1
10
3
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/26/2744/2019_WP_LlegatPM_Girona_Brugue.pdf
754e031e58ce8b2fbbde74caf1a9fbc5
PDF Text
Text
article
Working_paper
Pasqual Maragall:
Una mirada europea,
catalana i municipal
Les comarques de Girona
com a exemple
Brugué, Q. - Vicente, J. – Garriga,N.
UNIVERSITAT DE GIRONA
EQUIP REDACTOR:
AMB LA COL·LABORACIÓ DE:
�Introducció
P
asqual Maragall ha estat molt valorat com alcalde de Barcelona i, al mateix temps, ha estat un
polític reconegut per la seva capacitat a l’hora d’articular un discurs sobre les realitats urbanes
i metropolitanes. La seva trajectòria acadèmica i una inesgotable curiositat intel·lectual el van
convertir en un polític atípic, incapaç de separar el necessari pragmatisme de l’acció política
d’un constant procés de reflexió sobre el context i el significat d’aquestes accions.
El seu període com a president de la Generalitat, en canvi, no ha comptat mai amb el mateix
reconeixement. De fet, les valoracions més habituals –tot i que sovint poc fonamentades- mostren
un balanç negatiu de la seva acció de govern al capdavant de la Generalitat de Catalunya. En paral·lel,
el seu projecte regional i/o nacional també presenta contorns més difuminats. Probablement, una
de les característiques del pensament de Pasqual Maragall és una interacció constant de les escales
geogràfiques, del municipi a Europa, del lloc a allò global. El resultat d’aquesta “circulació” segurament
no sempre és el que ell busca, sinó que sovint és interpretat com una visió laberíntica de la realitat i,
altres vegades, la seva perspectiva internacional va amagar la seva idea d’Espanya i la de Catalunya.
En aquest document ens proposem contribuir a desbordar aquests tòpics per tal d’entendre millor
el pensament supra-municipal de Pasqual Maragall. I ho farem a través de la seva relació amb les
comarques gironines. És obvi que es tracta d’una mirada limitada, que deixa fora del focus molts
angles morts, però significativa perquè a través d’ella queden il·lustrats, al nostre entendre, alguns
trets fonamentals d’aquest pensament.
Addicionalment, cal subratllar ja d’entrada que la relació de Pasqual Maragall amb les comarques
gironines és peculiar i intensa, tant per raons personals com polítiques. Pasqual Maragall observa
i viu aquestes terres des d’una òptica molt personal; mentre que, en termes generals, els homes i
dones de Girona –i els seus principals mitjans de comunicació- li tornen una mirada més esquiva i
desconfiada. Una proximitat molt sentida, però no sempre acceptada. Sense oblidar, en tot cas, que al
bell mig d’aquesta intersecció de mirades pròximes i distanciades han fructificat abundants relacions
personals i polítiques tan sòlides com entranyables. Les comarques de Girona, en definitiva, no són un
territori més per Pasqual Maragall. A diferència d’allò que succeïa amb altres contrades del país, amb
Girona existeix un vincle quotidià a través de la casa a Rupià. I també una relació emocional forta,
sobretot amb l’Empordà -a través d’amistats tant influents com la que manté amb Xavier Rubert de
Ventós. Aquest espai, a més a més, com veure’m més endavant a partir de la “teoria de l’Empordà”,
ha estat clau en la connexió del net amb l’avi, qui també tenia forts vincles amb aquestes terres i que
queden reflectits en la seva obra.
En definitiva, un territori amb el qual Pasqual Maragall no es relaciona exactament a través d’un projecte
concret i ben definit, però on existeixen vincles suficientment estrets per permetre que la relació no
necessités d’intermediaris. Pasqual Maragall té en la política gironina persones de molta confiança,
com ara Joaquim Nadal, Joan Manuel del Pozo, Pia Bosch o Marina Geli, alhora que construeix una
relació més personal i de fons amb el territori. Una relació que li permet alimentar aquelles reflexions
que van més enllà del pragmatisme quotidià de l’acció de govern. En aquesta direcció, propostes
com convertir l’AP-7 en el carrer Major de la Cultura, el paper estratègic de Girona en el projecte de
l’Euroregió o l’aposta per Banyoles com a subseu Olímpica desborden el marc de la política gironina
i entronquen amb una determinada visió del conjunt de Catalunya i de la seva ubicació a Espanya
i a Europa. També, des de la presidència de la Generalitat, projectes estratègics de país com el Pla
d’Infraestructures, la Llei de Barris, el Pla Director Urbanístic del Sistema Costaner, el Congrés del
Món Rural o l’Observatori del Paisatge tenen una projecció específica sobre les comarques gironines.
2 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
/
W O R K I N G _ P A P E R
�A continuació, doncs, estirarem quatre d’aquests fils i, d’aquesta manera, intentarem fer una aportació
que ajudi a ampliar el coneixement que tenim sobre els projectes i el pensament polític de Pasqual
Maragall. En concret, ho farem a partir de la seva aproximació a la “teoria de l’Empordà”, de l’aposta
per l’Euroregió Mediterrània, de l’impacte dels Jocs Olímpics a les comarques gironines i, finalment,
a través d’algunes pinzellades vinculades a la seva acció de govern com a president de la Generalitat
de Catalunya.
1. La teoria de l’Empordà, Rupià
com a pàtria
Com ja hem esmentat, la relació de Pasqual Maragall amb l’Empordà és molt intensa i propera. Malgrat
les fòbies i les filies polítiques d’uns i altres, Rupià és casa seva i coneix a tots els veïns i veïnes de
manera personal. Els més crítics utilitzen àcides expressions, com per exemple “estiuejants pel canvi”,
però el seu vincle amb el territori és directe i planer, lluny de qualsevol bri d’hedonisme barceloní.
Aquest vincle és el resultat d’una qualitat compartida amb Jordi Pujol, la capacitat de connexió en les
distàncies curtes. Maragall era, segons expliquen persones properes, menys populista que Pujol, però
era tant o més seductor en les seves relacions personals. A més, en contrast amb el comarcalisme de
Pujol, l’èmfasi municipalista de Maragall li permet construir ponts molt sòlids i entranyables amb
diferents alcaldes de les comarques gironines. Sigui com sigui, Pasqual Maragall afirma en diversos
escrits i entrevistes que Rupià i de manera més general el Baix Empordà són per ell una segona pàtria.
Una pàtria dolça i estimada, com queda reflectit en les seves pròpies paraules:
“Des de la Talaia es veu l’Empordà que van trobar els grecs quan van arribar fa més de dos mil
anys: únic, verd, suau i més gran i obert cap el Nord”
Una pàtria que l’arrela familiarment i que també, a través de l’anomenada teoria de l’Empordà,
l’entronca amb la tradició federalista i li serveix d’inspiració per construir la seva pròpia visió política.
Maragall recull l’esperit de l’Empordà i l’utilitza per donar forma al principi de subsidiarietat que, fet i
fet, és la base de la seva proposta política d’una Europa territorialment articulada des de la sensibilitat
local fins la visió global. Recordant l’avi poeta, Pasqual Maragall recupera una idea elaborada fa 100
anys segons la qual l’Empordà és simultàniament una part petita del tot català i la seva millor essència.
Allò local s’articula i expressa una realitat supra-local, fent-la concreta i tangible:
“I en l’estima del pròxim i petit –escriu Pasqual Maragall- s’expressa suficientment la nostra
estima pel major i envoltant. (...) La veritat no està en el tot sinó en la part, i el principi
actiu de la vida està en allò més essencial, en el nucli més reduït, si se li dóna llibertat per
desenvolupar-se”.
Els governants han de reconèixer que són els nivells inferiors els que millor expressen el sentit i els
que millor resolen els problemes: no es pot concebre una política europea sense una política de ciutats.
Europa, com Catalunya, és un sistema de ciutats eficients i fortes. De ciutats i també de territoris, com
l’Empordà, on es troba la llavor que amb el temps fructifica a Catalunya. Segons Pasqual Maragall
s’ha de trobar la substància del nostre arrelament en allò més petit i més proper; i, a partir d’aquest
punt essencial, anar construint sentiments de pertinença més amplis. L’entorn més ampli no pot
contraposar-se al petit sinó que l’ha d’envoltar. Allò que, de fet, ja explicava el seu avi:
“Si un dia a Catalunya li faltés l’Empordà, Catalunya no fora ella mateixa; però si un dia, en
canvi, de Catalunya només restés l’Empordà, Catalunya podria tornar a ser. Perquè la veritat
rau no en l’espiga sinó en el gra.”
|3
�Des de la teoria de l’Empordà, per tant, es considera que evolucionem cap a una major significació
dels espais propers, que passen a ser la nostra pàtria, la nostra casa més autèntica i sentida. Pasqual
Maragall beu d’aquesta tradició i entén que el més proper és alhora el més natural i el més universal.
Universalisme i localisme es vinculen a través d’un sentiment de ciutadania que arrela en la pàtria
pròxima i es projecta cap a un món global. La pàtria –l’Empordà- no s’expressa com un espai tancat
sinó com una finestra, com una manera de relacionar-se amb l’exterior.
Pasqual Maragall, d’aquesta manera, es distancia del nacionalisme pujolista. Sosté que Catalunya és
una nació, però, al mateix temps, assegura que l’existència d’una identitat catalana no ha de convertirse en l’argument articulador d’un projecte polític tancat. La nació defineix una identitat; però un
projecte polític és més semblant a una nina russa, a un conjunt de capes que no es poden aïllar
sinó que interactuen, que es contenen i es complementen mútuament. Una nació oberta, com ho
és la seva essència empordanesa, i una lògica federal en els vincles, entenent el federalisme com
una relació d’interdependència i col·laboració entre realitats diverses. Maragall ho expressava amb
claredat, reivindicant el projecte de relació entre Catalunya i Espanya que va voler desplegar des de la
presidència de la Generalitat:
“Cataluña quiere una España plural, una España de los pueblos de España, una España de
corte federal, en la que coincidamos los federalistas y los soberanistas que no ven ahora otro
horizonte posible porque, a mi juicio, no lo hay. Los nacionalistas creen que todo esto son
quimeras, y me refiero a los nacionalistas catalanes y españoles. Ambos lo tienen muy claro:
nación, como madre, sólo hay una, cada uno la suya, incompatibles.” (Maragall, 2005)
Només una nació, cadascú amb la seva i, per tant, incompatibles entre elles. Davant d’aquesta idea,
la teoria de l’Empordà sobreposa múltiples identitats, projecta la pàtria cap a altres esferes i, en
definitiva, desafia la lògica nacionalista dels compartiments estancs. El pensament polític de Pasqual
Maragall, com s’ha exposat en altres estudis (Claret et al., 2017), és doncs un pensament contínuament
desbordat; un pensament on les fronteres –que existeixen- esdevenen espais de relació i no línies de
separació. Un pensament que no confon la igualtat amb la unitat, i que reivindica la diversitat i
la diferència com aquelles petites essències –de nou empordaneses- que conformen i articulen els
projectes polítics.
“La asimetría más dañina es la obstinada negación de la diferencia. Si en algo habría que
corregir la trilogía de valores de la Revolución francesa, es en eso: la diversidad es un valor tan
decisivo como la igualdad. Eso hoy. Hace dos siglos, quizá menos.” (Maragall, 2005)
L’Empordà, i per extensió les comarques de Girona, són doncs l’espai que inspira i posa a prova alguns
dels aspectes més rellevants del pensament polític de Pasqual Maragall. Sovint s’interpreta el seu
federalisme des d’una mirada exclusivament cosmopolita; la de l’alcalde barceloní, format a París i
Nova York i amb una clara projecció europeista. Però la seva relació amb les comarques de Girona ens
ajuda a veure-ho des d’un altre angle i descobrir la connexió del seu pensament amb allò més pròxim
i local. Rupià representa una pàtria i, per tant, a través de la teoria de l’Empordà, ens descobreix
una pàtria oberta, sense fronteres tancades; mentre que les comarques gironines –com veurem en
el proper apartat- apareixen com un node que articula aquesta essència amb la realitat catalana i,
sobretot, degut a la seva ubicació geogràfica, amb Europa. No és sorprenent, doncs, que sovintegin les
referències a l’Euroregió quan es troba en terres gironines.
4 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
/
W O R K I N G _ P A P E R
�2. L’Euroregió mediterrània, Girona
com a ròtula
L
’Euroregió Mediterrània és un dels projectes que més va fer bullir la imaginació política de
Pasqual Maragall. Una imaginació que, com sempre es dóna en el seu cas, es fa compatible
amb la mirada realista i analítica que impregna totes les seves iniciatives. L’Euroregió és un
espai de més de 15 milions de persones que serveix de base per a un projecte estratègic que
no és exclusivament polític sinó que també defineix uns objectius socials i unes afinitats culturals
comunes. En aquest sentit, quan Pasqual Maragall, des de les comarques gironines, s’hi refereix de
manera insistent està parlant de temes tan diversos com la promoció econòmica i el desenvolupament
sostenible, la possibilitat de consolidar un sistema urbà policèntric i equilibrat, el foment de la cultura
i la protecció del patrimoni artístic o, també, l’impuls de centres universitaris i de recerca.
Aquests objectius, tanmateix, s’envolten d’una mirada estratègica que els desborda. L’Euroregió ha de
permetre crear unes noves condicions socials, econòmiques i territorials; però també és l’instrument
per dotar a Catalunya de les eines i les capacitats per abordar aquesta tasca. L’Euroregió Mediterrània
és, per tant, l’instrument que ha de permetre a Catalunya –junt amb altres regions- adquirir una
mida suficient per competir i exercir influència en una Europa cada cop més extensa. El mateix
Pasqual Maragall es refereix a aquesta iniciativa com una forma de tenir un paper més actiu en el
procés d’integració europea. Només és possible aconseguir certa influència internacional a través de
coordinar-se amb altres regions i, d’aquesta manera, canviar d’escala:
“Per anar pel món és bo tenir una determinada talla. L’Euroregió és un bon marc per Catalunya.
Jo soc un català d’Europa.”
Si la teoria de l’Empordà partia de l’essència d’un Rupià-pàtria, el projecte de l’Euroregió ens torna a
canviar la perspectiva. El pensament polític de Pasqual Maragall és únic i coherent, però parteix de
diversos angles per convergir en un mateix punt. Ara, des d’una perspectiva global, observa Europa
i identifica les possibilitats de progrés social i econòmic que representa. Una Europa, però, que ha
d’articular-se amb els territoris que la conformen i on, aquests, han de buscar la manera de ser actius
en la construcció del projecte col·lectiu. De nou, Pasqual Maragall saltant fronteres i movent-se d’una
escala a una altra amb una fluïdesa baumaniana –per cert, baumaniana abans del cèlebre llibre de
Zigmunt Bauman-. I en el centre d’aquests moviments un projecte, potser una intuïció, basada en
la posició estratègica de Catalunya –i específicament de les comarques gironines- en allò que va
anomenar “el nord del sud europeu”.
Aquest projecte, per tant, ara dissenyat des de l’òptica europea, comparteix els principis bàsics que ja
havia destil·lat la teoria de l’Empordà: el federalisme i la subsidiarietat. Maragall, que sempre havia
descartat la independència, considera que el futur d’Europa està –com abans- en les finestres obertes,
en les relacions, en les connexions entre regions i entre ciutadans. Les fronteres nacionals són font
de competència, mentre que ell albira un futur marcat per la col·laboració. Usant el llenguatge de la
teoria de xarxes, davant la dependència jeràrquica i la independència del mercat caldrà treballar en un
món d’interdependències; un món complex on la complementarietat serà imprescindible. Ell mateix
reconeix la complexitat del projecte i n’assumeix el repte quan afirma que “el pluralisme és més difícil
de gestionar, però també és molt més interessant que el monisme”.
Reconeix doncs les dificultats operatives, especialment per la manca de voluntat tant per part espanyola
com per part francesa i, també, una resistència des de la pròpia Catalunya. L’Euroregió, doncs, en
aquest context estatal, sobiranista i estàtic adquireix una dimensió paradoxalment possibilista –si
|5
�més no en aquells moments tan diferents dels actuals-. Un altre estretíssim col·laborador gironí
–i empordanès- de Maragall, Antoni Puigverd, ho sintetitzava perfectament en una columna a les
pàgines de La Vanguardia:
“Barcelona és la capital òbvia de Catalunya, però reduir-la en aquest perfil ha estat el gran
error del nacionalisme català. Barcelona podria liderar el sud-oest mediterrani, amb una zona
d’influència que va més enllà de la geografia catalana i de l’arc espanyol. Pasqual Maragall, que
ho sabia, va intuir que l’objectiu era desplegar al màxim les possibilitats d’una gran Euroregió.
Un objectiu que permetia concentrar totes les energies civils i públiques en una gran aposta
per a la qual no calia trencar cap plat institucional, ni causar cap conflicte. Maragall no va
tenir temps ni força política, ni salut, per desplegar l’Euroregió, que era una veritable tercera
via entre la visió reuniformadora d’Espanya (hegemònica des d’Aznar) i la visió reductora,
abstracta i, al capdavall, aïllacionista, que ha propugnat el sobiranisme.” (Puigverd, 2017)
Tanmateix, Maragall també considera que no aconseguiran aturar un projecte que el futur imposarà
de manera inevitable. Es tracta, al seu parer, d’una d’aquelles iniciatives de mirada llarga que semblen
molt difícils en el curt termini però que són inevitables quan es posen les llums llargues. I en aquesta
visió estratègica les comarques de Girona hi juguen un paper molt especial, tant per la seva ubicació
com a node geogràfic com per la proximitat amb la cultura francesa. Girona ha de ser la ròtula que ha
d’articular les diferents peces de l’Euroregió Mediterrània.
Una ròtula que caldrà lubrificar adequadament a través de tot un seguit de polítiques públiques.
Pasqual Maragall no només imagina una possibilitat sinó que vol construir-la i, per tant, proposa tot
un conjunt d’iniciatives destinades a articular una Catalunya en xarxa i oberta a l’exterior. És a dir,
cal evitar les mirades verticals centre-perifèria i posar-se a treballar per superar les mancances en
connexions; per revertir els dèficits en infraestructures, per desenvolupar els plans territorials, per
articular projectes educatius i culturals, per fomentar la competitivitat en sectors estratègics com el
turisme o l’aeronàutica o per construir equipaments compartits, com va ser l’Hospital transfronterer
de Puigcerdà. Reproduint les seves paraules:
“Són aquestes comunicacions les que donen vida a l’existència d’aquests conceptes més grans
(...) Si no hi ha vasos sanguinis, si no disposem de comunicacions, si no hi ha les connexions
que irriguen aquest cos que nosaltres formem sentimentalment, doncs malament.”
L’Euroregió, en definitiva, suposa una materialització del canvi de paradigma ja apuntat en l’apartat
anterior. Es tracta d’una iniciativa fonamentada en la col·laboració, en el ser junts, en entendre que
determinades iniciatives i infraestructures només podran ser si són compartides. I en aquest projecte
les comarques de Girona són un element estratègic i, per tant, cal potenciar el seu paper. En aquesta
direcció, Pasqual Maragall ens parla de l’eix Girona-Figueres-Perpinyà, de la importància de l’aeroport
de Girona o, pensant en el rol que juguen les ciutats i les comarques, de la posició privilegiada de
Figueres en el marc de l’Euroregió Mediterrània. Girona ja s’havia transformat i ara havia de ser el
moment de Figueres.
Les comarques gironines, en definitiva no només contenen l’essència d’una pàtria oberta sinó que
poden actuar com a espai articulador de les relacions amb Europa. Girona essència interior i oberta
a l’exterior. Allò local que es projecta en allò global; és a dir, una forma de materialitzar aquesta
representació tan maragalliana del territori com una xarxa mòbil i asimètrica, com un conjunt
de relacions obertes més que com un seguit de contenidors tancats. Girona és doncs, per Pasqual
Maragall, una finestra que, com qualsevol finestra, permet mirar de dins enfora i de fora endins.
6 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
/
W O R K I N G _ P A P E R
�3. Jocs olímpics: oportunitat i model
de transformació
“Els Jocs del 92 representen un veritable catalitzador capaç de dinamitzar totes les iniciatives
de desenvolupament que la nostra societat té plantejades cara a un futur proper (...) El present
depèn molt del futur, no només del passat; no només som arrels.”
Amb aquestes paraules, Pasqual Maragall iniciava una conferència pronunciada el 5 d’abril de 1986
a Banyoles. Unes frases on combinava magistralment els termes passat, present i futur. El projecte
olímpic era una aposta de present que depenia d’una visió de futur arrelada en el passat. No és un
joc de paraules, és la base d’una perspectiva política que Maragall aplica a Barcelona i que estén a
altres territoris de Catalunya. El present és el terreny preferit d’un polític tan realista i pragmàtic com
Maragall, però que, alhora, sap que no podrà millorar-lo sense mirar el futur. Els Jocs del 92 donen cos
a aquesta idea.
Addicionalment, l’alcalde de la Barcelona olímpica proclamava d’aquesta manera que els grans
projectes també podien ser per a les petites ciutats. Els Jocs Olímpics podien convertir-se, per tant,
en una oportunitat que desbordava els límits de Barcelona i s’estenia cap al conjunt de Catalunya;
un exemple de com les ciutats petites i mitjanes podien aspirar a comptar amb l’empenta que
proporcionen els grans projectes. “Si es treballa amb imaginació, amb entusiasme i amb rigor –
afirmava Pasqual Maragall- l’horitzó 92 serà també un horitzó decisiu per a les comarques de Girona.”
Un horitzó que, com en el cas de Barcelona, desbordava els objectius estrictament esportius i es
convertia en una palanca de transformació del país, en una forma d’assolir el futur. De nou, les
paraules de Pasqual Maragall ho expressen amb claredat:
“A ningú se li escapa que al darrera de la candidatura olímpica hi ha una tensió social prèvia,
una tensió cultural prèvia, una tensió anímica prèvia d’una ciutat que vol projectar-se en
l’espai i en el temps; d’una societat que està cercant el millor catalitzador possible per realitzar
la seva projecció.”
Els Jocs Olímpics, en definitiva, havien de transformar també les comarques de Girona –o almenys
una part d’elles-. Pasqual Maragall mai va dissenyar un projecte centralitzat a Barcelona, una idea que
xocava frontalment amb la seva concepció del territori com una xarxa oberta i interconnectada. Aquella
Catalunya-ciutat inspirada en Joan Maragall i els Noucentistes, i que més tard conceptualitzaria Oriol
Nel·lo (2001), feia inevitable un projecte olímpic que superés els límits administratius de la capital. I
les comarques de Girona no podien quedar fora d’aquest projecte.
D’aquesta manera, els Jocs Olímpics es traduïen en un conjunt d’accions destinades a transformar el
territori, com ara la millora dels equipaments i les comunicacions, l’augment de l’oferta de serveis,
l’enfortiment del sector turístic, la promoció de la ciutat de Banyoles o la redacció d’un pla especial
per a la restauració ecològica de l’estany. Però també, coherentment amb la perspectiva estratègica
que sempre impregna la mirada de Pasqual Maragall, calia incorporar totes aquestes accions en una
visió a llarg termini. Calia articular-ho tot plegat en un projecte de futur i, d’aquesta manera, usar els
Jocs del 92 com una excusa catalitzadora. En paraules del propi Pasqual Maragall:
“És important que descartem la visió dels Jocs com un mannà, com un remei, com una
panacea per a les coses que no rutllen. Els Jocs són un catalitzador, serveixen com element de
mobilització d’esforços.”
|7
�L’impuls del projecte olímpic no es limitava al moment olímpic, ni en el cas de Barcelona ni en el de
les comarques de Girona. Els Jocs eren una oportunitat per mobilitzar i canalitzar energies, però una
oportunitat que podia ser dirigida en una o altra direcció. Maragall percebia el potencial del període olímpic
per “convertir ciutats grises en ciutats de gran qualitat, modernes i competitives”. De fet, per mostrar els
diferents itineraris que s’obrien comparava el cas de la Toscana i el de Benidorm, tot preguntant-se quin
era el camí que escolliria l’Empordà. Una pregunta, tanmateix, que es respondria en funció de la coalició
d’interessos que acabés imposant-se. Dependrà, explicava Pasqual Maragall, de “si (el projecte) el porten la
gent del progrés, de la cultura i del comerç o bé si el porten els rendistes”. Si s’imposa la primera constel·lació
d’actors, s’albira un bon futur; mentre que si s’imposava la segona, malament.
Des de la posició dels socialistes es vol optar pel model constructor (Toscana) i no pel model rendista
(Benidorm) i, per tant, s’ha de liderar un procés de creixement que deixi de banda l’especulació
i escollir el camí d’allò que ell anomena el model Toscana o l’Empordà Olímpic, un conjunt de
projectes diversos que abracen aspectes com la cultura i el paisatge. D’aquí la importància de la flama
arribant a Empúries, un moment que permetrà a aquesta terra privilegiada presentar-se davant el
món i impulsar-se cap al futur. Un moment que, en tot cas, s’alimenta de l’oportunitat olímpica però,
sobretot, d’una aposta per controlar el desenvolupament, vigilar l’urbanisme i, en definitiva, cuidar el
territori i la seva gent.
Pasqual Maragall trasllada aquesta perspectiva al territori a través de la descentralització del projecte
olímpic, però també deixa una forta empremta en diversos alcaldes de les comarques gironines.
Joan Solana, llavors alcalde de Banyoles, encara recorda i reconeix el fort impacte d’allò que
podríem anomenar el model Maragall en la seva forma d’entendre la política municipal. Qualifica el
pensament polític de Maragall com de “reformisme radical”, destacant la seva capacitat per posar les
persones al centre i reconèixer la importància dels barris. Una política sempre orientada al benestar
de la ciutadania i feta de delicats equilibris entre les intervencions socials, un urbanisme sargidor de
fractures territorials i uns models de desenvolupament respectuosos i sostenibles.
L’alcalde Solana també recorda les dificultats i les resistències que inicialment va trobar el projecte
de la Banyoles olímpica. De fet, quan s’inicia el projecte dels Jocs Olímpics, diversos actors banyolins,
entre ells el Club Natació Banyoles, comencen a pensar en el paper que hi pot jugar la ciutat i afloren
diversos conflictes d’interès. Inicialment, a més a més, l’ajuntament va mostrar-se poc interessat i poc
implicat. Existien notables discrepàncies polítiques, de manera que la manca d’unitat i d’entusiasme
van marcar el ritme dubitatiu de les primeres passes. L’alcalde Solana va fer una feixuga feina
per revertir aquesta situació i, alhora, tal com ell mateix explica, va comptar amb la col·laboració
indispensable de Pasqual Maragall.
Maragall confiava i comptava amb Banyoles, de manera que es va involucrar personalment per
superar aquesta delicada situació de partida. A Banyoles, l’alcalde Solana –comptant sempre amb
una relació molt estreta amb Maragall- va aplicar les fórmules maragallianes i va constituir una
plataforma progressista des d’on, desbordant les estructures dels partits polítics, poder impulsar un
projecte de futur que volia transformar el territori, la societat i l’economia de Banyoles. Tal com
va succeir a Barcelona, a Banyoles calia entusiasmar la ciutat, aconseguint complicitats plurals i
vinculant múltiples sectors a una aposta viable i engrescadora de futur. Ho explicava Joan Solana en
una entrevista:
“Els Jocs Olímpics podien ser tant una gran oportunitat com un gran perill per Banyoles.
Calia emmarcar el projecte de Banyoles en el projecte olímpic, com ho faria també Pasqual
Maragall a Barcelona. També calia construir una coalició d’actors que no era senzilla, doncs
hi havia moltes resistències tant dins com fora de la ciutat. Calia, probablement, una aposta
coherent amb la seva visió de Catalunya com una xarxa de ciutats, singulars i potents.”
8 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
/
W O R K I N G _ P A P E R
�En definitiva, tal com queda recollit en el llibre “Banyoles a l’Ombra dels Jocs Olímpics”, el projecte
Banyoles 92 desbordava la construcció i l’adequació de les instal·lacions necessàries per la competició
de rem, que, de fet, requerien una mínima inversió. Es tractava més aviat de definir un model de
ciutat; un model parlat, debatut i integrat en una Catalunya basada en la connectivitat entre una
xarxa de ciutats. I un cop traslladat al món de l’acció, el projecte es va concretar ràpidament en el
desdoblament de la C33, en la salvació i nova centralitat de l’estany, o en la transformació de la zona
nord a través de la vila olímpica i d’un gran parc públic –mentre que, en canvi, es va fracassar en la
transformació de la zona sud, que més tard s’abordaria a través d’una nova iniciativa maragalliana,
el Pla de Barris.
Un projecte tan engrescador com pràctic, realitzat amb aquell estil polític característic de Pasqual
Maragall que apostava tant per una direcció i un control públic, exercit des de l’ajuntament, com per
consorcis públic-privat que afavorien una gestió àgil i eficient. I finalment, també com en el cas de
Barcelona, essent molt conscients que allò més important no va ser pròpiament les curses de rem sinó
la transformació de la ciutat, allò que va quedar un cop es van apagar el focus olímpics.
4. Les comarques gironines
des de la Generalitat
P
asqual Maragall, tot i la seva forta vinculació al projecte municipal de Barcelona, sempre ha
estat un alcalde capaç de pensar en clau nacional, europea i global. Així doncs, malgrat ser
més conegut i valorat per la seva etapa com alcalde, la perspectiva política de Maragall ha
desbordat el terme municipal de la capital. L’alcalde de Barcelona sempre ha tingut també un
projecte de país i, per tant, la seva arribada a la presidència de la Generalitat no va ser ni molt menys
una anècdota conjuntural. Barcelona i Catalunya són realitats complementàries i interdependents,
amb projectes que interseccionen. Ja en una conferència de l’any 1986 s’expressava en els termes
següents:
“La prosperitat de Catalunya coincideix històricament amb les fases d’expansió urbana de
Barcelona (...) Catalunya és un conjunt de ciutats que articulen un sistema, el centre del qual
és Barcelona i la seva àrea metropolitana. Tanmateix, la realitat del sistema de ciutats català
s’oposa a la imatge d’una Barcelona que s’estén com una taca d’oli ocupant-ho tot. Catalunya
compta amb una xarxa de ciutats que, si funciona bé, si és eficient, pot mantenir l’equilibri
del territori. Però tot aquest conjunt depèn també que Barcelona funcioni.”
La Catalunya en xarxa de Pasqual Maragall s’expressa doncs com una realitat on s’articula allò local
amb allò nacional, fent-se pràcticament indestriables. Tanmateix, quan aterrem en un territori concret,
a diferència del que succeeix amb Jordi Pujol, en Maragall destaca la seva mirada municipalista; es
produeix un gir de proximitat cap allò local que impregna les seves relacions i la seva mirada sobre el
conjunt del país. Les complicitats afloren en casos diversos com ara Figueres, Palafrugell, Sant Feliu
de Guíxols, Banyoles o la pròpia ciutat de Girona.
Igualment, quan Pasqual Maragall observa el cas de Girona hi detecta paral·lelisme amb Barcelona.
Semblances que tenen a veure tant amb el paper de capitalitat d’ambdues ciutats com amb les
relacions polítiques amb el projecte socialista de Quim Nadal. De fet, Quim Nadal va ser la primera
persona amb qui va parlar Pasqual Maragall abans d’acceptar l’alcaldia de Barcelona. Uns anys més
tard, el mateix Quim Nadal es referia als èxits municipals de Barcelona i Girona, com també a les
connexions entre els models d’ambdues ciutats, amb els següents termes:
|9
�“En això, salvant les distàncies, Barcelona i Girona actuàvem amb polítiques similars. És
evident que el centre històric de Barcelona desbordava la dimensió més acotada del barri
vell de Girona, però ens movíem amb uns impulsos molt similars, i amb ganes de fer de les
polítiques urbanes, en un sentit molt ampli, i de la política cultural uns eixos que tibessin molt
de la cohesió social, de les polítiques d’igualtat que ajudessin de manera directa o indirecta a
soldar el forat econòmic entre els més rics i els més pobres. En això actuem de manera molt
conjunta, i des de Girona no estem a l’ombra de la gran ciutat; més que mirar-nos Barcelona
de reüll, ens podem acostar a Barcelona i treure’n profit. Tradicionalment les ciutats petites
s’havien queixat de la macrocefàlia de Barcelona. Nosaltres, en canvi, vam veure que amb la
democràcia acabada d’estrenar, podíem treure profit d’acostar-nos a Barcelona”.
Entrevistant a alguns dels polítics gironins d’aquell període, especialment a alguns dels alcaldes
socialistes més emblemàtics, destaquen com a partir de les relacions amb les propostes municipalistes
de la Barcelona de Pasqual Maragall en van extreure un model de polítiques locals que posava l’èmfasi
en aspectes com, per exemple, la necessitat d’articular aliances àmplies entre els múltiples actors
locals o la importància de les polítiques educatives (“les escoles són dels pobles, dels municipis” –
afirmava Maragall-). Davant d’una Generalitat que semblava menysprear o, com a mínim, voler
dissimular el paper dels ajuntaments, Pasqual Maragall adopta la posició contrària. Joan Armangué,
alcalde de Figueres durant 24 anys, posava de manifest en una entrevista el contrast entre el localisme
de Maragall i “l’asfixiant intervencionisme nacionalista” de la Generalitat sota la presidència de Jordi
Pujol.
Addicionalment, més enllà de la idea maragalliana –ja prou coneguda- d’una Catalunya “ciutat de
ciutats”, Pasqual Maragall també disposa d’una mirada al món rural. De fet, podem afirmar que amb
la seva proposta d’impulsar el Congrés del Món Rural, al 2006, és probablement la darrera iniciativa
que vol debatre amb rigor i profunditat tant sobre la realitat rural de Catalunya com sobre la seva
relació amb el món urbà. Maragall considera que els govern anteriors mai han entès de debò el camp
i que, per tant, cal construir un nou paradigma que permeti entendre i afavoreixi el desenvolupament
dels territoris menys densos de Catalunya. La iniciativa va quedar parcialment estroncada per
les vicissituds polítiques del moment, però es va començar a elaborar un model de foment de la
productivitat i de la vertebració territorial a través de teixir complicitats, d’un pacte territorial que
reforci les iniciatives rurals, de cercar solucions i apostes estratègiques i, sobretot, d’afavorir uns
projectes de desenvolupament basats en la formació, la innovació i l’excel·lència.
En aquest context, Pasqual Maragall va afrontar el seu accés a la presidència de la Generalitat amb
un conjunt d’idees i projectes molt ben delimitats, en part “gràcies” als quatre anys d’oposició al
Parlament que van servir per perfilar el projecte i teixir complicitats arreu. Concretament, en relació
a les comarques de Girona, durant la campanya va fer diverses referències a la fortalesa del sentiment
d’identitat nacional que es dóna –per raons geogràfiques, històriques i culturals- a Girona. Un
sentiment molt connectat amb el nacionalisme conservador i que, per tant, suposa un repte per la
proposta catalanista del PSC. Aquestes dificultats van ser encarades a través d’una campanya oberta
i poc partidista, tot i que cal reconèixer que la relació de Pasqual Maragall amb el PSC gironí era
especialment fluida. Fins i tot, una de les persones entrevistades arriba a suggerir que, en relació a la
campanya que va donar lloc al segon tripartit, “els socialistes de Girona no l’haurien tractat com ho
van fer els de Barcelona”.
Sigui com sigui, Girona es mostra present en la Presidència de la Generalitat de Catalunya de Pasqual
Maragall. Una presència que s’explica per la perspectiva política de llarga volada apuntada a través
tant de la teoria de l’Empordà com del projecte olímpic, però també a través d’iniciatives i propostes
concretes de polítiques públiques. Així, per exemple, un projecte tan emblemàtic i polèmic com va
ser la redacció del nou Estatut d’Autonomia de Catalunya, ja subratllava com calia convertir-lo en un
1 0 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
/
W O R K I N G _ P A P E R
�projecte al servei de totes les terres, tots els pobles, totes les viles i totes les ciutats de Catalunya. En
relació al tema que ens ocupa, Maragall afirmava:
“Pel que fa a les comarques de Girona, (l’EAC) pretén que aquestes puguin tenir noves quotes
d’innovació i que assoleixin un projecte de futur sòlid i capaç d’estimular. També destaca la
importància de protegir la qualitat natural del territori”.
En aquesta mateixa direcció, Pasqual Maragall va detectar -segurament de manera precoç per un
treball intens fet pel PSC gironí que també tindrà una potent representació al govern- la fragilitat de
l’economia de les comarques de Girona i va apuntar la necessitat d’estimular la mentalitat emprenedora
i innovadora dels empresaris locals, la urgència de potenciar el Tren d’Alta Velocitat i la importància
de reforçar l’eix econòmic Girona-Vic-Manresa-Igualada-Lleida sense passar per Barcelona. També
destacava com a projectes estratègics la construcció de l’Hospital de Santa Caterina, l’impuls dels
Centres Integrals de Mercaderies com a plataformes logístiques ubicades a l’Empordà i a la Selva, o el
reforçament de l’estructura i del model educatiu, per exemple amb la construcció de diversos centres
escolars i aules d’acollida o el suport econòmic a les escoles bressol.
De fet, en el moment de fer balanç de la seva acció de govern a Girona, destaca quatre polítiques
específiques: la llei de barris, aplicada en ciutats com Girona, Figueres, Ripoll, Sant Feliu de Guíxols
o Olot; el Pacte Nacional per l’Educació, inspirant-se en aquella idea que afirma que les escoles són
dels pobles i les ciutats; l’Acord Estratègic per la Internacionalització de l’economia, que preveia una
important xarxa de comunicacions i infraestructures per les comarques de Girona; i la planificació
territorial o, més concretament, el Pla Director Territorial de l’Empordà i el Pla Director Urbanístic del
Sistema Costaner.
És a dir, unes polítiques, programes i actuacions que sense haver estat específicament dissenyats per
a les comarques gironines sí que hi tenen una especial incidència atenent la seva posició geogràfica,
la seva fragilitat paisatgística i els seus desequilibris econòmics i socials, sovint a l’ombra d’unes
estadístiques i una imatge de benestar del “Girona rai”.
|11
�Conclusions: les comarques de Girona
com a exemple
En aquest breu treball s’ha volgut aprofundir en els vincles de Pasqual Maragall amb les comarques
gironines –ciutats, pobles i persones- i les seves conseqüències en termes de reflexió i acció de govern.
El punt de partida és la constatació que aquests vincles són especialment forts en relació a altres
territoris del país i l’explicació, al nostre entendre, rau en dos aspectes fonamentals i singulars. El
primer és el de la relació biogràfica de Maragall amb molts indrets gironins, fins i tot comptant
amb l’heretada del seu avi i d’amics molt propers. Pasqual Maragall, una persona molt marcada pels
afectes, té uns lligams íntims amb Girona que difícilment trobarà amb altres espais del país, llevat, és
clar, de Barcelona.
Però el segon aspecte potser té més recorregut en la mesura que té a veure amb les idees que fan de
Maragall un polític genuí i innovador en el nostre context. En part la plantegem en termes d’hipòtesi
ja que caldria reforçar-la amb una recerca que no és abastable en aquest encàrrec. La nostra idea és
que les comarques de Girona aporten a Maragall un escenari idoni per il·lustrar i assajar una bona part
dels pilars del seu model polític: la Catalunya-ciutat, el principi de subsidiarietat i el municipalisme, el
federalisme (de llarga tradició gironina) i un europeisme no de base estatal ni nacional sinó d’afinitats
i complicitats territorials. En tots ells Girona, la seva posició geogràfica, la seva estructura de pobles
i ciutats i un cert “tarannà” –si més no de bona part dels gironins que envolten Maragall- de fort
arrelament local però a la vegada d’amplitud de mires serveixen d’exemples del que vol dir, de com
imagina el món. L’ajuden a transmetre uns missatges sovint molt abstractes, a vegades desendreçats;
tan difícil de fer-se entendre.
Bibliografia
Claret,J. (coord.) (2017) Pasqual Maragall. Pensament i Acció. Barcelona: La Magrana.
Maragall,P. (2005) “Convencer o conllevarse, federalismo o nacionalismo” a AA.VV. (2005) Hacía una
España plural, social y federal. Barcelona: Fundació Catalunya Segle XXI i Editorial Mediterrània.
Martín-Uceda,J. (2018) “Europa en l’Horitzó: Barcelona i Catalunya en l’Articulació i la Construcció
Europea. Les Relacions Transfrontereres en el Pensament i Acció de Govern de Pasqual Maragall”,
Working Paper, Fundació Catalunya Europa.
Nel·lo,O. (2001) Ciutat de Ciutats. Barcelona: Editorial Empúries.
Puigverd, A. (2017) “Retorn al Modernisme”, La Vanguardia, 4 de desembre.
1 2 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
/
W O R K I N G _ P A P E R
�|13
�Annex. Pasqual Maragall i/a les
comarques gironines
Fase 1. Recerca, classificació i primera anàlisi de documents
0. El mètode del treball
1. Resultats quantitatius
2. Relació i fitxa dels documents catalogats
0. Mètode
Atès el calendari de que es disposava –s’havia de finalitzar a l’inici de 2018- i dels recursos, es va
plantejar una Fase 1 que tenia sentit per ella mateixa però, a la vegada, donava peu a una continuïtat
si els impulsors de l’encàrrec ho consideraven oportú. Així, aquesta fase inicial ha consistit en una
recerca sistemàtica de documents escrits del propi Maragall o d’altres dedicats específicament a ell
(entrevistes, articles d’opinió,...) en els que el subjecte principal fossin les comarques gironines.
Per concretar encara més la recerca, vàrem definir unes paraules clau que permetessin discriminar la
a priori molta informació disponible. Aquestes paraules van ser, entre altres a partir de creuaments:
“comarques gironines”, “Girona”, “Empordà”, “Euroregió”, “turisme”, “Costa Brava”, “Llei/Pla de Barris”.
Així doncs, amb aquesta finalitat i amb aquests conceptes s’han explotat, fonamentalment, els arxius
digitals del Diari de Girona i del diari El Punt des de 1986 fins a 2006. Aquest període s’ha considerat
que era el rellevant, doncs cobreix des del moment en què la ciutat de Barcelona és designada seu
dels Jocs Olímpics –i Maragall guanya dimensió política “de país” des de l’alcaldia de Barcelona-, fins
al final de la seva trajectòria com a President de la Generalitat. De cadascun dels textos identificats se
n’ha realitzat una fitxa.
En segon lloc, i fonamentalment a partir dels arxius de la pròpia Fundació, també s’han analitzat
altres tipus de fonts i textos com són articles de revistes, pròlegs de llibres, conferències, pregons, etc.
Finalment, per tal d’obtenir també una informació més de primera mà i qualitativa, també s’han
programat entrevistes a persones vinculades políticament o personal amb Maragall. Fins aquest
moment, les persones entrevistades han estat Joaquim Nadal (alcalde de Girona 1979 - 2002) i
Conseller de Política Territorial (2003 - 2010), Joan Armangué (alcalde de Figueres 1995 - 2007) i Joan
Solana (alcalde de Banyoles 1991 - 1999).
Com a informació complementària i de context s’ha revisat bibliografia sobre Pasqual Maragall, tant
autobiogràfica com analítica de la seva figura.
1 4 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
/
W O R K I N G _ P A P E R
�1. Resultats quantitatius
Els textos identificats a l’inici han estat aproximadament 3.000, la seva gran majoria en forma de
notícia periodística que amb poques excepcions després de la seva lectura han estat deixats de banda.
La intenció de la recerca ha fet centrar-se en els textos menys conjunturals, els que transmetien idees
o fets més substancials de la relació entre Maragall i aquest territori. Això ha portat a uns tres-cents
documents que, una vegada analitzats i filtrats, han portat a la catalogació de quaranta-set, els que
donen una visió més aprofundida de la relació entre el polític i el territori. La Taula següent dona una
idea numèrica dels articles catalogats:
TAULA 1. CLASSIFICACIÓ DELS ARTICLES
Concepte clau
Núm. d’articles
Euroregió
13
Jocs Olímpics
17
Girona
3
Comarques Gironines
6
Empordà
5
Costa Brava
1
Figueres i Girona
1
Món Rural
1
Lloc de publicació
Núm. d’articles
Diari de Girona
13
Punt Diari
15
Arxiu Pasqual Margall
11
El País
1
Hora Nova
1
Empordà.info
1
Llibres
2
Arxius en paper
2
Altres
1
|15
�1 6 | F U N D A C I Ó
Any de publicació
Núm. d’articles
1986
7
1987
3
1988
1
1989
1
1990
2
1991
-
1992
3
1993
2
1994
-
1995
-
1996
-
1997
-
1998
-
1999
1
2000
-
2001
-
2002
2
2003
5
2004
2
2005
3
2006
5
2007
2
2008
1
2009
2
2010
-
2011
1
2012
-
2013
-
2014
-
2015
1
2016
-
2017
2
C A T A L U N Y A
E U R O P A
/
W O R K I N G _ P A P E R
�2. Relació i fitxa dels documents catalogats
1. EUROREGIÓ:
Núm. de document
01
Títol
Serem quinze milions? (Autor: Jordi Xargayó)
Paraules clau
Euroregió
Resum
Per Maragall el projecte de l'Euroregió, el qual engloba 15 milions de ciutadans, va
més enllà d'un projecte purament polític, si no que la seva proposta pretén assolir
un mercat amb "afinitats i objectius comuns", així mateix aquest es fonamenta en
dos principis concrets: federalisme i subsidiarietat descartant en qualsevol cas la
independència. Maragall reconeix que no sap quan es materialitzarà el projecte,
tanmateix reconeix les dificultats existents com la manca de voluntat per part dels
governs estatals d’Espanya i França.
Pel que fa a les polítiques concretes que cal abordar a les comarques gironines
considera la necessitat d’abordar l’eix viari Vic-Olot, i en canvi ressalta la importància
de protegir la Vall d’en Bas.
Data
11 de desembre de 2002
Font
Diari de Girona
Format
Article digitalitzat
Codi
http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=show_
pdf;publication=Diari%20de%20Girona;sort_publication=diari.de.girona;day=11;m
onth=12;year=2002;page=019;id=0000314458;filename=20021211;collection=pag
es;url_high=pages/Diari%20de%20Girona/2002/200212/20021211/20021211019.
pdf;lang=ca;pdf_parameters=search=%22pasqual%20maragall%20euroregio%22&v
iew=FitH;encoding=utf-8
Núm. de document
02
Títol
L’Euroregió Pirineus-Mediterrània (Document que fa referència als eixos i objectius
de la proposta de Pasqual Maragall )
Paraules clau
Euroregió
Resum
L'objectiu principal del projecte pretén compartir i potenciar determinats objectius
estratègics comuns, els quals es fonamenten en dos elements bàsics: Promoure
econòmicament el territori que sigui capaç de dinamitzar entre cadascuna de les
regions, així com propiciar la connexió solidària "amb el cor econòmic d'Europa".
Els principals objectius se centren en desenvolupar un sistema urbà equilibrat i
policèntric; incentivar el desenvolupament sostenible, la gestió i preservació de la
naturalesa i el medi ambient; fomentar la cultura i la protecció del patrimoni artístic; i
per últim, impulsar els centres universitaris i d'investigació.
Data
6 d’octubre de 2003
Font
Diari de Girona
Format
Article digitalitzat
Codi
http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=show_
pdf;publication=Diari%20de%20Girona;sort_publication=diari.de.girona;day=09;m
onth=10;year=2003;page=028;id=0001668262;filename=20031009;collection=pag
es;url_high=pages/Diari%20de%20Girona/2003/200310/20031009/20031009028.
pdf;lang=ca;pdf_parameters=search=%22pasqual%20maragall%20euroregio%22&v
iew=FitH;encoding=utf-8
|17
�Núm. de document
03
Títol
Maragall assegura que ni Madrid ni París podran frenar l’Euroregió
Paraules clau
Euroregió
Resum
Maragall considera que tot i la reticència que mostra Madrid respecte el projecte de
l'Euroregió, aquests no aconseguiran aturar-lo. Tanmateix expressa que a Madrid i
a França aquest projecte el veuen amb certa preocupació, i considera que aquest
genera "alguna urticària", no obstant entén que l’Euroregió es tracta d'un projecte
necessari, i que inevitablement emergirà "sigui per via pública o per la privada, o per
totes dues a la vegada". Maragall considera que a Europa en un futur prevaldran les
connexions entre les regions, més que les fronteres dels Estats.
Data
10 d’octubre de 2003
Font
Diari de Girona
Format
Article digitalitzat
Codi
http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=show_
pdf;publication=Diari%20de%20Girona;sort_publication=diari.de.girona;day=10;m
onth=10;year=2003;page=028;id=0001668338;filename=20031010;collection=pag
es;url_high=pages/Diari%20de%20Girona/2003/200310/20031010/20031010028.
pdf;lang=ca;pdf_parameters=search=%22pasqual%20maragall%20euroregio%22&v
iew=FitH;encoding=utf-8
Núm. de document
04
Títol
Reflexions sobre l’Euroregió
(Autors: experts de la Universitat de València, apunts a la proposta de Pasqual
Maragall)
Paraules clau
Euroregió
Resum
L'article es fonamenta en l’estudi dels eixos vertebradors de la proposta de
l'Euroregió. Parteix d’una concepció favorable en relació al projecte i els seus
objectius, ja que s’entenen que aquests es podrien assumir en qualsevol sistema
modern de gestió econòmica. Així mateix es reconeix com un element positiu la
relació entre els subjectes involucrats en el projecte, entenent que aquesta es basa en
“un esperit de col·laboració”.
Tot i els elogis a la proposta, l'article destaca algunes mancances que, segons els
autors, es desprenen del projecte: no inclou mecanismes de solidaritat i col·laboració
en l’àmbit de l'aigua, i per altra banda, s’esmenta la centralització de la ciutat de
Barcelona i la manca de centralitat de València.
Data
19 d’octubre de 2003
Font
Diari de Girona
Format
Article digitalitzat
Codi
http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=show_
pdf;publication=Diari%20de%20Girona;sort_publication=diari.de.girona;day=19;m
onth=10;year=2003;page=030;id=0001669139;filename=20031019;collection=pag
es;url_high=pages/Diari%20de%20Girona/2003/200310/20031019/20031019030.
pdf;lang=ca;pdf_parameters=search=%22pasqual%20maragall%20euroregio%22&v
iew=FitH;encoding=utf-8
1 8 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
/
W O R K I N G _ P A P E R
�Núm. de document
05
Títol
Maragall vol enllaçar la Costa Brava amb el TGV, l’AP7 i l’A2
Paraules clau
Comarques gironines, Euroregió
Resum
L'article es fa ressò d’unes paraules textuals del President Maragall, el qual considera
que les comarques gironines són un element estratègic clau, a causa de la seva
localització en el marc de l'Euroregió, i per tant s'ha de potenciar el seu paper. El
president pretén connectar la Costa Brava amb l'eix de comunicacions nord-sud
de l'arc mediterrani. Per últim, Maragall pretén en el termini d'un any i mig poder
aprovar els plans territorials de l'Alt i el Baix Empordà, així com el de les comarques
de Girona.
Data
1de juliol de 2004
Font
El Punt
Format
Article Digitalitzat
Codi
http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=show_
pdf;publication=Punt,%20El;sort_publication=punt.el;day=01;month=07;year
=2004;page=020;id=0001455615;filename=20040701;collection=pages;url_
high=pages/Punt,%20El/2004/200407/20040701/20040701020.PDF;lang=ca;pdf_
parameters=search=%22pasqual%20maragall%20euroregio%22&view=FitH;encodi
ng=utf-8
Núm. de document
06
Títol
Maragall posa Lévi- Strauss com a exemple en la defensa de la “diversitat cultural”
Paraules clau
Euroregió
Resum
Maragall, com a president de la Generalitat, en la dissetena edició del Premi
Internacional Catalunya a Lévi-Strauss, manifesta la gran proximitat entre la
cultura catalana i francesa, així com també considera "pertinent" el pensament
de l'antropòleg francès, el qual es fonamenta en la diversitat cultural. Maragall va
manifestar en públic el fet que l'Acadèmia Francesa parli d'Euroregions; es tracta d'un
fet insòlit. Maragall també va admetre que el pluralisme és més difícil de gestionar,
però que aquest resulta més interessant que el monisme.
Data
14 d’abril de 2005
Font
Diari de Girona
Format
Article Digitalitzat
Codi
http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=show_
pdf;publication=Diari%20de%20Girona;sort_publication=diari.de.girona;day=14;mo
nth=05;year=2005;page=047;id=0001812489;filename=20050514;collection=page
s;url_high=pages/Diari%20de%20Girona/2005/200505/20050514/20050514047.
pdf;lang=ca;pdf_parameters=search=%22pasqual%20maragall%20euroregio%22&v
iew=FitH;encoding=utf-8
|19
�Núm. de document
07
Títol
Debat de Política General
(Parlament de Catalunya)
Euroregió
Paraules clau
Euroregió
Resum
Maragall fa referencia a la importància d’abordar al concepte de "Catalunya en
Xarxa" i que aquest de moment es tracta encara d'un projecte i no d'una realitat,
tenint en compte les mancances existents en les connexions. Considera que les
infraestructures no estan a l'altura d'una Catalunya que té com a projecte l'Euroregió
Pirineus-Mediterrània, i que aquest es proposa com un dels objectius principals de
l’estrategia territorial del Govern. En la seva intervenció s’esmenten diverses mesures
concretes per tal d’assolir l’objectiu, d’entre elles pel que fa a les comarques gironines
destaca la importància d'abordar l'eix Girona-Figueres-Perpinyà així com la millora
dels serveis de l’aeroport de Girona.
Data
18 d’octubre de 2005
Font
Format
Intervenció digitalitzada
Codi
D4 (p:16)
Núm. de document
08
Títol
Obertura de la Conferència Regions i Ciutats: socis per al desenvolupament i
l’ocupació
(Centre de Convencions del
Fòrum. Barcelona)
Euroregió
Paraules clau
Euroregió
Resum
Maragall entén l'Euroregió Pirineus-Mediterrània com un instrument el qual promourà
que Catalunya i altres regions adquireixin una mida suficient per competir i exercir
influència en una Europa que cada vegada és més gran. Aquesta línia fa referència a
les accions concretes que fins al moment s'han realitzat: la creació d'un Observatori
Socioeconòmic, un portal cultural, l'EuroBioRegió; un Hospital Transfronterer a
Puigcerdà i la terminal del Port de Barcelona a Tolosa i per últim s'han establert
estratègies compartides en àmbits com l'aeronàutic i el turístic. Tot i que destaca
els notables avenços, considera que aquests se situen a la fase inicial del projecte,
altrament destaca la importància que es produeixi un canvi de paradigma, en el sentit
que les regions adquireixin la consciència que determinades estructures que tenen
són compartides. Posa l'exemple que potser l'aeroport de Barcelona, serà l'aeroport
de l'Euroregió però l'espai logístic és de l'Aragó, d'entre d'altres.
Data
01 de juny de 2006
Font
Format
Conferència digitalitzada
Codi
P:2-3
2 0 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
/
W O R K I N G _ P A P E R
�Núm. de document
09
Títol
Una reflexió política sobre una legislatura intensa
(Cercle Financer. Barcelona)
Euroregió
Paraules clau
Euroregió
Resum
Maragall fa referència a diverses polítiques concretes que considera que afecten
qüestions de fons i que tenen impactes en la societat. D'entre les que esmenta, fa
una reflexió de l'Euroregió i a la manca de voluntat per part dels Governs espanyol i
francès per prendre decisions en relació al Tren de Gran Velocitat entre Montpeller i
Perpinyà. Afegeix que l'Euroregió no podrà arribar a ser un projecte polític exitós fins
que no s'abandoni la idea d'entendre les relacions regionals (centre-perifèria). Així
mateix, considera com a elements imprescindibles pel projecte la localització i la
xarxa. Deixa palès que aquest projecte és el que permetrà a Catalunya tenir un paper
més actiu dins el procés d'integració europea.
Data
27 de juliol de 2006
Font
Format
Conferència digitalitzada
Codi
P:8-9
Núm. de document
10
Títol
Participació a la taula rodona “El futur de l’Euroregió” en el marc de la XXXIX edició
de la Universitat Catalana d’Estiu (UCE) (Intervenció: Pasqual Maragall)
Paraules clau
Euroregió; Infraestructures
Resum
Maragall, es pregunta que s’ha de fer amb l’Euroregió? Com es fa una regió europea? I
respon aquestes preguntes basant-se en tres punts fonamentals:
En primer lloc, amb la millora de les infraestructures, l’acceleració de TGV PerpinyàNimes i el de Tolosa- Narbona, així mateix confia en el paper de Nicolas Sarkozy, i
considera que a la “cimera francoespanyola” es pugui visualitzar la voluntat “d’uns i
altres estan disposats a tirar endavant” el projecte.
En segon terme, considera que s’han d’aprofitar infraestructures com l’AVE, el port de
Barcelona i Tarragona, i que aquestes s’enforteixin: “són aquestes comunicacions les
que donen vida a l’existència d’aquests conceptes més grans [...] si no hi ha vasos
sanguinis, si no hi ha les comunicacions, si no hi ha les connexions que irriguen
aquest cos que nosaltres formem sentimentalment, doncs malament [...]”.
En darrer lloc fa esment a l’àmbit cultural, com un element important per incloure en
el projecte.
Data
24 d’agost del 2007
Font
Web oficial de Pasqual Maragall
Format
Intervenció digitalitzada
Codi
http://www.pasqualmaragall.cat/media/0000000500/0000000830.pdf
|21
�Núm. de document
11
Títol
Oda inacabada (Autor: Pasqual Maragall)
Paraules clau
Euroregió; Empordà
Resum
Maragall explica la importància d'assolir certa influència internacional, només
possible mitjançant la coordinació amb altres regions del territori el qual ell va
anomenar "el nord del sud-europeu". Considera el projecte de l'Euroregió com un
mitjà per tal d'assolir capacitat tecnològica competitiva, indústria aeronàutica de pes,
aeroports internacionals, entre d'altres, i per tal de ser capaç "ser algú a Europa".
Tanmateix considera les comunicacions modernes com un element imprescindible,
les quals entén que són "els vasos sanguinis d'aquesta geografia humana". Amb
l'objectiu d'assolir els objectius esmentats, Maragall reconeix que des de l'Ajuntament
de Barcelona, aprofitant el projecte olímpic, va treballar en l'àmbit de les relacions
internacionals, no obstant admet que es va trobar algunes "rivalitats" per part del
govern català.
Donada la importància que per Maragall tenia el projecte de l'Euroregió, que pretenia
que s'introduïssin en el pròleg de l'Estatut, concretament en el darrer: "En el marc
de la UE, Catalunya ofereix la seva amistat i la seva col·laboració de les Comunitats
i Regions veïnes per tal de formar amb elles una Euroregió útil per al progrés dels
interessos comuns en el marc de les seves competències".
Maragall, en relació a l'Euroregió reconeix: "remar a contracorrent o intentar fer
surar un projecte que amenaça d'ofegar-se en la indiferència general no m'ha
espantat ni desanimat mai. Aquestes iniciatives són les que, a la llarga, resulten
més satisfactòries". Tot seguit, recorda el dia de la constitució de l'Euroregió, el
30 d'octubre de 2004, com un dia emocionant. En el capítol del llibre “Moments
d'homenatges i medalles”, esmenta diversos objectius pels quals cal seguir avançant;
d'entre els diversos considera la importància de continuar treballant per l'Euroregió,
tot i respectant les aspiracions de les diferents comunitats urbanes, regions i nacions
que en formin part, considera la importància de treballar junts per tal d'assolir
"potència, força i futur".
Data
Primera edició: novembre 2008
Font
(p:199,204,274,284,296)
Format
Llibre
Codi
2 2 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
/
W O R K I N G _ P A P E R
�Núm. de document
12
Títol
Entrevista a Pasqual Maragall
Paraules clau
Baix Empordà, Rupià, Euroregió
Resum
Maragall parla sobre la seva relació amb l'Empordà. Maragall considera que Rupià i
en general el Baix Empordà és per ell una segona pàtria. A l'entrevista recorda que
necessitava un lloc tranquil per elaborar la seva tesi i el van informar que es venia
una casa a Rupià, i que després d'acabar la tesi s’hi va quedar, tot i que admet que
abans d'instal·lar-s'hi ell ja havia estat en altres pobles com Platja d'Aro. A l'entrevista
diu que en algun moment volia que l'enterressin a Rupià però que ha canviat d'opinió.
A l'entrevista es fa referència a l'Euroregió. Maragall continua defensant el projecte i
manifesta que "Per anar pel món és bo tenir una determinada talla. L'Euroregió és un
bon marc per Catalunya. Jo sóc un català d'Europa".
Data
30 d’agost de 2009
Font
Diari de Girona
Format
Article digitalitzat
Codi
http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=show_
pdf;publication=Diari%20de%20Girona;sort_publication=diari.de.girona;day=30;mo
nth=08;year=2009;page=010;id=0001913445;filename=20090830;collection=page
s;url_high=pages/Diari%20de%20Girona/2009/200908/20090830/20090830010.
pdf;lang=ca;pdf_parameters=search=%22maragall%22&view=FitH;efLancoding=u
tf-8
Núm. de document
13
Títol
Pasqual Maragall considera que Figueres té “ una posició privilegiada” a l’Euroregió
Paraules clau
Euroregió, Figueres, Girona
Resum
A les portes del Museu Dalí de Figueres on es presentava el llibre "Fem Empordà.
Economia i Territori", Maragall afirma que cal pensar quin rol tenen cadascuna de
les ciutats i comarques i, en aquest sentit, va manifestar la privilegiada localització
de Figueres per convertir-se en un punt important dins l'Euroregió mediterrània.
També va fer referència a la ciutat de Girona considerant els grans avenços que s'han
produït "convertint una ciutat negra, trista i rònega en una ciutat lluminosa i focus
cultural, polític i econòmic", tot seguit va considerar que ara era el torn de Figueres.
Data
7 de març de 2011
Font
Emporda.info
Format
Article digitalitzat
Codi
http://www.emporda.info/portada/2008/04/15/pasqual-maragall-considera-quefigueres-posicio-privilegiada-leuroregio/14766.html
|23
�2. JOCS OLÍMPICS:
Núm. de document
14
Títol
“Banyoles pot tenir un lloc privilegiat en el procés de modernització de Catalunya”
(Pasqual Maragall)
Paraules clau
Jocs olímpics; Banyoles
Resum
El document es divideix en quatre parts principals. En primer lloc, amb una
introducció realitzada per Joan Solana, alcalde de la ciutat, el qual descriu breument
el context olímpic de la ciutat de Banyoles i les conseqüències generades arrel de
l’esdeveniment. Principalment es destaca la millora de les connexions amb Girona,
la millora d’equipaments i l’esforç realitzat per acomplir els terminis establerts. Per
finalitzar la introducció Solana escriu “... el 92 també ens recorda que les ciutats
petites poden aspirar a grans projecte”.
A la segona part del document s’inclouen les accions concretes que van ser possibles
gràcies als Jocs: la construcció de l’autovia i la variant, canvi de la façana nord de la
ciutat (la Draga), la Vila Olímpica, un nou edifici del Club de Natació Banyoles o el
Teatre Municipal entre d’altres.
La tercera part del document fa referència a la cronologia, concretament a seixanta
moments vinculats als Jocs Olímpics. S’inicia el 1981 amb el primer anunci de
la candidatura, per part de Narcís Serra fins el setembre del 1992 amb l’acte
d’inaguració i lliurament a la ciutat del Pavelló esportiu de la Draga. En darrer lloc,
se citen algunes declaracions fetes un cop finalitzat l’acte per part de Joan Antoni
Samaranch, Jordi Pujol i, per últim, Maragall que destaca el volum d’inversions
realitzades a Banyoles, la seva organització, el clima viscut a la ciutat.
Data
(La data no queda clara)
Font
Llibret atorgat per Joan Solana.
Format
(a paper)
Codi
Núm. de document
15
Títol
“Comptem amb Banyoles per a les proves olímpiques de rem”
Paraules clau
Jocs olímpics; Banyoles; comarques gironines
Resum
Maragall espera que a la ciutat de Banyoles es realitzin les inversions necessàries i
manifesta que cal arriscar i invertir abans que el Comitè Olímpic decideixi quina és la
candidatura guanyadora. Així mateix, afegeix que confia i compta amb Banyoles, i que
aquestes expectatives només es poden veure afectades per actuacions realitzades
en l'àmbit local. En darrer lloc, Maragall espera que els problemes que s'hagin pogut
produir se solucionin a la reunió de la Comissió, la qual entén que es tracta "d'una
plataforma més amplia amb un plantejament integral" que té l'objectiu de promoure
les comarques gironines.
Data
15 de juliol de 1986
Font
Punt Diari
Format
Article digitalitzat
Codi
http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=show_
pdf;publication=Punt,%20El;sort_publication=punt.el;day=15;month=07;ye
ar=1986;page=009;id=0000652963;filename=19860715;collection=pages;u
rl_high=pages/Punt,%20El/1986/198607/19860715/19860715009.pdf;lang=ca;pdf_
parameters=search=%22pasqual%20maragall%20banyoles%22&view=FitH;encodin
g=utf-8
2 4 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
/
W O R K I N G _ P A P E R
�Núm. de document
16
Títol
L’Estany ha format part del projecte Barcelona’92 preparant futurs remers
Paraules clau
Jocs olímpics; Banyoles
Resum
L’article es fa ressò de la passivitat política per part de l'Ajuntament de Banyoles per
postular-se com a subseu de les olimpíades del 1992, i la crítica per part del grup
municipal socialista pel que fa a les actuacions del govern del Consistori. En aquesta
línia se citen unes declaracions de Joan Solana, cap de l’oposició, el qual expressa la
seva preocupació per la manca d'interès de l'Ajuntament per implicar a la ciutadania
a la candidatura olímpica. Per aquest motiu, Solana, va sol·licitar a Maragall que
visités Banyoles per tal que aquest informés la ciutadania i promogués un intercanvi
d'informació amb diversos sectors de les comarques gironines. Aquesta visita es va
realitzar en el marc d'una conferència, la qual va desencadenar a la creació d'una
Comissió Olímpica de les comarques gironines. En aquestes reunions es van produir
certes discrepàncies per part del Partit Socialista, que va abandonar la Comissió.
Tot i les discrepàncies polítiques, la candidatura de Banyoles va continuar gaudint
de suports, com és el cas del president del COI Samaranch, el qual manifestava que
Banyoles s'ho mereixia per la seva tradició en l’esport el rem.
Data
28 d’octubre de 1986
Font
Punt Diari
Format
Article digitalitzat
Codi
http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=ejemplar;filen
ame=19861028;publication=Punt,%20El;sort_publication=punt.el;day=28;month=10
;year=1986;page=001;id=0000656907;collection=pages;url_high=pages/Punt,%20
El/1986/198610/19861028/19861028001.pdf;lang=ca;encoding=utf-8
(P. 32-34)
Núm. de document
17
Títol
Maragall demana als gironins que elaborin una oferta olímpica amb cara i ulls
Paraules clau
Jocs olímpics; Banyoles; Comarques de Girona
Resum
(En el contingut de l'article s'extreuen diverses declaracions literals de Maragall i
Joaquim Nadal). Maragall va realitzar una visita a Girona i va manifestar públicament
el seu suport a la candidatura de Banyoles, considerant que aquesta és la millor
opció per diversos motius com la seva tradició en l'esport del rem, la seva fama
reconeguda internacionalment i perquè és la seu que es va incloure en el projecte
Barcelona'92 presentat a Lausana. També va manifestar la voluntat de no centralitzar
el projecte a Barcelona. Maragall va admetre la importància que de cara als Jocs
Olímpics tant banyolins i com gironins treballessin i demostressin la seva voluntat
olímpica. A l'acte també va intervenir Joaquim Nadal, el qual va expressar que ni
Girona ni les comarques gironines volien quedar fora del projecte olímpic. Maragall va
contestar que tot i estar d'acord, els gironins haurien de ser conscients que haurien
"d'aportar el seu grau de sorra solidàriament i unitàriament en el projecte". Per últim
Maragall va afegir que es tractava d'un projecte amb conseqüències a molt llarg
termini.
Data
2 de novembre de 1986
Font
Punt Diari
Format
Article digitalitzat
Codi
http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=show_
pdf;publication=Punt,%20El;sort_publication=punt.el;day=02;month=11;ye
ar=1986;page=003;id=0000657213;filename=19861102;collection=pages;u
rl_high=pages/Punt,%20El/1986/198611/19861102/19861102003.pdf;lang=ca;pdf_
parameters=search=%22pasqual%20maragall%20banyoles%22&view=FitH;encodin
g=utf-8
|25
�Núm. de document
18
Títol
Maragall dona esperances a Banyoles si els Jocs Olímpics es fan a Barcelona
Paraules clau
Jocs Olímpics; Banyoles; Comarques de Girona
Resum
(En el contingut de l'article s'extreuen diverses declaracions literals de Maragall).
L'article fa referència a les declaracions públiques que van tenir lloc en una de les
visites de Maragall a Banyoles. L'alcalde del consistori banyolí va fer referència al
projecte olímpic el qual donarà lloc a un model Catalunya-ciutat el qual recordava
a Joan Maragall. Tot seguit dirigint-se a Maragall va dir: "vós esteu traduint en acció
política de govern l'Oda a Barcelona del vostre avi". En finalitzar la visita, Maragall
va expressar la seva satisfacció en veure la ciutat que s'esperava veure, però la
necessitat de treballar en el projecte: "si es treballa amb imaginació, amb entusiasme
i amb rigor, l'horitzó 92 serà també un horitzó decisiu per a les comarques de
Girona". Així mateix va considerar la importància de treballar en àmbits com les
comunicacions, foment del sector turístic i l'oferta de serveis.
Data
6 d’abril de 1986
Font
Punt Diari
Format
Article Digitalitzat
Codi
http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=show_
pdf;publication=Punt,%20El;sort_publication=punt.el;day=06;month=04;year
=1986;page=003;id=0000649093;filename=19860406;collection=pages;url_
high=pages/Punt,%20El/1986/198604/19860406/19860406003.pdf;lang=ca;pdf_
parameters=search=%22pasqual%20maragall%20banyoles%22&view=FitH;encodin
g=utf-8
Núm. de document
19
Títol
Pasqual Maragall confirma des de Rupià que Banyoles té tots els números olímpics
Paraules clau
Jocs Olímpics; Comarques de Girona; Banyoles
Resum
Maragall parla sobre la repercussió que tindran els jocs olímpics a les comarques
gironines, concretament a l'Empordà, i considera que aquest pot arribar a ser com
Benidorm o la Toscana. Manifesta que l’Empordà es basarà en un model o altre
depenent de "si el porten la gent del progrés, de la cultura i el comerç, o bé; si
el porten els rendistes, malament [...]. Hi ha tres factors; la terra, el diner i l'art,
la creació i la sensibilitat. Si s'alien els dos darrers, bé, si s'alien els dos primers,
malament". També considera la importància que aquest es tracti d'un projecte de
futur global, sense limitar-se només a l'àmbit esportiu o només als quinze dies
que es realitzin les proves. Entén, doncs, que cal repensar la manera en que s'han
d'estructurar les comarques "sobre el fil conductor d'aquesta mobilització d'energies
del 1992". Pel què fa a la candidatura de Banyoles, remarca que aquesta tansols
podria deixar de ser-ho per dos motius: per problemes ecològics que no es poguessin
solucionar o el no avenç de les comunicacions entre Girona i Banyoles.
Data
2 de desembre de 1986
Font
Punt Diari
Format
Article digitalitzat
Codi
http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=show_
pdf;publication=Punt,%20El;sort_publication=punt.el;day=02;month=12;ye
ar=1986;page=003;id=0000658457;filename=19861202;collection=pages;u
rl_high=pages/Punt,%20El/1986/198612/19861202/19861202003.pdf;lang=ca;pdf_
parameters=search=%22pasqual%20maragall%20banyoles%22&view=FitH;encodin
g=utf-8
2 6 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
/
W O R K I N G _ P A P E R
�Núm. de document
20
Títol
Banyoles, espavila’t (Autor: Pere Lladó i Isàbal)
Paraules clau
Olimpíades, Banyoles
Resum
L’article fa referència a les declaracions de Maragall, el qual va manifestar que
Banyoles si desitja convertir-se en la seu de rem i piragüisme de les Olimpíades cal
que “s’espavili”, i per tant cal que la ciutat faci front a les seves mancances, sobretot
pel que fa a les seves infraestructures i equipaments. L’autor de l’article deixa palès
que fins aquell moment l’Ajuntament Banyolí no hauria aprofitat la seva relació amb
la Costa Brava, desaprofitant qualsevol iniciativa relacionada amb el turisme. En
aquest sentit, l’article considera que en la línia que indicava Maragall ha de posar
remei a aquestes mancances, deixant de banda els interessos partidistes, amb
l’objectiu de transformar la ciutat.
Data
20 d’agost de 1987
Font
Punt Diari
Format
Article digitalitzat
Codi
http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=show_
pdf;publication=Punt,%20El;sort_publication=punt.el;day=20;month=08;ye
ar=1987;page=005;id=0000669391;filename=19870820;collection=pages;u
rl_high=pages/Punt,%20El/1987/198708/19870820/19870820005.pdf;lang=ca;pdf_
parameters=search=%22pasqual%20maragall%20problemes%20alcalde%22&view
=FitH;encoding=utf-8
Núm. de document
21
Títol
Maragall confirma a Hernández que Banyoles serà subseu olímpica
Paraules clau
Jocs Olímpics; Banyoles
Resum
En el contingut de l'article es fa ressó d'una reunió entre Maragall i l'alcalde de
Banyoles Pere Hernández. Segons Maragall, els criteris que s’aplicaran per decidir
si finalment Banyoles acaba convertint-se en la seu de rem serán que tingui un cost
més baix pel què fa a inversions i que els JJOO tinguin el màxim impacte en territori.
Així mateix, considera la necessitat indispensable d'abordar el Pla especial de
l'Estany, el desdoblament de la comarcal 150 de Girona a Banyoles i la variant.
Data
28 de novembre de 1987
Font
Punt Diari
Format
Article digitalitzat
Codi
http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=show_
pdf;publication=Punt,%20El;sort_publication=punt.el;day=28;month=11;ye
ar=1987;page=029;id=0000673811;filename=19871128;collection=pages;u
rl_high=pages/Punt,%20El/1987/198711/19871128/19871128029.pdf;lang=ca;pdf_
parameters=search=%22pasqual%20maragall%20banyoles%22&view=FitH;encodin
g=utf-8
|27
�Núm. de document
22
Títol
Maragall afirma que el pacte olímpic de Banyoles és una garantia pel COOB’92
Paraules clau
Jocs olímpics; Banyoles; Comarques Gironines
Resum
Maragall es mostra satisfet per l’acord municipal de l’Ajuntament de Banyoles el qual
permet a CiU accedir a l’alcaldia i a Solana assumir la direcció de la gestió olímpica.
Maragall considera que aquest context polític permetrà recollir més sensibilitats. Així
mateix, també veu com a positiu que Solana lideri el projecte, ja que aquest sempre
s’ha mostrat molt implicat amb l’àmbit ecològic. No obstant Maragall va manifestar
que en la visita realitzada va a trobar a faltar la unitat que sí va percebre dos anys
enrere: “Trobava a faltar aquell esperit, que alhora comportava que no hi hagués
un interlocutor prou ampli. Amb un repte com els Jocs cal implicar com més gent
millor”.
Data
7 de setembre de 1988
Font
Punt Diari
Format
Article digitalitzat
Codi
http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=show_
pdf;publication=Punt,%20El;sort_publication=punt.el;day=07;month=09;ye
ar=1988;page=012;id=0000686486;filename=19880907;collection=pages;u
rl_high=pages/Punt,%20El/1988/198809/19880907/19880907012.pdf;lang=ca;pdf_
parameters=search=%22pasqual%20maragall%20banyoles%22&view=FitH;encodin
g=utf-8
Núm. de document
23
Títol
El somni del 92. Barcelona implica Catalunya per avançar l’any 2000
(Autora: Carme Coll)
Paraules clau
Jocs Olímpics; Banyoles; Comarques gironines
Resum
Els Jocs Olímpics, no només vincularan a la ciutat de Barcelona, sinó que també
tindran efectes a la resta de Catalunya. En especial s'esmenten les comarques
gironines com a beneficiàries de l'esdeveniment, sobretot Banyoles i Empúries
les quals ja van ser incloses a la proposta de la candidatura. Tanmateix, també es
beneficiaran en certa mesura altres ciutats de les comarques gironines: s'ha realitzat
una concessió de la informatització de l'Àrea de Gestió Empresarial a una empresa
de Figueres (Càlcul i Gestió SA), i alhora també s'han vinculat diversos arquitectes
gironins perquè treballin en obres d'infraestructura a la ciutat de Barcelona. Pel què
fa concretament al paper de Banyoles, l'article fa referència a les condicions mínimes
que ha d'assolir com és el Pla Especial de l'Estany i la millora de les comunicacions,
d'aquesta manera la ciutat podrà aprofitar aquesta oportunitat per tal de millorar
equipaments o si més no accelerar-ne alguns projectes que ja estaven previstos, però
que amb motiu dels Jocs Olímpics s'hauran d'avançar.
Data
24 de febrer de 1989
Font
Punt Diari
Format
Article digitalitzat
Codi
http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=ejemplar;filen
ame=19890224;publication=Punt,%20El;sort_publication=punt.el;day=24;month=0
2;year=1989;page=304;id=0000694474;collection=pages;url_high=pages/Punt,%20
El/1989/198902/19890224/19890224304.pdf;lang=ca;encoding=utf-8 (p:304-305)
2 8 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
/
W O R K I N G _ P A P E R
�Núm. de document
24
Títol
Los Trabajos olímpicos en Banyoles van a buen ritmo, según sus responsables
Paraules clau
Jocs olímpics; Banyoles
Resum
El contingut de l'article fa referència a un esdeveniment que va tenir lloc a Banyoles
en el qual també hi van assistir Pasqual Maragall, Joan Solana i Pere Hernández.
El motiu de l'acte va ser la constitució del comitè de la subseu olímpica i en el qual
Maragall va entregar a la ciutat la bandera olímpica. En la línia d'altres declaracions
anteriors, Maragall va manifestar en públic la voluntat que els Jocs Olímpics fossin
útils per la promoció de la ciutat i va manifestar la seva confiança en els participants
que integraven l'òrgan. Seguidament Solana va fer referència als objectius futurs de la
ciutat pel què fa al projecte olímpic.
Data
28 de gener de 1990
Font
Diari de Girona
Format
Article digitalitzat
Codi
http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=ejemplar;fil
ename=19900128;publication=Diari%20de%20Girona;sort_publication=diari.de.
girona;day=28;month=01;year=1990;page=001;id=0002934650;collection=pages
;url_high=pages/Diari%20de%20Girona/1990/199001/19900128/19900128001.
pdf;lang=ca;encoding=utf-8 (P: 3)
Núm. de document
25
Títol
Maragall defineix Empuriesolímpia com un encert literari, pictòric i comercial
Paraules clau
Jocs Olímpics; Empúries; Empordà
Resum
L'article fa ressò de la presentació del llibre Empuriesolímpia que va tenir lloc a
l'Escala pocs mesos abans dels JJOO. Entre les diverses intervencions realitzades,
Maragall a banda d'elogiar el llibre, va fer referència a la importància que suposava
per a l'Empordà que la flama arribés a Empúries. Considerava que era el moment
que el món tingués coneixement de la zona, catalogant que es tractava d'una terra
privilegiada, i que a partir dels esdeveniments es donaria a conèixer, tot i això, va
recordar la importància de cuidar-la, vigilar-la i controlar-la urbanísticament.
Data
14 d’abril de 1992
Font
Punt Diari
Format
Article digitalitzat
Codi
http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=show_
pdf;publication=Punt,%20El;sort_publication=punt.el;day=14;month=04;ye
ar=1992;page=017;id=0000750598;filename=19920414;collection=pages;u
rl_high=pages/Punt,%20El/1992/199204/19920414/19920414017.pdf;lang=ca;pdf_
parameters=search=%22pasqual%20maragall%20banyoles%22&view=FitH;encodin
g=utf-8
|29
�Núm. de document
26
Títol
Pasqual Maragall diu a Banyoles que en aquesta subseu hi ha tant ambient olímpic
com a Barcelona
Paraules clau
Jocs olímpics; Banyoles
Resum
Diverses autoritats van assistir a Banyoles en l'última jornada de les proves
olímpiques de rem. Maragall va declarar que segons les seves impressions l'ambient
olímpic que es respirava a la ciutat banyolina era el mateix de Barcelona, i va afegir,
que la decisió que en el seu dia es designés la seu a Banyoles com un fet indiscutible.
En la mateixa línia, Joan Antoni Samaranch considerà que la decisió presa a favor de
la ciutat era la més apropiada, i que l'altra opció que es contemplava com realitzar
"una pista artificial" hagués tingut conseqüències negatives en l'àmbit ecològic.
Data
4 d’agost de 1992
Font
El Punt
Format
Article digitalitzat
Codi
http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=show_
pdf;publication=Punt,%20El;sort_publication=punt.el;day=04;month=08;year
=1992;page=004;id=0000756045;filename=19920804;collection=pages;url_
high=pages/Punt,%20El/1992/199208/19920804/19920804004.pdf;lang=ca;pdf_
parameters=search=%22pasqual%20maragall%20banyoles%22&view=FitH;encodin
g=utf-8
Núm. de document
27
Títol
Comença un nou repte per a Banyoles (Editorial)
Jocs olímpics; Banyoles
Paraules clau
Jocs olímpics; Banyoles
Resum
El contingut de l’article se centra en el paper que tindrà Banyoles un cop finalitzats
els esdeveniments olímpics, presentant aquest futur com un repte per la ciutat que
va més enllà dels set dies concrets en els quals es va realitzar competició i, per
tant, per tal d'analitzar les possibles conseqüències dels fets hauran de transcórrer
alguns anys. Es fa referència a les paraules de Joan Solana el qual proposa fomentar
l'àmbit turístic, i subratlla la importància que l'àmbit privat pugui beneficiar-se de les
inversions publiques; segons ell, si s'és capaç de complir aquest objectiu, es podrà
considerar en un futur que els Jocs Olímpics a Banyoles han estat un èxit.
Data
6 d’agost de 1992
Font
El Punt
Format
Article digitalitzat
Codi
http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=show_
pdf;publication=Punt,%20El;sort_publication=punt.el;day=06;month=08
;year=1992;page=014;id=0000756155;filename=19920806;collection=pa
ges;url_high=pages/Punt,%20El/1992/199208/19920806/19920806014.
pdf;lang=ca;pdf_parameters=search=%22banyoles%22&view=FitH;encoding
=utf-8
3 0 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
/
W O R K I N G _ P A P E R
�Núm. de document
28
Títol
De l’Empúries i l’Escala olímpiques a la Catalunya europea
(Pregó de la festa major de
Jocs olímpics; Banyoles
l’Escala de Pasqual Maragall)
Paraules clau
Jocs Olímpics
Resum
Maragall recorda el recorregut de la flama olímpica i algunes anècdotes i problemes
que van succeir durant el recorregut, i qualifica el trajecte de la flama d’Olímpia
a Empúries de poètic. Així mateix, entén que el període olímpic ha estat capaç de
“convertir ciutats grises en ciutats de gran qualitat, modernes i competitives”.
Data
2 de setembre de 2007
Font
Arxiu Pasqual Maragall
Format
Intervenció digitalitzada
Codi
Núm. de document
29
Títol
Entrevista a Pere Hernández i Joan Solana a 25 anys dels Jocs Olímpics
Paraules clau
Jocs Olímpics; Banyoles
Resum
La publicació es basa en una entrevista realitzada a Pere Hernández i Joan Solana del
juliol de 2017 amb motiu del 25è aniversari de les Olimpíades. El text té per objectiu
centrar-se en el període dels anys vuitanta que es comença a plantejar la idea de
convertir Banyoles com a subseu olímpica, fins a la realització dels Jocs. A mesura
que la candidatura de Barcelona als JJ.OO anava madurant, el consistori banyolí l'any
84 sol·licità un informe tècnic en relació a les expectatives i possibilitats de celebrar
les proves de rem i piragüisme al municipi.
Ambdós consideren la importància d'aquest informe, el suport de gairebé tots els
grups municipals (a excepció del PSUC) i el suport explícit de Maragall. Pel què fa al
paper de Maragall, consideren la importància del seu rol. Tot i les pressions internes
que va tenir, en diverses ocasions va recolzar la candidatura. Un dels exemples és
la conferència que va realitzar Maragall a l'Oficina Olímpica de Banyoles i sis mesos
després la proposta formal a l'Oficina Olímpica de Barcelona. Consideren que
Maragall va formar part de la "lluita" per tal que Banyoles esdevingués una subseu, i
va comptar amb el suport de Samaranch.
Data
Juliol del 2017
Font
Format
Entrevista digitalitzada (en format narratiu).
Codi
http://www.turaris.net/ca/publicacions/articles_10/s_entrevistes_8/pere-hernandez-ijoan-solana-a-25-anys-dels-jocs-olimpics_591
|31
�Núm. de document
30
Títol
Memòria gràfica de Banyoles i els Jocs
Paraules clau
Jocs olímpics; Banyoles
Resum
Amb motiu del vint-i-cinquè aniversari dels Jocs Olímpics el present article recorda
el paper de Banyoles com a subseu olímpica. En aquest sentit fa referència a algunes
intervencions públiques realitzades per part de polítics en diferents actes. Es fa
referència a l'últim acte realitzat a Banyoles, en el qual Maragall afirma que la ciutat
es va convertir en la subseu més important i en la que més s'havia invertit, i va elogiar
la seva organització i el seu clima social, afegint que, a partir d'aquell moment,
tothom hauria d'admetre les virtuts de la ciutat. Es fa referència a unes paraules que
va pronunciar Joan Solana, el qual va fer un balanç de què va suposar els Jocs per
la ciutat, concretament esmenta el període de tres anys els quals es van dur a terme
diferents obres amb l'objectiu d’adequar la ciutat als esdeveniments: la restauració
ecològica de l'estany, la millora de les connexions amb Girona, Barcelona i França, i la
dotació d'equipaments esportius. Tot i que Solana reconeix algunes dificultats, admet
el fet que durant aquest període es va treballar de manera intensa per tal d'assolir els
objectius marcats i celebrar les proves. Després de vint-i-cinc anys, considera que els
Jocs Olímpics són un clar exemple de com les ciutats petites poden aspirar a assolir
grans projectes.
Data
7 d’agost de 2017
Font
Diari de Girona
Format
Article digitalitzat
Codi
http://www.diaridegirona.cat/dominical/2017/08/04/memoria-grafica-banyolesjocs/860393.html
3 2 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
/
W O R K I N G _ P A P E R
�3. GIRONA:
Núm. de document
31
Títol
“Mas ha fet d’oposició a l’oposició des que el van nomenar” (Entrevista a Maragall)
Paraules clau
Girona, comarques gironines
Resum
Entrevista a Maragall abans de les eleccions autonòmiques. En la mateixa s'inclouen
diverses preguntes pel què fa a les comarques gironines, i en les seves respostes
es pot extreure les següents opinions: El candidat fa referència a un sentiment
d'identitat nacional molt fort que predomina a Girona, i que segons Maragall es deu a
la localització geogràfica. Així mateix considera que Girona exerceix molta influència
del nacionalisme conservador i que aquest s'ha de desmitificar. El candidat considera
que el PSC ofereix una millor proposta respecte a CiU, considerant que el seu projecte
és més catalanista. Maragall, responent a una de les preguntes, considera que
Girona és més que Girona ciutat, i argumenta que per aquest motiu en la campanya
Joaquim Nadal ha visitat 221 municipis de les comarques gironines i que aquest
fet tindrà certa influència en els resultats electorals. En darrer lloc, fa referència a
l'Euroregió, entenent que aquest projecte permetrà dotar a Catalunya d'un millor
sistema de comunicacions, i entén que en aquest sentit és important tenir una suma
més important d'habitants, 15 o 16 milions, que permeti tenir una estructura de
comunicacions, universitats i instal·lacions de primera magnitud.
Data
14 de novembre de 2003
Font
Diari de Girona
Format
Article digitalitzat
Codi
http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=show_
pdf;publication=Diari%20de%20Girona;sort_publication=diari.de.girona;day=14;m
onth=11;year=2003;page=008;id=0001671604;filename=20031114;collection=pag
es;url_high=pages/Diari%20de%20Girona/2003/200311/20031114/20031114008.
pdf;lang=ca;pdf_parameters=search=%22pasqual%20maragall%20euroregio%22&v
iew=FitH;encoding=utf-8
Núm. de document
32
Títol
Acte commemoratiu del 25è Aniversari de la Federació de Municipis de Catalunya
(Intervenció: Pasqual Maragall)
Paraules clau
Girona
Resum
Maragall considera la importància de continuar fomentant el "gir cap al local, cap
als ajuntaments", però també reconeix que hi ha moltes tasques pendents per tal
d'assolir aquest objectiu. Així mateix, considera com un element important el paper
de les escoles i la importància d'entendre aquestes en el sentit que: "les escoles
són dels pobles, dels municipis", no obstant això, reconeix que les dificultats que
pateixen els municipis i que aquestes puguin dificultar aquesta tasca. Així mateix,
Maragall considera que s'ha de "refer" l'àrea metropolitana de Barcelona, entenent
que aquesta no només és útil per la ciutat de Barcelona sinó també important per la
resta de Catalunya.
Data
04 d’octubre de 2006
Font
Web oficial de Pasqual Maragall
Format
Intervenció digitalitzada
Codi
http://www.pasqualmaragall.cat/media/0000000400/20061004.pdf
|33
�Núm. de document
33
Títol
Memòria gràfica de Banyoles i els Jocs
Testimoni Llegat Pasqual
Maragall: Entrevista a
Joaquim Nadal i Farreres
Jocs olímpics; Banyoles
Paraules clau
Girona
Resum
Transcripció d'una part de l’entrevista en relació a les polítiques urbanes a Girona
i Barcelona: "Tots veníem o del món universitari o del món associatiu i bevíem de
les ciutats italianes. En Pasqual també dels seus anys als EEUU i de la geografia
urbana, però en el fons les ciutats italianes que havien fet polítiques de rehabilitació
dels centres històrics, polítiques d'estat del benestar, havien creat llars d'infants
per incorporar la dona a la feina, havien establert polítiques de gènere i, polítiques
urbanístiques més combatives que agressives intentant equilibrar la dimensió
humana i la dimensió urbana de la ciutat. En això, salvant les distàncies, Barcelona
i Girona actuàvem amb polítiques similars. És evident que el centre històric de
Barcelona desbordava la dimensió més acotada del barri vell de Girona, però ens
movíem amb uns impulsos molt similars, i amb ganes de fer de les polítiques urbanes
en un sentit molt ampli i la política cultural uns eixos que tibessin molt de la cohesió
social, l'equilibri, de les polítiques d'igualtat que ajudessin de manera directa o
indirectament soldar el forat econòmic entre els més rics i més pobres. En això
actuem de forma molt conjunta, i des de Girona pensem a l'ombra de la gran ciutat
més que mirar-nos a Barcelona de reüll, ens podíem arrimar a Barcelona i treure'n
profit. Tradicionalment les ciutats petites s'havien queixat de la macrocefàlia de
Barcelona, nosaltres en canvi vam dir amb la democràcia acabada d’estrenar si ens
arrimem a Barcelona en podrem treure algun profit".
Data
6 de Juliol de 2015
Font
Arxiu Pasqual Maragall
Format
Entrevista digitalitzada
Codi
https://vimeo.com/195449594
3 4 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
/
W O R K I N G _ P A P E R
�4. COMARQUES GIRONINES:
Núm. de document
34
Títol
Figueres i la divisió comarcal (Autor: Joan Armangué)
Paraules clau
Delimitació de les comarques, Empordà
Resum
Després que l'ajuntament de Figueres aprovés la proposta del Grup Municipal
Socialista amb l'objectiu de crear una comissió per tal que elabori un document en
relació als límits de l'Empordà, Armangué fa referència que cal obrir un debat públic
en el qual reflexionar sobre els límits de l'Empordà, per tal d'actualitzar i entenendre
la comarca com un fet dinàmic. Així mateix, Armangué es reafirma en la posició
de Maragall en considerar que sovint sembla que la Generalitat desitgi disminuir el
paper dels ajuntaments, i que en la línia d'aquestes accions es produeix "asfixiant
intervencionisme nacionalista" que resta importància al paper de les mateixes
comarques.
Data
7 d’agost de 1987
Font
Punt Diari
Format
Article digitalitzat
Codi
http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=show_
pdf;publication=Punt,%20El;sort_publication=punt.el;day=07;month=08;ye
ar=1987;page=005;id=0000668875;filename=19870807;collection=pages;u
rl_high=pages/Punt,%20El/1987/198708/19870807/19870807005.pdf;lang=ca;pdf_
parameters=search=%22pasqual%20maragall%20relacio%20l%27emporda%22&vi
ew=FitH;encoding=utf-8
Núm. de document
35
Títol
Crònica. Maragall torna a estirar les orelles als socialistes gironins (Autor Santi
Massaguer)
Paraules clau
Comarques gironines, municipis
Resum
S’analitzen els resultats obtinguts pel PSC a les comarques gironines, en les últimes
eleccions autonòmiques del moment. A l'article es diu que el mateix partit entén
que aquests resultats tenen a veure amb els pobles petits, i considera que aquests
són menys polítics. A més, el fet d'estar lluny dels centres de poders fa que siguin
més reticents als canvis, tot i que aquesta dinàmica s'exceptua el municipi de Rupià.
L'autor de l'article fa referència a la possible problemàtica que s'enfronta el PSC
amb determinat electorat dels pobles petits i en algunes ciutats de les comarques
gironines considerant que: "Pensen que amb el PSC al poder els catalans perdríem
capacitat d'autogovern, que aquest no és un partit amb mans lliures, ni la seva
obediència és catalana".
Data
23 de novembre de 1999
Font
El Punt
Format
Article digitalitzat
Codi
http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=show_
pdf;publication=Punt,%20El;sort_publication=punt.el;day=23;month=11;ye
ar=1999;page=006;id=0000911986;filename=19991123;collection=pages;u
rl_high=pages/Punt,%20El/1999/199911/19991123/19991123006.pdf;lang=ca;pdf_
parameters=search="pasqual%20maragall%20olimpiades%20comarques%20gironi
nes"&view=FitH;encoding=utf-8
|35
�Núm. de document
36
Títol
Intervenció del president de la Generalitat en el debat de política general
(Parlament de Catalunya)
Paraules clau
Comarques gironines
Resum
Maragall manifesta la importància que l’Estatut estigui al servei de l’ambició de totes
les terres, pobles, viles i ciutats de Catalunya. I pel què fa a les comarques gironines
pretén que aquestes puguin tenir noves cotes d’innovació i que assoleixin un projecte
de futur sòlid. També destaca la importància de protegir la qualitat natural del
territori.
Data
28 de setembre de 2004
Font
Arxiu Pasqual Maragall
Format
Intervenció digitalitzada
Codi
(P: 16)
Núm. de document
37
Títol
Discurs institucional sobre la nova etapa del Govern de la Generalitat de Catalunya
(Palau de la Generalitat)
Comarques gironines
Paraules clau
Comarques gironines, Empordà
Resum
Maragall fa referència en diverses ocasions a les polítiques realitzades o pendents
a les comarques gironines i a la ciutat de Girona en concret. En aquest sentit,
Maragall manifesta el retard existent pel que fa a les comarques gironines. Considera
la importància de promoure el desenvolupament de l'anomenat "triangle virtuós"
(universitat, empresa i territori) com a objectius principals pel territori.
Així mateix, també fa referència a la creació de l'Hospital de Santa Caterina,
considerant aquest com una actuació de progrés social. En darrer lloc, apunta
com a un dels cinc grans objectius la necessitat d'impulsar els Centres Integrals de
Mercaderies (CIM) de l'Empordà (també a la Selva i el Camp), per tal de facilitar que
Catalunya es converteixi en la plataforma logística del sud d'Europa.
Data
6 de maig de 2005
Font
Arxiu Pasqual Maragall
Format
Intervenció digitalitzada
Codi
3 6 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
/
W O R K I N G _ P A P E R
�Núm. de document
38
Títol
Entrevista a Pasqual Maragall
Paraules clau
Comarques gironines, infraestructura i economia
Resum
De les respostes de l'entrevista a Maragall, s'extreuen les següents conclusions:
Pel què fa a la "feblesa" de l'economia de les comarques gironines Maragall considera
que aquest fet no s'atribueix singularment a les comarques gironines sinó que, segons
ell, "té a veure amb la conjuntura i amb la psicologia econòmica dels empresaris,
però també amb la capacitat de crear projectes ambiciosos i innovadors", i afegeix
que aquesta tasca li correspon al govern. Maragall també proposa establir un eix
econòmic entre Girona, Vic, Manresa, Lleida i Igualada i que aquestes relacions
econòmiques no tindrien per què vincular-se a Barcelona. Per últim, fa referència al
projecte del TGV, i reconeix el retard dels francesos entre Montpeller i Perpinyà, no
obstant creu que aquests compliran amb la data preestablerta.
Data
8 de setembre de 2002
Font
El Punt
Format
Article digitalitzat
Codi
http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=show_
pdf;publication=Punt,%20El;sort_publication=punt.el;day=08;month=09;year
=2002;page=004;id=0000985272;filename=20020908;collection=pages;url_
high=pages/Punt,%20El/2002/200209/20020908/20020908004.pdf;lang=ca;pdf_
parameters=search=%22pasqual%20maragall%20comarques%20gironines%20entr
evista%22&view=FitH;encoding=utf-8
|37
�Núm. de document
39
Títol
Entrevista a Pasqual Maragall
Conferència “Girona i el futur de Catalunya”
(Intervenció: Pasqual
Maragall)
De les respostes de l'entrevista a Maragall, s'extreuen les següents conclusions:
Pel què fa a la "feblesa" de l'economia de les comarques gironines Maragall considera
que aquest fet no s'atribueix singularment a les comarques gironines sinó que, segons
ell, "té a veure amb la conjuntura i amb la psicologia econòmica dels empresaris,
però també amb la capacitat de crear projectes ambiciosos i innovadors", i afegeix
que aquesta tasca li correspon al govern. Maragall també proposa establir un eix
econòmic entre Girona, Vic, Manresa, Lleida i Igualada i que aquestes relacions
econòmiques no tindrien per què vincular-se a Barcelona. Per últim, fa referència al
projecte del TGV, i reconeix el retard dels francesos entre Montpeller i Perpinyà, no
obstant creu que aquests compliran amb la data preestablerta.
Paraules clau
Llei de Barris, Pacte Nacional per a l’Educació, Acord Estratègic de l’Economia
Resum
Maragall es mostra optimista en les accions de govern que s'han realitzat durant el
mandat; manifesta el seu compromís per assolir els objectius electorals, en concret
en el marc de la conferència es fa referència a les següents accions:
Reconeix els avenços realitzats en l'àmbit institucional, econòmic i territorial i en
polítiques per a la ciutadania. (En concret destaca la posada en marxa de centres
escolars, aules d'acollida i inversions en la Xarxa Hospitalària Pública, entre d'altres).
Maragall aprofundeix, en tres polítiques públiques implementades a Girona:
Considera la Llei de Barris com una eina indispensable per establir una relació de
col·laboració entre la Generalitat i els ajuntaments, que aquesta es realitzi a través del
finançament de projectes municipals, els quals destaca Girona, Figueres, Ripoll i Olot.
El Pacte Nacional per a l'Educació, que pretén situar l'educació com un assumpte
prioritari, el qual es desenvolupa a partir de dos objectius: disminuir el fracàs escolar
i assolir l'excel·lència educativa. Maragall fa referència a la relació entre l'educació,
l'empresa i el territori.
L'Acord Estratègic per a la internacionalització de l'Economia, pretén assolir un
teixit productiu més avançat i una indústria més sòlida. El qual inclou l'aprovació
del Pla de l'Energia, la dotació del sòl industrial, l'impuls de les obres del Tren d'Alta
Velocitat, la consolidació de l'Aeroport de Girona... També esmenta la importància
de la modificació de la xarxa de transport comarcal que té la demarcació de Girona,
considerant que aquest suposa un avenç sense precedents i la creació del Transport
Públic de Girona. En darrer lloc ressalta el Pla Director de l'Empordà i el Pla Director
Urbanístic del sistema costaner.
Data
27 de març de 2006
Font
Arxiu de Pasqual Maragall
Format
Conferència digitalitzada
Codi
http://www.pasqualmaragall.cat/media/0000000400/20060327.pdf
3 8 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
/
W O R K I N G _ P A P E R
�5. EMPORDÀ
Núm. de document
40
Títol
L’encant de Rupià (Autor: Pasqual Maragall)
Paraules clau
Rupià i l’Empordà
Resum
L'article explica la localització geogràfica en la qual es troba Rupià, i recorda les
primeres impressions que va tenir quan va veure el poble. Per últim fa referència a les
vistes: "Des de la Talaia es veu l'Empordà que van trobar els grecs quan van arribar fa
més de dos mil anys: únic, verd, suau i més gran o obert cap al Nord."
Data
15 de novembre de 1986
Font
Article- Revista de Girona, n.119
Format
Article digitalitzat
Codi
http://www.pasqualmaragall.cat/media/0000001000/0000001334.pdf
Núm. de document
41
Títol
La Izquierda
(Autor: Maragall)
Rupià i l’Empordà
Paraules clau
Teoria de l’Empordà
Resum
En l'article Maragall realitza una anàlisi política del context espanyol. Fa referència a
la campanya electoral que han realitzat Felipe González i Narcís Serra, i que al final
han demanat el vot de la ciutadana que desitgin reformes en el sistema. I Maragall
en el mateix text pretén abordar el concepte de canvi, associant aquest concepte
a la fórmula de Toledo, que relaciona amb dos principis bàsics: la subsidiarietat i
"l'esperit de l'Empordà". Maragall aprofundeix en el darrer, fent referència que fa
uns 100 anys es va considerar que l'Empordà es podia identificar com una part del
tot (Catalunya), i que millor que el tot podria expressar el seu sentit de manera més
concreta i tangible. "I en l'estima del pròxim i petit s'expressa suficientment la nostra
estima pel major i envoltant i de manera més natural, autèntica i sentida”. En aquesta
línea, considera que els governants han de reprimir els seus desitjos i admetre que
són els nivells inferiors els encarregats de resoldre els problemes, a través de les
ciutats i expressa: "No concebo una política de ciutadania europea sense una política
de ciutats, sense una concepció d'Europa també com a sistema de ciutats, de ciutats
eficients i fortes".
Data
27 de juliol de 1993
Font
El País
Format
Article Digitalitzat
Codi
|39
�Núm. de document
42
Títol
La teoria de l’Empordà. La idea de Barcelona, Catalunya , Espanya i Europa en Joan
Maragall (Autor: Pasqual Maragall)
Paraules clau
Teoria de l’Empordà
Resum
De l’article es poden extreure les següents idees:
Afirma que s'ha de trobar la substància del nostre arrelament en el més petit i
proper i a partir d'aquest punt anar trobant sentiments de pertinença més amples.
Considera que un entorn més ampli no pot ser considerat contrari al més petit i
proper sinó com a "envoltant" d'aquest. I fa referència al que va dir el seu avi, "si un
dia a Catalunya hi faltés l'Empordà, Catalunya no fora ella mateixa, però si un dia, en
canvi, de Catalunya solament restés l'Empordà, Catalunya podria tornar a ser. Perquè
la veritat rau no en l'espiga sinó en el gra". Considera que hi ha un progrés d'aquests
conjunts significatius cap als més propers, que passen a ser la nostra pàtria, la
nostra casa, essent més autèntica i sentida. Maragall entén que el més proper és
més natural i universal, i el qualifica d’un sentiment de pàtria que busca la intensitat i
l'autenticitat. Així mateix també vincula l'universalisme i el localisme de Maragall amb
el sentiment de ciutadania com expressió concreta del sentiment de pàtria.
Data
5 de setembre de 1993
Font
Diari de Girona
Format
Article digitalitzat
Codi
http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=ejemplar;fil
ename=19930905;publication=Diari%20de%20Girona;sort_publication=diari.de.
girona;day=05;month=09;year=1993;page=001;id=0000113837;collection=pages
;url_high=pages/Diari%20de%20Girona/1993/199309/19930905/19930905001.
pdf;lang=ca;encoding=utf-8
P:25
Núm. de document
43
Títol
Epíleg Pasqual Maragall p.109 (Fragment de la conferència “Barcelona i l’Empordà”,
pronunciada al Teatre Juncària de Figueres el 29 de novembre de 1986, i publicada al
llibre “Per Barcelona” sota el títol “L’Empordà” Edicions 62, 1987)
Paraules clau
Teoria de l’Empordà, model de l’Empordà
Resum
Maragall considera l'Empordà com una característica de catalanitat, fent referència
a la Teoria de l'Empordà, creu que Catalunya no seria el mateix sense ell, i manifesta
que: "la veritat no està en ell tot sinó en la part, i el principi actiu de la vida està en el
més essencial, en el nucli més reduït, si se li dona llibertat per desenvolupar-se".
Reconeix que en el pressupòsit que l'Empordà experimenti un creixement especulatiu
aquest haurà d'optar per un de dos models: Benidorm (domini de rendistes) o la
Toscana (domini de constructors de país).
Planteja el repte que tenen els socialistes davant una futura situació de creixement, a
Catalunya i en concret a l'Empordà, i convida aquest a liderar el procés de creixement
i riquesa deixant de banda l'especulació.
Considera que quan s'origini aquest context no només s'hauria d'escollir un camí,
el qual ell anomena el de la Toscana o "l'Empordà olímpic", sinó que entén que
l'Empordà pot assolir una pluralitat de projectes: pot ser cultural, conegut, que creix
però alhora és capaç de dominar el seu creixement i respecte al paisatge.
Per últim, considera que Catalunya necessita gent empordanesa i els descriu com:
"oberts i lluminosos, francs, alegres, impetuosos i un bon xic arrauxats com la vostra
tramuntana, més també fonamentalment ferms com la serra pirinenca".
Data
29 de novembre de 1986
Font
Llibre: Una idea de l’Empordà dins l’espai Català Transfronterer (Joan Armangué)
Format
Llibre
Codi
Una idea de l’Empordà dins l’espai català transfronterer. Joan Armanguè
4 0 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
/
W O R K I N G _ P A P E R
�Núm. de document
44
Títol
Interpretació margallina de l’Empordà (Autor: Joan Armangué)
Paraules clau
Empordà, Pla director, Eurodistricte
Resum
Joan Armangué considera que la implicació de Maragall amb l'Empordà es deu
a raons familiars i la localització de la seva segona residència, i que el discurs
maragallià s'entronca en el simbolisme de Teoria de l'Empordà i la tradició del
republicanisme federal empordanès.
Una de les actuacions del govern presidit per Maragall és el Pla Director de l'Empordà
el qual es regeix en quatre pilars fonamentals: enfortir la vertebració urbana entre l'Alt
i el Baix Empordà; la protecció del paisatge com a element identitari i alhora actiu
econòmic de l'Empordà; limitar la segona residència de nova planta; i l'estimulació
d'altres activitats econòmiques alienes al turisme que es desvinculin de la producció
immobiliària.
Armangué, tot i estar d'acord amb la interpretació maragalliana de l'Empordà,
considera insuficient el Pla Director i estima la necessitat d'un Pla en xarxa que
s'implementi a la regió de Girona, i que aquest permeti, per una banda, desvirtuar
la tradicional divisió administrativa entre Alt i Baix Empordà; i, per l'altra, impulsar
el paper central de l'Empordà, que es fonamenta en el progrés social, econòmic i
cultural, dins l'Eurodistricte transfronterer.
Data
21 d’abril de 2009
Font
Hora Nova
Format
Article
Codi
(Fulls cedits per Joan Armangué)
6. COSTA BRAVA
Núm. de document
45
Títol
Maragall diu que Sant Feliu és la «la Barcelona del Baix Empordà»
Paraules clau
Costa Brava, Sant Feliu, turisme
Resum
Maragall en el pregó de la festa major de Sant Feliu de Guíxols, manifesta que Sant
Feliu és de les ciutats més obertes i simpàtiques del país, i també la considera la
capital de la Costa Brava. Equipara Sant Feliu de Guíxols amb Barcelona, ja que
ambdues ciutats gaudeixen de port i mar. En el pregó Maragall manifesta el seu desig
per recuperar el port de Girona per tal d'augmentar l'àmbit comercial i turístic de la
Costa Brava. L'alcalde de Barcelona posa com a model Sant Feliu, com una ciutat que
és capaç de combinar la indústria, el turisme, el comerç i la cultura.
Data
1 d’agost de 1990
Font
Diari de Girona
Format
Article digitalitzat
Codi
http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=ejemplar;fil
ename=19900801;publication=Diari%20de%20Girona;sort_publication=diari.de.
girona;day=01;month=08;year=1990;page=001;id=0002943830;collection=pages
;url_high=pages/Diari%20de%20Girona/1990/199008/19900801/19900801001.
pdf;lang=ca;encoding=utf-8 (p:20)
|41
�7. ALTRES
Núm. de document
46
Títol
Maragall diu que Pujol no ha trencat amb la manera de fer del franquisme
Paraules clau
Figueres, Girona, infraestructura
Resum
Maragall en el seu primer acte a les comarques gironines de la pre-campanya
electoral ha fet referència a Jordi Pujol, i el candidat manifesta: «Va agafar el país fa
25 anys i l’ha anat mantenint sense notar-se cap canvi. En alguns pobles com Girona
i Figueres sí que es va produir aquest canvi però a la resta no hi va ser». Maragall
també va fer referència a les mancances d’infraestructura del Baix Empordà i la falta
de voluntat per part de CiU per fer-hi front.
Data
3 de juliol de 2003
Font
Diari de Girona
Format
Article digitalitzat
Codi
http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=show_
pdf;publication=Diari%20de%20Girona;sort_publication=diari.de.girona;day=03;m
onth=07;year=2003;page=016;id=0001660512;filename=20030703;collection=pag
es;url_high=pages/Diari%20de%20Girona/2003/200307/20030703/20030703016.
pdf;lang=ca;pdf_parameters=search=%22pasqual%20maragall%20euroregio%22&v
iew=FitH;encoding=utf-8
4 2 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
/
W O R K I N G _ P A P E R
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05.01. Programa Llegat Pasqual Maragall
Type
The nature or genre of the resource
Subsèrie
Description
An account of the resource
Documents sorgits de les activitats de difusió i recerca del programa de la Fundació Catalunya Europa, Llegat Pasqual Maragall.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Pasqual Maragall, una mirada europea, catalana i municipal: les comarques de Girona com a exemple
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Brugué, Quim
Vicente, Joan
Garriga, Natàlia
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2019
Type
The nature or genre of the resource
Working Paper
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Girona
Euroregió
Jocs Olímpics (25ns : 1992 : Barcelona, Catalunya)
Teoria de l'Empordà
Model social
Territoris
Catalunya
Description
An account of the resource
Col·lecció de working papers del programa Llegat Pasqual Maragall.
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Barcelona
Publisher
An entity responsible for making the resource available
Fundació Catalunya Europa
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Recerca
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/2695/0000001422.pdf
a0ded53d050dfa76a889f4579d2fffd8
PDF Text
Text
Seminari Internacional "Ciutat, Nació i Terra"
(Institut d'Humanitats, 27.11.91. 19.00 hores)
CONFERENCIA DE L'EXCM. SR. PASQUAL MARAGALL,
ALCALDE DE BARCELONA
"CIUTAT, NACIó, TERRA: REFLEXIÓ DE BARCELONA"
1
�CONFERèNCIA "CIUTAT, NACIó, TERRA".
La idea inicial d'aquestes conferències va ser la de
lligar el concepte de ciutat ï món com a llocs de la
diversitat, com a llocs on, justament, allò que defineix la
ciutat i el món, més que una característica comuna, és un
conjunt de caracterítiques de diversitat.
La ciutat és el lloc on la gent és gent, on els uns es
troben amb els altres i on als ciutadans no se'ls pregunta
d'on venen, sinó d'on són.
És el lloc del "ius soli", i no el lloc del "ius
sanguinis", per definició. És el lloc de l'intercanvi, del
comerç i del contacte. El mateix passa amb el món.
El món, ei problema i la gràcia que té és de ser
enormement divers, de ser com una ciutat. En canvi, la
nació, com dèiem, és la unitat, la unicitat, és justament la
pertinença, el fet de pertànyer a un col.lectiu definit per
una llengua, per una ètnia, per unes característiques
determinades, geogràfiques i físiques, i fins i tot
culturals. Per tant, si sóc d'una nació sóc diferent dels
altres nacionals, de les altres nacions. Si sóc d'una ciutat
sóc un component més dins dels molts diversos, d'un lloc en
el qual puc conviure, precisament, amb altres nacionals o
amb gent d'altres procedències i, tal com aquí s'ha dit per
part d'un dels ponents,
comença a treballar amb
1
la
�integració mai no acabada, segurament, de la nació que
toqui, la nació en la qual la ciutat està.
Algú va pensar que això podia ser un menyspreu respecte
a la nació i al nacionalisme, i jo voldria dir, d'entrada,
que no és així, que justament el fet que hi pugui haver una
unitat ideal entre ciutat i món, per ser tots ells el lloc
de l'encontre i de la diversitat, no vol dir que hi pugui
haver, precisament, un contacte directe entre la ciutat i el
món. I, d'alguna forma, l'humanisme - aquesta religió de la
tera sencera - se'ns apareix com una ingenuïtat,
històricament almenys, tot i que no vol dir que s'hagi de
renunciar. Se'ns apareix, però, com una ingenuïtat que obvia
una mediació necessària. No hi ha possibilitat de passar del
lloc de la diversitat-ciutat al lloc de la diversitat-món si
nó és a través de la mediació i de la cura d'humilitat que
representa reconèixer-se súbdit d'una nació, d'una
singularitat i d'una diferència. Només assumint aquesta
diferència, aquesta particularitat, serà possible després
reconstruir, em sembla, la universalitat del món.
Jo sempre cito els mateixos textos, perquè com que sóc
un alcalde d'una ciutat - i les ciutats el que fan és ocupar
bastant els seus governants - llegeixo poc, i aleshores unes
quantes lectures que tinc les cito d'una forma bastant
continuada i freqüentment. Una d'elles, i no la citaré en
extensió perquè algú ja me l'ha sentida, és una visió del
2
�segle passat, i es refereix, precisament, a la qüestió de la
particularitat i la universalitat. Es preguntava l'autor
d'aquest text si érem europeus o no - en aquell moment, cap
a l'any 1990, es parlava molt d'Europa, i l'article es
referia a si érem europeus ò no -.
L'autor, que era català, deia en definitiva que les
grans nacions, la gent que pertany a França o a Alemanya, no
es pregunta si són europeus sinó que diuen: sóc francès, sóc
alemany, i tothom ho entén. Quan diuen sóc francès o
alemany, diuen que són europeus. Per tant, els catalans,
deia, hauríem de dir el mateix. Nosaltres som catalans, i la
gent hauria d'entendre que som europeus directament.
Feia una certa apel.lació a no caure en una mena de
cosmopolitisme europeu, almenys aparentment europeista, i a
no perdre la gràcia, la sal i a no diluir la veritat, deia
ell, de la nostra nacionalitat. En aquest cas, de la nostra
nacionalitat catalana en un continent més ample que la podia
esvair d'alguna manera.
L'autor deia: per a mi, tot això d'Europa està molt bé,
tot això de les ciutats, també, però m'hi falta la sal, i la
sal és Catalunya. Aquesta sal és la particularitat. Aquesta
sal de la vida és justament el fet de pertànyer a un
col.lectiu que és limitat i que té, justament, unes
característiques pròpies que el fan diferent de les demés; i
sense aquesta particularitat, deia, no hi havia sal en
3
�aquesta comedia o en aquesta novel.la que és la vida.
Però la gracia d'aquest article no estava en aixó, que
segurament és una afirmació feta per altres i molt repetida
durant la història, sinó que d'aquest punt de partida, des
del cosmopolitanisme a un cert nacionalisme, l'autor
continuava aquest viatge i anava més enllà, perqué finalment
s'estava dirigint a uns ciutadans d'una ciutat o d'una
comarca, i els deja: "vosaltres, de moment, us heu de dir
catalans 1 arribará un dia en que, potser, ni us caldrà, i
us podreu dir comarcans, de la comarca que sigui, o
suposant, en el cas de Barcelona, barcelonins". Per qué ?
Perquè de la mateixa manera que Catalunya, deja ell, denota
Espanya, i es preguntava entremig qué se n'havia de fer de
la pertanyença espanyola i ho solucionava rápidament - la
millar manera de ser espahyols és ser catalans, o no és
així? Ningú pot contestar que no a aquesta pregunta, ni a
Catalunya ni a fora de Catalunya. La millar manera de ser
espanyols, bons espanyols, és ser catalans. Bé doncs, a
partir d'aqui, d'aquest nacionalisme, ell evolucionava cap a
una posició que linealment és molt lógica, i deia,
finalment, si era cert que és dins la particularitat que hi
ha la universalitat, i si era cert que és dins de l'afirmarse un mateix, que un es pot retrobar amb els demés, perqué
és
precisament la unitat del gest el que uneix, i no tant
l'idioma, suposem doncs, que també pot ser cert que un dia
4
�en que vostès que són de l'Empordà o de Barcelona es diran
empordanesos i no caldrà que es diguin catalans perquè
tothom entendrà que si es diuen empordanesos, són de
Catalunya.
L'autor anava més enllà i deia: si un dia a Catalunya
li falta l'Empordà, Catalunya no seria Catalunya, no seria
exactament Catalunya. I, en canvi, si un dia, de Catalunya
només li quedés l'Empordà, Catalunya se salvaria i tornaria
a ésser, perquè, acabava dient, és dintre del concret i
dintre de l'engruna, penso que deia, allà on hi ha la
veritat i no pas en el contenidor de l'engruna.
Bé, aquest tipus de pensaments crec que venen molt
sovint a molts ciutadans i, en tot cas, a alguns alcaldes
que veuen l'espectacle profús i divers i magnífic d'una
ciutat que a més se sap a ella mateixa i que a més s'explica
a ella mateixa i es defineix amb una gran brillantor. Jo no
ho faré aquí perquè en aquesta sala, precisament, hi ha
molts més millors cronistes de la ciutat, diria, que jo
mateix. Barcelona, s'ha dt molt, és una ciutat, és fins i
tot un prototipus de ciutat, potser el més genuí. Barcelona
no és una ciutat castell, com deia la Maria Aurèlia Capmany,
no és una ciutat que derivi d'un castell i d'un senyor que
vivia en el castell, sinó que és una ciutat ciutat, que surt
de baix, i que no prové de l'Estat ni de l'església. No és
filla de cap instància no ciutadana, aparentment. És una
�ciutat que s'ha fet ella mateixa. Si la ciutat és la gent,
com deia, sembla, Shakespeare, encara que amb un concepte
més cortesà de la ciutat, Barcelona és com molt poques
d'altres una ciutat de ciutadans.
Jo mateix, fa uns anys, crec que va ser l'any 83, quan
em van fer alcalde,
perquè em van fer alcalde - així, em
van tirar a la piscina i vaig haver de nadar
em vaig
dedicar a recórrer Barcelona, preguntant a la gent, a les
entitats dels barris, districte per districte, què pensaven
ells que s'havia de fer. I després de molt voltar per la
ciutat vaig arribar a la conclusió que el programa ja estava
fet, perquè el que em deien aquella gent era allò que
realment la ciutat volia i a més la cara de la ciutat era la
cara d'aquelles persones que jo veia, i , per tant, no se me
n'acudia una altra de millor, ja que la ciutat eren ells.
Després hi ha hagut d'altres regidors i d'altres
ciutadans il.lustres com, per exemple, Ramon Trias Fargas,
que han dit coses, jo crec, molt atinades sobre Barcelona
ciutat. En Trias Fargas citava un viatger florentí del s.
XVI anomenat Guichardini que deia: "Barcelona és una ciutat
- crec que deia una cosa molt semblant al que diem -, que
potser no gaudeix dels monuments i dels edificis de
Florència o Venecia, però hi ha una bellesa natural, una
uniformitat, deia, i una categoria mínima a tots els nivells
6
�que la fan molt singular". Podria tenir això alguna cosa a
veure amb la frase de Rubió i Todorí - tant influït pel mite
de la ciutat regió o de la Catalunya ciutat -, quan parlava
de l'àurea mediocritas, deia ell, amb el Regional Planning ?
No ho sabem. En tot cas, en l'època actual, els barcelonins
ens sentim hereus d'un gran esforç col.lectiu, d'una sèrie
llarga de generacions que han fet la ciutat. Queden molt
lluny els segles en què Barcelona va ser la capital d'una
Confederació d'Estats Medievals i, fins i tot, la capital
d'un imperi comercial a la Mediterrànea.
Però ja en aquell temps, la força de Barcelona va ser
les seves classes actives o el que, amb el llenguatge de
1'época,
ja en deien els ciutadans, els mercaders, els
ciutadans honrats, en deien, o els menestrals. Recordeu que
a les Corts Catalanes hi havia tres braços: hi havia el braç
eclesiàstic que presidia - tots els presidents de la
Generalitat pràcticament van ser capellans fins en Macià -;
hi havia el braç noble, que eren els militars, els nobles, i
que a més defensaven el país, - quan el defensaven, ja que
el 1714 la cosa no els va anar massa bé, i va haver de ser
l'alcalde de la ciutat, pobret, que no era ni noble ni
militar
sinó un advocat de Moià i conseller primer del
Consell de Cent, el que amb la Coronela, una mena de guàrdia
urbana, va defensar la ciutat heroicament tant com va poder
de l'escomesa castellano-francesa; i bé, el tercer braç a
�les Corts era justament aquell representat pel conseller
primer, - per exemple, en Rafel de Casanoves - que en deien
ciutadans honrats, ciutadans honrats en un moment en què tot
just el comerç devia estar entrant dins de les muralles, o
potser feia només dos segles, - que pel que estem parlant no
és tant-.
El comerç no entra dins de les muralles fins ben
avançada la baixa edat mitjana. Henri Lefévre explica en el
seu llibre sobre la ciutat com era precisament Lora de les
muralles, on hi havia tantes coses que són importants per a
la vida, com ho pot ser el comerç. Perquè aquest no es
considerava propi de la comunitat, sinó un contacte. En un
moment en què la ciutat era encara més comunitària, més
nació quasi que ciutat en el sentit mercantil i en el sentit
modern, el comerç es considerava una mica pecat i es feia
fora de les muralles en uns mercats prop de la creu - la
creu es trobava a la cruïlla dels camins, fora de la porta,
"fora de porta" en deien -, fora de muralla per espantar
els mals esperits que se suposava que eren sempre presents
en aquells indrets i on, a més, hi havia la prostitució.
Si aneu a Avila, o a alguna d'aquestes ciutats
castellanes tan maques i que encara tenen muralles, trobareu
la creu a fora, prop de la porta, i en aquesta creu hi havia
totes
aquestes coses importantíssimes per a la vida.
Aquestes coses no passaven dins la ciutat. Dintre la ciutat
8
�hi havia, efectivament, ciutadans honrats a la manera
d'Atenes, ciutadans patricis que no s'havien de barrejar amb
les coses lletges de la vida, i tampoc, per descomptat, amb
el mercat, i possiblement tampoc amb la producció que es
considerava mes aviat com a una qüestió deis esclaus. Els
esclaus eren naturalesa, no eren ciutat, no eren societat;
formaven part de l'entorn que utilitzava el ciutadà per
sobreviure.
Bé, qué queda de tot això a la Barcelona del s. XVIII?
Hi queda, segurament, una herencia nominal mes que no pas
real, per la qual he portat a col.lació ara i aquí tota
aquesta història, i una ciutat que es fa a ella mateixa sota
la base d'auto donar-se unes lleis, d'auto governar-se, de
tenir un Consell de Cent que sense ser democràtic, perquè no
ho era en el sentit modern de la paraula, incorporava una
bona part de representativitat, si Inés no de les famílies
importants de la ciutat i no nomes deis nobles, sinó,
justament, de les famílies burgeses, deis Tiers Etat, d'allò
que fins en aquell moment no s'havia . considerat com a
formant part realment del que era important de la vida i
imporant de la societat.
Si mireu un llibre molt maco, molt petit, que ha editat
l'Ajuntament, i que es diU el govern de la ciutat, en el
qual surten tots els consellers primers i alcaldes - un
invent de Felip V, com gairebé tot, ja que l'Ajuntament és
9
�un invent de Felip V, i abans era Consell de Cent,
consellers i conseller primer - veureu que els noms de tots
els consellers primers i alcaldes des de 1260 fins avui són
noms de families que repeteixen. Pràcticament, la durada de
la governació d'un alcalde, des de 1260 fins ara, el promig
és d'un any i mig de durada d'alcaldia, i encara aquest
promig está influït perquè hi va haver un alcalde que es
deja Porcioles que hi va estar setze anys, de manera que va
fer pujar la mitjana considerablement.
Aquests noms que vosaltres veieu en aquest llibre
veureu que es repeteixen segons unes seqüències diferents.
En la primera part del llibre, de 1260 fins ben entrada la
baixa edad mitjana, hi ha un nombre molt repetitiu i molt
curt de noms. Són sempre les mateixes families, deu, dotze,
vint families que repeteixen. A partir i després de las
lluites que hi ha entre aristocracia i burgesia aquest
nombre s'amplia 1 aleshores ja són més famílies les que
entren a poder governar, per dir-ho així, 1 per tant els
noms es repeteixen però en una serie de 40 o 50 en comptes
d'una serie de 10 o 12. Hi ha, doncs, una certa
democratització creixent que, finalment, i això és molt
caracteristic d'aquesta ciutat, arriba a una crisi, el 1714,
amb la dissolució del Consell de Cent per part d'un Monarca
que en el fons va ser un Monarca modernitzador, absolutista,
que va crear l'estat modern, en el sentit modern de la
10
�paraula, i que va acabar cruelment amb el que eren les
nostres llibertats. Però no perquè la guerra que havia
precedit aquesta victòria de Felip V fos una guerra
nacionalista, que no ho era.
Això la Núria Sales ho va explicar molt nítidament
l'últim 11 de setembre, al Consell de Cent, era una guerra
entre botiflers, diríem, i austríacs, però sense que això no
tingués encara cap connotació de caràcter nacional. Era
entre els que anaven a favor del borbó i els que anaven a
favor dels austríacs. Tan catalanistes eren els uns com els
altres, o millor dit, tan poc catalanistes eren els uns com
els altres. Perà, en definitiva, qui va guanyar va ser el
borbó i va suprimir les lleis que la ciutat s'havia donat, i
les va suprimir, diuen, i això és una hipòtesi que caldria
contrastar. En bona mesura no va acceptar, -com va acceptar,
sembla, pràcticament totes les constitucions Catalanes, que
se'n deien, i totes les Ordenacions que teníem - el costum
que s'havia anat imposant que el Rei no podia influir en la
selecció de noms de consellers que anaven dintre el saquet
del qual, per atzar, es treia una bola amb el nom del
conseller primer. Això no ho va acceptar. 1 diuen alguns que
aquí va esclatar realment la guerra i que això explica,
també, en bona part, que la defensa de la ciutat la fes qui
la va fer i no pas, per dir-ho així, el braç noble de les
Corts Generals.
11
�Bé, doncs, aquesta és una ciutat que ha tingut
constantment una consciéncia de tal i un govern com a tal.
Repeteixo, no hi ha estat en si mateix, en el sentit fort de
la paraula, no hi ha tampod una influència molt imporant de
l'Església, no tenim un episodi com a Colònia en el moment
en que la burgesia expulsa els bisbes d'una forma gairebé
violenta, un contrast brutal en el renaixement entre la
burgesia i l'Església, però, tanmateix, podem dir que és una
ciutat que no ha estat totalment dominada com d'altres
ciutats ha han estat, ciutats enormement respectables amb la
institució eclesiástica.
En fi, avui, després d'una llarguíssima història, podem
dir amb cert orgull, encara que no amb arrogancia, que
aquesta ciutat és una "self made city", és una ciutat que
s'ha fet ella mateixa. D'aquí li ve en part el que en
podríem dir una part del seu atractiu, segurament, tant pel
que fa als propis ciutadans de Barcelona que a vegades
poden, fins i tot, extremar aquest sentiment d'auto-estima
com pels ciutadans de fora que la visiten i l'estudien,
precisament com a tal, com a un espécimen de ciutat ciutat,
ciutat guió, ciutat, i no pas cap altra cosa.
Vol això dir que es pot explicar Barcelona sense
Catalunya? Ja he dit que no. Ja ha he dit al principi, i em
penso que seria tan erroni intentar explicar Barcelona sense
tirar ma de Catalunya com ha és valer explicar Catalunya com
12
�si Barcelona no existís.
S'ha citat molt sovint Vicenç Vives i d'altres autors
en el sentit que la nostra nació no es pot explicar sense la
nostra ciutat, capital. I él cert. La gran diferencia que hi
ha entre una nacionalitat com la nostra, -que és una
nacionalitat sense estat, per o
nacionalitat amb cultura, una
nació en el sentit estrigte amb qué va néixer aquesta
paraula, segurament en el sentit que aquesta va prendre cos
l'época moderna-, per mort que digui el meu amic Isidre
Molas, qui sovint repeteix que sense estat no acaba d'haver
nació del tot, podríem dir que Catalunya ho és, i ho és
precisament, a diferencia del que pugui passar a indrets que
ara no anomenaré per no Iferir susceptibilitats, en fi
cultures europees, regioná europees que no acaben de ser
nació, que tenen idioma, ' que tenen moltes coses que
nosaltres tenim i fins i tot un gran orgull i un passat
gloriós, i encara potser aria una certa bel.licositat i tot
per proclamar la seva independencia, però no tenen capital.
I en no tenir una capital no tenen el mitjá de
llenguatge davant el món, ro tenen la connexió amb el món,
no tenen el lloc des don fer-se valer com a tals nacions,
precisament, no tenen aquest punt de contacte que és la
ciutat important.
Peró al revés també és cert. La força de Barcelona li
ve, li ha vingut sempre de la barreja. I la barreja d'on li
13!
�ve? la barreja li ve del camp i de Catalunya sencera, com li
ha vingut després d'Espanya sencera, cosa que no podem
oblidar i que és un fet absolutament incontrovertible.
Hi ha qui vol refer la història i s'imagina que en el
fons aquesta vinguda darrera de gent que no és de comarques
sinó de comarques de fora de Catalunya no ha estat més que
el producte voluntari d'una política d'intimidació i de
colonització. Pot haver-hi hagut dintre dels rengles
d'aquells que governen l'Estat espanyol aquesta voluntat,
d'alguns, almenys. Però és evident que el fenomen depassa de
molt aquesta anècdota i s'assembla molt més a allò que ha
estat, en un sentit, la recreació, el creixement del Nord
d'Itàlia, i fins i tot dels Estats Units d'Amèrica, és a
dir, el producte d'una genuïna barreja d'elements vinguts de
fora. Però en bona mesura, durant molts segles, Barcelona
era el producte d'un país que existia, que tenia una
identitat, amb gran orgull, i que per altra banda produïa,
com encara existeix ara, una ciutat important. Si haguéssim
de complicar el discurs diríem, fins i tot, que Barcelona es
planteja ara un cert retrobament de les seves identitats
internes, una certa descentralització, una certa recreació
d'allò que va existir contra el que molta gent es pensa no
fa pas tant de temps, perquè els antics ajuntaments, que van
ser absorbits per Barcelona a finals del segle XIX o primers
del segle XX, fins al 1920, amb l'annexió de Sarrià, que
i4
�estan enormement mitificats per tots nosaltres, i ens
interessa que ho estiguin, ens va bé que ho estiguin perquè
és molt bo que hi hagi un cert esperit nacional, per dir-ho
així, cosa que no és dolenta, en cada un dels districtes de
Barcelona.
El cert és que, com gairebé tot el que va crear Felip
V, com ja he dit, en dissoldre, en acabar el Consell de
Cent, que anava des del Montecatos fins al Castrofelix, com
en deien de Castelldefels, fins al Montgat, i que cobria tot
aquest territori, que després se n'ha dit i ha estat una
àrea metropolitana, el que va fer va ser, per poder governar
tot aquest territori i donar-li una governació local, en
definitiva, crear en cada una de les parròquies que hi havia
a la plana del barcelonès, i fins i tot més enllà del
Llobregat i a l'altra banda del Besos, però sobretot a la
pròpia plana de Barcelona, entre Coilserola i el mar, crear,
dic, en cada una d'aquelles parròquies un ajuntament. El que
ells en deien "nuevo ayuntamiento", una paraula castellana
que es va aplicar aquí per crear els ajuntaments, els quals
si us hi fixeu, tots tenen noms de sants: Sant Gervasi, Sant
Vicenç de Sarrià, Sant Joan d'Horta, Sants, Sant Martí, Sant
Andreu, etc. El mateix succeeix a l'altra banda del riu,
excepte Cornellà, que és un nom romà, i l'Hospitalet, on hi
havia un hospital, així, doncs, tenim: Sant Vicenç, Sant
Boi, Sant Joan, Sant Feliu, Sant Climent, etc. Per què ?
15
�Perquè eren parròquies, i aquelles parròquies es van
convertir en ajuntaments. Moltes d'aquestes parròquies, a
més, eren sufragànies, com es deia, de les de dintre les
muralles, de les de dintre la Barcelona antiga i, per tant,
de fet, no només no eren ciutats, o no eren municipis, no
eren entitats relativament importants des del punt de vista
professional,
sinó que existien en virtut, també, de
l'existència de la pròpia ciutat dintre les muralles.
És doncs aquest un cas molt especial de ciutat, que
arribat un moment ha recuperat d'una banda, la seva
identitat externa, per dir-ho així, com a capital de
Catalunya i., d'altra banda, ha fet un intent de recuperació
del màxim d'elements d'identitat interns, que podien semblar
en un moment donat, fins i tot, com a perillosos per a la
pròpia identitat de la ciutat com a tal.
Repeteixo: identitat interna que no té la pàtina de
2000 anys d'història, sinó no més de 200 anys que ha servit
en bona part per a aglutinar, per donar dolor, per donar
bandera, si voleu, i caliu a l'existència de poders
intralocals. Nosaltres ens preguntem, aleshores, si aquesta
ciutat pot fer un paper dintre la nació, dintre la nacióestat mes gran i dintre Europa. I la veritat és que ens
trobem amb unes connexions de llenguatge molt importants
fora de Catalunya i fora d'Espanya. Ens trobem moltes
ciutats que, d'alguna manera, estan refent aquest mateix
16
�camí i que es plantegen, sens dubte d'una forma molt
agosarada i molt avançada sobre el temps de la realitat, si
el temps dels fets, es plantegen, dic, jugar un paper més
enllà dels seus propis límits.
Ara, a Europa, justament, es planteja com constituirla. El dia 10-11 de desembre a Maastricht, reconeixent
l'existència dels seus socis fundadors, que són els estats,
els fills de Felip V, els estats absoluts, però també en el
moment de la reconstitució, perquè la constitució és a Roma
l'any 1957-58, es planteja ara, l'any 1991, a Europa, aquest
esforç de recuperació d'elements d'identitat interns que van
més enllà dels propis Estats. Evidentment, això no és
general. Hi ha països que no s'ho plantegen, però nosaltres
sí. A Espanya hi ha un Estat i unes Autonomies; altres
països, com Alemanya, tenen el sistema dels Lànder, que els
porta en aquest sentit. Per tant, la supranació europea es
quedarà probablement en un reconeixement, no només dels
estats consagrats en els segles XVIII-XIX, sinó també en un
inici de reconeixement de coses que aquests propis estats no
havien reconegut ells mateixos fins fa relativament poc. Com
és el cas d'Espanya, perquè hi ha el reconeixement
republicà, pero aquest, precisament, devia estar a l'arrel,
una de les arrels de la curta vida de la República i del seu
final tràgic. En tot cas, doncs, un esforç meritori i
important el que s'està fent i que encara va més enllà. En
1!7
�contra del que alguns pensen, sense cap malícia, en aquest
intent de recuperació d'elements d'identitat interna dels
països en el moment de crear la supranació, que crec
meritori, hi són també les ciutats. És a dir, en el que se'n
diu preabreviatura al Comitè de Regions, no només hi ha
regions, i no només hi haurà regions, sinó que també hi
haurà les ciutats, d'alguna forma.
Quina és la diferència, doncs, des d'aquest punt de
vista, i aniré acabant de seguida, a Europa, entre ciutat i
nació, entenent per nació, en aquest cas precisament, la
regió, que és la nació petita, la nació en el sentit més
original i més primari. La diferència és que en el millor
dels casos i en un període de temps que no és immediat,
Europa es podrà dividir en regions. Podrem fer un mapa
d'Europa, tirant unes línies en les quals tot trosset de
terreny estigui dintre d'una regió, a més d'estar dintre
d'Europa.
En canvi, això no ho podrem fer mai amb les ciutats. No
podrem perquè la pròpia definició de ciutat és enormement
variable, per tamany, per importància i per tota mena de
característiques. És pràcticament impossible que algun dia
vegem un mapa d'Europa dividit en ciutats. Per tant, no ens
fem il.lusions ni temences que ningú no :s'imagini que les
ciutats poden voler algun dia substituir, en el sentit
poètic de finals del s. XIX com a element d'identitat del
18
�qual parlava al principi, les nacions-estat ni tan sols les
regions. No serà així.
Com em deia Jacques Delors quan va estar aquí a
Barcelona, i va estar molt amatent a respectar tots els
matisos, va dir: "les regions s'han d'institucionalitzar a
Europa, les ciutats són el motor d'Europa". És enormement
diferent, i, tanmateix, les dues coses són enormement
importants. Que s'hagi d'institucionalitzar les regions no
vol dir que les ciutats d'alguna forma no siguin reconegudes
i, d'una manera imperfecta, jo diria que el que succeirà a
Maastricht el dia 10 - gràcies, que quedi ben clar, a la
proposta Hispano-Alemanya, que han estat els dos països que
han defensat aquesta proposta, a capa i espasa, contra els
demés - el que es farà de manera imperfecta però germinal,
inicial, i després veurem què dóna de si aquesta llavor,
serà reconèixer l'existència d'aquestes fraccions o elements
d'identitat subeuropees i subestatals: les regions i les
ciutats.
Al meu entendre no passarà molt de temps sense que
aquest Comitè ell mateix es divideixi. Però, en fi, en un
moment en què tots hem de tenir la màxima prudència amb les
nostre paraules perquè la criatura encara no ha nascut, i
jugar amb el seu futur seria tant com jugar-se la pell de
l'ós abans d'haver-lo caçat, jo crec que no haig d'anar molt
més enllà, sinó indicar que probablement tot això succeirà i
19
�que no serà dolent que succeeixi si succeeix bé. No serà
necessàriament dolent i, per descomptat, la ciutat de
Barcelona i el seu Alcalde militaran a favor d'un
reconeixement específic per a cada una de les apel.lacions:
la regional i la ciutadana.
Nosaltres estem convençuts, i més ara, en els mesos que
han passat des del dia que amb en Josep Ramoneda vam parlar
de fer aquest seminari, que no hi haurà ni tampoc hi ha ni
ha hagut una Europa forta, - en el seu sentit ontològic
d'Europa forta per utilitzar, ja que parlem de filosofia,
una paraula que es pot criticar -, si no hi ha les ciutats.
Més ben dit, que Europa és sobretot - malgrat que trigarem
molt a poder desenvolupar del tot les conseqüències
d'aquesta afirmació -, un sistema de ciutats. I només cal
fer una cosa, que avui dia és bastant senzilla, i és agafar
un satèlit i marxar i, des del satèlit, mirar i aleshores
veureu tal com es veu en aquestes pel.lícules de l'Imax,
aquestes fotos en les quals es veu com arrenca la península
italiana i en una mateixa fotografia, que a més no és una
fotografia sinó una pel.lícula que es va movent, es veu
Venècia i Gènova, i ja veureu el que és Europa.
Europa és el continent urbà, és el continent poblat per
definició. No vol dir que no hi hagi la Selva Negra ni els
Monegros ni el Massís Central, que hi són, i que a més són
el contrapunt, i que com he dit abans són el que dóna,
20
�segurament, substància i sentit a les ciutats que els
representen després. Però, tanmateix, allò que se'ns apareix
com el dibuix d'Europa és el dibuix d'una taca, per dir-ho
així, que surt plena de vida. Surt, per altra banda, del
sudest anglès, entra pel Raandstat holandès, i se'n va pel
Rin i empalma d'alguna forma amb el Rhone i baixa fins a la
vall del Po i el Nord d'Itàlia amb el triangle amb Gènova,
Venècia i Milà, i que té un braç que s'endinsa dins la
Península Ibèrica en el qual nosaltres estem, braç que
nosaltres tractem de fer el més fort possible, justament per
a articular-nos físicament a l'Europa real que és aquesta,
no a l'esperit d'Europa sinó a la materialitat d'Europa,
sense la qual poc esperit hi haurà.
Totes les ciutats crec que han de lluitar per buscar el
seu rol, el seu paper, en aquesta supranació, i com en "La
Venganza de Don Mendo" no passar-se ni quedar-se curt.
Un pla estratègic que
sigui
excessiu, segurament farà
que la ciutat no faci sinó patir en la construcció europea.
Un missatge, en fi, que pequi per l'altra banda li passaria
exactament el mateix. Per tant, Barcelona com a ciutat que
plantejarà què pensa fer dintre d'aquesta supranació i com
es pensa relacionar amb la seva nació o amb les seves
nacions, en el sentit de nació i de nació-estat, pensa en la
seva vocació profunda que sap que no es realitzarà fins
després d'aquí a molts anys - nosaltres segurament ja no ho
21
�veurem -, però crec que té la profunda convicció, en les
seves minories més conscients i segurament, d'una forma
difusa, en la seva majoria, en la majoria de la població,
que ha de fer un paper no només de ciutat sinó de civisme,
de ciutadania, de ciutadanisme, i és aquesta la carta que
jugarà dintre d'Europa.
Sap que haurà d'esperar, com encara està esperant en
molts sentits dins l'Estat de les Autonomies i com a
Ajuntament, que moltes coses que encara han d'arribar
arribin. I sap que ha d'esperar perqué hi ha molts greuges
pendents que s'han de deixar, justament, substanciar i
resoldre pel pas de la història.
El greuge basc, segurament, encara trigarà anys, perquè
sang crida sang, i haurà de vessar-se, desgraciadament,
molta sang innocent abans que es creï una nova legitimitat
d'unió social, profunda, sentimental i volguda entre els
bascs i la resta dels pobles d'Espanya.
En el cas de Catalunya, això no és pas tan dramàtic,
però és cert que nosaltres hem d'esperar, no esperar
passivament, sinó que hem de lluitar, per altra banda,
perquè això sigui el màxim d'accelerat, però, al mateix
temps, hem d'anar dient sense descans allò que la nostra
consciència de ciutadans ens demana de dir, i és que
l'autogovern no s'esgota en la nació, i com deia el poeta a
finals de segle: la nostra particularitat d'éssers humans té
22
�altres mediacions inferiors a la de la nacionalitat que som,
justament, més humanes en fi tant que són més personals i més
properes.
Aquest serà el paper de la ciutat, de Barcelona.
Defensar juntament amb el gpvern espanyol, segurament, i en
el marc del moviment de ciutats i regions que existeix a
Europa, concretament el Consell de Municipis i Regions
d'Europa, defensar la importància de les regions, nacions i
de les ciutats. I dintre d'aquest conjunt, doncs, plantar la
llavor d'allò que algun dia, crec, serà l'autèntica Europa
de les ciutats. Aquesta és la nostra vocació. Els agraeixo
molt que vostès hagin vingut a fer aquesta reflexió sense la
qual nosaltres realment res no podríem.
La força de Barcelona està justament en el fet que en
els seus millors moments, i aquest probablement n'és un, ha
pogut atreure veus forasteres que des de fora ens han dit
molt millor que nosaltres allò que nosaltres érem. Moltes
gràcies per la seva presència.
23
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
09.01. Activitat de representació (com a Alcalde)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1982-1997
Description
An account of the resource
Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Ciutat, nació, terra: reflexió de Barcelona
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Conferència
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Ciutats
Nació
Globalització
Barcelona
Catalunya
Identitat (Concepte filosòfic)
Teoria de l'Empordà
Description
An account of the resource
23 p. Transcripció de la conferència de Pasqual Maragall, alcalde de Barcelona, al Seminari Internacional Ciutat, Nació i Terra (Institut d'Humanitats, 27/11/91. 19.00 hores).
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Institut d'Humanitats
Date Available
Date (often a range) that the resource became or will become available.
1991/11/26
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1991-11-27
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona.
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/948/DiarideGirona_19930905_La_teoria_emporda_PM.pdf
7afad550d054b890b8e584e8d594a120
PDF Text
Text
OPINIÓ
-
Diari de Girona /
Diumenge, 5 de setembre de 1993
Pasqual Maragall ha aprofitat les vacances
d'agost a Rupià per escriure aquest article
per aL Diari de Girona, en el qual, i partint
de les teories -del seu avi, el poeta Joan
Matagall, reflexiona sobre el concepte
«pàtria». Apartirdel que ell anomena «teoria
25
de l'Empordà» va desclovellant els sentiments de les persones.des de la proximitat
(Empordà) fins a la llunyanyia (Europa),
Laidea de Barcelona, Catalunya, Espanya i Europa enJoanMaragall
La teoria de II Empordà
per Pasqual Maragall (*)
;l'-
E
s impossible en una sola peça
La fidelitat a l'entorn primer és
(xerrada o article), per llarga
sempre condició de la subsegüent
que sigui, resumir ni tan sols
a l'entorn més ample. I aquest
les idees cabdals de Joan
entorn més ampli no és vist com a
Maragall sobre tot allò que ens
contrari al primer, sinó com a
és pàtria: la ciutat, el país, l'Estat i la
envoltant del primer. ,
comunitat continental en què vivim i de les
Per rematar la construcció,
quals ens considerem individus.
Maragall avança poèticament-i
Ravel, en un article anomenat «A casa», per mi profèticament- el que no és
sinó la conseqüència lògica del seu
que vaig traduir per a un diari de Barcelona, va tractar de resumir d'un sol cop
argument : arribarà un dia, empordan esoS,
aquesta heterogeneïtat de sentiments
-els diu- que més convindrà pel bé de
similars o conflictius, segons el cas, sobre
Catalunya que us digueu empordanesos
tot allò que és «casa nostra». .
que no pas 'catalans.
L'esperit de tots dos, Maragall i Ravel, .
El mateix diu de Barcelona i dels barceté obvis punts de contacte, a 100 anys de
lonins , però no és hora encara, afegeix,
distància. Però, en Matagall, el sentiment
D'això fa 100 anys -podem pensar.
de pàtria està extensament tractat, en cirLa imatge poètica però profundament
cumstàncies diverses, i sabem a més de les
real amb què Maragall il.lustra la seva
seves actituds concretes en funció d'aquest
conviccióés la següent: si un dia -dïu- a
sentiment: coneixem la seva moral patriòCatalunya hi faltés l'Empordà, Catalunya
tica.
no fóra ella mateixa. Però si un dia, en
En un intent d'anar al cor de la qüestió
canvi, de Catalunya solament restés l'Emen poques paraules, vencent a més de les
pordà, Catalunya podria tomar a ser. Perdificultats objectives de l'assumpte la subquè la veritat, conclou, rau no en l'espiga
jectiva d'haver de parlar del meu avi, cosa
sinó.en el gra.
que sempre m'ha semblat un xic impúdica,
Es a dir, a mesura que la història va
he anat a parar sovint a l'article «L'Emfent possible dues coses:
pordà», que em va assenyalar un dia
(1) L'obvietat de la nostra pertinença
Xavier Rubert de Ventós i que per a mi
als continents més amples.
conté in nuce tota una teoria general del
(2) La capacitat dels contenidors xics de
sentiment de pàtria -teoria que crec de
ser coneguts i representar els més grans.
gran utilitat als 100 anys de la seva formusón aquests mér xics els que passen a
lació.
ser «la sal de la vida» -aquesta és la meva
Amb motiu d'una visita a Salt ara fa
conclusió.
prop d'un any, i d'una trobada al bosc de
Els col.lectius nacionals són abstracCan Ginebreda, sobre Porqueres, en vàrem cions o simplificacions necessàries que
parlar, potser
genèticament substiutilitzant alestueixen unes altres
hores el rètol de
de més grans i alieté
«l'esperit de
nes , o fins i tot opresSalt», tant se
sores, i que, en
val el nom. Es
aquest moment
tracta, com ara
determinat, expresexplicaré, de fer
sen la nostra lliberraure en allò
tat i donen sentit a la
1WU
més petit, més
nostra vida col.lectiproper, en allò
va, cada cop més
que no és l'enapropiada per nosalvoltant superior que ens cobreix, sinó la
tres.mateixos, més sentida com a pròpia.
més petita part interior que ens conté, la
Però aquestes simplificacions, aquests
substància del nostre arrelament a l'espèconjunts significatius no són immutablecia i a l'entorn, i de fer-ho amb un ànim de
ment sempre els mateixos, sinó que hi ha
transcendir allò més Petit per anar a troun progrés cap a aquells més propers i per
bar, a partir d'aquest punt, sentiments de
tant més propis, que passen a ser la «nospertinença successivament més amples.
tra pàtria»,la «nostra casa» d'una manera
Aquesta és la teoria de l'Empordà, com
progressivament més autèntica i més senjo l'anomeno, de Joan Maragall. Maragall
tida, o si es vol, amb un sentiment de més
assegura que no cal dir-se europeus per
qualitat.
ser-ho. Que, igual com el francesos i els
Queda per explicar com el més proper
alemanys, si ens pregunten què som, hem
és també més universal.
de respondre que som catalans i no pas
En Maragall i en l'article citat es tracta
europeus. Tothom sap que «francès» vol dir d'una qüestió de qualitat, d'autenticitat: el
«europeu» . Europa, el cosmopolitisme, etc.
«gest» amb el qual ens sentim patriotes
estan molt bé, però «a mi», diu Maragall,
d'allò més proper és més natural, més de
<<1D'hi falta la sal» en tot això. I la sal és
debò... i per tant més universal. Els altres
Catalunya.
s'hi rendirien amb més facilitat per l'ingreAquí hi ha un primer element substandient de seducció que sempre comporta la
cial del sentiment de pàtria. Hi ha un dels
intensitat del sentiment observat.
nostres envoltants que ens aporta la sal de
Però caldria anar a altres punts de l'exla vida, la definició més característica, i
tensa bibliografia maragalliana sobre el
ens omple el cor d'una manera com no ho
sentiment de pàtria per entendre exactafan els altres conjunts a què pertanyem.
ment aquest segon pas del seu pensament:
d'allò més concret a allò més universal. '
Tot això és datat, és clar: 1900. El
moment del desvetllament de Catalunya i
En Maragall hi ha un autèntic sentide la gran crisi final de l'imperi espanyol.
. ment (a voltes esquinçat i dramàtic) de la
La gràcia del posicionament de Marapàtria gran, de la Ibèria de tots els pobles
gall és l'autoconsciència d'aquesta situació
(castellans, bascos, gallecs, andalusos... i
catalans).
.
.
en el temps i també la manera com fa front
als requeriments lògics del propi arguÉs això circumstancial ~s que Espanya
ment.
és així- o és teoritzable com a vàlid en
En efecte, Maragall es pregunta, per no
general? No ho sabem. Segurament és
deixar cap fil lliure, que per què no hem de
vàlid en general però d'una manera difedir que «som espanyols» quan ens demarent en cada cas.
nen què som. I argüeix que no cal dir-ho
El que sembla evident de la lectura de
perquè la millor manera de ser bons
Maragall és un sentiment da pàtria que
espanyols és ser bons catalans.
busca la intensitat i autenticitat -i per
<<Catalunya també un poble, uns
pobles, unes ciutàts, unes
comarques: lagent, i aquí /s on de
hem de recercar la humanitat»
«L'Espanya que ha de reconèixer o
néixer realment perprimer cop, la
fàrem des de la perifèria, des de la
riquesa i lapluralitat»
(*) Alcalde de Barcelona
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
09.01. Activitat de representació (com a Alcalde)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1982-1997
Description
An account of the resource
Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
La teoria de l'Empordà
Subject
The topic of the resource
Catalunya
Territoris
Identitat col·lectiva
Europa
Subsidiarietat
Empordà
Teoria de l'Empordà
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Source
A related resource from which the described resource is derived
Diari de Girona
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Type
The nature or genre of the resource
Article
Abstract
A summary of the resource.
Partint de les teories del seu avi, el poeta Joan Maragall, Pasqual Maragall reflexiona sobre el concepte «pàtria». A partir del que ell anomena «teoria de l'Empordà» va desclovellant els sentiments de les persones des de la proximitat (Empordà) fins a la llunyanyia (Europa).
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1993-09-05
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Articles