1
10
63
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/12/2614/20120825_Laudatio_PM_ACastells.pdf
c006523f06ca087fe08d24bd05641362
PDF Text
Text
Laudatio Pasqual Maragall
(UCE, Prada, 23/08/12)
M. H. President Maragall, Sr. Jordi Sales, President de l’equip rectoral de la
Universitat Catalana d’Estiu; Sr. Francesc Homs, Secretari General de la
Presidència de la Generalitat de Catalunya; Sr. Salvador Giner, President de
l’Institut d’Estudis Catalans; Sr. Jordi Montaña, Rector de la Universitat de Vic;
Sra. Josefina Matamoros, Directora del Museu de Colliure, senyores i senyors,
amics.
Voldria començar aquestes paraules amb uns mots d’agraïment i de felicitació.
D’agraïment, per suposat, a la UCE i al President Maragall per haver-me fet
l’honor d’oferir-me participar en un acte com aquest, amb l’encàrrec de dir unes
paraules per glossar la trajectòria política de Pasqual Maragall.
I unes paraules, també, de felicitació. De felicitació al President Maragall, digne
mereixedor d’aquesta distinció, i de felicitació, també, a la UCE per l’encert de
l’atorgament d’aquest Premi Canigó a la seva figura. És important aquest
reconeixement. Ho és pel fet en sí mateix. Perquè és important que un país
valori, reconegui i faci seus els llegats d’aquells dels seus fills que han
protagonitzat la seva història. És a dir, d’aquelles persones que, a fi de
comptes, constitueixen un capital col·lectiu, un patrimoni del conjunt del país. I
això és especialment important a Catalunya on tant ens costa entendre la
importància de la continuïtat institucional. Entendre, en definitiva, que la força
d’un país, la seva columna vertebral, són les institucions. I que el
reconeixement de les persones que n’han estat al front ens fa més forts i més
grans a tots.
Aquest reconeixement és també important, no cal dir-ho, per la persona que el
rep, el President Pasqual Maragall. A ell l’engrandeix i ell engrandeix el Premi. I
finalment és important per la institució que l’atorga, aquesta UCE, que aquest
any celebra la seva 44ena edició. Facin els comptes i conclouran amb mi que la
UEC ha estat un símbol, precisament, de la pervivència i la continuïtat de la
nostra nació. Ho va ser en els moments més difícils i ho és avui.
Per tot això, crec que el fet que avui, precisament aquí a Prada, testimoni i
símbol de la voluntat de ser del nostre poble, memòria viva de Catalunya per
tantes raons, precisament aquí a Prada, al peu del Canigó, la UCE reti aquest
1
�homenatge al nostre President Pasqual Maragall té un valor molt especial.
Gràcies, doncs, i felicitats.
Parlava de símbols i de testimonis. Pasqual Maragall és i serà per sempre un
símbol i un exemple per a tots nosaltres. Ho és per moltes i molt diverses
raons: pel seu coratge, per la seva dignitat, pel seu exemple de servei al país,
per ser un testimoni de pensament lliure, per la seva capacitat per mirar més
enllà, per la seva dedicació a la causa de l’europeisme; també, deixeu-me dirho, per saber fer-se estimar. No és fàcil sintetitzar la trajectòria política de
Pasqual Maragall. Perquè si en les darreres dècades la política catalana ha
donat un personatge polièdric i complex, un personatge del qual es pot dir
qualsevol cosa menys que ha estat lineal i previsible, aquest personatge és,
sens dubte, Pasqual Maragall.
Ara bé, precisament per això mateix és una personalitat que ha traspassat
fronteres, un personatge transversal per definició. Que se l’han pogut fer seu
gents de condicions, orígens i, si voleu també, ideologies ben diverses. Per
això també ningú se l’ha pogut apropiar ben bé del tot. Malgrat que alguns ho
hagin intentat i de quina manera. Però ell ha fugit sempre de ser reclòs en
qualsevol mena de presó. Ha volgut i sabut evitar els encarcaraments de la
vida política, que acaben convertint en una espècie de milícia, secta o orde
dedicada a l’apostolat el que hauria de ser l’expressió lliure de les pròpies idees
al servei d’un projecte.
Ha fugit sempre de la milícia de la política, doncs, per l’amor infinit per la
llibertat. També, probablement, perquè sempre ha sabut que només podia ser
un home de tots si no era un home en exclusiva de ningú. En realitat, per la
seva manera d’entendre el lideratge, no sabria dir si mai formulada d’una
manera acabada massa conscientment, però en canvi expressada en l’acció,
en els fets, d’una manera nítida, tal vegada com a resultat d’aquest instint
sovint infal·lible que ha estat una de les característiques proverbials del
personatge.
Crec que no hi ha massa discussió si afirmo que Pasqual Maragall és un dels
homes que han marcat la vida política del país des del restabliment de
l’autogovern i de la democràcia. I que l’han transcendit. Quan la història passi
comptes, quan faci el seu balanç; quan mirem endarrera i contemplem aquests
anys, veurem que ell ha estat un dels escollits, un dels que podem comptar
gairebé amb els dits d’una sola mà. Disculpin-me si goso manllevar una
expressió de Paul Samuelson, el gran economista, que fent referència a un
debat sobre el futur del capitalisme entre Schumpeter i Sweezy, moderat per
Leontieff, que va tenir lloc a Harvard els anys quaranta del segle passat, deia
2
�referint-se a aquestes figures il·lustres: “quan els gegants encara trepitjaven la
terra”. Tal vegada és que em faig gran, però em temo que d’aquí pocs anys, no
massa, quan girem la vista enrere també direm: “quan la política estava
protagonitzada per gegants”, i Pasqual Maragall haurà estat un d’ells.
President de la Generalitat, alcalde de Barcelona, president del Partit dels
Socialistes de Catalunya, del qual fou un dels fundadors. Personalitat complexa
i polièdrica, qualsevol cosa menys lineal i previsible, he dit. També
contradictòria, si es vol. Però ... malgrat això, malgrat això, res no resultaria
més equivocat que no veure fins a quin punt la trajectòria política de Pasqual
Maragall té una coherència fonamental. Malgrat això, seria un error majúscul
excusar-se en aquesta complexitat i manca de linealitat per no fer l’esforç de
veure que darrera de la superfície, la trajectòria política de Pasqual Maragall
està marcada per uns corrents de fons, que encaixen plenament i donen un
sentit, com el de pocs, al conjunt de la seva acció política. Corrents de fons
perfectament coherents sota una superfície de vegades imprevisible i agitada.
Avui la política catalana, i no cal que digui fins a quin punt l’espai socialista,
troba a faltar, i de quina manera, el buit que ha deixat la figura política de
Pasqual Maragall. Hi ha un espai polític orfe i hi ha una escena política
incompleta, les dues coses. Si hi ha un buit, és perquè abans algú l’ocupava,
en lideratge i en projecte polític. De manera que reflexionar sobre el llegat
polític de Pasqual Maragall és una tasca important, no només des del vessant,
sens dubte atractiu, de l’interès historiogràfic, sinó també, i sobretot, per la
configuració de l’espai polític del catalanisme, i més enllà de la pròpia
concepció de la política, en els temps que tenim al davant. Em permetran,
doncs, que, pensant en la Catalunya de demà, aprofiti aquesta laudatio, per
apuntar algunes idees sobre el llegat polític de Pasqual Maragall.
Si haguéssim de resumir en una línia el corrent de fons que ha presidit la
trajectòria política de Pasqual Maragall jo diria que ha estat el d’una vida al
servei de la llibertat i al servei de la seva pàtria, del seu país. I és a partir
d’aquesta idea bàsica que voldria fer unes breus reflexions entorn la seva
aportació al projecte del catalanisme polític, per suposat amb la qüestió eterna
de l’encaix de Catalunya amb Espanya en primer pla; entorn seu compromís
amb Europa i amb la ciutat de Barcelona; i finalment, entorn al seu
testimoniatge respecte a una certa concepció de la política i del lideratge.
Pasqual Maragall ha estat un home clau en l’evolució del catalanisme polític.
És l’amor al seu país el que el du a defensar i encarnar, com pocs, una
determinada concepció de l’encaix de Catalunya amb Espanya. Si es vol, a
formular un projecte per a Espanya des de Catalunya: el del federalisme, o
3
�federalisme asimètric, que tracta de materialitzar l’Estatut. Un projecte que vol
fer compatible l’afirmació de l’autogovern i del reconeixement nacional de
Catalunya amb la implicació activa amb l’estat democràtic espanyol. Que
ofereix el model d’autogovern de Catalunya com a fórmula de transformació de
l’estat espanyol.
De fet, aquest compromís d’implicació amb Espanya està en l’origen mateix, en
l’esperit fundacional, del catalanisme polític, quan, al tombant del segle dinou al
segle vint, es planteja dos objectius ben clars: autogovern per a Catalunya i
transformació de l’estat espanyol.
Ell hi creia, molts hi crèiem. Pensàvem, i alguns continuem pensant, que aquest
era i és l’autèntic esperit de la Constitució. Però Espanya no creu en aquest
projecte. Avui el federalisme pot continuar sent un bon model per a un pacte
bilateral d’autogovern de Catalunya dins d’Espanya. Però crec que ha deixat de
ser un model per a la transformació de l’estat espanyol. O en tot cas, ha deixat
de ser-ho fins que els mateixos espanyols decideixin que volen un estat federal
i no un estat unitari, centralitzat a Madrid i impregnat per tot arreu de
nacionalisme espanyol. És a dir, per ser exactes, ha deixat de ser un projecte
mínimament rellevant de transformació de l’estat espanyol impulsat des de
Catalunya.
Pasqual Maragall significa, en aquest sentit, la culminació i l’esgotament del
que ha estat una de les constants del catalanisme polític: la voluntat
transformadora de l’estat espanyol. Ell ho va intentar, va encapçalar el projecte
per intentar-ho. Ho va fer com ho havien fet altres abans que ell, com estava
inscrit en el codi del catalanisme polític. Ho va portar fins el final, amb la
tossuderia que el caracteritza. I no ens en vam sortir. Espanya no vol ser
redimida per Catalunya. Amb Espanya hem de pactar-hi, no intentar salvar-la.
Alguns retreuen la manca d’encert de tot el procés estatutari. El vaig viure de
prop i no seré jo qui afirmi que no es van cometre errors i que de tornar-ho a fer
tot s’hauria de fer igual. Crec que no, que el procés està ple de marrades i que
moltes coses s’haurien de fer diferent. Començant per la pròpia concepció del
que és l’Estatut: el pacte d’autogovern de Catalunya dins d’Espanya. I aquest
pacte l’han de fer els que poden governar a Catalunya, que s’han de posar
prèviament d’acord i anar junts, amb els que poden governar a Espanya. Això
no es va saber veure i d’aquí venen molts dels problemes.
Però són problemes d’itinerari, no de fons. El problema de fons és que el
procés estatutari ha posat de relleu fins a quin punt a Espanya encara perviu
una dificultat intrínseca per acceptar la diversitat, fins a quin punt la lògica de la
4
�imposició preval per damunt de la del pacte i la negociació. En realitat, fins a
quin punt, malgrat la Constitució i tots aquests anys de democràcia i estat de
les autonomies, la concepció imperant al conjunt de l’estat és la d’aquesta
Espanya de matriu castellana, profundament unitària i incapaç d’acceptar l’altre
tal com és. El problema de fons és que el procés estatutari ha posat de relleu
fins a quin punt una de les constants de la política espanyola és impedir una
Catalunya forta políticament i econòmicament. El problema de fons és que el
procés estatutari ens ha fet veure com n’és de fàcil, simplement amb una
espurna, encendre fogueres de sentiment anticatalà a la resta d’Espanya i fins
a quin punt algunes forces polítiques espanyoles estan disposades a jugar amb
aquest fet.
El procés estatutari ha estat el detonant que ens ha fet veure, amb pesar i
amargor, i també, cal reconèixer-ho, amb una certa perplexitat, aquesta realitat.
En tot cas, ha estat el catalitzador, el detonant, no el causant d’aquesta realitat.
Per molt que això hagi incomodat els que prefereixen viure posant el cap sota
l’ala, sense entendre que els problemes, per molt que tractem de sepultar-los,
sempre acaben fent acte de presència i que no hi ha res pitjor que ignorar una
màxima aparentment tan òbvia com és la de que la política es basa sempre en
la realitat. De manera que, malgrat tots els errors d’itinerari, valia la pena
intentar-ho, encara que només fos per saber tot això i per concloure que
Espanya ha decidit, ‘de facto’, dur a terme una autèntica revisió involutiva de
l’esperit del pacte constitucional.
Deia que, en intentar tirar endavant aquest projecte, Pasqual Maragall feia seva
la millor tradició del catalanisme polític. La que van cantar els poetes. Joan
Maragall en l’Oda a Espanya, l’any 1896, quan deia “Escolta, Espanya, la veu
d’un fill/ que et parla en llengua no castellana”; i Salvador Espriu, en La pell de
brau, l’any 1960, quan proclamava que “Diversos són els homes i diverses les
parles,/ i han convingut molts noms a un sol amor”. Tots ells se senten fills
d’Espanya, encara expressen els patiments que es desprenen d’aquesta
complexa relació sentimental. Això s’ha acabat, ara potser hauríem de prendre
nota de les paraules de Joan Margarit, que tan influït es considera precisament
pels dos poetes als que m’acabo de referir, quan l’any 2009, en l’acte de
celebració de la diada, en la seva Meditació de Vil·la Joana deia: “Cal esborrar
tants mites amagats/ dessota la mirada impertorbable/ de les aus de rapinya
que vigilen encara./ Tota la vida les he hagut de veure,/ de pedra o de bronze
en els escuts enormes,/ presidint les façanes de l’Estat./ El cos posat de front,/
el cap de rigorós perfil./ Les ales, un capot damunt l’espatlla./ Un ull maligne, el
bec cruel a punt/ d’arrencar les entranyes. Dominar/ sense dormir. Quin aire
respiràveu,/ aus colossals amb urpes,/ per decidir el que en dèieu unitat de
destí?/ Em sembla que, com jo, ja us heu fet velles./ Que la vostra mirada/ ja no
5
�és ni severa, ni ferotge. Ni rapinyaire./ Però encara se sent aquella olor/ de
corral. De gallinassa./ Aquell himne. La Història d’Espanya”
Bé, ara ho sabem. No hi ha futur per a un projecte de Catalunya per a Espanya.
Com he dit, amb Espanya hem de pactar-hi, no intentar salvar-la. Naturalment,
tot això té conseqüències no precisament insignificants en alguns camps molt
importants. Les té pel que fa al projecte del catalanisme polític i les relacions
Catalunya-Espanya. Acabo de referir-m’hi. I també respecte a les relacions
entre el socialisme català i el socialisme espanyol, el que ens condueix al punt
crític de la necessitat ineludible d’un projecte progressista a Catalunya, que
aspiri a ser majoritari i que s’expressi amb total independència i autonomia
respecte de qualsevol força política espanyola. Crec que també en aquest punt,
com en el de les relacions Catalunya-Espanya, només revisant alguns dels
elements subsidiaris del seu projecte (com el de l’articulació amb el PSOE), el
socialisme català podrà ser fidel al seu designi fundacional.
He assenyalat que el servei a la llibertat i a la seva pàtria són les dues
constants del corrent de fons que inspira la vida política de Pasqual Maragall.
També és l’amor al seu país el que explica dos altres elements clau de la seva
trajectòria política com són Barcelona i Europa. Maragall no es pot entendre
sense Barcelona, i la Barcelona del darrer mig segle no es pot entendre sense
Maragall. Maragall és genèticament un espècimen barceloní. El seu nom estarà
associat per sempre a Barcelona. És més, la fabulosa transformació de la ciutat
durant la seva època, la fulgurant irrupció de Barcelona en l’escena mundial,
els Jocs Olímpics, l’èxit indiscutible, si es vol, de la seva etapa com a alcalde
de Barcelona, en contrast amb el sabor agredolç, amb regust de fracàs, de
derrota, de l’etapa com a president de la Generalitat, amb la mala premsa del
govern tripartit, i les turbulències de l’episodi estatutari, tot plegat, pot portar a
la idea d’una espècie d’escissió: el Pasqual Maragall barceloní mereix
matrícula; del dirigent polític català i nacional, és millor que, una mica
compassivament, no en parlem gaire.
Em nego a que la història faci seva aquesta versió dels fets. Abans ja he parlat
dels clarobscurs del procés estatutari. La revisió de tot plegat està tot just per
encetar. Però el que vull afirmar amb tota rotunditat és que Pasqual Maragall
ha estat sempre i en tot moment un dirigent polític de país, un dirigent nacional.
I que només amb aquesta perspectiva pot ser valorada i apreciada en tota la
seva dimensió la seva etapa d’alcalde de Barcelona. És a dir, en la perspectiva
del dirigent polític que, com alcalde de Barcelona, tenia també un projecte per
Catalunya, i era perquè tenia aquest projecte, i només perquè el tenia, que va
poder jugar el paper que va jugar com alcalde de Barcelona.
6
�Com alcalde de Barcelona, Pasqual Maragall mira sempre més enllà. Assumeix
amb això, també amb això, la millor tradició del catalanisme polític, que sempre
ha sabut fins a quin punt Barcelona és el bastió i el vaixell insígnia del país. Ni
Barcelona seria el que és si la història no l’hagués feta capital d’una nació, ni
Catalunya seria la nació que és sense la ciutat de Barcelona. Sense el
magnetisme i capacitat d’irradiació que sempre ha tingut la gran ciutat burgesa,
motor econòmic i pol cultural de primeríssim nivell.
És més, en bona part, la dificultat d’articulació de Catalunya amb Espanya
s’explica, sense cap mena de dubte, pel fenomen barceloní. I la rivalitat
fonamental, la que explica l’actitud de permanent hostilitat de l’estat espanyol
envers Catalunya, és la rivalitat Barcelona-Madrid, i la dificultat espanyola per
acceptar aquesta realitat de fet que és la de la bicapitalitat entre Barcelona i
Madrid en tants i tants aspectes, per no parlar dels camps en els que el que hi
ha és simplement la capitalitat de Barcelona.
És per això que treballant com ho va fer per la Barcelona en què somiava,
Pasqual Maragall feia a la vegada el millor servei que podia fer a la causa de
Catalunya i del catalanisme. Naturalment, un projecte de Barcelona i de
Catalunya d’unes característiques determinades: una Barcelona cosmopolita,
diversa, que no té por d’obrir-se al món, que perquè se sent segura de les
seves arrels, no tem navegar en mar obert. En una Catalunya que vola alt i
mira més enllà, i que no té res a veure amb aquesta Catalunya resclosida,
asfixiant i autoreferencial, aquesta Catalunya de vol gallinaci, en la que tan
sovint se situa el nostre debat polític.
És clar que, des de Barcelona, Maragall va tenir un projecte per Catalunya i va
ser capaç de donar una dimensió nacional a la seva executòria. Va treballar
com el que més pel país i en fer-ho va ajudar a demostrar fins a quin punt n’és
de falsa i de perniciosa la contradicció que alguns, en els dos extrems, han
volgut crear entre Barcelona i Catalunya. En un dels extrems, el d’alguns
nacionalistes catalans (o això pretenen ser) que sembla que per defensar
Catalunya hagin de bescantar Barcelona, i que veien, i no sé si veuen encara,
un perill per Catalunya en tot allò que signifiqui exaltar Barcelona. Són aquests
que han arribat a donar a entendre que potenciar Barcelona és propi d’una visió
hanseàtica del país! I en l’altre extrem, en l’actitud d’alguns antinacionalistes
catalans (és a dir, nacionalistes espanyols) que sembla que només poden
parlar bé de Barcelona i dir-ne meravelles si això els serveix per bescantar
Catalunya (un d’ells ha arribat a dir recentment que mentre que Barcelona era
una realitat, Catalunya era una ideologia!).
7
�És l’amor al país i la dimensió nacional el que explica la seva trajectòria com a
alcalde de Barcelona. Com és el que explica també el seu compromís amb la
causa europea. És un compromís permanent, tossut, perseverant. De primera
hora. Que està present com una constant en tota la seva trajectòria política.
Com alcalde de Barcelona, quan arriba a presidir, en condició de tal, el Comitè
de les Ciutats i les Regions de la Unió Europea. I per suposat com a President
de la Generalitat, on fa un dels eixos de la seva acció política exterior l’impuls
decidit de l’euroregió Pirineus-Mediterrània. Aquesta euroregió que comprèn els
territoris d’Aragó, les Illes, el País Valencià i Catalunya, al sud dels Pirineus, i
les regions del Llenguadoc-Rosselló i Midi-Pirineus al nord.
Ell era conscient de fins a quin punt per estar presents al món cal una massa
crítica imprescindible, que no és la dels set milions i mig d’habitants del
principat. I de fins a quin punt entre els territoris d’aquesta euroregió hi ha
vincles molt forts, complementarietats, unes arrels i una història fortament
entrellaçada, i a la vegada uns objectius estratègics compartits. I era conscient
que encara que fos avançant pas a pas, com només es poden fer les coses
moltes vegades, calia convertir aquesta realitat de fet en una realitat
institucional cada cop més vertebrada. No hi ha cap lloc millor que aquest on
avui em trobo, des de Prada, per proclamar que aquest era i és un gran
projecte, i que com en tantes altres coses el temps donarà la raó a l’instint
estratègic de Pasqual Maragall.
El compromís amb la causa europea no s’esgota, però, amb la preocupació pel
lloc que li pertoca a Catalunya, a la nostra llengua i la nostra cultura dins de
l’entramat institucional europeu. És un compromís que va més enllà, que ho és
amb el que suposa el moll de l’os de l’europeisme: la integració política
europea. També en aquest punt, Pasqual Maragall entronca amb una constant
del catalanisme que ens diu que catalanisme i europeisme han anat sempre de
la mà. El catalanisme és genuïnament europeista, per adhesió i comunió amb
els valors i la idea d’Europa, perquè sap que tot el que sigui transferir poder
polític de Madrid a Brussel·les ens apropa a la realització de les nostres
aspiracions nacionals i a resoldre el problema històric de l’encaix de Catalunya
a l’estat espanyol, i a superar la dificultat que ha significat aquest estat per a la
consecució de les aspiracions nacionals de Catalunya. Tan clar i indiscutible és
aquest compromís de Pasqual Maragall que en el moment de deixar l’activitat
política de primer pla va voler posar el seu capital polític al servei explícit
d’aquesta causa amb la creació de la Fundació Catalunya Europa.
Voldria acabar aquestes paraules amb un reconeixement al paper de Pasqual
Maragall com a líder polític. Abans m’he referit a que l’amor a la llibertat i al seu
país són dues constants de la trajectòria política de Pasqual Maragall. La
8
�llibertat és el valor suprem. I Pasqual Maragall ha estat, per damunt de
qualsevol altra cosa, un dirigent polític que ha estimat la llibertat i ha actuat
lliurement. Perquè només així es fa un servei al projecte polític que es vol
defensar. Només els dirigents polítics que pensen pel seu compte i que no
tenen por a dir el que pensen, són capaços de merèixer la confiança dels
ciutadans. Només els que estan convençuts del que diuen i defensen són
capaços de convèncer els altres d’allò que proclamen.
Dignitat i coratge per actuar amb llibertat i per establir aquest fil invisible que es
diu confiança entre el dirigent polític i una majoria de la societat. Aquest
lideratge que fa que una majoria social sigui capaç de seguir el dirigent quan
aquest li proposa els més grans desafiaments, els reptes més difícils. Aquest
és el llegat que ens deixa Pasqual Maragall. També el buit, tan difícil
d’emplenar, en l’escena política del nostre país.
Pasqual Maragall és i serà sempre un líder polític respectat i admirat. Aquest és
un privilegi que podrà compartir, tal vegada, amb alguns altres, no masses, dels
dirigents d’aquest darrer capítol de la nostra història. Ell podrà afegir a aquests
títols, però, un altre de molt especial, i del qual se’n pot sentir molt orgullós: el
de saber-se el fill més estimat de Catalunya.
Moltes gràcies.
Antoni Castells
9
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05. Recursos d'informació
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Description
An account of the resource
Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell).
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Laudatio d'Antoni Castells sobre Pasqual Maragall al Premi Canigó 2012 de la Universitat Catalana d'Estiu.
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Castells, Antoni
Subject
The topic of the resource
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Biografia
Premis i reconeixements
Universitat Catalana d'Estiu
Acció política
Catalanisme
Barcelona
Description
An account of the resource
Laudatio llegida per Antoni Castells en l'acte d'atorgament del premi a Pasqual Maragall.
Type
The nature or genre of the resource
Discurs
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Prada
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2012-08-23
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/8/2721/dossier-medalla-cscae-2012.pdf
593e8b88609d821d726f1e93b5f7a8f3
PDF Text
Text
Medalla 2012
del Consejo Superior de Colegios de
Arquitectos de España
Pasqual Maragall i Mira
Xerardo Estévez Fernández
Iñaki Azkuna Urreta
��El Consejo Superior de Colegios de Arquitectos de España entrega la Medalla
CSCAE 2012 a Pasqual Maragall, Iñaki Azkuna y Xerardo Estévez
�Discurso del
Presidente del Consejo Superior de Colegios de Arquitectos de España
�DMedallas CSCAE
en ediciones anteriores
D2011
:
�Laudatio
��Pasqual Maragall i Mira
�Xerardo Estévez Fernández
�Iñaki Azkuna Urreta
�Medios de comunicación
Arquitectos premian a Maragall, Azkuna y
Estévez por su política urbanística
ABC.es
Xerardo Estévez, distinguido por el Consejo
de Colegios de Arquitectos
Elpais.com - Galicia
�Medios de comunicación
Xerardo Estévez, distinguido por el Consejo
Superior de Colegios de España
ABC.es - Galicia
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
02. Activitat professional
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Description
An account of the resource
Documentació emanada de l'exercici professional de Pasqual Maragall.
- Gabinet Tècnic de Programació de l'Ajuntament de Barcelona (febrer 1965-1968, funcionari 1968-1979) : com a economista.
- Servei d'estudis del Banc Urquijo (1965-1968).
- Aula Barcelona (setembre 1997 - març 1999): funda i presideix Aula Barcelona com a centre de gestió del coneixement per a l'administració de les ciutats. És un espai comú de reflexió entre universitat, empresa i administració en relació amb la ciutat i el seu passat, present i futur.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Dossier sobre el lliurament de la Medalla CSCAE 2012
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Consejo Superior de Colegios de Arquitectos de España
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2012-11-28
Type
The nature or genre of the resource
Informe
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Castellà
Subject
The topic of the resource
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Arquitectura
Premis i reconeixements
Biografia
Estévez Fernández, Xerardo
Azcuna Urreta, Iñaki
Description
An account of the resource
Dossier que recull i resumeix l'acte de lliurament de les medalles celebrat al Senado de Madrid el 23/11/2012. Conté els textos de la laudatio i fotografies de l'event.
Publisher
An entity responsible for making the resource available
Consejo Superior de Colegios de Arquitectos de España
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Informes
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/17/2762/19970522_HonorisCausa_JHUniversity_PM.pdf
34632861641e70f7405a3927e49c43fb
PDF Text
Text
��
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
01.01.02. Activitat acadèmica
Description
An account of the resource
Recull la documentació relacionada amb l'activitat acadèmica de Pasqual Maragall:
- Escola primària: Escoles Virtèlia (1945-1957).
- Llicenciatura en Dret: Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona (1957-1964).
- Llicenciatura en Econòmiques: Facultat d'Econòmiques de la Universitat de Barcelona (1958-1965).
- Pràctiques de Dret Europeu (1963): estada a Estrasburg (França) per realitzar unes pràctiques de Dret Europeu a la Facultat Internacional de Dret Comparat.
- Pràctiques a Roma (1964): beca per estudiar planificació regional a la SVIMEZ (Associazione per lo SVIluppo dell'industria nel MEZzogiorno).
- Pràctiques amb Delors a París (gener-juny 1966): beca del Govern francès per l’estudi de planificació regional. Realitza unes pràctiques com a economista a l'Association pour l'organisation des STages En France (ASTEF) on obté el Diploma de planificació sectorial i regional. Les pràctiques les fa al Comissariat del Vè Pla amb el professor Jacques Delors.
- Postgrau a la New School for Social Research, New York, amb beca Fulbright (setembre 1971-setembre 1973): Master of Arts en economia, especialitzat en economia internacional i economia urbana.
- Doctorat (02/03/1979): en Ciències Econòmiques a la UAB. La tesi doctoral Els preus del sòl urbà. El cas de Barcelona (1948-1978), la va dirigir el catedràtic Josep Maria Vegara Carrió i va obtenir una valoració "Summa cum laude".
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1945-1979
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Certificat de la concessió del grau de Doctor of human letters, honoris causa, de The Johns Hopkins University a Pasqual Maragall
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Johns Hopkins University
Contributor
An entity responsible for making contributions to the resource
Giddens, Don P. (citació)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1997-05-22
Type
The nature or genre of the resource
Certificat
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Anglès
Subject
The topic of the resource
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Universitats
Premis i reconeixements
Urbanisme
Baltimore
Johns Hopkins University
Description
An account of the resource
Diploma juntament amb el text de la citació llegida per Don P. Giddens
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Baltimore
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Certificats
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/8/2722/maragall_laudatio_MacioccoG.pdf
d5de9c6681855ebab5a5de45ed70fda0
PDF Text
Text
Giovanni Maciocco
Presentazione di Pasqual Maragall i Mira, candidato alla
Laurea magistrale
honoris causa in Pianificazione e
politiche per la città l'ambiente e il paesaggio
nell’Università degli Studi di Sassari.
Magnifico Rettore, Colleghi, Autorità, Cari Studenti, Signore e Signori,
sono particolarmente lieto di presentare, a nome della Facoltà di
Architettura, la proposta di conferimento della Laurea magistrale honoris
causa in Pianificazione e politiche per la città l'ambiente e il paesaggio
all’On. Presidente Pasqual Maragall i Mira.
Pasqual Maragall è una personalità politica di riconosciuta fama
internazionale, che si è dedicato alle politiche per la città facendone un
centro permanente della sua azione e della sua riflessione teorica. Il
progetto per la città è un fuoco che questo uomo illustre tiene
continuamente acceso alimentandolo con la sua passione intellettuale e
umana. Perché soltanto attraverso il progetto, quasi come un’ansia
febbrile, possiamo evitare che la convivenza, come ci ricorda il
sociologo Richard Sennett, si trasformi in una sorta di tregua basata
sulla reciproca indifferenza.
Una reciproca indifferenza tra gli abitanti che sembra caratterizzare le
città travolte dalla globalizzazione, ma che Maragall ha saputo
contrastare attraverso politiche urbane che rendono concreto e palpabile
quello che Saskia Sassen chiama "una politica del globale che passa
attraverso la specificità del locale". Ma Maragall ha compreso, molto
prima che questa eminente studiosa lo dimostrasse, che questo
specifico locale è la città, perché è la città il luogo dove i fenomeni si
materializzano e per questo possono essere affrontati. Per questo il
progetto viene inteso come sonda per capire i problemi sociali, ma anche
una fiducia nella qualità della città come mezzo per raggiungere la
dignità urbana. I luoghi urbani, più di altri riferimenti, stanno sempre più
diventando infatti i distintivi identitari, rispetto ai quali i nuovi gruppi
giovanili nelle grandi città sembrano riconoscersi.
Il locale specifico è, per Maragall, Barcellona, la città di cui è stato
Sindaco per 15 straordinari anni, dal 1982 al 1997. È la città dove è nato
il 13 gennaio 1941, terzo di otto figli e nipote del famoso poeta spagnolo
Joan Maragall, suo nonno paterno; è anche la città dove già da giovane
manifesta la sua inclinazione al progetto come azione effettiva
1
�dispiegando il suo impegno politico nel Fronte di Liberazione antiFranco.
Si instaura in Maragall fino dal periodo giovanile una compresenza
permanente delle attività di studio e della pratica politica che sembrano
indicare una predestinazione di Maragall verso una concezione
dell’urbanistica come mondo di relazioni tra sapere esperto e sapere
comune, tra tecnica e politica, che implica un mutamento al quale non si
può far fronte con le posizioni autonome, distaccate delle politiche
territoriali consuetudinarie, perché occorre entrare nella sfera dell'azione
effettiva, dell'etica, della legittimazione sociale, di quelle categorie che ci
consentono di rapportarci al senso comune, all’intelligenza collettiva
delle popolazioni delle città, che rappresenta l’ultima e forse più rilevante
questione pratica di ogni strategia urbana.
La traiettoria di costruzione del suo sapere esperto si sviluppa attraverso
gli intensi e qualificati studi di Legge ed Economia all’Università di
Barcellona tra il 1957 e il 1964 - che gli consentono di entrare a far parte
del governo municipale come economista - l’insegnamento di Teoria
economica all’Università di Barcellona e il Master of Arts alla New
School University di New York, dove vive tra il 1971 e il 1973.
Nei suoi studi la città è immanente e la sua tesi dottorale che ha per
titolo “I prezzi del suolo urbano. Il caso di Barcellona (1948-1978)”, fa
presagire in modo emblematico la lungimiranza e la concretezza con cui
Maragall si occuperà di un problema cruciale delle grandi città oggi: la
necessità morale di dare forma ed equità sociale alla contraddizione tra
la riqualificazione urbana e l’allontanamento dei gruppi sociali più deboli
a causa dell’incremento della rendita urbana conseguente alle politiche
di rinnovamento della città.
Questa attenzione alla città, che ha sempre come punto di osservazione
privilegiato la crescita sociale, continua a caratterizzare la sua azione
politica anche nella fase fondativa del Partito Socialista della Catalogna
nel 1974, alla quale partecipa con ardore assumendo proprio una
particolare responsabilità per la politica comunale. La sua capacità di
penetrazione analitica nei problemi per poter trarre elementi di sviluppo
operativo, continua ad alimentarsi attraverso l’attività scientifica e
didattica che coltiva con impegno ad alti livelli. Nel 1978 è infatti
ricercatore e professore invitato
alla John Hopkins University a
Baltimora, che più tardi gli conferirà il dottorato onorario.
Sono gli anni che preparano la sua esperienza di pianificazione
urbanistica di Barcellona, che è diventata celebre nella comunità
2
�internazionale per la sua originale modernità e che ne ha sviluppato la
gloriosa storia urbanistica proiettandola su un orizzonte ambientale. La
data di inizio può essere fatta corrispondere al primo dicembre del 1982
quando Maragall succede a Narcis Serra come Sindaco di Barcellona.
Da questo giorno prende avvio la sua meravigliosa avventura
urbanistica. Non attraverso grandi opere (anche se era il periodo delle
grandi opere, come i grand travaux mitterandiani a Parigi: ricordiamo che
il concorso internazionale per l’Opera Bastille è del 1983, quindi
contemporaneo), ma con piccoli progetti per grandi effetti, quasi una
declinazione urbanistica dell’espressione miesiana less is more.
Tra le sue prime significative azioni come Sindaco è infatti l’avvio di un
processo di miglioramento urbano che comprende la creazione di una
serie di piccoli progetti con interventi di riqualificazione paesaggistica,
opere d’arte e cafè all’aperto, che rianimano significativamente la vita
della città: una microurbanistica diffusa che motiva i cittadini alla
riqualificazione nelle aree di relazione degli interventi. Nonostante sia
stato realizzato a un costo molto basso, questo tipo di opere, realizzate
con investimenti sostanzialmente interni del programma del Sindaco, ha
svolto una funzione catalizzatrice per altri interventi ed è quello che ha
enormemente migliorato l’ambiente di Barcellona e innalzato
significativamente lo status della città.
L’occasione per il grande passo di Barcellona verso lo status di grande
città europea inizia a delinearsi nel 1986, quando la capitale catalana
viene scelta per ospitare i Giochi Olimpici del 1992, di cui, nella sua
qualità di Sindaco, presiede il Comitato Organizzatore. Maragall
comprende pienamente che è cambiato il concetto di strategia urbana e
che la dimensione ambientale ha mutato anche simbolicamente i destini
delle città.
La città di Barcellona aveva costruito la sua immagine sul piano di
Ildefonso Cerdá, ideato nel 1859 e informato – cito Françoise Choay ai “caratteri distintivi della nuova civilizzazione che sono il movimento e
la comunicazione”. Cerdá fonda il suo piano sull’interconnessione di due
maglie ortogonali di scala differente: una griglia maggiore (la Gran Via, la
Diagonal, il Parallel, la Meridiana) attraversata da diagonali e destinata
al grande traffico territoriale, e una griglia minore destinata al piccolo
traffico locale i cui isolati con il loro spigolo tagliato e il loro centro aperto
costituiscono l’elemento urbano di base, sorta di unità di vita e di
vicinato, e definiscono oggi l’immagine del corpo centrale della città di
Barcellona.
3
�Nasce qui, in questa vicenda storica, la parola urbanistica, urbanizacion
nell’espressione spagnola, come neologismo coniato da Cerdá, primo
teorico dell’urbanistica moderna come disciplina scientifica a sé, che
inaugura la storia gloriosa di Barcellona come caposaldo disciplinare del
progetto della città.
Maragall continua e sviluppa questa storia con una grande capacità
innovatrice
chiamando a far parte, come coordinate della sua
costruzione urbanistica, i grandi segni del suo sistema ambientale: il
Collserola, (il sistema collinare a monte) i due fiumi, il Besòs e il
Llobregat che ne definiscono gli orizzonti nord-orientale e sudoccidentale, e la fascia costiera, nella quale la città, liberata dal parco
merci ferroviario, ritrova nelle grandi spiagge il suo ambiente naturale e
insieme un formidabile centro di convivialità urbana.
Sul solco dell’urbanistica pragmatica di Cerdá, Maragall non delinea una
forma compiuta di città, ma, integrando la griglia spaziale ottocentesca,
individua nei grandi segni del sistema ambientale le strutture generative,
le coordinate che consentono alla città di svilupparsi senza scomporsi.
Pensando alla Barcellona cerdiana, si pensa comunemente alla
ortogonalità della sua trama planimetrica, che richiama le città cosiddette
ippodamiche. Ma se approfondiamo lo sguardo su Mileto, la prima delle
città ippodamiche, la sua ricchezza urbana non è data soltanto dalla sua
ortogonalità, ma dal gesto che Ippodamo compie nell’ancorare la città,
attraverso una sequenza di spazi pubblici imperniata sull’agorà, al Porto
dei Leoni e al Porto del Teatro, le due insenature che fondano il sistema
ambientale della città. Nella costruzione urbanistica di Barcellona,
Maragall sembra proprio aver scoperto la vera essenza della città
ippodamica, che è il legame costitutivo con il luogo e i segni
fondamentali della sua struttura ambientale.
Dopo la città di prima generazione, fondata sulla doppia maglia cerdiana,
nasce quindi quella che possiamo definire la Barcellona di seconda
generazione, una vera metropoli europea.
I Giochi del ’92 aiutano dunque Barcellona a ridefinirsi come una delle
grandi città d’Europa. Una mossa cruciale per l’architettura è l’invito di
Maragall a Oriol Bohigas (MBM Arquitectes) per la redazione del Master
Plan del Villaggio Olimpico, durante l’elaborazione del quale Maragall
sovrintende personalmente ai complessi processi politici e di
pianificazione per l’apertura di Barcellona verso il mare.
Ed è alla capitale catalana che con un gesto straordinario e inedito il
Royal Institute of British Architects (RIBA) assegna nel 1999 la
prestigiosa Gold Medal, la medaglia d’oro dell’architettura,
un
riconoscimento che per la prima volta viene assegnato a una città,
4
�invece che a un individuo. La citazione del premio enfatizza il contributo
illuminato di Pasqual Maragall all’armatura architettonica e urbanistica di
Barcellona e all’opera che egli e Oriol Bohigas, tra gli altri, hanno
compiuto sulla rigenerazione della città e nelle Olimpiadi di Barcellona.
Il Forum Universale delle Culture 2004 è un’altra tappa cruciale
dell’impegno urbanistico di Maragall in questa città. Ma il suo sguardo
intellettuale vola con agilità su quote diverse spostandosi dalla città al
territorio, all’Europa. La sua attività politica come Presidente del
Consiglio delle Municipalità e delle Regioni d’Europa (1991-1997) e
come uno dei principali promotori della rete delle Eurocities gli consente
di
portare nella città i significati delle politiche regionali e,
reciprocamente, conferire un senso profondo di urbanità alle politiche
europee.
Questo carattere del suo impegno urbano, anche quando le scale di
riferimento cambiano, è ribadito durante il suo mandato come
Presidente della Generalitat de Catalunia, al quale viene chiamato dal
Parlamento Catalano il 16 Dicembre 2003. Durante questo mandato,
che vede molti nuovi cambiamenti e tempestose negoziazioni sul nuovo
Statuto dell’Autonomia per la Catalogna, uno dei progetti cardinali del
suo governo è l’approvazione e l’applicazione della Llei de Barris (Legge
dei Quartieri). Attraverso questa legge, con la guida brillante di Oriol Nello, si stanno fondando, e sono tuttora attivi, progetti locali di recupero o
miglioramento di aree in via di degrado nelle città, per raggiungere una
dignità urbana, nel senso di rendere possibile la crescita sociale.
La malattia di Alzheimer che gli è stata diagnosticata in forma iniziale nel
2007 non intacca la sua propensione al progetto, che lo spinge a
dedicare il resto della sua vita alla lotta contro questa malattia varando,
nell’aprile 2008, la Fondazione Pasqual Maragall per la ricerca
sull’Alzheimer e le patologie neurodegenerative, fondazione della quale
è vicepresidente la signora Maragall, Diana Garrigosa, alla quale
rivolgiamo con ammirazione il nostro saluto.
Pasqual Maragall incarna lo stato febbrile che è connaturato al progetto.
È lo stato di veglia continua del progetto che per la sua natura
conoscitiva non consente il sonno, un sonno che non arriva mai come
nel “Libro dell'inquietudine di Bernardo Soares” di Fernando Pessoa,
che è un'enorme insonnia. È infatti work in progress senza soluzione,
processo di esplorazione continua della realtà e della sua possibile
evoluzione, che ha bisogno dell’energia vitale che è connessa all'abitare
un luogo specifico, luogo che è, per Maragall, la sua patria, Barcellona.
5
�Nella sua ricerca c’è una ininterrotta progettualità che è connaturata alla
condizione umana, e che fa sì che ogni esperienza progettuale, anche la
più minuta, sia convertita in un'azione che faccia emergere il senso di
questa trama indescrivibile di relazioni tra lo spazio e la vita, che è la
città.
E ci è gradito ricordare proprio nella giornata di oggi, come il celebre
“elogio di Barcellona” del Don Chisciotte di Cervantes, il primo romanzo
moderno, abbia in un certo senso inaugurato, come ci ricorda Felix De
Azua, il sopravvento della parola rispetto all’immagine iconica nella
descrizione della città e la sua consacrazione definitiva come territorio
naturale del romanzo. D'ora innanzi la simpatia tra lo spazio urbano e lo
spazio narrativo porterà a una comunione tale che sarebbero
incomprensibili uno senza l'altro. Londra è Dickens, come San
Pietroburgo è Dostoievsky, Parigi è Balzac e Madrid è Galdós. Quelle
città che non hanno prodotto un corpo narrativo sono città con immagine,
ma senz'anima.
Proprio la parola, strumento principe della politica, è stata adoperata,
messa in opera, in senso proprio, da Pasqual Maragall per narrare il
futuro di Barcellona, un futuro che
ha tenacemente costruito
trasformando la parola in azione effettiva e creando così un legame
inseparabile tra sé e questa grande città europea come una rara e
preziosa comunione intellettuale e affettiva.
-----------------
Per quanto fin qui illustrato:
nella considerazione che l’Urbanistica e la Pianificazione Territoriale
sono nate per costruire e mantenere le condizioni tecniche, politiche,
culturali, economiche e sociali che fanno della città un bene pubblico;
6
�nella considerazione che l’Urbanistica e la Pianificazione Territoriale
sono un crocevia di discipline e di competenze diverse e richiedono la
volontà politica di costruire una visione del futuro condivisa ed equa;
nella considerazione della qualità e del carattere innovativo delle
politiche per la città, l’ambiente e il paesaggio, alle quali è
intrinsecamente legata la chiara fama internazionale di Pasqual
Maragall;
questa Facoltà di Architettura dell'Università di Sassari, che ha
sede ad Alghero, con delibera del Consiglio di Facoltà del 9
dicembre 2009 – approvata dal Senato Accademico il 28 luglio 2010
e dal Ministero dell'Università e della Ricerca con Nota n. 3279 del 7
settembre 2011 - ha proposto la candidatura dell’On. Presidente
Pasqual Maragall i Mira per il conferimento della Laurea Magistrale
in Pianificazione e Politiche per la Città l’Ambiente e il Paesaggio.
7
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
02. Activitat professional
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Description
An account of the resource
Documentació emanada de l'exercici professional de Pasqual Maragall.
- Gabinet Tècnic de Programació de l'Ajuntament de Barcelona (febrer 1965-1968, funcionari 1968-1979) : com a economista.
- Servei d'estudis del Banc Urquijo (1965-1968).
- Aula Barcelona (setembre 1997 - març 1999): funda i presideix Aula Barcelona com a centre de gestió del coneixement per a l'administració de les ciutats. És un espai comú de reflexió entre universitat, empresa i administració en relació amb la ciutat i el seu passat, present i futur.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Presentazione di Pasqual Maragall i Mira, candidato alla Laurea magistrale honoris causa in Pianificazione e politiche per la città l'ambiente e il paesaggio nell’Università degli Studi di Sassari
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maciocco, Giovanni
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2011-05-12
Type
The nature or genre of the resource
Escrit
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Italià
Subject
The topic of the resource
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Premis i reconeixements
Biografia
Arquitectura
Urbanisme
Description
An account of the resource
Laudatio llegida a l'acte de lliurament de la "Laurea Magistrale honoris causa" en Planificació i Política per la Ciutat, l’Ambient i el Paissatge, de Facultat d'Arquitectura de la Universitat de Sassari.
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Sassari (Alguer, Itàlia)
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/188/20041214.pdf
c8e40ced6098b9fcc8530a6c9df49bf9
PDF Text
Text
Lliurament de les Creus de Sant Jordi 2004
Auditori de Barcelona | 14/12/2004
Molt honorable senyor President del Parlament, Honorable Senyor
Conseller en Cap, Honorables senyors Consellers, Senyora Consellera
de Cultura, autoritats, amics, guardonats.
La Tomasa i en Miquel, en Miquel Núñez que ara us ha parlat i la
Tomasa, que ha pujat primer, representen per mi en el record una
cosa molt especial que és no solament l'esforç de les persones que en
la clandestinitat estaven tractant de portar la democràcia que ara
tenim i l'autonomia que ara tenim, sinó també l'esforç per mantenir
viu l'esperit d'aquest país i, encara que sembli mentida, la llengua
d'aquest país.
Dic que sembla mentida perquè ells originalment no parlaven el
català, però editaven "Treball", que era una revista del PSUC. El PSUC
en aquells anys representava un conjunt de forces polítiques, potser
millor que cap altre, perquè va saber, d'alguna forma, sobreviure a la
dictadura, va saber mantenir la reclamació de la democràcia però
també la reclamació de la vigència de l'esperit d'aquest país i
lentament, molt lentament, amb molts d'anys, amb molt de patiment
(a la Tomasa li van trencar l'esquena) ho van finalment aconseguir.
No ells sols, per descomptat, però ells al capdavant.
Consellers, autoritats, guardonats, amigues i amics. Aquest acte és el
reconeixement que Catalunya en el fons es fa a si mateixa. Els qui
tenim la responsabilitat de regir la governabilitat del país tenim cada
dia l'oportunitat de treballar pel país i cada any de guardonar uns
quants homes i dones entre tots els que són mereixedors per atorgarlos la Creu de Sant Jordi. Tot cos civil ben constituït ha de guardar
l'equilibri entre drets i deures, entre llibertat i igualtat, entre
interessos i altruisme, entre oportunitats i mèrits.
Les societats contemporànies busquen camins per conciliar tradició i
modernitat, per preservar un patrimoni valuós i compartit, per
reconèixer i premiar les actituds exemplars en els camps i disciplines
més diversos. D'aquesta recerca, d'aquest equilibri en surt un cos
civil, travat, sòlid i en progrés continu.
Quan la societat decideix atorgar una distinció a uns ciutadans o a
unes institucions es posen en risc intencionadament aquests equilibris
que existien. Per això avui enaltim el sentit del deure, la llibertat i
l'altruisme, el mèrit i l'excel·lència. És a dir, estem distingint la virtut
cívica més que no pas l'èxit enlluernador. Estem assenyalant i
distingint els virtuosos i aquests virtuosos conformen, si m'ho
permeteu, una mena d'aristocràcia dels mèrits i de les virtuts
1
�cíviques. El contrapès de l'herència i la història, entre passat i
present. És el que ens permet d'equilibrar la balança, equilibrar el
que és el nostre país per tot allò que en conforma el substrat. El que
dia a dia hi aporten aquestes trajectòries vitals que volem enaltir i
que volem reconèixer.
Les Creus de Sant Jordi són la màxima distinció civil que concedeix el
Govern de la Generalitat. No fan distinció entre homes dones,
artistes, científics, lluitadors sindicals, pedagogs o investigadors, els
vol a tots. Com tampoc no en fan entre les entitats que treballen per
la difusió dels valors o per la concòrdia, o per la igualtat o per la
preservació de la memòria col·lectiva. No prioritzen ni distingeixen
entre universitaris i obrers, entre cosmopolitisme i localisme, entre
excel·lència científica i lluita veïnal, entre recerca i difusió. És el mèrit
cívic, és l'aportació als diversos registres de la complexa respiració
del nostre país, allò que premiem.
D'ençà de la seva instauració aquests premis han estat atorgats a
més de vuit-cents homes i dones i a prop de tres-centes entitats i
col·lectius. Del conjunt de totes aquestes aportacions se'n desprèn
una imatge precisa de la realitat rica i plural que és Catalunya.
Aquest miler llarg de guardons conformen una paleta de colors que
defineix i il·lustra, amb tots els seus matisos la nostra realitat. Més
enllà del sentiment de pàtria hi ha una imatge de la pàtria, un
conjunt de cares que conformen i confirmen les obres, el treball, el
progrés, la creació, la reflexió i el mestratge dels homes i dones que
avui hem distingit i premiat.
Catalunya viu, deixeu-m'ho dir, un moment extraordinari,
esperançador. No deixem que ens segueixi dominant la temptació de
la derrota, que de vegades ens uneix més que no pas els petits èxits
que ens permeten d'anar endavant. No deixem que passi. És un
moment en què cadascun de nosaltres i tots col·lectivament hem de
saber aprofitar aportant-t'hi el millor de nosaltres mateixos. És un
moment extraordinari. Aportar-hi tot allò que ens ajudi al progrés de
ciutadans i ciutadanes, dels vells i els nous, i dels novíssims catalans
també. Aquest és l'alt valor que uneix i identifica totes les persones
que aquest vespre hem reconegut i premiat. A tots l'enhorabona i,
una vegada més, moltes gràcies per la vostra obra, moltes gràcies
per les vostres vides.
2
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1670
Title
A name given to the resource
Lliurament de les Creus de Sant Jordi 2004
Language
A language of the resource
Català
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Auditori de Barcelona
Subject
The topic of the resource
Premis i reconeixements
Catalanisme
Ètica
Cuevas, Tomasa, 1917-
Núñez González, Miguel, 1920-2008
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Discurs
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2004-12-14
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/196/20050315.pdf
784680596aed83f1bf6add72b1e40145
PDF Text
Text
Concessió Medalles i Plaques Francesc Macià
Barcelona | 15/03/2005
Bona tarda a tothom, senyor Conseller en Cap, senyors Consellers, Consellera, estimats
amics, benvolguts guardonats en el dia d'avui, representants del treball de Catalunya.
Iniciem l'acte de lliurament de les medalles i plaques que porten el nom del President Macià
i que van ser instituïdes l'any 38 en memòria de l'avi, del President.
Moltes gràcies, Montserrat Avilès. Molts recordem, en aquesta sala, la parella Montserrat
Avilès - Albert Fina, que tant i tant van fer per la defensa dels drets laborals i també dels
drets polítics. Recordo moments en que les coses no eren tant fàcils com ara, ni era qüestió
de repartir guardons; sinó d'aguantar garrotades, moltes vegades, i trobar bons advocats
que tinguessin el coratge de donar la cara davant del que aleshores era el poder.
Vull començar la meva intervenció amb un reconeixement molt sincer cap a les persones i
institucions, en aquesta edició dels Guardons Francesc Macià.
Les vostres procedències socials, professionals i geogràfiques són ben diverses. Però us
uneix una cosa important, una trajectòria meritòria en la vostra vida productiva com a
professors i mestres, com a treballadors del tèxtil, del metall o en el camp de la medicina,
com a advocats o empresaris, com a pagesos; des del món de la universitat, de la fàbrica,
de l'administració, de la indústria, de les empreses, de les cooperatives. Allò on hi ha hagut
treball, allà hi heu estat vosaltres.
En nom de la Generalitat i dels ciutadans del nostre país, pels quals treballeu i heu treballat
cada dia, us vull reconèixer la vostra aportació al projecte comú de societat amb el que tots,
d'una forma o d'una altre, ens hem compromès. Sou un reflex de la Catalunya real, de la
Catalunya de debò, de la gent que ens ha convertit en el que som: un país de progrés, un
país orgullós. Un país que no està mai satisfet però que està orgullós del que és. Un país
que treballa amb rigor, disciplina, amb cohesió i amb una mentalitat desperta, desvetllada i
preparada per a les noves situacions a les que ens enfrontem. Un país de gent que no ha
abandonat mai la tenacitat, la constància i aquell punt de passió sense el qual el nostre
esforç no seria mai fèrtil. Vosaltres sou els que sabeu la diferència que existeix entre fer les
coses i fer-les bé.
M'agradaria fer un esment molt especial a les moltes dones reconegudes aquesta nit. Hi ha
una percepció estesa de que les dones guanyen posicions dia a dia en el món laboral. És
certa i és, per sort, més que una percepció: és avui una realitat decisiva per a la vida del
nostre país. Cap país que vulgui ser un país com cal no es pot permetre la injustícia que
representaria no tenir en compte que de fet les dones sempre han estat la meitat de la gent
que treballava; i que la realitat d'avui és que treballen per partida doble, perquè en molts
casos segueixen fent també moltes de les feines que ja feien abans. I a més les fan en el
món productiu. Tant de bo que l'altra part de la humanitat catalana, els homes, fóssim
capaços -que de vegades no ho som, per moltes raons que cada vegada semblen
justificades però al cap de la vida no ho són- de poder ajudar en aquesta altra part de la
vida productiva, de la vida laboral que és l'aixecament d'una família i la conducció d'una
casa.
A les dones moltes vegades se'ls ha escatimat el reconeixement social i massa sovint no
han pogut compartir els triomfs aconseguits. Per tant, aquesta nit vull deixar constància que
les dotze dones reconegudes amb la medalla del President Macià són un exemple
paradigmàtic del que la dona treballadora i empresària ha aportat al progrés i el benestar de
Catalunya.
1
�El més important és que tots i totes mantingueu el nivell d'exigència, això sí que us ho
demano; que el premi no sigui l'inici d'una baixada de la guàrdia. No l'abaixeu. Mantingueu
el vostre nivell d'exigència, perquè el Govern de Catalunya també vol mantenir
l'autoexigència i es vol emmirallar amb vosaltres, amb la capacitat que heu tingut de
mantenir-la durant molt de temps, moltes vegades i durant molts anys. Hi ha persones aquí
de cent anys, de noranta i tants anys, a les quals vull agrair molt especialment la seva
presencia perquè ells, potser més que cap altre, testimonien una vida dedicada al treball.
Entre ells n'hi ha un que va començar a treballar als 12 anys; i fins els 97, compteu. No crec
que n'hi hagi molts a tot Europa com ell. I el tenim aquí.
Repeteixo; el Govern de Catalunya vol mantenir, com vosaltres, l'autoexigència. És aquest
un Govern de Consellers i Conselleres que estan dedicant un esforç notable a aconseguir
convertir Catalunya en un referent de dos coses que han d'anar sempre a l'hora: el progrés
social i la transparència política. Ja sabeu que nosaltres tenim una passió per la política,
però també una passió moral per la transparència i una passió social pel treball i pels barris;
perquè pensem que és a la fàbrica, a l'oficina, al treball i als barris on es fabrica la vida
d'aquest país. Són la fàbrica d'aquest país.
És també per això hem signat l'Acord Estratègic per a la internacionalització, la qualitat de
la ocupació i la competitivitat de l'economia catalana. Un nom molt llarg i impossible de
recordar, però darrera del qual hi ha un projecte molt ben enfilat, ben estudiat i que ja s'ha
posat a caminar. I també comptarem ben aviat amb un Pla de Govern per a la prevenció
dels riscos laborals; i amb la mateixa voluntat hem posat sobre la taula els instruments
necessaris per avançar cap a un model turístic competitiu, sostenible i de qualitat. Aquests
són només tres exemples d'un quadre dens i extens de mesures de govern que ompliran tot
aquest 2005 i els anys a venir.
Vull aprofitar un cop més, en presència avui de tots vosaltres, per refermar el compromís
del Govern amb la gent que, dia a dia, s'esforça per construir un país més cohesionat, més
ric i amb millors condicions de vida per als ciutadans que hi viuen. De vegades, les
circumstàncies o els avatars de la vida política poden pertorbar o mig amagar aquest
objectiu de fons. Però que ningú no s'equivoqui; nosaltres som els primers compromesos
amb el treball fet amb paciència i sense improvisacions.
Comptem amb vosaltres. Compteu amb nosaltres.
Moltes gràcies i, altre cop, l'enhorabona a tos els premiats.
2
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1678
Title
A name given to the resource
Concessió Medalles i Plaques Francesc Macià
Language
A language of the resource
Català
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Barcelona
Subject
The topic of the resource
Benestar Social
Biografies
Premis i reconeixements
Model social
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Discurs
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2005-03-15
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/201/20050504.pdf
9e28a94f80dc245161acf57274487ae0
PDF Text
Text
Acte de lliurament de la Medalla d'Or de la Generalitat de
Catalunya a Joan Raventós i Carner
Palau de la Generalitat | 04/05/2005
Senyors consellers, senyores conselleres, senyors diputats, autoritats, senyor alcalde,
família Reventós:
Efectivament, Raimon Obiols, Ítaca és el viatge. Ítaca és el viatge. A vegades, quan un
arriba a Ítaca comença a pensar que el més important i el més bonic era el viatge. A no ser
que hi hagués alguna altra cosa, que hi és, en aquest moment i en aquest país, que és el
viatge que ens falta per fer. I aquest viatge és el més seductor de tots, aquest viatge és el
que realment ens belluga, el que encara no hem fet. I el que farem en bona mesura, gràcies
a persones com en Joan.
Pensant que l'acte d'avui és un acte de justícia històrica amb l'home i el polític, Joan
Reventós i Carner, em preguntava què hauria pogut ser i em responc: ho hauria pogut ser
tot. Hauria pogut ser el que hagués volgut, però va posar per davant la unitat.
Ell va guanyar les primeres eleccions democràtiques. Recordo el 15 de juny de 1977,
recordo perfectament que els diaris van parlar aleshores de Catalunya, de la taca roja
d'Europa, perquè a Europa, en aquell moment, d'esquerres no n'hi havia al Govern, o n'hi
havia molt poques, i Joan Reventós era efectivament el vencedor.
Hauria pogut ser el que hagués volgut ser en aquell moment. Però ell va ser el que va
proposar en el míting final, que si ell guanyava tornaria el president Tarradellas. I,
efectivament, com aquí s'ha dit, el retorn del president Tarradellas i el restabliment de la
Generalitat va ser l'autèntica ruptura, d'aquella ruptura que havia començat amb reforma,
com recordareu perfectament.
El Govern d'unitat del president Tarradellas va ser possible, en gran part, gràcies a Joan
Reventós. Jo diria, en la major part.
Va ser la confirmació que la reforma política havia esdevingut ruptura, i va significar el
sacrifici d'una presidència de la Generalitat provisional, que lògicament li pertocava. Amb el
seu gest va obrir la porta als primers 25 anys de governació autònoma, democràtica i
pacífica de Catalunya. De fet, el que ara tenim i el que ara perseguim és el que Reventós
ens va convèncer de perseguir i d'obtenir: un Govern catalanista i d'esquerres, el Govern de
l'Entesa Catalana de Progrés. Mai no és massa tard. Però hauríem volgut que ell ho pogués
viure en primera persona, cert, aquí s'ha dit.
En aquest moment de la nostra història, però, podem preguntar-nos: què ens falta, què ens
manca, què cal encara?
Ara Catalunya ha obert les portes del seu futur i del futur de l'Espanya plural, de l'Espanya
federal, que sempre ha imaginat possible Joan Reventós.
I jo crec que ve a tomb ara, en aquest moment una virtut cardinal de Joan Reventós, que és
la virtut de la paciència, sobre la qual haig de dir, però, alguna cosa més que la pura
paciència. El socialisme democràtic té aquesta virtut, és cert.
Però Reventós era, contra el que semblava, un home en certa forma impacient, un home
amb una passió, dues passions: Catalunya i el socialisme. Però tenia una altra qualitat, que
1
�potser alguns no considerin una virtut. Reventós havia triomfat, va triomfar. Però Reventós
ha triomfat, perquè la Catalunya lliure i solidària i l'Espanya federal són a tocar de dits.
Per recórrer aquest tram decisiu, que encara falta per recórrer, caldrà que combinem les
dues virtuts que Joan Reventós ens va transmetre: aquesta que se li coneixia, la paciència,
però també l'altra, de la qual ha parlat el president Rigol, que és la passió per la unitat del
poble de Catalunya.
Posar Catalunya i la justícia social per damunt de tot va ser el seu objectiu. I ara és l'hora
de realitzar aquest objectiu. Això li devem, com li devem la defensa de la dignitat. De tot el
que Catalunya està proposant, segurament se'n pot discrepar, però no es pot atacar la
nostra dignitat com a poble, la que ell, Joan Reventós, va defensar com ningú, ni la nostra
lleialtat a les institucions i als pobles d'Espanya.
L'Espanya plural només es construirà des del respecte entre els pobles que la integren.
Aquest és un principi que Joan Reventós tenia molt clar i que ens ha d'inspirar ara i sempre.
Estic segur que aquest acte d'avui, que és un acte al mateix temps modest i emotiu, ens hi
ajudarà. El seu principi, el principi que ell havia perseguit, és la nostra fita en aquest
moment. I el que queda per fer és el més interessant del camí. Ja el farem, ja el farem
il.luminats per l'exemple, pel mestratge, pel tarannà, per la passió, que hi era, passió
inconfusible, de Joan Reventós.
Moltes gràcies.
2
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1683
Title
A name given to the resource
Acte de lliurament de la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya a Joan Reventós i Carner
Language
A language of the resource
Català
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Palau de la Generalitat
Subject
The topic of the resource
Premis i reconeixements
Territoris
Biografies
Federalisme
Història
Política
Socialisme
Reventós, Joan, 1927-2004
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Discurs
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2005-05-04
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/203/20050513.pdf
aa8a2f0274f91cd6e9434e8d20020ab8
PDF Text
Text
Mots du président de la Generalitat, Pasqual Maragall i
Mira (Claude Lévi-Strauss, XVII Premi Internacional
Catalunya) (francès)
Paris | 13/05/2005
Mme. Hélène Carrère d'Encausse, secrétaire perpétuelle de l'Académie française,
M. Lévi-Strauss,
M. le ministre,
M. l'ambassadeur,
membres du jury,
autorités,
mesdames et messieurs:
Il y a une admirable modestie qui est réservée à un nombre réduit de personnalités hors de
l'ordinaire qui, par la naturalité de l'expression de leur science, nous font croire que la
complexité peut être réduite à la catégorie du simple. Claude Lévi-Strauss est l'un de ces
phénomènes.
Je dois vous dire qu'il y a une proximité -une très grande proximité- entre la Catalogne et la
culture française. Je dois vous dire aussi que la proximité -la juxtaposition même- de la
littérature, de la culture catalane et de la grande culture française, pour beaucoup d'entre
nous a été une constante de notre vie personnelle, de notre vie quotidienne. Un exemple:
un auteur de la taille universelle d'Albert Camus, guidé par quelqu'un, a traduit le chant
spirituel de l'un des poètes plus connus de la Catalogne.
Et voilà, Claude Lévi-Strauss nous parle aujourd'hui de l'Eurorégion -que nous serions
portés à croire une invention à nous, encore peu connue- comme si c'était dejà la réalité
solide que nous désirons qu'elle devienne, comme si cela était déjà un acquis. C'est vrai,
l'Eurorégion, c'est en quelque sorte la preuve de cette possibilité dont je viens de parler:
faire apparaître la complexité sous la lumière des choses simples. Et, en même temps, cette
négation des frontières est aussi la démonstration de leur absurdité ou au moins de leur
caractère arbitraire, qui dérive du hasard plutôt que de la logique. Cela les rends de plus en
plus étranges au devenir actuel des choses.
Voilà que les arrangements euro-régionales ne se lient pas a une réalité d´hier, destinée à
être surpassée. Au contraire, ils deviennent de plus en plus l'affirmation de la réalité de
l'Europe. Ils se bâtissent non seulement entre partenaires se rassemblant au long des axes
Pyrénées- Méditerranée, mais aussi autour de la réalité basque, entre la Galice et le nord de
Portugal, au coeur même du continent, incluant le Luxembourg, l'Alsace et tant d'autres
régions chargées d´histoire et d'avenir. Le phénomène démontre que des liens de toute
sorte -culturels, parmi eux- avaient été souvent négligés par les frontières, sans que ces
dernières soient été réussites à effacer les premiers. Donc, l'hasard des frontières se voit
aujourd´hui amoindri par l'avancée cette logique récupérée.
1
�Mesdames, messieurs:
Pour nous a été vraiment un plaisir être aujourd'hui avec vous pour reconnaître une
personnalité dont beaucoup d'entre vous savons un tout petit peu l'importance, et que tous
révèlent. Je vous lis:
«Les villes du Nouveau Monde vont de la fraîcheur à la décrépitude sans s'arrêter à
l'ancienneté» et il en est ainsi parce que «pour les villes européennes le passage des siècles
constitue une promotion, pour les américaines celui des années est une déchéance ».
Je dois vous dire que cette réalité, telle qu'elle nous est décrite par M. Lévi-Strauss, ma
femme et moi l´avons connue de prés lorsque nous avons vécu, pendant deux années, à
New York. Nous n'avons témoigné les effets, même si cela n'empêche pas l'être amoureux
de cette ville, toujours étonnante.
Celui qui a révélé avec une telle clarté notre perplexité devant la différence des valeurs
régnants de part et d'autre de l'Atlantique, c'est Claude Lévi-Strauss. Sa prose, dans cette
expression élégante qui avait fait regretter au jury du Goncourt que Tristes Tropiques ne
soit pas un roman pour pouvoir lui décerner son Prix, nous est arrivé à nous catalans en
1969, traduit par le poète Miquel Martí i Pol et grâce aux soins éditoriaux d'Anagrama, c'està-dire avec le haut niveau d'exigence que requérait la personnalité de l'ethnologue le plus
éminent de la seconde moitié du vingtième siècle.
Claude Lévi-Strauss, comme on le sait, est un philosophe qui ne voulait pas répéter toujours
la même leçon et qui a trouvé dans un Brésil encore partiellement vierge les stimulants de
sa curiosité intellectuelle. De son séjour parmi les Bororo ou les Kaingang nous avons appris
beaucoup de choses, depuis des questions liées à la structure des liens de parenté jusqu'à
de considérations d'écologiste avant la lettre. Comment comprendre, sinon, ce conseil
ironique de Claude Lévi-Strauss quand il dit «Campeurs, campez au Parana. Ou plutôt non :
abstenez-vous. Réservez aux derniers sites d'Europe vos papiers gras (?), vos flacons
indestructibles et vos boites de conserve éventrées» ?
Lévi-Strauss a vu, de ses yeux, le paradis. Ou plutôt, à partir de son expérience
d'explorateur et de ses lectures de Rousseau et de Chateaubriand il a pu imaginer comment
était, ou comment devrait être, ce paradis dans lequel l'homme n'exploiterait pas la nature
mais en ferait partie et y vivrait en harmonie. Il s'agit d'une vision, pas d'une réalité, et
Lévi-Strauss en est pleinement conscient quand il demande aux futurs touristes et aux
humains prédateurs que «avant de commencer le saccage définitif» des paysages ils
respectent «les torrents fouettés d'une jeune écume qui dévalent en bondissant les gradins
creusés au flanc violet des basaltes» ; et qu'il les prie : «Ne foulez pas les mousses
volcaniques à l'acide fraîcheur ; puissent hésiter vos pas au seuil des pairies inhabitées et
de la grande forêt humides de conifères».
Les années sont passées et les réflexions de Lévi-Strauss continuent d'être pertinentes à
l'heure où l'on se propose de rénover une ville tout en lui conservant son âme; elles
continuent d'être un modèle à examiner quand nous parlons de diversité culturelle et que
nous ne prétendons pas, ce faisant, ouvrir la porte à la marée uniformisante de la culture
des plus forts; elles continuent d'être valables quand nous voulons penser le monde en
termes d'équilibre et de durabilité, quand nous comprenons, comme lui, tout ce que nous
devons aux hommes qui nous ont précédés et les obligations que nous avons envers ceux
qui nous succèderont. Les Japonais parlent de leurs grands hommes comme de «trésors
nationaux vivants». Le Prix Catalunya est une reconnaissance de ces trésors vivants.
Comme Président de la Generalitat de Catalunya, j'ai aujourd'hui l'honneur et le plaisir
d'être à l'Académie française, avec sa Secrétaire Perpétuel Mme. Hélène Carrère
d'Encausse, pour remettre personnellement le XVII Premi Internacional Catalunya à un de
2
�ces trésors, le professeur Claude Lévi-Strauss. Cette récompense est, à mes yeux, le
témoignage de gratitude au grand savant d'un pays qui a été, si souvent, notre Nord. En
l'acceptant, M. Lévi-Strauss, vous nous donnez l'occasion de vous retourner
symboliquement votre don et d'entrer avec vous dans cette relation de réciprocité que vous
avez si bien et justement décrite. C'est une raison de plus de vous remercier.
Merci
3
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1685
Title
A name given to the resource
Mots du président de la Generalitat, Pasqual Maragall i Mira (Claude Lévi-Strauss, XVII Premi Internacional Catalunya)
Language
A language of the resource
Francès
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
París
Subject
The topic of the resource
Premis i reconeixements
Cultura
Relacions Internacionals
Territoris
Sociologia
Lévi-Strauss, Claude
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Discurs
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2005-05-13
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/216/20050918.pdf
569ab0f9340f1e8c3d930892bcbe0500
PDF Text
Text
Lliurament dels Premis Nacionals de Cultura
Teatre Nacional de Catalunya | 18/09/2005
Estimats amics, bona nit. Hi ha tantes coses que suggereix aquest acte:
tantes singularitats, tantes personalitats; i tantes absències també. Ja no
tenim persones tan importants com l'Oró, i com tants d'altres que hem vist.
Penses que el país és més pobre avui que no pas ahir, aquest any que no
pas l'any passat. Però al mateix temps hem vist que efectivament aquest
país no para i que continua la creativitat en tots els camps.
Crec que aquests premis van començar l'any vuitanta dos i van relligar amb
una tradició que venia d'abans, del període 1932-1938. Si la República ja
havia donat aquests premis, per alguna cosa seria. I bé doncs, aquesta nit,
tants anys després, la nostra cultura viu -si m'ho permeteu- la seva Diada
Nacional, no pas pel record i la reivindicació exclusivament, sinó pel
reconeixement.
Una cultura no és del tot normal ni demostra millor la seva vitalitat perquè
celebri més les seves creacions o perquè doni més premis als seus creadors,
això és evident. En cert sentit és el contrari, quan més viu, més prolífic i
més universal és el nervi de la cultura ell mateix, més interessants
esdevenen els reconeixements que dóna el país. Aquest és el sentit dels
Premis Nacionals de Cultura. Perquè la cultura pertany al regne de la
llibertat, més que cap altra activitat. De la llibertat obtinguda en aquest cas
també, de la llibertat que no es dóna gratuïtament sinó que s'arrenca, que
s'obté. La creació cultural i l'accés als béns culturals son un camí a la
dignitat, una invitació a extreure més de cada persona.
El conjunt de guardonats aquesta nit posa de manifest la riquesa creativa i
la riquesa reflexiva de la cultura d'aquí, dels registres i les formes amb què
la cultura catalana s'expressa; abastant, efectivament, tots els racons de
l'art, totes les arts. Crec que la qualitat dels premiats, la seva trajectòria, la
seva projecció més enllà de Catalunya contribueix a fer cada cop més tènues
les fronteres entre la nostra cultura i la cultura universal.
L'Albert Camus deia que pensar és aprendre de nou a mirar, a estar atent, a
estar pendent, a dirigir la pròpia consciència i fer de cada idea i de cada
imatge un lloc privilegiat i això és d'alguna manera el que els premis ens
aporten i ens ensenyen. A mirar de nou, a mirar novament, a renovar el
nostre pensament a través de l'art i la creació.
Aquesta nit reconeixem, en alguns casos, el tot, tota l'obra d'una persona,
d'un grup, d'un equip. En d'altres, una petita part de la seva obra. Hi ha
guardonats que mereixen aquest reconeixement no només per la darrera
obra que han fet, sinó pel conjunt de la seva obra.
Catalunya ha necessitat en els darrers vint anys anar recobrant els seus
valors. Tot estava endarrerit. Per sort ja fa anys que estem en condicions de
1
�deixar que la normalitat vagi guanyant terreny a la normalització, que la
normalitat vagi sent el pa nostre de cada dia i no pas la lluita per la
normalitat o aquest esforç de la normalització perquè, és veritat que l'art i la
creació és esforç, però també és llibertat i també és estar lliure
d'obligacions, d'alguna manera.
Catalunya ha viscut el període de llibertat democràtica i d'autogovern més
llarg des de fa segles, i la nostra cultura ha tingut, per tant, millors
condicions que no havia tingut mai, és només cosa nostra que en sapiguem
treure el màxim benefici. Ja no hi ha excuses, ja no hi ha persecucions,
enemics, dèficits... n'hi ha, evidentment, clar que n'hi ha de dèficits i de
persecucions i fins i tot d'enemics, segurament. Però no és això el que
marca les nostres vides sinó, exclusivament o sobretot, la nostra capacitat
de crear; o la incapacitat. Per tant, d'alguna forma, estem sols davant la
història. Aquest país està en aquest moment en condicions ell mateix d'anar
endavant o de condemnar-se, de fer coses excelses o de no arribar a donar
la talla.
Jo aquesta nit me'n vaig content perquè sé que estem més aprop del segon
que del primer.
Crec que la persistència d'actituds defensives en comptes d'enfortir-nos ens
podria arribar a fer més febles; una cultura massa anys sobreprotegida
esdevé massa fràgil. No em mal interpreteu, dic sobreprotegida, no pas
protegida o ajudada o estimulada.
És hora doncs, com deia Miquel Martí i Pol, que ens llencem a caminar sense
crosses i és hora de pensar, d'assajar i d'articular un nou paradigma amb
tota l' ambició cultural que això demana.
Per acabar vull deixar constància aquí de la satisfacció per l'èxit d'aquest
acte, per l'èxit del seu disseny, que ha estat esplèndid, encara que en alguns
moments hem tingut una mica la impressió que estaven passant anuncis de
televisió...però bé, això és apart. Vull, doncs, deixar constància aquí de la
satisfacció enorme amb què hem acabat aquesta setmana després de veure
aprovar al Congrés dels Diputats la Llei que ha de permetre el retorn a
Catalunya dels arxius espoliats després de la Guerra Civil; gràcies Caterina
Mieras.
Acabo. Catalunya pot confiar en ella mateixa si aposta en ella mateixa, si
aposta decididament per la creació i per la cultura, si les ajuda i les anima i
si crea les condicions perquè la terra sigui fèrtil. I estic convençut que a
Catalunya es donen, avui, les condicions per una etapa de gran fertilitat
creativa. És cosa nostre treure'n els fruits.
Bona nit i moltes gràcies. Pau i salut que m'ha agradat molt el que han dit
abans.
2
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1698
Title
A name given to the resource
Lliurament dels Premis Nacionals de Cultura
Language
A language of the resource
Català
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Teatre Nacional de Catalunya
Subject
The topic of the resource
Art
Cultura
Premis i reconeixements
Model social
Catalunya
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Discurs
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2005-09-18
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/222/20051025.pdf
f6db845535106444e028057a836e214a
PDF Text
Text
Lliurament de la Medalla d'Or de la Generalitat a "La
Caixa"
Palau de la Generalitat | 25/10/2005
Señor Director Gerente del Fondo Monetario Internacional
Consellers i conselleres, senyor president de La Caixa, senyors Fainé,
Mercader, Samaranch, estimats amics i amigues, diputats, autoritats,
síndic.
Hi ha una enorme expectació en aquest acte i ho prova el fet que en
l'auditori d'aquest mateix Palau hi ha 100 persones que l'estan
seguint, més enllà d'aquelles que estem aplegades aquí. De fet, és un
acte protocol.lari, però és un acte important, és un acte solemne,
potser dels més rellevants dels que es realitzen al cap de l'any en
aquest Palau de la Generalitat de Catalunya.
És l'acte del reconeixement de la màxima distinció de la institució que
tinc l'honor de presidir, i ho és especialment en aquest cas, perquè
distingim la trajectòria centenària i la significació econòmica i social
d'una institució sense la qual seria molt difícil d'explicar i d'entendre
el progrés i l'estabilitat del nostre país; és així de senzill. Tanmateix,
tots els que ens hem aplegat avui en aquest reconeixement a La
Caixa sabem que estem protagonitzant alguna cosa més que un acte
protocol·lari.
Estem en un moment de canvis, de canvis importants, en tots els
ordres. Ho ha dit el Director Gerent del Fons Monetari Internacional;
ho ha dit el President de La Caixa. Temps de canvis econòmics,
temps de canvis socials i temps de canvis polítics. I els temps de
canvis comporten sovint moments de confusió i, fins i tot, d'incertesa.
I això que en diuen la sàvia gestió del canvi consisteix en reduir la
incertesa i, per descomptat, en combatre la confusió. Per sort, aquest
temps de canvis és també un temps d'institucions, i d'institucions
sòlides, d'institucions que han estat, són i seran; que són els agents,
els causants del canvi però també el resultat del mateix, tot alhora;
del nostre progrés democràtic, de la nostra prosperitat econòmica i
de la nostra cohesió social; i m'estic referint als darrers trenta anys,
no pas solament als dies, les setmanes o els mesos que estem vivint.
Efectivament, si avui hem plantejat la reforma del nostre Estatut
d'Autonomia, estimat president de La Caixa, amb l'ambició que
pertoca i amb un amplíssim acord polític i social, és perquè comptem
amb unes institucions polítiques que funcionen, que funcionen amb
normalitat, és a dir, segons les regles i els usos democràtics
compartits per tothom.
El Parlament de Catalunya ja ha fet la seva feina. Ha aprovat, ha
1
�debatut, ha negociat i finalment ha aprovat, amb una majoria molt
notable de 120 dels seus 135 diputats, una proposta, el que ara com
ara és una proposta de llei, de reforma de l'Estatut. I les Corts
generals han començat a fer la seva feina de debatre, de negociar i
d'aprovar, quan s'escaigui, la llei per la qual Catalunya és dotarà d'un
nou Estatut.
Per raons que ara es faria llarg d'explicar, aquest Estatut és totalment
nou, després de 25 anys, i és fruit justament de l'experiència, també,
diguem-ho tot, de la constatació de les insuficiències d'allò que
havien fet fa 25 anys; no perquè en aquell moment fossin
insuficients, sinó perquè el que va passar després ho va fer esdevenir
insuficient i, per tant, en aquesta línia nosaltres farem tot el que
calgui, totes les explicacions que calguin, perquè el nou Estatut sigui
aprovat en tot allò que és fonamental.
Finalment, els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya emetran el seu
veredicte definitiu sobre el nou Estatut. Ja saben vostès que després
de la seva aprovació o modificació, que esperem que no sigui
substancial, a les Corts Espanyoles, haurem d'anar a un referèndum
aquí, a Catalunya.
Simultàniament, el Govern de Catalunya exerceix i exercirà les seves
funcions amb especial cura a promoure i estendre el progrés social
dels nostres ciutadans, posant l'accent, com vaig dir fa molt poc, en
les seguretats, en l'atenció de les persones i en el reequilibri
econòmic i territorial del país, dotant-lo d'aquelles infraestructures i
d'aquella tecnologia que ens han de fer tan potents com sempre hem
volgut ser.
De la mateixa manera que les institucions polítiques, les institucions
econòmiques i financeres, en un marc d'irreversible liberalització -del
que ens ha parlat el director gerent del Fons Monetari Internacionaltreballen per assolir els seus objectius, contribuint així a la
prosperitat general.
És temps doncs de canvi, de canvi canalitzat a través de les
institucions i també és temps d'Europa. Però si parlem de canvis, els
haig de dir que farem canvis, que farem canvis en el Govern i vull
que sàpiguen de primera mà que no canviaré cap conseller ni
consellera, tenen tots la meva confiança, l'han tingut fins ara i la
seguiran tenint. Farem canvis en la manera de governar per ser més
eficients. I més ben entesos, també. L'Estatut ha tapat en bona
mesura la governació i això ho hem de resoldre i ho resoldrem.
Però tornem al que estàvem parlant; parlàvem de canvis a Europa.
No estem en temps en que sigui prudent, deixeu-m'ho dir ben clar,
deixar temes oberts massa temps sense resoldre. Europa ha estat,
2
�efectivament, l'ideal de la nostra aspiració de modernitat. Europa és
el nostre destí, la nostra casa comuna, el marc per poder ser algú en
el món global, el que ens dóna la mesura de la nostra dimensió. Bé
doncs, canvis, institucions, Europa, tot això ens remet a aquest
escenari mundial del qual ens parlava el Director Gerent del Fons
Monetari Internacional.
Vostès saben perfectament, i ho comentàvem abans, que el
naixement del Fons Monetari Internacional fue el teatro de una
disputa importante entre los intereses europeos y los intereses
americanos. Jonh Maynard Keynes, que ya había estado en las
negociaciones como aprendiz casi, como oficial de poco nivel del
tratado de paz de Versalles y que había criticado enormemente el
resultado de aquel tratado y lo que significó para Alemania, el
desastre, la miseria, la hiperinflación, quiso evitar que esto ocurriera
de nuevo en Europa; y forcejeó en Washington para obtener un
Fondo Monetario Internacional que efectivamente lo fuera y un Banco
Mundial que efectivamente fuera un Banco, y terminó diciendo el
fondo es un banco y el banco es un fondo. Y de alguna forma perdió
la batalla de lo que tenía que ser la financiación de la recuperación
europea, perdió esa batalla que sin embargo fue compatible con el
hecho de que Alemania fue ayudada en su reconstrucción, al
contrario de lo que había pasado al final de la Primera Guerra
Mundial; Keynes perdió, Alemania ganó, Europa ganó finalmente,
digámoslo todo, y el Fondo Monetario Internacional, querido Director
gerente, yo creo que tiene por delante todavía muchas cotas, no de
eficacia, sino de influencia que ganar, porque lo que entonces era
Europa, hoy es el mundo. El mundo es una economía abierta, usted
lo ha dicho, y conviene que haya instituciones internacionales más
efectivas de las que hasta ahora hemos tenido. Confiamos muchísimo
que la presencia de usted, de un español competente, al frente del
Fondo Monetario Internacional va a servir para ello.
Quan relliguem tots aquests conceptes identifiquem d'alguna forma el
codi genètic de La Caixa. La Caixa és una institució arrelada que ha
contribuït de forma excel·lent a la prosperitat comuna i que dóna
estabilitat al nostre país, una institució que ha interioritzat el canvi i
la innovació com a pautes de conducta i una institució que des de
Catalunya navega arreu del món amb una dimensió europea
inqüestionable. D'aquesta manera, La Caixa ha esdevingut una
institució que representa fidelment una manera de fer i una manera
d'anar pel món que són un exemple per les institucions, les empreses
i les associacions del nostre país. Aquest és el sentit profund de
l'homenatge que avui retem a la primera institució financera de
Catalunya.
I vull aprofitar aquesta ocasió per formular un prec i per prendre un
compromís. Vull formular un prec als responsables de La Caixa.
3
�Siguin irreductibles a l'hora de preservar la independència d'aquesta
institució centenària; independència que, per altra banda, ve
garantida per una Llei de meitat dels anys vuitanta que és la Llei més
liberal de totes les lleis que s'hagin pogut fer en les Comunitats
Autònomes espanyoles respecte d'aquest tipus d'institucions
financeres. La més liberal. Vostès saben que aquesta és una de les
claus del seu èxit, saben que el Govern de la Generalitat ho sap i ho
respecta, i vull que sàpiguen que aquest és el millor servei que poden
fer al país, ser com són, ser independents. I amb el prec que li acabo
de fer, un compromís. El compromís del president i del Govern de la
Generalitat de respectar, com s'ha fet fins ara, aquesta
independència.
Abans m'he referit a la confusió en temps de canvis i al soroll, més o
menys interessat, que deforma les intencions i la realitat, i vull ser
més explícit. Tots vostès saben que s'ha volgut instal·lar el tòpic que
la proposta de nou Estatut té una orientació intervencionista molt
especialment dirigida a controlar les Caixes d'estalvis. Insisteixo en
que la nostra Llei, i no és d'aquest govern, és anterior, és la més
oberta i la menys constrictiva de totes les que hi ha a nivell de les
autonomies espanyoles. Però en relació a aquesta qüestió, vull encara
reiterar alguna cosa més.
Primera precisió: una cosa és qui té les competències i l'altra com les
exerceix. No hi ha res, ni un sol punt en la proposta de l'Estatut, que
sustenti l'afirmació que s'amplien les competències del conjunt del
sector públic; el canvi consisteix en que allò que abans feia l'Estat ara
ho farà la Generalitat, dins del que preveu la Constitució. Això no és
lliure mercat, però això és una virtut que el mercat té, que és la
proximitat.
Segona precisió: nosaltres farem un ús de l'autogovern menys
intervencionista i més lliberal del que sempre ha fet l'Estat, vull que
quedi clar. Perquè hem de suposar que la Generalitat, quan legisli ho
farà en un sentit més intervencionista que el govern central, quan
justament estem més a prop de la realitat intervinguda ? I davant
d'això, davant d'aquesta qüestió, tenim tres respostes possibles.
Quan s'ha donat el cas, per exemple en matèria de caixes, s'ha
demostrat que nosaltres fem un model menys polititzat que en la
resta de l'Estat. Segon, de l'Estat espanyol no es pot pas dir que
històricament tingui massa autoritat per donar lliçons en matèria de
no intervencionisme, i he de fer una excepció important amb una
persona que tinc aquí a l'esquerra. Però és cert que la dinàmica de
l'Estat espanyol ha estat francament més intervencionista que no pas
ho és la nostra dinàmica de govern. I tercer, com podríem voler un
Estatut per tenir un país més lliure i fer-ho servir per limitar l'actuació
dels nostres ciutadans i de les nostres empreses?.
4
�I ara arribo a la tercera precisió. En determinats camps, l'econòmic i
el financer, no tan sols ens plantegem de modificar l'àmbit
competencial. Encara que hauria estat perfectament legítim
plantejar-ho dins la Constitució, no ens proposem ampliar les
competències de la Generalitat que en molts casos la legislació bàsica
de l'Estat ha limitat més enllà del que seria raonable. Aquest ha estat
el nostre propòsit en fer l'Estatut, i molt especialment en matèria de
bancs i caixes. Si hi ha algun punt que provoca recel i no ha estat tan
ben entès, ens comprometem a modificar-lo.
Quarta precisió i última: nosaltres estem a favor de la llibertat de
mercat, la màxima possible, i estem en contra de la fragmentació del
mercat, és una contradicció en els termes. Ara no posem traves al
mercat europeu que figura que és el que ens hem compromès a crear
especialment en l'àmbit financer i el de serveis. Ja voldríem que
aquests exemples que s'han posat abans de primeres presències de
les nostres caixes a Europa i a França en particular poguessin
continuar, perquè sabem i sap el director gerent del Fons Monetari
Internacional que no és gens fàcil. De manera que els responsables
espanyols que en determinats camps s'alarmen dels possibles
entrebancs que podria significar l'Estatut per la unitat de mercat, el
primer que podrien fer és mirar que poden fer per no entorpir
realment el funcionament del mercat europeu, què podem fer perquè
el mercat europeu sigui més lliure, que no ho és del tot.
Fins aquí aquestes precisions al fil de l'actualitat. Acabo. Els he dit en
començar que aquest acte no era un acte estrictament protocol·lari,
s'ha demostrat que no ho era, i per això tampoc no he volgut defugir
una qüestió que podia ser motiu de preocupació. És la meva manera
d'expressar-los la meva confiança en el futur de La Caixa i en la seva
capacitat de seguir fent un servei al país des d'una independència
acreditada per una història centenària. Repeteixo el que els he dit fa
un moment: preservin gelosament el seu principal actiu que és
l'autonomia, que és la seva pròpia personalitat, i exigeixin que sigui
respectada perquè farà bé a Catalunya i farà bé a Espanya i farà bé al
mercat, a tots. Per molts anys.
5
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1704
Title
A name given to the resource
Lliurament de la Medalla d'Or de la Generalitat a "La Caixa"
Language
A language of the resource
Català
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Palau de la Generalitat
Subject
The topic of the resource
Autonomia
Estatuts
Finançament
Model social
Territoris
Liberalisme
Premis i reconeixements
Caixa d'Estalvis i Pensions de Barcelona
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Discurs
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2005-10-25
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències