; ni el españolismo ceñudo, militante (o vergonzante) está en condiciones de impulsar una energía de fusión. Son dos visiones, dos lógicas, dos inercias políticas e ideológicas condenadas al empate de la mutua antipatía” Hasta aquí la cita de Puigverd. La propuesta del socialismo catalán es una llamada a recuperar el clima moral, intelectual y político que haga posible pensar otra vez España con la generosidad con que la pensaron hace 25 años los artífices de la Constitución del 78. No sé si desde fuera de Cataluña se tiene plena conciencia de la entidad –y de las consecuencias futuras- de otras actitudes catalanas que no apuestan por este compromiso con la España plural. 4 �Así, en Cataluña se dibujan otras actitudes sobre la relación con España, sobre cómo gestionar la interdependencia. Actitudes que van de la renuncia a la desesperanza, pasando por la conllevancia malhumorada. Una primera actitud sería la de renuncia al catalanismo por entender que ha alcanzado sus objetivos básicos. Sería la rendición del catalanismo a la nueva España moderna y desacomplejada. Es la propuesta regionalista del Partido Popular y de algunos sectores del mundo empresarial catalán. Una propuesta que implica aceptar la congelación del autogobierno y, por consiguiente, adaptarse a las decisiones centrales sobre las que se aspiraría a tener capacidad de influencia. Hoy por hoy no es una opción mayoritaria, pero su viabilidad podría aumentar si la Convergència i Unió de después de Pujol sucumbiera a los cantos de sirena de un “encaje bávaro”. La segunda actitud sería la de otra renuncia: la renuncia a España. Sería la respuesta independentista basada en la convicción de la irreformabilidad de España, de su mentalidad colectiva y de sus instituciones. Sería la renuncia a gestionar la pluralidad por la insuficiencia de los actuales instrumentos y, sobre todo por la percepción de que no es posible tender puentes si en una de las orillas no hay nadie dispuesto a avanzar el trecho que le corresponde. Es una propuesta fácil y contundente, pero que se va desarrollando con creciente sofisticación. Se trata de una posición minoritaria pero cuyo atractivo puede crecer en un contexto de hostilidad. Y una tercera actitud sería la de la conllevancia entre Cataluña y España. Sería el pacto coyuntural del catalanismo con España, la firma del empate permanente. Es la posición accidentalista practicada por CiU, en la que los progresos en el autogobierno dependen de la coyuntura política. Cataluña obtiene ventajas si el Gobierno central depende de los votos de CiU. Cataluña ve peligrar los avances conseguidos si el Gobierno central dispone de mayoría absoluta. No se consolidan los avances del autogobierno, ni del Estado autonómico y, mientras tanto, el foso afectivo se va ensanchando y la desconfianza va impidiendo pensar en un futuro común. 5 �Frente a estas actitudes, reafirmo la esperanza y la posibilidad de la España plural. Es más: reafirmo que a pesar de los problemas a los que me he referido, los últimos 25 años han sido sin duda los mejores de la historia política de Catalunya desde hace siglos (siglos, no años). Proponemos pues el pacto permanente del catalanismo con la España democrática. El pacto federal que proporcionará un horizonte estable a los autogobiernos. Viable si en Cataluña se renueva el pacto catalanista y éste se expresa de forma unitaria. Viable si se recupera y renueva una idea plural de España. Con Euskadi al fondo, constituida (contra el deseo de sus ciudadanos, estoy seguro) en obstáculo para avanzar, pero a la vez necesitada de caminos de salida a su conflicto interminable. La esperanza de la España plural hay que alimentarla con gestos, con pequeños pasos, con reciprocidad, con lealtades compartidas. En un artículo reciente de uno de nuestros más conspicuos federalistas –el profesor Antoni Castells- se traza con inusual sinceridad esta situación: “El catalanismo ha de jugar una vez más la carta de la implicación en la política española. De formular propuestas pensando no sólo en Cataluña, sino en el conjunto del Estado. Debe hacerlo por sentido de la responsabilidad, por solidaridad con los demás pueblos de España, y también por interés propio. El catalanismo tiene que ser generoso. Cuando lo ha sido, se ha ganado el respeto y la admiración del resto de España y ha gozado de gran autoridad política. Ésta es, pues, la vía a seguir. Pero el catalanismo –prosigue Castells- necesita saber que sus planteamientos básicos son comprendidos y compartidos también fuera de Cataluña. Y en este punto, no todos los interlocutores son iguales. No lo han sido en el pasado ni lo son ahora. Por esto, ante el proyecto nacionalista de la derecha española, se han de erigir unas fuerzas políticas de signo progresista que respondan a la generosidad con generosidad, a la implicación de Cataluña en España con el compromiso activo de España en las aspiraciones al autogobierno del pueblo de Cataluña, y con el respeto a su identidad, a su lengua y a su cultura” 6 �Hasta aquí la cita. Añado más: Euskadi tiene y tendrá un régimen de excepción. Catalunya es demasiado grande para pretenderlo. Está obligada a modificar el sistema político general para mejorar. Lo que no excluye por supuesto que el sistema general sea diferencial y reconozca la existencia de nacionalidades históricas con lengua y cultura propias y singulares. Estoy convencido de la respuesta positiva del socialismo español al reto que le plantea el catalanismo progresista. Una respuesta que, más allá de la coherencia doctrinal, es congruente con el enraizamiento del autogobierno en todas las comunidades autónomas sin distinción. Es precisamente el balance positivo del Estado de las Autonomías para todas las Comunidades lo que permite pensar en su evolución plenamente federal y no uniformista. 3. Interés de España en que desde Cataluña se hagan aportaciones a la España plural, la España común, a la España federal. Ante nosotros se abre un segundo ciclo político democrático, una vez culminado el ciclo que abrimos con la Transición Democrática y que ha durado un cuarto de siglo. Un segundo ciclo que deberá perfeccionar, en primer lugar, nuestra democracia, sus reglas y sus instituciones, con el afán de mejorar su calidad y su transparencia. También deberá perfeccionar nuestro Estado del Bienestar, con nuevos enfoques y con especial atención a problemas y colectivos hasta ahora desatendidos. Con una vigorosa política de apoyo a las familias en primer término. (Me alegra constatar que nuestras propuestas de políticas públicas para la infancia, para la vivienda de alquiler y para la atención a domicilio, hayan sido acogidas favorablemente por la opinión y por los gobiernos). (Falta que ocurra lo mismo con nuestras propuestas para los barrios de la inmigración y para la seguridad de las ciudades). Y como no, este segundo ciclo político al que me refiero, deberá culminar con el pleno reconocimiento de la España plural. 7 �Entiendo que el reconocimiento de la España plural y del papel que en ella han de jugar nacionalidades como Cataluña no es un producto ideológico de laboratorio, sino una necesidad real de la España futura. Por ello, pienso que se comete un atentado a la convivencia entre las gentes y los pueblos de España cuando se utilizan exclusivamente los sentimientos identitarios para obtener rentas de poder y para bloquear desarrollos de futuro. Para evitar el bloqueo del futuro hay que superar la lógica de los tres nacionalismos que nos gobiernan y afirmar lo siguiente: Catalunya no quiere romper los lazos territoriales (...) Catalunya no quiere romper las filiaciones históricas (...) Pero cuatro o cinco años más de Aznar - de lenguaje Aznar - y España estalla. Considero que Aznar ha prestado un servicio formidable a la gobernación de España: Ha metido a toda la derecha española en la Constitución, pero si el precio a pagar es primero la congelación y luego la muerte lenta de la Constitución, no sólo no se lo podremos agradecer sino que habrá que denunciar que Aznar es para España un peligro muy superior al imaginado. 4. Perder el miedo a los tabúes: del buen uso de los textos constitucional y estatutario No pasa nada por reconocer la fatiga de los materiales constitucionales y estatutarios. En 25 años han acaecido cambios sustanciales que aconsejan repensar, revisar y reformular los textos constitucional y estatutario. Con la adaptación al camino que ha recorrido Europa, en primer término ... Con la necesidad de sacar conclusiones constitucionales de la experiencia autonómica ... Con el reconocimiento de tareas pendientes y, sobre todo, de nuevas realidades sociales que reclaman su encaje en nuestras normas básicas. Dicho de otro modo: Quiero prevenir contra el mal uso de la Constitución, contra su sacralización y su momificación ... En su momento saludé el importante esfuerzo hecho por José Maria Aznar para integrar a toda la derecha española en la Constitución ... Hoy he de 8 �lamentar que dicho esfuerzo se haya hecho a costa de momificar el texto constitucional ... Es contradictorio aceptar que necesitamos adaptarnos permanentemente en los ámbitos tecnológico, laboral, educativo, cultural, familiar … y, en cambio, negarse en redondo a plantearse la conveniencia de adaptar nuestras normas jurídico-políticas a las nuevas realidades y necesidades surgidas de la evolución social. Estoy por una Constitución y unos Estatutos vivos, capaces de resolver problemas políticos y no de esconderlos ... La obsesión por la permanencia y la estabilidad llevada al límite acaba por situar a las personas y a los pueblos fuera de la historia, fuera de la vida. 5. Qué reformas institucionales propongo: la reforma del Estatuto de Autonomía de Cataluña Mañana presentaré en el Parlament de Cataluña las bases para un nuevo Estatuto de Cataluña que proponemos los socialistas catalanes. Lo haré en el Parlament de Catalunya, que es donde debe hacerse, no mediante octavillas o mediante informaciones filtradas a algunos medios. ¿Por qué ahora la reforma del Estatuto de Cataluña? ¿Con qué intención? Para dar un salto adelante en el autogobierno de Cataluña ... que contribuya también a la plena afirmación de la España plural. Vengo diciendo en los últimos tiempos que los primeros veintitrés años de autogobierno estatutario en Cataluña constituyen tan sólo el prólogo de lo que puede y debe ser el autogobierno pleno de Cataluña (... Unos veintitrés años en los que la afirmación identitaria ha sido prioritaria y se ha dejado de lado la preocupación por una estrategia de futuro). 9 �Pero hay momentos en la vida de un país en que hay que decidir la dirección y el sentido de su rumbo … Y no es lo mismo hacerlo con una omnipresente obsesión por el pasado, por afirmar la identidad y por reforzar el vínculo nacional … que hacerlo con la determinación de mirar hacia el futuro, de construir un proyecto atractivo para sus hijos … En hermosas palabras de un socialista catalán de los años treinta del siglo pasado, Rafael Campalans,: “Cataluña no es la historia que nos han contado, sino la historia que nosotros queremos escribir. No es el culto a los muertos, sino el culto a los hijos que aún han de venir”... No voy a explicarles ahora el contenido de la reforma estatutaria, pero si que puedo adelantarles –tal como he venido haciendo en otros foros- las líneas maestras que la inspiran. - La intención afirmativa y prepositiva, de proclamación y no de reclamación, del nuevo texto estatutario, esto es lo decisivo. - El propósito de renovar el pacto del autogobierno nacional de Cataluña, actualizando la voluntad de participar activamente en la construcción de una España plural y una Europa respetuosa con sus pueblos. - La determinación de introducir nuevos mecanismos de representación política más democráticos y renovadores, dibujando los criterios de la que tendrá que ser la – aún hoy inexistente!- Ley Electoral de Cataluña o estableciendo la limitación de mandatos para el presidente de la Generalitat. - La fijación de las bases de la organización territorial de Cataluña en vegueries, dando voz a los distintos territorios y la posibilidad de ser los protagonistas de su propia estrategia de futuro, a la vez que facultando ampliamente a los municipios para gestionar las políticas de proximidad y transfiriéndoles un 6% más del gasto público total, hasta llegar al 30% del mismo. - La ampliación de las competencias del autogobierno de Cataluña, abriendo las puertas a la colaboración con los territorios de la antigua Corona de Aragón, en el marco de la euroregión del arco norccidental mediterráneo. 10 �- La atribución a la Generalitat de la autoridad suficiente para asumir la dirección ordenada de los procesos administrativos. ¿Y cómo se desarrollará el proceso de reforma? Partimos de la base de que la mejora del autogobierno ha de ser el fruto de la voluntad política de Cataluña y trabajaremos para conseguir el consenso máximo de todas las fuerzas políticas presentes en el Parlament de Cataluña. De este modo el texto definitivo de Estatuto, que tendrá que refrendar en su momento el pueblo de Cataluña, no será el resultado de una negociación desigual entre los partidos gobernantes en Cataluña y en España, sino el fruto del reconocimiento por las Cortes Generales de la voluntad política unitaria de Cataluña, momento solemne en que Cataluña renovará su pacto de autogobierno y su compromiso con la España plural. En mi opinión, es perfectamente posible que este proceso pueda finalizar con el preceptivo referéndum en el primer trimestre de 2005 si todo va bien en España. Siempre se nos amenaza a los socialistas con fomentar las diferencias entre españoles y conducir a España hacia la ingobernabilidad. Bien: no quiero ni imaginarme la ingobernabilidad a que puede conducir el empecinamiento del actual gobierno español al negar la pluralidad de España y el tranquilo reconocimiento de su diversidad, lo que yo llamo diversidad y el gobierno asimetría. Baste constatar la pirotecnia verbal soberanista en que se está metiendo el gobierno de CiU, tras tres años y medio de actitudes que la prensa madrileña califica de sensatas y moderadas, en cuanto se han acercado las elecciones. Vamos a ver como torea el Partido Popular ahora sus obligaciones de soporte al gobierno Pujol-Mas hasta el día mismo de las elecciones autonómicas. Quedan todavía siete meses. Siete meses apasionantes que nosotros vamos a administrar con calma, sin variar un ápice lo que ha sido nuestro discurso en los últimos tres años y medio. Pero prepárense para emociones fuertes. 11 �¿Y qué consecuencias puede tener la reforma del Estatuto de Cataluña para el conjunto de España? Entiendo que han de ser unas consecuencias positivas. He edificado mi trayectoria política con la convicción de que lo que es bueno para Cataluña es bueno para España. Creo que este principio ha sido verificado por la historia. Lo fue durante la Transición con el compromiso de la Cataluña autonomista con la España democrática. Lo fue con los Juegos Olímpicos de Barcelona cuando se nos hizo confianza para representar a la España moderna y democrática ante el mundo. ¿Por qué no puedo serlo en el futuro? ¿Por qué no se concede a Cataluña la confianza para co-liderar el proceso de reconocimiento pleno de la España plural? Mejor que se haga, porque si no se hace no habrá tal. Con la reforma del Estatuto podemos dar el primer paso hacia este reconocimiento. Un paso que puede abrir nuevas perspectivas para problemas que hoy parecen irresolubles y que tiñen de pesimismo nuestras posibilidades de convivir más allá de la conllevancia. Quiero resaltar una consecuencia muy importante: la mejora del autogobierno de Cataluña que proponemos quiere demostrar que no son excluyentes los propósitos de preservar identidades y de compartir proyectos. Estoy convencido que es deseable y posible que ambos propósitos convivan en la dinámica de una sociedad. Y esto es deseable y válido tanto para Cataluña como para el País Vasco ... y por supuesto para el conjunto de España. Estoy persuadido que la mejor contribución a la solución del problema vasco que podemos hacer desde Cataluña es progresar en nuestro modelo de autogobierno en el sentido de superar la etapa de afirmación identitaria, a la vez que promovemos la idea y el proyecto del reconocimiento de la España plural. Si el tema vasco parece encallar el tema catalán, no es menos cierto lo contrario: mientras Catalunya no explique su futuro, el Estado irá atado de manos al diálogo sobre la solución vasca, porque es lógico que se pregunte por los efectos que esa 12 �solución puede tener sobre las aspiraciones de Catalunya, tema éste, como he dicho, de mayor envergadura desde muchos puntos de vista, si bien exento del dramatismo sangriento de la situación en Euskadi, en parte, también hay que decirlo, por el comportamiento sensato, en lo fundamental, del nacionalismo catalán hasta hoy. 6. La reforma de la Constitución: el Senado, símbolo de la España plural. I una determinada manera de concebir y estar en Europa. La reforma del Senado como oportunidad.(Acabo de hablar con el presidente del Senado). El Senado debe ser una Cámara de primera lectura. Y yo añado: representativo de las Comunidades Autónomas, no de las provincias. Los cuatro federalismos: - El político (reforma del Senado) - El fiscal (pagar por renta y recibir por población, con una salvedad) - El judicial. Tribunal de Casación. - El cultural. Historia Común de los Pueblos de España. Respeto mutuo de las lenguas. Tengo la convicción de que en 20 ó 25 años la evolución política europea irá igualando los derechos de los pequeños estados con los de las grandes regiones, perspectiva que irá tranquilizando el debate aunque inicialmente puede enconarlo. Del mismo modo que aspiramos a una España confortable, donde todos tengan su lugar, hay que pensar en una Europa que facilite la acomodación de su diversidad. Y ello puede querer decir renunciar a las grandes construcciones jurídico-formales y potenciar redes diversas basadas en el interés común y que sobrepasan el marco de los Estados-nación, de manera que el reconocimiento de todas estas redes diversas acabe por ser lo que entendamos por Europa. 7. Un apunte final sobre la guerra Catalunya está masivamente contra la guerra, como lo está Madrid. Quizás con la ventaja de que allí los incidentes entre policía y manifestantes han sido inferiores, en 13 �parte porque - imagino - la tensión y los nervios que las fuerzas policiales perciben en sus responsables políticos y administrativos, deben ser menores. Sólo debo añadir que el gran interrogante que se ha abierto en Catalunya ha sido el de la posición, no tanto del partido del Gobierno catalán, como del propio Gobierno de la Generalitat. Este interrogante inquieta por dos razones: parece amagar una vuelta a la indiferencia catalana en materia de política internacional - muy típica de la primera guerra mundial y visible incluso en el referéndum sobre la NATO- y porque no se sabe si obedece a motivos coyunturales de política local, lo que la haría profundamente inmoral, o si, según como más grave, significa un desplazamiento del nacionalismo catalán conservador desde su tradicional europeísmo hasta un atlantismo que la mejor Europa está tratando no de negar, pero si de revisar a fondo. Los socialistas catalanes insistimos en que la política internacional del gobierno Aznar está poniendo seriamente en peligro la credibilidad de España en el norte de Africa y en todo el Mediterráneo. Creemos también que está dañando nuestros lazos con los países de América Latina, que han soportado con dificultades pero con cierta gallardía la presión belicista. Y proponemos de nuevo que España le confíe a Catalunya misiones de nivel en el relanzamiento del desgraciado Proceso Barcelona de 1995, el momento sin duda más alto, junto a la posterior Conferencia de Madrid sobre Oriente Medio, también olvidada hoy, de la presencia española en nuestro entorno natural. Muchas gracias. 14 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Conferència de Pasqual Maragall al Club Siglo XXI Language A language of the resource Castellà Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Club Siglo XXI (Madrid) Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Subject The topic of the resource Espanya plural Catalunya Identitat col·lectiva Nació Federalisme Territoris Acció política Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-03-24 Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1754/0000001379.pdf 415c67f0dd68766d970ec82cc371c1cf PDF Text Text La España viva. La España común. Conferencia de Pasqual Maragall (Club de Opinión 2000. Encuentros en Granada) (19-6-2002) LA ESPAÑA VIVA. LA ESPAÑA COMÚN 19 de junio de 2002 Me he impuesto como una de mis principales obligaciones políticas explicar mi visión de una España viva y plural y suscitar el diálogo sereno, positivo y amable en torno a cómo caminamos hacia a ella. Este es el motivo de mi presencia hoy en Granada ante ustedes y por ello quiero agradecer especialmente a … la ocasión de este encuentro En anteriores ocasiones con parecido motivo he visitado otras tierras de España: Murcia, Madrid, Magaz de Pisuerga … El compromiso de Cataluña con España Es, pues, una iniciativa de diálogo, un nuevo puente de diálogo que se tiende desde Cataluña, en un momento en que otros están consagrados a la tarea de demolición del diálogo fundacional de nuestra democracia. Por ello quiero dejar bien sentada una afirmación para que entiendan cual es mi punto de partida, cual es el punto de partida de los socialistas catalanes. Nosotros representamos la reafirmación del compromiso de la Cataluña progresista -del catalanismo progresista- con la España plural. No representamos la Cataluña que quiere vivir del problema de su relación con España. Somos la Cataluña que quiere resolver el problema. Ésta es una convicción que quiero expresar en todas las circunstancias y situaciones. Y muy especialmente cuando aparecen actitudes –y algo más que actitudes- tendentes a disminuir y condicionar la libre expresión de ideas que se aparten de una pretendida visión obligatoria de España. Reconozco que esta actitud provoca rechazos e incomprensiones en sectores del nacionalismo catalán que consideran que mi interés por España supone desinterés por Cataluña. También provoca escepticismo entre gentes amigas, como el que expresaba Xavier Rubert de Ventós en un reciente artículo publicado en El País, y en el que decía no compartir mi fe en la España plural, aunque siga compartiendo mi esperanza. Y, como es obvio, también desde el nacionalismo español percibo el rechazo amargo y el desdén de a quienes no les cabe en la cabeza otra manera de entender España que la suya. Creo que ambos nacionalismos –el nacionalismo español y el nacionalismo catalán (y también el nacionalismo vasco)- están equivocados en su concepción nacionalestatista del mundo y que con su actitud de ensimismamiento están comprometiendo el futuro de España. 1 �Ante este peligro hay que reaccionar. Sobre todo hay que reaccionar ante el peligro de la indiferencia, del hastío, de la antipatía, de la desconfianza. Como ha explicado muy bien el escritor catalán Antoni Puigverd en un artículo publicado por la Revista de Occidente: “Dos líneas paralelas se han dibujado a lo largo de estos 25 años. De seguir así nunca van encontrarse. Cuanto más avanzan, menos coinciden. Y sin embargo tampoco pueden distanciarse: ni el nacionalismo catalán está en condiciones de impulsar una decidida vía independentista; ni el españolismo ceñudo, militante (o vergonzante) está en condiciones de impulsar una energía de fusión. Son dos visiones, dos lógicas, dos inercias políticas e ideológicas condenadas al empate de la mutua antipatía” Mi propuesta es una llamada a recuperar el clima moral, intelectual y político que haga posible pensar otra vez España con la generosidad que la pensaron hace 25 años los artífices de la Constitución del 78. No sé si desde fuera de Cataluña se tiene plena conciencia de la existencia –y de las consecuencias futuras- de otras actitudes catalanas que no apuestan por este compromiso con España. De un lado, se prodiga una actitud de desconfianza cínica que aboga por una relación de interés entre Cataluña y España, en la que mandan las coyunturas y sobre la que es muy difícil construir un futuro común. Ésta ha sido y es la actitud de Jordi Pujol y de Convergència i Unió durante sus veinte años de gobierno. De otro lado, se manifiesta una actitud de desesperanza, que está llegando a la conclusión de que Cataluña no puede esperar nada bueno de España y que considera que no es posible tender puentes si en una de las orillas no hay nadie dispuesto a avanzar el trecho que le corresponde. Es la actitud que subyace en la propuesta independentista. Para ilustrar lo que quiero decirles voy a leerles un párrafo de un artículo reciente del profesor Antoni Castells (uno de nuestros más conspicuos federalistas), en el que dice: “El catalanismo ha de jugar una vez más la carta de la implicación en la política española. De formular propuestas pensando no sólo en Cataluña, sino en el conjunto del Estado. Debe hacerlo por sentido de la responsabilidad, por solidaridad con los demás pueblos de España, y también por interés propio. El catalanismo tiene que ser generoso. Cuando lo ha sido, se ha ganado el respeto y la admiración del resto de España y ha gozado de gran autoridad política. Ésta es, pues, la vía a seguir. Pero el catalanismo necesita saber que sus planteamientos básicos son comprendidos y compartidos también fuera de Cataluña. 2 �Y en este punto, no todos los interlocutores son iguales. No lo han sido en el pasado ni lo son ahora. Por esto, ante el proyecto nacionalista de la derecha española, se han de erigir unas fuerzas políticas de signo progresista que respondan a la generosidad con generosidad, a la implicación de Cataluña en España con el compromiso activo de España en las aspiraciones al autogobierno del pueblo de Cataluña, y con el respeto a su identidad, a su lengua y a su cultura” La grave responsabilidad del PP Pero antes de pasar a exponer las líneas maestras de mi propuesta catalana para España, quiero denunciar la grave responsabilidad en la que está incurriendo el Partido Popular con su resurrección del nacionalismo español de viejo cuño. No es bueno ni para Cataluña ni para España el talante arrogante y retador con el que hace política el PP. No es bueno para España el desprecio institucional con el que el PP trata a los partidos políticos de la oposición, a los presidentes autonómicos socialistas, a los países vecinos con los que tenemos contenciosos abiertos y, ahora, a la Iglesia que se ha atrevido a discrepar de la verdad oficial y a los sindicatos que se han atrevido a reaccionar contra una política de desigualdad social. No es buena para España la reducción de la pluralidad informativa a la que ha llevado la política de comunicación del gobierno del PP. No son buenas para España las privatizaciones que no redundan en una real liberalización de los mercados. No es bueno para España el intervencionismo partidista en el sistema financiero. No es bueno para España un Plan Hidrológico Nacional que ignora la necesidad de construir una nueva cultura del agua, ni mucho menos los modos adoptados para imponerlo. No es buena para España la privatización de la seguridad de los ciudadanos. No es buena para España la criminalización sistemática de la discrepancia. No es buena para España la manera que tiene el PP de abordar los problemas que bajo la aparente acción decidida sobre los síntomas esconde una ineficacia de fondo. No es bueno para España el empeoramiento del clima autonómico que provoca constantemente el gobierno del PP. No es buena para España la querencia separadora, la de los separadores oficiales que sueñan con una España enfrentada y dividida, necesitada de un mando férreo y uniforme. No es buena para España la tergiversación del patriotismo constitucional que lleva al PP a tratar de congelar la Constitución, a riesgo de acabar con su espíritu fundacional. 3 �No es buena para España la impúdica utilización del rechazo ciudadano del terror como pedestal para acreditar un patriotismo reactivo y así pescar votos lejos del escenario del drama. No es bueno para España el empecinamiento del PP en hacer de su política vasca el factor discriminante de la vida política, social y económica de España, con una actitud insensata y arrogante de someter a todo el arco político democrático a los dictados de su visión partidista del drama vasco. Efectivamente, después de 6 años en el poder, no es bueno para España el balance de la política del PP en temas fundamentales para el futuro de España: - Se ha ampliado la fractura humana, social y política en el País Vasco. - La contradictoria política de inmigración ha conseguido convertir un fenómeno a gobernar en un problema. - Una política económica deficiente nos ha llevado a una inflación descontrolada. - Una política educativa arbitrista y centralista intenta deshacer el camino andado por la vía de la igualdad de oportunidades y de la descentralización educativa. - Se ha roto el diálogo y la paz social con la autoritaria decisión de imponer por decreto ley la reforma del desempleo. - Se ha yugulado en seco la evolución del Estado de las Autonomías con la negativa a plantearse la imprecindible reforma del Senado. La propuesta catalana para España Nosotros –los socialistas catalanes- creemos que el progreso de Cataluña es el progreso de España. Y que el progreso de España es el progreso de Cataluña. Nosotros somos los que hemos aprendido de la historia que el autogobierno de Cataluña está indisolublemente ligado a la democracia en España. Y con la experiencia de la España constitucional y de las autonomías, hemos aprendido también que el autogobierno diverso de las nacionalidades y regiones de España es la mejor garantía del autogobierno de Cataluña. Por eso creo que actos como el de hoy tienen algo de la liturgia necesaria de renovación de este compromiso recíproco. Insisto: se trata de un compromiso recíproco, hecho de reconocimiento y de lealtad. ¿Qué España queremos? Partimos del principio de que somos distintos y queremos ir juntos. Ésta es la realidad de España. Ése, y no otro, es el sentimiento de comunidad, la identidad compartida que nos define. No es “ser una cosa, pero querer otra”. No es “unión, pero autonomía”. Es “unión-libertad”, como decía Joan Maragall, “unión-diferencia”, o “unión-autonomía”. 4 �Queremos completar el modelo autonómico y queremos facilitar su evolución, por qué han cambiado muchas cosas. Nuestro modelo es el federalismo No es sólo que España sea federal o deba ser federal porque estando compuesta por pueblos singulares (los pueblos de España de la Constitución) tenga intereses comunes –siendo los intereses comunes muy importantes- sino que más allá de esos intereses comunes hay un deseo compartido de ir juntos. Hay un sentimiento común a unos y otros que se sobrepone a la natural rivalidad y que sólo parece no existir cuando el deseo y el sentimiento son establecidos por decreto, como obligación. La Constitución no es decreto que obliga a acatar, sino pacto que refleja aquel sentir común. La lealtad es una obligación asumida libremente. De otro modo sería, o vasallaje de la parte o falta de autoridad del todo. Es obligación de la parte con el todo y del todo con la parte. Obligación gratuita que los nacionalismos –los de la parte y los del todo- nunca admiten de buen grado. Federalismo en cuatro grandes aspectos: Senado. cultura, justicia, financiación La reforma del Senado, empezando por la activación de la Comisión General de Autonomías y del preceptivo debate autonómico en sesión plenaria La apropiación y protección de las lenguas y las señas estatutarias (que son constitucionales) por parte del Estado, en todas sus instituciones y símbolos, desde el euro hasta las matrículas, y la lealtad consiguiente de Cataluña y las demás nacionalidades históricas para con los símbolos de España La presencia de las autonomías en Europa, de acuerdo con los Tratados, en aquellas materias en que tienen competencia exclusiva y capacidad legislativa –lo que obliga a una previa formación de la voluntad estatal en el Senado y una lealtad horizontal entre las autonomías, pues ni las 17 autonomías españolas ni menos las 300 regiones europeas caben en los Consejos de Ministros de la UniónLa traducción de esos principios políticos en una real franqueza entre españoles de distintos pueblos (los pueblos de España de los que habla la Constitución) En este marco, y coherente con él, Cataluña necesita incrementar su autogobierno. Y también lo necesita Andalucía. Y todas las autonomías que sientan la necesidad y la obligación de satisfacer nuevas demandas ciudadanas y de afrontar nuevos problemas y nuevas aspiraciones. Pero, cada una ha de poder hacerlo a su manera, sin uniformidades impuestas. Y para conseguir más autogobierno necesitamos un sistema de financiación diferente. Y más allá de los aspectos institucionales, tenemos una propuesta de España con un dibujo diferente: Que termine con esa visión torpe de la España uniforme, frente a la España diversa... Por el bien de España. Por el bien de Cataluña. Por el de todos. La sorpresa que se van a llevar los uniformistas el día que España les diga a golpe de urna que no es como ellos querrían que fuese, que es libre y diversa, que está hecha de singularidades potentes y sensatas, capaces de entenderse y de respetar un proyecto común. Común, no impuesto. 5 �Que supere la concepción radial de España y de sus infraestructuras ... Nos imaginamos una España vertebrada sobre líneas transversales y diagonales razonables, no una España concebida como una línea de puntos a una cierta distancia del centro, siendo éste el punto que la une al resto del mundo ... El mapa hidrológico nacional hay que rehacerlo siguiendo la nueva cultura del agua, no la antigua … El mapa del AVE y los aeropuertos es decisivo ... Es necesario contrastar la tesis de Cascos de que el mercado no da para más, no da para otro aeropuerto transoceánico que nos sea el de Madrid. Pero nosotros, desde Cataluña, le decimos que deje decidir al mercado. Que no sea Cascos o AENA, sino el mercado, quien decida si quiere o no otro aeropuerto transoceánico. ¿No sería más seguro? Descentralizar los órganos del Estado, las autoridades reguladores, las instituciones de investigación... Equilibrar España con una estructura de concepción multipolar. Creer en nosotros mismos consiste en hablar de nuestras cosas, de un futuro de España más allá del estrecho cauce que nos quiere imponer el PP. A ello nos hemos de aplicar los socialistas de toda España, como hace José Luis Rodríguez Zapatero, cuando habla de los trabajadores autónomos, de los profesionales, de sus dificultades para establecerse, de las mujeres y los hombres que quieren hijos y trabajo y no pueden con ambas cosas, de la educación y el diálogo con los jóvenes como prioridad, de los barrios de la inmigración y de su seguridad y de la dignidad de las escuelas, de los ciudadanos que no llegan a desgravar, de un pacto local que no sea otra ocasión perdida, de la necesidad de hacer de los impuestos locales sobre la economía un impuesto a cuenta del que recae sobre la renta de las personas, y evidentemente, de la Europa próxima y comprensible, de los ciudadanos españoles de Argentina y de la necesidad de entenderse con Marruecos. Del Senado y de la presencia de las comunidades autónomas en la Unión. Del nuevo federalismo europeo como unión y devolución a un tiempo Los socialistas catalanes y la mayoría de nuestro pueblo estamos por esta agenda política. 6 �Estamos por compartir lealmente tareas en el puente de mando en el viaje hacia la España plural y reconciliada consigo misma, la España dispuesta a saberse adulta, responsable e independiente de todo padrecito que quiera salvarla de peligros que ya no la acechan. Convencidos además de que si conseguimos la victoria en Cataluña estará dado el primer paso para que España tenga un Gobierno que pueda afrontar todas estas cuestiones. Con cautela y ambición. Sin excusas. Sin perderse de nuevo en una discusión inacabable sobre el ser de España. Pasqual Maragall 7 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource La España viva. La España común Language A language of the resource Castellà Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Granada Abstract A summary of the resource. Conferència de Pasqual Maragall als Encuentros en Granada del Club de Opinión 2000. Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Subject The topic of the resource Espanya Descentralització administrativa Federalisme Cooperativisme Identitat col·lectiva Territoris Acció política Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2002-06-19 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1752/0000001377.pdf 9259aee730a4e1739e69c312b6a56c27 PDF Text Text El nuevo federalismo en España y Europa: la propuesta catalana para Europa Conferència de Pasqual Maragall al Club Siglo XXI (8/2/01) Buenas tardes a todos y muchas gracias por su asistencia. Muchas gracias también por las amables palabras de presentación del Secretario General del PSOE, José Luís Rodríguez Zapatero. Ante todo quiero resaltar la hospitalidad acogedora del Club Siglo XXI que constituye una referencia ineludible para todos aquellos que creemos en la virtud del diálogo franco y abierto como fundamento de una democracia viva. Una visión de Cataluña y España Por eso estoy esta tarde aquí con ustedes. Con la intención de exponer las líneas fundamentales del proyecto que represento y que va más allá de las fronteras de mi propio partido político. Se trata de un proyecto catalán y catalanista que tiene una visión de España y la vocación de participar activamente en la tarea de la construcción de una España plural en el marco de la Unión Europea. No quiere ser una propuesta fría, una mera receta para articular mejor las relaciones entre las instituciones de nuestro Estado y las de éste con las europeas. Quiere ser una propuesta cálida y emotiva, impulsada por un sentimiento de empatía y dirigida sobre todo a conseguir el objetivo de la convivencia plena de los diversos pueblos de España. No se trata de una visión nueva de Cataluña y España. En todo caso es una visión renovada que es hija de una tradición que hunde sus raíces en la Cataluña liberal y librecambista del siglo XIX y que tiene referencias como el diálogo de Joan Maragall con los intelectuales del 98, el joven Cambó, la izquierda catalanista que eclosiona con la Generalitat republicana y se compromete a fondo con la Segunda República, el municipalismo, el catalanismo unitario representado por la Asamblea de Cataluña y, finalmente, la Generalitat provisional con el president Josep Tarradellas al frente. Es una tradición que ha encontrado en muchos momentos su tradición complementaria en Castilla: la Institución Libre de Enseñanza sería su símbolo más depurado. 1 �Soy de los que creen que sobre la base del entendimiento de estas dos tradiciones es posible una España plenamente reconciliada, una España incluyente, no excluyente, que no sea recelosa de las nacionalidades y regiones que la integran. También creo (con José Luís Rodríguez Zapatero) que vamos a tardar alrededor de dos años en definir con precisión lo que entendemos por "nuevo federalismo”, es decir, el conjunto de condiciones políticas de una España posible, que van desde el sistema de financiación pública a tres niveles hasta la distribución de los recursos hídricos, o la red de alta velocidad o, en fin, las inversiones en las áreas metropolitanas. La "España que pudo ser" y que ya empezó a perfilarse a partir de la Constitución de 1978 será una realidad plena en un mañana no inmediato, pero no lejano. Esta es una convicción que nace de mi propia experiencia familiar. Pero, más allá de los sentimientos, entiendo que se trata también de una cuestión de intereses, de interés mutuo. A Cataluña no le interesa permanecer ni un momento más ensimismada en un continuo ejercicio narcisista. Necesita volcar todas sus energías en atrapar las nuevas oportunidades que ofrece el proceso de globalización, sin las que la afirmación de la identidad se convertiría en una retórica vacía para un país inexistente. Y a España no le interesa que uno de sus motores vaya al ralentí y que entre tanto vaya cultivando agravios. Quiero que vean en mí y en el proyecto del socialismo catalán la representación de una Cataluña que quiere entenderse con España con una propuesta de catalanismo federal, basado en los principios de unión y libertad, y con un talante amable, pactista, razonable y cordial que, a la vez que presenta sus aspiraciones, ofrece confianza y corresponsabilidad. Una propuesta catalana para España: el nuevo federalismo Todo ello me lleva a proponer una determinada lectura de les nuestras leyes y de nuestras instituciones comunes. Dejando claro de entrada que lo importante es una determinada concepción de fondo y que, por consiguiente, las leyes y las instituciones son instrumentos todo lo delicados que se quiera- para entendernos y para facilitar la convivencia común. 2 �La lectura que les propongo puede identificarse con la denominación de nuevo federalismo, aunque no es mi intención propiciar un debate nominalista, ni mucho menos doctrinario... Pero, ¿acaso no es el Estado de las Autonomías un Estado federal en su funcionamiento real? Lo que es bien cierto es que nos encontramos ante una realidad institucional y política compleja que demanda audacia en la visión de los problemas y pragmatismo en su solución. Dicho esto, no tengo reparo en afirmar que mi propuesta -la propuesta de los socialistas catalanes- es una propuesta federal para España pensada desde la periferia de España y mirando a Europa. Y es una propuesta que creo actual por un triple motivo: Por la necesidad de superar la perplejidad de la izquierda española después de la derrota electoral en las elecciones generales, que puso en circulación, entre otras cosas la idea discutible de que el cuerpo electoral achacaba a los socialistas la ausencia de un proyecto común y entendible de España. [La propuesta de política autonómica y municipal del PSOE a través del documento "La Estructura del Estado" impulsado en 1998 por Joaquín Almunia, contiene un proyecto claro y completo.] Por la necesidad de producir una inflexión en la posición del PP que, al fosilizar el texto constitucional del 78, nos puede abocar fácilmente a una regresión de consecuencias imprevisibles. Se trata de una actitud basada en la consideración de que deben corregirse los "excesos" del pacto constitucional del 78 y volver a la "normalidad" de una concepción unitaria de España que - a lo sumo- tolera o conlleva las "particularidades". El Partido Popular ha capitalizado electoralmente, según algunos, su idea simplista de España. Una idea que puede ser reconfortante para muchos cuando la inseguridad se instala en les conciencias. Pero es una idea basada - a mi juicio- en una lectura parcial e incompleta de la Constitución y de la propia Historia de España. La Constitución, todas las Constituciones en su inicio, son una inmensa Disposición Transitoria, desde el pasado y hacia el futuro. En nuestro caso desde la dictadura a la democracia. Volveré sobre este punto... Y, en tercer lugar, creo que nuestra propuesta federal es actual por la desorientación de los nacionalismos periféricos plasmada en el movimiento táctico de la "Declaración de Barcelona" y su inaceptable preámbulo y en la profunda crisis que atraviesan, por motivos bien distintos y conocidos, Convergència i Unió y el Partido Nacionalista Vasco. 3 �Pienso que no es conveniente estar hablando todo el día del terrorismo y del conflicto vasco, ni mucho menos sobreactuar confundiendo el papel que deben realizar las instituciones y la sociedad civil. De este modo, se contribuye sin quererlo a reforzar la estrategia de eta (a la que no nombraría nunca por su nombre en mayúsculas, por cierto). Déjese de fabricar mociones, declaraciones y manifestaciones que tienen el doble carácter de reafirmar nuestro dolor y confirmar a los que lo producen que están consiguiendo los efectos que se propusieron. Aplíquense los acuerdos globales antiterroristas, cumplan las instituciones sus obligaciones y foméntese el contacto con la sociedad vasca para producir las condiciones políticas y sociales de la derrota del terrorismo. Los socialistas catalanes creemos que los nacionalistas vascos han de cambiar de política y si no están dispuestos a hacerlo las elecciones anticipadas son una ineludible exigencia democrática. Cuanto antes mejor. Pero creemos también que el Partido Popular no debería pretender obtener rendimientos electorales de la situación tanto en el País Vasco como, sobre todo, en el resto de España. Defiendo pues la oportunidad de la propuesta federal a pesar de las circunstancias. Hay que empezar a trabajar aunque el resultado sólo se obtenga dentro de algunos años. Mantener la propuesta federal es oportuno a pesar de las circunstancias temporalmente adversas, que pueden aconsejar modularla o precisamente por ellas, puesto que obligan a un mayor esfuerzo de explicación, de diálogo y de búsqueda del interés común. De un interés común que no está predeterminado para siempre, como nos recordaba el llorado Ernest Lluch al advertir - en polémica con la Real Academia de la Historia- que lo "permanente" e "invariable" es ahistórico. Y no ignoro las voces que en Cataluña consideran que "ya hemos hecho tarde" (como decimos allí) y que, por consiguiente, el esfuerzo de pedagogía y de diálogo es del todo inútil. No lo comparto, pero es un aviso a tener en cuenta. También creo que la mejor contribución desde Cataluña a la solución de los problemas generales de la gobernabilidad de la España plural es hoy una actitud moderada de mantenimiento de nuestras posiciones federales y de explicación serena de porqué nos parece que son las más apropiadas para la efectiva vigencia del espíritu de la actual Constitución española y de nuestro Estatuto de Autonomía. 4 �Y, por lo tanto, de todos los demás Estatutos. Es más: creo que esta actitud tendrá una utilidad diferida. La de ayudar a promover un cambio en la cultura política y jurídica de España que será imprescindible para resolver en el momento oportuno -es decir una vez vencido el terrorismo- el conflicto vasco. Un momento en el que necesitaremos pensar aquello que aún no existe pero que puede existir y es mejor. Estoy convencido de ello. Pienso que detrás de las dificultades que existen en el centro de España para entender a las nacionalidades históricas y en particular para entender la singularidad de Euskadi y encontrar el camino de la paz, existe el temor de que Cataluña quiera lo mismo que Euskadi y que esto haga imposible cuadrar las ecuaciones de la cohesión española, tanto económica como culturalmente. Que no abriguen estos temores. Cataluña quiere otra cosa. Quiere contribuir, y de forma destacada, a la construcción de la España plural. Y lo quiere así porqué es consciente de su peso y sobretodo porqué es consciente de que difícilmente irá bien si no es dentro de una España europea y fuerte y de que España no lo será si Cataluña no se vuelca en ello. ¿En qué principios se basa la propuesta federal? El federalismo se basa en los principios de unión y devolución. O, si lo prefieren, de unión y proximidad. Unión siempre que sea necesario; proximidad siempre que sea posible. Estos principios se derivan de los Tratados Europeos que hemos ratificado. Son derecho positivo y vigente, aplicable por los jueces y tribunales. A esa conjunción de principios los Tratados la denominan subsidiariedad. La subsidiariedad recogida en los Tratados no equivale necesariamente ni con exactitud a la proximidad del gobierno a la sociedad o a los ciudadanos. Equivale a la preferencia por la proximidad de la toma de decisiones en igualdad de condiciones de eficacia, equidad y peligro de colusión. La falta de eficacia, la falta de equidad o cohesión y el peligro de colusión entre administración y particulares se constituyen en excepciones a la regla de la proximidad establecida en el preámbulo de los Tratados de la Unión. 5 �El principio de subsidiariedad ha tenido interpretaciones diversas a lo largo de su vigencia en los Tratados. La doctrina de Birmingham, adoptada bajo presidencia británica, es mucho más restrictiva que la predominante en las culturas políticas alemana, italiana o de los Países Bajos: limita la proximidad a un criterio de preferencia a favor de los estados en todos aquellos temas que no hayan pasado a ser de competencia comunitaria. La conferencia Intergubernamental prevista para el año 2004 fijará en definitiva el concepto relevante de subsidiariedad y el consiguiente reparto de competencias, o mejor dicho, los criterios para la atribución de competencias en circunstancias distintas y bajo culturas políticas distintas, como son las que componen Europa. Criterios comunes, culturas distintas: esta es la realidad europea que se está imponiendo. Criterios comunes incluso en la adopción de las fórmulas para excepcionar a las culturas más distintas o distantes de la cultura política dominante, como ocurre con la unidad monetaria o en diversos temas objeto de cooperación reforzada o parcial, no de todos los países. El federalismo, en la medida en que persigue la Unión de los pueblos de Europa, como propone el preámbulo del Tratado, no es asimétrico más que en la medida requerida para combinar esa diversidad con la igualdad de derechos políticos. No trata de anular la diversidad sino de reflejarla en un sistema común de derechos. "Asimetría" es un concepto que pueden manejar con precisión los politólogos, pero que los políticos no deberíamos utilizar más que con gran precaución. El federalismo hace residir en la persona y en la sociedad, más que en la nación, la fuente del derecho. En este sentido es "socialista" (entre comillas) o societario. El jacobinismo centralista y el independentismo, que hacen residir la fuente del derecho en el Estado-nación 1 son en cambio, en este mismo sentido, "nacionalistas". El principio de confianza federal o lealtad constitucional (la "Bundestrue" del federalismo alemán), tanto vertical (estadoautonomías) como horizontal (entre autonomías) es requisito indispensable del buen funcionamiento de los Estados-nación plurales. Un socialista andaluz -Javier Torres Vela- ha precisado con acierto el alcance del principio de confianza federal que "supone -dice- una aceptación plena del pacto constitucional y de respeto de cada instancia territorial a las competencias de los demás poderes públicos" 6 �Quiero resaltar especialmente el valor de este principio en un momento en que son cada vez más las voces - equivocadas a mi modo de ver - que dudan que hoy fuera posible reeditar el pacto constitucional tal como fue concebido en 1978. No es lo mismo, evidentemente, el espíritu del 78 que el espíritu del 24 de febrero de 1981, cuando un conocido director de un medio de comunicación de Madrid no veía otra alternativa que sacrificar el Estado de las Autonomías para que pudiera pervivir el sistema democrático. Pero hoy, con mayor perspectiva histórica, comprendemos mejor lo que ha pasado y podemos empezar lo que aquel espíritu de entonces nos pide que hagamos ahora para profundizar en él y mantenerlo vivo. Los pilares de la propuesta federal El nuevo federalismo que proponemos es un federalismo desde abajo, que reconoce y respeta la diferencia, que articula de maneras diversas las realidades que son diversas. Un federalismo que se basa en dos criterios: la igualación en servicios y estándares de vida de los ciudadanos, es decir solidario con las partes menos desarrolladas; pero, a la vez, un federalismo que no confunde la solidaridad con la uniformidad y que es capaz de ofrecer, como ha ofrecido, todas las posibilidades de desarrollo nacional, político y cultural a viejas naciones como la catalana o la vasca y todas las posibilidades de prosperar en el marco de su peculiaridad a los archipiélagos y a determinadas regiones que se sienten también nacionalidades. Un federalismo que valora tanto la legitimidad histórica de los pueblos de España y sus instituciones, como la legitimidad de ejercicio de la que habla José Bono cuando explica el arraigo creciente del sentimiento comunitario en Castilla La Mancha. La propuesta federal que les propongo se fundamenta en cuatro pilares básicos: el político, el fiscal, el cultural y el judicial. Federalismo político En el ámbito político la propuesta principal es reformar el Senado para convertirlo en lo que proclama el artículo 69.1 de la Constitución: la cámara de los territorios. Se trata de adecuar el Senado a la estructura real de nuestro Estado para que cumpla la función constitucional específica que tiene asignada: llegar a ser el espacio institucional de participación de las Comunidades Autónomas en el Estado. 7 �Lo cual requiere -por ejemplo- asegurar la participación con voz de los presidentes autonómicos tanto en Pleno como en Comisión; la elección de los senadores por los Parlamentos autonómicos; la posibilidad de que los senadores elegidos sean alcaldes; la posibilidad de que los Gobiernos autonómicos puedan incluir puntos de debate en el orden del día... El Senado ha de ser así el espacio institucional común del diálogo multilateral entre el Gobierno español y las Comunidades Autónomas. Pero también ha de ser la cámara de diálogo entre las Comunidades Autónomas desde la que pueda ser abordada la cooperación entre ellas. Asimismo, el Senado ha de canalizar la participación de las Comunidades en la Unión Europea. Y ha de incorporar la realidad plurilingüística de España, de modo que se convierta en normal y habitual el uso de las lenguas oficiales de las Comunidades Autónomas. El voto contrario al que hemos asistido esta semana negando la posibilidad de que el DNI y el pasaporte se expresen en los dos idiomas, el propio y el común, indica una resistencia a aceptar esta realidad. Y ha de tener en algunas leyes funciones legislativas de primera lectura (la reforma de los estatutos de Autonomía, las leyes del artículo 150 de la Constitución, la ley del Fondo de Compensación Interterritorial, los convenios y acuerdos de cooperación de las Comunidades Autónomas y la ley orgánica prevista en el artículo 157.3 de la Constitución); y ha de ser el ámbito del primer debate de las iniciativas legislativas de los Parlamentos autonómicos. En el Senado ha de existir una comisión parlamentaria permanente encargada del debate y del seguimiento de la financiación de las organizaciones territoriales del Estado. El Senado ha de crear una Oficina de asuntos económico-territoriales que permita el acceso a toda la información sobre los flujos económicos, elaborada a partir de una base territorial. Y, finalmente, el Senado ha de seguir siendo una cámara de debate político en tanto que cámara de las Cortes Generales. En donde el Presidente del Gobierno, una vez obtenida la investidura y formado Gobierno, debería comparecer para exponer y debatir su programa relativo a la estructura territorial del Estado y sobre el pluralismo cultural y lingüístico. 8 �En resumen, el Senado es una cámara de representación y de debate político [Quisiera mencionar en este momento la magnífica conferencia que Jesús Caldera pronunció en esta misma tribuna hace dos meses sobre la representación política y el Parlamento.] y ha de ser también la primera y principal voz en las cuestiones relativas al Estado de las Autonomías. Aquella es la función genérica que comparte con el Congreso y esta última constituye el objetivo específico del Senado. La reforma del Senado en el sentido que les he expuesto requiere de una reforma muy concreta de la Constitución: la del artículo 69 del Título III de la misma y de aquellos que sean concordantes o complementarios, sin que tenga que modificarse el Título VIII. No hemos de discutir el sistema autonómico, sino la organización del Senado, en tanto que cámara de representación territorial y como órgano integrante de las Cortes Generales. De todos modos, más adelante me referiré a la cuestión de la reforma constitucional. Quisiera añadir, más allá de los criterios expuestos sobre la reforma del Senado, una consideración sobre la oportunidad de integrar a los municipios en la representación senatorial de cada una de las autonomías, de tal modo que el conjunto de las instituciones territoriales puedan tener una presencia equilibrada en el máximo órgano legislativo del Estado. Y no quisiera cerrar este capítulo dedicado a los aspectos institucionales de la propuesta federal, sin mencionar un aspecto de un alto contenido simbólico: la localización de instituciones del Estado fuera de la capital de España. Tenemos un tímido, pero positivo, ejemplo en la radicación en Barcelona de la Escuela Judicial. La lógica profunda de un Senado como cámara territorial conlleva la posibilidad y la conveniencia de potenciar la presencia regular del Senado en las Comunidades Autónomas, tanto desde el punto de vista simbólico como desde la perspectiva de la localización descentralizada de alguno de sus servicios. Hay que acercar las instituciones representativas de la soberanía popular al pueblo del que emanan, tanto por las vías que abren las nuevas TIC, como por las vías tradicionales de las Cortes viajantes. Hay que terminar con el absurdo de la identificación de lo nacional con un lugar, un acento o un rincón del país. 9 �Federalismo fiscal El federalismo fiscal constituye el segundo pilar de la propuesta federal. Proponemos afrontar la organización de la financiación territorial desde cuatro grandes criterios. El primero, igualar los resultados en gasto público por habitante de las autonomías del régimen foral con las autonomías del régimen común, en proporción a sus competencias y en un horizonte tan largo como sea necesario (20 años, por ejemplo). Y que quede claro que decimos los mismos resultados, no necesariamente el mismo procedimiento. El segundo criterio se refiere a la redistribución del gasto público entre las tres administraciones públicas, de modo que la Administración del Estado limite su participación -sin pensiones ni amortizaciones de la deuda pública - al 40%, repartiéndose el 60% restante a partes iguales entre autonomías y ayuntamientos. Es imprescindible un planteamiento general que tenga una visión de conjunto del papel y el peso de los tres niveles de gobierno (central, autonómico y local). El tercer criterio atañe al tratamiento de las áreas metropolitanas y propone igualar la inversión del Estado por habitante entre las áreas metropolitanas españolas de más de un millón de habitantes (hoy Madrid, Barcelona y Valencia, mañana quizás Sevilla, Bilbao, Zaragoza y Málaga) El cuarto criterio define una regla básica de equidad fiscal territorial: que las autonomías paguen en proporción a su riqueza y reciban en proporción a su población. Es decir, pagar por renta y recibir por población. A estos cuatro criterios nuestros compañeros andaluces añaden un quinto criterio: la concesión de un período de tiempo de aproximadamente diez años para la recuperación de retrasos estructurales históricos de algunas comunidades autónomas mediante una financiación suplementaria. Desde Cataluña nos parece que es un objetivo posible y deseable. Tiene la virtud de insistir en la cohesión y la virtud adicional de limitar el esfuerzo en el tiempo. Está en la línea de la reciente sentencia del Tribunal Constitucional alemán sobre la cohesión entre los territorios ricos y pobres de la República Federal y en la línea del Consejo Europeo respecto de la cohesión entre estados. 10 �Seguramente podría extenderse esta temporalidad a la recuperación de los retrasos relativos de algunas áreas metropolitanas respecto de la de Madrid, tal como sucedió durante el período preolímpico, en el que las inversiones de la Administración del Estado en el área de Barcelona igualaron a penas las inversiones realizadas en el área de Madrid. Después las inversiones se han desequilibrado. En parte por la menor inversión del Estado y en parte también por las menores inversiones de la Generalitat de Cataluña en comparación a las de la Comunidad de Madrid. Por otra parte, sería necesario admitir el argumento del actual Gobierno de la Generalitat de Cataluña de que el cuarto criterio (pagar por riqueza y recibir por población) tendría que modularse por la mayor demanda de determinados servicios públicos (por ejemplo, la Sanidad) a medida que aumenta la renta. (Aunque esto favorecería también a la Comunidad de Madrid y no ayudaría a restablecer el equilibrio, ni tampoco a cuadrar posibilidades financieras y gastos efectivos). Lo que ha de quedar claro es que los socialistas catalanes insistimos en tres cosas. Que lo importante no es discutir solamente qué impuestos concretos y qué gastos concretos se redistribuyen. Lo importante es ponerse de acuerdo en los objetivos que perseguimos todos juntos, objetivos como los que nosotros proponemos en los cinco puntos, porqué si no la discusión técnica sobre los impuestos no se acabará nunca y desvirtuará el debate político de fondo. A todos nos interesan planteamientos a medio y largo plazo que permitan dar estabilidad y hacer factibles financieramente las medidas que se adopten. Que el federalismo fiscal no es auténtico federalismo si no comporta un cierto margen de libertad en el establecimiento de los tipos impositivos, cosa que puede aligerar además los problemas derivados de la mayor demanda de servicios de la población a medida que aumenta la renta y que de paso garantiza la auténtica corresponsabilidad fiscal de las autonomías, hoy ausente o muy insuficiente. Que la discusión sobre los objetivos del federalismo fiscal no se puede ir retrasando hasta finales del año 2001, para entrar en vigor en el 2002, lo que supondría, contando con los plazos de entrada en vigor efectivo del sistema, que no se aplicaría totalmente hasta la próxima legislatura. Ello introduce un grado de incertidumbre política inaceptable. Los socialistas catalanes exigimos que la discusión comience ya, que participemos todos y que antes de finalizar el año estén fijados unos objetivos estables para los próximos 10 o 15 años, o más si es posible. 11 �En resumen: ofrecemos un cuadro estable de relaciones fiscales y financieras de carácter federal, equitativo y duradero, con corresponsabilidad y suficiencia, que pueda ayudar decisivamente a eliminar los fantasmas del rencor y la desconfianza entre comunidades. Federalismo cultural En el ámbito cultural y educativo es donde nos jugamos de verdad la viabilidad de una España de todos. La educación es la fuente del entendimiento, que es el cemento de la España plural, el único cemento duradero. Es un grave error considerar que la protección y la promoción de las culturas y de las lenguas españolas no castellanas compete exclusivamente a las instituciones catalanas, vascas y gallegas y que, por consiguiente, la acción cultural y educativa del Estado debe circunscribirse a la cultura española expresada en castellano. Más allá de las definiciones competenciales existe un deber moral y político del Estado de incorporar a su "corpus" simbólico todas las culturas y todas las lenguas de España. Por ello, los cuatro idiomas españoles -el castellano, el catalán, el vasco y el gallego- han de ser protegidos por el Estado y estar presentes en sellos, pasaportes y documentos de identidad, en las emisiones del Euro, y en las instituciones culturales españolas de todo tipo. Del mismo modo, las autonomías con lengua propia distinta al castellano deben -en reciprocidad- defender y proclamar el castellano como una inmensa riqueza propia, cerrando el largo período histórico de justificados resentimientos por la continuada persecución del catalán, del euskera y del gallego y la imposición del castellano, que ha durado más de dos siglos. Es asimismo imprescindible que en todas las escuelas de España se explique una historia que sea la historia común de los pueblos de España. Ni la historia única de España, ni las diecisiete versiones autonómicas de la misma. Una historia común de un país formado por gentes de distinta "nación", de cimientos diversos, pero que se respetan, debiera permitirnos adoptar un punto de vista cada vez más común, no ignorante de las diferencias pero sí consciente del terreno compartido 12 �Esto es federalismo: educación en la pluralidad, entendimiento entre los pueblos de España de los que habla la Constitución. Unión y libertad. No unión pero libertad; o libertad pero unión: libertad y unión. Ser diferentes e ir juntos. Y por lo tanto ser iguales en el destino, aunque diferentes en el origen. Federalismo judicial Y el cuarto pilar de la propuesta federal se refiere al ámbito de la justicia. En el campo judicial, los socialistas catalanes estamos por la transferencia a los Tribunales Superiores de Justicia de las competencias del Tribunal Supremo en materia de casación de sentencias. Es uno de los aspectos de la necesaria reforma para conseguir una justicia más ágil y próxima. Entendemos que la casación en los Tribunales Superiores autonómicos ha de tener una sola excepción: el recurso de unificación de doctrina ante el Tribunal Supremo, al alcance de todos aquellos ciudadanos que consideren que la jurisprudencia de uno o varios Tribunales Superiores de otras Comunidades les es más favorable. Con ello se garantiza la homogeneización en última instancia de la jurisprudencia sin renunciar a la proximidad y diligencia de la justicia. Si pensamos a escala europea, algún día llegará que el Tribunal de Luxemburgo tenga que hacer esta clase de arbitraje entre ciudadanos de los diferentes estados de la Unión Europea. Sin duda la Carta Europea de Derechos del Ciudadano nos aproximará a él. El decálogo federal Hasta aquí el recorrido por los cuatro ámbitos en que se concretan las propuestas del nuevo federalismo: el político, el fiscal, el cultural y el judicial. A lo largo de este recorrido se han perfilado diez proposiciones que constituyen una especie de decálogo federal. 1. Reformar el Senado para convertirlo en la cámara territorial. 2. Descentralizar las sedes de las Instituciones del Estado. 3. Igualar en 20 años los resultados del régimen foral con los del régimen común. 4. Redistribuir el gasto público en la proporción 40-30-30. 5. Igualar la inversión del Estado por habitante en las áreas metropolitanas. 6. Pagar por renta y recibir por población. 13 �7. Conceder un período de diez años a las Comunidades Autónomas con atrasos estructurales. 8. Proteger e impulsar desde el Estado las cuatro lenguas españolas. 9. Enfocar la enseñanza de las Humanidades en torno a la historia común de los pueblos de España. 10. Casar las sentencias en los Tribunales Superiores de Justicia autonómicos con la excepción del recurso de unificación de doctrina. ¿Hay que reformar la Constitución? ¿Qué consecuencias constitucionales tienen las propuestas que les he explicado? ¿Es necesaria la reforma de la Constitución? ¿Es oportuno plantearlo? Ante todo creo que hay que acabar con el tabú de la Constitución intocable. Ya les he avanzado mi convicción de que es necesario reformar la Constitución para conseguir que el Senado se convierta plenamente en la cámara de representación territorial para que, como tal, llegue a ser el símbolo institucional del reconocimiento político de la diversidad nacional, cultural y lingüística de España. No tiene sentido alimentar temores ante el planteamiento de una reforma constitucional precisa y concreta. En el campo político y en el campo académico es reconocido el carácter abierto de la Constitución, que es lo que ha permitido precisamente la construcción del Estado autonómico. Un sistema complejo -como el Estado de las Autonomías- que aspire a mantenerse ha de ser abierto y adaptable. El consenso de partida que hizo posible la Constitución de 1978 exige su continuidad mediante un pacto constitucional permanente que puede llevar a revisiones periódicas del texto constitucional. La aprobación de los sucesivos Estatutos de Autonomía ha sido un ejemplo de esta renovación continuada del pacto constitucional. Están fuera de la realidad las propuestas de cerrar el modelo de Estado y también los que consideran intocable la Constitución. Son actitudes que esconden la defensa de una España que ya no existe. No es lo mismo proponer el cierre del modelo, como hace el PP, que querer dar nuevas perspectivas al Estado autonómico a partir de la corrección de sus disfunciones y sus desequilibrios. 14 �Los socialistas catalanes queremos dotar de estabilidad y eficiencia al modelo autonómico para que encuentre su punto de equilibrio, pero no a costa de ignorar la realidad plural de España. Hemos aprendido muy bien la lección de la LOAPA y por ese camino no nos encontrarán. En veinte años se han producido dos cambios sustanciales en la configuración del Estado español como son: la generalización de las autonomías y la plena incorporación de España a la Unión Europea. Ambos cambios ulteriores a la Constitución de 1978, que, si bien puede considerarse implícitamente federal, admite y necesitareformas para incorporar nuevos planteamientos, derivados precisamente del desarrollo autonómico. Hay suficientes razones, pues, para intentar un nuevo paso adelante que implique la renovación del pacto constitucional. Un nuevo pacto constitucional que se proponga completar el desarrollo autonómico y corregir los desequilibrios y disfunciones, por un lado, y avanzar en el reconocimiento de la realidad plurinacional de España, por el otro. Un nuevo pacto constitucional que ha de comportar cambios precisos y acotados en la Constitución para reformar el Senado. Concretamente y tal como les he avanzado antes: la reforma del artículo 69 del Título III y de aquellos que sean concordantes o complementarios. Estoy convencido que también es necesaria la reforma constitucional para reformar la Justicia, el verdadero agujero negro de nuestro sistema democrático. Pero soy consciente que, hoy por hoy, es más factible llegar al consenso sobre la reforma del Senado (empezando por la asistencia de los presidentes y líderes autonómicos) que sobre la reforma judicial. Más allá de la reforma constitucional: la confianza federal Con el mismo espíritu del pacto de renovación constitucional han de resolverse los principales problemas pendientes de nuestro Estado autonómico. Muchos de ellos los he ido identificando al desgranar las propuestas del nuevo federalismo. La financiación autonómica y local, la participación de las comunidades autónomas en la formación de la voluntad estatal ante la Unión Europea o la reforma de la Administración del Estado derivada de la culminación de los traspasos de competencias a las 15 �Comunidades Autónomas son algunos de los problemas que demandan cambios legislativos y decisiones políticas formales, pero también precisan de acuerdos tácitos o pactos no escritos sobre el modelo de relación entre el Estado central y las comunidades autónomas, en la línea de lo que en los Estados federales consolidados se denomina confianza federal. Y, pensando en el futuro inmediato, hay que prever asimismo el proceso de redistribución de poder y competencias entre las comunidades autónomas y los municipios, de manera que el principio de proximidad termine por ser el criterio rector de toda nuestra organización institucional. Pero, el nuevo pacto constitucional no puede limitarse a completar el desarrollo autonómico y a corregir las disfunciones observadas. Se ha de avanzar a la vez en el reconocimiento de la realidad plurinacional de España. Un ejemplo del alcance de este reconocimiento sería una decidida política lingüística y cultural de Estado que facilitase y promoviese el uso de todas las lenguas de España en las instituciones, los documentos y los símbolos del Estado autonómico, tal como les he explicado antes. Sin el reconocimiento explícito de las diferencias -de lo que se ha convenido en denominar "hechos diferenciales"- podríamos llegar a perfeccionar el modelo de Estado y sus instituciones, pero seguiríamos sin resolver el problema de la convivencia de las Españas. Además de un Estado más estable y eficiente, aspiramos -en palabras de Isidre Molas- a una España cómoda para todos. En 1978 la esencia del pacto constitucional consistió en que las fuerzas políticas ampliamente mayoritarias de Cataluña y el País Vasco renunciaron a ejercer el derecho de autodeterminación, a cambio de conseguir un nivel de autonomía y de autogobierno a la altura de lo que habían conseguido con los Estatutos de la Segunda República. Podría afirmarse que el sacrificio de la expresión de la diferencia y de la pluralidad nacional de España ha sido el precio pagado desde Cataluña y el País Vasco para hacer posible la construcción y la consolidación de la democracia española. Hoy, el núcleo del nuevo pacto constitucional tendría que consistir en que las nacionalidades históricas -Cataluña, el País Vasco y Galicia16 �acepten la generalización autonómica, la igualdad competencial y el equilibrio del modelo, a cambio de que las otras comunidades reconozcan la diversidad plurinacional, pluricultural y plurilingüística de España y, en consecuencia, las expresiones políticas de los hechos diferenciales. En definitiva, queremos abrir un diálogo sereno, desde la franqueza y la confianza, para poder caminar todos los pueblos de España juntos hacia el Estado federal y la España plural. Los socialistas catalanes estamos convencidos de la necesidad de este paso hacia delante. Nuestra apuesta de futuro es convertir esta necesidad en posibilidad. Muchas gracias. Pasqual Maragall 17 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource El nuevo federalismo en España y Europa: la propuesta catalana para Europa Language A language of the resource Castellà Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Club Siglo XXI (Madrid) Abstract A summary of the resource. Conferència de Pasqual Maragall explicant la proposta que lidera des del punt de vista català, per una Espanya i una Europa federals. Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Subject The topic of the resource Federalisme Catalunya Espanya Europa Subsidiarietat Territoris Acció política Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2001-02-08 Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/17/1746/0000001421.pdf a6488cf0b9e58e07f77c5187b7c6ea3b PDF Text Text 1 UN MUNDO DE CIUDADES: LA MEJOR RESPUESTA A LA GLOBALIZACION PASQUAL MARAGALL Enero 1998 INDICE: ALDEA GLOBAL O MUNDO DE CIUDADES: ¿ES DEMASIADO GRANDE LA CIUDAD? ¿ES LA GRAN CIUDAD LA CAUSA DE NUESTROS MALES? ¿ES EL PENSAMIENTO GLOBAL LA SOLUCIÓN? POR UN MUNDO DE CIUDADES RIO 92, BARCELONA 92, ISTAMBUL 96 HORIZONTE 1999: ¿ES POSIBLE CIUDADES UNIDAS? EL MODELO EUROPEO. EL MODELO LATINO-AMERICANO. DEL SISTEMA DE CIUDADES A LA CIUDAD SINGULAR LA CIUDAD COMO SISTEMA ¿CUÁL CIUDAD? ¿HASTA DONDE LLEGA? ¿CUÁNTOS HABITANTES? TRES PRINCIPIOS Y TRES OBLIGACIONES CONOCER EL SISTEMA, MEJORAR NUESTRAS OPCIONES EL PLAN ESTRATÉGICO EL TRIANGULO CIUDAD-UNIVERSIDAD-EMPRESA . EL MODELO BARCELONA F I N A L . PROPUESTAS.- * Gestiones a hacer ** Bibliografía ** Recuadrar, subrayar, destacar etc.. 1 �2 ALDEA GLOBAL O MUNDO DE CIUDADES Lo que asusta al mundo son las ciudades, porque son el problema real, el que se ve. Pero el instinto imparable de la gente es reunirse, vivir juntos para mejorar. Y ese instinto es la única garantía de solución a la vez que el nombre del problema. El ritmo excesivo al que este proceso de urbanización acontece, desborda inicialmente la capacidad de asimilación de los ya establecidos y de sus construcciones e infraestructuras. El factor limitativo es la capacidad de convivencia con la diversidad de las etnias acostumbradas a ser mayoría, de los más acomodados si están habituados a no contribuir para financiar el espacio público***, de los mayores respecto de los jóvenes, de los jóvenes de lugar respecto de los nuevos y aún de los inmigrantes ya afincados respecto de los recientes. Hasta aquí el enfoque sociológico. 2 �3 También un enfoque económico es posible. En el modelo de la economía neoclásica, la población no detiene su aumento en el punto del mínimo de los costes medios, dónde el tamaño de la ciudad sería óptimo (la ciudad más barata para cada habitante), y avanza hacia la población real extra-óptima • quizás por la percepción de los costes medios predominantes y no de los reales de incorporación que son los costes marginales • quizás porque los precios relativos campo/ciudad han variado a favor de estos últimos y el campo ya no puede comprar servicios urbanos (entre ellos servicios públicos como educación, sanidad y parte del entretenimiento) 3 �4 De todos modos conviene tener en cuenta que en materia de percepción de los tamaños aceptables y óptimos, la humanidad es un especie cíclica, que muestra fases evidentes de pesimismo y optimismo. El modelo Malthus-Ricardo, válido para las Islas Británicas tras las guerras napoleónicas, con el trigo caro y las tierras fértiles totalmente cultivadas, se aplicó sin grandes miramientos en 1974 al mundo entero - sustituyendo el trigo por el petróleo: recuerdan? solo quedaba petróleo para veinte años ! Un medio tan ecuánime como el Economist ha pasado de titular en cubierta Hell is an American City bajo una fotografia dramática de un anciano cojo ante un paisaje degradado del South Bronx, a admitir dos años depués que las ciudades norteamericanas volvieron a crecer en la década de los 80, tras perder población en las tres anteriores, y que las ciudades en general, en todo el mundo, serían los lugares decisivos para la creación y transmisión del conocimiento en el siglo 21. POR UN MUNDO DE CIUDADES La mejor manera de hacer la ciudad global de veras, no solo como una construcción mental, es construir en la realidad un mundo de ciudades * que funcionen bien * razonablemente abiertas * interconectadas en red Una serie de etapas conducen por ese camino hacia la aldea global, quizás mas lenta y tortuosamente de lo imaginado por los 4 �5 optimistas extremos, pero sin duda apuntando a una sociedad civil mundial como la imaginada por Kant. La novedad respecto de los ilustrados del XVIII y los progresistas del XIX, estriba en que de la tribu primitiva a la mundialización no podemos ahorrarnos ningún paso. Y el siguiente paso se llama regionalización internacional. Y se llama "sistemas de ciudades". Es decir, al aumento del tamaño de los espacios significativos (aldea, ciudad, condado, principado, reino, estado-nación, región mundial) corresponde una transformación de su estructura interna, en la que la libertad de las partes componentes aumenta en vez de disminuir y el concepto de frontera cede totalmente ante el de red. En el tránsito hacia la aldea global, donde finalmente el individuo debería existir en el sentido fuerte, las ciudades y las pequeñas nacionalidades olvidadas por la historia adquieren hoy protagonismo. Este es el momento apasionante en que vivimos. Aquel en que quince naciones europeas (mañana 20, pasado mañana 30) han decidido crear un espacio común, Norteamérica se unifica y Mercosur y la región Andina dibujan los contornos de nuevos grandes espacios, culturalmente coherentes y económicamente complementarios. Lo realmente interesante es como esos nuevos grandes espacios van dándose cuenta de que su política interna fundamental es la vertebración de un sistema de ciudades potente: Eurociudades y el Comité de Regiones, Mercociudades, CityNet en Asia, United Towns of Africa etc.. 5 �6 Analicemos aquí los movimientos internos de los grandes espacios regionales y sus leyes internas de comportamiento. Europa avanza por varias razones: • equilibrio estudiado entre los partners (que tarda décadas en cristalizar) • subsidiariedad y lealtad federal como garantías de la proximidad y la distancia necesarias** Igual en América • tamaño mínimo cara afuera: NAFTA=UE • Equilibrio interno progresivo: Ecuador-Perú; Mercosur, Montevideo, 12/12/97: zona de paz, convertibilidad, pasaporte común. 6 �7 • factor exterior unificador ($ vs. Euro) Luego hablaremos del nivel mas significativo para los responsables regionales y locales, que es el ámbito de las<redes transnacionales de ciudades y estados, lander o comunidades autónomas y el dibujo de planes estratégicos adecuados. El hecho es que una avanzadilla de ciudades atrevidas han comenzado a construir la red de las ciudades del mundo. (Igual que hablamos de ciclos de optimismo y pesimismo deberíamos hablar del solapamiento de fases futuras<y fases arcaicas< en cada momento presente, que termina tarde o pronto, después de sucesivos pasos adelante y algunos pasos atrás, en ajustes más o menos dramáticos). Algunos hitos y referencias bibliográficas de este proceso de creación de Ciudades Unidas junto a Naciones Unidas son los siguientes: Declaración Rio- Barcelona 1992**: dos esperanzas con nombre de ciudad. La agenda 21. J. Borja**, M. Castells**, Jorge Wilhelm, F.E. Cardoso, M. Cohen (Banco Mundial**): los sociólogos a la conquista de la acción. Jaime Lerner y las Ciudades Educadoras. Istambul 96 - Declaración AMCAL (Asamblea Mundial de Ciudades y Autoridades Locales) **. Declaración HABITAT 2 **. Amsterdam 15-16 Mayo 1997 Cumbre europea de las regiones y las ciudades. Declaración final. Rapport Stoiber-Gomes **. Discurso final PMM **. IULA(International Union of Local Authorities)-CEMR(Consejo Europeo de Municipios y Regiones). Declaración europea sobre la autonomía local **. FMCU(Federación Mundial de Ciudades Unidas). �Nacimiento y crisis de Camcal (Coordinadora de AMCAL). Solución en el 99: Congreso IULA, Congreso Metropolis. �9 En este punto cabe juzgar la aparición arrolladura del concepto de globalización y de aldea global de una de las tres maneras< siguientes: • una sublimación basada en un barniz empírico de poco espesor; • una esperanza genuina de paz; • una confusión entre lo que es cierto para una minoría (movilidad, acceso, ubicuidad) y lo cierto para la mayoría (ubicuidad pasiva virtual via TV) ***. El mundo de ciudades (el globo de aldeas) aparece en cambio como: • una posibilidad real si bien más lenta, no instantánea (hermanamientos, de los hermanamientos a las redes, a la diplomacia preventiva y el trouble-shooting a nivel localregional, y al bilateralismo económico inter-urbano); • movimientos crecientes de ayuda (parcial y legítimamente interesada, en gran parte benévola y en manos de ONG) en situaciones de conflicto entre naciones, religiones o etnias (Bosnia, Argelia, Chipre) (Rio-Caracas); • el motor más interesado en los avances para poner el máximo de información y movilidad al servicio del mayor n° de personas. Conviene ahora fijar el zoom en el sujeto menor y más activo de este análisis: la ciudad. 9 �DEL SISTEMA DE CIUDADES A LA CIUDAD SINGULAR ¿Cuál ciudad? ¿Hasta dónde llega? ¿Cuántos habitantes contamos? ¿En qué momento del día? Para definir mejor el sujeto activo del mundo de ciudades debemos tener en cuenta que la cultura urbana varía de región a región y que los ciclos de crecimiento demográfico de la ciudad central no coinciden en todas< las regiones del mundo; que la definición de ciudad basada en la existencia de economías de aglomeración (menores costes del mayor tamaño urbano) comporta determinadas consecuencias relativas a la cohesión interna del espacio-ciudad; y que la ciudad, al emerger como espacio significativo, quiebra alguna de las simplificaciones y alguno de los dualismos más habituales y menos productivos de nuestros análisis de la situación del mundo. Sintéticamente • Ciudad hemisferio sur- ciudad europea: periferia y centro ( población up-up or up-down) ***. • La ciudad no admite islas o incomunicación el caso de Los Angeles** cf. The Economist),.Pero la miseria y la riqueza colonizan el entorno ( siendo la barrera el miedo o el precio, respectivamente) • La ciudad está entre la sociedad y el estado. La ecuación precio-calidad se da con mayor facilidad, la proximidad del "vendedor" de los servicios y la comparabilidad entre ciudades es mayor que en el caso de los estados. 10 �11 De estas tres definiciones se derivan tres obligaciones: No al free riding. Si se quieren internalizar los costes no puede haber ciudadanos que usen la ciudad y no la paguen. Impedir barreras. Si se quiere optimizar los beneficios del tamaño de la ciudad no pueden aceptarse ghettos. Explotar comparabilidad: indicadores. Si se quiere demostrar la posición intermedia de la ciudad entre estado y mercado hay que crear un mercado virtual de ciudades, que es posible. Tres obligaciones que se concretan en lo siguiente: 1. Areas metropolitanas dónde la ciudad real exceda al municipio. Tax base sharing.(Casos de Baltimore, Londres, Barcelona, ciudades metropolitanas en Italia). (El dilema Tiebout or not Tiebout) 2. Nueva relación periferia-centro. Areas<de nueva centralidad. Liberación global de los ghettos o diseminación en pocket ghettos.(El caso de Rio de Janeiro, el caso de Lima, el caso del centro histórico de México D.F.) 3. Batería de indicadores en común, con horquilla cultural si hace falta. Hacia un mundo virtual de veras: 1) Polución, 2) Ruido, 3) Criminalidad, 4) Accidentalidad, 5) Precio vivienda, 6) Nivel educativo, 7) Salud (esperanza de vida, mortalidad infantil, coste UBA), 8) Justicia próxima, 9) Velocidad comercial TP. Algunas propuestas tentativas de medición: 1) C02 en atmósfera (tres puntos ?) 2) % o n° de calles con más de 60/70 db 3) tasa de victimación en encuesta con muestra superior al 4/10000 (600 personas en BCN municipio, 1200 en BCN-AM, 1600 en BCN-RM, 3200 en Lima) 4) muertos en accidente por 100.000 hab 5) n° de salarios anuales medios para vivienda usada y nueva íi �12 6) drop outs en % 7) (dicho) 8) tiempo medio de espera para levantamiento cadáver en accidente de transito. 9) (dicho, referido a TP y privado). La utilidad de esas comparaciones supera fácilmente las reticencias injustificadas e incluso las justificadas (inconveniencia de las comparaciones en determinados períodos del mandato electoral). Una variante: los ratings internacionales de ciudades (Fortune, Healey and Baker,etc.) 12 �13 CONOCER EL SISTEMA, MEJORAR NUESTRAS OPCIONES Finalmente la mejora de cada una de las ciudades depende de varias decisiones que tienen que ver con su pertenencia al sistema nacional y regional de ciudades. 1) Estudiar el subsistema de ciudades al que se pertenece, las cuales juegan juntas determinadas partes del juego • Caso Barcelona y caso Lyon • la red C6 y la red Diamante • la Lotaringia industrial v.s. "bananas" en el Norte del Sur • Caso Cono sur; caso andino • Rio — Sao Paulo — Montevideo ~ Buenos Aires- - Santiago • Valparaiso - Viña - Mendoza • Lima - Bogotá - Quito - Guayaquil - Caracas 2) Fortalecer ciudades medias.Entender que este fortalecimiento depende a veces de la ciudad central ***.Fortalecer las conexiones - no solo radiales 3) Establecer un pacto de servicios entre ciudad y campo o hinterland; de nuevo el tema de la universalidad de los servicios: ¿ciudadanos del campo?*** 4) Favorecer los escenarios ciudades-empresas. Establecer complicidades entre ciudad, universidad y empresa. (El caso Euroempresas-Eurociudades; mercociudades-empresas Mercosur; id. comunidad andina.)Temas, en Europa: cable, auto, residuos. (¿Qué autos y qué calles? Los productores de autos y los de calles se muestran su juego a largo plazo, etc..) El Plan estratégico consiste en trabajar por esos fines dentro del sistema de ciudades al que se pertenece, escoger las 50 acciones prioritarias en la propia ciudad para maximizar sus opciones dentro del sistema y crear el marco de complicidad ciudadana en el que todo esto 13 �14 surge de una voluntad común liderada por el gobierno local pero no formulada por él en solitario sino en un marco más amplio, en el que el triángulo ciudad-universidad-empresa es básico. Este es el modelo Barcelona. 14 �15 FINAL Guadalajara y New York, dos citas importantes. Abril 98. El BID, banco de las ciudades. 15 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 01.01.02. Activitat acadèmica Description An account of the resource Recull la documentació relacionada amb l'activitat acadèmica de Pasqual Maragall: - Escola primària: Escoles Virtèlia (1945-1957). - Llicenciatura en Dret: Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona (1957-1964). - Llicenciatura en Econòmiques: Facultat d'Econòmiques de la Universitat de Barcelona (1958-1965). - Pràctiques de Dret Europeu (1963): estada a Estrasburg (França) per realitzar unes pràctiques de Dret Europeu a la Facultat Internacional de Dret Comparat. - Pràctiques a Roma (1964): beca per estudiar planificació regional a la SVIMEZ (Associazione per lo SVIluppo dell'industria nel MEZzogiorno). - Pràctiques amb Delors a París (gener-juny 1966): beca del Govern francès per l’estudi de planificació regional. Realitza unes pràctiques com a economista a l'Association pour l'organisation des STages En France (ASTEF) on obté el Diploma de planificació sectorial i regional. Les pràctiques les fa al Comissariat del Vè Pla amb el professor Jacques Delors. - Postgrau a la New School for Social Research, New York, amb beca Fulbright (setembre 1971-setembre 1973): Master of Arts en economia, especialitzat en economia internacional i economia urbana. - Doctorat (02/03/1979): en Ciències Econòmiques a la UAB. La tesi doctoral Els preus del sòl urbà. El cas de Barcelona (1948-1978), la va dirigir el catedràtic Josep Maria Vegara Carrió i va obtenir una valoració "Summa cum laude". Type The nature or genre of the resource Sèrie Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1945-1979 No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Un mundo de ciudades: la mejor respuesta a la globalización Language A language of the resource Castellà Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. King Juan Carlos Center, NYU Abstract A summary of the resource. Guió per la intervenció al seminari "De urbe et orbe: the opportunities and challenges of globalization for cities in Spain, Latin America and the US)", amb alcaldes i urbanistes, organitzat per the Spanish Institute, el King Juan Carlos Center i l'ICAS. Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Subject The topic of the resource Ciutats Globalització Alcaldes Espanya Amèrica Llatina Estats Units Territoris Model social Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1998-04-03 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/17/1745/0000001419.pdf b8f9810170f4423acea8170e6e13b1d2 PDF Text Text Devolution of Power to Regions and Cities: A Road to European Citizenship Conference notes. Pasqual Maraeall Thefirstweek of May, and the weeks immediately thereafter, promise to be frankly decisive for Europe (and also, to some extent, for European-American relations). Many issues are coming into play: the identification of the countries that will enter into the monetary union; uncertainty about market reaction; the referendum on the devolution of bower in London, including the newfigureof a directly-elected metropolitan mayor with Strategic faculties that go beyond operational powers; the parliamentary vote in Italy on the new Federalist section of the Constitution; the referendum on the new statutory powers in Northern Ireland; the Blair-Clinton meeting to discuss the orientation of a liberalprogressive center with a trans-oceanic outlook. All in all, a full and promising agenda. It seems that we are once again entertaining the expectations of the period of Kennedy, Khruschev and Pope John XXIII, later proven to be so cruelly ingenuous. What has Changed since then? Almost everything and almost nothing. The USSR no longer exists, but the Balkans continue to be the name of the conflict, even more now than thirty-five years ago; the dollar no longer maintains afixedparity with gold but it continues to be the currency of reference; dramatic shortages of oil and natural resources have now turned into ¡surpluses; Spain, Greece, and Portugal, then dictatorships, are now robust democracies, even if they haven't entirely resolved their internal, regional, or federal constitutions; NATO continues to be useful in Europe, but who will pay for it?; the economy has improved after dramatic downturns in the 70's, but the cost of the improvement -the loss 4>f 20 million jobs in Europe and of 20% of real salaries in North America- seems unacceptable in the long term; Germany is a united nation which by forgoing the singularity of its strong currency creates internal resentments that could bring the country to change its j government in September~not only its government but also its attitude toward the �European Union; France has embarked decisively on the path of rejection of the rule of finance over politics, in the best humanistic and Jacobin tradition, as the rest of Europe ¡watches with warmth and incredulity; American cities are once again on an upswing after three decades of demographic and economic decline, and this has led to a general ímporvement in expectations for cities all over the world. However, this phenomenon is hot matched by provision of the necessary resources to lessen the impact of worldwide ¡urbanization on the environment or identification of the most appropriate use for such resources: a series of necessary behavioral modifications are not materializing and the creation of channels for their implementation is taking more time than had been foreseen. Still and all, the most important and concrete question is what is occurring in the redistribution of powers in Europe and America. It is here, perhaps, where the most profound behavioral changes are taking place. In the US as well. The perception of distance as a political liability is of primordial importance. People want things to be close Up and accountable. The Treaty of the European Union recognizes this principle of proximity in its preamble but doesn't make it operational in the text. Europefindsitself on he road to being more and more of a super-nation, while its regions and cities struggle to ¡ecover the powers lost upon the formation of the States between 1492 and 1871. Today hese powers are both useful and attainable at a local level and at the level of the nationalities forgotten by history, as well as that of the new administrative regions. Globalization walks hand in hand with the recovery of identities. At the Regional Summit of Amsterdam on May 15 and 16,1997, cities and regions demanded both "more Europe" and "more regions", i.e., more supranational power and more local power. For thefirsttime, a concept of self-government and of nationalism or localism is accompanying, rather than resisting, the emergence of what we have until now �been calling internationalization and now call globalization. Globalization: a word that recurs impertinently and often empty of content. Still, it is obvious that "worldwide" or "global" is no longer the same as inter-national; nations are not the whole story. Nations and states do not exactly overlap; they are not the same thing. In Europe, beyond any doubt, citizens want more presence--and a more rapid and effectual presence—in Bosnia, Kosovo or Algeria, in Beirut and in the Arab-Israeli conflict: a presence that does not necessarily mean intervention. They want more European power in the face of a Swedish multinational corporation that pollutes the waters of the Doñana National Park, a unique ecological site located in southwestern Spain. They want Europe to tell Turkey that generals cannot remove elected mayors. They want a better equilibrium between the dollar, the euro, and the yen so as to confront the asymmetries of economic cycles and the actions of international speculators. They want a policy of open doors to immigration (there are many kinds of work that Europeans don't want to do but need Someone to do for them) and at the same time they cannot avoid the advance of ethnicist Stands in local and national elections. Many would like for a definition of European citizenship to establish therightsand obligations of immigrants and longstanding residents, in order to help those regions, cities and neighborhoods most subject to rapid change in their ethnic makeup to confront one of the dangers of the total autonomization of local iX)llectivities, that is, the lack of solidarity and the lure of demagoguery. But words, as Havel was thefirstto see, are charged and lacking in prestige: "solidarity" can entail abuse, "international" may imply uncontrolled bureaucracy; "European structural aid" to poor regions and countries ought to be modified where it is not effectual and revised where it has fulfilled its goals. The same citizens who want more Europe or who sense that tnore Europe will be necessary and probably beneficial, do not want the train that leaves for �¡Brussels to carry away with it local competencies and identities. They consider them necessary and possible to maintain-or even to recover- efficiently and equitably. US observers take all of this in with interest, but also with discomfort. Your traditional interlocutors, the nation-states, are losing influence and the traditional topics of conversation are disappearing: the Soviet Union, the excess of Eurodollars, or the Europe of the Motherlands, the chicken wars or the Anglo-American wars waged on the fringes of Western influence (in the Falklands or Iran); even the French nuclear tests seem to be a thing of the past. What are you to talk about? Whom are you to talk with? Europe was already seen traditionally by the United States as an indecipherable puzzle of flags, languages, and national anthems. Now it turns out that there are regional varieties and that the Union has some 200 regions that potentially have pretensions to a flag and an anthem! To name just a few, Scotland, Catalonia, Bavaria, Lombardy and the Véneto, Handers, etc., do not simply have pretensions to these things but already act as small or not-so-small nationalities in their own right. What's more, a hundred metropolitan areas of one million or more inhabitants (whose names have such great cultural and industrial resonance—also the resonance of identity—, as Manchester, Florence, Amsterdam, or Barcelona, not to mention Paris, London, and, soon, Berlin), resist being limited to mere local administrations governed by a region or totally dependent on a State. For many Europeans, this local explosion, with its content of identity issues, seems fraught with danger, but also with meaning, both historical and practical. As this meaning emerges, taking backward and forward steps, along straight paths and crooked, it moves in ihe direction of an very necessary federalism in a Europe long dominated by more or less efficient but always distant bureaucracies impossible to hold to account. �North American observers of this phenomenon live in cities that are each a small Europe, if ¡not a small world, as Richard Sennett explained years ago. Perhaps this is what inclines [them toward skepticism regarding Europe. But it is not unlikely that their own cities could pome out ahead -making their outlook more optimistic- if they were able to define a small (nucleus of rights and duties fundamental to the city, that would naturally preclude the habitual free ride of suburbanites at the cost of the city center, as Jane Jacobs would have it. The fact that the American Constitution mentions neither cities nor the governance of cities {which are the creation of States) is one of the most negative examples of the kind of subsidiarity in which the upper level IS NOT PERMITTED TO know what is happening on the level below the one immediately below; hence, there is no way for the federal government or the Union government to talk to the cities). This opaque concept still dominates in Brussels inner circles as well. AC erhaps all of this will be changing in the coming months. Universities will have to help ihe federal powers and the federated states, lander, or regions to pose these questions OF 1_"> poke,' IDENTITY, PROXIMITY, SUBSIDIARITY, AND SHIFTING ALLIANCES with enoughrigorand eloquence so that the public can perceive them to be authentic issues of public policy and not banal conflicts of interest. As the Governor of Curitiba State in Brazil has baldly stated, it is time for universities to stop crying doomsday from their ivory towers and start taking an active role in solving the problems they are so quick to identify. <jfir L<-t-^~r^ ct-* (VK-L � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 01.01.02. Activitat acadèmica Description An account of the resource Recull la documentació relacionada amb l'activitat acadèmica de Pasqual Maragall: - Escola primària: Escoles Virtèlia (1945-1957). - Llicenciatura en Dret: Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona (1957-1964). - Llicenciatura en Econòmiques: Facultat d'Econòmiques de la Universitat de Barcelona (1958-1965). - Pràctiques de Dret Europeu (1963): estada a Estrasburg (França) per realitzar unes pràctiques de Dret Europeu a la Facultat Internacional de Dret Comparat. - Pràctiques a Roma (1964): beca per estudiar planificació regional a la SVIMEZ (Associazione per lo SVIluppo dell'industria nel MEZzogiorno). - Pràctiques amb Delors a París (gener-juny 1966): beca del Govern francès per l’estudi de planificació regional. Realitza unes pràctiques com a economista a l'Association pour l'organisation des STages En France (ASTEF) on obté el Diploma de planificació sectorial i regional. Les pràctiques les fa al Comissariat del Vè Pla amb el professor Jacques Delors. - Postgrau a la New School for Social Research, New York, amb beca Fulbright (setembre 1971-setembre 1973): Master of Arts en economia, especialitzat en economia internacional i economia urbana. - Doctorat (02/03/1979): en Ciències Econòmiques a la UAB. La tesi doctoral Els preus del sòl urbà. El cas de Barcelona (1948-1978), la va dirigir el catedràtic Josep Maria Vegara Carrió i va obtenir una valoració "Summa cum laude". Type The nature or genre of the resource Sèrie Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1945-1979 No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Devolution of power to regions and cities: a road to European citizenship Language A language of the resource Anglès Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Remarque Institute, NYU Abstract A summary of the resource. Conferència pronunciada al King Juan Carlos Center Screening Room, en el marc d'uns workshops internacionals amb el títol d'aquesta conferència, organitzats per Pasqual Maragall i acollits pel Remarque Institute de la NYU (dirigit per Tony Judt). Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Subject The topic of the resource Europa Descentralització administrativa Regions Ciutats Territoris Model social Acció política Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1998-05-08 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1736/0000001567.pdf 9a7db34bdaafacd7f41fcc195fa7949b PDF Text Text (COLOR) - Pub: PERIODICO ND Doc: 01895M Red: 60% Ed: Primera EDICION Cb: 00 Enviado por: Dia: 15/03/2002 - Hora: 02:59 VIERNES 15 DE MARZO DEL 2002 18 Tema del día BARCELONA 14,15 y 16 de marzo La Cumbre de BCN 3 Dos visiones representativas de Catalunya el Periódico Páginas 2 a 27 888 HACER OÍR LA VOZ DE LAS REGIONES EL LATIDO DESIGUAL DEL PLANETA Exigimos participar de manera activa y directa en el proceso de toma de decisiones Hay que lograr que la Unión sea en el 2010 la zona más competitiva y cohesionada JORDI PUJOL PRESIDENTE DE LA GENERALITAT ANÁLISIS «Cincuenta años después de su nacimiento, la Unión se encuentra en una encrucijada, en un punto de inflexión de su existencia». La Declaración de Laeken, aprobada por los Quince el 15 de diciembre de 2001, se refería con estas palabras al contexto actual, marcado por un conjunto de retos a los que debe hacer frente la Unión Europea (UE). En primer lugar, el gran reto de la globalización. Además, la Unión se prepara para una ampliación sin precedentes, que supondría la adhesión de 10 nuevos estados miembros, que a largo plazo pueden ser entre 12 y 17. La reforma de Niza no ha dado respuesta a todos los interrogantes políticos, económicos y de seguridad que se abren de cara al futuro. Esta Unión que se vislumbra en el horizonte, con 25 a 30 estados miembros, una sola moneda, y en un mundo más complejo, obliga a replantear su arquitectura. En las últimas décadas se ha evidenciado una creciente tendencia a la regionalización en los diferentes estados miembros, un La presencia de las comunidades viene dada por la necesidad de velar por la legitimidad democrática fenómeno que da mayor relevancia al nivel regional, como parte esencial en el proceso de toma de decisiones en el ámbito de la UE. Estamos ante un proceso que se va extendiendo, y que demuestra que regionalización e integración constituyen las dos caras de un mismo fenómeno: la crisis del Estado como un único nivel de poder político. Otro fenómeno a tener en cuenta es cierta disminución del apoyo político al proceso de integración europea en algunos estados miembros, y una falta de entusiasmo en la mayoría de estados candidatos a la adhesión. Ello hace que resulte vital desarrollar una nueva perspectiva para ganar el apoyo de los ciudadanos y dar un nuevo impulso a la UE. El pasado día 28 de febrero tuvo lugar en Bruselas la sesión de apertura de la Convención sobre el futuro de Europa. El expresidente francés y presidente de la Convención, Valéry Giscard d’Estaing, alertaba del riesgo de «desmembramiento» de la Unión si este foro fracasa en su misión. Es éste un planteamiento excesivamente contundente, pero lo cierto es que el reto es enorme, y necesita de la implicación de todos los actores relevantes. Por supuesto, también de las regiones. Se trata, pues, de una ocasión especialmente propicia para hacer oír la voz de las regiones y, muy especialmente, la voz de las regiones con poder legislativo y con un sentimiento nacional, como Catalunya. Como demuestra nuestra experiencia, la dinamización del nivel regional de los países candidatos a la adhesión facilitará su proceso de convergencia económica y social con los estados miembros. Las regiones con competencias más concretas podemos crear las condiciones PASQUAL MARAGALL favorables para optimizar la competitividad PRESIDENTE de los operadores económicos que trabajan DEL PSC en nuestro territorio. La región es un espacio de interacción privilegiado a nivel económico, pero también a nivel social, político y cultural. La esencia del regionalismo es la idea del goANÁLISIS bierno cercano y abierto a la influencia de la sociedad civil. En este sentido, una contribución muy decisiva que el regionalismo Las expectativas generadas por la cumbre de puede hacer al proceso de ampliación en la Unión Europea en Barcelona indican claracurso se sitúa en otro terreno: la aportación mente la trascendencia del momento que de conocimiento y experiencia en materia Europa está viviendo desde el punto de vista de vertebración social y ciudadana o, si se político e institucional. El Consejo Europeo prefiere, de cultura política cívica. Las regiode Barcelona, lejos de situarse en la estratosnes podemos aportar soluciones constructifera política, tiene una agenda a tratar de vas a los otros problemas de naturaleza no una importancia considerable, en el camino directamente económica con los que topa iniciado por la cumbre de Lisboa, con el objetambién la ampliación de la UE, y contritivo de lograr que la economía europea sea la buir así a fortalecer la democracia. más eficiente y competitiva, y que la sociedad Los procesos de regionalización en curso, sea la más cohesionada y la más sostenible a que se hallan en una fase muy avanzada en nivel mundial en el año 2010. Este paquete países como Hungría o Polonia, responden de temas es de la máxima actualidad en Esen gran parte a una voluntad de adaptación paña, y concretamente en Catalunya. a las estructuras de la UE de cara a la adheLa Europa eficiente y competitiva. Consión. Cabe esperar que este proceso sirva templa, entre otros ejemplos de lo que detambién como un instrumento para acersearíamos que significara para Catalunya, car el gobierno a los ciudadanos, reconocer que la implantación de redes de servicio elécidentidades diferenciadas, mejorar la gestrico y de telecomunicaciones permita el fin tión y crear esta cultura política cívica. de los monopolios privados. Más rotundaEl camino hacia una Europa de las regiomente: los catalanes queremos que desapanes no hay que entenderlo como una Eurorezca el monopolio privado de Endesa. Tampa sin estados, sino como expresión de una bién que exista más facilidad para establecer voluntad de participación de los distintos empresas y apoyo a autónomos y profesionaniveles de poder político en un proyecto les. Que la homologación y movilidad entre complejo. Las regiones debemos tener la las universidades europeas, de efectos potenoportunidad de aportar nuestra experiencialmente dinamizadores para un sistema cia en el marco de una Unión Europea donuniversitario como el nuestro, con poco más de todos los niveles conciban la política del 5% de estudiantes exteriores en la comueuropea de forma conjunta. nidad autónoma, sea un hecho. Que la extenSobre la base de nuestras características y sión de los beneficios de la era digital se traestructuras específicas, las regiones con poduzca en más proximidad en la relación ender legislativo exigimos, además, tener un tre administradores y administrados. Y que lugar en el marco de la se aplique la desgravaarquitectura institución de la actividad cional, y participar de económica y comercial, manera activa y direcsin perjuicio para el nita en el proceso de tovel local de gobierno. ma de decisiones a niLa Europa cohesiovel europeo. Se trata nada socialmente. Es de una exigencia que de suma importancia viene dada por la neceque la cohesión social sidad de velar por la lese base en la ecuación gitimidad democrátiflexibilidad de los tiempos ca, la transparencia y de trabajo = seguridad y la conversión de Europermanencia de los conpa en una empresa de tratos laborales. Trabajo sus ciudadanos. parcial y flexible contra El debate sobre el trabajo temporal. Increfuturo de la UE, que mento de las tasas de debe culminar con la actividad, en particular convocatoria de una femeninas. Ayudas a la nueva conferencia infamilia con efectos positergubernamental en tivos sobre la natalidad el 2004, no puede oby la sostenibilidad del viar la necesidad de sistema de pensiones y, hallar una solución a corto plazo, sobre el adecuada al actual bienestar social y las tadéficit de participasas de actividad. Fin del ción regional. Más aún paternalismo de las si tenemos en cuenta políticas de familia de la inminencia de una los gobiernos conservaampliación, que prefidores español y cagura una Unión por talán. definición mucho más La Europa sosteniheterogénea. % ble. Afirmación concre33 Banderolas en la Diagonal. ta de la filosofía europea de respeto al medio ambiente y potenciación de la contribución europea al avance de los acuerdos de Kioto. En la discusión en el Parlamento europeo de este tercer objetivo, los diputados decidieron condenar los proyectos no sostenibles de política hidráulica y recomendar a la Comisión que no adjudique fondos a este tipo de trasvases. Hay que tener en cuenta que la única obra hidráulica de gran calibre en Europa que incluye trasvases es el PHN español, con el trasvase del Ebro. Es por ello que no hay ninguna duda sobre a quién afectará la prohibición si el Consejo Europeo ratifica en Barcelona la decisión tomada en el Parlamento Europeo. Más allá de estos grandes temas, existen cuestiones marcadas por la realidad y que la reunión de los países de la UE no puede obviar: la situación en Oriente Próximo, la más sangrienta y cruda de las últimas décadas; la incapacidad de marcar una política unitaria en materia de seguridad que rompa el consenso de Washington, es decir, la dependencia impotente de la pauta norteamericana, con la necesaria mirada hacia el Mediterráneo como continuación obligada y lógica de la etapa de mano tendida hacia el Este, que ha dominado los esfuerzos políticos de la Unión en los últimos años. Por último, estos días se verá y se oirá también la voz de los movimientos contra- En Barcelona han de poderse manifestar en paz las opiniones que reclaman otra globalización rios a la globalización imperante. Barcelona, la ciudad que está articulando para el 2004 un nuevo modelo de cita mundial a través del Fòrum de les Cultures, tiene que ser capaz de acoger –y hacer que se oiga– la voz para otra globalización (lo que no quiere decir una voz contraria a la cumbre) y debe exigir (a unos y otros) que se pueda manifestar por los canales pacíficos y de libertad de expresión que la ciudad siempre ha defendido. Lo que el pasado domingo fue posible en relación con el PHN y el trasvase, también debería serlo mañana para que los ciudadanos digan que creen en una Europa próxima y una mundialización diferente. También existen otras cuestiones que necesariamente tienen que salir en el debate en torno a la cumbre. Es bueno y es un síntoma de credibilidad del propio proyecto de la Unión que, donde sea que se produzcan sesiones de sus órganos de gobierno, se suscite un debate sobre lo que pueden suponer, a escala más local, las grandes estrategias. En este sentido, estaría bien que estos días se enriquezca el contraste de propuestas e ideas a propósito de la Convención sobre el futuro de la Unión y el papel que, de manera directa e indirecta, tienen que jugar las regiones y ciudades en este proceso constituyente europeo. Así, pues, la cumbre de Barcelona debería servir también para demostrar a la ciudadanía que el proyecto de Europa está vivo, aparte del euro, que Europa cree en ella misma, que está atenta al latido desigual del planeta y que quiere hacer oír, cada vez más cohesionada y segura, su voz, hacia fuera y hacia dentro. % � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource El latido desigual del planeta Type The nature or genre of the resource Article Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico de Catalunya Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Europa Cooperativisme Solidaritat Territoris Acció política Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2002-03-15 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/1729/0000001574.pdf ea46760359e50992ad3591aaa99847bd PDF Text Text (COLOR) - Pub: PERIODICO ND CATALAN Doc: 01895M Red: 60% Ed: Primera EDICION Cb: 01 Enviado por: Dia: 25/09/2005 - Hora: 01:34 DIUMENGE 25 DE SETEMBRE DEL 2005 18 Política el Periódico La reforma estatutària 3 La declaració El president de la Generalitat, Pasqual Maragall, va difondre ahir una carta oberta als catalans en la qual demana suport unànime Pàgines 15 a 18 LLL al nou Estatut i promet vetllar perquè ningú ANÀLISI trenqui, amb propostes inconstitucionals, ASPIREM «el somni» d’un millor autogovern. A UN ESTATUT QUE SIGUI ‘BRAU’ Carta oberta de Maragall FERMÍ PUIG CUINER RICARD CUGAT document Ciutadans i ciutadanes de Catalunya: Divendres vinent, dia 30 de setembre, el ple del Parlament de Catalunya ha de votar un nou Estatut. S’arribarà així al final d’un procés que ha estat laboriós i difícil i en alguns moments pot haver semblat per a molts de vosaltres fins i tot enutjós. Us parlo en nom propi, del govern, de la força política que presideixo i amb el suport inestimable i la plena coincidència de criteris de Josep-Lluís Carod-Rovira, de Joan Saura i dels idearis polítics que representen. Com a president de la Generalitat, i d’acord amb el tripartit, he cregut, en tot moment, que la meva missió era impulsar i animar els treballs de l’Estatut. Hem gaudit de l’ambició i el bon treball d’un Parlament de Catalunya estatuent: en definitiva és el Parlament la institució que promou, fa i aprova l’Estatut. Us he de dir, sincerament, que tenim a l’abast aprovar un molt bon Estatut. I que aquest Estatut, lluny de ser una freda peça legal, serà la millor garantia de la realització efectiva de les tres prioritats del meu govern i de les forces que el van constituir aviat farà dos anys: l’equilibri territorial amb respecte al medi ambient, el benestar social dels catalans i la modernització econòmica, tecnològica i d’infraestructures del país. «Catalunya pot tenir l’Estatut que necessita. Hi ha una possibilitat oberta» Catalunya, després de 25 anys de democràcia, autonomia i progrés, vol i pot parlar clar respecte del que és i del que aspira a ser. Catalunya vol decidir com vol governar-se i quines competències i recursos necessita per portar-ho a terme. El nou text reconeix drets i deures, estableix les competències necessàries per a les institucions de Catalunya, en regula un funcionament més democràtic i garanteix els recursos per poder exercir l’autogovern. L’Estatut que arriba al ple del Parlament, quan sigui efectiu, no únicament serà un bon Estatut, sinó que ens proporcionarà el nivell més alt d’autogovern de què Catalunya hagi disposat mai des del 1714. No en tingueu el més mínim dubte. Ara podem tenir un Estatut que proclami ben alt que som una nació, dins de l’Estat espanyol; que les nostres institucions de govern 33 Pasqual Maragall, ahir, camí de la plaça de Sant Jaume després d’anar a la missa tradicional de la Mercè. són seculars; que històricament hem tingut sistemes propis de regulació en llengua, cultura, dret civil i organització territorial. Que Catalunya vol governar-se sense que les seves competències siguin envaïdes per normes estatals. Que volem impulsar una Euroregió amb les comunitats veïnes que lliurement ho vulguin. I que necessitem un finançament millor i més just, tot i que Catalunya no es nega, en absolut, a seguir sent solidària amb els altres pobles d’Espanya. En definitiva: ¿Pot Catalunya aprovar un nou Estatut potent i al dia? Pot. ¿Pot Catalunya tenir els recursos financers necessaris per exercir plenament el seu autogovern? Sí. I ho podem aconseguir ara. ¿Pot Catalunya comptar amb les competències que necessita? Pot. ¿Pot Catalunya obtenir el respecte que mereix? Catalunya pot. ¿Pot aconseguir tot això amb el nou Estatut? ¡I tant que pot! Catalunya ho vol. Vol tenir un nou Estatut. Ho volen els sindicats i els empresaris, els col.legis professionals i les universitats, les fundacions i les associacions, i tots els que treballen per Catalunya. Catalunya pot tenir l’Estatut que necessita. Hi ha una possibilitat oberta. És més, el president del Govern espanyol s’ha compromès en aquest sentit amb Catalunya, amb les seves institucions i amb els seus partits polítics, del govern i de l’oposició. Si el poble de Catalunya ho vol i sap que pot, ¿què pot impedir que la seva voluntat es compleixi? No se m’acut cap resposta raonable. Benvolguts conciutadans: aquesta és una setmana decisiva. He demanat repetidament a tots els líders parlamentaris la generositat exigible davant un projecte que ha de ser per a tota una generació. No dubto que tots tenen voluntat que l’Estatut tiri endavant. Ara bé, en els darrers moments de la negociació és l’hora «Vetllaré perquè ningú pugui malbaratar la legítima ambició de Catalunya» de fer els sacrificis que calguin per trobar l’acord, és l’hora de ser ferms en els principis i realistes en la forma, i de posar davant de tot els interessos dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya. Les forces polítiques saben que l’alternativa a un Estatut ambiciós i possible alhora no és una altra que continuar indefinidament amb l’Estatut de l’any 1979; i que això seria anar cap enrere. Perquè el vell Estatut és bo, però el pas del temps l’ha desgastat. No és l’hora de deixar-nos portar per temors sense fonament. És l’hora de ser agosarats. ¡És clar que sí! I la proposta que podem tirar endavant amb el suport de la majoria de les forces polítiques ho és molt. Seria un gran error no adonar-se del gran pas endavant que ara podem fer. A hores d’ara no està garantit el resultat final de la votació que s’ha de produir divendres vinent. Amb tot, crec que els responsables de les diverses forces polítiques –he parlat amb tots ells aquests dies– són conscients que el que ara compta no és tenir més o menys raó. Ara és necessari el millor Estatut que mai haurem tingut, molt millor que l’actual, ambiciós i raonable al mateix temps, impossible de rebutjar. No vull resignar el meu país a haver-se de governar els propers 25 anys amb un Estatut venerable, sí, però superat per les exigències del nou segle; per un Estatut que sigui una rèmora per al bon govern de Catalunya. Com a president, podeu tenir la seguretat que vetllaré per evitar que ningú pugui malmetre la legítima ambició de Catalunya i el somni de 100 anys de catalanisme forçant fórmules que situïn les propostes catalanes més enllà d’una interpretació certament avançada de la Constitució com la que Catalunya està en condicions de formular. Compto en aquests dies que queden amb el vostre suport i el vostre estímul perquè, d’aquí a una setmana, Catalunya, a través dels seus representants legítims, hagi fet un pas decisiu cap a la seva plenitud. Compto amb això i necessito aquest suport, el necessitem. El president, el seu Govern i els tres partits que el sustenten, i també hi incloc el principal partit de l’oposició, dedicaran –em consta– tots els seus esforços fins a l’últim moment per fer-ho possible. H Pasqual Maragall. President de la Generalitat Quan falten pocs dies per a la celebració del ple del Parlament que decidirà sobre el nou Estatut, la incertesa sobre el seu desenllaç sembla afectar de la mateixa manera polítics, periodistes i el conjunt de ciutadans. Sigui quina sigui la resolució final del Parlament, no dubto que les posicions de tots els partits es deuen haver inspirat en la recerca del bé comú i que deuen haver exercit la seva responsabilitat davant els catalans tant si el text definitiu és rebutjat com aprovat. Tan lícita resulta la posició d’aquells que sostenen que és una oportunitat històrica de millorar el nostre autogovern com la dels que consideren aquestes millores insuficients per garantir el benestar i l’ambició política de la Catalunya dels nostres fills. Segons quin sigui el resultat, els analistes intentaran desencriptar els interessos dels polítics, i la ciutadania s’expressarà quan li correspongui. Però, mentrestant, el ciutadà es pot plantejar algunes qüestions que li permetin formar-se’n El nou text ha de donar resposta a les múltiples demandes del ciutadà una opinió. Amb el nou Estatut, ¿serà possible que, gràcies al nostre esforç fiscal, els nostres fills tinguin ordinador a les escoles, com a l’Extremadura de Rodríguez Ibarra, i deixin els barracons? ¿Podran els nostres avis viure i ser atesos amb un mínim de dignitat? ¿Podran els nostres industrials comerciar amb el món i els nostres centres turístics rebre nous visitants perquè la Generalitat gestionarà els ports i els aeroports? ¿Podran els nostres sindicats i empresaris negociar un marc laboral propi? ¿Podrem exercir els nostres drets al relacionar-nos amb l’Administració de justícia en català sense que un jutge ens acusi de desacatament? ¿Podrà la Generalitat decidir la concessió de beques als nostres alumnes més brillants o als més desafavorits econòmicament? ¿Permetrà l’Estatut la protecció efectiva de la cultura catalana? A aquestes i moltes altres preguntes hauria de donar resposta el nou Estatut. El toro que pugui enviar-se o no a Madrid rebrà l’afaitada habitual de les Corts i la posterior del Tribunal Constitucional. Aspirem, almenys, que l’exemplar sigui brau, no fos cas que al final hàgim de donar la raó a Bono quan va dir allò que una nació sense Estat és pura poesia. H � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Carta oberta sobre la reforma estatutària Type The nature or genre of the resource Article Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico de Catalunya Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Estatut Catalunya Constitució Ciutadania Territoris Model social Acció política Abstract A summary of the resource. El president de la Generalitat, Pasqual Maragall, va difondre ahir una carta oberta als catalans en la qual demana suport unànime al nou Estatut i promet vetllar perquè ningú trenqui, amb propostes inconstitucionals, «el somni» d’un millor autogovern. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2005-09-25 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/1728/0000001575.pdf c6c8717f087708d86fc1d6a5dd3c486d PDF Text Text (COLOR) - Pub: PERIODICO ND Doc: 00395M Red: 60% Ed: Primera EDICION Cb: 00 Enviado por: Dia: 28/09/2005 - Hora: 00:36 Tema del día MIÉRCOLES 28 DE SEPTIEMBRE DEL 2005 N La reforma estatutaria el Periódico 3 ALTIBAJOS EN EL PROCESO DE REFORMA ESTATUTARIA 2003 15 DE DICIEMBRE Pasqual Maragall promete en el discurso de investidura que el principal objetivo del Govern será la reforma del Estatut 2004 9 DE FEBRERO 2004 12 DE NOVIEMBRE Los líderes políticos se reúnen en la cumbre de Miravet El Parlament constituye la ponencia para la reforma estatutaria 2005 24 DE FEBRERO 2005 28 DE ABRIL El tripartito presenta su propuesta fiscal, rechazada por CiU Pasqual Maragall y Mas abren la crisis del 3% en el Parlament 2005 11DE JUNIO Los líderes catalanes celebran una segunda cumbre, esta vez en el Parlament 2005 29 DE JULIO 2005 5 DE SEPTIEMBRE El Consell Consultiu considera inconstitucionales 19 artículos ERC y CiU votan conjuntamente en la comisión y abren una brecha con el PSC, que cuestiona la lealtad de ERC 2005 22 DE SEPTIEMBRE Zapatero, Maragall y Mas se reúnen en la Moncloa DANNY CAMINAL DECLARACIÓN ÍNTEGRA DEL ‘PRESIDENT’ documento «Los trabajos del Estatut han acabado. El Parlament ha hecho su trabajo escrupulosamente y estoy convencido de que lo acabará con el mismo rigor con que se han conducido los trabajos durante casi dos años. Hay acuerdo sobre la mayor parte de los puntos tradicionales. Habiendo acuerdo en la práctica totalidad del articulado, sería difícilmente comprensible que se malograra una oportunidad histórica por las diferencias que, legítimamente, nos separan aún. Hasta ahora el acuerdo final no ha sido posible. El sistema de financiación propuesto por una de las dos fuerzas políticas más decisivas en el Parlament implica un cambio constitucional para el que no hay una mayoría posible, aunque el partido del Gobierno español la llegara a aceptar. Los representantes de los partidos del Govern han elaborado una propuesta de síntesis que mantiene y especifica fielmente los contenidos esenciales de la última propuesta de financiación presentada por el principal partido de la oposición. Lamentablemente, hasta ahora, esta nueva propuesta no ha sido aceptada. En todo caso, el pleno del Parlament permitirá a todos los grupos dejar constancia de sus legítimas posiciones y aspiraciones sin que esto haya de condicionar el sentido del voto final al Estatut. Como president, confío en que prevalecerá la responsabilidad y la evidencia de la ambición para profundizar en el autogobierno, a través del nuevo Estatut. Las fuerzas que apoyan al Govern quieren un Estatut ambicioso y defendible con argumentos incontestables ante las Cortes. La puerta abierta por la propuesta de los partidos del Govern es el camino que conviene transitar para acceder a este nuevo estadio de nuestra vida política. El president hará un último paso en esta dirección reuniendo nuevamente a los líderes políticos. Confío en que servirá para allanar el camino. El éxito del Estatut será el de aquellos que habrán sabido poner los intereses de Catalunya por delante de los de su propia fuerza política y que sean percibidos, por tanto, como más fieles al proyecto de un país fuerte, avanzado y consciente de sus inmensas posibilidades. Nunca se había dado una coyuntura tan favorable para este paso adelante. Aprovechémosla». 33 Carod-Rovira, ayer, durante la reunión de la ejecutiva de ERC en una sala del Parlament. REUNIÓN EXTRAORDINARIA DE LA EJECUTIVA DE LOS REPUBLICANOS EN EL PARLAMENT Carod arrincona a Mas con el anuncio de que ERC votará ‘sí’ b Advierte a la federación de que se alineará «con Aznar» si frustra la reforma ANDREAS GONZÁLEZ BARCELONA l tiempo para salvar el Estatut se agota. Visto el inmovilismo en el que parece instalada CiU, Esquerra Republicana ha llegado a la conclusión de que ya no tiene sentido seguir interpretando el papel de mediador que se había arrogado en las últimas semanas para intentar aproximar la propuesta de financiación del tripartito y la de la federación nacionalista. Por ello, ayer, Josep Lluís Carod– Rovira viró públicamente de rumbo y anunció, ya sin ambages, que ERC votará a favor del contenido del actual proyecto de Estatut. Carod ya había hecho saber a sus socios de tripartito que estaba de acuerdo en desmarcarse del «radicalismo» de la federación de Artur Mas. Ayer, la reunión en el Parla- E b Conmina a CiU a convertir Catalunya en nación, y no en «vergüenza o ridículo» ment de una ejecutiva ampliada de ERC –en la que participaron también su grupo parlamentario y sus seis consellers en el Govern– solemnizó el paso de la mano tendida a CiU a la presión para abandone «el tacticismo» y se avenga al pacto. Carod no ahorró términos duros para referirse a la principal fuerza de la oposición y llegó a formular en voz alta la siguiente pregunta. «¿Quién querrá sentarse junto a José María Aznar para decir no al Estatut? No le mencionó, pero se la dirigía, obviamente, a Artur Mas. PERPETUAR EL DÉFICIT ACTUAL / La traca de advertencias a CiU tuvo otros argumentos. Avisó de que, de la votación del próximo viernes, depende que Catalunya dé «el paso más grande desde 1714» o, por el contrario, se quede con un sistema de financia- ción que perpetuará el déficit fiscal y hará imposible garantizar el bienestar de los catalanes. Otro dardo fue que el eventual no de CiU impediría consagrar la definición de Catalunya como nación, algo que, dijo Carod, justifica por sí solo la apuesta que ERC hizo por dar a luz el tripartito. «Nadie se creerá –dijo tratando de cargar el peso de la responsabilidad sobre CiU– que somos una nación si no somos capaces de ponernos de acuerdo para avanzar. Seremos una vergüenza o un ridículo, pero no una nación». / El presidente de ERC, previendo la reacción airada de CiU, intentó también desmontar de entrada las críticas de la federación a que no se haya sumado a su propuesta de concierto económico solidario. Carod defendió la enorme similitud de la oferta del tripartito y la de CiU, y remarcó que en ninguna de ellas «figura el concierto», aunque «se acercan mucho». Tras recordar que la reforma del Estatut tiene como límite una Constitución que ERC fue la única que no DESMONTAR CRÍTICAS apoyó ni votó, también reprochó a la federación que durante los 23 años en que gobernó la Generalitat «no tuvo la valentía de pedir lo que exige ahora», y defendió que el nuevo Estatut no debe ser «nacionalista», sino de todos los catalanes, porque «no es patriotismo querer expulsar a alguien de la patria». Con todo, los republicanos creen que CiU se escuda en «diferencias formales» para no pactar la financiación porque quiere «mantener la notoriedad mediática» hasta el último momento, aunque «probablemente» acabará dando su apoyo imprescindible para que el Estatut se apruebe el viernes. Si al final no es así, Carod cree que Mas habrá cometido el error fatal de no sopesar suficientemente las consecuencias. Entre ellas citó la «desmoralización» de la sociedad catalana, la «deslegitimación» de su clase política y, en última instancia, la imposibilidad de plantear una nueva reforma: «¿Con qué cara podremos pedir repetir algo que habrá resultado un espectáculo penoso y que no habrá servido para nada»?, se interrogó. H � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Reforma estatutaria: declaración íntegra del president Type The nature or genre of the resource Article Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico de Catalunya Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Estatut Parlament de Catalunya Govern Catalunya Territoris Acció política Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2005-09-25 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1722/0000000917.pdf 0919c7feeeee2c2528edbc1d75d27383 PDF Text Text Política 9 Xpresate «Sin los ‘abertzales’ en las elecciones, ¿quién saldrá ganando en las urnas?» Carola. MADRID Opinión Pasqual Maragall Por qué votaré reo que en el debate político que se está llevando a cabo en Catalunya nos equivocamos en los temas y en las formas. Acaba cansando oír cómo Madrid y Barcelona se pelean porlasinfraestructurassininiciarlas y ver cómo convergentesysocialistasdiscutensobre silaAltaVelocidadhadepasar por la Sagrada Familia; si se debehacerlaestacióndiseñada por Frank Gehry en la Sagrera; o si se tiene que desdoblarelEixTransversalylacarretera de la costa pasado Palafrugell; si la línea de muy alta tensión (MAT) se tiene quehacer;osielMuseodeArtesDecorativassedebedeinstalaralladodelaTorreAgbar. C Séquetomardecisionesesdifícil,peroenlosaños80y90se tomaron. Se invirtieron 290.000 millones de las antiguaspesetas,ynohacedemasiado tiempo se han terminado de pagar. A lo mejor convendríaendeudarnosunpoco y así evitar la depresiva psicosis económica que vivimos. La política, qué duda cabe, es importante, aunque hace faltaungiroensufinanciación, la estructura de los partidos y la elección de los candidatos. Pero hablemos de las elecciones del 9 de marzo. En estas elecciones se deciden el Parlamento y el Gobierno español.Yovotaréalpartidoque pueda aprovechar mejor el Parlamentoespañolparaprogresar en objetivos como la li- bertaddeCatalunyaparadefinir su estatus en España o el derecho a decidir qué queremos ser en Europa y en qué queremos que Europa tenga competencia,enconcretomoneda,ejércitoysímbolos(himno y bandera). Sería fantástico que los gobiernos y los ayuntamientos tuvieran claras algunas cosas: -que sin una economía fuerte, empresas punteras y universidades de calidad no haremos nada; -que las comunicaciones sondecisivas:laaltavelocidad en el Ebro, el aeropuerto de Lleida, Reus-Tarragona, Barcelona, Girona y en el Pirineo a Toulouse, Lyon, Marsella; -que Catalunya, un país de relieve accidentado, pronunciadas pendientes y rincones escondidos, tiene que tener, a pesar de todo, las infraestructuras alaalturadelasde Castilla,ValenciaoelMidifrancés; -que, dicho todo eso, que afecta a los debates más consumidores de prensa, radio y televisión,laeducaciónylasalud son lo más importante; -que el medio ambiente es una cuestión prioritaria, aun- que no se puede convertir en una religión alternativa; -queenpolítica,laproximidad es mejor que la distancia: queloquesepuedahacerenel barrio no se haga en la ciudad, y lo que se pueda hacer en la ciudad, no lo haga la nación. Otroasuntoesque,sinelreconocimientodelasáreasmetropolitanas, el país pierde un equipodeprimeracategoríaen la competición internacional. ComoenlaCopadeEuropade Opción. ”Hoy, día 31, decidiré si [el Partit Català d’Europa] se presenta” fútbol, en la Europa política y económica la competición se establece entre ciudades casi más que entre naciones. En 1986, Margaret Thatcher suprimió el área metropolitana de Londres impulsada por Ken Livingstone, y Jordi Pujol aprovechó para suprimir la de Barcelona, que curiosamente habían creado Albert Serratosa y Xavier Subíes,gentemásbienafín.Todo valíaparapararlospiesalosrivalessocialistasdeBarcelona. CuandoBlairganólaselecciones,loprimeroquehizofue restaurar el “Gran Londres”. Yo participé en su campaña electoralenestalínea,conNorman Foster, Richard Rogers y otros. Y el Greater London Councilserestituyó.Aquínolo conseguimos y Catalunya se quedó sin force de frappe en la competencia con Madrid y otras naciones europeas. Ya en la Generalitat, tampocopudimoshacergrancosa en un mandato en el que ERC no quiso saber nada del tema ni ICV-EUiA y CiU tampoco. ¿Y el PSC? Es un partido favorable a las diputaciones provinciales que el nacionalismo siempre había denostado. Locomentéenotroartículo:la tradición política catalana no esprovincialistaperoahoraincluso los defensores de les vegueries d’Esquerra, si los hacen presidentes de una diputación, alucinan. Creo que las diputaciones tienen competencias exorbitantes en beneficio de un sistema de partidos poco transparente, siendo generoso. Dicho esto, y sabiendo de mi interés por la evolución de la política americana y mi debilidad por los partidos demócratas, tanto el americano como el italiano, comprenderán que confíe en la rápida emergenciadenuevasfórmulaspara votarlas el 9 de Marzo. Ciutadans pel Canvi no quierenintegrarsedeltodoen el PSC, como parecía, y prefierenlimitarseaseruncentro de debate, cosa que está muy bien pero no llena el vacío político actual. Dommage… Pero,frentealescepticismo dominante,sigopensandoque la política sirve para algo Quedan dos opciones. La primera seria un partido europeo parecido al Partido Demócrata americano y al italiano. Eso es lo que comencéaproponervolviendodeItalia en el 1998. Entonces inscribíenelregistroelPartitCatalà d’Europa. Hoy, día 31, decidiré con mis amigos si se presenta. Lasegundaalternativaseríavotarunpartidoquesemanifiesteenpositivosobretodas estas reflexiones. Pero sobre todo, y a pesar de todo, no dejen de ir a votar. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Por qué votaré Type The nature or genre of the resource Article Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived ADN Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Eleccions Espanya Congrés dels Diputats Territoris Acció política Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2008-01-31 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1717/que_passara_amb_lEstatut.pdf 77888477a0a628c5a12b75d725afd443 PDF Text Text LES INCERTESES DEL FUTUR POLÍTIC DE CATALUNYA Què passarà amb l'Estatut? ¡Que lluny que queda el federalisme lleonès de Zapatero! El que va unir tots els socialistes PASQUAL Maragall Dimecres, 30/07/2008 | El Periódico de Catalunya El 9 d'agost venç el termini fixat en la disposició addicional primera de l'Estatut de Catalunya per concretar les aplicacions dels preceptes del Títol VI, o sigui, el nou sistema de finançament. Immersos en aquesta negociació, que no està sent gens fàcil, podríem perdre de vista l'amenaça més important que encara penja sobre el nostre Estatut. El futur de l'Estatut és un misteri. Depèn de si falta un membre determinat del Tribunal Constitucional el dia que es reuneixi per debatre el tema, si és que es reuneix. Un constipat oportú pot ser decisiu. Va d'un pèl. Rubalcaba és mestre en solucions: ja ho arreglarà. ¡Que lluny que queda el federalisme lleonès de Zapatero! El que ens va unir tots els socialistes en els congressos dels primers anys del segle XXI, tan llunyans ja que em semblen del segle passat o d'en fa dos. Ja saben que hi ha malalties que alteren la memòria i fan present allò que és remot mentre s'oblida el més recent. A mi em passa. Pot ser que a altres també els passi i no ho sàpiguen. Perquè, si no recordo malament, quan vaig anar amb l'Estatut sota el braç a Madrid --un text aprovat aquí amb el 90% dels vots del Parlament de Catalunya-- em vaig trobar Zapatero amb una llista de retallades. Al cap de poc, va aparèixer Artur Mas per la porta lateral i va resultar que ja havia pactat les retallades amb el president, retallades i acords en virtut dels quals Catalunya ja no era una nació en l'articulat, sinó només en el preàmbul, que no té efectes jurídics positius (i s'hi advertia que eren els catalans els que es consideraven nació, menys encara, nacionalitat). Els mateixos protagonistes havien fet saber al president de la Generalitat, uns mesos abans, la conveniència que abandonés la presidència passat el referèndum. I AIXÍ VA SER, quin remei. Entre altres coses perquè ERC era evident que no podia acceptar les retallades i es perdia la majoria al Parlament de Catalunya. Es tornaria així al mateix de sempre, a la conllevància: els autèntics representants de les essències respectives, els nacionalistes espanyols i els nacionalistes catalans, pactarien per sota la taula i educadament les seves discrepàncies sense pretendre el miracle de convèncer-se mútuament de res. Tot resolt. La legislatura es quedaria en tres anys, eleccions i fora. CiU altra vegada a manar, com ha de ser. Quan li vaig preguntar a Zapatero en qui pensava per encapçalar la candidatura socialista en les immediates eleccions, em va dir que evidentment en l'exsecretari d'organització del PSC, Montilla. El que no sé si va preveure és que Montilla se les arreglaria per convèncer els d'Esquerra Republicana perquè tornessin al Govern després d'haver-ne estat apartats pel seu no a l'Estatut i que, per tant, CiU es tornaria a quedar fora de joc. ¿I l'Estatut? L'Estatut aniria a referèndum com estava previst. I així va ser. El dia 18 de juny va superar l'aval popular, amb més abstenció de la desitjable (segurament com a �conseqüència dels avatars del procés). Després, el dia 1 de novembre, després de votar en les inevitables eleccions, Maragall se'n va anar al Puigsacalm com cada any en tal data i vet aquí un gat, vet aquí un gos, el conte s'havia d'haver fos. PERÒ NO: ARA resulta que no és el poble català, ni tan sols en referèndum, qui decideix sobre el seu estatut. Són els jutges. Jutges que el poble, via Congrés i Senat, ha nomenat. Perquè el poble, en la seva infinita innocència i la millor de les voluntats, es pot equivocar. Els jutges nomenats pel poble, no. I si es dóna la casualitat que en falta un i se'n va en orris tot el que s'ha fet, doncs fet està. I vet aquí un gat... la desafecció (de molts catalans) haurà arribat. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Què passarà amb l’Estatut? Type The nature or genre of the resource Article Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico de Catalunya Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Estatut Justícia Constitució Espanya Catalunya Democràcia Acció política Territoris Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2008-07-30 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1711/0000000912.pdf e91d139c0098744edc7372ff9553e786 PDF Text Text Pasqual Maragall i Mira Pasqual Maragall i Mira é Ex-presidente da Generalitat de Calaluña e Ex-presidente do comité das Rexions. Pasqual Maragall i Mira es Ex-presidente de la Generalitat de Calaluña y Ex-presidente del comité de las Regiones. ��Pasqual Maragall i Mira Si nos preguntamos sobre la Europa que podemos prever en los próximos veinte años tenemos que admitir de entrada que “es un ejercicio inadecuado para un ente político cuya principal característica ha sido y sigue siendo la de avanzar con ausencia de un plan total o de un plan general”. Esta cita es de Jean Monnet, el que fue inspirador de la idea de la Unión Europea, mucho antes que otros, antes incluso de la propia existencia de la Comunidad Europea. De Europa se ha dicho que su falta de visibilidad como entidad única, controvertible y sin matices es la clave de su fuerza y que la fuerza de Europa está precisamente en el hecho de que no es únicamente un poder, sino que es algo que tiende a ser poder partiendo de ser el reflejo de la existencia de identidades diversas, de costumbres distintas y de tradiciones políticas dispares. Esto no quiere decir que la debilidad de Europa sea su fuerza, sino su enorme diversidad, su propia falta de rotundidad, de contundencia, de carácter indiscutible. Es el hecho de ser una construcción precisamente discutible, perfectible, lo que la hace más interesante, tanto para ella misma como para el resto del mundo. Esta Europa avanza, a menudo, a través de realizaciones muy concretas, a veces pequeñas y abstrusas, lo que los franceses llaman petit pas, con pequeños pasos, a veces incluso con parones y con pasos atrás, con desilusiones y momentos en los que parecía que iba a aprobarse algo que después no se aprobaba. Por otro lado, el lenguaje europeo es excesivamente complejo, un lenguaje para iniciados. Yo diría que no es el lenguaje de Europa, sino el de Bruselas: un lenguaje con el que los expertos se entienden pero que la población no sólo no entiende sino que más bien la desanima a tratar de entender. Europa pues ha avanzado en unas condiciones difíciles, que se reflejan en esa �Pasqual Maragall i Mira complejidad lingüística, y mediante realizaciones concretas. Todo ello, sin embargo, dibuja unas tendencias que, sea cual sea su recorrido, a Europa del futuro será mucho más sólida y permanente de lo que hubiera sido de otro modo. La Europa del mañana será tan diversa como es ahora, pero esa diversidad habrá ganado probablemente en articulación y en reconocimiento. Europa es como Norteamérica: tiene tamaño, tanto en población como en territorio. España no lo tiene, ni Francia, ni Italia, ni Alemania, ni Inglaterra… pero todos juntos sí. Al mismo tiempo tiene algo que Estados Unidos no tiene: complejidad y mucha más diversidad. Es cierto que en Estados Unidos hay cierta diversidad, pero no hay, por ejemplo, veinte idiomas ni diversas tradiciones jurídicas -sólo en España tenemos dos tipos de derecho, el catalano-aragonés y el castellano-leonés. España está en buenas condiciones para entender Europa, aunque muchos piensen lo contrario. La cultura política, la cultura en sí, las diferentes lenguas, las tradiciones jurídicas… hacen de España un país muy preparado para entender la diversidad interna de Europa. El camino no va a ser fácil, pero miremos a nuestro alrededor. El proceso constituyente europeo se va a salvar, con rebajas que afortunadamente no son sustanciales. La Europa del euro, la Europa económica, de los mercados y las monedas, es ya una realidad imparable. Se trata, por tanto, de una Europa compleja pero potente, una Europa difícil de gestionar pero mucho más capacitada para entender el mundo que otros grandes países, más capaz de entender la globalidad, porque la globalidad es, sobre todo, diversidad. La dificultad de la globalidad no está en el número sino en la diferencia y un mundo diverso es más inteligible para los sujetos europeos que para otros países que son más monográficos a nivel lingüístico, cultural o legislativo. A finales del siglo XIX, en la Europa de hace más de cien años, el éxito derivado de la invención de vacunas y la mejora de algunos sistemas de cultivo hicieron que la población aumentara de tal modo que no era factible seguir creciendo de aquella forma y la gente tuvo que emigrar. En un cuarto de siglo emigró el 25% de la población irlandesa. En Inglaterra el crecimiento de la población debido a los avances médicos y la mejora de la alimentación hizo que los montes, pelados y yermos, incapaces de producir, acabaran siendo cultivados porque era preciso hacerlo. La ciencia económica nació ahí, el marginalismo en Inglaterra nace para estudiar cómo explicar y solucionar lo que estaba sucediendo: que los rendimientos marginales de la tierra decaen porque las tierras que se van cultivando son cada vez más empinadas o más pedregosas, más 50 �Criterios 9 – Diciembre 2007 difíciles de cultivar. Era pues una Europa que estaba exportando a América su propia gente, su propia sangre, debido a la escasez de tierra. Este era el drama de Europa hace cien años. Si Europa quiere comprenderse a si misma tiene que conocer su historia, saber de dónde viene, a qué ha dado origen en Norteamérica y en Suramérica, por qué y con qué resultados. Europa crea un nuevo mundo, al norte y al sur de Panamá, un mundo que trabaja en unas condiciones de enorme abundancia material, tanto de territorio como de productividad, que “salvan” a Europa pero que finalmente acaban “chocando” con ella. Sobretodo en Suramérica cuando Europa empieza a implantar políticas comunitarias de protección de su propia agricultura, sobre todo la inglesa, la francesa y la alemana. Europa tiene excedentes de producción y para colocarlos lo que hace es subvencionarlos. Cuando, siendo alcalde, llegué por primera vez a América Latina en 1985, me encontré con Alfonsín en plena crisis monetaria, con un problema de hiperinflación. La gente iba a comprar como en Alemania en los años 20, con sacos de billetes, porque cada día se depreciaba la moneda. Alfonsín, que estaba agotado, me decía: “Ustedes venden a 150 dólares una carne que nosotros producimos mejor por 160, pero que a ustedes les cuesta 180”. Estábamos vendiendo carne a Argentina subvencionándola para ponerla a un precio que era inferior al precio de coste argentino, que en realidad era muy inferior al precio de coste europeo. La subvención europea a la agricultura francesa y alemana hacía posible esta contradicción. Son temas que Europa ha ido, de algún modo, resolviendo, pero todavía quedan problemas de este tipo. Europa, para hacer viable la existencia de un campesinado que aún no ha desaparecido del todo, ha tenido que invadir mercados que se han resentido de esta inversión como una agresión económica. Si descendemos a la Europa de las regiones, de las ciudades, incluso de los barrios -que es donde finalmente se forja la convivencia, la coexistencia y la calidad de vida- hemos de reconocer que tenemos delante retos importantes. En Europa la población crece deprisa y lo hace sobretodo porque llega gente de fuera, no porque la natalidad sea alta. La Europa de hoy no es una Europa de emigrantes, sino de inmigrantes. Una Europa que es capaz de producir alimentos, viviendas, servicios de salud y de educación -aunque con dificultades- para miles y miles de ciudadanos que vienen de países en los que la vida es mucho más dura, o quizá no más dura pero sí más pobre. En nuestros barrios vemos que el cruce de civilizaciones provoca problemas. En 51 �Pasqual Maragall i Mira la ciudad de Terrassa, por ejemplo, hay barrios enteros en los que prácticamente ha desaparecido la presencia de gente de raza blanca. Esto se debe a que, de forma más o menos instintiva, todos buscamos agruparnos en un mundo relativamente próximo e inteligible, en el que nos sintamos a gusto, acompañados por personas con las que nos entendamos sin gran esfuerzo. Aquí nos dicen: sean ustedes generosos y acepten la llegada de nuevos inmigrantes porque esto es en el fondo una riqueza, porque nos vamos a aprovechar de ello, porque se van a integrar con el tiempo y todos vamos a salir ganando. Esto es cierto, pero no soluciona el problema de la inmigración. La inmigración es la base de nuestro crecimiento. Ahora somos una sociedad más rica que, por razones económicas y también culturales, ha ido perdiendo prolijidad y ha ido reduciendo el número de hijos por familia. También hemos ganado en diversidad, no sólo por la de los que llegan sino porque los de aquí también se van. Nos encontramos ante una pirámide invertida, con mucha inmigración, mucha diversidad y mucha más riqueza cultural. Tenemos una Europa en la que los problemas de escasez alimentaria han desaparecido y los problemas de escasez de mano de obra se resuelven con la integración de razas distintas, lo que genera complejidad en determinados barrios y situaciones que hay que resolver con políticas ad hoc en cada lugar, sin fórmulas generales. Es necesario sin duda que los gobiernos nacionales o autonómicos sean sensibles al tema y ayuden pero el papel fundamental es el de los alcaldes. No hay leyes para solucionar el problema de la diversidad. Esta es nuestra situación, esta es nuestra herencia. Si miramos desde aquí lo que está sucediendo en Europa, vemos que se está produciendo un hecho extraordinariamente importante. Además de la rotación poblacional que hemos vivido, nos encontramos con que los elementos que antes definían lo que entendíamos por nación y por estado (la moneda, el ejército, la bandera, el Derecho) ya no son equivalentes a nuestro estadonación que es España sino que son europeos. Este hecho facilita la existencia de algo enormemente difícil de conseguir: una conciencia ciudadana de doble pertenencia. A aquellos que reaccionan en contra de la diversidad y la pluralidad, que reaccionan con miedo ante la existencia de nacionalidades, yo les diría “jueguen ustedes a este juego, que es más complejo, pero es mucho más interesante y más cercano a la realidad de las cosas”. El juego del pluralismo cultural y lingüístico presenta costes elevados, pero con él todos salimos ganando. No es un proceso que vaya solo y al que simplemente nos tengamos que atener, es un proceso que hacemos, y que se puede y se debe ir 52 �Criterios 9 – Diciembre 2007 modulando en base a unos principios. Un buen principio cuando se trata de unir es establecer la reserva general del principio de subsidiariedad. La subsidiariedad implica que únicamente se ha de hacer desde lejos aquello que esté justificado pero que el principio dominante ha de ser el de proximidad. Es decir, que Europa haga lo que las naciones no saben hacer, que las naciones hagan lo que las autonomías no saben hacer, que las ciudades hagan todo lo posible y las autonomías sólo aquello que las ciudades no puedan. Como principio general es el mejor porque es el más contrastable, aunque hay excepciones, por ejemplo las economías de escala o el principio del exceso de proximidad que puede darse en pueblos muy pequeños. Posiblemente la división de España en provincias no debe hacerse a la francesa, siguiendo el principio cartesiano desde París o desde Madrid, sino atendiendo a las variedades casi diría “dialectales” propias de cada provincia. En Catalunya, durante mi gobierno, concebimos siete veguerías, siete provincias, porque reconocíamos la existencia de realidades tan distintas como son las Tierras del Ebro o el Pirineo. Estos principios de proximidad y de diversidad son los que hay que cuidar, no considerándolos una dificultad sino una riqueza. En Europa, Galicia, Catalunya y Euskadi presentan situaciones semejantes. Existe también Flandes, Baviera, Escocia, Gales... son varias las naciones de Europa que se encuentran dentro de estados plurinacionales. Debería organizarse una reunión de vascos, catalanes, gallegos, flamencos, escoceses y bávaros. Sin inventar nada, sólo una reunión de naciones que no son Estado y que hacen una proclama diciendo: “Somos naciones pero no pretendemos ser estados aparte”, haciendo entender a los estados que no se está contra ellos y que no todos los que son partidarios de la existencia de estas naciones y de su reconocimiento por parte de Europa son partidarios de la independencia. Evidentemente, los sentimientos no se pueden prohibir pero que no está en el horizonte de lo racional que esto suceda a corto plazo. Incluso se podría desdramatizar regulándolo mediante un sistema, modesto pero relevante, de comprobación rutinaria para saber cuál es el estado de opinión, supongamos, cada 25 años. La propia expresión del ejercicio democrático quitaría mucho apoyo a las posiciones más radicales y las cosas transcurrirían por caminos mucho más tranquilos. 53 �Pasqual Maragall i Mira Todos estos temas, si se quiere, tienen solución. Yo creo en la diversidad de Europa y en la capacidad de reconocerse a sí misma como un conjunto de estados en los que conviven más naciones que estados. Europa, en este sentido, es más una solución que un problema y lo único que hace falta es tener un buen método para escribir el libro de esta Europa, para que sea el lugar de la diversidad y al mismo tiempo el lugar de la justicia, el lugar donde cada uno encuentre una respuesta a sus aspiraciones. Es difícil que esto se resuelva sólo desde Bruselas. Europa es la patria de la diversidad, una diversidad que tiene un coste a veces elevado pero que si sabemos manejar bien, nos hará mejores que los demás. Gallegos, catalanes, vascos, flamencos, bávaros, escoceses… están expresamente cualificados para transmitir este mensaje, defendiendo su especificidad y haciendo de Europa un continente digno de nuestras aspiraciones. 54 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource La acción exterior de los entes locales y regionales en la esfera comunitaria Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Abstract A summary of the resource. Publicació al número 9 de desembre de 2007 de la revista Criterios de la Fundación Instituto de Estudios Políticos y Sociales, de la conferència del 28 de setembre de 2007 a A Coruña. Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Regions Europa Territoris Relacions Internacionals Acció política Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1544 Source A related resource from which the described resource is derived Criterios. Res publica fulget: revista de pensamiento político y social Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-12-15 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1708/0000000612.pdf 71d7a809feea237e5e5b1e2476a4ab7d PDF Text Text 8 aDn Política Martes 25 de septiembre de 2007 Política 9 Xpresate «No debería ser necesaria la quema de banderas, ni debería tampoco penarse.» politica@adn.es Relator. EN ADN.ES ENTREVISTAPASQUALMARAGALL,EXPRESIDENTEDELAGENERALITAT MARAGALL “Hay gente contra la Monarquía” Elsocialista llegaalaredaccióndeADNcontiempo de la entrevista. El ex presidente de la Generalitat por delante y un artículo de opinión en el bolsillo, tiene la cabeza en Europa y, como siempre, no se cuyarelevancianosobligaareproducirloalmargen muerde la lengua en ningún tema de actualidad. Cristina Fallarás Barcelona -Bueno, pues a ver quién se la queda. ras dejar la presidencia de la Generalitat, Pasqual Maragall anda con el interés dividido entre Cataluña y Europa, entre la defensa del federalismo en España y la posibilidad de un Partido Demócrata Europeo. Ahora tiene tiempo y libertad para inventar esas fórmulas que tanto asustan a sus correligionarios. -¿Qué es hoy el socialismo? -Parte del mundo global. El mundo global tiende a dividirse en dos bloques, uno conservador y otro progresista. El socialismo es una parte del segundo. -¿Cuál es su mayor preocupación ahora? -Europa. -¿Cuál es el mayor problema de Zapatero? -Ninguno. -¿Y de Europa? -Que sea por fin algo. Nuestra nueva patria grande. -¿Por qué? -Porque no le ponen enfrente candidatos de relieve. -¿Nicolas Sarkozy acierta? -Sí. Él y Angela Merkel aciertan redactando una constitución reducida y creando la Unión Mediterránea. -¿Cuál sería de relieve? -Alberto Ruiz Gallardón o Rodrigo Rato. T -¿Cuántos años le faltan a Europa para cuajar? -Está avanzando. Lo que me temo es que la izquierda no se ha puesto en marcha. -¿Por qué? -Porque no ha sabido encontrar ni los temas ni las soluciones a los temas. Y la derecha, sí. Lo ha hecho mejor que la izquierda, que está dudando mucho. Pero confío en los italianos. -¿Qué cuestión debería ser la bandera de la izquierda en Europa? -La de siempre, la libertad y el progreso. -Podría ser también la bandera de la derecha. -¿Y el Partido Demócrata Europeo? -Por el momento, sólo un partido italiano. Pasqual Maragall visitó la redacción de ADN y se mostró muy interesado por el desarrollo de nuestra web ADN.ES. G. VALLE “Barcelona debe endeudarse e invertir” -¿En Barcelona parece que nada funciona? -Yo creo que en estas cosas siempre hay un ciclo de opinión, y de humor. -Sobre todo entre los barceloneses. Por eso Barcelona és bona,porquelosbarceloneses no perdonan. Yo no veo que esté mal. -Cercanías, el AVE o el aeropuerto no son opiniones. -Barcelona sigue siendo la ciudad más popular de Europa. Por algo será. -FíjeseenlostrenesdeCercanías,enelaeropuerto,en el AVE. -Cuidado, eso no es Barcelona. Barcelona es víctima de que Cataluña y España no han acabado de resolver sus problemas. Que van muy len- -La imagen de la ciudad en este momento no es buena. tos. Hay una coincidencia general en que hay que acelerar y creo que eso es bueno. Lo importante es hacer las cosas y luego pagarlas, no al contrario. Es lo que se hizo en Barcelona hace 20 años. Se invirtieron 300.000 millones. Y ahora se han acabado de pagar. -¿Vuelta a empezar? -Barcelona es una ciudad hecha para exposiciones y Jue- gosOlímpicos,1888,1929,ylos Juegos de 1936 que luego no se hicieron y se convirtieron en Juegos Populares y en la excusa para que Franco declarara la guerra... Cada exposiciónhizoalgo,peronopara que durara. Todo se caía, y hubo que poner los cimientos bajo las cosas que había. Eso costó todo el dinero que he dicho. Y ahora ya está pagado, o sea, que hay que volverse a endeudar y volver a invertir. -¿Resultaría bueno para la política española? -Sí, pero el PP ha decidido autoinmolarse. En realidad, ya está bien así para los unos y los otros. A unos les gusta mandar sin mandar, y a los otros perder sin perder del todo. En el fondo ambos están muy de acuerdo. -¿Quién sale perdiendo? -Nosotros. -¿Ustedes? -La gente, Cataluña, Europa. -¿Contrapone España a Cataluña y Europa? -No lo contrapongo. Soy como mi abuelo, de la España plural. -¿Por qué alguien quema una foto del Rey? -Porque hay gente que está contra la Monarquía y contra España. Hay ciudadanos que son partidarios de la independencia. -¿Cuál fue su relación con España siendo presidente? -Mejor que la de mi abuelo. Él dijo, al final de la Oda a Espanya: “Escolta, Espanya, la veu d’un fill que et parla en llengua no castellana” y termina “Adéu, Espanya”. En 1907 Cataluña ya se da cuenta de lo que es, porque tiene los medios culturales, económicos, políticos... Hace 100 años, vieron que había que recomponer la diversidad hispánica, y eran casi todos europeístas. -¿Es un camino? -No. No es que no sea posible, es que la independencia no tiene contenido, significación ni posibilidad importante. Es jugar en un tablero donde no está jugando nadie. Es un problema que tiene otras soluciones. -¿Cuáles? -El federalismo. Y Europa. -¿Y no ha cambiado nada? -Toda la historia de los últimos 100 años de España gira en torno a esos temas de identidad y pluralidad. Ahora estamos en condiciones de resolverlo, y no sería bueno que no aprovecháramos para efectivamente, hacerlo. -¿Por qué no está usted en Europa? -Ya he estado. He sido el presidente del comité de las regiones. Pero una cosa es Europa, que me interesa mucho, y otra Bruselas que no me interesa nada. Si Madrid es complicado, Bruselas, ni te cuento. -¿“Efectivamente” quiere decir un Estado federal? -“Efectivamente” quiere decir que Cataluña sea reconocida como nación, no fuera de España, sino dentro. Dentro del Estado español y dentro de la UE. -¿Qué le queda por hacer? -Casi nada. Mis memorias. Un diario, una web, desarrollar una empresa de capital riesgo... -Habla de comunicación. ¿Fue uno de sus fallos en la época de president? -No, probablemente hubo demasiada comunicación. -¿Cuáles? -El Estatut, por ejemplo. Maragall posa en la redacción tras la entrevista. GUILLEM VALLE -¿Cuáles son los mejores recuerdos de su etapa política hasta el momento? -Los Juegos Olímpicos y el referéndum de l’Estatut. -¿La presidencia de la Generalitat le hizo más ilusión? -Bueno, a mí siempre me han ido llevando. Yo no quería, no quería... figura que no quería. Ni ser alcalde ni presidente. Yo estaba en Baltimore tranquilamente cuando me llamaron para ser candidato a la alcaldía, y dije que no. Insistieron, porque yo ya había trabajado en el Ayuntamiento, y les dije que pusieran a alguien que quisiera ser alcalde, y yo ya trabajaría de número dos. Y fue Serra. Esto fue en el 79. Fui alcalde porque él se marchó. -¿Y en la Generalitat? -Pasó un poco igual. Estaba en Vascos y catalanes Por Pasqual Maragall elipe González, según nos recuerda Patxo Unzueta, dijo hace años que respetaría el Estatuto que los vascos hubiesen aprobado con la sola condición de respetar la Constitución. En nuestro caso no fue así: Zapatero, inquieto por la magnitud de la propuesta estatutaria catalana, pactó su recorte con los nacionalistas catalanes y con el presidente de la Generalitat. Pero añadió una condición: el presidente de la Genera- F pedir, no imponer. Los nacionalistas vascos no imponen, sino que pactan en Euskadi un texto con las otras fuerzas, a condición de que esas fuerzas renuncien a hacer la puñeta luego en Madrid. ¿Qué ha pasado? Que el PNVhatomadolapropuesta Imaz por bandera, ha aceptado su dimisión, y se dispone a defenderla en Madrid. Estamos expectantes. Si la tocan, ¿qué pasará? Aquí la tocaron en las Cortes, pactamos soluciones y se -¿Euskadi y Galicia? -Si quieren (y creo que quieren), sí. Pero resulta que a Imaz lo tienen que echar por haber dicho lo que dijo. -Pero no hubo sensación de cambio. -Niego la mayor. Hubo demasiados cambios. -Que ahora le parece un lío, según ha afirmado. -Habríamos tenido que cambiar la Constitución. LaOpinión Presidencia «Hayquiendiceque hubodemasiados cambios» Responsabilidad «Yo no quería ser alcalde ni presidente» Estatut «Habríamostenido quecambiarla Constitución» Madrid «Esimportante,pero noloestodo.Madrid noesEspaña» Italia y me llamaron: vuelva, vuelva. -Se refiere a que aquello no cambió, ¿no? Porque eso está ahí para quedarse. Los temas de identidad cada uno los vive de una manera distinta, según si se es hijo de tal o cual. Pero el resumen, la media, da que Cataluña tiene personalidad nacional. Cataluña es una nación formada por gente de procedencia muy diversa que en su mayor parte saben que tienen una personalidad propia nacional. Y eso provoca problemas. Algunos, no muchos, dentro de Cataluña, y bastantes fuera, sobre todo en España y un poco en Europa. -Existe la sensación de que su experiencia como president decepcionó a cierta gente, porque no sucedió lo que ellos esperaban. -¿Y qué esperaban? -Un cambio global, a todos los niveles. -Hay quien dice que, precisamente, hubo demasiados cambios. -Había gente harta del nacionalismo chato de Pujol. -¿Qué dijo? -“No impedir, no imponer”. Quiere decir que, vista la experiencia catalana y el Estatut, no van a imponer, sino que van a pactar, pero allí, en Euskadi, y con los socialistas de allí. Y luego, ya cuando hayan pactado, lo que hayan pactado no se toca al llegar a Madrid, que no les pase “lo que a Maragall”. -Usted les dio mucho miedo en España. -Bueno, porque era el primero. De hecho, Ibarretxe lo intentó, pero no lo consiguió. Nosotros lo hicimos un poquitín mejor e Imaz todavía más. Pero a él ya se lo han cargado. -¿Cuál es el problema? -Madrid, más que España, es tan potente, y no me parece mal que lo sea, que digiere mal la diversidad. Y eso sí que me preocupa. Madrid está encantado de haberse conocido, y de repente no ve nada más. En eso se equivoca, porque Madrid es importante, pero no es todo. Madrid no es España. La entrevista íntegra y más fotos en adn.es “Pero [Zapatero] añadió una condición: el presidente de la Generalitat, después de aprobado el Estatuto, tenía que dimitir” litat, después de aprobado el Estatuto, tenía que dimitir. Esta condición no se la puso a Josu Jon Imaz en circunstancias parecidas. Pero Josu dimite. ¿Qué será que siempre se termina así? Imaz había hecho una propuesta a la canadiense: Quebec sería independiente sólo si una mayoría clara lo reclamaba en referéndum. Allí se hizo y los independentistas perdieron. Asunto zanjado. En Flandes, igual. Imaz proponía, no exactamente lo mismo, pero sí algo parecido: no im- aprobó en referéndum. Veremos los vascos. Pero ahora resulta que el TC puede impugnar artículos del Estatuto catalán, lo que nos pondría a los pies de los caballos frente al pueblo que refrendó lo que le propusimos que ratificara. Supongo que, por eso, los vascos se quieren asegurar de que no habrá retoques, creen que así no ha lugar a recurso. Pero ¿no puede, por ejemplo, recurrir el Defensor del Pueblo? ¿Cómo acabará todo esto? Estamos expectantes. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Vascos y catalanes Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Estatut Espanya plural Catalunya País Basc Territoris Acció política Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1283 Source A related resource from which the described resource is derived ADN Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-09-25 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1707/0000000615.pdf 830a8332eecb3cf5856972301720f4bd PDF Text Text pag. 9 L'euroregio 3irineus-Mediterrani Per potenciar el projecte s'han d'accelerar les comunicacions, afavorir I'alianqa logística i apostar per I'Airbus per empreses d'abast considerable. En ells hem de confiar. Infraestructures. No solament l'AVE, no solament l'Airbus, no solament la MAT. També l'arribada del trenet franc& des de Puigcerda fins a la Seu i Andorra. El subdesenvolupament de les infiaestructures a prop de la ratlla fronterera és endemic. Andorra esta m 6 interessada que ningú a millorar les connexions. Estic convencut que el cap de Govern coincideix en la necessitat del projecte. Em consta. (A part d'aixb, Andorra vol dir alguna cosa més: vol dir una cadira i una veu a Nacions Unides). PASQUAL euroregio Pirineus-Mediterrani ha estat enguany el tema de la Universitat Catalana d'Estiu de Prada. La universitat d'estiu abans era considerada un romanticisme historicista. Ara és la universitat d'una euroregió de futur, de la nostra part d'Europa. Agraits als que la van inventar i els que la mantenen. Catalunya sola té una forta personalitat, perb no té la dimensió suficient ni el dret a ignorar que comparteix amb altres territoris el que es va anomenar, potser amb excés d'optimisme, Palsos Catalans. Val a di;: un idioma entre diversos, u n dret, una historia, uns herois. Triar, doncs, l'euraregio com a tema de la trobada d'aquest any ha estat, sens dubte, u n encert. Diguem-ho tot. Volíem esborrar la ratlla, pero la ratlla ja no hi és. El sant patró de Prada i de tot aixo és sant Pau Casals, que va ferhi parada i fonda. Com també van raure a prop de Prada els monjos de Montserrat que van tenir problemes al final del franquisme arran de les Rutes Universitaries i altres esdeveniments avui excessivament oblidats. Pau Casals va fer alguna escapada discreta a Sant Salvador, on tenia casa, a tocar del Vendrell, la terra de Joan Reventós i de la vídua d'Apel.les Fenosa. L' a) Accelerant les comunicacions (TGV Perpinya-Nimes i TolosaNarbona, a més a mes de GironaNarbona). b) Aprofitant fes línies de l'AVE a entre els dos cantons de la ratlla. la nit per d u r mercaderies dels Ara hi hauríem d'afegir el Museu ports i als ports de Tarragona i Barde Ceret, que du la Josefina Mata- celona. El port de Barcelona ja té moros, nascuda a 1'Ebre i establerta centre logístic a Tolosa. ara a Cotlliure, on est5 enterrat c) Mobilitzant recursos per al Machado. Centre Pau Casals. ¡Quin país el nostre! d) Apostant per la gran empresa de l'euroregió, que es diu EADS (Airbus). És l'empresa més important d e l'euroregio, del nostre tros S9had'esbsrmr la línia d'Europa. que ens ha separat De tot aixo se'n cuidaran els predurant segles, demostrar sidents Malvy (Migdia-Pirineus), Montilla (Catalunya),Xiscu Antich que Europa es veritat (Illes) i, espero, Marcel-li lglesies AL REMEMORAR eis (Aragó),que és de la Franja (de Boanys finals del franquisine i de la Pau Casals va tenir dos gestos nanca), parla catal2 de naixement i, transició a la democracia, no puc histbrics: un va ser el discurs que va amb seguretat, maldar5 per consresistir la temptació d'esmentar els pronunciar a Nacions Unides expli- truir el túnel de baixa cota a Bornoms d'altres persones que, amb cant que Catalunya és una nació i deus, una obra gairebé farabnica. A un peu a Franca i un altre aquí, van l'altre instal.lant-se a la frontera de veure si en la cimera franco-espamantenir el nexe entre passat i fu- Franca i muntant els seus concerts nyola de finals d'estiu Moratinos tur i continuen sent testimonis de al peu del Canigó. empeny. I ara ¿que hem de fer? ¿Com es fa fets irrepetibles i emocionants, i Tot plegat per esborrar la ratlla d'una cultura, subcultura europea una regió europea? ¿Quin hauria que ens ha separat forcosament dude ser l'nhc de I'euroregio? ¿Com rant segles. Tot plegat per demossi voleu, irrepetible i valuosa. Entre aquestes, tres dones singu- ens hi hem de posar? trar que Europa es veritat, que els lars: la Nicole Fenosa, la Pierrete Gargallo i la Mariette Llorens Artigas. Elles tres, amb Picasso i Gósol [I],representen potser millor que ningú l'estret lligam de fa 100 anys trens i les carreteres son ara instruments de treball i font de riquesa. Fa uns quants anys es va presentar a Tolosa I'Airbus-380. Hi vaig ser. Boeing i EAüS porten una competilncia durissima en el mercat mundial del transport aeri. Tenim, doncs, a tocar una de Les seus industrials més importants d'un dels sectors decisius de l'economia internacional.Juguem-hi fort, en la mesura de les nostres possibilitats. Europa t? urrar que es també un cost: la diversitat. I aixo es cura comunicant Hem de mobilitzar recursos per a aquests quatre objectius. Entitats financeres, organismes empresarials, institucions culturals, des de les caixes fins als museus (MNAC, Macba. IVAMI. tots haurien de coincidir en aquest objectiu estrat6gic. Afortunadament, hi ha a la política persones com Narcís Serra, Raimon Obiols, Recoder, Bargalló i altres que tenen sensibilitat per l'ak i ESCOLTEU: Europa té un atot que és també un cost: la diversitat. I aixb es cura comunicant. Europa no és con1 els Estats Units o com altres grans palsos. Deu tenir entre 50 i 100 idiomes. I cultures jurídiques i polítiques historicament diferents. Ara bP: te una moneda i te una bandera comunes. Per tant, Europa, si ho fa be, pot entendre i ajudar a resoldre els problemes del món i de la globalització molt més bé que els paisos unidimensionals. Pero tot comenca sumant des de baix, des de les comarques i les ciutats, des de Catalunya i 1'EuroregiÓ. Per aixo, a Prada, en lloc d'aquell grafit tan curiós a prop de Perpinya que els meus amics de Prada van f e tografiar i em enviar i que proclam a v a : ~ S o y e pz r o p r e s , p a r l e z francais!. (que es pot traduir com: ((sigueunets, parleu fiances.), vaig acabar la meva pres6ncia a Prada dient: ((Sigueupropis: parleu catala!)). [ I ]A Gósol, Picasso va llegir a Fran~oisepoesies de Joan Maragall i les va traduir al francPs en un carnet que es guarda al museu que el pintor té a Barcelona. I va pintar el vell de Can Tampanada, imatge de la decrepitud i la mort que el va acompanyar sempre més, fins i tot entaforat en el retrat de Gertrude Stein. = Expresident de la Generalitat. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource L'euroregió Pirineus-Mediterrani Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Euroregió Infraestructures Catalunya Cultura Territoris Economia Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1264 Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico de Catalunya Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-08-29 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/1700/0000000630.pdf 949c6d25a513cc50b1315008086ef258 PDF Text Text Clos a Indústria i la relació Catalunya-Espanya El Periódico | 31.8.2006 No és cap secret que el Ministeri d'Indústria és un ministeri singular, amb una càrrega competencial formidable. Això és ja una indicació de l'alt concepte que el president Zapatero tenia de José Montilla, ja que els ministeris van ser concebuts probablement tenint en compte les característiques i les idees de les persones en què s'havia pensat per dirigir-los. És sabut que Zapatero, fa ara exactament un any, es va enfrontar al fet que l'aprovació de l'ambiciosíssim Estatut que s'estava gestant al Parlament de Catalunya se sotmetés a alguns condicionants formals per part del nacionalisme català. Algun d'aquests condicionants derivava de la preocupació que en aquesta força política nacionalista generava l'eventual efecte benèfic de l'aprovació del nou Estatut sobre les expectatives electorals del candidat socialista, en especial --es pensava-- si aquest era el president de la Generalitat. No em refereixo a la famosa foto Zapatero-CiU a la Moncloa, que és molt posterior. El cas és que Zapatero ja tenia clar fa un any que el candidat socialista a Catalunya podia ser, al seu entendre, l'actual, per poc temps, ministre d'Indústria. En això no és que estiguéssim d'acord o en desacord: és que, al meu entendre, no era presentable el tracte d'una cosa per l'altra, d'Estatut per president. I no hi va haver tracte. CiU, que en aquell moment al Parlament de Catalunya era decisiva, va acceptar l'aprovació de l'Estatut sense haver obtingut compromisos a canvi. I més tard, a Madrid, al Parlament espanyol, sense ser pas necessari el seu vot, va obtenir, en canvi, un protagonisme que Zapatero va cedir d'una forma generosa. Així s'ha anat configurant la situació actual de transició cap a una nova majoria a Catalunya, encara impredictible en el seu format. I probablement cap a una col.laboració franca a Madrid entre el socialisme i el nacionalisme català. Sens dubte, sobre el resultat de les eleccions a Catalunya hi ha més incertesa que sobre el resultat de les eleccions a Espanya, on el socialisme porta un avantatge apreciable. Aquesta perspectiva espanyola de futur és molt meritòria, perquè a l'esquerra li costa més durar en el poder que a la dreta, excepte en casos excepcionals, com el del socialisme de Felipe González i Narcís Serra, que va tenir 15 anys de governació- després de 40 de dictadura. I no ho oblidem (perquè la història es repeteix): González va haver de sacrificar Serra en els últims quatre anys per facilitar el pacte entre el socialisme espanyol i el nacionalisme català. Tant li costa a l'esquerra durar en el poder que una part del preu d'aquesta durada en l'àmbit espanyol pot acabar sent el de renunciar a un Govern o una majoria estrictament d'esquerra, a Espanya i a Catalunya. I a part d'això, el poder en sentit ampli, econòmic, tecnològic, informatiu, fins i tot cultural, en bona mesura, sempre el té la dreta. Per cert, que el pacte socialisme espanyol-nacionalisme català també va funcionar en la desaparició, teòricament provisional, del Grup Socialista Català al Congrés dels Diputats, després del cop d'Estat del 23 de febrer de 1981. El PSC no ha renunciat mai a recuperar-lo. Si no es recupera ara, dubto que es recuperi mai. Ara vol dir a la sortida de les següents eleccions espanyoles, és clar. �L'excepció a aquest panorama és al Senat, on l'Entesa dels Catalans segueix viva. Però ja sabem que el Senat no és exactament, de moment, la Cambra de les autonomies en el sentit que auspiciava la Constitució espanyola. En definitiva, Espanya accepta, en períodes determinats com l'actual, que l'esquerra estatal pacti transitòriament, o no, amb els nacionalismes interiors, però no accepta del tot que l'esquerra catalanista o basquista demani respecte per la seva pròpia interpretació de com ha de ser Espanya a llarg termini. Espanya prefereix la distància que se suposa educada entre la nació i les nacions a una ingènua ingerència de les nacions en la nació. Ara fa exactament 100 anys, Catalunya ressorgia potent en el terreny econòmic i en el polític, mentre Espanya vivia amb neguit la pèrdua de les colònies i la seva pròpia reducció a la mera Península. El que llavors va desembocar en República, guerra civil i dictadura prolongada, en un context internacional dramàtic, ara va camí de consolidar-se en una monarquia democràtica de caràcter federalista, amb unes expectatives econòmiques i polítiques excel.lents: creixem gairebé el triple que Alemanya i França, països que haurem igualat en renda per càpita al final de la dècada. Madrid s'ha convertit en una de les grans metròpolis europees, cosa que estava lluny de ser possible fa 100 anys. I Barcelona ha aguantat l'empenta, cosa que encara és més admirable, vistes les dificultats. Tornant al principi: el Ministeri d'Indústria té un paper decisiu en aquest context. És un element gairebé únic d'influència catalana en la política governamental espanyola. És un superministeri carregat de significació política, i la gent ho sap. Joan Clos s'enfronta a un repte, no solament en el terreny del management, sinó a un repte polític de primera magnitud. El paper de Catalunya a Espanya hi passarà en bona mesura. La responsabilitat és gran. I la capacitat de Clos per enfrontar-la, notable. Des del Govern de la Generalitat, esperem molt de la seva experiència, la seva polivalència temàtica, la seva ambició política i la seva fidelitat a Catalunya i a l'Espanya de caràcter federal. Potser per aquí es pugui compensar la convicció madrilenya que Catalunya i el nacionalisme català són la mateixa cosa i que, com a molt, el que hi ha a Catalunya, a més del nacionalisme, és una reserva de vots espanyolistes per al socialisme peninsular a les eleccions generals. Pasqual Maragall President de la Generalitat � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Clos a Indústria i la relació Catalunya-Espanya Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico de Catalunya Language A language of the resource Català Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1396 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Subject The topic of the resource Clos i Gimenez, Joan, 1945- Espanya Catalunya Govern Territoris Acció política Estatut Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006-08-31 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/1699/0000000632.pdf 7ac2022597fb7defb98d8e72d31c3ea6 PDF Text Text Catalunya i l´Estat Diari de Girona | 27.8.2006 A Espanya s´ha materialitzat un dels processos més acabats del que els anglesos anomenen "devolució", val a dir el retorn de competències polítiques a la base del sistema. Per descomptat a Espanya s’han traslladat més competències a les autonomies o territoris que no pas en el Regne Unit, la República Federal Alemanya, o fins i tot, salvades algunes excepcions (p. ex. en justícia), a la Unió nord-americana. El resultat és el següent: a Espanya la despesa pública pròpiament dita, sense Seguretat Social ni càrrega financera originada pel deute públic, es reparteix entre Govern central, Governs autonòmics i sector local (Ajuntaments i Diputacions), en una proporció aproximada de 30/50/20%, respectivament. Si parem compte que al 1979 les autonomies pràcticament no existien, excepte les autonomies provisionals a Catalunya i Euskadi, resulta que en poc més d’un quart de segle s’ha produït una redistribució sense precedents de les competències i els diners públics. A Catalunya i Euskadi, que tenen més competències (p. ex. policia autonòmica), els tants per cent encara son més esbiaixats en favor dels territoris subestatals. L’Estat era el 80% i ara és el 30 % del total, i en el cas de Catalunya menys: el 20%. Per acabar-ho d’adobar, l’Estat, en el cas de Catalunya, ha invertit en grans infraestructures i altres capítols de la seva competència menys que en proporció a l’activitat econòmica de Catalunya: entre el 12% i el 15% de la inversió estatal s’ha fet aquí en els darrers anys, contra una proporció de quasi el 19% de l’economia catalana en relació amb l’espanyola. És a dir, l’Estat ha gastat aquí en inversions menys del que tocava -cosa d’altra banda tan evident que el nou Estatut ha hagut d’incloure una clàusula sense precedents en cap Constitució o Estatut: en els propers 8 anys el Govern central es compromet a invertir a Catalunya prop d’aquell 19% que havia de gastar aquí i que no arribava mai. El Nou Estatut és una consolidació definitiva d’un dels sistemes més descentralitzats del món (potser amb l’excepció parcial de Bèlgica, on p. ex. la Regió de Brussel·les va fer un tractat comercial amb la Unió Soviètica). En el nostre cas, a més, això no deriva, com en el basc i navarrès, de furs senyorials anteriors al segle XIX, sinó d’un plantejament contemporani de les potencialitats i dels drets i deures respectius de la societat espanyola i la societat catalana. Això no vol dir que l’Estat espanyol i el seu Govern, no tinguin influència política a Catalunya. En cert sentit en tenen més. Per dues raons: primera, perquè han guanyat crèdit i respecte. I en segon lloc perquè en tot allò que segueix essent de la seva competència estan actuant amb molta més ambició que fins ara -molt particularment en política internacional. Cada cop més "el nostre món" és el món sencer. En aquest escenari, "passem per Espanya" (camí d’Europa i el món) per cada cop més coses. Però també és veritat que Espanya ens està donant més accés a Europa del que mai havíem tingut. Quan el conseller Siurana representà Espanya, per torn, davant la Comissió Europea, els dos fets coincidien: som més presents fora i més dependents de fora. Abans només havíem d’anar a Madrid i ara hem d’anar més lluny, encara que de tant en tant ens toca representar Madrid a Brussel·les. �Els Estats europeus s’han adonat que cadascun pel seu costat no van enlloc en un món en què les grans nacions compten la seva població per centenars de milions. Va ser la mateixa Europa, quan al segle XVIII va fer una estirada poblacional increïble, la que va donar lloc, via emigració, a un país immens, avui el més fort del món: els Estats Units d’Amèrica del Nord. A la Unió americana va seguir la creació de la Unió Soviètica, l’enfortiment i militarització del Japó, i més tard la vertebració nacional de la Xina i l’Índia. Europa mentrestant era el teatre de l’enfrontament entre les velles nacions del continent per la migrada quantitat de terra i recursos naturals existent. Els rendiments decreixents en l’agricultura foren la base de l’emigració cap a Amèrica, i també del naixement de la ciència econòmica. Finalment, després de dues guerres mundials, Europa va decidir fer les paus i unificar-se. Aquesta és una de les aventures més emocionants i significatives del segle XX i la més assenyalada de l’inici del segle XXI. Catalunya hi està plenament implicada. Des de 1906, en l’inici del catalanisme modern, els catalans miraven a Europa -com després va dir Salvador Espriu, miraven «Nord enllà, on la gent és desvetllada i feliç». Ara fa cent anys de quasi tot. De la Solidaritat Catalana, de les escoles municipals de Barcelona, de l’Enllà de Maragall i el llançament del noucentisme per l’Ors. Ha hagut de passar un segle perquè els vells somnis es complissin -la qual cosa no vol dir que no s’hagi fet res en 100 anys. Però a fe que ara hem obtingut el que la majoria dels catalans volíem, si bé no per la via i en la forma que hauria calgut perquè la majoria aclaparadora dels partits catalans que va aprovar l’Estatut a Catalunya l’aprovés també a Madrid. D’això ens n’haurem de penedir? Probablement. Però el 1932 va passar quasi el mateix, amb la diferència que el partit que aleshores va fer el sacrifici d’ambició (recordeu la carta de Jaume Carner a Macià que es va republicar recentment a La Vanguardia) és el que ara ha estat reticent a cap cessió, i han estat nacionalistes i socialistes els qui han acceptat determinats retalls. Hem obtingut quasi tot el que teníem el desig de tenir. Queden una sèrie de temes prou coneguts, que s’aniran resolent, com és el cas de l’aeroport transoceànic. Això no hi ha qui ho pari. Val a dir que Catalunya, per tot el que ha estat dit, és Estat. I que el Govern central està jugant amb intel·ligència el joc de la devolució i de l’ambició europea. Espanya és el país europeu de notable dimensió que creix més: el 2009 haurem caçat la RFA en renda per càpita i amb França ja hem empatat. En definitiva està fent els seus deures i Catalunya també. Pasqual Maragall President de la Generalitat � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Catalunya i l'Estat Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived Diari de Girona Language A language of the resource Català Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1394 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Subject The topic of the resource Estatut Estat Espanya Catalunya Descentralització administrativa Subsidiarietat Territoris Acció política Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006-08-27 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/1698/0000000633.pdf adab6ff773fea518936534b30883cd83 PDF Text Text ¡Felicitats, Catalunya! El Periódico | 9.8.2006 Catalunya viu avui una jornada difícilment oblidable. Avui entra en vigor el nou Estatut de Catalunya. El dia 9 d'agost és també una data històrica. Per primera vegada els catalans podem veure com un Estatut és derogat sense sublevacions militars ni ruptura i és substituït per un de millor per efectes de la voluntat popular. Sense temps de silenci, amb l'eficàcia immediata de la continuïtat institucional. El vell Estatut de l'any 1979 passa amb tots els honors a formar part del nostre patrimoni col.lectiu i el país disposa d'una nova llei fonamental adequada a les exigències del seu temps. El nou Estatut ja és una llei efectiva i cap de les profecies apocalíptiques que van ser proclamades per l'espanyolisme més ranci s'hauran complert. L'Estat espanyol segueix constituint una realitat política amb futur, i Catalunya, la nació catalana, disposa d'un Estatut que li confereix la màxima sobirania possible a Europa. Catalunya i tota l'Espanya plural estan avui d'enhorabona. Tots els intents de fer descarrilar el projecte, tota la crispació fomentada per la dreta per impedir l'ambició dels catalans quedarà registrada en la història com a literatura vulgar i catastrofista. El darrer intent davant el Tribunal Constitucional no serà més que el signe d'una estratègia errònia. Avui Catalunya és més Catalunya que ahir. Hem entrat de ple en un moment de present i futur que es correspon amb l'aspiració de la societat catalana de disposar del màxim poder de decisió per gestionar els propis interessos, especialment en aquelles matèries que determinen directament la seva qualitat de vida. Una aspiració lligada inseparablement a la de controlar al màxim els recursos generats per la mateixa societat catalana. Totes aquestes aspiracions comporten la capacitat d'intervenir --directament o indirectament-- en totes les decisions polítiques que afecten els drets, els interessos i recursos dels ciutadans de Catalunya. El nou Estatut és l'instrument polític i jurídic del qual ens hem dotat per satisfer-les. Un instrument que proporciona a Catalunya el màxim reconeixement de la pròpia identitat, en el marc que avui permeten la realitat del país i la internacionalització. No en tinguin cap dubte, comptem amb l'Estatut més ambiciós i potent que Catalunya ha tingut en dos segles. AMB UNA carta de drets i deures digna dels països més avançats políticament i socialment; amb unes competències ampliades i reforçades i uns recursos autònoms i suficients que permeten la plena governació de Catalunya des de les institucions catalanes. El nostre futur és a les nostres pròpies mans com mai ho havia estat. Hem de poder enterrar, confiem que per sempre, el sentiment de victimisme, el recurs a "la culpa la té Madrid" --entenent per "Madrid" el centralisme habitual al llarg dels segles--. D'ara endavant, farem i tindrem el que siguem capaços d'aconseguir amb la nostra capacitat i eficiència. Tenir un culpable exterior no solament ens ha fet mal perquè efectivament ens feia la guitza, sinó perquè ens permetia fer passar per alienes les pròpies deficiències, sense massa cost. �D'ençà la trobada de totes les forces polítiques a Miravet, la tardor del 2004, el camí ha estat llarg i a voltes desconcertant, però l'empresa de dotar el país d'un instrument de govern adequat a les exigències del segle XXI pagava la pena. No tots els partits polítics que van empènyer el projecte fins a l'últim moment van acceptar el text final aprovat per les Corts espanyoles. La duresa d'una negociació feta a partir de la proposta aprovada pel Parlament català amb el conjunt dels grups parlamentaris del Congrés i del Senat va ser exemplar en la seva profunditat i transparent en el mètode. És clar que no tots els continguts concrets als quals aspiràvem van ser finalment recollits en el text. ¡El pacte és això! La conjunció d'ambició i realisme, de fortalesa i flexibilitat. És indiscutible que les vies són obertes per recuperar terreny en la negociació de les lleis i les mesures de desplegament. L'aeroport del Prat n'és el cas més conegut i urgent de solucionar. Personalment, dono per bones totes les energies que hem dedicat i totes les exigències que hem d'assumir per portar a bon port el vaixell d'aquestes esperances col.lectives. AVUI, L'ESTATUT ja és de tots. Dels que van votar sí i dels que van votar no; dels que van participar en el referèndum i dels que van optar per abstenir-se'n; dels que n'estan plenament satisfets, i d'aquells a qui els sembla poc, i també de qui els sembla massa. La meva aspiració és que aquesta obra política del conjunt de les forces polítiques catalanes i espanyoles sigui vàlida per a més d'una generació. Unes generacions que hauran d'evitar caure en la hipotètica paradoxa d'una Catalunya ben armada políticament i jurídicament amb el nou Estatut, però mancada d'un paradigma cultural que expressés la seva vocació col.lectiva a l'Espanya, l'Europa i el món d'avui. Necessitem un nou paradigma que ens permeti passar decididament de la normalització a la normalitat, de la ficció d'una Europa i d'un món fets a mida a la realitat d'un món cada vegada més obert i d'una Europa encara impotent per aprovar la seva pròpia Constitució i mantenir la pau i el desenvolupament al Mediterrani i a una Unió Europea digna i eficaç. El potencial d'autogovern que hem obtingut reclama, ara, com a objectiu prioritari, la creació d'unes noves condicions polítiques que superin la divisió amb la qual vàrem arribar al referèndum estatutari. Unes noves condicions que permetin reconstruir el màxim consens polític a Catalunya per al desenvolupament legislatiu del nou Estatut i per a la negociació amb el Govern i l'Administració centrals. Hem acordat amb el president del Govern espanyol endegar immediatament els treballs per desenvolupar el text aprovat en referèndum el 18 de juny passat i convocar les comissions mixtes previstes. L'experiència de l'Estatut del 79 ens ensenya el caràcter decisiu de les primeres passes. Per això és tan important que el conjunt de les administracions visualitzin al més aviat possible la vigència, i en conseqüència l'obligatorietat, de la lletra de �l'Estatut del 2006. Com a llei espanyola que és, afecta des d'avui mateix tots els actes administratius i totes les iniciatives legislatives que considerin qüestions recollides en la nostra primera llei nacional. Tan bon punt comenci el nou curs polític, dissoldré el Parlament i convocaré les primeres eleccions amb el nou Estatut per al dia 1 de novembre, diada de Tots Sants. D'aquesta convocatòria --en la qual, com ja he anunciat, no participaré com a candidat a la reelecció--, espero que en surti un govern amb la màxima determinació política per garantir la màxima fermesa i diligència en aquesta negociació del desplegament i el màxim rigor tècnic en la seva aplicació. Avui, però, Catalunya estrena Estatut. ¡Per molts anys, Catalunya! Pasqual Maragall President de la Generalitat � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource ¡Felicitats, Catalunya! Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico de Catalunya Language A language of the resource Català Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1393 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Subject The topic of the resource Estatut Catalunya Espanya Descentralització administrativa Territoris Acció política Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006-08-09 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/1697/0000000635.pdf 9685429dc216d7931591184a751c9f88 PDF Text Text La desconfiança Avui | 4.6.2006 Permeteu-me que corregeixi el títol tot just començat l'article: hauria d'haver dit "la malfiança". Quan els catalans no ens refiem, ens malfiem. Ens n'han fet tantes al llarg dels anys i dels segles, que hem de comprovar la qualitat del producte una i dues vegades abans d'acceptar-lo. Aquesta és la base del no a l'Estatut. D'un determinat no que ve de la malfiança. I és una base molt acreditada. Té solera. Té tradició. El "peix al cove" pujolià també és fill de la malfiança. Puix que no pots convèncer ni ser convençut, esgarrapa el que puguis. El "peix al cove" i el "no ens enredaran pas" són fills de la mateixa síndrome. El que ara estem predicant, doncs, va contra corrent, per no dir contra natura. Estem predicant entendre'ns amb Espanya, no solament suportar-nos mútuament amb resignació. Entendre's equival a modificar-se mútuament. "Jo em deixo tocar (o modificar o si més no aconsellar) si tu et deixes tocar o aconsellar". Però, és clar, si Espanya és el tot i Catalunya la part, diuen alguns des de Madrid, ¿per quins set sous la part li ha de dir al tot com ha de ser (o si més no com han de conviure la part i el tot)? Justament sí. Un sistema federal és un sistema en el qual la part té veu en el tot i no solament a la inversa. Però la necessitat compulsiva de tancar escletxes i evitar eventualitats, descrita en el dret com a imperatiu de seguretat jurídica i considerada en psicologia com a patològica aversió al risc, impedeix sovint aquesta relació entre la part i el tot. Els sistemes unitaris obeeixen a aquest tipus de reaccions. O Espanya es deixa interpretar -també- per Catalunya, o, com diu Rubert, Catalunya preferirà ser Montenegro. Segurament hi sortiríem perdent. I no sé com quedaria l'autoestima, perquè la malfiança és una manera barata de mantenir-la alta. La culpa és dels altres. Això va de debò. Espanya reconeix que els fluxos econòmics en els dos sentits han de canviar, que s'han d'objectivar: Catalunya no pot contribuir més del que cal per igualar la qualitat dels serveis bàsics (a igualtat d'esforç fiscal relatiu) i ha de rebre un percentatge del total de les inversions estatals equivalent al pes del PNB català en el global espanyol. Això va de debò. Espanya ha decidit jugar fort a la devolució de competències. És a dir: Catalunya ha convençut Espanya que havia de jugar fort o no hi hauria altra cosa que un respecte mutu educat i basat en una desconfiança entre atàvica i raonable. És cert que la desconfiança és a la base de la democràcia. Però també és cert que la relació educada entre dos nacionalismes (l'espanyol del PP i el català de CiU) que vam viure del 1995 al 2003 ni és òptim econòmicament i competencialment ni ens permetia la reforma de l'Estatut. L'Estatut s'ha fet perquè les esquerres han volgut. Perquè han arribat al govern i l'han tirat endavant. Que després ERC trobi l'Estatut insuficient és perfectament legítim des de l'independentisme radical, però no des de la interpretació gradualista que n'havien fet els seus dirigents. �L'habilitat del centredreta català per fer-se un lloc en l'escenari de l'Estatut que no havia volgut reformar és solament comparable a la manca de perspicàcia dels qui des de l'esquerra van creure de debò que aquest rol de la dreta en el procés havia estat realment significatiu. Ara ens trobem doncs en la necessitat de convèncer una part dels votants progressistes del 2003 que s'ha de referendar l'Estatut que els seus vots ja van fer possible contra els vots de la dreta. I fer-los entendre que votar no és reconèixer a la dreta catalana un mèrit excessiu i fer a la dreta espanyola el regal de tenir uns companys de viatge inesperats. Sabent que aquesta dreta carregarà la seva artilleria dialèctica contra l'Espanya plural amb tots els no que surtin de les urnes. Pasqual Maragall President de la Generalitat � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource La desconfiança Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived Avui Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Estatut Catalunya Espanya Territoris Acció política Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1391 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006-06-04 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/1694/0000000655.pdf 10794c2f5e60df54df5fa883d414894b PDF Text Text ��� Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Una Europa más fuerte, más plural y más próxima Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El Siglo Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Europa Constitució Referèndum Federalisme Territoris Acció política Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1388 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2004-10-25 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles