4
10
54
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/17/1744/0000001381.pdf
5793c8b55a952c8c3d8b5fc39ae29f24
PDF Text
Text
Reggio Calabria, martedi 26 maggio 1998
Lezione Magistrale di Pasqual Maragall i Mira
Il mondo ci appare oggi come un villaggio che chiamiamo globale. E' come dire che
abbiamo la percezione di avere spostato più lontano i limiti dei nostri quartieri e delle
strade, grazie ai mezzi di comunicazione, ai viaggi, agli incroci delle razze e alla
mescolanza delle culture.
Senza dubbio, la mia generazione, che ha vissuto nei primi anni sessanta nella
consapevolezza di una progressiva mondializzazione della politica, - al tempo di Kennedy,
Kruschev, di Papa Giovanni XXIII, del primo Castro, quello dei discorsi nella Sierra
Maestra e dell'ingresso a all'Havana - ha l'obbligo di usare alcune cautele alla luce di
quanto è avvenuto dopo.
Preferisco parlare di un mondo aperto piuttosto che di villaggio globale o di città globale;
un mondo aperto ai contatti e tuttavia alle incertezze.
Credo sinceramente che un mondo di città - un'Europa delle città nel nostro caso - è più
attraente, e quello che più importa, più concreto, di un mondo globale.
Parlando di Europa dobbiamo includere una Europa delle Regioni e delle città, perchè le
culture che si sono andate determinando, non sempre sono confinate negli stati nazionali,
quanto piuttosto diventano occasioni di culture nazionali con una lingua, letteratura, e
caratteristiche proprie.
Scozia, Fiandre, Catalogna, Galles, Galizia, Euskadi, Baviera etc. sono esempi in questo
senso. Irlanda, Slovenia, Ucraina e altre, sono esempi di culture nazionali europee che
solamente nel secolo XX - e alcune molto recentemente -hanno ottenuto il loro
riconoscimento di "Stati", il loro status.
Senza dubbio, se vediamo l'Europa dal satellite vediamo una costellazione di punti
luminosi. Non vediamo frontiere, né statali, né regionali. Queste costellazioni sono le
culture costruite, fisicamente esistenti.
Dalla sola osservazione di questa immagine possiamo già apprendere qualcosa di utile sul
mondo, qualcosa che ci rimanda al concetto di villaggio globale. L'organizzazione dei
punti luminosi, riflesso delle città, disegna alcuni percorsi, segnala concentrazioni e
evidenzia i vuoti. Si formano costellazioni dense come il Randstadt, il sud-est Inglese , il
bacino della Ruhr-Reno, il triangolo Genova- Torino-Milano, o la regione metropolitana di
Napoli, culminante di una linea costiera che appare come città lineare, lo stesso che
succede con Barcellona e la costa mediterranea settentrionale spagnola fino al Golfo di
Leòn.
Ogni tanto appaiono stelle solitarie che normalmente corrispondono a capitali di stati, che
sono cioè il prodotto non tanto della aleatoria distribuzione delle popolazioni nelle valli o
sulle montagne, lungo le coste o le pianure , quanto di una volontà razionale di un paese
che si è costituito in stato - o del suo monarca - di ubicare la capitale in un determinato
1
�punto della geografia. Mosca, Pietroburgo, Berlino, Parigi, Madrid, cosi come come
Brasilia, mostrano una localizzazione non tanto casuale quanto logica. La logica di Pietro il
Grande o di Filippo II, come quella di Kubitschev in Brasile, o di nuovo quella di Lenin
nel riportare la capitale a Mosca, era una logica di governo, una ricerca di equidistanza o
baricentro, una ottimizzazione voluta più di un equilibrio raggiunto.
E' possibile che in certi casi sia la desertificazione dell'intorno, provocata da una capitale
potente, più in là e oltre i limiti della sua zona metropolitana d'influenza, quella che
produce il punto luminoso solitario.
Questo fatto ci deve far riflettere. Dimostra infatti contro l'ipotesi iniziale, la forza di
condivisione di sentimenti e idee. Dobbiamo ammettere che la mappa che vediamo dal
satellite, il firmamento inverso che si vede quando si mette a fuoco il pianeta, non riflette
solo forze materiali e spontanee, quanto fattori culturali e politici. Vuol dire che le
frontiere, sebbene non si vedano in questa mappa, agiscono su di lei e la modificano. Vuol
dire che il mondo è anche un mondo di stati.
La scommessa che propongo è che se questo è vero, sia vero anche il fatto che il cammino
che conduce dal mondo attuale di stati, al mondo globale - al mondo aperto, al mondo
senza frontiere al mondo dei cittadini - sia una strada che passa per il mondo delle città e
per l'Europa delle regioni.
In primo luogo: il mondo globale, la città globale, il pensiero che la mia città non esista,
perchè la mia autentica città è il mondo, è un'idea poco utile. Si tratta di un concetto
paralizzante.
Facciamo un esempio: nel "Vertice sulla Terra" di Rio de Janeiro del 1992, da cui si sono
tratte molte cose positive, non si è sufficientemente badato al carattere ambiguo di alcune
delle conclusioni. "Pensare globalmente e attuare localmente" si disse, senza tenere conto
che la gente era abituata a pensare prima di agire e che di conseguenza quello che gli si
stava dicendo era :"Non agire finchè non sia arrivato un ordine nostro, un ordine globale,
frutto di un pensiero globale", che appare qui come un pensiero unico e inappellabile,
uguale al neo liberalismo che ci ha inondato a partire da quel novembre del 1978 in cui lo
stato della California votò in massa la proposta 13ª(tredicesima) contro le imposte sulla
proprietà.
Il 'pensiero globale' commette errori considerevoli. Nel 1974, si annunciò che le risorse
petrolifere sarebbe durate 20 anni. Siamo già a 24! Altro errore: ci avevano annunciato che
la popolazione globale avrebbe cessato di crescere nell'anno 2050 con all' incirca 15
miliardi di abitanti. Ora pare che il tetto si sia abbassato a molto prima, al 2015/2020, e con
molti meno abitanti. [Sono notevoli i danni che la coppia Malthus-Ricardo hanno causato
nelle nostre menti impressionabili, nonostante si possa pensare che i loro avvisi allarmanti
abbiano precipitato le soluzioni per i problemi che misero in luce. In questo caso,
considereremo i loro eccessi teorici come buone medicine.] Fortunatamente, in quello
stesso conclave di Rio, si disse un'altra cosa contraria alla prima : "Fate localmente tutto
quello che lì potete fare " volendo con questo dire : si eviti il trasporto di energia.
Questa affermazione coetanea e coincidente con il preambolo del trattato di Maastricht che afferma che l'Unione Europea è una unione ogni volta più stretta tra popoli dove tutto
si farà il più possibile vicino ai cittadini - è nella realtà un proclama rivoluzionario che
2
�sconvolge la constante tendenza delle idee verso un'universalità ingenua, soprattutto a
partire dal 1789.
In molte occasioni la ben intenzionata universalità delle nostre aspirazioni, quasi direi la
sua precipitata universalizzazione, ha dovuto essere frenata dalla dea storia che con la
peggiore perversione si avvalse dei più efficienti particolarismi per farci retrocedere al
punto di partenza: la peculiarità della razza, dell'etnia, della religione, della lingua fino a
quella dell'accento dialettale; il 'Cainismo' delle città divise e delle famiglie opposte. In
Bosnia le tre comunità chiamate etniche appartengono alla stessa razza e parlano lo stesso
idioma, cambiano solamente religione e inflessione.
A questo punto voi vi chiederete cosa ha a che vedere l'architettura con tutto questo. Vi
potrei rispondere con una boutade, ma una boutade veritiera, quella che il combattimento
tra Croati e Bosniaci a Mostar si rese pressoché irreversibile solo quando i Croati del
quartiere Ovest bombardarono il ponte vecchio (lo Stari Most) che li univa al quartiere
mussulmano dell'Est. Solo cioé quando saltò questo pezzo di architettura.
Ma, aldilà del tragico aneddoto, ancora oggi da risolvere, l'architettura ha a che vedere con
quello che vi stavo raccontando, perchè l'architettura è l'arte di costruire la città e la città
sta tornando ad essere ora l'oggetto e il centro d'attenzione del mondo. Sono trascorsi più di
20 secoli dalla nascita della città come il luogo della Polis e 15 secoli da cui scomparse
come tale, in quella che viene chiamata la lunga notte medioevale. Per riemergere con
timidezza e arroganza ma sempre fugacemente nel basso medioevo catalano-aragonese,
nella Hansa e successivamente nel Rinascimento italiano, e per essere in ultimo ridotta alla
categoria di "luogo di provincia" a partire dal secolo XVI. In quell'istante, i due mondi, il
Vecchio e il Nuovo, iniziarono a costruire drammaticamente il mondo globale, un mondo
di nazioni; la scienza iniziò a pensare al pianeta Terra come parte dell'Universo e la
filosofia morale, più tardi, nel XVIII, iniziò a pensare alla sua organizzazione politica.
Due cose debbono esser chiarite qui. Una: come possiamo sappere che l'attuale
globalizzazione sia la definitiva e non un'altra ingenuità? Secondo: perchè si suppone che
l'architettura costruisca città e non semplicemente case ed edifici?
L'attuale globalizzazione non è "la" buona né "la" definitiva. E' una in più delle pulsioni
universalizzatrici che si sono andate succedendo ciclicamente nel corso della storia. Alla
fine del XIX tanto i finanzieri come i proletari erano internazionalisti. Perfino gli
aristocratici, come lo era per esempio il Barone de Coubertin.
L'Universalismo di Marx in quell'epoca portò ad un importante grado di conoscenza dei
suoi propri limiti quando propose che solo la scomparsa delle nazioni - per la quale non si
fissava una data - avrebbe preparato lo scenario di una società mondiale più giusta.
Ma Marx ignorava che tutta l'economia politica classica alla quale apparteneva - insieme a
Smith, Malthus e Ricardo - era destinata ad essere breve. La costruzione del nuovo mondo
e in concreto il formidabile sviluppo dell'agricoltura nordamericana, cosí come le
successive ondate di emigrazione europea, portarono ad una crescita della popolazione
nordamericana non indigena dai 4 milioni - nel momento della Rivoluzione francese - ai
125 milioni all'inizio della Prima Guerra Mondiale e ridussero per esempio la popolazione
irlandese di un 25 % dopo la carestia del 1843. Tutto questo sconvolse le previsioni
catastrofiche, sebbene redentrici, di una classe operaia universale, impoverita e cosciente.
Questa classe fu condotta in Europa al cospetto delle nazioni che hanno portato il nostro
3
�secolo verso una tragedia molto superiore a quella che il secolo XIX aveva previsto. E ad
una società di classi medie.
Anche Keynes nel 1930 e poi di nuovo senza esito nel 1944/45, aveva difeso la possibilità
di una moneta mondiale e di una autentica banca mondiale, elementi di quel governo
mondiale che da Kant in poi esisteva virtualmente in forma di proposte o ipotesi.
Pensate che oggi stiamo assistendo solo ad alcuni tentativi, peraltro difficili, di creare una
politica economica europea che possa accompagnare la moneta unica, che è già nata, e di
dotare la commissione europea di un Presidente eletto, e quindi di iniziare a delineare un
vero e proprio governo europeo.
La lezione di umiltà che abbiamo contrapposto all'audacia e alla stupidità delle nostre
pretese collettive, è stata in questo secolo schiacciante.
Si tratta di ammettere che, al momento, il mondo globale si possa costruire solo per pezzi,
regionalizzandolo nella sua organizzazione e di sapere che questa regionalizzazione si
attesterà al livello che stabiliranno le economie più grandi come volume economico
minimo. La creazione degli Stati Uniti nel 1776 sancì per i due secoli successivi la
necessità dell'Unificazione europea. Potevamo pensarci prima! Perchè non ce lo
chiediamo?
Nel frattempo, specialmente nei periodi di pace e di crescita economica, il sistema globale
tende a decentralizzarsi. Riduce le restrizioni obbligate dall'equilibrio del terrore e la
nazionalizzazione della Polis, determinata da questo stesso equilibrio.
In ciascuno stato-nazione, le città soddisfano in questi periodi una porzione maggiore di
domanda pubblica, l'educazione e la sanità migliorano a spese della difesa, le imprese
superano le frontiere e creano uno spazio multinazionale nel quale le città si offrono come
sedi della loro espressione, competendo tra loro per ottenere il maggior volume di
investimenti produttivi e di infrastrutture tecnologiche. Il mondo si civilizza.
Ma è un mondo globale solo per alcuni e in forma limitata. E' soprattutto un mondo di
città, di luoghi dove le imprese da un lato e le istituzioni pubbliche dall'altro, cercano di far
fronte alle domande e ai problemi del genere umano.
Sembrerebbe logico puntare su un mondo di città ragionevolmente regionalizzato in unità
più grandi (Unione Europea, Mercosur, Gruppo andino, Nafta, etc.) e dotato di regole di
comportamento riconosciute da imprese e stati.
Anticipo che questo non significa la scomparsa degli stati quanto la loro trasformazione da
entità produttive e difensive, in enti regolatori dei diritti, in soci attivi di coalizioni
transnazionali, cosa che già comincia a succedere molto chiaramente nell'Italia di Prodi e
Bassanini e, con maggiori difficoltà in quella di D'Alema, D'Onofrio e Cacciari, cioé a
dire, l'Italia della riforma amministrativa e quella della riforma costituzionale.
Questa è la spinta universalizzatrice che ci possiamo permettere. Un mondo di città
regionalizzato per grandi aree. Però senza dubbio un mondo di città. In un altro modo la
gente non lo accetterebbe. Non lo accetterebbe perchè lo sentirebbe come un mondo
distante e lontano dai suoi problemi. "Globalizzazione" e "localizzazione" in questa
4
�accezione si danno la mano. E' necessario inoltre un secondo chiarimento. Le città che
compongono questo mondo parzialmente globalizzato sono l'oggetto reale dell'architettura.
In questo seguo i maestri. Quelli del Rinascimento, quelli del Movimento Moderno e quelli
di oggi: Oriol Bohigas, Richard Rogers e Renzo Piano.
E obbedisco alla mia personale esperienza. A Barcellona, costruire case nella degradata
città vecchia dei primi anni '80 non sarebbe servito a nulla se non si fosse operato
contemporaneamente nel settore sanitario e della sicurezza.
Pensate che noi arrivammo al governo della città nel 1979 con l'idea sbagliata che i prezzi
bassi delle case nella 'Città Vecchia'- il centro storico, il nucleo antico di Barcellona fossero una benedizione e iniziammo a fare piani urbanistici aumentando al massimo lo
'zoning' per le attrezzature pubbliche. Fu un errore.
Pensavamo che questo si sarebbe dovuto realizzare consentendo agli abitanti della Città
Vecchia di viverci grazie al mantenimento dei prezzi bassi e alla nuova offerta di servizi.
Altro errore. Non ci rendevamo conto che i prezzi erano bassi perchè la gente se ne andava.
Reagimmo così contro una 'gentrification' o innobilimento che né si era prodotto né si
sarebbe prodotto da se stesso. La gente se ne andava a l'Hospitalet o a Sant Andreu - verso
cioé quartieri metropolitani o periferici del comune - per un processo di maggiore
benessere in quanto i potevano aumentare i salari o perché si otteneva il doppio lavoro
nelle famiglie. Solo gli anziani rimanevano per mancanza di mezzi e di energie per il
trasferimento in luoghi lontani da quelli dove avevano trascorso tutta la loro vita.
La popolazione della Città Vecchia è diminuita di un 30/40%. Quei luoghi familiari e
carichi di significato si andavano desertificando. I tagli pubblici senza un corrispondente
reinvestimento divenivano fattori di abbandono. La criminalità andava aumentando. I vuoti
urbani venivano occupati in parte da gente che mancava dei mezzi per mantenere un livello
minimo di vita commerciale e pubblica dei quartieri che non fosse quella di un commercio
illegale, difensivo, e si costituivano dei 'ghetti' di diversa natura.
La teoria dello sciatore era la soluzione: non solo urbanistica né solamente sicurezza, ma
entrambi. Urbanistica più sicurezza, ora l'una e poi l'altra. Servizi sociali, più pulizia.
Politica commerciale più residenza. Prevenzione prima della repressione, ma in ogni caso
prevenzione e repressione. Nessun dogmatismo, nessuna formula magica. Investimento
pubblico, investimento privato. Intervento pubblico e aiuti privati. Guerra totale alla
miseria.
All'inizio fu la sconfitta, molto dopo pareggiammo e solo alla fine cominciammo a vincere.
E quando stavamo cominciando a vincere, esplosero le mine dimenticate di antichi
pederasti o il fariseismo dei contabili che si scandalizzavano perchè si compravano e
vendevano case a prezzi differenti. Così come molto prima si erano scandalizzate le
istituzioni di beneficienza quando noi avevamo iniziato a chiudere i pensionati insalubri
dove erano lasciati a morire per pochi soldi anziani da loro sconosciuti e si vide come
rapidamente aumentava la richiesta di poter mangiare e dormire altrove.
Governare la città, questo è certo, richiede molte volte di nascondere problemi laceranti al
fine di risolverli senza offendere troppo la sensibilità pubblica. Perchè negarlo? Ma nella
maggioranza dei casi governare la città significa svelare al pubblico realtà occulte. Il
governante pone la città di fronte allo specchio delle sue stesse miserie,
5
�di realtà conosciute ma sottaciute, dimenticate, occultate.
Una casa nuova in un quartiere pericoloso non è una nuova casa. Questo è la lezione che
abbiamo imparato. Queste case nuove si fanno vecchie rapidamente, così come lo sono i
volti invecchiati di bambini e bambine costretti a lavorare anzitempo nei paesi arretrati.
La lezione è che la ricchezza e la miseria colonizzano il territorio. La ricchezza, con i suoi
prezzi alti e con il taglio minimo delle particelle, e se necessario con le polizie private,
come a Caracas; la miseria invece mediante un'arma ugualmente efficiente: la paura della
classe media verso l'insicurezza e la eccessiva diversità.
La verità è che nella Barcellona tollerante e liberale si sono ridotti i crimini da un 25 a un
15% in dieci anni, come dire quasi alla metà, mentre nella Londra della legge e dell'ordine,
aumentavano, sempre in dieci anni, fino a una volta e mezza. Ben lo sa Tony Blair, che ha
trasformato questo tema in cavallo di battaglia della sua campagna elettorale. La London
School of Economics aveva dimostrato che il puritanesimo radicale della Signora Thatcher
e del suo governo, condannava gli emarginati a rimanere senza rimedio nella loro
condizione.
Soffermiamoci per un momento sul carattere colonizzatore del territorio che possiedono sia
la ricchezza che la miseria, perchè questo ci porta ad una interessante riflessione
metodologica.
Questi effetti - di comportamenti di alcuni cittadini sopra quelli di altri - gli economisti, me
compreso, li chiamano esteriorità, perchè sono fenomeni che si producono al di fuori,
all'esterno dei confini del modello. Queste restrizioni, in ogni sapere scientifico - non
voglio spiegare a un pubblico di architetti che un modello in scala 1 a 1 aggiunge qualcosa
alla collezione degli oggetti esistenti, ma nulla alla scienza che li studia - questi limiti,
presuppongono in economia, l'inter-indipendenza tra le funzioni dell'iutilità e della
produzione dei singoli individui e delle singole imprese rispettivamente. Tutta la teoria
dell'equilibrio di mercato si basa sull'ipotesi che ogni persona ottimizza le sue scelte di
consumo e di produzione senza alcuna relazione con la forma delle funzioni di utilità e
produzione degli altri partecipanti al mercato. Quando questo non succede, è allora che la
teoria ammette i limiti di mercato e la possibilità che si giustifichi l'intervento pubblico. E
non è giustificazione da poco. Le esteriorità positive e negative, cioè le contiguità tra gli
individui che producono benefici imprevisti (una maggiore consapevolezza nella città
rispetto alla vita isolata, per esempio) o ulteriori pregiudizi (insicurezza cittadina etc.)
queste esteriorità, ripeto, non sono un elemento insignificante per costruire una forte teoria
dell'azione pubblica e della Polis.
Richiamo la vostra attenzione sulla necessità di acquisire una certa dose di modestia
davanti al sollevarsi della polvere dei sermoni su quello che si dovrebbe o non si dovrebbe
fare, o semplicemente sulla necessità di realizzare (a Roma, per esempio, questi
ammonimenti sono ricorrenti). La gente ha molto chiaro che non tutto ciò che è pubblico è
buono. Alcuni lo hanno fin troppo chiaro, come quel incaricato di aprire la strada per la
bocca del cratere del Vesuvio, che passate le cinque del pomeriggio, dicesse per
giustificari: "Roma ha detto alle cinque e basta; già si sa, politici, l'Italia, tutto il mondo",
che sarebbe come dire: viviamo nel regno dell'assurdo, tutto quello che viene dall'alto è
cattivo.
6
�Fortunatamente quando una paese ha raggiunto a fatica questa coscienza del rigore
necessario nell'azione pubblica - a volte conquistata drammaticamente per la temporanea
carenza del settore pubblico, come è successo in Catalogna prima della Seconda
Repubblica, o posteriormente alla Guerra Civile - la corazza della auto-esigenza si
trasforma in attitudine propositiva convincente e feconda in quanto si danno le condizioni
per l'azione.
Questa è l'origine come credo, dell'ottimismo esigente dei Bohigas, Sola Morales,
Acebillo, Busquets, Llop, de Lecea, che si è riversato sulle strade e sulle piazze di
Barcellona a partire dal 1980.
Questo è anche quello che spero stia accadendo attualmente in Calabria e in generale nel
sud dell'Italia ora che gli eccessi di uno statalismo male inteso e il malanno della
'collusione' e della 'protezione' privata iniziano a cedere il passo alla libertà creativa. Un
nuovo rinascimento si presenta nell'Italia totalmente europea di oggi, un'Italia che risolve
soddisfacentemente una equazione che è quella della Spagna, cioè quella di riuscire ad
edificare una società moderna in uno spazio attraversato da molti paralleli come quelli che
vanno dalla Germania al NordAfrica. Il ruolo delle città in questo processo sta divenendo
decisivo.
Voi state culminando il vostro periodo di gestazione di nuove idee, il periodo della chimica
del "consensus building" (costruzione del consenso) molto più lungo e lento di quello della
fisica delle trasformazioni urbane. Le opere nonostante a volte ci sembrino dilungarsi
un'eternità, sono rapide se confrontate con il tempo impiegato nella costruzione del
consenso sui grandi progetti.
Gioia Tauro, il Ponte sullo Stretto di Messina, la terza carreggiata dell'autostrada, l'arrivo
dell'Alta Velocità etc. saranno stati progetti lungamente attesi, ma non per questo dagli
esiti meno rivoluzionari nel momento della loro realizzazione, né meno carichi di effetti.
Soffermiamoci un momento su questo punto prima di entrare nella parte finale della
lezione.
E' probabile che la giustizia storica consisterebbe in una specie di distribuzione salomonica
dei grandi progetti lungo le decadi e nei diversi territori, forse a leggero vantaggio di
territori lontani dal centro del sistema delle città per compensare il fatto che la vicinanza al
centro porta con sé una densità di relazioni che rende meno impellente lo shock esterno o
istantaneo delle grandi iniziative. (Dico leggero vantaggio per non scostarmi da una
modestia metodologica in rispetto all'intervento pubblico).
Questa distribuzione ideale dovrebbe essere consapevole di una specie di diritto umano,
mai formulato e tuttavia presente nella storia e che genera, quando assente, molte
ribellioni, secondo mil quale tutti dovremmo aver vissuto un momento di speranza e di
qualche realizzazione nel corso della nostra vita.
Il fatto è che questo ciclo è lontano dal prodursi. La generazione del mio nonno paterno
(1860-1911) non arrivò a vivere nessuna grande guerra. Karl Polanyi arrivò a battezzare
"100 anni di pace", quelli che trascorsero dalla fine dell'ultima guerra napoleonica all'inizio
della prima guerra mondiale. Inutile insistere sul perchè di un generalizzato
internazionalismo durante il cambio di secolo.
7
�Differentemente la generazione di mio padre che nacque nello stesso 1911, visse in seguito
ad una Guerra Mondiale, una Guerra Civile terribile (la prima nella quale una grande città
fu bombardata dall'aria - Barcellona - e in cui un'altra città fu totalmente distrutta dall'aria Guernica - ), e una seconda Guerra Mondiale, nella quale due grandi città furono rase al
suolo da una sola bomba.
Ricordiamo qui Kenzaburo Oè, Premio Nobel giapponese che scrisse sull'assurdo di
Hiroshima per l'assurdo presente nella sua vita familiare. Credo che Oé disse di Hiroshima
che la tragedia della scomparsa della città è che la morte di una persona non impedisce la
sua sopravvivenza nella memoria di quelli che restano, ma la morte di una città equivale
alla scomparsa della sua stessa memoria. Muore ogni persona e ognuna di quelle che hanno
vissuto con lei. Sparisce la memoria.
E' chiaro che non vi è giustizia distributiva nella storia e senza dubbio per questo dobbiamo
sperare nel passaggio del treno della fortuna e se è necessario costruire alla fortuna un
appiglio. In questo consistono i grandi eventi: qualche volta non sono altro che segnali di
una era fortemente attesa, scuse che la storia si prende per presentarsi all'improvviso,
splendida, con il dono dei sogni realizzati.
Torniamo di nuovo all'architettura e al suo appuntamento con la storia. La migliore notizia
per le vittime del terrore basco, incluse le famiglie dei terroristi, è l'inaugurazione del
Museo Guggenheim di Bilbao, e naturalmente, l'evoluzione delle cose in Irlanda del Nord.
Il museo di Gehry e la nuova metropolitana di Foster, hanno rotto il maleficio di una città e speriamo anche di un paese solo visto in funzione della tragedia e della morte - che
comincia di nuovo ad essere immaginata come lo scenario della costruzione e della vita,
frustrando cosi l'ossessione paurosa che è tecnicamente l'oggetto di tutta la politica del
terrore. La Expo di Lisbona, i Giochi di Barcellona, il treno ad alta velocità di Siviglia, in
occasione della Expo del 92, per menzionare altrettanti momenti nei quali la scintilla della
contingenza sembra aver messo in marcia il motore dell'evoluzione.
Fui uno dei pochi catalani che si rallegrarono pubblicamente del treno ad alta velocità
Madrid-Siviglia nonostante sapessi che il treno Madrid-Barcellona e quello tra Barcellona
e la frontiera francese fossero più redditizi e conoscessi l'eccessiva parsimonia che questo
progetto ha nei programmi di Madrid e di Parigi. Accettai come buona la motivazione di
Felipe Gonzàlez, nel senso che questo treno si sarebbe fatto ugualmente e che al contrario
non era così evidente che il treno Madrid-Africa non si facesse per una scusa del genere.
Difesi l'idea che per Barcellona fosse interessante non essere un "cul-de-sac", non
costituire il nuovo Sud francese, ma piuttosto un territorio di passaggio per l'asse
centroeuropa-penisolaiberica, interpretando che questa fosse - come è - una riserva di
ricchezza culturale ed economica per lo sviluppo della mia città e non solo una zavorra o
una minaccia, come alcuni ritengono e, diciamolo pure, come la storia ha disgraziatamente
più volte dimostrato. A Barcellona interessa una Penisola Iberica ricca e felice e non il
contrario; una Spagna testa di ponte verso l'America Latina e il NordAfrica e non
introflessa e lamentosa.
Se le valli dei Pirenei, precedentemente in conflitto tra loro, hanno imparato a collaborare;
se durante la cerimonia dell'apertura del tunnel Puymorens, lungo la linea BarcellonaPuigcerdà-Tolouse erano presenti i sindaci o 'consuls' di Andorra che sono favorevoli ad
altri tunnel e ad altri assi, le città non possono essere da meno. Lo dico perchè Reggio
8
�Calabria deve lottare strenuamente per il ponte sullo Stretto, indipendentemente dal punto
per il quale passerà esattamente. Non è un problema, credo, di poca rilevanza, ma di
fertilizzazione di tutto l'interland. Il mondo delle città sarà molto competitivo e non
ammette rimpianti nè perdona inattività. E' necessario scegliere la miglior soluzione e
scommettere su quella. E, se non è buona, cambiarla.
Si tratta anche di agire e spiegare. La gente vuole i fatti, ma allo stesso tempo, chiede la
loro giustificazione. Vuole vedere e toccare, ma sente l'esigenza anche di stare ad ascoltare.
In una delle ultime sessioni dei miei seminari all'Università di Roma ho potuto constatare,
pochi giorni fa, la profonda inerzia di molti anni di pessimismo accettato, anche di fronte
all'evidenza che le cose stiano cambiando. Proposi allora un'analisi lucida delle difficoltà e
virtù di Roma come preambolo per un teorico Piano Strategico.
Dal punto di vista passivo la carenza di un sentimento del presente come anticipatore del
futuro; la carenza di spirito combattivo e di una "leadership" semplice. Dal punto di vista
attivo, a parte i noti punti forti di Roma, una riflessione sulla sostenibilità ed un'altra sulla
vocazione della città.
Può darsi che, in alcuna misura, queste idee siano valide anche per altre città italiane che
conosco meno.
Il passato ha un così importante peso che il futuro costituisce un tema minore.
A paragone con Madrid e Barcellona, Roma vive il peggiore dei due mondi: è la capitale,
già lo abbiamo visto, colpevole di tutto e, senza dubbio, per questa stessa ragione, lo Stato
non investe in essa più di una piccola percentuale di ciò che i romani considerano il
minimo necessario. D'altra parte, essendo una città che dipende molto da se stessa,
incomparabilmente più di Madrid o Parigi, non può formulare una mistica o una epica di
città-città, di "self-made city", come Barcellona: nessuno lo crederebbe, almeno all'inizio.
La sovrapposizione di poteri, religioso, cultural-archeologico e municipale, anche essendo
quest'ultimo molto forte e più legittimato che mai, non facilita le cose.
In cambio Roma dovrà riflettere con più tranquillità sul fatto che nessuna città si è
dimostrata sostenibile a lungo termine alle attuali condizioni. Non parliamo
incessantemente di sostenibilità? Bene, Roma è più sostenibile - nei limiti delle sue
condizioni, non certo ottimali - di altre città che oggi sembrano ben inserite. Roma conosce
l'arte di invecchiare dignitosamente ed è probabile che quest'arte si renda necessaria alla
fine per quasi tutte le grandi città. Per iniziare i romani possiedono un alto grado di
capacità nel convivere con un mezzo intoccabile, stretto e carico di simboli; ed una
notevole capacità di sfruttare lo spazio/tempo. Si dovrebbero trarre maggior profitti da
queste qualità.
Detto questo, è evidente che nessuno possa sopravvivere solo conservando. In assenza di
nuove costruzioni la città non si mantiene, né può sopravvivere ciò che è vecchio. Tutte le
città devono trovare la loro propria formula per combinare i simboli esistenti con i nuovi.
Senza questi ultimi l' antichità si converte in ripetizione.
In ultimo, nessuna città del mondo ha tanti crediti come li hanno le città italiane per capire
e rappresentare un mondo che è sempre di più un mondo di città. I francesi, gli spagnoli,
9
�gli inglesi possono saperne di più di nazioni, finanche di imperi, perchè i loro furono più
recenti. Però nessuno è in grado di insegnare molto né a Roma né a nessuna delle città
italiane rispetto a quello che una città è e significa.
E vi assicuro che il futuro delle nazioni si giocherà sull'efficienza dei suoi sistemi di città.
L'esperienza di un Sindaco non si può spiegare del tutto senza una confessione, tra le
molte.
Si tratta dell'emozione con cui per opera dell'arte dell'architettura e della costruzione
appaiono nella città nuovi simboli destinati a durare.
Non mi riferisco tanto alla funzione, quanto al valore di questi artefatti costruiti. Piazze o
case, alberi piantati in un determinato luogo e ordine, monumenti nuovi, restaurati o
riutilizzati, arredo urbano più o meno stabile e resistente, scuole, marciapiedi e passeggiate,
torri di comunicazione, muri di contenimento, dighe, teatri: tutti questi rappresentano il
teatro della vita, messaggi lanciati più o meno coscientemente come bottiglie nel mare al
corso della storia, manifestazioni a volte eccessive del nostro passaggio per la città, ma in
tutti i casi visibili, corporee, criticabili, azioni divenute oggetto che migliaia di occhi
guarderanno con rispetto o ignoreranno, che migliaia di mani e piedi calpesteranno, o
toccheranno, o cambieranno, e che fanno della città uno dei pochi concetti resistenti del
nostro presente e del nostro futuro, uno dei concetti più universali, perchè universale e
comune è l'esperienza che di esse abbiamo.
Quindi se c'è una professione che detiene la chiave del suo cambiamento, con il permesso
del suo 'sovrintendente', eretto a garante di quei valori, drammatico dovere virtuale e non
attuabile, questa è la vostra, che rende voi e la vostra professione uno dei sogni più diffusi
e ambiti tra i giovani, al livello degli attori di quella costruzione immateriale ed allo stesso
tempo magica che è la rappresentazione scenica. Non è un caso che il Congresso della UIA
di Barcellona del 1997 si sia convertito in un rito dualistico tra gente comune e 'vedette'
tutti della stessa professione.
Devo dire che sono molto grato a Norman Foster e Kenneth Frampton per aver capito al
volo di cosa si trattasse e aver accettato di convertire la Plaza dels Angels, detta anche de
Las Nacions, davanti al bianco MACBA - il Museo di Arte Contemporanea - nello
scenario del miglior dibattito architettonico. Probabilmente nessun congresso di
architettura potrà privarsi d'ora in avanti di un dibattito sulla dura pietra cittadina e il Foro
e l'Agorà torneranno alla loro funzione.
Il primo Presidente della Generalitat restituita, Josep Tarradellas, insisteva tra ironia e
sincerità con il suo sorriso di contadino così difficile da decifrare, ma così seduttore, nel
fatto che avrebbe desiderato essere sindaco: "Perchè Lei, signor Sindaco - diceva - le opere
le vede e le tocca e Lei incontra la gente per la strada, mentre io, sa che faccio? Io mi
limito a firmare decreti!"
Manifestava così la sua amarezza non priva di maestosità, di rappresentante di un potere
astratto, come è la nazione, che non è corporeo, che esiste - e talvolta con grande forza! ma solo nella mente della gente e nei confini falsi e irreali che nelle mappe separano un
paese dall'altro. Forza immensa che ha permesso i maggiori progressi e ha causato le
maggiori catastrofi, però forza ideale e non realtà tangibile.
10
�A Barcellona, dopo 40 anni di dittatura arrivammo in un dato momento, che non fu breve,
ad una continua euforia di impeto costruttivo. Come una primavera che si fa aspettare e
quando arriva sorprende per la sua intensità e la sua bellezza, come quelle gardenie che
tardano tanto a fiorire, che non terminano mai di sbocciare e che nel momento in cui lo
fanno esplodono tutto il possibile in quantità, aroma e nel bianco dei loro petali.
Questo accadde a Barcellona....e continua ad accadere. Ho trascorso otto mesi fuori della
mia città, vivendo a Roma e realizzando quattro viaggi in Americalatina e Nordamerica. In
occasione di questi spostamenti così come per Natale e Pasqua sono tornato a Barcellona.
Ogni volta ho trovato delle novità.
La sensazione che questo produce è difficile da descrivere. Si è giunti negli ultimi 20 anni ,
a valutare Barcellona in termini di migliorie. L'occhio si è abituato non tanto a delle forme
quanto a dei ritmi di evoluzione delle forme. Ritmi sottomessi a principi di qualità talvolta
violati, indubbiamente anche violentati, come quando cade il gancio di cemento di Chillida
o i pezzi di calcinaccio di pietra di Montjuic nell'Eixample, o quando una Torre delle
Comunicazioni, la piccola, quella della Compagnia Telefonica a Montjuic, si trova
duecento metri troppo all'interno di uno scenario; torre che doveva servire a segnare più
all'esterno il punto di riferimento rispettoso e utile.
L'altra torre delle Telecomunicazioni, quella di Foster, risultato di un attento processo di
partecipazione professionale e sociale e quindi di selezione, condotto da Juli Esteban e
Joan Busquets, è meno fuori scala di quanto possa apparire. Un mio amico filosofo mi
raccontava che coprendola alla vista con la mano era possibile recuperare la scala della
Serra di Collserola e l'equilibrio del suo "skyline", che altrimenti risulta miniaturizzato e
ridimensionato dall'enorme rilevanza della torre. Ed è vero: potrete sperimentarlo la
prossima volta che vi recherete a Barcellona. Senza dubbio la torre aldilà della sua
originalità ed eleganza che supera l'immagine eccessivamente funzionale di altre torri del
genere, è pensata alla scala di un'altra e diversa città, più grande di quella che si può
osservare da questo lato della Serra: corrisponde alle dimensioni della città metropolitana,
la città di 3-4 milioni che circonda la Serra da entrambi i lati. Adesso la torre ci orienta con
sicurezza da lontano quando torniamo a casa dal mare o dalla montagna. E quando siamo a
casa ci ricorda che la città vera in cui ci troviamo non corrisponde a quella che vediamo.
Lo dico molto a mio svantaggio perchè sono tra coloro che credono che una città è più
difficile da governare se non la si vede. Tanto è così, che proposi di trasferire il Consiglio
Plenario del Comune all'ultimo piano dell'edificio "Novissimo", una volta soppresse tre dei
dodici piani e e recuperato lo skyline della città vista dal mare. Ho pensato sempre che il
pericolo delle torri, tanto quella delle Comunicazioni come quella della Villa Olimpica,
fosse di stabilire una competizione ripetitiva di questi artefatti, dei quali ogni generazione
ne avrebbe dovuto costruire alcune, pochissime, "cum grano salis". Manhattan e San
Gimignano non sono fenomeni facilmente replicabili.
Gli incidenti architettonici singolari, quando si pongono in un intorno caratterizzato dalla
mobilità sono meno drammatici o per meglio dire, sono atti di un dramma che non finisce
lì, che continua, che non inquieta per la sua irreversibilità.
La fiducia della città verso se stessa diviene allora immensa. L'opera pubblica assume un
credito quasi infinito.
11
�Sono molte le emozioni positive sommate: i giardini di Elias Torres in Villa Cecilia o il
Parco di Beverly Pepper; molte nuove terrazze sulla città, come il poderoso podio di Gae
Aulenti ad ovest di Barcellona, nella uscita del Museo Nazional d'Arte della Catalogna o il
Parco del Migdia, un po' più su, o ancora i bordi laterali del Cinturòn di Acebillo e Manuel
Ribas Piera nella Ronda del Dalt, con viste inedite sopra il piano di Barcellona, e verso le
pendici della Serra che lì iniziano ad inclinarsi, o l'operazione di riqualificazione di punti
della città di scarsa caratterizzazione, come la Piazza del General Moragues, vicino al
ponte di Calatrava, dove la gente dimostrò tutto il suo entusiasmo quando lo scultore
Ellsworth Kelly salì sulla sua sommità a salutare, e che lo fece esclamare: " è la prima
volta che uno scultore viene acclamato come un cantante". Tutto ciò, in breve tempo, ha
fatto della città una realtà poliedrica, come quella di un caleidoscopio.
E' stata ed è un' epoca entusiasmante che gli dei, lo Stato, gli architetti hanno regalato alla
città .., un epoca però che noi (e qui includo la città e gli architetti alla comunità
committente e artefice) abbiamo desiderato ardentemente per decenni, decenni di silenzio,
di frustrazione, di disegni e di ricerche che, senza dubbio, servirono a cristallizzare la più
apprezzata delle gioie dell'ingegneria sociale: il consenso sul progetto, sui grandi progetti.
Mi rendo di trovarmi ad accettare indirettamente che la fase attuale della costruzione e
dell'architettura italiana abbia qualcosa di inevitabile, ma speriamo in quello che i cattolici
chiamano Avvento, oscurità premonitrice e necessaria, rumore di un computer che
computa preventivamente , ansia del giovane che tuttavia non riesce nella realizzazione
matura dei suoi progetti e questo dopo molte vecchiaie e senilità, dopo molto classicismo,
nel paese della memoria, del già fatto, dove il necessario contributo di originalità nella
quale risiede tutta l'arte diviene una prodezza quasi impossibile.
Prendetela come una provocazione amichevole di un "exconsul" della provincia Laietana.
Exconsul che oggi si domanda se i tempi non ci preparino nella nostra città un castigo
futuro, una ricompensa negativa a tante emozioni vissute, a tante realizzazioni in poco
tempo di sogni antichi: un riposo obbligato o dettato per tutti coloro che possono avere la
sensazione di aver già dato alla città, da livelli di governo più alti, tutto quello che la città
si meritava.
La maggior parte delle cose nuove che si vedono a Barcellona sono posteriori al 1992: il
parco del nodo della Trinidad, l'Hotel Arts, l'Illa Diagonal, la Plaza de las Glorias, il Port
Vell, e la Rambla del Mar, il MACBA, il CCCB, i nuovi spazi nella Città Vecchia, il
Museo Barbier-Muller, la riqualificazione del Monastero di Pedralbes, il gotico e il
romanico nuovamente installati nel Museo Nazionale di Catalogna, il Teatro Nazionale il
lento Auditorio di Moneo ancora in costruzione, l'incendio e la ricostruzione del teatro
Liceo, la rivitalizzazione delle strade automobilistiche (Aragon-Guipuzcoa, Meridiana,
Gran Via, Mistral) con marciapiedi ampliati tramite la riduzione della carreggiata centrale
di traffico che si è potuta realizzare grazie alle Ronde (con un abbassamento sul livello del
traffico del 15 %) e il proseguimento della Diagonal verso il mare, il recupero delle aree di
antiche fabbriche per la costruzione di nuovi complessi residenziali, le scale meccaniche a
cielo aperto nei quartieri alti (Carmelo e Città Meridiana), il World Trade Center, e così via
dicendo.
Ma non sono venuto a Reggio Calabria a recitare né un memoriale di elogi, né uno di
desideri incompiuti della mia città, sebbene siano molte le cose che ai livelli più alti di
governo si sarebbero dovute fare in questo periodo - e non si sono fatte - per accompagnare
dall'alto lo sforzo della città, soprattutto sul terreno dei trasporti e delle attrezzature
12
�logistiche e nell'approvazione della nuova Legge Municipale e di tutto quello che essa
rappresenta. Senza dubbio ad una città che migliora tanto e tanto in fretta accade di essere
frenata dall'esterno. Ma essa stessa non ha smesso di migliorare e il freno esterno prima o
poi sparirà.
Spero solo che sappiano che questa città da tanti considerata come modello, questa città
della quale Andrea Rinaldi ha detto con eccesso evidente: "Mentre l'Italia insegue
dormendo il sogno del suo glorioso passato...mentre in Francia l'architettura in piena forma
si palesa in isolate opere monumentali... mentre a Berlino l'IBA e le trasformazioni in atto
dopo la caduta del muro si evidenziano alla scala dell'edificio inteso come volume capace
di ordinare lo spazio circostante, a Barcellona il processo si inverte e le trasformazioni si
originano prima a livello dello spazio pubblico e poi della forma architettonica", anche
questa città, dico, inclusa questa città, soffre di insufficienze e cerca di inventare un futuro
migliore come suggerisce il progetto per il Foro Universale delle Culture.
Perchè questa città non ha nulla di garantito e questo è quello che la rende uguale a tutte le
altre e più sorella con queste.
E' a questo titolo, solo per questo, che mi onoro di accettare la Laurea che mi concedete,
che non concedete a me ma anche alla piccola tribù di architetti (locali e stranieri) ed anche
agli ingegneri, gli economisti, i giuristi, rappresentanti delle comunità di quartiere, le ONG
(Organizzazioni Non Governative), impresari e lavoratori, volontari e funzionari, Sindaci
vari e Consiglieri che hanno contribuito marginalmente da Barcellona a far sì che nel
mondo si pensi che la città ha un rimedio, e che le città non sono la causa dei problemi
della nostra specie, ma solo il loro contenitore e forse, speriamo, lo scenario della loro
soluzione.
Vedo difficile che il mondo possa guadagnare una regola se le città non migliorano, ma
credo possibile che migliorino. Sappiamo che stanno migliorando e chiedo, come Jaime
Lerner, ex sindaco di Curitiba, in Brasile, che le università smettano di parlare della
tragedia urbana per iniziare a contribuire alla sua soluzione; che sarà, non ho dubbi, una
soluzione positiva.
13
�Lección magistral, Reggio-Calabria, martes 26 de Mayo 1998
ARQUITECTURA Y CIUDAD EN UN MUNDO ABIERTO
Pasqual MARAGALL i MIRA
El mundo se nos aparece hoy como una aldea a la que llamamos global. Es decir, que
creemos haber ensanchado los límites de nuestros barrios y calles hasta confines alejados,
gracias a los medios de comunicación, a los viajes, a los cruces familiares y a la mezcla de
culturas.
Sin embargo, mi generación, que ya vivió en los primeros años sesenta en la convicción de
asistir a la mundialización de la política, -- en tiempos de Kennedy, Kruschev y el Papa
Juan XXIII, y del primer Castro, el de los discursos de Sierra Maestra y la entrada en La
Habana --, tiene la obligación de tomar algunas precauciones, después de haber vivido lo
que vino después.
Prefiero hablar de un mundo abierto que de una aldea global o ciudad global; un mundo
abierto al contacto pero también a la incertidumbre.
Creo sinceramente que un mundo de ciudades, -- una Europa de las ciudades en nuestro
caso --, es más atractivo y, lo que resulta determinante, más operativo que el mundo global.
En Europa debemos hablar incluso de una Europa de las regiones y de las ciudades, porque
las culturas que hemos ido creando no siempre han terminado siendo Estados nacionales,
aún siendo en ocasiones culturas nacionales con idioma, literatura y características propias.
Escocia, Flandes, Catalunya, Gales, Galicia, Euskadi, Baviera, etc. serían ejemplos en este
sentido. Irlanda, Eslovenia, Ucrania y otros serían ejemplos de culturas nacionales
europeas que sólo en el siglo XX,-- y algunas muy recientemente--, han obtenido status,
son estado.
Sin embargo, si miramos Europa desde el satélite vemos una constelación de puntos
luminosos. No vemos fronteras, ni estatales ni regionales. Esas constelaciones son las
culturas construidas, físicamente existentes.
Tan sólo observando esa imagen aprendemos ya algo útil sobre el mundo, algo que no nos
dice el concepto de aldea global. La organización de los puntos luminosos, reflejo de las
ciudades, dibuja unos recorridos, señala concentraciones y evidencia vacíos. Se forman
constelaciones densas como el Randstadt, el sur este inglés, el Rühr-Rhin, el triángulo
Génova-Torino-Milán, o la región metropolitana de Nápoles, punto culminante de una
línea costera que aparece como ciudad lineal, lo mismo que ocurre con Barcelona y la
costa mediterránea septentrional española hasta el Golfo de León.
De vez en cuando aparecen estrellas solitarias que normalmente corresponden a capitales
estatales, es decir, son producto no tanto de la aleatoria distribución de las poblaciones en
14
�valles y montes, en costas y llanuras sino de la voluntad racional de un país constituido en
estado,-- o de su monarca --, de ubicar la capital en un determinado punto de la geografía.
Moscú, Petrogrado, Berlín, París, Madrid, casi tanto como Brasilia, muestran una
localización no casual, sino lógica. La lógica de Pedro el Grande o de Felipe II, como la de
Kubitschev en Brasil, o, de nuevo, la de Lenin al devolver la capitalidad a Moscú, era una
lógica de gobierno, una búsqueda de equidistancia o baricentro, una optimización querida
más que un equilibrio hallado.
Es posible que en ciertos casos sea la desertización del entorno provocada por una capital
potente, más allá de los límites de su zona metropolitana de influencia, la que produce la
estrella solitaria.
Este hecho debe hacernos reflexionar. Porque demuestra, contra la hipótesis inicial, la
fuerza de los sentimientos y de las ideas compartidas. Debemos admitir que el mapa que
vemos, ese firmamento invertido que se ve desde el satélite cuando se enfoca el planeta, no
refleja sólo fuerzas materiales y espontáneas sino factores culturales y políticos. Es decir,
que las fronteras, aún si no se ven en ese mapa, actúan sobre él y lo modifican, que el
mundo es aún y quizás más que otra cosa, un mundo de estados,
La apuesta que les propongo, sin embargo, es que, siendo esto verdad, lo es también que el
camino que conduce desde el actual mundo de estados al mundo global, al mundo abierto,
al mundo sin fronteras, es una ruta que pasa por el mundo de las ciudades y por la Europa
de las regiones.
En primer lugar: el mundo global, la ciudad global, el pensamiento de que mi ciudad ya no
existe porque mi auténtica ciudad es el mundo, es una idea poco útil. Se trata de un
concepto paralizante.
Tomemos un ejemplo. En Río de Janeiro 1992, en la Cumbre de la Tierra, donde tantas
cosas buenas sucedieron, no se reparó sin embargo en el carácter ambiguo de algunas de
las conclusiones. “Pensar globalmente y actuar localmente”, se dijo, sin darse cuenta de
que la gente está habituada a pensar antes de actuar y que en consecuencia lo que se les
estaba diciendo es: “No actúe Vd. hasta que no reciba una orden nuestra, una orden global,
surgida del pensamiento global”, que aparece aquí como pensamiento único e inapelable,
igual que el neoliberalismo que nos ha inundado desde aquel noviembre de 1978 en que el
estado de California votó en masa la proposición 13ª contra los impuestos sobre la
propiedad.
El pensamiento global comete errores considerables. En 1974, anunció que el petróleo
duraría 20 años. Y llevamos 24! Otro error: se nos había anunciado que la población
mundial dejaría de crecer en el año 2050, con alrededor de 15.000 millones de habitantes.
Ahora parece que plafonará mucho antes, en el 2015/2020, y con muchos menos
habitantes. Son notables los estragos que la pareja Malthus-Ricardo han venido causando
en nuestras mentes impresionables, aunque también puede pensarse que sus avisos
alarmantes hayan precipitado la solución a los problemas que detectaron. En ese caso,
daríamos sus excesos teóricos por buenas medicinas.
Afortunadamente, en aquel mismo cónclave de Río se dijo otra cosa contraria a la primera:
“Hagan Vd. localmente todo lo que pueda hacerse allí”, como queriendo decir: eviten el
transporte de energía,-- energía pura o cosificada--, tanto como puedan.
15
�Esta afirmación, coetánea y coincidente con el preámbulo del tratado de Maastricht que
afirma que la Unión Europea es una unión cada vez más estrecha entre los pueblos dónde
todo se hará tan cerca como se pueda de los ciudadanos, es en realidad una proclama
revolucionaria que trastorna la constante tendencia de las ideas hacia una universalidad
ingenua, sobre todo a partir de 1789.
En muchas ocasiones la bien intencionada universalidad de nuestras aspiraciones, casi diría
su precipitada universalización, tuvo que ser frenada por la diosa historia, que con la peor
perversidad echó mano de los más eficientes particularismos para hacernos retroceder al
punto de partida: el particularismo de la raza, de la etnia, de la religión, de la lengua y
hasta del acento; el cainismo de las ciudades divididas y de las familias enfrentadas. En
Bosnia las tres comunidades llamadas étnicas son de la misma raza y hablan el mismo
lenguaje, sólo la religión y el acento cambian.
En este punto Vds. se preguntaran qué diablos tiene que ver la arquitectura con todo esto.
Podría decirles, y sería una boutade, pero una boutade verídica, que la pelea entre croatas y
bosnios en Mostar se hizo casi irreversible sólo cuando los croatas del barrio oeste
bombardearon el puente viejo (el Stari Most) que les unía al barrio musulmán del este.
Sólo cuando saltó esta pieza de arquitectura.
Pero bien, más allá de la trágica anécdota, aún hoy por resolver, la arquitectura tiene que
ver con lo que les venía contando porque arquitectura es el arte de construir la ciudad y la
ciudad está ahora volviendo a ser el centro de atención del mundo. Han pasado más de 20
siglos desde que la ciudad apareció como el lugar de la Polis y 15 siglos desde que
desapareció como tal en la llamada larga noche medieval. Para reemerger con timidez o
arrogancia pero siempre fugazmente, en la baja edad media catalano-aragonesa, en la
Hansa y en el renacimiento italiano y para ser finalmente reducida a la categoría de “lugar
en la provincia” a partir del siglo XVI. En aquel instante, los dos mundos, el Viejo y el
Nuevo, empezaron a construir dramáticamente el mundo global, un mundo de naciones; la
ciencia empezó a pensar el planeta Tierra como parte del Universo y la filosofía moral,
algo más tarde, ya en el XVIII, empezó a pensar en su organización política.
Dos cosas deben ser aclaradas aquí. Una: ¿cómo sabemos que la actual globalización es la
definitiva y no otra ingenuidad? Segunda: ¿porqué se supone que la arquitectura construye
ciudades y no simplemente casas y edificios?
La actual globalización no es la buena ni la definitiva. Es una más de las pulsiones
universalizadoras que se han ido sucediendo cíclicamente a lo largo de la historia. A
finales del XIX tanto los financieros como los proletarios eran internacionalistas. Hasta los
aristócratas como el barón de Coubertin lo eran.
El universalismo de Marx en aquella época llegó a un grado importante de consciencia de
sus propios límites cuando anunció que sólo la desaparición de las naciones – para la cual
no fijaba fecha – prepararía el escenario de una sociedad mundial justa.
Pero Marx ignoraba que toda la economía política clásica de la cual formaba parte con
Smith, Malthus y Ricardo, estaba destinada a quedarse corta. La construcción del nuevo
mundo y concretamente la formidable expansión de la agricultura norteamericana, así
como las sucesivas oleadas de emigración europea, hicieron crecer la población
norteamericana no indígena de 4 millones en el momento de la Revolución Francesa a 125
en el inicio de la primera Guerra Mundial, y redujeron, por ejemplo, la población irlandesa
16
�en un 25 % tras el hambre de 1843. Todo esto trastocó las previsiones catastróficas, si bien
redentoras, de una clase obrera universal empobrecida y consciente. Esa clase fue llevada
una y otra vez en Europa a los enfrentamientos nacionalitarios que han convertido nuestro
siglo en una tragedia muy superior a lo que el siglo XIX hacia prever.
También Keynes en 1930 y de nuevo, sin éxito, en 1944-45, defendió la posibilidad de una
moneda mundial y de un auténtico banco mundial, elementos del gobierno mundial que
desde Kant existían virtualmente como propuesta o hipótesis.
Fíjense que hoy estamos asistiendo tan sólo a algunos intentos, difíciles, de crear una
política económica europea para acompañar a la moneda europea que ya ha nacido y de
dotar a la Comisión Europea de un presidente electo, es decir, de empezar a dibujar un
gobierno europeo.
La lección de humildad a que nos han sometido la audacia y la estupidez de nuestras
pretensiones colectivas ha sido en este siglo apabullante.
Se trata de admitir que de momento el mundo global sólo se puede construir a pedazos,
regionalizándolo en su organización y de saber que esa regionalización se establecerá al
nivel que marquen, como tamaño económico mínimo, las economías más grandes. La
creación de los Estados Unidos en 1776 sancionaba para dos siglos más tarde la necesaria
unificación de Europa. ¡Podíamos haberlo pensado antes! ¿Cómo no nos dimos cuenta?
Entre tanto, especialmente en los períodos de paz y de crecimiento económico, el sistema
global tiende a descentralizarse. Relaja las restricciones obligadas por el equilibrio del
terror y la nacionalización de la Polis determinada por ese mismo equilibrio. Dentro de
cada estado-nación las ciudades captan una porción mayor de los recursos públicos, la
educación y la sanidad mejoran a expensas de la defensa, las empresas saltan fronteras y
crean un espacio multinacional en que las ciudades se ofrecen como sedes de sus
establecimientos, compitiendo entre sí para obtener el mayor volumen de inversiones
productivas y de conexiones tecnológicas. El mundo se civiliza.
Pero sólo es un mundo global para algunos y en forma limitada. Es sobre todo un mundo
de ciudades, de lugares dónde las empresas por un lado y los representantes públicos por
otro tratan de hacer frente a las demandas y los problemas de la especie humana.
Parecería lógico apuntar hacia un mundo de ciudades razonablemente regionalizado en
grandes conjuntos (Unión Europea, Mercosur, Grupo Andino, Nafta, etc.) y dotado de unos
principios de comportamiento conocidos por empresas y estados. Volveremos brevemente
sobre esto. Avanzo que ello no significa la desaparición de los estados sino su
transformación de entes productivos y defensivos en entes reguladores de derechos, y
socios activos de uniones transnacionales, cosa que ya está comenzando a suceder – muy
notablemente en la Italia de Prodi y Bassanini y, con dificultades, en la de D‟Alema,
D‟Onofrio y Cacciari, es decir, la Italia de la reforma administrativa y la de la reforma
constitucional --.
Esta es la pulsión universalizadora que nos podemos permitir. Un mundo de ciudades
regionalizado por grandes áreas. Pero sin duda un mundo de ciudades. De otro modo la
gente no lo aceptará. No lo aceptará porque aparecería como un mundo lejano e ignorante
de sus problemas. Globalización, así entendida, y “localización” se dan así la mano.
17
�Queda una segunda aclaración. Las ciudades que componen ese mundo parcialmente
globalizado son el objeto real de la arquitectura.
En ello sigo a los maestros. A los del Renacimiento, a los del movimiento moderno y, hoy,
a Oriol Bohigas, a Richard Rogers y a Renzo Piano.
Y obedezco a mi propia experiencia. En Barcelona, construir casas en la degradada Ciutat
Vella de los primeros 80 no servía de nada si no se actuaba también en sanidad, seguridad
y en urbanismo elemental.
Miren Vds. nosotros llegamos al gobierno de la ciudad en 1979 con la idea equivocada de
que los bajos precios de la vivienda en la Ciutat Vella eran una bendición y empezamos a
hacer planes urbanísticos afectando para equipamiento público todo lo que podíamos.
Error.
Pensábamos que había que actuar de modo que los habitantes de la Ciutat Vella se
quedaran a vivir en ella gracias al mantenimiento de los precios bajos y la nueva oferta de
equipamientos. Otro error. No nos dábamos cuenta de que los precios eran bajos porque la
gente se marchaba. Reaccionábamos así contra una gentrificación que ni se había
producido ni se iba a producir por sí sola. La gente se marchaba a Hospitalet, o a Sant
Andreu (a barrios metropolitanos o periféricos del municipio) en cuanto les aumentaban el
sueldo en la empresa, o tan pronto como una segunda persona de la familia encontraba
trabajo. Sólo los padres ancianos se quedaban por falta de medios y de voluntad de
trasladarse lejos de los lugares dónde toda su vida había transcurrido.
La población de Ciutat Vella ha bajado en un 30 o 40%. Aquellos lugares familiares y
cargados de sentido se iban desertizando. Las afectaciones públicas sin recursos de
inversión inmediatos añadían factores de abandono. La criminalidad iba en aumento. Los
vacíos iban siendo ocupados, en parte, y sólo en parte, por gente que carecía de los medios
precisos para mantener una mínima vitalidad comercial y pública de los barrios, a no ser
mediante la creación de códigos defensivos y ghettos de diversa índole.
La teoría del esquiador era la solución: no sólo urbanismo ni sólo seguridad, sino ambos.
Urbanismo más seguridad, ahora el uno y en seguida el otro. Servicios sociales más
limpieza. Política comercial más vivienda. Prevención antes que corrección, pero en todo
caso prevención y corrección. Ningún dogmatismo, ninguna fórmula mágica. Inversión
pública e inversión privada. Acción pública y ayudas benevolentes. Guerra total a la
miseria.
Primero perdimos, sólo mucho después empatamos y finalmente empezamos a ganar. Y
aún cuando ya ganábamos estallaron las minas abandonadas de antiguos pederastas o el
fariseismo de los contables que se escandalizaban porque se habían comprado y vendido
viviendas a precios distintos. Al igual que mucho antes se habían escandalizado
instituciones benéficas cuando nos pusimos a cerrar las pensiones insalubres donde morían
por poco dinero ancianos para ellos desconocidos y vieron cómo, de repente,
incrementaron sus colas para comer o dormir en alguna parte.
Gobernar la ciudad, es cierto, requiere muchas veces de un cierto disimulo de problemas
lacerantes, en tanto se resuelven sin ofender en exceso la sensibilidad pública – para qué
negarlo. Pero en la mayoría de los casos exige desvelar al público realidades ocultas. El
gobernante pone a la ciudad ante el espejo de sus miserias, en realidad sabidas, solo que
olvidadas, tapadas, ocultas.
18
�Una vivienda nueva en un barrio peligroso no es una vivienda nueva. Esa es la lección que
aprendimos. Esa vivienda nueva se hace vieja rápidamente, como esos chicos y chicas con
cara de ancianos de tanto trabajar demasiado pronto.
La lección es que la riqueza y la miseria colonizan el territorio. La riqueza mediante
precios altos (uptown) y mediante tamaños mínimos de parcela (out of town), y si conviene
mediante policías privadas – como en Caracas; la miseria mediante un arma igualmente
efectiva: el miedo de la clase media a la inseguridad y a la diversidad excesiva..
La verdad es que en la Barcelona tolerante y liberal se redujo la victimación percibida
desde un 25% a un 15% en diez años, es decir, casi a la mitad, mientras en el Londres de la
ley y el orden aumentaba hasta una vez y media también en diez años – bien que lo sabe
Tony Blair, que convirtió este tema en caballo de batalla una vez que la London School of
Economics demostró que el puritanismo radical de Ms. Thatcher y su gobierno condenaba
a los marginales a establecerse sin remedio como tales.
Insistamos por un momento en el carácter colonizador del territorio que poseen tanto la
riqueza como la miseria, porque ello nos lleva a una reflexión metodológica interesante.
A estos efectos externos de los comportamientos de algunos ciudadanos sobre los de otros,
los economistas, mi gremio, les llamamos externalidades, porque son fenómenos que se
producen fuera, en el exterior de las restricciones del modelo. Esas restricciones,
necesarias en todo quehacer científico (no voy a explicar a un público de arquitectos que
un modelo a escala 1:1 añade algo a la colección de los objetos existentes pero nada a la
ciencia que estudia esos objetos), esas restricciones, digo, presuponen en economía la
inter-independencia de las funciones de utilidad y de producción de los distintos individuos
y de las distintas empresas, respectivamente. Toda la teoría del equilibrio de mercado se
basa en la hipótesis de que cada persona optimiza sus decisiones de consumo y de
producción sin relación ninguna con la forma de las funciones de utilidad y producción de
los demás participantes en el mercado. Es cuando esto no ocurre así que la teoría admite
las limitaciones del mercado y la posibilidad de que la intervención pública resulte
justificada. Y no es poca justificación. Las externalidades positivas y negativas, es decir,
las contigüidades entre individuos que producen beneficios imprevistos (mayores
conocimientos en la ciudad, en relación con la vida aislada, que los comprados en el
mercado, p.e.) o perjuicios adicionales (inseguridad ciudadana, etc.) esas externalidades,
repito, no son una base insignificante para construir una teoría robusta de la acción pública
y de la Polis.
Llamo la atención de Vds. sobre la necesidad de adquirir una cierta patente de modestia
antes de lanzarse a la arena de los sermones sobre lo que debería hacerse o simplemente
sobre la necesidad de actuar (en Roma, por ejemplo, esas admoniciones son corrientes). La
gente tiene muy claro que no todo lo público es bueno. Algunos lo tienen excesivamente
claro, como ese encargado de abrir la puerta del camino al cráter del Vesuvio, quien,
pasadas las cinco de la tarde sentencia: “Roma ha dicho que a las cinco y basta; ya se sabe,
los políticos, Italia, tutta la monda ”, como diciendo: vivimos en el reino del absurdo, todo
lo que viene de arriba es malo.
Afortunadamente cuando un país ha adquirido trabajosamente ese espíritu de exigencia que
recomiendo respecto de la acción pública, (a veces dramáticamente por la propia carencia
temporal de sector público, como en la Catalunya anterior a la 2ª República, o la posterior
19
�a la guerra civil), la coraza de auto-exigencia se transforma en actitud propositiva
contundente y fecunda en cuanto se dan las condiciones para la acción.
Este es el origen, según creo, del optimismo exigente de los Bohigas, Solà Morales,
Acebillo, Busquets, Llop, de Lecea, que se desbordó sobre las calles y plazas de Barcelona
a partir de 1980.
Y éste es también el que yo espero que se esté haciendo presente en Calabria y en general
en el Sur de Italia ahora que los excesos de un estatalismo mal entendido y la enfermedad
de la colusión y la “protección” privada empiezan a dejar paso a la libertad creativa. Un
nuevo renacimiento se presiente en la Italia totalmente europea de hoy, que resuelve
satisfactoriamente una ecuación que no se le plantea a España, a saber, la de edificar una
sociedad moderna en un espacio que atraviesa tantos paralelos como los que van de
Alemania al Norte de Africa. El rol de las ciudades en ese proceso está siendo decisivo.
Vds. están culminando su periodo de gestación de ideas nuevas, el período de la química
del consensus building, mucho más largo y lento que el de la física de la transformación
urbana. Las obras, aunque a veces nos parezcan una eternidad, son rápidas en comparación
con el tiempo empleado en la generación de consensos sobre los grandes proyectos.
Gioia Tauro, el puente de Messina, el tercer carril de la autopista, la llegada del tren de alta
velocidad etc.. habrán sido proyectos largamente esperados, pero no por ello menos
revolucionarios en el momento de su realización, ni menos cargados de efectos.
Detengámonos un momento en este punto antes de entrar en la parte final de la disertación.
Es probable que la justicia histórica consistiera, de existir, en una especie de distribución
salomónica de los grandes proyectos a lo largo de las décadas y de los distintos territorios,
posiblemente con un ligero favoritismo a favor de los territorios alejados del centro del
sistema de ciudades, para compensar el hecho de que la proximidad al centro trae consigo
una densidad de contactos que hace innecesario el shock exterior o instantáneo de las
grandes iniciativas. (Digo favoritismo ligero para no salirme de la modestia metodológica
con respecto a la acción pública).
Esa distribución ideal debería ser consciente de una especie de derecho humano nunca
formulado – pero presente en la historia y que explica, por ausencia, muchas rebeliones –
según el cual todos tendríamos que haber vivido algún momento de esperanza y alguno de
realización en el curso de nuestras vidas.
El hecho es que ese ciclo está lejos de producirse. La generación de mi abuelo paterno
(1860-1911) no llegó a vivir ninguna gran guerra. Karl Polanyi llegó a bautizar como “100
años de paz” a los que transcurrieron desde el final de la última guerra napoleónica y el
inicio de la primera guerra mundial. Inútil insistir en el porqué del internacionalismo
generalizado del cambio de siglo.
En cambio la generación de mi padre, que nació en el mismo 1911, vivió enseguida una
guerra mundial, una guerra civil terrible (la primera en que una gran ciudad fue
bombardeada desde el aire – Barcelona – y otra totalmente destruida – Guernica - ), y una
segunda guerra mundial, en la cual dos grandes ciudades fueron arrasadas ya con una sola
bomba.
20
�Recordemos aquí a Kenzaburo Oé, el premio Nobel japonés que decidió escribir sobre el
absurdo de Hiroshima por el absurdo presente en su propia vida familiar. Oé creo que dijo
de Hiroshima que la tragedia de la desaparición de la ciudad es que la muerte de una
persona no impide su pervivencia en la memoria de los demás, en tanto que la muerte de
una ciudad equivaldría a la desaparición de la memoria misma. Muere cada persona y cada
una de las que han convivido con aquella. Desaparece la memoria.
Es claro que no hay justicia distributiva en la historia y, sin embargo, o por eso mismo,
debemos esperar agazapados el paso del tren de la fortuna, y si es preciso construirle a la
fortuna un atajo. En eso consisten los grandes eventos. Algunas veces no son más que
anuncios de una era largamente esperada, excusas que la historia se toma para presentarse
de repente, espléndida, con el regalo de los sueños cumplidos.
Llamemos de nuevo a la arquitectura a su cita con la historia. La mejor noticia para las
víctimas del terror vasco, incluidas las familias de los propios terroristas, es la
inauguración del Museo Guggenheim de Bilbao y, por supuesto, la evolución de las cosas
en Irlanda del Norte. El Museo de Ghery y el Metro de Foster, han roto el maleficio de una
ciudad (y esperemos también de un país) solo vistos en función de la tragedia y de la
muerte y que empiezan de nuevo a ser imaginados como escenario de la construcción y de
la vida, frustrando así la obsesión temerosa que es técnicamente el objeto de toda política
de terror.
La Expo de Lisboa, los Juegos de Barcelona, el tren de alta velocidad en Sevilla, con
motivo de la Expo del 92, he aquí otros tantos momentos en que la chispa del
acontecimiento parece haber puesto en marcha el motor de la evolución.
Fui uno de los pocos catalanes que se alegraron públicamente del tren de alta velocidad
Madrid-Sevilla aún sabiendo que el Madrid-Barcelona y el Barcelona-frontera francesa
eran más rentables, y conociendo la parsimonia excesiva que este tema tiene en las agendas
de Madrid y París. Acepté por bueno el argumento de Felipe González en el sentido de que
el tren Madrid-Francia acabaría por hacerse y de que en cambio no era tan evidente que el
Madrid-Africa llegase a existir en muchísimo tiempo. Defendí que era interesante para
Barcelona no ser un cul-de-sac, no ser el nuevo nombre del sur de Francia, sino terreno de
paso para el eje centroeuropa-penínsulaibérica, entendiendo que ésta era y es una reserva
de riqueza cultural y económica para la acción de mi ciudad y no sólo un lastre o una
amenaza como algunos creen y, digámoslo todo, como la historia, desgraciadamente, ha
demostrado más de una vez. A Barcelona le interesa una península ibérica rica y feliz y no
lo contrario, una España cabeza de puente hacia Latinoamérica y el Magreb y no
interiorizada y quejosa.
Si los valles del Pirineo, antes opuestos entre sí, han aprendido a colaborar; si en la
ceremonia de perforación del túnel del Puymorens, en la línea Barcelona-PuigcerdàToulouse, estaban presentes los alcaldes o cónsuls de Andorra, que son partidarios de otros
túneles y otros ejes, las ciudades no pueden ser menos. Lo digo porque Reggio-Calabria
debe apostar fuertemente por el puente con Sicilia, independientemente de por dónde pase
con exactitud. No es un problema, creo, de bares en la carretera, sino de fertilización del
hinterland. [CONSULTAR F ZAGARI]
El mundo de ciudades va a ser muy competitivo pero precisamente no admite nostalgias ni
excusa pasividades. Se trata de elegir la mejor solución y apostar fuerte por ella. Y si no es
la buena, cambiarla.
21
�Se trata también de hacer y de explicar. La gente quiere hechos pero quiere también y
además la explicación de los hechos. Quiere ver y tocar pero también escuchar.
En una de las últimas sesiones de mis seminarios en la universidad romana constaté hace
pocos días la fuerza que tiene la inercia de muchos años de pesimismo aceptado, aún ante
la evidencia de que las cosas cambian.
Propuse entonces un análisis lúcido de las dificultades y las virtudes de Roma como
preámbulo para un teórico Plan Estratégico.
En el lado pasivo la carencia de sentido del presente como antesala del futuro; la carencia
de moral de lucha; y la carencia de un leadership simple. En el lado de los activos, aparte
de los ya sabidos y archisabidos puntos fuertes de Roma, una reflexión sobre la
sostenibilidad y otra sobre la vocación de la ciudad.
Quizás en alguna medida estas ideas sean válidas para otras ciudades italianas que conozco
menos.
El pasado pesa tanto aquí que el futuro es un tema menor.
En comparación con Madrid y Barcelona, Roma vive en el peor de los dos mundos: es la
capital, ya lo hemos visto, culpable de todo, y sin embargo – o por eso mismo – el estado
no invierte en ella mas que una pequeña proporción de lo que los romanos consideran
mínimo necesario. Por otra parte, siendo una ciudad que depende mucho de sí misma,
incomparablemente más que Madrid o París, no puede formular una mística o una épica de
ciudad-ciudad, de selfmade city, como Barcelona: nadie se lo creería, al menos de entrada.
La sobreposición de los poderes religioso, cultural-arqueológico y municipal, siendo así
que éste último es más fuerte y está más legitimado que nunca, no facilita las cosas.
En cambio Roma debería reflexionar con más tranquilidad sobre el hecho de que ninguna
ciudad se ha demostrado por el momento sostenible a largo plazo con las actuales
prestaciones. ¿No hablamos sin cesar de sostenibilidad? Pues bien, Roma es más
sostenible,-- en los términos en que funciona, ciertamente no óptimos --, que bastantes
ciudades que hoy parecen bien colocadas. Roma conoce el arte de envejecer dignamente y
no es seguro que este arte no vaya a ser necesario al final para casi todas las grandes
ciudades. Para empezar los romanos poseen un alto grado de capacidad de convivir con un
medio intocable, estrecho, y cargado de símbolos; y un aprovechamiento remarcable del
espacio/tiempo. Deberían sacar mayor provecho de esas cualidades.
Dicho esto, es evidente que nadie puede subsistir sólo conservando. Si no hay nueva
construcción la ciudad no se sostiene, ni siquiera lo viejo pervive. Todas las ciudades
deben hallar su propia fórmula de combinar los símbolos existentes con los nuevos. Sin
éstos últimos la antigüedad se convierte en repetición.
Por último, ninguna ciudad del mundo tiene tantos créditos como las ciudades italianas
para entender y representar a un mundo que es cada vez más un mundo de ciudades. Los
franceses y los españoles, y los ingleses, pueden saber más de naciones y hasta de
imperios, porque los suyos fueron más recientes. Pero nadie puede enseñar mucho, ni a
22
�Roma ni a las ciudades italianas, respecto de lo que es una ciudad y de lo que una ciudad
significa.
Y les aseguro que el futuro de las naciones se va a jugar en la eficiencia de sus sistemas de
ciudades.
FINAL
La experiencia de un Alcalde no se puede explicar del todo sin una confesión, entre
muchas.
Se trata de la emoción con que por arte de la arquitectura y de la construcción aparecen en
la ciudad nuevos símbolos destinados a durar.
No me refiero tanto a la función como al valor de esos artefactos construidos. Plazas o
casas, árboles plantados en un determinado sitio o en un orden determinado, monumentos
nuevos o recuperados o desplazados, mobiliario urbano más o menos estable y resistente,
escuelas, aceras y paseos, torres de comunicación, muros de contención, diques, teatros:
todos ellos son teatro de la vida, mensajes lanzados más o menos conscientemente como
botellas en el mar al curso de la historia, referencias a veces excesivas de nuestro paso por
la ciudad, pero en todo caso visibles, corpóreas, criticables, acción devenida objeto, que
miles de ojos miraran con respeto o ignorarán, que miles de manos y pies pisarán, o
tocarán o cambiarán, y que hacen de la ciudad uno de los pocos conceptos resistentes de
nuestro presente y de nuestro futuro, uno de los conceptos más universales, porque
universal y común es la experiencia que de ellas tenemos.
Pues bien, si hay una profesión que tiene la llave de su modificación, con permiso del
sovraintendente, erigido en controlador de esos valores, dramático deber virtual e
incumplible, esa profesión es la de Vds., lo cual les convierte a Vds., a su profesión, en uno
de los sueños más extendidos entre la juventud, a la altura de los actores de esa
construcción inmaterial pero mágica que es la representación escénica. No por casualidad
el Congreso de la UIA en Barcelona en 1997 se convirtió en un dualístico rito de masas y
vedettes, todos de la misma profesión.
(Debo decir que estoy muy agradecido a Norman Foster y Kenneth Frampton por haber
captado al vuelo de qué se trataba y haber aceptado convertir la Plaza dels Angels, también
llamada de las Nacions, delante del blanco del MACBA, en el escenario del mejor debate
arquitectónico. Posiblemente ningún congreso de arquitectos pueda ya privarse en delante
de un debate en la dura piedra de la ciudad y el foro y el ágora vuelvan a su función).
El primer presidente de la Generalitat restituida, Josep Tarradellas, insistía entre irónico y
sincero, con esa sonrisa de campesino tan difícil de descifrar, pero tan seductora, en que él
hubiera deseado ser alcalde, "Porque Vd. señor alcalde, decía, las obras las ve y las toca, y
Vd. a la gente la encuentra por la calle, y yo ¿sabe qué hago? ¡Yo sólo firmo decretos!".
Expresaba así la amargura no exenta de majestad del representante de un poder abstracto,
como es la nación, que no es corpóreo, que existe ¡y con qué fuerza a veces! pero sólo en
la cabeza de la gente y en las líneas falsas o irreales que en los mapas separan a un país de
otro. Fuerza inmensa que ha permitido los mayores progresos y causado las mayores
catástrofes, pero fuerza ideal, no realidad tangible.
23
�En Barcelona, después de 40 años de dictadura, llegamos, en un momento dado, que no fue
corto, a una euforia continuada de eclosiones constructivas. Como una primavera que se
hace esperar y cuando llega sorprende por su intensidad y su belleza, como esas gardenias
que tardan tanto en salir, que nunca acaban de florecer, pero cuando lo hacen desbordan lo
imaginable, en cantidad, en aroma y en el blanco de sus pétalos.
Eso ocurrió en Barcelona... y sigue ocurriendo. He estado ocho meses fuera, viviendo en
Roma y realizando cuatro desplazamientos a Latinoamérica y Norteamérica. En esos
desplazamientos y también en Navidad y Semana Santa he vuelto a pasar por Barcelona.
Cada vez he encontrado cosas nuevas.
La sensación que esto produce es difícil de describir. En Barcelona se ha llegado en los
últimos 20 años a equiparar ciudad con mejora. El ojo se ha acostumbrado no a unas
formas sino a unos ritmos de evolución de las formas. Ritmos sometidos a unos principios
de calidad algunas veces violados, sin duda, incluso violentados como cuando cae el garfio
de hormigón de Chillida o cascotes de piedra de Montjuic en el Ensanche, o cuando una
torre de comunicaciones, la pequeña, la de Telefónica en Montjuic, se ubica doscientos
metros dentro de un escenario que debía haber punteado, en todo caso, desde fuera, como
una referencia respetuosa y útil.
La otra torre de comunicaciones, la de Foster, resultado de un cuidadoso proceso de
aceptación profesional y social, y luego de selección, conducido por Juli Esteban y Joan
Busquets, está menos fuera de escala de lo que pueda parecer. Un filósofo amigo me decía
que tapándola de la vista con la mano se recuperaba la escala de la sierra y el equilibrio de
su skyline, que de otro modo resulta miniaturizado, encogido por la relevancia inmensa de
la torre. Y es verdad: pueden probarlo la próxima vez que vayan a Barcelona. Sin embargo,
la torre aparte su originalidad y elegancia, que supera el funcionalismo excesivo de las
torres habituales de hormigón, está hecha a escala de otra ciudad distinta y mayor que la
que se ve de éste lado de la sierra: corresponde a la escala de la ciudad metropolitana, la
ciudad de 3-4 millones que rodea la sierra por los dos lados. Ahora la torre nos sitúa muy
pronto, desde lejos, cuando volvemos a casa desde la montaña o la costa. Y cuando
estamos en casa nos recuerda que la ciudad real en la que estamos no es exactamente la
que vemos.
Lo digo muy a pesar mío, porque soy de los que creen que una ciudad es más difícil de
gobernar si no se ve. Tanto es así que propuse trasladar el consejo plenario del
Ayuntamiento al último piso del edificio Novísimo, una vez suprimidas tres de las doce
plantas del mismo y recuperado el skyline de la ciudad vieja desde el mar. Siempre pensé
que el peligro de las torres, tanto las de comunicaciones como las de la Villa Olímpica, era
el de abrir una competición multiplicadora de esos artefactos, de los cuales cada
generación debería construir unos pocos, poquísimos, cum grano salis. Manhattan y San
Giminiano no son fenómenos fácilmente replicables.
Los incidente arquitectónicos singulares, cuando suceden en un entorno caracterizado por
la movilidad, son menos dramáticos, o mejor dicho, son actos de un drama que no termina
ahí, que sigue, que no inquieta por su irreversibilidad.
La confianza de la ciudad en sí misma es entonces inmensa. El crédito de la acción pública
es casi infinito.
24
�Muchas emociones positivas sumadas, como los jardines de Elias Torres en Villa Sicilia o
el parque de Berverly Pepper, muchos balcones nuevos sobre la ciudad, como el portentoso
podium de Gae Aulenti sobre el oeste de la ciudad, o el Parc del Migdia un poco más
arriba, o aún los bordes laterales del cinturón de Acebillo en la Ronda de Dalt con vistas
inéditas sobre el llano de Barcelona y hacia la ladera de la sierra que allí empieza a
empinarse, o la operación de llenar de sentido puntos de la ciudad carentes de lectura,
como la plaza del General Moragues junto al puente de Calatrava dónde la gente estalló de
alegría cuando el escultor Ellsworth Kelly subió a la tarima a saludar, lo que le hizo
exclamar: ¡es la primera vez que un escultor es aclamado como un músico!
Todo ello ha hecho de la ciudad una realidad poliédrica, casi un caleidoscopio, en menos
tiempo del que habitualmente se emplea en cambiar la visión de un objeto complejo.
Ha sido y es una época énivrante que los dioses, el estado y los arquitectos han regalado a
la ciudad... pero que nosotros (y ahí incluyo a la ciudad y los arquitectos, a la comunidad
comitente y artífice) habíamos buscado denodadamente durante décadas, décadas de
silencio, de frustración, de esbozos y de búsquedas que, sin embargo, sirvieron para
cristalizar la más preciada de las joyas de la ingeniería social: el consenso sobre proyectos,
sobre grandes proyectos.
Soy consciente de estar retándoles a Vds. indirectamente a aceptar que la fase actual de la
construcción y de la arquitectura italianas tiene algo de inevitable, y esperemos, de lo que
los católicos llaman adviento, oscuridad precursora y necesaria, ruido de ordenador que
computa previamente, desasosiego del joven que todavía no accede a la realización madura
de sus proyectos, y eso después de muchas vejeces y senectudes, de mucho clasicismo, en
el país de la memoria, de lo ya hecho, dónde la necesaria adición de originalidad en que
todo arte consiste deviene una proeza casi imposible.
Tómenlo como una provocación amistosa de un excónsul de la provincia Layetana.
Excónsul que hoy se pregunta si los tiempos no nos depararán en nuestra ciudad un castigo
futuro, una compensación negativa a tanta emoción vivida, a tanta realización de sueños
antiguos en poco tiempo: un reposo obligado o dictado por los que pueden tener la
sensación de que ya dieron a la ciudad, desde niveles de gobierno más altos, todo lo que se
merecía.
La mayor parte de la cosas que se ven hoy nuevas en Barcelona son posteriores a 1992: el
parque del nudo de la Trinidad, el Hotel Arts, l„Illa Diagonal, la plaza de las Glorias, el
Port Vell y la Rambla del Mar, el MACBA, el CCCB, los nuevos espacios en la Ciutat
Vella, el museo Barbier-Müller, la renovación parcial del monasterio de Pedralbes, el
gótico y el románico nuevamente instalados en el Museo Nacional de Catalunya, el Teatro
Nacional, el lento Auditorio de Moneo aun sin terminar, el incendio y reconstrucción del
Liceo, la civilización de las avenidas automovilísticas (Aragón-Guipuzcoa, Meridiana,
Gran Via, Mistral) con aceras ampliadas gracias a la disminución del tráfico central
permitida por las rondas (menos 15%), el avance de la Diagonal hacia el mar, la
recuperación de las antiguas fábricas de material ferroviario para vivienda, las escaleras
mecánicas al aire libre en los barrios altos (Carmelo y Ciudad Meridiana), el World Trade
Center y así iríamos siguiendo.
No he venido a Reggio-Calabria a recitar ni un memorial de elogios ni uno de agravios de
mi ciudad aunque son muchas las cosas que los niveles más altos de gobierno deberían
haber hecho y no han hecho en este periodo para acompañar desde arriba el esfuerzo de la
ciudad sobretodo en el terreno de los transportes y de la logística. Y en la aprobación de la
25
�nueva ley de la ciudad y todo lo que ello representa. Sin duda a una ciudad que mejora
tanto y tan deprisa debía llegarle un freno exterior. Pero ella misma no ha dejado de
mejorar y el freno exterior saltará tarde o pronto.
Sólo quiero que sepan que ésta ciudad por tantos considerada como modelo, ésta ciudad de
la que Andrea Rinaldi ha dicho con exceso evidente: “ mentre la Italia insegue dormendo
el sogno del suo glorioso passato ... mentre in Francia la architettura en piena forma si
visualizza in isolate opere monumentali ... mentre a Berlino l‘IBA e le trasformazioni in
atto dopo la caduta del Muro si evidenziano alla scala dell‘edificio inteso come pieno
capace di ordinare lo spazio circostante,... a Barcellona il processo si inverte e le
trasformazioni si originano prima al livello dello spazio pubblico e poi della forma
architettonica“, - sólo quiero que sepan que también ésta ciudad, incluso esta ciudad, sufre
de insuficiencias e inventa futuros mejores, como el sugerido por el proyectado Forum
Universal de las Culturas.
Porque esta ciudad no tiene nada garantizado. Y esto es la que la hace igual a todas las
demás y más hermana de ellas.
Es con éste título, sólo con éste, que me atrevo a aceptar la Laurea que Vds. me
conceden, que no me conceden a mí sino a la pequeña tribu de arquitectos (locales y
forasteros) pero también ingenieros, economistas, juristas, representantes vecinales, ONGs,
empresarios y trabajadores, voluntarios y funcionarios, alcaldes varios y concejales que
han contribuido marginalmente desde Barcelona a que en el mundo se piense que las
ciudades tienen remedio, es más que las ciudades no son la causa de los problemas de
nuestra especie sino su contenedor y quizás, esperemos, el escenario de su solución.
Veo difícil que el mundo se arregle si las ciudades no mejoran y creo posible que mejoren.
Sabemos que están mejorando. Y pido, como Jaime Lerner, exalcalde de Curitiba, Brasil,
que las universidades dejen de relatar la tragedia urbana para empezar a contribuir a su
desenlace, que será un desenlace positivo, no lo duden.
26
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
01.01.02. Activitat acadèmica
Description
An account of the resource
Recull la documentació relacionada amb l'activitat acadèmica de Pasqual Maragall:
- Escola primària: Escoles Virtèlia (1945-1957).
- Llicenciatura en Dret: Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona (1957-1964).
- Llicenciatura en Econòmiques: Facultat d'Econòmiques de la Universitat de Barcelona (1958-1965).
- Pràctiques de Dret Europeu (1963): estada a Estrasburg (França) per realitzar unes pràctiques de Dret Europeu a la Facultat Internacional de Dret Comparat.
- Pràctiques a Roma (1964): beca per estudiar planificació regional a la SVIMEZ (Associazione per lo SVIluppo dell'industria nel MEZzogiorno).
- Pràctiques amb Delors a París (gener-juny 1966): beca del Govern francès per l’estudi de planificació regional. Realitza unes pràctiques com a economista a l'Association pour l'organisation des STages En France (ASTEF) on obté el Diploma de planificació sectorial i regional. Les pràctiques les fa al Comissariat del Vè Pla amb el professor Jacques Delors.
- Postgrau a la New School for Social Research, New York, amb beca Fulbright (setembre 1971-setembre 1973): Master of Arts en economia, especialitzat en economia internacional i economia urbana.
- Doctorat (02/03/1979): en Ciències Econòmiques a la UAB. La tesi doctoral Els preus del sòl urbà. El cas de Barcelona (1948-1978), la va dirigir el catedràtic Josep Maria Vegara Carrió i va obtenir una valoració "Summa cum laude".
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1945-1979
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Lezione Magistrale di Pasqual Maragall i Mira, honoris causa della Università degli Studi Mediterranea di Reggio Calabria
Language
A language of the resource
Italià
Castellà
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Università degli Studi Mediterranea (Reggio Calabria)
Abstract
A summary of the resource.
Lliçó magistral de Pasqual Maragall llegida en la recepció de la distinció honoris causa en Arquitectura de la Università degli Studi Mediterranea de Reggio Calabria.
Type
The nature or genre of the resource
Conferència
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Subject
The topic of the resource
Globalització
Ciutats
Europa
Barcelona
Arquitectura
Alcaldes
Model social
Acció política
Homenatges i distincions
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1998-05-26
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/863/0000000602.pdf
4cad01bdfe889975932efd7a6797599d
PDF Text
Text
Madrid se ha ido
Article de Pasqual Maragall publicat a El País
Hace un par de años escribí un artículo en este diario indicando que Madrid parecía estar
olvidándose de España. Parecía embarcada, Madrid, en una aventura americana (que por
ende empezaba a flaquear); en un vuelo hacia la globalización. ¿España? España era tan sólo
el lago donde ir a pescar empresas para consolidarlas en otras de mayor tamaño y para
proyectar el resultado en el mercado global, que era el importante. España pasaba a ser un
conjunto de puntos más o menos cercanos al centro, a la capital: "Todo a tres horas de
Madrid, como máximo", era la consigna del Gobierno.
El magnífico paisaje pintado por la Constitución, una España plural, con idiomas, pueblos y
nacionalidades unidas en un proyecto común, se iba como destiñendo para permitir la
aparición de la auténtica, inmarcesible e incombustible pintura de fondo, la de la España
radial, díscola, difícil y necesitada de una mano firme en el centro para dominar sus
demonios; si bien ahora una mano tan económica como política, tan "liberal" como antes
dictatorial, tan obvia e inocente de todo pecado como nunca antes lo había sido. Ya ni se
necesitaba repetir la frase del XVIII, en aquella pragmática sanción que procuraba la
desaparición del catalán "sin que se notara el empeño": las cosas irían en este sentido, en
efecto, casi sin percibirse.
"¡Es el mercado, estúpidos!", nos decían desde Madrid a los catalanes y otros periféricos que
cuestionábamos la actitud del Estado.
Pues bien, las cosas han ido evolucionando a peor. Primero porque la economía y la política
globales se han complicado. Y segundo porque el Gobierno español, y en concreto su
presidente, soñando ya en su retiro, se desabrocharon el cinturón antes de tiempo, y se les
cayó el firmamento encima a partir de la primavera de 2002: cumbre europea sin gloria,
decretazo, huelga general, cambio de Gobierno para echar a los culpables, más cambios para
aprovechar la ocasión (ministros, presidentes autonómicos, alcaldes, presidente del Senado lo nunca visto, al menos en Europa y Norteamérica), Perejil, chapapote y guerra de Irak. De
todo.
Pero Aznar reaccionó, hay que reconocerlo. Aplicando la vieja máxima: a lo hecho, pecho.
Más de lo mismo. Más antiterrorismo, más antitodo. A la guerra si hacía falta. Fuimos a la
guerra y la gente se echó a la calle. La mayoría silenciosa, por definición, se quedó en casa.
Se "ganó" la guerra, y aunque siguieron los desastres, los periodistas muertos en combate,
los soldados muertos en accidente aéreo, los trenes chocando una y otra vez... llegaron las
elecciones y el partido del Gobierno no se hundió. Sólo pasó de primer a segundo partido en
España, de segundo a tercero en Euskadi y de tercero a cuarto en Catalunya. Menos desastre
que el que los desastres anteriores anunciaban.
Y en eso llegó Tamayo. Madrid volvió a ser tema. En Alcorcón se prevé doblar la población son 160.000 personas y se proyectan 30.000 nuevas viviendas en una sola operación
urbanística-. Parece que existe otro proyecto semejante en Chamartín. Cada uno de esos
proyectos mueve un billón de pesetas. Lo que se gastó en Barcelona en diez años en torno a
los Juegos Olímpicos, incluyendo las obras públicas y privadas, estadios, transportes,
tendidos de red de fibra óptica, museos, rondas de circunvalación, hoteles, alojamiento de
10.000 atletas y 15.000 acompañantes, etcétera, era algo menos de un billón de pesetas del
año 1992. En Madrid se podría emplear el doble en ampliar dos barrios.
Calculen ustedes cuánto pueden gastar en comprar voluntades y torcer procedimientos los
que quieran llevar a cabo esos proyectos. Cueste lo que cueste, siempre será ridículo en
comparación con lo que se espera ganar.
Es cierto que Ruiz-Gallardón mantuvo esos proyectos en suspenso. Pero también lo es que
Simancas propuso algo más concreto: sustituirlos por otros totalmente distintos, basados en
vivienda pública.
Es cierto también que la Federación Socialista Madrileña no tiene fama de ser la más perfecta
de las federaciones del PSOE. Tarradellas volvió de Francia recordándonos los problemas de
esa federación durante la República. Tierno fue un paréntesis. Madrid fue una fiesta de
�democracia y libertad. Pero Tierno no cambió el partido. Leguina lo intentó. Le toca a
Zapatero hacerlo.
Pero volvamos a la política. La hazaña de Aznar al meter a la derecha en la Constitución no
le ha salido gratis a España. Su empecinamiento nacionalista -la otra cara de la monedaamenaza con dar al traste con unos equilibrios que han funcionado bien durante 25 años. Su
insistencia en la Unidad con mayúsculas, en vez de la unión con minúsculas, desde abajo, y
su terquedad en hacer la bandera más grande y de plantarla en un islote perdido, que es un
poco símbolo de lo mismo, de un deseo mal expresado de jugar en la liga de las grandes
potencias, han alentado al independentismo y han devuelto la bandera republicana a las
calles.
Recapitulemos: Madrid fue una pieza esencial del cambio a la derecha de 1996. El PP ganó
entonces por tan sólo 300.000 votos sobre 30 millones. Pero en Madrid comunidad ganó por
600.000. Por decirlo así, España no había abandonado a los socialistas, pero Madrid sí.
El resultado fue recibido con alivio por muchos, incluso por sectores liberales de la derecha
que temían, con nosotros, que la agresividad de Aznar ("¡Váyase, señor González!") iba a
llevar las cosas adonde ahora finalmente han llegado. Recuerdo, y los invitados recordarán
también, que un mes antes de las elecciones nos reunimos informalmente en el Palacete
Albéniz de Barcelona representantes de varios partidos políticos españoles, de izquierda,
derecha y nacionalistas, y llegamos al acuerdo de reclamar el necesario respeto a las
instituciones y al diálogo, ganase quien ganase. Se publicaron incluso dos artículos en este
sentido, uno en Madrid y otro en Barcelona.
En el año 2000, ETA decidió por nosotros, y no ingenuamente. Terminó la tregua un mes y
medio antes de las elecciones. Y tres semanas antes asesinó a Fernando Buesa. España
entera -salvo Catalunya y el País Vasco- abonó entonces la dureza antiterrorista de Aznar.
El ciclo se cierra. El día 1 de julio de 2003, Aznar se ha casi despedido del Parlamento. Asistí
un día antes al debate con Zapatero, durísimo, a cara de perro. Aznar se retira fiel a su
principio. Sólo faltaba el "¡Váyase, señor Zapatero!".Madrid, el Madrid político, no está en su
mejor momento. Y ahora me pregunto: ¿cómo es el PP madrileño? No lo sé con precisión,
pero intuyo que no debe ser una cofradía piadosa. En todo caso, tal como van las cosas, es
probable que tengamos antes de dos meses alguna respuesta a esos interrogantes.
Es preciso que los ciudadanos de toda España tengan una idea clara de lo que pasa en
Madrid. Porque si no hay una reacción en toda España frente a la deriva de la política en la
capital, podemos pagarlo muy caro.
En Catalunya el efecto de todo lo que está pasando en Madrid va a ser menor que en otras
comunidades. Aquí estamos a las puertas de un cambio que se masca en todos los ámbitos.
Tras las elecciones municipales, el 71% de los ciudadanos catalanes tienen alcaldes
socialistas, el 17% alcaldes nacionalistas y el 5% alcaldes republicanos.
Pujol, aliado de Aznar, conviene recordarlo, desde que le apoyó en julio de 1995 pidiendo, y
consiguiendo, la dimisión del vicepresidente del Gobierno, Narcís Serra, se ha despedido
también del Parlamento y también con malos modos. Con su abogado personal, su juez
preferido y su empresario modélico en la cárcel o pagando fianza para evitarlo, considera
desagradecidos e inútiles a todos los demás, lógicamente.
Si Pujol no lo ha hecho antes, el día 22 de septiembre se autoconvocan las elecciones para el
16 de noviembre. Pujol puede especular con que el PP le inflija al PSOE y a la izquierda un
correctivo severo en Madrid a finales de octubre. Pero no cuenta con que, aparte de que no
está claro cómo el resultado madrileño vaya a influir aquí, ese resultado puede no ser en
octubre el que ahora se predice. Veremos qué ocurre en verano. El verano es la noche de la
política.
Yo confío en que la sociedad civil madrileña reaccione y se plantee seriamente cuál ha de ser
el papel de esa comunidad en la política española; y para empezar, cómo debe Madrid
regenerarse políticamente.
Cuatro años más de deriva como la de los dos últimos y España perdería el norte. Y nunca
tan bien dicho.
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
04.02. Activitat política
Description
An account of the resource
Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC).
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1351
Title
A name given to the resource
Madrid se ha ido
Type
The nature or genre of the resource
Article
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Source
A related resource from which the described resource is derived
El País
Language
A language of the resource
Castellà
Subject
The topic of the resource
Acció política
Territoris
Espanya
Madrid
Globalització
Centralisme
Espanya plural
Capitals (Ciutats)
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-07-07
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Articles
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/8/728/19971128_LV.pdf
03e2b2db08caade105f0e127baada8df
PDF Text
Text
Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA
28/11/1997
La Vanguardia, p.021, Opinión
Micromega, local y global. DESDE ROMA
Autor : PASQUAL MARAGALL
Estamos buscando los nuevos límites, nuestro nuevo territorio. Recuerdan el chiste de aquel
que sube al cielo y ante el silencio reinante pregunta: ¿hay alguien? Eso nos preguntamos ahora
que nuestro mundo es "el" mundo: ¿hay algo más allá? Ahora que vemos la Tierra entera desde
el satélite. Una pelotita. Ahora que en ese lugar hay un satélite en vez del triángulo con el ojo
terrible de Dios. Ahora que ya estamos allí, nos damos cuenta de lo pequeño que era en
realidad el dios que habíamos imaginado. ¿Hay alguien más?, repreguntamos como en el chiste
a la voz solemne, tremenda y a la vez paternal que nos había contestado: "Soy Dios Padre". Y
tanto si hay alguien más. Dios es ya otra cosa mucho más grande, mucho más diferente, como
decíamos de niños.
El doctor Oró dice que hay muchas probabilidades de que haya otros universos y por tanto otras
vidas. No es esto mucho más que una traslación lógica del sensible empequeñecimiento de
nuestro mundo, a la vez real, gracias al avión y la televisión, y virtual; somos una pelotita
porque nos vemos como tal, desde lejos, suficientemente lejos.
Y además somos menos, menos categóricos, porque en el satélite lejano hay un tío que se
equivoca y tiene que salir a arreglarlo, se rasca, se marea, se olvida cosas. Un desastre. Como
en la oficina, como en casa. A lo mejor hasta cobra comisiones ilegales.
Havel, con la sabiduría indudable de los que vienen del frío, explica que el mundo actual se le
aparece como un beduino en jeans, recubierto de ropas tradicionales y montado en un camello
con un anuncio de Coca-cola en... la cola, bamboleando al son de su "walkman". Un lío
inmenso. Lo propio y lo extraño en extraña mezcla. El mundo y lo local, lo universal y diverso
y lo idéntico a sí mismo, en un solo punto, en cada punto. Saber dónde empieza el territorio de
los demás y termina el nuestro. ¿Será esa la nueva interrogación que nos inquieta?: qué es lo
micro y qué es lo mega. Dónde termina lo local y empieza lo global. Saber si en cada escenario
de la vida estamos solos o si hay alguien más.
Pero la respuesta existe: siempre hay alguien más. Lo que no sabemos es si esto es lo más
importante. O mejor dicho: lo que no sabemos es de qué manera esto es importante. De
momento sólo sabemos que los que vienen de la decepción, los que trabajan cerca de los
demás, los que mandan cerca pero poco..., todos éstos, parecen más de fiar.
110 de 204
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
02. Activitat professional
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Description
An account of the resource
Documentació emanada de l'exercici professional de Pasqual Maragall.
- Gabinet Tècnic de Programació de l'Ajuntament de Barcelona (febrer 1965-1968, funcionari 1968-1979) : com a economista.
- Servei d'estudis del Banc Urquijo (1965-1968).
- Aula Barcelona (setembre 1997 - març 1999): funda i presideix Aula Barcelona com a centre de gestió del coneixement per a l'administració de les ciutats. És un espai comú de reflexió entre universitat, empresa i administració en relació amb la ciutat i el seu passat, present i futur.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1190
Title
A name given to the resource
Micromega, local y global. DESDE ROMA
Type
The nature or genre of the resource
Article
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Source
A related resource from which the described resource is derived
La Vanguardia
Language
A language of the resource
Castellà
Subject
The topic of the resource
Globalització
Administració local
Identitat (Concepte filosòfic)
Subsidiarietat
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1997-11-28
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Descriptive Identification : Note
Note inside the descriptive identification of an archival description or a component.
Activitat professional
Articles
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1737/0000001566.pdf
a22b4e0b4c714cfe22d52f3182e7aa88
PDF Text
Text
(COLOR) - Pub: PERIODICO ND Doc: 01695M Red: 60% Ed: Primera EDICION Cb: 00 Enviado por:
Dia: 16/09/2001 - Hora: 03:05
16 Tema del Domingo
N Terror global 3 Reacciones en España
DOMINGO
16 DE SEPTIEMBRE DEL 2001
el Periódico
ANÁLISIS
Los líderes catalanes opinan de la crisis
Cinco días después del triple atentado del martes en EEUU, llega el
momento de analizar y debatir las
consecuencias que tendrán para
nuestra sociedad el ataque. Los
principales políticos catalanes pasan revista a asuntos como las medidas de seguridad en las ciudades
o las relaciones de Occidente con el
mundo islámico.
JORDI
PUJOL
«Catalunya
condena los
atentados»
JOAN
CLOS*
Rehacer la
confianza,
abrir el diálogo
Difícilmente se borrarán de
nuestra memoria las imágenes
que recogen estas páginas: las
ruinas, la desolación y el horror
de la barbarie. Pero más allá de
la conmoción y la solidaridad, es
hora de apagar las cenizas y mirar hacia el futuro.
Las ciudades, y Nueva York es
un paradigma urbano sin rival,
tienen capacidad de regeneración, que es capacidad de ganar
el futuro. Y deberíamos tener la
suficiente serenidad, en conjunto, para construir este futuro sin
renunciar a la razón –sin añadir
violencia– y sin blindarnos ante
la nueva amenaza del terrorismo global, que, ciertamente, requiere medidas de seguridad,
pero que no interfieran en nuestra vida diaria de ciudadanos libres en sociedades libres.
Hay dos cosas más que podemos hacer. Una, sencilla y a la
vez profunda, es reconstruir la
confianza en la calle como espacio de convivencia entre ciudadanos diversos. Las próximas
fiestas de la Mercè nos dan la
oportunidad y por esta razón os
invito a salir de casa y a encontrarnos para celebrarlas.
La otra es la de plantearnos el
mundo que se está haciendo y el
que queremos, este mundo que
cambia sin que se atempere la
violencia y la injusticia. Intercambiar ideas, hacernos preguntas, escucharnos, pensar y repensar: esto es el Fòrum 2004 que ya
estamos haciendo.
No se trata de cosas banales.
La calle (el espacio común) y el
diálogo (la convivencia) son dos
elementos que definen la ciudad. Son Barcelona, son Nueva
York. Son la base de la paz y del
entendimiento mundial.
*Alcalde de Barcelona.
Declaración institucional, difundida el pasado 11 de septiembre, del
presidente de la Generalitat, Jordi
Pujol, tras el triple atentado.
«Hoy se han producido en Estados
Unidos hechos de una extraordinaria gravedad. Hechos que por
su magnitud, por la importancia
y significación de los objetivos atacados, por su dimensión política y
por el drama humano que comportan, tendrán, sin duda, muy serias repercusiones en todo el
mundo.
Confío en que estas repercusiones –tanto políticas, económicas
como de seguridad– podrán ser
controladas de una manera positiva. Que no afectarán, por tanto, la
necesaria estabilidad ni el progreso general ni, tampoco, una acción profunda y solidaria de reequilibrio mundial. La humanidad
dispone de elementos y de recursos para así sea.
Sé que interpreto el sentimiento del pueblo de Catalunya condenando una vez más, y con toda rotundidad, el terrorismo de todo tipo. Y que interpreto, igualmente,
este sentimiento expresando mi
más sentido pésame al pueblo de
Estados Unidos y especialmente a
las familias de las personas que
han muerto».
atacado a un pueblo, el pueblo
norteamericano, y a toda una civilización, a un modo de vida, a miles de civiles indefensos... Jamás
una ciudad –ni Gernika, ni Dresde, ni Hiroshima, ni Nagasaki–
son culpables de nada. Atacar a
una ciudad es matar a la memoria
colectiva.
Hemos entrado en una nueva
situación mundial, con peligros
evidentes, que requieren respuestas contundentes y enérgicas, pero también prudentes y reflexivas.
Todos los demócratas nos debemos unir en un combate mundial, global, contra el terrorismo.
Y se debe constituir un auténtico
Tribunal Internacional que actúe
con toda autoridad y legitimidad
contra los terroristas.
Pero, al mismo tiempo que se
hace necesaria una acción implacable contra el terrorismo, es necesario, también, que se lleve a cabo una acción implacable contra
todos aquellos caldos de cultivo
que crean los diferentes fanatismos.
Los grandes acuerdos globales
también han de ir encaminados a
acabar o a reducir los conflictos
en el mundo. Y tender a una mundialización con alma, controlada
por la especie humana y no dirigida contra ella.
En todos estos puntos, Europa
puede jugar un papel clave, fundamental, los intereses de Europa
no son en absoluto contrarios a
los intereses mundiales.
*Presidente del PSC.
JOSEP
PIQUÉ
«No es una lucha
entre civilizaciones»
El ministro de Exteriores, Josep Piqué, se expresó así ante el Congreso, el pasado jueves:
PASQUAL
MARAGALL*
Mundialización
con alma
Los ataques contra ciudades norteamericanas han escrito una
página negra sin precedentes en
la historia contemporánea. Han
«Hay que reafirmar la condena de
la naturaleza execrable de estos
actos frente a los que nuestras expresiones de condolencia y solidaridad, como víctimas también del
terrorismo, nunca serán excesivas.
El ataque ha puesto de manifiesto la vulnerabilidad de nuestras sociedades ante una nueva
amenaza que tiene que ser respondida por todos, pero no debemos pensar en términos de enfrentamiento entre civilizaciones,
sino de lucha de la humanidad
contra los que atentan contra ella.
Es preciso evitar, por ello, trasladar las consecuencias del atentado a otros conflictos concretos, como el árabe-israelí. Debemos mantener la confianza en nuestros valores: la democracia, los derechos
humanos y la libertad. En cuanto
a la respuesta a los atentados, hay
que subrayar que la decisión del
Consejo Atlántico de la OTAN requerirá una nueva concertación
de los 19 países miembros y que
en España, en virtud de los tratados firmados, no hará falta una
declaración formal al no tratarse
de una declaración de guerra sino
de un acto de legítima defensa».
JOSEP ANTONI
DURAN LLEIDA*
Confianza en
el futuro
Estos días, la humanidad espera la
reacción a los brutales atentados
contra los signos físicos más visibles del poder económico, militar
y político. Alguna reacción tendrá
que producirse, pero todos deseamos que se acierte a encontrar la
que, sin restarle ejemplaridad y
eficacia, permita encarar una nueva era en que se superen los errores de las décadas precedentes.
El 11 de septiembre del 2001 es
el punto de partida de una nueva
era. Los ataques no son sólo contra Estados Unidos. Estos hechos
han querido poner de relieve, a
los ojos de todo el mundo, que no
hace falta ser una gran potencia
política, ni tener el PIB más grande del mundo ni el más sofisticado de los escudos antimisiles para
hacer temblar la seguridad en
cualquier parte del planeta. Por
esta razón, la respuesta no es sólo
un asunto de Norteamérica. Contra más países se impliquen, mejor, y contra más naciones árabes,
también mejor. Lo peor que podría pasar es que consideráramos
el Bien como patrimonio del
mundo occidental y el Mal como
una metástasis engendrada por el
mundo islámico.
La desaparición de la guerra
fría aportó un valor añadido cara
a la paz. Ahora se deberá castigar
a los culpables de este drama
–pensar que esto no será así es
una ingenuidad–, pero este castigo no puede ser la divisa que estigmatice la construcción de la nueva era mundial. Dolor y rabia sí...,
pero serenidad y, sobre todo, confianza en el futuro.
*Presidente del comité de Govern de UDC.
ARTUR
MAS*
Unidos para no
caer en la
deseperación
El atentado terrorista de esta semana nos ha impactado a todos
de una manera muy profunda.
Siempre se debe condenar cualquier acto terrorista, pero se debe
condenar especialmente aquellos
que, como éste, se calculan con
exactitud y tienen consecuencias
tan devastadoras. Además, este
atentado no es sólo un ataque
contra EEUU, sino también contra
toda la humanidad.
A todos los que amamos la libertad y entendemos la democracia como el sistema que mejor garantiza los derechos individuales
y colectivos, nos toca estar unidos
contra el terrorismo. A pesar de la
brutalidad de esta acción no podemos caer en la desesperación.
Debemos reaccionar con serenidad y sensatez, como siempre ha
hecho Catalunya en los momentos difíciles. El pueblo norteamericano está dando un ejemplo de
patriotismo y generosidad que invita a la esperanza. Los que tanto
daño nos han hecho deben ser
castigados. A todos nos interesa
que este tipo de acciones no queden impunes. A todos nos interesa
defender la vida y la libertad. Y hacerlo de manera que no alimente
ni el odio ni la violencia entre los
pueblos del mundo.
*Conseller en cap de la Generalitat.
JOSEP LLUÍS
CAROD-ROVIRA*
La hora
de Europa
La atrocidad cometida contra el
pueblo nortamericano, con una
plasticidad cinematográfica y un
atrezo de horror, es el exponente
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
04.02. Activitat política
Description
An account of the resource
Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC).
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Mundialización con alma
Type
The nature or genre of the resource
Article
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Source
A related resource from which the described resource is derived
El Periódico de Catalunya
Language
A language of the resource
Castellà
Subject
The topic of the resource
Globalització
Terrorisme
Islamisme
Estats Units
Model social
Abstract
A summary of the resource.
Terror global. Els líders catalans opinen sobre la crisi.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2001-09-16
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Articles
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/1455/19951017d_00693.pdf
152640f5b84fc9425905635042e57a76
PDF Text
Text
Inici del cicle de conferències "Les Nacions Unides i nosaltres", organitzat per
l'Associació per a les Nacions Unides a Espanya amb motiu del 50è aniversari de
les Nacions Unides.
Intervenció de l'Excm. Sr. Pasqual Maragall:
"NACIONS UNIDES I CIUTATS UNIDES".
17 d'octubre de 1995
CCCI3
Voldria començar dient que no em sembla una anomalia que l'Associació per a
les Nacions Unides tingui la seu a Barcelona. Penso que és d'allò més natural. És
natural que la capital o la seu d'una organització que té un interès internacional,
que depassa les nostres fronteres, que té molt a veure amb els interessos dels
ciutadans de Barcelona, no hagi de ser necessàriament a la capital de l'Estat sinó
en una capital cultural com és Barcelona.
Com ha dit Josep Ramoneda, és cert i ben evident que la crisi de Bòsnia ha fet
molt mal a les Nacions Unides, però també és cert que, com diu l'adagi castellà,
"no hay mal que por bien no venga". El mal que s'ha fet a la imatge d'unes
organitzacions internacionals com la Unió Europea o les Nacions Unides, no és
més que una crisi d'esperança. La crisi prové de l'ansietat de la gent que sap que
es poden fer més coses de les que es fan a nivell internacional.
Si mirem de què està fet el món, veurem que no és un conjunt de nacions unides
sinó un conjunt de nacions desunides. Les Nacions Unides és un epifenomen d'un
món que busca una llum en una realitat de conflicte i d'enfrontament. I això és
així a nivell dels estats, de les ciutats i a nivell mundial.
El primer problema és que el món és un conjunt de nacions que són el fonament
del dret. La sobirania nacional és l'únic concepte que el dret positiu reconeix i que
el dret internacional pren corn a punt de p rtida. De cap realitat substantiva del
dret, llevat de la Declaració dels Drets Humns de les Nacions Unides, en deriven
drets. Tots els drets emanen de lleis aprovades en els parlaments nacionals.
Vaig ser a La Haia fa tres setmanes, amb motiu d'una reunió internacional
d'autoritats locals (IULA -International Unibn of Local Authorities-), on hi havia
molts representants de les autoritats local organitzats en seccions nacionals.
També hi era l'Alcalde de Sarajevo, Tarik IKupusovic, que em va demanar que
l'acompanyés al Tribunal de La Haia on es jútgen els crims de guerra.
ALCALDIA
f[e^a ts^aa d'Entrada
. ______._
_.__......._.___►
?
^4
5•
1.-151
�Vaig pensar que estaria ple. Que seria impossible d'entrar-hi atesa la possible
presència de la premsa internacional, dels interessats, dels refugiats i de tots els
observadors polítics. Però Kupusovic ema va dir que segurament no hi hauria
ningú. I així va ser efectivament.
Hi havia un modestíssim tribunal internacional format per quatre o cinc persones
venerables -un d'ells un xinès de noranta anys, que va ser el que va parlar amb
més potència de veu i ànim- que s'estaven davant d'un ciutadà serbi, d'uns trenta
anys -la muller i el fill del qual eren entre el públic- acusat d'una sèrie de crims.
Aquest pressumpte criminal va ser identificat per una dona bòsnia que sortia de
l'estació de tren de Frankfurt. La dona va dir que l'acusat estava en un camp de
depuració i to rt ura, on ella havia estat. El 'va denunciar a un policia alemany, el
policia el va detenir i el va dur a un jutge alemany que, al seu torn, el va trametre
a un tribunal que, finalment, el va enviar aljTribunal de La Haia.
El judici va començar amb el rebuig del Tribunal per part de la defensa en base a
l'argument següent: "vostès, per ser legals com a tribunal, necessiten d'una llei". I
els jutges van respondre dient-li: "vostè no creu que la Carta de les Nacions
Unides s'ha de respectar?". 1 el defensor deia: "s'ha de respectar, però no és pas
una llei aprovada en un Parlament". I aleshores el jutge xinès li va dir a l'advocat
defensor: "vostè no sap que hi ha una Carta de les Nacions Unides que ha creat el
Consell de Seguretat i que aquest, amb ple ús dels seus drets, ens ha creat a
nosaltres com a Tribunal, i que per tant nosaltres estem jutjant en virtud de llei ?
Què és pensa que és, sinó, la Ca rt a de les Nacions Unides?" I el defensor va
contestar: "un tractat".
I tenia raó. El fet que aquest tractat sigui ratificat per cadascuna de les nacions i
que per tant esdevingui llei en els seus territoris, no és més que una confirmació
de la limitació del que estem dient: s'ha de passar per la ratificació dels Senats
nacionals perquè aquella llei internacional deixi de ser una ficció i passi a ser llei
en el territori de cadascun dels països.
Heus aquí, dones, la crisi de les Nacions Unides i no pas la primera. Perquè ha
nascut la sospita que és possible una sobirania diferent de la sobirania nacional.
Aquest és el meu pensament en aquest moment. I no és només per la crisi de l'exIugoslàvia o pels fenomens que han ocorregut a Europa des de la caiguda del mur
de Berlín. Poc a poc ens estem anem adonant que existeix una realitat social, una
societat civil internacional interciutadana, interindividual i mundial.
Aquesta situació d'avui l'estem vivint des de la nostra ciutat i des de l'esperit de
les ciutats que Barcelona representa. A Barcelona s'ha creat Eurociutats, la
primera organització europea de ciutats grans, Barcelona presideix el Consell de
Municipis i Regions d'Europa i vice-presideix el Comitè de les Regions.
�Barcelona és coneixedora del secret de la vida que trascendeix els Estats perquè
la seva història és la d'un poble que ha tingut una cultura i una nacionalitat no
reconegudes com a Estat i, per tant, coneix la precarietat de les fórmules
imposades ï la realitat que hi ha, o que no lli ha, al darrera de les paraules.
Barcelona ha estat ciutat de trasvàs, de canvi, de contacte, d'immigració. Ciutat
port, ciutat porta, ben ubicada històricament. Iia patit moltes situacions greus
corn els bombardejos al segle XIX. És unaciutat que ha patit un setge i, per tant,
pot comprendre molt bé el que està passant a Sarajevo. Barcelona té la capacitat
d'interpretar amb modèstia, però amb ° una fermesa creixent, l'esperit de
ciutadania. Un esperit cons aquell que ens fa ser realment iguals, no en el terreny
de la Declaració dels Drets de l'Home, no en el terreny d'una filosofia més o
menys ingènua re specte la igualtat dels homes i les dones en néixer a tot arreu,
sinó corn a l'exercici d'un sentiment d'igualtat que s'ha de poder reflectir en els
actes de la vida quotidiana.
A Barcelona i a les ciutats amigues que comparteixen aquest esperit, està neixent
en el inón un nou esperit, que anomeno esperit de ciutadania. Aquest concepte
es comença a reflectir en el llenguatge polític.
Dues fórmules que acostumen a associar-se amb la idea de les Nacions Unides o
de l'existència d'una societat mundial i que poden servir d'exemple són, d'una
banda, la idea de l'aldea global i, de l'altra, el fet de pensar globalment i
actuar localment. Des de les ciutats estekn convençuts que l'aldea global serà
veritat quan el món sigui un món de ciutats ii de ciutadans.
Les ciutats estableixen, cada vegada més ,. relacions entre elles malgrat que la
diplomàcia estableix que aquestes s'han de produir a través de les ambaixades i
dels ministeris d'afers exteriors. És important respectar aquestes normes però és
ben evident que formalitzar l'allau de relacions entre ciutats és impossible de fer
amb la cotilla estreta del funcionament de les ambaixades i els seus sistemes de
comunicació. Es produeix una major interrelació entre la gent perquè els
transports són més senzills i eficients, perquè han caigut les barreres, com el mur
de Berlín, i perquè posar po rt es en aquest camp és pràcticament impossible. I
això els Estats ho saben.
La nostra experiència és la d'un món en creació de persones que s'interrelacionen
i que han de passar per la po rt a estreta de les relacions entre els Estats. I és així
perquè els Estats han representat allò més semblant a la racionalitat universal, és
a dir, la sobirania nacional. La democracia com a expressió volguda i no
imposada d'aquesta sobirania s'ha reflectit a través dels trossos del mapa mundial
que anomenem nacions.
3
�Si volem aconseguir un món de ciutats i ciutadans, l'haurem de construir evitant
generar unes pors, d'altra banda, lògiques i reaccions contràries. Cal comptar
sempre amb les nacions i estats, amb els nostres estats.
Barcelona va participar a la Conferència de Rio de 1992 i no s'ha perdut cap
conferència internacional en els darrers deu anys. També serà present a Istambul.
A Rio es discutia del medi ambient a nivell mundial i del desenvolupament sota
la premisa -que comença a ser sabiduria convencional- que el que s'ha de fer és
pensar globalment i actuar localment. Qüestió que critico perquè, en el fons, no
és més que la traducció xifrada, pràctica i concreta, de l'universalisme, de la bona
voluntat dels funcionaris internacionals que veuen clar que hi ha coses que s'han
de fer. Aquests funcionaris internacionals, el moviment de Nacions Unides en el
sentit més autèntic, pensa globalment, a pa rt ir de la Declaració dels Drets de
l'Home, a pa rt ir de l'universalisme, de coses que succeeixen realment i que les
nacions no poden abastar. 1 des d'aquest pensament universal diu a les nacions
que haurien de ser menys egoïstes i capaces d'adonar-se que hi ha qüestions que
les depassen atès que alguns dels efectes dPallò que produeixen van més enllà de
les seves fronteres i que, per tant, s'han de posar d'acord per autolimitar-se
conjuntament.
Aquest és l'esperit a partir del qual es creen aquestes grans trobades mundials,
com la Conferència de la Dona a Pequín. La intenció és arribar a un sector de la
realitat social ï humana que es troba una mica més enllà d'on som. I és amb
aquest sentit que cal recórrer al "pensem globalment, perquè globalment ens
entendrem i després apliquem-ho localment, a la realitat local".
Sumant reflexions locals podem arribar a un pensament global i aleshores
conve rt ir-lo en una acció alhora universal i local.
Els alcaldes dels estats membres de Nacions Unides tenen la impressió que els
seus parlaments fallen sovint. Però no per defecte sinó per excés. Falla l'objectiu
de les seves lleis per excés de bona voluntat i per ignorància de la realitat. Només
la realitat viscuda molt de prop dóna lloc a aquella acció que és realment sentida
per la gent com a resposta a les seves necessitats. Algú, d'això, en diria identitat.
Jo en diria proximitat. Altres en dirien nacionalitat. Altres, humanisme immediat.
En tot cas el pensament universal en qué ens haurem de basar per construir
una realitat mundial, una autèntica vilal global, haurà de ser un pensament
global que no oblidi cap de les particularitats a nivell local. Amb la suma de la
voluntat i de les experiències viscudes per les nacions petites i les cultures
petites hem de construir un pensament universal que sigui alguna cosa més que
un "universalisme vacu, estéril".
bona
4
�Tornant a Rio, allà uns funcionaris internacionals van organitzar una reunió per
tractar del medi ambient del creixement econòmic. A les ciutats que hi van
participar se'ls va plantejar el primer problema a l'hora de definir el seu paper i
en qualitat de què hi assistien.
Finalment, agrupades com a Grup dels 4 -associació la International Union of
Local Authorities (IULA), la Federació Mundial de Ciutats Unides (FMCU),
Metrópolis i Summit- les ciutats van exposar el seu punt de vista respecte les
qüestions que es van tractar a la reunió oficial.
La participació de les ciutats en les reunions internacionals de Nacions Unides és
una qüestió que es va plantejar al secretari general de Nacions Unides, Butros
Butros-Ghali, quan es va començar a preparar la I Assemblea Mundial de Ciutats
Unides, que se celebrarà a Istambul el maig de 1996.
Butros-Ghali ens va preguntar engualitat de què volíem participar-hi. I les ciutats
li vam dir que corn a ciutats per tal d'explicar les nostres experiències. ButrosGhali ens va dir que les ciutats, en tant que formen part de les nacions membres
de Nacions Unides, ens hauríem d'adreçar als nostres respectius governs per
sol . licitar de formar part de la seva delegàció per participar en les reunions de
Nacions Unides com Habitat II.
Això no obstant, Butros-Ghali va suggerir que les ciutats podrien pa rticipar
agrupades com a ONGs. Nosaltres creiem que les ciutats no són ni una g
minúscula, ni una NG, ni una G -sobirarjia nacional-. Sinó que som governs
petits, governs de ciutat que volem apo rtar l' a visió dels ciutadans en aquest tipus
de reunions. Butros-Ghali s'ho va escoltar amb molt d'interès i a partir d'aquí
n'han sortit dues coses:
1. Que Habitat II s'enfoqui de manera difetient i compti amb l'aportació del Grup
dels 4.
2. La celebració, simultàniament, de la la. Assemblea Mundial de Ciutats i
Autoritats Locals: Ciutats Unides.
Les ciutats han proposat a Boutros-Ghali que corn a secretari general de Nacions
Unides reuneixi les nacions i les ciutats. I 4ixí serà a Istambul on s'establiran les
bases per a la fusió de les organitzacions internacionals de ciutats.
s
La il . lusió de Barcelona seria que 1'anyk 1996 es produís aquesta primera
coincidència i que en els futurs congressos de IULA i de la FMCU, que se
celebraran el 97 i el 98 respectivament, s'arribi a la decisió de desaparèixer per
5
�fusionar-nos en una altra organització de _ciutats del món. Si això es produís les
ciutats estaríem en condicions de poder anar a una organització permanent de les
ciutats unides al costat o sota l'esperit de Nacions Unides.
Aquesta és la línia que estem seguint des de Barcelona gràcies a la dedicació
d'algunes persones, com en Jordi Borja.
Des de Barcelona creiem que Nacions Unides està en una crisi d'esperança. Que
aquesta crisi d'esperança és tant o més sentida com més gran és la convicció que
el millor encara ha de venir.
A finals dels anys 50 i principis dels 60 es produeix la con fl uència entre
l'existència a Roma d'un Papa diferent, Joan XXIII, d'un president deis Estats
Units diferent, John Kennedy i, a la Unió Soviètica, d'un secretari general del
Partit Comunista, Krushov, Va ser un moment en què semblava que hi havia la
possibilitat de superar la guerra freda i les divisions que s'havien produït a tot el
món per la 1 a. i 2a. Guerra Mundial.
a
Això va durar poc. Era un estat d'esperit que anava lligat a una colla de persones i
de moments històrics i manifestacions viscudes en aquesta ciutat i en d'altres de
forma similar (París 68). Una persona molt lligada a totes aquestes esperances va
ser Alfonso Comín. Semblava que calia militar en aquesta línia d'anar acostant
aquests moviments de pensament i d'idees i d'interessos que històricament
s'havien enfrontat i que en aquell moment semblaven convergir.
Però ens hem trobat que anys després gairebé cap de les esperances que s'han
viscut d'una forma profunda acaben essent .veritat.
I ara, altra vegada, tornem a tenir l'esperança que aquest cop sigui veritat. No és
gens decebedor, en aquest sentit, sinó tot el contrari. En el discurs que va fer el
Papa Joan Pau II, un Papa que prové d'un país a l'altra banda del mur de Berlín,
del fred, de l'opressió nacional i de la negació de les llibertats, a les Nacions
Unides fa dues setmanes va dir: amb la caiguda del mur de Berlín ha aparegut un
moviment imparable de nacionalitats oprimides, que volen ser reconegudes com a
tals nacions. I que aquest nacionalisme ha de tenir entrada al món, i el món ha de
deixar entrar totes aquestes nacions que gairebé per mandra, per desconeixement,
es resisteix a reconèixer.
El Papa va dir també que a aquestes nacions els hem de dir que no facin l'equació
"tota nació = tot estat", perquè sinó el món¡ no podria avançar cap a l'objectiu que
tots volem. Hi ha confederació, hi ha federalisme, hi ha autonomies, hi ha moltes
maneres diferents com per satisfer les aspiracions nacionals d'aquests països i
com per no haver de provocar nous esclats ï nous drames com els que estem
vivint.
�A molta gent li semblarà sorprenent que pugui ser una persona que representa una
religió que vagi a les Nacions Unides i digui un missatge que probablement
s'esperava d'altres fonts. Però és així i no deixa de ser veritat que les religions, en
el món en què vivim, estan jugant un paper molt impo rt ant.
El drama de Sarajevo té molt a veure amb aquesta qüestió. Perquè Sarajevo,
ciutat amb ressonàncies de tota mena, històriques, de la 1 a. Guerra Mundial, té
una característica que jo crec que la fa enormement important per a totes les
altres ciutats: és el punt del món on s'han enfrontat històricament orient i
occident. És allà on parteixen les aigües: cap a Bizanci o cap a Roma. I en
aquesta mena de rovell de l'ou o melic del món hi ha com un remolí on s'han
enfonsat moltes naus i on s'han creat moltes guerres. I uns i altres hem anat creant
els nostres guerrers. Hem fet dels serbis els defensors d'una certa ortodòxia, per
una banda, i dels croates els defensors d'una altra ortodòxia, per una altra banda:
l'oriental i l'occidental, la catòlica i la de liizanci. Aquesta gent, doncs, s'ha estat
barallant sempre per nosaltres i per Bizanci i han après a guerrejar com ningú. I
ho fan molt bé. I encara que és dramàtic 4s el que Europa els ha ensenyat a fer
durant segles. I, evidentment, cada vegada que la situació a Europa es
descomprimeix i hi ha la possibilitat d'autoafirmar-se els uns sobre els altres amb
més arrogància, això acaba com ha acabát ara: amb una violentíssima guerra
entre germans, absolutament bíblica, de gent que són iguals, que parlen el mateix
idioma -el serbocroata-, que no són ètnicament diferents encara que només
l'accent és una mica diferent, però no pas més que el que hi ha entre Torroella de
Montgrí i el camp de Tarragona o la conca de Barberà.
El que passa és que Zagreb és una ciutat en la qual, quan arribem, el prospecte
que ens donen a l'avió ens diu: Croàci4, país format per un 85% de gent
ètnicament croata, i un 75,6% de catòlics romans. I, efectivament, Zagreb és una
ciutat catòlica 100% en la imagineria.
Durant la commemoració dels 1000 dies de setge de Sarajevo el mes de gener
passat es van produir quatre cerimònies religioses simultànies. El visitant podia
anar a la sinagoga, a la mesquita, a la catedral catòlica o a l'església o rt odoxa.
Veient allò es constata que aquesta ciutat està feta per no guanyar cap guerra
perquè només aquelles nacions que tenen Déu al darrera poden guerrejar
efectivament. Ho hem viscut fa molt poe amb la guerra del Golf Hem vist
Saddam Hussein, que és un persona que stha declarat no precisament corn una
persona de grans creences religioses, crida] als seus súbdits a guerrejar en nom
del seu Déu, i a guanyar-se el cel probable m ent. 1 hem vist el mateix dia, a la nit,
com el president dels Estats Units deia que els seus exèrcits al desert po rt en al
braç la força del Déu cristià. Quan un arriba a Sarajevo un té la impressió que
aquesta guerra allà no la poden fer perquè, entre d'altres raons, no tenen un Déu
sinó que en tenen quatre que han estat i són respectats.
7
�Tinc l'esperança que Sarajevo se salvi. Per Europa, per Barcelona i per totes les
ciutats com la nostra. Si aquesta ciutat no se salva ho tenim tot perdut. Perquè si
Sarajevo és perdés hauríem de reconèixer que la força intrínseca de maldat que
portem a dins ha tornat a vèncer a la nostra força de bondat, també intrínseca.
Afortunadament, Sarajevo es refarà. I a més amb una rapidesa que molta gent no
s'imagina. Però encara hi ha setge. Tenen llum, aigua gas i telèfon, encara que
sovint és impossible trucar-hi. I això que ells tenen el número de Barcelona per
poder comunicar sempre, de set xifres. Tenen l'aigua que tenien el mes de gener:
dues hores al dia aproximadament. No hi ha prou electricitat com per fer pujar
l'aigua als pisos alts. Gas n'hi ha perquè els russos han obert l'aixeta perquè els
bosnis han promés que pagaran els 20 milions de dòlars que costa un hivern. Però
és clar, tota la ciutat és plena de regates, de forats, tallats amb tubs de gas que no
són autoritzats. Els primers t re s dies de gas hi ha hagut 100 ferits a causa de les
explosions. És, per tant, una ciutat assetjada i ells ho diuen: des dels turons ens
estan mirant_i ara no disparen per la reacció que puguin tenir les_Nacions Unides.
Però encara no és una ciutat lliure. Jo dic que ho serà. 1 el dia que ho sigui serà de
manera ràpida, perquè malgrat tots els sofriments i les mancances, és una ciutat
culta, preparada i cívica.
Nosaltres els ajudarem. En aquesta doble funció que està fent la ciutat de
Barcelona, d'una banda, ajudar Sarajevo. i de l'altra, perdre hores a Europa on es
discuteixen i es prenen les decisions sobre aquesta qüestió. És aquest pensament
global on nosaltres volem ser, des del nostre localisme.
Aquests són els dos camins internacionals de Barcelona, i de moltes altres ciutats.
Nosaltres creiem que podem, no sé si ajudar, però en tot cas acompanyar les
Nacions Unides en la superació de la seva crisi, que des del meu punt de vista
serà una crisi enormement creativa. La gent se n'ha adonat que necessita les
Nacions Unides per aconseguir el més elemental i el més factible. Es comença a
parlar altra vegada del Banc Mundial, però del de debò, no el que finalment va
ser: un fons on es posaven i treien diners. Un banc que pugui crear diners i
deixar-los a aquells que els necessiten. Hi ha cada vegada més fons internacionals
per evitar crisis monetàries.
Això dependrà que Europa sigui capaç d'unir-se ella mateixa i de jugar en el món
el paper que ha estat fent falta que jugués durant molt de temps. Però també és
ben evident que, encara que sigui amb moltíssimes dificultats, el món s'està
acostant a un moment en què l'horitzó d'una vila global apareix com a més
possible. En aquesta vila global, Barcelona serà un puntet. Hi va haver una
8
�exposició meravellosa aquí al CCCB, "Del globus al satèl.lit", on es veien totes
les visions imaginables des del firmament: i no era més que un món de ciutats
vistes des del satèl.lit, cadascuna amb la seva potència, amb la seva llum.
Moltes gràcies a tots.
9
��17/10 '95 19:30
$93 402 75 32
9i0,UaM UtoictiA
,a
GABINET ALCALDIA
11002/0 0z
cplatl uwaeD
IS Oul Gi."4"`
ák}p o l g5
- Proposta d'intervenció:
NACIONS UNIDES 1 CIUTATS UNIDES
LA CELEBRACIÓ DEL 50È ANIVERSARI DE NACIONS UNIDES C >`
HA PERMÈS OBRIR UN DEBAT SOBRE QUIN HA DE SER EL "
PAPER D'AQUESTA ORGANITZACIÓ EN UN FUTUR I EN QUINS
TERMES ES POT PROPOSAR UNA REFORMA.
L'EVOLUCIÓ DE LA SITUACI( INTERNACIONAL EN ELS
ANYS HA FET QUE LES CIUTATS ES PLANTEGIN EL -DARES
SEU PAPER EN EL NOU SISTEMA GLOBAL . UN SISTEMA QUE
TENDEIX A LA DISSOLUCIÓ GRADUAL DELS GRANS BLOCS
POLÍTICO- MILITARS I A LA GLOBALITZACIÓ DE L'ECONOMIA A
NIVELL MUNDIAL.
EN AQUEST CONTEXT, EL PODER LOCAL S'ORIENTA A DOS
NIVELLS SOBRE ELS QUALS ELS 1FARÈ UNA REFLEXIÓ.
1.- EN EL PLA INTERNACIONAL
2.- EN EL REFORÇAMENT DC L'AUTONOMIA LOCAL
-
D'UNA BANDA, EN EL PLA INTERNACIONAL, LES CIUTATS
ENS POSICIONEM COM A ACTtORS DE LES RELACIONS
INTERNACIONALS AL COSTAT DELS ESTATS I DE LES
ORGANITZACIONS INTERNACIONALS . ES PRODUEIX UN
RECONEIXEMENT DELS PODERS LOCALS I REGIONALS, DEL
PODER URBA, COM A PARTICIPANTS PÚBLICS ACTIUS EN
L'ESFERA INTERNACIONAL . AQUEST RECONEIXEMENT
�AFECTA EL DESENVOLUPAMENT DE LA RELACIÓ ENTRE
AQUESTS PODERS I LA SEVA HARMONITZACIÓ AMB ELS
DIFERENTS ACTORS QUE CONFORMEN L'ARENA
INTERNACIONAL (SISTEMA DE NACIONS UNIDES, ENTRE
D'ALTRES).
ELS GOVERNS NACIONALS HAN D'ADMETRE ELS PODERS
LOCALS I REGIONALS EN LES ORGANITZACIONS
EXCLUSIVAMENT
ARA
FINS
INTERNACIONALS
INTERGOVERNAMENTALS.
AMB AQUESTA FINALITAT QUE S'HA POSAT EN MARXA
DES DE FA UN TEMPS EL MOVIMENT DE CIUTATS I PODERS
LOCALS CONSIDERAT PER NOSALTRES COM UN GRAN
REPTE PERÒ TAMBÉ COM UNA GRAN OPORTUNITAT .
L'OBJECTIU PRINCIPAL ÉS FER QUE LES CIUTATS SIGUIN
VISTES COM A PARTICIPANTS ACTIUS A NIVELL
INTERNACIONAL, RESPONENT NO NOMÉS ALS PROBLEMES
DE LES CIUTATS (COM ELS TRANSPORTS URBANS, MEDI
AMBIENT, SERVEIS MUNICIPALS, ENTRE D'ALTRES) SINÓ QUE
TAMBÉ S'INVOLUCRIN EN ELS PROCESSOS QUE ELS CAUSEN
(PROBLEMES ECONÒMICS, pEMOGRÀFICS 7 CULTURALS,
ÈTNICS).
ÉS
EL REPTE CONSISTEIX EN DESENVOLUPAR LA CAPACITAT
D'INVOLUCRAR-SE EN ELS PROCESSOS RESULTANTS DE LA
GLOBALITZACIÓ I ADAPTAR-SE A AQUESTES NOVES
RESPONSABILITATS.
�LES CIUTATS, EN TANT QUÉ FORMEN PART D'AQUEST
PROCÉS DE GLOBALITZACIÓ DE L'ECONOMIA ENTREN EN
COMPETÈNCIA ENTRE ELLES . AIXÓ IMPLICA LA MILLORA DE
LA SEVA COMPETITIVITAT . ISARCELONA HO HA FET AMB
UNA MILLOR ENTESA I COOPERACIÓ ENTRE ELS AGENTS
PÜBLICS I PRIVATS QUE FORMEN LA CIUTAT.
PERO ES PRODUEIX TAMBÉ UN INCREMENT DE
L'INTERCANVI I DE LES RELACIONS DE COOPERACIÓ ENTRE
ELLES . A MÉS ES COMPLEMENTEN ENTRE ELLES.
BARCELONA ÉS, EN AQUEST SENTIT, UN BON EXEMPLE .
EXPORTANT EL SEU MODEL ESTRATÈGIC DE
DESENVOLUPAMENT, LA SEVA EXPERIÈNCIA EN LA GESTIÓ
LOCAL I SERVEIS MUNICIPALS.
PER SOTA -O AL COSTAT- PAPER DELS ESTATS, LES
CIUTATS PODEM CONTRIBUIR1 ACTIVAMENT, DES DE LA
NOSTRA EXPERIÈNCIA DE CIUTATS AMB PROBLEMES
COMUNS, A LA COOPERACK5 . ÉS AMB AQUESTA FINALITAT
QUE LES CIUTATS S'UNEIXEN EN EL QUE PODEM ANOMENAR
"XARXES DE SEGURETAT", INTEGRADES PER PODERS SUB(
ESTATALS, QUE REFORCEN I ASSEGUREN UNS LLIGAMS QUE
IMPULSEN LA PAU I LA SEGURETAT.
BARCELONA VA CREAR EL MES DE MARÇ PASSAT UNA
XARXA D'AQUEST TIPUS EN LA, CONFERÈNCIA DE CIUTATS
DEL MEDITERRANI.
�EN AQUELLA OCASIÓ, EL SEPRETARI GENERAL DE LES
NACIONS UNIDES, BOUTROS BOUTROS GHALI ENS VA
ADREÇAR UNES PARAULES QUE S'ADEIEN PERFECTAMENT
AMB L'ESPERIT QUE VAM DONAR A LA CONFERÈNCIA: LES
CIUTATS COM ELS LLOCS QUE PODEN IMPULSAR MILLOR LA
DIVERSITAT I EL DIÀLEG, I FE/ FRONT A L'EXCLUSIÓ I EL
PREJUDICI.
DES DE LES CIUTATS VOLEM FER UNA CRIDA A LA
RECUPERACIÓ DEL MODEL CON!VIVENCIAL I A LA UTILITZACIÓ
DEL DIÀLEG EN LA RESOLUCIÓDELS CONFLICTES QUE ENS
AFECTEN ACTUALMENT . ÉS PRECISAMENT AMB AQUESTA
VOLUNTAT QUE BARCELONA ESTÀ LIDERANT DES DEL 1992
UN PROJECTE D'AJUDA I RECONSTRUCCIÓ DE LES CIUTATS
BÒSNIES 1, ESPECIALMENT, DE SARAJEVO.
QUAN BARCELONA AJUDA SARAJEVO, LA CIUTAT RECONEIX
ELS VALORS D'AQUESTA CIUTAt OLÍMPICA QUE VA SER -i HO
TORNARÀ A SER- MODEL DE TOLERÀNCIA, DE CONVIVÈNCIA.
1 ÉS, PRECISAMENT EN AQUEST ANY INTERNACIONAL DE LA
TOLERÀNCIA, QUE HEM D'ADMIRAR I PRENDRE MODEL D'UN
SARAJEVO ON ELS CIUTADANS ACUDEIXEN A LES ESGLÉSIES
CATÒLIQUES, A LES ORTODOXES, A LES MESQUITES I A LES
SINAGOGUES . VOL DIR UNA CIPTAT ON ELS ASSETJATS NO
SÓN MUSULMANS, SINÓ CIUTADANS DE SARAJEVO, DE
DIVERSES RELIGIONS.
NOSALTRES VOLEM COL-LABORAR ACTIVAMENT EN LA
RECONSTRUCCIÓ D'UNA CIUTAT QUE ÉS UN SÍMBOL DE LA
�RIQUESA DE LA DIVERSITAT . SÓN AQUESTS ELS VALORS
QUE VOLEM DEFENSAR I FER NOSTRES . PER AIX(5 HEM
ADQUIRIT UN FERM COMPROMÍt PERQUÈ TORNI A SER UNA
CIUTAT LLIURE I OBERTA I NO DEIXI DE SER UNA CIUTAT
MULTIÈTNICA.
LA VOCACIÓ INTERNACIONAL DE BARCELONA, HA FET
POSSIBLE QUE AVUI LA CIUTAT PARTICIPI NO NOMÉS EN
XARXES EUROPEES DE CIUTATS SIN() TAMBÉ EN MÚLTIPLES
ORGANITZACIONS INTERNACIONALS . BARCELONA
COLLABORA EN ELS TREBA4S PREPARATORIS DE LA
CONFERÈNCIA HABITAT II I L'ASSEMBLEA MUNDIAL DE
CIUTATS I AUTORITATS LOCALS : . BARCELONA FOU PIONERA
EN LA CREACIÓ DE XARXES DE ÇIUTATS DE DIFERENT ABAST
GEOGRÀFIC: EUROCIUTATS (1989) A EUROPA, EL CIDEU A
L'AMÈRICA LLATINA (1992) I LA' CONFERÈNCIA DE CIUTATS
MEDITERRÁNIES (1995).
DES DE LES CIUTATS, DEFENSEM AMB INSISTÈNCIA LA
PARTICIPACIÓ DELS ALCALDES I DE LES ORGANITZACIONS
INTERNACIONALS DE CIUTATS 'EN LES CONFERÈNCIES DE
LES NACIONS UNIDES AIXÍ I COM EN ELS FÒRUMS
ESPECIALITZATS (ALCALDES EN DEFENSA DE LA INFANCIA,
CIUTATS EDUCADORES...) I EN AQUELLS ORGANISMES QUE
CORRESPONGUIN A LES SEVES COMPETÈNCIES I ALS SEUS
OBJECTIUS.
LA CONFERÈNCIA DE RÍO 92 VA SER EL PRECEDENT QUE VA
PERMETRE, PER PRIMERA VEGADA, UNA PRESÈNCIA
�CONJUNTA, PER BÉ QUE MOLT DISCRETA, DE LES
ORGANITZACIONS MUNDIALS DE CIUTATS I AUTORITATS
LOCALS . ESTEM TREBALLANT PERQUÈ AQUESTA ACTUACIÓ
CONJUNTA NO SIGUI UNA EXCEPCIÓ SINÓ QUE SIGUI UN
TREBALL COORDINAT.
ES VA CREAR AMB AQUESTA FINALITAT, I PER GESTIONAR EL
SEGUIMENT POST-RÍO 92 I DE L'AGENDA 21, EL GRUP DELS 4.
AQUEST GRUP TÉ LA VIRTUT DE REUNIR LES DUES
ORGANITZACIONS DE CIUTATS AMB MÉS VOCACIÓ
UNIVERSALISTA, LA FEDERACIÓ MUNDIAL DE CIUTATS
UNIDES (FMCU) I LA UNIÓ INTERNACIONAL D'AUTORITATS
LOCALS (IULA), I LES DUES ORGANITZACIONS MÉS
SIGNIFICATIVES DE LES GRANS CIUTATS, METRÒPOLIS I
SUMMIT.
EL GRUP DELS 4 VOL IMPULSAR LA CONSTITUCIÓ, SOTA EL
PARAIGUA DE NACIONS UNIDES, DE L'ASSEMBLEA DE LES
CIUTATS UNIDES DURANT LA CONFERÈNCIA HABITAT II QUE
SE CELEBRARÀ A ISTAMBUL EL JUNY DEL 1996.
LA CONSTITUCIÓ DE L'ASSEMBLEA MUNDIAL DE CIUTATS,
QUE TINDRÀ LLOC DE FORMA PARAL-LELA A LA
CONFERÈNCIA HABITAT II, HA DE PERMETRE D'INICIAR UN
NOU PERÍODE EN LA VIDA INTERNACIONAL QUE SUPOSI EL
RECONEIXEMENT DELS GOVERNS I LA PARTICIPACIÓ DE LES
CIUTATS UNIDES A TRAVÉS DE LA SEVA ASSEMBLEA
PERMANENT EN EL SISTEMA De LES NACIONS UNIDES . HE
TINGUT OCASIÓ DE COMENTAR AQUEST EXTREM AMB
�BOUTROS GHALI, QUI VALORA POSITIVAMENT AQUEST
PROJECTE.
AQUESTA ASSEMBLEA, DESTINADA A CONVERTIR-SE EN UNA
ESTRUCTURA PERMANENT DE COORDINACIÓ I DE
REPRESENTACIÓ DE LES ORGANITZACIONS DE CIUTATS,
AFAVORIRÁ LA PROGRESSIVA UNIFICACIÓ DE LES
ORGANITZACIONS MUNDIAL$ QUE COMPARTEIXEN
OBJECTIUS I ASSOCIATS COM SON LES JA MENCIONADES
FEDERACIÓ MUNDIAL DE CIUTAS UNIDES (FMCU) I LA UNIÓ
INTERNACIONAL D'AUTORITATS LOCALS (IULA), PRESIDIDES
AVUI PELS ALCALDES DE LISBOA I SANTIAGO DE CHILE, ELS
BONS AMICS JORGE SAMPAIO I JAIME RAVINET.
LES CIUTATS HEM PLANTEJAT FEITERADAMENT A BOUTROS
GHALI QUE CAL TROBAR UNA POSICIÓ RELLEVANT PER A LES
CIUTATS A NIVELL MUNDIAL ATÈS QUE NACIONS UNIDES NO
ÉS UN GOVERN MUNDIAL, SINÒ UNA REUNIÓ DE NACIONS
QUE NOMÉS POT RECONÉ1XER COM A SUBJECTES
INTERNACIONALS LES NACION1 O LES ONGS . ARA QUE
CELEBREM EL 50È ANIVERSAF11 DE NACIONS UNIDES CAL
TROBAR UNA DEFINICIÓ PER AQUELLS GOVERNS AMB "G"
MINÚSCULA, ELS GOVERNS LOCALS 1 REGIONALS I LES
NACIONALITAT SENSE ESTAT. LES CIUTATS VOLEM
CONTRIBUIR A LA CREACIÓ D'UNA VOLUNTAT
INTERNACIONAL QUE ES FORMI A PARTIR DE LES
APORTACIONS DELS ESTATS I DELS INDIVIDUS ASSOCIATS
AMB OBJECTIUS DE CARÁCTER VOLUNTARI PERO TAMBÉ A
PARTIR DE LES CIUTATS.
�LES CIUTATS SÓN GOVERNS PERO NO SÓN ESTATS, NO
TENEN EXÈRCITS, NO TENEN FRONTERES, NO FAN QÜESTIÓ
DE LES SEVES BANDERES, EL SEU IDIOMA ÉS IMPORTANT
PERÒ CONVIU AMB ELS IDIOMES DELS IMMIGRANTS, SÓN LA
PREFIGURACIÓ DE LA IDEA D EI LA VILA GLOBAL. UNA VILA
GLOBAL QUE SEGUEIX EL PRINCIPI DE PENSAR GLOBALMENT
I ACTUAR LOCALMENT, ENCARA QUE JO PROPOSO QUE
POTSER SERIA BO PRIMER PENSAR LOCALMENT, DESPRÉS
GLOBALMENT I ACTUAR EN AMBDÓS ÀMBITS LOCAL I
GLOBAL.
COM ELS HE DIT AL COMENÇAMENT EL PODER LOCAL
TAMBÉ S'ORIENTA EN UN ALTRE NIVELL:
EL REFORCAMENT DE L'AUTONOMIA LOCAL, IMPULSADA
PER LA DESCENTRALITZACIÓ 1 DE L'ESTAT, AMB MAJORS
RESPONSABILITATS I RECURSOS PER ALS PODERS LOCALS.
-
3
EN ELS PODERS TERRITORIALS I A LES CIUTATS, Hl HA
PROBLEMES QUE TENEN NOMS I COGNOMS I S'APRECIEN, A CAP
E VI
SI
, EN EL PAISATGE HUMÀ SÓN PROBLEMES
QUE EXIGEIXEN UNA SENSIBILITAT DIRECTA QUE NOMÉS
NEIX DEL CONTACTE QUOTIDIÀ.;
f
b
C
LLUITANT PERQUÈ EL SISTEMA POLÍTIC SIG MÉS
TRANSPARENT A LES PERSOÑES I MÉS TERRITORIAL ES
PODEN RESOLDRE EN BONA MESURA.
�EL MUNICIPALISME ÉS LA MILLOR APOSTA PER GARANTIR
LA PROXIMITAT ENTRE CIUTADANS I ADMINISTRACIÓ. ÉS A
DIR, GOVERNANT DES DE LA PROXIMITAT COM A VIA
D'EFICÀCIA I DE RENOVACIÓ DEMOCRÁTICA.
LES CIUTATS, LLOCS DEL DINAMISME ECONÓMIC I DE LA
TRANSMISSIÓ DEL CONEIXEMENfr, HAN DE JUGAR UN PAPER
CAPDAVANTER EN LA CREACIÓ D'UNA NOVA VOLUNTAT
INTERNACIONAL . LA CAPACITAT D'INTEGRACIÓ, LA
DENSITAT DE LES RELACIONSI HUMANES, LA DIVERSITAT,
L'ENORME CAPACITAT D'INTERCANVI SÓN ELS ACTIUS AMB
QUÉ ENS COMPROMETEM A TRIEBALLAR, AMB VEU PRÒPIA,
EN ELS ESFORÇOS QUE ELS ESTATS DESTINEN A FAVOR DE
LA PAU, LA LLIBERTAT, LA SEGURETAT I LA TOLERANCIA.
LES CIUTATS QUE NO TENEN EL PODER QUE TENEN LES
NACIONS, POSSEEIXEN, EN CANVI, UNES CAPACITATS QUE
ELS ESTATS NO TENEN. EL 1 PODERS LOCALS PODEN
IDENTIFICAR I RESOLDRE MOLTES DE LES NECESSITATS I
PROBLEMES DELS CIUTADANS el LES CIUTATS SÓN I HAN DE
SER UN LLOC D'INNOVACIÓ POLÍTICA, EL MARC EVIDENT
,
PER L'EXERCICI DIARI DE LA DEMOCRÀCIA.
L'ASPIRACIÓ D'ESTABLIR UN INITERLOCUTOR DE LES
CIUTATS I ELS PODERS LOCALS AMB ELS ORGANISMES DE
NACIONS UNIDES ES RESUMEIX IN EL LEMA CIUTATS UNIDES
AL COSTAT DE NACIONS
�UN MÓN DE CIUTATS, UNA VILA GLOBAL, HA DE SER LA
NOSTRA CONTRIBUCIÓ A LA TRANSFORMACIÓ DEL ROL DE
LES NACIONS UNIDES EN LA NOVA SOCIETAT
INTERNACIONAL . UNES NACIONS UNIDES QUE TENEN AL
SEU DARRERA UNA HISTÒRIA D CINQUANTA ANYS, PERÒ DE
LES QUALS CAL ESPERAR ENCARA UN MAJOR
PROTAGONISME EN L'ESCENA MUNDIAL.
MOLTES GRÀCIES.
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
09.01. Activitat de representació (com a Alcalde)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1982-1997
Description
An account of the resource
Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
4361
Title
A name given to the resource
Nacions unides i ciutats unides
Type
The nature or genre of the resource
Conferència
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB)
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Relacions Internacionals
Societat
Globalització
Acció política
Nacions Unides
Barcelona
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1995-10-17
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona.
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1671/0000000573.pdf
59fa20cff5bc63c0153a6b54126a6e6e
PDF Text
Text
New York, New York
Article de Pasqual Maragall a El Periodico (18-11-01)
New York, New York
Article de Pasqual Maragall, president del PSC
Des de l'11 de setembre vivim en un estat de precarietat psicològica col.lectiva. Han atacat les torres més altes
de la nostra civilització. I ho han fet en nom de Déu. I ho han fet de manera que tothom ho ha vist: ¡estava
passant! També han atacat la seu del poder militar més gran del món. L'atac ha estat quasi perfecte. La
precisió mil.limètrica amb què es va perpetrar només va fallar en el fet de no preveure que els telèfons mòbils
dels passatgers del quart avió es posarien en marxa i frustrarien el darrer atac a la seu del poder polític més
fort del món, la Casa Blanca.
L'odi, que s'ha d'haver acumulat durant un temps llarguíssim al cor dels terroristes, ens preocupa molt més que
no pas ens sorprèn la intel.ligent opció per la utilització d'idees i mètodes senzills (implementats de forma
sofisticada): el pont aeri de les vuit de Boston a Nova York, les escoles d'aviació per a aficionats de Florida, etc.
I ens preocupa perquè l'odi mata i la intel.ligència no. Però certament l'odi intel.ligent és el més perillós. No és
pensable que no tingui causes profundes i suports poderosos. En parlarem durant molt de temps. I parlarem de
com desactivar-lo.
Però avui, tornant de Nova York, havent visitat el que l'oficiositat nord-americana anomena el nivell zero, el lloc
del desastre, havent parlat amb amics americans, representants oficials i persones crítiques, vull parlar de la
ciutat i del que significa.
Deixo de banda què significa per a mi. Ja n'he parlat moltes vegades. És una ciutat que estimo. No igual però sí
amb la mateixa ambivalència amb què Joan Maragall estimava i blasmava alhora la Barcelona fantàstica i brutal
del canvi de segle. La ciutat que tot ho pot, per bé i per mal. La ciutat que els nord-americans en general no
estimen però admiren. La ciutat que ara, provisionalment, segons alguns, els nord-americans han fet seva. La
ciutat plena de banderes americanes a cada cantonada, a cada botiga, a cada restaurant, a cada vehicle.
Nova York és indubtablement la capital del món, de totes les ciutats del món. La més rica, la més densa, la més
perillosa, la més culta, la més representativa. En aquest sentit, és cert que els terroristes, atacant la ciutat de
Nova York, han atacat el món sencer. Possiblement els terroristes no comptaven amb el fet que Nova York no
és la ciutat més nord-americana de totes, però momentàniament ho ha esdevingut.
Per copsar què és Nova York en l'imaginari col.lectiu dels seus habitants cal llegir algun dels articles que ara
publiquen el Times i altres diaris. Un dels millors que he tingut l'ocasió de llegir el signa una novaiorquesa que
resideix momentàniament a Catalunya, Mary Ann Newman. Seria esplèndid que aquest diari el publiqués.
El nivell zero és un immens forat arranat i fumejant. És com la Co- lònia del 1945 però a l'inrevés: no un desert
amb l'agulla resistent de la catedral al mig, sinó un erm de runa sense les agulles bessones que la
singularitzaven. Un plafó indica els noms dels països de procedència de la gent que hi va morir: 63 països, una
tercera part del total de les Nacions Unides.
El nombre de morts és incert. Ha estat calculat amb uns coeficients de probabilitat. Un ministre d'Afers
Estrangers llatinoamericà, amb qui vaig visitar el lloc, em va indicar que el nombre de ciutadans del seu país
desapareguts s'acosta aparentment als 50, però que d'identificats només n'hi ha tres. Molts d'ells probablement
no tenien tots els papers en regla. Eren les nou del matí: dones netejant. Immigrants de baixos salaris i treball
precari. També diuen que hi ha gent que "ha decidit" desaparèixer aprofitant l'ocasió. La gran ciutat i el gran
desastre ho permeten.
Però Nova York segueix vital i activa com sempre. S'acosta Nadal i els llums habituals es comencen a encendre
--per cert, llums més petits, més nombrosos i mes elegants (que dibuixen els perfils singulars dels arbres) que
no pas les bombetes immenses que gastem per aquí.
El desplegable del consolat espanyol que anuncia les activitats culturals hispàniques és aclaparador: Josep
Pons, al Metropolitan; Alicia de Larrocha, al Lincoln Center; Josep Gort, a Broadway; Muntadas, al Soho... Per
citar només els catalans en escena i a les galeries d'art. Nous gratacels, nous comerços, nous restaurants... al
costat de clàssics com el Four Seasons de Mies van der Rohe. La cuina ha millorat molt des dels anys 70.
Richard Meier, l'arquitecte del Macba, m'explica les seves idees sobre la reconstrucció del World Trade Center.
Els oficials de la ciutat i del Departament d'Estat parlen de refer quatre torres de 80 pisos, com les que queden
al voltant del forat. Meier diu que n'haurien de ser cinc, per evitar la monotonia.
�Les torres feien 120 pisos pel cap baix. Van esbotzar tot el que hi havia al voltant, excepte un edifici antic de
pedra picada. El ferro ha sucumbit a la pedra. Un edifici de 70 pisos, modern, que té un trau al mig dibuixat per
l'agulla de la torre nord en caure, haurà de ser demolit.
Les torres una mica més llunyanes, de principis del XX, on van treballar els mestres d'obra italians que van
col.laborar amb Gaudí, els Guastavino, segueixen senceres. Deu quilòmetres més amunt, al Memorial que està
dedicat a Ulysses Grant, el general nordista que va alliberar els negres del sud per fer-ne soldats del nord en la
guerra de Secessió, el gaudinià més important que hi ha hagut, George Collins, professor de la Columbia
University, va fer construir una anella de bancs de trencadís com els del Parc Güell, amb accent americà. I
encara molt més amunt, als Cloisters, la tomba de Pere el Gran i el claustre de Cuixà.
Nova York es tot això i molt més. Se'n sortirà. Washington està més abatuda, diuen. El món està ferit en un
costat. Prop del cor. I és el món, no els americans tots sols, qui haurà de guarir la ferida. Els hem d'ajudar. Hi
ha mil maneres. Ja en parlarem.
18/11/2001(El periódico)
20/11/2001
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
04.02. Activitat política
Description
An account of the resource
Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC).
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
New York, New York
Type
The nature or genre of the resource
Article
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Source
A related resource from which the described resource is derived
El Periódico de Catalunya
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Terrorisme
Festes nacionals
Catalunya
Globalització
Estats Units
Nova York
Solidaritat
Acció política
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1370
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2001-11-18
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Articles
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1735/0000001568.pdf
61dfea0f07153f76ec2aee831f27a7e4
PDF Text
Text
(COLOR) - Pub: PERIODICO ND CATALAN Doc: 04895B Red: 60% Ed: Primera EDICION Cb: 00 Enviado por:
Dia: 14/02/2003 - Hora: 00:44
DIVENDRES
14 DE FEBRER DEL 2003
18 Tema del dia
el conflicte de l’Iraq
el Periódico
Opinions 3 El món i la guerra
Organitzacions polítiques i socials de tot el món
s’han coordinat per fer demà, 15 de febrer, una
manifestació global contra la guerra a l’Iraq en unes
Pàgines 2 a 20 888
500 ciutats de tots els continents. La que se celebrarà
a Barcelona compta amb el suport de quatre dels cinc
partits parlamentaris catalans.
EUROPA ALÇA LA BANDERA DE L’HONOR
El carrer demostrarà l’aïllament dels governs que secunden Bush
BERNARD CASSEN
DIRECTOR GENERAL
DE ‘LE MONDE
DIPLOMATIQUE’
I PRESIDENT
D’ATTAC-FRANÇA
En el lèxic de la política internacional, aïllament és una paraula esperpèntica que designa generalment una situació de desacord
amb el Govern dels Estats Units.
Fent un paral.lelisme amb la famosa fórmula anglesa segons la qual,
en cas que hi hagi boira al canal de
la Mànega, «el continent està
aïllat», ¿podem preguntar-nos qui
està actualment aïllat, i de qui, a
Europa?
El principal aïllament que hauria de preocupar un Govern democràtic és el seu respecte de la seva
pròpia opinió pública. En aquest
aspecte, els firmants de la famosa
carta dels vuit en suport a l’agressió
programada de George Bush contra l’Iraq estan dramàticament en
fals amb els seus pobles: en els son-
CiU
dejos, el 84% de l’opinió pública del
Regne Unit és hostil a una intervenció sense l’aval de les Nacions Unides; el 80% a Espanya; el 72% a
Itàlia, etcètera. Els únics governs en
sintonia amb una opinió europea
que no ha estat mai tan homogènia
sobre cap tema són els de Berlín,
Brussel.les i París.
Els milions de manifestants que
sortiran al carrer demà, dia 15 de febrer, tant a l’oest com a l’est del vell
Els pobles europeus
han estat traïts per
uns dirigents servils
continent, amb l’objectiu de manifestar la seva total oposició a la guerra nord-americana, seran portadors
de l’esperança d’una Europa verdaderament europea, i no simple súbdita de Washington.
L’aïllament que actualment salta
a la vista és el de George Bush, que
està duent a terme una política
bel.licista rebutjada massivament,
PSC
33 Escolars, ahir, a Barcelona.
no només a Europa sinó també al
Japó, a l’Àsia Oriental i a l’Amèrica
Llatina. Per no parlar del món arabomusulmà, on la unanimitat en contra és absoluta. Fins i tot als Estats
Units, a pesar de la insensata pressió
PP
mediàtica, només compta amb una
majoria molt feble.
Davant d’aquesta irada protesta
mundial contra una agressió de conseqüències desestabilitzadores incalculables, i no solament al Pròxim
Orient, l’equip de falcons d’extrema
dreta que envolta Bush desplega
mètodes de desinformació dignes de
la Unió Soviètica en plena guerra
freda. Les presumptes proves presentades pel secretari d’Estat Colin Powell sobre la col.lusió Iraq-Al-Qaida
no han convençut a ningú. Pel que
fa a Tony Blair, que també afirma
que posseeix proves, la presentació
d’aquestes proves s’ha saldat amb
un lamentable fiasco: ¡els serveis que
havien preparat la seva intervenció
es van limitar a plagiar una tesi doctoral a partir d’unes dades que es remuntaven a una dotzena d’anys enrere!
¿Quina és la raó que pot empènyer governs com el de José María
Aznar a alinear-se d’una manera tan
incondicional amb una política
nord-americana que apunta, entre
ERC
altres objectius, a debilitar tota
vel.leïtat d’afirmació d’una Europa
unida? Perquè, no ens fem cap
il.lusió, evidentment aquest és un
dels objectius estratègics de Washington. El secretari nord-americà
per a la Defensa, Donald Rumsfeld,
va declarar recentment que, per
ell, Europa és l’OTAN, és a dir, una
zona sota el comandament d’un
general vingut de l’altre costat de
l’Atlàntic.
Renunciant a tota dignitat i tota
voluntat de defensar els seus interessos nacionals i els de la resta
d’europeus, uns governs mercenaris, a imatge del «caniche» Blair
(així li diuen a Anglaterra), presten
jurament de fidelitat al seu sobirà.
Per altra banda, no en trauran cap
profit, ja que les classes dirigents
dels Estats Units fiquen a tots els
europeus en el mateix sac. Els manifestants del 15 de febrer són els
que alçaran la bandera de l’honor
d’Europa, traïda per uns dirigents
que només aspiren a la servitud voluntària. H
ICV
ESGOTAR LES
POSSIBILITATS
NO EN NOM
DE CATALUNYA
GARANTIR
LA SEGURETAT
PER LA LLIBERTAT SANG PER
DELS POBLES
PETROLI, NO
ARTUR
PASQUAL
JOSEP
JOSEP-LLUÍS
JOAN
Mas*
Maragall*
Piqué*
Carod-Rovira*
Saura*
Vull solidaritzar-me amb tots els
catalans que sortiran al carrer per
dir no a la guerra contra l’Iraq. Els
membres de CiU, i jo mateix com a
secretari general de CDC, marxarem al seu costat.
En aquesta crisi ens hi juguem
massa. Ens hi juguem l’autoritat
de l’ONU. Ens hi juguem la credibilitat de la política exterior de la
UE. Ens arrisquem a eixamplar perillosament l’escletxa entre Washington i Brussel.les. I ens hi juguem la unitat de l’OTAN. Tot això
ens obliga els polítics a buscar el
consens i estar a l’altura de les demandes dels ciutadans.
Negar el suport incondicional
als plans bèl.lics de Bush no significa que no vulguem lluitar contra
el terrorisme internacional. Nosaltres també volem desarmar l’Iraq i
creiem que s’ha d’acabar amb el
règim dictatorial de Saddam Hussein. Però abans d’alçar les armes,
cal esgotar totes les possibilitats
d’aconseguir una solució pacífica
del conflicte. La pau és la nostra
opció.
*Secretari general de CDC.
Totes les guerres són la confirmació
d’un fracàs. Aquesta no té la legitimitat del dret internacional i no
s’explica per una situació de risc
greu i imminent per a la pau. Estic
molt preocupat per les conseqüències que tingui en la població civil
iraquiana, primera víctima de Saddam. I també pel risc de més fanatisme dels que se senten agredits, de
desestabilització del Mediterrani, de
pujada del preu del petroli i de recessió.
Considero equivocada l’actitud
del Govern seguint la política de
Bush i, en canvi, recolzo la iniciativa francoalemanya que dóna a
l’ONU el protagonisme. No és cert
que Europa estigui més dividida ara
que el 1991, perquè llavors Europa
no tenia política pròpia. Ara en té,
en pot tenir. Tots ens hi juguem
molt. Que l’ONU comenci a ser més
que a semblar. A actuar en lloc de
dir. I que ho faci a favor dels interessos globals.
Demà, diguem clarament al món
que si la guerra es fa, no serà en
nom de Catalunya. H
*President del PSC.
El món s’enfronta a una infame
dictadura que és una amenaça
sistemàtica per a la pau i la seguretat internacional i que incompleix sistemàticament des de fa
12 anys totes les resolucions de
l’ONU. Davant d’aquesta amenaça, el Govern del PP fa el que
ha de fer, des de la profunda convicció que és la millor manera de
garantir un futur de pau i seguretat. Sense guiar-se per raons electorals o partidistes i conscients
dels costos.
No tots poden oferir aquesta
mateixa coherència. Els socialistes tenen el costum de fer, quan
governen, el contrari d’allò que
fan quan estan a l’oposició. CiU
també ha abandonat el camí de
la responsabilitat. Estic segur que
el desenllaç d’aquesta crisi portarà el desarmament i la pau. I
demostrarà les grans diferències
entre els polítics responsables i
aquells per als quals una campanya electoral justifica qualsevol
demagògia. H
*President del PP català.
El Govern dels Estats Units, amb el
suport incondicional d’Aznar, Blair
i Berlusconi, promou una guerra
denominada cínicament preventiva
contra l’Iraq, amb total impunitat,
erigint-se en justicier mundial. Les
futures víctimes, les de sempre: la
població iraquiana. I doblement víctimes, perquè l’esquerra europea no
pot obviar ara que la dictadura militar de Saddam Hussein aplica la
censura mediàtica, es basa en una
homogeneïtzació religiosa i cultural, practica el genocidi amb el poble del Kurdistan...
La tradició catalana ha estat
històricament pacifista i antimilitarista, ja que ha procurat resoldre els
conflictes polítics a través de procediments exclusivament polítics, no
pas exercint la força i, en tot cas,
sempre en el marc de decisions de
l’ONU. Un Estat no pot decidir unilateralment el futur d’un altre. I per
aquesta raó convidem la població
catalana a prendre part en la manifestació de demà contra la guerra,
contra les dictadures, per la llibertat
dels pobles. H
*Secretari general d’ERC.
Els governs i el Consell de Seguretat no són els únics actors de la
política internacional. Per això la
manifestació de demà no és un acte testimonial. Ni Blair, ni Aznar,
ni el mateix Bush poden tancar els
ulls als milions de persones que a
tot el món diuen no a la guerra, ni
a l’opinió de França, Alemanya i
Rússia.
La guerra contra l’Iraq, amb o
sense resolució favorable del Consell de Seguretat, és hipòcrita, perquè ningú va moure un dit quan
les armes de destrucció massiva es
van llançar sobre els kurds i Bush
sí que recolza el terrorisme de
Sharon. És cínica, perquè el principal objectiu és dominar les segones
reserves mundials de petroli. I és irresponsable, perquè la reordenació
de la regió en funció dels interessos dels EUA generarà més violència i més inestabilitat. Ara bé, per
sobre d’aquestes raons contra la
guerra n’hi ha una altra de més
important: els milions d’iraquians
que ja han patit la tirania de Saddam i anys de sancions. H
*President d’IC-V.
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
04.02. Activitat política
Description
An account of the resource
Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC).
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
No en nom de Catalunya
Type
The nature or genre of the resource
Article
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Source
A related resource from which the described resource is derived
El Periódico de Catalunya
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Guerra
Iraq
Globalització
Catalunya
Acció política
Abstract
A summary of the resource.
En nom de Catalunya. El conflicte d'Iraq.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-02-14
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Articles
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/17/659/NotasComparacion_1974.pdf
0db6ec79a090e844b9bbc85cc936ee27
PDF Text
Text
�������������������������������������������������
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
01.01.02. Activitat acadèmica
Description
An account of the resource
Recull la documentació relacionada amb l'activitat acadèmica de Pasqual Maragall:
- Escola primària: Escoles Virtèlia (1945-1957).
- Llicenciatura en Dret: Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona (1957-1964).
- Llicenciatura en Econòmiques: Facultat d'Econòmiques de la Universitat de Barcelona (1958-1965).
- Pràctiques de Dret Europeu (1963): estada a Estrasburg (França) per realitzar unes pràctiques de Dret Europeu a la Facultat Internacional de Dret Comparat.
- Pràctiques a Roma (1964): beca per estudiar planificació regional a la SVIMEZ (Associazione per lo SVIluppo dell'industria nel MEZzogiorno).
- Pràctiques amb Delors a París (gener-juny 1966): beca del Govern francès per l’estudi de planificació regional. Realitza unes pràctiques com a economista a l'Association pour l'organisation des STages En France (ASTEF) on obté el Diploma de planificació sectorial i regional. Les pràctiques les fa al Comissariat del Vè Pla amb el professor Jacques Delors.
- Postgrau a la New School for Social Research, New York, amb beca Fulbright (setembre 1971-setembre 1973): Master of Arts en economia, especialitzat en economia internacional i economia urbana.
- Doctorat (02/03/1979): en Ciències Econòmiques a la UAB. La tesi doctoral Els preus del sòl urbà. El cas de Barcelona (1948-1978), la va dirigir el catedràtic Josep Maria Vegara Carrió i va obtenir una valoració "Summa cum laude".
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1945-1979
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1787
Title
A name given to the resource
Notas para una comparación de la teoria del imperialismo con la teoria del comercio internacional
Description
An account of the resource
Economia W.P. IV.
Extent
The size or duration of the resource.
47 p.
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1974
Subject
The topic of the resource
Economia
Comerç
Globalització
Language
A language of the resource
Castellà
Type
The nature or genre of the resource
Article
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Note
Note inside a the archival description or a component.
En el treball s'hi indica: Este trabajo ha sido realizado con ayuda de una beca de la Fundación Juan March
Arrangement
Information on how the described materials have been subdivided into smaller units.
UI 792
Articles
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/8/748/19980523_LV.pdf
9174c9558dcf5f56cbb975e459593277
PDF Text
Text
Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA
23/05/1998
La Vanguardia, p.020, Opinión
Nueva York (1): abril
Autor: PASQUAL MARAGALL
En la conferencia del mes de abril en la Universidad de Nueva York surgieron diez sugerencias
para la buena marcha de las ciudades en un mundo abierto, precedidas de una hipótesis de
trabajo.
Hipótesis: como concepto, la aldea global es menos útil que el mundo de ciudades. Concebir el
mundo como un sistema de ciudades ayuda más a pensar y hacer cosas positivas. Es menos
paralizante que el supuesto de que ya vivimos en una ciudad global y que nuestra ciudad es el
mundo.
Sugerencias:
1. Sin seguridad no hay confianza, y sin confianza no hay ciudadanía. La diversidad crece bien
sólo en ese contexto.
2. La violencia no es la ley de la ciudad. Matan más las pistolas que el cáncer.
3. Educar es la función más importante de las ciudades. Hoy la ciudad es la escuela, y sus calles
y plazas, las aulas.
4. Las ciudades no son el problema de la humanidad, sino el contenedor de sus problemas, así
como el mejor escenario de su solución.
5. Los gobiernos de las ciudades son más valorables ("accountable") que los otros gobiernos y
pueden mejorar aún su valoración si se hacen auditar regularmente en cuanto a la calidad de sus
servicios y de la ciudad.
6. Las ciudades necesitan estrategias en un mundo global y regionalizado en grandes unidades
como la UE o Mercosur. Instituciones globales como el Banco Mundial y regionales como el
BID o el BEI deberían premiar a las ciudades con estrategias sólidas.
7. Las dos áreas de acción estratégica en las ciudades son la construcción de consensos
interiores y el fortalecimiento de las conexiones exteriores. Sin alianzas ciudad central-región
metropolitana-comarcas no hay futuro.
8. Cable para todos (en la ciudad y en el campo) debería ser la regla. Acceso a Internet, es
decir, a ordenadores conectados por red telefónica, y educación para usarlos son los requisitos
indispensables.
9. Los mercados financieros para los gobiernos de las ciudades serán uno de los sectores de
mayor crecimiento de la economía. Intermediarios privados y banca regional pública deben
avanzar rápido en esa línea.
10. Las ciudades y las regiones están en condiciones de desempeñar un papel complementario
como disipadores de problemas ("trouble-shooters") en zonas en conflicto y un papel central
como creadoras de confianza cuando se dan migraciones y tensiones étnicas internas.
134 de 204
�Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA
Las sugerencias 5, 6, 9 y 10 se convirtieron al final, junto con el crecimiento de las alianzas
ciudad central-suburbio y ciudad-campo, en "Las cinco propuestas de Nueva York", que las
ciudades presentes (Nueva York, Buenos Aires, Rosario, Santiago de Chile, Montevideo, Río
de Janeiro, México DF, San Juan P.R., Sevilla, Santiago de Compostela, Barcelona,
Indianápolis y Jersey City) están considerando implementar en el marco de la colaboración con
las universidades. Es posible que en abril de 1999 se vuelva a reunir en Nueva York ese miniDavos de las ciudades y las universidades. Podrían asistir los empresarios interesados.
135 de 204
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
02. Activitat professional
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Description
An account of the resource
Documentació emanada de l'exercici professional de Pasqual Maragall.
- Gabinet Tècnic de Programació de l'Ajuntament de Barcelona (febrer 1965-1968, funcionari 1968-1979) : com a economista.
- Servei d'estudis del Banc Urquijo (1965-1968).
- Aula Barcelona (setembre 1997 - març 1999): funda i presideix Aula Barcelona com a centre de gestió del coneixement per a l'administració de les ciutats. És un espai comú de reflexió entre universitat, empresa i administració en relació amb la ciutat i el seu passat, present i futur.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1211
Title
A name given to the resource
Nueva York (1): abril
Type
The nature or genre of the resource
Article
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Source
A related resource from which the described resource is derived
La Vanguardia
Language
A language of the resource
Castellà
Subject
The topic of the resource
Nova York
Congressos i conferències
Globalització
Alcaldes
Barcelona
Ciutats
New York University
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1998-05-23
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Descriptive Identification : Note
Note inside the descriptive identification of an archival description or a component.
Activitat professional
Articles
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/2567/19840302d_00032.pdf
687c0eadd4932b65f32855a429b2403d
PDF Text
Text
"OBRIR CATALUNYA AL MÓN"
VERSIÓ RESUMIDA DEL DISCURS PRONUNCIAT PER L'EXCM. SENYOR
PASQUAL MARAGALL i MIRA, ALCALDE DE BARCELONA EL 2 DE MARÇ DE 1984,
A GIRONA, EN EL MARC DEL CICLE "ELS GRANS REPTES DE LA CATALUNYA
DEL FUTUR".
�Darrerament s'ha tornat a parlar dels greus perills
que está corrent Catalunya ara mateix. Des de diverses tri
bunes s'ha tornat a insistir en la tesi segons la qual el
nostre país es troba en un moment particularment difícil
de la seva história. Se'ns vol fer creure que som ara en
una situació que és més greu que la que viviem fa uns anys.
Se'ns demana que ens crispem davant d'aquests fets i que
mantinguem una actitud tensa i vigilant.
Davant d'aquesta tendència al pesimisme i a la lamentació vull comunicar un misatge d'optimísme i d'il.lu
sió.
El país passa per un moment de frustació que és
evident però aquesta frustació és circumstancial. Es un
pessimisme que es deriva del fet que només una part dels
ciutadans de Catalunya se senten responsables de l'obra
de construcció del seu país.
�Z
El diluvi de les paraules que ens cauen al damunt/
particularment en aquests moments de'campanya electoral
fa dificil veure les coses amb serenitat i equanimitat.
Hem de fer l'esforç de veure que Catalunya té ara al davant un dilema decisiu.
El pais té dues opcions molt clares. O bé tancar-ser
protegir-se de les influències exteriors, esforçar-se en
la purificació pròpia i obssersionar-se en la recerca de
les essències propies. Aquesta és la fórmula que ens pro
posa el nacionalisme essencialista. L'alternativa és l'ober
tura i, fonamentalment, l'adopció d'una posició de confian
9a i d'il.lusió. Es una alternativa que es basa en admetre
que Catalunya no respon a una fesomia estàtica sinó que és
exactament el que el seus ciutadans, tots els seus ciutadans, vulguinque sigui.
La diferència és fonamental. La primera alternativa,
la que promou un respecte a unes preteses essències nacio
�3
nats, és una opció immovilista. Es una opció que permet
tota mena de manipulacions dels qui s'han d'encarregar
d'administrar les essències i de jutjar si són respectades o no. Es l'opció que es troba en la base d'un nacio
nalisme que duu a la confrontació i a l'exclusió perqué
és un nacionalisme que necessita de sacerdots i que admi
nistra benediccions i anatemes.
La segona opció, la que suggereix que el pais, la
nació si voleu, és el que els seus homes volen que sigui,
és una opció dinàmica. Es un plantejament que, lògicament,
es recolza en el passat peró que assumeix l'evolució impo
ssada pels canvis que es van produint en les relacions
socials. Es tracta, fonamentalment, d'una opció d'il.lusió,
de confiança; de confiança en els homes i dones que viuen
en el país i, també - per qué no?, de confiança en la pròpia història del país, en el seu llegat cultural, en el
geni del país. Es una opció essencialment democràtica, que
no necessita ni sacerdots ni Messies. Es l'opció engresca
�4
dora que pot movilitzar novament les energies del país,
perquè no és excloent i admet molt diverses actituds po
lítiques.
Estem vivint en aquests moments sota l'apoteosi
d'una obssessió essencialista, sota la imposició d'un na
cionalisme que pretén mantenir el país en un estat perma
nent de tensió. L'amenaça exterior es conreada i manipulada i es proposa al país que adopti una actitud de setge.
�Aquest sí que , és un gran perill per a Catalunya una amenaça quines conseqüencies ja hem començat a copsar.
No es pot amagar el cap sota l'ala i imaginar que les coses són com abans, com en un mític abans, o potser imaginar que
són com voldriem que fossin. Perqué ni les coses són com abans
-per a dir-ho ras i curt- ni es viable treballar sobre imatges
o models falsos de la realitat. Que és el que s'ha fet en molts
casos; que és el que se'ns recomana des de les intàncies promotores d'un nacionalisme que podriem qualificar com nacionalisme
de frigorífic.
No ens podem enganyar a nosaltres mateixos. Cal que treballem el país auténtic, el que tenim, que no és com ens agradaria i que podem (canviar si som honestos en el diagnòstic i
si sabem trobar el camí per a obrir Catalunya al món que serà,
no n'hem de dubtar el camí que permetrà la recuperació, la reconstrucció, el desenvolupament del país.
�Perquè és una realitat, potser trista, potser lamentable,
que s'ha alterat la nostra posició relativa la conexió amb Espanya i també amb Europa. I aixó ha canviat fins i tot en un terreny tan essencial per a nosaltres com el de la cultura.
Fa uns vint anys, quan es va produir l'esclat inicial de
la producció editorial catalana vam tenir la satisfacció i l'orgull de fer entrar a la Península molts materials bàsics de les
Ciències Socials, fins i tot algunes mostres bàsiques de la literatura moderna. Aquesta situació tan positiva per a nosaltres
va durar set o vuit anys, potser deu, peró s'ha acabat. I és
molt important que els esforços dirigits a corregir una situació que no ens agrada parteixin de la constatació de la realitat. No de la seva mitificació. Hem hagut d'esperar a 1984 i a
una subvenció de la Diputació de Barcelona, per a disposar d'una
traducció catalana d'un llibre tan fonamental com "L'ètica protestant i l'esperit del capitalisme" Max Weber.
�Pensem ara en l'orgull que ens produïa també la nostra
relació privilegiada amb Europa. Era relativament normal que els
vols que enllaçaven
Barcelona amb una colla de ciutats euro-
peas fossin més nombrosos que els que sortien de l'aeroport de
Barajas. Aixo també s'ha acabat . Podriem dir que l'equilibri
no es tan desfavorable pel fet de les nostres excel.lents communicacions per autopista. Però s'ha registrat un canvi qualitatiu evident. Els ponts aeris Madrid-Paris, Madrid-Brussel.les,
o Madrid-Ginebra no són ja, de cap manera, una mera conseqüència de la capitalitat. Les coses han canviat i ho hem de reconèixer. Si no ho fem i ens mantenim al marge moltes decisions
seguiran prenent-se sense cap control nostre i la situació de
marginalitat s'agreujarà. No ens queda més opció que forçar la
nostra presència en els llocs on es prenen les decisions i,sobretot, tenir en compte les realitats del moment.
Ja he apuntat quines són aquestes realitats per la via
no
de negar el que /són. Es lamentable perdre un tren per arribar
tard però encara es pitjor perdre'l per no tenir consciència
de que el tren està a punt de passar.
En aquest moments, el tren que està a punt de passar a
davant nostre és el tren de contruir un país que pugui integrar-se amb normalitat en el procés d'estructuració d'Europa
que s'esta vivint ara al continent, precisament en aquests anys
de crisi econòmica, de tensió internacional renovada, de represa de l'empobriment del Tercer Món.
Es una opció que no té res a veure amb el dilema que tan
barroeramert s 'ha presentat amb la pretesa &ntitesí1 Brussel.les
�l'enyorança d'una Europa del boom que., ara per ara, no existeix.
Es important remarcar quins són els autèntics valors d'Europa. Són uns valors que van més enllà dels valors del mercat.
Són els valors del pluralisme i de la convivència sobre un territori molt limitat de les més diverses opcions polítiques i de
llegats historics i culturals divergents.
Catalunya és avui una realitat urbana. Es normal, per
tant, que el país rebutgi periòdicament els intents de reconversió ruralista i pairalista. Catalunya és un sistema de ciutats, amb dèficits d'estructuració i integració, però amb una
fesomia cada cop mes configurada segons aquest model.
El sistema català de ciutats és una subsistema del sistema europeu de ciutats.
Es per aquesta banda per on Catalunya pot trobar una
via d'incorporació a Europa que li permeti, al mateix temps,
jugar un paper capdavanter i original. Però és fonamental entendre que connectar amb Europa no vol dir només el foradament del Cadí o l'arribada a la frontera de l'ample de via
europeu. Vol dir que el sistema català de ciutats ha de ser
un sistema europeu. I això implica una visió urbana, una cultura urbana sincronitzable amb les cultures urbanes d'Europa; implica entrar en el debat cultural del continent1 llençar-se a competir amb les ofertes de tota mena que es fan des
de totes les metropolis d'Europa.
Es un camí que exigeix, per
damunt de tot,la incorporació dels valors culturals i polítics
europeus, no en el nivell de la retòrica sinó en el dels fets.
�9
Per tant, es una via que reclama actituds que són inseparables de la cultura urbana, com el gust pel debat, l'estimació de la pluralitat, l'interés per les avant -guardes i el
rigor en l'administració.
�lo
Potser un dels trets que resulten més decebedors de
la situació que vivim és l'absència del debat públic que és
característic de les democrácies occidentals.
Darrerament, per la pressió de la campanya electoral,
s'ha suscitat una certa discusió entorn d'alguns temes de caràcter polític. Però el debat que necessita un país modern i
pluralista hauria d'incloure molts més centres d'atenció que
els d'incidència política directa, que els que afecten els meca
nismes de representació política.
Estem construint les inttucions del
pais i ho fem
1r-
sense debatre practicament res. So-
bre q " uestions de tanta importància com el tercer canal, la
policia autonòmica o els ajuts a la premsa, el debat ha :restat limitat als seus aspectes més folklòrics. A més, com que
qualsevol proposta ens ve inevitablement qualificada com a
"model català" -el "model català" de policia, el "model català"
de televisió...- la discussió tendeix a inhibir-se. Només els
molt insensats s'atrevirien,ainterrogar o a interrogar -se sobre
tants models catalans.
�^1
Però si al Parlament de Catalunya hem patit d'una pobresa de debat molt preocupant, encara és mes aguniosa la
manca de discussió en els mitjans de comunicació. No volia
parar-me a comentar la manca de pluralitat ideológica ni la
pressió que hi ha hagut per reduri-la encara més. Hi ha una
qüestió d'ordre més general que té una incidència més profunda en la fesomia que està adquirint el particular règim
polític de Catalunya. Em vull referir a una sacralització
de l'activitat pública que no té res a veure amb el legítim
respecte que s'ha de mantenir envers les institucions democrátiques. Aquesta sacralització ha desterrat del nostre
Parlament l'atac polític, lgironia, la pressió sostinguda,
les revelacions escandaloses es a dir les fórmules que han
caracteritzat
tots els parlament de l'Occident democrà-
tic.
El nostre Parlament és ara la cambra més avorrida
d'Europa.
�Aquesta irrealitat del debat té l'arrel en la concep
ció maniquea de l'administració pública que el govern minoritari de la Generalitat ha tingut l'habilitat d'imposar
a,^l'opinió pública del país. Les administracions públiques
¡.
segons aquesta concepció, es constitueixen en dos grans
grups: la de la Generalitat, que ara per ara assumeix una
mena de representació apolítica de les essencies nacionals,
i les altres, que són administracions contingents.
El corol.lari inicial d'aquest plantejament és clar.
La crítica de l'administració de la Generalitat és poc
aconsellable pel que suposa -inevitablement- de crítica de
les institucions d'autogovern. La crítica de les altres ad
ministracions és possible pel fet de la seva radical contin
gència.
Les conseqüencies d'una aital distinció són molt
greus i s'etltan veient cada dia en la probresa i fins i tot
surrealisme d'alguns dels debats apuntats. La manca de crí
tica està condunt a deficiències operatives serioses i, el
�l^
L'estrategia que ha mantingut fins ara el govern de la
estrategia
Generalitat és una/que condueix directament a la contradicció.
Pot donar als partits conservadors que han estat governant
Catalunya durant els darrers quatre anys algun avantatge a curt
termini però és un camí sense sortida.
Un govern no pot al mateix temps governar i lamentar-se.
Son dues actituds contradictóries . Tots els governs, des del
central fins als municipals, passant pel de la Generalitat, tenen moltes raons per a lamentar-se de les respectives herències. Però governar i ploriquejar no és compatible.
Tampoc és compatible omplir-se la boca amb expressions
tan contundens com "l'obra de govern" i renunciar al mateix
temps a alguns dels elements que són components essencials de
tot govern modern. Ens voldriem referir, per exemple, a la
fiscalitat i a l'acció coactiva. Un govern pot optar legítimament per una política de baixa fiscalitat o de màxima tolerància en l'exercici de les seves facultats coactives. Però un govern no pot -i menys un govern d'una Catalunya que
no ha tingut govern durant segles- renunciar d'una manera genè ica a la imposició tributaria i meny encara donar suport
-com ha fet d'una manera molt poc dissimulada- a accions de boi
cot de l'activitat fiscal, d'una altra administració. Si un
govern abandona, o fa veure que abandona, l'exercici de les seves facultats impositives deixa de ser un govern. Passa a ser
quelcom més proxim a una Fundació, potser al govern d'un Principat de Monaco o d'una illa-paradís fiscal, però deixa de ser
un govern modern.
�1
L'Estatut de Catalunya preveu en el seu article 37.3
que l'Administració de la Generalitat s'hauria d'estructurar seguint "criteris de descentralització, desconcentració i coordinació de funcions".
Fins i tot els intèrprets de l'Estatut més donats a re
marcar tots aquells aspectes que reforçarien la posició defla
4
Ge-=re-z-tziá ^tat
opinen que els principis estatutaris
descarten
l'opció d'un go-
vern centralitzat o bé un sistema administratiu concentrat.
La realitat de la confrontació administrativa que s'ha
viscut a Catalunya en els darrer quatre anys ha contradit les
previsions de l'Estatut.
Si l'Estatut reclamava descentralització i desconcentra
ció, el Govern de la Generalitat ha extremat el control central de les decisions i la gestió. On hi havia hagut d'haver
coordinació s'ha produït, amb massa freqüència, 'invasió
funcions locals.
de les
s
�14
No es tracta de fer unes lamentacions genériques. Hi
ha hagut exemples ben concrets de la desviació estatutària que
s'ha produït. Són fets ben concrets que no es poden cobrir amb
l'us reiterat de cortines de fum.
Parlem primer del fracàs descentralitzador. No n'hi ha
prou amb la persistent retórica ctSfy .e'.-tia
ruralis-
ta- i l'actitud de neguit davant d'un país cada cop més urbanitzat que no acaba de lligar amb la versió oficial que ens
suggereix una terra neta i verge.
De fet, es absolutament impossible descentralitzar quan
la vida política catalana va desenvolupant-se amb una producció
de lleis tan minsa. Si comptessim les lleis que han estat fruït
de la voluntad consensuada d'institucionalització del país ben
poca cosa ens queda. No s'ha fet una obra de govern basada en
la producció de lleis perquè el Govern de la Generalitat ha evi
tat d'entár en un camí que no podía controlar.
Es normal, per tant, que a través de la via del decret,
haguem assistit a una actuació governamental absolutament centralitzada.
�I7
No hi ha hagut descentralització de l'actuació de la
Generalitat. Els serveis territorials de la Generalitat han
acabat convertint-se en unes oficines administratives de nivell molt baix dedicades a la tramitació d'expedients. Fins
i tot alguns dels organs de l'Administració periférica de l'Es
tat havien dut a terme actuacions de coordinació de més alt con
tingut polític.
Peró l'actuació centralista i centralitzada ha estat
tapada per una allau de retórica i un devesall de visites.
�!3
Fets de tanta trascendència política com la concessió de
llicéncies de freqüència modulada o l'atorgament dels avals de
la CARIC s'han decidit sempre al marge d'una regulació legal
propiament dita, des del centre mateix del poder, a la Plaça
de Sant Jaume.
El propi president de la Generalitat ha reconegut
aquesta mateixa setmana la manca de descentralització. Ha ad
més que si ha d'anar peró ha vingut a dir-nos que es faria més
endavant, quan no hi hagi el perill de laminació de la Generalitat que assegura que existeix en aquest s moments.
No és molt exessiu, molt arriscat, fins i tot irresponsable acusar d'afany laminador uns ajuntaments que governen
amb el suport de la immensa majoria dels ciutadans de Catalunya ? Com es pot acusar de voluntad laminadora uns Ajuntament que s'han limitat a demanar no ser laminats en les seves
funcions ?.
No hi ha hagut coordinació de funcions. Els ajuntaments de
Catalunya s'hantrobat amb una reiterada invasió de les seves
competències. Aquest ha estat el cas de les oficines d'atur
tancades després d'una experiència curta i costosa o bé el de
les increibles oficines de benestar social.
7:
�1^t
Els exemples de l'actitud divisionista que s'ha es
tat fomentant ens venen a le memòria sense dificultat.
Tenim ara -se'ns ha dit- una Catalunya catalana i
una altra que probablement no ho és tant. Es normal, si
partim d'aquesta concepció global tan maniquea que les
iniciatives partidistes i divisionistes hagin proliferat.
Una part minoritària del país s'ha arrogat el dret de
jujtjar la catalanitat d'institucions i organitzacions
i, consequentment, el de proposar-ne les corresponents
alternatives "catalares".. I d'aquesta manera hem anat
complicant la construcció del país, encarint la seva ad
ministració i reduint-ne el rendiment, i, el que encara
és més greu, arisolidant la divisió i fomentant l'absten
ció de la meitat del país.
Alguns exemples són ben significatius. S'havia acon
seguit posar en marxa un procés consensuat per a la crea
ció de la Federació de Municipis de Catalunya, una organització que aplega ajuntaments amb una població represen
�20
tant del 85% del poble de Catalunya. Doncs bé, va ser ne
cessàri trencar el procés i inventar una alternativa "ca
talana ".
�2^
El mateix ha passat amb la irrupció de la policia autonòmica. En el desenvolupament espectacular dels serveis municipals que s'havia produït en els anys de la transició destacava en els últims anys una creixent corresponsabilització
dels Ajuntaments en les tasques de foment i protecció de la seguretat ciutadana. Ha estat una activitat que s'ha extès tan
considerablement perque hi ha hagut una insistent petició ciutadana en aquesta direcció. I els Ajuntaments han esmerçat uns recursos molt importants en l'adquisició de nous materials, en
la contralació de personal i en la formació dels seus cossos
de policia municipal.
Semblava raonable esperar d'una administració nova que
s'enfrontés amb el problema amb criteris de racionalitat i d'efi
ciència. Hauria estat lògic que s'hagués fet un esforç d'aprofitament de tot el que s'havia fet en aquest terreny des de les
administracions municipals. En realitat, teniem ja a Catalunya
més escoles de policia del compte, disposavem d'uns efectius
nombrosos, de recursos materials relativament importants i d'una
experiència indubtable.
Aqui també, però,es va optar per la duplicació. Per la
formulació d'una alternativa "catalana". Per la creació de cap
a peus d'una nova escola i per la imposició d'un model que, de
moment, es planteja com funcions gairebé exclusives unes funcions que, com la de vigilància d'edificis, han estat exercides i segueixen essent exercides per les policies municipals.
�21
Es contradictori, en qualsevol cas, que un govern
que ha basat la seva estratègia politica en la confrontació permanent amb el govern central trobi tan sorprenent que
uns governs municipals faciri sentiP la seva veu i denuncien
el que estimén que són invasions del seu ámbit de competèn
cies.
�23
Hi ha un element distorsionador en tota la política catalana i, per extensió, en tota la vida catalana, que fa impossible la movilització de les energies del pais, de l'energia,
l'entusiasme i creativitat dels seus ciutadans. Aquest obstacle és la permanent utilització de dues mesures per a valorar
i jutjar el que fan els homes i dones del nostre país.
Com es pot empènyer un pais en un moment desiciu com el
que estem vivintsi només comptem amb una part de la seva comunitat humana ?.
Aquesta és la trista realitat. Mig país, pot-
ser més de la meitat dels homes i dones de Catalunya assisteix
educadament a la construcció de les institucions i de l'aparell
administratiu sense sentir-se'n integrat.
�211
El problema de trobar la sintonia entre les diverses
administracions que actuen a Catalunya és fonamental amb vis
tes a aconseguir el rendiment de la gestió a que tenen dret
els ciutadans d'aquest país.
�25
La nostra aposta ha de ser per una Catalunya engrescadora, per
un país més animador , per una movilització que du
gui la gent jove als llocs de responsabilitat, per la confiança que no ens faci temer
constantment pel fracás dels nos
tres esforços, per una il.lusió que ensfaci treballar amb constàn
cia i ens susciti idees i camins innovadors, per un rebuig de la
carrincloneria que ens ofega, per una urbanitat civil acompanyada d'atreviment, d'imaginació; pel vot de confiança a la nostra
pròpia història, per la generositat envers els qui han vingut
d'altres terres, per prendre part en la tasca de modernització
d'Espanya, per la nostra presència activa a Europa i el món,
pel patriotisme que es deriva de la participació.
El nostre repte està a demostrar que el que és bell,
movilitzador, solvent i ple de contingut moral ha de ser també,
és, sens dubte, més eficaç.
�6 MAR,
En el marc' del cicle «Els grans reptes de la Catalunya del futur», l'alcalde
de Barcelona, Pasqual Maragall, va pronunciar a Girona una interessant
con/erencia que resumint en aquesta tribuna d'opinió
Obrir Catalunyä al món (I)
çi
antítesi Brussel.les o Managua. La proposta d'altes
nativa és ful.laç i es basa en l'enyorança d'una Eurt
pa del boom que, ara per ara, no existeix.
Es important remarcar quina són els autèntics vt
lo ra d'Europa. Són uns valors que van més enllà de
valora del mercat. Són els valors del piuralisme i d
la convivència sobre un territori molt limitat de te
més diverses opcions polítiques i de llegats històric
i culturals divergents.
ARRERAMENT s'ha tornat ,a parlar dels
greus perilla que està corrent Catalunya ara
mateix. Des de diverses tribunes s'han tornat a insistir en la tesi segons la qual el nostre país
es troha en un moment particularment dificil de la
S. aJ histúria. Se'ns vol fer creure que som ara en
una situació que és més greu que la que vivíem fa
uns anys. Se'ns demana que ens crispem davant d'aquests fets i que mantinguem una actitud tensa i vigilant.
D
Catalunya és aval una realitat urbana. Es norma
per tant, que el pais rebutgi periòdicament els ir
lenta de reconversió ruralista i pairalista. Cataluny
és un sistema de ciutats, amb dèficits d'estructura
ció i integració, perd amb una fesomia cada cop mé
configurada segons aquest model.
Duvant d'aquesta tendència al pesimisme i ala lamentació vull comunicar un missatge d'optimisme i
d'il.lusió.
El país passa per un moment de frustració que és
evident pera aquesta frustració és circumstancial.
Es un pessimisme que es deriva del fet que només
una part dels ciutadans de Catalunya se senten responsables de l'obra de construcció del seu país.
El diluvi de les paraules que ens cauen al damunt
particularment en aquests. moments de procampanya electoral, fa difícil veure les coses amb
serenitat i equanimitat. Hem de fer l'esforç de veure
que Catalunya té ara al davant un dilema decisiu.
El país té dues opcions molt clares. O bé tancarse, protegir-se de les influències exteriors, esforçarse en la purificació pròpia i obsessionar-se en la recerca de les essències pròpies. Aquesta és la fórmula
que ens proposa el nacionalisme essencialista. L'alternativa és l'obertura i, fonamentalment, l'adopció
d'una posició de confiança i d'il.lusió. Es una alternativa que es basa en admetre que Catalunya no respon a una fesomia estàtica sinó que és exactament el
que els seus ciutadans, tots els seus ciutadans, vulguin que sigui.
La diferència és fonamental. La primera alternativa, la que promou un respecte a unes preteses essències nacionals, és una opció immovilista. Es una
unció que permet tota mena de manipulacions dels
qui s'han d'encarregar d'administrar les essències i
de jutjar si són respectades o no. Es l'opció que es
troba en la base d'un nacionalisme que duu a la confrontació i a l'exclusió perquè és un nacionalisme
que necessita de sacerdots i que administra benediccions i anatemes.
/
/ r
o
1rk
I
1
't
La segona opció, la que suggereix que el país, la
nació si soles, és el que els seus homes voten que sigui, és una opció dinàmica. Es un plantejament que,
lògicament, es recolza en el passat però que assumeix l'evolució impossada pels canvis que es van
produint en les relaciona socials. Es tracta, fonamentalment, d'una opció d'il.lusió, de confiança; de
confiança en els homes i dones que viuen en el país, i
també —per què no'!— de confiança en la pròpia
història del país. cn el seu llegat cultural, en el geni
del pais. Es una opció essencialment democràtica,
que no necessita ni sacerdots ni Messies. Es l'opció
engrescadora que pot movilitzar novament les caerpies del país. perquè no és excloent i admet molt diverses • actituds polítiques.
•stem vivint en aquests moments sota l'apoteosi
d'una obsessió essencialista, sota la imposició d'un
nacionalisme que pretén mantenir el país en un estat
permanent de tensió. L'amenaça exterior és conreada i manipulada i es proposa al país que adopti una
actitud de setge.
Aquest sí que és un gran perill per a Catalunya,
una amenaça quines conseqüències ja hem començat u copsar.
No es pot amagar el cap sota l'ala i imaginar que
les coses són com abans, com en un mític abans, o
potser imaginar que són com voldríem que fossin.
Perquè ni les coses són com abans —per a dir-ho ras
i curt— ni és viable treballar sobre imatges o models falsos de la realitat. Que és el fet que s'ha fet en
molts casos: que és el que se'ns recomana des de les
instàncies promotores d'un nacionalisme que podriem qualificar corn nacionalisme de frigorífic.
No ens podem enganvar a nosaltres mateixos.
•
El sistema
català de ciutats és, segona Maragall, una
subsistema del sistema eurupeu de ciutats
Cal que treballem el país autèntic, el que tenim, que
no és com ens agradaria i que podem canviar si som
honestos en el diagnòstic i si sabem trobar el camí
per a obrir Catalunya al món que serà, n n'hem de
dubtar, el camí que permetrà la recuperació, la reconstrucció, el desenvolupament del país.
Perque és una realitat, potser trista, potser lamentable, que s'ha alterat la nostra posició relativa,
la conexió amb Espanya i també amb Europa. I aixó ha canviat fina i tot en un terreny tan essencial
per a nosaltres com el de la cultura.
Fa uns vint anys, quan es va produir l'esclat inicial de la producció editorial catalana vam tenir la
satisfacció i l'orgull de fer entrar a la península
molts materials bàsics de les Ciències Socials, fins i
tot algunes mostres bàsiques de la literatura moderna. Aquesta situació tan positiva per a nosaltres va
durar set o vuit anys, potser deu, però s'ha acabat. I
és molt important que els esforços dirigits a corregir
una situació que no ens agrada parteixin de la constatació de la realitat. No de la seva mitificació.
Hem hagut d'esperar a 1984 i a una subvenció de la
Diputació de Barcelona, per a disposar d'una traducció catalana d'un llib re tan fonamental com
«L'ètica protestant i l'esperit del capitalismes Max
Weber.
Pensem ara en l'orgull que ens produia també la
nostra relació priviléjliada amb Europa. Era relativament normal que els vols que enllaçaven Barcelona amb una colla de ciutats europees fossin més
nomhroses que els que sortien de l'aeroport de Barajas. Això també s'ha acabat. Podrlem dir qee l'equilibri no és tan desfavorable pel fet de les nostres
excel.lents comunicacions per autopista. Perd s'ha
registrat un canvi qualitatiu evident. Els ponts aeris
Madrid-París, Madrid-Brussel.les, O MadridGinebra no són ja. de cap manera, una mera conseqüència de la capitalitat. Les coses han canviat i ho
hem de reconèixer. Si no ho fem i ens mantenim al
marge, moltes decisions seguiran prenent-se sense
cap control nostre i la situació de marginalitat
greujare. Nu ens quema tnés opció que forçar la
nostra presència en els Iiocs on es prenen les decisions i, sobretot, tenir en compte 'les realitats del
moment.
Ja he apuntat quines són aquestes realitats per la
vida de negar el que no són. Es lamentable perdre
un tren per arribar tard perd encara es pitjor perdre'l per no tenir consciència de què el tren està a
punt de passar.
En aquests moments, el tren que està a punt de
passar a davant nostre es el tren de construir un país
que pugui integrar-se amb normalitat en el procés
d'estructuració d'Europa que s'està vivint ara al
continent. precisament en aquests anys de crisi econòmica, de tensió internacional renovada, de represa de I'entpuhriment del Tercer Món.
Es una opció que no té res a veure amb el dilema
que tan harroerament s'ha presentat amb la pretesa
El sistema català de ciutats és una subsistema dt
sistema europea de ciutats.
Es per auuesta banda per on Catalunya pol trc
bar una via d'incorporació a Europa que li permet
al mateix temps, jugar un paper capdavanter i orig
nal. Però és fonamental entendre que connecta
amb Europa no vol dir només el foradament da
Cadí o l'arribada a la frontera de l'ample de via et.
ropeu. Vol dir que el sistema tatalà de ciutats ha d
ser un sistema europeu. 1 això implica una visió m
bava, una cultura urbana sincronitzable amb k
cultures urbanes d'Europa; implica entrar en el de
hat cultural del continent, llençar-se a competí
amb les ofertes de tota mena que es fan des de tole
les metrópolis d'Europa. Es un camí que exigeix
per damunt de tot, la incorporació dels valors cultt.
rals i politics europeus, no en el nivell de la retòric
sinó en el dels fets.
Per tant, és una via que reclama actituds que só
inseparables de la cultura urbana, com el gust pe
debut. l'estimació de la pluralitat, l'interès per le
avant-guardes i el rigor en l'administració.
Potser un dels trets que resulten més decebedor
de la situació que vivim és l'absència del debut pú
blie que és característic de les democràcies Deciden
tuls.
Darrerament, perla pressió de la campanya clac
toral, s'ha suscitat una ce rta discusió entorn d'al
guns temes de caràcter polític. Però el debat que ne
cessita un país modern i pluralista hauria d'inclour
molts més centres d'atenció que els d'incidència pe
Mica directa, que els que afecten els mecanismes d
representació politica.
Estem construint les institucions del país i ho fem
sense debatre pràcticament res. Sobre qüestions de
tanta importància com el tercer canal, la policia autónoma o els ajuts a la premsa, el debat ha restat limitat als seus aspectes més folklòrics. A més. com
que qualsevol proposta em ve inevitablement qualilicada com a «model catalán —el «model català" de
policia, el « model català« de televisió...— la discus.
sió tendeix a inhibir-se. Només els molts insensat
s'atreverien a interrogar o a interrogar-se soben
tants models catalans.
Pera si al Parlament de Catalunya hem patit d'u
na pobresa de debut molt preocupant: encara és mé
aguniosa la manca de discussió en els mitjans de co
municaciú. No voldria parar-me a comentar la
manca de pluralitat ideológica ni la pressió que h
ha hagut per reduir-la encara Inés. Hi ha una qües
tió d'ordre més general que té una incidència mé
profunda en la fesomia que està adquirint el particu
lar règim politic de Catalunya. Em vull referir a unt
sacraliteació de l'activitat pública que no té res
veure amb el legítim respecte que s'ha de ntanteni'
.envers les institucions democràttques..Aquesta sa
cralització ha desterrat del nostre Parlament ratat
politic. lu ironia. la pressió sostinguda, les revela
eions escandaloses, és a dir, les fórmules que han ca
racteritzat tots els parlaments de l'Occident demo
acàcia.
El nostre Parlament és ara la cambra més avorti
da d'Europa.
Pasqual Maragall í Mira
.-11, <Me de Barcelona
�1 1 Ir11t. INV
^
M w.
Obrir ("ala/iiiira al »16n (i II)
QUESTA irrealitat del debat té l'arrel en la
concepció maniquea de l'administració pública que el govern minoritari de la Generait,t ha tingut l'habilitat d'imposar a l'opinió públi..I del país. Les administracions públiques segons
Aquesta concepció, es constitueixen en dus grans
cups: la de la Generalitat, que ara per ora assumeix
,na meno de representació apolítica de les essències
,ecionals. i les altres, que són administracions conn entl.
A
proposar-ne les corresponents alternatives "catala
res". I d'aquesta manera hem anat complicant I:
construcció del país. encarint la seva administració
reduint-ne el rendiment i, el que encara és més greu
consolidant lu divisió i fomentant l'abstenció de It
incita del pais.
•
Alguns cteinples són ben significatius. S'havir
conseguit posar en manta un procés consensual pe
a la creactu de la Federació de Municipis de Catalunya, una organització que aplega ajuntament>
;unh una pohlació representant del 85% del noble&
Catalunya. Dones hé, va ser necessari trencar e
procés i inventar una alternativa "catalana"
LI ntatcis ha passat amb la irrupció de la policia
autonòmica. En el desenvolupament espectacular
dels serveis municipals que s'havia produit en eh
ara s de la transició destacava en els últims anys una
creixent curresponsabilització dels ajuntaments en
Ics tasques de fument i protecció de la seguretat cita
!adona. lla estat una activitat que s • ha estès lar
considerablement perquè hi ha hagut una insistent
penen') ciutadana en aquesta direcció. I els ajuntaments han esmerçat uns recursos molt importants
en l'adquisició de nous materials. en la contratació
de personal i en la formació dels seus cossos de polia
eia municipal.
1.1 corol.lari inicial d'aquest plantejament és clar.
I o critica de l'administració de la Generalitat és
+c aconsellahle pel que suposa —inevitahlementle critica de les institucions d'autogovern. La crítica
l.c les altres administracions és possible pel fet de la
esa radical eontingencia.
I es conseqüencies d'una anal distinció son muls
cus s'estan seient cada dia en la probresa i fins i
n surrealisme d'alguns dels dehals apuntala. La
nuca de critica està conduint a deficiències opera,s es serioses. i el que encara és pitjor, anul.len tota
ossiMitas d'anàlisi racional del fenomen de l'admnstració pública i. per tant, la seva reforma i milor;iillent.
L'estratègia que ha mantingut fins ara el Govern
.lc lat Generalitat és una estratègia que condueix diestament a la contradicció. Pot donar als partits
.unservadors que han estat governant Catalunya
Jurant els darrers quatre anys algun avantatge a
:art termini perd és un camí sense sortida.
Ln govern no pot al mateix temps governar i
lamentar-se. Són dues actituds contradictòries. Tots
els governs. des del central fins als municipis, passant pel de la Generalitat, tenen moltes raons per a
lamentar-se de les respectives herències. Perb governar i ploriquejar no és compatible.
Tampoc es compatible omplir-se la boca amb exressiuns tan contundents com «d'obra de governs i
renunciar al mateix temps a alguna dels elements
.Iue són components essencials de tot govern modern. Ens voldríem referir, per exemple, a la ftscali:at i a l'acció coactiva. Un govern pot optar legítimament per una política de baixa fiscalitat o de màsima tolerància en l'exercici de les seves facultats
:oactises. Pera un govern no pot —i menys un go•crn d'una Catalunya que no ha tingut govern dutaxi segles— renunciar d'una manera genèrica a la
imposició tributària i menys encara donar suport
—ennt ha fet d • una manera Inolt poc dissimuladanccuins de hoieut de l'activitat fiscal, d'una ultra
Ami nisl raciO, Si un govern abandona, o fa veure
.tuc abandona. l'exercici de les seves facultats imposti,es deixa de ser un govern. Passa a ser quelcom
més prílsim a una Fundació, potser al govern d'un
Principat de Mónaco o d'una illa-paradís fiscal, pera deixa de ser un govern modern.
L'Estatut de Catalunya preveu en el seu article
? que l'.\dntinistraciú de la Generalitat s'hauria
d'estructurar seguint "criteris de descentralització,
slesconeentraciú i coordinació de funciona».
I ins i tot. els intèrprets de l'Estatut més donats a
remarcar tots aquells aspectes que reforçarien la posieii, del Consell Executiu opinen que els principia
estatutaris descarten l'upció d'un govern centralitzat o hé un sistema administratiu concentrat.
La realitat de la confrontació administraiva que
s • ha viscut a Catalunya en els darrers quatre anys ha
contradit les previsions de l'Estatut.
Si l'Estatut reclamava descentralització i desconcentraciú, el Govern de la Generalitat ha extremat
el control central de les decisions i la gestió. On hi
havia hagut d'haver coordinaciú s'ha produit, amb
russa lregüi noia. invasió de les funcions locals.
No es tracta de fer unes lamentacions genèriques.
IIi ha hagut exemples hen concrets de la desviació
estatutaria que s • ha produit. Són fets hen concreta
que nu es poden cobrir; uth l'ús rci,erat de cortines
de lunt
tricot primer del fracàs descentralitzador. No
n'hi h, prou amb la persistent retòrica ruralista i
l'a ct itud de neguit davant d'un país cada cop més
urbanitiat que no acaha de lligar altab la versió olieia! que ens suggereix una terra neta i verge.
De I'et. és ahsolutament impossible descentralitlar qu.ul hi sida política catalana va desenvolupantse :mil) una producció de lleis tan minsa. Si comp.
fóssim les lleis que han estat fruit de la voluntat con-
sensuada d'institucionalització del país ben poca
cosa ens queda. No s'ha fet una obra de govern basada en la producció de lleis perquè el Govern de la
(ienertli{al ha evitat d'entrar en un camí que no podia controlar.
Es normal. per tant, que a través de la via del decret. haguem assistit a una actuació governamental
ahsolutament centralitzada.
No hi ha hagut descentralització de l'actuació de
la Generalitat. Els serveis territorials de la Generalitat han acabat consertint-se en unes oficines administratives de nivell moll baix dedicades a la tramitació d'expedients. Fina i tot alguns dels organs
del • Adnlinistració periférica de l'Estat havien dut a
terme actuacions de coordinació de més alt contingut politic.
Perú I'actuacis, centralista i centralitzada ha estat
tapada per una allau de retórica i un devesall de visites.
Feu de tanta trascendencia política com la concessió de llicències de freqüència modulada o I'atorpiticitt dels avals de la CARIC s'han decidit sempre al marge d'una regulació legal propiament dita.
des del centre mateix del poder,.a la Plaça de Sant
la unte.
El propi president de la Generalitat ha reconegut
aquesta ntalci.sa setmana la manca de descentralització. fia adntés que si ha d'anar però ha vingut a
dir-nos que es faria més endavant, quan no hi hagi el
perill de Luninació de la Generalitat que assegura
que existeix en aquests Iltolttents.
No és molt excessiu, moll arriscat, fins i tol irresponsable acusar d'afany laminador una ajuntaments
que governen amb el suport de la immensa majoria
dels ciutadans de Catalunya? ¿Com es pot acusar de
voluntat h u ninadora uns ajuntaments que s'han limitat a demanar no ser laminats en les seves funcions?
No hi ha hagut coordinació de funciona. Els ajantmncnts de Catalunya s'han trobat una reitereada
invasió de les seves competències. Aquest ha estat el
cas de les oficines d'atur tancades després d'una experiencia curta i costosa o bé el de les increíbles oficines de henestar social.
lis exemples de l'actitud divisionista que s'ha natal !intentant ens venen a la memòria sense dificultat.
I enint ara —se'ns ha dit— una Catalunya catalana i una ultra que probablement no he és tant. Es
normal, si partim d'aquesta concepció global tan
in:miquea que les illieiatives parlidisles i divisionisIcs hagin proliferat. Una part minoritària del país
ha arrugat el dret de jutjar la catalanitat d'institucions i organitzacions i- consegüènunent, el de
Semblava raonable esperar d'una administració
nova que s'enfrontés amb el problema amb criteris
de racionalitat i d'eficiència. Hauria estat lògic quo
s'hagués fet un esforç d'aprofitament de tot el que
s'havia fet en aquest terreny des de les administra:
tions municipals. En. realitat, teníem ja a Catalunya
més escoles de policia del compte, disposàvem d'uns
efectius nombrosos, de recursos materials relativament importants i d'una experiència indubtable.
Aquí també, petó, es va optar per la duplicació..
Per la formulació d'una alternativa "catalana,r. PeC,
la creació de cap a peus d'una nova escola i per la
imposició d'un model que, de moment, es planteja
conc funciona que gairebé exclusives unes funcions
que, com la de vigilància d'edificis, han estat exercides i segueixen essent exercides per les policies municipals.
Es contradictori, en qualsevol cas, que un govern
que ha basat la seva estratègia política en la confrontació permanent amb el Govern central trobi
tan sorprenent que uns governs municipals facin
sentir la seva veu i denunciin el que estimen que són
invasions del seu àmbit de competències.
lli ha un element distorsionador en tota la política catalana i, per extensió, en tota la vida catalana.
que fa impossible la mobilització de les energies del
país, de l'energia. l'entusiasme i creativitat dels seus
ciutadans. Aquest obstacle és la permanent utilització de ducs mesures per a valorar i jutjar el que fan
els homes i dones del nostre país.
¿Grill es pot empènyer un país en un moment decisiu eons el que estem vivint si només comptem
amb una part de la seva; comunitat humana? Aqueslii es la trista realitat. Mig país, potser més de la
meitat dels homes i dones de Catalunya assisteix
educadament a la construcció de les institucions i de
l'aparell administratiu sense sentir-se'n integral.
LI problema de trobar la sintonia entre les diverses administracions que actuen a Catalunya és fonamental amb vistes a aconseguir el rendiment de la
gestió a què tenen dret els ciutadans d'aquest país.
La nostra aposta ha de ser per una Catalunya engrescadora, per un país més animador, per una movilitatciú que dugui la gent jove als llocs de responsahilital, per la confiança que no ens faci temer
constantment pel fracàs dels nostres esforços, per
una il.lusió que ens faci treballar amb constància i
ens susciti idees í camins innovadora. per un rebuig
de la carrincloneria que ens ofega, per una urbanitat
civil aeontpanyuda d'atreviment, d'imaginació: pel
vot de confiança a la nostra pròpia història, per la
generositat envers els qui han vingut d'altres terres.
per prendre part en la tasca de modernització d'Esp;mya, per la nostra presència activa a Europa i el
mon, pel patriotisute que es deriva de la participaciti.
LI Il ustre repte està a demostrar que el que és bell,
ntuvilitzador, solvent i ple de contingut moral ha de
ser (a nille. és. sens dubte, més eficaç.
Pasqual Maragall iMira
Alcalde de Barcelona
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
09.01. Activitat de representació (com a Alcalde)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1982-1997
Description
An account of the resource
Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Obrir Catalunya al món
Subject
The topic of the resource
Catalunya
Globalització
Relacions Internacionals
Planificació
Barcelona
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Type
The nature or genre of the resource
Discurs
Abstract
A summary of the resource.
Versió resumida del discurs pronunciat per l'excm. Senyor Pasqual Maragall i Mira, Alcalde de Barcelona el 2 de març de 1984, a Girona, en el marc del cicle "Els grans reptes de la Catalunya del futur".
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Girona
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1984-03-02
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona.
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències