1
10
227
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/168/20040322.pdf
132a7e08943d839de7ad14fd2e8265b3
PDF Text
Text
Catalunya oberta: una estratègia econòmica
Cambra de Comerç de Barcelona | 22/3/2004
Agraeixo molt especialment al President de la Cambra, el Sr. Miquel
Valls, i al President de Foment del Treball, el Sr. Joan Rosell que
hagin propiciat aquesta trobada. I també agraeixo a tots vostès la
seva presència.
Vull fer-los arribar unes paraules carregades de projecte, carregades
de compromís per part del Govern que presideixo, però espero
també, si vostès així ho entenen, carregades de compromís en el
futur per la seva banda. Un compromís que vull suggerir, que vull
suscitar, que els vull proposar.
Haig de començar dient-los que la situació actual a la qual faré un
moment referència, no és una situació extraordinàriament senzilla de
gestionar. Venim d'una de les situacions més dramàtiques que ha
viscut aquest país, i jo diria Europa sencera, en els últims 25 anys.
Uns atemptats de l'Onze de Març a Madrid que han representat
d'alguna forma un dels moments més tràgics de la nostra
democràcia.
L'Onze de Març va ser efectivament un cop molt dur. Directe al cor i
la vida de molts ciutadans i ciutadanes de Madrid. Molt dur per a tots
nosaltres i també més enllà de les nostres fronteres. Amb un respecte
enorme pel dolor que encara està present en nosaltres, crec que ara
el que és important és fer una anàlisi serena i seriosa del que suposa
la constatació d'haver esdevingut objectius del terrorisme
internacional.
Tenim en aquest sentit la necessitat i la responsabilitat de redefinir, o
de contribuir a redefinir, una política europea de seguretat sense la
qual no podem fer front d'una manera efectiva a l'amenaça del
terrorisme. José Luis Rodríguez Zapatero ha dit que contra el
terrorisme no val la guerra sinó la comunitat d'intel·ligència. Penso
que la comunitat d'intel·ligència no és senzilla de posar-la en marxa, i
menys a Europa, on la pluralitat, la riquesa, els nacionalismes i els
sentiments diversos i confrontats ha de posar-se en comú, però
tanmateix no del tot i no per tot fan difícil una actuació que nosaltres
com a ciutadans europeus haurem d'exigir.
Catalunya pot contribuir a fer que Europa giri els ulls a la
Mediterrània. Amb institucions com l' Institut Europeu de la
Mediterrània, la Casa Àsia o el CIDOB, Catalunya ha de jugar un
paper clau en aquest territori, en aquest escenari, en la transformació
1
�dels riscos en oportunitats i en restablir els ponts de diàleg en tota
aquesta regió del Mediterrani.
També per evitar riscos de les reaccions emocionals incontrolades en
relació amb la immigració, que jo crec que es podria produir, i ho
demano a vostès no només per l'important paper econòmic que
juguen, sinó també perquè tenen també molts canals per influir a la
psicologia social. El Govern, per descomptat el primer, però vostès hi
han de contribuir. Crec que serà bo per a tots nosaltres que tractem
de crear una psicologia que eviti d'alguna forma els riscos de les
reaccions emocionals incontrolades en relació a la immigració,
especialment del Magrib.
Nosaltres, com a Govern català que s'estrenava, hem patit les
darreres setmanes una fase dura de crítica no habitual durant els
primers cent dies, però jo els dono per ben emprats perquè penso
que tot això en el futur, en moments que potser ens tocaria passarho malament, ja no ho passarem tan malament. Diguem-ne que
estem una mica curats d'espants.
L'altre esdeveniment al que vull fer referència és al que implica el
resultat de les eleccions generals del 14 de març. Els ciutadans i les
ciutadanes d'Espanya van donar una lliçó democràtica anant a les
urnes, massivament, i expressant, lliure i individualment, la seva
voluntat política. Ho vam demanar com a resposta a l'intent de
dinamitar el sistema que suposava l'atemptat: manifestar-nos
divendres 12 col·lectivament i manifestar-nos individualment a les
urnes el diumenge 14.
Estic convençut que el futur immediat farà bons la majoria dels
propòsits manifestats durant la campanya electoral i que tindrem un
govern espanyol amb el que podrem parlar de tot. I amb el que
acabarem entenent-nos. Dic acabarem entenent-nos perquè tampoc
s'ha de donar per descomptat que pel de la familiaritat ideològica hi
hagi una coincidència o una unanimitat absolutes.
Hem passat, això sí, d'una situació que generava tensió negativa a
una que generarà tensió positiva.
Perquè tensions n'hi haurà; ser del mateix color no vol dir ser
uniformes. La uniformitat no és ni signe de riquesa ni signe de
pluralitat, i nosaltres ho som, som rics en idees i sensibilitats plurals.
L'important és que existeixen canals de comunicació, i si no, la
voluntat de inventar-se'ls, que la tenim.
El camí que hem de recórrer, que Catalunya ja pensava recórrer,
ara no té perquè ser una carrera d'entrebancs.
2
�S'obre, per Catalunya, una oportunitat històrica i no la deixarem
escapar. Volem participar en el govern d'Espanya. Volem codecidir.
Volem estar al pont de comandament. I no em refereixo al nombre de
ministres, sinó a la capacitat d'influència, des d'aquí i des del propi
Govern.
No em voldria allargar gaire més i entrar ja en matèria.
El compromís del govern de Catalunya és ferm i es pot resumir en el
que són els objectius establerts a la cimera de Lisboa de l'any 2000:
volem que l'economia catalana sigui dinàmica i competitiva, basada
en el coneixement, capaç de generar un creixement sostingut i
sostenible, i amb major cohesió social.
I vostès diran, això és possible o és purament un enunciat de bones
intencions? Ho sembla, perquè, finalment, tots tenim a dins del cap i
a dins del cor la idea que aquestes coses no sempre han anat de la
mà. I que la competitivitat i el dinamisme econòmics tenen la seva
pròpia lògica que no sempre és amiga ni de la sostenibilitat ni de la
cohesió social. En canvi, em sembla que avui tots estem convençuts
que el món obert representa probablement un nou tipus de
competència, que la competitivitat és ja una altra cosa, basada
sobretot en la qualitat de les nostres pròpies societats interiors,
qualitat en la innovació, però també des del punt de vista de la
cohesió. La capacitat de generar riquesa sense per això mateix haver
de generar unes classes desafavorides, privades dels beneficis de la
societat del benestar.
És més possible ara, que fins ara, que la contradicció entre la
macroeconomia i la microeconomia sigui superada. La meva
impressió és que la macroeconomia ha anat bé, però de vegades
penso que la macro i la micro no sempre es donen la mà. I quan
parlo de la micro no parlo només de la micro-empreses sinó també de
la micro-famílies.
Aquest país ha viscut una economia molt dualitzada en què gran part
de la seva capacitat de creixement s'ha basat en el sector de la
construcció i immobiliari, que jo respecto enormement i considero
que ha sigut efectivament el motor del creixement, però que està
basat en l'existència d'unes expectatives positives respecte del propi
preu de la vivenda i dels preus immobiliaris. Per tant, en la mesura
que hi pugui haver una desinflada d'aquesta bombolla immobiliària que jo crec que no es punxarà, sinó que hem de desinflar una mica si això es fa bé no hi haurà problema, però si això passés d'una forma
poc preparada, el preu que pagaríem seria molt alt.
Els joves viuen pitjor a nivell econòmic avui que fa 2, 4 ó 6 anys. Són
autònoms que s'han de muntar la vida o que no tenen permanència
3
�assegurada al lloc de treball. En molts casos han vist créixer els seus
ingressos però no tant com ha pujat el cost de la vida, i en tot cas,
segur que no tant com han pujat els preus de la vivenda. Per tant,
tenim una meitat de la població que és propietària d'actius
immobiliaris, que està contenta quan els preus pugen, perquè la seva
riquesa augmenta i una altra meitat de la societat que quan això
succeeix és més pobra que abans. Aquesta és la situació a la qual em
referia i que haurem d'afrontar.
Nosaltres volem arribar a un acord per a la competitivitat, a un acord
sostenible, per a la millora de la productivitat i per a la
internacionalització. Per això el que volem és una estratègia
econòmica de futur que sigui sostinguda i coherent. I aquesta
estratègia passa pel diàleg i la concertació social. Perquè l'important
no és només el què sinó també el com.
En aquest sentit, el Govern està convençut que una política
econòmica adequada no és únicament el resultat de l'acció pública
que es vulgui impulsar des de la Generalitat. Requereix la implicació
de tothom:
- el diàleg entre totes les administracions
- la col·laboració público-privada,
- la implicació de tots els agents econòmics i socials; (i no tan sols
de la distinció més tradicional de empreses-treballadors, sinó també
del món educatiu en general i la universitat o els centres
d'excel·lència en particular).
Des del Govern ja hem començat a treballar per a que això sigui
possible. Potser el millor exemple és l' Acord estratègic per a la
internacionalització al qual em referia, que es va signar recentment
per les Conselleries d'Economia i Finances, de Treball i Indústria i de
Comerç i Turisme juntament amb CCOO, UGT, Foment del Treball,
PIMEC-SEFES i FEPIME.
Això està basat en la idea, que els reitero, que la societat catalana és
com una societat anònima, que té una presidència, que és el Govern;
uns accionistes, que són els ciutadans i les ciutadanes; uns directius,
que són les empreses catalanes i un sistema de formació, d'innovació
i de recerca, que són les escoles i les universitats. L'empresa a
Catalunya si aquestes tres funcions no van ben coordinades no anirà
bé. I vostès que són empresaris ho han d'entendre potser molt millor
que altres sectors de la societat. Han d'entendre que Catalunya és
com una empresa i que aquestes tres funcions s'han de coordinar
perquè les coses vagin bé, el qual no vol dir una política dirigista.
Lluny d'això.
4
�L'acord estratègic que hem signat és per a mi un vot de confiança
entre Govern i empresaris, entre Govern i sindicats i vull que quedi
clar en què consisteix en aquest marc la política econòmica que
impulsem des del propi Govern.
Primer. L'acord estratègic per a la millora de la nostra competitivitat
i la internacionalització de la nostra economia;
Segon. Tots els temes que tenen a veure amb el pressupost i
l'elaboració dels pressupostos; i
Tercer. La millora del finançament.
Com és lògic, aquests grans eixos van acompanyats d'altres mesures
també fonamentals del programa de Govern.
En concret, vull referir-me a quatre grans apartats, que són:
- l'ajuda a l'economia productiva i les petites i mitjanes empreses;
- les caixes d'estalvi i entitats d'assegurances;
- la millora de la gestió i de la capacitat normativa en els impostos
(tant propis, com cedits, com participats),
- i les reformes institucionals ( com la reforma de la Llei de la
Sindicatura de Comptes).
La nostra estratègia econòmica es basa també en una política
industrial activa -i preventiva a la vegada.
No descobreixo res de nou en insistir en el paper clau que la
indústria ha jugat històricament, i continua jugant, en l'economia
Catalana. No tan sols com a peça vertebradora de l'economia sinó
també en la generació d'efectes multiplicadors cap endavant i cap
enrere.
Tanmateix, per a que el seu rol de futur continuï essent vital, és
necessària una nova política industrial
- que faciliti la transició cap a una economia basada en el
coneixement i
- que potenciï les millores de la productivitat i les activitats de major
valor afegit,
- una política centrada en la innovació com a motor de creixement
que permeti a les empreses catalanes excel·lir i accedir a tecnologies
més modernes.
- Una política que faciliti la difusió tecnològica i el foment de la
cultura de la innovació entre el conjunt del teixit empresarial,
especialment entre les pimes.
Aquesta nova política industrial s'articularà sobre tres eixos claus:
5
�- La localització industrial,
- la transferència tecnològica,
- la innovació.
La nostra política industrial té un conjunt d'actuacions previstes, les
més importants de les quals son:
1. La creació d'una Agència Catalana d'Inversions
Una agència d'inversions depenent de la Secretaria d'Indústria i
Energia, que serà l'encarregada de canalitzar les inversions
estrangeres directes i la localització exterior dels nostres establiments
industrials i econòmics.
L'agencia d'inversions vetllarà també per la localització de noves
empreses que arribin es situïn en la mesura del possible en els
territoris amb activitats industrials en regressió.
L'Agencia Catalana d'Inversions, que naixerà d'estructures ja
existents al Departament d'Inversió Estrangera del CIDEM (Catalonia
Investment Agency) s'ocuparà de captar noves empreses que
diversifiquin el teixit industrial.
2. La creació d'un Observatori de Prospectiva Industrial
La situació existent obliga a dur a terme accions de prospectiva
industrial que efectuïn una diagnosi detallada capaç de detectar les
fases obsoletes (les que experimenten una clara erosió en termes de
competitivitat) i les accions de suport relacionades amb la
transferència de tecnologia que cal dur a terme per a consolidar les
fases competitives (aquelles que assoleixen alts nivells de
productivitat i eficiència).
Aquestes accions es duran a terme a partir d'un Observatori de
prospectiva industrial que es crearà al si del CIDEM.
A més, i amb la participació de les empreses més significatives del
sector es crearan unes "meses per a la competitivitat" que mitjançant
una metodologia establerta definiran les fortaleses i les debilitats de
cada sector
3. El Sistema Català d'Innovació
A més llarg termini, la nova política industrial articularà el Sistema
Català d'Innovació, la qual cosa suposarà la participació i cooperació
de tots els agents implicats en el procés innovador en la configuració
d'unes xarxes de centres de transferència tecnològica i d'innovació
que creïn l'entorn favorable per a la modernització de les empreses
catalanes.
Podem interpretar el Sistema Català d'Innovació com una
superposició jeràrquica d'una sèrie de Sistemes Territorials
6
�d'Innovació a partir del nucli central que forma l'àrea metropolitana
de Barcelona.
El Sistema Català d'Innovació estarà integrat, per una banda, pel
Sistema Català de Ciència i Tecnologia del que formen part les
universitats, els centres públics de recerca i els departaments
d'R+D+I de les empreses i, per altra, per les empreses innovadores
localitzades a Catalunya.
Internacionalització
Un cop esbossats els principals eixos i algunes de les actuacions en
política econòmica i industrial, m'agradaria centrar-me sobre el
primer dels que abans els he esmentat: la internacionalització de
l'economia catalana.
Si mirem les constants de la nostra economia, si mirem els
indicadors, ens mostren que estem davant d'una situació econòmica
fonamentalment -deixin-m'ho dir així- satisfactòria.
Especialment si la comparem amb el context europeu. Crec que és
important que aquesta realitat de bona salut de l'economia catalana
s'imposi a certes imatges alarmistes, creades de manera inconscient
la majoria de les vegades i de manera conjunturalment
malintencionada en altres casos .
M'agradaria donar algunes dades en aquest sentit. Bones i dolentes:
En matèria de PIB, en matèria d'inflació i en matèria d'estimació del
creixement del PIB de cara al futur i comparat amb Espanya, les
notícies són bones, però no serien tan bones com la mitjana
espanyola. Bé en relació a la Unió Europea. En els fons, si pensem,
Catalunya és un esglaó situat entre el centre d'Europa i el centre de
la península ibèrica. Tant des del punt de vista geogràfic com des del
punt de vista econòmic i de nivells de renda hauríem d'estar influïts
segurament per la major lentitud del creixement europeu, això no
tindria res d'estrany.
7
�Això va acompanyat d'una taxa d'atur inferior a l'espanyola i superior
a l'europea, un altre cop entremig. I una taxa d'ocupació millor a
l'espanyola, això enormement important, perquè una cosa és
apuntar-se a les llistes de l'atur i una altra és la capacitat de generar
la incorporació de tots els sectors de la població, les dones en
particular, al sistema productiu. I en aquest sentit, un altre cop
estem entre Espanya i Europa. Per bé i per mal.
Dit això, també cal advertir que no podem caure en el cofoïsme a
l'hora de contemplar la nostra economia. L'economia catalana té
molts reptes al seu davant; i aquests reptes poden esdevenir difícils
d'assolir i amb conseqüències econòmiques i socials traumàtiques si
no els sabem fer front.
Tenim al davant el repte de la internacionalització. Estem immersos
en un procés de canvi ocasionat per fenòmens comuns a totes les
economies desenvolupades com a conseqüència d'un món més obert,
més global i més competitiu.
Ens hem d'acostumar a pensar en termes nous, que és una cosa que
els empresaris normalment estan obligats a fer, perquè sinó no
podrien vendre o col·locar els seus productes en el mercat. Ens hem
d'avançar a estats de consciència que de vegades altres sectors de la
població els és més difícil d'entendre.
Les fronteres han desaparegut. Els estats segueixen sent molt
importants i és evident que en matèria de seguretat hauran de tenir
més competències. Però ja no tenim moneda pròpia, no tenim
fronteres, i amb les nostres regions veïnes ens hem de veure com un
continuum físic i polític perquè ho som. Els països són - com he dit
abans - com empreses i les empreses tenen un tamany òptic i tenen
una cosa que se'n diu economia d'escala.
Nosaltres estem en una situació com a país en el qual si no
augmentem de tamany no ens en sortirem. I augmentar de tamany
no vol dir fer conquestes militars, per descomptat, ni conquestes
econòmiques en sentit turístic. Es tracta de llençar llaços, de crear
sinèrgies, es tracta que sapiguem que en uns límits de 300
quilòmetres tenim uns 15/16 milions d'habitants en aquesta zona del
món tocant al Mediterrani, que estan lluny de les dues grans capitals
d'estat (Paris i Madrid), que voldrien ser més del que són, i que no
ho seran si no posen en comú, per raons d'escala, algunes de les
seves virtuts.
Això no vol dir que no podem competir o haguem d'invertir més en
productes i en serveis aeronàutics, per exemple. Tot i que sabem que
tenim a poques hores d'aquí la segona de les capitals en producció
aeronàutica, que es Toulousse.
8
�I això tampoc no vol dir que Catalunya es mengi a ningú, o que
nosaltres volem una regió europea en el sentit de crear unes noves
fronteres. El repte és aquest. El repte de la internacionalització és
trobar el tamany adequat i els ritmes adequats de millora.
L'objectiu és aconseguir fer del repte de la internacionalització una
oportunitat per a que les nostres empreses puguin competir amb èxit
a la lliga europea i perquè Catalunya pugui assolir i exercir un paper
rellevant en una euroregió del Mediterrani que s'obre de nou cap en
aquest moment cap a la seva part oriental.
Ja s'ha dit, en diverses ocasions, que el nostre model de
competitivitat està esgotant el seu recorregut. Jo no hi crec en això.
Aquest model, basat en els baixos costos laborals, el poc valor afegit i
el treball precari i poc especialitzat té un sostre que estem
pràcticament tocant. Ha de transformar-se si volem ser competitius
en el context internacional.
La nostra estratègia, doncs, és millorar la nostra competitivitat a
través justament de la millora de la productivitat. Aquest és el punt
clau.
I per aconseguir-ho hem d'incidir en uns factors estratègics
fonamentals com són
- la inversió en infrastructures,
- la formació de capital humà,
- la incorporació de processos d'innovació tecnològica en els sistemes
productius
- i més inversió en R+D+I
- finançament de projectes de capital risc
Aquest procés de canvi al que hem de saber respondre, de fet, ja
s'està produint. I a Catalunya d'una forma més marcada que a la
resta d'Espanya.
Això es veu clar quan analitzem l'evolució de certs indicadors en els
darrers 15 anys ( des de l'entrada a la UE):
1. Gran obertura de l'economia (exportacions + importacions en
béns i serveis sobre el PIB):
50'4% (1986) 97'8% (2002)
2. Grau d'obertura (en béns):
43'0% (1990) 66'6% (2002)
3. Saldo comercial de béns i serveis amb l'estranger:
-7'5% (1986) 3'2% (2002)
9
�4. % exportacions béns s/PIB:
14'2% (1990) 27'6% (2002)
5. % exportacions de Catalunya s/ total Espanya:
23'7% (1990) 27'7% (2002)
6. Exportacions catalanes de contingut tecnològic alt i mitjà:
63% del total d'exportacions industrials catalanes
32'3% del total de les equivalents a Espanya
7. Inversió estrangera:
Davant aquest repte, el Govern té una responsabilitat especial en la
generació d'un entorn social i institucional estable que faci possible
que aquesta transformació es produeixi de forma ràpida i ordenada.
En aquest sentit, com s'ha assenyalat, és rellevant l'Acord
Estratègic per a la internacionalització, la qualitat de
l'ocupació i la competitivitat de l'economia catalana
recentment subscrit pel Govern, patronals i sindicats. Aquest
acord assenyala 15 línies estratègiques a seguir:
i. La dotació d'infrastructures, tant de transports i comunicacions
com de telecomunicacions, adequades a les necessitats de la nostra
economia. Per exemple, les infrastructures aeroportuaries i resoldre
d'una vegada el tema de les connexions, que són bàsiques, entre el
sistema aeroportuari i el conjunt els sistemes de transport. Em sumo
entusiàsticament a la demanda de l'alcalde de Barcelona - que per
descomptat havia parlat amb mi abans d'anunciar-ho - en l'exigència
que el tren d'alta velocitat arribi a l'aeroport. No a prop de l'aeroport,
no. A l'aeroport. Perquè en aquestes coses - vostès que són
empresaris ho saben - ens hi juguem molt per 20 ó 30 minuts de
diferència. Hem de jugar molt fort i molt seriosament en matèria
d'infrastructures per pensar-les totes elles cohesionades, que siguin
10
�un compacte competitiu imbatible.
ii. La garantia de subministraments energètics suficients i de
qualitat, el que comporta la millora de determinades xarxes de
distribució i l'impuls de noves fonts energètiques compatibles amb el
medi ambient i amb el disseny territorial i paisatgístic del país. No
oblidem que aquest disseny paisatgístic del país és un dels capitals
naturals que tenim. Imbatible si nosaltres no el fem malbé. A veure si
se'ns fica al cap a tots que finalment això no és una pretensió
d'intel·lectuals o de poetes o de pintors... Això és un valor per la
gent, un valor pel país des de tots els punts de vista i per tant l'hem
de considerar com un capital.
iii. La modernització i integració de les polítiques actives d'ocupació i
la formació de les persones, tant a nivell de l'educació general
(millorament dels sistemes educatius des de primària a la universitat)
com de la formació professional, en les seves diferents vessants
(reglada, ocupacional i contínua) i a nivell d'oferta d'educació infantil
(0 a 3 anys).
iv. La innovació tecnològica a tot nivell, àmbit al que cal donar la
màxima importància juntament amb la innovació de productes,
processos i estructures organitzatives (potenciació de les estructures
en xarxa, nous sistemes de motivació.....).
v. La inversió en la recerca (bàsica i especialitzada) i el
desenvolupament aplicat dels fruits d'aquesta recerca, tant per part
del sector públic com del sector privat.
vi. L'establiment de canals de concertació amb tots els ens públics
i privats que permetin garantir una millora de les condicions de vida,
especialment en els àmbits de l'habitatge, la sanitat i l'atenció a
les persones. Ja saben que aquestes són prioritats del meu Govern.
Quant a habitatge, vull afegir que aquesta sostenibilitat basada en la
cohesió social es trencaria si no ens adonéssim que un dels efectes
de la tendència perversa del mercat - el mercat té tendències
positives i tendències perverses - es la concentració de la riquesa i de
la pobresa. Això no està dit per la teoria microeconòmica i tanmateix
aquestes concentracions es produeixen per una qüestió de preus.
Però no solament perquè els preus de les zones riques són més alts,
sinó perquè desgraciadament la dinàmica dels preus juga en contra
de la barreja. Hi juga en contra perquè quan una persona veu que en
el seu barri va arribant més gent de fora i li canvien les condicions de
vida, aquella persona se'n va. I en el moment que aquella persona
se'n va els preus comencen a baixar. I això és el símbol i el signe que
comença la segregació.
11
�vii. L'establiment de mesures i serveis que facilitin la conciliació
de la vida laboral amb la vida personal i familiar.
viii. El millorament de la qualitat dels serveis de sanitat que
evitin les ineficiències que repercuteixen negativament en l'àmbit
empresarial i en les persones.
ix. Un sistema de protecció social que afavoreixi la inclusió
(complements de pensions, renda ciutadana garantida, etc.).
x. Aprofundir el desenvolupament del marc català de relacions
laborals i la negociació col·lectiva i els seus instruments per a la
millora de la qualitat del mercat de treball.
xi. La potenciació de criteris de sostenibilitat ambiental i de
responsabilitat social en el desenvolupament de les empreses.
xii. La disponibilitat de recursos financers assequibles per
finançar l'aplicació de les innovacions i els reajustaments necessaris
per adaptar-se als nou contextos econòmics.
xiii. La necessitat de projecció internacional de l'economia
catalana, abastant tant la exportació com la implantació productiva
en altres espais econòmics i la inversió a l'estranger.
xiv. La consolidació d'un entorn que afavoreixi l'activitat
empresarial, amb un marc normatiu i institucional estable i generador
de confiança i amb la potenciació de valors que contribueixin a crear
una nova cultura del treball.
xv. El foment i la promoció de xarxes d'excel·lència i
creativitat, així com l'impuls d'instruments facilitadors i estimuladors
de la capacitat emprenedora.
Catalunya té motius, arguments i raons per mirar amb optimisme
l'etapa que s'obre davant nostre.
Tenim capacitat emprenedora i noves generacions d'emprenedors,
empresaris i professionals; tots ells gent altament formada.
Tenim capacitat financera per endegar projectes.
Tenim una base productiva sòlida.
Tenim prestigi i reconeixement internacional i una bona imatge.
12
�Tenim i tindrem una administració "business friendly", que cercarà
sinèrgies amb els sectors empresarials. Que liderarà sense confondre
els papers, sense intervencionismes.
L'economia catalana ha estat sempre capaç de fer front als reptes de
l'obertura i de la internacionalització, com ho demostra, entre d'altres
coses, la força de les nostres exportacions.
I com ho demostren el vigor i la capacitat d'adaptació amb que les
nostres empreses i la nostra economia van saber superar, en el seu
moment, la crisi estructural del sector industrial, el tèxtil per
exemple, que havia estat, durant més d'un segle, l'eix vertebrador de
la nostra economia; i com va saber adaptar-se, amb èxit, a
l'obertura dels mercats i a la fi de l'existència d'un mercat protegit
que va suposar l'entrada a la Comunitat Europea a l'any 1986.
Catalunya no ha de tenir por a la internacionalització, al contrari, és
el terreny on millor ens sabem moure. Per això, hem d'ajudar a la
internacionalització i l'obertura de la nostra economia i a la capacitat i
la fortalesa de les nostres empreses per competir en un context
internacional.
Aquest país ha mostrat una fortalesa extraordinària quan ha fet falta,
i no tinguem cap dubte de que tornarà a mostrar-la.
I el compromís del Govern per a que això sigui així és un compromís
innegociable, és innegable. I serà permanent. Torno a dir que s'obre
una nova etapa per a Catalunya, amb oportunitats que podríem
qualificar d'històriques.
No només tirarem endavant projectes tant fonamentals per les 'lleis
estructurals bàsiques' d'aquest país com són el nou estatut, la millora
del finançament, la reforma del Senat, la justícia de proximitat o la
pluralitat cultural d'Espanya. En l'etapa que vam encetar a Catalunya
el desembre passat i a Espanya diumenge el 14 de març, creiem que
serà històric el fet que es consideri tan important com aquestes lleis
a les que m'he referit, els mapes, el dibuix, les infrastructures, les
xarxes. El passar d'un país-estrella, amb un centre i uns braços, a un
país-xarxa. Els mapes seran tan decisius com les lleis. Els mapes de
Catalunya i els mapes de tota Espanya. És aquí on ens hi juguem en
bona mesura el nostre futur.
Així com la ciutat de Barcelona, amb un govern central col·laborador,
va viure a final dels anys vuitanta i primers dels noranta, una
experiència contundent i reeixida, avui estic més convençut que mai
que ara repetirem aquesta experiència a escala catalana. Repetirem i
ampliarem. I els puc garantir que en uns anys veurem un canvi
extraordinari. Una Catalunya extraordinària, bolcada a fora, perquè
13
�en el món obert no hi ha fronteres ni defenses. La defensa és la
qualitat de vida interior i l'atac és l'exportació d'idees, de productes i
de capitals. Farem el possible i el que calgui perquè això sigui una
realitat. Ens hi juguem molt. Ens hi juguem moltíssim. Però aquest és
un joc apassionant i l'hem de guanyar.
Moltes gràcies.
Pasqual Maragall
14
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1650
Title
A name given to the resource
Catalunya oberta: una estratègia econòmica
Language
A language of the resource
Català
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Cambra de Comerç de Barcelona
Subject
The topic of the resource
Benestar Social
Economia
Euroregió
Finançament
Globalització
Infraestructures
Relacions Internacionals
Unió Europea
Model social
Territoris
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Conferència
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2004-03-22
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/176/20040825.pdf
d2520e9cdb3674fa63affd6816ec87e0
PDF Text
Text
Cloenda de la Universitat Catalana d'Estiu, a Prada
Prada de Conflent | 25/8/2004
EUROREGIÓ I CONSTRUCCIÓ EUROPEA
Fa un any, convidat per la Universitat Catalana d'Estiu, justament en
aquest mateix indret, els vaig venir a parlar del propòsit d'impulsar,
si els ciutadans de Catalunya em feien la confiança necessària per
encapçalar el Govern de la Generalitat, l'Euroregió PirineusMediterrània.
Ha passat un any, i aquí em tenen; més ben dit: aquí ens tenen,
novament, manifestant, visualitzant i avançant en el dibuix d'aquesta
regió europea que té els Pirineus com a frontissa. Una regió que ,
com tractaré d'explicar-vos avui, pot començar a existir en els fets,
en la realitat, a partir d'un fet que és ben evident i que és la
desaparició de les fronteres.
El naixement d'Europa és la desaparició progressiva de les fronteres
entre els Estats europeus. Això és el que permet avui imaginar espais
de col·laboració i alhora impulsar en els territoris que abans havien
sigut barrera, o frontera, el retrobament.
Ara mateix venim de Céret, el Céret de Picasso, de Manolo Huguet,
de Fenosa, el Céret de Josefina Matamoros i del seu museu...És
impressionant de veure com en aquest racó de món s'ha pogut reunir
tanta sensibilitat, tants patiments, però també tanta qualitat, tant
art, tanta capacitat, tanta joia de viure, tanta capacitat de fruir de
l'art, sigui de l'art de la gastronomia, sigui de les arts més superiors,
de la pintura, de l'escultura...
Aquest ha sigut un territori que la història va separar però que la
història està reunint.
Aquest matí mateix s'ha dut a terme una reunió d'electes locals, dels
municipis i ciutats d'un i altre vessant pirinencs. S'han tractat i
debatut qüestions relacionades amb el programa interregional i
també sobre l'etapa present i futura de la Comunitat de Treball dels
Pirineus, que no és ben bé el mateix que l'Euroregió. L'Euroregió és
un concepte que equival l'antiga Corona d'Aragó, si voleu, mentre
que la Comunitat de Treball dels Pirineus, com el seu mateix nom
indica, arriba fins al final, fins a l'oceà atlàntic, fins al País Basc.
El proper 17 de setembre, a la Seu, celebrarem la reunió anual del
Consell Plenari de la Comunitat de Treball dels Pirineus. Allà ens
proposem de tirar endavant això que el cap de Govern d'Andorra i
Christian Bourquin estaven proposant , que és l'existència d'una
1
�estratègia pròpia de la regió pirinenca. I per l'octubre està prevista
una primera cimera de les comunitats nacionals i regionals de
l'Euroregió.
Això va endavant. Governs locals i regionals d'estats diferents,
conscients tots ells que les àrees frontereres veuen arribada la seva
gran oportunitat de desenvolupament, s'han llançat per aquest camí.
Aquesta és l'hora de la construcció institucional. Són aquests
moments històrics que triguen a arribar, però que finalment arriben i
en els quals és possible de moldejar i de crear noves institucions,
donar nom a les coses. Construcció institucional, econòmica, social,
cultural, però finalment creant efectivament institucions.
Des de la Comissió Interpirinenca de Poders Locals (la CIPL),
impulsada a finals dels vuitanta per Joan Ganyet, passant per pròpia
Comunitat de Treball dels Pirineus, fins a la formulació més recent del
projecte de l'Euroregió, tot això és un camí que la història explicarà
com una successió de moments.
A Europa hi ha estats, a Europa hi ha nacionalitats, hi ha regions, i
evidentment ciutats, i és lògic que, així com els estats es plantegen el
seu rol en la construcció europea, se'l plantegin també les diverses
comunitats nacionals i regionals, i evidentment també les ciutats. Jo
també hi crec en l'Europa de les ciutats.
I també entra en la lògica de la realitat que la transformació gairebé
física d'Europa enceti la sutura de les cicatrius que durant tants i
tants anys han suposat les fronteres.
Es tracta de grans àrees que, fins fa quatre dies, eren àrees de
barrera, de frontera, de separació d'indrets on els estats s'acabaven.
Allò que durant anys havia estat un desig, és a dir, que les fronteres
es tornessin frontisses, ha començat a esdevenir realitat.
I no només pel que fa a les infrastructures sinó també en allò que la
imatge nocturna del satèl·lit no ens ensenyaria.
Els poso només un exemple del que en podríem anomenar "vida
transfronterera": la sanitat. El departament de salut de la Generalitat
de Catalunya està treballant amb Andorra i amb Llenguadoc-Rosselló
(i ja no dic amb Aragó i Les Illes) per oferir i rebre atenció
hospitalària. L'hospital d'Andorra, per exemple, és l'encarregat de
dialitzar els pacients de l'Alt Urgell, és l'hospital de referència per a
cures intensives, i dóna suport en Radiologia tant a La Seu com a
Puigcerdà. Seguim. Tenia sentit que això no es fes? No en tenia cap.
Però hi havia la frontera, hi havia aquesta barrera que era gairebé
més mental que física, però que impedia de fer coses que l'instint ens
hagués dut a fer, és a dir, la proximitat.
2
�S'està avançant, així mateix, en el projecte del futur hospital
transfronterer a Puigcerdà que oferirà atenció hospitalària als
pacients de l'Alta Cerdanya i del Capcir.
Pel que fa a l'àmbit de la recerca biomèdica s'està treballant en el
desenvolupament d'estratègies conjuntes amb els genopols (centres
especialitzats en genòmica i post-genòmica) de Montpeller-Nimes i
Tolosa; i també en la definició d'estratègies conjuntes de bioclusters,
també a Montpeller i Tolosa.
Hi ha molt de compartit. No és de l'interès de Catalunya ignorar que
a l'altra banda de l'antiga barrera hi ha totes aquestes oportunitats.
M'agradaria insistir, avui una vegada més, en les raons d'estratègia
econòmica sobre les que es fonamenta la proposta d'Euroregió que,
com he dit tantes vegades, no pretén que ningú s'imposi damunt de
ningú, sinó que, a partir de les complementarietats necessàries es
pugui aconseguir una millor capacitat de competir de la regió que
formem en el món globalitzat en el que vivim.
Pasqual Maragall
3
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1658
Title
A name given to the resource
Cloenda de la Universitat Catalana d'Estiu, a Prada
Language
A language of the resource
Català
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Prada de Conflent
Subject
The topic of the resource
Cooperativisme
Euroregió
Relacions Internacionals
Territoris
Model social
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Discurs
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2004-08-25
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/177/20040902.pdf
a02ad9c467f292b411a9e8e6ed94ddb0
PDF Text
Text
Inauguració del Congrés Mundial "Moviments
Humans i Immigració", en el marc del Fòrum 2004
Auditori del Fòrum | 2/9/2004
Senyor alcalde, autoritats, secretària general de Migracions i d'Afers
Internacionals, estimats amics:
Només unes paraules per dir-vos quin és el meu sentiment, avui, en
aquest Fòrum, - que jo crec que enyorarem, perquè mai en aquesta
ciutat no s'havia donat una constel·lació d'esdeveniments, de diàlegs,
de personalitats, de la densitat i del nivell que hem vist aquests
mesos. Ho enyorarem i esperem que algun dia torni el Fòrum a
Barcelona.
D'una manera molt breu els vull cridar l'atenció sobre algunes
qüestions relacionades amb la immigració. Són producte de la reflexió
pràctica més que no pas de la teòrica:
1.- La pàtria de cadascú es tria tant com s'hereta, s'hereta tant
com es tria. Els homes i les dones són d'allà on guanyen la seva
llibertat i d'on veuen respectada la seva dignitat. La pàtria és el lloc
on la pròpia llibertat existeix i la pròpia dignitat és respectada.
2.- Els moviments migratoris són un element permanent de la
construcció del futur de la Humanitat, en el món obert i sense
fronteres. Això és un fet que és aquí per quedar-se, crec que de
manera definitiva.
3.- L'emigració no pot ser l'última esperança, per a tantes
persones. Probablement és cert que val més moure capitals i
coneixements que no pas grans contingents humans. L'emigració
hauria de ser un dret, una possibilitat, no una solució desesperada o
una obligació. Ja sé que estic parlant d'una utopia, però és una
utopia que segurament compartim.
4.- Qui paga els costos humans de l'emigració? En primer lloc,
els emigrants; i en segon lloc, els habitants dels barris de destí de les
migracions, així com els usuaris de serveis públics, sobretot
d'educació i salut, que cal compartir amb els que arriben de fora. No
els paguen pas de la mateixa manera els intel·lectuals o els polítics,
o aquells que especulen sobre els perills de les migracions, però que
no són afectats en la seva vida diària per l'arribada dels immigrants.
5.- Cal arribar a acords amb el països d'origen de les
migracions. Primer, per posar ordre en els processos de sortida i,
segon i complementàriament, per canalitzar les inversions que
1
�permetin crear "in situ" els llocs de treball que es busquen a fora.
Per ordenar els fluxos monetaris, també per ordenar els que es
deriven de les migracions. Fa poc, vaig ser al Marroc i em deien que
el Marroc, el 2004, és similar a l'Espanya de 1960. Que aleshores
aquí es vivia com ara comença a viure el Marroc, en bona mesura de
les remeses de divises per part dels emigrants i del turisme.
6.- Federico Mayor, l'exdirector general de la Unesco, em deia
que arribarà un dia, segles enllà, en el que tots serem del
mateix color: "cafè amb llet" -deia ell. Tots serem del mateix color,
i això és, si hi pensem una mica, un esdeveniment que succeirà. Això
passarà, però no hem de tenir pressa de que passi, més aviat a
l'inrevés. Jo crec que el ritme dels canvis és tant important com ho
són els canvis en ells mateixos. I espero de tots vostè reunits en
aquest Congrés que se celebra al Fòrum que tinguin encert perquè
ens hi juguem molt.
Pasqual Maragall
2
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1659
Title
A name given to the resource
Inauguració del Congrés Mundial "Moviments Humans i Immigració", en el marc del Fòrum 2004
Language
A language of the resource
Català
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Auditori del Fòrum
Subject
The topic of the resource
Congressos
Fòrum de les Cultures
Immigració
Model social
Territoris
Liberalisme
Relacions Internacionals
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Discurs
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2004-09-02
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/178/20040905.pdf
75bec49069c9d4b800d052027ba307fb
PDF Text
Text
Le processus de Barcelone, dixième anniversaire: le
defí de la relance (francès)
Alger | 5/9/2004
Mesdames, Messieurs,
C'est pour moi un grand honneur de partager avec vous la vision que
nous avons d'un processus qui porte le nom de Barcelone. Ma ville
est très proche, en esprit et en distance, de la vôtre. Alger se trouve
à quelque 500 Km. à vol d'oiseau de Barcelone. C'est plus ou moins
la distance qui sépare Barcelone de Madrid ou de Lyon. Mais les
distances géographiques ne correspondent pas aux abîmes que nous
avons creusés entre les deux rives de la Méditerranée.
Ici, je suis chez des voisins, plus encore, chez des amis. L'Algérie vit
un moment très particulier et elle a largement montré sa volonté de
renforcer ses liens avec l'Union européenne et ses voisins de la
Méditerranée. Les circonstances dans lesquelles se trouvent
aujourd'hui les deux rives de notre mer commune m'autorisent à
penser que s'ouvre une nouvelle étape, et je suis confiant.
Le nouveau gouvernement de la Catalogne est convaincu que la
Méditerranée doit être une priorité essentielle de sa politique
extérieure. Nous sommes pleinement en accord avec le nouveau
gouvernement de l'Espagne. Un territoire à vocation méditerranéenne
comme le nôtre ne peut rester en marge lorsqu'il voit les tensions et
les difficultés existantes autour de notre mer. C'est la raison pour
laquelle nous inquiètent aujourd'hui les limitations du processus
engagé à Barcelone en 1995, il y aura donc dix ans l'année
prochaine, un processus qui présente trop peu de succès à son actif.
Déjà, chez nous, au printemps dernier, des représentants du
gouvernement, des villes, du monde académique et de la société
civile commençaient à lancer un message clair : la Catalogne devait
se remettre au travail de toutes ses forces pour que l'anniversaire du
processus de Barcelone soit chargé de projets et d'avenir, et non de
frustrations et d'espoirs déçus. J'ai moi-même présenté cette idée à
Rabat et au Roi du Maroc, il y a exactement trois mois. Depuis, nous
avons été heureux d'apprendre, par Monsieur Moratinos, le ministre
des Affaires étrangères de l'Espagne, qu'un sommet va être organisé
à Barcelone pour relancer le processus euroméditerranéen à l'horizon
des dix ans à venir.
Mais cette fois nous ne pouvons pas nous permettre de nouveaux
délais. Nous devons affronter les enjeux et les problèmes nouveaux
sans jamais perdre pour autant les acquis de ces dix ans de
coopération. Aujourd'hui, ici, à Alger, dans le cadre de ma première
1
�visite officielle en tant que président du gouvernement catalan, je
m'honore de l'occasion qui m'est donnée d'apporter une modeste
contribution au débat.
Introduction : le bilan actuel du partenariat
euroméditerranéen
Je vais vous entretenir sur le Processus de Barcelone dans son
dixième anniversaire, le défi de la relance de ce processus. Ce sera
un peu technique mais, tout de même, je vise à avoir dans mes mots
pas mal de sens, pas mal d'intentions. Quel est le moyen actuel d'un
partenariat euromediterranéen ? voilà la question.
En novembre 1995, lors de la Conférence de Barcelone, les États des
deux rives de la Méditerranée s'engageaient à lancer un processus
dont l'objectif était la cohésion et la stabilité des pays du bassin, sur
la base de trois grands axes de partenariat : la coopération au plan
politique et en matière de sécurité ; le renforcement des liens
économiques et la libéralisation des échanges commerciaux pour
assurer une prospérité partagée ; et, enfin, le rapprochement des
sociétés, destiné à surmonter la méconnaissance et la méfiance, et à
établir des ponts entre les personnes et les cultures. Barcelone
devenait ainsi le nom d'une ambition partagée : l'émergence d'un
espace de sécurité, de prospérité et de dialogue autour de la
Méditerranée ; pour faire devenir la Méditerranée une mer d'échange
et de fertilisation culturelle croisée, comme dans le passé.
Aujourd'hui, le partenariat euroméditerranéen repose sur une
conception élargie de la sécurité, selon laquelle la stabilité politique,
les droits de l'homme et la sécurité militaire sont étroitement liées
aux défis économiques et sociaux. Il est indispensable que l'Europe et
les pays tiers méditerranéens unissent leurs forces pour croître et
innover à l'échelle mondiale, c'est-à-dire, à l'échelle du monde
ouvert, crée par la globalisation des contacts.
Mais il n'est pas difficile de trouver dans l'espace méditerranéen des
raisons d'être inquiet. La paix sera loin d'être réalisée, aussi
longtemps que la Palestine ne sera pas un État viable et pacifique,
aussi longtemps qu'Israël érigera des murs et que l'Irak ne sera pas
pleinement souverain. Le développement économique des États des
rives sud et orientale de la Méditerranée est insuffisant pour assurer
notre propre sécurité, notre propre tranquillité, pour garantir la
viabilité de la Méditerranée comme espace de commerce, de paix et
de croissance.
Le rapport des Nations Unies sur le développement humain dans les
pays arabes souligne le fait que plus de la moitié des jeunes du
2
�monde arabe songent à émigrer. Ce matin même, près de la Cashba,
j'ai interrogé un jeune homme « qu'est-ce que vous êtes ; étudiant,
travailleur ? ». I m'ha dit « chômeur. ». Je ne sais pas si c'était vrai
ou non mais, en tout cas, le fait qu'il puisse le dire est déjà, en soi
même, préoccupant. Le respect des droits de l'Homme et des libertés
politiques se heurte encore à des entraves dans certains États de la
Méditerranée. La tendance est inquiétante : la différence entre les
niveaux de vie sur les deux rives de la Méditerranée ne se resserre
pas ; dans nos sociétés, l'incompréhension, loin de se dissiper,
semble s'aggraver parfois, même si les contacts que nous venons de
maintenir ouvrent la voie a l'espoir.
Je voudrais mettre l'accent sur ce qui me semble être des tendances
positives dans le panorama actuel. L'entrée, dans l'Union
européenne, de deux États méditerranéens, Malte et Chypre, et le
débat sur l'acceptation de la candidature de la Turquie renforcent la
vocation méditerranéenne de l'Union. Cela symbolise clairement la
manière dont le concept d'Europe est appréhendé : un projet
commun, sur la base d'un ensemble de droits convenus d'un commun
accord. Dans ce projet, l'élargissement à l'est et la Méditerranée sont
des dimensions complémentaires, pas concurrentes -il faut bien le
comprendre, de la politique internationale de l'UE.
Malheureusement, on ne voit pas, dans un avenir proche, de
relâchement de la tension à l'est de la Méditerranée ; en revanche,
on observe une évolution porteuse d'espoir dans le Maghreb. Le
Maroc a subi des très intéressantes réformes démocratiques, la Libye
a cessé d'être un État paria de la communauté internationale et
souhaite y jouer un rôle constructif. Ici, en Algérie, le conflit civil qui
a causé tant de souffrances est en voie de solution - si non résoluet, dans ce climat de réconciliation, le pays mise sur le pluralisme en
matière de politique et d'information. Nous avons placé de grands
espoirs dans cette évolution du Maghreb.
Il me semble donc qu'il n'est pas juste de dire que l'évolution
politique en Méditerranée n'a fait que se dégrader depuis le
lancement du processus de Barcelone.
Même si, comme le disait votre Premier Ministre, il y a sept ans, à
l'heure de ma première visite, on ne voyait pas clairement que
l'Europe misait vraiment sur l'espace euroméditerranéen et sur le
Processus de Barcelone.
Trouver une solution aux conflits existants, et tout particulièrement à
la question palestinienne, est essentiel, mais ne doit pas servir de
prétexte pour cesser d'oeuvrer pour la réduction des tensions, dans
l'approfondissement de la démocratie et dans la croissance
économique.
3
�Ainsi, quasiment dix ans après, l'esprit de Barcelone est plus
nécessaire que jamais. Les attentats de New York et de Washington
en 2001, de Casablanca et d'Istanbul en 2003 et de Madrid en 2004
ont concentré les regards du monde entier sur la Méditerranée, qui
est apparue comme l'un des principaux foyers d'instabilité à l'échelle
mondiale, surtout à cause du terrorisme. Mais ce fléau n'est pas
nouveau : parfois, l'opinion publique internationale semble oublier
que la France, l'Espagne, l'Algérie ou l'Égypte ont subi ses effets
dévastateurs avant 2001. La seule manière de lutter contre le
terrorisme est d'accompagner un travail efficace d'investigation et de
lutte policière, avec une action sur les causes profondes de
l'instabilité. La solution apportée aux conflits politiques, la création
d'opportunités économiques pour tous, en particulier pour les jeunes
et les femmes, et la garantie du respect total des droits de l'Homme
et des libertés politiques, tout cela constitue la meilleure façon de
priver le terrorisme d'oxygène.
Les États n'ont pu tout résoudre, mais la société civile n'a pas perdu
son temps. Les liens qui peu à peu se sont tissés entre les sociétés
méditerranéennes au cours de ces dernières années offrent un bilan
important. Ce sont les personnes, les associations et autres
organisations civiles, mais aussi les collectivités locales et régionales
de tous les pays méditerranéens qui ont contribué le plus fortement à
réduire la grande faille qui nous sépare encore.
Le Maghreb et l'Europe, partenaires d'avenir
Le Grand Maghreb, qui constitue le flanc sud-ouest de la
Méditerranée, joue un rôle fondamental dans les politiques
méditerranéennes. Il connaît certains des grands problèmes des pays
tiers méditerranéens : une croissance économique timide -pas
toujours-, un fort taux de chômage, des indicateurs sociaux encore
faibles, voire des conflits territoriaux de longue durée.
Mais c'est aussi ce Maghreb celui qui offre le plus de perspectives de
progrès dans le partenariat avec l'Europe. C'est clair : ces États sont
à l'avant-garde de la transformation de la région. Ainsi, le processus
de libéralisation politique de l'Algérie et du Maroc, la libéralisation
économique de la Tunisie et l'intégration régionale que constitue
l'Union du Maghreb arabe nous indiquent le chemin que pourraient
suivre d'autres États du sud et de l'orient méditerranéen.
L'Union du Maghreb arabe, réactivée depuis trois ans et demi,
représente, malgré ses limites, un tremplin de grande importance
pour l'avenir. Aujourd'hui, notre travail ne consiste plus à modifier les
frontières mais à les faire oublier. Le réveil de l'Union du Maghreb
arabe a déjà favorisé la réactivation du dialogue 5+5, qui rassemble
les cinq États maghrébins et le Portugal, l'Espagne, la France, l'Italie
4
�et l'île de Malte.
Ce dernier point présuppose la reprise définitive de l'idée de sousrégion pour la Méditerranée occidentale. Le pari évident que prennent
les États maghrébins dans l'association avec l'Europe est un jalon
fondamental. Ce pari est un élément complémentaire des liens qu'ont
ces États avec les autres pays arabes et musulmans, avec leurs
voisins du continent africain ou avec d'autres alliés, tels que les
États-Unis.
Les organismes et les analystes qui travaillent sur la question depuis
un certain temps sont parvenus à une conclusion récurrente :
l'existence de ce que l'on appelle le « coût du non-Maghreb ». Les
marchandises qui circulent librement entre les territoires des 25 États
de l'UE, et qui circulent de plus en plus facilement entre l'Europe et
les pays tiers méditerranéens, rencontrent toujours de gros obstacles
pour circuler même entre les États maghrébins. Aux tarifs douaniers
et aux contraintes à l'importation s'ajoutent d'autres barrières :
fermeture des frontières, gestion défectueuse ou, tout simplement,
absence d'un réseau de transports efficace. C'est pourquoi, les 75
millions de Maghrébins ne sont pas perçus comme un grand marché
potentiel, mais comme des petits marchés fractionnés. Voilà le
problème.
L'Union Européenne, vous le savez, se prépare depuis quasiment un
an à opérer un saut qualitatif dans ses relations avec ses voisins, sur
la base de l'initiative de politique de voisinage appelée en anglais «
Wider Europe », l' « l'Europe plus vaste ». À propos de cette
initiative, je voudrais souligner deux points. Premier point : les
frontières maritimes externes auront exactement le même statut que
les frontières terrestres. Ainsi, pour l'Union européenne, l'Ukraine ou
la Russie, par exemple, qui ont des frontières directes avec des États
membres, sont pays voisins au même titre que l'Algérie ou l'Égypte.
La politique de voisinage réserve un traitement différencié aux voisins
de l'Union, non pas sur la base de leur situation géographique à l'est
ou au sud de l'Europe, mais sur la base de l'évolution propre à
chaque État. Ainsi prend fin le préjudice comparatif entre les
ressources destinées au sud et celles destinées à l'est, ce que nous,
États méditerranéens de l'Union européenne, avions revendiqué des
années durant. Le deuxième point, tout aussi important, est la portée
de l'offre proposée par la politique de voisinage : comme l'a dit
Romano Prodi, l'Union pourra offrir à ses voisins « tout, excepté les
institutions ». Compte tenu de la vaste gamme d'activités de l'Union
européenne, qui va de l'enseignement supérieur à la politique
régionale ou la monnaie unique, en passant par quasiment toutes les
politiques imaginables, on voit bien les immenses possibilités qui
s'ouvrent aux États méditerranéens.
5
�Mais on voit bien aussi les difficultés que suppose l'intégration des
économies maghrébines dans un espace commercial ouvert, avec l'UE
au centre, qui représentera environ 20 % de l'économie mondiale.
Ces économies maghrébines doivent faire un énorme effort pour
pouvoir être compétitives dans un marché entièrement libéralisé, où
les possibilités sont immenses, et la concurrence féroce.
Avec le concours de l'Institut européen de la Méditerranée et du
Centre international de documentation de Barcelone (CIDOB), nous
avons présenté, avant l'été, la première édition de l'Annuaire de la
Méditerranée. Dans cet ouvrage figurent d'intéressantes études sur
l'économie des pays tiers méditerranéens, et notamment sur les
causes des difficultés que connaissent les pays du nord de l'Afrique
pour attirer les investissements privés. On relève, dans l'ensemble de
ces causes, la faiblesse du secteur financier de ces pays et les
obstacles au financement des initiatives privées et des grands projets
d'infrastructure. C'est un sujet sérieux auquel nous réfléchissons
depuis longtemps. Nous sommes nombreux à penser que la création
d'une Banque Euroméditerranéenne d'Investissements devrait être,
malgré la réticence de certains Etats, une démarche prioritaire et
urgente, en particulier lorsque l'on voit les excellents résultats qu'a
donnés, dans les pays de l'Europe du centre et de l'est, le travail de
la Banque Européenne de Reconstruction et de Développement.
En Catalogne, nous ferons tous les efforts nécessaires -et en Espagne
aussi, j'en suis convaincu- pour que cette Banque soit créée. Mais, en
attendant, nous recherchons des formules appropriées aux besoins
des pays du Maghreb pour ouvrir des lignes de crédit sous forme de
financement et de capital-risque. Tant que la Banque n'est pas mise
en place, nous devons explorer cette voie ainsi que d'autres procédés
pour optimiser les possibilités qu'offrent les accords d'investissement
et de partenariat, créés par les chefs d'Etat et de gouvernement. Il
est donc important de stimuler aussi la Banque privée et nous
agissons dans ce sens.
Les jumelages, avec leurs projets, leurs échanges et leurs visites
croisées, ne sont qu'une des formules de coopération directe,
d'administration à administration. Les collectivités locales et
régionales des deux rives de la Méditerranée sont dans une situation
privilégiée car elles ont la capacité d'agir entre le cadre de l'État et
celui de l'individu et la société civile, de générer des projets et des
solutions concrètes qui supposent un usage très efficace des
ressources. La coopération de ville à ville, de région à région, doit
jouer un rôle de plus en plus important. Elle le fait, d'ailleurs, depuis
des années, comme en témoignent les liens étroits existant entre les
ville d'Alger et de Barcelone.
A cet égard, en qualité de Président de la Generalitat de Catalunya, je
6
�me permets de vous confirmer ici notre volonté de travailler
davantage dans ce domaine. L'Algérie est un pays prioritaire dans
notre Plan directeur de coopération 2003-2006. Permettez-moi de
vous confirmer que votre pays fait partie des pays au niveau mondial
pour lesquels nous avons décidé de concentrer nos efforts de
coopération. Et quand je parle de coopération, je me réfère aussi à
une relation d'égal à égal avec les administrations et les organisations
de la société civile.
Nous proposons que les villes et les régions des deux rives jouent un
rôle important dans la relance du processus euroméditerranéen. Dans
cette optique, la Catalogne travaille conjointement avec d'autres
régions européennes et maghrébines pour présenter une proposition
au sommet de Barcelone + 10, qui se tiendra dans notre ville en
novembre 2005, c'est déjà décidé. L'idée est que les villes et les
régions du nord et du sud puissent s'appuyer sur un organe de
représentation officiel, soit un bureau spécial du Comité des Régions,
soit un organisme de représentation nouveau, comparable à
l'Assemblée Parlementaire Euroméditerranéenne.
Néanmoins, en ce qui concerne l'Union européenne, les changements
institutionnels que je viens de mentionner sont tout à fait
insuffisants, comme ils le sont dans les politiques cruciales, à
l'exemple de la politique agricole commune. Pour que les autres
mesures prospèrent, il faut que les institutions et les gouvernements
de l'Europe, Etats et collectivités régionales et locales, adoptent une
attitude nouvelle et qu'ils soutiennent les processus de
démocratisation dans un esprit de respect et non d'arrogance.
Quant aux pays de la rive sud de la Méditerranée, ils doivent, eux
aussi, à mon avis, franchir des étapes très importantes. Il est juste
de dire que les pays du Maghreb ont clairement montré, ces dernières
années, qu'ils ont compris la nécessité d'une réforme, et que tous,
chacun à son rythme et à sa manière, ont entrepris cette tâche. Le
Maghreb arabe se trouve dans une période de réformes économiques,
politiques et législatives qui constituent une occasion réelle de
changement. Je pense que nous devons, en Europe, assumer cette
réalité et être prêts à appuyer et à accompagner ces réformes.
Certes, il reste encore un long parcours à mener sur la voie de la
réforme politique et économique. En Europe il y a une
méconnaissance certaine de la réalité du monde arabe, mise à part
les conflits déclarés comme celui de la Palestine ou celui de l'Irak.
Mais ne vous y trompez pas : nous sommes quelques-uns à suivre
avec beaucoup d'espoir l'évolution de vos pays. La terrible violence
qui a ébranlé l'Algérie dans la dernière décennie a freiné par
contrecoup un processus de réformes naissant. Je suis heureux de
voir que l'esprit de réformes a survécu à l'horreur de ces années
7
�difficiles et qu'en outre l'Algérie avance vers une nouvelle situation de
réforme pacifique et de transition vers un pays nouveau, plus sûr et
plus libre pour tous. L'Algérie est au centre géographique du
Maghreb, elle est le pont entre la zone occidentale (le Maroc, la
Mauritanie et le Sahara occidental) et la zone orientale (la Tunisie et
la Libye). De plus, votre vaste territoire atteint la limite maritime de
l'Europe (l'Espagne et l'Italie) et la limite désertique avec l'Afrique du
Sahel (le Mali et le Niger). C'est pourquoi il est très important pour
nous aussi que l'Algérie réussisse dans la construction d'une paix
durable. Vous en êtes un État clé.
La politique de concorde civile, dont nous partageons pleinement les
objectifs, est potentiellement un processus exemplaire, pour autant
que le gouvernement reste ferme et ne se résigne pas à l'impunité et
à l'oubli. Cette politique n'est qu'un exemple de la réforme
courageuse qui mise sur le pluralisme de l'information - ce n'est un
secret pour personne que la presse algérienne, avec des blessures
sans doute, figure parmi les plus pluralistes et les plus ouvertes du
monde arabe -, un choix qui constitue un grand progrès dans la
légitimation démocratique du pouvoir, qui mise aussi sur des
réformes fondamentales comme l'officialisation de la langue
tamazight ou la réforme du Code de la famille. Des réformes
similaires ont eu lieu au Maroc récemment, tandis que d'autres pays,
la Tunisie ou la Libye notamment, avancent à un rythme plus discret,
surtout pour ce qui concerne le pluralisme politique.
En définitive, nous assistons à ce qui pourrait être la naissance d'un
Maghreb pluraliste, où les classes politiques ont pris conscience qu'il
est important de renouveler des structures politiques peu souples, où
les pouvoirs régionaux prennent de la vigueur et travaillent pour un
développement durable, et où les sociétés civiles jouent un rôle de
plus en plus grand, et notamment les groupes qui, comme les jeunes
ou les femmes, ont une vie difficile dans le système actuel. Ils en
sont les protagonistes. L'ampleur des enjeux est énorme. La violence
radicale, le terrorisme, les conflits territoriaux non encore résolus, le
chômage, la formation déficiente, les barrières commerciales. Certes,
mais le moment est idéal pour affronter tous ces problèmes dans le
respect des droits de l'Homme, en collaboration directe avec l'Europe.
Ici et maintenant, je vous exhorte à compter, à tout moment et dans
tous les cas, sur la Catalogne et sur l'Espagne dans cette tâche.
Mesdames, Messieurs, dans un peu plus d'un an, le processus de
Barcelone connaîtra son dixième anniversaire. Les États et les
institutions de l'Union européenne ne sont pas les seuls à devoir
trouver le moyen d'insuffler une nouvelle force à notre partenariat.
Au nord, nous, les régions méditerranéennes, nous nous mobilisons
déjà pour influer sur ses nouveaux contenus du Processus de
Barcelone.
8
�Au sud-ouest de la Méditerranée, les États maghrébins doivent
pouvoir être, grâce à leurs avancées, des acteurs décisifs qui
transformeront en réalité les promesses d'avenir. Des promesses que
nous avons formulées dans une ville méditerranéenne comme celleci, à une heure à peine de vol, en un lointain novembre 1995.
Mesdames et Messieurs,
Je vais finir par trois remarques pour vous donner à penser:
Première. Regardez bien ce qui va se passer en Espagne au moment
où, vint cinq années après son approbation, la constitution va être
modifiée sur quatre points : la succession au trône ; la dénomination
de nationalité et de région ; le Sénat d'un caractère fédéral ; le fait
de notre appartenance à l'Union Européenne. Ce ne sera pas facile,
mais je suis convaincu qu'on va réussir.
Deuxièmement. Il faut comprendre que la concurrence et le
pluralisme sont la loi, ainsi du marché que de la démocratie, chez
vous et chez nous.
Troisièmement. Il faut miser sur notre proximité. C'est notre grand
atout. Nous sommes à moins d'une heure. Ce que l'histoire a parfois
nié, la géographie l'imposera. La géographie a des raisons que
l'histoire parfois ne connaît pas. Je le répète, ce que l'histoire nous a
nié pendant des années, la géographie l'a finalement imposé.
Je vous remercie de votre attention.
Pasqual Maragall
9
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1660
Title
A name given to the resource
Le processus de Barcelone, dixième anniversaire: le defí de la relance
Language
A language of the resource
Francès
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Alger
Subject
The topic of the resource
Comerç
Globalització
Relacions Internacionals
Territoris
Barcelona
Barcelona
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Conferència
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2004-09-05
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/180/20040926.pdf
1bd35b6d56e70dda8e25dde05c170d78
PDF Text
Text
Discurs de cloenda del Fòrum Universal de les
Cultures
Barcelona | 26/9/2004
S'acaba el Fòrum. S'acaba el primer Fòrum Universal de les Cultures.
No sé què farem a partir d'ara. Tant els que n'heu gaudit com els que
hi heu treballat, sobretot els que hi heu treballat, suposo que ara
descanseu i ben merescudament. També aquells a qui no els ha
agradat, perquè ara no sabran de què parlar.
Som a punt de tancar el primer capítol d'una nova experiència
adequada al món obert en què vivim, una cita que no va néixer per
competir, com els Jocs Olímpics, o exhibir, com les Exposicions
Universals, sinó per expressar, difondre i debatre, per discutir, per
parlar, per dialogar, també a nivell mundial.
Avui podem dir que s'acaba el primer Fòrum Universal de les Cultures
de l'era global. És cert que hi ha altres institucions a nivell global que
juguen papers de diàleg en terrenys específics: Porto Alegre a nivell
social, Davos a nivell econòmic, Kyoto en el camp ambiental, Nairobi
en el camp de l'hàbitat. Barcelona ha inaugurat una cinquena manera
de parlar al món dels temes que interessen els ciutadans i les
ciutadanes de cada un dels països i de cada una de les ciutats, i ho ha
fet de forma que no serà a la seu permanent; no podrem parlar a
Porto Alegre només de temes socials i a Barcelona del tema de les
cultures, si no que hi haurà un grup de ciutats que ho aniran fent. I
un dia de totes maneres tornarà el Fòrum a la ciutat de Barcelona.
Crec que s'hauria de prorrogar, però això no es pot fer. Més ben dit
no cal prorrogar el Fòrum a Barcelona, perquè la dinàmica que s'ha
posat en marxa a Barcelona no s'aturarà, i l'alcalde ho sap millor que
ningú. I res no impedeix que els espais del Fòrum, l'Auditori i el
Centre de Convencions, segueixin essent centres per al diàleg
mundial de les cultures, en tots els camps.
Vàrem inaugurar el Fòrum a dos mesos de l'11 de març amb el cor
encara encongit per tanta tragèdia, i aquests mesos el món s'ha
entossudit a donar-nos tristament la raó: Iraq, Ossètia, Israel,
Palestina, Darfoor, Haití i tants altres indrets que s'anaven despertant
cada dia amb l'horror i la misèria, amb el dolor incessant d'un món
que necessita trobar nous camins per frenar la seva destrucció.
Vàrem obrir el Fòrum sabent que la seva seguretat era un repte, i
tenim la satisfacció de cloure'l amb un nivell de tolerància i respecte i
amb un nivell de seguretat del recinte absolutament exemplar. No és
que cap altre cop un gran esdeveniment s'hagi pogut celebrar a
1
�Barcelona amb pau i tranquil·litat, és que el nivell de respecte entre
els participants ha estat altíssim.
Jo no he tingut mai cap dubte sobre el èxit del Fòrum, però hi ha una
cosa encara més important que l'èxit, l'encert, i el Fòrum ha estat un
encert. L'èxit comporta ressò, i l'encert comporta reconeixement, i la
iniciativa de Barcelona obtindrà el reconeixement internacional,
n'estic convençut, començant per Monterrey i a partir d'aquí en una
seqüència que esdevindrà imparable.
A partir d'aquí el Fòrum sempre tindrà Barcelona com a bressol, punt
de referència i de naixement, i segurament tornarà, no sé quan, però
ha de tornar. També vull que sàpiguen que el govern català està a
favor del retorn del Fòrum a Catalunya, quan sigui, quan convingui.
N'estic convençut que a partir d'avui Monterrey sabrà fer créixer amb
força i amb moltes més certeses que dubtes el seu Fòrum, que serà
el seu Fòrum i que hi haurà menys dificultats per fer entendre el que
Barcelona ha començat.
Vull expressar aquí el meu reconeixement més sincer als
representants del govern de Mèxic, de l'estat de Nuevo León, de la
ciutat de Monterrey, germana de Barcelona, per l'entusiasme amb
què han treballat perquè el segon Fòrum Universal de les Cultures
hagi estat possible.
Crec que el Fòrum ha tingut quatre assoliments importants: primer,
s'ha demostrat una vegada més la nostra capacitat col·lectiva
d'aplicar enginy, rigor i eficàcia en l'organització de grans
esdeveniments a escala internacional. Una vegada més Barcelona
haurà dotat d'una fornada d’excel·lents professionals i organitzadors.
Segon, s'han pogut fer sentir multitud de veus, i s'han produït els
diàlegs de més relleu sobre les grans qüestions de l'agenda mundial.
Tercer, una vegada més Barcelona ha ofert en nom de Catalunya i
d'Espanya el seu esforç, el seu treball i el seu compromís al món, i ha
sabut estar a l'alçada i ens n'hem de congratular.
Al Fòrum, com mai abans l'Estat i la Generalitat han estat al costat de
Barcelona. I finalment, s'ha fet irreversible la millora del llevant de la
ciutat, i això potser és la millor de les herències, la transformació del
llevant, la seva conversió en ciutat en majúscules. Qui recorda ara el
que hi havia aquí, qui recorda ara que aquí sota hi ha una
depuradora? Qui recorda el que era aquest món que semblava
condemnat a ser ignorat, com tantes vegades passa a tants llocs de
les ciutats del món? Barcelona i el seu alcalde han fet possible que ni
un pam d'aquesta ciutat no sigui reconeixible.
En aquest món de xarxes Catalunya ha donat, gràcies al Fòrum, un
gran pas endavant. Catalunya és avui més que mai un nou punt de
trobada, un node; es més punt de referència, és més espai de
2
�confluència i de projecció, és més un "hub" que fa un any. Tenim més
xarxa, més gruix, més serveis professionals, socials, institucionals
perquè l'esforç de construir xarxa, de fer diàlegs, de contacte i
obertura que s'ha fet ha estat importantíssim.
Durant 141 dies la nostra ciutat ha tingut una oferta cultural i
artística excepcional, s'han pogut sentir veus que altrament no hi
hagués hagut manera de fer audibles i d'amplificar-se. S'han acordat
i fet públiques aquí mateix declaracions d'ordre molt divers sobre els
principals eixos del debat del propi Fòrum: per exemple, en el camp
de les llengües, ha sorgit la idea tan meravellosa de crear un arxiu on
totes les llengües siguin registrades per escrit i fonèticament, que no
hi hagi cap de la qual no en quedi traça, perquè sabem que any rere
any centenars de llengües del món van desapareixent, i aquesta és
una situació que ens fa a tots més pobres. I que Barcelona sigui el
lloc on gràcies al Fòrum tots aquests registres es puguin arxivar i
guardar és molt emocionant.
El Fòrum Barcelona 2004 figurarà, doncs, a la partida d'un nombre
molt important de plataformes, processos i observatoris amb el diàleg
i el compromís en la recerca de la pau, l'equitat i la sostenibilitat com
a norma. Moltes de les organitzacions mundials que s'han trobat en
aquests prop de quatre mesos inscriuran el nom de Barcelona com
una referència nítida en les seves memòries, i "espero y deseo, estoy
convencido de ello, de que lo mismo ocurrirá en 2007 en Monterrey,
en Nuevo León".
La ciutat de Barcelona, demà, en desvetllar-se, podrà retrobar el seu
propi llegat, aquí on s'ha iniciat el camí irreversible que permetrà de
retornar la dignitat tantes vegades reclamada de la ciutat, com deia
Verdaguer, "de riu a riu estesa" (i arribava malament a tots els rius, i
ara arriba bé). Demà aquesta ciutat que vol avançar en la seva pròpia
història amb onades d’il·lusió i d'entusiasme, però també amb un
gran sentit del rigor, de la responsabilitat, del treball ben fet; aquesta
ciutat que demana més que mai ser la capital de Catalunya, podrà
agafar forces de nou per abocar-se de ple en la seva gent. Demà els
barcelonins i barcelonines, els ciutadans i ciutadanes de Catalunya,
podran prendre possessió plena d'aquesta ciutat aquí recuperada.
Vull dir a l'alcalde de Barcelona, en nom de Catalunya, gràcies.
Catalunya se sent orgullosa de la seva capital i la capital ha honorat
el país i a tota Espanya.
Pasqual Maragall
3
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1662
Title
A name given to the resource
Discurs de cloenda del Fòrum Universal de les Cultures
Language
A language of the resource
Català
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Barcelona
Subject
The topic of the resource
Model social
Congressos
Cultura
Fòrum de les Cultures
Immigració
Relacions Internacionals
Religions
Barcelona
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Discurs
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2004-09-26
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/184/20041116.pdf
3b12bb181f7a8e4f46c5cce3fd3c82dd
PDF Text
Text
Compareixença del President de la Generalitat a la
Comissió del Parlament de Catalunya d'Organització i
Administració de la Generalitat i Govern Local
Barcelona | 16/11/2004
Raons de la compareixença
La meva petició de comparèixer al Parlament per informar a la
Comissió Primera, justament el dia que fa un any de les eleccions, és
deguda a dos esdeveniments recents que he considerat de prou
importància com per a retre'n compte en seu parlamentària.
M'estic referint a la celebració de la Conferència de Presidents a
Madrid - el 28 d'octubre passat- i a l'acte de constitució de
l'Euroregió Pirineus-Mediterrània a Barcelona el dia següent, el 29
d'octubre.
Tots dos esdeveniments són coherents amb els objectius i l'estratègia
del Govern de la Generalitat.
La Conferència de Presidents
Els parlaré primer de la Conferència de Presidents.
Crec que no sorprendrà ningú que digui que la Conferència té
diversos precedents en les lleis europees (RFA, Suïssa, Bèlgica) i
també a Espanya: Fraga ho va proposar fa anys i la Conferència de
Santillana dels líders territorials del PSOE del 2003 també ho
prefigura.
En aquella ocasió es va materialitzar l'avenç cap una configuració de
caràcter federal del que la Constitució de 1978 anomena "los pueblos
de España".
Però el trencament de la treva d'Eta havia de tenir com a
conseqüència, a més de la victòria aclaparadora del Partit Popular
(març 2000), l'entrada en una fase en que la política antiterrorista
dominava tots els altres temes.
Aquella política, vertebrada pel pacte antiterrorista, no va tenir a casa
nostra altre suport que el del PSC i el PP de Catalunya, i va tensionar
enormement la política espanyola.
Però també és cert que, a la llarga, va produir com a resultat un
afebliment del terrorisme, i no va comportar ni l'enduriment de
la kale borroka ni l'enfortiment d'Eta a partir de la radicalització dels
que l'havien protagonitzada. Es deia, es pensava que un cost
1
�d'aquella llei podia ser la radicalització de la banda terrorista. No va
succeir.
L'assassinat d'Ernest Lluch i l'atemptat contra José Ramón Recalde
van ser dos episodis terribles en aquesta fase dramàtica. Dos episodis
que tots recordem.
Recalde havia estat, anys enrere, en ple franquisme, el teoritzador
del nacionalisme popular dins les files de l'esquerra socialista.
I Lluch, juntament amb Miguel Herrero de Miñón, el defensor d'una
línia de reconeixement de les pretensions legítimes del nacionalisme
basc i de les propostes de diàleg sorgides des de la societat civil.
El llançament del projecte federalitzant, doncs, es va retardar un any,
respecte del que estava previst, fins a l'estiu del 2003, però no es va
abandonar en cap moment per part de José Luis Rodríguez Zapatero i
per part dels socialistes espanyols i els catalans el que portàvem de
cap.
La brutalitat del terror n'havia retardat la posta en marxa, però no
ens havia desviat de la línia marcada l'any 2000.
Doncs bé: la conferència de Presidents s'inscriu en aquesta línia
política.
Però no voldria que veiessin les meves paraules solament i
exclusivament com una defensa partidista de les actituds de la
formació política a la que pertanyo i de la tradició política en la que
he militat des dels 18 anys.
Simplement crec convenient aportar unes dades que poden ajudar a
entendre el precedent i el sentit profund dels esdeveniments que
estem analitzant avui.
La Conferència de Presidents no és que fos co-presidida pel
Lehendakari Ibarretxe i el President de la Generalitat, però sí que,
com vostès saben, la taula es va organitzar seguint l'anomenat
l'"ordre estatutari", és a dir l'ordre cronològic d'aprovació dels
Estatuts: Euskadi, Catalunya, Galícia, Andalusia,...
Durant la 2ª República, Catalunya no només va ser, de llarg, la
primera a definir i aprovar el seu Estatut sinó que va ser la creadora
de la marca "Estatut", amb quatre anys d'antelació sobre Euskadi i
Galícia. Andalusia ja no hi va ser a temps.
2
�La fórmula constitucional del 1978 partia d'aquella experiència i la
generalitzava a totes les autonomies o "pobles d'Espanya" que
volguessin entrar-hi.
Però no ha estat fins al 2004 que ha estat possible reunir aquestes
autonomies entorn d'una taula, representades pels seus Presidents.
21 anys després d'haver-se aprovat els darrers Estatuts! Aquesta és,
jo crec, la importància de la sessió del 28 d'Octubre. Reblada per la
invitació del Cap de l'Estat, amb posterioritat a la Conferència.
És cert que els debats al Senat sobre l'Estat de les Autonomies, en un
parell d'ocasions (1994 i 1997), havien permès que s'expressessin les
posicions dels Presidents. En el segon cas amb esclat per part del
president de la Generalitat.
Però ni el Senat és encara el Senat de les Autonomies, ni aquests
debats han tingut la mínima continuïtat. El President Zapatero s'ha
proposat de garantir una o dues reunions de la Conferència cada any.
La propera sessió tindrà lloc a finals de la primavera vinent. S'hi
debatrà el nou model de sistema financer de la sanitat - que va
quedar malmès d'ençà del darrer acord sobre el finançament
autonòmic, atès que s'eliminava la seva revisió periòdica.
Anteriorment, cada 5 anys, hi havia un cert repartiment dels costos
de la desviació. Es feia evident que Catalunya havia de reclamar el
retorn a la fórmula de la revisió periòdica.
Ja vaig dir fa temps que després de la transferència de la sanitat a
totes les comunitats - i particularment a la de Madrid - no trigaríem a
tenir revisió del sistema. I així ha succeït.
Doncs bé: l'acord de la Conferència va ser, en aquest punt, unànime.
Espero, i així ho vaig manifestar públicament, que abans de la
Conferència s'hagi avançat en la obtenció de solucions per a la
cobertura del dèficit acumulat fins que el nou sistema sigui
d'aplicació. Que espero que sigui a l'exercici 2006.
El President Zapatero va demanar, al final de la Conferència, si en
aquesta sessió de la primavera el president de la Generalitat estaria
en condicions d'explicar als Presidents de les altres autonomies el
contingut del projecte de nou Estatut de Catalunya.
El President del govern espanyol també ho va proposar al lehendakari
Ibarretexe respecte del seu pla de reforma estatutària, de cara a una
ulterior sessió. Les nostres dues respostes van ser positives.
3
�Com poden veure, no es pot dir que no passés res de res en la
Primera Conferència de Presidents. Crec sincerament que obre una
nova etapa.
Quin dubte hi ha que Catalunya i Euskadi, explicant-se davant els
presidents autonòmics espanyols és una escena que fa temps que
s'hauria d'haver produït.
Potser no serà fàcil per al lehendakari Ibarretxe mantenir, davant
aquest auditori, la rotunditat del seu discurs. Però tampoc no ho serà
per als presidents autonòmics restants, mantenir-se en la condemna
prejudicial, sense arguments que moltes vegades hem sentit al
respecte.
A més de l'acord sobre la revisió del sistema de finançament sanitari i
sobre la institucionalització de la Conferència, també és va decidir
accelerar els treballs en curs per presentar una proposta definitiva
sobre la presència de les Autonomies a la Unió Europea.
El fet que la Conferència superés el seu caràcter simbòlic i fixés una
agenda de futur amb temes ben concrets per debatre és la millor
garantia de la seva continuïtat.
És en aquest sentit que vaig fer l'oferiment de celebrar la segona
reunió de la Conferència a Barcelona, a la primavera del 2005.
Perquè la Conferència de Presidents no és estranya als plantejaments
assumits pel Govern de Catalunya. Vegem-ho:
En l'Acord del Tinell s'enfoca l'aprofundiment de l'Autogovern en la
perspectiva del ple reconeixement de la Generalitat de Catalunya com
a Estat.
I en el recent Debat d'Orientació Política General els parlava de fer
efectiva la voluntat de Catalunya d'influir en la política i l'economia
espanyoles amb totes les conseqüències. És a dir: implicar-se per
codecidir.
Aquesta voluntat del Govern de Catalunya d'aconseguir que les
institucions de la Generalitat siguin reconegudes i tractades com a
Estat crec que és entesa i corresposta per l'actual Govern espanyol.
La convocatòria de la Conferència de Presidents n'ha estat
probablement la seva màxima expressió institucional.
Però cal recordar que ha estat precedida per tot un seguit de gestos i
decisions del Govern espanyol que comencen a dibuixar una
trajectòria coherent i -el que és més important- anuncien decisions
4
�futures en la línia de fer evolucionar l'actual Estat autonòmic cap a
un Estat cada cop més semblant a un estat federal.
No és ara moment de recordar les actituds i les decisions positives del
Govern espanyol en aquesta bona direcció, malgrat alguna que altra
relliscada.
Més enllà del valor simbòlic, vull destacar el que -des del meu punt
de vista- és el valor més significatiu de la Conferència de Presidents:
La voluntat de donar contingut polític a l'Estat de les Autonomies i
d'assumir amb totes les conseqüències institucionals el caràcter
compost de l'Estat espanyol.
Com s'ha dit encertadament la institucionalització de la Conferència
de Presidents pot ser un pas decisiu per a la consideració plena i
efectiva de les institucions d'autogovern dels pobles d'Espanya com a
Estat i per conformar la lleialtat constitucional, l'anomenada, pels
alemanys, lleialtat federal ("Bundestreue").
Entenc que aquesta lleialtat constitucional implica les institucions
centrals de l'Estat en el reconeixement del pluralisme nacional,
cultural i lingüístic i el total respecte de les competències assumides
per les institucions autonòmiques de l'Estat.
Fins ara la lleialtat constitucional s'ha proclamat però no s'ha exercit
adequadament, entre altres coses -i molt principalment- per
l'absència d'unes institucions apropiades a aquest efecte. Crec que la
conferència de presidents ho és.
En certa manera, la Conferència de Presidents avança i prefigura els
grans instruments polítics necessaris per al correcte funcionament
d'un Estat compost o - si ho prefereixen- d'un Estat materialment
federal, tot i que no és el nom, evidentment, el que més compta.
D'aquests instruments, el més important ha de ser el Senat
representatiu dels territoris. Un Senat que sigui el símbol
institucional del reconeixement polític de la diversitat nacional,
cultural i lingüística d'Espanya, a la vegada que l'espai institucional de
participació de les Autonomies en l'Estat, amb la presència directa del
Govern de la Generalitat.
El Senat ha de ser l'àmbit de diàleg i cooperació entre les Autonomies
i un dels canals de la participació autonòmica en les institucions i les
polítiques de la Unió Europea.
El fet que la Conferència es celebrés a la seu del Senat té aquest
simbolisme i permet interpretar que, un cop reformat el Senat, la
5
�Conferència, probablement, haurà de canviar el seu rol en l'entramat
de les institucions.
Comprendran que -a la vista de la meva exposició- la valoració que fa
el President de la Generalitat de la primera Conferència de Presidents
és francament positiva.
La Conferència de Presidents ha estat una oportunitat per crear un
clima positiu, per conèixer i compartir i per dialogar serenament
sobre els problemes de l'Estat autonòmic, en el benentès que no es
tracta d'una instància decisòria.
En tot cas, mentre no haguem convertit el Senat en la cambra
territorial, la Conferència haurà de fer, en certa manera, una tasca de
suplència.
Sóc conscient, tanmateix, que alguns de vostès no comparteixen el
meu optimisme ni tenen la mateixa visió de les potencialitats de la
Conferència de Presidents.
Fins i tot, hi ha qui hi veu més riscos que avantatges, i que Catalunya
hi té més a perdre que a guanyar amb la seva implicació en la revisió
de les institucions de l'Estat.
És una visió coherent amb un model de no implicació que ha donat
tot el que podia donar de sí en aquests darrers 23 anys. Però és una
visió perfectament respectable.
Per tant, no crec, ni acceptaria de bon grat, que el fet que el
President de la Generalitat participi a la Conferència de Presidents
signifiqui diluir la personalitat i la singularitat de les nostres
institucions d'autogovern.
No ho és perquè aquest President de la Generalitat i tot el seu Govern
parteixen d'una concepció inequívoca de Catalunya com a subjecte
polític. La necessària i imprescindible relació bilateral amb l'Estat no
impedeix que Catalunya estigui interessada en una evolució realment
federal de l'Estat.
Estem per la bilateralitat, que no exclou la implicació.
Aquesta implicació comporta també una certa responsabilitat en la
creació d'un clima polític i social més receptiu al canvi que proposem
cap a l'Espanya plural (o plurinacional) i l'Espanya en xarxa.
Per això calen determinades actituds i gestos, com el de respondre
afirmativament a la invitació del president Rodríguez Zapatero per a
6
�que expliqui, en la propera reunió, el projecte de nou Estatut de
Catalunya.
Hem passat de les amenaces de l'anterior Govern d'empresonar el
lehendakari i una mica més al president de la Generalitat a convidarlos a exposar els seus projectes en el màxim òrgan col·legiat dels
poders executius de l'Estat espanyol!
Un canvi d'actitud indubtable que, com els he dit abans, crec que és
l'anunci d'un progrés substancial, en el futur immediat, cap a la
plena adequació de l'Estat espanyol a la seva pluralitat nacional.
L'Euroregió Pirineus-Mediterrània
Dedicaré la segona part de la meva intervenció a explicar l'altre
esdeveniment que ha motivat aquesta sessió informativa.
El 29 d'octubre es va constituir a Barcelona l'Euroregió PirineusMediterrània, amb la participació del presidents d'Aragó -Marcel.lí
Iglesias-, de les Illes Balears -Jaume Matas- , del Llenguadoc-Rosselló
-Christian Bourquin en representació del president Georges Frêche-,
del Migdia-Pirineus -Martin Malvy- i de Catalunya.
Amb aquest acte hem donat el primer pas formal per a fer efectiu un
dels objectius més ambiciosos consignats a l'Acord del Tinell: fer de
l'Euroregió Pirineus-Mediterrània un instrument clau del nou impuls
econòmic de Catalunya.
Aquest projecte -tal com vaig dir en el Debat d'Orientació Política
General- "és la nostra aportació a l'enfortiment de l'Europa dels
ciutadans i dels pobles, a l'Europa de la subsidiarietat i de la
cooperació, a l'Europa del projecte i de l'enginy".
Com vostès saben es tracta de desenvolupar una Euroregió potent
per ampliar les bases que han d'assegurar el progrés, la
competitivitat i el benestar de tots els catalans en el marc europeu.
És la nostra manera de fer evident la vocació europea de Catalunya:
trobant i fent realitat una forma d'estar a Europa, basada en la
recerca d'aliats amb els que compartim interessos.
És la manera que hem triat per visualitzar la nostra interdependència
a escala europea i la relativitat creixent de fronteres i limitacions
estatals. Que és una realitat que s'està imposant, no només aquí,
sinó a tantes i tantes euroregions que s'estan formant. El naixement
d'Europa comporta la desaparició de les fronteres. Per tant, el qui no
corre és perquè no vol.
7
�Tenim una bona tradició de treballar en xarxa a nivell de ciutats i ara
ho farem a nivell de comunitats i regions.
Aquesta vocació i aquest interès de Catalunya han trobat la
complicitat d'altres Comunitats i Regions veïnes, que esperem poder
ampliar per tal de donar tot el sentit a l'Euroregió. I per descomptat
que no era senzill trobar la predisposició que hem trobat en les
regions del sud de França, estat de tradició centralista, per col·laborar
en la construcció d'aquest espai comú.
Confio en què tard o d'hora, i desitjo que sigui aviat, trobarem la
manera de posar en comú amb la Comunitat Valenciana els
interessos que objectivament compartim.
A la trobada de Barcelona es van precisar els objectius de l'Euroregió,
identificant quatre àmbits de treball preferents, per a:
1r. Esdevenir un espai econòmic, de recerca i innovació tecnològica
ambiciós del sud d'Europa.
2n. Articular-se entorn d'una densa xarxa d'infrastructures al servei
de la ciutadania.
3r. Afermar-se com a cruïlla d'intercanvis culturals i humans.
4rt. Convertir-se en nou motor del Partenariat Euromediterrani.
Per assolir aquest programa ambiciós cal la implicació activa de les
autoritats polítiques, dels organismes locals i supralocals, dels sectors
empresarials i sindicals, de les universitats i del conjunt divers
d'associacions que configuren la societat civil i el món de la cultura.
Des del Govern hem començat a fer efectiva aquesta aposta amb
l'aprovació del nostre Programa per a l'impuls i la creació de
l'Euroregió, i amb l'impuls de l'Euroregió Universitària, que es
constituirà formalment la primavera de l'any que ve.
Vull subratllar la meva implicació directa en el projecte. Per això he
nomenat l'exconseller Pere Esteve representant personal meu en
l'Euroregió. És un projecte en el que hi tinc una confiança cega i al
que li dono una importància màxima.
Serveixi de mostra la visita que farem aquest divendres, dia 19, al
sector aeroespacial i al sector biomèdic i biotecnològic de Toulouse.
A la visita al sector aeroespacial hi participaran les principals
empreses catalanes d'un sector que, com saben, té una importància
8
�estratègica pel nostre país. Un sector en el que anem certament
endarrerits.
Hem organitzat conjuntament amb l'Ajuntament de Barcelona i la
Cambra de Comerç de Barcelona el Pont aerospacial a Toulouse; el
nostre objectiu és donar resposta a les demandes de dinamització
internacional de les empreses de base aerospacial, a través de la
creació de sinèrgies i partenariats entre les dues bandes dels
Pirineus.
D'altra banda, la visita que realitzarem al sector biomèdic i
biotecnològic és d'especial interès en un moment en què des de la
Generalitat estem impulsant un clúster de biomedicina i
biotecnologia.
Aquesta bioregió ha de permetre, a mig termini, l'existència
d'activitats empresarials en aquests sectors de referència a escala
internacional per traduir l’excel·lència científica del nostre país en
beneficis econòmics i socials.
Els mecanismes de transferència tecnològica actuals han de ser
reestructurats per assolir una massa crítica que posicioni el sector en
un lloc capdavanter en l'àmbit europeu i la constitució de la Bioregió
ho facilitarà.
Les regions econòmiques només són pensables a partir de la relació
dialèctica que existeix entre el seu potencial econòmic i la capacitat
política de cada territori d'aprofitar-lo, repensant l'espai en termes
d'un sistema en xarxa d'actors públics i privats.
Quan la realitat ens imposa la interacció, han de ser les institucions
polítiques les que marquin la pauta per tal de convertir els reptes que
aquesta realitat ens imposa en oportunitats de desenvolupament
econòmic i social dels nostres territoris. I això és el que ens
proposem.
La Primera Conferència de Presidents ha posat de manifest la clara
voluntat d'avançar cap a una veritable estructuració d'un dels
principals instruments de l'Espanya plural o plurinacional.
La Conferència ha estat, des del meu punt de vista, l'evidència plena,
mentre el Senat no s'hagi reformat, de l'Estat de les Autonomies.
I hem participat, així mateix, amb l'Euroregió, en la constitució d'un
instrument per al nostre progrés, a partir de les aliances que
Catalunya ha d'establir amb els territoris i regions més propers.
9
�Catalunya ha de trobar el seu lloc a Espanya i a Europa. Crec que
aquests dos esdeveniments suposen un pas important en la bona
direcció.
Pasqual Maragall
10
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1666
Title
A name given to the resource
Compareixença del President de la Generalitat a la Comissió del Parlament de Catalunya d'Organització i Administració de la Generalitat i Govern Local
Language
A language of the resource
Català
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Barcelona
Subject
The topic of the resource
Espanya plural
Estatuts
Euroregió
Federalisme
Territoris
Relacions Internacionals
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Intervenció al Parlament
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2004-11-16
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/185/20041126.pdf
125846cb6ff43b50e63864922f1568a3
PDF Text
Text
Conferència "Elogio de la Hospitalidad" en el marc de
la Càtedra Julio Cortazar (castellà)
Paranimf de la Univesitat de Guadalajara. Mèxic | 26/11/2004
Buenas tardes, señoras y señores. Buenas tardes, Ilustre Secretario
de Educación, alcalde, Rector Padilla, Director de la FIL, Conseller
Huguet, Consellera Mieras, Secretaria de Relacions Internacionals,
Secretari de Cooperació, estimados escritores Gabriel García
Márquez, Carlos Fuentes, Juan Goytisolo y muy queridos amigos,....
Comienzo, como es debido, por agradecer a la Cátedra Julio Cortázar
esta invitación a dirigirme a un público que me es muy próximo, por
historia, por carácter y por sentimiento.
Hablarles desde el Paraninfo de la Universidad de Guadalajara es
confrontar la historia de México y, en cierto sentido, del mundo.
Los magníficos murales que nos rodean, del universal pintor de
Jalisco, Clemente Orozco, representan, según su título, al hombre
"pentafásico" o mejor a la persona con esas cinco virtudes: la
persona que piensa, interroga, indaga, reflexiona y se entusiasma.
La persona que se compromete con su vida y con su entorno: el ser
humano como sujeto histórico, consciente de su Destino.
Como es frecuente en México, la Cátedra latinoamericana "Julio
Cortázar" nace de un gesto de generosidad. Al serles otorgada una
beca a Carlos Fuentes y Gabriel García Márquez por su contribución a
las letras latinoamericanas, deciden destinar los fondos de esa beca
a la creación de esta Cátedra en honor de Cortázar.
El objetivo es "trascender las fronteras geográficas y culturales de las
naciones latinoamericanas para integrarlas en un proceso creativo
global".
Me complace y me conmueve seguir aquí hoy las huellas de Ricardo
Lagos, Felipe González, y José Luís Rodríguez Zapatero, amigos
admirados todos ellos, que efectivamente han contribuido con su
dignidad y tesón a trascender ciertas fronteras físicas, sociales,
económicas y culturales en América Latina y Europa.
Orozco propone un reto a los políticos. Un llamado que la Cátedra ha
honrado eligiendo, en estos tres casos, a algunos de los líderes más
honestos, comprometidos, y dignos del escenario político de hoy.
La propia Cátedra, al hacer esta selección, contribuye, de acuerdo
con su misión, a franquear fronteras. Crea, o reconoce y plasma, una
1
�comunidad de pensamiento, una familia de hecho, un hogar, que no
sólo nos une a todos nosotros, sino que también nos enlaza con los
pensadores que han ocupado la cátedra. Entre ellos se cuentan,
Anthony Giddens y Giovanni Sartori y, aún muy cerca de mí por más
motivos de los que puedo detallar, Xavier Rubert de Ventós.
VAMOS POR PARTES.
Se me antoja que es absurdo venir aquí a hablar yo de hospitalidad,
como no sea para simplemente agradecerla, a unas gentes que nos
reciben con tan desbordante cortesía -cortesía no, exactamente, que
sería cosa más bien regia y castellana, más bien con auténtica
amistad a primera vista después del olvido, amistad que no está
reñida con una cierta distancia, con un cierto Vds. está aquí y
NOSOTROS acá, pero que tiene también la emoción del encuentro
entre gentes distintas dispuestas a pasarlo bien, a vivir la emoción
del re-encuentro.
Quizás entre nosotros hubo en realidad desencuentro y por eso todo
es luego tan cargado de significado. Pero para eso, para olvidar y
volver a sentir, hace falta ese bien escaso que se llama tiempo. Sólo
el tiempo convierte los sentimientos, realmente. Solo el tiempo hace
el buen vino - con la química adecuada, sin duda.
El tiempo y la distancia es lo que se requiere, pues, para que el
instante del re-encuentro, luego, sea único, y para que además dure,
se alargue, como esos atardeceres de invierno en España en los que
el sol se pone tan oblicuo que parece que no va a ponerse nunca del
todo.
Un diario de aquí ayer me halagaba llamándome izquierdista. Estoy
inmensamente agradecido de volver a oír algo que hace tiempo no
oía. Pues bien, este izquierdista que realmente he sido siempre y que
hoy es sobre todo otra cosa, un representante del pueblo de
Catalunya que tiene el inmenso honor de presidirla, este izquierdista
les dice que hay algo que el gobierno de Méjico tiene, sin duda, que
es un auténtico sentido de la hospitalidad, porque para que esa virtud
brille del todo hace falta ejercerla con el distinto, con el políticamente
o étnicamente otro.
El Presidente Fox y su gobierno nos recibieron ayer con esa
elegancia. Los gobernantes y los empresarios catalanes somos muy
sensibles a ello, mucho. El presidente y sus secretarios soportaron
estoicamente que los recién llegados les descubriéramos uno por uno
sus orígenes poco más o menos catalanes. No es broma, dos de ellos
eran oriundos de Barcelonette, y encima no se lo habían confesado
nunca. Barcelonette está situada en Francia a poco de nuestra
antigua frontera franco-española, hoy desaparecida en la Europa
2
�común, y cerquita, sino dentro de la Euroregión, que estamos
formando con Aragón, Baleares, y Languedoc-Roussillon y MidiPyrenées.
Todo ese re-encuentro no hubiera sido posible sin los servicios
expertos de la embajada de ese país que fue tan importante, que
dejó de serlo y lo vivió mal, y que hoy está haciendo humildemente y
con buena letra el aprendizaje de su propia pluralidad y por qué no
decirlo, de su ambición. Seguro que adivinaron que estoy hablando
de España.
Miren ustedes, el humilde re-descubrimiento que estamos haciendo
de América tiene un centro importante que se llama Méjico, y lo digo
con la jota castellana, de origen árabe sin duda.
Catalunya quiere estar en esa encrucijada histórica. No quiere
perdérselo como en la primera y dramática ocasión de hace 500
años. Y puede hacerlo en buena medida gracias a la gesta del exilio a
la que nos obligó el desastre del 36-39. Aquí sí que la hospitalidad
mejicana jugó un papel que quizás ni los mejicanos han comprendido
del todo. Vds. unieron en su tierra, en sus universidades, en sus
editoriales, en sus empresas, a los ciudadanos de España fugitivos y
vencidos.
Los Bosch Gimpera, Carner, Calders y Xirau, se encontraron con los
Anselmo Carretero y Ofelia Gordón y otros tantos. Eso sí fue una
hospitalidad efectiva, incluso tan desprendida que ignoró parte de los
beneficios que estaba generando, porque beneficio fue, y grande, que
en el exilio se unieran catalanes y castellanos que en España se
estaban separando.
Catalunya vuelve hoy a Méjico a gozar de la hospitalidad de sus
instituciones y de una ciudad, Guadalajara, y un estado, Jalisco, que
se han ganado a pulso una capitalidad internacional en cultura y en el
mundo del libro.
Es incuestionable que a ello ha ayudado decisivamente el hecho
incontrovertible de que Catalunya, y en particular Barcelona, aún en
la larga noche del franquismo, mantuvieron una pulsión y una
curiosidad democráticas, esperanzadas, reconfortantes. Y allí renació
en buena parte la gran literatura en castellano. Gabriel García
Márquez, Mario Vargas - a quien conocí antes en París, 17 bis rue de
Tournon, como poco sospechoso buzón de nuestras relaciones
clandestinas con el mundo libre - y más tarde Carlos Fuentes,
Cortázar y otros escritores insignes vivieron con nosotros el letargo
político de España y de la América ibérica - esa que no debió dejarse
nunca robar el nombre de América y que lo está empezando a
recuperar.
3
�Ustedes no se imaginan todavía lo que esa delgada línea roja de
unión entre pasado y futuro habrá significado al cabo del tiempo.
Hoy he leído en el diario que ayer nos recibió el Presidente de los
Estados Unidos Mexicanos en el marco del almuerzo con la colonia
española. Tan inexacto y tan halagador es esa inexactitud como fue
lo que dijo el diario Reforma sobre mi ubicación ideológica extrema,
pero a la postre igualmente lisonjeras una cosa y otra.
En realidad a los catalanes nos emociona sobre todo el modo en que
este país ha vindicado su singularidad, la manera en que sus élites
políticas y culturales han vindicado el pasado pre-colonial y
reconstruido desde el territorio de la lengua castellana la legitimidad
de sus etnias primigenias.
Sabemos que todo ello no es sencillo. Pero sabemos también que en
ese combate por aunar modernidad e identidad se juega, aquí y en
todos los confines del mundo, la viabilidad de un mundo justo.
Hace 65 años los republicanos españoles conocieron un acto inaudito
de generosidad colectiva. El Presidente de la República de los Estados
Unidos de México, el General Lázaro Cárdenas, abrió las puertas de
México a 24.000 republicanos desterrados por el levantamiento del
General Francisco Franco contra el gobierno legítimamente electo.
A Bartra, Calders, Grijalbo, Cañas, Cesar Pi Sunyer, Joaquim Xirau,
Bosch Gimpera...
Esto se ha dicho muchas veces, y se dirá muchas veces más en el
curso de estos días. Nunca serán demasiadas. La hospitalidad obliga:
el reconocimiento y el agradecimiento no tienen medida.
Durante el período de transición de la dictadura a la democracia, un
periodista de Barcelona le preguntó al filósofo Eduard Nicol, radicado
desde la guerra en México, qué pasaría, ahora que el exilio se había
acabado. Nicol respondió que el exilio no se acaba nunca.
El exiliado, el refugiado, vive en dos casas. En una de ellas habita
físicamente, y en la otra, la que deja atrás, vive en la memoria. A
distancia.
No se puede expresar esta gratitud sólo con frases hechas y a
grandes trazos: hay que enumerar los actos de generosidad, hay que
decir los nombres. En esto consiste la memoria histórica, en
mantener vivos estos actos, conjurándolos.
4
�Hace 65 años, pues, se acogió a 24.000 exiliados republicanos en la
casa mexicana. Pero la ayuda del gobierno no empezó con el final de
la guerra. Desde el año 1936 México empezó a acoger a intelectuales
y profesionales que no pudieron ejercer a causa de la guerra. El
gobierno mexicano también rompió una lanza por la República
vendiendo armas a España, a petición del embajador español, ya en
agosto del 1936. Y quizás lo más importante, en términos simbólicos
-aunque los resultados fueran nulos-, el delegado mexicano ante la
Sociedad de Naciones, Isidro Fabla, hizo lo imposible por denunciar la
intromisión de Alemania e Italia en la guerra española.
Pero llegó el final de la guerra, y medio millón de refugiados
desfilaron durante tres días por la frontera con Francia. El primer
desembarco de refugiados republicanos llegó a Veracruz el 7 de julio
de 1939 a bordo del barco Sinaia. Eran 1800 personas, registradas
por el Comité Británico de Ayuda a España-que en principio costeaba
su traslado-como 1.000 campesinos y obreros, doscientos
intelectuales y oficios varios, y el resto familiares, mujeres y niños.
Casi la mitad de ellos eran catalanes.
El gobierno mexicano había tenido especial interés en acoger a
agricultores extranjeros para modernizar la reforma agrícola, la
restitución de las tierras a los pequeños agricultores. Entre los
solicitantes de visado en Francia había corrido la voz de que se daba
preferencia a los campesinos, y los refugiados potenciales se
apresuraban a declararse agricultores.
Antes de llegar el Sinaia a Veracruz se comprobó que había habido un
error. Día a día fue disminuyendo el número de agricultores, y en
cambio se comprobó "un exceso" de intelectuales y profesionales. En
un telegrama de García Téllez a Cárdenas se documentan, no
campesinos, sino mecánicos, albañiles, carpinteros, chóferes, y otros
tantos mineros, electricistas, ebanistas y tipógrafos. Pasaba lo mismo
con las profesiones liberales: profesores, periodistas, músicos,
abogados, estudiantes, médicos, escritores, arquitectos... oficios. De
todo menos agricultores, que acabaron por ser 131 en total.
La estrategia de los republicanos para conseguir irse de Francia, su
transformación repentina en campesinos, no fue la única -ni la peorsorpresa con la que se encontró el Licenciado Téllez. Seguramente
fue peor que el Comité británico que debía pagar los pasajes no los
hubiera pagado. La Hacienda de México asumió los costos. Se
encargó también de la alimentación, del alojamiento, se pagó el
billete de tren a los destinos finales. Cuando llegaron al país, a los
refugiados se les eximió de gastos de aduana, se les dio atención
médica, ropa, tiendas de campaña y otros tipos de apoyo económico
y material.
5
�El más importante, sin embargo, era el apoyo humano. Al no poder
distribuir a los refugiados por oficio a los lugares más apropiados, y
sobre todo al no poderles destinar al campo, las autoridades
mexicanas dejaron a sus anchas a los republicanos. Recibieron cartas
de naturalización, se revalidaron sus títulos universitarios.
No hubo fiscalización ni vigilancia ni estorbo de ningún tipo. Por el
contrario, cuando un secretario de Estado le preguntó al Presidente si
quería hacer una selección previa, Cárdenas respondió: "A los que
han luchado en su país en favor del gobierno legalmente constituido,
no se les puede ofender con un interrogatorio. Debemos recibirlos a
todos."
Se habla de un trato de hermano; pero a los hermanos hay licencia
también para maltratarlos o hacerles caso omiso; el trato que se dio
a los refugiados fue de honrados invitados.
Gracias a esto los recién llegados sintieron que "no fueron extranjeros
ni un solo día", como dijo Ignacio Chávez. Llegaron sin nada, a una
casa nueva, que era suya en parte por la lengua que los unía, el
castellano. Y los refugiados respondieron sin dudar. El pacto de la
hospitalidad fue respetado por las dos partes. Los huéspedes
respondieron con la misma moneda, el profundo compromiso con
México.
Todos aquellos profesionales que se habían hecho pasar por
campesinos ahora se arremangaban a ejercer en sus respectivos
campos. Carlos Fuentes también lo constata: "Conocí a todo el
mundo porque fue tal el impacto del exilio republicano español en
México que afectó a todos los ámbitos de nuestra vida cultural. En la
universidad, en la edición, en la literatura, en la arquitectura, en la
crítica, en la crítica de arte, en la crítica musical. [.] Los exiliados
españoles le dieron una dimensión internacional...[.] No seríamos lo
que somos hoy sin esta aportación extraordinaria."
Otra vez, en este sentido, la experiencia es recíproca. Como dice Joan
Fuster, el gran autor valenciano, el efecto de América en los
refugiados no es solamente ambiental, producto de la geografía y
culturas circundantes. También es la costumbre de estar fuera. Los
catalanes se encuentran en un mundo nuevo, un mundo de
conferencias y viajes y otro tipo de relaciones. También se
modernizan.
En 1946 un grupo de exiliados catalanes organizó en México una
Exposición Internacional del Libro. Sobre una muestra de libros en
catalán pusieron este lema: "El único país donde está prohibida la
publicación de periódicos catalanes es Cataluña."
6
�Al lado de los otros republicanos, los catalanes tenían una doble tarea
que realizar. Llegaban a la casa nueva con otra casa a cuestas: la
segunda casa era la lengua catalana. Los catalanes recién llegados
veían con toda claridad que tenían en sus manos la supervivencia de
su cultura. Por primera vez la cultura catalana se había desarraigado
de la geografía catalana. Una entidad hasta entonces imposible de
concebir fuera de un paisaje específico, más allá del Ampurdán o del
Ebro, de repente se movía. Era portátil, cabía en una pluma o una
máquina de escribir.
Descubrimos ahí que la lengua nos contenía. Nosotros éramos, a la
vez, el contenedor y el contenido. La lengua catalana era como
nuestro ADN, el material genético que nos definía. Con él, éramos
quienes éramos en cualquier parte. Sin él, no seríamos quienes
éramos ni siquiera en Sant Pere de Roda.
Los nuevos exilios: Americanos en Barcelona.
Unas décadas más tarde, los catalanes tuvieron la oportunidad de
corresponder, aunque fuera mínimamente, a la hospitalidad deparada
por los países de América. En los años 70 del siglo 20 las brutales
represiones -las "guerras sucias", las desapariciones, los regímenes
militares-en Chile, Argentina y Uruguay, provocó una huida general
de los países del Cono Sur. Hay ciertos paralelos con el refugio
republicano. Los hispanoamericanos también eran cultos,
profesionales, dispuestos a echar el resto en el país de acogida.
Por esos mismos años se produjo otro tipo de destierro, cuyo foco era
Barcelona y, en menor medida, algunos lugares de Cataluña.
Felizmente no se debía a una guerra, no fue un exilio forzoso pero,
por una serie de circunstancias, en los años 60 y 70 Barcelona llegó a
ser un punto de encuentro para los mejores escritores
latinoamericanos del momento.
Llegaban de América, o de París, y con alguna frecuencia se
quedaban. En gran medida gracias a Carmen Balcells, defensora
incansable de la buena literatura en general y férrea adalid de sus
autores en particular. También fueron decisivos Carlos Barral y el
Premio Biblioteca Breve que coronó a autores latinoamericanos,
empezando por Mario Vargas Llosa, y el círculo de Carlos-Jaime Gil de
Biedma, Gabriel Ferrater, Josep Maria Castellet-, los editores Jorge
Herralde y Beatriz de Moura.
He empezado la conferencia hablando de la conciencia del Destino.
Este nombre ha acabado asociado a ese extraordinario fenómeno que
fue la literatura hispanoamericana entre los años 60 y 80 -el "boom",
la explosión de los autores latinoamericanos-no describe mal lo que
7
�en un libro reciente se ha descrito como "la lectura atónita de una
obra maestra cada seis meses".
Lo cierto es que a partir de cierto momento, antes de la gran fama
que acompañó el verdadero estallido del boom, Julio Cortázar, Mario
Vargas Llosa, Gabriel García Márquez, Carlos Fuentes, Mario
Benedetti, habían empezado a leerse, a cartearse, y a promocionarse
los unos a los otros. Aún antes de venir a Europa, o quizás en ese
mismo momento-la correspondencia de aquellos días lo constata-eran
conscientes-nos lo podrán decir ellos-de que representaban una
nueva generación, una nueva manera de hacer literatura en español,
como dirían ustedes, aunque no la Constitución Española. Cada uno
desde su país, lo que habían ido forjando era la gran literatura
latinoamericana moderna, la mejor literatura en lengua castellana
desde el siglo de Oro.
Huelga decir cuánta riqueza significó su presencia para Barcelona y
Catalunya. Una ciudad y un pueblo con un gran espíritu de resistencia
y renovación. Como hemos visto, la sangría humana del exilio había
dejado a los catalanes sin padres. Maria Aurelia Capmany describe la
sensación con elocuente horror:
". los que tuvimos el dudoso privilegio de ser testigos de excepción,
porque vivimos el final de la Universidad Autónoma y el comienzo de
la Universidad franquista, pudimos ver con nuestros propios ojos
como desaparecía un claustro de profesores de categoría absoluta y
era sustituido, en el mejor de los casos, por una gente improvisada,
malhumorada, extrañamente déspota, como si se tratara de una gran
comedia, como si unos personajes actuaran para hacernos creer que
la Universidad continuaba existiendo."
La llegada de los latinoamericanos trajo consigo los aires nuevos,
literarios y políticos que los catalanes anhelaban. Cuando empezaron
a sentirse en su casa en Catalunya los grandes escritores
hispanoamericanos, la dictadura franquista empezaba a
resquebrajarse. Quisiéramos pensar que fuimos hospitalarios con
ellos, con ustedes; en todo caso guardamos una distancia respetuosa.
Teoría de la distancia.
Había un chiste en México respecto de los catalanes, al principio de la
guerra. Decían que todos tenían el dedo índice más corto que los
demás de tanto dar golpes contra la mesa al insistir "El año que
viene, en Cataluña."
La distancia puede ser en el tiempo o en el espacio. Pero es la base
del sistema. Según Kundera, nostos-algos, la nostalgia, el dolor de la
separación del lugar al que perteneces es el de no saber-la añoranza,
8
�palabra de raíz catalana, consiste en ignorar lo que pasa en casa. La
alegría de volver no tiene par.
La satisfacción de encontrar la distancia justa es una meta en todos
los ámbitos de la vida. La distancia entre el niño y su madre; entre el
individuo y la familia; entre la familia y la sociedad; entre el usuario y
el servicio; entre el ciudadano y el gobierno.
Ahora, en Catalunya, estamos embarcados en un gran experimento.
Coinciden en el tiempo la reforma de nuestro Estatuto de Autonomía,
la relectura de la Constitución española y el referendo sobre la
Constitución Europea. Todas las distancias políticas son susceptibles
de cambiar. Tenemos la oportunidad de hacer cambios de gran
envergadura.
Por primera vez la Unión Europea ha reconocido la oficialidad de la
lengua catalana. Por primera vez, gracias a la disposición al diálogo
del Presidente del Gobierno, José Luís Rodríguez Zapatero, el
gobierno español levanta el estandarte de la España plural.
Los mexicanos saben muy bien que es más fácil hablar de
federalismo que ponerlo en práctica, me lo ha confirmado hoy el
Presidente Municipal de Guadalajara. Nuestro gran amigo mexicocatalán, Josep Maria Murià, ha tratado el tema con sabiduría.
En aras de realizar la España plural, estamos superando la vieja
estructura radial en que todos los caminos llevaban al centro. Hay
caminos que no deben pasar por Madrid, y en cambio deben de
conectar Bilbao y Barcelona, o Girona y Tolosa. Todo esto lo estamos
haciendo.
Estamos a punto de tener un Senado que sea una cámara de
representación de las comunidades autónomas. Y el próximo paso
será que cada ciudadano pueda hablar allí en su lengua materna.
Se lo digo sin ambajes: Si ustedes Mexicanos, americanos hispanos,
no hubieran existido, y nosotros no hubiéramos encontrado aquí una
segunda casa, con un idioma común, si ustedes no nos hubieran
abierto sus puertas, en ese caso ni Catalunya ni España serían hoy
las realidades que son, ni tendríamos los apasionantes proyectos que
tenemos entre manos, no seríamos nada de nada: un arrabal de
Tarascón, quizás.
Dos paradojas:
1. La España peninsular se había labrado en ultramar una segunda
morada que la salvó cuando ella misma se dividió mortalmente en la
Península.
9
�2. El idioma castellano, que es el que quisieron convertir en la España
franquista en verdugo del nuestro, del catalán, cuando en las calles
se contestaba al catalán con el imperativo "habla en cristiano!",
volvió a ser aquí el lenguaje de concordia. Más aún, fue aquí donde el
catalán se editaba de manos de nuestros exiliados y se salvaba para
siempre.
Por ejemplo, aquí estaba Costa Amic, editor de clásicos en catalán,
cuando en Catalunya no se podía. Costa era amigo de Trotsky y de
Frieda Khalo. Por cierto, Trotsky fue asesinado por otro catalán,
Ramón Mercader, hijo de Caridad del Río, una comunista de armas
tomar y de Pau Mercader, un varón pacífico de Sarriá que se enamoró
de la corista del Paralelo. Mercader era pariente de mis tíos.
De modo que cuando estuvimos aquí la primera vez, en 1986,
movidos por cierto sentimiento de culpa, visitamos con Diana la casa
de Trotsky y de Frida Khalo.
Dimos una vuelta por Coyoacán. Visitamos su ayuntamiento y el
mural donde, si no recuerdo mal, hay referencias a Moctezuma y la
Malinche. Visitamos también la casa donde vivieron Cortés y la
Malinche. Y supimos en Teotihuacan de Quetzal Coatl y de los sueños
que le llevaron a la muerte o a la huída. Quién sabe si Moctezuma le
confundió con Hernán Cortés cuando éste se presentó a caballo.
Miren, nosotros enviamos aquí a lo mejor de la generación catalana y
española de los años 30 y vivimos en buena parte de la memoria que
ellos conservaron.
Aquí vinieron los que ya cité y muchos más, como Tísner, amigo de
Juan Rulfo y divulgador de México en Catalunya, los Calders, etc, etc.
La España plural de Zapatero y Maragall, si me permiten la licencia,
nace aquí en México de la mano de Anselmo Carretero y su "España
nación de naciones".
¿Cómo puede extrañarse nadie, pues, de que volviendo por tercera
vez a este país no nos embargue una emoción muy honda, muy
especial?
Volviendo aquí volvemos, ya lo he dicho, a la mejor Catalunya de una
época. Y volvemos, también, al origen de nuestros proyectos
peninsulares, el que dibujó, como era lógico, la generación más
sufrida y por tanto la más sabia.
Y volvemos a Oaxaca, a la Tonatzintla que Octavio Paz nos conminó a
no evitar, a Monte Albán, al país de las 16 etnias como le oí decir a su
gobernador: los olmecas, los chichimecas, los zapotecas, la lengua de
10
�Benito Juárez. Seguro que me equivoco, pero dejadme enhebrar esos
nombres que resuenan tan redondos en el aire y sugieren mundos
perdidos.
De ellos podría decirse en un sentido semejante a lo que de los
nuestros decía Machado, que una de las dos Españas nos iba a helar
el corazón. Cuántas civilizaciones, cuántos cuentos, músicas, acentos.
Perdidos.
De ahí la obsesión magnífica que nació en el Forum de las Culturas de
Barcelona de la mano de un experto lingüista irlandés afincado en
Gales: la de crear la casa de las lenguas para guardar todos los
registros aún vivos de lenguas que van a desaparecer.
El catalán se está convirtiendo en una lengua testimonio que se ha
resistido a desaparecer y que va a ser adoptada por la Unión
Europea. Y será en Catalunya, probablemente, dónde se ubique la
casa de las lenguas.
Y será en Monterrey, en el 2007, en la segunda edición del Forum,
donde se pueda retomar ese camino y vindicar los idiomas
indígenas.
Ya ven Vds. Cómo no ya la historia, sino el futuro de Catalunya y, en
alguna medida, el futuro de los lenguajes, que es el futuro de lo
propiamente humano, ha tenido, tiene y tendrá que ver con Méjico y
con todos ustedes, ciudadanos de la bendita Guadalajara y
responsables de su Feria del Libro.
Muchas gracias.
Pasqual Maragall
11
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1667
Title
A name given to the resource
Conferència "Elogio de la Hospitalidad" en el marc de la Càtedra Julio Cortazar (castellà)
Language
A language of the resource
Castellà
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Paranimf de la Univesitat de Guadalajara. Mèxic
Subject
The topic of the resource
Català
Història
Model social
Territoris
Relacions Internacionals
Mèxic
Amèrica Llatina
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Conferència
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2004-11-26
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/192/20050216.pdf
973b7dd368f8e398e1bb1bf5cf049180
PDF Text
Text
Signatura de l'Acord Estratègic per a la
internacionalització, la qualitat de l'ocupació i la
competitivitat de l'economia catalana
Palau de la Generalitat. Barcelona | 16/02/2005
Senyores i senyors,
Voldria començar la meva intervenció amb unes paraules de record cap a una persona que
va patir ahir, aquí al costat mateix, una insuficiència malauradament irreversible. Em
refereixo al Doctor i Conseller Laporte. No ens podem sostreure, els qui varem ser-hi, de
l'impacte que la seva mort ens va produir. No pel lloc on era, sinó pel dramatisme de la
situació. El Conseller Laporte representa molt bé a tota una generació de catalans que van
viure el pitjor que li pot tocar a una generació: dues guerres i una dictadura, des del 1936
fins a pràcticament les acaballes dels anys 60. Dic les acaballes perquè llavors ja es veia
venir que les coses canviarien, i és ben cert que l'economia havia començat ja a canviar.
Deixin-me també dedicar unes paraules d'agraïment a tots vostès, per la seva presència i
per la paciència d'haver escoltat tants discursos. Tanmateix, crec que és un preu baix a
pagar per l'existència d'un acord que ens honora a tots. El primer agraïment que vull fer és
a la presència de les universitats; veig que la majoria hi són. Per tant, estic molt agraït als
senyors rectors.
També vull transmetre, com a President, un missatge d'agraïment i de satisfacció pel treball
que han fet, que és un treball difícil. No sé si això queda prou reflectit en les paraules que
han expressat; alguns n'han parlat, d'aquestes dificultats, i m'ho crec absolutament.
L'Acord estratègic per a la internacionalització, la qualitat de l'ocupació i la competitivitat de
l'economia catalana expressa de manera ben gràfica -tant per la seva forma com pel seu
contingut- una ambició compartida. Tots estem per una Catalunya potent, per una
Catalunya segura; segura de les seves possibilitats, que pot i vol ser entesa més enllà, que
vol i pot ser entesa en una Espanya plural i en una Europa avui més gran que mai i més
diversa que mai. Una Catalunya que vol, en aquests àmbits, comptar i decidir.
El procés que vostès han seguit, per arribar a aquest Acord que avui hem signat, indica el
mètode que ens farà triomfar com a país. És un bon mètode, que vostès han aplicat bé i
que ens serveix a tots: reconeixement i diàleg, feina ben feta, sentit estratègic i passió
col·lectiva.
Com que ja s'ha dit tot sobre l'Acord permetin-me que faci un parell de reflexions que no
puc deixar de formular davant d'un públic tan representatiu i influent.
En aquests dies en que vivim sota l'impacte de l'accident del Carmel, crec que és
especialment important donar-li a aquest Acord la importància estratègica i de futur que té.
Un país són moltes coses alhora, són molts drames i moltes alegries, moltes tristeses i
tantes il·lusions; i el Govern ha d'estar a totes i cadascuna d'aquestes situacions. Però
sempre amb la mateixa motivació, que és la de procurar -i evidentment aconseguir- el
màxim benestar de tots els ciutadans i ciutadanes. Els d'avui i els de demà. I penso que el
que vostès estan fent té una perspectiva de futur evident.
Com ja saben, durant aquests dies la preocupació principal del conjunt del Govern i, molt
especialment, del Conseller de Política Territorial i Obres Públiques s'ha centrat en l'accident
produït en el túnel de maniobra de la prolongació de la Línia 5 del Metro de Barcelona, al
Barri del Carmel. El Govern ha actuat establint, des del primer moment, un ordre de
prioritats que no s'ha alterat en cap cas: les persones primer, els béns després i, finalment,
1
�l'obra que s'estava executant. Per atendre a aquestes prioritats, hi han estat implicats, a
més del Conseller Nadal i sota la coordinació del Conseller en Cap, les conselleries de:
Interior, de Benestar i Família, de Salut i de Medi Ambient i Habitatge.
Des del moment de l'accident, hi ha hagut una molt estreta col·laboració i coordinació
d'actuacions amb l'Ajuntament de Barcelona, a qui pertoca -en virtut del principi de
subsidiarietat, que ja sabeu que és un principi en el qual creiem en aquesta casa- la relació
directa amb el Barri i els seus habitants. I l'Ajuntament ho ha fet, a la meva manera de
veure, de forma absolutament encomiable.
A dia d'avui, tots confiem que el camí de la normalització s'ha iniciat. I paral·lelament,
s'està duent a terme una investigació -evidentment que sí!- que acabarà amb la presa de
decisions necessàries per determinar responsabilitats respecte de les causes i raons primeres i últimes- de l'accident. Estem compromesos amb l'obligació ineludible d'explicar
què ha succeït, perquè ha succeït, qui n'ha estat el responsable o els responsables, quines
conseqüències se'n deriven i com es retorna novament, al barri i a la zona, la tranquil·litat
perduda; amb un projecte de reforma i de millora que sigui potent i indiscutible.
D'alguna forma, indirectament, d'això en parla també l'Acord d'avui: del dèficit
d'infraestructures de Catalunya. Es posa d'evidència que encara ens falta molt; tant
d'infraestructures com d'inversió, d'inversió important. Aquest dèficit afecta a tot el país;
també a la ciutat de Barcelona i també a aquells barris que, després de 30 anys de lluita per
tenir unes comunicacions dignes, ara han de patir aquest malson que tots esperem poder
oblidar ben aviat.
Catalunya reclama, perquè ho necessita, inversions potents en la seva xarxa de
comunicacions viàries, ferroviàries i de telecomunicacions. Però alhora el Govern té una
responsabilitat: assegurar i garantir que aquestes inversions es fan correctament. Des del
disseny del traçat a l'execució, passant per la tramitació administrativa, la dotació
pressupostària, l'impacte ambiental i el control tècnic.
La Catalunya del 2005 -torno una mica a la raó inicial d'aquesta reunió- i evidentment la del
2010, necessita els projectes dels que hem estat parlant aquí. Però no a qualsevol preu; els
necessitem, però ben fets. La competitivitat del país requereix empenta, la tenim.
Requereix projectes, els tenim. I requereix decisió política, social, sindical i empresarial, que
la tenim.
I ara, deixin-me dir unes paraules sobre dos temes que també són del dia i que no voldria
perdre l'oportunitat de comentar.
Balances fiscals; perquè té a veure amb el que dèiem, té a veure amb les infraestructures
però també amb el servei.
Com vostès saben, compartim el Govern entre diverses forces polítiques. Uns creiem que
Espanya té solució i que estem més a prop que mai d'aconseguir-la, encara que no sigui
gens senzill; altres forces polítiques són més escèptiques respecte a aquest tema. Però en
una cosa sí que estem d'acord: hem d'acabar amb la indefinició d'anys passats i amb la
política que alguns van anomenar, crec que desafortunadament, de peix al cove. No ha
donat bons resultats: no tenim infraestructures suficients i ni tant sols hem posat en qüestió
el mapa radial d'Espanya. I això és crucial fer-ho.
Hem acceptat responsabilitats molt serioses en Sanitat, en Educació i en Seguretat sense
els recursos corresponents i, al damunt, tenim a la resta d'Espanya si més no desconfiada.
És a dir; nosaltres ens en sentim creditors, però els deutors desconfien del creditor, la qual
cosa és realment paradoxal i una mica inusitada, ben mirat. No sé qui hauria de desconfiar
de qui, però ens trobem en aquesta situació. I els mitjans de comunicació, lògicament molt
2
�poderosos al centre d'Espanya, posen de relleu aquesta contradicció d'una forma a vegades
molt sorprenent.
Sobre la necessitat d'afegir la balança comercial a les balances fiscals, de la que se'ns ha
parlat ja alguna vegada des del centre d'Espanya, haig de dir; que això era cert abans, però
que -com ha reiterat el nostre Conseller d'Economia i Finances- ha deixat de ser-ho des del
1986. Ha deixat de ser del tot cert, almenys des del moment que varem entrar a la Unió
Europea, i des que tots els països de la Unió van ser capaços de competir amb nosaltres
pels mercats teòricament nostres, o captius de la nostra indústria. Des que ens varem obrir
a Europa, això va deixar de ser així.
La nostra pertinença a la Unió Europea té altres conseqüències. Necessitem col·laborar, i no
nosaltres sols, en el dibuix d'una Euroregió que disposa, a Toulouse, de la planta
aeronàutica més important del món, i a l'Aragó, per posar un altre exemple, d'una capacitat
logística d'espai que no tenim.
Tornant a les balances. Opacitat no, però falses solucions tampoc. Basar estrictament les
solucions dels nostres problemes econòmics en la reducció del nostre dèficit fiscal, tampoc.
Nosaltres solucionarem, hem de solucionar, el nostre dèficit fiscal, però no pensem que
aquest sigui l'únic problema o que la seva solució sigui la font de totes les solucions. És una
solució, però en necessitem d'altres.
Estic d'acord, ho he estat sempre, amb la idea que no n'hi ha prou amb una fórmula basca
per a Catalunya. Catalunya és massa gran. És la primera comunitat autònoma del país en
termes econòmics. Per tant doncs, o bé convencem als espanyols de que hi ha fórmules
financeres equitatives i solidàries -totes dues coses alhora: equitatives vol dir justes per a
nosaltres i solidàries pels demés- o no ens en sortirem.
I jo estic segur que ens en sortirem. Sabeu per què? Perquè estem en una Europa i en un
món condemnats a trobar fórmules exactament d'aquest estil, o tampoc no tindran sortida.
Estem en una Europa i un món que necessiten, al mateix temps, ser solidaris i exigir
equitat.
Divendres passat, dia 11, el President Chirac ens deia, a Zapatero, a l'Alcade Clos i a mi
mateix, que l'arribada de milions d'africans al sud d'Europa serà cada cop més imparable si
no invertim el sentit del seu subdesenvolupament endogen. El President Chirac i el President
Zapatero proposaran una fórmula senzilla, la taxa internacional d'un dòlar per bitllet d'avió,
per invertir preferentment en el Magreb i en l'Àfrica subsahariana.
Tot això ho dic aquí perquè és perfectament coherent amb el nostre Acord estratègic. Es
tracta de substituir la idea de tancar-se a la competència primària dels països pobres mitjançant preus baixos- per la idea contrària d'invertir-hi i assegurar dues coses: el seu
creixement econòmic i l'expansió natural de les nostres empreses d'allà. D'això n'hem parlat
moltes vegades amb el President de la Cambra; i ell ha estat un protagonista, un artífex
d'aquesta feina al Magreb.
Els sindicats catalans ho han entès perfectament, això. Les rondes de Doha i Ginebra,
presidides pel Ministre brasiler d'Economia, van en el mateix sentit: obrir els nostres
mercats primaris als productes dels països més pobres i obrir els seus mercats industrials
als nostres productes i a les nostres inversions. Per cert, el Congrés del Món Rural, que es
va posar en marxa divendres passat a Poblet, afavorirà evidentment la instal·lació
d'indústria Catalunya endins. Perquè no es tracta solament de portar empreses fora, es
tracta també de portar empreses Catalunya endins; afavorir una indústria que s’instal·li
endins, i una agricultura capitalitzada, moderna i compatible amb el nou escenari
internacional.
3
�Això és bàsicament el que els hi volia dir. Però si m'ho permeten, encara voldria afegir-hi
dues coses.
El contacte amb Chirac i Zapatero també va servir també per posar sobre les taules els
temes transfronterers. Quins temes? Primer: els cent quilòmetres i escaig -són els únics que
falten!- entre Narbona i Perpinyà per completar la línia d'alta velocitat planificada des
d'Estocolm fins a Sevilla. Segon: la línia THT d'alta tensió elèctrica Baixas-Bescanó -que
necessitem com el pa que mengem- que s'està intentant desencallar. Tercer, la connexió
respectuosa entre el Cadí i Puymorens. Nosaltres hem fet un túnel, el del Cadí, de peatge
per cert; França ha fet el Túnel de Puymorens, però manca la connexió entre tots dos. Més
greu encara, des de la sortida de Puymorens fins a Toulouse la carretera avança a cinc
quilòmetres per any, per dir-ho ràpid. I per últim, el túnel de baixa cota de l'Aragó.
En general, tot això ha de servir per a la potenciació d'aquesta Euroregió de 15 milions
d'habitants de la qual els hi parlava. Dir això al President de la República francesa és una
mica fort, tenint en compte que França ja va resoldre a finals del segle XVIII el seu
problema polític i la seva cohesió en termes d'unitat nacional -però d'una República reeixida
en tant que tal. Mentre que nosaltres, com vostès saben perfectament, hem trigat un segle i
mig més en començar a pensar que tal vegada podríem crear, com estem creant ara, un
model polític defensable.
Per últim, deixin-me dir unes paraules sobre la Constitució europea. El 'no', el
secessionisme que he sentit expressar en alguns, no és ni pot ser la consigna dels partidaris
de la Constitució europea. En el nostre Govern hi ha posicions diverses sobre aquest punt i,
evidentment, això ha condicionat la meva participació en la campanya. Vull dir clarament
que no es pot basar la crítica de la Constitució europea en els efectes negatius que pugui
tenir sobre els desitjos de qualsevol poble dels que formen l'Espanya plural o altres països.
No és un bon argument. Els que fixen l'objectiu d'un alt nivell d'abstenció, de forma
manifesta o de forma vergonyant, no estan a l'alçada del desafiament en el que, ho
vulguem o no, estem implicats. I que no és altre que el de definir un espai polític de 450
milions de persones, el més gran que hi ha hagut mai sota una Constitució democràtica
comuna, el primer del món en PIB.
Això passa en un escenari que, en el segle passat, va patir les guerres més sanguinàries de
la història, i que fins a l'any 1989 va estar dividit en dos blocs polítics irreconciliables.
Que avui se'ns doni la possibilitat de dir -el que sigui, però dir- alguna cosa sobre una
Constitució que s'estableix democràticament sobre aquest món, és una oportunitat que cap
ciutadà d'aquest país no hauria de deixar-se perdre.
Tinguem-ho ben present.
Moltes gràcies.
4
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1674
Title
A name given to the resource
Signatura de l'Acord Estratègic per a la internacionalització, la qualitat de l'ocupació i la competitivitat de l'economia catalana
Language
A language of the resource
Català
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Palau de la Generalitat
Subject
The topic of the resource
Economia
Finançament
Model social
Infraestructures
Relacions Internacionals
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Discurs
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2005-02-16
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/193/20050302.pdf
545d5c6efde859dc72f38cebdd7add29
PDF Text
Text
Conferència"Catalunya: puente entre la UE i Mercosur"
(castellà)
Montevideo. Uruguai | 02/03/2005
Muchas gracias señor alcalde, señor intendente, señor ministro de transportes y obras
publicas, señor embajador de España, representantes de Naciones Unidas, de MERCOSUR
autoridades, amigas, amigos.
Cuantos recuerdos en este momento que no les voy a relatar, y también cuantos proyectos
que sí les voy a relatar. Vamos a dejar al pasado dormir un poco aunque seria fácil que nos
pusiéramos a recordar juntos algunos de los aquí presentes, otros no están, tantos
momentos vividos en común por Barcelona y Montevideo, por Uruguay y Cataluña y España.
En todo caso lo que se impone hoy es una reflexión sobre los proyectos, sobre las
esperanzas, sobre lo que yo llamaría primeras realidades.
La verdad es que tengo que hablarles de los retos en que nos vemos todos sometidos en el
nuevo contexto internacional y tengo que hacerlo, por supuesto, desde la visión de
Cataluña, esa Cataluña que tiene tantas cosas en común con ustedes.
Me contaban ahora de Margarita Xirgu, que es la gran actriz catalana, pero es la gran actriz
catalana que se desarrolló en Uruguay porque allí no pudo ser. Este recuerdo sí me lo van a
permitir, porque este recuerdo de la Xirgu al lado del río, interpretando "Bodas de Sangre" y
los policías, o bomberos como los llamaban ustedes, yéndola a consolar por la muerte de su
hijo, después de terminada la obra.
Ese es un recuerdo que yo creo que de alguna manera resume de una forma muy viva y
muy real lo que es la presencia de una gran actriz nuestra aquí. Las causas de su presencia
aquí están en la raíz, yo diría en el corazón, del dramatismo de nuestros países, de
Catalunya, de España, de Uruguay. Dramatismo que sólo hoy, sólo ayer más exactamente,
se ha empezado a enterrar de alguna forma, y a sustituir por una gran esperanza. Y los que
llevamos un tiempo en estas cosas, en la política, sabemos que las esperanzas sólo son
esperanzas, y que muchas veces la historia nos hace sudar muchísimo para que las
esperanzas se conviertan en realidades. Pero sabemos también una cosa muy cierta, muy
clara, que si no hay esperanza, si no hay proyecto, si no hay voluntad, si no hay deseo, si
no hay legitimidad, no hay nada, y ustedes tienen voluntad de ser y de legitimidad.
Su sociedad, su gobierno, su presidente, el alcalde de Montevideo. Hay un nuevo contexto
internacional: qué les voy a contar que no sepan. Todas las naciones del mundo se
encuentran hoy, yo diría que inmersas, en un nuevo contexto marcado por fenómenos que
han desbordado totalmente los foros académicos y económicos para tener ya efectos en la
realidad de nuestras vidas de cada día.
Hablamos de globalización, hablamos de cambio tecnológico y ambos conceptos adquieren
una dimensión más compleja si tenemos en cuenta la dinámica en que se desenvuelven:
por su intensidad y por su extraordinaria velocidad, respectivamente una cosa y otra.
Interactúan aquí bloques económicos de países, comunidades de naciones y esos nuevos
"actores" emergentes (China, India, y otros países.), cambiando casi frenéticamente los
ritmos e imponiendo nuevos retos que habrá que superar, que hay que afrontar y que hay
que superar.
1
�Nos hallamos ante escenarios que son comunes a nuestros sistemas productivos y de
crecimiento y que modifican sustancialmente, lo que podríamos llamar las condiciones de
competitividad.
Me gustaría hablarles hoy de la forma en que Catalunya está afrontando esos nuevos
fenómenos. Creo que también en Uruguay las respuestas podrán, y van a ser, sin duda muy
innovadoras. No sólo por lo que ya he mencionado, la similitud de los desafíos, sino también
porque compartimos una parecida visión política. Vamos a llamarle una parecida visión
política, íntimamente parecida. Creo que nuestros países comparten esa rebeldía protectora
de nuestras más antiguas tradiciones y una vocación de integración y apertura a todas las
corrientes mundiales de pensamiento y de cultura.
Catalunya hoy está construyendo una euroregión. ¿Qué es una euroregión?, es un conjunto
de regiones de comunidades que no respetan las fronteras y se unen para adoptar el
tamaño que se necesita tener en el mundo de hoy para ser alguien en un mundo que sea
abierto, y cuyos sujetos ya no son las naciones de Estado, son las uniones, son los Estados
Unidos, es la Unión Europea, será Mercosur en su momento, esperemos y deseamos, es
China, es India, son las grandes asociaciones de antiguas pequeñas naciones, las que se
están convirtiendo en sujetos activos de la política y de la economía mundial. Las empresas
de esos grandes conjuntos, por vivir en grandes conjuntos en mercados abiertos, tienen la
talla y tienen la expertise y el savoir faire que se tiene que tener para ser alguien en el
mundo. Las que no viven en esos espacios amplios pueden acceder, pero difícilmente, a esa
capacidad y a esa competitividad.
En el Uruguay de hoy vemos con optimismo como se afianza el proceso democrático que
hace ya 20 años retomó el irreversible camino hacia la libertad. Se inicia una nueva etapa
para este gobierno, se inicia una nueva etapa en que este gobierno tendrá que afrontar la
necesidad de alianzas con otros gobiernos y hoy hemos constatando, casi físicamente, la
importancia de estas alianzas en esta secuencia interminable de encuentros a dos, a tres,
entre primeros ministros y presidentes de países del MERCOSUR uniéndose y pactando,
como anunció ayer el presidente Tabaré, con cada uno aquello que era más oportuno
pactar.
Bien, estamos pues en una nueva realidad y en un nuevo escenario, están ustedes en un
nuevo escenario, pero también Catalunya está en ese nuevo escenario. Ahora, desde hace
poco más de un año y después de que Catalunya tuviera el mismo gobierno durante los 23
años de democracia, por primera vez ha habido un cambio. No llegamos a los 90 años de
gobierno colorado antes de que asumieran los blancos hace ya tiempo, pero 23 años en
democracia, y en España ha habido muy poca, son muchísimos, son todo prácticamente.
Estamos pues, también nosotros, en un momento de interrogación, en un momento crucial
de decidir por donde debemos de ir; y lo afrontamos con un gabinete que presido, que es
un gobierno catalanista y de izquierdas.
En Uruguay, hoy la izquierda asume también esa responsabilidad; pero la izquierda de hoy,
aquí y allí, la izquierda de hoy, vencida la ola conservadora, es distinta de la que hace 10,
15 o 20 años hubiéramos podido imaginar. Debe de serlo, debe tomar nota de las cosas que
han ocurrido, no puede empezar a gobernar hoy luchando contra los fantasmas de ayer,
tiene que tener el lenguaje de hoy, que yo creo que el presidente Tabaré ayer demostró
poseer, sin olvidar el pasado, sin dejar el pasado en el desván de los recuerdos. Teniendo
muy presente el pasado, pero, sin embargo, proyectando y apuntando hacia adelante, hacia
el futuro.
En todos estos años pasados, tan dramáticos en muchos sentidos, la realidad nos ha
marcado un ritmo y una exigencia que probablemente continuará en ascenso y requerirá
que seamos capaces de dar respuestas conjuntas a desafíos cada vez más complicados y,
2
�no nos engañemos, hoy está más demostrado que nunca que competitividad, bienestar y
buen gobierno son tres conceptos totalmente indisociables.
Déjenme explicarles brevemente como veo la situación en Europa y como la veo en el
MERCOSUR. Antes de entrar en materia sobre Europa, déjenme hablarles sobre MERCOSUR.
Déjenme decirles que para mi es una especial satisfacción hacer esta reflexión hoy aquí.
Tengo una gran satisfacción por hacerlo aquí, en el Salón de los Presidentes del Edificio
MERCOSUR de Montevideo, del que tengo tan buenos recuerdos. En esta misma sala, en
este mismo edificio, en el año 1998 asistí al cambio de la presidencia semestral de
MERCOSUR que pasó de manos del presidente Sanguinetti al presidente Ménem y recuerdo
que el presidente Ménem al asumir el cargo dijo: mi compromiso es un pasaporte común y
una moneda común. No hubo nada.
Ayer hablando con un viejo amigo, Enrique Iglesias, hoy hablando con el ex presidente
Sanguinetti y con el presidente argentino Néstor Kirchner, creo que se impone y creo que
hay un acuerdo en ello, una reflexión: hablemos menos de vaguedades, de realidades
difíciles y construyamos realidades tangibles. Miren ustedes, sin infraestructuras, sin
inversiones, sin dinero disponible para ello, sin un mapa claro de lo que se quiere construir
y donde, y con eficiencia, con transparencia, para que nadie pueda sospechar que esa es la
causa luego de muchos problemas, no se va conseguir nada. Ayer me dijeron que se van a
invertir cinco mil millones de dólares en los próximos cinco años en ejes transversales en el
continente latinoamericano, y me parece enormemente positivo que se haga, tanto esto
como que la transversalidad de norte a sur se potencie. Sin esas infraestructuras, no habrá
MERCOSUR, no habrá Latinoamérica, no habrá realidad tangible, física, y propiamente
efectiva detrás de las palabras, de los sueños, de los proyectos y de los deseos, y por tanto
es enormemente importante que estemos en condiciones de invertir esos cinco mil millones
y probablemente muchos más.
Miren, estuve en Argelia hace relativamente poco. En Argelia me plantearon lo siguiente:
tenemos un problema, tenemos tanto dinero (producto de las fuentes energéticas que
existen en aquel país) que nuestro programa de inversiones no lo asumimos, no lo podemos
ni atacar, son cincuenta mil millones de euros para los próximos cinco años: ¿Nos pueden
ustedes ayudar?.Como pueden ustedes imaginar empalidecí porque ¿Qué podemos hacer?
Por eso nosotros queremos crecer, estar con otros, ser más grandes, poder decir que
también es nuestra la fábrica de Airbus que está al lado, que está en la euroregión en
Toulouse, más allá de una frontera que ahora ya no existe. Por eso ustedes tienen que
hacer lo mismo en MERCOSUR. No vamos a poder hacer frente a los retos del mundo que se
está moviendo como se está moviendo, si no tenemos primero la talla, y segundo las ideas
claras respecto a lo que hay que hacer, y lo primero que hay que hacer es invertir, generar
este ente invertible, invertir, endeudarse razonablemente, instar a las instituciones
financieras internacionales para que puedan financiar ese crecimiento que es la base del
crecimiento económico futuro, del cual van a vivir ellas mismas, en definitiva es en interés
del mundo, del mundo entero, que esas cosas se hagan.
Y déjenme volver un momento a nuestra situación, a la situación de España, de Cataluña.
Como ustedes saben, hace escasamente diez días tuvo lugar en España el referéndum sobre
la Constitución Europea. Y quiero decir cuatro palabras sobre ello, para que sepan porqué lo
hicimos y como fue. La población española y, en particular, la población catalana, dio un
apoyo muy claro a este Tratado constitucional. La participación fue tan alta como pueda ser
en los países que se atrevan a preguntarle a la gente sobre una realidad tan lejana todavía.
Tan real pero tan lejana en la mente de la gente como es la Unión Europea de 450 millones
de habitantes.
Piensen ustedes que en España hoy, en Europa hoy, el presupuesto de la Unión Europea se
está discutiendo entre los más europeístas, más lanzados, más expansivos, que
3
�proponemos el 1'7 % que permite la Carta fundacional y los más tímidos que están
hablando del 1 % del PIB europeo, eso es la Unión Europea.
La Unión Europea tiene un gran significado político pero tiene unas realidades tangibles
detrás, en forma de servicios, mucho menores que cualquiera de los tres niveles de
gobierno inferiores: el Estado, las autonomías y las ciudades, los municipios. En España el
gasto público se divide en el 30% para el Estado, sólo el 30%, el 50% de las autonomías,
que tiene la sanidad, la educación, la seguridad en algunos casos, como es el caso de
Catalunya, la policía en definitiva, y el 20 % para los ayuntamientos que se quedaron al
cabo de 25 años en el mismo punto en el que estaban. Porque todo lo que el Estado ha
devuelto hacia abajo, hacia la cercanía de la gente, se ha remansado en las autonomías y
no ha acabado de transcurrir hacia los ayuntamientos donde yo creo buena parte de los
servicios públicos se deben de concentrar. ¿Por qué les digo eso? , porque tienen que
entender que una votación cercana al 50% de la población española, o de cualquier otro
país que se atreva preguntarle a su población sobre si ratifica o no la nueva Constitución
Europea, corre un riesgo muy importante. Y es que la gente tiene la sensación de que
Europa es significativa, que Europa es importante en los términos que he hablado hasta
ahora, y sin embargo la influencia de Europa en sus vidas diarias, en sus vidas cotidianas es
todavía muy reducida.
Si todo va bien, cuando concluya este proceso los 450 millones de ciudadanos de Europa se
dotaran de un Tratado constitucional, de una Constitución, cosa que nunca fue, hasta ahora
siempre ha habido solo tratados. Una Constitución que en su primer artículo reconoce a los
individuos como sujetos de una serie de derechos y de libertades, y que habla de
crecimiento equilibrado, de promoción de la paz y la justicia social, pero también de la
igualdad entre hombres y mujeres. Ustedes lo saben desde el siglo XIX, desde principios del
XX tuvieron una Constitución muy avanzada en este sentido, los Batlles de entonces. , la
solidaridad entre generaciones, ninguna Constitución del mundo habla todavía de
solidaridad entre las generaciones presentes y futuras, y por tanto de la necesidad de no
hacer nada que pueda comprometer no sólo nuestra felicidad hoy, sino la felicidad de
nuestros nietos, los derechos de los menores, la necesidad de preguntar la opinión incluso
de los menores y el derecho a la diversidad.
Europa se define a sí misma como un ente político fundado no sólo en la unidad, que
también, sino y mucho, en la diversidad, en la diversidad como principio constitutivo.
Miren ustedes, una de las grandes batallas de Catalunya es hacer que se reconozca su
singularidad, no sólo por España, sino por Europa, y que la Unión Europea reconozca que
tiene no sólo 21 idiomas, sino algunos más, entre ellos el catalán que ha arrastrado tras de
sí, como es lógico suponer, al eusquera y al gallego. Y el presidente José Luís Rodríguez
Zapatero ha tenido el coraje de ir a la Unió Europea y decir, oigan, nosotros somos 4
idiomas, no uno, y piensen ustedes que muchos países que tienen variantes de idiomas
comunes con otros, caso de Austria, por ejemplo, o el caso de Bélgica, que podían decir, el
austriaco , el belga, no lo piden, y España ha tenido el coraje de ir a Europa y decir nosotros
tenemos 4 idiomas, el común, que es lo que nosotros llamamos el castellano en nuestra
Constitución y ustedes el español, y las otras lenguas españolas que dice la Constitución
española que son el catalán, el gallego y el eusquera.
Ayer mismo, el presidente Zapatero en París, pidió en la Asamblea Francesa, cuna de la
democracia si la hay en Europa, el apoyo y consiguió el apoyo de la República francesa para
el reconocimiento por parte de la Unión Europea de la existencia de un idioma español
llamado catalán que es también un idioma europeo. Y tengo que decirlo en honor del coraje
del presidente del Gobierno español que ha sido en esto, como también en todo lo demás
por otra parte, enormemente consecuente.
4
�De la Unión de Estados hemos pasado a la unión de ciudadanos y de Estados, con toda su
diversidad. Esta es la esencia de lo que algunos, como Jeremy Riffkin, han denominado el
sueño europeo. Y nosotros queremos pensar que en este momento Europa está en
condiciones de construir un proyecto, un sueño, que sea tan potente como el american
dream, lo fue hace cien o ciento cincuenta años.
Sin ánimo de impartir doctrina euro-céntrica ni erigirme en modelo, no me canso -ni me voy
a cansar- de apoyar como político, como ciudadano, una mayor integración europea. Y me
adhiero a esa Europa diversa con las palabras que tomo, o con el estilo de oración que
tomo, de vuestro presidente que ayer decía: "Festejen uruguayos", que fue para mí la frase
cumbre de ese discurso porque le está diciendo a un pueblo algo que tiene que ver no con
las ideas ni siquiera con los dineros o con los parámetros de su vida, sino con su vida, con
su situación personal, su relación con ese todo que es la nación, ¿no?, y él dijo, ya lo había
dicho, "Festejen uruguayos" y yo creo que podemos decir celebremos, celebren uruguayos
también, la existencia de una Unión Europea que va a permitir que las contradicciones
internas de ese continente que ha dado lugar a tantas guerras y a tantos problemas se
vayan disolviendo en una nueva Unión, una Unión constitucional.
Salvando las distancias, y vuelvo de Europa a aquí antes de terminar, creo que Uruguay
debe entender y definir su papel en el MERCOSUR, un poco al estilo de lo que Catalunya
está haciendo en España y España está haciendo en Europa.
El gran proyecto de Mariano Arana cuando fundó Mercociudades, proyecto que camina
lentamente, es un proyecto absolutamente crucial para todos, para todos. O eso, o el futuro
no estará a la altura de las esperanzas de hoy.
Desde la Unión Europea, desde Cataluña y desde cualquier otro bloque económico o político
de naciones, MERCOSUR es visto como un instrumento que brinda fiabilidad, armonía y
convivencia política y económica a los países que lo integran. Cuenta Uruguay y cuenta
Mercosur con el respaldo del Gobierno de Catalunya y como saben del Gobierno español,
profundamente comprometido con la Unión Europea pero también con sus alianzas más allá
del Atlántico. Abogaremos firmemente por facilitar el acercamiento desde ambos márgenes
del Atlántico, desde su lugar en el Mediterráneo.
Hemos aprobado como les he dicho un acuerdo de internacionalización, un acuerdo
estratégico se llama, y lo hemos aprobado con empresarios, con sindicatos, con
universidades, con todos los actores del triángulo mágico, como yo le llamo, entre empresa,
enseñanza o universidad y Gobierno. Y en ese proyecto de carácter internacional, de
internacionalizar la economía catalana, no se trata de defender, como yo creo que ustedes
tampoco se deben de plantear defenderse de la competencia ni de la deslocalización, se
trata de ser positivos, de ir más allá y de conseguir para nuestros respectivos países, para
nuestras respectivos comunidades, algo más que una buena defensa.
En un momento marcado por la incertidumbre, incertidumbre que nos obliga a todos:
empresas, instituciones que las representan, Administración, Gobierno, sociedad civil,
universidades, etc., en este momento es preciso que decidamos certeramente nuestra
estrategia como país.
Creo finalmente que les puedo decir que el Gobierno que presido está desarrollando una
política económica fuertemente orientada a esa internacionalización. Justamente en estos
días se ha aprobado el Plan para la internacionalización de la empresa catalana 2005-2008
que ejecuta entre otros el COPCA. Fomenta la cooperación económica catalana a través de
su red de oficinas del mundo, y una de las primeras que se fundó en el 89 es la que
tenemos aquí en Montevideo.
5
�Este es el mensaje que quería transmitirles: la imperiosa necesidad de situar a nuestras
economías en línea con los cambios que se están produciendo para que ello nos permita
hacer frente a los nuevos escenarios.
Dos meses después de llegar al Gobierno firmamos conjuntamente con los agentes
económicos y sociales los principios de este acuerdo, lo hemos aprobado, todos los agentes
económicos y sociales están en él, se trata que todos se sientan partícipes de ello. No se
trata de diluir las responsabilidades de cada uno. El Gobierno tiene que gobernar, los
empresarios tienen que producir, los sindicatos tienen que defender el nivel de vida de la
clase trabajadora, de los obreros, las universidades tienen que ser autónomas respecto de
todo ello, investigar, innovar, cada vez más innovar las propias universidades, y sin
embargo no es malo que las reglas de juego estén compartidas desde el principio.
Un Gobierno no es de izquierdas si se preocupa sólo de ver como se reparte la riqueza, no
basta preocuparse sólo de ver cómo se reparte la riqueza para decir este es un buen
Gobierno, este es un Gobierno de izquierdas. También se debe ocupar de crearla.
Crecimiento económico y generación de riqueza, son condiciones necesarias para garantizar
el bienestar sostenido de los ciudadanos. Las reformas que se hicieron durante el Gobierno
de Felipe González en España supusieron la verdadera modernización del país.
Uruguay ha sido desde comienzo del siglo XX un país progresista y moderno, y no sólo a
nivel de América Latina sino a nivel internacional adoptó en ese entonces concepciones de
un nuevo Estado que dio respuestas velozmente a las exigencias de un tiempo de grandes
cambios.
Hoy es el momento oportuno del progresismo para Uruguay, pero también del desafío del
ser progresista: para crear nuevas fuentes de crecimiento, para garantizar bienestar a su
ciudadanía, para ganar posicionamiento en un mundo global, que sabemos complejo.
El progreso y el bienestar son el objetivo final que perseguimos y se deben gestionar desde
la responsabilidad, que implica a la vez una gran dosis de flexibilidad y mucho rigor.
Nuestro patriotismo, y creo que el de ustedes, es el de los derechos y los deberes. No es
sólo el patriotismo de la fidelidad a una etnia, a un origen. Es un patriotismo, como he dicho
e insinuado antes, más orientado al futuro que al pasado. Es un patriotismo que tiene que
demostrarse en el tablero de juego del presente y del futuro.
Nuestra bandera es la de los valores del progreso: cohesión, seguridad y libertad. Los
valores de siempre con los significados de ahora. Es por esto que el socialismo democrático
ha luchado y seguirá luchando.
Quisiera finalizar con un Viva Uruguay! y un Visca Catalunya! como un modo de resumir la
gran esperanza y la inmensa ilusión que siento por el futuro que nos espera a ambos.
Queda mucho por hacer y mucho camino por andar juntos. Por eso, déjenme acabar con un
verso de vuestro poeta, de nuestro poeta, Mario Benedetti:
"En la calle, codo a codo, somos mucho más que dos"
Muchas gracias.
6
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1675
Title
A name given to the resource
Conferència "Catalunya: puente entre la UE i Mercosur"
Language
A language of the resource
Castellà
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Montevideo. Uruguai
Subject
The topic of the resource
Economia
Model social
Territoris
Finançament
Relacions Internacionals
Unió Europea
MERCOSUR (Organització)
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Conferència
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2005-03-02
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/203/20050513.pdf
aa8a2f0274f91cd6e9434e8d20020ab8
PDF Text
Text
Mots du président de la Generalitat, Pasqual Maragall i
Mira (Claude Lévi-Strauss, XVII Premi Internacional
Catalunya) (francès)
Paris | 13/05/2005
Mme. Hélène Carrère d'Encausse, secrétaire perpétuelle de l'Académie française,
M. Lévi-Strauss,
M. le ministre,
M. l'ambassadeur,
membres du jury,
autorités,
mesdames et messieurs:
Il y a une admirable modestie qui est réservée à un nombre réduit de personnalités hors de
l'ordinaire qui, par la naturalité de l'expression de leur science, nous font croire que la
complexité peut être réduite à la catégorie du simple. Claude Lévi-Strauss est l'un de ces
phénomènes.
Je dois vous dire qu'il y a une proximité -une très grande proximité- entre la Catalogne et la
culture française. Je dois vous dire aussi que la proximité -la juxtaposition même- de la
littérature, de la culture catalane et de la grande culture française, pour beaucoup d'entre
nous a été une constante de notre vie personnelle, de notre vie quotidienne. Un exemple:
un auteur de la taille universelle d'Albert Camus, guidé par quelqu'un, a traduit le chant
spirituel de l'un des poètes plus connus de la Catalogne.
Et voilà, Claude Lévi-Strauss nous parle aujourd'hui de l'Eurorégion -que nous serions
portés à croire une invention à nous, encore peu connue- comme si c'était dejà la réalité
solide que nous désirons qu'elle devienne, comme si cela était déjà un acquis. C'est vrai,
l'Eurorégion, c'est en quelque sorte la preuve de cette possibilité dont je viens de parler:
faire apparaître la complexité sous la lumière des choses simples. Et, en même temps, cette
négation des frontières est aussi la démonstration de leur absurdité ou au moins de leur
caractère arbitraire, qui dérive du hasard plutôt que de la logique. Cela les rends de plus en
plus étranges au devenir actuel des choses.
Voilà que les arrangements euro-régionales ne se lient pas a une réalité d´hier, destinée à
être surpassée. Au contraire, ils deviennent de plus en plus l'affirmation de la réalité de
l'Europe. Ils se bâtissent non seulement entre partenaires se rassemblant au long des axes
Pyrénées- Méditerranée, mais aussi autour de la réalité basque, entre la Galice et le nord de
Portugal, au coeur même du continent, incluant le Luxembourg, l'Alsace et tant d'autres
régions chargées d´histoire et d'avenir. Le phénomène démontre que des liens de toute
sorte -culturels, parmi eux- avaient été souvent négligés par les frontières, sans que ces
dernières soient été réussites à effacer les premiers. Donc, l'hasard des frontières se voit
aujourd´hui amoindri par l'avancée cette logique récupérée.
1
�Mesdames, messieurs:
Pour nous a été vraiment un plaisir être aujourd'hui avec vous pour reconnaître une
personnalité dont beaucoup d'entre vous savons un tout petit peu l'importance, et que tous
révèlent. Je vous lis:
«Les villes du Nouveau Monde vont de la fraîcheur à la décrépitude sans s'arrêter à
l'ancienneté» et il en est ainsi parce que «pour les villes européennes le passage des siècles
constitue une promotion, pour les américaines celui des années est une déchéance ».
Je dois vous dire que cette réalité, telle qu'elle nous est décrite par M. Lévi-Strauss, ma
femme et moi l´avons connue de prés lorsque nous avons vécu, pendant deux années, à
New York. Nous n'avons témoigné les effets, même si cela n'empêche pas l'être amoureux
de cette ville, toujours étonnante.
Celui qui a révélé avec une telle clarté notre perplexité devant la différence des valeurs
régnants de part et d'autre de l'Atlantique, c'est Claude Lévi-Strauss. Sa prose, dans cette
expression élégante qui avait fait regretter au jury du Goncourt que Tristes Tropiques ne
soit pas un roman pour pouvoir lui décerner son Prix, nous est arrivé à nous catalans en
1969, traduit par le poète Miquel Martí i Pol et grâce aux soins éditoriaux d'Anagrama, c'està-dire avec le haut niveau d'exigence que requérait la personnalité de l'ethnologue le plus
éminent de la seconde moitié du vingtième siècle.
Claude Lévi-Strauss, comme on le sait, est un philosophe qui ne voulait pas répéter toujours
la même leçon et qui a trouvé dans un Brésil encore partiellement vierge les stimulants de
sa curiosité intellectuelle. De son séjour parmi les Bororo ou les Kaingang nous avons appris
beaucoup de choses, depuis des questions liées à la structure des liens de parenté jusqu'à
de considérations d'écologiste avant la lettre. Comment comprendre, sinon, ce conseil
ironique de Claude Lévi-Strauss quand il dit «Campeurs, campez au Parana. Ou plutôt non :
abstenez-vous. Réservez aux derniers sites d'Europe vos papiers gras (?), vos flacons
indestructibles et vos boites de conserve éventrées» ?
Lévi-Strauss a vu, de ses yeux, le paradis. Ou plutôt, à partir de son expérience
d'explorateur et de ses lectures de Rousseau et de Chateaubriand il a pu imaginer comment
était, ou comment devrait être, ce paradis dans lequel l'homme n'exploiterait pas la nature
mais en ferait partie et y vivrait en harmonie. Il s'agit d'une vision, pas d'une réalité, et
Lévi-Strauss en est pleinement conscient quand il demande aux futurs touristes et aux
humains prédateurs que «avant de commencer le saccage définitif» des paysages ils
respectent «les torrents fouettés d'une jeune écume qui dévalent en bondissant les gradins
creusés au flanc violet des basaltes» ; et qu'il les prie : «Ne foulez pas les mousses
volcaniques à l'acide fraîcheur ; puissent hésiter vos pas au seuil des pairies inhabitées et
de la grande forêt humides de conifères».
Les années sont passées et les réflexions de Lévi-Strauss continuent d'être pertinentes à
l'heure où l'on se propose de rénover une ville tout en lui conservant son âme; elles
continuent d'être un modèle à examiner quand nous parlons de diversité culturelle et que
nous ne prétendons pas, ce faisant, ouvrir la porte à la marée uniformisante de la culture
des plus forts; elles continuent d'être valables quand nous voulons penser le monde en
termes d'équilibre et de durabilité, quand nous comprenons, comme lui, tout ce que nous
devons aux hommes qui nous ont précédés et les obligations que nous avons envers ceux
qui nous succèderont. Les Japonais parlent de leurs grands hommes comme de «trésors
nationaux vivants». Le Prix Catalunya est une reconnaissance de ces trésors vivants.
Comme Président de la Generalitat de Catalunya, j'ai aujourd'hui l'honneur et le plaisir
d'être à l'Académie française, avec sa Secrétaire Perpétuel Mme. Hélène Carrère
d'Encausse, pour remettre personnellement le XVII Premi Internacional Catalunya à un de
2
�ces trésors, le professeur Claude Lévi-Strauss. Cette récompense est, à mes yeux, le
témoignage de gratitude au grand savant d'un pays qui a été, si souvent, notre Nord. En
l'acceptant, M. Lévi-Strauss, vous nous donnez l'occasion de vous retourner
symboliquement votre don et d'entrer avec vous dans cette relation de réciprocité que vous
avez si bien et justement décrite. C'est une raison de plus de vous remercier.
Merci
3
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1685
Title
A name given to the resource
Mots du président de la Generalitat, Pasqual Maragall i Mira (Claude Lévi-Strauss, XVII Premi Internacional Catalunya)
Language
A language of the resource
Francès
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
París
Subject
The topic of the resource
Premis i reconeixements
Cultura
Relacions Internacionals
Territoris
Sociologia
Lévi-Strauss, Claude
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Discurs
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2005-05-13
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències