1
10
66
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/1591/0000000754.pdf
fd73ab09d2bf8ff7c0cb91cb02677fe0
PDF Text
Text
�����
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
La Generalitat és i exercirà com Estat
Source
A related resource from which the described resource is derived
Dossier Econòmic
Description
An account of the resource
Suplement Actual
Language
A language of the resource
Català
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Garcia, Fran
Roy, Joan
Maragall, Pasqual, 1941-
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Type
The nature or genre of the resource
Entrevista
Subject
The topic of the resource
Catalunya
Finançament
Generalitat de Catalunya
Estat
Competències
Govern
Acció política
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2004-07-24
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Entrevistes
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/168/20040322.pdf
132a7e08943d839de7ad14fd2e8265b3
PDF Text
Text
Catalunya oberta: una estratègia econòmica
Cambra de Comerç de Barcelona | 22/3/2004
Agraeixo molt especialment al President de la Cambra, el Sr. Miquel
Valls, i al President de Foment del Treball, el Sr. Joan Rosell que
hagin propiciat aquesta trobada. I també agraeixo a tots vostès la
seva presència.
Vull fer-los arribar unes paraules carregades de projecte, carregades
de compromís per part del Govern que presideixo, però espero
també, si vostès així ho entenen, carregades de compromís en el
futur per la seva banda. Un compromís que vull suggerir, que vull
suscitar, que els vull proposar.
Haig de començar dient-los que la situació actual a la qual faré un
moment referència, no és una situació extraordinàriament senzilla de
gestionar. Venim d'una de les situacions més dramàtiques que ha
viscut aquest país, i jo diria Europa sencera, en els últims 25 anys.
Uns atemptats de l'Onze de Març a Madrid que han representat
d'alguna forma un dels moments més tràgics de la nostra
democràcia.
L'Onze de Març va ser efectivament un cop molt dur. Directe al cor i
la vida de molts ciutadans i ciutadanes de Madrid. Molt dur per a tots
nosaltres i també més enllà de les nostres fronteres. Amb un respecte
enorme pel dolor que encara està present en nosaltres, crec que ara
el que és important és fer una anàlisi serena i seriosa del que suposa
la constatació d'haver esdevingut objectius del terrorisme
internacional.
Tenim en aquest sentit la necessitat i la responsabilitat de redefinir, o
de contribuir a redefinir, una política europea de seguretat sense la
qual no podem fer front d'una manera efectiva a l'amenaça del
terrorisme. José Luis Rodríguez Zapatero ha dit que contra el
terrorisme no val la guerra sinó la comunitat d'intel·ligència. Penso
que la comunitat d'intel·ligència no és senzilla de posar-la en marxa, i
menys a Europa, on la pluralitat, la riquesa, els nacionalismes i els
sentiments diversos i confrontats ha de posar-se en comú, però
tanmateix no del tot i no per tot fan difícil una actuació que nosaltres
com a ciutadans europeus haurem d'exigir.
Catalunya pot contribuir a fer que Europa giri els ulls a la
Mediterrània. Amb institucions com l' Institut Europeu de la
Mediterrània, la Casa Àsia o el CIDOB, Catalunya ha de jugar un
paper clau en aquest territori, en aquest escenari, en la transformació
1
�dels riscos en oportunitats i en restablir els ponts de diàleg en tota
aquesta regió del Mediterrani.
També per evitar riscos de les reaccions emocionals incontrolades en
relació amb la immigració, que jo crec que es podria produir, i ho
demano a vostès no només per l'important paper econòmic que
juguen, sinó també perquè tenen també molts canals per influir a la
psicologia social. El Govern, per descomptat el primer, però vostès hi
han de contribuir. Crec que serà bo per a tots nosaltres que tractem
de crear una psicologia que eviti d'alguna forma els riscos de les
reaccions emocionals incontrolades en relació a la immigració,
especialment del Magrib.
Nosaltres, com a Govern català que s'estrenava, hem patit les
darreres setmanes una fase dura de crítica no habitual durant els
primers cent dies, però jo els dono per ben emprats perquè penso
que tot això en el futur, en moments que potser ens tocaria passarho malament, ja no ho passarem tan malament. Diguem-ne que
estem una mica curats d'espants.
L'altre esdeveniment al que vull fer referència és al que implica el
resultat de les eleccions generals del 14 de març. Els ciutadans i les
ciutadanes d'Espanya van donar una lliçó democràtica anant a les
urnes, massivament, i expressant, lliure i individualment, la seva
voluntat política. Ho vam demanar com a resposta a l'intent de
dinamitar el sistema que suposava l'atemptat: manifestar-nos
divendres 12 col·lectivament i manifestar-nos individualment a les
urnes el diumenge 14.
Estic convençut que el futur immediat farà bons la majoria dels
propòsits manifestats durant la campanya electoral i que tindrem un
govern espanyol amb el que podrem parlar de tot. I amb el que
acabarem entenent-nos. Dic acabarem entenent-nos perquè tampoc
s'ha de donar per descomptat que pel de la familiaritat ideològica hi
hagi una coincidència o una unanimitat absolutes.
Hem passat, això sí, d'una situació que generava tensió negativa a
una que generarà tensió positiva.
Perquè tensions n'hi haurà; ser del mateix color no vol dir ser
uniformes. La uniformitat no és ni signe de riquesa ni signe de
pluralitat, i nosaltres ho som, som rics en idees i sensibilitats plurals.
L'important és que existeixen canals de comunicació, i si no, la
voluntat de inventar-se'ls, que la tenim.
El camí que hem de recórrer, que Catalunya ja pensava recórrer,
ara no té perquè ser una carrera d'entrebancs.
2
�S'obre, per Catalunya, una oportunitat històrica i no la deixarem
escapar. Volem participar en el govern d'Espanya. Volem codecidir.
Volem estar al pont de comandament. I no em refereixo al nombre de
ministres, sinó a la capacitat d'influència, des d'aquí i des del propi
Govern.
No em voldria allargar gaire més i entrar ja en matèria.
El compromís del govern de Catalunya és ferm i es pot resumir en el
que són els objectius establerts a la cimera de Lisboa de l'any 2000:
volem que l'economia catalana sigui dinàmica i competitiva, basada
en el coneixement, capaç de generar un creixement sostingut i
sostenible, i amb major cohesió social.
I vostès diran, això és possible o és purament un enunciat de bones
intencions? Ho sembla, perquè, finalment, tots tenim a dins del cap i
a dins del cor la idea que aquestes coses no sempre han anat de la
mà. I que la competitivitat i el dinamisme econòmics tenen la seva
pròpia lògica que no sempre és amiga ni de la sostenibilitat ni de la
cohesió social. En canvi, em sembla que avui tots estem convençuts
que el món obert representa probablement un nou tipus de
competència, que la competitivitat és ja una altra cosa, basada
sobretot en la qualitat de les nostres pròpies societats interiors,
qualitat en la innovació, però també des del punt de vista de la
cohesió. La capacitat de generar riquesa sense per això mateix haver
de generar unes classes desafavorides, privades dels beneficis de la
societat del benestar.
És més possible ara, que fins ara, que la contradicció entre la
macroeconomia i la microeconomia sigui superada. La meva
impressió és que la macroeconomia ha anat bé, però de vegades
penso que la macro i la micro no sempre es donen la mà. I quan
parlo de la micro no parlo només de la micro-empreses sinó també de
la micro-famílies.
Aquest país ha viscut una economia molt dualitzada en què gran part
de la seva capacitat de creixement s'ha basat en el sector de la
construcció i immobiliari, que jo respecto enormement i considero
que ha sigut efectivament el motor del creixement, però que està
basat en l'existència d'unes expectatives positives respecte del propi
preu de la vivenda i dels preus immobiliaris. Per tant, en la mesura
que hi pugui haver una desinflada d'aquesta bombolla immobiliària que jo crec que no es punxarà, sinó que hem de desinflar una mica si això es fa bé no hi haurà problema, però si això passés d'una forma
poc preparada, el preu que pagaríem seria molt alt.
Els joves viuen pitjor a nivell econòmic avui que fa 2, 4 ó 6 anys. Són
autònoms que s'han de muntar la vida o que no tenen permanència
3
�assegurada al lloc de treball. En molts casos han vist créixer els seus
ingressos però no tant com ha pujat el cost de la vida, i en tot cas,
segur que no tant com han pujat els preus de la vivenda. Per tant,
tenim una meitat de la població que és propietària d'actius
immobiliaris, que està contenta quan els preus pugen, perquè la seva
riquesa augmenta i una altra meitat de la societat que quan això
succeeix és més pobra que abans. Aquesta és la situació a la qual em
referia i que haurem d'afrontar.
Nosaltres volem arribar a un acord per a la competitivitat, a un acord
sostenible, per a la millora de la productivitat i per a la
internacionalització. Per això el que volem és una estratègia
econòmica de futur que sigui sostinguda i coherent. I aquesta
estratègia passa pel diàleg i la concertació social. Perquè l'important
no és només el què sinó també el com.
En aquest sentit, el Govern està convençut que una política
econòmica adequada no és únicament el resultat de l'acció pública
que es vulgui impulsar des de la Generalitat. Requereix la implicació
de tothom:
- el diàleg entre totes les administracions
- la col·laboració público-privada,
- la implicació de tots els agents econòmics i socials; (i no tan sols
de la distinció més tradicional de empreses-treballadors, sinó també
del món educatiu en general i la universitat o els centres
d'excel·lència en particular).
Des del Govern ja hem començat a treballar per a que això sigui
possible. Potser el millor exemple és l' Acord estratègic per a la
internacionalització al qual em referia, que es va signar recentment
per les Conselleries d'Economia i Finances, de Treball i Indústria i de
Comerç i Turisme juntament amb CCOO, UGT, Foment del Treball,
PIMEC-SEFES i FEPIME.
Això està basat en la idea, que els reitero, que la societat catalana és
com una societat anònima, que té una presidència, que és el Govern;
uns accionistes, que són els ciutadans i les ciutadanes; uns directius,
que són les empreses catalanes i un sistema de formació, d'innovació
i de recerca, que són les escoles i les universitats. L'empresa a
Catalunya si aquestes tres funcions no van ben coordinades no anirà
bé. I vostès que són empresaris ho han d'entendre potser molt millor
que altres sectors de la societat. Han d'entendre que Catalunya és
com una empresa i que aquestes tres funcions s'han de coordinar
perquè les coses vagin bé, el qual no vol dir una política dirigista.
Lluny d'això.
4
�L'acord estratègic que hem signat és per a mi un vot de confiança
entre Govern i empresaris, entre Govern i sindicats i vull que quedi
clar en què consisteix en aquest marc la política econòmica que
impulsem des del propi Govern.
Primer. L'acord estratègic per a la millora de la nostra competitivitat
i la internacionalització de la nostra economia;
Segon. Tots els temes que tenen a veure amb el pressupost i
l'elaboració dels pressupostos; i
Tercer. La millora del finançament.
Com és lògic, aquests grans eixos van acompanyats d'altres mesures
també fonamentals del programa de Govern.
En concret, vull referir-me a quatre grans apartats, que són:
- l'ajuda a l'economia productiva i les petites i mitjanes empreses;
- les caixes d'estalvi i entitats d'assegurances;
- la millora de la gestió i de la capacitat normativa en els impostos
(tant propis, com cedits, com participats),
- i les reformes institucionals ( com la reforma de la Llei de la
Sindicatura de Comptes).
La nostra estratègia econòmica es basa també en una política
industrial activa -i preventiva a la vegada.
No descobreixo res de nou en insistir en el paper clau que la
indústria ha jugat històricament, i continua jugant, en l'economia
Catalana. No tan sols com a peça vertebradora de l'economia sinó
també en la generació d'efectes multiplicadors cap endavant i cap
enrere.
Tanmateix, per a que el seu rol de futur continuï essent vital, és
necessària una nova política industrial
- que faciliti la transició cap a una economia basada en el
coneixement i
- que potenciï les millores de la productivitat i les activitats de major
valor afegit,
- una política centrada en la innovació com a motor de creixement
que permeti a les empreses catalanes excel·lir i accedir a tecnologies
més modernes.
- Una política que faciliti la difusió tecnològica i el foment de la
cultura de la innovació entre el conjunt del teixit empresarial,
especialment entre les pimes.
Aquesta nova política industrial s'articularà sobre tres eixos claus:
5
�- La localització industrial,
- la transferència tecnològica,
- la innovació.
La nostra política industrial té un conjunt d'actuacions previstes, les
més importants de les quals son:
1. La creació d'una Agència Catalana d'Inversions
Una agència d'inversions depenent de la Secretaria d'Indústria i
Energia, que serà l'encarregada de canalitzar les inversions
estrangeres directes i la localització exterior dels nostres establiments
industrials i econòmics.
L'agencia d'inversions vetllarà també per la localització de noves
empreses que arribin es situïn en la mesura del possible en els
territoris amb activitats industrials en regressió.
L'Agencia Catalana d'Inversions, que naixerà d'estructures ja
existents al Departament d'Inversió Estrangera del CIDEM (Catalonia
Investment Agency) s'ocuparà de captar noves empreses que
diversifiquin el teixit industrial.
2. La creació d'un Observatori de Prospectiva Industrial
La situació existent obliga a dur a terme accions de prospectiva
industrial que efectuïn una diagnosi detallada capaç de detectar les
fases obsoletes (les que experimenten una clara erosió en termes de
competitivitat) i les accions de suport relacionades amb la
transferència de tecnologia que cal dur a terme per a consolidar les
fases competitives (aquelles que assoleixen alts nivells de
productivitat i eficiència).
Aquestes accions es duran a terme a partir d'un Observatori de
prospectiva industrial que es crearà al si del CIDEM.
A més, i amb la participació de les empreses més significatives del
sector es crearan unes "meses per a la competitivitat" que mitjançant
una metodologia establerta definiran les fortaleses i les debilitats de
cada sector
3. El Sistema Català d'Innovació
A més llarg termini, la nova política industrial articularà el Sistema
Català d'Innovació, la qual cosa suposarà la participació i cooperació
de tots els agents implicats en el procés innovador en la configuració
d'unes xarxes de centres de transferència tecnològica i d'innovació
que creïn l'entorn favorable per a la modernització de les empreses
catalanes.
Podem interpretar el Sistema Català d'Innovació com una
superposició jeràrquica d'una sèrie de Sistemes Territorials
6
�d'Innovació a partir del nucli central que forma l'àrea metropolitana
de Barcelona.
El Sistema Català d'Innovació estarà integrat, per una banda, pel
Sistema Català de Ciència i Tecnologia del que formen part les
universitats, els centres públics de recerca i els departaments
d'R+D+I de les empreses i, per altra, per les empreses innovadores
localitzades a Catalunya.
Internacionalització
Un cop esbossats els principals eixos i algunes de les actuacions en
política econòmica i industrial, m'agradaria centrar-me sobre el
primer dels que abans els he esmentat: la internacionalització de
l'economia catalana.
Si mirem les constants de la nostra economia, si mirem els
indicadors, ens mostren que estem davant d'una situació econòmica
fonamentalment -deixin-m'ho dir així- satisfactòria.
Especialment si la comparem amb el context europeu. Crec que és
important que aquesta realitat de bona salut de l'economia catalana
s'imposi a certes imatges alarmistes, creades de manera inconscient
la majoria de les vegades i de manera conjunturalment
malintencionada en altres casos .
M'agradaria donar algunes dades en aquest sentit. Bones i dolentes:
En matèria de PIB, en matèria d'inflació i en matèria d'estimació del
creixement del PIB de cara al futur i comparat amb Espanya, les
notícies són bones, però no serien tan bones com la mitjana
espanyola. Bé en relació a la Unió Europea. En els fons, si pensem,
Catalunya és un esglaó situat entre el centre d'Europa i el centre de
la península ibèrica. Tant des del punt de vista geogràfic com des del
punt de vista econòmic i de nivells de renda hauríem d'estar influïts
segurament per la major lentitud del creixement europeu, això no
tindria res d'estrany.
7
�Això va acompanyat d'una taxa d'atur inferior a l'espanyola i superior
a l'europea, un altre cop entremig. I una taxa d'ocupació millor a
l'espanyola, això enormement important, perquè una cosa és
apuntar-se a les llistes de l'atur i una altra és la capacitat de generar
la incorporació de tots els sectors de la població, les dones en
particular, al sistema productiu. I en aquest sentit, un altre cop
estem entre Espanya i Europa. Per bé i per mal.
Dit això, també cal advertir que no podem caure en el cofoïsme a
l'hora de contemplar la nostra economia. L'economia catalana té
molts reptes al seu davant; i aquests reptes poden esdevenir difícils
d'assolir i amb conseqüències econòmiques i socials traumàtiques si
no els sabem fer front.
Tenim al davant el repte de la internacionalització. Estem immersos
en un procés de canvi ocasionat per fenòmens comuns a totes les
economies desenvolupades com a conseqüència d'un món més obert,
més global i més competitiu.
Ens hem d'acostumar a pensar en termes nous, que és una cosa que
els empresaris normalment estan obligats a fer, perquè sinó no
podrien vendre o col·locar els seus productes en el mercat. Ens hem
d'avançar a estats de consciència que de vegades altres sectors de la
població els és més difícil d'entendre.
Les fronteres han desaparegut. Els estats segueixen sent molt
importants i és evident que en matèria de seguretat hauran de tenir
més competències. Però ja no tenim moneda pròpia, no tenim
fronteres, i amb les nostres regions veïnes ens hem de veure com un
continuum físic i polític perquè ho som. Els països són - com he dit
abans - com empreses i les empreses tenen un tamany òptic i tenen
una cosa que se'n diu economia d'escala.
Nosaltres estem en una situació com a país en el qual si no
augmentem de tamany no ens en sortirem. I augmentar de tamany
no vol dir fer conquestes militars, per descomptat, ni conquestes
econòmiques en sentit turístic. Es tracta de llençar llaços, de crear
sinèrgies, es tracta que sapiguem que en uns límits de 300
quilòmetres tenim uns 15/16 milions d'habitants en aquesta zona del
món tocant al Mediterrani, que estan lluny de les dues grans capitals
d'estat (Paris i Madrid), que voldrien ser més del que són, i que no
ho seran si no posen en comú, per raons d'escala, algunes de les
seves virtuts.
Això no vol dir que no podem competir o haguem d'invertir més en
productes i en serveis aeronàutics, per exemple. Tot i que sabem que
tenim a poques hores d'aquí la segona de les capitals en producció
aeronàutica, que es Toulousse.
8
�I això tampoc no vol dir que Catalunya es mengi a ningú, o que
nosaltres volem una regió europea en el sentit de crear unes noves
fronteres. El repte és aquest. El repte de la internacionalització és
trobar el tamany adequat i els ritmes adequats de millora.
L'objectiu és aconseguir fer del repte de la internacionalització una
oportunitat per a que les nostres empreses puguin competir amb èxit
a la lliga europea i perquè Catalunya pugui assolir i exercir un paper
rellevant en una euroregió del Mediterrani que s'obre de nou cap en
aquest moment cap a la seva part oriental.
Ja s'ha dit, en diverses ocasions, que el nostre model de
competitivitat està esgotant el seu recorregut. Jo no hi crec en això.
Aquest model, basat en els baixos costos laborals, el poc valor afegit i
el treball precari i poc especialitzat té un sostre que estem
pràcticament tocant. Ha de transformar-se si volem ser competitius
en el context internacional.
La nostra estratègia, doncs, és millorar la nostra competitivitat a
través justament de la millora de la productivitat. Aquest és el punt
clau.
I per aconseguir-ho hem d'incidir en uns factors estratègics
fonamentals com són
- la inversió en infrastructures,
- la formació de capital humà,
- la incorporació de processos d'innovació tecnològica en els sistemes
productius
- i més inversió en R+D+I
- finançament de projectes de capital risc
Aquest procés de canvi al que hem de saber respondre, de fet, ja
s'està produint. I a Catalunya d'una forma més marcada que a la
resta d'Espanya.
Això es veu clar quan analitzem l'evolució de certs indicadors en els
darrers 15 anys ( des de l'entrada a la UE):
1. Gran obertura de l'economia (exportacions + importacions en
béns i serveis sobre el PIB):
50'4% (1986) 97'8% (2002)
2. Grau d'obertura (en béns):
43'0% (1990) 66'6% (2002)
3. Saldo comercial de béns i serveis amb l'estranger:
-7'5% (1986) 3'2% (2002)
9
�4. % exportacions béns s/PIB:
14'2% (1990) 27'6% (2002)
5. % exportacions de Catalunya s/ total Espanya:
23'7% (1990) 27'7% (2002)
6. Exportacions catalanes de contingut tecnològic alt i mitjà:
63% del total d'exportacions industrials catalanes
32'3% del total de les equivalents a Espanya
7. Inversió estrangera:
Davant aquest repte, el Govern té una responsabilitat especial en la
generació d'un entorn social i institucional estable que faci possible
que aquesta transformació es produeixi de forma ràpida i ordenada.
En aquest sentit, com s'ha assenyalat, és rellevant l'Acord
Estratègic per a la internacionalització, la qualitat de
l'ocupació i la competitivitat de l'economia catalana
recentment subscrit pel Govern, patronals i sindicats. Aquest
acord assenyala 15 línies estratègiques a seguir:
i. La dotació d'infrastructures, tant de transports i comunicacions
com de telecomunicacions, adequades a les necessitats de la nostra
economia. Per exemple, les infrastructures aeroportuaries i resoldre
d'una vegada el tema de les connexions, que són bàsiques, entre el
sistema aeroportuari i el conjunt els sistemes de transport. Em sumo
entusiàsticament a la demanda de l'alcalde de Barcelona - que per
descomptat havia parlat amb mi abans d'anunciar-ho - en l'exigència
que el tren d'alta velocitat arribi a l'aeroport. No a prop de l'aeroport,
no. A l'aeroport. Perquè en aquestes coses - vostès que són
empresaris ho saben - ens hi juguem molt per 20 ó 30 minuts de
diferència. Hem de jugar molt fort i molt seriosament en matèria
d'infrastructures per pensar-les totes elles cohesionades, que siguin
10
�un compacte competitiu imbatible.
ii. La garantia de subministraments energètics suficients i de
qualitat, el que comporta la millora de determinades xarxes de
distribució i l'impuls de noves fonts energètiques compatibles amb el
medi ambient i amb el disseny territorial i paisatgístic del país. No
oblidem que aquest disseny paisatgístic del país és un dels capitals
naturals que tenim. Imbatible si nosaltres no el fem malbé. A veure si
se'ns fica al cap a tots que finalment això no és una pretensió
d'intel·lectuals o de poetes o de pintors... Això és un valor per la
gent, un valor pel país des de tots els punts de vista i per tant l'hem
de considerar com un capital.
iii. La modernització i integració de les polítiques actives d'ocupació i
la formació de les persones, tant a nivell de l'educació general
(millorament dels sistemes educatius des de primària a la universitat)
com de la formació professional, en les seves diferents vessants
(reglada, ocupacional i contínua) i a nivell d'oferta d'educació infantil
(0 a 3 anys).
iv. La innovació tecnològica a tot nivell, àmbit al que cal donar la
màxima importància juntament amb la innovació de productes,
processos i estructures organitzatives (potenciació de les estructures
en xarxa, nous sistemes de motivació.....).
v. La inversió en la recerca (bàsica i especialitzada) i el
desenvolupament aplicat dels fruits d'aquesta recerca, tant per part
del sector públic com del sector privat.
vi. L'establiment de canals de concertació amb tots els ens públics
i privats que permetin garantir una millora de les condicions de vida,
especialment en els àmbits de l'habitatge, la sanitat i l'atenció a
les persones. Ja saben que aquestes són prioritats del meu Govern.
Quant a habitatge, vull afegir que aquesta sostenibilitat basada en la
cohesió social es trencaria si no ens adonéssim que un dels efectes
de la tendència perversa del mercat - el mercat té tendències
positives i tendències perverses - es la concentració de la riquesa i de
la pobresa. Això no està dit per la teoria microeconòmica i tanmateix
aquestes concentracions es produeixen per una qüestió de preus.
Però no solament perquè els preus de les zones riques són més alts,
sinó perquè desgraciadament la dinàmica dels preus juga en contra
de la barreja. Hi juga en contra perquè quan una persona veu que en
el seu barri va arribant més gent de fora i li canvien les condicions de
vida, aquella persona se'n va. I en el moment que aquella persona
se'n va els preus comencen a baixar. I això és el símbol i el signe que
comença la segregació.
11
�vii. L'establiment de mesures i serveis que facilitin la conciliació
de la vida laboral amb la vida personal i familiar.
viii. El millorament de la qualitat dels serveis de sanitat que
evitin les ineficiències que repercuteixen negativament en l'àmbit
empresarial i en les persones.
ix. Un sistema de protecció social que afavoreixi la inclusió
(complements de pensions, renda ciutadana garantida, etc.).
x. Aprofundir el desenvolupament del marc català de relacions
laborals i la negociació col·lectiva i els seus instruments per a la
millora de la qualitat del mercat de treball.
xi. La potenciació de criteris de sostenibilitat ambiental i de
responsabilitat social en el desenvolupament de les empreses.
xii. La disponibilitat de recursos financers assequibles per
finançar l'aplicació de les innovacions i els reajustaments necessaris
per adaptar-se als nou contextos econòmics.
xiii. La necessitat de projecció internacional de l'economia
catalana, abastant tant la exportació com la implantació productiva
en altres espais econòmics i la inversió a l'estranger.
xiv. La consolidació d'un entorn que afavoreixi l'activitat
empresarial, amb un marc normatiu i institucional estable i generador
de confiança i amb la potenciació de valors que contribueixin a crear
una nova cultura del treball.
xv. El foment i la promoció de xarxes d'excel·lència i
creativitat, així com l'impuls d'instruments facilitadors i estimuladors
de la capacitat emprenedora.
Catalunya té motius, arguments i raons per mirar amb optimisme
l'etapa que s'obre davant nostre.
Tenim capacitat emprenedora i noves generacions d'emprenedors,
empresaris i professionals; tots ells gent altament formada.
Tenim capacitat financera per endegar projectes.
Tenim una base productiva sòlida.
Tenim prestigi i reconeixement internacional i una bona imatge.
12
�Tenim i tindrem una administració "business friendly", que cercarà
sinèrgies amb els sectors empresarials. Que liderarà sense confondre
els papers, sense intervencionismes.
L'economia catalana ha estat sempre capaç de fer front als reptes de
l'obertura i de la internacionalització, com ho demostra, entre d'altres
coses, la força de les nostres exportacions.
I com ho demostren el vigor i la capacitat d'adaptació amb que les
nostres empreses i la nostra economia van saber superar, en el seu
moment, la crisi estructural del sector industrial, el tèxtil per
exemple, que havia estat, durant més d'un segle, l'eix vertebrador de
la nostra economia; i com va saber adaptar-se, amb èxit, a
l'obertura dels mercats i a la fi de l'existència d'un mercat protegit
que va suposar l'entrada a la Comunitat Europea a l'any 1986.
Catalunya no ha de tenir por a la internacionalització, al contrari, és
el terreny on millor ens sabem moure. Per això, hem d'ajudar a la
internacionalització i l'obertura de la nostra economia i a la capacitat i
la fortalesa de les nostres empreses per competir en un context
internacional.
Aquest país ha mostrat una fortalesa extraordinària quan ha fet falta,
i no tinguem cap dubte de que tornarà a mostrar-la.
I el compromís del Govern per a que això sigui així és un compromís
innegociable, és innegable. I serà permanent. Torno a dir que s'obre
una nova etapa per a Catalunya, amb oportunitats que podríem
qualificar d'històriques.
No només tirarem endavant projectes tant fonamentals per les 'lleis
estructurals bàsiques' d'aquest país com són el nou estatut, la millora
del finançament, la reforma del Senat, la justícia de proximitat o la
pluralitat cultural d'Espanya. En l'etapa que vam encetar a Catalunya
el desembre passat i a Espanya diumenge el 14 de març, creiem que
serà històric el fet que es consideri tan important com aquestes lleis
a les que m'he referit, els mapes, el dibuix, les infrastructures, les
xarxes. El passar d'un país-estrella, amb un centre i uns braços, a un
país-xarxa. Els mapes seran tan decisius com les lleis. Els mapes de
Catalunya i els mapes de tota Espanya. És aquí on ens hi juguem en
bona mesura el nostre futur.
Així com la ciutat de Barcelona, amb un govern central col·laborador,
va viure a final dels anys vuitanta i primers dels noranta, una
experiència contundent i reeixida, avui estic més convençut que mai
que ara repetirem aquesta experiència a escala catalana. Repetirem i
ampliarem. I els puc garantir que en uns anys veurem un canvi
extraordinari. Una Catalunya extraordinària, bolcada a fora, perquè
13
�en el món obert no hi ha fronteres ni defenses. La defensa és la
qualitat de vida interior i l'atac és l'exportació d'idees, de productes i
de capitals. Farem el possible i el que calgui perquè això sigui una
realitat. Ens hi juguem molt. Ens hi juguem moltíssim. Però aquest és
un joc apassionant i l'hem de guanyar.
Moltes gràcies.
Pasqual Maragall
14
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1650
Title
A name given to the resource
Catalunya oberta: una estratègia econòmica
Language
A language of the resource
Català
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Cambra de Comerç de Barcelona
Subject
The topic of the resource
Benestar Social
Economia
Euroregió
Finançament
Globalització
Infraestructures
Relacions Internacionals
Unió Europea
Model social
Territoris
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Conferència
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2004-03-22
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/172/20040617sitges.pdf
344bdf2bebdb5e8a6f9d88c6dc960267
PDF Text
Text
Intervenció en la sessió inaugural de les XXI
Jornades de Sitges del Cercle d'Economia
"Creixement econòmic i responsabilitat social".
Sitges | 17/6/2004
Diumenge passat vam tancar un període de poc més d’un any que ha
portat els ciutadans a les urnes en quatre ocasions. El tancament
d’aquest llarg cicle electoral ha suposat l’inici d’un nou període polític
on el partit socialista no solament es consolida com la força
majoritària sinó que –en el cas de Catalunya- ostenta responsabilitat
de govern en els tres nivells de l’administració.
En sis mesos molt difícils, el Govern de Catalunya ha vist ratificada
per dues vegades la confiança dels seus electors: del 54.9% dels vots
que van sumar els tres partits que el conformen ha passat a un
recolzament del 61.2% en les eleccions generals i un 61.8% en les
recents eleccions europees.
Permetin-me confessar la immensa satisfacció que suposa ser
dipositaris de la confiança dels ciutadans però també de la
responsabilitat que sabem que tenim davant nostre.
Els governs, com no pot ser d’altra manera, governen des del primer
dia i estan preparats per governar des de molt abans. Encara que
també s’ha de reconèixer que les dinàmiques del cicle electoral
“tenyeixen-intoxiquen” els debats i les agendes polítiques.
Deixin-me doncs aprofitar aquesta magnífica ocasió per explicar el
programa del govern de la Generalitat de Catalunya dels propers tres
anys i mig. Uns anys on, justament, el debat sobre polítiques és el
més important i l’únic per al qual aquest govern vol ser jutjat.
Les prioritats de l’acció de govern estan clares i estan definides a
l’Acord del Tinell. Són uns objectius que es poden resumir en dues
grans idees.
a) Un objectiu polític: la millora i aprofundiment de l’autogovern
b) Un objectiu social: el bon govern per a impulsar el progrés
econòmic, social i cultural dels ciutadans i les ciutadanes de
Catalunya i l’equilibri dels seus territoris.
No voldria estendre'm en excés en aquest punt, però més i millor
autogovern consisteix en –deixin-m’ho dir així- un projecte estrella
que és la reforma de l’Estatut, en la reforma del sistema de
finançament i en una sèrie de reformes institucionals paral·leles que
1
�van des de la reforma de la Llei electoral catalana fins a la reforma
del Senat espanyol.
Per tant, és una operació complexa, amb reformes encadenades que
es condicionen les unes a les altres i és per tant essencial que es
gestionin amb calma, amb estratègia i sobretot, amb molta
flexibilitat.
Voldria remarcar especialment que més autogovern en general i la
reforma de l’Estatut en particular no son finalitats en sí mateixes,
sinó eines al servei d’una causa, que és la millora de la vida dels
ciutadans i de la seva autoestima.
I això és important deixar-ho clar perquè a vegades sembla que
caiguem en lògiques caïnites quan es discuteixen aquests temes.
Descentralitzar no es sinònim de insolidaritat i gestionar una
singularitat tampoc és sinònim de reclamar privilegis.
El que pretenem amb la reforma de l’Estatut és obtenir els
instruments que ens permetin fer front a problemes no resolts i a
nous reptes plantejats. Quins reptes? La immigració o la concreció del
paper de Catalunya a Europa. Quins problemes? Solucionar l’encaix
definitiu a la realitat plurinacional, plurilingüística i pluricultural de
l’Estat espanyol.
Dit això, m’agradaria centrar-me en el que seria el segon gran
objectiu d’aquest govern, el bon govern, i en particular centrar-me en
el que són els objectius en matèria de política econòmica.
Abans he dit que el tancament del cicle electoral propiciava un
moment òptim per explicar el pla d’acció del govern. Aquesta
setmana és també un moment òptim per presentar els objectius
econòmics perquè s’han presentat al Parlament els Pressupostos de
l’exercici 2004, que per cert van ser rebuts per la televisió pública
amb una fredor admirable: el lead de portada va ser sobre un error
en el càlcul d’algunes pensions. No van ser els quasi 200.000 milions
de dèficit que ens va deixar l’exercici 2003 (quasi 1.200 milions
d’euros).
Ningú millor que l’audiència d’avui per entendre que si bé una part
fonamental de la política econòmica consisteix en trobar el diagnòstic
adequat i escollir l’enfocament amb el qual se n’aborden els reptes
derivats, l’altre part igualment decisiva consisteix en la bona gestió
dels recursos que són, per definició, sempre limitats.
El pressupost és l’instrument bàsic de gestió d’un govern, marca
límits i prioritats i per això és un element clau, de referència i quasi
diria de credibilitat, respecte la paraula donada.
2
�Encara que el conseller Castells parlarà dels pressupostos més
acuradament, sí que m’agradaria remarcar certs aspectes; en
especial, com s’adeqüen a les prioritats en política econòmica a les
quals em referiré més endavant.
En primer lloc m’agradaria remarcar que són uns pressupostos de
transició pels molts condicionants heretats de la gestió anterior.
Mostren, com ja he dit, un resultat negatiu per al 2003 de 1.177M€
(un 6-7% del pressupost, i un 0.86% del PIB) i un nivell
d’endeutament de 17.364M€ (12.7% del PIB) així com una despesa
desplaçada del 2003 que puja a 2.903M€.
No vull negar que és una situació preocupant, però tampoc vull ser
alarmista. L’única cosa alarmant seria que el govern no sabés on està
i d’on surt. Però tot això ho sabem i molt bé. Partim d’una auditoria
dirigida per l’interventor de la Generalitat, que porta més de 10 anys
en el càrrec, i monitoritzada per un panell d’economistes fiables. En
aquest sentit, són uns pressupostos fets des de la coherència política
i el rigor econòmic.
Encara que té un estret marge de maniobra, el pressupost apunta les
línies programàtiques del govern. Només donaré una dada: es
destinen a inversió 1.943M€, el que suposa un augment del 13.4%
respecte l’exercici anterior, quasi el doble del que s’augmenta en
despesa corrent (7.4%)
Són –permetin-me anunciar-ho d’aquesta manera- els pressupostos
de la inversió, i això és quasi el que en podríem dir el ‘leit-motiv’ del
nostre govern, d’un govern amb ambició, que fa en el present
apostes fortes per a un futur més pròsper per a tots.
Ens hem proposat una reducció molt seriosa de la despesa corrent,
però per això també es necessita temps. Aturar una màquina que
porta 23 anys amb la mateixa inèrcia no és el mateix que heretar un
pressupost després d’anys i anys de Solchaga i Solbes. Sobretot si la
ideologia inherent a aquesta màquina, en el nostre cas, és una total
bona consciència de la insuficiència dels recursos rebuts de l’Estat.
Sense estendre’m ja en més detalls del pressupost, voldria entrar en
la definició de la nostra política econòmica.
El nostre objectiu bàsic és proporcionar un creixement sostingut i
sostenible que garantitzi el benestar dels ciutadans i ciutadanes de
Catalunya. I una preferència marcada per la solució dels problemes
endèmics de la sanitat i l’educació, així com també de les
infraestructures i de la qualitat de vida a uns quaranta barrisproblema, en els quals la convivència i l’educació s’han deteriorat
seriosament.
3
�Malgrat això, dir que volem un creixement econòmic i identificar els
problemes és dir molt i, a la vegada, no dir res. El realment important
és definir les polítiques concretes perquè el creixement quantitatiu i
qualitatiu sigui una realitat.
Deixi’m doncs redefinir el nostre objectiu en matèria econòmica com
la millora de la qualitat de vida i l’impuls de la competitivitat i el
dinamisme de l’economia catalana davant els reptes de la
globalització i de l’ampliació de la Unió Europea.
Dit d’una altra manera, adequar la política econòmica als nous
mecanismes de competència global i de la cohesió- que era justament
el que es va pretendre amb els criteris de Lisboa-.
Entenem que per fer front a aquests reptes, Catalunya necessita
transformar un model de competitivitat que està esgotant el seu
recorregut. El model basat en baixos costos laborals, poc valor afegit
i el treball precari i poc especialitzat ja no és sostenible.
Ho vaig a dir d’una manera més rotunda: si Catalunya intenta
competir en costos fracassarà. Deixi’m vostès donar-los una altra
dada que parla per si mateixa: a l’any 2000 el cost mitjà per hora a
Espanya era de 15.7 euros i en alguns països de l’Est era al voltant
dels 3 euros.
Em sembla doncs evident que qualsevol política responsable no pot
anar mai encaminada a protegir o a mantenir aquest model. I
justament em refereixo a això quan dic que la deslocalització o la
reubicació és un procés intrínsec i quasi m’atreviria a nomenar-lo
natural del procés de desenvolupament econòmic. I tenim que
afrontar-lo sense por i de la manera més proactiva.
Les activitats que es mantenen són les realitzades per empreses
locals que a la seva vegada reubiquen fora aquella part del seus
processos de treball poc qualificat, o que mantenen aquí un
avantatge comparatiu important gràcies a factors inexportables,
naturals o culturals.
Un altre tema molt diferent és que evidentment la deslocalització cal
gestionar-la d’una manera adequada, ajudant que faci el menys mal
possible al teixit social i a la pèrdua de competitivitat de l’entorn.
Com canviarem el model econòmic existent? Es farà per mitjà d’una
nova política econòmica, industrial i d’inversió en capital humà,
dirigides a incidir en factors estratègics que permetin augmentar la
productivitat de l’economia.
4
�És a dir, una política econòmica en sentit ampli que permeti la
transició cap a una economia basada en el coneixement i que situï la
innovació (o l’I+D+i) com a motor del creixement.
Per a això, incidirem en certs factors estratègics fonamentals que
són:
- La inversió en infraestructures
- la formació de capital humà
- la incorporació de processos d’innovació tecnològica als processos
productius
- més inversió en I+D+i
- el finançament de projectes de “capital risc”
És a dir, una estratègia que combina mesures de diferents tipus i
que, pel paper clau que se li atorga a la innovació i a la transferència
tecnològica com a factors estratègics, suposa l’impuls decidit al
“triangle virtuós” entre centres de coneixement, empresa i govern.
Així, les línies mestres del “Pla d’investigació i innovació a Catalunya
2005-2008” van ser presentades el dissabte passat conjuntament
pels consellers de Treball i Indústria, Sanitat i Universitats i Recerca,
la qual cosa em sembla una bona mostra de la coordinació i la
transversalitat que es vol impulsar des del govern en aquests temes.
El desenvolupament d’aquest enfocament suposa que el nostre àmbit
d’actuació serà el foment de les externalitats de les empreses de
cadascuna de les concentracions industrials del nostre país. Ja que
això suposa actuar paral·lelament sobre varis factors, exigeix, per a
la seva eficàcia, un entramat institucional format per diversos agents
públics i privats. I també exigeix, per tant, que es defineixi i s’apliqui
des de la col·laboració i la coordinació dels diferents nivells
d’administració, les empreses, les universitats, parcs tecnològics, i
centres de serveis...
El Govern de Catalunya ja està treballant en aquesta línia. Permeti’m
esmentar breument els exemples més significatius:
Hem impulsat l’Acord Estratègic per a la Internacionalització, la
qualitat del treball i la competitivitat de l’economia catalana, l’acord
més ampli i ambiciós en molt temps a l’àmbit de l’economia catalana,
subscrit per la Generalitat de Catalunya amb CCOO, UGT, Foment del
Treball, PIMEC-SEFES i FEPIME. Un acord que marca 15 línies
estratègiques de treball, essent les més importants les que he
esmentat anteriorment: infraestructures, formació, innovació i creació
d’un entorn favorable o “business friendly”.
5
�Així mateix, i també en virtut de l’acord, s’han constituït tres taules
sectorials: considerem que l’anàlisi per sectors és fonamental per a
un diagnòstic precís i per definir línies concretes d’actuació.
Per recolzar la creació d’un entorn innovador de manera més
contundent la nova política industrial se centrarà en l’articulació del
Sistema Català d’Innovació, que suposarà la participació i cooperació
de tos els agents implicats en el procés innovador en la configuració
d’una xarxa de centres de transferència tecnològica i d’innovació que
han de crear un entorn favorable per a la modernització de les
empreses catalanes.
Per últim, i també en la mateix línia, hem creat l’Agència Catalana
d’Inversió que és l’instrument clau per a promoure les inversions
empresarials generadores d’ocupació estable i de qualitat, i que, a la
vegada, aporten millores tecnològiques i complementen el teixit
empresarial i econòmic de Catalunya.
No voldria acabar la meva intervenció sense exposar un tema clau
sense el que tot el que acabo d’exposar tindria dificultats afegides per
materialitzar-se.
Des del Govern de Catalunya entenem que aquesta política
econòmica que pretenem dur a terme no tindrà sentit si no
s’incorpora en una visió de conjunt que indiqui cap a on volem anar
dins el marc europeu.
En aquest sentit, Catalunya necessita situar-se en un espai econòmic
molt més ampli. Catalunya pot (estic temptat de dir: ha de)
convertir-se en un nucli essencial en l’Euroregió i que connecta a la
mediterrània occidental amb el nucli d’Europa, el nord d’Itàlia i el
Magrib.
Aquesta Euroregió d’entre 10 i 17 milions d’habitants, i
conseqüentment, amb una massa crítica suficient, respon a un
interès estratègic compartit i a l’existència de complementarietats
evidents. Estic parlant de les comunitats d’Aragó i Catalunya i de les
contigües del sud de França, Midi Pyrennées i Languedoc-Roussillon, i
eventualment –encara que dependrà dels seus dirigents polítics però
també dels seus empresaris- de València i les Balears.
Sense alta velocitat ferroviària, bones autopistes i bones connexions
aèries entre aquestes comunitats, cap d’elles aconseguirà el seu
òptim econòmic. I sense aquestes facilitats, la connexió entre aquesta
part del món i la resta del planeta no tindrà la massa crítica suficient
per fer rendibles connexions aèries non-stop en totes direccions.
6
�És a dir, no seríem l’espai econòmic europeu de punta que podem
arribar a ser entre les grans aglomeracions centreuropees, parisina,
londinenc, i del centre d’Espanya i del nord d’Itàlia. Seríem terreny de
pas en el millor dels casos, això quan no seríem terreny de pont.
Preguntin si no el que està passant amb la deslocalització de les
multinacionals lisboetes –i per cert treguin conclusions sobre el poc o
molt que ser un Estat o una capital d’estat representa avui a Europa i
al món obert. S’està fent més a l’eix Porto-Vigo que el centre lusità. I
és lògic.
Si volem que aquesta Euroregió sigui possible són necessàries dues
estratègies econòmiques principals amb les que el govern que
presideixo està profundament compromès.
En primer lloc, les polítiques destinades a reforçar les relaciones
econòmiques, culturals i socials dins d’aquest espai, facilitant totes
les interconnexions possibles, que són moltes.
En segon lloc, perquè l’Euroregió sigui una realitat efectiva és
necessari canviar i superar la concepció radiocèntrica que impera en
el disseny de les infraestructures que operen en territori espanyol.
S’ha d’avançar cap a una nova concepció que configuri un nou mapa
d’infraestructures que sigui el reflex d’una concepció en xarxa de les
relacions econòmiques.
Quan deia que aquesta era una setmana òptima per exposar el
programa econòmic del govern, he d’afegir en aquest punt encara
una altra raó.
Com saben, dilluns passat em vaig reunir amb la ministra de Foment
del govern Zapatero, Magdalena Álvarez, que no només va garantir
que l’AVE arribarà a Barcelona el 2007 sinó que va reiterar molts dels
compromisos d’inversió que han estat una demanda reiterada de
Catalunya i que, fins ara, no havien estat atesos.
Això em congratula de forma especial perquè no només em permet
reiterar el compromís del meu govern respecte a la inversió que
Catalunya necessita per al futur que volem i podem donar sinó que
afegeix el compromís del govern de l’Estat, un govern amic amb el
que, com s’està demostrant, ens entendrem. Encara que en alguns
punts puguem discrepar o es busqui des de fora que ens enfrontem,
a vegades per qüestions molt rebuscades.
Permetin-me doncs acabar compartint amb vostès la meva ambició,
l’ambició del meu govern; una ambició que, per tot el que els he
exposat, parteix de la responsabilitat i del possibilisme.
7
�Els estic parlant d’un programa per a vuit anys, com a mínim. Però
factible en aquest espai de temps.
Comença, ara ja sense més barreres polítiques que les que nosaltres
mateixos ens imposem, una nova etapa per a Catalunya en la que no
només durem a terme projectes fonamentals per a la millora de les
lleis d’aquest país, com el nou Estatut, aparcat durant els últims
quatre anys, o la reforma del sistema de finançament; sinó que
també canviarem els ‘mapes’ , l’ambició i la concepció territorial
d’aquest país, i això és quasi més important, perquè és més durador.
Pasqual Maragall
8
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1654
Title
A name given to the resource
Intervenció en la sessió inaugural de les XXI Jornades de Sitges del Cercle d'Economia "Creixement econòmic i responsabilitat social"
Language
A language of the resource
Català
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Sitges
Subject
The topic of the resource
Comerç
Economia
Euroregió
Finançament
Lideratge
Model social
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Conferència
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2004-06-17
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/191/20050126.pdf
8051f6a4759c860239b81f723bfa02d5
PDF Text
Text
Intervención del President de la Generalitat de Catalunya
en el Foro Nueva Economía (castellà)
Madrid | 26/01/2005
Introducción
1.- Qué pretende Catalunya
2.- Como quiere conseguirlo
3.- Qué incidencia en el conjunto de España
4.- Igualdad y diferencia
5.- Las finanzas y la red: dos temas centrales
Introducción
El próximo 20 de febrero los ciudadanos españoles están convocados a manifestar su
opinión sobre la Constitución europea.
Con el referéndum europeo se inicia un ciclo de reformas institucionales que abarcará
algunos Estatutos de Autonomía y a la propia Constitución española.
Tenemos así la oportunidad de pensar globalmente nuestra arquitectura institucional y los
flujos de relaciones que se establecen en su interior.
Tenemos ante nosotros la apasionante tarea de intentar hacer compatible la unidad política
y económica de Europa con su propia pluralidad política y cultural.
Como nos ha recordado recientemente el profesor Daniel Innerarity, ante este reto son de
dudosa utilidad las categorías nacionales que nos llevan más a definiciones negativas que a
construcciones creativas y útiles para gestionar la pluralidad.
La gestión de lo plural rechaza la idea de poder como imposición y demanda una concepción
del poder como negociación. Y con ello nos acerca a una noción compleja de la soberanía.
Los españoles no partimos de cero. Al contrario: hemos adquirido una buena experiencia
con la puesta en marcha y el funcionamiento del Estado autonómico.
Nos toca ahora sacar las consecuencias de la experiencia adquirida, afrontar las cuestiones
que no fue posible abordar hace 25 años y, finalmente, encajar nuestro Estado compuesto
en la nueva Europa constitucionalizada.
Sobre este telón de fondo me propongo en el día de hoy darles noticia de cuáles son las
aspiraciones de Catalunya, qué reformas institucionales propone y cómo pretende
alcanzarlas.
El objetivo, método y alcance de las reformas institucionales que propone
Catalunya
1.- ¿Qué pretende Catalunya?
Catalunya, a lo largo de los últimos 100 años ha creado, ha recreado, trabajosamente un
sujeto político. Y ese sujeto político quiere simplemente vivir, crecer y relacionarse,
1
�teniendo en cuenta un contexto español y europeo caracterizado por la pluralidad y la
interdependencia.
Sé que estas palabras pueden ofender a unos, sorprender a otros e inquietar a muchos.
No se precipiten. La discusión sobre el "yo", sobre el "nosotros", sobre el sujeto de la
oración no es tan importante como la del verbo, y el verbo es unir, no es separar; el verbo
es tejer, no cortar. El verbo hoy es, primero, respetar, respetarse, y a continuación unirse y
trabajar juntos en el mundo abierto, incierto y apasionante que se abre ante nuestros ojos.
La sociedad catalana quiere disponer del máximo poder de decisión para gestionar sus
propios intereses, especialmente en aquellas materias que determinan directamente la
calidad de vida de sus ciudadanos.
Ello supone la capacidad de intervenir -directa o indirectamente- en la mayoría de las
decisiones políticas que afectan a sus derechos y a sus intereses.
Esta aspiración de Catalunya ha sido satisfecha en parte por el vigente Estatuto de
Autonomía. Pero transcurridos veinticinco años, es hora de hacer balance y de recuperar
las cuestiones pendientes.
El Estado autonómico surgido de la Constitución de 1978 no ha resuelto satisfactoriamente
el reconocimiento pleno de la singularidad nacional catalana.
Ni tampoco el ejercicio efectivo y pleno de la autonomía política mediante el respeto al
dualismo competencial, las competencias exclusivas, la autonomía financiera y la
responsabilidad fiscal.
Se plantea pues la reforma del Estatuto para colmar estas insuficiencias, es decir para
conseguir una real y más efectiva autonomía política que cumpla cuatro condiciones:
1. El reconocimiento de un espacio político con las instituciones propias de autogobierno.
2. La garantía del dualismo competencial entre el Estado y las instituciones de gobierno de
la autonomía.
3. La real, suficiente y efectiva autonomía financiera.
4. La existencia de una institución verdaderamente neutral para dirimir y resolver los
conflictos de competencias entre las instituciones generales del Estadi y las autonómicas.
Vamos a hacer un nuevo Estatut que -en primer lugar- clarifique y refuerce las
competencias de la Generalitat y fije de manera incuestionable las bases de un sistema de
financiación que corrija el desequilibrio contrario a Catalunya. Queremos pagar en
proporción a nuestra renta (19%) y recibir en función de nuestra población (16%). Ni más,
ni menos.
Pero -en segundo lugar- también queremos un nuevo Estatut para mejorar nuestras
instituciones de autogobierno.
- Con una organización territorial que suponga una descentralización de muchas
competencias en los ayuntamientos.
- Con una nueva relación con el gobierno local, hecha de lealtad, subsidiariedad, y
estrategias compartidas y no enfrentadas.
- Con un nuevo compromiso con la transparencia: el Estatut será una apuesta para una
democracia de mayor calidad y con más control social de las instituciones públicas.
- Con una administración de Justicia más próxima y, por lo tanto, más eficaz.
- Con un nuevo compromiso con la ciudadanía: un Estatut vertebrado alrededor de los
valores cívicos y de la participación de la sociedad civil.
2
�En este sentido el sujeto político no es, simplemente, que sea otro, es que es distinto.
No es que antes el sujeto político fuese España y ahora sea Catalunya - y el resto del
mundo sigue igual.
Y ahora hay unas relaciones, unas realidades, unas redes mundiales, en las cuales operan
los estados, y no sólo los estados, también las multinacionales, las nacionalidades no
estatales y las grandes ONG´S.
Hoy mismo se reunen en Davos las "multis" y en Porto Alegre las "onguis".
En Barcelona se reunieron en 2004 las culturas y quizás en el futuro haya que hacer un foro
anual de las culturas.
En tercer lugar, queremos un Estatut que reafirme nuestra voluntad de ser considerados
como Estado y que renueve el pacto de solidaridad y amistad de Catalunya con todos los
pueblos de España.
(Insisto una vez más: cuando, en un contexto como este digo "Estado", me estoy refiriendo
a "Es-ta-do- es-pa-ñol).
En este sentido el nuevo Estatut de Catalunya será una contribución decisiva para hacer
efectivos los principios inspiradores del pacto constitucional de 1978.
Es decir, para tener un Estado que reconozca efectivamente su pluralidad nacional y su
diversidad cultural y lingüística.
El Estatut deberá contemplar cuestiones como:
- nuestra presencia en el Senado,
- la atribución de funciones de casación ante el Tribunal Superior de Justicia de Catalunya,
- la participación de la Generalitat en la designación de los miembros de las altas
instituciones del Estado -como el Tribunal Constitucional y el Consejo General del Poder
Judicial-,
- la transferencia de funciones ejecutivas de la Administración del Estado a la Generalitat,
- el reconocimiento, protección e impulso de la lengua y la cultura catalanas por parte del
Estado español, como se está empezando a hacer ya.
Y, finalmente, tendremos un Estatut que regulará las relaciones de la Generalitat con la
Unión Europea. Que asegurará nuestra participación en la formación de las posiciones del
Estado y nuestra presencia en las instituciones y organismos europeos cuando se traten
cuestiones del interés de Catalunya.
2.- ¿Cómo espera conseguirlo?: La vía catalana
Mediante la reforma del Estatuto de Catalunya de 1979, siguiendo las normas y
procedimientos que la Constitución y el vigente Estatuto establecen. Ni más. Ni menos.
Esta reforma está siendo elaborada por una ponencia parlamentaria conjunta en la que
participan todos los grupos de la cámara catalana, incluido el Partido Popular de Catalunya.
Es decir, el proyecto de nuevo Estatuto no será el proyecto de una parte ni de una persona.
La reforma para ser aprobada deberá contar con el apoyo como mínimo de una mayoría de
dos tercios del Parlament, lo que obliga a un amplio consenso entre las fuerzas políticas
catalanas.
3
�No entiendo como hay comunidades en que esto no es así. Deberían aprender del Québec,
que pone límites sensatos a la pura matemática.
Para que quede más claro aún si cabe: en Catalunya no se puede imponer un nuevo
Estatuto por la mayoría parlamentaria, es necesario el concurso de la oposición.
Para ratificar y reforzar este compromiso de consenso de forma solemne, todos los líderes
de los grupos parlamentarios catalanes nos reunimos en la localidad de Miravet -a orillas
del Ebro- el pasado mes de noviembre. Nacía así lo que se ha dado en llamar espíritu de
Miravet que quiere impregnar todo el proceso de reforma estatutaria.
Esta voluntad de acuerdo se fundamenta en el objetivo compartido -con todos los matices
que se quiera- de mejorar el Autogobierno de Catalunya.
Este objetivo se centra hoy en la reforma del Estatut actual.
El Estatut como instrumento de concordia y como instrumento de progreso y de justicia.
Además del propósito de obtener el máximo consenso posible, otra preocupación preside la
reforma: la de asegurar su plena constitucionalidad.
Para conseguirlo la ponencia parlamentaria trabaja a partir de los textos que elabora el
"Institut d'Estudis Autonòmics" (el instrumento de estudio e investigación en materia
autonómica del que dispone el Gobierno de Catalunya), presidido por el prestigioso
constitucionalista Carles Viver Pi-Sunyer (exvicepresidente del Tribunal Constitucional).
Estoy firmemente convencido de que una propuesta de reforma del Estatuto de Catalunya
en el marco de la Constitución española y con un apoyo parlamentario tan amplio no puede
sino tener una acogida positiva y favorable en las Cortes Generales.
Es verdad que nuestra propuesta es un reto. Un reto para todos. Para ustedes y para
nosotros. Pero no es un órdago. Ténganlo por seguro.
3.- ¿Qué incidencia pretende tener en el conjunto de España?
Somos conscientes de que la reforma de Estatut de Catalunya influirá en la modificación del
resto de Estatutos. En este sentido quiero subrayar el carácter de pacto con el Estado
español que tiene el Estatut de Autonomía de Catalunya.
Por eso la propuesta catalana pretende, de forma simultánea, en primer lugar la afirmación
de la identidad y del autogobierno de Catalunya y su reconocimiento por el Estado español,
y en segundo lugar el reconocimiento del carácter plural de España y la organización federal
del Estado español.
Se trata de articular un Estado compuesto en el que el reconocimiento de la identidades
nacionales y de las singularidades lingüísticas y culturales no equivalga a privilegios, es
decir, no sea o involuntariamente entendido como un privilegio, o voluntariamente
presentado como si lo fuera.
Aquí nos encontramos con un grave problema de incomunicación: No disponemos de un
sistema de circulación de las noticias y de las opiniones que refleje de forma real la
pluralidad española.
4
�El Madrid político-mediático actúa demasiadas veces como un foro capitalino que interpreta
la complejidad de España desde el centralismo y no desde la centralidad. El sistema de la
capital ha sustituido al sistema estatal. Los diarios de la periferia, sus radios y televisiones
no se escuchan en el centro. El centro ignora lo que ocurre en la España real, en la España
plural.
La existencia de sistemas de comunicación propios de cada comunidad, de la que Catalunya
es un buen ejemplo, no compensa el déficit evidente del sistema actual:
La España plural, la periferia política e institucional, el estado periférico por así decirlo, no
es sujeto informativo de los medios de la capital. O no lo es en medida suficiente. Excepto
para ser tratados como sujeto de polémica, de discrepancia cuando no como anomalía.
Así, estarán ustedes conmigo que la pedagogía de la España plural se hace difícil. Desde
aquí, animo a los empresarios más emprendedores de este sector para que den respuesta a
este déficit del sistema de comunicación.
Consciente de esta dificultad vuelvo a reiterar las ideas básicas de la propuesta de la España
plural.
Siendo cierto como lo es que el Estado autonómico ha dado un rendimiento extraordinario
en términos de descentralización política (hoy en España, según el ministro Solbes, el
centro gasta el 30, las autonomías el 50 y los municipios el 20), también es evidente que
con el paso del tiempo han aflorado sus límites y sus insuficiencias.
La Constitución española que ha hecho posible la España autonómica debe ahora reconocer
la nueva realidad surgida a su amparo.
Como bien dice Francisco Rubio Llorente: "la reforma es posible porque no se hizo España
para la Constitución, sino la Constitución para España".
Ha sido Rubio Llorente -que no es precisamente un izquierdista y un socialista-, y que da la
casualidad que es presidente del Consejo de Estado, quien ha propuesto la fórmula de
"Comunidades nacionales" en referencia a Catalunya, el País Vasco y Galicia (y "la foral de
Navarra", añade).
Es una fórmula discutible, como todas, pero interesante. Espero que modifique y cualifique
el artículo 2 de la C.E.
4.- Igualdad y diferencia
La España plural que proponemos es una España que reconoce y respeta la diferencia y
que, por tanto, articula de formas diversas las realidades que son diversas.
Entiendo que en el '78 la esencia del pacto constitucional consistió en que Catalunya y el
País Vasco renunciaran a ejercer el derecho de autodeterminación a cambio de obtener un
nivel de autonomía y de autogobierno a la altura de lo que se había conseguido con los
Estatutos de la Segunda República.
Ahora, el núcleo del pacto constitucional renovado debería consistir en que las
nacionalidades históricas acepten la generalización autonómica, la igualdad competencial y
el equilibrio del modelo, al mismo tiempo que las otras comunidades reconozcan la
diversidad plurinacional, pluricultural y plurilingüística de España y, en consecuencia, las
expresiones políticas prácticas y simbólicas de los hechos diferenciales.
5
�Quiero disipar un malentendido: el que opone igualdad a diversidad.
Esta oposición constituye una seria confusión. Es un error, porque lo contrario de la
diversidad no es la igualdad sino la uniformidad. Y a la uniformidad sí que me opongo. De la
misma forma que lo contrario de la igualdad es la desigualdad y el privilegio.
Yo reclamo para Cataluña una España basada en la aceptación de la diversidad y no en la
desigualdad ni en los privilegios.
Igualdad es partir de unos mismos derechos y competencias. Porque la igualdad de
derechos es precisamente la garantía de la diversidad.
¿O no sucede también así entre las personas, entre las que es precisamente la igualdad de
derechos la garantía de nuestra libertad, para ejercerla cada uno según sus preferencias, y
por tanto para acabar dando lugar a la diversidad?
Este es el modelo en el que creo, un modelo basado en la igualdad y en la libertad, que son
el origen de la diversidad.
Observen ustedes, por ejemplo, los Estados Unidos, y no encontrarán mayor diversidad
que la que existe entre sus Estados: en los impuestos, el sistema educativo, la organización
local, incluso en cuestiones como la existencia de la pena de muerte.
Y ello es posible a partir de un marco, el de la Constitución, que es igual para todos.
Por eso, cuando alguien utiliza la igualdad para oponerla a la diversidad, no tengo más
remedio que negarlo rotundamente.
Y advertir que no se utilice la igualdad para negar la diversidad, la libertad y la autonomía,
sin las cuales no tendrían sentido ni el Estado de las autonomías ni la Constitución.
5.- Las finanzas y la red: dos temas centrales
Obviamente, transformar el Estado español en un verdadero Estado compuesto no se acaba
con la reforma constitucional.
Exige una revisión a fondo del sistema del financiación que fije un cuadro estable de
relaciones fiscales y financieras de carácter federal, equitativo y duradero, con
corresponsabilidad y suficiencia.
Como exige también la adecuación del sistema judicial al Estado autonómico.
Y una política cultural y lingüística del Estado al servicio de todas sus lenguas y culturas.
Y que la composición de las altas instituciones del Estado -como el Tribunal Constitucionalreflejen la complejidad de la nuestra organización política.
Y una profunda transmutación de la organización y de las funciones de la Administración
del Estado.
Son reformas institucionales a las que deberían añadirse las transformaciones económicas y
territoriales, inherentes a una concepción del territorio español que supere la visión
centralista y radial por una nueva visión de España en red.
Permítanme que me detenga un momento en esta cuestión.
6
�No vale sólo con cambiar el mapa político, también hay que cambiar los mapas físicos; para
que se adecuen a la realidad del país.
En definitiva: hay que pasar de una España entendida como una gran área metropolitana de
Madrid, a una España concebida como una red.
España es una web, como diría un castizo de hoy
En la práctica, esto supone -sobretodo- un cambio en la concepción de las infraestructuras;
a ello me referiré al final. Pero no únicamente hablo de infraestructuras cuando me refiero a
la España en red.
Hablo, por ejemplo, de la descentralización de los organismos reguladores. El traslado de la
sede de la CMT a Barcelona que se hará efectivo este año 2005 o, en otra dimensión
distinta, también sería un buen ejemplo el traslado de la sede de la Conselleria de
Agricultura de Barcelona a Lleida.
Entendámonos, una España en red no significa en absoluto una reclamación de Barcelona
en pugna con Madrid. (Menos mal que hay pugna, sinó, que tedio! Pero no es eso).
Una España en red significa la adecuación de las estructuras económicas a criterios de
eficiencia, de demanda potencial, de complementariedades y de masas críticas existentes
que necesitan respuesta, dentro del nuevo contexto europeo.
Se habla de segunda transición y, en este marco, se podría hablar de 'segunda
modernización'.
El impulso a la sociedad de la información responde a una concepción en red por definición.
El impulso a la Euroregión lo mismo. El cambio en nuestro modelo de productividad lo
mismo.
De todo ello les hablaba el Ministro Montilla en este mismo Foro. Y esto es también la
España en red.
El caso más obvio es el de las infraestructuras. Las infraestructuras deben ser pensadas y
gestionadas en tanto que una cuestión global, sin exterior, y, por tanto, desde el diálogo, la
coordinación y la corresponsabilidad entre territorios e instituciones.
Por este motivo, defendemos la dotación de una estructura mallada que complemente y
palie la radialidad de las redes de transporte, y el funcionamiento en red de las
infraestructuras básicas.
En el caso del ferrocarril, estamos viviendo un momento histórico con la entrada en vigor de
la Ley del Sector Ferroviario, que representa un nuevo modelo de gestión y una nueva
política de transportes que lo hace posible.
Catalunya ha manifestado su deseo de co-gestionar las Cercanías. Hay razones para ello: la
existencia de una red propia de la Generalitat o las limitaciones históricas de la red de Metro
de Barcelona. Pero lo cierto es que considero que la co-gestión de las cercanías deberían
solicitarla, aún sin tener red propia, comunidades como Andalucía o la Valenciana.
Vertebrar territorialmente España requiere acuerdos básicos y permanentes, consensos
generadores de actividad y esperanza en las instituciones.
7
�Pero, sobre todo, es esencial definir una geografía deseable del territorio que sea adecuada
a las nuevas dinámicas económicas y sociales.
En definitiva, se trata de la plena y coherente adecuación del Estado autonómico a la
pluralidad y la diversidad de sus territorios:
- instituciones (Senado, TC, Conferencia Presidentes, sistema judicial...),
- políticas (cultura, lengua...),
- financiación...
- así como de la potenciación de la España en red en una Europa en red.
Bien, lo dejo aquí por ahora. Espero que entre sus preguntas y mis respuestas podamos
enriquecer, con el debate, lo que aquí les he expuesto.
Muchas gracias.
8
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1673
Title
A name given to the resource
Intervención del President de la Generalitat de Catalunya en el Foro Nueva Economía
Language
A language of the resource
Castellà
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Madrid
Subject
The topic of the resource
Autonomia
Territoris
Espanya plural
Estatuts
Federalisme
Finançament
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Conferència
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2005-01-26
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/192/20050216.pdf
973b7dd368f8e398e1bb1bf5cf049180
PDF Text
Text
Signatura de l'Acord Estratègic per a la
internacionalització, la qualitat de l'ocupació i la
competitivitat de l'economia catalana
Palau de la Generalitat. Barcelona | 16/02/2005
Senyores i senyors,
Voldria començar la meva intervenció amb unes paraules de record cap a una persona que
va patir ahir, aquí al costat mateix, una insuficiència malauradament irreversible. Em
refereixo al Doctor i Conseller Laporte. No ens podem sostreure, els qui varem ser-hi, de
l'impacte que la seva mort ens va produir. No pel lloc on era, sinó pel dramatisme de la
situació. El Conseller Laporte representa molt bé a tota una generació de catalans que van
viure el pitjor que li pot tocar a una generació: dues guerres i una dictadura, des del 1936
fins a pràcticament les acaballes dels anys 60. Dic les acaballes perquè llavors ja es veia
venir que les coses canviarien, i és ben cert que l'economia havia començat ja a canviar.
Deixin-me també dedicar unes paraules d'agraïment a tots vostès, per la seva presència i
per la paciència d'haver escoltat tants discursos. Tanmateix, crec que és un preu baix a
pagar per l'existència d'un acord que ens honora a tots. El primer agraïment que vull fer és
a la presència de les universitats; veig que la majoria hi són. Per tant, estic molt agraït als
senyors rectors.
També vull transmetre, com a President, un missatge d'agraïment i de satisfacció pel treball
que han fet, que és un treball difícil. No sé si això queda prou reflectit en les paraules que
han expressat; alguns n'han parlat, d'aquestes dificultats, i m'ho crec absolutament.
L'Acord estratègic per a la internacionalització, la qualitat de l'ocupació i la competitivitat de
l'economia catalana expressa de manera ben gràfica -tant per la seva forma com pel seu
contingut- una ambició compartida. Tots estem per una Catalunya potent, per una
Catalunya segura; segura de les seves possibilitats, que pot i vol ser entesa més enllà, que
vol i pot ser entesa en una Espanya plural i en una Europa avui més gran que mai i més
diversa que mai. Una Catalunya que vol, en aquests àmbits, comptar i decidir.
El procés que vostès han seguit, per arribar a aquest Acord que avui hem signat, indica el
mètode que ens farà triomfar com a país. És un bon mètode, que vostès han aplicat bé i
que ens serveix a tots: reconeixement i diàleg, feina ben feta, sentit estratègic i passió
col·lectiva.
Com que ja s'ha dit tot sobre l'Acord permetin-me que faci un parell de reflexions que no
puc deixar de formular davant d'un públic tan representatiu i influent.
En aquests dies en que vivim sota l'impacte de l'accident del Carmel, crec que és
especialment important donar-li a aquest Acord la importància estratègica i de futur que té.
Un país són moltes coses alhora, són molts drames i moltes alegries, moltes tristeses i
tantes il·lusions; i el Govern ha d'estar a totes i cadascuna d'aquestes situacions. Però
sempre amb la mateixa motivació, que és la de procurar -i evidentment aconseguir- el
màxim benestar de tots els ciutadans i ciutadanes. Els d'avui i els de demà. I penso que el
que vostès estan fent té una perspectiva de futur evident.
Com ja saben, durant aquests dies la preocupació principal del conjunt del Govern i, molt
especialment, del Conseller de Política Territorial i Obres Públiques s'ha centrat en l'accident
produït en el túnel de maniobra de la prolongació de la Línia 5 del Metro de Barcelona, al
Barri del Carmel. El Govern ha actuat establint, des del primer moment, un ordre de
prioritats que no s'ha alterat en cap cas: les persones primer, els béns després i, finalment,
1
�l'obra que s'estava executant. Per atendre a aquestes prioritats, hi han estat implicats, a
més del Conseller Nadal i sota la coordinació del Conseller en Cap, les conselleries de:
Interior, de Benestar i Família, de Salut i de Medi Ambient i Habitatge.
Des del moment de l'accident, hi ha hagut una molt estreta col·laboració i coordinació
d'actuacions amb l'Ajuntament de Barcelona, a qui pertoca -en virtut del principi de
subsidiarietat, que ja sabeu que és un principi en el qual creiem en aquesta casa- la relació
directa amb el Barri i els seus habitants. I l'Ajuntament ho ha fet, a la meva manera de
veure, de forma absolutament encomiable.
A dia d'avui, tots confiem que el camí de la normalització s'ha iniciat. I paral·lelament,
s'està duent a terme una investigació -evidentment que sí!- que acabarà amb la presa de
decisions necessàries per determinar responsabilitats respecte de les causes i raons primeres i últimes- de l'accident. Estem compromesos amb l'obligació ineludible d'explicar
què ha succeït, perquè ha succeït, qui n'ha estat el responsable o els responsables, quines
conseqüències se'n deriven i com es retorna novament, al barri i a la zona, la tranquil·litat
perduda; amb un projecte de reforma i de millora que sigui potent i indiscutible.
D'alguna forma, indirectament, d'això en parla també l'Acord d'avui: del dèficit
d'infraestructures de Catalunya. Es posa d'evidència que encara ens falta molt; tant
d'infraestructures com d'inversió, d'inversió important. Aquest dèficit afecta a tot el país;
també a la ciutat de Barcelona i també a aquells barris que, després de 30 anys de lluita per
tenir unes comunicacions dignes, ara han de patir aquest malson que tots esperem poder
oblidar ben aviat.
Catalunya reclama, perquè ho necessita, inversions potents en la seva xarxa de
comunicacions viàries, ferroviàries i de telecomunicacions. Però alhora el Govern té una
responsabilitat: assegurar i garantir que aquestes inversions es fan correctament. Des del
disseny del traçat a l'execució, passant per la tramitació administrativa, la dotació
pressupostària, l'impacte ambiental i el control tècnic.
La Catalunya del 2005 -torno una mica a la raó inicial d'aquesta reunió- i evidentment la del
2010, necessita els projectes dels que hem estat parlant aquí. Però no a qualsevol preu; els
necessitem, però ben fets. La competitivitat del país requereix empenta, la tenim.
Requereix projectes, els tenim. I requereix decisió política, social, sindical i empresarial, que
la tenim.
I ara, deixin-me dir unes paraules sobre dos temes que també són del dia i que no voldria
perdre l'oportunitat de comentar.
Balances fiscals; perquè té a veure amb el que dèiem, té a veure amb les infraestructures
però també amb el servei.
Com vostès saben, compartim el Govern entre diverses forces polítiques. Uns creiem que
Espanya té solució i que estem més a prop que mai d'aconseguir-la, encara que no sigui
gens senzill; altres forces polítiques són més escèptiques respecte a aquest tema. Però en
una cosa sí que estem d'acord: hem d'acabar amb la indefinició d'anys passats i amb la
política que alguns van anomenar, crec que desafortunadament, de peix al cove. No ha
donat bons resultats: no tenim infraestructures suficients i ni tant sols hem posat en qüestió
el mapa radial d'Espanya. I això és crucial fer-ho.
Hem acceptat responsabilitats molt serioses en Sanitat, en Educació i en Seguretat sense
els recursos corresponents i, al damunt, tenim a la resta d'Espanya si més no desconfiada.
És a dir; nosaltres ens en sentim creditors, però els deutors desconfien del creditor, la qual
cosa és realment paradoxal i una mica inusitada, ben mirat. No sé qui hauria de desconfiar
de qui, però ens trobem en aquesta situació. I els mitjans de comunicació, lògicament molt
2
�poderosos al centre d'Espanya, posen de relleu aquesta contradicció d'una forma a vegades
molt sorprenent.
Sobre la necessitat d'afegir la balança comercial a les balances fiscals, de la que se'ns ha
parlat ja alguna vegada des del centre d'Espanya, haig de dir; que això era cert abans, però
que -com ha reiterat el nostre Conseller d'Economia i Finances- ha deixat de ser-ho des del
1986. Ha deixat de ser del tot cert, almenys des del moment que varem entrar a la Unió
Europea, i des que tots els països de la Unió van ser capaços de competir amb nosaltres
pels mercats teòricament nostres, o captius de la nostra indústria. Des que ens varem obrir
a Europa, això va deixar de ser així.
La nostra pertinença a la Unió Europea té altres conseqüències. Necessitem col·laborar, i no
nosaltres sols, en el dibuix d'una Euroregió que disposa, a Toulouse, de la planta
aeronàutica més important del món, i a l'Aragó, per posar un altre exemple, d'una capacitat
logística d'espai que no tenim.
Tornant a les balances. Opacitat no, però falses solucions tampoc. Basar estrictament les
solucions dels nostres problemes econòmics en la reducció del nostre dèficit fiscal, tampoc.
Nosaltres solucionarem, hem de solucionar, el nostre dèficit fiscal, però no pensem que
aquest sigui l'únic problema o que la seva solució sigui la font de totes les solucions. És una
solució, però en necessitem d'altres.
Estic d'acord, ho he estat sempre, amb la idea que no n'hi ha prou amb una fórmula basca
per a Catalunya. Catalunya és massa gran. És la primera comunitat autònoma del país en
termes econòmics. Per tant doncs, o bé convencem als espanyols de que hi ha fórmules
financeres equitatives i solidàries -totes dues coses alhora: equitatives vol dir justes per a
nosaltres i solidàries pels demés- o no ens en sortirem.
I jo estic segur que ens en sortirem. Sabeu per què? Perquè estem en una Europa i en un
món condemnats a trobar fórmules exactament d'aquest estil, o tampoc no tindran sortida.
Estem en una Europa i un món que necessiten, al mateix temps, ser solidaris i exigir
equitat.
Divendres passat, dia 11, el President Chirac ens deia, a Zapatero, a l'Alcade Clos i a mi
mateix, que l'arribada de milions d'africans al sud d'Europa serà cada cop més imparable si
no invertim el sentit del seu subdesenvolupament endogen. El President Chirac i el President
Zapatero proposaran una fórmula senzilla, la taxa internacional d'un dòlar per bitllet d'avió,
per invertir preferentment en el Magreb i en l'Àfrica subsahariana.
Tot això ho dic aquí perquè és perfectament coherent amb el nostre Acord estratègic. Es
tracta de substituir la idea de tancar-se a la competència primària dels països pobres mitjançant preus baixos- per la idea contrària d'invertir-hi i assegurar dues coses: el seu
creixement econòmic i l'expansió natural de les nostres empreses d'allà. D'això n'hem parlat
moltes vegades amb el President de la Cambra; i ell ha estat un protagonista, un artífex
d'aquesta feina al Magreb.
Els sindicats catalans ho han entès perfectament, això. Les rondes de Doha i Ginebra,
presidides pel Ministre brasiler d'Economia, van en el mateix sentit: obrir els nostres
mercats primaris als productes dels països més pobres i obrir els seus mercats industrials
als nostres productes i a les nostres inversions. Per cert, el Congrés del Món Rural, que es
va posar en marxa divendres passat a Poblet, afavorirà evidentment la instal·lació
d'indústria Catalunya endins. Perquè no es tracta solament de portar empreses fora, es
tracta també de portar empreses Catalunya endins; afavorir una indústria que s’instal·li
endins, i una agricultura capitalitzada, moderna i compatible amb el nou escenari
internacional.
3
�Això és bàsicament el que els hi volia dir. Però si m'ho permeten, encara voldria afegir-hi
dues coses.
El contacte amb Chirac i Zapatero també va servir també per posar sobre les taules els
temes transfronterers. Quins temes? Primer: els cent quilòmetres i escaig -són els únics que
falten!- entre Narbona i Perpinyà per completar la línia d'alta velocitat planificada des
d'Estocolm fins a Sevilla. Segon: la línia THT d'alta tensió elèctrica Baixas-Bescanó -que
necessitem com el pa que mengem- que s'està intentant desencallar. Tercer, la connexió
respectuosa entre el Cadí i Puymorens. Nosaltres hem fet un túnel, el del Cadí, de peatge
per cert; França ha fet el Túnel de Puymorens, però manca la connexió entre tots dos. Més
greu encara, des de la sortida de Puymorens fins a Toulouse la carretera avança a cinc
quilòmetres per any, per dir-ho ràpid. I per últim, el túnel de baixa cota de l'Aragó.
En general, tot això ha de servir per a la potenciació d'aquesta Euroregió de 15 milions
d'habitants de la qual els hi parlava. Dir això al President de la República francesa és una
mica fort, tenint en compte que França ja va resoldre a finals del segle XVIII el seu
problema polític i la seva cohesió en termes d'unitat nacional -però d'una República reeixida
en tant que tal. Mentre que nosaltres, com vostès saben perfectament, hem trigat un segle i
mig més en començar a pensar que tal vegada podríem crear, com estem creant ara, un
model polític defensable.
Per últim, deixin-me dir unes paraules sobre la Constitució europea. El 'no', el
secessionisme que he sentit expressar en alguns, no és ni pot ser la consigna dels partidaris
de la Constitució europea. En el nostre Govern hi ha posicions diverses sobre aquest punt i,
evidentment, això ha condicionat la meva participació en la campanya. Vull dir clarament
que no es pot basar la crítica de la Constitució europea en els efectes negatius que pugui
tenir sobre els desitjos de qualsevol poble dels que formen l'Espanya plural o altres països.
No és un bon argument. Els que fixen l'objectiu d'un alt nivell d'abstenció, de forma
manifesta o de forma vergonyant, no estan a l'alçada del desafiament en el que, ho
vulguem o no, estem implicats. I que no és altre que el de definir un espai polític de 450
milions de persones, el més gran que hi ha hagut mai sota una Constitució democràtica
comuna, el primer del món en PIB.
Això passa en un escenari que, en el segle passat, va patir les guerres més sanguinàries de
la història, i que fins a l'any 1989 va estar dividit en dos blocs polítics irreconciliables.
Que avui se'ns doni la possibilitat de dir -el que sigui, però dir- alguna cosa sobre una
Constitució que s'estableix democràticament sobre aquest món, és una oportunitat que cap
ciutadà d'aquest país no hauria de deixar-se perdre.
Tinguem-ho ben present.
Moltes gràcies.
4
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1674
Title
A name given to the resource
Signatura de l'Acord Estratègic per a la internacionalització, la qualitat de l'ocupació i la competitivitat de l'economia catalana
Language
A language of the resource
Català
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Palau de la Generalitat
Subject
The topic of the resource
Economia
Finançament
Model social
Infraestructures
Relacions Internacionals
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Discurs
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2005-02-16
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/193/20050302.pdf
545d5c6efde859dc72f38cebdd7add29
PDF Text
Text
Conferència"Catalunya: puente entre la UE i Mercosur"
(castellà)
Montevideo. Uruguai | 02/03/2005
Muchas gracias señor alcalde, señor intendente, señor ministro de transportes y obras
publicas, señor embajador de España, representantes de Naciones Unidas, de MERCOSUR
autoridades, amigas, amigos.
Cuantos recuerdos en este momento que no les voy a relatar, y también cuantos proyectos
que sí les voy a relatar. Vamos a dejar al pasado dormir un poco aunque seria fácil que nos
pusiéramos a recordar juntos algunos de los aquí presentes, otros no están, tantos
momentos vividos en común por Barcelona y Montevideo, por Uruguay y Cataluña y España.
En todo caso lo que se impone hoy es una reflexión sobre los proyectos, sobre las
esperanzas, sobre lo que yo llamaría primeras realidades.
La verdad es que tengo que hablarles de los retos en que nos vemos todos sometidos en el
nuevo contexto internacional y tengo que hacerlo, por supuesto, desde la visión de
Cataluña, esa Cataluña que tiene tantas cosas en común con ustedes.
Me contaban ahora de Margarita Xirgu, que es la gran actriz catalana, pero es la gran actriz
catalana que se desarrolló en Uruguay porque allí no pudo ser. Este recuerdo sí me lo van a
permitir, porque este recuerdo de la Xirgu al lado del río, interpretando "Bodas de Sangre" y
los policías, o bomberos como los llamaban ustedes, yéndola a consolar por la muerte de su
hijo, después de terminada la obra.
Ese es un recuerdo que yo creo que de alguna manera resume de una forma muy viva y
muy real lo que es la presencia de una gran actriz nuestra aquí. Las causas de su presencia
aquí están en la raíz, yo diría en el corazón, del dramatismo de nuestros países, de
Catalunya, de España, de Uruguay. Dramatismo que sólo hoy, sólo ayer más exactamente,
se ha empezado a enterrar de alguna forma, y a sustituir por una gran esperanza. Y los que
llevamos un tiempo en estas cosas, en la política, sabemos que las esperanzas sólo son
esperanzas, y que muchas veces la historia nos hace sudar muchísimo para que las
esperanzas se conviertan en realidades. Pero sabemos también una cosa muy cierta, muy
clara, que si no hay esperanza, si no hay proyecto, si no hay voluntad, si no hay deseo, si
no hay legitimidad, no hay nada, y ustedes tienen voluntad de ser y de legitimidad.
Su sociedad, su gobierno, su presidente, el alcalde de Montevideo. Hay un nuevo contexto
internacional: qué les voy a contar que no sepan. Todas las naciones del mundo se
encuentran hoy, yo diría que inmersas, en un nuevo contexto marcado por fenómenos que
han desbordado totalmente los foros académicos y económicos para tener ya efectos en la
realidad de nuestras vidas de cada día.
Hablamos de globalización, hablamos de cambio tecnológico y ambos conceptos adquieren
una dimensión más compleja si tenemos en cuenta la dinámica en que se desenvuelven:
por su intensidad y por su extraordinaria velocidad, respectivamente una cosa y otra.
Interactúan aquí bloques económicos de países, comunidades de naciones y esos nuevos
"actores" emergentes (China, India, y otros países.), cambiando casi frenéticamente los
ritmos e imponiendo nuevos retos que habrá que superar, que hay que afrontar y que hay
que superar.
1
�Nos hallamos ante escenarios que son comunes a nuestros sistemas productivos y de
crecimiento y que modifican sustancialmente, lo que podríamos llamar las condiciones de
competitividad.
Me gustaría hablarles hoy de la forma en que Catalunya está afrontando esos nuevos
fenómenos. Creo que también en Uruguay las respuestas podrán, y van a ser, sin duda muy
innovadoras. No sólo por lo que ya he mencionado, la similitud de los desafíos, sino también
porque compartimos una parecida visión política. Vamos a llamarle una parecida visión
política, íntimamente parecida. Creo que nuestros países comparten esa rebeldía protectora
de nuestras más antiguas tradiciones y una vocación de integración y apertura a todas las
corrientes mundiales de pensamiento y de cultura.
Catalunya hoy está construyendo una euroregión. ¿Qué es una euroregión?, es un conjunto
de regiones de comunidades que no respetan las fronteras y se unen para adoptar el
tamaño que se necesita tener en el mundo de hoy para ser alguien en un mundo que sea
abierto, y cuyos sujetos ya no son las naciones de Estado, son las uniones, son los Estados
Unidos, es la Unión Europea, será Mercosur en su momento, esperemos y deseamos, es
China, es India, son las grandes asociaciones de antiguas pequeñas naciones, las que se
están convirtiendo en sujetos activos de la política y de la economía mundial. Las empresas
de esos grandes conjuntos, por vivir en grandes conjuntos en mercados abiertos, tienen la
talla y tienen la expertise y el savoir faire que se tiene que tener para ser alguien en el
mundo. Las que no viven en esos espacios amplios pueden acceder, pero difícilmente, a esa
capacidad y a esa competitividad.
En el Uruguay de hoy vemos con optimismo como se afianza el proceso democrático que
hace ya 20 años retomó el irreversible camino hacia la libertad. Se inicia una nueva etapa
para este gobierno, se inicia una nueva etapa en que este gobierno tendrá que afrontar la
necesidad de alianzas con otros gobiernos y hoy hemos constatando, casi físicamente, la
importancia de estas alianzas en esta secuencia interminable de encuentros a dos, a tres,
entre primeros ministros y presidentes de países del MERCOSUR uniéndose y pactando,
como anunció ayer el presidente Tabaré, con cada uno aquello que era más oportuno
pactar.
Bien, estamos pues en una nueva realidad y en un nuevo escenario, están ustedes en un
nuevo escenario, pero también Catalunya está en ese nuevo escenario. Ahora, desde hace
poco más de un año y después de que Catalunya tuviera el mismo gobierno durante los 23
años de democracia, por primera vez ha habido un cambio. No llegamos a los 90 años de
gobierno colorado antes de que asumieran los blancos hace ya tiempo, pero 23 años en
democracia, y en España ha habido muy poca, son muchísimos, son todo prácticamente.
Estamos pues, también nosotros, en un momento de interrogación, en un momento crucial
de decidir por donde debemos de ir; y lo afrontamos con un gabinete que presido, que es
un gobierno catalanista y de izquierdas.
En Uruguay, hoy la izquierda asume también esa responsabilidad; pero la izquierda de hoy,
aquí y allí, la izquierda de hoy, vencida la ola conservadora, es distinta de la que hace 10,
15 o 20 años hubiéramos podido imaginar. Debe de serlo, debe tomar nota de las cosas que
han ocurrido, no puede empezar a gobernar hoy luchando contra los fantasmas de ayer,
tiene que tener el lenguaje de hoy, que yo creo que el presidente Tabaré ayer demostró
poseer, sin olvidar el pasado, sin dejar el pasado en el desván de los recuerdos. Teniendo
muy presente el pasado, pero, sin embargo, proyectando y apuntando hacia adelante, hacia
el futuro.
En todos estos años pasados, tan dramáticos en muchos sentidos, la realidad nos ha
marcado un ritmo y una exigencia que probablemente continuará en ascenso y requerirá
que seamos capaces de dar respuestas conjuntas a desafíos cada vez más complicados y,
2
�no nos engañemos, hoy está más demostrado que nunca que competitividad, bienestar y
buen gobierno son tres conceptos totalmente indisociables.
Déjenme explicarles brevemente como veo la situación en Europa y como la veo en el
MERCOSUR. Antes de entrar en materia sobre Europa, déjenme hablarles sobre MERCOSUR.
Déjenme decirles que para mi es una especial satisfacción hacer esta reflexión hoy aquí.
Tengo una gran satisfacción por hacerlo aquí, en el Salón de los Presidentes del Edificio
MERCOSUR de Montevideo, del que tengo tan buenos recuerdos. En esta misma sala, en
este mismo edificio, en el año 1998 asistí al cambio de la presidencia semestral de
MERCOSUR que pasó de manos del presidente Sanguinetti al presidente Ménem y recuerdo
que el presidente Ménem al asumir el cargo dijo: mi compromiso es un pasaporte común y
una moneda común. No hubo nada.
Ayer hablando con un viejo amigo, Enrique Iglesias, hoy hablando con el ex presidente
Sanguinetti y con el presidente argentino Néstor Kirchner, creo que se impone y creo que
hay un acuerdo en ello, una reflexión: hablemos menos de vaguedades, de realidades
difíciles y construyamos realidades tangibles. Miren ustedes, sin infraestructuras, sin
inversiones, sin dinero disponible para ello, sin un mapa claro de lo que se quiere construir
y donde, y con eficiencia, con transparencia, para que nadie pueda sospechar que esa es la
causa luego de muchos problemas, no se va conseguir nada. Ayer me dijeron que se van a
invertir cinco mil millones de dólares en los próximos cinco años en ejes transversales en el
continente latinoamericano, y me parece enormemente positivo que se haga, tanto esto
como que la transversalidad de norte a sur se potencie. Sin esas infraestructuras, no habrá
MERCOSUR, no habrá Latinoamérica, no habrá realidad tangible, física, y propiamente
efectiva detrás de las palabras, de los sueños, de los proyectos y de los deseos, y por tanto
es enormemente importante que estemos en condiciones de invertir esos cinco mil millones
y probablemente muchos más.
Miren, estuve en Argelia hace relativamente poco. En Argelia me plantearon lo siguiente:
tenemos un problema, tenemos tanto dinero (producto de las fuentes energéticas que
existen en aquel país) que nuestro programa de inversiones no lo asumimos, no lo podemos
ni atacar, son cincuenta mil millones de euros para los próximos cinco años: ¿Nos pueden
ustedes ayudar?.Como pueden ustedes imaginar empalidecí porque ¿Qué podemos hacer?
Por eso nosotros queremos crecer, estar con otros, ser más grandes, poder decir que
también es nuestra la fábrica de Airbus que está al lado, que está en la euroregión en
Toulouse, más allá de una frontera que ahora ya no existe. Por eso ustedes tienen que
hacer lo mismo en MERCOSUR. No vamos a poder hacer frente a los retos del mundo que se
está moviendo como se está moviendo, si no tenemos primero la talla, y segundo las ideas
claras respecto a lo que hay que hacer, y lo primero que hay que hacer es invertir, generar
este ente invertible, invertir, endeudarse razonablemente, instar a las instituciones
financieras internacionales para que puedan financiar ese crecimiento que es la base del
crecimiento económico futuro, del cual van a vivir ellas mismas, en definitiva es en interés
del mundo, del mundo entero, que esas cosas se hagan.
Y déjenme volver un momento a nuestra situación, a la situación de España, de Cataluña.
Como ustedes saben, hace escasamente diez días tuvo lugar en España el referéndum sobre
la Constitución Europea. Y quiero decir cuatro palabras sobre ello, para que sepan porqué lo
hicimos y como fue. La población española y, en particular, la población catalana, dio un
apoyo muy claro a este Tratado constitucional. La participación fue tan alta como pueda ser
en los países que se atrevan a preguntarle a la gente sobre una realidad tan lejana todavía.
Tan real pero tan lejana en la mente de la gente como es la Unión Europea de 450 millones
de habitantes.
Piensen ustedes que en España hoy, en Europa hoy, el presupuesto de la Unión Europea se
está discutiendo entre los más europeístas, más lanzados, más expansivos, que
3
�proponemos el 1'7 % que permite la Carta fundacional y los más tímidos que están
hablando del 1 % del PIB europeo, eso es la Unión Europea.
La Unión Europea tiene un gran significado político pero tiene unas realidades tangibles
detrás, en forma de servicios, mucho menores que cualquiera de los tres niveles de
gobierno inferiores: el Estado, las autonomías y las ciudades, los municipios. En España el
gasto público se divide en el 30% para el Estado, sólo el 30%, el 50% de las autonomías,
que tiene la sanidad, la educación, la seguridad en algunos casos, como es el caso de
Catalunya, la policía en definitiva, y el 20 % para los ayuntamientos que se quedaron al
cabo de 25 años en el mismo punto en el que estaban. Porque todo lo que el Estado ha
devuelto hacia abajo, hacia la cercanía de la gente, se ha remansado en las autonomías y
no ha acabado de transcurrir hacia los ayuntamientos donde yo creo buena parte de los
servicios públicos se deben de concentrar. ¿Por qué les digo eso? , porque tienen que
entender que una votación cercana al 50% de la población española, o de cualquier otro
país que se atreva preguntarle a su población sobre si ratifica o no la nueva Constitución
Europea, corre un riesgo muy importante. Y es que la gente tiene la sensación de que
Europa es significativa, que Europa es importante en los términos que he hablado hasta
ahora, y sin embargo la influencia de Europa en sus vidas diarias, en sus vidas cotidianas es
todavía muy reducida.
Si todo va bien, cuando concluya este proceso los 450 millones de ciudadanos de Europa se
dotaran de un Tratado constitucional, de una Constitución, cosa que nunca fue, hasta ahora
siempre ha habido solo tratados. Una Constitución que en su primer artículo reconoce a los
individuos como sujetos de una serie de derechos y de libertades, y que habla de
crecimiento equilibrado, de promoción de la paz y la justicia social, pero también de la
igualdad entre hombres y mujeres. Ustedes lo saben desde el siglo XIX, desde principios del
XX tuvieron una Constitución muy avanzada en este sentido, los Batlles de entonces. , la
solidaridad entre generaciones, ninguna Constitución del mundo habla todavía de
solidaridad entre las generaciones presentes y futuras, y por tanto de la necesidad de no
hacer nada que pueda comprometer no sólo nuestra felicidad hoy, sino la felicidad de
nuestros nietos, los derechos de los menores, la necesidad de preguntar la opinión incluso
de los menores y el derecho a la diversidad.
Europa se define a sí misma como un ente político fundado no sólo en la unidad, que
también, sino y mucho, en la diversidad, en la diversidad como principio constitutivo.
Miren ustedes, una de las grandes batallas de Catalunya es hacer que se reconozca su
singularidad, no sólo por España, sino por Europa, y que la Unión Europea reconozca que
tiene no sólo 21 idiomas, sino algunos más, entre ellos el catalán que ha arrastrado tras de
sí, como es lógico suponer, al eusquera y al gallego. Y el presidente José Luís Rodríguez
Zapatero ha tenido el coraje de ir a la Unió Europea y decir, oigan, nosotros somos 4
idiomas, no uno, y piensen ustedes que muchos países que tienen variantes de idiomas
comunes con otros, caso de Austria, por ejemplo, o el caso de Bélgica, que podían decir, el
austriaco , el belga, no lo piden, y España ha tenido el coraje de ir a Europa y decir nosotros
tenemos 4 idiomas, el común, que es lo que nosotros llamamos el castellano en nuestra
Constitución y ustedes el español, y las otras lenguas españolas que dice la Constitución
española que son el catalán, el gallego y el eusquera.
Ayer mismo, el presidente Zapatero en París, pidió en la Asamblea Francesa, cuna de la
democracia si la hay en Europa, el apoyo y consiguió el apoyo de la República francesa para
el reconocimiento por parte de la Unión Europea de la existencia de un idioma español
llamado catalán que es también un idioma europeo. Y tengo que decirlo en honor del coraje
del presidente del Gobierno español que ha sido en esto, como también en todo lo demás
por otra parte, enormemente consecuente.
4
�De la Unión de Estados hemos pasado a la unión de ciudadanos y de Estados, con toda su
diversidad. Esta es la esencia de lo que algunos, como Jeremy Riffkin, han denominado el
sueño europeo. Y nosotros queremos pensar que en este momento Europa está en
condiciones de construir un proyecto, un sueño, que sea tan potente como el american
dream, lo fue hace cien o ciento cincuenta años.
Sin ánimo de impartir doctrina euro-céntrica ni erigirme en modelo, no me canso -ni me voy
a cansar- de apoyar como político, como ciudadano, una mayor integración europea. Y me
adhiero a esa Europa diversa con las palabras que tomo, o con el estilo de oración que
tomo, de vuestro presidente que ayer decía: "Festejen uruguayos", que fue para mí la frase
cumbre de ese discurso porque le está diciendo a un pueblo algo que tiene que ver no con
las ideas ni siquiera con los dineros o con los parámetros de su vida, sino con su vida, con
su situación personal, su relación con ese todo que es la nación, ¿no?, y él dijo, ya lo había
dicho, "Festejen uruguayos" y yo creo que podemos decir celebremos, celebren uruguayos
también, la existencia de una Unión Europea que va a permitir que las contradicciones
internas de ese continente que ha dado lugar a tantas guerras y a tantos problemas se
vayan disolviendo en una nueva Unión, una Unión constitucional.
Salvando las distancias, y vuelvo de Europa a aquí antes de terminar, creo que Uruguay
debe entender y definir su papel en el MERCOSUR, un poco al estilo de lo que Catalunya
está haciendo en España y España está haciendo en Europa.
El gran proyecto de Mariano Arana cuando fundó Mercociudades, proyecto que camina
lentamente, es un proyecto absolutamente crucial para todos, para todos. O eso, o el futuro
no estará a la altura de las esperanzas de hoy.
Desde la Unión Europea, desde Cataluña y desde cualquier otro bloque económico o político
de naciones, MERCOSUR es visto como un instrumento que brinda fiabilidad, armonía y
convivencia política y económica a los países que lo integran. Cuenta Uruguay y cuenta
Mercosur con el respaldo del Gobierno de Catalunya y como saben del Gobierno español,
profundamente comprometido con la Unión Europea pero también con sus alianzas más allá
del Atlántico. Abogaremos firmemente por facilitar el acercamiento desde ambos márgenes
del Atlántico, desde su lugar en el Mediterráneo.
Hemos aprobado como les he dicho un acuerdo de internacionalización, un acuerdo
estratégico se llama, y lo hemos aprobado con empresarios, con sindicatos, con
universidades, con todos los actores del triángulo mágico, como yo le llamo, entre empresa,
enseñanza o universidad y Gobierno. Y en ese proyecto de carácter internacional, de
internacionalizar la economía catalana, no se trata de defender, como yo creo que ustedes
tampoco se deben de plantear defenderse de la competencia ni de la deslocalización, se
trata de ser positivos, de ir más allá y de conseguir para nuestros respectivos países, para
nuestras respectivos comunidades, algo más que una buena defensa.
En un momento marcado por la incertidumbre, incertidumbre que nos obliga a todos:
empresas, instituciones que las representan, Administración, Gobierno, sociedad civil,
universidades, etc., en este momento es preciso que decidamos certeramente nuestra
estrategia como país.
Creo finalmente que les puedo decir que el Gobierno que presido está desarrollando una
política económica fuertemente orientada a esa internacionalización. Justamente en estos
días se ha aprobado el Plan para la internacionalización de la empresa catalana 2005-2008
que ejecuta entre otros el COPCA. Fomenta la cooperación económica catalana a través de
su red de oficinas del mundo, y una de las primeras que se fundó en el 89 es la que
tenemos aquí en Montevideo.
5
�Este es el mensaje que quería transmitirles: la imperiosa necesidad de situar a nuestras
economías en línea con los cambios que se están produciendo para que ello nos permita
hacer frente a los nuevos escenarios.
Dos meses después de llegar al Gobierno firmamos conjuntamente con los agentes
económicos y sociales los principios de este acuerdo, lo hemos aprobado, todos los agentes
económicos y sociales están en él, se trata que todos se sientan partícipes de ello. No se
trata de diluir las responsabilidades de cada uno. El Gobierno tiene que gobernar, los
empresarios tienen que producir, los sindicatos tienen que defender el nivel de vida de la
clase trabajadora, de los obreros, las universidades tienen que ser autónomas respecto de
todo ello, investigar, innovar, cada vez más innovar las propias universidades, y sin
embargo no es malo que las reglas de juego estén compartidas desde el principio.
Un Gobierno no es de izquierdas si se preocupa sólo de ver como se reparte la riqueza, no
basta preocuparse sólo de ver cómo se reparte la riqueza para decir este es un buen
Gobierno, este es un Gobierno de izquierdas. También se debe ocupar de crearla.
Crecimiento económico y generación de riqueza, son condiciones necesarias para garantizar
el bienestar sostenido de los ciudadanos. Las reformas que se hicieron durante el Gobierno
de Felipe González en España supusieron la verdadera modernización del país.
Uruguay ha sido desde comienzo del siglo XX un país progresista y moderno, y no sólo a
nivel de América Latina sino a nivel internacional adoptó en ese entonces concepciones de
un nuevo Estado que dio respuestas velozmente a las exigencias de un tiempo de grandes
cambios.
Hoy es el momento oportuno del progresismo para Uruguay, pero también del desafío del
ser progresista: para crear nuevas fuentes de crecimiento, para garantizar bienestar a su
ciudadanía, para ganar posicionamiento en un mundo global, que sabemos complejo.
El progreso y el bienestar son el objetivo final que perseguimos y se deben gestionar desde
la responsabilidad, que implica a la vez una gran dosis de flexibilidad y mucho rigor.
Nuestro patriotismo, y creo que el de ustedes, es el de los derechos y los deberes. No es
sólo el patriotismo de la fidelidad a una etnia, a un origen. Es un patriotismo, como he dicho
e insinuado antes, más orientado al futuro que al pasado. Es un patriotismo que tiene que
demostrarse en el tablero de juego del presente y del futuro.
Nuestra bandera es la de los valores del progreso: cohesión, seguridad y libertad. Los
valores de siempre con los significados de ahora. Es por esto que el socialismo democrático
ha luchado y seguirá luchando.
Quisiera finalizar con un Viva Uruguay! y un Visca Catalunya! como un modo de resumir la
gran esperanza y la inmensa ilusión que siento por el futuro que nos espera a ambos.
Queda mucho por hacer y mucho camino por andar juntos. Por eso, déjenme acabar con un
verso de vuestro poeta, de nuestro poeta, Mario Benedetti:
"En la calle, codo a codo, somos mucho más que dos"
Muchas gracias.
6
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1675
Title
A name given to the resource
Conferència "Catalunya: puente entre la UE i Mercosur"
Language
A language of the resource
Castellà
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Montevideo. Uruguai
Subject
The topic of the resource
Economia
Model social
Territoris
Finançament
Relacions Internacionals
Unió Europea
MERCOSUR (Organització)
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Conferència
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2005-03-02
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/197/20050316.pdf
1c567fd8ecadd0aa961e9ee9dd9f67e9
PDF Text
Text
Governar per la competitivitat
Cercle Financer. Barcelona | 16/03/2005
Les meves primeres paraules s’han de referir necessàriament a l’actualitat.
Ha estat molt intens el soroll polític d’aquestes darreres setmanes. Ben segur que massa.
Ara, quan el volum del soroll s’ha abaixat considerablement, és el moment de reprendre el
fil de la feina de govern.
Una feina que no s’ha vist interrompuda, de fet, en cap moment, però que pot haver passat
desapercebuda enmig de les pertorbacions que públicament han esdevingut.
El Govern governa. Aquest govern governa.
Potser no hem sabut explicar prou bé que l’acció del govern no s’ha aturat ni un moment el
darrer mes.
Un mes en el que, entre altres coses, el Govern:
- ha signat l’acord per a la internacionalització i la competitivitat de l’economia catalana;
que va presentar el conseller Castells, que és la primera de les peces claus del nostre
projecte
- ha presentat el pla d’infraestructures de telecomunicacions;
- ha fet públic el mapa de llars d’infants;
- ha posat en marxa el nou pla d’acció i desenvolupament de les polítiques de dones;
- ha acordat amb 10 municipis la construcció de 912 habitatges de protecció oficial;
- ha donat llum verda al programa de diagnòstic ràpid del càncer;
- ha aprovat 1.176 milions d’€ d’inversió en infraestructures i transports;
- ha convocat la segona fase de la Llei de millora de Barris que se sumarà a les 13 primeres
actuacions acordades; 400 milions d’euros en dues tongades.
- ha portat al Parlament per a la seva tramitació cinc nous projectes de llei, entre els que
destaquen el d’incompatibilitats dels alts càrrecs; el de reforma de la iniciativa legislativa
popular; la Llei del paisatge ...
Aquesta és una mostra dels compromisos del govern convertits en fets ja en marxa.
Aquest és també el compromís del president que us parla. És el meu compromís.
Vostès pensaran que això que els he dit no té un mèrit especial. És ben cert. Aquesta és
l’obligació del Govern, del govern que sigui, i del seu President, del president que sigui.
1
�Però crec que avui és especialment obligat reiterar aquestes coses òbvies:
- El Govern governa. No ha deixat de governar ni un minut.
- El Govern és més estable que mai, potser per les dificultats està més viu que mai.
- El Govern està compromès, i el President més que ningú, en crear el clima de confiança
necessari per culminar amb èxit les reformes socials i institucionals que ens hem proposat.
- I El Govern farà compatible aquestes reformes amb un compromís responsable amb la
transparència de la nostra vida pública. En això hi posarem els set sentits.
Per a que no hi hagi dubtes sobre les intencions del Govern en relació a la transparència, els
reiteraré les paraules que vaig pronunciar el passat 10 de març al Parlament.
Vaig dir aleshores i reitero ara que:
“Vull ser el president d’un país que pugui sentir-se orgullós del seu respecte per la llei.”
Miri’n, la transparència és exigible al sector públic, a les relacions entre el sector públic i el
sector privat i també –com tots vostès saben millor que ningú- al mateix sector privat. La
creixent preocupació pel bon govern de les empreses, que s’està escampant arreu, n’és una
mostra evident.
L’actuació del Govern en aquest àmbit es regeix per dues orientacions ben clares:
- La recerca de l’eficiència de l’administració pública.
- La definició d’unes regles del joc de l’economia que assegurin la lliure competència, que ha
de ser-hi, i facin transparents les relacions entre el regulador públic i els mercats.
Crec que podem estar d’acord que el creixement econòmic, el benestar social i la qualitat
democràtica, totes tres coses, es beneficien d’un funcionament transparent de les
institucions polítiques i econòmiques.
Si compartim l’aspiració d’esdevenir una societat avançada, hem de compartir també
l’aspiració a l’excel·lència en la nostra vida pública. I ja entenen de quina excel·lència els
parlo.
Governar la competitivitat: la Catalunya d’avui
Dit això, passaré al nucli de la meva conferència d’avui que porta per títol: “Governar la
competitivitat”.
Començaré amb una afirmació que no per òbvia deixa de ser menys certa:
El Govern treballa per la Catalunya d’avui, però també i sobretot, i per la Catalunya de
demà, per la del 2008 i més enllà.
Aquesta, entenem, és la nostra primera obligació; parteix d’un compromís profund i
inequívoc amb la ciutadania: de garantir el màxim benestar a totes les persones d’aquest
país.
2
�Aquest, jo crec, és el punt de partida real del nostre patriotisme. No em cansaré de repetirho. Un patriotisme civil, de deures i drets, d’obres, de fets dia a dia, de projectes de futur.
Si treballéssim tan sols per la Catalunya d’avui, per la Catalunya d’ara, estaríem cometent
un greu error.
La contingència, la imprevisió, i el malbaratament del capital acumulat estan al pol oposat
de la meva concepció de la política: de la política entesa com a projecte, com a aspiració
col·lectiva.
He vingut a parlar-los d’aquest projecte per a Catalunya. No he vingut a explicar-ho perquè
només m’escoltin, perquè sàpiguen ‘per on van els trets’... Els explico quin és aquest
projecte perquè tots vostès hi estan implicats. És que tinc la convicció que si no hi estem
no ens en sortirem.
El primer pas per definir un projecte és partir d’un bon anàlisi de la nostra realitat, d’un bon
diagnòstic. Però que quedi clar, d’entrada, que aquí no valen idees preconcebudes, quadres
fets en un despatx tancat.
Els darrers anys, molt especialment els darrers cinc anys, he dedicat una part important del
meu temps i dels meus esforços a recórrer Catalunya de punta a punta, de pam a pam, a
escoltar alcaldes, empresaris, emprenedors joves, gent del món cultural i associatiu, a
entendre aquesta gent.
Molta de la gent que m’ha ajudat, que m’ha ensenyat què i com era Catalunya durant
aquests anys els ho pot confirmar. He après molt de la gent.
Ara podem afirmar, però, que fa mesos que li hem agafat el pols al país, que entenem la
Catalunya real. Que n’hem copsat les necessitats i aspiracions.
El Pla de Govern fins el 2007 és justament una resposta a aquestes necessitats.
Un govern seriós és aquell que defineix les seves polítiques a partir d’un anàlisi rigorós de la
realitat, sempre amb un horitzó ambiciós, això sí, però també sempre amb una actitud
oberta, flexible ...
Perquè, més enllà de les certeses que orienten l’acció de govern, el dubte responsable i uns
valors sòlids són les úniques postures intel·lectuals que defenso i respecto.
Així, pretenc que la meva intervenció d’avui serveixi per compartir amb vostès unes
pinzellades sobre com és aquesta Catalunya i quines són les seves perspectives de futur.
I també sobre quines són algunes les polítiques que el govern està duent a terme en aquest
terreny.
Catalunya és, com mai, una societat en ebullició i en ple procés de canvi.
Una nova Catalunya està emergint davant nostre.
Podem afirmar, sense pors, que, no només en termes numèrics, la Catalunya dels 6 milions
ja no hi és.
I amb ella bona part de l’imaginari col·lectiu amb el que ens sentíem interpretats i
representats. Molt del que era vàlid fa 25 anys ara ja no ho és.
3
�La imatge d’una societat demogràficament estancada a la que, amb certa resignació, ens
havíem acomodat, ha quedat, necessàriament, superada pels fets. No és veritat.
Estem davant de la Catalunya dels 7 milions. I és, reconeguem-ho, una Catalunya diferent,
no només en els números.
Algú pot pensar que estic fent un exercici merament retòric. No. En cap moment. Estic
intentant descriure un país que és i que està començant a ser diferent, diferent i sempre el
mateix. No hem dissenyat les polítiques les polítiques que s’escauen per a aquesta situació.
Probablement no hauria estat necessari si els darrers deu anys s’hagués entès que la
realitat global i local anaven cap a una altra banda.
Però no, se’ns seguia venent la mateixa Catalunya, la mateixa idea cultural, socioeconòmica
i política que tant havia servit, i ho hem de reconèixer tots, per als primers anys de la
Generalitat recuperada.
Com a molt se’ns advertia dels riscos del que ens venia al damunt: en compte amb la
globalització, en compte amb la immigració, en compte amb les noves tecnologies, en
compte amb la post-política,...
Però s’estava allargant excessivament un model. Per això en algun moment, ara, es dóna la
sensació que s’està optant més per una ruptura que per una reforma. En molts sentits. Ja
ens entenem. Però tornem al diagnòstic...
El primer punt del nostre diagnòstic és, doncs, un notable creixement demogràfic, gairebé
més d’un milió de persones des de mitjans dels anys noranta cap aquí.
El gran factor de canvi demogràfic d’aquests últims anys ha estat la notable explosió de la
immigració. La població estrangera a Catalunya representa gairebé el 10% de la població
total (l’any 96 només era un 2%).
Tot i així, encara estem molt per sota del que succeeix a d’altres països europeus, i
probablement això seguirà. De manera que fóra miop no preveure que aquest fenomen,
com a mínim els propers deu anys, seguirà la mateixa tendència.
En els últims anys, a més, s’ha enregistrat una recuperació de les taxes de fecunditat –això
és menys conegut- de la població que resideix a Catalunya i el creixement vegetatiu
s’aproxima ja al 2%.
Aquesta és una dada extraordinàriament positiva. La natalitat assenyala el futur del país.
Invertir en educació per als nostres fills, invertir en polítiques de família, en millorar la
integració,.. això són sempre diners ben gastats, perquè són beneficis pel país, per tots.
D’això estem parlant quan aprovem la creació de 30.000 noves places de llars d’infants
(6.000 aquest 2005) o quan parlem de la incorporació de nous perfils als centres docents
(1.150 nous professionals, l’any 2004 i 2.450 nous professionals l’any 2005). Aquest és
l’objectiu.
D’això estem parlant quan augmentem la prestació universal per famílies per infants menors
de 3 anys ( a 575€) i l’ampliem a 6 anys no tan sols per famílies nombroses, sinó també per
a les monoparentals (a 650€) .
Parlàvem del creixement demogràfic, de més natalitat, de la immigració com a variable
clau. Tot canvi suposa un repte per la societat.
4
�El paisatge humà de Catalunya està canviant, amb nova gent, nous colors, noves parles,
nous costums. I això és enormement positiu si sabem trobar-li la clau de volta, començant
per les nostres escoles i pels nostres barris. Aquí és on es juga el futur de Catalunya, en
aquesta qüestió.
D’això és justament del que tracta la Llei de barris a la que m’he referit tantes vegades i
que va ser la primera Llei que aquest govern va posar en marxa. És el primer que vam fer.
La primera llei que vam aprovar. En sis mesos, tan sols, haurem aprovat vint-i-cinc
intervencions arreu del país. Es tracta d’intervencions potents, no pas fàcils per als
municipis i ciutats que cal transformar. Però els ben asseguro que d’aquí a pocs anys
veurem la veritable força transformadora d’aquestes actuacions.
A les escoles i a les escales d’una bona colla de barris i municipis de Catalunya és on ens
juguem el futur del patriotisme tal com l’entenc.
Entenguin-me, si Catalunya no pot tenir set milions de patriotes, és que el nostre
patriotisme no s’ha entès o ha fracassat.
L’escola i el barri són la clau de la cohesió. Sí. Però també ho són els centres socials i
sanitaris, no ho oblidem.
Catalunya té totes les condicions per mantenir i guanyar en cohesió. Però cal el coratge de
plantejar-se les coses tal com són.
Les generacions que conviuen a la nostra societat, avui ja no són tres, són quatre (els fills
venen més tard, però la vida s’allarga encara més). Això vol dir que hem de caminar cap a
una nova concepció dels serveis, de la implicació de cada grup en la societat.
El segle XX ens va servir per transformar la concepció d’una societat estructurada en
famílies (sobretot de classe mitjana) on el pare treballava i la mare estava a casa, tenint
cura dels nens i els avis.
En el segle XXI, això s’ha acabat. Hem de trencar un altre esquema, que encara preval,
segons el qual l’aprenentatge és cosa d’infants i joves, el treball cosa d’adults i la jubilació
cosa de vellesa.
Aquestes fronteres han perdut el seu sentit.
S’han d’acabar els discursos que equiparen el concepte “gent gran” només amb la viabilitat
del sistema de pensions i l’atenció socio-sanitària. L’enfocament ha de ser integral. S’ha de
reconèixer que la gent gran és la que en sap més.
Aquesta és la orientació de la nova Llei de serveis socials de Catalunya, un dels projectes
més ambiciosos i estratègics d’aquesta legislatura. Mentre, el govern treballa per a que
aquest 2005 es creïn més de 1700 places en centres d’assistència a persones grans.
He parlat de canvi demogràfic i he parlat de nens, i de gent gran. Però vull també parlar
dels homes i dones, dels joves, dels que defineixen el present de Catalunya.
Cal tenir present la forta creació d’ocupació que s’ha enregistrat a Catalunya en aquests
últims anys. Més d’1 milió de persones des de l’any 1986. I aquest és un crèdit de l’anterior
govern, i dels governs espanyols, i de la societat en el seu conjunt, empresaris, sindicats...
La taxa d’ocupació se situa ja per sobre de l’enregistrada a la mitjana de la UE i la taxa
d’atur es troba gairebé en nivells equivalents. Aquesta situació suposa donar-li la volta a la
5
�situació vigent a meitat dels noranta, amb una taxa d’atur que s’acosta perillosament al
20%.
Una altra gran transformació: la progressiva i creixent incorporació de la dona al mercat de
treball. La seva taxa de participació ha augmentat en gairebé vint punts des de meitat dels
vuitanta fins l’actualitat.
El repte avui és establir els mecanismes per garantir i facilitar aquesta activitat laboral.
L’aprofundiment en les actuacions que garanteixin una millor conciliació de la vida laboral i
familiar, i no només orientades a les dones, són un pas endavant en aquest sentit.
Aquest trets, però, no ens han de fer pensar que no existeixen problemes en el mercat del
treball a Catalunya. Continua havent-hi una incidència diferencial de l’atur en els diversos
col·lectius, es manté una taxa de temporalitat, excessiva, molt elevada i, simultàniament,
existeixen rigideses que impedeixen l’adaptació a les condicions canviants dels mercats.
Un dels col·lectius que més afectat es veu per aquestes característiques és precisament el
de la població més jove.
La taxa d’atur dels joves de 16 a 24 anys continua estant en nivells superiors al 20%. (I
això que ha millorat!) A mitjans dels vuitanta superava àmpliament el 40%. Però aquesta
millora s’explica perquè hi ha menys joves que busquen feina. Els diré per què.
Durant aquests anys s’ha ampliat considerablement l’accés de la població als estudis
superiors i s’ha ampliat doncs el període de formació. Aquest és un punt fonamental en el
que cal aprofundir i millorar: el del capital humà.
Però pensem que una major proporció de població amb estudis superiors no implica que el
nostre capital humà sigui superior. De fet, el sistema formatiu a Espanya i Catalunya
presenta un greu problema en el nivell d’estudis mitjans i professionals.
Podríem dir, per simplificar, que tenim més llicenciats universitaris que altres països, i
també tenim més població amb estudis primaris que d’altres economies veïnes.
En canvi, tenim un buit greu en el nivell intermedi. I això té una clara conseqüència
negativa: una part gens menyspreable dels llicenciats universitaris acaba desenvolupant
feines que no requereixen tanta formació com la que tenen.
I d’altra banda, des de la vessant de l’empresa, existeixen dificultats per cobrir determinats
llocs de treball que podríem relacionar amb estudis professionals.
La Formació Professional és una assignatura pendent del nostre sistema educatiu. També ho
és l’adaptació dels estudis superiors als requisits del mercat de treball. I això té a veure
amb l’escassa implicació dels empresaris en la gestió de la FP. El sistema no està donant el
que els empresaris necessiten. Ho he dit molts cops, però ho reitero un cop més, l’educació
i la formació són la columna vertebral del projecte d’aquest govern.
També la presència de contractes temporals, especialment en aquesta franja d’edat, és
encara molt elevada. I aquest és un altre greu problema del mercat. Els contractes
temporals, que es van introduir per dotar de més flexibilitat al mercat de treball s’han tornat
en contra i han acabat generant una dualitat del mercat.
Vet aquí la Una paradoxa: un mercat de treball tradicionalment més rígid que el d’altres
països europeus ha mostrat des de mitjans dels vuitanta una taxa de temporalitat tres
6
�vegades superior a la mitjana europea. L’equilibri entre flexibilitat i seguretat és un repte
important pel que fa al mercat de treball.
A aquests elements se n’afegeix un altre: l’elevat preu de l’habitatge a Catalunya i a
Espanya. Aquest és el misteri del segle. No he trobat ningú que m’expliqui perquè hi ha
hagut un increment dels preus amb tanta intensitat i que està tan poc explicat.
Una població juvenil que es troba amb inseguretat laboral, amb uns salaris relativament
baixos en proporció a la formació que han obtingut i amb un cost d’accés a l’habitatge que
ha mostrat una escalada notable. No és d’estranyar, doncs, que ens trobem amb una
elevada proporció de joves d’entre 30 i 35 anys que resideixen amb els pares i retarden
l’edat de constituir una família. I ara tanquem el cercle del que explicàvem al principi
Aquest quadre que acabo d’apuntar mostra que tenim problemes simultanis i que no els
sabrem solucionar si no tenim el context més general al cap.
Però anem mica en mica.
El govern ja està treballant en la millora de les condicions d’accés a una FP de qualitat,
amb programes com la Formació Professional a distància i el foment dels convenis amb
organitzacions empresarials per oferir una oferta més adequada al mercat laboral.
Pel que respecta a l’habitatge, ja hem impulsat la modificació de la Llei d’Urbanisme que
fomenta la disposició de sòl per a la construcció d’habitatge assequible.
A través del Pla Català pel Dret a l’Habitatge hem establert incentius per estimular la
construcció de 42.000 noves unitats d’habitatge protegit en els propers 4 anys –la meitat
dels quals seran de lloguer. El govern espanyol està impulsant una iniciativa innovadora en
aquest sentit, el seguirem ben a prop- rehabilitar-ne 40.000 i ajudar al pagament de rendes
de lloguer a joves i altres ciutadans que no poden fer-hi front.
Pel que fa al mercat de treball, una de les característiques claus d’aquest nou model és la
flexibilitat, entesa com la gestió de l’ocupació de l’ocupació de manera flexible dintre d’un
marc d’estabilitat i de seguretat.
Ja tenim exemples d’èxit en els quals la flexibilitat ha aconseguit garantir l’estabilitat dels
llocs de treball, incrementar l’ocupació, i demostrar que la deslocalització no és una qüestió
tan sols de costos; per exemple, el conveni col·lectiu de SEAT que inclou acords en matèria
de flexibilitat del temps de treball per gestionar les puntes i valls el la producció; i retorn del
10% de la producció del Ibiza des de Bratislava).
Potser els sorprengui que hagi començat per fer un repàs de la realitat social de la
Catalunya d’avui i d’algunes de les respostes que hi estem donant.
Però vull que entenguin que sense una plena consciència d’aquesta realitat social és molt
difícil fer una política econòmica eficaç per a les persones.
Als polítics se’ns critica molt sovint –i força vegades amb raó- que ens interessem més per
la política politiquera que per la política ciutadana.
Governar la competitivitat: una política econòmica
Anem ara, però, a veure com és el quadre macroeconòmic d’aquesta Catalunya dels 7
milions.
7
�El primer que voldria apuntar és el creixement del PIB, l’indicador més important perquè és
el que marca el to del diagnòstic.
Segons les darreres estimacions disponibles, l’any 2004 l’augment del PIB català es va
situar en el 2,6%. És una xifra positiva, moderadament. Hem crescut més que l’any
anterior. De fet, haurà estat el creixement més alt dels darrers quatre anys: 2,4% el 2001,
2,4% el 2002 i 2,2% el 2003. Hem ‘remuntat’ un xic.
També cal remarcar que aquest creixement s’ha produït sobre unes bases relativament més
sòlides que abans gràcies a dos vectors: la inversió i les exportacions.
Pel que fa a la inversió, la formació bruta de capital ha crescut l’any 2004 el 4,4%, mentre
que l’any passat va ser el 3,1%. I les exportacions, que van créixer el 3,7% l’any 2003, el
2004 ho han fet el 5,4%.
Cal acompanyar aquestes dades d’un fet destacable: la desacceleració del sector de la
construcció. L’any 2002 va créixer el 4,3%, l’any 2003 el 3,7%; i el 2004 el 3,2%.
S’està produint doncs allò que alguns experts desitjaven que el sector de la construcció
deixés de ser l’únic motor de creixement i que, això, no tingués unes conseqüències
traumàtiques sobre el conjunt.
Tot i així, un dels problemes que tenim és que el nostre diferencial d’inflació segueix sent
excessivament alt. Tot i que el 3,8% d’inflació (dada d’aquest Febrer) és un percentatge
baix comparat amb els que ens havien amoïnat tant i tant mesos enrere, cal no perdre de
vista el problema que pot significar en el termini de deu o quinze anys una pèrdua de
competitivitat d’entre quinze i vint punts.
Tot plegat, és una de les qüestions més serioses que estem enfrontant, tant des del govern
de Catalunya com en col·laboració amb altres instàncies governamentals.
L’augment del PIB d’aquest darrer període expansiu s’ha situat per sobre del de la Unió
Europa i això s’ha traduït en un clar procés de convergència real.
El PIB per càpita de Catalunya supera ja clarament la mitjana de la UE-15. En aquest procés
d’accentuació de la convergència ha tingut un paper fonamental l’augment del grau
d’internacionalització de l’economia, que ja partia d’una base positiva.
A més, aquest any hem superat lleugerament el creixement de l’economia espanyola, i això
és important perquè tanquem un període ‘excepcional’, no en el sentit positiu, en el sentit
de la seva raresa en què hem crescut per sota.
La tradició i la constant havia estat que quan les coses anaven bé a Espanya, a Catalunya
funcionaven millor. En canvi, durant els darrers vuit anys ha estat al revés.
Del 1996 al 2003, una etapa francament bona des del punt de vista del creixement
econòmic, nosaltres hem crescut per sota de la mitja espanyola. Si acumulem aquests anys,
haurem crescut entre el 22% i el 23% de mitjana, quan a Espanya, en canvi, aquest
percentatge s’ha situat entre el 26% i el 27%.
Parlo d’Europa i parlo d’Espanya perquè al definir la seva estratègia, Catalunya no cometrà
mai l’error de d’ignorar que Espanya i Europa també han canviat i molt.
És més, Catalunya s’ha d’entendre i es vol entendre en el context d’una Espanya dinàmica i
plural i d’una Europa oberta i diversa que conformen, en l’actualitat, el nostre espai
econòmic, social i polític més immediat.
8
�És justament aquest motiu, el que dóna sentit:
- a la nostra aposta per l’Espanya en xarxa, entesa no com un lloc que té una capital i un
esquema radial sinó que s’organitza un sistema en xarxa
- a les altres aliances regionals, com per exemple, l’aliança amb Lombardia, Rhône –Alpes i
Baden-Württemberg
- i a l’impuls de l’Euroregió Pirineus-Mediterrània ( i en el futur amb l’arc mediterrani de
Catalunya a Andalusia).
L’Euroregió Pirineus-Mediterrània té tot el que cal tenir per a esdevenir una regió europea
de punta que connecti l’eix del sud d’Europa amb el dorsal Londres-París-Frankfurt-Milà.
En un món obert, en una Europa cada cop més gran i amb menys fronteres, necessitem
aliar-nos, necessitem fusionar-nos...com ho fan les empreses.
Per nosaltres és de vital importància situar-nos en el context europeu. Quan Europa va bé,
Catalunya també. Ho veiem en les dades...l’any 2004, el creixement de l’economia europea
haurà estat del 2,1%, molt per sobre del 0,6% registrat l’any 2003.
Tot i que és cert que l’europea continua essent la menys dinàmica de les grans economies
mundials perquè els EUA situen el seu creixement en més del 4%; Japó entorn el 4%; Xina
entre el 9% i el 9,5%; i la Índia entre el 6% i el 7%, aquest és un problema del que en
depèn la bona marxa de la nostra pròpia economia i hi haurem de trobar una solució
conjunta.
El repte més important al que hem de fer front és a la transformació del nostre model de
competitivitat.
Aquest, senyors, és el nostre gran repte estratègic: avançar cap a un model de creixement
basat en el coneixement i la innovació.
I és exactament el mateix repte al que s’enfronta tota Europa en el seu conjunt. En això es
basa l’estratègia de Lisboa i en això es basa també, a nivell de l’Estat espanyol, el Plan de
dinamización de la economía, que el passat 25 de febrer va aprovar el govern central amb
el mateix objectiu: l’augment de la productivitat i competitivitat de l’economia espanyola
És cert que a Catalunya tenim empreses enormement competitives, relativament petites en
dimensió, però que actuen en la primera línia mundial amb els seus productes.
No obstant, encara tenim pendent una transformació profunda dels nostres factors de
competitivitat: com som menys competitius en costos, hem de ser més productius en totes
les altres vessants.
I aquesta és justament la pretensió de l’Acord estratègic per a la internacionalització, la
qualitat de l’ocupació i la competitivitat de l’economia catalana que es va signar el passat 16
de febrer, després d’un intens any de treball, gràcies a l’empenta i al rigor del Conseller
Castells, un perfil de Conseller d’Economia que Catalunya necessitava fa temps amb el
suport dels altres consellers.
L’ acord treballa, com aquest govern, per un objectiu a mig i a llarg termini. Posant avui les
bases necessàries per tenir demà la Catalunya que tots volem.
9
�Amb l’acord com a gran instrument de política econòmica, entesa en sentit ampli, el que
volem és sacsejar les bases de la nostra economia.
Sí, Catalunya anava fent, i podem afirmar que se’n sortia de manera bastant satisfactòria.
Però hi havia uns colls d’ampolla als que s’havia de fer front si no volíem ofegar-nos a mig
termini. Aquí vam fallar
Crec que d’aquí partia el cert pessimisme que s’havia instaurat en el món econòmic català
que considerava que Catalunya estava perdent pistonada.
I no parlo del pessimisme d’ara fa tot just un any, quan es deia que les empreses fugien del
país, que el govern era incapaç de gestionar l’economia.
Allò era un alarmisme injustificat amb origen purament polític.
Ho vaig dir molts cops aleshores, la deslocalització o multilocalització, millor, és un fenomen
intrínsec del procés de desenvolupament econòmic i només és greu quan es
descontextualitza. No voldria allargar-me en això, però em remeto a les dades:
Les dades de creació d’empreses són molt satisfactòries: durant l’any 2004 es van crear
1.324 societats mercantils més que en l’any 2003, el que suposa un increment del 5,6%; el
nombre de treballadors afectats per expedients de regulació d’ocupació, s’ha reduït en un
18,42% respecte l’any 2003, concretament en 1.859 treballadors menys.
Pel que fa a les empreses multinacionals que han decidit instal·lar-se a Catalunya o ampliar
la seva inversió són molt més nombroses i significatives que els de les empreses que se’n
van o han tancat les seves fàbriques a casa nostra. Alguns exemples positius: CORPORATE
ASSOCIATES, SEAT, NISSAN, SANOFI -AVENTIS , NOVARTIS, BASF, DOW CHEMICAL, o
AUNA.
La inversió estrangera bruta efectiva entre gener i juny del 2004 va ser de 2.103,40 milions
d’Euros el que suposa un increment del 155,06% respecte el mateix període de l’any
anterior!
No crec que cal que insisteixi.
Quan parlava de dificultats, no parlava de deslocalització, doncs: parlava de temes claus
com són el nostre dèficit d’infraestructures, el paper fonamental de la R+D+i, l’impuls de la
societat de la informació o la importància de la figura i de la cultura de l’emprenedor.
I tot això és el que aborda l’acord.
Com vostès saben, l’acord és un compendi de la política econòmica que es durà a terme en
aquesta legislatura.
Contempla, per a ser exactes, 86 mesures pensades i destinades a estimular des del govern
la creació d’un entorn competitiu i favorable, per tal que les empreses puguin desenvolupar
amb èxit la seva tasca.
No puc, avui, per descomptat, desgranar, ni cal, en cadascuna de les 86 actuacions, però
m’agradaria destacar un decàleg del que són els eixos prioritaris de l’Acord:
1. Millorar la mobilitat de les persones i millorar les infraestructures de transport que a
Catalunya estan enormement per sota de les nostres necessitats. L’acord considera
prioritàries les actuacions destinades a corregir el dèficit històric d’infraestructures que ha
10
�patit Catalunya. Així mateix, es destaca la necessitat de potenciar el transport per ferrocarril
per fer front a la creixent demanda de transport, prioritzant:
-la posada en funcionament de la línia R5 de RENFE,
-l’impuls de la nova línia ferroviària orbital de la RMB
-i l’impuls d’una nova línia d’ample internacional que permeti la connexió amb França, així
com el desenvolupament del corredor transversal i les seves connexions fins a la frontera
francesa. Aquest és un projecte a llarg termini.
Destaca, en aquest primer capítol, la importància de les infraestructures nodals del Port i
l’Aeroport de Barcelona, que són bàsiques per a donar suport al futur desenvolupament de
l’economia catalana en el marc de l’Euroregió. L’actual aeroport de Barcelona no està
gestionat amb l’ambició que caldria. Aquí mateix, fa anys i panys, vaig defensar que la
privatització –amb una golden share, fora millor que res.
2. Impulsar les infraestructures energètiques i mediambientals. Cosa que farem en el
nostre Nou Pla de l’Energia.
3. Millorar la dotació de capital humà, més educació i més formació.
4. Impulsar les infraestructures i la política de telecomunicacions. Executar el Pla
Estratègic de Telecomunicacions, amb els objectius prioritaris d’evitar la fractura digital,
desplegar les infraestructures de telecomunicacions en els polígons industrials i l’impuls de
l’ús de les TIC’s tant en el sector públic com en el sector privat. De tot això n’hem sentit a
parlar molt. Ara es tracta de veure-ho, no solament de sentir-ho.
5. El desenvolupament de la Recerca, el Desenvolupament i la Innovació com a eix clau.
Aquest eix engloba un seguit d’actuacions destinades a assolir un nivell d’inversió en R+D+i
sobre el PIB equiparable a la mitjana europea (2 % PIB en R+D i 5 % R+D+i al final de la
legislatura) i sinó ho fem ens jutjaran els nostres electors. Es considera especialment
rellevant intensificar la transferència de tecnologia a través de les Xarxes de Transferència
de Tecnologia.
6. Millora del finançament de l’activitat empresarial. Amb una sèrie de mesures que
comprenen figures com el capital risc, els microcrèdits o l’accés a avals de la Societat de
Garantia Recíproca.
7. Atracció d’inversions. Hem creat l’Agència Catalana d’Inversions amb l’objectiu general de
promoure i atraure inversions empresarials sòlides, que en calen.
8. Més internacionalització i projecció. Implementar el Pla d’Internacionalització de
l’Empresa Catalana que vam aprovar ahir, crear l’Observatori de Mercats i llençar el Pla
Estratègic del Turisme.
9. Foment de la cohesió social, amb tot un seguit de mesures com la millora dels serveis
d’atenció a les persones en situació de dependència a les que ja m’he referit a l’inici de la
meva intervenció.
10. Foment de les polítiques actives d’ocupació i millora del marc de relacions laborals.
Parlem, per exemple de dotar al SOC d’un model de gestió descentralitzat, la creació d’un
consell català de diàleg social i el Pla de Govern per la prevenció de riscos laborals 20052008, amb objectius i terminis específics.
Aquest decàleg constitueix el full de ruta de la nostra política econòmica ... i el que el fa
més valuós és que és un full de ruta compartit.
11
�Per això em vull referir breument a la manera en què s’ha arribat a l’acord. Perquè és prou
significativa de l’estil de govern que ens anima.
L’acord s’ha signat juntament amb sindicats i patronals, però hi han treballat i participat
també una amplia representació dels agents econòmics i socials del país.
I aquesta serà la nostre orientació sempre, la nostra manera de fer.
El nostre sistema financer, i en particular les Caixes d’estalvi, tenen un paper protagonista
de primer ordre en el futur del nostre país.
Avui tenen un paper actiu, que no ha estat precisament habitual en la nostra història: tenim
un sistema financer potent i entitats financeres que juguen a primera divisió. Els vull
garantir el compromís del Govern per mantenir i potenciar el nostre sistema financer, des
del més absolut respecte a la independència de les diferents entitats.
El Govern considera que les Caixes d’Estalvi formen part de l’estructura bàsica del sistema
financer amb un model de funcionament que s’ha anat perfilant els darrers 20 anys i que cal
preservar.
Les modificacions i reformes que s’hagin de fer hauran de ser, en tot cas, per consolidar i
millorar l’actual model, i sempre per la via del consens.
És el mètode que ens farà triomfar com a país: reconeixement i diàleg, feina ben feta, sentit
estratègic i uns grams de passió col·lectiva.
Aquest projecte, però, no es podrà realitzar plenament si no contempla una millora i un
aprofundiment del nostre autogovern i el nostre sistema de finançament.
No em voldria allargar, però més i millor autogovern volen dir, essencialment, un nou
Estatut d’Autonomia per a Catalunya. Un nou Estatut al servei dels ciutadans. Un nou
Estatut que es redactarà i s’aprovarà en aquesta legislatura. És el meu compromís amb tots
vostès, amb tota la ciutadania. És el compromís de totes les forces polítiques catalanes a
Miravet.
I un nou sistema de finançament que millori tant els nostres recursos com la capacitat de
decisió que tenim sobre ells.
Aquest nou sistema de finançament incorporarà un nou disseny de la relació de solidaritat;
la solidaritat que volem i hem de tenir amb els altres territoris d’Espanya, amb els quals
compartim una comunitat política, una comunitat en la que existeixi una igualtat de drets i
deures essencial.
Com ja he dit en varies ocasions, aquests principis de suficiència, capacitat de gestió i
solidaritat es concretaran en un model basat en els criteris següents:Segon: volem tenir
una gran capacitat normativa sobre els impostos. Quart: hem d’establir un bon mecanisme
de solidaritat, sobre la premissa de que les diferents comunitats puguin donar nivells
similars de serveis davant del mateix l’esforç fiscal. Aquest és el principi fonamental que
refina i millora el de pagar per renda i rebre per població.
Això ens porta a un mecanisme de subvencions amb un nivell similar als existents en la
majoria dels països federals, en els que aquestes transferències serveixen per reduir les
diferencies entre comunitats, però sense arribar a eliminar-les del tot ni a invertir-les.
Si nosaltres paguem més impostos, una part d’aquest gran esforç ha de repercutir en
12
�benefici del Govern autonòmic. Es el que passa en tots els països d’estructura federal.
Els nostres experts, de totes les afinitats polítiques, han estimat en el 7,5% del PIB català la
diferència entre el que paguem a totes les administracions i el que rebem de totes les
administracions.
Es pot reduir a un terç o a dos terços, aquesta és la discussió encara oberta, però no pot
quedar en un 7,5%. És cert que proclamar això ara, quan Europa s’està tornant menys
generosa i a 2 o 3 anys d’esdevenir “contribuents nets” a Europa no és ni simpàtic ni fàcil.
Però el tema és sobre la taula. I si no l’abordem, es podrirà.
Entenc que la nostra estratègia –en la línia de la millor tradició del catalanisme políticpassa per combinar la millora del nostre autogovern i la implicació en l’Estat espanyol per
contribuir a la seva transformació.
A vegades, estar al centre impedeix veure el tot. A Itàlia ho tenen molt clar: hi ha una
capital política i una d’econòmica. Aquí, la capital política s’ha fet econòmica i forta i
l’econòmica s’està fent política...no sense entrebancs, en part dictats per la inexperiència i
en part pel rebuig que aquest nou rol provoca, lògicament -almenys en una fase com
l’actual- a la resta de centres de decisió a Espanya. Però la realitat pura i dura és aquesta.
En aquests 25 anys (si volen, en els darrers 30 o 40 anys) s’han produït canvis importants
en aquest terreny. Cal assumir-ho.
Ja els he parlat de quins plantejaments tenim en relació a la millora de l’autogovern.
Deixin-me referir-me, ara, a la recíproca implicació de Catalunya a Espanya i d’Espanya a
Catalunya.
No havíem tingut en tota la història de la renovada democràcia espanyola un moment tant
òptim per segellar amb l’Estat espanyol un pacte de lleialtat mútua i exigent.
Deixo de banda les qüestions institucionals, que són molt importants.
Són les polítiques pròpies d’un Estat compost, que consideri Catalunya –i amb Catalunya les
diverses comunitats- com a Estat.
La implicació de l’Estat a Catalunya i de Catalunya, com a part de l’Estat, com a Estat ella
mateixa amb Espanya, passa per entendre que no es pot fer una política econòmica que
perjudiqui el principal motor històric de l’economia espanyola. No es pot.
Això vol dir una activitat inversora de l’Estat en les infraestructures catalanes diferent de la
que hem tingut fins ara –amb l’excepció del període de 1.988-1.992 pels JJOO-. Els
Pressupostos Generals de l’Estat marquen una tendència positiva, però encara insuficient.
Tot això implica també una descentralització de les institucions i les agències estatals. Amb
la decisió d’ubicar la seu de la “Comisión del Mercado de Telecomunicaciones”, el Govern
del president Zapatero ha donat un pas històric, però un. Les resistències a donar
compliment a aquesta decisió indiquen de nou les dificultats reals per avançar cap a
l’Espanya plural. El país vist des del centre pot no ser el país real, pot acabar identificant el
centre amb el país.
Això vol dir una major co-decisió en certs temes econòmics que són de vital rellevància. I
vol dir un pont aeri que no sigui volar “one way” sinó “both way”. Abans he mencionat molt
breument el ‘Plan de dinamización de la economía española’. Un pla que, com ja he dit, té el
mateix objectiu que té l’acord estratègic aprovat pel govern: la transformació de les
condicions de competitivitat.
13
�Ara bé, hem de ser conscients que les reformes aprovades pel govern central, en línia amb
els processos liberalitzadors dels mercats de bens i serveis marcats per la Unió Europea, tan
sols seran positives aquí si les sabem aprofitar, si sabem fer-les revertir en una major
competència real.
Interdependència vol dir no tan sols entendre les regles del joc on estem tots immersos,
sinó també saber-ne ésser un dels jugadors. Es tracta de jugar bé. Es tracta de guanyar. Els
processos liberalitzadors dels que estava parlant no porten incorporat l’element ‘federal’.
Són processos que no són neutres respecte a una estructura autonòmica com la del Estat
espanyol. Per tant, no és indiferent com es resolguin.
L’exemple de les competències en matèria d’energia elèctrica com també el cas del
transport ferroviari o el sector aeronàutic.
Ho hem de fer des de la política i des de les institucions. És la nostra responsabilitat. És la
principal responsabilitat del president de la Generalitat. Responsabilitat que assumeixo amb
més determinació que mai.
Ara és l’hora de teixir aliances, d’assegurar projectes, de comprometre realitzacions.
Però, aquesta implicació de Catalunya com a part activa de l’Estat necessita de més veus
que les del Govern i els ajuntaments i de més presències. De més actors, en definitiva.
Necessita d’uns empresaris i d’unes institucions econòmiques catalanes que comparteixin
aquesta visió i aquesta estratègia.
Ja fa temps que l’empresariat català, des d’un famós document de fa potser 20 anys del
Cercle d’Economia, hi diu la seva en tot això. Ara cal parlar, sí, però també passar a l’acció,
dissenyar projectes i invertir.
Sé que ho entenen. Confio en la seva intel·ligència i la seva empenta. Els ho dic de debò.
Hem d’invertir i hem de treballar junts.
Bona nit i moltes gràcies.
14
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1679
Title
A name given to the resource
Governar per la competitivitat (Conferència al Cercle Financer)
Language
A language of the resource
Català
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Cercle Financer. Barcelona
Subject
The topic of the resource
Comerç
Competitivitat
Economia
Model social
Educació
Federalisme
Finançament
Recerca i Desenvolupament
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Conferència
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2005-03-16
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/198/20050406.pdf
fa6685be36762d3be2c70df2b412277e
PDF Text
Text
Conferència "Catalunya 2005: Un programa de reformas"
(castellà)
Foro ABC. Madrid | 06/04/2005
Vuelvo a Madrid una vez más y, como saben, siempre vengo encantado. Madrid me gusta y
me interesa. Por un lado, es la ciudad que tanto nos gustaría que pudiera ganar la batalla
de la nominación olímpica para el 2012. Por otro, la ciudad solidaria, la de la gente, la que
sufre con los demás y que sabe ser agradecida con la solidaridad de los demás. Por cierto:
esta misma tarde visito el Bosque de los Ausentes, en el Retiro, precisamente un
importante testimonio de esta solidaridad.
Vengo a contarles -también una vez más- cual es nuestra propuesta para y desde
Catalunya; una propuesta indisociable a una cierta idea de España: la de la España plural.
Vendré cuántas veces sea necesario para hacer avanzar el proyecto de la España plural, del
mismo modo que quiero ir a Valencia, a Sevilla, a Zaragoza, a Santiago o a Bilbao. Nunca
me cansaré ni de escuchar atentamente ni de explicar lo que Catalunya propone, no
únicamente al Estado, sino a todos los pueblos de España.
Con todo, me van a permitir que manifieste un cierto desasosiego cuando recuerdo que
estuve aquí en mayo pasado en el Club Siglo XXI, en agosto en El Escorial, en enero de este
mismo año en el Foro de la Nueva Economía y parece que cada vez tengamos que empezar
de nuevo, como si hubiéramos perdido el hilo. Como Penélope. Cada vez que vengo me
parece comprender que se nos entiende: que se nos entiende por primera vez. En este
sentido, siempre es la primera vez.
Madrid - y ahora no hablo de la ciudad y sus gentes, sino del poder- no ve a España, no la
mira. Madrid es el espejo: Madrid es España. Lo que no se dice en Madrid no se ha dicho.
¿Lo ha oído alguien? !Nadie! Y aún, lo que se escucha dura poco.
Sobre la situación reciente: los sucesos del Carmel y a las consecuencias políticas
de la crisis
Para comenzar mi breve intervención de hoy -previa al diálogo que espero tener con
ustedes- quisiera referirme brevemente a dos temas que han focalizado la actualidad de
Cataluña en las últimas semanas. Creo que tiene sentido, dado que es mi primera visita a
Madrid después del accidente del Carmel y de la crisis política que se desató a
continuación.
Sobre el Carmel, quiero destacar varias cosas. Nuestra primera prioridad ha sido y es
resolver satisfactoriamente la situación de los vecinos del Carmel afectados. Creo que lo
estamos consiguiendo, aunque no la daremos completamente por zanjada hasta que todos
los vecinos estén definitivamente en sus casas.
A pesar de la gravedad del accidente, ni ha habido que lamentar víctimas mortales, ni
tampoco se ha "hundido un barrio", como se ha venido diciendo de forma irresponsable
para alimentar la explotación política y mediática del mismo, con "más de 15.000 vecinos
afectados". Las cosas en su sitio: ocurrió un accidente grave en el túnel de maniobras de las
obras de ampliación de la línea 5 del metro.1057 personas se vieron afectadas
directamente, personas que fueron (y muchas de ellas siguen) realojadas en hoteles o en
otras viviendas. Treinta y cuatro familias (un centenar de personas) han perdido su hogar y
volverán a tenerlo.
1
�En segundo lugar, cabe decir que nuestra reacción, con la inestimable colaboración del
Ayuntamiento de Barcelona fue inmediata y eficaz. Hemos tenido una sensibilidad extrema,
minuto a minuto, con los 1.057 vecinos desalojados y en la actualidad estamos en vías de
normalizar la situación.
Estoy convencido de que cerraremos el balance habiendo encontrado, como les digo, una
solución plenamente satisfactoria para los vecinos de los 34 pisos demolidos. Podremos
también decir que el resto de viviendas plenamente recuperadas y habremos impulsado un
plan de rehabilitación integral del Carmel a la altura de la ambición del Gobierno y de los
vecinos del barrio. Pero, lo que es más importante, habremos garantizado la seguridad de
los vecinos, la atención a estos en todo momento, la protección de sus bienes y el máximo
nivel de información posible.
En este sentido quiero destacar, finalmente, que el nivel de responsabilidad política asumido
por nuestro Gobierno no tiene precedentes en la política española. En primer lugar, la
comparecencia del Conseller Nadal en la Comisión de Política Territorial del Parlament de
Cataluña se produjo muy pocos días después de que se hubiera producido el accidente. En
segundo lugar, celebramos a petición propia de un Pleno Extraordinario al cabo de un mes.
Por último -como no podía ser de otro modo en un gobierno que hace de la transparencia su
bandera- en todo momento mantuvimos y mantenemos nuestra disposición a participar
activamente en la comisión de investigación creada para dilucidar los hechos.
Del incidente que desembocó en una moción de censura quiero destacar sólo dos puntos.
Por un lado, se produjo un ruido excesivo. Y califico la reacción de excesivo ruido político
porque, aunque acaparó toda la atención mediática, no se puede reprochar al gobierno de la
Generalitat que dejara, ni por un momento, de hacer frente a su obligación fundamental:
gobernar. Durante el mes de febrero, el gobierno aprobó más de una decena de proyectos,
algunos de una envergadura comparable a la del acuerdo estratégico para la competitividad
-al que, por cierto, me referiré más adelante-. Por otro lado, quiero subrayar que como
President de la Generalitat, debo mirar sobretodo al presente y al futuro. En este sentido,
insisto, me reconforta el hecho de que se haya puesto de relieve uno de los compromisos
que teníamos en esta legislatura: el compromiso irrevocable hacia una mayor transparencia
de la vida pública. Ustedes saben que la reforma social, la transparencia y los cambios en
las leyes fundamentales son los objetivos principales de mi gobierno.
Esto enlaza con otro tema importante, puesto que en esta línea se ha puesto también sobre
la mesa el tema de la financiación de los partidos políticos, una de las grandes asignaturas
pendientes de nuestra democracia. La actuación del gobierno de Cataluña en el ámbito de la
transparencia se rige por dos orientaciones: la búsqueda de la eficiencia en la
administración pública y la definición de unas reglas del juego de la economía que aseguren
la libre competencia y hagan transparentes las relaciones entre el regulador público y los
mercados. Estamos trabajando ya en estas dos grandes direcciones: En diciembre de 2004
presentamos el Informe de evaluación de la gestión de la Generalitat de Cataluña.
Volviendo al Carmel: en febrero, inmediatamente después del Pleno extraordinario, el
Parlament creó una comisión de investigación, a la que ya me he referido, para aclarar el
accidente de la línea 5 del metro y la contratación de la obra pública. Como ha anunciado el
Conseller de Política Territorial y Obras Pública, Joaquim Nadal, se han establecido unas
nuevas reglas del juego para la contratación y adjudicación de la obra pública. En junio
pondremos en marcha la Oficina Antifraude, dirigida por un fiscal de gran prestigio y
discreción, David Martínez.
2
�Sobre las transformaciones políticas y sociales que el gobierno de la Generalitat
está llevando a cabo
Permítanme ahora incidir en los demás objetivos estrella de nuestro Gobierno: la reforma
social y las leyes básicas. Como premisa previa, tengo que decirles que el gobierno de la
Generalitat tiene un proyecto para Catalunya que va más allá de esta legislatura, más allá
de 2007. Se trata de un proyecto ambicioso de transformación social y económica; una
transformación que, para ser efectiva, implicará una adecuación político-institucional a las
nuevas condiciones y pasará inevitablemente por mejorar nuestro autogobierno.
No quisiera extenderme en exceso en esta cuestión, pero la mejora del autogobierno tiene
un punto clave en la reforma del Estatut, en la reforma del sistema de financiación
autonómica y también en una serie de reformas institucionales paralelas, que van desde la
reforma de la Ley electoral catalana hasta la participación en la reforma del Senado
español, de la que hoy hemos hablado con el Presidente del Senado.
Lo que pretendemos con la reforma del Estatut es obtener las herramientas que nos
permitan hacer frente a problemas no resueltos y a nuevos retos planteados. ¿A qué me
refiero? Pues por ejemplo a la concreción del papel de Catalunya en Europa o a nuestra
capacidad de actuación en relación con la inmigración, dónde sería necesario asumir y
delimitar competencias para dar una mejor respuesta a las realidades que conviven
cotidianamente en nuestros municipios. Este es un punto clave de la reforma social. La
llegada de la inmigración a los barrios, a las escuelas y, a los CAPs está afectando a nuestra
capacidad de respuesta.
En cuanto a las reformas políticas el reto último nos plantea solucionar el reconocimiento y
el encaje definitivo a la realidad plurinacional, plurilingüística y pluricultural del estado
español. Y hablo de solucionar problemas y de afrontar retos. No he hablado nunca de
obtener privilegios, o de diseñar exclusividades.
En lo que estamos trabajando es, pues, en un Estatut al servicio de los ciudadanos, que
haga frente a las nuevas realidades, un Estatut de y para la gente de Cataluña pero también
un Estatut al servicio de una concepción de la España de hoy, de la España plural, del
Estado compuesto. Nuestra responsabilidad colectiva nos exige no aferrarnos
excesivamente al pasado cuando éste está superado, porque no nos va a llevar a ninguna
parte.
Nuestro objetivo es que el nuevo Estatut esté redactado y sea aprobado en esta legislatura.
Es mi compromiso con la ciudadanía y es el compromiso de todas las fuerzas políticas
catalanas en la cumbre que celebramos en Miravet -un pequeño pueblo a orillas del Ebroen noviembre pasado.
En esta legislatura también negociaremos un nuevo sistema de financiación. Un nuevo
sistema que mejore la suficiencia y la capacidad de decisión que tenemos sobre nuestros
recursos y que incorpore un nuevo diseño de la relación de solidaridad que queremos tener
con los territorios del resto de España; con los que compartimos una comunidad política en
la que debe existir una igualdad de deberes y derechos esencial.
Este nuevo mecanismo de solidaridad se debe diseñar bajo la premisa que las distintas
comunidades autónomas puedan ofrecer niveles similares de servicios con esfuerzos fiscales
similares. Éste es el principio fundamental sobre el que se debe erigir el nuevo sistema, un
principio que muchas veces simplificamos en la fórmula pagar por renta y recibir por
población.
Ahora Cataluña es la cuarta Comunidad Autónoma española en renta por cápita antes de
impuestos y la octava después de impuestos. Hay que definir un mecanismo de
3
�subvenciones dónde las transferencias sirvan para reducir las diferencias entre
comunidades, pero sin llegar a eliminarlas completamente ni a invertirlas.
Esto es lo que sucede en todos los países de estructura federal. Si una comunidad paga más
impuestos, parte de éste mayor esfuerzo realizado debe beneficiarla porque en esto
consiste la igualdad entre los ciudadanos, pagar más sirve para ganar más, pero no todo lo
que se gane de más. De lo contrario, podríamos llegar a una situación dónde una
indefendible definición de solidaridad se convirtiera en su caricatura, con unas comunidades
acomodadas a vivir del subsidio y otras, más desarrolladas, irritadas por el uso que se hace
de su sobreesfuerzo fiscal. Supondría un coste político demasiado elevado y voy a poner
todo mi empeño en que no sea así.
Hemos hecho un esfuerzo de consenso y rigor, con una comisión de expertos que han
estimado en el 7.5% del PIB catalán (de media, según distintas metodologías) la diferencia
entre lo que pagamos y lo que recibimos. La discusión sobre cual deberá ser la cifra final
está todavía abierta, pero un 7.5% es excesivo. Soy consciente que proclamar esto
justamente ahora, que con la ampliación Europea vamos a pasar en 2 o 3 años a ser
contribuyentes netos, no es ni fácil ni ciertamente simpático. Pero es un tema que está ahí,
encima de la mesa.
Nosotros asumimos, siempre, nuestra responsabilidad y hacemos frente a nuestras
carencias con decisiones que no se toman para agradar o complacer. Hablo, por ejemplo,
del recargo de 2.4 céntimos sobre los hidrocarburos para vincularlo a la financiación de la
Sanidad, que se hizo efectivo a partir de Agosto pasado o del grupo de expertos sobre
racionalización del gasto sanitario, que ha puesto encima de la mesa un conjunto de
propuestas para la reducción del gasto sanitario.
Lo realmente insostenible es aumentar el déficit de forma irresponsable. Autoexigencias,
todas, y en primer lugar; exigencias, sólo las necesarias. Dicho de otro modo, venimos a
Madrid cargados de razones.
Es con esta orientación que estamos también enfocando nuestra política económica.
Cataluña avanza hacia un modelo de crecimiento basado en el conocimiento y en la
innovación. El reto más importante al que debemos hacer frente es la transformación de
nuestro modelo de competitividad. Y es un reto que compartimos con toda Europa en su
conjunto.
En esto se basa la estrategia de Lisboa y también el Plan de dinamización de la economía,
que el pasado 25 de febrero aprobó el gobierno español. ¿Significa esto que no somos en
absoluto competitivos? No. Somos competitivos; en Catalunya hay empresas líderes a nivel
global. Pero debemos serlo todavía más y de un modo más generalizado.
Si somos menos competitivos en costes, debemos serlo más en otros aspectos: esta es
justamente la pretensión del Acuerdo estratégico para la internacionalización, la calidad de
la ocupación y la competitividad que se firmó el pasado 16 de febrero, después de un año
de intenso trabajo. Y el acuerdo es ni más ni menos que la hoja de ruta del gobierno en
materia económica en esta legislatura.
No es ni el lugar ni el momento de detallar las 86 medidas que contiene el acuerdo, todas
destinadas a crear un entorno competitivo favorable y a solventar ciertos cuellos de botella
que sufría la economía catalana. Permítanme citar algunos ejes prioritarios sobre los que se
desarrollan estas medidas:
-mejora de las infraestructuras de transporte y telecomunicaciones
-I+D+I como eje clave y transversal
-apoyo a la inversión y a la internacionalización
-mejora de la dotación de capital humano
4
�También quisiera mencionar, ya para acabar, la manera en que se ha llegado a este
acuerdo, porque es significativa del estilo de gobierno que nos anima. El acuerdo se ha
firmado conjuntamente por gobierno, sindicatos y patronales, pero en su redacción han
participado un amplio conjunto de agentes sociales y económicos. En un proceso de
concertación sin precedentes hasta la fecha. Y no digo que esta sea la vía catalana, de
exclusividad catalana, pero sí un estilo, una 'obsesión' de mi gobierno...con un trasfondo
claro: la verdadera eficacia es aquella que parte de un equilibrio entre forma y fondo. Es la
única manera sólida de tener un proyecto inclusivo y sólido para el país, la única de avanzar
hacia un futuro más próspero.
Les he expuesto y razonado cuales son los objetivos centrales de nuestra propuesta de
reforma del Estatut, en relación con los ciudadanos y ciudadanas de Cataluña. Defiendo que
no existe contradicción entre reforma del Estatut y reformas sociales. Son dos caras de la
misma moneda.
Ofrezco el compromiso de Cataluña con España y reclamo otro tanto del Estado. No para
obtener privilegios, sino para poder seguir siendo solidarios. He hablado de exigencias
mínimas. Pero también he hablado de autoexigencias. Esta es la razón por la que he querido
resumirles lo que perseguimos con el acuerdo estratégico en materia de política económica.
Si les parece, lo dejo aquí por ahora y quedo a su entera disposición para el coloquio.
Muchas gracias. Moltes gràcies.
5
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1680
Title
A name given to the resource
Conferència "Catalunya 2005: Un programa de reformas"
Language
A language of the resource
Castellà
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Foro ABC. Madrid
Subject
The topic of the resource
Autogovern
Balança fiscal
Estatuts
Federalisme
Finançament
Gestió pública
Acció política
Territoris
Model social
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Conferència
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2005-04-06
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/202/20050506.pdf
081a4a10c5aaaa70b4e650e574b80d07
PDF Text
Text
Discurs institucional sobre la nova etapa del Govern de la
Generalitat de Catalunya
Palau de la Generalitat | 06/05/2005
DE QUINA CATALUNYA ELS VULL PARLAR?
A Catalunya hi ha més de 200.000 infants de 0 a 3 anys. I només n’hi ha 67.000 que tenen
una plaça en una llar d’infants. Menys de la meitat, en places d’oferta pública.
A Catalunya hi viuen un milió de persones de més de 65 anys. Tres de cada deu viuen al
llindar de la pobresa.
Les famílies de Catalunya que tenen una hipoteca pel pis o casa en el que viuen, dediquen
una mitjana del 57 % dels ingressos familiars a fer-hi front.
A Catalunya hi ha una taxa d’immigració del 11,4 %. Només durant l’any 2004 la població
immigrada ha crescut en 153.000 persones. En els darrers mesos s’han presentat 113.036
expedients de regularització, dades d’avui mateix.
Anar de Manresa a Lleida, en tren, segueix suposant dues hores i mitja de trasllat. El
mateix temps que fa 50 anys.
Entre 1985 i avui, el 32 % dels joves nascuts en entorns rurals ha emigrat a les àrees
urbanes.
Catalunya ha crescut per sota de la mitjana espanyola els darrers 9 anys.
Podria continuar, però em penso que ja és suficient per donar-los una idea de quina
Catalunya els estic parlant.
M’entendran si els dic que el millor Estatut i el millor finançament foren inútils si no ens
haguessin de servir per atacar els problemes que hi ha al darrere dels exemples que els
acabo de posar. I darrere de molts altres que els podria posar.
És d’aquesta Catalunya de la que s’ocupa el Govern d’Esquerres i Catalanista que ahir
complia els seus 500 primers dies de treball.
Parlaré del govern, del seu estat de salut i del seu ordre de prioritats.
Per començar, m’agradaria descriure com veig el govern de Catalunya avui. Per continuar
després, parlant-los de la seva ambició reformadora, social i econòmica.
COM ÉS EL GOVERN D’ESQUERRES I CATALANISTA?
L’actual govern de Catalunya es va constituir el dia 22 de desembre de 2003. En 500 dies
aquest govern ha acumulat i consolidat uns actius considerables.
Hem pres el pols de l’estat del país i de les seves institucions. També de les seves
aspiracions i de les seves disponibilitats.
Hem escoltat i avaluat. Hem precisat els nostres objectius, hem fixat les orientacions de la
nostra acció, hem seleccionat els instruments per realitzar-la.
1
�Hem formulat projectes i els hem programat, els hi hem buscat finançament, els hem
encabit en un calendari. Hem dibuixat el camp de joc. Hem creat un equip. Hem actuat,
hem invertit, hem estalviat, hem tapat vies d’aigua.
El Govern d’Esquerres i Catalanista comença a desplegar tota la seva capacitat d’acció.
És un bon moment, doncs, per posar de relleu els principis que caracteritzen el nostre estil
de governar i donen consistència a l’acció realitzada.
També és un bon moment per insistir en els valors que orienten el projecte de reforma
social que estem impulsant.
Aquest és un Govern amb rigor institucional.
Ho hem demostrat especialment amb la institucionalització per llei de la figura del Conseller
Primer, que no tenia llei.
D’aquesta manera hem endreçat una situació desordenada que afectava el cor de les
institucions de la Generalitat, al mateix Govern de Catalunya.
Hem cedit la iniciativa legislativa al Parlament en matèries rellevants, com la modificació de
la Llei del Consell de l’Audiovisual; perquè quedi clar de quina és la competència de
cadascú; i per descomptat, la independència, no solament la independència dels mitjans,
sinó la independència del control dels mitjans. Feia falta.
I hem mostrat la nostra disposició a la constitució d’una Comissió d’Investigació quan ha
estat necessària, com ho ha estat en el cas de l’accident de la Línia 5 del Metro, al seu pas
pel barri del Carmel, i sobre l’obra pública a Catalunya durant els darrers anys.
Però aquest és un Govern no solament institucionalment rigorós, també és un govern
competent, que és capaç de definir una estratègia per a Catalunya i de definir el seu lloc en
l’Europa que neix i en el món global.
Que ha posat en marxa les principals polítiques recollides a l’Acord del Tinell.
Que ha actuat amb diligència a Sallent, a l’Anoia o a Gallecs i ha tingut capacitat de reacció
davant de situacions complexes com la que s’ha produït al barri del Carmel de Barcelona.
Aquest és un Govern solvent en la gestió dels recursos públics.
Ho hem demostrat auditant la situació econòmico-financera de la Generalitat, imposant-nos
un primer Pressupost d’austeritat i liquidant-lo amb una reducció del 33% del dèficit. En un
any.
Gràcies al rigor i la solvència inicial, el 2005 hem pogut presentar un Pressupost de gran
ambició social, que dobla gairebé l’esforç inversor per habitant de l’any 2003.
Aquest és un Govern transparent.
Des del primer moment hem fet públics tots els càrrecs de confiança. Hem realitzat
informes sobre l’estat de la Generalitat, no només sobre la situació econòmico-financera,
sinó també sobre l’organització i la gestió.
Hem fet transparents les ajudes als mitjans de comunicació privats. I hem canviat les
normes de contractació en l’obra pública.
2
�En síntesi,
Aquest és un Govern amb rigor institucional que actua amb ple respecte per les institucions
polítiques de Catalunya.
És un Govern competent que compleix els compromisos que ha adquirit amb els ciutadans.
És un Govern solvent que gestiona els recursos públics amb eficiència.
I és un Govern transparent perquè creu que la societat catalana i les seves institucions
faran un salt endavant si incorporen la transparència en els comportaments públics.
El nostre projecte de reforma social té l’objectiu de convertir Catalunya en un país més
pròsper i cohesionat.
Hem demostrat una nova sensibilitat social enfortint l’Estat del Benestar català i millorant
les condicions de la vida individual i col•lectiva dels ciutadans.
Tenim una nova sensibilitat territorial perquè volem garantir els mateixos nivells de vida
arreu del territori de Catalunya i apostem per la sostenibilitat, decididament. No és un
somni.
Tenim una estratègia econòmica col·lectiva dissenyada a partir d’una visió compartida amb
els empresaris i els treballadors.
Tenim un designi europeu. Un designi amb l’Europa de la innovació i la investigació que s’ha
començat a concretar amb el desenvolupament de l’Euroregió Pirineus-Mediterrània.
Un designi amb l’educació, la cultura i la innovació, que són el fonament i el futur del
nostre continent.
Tenim una ambició de país que volem compartir amb tots els ciutadans i ciutadanes.
Per aconseguir la plena igualtat en la participació de les dones a la vida econòmica, social i
política de Catalunya.
Per oferir més i millors serveis a les famílies.
Per vetllar per la protecció dels infants.
Per assegurar els drets de les parelles homosexuals.
Per facilitar que els joves puguin accedir a un habitatge sense haver d’hipotecar els seus
projectes de vida.
Per fer possible que les persones grans, especialment les que no es poden valer per elles
mateixes, puguin viure en unes condicions dignes.
Per oferir més recursos i oportunitats als emprenedors, als creatius i als investigadors, però
també als pagesos o als qui han optat per viure en un entorn rural.
3
�Aquests són els objectius del nostre projecte de reforma social. Els objectius fixats en
l’Acord del Tinell.
I volem marcar la diferència treballant per Catalunya poble a poble, barri a barri, al costat
de la gent.
Aquests són els nostres valors que els confesso d’entrada.
Els valors que posem al servei d’un nou patriotisme, el patriotisme dels drets i la justícia
social, el de la dignitat reconeguda i el de les oportunitats de gaudir d’una vida millor.
Aquesta és la nostra ambició per la Catalunya dels 7 milions d’habitants.
Un Govern impulsor dels grans objectius de país: Estatut i Finançament, no
solament això, però també.
Reitero un cop més el compromís del Govern amb els dos grans objectius polítics de país
per aquesta legislatura: la reforma de l’Estatut i del finançament català.
I amb aquests dos objectius majors, altres dos objectius institucionals complementaris: la
nova organització territorial i la llei electoral. S’havien d’haver fet fa anys. Era un mandat de
l’Estatut de 1979.
Ho he afirmat des de l’inici d’aquest procés reformador: l’Estatut i el finançament, s’ha
d’entendre bé, són uns mitjans. No són finalitats en si mateixos. Són instruments al servei
d’una millor acció política, amb més marge polític i econòmic. Així ho vaig expressar el
passat mes de gener en un discurs a La Pedrera, dient que creia que era essencial que ens
fixem en les intencions finals de la reforma: l’Estatut per a què?
L’Estatut ha d’assegurar-nos la pau i la convivència cívica, ha de ser un instrument jurídic i
institucional per autogovernar-nos millor.
L’Estatut ha se servir per dur a terme millors polítiques econòmiques, socials, educatives,
sanitàries, territorials i culturals.
I si no, no faria servei. No hauria acomplert el seu objectiu.
Ras i curt, el nostre model de reforma de l’Estatut vol singularitzar-se tant pel consens, en
la forma, com pel seu contingut social.” [fi de la cita]
Així ho han entès els ponents de la reforma de l’Estatut quan han identificat en el text els
principis rectors que guiaran l’acció dels poders públics a Catalunya:
- La convivència social
- El reforçament de la identitat
- El progrés econòmic i social
- La cohesió i el benestar
- L’equilibri territorial
4
�- La sostenibilitat mediambiental
- La pau i la cooperació internacional
Aquests principis fonamenten el model civil i social que establirà el nou Estatut.
I a aquests principis els corresponen unes competències més ben definides i garantides i
també –en alguns casos- unes noves competències.
Poc a poc, el full de ruta dissenyat per les forces polítiques catalanes va avançant en el seu
camí. Ens apropem als moments decisius per aquesta reforma.
I és ara més que mai quan hem de ser curosos amb el nostre capteniment, que exigeix:
-
unitat en l’ambició compartida,
rigor en el treball polític,
tenacitat i generositat en el procés negociador
i responsabilitat amb el compromís adquirit.
Tinguin la seguretat que el President i el Govern de la Generalitat estan fent tots els
esforços per aconseguir aquesta unitat, sense la qual no faríem com a país ben res.
Tenim el dret a ser optimistes, però malfiem-nos del maximalisme fàcil, que en el fons
amaga una certa mandra per fer les coses com s’han de fer i una profunda desconfiança en
les possibilitats reals de Catalunya.
EL GOVERN DE LES REFORMES SOCIALS
Però l’objecte d’aquesta compareixença ni és fer balanç exhaustiu ni parlar només de
l’Estatut.
Vostès saben que l’acció del govern s’articula entorn de quatre eixos:
la transparència,
la innovació i la competitivitat,
la reforma social
i l’equilibri territorial, la proximitat als territoris.
El Govern ha dissenyat, conjuntament amb les agrupacions empresarials i sindicals, una
estratègia per transformar el nostre model de competitivitat ... En vaig parlar extensament
fa unes setmanes al Cercle Financer ...
Avui em centraré en la reforma social i l’equilibri territorial, que són dues cares de la
mateixa moneda.
Reforma social per generar més cohesió social i per evitar fractures.
Equilibri territorial per aconseguir un desenvolupament més harmònic del conjunt del país.
Catalunya no pot anar a dues velocitats: ni en el seu creixement econòmic, ni en la força
dels seus territoris, ni en la incidència de les seves polítiques.
He triat 7 polítiques per il·lustrar el que els vull transmetre :
5
�1.
2.
3.
4.
5.
6.
7.
Educació i cultura
Salut
Família
Atenció a la dependència
Habitatge
Seguretat i
Infraestructures i Territoris
Primera: Educació i Cultura
L’educació i la cultura estan en el cor del programa reformador del Govern. Perquè són
factors motrius del progrés econòmic i tecnològic i, a la vegada, són instruments essencials
d’integració cívica i de cohesió social.
El reconeixement del paper central de l’educació en el nostre projecte es correspon amb un
tractament prioritari en els Pressupostos, que ens ha permès entre altres coses:
- haver convocat 3.680 places d’oposicions tant a primària com a secundària, que
comprenen totes les especialitats;
- posar en marxa el Pla per a la llengua i la cohesió social, amb 649 aules d'acollida, per on
ja han passat 12.500 alumnes amb necessitats educatives específiques;
- activar el Pla de Construccions Escolars 2004-2007, en el qual tenim previst destinar
1.500 milions d’Euros, que prèviament haurem estalviat.
Al costat de l’acció del propi govern, apostem per la col·laboració amb els ajuntaments, ja
iniciada en l’àmbit dels processos d’escolarització o en el de planificació de l’educació
infantil.
I estem pensant el Pacte Nacional per a l’Educació, que és una iniciativa de diàleg i
participació de la comunitat educativa i del conjunt de la ciutadania sobre el futur que volem
per al nostre sistema educatiu.
La qualitat educativa, l’autonomia dels centres, la corresponsabilitat dels ajuntaments amb
l’educació, la xarxa integradora de centres públics i concertats, el perfil del professorat i la
participació de les famílies ... són les qüestions clau que haurà de recollir el Pacte Nacional
per a l’Educació i, posteriorment, la Llei Catalana d’Educació.
Pel que fa a la cultura, la nostra aposta és sòlida, amb un increment del 23,1 % del
pressupost d’aquest any, en la línia d’acomplir el compromís de doblar els recursos en una
legislatura.
Aquest increment ha anat acompanyat de decisions substantives i innovadores: l’inici i
desenvolupament del procés del Consell de la Cultura i les Arts dissenyat sota la direcció de
J M Bricall i la presentació del Pla de Cultura 2005-2007. Era difícil arribar a un consens en
aquest terreny, però justament la cultura té per norma ser exigent i s’ha d’aconseguir, ho
considero molt important.
Sense oblidar la projecció internacional de la nostra cultura, amb l’èxit de la Fira del Llibre
de Guadalajara (Mèxic) i la futura participació a la Fira de Frankfurt.
Segona: Salut
Estem construint un model sanitari que integra la salut pública i la millora de la qualitat de
l’atenció sanitària.
6
�Aviat farem públiques les principals propostes del Govern per racionalitzar la despesa i
millorar el finançament de la sanitat.
L’objectiu a mitjà-llarg termini és el d’arribar a una despesa sanitària pública similar a la de
la mitjana de l’Europa occidental (UE-15). Que era, perquè després ha baixat, del 6,3% del
PIB l’any 2002, mentre que a Catalunya estàvem al 4,7%.
Aconseguir-ho depèn dels recursos, però també d’una bona gestió, els garanteixo que hi
estem avançant. En parlarem, com saben, en la propera Conferència de Presidents
Autonòmics del mes de juny, tal com estava previst. Com també estava previst que jo hi
exposés el procés d’elaboració del nou Estatut. I ho faré.
Catalunya ha estat la comunitat autònoma amb menor increment de la despesa
farmacèutica de tot l’Estat aquest 2004. L’any passat no hi va haver desviació
pressupostària per primer cop des del 1981.
I més de 800 professionals passaran a treballar 6 hores diàries quan fins ara en feien dues i
mitja.
Estem treballant per aconseguir que el temps de visita arribi a 10 minuts de mitjana i per
disposar d’1 metge de família per cada 1.500 usuaris assignats.
Com també per millorar la detecció precoç dels càncers més comuns per tal de que en
menys de 30 dies el ciutadà tingui un diagnòstic.
Tindrem una atenció sanitària propera, amb uns professionals reconeguts i competents: és
un dels objectius essencials del departament de Salut.
Com també ho és donar el màxim suport a la tradició innovadora i investigadora de la
medicina catalana.
És també estratègic el desenvolupament de la bioregió, un clúster format per
farmacèutiques, hospitals, laboratoris i centres de recerca. Ha de convertir Catalunya en un
pol de referència europeu en l’àmbit de la biomedicina i la biotecnologia.
Tres dels pilars fonamentals d’aquesta bioregió són:
1) el Centre de Medicina Regenerativa liderat per professor Juan Carlos Izpisúa,
2) l’Institut Municipal d’Investigació Mèdica, en el marc de l’impuls del Parc de Recerca
Biomèdica,
3) i el projecte liderat pel Dr. Joan Massagué, que situarà Catalunya en el mapa mundial de
la Recerca sobre el càncer.
Tercera: Família
La família és un dels elements clau en el manteniment de la cohesió social bàsica de la
nostra societat.
Els diversos tipus de família continuen essent, avui dia, la unitat bàsica de convivència i el
nucli fonamental de les relacions afectives interpersonals.
Però les estructures familiars estan experimentant un procés de diversificació.
La incorporació de la dona al món del treball, altíssima, igualant ràpidament cotes europees,
l’augment de l’esperança de vida o l’augment de la monoparentalitat són fenòmens positius
que demostren que som una societat oberta i dinàmica.
7
�Al mateix temps, però, exigeixen una política de suport a les famílies que sigui inclusiva i
que permeti que les persones amb responsabilitats familiars les puguin desenvolupar en les
millors condicions possibles.
En aquest àmbit ja hem començat a adaptar els serveis i els recursos a les famílies
monoparentals, a les famílies nombroses, a les famílies amb persones grans en situació de
dependència i a les persones grans soles.
El Departament de Benestar i Família concentra aquest any més del 5% del pressupost
global de la Generalitat per primer cop, complint una resolució del Parlament de l’abril de
1999; estem complint compromisos que s’havien adquirit en èpoques anteriors.
La partida destinada a les famílies ha crescut un 21,8%. Entre d’altres mesures inclou la
consolidació dels ajuts universals per infant a càrrec i nous ajuts universals per parts o
adopcions múltiples de bessons i trigèmins.
Facilitar la conciliació de la vida familiar i laboral també és un dels nostres objectius
fonamentals.
L’avançament del curs escolar, la construcció de 30.000 noves places públiques de llars
d’infants o l’impuls de les mesures recollides a l’Acord Estratègic en l’àmbit econòmic i
laboral, són una mostra de l’acció que estem realitzant en aquest terreny.
Aquestes mesures, juntament amb la nova política d’habitatge, el Pla d’Acció i
Desenvolupament de les Polítiques de Dones, que ens ha de permetre avançar envers unes
famílies més democràtiques o la nostra voluntat de desenvolupar els serveis d’atenció a les
persones dependents ens permetran fer un salt qualitatiu important en el suport que la
Generalitat dona a les famílies.
Quarta: Atenció a la dependència
En aquest darrer àmbit, l’objectiu és ben senzill d’enunciar: avançar els serveis socials cap
a la universalització.
La nova Llei de Serveis Socials de Catalunya és un dels projectes més ambiciosos d’aquesta
legislatura. Ho dic rotundament. És un dels projectes i dels reptes més importants. Aquest
any 2005 aprovarem l’avantprojecte.
Em vull aturar un moment a parlar de l’atenció a les persones dependents.
A Catalunya hi ha unes 332.000 persones amb dependència: probablement és el problema
social més important que tenim.
Aquest any hi destinem gairebé 600 milions d’Euros.
Atendre’l com cal suposa construir la quarta pota del nostre sistema de benestar, després
de la salut, l’educació i la seguretat social: l’atenció a les persones dependents.
Per arribar-hi, la coordinació socio-sanitària és fonamental.
Els Departaments de Benestar i Família i Salut ja han presentat el Programa d’atenció a les
persones amb Dependència. Amb 3 objectius:
-ordenar i impulsar l’atenció a la dependència,
-millorar el suport a la vida autònoma
8
�-i avançar en la redacció de la Llei de l’Agència Catalana de la Dependència, prevista pel
2006.
Es tracta d’establir un sistema que garanteixi la continuïtat assistencial necessària per
atendre les persones amb diversos graus de dependència, apostant de manera clara per
l’atenció domiciliària.
Cinquena: Habitatge
Quan parlo amb joves, arreu del país, aquest és el problema. Al costat de la precarietat
laboral, però casi per sobre.
La manca d’habitatge dificulta greument la participació i la integració política, econòmica i
social dels joves.
Cal donar-hi una resposta col·lectiva. Els governs, sols, no podran resoldre aquest
problema. Però no es pot defugir, de cap manera, aquesta responsabilitat.
És fonamental que hi hagi una provisió suficient d’habitatge protegit que faciliti l’accés dels
joves a l’habitatge de compra. I a més, estimular, i amb això poso molt d’èmfasi
personalment, l’habitatge de lloguer com una opció factible al llarg del cicle vital. Tema
aquest absolutament perdut en la geografia política i social espanyola, no ja en la catalana,
dels darrers 25 anys. És fonamental que hi hagi habitatge protegit però és encara més
important que hi hagi un mercat de lloguer que permeti l’adaptació, sobretot del jovent,
justament en les circumstàncies canviants que la vida els està obligant a fer i que en la
meva generació no eren presents. Això requereix una societat diferent, una mobilitat i una
capacitat d’adaptació que en aquest moment no els estem oferint.
No estem parlant d’un problema només per als joves. El fet que les famílies amb una
hipoteca hagin de dedicar-hi, de mitjana, més de la meitat dels seus ingressos és realment
preocupant; perquè les famílies amb hipoteca en aquest país són un percentatge
elevadíssim del conjunt de les famílies.
Aquesta és la raó de ser del Pla Català pel Dret a l’Habitatge. Aquest Pla ha vingut
acompanyat de la Llei de reforma de la Llei d’Urbanisme (Llei 10/2004) i acabarà de
completar-se amb la Llei de l’Habitatge de Catalunya que presentarem aquest semestre.
El 2005 s’han incrementat el 46% les polítiques socials d’habitatge, les borses d’habitatge
jove, la xarxa de mediació pel lloguer social i els crèdits i ajuts als joves
No és tot el que fa falta, però és el que cal per començar a redreçar la situació amb
realisme.
Comencem a veure els primers resultats: en el primer any d’aplicació del Pla, la construcció
d’habitatges de protecció oficial ha augmentat un 26% respecte de l’any 2003.
El problema de l’habitatge afecta tot el país. Actuarem a tot el país. I ho farem des de la
proximitat, aprofitant l’experiència dels ajuntaments, que s’han de llançar una mica més,
acostumats com estaven a que no els hi donaven el que els hi havien d’haver donat i per
tant no ho feien perquè no ho podien fer. Ara ho hauran de fer amb la Generalitat perquè
nosaltres sí els donarem aquesta confiança però també aquesta exigència.
També aquesta ha de ser una política que combini creixement sostenible i equilibri
territorial. En els darrers 25 anys hem multiplicat per dos el sol urbà i urbanitzable. Això no
és un ritme sostenible, és insostenible. Ens porta al desastre ecològic.
9
�Sisena: Seguretats
La complexitat d’una societat avançada com la nostra ens fa més fràgils i vulnerables i, en
conseqüència, ha fet créixer extraordinàriament la demanda de seguretats.
Seguretat als carrers, a les carreteres, en el treball, en el consum ...
El Govern de Catalunya assumeix la responsabilitat de proporcionar respostes satisfactòries
a aquestes demandes ciutadanes. Ho fem convençuts del caràcter profundament social de
les polítiques de seguretat.
Estem governant les seguretats des de la planificació, la coordinació i la prevenció en
l’àmbit de la seguretat ciutadana i de la justícia.
El cos de Mossos d’Esquadra està responent, i molt positivament, a l’exigència d’eficàcia
policial pròpia d’una societat moderna com la nostra.
L’any 2005 és l’any del desplegament efectiu de la Policia de la Generalitat a la ciutat de
Barcelona, per arribar al servei que necessita: 2.527 Mossos d’Esquadra i una comissaria
per cada districte per garantir una policia de proximitat al servei dels ciutadans.
Amb la construcció de 75.000 m2 d’obra nova i 80 M€ d’inversió.
I amb la nova xarxa “Rescat”, un nou sistema de telecomunicacions que assegurarà la
coordinació amb totes les policies locals del Barcelonès, el servei de bombers i les
emergències mèdiques.
Continuarem el desplegament al Vallès, al Baix Llobregat, al Penedès, al Garraf, al Camp de
Tarragona i a l’Ebre, on volem haver culminat el desplegament el 2008.
I continuarem fent un important esforç contra la velocitat excessiva a la carretera amb el
Pla integral contra la velocitat excessiva, que hem posat en marxa.
En l’àmbit de la Justícia, el Govern treballa tenaçment per a modernitzar l’Administració de
Justícia, un objectiu no gens fàcil. Des de l’inici de la legislatura, amb 38 jutges nous per
atendre 33 nous òrgans judicials, amb inversions per seguir informatitzant els jutjats i amb
mesures per reduir l’interinitat del personal de suport.
Ahir en vam parlar amb el Fiscal General de l’Estat, el fiscal Mena i la Presidenta del
Tribunal Superior de Justícia de Catalunya: Hi haurà Fiscals en Cap autonòmics , ja els hi
avanço, fins ara exclusivament provisionals i provincials. És una bona notícia.
Igualment, ja hem aprovat el Pla director d’equipaments penitenciaris, amb la creació dels
nous centres necessaris per resoldre l’actual congestió. És un dels temes dels quals estic
més satisfet, com s’està regirant la situació judicial i sobretot penitenciària en aquest país,
on la capacitat era de 5.000 i el nombre de reclusos de 8.000, i per tant on no podíem i no
estem oferint encara les mínimes garanties ni als interns ni a la societat. S’està fent un
esforç immens, esforç que requereix, d’altra banda, capacitat de compromís per part de la
societat, dels ajuntaments, de les zones afectades, i que només s’obté quan el Govern és
atrevit i a la vegada convincent, quan el Govern és amic, quan el Govern és proper, però té
una idea clara del que el país necessita. S’està aconseguint.
Considero la tasca que s’està fent en aquest camp com una de les més meritòries del meu
govern.
10
�Setena: Infraestructures i Territoris
Les infraestructures de transport ens han de connectar amb la resta de l’Espanya i d’Europa,
a l’hora que ens han de reequilibrar el territori. Teníem unes infraestructures absolutament
insuficients per l’ambició d’aquest país, desproporcionadament dolentes o pobres.
Les darreres setmanes hem avançat, tant aquí com amb el govern de l’Estat per definir i
aconseguir un gran acord sobre les infraestructures a Catalunya en l’horitzó dels propers 10
anys.
Un acord per aconseguir que la inversió pública es mantingui al voltant del 19% del PIB.
Que és el que ens correspon. De vegades se’ns diu que a tota Espanya és igual perquè els
rics paguen a Catalunya i els rics paguen a Andalusia, i els pobres d’Andalusia cobren i els
pobres de Catalunya també; per tant no és un problema de que Catalunya pagui i Andalusia
cobri, és un tema de que paguin els rics i cobrin els pobres. I jo em pregunto: i la
inversió?, perquè una cosa són els serveis i una altra la localització de les inversions i és
aquí on patim.
No podem acceptar de cap manera que s’hagi assolit, només puntualment, per les
inversions de l’AVE. La variable “inversió” és decisiva. I concretament la inversió estatal.
Amb l’Estat, compartim línies generals i objectius del Pla Estratègic d’Infraestructures de
Transport (PEIT) presentat pel Ministeri. És un bon punt de partida.
Com ho són els Pressupostos de l’Estat d’enguany en matèria d’Infraestructures, recollint
importants inversions en el TGV, en els Ports de Barcelona i Tarragona o en infraestructures
viàries (per exemple, la transformació de la N-340 en autovia del mediterrani o l’impuls de
l’Eix Pirinenc).
Ara bé: insisteixo. No podem considerar-ho una excepcionalitat. Per això estem negociant
la concertació amb l’Estat d’un veritable Pla Catalunya, perquè s’elabori i signi aquest 2005.
El Pla Estratègic d’Infraestructures de Transport ha de ser un dels instruments principals per
l’articulació d’una Espanya en xarxa, basada en l’adequació de les estructures econòmiques
a criteris d’eficiència, de demanda potencial i de masses crítiques que necessiten resposta.
El Pla Catalunya té 5 grans objectius:
1. Aconseguir la participació de la Generalitat en la gestió dels ports i aeroports catalans. No
podem passar més tenint la principal quasi de les nostres instal·lacions, tan important com
les grans fàbriques i com els grans centres de decisió governamental, un port, un aeroport,
transoceànic, de la importància del de Barcelona dirigit per un funcionari que depèn d’un
director general que viu a Madrid. No pot ser, és un problema de credibilitat, és un
problema d’eficàcia. Aconseguir doncs la participació de la Generalitat en la gestió dels ports
i dels aeroports, anant si cal a la posada en marxa d’un lloc de trobada d’aquestes grans
infraestructures com són el port i l’aeroport des del qual es pugui planificar el conjunt de
l’estratègia de les comunicacions internacionals d’aquest país.
2. Reforçar les comunicacions transpirinenques.
3. Equiparar territorialment la xarxa d’autopistes de peatge i d’autovies.
4. Prioritzar una nova connexió d’ample europeu ferroviari fins la frontera francesa.
5. I potenciar el tràfic mixt de passatgers i mercaderies al corredor mediterrani.
11
�Per la seva banda, el Govern de la Generalitat ja està desplegant, aquest 2005, una
important actuació planificadora i inversora:
1. Tenim en execució o pressupostades carreteres per valor de 2.127,6 M€ i hem iniciat els
tràmits per construir 4 nous eixos viaris en el marc del Pla d’Autovies: Vic-Ripoll, MaçanetPlatja d’Aro, Vilanova i la Geltrú-Manresa i Reus-Alcover. (AMTU)
2. Hem incrementat notablement l’aportació de la Generalitat a l’Autoritat del Transport
Metropolità i invertim en el desenvolupament dels Consorcis de Transport de Tarragona,
Lleida i Girona.
3. Impulsem els Centres Integrals de Mercaderies (CIM) de l’Empordà, la Selva i el Camp:
Catalunya ha d’esdevenir la plataforma logística del sud d’Europa.
4. I estem definint projectes clau per l’equilibri territorial de Catalunya. És el cas de l’Eix
Ferroviari Transversal, que unirà amb via d’ample europeu mixta per a mercaderies i
passatgers Lleida i Girona, establint la connexió de totes les ciutats més importants de la
Catalunya central com Tàrrega, Cervera, Igualada, Manresa i Vic. Abans de l’estiu es
presentarà el primer avantprojecte de traçat.
D’altra banda la millora de la capacitat i la qualitat de la xarxa elèctrica assegurant un
subministrament suficient per atendre les necessitats de progrés de Catalunya, es farà
d’acord amb el nou Pla Estratègic de l’Energia que presentarem aquest mes de maig.
Ja saben quina és la meva posició en aquest punt: respecte pel territori sí. Però creixement
i desenvolupament també. Catalunya ha de ser respectada, però no és una postal, és una
realitat viva. Ha de ser respectada, però ha de funcionar bé.
Permetin-me un breu excurs sobre l’estratègia econòmica.
Tot el que els acabo d’explicar s’assenta en una estratègia econòmica col•lectiva recollida,
com he dit, en l’Acord Estratègic per la Internacionalització, la Qualitat de l’Ocupació i la
Competitivitat de l’Economia Catalana...
... i en la nostra voluntat de promoure un gran pol de creixement i d’innovació al sud
d’Europa: l’Euroregió Pirineus-Mediterrània.
Avui no m’hi entretindré. Els remeto a altres intervencions meves, del conseller primer i dels
consellers que han parlat a bastament del nostre compromís amb la innovació i la
competitivitat.
Però vull que entenguin que les polítiques socials de les que els he parlat fins ara, només
seran sostenibles per la societat catalana si som capaços de millorar substancialment el
nostre model econòmic sobre la base de millorar-ne la competitivitat.
Estratègies territorials
Hi ha d’haver estratègies globals. Però hi ha d’haver també una acció de govern continuada
i ambiciosa que estengui el progrés i la igualtat d’oportunitats a tots els territoris, pobles i
ciutats.
12
�A Lleida, vertebrant una àrea metropolitana potent, fent una clara aposta per la indústria
agroalimentària, una de les tres més importants d’aquest país de cara al futur, i pel
desenvolupament turístic, especialment de Balaguer en amunt. La línia de La Pobla és una
gran oportunitat per aconseguir-ho. El Canal Segarra-Garrigues ha de ser factor decisiu de
desenvolupament.
Amb l’Alt Pirineu i Aran ben connectats amb la resta de Catalunya plenament integrat a
Catalunya. Ja he assenyalat la importància de l’ Eix Pirinenc. Al Pirineu cal ordenar el
creixement, però potenciant, també, l’activitat econòmica, especialment l’agricultura i el
turisme de qualitat.
El Pirineu català és la frontissa de l’Euroregió, i a través de la Comunitat de Treball dels
Pirineus s’allarga fins a l’Atlàntic.
Les Terres de l’Ebre han tornat a veure el futur. La derogació del transvassament de l’Ebre
obre un nou horitzó per aquesta terra que aposta per la sostenibilitat i per la recerca. La
Casa de l’Aigua de Tortosa n’és un bon exemple. La millora de les infraestructures
convertirà el sud de Catalunya en el punt d’unió entre l’Euroregió Pirineus-Mediterrània i
l’Arc Mediterrani. Pirineus-Mediterrània ens obliga a estar en tres posicions: amb els
Pirineus mirant l’Atlàntic; amb el Mediterrani mirant el sud, per descomptat, i entremig, la
regió Pirineus-Mediterrània que és el nucli central per nosaltres de l’estratègia territorial de
Catalunya.
La Catalunya central emergeix, amb ambició, com a contrapès de la regió metropolitana i
com a punta de diamant de la nova organització territorial. La cruïlla dels eixos transversals,
amb els que creuen el país de nord a sud, confereix a la Catalunya Central una posició
geoestratègica privilegiada per al seu desenvolupament. La línia ferroviària transversal
reforçarà aquestes potencialitats.
En el Camp de Tarragona, hi conflueixen dos dels eixos més dinàmics de tota Espanya –el
corredor del Mediterrani i [el que jo anomenaria ] l’eix de l’agricultura entre Tàrrega i Reus.
Això li dóna una elevada mobilitat per treball i unes perspectives de creixement demogràfic
molt importants. Ara cal planificar aquest creixement i dibuixar nous escenaris de futur pel
Camp vinculats als dos sectors fonamentals de la zona com són la química i el turisme.
A les comarques gironines estem posant fi al retard d’infraestructures. Això i la recerca de
noves vocacions vinculades al desenvolupament del triangle virtuós universitat-empresaterritori marca els eixos claus pel futur d’aquest territori. L’obertura exterior de les seves
empreses metal·lúrgiques, agroalimentàries, químiques i tèxtils demostra el camí a seguir.
I Barcelona i la seva regió metropolitana han d’esdevenir el pol més competitiu de
l’Euroregió i el punt de referència de comunicacions entre el nostre país i la resta del món.
Estem dibuixant una Catalunya digital, en xarxa i ciutadana.
L’estem projectant un conjunt de Plans i Programes per estructurar el país. Els en cito 8 :
1. El del Transport
2. El d’Infraestructures de Telecomunicacions. Bàsic per estendre l’ús de les TIC a tots i
cadascun dels racons del nostre país.
3. L’ Agroalimentari.
13
�4. Per la Internacionalització de l’Empresa Catalana.
5. Per la Recerca i la Innovació.
6. El de l’Energia. Que ha de resoldre el tema de les interconnexions.
7. El Programa de Sòl.
8. I el PUOSC.
És així com es construeix un país competent i competitiu.
És així com s’avança cap a la igualtat d’oportunitats, es visqui on es visqui, en l’accés als
mercats, als equipaments i als serveis del conjunt dels ciutadans.
Catalunya progressa socialment, a bona velocitat com demostren aquests dies ...
- les 345 noves places públiques de llars d’infants a Tarragona ciutat
- la construcció d’un nou CEIP amb capacitat per 450 alumnes a Vic
- al barri de la Torrassa de l’Hospitalet, els ajuts de la primera convocatòria de la Llei de
Barris
- a Salt i a Girona, el nou Hospital de Santa Caterina
- els habitatges de promoció pública al Barri de Sant Roc de Badalona.
- la banda ampla que està a punt d'arribar a tota la població de Lleida.
És així com demostrem que un Govern al servei dels seus territoris, a prop dels
ajuntaments, és un govern al servei dels seus ciutadans.
No entenc, i no accepto, que encara algú digui que no sap per a què reclamem un nou
finançament. És la reforma social. (Parafrasejant la campanya de Bill Clinton “És la reforma
social, estúpidos”).
La Catalunya que hem projectat i en la que estem avançant no és un titular. No és una
icona. Avui per avui es una realitat complexa, diversa, més avançada socialment i més
ambiciosa col·lectivament del que ho ha estat els darrers vint anys, i en això hem posat les
nostres esperances i les nostres passions.
Acabo.
El que he volgut significar amb aquesta compareixença és la profunda relació que hi ha
entre la Catalunya de progrés i benestar a la que aspiren els ciutadans i les ciutadanes de
Catalunya i la reforma de l’Estatut i del finançament que estem proposant.
El que dóna sentit a la voluntat de millorar el nostre autogovern és el servei al progrés i al
benestar de tots els catalans.
14
�Per dir-ho més clar: el projecte del Govern d’Esquerres i Catalanista és un projecte de
reforma social. És sobretot un projecte de reforma social que basa el seu patriotisme
justament en aquesta estratègia, en el fet que tots els catalans i totes les catalanes
reconeguin aquest país com el seu, no perquè els hi vingui de dalt, no perquè els hi vingui
del darrere, sinó perquè ells l’estan fent millor i el senten com seu i com una cosa que han
de defensar amb les ungles. Aquest és el patriotisme que nosaltres volem.
És un projecte atent a les necessitats quotidianes i immediates de la gent i al mateix temps
és un projecte generador d’oportunitats de futur.
És un projecte arrelat en les tradicions polítiques i socials de les esquerres catalanes, de
l’entesa catalana de progrés que governa Catalunya, però no és una mania ideològica sinó
un projecte orientat a servir l’interès general.
Tinguin la convicció que el Govern de Catalunya el serveix i servirà amb passió i
determinació.
Moltes gràcies.
15
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1684
Title
A name given to the resource
Discurs institucional sobre la nova etapa del Govern de la Generalitat de Catalunya
Language
A language of the resource
Català
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Palau de la Generalitat
Subject
The topic of the resource
Benestar Social
Catalanisme
Educació
Model social
Territoris
Acció política
Estatuts
Finançament
Gestió pública
Govern
Infraestructures
Missatges institucionals
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Discurs
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2005-05-06
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/205/20050610.pdf
30077364d6901cc86b30c066fd44a549
PDF Text
Text
Inauguració de la Trobada Empresarial de Rialp
Rialp | 10/06/2005
Consellers, autoritats, representants de les cambres de comerç, empresaris.
Les paraules que he sentit de l'alcaldessa m'han agradat molt.
És evident que ella parlava de les arrels.
Si anem a buscar les arrels del país és aquí on hem de venir; no solament des d'un punt de
vista romàntic, sinó també des d'un punt de vista històric: aquí va començar tot.
No fa massa segles que les riberes i les planes eren perilloses.
La gent només podia sobreviure ben amagada darrera de les muntanyes, dels pics.
I més aviat dominant aquests pics que no pas les valls.
Aquí vam néixer.
Per això és molt bo que aquí tornem i és encara millor que puguem comprovar que aquí no
només es viu de la memòria, sinó que es viu del projecte i del futur.
És molt important comprovar que en aquest municipi la població està creixent.
Això és enormement positiu. Penseu que és un fet històric, que és un fet d'una magnitud
extraordinària que a vegades no ens hem parat a ponderar.
Que les valls dels Pirineus tornin a créixer, com és el meu desig, és una prova que hem
capgirat la història.
Aquell procés que va començar amb la gent que anava baixant cap a la plana a mesura que
l'economia i la seguretat ho van permetre, avui s'està començant a regirar.
Hem entrat en una nova fase històrica, que serà enormement positiva.
Vull parlar també un minut, encara que després ho faré de forma més extensa, sobre les
paraules del senyor Pont.
Ha fet un discurs que m'ha semblat carregat de sentit.
Ha parlat de la crisi dels 90 i com des de la mateixa, Lleida ha crescut.
Aquest fet és una dada enormement positiva.
Ha parlat d'ambició.
També de l'incertesa europea.
Els empresaris d'aquestes comarques, d'aquesta regió catalana, vull que sàpiguen que som
conscients que estem travessant una etapa difícil.
1
�No és avui el dia perquè els doni la solució a tots.
Sí els vull garantir una major sensibilitat per la situació que estem vivint.
Una situació que és esperançadora per haver crescut des de fa una colla d'anys, però també
de preocupació per veure que alguns dels paràmetres polítics i institucionals que ens han
acompanyat durant aquests últims anys estan en qüestió.
Aquesta inquietud està present en el Govern que jo presideixo.
Som conscients d'aquestes realitats i no ens esveren. Però ens preocupen, és cert.
És millor viure amb la confiança de pensar que allò que va endavant seguirà anant endavant
una mica per inèrcia històrica.
És millor viure amb la confiança que Europa és una cosa imparable.
I és preocupant veure que això no és imparable, que és parable.
Però els voldria transmetre la meva convicció que el projecte pot patir, però no s'aturarà.
En aquest moment podríem tenir la sensació que hem descobert una cosa nova, que no està
a favor del projecte europeu, que no està a favor del tipus de projecte en el que ens
trobàvem.
Però no és cert. Seguim estant en el projecte no solament aquí a Catalunya i Espanya, sinó
a tot Europa.
Crec que aquest ensurt desvetllarà reflexions que potser mancaven.
Encara vivim una mica de l'optimisme de l'època Kohl-Mitterand-Gonzàlez.
Aquell moment va obrir un camí de futur. Va ser, efectivament, l'inici d'un camí
enormement positiu per a Europa.
Però en aquell mateix inici hi havia la llavor del problema que d'alguna manera ara estem
pagant.
Beneït per Miterrand i per França hi va haver un pacte fonamental Espanya-República
Federal Alemanya, en virtut del qual Espanya estava a favor de la reunificació d'Alemanya i
Alemanya estava a favor de pagar a Espanya un bilió de pessetes l'any, que era l'1% de la
renda nacional espanyola.
Però això havia de tenir probablement un límit.
El límit va ser quan la primera condició es va menjar la segona perquè l'ampliació
alemanya, que es va fer amb el recolzament de Felipe González com sabeu perfectament -i
com abans d'ahir m'explicava Pedro Solbes en detall, perquè estava present en totes
aquestes reunions-, va acabar duent a la necessitat per part d'Alemanya de bolcar-se cap a
l'Est en comptes cap al continent i cap al sud.
Aquest bilió de pessetes que ha arribat puntual cada any i anant creixent, ara va cap a
l'altre cantó com a resultat d'aquella decisió.
2
�Aturem-nos a analitzar la situació perquè en el fons era més previsible del que segurament
hem previst i, per tant, les seves conseqüències han de ser més manejables. Han de ser
probablement més solubles del que a vegades pensem.
Però tornem al que és la nostra realitat aquí.
Em trobo que aquí hi ha una Trobada empresarial de molt alt nivell, que aporta una visió
que per mi és absolutament crucial de cara al futur: la visió descentralitzada de Catalunya.
I més que descentralitzada -que és una paraula de la qual se n'ha abusat i ja en
desconfiem-, és una visió del territori de Catalunya en xarxa.
Com una suma de punts i de connexions que a vegades hi són i a vegades no.
Aquí ja ha sortit algun cas quan s'ha parlat de les connexions entre la costa i l'interior, per
exemple, entre la costa de Tarragona i l'interior de la plana de Lleida, ja sigui a través de
Tàrrega o de les Borges.
Quan es parla d'això s'està dient que el que ens falta moltes vegades és el canemàs
d'aquesta xarxa.
Parlem molt de la xarxa de ciutats, estem tots convençuts que l'economia i els països no
funcionen si no és sobre la base d'existència de punts vitals i dinàmics i que és enormement
important que aquests punts vitals estiguin connectats.
Tanmateix, però, estem començant a reconèixer que les nostres connexions no estan a
l'alçada dels nostres punts.
No estan a l'alçada de la potencialitat de cadascun dels punts que formen aquest país, de la
xarxa.
Els punts hi són, però la xarxa no hi és, per dir-ho d'alguna forma.
La xarxa que tenim és una xarxa que no ha estat dissenyada amb l'ambició que hauríem de
tenir.
Moltes vegades l'existència d'una xarxa més potent farà que els punts ho siguin, perquè
finalment com és ben evident, cada vegada més, no podem viure tancats enlloc, no podem
viure confiats en què el nostre propi sistema productiu, en un punt determinat, sigui un
factor suficient.
No tenim més possibilitats de fer prediccions sobre la base de la immobilitat de les
persones. Tothom anirà bellugant-se, canviant de lloc.
Anem cap a una societat amb molta més mobilitat i, per tant, cap a una societat que
necessita infraestructures de comunicació en tots els terrenys. No només en el transport, no
només en les autopistes, sinó també en els trens i, per descomptat, en les xarxes
telemàtiques.
Si no hi ha aquestes xarxes, el país no funcionarà.
Per tant, la nostra inversió ha d'anar adreçada sobretot al fet que hi siguin.
I aquestes xarxes no hi seran si només hi ha un centre de planificació que ho decideix.
3
�Només hi seran si hi ha punts en la xarxa, si hi ha llocs com aquest i si empresaris com
vostès estan dissenyant la xarxa que s'ha de fer des de cadascun dels punts.
Perquè si aquesta s'hagués de fer des d'un laboratori de Barcelona, probablement es faria,
però tard i malament.
Crec que és absolutament decisiu que vostès segueixin en la seva línia de proposar, de
proposar-nos quin és el seu paper en el conjunt.
Catalunya, avui, és un país de 7 milions d'habitants com a conseqüència del procés de
creixement demogràfic que estem vivint, lligat al fort increment de la immigració i també a
un repunt de la natalitat autòctona.
Els increments relatius de població més importants no s'estan produint a la regió
metropolitana.
Tots els territoris de Catalunya viuen els efectes d'una globalització que té conseqüències a
tot arreu.
No només té conseqüències sobre l'economia i l'empresariat, sinó també en la seguretat
dels barris i en el funcionament de les escoles.
Tenim un sistema sotmès amb uns xocs continuats molt importants, a una inestabilitat que
es llei del sistema.
Què li passa durant l'any a un director de l'escola?
Quan nosaltres érem xics doncs començaven cent i acabaven cent.
Ara comencen cent i al cap de tres mesos són 120.
Després alguns se'n van perquè descobreixen que el treball que tenien no és suficient i
tornen a casa seva o als punts d'origen de la immigració.
I a final d'any uns altres venen, perquè hi ha collites, perquè hi ha el turisme, etc.
Unes tornades que fan que tinguem més gent al final, molta més gent al final que,
probablement, al principi.
És planificable sistema educatiu sotmès a aquest tipus de xocs?
Crec que és molt difícil de planificar i necessita d'una gestió molt potent i d'una capacitat de
reacció que abans no se'ns demanava.
En el sistema educatiu se'ns demanava bons professors, bons aliments... en fi, que les
coses estiguessin ben organitzades.
Ara se'ns demana que hi hagi gent amb capacitat d'improvisació i de suportar els xocs que
es produiran durant tot l'any, per exemple, des del punt de vista demogràfic.
I això que passa en les escoles també passa en els barris.
Ens trobem amb barris que estan canviant de caràcter amb una rapidesa inusitada.
4
�Amb una rapidesa que sorprèn als seus propis habitants, que en alguns casos canvien de
localització.
Com es gestiona un sistema sotmès a aquests canvis?
Sabeu que és la clàusula ceter hispanicus en matemàtiques, oi?
Doncs la ceter hispanicus tot allò de més igual, ja no existeix.
Poder aïllar el fenomen que vols estudiar i resoldre i fer-ho amb una certa eficiència, amb
una certa eficàcia, és cada vegada més difícil perquè hem de tenir en compte aquesta
qualitat.
Per això és tant important que a Catalunya no solament el sector públic, no solament la
Generalitat, els Ajuntaments i l'estat, sinó també la societat civil, cadascun dels sistemes, el
sistema educatiu, el sistema empresarial, els mercats, els transports i les infraestructures,
estiguin preparats per gestionar una realitat que cada cop és més canviant.
Estic d'acord amb el senyor Pont quan diu que si no assegurem el progrés econòmic al
nostre país no tindrem recursos per mantenir i incrementar el benestar, però vostès han
d'estar d'acord en què sense més cohesió social i sense un veritable equilibri territorial,
aprofitar tot el nostre potencial econòmic serà molt més difícil.
Ens adrecem a un equilibri entre innovació i competitivitat, cohesió social i eficàcia: aquests
han de ser els fonaments de la Catalunya del futur.
I aquest és l'objectiu de l'Acord Estratègic de l'Economia, que és un pas endavant per
orientar el nostre model econòmic i social cap a les exigències d'una economia molt més
oberta, molt més canviant.
Ja les primeres dades ens estan dient que enfrontem aquesta nova realitat amb bones
perspectives.
Durant l'any 2004 es van crear 1.324 societats mercantils més que en l'any 2003, fet que
suposa un increment del 5,6%.
Només en el primer semestre de l'any passat va entrar el 45% més de capital estranger que
en tot el 2003.
I Catalunya va tornar a créixer per sobre de la mitjana espanyola, invertint la tendència dels
darrers anys.
L'evolució econòmica d'aquest darrer any ha estat positiva a través de l'única cosa que crec
que és una garantia de creixement a llarg termini, que és la millora de la nostra
productivitat.
És una transformació que ja hem iniciat impulsant polítiques de suport a les empreses.
Un bon exemple és el Pla per a la Internacionalització 2005-2008.
Cada vegada hi ha més empreses conscients de la necessitat que l'empresa estableixi un
procés d'internacionalització.
Un estudi de la Cambra de Comerç de Barcelona, estableix que l'any 2004 el 93% de les
inversions catalanes a l'exterior es varen dirigir a països de l'OCDE.
5
�Estic convençut que si continuem trobant solucions compartides que ens permetin crear un
entorn més favorable a l'activitat empresarial i inversora i a l'alt risc, arrelar o deslocalitzar
no seran estratègies contradictòries sinó complementàries.
Seran estratègies que reforçaran la competitivitat de les empreses catalanes i la seva
capacitat per invertir a l'exterior o exportar, que és del que es tracta.
Hem de tenir una disposició permanent a aprendre i innovar.
I aquesta disposició s'ha d'adquirir a través d'una escola plenament integrada a la societat
del coneixement i s'ha de consolidar amb una formació professional atenta a les necessitats
empresarials.
Els 76 nous cicles professionals acordats pel Govern fa poques setmanes demostren la
nostra aposta per adaptar la FP a les demandes del teixit empresarial.
Probablement ens quedarem curts i haurem de continuar ajustant el sistema de forma
permanent per no quedar-nos endarrere.
A vegades, dinant amb empresaris i el teixit social, em trobo que em diuen "tenim una
escola de treball, això funciona bé, és molt bona, és molt antiga, és molt tradicional a la
nostra comarca, a la nostra ciutat, etc, però els nanos o les noies que surten no tenen les
professions que els empresaris d'aquí necessiten".
Un no acaba d'entendre mai perquè es produeix això.
Sobretot si els empresaris estan al consell d'administració d'aquesta escola de treball, que
és el que jo els dic sempre.
M'he trobat amb sorpreses com haver-ho dit a una ciutat catalana, haver-hi tornat i veure
que la situació continua sent la mateixa.
O no hi van entrar o hi van entrar i es van deixar absorbir per la incapacitat de prendre
decisions efectives en el terreny de la formació.
Això indica que és molt fàcil criticar i és molt difícil "realitzar".
El sistema educatiu que tenim és tan estàtic, és tan inercial, té tanta dificultat a adaptar-se,
que ni posant-hi empresaris al capdavant no va bé del tot, per entendre'ns.
De manera que el que necessitaríem seria un tipus d'empresaris -i perdoneu que demani
tant i tant-, que tinguin la iniciativa i l'enginy per tirar endavant la seva empresa però
també puguin contribuir a la generació d'aquella enginyeria social o pública, si voleu, que
forma part dels costos de la seva funció de producció i de la seva funció de benefici.
Fins ara s'ha tendit a pensar que els empresaris han de crear riquesa i l'estat no ha de
molestar.
Ara resulta que a més de no molestar i construir carreteres s'han de fer algunes equacions,
per exemple, en l'enginyeria social que no es poden fer bé del tot si no és amb els
empresaris.
Quan els empresaris vegin que les coses són més complicades del que pensàvem, potser,
potser dic aquesta dicotomia s'enriquirà i no serà tant un piloteig de "la culpa la tens tu".
6
�Jo us demano empresaris de Lleida, ja que sou els més eixerits de Catalunya, ja que sou els
que ho teniu més clar i ja que sou els que fa més temps que us reuniu -són 16 les vegades
que ja us heu reunit aquí, fet que demostra l'existència d'una xarxa i d'una vitalitat-, que
ens ajudeu amb això, perquè penso que tots hi sortirem guanyant.
Tinc més dades, en podria aportar moltíssimes en el sentit del què deia i amb el sentit de
les dificultats amb les quals ens trobem.
Però també del nostre potencial.
El 80% titulats FP s'integren en el mercat treball en els 6 mesos següents a l'obtenció del
títol. Crec que és una dada prou significativa.
Òbviament les universitats també tenen un paper clau en aquest sentit.
Els Estats Units realitzen una inversió en educació superior del 2,3% del PIB, mentre que la
mitjana de la UE ronda l'1,3%.
Els americans tenen el doble només per les universitats, per entendre'ns.
Tenen un avantatge competitiu enorme i l'aprofiten.
És el valor afegit que aquesta despesa aporta al país en forma d'inversió i que nosaltres
volem incrementar amb el Pla de Recerca i d'Innovació i amb els ajuts a la innovació del
CIDEM, que l'any 2004 ja van aconseguir atraure 407 milions d'inversió pública i privada en
I+D.
No és poc, però segurament hem d'anar més enllà.
Crec que nosaltres estem aconseguint que comenci a "anar més enllà" en un sector que és
fonamental pel futur de Catalunya per la qualitat dels seus productes, però també per la
seva obertura i capacitat exportadora: el sector agroalimentari.
Ja sabeu que vinc repetint des de fa molt de temps, i la gent primer se'n feia creus, que un
dels tres sectors més importants i decisius de Catalunya és l'agroalimentari.
I és un sector de futur. Hi ha gent que es pensa que això és el passat i que les noves
tecnologies són el futur. No, el futur és menjar i investigar. Si no es menja, no s'investiga.
És veritat que per tot això, se n'ha parlat i no hi vull tornar, calen infraestructures, calen
regadius, calen telecomunicacions, calen inversions energètiques, calen infraestructures de
transports.
Aquestes coses les anirem resolent.
No les resoldrem a cop de titulars de diari.
Totes volen decisions equànimes, madurades i ben calculades.
Jo els hi tinc dit als meus consellers que no facin cas dels titulars.
Els hi dic "estudieu bé i poseu-vos sempre un límit -evidentment, nosaltres ens posem un
límit temporal-, no és qüestió de no decidir, és qüestió de decidir, però de decidir bé".
7
�En totes aquestes qüestions decidirem i ho farem sobre la base de costos-beneficis.
Tindrem en compte els econòmics i els socials, però també els polítics.
I per descomptat que també explicarem les decisions que anirem prenent en cadascuna
d'aquestes infraestructures, d'aquestes connexions i d'aquestes inversions importants que
hem d'anar fent.
Hem d'aconseguir que Lleida esdevingui la capital agroalimentària de l'Euroregió.
D'alguna forma ja ho és.
El concepte d'euroregió pot semblar una mica quimèric o poc efectiu i no és així.
El concepte d'euroregió és el mateix que hem estat dient al principi respecte de la xarxa,
només que aplicat a una Europa en què les fronteres ja no hi són.
Perquè la xarxa s'ha de parar a la ratlla si les fronteres ja no hi són?
Als Pirineus, suposem.
Dificultats de comunicació? Home, sí.
Dificultats de comunicació sí, però es poden arreglar.
Mireu els aragonesos com estan insistint amb el túnel de baixa cota. Saben que els hi va el
futur amb això.
Saben que l'existència de Saragossa com a centre logístic del sud d'Europa -un dels dos o
tres més importants del sud d'Europa- depèn de que hi hagi aquest tipus de
comunicacions.
Estan a una hora i mitja de Madrid i de Barcelona amb alta velocitat.
I estan ben situats.
Només que foradin el Pirineus a la cota que els hi interessa i pel tipus de comunicacions i
transports que els hi interessa, es converteixen en alguna cosa que nosaltres que podem
pensar que és competitiva i que jo dic que pot ser cooperativa amb el nostre creixement.
Posar-se d'esquenes a les realitats que van avançant no resulta.
A la curta és més fàcil dir "jo no ho vull aquí", barallar-se per cada cosa.
A la llarga cal barallar-se per les coses, tenir-les evidentment, però també saber que en
l'entorn i amb l'entorn, formes la unitat de tamany mínim que es necessita per existir en un
món obert.
Amb una Europa oberta i sense fronteres, Espanya com a país i Catalunya com a nació dins
de l'Estat espanyol, no tenen la talla que han de tenir.
Nosaltres hem d'arrossegar, hem d'aliar-nos, hem d'anar cap a un mercat en el sentit
gairebé físic d'interconnexions de 10, 12, 15 17 milions d'habitants, que és el que podem
8
�aconseguir amb una Euroregió que té la talla, que té la dimensió per les economies d'escala
polítiques i econòmiques que necessitem per tirar endavant.
En aquesta Euroregió Lleida ha de ser capital.
Ho ha començat a ser, i aquí s'ha dit, per l'establiment d'alguna seu de conselleries, per les
inversions que s'hi estan fent i per la concepció que tenim de la Catalunya en xarxa.
Però també ho ha de ser si considerem que Catalunya no és la unitat territorial en la que
hem de pensar des d'un punt de vista econòmic, social i tecnològic, sinó que és una mica
més gran.
I en aquest àmbit és important que les nostres connexions, amunt i avall, siguin les que han
de ser.
Ens hi posarem a fons.
Dir-vos, finalment, que confio molt amb la vostra capacitat de diàleg i de trobar-vos aquí
anualment.
Però sobretot em quedaria molt més tranquil si sabés, i em penso que és així, que
d'aquestes reunions en surt no només un bon clima, sinó també alguns projectes
específics.
No dic projectes tancats.
Les grans línies de projecte.
M'agradaria que aquests temes que hem dit que vosaltres ja discutireu en el terreny de la
governació, en el terreny de la divisió territorial, en el terreny de les comunicacions o en el
terreny de les prioritats sectorials, els incorporéssiu de forma que donin resultats.
Perquè si ho fem aquest país anirà bé i si no ho fem, no.
Aquest país no depèn només de la conjuntura general i d'una bona governació.
Depèn del fet que hi hagi aliances socials, econòmiques i polítiques que el tirin endavant.
Aquest país està afrontant, com ho està fent tota Espanya i tota Europa, un seguit
d'interrogants com no s'havien produït en els darrers 25 anys.
I en aquestes condicions ens heu de perdonar als polítics.
Ens heu de perdonar que ens barallem una mica més del compte.
No pot ser d'una altra forma.
Però sapigueu que, pel que respecta al Govern de Catalunya i al seu president, aquestes
discussions, aquestes baralles només tenen una finalitat i un pressupòsit.
La finalitat és avançar i el pressupòsit és entendre que en el moment en què s'han de
decidir tantes coses importants, la vida política s'endureix i s'endureix enormement perquè
els beneficis que es puguin obtenir d'una relativa fragilització dels adversaris polítics -en el
9
�bon sentit de la paraula- són tan grans que cap partit polític poc renunciar a mirar d'obtenir
posicions més favorables.
Perquè estem decidint el futur de Catalunya amb el seu estatut i amb el seu finançament.
El futur d'Espanya amb la seva Constitució.
El futur Europeu amb la seva, amb les ampliacions o no, discutint si Turquia entrarà.
Discutint si Europa acabarà sent allò que voldríem que fos, que és una gran potència
civilitzadora del món.
Civilitzadora, no en el sentit clàssic de la paraula, sinó en el sentit positiu d'una economia
oberta i d'una política internacional favorable als interessos d'una humanitat més justa.
Tot això està en aquest moment sobre la taula d'una forma casi diria jo excessivament
concentrada.
Per tant, no s'amoïnin si veuen que la política "s'encanalla" una mica.
No és més que un efecte lateral de l'existència d'un moment decisiu.
Vull creure que en la majoria dels casos no hi ha ni tant sols, per descomptat, mala fe ni
mala intenció en l'enduriment d'aquesta vida política.
Confio que vostès compartiran amb mi el desig i la creença de que tenim els estris, tenim
els instruments i els conceptes preparats per anar endavant i resoldre totes aquestes
equacions que tenim obertes, que són molt complicades, però també possibles de resoldre.
Confio amb vostès per aconseguir-ho.
Moltes gràcies.
10
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1687
Title
A name given to the resource
Inauguració de la Trobada Empresarial de Rialp
Language
A language of the resource
Català
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Rialp
Subject
The topic of the resource
Comerç
Competitivitat
Model social
Comunicació
Economia
Estatuts
Finançament
Infraestructures
Recerca i Desenvolupament
Lleida (província)
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Discurs
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2005-06-10
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències