1
10
52
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/289/20060915.pdf
53abc8355ad84fb935cd8ed706d4716c
PDF Text
Text
Conferència del president de la Generalitat de
Catalunya al Col·legi d'Arquitectes de Barcelona, "1.000
dies que han canviat Catalunya"
Col·legi d'Arquitectes de Barcelona | 15/09/2006
Probablement sigui aquesta una de les darreres ocasions en les quals em dirigiré a un auditori per
parlar com a President de la Generalitat.
Estimats consellers, senyor Degà del Col·legi, estimats amics, diputats, diputades, arquitectes. És
un plaer molt gran per mi tornar al Col·legi d'Arquitectes, crec que és 18 anys després de l'última
vegada que vaig signar el seu Llibre d'Honor. Han passat una colla d'anys i, segurament, el que ha
passat en aquests anys em permet parlar amb una mica més d'autoritat, no des del punt de vista
formal, sinó des del punt de vista de l'experiència.
Crec que el públic rendiment de comptes que avui vull fer és una obligació dels polítics que mai
s'hauria d'oblidar i com a màxim responsable polític de Catalunya en aquesta etapa apassionant i
apassionada de la nostra història que es clourà amb les eleccions del proper 1 de novembre, per
això em plau moltíssim tornar a ser en aquest escenari en un moment que, per descomptat podem
mirar enrere, però sobretot hem de mirar endavant i preveure, dibuixar i imaginar el que pot ser
el futur per fer-lo millor.
Aquest període es clourà, em penso que puc dir-ho, havent obtingut el reconeixement per primer
cop de la nació catalana per part de l'Estat espanyol. Una vella aspiració que durant la República
probablement va existir però no es va aconseguir i que en un Consell Nacional del PSOE un parell
de persones que estan aquí a la sala van gosar de demanar, quasi diria d'exigir, cordialment, quan
encara no era una realitat i que, finalment, ara està inscrit en les lleis, en la llei catalana, però
també en les lleis espanyoles, per tant, el clau està arrambat.
S'haurà obtingut, doncs, un reconeixement que, Macià, per exemple, no va poder aconseguir, i
Companys tampoc. Macià el màxim que va aconseguir, recordeu, és la carta de Jaume Carner que
va publicar no fa tant un diari d'aquesta cuitat. Jaume Carner ho escrivia des de Madrid dient-li
"president, de regió no passem, també podem fer una altra cosa que és marxar o votar en contra,
però el meu consell és que comencem per aquí", deia en Jaume Carner, oncle de Joan Raventós.
Bé doncs, la història en aquest país avança amb aquesta lentitud, amb aquesta morositat, amb
aquesta inèrcia i aquests pesos al darrera que, tanmateix, no han impedit que haguem arribat allà
on hem arribat i no impediran que seguim arribant a noves fites en el futur.
Aquest període es clourà havent engegat una dinàmica de canvis marcats per una renovada
ambició política, que potser s'havia refredat en els anys anteriors, i per una decidida orientació cap
la millora dels serveis que afecten els barris i pobles, en definitiva les persones, i per una
orientació també cap a la prioritat en l'educació i la salut, ho vam dir des del primer dia, responent
a la anunciada prioritat pels barris segurs i escoles dignes que alguns de vostès recordaran que va
ser el nostre motor temps enrere com a pretendents a la governació de Catalunya.
Aquests dies el Govern de Catalunya està donant a conèixer els paràmetres que utilitza per
avaluar les seves polítiques i per comprovar fins a quin punt s'ha donat resposta als objectius
estratègics que s'havia proposat. Penso que és un exercici democràtic molt saludable.
En tot cas, aquesta és una avaluació sotmesa a la crítica, a l'autocrítica i al debat democràtic,
sotmesa també, ben aviat, a l'avaluació dels ciutadans i, a la llarga, pendent en definitiva del
judici de la història. Però em permetran que el meu balanç no es centri solament en els resultats
de les polítiques endegades pel Govern com en una valoració de la política desenvolupada en
aquesta etapa.
Fins a quin punt el designi de canvi que va justificar l'articulació d'una nova majoria parlamentària
i la formació d'un nou govern s'ha vist acomplert?. Quines lliçons extreure d'aquesta experiència
política que hem viscut?.
Espero que entenguin que, en algunes parts, la intervenció d'avui reiteri algunes coses que ja he
anat dient les darreres setmanes. Però no em cansaré de repetir que el projecte polític que vam
endegar fa mil dies des del Govern de Catalunya tot just és al seu inici. No és una cosa que ara
1
�acabem, sinó que és una cosa que tot just hem engegat. Crec que és un projecte que s'està
mostrant positiu per Catalunya.
Tinc l'orgull d'haver-lo encapçalat durant uns anys, com també la satisfacció de poder-lo
traspassar a una nova generació, convençut que els objectius i les orientacions del projecte
segueixen sent, bàsicament, les mateixes.
Això no vol dir que nous accents i enfocaments no el puguin enriquir, n'estic convençut que sí que
el poden enriquir, i que no el puguin fer créixer, n'estic convençut també, ni que la nova generació
no tingui el dret d'inventariar el llegat que rep i innovar, inventar, inclòs en alguns cas, negar el
passat, perquè la vida quan té futur i quan avança és sempre, en certa mesura, la negació del
passat. Que ningú no s'equivoqui, és amb aquest estat d'ànim que em presento avui a fer balanç
dels 1000 dies de govern catalanista i d'esquerres i és amb aquest ànim que participaré en la
propera campanya electoral.
I anant una mica més enllà vull anticipar el que podria ser la conclusió de la meva intervenció
d'avui.
Pretenc que, a banda del balanç, que és saludable i obligat, com he dit, quedi clar que, com a
President de la Generalitat, pretenc complir amb la màxima dignitat les obligacions del meu càrrec
fins al darrer minut del mandat.
El Parlament està dissolt i el Consell Executiu veu limitades les seves funcions, especialment a
partir del moment que s'han convocat les eleccions. Però el President ho ha de ser fins el moment
en què traspassi aquesta responsabilitat al seu successor.
Us haig de dir amb tota franquesa, i em penso que és un exercici saludable la franquesa en
política, que, com a President del PSC, Maragall pretén fer tot el possible perquè José Montilla
sigui el futur president de la Generalitat. Per què ens hem d'enganyar, diguem-ho clar.
I ho faré amb la convicció que és la persona més indicada per continuar fent realitat el projecte
que he tingut l'honor d'encapçalar, el projecte del catalanisme progressista que hem començat a
fer realitat en aquesta legislatura.
Crec que en els moments preelectorals el que compta és la claredat en els missatges. Entre
eleccions i eleccions es pot matisar, subratllar, enfosquir, subratllar més una cosa o una altra.
Però en el període de les eleccions és blanc o negre, ja els he dit, el blanc que és el meu blanc.
Dit això, retorno a la qüestió inicial: fins a quin punt s'ha vist acomplert el designi de canvi amb
què va néixer el Govern Catalanista i d'Esquerres?
Aquest govern va néixer amb una explícita voluntat reformadora, concretada en l'acord
programàtic subscrit pel Partit dels Socialistes de Catalunya, Esquerra Republicana de Catalunya,
Iniciativa per Catalunya-Verds i Esquerra Unida Alternativa, signat a pocs metres d'aquí, al Saló
del Tinell, el desembre de l'any 2003.
El Pacte del Tinell va ser i és l'expressió solemne d'aquesta compartida voluntat de canvi que va
guanyar a Catalunya ara fa tres anys i que va ser validada en seu parlamentària en la votació de
la meva investidura com a President de la Generalitat.
Com vostès saben, es proposava un canvi a tres nivells. Un canvi en l'autogovern, un canvi en les
polítiques i un canvi en la política. Dit d'una altra manera: augmentar i millorar la nostra capacitat
de decisió col·lectiva; canviar les prioritats de l'acció de govern, però també canviar el paradigma
que havia regit i dominat el catalanisme durant dues dècades.
El primer canvi que ens proposàvem impulsar requeria la reforma de l'Estatut, amb la
corresponent revisió a fons del marc competencial, del disseny de les nostres institucions i del
nostre sistema de finançament. Era una reforma que sabíem que hauria de tenir conseqüències
directes i indirectes en el sistema institucional espanyol. Ho sabíem.
Però, què preteníem amb la reforma de l'Estatut?. Principalment ampliar la nostra capacitat de
decisió política per poder realitzar les polítiques que asseguressin la millor qualitat de vida dels
ciutadans, i per garantir la promoció i defensa dels interessos de Catalunya en tots els escenaris.
2
�Tanmateix, érem conscients que la millora de l'autogovern no s'acabava amb la reforma
estatutària. Millorar l'autogovern volia dir també desplegar tot el potencial polític contingut en el
marc normatiu vigent, per revisar les institucions d'autogovern que ho necessitessin, introduir
mesures de regeneració democràtica i innovar en els instruments de gestió.
Per tant, l'agenda de reformes de caràcter institucional i de les regles del sistema polític català
amb què vam iniciar la legislatura anava més enllà de l'Estatut: llei electoral; regulació de la figura
del Conseller Primer; limitació dels mandats presidencials; nou Reglament del Parlament; mesures
d'impuls de la participació ciutadana; adequació dels organismes consultius i fiscalitzadors; una
nova política de comunicació que garantís el pluralisme, la independència i la transparència; i la
devolució de competències als ens locals amb una gestió pública concertada.
L'altra cara de la moneda del canvi de l'autogovern era la relació entre Catalunya i Espanya,
persuadits com estàvem que sense una bona relació amb Espanya i amb el seu Govern era molt
difícil que l'ambició política de Catalunya pogués prosperar. No ens hem d'amagar de dir-ho això,
perquè és així.
A més, a partir de les eleccions de març de 2004, vàrem entendre que amb el nou Govern
socialista a Espanya hi havia una oportunitat que no es podia desaprofitar. Ja saben que jo sóc un
convençut que les esquerres governen poc temps, normalment qui mana és la dreta, mana en tots
les terrenys i potser a vegades en tots menys en les eleccions. Però en el terreny social, econòmic,
tecnològic, i en tots els altres, normalment el pensament dominant és un pensament conservador.
I bé doncs, la política és un lloc excepcional on la gent decideix qui mana, no el poder fàctic
decideix el poder formal, sinó la gent decideix el poder formal. Tot i amb això, és molt difícil veure
períodes molt perllongats de governació de l'esquerra, a no ser que siguin precedits de períodes
llarguíssims de dictadures, que és el que va passar amb el govern de Felipe González, que
provenia després d'una petita governació transicional de centre i de 40 anys pràcticament, de
dictadura.
Per això nosaltres ens vam proposar tenir una actitud bel·ligerant en la política espanyola, amb la
intenció de ser la punta de llança del reconeixement efectiu de l'Espanya plural. No els deurà
sorprendre si els dic que aquest punt constitueix un dels aspectes en els quals la sensació, tres
anys després, encara és agredolça. Això no està pas aconseguit, és una porta que s'ha obert, però
encara falta molt camí per recórrer.
Finalment, el canvi en l'autogovern implicava millorar les eines per projectar-nos a Europa i al
món, bàsic i fonamental. Si no ens adonem que la nostra pàtria ja no és ni Catalunya ni Espanya,
sinó que és més gran i que l'escenari en el qual vivim és bastant més gran i es diu Europa, no
farem res. A Europa hi hem d'anar amb veu pròpia per defensar els nostres interessos, i a la
Mediterrània hi hem de ser amb presència suficient per esdevenir un punt de referència europeu
per al diàleg entre les dues ribes. Si em deixessin parlar d'això, estaria una hora més parlant
perquè és el tema al qual em penso dedicar, però avui no ho faré, o poc.
El segon canvi que ens proposàrem era un canvi en les polítiques, en les seves prioritats i en la
seva execució.
Si l'Estatut ha estat una obra col·lectiva, tot i que per part de CiU mai no va ser una prioritat
mentre va governar, les polítiques impulsades i dutes a terme durant aquests tres anys, com a
resultat de l'Estatut, però també de l'estricta governació, són mèrit i responsabilitat exclusiva de
les tres forces que vam formar el govern.
Volíem realitzar una obra de govern que atengués i satisfés les aspiracions i les necessitats dels
ciutadans de Catalunya, de manera preferent dels sectors socials més desatesos, en una lluita,
com dèiem abans, herències d'un passat d'oposició a la dictadura, per reduir les desigualtats.
Ens proposàvem governar amb eficàcia i responsabilitat per assegurar el progrés econòmic, la
cohesió social i l'equilibri territorial.
Per assegurar el progrés econòmic en temps de globalització i en el marc de l'ampliació europea,
el Govern es va fixar la prioritat d'impulsar la competitivitat i el dinamisme de l'economia catalana,
ja en el vell inici de la governació. Vostès recordaran la presentació que el conseller Castells en va
fer.
3
�Plantejàrem una nova política econòmica, una nova política industrial i tecnològica i una nova
política educativa, orientades totes elles a assegurar un increment sostingut de la productivitat.
A la vegada, el Govern es proposà la resituació de l'espai econòmic català en el marc més ampli de
l'Euroregió Pirineus-Mediterrània, reforçant les relacions de tota mena dins d'aquest espai i incidint
en la redefinició del concepte o del mapa de les infraestructures d'Espanya.
Tots vostès m'han sentit parlar més d'una vegada del canvi substancial que suposa per a Espanya
passar del model radial, que és el que ha dominat durant segles, a un model en xarxa, que és
totalment diferent, com és una cèl·lula primària d'una sofisticada. És a dir, hi ha sistemes senzills
que funcionen quan cal ser senzill per ser efectiu, i hi ha moments en què aquests sistemes
senzills i necessaris en un principi, comencen a ser una rèmora i es necessiten concepcions
diferents, segurament més complexes, més difícils d'assimilar i d'operar també. De l'Espanya en
xarxa, és un concepte necessari si volem que la realitat evolucioni al sentit dels interessos de
Catalunya i d'Espanya.
Referent a la nova política econòmica l'eix, com he dit, va ser l'Acord Estratègic per a la
Internacionalització i la Competitivitat de l'economia catalana.
I com he dit, la prioritat política d'aquest Govern era l'educació, que s'ubicava estratègicament en
el centre de les nostres polítiques públiques, com a motor de desenvolupament econòmic i
tecnològic i, simultàniament, com a instrument d'integració cívica i de cohesió social.
Pensàvem, pensem, que el progrés econòmic i el progrés educatiu de Catalunya havien de ser la
garantia del progrés social i del progrés cultural de tots i cadascun dels seus ciutadans. I de fet, el
catalanisme va néixer de la mà, justament, de la reforma escolar, reforma que va ser tan radical
fa cent anys que el que va fer va ser anar al model, no europeu, sinó al model americà d'escola
local, que a Europa era pràcticament inexistent. És a dir, un model en el qual va ser l'Ajuntament
de Barcelona, per començar, el que va desenvolupar escoles pròpies adaptades a al realitat
propera que s'estava vivint i no l'educació entesa com una aparició de la veritat sobre el poble
ignorant que va sabent poquet a poquet, sinó que la bona educació s'havia de trobar partint del
barri, de la ciutat i de baix cap amunt.
Pensàvem nosaltres que el progrés econòmic i el progrés educatiu de Catalunya havien de ser la
garantia del progrés social i del progrés cultural de tots i cadascun dels seus ciutadans. I el meu
govern proclamava, no el patriotisme, el patriotisme dels drets de la justícia social, el patriotisme
de la dignitat efectivament reconeguda, no sobre el paper, sinó sobre la vida diària.
En aquest sentit, la Llei de Barris ha estat una proposta emblemàtica de la nostra concepció de les
polítiques públiques.
Ens proposàvem també articular la política econòmica i la política social amb una estratègia
territorial i mediambiental coherent amb la diversitat del país. Tot això no és purament una suma i
una edició de temes diferents que responien als interessos d'una coalició, això havia de ser, i ha
anar sent cada vegada més, una concepció global, complerta, del que ha de ser la política en
aquest país.
I aquesta estratègia territorial tenia per finalitat construir un espai territorial articulat i dinàmic. La
idea era i és propiciar l'emergència dels territoris de Catalunya amb tota la seva potència i el seu
reconeixement com a agents polítics de la gestió de proximitat.
En l'agenda de la política territorial del Govern les claus han estat:
- el nou model d'organització territorial;
- el desenvolupament d'una política d’infraestructures potent, amb una especial atenció a la xarxa
ferroviària;
- l'adopció com a instrument de planificació i estratègia ambiental de l'Agenda 21 de Catalunya;
- una política hidràulica fonamentada en una nova cultura de l'aigua, dramàticament nascuda en el
nostre país, com saben perfectament, per un debat polític important entorn del transvasament de
l'Ebre;
- i una política conjunta d'habitatge i de qualitat urbana.
4
�El tercer canvi que ambicionava el nou Govern era un canvi en la política.
Vam iniciar aquesta nova etapa política amb la convicció que el nou Govern era l'expressió, en
aquell moment històric, d'un projecte de llarg abast i arrelat en una fecunda tradició: el projecte
catalanista de reforma social. Un projecte que era compartit per les tres forces polítiques que
constituïen la majoria parlamentària, amb la convicció que era necessari i possible ampliar l'espai
social del catalanisme.
L'oportunitat d'un govern de les esquerres, gairebé setanta anys després del darrer, no es podia
deixar passar. Enteníem, a més, que el projecte i els objectius que el concretaven transcendia
l'espai polític que representaven les tres forces de govern.
Governar en coalició no era ni serà mai un obstacle per afirmar una estratègia autònoma del
Govern de Catalunya que va més enllà de la simple agregació de les estratègies dels socis de
govern. És una criatura nova, producte d'aquesta coalició.
Al mateix temps, la voluntat de governar per a tota la ciutadania de Catalunya ens obligava a
assajar un nou tipus de relació amb l'oposició. I crec que ho vam fer.
I finalment, érem conscients que satisfer les expectatives aixecades en la ciutadania per la
formació del nou Govern obligava a governar amb transparència i amb proximitat.
Fins aquí el recordatori dels propòsits de canvi que animaven el Govern Catalanista i d'Esquerres
en el seu naixement. Ara hem de veure fins a quin punt aquells propòsits de canvi han esdevingut
una realitat.
El juliol passat vaig esbossar una primera resposta a la pregunta de si realment s'havia produït el
canvi anunciat. I la meva resposta era matisadament afirmativa, perquè entenia, i entenc, que el
canvi s'ha iniciat, però no s'ha consumat. Més aviat penso que estem en un procés de canvi, iniciat
en aquesta legislatura, amb resultats i intensitats desiguals en cada un dels tres àmbits que els
he apuntat.
A parer meu, l'important és que hem obert nous camins en la política catalana que ultrapassen el
marc de la conjuntura i que transcendeixen l'epidermis de la política quotidiana.
En la meva intervenció d'abans de l'estiu els vaig assenyalar que aquesta legislatura havia ofert
cinc vies de canvi a la política i a la societat catalanes:
1)
2)
3)
4)
5)
l'alternança democràtica, molt important;
un nou paradigma catalanista, molt complicat:
el nou Estatut, molt difícil;
la nova relació entre Catalunya i Espanya, encara hi som i trigarem;
i, finalment, la plena dimensió europea de la societat i de la política catalanes.
L'Estatut conté un potencial extraordinari que s'haurà d'anar convertint en realitat tangible en els
propers anys. Ens vam proposar un Estatut pensat per a la Catalunya del segle XXI. I ara el
tenim.
El dia de la seva entrada en vigor vaig afirmar que la nova llei deixava l'Administració central un
paper quasi residual en aquells àmbits que ara passen a ser responsabilitat de la Generalitat, i que
representen, al capdavall, entre Generalitat i ajuntaments, el 80 % de la despesa pública
realitzada a Catalunya.
Això significa ni més ni menys que reconèixer, en tota la seva extensió, el principi de proximitat
com a eix de la governació a Catalunya: Generalitat i municipis són, a partir d'ara, les institucions
que governaran el dia a dia del ciutadà. I afirmo que, tanmateix, l'estat és més sòlid que mai,
justament perquè l'administració autonòmica s'ha enfortit.
Aplicant els paràmetres europeus de la proximitat, podem afirmar que a Catalunya s'exerceix com
en cap altre territori el principi de subsidiarietat, potser Alemanya, encara ho discutiríem perquè
allà tot passa més a través d'un Senat en el qual els presidents dels landers tenien fins ara un dret
de veto, cosa que ara no tenen. Generalitat i municipis són, doncs, les institucions de la vida dels
catalans. Aplicant aquests paràmetres, jo crec que s'exerceix el principi de subsidiarietat
5
�justament quan es deixa el poder llunyà, aplicar la unitat en aquelles qüestions en les quals és
millor que tu, que la proximitat, i n'hi ha en terrenys en què això és veritat. Hi ha sempre el perill
d'eclosió en un poder molt proper entre aquell que mana i el què és manat. En un petit poble, si
l'ajuntament tingués totes les competències al 100% i hi hagués un senyor molt, molt ric,
segurament aquest manaria més del compte, respecte del conjunt de les competències que,
altrament, amb una distància més allunyada és capaç de garantir un Estat.
Ahir, en la trobada a Donosti amb els presidents de les regions de la Comunitat de Treball dels
Pirineus, comparàvem els més de 160.000 funcionaris catalans amb els 5000 o 6000, a tot estirar,
de les regions franceses. No en tenen més.
Dit d'una altra forma, Catalunya ha aconseguit, en comparació amb les regions i länder europeus,
la màxima capacitat competencial i el màxim reconeixement de la pròpia identitat. Tot això en el
marc que avui permet la internacionalització.
No ho han entès així aquells que no ho han volgut entendre mai. Però no penso perdre més temps
ni amb aquells que m'han acusat i m'acusen, justament a mi, d'haver-me convertit en
perillosament nacionalista i de voler dinamitar l'Estat espanyol, ni amb aquells que ens tracten de
sucursalistes de Madrid.
Aquests exabruptes i estridències em porten a fer una reflexió: el que s'ha fet fins aquí és molt
transcendent, és cert. Però s'equivocarien les forces polítiques catalanes si amb el desplegament
apliquen les seves energies al tacticisme i el joc curt, com sovint han fet, en comptes de propiciar
el consens necessari per donar credibilitat a l'Estat de les autonomies de caràcter federal que
estem edificant.
El camí del desplegament de l'Estatut serà llarg i complicat. No requerirà només un pacte polític
sinó també un canvi de cultura de l'administració central. Perquè també a Espanya s'ha de
produir un canvi de paradigma: 30 anys després d'haver-se iniciat la transició, ja no podem
entendre Espanya en termes d'un cos que es descentralitza o replega a voluntat, sinó en termes
d'un Estat compost en el qual les seves parts (nacions, nacionalitats i regions) han consolidat
personalitat i protagonisme i reclamen poder participar més i més, conjuntament, en la definició
del tot.
Tornant a l'Estatut, ara la nostra prioritat és desplegar el potencial d'autogovern que tenim a les
mans i determinar-ne les prioritats socials. Aquest haurà de ser l'eix del debat en les eleccions del
proper 1 de novembre.
De tota manera quan sento segons quines promeses o propostes, avui, em pregunto quines
garanties ens poden donar per al desenvolupament del nou Estatut aquells qui, durant 20 anys,
van ajornar l'aplicació d'aspectes essencials de l'autogovern previstos en l'Estatut anterior.
El potencial d'autogovern que el nou Estatut posa a l'abast ens exigirà més ambició i més
responsabilitat que mai. El nou Estatut, però, també demana una forma diferent de definir i
formular les aspiracions i necessitats de la ciutadania catalana.
Mantenir oberta una dialèctica basada en un eix primordialment o exclusivament identitari no
contribuirà a desenvolupar satisfactòriament cap dels atributs del nou autogovern. Al contrari. La
clau penja ara de la capacitat d'oferir fórmules efectives per aplicar els instruments de què ja
disposem en els problemes dels catalans.
El grau de diferencialitat que aquest Estatut dóna a Catalunya no dependrà del que diu sobre com
som els catalans, sinó de què en volem fer i de què en fem efectivament amb les eines de les
quals ens hem dotat.
També és cert que el reconeixement i respecte per la nostra singularitat dependrà també de com
resolguem l'aspiració d'una nova relació de Catalunya amb Espanya.
Un dels primers programes que em vaig proposar impulsar, des de la presidència, es va concretar
amb el nom de "Catalunya proposa".
6
�Aquest govern, efectivament, ha ofert la proposta més sincera i convençuda que mai s'havia donat
per implicar Catalunya en la governació d'Espanya. L'Espanya plural, l'Espanya en xarxa. Una
proposta que heretava l'esperit del catalanisme democràtic que havia recuperat les institucions
d'autogovern durant la transició.
Durant els vint anys posteriors, aquest esperit actiu i propositiu d'alguna manera es va aparcar i
va ser substituït per, en el millor dels casos, campanyes d'explicació de què i com era Catalunya i,
normalment, per una postura d'indiferència interessada, més còmoda pels governs de torn, però
perversa per a la relació entre els pobles d'Espanya. I sobretot perversa per a les expectatives i
els desitjos de futur dels catalans i les catalanes.
La Constitució de 1978, l'Estatut de Sau i el mateix disseny de l'Estat de les Autonomies, no
haurien estat possibles si en aquells moments de la transició la classe política catalana no hagués
estat implicada plenament en el rumb polític d'Espanya.
De la mateixa manera, la Catalunya del segle XXI no podrà mantenir les seves expectatives si
renuncia resignadament al rol que li pertoca, o que li volen donar, a Espanya i a Europa.
Des de Catalunya hem fet un primer pas: hem dit quina Espanya volíem. L'Estatut era també una
manera de dir-ho. Ho veiem clar en diversos aspectes: en el reconeixement del caràcter nacional
de Catalunya en l'Estatut, una de les lleis bàsiques del bloc constitucional; en la presència efectiva
de les autonomies a les institucions europees; en la transformació del sistema de finançament en
la línia d'un tracte fiscal més just que combinés l'autonomia i la suficiència financera de les
comunitats amb una solidaritat interterritorial equitativa; i amb l'inici de l'adaptació del sistema
judicial a la realitat autonòmica, un tema sempre complex, per la justícia és la última ratio i
sempre aquell que vol alguna cosa es guarda aquesta última raó per mirar de corregir les altres si
es passen, per tant en aquí ens hi juguem moltíssim. Crec que hem jugat bé, net, i ens hem
guanyat el respecte no solament dels nostres ciutadans sinó també dels propis membres del Poder
Judicial.
He de reconèixer que en tots aquests objectius el balanç és diversament controvertit. Hem de ser
conscients, però, que els resultats no es poden apreciar en la immediatesa.
L'Espanya plural ha corregut la primera etapa i estic convençut que la direcció és la correcta.
Potser han fallat els ritmes, l'encert en la formulació de la proposta, o la previsió, potser una mica
càndida, del nivell de comprensió i reacció que es produirien.
M'explico. Recordin el rebombori que la suma Estatut més OPA va precipitar a tota Espanya,
l'amenaça de retirada de dipòsits i el boicot als productes catalans que en aquell moment ni
nosaltres dèiem en veu alta, en fi, per no donar-li més volada a un fenomen que s'estava
produint, perquè avui podem dir tranquil·lament que aquell núvol ha passat. I haver passat
demostra fins a quin punt les resistències no eren importants, eren importantíssimes, però també
la fragilitat d'aquests moviments de rebuig que, efectivament, hem superat. Van ser moments
molt durs, és cert, i els vam superar. El plantejament de fons de les nostres iniciatives és l'únic
coherent amb la doble perspectiva d'implicació a Espanya i afirmació de Catalunya.
Hem viscut, doncs, una etapa essencial, perquè les reformes encetades no tenen marxa enrere.
Acostumats, com estaven, els sectors nacionalistes espanyols a establir les normes de relació
mútua, entre ells i la Generalitat, acostumada ella a interioritzar el principi de la pura
"conllevancia", la nostra nova actitud no va agradar. L'actitud d'implicació era perillosa.
Alguns a Catalunya pensen que el cost de tot plegat pot haver estat excessiu. Que ens podríem
haver estalviat la desmesurada reacció en contra si no haguéssim mostrat tanta ambició,
ingènuament, deuen pensar. Com a President de la Generalitat, no em puc permetre aquest tipus
de plantejaments. Mai ho he fet personalment en la meva carrera política, ni mai ho ha fet el
nostre grup polític.
Prefereixo assumir el cost polític i personal per haver impulsat, que no fet, perquè l'Estatut és de
tots, un nou Dret polític a Catalunya i haver desvetllat l'exigència d'una nova Espanya plural, que
no pas haver continuat vint anys més fent virtut de la resignació i de la renúncia. Actitud còmoda
per al dirigent que la proclama però estèril per al poble que l'assumeix.
7
�Per això, un cop passada la tempesta, caldrà obrir un període de reflexió. No es partirà de zero.
Amb el govern de José Luís Rodríguez Zapatero s'han començat a fer gestos i a prendre iniciatives
pròpies d'aquesta nova visió d'Espanya. Les reformes estatutàries en marxa contenen elements
suficients de renovació profunda de la visió d'Espanya. La realitat d'Espanya ha canviat.
Tanmateix també els partits catalans tenen la responsabilitat d'ampliar el camí enfilat o bé recular
en els objectius proposats. De fet, des de Catalunya ja hi ha qui prematurament, ha anunciat que
el projecte de l'Espanya plural és inviable perquè ni les elits ni la majoria dels espanyols hi creuen.
Però no tenim cap altra alternativa que perseverar, amb les inflexions de to que calguin, cercant
les aliances polítiques, socials, econòmiques i culturals necessàries.
O és que hi ha cap altre camí sensat?
Reitero: els governants no poden fer de la seva incapacitat de canvi una virtut, si aquesta
perjudica les ambicions i l'horitzó del seu poble.
La capacitat de decidir que ens dóna l'autogovern passa perquè Catalunya participi activament en
la governació d'Espanya i d'Europa. Europa i la Mediterrània són el nostre espai natural.
En aquests 1000 dies hem fet política interioritzant la dimensió europea. L'Euroregió, el
reconeixement lingüístic, la participació de Consellers al Consell de Ministres europeu, o la
Delegació Oficial de la Generalitat a Brussel·les. Totes aquestes no són qüestions d'identitat, sinó
instruments que vertebren amb més eficàcia la nostra posició a Europa. Són, finalment, vectors
que projecten les possibilitats del nostre autogovern a Europa molt més enllà del que mai cap
generació havia pogut tenir.
Tot i la importància simbòlica, institucional i de projecte futur que té l'avenç que suposa el nou
Estatut, allà on el Govern que he presidit s'hi jugava la credibilitat i la legitimitat era en els
resultats de les seves polítiques públiques.
Una primera política obligada és la del bon govern, i, per tant, la millora del funcionament i
l'organització de l'Administració de la Generalitat. Avui, podem afirmar que aquest govern no tan
sols ha sabut prendre el control sinó que ha redreçat bona part de les ineficiències que vàrem
trobar.
Hem fet una feina bàsica: hem sanejat les finances de la Generalitat. Ens vam trobar amb deute,
tenim superàvit, ens vam trobar una determinada renta per càpita i en tenim una altra, ens vam
trobar un ritme de creixement que era el que era i l'hem multiplicat per dos. Hem acotat els nivells
d'endeutament i reduït significativament el seu creixement anual, fent front a l'important dèficit
ocult que vàrem heretar. Hem absorbit més de 1.000 milions d'euros de dèficit (entre 2003 i
2005), reduint-lo fins a nivells compatibles amb les normatives sobre estabilitat pressupostària i
disminuint l'ús dels instruments d'endeutament més cars i opacs. I simultàniament hem estat
capaços de tornar a connectar les prioritats del Govern amb les preocupacions i els anhels bàsics
de la ciutadania.
Per tant, podem dir que hem complert amb la primera exigència: hem ordenat la casa i hem
reorientat les prioritats per respondre als problemes reals de la nostra societat. Sobre aquesta
base sòlida hem anat desplegant l'acció de govern en tots els camps.
El passat dia 1 de setembre els consellers i les conselleres responsables de les comissions de
Govern de Política Institucional, Economia, Política Social, Política Territorial i Seguretat, van fer
una presentació exhaustiva del balanç de 1000 dies d'acció de govern.
Ja els he avançat que no és el meu propòsit avui insistir en aquest balanç, però vull deixar ben
clar que la responsabilitat de l'obra de govern d'aquest mil dies és el fruit del treball apassionat de
molta gent, començant pels consellers i conselleres que han format part del govern.
Vull subratllar el caràcter compartit i solidari de l'acció de govern. És més, crec de justícia
personalitzar el mèrit en els 27 conselleres i consellers que han estat al front dels departaments:
Carod-Rovira, Saura, Bargalló, Nadal, Balcells, Baltasar, Carnes, Carretero, Castells, Cid, Esteve,
Figueras, Geli, Huguet, Mascarell, Mieras, Milà, del Pozo, Rañé, Sabaté, Simó, Siurana, Solà,
Tura, Vallès, Valls i Vendrell.
8
�Sense distincions de filiació partidària, tots ells han estat dignes consellers i conselleres del Govern
de Catalunya al servei de l'interès general. Tots ells són corresponsables d'uns resultats i sento
l'obligació com a President d'expressar el meu reconeixement públic a tots i cadascun d'ells i
d'elles.
Crec que amb l'acció de govern hem anat construint Catalunya a través d'un patriotisme cívic més exercit que proclamat- que volem estendre a tots aquells àmbits que afecten la cohesió, la
llibertat i la seguretat de la nostra societat.
Ho hem fet amb l'Acord Estratègic, amb el Pacte Nacional per a l'Educació, amb la Llei de Barris,
amb una nova relació amb els ajuntaments, amb un ingent esforç planificador, amb l'Euroregió,
amb la proximitat als territoris, amb la nova política de l'aigua...
Així estem demostrant que ens podem governar amb eficàcia. Que Catalunya pot tenir un govern
eficaç davant el canvi social. Mirin, els innegables canvis positius iniciats en els àmbits de
l'autogovern i de les polítiques públiques sembla que haurien de portar-nos a considerar que
també en l'àmbit polític general s'ha verificat un canvi a millor.
Però no sembla que aquesta opinió sigui fàcilment acceptada, és a dir que la suma es pugui fer
fàcilment. Cal admetre que, més enllà de la interessada i no per això menys legítima opinió
negativa de l'oposició, hi ha una percepció bastant estesa que el canvi polític ha estat o bé
insuficient o bé mal ajustat a la seva intenció primigènia.
És evident que aquesta sensació existeix i que aigualeix el compte de resultats positiu de l'acció
governamental.
Això vol dir que resta invalidada per al futur la fórmula de governació sorgida d'una coalició
postelectoral?
Totes les opinions son vàlides, quasi diria obligatòriament divergents, sobretot a la porta d'unes
eleccions. Ara ens hem de barallar perquè la democràcia electoral, no hem inventat una cosa
millor, consisteix en, cada quatre anys, dir el diferents que som i aquells que governem junts dir
fins a quin punt som capaços de posar-nos d'acord.
He repetit sovint que l'assaig d'un govern de coalició sorgit d'un pacte parlamentari postelectoral
era un pas cap a la maduresa del nostre sistema polític. I ho crec. I que els incidents de
recorregut formaven part de la normalitat inherent al joc d'equilibris necessari per mantenir tota
coalició. Els estalvio els exemples que habitualment faig servir.
Dit això, però, haig d'acceptar que probablement vam subvalorar les dificultats objectives de la
governació en coalició, que és el més habitual a tot el món, d'altra banda. Mirin a Itàlia quants
partits hi ha al govern -aquí la gent s'hauria esverat-, mirin a França què passa amb un sol partit
però amb quantes divisions; i mirin a Anglaterra el que està passant entre el primer ministre i
aquells que volen ser els seus successors; mirin a Alemanya qui està governant, una coalició com
si aquí governés el PP i ICV, quasi. En aquí tenim encara un concepte molt poc evolucionat del què
és la democràcia. La democràcia és un sistema fal·lible, una mecànica que fa possible una
governació i una oposició pel bé del poble, una governació que faci tot el que pugui per a satisfer
els seus drets i una oposició que faci també el que pugui per demostrar que els seus drets no són
contemplats o que els objectius que s'havien formulats no són aconseguits.
Jo crec amb tota sinceritat que el Pacte del Tinell es va quedar una mica curt en una cosa, en allò
relatiu a les regles de joc de la coalició. Abans no teníem la experiència, ara la tenim. I, a la vista
dels esdeveniments posteriors, potser no va preveure amb prou nitidesa la relació entre el
President de la Generalitat i els partits coalitzats, que no erosionés la posició institucional de la
Presidència.
També l'ambició programàtica expressada en el Pacte del Tinell va ser més el fruit d'una
juxtaposició dels programes de les tres forces d'esquerres que d'un procés de maduració previ i
d'impregnació recíproca.
9
�Això ha fet més difícil avançar cap a una cultura política i de govern nova i compartida. La crisi de
l'Estatut ha estat la prova definitiva d'aquesta dificultat, en mostrar una incompatibilitat insalvable
sobre un punt que és clau. Però, també és cert que la profunditat i la qualitat de l'acció de govern
en tots els camps de les polítiques públiques ha estat una demostració de la viabilitat i l'encert del
govern de coalició.
Probablement, en una situació de normalitat, sense la tensió constituent d'aquesta legislatura, el
progrés cap a la necessària cultura política compartida hagués estat espectacular.
En tot cas, com ja he dit, ens convé progressar en l'aprenentatge de les regles i les formes de les
coalicions per tal de trobar en cada moment l'equilibri adequat entre la necessitat de prendre
decisions de govern i la capacitat d'expressar la pluralitat política i social. Tendim a pensar que la
democràcia té de diferent amb la dictadura que el dictador és elegit, que hi ha un govern que és el
que hi ha d'anar, però que el que té de diferent és que no prové d'un cop d'estat sinó de la votació
del poble un dia cada quatre anys. I no és exactament això, és que el sistema de govern és
diferent. No dic que no hi puguin haver governs d'un sol partit, n'hi ha, encara que són governs
que depenen al Parlament de la coalició de recolzaments. Aquesta és l'essència de la democràcia.
La democràcia no és la dictadura invertida per fer d'aquell que mana una persona elegida en
comptes d'una persona imposada per un exèrcit, és un sistema totalment diferent.
Probablement, la insatisfacció vers l'experiència de govern d'aquests mil dies, si n'hi ha, ve més
pels dèficits de la funció expressiva d'aquest govern que no pas pels dèficits de la funció
executiva.
M'explicaré: el Govern Catalanista i d'Esquerres, més enllà del canvi polític institucional,
comportava, com he dit, un canvi de paradigma en la interpretació del país i en l'orientació
mateixa de l'autogovern.
El sol fet de la seva existència ha implicat el final del pretès monopoli del catalanisme per part
d'un determinat tipus de catalanisme, el nacionalisme més aviat conservador. I, en aquest sentit,
l'alternança ha produït el resultat que es buscava: l'eixamplament de l'espai del catalanisme i la
legitimació de la pluralitat d'opcions.
L'efecte produït per aquest eixamplament ha estat a vegades incòmode: l'exercici sense traves de
la pluralitat comporta una més gran visibilitat dels conflictes polítics i socials. Però això no ens ha
d'espantar perquè és inherent a tota societat democràtica madura. Nosaltres hem estat una
societat democràtica, però no encara fins ara, segurament, una societat democràtica madura.
Tenim molts anys darrere de dictadures, problemes, revolucions, inestabilitats, i pocs encara,
relativament, dins de la Catalunya moderna d'exercici democràtic ple.
En tot cas, la responsabilitat de la política és canalitzar el conflicte i convertir-lo en una nova
oportunitat. I el judici sobre la política, i els polítics, ha de centrar-se més en la seva capacitat
transformadora i no tant en el debat que acompanya el camí cap a les decisions.
Ara, la qüestió plantejada és si seguim avançant per aquest camí més exigent o bé refem les
nostres passes per intentar retrobar un "paradís perdut" de suposada tranquil·litat i sense
conflictes.
Un paradigma cultural no s'inventa ni es construeix en quatre dies. Tampoc no es canvia
fàcilment. I algunes de les coses que s'han pretès canviar aquests anys estan més naturalment
instal·lades en l'imaginari col·lectiu del que nosaltres mateixos ens imaginem o ens imaginàvem.
El fet és que els moments de màxima tensió en la negociació estatutària a Catalunya fossin en
ocasió dels "drets històrics" té a veure amb això que acabo de dir.
El model polític i cultural vigent a Catalunya des de la Transició ha caducat, que no vull dir que
sigui dolent, dic que ha fet a seva feina. Ja no serveix un model pensat per a un país a la
defensiva. No en tenim prou amb la preservació de la nostra identitat. Hem d'anar més enllà.
Torno a la conclusió que abans els he anticipat. Ho faig amb un pronunciament personal sobre les
eleccions del proper 1 de novembre. El que està en joc és avançar fins a fer culminar el procés de
canvi que hem iniciat en aquests 1.000 dies.
10
�Estem en les millors condicions per seguir el bon camí: amb l'Estatut disposem d'una eina
potentíssima per millorar l'autogovern; tenim un valuós capital acumulat per la intensa obra de
govern efectuada; hem acreditat la nostra vocació de catalanisme social; i hem assimilat
l'experiència política de la nova governació en coalició. Déu n'hi do.
Faré tot el possible perquè el futur President de la Generalitat sigui una persona compromesa a fer
realitat el projecte del catalanisme progressista dels socialistes catalans, que hem començat a fer
realitat a construir i a fer tangible aquesta legislatura i del que avui n'he volgut retre comptes.
Moltes gràcies.
11
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1770
Title
A name given to the resource
Conferència del president de la Generalitat de Catalunya al Col·legi d'Arquitectes de Barcelona, "1.000 dies que han canviat Catalunya"
Language
A language of the resource
Català
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Col·legi d'Arquitectes de Barcelona
Subject
The topic of the resource
Autogovern
Catalanisme
Competitivitat
Estatuts
Govern
Acció política
Territoris
Model social
Col·legi d'Arquitectes de Catalunya. Demarcació de Barcelona
President de la Generalitat de Catalunya
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Conferència
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2006-09-15
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/12/567/llibre_quatrepresidents.jpg
cb504ca083194372ba7ca0d0a755ee9b
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05. Recursos d'informació
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Description
An account of the resource
Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell).
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Els quatre presidents: entrevistes a Tarradellas, Pujol, Maragall i Montilla
Subject
The topic of the resource
President de la Generalitat de Catalunya
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Tarradellas, Josep, 1899-1988
Pujol, Jordi, 1930-
Montilla, José, 1955-
Intervius
Publisher
An entity responsible for making the resource available
L'Avenç
Contributor
An entity responsible for making contributions to the resource
Muñoz i Lloret, Josep M., 1959- (ed.)
Language
A language of the resource
Català
Type
The nature or genre of the resource
Monografia
Abstract
A summary of the resource.
Del pròleg de Ferran Mascarell:
El llibre que teniu a les mans recull les sis entrevistes llargues amb els quatre darrers Presidents de la Generalitat de Catalunya publicades a L'AVENÇ. Tots quatre han suposat ruptures amb els seus predecessors, però vistos en conjunt magnifiquen la voluntat dels catalans per aconseguir eixamplar i per fer respectar el seu dret a l'autogovern. Tots quatre han sumat caràcter, intel·ligència, possibilisme, coratge, tenacitat, realisme, personalitat i pragmatisme. Tots quatre assenyalen les especials circumstàncies polítiques en què viu, encara, Catalunya. [...]
Quatre maneres d'entendre la identitat i d'interpretar la realitat social, però una manera comuna d'afrontar-la: els quatre són hereus d'allò que Pierre Vilar anomenava el substrat comú, el catalanisme. Un catalanisme entès com a voluntat d'autogovern i sentit de nació; un catalanisme reformista envers la idea d'Espanya i la configuració de l'Estat. Un catalanisme que, amb els matisos que expressen cadascun dels quatre presidents, denota la base profundament democràtica de la identitat catalana.
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Barcelona
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2010
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Sobre Pasqual Maragall
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/12/571/llibre_mildies.jpg
1d6cca9c03e3de5ef1f19024fd5f0d30
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05. Recursos d'informació
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Description
An account of the resource
Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell).
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Mil dies amb PM: crònica viscuda de la presidència de Pasqual Maragall
Subject
The topic of the resource
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Generalitat de Catalunya
President de la Generalitat de Catalunya
Autonomia
Acció política
Catalunya
Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE)
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Mercader, Jordi, 1956-
Publisher
An entity responsible for making the resource available
La Magrana
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2008
Language
A language of the resource
Català
Type
The nature or genre of the resource
Monografia
Abstract
A summary of the resource.
Aquesta és la crònica de mil dies trepidants, els que van servir de marc temporal als primers compassos del postpujolisme i a la controvertida primera experiència de Govern «catalanista i d'esquerres» des del temps de la II República, anomenat per uns «Govern tripartit» i per altres, despectivament, el Dragon Khan.
Jordi Mercader, estret col·laborador del president Pasqual Maragall, ofereix el seu punt de vista d'aquest miler de dies apassionant en què van cristal·litzar tota mena de iniciatives, com la redacció del nou Estatut d'Autonomia, però també de polèmiques agres i de tensions polítiques del tot inèdites en el panorama català i espanyol. Un llibre amb què segurament no tothom estarà d'acord, però també un llibre sincer sobre un període que va canviar el mapa polític català.
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Barcelona
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Sobre Pasqual Maragall
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/12/572/llibre_agendaimperfecta.jpg
b2831d903ff3d5c0d99e23d30e2bddd1
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05. Recursos d'informació
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Description
An account of the resource
Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell).
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Una agenda imperfecta: amb Maragall i el projecte de canvi
Subject
The topic of the resource
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Acció política
Ciutadans pel Canvi
Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE)
President de la Generalitat de Catalunya
Canvi
Description
An account of the resource
Visió personal sobre l'experiència de govern de l'exconseller Josep Maria Vallès durant l'època del govern tripartit presidit per Pasqual Maragall (2003-2006).
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Vallès Casadevall, Josep Maria
Publisher
An entity responsible for making the resource available
Edicions 62
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2008
Language
A language of the resource
Català
Type
The nature or genre of the resource
Monografia
Abstract
A summary of the resource.
Text a la contraportada:
El descrèdit de la política actual és força generalitzat en els països democràtics. A Catalunya, als problemes propis de tota societat complexa se suma el pòsit d'una història molt accidentada i l'interrogant d'un futur nacional massa incert. Aquesta realitat s'ha fet més evident en aquests darrers anys quan l'agenda política inspirada per Pasqual Maragall els ha volgut tractar obertament.
Una invitació de Pasqual Maragall el 1999 va portar Josep M. Vallès a deixar temporalment la seva funció universitària i a passar de la ciutadania activa a la política institucional, fins a convertir-se en Conseller de Justícia del Govern del President Maragall (2003-2006). En aquesta peripècia vital, ha pogut veure de prop les llums i les ombres d'un dels períodes polítics més interessants i intensos que Catalunya ha viscut els darrers trenta anys.
Sense entretenir-se en els detalls, Josep M. Vallès ens ofereix un balanç sobre el desplegament d'una agenda política molt ambiciosa. En aquest balanç personal registra encerts i errors propis i identifica els obstacles i les resistències –en les institucions, en els partits, en els mitjans de comunicació- amb els quals s'ha enfrontat un projecte de canvi que continua vigent.
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Barcelona
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Sobre Pasqual Maragall
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/12/575/llibre_presidentsEnciclopedia.jpg
e94ff1ce2ae406cd2b883297f05a4fb8
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05. Recursos d'informació
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Description
An account of the resource
Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell).
Imatge en moviment
A series of visual representations imparting an impression of motion when shown in succession. Examples include animations, movies, television programs, videos, zoetropes, or visual output from a simulation.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Pasqual Maragall. Els presidents de la Generalitat de Catalunya [DVD]
Subject
The topic of the resource
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
President de la Generalitat de Catalunya
Biografia
Acció política
Publisher
An entity responsible for making the resource available
Enciclopèdia Catalana
Vernal
Televisió de Catalunya
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2005
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
DVD
Language
A language of the resource
Català
Type
The nature or genre of the resource
Documental
Abstract
A summary of the resource.
Col·lecció Els presidents de la Generalitat de Catalunya, 7
Sinopsi de l'editorial:
La col·lecció és un recull de documentals emesos per Televisió de Catalunya amb la qual volem donar a conèixer una visió completa de la trajectòria de cadascun dels Presidents de la Generalitat i del moment en què van desenvolupar la seva tasca.
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Barcelona
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Sobre Pasqual Maragall
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/761/20050925_LV.pdf
1e133fa4a4d0e93b25584bfcb2342d90
PDF Text
Text
Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA
25/09/2005
La Vanguardia, p.016, Política
EL AUTOGOBIERNO DE CATALUNYA. El mensaje de Pasqual Maragall
Carta abierta del president a los ciudadanos y ciudadanas de
Catalunya
El presidente de la Generalitat ha difundido una carta en la que recuerda a los catalanes que el
"laborioso proceso" de elaboración de un nuevo Estatut está a punto de llegar a su final, por lo
que "tenemos a nuestro alcance un muy buen" texto estatutario. Un texto, añade el president,
que "nos proporcionará el nivel más alto de autogobierno del que Catalunya ha dispuesto desde
1714 y que proclame bien alto que somos una nación". Finalmente, Maragall advierte que
velará para que nadie frustre la ambición de Catalunya con propuestas inconstitucionales,
aunque muestra su confianza en la “generosidad” de todas las fuerzas políticas para lograr un
acuerdo.
PASQUAL MARAGALL
Ciutadanes i ciutadans de Catalunya
Divendres vinent, dia 30 de setembre, el Ple del Parlament de Catalunya ha de votar el nou
Estatut. S’arribarà així al final d’un procés que ha estat laboriós i difícil i en alguns moments
haurà pogut semblar per a molts de vosaltres fins i tot enutjós.
Us parlo en nom propi, del govern, de la força política que presideixo i amb el suport
inestimable i la plena coincidència de criteris de Josep Lluís Carod Rovira, de Joan Saura i dels
idearis polítics que representen.
Com a President de la Generalitat, i d’acord amb el tripartit, he cregut, en tot moment, que la
meva missió era la d’impulsar i animar els treballs de l’Estatut.
Hem gaudit de l’ambició i el bon treball d’un Parlament de Catalunya estatuent: en definitiva és
el Parlament la institució que promou, fa i aprova l’Estatut.
Us haig de dir, sincerament, que tenim a l’abast aprovar un molt bon Estatut.
I que aquest Estatut, lluny de ser una freda peça legal, serà la millor garantia de la realització
efectiva de les tres prioritats del meu govern i de les forces que el van constituir aviat farà dos
anys: l’equilibri territorial amb respecte del medi, el benestar social dels catalans i la
modernització econòmica. tecnològica i infrastructural del país.
Catalunya, després de 25 anys de democràcia, autonomia i progrés, vol i pot parlar clar respecte
del que és i del que aspira a ser. Catalunya vol decidir com vol governar-se i quines
competències i recursos necessita per fer-ho. El nou text reconeix drets i deures, estableix les
competències necessàries per les institucions de Catalunya, en regula un funcionament més
democràtic i garanteix els recursos per exercir l’autogovern.
L'Estatut que arriba al Ple del Parlament, quan sigui efectiu, no només serà un bon Estatut,
sinó que ens proporcionarà el nivell més alt d'autogovern de què Catalunya hagi disposat mai
d'ençà de 1714. No en tingueu el més mínim dubte.
169 de 204
�Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA
Ara podem tenir un Estatut que proclami ben alt que som una nació, dins de l’Estat espanyol;
que les nostres institucions de govern són seculars; que històricament hem tingut sistemes
propis de regulació en llengua, cultura, dret civil i organització territorial.
Que Catalunya vol governar-se sense que les seves competències siguin envaïdes per normes
estatals.
Que volem impulsar una Euroregió amb les comunitats veïnes que lliurement vulguin.
I que necessitem un finançament millor i més just, tot i que Catalunya no es nega, en absolut, a
seguir essent solidària amb els altres pobles d’Espanya.
En definitiva:
Pot Catalunya aprovar un nou Estatut potent i al dia? Pot.
Pot Catalunya tenir els recursos financers necessaris per exercir plenament el seu autogovern?
Sí. I ho podem aconseguir ara. Pot Catalunya tenir les competències que necessita? Pot.
Pot Catalunya obtenir el respecte que mereix? Catalunya pot. Pot aconseguir tot això amb el
nou Estatut?
I tant que pot!
Catalunya ho vol. Vol tenir un nou Estatut. Ho volen els sindicats i els empresaris, el col·legis
professionals i les universitats, les fundacions i les associacions, i tothom qui treballa per
Catalunya.
Catalunya pot tenir l’Estatut que necessita. Hi ha una possibilitat oberta. És més, el President
del govern espanyol s’ha compromès en aquest sentit amb Catalunya, les seves Institucions i
els seus partits polítics, del govern i de la oposició.
Si el poble de Catalunya vol i sap que pot, què pot impedir que la seva voluntat es realitzi? No
se m’acut cap resposta raonable.
Benvolguts conciutadans: aquesta és una setmana decisiva. He demanat repetidament a tots els
líders parlamentaris la generositat exigible davant un projecte que ha de ser per a tota una
generació. No dubto que tots tenen voluntat que l’Estatut tiri endavant. Ara bé, en els darrers
moments de la negociació és hora de fer els sacrificis que calguin per trobar l’acord, és hora de
ser ferms en els principis i realistes en la forma i de posar davant de tot els interessos dels
ciutadans i ciutadanes de Catalunya.
Les forces polítiques saben que l’alternativa a un Estatut ambiciós i possible alhora no és altra
que seguir indefinidament amb l’Estatut del 1979; i que això fóra anar enrere. Perquè l’Estatut
vell era bo, però el pas del temps l’ha desgastat.
No és hora de deixar-nos portar per temors sense fonament.
És l’hora de ser agosarats - és clar que sí! I la proposta que podem tirar endavant amb el suport
de la majoria de les forces polítiques ho és molt. Fóra un gran error no adonar-se del gran pas
endavant que podem donar.
170 de 204
�Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA
A hores d’ara no està garantit el resultat final de la votació que s’ha de produir divendres
vinent. Amb tot, crec que els responsables de les diverses forces polítiques - he parlat amb tots
ells aquests dies- son conscients que el que ara compta no és tenir més o menys raó. Ara cal
tenir el millor Estatut que mai haurem tingut, molt millor que l’actual, ambiciós i raonable a
l’hora, impossible de rebutjar.
No vull resignar el meu país a haver de governar-se els propers 25 anys amb un estatut
venerable, sí, però superat per les exigències del nou segle - per un Estatut que sigui una
rèmora per al bon govern de Catalunya.
Com a President, podeu tenir la seguretat que vetllaré per evitar que ningú no pugui malmetre
la legítima ambició de Catalunya i el somni de 100 anys de catalanisme forçant fórmules que
situïn les propostes catalanes més enllà d’una interpretació certament avançada de la
Constitució com la que Catalunya està en condicions de formular.
Compto en aquests dies que queden amb el vostre suport i el vostre estímul per a que d’aquí a
una setmana, Catalunya, a través dels seus representants legítims, hagi fet un pas decisiu cap a
la seva plenitud. Hi compto i el necessito, aquest suport, el necessitem. El President, el seu
Govern i els tres partits que el sustenten, i afegeixo també el principal partit de la oposició,
dedicaran - em consta- tots els seus esforços fins el darrer moment per fer-ho possible.
Pasqual Maragall
President de la Generalitat
171 de 204
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1232
Title
A name given to the resource
Carta oberta del president als ciutadans i ciutadanes de Catalunya
Type
The nature or genre of the resource
Article
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Source
A related resource from which the described resource is derived
La Vanguardia
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Estatut
Catalunya
President de la Generalitat de Catalunya
Espanya
Autogovern
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2005-09-25
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Descriptive Identification : Note
Note inside the descriptive identification of an archival description or a component.
President de la Generalitat de Catalunya
Articles
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/776/20021013_LV.pdf
133f74f2869211319e084eeb598acd1d
PDF Text
Text
Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA
13/10/2002
La Vanguardia, p.034, Opinión
Después del debate
PASQUAL MARAGALL
Hemos asistido, hace pocos días, al último debate de orientación política entre el presidente de
la Generalitat en ejercicio y los grupos parlamentarios. Es más que probable que Jordi Pujol no
vuelva más a la tribuna del Parlament, dado que las respuestas breves a las preguntas
formuladas durante las sesiones de control las da desde el propio escaño.
Por regla general, estas sesiones parlamentarias no permiten expresarse, en extensión e
intensidad, tan a fondo como uno quisiera. Por ello me gustaría exponer aquí algunas
reflexiones, no tanto sobre el debate como relativas al entorno del debate; no ya sobre lo dicho,
sino sobre lo no dicho pero presente y pesante, de manera muy perceptible, en el ambiente.
Veintidós años son muchos años. Han sucedido muchas cosas. Algunas dejaron huella. Ha
habido momentos exultantes, compartidos a lo largo del tiempo. Existe la sensación de que ha
sido un periodo prolongado de paz y trabajo, que Cataluña no había podido vivir cuando tocaba
décadas atrás, siglos atrás. Pero existe también la sensación de que estamos todavía lejos de
donde podíamos estar. También existen heridas, cicatrices, agravios...
Hay cosas difíciles de superar; hay prejuicios enquistados muy difíciles de deshacer; problemas
endémicos cuya solución no es fácil encarar adecuadamente; hay responsabilidades
generacionales que demasiado fácilmente se olvidan; hay, en fin, peligros inherentes al cese de
un gobierno de larga duración y de su deseo de seguir durando más allá de su final. Veámoslo:
Hay algunas cicatrices. A los socialistas nos ha sido difícil olvidar la ruptura de la unidad
catalanista que se produjo hace veinte años, cuando CiU se desmarcó de la cabecera unitaria del
Onze de Setembre y nos condujo a la fragmentada y dividida ofrenda floral –con silbidos
incluidos– de la calle Ali Bei.
Nosotros volveremos a instaurar una celebración unitaria de la Diada, en la que deberemos
recordar el pasado, el de nuestro Onze de Setembre, así como, en alguna medida, el 11 de
septiembre chileno y el de Estados Unidos, el del 2001. Pero en la Diada Nacional,
celebraremos especialmente el presente que vivimos, después de más de veinte años de paz,
democracia y autonomía; y de progreso social. Asimismo celebraremos nuestra voluntad de
contribuir a la paz de España, de Europa y del mundo entero.
Pero no solamente recordamos fechas: recordamos procesos y a las personas que estuvieron
involucrados en ellos. En este sentido me produce desazón que a lo largo de las últimas
semanas (Onze de Setembre, reinstauración de la Generalitat, debate de orientación política) el
actual presidente no haya nombrado ni tan siquiera una sola vez a Joan Reventós, sin el que ni
Cataluña estaría donde está ni, probablemente, Pujol sería presidente. Nadie puede dudar de la
generosidad de Reventós en la formación del primer gobierno de unidad de la Generalitat
restablecida, admitiendo la misma responsabilidad que otros líderes políticos, a pesar de haber
ganado las primeras elecciones, en 1977.
No dudo que el presidente de la Generalitat debe mantener, más allá de su ambición personal,
un elevado sentido del cargo. Y no dudo que el sentimentalismo no forma parte de su función.
El sentimentalismo quizá no, pero –y aquí voy– el sentimiento sí.
152 de 204
�Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA
Me refiero al sentimiento político. Y no estoy seguro de que la ausencia de sentimientos de
cordialidad política, incluso de agradecimiento, no tenga, en este caso, una razón interesada;
política en el peor sentido de la palabra, y ajena a la psicología del president. Y esta razón no es
otra que la errónea y malévola presunción de que todos los socialistas son buenos... mientras no
sean catalanes. En su discurso del Parlament, Pujol se refirió en términos que podríamos
considerar elogiosos a Giddens, Schröder, Schmidt,... incluso a J.L. Rodríguez Zapatero. Todos
le parecen bien. De los de aquí, ninguno.
Alguien ha dicho, y no precisamente desde el campo socialista, que en relación con Cataluña,
PSOE y PP no son la misma cosa. En CiU están obsesionados en negarlo, porque de lo
contrario los anales históricos deberían condenar al olvido los últimos tres años de su política,
que se han basado, justamente, en el supuesto contrario.
No pedimos a CiU que se someta, aquí y ahora, a este ejercicio de humildad, reconociendo que,
con el PP, Cataluña no ha ganado nada. Les pedimos, eso sí, que se vayan preparando para
admitirlo dentro de un par de años. El nacionalismo catalán de centroderecha deberá cambiar su
análisis, abandonar el accidentalismo, renunciar al tópico de “todos los partidos de ámbito
español son iguales”, y decidirse de una vez a admitir que, al catalanismo –incluso al
catalanismo de derechas– le conviene más la visión que de España tiene la izquierda.
Cataluña y España. Pujol ha tenido y tiene una posición relevante dentro de la generación que
condujo este país por el final del franquismo y por el camino hacia la normalidad democrática
del Estado español y de Cataluña. Y del mismo modo que no veo cómo puede conducirnos por
más tiempo en la búsqueda de soluciones a los problemas que Cataluña tiene planteados para
adentro, sí creo sinceramente que puede hacer un último gran servicio a la causa de la
consolidación del estado democrático y autonómico en estos momentos difíciles.
Es cierto que Pujol manifestó, desde el primer momento, muy poco entusiasmo con la
declaración de Barcelona. Porque, en el fondo, su negativa a considerar seriamente la
posibilidad de un viaje conjunto de los nacionalismos catalán, gallego y vasco era bastante
elocuente de la deriva hacia la derecha que CiU había emprendido en 1999.
Ahora ya es tarde. El nacionalismo vasco ha iniciado una carrera en solitario que quizás le vaya
a dar votos, pero no traerá ni la reconciliación interior del pueblo vasco ni la paz. Entre otras
muchas razones porque el nacionalismo español se encuentra perfectamente a gusto en el
terreno de la competencia y en el mercado de los despropósitos (el penúltimo episodio, el de las
banderas). Pero sobre todo porque la falta de sensibilidad interior de los nacionalistas vascos
respecto de los que no lo son no augura nada bueno para un eventual futuro estado vasco.
Tengo la impresión de que Pujol está más ensimismado pensando en su futuro personal que en
su contribución al presente y al futuro del país. Tiene derecho a ello. Pero sólo si de verdad se
va. No es bueno que un país tenga un presidente a medias. Si se está en el cargo, es con todas
las consecuencias.
Pero ya se ha dicho que, irse, lo que se dice irse, no puede. Y que disolver el Parlament para
convocar nuevas elecciones, que sería lo propio en un país democrático maduro, no quiere. Irse
a casa sin convocar elecciones no puede por interés del partido: sus aliados del PP le iban a
hacer la vida imposible antes de investir, con sus votos, al sucesor in péctore. Y convocar
elecciones no le interesa porque cree que las perdería.
153 de 204
�Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA
La democracia tiene muchas limitaciones. Una buena cultura democrática puede poner remedio
a las limitaciones. Pero aquí no hemos alcanzado todavía esta madurez. Aquí no hay
penalización moral para los vicios evidentes.
Con todo, quedaría un consuelo posible: si Pujol se implicara de verdad en un balance colectivo
de la Constitución, balance que la generación que la hizo puede llevar a cabo con más autoridad
que otros, entonces nuestro presidente huidizo podría estar contribuyendo a que el país
avanzara en la buena dirección.
Lo que le he pedido es que se implique en la solución del mayor problema que tenemos como
país. Tengo derecho a hacerlo mientras él sea presidente. Cuando deje de serlo solamente
tendremos derecho a sugerírselo. Y a fe que creo que en estos momentos su aportación podría
ser útil. Incluso para la causa de su partido. ¡Cuántos sacrificios –suponiendo que lo sean– del
nacionalismo catalán en aras de la gobernabilidad les perdonaríamos si, finalmente, estos
sacrificios sirvieran para llevar la paz a Euskadi y, por lo tanto, a España!
Gobernabilidad significa precisamente esto: hacer gobernable un país. Ahora puede llegar a no
serlo. La carrera de las banderas que ha iniciado el Partido Popular, sin duda por no entender
que nuestra pequeña obsesión es justificada y bastante inocente, puede acarrear mayor
dificultad a la gobernación. Hay lo que se llama contención y lo que llamamos sentido de la
proporción, que el Madrid oficial y actual desconoce. Y digo actual porque en ocasiones debe
haberla tenido. De otro modo no habría podido ser capital durante cinco siglos.
Si el presidente de la Generalitat enseñara contención a sus aliados del PP, algo que sabe hacer,
diríamos que sigue siendo, también moralmente, presidente. De otro modo, los catalanes no
entendemos muy bien qué hace en Presidència. Durar. Pero durar no es suficiente.
PASQUAL MARAGALL, presidente del PSC
154 de 204
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
04.02. Activitat política
Description
An account of the resource
Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC).
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1363
Title
A name given to the resource
Después del debate
Type
The nature or genre of the resource
Article
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Source
A related resource from which the described resource is derived
La Vanguardia
Extent
The size or duration of the resource.
20021013_LV.pdf
Language
A language of the resource
Castellà
Subject
The topic of the resource
Pujol i Soley, Jordi
Política
Nacionalisme
Parlament de Catalunya
Catalunya
Generalitat de Catalunya
President de la Generalitat de Catalunya
Acció política
Oposició
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2002-10-13
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Descriptive Identification : Note
Note inside the descriptive identification of an archival description or a component.
Activitat política
Articles
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/877/0000000640.pdf
2e324e7c65c3ff3763aab49bc9eb1011
PDF Text
Text
TRIBUNA: PASQUAL MARAGALL
A mitad de mandato en Catalunya
El autor repasa los resultados de sus dos primeros años al frente de la
Generalitat y explica que su Gobierno está más volcado en solucionar los
problemas sociales y económicos en Cataluña que en la reforma del Estatuto,
de la que se ocupan los Parlamentos.
PASQUAL MARAGALL, EL PAIS 15/11/2005
Hace seis años justos, en noviembre de 1999, comenzó un mandato en que el
presidente de la Generalitat no podía perderse una sola votación, porque si
faltaba ese voto perdía la mayoría -empatábamos a 67 votos-. Para colmo, a los
pocos meses el PP sacaba mayoría absoluta en España y el pacto CiU/PP
quedaba absolutamente en manos de los populares. Fue entonces cuando Pujol
decidió prácticamente retirarse de hecho y dejar el Gobierno en manos de un
primer ministro no previsto en la legislación. Más candidato que ministro, ese
Primer Consejero fue apoyado por Rajoy y Rato para sacar a flote una economía
que sin embargo quedó endeudada como nunca antes. Hemos tardado dos años
en sanearla.
Ahora, la mayoría de centro izquierda tiene una ventaja suficiente (74 escaños a
61). Las finanzas están saneadas. Hemos aprobado un presupuesto de cerca de
30.000 millones de euros (equivalentes a cinco billones de las antiguas pesetas).
Estamos invirtiendo como nunca antes en barrios, escuelas y centros de salud, y
en policía autonómica y sistema penitenciario. Somos una comunidad que
empieza a parecerse a un país de verdad, responsable del 80 % del gasto público
no financiero (sin seguridad social) y encantado de pertenecer a un Estado
español moderno, que pesa en el mundo como nunca antes, desde 1898 para
acá.
Encima hemos cambiado en dos años nuestra ley fundamental, el Estatut de
Catalunya. No era fácil: 25 años después no era sencillo atreverse a modificar
por vez primera una de las cinco piezas iniciales del Estado español de las
autonomías: Constitución, Ley Electoral, Ley del Tribunal Constitucional,
Estatuto Vasco y Estatut de Catalunya.
A mitad de mandato, una constatación: nunca se hizo tanto en tan poco tiempo.
En el Gobierno y en el Parlament.
Confío en que antes del verano de año que viene se apruebe el nuevo Estatut en
Cortes para ser refrendado por el pueblo de Catalunya. Y espero que la opinión
pública vaya entendiendo que la Constitución necesita los cambios propuestos
por el Gobierno español a la consideración del Consejo de Estado: igualdad de
sexos en la sucesión a la Corona, denominación de las autonomías creadas
desde 1979 y ausentes aún de la Carta Magna, Senado de las autonomías y no de
las provincias, y reconocimiento de lo que hicimos ya desde 1986: formamos
parte de la Unión Europea. Ya va siendo hora de decirlo en los textos legales
correspondientes.
Esa aceleración de la historia entiendo que pueda producir un cierto vértigo. A
mí lo que me produce pánico es el escenario contrario, el de la progresiva
�pérdida de la fibra política en este país, en Catalunya y en España, si no
atendemos a las exigencias del día, si llegamos tarde a la cita con la historia,
como está pasando en Europa.
El reciente debate en el Senado con los 17 presidentes autonómicos ha sido un
buen punto de partida para relanzar los segundos 25 años de la España de las
autonomías.
Después de oír a los presidentes autonómicos, el presidente del Gobierno
español dejó claro que las tres nacionalidades históricas a las que se refería la
Constitución en la disposición final segunda tienen una geografía política
distinta de las demás y no se adaptan al esquema general de aprobación o
modificación de los Estatutos por acuerdo entre los dos grandes partidos
españoles.
Creo que no es sólo un problema o un tema de distintas configuraciones
partidarias. Tales configuraciones son distintas por la existencia de un acusado
sentido de identidad nacional en esas comunidades. Porque son naciones en el
seno de la nación plural que es España. Y ese dato es previo al hecho de la
configuración partidaria. Es su causa.
Es pronto todavía para saber en qué va a quedar el texto del Estatuto de
Catalunya y, en su día, el de la Constitución. Para cambiar el primero no se
precisa hoy por hoy de la aquiescencia del partido de la oposición. Para cambiar
la Constitución sí.
Sería conveniente en todo caso una buena inteligencia o acercamiento de
posiciones con la oposición. Porque el Estatuto no está hecho para ir cambiando
según las mayorías contingentes del Parlamento español. Y no cambiará con
ellas. Sin embargo, es evidente que nadie debería sentirse incómodo con un
Estatuto que tiene que durar años.
El dualismo nacionalidades/regiones debe tener un reflejo explícito y
circunstanciado, en el plano estatutario y a poder ser en el constitucional, como
proponía en su día el actual presidente del Consejo de Estado sugiriendo que la
Constitución en su artículo segundo reconociera que dentro de la unidad de
España caben, existen, las comunidades nacionales de Catalunya, Euskadi y
Galicia, así como la foral de Navarra.
El problema es de matiz, porque hay que resolver qué distingue a las
nacionalidades creadas por la Constitución de las creadas por los Estatutos. Qué
diferencia hay entre los territorios de la disposición final segunda de la
Constitución, nacionalidades en sentido histórico fuerte, y las otras autonomías
que se han autodenominado nacionalidades en sus Estatutos, con la aprobación
general, como es el caso de Aragón, Comunidad Valenciana, Baleares y
Canarias, y en el futuro probablemente Andalucía.
No es bueno que esas precisiones, necesarias para la estabilidad de nuestro
sistema político y la tranquilidad de unos y otros, de todos, queden escondidas
en un par de disposiciones finales de la Constitución.
�Todo esto son matices, pero ¡qué matices!
Nosotros, en Catalunya, y por una mayoría muy convincente, del 89% de los
diputados del Parlament, hemos optado por denominar nación a Catalunya, en
línea con el pensamiento de los federalistas castellanos y su "España, nación de
naciones".
También puede pensarse, y algunos lo creen, que puesto que todo ha ido bien,
como nunca antes en nuestra atribulada historia contemporánea, mejor "no
meneallo": dejar las cosa como están.
Ya he dicho que dejar las cosas como están me parecería prueba de falta de
coraje político. Y añado, falta de la elemental prudencia que se nos exige en un
mundo en que todo está cambiando. En ese entorno, quedarse en unos
principios generales de igualdad faltos de proximidad y calor, puede acabar
generando un sorprendente vacío político. Tenemos ejemplos cercanos y
dramáticos, que pueden repetirse aquí.
La devolution francesa es incompleta: frente a los 150.000 empleados públicos
de la Generalitat de Catalunya... Aquitania y Midi Pyrenées tienen 4.000 cada
una. Y la banlieue parisina es un océano de difícil gobernación. Ya sé que no es
popular hablar de grandes números de funcionarios. Pero el problema no es
tanto el número como su proximidad o no al usuario de los servicios públicos y
lo que los británicos llaman su contabilización y control por los resultados y por
el público (accountability).
Hay que moverse con los tiempos. El Estado lejano tiene cosas que hacer, pero
hay cosas que debe dejar de hacer, porque o ya las hace Europa -que tiene
moneda y políticas de cohesión y de i+d, y pronto tendrá defensa -o las hace la
región, o la ciudad.
Llegados a este punto quiero dejar algo muy claro. No estoy dispuesto a admitir
que las cuestiones relativas al Estatut y a las identidades, cuestiones
trascendentes, sin duda, puedan ocupar por completo el mandato de mi
Gobierno.
Mi Gobierno está centrando sus presupuestos en la educación y la salud, en los
barrios (esos barrios que estallan en Francia y pueden estallar aquí), en la
seguridad, la justicia y las prisiones (estamos haciendo cinco y haremos tres más
en adelante), en las infraestructuras y la tecnología, en la investigación y el
desarrollo de nuevos productos.
Hace unos días visité dos empresas internacionales en la comarca del Vallès:
Roche (químico farmacéutica) y Hewlett Packard (sistemas informáticos). Están
en la punta de la tecnología. Se han convertido en cabeceras de un sistema
internacional de producción. No se han dormido. Ejemplos contrarios los hay,
como el de la desaparecida planta de componentes electrónicos de ATT en Tres
Cantos. El tiempo no corre, vuela. El que no va adaptando su tecnología y su
gama de productos y servicios a los que realmente sabe hacer y puede hacer,
está perdido.
�Hay muestras de que sabemos adaptarnos. Espero que tanto en la economía
como en la política.
El día 22 se inaugura oficialmente en la Universidad Politécnica de Catalunya
un ordenador que lleva por nombre Mare Nostrum y es el más potente de
Europa (y el cuarto más potente del mundo).
Tenemos a la vuelta de la esquina, en Toulouse, la fábrica del Airbus, la más
importante del mundo en aeronáutica. En eso los franceses, con ingleses,
alemanes y españoles colaborando con sus plantas complementarias, están en la
vanguardia mundial.
Por cierto: cuando pregunté el porqué de la ubicación de esa planta, después de
la guerra mundial, en Toulouse, la respuesta fue tajante: era el punto más
alejado de la frontera alemana. Y hoy es el orgullo tecnológico de la Europa
unida. Y punto cardinal de una Eurorregión emergente, la del Pirineo
Mediterráneo, que con Marcelino Iglesias, el presidente Matas y las regiones
francesas queremos conectar en todos los sentidos de lado a lado de la cordillera
y del mar para convertirla en una de las más avanzadas del continente.
Queremos dotarla también de una conexión eléctrica que dé salida a los
excedentes franceses y respuesta a nuestras demandas. Y tener buena sintonía
con la Comunidad Valenciana, a la que tantas cosas nos unen -en mi caso el 50%
de la sangre que corre por mis venas-.
La parte española de esa Eurorregión ampliada (Catalunya, Valencia y Baleares,
no Aragón) es la única porción del Estado que contribuye a la hacienda común
en términos netos, además de la Comunidad de Madrid, que ya tiene sus
compensaciones como explicaba con gracia incomparable en el Senado el
presidente de Cantabria.
Nuestras infraestructuras son insuficientes en muchos aspectos. En Catalunya
pasan todas por un Área Metropolitana de Barcelona cada vez más
congestionada. El eje transversal Lérida-Tarragona-Gerona está colapsado, ni
siquiera es una autovía.
El aeropuerto de Barcelona, lo dicho: no sirve para ir non stop a América. La
alta velocidad, hasta hace dos días, no estaba prevista más que de Madrid a
ciertas capitales de provincia: Valencia/Barcelona, o Barcelona/ Bilbao, o
Bilbao/Santander/Asturias no existían en la mente del Gobierno de Aznar.
Hay que cambiar todo esto. Y está cambiando. Pero hacen falta un mínimo de
dos mandatos completos para dar un vuelco real a la situación. En eso está mi
Gobierno. En el Estatut por supuesto, pero en eso más aún, y en los barrios. Del
Estatut ya se cuidan los Parlamentos. Es un tema que supera al Gobierno: no es
tripartito, es cuatripartito. Con vocación de convencer al quinto.
Solo llevamos medio mandato de Gobierno. Hacen falta dos mandatos.
Pasqual Maragall es presidente de la Generalitat de Cataluña.
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1334
Title
A name given to the resource
A mitad de mandato en Catalunya
Type
The nature or genre of the resource
Article
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Source
A related resource from which the described resource is derived
El País
Language
A language of the resource
Castellà
Subject
The topic of the resource
President de la Generalitat de Catalunya
Catalunya
Acció política
Govern
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2005-11-15
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Articles
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/892/0000001416.pdf
7fe0a07a81b8cf7f47c03bbf55cd2013
PDF Text
Text
INTERVENCIÓ DEL PRESIDENT DE LA GENERALITAT A L’ACTE DE PRESA DE
POSSESSIÓ DEL PRESIDENT MONTILLA
Palau de la Generalitat, 28 de novembre de 2006
El meu paper avui és necessàriament discret, com correspon a un president que
dóna pas a un nou president. L’important i rellevant de l’acte d’avui és que la
institució de la Generalitat de Catalunya assegura la seva continuïtat, que és una
continuïtat històrica, ja que esteu assistint al pas del president 127è al 128è, el 7è
president de la Generalitat d’ença de 1931, és a dir, de la Generalitat recuperada. És
cert que, durant prop de 40 anys, la presidència s’exercí des de l’exili i en unes
condicions excepcionals per part del president Tarradellas, però els presidents Irla i
Tarradellas van saber preservar amb dignitat i honor les nostres institucions.
Els haig de dir, personalment, que jo he treballat en aquesta plaça des de 1965
quasi ininterrompudament. Aquesta plaça, que es diu Sant Jaume perquè hi havia
una església que es va treure i va donar lloc al que ara és la plaça, ha vist durant tot
aquest període moments transcendents, importants, emocionants.
El “ja sóc aquí” de Tarradellas; el “tranquil, Jordi, tranquil”, del 23-F; el dia de les
Forces Armades del mateix any, que va representar una recuperació de l’optimisme
democràtic; la petició de fer els Jocs Olímpics a Barcelona; del mateix dia, el 17
d’octubre de 1986 amb dues-centes mil persones a Montjuïc que celebraven
l’atorgament a aquesta ciutat dels Jocs Olímpics del 1992; la supressió de les àrees
metropolitanes de Barcelona i de Londres, un moment difícil; l’èxit, després, dels
Jocs, i, per tant, la nova Barcelona de les Rondes i de l’accés al mar, que va costar
molts diners, dos-cents vuitanta-mil milions de pessetes d’aquell temps, que s’havien
de pagar entre l’any 1987 i el 2006, -i recordo el que tot això va costar a persones
com Santiago Roldán, que hi van deixar físicament i materialment la pell-; el final de
l’era González-Serra; l’entrada del president Aznar; l’assassinat de l’Ernest Lluch,
“Dialoguen”, va dir aquell dia la Gemma Nierga al Passeig de Gràcia; el període
1999-2003 en què les esquerres ja havien tingut més vots, per primer cop, però no
havíem pogut governar: és a dir, que el Partit Socialista havia tingut més vots que
ningú, però no podia governar amb les esquerres perquè no feien la majoria, donada
una aplicació discutible de la llei electoral existent; l’Estatut, el 2005, i un dia més
tard, la pau a Euskadi.
�Bé, doncs, el dia 13 de juliol, d’aquí estant, vaig anunciar que hi haurien eleccions el
primer de novembre i aquestes eleccions han donat una majoria que farà que José
Montilla, un dels altres catalans, sigui president. I això vol dir que som una nació
forta, que confia en ella mateixa i que sap fer dels que hi arriben, ciutadans. És una
equació que no és senzilla, però que Catalunya ha sabut fer i que estic segur que el
president honorarà. Alguns creuen que de catalans ho serem menys, no s’adonen
que justament el món va en la direcció que nosaltres estem marcant, no és que el
món ens segueixi, però estem caminant en la direcció que va el món, que és de
pàtries cada cop més grans. La nostra nova pàtria, ja ho sabem, és Europa; la nostra
nova Catalunya, per tant, haurà de ser una mica més gran, haurà de ser una regió
europea una mica més gran, en la qual nosaltres hi juguem un paper; i el nostre món
és la Mediterrània.
Mireu, tornem al Saló Sant Jordi. El fil històric de lleialtat i de servei al país i a la
ciutadania de Catalunya no s’ha trencat, al contrari, s’ha enfortit, i avui l’autogovern
conforma la normalitat del país i és aquí per quedar-se, per sempre.
Avui podem afirmar que s’han acabat els fets excepcionals i dramàtics en els que el
president de la Generalitat obligava, de tant en tant, a comportament heroics.
Aquesta és la millor de les notícies, és el que passa des de finals del segle XVIII a
França i als Estats Units, però el fet que no exigeixi actes heroics no vol dir que la
presidència de la Generalitat no obligui als seus titulars, a voltes, a situacions difícils,
a vegades dramàtiques, i, en tot cas, a afrontar un desgast important, us en puc
donar fe, no és cap secret. Sé que el president Montilla ho sap i sé que, en aquest
sentit, estarà a l’alçada. També sap que algunes de les grans feines que estaven
pendents fa tres anys avui ja han estat enllestides o encaminades.
Acabo el meu mandat, doncs, amb consciència del deute acomplert. Comparteixo
amb els meus consellers i col·laboradors l’orgull d’haver iniciat un projecte de canvi
de llarg abast. En poc més de 1000 dies hem obert nous camins de llarg recorregut,
hem assenyalat nous horitzons i hem aconseguit algunes fites que crec que són i
seran irreversibles.
Catalunya avui disposa de l’autogovern més ampli i més fort dels tres darrers segles,
Catalunya avui es reconeix més plural, menys monogràfica i més diversa i, per tant,
més lliure, no ens enganyem, més rica i plena, com diu l’himne.
Ja he dit que em considero una persona afortunada per haver estat escollit
democràticament durant un temps per governar el meu país després d’haver estat
alcalde de la seva capital durant 15 anys. No sé imaginar major fortuna que aquesta
�per una persona amb vocació política i, encara més, si aquesta vocació no és la
única possible sinó més aviat el resultat d’una conjunció de factors imprevisibles.
Tinc, per tant, un deure d’agraïment que, probablement, no podré saldar mai del tot i
que podria resumir avui dient, simplement, gràcies, gràcies de tot cor ciutadans de
Catalunya per haver-me fet la confiança de presidir Catalunya i per endegar un
projecte de canvi que ara altres continuaran.
El cert és que jo no plego del tot, recupero una llibertat que durant un temps m’ha
estat vetada, amb tota lògica. Tinc la satisfacció de poder-ho fer en el moment de
traspassar un projecte en marxa a una nova generació, i ho faig amb la tranquil·litat
d’esperit de saber que al capdavant hi haurà una persona que val, que es diu
president José Montilla. Ell no ignora, ningú no ignora, la magnitud del repte que ha
acceptat. Amb ell, el treball, el rigor i el sentit del deure, i la passió per servir el bé
comú, estan ben garantits. Conformen els valors i les actituds d’un patriotisme de
pedra picada en el millor sentit de la paraula que no necessita ser proclamat; un
patriotisme que no ve dels pares sinó que ha estat creat per la persona que avui, ja
investida president de la Generalitat, pren possessió del càrrec i assumeix la
responsabilitat del comandament de la institució.
Acabo expressant el meu desig que l’encert i l’èxit acompanyin la bona feina del
president José Montilla i del seu govern. President Montilla, em tindreu a la vostra
disposició, al vostre costat, em teniu des d’ara, per sempre, a la vostra disposició
Moltes gràcies.
Pasqual Maragall
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
13. Expresident de la Generalitat de Catalunya
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2006 --
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Description
An account of the resource
Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident.
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Intervenció del president Maragall a la presa de possessió del president Montilla
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Palau de la Generalitat
Abstract
A summary of the resource.
Paraules del president sortint, Pasqual Maragall, en l'acte de presa de possessió del president entrant José Montilla.
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
President de la Generalitat de Catalunya
Montilla, José, 1955-
Generalitat de Catalunya
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Discurs
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2006-11-28
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/933/0000001058.pdf
afc8c489a27ba1de22b6074b858126ea
PDF Text
Text
Paraules del MH Sr. Pasqual Maragall a l’acte amb
motiu del 150è aniversari del naixement del
president Francesc Macià i Llussà
Parlament de Catalunya - 10 de setembre de 2009
Moltes gràcies.
M. Hble. President, M Hble. President Pujol, M Hble. President del Parlament,
Sr. Alcalde, Srs. Consellers, estimats amics.
És amb una certa emoció que avui retem homenatge a una persona que va ser,
ben segur, una de les que d’una forma més clara i categòrica, diria jo, van
iniciar el camí de l’autonomia de Catalunya.
Una persona a la qual no li va ser fàcil arribar al que després es va poder tenir.
Una persona que va enviar al seu col·laborador íntim, Jaume Carner, justament
a Madrid, i aquesta va ser una de les primeres ocasions a les que hem hagut
d’anar a Madrid, a veure si Catalunya era reconeguda com a nació, com a
nacionalitat. Es va haver de trobar amb una negativa, amb una negativa que,
en aquell moment, era bastant categòrica. Ens hi hem tornat a trobar sovint,
Presidents consegüents ens hem tornat a trobar en aquestes situacions. Tot i
que sempre ajudats per gent que han intervingut positivament.
Però en Macià va ser el primer, l’avi. Va ser qui d’alguna manera ens ha servit
després de referent i és just que nosaltres ara puguem dir que som, d’alguna
manera, els seus hereus. Catalunya després ha fet totes les passes que ha fet,
però ja sabeu que no s’acaben mai d’aconseguir del tot els objectius que
volem.
Tornem a estar, un altre cop, com en aquella ocasió en la que el Carner va
haver de preguntar al President Macià, què havia de fer davant dels entrebancs
que se li posaven a Madrid.
Tornem a estar en una situació en la que no sabem si aquell Estatut que varem
aprovar, ara farà una colla d’anys, i que varem refrendar, s’haurà de tornar a
refrendar. Perquè si el toquen, evidentment, en el referèndum en el que jo vaig
votar que si, i tothom és lliure de votar en aquell moment el que pensi que s’ha
de fer, en cas de ser modificat, s’haurà de preguntar novament a aquells que el
varem refrendar si el volem o no. Perquè ja no serà el mateix.
1
�No vull involucrar la memòria del President Macià amb una qüestió posterior,
menys heroica, diguem-ho clarament, perquè el que ells van haver d’enfrontar
no és ni molt menys comparable amb les dificultats que nosaltres hem tingut.
Algunes de molt importants, el President Pujol, com sabeu, va passar per la
presó, cosa que al seu successor ja no li va passar, va tenir algunes dificultats,
però no aquelles.
De manera que el President Macià, avui t’honorem amb orgull. Ens agradaria
ser fidels al teu llegat, sabem que serà difícil. Però sabem també que les
persones que avui estan davant de la Generalitat maldaran per aconseguir-ho.
Moltes gràcies.
2
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
13. Expresident de la Generalitat de Catalunya
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2006 --
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Description
An account of the resource
Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Paraules del MH Sr. Pasqual Maragall a l’acte amb motiu del 150è Aniversari del naixement del president Francesc Macià i Llussà
Abstract
A summary of the resource.
Paraules pronunciades pel M Hble Pasqual Maragall al Parlament de Catalunya amb motiu de la Diada Nacional de Catalunya.
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Parlament de Catalunya
Language
A language of the resource
Català
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Type
The nature or genre of the resource
Discurs
Subject
The topic of the resource
Macià, Francesc, 1859-1933
Catalunya
President de la Generalitat de Catalunya
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2009-09-10
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències