3
10
54
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/898/0000000668.pdf
b941be4e593b61cf131d85de71d4e0d3
PDF Text
Text
INTERVENCIÓN “GOBERNAR EUROPA PARA GOBERNAR
LA GLOBALIZACIÓN”, Pasqual Maragall
20/04/2007 | Egino (Euskadi)
Introducción
Es un placer acompañarles aquí en Euskadi, en este espacio
de reflexión sobre las perspectivas de Europa.
La hibernación del proyecto constitucional podría estar llegando
a su fin [cross your fingers], pero los déficits de las instituciones
comunitarias ponen de relieve las dificultades para que Europa
se convierta en un agente global.
Al mismo tiempo, existe el dilema sobre si la globalización
puede ser una fuerza “federadora de Europa” y no sólo
“inhibidora”, como sucedería si prosperaran actitudes de
cerrazón nacional en los estados miembros.
A mi modo de ver, se trata de dos dimensiones de un mismo
problema: está en nuestras manos vencer las actitudes de
cerrazón y construir una unión política más capacitada para
asumir responsabilidades globales.
Sin embargo, los términos en los que se plantea este debate
demuestran que sufrimos un desequilibrio entre los mercados,
la sociedad civil, y un espacio público e institucional que se
construye muy lentamente.
Encontrar el “círculo virtuoso” que los articule es la principal
responsabilidad de la red de autoridades europeas.
Debemos gobernar Europa, para tener más capacidad de
gobernar la globalización.
Por un lado, es fundamental que definamos la ambición
europea de nuestras ciudades, regiones y naciones
1
�demostrando que “son Estado” y que “son también Unión
Europea”.
Y, por otro lado, debemos avanzar hacia un sistema político
europeo compuesto por instituciones y partidos
comunitarios.
Ambas dimensiones del proceso de construcción europea son
las que van a estructurar mi intervención de hoy.
I. Nuestra ambición europea: el nuevo Estatuto de
Autonomía de Cataluña y el impulso de la Euroregión
Pirineos-Mediterráneo
La ambición europea de España es una ambición compartida
por el Estado y las Comunidades Autónomas. Y es una
ambición con una clara dimensión federal.
Esta es la orientación que marca el Estatuto de Autonomía de
Cataluña aprobado el año pasado.
Como ya dije el mismo día que entró en vigor, éste Estatuto
nos convierte en la nación sin estado con más
competencias del continente, fortalece al Estado y, al mismo
tiempo, establece definitivamente Europa como nuestro
espacio político y geográfico de referencia.
El Estatuto de 1979, carecía casi por completo de esa
vertiente europea, porqué a España le faltaban aún seis años
para integrarse en las Comunidades Europeas.
Sin embargo, desde aquel momento, la “institucionalización”
de la dimensión europea del Estado de las Autonomías ha
sido imparable.
El Tribunal Constitucional convalidó la creación de oficinas
autonómicas.
2
�Además, dictaminó que las comunidades autónomas pueden
establecer relaciones exteriores, aunque fuese manteniendo
la firma de tratados entre las competencias del Estado.
Los líderes catalanes, juntamente con otros líderes
autonómicos, nos implicamos en el regionalismo europeo. El
Presidente Pujol presidió la Asamblea de Regiones y yo mismo
me honré en presidir el Comité de las Regiones y Ciudades.
El impulso descentralizador, simultáneo a los avances de la
centralización o cesión de soberanías nacionales a la Unión, se
incorporó a las sucesivas modificaciones del Tratado de Roma.
Y finalmente se consagró el principio de subsidiariedad y de
proximidad en la toma de decisiones.
Cataluña además se comprometió a fondo en políticas
comunitarias.
Se creó una conferencia sectorial para que las autonomías
participasen en la formación de la voluntad española ante la
Unión Europea.
Se estableció la participación autonómica en la representación
permanente del Estado ante Bruselas.
Y el Gobierno de José Luís Rodríguez Zapatero impulsó esa
participación hasta las instituciones comunitarias, además de
dar un paso decisivo para garantizar la presencia del catalán,
el gallego y el euskera en ellas.
A lo largo de estos años, Cataluña ha actuado como levadura
del europeísmo español y del regionalismo europeo.
Es lógico, pues, que el nuevo Estatuto de Cataluña haya
recogido estos procesos; los haya proyectado en un horizonte
más autonomista, y los haya incluido en el bloque de
constitucionalidad:
3
�1. El texto garantiza la participación de la Generalitat en
los asuntos europeos que afectan a “los intereses” de
los catalanes.
2. Obliga al Gobierno de España a informar al de
Cataluña de las iniciativas de revisión de los tratados.
3. Otorga a la postura catalana en ese proceso un carácter
“determinante” si de las propuestas europeas se deriva un
impacto financiero o administrativo para Cataluña.
4. Transfiere a la Generalitat la gestión de los fondos
comunitarios territorializables.
5. Y plantea el acceso autonómico al Tribunal de Justicia
de la UE, cuando la normativa comunitaria lo permita.
Como sugestivamente ha dicho el eurodiputado Ignasi
Guardans, este Estatuto, “que aparentemente exige mucho a
España y a la UE, impone también obligaciones muy fuertes a
la Generalitat”.
Con él, los catalanes se autoimponen una larga lista de nuevos
deberes de información, propuesta y participación de
envergadura.
Derechos y deberes que nos permiten expresar, como les
decía,
una
ambición
europea
en
términos
de
corresponsabilidad.
Ahora que se ponen de manifiesto las limitaciones del
planteamiento institucional de la “Europa de las Regiones”, se
amplifica la acción de las “Regiones de Europa”.
Y es fundamental que lo hagamos asumiendo en nuestra
cultura política la necesidad de “europeizar” las políticas
públicas, y desarrollando, externamente, iniciativas de
cooperación regional.
Las regiones colindantes con fronteras estatales abarcan casi
la mitad del territorio europeo y un tercio de la población.
4
�Además, la cooperación transfronteriza demuestra que el
proceso de integración económica y territorial es imparable.
Actualmente existen más de 60 euroregiones en Europa
situadas en torno a las fronteras entre Bélgica, Holanda y
Luxemburgo, entre regiones y ciudades de los países
escandinavos y, en particular, sobre las fronteras de Alemania.
Desde territorio español se extienden ya tanto hacia Portugal
como hacia Francia.
Éste último es el objetivo de la Euroregión PirineosMediterráneo y también de la Comunidad de Trabajo de los
Pirineos presidida por el Lehendakari y que Cataluña comparte
con Euskadi.
Y la Euroregión que impulsan Euskadi, la Comunidad Foral
de Navarra y Aquitania constituirá un polo potente en el eje
atlántico, como lo hace la Euroregión Oporto-Vigo.
La Euroregión Pirineos-Mediterráneo suma más de 14
millones de habitantes y representa el 14% del PIB conjunto de
España y Francia.
A través de la misma, por ejemplo, se está construyendo el
primer hospital transfronterizo de Europa.
La Euroregión se ha dotado de un Portal de Cultura y un
Observatorio Socioeconómico.
Y además se han definido proyectos punteros como la
EuroBioRegión en el sector de la biotecnología, a través de
la colaboración entre las universidades, los gobiernos y las
empresas.
Las empresas biomédicas y farmacéuticas catalanas se han
convertido en cabeceras de un sistema internacional de
producción.
5
�Forman un sistema empresarial que hoy cuenta con la
colaboración del polo de Tolouse y de infraestructuras
científicas como el Instituto de Investigación Biomédica codirigido por el Dr Massagué o el Centro de Medicina
Regenerativa del Dr Izpisúa.
El que no va adaptando su conocimiento, su tecnología y su
gama de productos y servicios está perdido.
Las Euroregiones son una muestra de que sabemos
adaptarnos tanto en la economía como en la política.
Por eso, planificamos conectar en todos los sentidos de lado a
lado de la cordillera y del mar.
El aeropuerto de Barcelona ha empezado a captar vuelos
intercontinentales y la adjudicación de la Terminal Sur nos
servirá para configurar un hub potente.
Es fundamental que la Euroregión cuente con un aeropuerto
gestionado con autonomía.
Como lo es también vertebrar una red de alta velocidad, que
hasta hace dos días, no estaba prevista más que de Madrid a
ciertas capitales de provincia.
Los ejes Valencia/Barcelona o Barcelona/ Bilbao no existían
en la mente del Gobierno de Aznar y la conexión con Europa
era objeto de numerosos atrasos.
Justamente por este motivo, la Euroregión PirineosMediterráneo se ha puesto en el centro de las relaciones
hispano-francesas.
De las hispano-francesas, y de las hispano-italianas para
consolidar empresas euromediterráneas como AbertisAutostrade y Enel-Acciona-Endesa.
6
�Las tradicionales relaciones directas entre Estados se ven
complementadas por relaciones entre naciones, regiones,
ciudades y otras estructuras en red.
La cooperación entre gobiernos regionales y locales por
encima de las fronteras difumina un elemento crucial de la
soberanía de los Estados.
Además, el éxito de la UE y la globalización, los han
convertido en pequeños para los asuntos grandes, y en
excesivos para los problemas de proximidad.
La clave está en dejar que las regiones y también las
ciudades tejan, y que los estados confeccionen el vestido
completo, es decir, nuestro proyecto europeo.
Los Estados tienen que entender que las competencias que
ceden “por debajo” las deben compensar con la soberanía
europea que crean “por arriba”.
Todos, regiones y estados, están llamados a jugar un papel
más sustantivo en la liga superior porqué las
responsabilidades que se divisan des de Europa son globales.
Justamente por este motivo, es prioritario que la Europa
comunitaria supere su crisis institucional.
II. Avanzando hacia un sistema político europeo: las
instituciones y los partidos
Los que compartimos la idea de que los problemas de
Europa se resuelven con más Europa, defendemos avanzar
hacia un sistema político europeo compuesto por
instituciones, políticas y partidos.
La Unión va demasiado al ralentí en asuntos sustantivos como
la seguridad interior, la política exterior o la energía.
7
�La agenda de Lisboa es más un catálogo de buenas
intenciones que un programa comunitario.
Además, los beneficios de la integración se reparten hoy
asimétricamente.
Y la política exterior ha quedado debilitada por la división de
los Gobiernos ante conflictos como el de Irak.
Sobretodo cuando se ha puesto de relieve que victorias
tácticas no se han traducido ni en nuevas estrategias
globales para el Próximo Oriente, ni en una profundización de
las relaciones euromediterráneas.
Estas
estrategias
vienen
marcadas
por
el
mero
intergubernamentalismo y, en el mejor de los casos, se
articulan sobre la comunitarización de los intereses estatales.
Las reglas actuales no aseguran el funcionamiento efectivo de
las instituciones de la Unión: es prioritario profundizar en la
línea de la Constitución.
Como ha dicho la propia Canciller Merkel, si de aquí a las
próximas elecciones al Parlamento Europeo en el año 2009 no
se ha logrado llevar a buen puerto la reforma constitucional
iniciada, nos encontraríamos ante una omisión histórica.
La UE necesita un nuevo documento de bases que respete la
sustancia del proyecto aprobado por 18 de los 27 Estados. Y lo
necesita por razones democráticas y funcionales.
Me podrían decir como escribía hace pocas semanas JeanMarie Colombani en Le Monde, que hoy no existe ninguna
mayoría que justifique ulteriores abandonos de soberanía. Y es
parcialmente cierto.
8
�La ambición europea de diversos países es frecuentemente
subsidiaria de unos intereses nacionales circunscritos al
Estado.
Sin embargo, la mayoría se inclina por encontrar un espacio
de encuentro que intente conciliar la viabilidad del proceso
constitucional por un lado, y la ambición del texto por el otro.
Según el eurodiputado socialista Raimon Obiols, esto significa
realizar un complejo ejercicio para sumar voluntades entre
sus gobiernos y, al mismo tiempo, velar para que las
aspiraciones de una Europa política no se vean disminuidas.
Hasta el año 2009 el debate constitucional debe ocupar el
centro de la política europea y debemos garantizar que el
método escogido tenga una legitimidad reforzada.
Para conseguirlo, a la lógica comunitaria le tenemos que
añadir un nuevo contrato “con” y “entre” los ciudadanos.
Sólo un nuevo debate europeo que incluya tanto a los
ciudadanos de Europa como a sus instituciones puede
combatir el altereuropeísmo de manera efectiva.
Necesitamos que instituciones como el Parlamento Europeo
adquieran un mayor protagonismo y empezar a vertebrar
partidos que fortalezcan el vínculo representativo.
Hoy no tenemos partidos políticos a escala europea. Y sé
que no será fácil conseguirlo: también en este caso se deberán
superar obstáculos como la visión instrumental de Europa,
además de otros como el control de los aparatos de partido.
Los mismos obstáculos que explican la necesidad de esta
opción.
9
�El Parlamento Europeo ha forzado un proceso de agregación
política entorno de los polos socialista y popular, pero
paralelamente se ha producido una fractura que transciende el
eje izquierda-derecha.
Su manifestación más evidente ha sido el “no” francés y
holandés al proyecto constitucional.
Este nuevo eje político, que puede formularse a partir de la
dicotomía supranacionalidad - intergubernamentalidad,
configura nuevos alineamientos.
Por ejemplo, el de los laboristas británicos con los populares
españoles y polacos, o el de los democratacristianos alemanes
con los demócratas de izquierda italianos y los postcomunistas
checos.
Podría decirse que cada eje es relevante a diferentes escalas.
El eje identitario es relevante a nivel subestatal, el eje
izquierda-derecha lo es a nivel estatal y el eje sobre el grado
de integración política comunitaria lo es a nivel europeo.
Esto justificaría unos partidos europeos más amplios y abiertos.
Y más impuros también.
Como les decía, no será fácil, pero trabajaré para que esta
opción gane su momento.
“Gobernar la globalización” es un candidato muy loable, pero
el reto es gobernar Europa con instituciones y partidos
comunitarios.
Gobernando Europa, incrementaremos nuestra capacidad de
gobernar la globalización.
Muchas gracias.
10
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
13. Expresident de la Generalitat de Catalunya
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2006 --
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Description
An account of the resource
Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident.
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Gobernar Europa para gobernar la globalización
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Egino (Euskadi)
Abstract
A summary of the resource.
Jornada “El futur d’Europa a l’era de la globalització”, organitzada pel think tank “Euskadi a l’era de la globalització” que impulsa el Lehendakari Juan José Ibarretxe. La jornada va comptar també amb les conferències de Manuel Maria Carrillo (filòsof, diputat portuguès, exministre de cultura de Portugal), Renaud Dehausse (professor de l’Institut d’Estudis Polítics Jean Monnet de París, expert en federalisme comparat i evolució de la UE) i Monique Canto-Sperber (experta en filosofia moral i política i directora de l’École Normale Supérieure de París).
Language
A language of the resource
Castellà
Subject
The topic of the resource
Europa
Globalització
Govern
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Conferència
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2007-04-20
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/902/0000000672.pdf
6a000295fe827de5408b533c3f4634e2
PDF Text
Text
CONFERÈNCIA UOC
“Un món de ciutats: deu anys després”.
Pasqual Maragall
13/06/2007 | World Trade Center
Fa 10 anys el mon de les ciutats ens apareixia com una
alternativa al mon de les nacions. Diria que al mon de les
nacions i dels conflictes.
Jo acabava de deixar l’alcaldia de BCN desprès de 15 anys i
em mirava les coses des de la ciutat eterna amb una certa
calma.
I em deia que les ciutats eren el problema real de la
humanitat perquè al final tothom hi acaba anant. La gent hi
va per a viure millor o perquè no hi ha més remei, però hi
va.
Aquest instint gregari i urbà és aleshores al mateix temps el
problema i la solució.
El problema pels costos de congestió, per la solitud que es
pot experimentar en la multitud, pel soroll i la pol·lució que
genera la vida a ciutat.
I la solució per dues raons: per la varietat i versatilitat de
les solucions que s’hi troben i per la disminució dels costos
de trasllat per a fer determinades coses o per a que no et
passin determinades coses.
Josep Pallach va morir tot just arribant al Hospital Clínic de
Barcelona perquè a l’Hospital de Girona encara no tenien
determinats aparells que ara ja fa temps que tenen.
�Els nens de Rupià van a escola a Verges i les velletes de
Rupià se’n van a viure a casa dels fills a La Bisbal per a no
estar soles.
Els vells es reuneixen més aviat en les confortables sales
d’espera dels dispensaris o CAP’s de la ciutat mitjana o el
poble gran, que no pas en els cafès de la manilla del poble
petit que ja no existeixen.
Però en canvi a Rupià hi té casa el fill de l’Olof Palme i hi té
un casalot una lady anglesa. La veritat és que no se’ls veu
mai, però hi son. També hi tenen un recó el economista i
ecòleg Joan Mª Martínez Alier, el fill de Javier Godó i altres
personatges il·lustres.
Que em perdonin totes aquestes indiscrecions.
Potser és cert que la solitud i el silenci del camp o el
suburbi ric son un luxe dels que s’ho poden pagar i el brogit
de la ciutat una condemna dels que no hi arriben.
Quan jo buscava marxar fora d’Espanya l’any 1971 per a
estudiar de debò una mica – perquè a la Universitat de
Barcelona havia fet més la revolució que no pas estudiat,
vaig passar primer per Oxford a veure el Martínez Alier i em
va dir: aquí estareu molt bè. Pots passar-te dies sencers
estudiant i sense parlar amb ningú.
Naturalment vaig decidir no quedar-m’hi.
Vem agafar les nenes amb la Diana (tenien 2 i 4 anys) i ens
en vem anar a New York amb una beca Fulbright de 500
dòlars.
Allí vem descobrir, parlant de ciutats, el que era la gran
ciutat. Portant les nenes cada dia a una guarderia
�cooperativa del cantó, al costat de la Universitat de
Columbia, i estudiant les tardes a downtown a la New
School for Social Research, la universitat dels exiliats
alemanys dels anys 30 del segle passat: Robert
Heilbronner, Marcuse i altres. Les nenes es quedaven amb
una baby sitter catalana que corria per New York.
Aquells van ser dos anys feliços: durs, perquè dura és la
gran ciutat, però feliços. Èrem a la capital del mon. Del
mon de ciutats. Els nostres amics, l’Andreu Mas i el Joaquim
Silvestre, se’n havien anat a Minnessota a estudiar
economia matemàtica i no entenien què hi fèiem a New
York.
En tot cas el New York on érem era el New York del final de
la Great Society dels Kennedy i Johnson, era el New York
de l’inici de les restriccions de Nixon.
Tantes restriccions que un bon dia una inspectora
d’ensenyament va venir a la guarderia quasi gratuïta de les
nenes i ens va comunicar que a partir d’aquell moment
s’hauria de pagar.
La reacció va ser immediata. Una cinquentena de pares i
mares de l’escola ens vam plantar a les 8 del matí al mig
del Triboro Bridge i vem paralitzar el tràfic, que es tant com
dir que vem tallar una de les quatre entrades de New York
pels prop d’un milió de persones que cada matí hi entren
venint del suburbi. A més important. Ens van dur a la
comissaria de Harlem al carrer 125, prop d’ on ara s’ha
instal·lat la fundació de Bill Clinton, es van quedar dos o
tres pares i mares detinguts, negres naturalment, i fora.
Heu d’entendre que en aquella època a cap blanc de New
York li passava pel cap de passar la ratlla del carrer 110 i
entrar a Harlem. Harlem havia estat un barri holandés de
�New Amsterdam, el primer nom de New York, un barri de
casetes baixes i bufones, desertat desprès massivament pel
blancs quan els primer negres s’hi van anar instal·lant.
A l’Apolo de la 125 de Harlem no s’atrevien a anar-hi a
sentir el millor Jazz de New York els meus amics blancs
com David Rosenthal, per aficionats que fossin. Els havia de
dur jo tirant-los del nas.
Nosaltres vivíem sota la protecció de la diàspora
republicana espanyola. Margarita Ucelay Da Cal era la
nostra veïna del carrer 102 i Carmen Zulueta, professora de
Barnard College, la nostra segona mamà.
L’altre gran protector nostre a la gran ciutat va ser un
professor de Columbia enamorat de Gaudí: George Collins,
a qui jo ajudava a traduïr textos gaudinians. Collins havia
descobert que les voltes catanes eren el sistema constructiu
dels primers gratacels de New York.
És curiosa aquesta plural relació Barcelona New York, que
ha estat cantada per un dels millors cronistes de Barcelona,
el crític d’art australià Bob Hughes, autor d’un llibre que
porta el nom de la nostra ciutat i resident alternatiu a New
York i a Barcelona, a l’Hotel Colón.
Hi ha un diàleg entre les ciutats. Hi ha agermanaments, hi
ha fins i tot enamoraments.
Barcelona es va agermanar quasi sempre amb segones
ciutats o ciutats no capitals, normalment portuàries i
culturalment
robustes.
Tot
va
començar
amb
l’agermanament amb Boston, encara amb Narcís Serra
d’alcalde. I va seguir amb l’Istambul de l’alcalde Erdogan, el
Shanghai de Yang Ze Min, el Montevideo tot just alliberat
dels milicos (excepció a la o capitalitat forçada pels
�fundadors de l’Uruguay modern, els Batlle, que eren
catalans de Sitges), el Kobe del maremoto i Sant
Petersburg, aleshores Leningrad, el Leningrad de l’alcalde
Sobchack, del que Putin si no m’erro era tinent d’alcalde.
Les grans ciutats son també el refugi dels perdedors de les
guerres.
No tant com el Mèxic de Joaquim Xirau i Anselmo Carretero
i Eduard Nicol, o la Colombia de Ramon Trias Fargas, o el
Buenos Aires on va morir Cambó i va viure Jiménez Asúa, o
el Santiago de Xile d’Arturo Soria, o el Montevideo de Pepe
Bergamín, però la ciutat de New York va ser refugi dels
perdedors de la guerra civil espanyola.
El pobre José Bergamín hi va viatjar un cop per a visitar els
seus fills, que hi vivien, però l’Immigration Service el va
deturar a la frontera del Kennedy Airport exigint-li que
signés un paper confessant que pertanyia al partit
comunista – cosa que els permetia expulsar-lo en qualsevol
moment.
Desprès d’una nit en blanc reiterant que ell no era
comunista, tot i que és cert que n’estava a prop malgrat ser
catòlic, perquè no podia suportar, segons em va explicar, el
desori anarquista durant la República, al final va firmar i va
entrar a la ciutat que els americans anomenaven
simptomàticament “Sin City”, la ciutat del pecat, perquè els
EEUU han estat sempre un país ruralista i New York el
símbol del pecat, fins al bombardeig de les torres bessones.
Em permetreu encara una altre digressió: Bergamín em
deia molts anys desprès a Paris, on va ser re exiliat per
haver firmat contra les tortures franquistes l’any 1962, que
�ell “con los comunistas hasta la muerte, pero ni un paso
más!”
Tornant al que deia, les grans ciutats son refugi, refugi
d’emigrants, refugi d’exiliats – com Barcelona ho va ser per
tants alemanys de l’ entreguerres, entre ells Arnold
Shönberg, autor de l’òpera Moses und Aaron, que ara es
veurà al Liceu segons tinc entès. Shönberg va escriure la
òpera al barri de Gràcia estant, abans de marxar a Amèrica
quan el feixisme va arribar aquí. Va morir a San Francisco,
una altra de les ciutats obertes del món de ciutats.
La peripècia dels alemanys fugits de casa seva quan arriba
Hitler, passats per Barcelona i finalment morts aquí, com
Walter Benjamin a Port Bou, o re-exiliats a Amèrica, com
Shönberg, és una de les sagas més estremidores de la
història.
L’altra drama és el de la emigració. L’emigrant de Chaplin, o
The Kid, que n’és la continuació, son de les narracions més
explicatives de l’espècie humana.
Els noms de les ciutats i una data suggereixen drames,
desastres, victòries o èxits. Buchenwald, Gernika 1937, Río
1982, Granada 1936, Barcelona 1992, New York 2001.
El decret de Franco del 38 declarant traïdores les províncies
(val a dir, territori i habitants!) de Vizcaia i Guipúzcoa, que
està en la base del naixement d’Eta, no ho oblidem, ha
marcat la història d’Espanya per anys i anys, encara ara!
Els bombardejos aeris de Barcelona, Madrid, Granada, etc.,
els primer de la història moderna, van mostrar la cara més
negra de la humanitat. No era un front, com a l’Ebre, amb
tota la seva epopeia: era l’acte fred i distant d’un dictador
que desprès, poc desprès, va ser protegit per Eisenhower
amb el tractat de les bases.
�Les nacions poden odiar i fins i tot matar, les ciutats no. Les
ciutats rivalitzen, competeixen, com en l’esport. O en la
seva arquitectura i el seu urbanisme. O en les seves
exposicions i museus. O en els seus ports i aeroports i les
seves ferrovies. Per cert, mala notícia el retard de l’alta
velocitat – molt mala notícia; i absència de notícies sobre la
impresentable proporció 2:1 entre la inversió a Barajas i la
inversió al Prat. Menys mal que port de BCN i aeroport
semblen decidits a col·laborar: aquesta és una sinèrgia
absolutament benvinguda.
BCN no és la capital del món. Però siguem honestos, és una
de les ciutats amb més números per a figurar en el grup
capdavanter de la carrera amistosa pel liderat del mon de
les ciutats. Com el Barça. Però, esperem, amb més bona
sort i amb un punt més de malícia, que potser no vindrà
malament.
Pasqual Maragall
��
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
13. Expresident de la Generalitat de Catalunya
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2006 --
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Description
An account of the resource
Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident.
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Un món de ciutats: deu anys després
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
World Trade Center (Barcelona)
Abstract
A summary of the resource.
Presentació, amb la rectora de la UOC, Imma Tubella i els directors del màster, Jordi Borja i Manuel Herce, del programa de postgrau de la UOC ‘Gestió de la Ciutat’, amb una conferència sobre el rol de les ciutats a nivell global.
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Globalització
Urbanisme
Universitat
Barcelona
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Conferència
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2007-06-13
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/913/0000000826.pdf
a000fe95eb06a7cd202f564e1b4e8f8f
PDF Text
Text
Conferència del M. Hble. Sr. Pasqual Maragall al Ciclo de Conferencias
organitzat per la Fundación Galicia Europa i l’Instituto de Estudios
Políticos y Sociales amb el títol:
La acción exterior de los entes locales y regionales en la esfera
comunitaria
A Coruña, 28 de Septiembre de 2007
Muchísimas gracias. Señor Presidente, autoridades políticas, académicas,
queridos amigos y amigas:
La verdad es que quiero agradecer la invitación que se me ha hecho, en parte
porque me permite hablar de temas que nos conciernen a los ciudadanos de
Cataluña, de España y de Europa a partir de la experiencia que de forma un
poco demasiado generosa se ha explicado aquí, pero también a partir de una
prospección del futuro que mi condición actual me permite con mayor
tranquilidad de la que probablemente he tenido —no digo nunca― pero sí en
los últimos veinticinco años. Esta tranquilidad ahora la tengo, y por tanto me
permite reflexionar, sin acritud, con deseos de influir sí, como no, pero sin
deseos de sermonear a nadie ni de hacer otra cosa que transmitir la reflexión
de una persona que tiene una determinada experiencia y una determinada
visión del futuro.
Bien, si nos preguntamos sobre la Europa que podemos prever en los próximos
veinte años tenemos que admitir de entrada que es un ejercicio inadecuado —y
ahora diré quién lo dice, porque esto es una cita― para un ente político cuya
principal característica ha sido y sigue siendo la de avanzar con ausencia de un
plan total o de un plan general. Estas palabras están referidas a Europa y son
de Jean Monnet. Jean Monnet no fue el fundador pero sí el inspirador de la
idea de la Unión Europea, mucho antes que muchos otros, y antes de la propia
existencia de la Comunidad Europea. Se ha llegado incluso a decir, de Europa,
que su falta de visibilidad, como entidad única, controvertible, sin matices, es la
clave de su fuerza. Hay quien dice que la fuerza de Europa está precisamente
en el hecho de que no es un poder y nada más, sino que es algo que tiende a
ser poder partiendo de ser el reflejo de la existencia de identidades diversas, de
costumbres distintas y de tradiciones políticas dispares. Hay un libro que yo les
recomiendo de Mark Leonard, un autor inglés, atento joven, que se titula Por
qué Europa liderará el siglo XXI. Ello no quiere decir que la debilidad de Europa
es su fuerza, su propia diversidad, su propia falta de rotundidad, de
contundencia, su falta de carácter indiscutible. El hecho de ser una
construcción precisamente discutible, perfectible, es lo que la puede hacer,
seguramente, más interesante para ella misma, pero también para el resto del
mundo, como trataré de explicar.
Ahora sí, y aceptando la evidencia de que esta Europa —que sin duda sigue
avanzando― lo hace a través de realizaciones muy concretas, muy pequeñas
a veces y muy abstrusas, muy a menudo. Este es un problema que a Europa le
tenemos que no sé si reprochar o reconocer: el lenguaje europeo es
excesivamente abstruso, es un lenguaje muchas veces para iniciados, es un
1
�lenguaje que yo diría que no es el lenguaje de Europa, sino el lenguaje de
Bruselas, para entendernos. Es un lenguaje de la ciudad donde se cuece todo.
Es un lenguaje con el cual los expertos se entienden pero que seguramente la
población no sólo no entiende, sino que más bien la desanima a tratar de
entender.
Europa ha hecho ese avance en condiciones difíciles que se reflejan en esa
complejidad lingüística, con realizaciones concretas, lo que los franceses
llaman petit pas, o sea, con pequeños pasos, a veces incluso con parones y
pasos atrás. Ha habido muchas desilusiones, ha habido muchos momentos en
los que parecía que tenía que aprobarse algo que luego no se aprobaba, pero
todo ello, a mi modo de ver, dibuja unas tendencias que harán de la Europa del
futuro, sea cual sea su recorrido, algo mucho más sólido y permanente de lo
que hubiera sido de otro modo.
La Europa de mañana —y mañana en seguida ya serán veinte años, una
Europa del siglo XXI es una Europa en que los años corren más deprisa que en
la del siglo XX, y diría que en el mundo igual— será tan diversa como es ahora,
pero esa diversidad habrá ganado probablemente en articulación y en
reconocimiento.
Europa es como América del Norte pero con una diferencia: tiene tamaño en
población, en territorio... España no, y Francia tampoco, ni Italia, ni Alemania, ni
Inglaterra, pero todos juntos sí. Lo que pasa es que al mismo tiempo, tiene algo
que América del Norte o que Estados Unidos no tiene, que es complejidad,
diversidad, mucha más. Es cierto que en América del Norte, en Estados
Unidos, esta diversidad existe, que hay razas distintas, etc., pero no hay veinte
idiomas, no hay la diversidad de tradiciones jurídicas, por ejemplo. Hay alguna
diversidad, pero no la misma. Fíjense ustedes que sólo en España tenemos
dos tipos de derechos, por ejemplo: el derecho catalano-aragonés y el
castellano-leonés. En estos derechos, por ejemplo, el sistema de transmisión y
de herencias no es el mismo. En Cataluña es la primogenitura, el hijo mayor es
el que hereda; en Castilla, la tradición era el reparto. La corona de Aragón y la
corona de Castilla tenían por tanto culturas jurídicas o jurídico-políticas muy
diversas. Sin embargo, a partir de 1492 ―lo expliqué recientemente en un
artículo sobre Gracián— un librito de Gracián, El político, que es el libro que él
dedicó a Fernando el Católico ―un libro precioso, un poco el paralelo de
Maquiavelo en Italia― explica cómo España está formada por patrias con
tradiciones jurídicas y sentimientos muy diversos en el terreno por ejemplo de
las herencias pero también en el terreno de la organización política, y en el
terreno cultural. Él explicaba aquello tan bonito de los nobles de Aragón que
cuando hacen rey al Rey, le dicen:
«Nós, que cada uno somos tanto como Vós, y todos juntos más que Vós, vos
fazemos reír, a condición de que respetéis nuestros fueros y nuestros
derechos, y si non, non.»
Ese era exactamente el contenido del pronunciamiento que hacían los nobles
aragoneses. Esto era seguramente distinto en Castilla y posiblemente en la
tierra de ustedes, pues tenía también matices diversos, o en Euskadi,
2
�supongamos, con sus fueros, que fueron siempre respetados por Castilla como
una rareza histórica, pero en fin, que de algún modo siempre se consideraron a
respetar. Por tanto, nosotros, España, está en buenas condiciones para
entender Europa aunque muchos piensen lo contrario. Muchos dicen Europa y
están pensando en todos menos España. Ahora ya no, pero hasta hace
relativamente poco eso era así. Yo creo que la cultura política, la cultura en sí,
las tradiciones jurídicas, hacen de España un país muy preparado para
entender la diversidad, precisamente. Y Europa tiene —con igual valor que lo
que estaba diciendo respecto a Estados Unidos― esa diferencia, tiene una
diversidad interna mucho mayor.
El camino no va a ser un camino de rosas, ni mucho menos, veamos lo que
ocurre a nuestro alrededor. El proceso constituyente europeo —que ya no se
llama constituyente, para empezar― se va a salvar con rebajas que
afortunadamente yo creo que no son sustanciales. La Europa del euro, con esa
Constitución, con rebajas o sin ellas, la Europa económica, me refiero, la
Europa de los mercados y de las monedas, es ya una realidad imparable, al
menos frente al dólar. No es poca cosa y no es sólo positivo —también hay que
decirlo, tiene sus efectos negativos― que el euro sea más fuerte que el dólar.
A mí, que me tocó estudiar en Estados Unidos de bastante joven, al acabar la
carrera o poco después, recuerdo entonces los esfuerzos que hacía Europa y
que hacía De Gaulle, por ejemplo, para evitar que el dólar dictara los destinos
de Europa.
Bien, pero en este momento el euro vale más que el dólar, lo cual a efectos de
exportaciones es una dificultad, pero no nos engañemos. A efectos de
exportaciones, que es un problema, es más difícil exportarle a América, pero es
más difícil porque tú eres más rico, no porque eres más pobre, porque tu
moneda es más sólida, es más fuerte de lo que era entonces. Por tanto
estamos en una Europa compleja pero potente. Difícil de gestionar pero si se
gestiona, mucho más capaz, seguramente, que otros grandes países del
mundo de entender el mundo, de entender la globalidad, porque la globalidad
es también, y sobre todo, diversidad. La dificultad de la globalidad no está en el
número —que también― sino en la diferencia. Un mundo que tiene tanta
diversidad es más inteligible desde un sujeto europeo —que la tiene
totalmente― de lo que pueda serlo para países más monográficos desde el
punto de vista lingüístico, desde el punto de vista cultural o legislativo.
Si de aquí nos trasladamos a lo que es la gobernación europea, incluso a lo
más cercano —es uno de los temas que quería tocar―, si descendemos a la
Europa de las regiones, de las ciudades, incluso de los barrios, que es donde
finalmente se hace, donde se pasta, donde se amasa o no, la calidad de vida, y
la calidad de la coexistencia, de la convivencia, si descendemos a los barrios
tendremos que reconocer que tenemos retos muy fuertes. ¿Por qué? Porque
se puede morir de éxito también. ¿Qué está pasando en Europa? En Europa
está pasando que crece la población y crece deprisa, y crece sobre todo
porque viene gente de fuera, no porque la natalidad sea tan alta.
3
�Miren ustedes, hubo un momento en Europa en el que, hace algo más de cien
años, a finales del siglo XIX, el éxito derivado de la existencia de las vacunas
que entonces se inventaron y de algunos sistemas de cultivo que mejoraron
hicieron que la población aumentara de tal modo que en Europa no fuera
factible seguir creciendo de aquella forma y por tanto la gente tuviera que
emigrar. El 25% de la población irlandesa emigró en cosa de un cuarto de siglo.
Los Kennedy, los Fitzgerald Kennedy, ¿qué son? Son familias. En Inglaterra
qué está pasando, que el crecimiento de la población debido a estos avances
médicos, las vacunas y la alimentación también hacían que en definitiva las
«calvas», los montes más pelados y más yermos, más incapaces de producir,
acabaran siendo cultivados porque era preciso hacerlo, de modo que la ciencia
económica nace ahí. El marginalismo en Inglaterra nace para estudiar cómo
solucionar o explicar lo que está sucediendo. Lo que está sucediendo es que
los rendimientos marginales, como se llaman, de la tierra, decaen porque las
tierras que se van cultivando son cada vez más empinadas, más pedregosas o
más difíciles de cultivar.
Entonces tenemos una Europa que está exportando a América su propia
sangre, enviando a su gente. Hay una película de Chaplin —no sé si alguno de
ustedes, los que tengan más edad, habrán visto las películas de Chaplin― en
la que Charlot llega a Estados Unidos en un barco atiborrado de gente que
huye de una Europa en la que ya no se cabe. ¿A dónde van? Van a un nuevo
territorio en que lo que hay es tierra. O sea, la escasez de tierra es el drama de
Europa hace 100 años. Ese drama lo hemos superado. Eso es enormemente
importante, no para nosotros, ahora que ya lo tenemos asumido. Lo hemos
superado. Ese drama además dio nacimiento a otro gran país que es Estados
Unidos, no lo olvidemos, es hijo nuestro ya. América Latina, hija nuestra más, y
más del resto de Europa, del Norte de Europa, Estados Unidos.
En Estados Unidos la situación es muy distinta. Una vez con Diana estábamos
en Wyoming —me parece que era― y pregunté yo cuánto valía el suelo.
Estaba haciendo una tesis doctoral sobre el suelo, los precios del suelo urbano
y me dijeron: «Hombre, depende». Y digo: «Cómo que depende, ¿de qué
depende?». Dice: «¿Cuánto quiere? Es que si es mucho, le haremos un
precio». Es al revés que aquí, o sea, cuando más compras, más barato. Es una
civilización distinta y esto lo tenemos que entender bien. Si Europa quiere
entenderse bien a ella misma tiene que saber su historia, de dónde viene, a
qué ha dado origen en América del Norte y en la América Hispana, por qué y
con qué resultados. Los resultados son que Europa crea un nuevo mundo,
efectivamente, al Norte y al Sur de Panamá. Un mundo que finalmente trabaja
en unas condiciones de abundancia material —de territorio, de productividad—
enormes que le salva a Europa de algún modo, pero que finalmente choca con
Europa, sobre todo América del Sur, cuando Europa empieza a hacer las
políticas comunitarias, las políticas europeas de protección de su propia
agricultura, sobre todo de la agricultura inglesa, de la agricultura francesa y de
la agricultura alemana. ¿Qué hace Europa entonces? Europa, que tiene ya
excedentes de producción, lo que tiene que hacer es colocarlos, y para
colocarlos lo que hace es subvencionarlos.
4
�Cuando yo llego en el año 1985 por primera vez a América Latina, siendo
alcalde, me encuentro a Alfonsín en plena crisis monetaria, con un problema de
hiperinflación. La gente iba a comprar como en Alemania en los años 20, con
sacos de billetes, porque cada día se depreciaba la moneda. Alfonsín, que
estaba agotado, se le veía hasta físicamente afectado, me dice: «Ustedes
venden a 150 una carne que nosotros hacemos mejor a 160, pero que a
ustedes les cuesta 180 dólares». Y ahora claro, nosotros estamos vendiendo
carne a Argentina subvencionándola para ponerla a un precio que era inferior al
precio de coste argentino, que en realidad era mucho más barato que el precio
de coste europeo. Pero la subvención europea a la agricultura francesa y
alemana hacía posible esta contradicción.
Estos son temas que Europa ha ido, de algún modo, resolviendo. Algunos de
ellos, este muy en particular. Pero quedan todavía problemas de estos. Europa,
para hacerse a ella misma, para resolverse, para viabilizar la existencia de un
campesinado que aún no ha desaparecido ya del todo ―que es lo que poquito
a poco va a ir sucediendo— ha tenido que invadir mercados que se han
resentido de esta inversión como una agresión económica.
En todo caso, volviendo a la proximidad, si vamos a los barrios, nos
encontramos con que esta Europa, hoy, no es una Europa precisamente de
emigrantes. Es una Europa de inmigrantes, que es capaz de producir, por
supuesto, alimentos ―esto ya ni se plantea— y todo lo que hace falta,
viviendas, servicios, servicios de salud, de educación, etc. con dificultades,
pero es capaz de hacer una producción de servicios para la llegada de miles y
miles de ciudadanos que vienen del Sur, que vienen del Tercer Mundo, en
definitiva, de países en los que la vida es mucho más dura o no lo era, porque
la vida podía ser pobre y no dura. Hay quien quizá, un poco idealizando la
realidad, hace distinciones de lo que era la vida en los países africanos, por
ejemplo en una aldea africana antes del contacto con la civilización europea en
términos un poco idílicos: dos señores o dos personas que se encuentran y
como tienen tiempo ―no tienen dinero, pero tampoco pasan hambre— se
encuentran y se preguntan primero por la choza, y luego por la mujer, los hijos,
la descendencia, las cabras, los campos, el trigo...en fin, una larga secuencia
de preguntas. O sea, no hay encuentro entre dos personas en esa civilización
primitiva sin un ceremonial muy importante.
Nosotros, en Cataluña, pensaba yo, decimos: «Qué tal la familia? Bé, adéu».
En Nueva York decían: «Hi». En Nueva York podía ser que te cruzaras con un
amigo y no saludarte, y no era feo. ¿Qué quiere decir eso? Quiere decir que la
evolución de la civilización lleva hacia unas pautas en las que seguramente se
pierde riqueza, sin duda, pero se gana en eficacia, en eficiencia. En todo caso,
si se pierde riqueza yo tampoco soy partidario de dramatizar. En estas cosas
creo que la riqueza que se pierde por un lado se gana por otro, incluso en el
terreno de la afectividad o en el terreno de las relaciones personales se puede
compensar esa ausencia de amistad y de ceremonial de la amistad, del
conocimiento, del encuentro entre las personas de formas distintas y
seguramente a la larga, más interesantes. ¿Qué estamos viendo hoy en
nuestros barrios? Estamos viendo que ese cruce de civilizaciones provoca
problemas enormemente serios. ¿Por qué? Porque aquí ―y yo soy
5
�antiabsolutista en esto, no creo en los valores morales que no sean
concretados con un procedimiento— si a mí me dicen: sean ustedes generosos
y acepten la llegada de nuevos inmigrantes o de nuevas personas porque esto
es en el fondo una riqueza, porque en el fondo nosotros vamos a
aprovecharnos de ello, ellos se van a integrar con el tiempo, etc. y en definitiva
vamos a salir ganando todos. Sí, es cierto pero pensar que con esto se ha
solucionado el problema de la inmigración, no.
Vamos a Terrassa y hay barrios enteros en los que yo recuerdo que había
prácticamente desaparecido la presencia de gente de raza blanca. ¿Por qué?
Porque de una forma más o menos instintiva todos buscamos agruparnos en
un mundo relativamente próximo e inteligible y en el que uno se encuentre a
gusto y acompañado por personas con las cuales se entiende sin gran
esfuerzo. De manera que inmigración sí, es la base de nuestro crecimiento,
ahora somos una sociedad más rica y que por tanto, por razones económicas,
pero también por razones culturales, ha ido perdiendo prolijidad y ha ido
perdiendo en el número de hijos por familia.
Si yo veo a mi familia, mi padre eran trece hermanos. Esto en Galicia era muy
corriente, también. Trece. En mi caso fuimos ocho, un poco menos. Entonces
Diana y yo tenemos tres hijos, de los cuales una tiene dos. En fin, que la
pirámide invertida de la que estamos hablando en escalones que me he saltado
son mi abuelo, mi padre, nosotros y mi hija, mi hija mayor. También es verdad
que hemos ganado en diversidad. Todo eso que os he contado pasaba en
España, básicamente, con algún componente exterior, pero no muy relevante,
y en cambio, mi hija mayor, esta que tiene dos niños, se casó con un
portugués. O sea, nuestros nietos son medio portugueses gracias a una beca
Erasmus en la Facultad de Arquitectura de Oporto, que es muy famosa. La otra
hija está viviendo en Argentina. Se va a casar con un arquitecto argentino,
vamos a tener que ir a Buenos Aires dentro de poco. El pequeño está casado
con una chica catalana. Vamos a ver: pirámide pues, invertida, mucha
inmigración, mucha diversidad y mucha más riqueza cultural. No sólo por la
diversidad de los que llegan sino porque los nuestros se van. Nosotros de
pequeños viajábamos, sí, pero el viaje era acompañando a mi padre por aquí,
por Galicia, y después por el resto de España, vendiendo muestras
farmacéuticas de productos farmacéuticos —mi padre― yo le acompañaba.
Pero claro, nuestra hija mayor se fue a los 19 años a las puertas de Turquía,
casi, en autostop, con un kilométrico.
Tenemos una Europa en la que la variedad es superior, los problemas de
escasez alimentaria han desaparecido, los problemas de escasez de la mano
de obra existen, se resuelven con una integración de razas distintas con una
gran complejidad en determinados barrios que hay que resolver con políticas
ad hoc en cada lugar, sin fórmulas generales, no existen las fórmulas
generales. No hay leyes para solucionar el problema de la diversidad.
En lo que se refiere a los alcaldes: hay que estar en el tajo, hay que tener por
supuesto gobiernos nacionales o autonómicos que sean sensibles al tema y
que ayuden, pero yo he visto solucionar los problemas en Terrassa y no en
otras ciudades donde el problema quizá era menor. ¿Por qué? Porque había
6
�un alcalde que trabajaba, que lo entendía y se metía. Esta es nuestra situación,
esta es nuestra herencia. Si miramos entonces desde aquí, lo que le podemos
decir a Europa, lo que está pasando en Europa, tendremos que reconocer que
nos hemos metido efectivamente en un lío. Nos hemos metido en un lío, el otro
día lo dije del Estatuto, pero ahora me refiero a otra cosa. No me refería a que
el Estatuto fuera un lío, sino que lo que es un lío es la España plural, que es un
problema y lo estamos resolviendo. Se va a ir resolviendo. El día que se
resuelva entonces todo serán alabanzas. No va a ser fácil, por supuesto, pero
se va resolviendo. ¿Por qué se va resolviendo? Porque si a un Estado le dices
que es una Nación, está encantado. Si a un Estado le dices que son varias
naciones, de momento, los que son referidos como padres como nacionales de
otra lengua, de otra nacionalidad, etc. más bien reconocen la situación, pero el
resto se incomoda porque están tan acostumbrados a identificar al Estado con
la Nación que decirles que hay nacionalidades en un mismo Estado, esto en la
escuela no se lo han enseñado. No lo entienden, no es que sean anticatalanes,
o antigallegos, o antivascos o antinacionalistas, no es que sean eso, es que
simplemente la cultura que hemos mamado es una que nació en Estados
Unidos.
¿Qué está pasando ahora? Ahora está pasando una cosa —y me estoy
refiriendo a lo que acabo de explicar― extraordinariamente importante.
Primero, toda esa rotación poblacional que hemos vivido; segundo, que
elementos que antes eran definitorios de lo que entendíamos por Nación y
Estado, por ejemplo, la moneda, el ejército, la bandera, buena parte de un
Derecho, ya no son equivalentes a nuestro Estado-Nación que es España, son
europeos: el euro, la bandera, el himno, la Novena Sinfonía de Beethoven, que
es el himno de todos los europeos. Eso lo que facilita es, yo creo, la existencia
de algo enormemente difícil de conseguir, la existencia en los ciudadanos de
ese conjunto de una conciencia doble, la conciencia de una doble pertenencia.
Eso es enormemente complicado, porque es mucho más fácil manejar un
conjunto, un equipo de fútbol donde todos lleven la misma camiseta y sean
obedientes —no como Ronaldinho― que uno en el que unos vayan vestidos
con rayas azules y blancas y otros rojas y azules, supongamos, del mismo
equipo. Europa es esto: es un equipo con camisetas distintas, con idiomas
distintos, que sin embargo, tiene un solo entrenador, tiene una sola moneda, o
sea, que va poniendo cosas en común. Este es un tema apasionante.
Para aquellos que reaccionan en contra de la diversidad y de la pluralidad, de
la España plural, de la existencia de nacionalidades con miedo, a todos ellos,
yo no les criticaría por su ignorancia o no les diría: «Ustedes son gente incapaz
de comprender». Les diría: «Jueguen ustedes a este juego, que es más
interesante, que es más complejo, pero es más interesante y es más cercano a
la realidad de las cosas». O sea, es un juego, ese del pluralismo cultural,
lingüístico, en todos los terrenos de la Nación en el que yo creo que con costes
elevados —porque los costes de nuestra situación son elevados― salimos a
ganar. En este sentido, cuál es el principio que yo creo que habría que seguir
para que no se diga: «Bueno, este es un proceso que va solo y al que nos
tenemos que simplemente, atener». No, es un proceso que hacemos, por tanto
se puede modular y se tiene que modular. ¿Con qué principios? Yo que creo
que un principio bueno cuando se trata de unir es poner una reserva general, y
7
�la reserva general y primera es la del principio de subsidiariedad, ese que sigue
la iglesia, que es muy sabia. La subsidiariedad quiere decir que sólo se tiene
que hacer lejos aquello que esté justificado, pero en principio, un principio que
debe dominar, es que uno se haga lo suyo, que cada uno se haga lo suyo, o
sea cada ciudadano, cada Nación, por tanto un principio de proximidad. Que
Europa haga lo que las naciones no sabrían hacer, las naciones hagan lo que
las autonomías no sabrían hacer, las ciudades hagan todo lo posible y las
autonomías sólo aquello que las ciudades no pueden, no sé si me explico. Este
es un principio que no siempre es base, tiene excepciones, pero como principio
general es el mejor, porque es el más contrastable. ¿Hay excepciones? Sí las
hay, hay la excepción de las economías de escala, hay cosas que sólo se
pueden hacer bien y baratas si se hacen muchas. Hay otra excepción que es el
principio del exceso de proximidad. A veces, en un pueblo pequeño, si hay un
señor muy rico y el pueblo es muy pequeño, el señor rico manda más que el
alcalde, y por tanto los demás ciudadanos de aquel pueblecito son más
esclavos de aquel señor que del alcalde al que han votado, y de poco les sirve.
El alcalde que además, normalmente, acaba siendo “comprado” o influido, para
ser más benévolos, por el señor muy rico. Eso pasa, y pasa en pueblos de este
país, en pueblos pequeños. Es muy probable que pase. Por ejemplo, habrá que
ver si algunos de los poderes que tenían los alcaldes no los tienen que tener
las comarcas, etc.
Otra de las cosas que tiene que pasar entonces es que posiblemente la división
de España en provincias, por ejemplo, no deba de hacerse a la francesa, es
decir, siguiendo el principio cartesiano desde París o desde Madrid, en este
caso de más o menos el mismo tamaño, con salvedades. O sea, desde Madrid,
para entendernos, y no porque Madrid sea Madrid, sino desde un punto del
territorio, el que sea, Madrid o Barcelona, si no atendiéndose un poco a las
variedades casi diría “dialectales”, a las variedades propias de cada provincia.
En Cataluña, por ejemplo, en mi gobierno, hicimos 7 veguerías, 7 provincias,
porque reconocíamos la existencia de realidades tan distintas como son las
Tierras del Ebro, o puede ser el Pirineo, por ejemplo, que tienen hasta idioma.
Aquí el idioma es un poco distinto. El idioma, en el Ebro, tiene mucho parecido
con el valenciano, o en el Pirineo tiene variantes que se acercan más al
francés, etc.
Yo creo que ese principio de proximidad y de diversidad es el que hay que
cuidar, creo que es el bueno. Creo con sinceridad que ustedes, aquí, en
Galicia, pueden y deben verlo de ese modo, no como una dificultad, sino como
una riqueza. Creo también que en Europa, Galicia, como Cataluña, como
Euskadi, tenemos situaciones semejantes que nos tienen que hacer entender
que las cosas son difíciles pero no imposibles. Existe la situación de Flandes,
existe la situación de Baviera, por ejemplo, existe la situación de Escocia, de
Gales...son varias las naciones de Europa que están dentro de estados
plurinacionales.
Cuando entonces, el señor Laporta dice que le parecería bien que hubiera una
selección nacional catalana, en Madrid se rasgan las vestiduras, en la
Federación de Fútbol también, etc. pero es que en Inglaterra tienen cuatro.
Estamos cansados de jugar partidos internacionales contra Escocia y no pasa
8
�nada. Si Inglaterra, que es Inglaterra, es capaz de tenerlo, nosotros, ¿por qué
no podemos tenerlo? ¿Qué se rompe, qué se muere? Se muere más si la
reacción frente a esa posibilidad es la negativa de decir “prohibido”. ¿Quién va
a prohibir que se juegue con una pelotita redonda, en un campo verde, unos
señores con unas camisetas? Quién lo va a prohibir, nos van a meter en la
cárcel? No va a ser posible, raya un poco en lo ridículo pretender que estas
cosas no van a suceder. No digo que eso no se tenga que discutir bien, que no
se tenga que formalizar de manera que no produzca consecuencias, no ya
irreparables, que no las puede producir, sino antipáticas o molestas. Hay que ir
con un guante de seda y no hay que ir por ahí provocando y diciéndole a la
gente: «Parece mentira que ustedes no entiendan eso que es tan evidente».
Una vez dicho esto, yo creo precisamente en esa diversidad de Europa y en
esa capacidad que tenga Europa de reconocerse a sí misma como un conjunto
de estados en los que conviven más naciones que estados, y por tanto,
estados que a veces, incluso, se pisan un poco con estados vecinos, esto
puede ocurrir en determinados lugares fronterizos. Yo creo que Europa, en este
sentido, es más una solución que un problema y que lo único que hace falta es
tener un buen método para escribir el libro de esta Europa, que sea el lugar de
la diversidad y al mismo tiempo el lugar de la justicia, y el lugar donde cada uno
tenga, efectivamente, una respuesta para sus aspiraciones.
¿Se va a hacer esto desde Bruselas? Es difícil que esto se haga sólo desde
Bruselas. Cuando estoy hablando de Europa, pues, no estoy hablando sólo de
la Comisión, ni del Consejo, ni del Comité de las Regiones que yo presidí
durante dos años y del que fui vicepresidente durante otros dos, con las
dificultades que todo esto implicaba. Cuando tú vas a Estados Unidos y uno
hace un chiste en el Congreso, todo el mundo ríe, o no ríen todos a la vez, en
general. En el Comité de las Regiones, si yo contaba alguna cosa, se reían
unos por allí y al cabo de un rato otros por allá, porque el traductor de sueco
tardaba más que el de francés, supongamos. O sea, que hay una falta de
clímax tremendo. Incluso estas empatías que se generan en una reunión como
la que podamos tener nosotros ahora no se producen en Europa por el coste
de la diversidad.
Dicho esto, estamos en un mundo en el cual —se ha demostrado― el número
de lenguajes va disminuyendo: se pierden lenguajes. En el Fòrum de les
Cultures en Barcelona vino un galés, David Crystal, que explicó cuántos
idiomas habían vivos y cuántos se perdían cada año, y dijo de uno que ya sólo
un pájaro lo hablaba. Efectivamente eran unas palabras que se habían perdido
porque en fin, los indígenas ya habían desaparecido de allí. Se van perdiendo
idiomas, y por ente se va perdiendo diversidad y si se pierde diversidad, se
pierden, seguramente, esencias. Es muy bueno luchar contra esa pérdida de
diversidad.
Pero en todo caso, eso me anima a concluir estas palabras diciendo —si
alguien luego quiere preguntar― que Europa es una patria de la diversidad.
Esa diversidad tiene un coste, un coste a veces elevado, pero si sabemos
manejarla bien, seremos mejores que los demás. Cuando digo «si sabemos»
estoy hablando como los europeos. Ahora bien, y termino, los europeos, hay
9
�algunos europeos que deberían estar expresamente calificados para explicar
este mensaje, y estos algunos son los gallegos, los catalanes, los vascos, los
flamencos, los bávaros, los escoceses, que pueden hacer dos cosas: o bien
quejarse, o bien irse o bien seguir, pero defender su especificidad y hacer
entonces y así de Europa un continente digno de nuestras aspiraciones.
Muchas gracias.
Pregunta. Quiero dar las gracias a Maragall por estar aquí, pero yo quisiera
saber algo más de la Unión Europea. ¿Qué le va a pasar a España con los
fondos de cohesión de aquí a poco tiempo? ¿Cómo está preparada España
para hacer frente a esa merma de dinero que viene de Europa? ¿Qué es lo que
opina usted respecto a eso?
Yo opino que no tiene remedio. O sea, que está previsto que sea así y será.
Opino también que internamente España lo puede compensar. Una cosa es
que Europa nos ha estado ayudando lo que nos ha ayudado, que ha sido
muchísimo y esto se termina, pero eso no quiere decir que España no tenga
que hacer un esfuerzo redistribuidor interno para compensar aquellas zonas
que estén más afectadas por esa realidad. ¿Puede hacerlo España? Sí puede,
porque entre otras cosas está creciendo más que Europa, que la media
europea. España leyó también el negocio de estar en Europa, que ahora
mismo es la envidia de muchos europeos, porque está creciendo más, porque
tiene empresas potentes que antes no tenía. En todos los terrenos yo creo que
España está en condiciones de competir. Y Europa dice: «España, anda sola».
Andemos. Si dentro de España hay sectores, en el campo rural, en el campo
vecinal o en el campo de determinadas industrias o empresas que sufren más
que otras, es un problema interno de España de cómo redistribuir su propia
riqueza, que es mayor —estamos creciendo casi al 4%, sin casi―. No tenemos
que esperar que sea Europa quien lo haga.
Pregunta.¿Es usted partidario del aumento de países en la Unión Europea?
Yo no soy fanático, por una razón de prudencia, porque creo tanto en Europa
que no querría que se dilapidara la oportunidad. Y sin embargo, si lo que me
pregunta es lo que pienso que me pregunta, que es que si Turquía tiene que
entrar o no, por razones casi diría más sentimentales y personales que
racionales, yo soy partidario de que entre y creo que tiene que entrar. Y lo soy,
ya digo, por razones en parte no defendibles por todo el mundo. Nosotros
hermanamos Barcelona con muchas ciudades. Normalmente eran ciudades no
capitales, con la excepción de Montevideo, porque el lugar es muy chiquito y
además hay muchos catalanes ahí. Con la excepción de Montevideo
hermanamos con Boston, hermanamos con Lyon, si no recuerdo mal,
hermanamos con Istambul, en este caso, que no es Ankara. Con ciudades muy
robustas, para entendernos, pero que no eran necesariamente la capital y más
bien tendía a no ser así. De ahí nació una amistad personal con Erdogan muy
importante, que vino a Barcelona, y yo fui allí y el vino acá, en fin, creamos una
relación muy positiva.
Dicho esto, es evidente que hay un problema de variedad de religiones y que
algunos utilizarán, sobre todo desde la derecha europea, en contra. A mí me
10
�parece curioso que sea precisamente Sarkozy, que se llama Sarkozy, con k, el
que diga que determinadas variedades no se pueden asumir. No quiero decir
que él sea turco, pero lo es. Pero quiero decir que entiendo que lo dice por ser
de derechas, para entendernos, más que por ser francés, me imagino. Las
derechas están, y es lógico, para defender, para conservar todo lo que hay que
conservar y yo soy partidario de que existan. La derecha, que defienda bien
eso, porque nos hace falta. Pero dicho esto, yo creo que Turquía es mucho
más –déjenmelo decir así- un problema si no está que si está, a ver si me
explico. No me quería extender mucho sobre esto.
Pregunta. Yo estoy de acuerdo contigo en que si alguien puede mejorar
Europa, son los gallegos, y por tres razones: la primera porque podemos
admitir, los gallegos, que tenemos una gran capacidad de resignación, no
exenta también de capacidad de reacción. Este muro va porque somos muy
drásticos en nuestro pensamiento, dominamos bien la zona de los grises. [...]
Por tanto, tenemos capacidad para hacerlo. Yo creo que al mismo tiempo,
cuando te hablan de la globalización, a mí lo que me resalta de la globalización
es que acentúa la rivalidad entre todos nosotros. Y esa rivalidad también es
entre territorios. Los territorios tienen que diferenciarse para ser competitivos.
Si se diferencian para ser competitivos tienen que ser atractivos, seductores,
en su propio interior. Tienen que formar a su gente para poder competir mejor,
tienen que captar empresas para que se ubiquen aquí. Tienen, al mismo
tiempo, que mostrarse como los defensores de la sostenibilidad. Toda esta
introducción es para una pregunta: ¿cómo ves tú la tensión que puede haber
en Europa entre lo que es autonomía política en sentido formal y la
diversificación real que cada uno de los territorios está poniendo en práctica?
Cada territorio marca su política de promoción, cada comunidad autónoma así
lo hace. Vosotros, en Cataluña, muy desarrollada, nosotros aquí en Galicia en
estos momentos con un gran énfasis, por lo tanto vamos a promocionar [...] una
competencia cada vez mayor. Sin duda, tú crees que en estas nuevas políticas
que tienen que marcar de manera obligatoria porque han llegado nuevos
países y porque es mucho más clara la cantidad de territorios que hay dentro
del continente europeo, la tensión entre autonomía formal y la diversificación
territorial, ¿cómo se puede plasmar, cómo se puede resolver, tiene que ir de
arriba a abajo, tendrá que ir de abajo a arriba, tendrá que ser transversal?
¿Habrá un organismo por el medio, el Consejo de las Regiones Europeas
dictará algo o se quedará cómodo en su posición, serán las áreas geográficas,
los del Mediterráneo o el Consejo de Regiones Periféricas y Marítimas? ¿Cómo
haremos ese policentrismo europeo?
Yo ya he dicho antes que una cosa es Europa y otra es Bruselas y algunas de
las cosas que tú mencionabas ahora al final, que en realidad sonaban más a
dificultad que a ayuda, argumentos positivos para resolver este problema,
tienen que ver con el exceso de nomenclatura europea excesivamente rara. Es
verdad que la diversidad es rareza también, o sea que el hecho de reconocer la
diversidad lo primero que hace es olvidarse de que se pueda uno espabilar en
el mundo con una sola lengua. Uno no puede, no ya en el mundo, sino en tu
gran Nación. Una Nación de muchos idiomas, de muchas diversidades.
11
�Dicho esto, te diré, la globalidad nos une, nos enfrenta y nos hace tener que
ser seductores, pero eso es muy bueno, porque es mucho mejor vivir entre
seductores que entre seducidos. Si la gente tiene que espabilarse cada uno
para vender, para «quedar bien» —vender sería un poco demasiado banal―, si
tenemos que expresarnos y hacer que nuestro mensaje llegue y que nuestros
productos se vendan, etc. yo creo que es mejor que si nadie nos lo pide. Y
además ser sostenibles, ahí sí que apuntas a algo que es un poco
contradictorio. La diversidad es una ventaja pero la sostenibilidad sufre. En esa
situación probablemente la sostenibilidad sea un lujo que a veces nos parece
que no nos podemos permitir, porque si hay que alimentar a mucha gente,
porque viene mucha gente nueva de fuera, etc. hay que compararlo, etc., [...] o
hay que hacer carreteras y entonces a los campos no sé qué les pasará. De
manera que el tema no es nada sencillo pero termino diciéndote que ya que los
gallegos sois tan buenos, ¿por qué no montáis en Galicia —y yo vendré,
muchos vendrán― una reunión de vascos, catalanes, gallegos, flamencos,
escoceses y bávaros? Bueno, alguna de estas cosas ya ha ocurrido. Pero no
inventándose una nueva sigla, que si el Comité de las Naciones, no, sin
inventar nada, sino reunirse. O sea, las naciones que no son Estado, a ver si
de una vez se va todo el mundo tranquilizando, y estas naciones hacen una
proclamación diciendo: «Lo somos pero no pretendemos ser un Estado
aparte». Ni tampoco pretendemos, quizá habrá que decir, para que muchos no
se vayan ―los independentistas, algunos flamencos, algún escocés, algún
catalán, algún gallego, me imagino— que los sentimientos no se pueden
prohibir, pero que no está en el horizonte de lo racional en un plazo
relativamente corto que esto suceda y hacer entender a los estados que no se
está contra ellos, que no todos los que son partidarios de la existencia de estas
naciones, del reconocimiento por parte de Europa de estas naciones como
naciones, son partidarias de la independencia. Incluso la mayoría no lo son, si
los referéndums al final siempre los pierden, los independentistas, siempre.
¿Qué pasó en Québec? Costó una barbaridad, al final una respuesta rara a
una pregunta rara. La hicieron, y salió que no, por poco, pero salió que no.
¿Qué pasó en Flandes? Exactamente lo mismo, o parecido. Ahora que alguien
diga que no, que no valió...pasó lo que pasó.
Por tanto, incluso esto se podría desdramatizar regulando, cada 25 años,
supongamos. En Estados Unidos tienen referéndums cada 4 años, lo que pasa
es que son referéndums que se hacen al mismo tiempo que las elecciones de
senadores, o de la presidencia. Las preguntas que se pueden poner son libres,
la gente pone la pregunta que sea. Por ejemplo, cuando nosotros estuvimos en
California para ver cómo iban los Juegos Olímpicos de Los Ángeles antes de
hacer los nuestros, en las elecciones del noviembre de aquel año una de las
preguntas que puso un número suficiente de ciudadanos era si los ciudadanos
del Estado estaban dispuestos ―o de la ciudad, no me acuerdo, el Estado, me
parece que era— a pagar un dólar, un solo dólar para la realización de los
Juegos Olímpicos, y el resultado apabullante del referéndum fue no. Hubo uno
o dos que dijeron sí, pero la mayoría dijo no, en unos Juegos Olímpicos no se
nos ha perdido nada, es un invento europeo, de Coubertain, y aquí no vamos a
gastar ni un duro. Y lo hicieron, hicieron unos Juegos muy bien, además: la
piscina desmontable, los conductores voluntarios...Yo cogí el ejemplo, los
Juegos de Barcelona están copiados, fueron mucho más caros que los de Los
12
�Ángeles, pero el Estado, el país y todo el mundo se volcó, digámoslo todo. Los
voluntarios llegaban a cien mil. Cuando se enciende una chispa y una
pasión...ellos lo hicieron así, todos los conductores de coches que llevaban a lo
que se llama la Familia olímpica, que son miles personas, eran voluntarios,
tanto que yo me tuve que poner al volante de una señora que no sabía
conducir, que nos llevaba una noche a mal llevar, o sea, estuvimos a punto de
matarnos.
Pero en fin, bromas a parte, todos estos temas, cuando se quiere, tienen
solución. ¿Por qué no vascos, catalanes, gallegos, flamencos, escoceses,
bávaros o los que quieran se reúnen un día no para hacer una proclamación
enfática, sino para proponer un sistema yo diría modesto pero relevante de
comprobación, eventualmente rutinaria ―cada X años, muchos años,
empecemos por los 20 años, luego ya se acortará, a 18— para saber cuál es el
estado de opinión. Yo creo que sistemáticamente el propio ejercicio de esa
democracia quitaría mucho apoyo a las posiciones más radicales que se basan
muchas veces en la radicalidad y muchas veces también en lo obtuso de
aquellos que se oponen radicalmente a que esto ni se hable. Si a esto se le da
más salida, un juego y una manera de expresarse, probablemente las cosas
irían por un camino mucho más tranquilo.
Pregunta. Hay un par de temas que pienso que deberíamos haber tocado y
que no se han tocado de una forma amplia y es la situación difícil por la que
atraviesa la EU. Como se ha dicho, ya no se llama constituyente, la
Constitución realmente de la Europa Unida ha quedado corta, quiero decir, el
Tratado de la Europa Unida, y estamos dentro del marco del 2005 al 2009, en
el 2007, donde prácticamente hay que tomar decisiones que sean decisivas
para poder encauzar el proceso de la EU. Hemos visto que en naciones como
España, que hemos aprobado la Constitución, ha habido una participación muy
baja. Y se ha aprobado con una mayoría, aunque es entre comillas y después
otros países, Holanda, Francia la han rechazado, con un alto porcentaje. El
problema real es que en una de las resoluciones de la EU del año pasado se
sabe que se pide de una forma indispensable la participación de los
ciudadanos, que los ciudadanos participen realmente de lo que es la EU, o de
lo que va a ser la EU, y lamentablemente ésta no es la realidad. ¿Qué
soluciones ves tú dentro de ese marco de diversidad que tú planteas, lo cual yo
pienso que -todo es un proceso- es viable para salir de este impasse que
estamos viviendo en la EU y que al mismo tiempo yo lo considero altamente
difícil. Prueba de ello es que incluso se plantea la Europa de las dos
velocidades. Sabemos que ese planteamiento, concretamente el alemán, en
donde se tiende a decidir, con el 55% de los estados, entra un poco en
contraposición con las nacionalidades, los estados y al mismo tiempo con el
65% de los ciudadanos europeos. ¿Cómo ves tú esta prueba?
Empiezo por el final: la Unión Europea no puede pedir a los ciudadanos que
participen. ¿Qué quiere decir que la Unión Europea diga: «Oiga, participen»?
Son los ciudadanos que tienen que pedir a la Unión Europea que haga el favor
de bajar del pedestal. Es la Unión la que tiene que bajar, no los ciudadanos. Es
la Unión la que tiene que decir: «Oiga, para ustedes, nosotros nos quedamos
sólo lo indispensable». El día que esto se haga ―ya sé que no es nada fácil—,
13
�no se trata de que los ciudadanos tengan que animarse a enviar un discurso o
peroratas o sermones a participar y a amar más a Europa. Lo que tiene que
hacer Europa es querernos más a nosotros, acercarse. El principio de
proximidad que decía, en general, con las excepciones razonables.
Dicho esto, lo de dos velocidades, 55%-65%, todo eso a la gente le da la
impresión de que Europa es una cosa muy complicada y muy rara. Son
números, claro, y estamos tan acostumbrados a hablar de esencias cuando
hablamos de Patria y de Nación, que cuando le ponen los números la gente
sospecha que hay gato encerrado. Y es al revés: el gato encerrado es cuando
te hablan de Nación, no cuando te hablan de dinero ni de porcentaje. Porque
España es un porcentaje, una cifra que tú puedes comprobar que se cumple o
no se cumple. Los sentimientos no se pueden medir, es muy difícil. Por tanto,
menos pedirle a los ciudadanos que sean más europeos y más devolverle a los
ciudadanos todas las competencias posibles, y que lo vean, que se den cuenta
de que Europa no quiere llevarse nada. El propio lenguaje, una cosa es Europa
y otra es Bruselas —eso ya lo he dicho―, el propio lenguaje tecnocrático está
hecho tanto para defender —da la impresión — no para defender, sino para
crear un mundo virtual que la gente no entiende. Después no es raro que la
gente, la misma expresión que yo utilizo aquí —porque aquí se puede― la
«subsidiariedad» es una cosa que muchas veces...«Subsi...qué?» Mejor decir
proximidad, cercanía,hay que explicarlo. Es un lenguaje abstruso, son unos
sueldos enormes —digámoslo todo―. En Europa se piensa que ir a Europa es
un sacrificio y hay que compensarlo para que sea la mejor gente. Ya entiendo
que una parte de eso tiene que ser, si fuera gente de poco nivel, malo, y
Europa hubiera empezado mal, pero tanto como para que se te dé una casta,
es decir, funcionarios que cobran mucho y hablan un lenguaje que tú no
entiendes...estamos creándonos un problema, no una solución.
Dicho todo esto y yendo a lo más importante, que es lo de la Constitución: lo de
la negociación en cada momento no es malo, ha sido siempre la base de la
democracia. En cuanto a la Constitución: yo no sería tan pesimista como tú, yo
creo que esto está mejor que antes. Sí, porque ha habido dos señores, o un
señor y una señora que son de derechas y que han dicho por fin lo que alguien
tenía que decir: «Oiga, vamos a arreglarlo, vamos a hacer una Constitución,
vamos a quitar toda la paja que pueda haber, vamos a hacer una Constitución
sin tantos artículos ni tantos problemas, vamos a reducirlo, vamos a resumirla,
vamos a abandonar aquello que no se puede abordar». Pero no vamos a dejar
a Europa sin Constitución, ¿qué nueva Nación es esta que no tiene principios?
Algunos dirán: los ingleses no los tienen y les va la mar de bien. Los ingleses
se basaban en que eran los amos del mundo y por tanto, se lo podían permitir,
pero los demás no, y Europa tampoco. Europa tiene que tener una Constitución
arregladita, pasable. ¿Qué han hecho Merkel y Sarkozy? Han dicho a ver,
quitemos cantidad de cosas, dejemos lo esencial, pongamos principios
fundamentales —incluso en el tema de la Unión Mediterránea creo que
aciertan, y lo digo como candidato que soy desde hace no sé cuántos años a
ser presidente de la Fundación Euromediterránea Anna Lindh del Proceso de
Barcelona, que se llama, de la política del Mediterráneo. Hace tantos años que
ya ni me acuerdo. Me dijeron si quería llevar esto porque se empezó en
Barcelona, en el año 85 con Solana como [...]. Luego al cabo de 10 años fue a
14
�menos, en el 2005 pasó bastante desapercibido con la presidencia inglesa. Yo
creo de veras que hay que tener una Constitución reducida, creo que estamos
en camino de ello y creo además —y esto no me lo has preguntado pero ya
aprovecho para decirlo— que en este escenario será más fácil que haya en
Europa algo que es enormemente importante, que son los partidos europeos,
que ahora no hay. Dos: uno de centro-derecha y otro de centro-izquierda, como
en América y como corresponde a un gran espacio de varios centenares de
millones de habitantes, en los que los partidos no son partidos de convicciones,
de religión, de creencias, sino de preferencias. Es decir, tú no crees que un
partido tiene la verdad y otro es la mentira, no, tienen unas opiniones distintas a
las tuyas, unas preferencias distintas a las tuyas, tú eres mas conservador y te
da miedo que se la peguen y que se corra demasiado y tú eres más atrevido y
te da miedo de que esto se muera. El segundo es más progresista y el primero
es más conservador. ¿Qué han hecho los italianos? Eso, un partido
progresista, un partido demócrata en el cual yo estuve en la fundación porque
me invitaron. O sea, Constitución breve, a lo Sarkozy-Merkel, lo que hace la
derecha, y partidos dos: un Partido Popular europeo —que si sólo hay uno,
además, se tendrá que centrar— . En España, yo con Aznar, muy de acuerdo
no estoy, es notorio, pero fue una bendición, porque este hombre reunió a toda
la derecha española. Hay mucha gente muy de derechas dentro del Partido
Popular. Menos mal que están dentro del Partido Popular y no están por ahí.
Los hay peores, digamos. De manera que Constitución breve y dos partidos
europeos moderadamente moderados. [...] Más centrados, menos religiosos y
más de preferencias. Con elecciones primarias, con varios candidatos
designados [...] que diga que fulano es el candidato. En América está Obama,
está Clinton, está Edwards y entonces los del partido van a elecciones
primarias para decir quién quieren de candidato, no es la ejecutiva. Si usted,
número siete, como se portó mal en no sé donde, en la reunión que tuvimos,
usted no va en la lista, bueno pues esto no.
15
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
13. Expresident de la Generalitat de Catalunya
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2006 --
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Description
An account of the resource
Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident.
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
La acción exterior de los entes locales y regionales en la esfera comunitaria (conferència)
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Auditorio Caixa Nova (A Coruña, Galícia)
Abstract
A summary of the resource.
Cicle de conferències “Mig segle d’integració europea: desafiaments actuals de la UE en una era de globalització” organitzat per la Fundación Galicia Europa i la Fundación Instituto de Estudios Políticos y Sociales.
Language
A language of the resource
Castellà
Subject
The topic of the resource
Europa
Unió Europea
Regions
Globalització
Territoris
Relacions Internacionals
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Conferència
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2007-09-28
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/920/0000000932.pdf
2fff2323ade1de7b83250ec6ac1c93b9
PDF Text
Text
Cloenda del 4t Diàleg Orient Occident “Seguretat humana i globalització”
Casa Àsia (Barcelona), 22 de novembre de 2007
Pasqual Maragall
Moltes gràcies, muchas gracias.
President of the Senate of Kazakhstan, autoritats, amics, as you know
Barcelona is not the capital of our state, but still it is one of the most
international cities of Spain and probably the most active in terms of making
relationships with other civilisations and other countries. I say this not against
anyone, but on the contrary being grateful for the fact that the Spanish
government has been sensitive to the possibility of having more than one
capital in terms of international relationships. I think this is good not only for
Barcelona but also for Spain and probably a good model for other countries. I
don’t think countries are in a perfect condition when they concentrate all their
political activities in only one point.
As you know I was Mayor before President so that my priority has always been
on the proximity principle. It’s a principle which should stand as the most
important in the governments, even if there are some exceptions to that:
economies of scale and excessive power of big firms in small towns, but in
general we should be in favour of proximity as being the main rule in terms of
deciding where decisions have to be taken.
If we talk about the world and Asia and Europe and the rest of the continents, of
course we have to think in terms bigger than continents, and probably it is good
to think in terms of the great powers. And those are not that many: we have the
United States, we have Europe, we have China, India, Japan and Russia which
are the big powers. We also have Mercosur in Latin America, which is
becoming also a power by itself, passing from Tierra del Fuego up to the north
of South America which is a big chunk.
Probably the work cannot be solved unless those big unions get together and
decide. The United Nations was a good idea, but it is still difficult for such a
cumbersome, huge assembly to manage problems. At the other extreme we
wouldn’t like to see just three world leaders deciding for all of us. So it is
important to find a middle point, and probably this middle point is going to be
taken in terms of these big bodies of which we are speaking and of which, of
course, Asia has more and more predominance in terms of population.
I think in second place that Casa Asia can play a modest role, but a role. It has
a compromise with the Alliance of Civilisations, as you know, and it has good
relationships with a number of different initiatives that have been taken in this
city like the Universal Forum of Cultures, which was very much criticised at the
moment it was born, but now it is selling with great success in Monterrey,
Mexico and I think it will become more successful in the future. There is a long
line of cities waiting to become the seat of the future editions of the Forum of
Cultures. In the Forum of Cultures in Barcelona I will always remember that
David Crystal from Wales was explaining the number of languages in the world.
1
�He was counting them and he had arrived at the conclusion that this number
was diminishing, so that diversity was going down in terms of the number of
languages, because many of them were disappearing which is bad news.
Because it is very good that we can talk, the President of the Senate of
Kazakhstan and myself, in the same language, the modern Latin which is
English, but at the same time it is also good that he has his language and I have
mine. I even have more than one because I have Catalan and Spanish. I think
it is good that there are common languages and at the same time a respect for
diversity because if we lose diversity, if we think that small is beautiful but
nothing else, then despite small size we’re going to finally lose our identity.
The third thing I wanted to talk about is how we can enhance the international
relationships from the bottom, from the level of cities. I think that sistering cities
can seem perhaps like a game, not something very serious, but I disagree. I
think that the sistering processes are very important. We sistered Barcelona, for
instance, with Shanghai and this was very important, we were commenting
about that, about the Presidents Jang Zemin and Zhu Rongji here to sister
Barcelona and Shanghai. Because that probably opened a number of
opportunities for change that in a way had some influence on the fact that now
Beijing is going to be the seat of the Olympic Games. And if you talk in Beijing
about the Olympic Games, everyone would tell you ‘Barcelona! Barcelona!’ It is
the first thing that comes to mind in this city, which is normal.
So sport, sistering, cultural relationships are as important as political and
economic ones in order to build this big world that we have to build together;
everyone of us starting from his own culture but all together looking to a single
world which is the common world in which we live.
I want to finish by telling you that when I was President of the Generalitat of
Catalonia I had to promote a new law of Catalonia, an Estatut as we call it. The
question was open about where to meet, in order for this new law to be born.
Where should I convene with the leaders of the different parties in order to write
down the new law? We found a place; the place was Miravet. Miravet is a
place in the south of Catalonia where the three religions of the world, of the
Occidental but also parts of the Eastern world, meet together. Because in a
certain moment in the 13th century the three religions of the world, Jewish,
Christian and Muslim were living together and this was and will always be a
point of reference that will help.
Everything we can find in terms of enhancing the value of diversity, not without
knowing the cost, which is a high cost, not to be too candid in terms of saying
‘everything which is plural and diverse is better than everything which is
common and monolithic’ this is not true, diversity has a cost, but everything that
we can do in terms of converting this diversity into something palpable,
something that the human species can assume will be a step forward in terms
of a freer and more united world which is, ultimately, what the United Nations
was born to do.
Thank you.
2
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
13. Expresident de la Generalitat de Catalunya
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2006 --
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Description
An account of the resource
Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident.
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Cloenda del 4t Diàleg Orient-Occident
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Casa Àsia (Barcelona)
Abstract
A summary of the resource.
La trobada, celebrada a la seu de Casa Àsia, va tractar en aquesta edició sobre la dimensió de la seguretat humana en l’era de la globalització.
Language
A language of the resource
Anglès
Subject
The topic of the resource
Cultura
Globalització
Relacions internacionals
Orient i Occident
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Discurs
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2007-11-22
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/1136/19880204d_00263.pdf
79108b86a3312ee4710d98d932ee17bd
PDF Text
Text
Discurso del Excmo. Sr. Pasqual Maragall, Alcalde de
Barcelona, con motivo de la Apertura de las Jornadas
"Innovación y Futuro".
4 de febrero de 1988
�SEÑORAS Y SEÑORES,
EN PRIMER LUGAR, DESEO DAR LA BIENVENIDA A
BARCELONA A LOS PARTICIPANTES EN ESTAS JORNADAS QUE NOS
VISITAN Y DESEAR, A TODOS USTEDES, UN PROVECHOSO
DESARROLLO DE ESTE ENCUENTRO.
ALGUNAS CONSIDERACIONES SOBRE LA SITUACIóN
ECONóMICA GENERAL PERMITEN SITUAR ADECUADAMENTE LOS
TEMAS QUE USTEDES VAN A DEBATIR.
LA INTERDEPENDENCI ECONóMICA, O, SI SE PREFIERE,
LA GLOBALIZACIóN DE LA ECONOMÍA, YA NO NECESITAN SER
DEMOSTRADAS.
�POR ESO LA MARCHA DE LA ECONOMÍA INTERNACIONAL ES
UN DATO INELUDIBLE A LA HORA DE ENJUICIAR LAS
PERSPECTIVAS ECON&4ICAS DE áMBITO NACIONAL, Y LA
RELACIóN DE TODO ELLO CON LA PPOMOCIóN Y CREACIóN DE
PYME.
A GRANDES RASGOS, LA ECONOMÍA INTERNACIONAL
APARECE ACTUALMENTE CARACTERIZADA POR UNA SERIE DE
DESEQUILIBRIOS QUE SE INTERACCIONAN.
DE UN LADO, LOS DÉFICIT DE LA ECONOMÍA DE LOS
ESTADOS UNIDOS, INTERNOS Y EXTERNO, - QUE GRAVAN
FUERTEMENTE EL CONJUNTO DE LA•OCDE, PUESTO QUE LOS
ESTADOS UNIDOS PARTICIPIN EN EL PIB TOTAL DE LA
ORGANIZACIóN CON UN 40%.
LA CAÍDA DEL DOLAR HA SIDO LA CONSECUENCIA DE ESTE
DESEQUILIBRIO CLAVE, Y, A LA VEZ SE HA CONFIGURADO
COMO UN INTENTO, POR PARTE DE LA ADMINISTRACIóN
NORTEAMERICANA, DE PALIARLO.
�TAMBIÉN EL CRACK BURS;TIL DE OCTUBRE DEL ANO
PASADO TENDRíA SU EXPLICACI6N üLTINA EN LOS DÉFICIT
NORTEAMERICANOS RELACIONADOS CON LA SITUACIóN DEL RESTO
DE LA ECONOMíA MUNDIAL.
LA CAíDA BURSíTIL, QUE POR SUPUESTO HA AFECTADO A
NUESTRAS BOLSAS, ESTE TENIENDO CARACTERíSTICAS Y
COMPORTAMIENTOS DISTINrTOS A LOS DEL MíTICO CRACK DEL
29.
LA CRISIS DE ENTONCES TARDE EN LLEGAR A EUROPA UN
AÑO, LA DEL 19 DE OCTUBRE LO HIZO EN 12 HORAS.
CONOCEMOS LAS CONSECUENCIAS INMEDIATAMENTE
RECESIVAS DE LA CRISIS DEL 29. - DE MOMENTO, LAS
ECONO4IAS AFECTADAS POR LA CAIDA DE AHORA HAN
CONTINUADO SUS PAUTAS ANTERIORES DE MODERADO
CRECIMIENTO, AL TIEMPO QUE LAS BOLSAS APUNTAN UNA
CAUTELOSA RECUPERACIóN.
�DE OTRO LADO TENEMOS LOS DESEQUILIBRIOS POR
SUPERAVIT DE ALEMANIA, JAPóN Y DE LAS ECONOMíAS
INTERMEDIAS DE TAIWAN, COREA DEL SUR, HONG-KONG Y
SINGAPUR,
SI BIEN LOS SUPERAVITS DE ESTOS PAISES OBEDECEN A
CAUSAS DISTINTAS, LA CONSECUENCIA ES LA MISMA
AGRESIVIDAD EXPORTADORA Y CONTROL Y ATONíA INTERNOS QUE
REDUCEN LA DEMANDA IMPORTADORA, Y, POR LO TANTO, LAS
POSIBILIDADES DE CRECIMIENTO DE OTRAS ECONOMíAS.
A ESTE CUADRO HABRíA QUE AÑADIR EL ESTRANGULANTE
PESO DE LA DEUDA EXTERIOR DE LOS PAÍSES EN VIAS DE
DESARROLLO, QUE RESTA ASIMISMO FLUIDEZ A LOS
INTERCAMBIOS MUNDIALES POR LA FUERTE REDUCCIóN DE LA
CAPACIDAD IMPORTADORA DE LOS PAISES ALTAMENTE
ENDEUDADOS.
�POR LO QUE RESPECTA A LA ECONOMÍA ESPAÑOLA, HAY
QUE DESTACAR QUE LOS RESULTADOS DE LOS DOS úLTITvOS AÑOS
HAN SIGNIFICADO UNA RECUPERACI6N ESPECTACULAR DE
ALGUNOS DE LOS INDICADORES MáS SIGNIFICATIVOS.
LA DEMANDA EFECTIVA SE HA SITUADO EN TASAS
SUPERIORES AL 6% ANUAL, RITMO QUE DUPLICA PRáCTICAMENTE
AL REGISTRADO EN LA CEE.
EL DATO MáS SOBRESALIENTE DE LA DEMANDA INTERNA HA
SIDO EL CRECIMIENTO DE LA INVERSIoN, QUE HA ALCANZADO
UNA TASA REAL DEL 14%, FRENTE AL 5,2% DE EUROPA EN
1987.
EL OTRO FACTOR QUE HA IMPULSADO A LA DEMANDA
INTERNA ES EL CONSUMO FAMILIAR, CUYO CRECIMIENTO HA
SIDO EN 1987 DE 4,1%QUE DUPLICA LA TASA DE DESARROLLO
EN LA CEE.
�EN CAMBIO,
EL SECTOR EXTERIOR HA DADO UNA
APORTACIóN NEGATIVA AL CRECIMIENTO DEL PIB.
EL GASTO INTERNO DE LA ECONOMÍA ESPAÑOLA ESTE
BENEFICIANDO EN UNA CUANTÍA IMPORTANTE A OTRAS
ECONOMIAS, A TRAVÉS DEL AUMENTO DE LAS IMPORTACIONES DE
BIENES Y SERVICIOS,NO COMPENSADAS POR LAS
EXPORTACIONES.
ESTE DESEQUILIBRIO SE HA TRADUCIDO EN UNA
FILTRACIóN NETA HACIA EL EXTRANJERO, QUE EN TÉRMINOS DE
PIB, ALCANZA MES DE 2 PUNTOS PORCENTUALES EN 1986 Y
1987.
ES DECIR, ESPAÑA HABRÉ HECHO UNA APORTACIóN,
MODESTA PERO NETA, AL CRECIMIENTO DE LA ECONOMíA
M U ND I AL .
SIN DUDA, LA INTEGRACIóN DE ESPAÑA EN LA CEE HABRá
CONTRIBUIDO A ESTA SITUACIóN DE MANERA DUAL.
�LA ECONOIIiíA ESPAÑOLA TUVO QUE SOPORTAR LA
EXPORTACIóN DE LAS EMPRESAS DE OTROS PAíSES
COMUNITARIOS, MáS COMPETITIVAS POR MEJOR DOTADAS.
PERO
ESTA COMETENCIA HA
PROVOCADO
UN
COMPORTAMIENTO MáS DINáMICO DE LAS EMPRESAS ESPAÑOLAS.
LAS IMPORTACIONES DE BIENES DE EQUIPO QUE
INCORPORAN INNOVACIóN •TECNOLóGICA HAN CRECIDO UN 30%.
ESTA RENOVACIóN DEBE DAR LUGAR A AUMENTOS DE LA
PRODUCTIVIDAD QUE MEJORARáN LA COMPETITIVIDAD DE LA
ECONOMIA ESPAÑOLA, LO QUE SE TRADUC IRá EN
COMPORTAMIENTOS MáS FAVORABLES DEL SECTOR EXTERIOR.
LA INTEGRACIóN EN EUROPA HA IMPULSADO TAMBIÉN LAS
INVERS IONES EXTRANJERAS, DE FORMA QUE LA BALANZA DE
CAPITALES HABRá AYUDADO A COMPENSAR LOS RESULTADOS
ADVERSOS DE LA BALANZA DE BIENES Y SERVICIOS.
�CON TODO, LA ECONOMíA ESPAÑOLA VA A/MENTANDO SU
PRESENCIA ACTIVA EN EL áMBITO INTERNACI +NAL . EN ESTE
SENTIDO, Y ASIMISMO POR RAZONES DE SOL DARIDAD HACIA EL
ESTIMADO PUEBLO ARGENTINO, HEMOS DE CELEBRAR LA
RECIENTE FIRMA DEL ACTA CONS T TUTIVA DEL TRATADO
GENERAL DE COOPERACIóN ENTRE ES'AÑA Y ARGENTINA, QUE
CONTEMPLA INTERCAMBIOS POR VAI R DE 350.000 MILLONES DE
PESETAS.
LA OCDE ATRIBUYE A LA ECONOMíA ESPAÑOLA UNA
EXPECTATIVA DE CRECIM NTO PARA 1988 DEL 3,5%, EL DOBLE
DEL PREVISTO PARA EL CONJUNTO DE LA CEE.
INDUDABLEME TE, DIVERSOS SON . LOS FACTORES QUE .
PUEDEN INFLU
NEGATIVAMENTE EN ESA EXPECTATIVA,
ALGUNOS DE IIS CUALES ESCAPAN A CUALQUIER POSIBILIDAD
DE CONTROL ESDE LOS MECANISMOS DE NUESTRA ECONOMíA.
OTR'i S , EN CAMBIO, DEP ENDERáN MUCHO DE LAS MEDIDAS
QUE S . ADOPTEN Y DE LAS ORIENTACIONES QUE PRESIDAN
NUES ►'A ACTIVIDAD.
�EN ESTE SENTIDO, ES INDUDABLE QUE, EN EL MARCO DE
LAS CARACTERÍSTICAS ESPECÍFICAS DE LA ECONOMIA
ESPAÑOLA, LA PROMOCIóN.Y CREACIóN DE PYME TIENEN UNA
IMPORTANTE FUNCIóN EN LA DOBLE DIRECCI6N QUE DEBE
MOTIVAR HOY NUESTRA POLÍTICA EMPRESARI AL LA COBERTURA
EN GRADO SUFICIENTE DE LA DEMANDA INTERIOR Y LA
EXPORTACIóN.•
HAY QUE IMPULSAR DECIDIDAMENTE LA COOPERACI6N
ENTRE ADMINISTRACIóN, UNIVERSIDAD Y EMPRESA PARA
ALCANZAR LOS OBJETIVOS NECESARIOS DE CALIDAD Y DE
COMPETIVIDAD DE NUESTRA PRODUCCI6N.
DFSDE EL AYUNTAMIENTO DE BARCELONA ESTAMOS
CONVENCIDOS DE LA CONVENIENCIA DE ESA COOPERACIóN.
LA ADMINISTRACI6N LOCAL PUEDE COLABORAR DE
DIVERSAS MANERAS A LA REACTIVACIóN ECONóMICA Y A LA
CREACI6N DE EMPLEO.
�LOS AYUNTAMIENTOS SON -SI ME PERMITEN LA
EXPRES ION- LA MáS "EMPRESARIAL" DE LAS ADMINISTRACIONES
PliBLICAS, LAS CUALES GASTAN YA UN 43°2% DEL P.I.B.
ESTA CALIFICACIóN EMPRESARIAL LES VIENE A LOS
AYUNTAMIENTOS POR SU PROXIMIDAD AL CIUDADANO
"CONSUMIDOR" LO QUE PERMITE UN MEJOR CONOCIMIENTO DE
SUS PROBLEMAS Y NECESIDADES ASí COMO UN MAYOR CONTROL
DE AQUEL SOBRE LO PRODUCIDO Y TAMBIEN PORQUE LOS
AYUNTAMIENTOS SON ADMINISTRACIONES DE DIMENSION
MANEJABLE, QUE PUEDEN INCORPORAR CIERTAS PRACTICAS
EMPRESARIALES. POR ESO EL CONTACTO, LA RELACION ENTRE
AYUNTAMIENTO Y EMPRESA ES MáS FáCIL: AMBOS ESTáN
SITUADOS MáS AL MISMO NIVEL.
EL AYUNTAMIENTO DE BARCELONA HA REDUCIDO SU
PLANTILLA -DE 15.000 FUNCIONARIOS A 13.000- DE MANERA
RACIONAL Y FLUIDA, Y, DIVERSIFICADO, EN CANTIDAD Y
CALIDAD, LOS PRODUCTOS QUE OFRECEMOS AL CIUDADANO.
�ESTO NOS HA ACERCADO AL SISTEMA EMPRESARIAL Y NOS
HA HECHO SENSIBLES A SUS PROBLEMAS Y A LAS
POSIBILIDADES DE COLABORAR CON éL.
HEMOS PROMOVIDO APORTACIONES COMO LA PONENCIA DE
DESARROLLO ECONóMICO Y SOCIAL, INICIATIVES, S.A. Y
BARCELONA ACTIVA, S.A. QUE TIENEN COMO OBJETIVO INCIDIR
DIRECTAMENTE EN EL TERRENO ECONóMICO.
NO SIMPLEMENTE PARA ALIVIAR LAS CONSECUENCIAS DE
LA CRISIS -CUYA MANIFESTACION MáS DOLOROSA ES EL PARO-,
SINO PARA COMBATIR SUS CAUSAS, ENTRANDO CON IMAGINACIóN
EN LA PROPIA ACTIVIDAD . ECONóMICA.
EL úNI CO REMEDIO EFICAZ CONTRA EL PARO ES PROMOVER
ACTIVIDAD ECONóMICA.
CON INICIATIVES, S.A. PRETENDEMOS ATENDER GRANPPS
PROYECTOS/ DE INTERnS PúBLICO.
�CON BARCELONA ACTIVA S.A. -QUE ES LA PRIMERA
EXPERIENCIA DE ESTE GÉNERO EN ESPAÑA- HEMOS PASADO A LA
MICRO-INTERVENCIóN EN LA CREACIóN DE EMPRESAS,
PRESTANDO APOYO EN LA. ETAPA DELICADA DE LOS PRIMEROS
PASOS DE NUEVAS EMPRESAS.
NOS SENTIMOS MUY PRÓXIMOS A LOS CIUDADANOS OUE
ARRIRFSGAN SU PRESTIGIO Y SUS RECURSOS PARA CREAR
NUEVAS EMPRESAS, Y, CON ELLAS, MáS OCUPACI6N.
NOS JUGAMOS, TODOS, BASTANTES COSAS EN COMúN.
DEFENDEMOS EL ESPIRITU DE RIESGO Y DE INICIATIVA.
DEFENDEMOS TAMBIéN LA POSIBILIDAD DE DESTERRAR, UNOS Y
OTROS, EL CPRáCTER RETRóGADO DE LAS ACTITUDES
REFRACTARIAS A TODO PLANTEAMIENTO DE INTERéS GENERAL.
SOBRE TODAS ESAS CUESTIONES TENDRáN USTEDES LA
OPORTUNIDAD DE TRATAR A FONDO EN ESTAS JORNADAS.
A LA VEZ QUE DECLARO ABIERTAS LAS SESIONES DE
�TRABAJO, LES REITERO MI MáS CORDIAL BIENVENIDA A
BARCELONA .
M UCHAS GRACIAS.
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
09.01. Activitat de representació (com a Alcalde)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1982-1997
Description
An account of the resource
Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
4042
Title
A name given to the resource
Jornadas de Innovación y Futuro. Promoción y creación de empresas / Discurs obertura
Type
The nature or genre of the resource
Discurs
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Abstract
A summary of the resource.
El contacte entre Ajuntament i Empresa és més fàcil.
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
CMB
Language
A language of the resource
Castellà
Subject
The topic of the resource
Economia
Globalització
Relacions Internacionals
Territoris
Acció política
Espanya
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1988-02-04
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona.
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/19/1310/19930306d_00536.pdf
e285883d3234d7860ab7efa5a7cf7b53
PDF Text
Text
6f 3/93/natz-Za.
(x ^UU,14 . LCLxArtr,ia
k,J-uu
á.^c^. 5/i‘u
Cc
NOTAS PARA INTERVENCION
A FIRENZE. 6 DE MARC
El planeta es hoy una sumi de interdependencias, la
economía se ha mundializadb y la desaparición de los
bloques ha derribado los
murs
político—militares creando
una nueva situación a la que debemos adaptarnos.
Ante el fin de un mundo dividido en bloques, en el que se
abren nuevos márgenes de Libertad para la actuación
internacional de las ciudades y de otros actores públicos
y privados, además de los estados, hay que fortalecer la
cooperación descentralizada entre municipios, mediante
planes de actuación que respondan a las necesidades de las
respectivas poblaciones.
El viejo concepto de que la relaciones internacionales
son exclusivamente las que establecen los Estados entre
sí, a través de órganos esta ales para el ejercicio de la
política exterior, está
siendo superada. Hoy las
relaciones internacionales son cada vez más
transnacionales y todo tipa de agentes intermedios se
puede decir que hacen politip internacional directamente,
mientras que los gobiernos locales y regionales tienen ya
�un margen de respuesta cr ciente ante el volumen de
demandas que reciben.
El mundo, y más concretament e Europa, está inmerso en un
acelerado proceso de cambios que obliga a reconsiderar los
esquemas tradicionales.
Como Presidente del Consejo de Municipios y Regiones de
Europa quiero enfatizar
el compromiso de nuestra
organización con la Unión Europea que se basa
fundamentalmente en nuest ra cultura específica, en
nuestros intereses propios, en nuestros proyectos de
futuro como gobiernos locales, como ciudades y regiones.
Todo ello lo podemos si tetizar en una palabra:
subsidiaridad. O, para muchas de nosotros: federalismo.
Pensamos en una Europa ftderal, con instituciones
comunitarias representativa y fuertes que asuman las
competencias que nos permitan a cada uno de nosotros
ejercer mejor las nuestras.
El principio de subsidiariáad no lo utilizamos contra
Europa, sino a favor de
uropa, La unión europea
progresará y se consolidará Si los ciudadanos, desde los
municipios y las regiones, se sienten partícipes del
�proyecto europeo. La princial urgencia de la situación
actual es la construcción de la ciudadanía europea.
Ahora bien, lo más importante es ir definiendo nuestras
posiciones básicas en relación a la construcción de una
Europa federal, descentralizada y, sobre todo, solidaria.
Quisiera destacar algunos aspectos del actual proceso de
unión europea que nos in eresan a todos nosotros,
municipios y regiones, especialmente. Tanto a los que
pertenecemos a la C.E. como a los que aún no se han
incorporado a ésta. Me refiero al esbozo de ciudadanía
europea que significa la concesión de derechos políticos
en el ámbito local y comunitario a todos los que posean la
nacionalidad de un país de 1
C.E.
Pero, déjenme que les recurde nuestra posición sobre
aquello que en el tratado de Maastricht nos concierne más
directamente, el Comité de las Regiones, y cual es la
situación actual al respecto.
El Art. 198 A del Tratado esitablece que el Comité de las
Regiones es un "Comité de clrácter consultivo compuesto
por representantes de los e tes regionales y locales".
Pretender la exclusión de lcs municipios y de los otros
entes locales en favor única
nte de las regiones se opone
�a la letra y al espíritu dell tratado, nos lleva a un
conflicto que puede paraliza
Comité y, en cualquier caso,
la constitución del propio
os debilita a todos.
El reconocimiento de un solo nivel territorial atenta al
principio de subsidiaridad y me parece impensable que
pudiera darse un paso atrás respecto, por ejemplo, a la
composición del actual
onsejo
Consultivo.
¿Cómo arraigaríamos las insti tuciones comunitarias, si se
excluye el único organismo
al que pueden acceder -con
funciones estrictamente de c c > nsulta- los representantes
más inmediatos de los ciuda danos? Los municipios, los
entes locales, las ciudades,
estaremos en el Comité de
Regiones. Y estoy seguro que tendremos en él una posición
conforme a nuestra auténtica
epresentatividad.
Pero nuestro mundo no termina en el continente europeo,
nuestras ciudades saben mirar más allá. Las ciudades, por
su propia naturaleza de reallidades abiertas a todos los
intercambios, no pueden encerrarse en un marco geográfico
rígido, por amplio que éste sepa. Debemos aceptar una cuota
de responsabilid mundial, delemos asumir ciertos deberes
de cooperación con países y ciudades más desafortunados
�que nosotros; incluso a vec s más desafortunados a causa
de nosotros.
Por ello aspiramos a ser interlocutores válidos y
reconocidos de las grandes organizaciones internacionales.
En primer lugar de las NacioAes Unidas, de sus organismos
el FNUAP, HABITAT, etc, y
especializados como la UNESC
de sus programas como el PNtJD. La Conferencia de Rio 92
vez a las Asociaciones
nos permitió por primera
Internacionales de ciudades y entes locales, con IULA y
FMCU
al frente, aparecer conjuntamente y ocupar un espacio
propio en la Conferencia y en la gestión de los programas
que de ésta se han derivado.
También se han iniciado experiencias de cooperación de
ciudades del Norte y del Star en el marco de programas
financiados por el Banco
Mundial. Esta presencia
internacional nos exige una estrecha colaboración, una
coordinación permanente y, si f es posible, alguna forma de
unión entre las asociaciones de ciudades, tanto
continentales como mundiales.
Como Presidente del Consejo de Municipios y Regiones de
Europa, pero también como miembro del Comité Ejecutivo de
IULA y Presidente-delegado
e la Federación Mundial de
5
�Ciudades Unidas, éste es un objetivo al que atribuyo la
máxima importancia. Nuestra prioridad debe ser promover
las más estrechas relacione d entre IULA y FMCU, las dos
organizaciones mundiales, clon mucho, más importantes,
hasta llegar a la unificación.
Hoy es un objetivo posible puesto que las diferencias
históricas entre ambas organizaciones ya no tienen razón
de ser. La actitud abierta y el talante dialogante de los
presidentes de IULA y FMCU nuestros amigos Triglia y
Sampaio, convierten esta tarda unificadora en algo viable
y que se puede emprender inmOdiatamente. El CMRE, por la
importancia decisiva que tienen los municipios y entes
locales europeos en ambas
rganizaciones mundiales, y
porque en ningún caso puede dimitir de su papel de máximo
representante de las asoci ciones europeas, tiene una
responsabilidad especial, mOior que la de cualquier otra
entidad, en la consecución dd esta unión. El mundo actual
nos invita a unirnos. Es nue tra apuesta, y estoy seguro
que vamos a ganarla.
Debemos impulsar, asumir y gestionar directamente
iniciativas de cooperació norte-sur y este-oeste,
teniendo en cuenta que las polí ticas en el primer y en el
segundo caso han de ser diJferentes y adaptadas a su
�diversa realidad económica y social.
Esto requiere:
- Agrupar esfuerzos entre ciudades para iniciativas más
ambiciosas,
lara división de las
con una
responsabilidades para sacar más provecho de nuestros
limitados recursos.
- Distinguir entre la cooperación clásica -acciones
programables a medio y largo plazo, incluso en materia de
presupuesto- y acciones de rgencia o emergencia que no
podemos prever, pero que obligan y nos obligarán cada vez
más a actuar sin espera.
En este último caso cada vez más las peticiones entre
ciudades aumentarán. Dado Ilue las ciudades no pueden
asignar a la cooperación grandes presupuestos, hará falta
que se doten de estructuras mínimas de acción, capaces de
hacer algo diferente de
l a' s grandes
organizaciones
internacionales: activar la movilización y sensibilización
ciudadana,
En el campo de la cooperació* programable y de urgencia,
las ciudades son los interme iarios más idóneos entre la
7
�población, las organizaciones no gubernamentales y los
organismos internacionales.
debemos solucionar cómo las
instituciones estatales con sus programas de cooperación,
normalmente sobrecargados organizativa y financieramente,
aceptan esta nueva situaciói y entienden la ventaja que
pueden sacar al potenciar el papel de las ciudades y
regiones en la cooperación y las relaciones
transnacionales en general. Nos corresponde a los poc.eres
locales hacer una labor pedagógica hacia nuestros
gobiernos.
Hace ya algún tiempo que en arcelona hemos aceptado estos
nuevos retos y hemos destin do esfuerzos y dedicación al
campo de la cooperación in ernacional. Lo hemos hecho
dentro de nuestras posibiliddes, no siempre suficientes,
pero con una voluntad cl ra de ejercer una acción
constante y efectiva por medio de diferentes instrumentos.
Barcelona realiza directa;nente asistencia técnica y
formación de recursos humano por medio del asesoramiento
en proyectos, organizació
de seminarios y jornadas
técnicas, recibiendo becarios y organizando visitas de
responsables políticos y técnicos de un gran número de
administraciones locales
e los países de la Europa
Central y Oriental, de la región mediterránea y de
�América Latina.
Para ello nuestra ciudad se ha dotado de un instrumento
especialmente útil para canlizar estos esfuerzos en el
campo de la cooperación técnica al crear una sociedad,
Tecnologías Urbanas de Bar celona,
S. A. (TUBSA), que
agrupa a diversas empres s municipales y privadas
especializadas en diferent es campos de la ingeniería
urbana, y que permite tra nsferir de manera ágil la
tecnología urbana experimentada en la ciudad de Barcelona
a otras administraciones públicas.
Se está colaborando con las c iudades de Sao Paulo y México
D.F. en materias de Reforma Administrativa y de mejora del
paisaje urbano; con San Petersburgo en el diseño de la red
de distribución de alimentos y en el Plan municipal de
desarrollo turístico; con
ga en el asesoramiento de su
planificación estratégica; cjn Varsovia en la realización
del Catastro; con Tánger, Lu4nda y Maputo en el diseño de
la política de tratamiento de los residuos urbanos.
Creemos que el concepto de co peración debe ir íntimamente
ligado al de solidaridad, p r lo que Barcelona también
realiza acciones específicas
este campo. Así, además de
�prestar apoyo económico a numerosas ONG's para la
realización de proyectos para el desarrollo, hemos
'Barcelona Solidaridad", que
instituido el premio anual
este año celebrará la ter era edición, y que premia
iniciativas en favor de la inifancia en el Tercer Mundo.
Y procuramos también generar los recursos que nos permitan
tener capacidad de respuesta en situaciones excepcionales
o de crisis, como son
los
dos convoyes de ayuda
humanitaria enviados rec'entemente a Sarajevo, la
colaboración en la Campañ por la Paz en el Sahara
Occidental o la ayuda en
la
financiación de autobuses
abana.
urbanos para la ciudad de La
Finalmente, y como consta ein la declaración entre las
ciudades de Rio de Janeiro y Barcelona que en el curso del
año 92 han sido capitales lel mundo con ocasión de la
Conferencia de Naciones Unidas sobre Medio Ambiente y
Desarrollo y la celebración de los Juegos Olímpicos,
quiero recordarles que el prTgreso de la humanidad se ha
realizado siempre mediante la cooperación, a través de la
creación de estructuras cada vez más amplias, más
complejas, más diversificadls.
El progreso va unido siemipre a la asociación y al
10
�intercambio, a la integraci n de las unidades existentes
en unidades mayores. Las ciudades construyen los vínculos
más inmediatos y más abiertos por la base, generan la
cultura del civismo que inegra lo más propio, lo que
identifica a cada uno con lo más abierto y universal.
Por eso, hoy, civismo y univ rsalïsmo son las dos caras de
una misma realidad. Un solo Tundo unido por los lazos que
las ciudades tejen entr ellas. El mundo de los
ciudadanos.
1
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
11. Consell de Municipis i Regions d'Europa (CMRE)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1991-1997
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Description
An account of the resource
Aquesta sèrie recull els documents generats a partir de l'activitat de Pasqual Maragall al Consell de Municipis i Regions d'Europa, del que en va ser president entre 1991 i 1995, i nomenat president honorífic el 1997.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
4216
Title
A name given to the resource
Conferència Internacional de Cooperació Regional i Municipal / Acte de cloenda
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Abstract
A summary of the resource.
Europa federal. Civisme i federalisme.
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Florència, Itàlia
Language
A language of the resource
Castellà
Subject
The topic of the resource
Globalització
Liberalisme
Cooperativisme
Municipis
Relacions Internacionals
Territoris
Acció política
CMRE
Type
The nature or genre of the resource
Conferència
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1993-03-06
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/1311/19930310d_00537.pdf
c1e93fcb24baf22d6ff7c9658529a1c7
PDF Text
Text
VISITA DE L'ALCALDE A L'IN4TITUT DE BATXILLERAT "EMPERADOR
CARLES"
10 de març del 1993
Jo vinc a parlar-vos de Barcelona, que és la meva feina. Del
moment que viu la nostra citat, del moment que vivim els
barcelonins i les barcelonines, però primer voldria parlar una
mica del context internacional i dels canvis que hi ha hagut a
nivell europeu i mundial, i de com ens afecten.
Hi ha qui diu -per exemple Raimon Obiols, que fa relativament
poc va escriure un llibre que es diu "Els futurs imperfectes" i
que crec és de les persones que més aviat va veure venir que a
Europa hi hauria canvis importants-, que el 1989 va ser
l'autèntic canvi de segle; que no haurem d'esperar l'any 2000
perquè els canvis importants van començar amb la caiguda del mur
de Berlín. En aquell moment va desaparéixer tot un món, el món
comunista als països de 1'E$t; de retruc va desaparéixer la
sensació, sobre tot a Amèrica, que hi havia un enemic, un altre
món; els països del tercer món en van sortir en certa manera
desavantatjats perquè estaven acostumats a jugar amb la
contradicció entre Amèrica i unió Soviètica i tractar de treure
algun benefici d'aquesta situació; curiosament, però, petites
guerres que no sortien per por a encendre l'espurna d'una guerra
atòmica, ara si que s'encenen i n'hi ha per tot arreu. D'alguna
manera, amb els noranta, hem entrat en el que podríem dir el
segle XXI.
S'han donat passos ferms cap a la unitat política de la Comunitat
Europea. Tot i que surten tensions, provocades per la importància
que tenen les modificacions que comporta aquesta unitat europea,
com ara la unificació d'Alemanya, que ha fet que el país que és
el centre i el motor econòmic d'Europa estigui en crisi, amb unes
tensions econòmiques molt fartes que ens afecten a tots. Ha
entrat en vigència el mercat!únic europeu -des del dia 1 de
gener-, i estem en ple procés de ratificació del Tractat de
Maastricht. Ja heu vist que i a Anglaterra o a Dinamarca hi ha
hagut problemes per això, i França van passar el referèndum
molt justet, però continua i va endavant el procés d'Unió
Europea. Ha començat fins i tot la negociació amb nous països que
volen entrar a la Comunitat, com Austria, Suècia, Finlàndia i
Noruega. Espanya, i altres països del sud d'Europa, està jugant
�amb això justament per aconseguir que la Unió Europea tingui en
compte el factor de cohesió, és a dir, que no hi hagi una Europa
del nord rica i una Europa del sud més pobre, sinó que hi hagi un
fons de cohesió que permeti portar una part de la renda més alta
que hi ha al nord cap al sud. Espanya està condicionant el seu
vot a favor de l'ampliació al fet que es compleixin els fons de
cohesió; això ens està ajudan econòmicament. I cada país està
jugant els seus interessos, co és lògic.
En l'Europa i en el món d'avui ara som més interdependents els
uns amb els altres i està menys clar que abans què és el que pot
passar. Ja no és tan fàcil preveure quines coses poden succeir.
Fins i tot el fantasma de la guerra s'ha instal.lat en llocs que
era imprevisible que ho fes.
Vosaltres segur que esteu pendents de les noticies i les aneu
seguint. S'ha de llegir els diaris, encara que de vegades faci
una mica de mandra perquè és lletra molt petita. Quan jo em faig
fer estudis, i demano com este un determinat barri o un problema
concret de la ciutat, la millor manera que hi ha d'estudiar totes
aquestes coses és agafar un bon arxiu de premsa i llegir tot el
que s'ha publicat. De fet, quasi tot surt als diaris, i fins i
tot diuen que els sistemes d'informació i d'espionatge o
informació confidencial treuen gairebé tota la seva informació
d'una bona lectura dels dïarisl Jo us aconsello que els llegiu.
La lectura de diaris en aquestipaís està molt per sota del nivell
que hi ha a Europa, i diuen que és perquè la televisió va arribar
molt aviat, molt abans del procés de democratització, i la gent
s'hi va afeccionar abans de tenir el costum de llegir diaris que
diguessin alguna cosa, perquè els diaris del temps d'en Franco no
deien ben bé res. Ja sabeu aquell consell que donava el general
Franco quan li venien a protestar o a dir-li que alguna cosa no
funcionava: deia "menos viajar y más leer los diarios", és a dir,
que la gent no havia d'assebextar-se de les coses i llegir els
diaris del règim, que no deien{res. Després de la desaparició del
franquisme, els diaris diuen coses, de vegades equivocades o
contradictòries, i això pot desorientar, però la democràcia és
així.
Jo imagino que vosaltres aneu seguint aquests canvis accelerats,
i imagino que esteu preocupats, com tots ho estem una mica, per
la intolerància. Es a dir, per les situacions que es veuen sorgir
en el món, a Alemanya, al centre d'Europa, que impliquen
intolerància dels habitants d'un lloc respecte dels que venen de
fora, cosa que abans potser no es produïa i ara es produeix amb
més intensitat. Es tracta de la xenofòbia o el nacionalisme
exacerbat, com és el cas de Iugoslàvia.
2
�Són temes en els quals Europa s'havia acostumat a no haver de
preocupar-se'n des de la guerra mundial, pagant el preu d'una
divisió
del món en dos blocs enfrontats però que tenia
l'avantatge d'una certa estobilització.
En canvi, ara, en
aixecar-se aquesta pressió de les dues potències mundials, a
cada racó d'Europa on hi haiun greuge comparatiu, un greuge
històric, s'aixequen veus, reivindicacions i fins i tot guerres,
guerres que poden ser fratrici$es com és el cas de Bòsnia.
No hi estàvem acostumats, isobte cada vegada que això surt.
Sobte que a Rostock, a Alemanya, hi hagi manifestacions contra la
presència de gent estrangera. Això a Europa havia passat els anys
trenta; justament el feixisme , i el nazisme van néixer en relació
amb aquest esperit explosiu, codi pel que és diferent. Però la
guerra els nazis la van perdre i tots crèiem que ens hi havíem
vacunat, que teníem un "se$uro" contra la intolerància i el
feixisme, però no és així. Hi ha nous brots d'intolerància.
Personalment, jo crec que no hi haurà nazisme, que no hi haurà
feixisme, i que els brots que ara veiem no són el cap d'un llarg
animal, sinó que són petites manifestacions d'un malestar, mal
dirigit en tot cas, però que no produirà -estic convençut- una
situació com la que va haver-hi els anys quaranta. Però si que és
cert que ens sobte que entre germans hi hagi la violència que hi
ha, i que sigui a la part del món més evolucionada. Europa ha
estat sempre la punta de la cultura, mundialmente, i al mateix
temps, però, ha donat aquesta mena d'espectacle de lluites
tribals que són molt semblants a les que es puguin donar a
Somàlia o a qualsevol punt d'Africa. Aquí hi ha un gran misteri
que jo crec que, entre tots, en aquest final de segle haurem
d'anar desentrallant.
Mentre, els Estats Units fan un gran canvi amb l'elecció de Bill
Clinton com a president. Es passa una pàgina de la història del
món, i igual com ha desaparegut el comunisme desapareix el que
se'n deia el neo-liberalisme ultraconservador, amb la política de
Reagan i Bush als Estats Units o de Margaret Thatcher a
Anglaterra, que es basa en dues coses: llibertat salvatge pel
mercat, sense cap mena d'impediment, i al mateix temps un
nacionalisme fortíssim que unifica el país, malgrat les seves
diferències socials cada vegada més grans -als Estats Units un
80 per cent deis habitants tenen menys diners ara que fa déu o
dotze anys-; unifiquen el país mitjançant l'agressió contra
Saddam Hussein o contra la petita illa de Granada, fan de la
nació un tot sobre la base d'una política internacional agressiva
atès que interiorment el que fan és dividir el país socialment.
Ha mort el comunisme, però ha mort també un model anti-comunista,
obertament conservador i basat en un Estat, malgrat tot, fort.
3
�Na sabem ben bé què en sortirà. de la situació actual dels Estats
Units. Hi ha molta gent que diu que Estats Units es tancarà,
perquè, diuen, Clinton ha guanyat les eleccions sobre la base de
dir que l'important no és Saddam Hussein sinó la situació
interna. Per exemple, si llegiu el diari d'avui, sortia Hillary
Clinton explicant la reforma sanitària dels Estats Units, i diu
que es podrà disminuir el cost fabulós del sistema sanitari sobre
la base d'impostos més alts sobre el que ells en diuen el
"pecat", sobre l'alcohol i el tabac; aquests dos impostos haurien
de pagar la reforma sanitària de tal manera que es permetés
extendre l'assistència a tothom alhora que es tanquen algunes de
les fugides de fons més importants, com l'excés de consum de
medicament o el fet que els metges estan tan espantats de poder
fallar que només per garantir la seva pròpia seguretat fan un
número de proves i anàlisis que van molt més enllà del que
l'economia del país pot suportar.
Hi ha una mica d'interrogaflt respecte com tot això anirà
evolucionant i sobre què voldrà dir aquests Estats Units més
introspectiu, que es preocupamés de si mateix que del món, per
bé o per mal, i quins efectes tindrà a Europa. Potser és veritat
que els Estats Units s'ajuntaran amb altres països americans i
prescindiran més d'Europa, però també és veritat que ara als
Estats Units es parla un llenguatge que Europa entén, que
nosaltres entenem.
*
Aquest és el món on estem, però
Però anem ja cap a casa nostra
cal saber què fa, què hi pinta aquesta ciutat.
Barcelona ha jugat un rol impo*tant en els darrers anys. Ha estat
el centre d'atenció internacional l'any 92 amb l'organització
dels Jocs, i no només amb l'organització dels Jocs sinó amb la
seva preparació. L'esforç que es va fer perquè Barcelona pogués
guanyar la nominació olímpi a, que recordeu va ser el 17
d'octubre, dia en què totho va sortir al carrer, ja ens va
col.locar en el mapa del món solt més del que estàvem abans, i
des d'aquest punt de vista va millorar la nostre posició
relativa.
Els Jocs han anat bé, molt bé. La ciutat ha quedat molt bé. S'ha
pogut dir que els Jocs han estat els millors de la història. I
això es diu sempre, però cost molt que es pugui dir. Es a dir,
per aconseguir que realment es pugui dir això s'ha d'haver
lluitat molt abans. Els barcelonins tenim una mica la sensació, i
ara que estem llegint el que està passant a Atlanta, que realment
els de Barcelona van ser els millors que hi ha hagut. Fins i tot
4
�hi ha premsa americana que diuen que els Jocs haurien de fer-se a
Atlanta el 1996, perquè toca, i després tornar aquí perquè aquí
ja ho tenim tot: tenim Mediterfània, tenim Montjuïc, tenim tot el
que s'ha de tenir i no caldria buscar, diuen, una altra ciutat.
Hem quedat bé. En canvi, fa uns anys ho vèiem molt negre. No sé
si ho recordareu, perquè abans potser seguieu menys l'actualitat
social i de la ciutat, però fa cinc o sis anys molts deien que no
seríem capaços d'organitzar els Jocs, que no els podríem pagar,
que quedarien moltes obres per fer, que no acabaríem les rondes
ni els estadis a temps, que la fórmula dels voluntaris
fracassaria, que hi hauria greus problemes de seguretat com a
Münich l'any 1972, que l'organització aniria bé però que seria un
fracàs perquè els esportistes espanyols no guanyarien medalles,
que el català quedaria relegat a un segon lloc, que no tindríem
lloc per allotjar els visitants. S'havia dit de tot, i tot va
anar molt bé. Va anar molt bé l'organització, i va anar molt bé
l'organització, no només dels Jocs, sinó també la de la ciutat
durant els Jocs.
Ja sabeu, perquè ho hem dit moltes vegades, que els Jocs eren una
gran excusa, un gran pretext per dur a terme una transformació
profunda de la ciutat en pocs anys. I això ho saben, encara que
no sempre ho diguin, els ciutadans barcelonins, que pensen: els
Jocs ens interessen, però en4 interessen també perquè la ciutat
canviï. Aquesta és l'equació que els barcelonins han entès bé:
per resoldre problemes i mancances antigues, Barcelona ha
aprofitat l'ocasió.
Alguns, per exemple, havien proposat que la vila olímpica dels
esportistes s'ubiqués fora de Barcelona, però construir-la dins
de Barcelona ens va donar l'Oportunitat de remodelar un barri
sencer i obrir Barcelona al malf.
*
Aquí és on voldria que veiessi
unes diapositives.
(Comentaris a les diapositives)
- Aquesta és la situació del Poblenou abans. Veieu l'avinguda
Icària, algunes fàbriques i 1 via del tren. El maig de l'any 89
vam treure la primera travessa del tren de Mataró, que ja no hi
va passar més. Treure la via del tren va ser el més important,
era el que els tècnics en diuen el "camí crític", és a dir,
l'operació que has de fer primer i més depressa per poder
continuar i aconseguir els objéctius.
�- Aquí veieu com es va haver dé treure tot un racó de ciutat, que
era de finals del XIX, amb unes velles fàbriques que amb el temps
havien estat abandonades. El aquesta zona pràcticament no hi
havia habitatge.
- Aquí comencen a pujar les torres de la Vila.
- Aquí veieu la Vila pràcticament feta. Aquesta mena de gran
mançana és el model de l'urbanisme que s'aplica, i que està tret
una mica de la Viena dels anys 20, un urbanisme racionalment
pensat. A dintre podeu veure unes construccions més baixes, que
són les primeres que s'han venut, curiosament; és una mica el
model de la caseta i l'hortet.
- Aquí està la Vila acabada. Aquest carrer és el carrer Marina,
que sempre ha tingut aquest nom però ningú no entenia perquè no
arribava al mar, i ara si que hi arriba.
- Aquest és el Port Olímpic.
- La platja.
- Això és justament el final del carrer Marina, que s'endinsa en
el Port Olímpic. Al final d'aquest carrer està previst que hi
hagi un nou palau de congresso3. El Port Olímpic es va fer d'una
manera que hi hagi els fonaments del que serà el nou palau de
congressos.
- Oh!... Ja sabeu que aban4 els de Girona ens deien, als
barcelonins, els de "Can Fangá", perquè quan a finals del segle
passat la Rambla encara no estava pavimentada i els "senyorassos"
de Girona baixaven al Liceu, sthavien d'enfangar. I ara ens diuen
els "oi què maco", perquè el4 barcelonins quan arriben a Girona
ho troben tot molt maco, diuen¡"oi què maco".
Aquest és el nou perfil de latciutat. Montjuïc sempre l'havíem
vist des del Tibidabo o des d4 l'Eixample. Aquesta és la nova
imatge de Montjuïc com un penyasegat que cau en sec, amb el
castell al capdamunt i la sevavessant de ciutat.
- Els Jocs ens han permès connectar tots els racons de la ciutat
i millorar el trànsit amb les rondes.
- Això és el parc de l'Estacióldel Nord.
- Aquesta és l'àrea de la Vila Olímpïca de la Vall d'Hebron, que
té 500 pisos mentre la del Poblenou en té dos mil. Aquí Barcelona
ha aconseguit recuperar un altjre barri, que en principi estava
�destinat a tenir una densitat molt més gran de la que ara té.
Tota aquesta zona, que estava destinada a ser un altre Sant
Martí, una Verneda -per dir-bo d'alguna forma-, un àrea molt
castigada per la densitat, ara ha acabat sent molt equilibrat.
- Un altra de les coses que he4i aconseguit és l'aeroport.
- Aquí estem ja a les rondes. Aquest és potser el punt més
difícil: és el moment en què la ronda Litoral, que ja venia des
de l'autopista de Martorell quan s'arribava a Sant Feliu de
Llobregat, comença la part ciutadana. Això va ser el més difícil
de construir.
La gent de vegades es pregunta per què aquest troç no és més
ampla, però aquí la ronda Litoral no podia ser més ampla. Les
ciutats pesen, i en comptes de ser indiferents als seus límits,
pesen sempre cap a la vora del mar; neixen prop del mar i
concentren totes les activitats. Per aquí passen tots els fluxes
de transport, i de transport d'energia; totes les canonades de
gas passen per aquí, igual que les conduccions elèctriques o les
línies telefòniques; hi ha vie$ de tren. Aquí no era fàcil fer-hi
passar una autovia urbana. Quan la gent es queixa dels problemes
que hi ha no tenen en compte una cosa molt important, i és que la
vocació de la ronda Litoral és ser urbana, ser més carrer de
ciutat que no pas lloc de tràfic per als camions que travessen la
ciutat.
Aquests camions no haurien de 4assar, però hi passen perquè abans
anaven per la B-30, i allà, o havien de pagar peatge o havien
d'agafar el lateral i trobar-sé que paraven a totes les cruïlles:
un trenta per cent del tràfic de grans camions va decidir
abandonar la B-30 i ficar-se no ja per la B-20 que seria la
ronda de Dalt, sinó per la B -40, que és aquesta. Però la B-10 no
està pensada per això, està pensada per un tràfic urbà. Està
pensada per al senyor que viu al Maresme i se'n vol anar a
l'Aeroport de El Prat, per a la persona que viu a Les Corts i ha
decidit anar al Port Olímpic.
La gent es pensa que en el movent que es fa una infrastructura
d'aquestes s'ha d'haver resoltjtota la seva problemàtica, però en
realitat la construcció és el "hardware", i després falta el
"software", la gestió d'aquesta infrastructura, per optimitzarla, i això és el que ara esteu fent. Això vol dir, per exemple,
que ara nosaltres estem dient que de 8 a 10 del matí i de 6 a 8
de la tarda no hi passin camions de més de deu tones, perquè són
les hores punta; hem mesurat les intensitats horàries i hem vist
que la capacitat de la ronda Litoral és sobrepassada en aquests
dos intervals. Per tant, en aquestes hores reenviem els camions
7
�cap a la B-20 i la B-30. Idèalment hauria de ser en totes les
hores, però veurem quins sistemes més o menys sofisticats de
control dels fluxes permeten que la utilització de les rondes
sigui l'òptima.
¡
- Aquí tenim diverses diapositives de les rondes. Les rondes
tenen deu carrils, sempre, ei tot el seu recorregut. O bé dos i
dos en els centrals i tres iltres en els laterals, o bé a la
inversa.
*} *
*
Després d'aquestes transformacions, la Barcelona real ja no és la
que va des del carrer Prim fins al carrer Badal -al límit amb
l'Hospitalet- i des de Collserola fins al mar, sinó tot allò que
les rondes i el túnels agafen. Perquè en el mateix temps que
abans arribàvem des de Collseola al mar i des del carrer Prim a
Badal, ara anem pràcticament ?es de Sitges fins a Montgat i des
del mar fins a Terrassa.
i
Això és un canvi fonamental pet a una ciutat, perquè vol dir que
tot el seu sistema de valors i de preus canvia. Perquè els valors
i els preus d'un terreny depenen de la seva accessibilitat, de si
és més o menys difícil arribar-hi o de si està ben situat. I quan
un mateix punt, sense variar él lloc, és més accessible, el seu
valor s'incrementa. El seu valor en un sentit positiu, no el seu
cost; el seu atractiu.
De tot aquest canvi, hi ha tites coses que cal destacar per a la
gent jove.
Gràcies als Jocs, a Barcelona hi ha més espais lliures i més
espais públics, sobretot instal.lacions esportives, però també
places, pistes de monopatí, parcs i equipaments cívics de tota
mena.
En segon lloc, la situació econòmica de Barcelona és millor. Avui
hi ha més oportunitats laborals i de futur per als joves. No
estic dient que el cicle ara sigui favorable, que no ho és, sinó
que sense l'esforç que vam fer sense la inèrcia que vam agafar,
ara estaríem molt pitjor. Barcelona, el 1982, deuria estar
aproximadament a un 20 per cent d'atur, i la joventut en un 30
per cent; havíem arribat a un moment en què un de cada tres joves
en edat de treballar, sortint del estudis, estava parat. La
situació actual de l'atur global és molt millor, malgrat que
tornem a estar malament, o comencem a estar pitjor del estàvem fa
un o dos anys. A Barcelona ara no arribem al 10 per cent d'atur,
que entre els joves déu ser d'un 10 o un 15 per cent.
8
�A Espanya torna a haver-hi la mateixa taxa d'atur de fa deu anys,
amb quasi tres milions d'atyrats, tot i que s'han creat un
1.300.000 llocs de treball. I us preguntareu com pot ser. L'atur
és el mateix perquè l'atur es mesura pel nombre de persones
potencialment actives, és a dir, homes i dones d'edats compreses
entre els 18 i els 64 anys i no incapacitats laboralment, que
volen treballar. Es deixen a fora, no només els jubilats i els
nens, sinó també les mestresses de casa, les senyores que diuen
que no estan buscant feina. Durant aquests deu anys ha succeït
que s'ha incrementat enormement, gràcies precisament al
creixement econòmic, el nombre¡de dones que han decidit que volen
buscar treball. Fent això, ¡aquestes dones passen a ser dones
aturades que abans no ho eren: Així com hi ha un milió més de
dones que treballen respecte deu anys enrera, l'atur no ha
minvat, perquè hi hagut un *ltre milió que ha decidit buscar
feina.
La segona part és que mentre Espanya ha tornat a la taxa d'atur
del 1982, Barcelona no hi ha tornat. Per què ? Perquè a
Barcelona hi ha hagut tot aquest esforç, que ha donat un més gran
dinamisme econòmic, i tot i que ara la conjuntura sigui dolenta,
partim d'unes bases més bones que les que teníem temps enrera.
En tercer lloc,
gràcies als Jocs, gràcies a l'èxit dels
voluntaris olímpics i paraljimpics, estem en condicions de
promoure una participació act4va més gran, i especialment dels
joves, en la vida de la ciutat.
Està clar que els voluntaris ho eren per als Jocs, però molts
d'ells, o molts de vosaltres,Ï heu demanat continuar, i per això
des de l'Ajuntament hem donat lrsuport a una associació anomenada
Voluntaris 2000 i hem impuls4t el projecte Sempre Voluntaris.
Aquest programa, organitzat per l'Area de Benestar Social,
ofereix fins a setanta entitats barcelonines que demanen
voluntaris per a una colla do coses que tenen a veure amb el
benestar social, la cultura i 'esport.
Aquests voluntaris ja no seran per uns Jocs olímpics, sinó per a
les olimpíades que suposa fer Ona ciutat millor cada dia.
* * *
Preguntes dels assistents.
-
Bicicletes, contaminació atmcsfèrica i iniciatives per afavorir
la conducció en bicicleta per ]a ciutat.
9
�A Barcelona es van començar à fer carrils-bici fa uns sis anys
aproximadament. Un dia em vaig llençar amb uns quants regidors,
un diumenge pel matí, per la Rambla Catalunya, i vam demanar a la
Guàrdia Urbana que reservésçla Rambla Catalunya, el carrer
Còrsega, un troç del carrer Muntaner, Diputació i un carril del
passeig de Gràcia. I aquest Va ser el primer carril-bici que hi
va haver. Després, aquest carril ha caigut en desús, perquè la
inèrcia, si no la combatim, iforta a que les coses tornin a ser
com abans.
El segon carril-bici va ser a ia Diagonal, i funciona. Jo crec,
modestament, que és correcte. Va des de la plaça Francesc Macià
fins al capdamunt de la zona universitària. T'hi has d'anar
parant a les cruïlles quan hi la llum vermella, però fins i tot
hi ha un semàfor indicatiu per a les bicis i el carril està
pintat a terra.
La idea és continuar. I dic estant aquí el regidor de Joventut,
que és qui ho ha de fer, i jas'espabilarà. La idea és continuar
des de la plaça Francesc Macià!fins al passeig de Sant Joan -tota
la Diagonal-, a passeig de Salt Joan cap a baix fins el parc de
la Ciutadella i des d'aquí, per darrera, pel carrer Wellington i
el passeig de Circumvalació, fins a la Vila Olímpica, i per la
Vila Olímpica fins al Besòs. Es podria fer tot el recorregut
teòric de la Diagonal: des de Diagonal-Mar, que és a la
desembocadura del Besòs, firis al capdamunt de la Diagonal a
Pedralbes.
Això es pot fer, i fa temps q4e se'n parla. Jo crec que té pocs
problemes. S'han de fer algunes adaptacions a les voreres, amb
algun gual, s'ha de pintar a terra, s'han de posar uns indicadors
semafòrics, i potser asfaltar alguns troços de la Diagonal que no
estan massa bé.
(^
A la Vila Olímpica hi ha molta gent que hi va, en bicicleta, i us
ho dic per si us pot inteifessar. I hi ha un llogater de
bicicletes que està davant dell'Estació de França, i que està
obert dissabtes i diumenges. S;hi pot llogar una bici per un preu
relativament mòdic i anar des $e l'Estació de França fins allà on
es vulgui: al passeig Nacion4l de la Barceloneta, que ara està
magnífic sense els tinglados i permet anar arran de l'aigua fins
a l'escollera, seguir pel passeig Marítim, i per Vila Olímpica
fins pràcticament el Besòs.
Un altre que s'ha dit que es faria seria l'Escorxador-Ciutadella.
Es evident que Barcelona té una pega respecte, per exemple,
d'Amsterdam, que és la ciutat de les bicis. Barcelona és més la
10
�ciutat de les motos en part pe desnivell que hi ha, de dos-cents
o tres-cents metres, des de la base de Coliserola fins al mar.
Però, en canvi, pels carrers transversals si que s'ha de poder
fer, sigui per la Gran Via osigui per la Diagonal. I aquesta
comunicació de l'Escorxador fins a la Ciutadella, que ajudaria
molt, seria fantàstica. La podem fer i la farem.
Quant als aparcaments,nosaltres ara estem començant a fer
aparcaments per motos, no a la vorera sinó al carrer. La nostra
gran preocupació entre el vianant i el vehicle s'ha trencat, i
que els vehicles ocupin les vores. Això és una cosa que no es pot
acceptar, i que anirem perseguint. La gent, abans, agafaven la
moto, encara que estigués en marxa, es posaven de peu i
l'aparcaven. Però ara hi hamotos molt grans que no es poden
pujar pel pes i aleshores puje amb la moto en marxa a la vorera,
aprofitant els guals de minusValids, que s'han convertit en el
pas per les "yamahas". En comptes d'anar caminant fins allà on
toqui, van per tota la vorera, i n'hi ha que aprofiten per
saltar-se una contradirecció.
Í
També hi ha cotxes que apargien sobre les voreres, que és un
crim. Es un crim perquè, primer, no es deixa passar la gent, i,
en segon lloc, les voreres no estan preparades per aguantar el
pes de vehicles i es fan malbé Hi ha repartidors, com aquests
camions blindats que porten es diners als bancs, que es posen
sobre les voreres del passeigde Gràcia i les destrossen. Hi ha
fins i tot serveis públics que R no respecten aquesta norma, com la
policia, serveis de manteniment elèctric, etc.
R
}
Tot això s'ha de canviar. Jo c]tec que amb la bici es pot ser molt
més tolerant, perquè és un màquina però es mou per energia
humana, no és un motor, i ami una mica de cura pot passar quasi
per tot arreu. A Califòrnia, Sobre tot a San Francisco hi ha una
cultura urbana que fa que el vianant i la bici tinguin prioritat
sobre els cotxes, i els cotxe, quan troben una persona, paren.
Aquí això no ho tenim, però o som la ciutat pitjor, de manera
que hauríem d'agafar una mica aquest model californià. Seria una
mica l'olimpíada de la qualitat de vida que jo us proposa.
I no és impossible. NosaltZ'es hem distribuït ara un manual
d'urbanitat, que també us arribarà a l'Institut, en el que aquest
tipus de coses es comencen a e4tendre.
Si tot això ho haguéssim dit fa cinc o deu anys, m'haguessiu
esbroncat. I ara no. Per què ? Perquè la ciutat ha guanyat una
certa legitimitat davant del ciutadá, fins i tot davant del
ciutadá jove -que és més exiger.t-, perquè s'ha sabut transformar,
ha sabut millorar, i hi ha un vot de confiança en la ciutat. Ara
11
�es tracta que aquest vot de confiança s'aprofiti perquè
l'ecologia avanci i la màquina retrocedeixi una mica, sense
perdre comoditat però a base d'anar substituint progressivament
el vehicle per una via més humanitzada.
Aquest és el gran repte de Barcelona, la urbanitat; no
l'urbanisme, perquè l'urbanisme ja l'hem guanyat, ja el tenim, i
ara toca la urbanitat i el civisme.
- Pregunta sobre el motiu principal per fer els Jocs Olímpics. Si
ha estat per transformar la ciutat, vol dir que l'esport no ha
comptat per a res ?
Jo crec que la ciutat de Barcelona volia les dues coses. Volíem
tenir els millors atletes del món aquí, fomentar l'esport,
millorar les instal.lacions esportives, divertir-nos, ser el
centre d'atenció del món durant quinze dies, però sobre tot
volíem recuperar cinquanta anys perduts. Una cosa s'ha convertit
en el pretext de l'altra, que jo crec que era més important.
Si no fos per això, no estaríeth aquí parlant de Jocs Olímpics. Ja
haurien passat, i avui no estem fent nostàlgia. El que estem fent
és analitzar com està la ciutat després dels Jocs i gràcies a
l'esforç de deu anys que s'ha iet pels Jocs.
- Pregunta sobre instal.lacions olímpiques tancades al públic.
Depén de quines. Hi ha quatre instal.lacions, que són l'Estadi,
el Palau Sant Jordi, el Velòdrom d'Horta i el Pavelló Municipal
del carrer Lleida, que han costat molts diners i es lloguen. No
es fan servir per a tothom, sinó per gent que paguen per
utilitzar-les.
L'èxit ha estat tan gran, que hem constituït una societat anònima
que es diu Barcelona Promoció Olímpica S.A., que és cent per cent
municipal però funciona com un4 empresa. El que fa és cobrar als
usuaris; si fan el Solo Moto l o el que sigui, els cobra un preu
determinat; si es fa un con9ert de rock a l'Estadi, aquesta
societat cobra, suposem, trenta milions, i cobra dels
organitzadors, que també van 4 fer-hi el seu negoci i se'ls pot
es fa servir per
exigir un pagament. El Velòdrom, a més,
entrenaments,
em penso que de jugadors de rugby i per temes de
gimnàsia,
i si hi passeu al vespre veureu que hi ha llums i gent
treballant-hi, perquè es lloga a diverses federacions esportives.
12
�D'aquesta forma, la crítica que es podria fer que a Barcelona els
Jocs li han costat molt, no e$ pot fer, en aquest sentit, perquè
la societat Barcelona Promoció reparteix un dividend a
l'Ajuntament. Es a dir, a la ciutat de Barcelona li representa
menys impostos.
Ara, això són aquestes quatre instal.lacions. Totes les altres,
si que estan obertes. I, per e*emple, a l'Espanya Industrial, que
és un dels regals que els Jocs han fet a la ciutat, ja hi ha
2.500 persones inscrites i 1.1300 en llista d'espera; són uns
quatre cinc mil socis, que paguen 2.500 pessetes al mes per tenir
accés a una varietat de serveis extraordinària. L'altra dia
calculàvem que si tinguéssim dues instal.lacions com aquesta a
cada districte, pràcticament .podríem dir que tots els ciutadans
de Barcelona tenen el seu polisportiu a un preu molt reduït.
I amb aquest preu reduït també cobrim gastos. El que passa és que
en aquest cas les despeses són menors, i per altra banda tampoc
no paguem amortització de les inversions que es van fer; això ja
ho paguen l'Ajuntament i l'Estat.
Avui, Barcelona és una de le4 ciutats d'Europa, sinó la ciutat
d'Europa, que ho té millor eniinstal.lacions esportives per a la
gent. Tenim 144 instal.lacion esportives municipals, contant-ho
tot, el que pugui haver-hi al sistema educatiu, els equipaments
de barri o els grans estadis.
Podeu preguntar del que volguet, no cal que sigui sobre els Jocs
Olímpics; de l'atur, dels joves, de l'economia, de política o de
la independència de Catalunya. L'altra dia vam anar a un institut
i es va aixecar un nano i va dir: vosté, com alcalde de
Barcelona, què fa per la independència de Catalunya ?, i tothom
va aplaudir; jo els vaig explicar que la meva àvia va néixer a
Andalusia, que el meu avi era de Sabadell i que la meva mare
venia de valencians, i que a mi m'interessava més anar tots junts
que no pas separats, i tothom a tornar a aplaudir.
- Pregunta sobre l'escut i la bandera de Barcelona.
Amb això hi ha una campanya, portada amb molt poca traça i amb
molta mala baba. L'escut de Barcelona és del segle XIV o del
segle XIII, i va començar amb les dues creus i les dues barres a
cada banda, que són quatre -dds i dos-. Hi ha gent que diu, amb
molta malícia, que això és dels temps del Franco; això s'ho va
inventar en Jaume I.
13
�Ara farem una exposició perquè ho vegi tothom, en la que hi haurà
tots els escuts que hi ha hagut durant la història de Barcelona.
Les barres apareixen de totes les maneres; hi ha quarters amb ha
dues, n'hi ha de tres, n'hi ha de quatre, i fins i tot amb cinc.
La més constant ha estat la de dues, la més antiga, la que ha
estat més històricament. A partir del segle XVIII, precisament
quan es treuen les llibertats a Catalunya amb Felip, és quan
s'instaura molt aquesta versió de quatre i quatre, que jo en dic
de vuit. Durant la Repúblic4 torna a ser moltes vegades la de
dues barres, i això és el que 1a anat quedant.
Hi ha gent, d'aquests que selles pensen totes, per atacar en
Maragall i l'Ajuntament, que diuen "aquests van en contra de
Catalunya perquè no posen les quatre barres a cada quarter, el
que fan és posar la bandera espanyola". Això no té res a veure
amb la realitat. Si tu agafes l'escut i el poses en forma de
bandera, hortizontal, pot semblar la bandera espanyola, però
tampoc no ho és; la bandera espanyola és roig, groc i roig, i la
bandera de Barcelona posada així no és així. La bandera de
Barcelona, però, no s'ha de pósar horitzonal, s'ha de penjar; la
bandera de Barcelona no és bandera, és escut; és un pendó.
Aleshores, té, a dalt a l'esquerra, la creu, i a baix a la dreta
la creu, i de fons les quatre barres, que se'n veuen dues i dues.
En aquest món hi ha de tot, i hi ha gent que se les pensa totes.
Diuen, a veure, "com podem demostrar que en .Karagall no es prou
catalanista i que l'Ajuntament tampoc", i s'inventen tot aquest
tipus de qüestions.
Jo crec que la bandera de Barcelona és molt maca. La bandera de
Barcelona és la bandera de Catalunya dels barcelonins, i per mi
és tan bandera catalana la bandera de Barcelona com la de
Catalunya. I a més té la Creu 4e Sant Jordi... "Toma ya!".
Aquestes són coses que segurament no tenen massa importància,
però que de vegades fan bullir l'olla de l'interés del públic.
Ara farem una exposició, que dins i tot penso que la podríem fer
mòbil pels districtes, però segur que està a L'Ajuntament. Em
sembla que el dia de Sant Joidi tornarà a haver-hi jornada de
portes obertes a l'Ajuntament, i s'aprofitaria per fer una
exposició de fotos de tots el0 escuts que hi ha a l'Ajuntament.
Es impressionant, perquè n'hi ha de dues, de tres, de quatre i
fins i tot de cinc barres. En tot cas, a l'Ajuntament o al
Col.legi de Periodistes es firà una exposició sobre el tema de
l'escut.
14
�- Pregunta sobre si els joves guanyen amb la unificació d'Europa.
Jo crec que si. La part do*enta, quina és ? Es que totes
aquelles àrees que no tinguii molta productivitat ho tindran
malament, perquè les seves empreses aniran tancant per l'efecte
de la competència d'altres empreses europees. Des d'aquest punt
de vista, no és que sigui negatiu, perquè t'obliga a treballar
millor, però es passarà pitjor durant un temps. L'altra part del
tema és que Barcelona, per exemple, pot guanyar aquesta aposta;
altres ciutats ho tenen pitjor¡ però Barcelona pot guanyar perquè
des de fa molt temps està oberta a Europa, la tenim molt a prop,
i els hàbits europeus de treballar no ens costaran massa de fer.
I hi ha un altre vessant que és enormement positiva per als
joves, sense cap mena de du]te. Es el plus de llibertat que
Europa representa. Treure les 4ronteres vol dir que pots estudiar
en una universitat estrangera, que el títol et valdrà. Hi ha un
període de transició, però jo 'veig, per exemple, que les meves
filles estan estudiant i estan pensant fer un any en una
universitat europea, amb un4 beca Erasmus o amb el que sigui.
Això es convalidará aquí, i¡abans no es podia. Quan jo era
estudiant no em van convalidar res; jo vaig estudiar a fora i
vaig haver de tornar a començar gairebé des del principi perquè
el títol que jo m'havia llicenciat a la Universitat de Barcelona
pràcticament no servia enlloc.;
De la mateixa forma, nos4ltres tindrem més accés com a
consumidors; com a producto zt s ens farà patir, però com a
consumidors ens afavoreix. Vol dir que tots els productes i
serveis europeus els podrem comprar a preus europeus, i si a
França fan les galetes més barates i millors, comprarem galetes
franceses. Hi haurà aquesta llibertat. La mateixa llibertat de
transport, o la llibertat de compte corrent; ara, per demanar un
crèdit has de pagar, suposen, el quinze per cent, però si
s'unifica Europa tal com està previst, com Alemanya o Anglaterra
tenen els tipus d'interés més baixos, podràs anar a un banc
anglès o alemany, fins i tot instal.lat a Barcelona, i que et
donguin un cr-edit al 8 per cent.
Avui en dia, per exemple, les nacions europees que ho tenen
millor tenen hipoteques a quinze, vint o trenta anys i amb tipus
d'interés del 9 per cent. Aleshores, és clar, amb unes condicions
així, el mercat de la vivenda seria més assequible. Entrar Europa
voldrà dir que el Banc Hipotecari espanyol i la banca espanyola
s'hauran d'amotllar a aquestel condicions, i els joves podran
comprar cases. La unificació europea va per aquí.
15
�Si no hi ha cap més pregunta, jo us agraeixo l'atenció, i us
demano que participeu en l'olimpíada de demà -no la d'ahir-, que
és la de fer entre tots de Barcelona la millor ciutat d'Europa,
si pot ser. Compto amb vosaltres. Moltes gràcies.
16
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
09.01. Activitat de representació (com a Alcalde)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1982-1997
Description
An account of the resource
Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
4217
Title
A name given to the resource
Institut de batxillerat "Emperador Carles" / Xerrades
Type
The nature or genre of the resource
Discurs
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Globalització
Relacions Internacionals
Educació
Infraestructures
Economia
Barcelona
Territoris
Acció política
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1993-03-10
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona.
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/1426/19941214d_00662.pdf
bcc8da83fbf0de64a65e7692ffa4f5ad
PDF Text
Text
Data: 14.12.94
GUIÓ
Per a:
De:
Assumpte:
Excm. Sr. Alcalde
Gabinet (AB)
Visita a l'Institut de Batxillerat "Doctor Puigvert".
(c. Coronel Monasterio,1 / passeig de Sant Coloma). 10:00 hores.
De cara a la visita de l'Alcalde a l'Institut de Bat¡xillerat "Doctor Puigvert", es fan avinents els
aspectes següents:
- La presencia a l'Institut "Doctor Puigvert" s'inscriu dins de les visites que l'Alcalde fa
periòdicament als centres públics d'ensenyamentl secundan, i es la primera que tindrà lloc el
curs 94-95. Les anteriors van ser a l'Institut "Fort Pius" (Eixample) i a l'Institut de la
Maternitat (Les Corts), ambdues el passat mes de juny.
- És previst que la visita inclogui, per aquest ordre:
Breu recorregut per les instal.lacions del centre.
- Entrevista a l'emissora de radio de l'Institut.
- Intervenció de l'Alcalde davant deis alumnes (*).
- Preguntes deis assistents.
j
(*).
Prèviament a les paraules de l'Alcalde, es preveu que intervingui la directora de l'Institut,
Maria Serrano. Hi seran presents el regidor de Joventut, Francesc Trillas, i Antoni
Santiburcio com a regidor-president del Districte de Sant Andreu.
A continuació del guió s'adjunta una propo$ta per a la intervenció de l'Alcalde.
(**). S'adjunta també el dossier informatiu trames per l'Area d'Afers Socials i Joventut sobre
l'Institut de Batxillerat "Doctor Puigvert" ij la seva relació amb els programes i ajuts que
ofereix l'Ajuntament.
,A1
CALDIA
! Re.sais9roi d'Err.vtln
21 DI r 1094
N
-
7 9
`-(
�De cara a la intervenció de l'Alcalde davant dels alumnes de l'Institut de Batxillerat "Doctor
Puigvert", se suggereix tenir en compte els elements següents:
0. Salutació als estudiants i introducció sobre la visita:
a). Interés de l'Alcalde a conèixer els estudiants de batxillerat i a explicar-los
l'estat de la ciutat i les preocupacions de l'Ajuntament: Vosaltres sou uns
barcelonins molt importants; la Barcelona del 2000 sou vosaltres.
b). Interés especial a escoltar les opinions i respondre les preguntes deis
estudiants: com veieu Barcelona, com la vpleu, qué hi faríeu.
c). Referència al barri i districte on es troba l'institut, i a la seva situació i
integració en el conjunt de la ciutat.
En aquest cas es tracta de la zona del Districte de Sant Andreu llindant amb Santa
Coloma de Gramenet. Es podria fer referència a:
- Nus de la Trinitat i Ronda de Dalt: exemple de la gran transformació de
Barcelona en els últims anys, que ha suposat l'organització de
comunicacions i una operació d'ordenació urbana amb un gran parc a
l'interior.
- Actuacions de millora urbanística' al Districte de Sant Andreu: la més
recent, la remodelació del carrer Gran de Sant Andreu.
- Projectes de futur: l'operació Sant Andreu-Sagrera, amb un conjunt
d'elements importantissims per a la projecció de la ciutat i d'aquesta área de
Barcelona en concret: estació del tren d'alta velocitat, creació d'una extensa
zona verda i construcció d'habitatges.1
�1. La
situació de Barcelona
Vinc a parlar-vos de Barcelona, que és la meva feina, del moment que viu la
nostra ciutat i que vivim els barcelonins i fies barcelonines.
Per parlar de Barcelona, cal, en p ri mer lloc, fer referència al context inte rn acional
en què ens trobem. La situació internacional és cada vegada més impo rtan t, i ens
condiciona a tots com a ciutadans del món i, sobretot, com a ciutadans europeus.
A més, en el cas de Barcelona això és especialment significatiu, perquè la nostra
ciutat s'ha guanyat a pols, gràcies a les millores dels últims anys, una posició
rellevant: Barcelona té un lloc destacat al mapa, quan quinze anys enrera eren
molt pocs els que ens coneixien.
a) El
context internacional
La transformació de Barcelona s'ha produït coincidint amb un món que ha canviat
profundament.
S'han donat passos ferms en la Unió Europea, tot i que no hi falten algunes
tensions. Estem en un mercat únic europeu i, des del punt de vista institucional i
polític, ha nascut la unificació d'Europa. Aquesta Unió Europea és a punt
d'ampliar-se amb tres nous països (Àustria, Suècia i Finlàndia), i els països del
Sud hem de fer sentir la nostra veu. Les ciutats i les regions estem representades
en un Comitè específic (impo rt ància que l'Alcalde de Barcelona, en representació
de tots els municipis d'Europa, sigui el vice-president del Comitè de les Regions i
presideixi el CMRE).
En els últims anys, i encara avui, h an canviat i estan canviant moltes coses. Hi ha
qui diu que al 1989 van passar tantes coses a tot el món -una de fonamental: va
caure el mur de Berlín-, que aleshores Va començar el segle XXI. Els règims
comunistes han desaparegut d'Europa, i h an donat lloc a una situació de més
llibertat i de més inestabilitat alhora. H an aparegut noves incerteses, perquè ara el
món no ens sembla t an segur, i Europa està vivint un seguit de conflictes
nacionals cruents, ben a prop de nosaltres.i La guerra segueix a l'antiga Iugoslàvia,
malgrat la intervenció de les NNUU i 1'OTAN, i són nombrosos els països que
pateixen enfrontaments civils.
�Hem de ser capaços de treballar plegats per la pau. En el cas de l'antiga
Iugoslàvia, des de Barcelona estem col.laborant amb els ciutadans de Bòsnia, i
especialment amb Sarajevo (convois d'ajut humanitari, subministrament de
material sanitari i de transport, telèfon lliurat a l'alcalde de Sarajevo...).
Vosaltres, que segur que esteu pendents de les notícies i que llegiu els diaris s'han de llegir diaris!-, sabeu que el món está molt canviat i molt trasbalsat alhora,
i també podeu contribuir per tal que els problemes deis altres països siguin
menys greus: els problemes deis altres són també els nostres.
Aquests dies haureu pogut veure o viure les reclamacions que fan moltes persones
i entitats perqué les Administracions destinin el 0'7% deis seus pressupostos a la
cooperació internacional. Aquesta és una reivindicació que cal atendre, perquè és
una fórmula encertada per donar resposta a les demandes d'altres pobles.
Des de l'Ajuntament hi col.laborem, i per això tenim un programa que es diu
"Barcelona Solidària", que aplega els esforços municipals per ajudar les
organitzacions no governamentals i per col.laborar directament amb altres països.
Vosaltres també podeu col.laborar, perquè moltes d'aquests organitzacions
necessiten voluntaris que els ajudin. El voluntariat és imprescindible. Amb els
Jocs Olímpics tots vam veure la seva importáncia, però és necessari que la
societat segueixi comptant amb els voluntaris. Vull animar-vos a qué us
interesseu per ser voluntaris i col.laboreu amb aquelles entitats que treballen per
millorar les condicions d'altres països, o de les persones que a la nostra ciutat, a
la nostra societat, demanen una atenció especial.
La solidaritat no pot ser un concepte buit. I vosaltres podeu ajudar a omplir-lo
de contingut
El nostre futur és Europa, però ha de ser una Europa on s'expressin tots els seus
pobles amb veu pròpia i on es configuri un marc de relació i de solidaritat entre
els ciutadans; una Europa multiracial i multicultural, on les minories siguin
respectades i protegides; una Europa conscient de les seves necessitats però
també deis problemes d'altres indrets del món.
3
Precisament, aquesta mateixa setmana celebrarem una Conferència que té el
nom de "Europa Jove" i que aplegará representants d'entitats juvenils i
d'ajuntaments de tot el continent. S'hi parlará de tolerància i deis problemes deis
joves, i les conclusions que en surtin ben segur que ens ajudaran a tots plegats.
�b) El canvi de Barcelona.
La ciutat to rn a a a fr ontar amb entusiasme nous reptes, està engrescada en
consolidar les millores que hem aconseguit i segueix generant noves iniciatives.
Barcelona ha demostrat la seva capacitat de treballar amb imaginació i
fermesa, i ara està decidida a fer-se valer i a desenvolupar nous projectes
que permetin millorar la qualitat de vida i el benestar de tots els seus
ciutadans.
Els anys 90 van començar amb una crisi econòmica molt forta. Aquesta crisi ens
va afectar un any després dels Jocs Olímpics, en un moment que la ciutat havia
fet l'esforç més important. L'organització dels Jocs Olímpics va ser la gr an excusa
per dur a terme una transformació profunda de Barcelona en pocs anys, que
resolgués molts dels problemes i mancances que arrossegava la ciutat. Alguns
dels principals dèficits han estat superats, avui podem dir que Barcelona és una
de les ciutats amb més perspectives de futur.
La ciutat, per tant, ha fet front a la recessió perquè ha estat situada en una
millor posició de partida i ha refermat 1a seva presència en el món.
El 92 va justificar l'impuls que aquesta ciutat necessitava, que tots necessitàvem
per encarar el canvi de segle. Hem aconseguit obrir Barcelona al mar (gairebé 5
Km de platges i nous passeigs marítims), connectar tots els racons de la ciutat i
millorar el trànsit amb les rondes, tenir més instal.lacions esportives que cap altra
ciutat, tenir més places, parcs, jardins i espais públics que ningú, i tenir àrees
modernes de la ciutat on abans hi havia deixadesa i marginació.
Aquesta transformació ha posat les bases perquè Barcelona superés la crisi.
Una crisi que ara està arribant al final: tots els símptomes indiquen que la
recuperació és un fet.
En el cas de Barcelona, les últimes dades diuen que l'economia de la ciutat haurà
crescut, quan acabi aquest any, prop d'un 2'5 per cent, per sobre del 2 per cent
que creixerà l'economia espanyola. Aquest creixement tindrà lloc per segon any
consecutiu, la qual cosa demostra que B ar celona ha ressistit millor la recessió.
�Les previsions per al 1995 també indiquen que l'economia de Barcelona creixerà
encara Inés (es calcula que ho farà també en un 2'5%).
El fet que l'economia creixi vol dir que també baixarà l'atur. Aquest és el
problema més greu de la crisi, i cal superar-lo. Barcelona, per la seva millor
posició, ha tingut uns índexs d'atur más 'baixos que a la resta d'Espanya i més
propers a la mitjana europea, però cal esmerçar más esforços en aquest sentit.
c) La promoció de la ciutat, els preus i les loportunitats per als joves
Aquests esforços s'han de concentrar en la promoció de la ciutat com a centre
econòmic, industrial i de serveis, aprofitant les moltes possibilitats que tenim.
Aquestes possibilitats estan a la ciutat, pe/6 també a la seva área metropolitana.
Hem de comptar amb les noves infrastructures que hem creat, i tirar endavant els
nous projectes. Entre aquests projectes es ,troben el Pla del Delta del Llobregat, la
finalització de la reforma del Port i la seva ampliació, l'estació de la Sagrera, les
noves millores urbanístiques, la consolidació de la indústria i de sectors com els
serveis i les oficines, el comerç i la promoció de Barcelona en tots aquests
àmbits. Es tracta de fer de Barcelona una ciutat més competitiva.
Aquests conceptes econòmics poden semblar-vos una mica complicats i potser
una mica llunyans, però d'ells depenen moltes coses, també el vostre futur com a
ciutadans i com a persones que han de viure i treballar a la ciutat.
Segurament, també pensareu que Barcelona és ara una ciutat massa cara i
que costa trobar-hi oportunitats.
En els darrers anys, la ciutat -i el país- s'han encarit. S'han encara perquè valen
más, perquè ofereixen más, perquè són Inés atractives. Això té, però, els seus
efectes negatius, sobretot per als joves, i per als joves quan han de buscar un pis.
Durant els darrers anys els preus de l'habitatge han anat pujant. L'actuació
municipal, tant la que fa directament l'Ajuntament com en col.laboració amb
altres administracions, ha estat encaminada a posar más oferta al mercat per tal
de fer-los baixar, tot i que Barcelona é§ una ciutat molt densa i amb poc sòl
disponible. Això és el que hem fet i estem fent: fer el sòl més accessible amb les
rondes, fer un pla d'hotels, fer un pla de pàrquings.
�Ara els preus estan baixant, i en bona part gràcies a qué s'ha inventivat
l'increment de l'oferta i a qué s'han fet algunes operacions del que en diem
habitatge assequible. El que passa és que la legislació no está en les nostres
mans. Els grans plans d'habitatge estan en mans de la Generalitat. El más cert és
que els plans que han fet fins ara no han afavorit gaire la ciutat de Barcelona.
La llei d'arrendaments urbans, però, afavorirà l'habitatge de lloguer, que és la
fórmula que haurien d'utilitzar els joves mentre no estabilitzen la seva situació.
1 pel que fa a l'ocupació, está ciar que tróbar una bona feina no és fácil. Però el
problema de l'atur juvenil a Barcelona no es tan greu com ho era abans.
Tenint en compte que la vostra és una gentració nombrosa, tot i que cada vegada
en sou menys, heu de competir per un nombre limitat de llocs de treball
qualificats. Per?) jo confio que la millora de la situació económica de la ciutat
i els canvis que s'estan produint en el sistema educatiu contribuiran a
facilitar la vostra inserció gradual en el mercat laboral.
Aquesta inserció ja s'està veient afavorida per les noves modalitats de
contractació, que precisament serveixen I per iniciar determinats col.lectius de
joves en el món laboral. Aquestes mesures coincideixen amb la millora de la
situació económica.
Un bon sistema d'informació de les oportunitats que hi ha per als joves, com el
que posem al vostre servei des de l'Ajuntament, també és important en aquest
sentit. Cal utilitzar aquests serveis. És evident que la condició més important és
una bona formació, i ara les possibilitats que obre la reforma educativa i la
transformació deis estudis universitaris i de la formació professional afavoreixen
molt aquest aspecte. També cal, però, tenir en compte alternatives.
Per exemple, hi ha una possibilitat que s'utIlitza poc i que sol donar bons resultats:
em refereixo a l'autoocupació, a establir-se pel seu compte, pel vostre compte. La
ciutat ajuda els qui volen muntar petites empreses.
d. Els reptes de futur, el paper deis joves i el civisme
Aquesta és una idea important: la ciutat ajuda, té possibilitats i ofereix solucions.
�Molts diuen que a la gran ciutat tot són problemes, però el cert és que la majoria
de les persones viuen en ciutats. I si hi viuen és perquè a la ciutat és on es
troben más oportunitats, més oferta cultural i d'oci, més i millor de la
majoria de les coses que ens agraden i que volem. També hi ha problemes,
evidentment, però la ciutat té la capacitat de trobar solucions per a aquests
problemes. És important que ens fixem en els problemes que tenim, però també
en els que hem estat capaços d'anar solucionant.
El que cal és que la ciutat tingui una veritable capacitat de decisió i disposi
de recursos per treballa r. És per aixj que a Barcelona volem tenir una
Carta Municipal.
La ciutat té futur, i el futur de Barcelona és molt engrescador. En els últims
anys hem aconseguit una ciutat millor, i això ningú no ho discuteix. Hem de
seguir treballant-hi, per?) també hem de gaudir de la nostra ciutat. Gaudirne i respectar-la. De cara al futur més limmediat, tenim el desafiament -i la
gran oportunitat- de gaudir de la ciutat que hem transformat.
En aquests moments, els reptes de futur que la ciutat s'ha plantejat i que afecten
més la nostra vida de cada dia són, entre d'altres, els següents:
- Qualitat de vida: menys soroll, más espais verds i platges, més transport públic,
més carril bici, más i millor utilització deis serveis.
- Manteniment de la ciutat transformada.
- Més neteja: estem millor que no estáveni i millor que altres ciutats, però cal un
implicació més gran dels ciutadans.
i
- Més cultura: la cultura segueix sent unai de les nostres prioritats. Hem obert el
Centre de Cultura Contemporània de Barcelona a la Casa de la Caritat, ben aviat
inaugurarem el MACBA i algunes sales del MNAC, el Monestir de Pedralbes
acollirà noves col.leccions, el Liceu tornarà a ser un dels principals centres
d'òpera d'Europa, i l'Auditori serà un actiu centre musical.
Per fer possible tot això cal que les administracions i la societat treballem
conjuntament. La capitalitat cultural ens, ha d'ajudar a fer tot això possible i
vosaltres també. Perquè els joves sou l'actiu més important que tenim les ciutats i
els pobles i perqué la cultura ens fa más llhares.
�La cultura i el civisme són la base de la convivència i el factor principal
perquè la ciutat sigui un conjunt plural, en què la tolerància i el respecte
siguin els elements compartits per tothom.
Barcelona ha aconseguit millores molt importants; es pot dir que tenim més
urbanisme, però que ens falta més urbanitat. Els últims temps ens h an fet més
cívics i més conscients de les condicions necessàries per a la convivència, però,
precisament perquè hem millorat en molts aspectes, cal que ens esforcem en
aquest sentit. I esforçar-se vol dir defensar els drets que tots tenim, però
també assumir i comprometre's amb els deures que la ciutat i la societat
necessiten de cadascú de nosaltres.
Aquest és un repte de futur, i vosaltres heu de prendre la paraula per complir-lo.
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
09.01. Activitat de representació (com a Alcalde)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1982-1997
Description
An account of the resource
Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
4332
Title
A name given to the resource
Visita a l'institut de batxillerat "Doctor Puigvert"
Type
The nature or genre of the resource
Discurs
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Institut de Batxillerat doctor Puigvert, Barcelona
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Infraestructures
Globalització
Relacions Internacionals
Benestar Social
Competitivitat
Territoris
Acció política
Model social
Barcelona
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1994-12-14
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona.
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/1455/19951017d_00693.pdf
152640f5b84fc9425905635042e57a76
PDF Text
Text
Inici del cicle de conferències "Les Nacions Unides i nosaltres", organitzat per
l'Associació per a les Nacions Unides a Espanya amb motiu del 50è aniversari de
les Nacions Unides.
Intervenció de l'Excm. Sr. Pasqual Maragall:
"NACIONS UNIDES I CIUTATS UNIDES".
17 d'octubre de 1995
CCCI3
Voldria començar dient que no em sembla una anomalia que l'Associació per a
les Nacions Unides tingui la seu a Barcelona. Penso que és d'allò més natural. És
natural que la capital o la seu d'una organització que té un interès internacional,
que depassa les nostres fronteres, que té molt a veure amb els interessos dels
ciutadans de Barcelona, no hagi de ser necessàriament a la capital de l'Estat sinó
en una capital cultural com és Barcelona.
Com ha dit Josep Ramoneda, és cert i ben evident que la crisi de Bòsnia ha fet
molt mal a les Nacions Unides, però també és cert que, com diu l'adagi castellà,
"no hay mal que por bien no venga". El mal que s'ha fet a la imatge d'unes
organitzacions internacionals com la Unió Europea o les Nacions Unides, no és
més que una crisi d'esperança. La crisi prové de l'ansietat de la gent que sap que
es poden fer més coses de les que es fan a nivell internacional.
Si mirem de què està fet el món, veurem que no és un conjunt de nacions unides
sinó un conjunt de nacions desunides. Les Nacions Unides és un epifenomen d'un
món que busca una llum en una realitat de conflicte i d'enfrontament. I això és
així a nivell dels estats, de les ciutats i a nivell mundial.
El primer problema és que el món és un conjunt de nacions que són el fonament
del dret. La sobirania nacional és l'únic concepte que el dret positiu reconeix i que
el dret internacional pren corn a punt de p rtida. De cap realitat substantiva del
dret, llevat de la Declaració dels Drets Humns de les Nacions Unides, en deriven
drets. Tots els drets emanen de lleis aprovades en els parlaments nacionals.
Vaig ser a La Haia fa tres setmanes, amb motiu d'una reunió internacional
d'autoritats locals (IULA -International Unibn of Local Authorities-), on hi havia
molts representants de les autoritats local organitzats en seccions nacionals.
També hi era l'Alcalde de Sarajevo, Tarik IKupusovic, que em va demanar que
l'acompanyés al Tribunal de La Haia on es jútgen els crims de guerra.
ALCALDIA
f[e^a ts^aa d'Entrada
. ______._
_.__......._.___►
?
^4
5•
1.-151
�Vaig pensar que estaria ple. Que seria impossible d'entrar-hi atesa la possible
presència de la premsa internacional, dels interessats, dels refugiats i de tots els
observadors polítics. Però Kupusovic ema va dir que segurament no hi hauria
ningú. I així va ser efectivament.
Hi havia un modestíssim tribunal internacional format per quatre o cinc persones
venerables -un d'ells un xinès de noranta anys, que va ser el que va parlar amb
més potència de veu i ànim- que s'estaven davant d'un ciutadà serbi, d'uns trenta
anys -la muller i el fill del qual eren entre el públic- acusat d'una sèrie de crims.
Aquest pressumpte criminal va ser identificat per una dona bòsnia que sortia de
l'estació de tren de Frankfurt. La dona va dir que l'acusat estava en un camp de
depuració i to rt ura, on ella havia estat. El 'va denunciar a un policia alemany, el
policia el va detenir i el va dur a un jutge alemany que, al seu torn, el va trametre
a un tribunal que, finalment, el va enviar aljTribunal de La Haia.
El judici va començar amb el rebuig del Tribunal per part de la defensa en base a
l'argument següent: "vostès, per ser legals com a tribunal, necessiten d'una llei". I
els jutges van respondre dient-li: "vostè no creu que la Carta de les Nacions
Unides s'ha de respectar?". 1 el defensor deia: "s'ha de respectar, però no és pas
una llei aprovada en un Parlament". I aleshores el jutge xinès li va dir a l'advocat
defensor: "vostè no sap que hi ha una Carta de les Nacions Unides que ha creat el
Consell de Seguretat i que aquest, amb ple ús dels seus drets, ens ha creat a
nosaltres com a Tribunal, i que per tant nosaltres estem jutjant en virtud de llei ?
Què és pensa que és, sinó, la Ca rt a de les Nacions Unides?" I el defensor va
contestar: "un tractat".
I tenia raó. El fet que aquest tractat sigui ratificat per cadascuna de les nacions i
que per tant esdevingui llei en els seus territoris, no és més que una confirmació
de la limitació del que estem dient: s'ha de passar per la ratificació dels Senats
nacionals perquè aquella llei internacional deixi de ser una ficció i passi a ser llei
en el territori de cadascun dels països.
Heus aquí, dones, la crisi de les Nacions Unides i no pas la primera. Perquè ha
nascut la sospita que és possible una sobirania diferent de la sobirania nacional.
Aquest és el meu pensament en aquest moment. I no és només per la crisi de l'exIugoslàvia o pels fenomens que han ocorregut a Europa des de la caiguda del mur
de Berlín. Poc a poc ens estem anem adonant que existeix una realitat social, una
societat civil internacional interciutadana, interindividual i mundial.
Aquesta situació d'avui l'estem vivint des de la nostra ciutat i des de l'esperit de
les ciutats que Barcelona representa. A Barcelona s'ha creat Eurociutats, la
primera organització europea de ciutats grans, Barcelona presideix el Consell de
Municipis i Regions d'Europa i vice-presideix el Comitè de les Regions.
�Barcelona és coneixedora del secret de la vida que trascendeix els Estats perquè
la seva història és la d'un poble que ha tingut una cultura i una nacionalitat no
reconegudes com a Estat i, per tant, coneix la precarietat de les fórmules
imposades ï la realitat que hi ha, o que no lli ha, al darrera de les paraules.
Barcelona ha estat ciutat de trasvàs, de canvi, de contacte, d'immigració. Ciutat
port, ciutat porta, ben ubicada històricament. Iia patit moltes situacions greus
corn els bombardejos al segle XIX. És unaciutat que ha patit un setge i, per tant,
pot comprendre molt bé el que està passant a Sarajevo. Barcelona té la capacitat
d'interpretar amb modèstia, però amb ° una fermesa creixent, l'esperit de
ciutadania. Un esperit cons aquell que ens fa ser realment iguals, no en el terreny
de la Declaració dels Drets de l'Home, no en el terreny d'una filosofia més o
menys ingènua re specte la igualtat dels homes i les dones en néixer a tot arreu,
sinó corn a l'exercici d'un sentiment d'igualtat que s'ha de poder reflectir en els
actes de la vida quotidiana.
A Barcelona i a les ciutats amigues que comparteixen aquest esperit, està neixent
en el inón un nou esperit, que anomeno esperit de ciutadania. Aquest concepte
es comença a reflectir en el llenguatge polític.
Dues fórmules que acostumen a associar-se amb la idea de les Nacions Unides o
de l'existència d'una societat mundial i que poden servir d'exemple són, d'una
banda, la idea de l'aldea global i, de l'altra, el fet de pensar globalment i
actuar localment. Des de les ciutats estekn convençuts que l'aldea global serà
veritat quan el món sigui un món de ciutats ii de ciutadans.
Les ciutats estableixen, cada vegada més ,. relacions entre elles malgrat que la
diplomàcia estableix que aquestes s'han de produir a través de les ambaixades i
dels ministeris d'afers exteriors. És important respectar aquestes normes però és
ben evident que formalitzar l'allau de relacions entre ciutats és impossible de fer
amb la cotilla estreta del funcionament de les ambaixades i els seus sistemes de
comunicació. Es produeix una major interrelació entre la gent perquè els
transports són més senzills i eficients, perquè han caigut les barreres, com el mur
de Berlín, i perquè posar po rt es en aquest camp és pràcticament impossible. I
això els Estats ho saben.
La nostra experiència és la d'un món en creació de persones que s'interrelacionen
i que han de passar per la po rt a estreta de les relacions entre els Estats. I és així
perquè els Estats han representat allò més semblant a la racionalitat universal, és
a dir, la sobirania nacional. La democracia com a expressió volguda i no
imposada d'aquesta sobirania s'ha reflectit a través dels trossos del mapa mundial
que anomenem nacions.
3
�Si volem aconseguir un món de ciutats i ciutadans, l'haurem de construir evitant
generar unes pors, d'altra banda, lògiques i reaccions contràries. Cal comptar
sempre amb les nacions i estats, amb els nostres estats.
Barcelona va participar a la Conferència de Rio de 1992 i no s'ha perdut cap
conferència internacional en els darrers deu anys. També serà present a Istambul.
A Rio es discutia del medi ambient a nivell mundial i del desenvolupament sota
la premisa -que comença a ser sabiduria convencional- que el que s'ha de fer és
pensar globalment i actuar localment. Qüestió que critico perquè, en el fons, no
és més que la traducció xifrada, pràctica i concreta, de l'universalisme, de la bona
voluntat dels funcionaris internacionals que veuen clar que hi ha coses que s'han
de fer. Aquests funcionaris internacionals, el moviment de Nacions Unides en el
sentit més autèntic, pensa globalment, a pa rt ir de la Declaració dels Drets de
l'Home, a pa rt ir de l'universalisme, de coses que succeeixen realment i que les
nacions no poden abastar. 1 des d'aquest pensament universal diu a les nacions
que haurien de ser menys egoïstes i capaces d'adonar-se que hi ha qüestions que
les depassen atès que alguns dels efectes dPallò que produeixen van més enllà de
les seves fronteres i que, per tant, s'han de posar d'acord per autolimitar-se
conjuntament.
Aquest és l'esperit a partir del qual es creen aquestes grans trobades mundials,
com la Conferència de la Dona a Pequín. La intenció és arribar a un sector de la
realitat social ï humana que es troba una mica més enllà d'on som. I és amb
aquest sentit que cal recórrer al "pensem globalment, perquè globalment ens
entendrem i després apliquem-ho localment, a la realitat local".
Sumant reflexions locals podem arribar a un pensament global i aleshores
conve rt ir-lo en una acció alhora universal i local.
Els alcaldes dels estats membres de Nacions Unides tenen la impressió que els
seus parlaments fallen sovint. Però no per defecte sinó per excés. Falla l'objectiu
de les seves lleis per excés de bona voluntat i per ignorància de la realitat. Només
la realitat viscuda molt de prop dóna lloc a aquella acció que és realment sentida
per la gent com a resposta a les seves necessitats. Algú, d'això, en diria identitat.
Jo en diria proximitat. Altres en dirien nacionalitat. Altres, humanisme immediat.
En tot cas el pensament universal en qué ens haurem de basar per construir
una realitat mundial, una autèntica vilal global, haurà de ser un pensament
global que no oblidi cap de les particularitats a nivell local. Amb la suma de la
voluntat i de les experiències viscudes per les nacions petites i les cultures
petites hem de construir un pensament universal que sigui alguna cosa més que
un "universalisme vacu, estéril".
bona
4
�Tornant a Rio, allà uns funcionaris internacionals van organitzar una reunió per
tractar del medi ambient del creixement econòmic. A les ciutats que hi van
participar se'ls va plantejar el primer problema a l'hora de definir el seu paper i
en qualitat de què hi assistien.
Finalment, agrupades com a Grup dels 4 -associació la International Union of
Local Authorities (IULA), la Federació Mundial de Ciutats Unides (FMCU),
Metrópolis i Summit- les ciutats van exposar el seu punt de vista respecte les
qüestions que es van tractar a la reunió oficial.
La participació de les ciutats en les reunions internacionals de Nacions Unides és
una qüestió que es va plantejar al secretari general de Nacions Unides, Butros
Butros-Ghali, quan es va començar a preparar la I Assemblea Mundial de Ciutats
Unides, que se celebrarà a Istambul el maig de 1996.
Butros-Ghali ens va preguntar engualitat de què volíem participar-hi. I les ciutats
li vam dir que corn a ciutats per tal d'explicar les nostres experiències. ButrosGhali ens va dir que les ciutats, en tant que formen part de les nacions membres
de Nacions Unides, ens hauríem d'adreçar als nostres respectius governs per
sol . licitar de formar part de la seva delegàció per participar en les reunions de
Nacions Unides com Habitat II.
Això no obstant, Butros-Ghali va suggerir que les ciutats podrien pa rticipar
agrupades com a ONGs. Nosaltres creiem que les ciutats no són ni una g
minúscula, ni una NG, ni una G -sobirarjia nacional-. Sinó que som governs
petits, governs de ciutat que volem apo rtar l' a visió dels ciutadans en aquest tipus
de reunions. Butros-Ghali s'ho va escoltar amb molt d'interès i a partir d'aquí
n'han sortit dues coses:
1. Que Habitat II s'enfoqui de manera difetient i compti amb l'aportació del Grup
dels 4.
2. La celebració, simultàniament, de la la. Assemblea Mundial de Ciutats i
Autoritats Locals: Ciutats Unides.
Les ciutats han proposat a Boutros-Ghali que corn a secretari general de Nacions
Unides reuneixi les nacions i les ciutats. I 4ixí serà a Istambul on s'establiran les
bases per a la fusió de les organitzacions internacionals de ciutats.
s
La il . lusió de Barcelona seria que 1'anyk 1996 es produís aquesta primera
coincidència i que en els futurs congressos de IULA i de la FMCU, que se
celebraran el 97 i el 98 respectivament, s'arribi a la decisió de desaparèixer per
5
�fusionar-nos en una altra organització de _ciutats del món. Si això es produís les
ciutats estaríem en condicions de poder anar a una organització permanent de les
ciutats unides al costat o sota l'esperit de Nacions Unides.
Aquesta és la línia que estem seguint des de Barcelona gràcies a la dedicació
d'algunes persones, com en Jordi Borja.
Des de Barcelona creiem que Nacions Unides està en una crisi d'esperança. Que
aquesta crisi d'esperança és tant o més sentida com més gran és la convicció que
el millor encara ha de venir.
A finals dels anys 50 i principis dels 60 es produeix la con fl uència entre
l'existència a Roma d'un Papa diferent, Joan XXIII, d'un president deis Estats
Units diferent, John Kennedy i, a la Unió Soviètica, d'un secretari general del
Partit Comunista, Krushov, Va ser un moment en què semblava que hi havia la
possibilitat de superar la guerra freda i les divisions que s'havien produït a tot el
món per la 1 a. i 2a. Guerra Mundial.
a
Això va durar poc. Era un estat d'esperit que anava lligat a una colla de persones i
de moments històrics i manifestacions viscudes en aquesta ciutat i en d'altres de
forma similar (París 68). Una persona molt lligada a totes aquestes esperances va
ser Alfonso Comín. Semblava que calia militar en aquesta línia d'anar acostant
aquests moviments de pensament i d'idees i d'interessos que històricament
s'havien enfrontat i que en aquell moment semblaven convergir.
Però ens hem trobat que anys després gairebé cap de les esperances que s'han
viscut d'una forma profunda acaben essent .veritat.
I ara, altra vegada, tornem a tenir l'esperança que aquest cop sigui veritat. No és
gens decebedor, en aquest sentit, sinó tot el contrari. En el discurs que va fer el
Papa Joan Pau II, un Papa que prové d'un país a l'altra banda del mur de Berlín,
del fred, de l'opressió nacional i de la negació de les llibertats, a les Nacions
Unides fa dues setmanes va dir: amb la caiguda del mur de Berlín ha aparegut un
moviment imparable de nacionalitats oprimides, que volen ser reconegudes com a
tals nacions. I que aquest nacionalisme ha de tenir entrada al món, i el món ha de
deixar entrar totes aquestes nacions que gairebé per mandra, per desconeixement,
es resisteix a reconèixer.
El Papa va dir també que a aquestes nacions els hem de dir que no facin l'equació
"tota nació = tot estat", perquè sinó el món¡ no podria avançar cap a l'objectiu que
tots volem. Hi ha confederació, hi ha federalisme, hi ha autonomies, hi ha moltes
maneres diferents com per satisfer les aspiracions nacionals d'aquests països i
com per no haver de provocar nous esclats ï nous drames com els que estem
vivint.
�A molta gent li semblarà sorprenent que pugui ser una persona que representa una
religió que vagi a les Nacions Unides i digui un missatge que probablement
s'esperava d'altres fonts. Però és així i no deixa de ser veritat que les religions, en
el món en què vivim, estan jugant un paper molt impo rt ant.
El drama de Sarajevo té molt a veure amb aquesta qüestió. Perquè Sarajevo,
ciutat amb ressonàncies de tota mena, històriques, de la 1 a. Guerra Mundial, té
una característica que jo crec que la fa enormement important per a totes les
altres ciutats: és el punt del món on s'han enfrontat històricament orient i
occident. És allà on parteixen les aigües: cap a Bizanci o cap a Roma. I en
aquesta mena de rovell de l'ou o melic del món hi ha com un remolí on s'han
enfonsat moltes naus i on s'han creat moltes guerres. I uns i altres hem anat creant
els nostres guerrers. Hem fet dels serbis els defensors d'una certa ortodòxia, per
una banda, i dels croates els defensors d'una altra ortodòxia, per una altra banda:
l'oriental i l'occidental, la catòlica i la de liizanci. Aquesta gent, doncs, s'ha estat
barallant sempre per nosaltres i per Bizanci i han après a guerrejar com ningú. I
ho fan molt bé. I encara que és dramàtic 4s el que Europa els ha ensenyat a fer
durant segles. I, evidentment, cada vegada que la situació a Europa es
descomprimeix i hi ha la possibilitat d'autoafirmar-se els uns sobre els altres amb
més arrogància, això acaba com ha acabát ara: amb una violentíssima guerra
entre germans, absolutament bíblica, de gent que són iguals, que parlen el mateix
idioma -el serbocroata-, que no són ètnicament diferents encara que només
l'accent és una mica diferent, però no pas més que el que hi ha entre Torroella de
Montgrí i el camp de Tarragona o la conca de Barberà.
El que passa és que Zagreb és una ciutat en la qual, quan arribem, el prospecte
que ens donen a l'avió ens diu: Croàci4, país format per un 85% de gent
ètnicament croata, i un 75,6% de catòlics romans. I, efectivament, Zagreb és una
ciutat catòlica 100% en la imagineria.
Durant la commemoració dels 1000 dies de setge de Sarajevo el mes de gener
passat es van produir quatre cerimònies religioses simultànies. El visitant podia
anar a la sinagoga, a la mesquita, a la catedral catòlica o a l'església o rt odoxa.
Veient allò es constata que aquesta ciutat està feta per no guanyar cap guerra
perquè només aquelles nacions que tenen Déu al darrera poden guerrejar
efectivament. Ho hem viscut fa molt poe amb la guerra del Golf Hem vist
Saddam Hussein, que és un persona que stha declarat no precisament corn una
persona de grans creences religioses, crida] als seus súbdits a guerrejar en nom
del seu Déu, i a guanyar-se el cel probable m ent. 1 hem vist el mateix dia, a la nit,
com el president dels Estats Units deia que els seus exèrcits al desert po rt en al
braç la força del Déu cristià. Quan un arriba a Sarajevo un té la impressió que
aquesta guerra allà no la poden fer perquè, entre d'altres raons, no tenen un Déu
sinó que en tenen quatre que han estat i són respectats.
7
�Tinc l'esperança que Sarajevo se salvi. Per Europa, per Barcelona i per totes les
ciutats com la nostra. Si aquesta ciutat no se salva ho tenim tot perdut. Perquè si
Sarajevo és perdés hauríem de reconèixer que la força intrínseca de maldat que
portem a dins ha tornat a vèncer a la nostra força de bondat, també intrínseca.
Afortunadament, Sarajevo es refarà. I a més amb una rapidesa que molta gent no
s'imagina. Però encara hi ha setge. Tenen llum, aigua gas i telèfon, encara que
sovint és impossible trucar-hi. I això que ells tenen el número de Barcelona per
poder comunicar sempre, de set xifres. Tenen l'aigua que tenien el mes de gener:
dues hores al dia aproximadament. No hi ha prou electricitat com per fer pujar
l'aigua als pisos alts. Gas n'hi ha perquè els russos han obert l'aixeta perquè els
bosnis han promés que pagaran els 20 milions de dòlars que costa un hivern. Però
és clar, tota la ciutat és plena de regates, de forats, tallats amb tubs de gas que no
són autoritzats. Els primers t re s dies de gas hi ha hagut 100 ferits a causa de les
explosions. És, per tant, una ciutat assetjada i ells ho diuen: des dels turons ens
estan mirant_i ara no disparen per la reacció que puguin tenir les_Nacions Unides.
Però encara no és una ciutat lliure. Jo dic que ho serà. 1 el dia que ho sigui serà de
manera ràpida, perquè malgrat tots els sofriments i les mancances, és una ciutat
culta, preparada i cívica.
Nosaltres els ajudarem. En aquesta doble funció que està fent la ciutat de
Barcelona, d'una banda, ajudar Sarajevo. i de l'altra, perdre hores a Europa on es
discuteixen i es prenen les decisions sobre aquesta qüestió. És aquest pensament
global on nosaltres volem ser, des del nostre localisme.
Aquests són els dos camins internacionals de Barcelona, i de moltes altres ciutats.
Nosaltres creiem que podem, no sé si ajudar, però en tot cas acompanyar les
Nacions Unides en la superació de la seva crisi, que des del meu punt de vista
serà una crisi enormement creativa. La gent se n'ha adonat que necessita les
Nacions Unides per aconseguir el més elemental i el més factible. Es comença a
parlar altra vegada del Banc Mundial, però del de debò, no el que finalment va
ser: un fons on es posaven i treien diners. Un banc que pugui crear diners i
deixar-los a aquells que els necessiten. Hi ha cada vegada més fons internacionals
per evitar crisis monetàries.
Això dependrà que Europa sigui capaç d'unir-se ella mateixa i de jugar en el món
el paper que ha estat fent falta que jugués durant molt de temps. Però també és
ben evident que, encara que sigui amb moltíssimes dificultats, el món s'està
acostant a un moment en què l'horitzó d'una vila global apareix com a més
possible. En aquesta vila global, Barcelona serà un puntet. Hi va haver una
8
�exposició meravellosa aquí al CCCB, "Del globus al satèl.lit", on es veien totes
les visions imaginables des del firmament: i no era més que un món de ciutats
vistes des del satèl.lit, cadascuna amb la seva potència, amb la seva llum.
Moltes gràcies a tots.
9
��17/10 '95 19:30
$93 402 75 32
9i0,UaM UtoictiA
,a
GABINET ALCALDIA
11002/0 0z
cplatl uwaeD
IS Oul Gi."4"`
ák}p o l g5
- Proposta d'intervenció:
NACIONS UNIDES 1 CIUTATS UNIDES
LA CELEBRACIÓ DEL 50È ANIVERSARI DE NACIONS UNIDES C >`
HA PERMÈS OBRIR UN DEBAT SOBRE QUIN HA DE SER EL "
PAPER D'AQUESTA ORGANITZACIÓ EN UN FUTUR I EN QUINS
TERMES ES POT PROPOSAR UNA REFORMA.
L'EVOLUCIÓ DE LA SITUACI( INTERNACIONAL EN ELS
ANYS HA FET QUE LES CIUTATS ES PLANTEGIN EL -DARES
SEU PAPER EN EL NOU SISTEMA GLOBAL . UN SISTEMA QUE
TENDEIX A LA DISSOLUCIÓ GRADUAL DELS GRANS BLOCS
POLÍTICO- MILITARS I A LA GLOBALITZACIÓ DE L'ECONOMIA A
NIVELL MUNDIAL.
EN AQUEST CONTEXT, EL PODER LOCAL S'ORIENTA A DOS
NIVELLS SOBRE ELS QUALS ELS 1FARÈ UNA REFLEXIÓ.
1.- EN EL PLA INTERNACIONAL
2.- EN EL REFORÇAMENT DC L'AUTONOMIA LOCAL
-
D'UNA BANDA, EN EL PLA INTERNACIONAL, LES CIUTATS
ENS POSICIONEM COM A ACTtORS DE LES RELACIONS
INTERNACIONALS AL COSTAT DELS ESTATS I DE LES
ORGANITZACIONS INTERNACIONALS . ES PRODUEIX UN
RECONEIXEMENT DELS PODERS LOCALS I REGIONALS, DEL
PODER URBA, COM A PARTICIPANTS PÚBLICS ACTIUS EN
L'ESFERA INTERNACIONAL . AQUEST RECONEIXEMENT
�AFECTA EL DESENVOLUPAMENT DE LA RELACIÓ ENTRE
AQUESTS PODERS I LA SEVA HARMONITZACIÓ AMB ELS
DIFERENTS ACTORS QUE CONFORMEN L'ARENA
INTERNACIONAL (SISTEMA DE NACIONS UNIDES, ENTRE
D'ALTRES).
ELS GOVERNS NACIONALS HAN D'ADMETRE ELS PODERS
LOCALS I REGIONALS EN LES ORGANITZACIONS
EXCLUSIVAMENT
ARA
FINS
INTERNACIONALS
INTERGOVERNAMENTALS.
AMB AQUESTA FINALITAT QUE S'HA POSAT EN MARXA
DES DE FA UN TEMPS EL MOVIMENT DE CIUTATS I PODERS
LOCALS CONSIDERAT PER NOSALTRES COM UN GRAN
REPTE PERÒ TAMBÉ COM UNA GRAN OPORTUNITAT .
L'OBJECTIU PRINCIPAL ÉS FER QUE LES CIUTATS SIGUIN
VISTES COM A PARTICIPANTS ACTIUS A NIVELL
INTERNACIONAL, RESPONENT NO NOMÉS ALS PROBLEMES
DE LES CIUTATS (COM ELS TRANSPORTS URBANS, MEDI
AMBIENT, SERVEIS MUNICIPALS, ENTRE D'ALTRES) SINÓ QUE
TAMBÉ S'INVOLUCRIN EN ELS PROCESSOS QUE ELS CAUSEN
(PROBLEMES ECONÒMICS, pEMOGRÀFICS 7 CULTURALS,
ÈTNICS).
ÉS
EL REPTE CONSISTEIX EN DESENVOLUPAR LA CAPACITAT
D'INVOLUCRAR-SE EN ELS PROCESSOS RESULTANTS DE LA
GLOBALITZACIÓ I ADAPTAR-SE A AQUESTES NOVES
RESPONSABILITATS.
�LES CIUTATS, EN TANT QUÉ FORMEN PART D'AQUEST
PROCÉS DE GLOBALITZACIÓ DE L'ECONOMIA ENTREN EN
COMPETÈNCIA ENTRE ELLES . AIXÓ IMPLICA LA MILLORA DE
LA SEVA COMPETITIVITAT . ISARCELONA HO HA FET AMB
UNA MILLOR ENTESA I COOPERACIÓ ENTRE ELS AGENTS
PÜBLICS I PRIVATS QUE FORMEN LA CIUTAT.
PERO ES PRODUEIX TAMBÉ UN INCREMENT DE
L'INTERCANVI I DE LES RELACIONS DE COOPERACIÓ ENTRE
ELLES . A MÉS ES COMPLEMENTEN ENTRE ELLES.
BARCELONA ÉS, EN AQUEST SENTIT, UN BON EXEMPLE .
EXPORTANT EL SEU MODEL ESTRATÈGIC DE
DESENVOLUPAMENT, LA SEVA EXPERIÈNCIA EN LA GESTIÓ
LOCAL I SERVEIS MUNICIPALS.
PER SOTA -O AL COSTAT- PAPER DELS ESTATS, LES
CIUTATS PODEM CONTRIBUIR1 ACTIVAMENT, DES DE LA
NOSTRA EXPERIÈNCIA DE CIUTATS AMB PROBLEMES
COMUNS, A LA COOPERACK5 . ÉS AMB AQUESTA FINALITAT
QUE LES CIUTATS S'UNEIXEN EN EL QUE PODEM ANOMENAR
"XARXES DE SEGURETAT", INTEGRADES PER PODERS SUB(
ESTATALS, QUE REFORCEN I ASSEGUREN UNS LLIGAMS QUE
IMPULSEN LA PAU I LA SEGURETAT.
BARCELONA VA CREAR EL MES DE MARÇ PASSAT UNA
XARXA D'AQUEST TIPUS EN LA, CONFERÈNCIA DE CIUTATS
DEL MEDITERRANI.
�EN AQUELLA OCASIÓ, EL SEPRETARI GENERAL DE LES
NACIONS UNIDES, BOUTROS BOUTROS GHALI ENS VA
ADREÇAR UNES PARAULES QUE S'ADEIEN PERFECTAMENT
AMB L'ESPERIT QUE VAM DONAR A LA CONFERÈNCIA: LES
CIUTATS COM ELS LLOCS QUE PODEN IMPULSAR MILLOR LA
DIVERSITAT I EL DIÀLEG, I FE/ FRONT A L'EXCLUSIÓ I EL
PREJUDICI.
DES DE LES CIUTATS VOLEM FER UNA CRIDA A LA
RECUPERACIÓ DEL MODEL CON!VIVENCIAL I A LA UTILITZACIÓ
DEL DIÀLEG EN LA RESOLUCIÓDELS CONFLICTES QUE ENS
AFECTEN ACTUALMENT . ÉS PRECISAMENT AMB AQUESTA
VOLUNTAT QUE BARCELONA ESTÀ LIDERANT DES DEL 1992
UN PROJECTE D'AJUDA I RECONSTRUCCIÓ DE LES CIUTATS
BÒSNIES 1, ESPECIALMENT, DE SARAJEVO.
QUAN BARCELONA AJUDA SARAJEVO, LA CIUTAT RECONEIX
ELS VALORS D'AQUESTA CIUTAt OLÍMPICA QUE VA SER -i HO
TORNARÀ A SER- MODEL DE TOLERÀNCIA, DE CONVIVÈNCIA.
1 ÉS, PRECISAMENT EN AQUEST ANY INTERNACIONAL DE LA
TOLERÀNCIA, QUE HEM D'ADMIRAR I PRENDRE MODEL D'UN
SARAJEVO ON ELS CIUTADANS ACUDEIXEN A LES ESGLÉSIES
CATÒLIQUES, A LES ORTODOXES, A LES MESQUITES I A LES
SINAGOGUES . VOL DIR UNA CIPTAT ON ELS ASSETJATS NO
SÓN MUSULMANS, SINÓ CIUTADANS DE SARAJEVO, DE
DIVERSES RELIGIONS.
NOSALTRES VOLEM COL-LABORAR ACTIVAMENT EN LA
RECONSTRUCCIÓ D'UNA CIUTAT QUE ÉS UN SÍMBOL DE LA
�RIQUESA DE LA DIVERSITAT . SÓN AQUESTS ELS VALORS
QUE VOLEM DEFENSAR I FER NOSTRES . PER AIX(5 HEM
ADQUIRIT UN FERM COMPROMÍt PERQUÈ TORNI A SER UNA
CIUTAT LLIURE I OBERTA I NO DEIXI DE SER UNA CIUTAT
MULTIÈTNICA.
LA VOCACIÓ INTERNACIONAL DE BARCELONA, HA FET
POSSIBLE QUE AVUI LA CIUTAT PARTICIPI NO NOMÉS EN
XARXES EUROPEES DE CIUTATS SIN() TAMBÉ EN MÚLTIPLES
ORGANITZACIONS INTERNACIONALS . BARCELONA
COLLABORA EN ELS TREBA4S PREPARATORIS DE LA
CONFERÈNCIA HABITAT II I L'ASSEMBLEA MUNDIAL DE
CIUTATS I AUTORITATS LOCALS : . BARCELONA FOU PIONERA
EN LA CREACIÓ DE XARXES DE ÇIUTATS DE DIFERENT ABAST
GEOGRÀFIC: EUROCIUTATS (1989) A EUROPA, EL CIDEU A
L'AMÈRICA LLATINA (1992) I LA' CONFERÈNCIA DE CIUTATS
MEDITERRÁNIES (1995).
DES DE LES CIUTATS, DEFENSEM AMB INSISTÈNCIA LA
PARTICIPACIÓ DELS ALCALDES I DE LES ORGANITZACIONS
INTERNACIONALS DE CIUTATS 'EN LES CONFERÈNCIES DE
LES NACIONS UNIDES AIXÍ I COM EN ELS FÒRUMS
ESPECIALITZATS (ALCALDES EN DEFENSA DE LA INFANCIA,
CIUTATS EDUCADORES...) I EN AQUELLS ORGANISMES QUE
CORRESPONGUIN A LES SEVES COMPETÈNCIES I ALS SEUS
OBJECTIUS.
LA CONFERÈNCIA DE RÍO 92 VA SER EL PRECEDENT QUE VA
PERMETRE, PER PRIMERA VEGADA, UNA PRESÈNCIA
�CONJUNTA, PER BÉ QUE MOLT DISCRETA, DE LES
ORGANITZACIONS MUNDIALS DE CIUTATS I AUTORITATS
LOCALS . ESTEM TREBALLANT PERQUÈ AQUESTA ACTUACIÓ
CONJUNTA NO SIGUI UNA EXCEPCIÓ SINÓ QUE SIGUI UN
TREBALL COORDINAT.
ES VA CREAR AMB AQUESTA FINALITAT, I PER GESTIONAR EL
SEGUIMENT POST-RÍO 92 I DE L'AGENDA 21, EL GRUP DELS 4.
AQUEST GRUP TÉ LA VIRTUT DE REUNIR LES DUES
ORGANITZACIONS DE CIUTATS AMB MÉS VOCACIÓ
UNIVERSALISTA, LA FEDERACIÓ MUNDIAL DE CIUTATS
UNIDES (FMCU) I LA UNIÓ INTERNACIONAL D'AUTORITATS
LOCALS (IULA), I LES DUES ORGANITZACIONS MÉS
SIGNIFICATIVES DE LES GRANS CIUTATS, METRÒPOLIS I
SUMMIT.
EL GRUP DELS 4 VOL IMPULSAR LA CONSTITUCIÓ, SOTA EL
PARAIGUA DE NACIONS UNIDES, DE L'ASSEMBLEA DE LES
CIUTATS UNIDES DURANT LA CONFERÈNCIA HABITAT II QUE
SE CELEBRARÀ A ISTAMBUL EL JUNY DEL 1996.
LA CONSTITUCIÓ DE L'ASSEMBLEA MUNDIAL DE CIUTATS,
QUE TINDRÀ LLOC DE FORMA PARAL-LELA A LA
CONFERÈNCIA HABITAT II, HA DE PERMETRE D'INICIAR UN
NOU PERÍODE EN LA VIDA INTERNACIONAL QUE SUPOSI EL
RECONEIXEMENT DELS GOVERNS I LA PARTICIPACIÓ DE LES
CIUTATS UNIDES A TRAVÉS DE LA SEVA ASSEMBLEA
PERMANENT EN EL SISTEMA De LES NACIONS UNIDES . HE
TINGUT OCASIÓ DE COMENTAR AQUEST EXTREM AMB
�BOUTROS GHALI, QUI VALORA POSITIVAMENT AQUEST
PROJECTE.
AQUESTA ASSEMBLEA, DESTINADA A CONVERTIR-SE EN UNA
ESTRUCTURA PERMANENT DE COORDINACIÓ I DE
REPRESENTACIÓ DE LES ORGANITZACIONS DE CIUTATS,
AFAVORIRÁ LA PROGRESSIVA UNIFICACIÓ DE LES
ORGANITZACIONS MUNDIAL$ QUE COMPARTEIXEN
OBJECTIUS I ASSOCIATS COM SON LES JA MENCIONADES
FEDERACIÓ MUNDIAL DE CIUTAS UNIDES (FMCU) I LA UNIÓ
INTERNACIONAL D'AUTORITATS LOCALS (IULA), PRESIDIDES
AVUI PELS ALCALDES DE LISBOA I SANTIAGO DE CHILE, ELS
BONS AMICS JORGE SAMPAIO I JAIME RAVINET.
LES CIUTATS HEM PLANTEJAT FEITERADAMENT A BOUTROS
GHALI QUE CAL TROBAR UNA POSICIÓ RELLEVANT PER A LES
CIUTATS A NIVELL MUNDIAL ATÈS QUE NACIONS UNIDES NO
ÉS UN GOVERN MUNDIAL, SINÒ UNA REUNIÓ DE NACIONS
QUE NOMÉS POT RECONÉ1XER COM A SUBJECTES
INTERNACIONALS LES NACION1 O LES ONGS . ARA QUE
CELEBREM EL 50È ANIVERSAF11 DE NACIONS UNIDES CAL
TROBAR UNA DEFINICIÓ PER AQUELLS GOVERNS AMB "G"
MINÚSCULA, ELS GOVERNS LOCALS 1 REGIONALS I LES
NACIONALITAT SENSE ESTAT. LES CIUTATS VOLEM
CONTRIBUIR A LA CREACIÓ D'UNA VOLUNTAT
INTERNACIONAL QUE ES FORMI A PARTIR DE LES
APORTACIONS DELS ESTATS I DELS INDIVIDUS ASSOCIATS
AMB OBJECTIUS DE CARÁCTER VOLUNTARI PERO TAMBÉ A
PARTIR DE LES CIUTATS.
�LES CIUTATS SÓN GOVERNS PERO NO SÓN ESTATS, NO
TENEN EXÈRCITS, NO TENEN FRONTERES, NO FAN QÜESTIÓ
DE LES SEVES BANDERES, EL SEU IDIOMA ÉS IMPORTANT
PERÒ CONVIU AMB ELS IDIOMES DELS IMMIGRANTS, SÓN LA
PREFIGURACIÓ DE LA IDEA D EI LA VILA GLOBAL. UNA VILA
GLOBAL QUE SEGUEIX EL PRINCIPI DE PENSAR GLOBALMENT
I ACTUAR LOCALMENT, ENCARA QUE JO PROPOSO QUE
POTSER SERIA BO PRIMER PENSAR LOCALMENT, DESPRÉS
GLOBALMENT I ACTUAR EN AMBDÓS ÀMBITS LOCAL I
GLOBAL.
COM ELS HE DIT AL COMENÇAMENT EL PODER LOCAL
TAMBÉ S'ORIENTA EN UN ALTRE NIVELL:
EL REFORCAMENT DE L'AUTONOMIA LOCAL, IMPULSADA
PER LA DESCENTRALITZACIÓ 1 DE L'ESTAT, AMB MAJORS
RESPONSABILITATS I RECURSOS PER ALS PODERS LOCALS.
-
3
EN ELS PODERS TERRITORIALS I A LES CIUTATS, Hl HA
PROBLEMES QUE TENEN NOMS I COGNOMS I S'APRECIEN, A CAP
E VI
SI
, EN EL PAISATGE HUMÀ SÓN PROBLEMES
QUE EXIGEIXEN UNA SENSIBILITAT DIRECTA QUE NOMÉS
NEIX DEL CONTACTE QUOTIDIÀ.;
f
b
C
LLUITANT PERQUÈ EL SISTEMA POLÍTIC SIG MÉS
TRANSPARENT A LES PERSOÑES I MÉS TERRITORIAL ES
PODEN RESOLDRE EN BONA MESURA.
�EL MUNICIPALISME ÉS LA MILLOR APOSTA PER GARANTIR
LA PROXIMITAT ENTRE CIUTADANS I ADMINISTRACIÓ. ÉS A
DIR, GOVERNANT DES DE LA PROXIMITAT COM A VIA
D'EFICÀCIA I DE RENOVACIÓ DEMOCRÁTICA.
LES CIUTATS, LLOCS DEL DINAMISME ECONÓMIC I DE LA
TRANSMISSIÓ DEL CONEIXEMENfr, HAN DE JUGAR UN PAPER
CAPDAVANTER EN LA CREACIÓ D'UNA NOVA VOLUNTAT
INTERNACIONAL . LA CAPACITAT D'INTEGRACIÓ, LA
DENSITAT DE LES RELACIONSI HUMANES, LA DIVERSITAT,
L'ENORME CAPACITAT D'INTERCANVI SÓN ELS ACTIUS AMB
QUÉ ENS COMPROMETEM A TRIEBALLAR, AMB VEU PRÒPIA,
EN ELS ESFORÇOS QUE ELS ESTATS DESTINEN A FAVOR DE
LA PAU, LA LLIBERTAT, LA SEGURETAT I LA TOLERANCIA.
LES CIUTATS QUE NO TENEN EL PODER QUE TENEN LES
NACIONS, POSSEEIXEN, EN CANVI, UNES CAPACITATS QUE
ELS ESTATS NO TENEN. EL 1 PODERS LOCALS PODEN
IDENTIFICAR I RESOLDRE MOLTES DE LES NECESSITATS I
PROBLEMES DELS CIUTADANS el LES CIUTATS SÓN I HAN DE
SER UN LLOC D'INNOVACIÓ POLÍTICA, EL MARC EVIDENT
,
PER L'EXERCICI DIARI DE LA DEMOCRÀCIA.
L'ASPIRACIÓ D'ESTABLIR UN INITERLOCUTOR DE LES
CIUTATS I ELS PODERS LOCALS AMB ELS ORGANISMES DE
NACIONS UNIDES ES RESUMEIX IN EL LEMA CIUTATS UNIDES
AL COSTAT DE NACIONS
�UN MÓN DE CIUTATS, UNA VILA GLOBAL, HA DE SER LA
NOSTRA CONTRIBUCIÓ A LA TRANSFORMACIÓ DEL ROL DE
LES NACIONS UNIDES EN LA NOVA SOCIETAT
INTERNACIONAL . UNES NACIONS UNIDES QUE TENEN AL
SEU DARRERA UNA HISTÒRIA D CINQUANTA ANYS, PERÒ DE
LES QUALS CAL ESPERAR ENCARA UN MAJOR
PROTAGONISME EN L'ESCENA MUNDIAL.
MOLTES GRÀCIES.
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
09.01. Activitat de representació (com a Alcalde)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1982-1997
Description
An account of the resource
Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
4361
Title
A name given to the resource
Nacions unides i ciutats unides
Type
The nature or genre of the resource
Conferència
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB)
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Relacions Internacionals
Societat
Globalització
Acció política
Nacions Unides
Barcelona
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1995-10-17
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona.
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/1517/19970424d_00759.pdf
2de7ff9618ee2614208c2d33746f6f74
PDF Text
Text
Ajuntament
44
de Barcelona
Gabinet de VASealdia
PARAULES EXCM. SR. ALCALDE A L'ACTE
D'INAUGURACIÓ DE LA "CONFERÈNCIA SOBRE LA
CARTA EUROPEA D'AUTONOMIA LOCAL"
SALÓ DE CENT. DIJOUS, 24 D'ABRIL DE 1997.
REPRESENTANTS I AUTORITATS EUROPEUS ESTATALS,
AUTONÒMICS I LOCALS, MEMBFdES DEL TRIBUNAL SUPREM,
DEL CONSELL DEL PODER JUDICIAL, ESTIMATS AMICS:
EL MES DE JUNY PROPER, QUAN SE CELEBRI EL CONSELL
DE MINISTRES QUE TANCARÀ LA PRESIDÈNCIA HOLANDESA
DE LA UNIÓ EUROPEA -I COMENÇO PARLANT D'AIXÒ PERQUÈ
SÉ QUE AIXÒ TINDRÀ UN IMPACTE NO NOMÉS EN LA UNIÓ
SINÓ EN L'EUROPA MÉS GRAN TAMBÉ EN L'EUROPA DEL
CONSELL- QUAN ES POSI LA RÚBRICA A LA CONFERÈNCIA
INTERGOVERNAMENTAL PER A LA REVISIÓ DEL TRACTAT DE
MAASTRICHT, EUROPA S'HAIORÀ DOTAT DEL MARC
NORMATIU QUE REGIRÀ EL PROCÉS D'UNIFICACIÓ POLÍTICA
MONETÀRIA.
A DOS MESOS VISTA, ENS TROBEM ARA EN UN MOMENT
CLAU AL QUAL HAN FET REFERÈNCIA TOTS ELS
REPRESENTANTS I TOTES LES AUTORITATS QUE M'HAN
PRECEDIT EN L'ÚS DE LA PARAULA. UN MOMENT EN QUÈ
TOTES LES APORTACIONS SÓN FONAMENTALS, PERÒ EN EL
QUAL LA VEU DEL MÓN LOCAL ÉS TAMBÉ FONAMENTAL.
1
CARTEUR.PMM
�Ajuntament •
de Barcelona
Gabinet de l'Alcatdia
I AQUESTA VEU ÉS CLARA: LA VIABILITAT I VIRTUALITAT
D'EUROPA DEPÈN -SEGONS VEIEM NOSALTRES- DE LA
CAPACITAT PER CONSTRUIR UNA EUROPA PROPERA. UNA
EUROPA VERITABLEMENT PROPERA VOL DIR UNA EUROPA
EFECTIVA POLÍTICAMENT I ADMINISTRATIVAMENT, PERÒ
TAMBÉ I MOLT ESPECIALMENT1 UNA EUROPA QUE SIGUI
PERCEBUDA COM UNA INSTÁNCIA PRÓXIMA.
VOLEM -DES DE LES CIUTATS D'EUROPA- UNA EUROPA
UNIDA, PERÓ NO ADMETEM UNA EUROPA LLUNYANA. ÉS
IMPRESCINDIBLE QUE ACOIJSEGUIM UNA EUROPA
FONAMENTADA EN LA SUBSIDIARIETAT, I PER TANT PODER
DIR QUE VOLEM MÉS EUROPA I QUE VOLEM MES CIUTAT, O
QUE VOLEM MES EUROPA I VOLEM MES REGIÓ, O SI VOSTÈS
VOLEN, QUE VOLEM MÉS EUROPA PERÒ MÉS A PROP. I AIXÓ
NO ÉS INCOMPATIBLE. AIXÒ NO ÉS IMPOSSIBLE.
VOL DIR QUE S'HAN D'ARTICULAR ELS MECANISMES
POLÍTICS, NORMATIUS I, TAMBÉ, INFORMATIUS, QUE ENS
FACIN SENTIR EUROPA COM UNA REFERÈNCIA QUE ENS
SIGUI PRÒPIA. PERÒ TAMBÉ VOL DIR QUE EL MÓN LOCAL, I
AMB ELL ELS CIUTADANS, SENTIÑ QUE ELS TORNA PART DEL
PODER I DE LES FACULTATS QUE CEDIM A EUROPA I A LES
SEVES INSTITUCIONS. I QUE ELS TORNA, SOBRETOT, PART
DEL PODER QUE HISTÒRICAMENT ES VA ENVIAR AMUNT CAP
ALS ESTAT I QUE POTSER AVUI NO ESTÁ TAN JUSTIFICAT
UBICAR EN AQUEST NIVELL I EN CANVI EN EL NIVELL
REGIONAL, EN EL NIVELL LOCAL MES PROPER.
AIXÒ
2
CARTEUR.PMM
�Ajuntament • de Barcelona
Gabinet de PAlcaldia
AQUEST OBJECTIU TINDRÀ UN P1UNT D'INFLEXIÓ IMPORTANT
QUAN ELS DIES 15 1 16 DE MAIGSE CELEBRI A AMSTERDAM,
PROMOGUDA PEL COMITÉ DE LES REGIONS DE LA UNIÓ
EUROPEA, LA CIMERA DE CIUTATS 1 REGIONS. PER PRIMER
COP, ELS MÁXIMS REPRESENTANTS DE LA REGIONS I
NACIONALITATS EUROPEES I DE LES PRINCIPALS CIUTATS
DE LA UNIÓ ACORDARAN UN POSICIONAMENT COMÚ
DAVANT LA CONSTITUCIÓ EUROPEA I EL TRASLLADARAN
ALS ESTATS, UN MES ABANS kDE LA CELEBRACIÓ DE LA
DARRERA SESSIÓ DEI LA CONFERENCIA
INTERGUVERNAMENTAL A AMSTERDAM TAMBÉ.
SERÁ, DONCS, UN POSICIONAMENT QUE APOSTARÁ PER LA
UNIÓ D'EUROPA I QUE SAP QUE ELS ESTATS SÓN LA
GARANTIA D'AQUESTA EUROPA ONIDA, I QUE PER TANT ELS
ESTATS S'ENFORTIRAN AMB APUEST PAS 1 NO PAS ES
DEBILITARAN, ELS ESTATS EUROPEUS SERAN MES FORTS
DESPRÉS DE LA UNIÓ, DESPRÉ$ DE L'ENFORTIMENT DE LA
UNIÓ QUE NO PAS HO EREN ABANS. SERAN MÉS PRESENTS
EN EL MÓN INTERNACIONAL. TINDRAN UNA MONEDA PROPIA
MÉS FORTA , MES CAPAÇ D'ACTUAR TAMBÉ EN ELS
MERCATS INTERNACIONALS 1 EN MOLTS SENTITS, SERAN
MÉS CAPAÇOS D'INCIDIR INCLÚS EN EL SEU PROPI
TERRITORI, EN LA LLUITA CONTRA EL NARCOTRÀFIC, EN LA
LLUITA PER UNA MES GRAN SEGURETAT O EN LA LLUITA
CONTRA EL TERRORISME.
3
CARTEUR.PMM
�Ajuntament •
de Barcelona
Gabinet de l'Alcaldia
PERÒ BÉ, ÉS EVIDENT QUE L'ACORD DE LES CIUTATS I DE
LES REGIONS, EN AQUESTA EUROPA MÉS FORTA
GARANTIDA PER UNS ESTATS POTSER MÉS PRIMS PERÒ, EN
TOTS CAS TAMBÉ MÉS FORTS HA DE PARTIR DE L'ADHESIÓ
DE CIUTATS I REGIONS, COLUMNA EN LA QUAL ES
RECOLZARÁ SOBRE LA BASE D'AQUESTA CARTA EUROPEA
D'AUTONOMIA LOCAL
I SOBRE LA BASE DELS PROPIS
TÍTOLS DEL TRACTAT.
VOSTÈS SABEN QUE EN EL TRACTAT DE LA UNIÓ -EN EL
PREÀMBUL- S'AFIRMA CLARAMENT "VOLEM UNA UNIÓ SENS
DUBTE CADA COP MÉS ESTRETA ENTRE ELS POBLES QUE LA
FORMEN I EN LA QUAL TOT ES FiACI TAN A PROP COM SIGUI
POSSIBLE DELS CIUTADANS". AQUESTA ÉS LA FRASE
DEFINITÒRIA, JO DIRIA, FILOSÓFICA DE LA UNIÓ QUE ÉS VOL,
DE LA UNIÓ EUROPEA QUE ES 1VOL. I ÉS UNA FRASE QUE
EXISTEIX JA EN EL TRACTAT. AIXÒ NO S'HA DE REVISAR, NO
CAL REVISAR-HO PERQUÈ ESTÁ DIT. TAMBÉ ÉS CERT, PERÒ,
QUE TOT TRACTAT I TOTA CONSTITUCIÓ ÉS UN COMPROMÍS
I AQUEST COMPROMÍS TÉ ELEMENTS DECLARATIUS I
ELEMENTS DISPOSITIUS I AQUST ELEMENT DECLARATIU
TAN ROTUND QUE ACABO D' ESMENTAR ESTÁ ACOMPANYAT
DESPRÉS D'ARTICLES QUE 'D'ALGUNA FORMA, SINÓ
DESVIRTUEN, EN TOT CAS NO RECULLEN EN TOTA LA SEVA
INTENSITAT LA VIRTUALITAT DEL, PRINCIPI. ARTICLES EN ELS
QUALS, PER EXEMPLE LA PROXIMITAT COM A VALOR NO
S'ESTÉN A TOT EL SISTEMA TAL COM PROMET EL
4
CARTEUR.PMM
�Ajuntament 41) de Barcelona
Gabinet de l'Alcaldia
PREÁMBUL, SINÓ QUE QUEDA LIMITADA A LES RELACIONS
ENTRE ELS ESTATS I LA UNIÓ.
I VET AQUÍ, DONCS, QUE A AMSTERDAM LES CIUTATS I LES
REGIONS D'EUROPA DEMANARAN QUE EUROPA SIGUI LA
GARANT DE L'EXTENSIÓ D'AQUEST PRINCIPI DE PROXIMITAT
A TOT EL SISTEMA -I QUASI DIRIA, NO NOMÉS A TOT EL
SISTEMA ADMINISTRATIU SINÓ A TOT EL SISTEMA POLÍTIC,
TAMBÉ A LA SOCIETAT EN FRONT DE L'ADMINISTRACIÓ EN
GENERAL. EN EFECTE, EL PRINCIPI DE SUBSIDIARIETAT EL
QUE FA ES POSAR MÉS A PROP DELS CIUTADANS EL MÀXIM
DE COMPETÈNCIES POSSIBLES 'd EL QUE FA ES POSAR LA
SOCIETAT PER DAVANT DE L'ESTAT, CLARAMENT. ENS
AGRADARÁ, DONCS, QUE LA REVISIÓ DEL TRACTAT
SERVEIXI PER CAMINAR ENDAVANT EN AQUEST CAMÍ DE LA
SUBSIDIARIETAT, QUE ÉS LA PRQXIMITAT RESPONSABLE, NO
QUALSEVOL PROXIMITAT.
EN EFECTE, SUBSIDIARIETAT QUE S'ENTENGUI BEN CLAR,
VOL DIR PROXIMITAT AMB RESPONSABILITAT. EN EL JOC DE
LA SUBSIDIARIETAT I EN EL JOC DE LA PROXIMITAT -SI EM
PERMETEN- NOMÉS Hl PODEN JUGAR AQUELLS QUE
JUGUEN TAMBÉ AL JOC DE LA LLEIALTAT -COM DIUEN ELS
ALEMANYS, NOMÉS SOBRE LA BASE DE LA "BUNDESTROIE",
DE LA LLEIALTAT FEDERAL ES POT JUGAR A LA FEDERACIÓ I
ES POT JUGAR A L'AUTÈNTICA DESCENTRALITZACIÓ-.
5
CARTEUR PMM
�Ajuntament
de Barcelona
Gabinet de l'Alca?dia
I ÉS PER AIXÒ QUE ELS ESTATS, I ÉS PER AIXÒ QUE LA UNIÓ,
NO S'HAN DE VEURE AMENAÇATS PER AQUESTA AFIRMACIÓ
QUE ELLS MATEIXOS HAN DE FER ROTUNDAMENT, DEL
DRETS DELS CIUTADANS A CONTROLAR EL SEU ENTORN
POLÍTIC. NO S'HAN DE VEURE AMENAÇATS JUSTAMENT
PERQUÈ HO NECESSITEN, NECESSITEN EUROPA I
NECESSITEN ELS ESTATS I QUE LA UNIÓ RENEIXI ARA
GARANTINT ALS CIUTADANS QUE EL SEU ENFORTIMENT NO
REPRESENTA UNA PÈRDUA DEMOCRÁTICA, O UN
INCREMENT DEL DÉFICIT DEMOCRÀTIC, SINO BEN AL
CONTRARI, UNA AFIRMACIÓ MÉS ROTUNDA QUÉ TOT ALLÒ
QUE S'ENVIA MÉS LLUNY DELS CIUTADANS S'ENVIA PER
GUANYAR I NO PER PERDRE, S'ENVIA PER SER MÉS FORTS I
NO MÉS FEBLES, S'ENVIA PER SER MÉS EFECTIUS 1 PERQUÈ
CADA UN DELS CIUTADANS D'EUROPA ES PUGUI SENTIR
MES CONFORTABLE EN LA CONTRUCCIÓ EUROPEA.
ÉS CERT QUE, TORNANT A LA N STRA CARTA, AQUESTA NO
HA ESTAT ASSUMIDA PER TOTSI ELS ESTATS (ACTUALMENT
L'HAN RATIFICADA 26 PAÏSOS, ENTRE ELS QUALS
MALAURADAMENT NO ES TROBEN ENCARA BÉLGICA,
FRANCA, IRLANDA O EL REGNE UNIT) . I ÉS CERT QUE
L'APLICACIÓ QUE SE'N FA NO ÉS SATISFACTORIA. PERO
TAMBÉ ÉS CERT QUE LA ,CARTA, AQUEST PRIMER
DOCUMENT EN QUÉ LA SUBSIDIARIETAT ABANS DE
MAASTRICHT JA VA TENIR RECONEIXEMENT, TÉ RANG
SUPERIOR EN TANT QUE TRACTAT INTERNACIONAL I TÉ EL
SUPORT DEL CONSELL D'EURQPA. ÉS PER TANT, DRET
6
CARTEUR.PMM
�Ajuntament •
de Barcelona
Gabinet de f`Aica}dia
POSITIU 1 ÉS EL MOMENT -JO CREC QUE VOSTÈS HO FARAN,
EN AQUESTS DIES- DE REPASSAR FINS A QUIN PUNT
AQUEST DRET POSITIU EXISTENT HA TINGUT EFECTIVITAT. O
SI NO HA ESTAT AIXÍ, QUINES HAN ESTAT LES CAUSES
PERQUÈ NO ES DONES AQUESTÁ EFECTIVITAT.
1
DESPRÉS DE LA CONFERÈNCIA1 CELEBRADA A BARCELONA
FA CINC ANYS, L'ENCONTRE QUE AVUI INAUGUREM INCIDEIX
EN AQUEST PUNT CLAU, L'APLICACIÓ DE LA CARTA EN
L'ÀMBIT JUDICIAL. DIT D'UNA ALTRA MANERA, ANALITZARAN
VOSTÈS SI LA CARTA TÉ SENTIT SI LA CARTA TÉ
TRANSCENDENCIA PRÁCTICA (QUALSEVOL TEXT O NORMA
DEIXA DE SER TAL SI NO S'APLICA DE DEBÓ).
SI OBSERVEM EL PUNT DE PARTIDA D'AQUESTA
CONFERENCIA, I PASSATS ONZEI ANYS DES DE L'APROVACIÓ
DE LA CARTA, POTSER HAURÍEM DE SER PESSIMISTES
PERQUÈ NO S'ESTÁ APLICANT1 COM CAL. ARA BÉ, ESTIC
CONVENÇUT QUE EL PUNT D'APRIBADA ENS CONFIRMARÁ
LA VIGENCIA I LA TRANSCENDENCIA DE LA CARTA.
NO POT SER D'UNA ALTRA MANERA PUIX QUE LA MATEIXA
CONSTITUCIÓ ESPANYOLA IINSTAURA EL PRINCIPI
D'AUTONOMIA LOCAL I PROPORCIONA ELEMENTS DE
COBERTURA JURÍDICA PER APROFUNDIR-HI I PER TANT, FER
1
EL CONTRARI SUPOSARIA ANAR CONTRA ELS CRITERIS 1
PRECEPTES CONSTITUCIONALS»
7
CARTEUR.PMM
�Ajuntament 41) de Barcelona
Gabinet de l'Alcatdia
DE LA MATEIXA MANERA, EN AQUESTA CONFERENCIA
TAMBÉ CONFIRMAREM QUE LA CARTA D'AUTONOMIA LOCAL
ÉS UN INSTRUMENT CLAU PER APROPAR ELS CIUTADANS
ALS AFERS D'INTERÈS COMÚ, A LA POLÍTICA EN DEFINITIVA, I
CAPGIRAR UNA SITUACIÓ QUE SOVINT ES CARACTERITZA
PEL
DISTANCIAMENT
ENTRE
ADMINISTRATS
ADMINISTRACIÓ , AMB TOTES LES CONSEQÜÈNCIES I
PERILLS QUE AIXÒ POT IMPLICAR.
AQUEST DÉFICIT DE PROXIMITAT L'HEM VISCUT, L'ESTEM
VIVINT -TAMBÉ EN EL NOSTRE PAÍS (TOT I QUE NO EN TENIM
L'EXCLUSIVITAT, PERQUÉ A TOTA EUROPA N'HI HA
EXEMPLES D'AIXÒ. SE N'HAN DONAT, SE'N DONEN SEMPRE
EN AQUESTES CONFERENCIES, EN UN SEMINARI AL QUAL JO
VAIG ASSISTIR, UNA CONFERÈNCIA A LA QUE VAIG ASSISTIR
A FLOREN/CIA ABANS D'AHIR ES bONAVA L'EXEMPLE DES DE
PER PART DE L' ALCALDE D'UNA CIUTAT DEL SUD D'ITÀLIA,
DE CATÀNIA CONCRETAMENTI DE COM LA DARRERA
REGULACIÓ EUROPEA EN EL MERCAT DE LES CARXOFES
HAVIA FET DE TAL MANERA QUE LES CARXOFES QUE ES
VÉNEN AL MERCAT DE CATÀNIA NO ES POGUESSIN VENDRE
MAI MÉS PERQUÈ AQUESTES ES1VÉNEN D'UNA FORMA I AMB
UNS ENVASOS I UNES FORMES DE PRESENTACIÓ QUE
QUEDAVEN EXCLOSES PER LA 1NOVA DIRECTIVA EUROPEA
QUE VOLIA UNS EMBALATGES D'UN TIPUS ESTANDARITZAT.
TOTS RECORDEN LA POLÉMICA1DE LA POMA DANESA I DEL
SEU TAMANY. DONCS EL CAS DE LA CARXOFA DE CATÀNIA
ÉS REALMENT SIMILAR I PODRÍEM ANAR SEGUINT.
8
CARTEUR.PMM
�Ajuntament •\ de Barcelona
Gabinet de 1'Atcatdia
ARA MATEIX ESTEM VEIENT COM SENSE VOLER-HO, O
SENSE ADONAR-NOS-EN ESTEM SACRIFICANT ELEMENTS
D'IDENTITAT LOCAL EN NOM D'EUROPA SENSE CAP
NECESSITAT. PER EXEMPLE ELI TEMA DE LA MATRÍCULES
DELS AUTOMÒBILS ESTÀ COMENÇANT A DESAPARÈIXER A
ITÀLIA LA TO DE TORINO, A GIRONA LA GI DE GIRONA, O A
BARCELONA LA B DE BARCELONA, I AIXÒ NO Hl HA CAP
NECESSITAT EN ABSOLUT TECNOLÒGICA PERQUÈ EN UN
MÓN DIGITALITZAT -COM VOSTÈS PODEN IMAGINAR- LES
MATRÍCULES ES PODEN CONSTRUIR AMB NÚMEROS,
LLETRES SENSE CAP MENA DE ;DIFICULTAT. CAP IDENTITAT
NO S'HAURIA DE PERDRE. S BO QUE ES GUANYI
L'AUTONÒMICA , SI ÉS QUE AIXÒSÉS POSSIBLE -QUE SEMBLA
QUE SÍ- TOTS TINDREM LA BANDERETA BLAVA AMB ELS 15
ESTELS, QUE DINTRE DE POC ERAN 18 I PROBABLEMENT
DESPRÉS SERAN 20. I A SOTA LIA INICIAL DE L'ESTAT EN EL
QUAL VIVIM I A L'ALTRA BANDA PODEM TENIR, SI VOLEM, LA
LLETRA O LES LLETRES DE( LA NOSTRA COMUNITAT
AUTÒNOMA O DE LA NOSTRA REGIÓ. PERÒ QUI DEMANA
PERQUÈ, PER QUINA RAÓ D'EFI(bÀCIA O D'EUROPEITAT MAL
ENTESA S'HA DE SUPRIMIR -TORNO A DIR- LA RO DE ROMA O
LA MI DE MILÀ O LA M DE MUNIC. NO N'HI HA CAP. I S'ESTÀ
FENT EN NOM D'EUROPA. I AIXÒ QUE ÉS UNA TONTERIA,
PERQUÈ HO ÉS - SEGURAMENT ÉS UN TEMA MOLT MENORTANMATEIX DE CARA A LA POBLACIÓ D'AQUESTA CIUTAT
ELS ESTEM DIENT "VOSTÈS HAN pEIXAT DE SER MILANESOS,
O MUNIQUESOS O TORINESOS (p ROMANS O BARCELONINS
1
9
I
CARTBU R.PMM
�Ajuntament
de Barcelona
Gabinet de ('A(ca(dtia
O GIRONINS O DE LLEIDA PERQUÈ Hl HA UNA RAÓ TÈCNICA
QUE HO DEMANA, COSA QUE NO ÉS CERTA EN ABSOLUT.
TORNAR, DONCS, A AQUEST GUST PEL DETALL, EN AQUEST
ALLÒ; QUE REALMENT LA GENT
INTERPRETA COM A PROPI. EL SR. GIANFRANCO MARTINI
QUE ÉS AVUI AMB NOSALTRES 1 (REPRESENTA L'ASSOCIACIÓ
ITALIANA DEL CONSELL DE COMUNES I REGIONS D'EUROPA
ENS POT CERTIFICAR DE LA IMPORTÀNCIA DEL QUÈ ESTÀ
SUCCEINT EN AQUEST PAÍS. A ITÀLIA EN AQUESTS
MOMENTS S'HA APROVAT UNA LLEI, EL 15 DE MARÇ, QUE DIU
EN EL SEU ARTICLE SEGON EL SEGÜENT -I ENS HAURÍEM DE
POSAR TOTS AIXÒ COM A MODEL-: "EN VIRTUT DEL PRINCIPI
DE LA SUBSIDIARIETAT, LES REGIONS 1 LES CIUTATS O LES
COMUNES PODEN DESENVOLUPAR TOTES AQUELLES
ACTIVITATS QUE VAGIN EN EL 1SENTIT DELS INTERESSOS
GENERALS DELS HABITANTS DEL. SEU TERRITORI, INCLOENT
AQUELLES ACTIVITATS AVUI DESENVOLUPADES PELS
"UFFICCI" -EN DIUEN ELLS- PER L¡ES OFICINES ESTATALS EN
AQUESTS TERRITORIS I AFEGEIX, LLEVAT DE, AMB
EXCEPCIÓ DE : ARTICLE 3. L'ARTICLE 3 DE L"'A" A LA "R"
ESPECIFICA QUINES COSES NO PODEN FER NI LES REGIONS
NI LES CIUTATS PERQUÈ SÓN COSES DE L'ESTAT.
BÉ, AQUÍ -COM VOSTÈS COMPRENDRAN- ELS ITALIANS QUE
SÓN EL LABORATORI POLÍTIC MÉS AVANÇANT D'EUROPA EN
AQUEST MOMENT, AMB TOTA 1ROBABILITAT, ENS ESTAN
DIENT QUE LA CARGA DE LA PROVA DE LA NECESSITAT DE
10
CARTEUR.PMM
�Ajuntament
de Barcelona
Gabinet de (A(cafdía
LA INTERVENCIÓ DE LES ADMINISTRACIONS MÉS
LLUNYANES ÉS DE LES ADMINISTRACIONS MÉS LLUNYANES I
NO AL REVÉS. QUE NO ESTEM EN UN MÓN EN EL QUAL
L'AUTONOMIA LOCAL S'HAGI DE DEMOSTRAR A CADA PAS I
L'AUTONOMIA REGIONAL, SINÓ QUE AQUESTES S'HAURIEN
DE DONAR PER SUPOSADE$ ESSENT LA DISTÁNCIA
L'EXCEPCIÓ I LA PROXIMITAT LA REGLA. EL MATEIX QUE DIU
EL PREÁMBUL DE MAASTRICHT.
ÉS CERT QUE, COM VA EXPLICAR MOLT BÉ VANINO QUITTI,
EL PRESIDENT DE LA REGIÓ TOSCANA EN AQUESTA REUNIÓ
A LA QUAL EM REFERIA ABANS D'AHIR A FLORÈNCIA, AL
PRINCIPI L'ARTICLE 3 ITALIA DÉ LA LLEI DE 15 DE MARÇ
TENIA 5 EXTRETS: A, B, C, D i E. I TANMATEIX VA ACABAR
TENINT-NE 20: DE L'A FINS A LA R. PER() AIXÒ NO ÉS
SUBSTANCIAL, AIXÒ QUE CS IMPORTANT NO ÉS
SUBSTANTIU, PERQUÈ EL QUE ÉS SUBSTANTIU ÉS QUE
EFECTIVAMENT S'HA DESPLAÇAT EL LLOC DE LA PROVA, LA
CARGA DE LA PROVA -COM DIEI\41 ELS JURISTES EN AQUEST
PAÍS-. S'HA DESPLAÇAT EL PRINCIPI. JA NO ÉS EN PRINCIPI
TOT EL LLOC DE TOTES LES DEISIONS EL LLOC NACIONAL,
L'ASSEMBLEA NACIONAL CONFOIA O ENTESA COM EL LLOC
DE LA DEMOCRÀCIA, SINÓ EN PRINCIPI ÉS LA SOCIETAT QUI
HA D'AUTOORGANITZAR-SE L'EXCEPCIÓ D'AQUEST
PRINCIPI D'AUTOORGANITZACIÓ'QUE ÉS L'ADEQUACIÓ O EL
TRANSFERIMENT DE COMPETÈNCIES LLUNY L'EXCEPCIÓ
QUE HAURÍEM DE JUSTIFICAR E0 CADA CAS.
CARTEUR.PMM
�Ajuntament
de Barcelona
Gabinet de l'Alcatd?a
PENSIN QUE AQUEST TIPUS DE PENSAMENT NO ÉS UN
PENSAMENT ESTRÍCTAMENT EUROPEU, NOMÉS. EN LA
REUNIÓ A RÍO JUSTAMENT L'ANY 1992 TAMBÉ SOBRE
L'ESTAT DEL MÓN, EN TERMES DE MEDI AMBIENT, L'ARTICLE
5È. ESPECIFICA UN PRIMER ACORD MUNDIAL
IMPORTANTÍSSIM QUE ÉS: "FACIN VOSTÈS A NIVELL LOCAL
TOT EL QUÉ PUGUIN FER, DES DEL PUNT DE VISTA DE LA
SOSTENIBILITAT DE LA NOSTRA ESPECIE. FACIN VOSTÈS A
NIVELL LOCAL TOT EL QUÉ PU UIN FER A NIVELL LOCAL, I
NO TRANSFEREIXIN A NIVELLS SUPERIORS TOT ALLÒ QUE
VOSTÈS PUGUIN RESOLDRE DONCS ESTEM DAVANT
D'UN PRINCIPI, REPETEIXO, QUENO ES LIMITA A UN CAPÍTOL
DETERMINAT DE LA CONSTR;ÜCCIÓ EUROPEA, A UNA
REVISIÓ DETERMINADA DE LA SEVA CONSTITUCIÓ, SINÓ
QUE ES REFEREIX A UNA FILOSOFIA QUE ESTÁ PRESENT EN
LA CONSTRUCCIÓ DEL MÓN CONj A VILA GLOBAL, EN EL MÓN
COM A ESCENARI EN EL QUAL VIVIM, COM LA CIUTAT GRAN
EN LA QUAL VIVIM.
ÉS VERITAT QUE MOLTS INTERPRETEN QUE EN EL MOMENT
EN QUÉ APAREIX LA VILA GLOáAL, LES VILES REALS, LES
PETITES CIUTATS, LES CIUTAT$, LES MEGAPOLIS JA NO
TENEN TANT SENTIT. I NO ÉS AIXÍ, EN AQUEST MÓN GLOBAL
JUSTAMENT L'EXISTÈNCIA D'UNITATS AMB PERSONALITAT
PRÒPIA ÉS CONDICIÓ NECESSÀRIA DE L'EXISTÈNCIA I DE
L'EQUILIBRI. SENSE EL MÓN ENTÈS, SENSE EUROPA ENTESA
COM A UNA REGIÓ D'AQUESTi MÓN I ENTESA COM UN
SISTEMA DE REGIONS I CIUTATS, DE REGIONS QUE A
12
CARTEUR.PMM
�Ajuntament •
de Barcelona
Gabinet de l'Alcaldia
QUE LA HISTÒRIA VA
OBLIDAR EN EL SEU PAS ACCELERAT CAP A LA
RACIONALITAT, PERÒ QUE AVUI EN EL MOMENT
D'APARÈIXER LA REGIO EUROPEA COM A TAL LA
SUPRANACIÓ EUROPEA COM A TAL, DEMANEN EL SEU LLOC
AMB MODESTIA PERÒ TAMBE AMB FERMESA TOTES
AQUESTES POSSIBILITATS ES DONEN EN AQUEST MOMENT
SENSE QUE SIGUIN UNA AMENAÇA A L'EQUILIBRI GLOBAL
SINÓ BEN AL CONTRARI. SÓN LA CONDICIÓ QUE LA NOSTRA
GENT, LA NOSTRA SOCIETAT1 ACCEPTI REALMENT ELS
SACRIFICIS QUE SE LI ESTAÑ DEMANANT EN TERMES
D'INTEGRACIÓ I EN TERMES DE GLOBALITZACIÓ. PER TANT,
MES GLOBALITZACIÓ I MÉS PRO*IMITAT. MÉS EUROPA I MÉS
REGIO. MÉS REGIO I MES CIUTP1T -TAMBÉ QUE QUEDI CLAR
AIXÒ, PERQUÈ DE VEGADES ENS TROBEM QUE ALGUNS ENS
QUEDEM EN UN DELS ESGLAONS DE LA
DESCENTRALITZACIÓ I NO FEM qL PAS SEGÜENT.
VEGADES SÓN
NACIONALITATS
COM HA DIT EL CONSELLER, AIXO ÉS UN JOC NO DE SUMAR
ZERO SINÓ DE SUMA POSITIVA.° MES REGIO I MES CIUTAT.
MÉS EUROPA I MÉS PROXIMITA+. AIXÒ ÉS POSSIBLE PER A
TOTS AQUELLS QUE CREIEM QUE EL QUE ESTÁ SUCCEINT A
EUROPA I AL MÓN ÉS JUSTAMENT UNA AMPLIACIÓ DE
L'ESCENARI, PERO ACOMPANYADA DE LA GRAN
POSSIBILITAT D'APROXIMAR MÉS ALS CIUTADANS I A LA
SOCIETAT LA SEVA PRÒPIA AUTORREGULACIÓ.
13
CARTEUR.PMM
�Ajuntament 4.1) de Barcelona
Gabinet de l'Alcaldia
DIT AIXÒ, TINGUIN LA CERTESA QUE AQUÍ A CATALUNYA AMB
EL CONGRÉS DE MUNICIPIS OUE S'ANUNCIA PER A LA
TARDOR, AMB EL SEGON GRAN CONGRÉS, EL PRIMER VA
SER EN UN MOMENT CRUCIAL: DE LA NOSTRA HISTORIA,
L'ANY 1933, ES VA INAUGURAR EN AQUEST SALÓ ON
VOSTÈS ESTAN EN AQUEST MOMENT. AQUELL CONGRÉS VA
DONAR LLOC A LA LLEI MÉS PROGRESSIVA DE LA
REPÚBLICA, DE LA GENERALIT1AT REPUBLICANA, QUE VA
SER LA LLEI MUNICIPAL, UNA LLEI MOLT AVANÇADA PER A LA
SEVA ÉPOCA, NOSALTRES ESTEM SEGURS QUE EL II
CONGRÉS MUNICIPALISTA, 15, 11, 17, 20 ANYS DESPRÉS DEL
RENAIXEMENT DEL MUNICIPALISME DEMOCRÀTIC EN EL
NOSTRE PAÍS DONARÁ LLOC A AVENÇOS IMPORTANTS, AMB
LA FILOSOFIA D'AUTOGOVERN DINS DE CATALUNYA I TAMBÉ
-PERQUÈ NO DIR-HO- TOT AIXÒ SUCCEEIX EN UN MOMENT 1
EN UN LLOC ON S'ESTÁ ACABANT DE DISCUTIR UNA CARTA
MUNICIPAL.
VOSTÈS DIRAN, ESTEM DISCUTINT DE LA CARTA EUROPEA, 1
PER TANT PERQUÈ ENS VE ARAI L'ALCALDE DE BARCELONA
A PARLAR DE LA CARTA MUNICIPAL. MIRIN, ÉS EL MATEIX
DISCURS, ÉS EXACTAMENT EL MATEIX DISCURS. EUROPA
NO EXISTIRÁ FINS QUE NO Hl HAGI UN RÈGIM LOCAL COMÚ
MÍNIM, MÍNIM -SUBRATLLO-. NO UN RÈGIM LOCAL QUE
SUBSTITUEIXI ELS RÈGIMS LOCALS. DIC MÍNIM PERQUÈ
D'ALGUNA FORMA L'EXISTÉNCIA D'UNA CULTURA POLÍTICA
EUROPEA DEPENDRÁ DE QUÉ EXISTEIXI AQUEST RÉG1M
COMÚ. PERO ÉS BEN EVIDENT ! QUE EUROPA NO EXISTIRÁ
14
CARTEUR.PMM
�Ajuntament
41
de Barcelona
Gabinet de ('Alcaldia
AMB TOTA LA SEVA FORÇA SI TOTES LES SEVES CIUTATS, SI
CADA UNA DE LES SEVES CIUTÁTS NO TÉ LA SEVA CARTA,
NO TÉ LA SEVA LLEI ESPECIAL. NO Hl HA CAP RÈGIM COMÚ I
MENYS A MESURA QUE ELS RÈGIMS COMUNS ES FAN MES
GRANS EN EL TERRITORI, CAP, QUE PUGUI DONAR RAÓ DE
LES POSSIBILITATS I DE LES NECESSITATS
D'AUTORREGULACIÓ. PER TANT, CADA GRAN CIUTAT, CADA
CIUTAT METROPOLITANA, CADA CIUTAT AMB SIGNIFICACIÓ A
EUROPA TÉ -HA DE TENIR- LA SEVA LLEI ESPECIAL. HA DE
TENIR UNA LLEI QUE ADEQUÏ AQ UI EST RÈGIM CONA), AQUEST
RÈGIM GENERAL, A LA SEVA 1 PROPIA PARTICULARITAT.
BARCELONA ESTÁ A PUNT D'ARRIBAR-HI, ESTEM ACABANT
L'ÚLTIM CAPÍTOL QUE QUEDA 'ER CONSENSUAR EN EL
MARC DE L'AJUNTAMENT MATEIX, EL CONSENS QUE
1
S'OBTINDRÀ TÉ UNA FORÇA TAL, TÉ UNA VIRTUALITAT TAN
IMPORTANT QUE TOTES LES FORCES POLÍTIQUES DE LES
DIFERENTS IDEOLOGIES, TENINT EN COMPTE TOTS ELS
INTERESSOS QUE Hl HAN EN JOC I LES SEVES PRÒPIES
IMPLICACIONS AMB ADMINISTRAOIONS -IDEOLÒGIQUES, EM
REFEREIXO-, AMB ADMINISTRACI1ONS DE MÉS NIVELL, TÉ TAL
SIGNIFICACIÓ QUE AQUESTA CILIITAT TAN COMPLEXA PUGUI
ARRIBAR A ESTABLIR PER CONSENS, PER UNANIMITAT UNA
CARTA, QUE DIFÍCILMENT LI SERÁ NEGADA. I EN EL MOMENT
EN QUÉ AIXÒ SUCCEEIXI NO EStAREM COM ALGUNS VOLEN
-HE LLEGIT EN ALGUNES PUBLICACIONS ANGLOSAXONES
PARLAR D'UN RENAIXEMENT DEL FEUDALISME, D'UN
NEOFEUDALISME EUROPEU BASAT EN LES CIUTATS. RES
MÉS LLUNY DE LA VERITAT: LES CIUTATS JA VAN NÉIXER EN
15
CARTEUR.PMM
�Ajuntament (0 de Barcelona
Gabinet de t'Alcatdia
EL RENAIXEMENT CONTRA EL FEUDALISME. LES CIUTATS
VAN NÉIXER COM A PACTES DELS BURGESOS AMB EL REI,
PACTES QUE SE CELEBRAVEN EN AQUESTA MATEIXA SALA
CONTRA EL FEUDALISME JUSTAMENT I PER SUPERAR-LO.
PERQUÈ Hl HAVIA UN "TIERCE 1TAT" , Hl HAVIA UN POBLE,
EN DEFINITIVA, UNS COMERCIANTS, UNS CIUTADANS
INDIVIDUALS QUE ES VEIEN AMB FORÇA PER ANAR
DIRECTAMENT AL REI PER OFERIR-LI EL SEU AJUT PER A LES
SEVES GUERRES I A CANVI OBTENIR UNA CARTA, OBTENIR
UNES LLIBERTATS, OBTENIR UN DRET QUE JA COMENÇAVA
A SER, SINÓ DEMOCRÁTI, PRÀCTICAMENT PREDEMOCRÁT1C,
EN AIXÒ ESTEM ANANT ARA !ERÒ NO COM A PASSOS
ENRERA SINÓ COM A PASSOS1 ENDAVANT. EUROPA AVUI
AMENAÇADA DE TANTES CcPSES PER MOR DE LA
GLOBALITZACIÓ I DE LA 1NTÉGRACIÓ, CREC QUE L'HA
D'AFRONTAR SENSE POR I L'AFRONTARÀ SENSE POR SI ELS
CIUTADANS EUROPEUS EN C;ikDA UNA DE LES SEVES
CIUTATS I MUNICIPIS SE SENTEK1 PROTEGITS PER UNA NOVA
CONSTITUCIÓ EUROPEA, PER UÑA CONSTITUCIÓ REVISADA
QUE ELS DIGUI "EUROPA GARANTEIX LA SEVA AUTONOMIA.
EUROPA ELS GARANTEIX LA PROXIMITAT DE L'ACCIÓ
POLÍTICA". 1 AQUESTA ÉS LA MILLOR PEDAGOGIA QUE ES
POT FER. AQUESTA ÉS LA MILLOR SOLUCIÓ AL FAMÓS TEMA
DEL DÉFICIT DEMOCRÀTIC.
16
CARTEUR PMM
�Ajuntament • de Barcelona
Gabinet de l'Alcaldia
QUE VAGI MOLT BÉ EL TREBALL D'AQUESTA
CONFERÈNCIA,
QUE S'ESTUDli A FONS EL 11 EMA DE LA VIGÈNCIA I
L'APLICACIÓ PRÁCTICA PELS TRIBUNALS DE JUSTICIA TANT
LOCALS, ALLÁ ON EXISTEIXEN, COM NACIONALS EN ALTRES
CASOS DELS PRINCIPIS DE LA CARTA 1 QUE PUGUEM DIR EN
ACABAR QUE HEM DONAT UN Al_TRE FAS ENDAVANT EN LA
CONFIGURACIÓ D'UNA EUROPA DELS CIUTADANS.
MOLTES GRÀCIES.
17
CARTEURTMM
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
09.01. Activitat de representació (com a Alcalde)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1982-1997
Description
An account of the resource
Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
4423
Title
A name given to the resource
Conferència sobre la carta europea d'autonomia local
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Saló de Cent
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Administració local
Autonomia
Unió Europea
Relacions Internacionals
Municipis
Globalització
Acció política
Territoris
Barcelona
Type
The nature or genre of the resource
Conferència
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1997-04-24
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona.
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències