1
10
62
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/1581/0000000744.pdf
7dcf3a6840125dd978b6bb632f8e71f2
PDF Text
Text
����
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
El Estatut será la primera ley fundamental que cambiará
Source
A related resource from which the described resource is derived
La Vanguardia
Language
A language of the resource
Castellà
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Antich, José
Maragall, Pasqual, 1941-
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Type
The nature or genre of the resource
Entrevista
Subject
The topic of the resource
Govern
President de la Generalitat de Catalunya
Espanya
Catalunya
Estatut
Euroregió
Federalisme
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2004-04-23
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Entrevistes
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/26/2744/2019_WP_LlegatPM_Girona_Brugue.pdf
754e031e58ce8b2fbbde74caf1a9fbc5
PDF Text
Text
article
Working_paper
Pasqual Maragall:
Una mirada europea,
catalana i municipal
Les comarques de Girona
com a exemple
Brugué, Q. - Vicente, J. – Garriga,N.
UNIVERSITAT DE GIRONA
EQUIP REDACTOR:
AMB LA COL·LABORACIÓ DE:
�Introducció
P
asqual Maragall ha estat molt valorat com alcalde de Barcelona i, al mateix temps, ha estat un
polític reconegut per la seva capacitat a l’hora d’articular un discurs sobre les realitats urbanes
i metropolitanes. La seva trajectòria acadèmica i una inesgotable curiositat intel·lectual el van
convertir en un polític atípic, incapaç de separar el necessari pragmatisme de l’acció política
d’un constant procés de reflexió sobre el context i el significat d’aquestes accions.
El seu període com a president de la Generalitat, en canvi, no ha comptat mai amb el mateix
reconeixement. De fet, les valoracions més habituals –tot i que sovint poc fonamentades- mostren
un balanç negatiu de la seva acció de govern al capdavant de la Generalitat de Catalunya. En paral·lel,
el seu projecte regional i/o nacional també presenta contorns més difuminats. Probablement, una
de les característiques del pensament de Pasqual Maragall és una interacció constant de les escales
geogràfiques, del municipi a Europa, del lloc a allò global. El resultat d’aquesta “circulació” segurament
no sempre és el que ell busca, sinó que sovint és interpretat com una visió laberíntica de la realitat i,
altres vegades, la seva perspectiva internacional va amagar la seva idea d’Espanya i la de Catalunya.
En aquest document ens proposem contribuir a desbordar aquests tòpics per tal d’entendre millor
el pensament supra-municipal de Pasqual Maragall. I ho farem a través de la seva relació amb les
comarques gironines. És obvi que es tracta d’una mirada limitada, que deixa fora del focus molts
angles morts, però significativa perquè a través d’ella queden il·lustrats, al nostre entendre, alguns
trets fonamentals d’aquest pensament.
Addicionalment, cal subratllar ja d’entrada que la relació de Pasqual Maragall amb les comarques
gironines és peculiar i intensa, tant per raons personals com polítiques. Pasqual Maragall observa
i viu aquestes terres des d’una òptica molt personal; mentre que, en termes generals, els homes i
dones de Girona –i els seus principals mitjans de comunicació- li tornen una mirada més esquiva i
desconfiada. Una proximitat molt sentida, però no sempre acceptada. Sense oblidar, en tot cas, que al
bell mig d’aquesta intersecció de mirades pròximes i distanciades han fructificat abundants relacions
personals i polítiques tan sòlides com entranyables. Les comarques de Girona, en definitiva, no són un
territori més per Pasqual Maragall. A diferència d’allò que succeïa amb altres contrades del país, amb
Girona existeix un vincle quotidià a través de la casa a Rupià. I també una relació emocional forta,
sobretot amb l’Empordà -a través d’amistats tant influents com la que manté amb Xavier Rubert de
Ventós. Aquest espai, a més a més, com veure’m més endavant a partir de la “teoria de l’Empordà”,
ha estat clau en la connexió del net amb l’avi, qui també tenia forts vincles amb aquestes terres i que
queden reflectits en la seva obra.
En definitiva, un territori amb el qual Pasqual Maragall no es relaciona exactament a través d’un projecte
concret i ben definit, però on existeixen vincles suficientment estrets per permetre que la relació no
necessités d’intermediaris. Pasqual Maragall té en la política gironina persones de molta confiança,
com ara Joaquim Nadal, Joan Manuel del Pozo, Pia Bosch o Marina Geli, alhora que construeix una
relació més personal i de fons amb el territori. Una relació que li permet alimentar aquelles reflexions
que van més enllà del pragmatisme quotidià de l’acció de govern. En aquesta direcció, propostes
com convertir l’AP-7 en el carrer Major de la Cultura, el paper estratègic de Girona en el projecte de
l’Euroregió o l’aposta per Banyoles com a subseu Olímpica desborden el marc de la política gironina
i entronquen amb una determinada visió del conjunt de Catalunya i de la seva ubicació a Espanya
i a Europa. També, des de la presidència de la Generalitat, projectes estratègics de país com el Pla
d’Infraestructures, la Llei de Barris, el Pla Director Urbanístic del Sistema Costaner, el Congrés del
Món Rural o l’Observatori del Paisatge tenen una projecció específica sobre les comarques gironines.
2 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
/
W O R K I N G _ P A P E R
�A continuació, doncs, estirarem quatre d’aquests fils i, d’aquesta manera, intentarem fer una aportació
que ajudi a ampliar el coneixement que tenim sobre els projectes i el pensament polític de Pasqual
Maragall. En concret, ho farem a partir de la seva aproximació a la “teoria de l’Empordà”, de l’aposta
per l’Euroregió Mediterrània, de l’impacte dels Jocs Olímpics a les comarques gironines i, finalment,
a través d’algunes pinzellades vinculades a la seva acció de govern com a president de la Generalitat
de Catalunya.
1. La teoria de l’Empordà, Rupià
com a pàtria
Com ja hem esmentat, la relació de Pasqual Maragall amb l’Empordà és molt intensa i propera. Malgrat
les fòbies i les filies polítiques d’uns i altres, Rupià és casa seva i coneix a tots els veïns i veïnes de
manera personal. Els més crítics utilitzen àcides expressions, com per exemple “estiuejants pel canvi”,
però el seu vincle amb el territori és directe i planer, lluny de qualsevol bri d’hedonisme barceloní.
Aquest vincle és el resultat d’una qualitat compartida amb Jordi Pujol, la capacitat de connexió en les
distàncies curtes. Maragall era, segons expliquen persones properes, menys populista que Pujol, però
era tant o més seductor en les seves relacions personals. A més, en contrast amb el comarcalisme de
Pujol, l’èmfasi municipalista de Maragall li permet construir ponts molt sòlids i entranyables amb
diferents alcaldes de les comarques gironines. Sigui com sigui, Pasqual Maragall afirma en diversos
escrits i entrevistes que Rupià i de manera més general el Baix Empordà són per ell una segona pàtria.
Una pàtria dolça i estimada, com queda reflectit en les seves pròpies paraules:
“Des de la Talaia es veu l’Empordà que van trobar els grecs quan van arribar fa més de dos mil
anys: únic, verd, suau i més gran i obert cap el Nord”
Una pàtria que l’arrela familiarment i que també, a través de l’anomenada teoria de l’Empordà,
l’entronca amb la tradició federalista i li serveix d’inspiració per construir la seva pròpia visió política.
Maragall recull l’esperit de l’Empordà i l’utilitza per donar forma al principi de subsidiarietat que, fet i
fet, és la base de la seva proposta política d’una Europa territorialment articulada des de la sensibilitat
local fins la visió global. Recordant l’avi poeta, Pasqual Maragall recupera una idea elaborada fa 100
anys segons la qual l’Empordà és simultàniament una part petita del tot català i la seva millor essència.
Allò local s’articula i expressa una realitat supra-local, fent-la concreta i tangible:
“I en l’estima del pròxim i petit –escriu Pasqual Maragall- s’expressa suficientment la nostra
estima pel major i envoltant. (...) La veritat no està en el tot sinó en la part, i el principi
actiu de la vida està en allò més essencial, en el nucli més reduït, si se li dóna llibertat per
desenvolupar-se”.
Els governants han de reconèixer que són els nivells inferiors els que millor expressen el sentit i els
que millor resolen els problemes: no es pot concebre una política europea sense una política de ciutats.
Europa, com Catalunya, és un sistema de ciutats eficients i fortes. De ciutats i també de territoris, com
l’Empordà, on es troba la llavor que amb el temps fructifica a Catalunya. Segons Pasqual Maragall
s’ha de trobar la substància del nostre arrelament en allò més petit i més proper; i, a partir d’aquest
punt essencial, anar construint sentiments de pertinença més amplis. L’entorn més ampli no pot
contraposar-se al petit sinó que l’ha d’envoltar. Allò que, de fet, ja explicava el seu avi:
“Si un dia a Catalunya li faltés l’Empordà, Catalunya no fora ella mateixa; però si un dia, en
canvi, de Catalunya només restés l’Empordà, Catalunya podria tornar a ser. Perquè la veritat
rau no en l’espiga sinó en el gra.”
|3
�Des de la teoria de l’Empordà, per tant, es considera que evolucionem cap a una major significació
dels espais propers, que passen a ser la nostra pàtria, la nostra casa més autèntica i sentida. Pasqual
Maragall beu d’aquesta tradició i entén que el més proper és alhora el més natural i el més universal.
Universalisme i localisme es vinculen a través d’un sentiment de ciutadania que arrela en la pàtria
pròxima i es projecta cap a un món global. La pàtria –l’Empordà- no s’expressa com un espai tancat
sinó com una finestra, com una manera de relacionar-se amb l’exterior.
Pasqual Maragall, d’aquesta manera, es distancia del nacionalisme pujolista. Sosté que Catalunya és
una nació, però, al mateix temps, assegura que l’existència d’una identitat catalana no ha de convertirse en l’argument articulador d’un projecte polític tancat. La nació defineix una identitat; però un
projecte polític és més semblant a una nina russa, a un conjunt de capes que no es poden aïllar
sinó que interactuen, que es contenen i es complementen mútuament. Una nació oberta, com ho
és la seva essència empordanesa, i una lògica federal en els vincles, entenent el federalisme com
una relació d’interdependència i col·laboració entre realitats diverses. Maragall ho expressava amb
claredat, reivindicant el projecte de relació entre Catalunya i Espanya que va voler desplegar des de la
presidència de la Generalitat:
“Cataluña quiere una España plural, una España de los pueblos de España, una España de
corte federal, en la que coincidamos los federalistas y los soberanistas que no ven ahora otro
horizonte posible porque, a mi juicio, no lo hay. Los nacionalistas creen que todo esto son
quimeras, y me refiero a los nacionalistas catalanes y españoles. Ambos lo tienen muy claro:
nación, como madre, sólo hay una, cada uno la suya, incompatibles.” (Maragall, 2005)
Només una nació, cadascú amb la seva i, per tant, incompatibles entre elles. Davant d’aquesta idea,
la teoria de l’Empordà sobreposa múltiples identitats, projecta la pàtria cap a altres esferes i, en
definitiva, desafia la lògica nacionalista dels compartiments estancs. El pensament polític de Pasqual
Maragall, com s’ha exposat en altres estudis (Claret et al., 2017), és doncs un pensament contínuament
desbordat; un pensament on les fronteres –que existeixen- esdevenen espais de relació i no línies de
separació. Un pensament que no confon la igualtat amb la unitat, i que reivindica la diversitat i
la diferència com aquelles petites essències –de nou empordaneses- que conformen i articulen els
projectes polítics.
“La asimetría más dañina es la obstinada negación de la diferencia. Si en algo habría que
corregir la trilogía de valores de la Revolución francesa, es en eso: la diversidad es un valor tan
decisivo como la igualdad. Eso hoy. Hace dos siglos, quizá menos.” (Maragall, 2005)
L’Empordà, i per extensió les comarques de Girona, són doncs l’espai que inspira i posa a prova alguns
dels aspectes més rellevants del pensament polític de Pasqual Maragall. Sovint s’interpreta el seu
federalisme des d’una mirada exclusivament cosmopolita; la de l’alcalde barceloní, format a París i
Nova York i amb una clara projecció europeista. Però la seva relació amb les comarques de Girona ens
ajuda a veure-ho des d’un altre angle i descobrir la connexió del seu pensament amb allò més pròxim
i local. Rupià representa una pàtria i, per tant, a través de la teoria de l’Empordà, ens descobreix
una pàtria oberta, sense fronteres tancades; mentre que les comarques gironines –com veurem en
el proper apartat- apareixen com un node que articula aquesta essència amb la realitat catalana i,
sobretot, degut a la seva ubicació geogràfica, amb Europa. No és sorprenent, doncs, que sovintegin les
referències a l’Euroregió quan es troba en terres gironines.
4 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
/
W O R K I N G _ P A P E R
�2. L’Euroregió mediterrània, Girona
com a ròtula
L
’Euroregió Mediterrània és un dels projectes que més va fer bullir la imaginació política de
Pasqual Maragall. Una imaginació que, com sempre es dóna en el seu cas, es fa compatible
amb la mirada realista i analítica que impregna totes les seves iniciatives. L’Euroregió és un
espai de més de 15 milions de persones que serveix de base per a un projecte estratègic que
no és exclusivament polític sinó que també defineix uns objectius socials i unes afinitats culturals
comunes. En aquest sentit, quan Pasqual Maragall, des de les comarques gironines, s’hi refereix de
manera insistent està parlant de temes tan diversos com la promoció econòmica i el desenvolupament
sostenible, la possibilitat de consolidar un sistema urbà policèntric i equilibrat, el foment de la cultura
i la protecció del patrimoni artístic o, també, l’impuls de centres universitaris i de recerca.
Aquests objectius, tanmateix, s’envolten d’una mirada estratègica que els desborda. L’Euroregió ha de
permetre crear unes noves condicions socials, econòmiques i territorials; però també és l’instrument
per dotar a Catalunya de les eines i les capacitats per abordar aquesta tasca. L’Euroregió Mediterrània
és, per tant, l’instrument que ha de permetre a Catalunya –junt amb altres regions- adquirir una
mida suficient per competir i exercir influència en una Europa cada cop més extensa. El mateix
Pasqual Maragall es refereix a aquesta iniciativa com una forma de tenir un paper més actiu en el
procés d’integració europea. Només és possible aconseguir certa influència internacional a través de
coordinar-se amb altres regions i, d’aquesta manera, canviar d’escala:
“Per anar pel món és bo tenir una determinada talla. L’Euroregió és un bon marc per Catalunya.
Jo soc un català d’Europa.”
Si la teoria de l’Empordà partia de l’essència d’un Rupià-pàtria, el projecte de l’Euroregió ens torna a
canviar la perspectiva. El pensament polític de Pasqual Maragall és únic i coherent, però parteix de
diversos angles per convergir en un mateix punt. Ara, des d’una perspectiva global, observa Europa
i identifica les possibilitats de progrés social i econòmic que representa. Una Europa, però, que ha
d’articular-se amb els territoris que la conformen i on, aquests, han de buscar la manera de ser actius
en la construcció del projecte col·lectiu. De nou, Pasqual Maragall saltant fronteres i movent-se d’una
escala a una altra amb una fluïdesa baumaniana –per cert, baumaniana abans del cèlebre llibre de
Zigmunt Bauman-. I en el centre d’aquests moviments un projecte, potser una intuïció, basada en
la posició estratègica de Catalunya –i específicament de les comarques gironines- en allò que va
anomenar “el nord del sud europeu”.
Aquest projecte, per tant, ara dissenyat des de l’òptica europea, comparteix els principis bàsics que ja
havia destil·lat la teoria de l’Empordà: el federalisme i la subsidiarietat. Maragall, que sempre havia
descartat la independència, considera que el futur d’Europa està –com abans- en les finestres obertes,
en les relacions, en les connexions entre regions i entre ciutadans. Les fronteres nacionals són font
de competència, mentre que ell albira un futur marcat per la col·laboració. Usant el llenguatge de la
teoria de xarxes, davant la dependència jeràrquica i la independència del mercat caldrà treballar en un
món d’interdependències; un món complex on la complementarietat serà imprescindible. Ell mateix
reconeix la complexitat del projecte i n’assumeix el repte quan afirma que “el pluralisme és més difícil
de gestionar, però també és molt més interessant que el monisme”.
Reconeix doncs les dificultats operatives, especialment per la manca de voluntat tant per part espanyola
com per part francesa i, també, una resistència des de la pròpia Catalunya. L’Euroregió, doncs, en
aquest context estatal, sobiranista i estàtic adquireix una dimensió paradoxalment possibilista –si
|5
�més no en aquells moments tan diferents dels actuals-. Un altre estretíssim col·laborador gironí
–i empordanès- de Maragall, Antoni Puigverd, ho sintetitzava perfectament en una columna a les
pàgines de La Vanguardia:
“Barcelona és la capital òbvia de Catalunya, però reduir-la en aquest perfil ha estat el gran
error del nacionalisme català. Barcelona podria liderar el sud-oest mediterrani, amb una zona
d’influència que va més enllà de la geografia catalana i de l’arc espanyol. Pasqual Maragall, que
ho sabia, va intuir que l’objectiu era desplegar al màxim les possibilitats d’una gran Euroregió.
Un objectiu que permetia concentrar totes les energies civils i públiques en una gran aposta
per a la qual no calia trencar cap plat institucional, ni causar cap conflicte. Maragall no va
tenir temps ni força política, ni salut, per desplegar l’Euroregió, que era una veritable tercera
via entre la visió reuniformadora d’Espanya (hegemònica des d’Aznar) i la visió reductora,
abstracta i, al capdavall, aïllacionista, que ha propugnat el sobiranisme.” (Puigverd, 2017)
Tanmateix, Maragall també considera que no aconseguiran aturar un projecte que el futur imposarà
de manera inevitable. Es tracta, al seu parer, d’una d’aquelles iniciatives de mirada llarga que semblen
molt difícils en el curt termini però que són inevitables quan es posen les llums llargues. I en aquesta
visió estratègica les comarques de Girona hi juguen un paper molt especial, tant per la seva ubicació
com a node geogràfic com per la proximitat amb la cultura francesa. Girona ha de ser la ròtula que ha
d’articular les diferents peces de l’Euroregió Mediterrània.
Una ròtula que caldrà lubrificar adequadament a través de tot un seguit de polítiques públiques.
Pasqual Maragall no només imagina una possibilitat sinó que vol construir-la i, per tant, proposa tot
un conjunt d’iniciatives destinades a articular una Catalunya en xarxa i oberta a l’exterior. És a dir,
cal evitar les mirades verticals centre-perifèria i posar-se a treballar per superar les mancances en
connexions; per revertir els dèficits en infraestructures, per desenvolupar els plans territorials, per
articular projectes educatius i culturals, per fomentar la competitivitat en sectors estratègics com el
turisme o l’aeronàutica o per construir equipaments compartits, com va ser l’Hospital transfronterer
de Puigcerdà. Reproduint les seves paraules:
“Són aquestes comunicacions les que donen vida a l’existència d’aquests conceptes més grans
(...) Si no hi ha vasos sanguinis, si no disposem de comunicacions, si no hi ha les connexions
que irriguen aquest cos que nosaltres formem sentimentalment, doncs malament.”
L’Euroregió, en definitiva, suposa una materialització del canvi de paradigma ja apuntat en l’apartat
anterior. Es tracta d’una iniciativa fonamentada en la col·laboració, en el ser junts, en entendre que
determinades iniciatives i infraestructures només podran ser si són compartides. I en aquest projecte
les comarques de Girona són un element estratègic i, per tant, cal potenciar el seu paper. En aquesta
direcció, Pasqual Maragall ens parla de l’eix Girona-Figueres-Perpinyà, de la importància de l’aeroport
de Girona o, pensant en el rol que juguen les ciutats i les comarques, de la posició privilegiada de
Figueres en el marc de l’Euroregió Mediterrània. Girona ja s’havia transformat i ara havia de ser el
moment de Figueres.
Les comarques gironines, en definitiva no només contenen l’essència d’una pàtria oberta sinó que
poden actuar com a espai articulador de les relacions amb Europa. Girona essència interior i oberta
a l’exterior. Allò local que es projecta en allò global; és a dir, una forma de materialitzar aquesta
representació tan maragalliana del territori com una xarxa mòbil i asimètrica, com un conjunt
de relacions obertes més que com un seguit de contenidors tancats. Girona és doncs, per Pasqual
Maragall, una finestra que, com qualsevol finestra, permet mirar de dins enfora i de fora endins.
6 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
/
W O R K I N G _ P A P E R
�3. Jocs olímpics: oportunitat i model
de transformació
“Els Jocs del 92 representen un veritable catalitzador capaç de dinamitzar totes les iniciatives
de desenvolupament que la nostra societat té plantejades cara a un futur proper (...) El present
depèn molt del futur, no només del passat; no només som arrels.”
Amb aquestes paraules, Pasqual Maragall iniciava una conferència pronunciada el 5 d’abril de 1986
a Banyoles. Unes frases on combinava magistralment els termes passat, present i futur. El projecte
olímpic era una aposta de present que depenia d’una visió de futur arrelada en el passat. No és un
joc de paraules, és la base d’una perspectiva política que Maragall aplica a Barcelona i que estén a
altres territoris de Catalunya. El present és el terreny preferit d’un polític tan realista i pragmàtic com
Maragall, però que, alhora, sap que no podrà millorar-lo sense mirar el futur. Els Jocs del 92 donen cos
a aquesta idea.
Addicionalment, l’alcalde de la Barcelona olímpica proclamava d’aquesta manera que els grans
projectes també podien ser per a les petites ciutats. Els Jocs Olímpics podien convertir-se, per tant,
en una oportunitat que desbordava els límits de Barcelona i s’estenia cap al conjunt de Catalunya;
un exemple de com les ciutats petites i mitjanes podien aspirar a comptar amb l’empenta que
proporcionen els grans projectes. “Si es treballa amb imaginació, amb entusiasme i amb rigor –
afirmava Pasqual Maragall- l’horitzó 92 serà també un horitzó decisiu per a les comarques de Girona.”
Un horitzó que, com en el cas de Barcelona, desbordava els objectius estrictament esportius i es
convertia en una palanca de transformació del país, en una forma d’assolir el futur. De nou, les
paraules de Pasqual Maragall ho expressen amb claredat:
“A ningú se li escapa que al darrera de la candidatura olímpica hi ha una tensió social prèvia,
una tensió cultural prèvia, una tensió anímica prèvia d’una ciutat que vol projectar-se en
l’espai i en el temps; d’una societat que està cercant el millor catalitzador possible per realitzar
la seva projecció.”
Els Jocs Olímpics, en definitiva, havien de transformar també les comarques de Girona –o almenys
una part d’elles-. Pasqual Maragall mai va dissenyar un projecte centralitzat a Barcelona, una idea que
xocava frontalment amb la seva concepció del territori com una xarxa oberta i interconnectada. Aquella
Catalunya-ciutat inspirada en Joan Maragall i els Noucentistes, i que més tard conceptualitzaria Oriol
Nel·lo (2001), feia inevitable un projecte olímpic que superés els límits administratius de la capital. I
les comarques de Girona no podien quedar fora d’aquest projecte.
D’aquesta manera, els Jocs Olímpics es traduïen en un conjunt d’accions destinades a transformar el
territori, com ara la millora dels equipaments i les comunicacions, l’augment de l’oferta de serveis,
l’enfortiment del sector turístic, la promoció de la ciutat de Banyoles o la redacció d’un pla especial
per a la restauració ecològica de l’estany. Però també, coherentment amb la perspectiva estratègica
que sempre impregna la mirada de Pasqual Maragall, calia incorporar totes aquestes accions en una
visió a llarg termini. Calia articular-ho tot plegat en un projecte de futur i, d’aquesta manera, usar els
Jocs del 92 com una excusa catalitzadora. En paraules del propi Pasqual Maragall:
“És important que descartem la visió dels Jocs com un mannà, com un remei, com una
panacea per a les coses que no rutllen. Els Jocs són un catalitzador, serveixen com element de
mobilització d’esforços.”
|7
�L’impuls del projecte olímpic no es limitava al moment olímpic, ni en el cas de Barcelona ni en el de
les comarques de Girona. Els Jocs eren una oportunitat per mobilitzar i canalitzar energies, però una
oportunitat que podia ser dirigida en una o altra direcció. Maragall percebia el potencial del període olímpic
per “convertir ciutats grises en ciutats de gran qualitat, modernes i competitives”. De fet, per mostrar els
diferents itineraris que s’obrien comparava el cas de la Toscana i el de Benidorm, tot preguntant-se quin
era el camí que escolliria l’Empordà. Una pregunta, tanmateix, que es respondria en funció de la coalició
d’interessos que acabés imposant-se. Dependrà, explicava Pasqual Maragall, de “si (el projecte) el porten la
gent del progrés, de la cultura i del comerç o bé si el porten els rendistes”. Si s’imposa la primera constel·lació
d’actors, s’albira un bon futur; mentre que si s’imposava la segona, malament.
Des de la posició dels socialistes es vol optar pel model constructor (Toscana) i no pel model rendista
(Benidorm) i, per tant, s’ha de liderar un procés de creixement que deixi de banda l’especulació
i escollir el camí d’allò que ell anomena el model Toscana o l’Empordà Olímpic, un conjunt de
projectes diversos que abracen aspectes com la cultura i el paisatge. D’aquí la importància de la flama
arribant a Empúries, un moment que permetrà a aquesta terra privilegiada presentar-se davant el
món i impulsar-se cap al futur. Un moment que, en tot cas, s’alimenta de l’oportunitat olímpica però,
sobretot, d’una aposta per controlar el desenvolupament, vigilar l’urbanisme i, en definitiva, cuidar el
territori i la seva gent.
Pasqual Maragall trasllada aquesta perspectiva al territori a través de la descentralització del projecte
olímpic, però també deixa una forta empremta en diversos alcaldes de les comarques gironines.
Joan Solana, llavors alcalde de Banyoles, encara recorda i reconeix el fort impacte d’allò que
podríem anomenar el model Maragall en la seva forma d’entendre la política municipal. Qualifica el
pensament polític de Maragall com de “reformisme radical”, destacant la seva capacitat per posar les
persones al centre i reconèixer la importància dels barris. Una política sempre orientada al benestar
de la ciutadania i feta de delicats equilibris entre les intervencions socials, un urbanisme sargidor de
fractures territorials i uns models de desenvolupament respectuosos i sostenibles.
L’alcalde Solana també recorda les dificultats i les resistències que inicialment va trobar el projecte
de la Banyoles olímpica. De fet, quan s’inicia el projecte dels Jocs Olímpics, diversos actors banyolins,
entre ells el Club Natació Banyoles, comencen a pensar en el paper que hi pot jugar la ciutat i afloren
diversos conflictes d’interès. Inicialment, a més a més, l’ajuntament va mostrar-se poc interessat i poc
implicat. Existien notables discrepàncies polítiques, de manera que la manca d’unitat i d’entusiasme
van marcar el ritme dubitatiu de les primeres passes. L’alcalde Solana va fer una feixuga feina
per revertir aquesta situació i, alhora, tal com ell mateix explica, va comptar amb la col·laboració
indispensable de Pasqual Maragall.
Maragall confiava i comptava amb Banyoles, de manera que es va involucrar personalment per
superar aquesta delicada situació de partida. A Banyoles, l’alcalde Solana –comptant sempre amb
una relació molt estreta amb Maragall- va aplicar les fórmules maragallianes i va constituir una
plataforma progressista des d’on, desbordant les estructures dels partits polítics, poder impulsar un
projecte de futur que volia transformar el territori, la societat i l’economia de Banyoles. Tal com
va succeir a Barcelona, a Banyoles calia entusiasmar la ciutat, aconseguint complicitats plurals i
vinculant múltiples sectors a una aposta viable i engrescadora de futur. Ho explicava Joan Solana en
una entrevista:
“Els Jocs Olímpics podien ser tant una gran oportunitat com un gran perill per Banyoles.
Calia emmarcar el projecte de Banyoles en el projecte olímpic, com ho faria també Pasqual
Maragall a Barcelona. També calia construir una coalició d’actors que no era senzilla, doncs
hi havia moltes resistències tant dins com fora de la ciutat. Calia, probablement, una aposta
coherent amb la seva visió de Catalunya com una xarxa de ciutats, singulars i potents.”
8 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
/
W O R K I N G _ P A P E R
�En definitiva, tal com queda recollit en el llibre “Banyoles a l’Ombra dels Jocs Olímpics”, el projecte
Banyoles 92 desbordava la construcció i l’adequació de les instal·lacions necessàries per la competició
de rem, que, de fet, requerien una mínima inversió. Es tractava més aviat de definir un model de
ciutat; un model parlat, debatut i integrat en una Catalunya basada en la connectivitat entre una
xarxa de ciutats. I un cop traslladat al món de l’acció, el projecte es va concretar ràpidament en el
desdoblament de la C33, en la salvació i nova centralitat de l’estany, o en la transformació de la zona
nord a través de la vila olímpica i d’un gran parc públic –mentre que, en canvi, es va fracassar en la
transformació de la zona sud, que més tard s’abordaria a través d’una nova iniciativa maragalliana,
el Pla de Barris.
Un projecte tan engrescador com pràctic, realitzat amb aquell estil polític característic de Pasqual
Maragall que apostava tant per una direcció i un control públic, exercit des de l’ajuntament, com per
consorcis públic-privat que afavorien una gestió àgil i eficient. I finalment, també com en el cas de
Barcelona, essent molt conscients que allò més important no va ser pròpiament les curses de rem sinó
la transformació de la ciutat, allò que va quedar un cop es van apagar el focus olímpics.
4. Les comarques gironines
des de la Generalitat
P
asqual Maragall, tot i la seva forta vinculació al projecte municipal de Barcelona, sempre ha
estat un alcalde capaç de pensar en clau nacional, europea i global. Així doncs, malgrat ser
més conegut i valorat per la seva etapa com alcalde, la perspectiva política de Maragall ha
desbordat el terme municipal de la capital. L’alcalde de Barcelona sempre ha tingut també un
projecte de país i, per tant, la seva arribada a la presidència de la Generalitat no va ser ni molt menys
una anècdota conjuntural. Barcelona i Catalunya són realitats complementàries i interdependents,
amb projectes que interseccionen. Ja en una conferència de l’any 1986 s’expressava en els termes
següents:
“La prosperitat de Catalunya coincideix històricament amb les fases d’expansió urbana de
Barcelona (...) Catalunya és un conjunt de ciutats que articulen un sistema, el centre del qual
és Barcelona i la seva àrea metropolitana. Tanmateix, la realitat del sistema de ciutats català
s’oposa a la imatge d’una Barcelona que s’estén com una taca d’oli ocupant-ho tot. Catalunya
compta amb una xarxa de ciutats que, si funciona bé, si és eficient, pot mantenir l’equilibri
del territori. Però tot aquest conjunt depèn també que Barcelona funcioni.”
La Catalunya en xarxa de Pasqual Maragall s’expressa doncs com una realitat on s’articula allò local
amb allò nacional, fent-se pràcticament indestriables. Tanmateix, quan aterrem en un territori concret,
a diferència del que succeeix amb Jordi Pujol, en Maragall destaca la seva mirada municipalista; es
produeix un gir de proximitat cap allò local que impregna les seves relacions i la seva mirada sobre el
conjunt del país. Les complicitats afloren en casos diversos com ara Figueres, Palafrugell, Sant Feliu
de Guíxols, Banyoles o la pròpia ciutat de Girona.
Igualment, quan Pasqual Maragall observa el cas de Girona hi detecta paral·lelisme amb Barcelona.
Semblances que tenen a veure tant amb el paper de capitalitat d’ambdues ciutats com amb les
relacions polítiques amb el projecte socialista de Quim Nadal. De fet, Quim Nadal va ser la primera
persona amb qui va parlar Pasqual Maragall abans d’acceptar l’alcaldia de Barcelona. Uns anys més
tard, el mateix Quim Nadal es referia als èxits municipals de Barcelona i Girona, com també a les
connexions entre els models d’ambdues ciutats, amb els següents termes:
|9
�“En això, salvant les distàncies, Barcelona i Girona actuàvem amb polítiques similars. És
evident que el centre històric de Barcelona desbordava la dimensió més acotada del barri
vell de Girona, però ens movíem amb uns impulsos molt similars, i amb ganes de fer de les
polítiques urbanes, en un sentit molt ampli, i de la política cultural uns eixos que tibessin molt
de la cohesió social, de les polítiques d’igualtat que ajudessin de manera directa o indirecta a
soldar el forat econòmic entre els més rics i els més pobres. En això actuem de manera molt
conjunta, i des de Girona no estem a l’ombra de la gran ciutat; més que mirar-nos Barcelona
de reüll, ens podem acostar a Barcelona i treure’n profit. Tradicionalment les ciutats petites
s’havien queixat de la macrocefàlia de Barcelona. Nosaltres, en canvi, vam veure que amb la
democràcia acabada d’estrenar, podíem treure profit d’acostar-nos a Barcelona”.
Entrevistant a alguns dels polítics gironins d’aquell període, especialment a alguns dels alcaldes
socialistes més emblemàtics, destaquen com a partir de les relacions amb les propostes municipalistes
de la Barcelona de Pasqual Maragall en van extreure un model de polítiques locals que posava l’èmfasi
en aspectes com, per exemple, la necessitat d’articular aliances àmplies entre els múltiples actors
locals o la importància de les polítiques educatives (“les escoles són dels pobles, dels municipis” –
afirmava Maragall-). Davant d’una Generalitat que semblava menysprear o, com a mínim, voler
dissimular el paper dels ajuntaments, Pasqual Maragall adopta la posició contrària. Joan Armangué,
alcalde de Figueres durant 24 anys, posava de manifest en una entrevista el contrast entre el localisme
de Maragall i “l’asfixiant intervencionisme nacionalista” de la Generalitat sota la presidència de Jordi
Pujol.
Addicionalment, més enllà de la idea maragalliana –ja prou coneguda- d’una Catalunya “ciutat de
ciutats”, Pasqual Maragall també disposa d’una mirada al món rural. De fet, podem afirmar que amb
la seva proposta d’impulsar el Congrés del Món Rural, al 2006, és probablement la darrera iniciativa
que vol debatre amb rigor i profunditat tant sobre la realitat rural de Catalunya com sobre la seva
relació amb el món urbà. Maragall considera que els govern anteriors mai han entès de debò el camp
i que, per tant, cal construir un nou paradigma que permeti entendre i afavoreixi el desenvolupament
dels territoris menys densos de Catalunya. La iniciativa va quedar parcialment estroncada per
les vicissituds polítiques del moment, però es va començar a elaborar un model de foment de la
productivitat i de la vertebració territorial a través de teixir complicitats, d’un pacte territorial que
reforci les iniciatives rurals, de cercar solucions i apostes estratègiques i, sobretot, d’afavorir uns
projectes de desenvolupament basats en la formació, la innovació i l’excel·lència.
En aquest context, Pasqual Maragall va afrontar el seu accés a la presidència de la Generalitat amb
un conjunt d’idees i projectes molt ben delimitats, en part “gràcies” als quatre anys d’oposició al
Parlament que van servir per perfilar el projecte i teixir complicitats arreu. Concretament, en relació
a les comarques de Girona, durant la campanya va fer diverses referències a la fortalesa del sentiment
d’identitat nacional que es dóna –per raons geogràfiques, històriques i culturals- a Girona. Un
sentiment molt connectat amb el nacionalisme conservador i que, per tant, suposa un repte per la
proposta catalanista del PSC. Aquestes dificultats van ser encarades a través d’una campanya oberta
i poc partidista, tot i que cal reconèixer que la relació de Pasqual Maragall amb el PSC gironí era
especialment fluida. Fins i tot, una de les persones entrevistades arriba a suggerir que, en relació a la
campanya que va donar lloc al segon tripartit, “els socialistes de Girona no l’haurien tractat com ho
van fer els de Barcelona”.
Sigui com sigui, Girona es mostra present en la Presidència de la Generalitat de Catalunya de Pasqual
Maragall. Una presència que s’explica per la perspectiva política de llarga volada apuntada a través
tant de la teoria de l’Empordà com del projecte olímpic, però també a través d’iniciatives i propostes
concretes de polítiques públiques. Així, per exemple, un projecte tan emblemàtic i polèmic com va
ser la redacció del nou Estatut d’Autonomia de Catalunya, ja subratllava com calia convertir-lo en un
1 0 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
/
W O R K I N G _ P A P E R
�projecte al servei de totes les terres, tots els pobles, totes les viles i totes les ciutats de Catalunya. En
relació al tema que ens ocupa, Maragall afirmava:
“Pel que fa a les comarques de Girona, (l’EAC) pretén que aquestes puguin tenir noves quotes
d’innovació i que assoleixin un projecte de futur sòlid i capaç d’estimular. També destaca la
importància de protegir la qualitat natural del territori”.
En aquesta mateixa direcció, Pasqual Maragall va detectar -segurament de manera precoç per un
treball intens fet pel PSC gironí que també tindrà una potent representació al govern- la fragilitat de
l’economia de les comarques de Girona i va apuntar la necessitat d’estimular la mentalitat emprenedora
i innovadora dels empresaris locals, la urgència de potenciar el Tren d’Alta Velocitat i la importància
de reforçar l’eix econòmic Girona-Vic-Manresa-Igualada-Lleida sense passar per Barcelona. També
destacava com a projectes estratègics la construcció de l’Hospital de Santa Caterina, l’impuls dels
Centres Integrals de Mercaderies com a plataformes logístiques ubicades a l’Empordà i a la Selva, o el
reforçament de l’estructura i del model educatiu, per exemple amb la construcció de diversos centres
escolars i aules d’acollida o el suport econòmic a les escoles bressol.
De fet, en el moment de fer balanç de la seva acció de govern a Girona, destaca quatre polítiques
específiques: la llei de barris, aplicada en ciutats com Girona, Figueres, Ripoll, Sant Feliu de Guíxols
o Olot; el Pacte Nacional per l’Educació, inspirant-se en aquella idea que afirma que les escoles són
dels pobles i les ciutats; l’Acord Estratègic per la Internacionalització de l’economia, que preveia una
important xarxa de comunicacions i infraestructures per les comarques de Girona; i la planificació
territorial o, més concretament, el Pla Director Territorial de l’Empordà i el Pla Director Urbanístic del
Sistema Costaner.
És a dir, unes polítiques, programes i actuacions que sense haver estat específicament dissenyats per
a les comarques gironines sí que hi tenen una especial incidència atenent la seva posició geogràfica,
la seva fragilitat paisatgística i els seus desequilibris econòmics i socials, sovint a l’ombra d’unes
estadístiques i una imatge de benestar del “Girona rai”.
|11
�Conclusions: les comarques de Girona
com a exemple
En aquest breu treball s’ha volgut aprofundir en els vincles de Pasqual Maragall amb les comarques
gironines –ciutats, pobles i persones- i les seves conseqüències en termes de reflexió i acció de govern.
El punt de partida és la constatació que aquests vincles són especialment forts en relació a altres
territoris del país i l’explicació, al nostre entendre, rau en dos aspectes fonamentals i singulars. El
primer és el de la relació biogràfica de Maragall amb molts indrets gironins, fins i tot comptant
amb l’heretada del seu avi i d’amics molt propers. Pasqual Maragall, una persona molt marcada pels
afectes, té uns lligams íntims amb Girona que difícilment trobarà amb altres espais del país, llevat, és
clar, de Barcelona.
Però el segon aspecte potser té més recorregut en la mesura que té a veure amb les idees que fan de
Maragall un polític genuí i innovador en el nostre context. En part la plantegem en termes d’hipòtesi
ja que caldria reforçar-la amb una recerca que no és abastable en aquest encàrrec. La nostra idea és
que les comarques de Girona aporten a Maragall un escenari idoni per il·lustrar i assajar una bona part
dels pilars del seu model polític: la Catalunya-ciutat, el principi de subsidiarietat i el municipalisme, el
federalisme (de llarga tradició gironina) i un europeisme no de base estatal ni nacional sinó d’afinitats
i complicitats territorials. En tots ells Girona, la seva posició geogràfica, la seva estructura de pobles
i ciutats i un cert “tarannà” –si més no de bona part dels gironins que envolten Maragall- de fort
arrelament local però a la vegada d’amplitud de mires serveixen d’exemples del que vol dir, de com
imagina el món. L’ajuden a transmetre uns missatges sovint molt abstractes, a vegades desendreçats;
tan difícil de fer-se entendre.
Bibliografia
Claret,J. (coord.) (2017) Pasqual Maragall. Pensament i Acció. Barcelona: La Magrana.
Maragall,P. (2005) “Convencer o conllevarse, federalismo o nacionalismo” a AA.VV. (2005) Hacía una
España plural, social y federal. Barcelona: Fundació Catalunya Segle XXI i Editorial Mediterrània.
Martín-Uceda,J. (2018) “Europa en l’Horitzó: Barcelona i Catalunya en l’Articulació i la Construcció
Europea. Les Relacions Transfrontereres en el Pensament i Acció de Govern de Pasqual Maragall”,
Working Paper, Fundació Catalunya Europa.
Nel·lo,O. (2001) Ciutat de Ciutats. Barcelona: Editorial Empúries.
Puigverd, A. (2017) “Retorn al Modernisme”, La Vanguardia, 4 de desembre.
1 2 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
/
W O R K I N G _ P A P E R
�|13
�Annex. Pasqual Maragall i/a les
comarques gironines
Fase 1. Recerca, classificació i primera anàlisi de documents
0. El mètode del treball
1. Resultats quantitatius
2. Relació i fitxa dels documents catalogats
0. Mètode
Atès el calendari de que es disposava –s’havia de finalitzar a l’inici de 2018- i dels recursos, es va
plantejar una Fase 1 que tenia sentit per ella mateixa però, a la vegada, donava peu a una continuïtat
si els impulsors de l’encàrrec ho consideraven oportú. Així, aquesta fase inicial ha consistit en una
recerca sistemàtica de documents escrits del propi Maragall o d’altres dedicats específicament a ell
(entrevistes, articles d’opinió,...) en els que el subjecte principal fossin les comarques gironines.
Per concretar encara més la recerca, vàrem definir unes paraules clau que permetessin discriminar la
a priori molta informació disponible. Aquestes paraules van ser, entre altres a partir de creuaments:
“comarques gironines”, “Girona”, “Empordà”, “Euroregió”, “turisme”, “Costa Brava”, “Llei/Pla de Barris”.
Així doncs, amb aquesta finalitat i amb aquests conceptes s’han explotat, fonamentalment, els arxius
digitals del Diari de Girona i del diari El Punt des de 1986 fins a 2006. Aquest període s’ha considerat
que era el rellevant, doncs cobreix des del moment en què la ciutat de Barcelona és designada seu
dels Jocs Olímpics –i Maragall guanya dimensió política “de país” des de l’alcaldia de Barcelona-, fins
al final de la seva trajectòria com a President de la Generalitat. De cadascun dels textos identificats se
n’ha realitzat una fitxa.
En segon lloc, i fonamentalment a partir dels arxius de la pròpia Fundació, també s’han analitzat
altres tipus de fonts i textos com són articles de revistes, pròlegs de llibres, conferències, pregons, etc.
Finalment, per tal d’obtenir també una informació més de primera mà i qualitativa, també s’han
programat entrevistes a persones vinculades políticament o personal amb Maragall. Fins aquest
moment, les persones entrevistades han estat Joaquim Nadal (alcalde de Girona 1979 - 2002) i
Conseller de Política Territorial (2003 - 2010), Joan Armangué (alcalde de Figueres 1995 - 2007) i Joan
Solana (alcalde de Banyoles 1991 - 1999).
Com a informació complementària i de context s’ha revisat bibliografia sobre Pasqual Maragall, tant
autobiogràfica com analítica de la seva figura.
1 4 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
/
W O R K I N G _ P A P E R
�1. Resultats quantitatius
Els textos identificats a l’inici han estat aproximadament 3.000, la seva gran majoria en forma de
notícia periodística que amb poques excepcions després de la seva lectura han estat deixats de banda.
La intenció de la recerca ha fet centrar-se en els textos menys conjunturals, els que transmetien idees
o fets més substancials de la relació entre Maragall i aquest territori. Això ha portat a uns tres-cents
documents que, una vegada analitzats i filtrats, han portat a la catalogació de quaranta-set, els que
donen una visió més aprofundida de la relació entre el polític i el territori. La Taula següent dona una
idea numèrica dels articles catalogats:
TAULA 1. CLASSIFICACIÓ DELS ARTICLES
Concepte clau
Núm. d’articles
Euroregió
13
Jocs Olímpics
17
Girona
3
Comarques Gironines
6
Empordà
5
Costa Brava
1
Figueres i Girona
1
Món Rural
1
Lloc de publicació
Núm. d’articles
Diari de Girona
13
Punt Diari
15
Arxiu Pasqual Margall
11
El País
1
Hora Nova
1
Empordà.info
1
Llibres
2
Arxius en paper
2
Altres
1
|15
�1 6 | F U N D A C I Ó
Any de publicació
Núm. d’articles
1986
7
1987
3
1988
1
1989
1
1990
2
1991
-
1992
3
1993
2
1994
-
1995
-
1996
-
1997
-
1998
-
1999
1
2000
-
2001
-
2002
2
2003
5
2004
2
2005
3
2006
5
2007
2
2008
1
2009
2
2010
-
2011
1
2012
-
2013
-
2014
-
2015
1
2016
-
2017
2
C A T A L U N Y A
E U R O P A
/
W O R K I N G _ P A P E R
�2. Relació i fitxa dels documents catalogats
1. EUROREGIÓ:
Núm. de document
01
Títol
Serem quinze milions? (Autor: Jordi Xargayó)
Paraules clau
Euroregió
Resum
Per Maragall el projecte de l'Euroregió, el qual engloba 15 milions de ciutadans, va
més enllà d'un projecte purament polític, si no que la seva proposta pretén assolir
un mercat amb "afinitats i objectius comuns", així mateix aquest es fonamenta en
dos principis concrets: federalisme i subsidiarietat descartant en qualsevol cas la
independència. Maragall reconeix que no sap quan es materialitzarà el projecte,
tanmateix reconeix les dificultats existents com la manca de voluntat per part dels
governs estatals d’Espanya i França.
Pel que fa a les polítiques concretes que cal abordar a les comarques gironines
considera la necessitat d’abordar l’eix viari Vic-Olot, i en canvi ressalta la importància
de protegir la Vall d’en Bas.
Data
11 de desembre de 2002
Font
Diari de Girona
Format
Article digitalitzat
Codi
http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=show_
pdf;publication=Diari%20de%20Girona;sort_publication=diari.de.girona;day=11;m
onth=12;year=2002;page=019;id=0000314458;filename=20021211;collection=pag
es;url_high=pages/Diari%20de%20Girona/2002/200212/20021211/20021211019.
pdf;lang=ca;pdf_parameters=search=%22pasqual%20maragall%20euroregio%22&v
iew=FitH;encoding=utf-8
Núm. de document
02
Títol
L’Euroregió Pirineus-Mediterrània (Document que fa referència als eixos i objectius
de la proposta de Pasqual Maragall )
Paraules clau
Euroregió
Resum
L'objectiu principal del projecte pretén compartir i potenciar determinats objectius
estratègics comuns, els quals es fonamenten en dos elements bàsics: Promoure
econòmicament el territori que sigui capaç de dinamitzar entre cadascuna de les
regions, així com propiciar la connexió solidària "amb el cor econòmic d'Europa".
Els principals objectius se centren en desenvolupar un sistema urbà equilibrat i
policèntric; incentivar el desenvolupament sostenible, la gestió i preservació de la
naturalesa i el medi ambient; fomentar la cultura i la protecció del patrimoni artístic; i
per últim, impulsar els centres universitaris i d'investigació.
Data
6 d’octubre de 2003
Font
Diari de Girona
Format
Article digitalitzat
Codi
http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=show_
pdf;publication=Diari%20de%20Girona;sort_publication=diari.de.girona;day=09;m
onth=10;year=2003;page=028;id=0001668262;filename=20031009;collection=pag
es;url_high=pages/Diari%20de%20Girona/2003/200310/20031009/20031009028.
pdf;lang=ca;pdf_parameters=search=%22pasqual%20maragall%20euroregio%22&v
iew=FitH;encoding=utf-8
|17
�Núm. de document
03
Títol
Maragall assegura que ni Madrid ni París podran frenar l’Euroregió
Paraules clau
Euroregió
Resum
Maragall considera que tot i la reticència que mostra Madrid respecte el projecte de
l'Euroregió, aquests no aconseguiran aturar-lo. Tanmateix expressa que a Madrid i
a França aquest projecte el veuen amb certa preocupació, i considera que aquest
genera "alguna urticària", no obstant entén que l’Euroregió es tracta d'un projecte
necessari, i que inevitablement emergirà "sigui per via pública o per la privada, o per
totes dues a la vegada". Maragall considera que a Europa en un futur prevaldran les
connexions entre les regions, més que les fronteres dels Estats.
Data
10 d’octubre de 2003
Font
Diari de Girona
Format
Article digitalitzat
Codi
http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=show_
pdf;publication=Diari%20de%20Girona;sort_publication=diari.de.girona;day=10;m
onth=10;year=2003;page=028;id=0001668338;filename=20031010;collection=pag
es;url_high=pages/Diari%20de%20Girona/2003/200310/20031010/20031010028.
pdf;lang=ca;pdf_parameters=search=%22pasqual%20maragall%20euroregio%22&v
iew=FitH;encoding=utf-8
Núm. de document
04
Títol
Reflexions sobre l’Euroregió
(Autors: experts de la Universitat de València, apunts a la proposta de Pasqual
Maragall)
Paraules clau
Euroregió
Resum
L'article es fonamenta en l’estudi dels eixos vertebradors de la proposta de
l'Euroregió. Parteix d’una concepció favorable en relació al projecte i els seus
objectius, ja que s’entenen que aquests es podrien assumir en qualsevol sistema
modern de gestió econòmica. Així mateix es reconeix com un element positiu la
relació entre els subjectes involucrats en el projecte, entenent que aquesta es basa en
“un esperit de col·laboració”.
Tot i els elogis a la proposta, l'article destaca algunes mancances que, segons els
autors, es desprenen del projecte: no inclou mecanismes de solidaritat i col·laboració
en l’àmbit de l'aigua, i per altra banda, s’esmenta la centralització de la ciutat de
Barcelona i la manca de centralitat de València.
Data
19 d’octubre de 2003
Font
Diari de Girona
Format
Article digitalitzat
Codi
http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=show_
pdf;publication=Diari%20de%20Girona;sort_publication=diari.de.girona;day=19;m
onth=10;year=2003;page=030;id=0001669139;filename=20031019;collection=pag
es;url_high=pages/Diari%20de%20Girona/2003/200310/20031019/20031019030.
pdf;lang=ca;pdf_parameters=search=%22pasqual%20maragall%20euroregio%22&v
iew=FitH;encoding=utf-8
1 8 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
/
W O R K I N G _ P A P E R
�Núm. de document
05
Títol
Maragall vol enllaçar la Costa Brava amb el TGV, l’AP7 i l’A2
Paraules clau
Comarques gironines, Euroregió
Resum
L'article es fa ressò d’unes paraules textuals del President Maragall, el qual considera
que les comarques gironines són un element estratègic clau, a causa de la seva
localització en el marc de l'Euroregió, i per tant s'ha de potenciar el seu paper. El
president pretén connectar la Costa Brava amb l'eix de comunicacions nord-sud
de l'arc mediterrani. Per últim, Maragall pretén en el termini d'un any i mig poder
aprovar els plans territorials de l'Alt i el Baix Empordà, així com el de les comarques
de Girona.
Data
1de juliol de 2004
Font
El Punt
Format
Article Digitalitzat
Codi
http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=show_
pdf;publication=Punt,%20El;sort_publication=punt.el;day=01;month=07;year
=2004;page=020;id=0001455615;filename=20040701;collection=pages;url_
high=pages/Punt,%20El/2004/200407/20040701/20040701020.PDF;lang=ca;pdf_
parameters=search=%22pasqual%20maragall%20euroregio%22&view=FitH;encodi
ng=utf-8
Núm. de document
06
Títol
Maragall posa Lévi- Strauss com a exemple en la defensa de la “diversitat cultural”
Paraules clau
Euroregió
Resum
Maragall, com a president de la Generalitat, en la dissetena edició del Premi
Internacional Catalunya a Lévi-Strauss, manifesta la gran proximitat entre la
cultura catalana i francesa, així com també considera "pertinent" el pensament
de l'antropòleg francès, el qual es fonamenta en la diversitat cultural. Maragall va
manifestar en públic el fet que l'Acadèmia Francesa parli d'Euroregions; es tracta d'un
fet insòlit. Maragall també va admetre que el pluralisme és més difícil de gestionar,
però que aquest resulta més interessant que el monisme.
Data
14 d’abril de 2005
Font
Diari de Girona
Format
Article Digitalitzat
Codi
http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=show_
pdf;publication=Diari%20de%20Girona;sort_publication=diari.de.girona;day=14;mo
nth=05;year=2005;page=047;id=0001812489;filename=20050514;collection=page
s;url_high=pages/Diari%20de%20Girona/2005/200505/20050514/20050514047.
pdf;lang=ca;pdf_parameters=search=%22pasqual%20maragall%20euroregio%22&v
iew=FitH;encoding=utf-8
|19
�Núm. de document
07
Títol
Debat de Política General
(Parlament de Catalunya)
Euroregió
Paraules clau
Euroregió
Resum
Maragall fa referencia a la importància d’abordar al concepte de "Catalunya en
Xarxa" i que aquest de moment es tracta encara d'un projecte i no d'una realitat,
tenint en compte les mancances existents en les connexions. Considera que les
infraestructures no estan a l'altura d'una Catalunya que té com a projecte l'Euroregió
Pirineus-Mediterrània, i que aquest es proposa com un dels objectius principals de
l’estrategia territorial del Govern. En la seva intervenció s’esmenten diverses mesures
concretes per tal d’assolir l’objectiu, d’entre elles pel que fa a les comarques gironines
destaca la importància d'abordar l'eix Girona-Figueres-Perpinyà així com la millora
dels serveis de l’aeroport de Girona.
Data
18 d’octubre de 2005
Font
Format
Intervenció digitalitzada
Codi
D4 (p:16)
Núm. de document
08
Títol
Obertura de la Conferència Regions i Ciutats: socis per al desenvolupament i
l’ocupació
(Centre de Convencions del
Fòrum. Barcelona)
Euroregió
Paraules clau
Euroregió
Resum
Maragall entén l'Euroregió Pirineus-Mediterrània com un instrument el qual promourà
que Catalunya i altres regions adquireixin una mida suficient per competir i exercir
influència en una Europa que cada vegada és més gran. Aquesta línia fa referència a
les accions concretes que fins al moment s'han realitzat: la creació d'un Observatori
Socioeconòmic, un portal cultural, l'EuroBioRegió; un Hospital Transfronterer a
Puigcerdà i la terminal del Port de Barcelona a Tolosa i per últim s'han establert
estratègies compartides en àmbits com l'aeronàutic i el turístic. Tot i que destaca
els notables avenços, considera que aquests se situen a la fase inicial del projecte,
altrament destaca la importància que es produeixi un canvi de paradigma, en el sentit
que les regions adquireixin la consciència que determinades estructures que tenen
són compartides. Posa l'exemple que potser l'aeroport de Barcelona, serà l'aeroport
de l'Euroregió però l'espai logístic és de l'Aragó, d'entre d'altres.
Data
01 de juny de 2006
Font
Format
Conferència digitalitzada
Codi
P:2-3
2 0 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
/
W O R K I N G _ P A P E R
�Núm. de document
09
Títol
Una reflexió política sobre una legislatura intensa
(Cercle Financer. Barcelona)
Euroregió
Paraules clau
Euroregió
Resum
Maragall fa referència a diverses polítiques concretes que considera que afecten
qüestions de fons i que tenen impactes en la societat. D'entre les que esmenta, fa
una reflexió de l'Euroregió i a la manca de voluntat per part dels Governs espanyol i
francès per prendre decisions en relació al Tren de Gran Velocitat entre Montpeller i
Perpinyà. Afegeix que l'Euroregió no podrà arribar a ser un projecte polític exitós fins
que no s'abandoni la idea d'entendre les relacions regionals (centre-perifèria). Així
mateix, considera com a elements imprescindibles pel projecte la localització i la
xarxa. Deixa palès que aquest projecte és el que permetrà a Catalunya tenir un paper
més actiu dins el procés d'integració europea.
Data
27 de juliol de 2006
Font
Format
Conferència digitalitzada
Codi
P:8-9
Núm. de document
10
Títol
Participació a la taula rodona “El futur de l’Euroregió” en el marc de la XXXIX edició
de la Universitat Catalana d’Estiu (UCE) (Intervenció: Pasqual Maragall)
Paraules clau
Euroregió; Infraestructures
Resum
Maragall, es pregunta que s’ha de fer amb l’Euroregió? Com es fa una regió europea? I
respon aquestes preguntes basant-se en tres punts fonamentals:
En primer lloc, amb la millora de les infraestructures, l’acceleració de TGV PerpinyàNimes i el de Tolosa- Narbona, així mateix confia en el paper de Nicolas Sarkozy, i
considera que a la “cimera francoespanyola” es pugui visualitzar la voluntat “d’uns i
altres estan disposats a tirar endavant” el projecte.
En segon terme, considera que s’han d’aprofitar infraestructures com l’AVE, el port de
Barcelona i Tarragona, i que aquestes s’enforteixin: “són aquestes comunicacions les
que donen vida a l’existència d’aquests conceptes més grans [...] si no hi ha vasos
sanguinis, si no hi ha les comunicacions, si no hi ha les connexions que irriguen
aquest cos que nosaltres formem sentimentalment, doncs malament [...]”.
En darrer lloc fa esment a l’àmbit cultural, com un element important per incloure en
el projecte.
Data
24 d’agost del 2007
Font
Web oficial de Pasqual Maragall
Format
Intervenció digitalitzada
Codi
http://www.pasqualmaragall.cat/media/0000000500/0000000830.pdf
|21
�Núm. de document
11
Títol
Oda inacabada (Autor: Pasqual Maragall)
Paraules clau
Euroregió; Empordà
Resum
Maragall explica la importància d'assolir certa influència internacional, només
possible mitjançant la coordinació amb altres regions del territori el qual ell va
anomenar "el nord del sud-europeu". Considera el projecte de l'Euroregió com un
mitjà per tal d'assolir capacitat tecnològica competitiva, indústria aeronàutica de pes,
aeroports internacionals, entre d'altres, i per tal de ser capaç "ser algú a Europa".
Tanmateix considera les comunicacions modernes com un element imprescindible,
les quals entén que són "els vasos sanguinis d'aquesta geografia humana". Amb
l'objectiu d'assolir els objectius esmentats, Maragall reconeix que des de l'Ajuntament
de Barcelona, aprofitant el projecte olímpic, va treballar en l'àmbit de les relacions
internacionals, no obstant admet que es va trobar algunes "rivalitats" per part del
govern català.
Donada la importància que per Maragall tenia el projecte de l'Euroregió, que pretenia
que s'introduïssin en el pròleg de l'Estatut, concretament en el darrer: "En el marc
de la UE, Catalunya ofereix la seva amistat i la seva col·laboració de les Comunitats
i Regions veïnes per tal de formar amb elles una Euroregió útil per al progrés dels
interessos comuns en el marc de les seves competències".
Maragall, en relació a l'Euroregió reconeix: "remar a contracorrent o intentar fer
surar un projecte que amenaça d'ofegar-se en la indiferència general no m'ha
espantat ni desanimat mai. Aquestes iniciatives són les que, a la llarga, resulten
més satisfactòries". Tot seguit, recorda el dia de la constitució de l'Euroregió, el
30 d'octubre de 2004, com un dia emocionant. En el capítol del llibre “Moments
d'homenatges i medalles”, esmenta diversos objectius pels quals cal seguir avançant;
d'entre els diversos considera la importància de continuar treballant per l'Euroregió,
tot i respectant les aspiracions de les diferents comunitats urbanes, regions i nacions
que en formin part, considera la importància de treballar junts per tal d'assolir
"potència, força i futur".
Data
Primera edició: novembre 2008
Font
(p:199,204,274,284,296)
Format
Llibre
Codi
2 2 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
/
W O R K I N G _ P A P E R
�Núm. de document
12
Títol
Entrevista a Pasqual Maragall
Paraules clau
Baix Empordà, Rupià, Euroregió
Resum
Maragall parla sobre la seva relació amb l'Empordà. Maragall considera que Rupià i
en general el Baix Empordà és per ell una segona pàtria. A l'entrevista recorda que
necessitava un lloc tranquil per elaborar la seva tesi i el van informar que es venia
una casa a Rupià, i que després d'acabar la tesi s’hi va quedar, tot i que admet que
abans d'instal·lar-s'hi ell ja havia estat en altres pobles com Platja d'Aro. A l'entrevista
diu que en algun moment volia que l'enterressin a Rupià però que ha canviat d'opinió.
A l'entrevista es fa referència a l'Euroregió. Maragall continua defensant el projecte i
manifesta que "Per anar pel món és bo tenir una determinada talla. L'Euroregió és un
bon marc per Catalunya. Jo sóc un català d'Europa".
Data
30 d’agost de 2009
Font
Diari de Girona
Format
Article digitalitzat
Codi
http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=show_
pdf;publication=Diari%20de%20Girona;sort_publication=diari.de.girona;day=30;mo
nth=08;year=2009;page=010;id=0001913445;filename=20090830;collection=page
s;url_high=pages/Diari%20de%20Girona/2009/200908/20090830/20090830010.
pdf;lang=ca;pdf_parameters=search=%22maragall%22&view=FitH;efLancoding=u
tf-8
Núm. de document
13
Títol
Pasqual Maragall considera que Figueres té “ una posició privilegiada” a l’Euroregió
Paraules clau
Euroregió, Figueres, Girona
Resum
A les portes del Museu Dalí de Figueres on es presentava el llibre "Fem Empordà.
Economia i Territori", Maragall afirma que cal pensar quin rol tenen cadascuna de
les ciutats i comarques i, en aquest sentit, va manifestar la privilegiada localització
de Figueres per convertir-se en un punt important dins l'Euroregió mediterrània.
També va fer referència a la ciutat de Girona considerant els grans avenços que s'han
produït "convertint una ciutat negra, trista i rònega en una ciutat lluminosa i focus
cultural, polític i econòmic", tot seguit va considerar que ara era el torn de Figueres.
Data
7 de març de 2011
Font
Emporda.info
Format
Article digitalitzat
Codi
http://www.emporda.info/portada/2008/04/15/pasqual-maragall-considera-quefigueres-posicio-privilegiada-leuroregio/14766.html
|23
�2. JOCS OLÍMPICS:
Núm. de document
14
Títol
“Banyoles pot tenir un lloc privilegiat en el procés de modernització de Catalunya”
(Pasqual Maragall)
Paraules clau
Jocs olímpics; Banyoles
Resum
El document es divideix en quatre parts principals. En primer lloc, amb una
introducció realitzada per Joan Solana, alcalde de la ciutat, el qual descriu breument
el context olímpic de la ciutat de Banyoles i les conseqüències generades arrel de
l’esdeveniment. Principalment es destaca la millora de les connexions amb Girona,
la millora d’equipaments i l’esforç realitzat per acomplir els terminis establerts. Per
finalitzar la introducció Solana escriu “... el 92 també ens recorda que les ciutats
petites poden aspirar a grans projecte”.
A la segona part del document s’inclouen les accions concretes que van ser possibles
gràcies als Jocs: la construcció de l’autovia i la variant, canvi de la façana nord de la
ciutat (la Draga), la Vila Olímpica, un nou edifici del Club de Natació Banyoles o el
Teatre Municipal entre d’altres.
La tercera part del document fa referència a la cronologia, concretament a seixanta
moments vinculats als Jocs Olímpics. S’inicia el 1981 amb el primer anunci de
la candidatura, per part de Narcís Serra fins el setembre del 1992 amb l’acte
d’inaguració i lliurament a la ciutat del Pavelló esportiu de la Draga. En darrer lloc,
se citen algunes declaracions fetes un cop finalitzat l’acte per part de Joan Antoni
Samaranch, Jordi Pujol i, per últim, Maragall que destaca el volum d’inversions
realitzades a Banyoles, la seva organització, el clima viscut a la ciutat.
Data
(La data no queda clara)
Font
Llibret atorgat per Joan Solana.
Format
(a paper)
Codi
Núm. de document
15
Títol
“Comptem amb Banyoles per a les proves olímpiques de rem”
Paraules clau
Jocs olímpics; Banyoles; comarques gironines
Resum
Maragall espera que a la ciutat de Banyoles es realitzin les inversions necessàries i
manifesta que cal arriscar i invertir abans que el Comitè Olímpic decideixi quina és la
candidatura guanyadora. Així mateix, afegeix que confia i compta amb Banyoles, i que
aquestes expectatives només es poden veure afectades per actuacions realitzades
en l'àmbit local. En darrer lloc, Maragall espera que els problemes que s'hagin pogut
produir se solucionin a la reunió de la Comissió, la qual entén que es tracta "d'una
plataforma més amplia amb un plantejament integral" que té l'objectiu de promoure
les comarques gironines.
Data
15 de juliol de 1986
Font
Punt Diari
Format
Article digitalitzat
Codi
http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=show_
pdf;publication=Punt,%20El;sort_publication=punt.el;day=15;month=07;ye
ar=1986;page=009;id=0000652963;filename=19860715;collection=pages;u
rl_high=pages/Punt,%20El/1986/198607/19860715/19860715009.pdf;lang=ca;pdf_
parameters=search=%22pasqual%20maragall%20banyoles%22&view=FitH;encodin
g=utf-8
2 4 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
/
W O R K I N G _ P A P E R
�Núm. de document
16
Títol
L’Estany ha format part del projecte Barcelona’92 preparant futurs remers
Paraules clau
Jocs olímpics; Banyoles
Resum
L’article es fa ressò de la passivitat política per part de l'Ajuntament de Banyoles per
postular-se com a subseu de les olimpíades del 1992, i la crítica per part del grup
municipal socialista pel que fa a les actuacions del govern del Consistori. En aquesta
línia se citen unes declaracions de Joan Solana, cap de l’oposició, el qual expressa la
seva preocupació per la manca d'interès de l'Ajuntament per implicar a la ciutadania
a la candidatura olímpica. Per aquest motiu, Solana, va sol·licitar a Maragall que
visités Banyoles per tal que aquest informés la ciutadania i promogués un intercanvi
d'informació amb diversos sectors de les comarques gironines. Aquesta visita es va
realitzar en el marc d'una conferència, la qual va desencadenar a la creació d'una
Comissió Olímpica de les comarques gironines. En aquestes reunions es van produir
certes discrepàncies per part del Partit Socialista, que va abandonar la Comissió.
Tot i les discrepàncies polítiques, la candidatura de Banyoles va continuar gaudint
de suports, com és el cas del president del COI Samaranch, el qual manifestava que
Banyoles s'ho mereixia per la seva tradició en l’esport el rem.
Data
28 d’octubre de 1986
Font
Punt Diari
Format
Article digitalitzat
Codi
http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=ejemplar;filen
ame=19861028;publication=Punt,%20El;sort_publication=punt.el;day=28;month=10
;year=1986;page=001;id=0000656907;collection=pages;url_high=pages/Punt,%20
El/1986/198610/19861028/19861028001.pdf;lang=ca;encoding=utf-8
(P. 32-34)
Núm. de document
17
Títol
Maragall demana als gironins que elaborin una oferta olímpica amb cara i ulls
Paraules clau
Jocs olímpics; Banyoles; Comarques de Girona
Resum
(En el contingut de l'article s'extreuen diverses declaracions literals de Maragall i
Joaquim Nadal). Maragall va realitzar una visita a Girona i va manifestar públicament
el seu suport a la candidatura de Banyoles, considerant que aquesta és la millor
opció per diversos motius com la seva tradició en l'esport del rem, la seva fama
reconeguda internacionalment i perquè és la seu que es va incloure en el projecte
Barcelona'92 presentat a Lausana. També va manifestar la voluntat de no centralitzar
el projecte a Barcelona. Maragall va admetre la importància que de cara als Jocs
Olímpics tant banyolins i com gironins treballessin i demostressin la seva voluntat
olímpica. A l'acte també va intervenir Joaquim Nadal, el qual va expressar que ni
Girona ni les comarques gironines volien quedar fora del projecte olímpic. Maragall va
contestar que tot i estar d'acord, els gironins haurien de ser conscients que haurien
"d'aportar el seu grau de sorra solidàriament i unitàriament en el projecte". Per últim
Maragall va afegir que es tractava d'un projecte amb conseqüències a molt llarg
termini.
Data
2 de novembre de 1986
Font
Punt Diari
Format
Article digitalitzat
Codi
http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=show_
pdf;publication=Punt,%20El;sort_publication=punt.el;day=02;month=11;ye
ar=1986;page=003;id=0000657213;filename=19861102;collection=pages;u
rl_high=pages/Punt,%20El/1986/198611/19861102/19861102003.pdf;lang=ca;pdf_
parameters=search=%22pasqual%20maragall%20banyoles%22&view=FitH;encodin
g=utf-8
|25
�Núm. de document
18
Títol
Maragall dona esperances a Banyoles si els Jocs Olímpics es fan a Barcelona
Paraules clau
Jocs Olímpics; Banyoles; Comarques de Girona
Resum
(En el contingut de l'article s'extreuen diverses declaracions literals de Maragall).
L'article fa referència a les declaracions públiques que van tenir lloc en una de les
visites de Maragall a Banyoles. L'alcalde del consistori banyolí va fer referència al
projecte olímpic el qual donarà lloc a un model Catalunya-ciutat el qual recordava
a Joan Maragall. Tot seguit dirigint-se a Maragall va dir: "vós esteu traduint en acció
política de govern l'Oda a Barcelona del vostre avi". En finalitzar la visita, Maragall
va expressar la seva satisfacció en veure la ciutat que s'esperava veure, però la
necessitat de treballar en el projecte: "si es treballa amb imaginació, amb entusiasme
i amb rigor, l'horitzó 92 serà també un horitzó decisiu per a les comarques de
Girona". Així mateix va considerar la importància de treballar en àmbits com les
comunicacions, foment del sector turístic i l'oferta de serveis.
Data
6 d’abril de 1986
Font
Punt Diari
Format
Article Digitalitzat
Codi
http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=show_
pdf;publication=Punt,%20El;sort_publication=punt.el;day=06;month=04;year
=1986;page=003;id=0000649093;filename=19860406;collection=pages;url_
high=pages/Punt,%20El/1986/198604/19860406/19860406003.pdf;lang=ca;pdf_
parameters=search=%22pasqual%20maragall%20banyoles%22&view=FitH;encodin
g=utf-8
Núm. de document
19
Títol
Pasqual Maragall confirma des de Rupià que Banyoles té tots els números olímpics
Paraules clau
Jocs Olímpics; Comarques de Girona; Banyoles
Resum
Maragall parla sobre la repercussió que tindran els jocs olímpics a les comarques
gironines, concretament a l'Empordà, i considera que aquest pot arribar a ser com
Benidorm o la Toscana. Manifesta que l’Empordà es basarà en un model o altre
depenent de "si el porten la gent del progrés, de la cultura i el comerç, o bé; si
el porten els rendistes, malament [...]. Hi ha tres factors; la terra, el diner i l'art,
la creació i la sensibilitat. Si s'alien els dos darrers, bé, si s'alien els dos primers,
malament". També considera la importància que aquest es tracti d'un projecte de
futur global, sense limitar-se només a l'àmbit esportiu o només als quinze dies
que es realitzin les proves. Entén, doncs, que cal repensar la manera en que s'han
d'estructurar les comarques "sobre el fil conductor d'aquesta mobilització d'energies
del 1992". Pel què fa a la candidatura de Banyoles, remarca que aquesta tansols
podria deixar de ser-ho per dos motius: per problemes ecològics que no es poguessin
solucionar o el no avenç de les comunicacions entre Girona i Banyoles.
Data
2 de desembre de 1986
Font
Punt Diari
Format
Article digitalitzat
Codi
http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=show_
pdf;publication=Punt,%20El;sort_publication=punt.el;day=02;month=12;ye
ar=1986;page=003;id=0000658457;filename=19861202;collection=pages;u
rl_high=pages/Punt,%20El/1986/198612/19861202/19861202003.pdf;lang=ca;pdf_
parameters=search=%22pasqual%20maragall%20banyoles%22&view=FitH;encodin
g=utf-8
2 6 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
/
W O R K I N G _ P A P E R
�Núm. de document
20
Títol
Banyoles, espavila’t (Autor: Pere Lladó i Isàbal)
Paraules clau
Olimpíades, Banyoles
Resum
L’article fa referència a les declaracions de Maragall, el qual va manifestar que
Banyoles si desitja convertir-se en la seu de rem i piragüisme de les Olimpíades cal
que “s’espavili”, i per tant cal que la ciutat faci front a les seves mancances, sobretot
pel que fa a les seves infraestructures i equipaments. L’autor de l’article deixa palès
que fins aquell moment l’Ajuntament Banyolí no hauria aprofitat la seva relació amb
la Costa Brava, desaprofitant qualsevol iniciativa relacionada amb el turisme. En
aquest sentit, l’article considera que en la línia que indicava Maragall ha de posar
remei a aquestes mancances, deixant de banda els interessos partidistes, amb
l’objectiu de transformar la ciutat.
Data
20 d’agost de 1987
Font
Punt Diari
Format
Article digitalitzat
Codi
http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=show_
pdf;publication=Punt,%20El;sort_publication=punt.el;day=20;month=08;ye
ar=1987;page=005;id=0000669391;filename=19870820;collection=pages;u
rl_high=pages/Punt,%20El/1987/198708/19870820/19870820005.pdf;lang=ca;pdf_
parameters=search=%22pasqual%20maragall%20problemes%20alcalde%22&view
=FitH;encoding=utf-8
Núm. de document
21
Títol
Maragall confirma a Hernández que Banyoles serà subseu olímpica
Paraules clau
Jocs Olímpics; Banyoles
Resum
En el contingut de l'article es fa ressó d'una reunió entre Maragall i l'alcalde de
Banyoles Pere Hernández. Segons Maragall, els criteris que s’aplicaran per decidir
si finalment Banyoles acaba convertint-se en la seu de rem serán que tingui un cost
més baix pel què fa a inversions i que els JJOO tinguin el màxim impacte en territori.
Així mateix, considera la necessitat indispensable d'abordar el Pla especial de
l'Estany, el desdoblament de la comarcal 150 de Girona a Banyoles i la variant.
Data
28 de novembre de 1987
Font
Punt Diari
Format
Article digitalitzat
Codi
http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=show_
pdf;publication=Punt,%20El;sort_publication=punt.el;day=28;month=11;ye
ar=1987;page=029;id=0000673811;filename=19871128;collection=pages;u
rl_high=pages/Punt,%20El/1987/198711/19871128/19871128029.pdf;lang=ca;pdf_
parameters=search=%22pasqual%20maragall%20banyoles%22&view=FitH;encodin
g=utf-8
|27
�Núm. de document
22
Títol
Maragall afirma que el pacte olímpic de Banyoles és una garantia pel COOB’92
Paraules clau
Jocs olímpics; Banyoles; Comarques Gironines
Resum
Maragall es mostra satisfet per l’acord municipal de l’Ajuntament de Banyoles el qual
permet a CiU accedir a l’alcaldia i a Solana assumir la direcció de la gestió olímpica.
Maragall considera que aquest context polític permetrà recollir més sensibilitats. Així
mateix, també veu com a positiu que Solana lideri el projecte, ja que aquest sempre
s’ha mostrat molt implicat amb l’àmbit ecològic. No obstant Maragall va manifestar
que en la visita realitzada va a trobar a faltar la unitat que sí va percebre dos anys
enrere: “Trobava a faltar aquell esperit, que alhora comportava que no hi hagués
un interlocutor prou ampli. Amb un repte com els Jocs cal implicar com més gent
millor”.
Data
7 de setembre de 1988
Font
Punt Diari
Format
Article digitalitzat
Codi
http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=show_
pdf;publication=Punt,%20El;sort_publication=punt.el;day=07;month=09;ye
ar=1988;page=012;id=0000686486;filename=19880907;collection=pages;u
rl_high=pages/Punt,%20El/1988/198809/19880907/19880907012.pdf;lang=ca;pdf_
parameters=search=%22pasqual%20maragall%20banyoles%22&view=FitH;encodin
g=utf-8
Núm. de document
23
Títol
El somni del 92. Barcelona implica Catalunya per avançar l’any 2000
(Autora: Carme Coll)
Paraules clau
Jocs Olímpics; Banyoles; Comarques gironines
Resum
Els Jocs Olímpics, no només vincularan a la ciutat de Barcelona, sinó que també
tindran efectes a la resta de Catalunya. En especial s'esmenten les comarques
gironines com a beneficiàries de l'esdeveniment, sobretot Banyoles i Empúries
les quals ja van ser incloses a la proposta de la candidatura. Tanmateix, també es
beneficiaran en certa mesura altres ciutats de les comarques gironines: s'ha realitzat
una concessió de la informatització de l'Àrea de Gestió Empresarial a una empresa
de Figueres (Càlcul i Gestió SA), i alhora també s'han vinculat diversos arquitectes
gironins perquè treballin en obres d'infraestructura a la ciutat de Barcelona. Pel què
fa concretament al paper de Banyoles, l'article fa referència a les condicions mínimes
que ha d'assolir com és el Pla Especial de l'Estany i la millora de les comunicacions,
d'aquesta manera la ciutat podrà aprofitar aquesta oportunitat per tal de millorar
equipaments o si més no accelerar-ne alguns projectes que ja estaven previstos, però
que amb motiu dels Jocs Olímpics s'hauran d'avançar.
Data
24 de febrer de 1989
Font
Punt Diari
Format
Article digitalitzat
Codi
http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=ejemplar;filen
ame=19890224;publication=Punt,%20El;sort_publication=punt.el;day=24;month=0
2;year=1989;page=304;id=0000694474;collection=pages;url_high=pages/Punt,%20
El/1989/198902/19890224/19890224304.pdf;lang=ca;encoding=utf-8 (p:304-305)
2 8 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
/
W O R K I N G _ P A P E R
�Núm. de document
24
Títol
Los Trabajos olímpicos en Banyoles van a buen ritmo, según sus responsables
Paraules clau
Jocs olímpics; Banyoles
Resum
El contingut de l'article fa referència a un esdeveniment que va tenir lloc a Banyoles
en el qual també hi van assistir Pasqual Maragall, Joan Solana i Pere Hernández.
El motiu de l'acte va ser la constitució del comitè de la subseu olímpica i en el qual
Maragall va entregar a la ciutat la bandera olímpica. En la línia d'altres declaracions
anteriors, Maragall va manifestar en públic la voluntat que els Jocs Olímpics fossin
útils per la promoció de la ciutat i va manifestar la seva confiança en els participants
que integraven l'òrgan. Seguidament Solana va fer referència als objectius futurs de la
ciutat pel què fa al projecte olímpic.
Data
28 de gener de 1990
Font
Diari de Girona
Format
Article digitalitzat
Codi
http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=ejemplar;fil
ename=19900128;publication=Diari%20de%20Girona;sort_publication=diari.de.
girona;day=28;month=01;year=1990;page=001;id=0002934650;collection=pages
;url_high=pages/Diari%20de%20Girona/1990/199001/19900128/19900128001.
pdf;lang=ca;encoding=utf-8 (P: 3)
Núm. de document
25
Títol
Maragall defineix Empuriesolímpia com un encert literari, pictòric i comercial
Paraules clau
Jocs Olímpics; Empúries; Empordà
Resum
L'article fa ressò de la presentació del llibre Empuriesolímpia que va tenir lloc a
l'Escala pocs mesos abans dels JJOO. Entre les diverses intervencions realitzades,
Maragall a banda d'elogiar el llibre, va fer referència a la importància que suposava
per a l'Empordà que la flama arribés a Empúries. Considerava que era el moment
que el món tingués coneixement de la zona, catalogant que es tractava d'una terra
privilegiada, i que a partir dels esdeveniments es donaria a conèixer, tot i això, va
recordar la importància de cuidar-la, vigilar-la i controlar-la urbanísticament.
Data
14 d’abril de 1992
Font
Punt Diari
Format
Article digitalitzat
Codi
http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=show_
pdf;publication=Punt,%20El;sort_publication=punt.el;day=14;month=04;ye
ar=1992;page=017;id=0000750598;filename=19920414;collection=pages;u
rl_high=pages/Punt,%20El/1992/199204/19920414/19920414017.pdf;lang=ca;pdf_
parameters=search=%22pasqual%20maragall%20banyoles%22&view=FitH;encodin
g=utf-8
|29
�Núm. de document
26
Títol
Pasqual Maragall diu a Banyoles que en aquesta subseu hi ha tant ambient olímpic
com a Barcelona
Paraules clau
Jocs olímpics; Banyoles
Resum
Diverses autoritats van assistir a Banyoles en l'última jornada de les proves
olímpiques de rem. Maragall va declarar que segons les seves impressions l'ambient
olímpic que es respirava a la ciutat banyolina era el mateix de Barcelona, i va afegir,
que la decisió que en el seu dia es designés la seu a Banyoles com un fet indiscutible.
En la mateixa línia, Joan Antoni Samaranch considerà que la decisió presa a favor de
la ciutat era la més apropiada, i que l'altra opció que es contemplava com realitzar
"una pista artificial" hagués tingut conseqüències negatives en l'àmbit ecològic.
Data
4 d’agost de 1992
Font
El Punt
Format
Article digitalitzat
Codi
http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=show_
pdf;publication=Punt,%20El;sort_publication=punt.el;day=04;month=08;year
=1992;page=004;id=0000756045;filename=19920804;collection=pages;url_
high=pages/Punt,%20El/1992/199208/19920804/19920804004.pdf;lang=ca;pdf_
parameters=search=%22pasqual%20maragall%20banyoles%22&view=FitH;encodin
g=utf-8
Núm. de document
27
Títol
Comença un nou repte per a Banyoles (Editorial)
Jocs olímpics; Banyoles
Paraules clau
Jocs olímpics; Banyoles
Resum
El contingut de l’article se centra en el paper que tindrà Banyoles un cop finalitzats
els esdeveniments olímpics, presentant aquest futur com un repte per la ciutat que
va més enllà dels set dies concrets en els quals es va realitzar competició i, per
tant, per tal d'analitzar les possibles conseqüències dels fets hauran de transcórrer
alguns anys. Es fa referència a les paraules de Joan Solana el qual proposa fomentar
l'àmbit turístic, i subratlla la importància que l'àmbit privat pugui beneficiar-se de les
inversions publiques; segons ell, si s'és capaç de complir aquest objectiu, es podrà
considerar en un futur que els Jocs Olímpics a Banyoles han estat un èxit.
Data
6 d’agost de 1992
Font
El Punt
Format
Article digitalitzat
Codi
http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=show_
pdf;publication=Punt,%20El;sort_publication=punt.el;day=06;month=08
;year=1992;page=014;id=0000756155;filename=19920806;collection=pa
ges;url_high=pages/Punt,%20El/1992/199208/19920806/19920806014.
pdf;lang=ca;pdf_parameters=search=%22banyoles%22&view=FitH;encoding
=utf-8
3 0 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
/
W O R K I N G _ P A P E R
�Núm. de document
28
Títol
De l’Empúries i l’Escala olímpiques a la Catalunya europea
(Pregó de la festa major de
Jocs olímpics; Banyoles
l’Escala de Pasqual Maragall)
Paraules clau
Jocs Olímpics
Resum
Maragall recorda el recorregut de la flama olímpica i algunes anècdotes i problemes
que van succeir durant el recorregut, i qualifica el trajecte de la flama d’Olímpia
a Empúries de poètic. Així mateix, entén que el període olímpic ha estat capaç de
“convertir ciutats grises en ciutats de gran qualitat, modernes i competitives”.
Data
2 de setembre de 2007
Font
Arxiu Pasqual Maragall
Format
Intervenció digitalitzada
Codi
Núm. de document
29
Títol
Entrevista a Pere Hernández i Joan Solana a 25 anys dels Jocs Olímpics
Paraules clau
Jocs Olímpics; Banyoles
Resum
La publicació es basa en una entrevista realitzada a Pere Hernández i Joan Solana del
juliol de 2017 amb motiu del 25è aniversari de les Olimpíades. El text té per objectiu
centrar-se en el període dels anys vuitanta que es comença a plantejar la idea de
convertir Banyoles com a subseu olímpica, fins a la realització dels Jocs. A mesura
que la candidatura de Barcelona als JJ.OO anava madurant, el consistori banyolí l'any
84 sol·licità un informe tècnic en relació a les expectatives i possibilitats de celebrar
les proves de rem i piragüisme al municipi.
Ambdós consideren la importància d'aquest informe, el suport de gairebé tots els
grups municipals (a excepció del PSUC) i el suport explícit de Maragall. Pel què fa al
paper de Maragall, consideren la importància del seu rol. Tot i les pressions internes
que va tenir, en diverses ocasions va recolzar la candidatura. Un dels exemples és
la conferència que va realitzar Maragall a l'Oficina Olímpica de Banyoles i sis mesos
després la proposta formal a l'Oficina Olímpica de Barcelona. Consideren que
Maragall va formar part de la "lluita" per tal que Banyoles esdevingués una subseu, i
va comptar amb el suport de Samaranch.
Data
Juliol del 2017
Font
Format
Entrevista digitalitzada (en format narratiu).
Codi
http://www.turaris.net/ca/publicacions/articles_10/s_entrevistes_8/pere-hernandez-ijoan-solana-a-25-anys-dels-jocs-olimpics_591
|31
�Núm. de document
30
Títol
Memòria gràfica de Banyoles i els Jocs
Paraules clau
Jocs olímpics; Banyoles
Resum
Amb motiu del vint-i-cinquè aniversari dels Jocs Olímpics el present article recorda
el paper de Banyoles com a subseu olímpica. En aquest sentit fa referència a algunes
intervencions públiques realitzades per part de polítics en diferents actes. Es fa
referència a l'últim acte realitzat a Banyoles, en el qual Maragall afirma que la ciutat
es va convertir en la subseu més important i en la que més s'havia invertit, i va elogiar
la seva organització i el seu clima social, afegint que, a partir d'aquell moment,
tothom hauria d'admetre les virtuts de la ciutat. Es fa referència a unes paraules que
va pronunciar Joan Solana, el qual va fer un balanç de què va suposar els Jocs per
la ciutat, concretament esmenta el període de tres anys els quals es van dur a terme
diferents obres amb l'objectiu d’adequar la ciutat als esdeveniments: la restauració
ecològica de l'estany, la millora de les connexions amb Girona, Barcelona i França, i la
dotació d'equipaments esportius. Tot i que Solana reconeix algunes dificultats, admet
el fet que durant aquest període es va treballar de manera intensa per tal d'assolir els
objectius marcats i celebrar les proves. Després de vint-i-cinc anys, considera que els
Jocs Olímpics són un clar exemple de com les ciutats petites poden aspirar a assolir
grans projectes.
Data
7 d’agost de 2017
Font
Diari de Girona
Format
Article digitalitzat
Codi
http://www.diaridegirona.cat/dominical/2017/08/04/memoria-grafica-banyolesjocs/860393.html
3 2 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
/
W O R K I N G _ P A P E R
�3. GIRONA:
Núm. de document
31
Títol
“Mas ha fet d’oposició a l’oposició des que el van nomenar” (Entrevista a Maragall)
Paraules clau
Girona, comarques gironines
Resum
Entrevista a Maragall abans de les eleccions autonòmiques. En la mateixa s'inclouen
diverses preguntes pel què fa a les comarques gironines, i en les seves respostes
es pot extreure les següents opinions: El candidat fa referència a un sentiment
d'identitat nacional molt fort que predomina a Girona, i que segons Maragall es deu a
la localització geogràfica. Així mateix considera que Girona exerceix molta influència
del nacionalisme conservador i que aquest s'ha de desmitificar. El candidat considera
que el PSC ofereix una millor proposta respecte a CiU, considerant que el seu projecte
és més catalanista. Maragall, responent a una de les preguntes, considera que
Girona és més que Girona ciutat, i argumenta que per aquest motiu en la campanya
Joaquim Nadal ha visitat 221 municipis de les comarques gironines i que aquest
fet tindrà certa influència en els resultats electorals. En darrer lloc, fa referència a
l'Euroregió, entenent que aquest projecte permetrà dotar a Catalunya d'un millor
sistema de comunicacions, i entén que en aquest sentit és important tenir una suma
més important d'habitants, 15 o 16 milions, que permeti tenir una estructura de
comunicacions, universitats i instal·lacions de primera magnitud.
Data
14 de novembre de 2003
Font
Diari de Girona
Format
Article digitalitzat
Codi
http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=show_
pdf;publication=Diari%20de%20Girona;sort_publication=diari.de.girona;day=14;m
onth=11;year=2003;page=008;id=0001671604;filename=20031114;collection=pag
es;url_high=pages/Diari%20de%20Girona/2003/200311/20031114/20031114008.
pdf;lang=ca;pdf_parameters=search=%22pasqual%20maragall%20euroregio%22&v
iew=FitH;encoding=utf-8
Núm. de document
32
Títol
Acte commemoratiu del 25è Aniversari de la Federació de Municipis de Catalunya
(Intervenció: Pasqual Maragall)
Paraules clau
Girona
Resum
Maragall considera la importància de continuar fomentant el "gir cap al local, cap
als ajuntaments", però també reconeix que hi ha moltes tasques pendents per tal
d'assolir aquest objectiu. Així mateix, considera com un element important el paper
de les escoles i la importància d'entendre aquestes en el sentit que: "les escoles
són dels pobles, dels municipis", no obstant això, reconeix que les dificultats que
pateixen els municipis i que aquestes puguin dificultar aquesta tasca. Així mateix,
Maragall considera que s'ha de "refer" l'àrea metropolitana de Barcelona, entenent
que aquesta no només és útil per la ciutat de Barcelona sinó també important per la
resta de Catalunya.
Data
04 d’octubre de 2006
Font
Web oficial de Pasqual Maragall
Format
Intervenció digitalitzada
Codi
http://www.pasqualmaragall.cat/media/0000000400/20061004.pdf
|33
�Núm. de document
33
Títol
Memòria gràfica de Banyoles i els Jocs
Testimoni Llegat Pasqual
Maragall: Entrevista a
Joaquim Nadal i Farreres
Jocs olímpics; Banyoles
Paraules clau
Girona
Resum
Transcripció d'una part de l’entrevista en relació a les polítiques urbanes a Girona
i Barcelona: "Tots veníem o del món universitari o del món associatiu i bevíem de
les ciutats italianes. En Pasqual també dels seus anys als EEUU i de la geografia
urbana, però en el fons les ciutats italianes que havien fet polítiques de rehabilitació
dels centres històrics, polítiques d'estat del benestar, havien creat llars d'infants
per incorporar la dona a la feina, havien establert polítiques de gènere i, polítiques
urbanístiques més combatives que agressives intentant equilibrar la dimensió
humana i la dimensió urbana de la ciutat. En això, salvant les distàncies, Barcelona
i Girona actuàvem amb polítiques similars. És evident que el centre històric de
Barcelona desbordava la dimensió més acotada del barri vell de Girona, però ens
movíem amb uns impulsos molt similars, i amb ganes de fer de les polítiques urbanes
en un sentit molt ampli i la política cultural uns eixos que tibessin molt de la cohesió
social, l'equilibri, de les polítiques d'igualtat que ajudessin de manera directa o
indirectament soldar el forat econòmic entre els més rics i més pobres. En això
actuem de forma molt conjunta, i des de Girona pensem a l'ombra de la gran ciutat
més que mirar-nos a Barcelona de reüll, ens podíem arrimar a Barcelona i treure'n
profit. Tradicionalment les ciutats petites s'havien queixat de la macrocefàlia de
Barcelona, nosaltres en canvi vam dir amb la democràcia acabada d’estrenar si ens
arrimem a Barcelona en podrem treure algun profit".
Data
6 de Juliol de 2015
Font
Arxiu Pasqual Maragall
Format
Entrevista digitalitzada
Codi
https://vimeo.com/195449594
3 4 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
/
W O R K I N G _ P A P E R
�4. COMARQUES GIRONINES:
Núm. de document
34
Títol
Figueres i la divisió comarcal (Autor: Joan Armangué)
Paraules clau
Delimitació de les comarques, Empordà
Resum
Després que l'ajuntament de Figueres aprovés la proposta del Grup Municipal
Socialista amb l'objectiu de crear una comissió per tal que elabori un document en
relació als límits de l'Empordà, Armangué fa referència que cal obrir un debat públic
en el qual reflexionar sobre els límits de l'Empordà, per tal d'actualitzar i entenendre
la comarca com un fet dinàmic. Així mateix, Armangué es reafirma en la posició
de Maragall en considerar que sovint sembla que la Generalitat desitgi disminuir el
paper dels ajuntaments, i que en la línia d'aquestes accions es produeix "asfixiant
intervencionisme nacionalista" que resta importància al paper de les mateixes
comarques.
Data
7 d’agost de 1987
Font
Punt Diari
Format
Article digitalitzat
Codi
http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=show_
pdf;publication=Punt,%20El;sort_publication=punt.el;day=07;month=08;ye
ar=1987;page=005;id=0000668875;filename=19870807;collection=pages;u
rl_high=pages/Punt,%20El/1987/198708/19870807/19870807005.pdf;lang=ca;pdf_
parameters=search=%22pasqual%20maragall%20relacio%20l%27emporda%22&vi
ew=FitH;encoding=utf-8
Núm. de document
35
Títol
Crònica. Maragall torna a estirar les orelles als socialistes gironins (Autor Santi
Massaguer)
Paraules clau
Comarques gironines, municipis
Resum
S’analitzen els resultats obtinguts pel PSC a les comarques gironines, en les últimes
eleccions autonòmiques del moment. A l'article es diu que el mateix partit entén
que aquests resultats tenen a veure amb els pobles petits, i considera que aquests
són menys polítics. A més, el fet d'estar lluny dels centres de poders fa que siguin
més reticents als canvis, tot i que aquesta dinàmica s'exceptua el municipi de Rupià.
L'autor de l'article fa referència a la possible problemàtica que s'enfronta el PSC
amb determinat electorat dels pobles petits i en algunes ciutats de les comarques
gironines considerant que: "Pensen que amb el PSC al poder els catalans perdríem
capacitat d'autogovern, que aquest no és un partit amb mans lliures, ni la seva
obediència és catalana".
Data
23 de novembre de 1999
Font
El Punt
Format
Article digitalitzat
Codi
http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=show_
pdf;publication=Punt,%20El;sort_publication=punt.el;day=23;month=11;ye
ar=1999;page=006;id=0000911986;filename=19991123;collection=pages;u
rl_high=pages/Punt,%20El/1999/199911/19991123/19991123006.pdf;lang=ca;pdf_
parameters=search="pasqual%20maragall%20olimpiades%20comarques%20gironi
nes"&view=FitH;encoding=utf-8
|35
�Núm. de document
36
Títol
Intervenció del president de la Generalitat en el debat de política general
(Parlament de Catalunya)
Paraules clau
Comarques gironines
Resum
Maragall manifesta la importància que l’Estatut estigui al servei de l’ambició de totes
les terres, pobles, viles i ciutats de Catalunya. I pel què fa a les comarques gironines
pretén que aquestes puguin tenir noves cotes d’innovació i que assoleixin un projecte
de futur sòlid. També destaca la importància de protegir la qualitat natural del
territori.
Data
28 de setembre de 2004
Font
Arxiu Pasqual Maragall
Format
Intervenció digitalitzada
Codi
(P: 16)
Núm. de document
37
Títol
Discurs institucional sobre la nova etapa del Govern de la Generalitat de Catalunya
(Palau de la Generalitat)
Comarques gironines
Paraules clau
Comarques gironines, Empordà
Resum
Maragall fa referència en diverses ocasions a les polítiques realitzades o pendents
a les comarques gironines i a la ciutat de Girona en concret. En aquest sentit,
Maragall manifesta el retard existent pel que fa a les comarques gironines. Considera
la importància de promoure el desenvolupament de l'anomenat "triangle virtuós"
(universitat, empresa i territori) com a objectius principals pel territori.
Així mateix, també fa referència a la creació de l'Hospital de Santa Caterina,
considerant aquest com una actuació de progrés social. En darrer lloc, apunta
com a un dels cinc grans objectius la necessitat d'impulsar els Centres Integrals de
Mercaderies (CIM) de l'Empordà (també a la Selva i el Camp), per tal de facilitar que
Catalunya es converteixi en la plataforma logística del sud d'Europa.
Data
6 de maig de 2005
Font
Arxiu Pasqual Maragall
Format
Intervenció digitalitzada
Codi
3 6 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
/
W O R K I N G _ P A P E R
�Núm. de document
38
Títol
Entrevista a Pasqual Maragall
Paraules clau
Comarques gironines, infraestructura i economia
Resum
De les respostes de l'entrevista a Maragall, s'extreuen les següents conclusions:
Pel què fa a la "feblesa" de l'economia de les comarques gironines Maragall considera
que aquest fet no s'atribueix singularment a les comarques gironines sinó que, segons
ell, "té a veure amb la conjuntura i amb la psicologia econòmica dels empresaris,
però també amb la capacitat de crear projectes ambiciosos i innovadors", i afegeix
que aquesta tasca li correspon al govern. Maragall també proposa establir un eix
econòmic entre Girona, Vic, Manresa, Lleida i Igualada i que aquestes relacions
econòmiques no tindrien per què vincular-se a Barcelona. Per últim, fa referència al
projecte del TGV, i reconeix el retard dels francesos entre Montpeller i Perpinyà, no
obstant creu que aquests compliran amb la data preestablerta.
Data
8 de setembre de 2002
Font
El Punt
Format
Article digitalitzat
Codi
http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=show_
pdf;publication=Punt,%20El;sort_publication=punt.el;day=08;month=09;year
=2002;page=004;id=0000985272;filename=20020908;collection=pages;url_
high=pages/Punt,%20El/2002/200209/20020908/20020908004.pdf;lang=ca;pdf_
parameters=search=%22pasqual%20maragall%20comarques%20gironines%20entr
evista%22&view=FitH;encoding=utf-8
|37
�Núm. de document
39
Títol
Entrevista a Pasqual Maragall
Conferència “Girona i el futur de Catalunya”
(Intervenció: Pasqual
Maragall)
De les respostes de l'entrevista a Maragall, s'extreuen les següents conclusions:
Pel què fa a la "feblesa" de l'economia de les comarques gironines Maragall considera
que aquest fet no s'atribueix singularment a les comarques gironines sinó que, segons
ell, "té a veure amb la conjuntura i amb la psicologia econòmica dels empresaris,
però també amb la capacitat de crear projectes ambiciosos i innovadors", i afegeix
que aquesta tasca li correspon al govern. Maragall també proposa establir un eix
econòmic entre Girona, Vic, Manresa, Lleida i Igualada i que aquestes relacions
econòmiques no tindrien per què vincular-se a Barcelona. Per últim, fa referència al
projecte del TGV, i reconeix el retard dels francesos entre Montpeller i Perpinyà, no
obstant creu que aquests compliran amb la data preestablerta.
Paraules clau
Llei de Barris, Pacte Nacional per a l’Educació, Acord Estratègic de l’Economia
Resum
Maragall es mostra optimista en les accions de govern que s'han realitzat durant el
mandat; manifesta el seu compromís per assolir els objectius electorals, en concret
en el marc de la conferència es fa referència a les següents accions:
Reconeix els avenços realitzats en l'àmbit institucional, econòmic i territorial i en
polítiques per a la ciutadania. (En concret destaca la posada en marxa de centres
escolars, aules d'acollida i inversions en la Xarxa Hospitalària Pública, entre d'altres).
Maragall aprofundeix, en tres polítiques públiques implementades a Girona:
Considera la Llei de Barris com una eina indispensable per establir una relació de
col·laboració entre la Generalitat i els ajuntaments, que aquesta es realitzi a través del
finançament de projectes municipals, els quals destaca Girona, Figueres, Ripoll i Olot.
El Pacte Nacional per a l'Educació, que pretén situar l'educació com un assumpte
prioritari, el qual es desenvolupa a partir de dos objectius: disminuir el fracàs escolar
i assolir l'excel·lència educativa. Maragall fa referència a la relació entre l'educació,
l'empresa i el territori.
L'Acord Estratègic per a la internacionalització de l'Economia, pretén assolir un
teixit productiu més avançat i una indústria més sòlida. El qual inclou l'aprovació
del Pla de l'Energia, la dotació del sòl industrial, l'impuls de les obres del Tren d'Alta
Velocitat, la consolidació de l'Aeroport de Girona... També esmenta la importància
de la modificació de la xarxa de transport comarcal que té la demarcació de Girona,
considerant que aquest suposa un avenç sense precedents i la creació del Transport
Públic de Girona. En darrer lloc ressalta el Pla Director de l'Empordà i el Pla Director
Urbanístic del sistema costaner.
Data
27 de març de 2006
Font
Arxiu de Pasqual Maragall
Format
Conferència digitalitzada
Codi
http://www.pasqualmaragall.cat/media/0000000400/20060327.pdf
3 8 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
/
W O R K I N G _ P A P E R
�5. EMPORDÀ
Núm. de document
40
Títol
L’encant de Rupià (Autor: Pasqual Maragall)
Paraules clau
Rupià i l’Empordà
Resum
L'article explica la localització geogràfica en la qual es troba Rupià, i recorda les
primeres impressions que va tenir quan va veure el poble. Per últim fa referència a les
vistes: "Des de la Talaia es veu l'Empordà que van trobar els grecs quan van arribar fa
més de dos mil anys: únic, verd, suau i més gran o obert cap al Nord."
Data
15 de novembre de 1986
Font
Article- Revista de Girona, n.119
Format
Article digitalitzat
Codi
http://www.pasqualmaragall.cat/media/0000001000/0000001334.pdf
Núm. de document
41
Títol
La Izquierda
(Autor: Maragall)
Rupià i l’Empordà
Paraules clau
Teoria de l’Empordà
Resum
En l'article Maragall realitza una anàlisi política del context espanyol. Fa referència a
la campanya electoral que han realitzat Felipe González i Narcís Serra, i que al final
han demanat el vot de la ciutadana que desitgin reformes en el sistema. I Maragall
en el mateix text pretén abordar el concepte de canvi, associant aquest concepte
a la fórmula de Toledo, que relaciona amb dos principis bàsics: la subsidiarietat i
"l'esperit de l'Empordà". Maragall aprofundeix en el darrer, fent referència que fa
uns 100 anys es va considerar que l'Empordà es podia identificar com una part del
tot (Catalunya), i que millor que el tot podria expressar el seu sentit de manera més
concreta i tangible. "I en l'estima del pròxim i petit s'expressa suficientment la nostra
estima pel major i envoltant i de manera més natural, autèntica i sentida”. En aquesta
línea, considera que els governants han de reprimir els seus desitjos i admetre que
són els nivells inferiors els encarregats de resoldre els problemes, a través de les
ciutats i expressa: "No concebo una política de ciutadania europea sense una política
de ciutats, sense una concepció d'Europa també com a sistema de ciutats, de ciutats
eficients i fortes".
Data
27 de juliol de 1993
Font
El País
Format
Article Digitalitzat
Codi
|39
�Núm. de document
42
Títol
La teoria de l’Empordà. La idea de Barcelona, Catalunya , Espanya i Europa en Joan
Maragall (Autor: Pasqual Maragall)
Paraules clau
Teoria de l’Empordà
Resum
De l’article es poden extreure les següents idees:
Afirma que s'ha de trobar la substància del nostre arrelament en el més petit i
proper i a partir d'aquest punt anar trobant sentiments de pertinença més amples.
Considera que un entorn més ampli no pot ser considerat contrari al més petit i
proper sinó com a "envoltant" d'aquest. I fa referència al que va dir el seu avi, "si un
dia a Catalunya hi faltés l'Empordà, Catalunya no fora ella mateixa, però si un dia, en
canvi, de Catalunya solament restés l'Empordà, Catalunya podria tornar a ser. Perquè
la veritat rau no en l'espiga sinó en el gra". Considera que hi ha un progrés d'aquests
conjunts significatius cap als més propers, que passen a ser la nostra pàtria, la
nostra casa, essent més autèntica i sentida. Maragall entén que el més proper és
més natural i universal, i el qualifica d’un sentiment de pàtria que busca la intensitat i
l'autenticitat. Així mateix també vincula l'universalisme i el localisme de Maragall amb
el sentiment de ciutadania com expressió concreta del sentiment de pàtria.
Data
5 de setembre de 1993
Font
Diari de Girona
Format
Article digitalitzat
Codi
http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=ejemplar;fil
ename=19930905;publication=Diari%20de%20Girona;sort_publication=diari.de.
girona;day=05;month=09;year=1993;page=001;id=0000113837;collection=pages
;url_high=pages/Diari%20de%20Girona/1993/199309/19930905/19930905001.
pdf;lang=ca;encoding=utf-8
P:25
Núm. de document
43
Títol
Epíleg Pasqual Maragall p.109 (Fragment de la conferència “Barcelona i l’Empordà”,
pronunciada al Teatre Juncària de Figueres el 29 de novembre de 1986, i publicada al
llibre “Per Barcelona” sota el títol “L’Empordà” Edicions 62, 1987)
Paraules clau
Teoria de l’Empordà, model de l’Empordà
Resum
Maragall considera l'Empordà com una característica de catalanitat, fent referència
a la Teoria de l'Empordà, creu que Catalunya no seria el mateix sense ell, i manifesta
que: "la veritat no està en ell tot sinó en la part, i el principi actiu de la vida està en el
més essencial, en el nucli més reduït, si se li dona llibertat per desenvolupar-se".
Reconeix que en el pressupòsit que l'Empordà experimenti un creixement especulatiu
aquest haurà d'optar per un de dos models: Benidorm (domini de rendistes) o la
Toscana (domini de constructors de país).
Planteja el repte que tenen els socialistes davant una futura situació de creixement, a
Catalunya i en concret a l'Empordà, i convida aquest a liderar el procés de creixement
i riquesa deixant de banda l'especulació.
Considera que quan s'origini aquest context no només s'hauria d'escollir un camí,
el qual ell anomena el de la Toscana o "l'Empordà olímpic", sinó que entén que
l'Empordà pot assolir una pluralitat de projectes: pot ser cultural, conegut, que creix
però alhora és capaç de dominar el seu creixement i respecte al paisatge.
Per últim, considera que Catalunya necessita gent empordanesa i els descriu com:
"oberts i lluminosos, francs, alegres, impetuosos i un bon xic arrauxats com la vostra
tramuntana, més també fonamentalment ferms com la serra pirinenca".
Data
29 de novembre de 1986
Font
Llibre: Una idea de l’Empordà dins l’espai Català Transfronterer (Joan Armangué)
Format
Llibre
Codi
Una idea de l’Empordà dins l’espai català transfronterer. Joan Armanguè
4 0 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
/
W O R K I N G _ P A P E R
�Núm. de document
44
Títol
Interpretació margallina de l’Empordà (Autor: Joan Armangué)
Paraules clau
Empordà, Pla director, Eurodistricte
Resum
Joan Armangué considera que la implicació de Maragall amb l'Empordà es deu
a raons familiars i la localització de la seva segona residència, i que el discurs
maragallià s'entronca en el simbolisme de Teoria de l'Empordà i la tradició del
republicanisme federal empordanès.
Una de les actuacions del govern presidit per Maragall és el Pla Director de l'Empordà
el qual es regeix en quatre pilars fonamentals: enfortir la vertebració urbana entre l'Alt
i el Baix Empordà; la protecció del paisatge com a element identitari i alhora actiu
econòmic de l'Empordà; limitar la segona residència de nova planta; i l'estimulació
d'altres activitats econòmiques alienes al turisme que es desvinculin de la producció
immobiliària.
Armangué, tot i estar d'acord amb la interpretació maragalliana de l'Empordà,
considera insuficient el Pla Director i estima la necessitat d'un Pla en xarxa que
s'implementi a la regió de Girona, i que aquest permeti, per una banda, desvirtuar
la tradicional divisió administrativa entre Alt i Baix Empordà; i, per l'altra, impulsar
el paper central de l'Empordà, que es fonamenta en el progrés social, econòmic i
cultural, dins l'Eurodistricte transfronterer.
Data
21 d’abril de 2009
Font
Hora Nova
Format
Article
Codi
(Fulls cedits per Joan Armangué)
6. COSTA BRAVA
Núm. de document
45
Títol
Maragall diu que Sant Feliu és la «la Barcelona del Baix Empordà»
Paraules clau
Costa Brava, Sant Feliu, turisme
Resum
Maragall en el pregó de la festa major de Sant Feliu de Guíxols, manifesta que Sant
Feliu és de les ciutats més obertes i simpàtiques del país, i també la considera la
capital de la Costa Brava. Equipara Sant Feliu de Guíxols amb Barcelona, ja que
ambdues ciutats gaudeixen de port i mar. En el pregó Maragall manifesta el seu desig
per recuperar el port de Girona per tal d'augmentar l'àmbit comercial i turístic de la
Costa Brava. L'alcalde de Barcelona posa com a model Sant Feliu, com una ciutat que
és capaç de combinar la indústria, el turisme, el comerç i la cultura.
Data
1 d’agost de 1990
Font
Diari de Girona
Format
Article digitalitzat
Codi
http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=ejemplar;fil
ename=19900801;publication=Diari%20de%20Girona;sort_publication=diari.de.
girona;day=01;month=08;year=1990;page=001;id=0002943830;collection=pages
;url_high=pages/Diari%20de%20Girona/1990/199008/19900801/19900801001.
pdf;lang=ca;encoding=utf-8 (p:20)
|41
�7. ALTRES
Núm. de document
46
Títol
Maragall diu que Pujol no ha trencat amb la manera de fer del franquisme
Paraules clau
Figueres, Girona, infraestructura
Resum
Maragall en el seu primer acte a les comarques gironines de la pre-campanya
electoral ha fet referència a Jordi Pujol, i el candidat manifesta: «Va agafar el país fa
25 anys i l’ha anat mantenint sense notar-se cap canvi. En alguns pobles com Girona
i Figueres sí que es va produir aquest canvi però a la resta no hi va ser». Maragall
també va fer referència a les mancances d’infraestructura del Baix Empordà i la falta
de voluntat per part de CiU per fer-hi front.
Data
3 de juliol de 2003
Font
Diari de Girona
Format
Article digitalitzat
Codi
http://streaming.ajgirona.org/pandora-NEW/cgi-bin/Pandora.exe?xslt=show_
pdf;publication=Diari%20de%20Girona;sort_publication=diari.de.girona;day=03;m
onth=07;year=2003;page=016;id=0001660512;filename=20030703;collection=pag
es;url_high=pages/Diari%20de%20Girona/2003/200307/20030703/20030703016.
pdf;lang=ca;pdf_parameters=search=%22pasqual%20maragall%20euroregio%22&v
iew=FitH;encoding=utf-8
4 2 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
/
W O R K I N G _ P A P E R
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05.01. Programa Llegat Pasqual Maragall
Type
The nature or genre of the resource
Subsèrie
Description
An account of the resource
Documents sorgits de les activitats de difusió i recerca del programa de la Fundació Catalunya Europa, Llegat Pasqual Maragall.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Pasqual Maragall, una mirada europea, catalana i municipal: les comarques de Girona com a exemple
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Brugué, Quim
Vicente, Joan
Garriga, Natàlia
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2019
Type
The nature or genre of the resource
Working Paper
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Girona
Euroregió
Jocs Olímpics (25ns : 1992 : Barcelona, Catalunya)
Teoria de l'Empordà
Model social
Territoris
Catalunya
Description
An account of the resource
Col·lecció de working papers del programa Llegat Pasqual Maragall.
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Barcelona
Publisher
An entity responsible for making the resource available
Fundació Catalunya Europa
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Recerca
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/1600/0000000763.pdf
f9dd8de905eda4956fc61f96fad9f2c6
PDF Text
Text
�����
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Si Catalunya i els bascos canvien l'Estatut, canviarà el sistema espanyol
Source
A related resource from which the described resource is derived
El Punt
Language
A language of the resource
Català
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Busquets, Jordi
Espada, Ferran
Maragall, Pasqual, 1941-
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Type
The nature or genre of the resource
Entrevista
Subject
The topic of the resource
Govern
Catalunya
Espanya
Model social
Acció política
Federalisme
Euroregió
Estatut
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2004-12-25
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Entrevistes
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/1596/0000000759.pdf
b0f291c49b1c6186429b9240083f29b1
PDF Text
Text
���
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Em preocupa més Madrid que Euskadi
Source
A related resource from which the described resource is derived
El Periódico
Language
A language of the resource
Català
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Gómez, José Luis
Maragall, Pasqual, 1941-
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Type
The nature or genre of the resource
Entrevista
Subject
The topic of the resource
Espanya plural
Nació
Estatut
Catalunya
Euroregió
Madrid
País Basc
Acció política
Territoris
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2004-11-14
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Entrevistes
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/168/20040322.pdf
132a7e08943d839de7ad14fd2e8265b3
PDF Text
Text
Catalunya oberta: una estratègia econòmica
Cambra de Comerç de Barcelona | 22/3/2004
Agraeixo molt especialment al President de la Cambra, el Sr. Miquel
Valls, i al President de Foment del Treball, el Sr. Joan Rosell que
hagin propiciat aquesta trobada. I també agraeixo a tots vostès la
seva presència.
Vull fer-los arribar unes paraules carregades de projecte, carregades
de compromís per part del Govern que presideixo, però espero
també, si vostès així ho entenen, carregades de compromís en el
futur per la seva banda. Un compromís que vull suggerir, que vull
suscitar, que els vull proposar.
Haig de començar dient-los que la situació actual a la qual faré un
moment referència, no és una situació extraordinàriament senzilla de
gestionar. Venim d'una de les situacions més dramàtiques que ha
viscut aquest país, i jo diria Europa sencera, en els últims 25 anys.
Uns atemptats de l'Onze de Març a Madrid que han representat
d'alguna forma un dels moments més tràgics de la nostra
democràcia.
L'Onze de Març va ser efectivament un cop molt dur. Directe al cor i
la vida de molts ciutadans i ciutadanes de Madrid. Molt dur per a tots
nosaltres i també més enllà de les nostres fronteres. Amb un respecte
enorme pel dolor que encara està present en nosaltres, crec que ara
el que és important és fer una anàlisi serena i seriosa del que suposa
la constatació d'haver esdevingut objectius del terrorisme
internacional.
Tenim en aquest sentit la necessitat i la responsabilitat de redefinir, o
de contribuir a redefinir, una política europea de seguretat sense la
qual no podem fer front d'una manera efectiva a l'amenaça del
terrorisme. José Luis Rodríguez Zapatero ha dit que contra el
terrorisme no val la guerra sinó la comunitat d'intel·ligència. Penso
que la comunitat d'intel·ligència no és senzilla de posar-la en marxa, i
menys a Europa, on la pluralitat, la riquesa, els nacionalismes i els
sentiments diversos i confrontats ha de posar-se en comú, però
tanmateix no del tot i no per tot fan difícil una actuació que nosaltres
com a ciutadans europeus haurem d'exigir.
Catalunya pot contribuir a fer que Europa giri els ulls a la
Mediterrània. Amb institucions com l' Institut Europeu de la
Mediterrània, la Casa Àsia o el CIDOB, Catalunya ha de jugar un
paper clau en aquest territori, en aquest escenari, en la transformació
1
�dels riscos en oportunitats i en restablir els ponts de diàleg en tota
aquesta regió del Mediterrani.
També per evitar riscos de les reaccions emocionals incontrolades en
relació amb la immigració, que jo crec que es podria produir, i ho
demano a vostès no només per l'important paper econòmic que
juguen, sinó també perquè tenen també molts canals per influir a la
psicologia social. El Govern, per descomptat el primer, però vostès hi
han de contribuir. Crec que serà bo per a tots nosaltres que tractem
de crear una psicologia que eviti d'alguna forma els riscos de les
reaccions emocionals incontrolades en relació a la immigració,
especialment del Magrib.
Nosaltres, com a Govern català que s'estrenava, hem patit les
darreres setmanes una fase dura de crítica no habitual durant els
primers cent dies, però jo els dono per ben emprats perquè penso
que tot això en el futur, en moments que potser ens tocaria passarho malament, ja no ho passarem tan malament. Diguem-ne que
estem una mica curats d'espants.
L'altre esdeveniment al que vull fer referència és al que implica el
resultat de les eleccions generals del 14 de març. Els ciutadans i les
ciutadanes d'Espanya van donar una lliçó democràtica anant a les
urnes, massivament, i expressant, lliure i individualment, la seva
voluntat política. Ho vam demanar com a resposta a l'intent de
dinamitar el sistema que suposava l'atemptat: manifestar-nos
divendres 12 col·lectivament i manifestar-nos individualment a les
urnes el diumenge 14.
Estic convençut que el futur immediat farà bons la majoria dels
propòsits manifestats durant la campanya electoral i que tindrem un
govern espanyol amb el que podrem parlar de tot. I amb el que
acabarem entenent-nos. Dic acabarem entenent-nos perquè tampoc
s'ha de donar per descomptat que pel de la familiaritat ideològica hi
hagi una coincidència o una unanimitat absolutes.
Hem passat, això sí, d'una situació que generava tensió negativa a
una que generarà tensió positiva.
Perquè tensions n'hi haurà; ser del mateix color no vol dir ser
uniformes. La uniformitat no és ni signe de riquesa ni signe de
pluralitat, i nosaltres ho som, som rics en idees i sensibilitats plurals.
L'important és que existeixen canals de comunicació, i si no, la
voluntat de inventar-se'ls, que la tenim.
El camí que hem de recórrer, que Catalunya ja pensava recórrer,
ara no té perquè ser una carrera d'entrebancs.
2
�S'obre, per Catalunya, una oportunitat històrica i no la deixarem
escapar. Volem participar en el govern d'Espanya. Volem codecidir.
Volem estar al pont de comandament. I no em refereixo al nombre de
ministres, sinó a la capacitat d'influència, des d'aquí i des del propi
Govern.
No em voldria allargar gaire més i entrar ja en matèria.
El compromís del govern de Catalunya és ferm i es pot resumir en el
que són els objectius establerts a la cimera de Lisboa de l'any 2000:
volem que l'economia catalana sigui dinàmica i competitiva, basada
en el coneixement, capaç de generar un creixement sostingut i
sostenible, i amb major cohesió social.
I vostès diran, això és possible o és purament un enunciat de bones
intencions? Ho sembla, perquè, finalment, tots tenim a dins del cap i
a dins del cor la idea que aquestes coses no sempre han anat de la
mà. I que la competitivitat i el dinamisme econòmics tenen la seva
pròpia lògica que no sempre és amiga ni de la sostenibilitat ni de la
cohesió social. En canvi, em sembla que avui tots estem convençuts
que el món obert representa probablement un nou tipus de
competència, que la competitivitat és ja una altra cosa, basada
sobretot en la qualitat de les nostres pròpies societats interiors,
qualitat en la innovació, però també des del punt de vista de la
cohesió. La capacitat de generar riquesa sense per això mateix haver
de generar unes classes desafavorides, privades dels beneficis de la
societat del benestar.
És més possible ara, que fins ara, que la contradicció entre la
macroeconomia i la microeconomia sigui superada. La meva
impressió és que la macroeconomia ha anat bé, però de vegades
penso que la macro i la micro no sempre es donen la mà. I quan
parlo de la micro no parlo només de la micro-empreses sinó també de
la micro-famílies.
Aquest país ha viscut una economia molt dualitzada en què gran part
de la seva capacitat de creixement s'ha basat en el sector de la
construcció i immobiliari, que jo respecto enormement i considero
que ha sigut efectivament el motor del creixement, però que està
basat en l'existència d'unes expectatives positives respecte del propi
preu de la vivenda i dels preus immobiliaris. Per tant, en la mesura
que hi pugui haver una desinflada d'aquesta bombolla immobiliària que jo crec que no es punxarà, sinó que hem de desinflar una mica si això es fa bé no hi haurà problema, però si això passés d'una forma
poc preparada, el preu que pagaríem seria molt alt.
Els joves viuen pitjor a nivell econòmic avui que fa 2, 4 ó 6 anys. Són
autònoms que s'han de muntar la vida o que no tenen permanència
3
�assegurada al lloc de treball. En molts casos han vist créixer els seus
ingressos però no tant com ha pujat el cost de la vida, i en tot cas,
segur que no tant com han pujat els preus de la vivenda. Per tant,
tenim una meitat de la població que és propietària d'actius
immobiliaris, que està contenta quan els preus pugen, perquè la seva
riquesa augmenta i una altra meitat de la societat que quan això
succeeix és més pobra que abans. Aquesta és la situació a la qual em
referia i que haurem d'afrontar.
Nosaltres volem arribar a un acord per a la competitivitat, a un acord
sostenible, per a la millora de la productivitat i per a la
internacionalització. Per això el que volem és una estratègia
econòmica de futur que sigui sostinguda i coherent. I aquesta
estratègia passa pel diàleg i la concertació social. Perquè l'important
no és només el què sinó també el com.
En aquest sentit, el Govern està convençut que una política
econòmica adequada no és únicament el resultat de l'acció pública
que es vulgui impulsar des de la Generalitat. Requereix la implicació
de tothom:
- el diàleg entre totes les administracions
- la col·laboració público-privada,
- la implicació de tots els agents econòmics i socials; (i no tan sols
de la distinció més tradicional de empreses-treballadors, sinó també
del món educatiu en general i la universitat o els centres
d'excel·lència en particular).
Des del Govern ja hem començat a treballar per a que això sigui
possible. Potser el millor exemple és l' Acord estratègic per a la
internacionalització al qual em referia, que es va signar recentment
per les Conselleries d'Economia i Finances, de Treball i Indústria i de
Comerç i Turisme juntament amb CCOO, UGT, Foment del Treball,
PIMEC-SEFES i FEPIME.
Això està basat en la idea, que els reitero, que la societat catalana és
com una societat anònima, que té una presidència, que és el Govern;
uns accionistes, que són els ciutadans i les ciutadanes; uns directius,
que són les empreses catalanes i un sistema de formació, d'innovació
i de recerca, que són les escoles i les universitats. L'empresa a
Catalunya si aquestes tres funcions no van ben coordinades no anirà
bé. I vostès que són empresaris ho han d'entendre potser molt millor
que altres sectors de la societat. Han d'entendre que Catalunya és
com una empresa i que aquestes tres funcions s'han de coordinar
perquè les coses vagin bé, el qual no vol dir una política dirigista.
Lluny d'això.
4
�L'acord estratègic que hem signat és per a mi un vot de confiança
entre Govern i empresaris, entre Govern i sindicats i vull que quedi
clar en què consisteix en aquest marc la política econòmica que
impulsem des del propi Govern.
Primer. L'acord estratègic per a la millora de la nostra competitivitat
i la internacionalització de la nostra economia;
Segon. Tots els temes que tenen a veure amb el pressupost i
l'elaboració dels pressupostos; i
Tercer. La millora del finançament.
Com és lògic, aquests grans eixos van acompanyats d'altres mesures
també fonamentals del programa de Govern.
En concret, vull referir-me a quatre grans apartats, que són:
- l'ajuda a l'economia productiva i les petites i mitjanes empreses;
- les caixes d'estalvi i entitats d'assegurances;
- la millora de la gestió i de la capacitat normativa en els impostos
(tant propis, com cedits, com participats),
- i les reformes institucionals ( com la reforma de la Llei de la
Sindicatura de Comptes).
La nostra estratègia econòmica es basa també en una política
industrial activa -i preventiva a la vegada.
No descobreixo res de nou en insistir en el paper clau que la
indústria ha jugat històricament, i continua jugant, en l'economia
Catalana. No tan sols com a peça vertebradora de l'economia sinó
també en la generació d'efectes multiplicadors cap endavant i cap
enrere.
Tanmateix, per a que el seu rol de futur continuï essent vital, és
necessària una nova política industrial
- que faciliti la transició cap a una economia basada en el
coneixement i
- que potenciï les millores de la productivitat i les activitats de major
valor afegit,
- una política centrada en la innovació com a motor de creixement
que permeti a les empreses catalanes excel·lir i accedir a tecnologies
més modernes.
- Una política que faciliti la difusió tecnològica i el foment de la
cultura de la innovació entre el conjunt del teixit empresarial,
especialment entre les pimes.
Aquesta nova política industrial s'articularà sobre tres eixos claus:
5
�- La localització industrial,
- la transferència tecnològica,
- la innovació.
La nostra política industrial té un conjunt d'actuacions previstes, les
més importants de les quals son:
1. La creació d'una Agència Catalana d'Inversions
Una agència d'inversions depenent de la Secretaria d'Indústria i
Energia, que serà l'encarregada de canalitzar les inversions
estrangeres directes i la localització exterior dels nostres establiments
industrials i econòmics.
L'agencia d'inversions vetllarà també per la localització de noves
empreses que arribin es situïn en la mesura del possible en els
territoris amb activitats industrials en regressió.
L'Agencia Catalana d'Inversions, que naixerà d'estructures ja
existents al Departament d'Inversió Estrangera del CIDEM (Catalonia
Investment Agency) s'ocuparà de captar noves empreses que
diversifiquin el teixit industrial.
2. La creació d'un Observatori de Prospectiva Industrial
La situació existent obliga a dur a terme accions de prospectiva
industrial que efectuïn una diagnosi detallada capaç de detectar les
fases obsoletes (les que experimenten una clara erosió en termes de
competitivitat) i les accions de suport relacionades amb la
transferència de tecnologia que cal dur a terme per a consolidar les
fases competitives (aquelles que assoleixen alts nivells de
productivitat i eficiència).
Aquestes accions es duran a terme a partir d'un Observatori de
prospectiva industrial que es crearà al si del CIDEM.
A més, i amb la participació de les empreses més significatives del
sector es crearan unes "meses per a la competitivitat" que mitjançant
una metodologia establerta definiran les fortaleses i les debilitats de
cada sector
3. El Sistema Català d'Innovació
A més llarg termini, la nova política industrial articularà el Sistema
Català d'Innovació, la qual cosa suposarà la participació i cooperació
de tots els agents implicats en el procés innovador en la configuració
d'unes xarxes de centres de transferència tecnològica i d'innovació
que creïn l'entorn favorable per a la modernització de les empreses
catalanes.
Podem interpretar el Sistema Català d'Innovació com una
superposició jeràrquica d'una sèrie de Sistemes Territorials
6
�d'Innovació a partir del nucli central que forma l'àrea metropolitana
de Barcelona.
El Sistema Català d'Innovació estarà integrat, per una banda, pel
Sistema Català de Ciència i Tecnologia del que formen part les
universitats, els centres públics de recerca i els departaments
d'R+D+I de les empreses i, per altra, per les empreses innovadores
localitzades a Catalunya.
Internacionalització
Un cop esbossats els principals eixos i algunes de les actuacions en
política econòmica i industrial, m'agradaria centrar-me sobre el
primer dels que abans els he esmentat: la internacionalització de
l'economia catalana.
Si mirem les constants de la nostra economia, si mirem els
indicadors, ens mostren que estem davant d'una situació econòmica
fonamentalment -deixin-m'ho dir així- satisfactòria.
Especialment si la comparem amb el context europeu. Crec que és
important que aquesta realitat de bona salut de l'economia catalana
s'imposi a certes imatges alarmistes, creades de manera inconscient
la majoria de les vegades i de manera conjunturalment
malintencionada en altres casos .
M'agradaria donar algunes dades en aquest sentit. Bones i dolentes:
En matèria de PIB, en matèria d'inflació i en matèria d'estimació del
creixement del PIB de cara al futur i comparat amb Espanya, les
notícies són bones, però no serien tan bones com la mitjana
espanyola. Bé en relació a la Unió Europea. En els fons, si pensem,
Catalunya és un esglaó situat entre el centre d'Europa i el centre de
la península ibèrica. Tant des del punt de vista geogràfic com des del
punt de vista econòmic i de nivells de renda hauríem d'estar influïts
segurament per la major lentitud del creixement europeu, això no
tindria res d'estrany.
7
�Això va acompanyat d'una taxa d'atur inferior a l'espanyola i superior
a l'europea, un altre cop entremig. I una taxa d'ocupació millor a
l'espanyola, això enormement important, perquè una cosa és
apuntar-se a les llistes de l'atur i una altra és la capacitat de generar
la incorporació de tots els sectors de la població, les dones en
particular, al sistema productiu. I en aquest sentit, un altre cop
estem entre Espanya i Europa. Per bé i per mal.
Dit això, també cal advertir que no podem caure en el cofoïsme a
l'hora de contemplar la nostra economia. L'economia catalana té
molts reptes al seu davant; i aquests reptes poden esdevenir difícils
d'assolir i amb conseqüències econòmiques i socials traumàtiques si
no els sabem fer front.
Tenim al davant el repte de la internacionalització. Estem immersos
en un procés de canvi ocasionat per fenòmens comuns a totes les
economies desenvolupades com a conseqüència d'un món més obert,
més global i més competitiu.
Ens hem d'acostumar a pensar en termes nous, que és una cosa que
els empresaris normalment estan obligats a fer, perquè sinó no
podrien vendre o col·locar els seus productes en el mercat. Ens hem
d'avançar a estats de consciència que de vegades altres sectors de la
població els és més difícil d'entendre.
Les fronteres han desaparegut. Els estats segueixen sent molt
importants i és evident que en matèria de seguretat hauran de tenir
més competències. Però ja no tenim moneda pròpia, no tenim
fronteres, i amb les nostres regions veïnes ens hem de veure com un
continuum físic i polític perquè ho som. Els països són - com he dit
abans - com empreses i les empreses tenen un tamany òptic i tenen
una cosa que se'n diu economia d'escala.
Nosaltres estem en una situació com a país en el qual si no
augmentem de tamany no ens en sortirem. I augmentar de tamany
no vol dir fer conquestes militars, per descomptat, ni conquestes
econòmiques en sentit turístic. Es tracta de llençar llaços, de crear
sinèrgies, es tracta que sapiguem que en uns límits de 300
quilòmetres tenim uns 15/16 milions d'habitants en aquesta zona del
món tocant al Mediterrani, que estan lluny de les dues grans capitals
d'estat (Paris i Madrid), que voldrien ser més del que són, i que no
ho seran si no posen en comú, per raons d'escala, algunes de les
seves virtuts.
Això no vol dir que no podem competir o haguem d'invertir més en
productes i en serveis aeronàutics, per exemple. Tot i que sabem que
tenim a poques hores d'aquí la segona de les capitals en producció
aeronàutica, que es Toulousse.
8
�I això tampoc no vol dir que Catalunya es mengi a ningú, o que
nosaltres volem una regió europea en el sentit de crear unes noves
fronteres. El repte és aquest. El repte de la internacionalització és
trobar el tamany adequat i els ritmes adequats de millora.
L'objectiu és aconseguir fer del repte de la internacionalització una
oportunitat per a que les nostres empreses puguin competir amb èxit
a la lliga europea i perquè Catalunya pugui assolir i exercir un paper
rellevant en una euroregió del Mediterrani que s'obre de nou cap en
aquest moment cap a la seva part oriental.
Ja s'ha dit, en diverses ocasions, que el nostre model de
competitivitat està esgotant el seu recorregut. Jo no hi crec en això.
Aquest model, basat en els baixos costos laborals, el poc valor afegit i
el treball precari i poc especialitzat té un sostre que estem
pràcticament tocant. Ha de transformar-se si volem ser competitius
en el context internacional.
La nostra estratègia, doncs, és millorar la nostra competitivitat a
través justament de la millora de la productivitat. Aquest és el punt
clau.
I per aconseguir-ho hem d'incidir en uns factors estratègics
fonamentals com són
- la inversió en infrastructures,
- la formació de capital humà,
- la incorporació de processos d'innovació tecnològica en els sistemes
productius
- i més inversió en R+D+I
- finançament de projectes de capital risc
Aquest procés de canvi al que hem de saber respondre, de fet, ja
s'està produint. I a Catalunya d'una forma més marcada que a la
resta d'Espanya.
Això es veu clar quan analitzem l'evolució de certs indicadors en els
darrers 15 anys ( des de l'entrada a la UE):
1. Gran obertura de l'economia (exportacions + importacions en
béns i serveis sobre el PIB):
50'4% (1986) 97'8% (2002)
2. Grau d'obertura (en béns):
43'0% (1990) 66'6% (2002)
3. Saldo comercial de béns i serveis amb l'estranger:
-7'5% (1986) 3'2% (2002)
9
�4. % exportacions béns s/PIB:
14'2% (1990) 27'6% (2002)
5. % exportacions de Catalunya s/ total Espanya:
23'7% (1990) 27'7% (2002)
6. Exportacions catalanes de contingut tecnològic alt i mitjà:
63% del total d'exportacions industrials catalanes
32'3% del total de les equivalents a Espanya
7. Inversió estrangera:
Davant aquest repte, el Govern té una responsabilitat especial en la
generació d'un entorn social i institucional estable que faci possible
que aquesta transformació es produeixi de forma ràpida i ordenada.
En aquest sentit, com s'ha assenyalat, és rellevant l'Acord
Estratègic per a la internacionalització, la qualitat de
l'ocupació i la competitivitat de l'economia catalana
recentment subscrit pel Govern, patronals i sindicats. Aquest
acord assenyala 15 línies estratègiques a seguir:
i. La dotació d'infrastructures, tant de transports i comunicacions
com de telecomunicacions, adequades a les necessitats de la nostra
economia. Per exemple, les infrastructures aeroportuaries i resoldre
d'una vegada el tema de les connexions, que són bàsiques, entre el
sistema aeroportuari i el conjunt els sistemes de transport. Em sumo
entusiàsticament a la demanda de l'alcalde de Barcelona - que per
descomptat havia parlat amb mi abans d'anunciar-ho - en l'exigència
que el tren d'alta velocitat arribi a l'aeroport. No a prop de l'aeroport,
no. A l'aeroport. Perquè en aquestes coses - vostès que són
empresaris ho saben - ens hi juguem molt per 20 ó 30 minuts de
diferència. Hem de jugar molt fort i molt seriosament en matèria
d'infrastructures per pensar-les totes elles cohesionades, que siguin
10
�un compacte competitiu imbatible.
ii. La garantia de subministraments energètics suficients i de
qualitat, el que comporta la millora de determinades xarxes de
distribució i l'impuls de noves fonts energètiques compatibles amb el
medi ambient i amb el disseny territorial i paisatgístic del país. No
oblidem que aquest disseny paisatgístic del país és un dels capitals
naturals que tenim. Imbatible si nosaltres no el fem malbé. A veure si
se'ns fica al cap a tots que finalment això no és una pretensió
d'intel·lectuals o de poetes o de pintors... Això és un valor per la
gent, un valor pel país des de tots els punts de vista i per tant l'hem
de considerar com un capital.
iii. La modernització i integració de les polítiques actives d'ocupació i
la formació de les persones, tant a nivell de l'educació general
(millorament dels sistemes educatius des de primària a la universitat)
com de la formació professional, en les seves diferents vessants
(reglada, ocupacional i contínua) i a nivell d'oferta d'educació infantil
(0 a 3 anys).
iv. La innovació tecnològica a tot nivell, àmbit al que cal donar la
màxima importància juntament amb la innovació de productes,
processos i estructures organitzatives (potenciació de les estructures
en xarxa, nous sistemes de motivació.....).
v. La inversió en la recerca (bàsica i especialitzada) i el
desenvolupament aplicat dels fruits d'aquesta recerca, tant per part
del sector públic com del sector privat.
vi. L'establiment de canals de concertació amb tots els ens públics
i privats que permetin garantir una millora de les condicions de vida,
especialment en els àmbits de l'habitatge, la sanitat i l'atenció a
les persones. Ja saben que aquestes són prioritats del meu Govern.
Quant a habitatge, vull afegir que aquesta sostenibilitat basada en la
cohesió social es trencaria si no ens adonéssim que un dels efectes
de la tendència perversa del mercat - el mercat té tendències
positives i tendències perverses - es la concentració de la riquesa i de
la pobresa. Això no està dit per la teoria microeconòmica i tanmateix
aquestes concentracions es produeixen per una qüestió de preus.
Però no solament perquè els preus de les zones riques són més alts,
sinó perquè desgraciadament la dinàmica dels preus juga en contra
de la barreja. Hi juga en contra perquè quan una persona veu que en
el seu barri va arribant més gent de fora i li canvien les condicions de
vida, aquella persona se'n va. I en el moment que aquella persona
se'n va els preus comencen a baixar. I això és el símbol i el signe que
comença la segregació.
11
�vii. L'establiment de mesures i serveis que facilitin la conciliació
de la vida laboral amb la vida personal i familiar.
viii. El millorament de la qualitat dels serveis de sanitat que
evitin les ineficiències que repercuteixen negativament en l'àmbit
empresarial i en les persones.
ix. Un sistema de protecció social que afavoreixi la inclusió
(complements de pensions, renda ciutadana garantida, etc.).
x. Aprofundir el desenvolupament del marc català de relacions
laborals i la negociació col·lectiva i els seus instruments per a la
millora de la qualitat del mercat de treball.
xi. La potenciació de criteris de sostenibilitat ambiental i de
responsabilitat social en el desenvolupament de les empreses.
xii. La disponibilitat de recursos financers assequibles per
finançar l'aplicació de les innovacions i els reajustaments necessaris
per adaptar-se als nou contextos econòmics.
xiii. La necessitat de projecció internacional de l'economia
catalana, abastant tant la exportació com la implantació productiva
en altres espais econòmics i la inversió a l'estranger.
xiv. La consolidació d'un entorn que afavoreixi l'activitat
empresarial, amb un marc normatiu i institucional estable i generador
de confiança i amb la potenciació de valors que contribueixin a crear
una nova cultura del treball.
xv. El foment i la promoció de xarxes d'excel·lència i
creativitat, així com l'impuls d'instruments facilitadors i estimuladors
de la capacitat emprenedora.
Catalunya té motius, arguments i raons per mirar amb optimisme
l'etapa que s'obre davant nostre.
Tenim capacitat emprenedora i noves generacions d'emprenedors,
empresaris i professionals; tots ells gent altament formada.
Tenim capacitat financera per endegar projectes.
Tenim una base productiva sòlida.
Tenim prestigi i reconeixement internacional i una bona imatge.
12
�Tenim i tindrem una administració "business friendly", que cercarà
sinèrgies amb els sectors empresarials. Que liderarà sense confondre
els papers, sense intervencionismes.
L'economia catalana ha estat sempre capaç de fer front als reptes de
l'obertura i de la internacionalització, com ho demostra, entre d'altres
coses, la força de les nostres exportacions.
I com ho demostren el vigor i la capacitat d'adaptació amb que les
nostres empreses i la nostra economia van saber superar, en el seu
moment, la crisi estructural del sector industrial, el tèxtil per
exemple, que havia estat, durant més d'un segle, l'eix vertebrador de
la nostra economia; i com va saber adaptar-se, amb èxit, a
l'obertura dels mercats i a la fi de l'existència d'un mercat protegit
que va suposar l'entrada a la Comunitat Europea a l'any 1986.
Catalunya no ha de tenir por a la internacionalització, al contrari, és
el terreny on millor ens sabem moure. Per això, hem d'ajudar a la
internacionalització i l'obertura de la nostra economia i a la capacitat i
la fortalesa de les nostres empreses per competir en un context
internacional.
Aquest país ha mostrat una fortalesa extraordinària quan ha fet falta,
i no tinguem cap dubte de que tornarà a mostrar-la.
I el compromís del Govern per a que això sigui així és un compromís
innegociable, és innegable. I serà permanent. Torno a dir que s'obre
una nova etapa per a Catalunya, amb oportunitats que podríem
qualificar d'històriques.
No només tirarem endavant projectes tant fonamentals per les 'lleis
estructurals bàsiques' d'aquest país com són el nou estatut, la millora
del finançament, la reforma del Senat, la justícia de proximitat o la
pluralitat cultural d'Espanya. En l'etapa que vam encetar a Catalunya
el desembre passat i a Espanya diumenge el 14 de març, creiem que
serà històric el fet que es consideri tan important com aquestes lleis
a les que m'he referit, els mapes, el dibuix, les infrastructures, les
xarxes. El passar d'un país-estrella, amb un centre i uns braços, a un
país-xarxa. Els mapes seran tan decisius com les lleis. Els mapes de
Catalunya i els mapes de tota Espanya. És aquí on ens hi juguem en
bona mesura el nostre futur.
Així com la ciutat de Barcelona, amb un govern central col·laborador,
va viure a final dels anys vuitanta i primers dels noranta, una
experiència contundent i reeixida, avui estic més convençut que mai
que ara repetirem aquesta experiència a escala catalana. Repetirem i
ampliarem. I els puc garantir que en uns anys veurem un canvi
extraordinari. Una Catalunya extraordinària, bolcada a fora, perquè
13
�en el món obert no hi ha fronteres ni defenses. La defensa és la
qualitat de vida interior i l'atac és l'exportació d'idees, de productes i
de capitals. Farem el possible i el que calgui perquè això sigui una
realitat. Ens hi juguem molt. Ens hi juguem moltíssim. Però aquest és
un joc apassionant i l'hem de guanyar.
Moltes gràcies.
Pasqual Maragall
14
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1650
Title
A name given to the resource
Catalunya oberta: una estratègia econòmica
Language
A language of the resource
Català
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Cambra de Comerç de Barcelona
Subject
The topic of the resource
Benestar Social
Economia
Euroregió
Finançament
Globalització
Infraestructures
Relacions Internacionals
Unió Europea
Model social
Territoris
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Conferència
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2004-03-22
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/172/20040617sitges.pdf
344bdf2bebdb5e8a6f9d88c6dc960267
PDF Text
Text
Intervenció en la sessió inaugural de les XXI
Jornades de Sitges del Cercle d'Economia
"Creixement econòmic i responsabilitat social".
Sitges | 17/6/2004
Diumenge passat vam tancar un període de poc més d’un any que ha
portat els ciutadans a les urnes en quatre ocasions. El tancament
d’aquest llarg cicle electoral ha suposat l’inici d’un nou període polític
on el partit socialista no solament es consolida com la força
majoritària sinó que –en el cas de Catalunya- ostenta responsabilitat
de govern en els tres nivells de l’administració.
En sis mesos molt difícils, el Govern de Catalunya ha vist ratificada
per dues vegades la confiança dels seus electors: del 54.9% dels vots
que van sumar els tres partits que el conformen ha passat a un
recolzament del 61.2% en les eleccions generals i un 61.8% en les
recents eleccions europees.
Permetin-me confessar la immensa satisfacció que suposa ser
dipositaris de la confiança dels ciutadans però també de la
responsabilitat que sabem que tenim davant nostre.
Els governs, com no pot ser d’altra manera, governen des del primer
dia i estan preparats per governar des de molt abans. Encara que
també s’ha de reconèixer que les dinàmiques del cicle electoral
“tenyeixen-intoxiquen” els debats i les agendes polítiques.
Deixin-me doncs aprofitar aquesta magnífica ocasió per explicar el
programa del govern de la Generalitat de Catalunya dels propers tres
anys i mig. Uns anys on, justament, el debat sobre polítiques és el
més important i l’únic per al qual aquest govern vol ser jutjat.
Les prioritats de l’acció de govern estan clares i estan definides a
l’Acord del Tinell. Són uns objectius que es poden resumir en dues
grans idees.
a) Un objectiu polític: la millora i aprofundiment de l’autogovern
b) Un objectiu social: el bon govern per a impulsar el progrés
econòmic, social i cultural dels ciutadans i les ciutadanes de
Catalunya i l’equilibri dels seus territoris.
No voldria estendre'm en excés en aquest punt, però més i millor
autogovern consisteix en –deixin-m’ho dir així- un projecte estrella
que és la reforma de l’Estatut, en la reforma del sistema de
finançament i en una sèrie de reformes institucionals paral·leles que
1
�van des de la reforma de la Llei electoral catalana fins a la reforma
del Senat espanyol.
Per tant, és una operació complexa, amb reformes encadenades que
es condicionen les unes a les altres i és per tant essencial que es
gestionin amb calma, amb estratègia i sobretot, amb molta
flexibilitat.
Voldria remarcar especialment que més autogovern en general i la
reforma de l’Estatut en particular no son finalitats en sí mateixes,
sinó eines al servei d’una causa, que és la millora de la vida dels
ciutadans i de la seva autoestima.
I això és important deixar-ho clar perquè a vegades sembla que
caiguem en lògiques caïnites quan es discuteixen aquests temes.
Descentralitzar no es sinònim de insolidaritat i gestionar una
singularitat tampoc és sinònim de reclamar privilegis.
El que pretenem amb la reforma de l’Estatut és obtenir els
instruments que ens permetin fer front a problemes no resolts i a
nous reptes plantejats. Quins reptes? La immigració o la concreció del
paper de Catalunya a Europa. Quins problemes? Solucionar l’encaix
definitiu a la realitat plurinacional, plurilingüística i pluricultural de
l’Estat espanyol.
Dit això, m’agradaria centrar-me en el que seria el segon gran
objectiu d’aquest govern, el bon govern, i en particular centrar-me en
el que són els objectius en matèria de política econòmica.
Abans he dit que el tancament del cicle electoral propiciava un
moment òptim per explicar el pla d’acció del govern. Aquesta
setmana és també un moment òptim per presentar els objectius
econòmics perquè s’han presentat al Parlament els Pressupostos de
l’exercici 2004, que per cert van ser rebuts per la televisió pública
amb una fredor admirable: el lead de portada va ser sobre un error
en el càlcul d’algunes pensions. No van ser els quasi 200.000 milions
de dèficit que ens va deixar l’exercici 2003 (quasi 1.200 milions
d’euros).
Ningú millor que l’audiència d’avui per entendre que si bé una part
fonamental de la política econòmica consisteix en trobar el diagnòstic
adequat i escollir l’enfocament amb el qual se n’aborden els reptes
derivats, l’altre part igualment decisiva consisteix en la bona gestió
dels recursos que són, per definició, sempre limitats.
El pressupost és l’instrument bàsic de gestió d’un govern, marca
límits i prioritats i per això és un element clau, de referència i quasi
diria de credibilitat, respecte la paraula donada.
2
�Encara que el conseller Castells parlarà dels pressupostos més
acuradament, sí que m’agradaria remarcar certs aspectes; en
especial, com s’adeqüen a les prioritats en política econòmica a les
quals em referiré més endavant.
En primer lloc m’agradaria remarcar que són uns pressupostos de
transició pels molts condicionants heretats de la gestió anterior.
Mostren, com ja he dit, un resultat negatiu per al 2003 de 1.177M€
(un 6-7% del pressupost, i un 0.86% del PIB) i un nivell
d’endeutament de 17.364M€ (12.7% del PIB) així com una despesa
desplaçada del 2003 que puja a 2.903M€.
No vull negar que és una situació preocupant, però tampoc vull ser
alarmista. L’única cosa alarmant seria que el govern no sabés on està
i d’on surt. Però tot això ho sabem i molt bé. Partim d’una auditoria
dirigida per l’interventor de la Generalitat, que porta més de 10 anys
en el càrrec, i monitoritzada per un panell d’economistes fiables. En
aquest sentit, són uns pressupostos fets des de la coherència política
i el rigor econòmic.
Encara que té un estret marge de maniobra, el pressupost apunta les
línies programàtiques del govern. Només donaré una dada: es
destinen a inversió 1.943M€, el que suposa un augment del 13.4%
respecte l’exercici anterior, quasi el doble del que s’augmenta en
despesa corrent (7.4%)
Són –permetin-me anunciar-ho d’aquesta manera- els pressupostos
de la inversió, i això és quasi el que en podríem dir el ‘leit-motiv’ del
nostre govern, d’un govern amb ambició, que fa en el present
apostes fortes per a un futur més pròsper per a tots.
Ens hem proposat una reducció molt seriosa de la despesa corrent,
però per això també es necessita temps. Aturar una màquina que
porta 23 anys amb la mateixa inèrcia no és el mateix que heretar un
pressupost després d’anys i anys de Solchaga i Solbes. Sobretot si la
ideologia inherent a aquesta màquina, en el nostre cas, és una total
bona consciència de la insuficiència dels recursos rebuts de l’Estat.
Sense estendre’m ja en més detalls del pressupost, voldria entrar en
la definició de la nostra política econòmica.
El nostre objectiu bàsic és proporcionar un creixement sostingut i
sostenible que garantitzi el benestar dels ciutadans i ciutadanes de
Catalunya. I una preferència marcada per la solució dels problemes
endèmics de la sanitat i l’educació, així com també de les
infraestructures i de la qualitat de vida a uns quaranta barrisproblema, en els quals la convivència i l’educació s’han deteriorat
seriosament.
3
�Malgrat això, dir que volem un creixement econòmic i identificar els
problemes és dir molt i, a la vegada, no dir res. El realment important
és definir les polítiques concretes perquè el creixement quantitatiu i
qualitatiu sigui una realitat.
Deixi’m doncs redefinir el nostre objectiu en matèria econòmica com
la millora de la qualitat de vida i l’impuls de la competitivitat i el
dinamisme de l’economia catalana davant els reptes de la
globalització i de l’ampliació de la Unió Europea.
Dit d’una altra manera, adequar la política econòmica als nous
mecanismes de competència global i de la cohesió- que era justament
el que es va pretendre amb els criteris de Lisboa-.
Entenem que per fer front a aquests reptes, Catalunya necessita
transformar un model de competitivitat que està esgotant el seu
recorregut. El model basat en baixos costos laborals, poc valor afegit
i el treball precari i poc especialitzat ja no és sostenible.
Ho vaig a dir d’una manera més rotunda: si Catalunya intenta
competir en costos fracassarà. Deixi’m vostès donar-los una altra
dada que parla per si mateixa: a l’any 2000 el cost mitjà per hora a
Espanya era de 15.7 euros i en alguns països de l’Est era al voltant
dels 3 euros.
Em sembla doncs evident que qualsevol política responsable no pot
anar mai encaminada a protegir o a mantenir aquest model. I
justament em refereixo a això quan dic que la deslocalització o la
reubicació és un procés intrínsec i quasi m’atreviria a nomenar-lo
natural del procés de desenvolupament econòmic. I tenim que
afrontar-lo sense por i de la manera més proactiva.
Les activitats que es mantenen són les realitzades per empreses
locals que a la seva vegada reubiquen fora aquella part del seus
processos de treball poc qualificat, o que mantenen aquí un
avantatge comparatiu important gràcies a factors inexportables,
naturals o culturals.
Un altre tema molt diferent és que evidentment la deslocalització cal
gestionar-la d’una manera adequada, ajudant que faci el menys mal
possible al teixit social i a la pèrdua de competitivitat de l’entorn.
Com canviarem el model econòmic existent? Es farà per mitjà d’una
nova política econòmica, industrial i d’inversió en capital humà,
dirigides a incidir en factors estratègics que permetin augmentar la
productivitat de l’economia.
4
�És a dir, una política econòmica en sentit ampli que permeti la
transició cap a una economia basada en el coneixement i que situï la
innovació (o l’I+D+i) com a motor del creixement.
Per a això, incidirem en certs factors estratègics fonamentals que
són:
- La inversió en infraestructures
- la formació de capital humà
- la incorporació de processos d’innovació tecnològica als processos
productius
- més inversió en I+D+i
- el finançament de projectes de “capital risc”
És a dir, una estratègia que combina mesures de diferents tipus i
que, pel paper clau que se li atorga a la innovació i a la transferència
tecnològica com a factors estratègics, suposa l’impuls decidit al
“triangle virtuós” entre centres de coneixement, empresa i govern.
Així, les línies mestres del “Pla d’investigació i innovació a Catalunya
2005-2008” van ser presentades el dissabte passat conjuntament
pels consellers de Treball i Indústria, Sanitat i Universitats i Recerca,
la qual cosa em sembla una bona mostra de la coordinació i la
transversalitat que es vol impulsar des del govern en aquests temes.
El desenvolupament d’aquest enfocament suposa que el nostre àmbit
d’actuació serà el foment de les externalitats de les empreses de
cadascuna de les concentracions industrials del nostre país. Ja que
això suposa actuar paral·lelament sobre varis factors, exigeix, per a
la seva eficàcia, un entramat institucional format per diversos agents
públics i privats. I també exigeix, per tant, que es defineixi i s’apliqui
des de la col·laboració i la coordinació dels diferents nivells
d’administració, les empreses, les universitats, parcs tecnològics, i
centres de serveis...
El Govern de Catalunya ja està treballant en aquesta línia. Permeti’m
esmentar breument els exemples més significatius:
Hem impulsat l’Acord Estratègic per a la Internacionalització, la
qualitat del treball i la competitivitat de l’economia catalana, l’acord
més ampli i ambiciós en molt temps a l’àmbit de l’economia catalana,
subscrit per la Generalitat de Catalunya amb CCOO, UGT, Foment del
Treball, PIMEC-SEFES i FEPIME. Un acord que marca 15 línies
estratègiques de treball, essent les més importants les que he
esmentat anteriorment: infraestructures, formació, innovació i creació
d’un entorn favorable o “business friendly”.
5
�Així mateix, i també en virtut de l’acord, s’han constituït tres taules
sectorials: considerem que l’anàlisi per sectors és fonamental per a
un diagnòstic precís i per definir línies concretes d’actuació.
Per recolzar la creació d’un entorn innovador de manera més
contundent la nova política industrial se centrarà en l’articulació del
Sistema Català d’Innovació, que suposarà la participació i cooperació
de tos els agents implicats en el procés innovador en la configuració
d’una xarxa de centres de transferència tecnològica i d’innovació que
han de crear un entorn favorable per a la modernització de les
empreses catalanes.
Per últim, i també en la mateix línia, hem creat l’Agència Catalana
d’Inversió que és l’instrument clau per a promoure les inversions
empresarials generadores d’ocupació estable i de qualitat, i que, a la
vegada, aporten millores tecnològiques i complementen el teixit
empresarial i econòmic de Catalunya.
No voldria acabar la meva intervenció sense exposar un tema clau
sense el que tot el que acabo d’exposar tindria dificultats afegides per
materialitzar-se.
Des del Govern de Catalunya entenem que aquesta política
econòmica que pretenem dur a terme no tindrà sentit si no
s’incorpora en una visió de conjunt que indiqui cap a on volem anar
dins el marc europeu.
En aquest sentit, Catalunya necessita situar-se en un espai econòmic
molt més ampli. Catalunya pot (estic temptat de dir: ha de)
convertir-se en un nucli essencial en l’Euroregió i que connecta a la
mediterrània occidental amb el nucli d’Europa, el nord d’Itàlia i el
Magrib.
Aquesta Euroregió d’entre 10 i 17 milions d’habitants, i
conseqüentment, amb una massa crítica suficient, respon a un
interès estratègic compartit i a l’existència de complementarietats
evidents. Estic parlant de les comunitats d’Aragó i Catalunya i de les
contigües del sud de França, Midi Pyrennées i Languedoc-Roussillon, i
eventualment –encara que dependrà dels seus dirigents polítics però
també dels seus empresaris- de València i les Balears.
Sense alta velocitat ferroviària, bones autopistes i bones connexions
aèries entre aquestes comunitats, cap d’elles aconseguirà el seu
òptim econòmic. I sense aquestes facilitats, la connexió entre aquesta
part del món i la resta del planeta no tindrà la massa crítica suficient
per fer rendibles connexions aèries non-stop en totes direccions.
6
�És a dir, no seríem l’espai econòmic europeu de punta que podem
arribar a ser entre les grans aglomeracions centreuropees, parisina,
londinenc, i del centre d’Espanya i del nord d’Itàlia. Seríem terreny de
pas en el millor dels casos, això quan no seríem terreny de pont.
Preguntin si no el que està passant amb la deslocalització de les
multinacionals lisboetes –i per cert treguin conclusions sobre el poc o
molt que ser un Estat o una capital d’estat representa avui a Europa i
al món obert. S’està fent més a l’eix Porto-Vigo que el centre lusità. I
és lògic.
Si volem que aquesta Euroregió sigui possible són necessàries dues
estratègies econòmiques principals amb les que el govern que
presideixo està profundament compromès.
En primer lloc, les polítiques destinades a reforçar les relaciones
econòmiques, culturals i socials dins d’aquest espai, facilitant totes
les interconnexions possibles, que són moltes.
En segon lloc, perquè l’Euroregió sigui una realitat efectiva és
necessari canviar i superar la concepció radiocèntrica que impera en
el disseny de les infraestructures que operen en territori espanyol.
S’ha d’avançar cap a una nova concepció que configuri un nou mapa
d’infraestructures que sigui el reflex d’una concepció en xarxa de les
relacions econòmiques.
Quan deia que aquesta era una setmana òptima per exposar el
programa econòmic del govern, he d’afegir en aquest punt encara
una altra raó.
Com saben, dilluns passat em vaig reunir amb la ministra de Foment
del govern Zapatero, Magdalena Álvarez, que no només va garantir
que l’AVE arribarà a Barcelona el 2007 sinó que va reiterar molts dels
compromisos d’inversió que han estat una demanda reiterada de
Catalunya i que, fins ara, no havien estat atesos.
Això em congratula de forma especial perquè no només em permet
reiterar el compromís del meu govern respecte a la inversió que
Catalunya necessita per al futur que volem i podem donar sinó que
afegeix el compromís del govern de l’Estat, un govern amic amb el
que, com s’està demostrant, ens entendrem. Encara que en alguns
punts puguem discrepar o es busqui des de fora que ens enfrontem,
a vegades per qüestions molt rebuscades.
Permetin-me doncs acabar compartint amb vostès la meva ambició,
l’ambició del meu govern; una ambició que, per tot el que els he
exposat, parteix de la responsabilitat i del possibilisme.
7
�Els estic parlant d’un programa per a vuit anys, com a mínim. Però
factible en aquest espai de temps.
Comença, ara ja sense més barreres polítiques que les que nosaltres
mateixos ens imposem, una nova etapa per a Catalunya en la que no
només durem a terme projectes fonamentals per a la millora de les
lleis d’aquest país, com el nou Estatut, aparcat durant els últims
quatre anys, o la reforma del sistema de finançament; sinó que
també canviarem els ‘mapes’ , l’ambició i la concepció territorial
d’aquest país, i això és quasi més important, perquè és més durador.
Pasqual Maragall
8
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1654
Title
A name given to the resource
Intervenció en la sessió inaugural de les XXI Jornades de Sitges del Cercle d'Economia "Creixement econòmic i responsabilitat social"
Language
A language of the resource
Català
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Sitges
Subject
The topic of the resource
Comerç
Economia
Euroregió
Finançament
Lideratge
Model social
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Conferència
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2004-06-17
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/176/20040825.pdf
d2520e9cdb3674fa63affd6816ec87e0
PDF Text
Text
Cloenda de la Universitat Catalana d'Estiu, a Prada
Prada de Conflent | 25/8/2004
EUROREGIÓ I CONSTRUCCIÓ EUROPEA
Fa un any, convidat per la Universitat Catalana d'Estiu, justament en
aquest mateix indret, els vaig venir a parlar del propòsit d'impulsar,
si els ciutadans de Catalunya em feien la confiança necessària per
encapçalar el Govern de la Generalitat, l'Euroregió PirineusMediterrània.
Ha passat un any, i aquí em tenen; més ben dit: aquí ens tenen,
novament, manifestant, visualitzant i avançant en el dibuix d'aquesta
regió europea que té els Pirineus com a frontissa. Una regió que ,
com tractaré d'explicar-vos avui, pot començar a existir en els fets,
en la realitat, a partir d'un fet que és ben evident i que és la
desaparició de les fronteres.
El naixement d'Europa és la desaparició progressiva de les fronteres
entre els Estats europeus. Això és el que permet avui imaginar espais
de col·laboració i alhora impulsar en els territoris que abans havien
sigut barrera, o frontera, el retrobament.
Ara mateix venim de Céret, el Céret de Picasso, de Manolo Huguet,
de Fenosa, el Céret de Josefina Matamoros i del seu museu...És
impressionant de veure com en aquest racó de món s'ha pogut reunir
tanta sensibilitat, tants patiments, però també tanta qualitat, tant
art, tanta capacitat, tanta joia de viure, tanta capacitat de fruir de
l'art, sigui de l'art de la gastronomia, sigui de les arts més superiors,
de la pintura, de l'escultura...
Aquest ha sigut un territori que la història va separar però que la
història està reunint.
Aquest matí mateix s'ha dut a terme una reunió d'electes locals, dels
municipis i ciutats d'un i altre vessant pirinencs. S'han tractat i
debatut qüestions relacionades amb el programa interregional i
també sobre l'etapa present i futura de la Comunitat de Treball dels
Pirineus, que no és ben bé el mateix que l'Euroregió. L'Euroregió és
un concepte que equival l'antiga Corona d'Aragó, si voleu, mentre
que la Comunitat de Treball dels Pirineus, com el seu mateix nom
indica, arriba fins al final, fins a l'oceà atlàntic, fins al País Basc.
El proper 17 de setembre, a la Seu, celebrarem la reunió anual del
Consell Plenari de la Comunitat de Treball dels Pirineus. Allà ens
proposem de tirar endavant això que el cap de Govern d'Andorra i
Christian Bourquin estaven proposant , que és l'existència d'una
1
�estratègia pròpia de la regió pirinenca. I per l'octubre està prevista
una primera cimera de les comunitats nacionals i regionals de
l'Euroregió.
Això va endavant. Governs locals i regionals d'estats diferents,
conscients tots ells que les àrees frontereres veuen arribada la seva
gran oportunitat de desenvolupament, s'han llançat per aquest camí.
Aquesta és l'hora de la construcció institucional. Són aquests
moments històrics que triguen a arribar, però que finalment arriben i
en els quals és possible de moldejar i de crear noves institucions,
donar nom a les coses. Construcció institucional, econòmica, social,
cultural, però finalment creant efectivament institucions.
Des de la Comissió Interpirinenca de Poders Locals (la CIPL),
impulsada a finals dels vuitanta per Joan Ganyet, passant per pròpia
Comunitat de Treball dels Pirineus, fins a la formulació més recent del
projecte de l'Euroregió, tot això és un camí que la història explicarà
com una successió de moments.
A Europa hi ha estats, a Europa hi ha nacionalitats, hi ha regions, i
evidentment ciutats, i és lògic que, així com els estats es plantegen el
seu rol en la construcció europea, se'l plantegin també les diverses
comunitats nacionals i regionals, i evidentment també les ciutats. Jo
també hi crec en l'Europa de les ciutats.
I també entra en la lògica de la realitat que la transformació gairebé
física d'Europa enceti la sutura de les cicatrius que durant tants i
tants anys han suposat les fronteres.
Es tracta de grans àrees que, fins fa quatre dies, eren àrees de
barrera, de frontera, de separació d'indrets on els estats s'acabaven.
Allò que durant anys havia estat un desig, és a dir, que les fronteres
es tornessin frontisses, ha començat a esdevenir realitat.
I no només pel que fa a les infrastructures sinó també en allò que la
imatge nocturna del satèl·lit no ens ensenyaria.
Els poso només un exemple del que en podríem anomenar "vida
transfronterera": la sanitat. El departament de salut de la Generalitat
de Catalunya està treballant amb Andorra i amb Llenguadoc-Rosselló
(i ja no dic amb Aragó i Les Illes) per oferir i rebre atenció
hospitalària. L'hospital d'Andorra, per exemple, és l'encarregat de
dialitzar els pacients de l'Alt Urgell, és l'hospital de referència per a
cures intensives, i dóna suport en Radiologia tant a La Seu com a
Puigcerdà. Seguim. Tenia sentit que això no es fes? No en tenia cap.
Però hi havia la frontera, hi havia aquesta barrera que era gairebé
més mental que física, però que impedia de fer coses que l'instint ens
hagués dut a fer, és a dir, la proximitat.
2
�S'està avançant, així mateix, en el projecte del futur hospital
transfronterer a Puigcerdà que oferirà atenció hospitalària als
pacients de l'Alta Cerdanya i del Capcir.
Pel que fa a l'àmbit de la recerca biomèdica s'està treballant en el
desenvolupament d'estratègies conjuntes amb els genopols (centres
especialitzats en genòmica i post-genòmica) de Montpeller-Nimes i
Tolosa; i també en la definició d'estratègies conjuntes de bioclusters,
també a Montpeller i Tolosa.
Hi ha molt de compartit. No és de l'interès de Catalunya ignorar que
a l'altra banda de l'antiga barrera hi ha totes aquestes oportunitats.
M'agradaria insistir, avui una vegada més, en les raons d'estratègia
econòmica sobre les que es fonamenta la proposta d'Euroregió que,
com he dit tantes vegades, no pretén que ningú s'imposi damunt de
ningú, sinó que, a partir de les complementarietats necessàries es
pugui aconseguir una millor capacitat de competir de la regió que
formem en el món globalitzat en el que vivim.
Pasqual Maragall
3
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1658
Title
A name given to the resource
Cloenda de la Universitat Catalana d'Estiu, a Prada
Language
A language of the resource
Català
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Prada de Conflent
Subject
The topic of the resource
Cooperativisme
Euroregió
Relacions Internacionals
Territoris
Model social
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Discurs
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2004-08-25
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/184/20041116.pdf
3b12bb181f7a8e4f46c5cce3fd3c82dd
PDF Text
Text
Compareixença del President de la Generalitat a la
Comissió del Parlament de Catalunya d'Organització i
Administració de la Generalitat i Govern Local
Barcelona | 16/11/2004
Raons de la compareixença
La meva petició de comparèixer al Parlament per informar a la
Comissió Primera, justament el dia que fa un any de les eleccions, és
deguda a dos esdeveniments recents que he considerat de prou
importància com per a retre'n compte en seu parlamentària.
M'estic referint a la celebració de la Conferència de Presidents a
Madrid - el 28 d'octubre passat- i a l'acte de constitució de
l'Euroregió Pirineus-Mediterrània a Barcelona el dia següent, el 29
d'octubre.
Tots dos esdeveniments són coherents amb els objectius i l'estratègia
del Govern de la Generalitat.
La Conferència de Presidents
Els parlaré primer de la Conferència de Presidents.
Crec que no sorprendrà ningú que digui que la Conferència té
diversos precedents en les lleis europees (RFA, Suïssa, Bèlgica) i
també a Espanya: Fraga ho va proposar fa anys i la Conferència de
Santillana dels líders territorials del PSOE del 2003 també ho
prefigura.
En aquella ocasió es va materialitzar l'avenç cap una configuració de
caràcter federal del que la Constitució de 1978 anomena "los pueblos
de España".
Però el trencament de la treva d'Eta havia de tenir com a
conseqüència, a més de la victòria aclaparadora del Partit Popular
(març 2000), l'entrada en una fase en que la política antiterrorista
dominava tots els altres temes.
Aquella política, vertebrada pel pacte antiterrorista, no va tenir a casa
nostra altre suport que el del PSC i el PP de Catalunya, i va tensionar
enormement la política espanyola.
Però també és cert que, a la llarga, va produir com a resultat un
afebliment del terrorisme, i no va comportar ni l'enduriment de
la kale borroka ni l'enfortiment d'Eta a partir de la radicalització dels
que l'havien protagonitzada. Es deia, es pensava que un cost
1
�d'aquella llei podia ser la radicalització de la banda terrorista. No va
succeir.
L'assassinat d'Ernest Lluch i l'atemptat contra José Ramón Recalde
van ser dos episodis terribles en aquesta fase dramàtica. Dos episodis
que tots recordem.
Recalde havia estat, anys enrere, en ple franquisme, el teoritzador
del nacionalisme popular dins les files de l'esquerra socialista.
I Lluch, juntament amb Miguel Herrero de Miñón, el defensor d'una
línia de reconeixement de les pretensions legítimes del nacionalisme
basc i de les propostes de diàleg sorgides des de la societat civil.
El llançament del projecte federalitzant, doncs, es va retardar un any,
respecte del que estava previst, fins a l'estiu del 2003, però no es va
abandonar en cap moment per part de José Luis Rodríguez Zapatero i
per part dels socialistes espanyols i els catalans el que portàvem de
cap.
La brutalitat del terror n'havia retardat la posta en marxa, però no
ens havia desviat de la línia marcada l'any 2000.
Doncs bé: la conferència de Presidents s'inscriu en aquesta línia
política.
Però no voldria que veiessin les meves paraules solament i
exclusivament com una defensa partidista de les actituds de la
formació política a la que pertanyo i de la tradició política en la que
he militat des dels 18 anys.
Simplement crec convenient aportar unes dades que poden ajudar a
entendre el precedent i el sentit profund dels esdeveniments que
estem analitzant avui.
La Conferència de Presidents no és que fos co-presidida pel
Lehendakari Ibarretxe i el President de la Generalitat, però sí que,
com vostès saben, la taula es va organitzar seguint l'anomenat
l'"ordre estatutari", és a dir l'ordre cronològic d'aprovació dels
Estatuts: Euskadi, Catalunya, Galícia, Andalusia,...
Durant la 2ª República, Catalunya no només va ser, de llarg, la
primera a definir i aprovar el seu Estatut sinó que va ser la creadora
de la marca "Estatut", amb quatre anys d'antelació sobre Euskadi i
Galícia. Andalusia ja no hi va ser a temps.
2
�La fórmula constitucional del 1978 partia d'aquella experiència i la
generalitzava a totes les autonomies o "pobles d'Espanya" que
volguessin entrar-hi.
Però no ha estat fins al 2004 que ha estat possible reunir aquestes
autonomies entorn d'una taula, representades pels seus Presidents.
21 anys després d'haver-se aprovat els darrers Estatuts! Aquesta és,
jo crec, la importància de la sessió del 28 d'Octubre. Reblada per la
invitació del Cap de l'Estat, amb posterioritat a la Conferència.
És cert que els debats al Senat sobre l'Estat de les Autonomies, en un
parell d'ocasions (1994 i 1997), havien permès que s'expressessin les
posicions dels Presidents. En el segon cas amb esclat per part del
president de la Generalitat.
Però ni el Senat és encara el Senat de les Autonomies, ni aquests
debats han tingut la mínima continuïtat. El President Zapatero s'ha
proposat de garantir una o dues reunions de la Conferència cada any.
La propera sessió tindrà lloc a finals de la primavera vinent. S'hi
debatrà el nou model de sistema financer de la sanitat - que va
quedar malmès d'ençà del darrer acord sobre el finançament
autonòmic, atès que s'eliminava la seva revisió periòdica.
Anteriorment, cada 5 anys, hi havia un cert repartiment dels costos
de la desviació. Es feia evident que Catalunya havia de reclamar el
retorn a la fórmula de la revisió periòdica.
Ja vaig dir fa temps que després de la transferència de la sanitat a
totes les comunitats - i particularment a la de Madrid - no trigaríem a
tenir revisió del sistema. I així ha succeït.
Doncs bé: l'acord de la Conferència va ser, en aquest punt, unànime.
Espero, i així ho vaig manifestar públicament, que abans de la
Conferència s'hagi avançat en la obtenció de solucions per a la
cobertura del dèficit acumulat fins que el nou sistema sigui
d'aplicació. Que espero que sigui a l'exercici 2006.
El President Zapatero va demanar, al final de la Conferència, si en
aquesta sessió de la primavera el president de la Generalitat estaria
en condicions d'explicar als Presidents de les altres autonomies el
contingut del projecte de nou Estatut de Catalunya.
El President del govern espanyol també ho va proposar al lehendakari
Ibarretexe respecte del seu pla de reforma estatutària, de cara a una
ulterior sessió. Les nostres dues respostes van ser positives.
3
�Com poden veure, no es pot dir que no passés res de res en la
Primera Conferència de Presidents. Crec sincerament que obre una
nova etapa.
Quin dubte hi ha que Catalunya i Euskadi, explicant-se davant els
presidents autonòmics espanyols és una escena que fa temps que
s'hauria d'haver produït.
Potser no serà fàcil per al lehendakari Ibarretxe mantenir, davant
aquest auditori, la rotunditat del seu discurs. Però tampoc no ho serà
per als presidents autonòmics restants, mantenir-se en la condemna
prejudicial, sense arguments que moltes vegades hem sentit al
respecte.
A més de l'acord sobre la revisió del sistema de finançament sanitari i
sobre la institucionalització de la Conferència, també és va decidir
accelerar els treballs en curs per presentar una proposta definitiva
sobre la presència de les Autonomies a la Unió Europea.
El fet que la Conferència superés el seu caràcter simbòlic i fixés una
agenda de futur amb temes ben concrets per debatre és la millor
garantia de la seva continuïtat.
És en aquest sentit que vaig fer l'oferiment de celebrar la segona
reunió de la Conferència a Barcelona, a la primavera del 2005.
Perquè la Conferència de Presidents no és estranya als plantejaments
assumits pel Govern de Catalunya. Vegem-ho:
En l'Acord del Tinell s'enfoca l'aprofundiment de l'Autogovern en la
perspectiva del ple reconeixement de la Generalitat de Catalunya com
a Estat.
I en el recent Debat d'Orientació Política General els parlava de fer
efectiva la voluntat de Catalunya d'influir en la política i l'economia
espanyoles amb totes les conseqüències. És a dir: implicar-se per
codecidir.
Aquesta voluntat del Govern de Catalunya d'aconseguir que les
institucions de la Generalitat siguin reconegudes i tractades com a
Estat crec que és entesa i corresposta per l'actual Govern espanyol.
La convocatòria de la Conferència de Presidents n'ha estat
probablement la seva màxima expressió institucional.
Però cal recordar que ha estat precedida per tot un seguit de gestos i
decisions del Govern espanyol que comencen a dibuixar una
trajectòria coherent i -el que és més important- anuncien decisions
4
�futures en la línia de fer evolucionar l'actual Estat autonòmic cap a
un Estat cada cop més semblant a un estat federal.
No és ara moment de recordar les actituds i les decisions positives del
Govern espanyol en aquesta bona direcció, malgrat alguna que altra
relliscada.
Més enllà del valor simbòlic, vull destacar el que -des del meu punt
de vista- és el valor més significatiu de la Conferència de Presidents:
La voluntat de donar contingut polític a l'Estat de les Autonomies i
d'assumir amb totes les conseqüències institucionals el caràcter
compost de l'Estat espanyol.
Com s'ha dit encertadament la institucionalització de la Conferència
de Presidents pot ser un pas decisiu per a la consideració plena i
efectiva de les institucions d'autogovern dels pobles d'Espanya com a
Estat i per conformar la lleialtat constitucional, l'anomenada, pels
alemanys, lleialtat federal ("Bundestreue").
Entenc que aquesta lleialtat constitucional implica les institucions
centrals de l'Estat en el reconeixement del pluralisme nacional,
cultural i lingüístic i el total respecte de les competències assumides
per les institucions autonòmiques de l'Estat.
Fins ara la lleialtat constitucional s'ha proclamat però no s'ha exercit
adequadament, entre altres coses -i molt principalment- per
l'absència d'unes institucions apropiades a aquest efecte. Crec que la
conferència de presidents ho és.
En certa manera, la Conferència de Presidents avança i prefigura els
grans instruments polítics necessaris per al correcte funcionament
d'un Estat compost o - si ho prefereixen- d'un Estat materialment
federal, tot i que no és el nom, evidentment, el que més compta.
D'aquests instruments, el més important ha de ser el Senat
representatiu dels territoris. Un Senat que sigui el símbol
institucional del reconeixement polític de la diversitat nacional,
cultural i lingüística d'Espanya, a la vegada que l'espai institucional de
participació de les Autonomies en l'Estat, amb la presència directa del
Govern de la Generalitat.
El Senat ha de ser l'àmbit de diàleg i cooperació entre les Autonomies
i un dels canals de la participació autonòmica en les institucions i les
polítiques de la Unió Europea.
El fet que la Conferència es celebrés a la seu del Senat té aquest
simbolisme i permet interpretar que, un cop reformat el Senat, la
5
�Conferència, probablement, haurà de canviar el seu rol en l'entramat
de les institucions.
Comprendran que -a la vista de la meva exposició- la valoració que fa
el President de la Generalitat de la primera Conferència de Presidents
és francament positiva.
La Conferència de Presidents ha estat una oportunitat per crear un
clima positiu, per conèixer i compartir i per dialogar serenament
sobre els problemes de l'Estat autonòmic, en el benentès que no es
tracta d'una instància decisòria.
En tot cas, mentre no haguem convertit el Senat en la cambra
territorial, la Conferència haurà de fer, en certa manera, una tasca de
suplència.
Sóc conscient, tanmateix, que alguns de vostès no comparteixen el
meu optimisme ni tenen la mateixa visió de les potencialitats de la
Conferència de Presidents.
Fins i tot, hi ha qui hi veu més riscos que avantatges, i que Catalunya
hi té més a perdre que a guanyar amb la seva implicació en la revisió
de les institucions de l'Estat.
És una visió coherent amb un model de no implicació que ha donat
tot el que podia donar de sí en aquests darrers 23 anys. Però és una
visió perfectament respectable.
Per tant, no crec, ni acceptaria de bon grat, que el fet que el
President de la Generalitat participi a la Conferència de Presidents
signifiqui diluir la personalitat i la singularitat de les nostres
institucions d'autogovern.
No ho és perquè aquest President de la Generalitat i tot el seu Govern
parteixen d'una concepció inequívoca de Catalunya com a subjecte
polític. La necessària i imprescindible relació bilateral amb l'Estat no
impedeix que Catalunya estigui interessada en una evolució realment
federal de l'Estat.
Estem per la bilateralitat, que no exclou la implicació.
Aquesta implicació comporta també una certa responsabilitat en la
creació d'un clima polític i social més receptiu al canvi que proposem
cap a l'Espanya plural (o plurinacional) i l'Espanya en xarxa.
Per això calen determinades actituds i gestos, com el de respondre
afirmativament a la invitació del president Rodríguez Zapatero per a
6
�que expliqui, en la propera reunió, el projecte de nou Estatut de
Catalunya.
Hem passat de les amenaces de l'anterior Govern d'empresonar el
lehendakari i una mica més al president de la Generalitat a convidarlos a exposar els seus projectes en el màxim òrgan col·legiat dels
poders executius de l'Estat espanyol!
Un canvi d'actitud indubtable que, com els he dit abans, crec que és
l'anunci d'un progrés substancial, en el futur immediat, cap a la
plena adequació de l'Estat espanyol a la seva pluralitat nacional.
L'Euroregió Pirineus-Mediterrània
Dedicaré la segona part de la meva intervenció a explicar l'altre
esdeveniment que ha motivat aquesta sessió informativa.
El 29 d'octubre es va constituir a Barcelona l'Euroregió PirineusMediterrània, amb la participació del presidents d'Aragó -Marcel.lí
Iglesias-, de les Illes Balears -Jaume Matas- , del Llenguadoc-Rosselló
-Christian Bourquin en representació del president Georges Frêche-,
del Migdia-Pirineus -Martin Malvy- i de Catalunya.
Amb aquest acte hem donat el primer pas formal per a fer efectiu un
dels objectius més ambiciosos consignats a l'Acord del Tinell: fer de
l'Euroregió Pirineus-Mediterrània un instrument clau del nou impuls
econòmic de Catalunya.
Aquest projecte -tal com vaig dir en el Debat d'Orientació Política
General- "és la nostra aportació a l'enfortiment de l'Europa dels
ciutadans i dels pobles, a l'Europa de la subsidiarietat i de la
cooperació, a l'Europa del projecte i de l'enginy".
Com vostès saben es tracta de desenvolupar una Euroregió potent
per ampliar les bases que han d'assegurar el progrés, la
competitivitat i el benestar de tots els catalans en el marc europeu.
És la nostra manera de fer evident la vocació europea de Catalunya:
trobant i fent realitat una forma d'estar a Europa, basada en la
recerca d'aliats amb els que compartim interessos.
És la manera que hem triat per visualitzar la nostra interdependència
a escala europea i la relativitat creixent de fronteres i limitacions
estatals. Que és una realitat que s'està imposant, no només aquí,
sinó a tantes i tantes euroregions que s'estan formant. El naixement
d'Europa comporta la desaparició de les fronteres. Per tant, el qui no
corre és perquè no vol.
7
�Tenim una bona tradició de treballar en xarxa a nivell de ciutats i ara
ho farem a nivell de comunitats i regions.
Aquesta vocació i aquest interès de Catalunya han trobat la
complicitat d'altres Comunitats i Regions veïnes, que esperem poder
ampliar per tal de donar tot el sentit a l'Euroregió. I per descomptat
que no era senzill trobar la predisposició que hem trobat en les
regions del sud de França, estat de tradició centralista, per col·laborar
en la construcció d'aquest espai comú.
Confio en què tard o d'hora, i desitjo que sigui aviat, trobarem la
manera de posar en comú amb la Comunitat Valenciana els
interessos que objectivament compartim.
A la trobada de Barcelona es van precisar els objectius de l'Euroregió,
identificant quatre àmbits de treball preferents, per a:
1r. Esdevenir un espai econòmic, de recerca i innovació tecnològica
ambiciós del sud d'Europa.
2n. Articular-se entorn d'una densa xarxa d'infrastructures al servei
de la ciutadania.
3r. Afermar-se com a cruïlla d'intercanvis culturals i humans.
4rt. Convertir-se en nou motor del Partenariat Euromediterrani.
Per assolir aquest programa ambiciós cal la implicació activa de les
autoritats polítiques, dels organismes locals i supralocals, dels sectors
empresarials i sindicals, de les universitats i del conjunt divers
d'associacions que configuren la societat civil i el món de la cultura.
Des del Govern hem començat a fer efectiva aquesta aposta amb
l'aprovació del nostre Programa per a l'impuls i la creació de
l'Euroregió, i amb l'impuls de l'Euroregió Universitària, que es
constituirà formalment la primavera de l'any que ve.
Vull subratllar la meva implicació directa en el projecte. Per això he
nomenat l'exconseller Pere Esteve representant personal meu en
l'Euroregió. És un projecte en el que hi tinc una confiança cega i al
que li dono una importància màxima.
Serveixi de mostra la visita que farem aquest divendres, dia 19, al
sector aeroespacial i al sector biomèdic i biotecnològic de Toulouse.
A la visita al sector aeroespacial hi participaran les principals
empreses catalanes d'un sector que, com saben, té una importància
8
�estratègica pel nostre país. Un sector en el que anem certament
endarrerits.
Hem organitzat conjuntament amb l'Ajuntament de Barcelona i la
Cambra de Comerç de Barcelona el Pont aerospacial a Toulouse; el
nostre objectiu és donar resposta a les demandes de dinamització
internacional de les empreses de base aerospacial, a través de la
creació de sinèrgies i partenariats entre les dues bandes dels
Pirineus.
D'altra banda, la visita que realitzarem al sector biomèdic i
biotecnològic és d'especial interès en un moment en què des de la
Generalitat estem impulsant un clúster de biomedicina i
biotecnologia.
Aquesta bioregió ha de permetre, a mig termini, l'existència
d'activitats empresarials en aquests sectors de referència a escala
internacional per traduir l’excel·lència científica del nostre país en
beneficis econòmics i socials.
Els mecanismes de transferència tecnològica actuals han de ser
reestructurats per assolir una massa crítica que posicioni el sector en
un lloc capdavanter en l'àmbit europeu i la constitució de la Bioregió
ho facilitarà.
Les regions econòmiques només són pensables a partir de la relació
dialèctica que existeix entre el seu potencial econòmic i la capacitat
política de cada territori d'aprofitar-lo, repensant l'espai en termes
d'un sistema en xarxa d'actors públics i privats.
Quan la realitat ens imposa la interacció, han de ser les institucions
polítiques les que marquin la pauta per tal de convertir els reptes que
aquesta realitat ens imposa en oportunitats de desenvolupament
econòmic i social dels nostres territoris. I això és el que ens
proposem.
La Primera Conferència de Presidents ha posat de manifest la clara
voluntat d'avançar cap a una veritable estructuració d'un dels
principals instruments de l'Espanya plural o plurinacional.
La Conferència ha estat, des del meu punt de vista, l'evidència plena,
mentre el Senat no s'hagi reformat, de l'Estat de les Autonomies.
I hem participat, així mateix, amb l'Euroregió, en la constitució d'un
instrument per al nostre progrés, a partir de les aliances que
Catalunya ha d'establir amb els territoris i regions més propers.
9
�Catalunya ha de trobar el seu lloc a Espanya i a Europa. Crec que
aquests dos esdeveniments suposen un pas important en la bona
direcció.
Pasqual Maragall
10
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1666
Title
A name given to the resource
Compareixença del President de la Generalitat a la Comissió del Parlament de Catalunya d'Organització i Administració de la Generalitat i Govern Local
Language
A language of the resource
Català
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Barcelona
Subject
The topic of the resource
Espanya plural
Estatuts
Euroregió
Federalisme
Territoris
Relacions Internacionals
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Intervenció al Parlament
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2004-11-16
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/204/20050525.pdf
6b3a2395aad7bc3014127b501e419f9e
PDF Text
Text
VI Reunió Pla Estratègic Metropolità
Palau de Pedralbes. Barcelona. | 25/05/2005
Per començar aquesta reunió, aquí al Palau de Pedralbes voldria, en primer lloc, donar les
gràcies a l'Alcalde.
Aquest Palau ha estat justament una de les primeres mostres de generositat de
l'Ajuntament de Barcelona envers la Generalitat: la primera va ser el Parlament, la segona
el Palau Nacional de Montjuïc i, la tercera, aquest Palau de Pedralbes.
El Govern de la Generalitat està absolutament a favor del Pla Estratègic. Fins i tot pensem
que segons a quins indrets, com per exemple en l'Àrea Metropolitana de Barcelona, és quasi
més important el Pla Estratègic que un pla urbanístic. Un pla urbanístic no deixa de ser un
sistema una mica indirecte de controlar la realitat social a través de la realitat física. No
dic que no s'hagi de planificar urbanísticament, per descomptat que s'ha de planificar. Però
s'ha demostrat que algun cop que s'ha fet no ha anat massa bé.
Hi ha altres sistemes de controlar la realitat social, la dinàmica econòmica i els
assentaments de la gent, que no es basen purament en fer mapes i plànols; a banda,
aprovar i fer plànols és un procés llarg i enormement complicat, que després no sempre
dóna els resultats que es voldrien.
Quins resultats haguéssim volgut? Més compacitat. És molt fàcil de dir-ho a pilota passada,
no? Més compacitat i més xarxa al mateix temps, és a dir, més concentració.
Sempre poso els exemples dels barris que han anat bé -que són molts- perquè justament
tenen aquest caràcter compacte, que permet tenir uns costos relativament baixos i, en
canvi, una qualitat relativament alta; i un escampament, una no tan gran empastifada podríem dir, si volguéssim ser molt crítics- del territori. Ens hem escampat massa...
Des del punt de vista de les comunicacions i, per tant, també de l'estructura urbana,
Catalunya ha de deixar de ser una 'T'. Aquesta 'T' que ve del centre de la península i que
arriba fins a la costa, i que és com si diguéssim el barret de la 'T'. Catalunya ha de ser una
xarxa, amb una 'T' no en tenim prou.
Per això algunes de les coses que hem fet, algunes de les primeres infraestructures que
hem dibuixat han estat, justament, dirigides a trencar aquesta lògica, una mica simplista,
de venir del centre de la península i escampar-se per la costa.
No n'hi ha prou, doncs; s'ha de fer una xarxa ferroviària alternativa que passi per l'interior i
que, com vosaltres sabeu perfectament, estem planificant. Com deia l'Alcalde, el fet que la
població de l'Àrea Metropolitana de Barcelona hagi augmentat -després que, d'alguna
forma, hagués parat de créixer i fins i tot hagués baixat una mica per sota dels 3 milions
d'habitants- és una bona notícia.
Que ara -i no solament perquè hi ha més ajuntaments a l'Àrea Metropolitana actual, sinó
perquè es dóna una revifalla demogràfica- estigui creixent novament la població és una molt
bona notícia, perquè són cicles molt llargs, molt difícils de canviar i que arrastren molta
inèrcia.
I s'han aconseguit canviar en el bon sentit. On som? l'Àrea Metropolitana és un punt entre
una colla de punts que configuren Europa: un és Madrid, l'altre París i l'altre Frankfurt.
Podríem citar també a Milà i a Roma, evidentment. A sota hi tindríem Alger, que no està tan
lluny -a 55 minuts d'avió. Són 3 milions d'habitants que, per cert, disposen de 50 mil
1
�milions de dòlars per invertir en cinc anys i no saben què fer-ne. A Alger tenen un problema
de realització. Si hi col·laborem, guanyarem centralitat.
Jo crec que us heu de proposar ser un punt molt important, quasi central diria, d'aquesta
xarxa de ciutats. Qui som? Som aquí però, qui som? Som una euroregió de 15, 16, 17
milions, depèn del que comptem, d'habitants. Nosaltres -que quedi molt clar, aquests 15,
16 ò 17 milions d'habitants- necessitem energia i necessitem una colla de coses. No estem
en contra de les connexions internacionals, al contrari; no només no hi estem en contra sinó
que estem creant una euroregió que és internacional.
Per tant, pel que fa a les interconnexions -entenguem interconnexions internacionals- no
només no hi estem en contra sinó que hi estem absolutament a favor. Ara bé; crec que
també hem d'estar -i estem- a favor de traslladar l'energia el mínim necessari. De la
mateixa manera que vàrem estar en contra de traslladar l'aigua a la costa del Sud, perquè
hi havia altres maneres d'obtenir-hi aigua (a part de que nosaltres l'estem pagant més cara,
l'estàvem pagant a 280 pessetes el metre cúbic quan jo era alcalde, ara no sé a quant
estem, ja...), també hi ha altres sistemes d'obtenir energia que no són purament traslladarla molt lluny, que fan que se'n perdi molta i que, a més, fan bastant malbé el territori.
És a dir; no estem en contra de les interconnexions, però estem en contra de transportar
excessivament l'energia si no cal, tant si és elèctrica com si és l'aigua. I per això ho estem
estudiant. Llavors diuen: "ah, però és que triguen molt perquè es barallen...". No; triguem
perquè el tema és molt complicat de decidir. Tradicionalment es tirava pel dret, es deia
"això s'ha de fer, perquè corre molta pressa" i ningú s'atrevia a dir que no.
Doncs escolteu, mirem-ho bé: empresaris, govern, poblacions, tothom.
I no per una qüestió de filosofia, sinó perquè sabem que, de vegades, en aquestes matèries
s'han pres decisions excessivament precipitades. Aquest Govern està a favor dels
municipis.
Quan jo era petit i vostès també, la situació, pel que fa a la despesa pública, era que l'Estat
representava el 80%, els ajuntaments eren el 20% i la Generalitat 0%, perquè no existia.
M'estic remuntant a abans del 1980. En aquell moment vàrem demanar el 50-25-25, no sé
si ho recordaran. Després ja ens vàrem atrevir a una mica més i vàrem demanar que la
repartició fos un 40% de l'Estat, seguit de 30-30.
I ara on som? Avui som al 30-50-20. Hem de reconèixer aquest avenç als governs que hem
tingut fins ara. Estem al 50% de la despesa pública a les autonomies -i en el cas de
Catalunya, probablement al 60%, perquè tenim la Seguretat i perquè tenim una colla de
competències que d'altres no tenen. Déu n'hi do, el que s'ha fet en 25 anys!
Cap a on hauríem d'anar? Quin és el compromís del Govern de la Generalitat? No posaré
data, perquè no podem fer-ho i perquè seria il·lús voler realitzar-ho massa de pressa. Però
seria ideal anar cap al 30-40-30, no el 40-30-30; l'Estat representaria el 30% -que és el
que té i ja poca cosa baixarà- o poc més, però no massa des del punt de vista de despesa
pública; altra cosa és que tinguem més poder, per dir-ho d'alguna forma, o més capacitat
de disposició...Però, insisteixo, hauríem d'anar cap el 30-40-30. I jo crec que hi anirem,
sempre que els ajuntaments realment ho vulguin.
Perquè molts ajuntaments s'han acostumat a no tenir, per dir-ho d'alguna forma, i, en
canvi, a seguir reclamant (cosa que entenc que té, de vegades, un cert actiu), però sense
una veritable voluntat d'assumir determinades competències.
Doncs hauríem de poder tenir competències, per tant, també responsabilitats i, per tant,
també els recursos. Si haguéssim doncs de posar un objectiu a deu anys -aproximadament, crec que hauríem d'anar cap al 30-40-30. Això ha estat difícil de fer amb un Govern nou,
2
�perquè a un Govern nou no se li pot demanar que desaparegui abans d'existir, per dir-ho
d'alguna manera.
És a dir, que una mica de la mandra que hi ha hagut, respecte a la devolució, des del
Govern de la Generalitat cap als ajuntaments es veu justificada perquè era un Govern que
estava naixent, que estava tot just rebent de dalt.
Jo, ara, demanaria als ajuntaments que fossin una mica més ambiciosos en això. I més
concretament els metropolitans, perquè, al capdavall, és des d'aquí que s'impulsa i es fa
bategar el cor motriu de Catalunya, no?
Port i aeroport. Vàrem parlar-ne abans d'ahir a la nit amb en Zapatero i l'Alcalde i,
francament, estem una mica impacients. El port ja està en marxa, ja té una estratègia.
Pel que fa a l'aeroport, és veritat que està creixent, però no sabem qui mana. Jo sóc molt
amic del director; és una gran persona, però no li donen competències. Per tant, suggeríem
la possibilitat de lligar port i aeroport per fer-ne un hub, quasi diríem, de decisions
estratègiques a l'àrea metropolitana de Barcelona -i per tant a Catalunya- d'una forma molt
clara; en tot cas, de potenciar l'estratègia en l'aeroport igual que al port.
Perquè si ara preguntéssiu quina és l'estratègia de l'aeroport... doncs home, sí que hi ha
una estratègia, que va ser marcada per AENA. Però és una cosa feta des de lluny i molt
freda, per dir-ho d'alguna forma, que no té en el fons un pensament robust.
S'ha parlat aquí de molts temes que m'agradaria abordar, però no ho faré ara:
ensenyament, immigració, seguretat... Perquè hi ha inseguretat? Doncs perquè no hi ha
prou desplegament dels mossos en les àrees que s'han citat. Quina ha estat la ingenuïtat
que hem mostrat com a país? Pensar que el desplegament policial es podia estendre en el
temps, sense adonar-nos que, moltes vegades, les expectatives compten tant com les
realitats; perquè quan a un cos se li diu que ha de marxar, com ha passat amb el CNP a
Catalunya, en realitat s'ha de comptar que, mentalment, ja ha marxat. El cos que figura
que encara hi és, hi és i fan tot el que poden, però no hi són en realitat; és a dir, no hi són
amb l'ànima, el cor, les ganes i el creixement; i les substitucions no es fan, perquè si han de
venir per un any o un any i mig no vindran...
En definitiva; la suma de tots els cossos policials és inferior a la que mai havíem tingut, una
mica per la ingenuïtat de pensar que piano, piano si va lontano. Quan el que succeeix és
que, moltes vegades, piano, piano si va indietro, es va enrere, que és una mica el que està
passant amb el tema de la seguretat.
Sapigueu, com a mínim, que el Govern català ho sap i que farem tot el possible: primer, per
avançar un any el desplegament total -ho estem fent i això costa molts diners, per altra
banda, i no vull parlar avui de finançament, però hi té a molt veure amb aquestes coses...
I segon, que en la mesura que puguem, estarem amatents a que la realitat, en aquest
període de transició, sigui una mica més favorable.
Catalunya és una xarxa, que està situada on hem dit i que compta amb uns projectes molt
importants, amb una situació envejable, amb alguns problemes importants també -que hem
d'anar resolent- i amb un cor metropolità.
Vull manifestar que el Govern de la Generalitat i el President de la Generalitat ho sabem. I
us demano que anem a totes. Hem de guanyar en diversos terrenys, i estic segur que
guanyarem, si ens hi posem. Moltes gràcies a tots.
3
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1686
Title
A name given to the resource
VI Reunió Pla Estratègic Metropolità
Language
A language of the resource
Català
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Palau de Pedralbes. Barcelona
Subject
The topic of the resource
Euroregió
Federalisme
Territoris
Infraestructures
Relacions Internacionals
Àrea Metropolitana de Barcelona
Barcelona
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Discurs
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2005-05-25
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/206/20050615.pdf
0cab7fa7971b9d4189d40f420b5a428b
PDF Text
Text
Un finançament per al progrés econòmic i social de
Catalunya
Cercle d'Economia. Barcelona | 15/06/2005
Introducció
Estimats amics, vinc a parlar al Cercle d’Economia, amb una mica d’enyorança de l’edifici de
Diagonal-Tuset, la seva seu tradicional, entenc, però, que aquest és un espai més generós.
En primer lloc, vull fer una referència a la reunió sobre l’Estatut del passat dissabte dia 11 al
Parlament, per anar al cor de les qüestions que tractarem.
Va anar bé tot i que hi haurem de tornar. Va anar bé però no va ser la darrera reunió, i
justament per això, podria donar la impressió de que no va anar bé. Però si que va anar bé.
Quan una reunió com aquesta s’acaba, cadascú ha de donar la seva versió del que ha
passat, sobretot quan no hi ha acord de comunicat conjunt; cosa que finalment s’haurà de
fer, però que en una reunió com aquesta que no era la darrera, no s’havia de fer.
Vaig veure els presidents dels grups parlamentaris amb ganes d’Estatut, i això, diria, és un
llenguatge corporal, en les actituds, en els accents... Quan un porta prou temps en aquests
negocis, no l’enganya.
Ha arribat l’hora del veritable compromís, que és acabar l’Estatut, fer el nou Estatut i
resoldre el finançament. Dissabte vaig tenir la percepció que hi ha consciència, per part de
tots els líders polítics, de la responsabilitat que tenim davant la societat catalana.
Però és veritat que hi ha molt soroll. Fora d’aquí, cada dia hi ha més soroll. Aquí,
modestament, cada dia més voluntat de consens, tot i que no és tan difícil que es trenqui,
si es volgués trencar, però crec que no. Em temo que pot haver-hi algú que tingui la
temptació de fer-ho, però penso (càlcul de probabilitats, no només desig), que no passarà.
Per tant, anirà bé.
Personalment, tendeixo a tenir comprensió del soroll. Tendeixo a buscar-ne les raons i
racionalitzar-ho: per educació, per tradició familiar, per tradició escolar o política tinc
aquesta tendència. Però tot té un límit. I aquest límit és l’atac personal. Punt i apart.
El Partit Popular (sobretot a Espanya), hauria d’entendre, i ho dic a fi de bé, que
determinats límits, els que he mencionat, no es poden sobrepassar.
Confio que després de diumenge, a Catalunya i arreu, tots tindrem aquesta bona
disposició. Cal serenitat i decisió en aquesta hora; cal, també, generositat per arribar a bon
port. Aquest serà el meu capteniment com a President de la Generalitat en les setmanes
que venen, fins arribar a finals de juliol i, per descomptat, després també. Aquest serà el
moment en què algunes de les coses, de les més importants que ara estem discutint,
s’hauran d’haver esbrinat i, probablement, ja decidit.
El país ens està demanant dues coses: que resolguem com més aviat millor un Estatut
ambiciós i raonable, ambiciós però al mateix temps explicable, perquè si només s’entén aquí
malament ; i un bon finançament.
D’altra banda, que l’acció del govern, a part de l’Estatut i del finançament, sigui eficient i
sigui decidida. Això és el que entenc que el país ens demana. I com a President estaré amb
el que ens demana la societat: que ens posem d’acord aviat. Que puguem anar al cor de les
qüestions i que a partir d’aquí puguem enfocar temes que ara s’estan enfocant com els
1
�explicaré, però que no es veuen, que no llueixen, temes que s’estan fent però que no
transparenten, no arriben a l’opinió.
Estic, i estaré sempre, amb aquesta demanda per donar a Catalunya les eines que necessita
per impulsar un important programa de reformes socials, una gran ambició econòmica –no
ho amago-, i fer-ho des d’un govern transparent. Tres coses: un programa de reformes
socials profundes, una gran ambició econòmica per a Catalunya i, tot plegat, fet per un
govern que sigui capaç de ser entès, de ser transparent.
Les forces polítiques es van posar d’acord que calia un nou Estatut. El tindrem. Ni dilacions,
ni renúncies innecessàries, ni una proposta impossible que s’estavelli i acabi frustrant les
expectatives de tothom. La ciutadania va fer costat a una opció de govern, catalanista i de
progrés, catalanista i d’esquerres : respondrem al que se’ns demana.
Permetin-me, en aquest punt, fer una breu reflexió sobre Europa, perquè el dia i el temps
ho demana. Europa viu en estat de xoc després dels “no” francès i holandès. Un estat de
xoc del que cal sortir com més aviat millor. No serà fàcil. Necessitem superar la confusió
per evitar la regressió cap el nacionalisme i cap el populisme, que suposarien la decadència
del projecte europeu.
El patrimoni europeu en termes de progrés econòmic i social, de pau i de civilitat, no és
renunciable. Això ho sabem. Però cal que puguem explicar perquè hem topat amb els
obstacles amb els que ens hem trobat.
Hi ha una explicació general que apunta a la incertesa i a la inseguretat provocades pel
doble procés d’ampliació i de constitucionalització d’Europa, procés aquest que no ha estat
assimilat per una part important de la població. Els que estan a Brussel·les i els que ho
seguim més de prop sí que ho hem anat assimilant, però gran part de la població (i no
només a França i a Holanda) probablement no.
En aquest sentit, tot i que a molts ens sembla que ha anat molt lent, hem anat massa de
pressa sense haver clarificat l’horitzó final. De cop, som 450 milions i 25 estats. Som un
país, un “súper país”, una Unió que és pràcticament el doble dels Estats Units. Potser,
repeteixo, hem anat un pèl de pressa, potser la gent ha tingut la percepció que anàvem
molt més de pressa del que ens pensàvem els que estàvem, sinó conduint, al menys en la
màquina del tren.
Europa, la Unió Europea i Brussel·les, han creat un llenguatge hermètic. Ple de acquis
comunitaire, Coreper, Joanina, Lisboa, i altres termes i, quan es diu Lisboa, no es vol dir la
ciutat de Lisboa, per descomptat, i quan es diu Barcelona més deu (BCN+10), tampoc. I els
que estem més o menys en el secret anem seguint, però la majoria de la gent, per
descomptat, no.
És urgent trobar una sortida institucional a l’actual situació que és un problema de
llenguatge, de comprensió. Però sobretot és important trobar una sortida política i doctrinal.
Us diré, amb tota franquesa, que s’imposa una reflexió conjunta dels grans líders europeus
disposats a fer front a la situació - els líders antics i els nous.
Els Delors, Khol i González, i els Chirac, Blair , Zapatero i Schroeder, per dir els primers que
em venen a la memòria. Potser també intel·lectuals i professors com l’americà Weiler ; els
americans tenen aquesta mirada fresca, aquests sí que s’entenen quan parlen, aquests
tenen la seva “jerga” però solen ser més positivistes i més clars. Weiler, que és professor
també a Florència, és una persona a qui he anat seguint però no he aconseguit trobar mai,
té una de les percepcions d’Europa més completes que conec. És una visió entenedora,
positivista, que crec que ajudaria bastant en el futur a que Europa surti de l’atzucac on està.
Així com la jove estrella Mark Leonard, que acaba de publicar un llibre amb un títol
2
�aparentment poc profètic: “Perquè Europa liderarà el Segle XXI”, llibre de moda fins fa uns
dies i suposo que ara també. Leonard ha proposat el mateix que em va dir la meva filla pocs
dies després del Referèndum francès: “al final, s’haurà d’anar a un Referèndum europeu.
Estem parlant de la Constitució europea, aleshores potser que Europa parli, no?” Quan la
meva filla m’ho va dir, li vaig contestar: “sí, perquè Europa ja és tan gran que ens podríem
fer el símil de què hagués passat si la Constitució espanyola s’hagués refrendat autonomia
per autonomia”. Europa és tan gran que molts països no acceptarien un referèndum global
que no portés incorporat una clàusula d’opting-out, que és una altre expressió per dir
poder-se’n sortir d’una part d’allò que s’aprova. A la Cimera de Niça, els països van dir: sí,
però l’Euro no. Doncs bé, un referèndum europeu, probablement, no es pot aprovar sinó és
amb la seguretat, per part de tots i cadascun dels països, que podran objectar sobre alguna
de les clàusules. Això és el que justament Mark Leonard està dient: que el que donarà a
Europa la clau del segle XXI és aquesta flexibilitat. Però és un sistema de difícil
administració.
Estic també d’acord amb un brillantíssim article que vaig llegir de Francisco Javier Laporta,
persona que no conec, en contra dels referèndum i a favor de les votacions per part de
representants. “El poble –diu- s’equivoca” (està citant a James Madison, teòric del
federalisme americà). “El poble s’equivoca; els representats elegits pel poble, no
(normalment)”. Aquesta és la teoria en contra del referèndum.
De què es tracta ara? Es tracta de mirar lluny, de pensar en un món de grans regions
econòmiques; i per això és important Europa. Per què, amb qui ens les hem d’haver? Doncs
EEUU, la UE, Mercosur, el Magrib Àrab, la Unió Africana, Xina, la Índia, Japó, el Sud-est
Asiàtic. Aquests són els subjectes del món, els actors del món. I segurament això ve
determinat -igual que en economia en política també ha passat- pel mercat, que acaba
permetent que el més gran tingui economies d’escala i obliga als altres a tenir la mateixa
l’escala que el gran. Hi ha mercats on aquesta llei és de ferro: es compleix sempre. És molt
difícil competir des d’una empresa petita, es pot trobar un nínxol, però competir per ser
líder en un mercat, difícilment ho farà si no tens la mateixa mida del gran.
Què ha passat en el món de la política? Els Estats Units, aquest gran invent europeu,
potser el millor que Europa va fer en els segles passats, en el seu naixement van
determinar una talla mínima molt ampla. Què ha passat ara? que a Europa l’ha agafat
aquesta talla, i s’ha passat. Hem anat, com he dit, més enllà.
Es tracta, doncs, de mirar lluny, de tenir aquest escenari in mente i, al mateix temps,
perquè sinó ens equivocaríem, de mirar i actuar a prop, en el microcosmos de les ciutats i
dels barris, vigilant com es produeix la química entre els nouvinguts i els antics ciutadans,
començant per la convivència a l’escola i a les escales ...
I vostès em diran: això no té res a veure. És clar que sí, això té tot a veure perquè a última
hora l’equació que permet que el sistema sigui sostenible es decideix a Can Anglada –dic
Can Anglada pensant en Terrassa-, es decideix finalment aquí, i es decideix amb una bona
seguretat, amb un bon sistema de presons, que funcioni correctament. A última hora, si
això no funciona bé, el país, per molt que tingui la mida que ha de tenir, per molt que tingui
la tecnologia que ha de tenir... fracassarà com a país perquè no tindrà la cohesió que hauria
de tenir. I no estic dient que no pugui venir gent de fora; dic que si venen, benvinguts, però
que si el país no fa funcionar la química de l’assimilació de forma equilibrada i quantitativa; i
dic quantitativa perquè també és qüestió de quanta gent ve i de la quantitat de recursos
que s’hi vessen i de l’esforç que s’hi dedica.
L’economia catalana i la política econòmica del govern
Es tracta doncs de mirar lluny i de mirar a prop, però ara hauríem de fer una mirada
enrere: hem canviat molt en els 25 anys passats, a Catalunya i a Espanya. No ens hauria de
costar reconèixer que Espanya està més posada al dia, més a to amb la resta d’Europa, més
3
�lliure i més plural que mai a la seva història. Espanya s’ha convertit en una societat del
Segle XXI en tota regla: un país que ha experimentat un fort creixement econòmic durant
molts anys, on hi viuen quatre milions d’immigrants, visitada per seixanta milions
d’estrangers, que ja voreja la riquesa mitjana per càpita de la UE (el PIB per càpita es situa
al 98% de la mitjana segons dades del 2004).
Per això l’altre dia, quan parlava de la pèrdua de fons europeus de cohesió, deia que
l’important és que això es compensi amb un altre tipus d’ajuts; els diaris d’avui ens han
obsequiat amb algunes estimacions del que podem arribar a perdre i fa por. Jo sempre dic
que tot això va néixer per un pacte Miterrand-Khol, però articulat i formalitzat en un pacte
Miterrand-Khol-González en el qual Miterrand va beneir i González va obtenir un bilió de
pessetes/any, que pagava Alemanya, i Alemanya va obtenir l’ampliació. Però l’ampliació
alemanya està costant a la Unió Europea cinc vegades –alguns diuen sis o set vegades- el
que li costava fins ara Espanya a Alemanya, és a dir, cinc, sis o set bilions de pessetes/any
com a resultat d’allò que va estar tan bé quan es va fer, tenint capacitats de seguir fent el
que fins ara havien fet. I, per tant, s’ha acabat. S’ha acabat, ni que sigui de forma
progressiva i no sobtada, d’aquí uns anys –i haurem de fer tot el possible perquè això
s’acabi de la forma més elegant possible i que, efectivament, hi hagin més fons de
compensació.
La mala notícia és que aquests diners alemanys deixaran de venir. És a dir, que el fons
europeus ja no seran el que eren. La bona notícia és que la UE projecta passar de 4.500
milions d’€ a 9.000 milions d’€ en fons per projectes d’innovació. I em direu: això és molt
poc comparat amb el que estàvem parlant abans. És poc i no és tan poc, i sobretot ens ha
de situar en la pista del que Europa serà a partir d’ara: un lloc en el que els rics ajuden els
pobres, però sobretot un lloc en el que Europa ajudarà als espavilats i, per tant, ens hem
d’espavilar. Si ho fem bé podem tenir una bona ajuda pel nostre propi creixement.
I l’economia catalana? Estic convençut que l’economia catalana té factors positius nous. Un
d’ells són els nostres pressupostos, modèstia a part: estem mantenint un estricte rigor
econòmic i, alhora, estem fent front al repte estratègic d’augmentar la competitivitat.
Permetin-me donar-los algunes dades per arrencar. A dia d’avui, hi ha en marxa a
Catalunya obra pública per valor de més de 6.000 milions d’Euros. Després hi tornaré.
Catalunya és la Comunitat que, amb diferència, més fons ha obtingut del govern central per
impulsar parcs científics i tecnològics; i els centres d’estudis més prestigiosos constaten la
bondat de la direcció que està prenent el govern en matèria econòmica, apostant pel valor
afegit i per la innovació.
És evident que qualsevol canvi de model és un procés difícil i lent i estem en un canvi de
model. El professor Nathan Rosenberg, de Standford, deia quan ens visitava fa pocs dies,
que patirem si no innovem més i que la variable clau és la inversió en educació superior.
S’ha d’anar més enllà... És el que està fent el meu govern, impulsant una política de ‘cicle
complet’: més inversió en educació superior, sí; més inversió en R+D+i, sí; solucionar colls
d’ampolla amb noves infraestructures, sí; però també reformes, i aquest és el punt en què
vull insistir, en la formació professional, millores en l’aprenentatge de l’anglès a les escoles,
i si pot ser del francès, que es pot, i millores en la conciliació de la vida laboral i
familiar...(Si pot ser el francès millor, perquè després rebem conseqüències positives, i
m’estic referint al català. No era França el país més entusiasmat en què hi hagués el
reconeixement –oficial o no, això és el de menys- d’una llengua utilitzable en el Parlament,
en el Consell i en el Comitè de les Regions d’Europa: no era el país més entusiasta per
raons que a ningú se li escapen).
Tornem al que estàvem dient: ¿Saben quin és el malbaratament de capital humà que està
fent la nostra societat?
Tenir una generació de dones més ben formades que mai però que s’han de quedar a casa
4
�molt més temps del que voldrien perquè tenen un fill o un familiar dependent i perquè no
poden conciliar vida laboral i familiar. Això és un malbaratament que no s’ha de permetre i
que està succeint.
Millorar “les escales i les escoles” dels nostres barris i viles o crear places de residència
d’avis són polítiques socials, però també són polítiques econòmiques.
Quan parlem d’educació, de llars d’infants o de residències per a gent gran, estem parlant
el mateix llenguatge que quan parlem de fer una nova carretera o impulsar un parc
tecnològic. A veure si ens entenem. Tots dos tenen influència en la bona marxa de
l’economia en el sentit global i en un termini potser una mica més llarg. Totes aquestes
mesures augmenten el potencial productiu del país. En terminis diferents, però
l’augmenten.
Catalunya és una economia potent. Ho ha estat al llarg de la història i ho és ara. L’Institut
d’Estadística de Catalunya ha elaborat una primera estimació del creixement econòmic en el
marc de la nova base comptable i la nova estimació del PIB suposa revisar a l’alça els nivells
i el creixement del PIB i són, en gran part, resultat de l’aflorament d’un nombre significatiu
d’ocupats.
Els canvis en els fluxos d’immigració d’aquests darrers anys havien donat lloc a una
infravaloració de l’ocupació i, per tant, de l’activitat. De fet, s’estima un augment del
nombre d’ocupats del 7,2 % a Catalunya, pel 2004, superior al 5 % de la mitjana
espanyola.
La nova xifra de PIB en termes corrents se situa, l’any 2004, més d’un 5% per sobre de la
base antiga, que no havia comptat amb aquests augments de població. El creixement en
termes reals és també superior. En mitjana anual, l’economia catalana ha crescut, entre
l’any 2000 i 2004, un 3,1%, amb un dinamisme clarament per sobre del que s’enregistra a
la zona Euro.
La revisió, de la qual he parlat, és especialment significativa pels anys 2003-2004, amb uns
creixements del 2,9% i del 3,1%, davant dels que s’havien estimat anteriorment del 2,2% i
del 2,6%.
Aquestes dades confirmen el bon moment econòmic relatiu de Catalunya, amb una
consolidació del cicle expansiu. El pes de l’economia catalana en el conjunt d’Espanya s’ha
mantingut en aquests últims anys al voltant del 19%. La recuperació de les exportacions i
de la inversió en béns d’equipament dels darrers mesos apunten a la confirmació d’aquesta
bona marxa de l’activitat productiva.
Cal tenir present, a més, que l’activitat exportadora de l’economia catalana s’ha vist molt
condicionada i negativament condicionada, per la feblesa econòmica dels principals socis
comercials, els països de la Unió Europea. La reactivació de les economies europees ha de
contribuir positivament a la millora de les exportacions i, per aquesta via, a una contribució
positiva de la demanda externa.
D’altra banda hi ha la debilitat de l’Euro, no és necessàriament o al menys no és solament
una mala notícia. L’Euro és també la denominació de les nostres exportacions fora
d’Europa.
Aquests darrers anys el patró de creixement ha estat exclusivament recolzat per l’impuls de
la demanda interna i, fonamentalment, la demanda de consum i l’activitat de la
construcció.
Unes pautes de creixement una mica més equilibrades han de tenir un efecte positiu en
l’estabilitat del creixement a mig i llarg termini. Per tant, els nous indicadors ens mostren
5
�un panorama conjuntural més aviat positiu.
I el nostre compromís econòmic en aquest escenari, quin és?
Posar els cinc sentits en enfrontar els reptes estratègics que té davant seu l’economia
catalana en el moment actual. El repte més important al que hem de fer front és la
transformació del nostre model de competitivitat. Aquesta és la nostra convicció i és per
això que el primer que vam fer, a iniciativa del conseller d’Economia i Finances va ser,
durant un any, anar preparant un consens sobre l’estratègia econòmica de Catalunya.
Aquest és un repte, el de la transformació del model de competitivitat, que és comú al de
totes les economies europees en el seu conjunt. L’Acord estratègic per a la
internacionalització, la qualitat de l’ocupació i la competitivitat de l’economia catalana,
proposa objectius a mig i llarg termini. El mètode amb que s’ha gestat reflecteix un dels
valors bàsics d’aquest govern: el consens amb els agents polítics i socials.
No vull fer un relat exhaustiu de totes les accions que es contemplen en l’acord, però sí
mencionar algunes polítiques significatives que ja estem duent a terme:
-
POLÍTICA INDUSTRIAL
INTERNACIONALITZACIÓ DE LES EMPRESES
QUALITAT DE L’OCUPACIÓ
POLÍTICA ENERGÈTICA
INFRAESTRUCTURES
1. Nova política industrial
Hem dissenyat una nova política per crear un entorn que ajudi a augmentar la capacitat
d’innovació del teixit productiu; configurar grups industrials potents amb estratègies
transnacionals; i desenvolupar –com defensen també la Comissió i el Parlament Europeusuna política de suport a sectors estratègics com l’aeroespacial, la biotecnologia, i l’alimentari
tecnològicament avançat, així com les energies renovables.
Aquests objectius es materialitzen en sis eixos claus d’actuació en els que estem treballant
1.1 Foment de la innovació empresarial.
1.2 Creació de nous entorns institucionals potents per afavorir la transferència de
tecnologia.
1.3 Reducció de les asimetries de mercat fomentant la competitivitat de les petites i
mitjanes empreses.
1.4 Reforçament de la localització industrial de noves inversions a través de l’Agència
Catalana d’Inversions.
1.5 Anticipació en els canvis industrials a través de l’Observatori de Prospectiva Industrial
(OPI)
1.6 Més sòl industrial
2. Pla d’Internacionalització de l’Empresa Catalana
El Pla contempla 5 eixos estratègics i 11 línies de treball que es materialitzen en 59
iniciatives concretes.
No m’estendré en tot això, però voldria esmentar el servei de Plataformes Empresarials que
dóna suport específic a les empreses catalanes per garantir la seva presència estable en els
mercats internacionals. Vull que ho sàpiguen tots els empresaris d’aquest país.
Aquestes plataformes ofereixen una resposta integral a les necessitats de l’empresa
mitjançant l’assessorament especialitzat dels equips d’experts dels Centres de Promoció de
6
�Negocis que el COPCA té en els mercats de destí - i ara veuran quants n’hi ha d’aquests
centres- i el proveïment de les infraestructures necessàries per a desenvolupar les seves
activitats des del primer dia.
El Govern preveu inaugurar un total de 20 Plataformes Empresarials (el conseller Huguet no
em desdirà) durant aquesta legislatura de les quals vuit ja estan en funcionament .
3. Qualitat de l’ocupació
En el vessant més social, que com vostès saben bé és també vital per millorar la
competitivitat, unes bones relacions laborals són la clau per garantir la qualitat. Actualment,
Catalunya té més problema amb la qualitat de l’ocupació que amb la quantitat, diguem-ho
clarament.
El Consell Català de Relacions Laborals serà la taula principal de diàleg en aquest sentit. Hi
participaran els agents socials i es tractaran tots els temes relacionats amb eleccions
sindicals, contractació, prevenció de riscos, Inspecció de Treball, i igualtat (incloent el
tractament de la integració de població immigrada, i de les persones amb disminució).
Aquest Consell és un altre dels resultats positius del treball conjunt que es va encetar en el
marc de l’Acord estratègic.
4. Política energètica
El Govern està dibuixant l’escenari energètic i planificant el seu desenvolupament fins a
2030, amb una proposta realista i pragmàtica. La conjuntura energètica internacional no és
la mateixa que quan es va redactar el darrer Pla de l’Energia, l’any 2001. L’escenari actual i
futur pel que fa als preus del petroli, la sensibilitat més gran cap les a qüestions ambientals,
i la nova legislació estatal, europea i mundial (Protocol de Kyoto), fan que les hipòtesis de
partida de l’anterior Pla hagin quedat desfasades.
La interconnexió amb França és tan sols un paràgraf en un document de 274 pàgines, que
posa les bases per a un nou model energètic realista i pragmàtic. No perdrem la perspectiva
sobre la importància d’això. Per descomptat, no he acabat d’entendre mai perquè les
connexions sí i les interconnexions no. Aleshores m’he preguntat: què són interconnexions?
Deuen ser connexions internacionals. Però no quedàvem que estàvem a Europa? Doncs
resulta que de vegades, coses que hem descartat com importants, reprenen valor en el
mercat de les actituds polítiques crec que per raons una mica de conveniència.
En tot cas, vull que sàpiguen que en aquest punt hi ha hagut un exemple sobre una nova
cultura de govern, pròpia dels governs de coalició. No hi estem acostumats. No saben què
és un govern de coalició perquè no l’hem tingut mai en aquest país, ni a Catalunya ni a
Espanya. A França, a Alemanya i no diguem a Itàlia, en tenen els “dits pelats”, si em
permeten l’expressió.
Un govern de coalició, i aquest és el punt important que vull que entenguin, debat
internament part de temes que altrament es donaria al Parlament o al carrer. El President
demana als seus consellers que treballin i que discuteixin totes les alternatives, i al final
d’aquests processos hi ha decisions. Hi haurà decisions. Ja els ho garanteixo. Igual com sóc
conscient de que la percepció que es té del debat intern en un govern de coalició és un fet
nou, que sorprèn. Per tant, també això comprèn el soroll del que parlava a l’inici. De la
mateixa manera, i amb la mateixa rotunditat, els dic que decidirem en el moment que
haguem de decidir, amb tota claredat.
No serà a satisfacció de tothom, naturalment. Però si volem garantir un creixement
sostenible econòmicament i respectuós amb el medi ambient, cal prendre decisions, que
7
�seran complexes. Però per complexes que siguin, les prendrem.
5. Infraestructures
Vull recalcar que, per sobre de tot, hem dissenyat i posat en marxa la major inversió de la
història en infraestructures en aquest país. Els ho he dit en començar. Ho repeteixo:
actualment tenim 711 obres en marxa (entre execució, adjudicació i licitació) que
representen una inversió total de 6.502 M d’€.
Concretament en infraestructures de Transport tenim al 2005, en execució o
pressupostades, carreteres per valor de 2.127,6 M€ i hem iniciat els tràmits per construir
quatre noves autovies, o trams d’autovies: Vic-Ripoll, Maçanet-Platja d’Aro, Vilanova i La
Geltrú-Manresa i Reus-Alcover.
Probablement, en aquestes fases inicials, per a mi massa llargues -els ho confesso-, s’han
de sacrificar algunes coses. La importància d‘acreditar la unitat d’allò que s’està fent: el
nom, la marca. Però ara ja no, ara estem competint en el món obert. Per tant no podem
deixar de banda cap de les energies que tenim perquè no hi arribin carreteres o trens, o
perquè no hi hagi fibra òptica, o perquè no hagi cobertura de satèl·lit o Internet en alguns
punts del país on hi ha gent formada, gent que és capaç, perquè n’hi ha, de fer molt més
del que estan fent en aquests moments per manca de comunicacions. Per tant això és
crucial en el nostre projecte.
Abans de l’estiu, tornant a l’eix, es presentarà el primer avantprojecte de traçat. Per altra
banda, hi ha la negociació que s’està duent a terme amb l’Estat per l’acord sobre
infraestructures a horitzó deu anys. No volem tornar a la situació que hem viscut
històricament sobre la qual parlaré un moment. Volem un acord important, un acord amb
una previsió llarga per aconseguir que la inversió pública es mantingui al voltant del 19%
del PIB, que és el que ens correspon. Amb l’Estat, compartim línies generals i objectius del
Pla Estratègic d’Infraestructures de Transport presentat pel Ministeri. És un bon punt de
partida.
També ho són els Pressupostos de l’Estat d’enguany en matèria d’Infraestructures, recollint
importants inversions en el TGV, en els Ports de Barcelona i Tarragona i en les
infraestructures viàries (per exemple, la transformació de la N-340 en autovia del
Mediterrani i l’impuls de l’Eix Pirinenc).
Ara bé: insisteixo. No podem considerar-ho una excepcionalitat. Per això estem negociant
la concertació amb l’Estat d’un veritable Pla Catalunya, que s’hauria d’elaborar i signar
aquest any 2005.
El Pla Estratègic d’Infraestructures de Transport de l’Estat ha de ser un dels instruments
principals per l’articulació d’una Espanya en xarxa, basada en l’adequació de les estructures
econòmiques a criteris d’eficiència, de demanda potencial i de masses crítiques que
necessiten resposta.
Poc a poc els nostres conceptes de xarxa, en comptes de radialitat, van entrant en la
política espanyola. I això és enormement important. Per cert: a finals d’estiu el TGV
Madrid-Lleida –he sentit avui- haurà de passar dels 200 als 250 Km/h. Bona notícia.
Comencem a arreglar el via crucis que vam començar a passar l’any 1992, quan Felipe
González em prometia el TGV Madrid-Barcelona tot seguit del Madrid-Sevilla...
Fins que va arribar un nou President que va proclamar: “De Madrid a cada capital de
provincia en alta velocidad”. Encara ho estem pagant. Però ho estem pagant no en termes
de Catalunya, en termes també de seny. “De Madrid a cada capital de provincia...” i n’hi
8
�han 50 !; s’ho creien realment?: Preocupant.
Parlant d’infraestructures: en el Port i l’aeroport serà molt important aconseguir un règim
especial que pugui portar a una gestió més autònoma i més eficaç. En vam parlar amb el
President Zapatero quan va venir a Barcelona al Cercle Financer.
Els he parlat de cinc línies prioritàries de la política econòmica del meu Govern: Nova
política industrial, Pla d’Internacionalització de l’Empresa Catalana, la qualitat de l’ocupació,
la política energètica i la inversió en infraestructures.
Els vull fer notar la plena sintonia d’aquestes prioritats amb les que va exposar el president
Rodríguez Zapatero a Barcelona, fa un parell de setmanes. En aquella ocasió, va avançar la
notícia de la imminent presentació del Pla de Convergència de la Societat de la Informació
per part del ministre José Montilla.
L’Euroregió
Ara deixin-me parlar sobre el que és el nostre escenari real. Estem parlant de Catalunya,
però és el nostre escenari real? No. El nostre escenari real és l’Euroregió. És en aquest
àmbit on estem formulant la nostra política econòmica.
L’Euroregió Pirineus-Mediterrània ens ofereix mida, capacitat econòmica i posició
estratègica. Ens ofereix mida perquè té uns 160.000 km quadrats (gairebé dues vegades
Portugal o un terç d’Espanya) i representa un 3,3% del PIB total de la UE-15 (dades
Eurostat 2001).
I ens ofereix capacitat econòmica perquè presenta una taxa acumulativa de creixement del
3,15% en el període 1995-2001, força superior al creixement de la UE-15. L’Euroregió té tot
el que cal tenir per a esdevenir una regió europea de punta en el centre de l’Arc LondresParís-Frankfurt-Milà-Madrid-Lisboa; i si m’apuren Alger, que està a la mateixa distància en
avió, quasi, que Madrid; encara que, de vagades, no en som conscients.
Al Midi i al Llenguadoc s’adonen que París és lluny i que Barcelona és una oportunitat. A
l’Aragó saben que no discutim la seva idoneïtat logística en el centre del triangle MadridBilbao-Barcelona. Amb Balears no tenim cap problema; amb València, sí, encara que el
problema no és diu Camps. El problema no és el president Camps.
L’Euroregió és el nostre camp de joc. A vostès els ho puc dir amb més convenciment que a
cap altre sector: tots vostès han d’entendre que en el marc de l’Euroregió no tenen
competidors directes. Hi tenen aliats.
La nostra gran fàbrica d’avions, la més important del món, és a Toulouse, aquí a tocar, i
tant de bo que la N-20 francesa o E-6 europea avancés més de pressa i que fóssim capaços
de connectar els túnels del Cadí i del Puymorens, que van inaugurar Pujol, Mitterrand i
González.
Per cert: el dia 28 es pren a Moscou la decisió sobre el projecte ITER. Ja saben que pot anar
o bé al Japó, o bé a Cadarache, a prop de Marsella, però en aquest segon cas la seu de
l’empresa és Barcelona. Els puc avançar que en la reunió preparatòria d’avui a Brussel·les la
candidatura França-Barcelona ha quedat ben situada. L’Euroregió funciona. I és cap a
aquesta concepció que hem d’anar si volem que Catalunya jugui un paper d’un cert relleu
en l’Europa dels 450 milions de ciutadans.
El nou model de Finançament Autonòmic
Estem proposant un nou sistema de finançament. Abans d’ahir el va explicar el Conseller
Castells a Tribuna Barcelona. És cert que tenim més competències transferides; és cert que
els recursos que rep Catalunya són insuficients. Això avui, i és molt important, ja és
9
�acceptat pràcticament per tothom.
Algunes dades significatives: el finançament de la Generalitat ha crescut a una taxa del
7,1% anual entre 1999 i 2002; el de l’Estat (incloent les cotitzacions de la Seguretat Social)
ho ha fet, durant el mateix període de temps, a una taxa anual del 8,2%. Mentrestant, la
despesa de les CC.AA. (Salut, Educació, Serveis Socials) té un comportament
estructuralment expansiu –elasticitat de renda alta, per entendre’ns- i creix a taxes
superiors a la de l’Estat (Defensa, Justícia), que creix a taxes molt més modestes (3,9%).
Però el que nosaltres reclamem, o millor, proposem, va més enllà.
Estem posant sobre la taula un nou sistema que representa un canvi estructural respecte
als sistemes anteriors, amb una nova filosofia i uns nous principis rectors.
I aquí rau la importància d’una proposta que ha de suposar un canvi històric en el nostre
sistema democràtic.
Catalunya, amb un PIB per càpita superior a la mitjana, passa, després d’aplicar el
sistema, del quart al vuitè lloc entre les disset comunitats autònomes, quedant per sota de
la mitjana. Altres CC.AA. disposen d’uns recursos per càpita molt per sobre de la mitjana,
quan la seva capacitat econòmica es troba per sota. Hi ha una comunitat autònoma que rep
121 i paga 65 quan nosaltres rebem 97 i paguem 125; doncs no pot ser: hem d’anar a un
sistema pel qual la solidaritat funcioni i, al mateix temps, no es donin aquests contrastos
que són inacceptables. També hi ha Comunitats que parteixen d’una posició per sobre de la
mitjana i milloren, i Comunitats que estan per sota i continuen per sota després de les
transferències.
Parlar del sistema de finançament és parlar de política, però m’acceptaran que la suposada
racionalitat del sistema és dubtosa: “no, no, ... es que todo esto proviene de la Lofca, de la
Constitución, etc..” Esto proviene de dónde provenga, però si la gent no ho entén, mejor
que no provenga. Perquè una part important de l’eficiència del sistema econòmic i
especialment del sistema fiscal, no és que la gent estigui encantada de pagar els seus
impostos, que no ho estarà mai, però que entengui el què està pagant, perquè ho paga, i
perquè es fa servir. I això és exactament el que no succeeix.
Per tant, intentant deixar de banda per un moment el cas específic de Catalunya, és l’Estat
espanyol, aquest estat que ha de passar de ser Estat autonòmic a ser Estat de les
Autonomies, el que necessita definir un nou sistema de finançament clar.
Un sistema que s’adapti a la seva realitat d’estat compost i als tres nivells d’administració –
central, autonòmica i local- amb els que funciona, en la teoria i en la pràctica (Si no
comptem la SS, l’Estat només gasta un 32%, i les CC.AA., i les EE.LL. el 68%) , una
autèntica revolució respecte del 1980. Quan va començar tot, l’any 1980, la relació era 800-20. L’Estat en rebia el 80, les comunitats autònomes res i les entitats locals un 20. Ara el
que crida més l’atenció és que els ajuntaments s’hagin quedat en el 20, i el que és realment
revolucionari és que l’Estat hagi passat del 80 al 30.
Estic tant convençut de la legitimitat de reclamar un nou sistema de finançament, que –ja
els ho avanço- seré d’una fermesa extrema davant totes les vicissituds que trobem en el
camí. Fermesa no vol dir respondre a totes les provocacions, ni vol dir tampoc immobilitat.
El nou sistema s’ha de negociar, i qui s’asseu en una taula sense voler moure’s ni un
mil·límetre de la seva posició inicial, és que o no sap negociar o no vol obtenir cap resultat.
Dit això, m’agradaria dir resumidament en què es basa la proposta.
a) És una proposta de bases, més que això, de principis específics, però de la que en pot
sortir més d’un model. La nostra proposta és un marc en el qual hi caben diversos models
10
�Quan definirem el model concret, tindrà més sentit parlar de xifres i de terminis. Ja en
parlarem.
Ja saben que hem estimat en un 7,5 % del nostre PIB la diferència entre impostos pagats i
serveis rebuts. Ho reduirem substancialment, en el temps, però substancialment.
b) És un model que combina autonomia tributària i solidaritat interterritorial en el marc
d’una proposta d’inspiració federal; per tant, els models que d’ella en poden sortir seran
homologables als existents en països de tradició federal.
No es proposa un model de privilegis, un ‘cupo’ encobert, sinó que és un model de
participació, de percentatges i de corresponsabilitat.
És, per tant, generalitzable a la resta de Comunitats Autònomes. A totes les que així ho
desitgin (com sempre ha passat...recordin que hi va haver tres CC.AA. que no es van
adherir al sistema del 1996 i no va passar absolutament res!).
c) És un model estable en el temps, i l’estabilitat implica mecanismes d’actualització per tal
de poder anar-se adaptant a la realitat.
Aquests grans principis que acabo d’enumerar es concreten en una bateria de mesures més
específiques:
- La creació d’una Agència Tributària de Catalunya que recapti tots els impostos pagats a
Catalunya i que podrà estar consorciada o coordinada amb l’administració tributària del
conjunt de l’Estat, que ens permetrà tenir més responsabilitat fiscal, més transparència i
coneixement –i per tant més eficàcia- i, en ser consorciada o coordinada amb la de l’Estat,
evitarà la fragmentació del sistema fiscal espanyol.
- Una part del rendiment dels impostos pagats a Catalunya (en uns percentatges que en cap
cas poden superar el 50%) s’atribuirà a l’Estat per al finançament dels seus serveis i
competències.
- La inversió d’infraestructures de l’Estat a Catalunya tendirà a equiparar-se a la participació
relativa del PIB de Catalunya en relació al PIB de l’Estat. Bàsic i fonamental. D’aquí plora la
criatura. Es compleix en moments punta (s’ha acomplert aquesta igualtat, en fi aquest
19%, o 20-21%, en alguns casos, com els Jocs Olímpics o l’AVE), però no de forma
sostinguda.
- La capacitat de finançament per habitant de la Generalitat ha d’equiparar-se gradualment
a l’obtinguda en aplicació dels sistemes de concert i conveni vigents a les comunitats
autònomes forals. Fa 5/6 anys, quan vaig esbossar el meu programa tornant d’Itàlia, els
recursos disponibles a Catalunya creixien un xic més que els del País Basc, any per any. No
molt més, però alguna cosa més; vam estar calculant amb altres companys bascos i d’altres
CC.AA. socialistes i vam calcular que en 20 anys ens igualarien, amb aquell ritme. Espero
que amb el nou sistema de finançament trigarem menys.
- El sistema que proposem preveu uns mecanismes de solidaritat molt potents. És més,
estableix un criteri clar i transparent de solidaritat interterritorial per primera vegada a
l’Estat espanyol. Clarament, no és que no existís, és que no era clar.
No podem entendre que les comunitats amb menys recursos es vegin abocades a prestar un
nivell de serveis més baix o a augmentar la pressió fiscal que suporten els seus ciutadans.
Però tampoc podem entendre que algunes Comunitats prestin més i millors serveis fent un
esforç propi notablement inferior.
Aquí, la igualtat no és sinònim d’equitat. I defensar-ho, seria com defensar que després de
pagar el nostre IRPF tots acabéssim amb la mateixa renda... seria absurd i contrari a
11
�l’interès que tots tenim de que hi hagi un mecanisme d’incentivació de l’esforç.
Conclusió
Voldria acabar fent una síntesi del que els he intentat transmetre en varis punts:
• En primer lloc, que tal i com vaig constatar a la reunió de dissabte al Parlament, totes les
forces polítiques de Catalunya entenem la responsabilitat històrica del moment que estem
vivint i, per tant, l’encarem amb fermesa i convicció. Catalunya tindrà un nou Estatut i
tindrà un nou sistema de finançament.
• En segon lloc, que tot i ser plenament conscient de les dificultats plantejades i de que
provoquin un cert neguit, crec que estem en un bon moment econòmic (tal i com demostren
els indicadors als que m’he referit).
L’aposta del govern és aprofitar aquestes condicions positives per aprofundir en les
transformacions necessàries que també he anomenat. D’això és del que parla l’acord
estratègic en marxa. El Govern no s’aturarà ni un minut. El govern governa, i seguirà
governant amb més ambició i realitzacions, francament, que en els darrers 25 anys.
• En tercer lloc, que tenim els cinc sentits posats en que Catalunya avanci amb un govern
catalanista i de progrés :
o En un govern de coalició, governar engloba també una part del “consensus building”. Les
decisions es prenen d’una altra manera, molt menys arbitraria i tenint en compte les
diverses incidències sobre la comunitat afectada per una o per altra política.
o No renunciarem a cap dels nostres drets ni a cap de les nostres obligacions com a
govern, però avançarem amb la complicitat de tots vostès, i amb la seva col·laboració.
Aquest és un govern que busca el consens; i no per imatge, sinó per convicció. El consens
amb tots els agents socials i econòmics del país, i el consens amb els altres pobles
d’Espanya.
• I, finalment, he intentat explicar, un cop més, perquè volem un nou sistema de
finançament i en què consisteix la nostra proposta. Una proposta que és eficient i solidària a
la vegada.
• ...I sempre tornant al principi, un nou Estatut com a instrument necessari per dur a terme
les reformes socials, polítiques i econòmiques que Catalunya es mereix i que Catalunya
tindrà.
Moltes gràcies.
12
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1688
Title
A name given to the resource
Un finançament per al progrés econòmic i social de Catalunya
Language
A language of the resource
Català
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Cercle d'Economia. Barcelona
Subject
The topic of the resource
Comerç
Competitivitat
Economia
Energia
Model social
Territoris
Estatuts
Euroregió
Finançament
Infraestructures
Relacions Internacionals
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Conferència
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2005-06-15
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències