1
10
47
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/295/20031220.pdf
3feb621980f3b25afc5027b661e863e7
PDF Text
Text
Discurs de presa de possessió del Molt Honorable
Senyor Pasqual Maragall i Mira com a president de la
Generalitat de Catalunya
20.12.2003
Ve't aquí que un Conseller en Cap del Consell de Cent de la ciutat de
Barcelona, sis anys més tard, travessa la plaça de Sant Jaume que
havia estat una església del mateix nom i després Plaça de la
Constitució, i entra al Palau de la Generalitat.
No havia passat mai. Bé, sí es pot dir que Companys, va ser alcalde
unes hores, uns dies, ni que fos informalment.
Vull que vegin en aquest pas de la plaça la incorporació de les
ciutadanes i dels ciutadans de base, i dels partits que els
representen, en la governació del país.
Incorporació, per tant, modesta puig que ve de baix, però plena de
prometences, d'esperances, de somnis truncats, però també plena de
saviesa.
No ens faltarà ni joventut ni experiència.
Mai l'esquerra d'aquest país havia governat en un entorn de
tranquil·litat, de pau, d'evolució econòmica normal, mai en la nostra
història moderna.
D'aquí a quatre, potser d'aquí a vuit anys, la història emetrà un
primer veredicte.
M'esforçaré perquè, exigent com és la història, cruel fins i tot de
vegades, emeti un judici favorable.
L'eufòria difícilment continguda que es viu aquests dies arreu, en els
carrers d'aquest país, barrejada civilitzadament, en general, amb el
desconhort dels qui esperaven la continuïtat renovada del govern,
com és natural que així sigui durant uns dies, d'aquesta eufòria, amb
el desconhort, composen un nou escenari: som un país on uns manen
i un altres no, els que manaven ja no manen i els que s'hi oposaven,
governen.
Aquesta és l'essència de la democràcia i gairebé diria de la vida.
Només recomano paciència, infinita paciència, i determinació a
cabassos, a aquella que vulguin, no la bromera del canvi, sinó canvi
de debò.
1
�El cicle de la vida és així: res que no arribi en el seu moment, en el
moment precís, com el raïm quan és dolç, deixa bon record.
Això sí, hem esperat cent anys; des de la Solidaritat Catalana i el
famós pressupost municipal de cultura, per encetar la primera
alternança democràtica en pau i amb bones maneres.
Vull agrair al President Pujol per la seva contribució cabdal a aquesta
realitat.
Per bé que ens ho ha fet gruar tant, que ja pensàvem que aquest
moment no arribaria mai, president.
Els pobles d'Espanya he de dir que estiguin segurs, que Catalunya
contribuirà des d'ara, no a l'educada distància que hem mantingut
durant temps, que ha permès poc o molt la governabilitat, sinó a la
recerca constant de ponts d'entesa entre nosaltres perquè no haguem
d'abordar mai un nou desencontre. Això sí, partint de la franca
admissió de la nostra pluralitat, de la nostra identitat, de la nostra
entitat pròpia; i admetin els canvis estatutaris que ho han de reflectir
i que són obligats per la pròpia evolució de Catalunya, d'Espanya i
d'Europa.
Els líders polítics que m'acompanyen avui en la presa de possessió,
són: un del Baix Camp, i fill d'aragonès; i l'altre de família
castellonenca i cognom mallorquí.
Ens entendrem, és clar, i farem d'aquest país, com deien els meus
avis materns que eren de Monòver, "la millor terra (terreta) del
món".
Que els conservadors de les essències patriòtiques d'un i altre cantó
de l'Ebre estiguin tranquils.
No hem de trencar res.
Però estirarem de la corda que ens duu cap a Europa i cap a un nou
patriotisme, el dels drets socials, el de la dignitat efectivament
reconeguda allà on compta, en el barri, a l'escola -en la malaltia i en
la joventut pletòrica i orfe de reconeixement- en l'accés a l'habitatge
i en la natalitat tan arriscada i difícil; en l'envelliment prop de casa i
en la millora constant dels sistemes de salut.
Creiem que els autèntics patriotismes han nascut de l'apassionada
defensa que fan del seu país, els ciutadans que abans o en altres
països de procedència no gaudien d'una vida plena. Aquest és
l'autèntic patriotisme, el que dura, el revolucionari. El que es basa en
2
�uns canvis que han de fet de la ciutadania, una ciutadania plena que
abans no era.
Això requereix medis suficients, de governació i econòmics. Que no
se'ns demani que hi renunciem, perquè no hi podem, ni aquests
medis ni en aquest poder no hi podem renunciar. Fóra tant com
renunciar al projecte més digne que un país pot imaginar.
Volem fer-ho junts amb els altres pobles d'Espanya -però fer-ho. No
passar amb raons.
Comencem un nou quart de segle de la democràcia i l'autonomia.
Tothom n'ha de ser conscient. Moltes coses canviaran. Però el desig
dels catalans de ser nosaltres mateixos, amb tota la nostra varietat i
de conviure amb els altres pobles d'Espanya, en termes de lleialtat i
equitat, no serem nosaltres qui el trencarem. En tot cas seran altres.
I els ho posarem difícil. Ens explicarem fins a l'esgotament. Parlant la
gent s'entén.
Visca Catalunya!
3
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Discurs de presa de possessió del Molt Honorable Senyor Pasqual Maragall i Mira com a president de la Generalitat de Catalunya
Subject
The topic of the resource
Benestar Social
Autogovern
Democràcia
Estatuts
Euroregió
Federalisme
Acció política
Model social
Territoris
Catalunya
Generalitat de Catalunya
Language
A language of the resource
Català
Type
The nature or genre of the resource
Discurs
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1642
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Palau de la Generalitat
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-12-20
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/289/20060915.pdf
53abc8355ad84fb935cd8ed706d4716c
PDF Text
Text
Conferència del president de la Generalitat de
Catalunya al Col·legi d'Arquitectes de Barcelona, "1.000
dies que han canviat Catalunya"
Col·legi d'Arquitectes de Barcelona | 15/09/2006
Probablement sigui aquesta una de les darreres ocasions en les quals em dirigiré a un auditori per
parlar com a President de la Generalitat.
Estimats consellers, senyor Degà del Col·legi, estimats amics, diputats, diputades, arquitectes. És
un plaer molt gran per mi tornar al Col·legi d'Arquitectes, crec que és 18 anys després de l'última
vegada que vaig signar el seu Llibre d'Honor. Han passat una colla d'anys i, segurament, el que ha
passat en aquests anys em permet parlar amb una mica més d'autoritat, no des del punt de vista
formal, sinó des del punt de vista de l'experiència.
Crec que el públic rendiment de comptes que avui vull fer és una obligació dels polítics que mai
s'hauria d'oblidar i com a màxim responsable polític de Catalunya en aquesta etapa apassionant i
apassionada de la nostra història que es clourà amb les eleccions del proper 1 de novembre, per
això em plau moltíssim tornar a ser en aquest escenari en un moment que, per descomptat podem
mirar enrere, però sobretot hem de mirar endavant i preveure, dibuixar i imaginar el que pot ser
el futur per fer-lo millor.
Aquest període es clourà, em penso que puc dir-ho, havent obtingut el reconeixement per primer
cop de la nació catalana per part de l'Estat espanyol. Una vella aspiració que durant la República
probablement va existir però no es va aconseguir i que en un Consell Nacional del PSOE un parell
de persones que estan aquí a la sala van gosar de demanar, quasi diria d'exigir, cordialment, quan
encara no era una realitat i que, finalment, ara està inscrit en les lleis, en la llei catalana, però
també en les lleis espanyoles, per tant, el clau està arrambat.
S'haurà obtingut, doncs, un reconeixement que, Macià, per exemple, no va poder aconseguir, i
Companys tampoc. Macià el màxim que va aconseguir, recordeu, és la carta de Jaume Carner que
va publicar no fa tant un diari d'aquesta cuitat. Jaume Carner ho escrivia des de Madrid dient-li
"president, de regió no passem, també podem fer una altra cosa que és marxar o votar en contra,
però el meu consell és que comencem per aquí", deia en Jaume Carner, oncle de Joan Raventós.
Bé doncs, la història en aquest país avança amb aquesta lentitud, amb aquesta morositat, amb
aquesta inèrcia i aquests pesos al darrera que, tanmateix, no han impedit que haguem arribat allà
on hem arribat i no impediran que seguim arribant a noves fites en el futur.
Aquest període es clourà havent engegat una dinàmica de canvis marcats per una renovada
ambició política, que potser s'havia refredat en els anys anteriors, i per una decidida orientació cap
la millora dels serveis que afecten els barris i pobles, en definitiva les persones, i per una
orientació també cap a la prioritat en l'educació i la salut, ho vam dir des del primer dia, responent
a la anunciada prioritat pels barris segurs i escoles dignes que alguns de vostès recordaran que va
ser el nostre motor temps enrere com a pretendents a la governació de Catalunya.
Aquests dies el Govern de Catalunya està donant a conèixer els paràmetres que utilitza per
avaluar les seves polítiques i per comprovar fins a quin punt s'ha donat resposta als objectius
estratègics que s'havia proposat. Penso que és un exercici democràtic molt saludable.
En tot cas, aquesta és una avaluació sotmesa a la crítica, a l'autocrítica i al debat democràtic,
sotmesa també, ben aviat, a l'avaluació dels ciutadans i, a la llarga, pendent en definitiva del
judici de la història. Però em permetran que el meu balanç no es centri solament en els resultats
de les polítiques endegades pel Govern com en una valoració de la política desenvolupada en
aquesta etapa.
Fins a quin punt el designi de canvi que va justificar l'articulació d'una nova majoria parlamentària
i la formació d'un nou govern s'ha vist acomplert?. Quines lliçons extreure d'aquesta experiència
política que hem viscut?.
Espero que entenguin que, en algunes parts, la intervenció d'avui reiteri algunes coses que ja he
anat dient les darreres setmanes. Però no em cansaré de repetir que el projecte polític que vam
endegar fa mil dies des del Govern de Catalunya tot just és al seu inici. No és una cosa que ara
1
�acabem, sinó que és una cosa que tot just hem engegat. Crec que és un projecte que s'està
mostrant positiu per Catalunya.
Tinc l'orgull d'haver-lo encapçalat durant uns anys, com també la satisfacció de poder-lo
traspassar a una nova generació, convençut que els objectius i les orientacions del projecte
segueixen sent, bàsicament, les mateixes.
Això no vol dir que nous accents i enfocaments no el puguin enriquir, n'estic convençut que sí que
el poden enriquir, i que no el puguin fer créixer, n'estic convençut també, ni que la nova generació
no tingui el dret d'inventariar el llegat que rep i innovar, inventar, inclòs en alguns cas, negar el
passat, perquè la vida quan té futur i quan avança és sempre, en certa mesura, la negació del
passat. Que ningú no s'equivoqui, és amb aquest estat d'ànim que em presento avui a fer balanç
dels 1000 dies de govern catalanista i d'esquerres i és amb aquest ànim que participaré en la
propera campanya electoral.
I anant una mica més enllà vull anticipar el que podria ser la conclusió de la meva intervenció
d'avui.
Pretenc que, a banda del balanç, que és saludable i obligat, com he dit, quedi clar que, com a
President de la Generalitat, pretenc complir amb la màxima dignitat les obligacions del meu càrrec
fins al darrer minut del mandat.
El Parlament està dissolt i el Consell Executiu veu limitades les seves funcions, especialment a
partir del moment que s'han convocat les eleccions. Però el President ho ha de ser fins el moment
en què traspassi aquesta responsabilitat al seu successor.
Us haig de dir amb tota franquesa, i em penso que és un exercici saludable la franquesa en
política, que, com a President del PSC, Maragall pretén fer tot el possible perquè José Montilla
sigui el futur president de la Generalitat. Per què ens hem d'enganyar, diguem-ho clar.
I ho faré amb la convicció que és la persona més indicada per continuar fent realitat el projecte
que he tingut l'honor d'encapçalar, el projecte del catalanisme progressista que hem començat a
fer realitat en aquesta legislatura.
Crec que en els moments preelectorals el que compta és la claredat en els missatges. Entre
eleccions i eleccions es pot matisar, subratllar, enfosquir, subratllar més una cosa o una altra.
Però en el període de les eleccions és blanc o negre, ja els he dit, el blanc que és el meu blanc.
Dit això, retorno a la qüestió inicial: fins a quin punt s'ha vist acomplert el designi de canvi amb
què va néixer el Govern Catalanista i d'Esquerres?
Aquest govern va néixer amb una explícita voluntat reformadora, concretada en l'acord
programàtic subscrit pel Partit dels Socialistes de Catalunya, Esquerra Republicana de Catalunya,
Iniciativa per Catalunya-Verds i Esquerra Unida Alternativa, signat a pocs metres d'aquí, al Saló
del Tinell, el desembre de l'any 2003.
El Pacte del Tinell va ser i és l'expressió solemne d'aquesta compartida voluntat de canvi que va
guanyar a Catalunya ara fa tres anys i que va ser validada en seu parlamentària en la votació de
la meva investidura com a President de la Generalitat.
Com vostès saben, es proposava un canvi a tres nivells. Un canvi en l'autogovern, un canvi en les
polítiques i un canvi en la política. Dit d'una altra manera: augmentar i millorar la nostra capacitat
de decisió col·lectiva; canviar les prioritats de l'acció de govern, però també canviar el paradigma
que havia regit i dominat el catalanisme durant dues dècades.
El primer canvi que ens proposàvem impulsar requeria la reforma de l'Estatut, amb la
corresponent revisió a fons del marc competencial, del disseny de les nostres institucions i del
nostre sistema de finançament. Era una reforma que sabíem que hauria de tenir conseqüències
directes i indirectes en el sistema institucional espanyol. Ho sabíem.
Però, què preteníem amb la reforma de l'Estatut?. Principalment ampliar la nostra capacitat de
decisió política per poder realitzar les polítiques que asseguressin la millor qualitat de vida dels
ciutadans, i per garantir la promoció i defensa dels interessos de Catalunya en tots els escenaris.
2
�Tanmateix, érem conscients que la millora de l'autogovern no s'acabava amb la reforma
estatutària. Millorar l'autogovern volia dir també desplegar tot el potencial polític contingut en el
marc normatiu vigent, per revisar les institucions d'autogovern que ho necessitessin, introduir
mesures de regeneració democràtica i innovar en els instruments de gestió.
Per tant, l'agenda de reformes de caràcter institucional i de les regles del sistema polític català
amb què vam iniciar la legislatura anava més enllà de l'Estatut: llei electoral; regulació de la figura
del Conseller Primer; limitació dels mandats presidencials; nou Reglament del Parlament; mesures
d'impuls de la participació ciutadana; adequació dels organismes consultius i fiscalitzadors; una
nova política de comunicació que garantís el pluralisme, la independència i la transparència; i la
devolució de competències als ens locals amb una gestió pública concertada.
L'altra cara de la moneda del canvi de l'autogovern era la relació entre Catalunya i Espanya,
persuadits com estàvem que sense una bona relació amb Espanya i amb el seu Govern era molt
difícil que l'ambició política de Catalunya pogués prosperar. No ens hem d'amagar de dir-ho això,
perquè és així.
A més, a partir de les eleccions de març de 2004, vàrem entendre que amb el nou Govern
socialista a Espanya hi havia una oportunitat que no es podia desaprofitar. Ja saben que jo sóc un
convençut que les esquerres governen poc temps, normalment qui mana és la dreta, mana en tots
les terrenys i potser a vegades en tots menys en les eleccions. Però en el terreny social, econòmic,
tecnològic, i en tots els altres, normalment el pensament dominant és un pensament conservador.
I bé doncs, la política és un lloc excepcional on la gent decideix qui mana, no el poder fàctic
decideix el poder formal, sinó la gent decideix el poder formal. Tot i amb això, és molt difícil veure
períodes molt perllongats de governació de l'esquerra, a no ser que siguin precedits de períodes
llarguíssims de dictadures, que és el que va passar amb el govern de Felipe González, que
provenia després d'una petita governació transicional de centre i de 40 anys pràcticament, de
dictadura.
Per això nosaltres ens vam proposar tenir una actitud bel·ligerant en la política espanyola, amb la
intenció de ser la punta de llança del reconeixement efectiu de l'Espanya plural. No els deurà
sorprendre si els dic que aquest punt constitueix un dels aspectes en els quals la sensació, tres
anys després, encara és agredolça. Això no està pas aconseguit, és una porta que s'ha obert, però
encara falta molt camí per recórrer.
Finalment, el canvi en l'autogovern implicava millorar les eines per projectar-nos a Europa i al
món, bàsic i fonamental. Si no ens adonem que la nostra pàtria ja no és ni Catalunya ni Espanya,
sinó que és més gran i que l'escenari en el qual vivim és bastant més gran i es diu Europa, no
farem res. A Europa hi hem d'anar amb veu pròpia per defensar els nostres interessos, i a la
Mediterrània hi hem de ser amb presència suficient per esdevenir un punt de referència europeu
per al diàleg entre les dues ribes. Si em deixessin parlar d'això, estaria una hora més parlant
perquè és el tema al qual em penso dedicar, però avui no ho faré, o poc.
El segon canvi que ens proposàrem era un canvi en les polítiques, en les seves prioritats i en la
seva execució.
Si l'Estatut ha estat una obra col·lectiva, tot i que per part de CiU mai no va ser una prioritat
mentre va governar, les polítiques impulsades i dutes a terme durant aquests tres anys, com a
resultat de l'Estatut, però també de l'estricta governació, són mèrit i responsabilitat exclusiva de
les tres forces que vam formar el govern.
Volíem realitzar una obra de govern que atengués i satisfés les aspiracions i les necessitats dels
ciutadans de Catalunya, de manera preferent dels sectors socials més desatesos, en una lluita,
com dèiem abans, herències d'un passat d'oposició a la dictadura, per reduir les desigualtats.
Ens proposàvem governar amb eficàcia i responsabilitat per assegurar el progrés econòmic, la
cohesió social i l'equilibri territorial.
Per assegurar el progrés econòmic en temps de globalització i en el marc de l'ampliació europea,
el Govern es va fixar la prioritat d'impulsar la competitivitat i el dinamisme de l'economia catalana,
ja en el vell inici de la governació. Vostès recordaran la presentació que el conseller Castells en va
fer.
3
�Plantejàrem una nova política econòmica, una nova política industrial i tecnològica i una nova
política educativa, orientades totes elles a assegurar un increment sostingut de la productivitat.
A la vegada, el Govern es proposà la resituació de l'espai econòmic català en el marc més ampli de
l'Euroregió Pirineus-Mediterrània, reforçant les relacions de tota mena dins d'aquest espai i incidint
en la redefinició del concepte o del mapa de les infraestructures d'Espanya.
Tots vostès m'han sentit parlar més d'una vegada del canvi substancial que suposa per a Espanya
passar del model radial, que és el que ha dominat durant segles, a un model en xarxa, que és
totalment diferent, com és una cèl·lula primària d'una sofisticada. És a dir, hi ha sistemes senzills
que funcionen quan cal ser senzill per ser efectiu, i hi ha moments en què aquests sistemes
senzills i necessaris en un principi, comencen a ser una rèmora i es necessiten concepcions
diferents, segurament més complexes, més difícils d'assimilar i d'operar també. De l'Espanya en
xarxa, és un concepte necessari si volem que la realitat evolucioni al sentit dels interessos de
Catalunya i d'Espanya.
Referent a la nova política econòmica l'eix, com he dit, va ser l'Acord Estratègic per a la
Internacionalització i la Competitivitat de l'economia catalana.
I com he dit, la prioritat política d'aquest Govern era l'educació, que s'ubicava estratègicament en
el centre de les nostres polítiques públiques, com a motor de desenvolupament econòmic i
tecnològic i, simultàniament, com a instrument d'integració cívica i de cohesió social.
Pensàvem, pensem, que el progrés econòmic i el progrés educatiu de Catalunya havien de ser la
garantia del progrés social i del progrés cultural de tots i cadascun dels seus ciutadans. I de fet, el
catalanisme va néixer de la mà, justament, de la reforma escolar, reforma que va ser tan radical
fa cent anys que el que va fer va ser anar al model, no europeu, sinó al model americà d'escola
local, que a Europa era pràcticament inexistent. És a dir, un model en el qual va ser l'Ajuntament
de Barcelona, per començar, el que va desenvolupar escoles pròpies adaptades a al realitat
propera que s'estava vivint i no l'educació entesa com una aparició de la veritat sobre el poble
ignorant que va sabent poquet a poquet, sinó que la bona educació s'havia de trobar partint del
barri, de la ciutat i de baix cap amunt.
Pensàvem nosaltres que el progrés econòmic i el progrés educatiu de Catalunya havien de ser la
garantia del progrés social i del progrés cultural de tots i cadascun dels seus ciutadans. I el meu
govern proclamava, no el patriotisme, el patriotisme dels drets de la justícia social, el patriotisme
de la dignitat efectivament reconeguda, no sobre el paper, sinó sobre la vida diària.
En aquest sentit, la Llei de Barris ha estat una proposta emblemàtica de la nostra concepció de les
polítiques públiques.
Ens proposàvem també articular la política econòmica i la política social amb una estratègia
territorial i mediambiental coherent amb la diversitat del país. Tot això no és purament una suma i
una edició de temes diferents que responien als interessos d'una coalició, això havia de ser, i ha
anar sent cada vegada més, una concepció global, complerta, del que ha de ser la política en
aquest país.
I aquesta estratègia territorial tenia per finalitat construir un espai territorial articulat i dinàmic. La
idea era i és propiciar l'emergència dels territoris de Catalunya amb tota la seva potència i el seu
reconeixement com a agents polítics de la gestió de proximitat.
En l'agenda de la política territorial del Govern les claus han estat:
- el nou model d'organització territorial;
- el desenvolupament d'una política d’infraestructures potent, amb una especial atenció a la xarxa
ferroviària;
- l'adopció com a instrument de planificació i estratègia ambiental de l'Agenda 21 de Catalunya;
- una política hidràulica fonamentada en una nova cultura de l'aigua, dramàticament nascuda en el
nostre país, com saben perfectament, per un debat polític important entorn del transvasament de
l'Ebre;
- i una política conjunta d'habitatge i de qualitat urbana.
4
�El tercer canvi que ambicionava el nou Govern era un canvi en la política.
Vam iniciar aquesta nova etapa política amb la convicció que el nou Govern era l'expressió, en
aquell moment històric, d'un projecte de llarg abast i arrelat en una fecunda tradició: el projecte
catalanista de reforma social. Un projecte que era compartit per les tres forces polítiques que
constituïen la majoria parlamentària, amb la convicció que era necessari i possible ampliar l'espai
social del catalanisme.
L'oportunitat d'un govern de les esquerres, gairebé setanta anys després del darrer, no es podia
deixar passar. Enteníem, a més, que el projecte i els objectius que el concretaven transcendia
l'espai polític que representaven les tres forces de govern.
Governar en coalició no era ni serà mai un obstacle per afirmar una estratègia autònoma del
Govern de Catalunya que va més enllà de la simple agregació de les estratègies dels socis de
govern. És una criatura nova, producte d'aquesta coalició.
Al mateix temps, la voluntat de governar per a tota la ciutadania de Catalunya ens obligava a
assajar un nou tipus de relació amb l'oposició. I crec que ho vam fer.
I finalment, érem conscients que satisfer les expectatives aixecades en la ciutadania per la
formació del nou Govern obligava a governar amb transparència i amb proximitat.
Fins aquí el recordatori dels propòsits de canvi que animaven el Govern Catalanista i d'Esquerres
en el seu naixement. Ara hem de veure fins a quin punt aquells propòsits de canvi han esdevingut
una realitat.
El juliol passat vaig esbossar una primera resposta a la pregunta de si realment s'havia produït el
canvi anunciat. I la meva resposta era matisadament afirmativa, perquè entenia, i entenc, que el
canvi s'ha iniciat, però no s'ha consumat. Més aviat penso que estem en un procés de canvi, iniciat
en aquesta legislatura, amb resultats i intensitats desiguals en cada un dels tres àmbits que els
he apuntat.
A parer meu, l'important és que hem obert nous camins en la política catalana que ultrapassen el
marc de la conjuntura i que transcendeixen l'epidermis de la política quotidiana.
En la meva intervenció d'abans de l'estiu els vaig assenyalar que aquesta legislatura havia ofert
cinc vies de canvi a la política i a la societat catalanes:
1)
2)
3)
4)
5)
l'alternança democràtica, molt important;
un nou paradigma catalanista, molt complicat:
el nou Estatut, molt difícil;
la nova relació entre Catalunya i Espanya, encara hi som i trigarem;
i, finalment, la plena dimensió europea de la societat i de la política catalanes.
L'Estatut conté un potencial extraordinari que s'haurà d'anar convertint en realitat tangible en els
propers anys. Ens vam proposar un Estatut pensat per a la Catalunya del segle XXI. I ara el
tenim.
El dia de la seva entrada en vigor vaig afirmar que la nova llei deixava l'Administració central un
paper quasi residual en aquells àmbits que ara passen a ser responsabilitat de la Generalitat, i que
representen, al capdavall, entre Generalitat i ajuntaments, el 80 % de la despesa pública
realitzada a Catalunya.
Això significa ni més ni menys que reconèixer, en tota la seva extensió, el principi de proximitat
com a eix de la governació a Catalunya: Generalitat i municipis són, a partir d'ara, les institucions
que governaran el dia a dia del ciutadà. I afirmo que, tanmateix, l'estat és més sòlid que mai,
justament perquè l'administració autonòmica s'ha enfortit.
Aplicant els paràmetres europeus de la proximitat, podem afirmar que a Catalunya s'exerceix com
en cap altre territori el principi de subsidiarietat, potser Alemanya, encara ho discutiríem perquè
allà tot passa més a través d'un Senat en el qual els presidents dels landers tenien fins ara un dret
de veto, cosa que ara no tenen. Generalitat i municipis són, doncs, les institucions de la vida dels
catalans. Aplicant aquests paràmetres, jo crec que s'exerceix el principi de subsidiarietat
5
�justament quan es deixa el poder llunyà, aplicar la unitat en aquelles qüestions en les quals és
millor que tu, que la proximitat, i n'hi ha en terrenys en què això és veritat. Hi ha sempre el perill
d'eclosió en un poder molt proper entre aquell que mana i el què és manat. En un petit poble, si
l'ajuntament tingués totes les competències al 100% i hi hagués un senyor molt, molt ric,
segurament aquest manaria més del compte, respecte del conjunt de les competències que,
altrament, amb una distància més allunyada és capaç de garantir un Estat.
Ahir, en la trobada a Donosti amb els presidents de les regions de la Comunitat de Treball dels
Pirineus, comparàvem els més de 160.000 funcionaris catalans amb els 5000 o 6000, a tot estirar,
de les regions franceses. No en tenen més.
Dit d'una altra forma, Catalunya ha aconseguit, en comparació amb les regions i länder europeus,
la màxima capacitat competencial i el màxim reconeixement de la pròpia identitat. Tot això en el
marc que avui permet la internacionalització.
No ho han entès així aquells que no ho han volgut entendre mai. Però no penso perdre més temps
ni amb aquells que m'han acusat i m'acusen, justament a mi, d'haver-me convertit en
perillosament nacionalista i de voler dinamitar l'Estat espanyol, ni amb aquells que ens tracten de
sucursalistes de Madrid.
Aquests exabruptes i estridències em porten a fer una reflexió: el que s'ha fet fins aquí és molt
transcendent, és cert. Però s'equivocarien les forces polítiques catalanes si amb el desplegament
apliquen les seves energies al tacticisme i el joc curt, com sovint han fet, en comptes de propiciar
el consens necessari per donar credibilitat a l'Estat de les autonomies de caràcter federal que
estem edificant.
El camí del desplegament de l'Estatut serà llarg i complicat. No requerirà només un pacte polític
sinó també un canvi de cultura de l'administració central. Perquè també a Espanya s'ha de
produir un canvi de paradigma: 30 anys després d'haver-se iniciat la transició, ja no podem
entendre Espanya en termes d'un cos que es descentralitza o replega a voluntat, sinó en termes
d'un Estat compost en el qual les seves parts (nacions, nacionalitats i regions) han consolidat
personalitat i protagonisme i reclamen poder participar més i més, conjuntament, en la definició
del tot.
Tornant a l'Estatut, ara la nostra prioritat és desplegar el potencial d'autogovern que tenim a les
mans i determinar-ne les prioritats socials. Aquest haurà de ser l'eix del debat en les eleccions del
proper 1 de novembre.
De tota manera quan sento segons quines promeses o propostes, avui, em pregunto quines
garanties ens poden donar per al desenvolupament del nou Estatut aquells qui, durant 20 anys,
van ajornar l'aplicació d'aspectes essencials de l'autogovern previstos en l'Estatut anterior.
El potencial d'autogovern que el nou Estatut posa a l'abast ens exigirà més ambició i més
responsabilitat que mai. El nou Estatut, però, també demana una forma diferent de definir i
formular les aspiracions i necessitats de la ciutadania catalana.
Mantenir oberta una dialèctica basada en un eix primordialment o exclusivament identitari no
contribuirà a desenvolupar satisfactòriament cap dels atributs del nou autogovern. Al contrari. La
clau penja ara de la capacitat d'oferir fórmules efectives per aplicar els instruments de què ja
disposem en els problemes dels catalans.
El grau de diferencialitat que aquest Estatut dóna a Catalunya no dependrà del que diu sobre com
som els catalans, sinó de què en volem fer i de què en fem efectivament amb les eines de les
quals ens hem dotat.
També és cert que el reconeixement i respecte per la nostra singularitat dependrà també de com
resolguem l'aspiració d'una nova relació de Catalunya amb Espanya.
Un dels primers programes que em vaig proposar impulsar, des de la presidència, es va concretar
amb el nom de "Catalunya proposa".
6
�Aquest govern, efectivament, ha ofert la proposta més sincera i convençuda que mai s'havia donat
per implicar Catalunya en la governació d'Espanya. L'Espanya plural, l'Espanya en xarxa. Una
proposta que heretava l'esperit del catalanisme democràtic que havia recuperat les institucions
d'autogovern durant la transició.
Durant els vint anys posteriors, aquest esperit actiu i propositiu d'alguna manera es va aparcar i
va ser substituït per, en el millor dels casos, campanyes d'explicació de què i com era Catalunya i,
normalment, per una postura d'indiferència interessada, més còmoda pels governs de torn, però
perversa per a la relació entre els pobles d'Espanya. I sobretot perversa per a les expectatives i
els desitjos de futur dels catalans i les catalanes.
La Constitució de 1978, l'Estatut de Sau i el mateix disseny de l'Estat de les Autonomies, no
haurien estat possibles si en aquells moments de la transició la classe política catalana no hagués
estat implicada plenament en el rumb polític d'Espanya.
De la mateixa manera, la Catalunya del segle XXI no podrà mantenir les seves expectatives si
renuncia resignadament al rol que li pertoca, o que li volen donar, a Espanya i a Europa.
Des de Catalunya hem fet un primer pas: hem dit quina Espanya volíem. L'Estatut era també una
manera de dir-ho. Ho veiem clar en diversos aspectes: en el reconeixement del caràcter nacional
de Catalunya en l'Estatut, una de les lleis bàsiques del bloc constitucional; en la presència efectiva
de les autonomies a les institucions europees; en la transformació del sistema de finançament en
la línia d'un tracte fiscal més just que combinés l'autonomia i la suficiència financera de les
comunitats amb una solidaritat interterritorial equitativa; i amb l'inici de l'adaptació del sistema
judicial a la realitat autonòmica, un tema sempre complex, per la justícia és la última ratio i
sempre aquell que vol alguna cosa es guarda aquesta última raó per mirar de corregir les altres si
es passen, per tant en aquí ens hi juguem moltíssim. Crec que hem jugat bé, net, i ens hem
guanyat el respecte no solament dels nostres ciutadans sinó també dels propis membres del Poder
Judicial.
He de reconèixer que en tots aquests objectius el balanç és diversament controvertit. Hem de ser
conscients, però, que els resultats no es poden apreciar en la immediatesa.
L'Espanya plural ha corregut la primera etapa i estic convençut que la direcció és la correcta.
Potser han fallat els ritmes, l'encert en la formulació de la proposta, o la previsió, potser una mica
càndida, del nivell de comprensió i reacció que es produirien.
M'explico. Recordin el rebombori que la suma Estatut més OPA va precipitar a tota Espanya,
l'amenaça de retirada de dipòsits i el boicot als productes catalans que en aquell moment ni
nosaltres dèiem en veu alta, en fi, per no donar-li més volada a un fenomen que s'estava
produint, perquè avui podem dir tranquil·lament que aquell núvol ha passat. I haver passat
demostra fins a quin punt les resistències no eren importants, eren importantíssimes, però també
la fragilitat d'aquests moviments de rebuig que, efectivament, hem superat. Van ser moments
molt durs, és cert, i els vam superar. El plantejament de fons de les nostres iniciatives és l'únic
coherent amb la doble perspectiva d'implicació a Espanya i afirmació de Catalunya.
Hem viscut, doncs, una etapa essencial, perquè les reformes encetades no tenen marxa enrere.
Acostumats, com estaven, els sectors nacionalistes espanyols a establir les normes de relació
mútua, entre ells i la Generalitat, acostumada ella a interioritzar el principi de la pura
"conllevancia", la nostra nova actitud no va agradar. L'actitud d'implicació era perillosa.
Alguns a Catalunya pensen que el cost de tot plegat pot haver estat excessiu. Que ens podríem
haver estalviat la desmesurada reacció en contra si no haguéssim mostrat tanta ambició,
ingènuament, deuen pensar. Com a President de la Generalitat, no em puc permetre aquest tipus
de plantejaments. Mai ho he fet personalment en la meva carrera política, ni mai ho ha fet el
nostre grup polític.
Prefereixo assumir el cost polític i personal per haver impulsat, que no fet, perquè l'Estatut és de
tots, un nou Dret polític a Catalunya i haver desvetllat l'exigència d'una nova Espanya plural, que
no pas haver continuat vint anys més fent virtut de la resignació i de la renúncia. Actitud còmoda
per al dirigent que la proclama però estèril per al poble que l'assumeix.
7
�Per això, un cop passada la tempesta, caldrà obrir un període de reflexió. No es partirà de zero.
Amb el govern de José Luís Rodríguez Zapatero s'han començat a fer gestos i a prendre iniciatives
pròpies d'aquesta nova visió d'Espanya. Les reformes estatutàries en marxa contenen elements
suficients de renovació profunda de la visió d'Espanya. La realitat d'Espanya ha canviat.
Tanmateix també els partits catalans tenen la responsabilitat d'ampliar el camí enfilat o bé recular
en els objectius proposats. De fet, des de Catalunya ja hi ha qui prematurament, ha anunciat que
el projecte de l'Espanya plural és inviable perquè ni les elits ni la majoria dels espanyols hi creuen.
Però no tenim cap altra alternativa que perseverar, amb les inflexions de to que calguin, cercant
les aliances polítiques, socials, econòmiques i culturals necessàries.
O és que hi ha cap altre camí sensat?
Reitero: els governants no poden fer de la seva incapacitat de canvi una virtut, si aquesta
perjudica les ambicions i l'horitzó del seu poble.
La capacitat de decidir que ens dóna l'autogovern passa perquè Catalunya participi activament en
la governació d'Espanya i d'Europa. Europa i la Mediterrània són el nostre espai natural.
En aquests 1000 dies hem fet política interioritzant la dimensió europea. L'Euroregió, el
reconeixement lingüístic, la participació de Consellers al Consell de Ministres europeu, o la
Delegació Oficial de la Generalitat a Brussel·les. Totes aquestes no són qüestions d'identitat, sinó
instruments que vertebren amb més eficàcia la nostra posició a Europa. Són, finalment, vectors
que projecten les possibilitats del nostre autogovern a Europa molt més enllà del que mai cap
generació havia pogut tenir.
Tot i la importància simbòlica, institucional i de projecte futur que té l'avenç que suposa el nou
Estatut, allà on el Govern que he presidit s'hi jugava la credibilitat i la legitimitat era en els
resultats de les seves polítiques públiques.
Una primera política obligada és la del bon govern, i, per tant, la millora del funcionament i
l'organització de l'Administració de la Generalitat. Avui, podem afirmar que aquest govern no tan
sols ha sabut prendre el control sinó que ha redreçat bona part de les ineficiències que vàrem
trobar.
Hem fet una feina bàsica: hem sanejat les finances de la Generalitat. Ens vam trobar amb deute,
tenim superàvit, ens vam trobar una determinada renta per càpita i en tenim una altra, ens vam
trobar un ritme de creixement que era el que era i l'hem multiplicat per dos. Hem acotat els nivells
d'endeutament i reduït significativament el seu creixement anual, fent front a l'important dèficit
ocult que vàrem heretar. Hem absorbit més de 1.000 milions d'euros de dèficit (entre 2003 i
2005), reduint-lo fins a nivells compatibles amb les normatives sobre estabilitat pressupostària i
disminuint l'ús dels instruments d'endeutament més cars i opacs. I simultàniament hem estat
capaços de tornar a connectar les prioritats del Govern amb les preocupacions i els anhels bàsics
de la ciutadania.
Per tant, podem dir que hem complert amb la primera exigència: hem ordenat la casa i hem
reorientat les prioritats per respondre als problemes reals de la nostra societat. Sobre aquesta
base sòlida hem anat desplegant l'acció de govern en tots els camps.
El passat dia 1 de setembre els consellers i les conselleres responsables de les comissions de
Govern de Política Institucional, Economia, Política Social, Política Territorial i Seguretat, van fer
una presentació exhaustiva del balanç de 1000 dies d'acció de govern.
Ja els he avançat que no és el meu propòsit avui insistir en aquest balanç, però vull deixar ben
clar que la responsabilitat de l'obra de govern d'aquest mil dies és el fruit del treball apassionat de
molta gent, començant pels consellers i conselleres que han format part del govern.
Vull subratllar el caràcter compartit i solidari de l'acció de govern. És més, crec de justícia
personalitzar el mèrit en els 27 conselleres i consellers que han estat al front dels departaments:
Carod-Rovira, Saura, Bargalló, Nadal, Balcells, Baltasar, Carnes, Carretero, Castells, Cid, Esteve,
Figueras, Geli, Huguet, Mascarell, Mieras, Milà, del Pozo, Rañé, Sabaté, Simó, Siurana, Solà,
Tura, Vallès, Valls i Vendrell.
8
�Sense distincions de filiació partidària, tots ells han estat dignes consellers i conselleres del Govern
de Catalunya al servei de l'interès general. Tots ells són corresponsables d'uns resultats i sento
l'obligació com a President d'expressar el meu reconeixement públic a tots i cadascun d'ells i
d'elles.
Crec que amb l'acció de govern hem anat construint Catalunya a través d'un patriotisme cívic més exercit que proclamat- que volem estendre a tots aquells àmbits que afecten la cohesió, la
llibertat i la seguretat de la nostra societat.
Ho hem fet amb l'Acord Estratègic, amb el Pacte Nacional per a l'Educació, amb la Llei de Barris,
amb una nova relació amb els ajuntaments, amb un ingent esforç planificador, amb l'Euroregió,
amb la proximitat als territoris, amb la nova política de l'aigua...
Així estem demostrant que ens podem governar amb eficàcia. Que Catalunya pot tenir un govern
eficaç davant el canvi social. Mirin, els innegables canvis positius iniciats en els àmbits de
l'autogovern i de les polítiques públiques sembla que haurien de portar-nos a considerar que
també en l'àmbit polític general s'ha verificat un canvi a millor.
Però no sembla que aquesta opinió sigui fàcilment acceptada, és a dir que la suma es pugui fer
fàcilment. Cal admetre que, més enllà de la interessada i no per això menys legítima opinió
negativa de l'oposició, hi ha una percepció bastant estesa que el canvi polític ha estat o bé
insuficient o bé mal ajustat a la seva intenció primigènia.
És evident que aquesta sensació existeix i que aigualeix el compte de resultats positiu de l'acció
governamental.
Això vol dir que resta invalidada per al futur la fórmula de governació sorgida d'una coalició
postelectoral?
Totes les opinions son vàlides, quasi diria obligatòriament divergents, sobretot a la porta d'unes
eleccions. Ara ens hem de barallar perquè la democràcia electoral, no hem inventat una cosa
millor, consisteix en, cada quatre anys, dir el diferents que som i aquells que governem junts dir
fins a quin punt som capaços de posar-nos d'acord.
He repetit sovint que l'assaig d'un govern de coalició sorgit d'un pacte parlamentari postelectoral
era un pas cap a la maduresa del nostre sistema polític. I ho crec. I que els incidents de
recorregut formaven part de la normalitat inherent al joc d'equilibris necessari per mantenir tota
coalició. Els estalvio els exemples que habitualment faig servir.
Dit això, però, haig d'acceptar que probablement vam subvalorar les dificultats objectives de la
governació en coalició, que és el més habitual a tot el món, d'altra banda. Mirin a Itàlia quants
partits hi ha al govern -aquí la gent s'hauria esverat-, mirin a França què passa amb un sol partit
però amb quantes divisions; i mirin a Anglaterra el que està passant entre el primer ministre i
aquells que volen ser els seus successors; mirin a Alemanya qui està governant, una coalició com
si aquí governés el PP i ICV, quasi. En aquí tenim encara un concepte molt poc evolucionat del què
és la democràcia. La democràcia és un sistema fal·lible, una mecànica que fa possible una
governació i una oposició pel bé del poble, una governació que faci tot el que pugui per a satisfer
els seus drets i una oposició que faci també el que pugui per demostrar que els seus drets no són
contemplats o que els objectius que s'havien formulats no són aconseguits.
Jo crec amb tota sinceritat que el Pacte del Tinell es va quedar una mica curt en una cosa, en allò
relatiu a les regles de joc de la coalició. Abans no teníem la experiència, ara la tenim. I, a la vista
dels esdeveniments posteriors, potser no va preveure amb prou nitidesa la relació entre el
President de la Generalitat i els partits coalitzats, que no erosionés la posició institucional de la
Presidència.
També l'ambició programàtica expressada en el Pacte del Tinell va ser més el fruit d'una
juxtaposició dels programes de les tres forces d'esquerres que d'un procés de maduració previ i
d'impregnació recíproca.
9
�Això ha fet més difícil avançar cap a una cultura política i de govern nova i compartida. La crisi de
l'Estatut ha estat la prova definitiva d'aquesta dificultat, en mostrar una incompatibilitat insalvable
sobre un punt que és clau. Però, també és cert que la profunditat i la qualitat de l'acció de govern
en tots els camps de les polítiques públiques ha estat una demostració de la viabilitat i l'encert del
govern de coalició.
Probablement, en una situació de normalitat, sense la tensió constituent d'aquesta legislatura, el
progrés cap a la necessària cultura política compartida hagués estat espectacular.
En tot cas, com ja he dit, ens convé progressar en l'aprenentatge de les regles i les formes de les
coalicions per tal de trobar en cada moment l'equilibri adequat entre la necessitat de prendre
decisions de govern i la capacitat d'expressar la pluralitat política i social. Tendim a pensar que la
democràcia té de diferent amb la dictadura que el dictador és elegit, que hi ha un govern que és el
que hi ha d'anar, però que el que té de diferent és que no prové d'un cop d'estat sinó de la votació
del poble un dia cada quatre anys. I no és exactament això, és que el sistema de govern és
diferent. No dic que no hi puguin haver governs d'un sol partit, n'hi ha, encara que són governs
que depenen al Parlament de la coalició de recolzaments. Aquesta és l'essència de la democràcia.
La democràcia no és la dictadura invertida per fer d'aquell que mana una persona elegida en
comptes d'una persona imposada per un exèrcit, és un sistema totalment diferent.
Probablement, la insatisfacció vers l'experiència de govern d'aquests mil dies, si n'hi ha, ve més
pels dèficits de la funció expressiva d'aquest govern que no pas pels dèficits de la funció
executiva.
M'explicaré: el Govern Catalanista i d'Esquerres, més enllà del canvi polític institucional,
comportava, com he dit, un canvi de paradigma en la interpretació del país i en l'orientació
mateixa de l'autogovern.
El sol fet de la seva existència ha implicat el final del pretès monopoli del catalanisme per part
d'un determinat tipus de catalanisme, el nacionalisme més aviat conservador. I, en aquest sentit,
l'alternança ha produït el resultat que es buscava: l'eixamplament de l'espai del catalanisme i la
legitimació de la pluralitat d'opcions.
L'efecte produït per aquest eixamplament ha estat a vegades incòmode: l'exercici sense traves de
la pluralitat comporta una més gran visibilitat dels conflictes polítics i socials. Però això no ens ha
d'espantar perquè és inherent a tota societat democràtica madura. Nosaltres hem estat una
societat democràtica, però no encara fins ara, segurament, una societat democràtica madura.
Tenim molts anys darrere de dictadures, problemes, revolucions, inestabilitats, i pocs encara,
relativament, dins de la Catalunya moderna d'exercici democràtic ple.
En tot cas, la responsabilitat de la política és canalitzar el conflicte i convertir-lo en una nova
oportunitat. I el judici sobre la política, i els polítics, ha de centrar-se més en la seva capacitat
transformadora i no tant en el debat que acompanya el camí cap a les decisions.
Ara, la qüestió plantejada és si seguim avançant per aquest camí més exigent o bé refem les
nostres passes per intentar retrobar un "paradís perdut" de suposada tranquil·litat i sense
conflictes.
Un paradigma cultural no s'inventa ni es construeix en quatre dies. Tampoc no es canvia
fàcilment. I algunes de les coses que s'han pretès canviar aquests anys estan més naturalment
instal·lades en l'imaginari col·lectiu del que nosaltres mateixos ens imaginem o ens imaginàvem.
El fet és que els moments de màxima tensió en la negociació estatutària a Catalunya fossin en
ocasió dels "drets històrics" té a veure amb això que acabo de dir.
El model polític i cultural vigent a Catalunya des de la Transició ha caducat, que no vull dir que
sigui dolent, dic que ha fet a seva feina. Ja no serveix un model pensat per a un país a la
defensiva. No en tenim prou amb la preservació de la nostra identitat. Hem d'anar més enllà.
Torno a la conclusió que abans els he anticipat. Ho faig amb un pronunciament personal sobre les
eleccions del proper 1 de novembre. El que està en joc és avançar fins a fer culminar el procés de
canvi que hem iniciat en aquests 1.000 dies.
10
�Estem en les millors condicions per seguir el bon camí: amb l'Estatut disposem d'una eina
potentíssima per millorar l'autogovern; tenim un valuós capital acumulat per la intensa obra de
govern efectuada; hem acreditat la nostra vocació de catalanisme social; i hem assimilat
l'experiència política de la nova governació en coalició. Déu n'hi do.
Faré tot el possible perquè el futur President de la Generalitat sigui una persona compromesa a fer
realitat el projecte del catalanisme progressista dels socialistes catalans, que hem començat a fer
realitat a construir i a fer tangible aquesta legislatura i del que avui n'he volgut retre comptes.
Moltes gràcies.
11
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1770
Title
A name given to the resource
Conferència del president de la Generalitat de Catalunya al Col·legi d'Arquitectes de Barcelona, "1.000 dies que han canviat Catalunya"
Language
A language of the resource
Català
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Col·legi d'Arquitectes de Barcelona
Subject
The topic of the resource
Autogovern
Catalanisme
Competitivitat
Estatuts
Govern
Acció política
Territoris
Model social
Col·legi d'Arquitectes de Catalunya. Demarcació de Barcelona
President de la Generalitat de Catalunya
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Conferència
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2006-09-15
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/288/20060913.pdf
7aeb88da981a852acd6590bb2a196ef7
PDF Text
Text
Celebració de la Diada a Madrid
Residencia de Estudiantes. Madrid | 13/09/2006
Ara fa un any em vaig dirigir a tots vosaltres en un moment esperançador i alhora emocionant:
vivíem les setmanes prèvies a l'acord que havia de fer possible l'aprovació de la proposta de nou
Estatut al Parlament de Catalunya i us vaig demanar que tinguéssiu confiança. Teníem davant
l'oportunitat històrica de guanyar autogovern i de millorar el finançament sense deixar de ser
solidaris amb els altres pobles d'Espanya. Al capdavall ens n'hem sortit.
El 30 de setembre passat, el Parlament de Catalunya va aprovar la proposta de nou Estatut amb
un suport amplíssim dels diputats de la cambra. A primers de novembre les Corts espanyoles el
van prendre en consideració, en una jornada emotiva en la que els representants del poble de
Catalunya es van adreçar de manera respectuosa però ferma a tota Espanya. Posteriorment es va
iniciar una fase de diàleg, discussió, negociació i acord.
Tots sabeu que sempre vaig estar per aconseguir el màxim nivell d'entesa. I que sempre he
considerat que tots els sacrificis personals valien la pena per aquesta causa noble que era la
millora del nostre autogovern.
El poble de Catalunya, que és qui té la darrera paraula, va referendar el nou Estatut el mes de
juny passat. I finalment, ara fa un mes, el dia 9 d'agost va entrar en vigor. Catalunya té un nou
Estatut. El millor de mai. Sense cap dubte. Per primera vegada, des de 1714, una llei proposada
pel Parlament i aprovada per les Corts espanyoles respecta que Catalunya es reconegui a sí
mateixa com a nació.
Catalunya avui pot afirmar, amb orgull, que és la comunitat nacional que, sense ser un estat, té el
nivell més alt i complet de competències de tota Europa. L'administració central gestiona solament
una cinquena part dels recursos públics a Catalunya. I, tanmateix, el propi Estat és més sòlid que
mai, gràcies a l'enfortiment de la Generalitat.
La nit del referèndum, el 18 de juny, vaig deixar ben clar que el nou Estatut ha de ser de tots.
Dels qui el van defensar amb entusiasme i dels qui el van criticar. Tant si ho van fer per poc com
per massa.
Ens hem dotat d'una eina eficaç que guiarà els governs dels propers anys. Sigui quina sigui la seva
composició. Ara cal determinació per encarar el futur.
Com ja sabeu, el dia primer de novembre hi haurà eleccions al Parlament de Catalunya. I
d'aquestes eleccions en sortirà un govern que haurà de començar a aplicar el nou Estatut. Som,
en molts sentits, davant una nova etapa per a la història del nostre país. Una etapa que desitjo
que sigui positiva i fèrtil. Que permeti als homes i dones de Catalunya, tots: els qui hi van néixer,
els qui hi van venir fa anys i els qui hi arriben avui, buscant una oportunitat de vida i de
prosperitat, exercir plenament els seus drets i deures com a ciutadans d'un país modern, pròsper i
acollidor.
Un país que m'agradaria:
- Més engrescat pel seu futur que capficat pel seu passat.
- Més confiat en les seves possibilitats i en el seu treball i menys obsessionat pels greuges reals
o imaginaris.
- Més decidit a entomar els problemes que a defugir-los.
- Més determinat a aconseguir i celebrar victòries que no pas a sacralitzar i lamentar derrotes.
- Més compromès amb el treball per la igualtat i l'equitat.
- I abocat al conreu dels seus valors naturals i culturals, per enriquir-los i fer-los créixer.
Mireu, l'any passat us deia que no treia cap a res lamentar-se pel passat i que havíem d'esforçarnos a viure de manera més positiva les petites -i no tant petites- victòries del present. Doncs bé,
el nou Estatut ha estat una gran victòria. No en dubteu.
L'Onze de setembre de l'any 32, el President Macià, en el seu emotiu discurs als catalans afirmava
que: "Catalunya sent la il·lusió de governar-se ella mateixa; podem dir que el destí de la Pàtria és
1
�a les nostres mans". L'emoció venia donada per l'aprovació de l'Estatut.
Crec que podem afirmar que el nou Estatut ha estat la victòria política que més ens acosta a la
consecució dels nostres projectes nacionals.
Quan fa dos anys vam proposar una nova manera de celebrar la Diada preteníem donar-li un
relleu institucional que no havia tingut durant molt de temps. La festa permet honorar la nostra
senyera i escoltar, amb admiració i respecte, nobles i belles veus de procedències i accents molt
diversos que canten el seu sentiment de pàtria.
Amb l'Onze de setembre de 2006 fem un pas més en el reconeixement fraternal de les diferents
veus de la vella Sepharad de la que ens parlava el poeta.
Ciutadans i ciutadanes de Catalunya, tots sou cridats a celebrar un any més la Diada Nacional. A
tots us convido, des del Saló del Tinell, a participar en els actes que s'han convocat arreu de
Catalunya, i molt especialment al que la Generalitat i el Parlament de Catalunya han convocat per
a demà, al Parc de la Ciutadella de Barcelona.
Tingueu una feliç Diada. Visca Catalunya!
2
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1769
Title
A name given to the resource
Celebració de la Diada a Madrid
Language
A language of the resource
Català
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Residencia de Estudiantes. Madrid
Subject
The topic of the resource
Catalanisme
Estatuts
Govern
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Discurs
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2006-09-13
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/287/20060910.pdf
84ab2ad6d45e6ba3c5a4992c2f1cd311
PDF Text
Text
Missatge institucional amb motiu de la Diada Nacional
de Catalunya
Saló del Tinell. Barcelona | 10/09/2006
Ara fa un any em vaig dirigir a tots vosaltres en un moment esperançador i alhora emocionant:
vivíem les setmanes prèvies a l'acord que havia de fer possible l'aprovació de la proposta de nou
Estatut al Parlament de Catalunya i us vaig demanar que tinguéssiu confiança. Teníem davant
l'oportunitat històrica de guanyar autogovern i de millorar el finançament sense deixar de ser
solidaris amb els altres pobles d'Espanya. Al capdavall ens n'hem sortit.
El 30 de setembre passat, el Parlament de Catalunya va aprovar la proposta de nou Estatut amb
un suport amplíssim dels diputats de la cambra. A primers de novembre les Corts espanyoles el
van prendre en consideració, en una jornada emotiva en la que els representants del poble de
Catalunya es van adreçar de manera respectuosa però ferma a tota Espanya. Posteriorment es va
iniciar una fase de diàleg, discussió, negociació i acord.
Tots sabeu que sempre vaig estar per aconseguir el màxim nivell d'entesa. I que sempre he
considerat que tots els sacrificis personals valien la pena per aquesta causa noble que era la
millora del nostre autogovern.
El poble de Catalunya, que és qui té la darrera paraula, va referendar el nou Estatut el mes de
juny passat. I finalment, ara fa un mes, el dia 9 d'agost va entrar en vigor. Catalunya té un nou
Estatut. El millor de mai. Sense cap dubte. Per primera vegada, des de 1714, una llei proposada
pel Parlament i aprovada per les Corts espanyoles respecta que Catalunya es reconegui a sí
mateixa com a nació.
Catalunya avui pot afirmar, amb orgull, que és la comunitat nacional que, sense ser un estat, té el
nivell més alt i complet de competències de tota Europa. L'administració central gestiona solament
una cinquena part dels recursos públics a Catalunya. I, tanmateix, el propi Estat és més sòlid que
mai, gràcies a l'enfortiment de la Generalitat.
La nit del referèndum, el 18 de juny, vaig deixar ben clar que el nou Estatut ha de ser de tots.
Dels qui el van defensar amb entusiasme i dels qui el van criticar. Tant si ho van fer per poc com
per massa.
Ens hem dotat d'una eina eficaç que guiarà els governs dels propers anys. Sigui quina sigui la seva
composició. Ara cal determinació per encarar el futur.
Com ja sabeu, el dia primer de novembre hi haurà eleccions al Parlament de Catalunya. I
d'aquestes eleccions en sortirà un govern que haurà de començar a aplicar el nou Estatut. Som,
en molts sentits, davant una nova etapa per a la història del nostre país. Una etapa que desitjo
que sigui positiva i fèrtil. Que permeti als homes i dones de Catalunya, tots: els qui hi van néixer,
els qui hi van venir fa anys i els qui hi arriben avui, buscant una oportunitat de vida i de
prosperitat, exercir plenament els seus drets i deures com a ciutadans d'un país modern, pròsper i
acollidor.
Un país que m'agradaria:
- Més engrescat pel seu futur que capficat pel seu passat.
- Més confiat en les seves possibilitats i en el seu treball i menys obsessionat pels greuges reals
o imaginaris.
- Més decidit a entomar els problemes que a defugir-los.
- Més determinat a aconseguir i celebrar victòries que no pas a sacralitzar i lamentar derrotes.
- Més compromès amb el treball per la igualtat i l'equitat.
- I abocat al conreu dels seus valors naturals i culturals, per enriquir-los i fer-los créixer.
Mireu, l'any passat us deia que no treia cap a res lamentar-se pel passat i que havíem d'esforçarnos a viure de manera més positiva les petites -i no tant petites- victòries del present. Doncs bé,
el nou Estatut ha estat una gran victòria. No en dubteu.
1
�L'Onze de setembre de l'any 32, el President Macià, en el seu emotiu discurs als catalans afirmava
que: "Catalunya sent la il·lusió de governar-se ella mateixa; podem dir que el destí de la Pàtria és
a les nostres mans". L'emoció venia donada per l'aprovació de l'Estatut.
Crec que podem afirmar que el nou Estatut ha estat la victòria política que més ens acosta a la
consecució dels nostres projectes nacionals.
Quan fa dos anys vam proposar una nova manera de celebrar la Diada preteníem donar-li un
relleu institucional que no havia tingut durant molt de temps. La festa permet honorar la nostra
senyera i escoltar, amb admiració i respecte, nobles i belles veus de procedències i accents molt
diversos que canten el seu sentiment de pàtria.
Amb l'Onze de setembre de 2006 fem un pas més en el reconeixement fraternal de les diferents
veus de la vella Sepharad de la que ens parlava el poeta.
Ciutadans i ciutadanes de Catalunya, tots sou cridats a celebrar un any més la Diada Nacional. A
tots us convido, des del Saló del Tinell, a participar en els actes que s'han convocat arreu de
Catalunya, i molt especialment al que la Generalitat i el Parlament de Catalunya han convocat per
a demà, al Parc de la Ciutadella de Barcelona.
Tingueu una feliç Diada. Visca Catalunya!
2
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1768
Title
A name given to the resource
Missatge institucional amb motiu de la Diada Nacional de Catalunya de 2006
Language
A language of the resource
Català
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Saló del Tinell. Barcelona
Subject
The topic of the resource
Autogovern
Catalanisme
Estatuts
Missatges institucionals
Catalunya
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Missatge
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2006-09-10
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/286/20060725.pdf
0e686765b5372c2794d52611f27c8717
PDF Text
Text
Una reflexió política sobre una legislatura intensa
Cercle Financer. Barcelona | 25/07/2006
Falten 3 mesos per al final de la VII legislatura i del mandat executiu que vaig rebre en ser investit
com a President de la Generalitat. És difícil sostreure's a la temptació de fer balanç i de passar
comptes entre els propòsits inicials i els resultats assolits.
Però no és la meva intenció presentar avui un balanç exhaustiu de la legislatura, ni per suposat
pretenc fer-ne una lectura acrítica.
Més aviat m'inclino per proposar unes reflexions en veu alta sobre els possibles efectes d'aquesta
etapa en el futur de Catalunya.
Avui no pretenc abocar xifres i números, ni parlar-los solament de l'economia catalana.
Però per començar sí que els haig de recordar algunes dades.
Creixem a la mitjana espanyola, és a dir, tres cops més que França i Alemanya.
Si els ritmes de creixement segueixen així ens equipararíem en renda per càpita a Alemanya l'any
2009, amb França no estem lluny de fer-ho.
Tenim un pressupost públic de més de trenta mil milions d'euros, 5 bilions de les antigues
pessetes, per a una població efectiva de més de 7 milions, 7,3 afiliats al sistema públic de salut.
Tenim una distribució de la despesa pública entre els tres subsectors, Estat, Autonomia i
Ajuntaments, del 20 60 20, en contra d'una del 30 50 20 pel conjunt d'Espanya, distribució
probablement inigualada a tot Europa:
És a dir, som, amb el nou Estatut, la regió, land, o territori amb més competències d'Europa,
probablement frec a frec de les regions belgues.
La meva preferència fóra la de retornar un 10% de la despesa pública de l'autonomia als
municipis, que pujarien fins al 30% en un període entre 5 i 10 anys.
Rebrem un 18,8% de les inversions de l'Estat en els propers 7 anys, davant d'un 12,5% en els
darrers anys. Val a dir que les inversions de l'Estat creixeran en un 50%, i això figura en l'Estatut,
fet atípic que testimonia la importància de l'economia en l'Estatut.
És més, l'Estatut fixa una regla de solidaritat entre comunitats autònomes quan diu que Catalunya
contribuirà solidàriament a la millora dels serveis públics en les autonomies endarrerides, però en
la mesura en què aquestes aportin la mateixa proporció de la seva renda per càpita.
Mirin, ens hem trobat una plantilla de 155.000 persones, enfront els 5.000 o 6.000 dels territoris
francesos amb els quals formem una Euroregió que, sumant Aragó i Balears, aplega més de 15
milions d'habitants.
Dono aquestes xifres poblacionals perquè crec que és important entendre que no hi ha fronteres i
que la nostra regió econòmica natural compta amb la fàbrica d'avions més important del món
(EADS Airbus) a la par amb la Boeing de Washington State.
I ho faig també per indicar quin és a la meva manera de veure el territori natural bàsic de les
nostres empreses.
D'altra banda no els amago les expectatives que s'obren amb l'elevat nombre d'iniciatives
punteres que es congrien en el camp de la biomedicina, amb la presència entre nosaltres de
científics de la talla d'Ispizúa, Massagué, Beato i Fuster, tots, per cert, amb un peu als Estats Units
i un altre aquí.
1
�Aquesta és una nova realitat que s'anirà imposant i que deu molt, en l'inici, a l'empenta de
Salvador Barberà i l'ICREA, i l'acció del que fou conseller d'Universitats i Recerca, Andreu Mas.
Fins aquí algunes dades sobre la nostra realitat econòmica.
Les expectatives obertes per la convocatòria d'eleccions al Parlament el dia primer de novembre
conviden també a una reflexió de caràcter més general.
S'ha produït realment un canvi significatiu en la situació política catalana, tal com es proposava de
l'acord que va donar pas a una nova majoria parlamentària i a un nou govern a finals de l'any
2003?
La meva resposta vol ser afirmativa.
Però crec que seria pretensiós i inexacte afirmar que en 1.000 dies s'ha consumat, és a dir, iniciat
i completat, el canvi polític i l'estabilització econòmica.
És cert que hem passat del dèficit econòmic crònic a l'equilibri en tres anys i que el nou Estatut és
un pas de gegant, però crec més prudent dir que s'han obert nous camins en la política i en
l'economia pública catalana.
I que això ha passat després de més de dues dècades d'un mateix projecte impulsat per governs
d'un mateix color.
Estem, per tant, enmig d'un procés de canvi que entenc que ultrapassa la conjuntura i que va més
enllà de les anècdotes diàries de la vida política.
En definitiva, crec que hem obert de bat a bat les portes cap a un canvi de cultura política.
Però, quins són els nous camins que s'han obert en aquesta legislatura i que ens poden portar a
un canvi profund de cultura política?
Al meu parer aquests nous camins tot just oberts són cinc: l'alternança democràtica, un nou
paradigma catalanista, el nou Estatut, una nova relació entre Catalunya i Espanya i la dimensió
europea.
En primer lloc, s'ha fet real la possibilitat del canvi polític a Catalunya i, per tant, s'ha verificat
l'alternança democràtica.
El govern d'esquerres ha estat una experiència. No un experiment. Ha estat una experiència a
escala nacional catalana d'una fórmula que, amb diversos graus i plantejaments, ha funcionat i
que ja havia funcionat bé als ajuntaments de les principals ciutats catalanes.
Però, haurà estat una experiència breu a no repetir?
Aquestes són preguntes que legítimament es fa la societat catalana i que han de trobar resposta
en la propera campanya electoral i després de les eleccions de novembre.
Personalment, estic convençut que un govern d'esquerra, fort, estructurat a l'entorn del Partit dels
Socialistes, és possible, necessari i és probable.
Que aquesta fórmula, amb noves bases, nous protagonistes, no només ha de tenir la seva
oportunitat, com qualsevol altra combinació possible, sinó que és el més convenient per donar
continuïtat a algunes polítiques que, a manera d'opcions estratègiques, s'han posat en marxa els
darrers tres anys. Després els en parlaré.
L'alternança ha demostrat que eren possibles altres fórmules governamentals diferents a la del
govern monocolor: hem inaugurat a Catalunya la governació en coalició.
2
�I pel que indica la prospectiva electoral, avui, no sembla que en el futur sigui fàcil tornar a repetir
governs monocolors.
La complexitat del mapa polític català obligarà a noves fórmules governamentals de coalició. Com
a la majoria de països europeus: Alemanya, Itàlia, Bèlgica, Holanda, etc.
I pel bé del país, l'experiència d'aquests tres anys no pot despatxar-se sumàriament. Em nego
rotundament a acceptar que aquest experiment hagi estat un fracàs. Rotundament.
Fa mesos que repeteixo una reflexió sobre els governs de coalició i les seves particularitats.
No els diré, per tant, res de nou al respecte, però vull insistir en la necessitat d'aplicar els estris
adequats a la gestió de les situacions complexes.
El que està clar és que hem de progressar ràpidament en l'aprenentatge de les regles de joc de les
coalicions, per a trobar en cada moment el just equilibri entre la capacitat i la necessitat de
prendre decisions i la capacitat d'expressar la pluralitat política i social.
El canvi polític, entès com a canvi de majoria parlamentària, de president i de govern, ha estat
rellevant.
Però és encara més important una altra de les perspectives obertes en aquesta legislatura: s'ha
esbossat un canvi de paradigma per interpretar el país i per orientar l'autogovern.
Avui podem afirmar, amb més convicció que fa tres anys, que el catalanisme ja no sembla
patrimoni d'una única força política.
Dic "sembla", i no "és", perquè no ho ha estat mai. Però ara s'ha superat l'assimilació del
catalanisme amb el nacionalisme conservador. I això és bo per a Catalunya.
Un país amb una sola cara i una sola interpretació de la seva realitat és un país políticament
pobre, un país incomplet.
Ara s'ha eixamplat l'espai del catalanisme: s'ha fet més independent dels partits i ha girat cap a
una orientació social indiscutible.
He dit, i repeteixo, que el model polític i cultural vigent a Catalunya des de la Transició havia
esdevingut inadequat 25 anys després. Estem en un temps nou.
Un temps que no pot entendre's ni regir-se per un model obsessionat per la recuperació i la
preservació de la identitat nacional i que, de retop, negligeix la bona fonamentació i el bon ús de
l'autogovern.
No ens serveix un model pensat per a un país a la defensiva, a l'aguait dels enemics exteriors i, ai
las, a voltes també interiors.
És un model que ha esdevingut obsolet perquè, si bé ha estimulat els ressorts proteccionistes en
els moments difícils, no ha afavorit les actituds de risc i de creativitat necessàries perquè
Catalunya tingui personalitat pròpia en el nou món global.
Sé que aquesta preocupació sobre el model de país els pot semblar una dèria estèril i pròpia de
polítics poc pràctics.
Però pensin en la no tan improbable paradoxa d'una Catalunya ben armada políticament i
jurídicament amb el nou Estatut, però mancada d'un paradigma cultural que expressés la seva
vocació col·lectiva en l'Espanya, l'Europa i el món d'avui.
Si això succeís, podrien arribar-se a plantejar greus dubtes sobre la identitat col·lectiva i sobre la
nostra viabilitat com a país. Per tant la necessitat d'un nou paradigma, d'un nou model, no és una
falòrnia. Necessitem un nou paradigma que ens permeti passar de la normalització a la normalitat,
de la reivindicació a la proposta, del proteccionisme a la llibertat, de la ficció d'un món fet a mida a
la realitat d'un món obert, tal com és.
3
�En definitiva, un nou model que ens permeti jugar a l'atac.
Com saben bé tots vostès, quan una empresa només es preocupa de sobreviure sense projectar el
seu futur està, més d'hora que tard, condemnada al fracàs. En les societats, com en les empreses,
no avançar és retrocedir.
Catalunya no en té prou en defensar la seva identitat, ni en protegir la seva llengua i la seva
cultura, ni en incrementar i reforçar el seu autogovern.
Si entenem el catalanisme com el mínim comú denominador de la cultura cívica compartida per
tota la societat catalana, el catalanisme del segle XXI ha d'aconseguir unir cívicament Catalunya,
fins aconseguir que s'expressin totes les Catalunyes, no amb una única veu sinó amb veus
diverses.
Només des d'aquesta unitat cívica serà possible canviar l'aspiració de Catalunya.
No podem aspirar, com havíem fet durant temps, a ser una excepció permanent, una nació sense
estat debatent-se entre ser un vagó del tren d'Europa o locomotora d'Espanya. Hem de ser les
dues coses alhora.
Catalunya ha de tenir menys por i més ambició.
Els grans projectes, com l'Euroregió i l'Espanya plural, han de desactivar les pors i permetre'ns
caminar amb més naturalitat per abordar els nostres objectius.
A tots els nivells: el cultural, el lingüístic, el polític, l'econòmic, el geoestratègic ... El nacional, en
definitiva.
Es així com s'afirma la nació: no en la proclamació sinó en l'acció. Crec que estem en millors
condicions que mai per actuar. Per dedicar tots els nostres esforços a construir una Catalunya real
i possible i dedicar-ne molts menys a proclamar-ne una d'ideal.
Per sort, per fer efectiva aquesta afirmació nacional per mitjà de l'acció positiva disposem d'un
nou camí.
És el camí obert amb el canvi de la llei marc del nostre autogovern.
He parlat, primer, de l'alternança, segon, del canvi de paradigma dels catalanisme. Ara els parlaré
de l'Estatut.
La setmana passada es va publicar al BOE i al DOGC el nou Estatut de Catalunya, sancionat per
S.M el Rei. La Llei entrarà en vigor el dia 9 d'agost. Tinc la intenció de visitar-lo per agrair-li la
promulgació de l'Estatut.
Amb l'Estatut hem obert un altre camí de futur.
Un futur que es correspon amb l'aspiració de la societat catalana de disposar del màxim poder de
decisió per gestionar els seus propis interessos, especialment en aquelles matèries que
determinen directament la seva qualitat de vida.
Una aspiració lligada indestriablement a l'aspiració de controlar al màxim els recursos generats per
la pròpia societat catalana.
Aquestes aspiracions comporten la capacitat d'intervenir, directa o indirectament, en totes les
decisions polítiques que afecten els drets, els interessos i els recursos dels ciutadans de Catalunya.
El nou Estatut és l'instrument polític i jurídic que ens hem donat per satisfer-les.
Proporciona a Catalunya la màxima sobirania possible, la màxima cohesió nacional, el màxim
reconeixement factible de la pròpia identitat.
Tot això, en el marc que avui permeten la realitat del país i la internacionalització. Avui i,
previsiblement, en els propers 25 anys.
4
�No en tinguin cap dubte, comptem amb l'Estatut més ambiciós i potent que Catalunya ha tingut en
dos segles.
Amb una carta de drets i deures digna dels països més avançats políticament i socialment.
Amb unes competències ampliades i reforçades i uns recursos autònoms i suficients que permeten
la plena governació de Catalunya des de les institucions catalanes.
El potencial d'autogovern que hem obtingut reclama, ara, crear unes noves condicions polítiques
que superin la divisió amb la qual vàrem arribar al referèndum estatutari.
Unes noves condicions que permetin recrear el màxim consens polític a Catalunya per al
desenvolupament legislatiu del nou Estatut i per a la negociació amb el govern i l'administració
centrals.
Al mateix temps, necessitem un govern amb la màxima determinació política en el seu impuls, la
màxima fermesa i diligència en aquesta negociació del desplegament i el màxim rigor tècnic en la
seva aplicació.
Simultàniament al camí de l'Estatut, en aquesta legislatura hem començat a fer un altre nou camí:
el d'una nova relació de Catalunya amb Espanya.
Hem proposat un canvi de relació. Un canvi per superar la indiferència educada i interessada i que
comporta una implicació exigent de Catalunya a Espanya.
En aquest sentit, hem exposat des de Catalunya una idea d'Espanya: l'Espanya plural, l'Espanya
en xarxa. Però també l'Espanya de la diferència; l'Espanya Nació de nacions. Plural sí, però
diferencial.
Inicialment, sense massa èxit. La reacció contrària va ser desproporcionada. Tots vostès recorden,
com no, el boicot als productes i serveis d'empreses catalanes. I va passar perquè Catalunya havia
fet una proposta agosarada.
És legítim que ens fem la pregunta de si es tractava d'una reacció guiada per la conjuntura política
o no; més estructural.
És poc prudent voler donar una resposta apressada a aquest interrogant. Temps al temps.
En tot cas, seria bo que, un cop passada la tempesta, es poguessin tornar a plantejar qüestions
que ara han semblat incòmodes, però que són vitals per a una Espanya que tingui futur.
Perquè, a veure si ens entenem, no es tracta d'un problema de Catalunya, sinó d'un problema
d'Espanya.
Hi ha un problema espanyol i, en tot cas, el problema de Catalunya en forma part.
El problema és no haver-se pres la molèstia de renunciar a la còmoda visió de l'Espanya de
sempre quan el país estava canviant de dalt a baix, fruit de l'èxit de l'Espanya de les autonomies.
La realitat d'Espanya ha canviat, però no han canviat prou ni la mentalitat ni la visió del país.
I això és el mateix que dir que Espanya està mancada d'un projecte assumit majoritàriament
sobre quin ha de ser el seu esdevenidor. I no per culpa del president del Govern, ni del Govern.
Sempre he dit que difícilment es trobarà una solució satisfactòria a les aspiracions catalanes sense
un projecte global espanyol de caràcter federal que sigui capaç d'integrar-les.
Des de Catalunya hem fet un primer pas: hem dit quina Espanya volíem. L'Estatut era també una
manera de dir-ho.
5
�Des de Catalunya volem una Espanya que reconegui la pluralitat nacional i que consideri realment
les institucions d'autogovern de les seves nacions, nacionalitats i regions com a part indiscutible
de l'Estat, amb un Senat que representi i expressi aquesta pluralitat institucional, amb una
presència efectiva de les autonomies a les institucions europees i amb un sistema judicial adaptat
a la realitat autonòmica.
Volem i tindrem una Espanya plural basada en un tracte fiscal just, que combini l'autonomia i la
suficiència financera de les comunitats amb una solidaritat interterritorial equitativa. A igualtat
d'esforç fiscal relatiu, igualtat de serveis bàsics.
Volem una Espanya plural que defensi i promogui com a una riquesa irrenunciable totes les seves
llengües i les seves cultures.
També l'Estat espanyol, un Estat integrador i incloent, ha de defensar la llengua i la cultura
catalanes. Com ho ha de fer amb el gallec i l'euskera.
El que estem demanant és una solidaritat cultural que l'Estat ha d'exercir generosament i
activament.
Amb tot això, estic dient que el més lògic és que la iniciativa de construir una Espanya plural que
reconegui i acomodi la seva diversitat hauria de ser una preocupació fonamental de l'Estat
espanyol i que, en conseqüència, a ell li pertocaria prendre la iniciativa.
S'ha de reconèixer que ha estat així. I és fins i tot comprensible que després de la primera onada
descentralitzadora hagi predominat el reflex conservador d'assentar els passos donats.
Però l'Espanya autonòmica té la seva pròpia lògica interna que demana l'adequació del conjunt de
les institucions i de les polítiques de l'Estat a la pluralitat que ella mateixa ha fet aflorar. Amb el
govern de José Luís Rodríguez Zapatero s'han començat a fer gestos i a prendre iniciatives pròpies
d'aquesta nova visió d'Espanya.
Les reformes estatutàries en marxa contenen elements suficients de renovació profunda de la visió
d'Espanya. Elements de renovació que permeten tenir l'esperança que s'acabarà enllestint el
procés polític obert el 1978. O és que hi ha cap altre camí sensat?
Les forces polítiques espanyoles d'abast estatal han de pensar seriosament en les conseqüències
que a mig termini tindria el rebuig de l'oferta generosa d'implicació exigent de Catalunya a
Espanya.
Parlem un moment d'Europa.
Hi ha qui diu que hi ha un camí alternatiu a Espanya: el d'Europa. Plantejar-ho en aquests termes
em sembla un error.
Faríem un mal servei al país si ens plantegéssim com a alternatives incompatibles les projeccions
de Catalunya a Espanya i a Europa.
Catalunya ha d'estar a Europa amb Espanya, aprofitant tota la potència de l'Estat espanyol que és
el nostre Estat.
I Catalunya ha d'estar a Europa amb la força de les seves institucions, de la seva societat civil, de
les seves empreses i de les estratègies euroregionals compartides. Aquest és el camí que des de
fa anys seguim cada cop amb més intensitat.
Quin ha estat el valor que hem afegit en aquesta legislatura a la nostra opció europeista?
Que hem fet política interioritzant la dimensió europea. Perquè és lògic. És lògic que les
Autonomies, amb més competències, i l'Estatut ens en dóna una bona colla més, s'adaptin i
adoptin les normatives europees. És lògic que en allò que afecta les comunitats autònomes, siguin
els consellers autonòmics els qui representin el conjunt d'Espanya davant Europa.
6
�He manifestat públicament, els darrers dies, el meu desig de seguir treballant per Catalunya en el
marc dels reptes que Europa en general i la política euromediterrània en particular, tenen
plantejats avui.
En resum, els he volgut esbossar cinc camins oberts en la direcció del canvi al llarg d'aquests mil
dies de govern de progrés: el de l'alternança democràtica; el del catalanisme com a cultura cívica
compartida, el del nou Estatut com a eina de l'autogovern; el de l'Espanya diferencial com a
projecte necessari, el d'Europa en la nostra vida quotidiana.
Són cinc vectors d'un canvi de cultura política que s'està operant, i que, en perspectiva històrica,
tot just hem iniciat.
Ara Catalunya, els seus ciutadans, han de decidir si seguim els camins oberts. És molt més que
una decisió electoral. És una decisió que implica el compromís de la societat catalana amb el seu
propi esdevenidor.
I vull fer referència al canvi en les polítiques concretes.
Fins ara els he parlat d'una acció de govern basada en un projecte i una idea ambiciosa,
equitativa i equilibrada de Catalunya.
Un projecte que ja a l'octubre de 2004, durant el primer Debat d'Orientació de Política General,
vaig identificar amb les exigències de la Catalunya dels 7 milions.
No és avui, ja ho he dit, el moment de fer un balanç exhaustiu del conjunt de l'obra del govern.
Però sí que vull destacar algunes iniciatives, amb valor afegit, que afecten a qüestions de fons de
la nostra societat. Són iniciatives plantejades no només per abordar la conjuntura sinó que tenen
una projecció de més profunditat, de més llarg abast.
Tenen a veure amb l'educació, amb l'economia, amb la cohesió social i territorial, l'estratègia
euroregional, i la planificació.
1.- Educació: Per primera vegada tenim un marc estable per definir una veritable política
educativa.
Quan vaig optar a la presidència l'any 1999 vaig dir quines eren les meves tres prioritats:
Educació, Educació, Educació. L'ordre d'importància no ha variat.
Un país val el que val la seva educació. Catalunya, des de les escoles municipals de l'any 1906, ho
sap això. Des de l'inici del catalanisme del segle XX.
És l'educació i el saber, el coneixement, diem ara, el que fa avançar una societat cap a la igualtat i
la competitivitat.
El Pacte Nacional per a l'Educació aprovat en aquesta legislatura no s'havia plantejat ni aconseguit
en vint anys.
Marta Mata i Raimon Obiols han explicat sempre que la via era aquesta.
Aquest és el camí que han seguit, per exemple, a Finlàndia, on la llei d'educació és dels anys 70 i
avui tenen un dels millors sistemes educatius d'Europa.
L'augment del pressupost destinat per la Generalitat a educació, aquests darrers anys, ha rondat
el 15 % anual de mitjana.
Aquest augment era el que requerien decisions clau del govern en matèria educativa, com la
implantació de la sisena hora diària a l'escola pública, la contractació de més de 5.200 nous
mestres o la posada en funcionament de 1.051 aules d'acollida.
2. L'Acord Estratègic per la competitivitat. Hem situat la concertació amb els agents econòmics i
socials com a vector de creixement.
7
�I l'Acord Estratègic és l'instrument articulador d'una voluntat compartida amb empreses i
sindicats.
A través dels òrgans de seguiment previstos a l'Acord, s'estan avaluant contínuament les noves
necessitats. Per exemple: la immigració i el seu impacte a la competitivitat i a la cohesió social.
L'Acord Estratègic va executar, el 2005, un pressupost de 1.020 milions d'euros; i el 2006 n'hi ha
1.590 de previstos. Unes xifres que estan molt per sobre dels 2.100 que s'havien previst per als
tres primer anys d'implantació de l'Acord.
Totes les mesures previstes s'han posat en marxa i més del 70% estan ja acomplertes.
3.- La Llei de Barris. Un referent a Espanya i Europa.
L'aplicació de la Llei de Barris s'ha traduït, ja a dia d'avui, en 58 projectes diferents a 45 ciutats
catalanes, que donen forma i contingut a la proximitat.
Aquest projecte va camí de convertir-se en un referent a Europa.
No només pels recursos invertits. No només per l'encert i la voluntat d'establir una aliança entre
Generalitat i Governs locals. És cert que els ajuntaments i la Generalitat han elaborat els projectes
i controlaran la seva execució. Però no només els governs. També les associacions dels barris. Les
entitats esportives i culturals. Tot el teixit social.
La llei de Barris no "crea" un marc de convivència. El que fa és construir capital social, trencar
l'anonimat i el distanciament, i generar noves reciprocitats.
Els processos d'execució dels projectes acollits a la Llei de Barris seran llargs. Però també aquí la
llavor ha arrelat.
Els prop de seixanta projectes aprovats constitueixen una llavor que també crea identitat.
Els parlo de la Catalunya que cal construir a través del subjecte, però sobretot del projecte. Del
patriotisme cívic efectiu i no de la reivindicació nostàlgica.
Ciutats segures, barris nous i escoles dignes: aquest és el paradigma de les noves seguretats que
avui construïm a través d'una nova relació entre els poders públics i la societat catalana.
4.- L'Euroregió
Aquest cap de setmana mateix els presidents de l'Euroregió ens adrecem als presidents dels
governs francès i espanyol reclamant-los la presa de les decisions necessàries per superar el
retard inexplicable del Tren de Gran Velocitat entre Montpeller i Perpinyà. Les previsions del
govern francès, que parlen del 2030, són inacceptables. És una mostra més de l'encert del
projecte de l'Euroregió.
L'Euroregió potser encara no és un èxit polític. I segurament no ho serà del tot mentre hi hagi qui
pensi les relacions regionals a partir d'esquemes centre-perifèria.
Mirin, mentre les Cambres de Comerç i la resta d'organitzacions empresarials es pensin a si
mateixes a nivell euroregional, i els Governs desenvolupin els seus mapes d’infraestructures en
aquest nou marc territorial, l'Euroregió anirà endavant.
He dit en moltes ocasions que creia que la Comunitat Valenciana havia de ser dins del projecte. El
President Camps sap quina és la meva opinió. I diria que la comparteix més del que ha expressat.
Celebro que els contactes institucionals que hem mantingut amb el Govern valencià, avui vinguin
acompanyats de la progressiva articulació d'una plataforma empresarial.
Valoro molt la iniciativa presa pel Cercle d'Economia de Catalunya i l'Associació Valenciana
d'Empresaris.
Fa uns mesos ja van mantenir una primera reunió a València. Fa pocs dies se'n va celebrar una
altra a Barcelona.
8
�Ens ha d'importar la localització i la xarxa. Aquesta és l'aposta guanyadora.
Aquesta ha de ser la nostra manera d'estar amb el sentit del temps i de la història, puix que a
Europa les regions frontereres són les que creixen més.
Serem més forts a l'Europa multipolar, tindrem l'oportunitat de generar economies d'escala i
tindrem una veu més forta a Madrid, o a París, i a Brussel·les.
Ho hem de fer perquè l'Euroregió, l'Arc Mediterrani o la Comunitat de Treball dels Pirineus són
maneres adequades d'expressar la voluntat de la societat catalana de tenir un paper actiu en el
procés d'integració europea.
I ho hem de fer perquè aquestes experiències de cooperació ens permetran avançar cap a una
Espanya en xarxa, que doti de realitzacions pràctiques la nostra visió política i ens connecti amb
els grans eixos europeus de transport.
5.- Un esforç planificador.
El Govern ha desenvolupat, en mil dies, una notable tasca planificadora per assentar les bases
d'una Catalunya de més qualitat.
L'elaboració dels plans de protecció del litoral, del pla de l'energia, del pla de presons, tenim 5.000
places a les presons i 8.000 presoners, ara fem cinc presons noves, o del pla d'equipaments
judicials. Aquests plans, dic, no només responien a demandes més o menys articulades, sinó a
necessitats del país que feia anys que no trobaven resposta.
També era necessària la definició d'un pla d’infraestructures de transport terrestre, viàries i
ferroviàries, que avui Catalunya té per primera vegada.
O l'elaboració del programa de sòl industrial, que ens permetrà desenvolupar 85 actuacions
estratègiques al territori, amb un potencial per generar 200.000 llocs de treball.
Però no només hem planificat les infraestructures i el territori. També hem definit nous projectes i
els hem començat a executar. Catalunya, com a resultat de dècades d'una inversió pública
insuficient, és un territori amb deficiències d'estructuració, mal dotat d'infraestructures en relació
a la capacitat de la seva indústria i al seu potencial per esdevenir la plataforma d'entrada a Europa
de mercats emergents. Per exemple, l'Eix Transversal ruter encara no és autopista. I l'Eix Pirinenc
no es pot comparar amb el francès.
Enfortir les vies transversals hauria de ser una ambició compartida per tota una generació. Perquè
serà determinant per definir el paisatge econòmic, social i humà de la Catalunya del segon terç del
segle XXI.
També és fonamental connectar la Catalunya interior amb el Port de Barcelona.
A través de l'Eix Transversal Ferroviari, aquests dos eixos: el transversal i el vertical estan ben
enfocats per primera vegada en molts anys.
A la Regió Metropolitana, és cert que tenim dèficits importants, com el quart cinturó, que s'ha de
fer. I el proper govern el farà. No sé si amb aquest nom o no, en tot cas salvaguardant la qualitat
ambiental.
També és cert que estem construint la línia de metro més llarga d'Europa. El 2012, gràcies a
l'enllaç L9-L12, el centre, la Fira i l'aeroport serà una realitat, i hem aconseguit decisions clau com
l'ampliació de l'AP-7, la millora de la NII o la construcció, anys després, dels accessos al Port de
Barcelona.
No vull insistir novament, perquè ja ho he fet molts cops, en la necessitat que Catalunya tingui un
aeroport transoceànic. I tingui capacitat de gestionar-lo. N'ha parlat amb Iberia, Cat-Air i Vueling,
i, evidentment, n'he parlat amb José Luís Rodríguez Zapatero.
9
�AENA ha quedat exhausta financerament després de l'esforç de Madrid, un bilió de les antigues
pessetes, i Barcelona mig bilió. Però el problema no és aquest. El problema és la gestió.
No és comprensible que algunes grans corporacions espanyoles puguin assumir la gestió
d'aeroports arreu del món i nosaltres no puguem modificar sensiblement el model de gestió de El
Prat.
Sincerament: el ritme d'inversió i execució que estem desenvolupant demostra l'ambició del
Govern.
Però també la voluntat que la participació de la Generalitat i d'agents privats en la gestió dels
ports, els aeroports i el ferrocarril es tradueixi en una major eficàcia.
En tres anys hem posat les bases d'uns comptes públics sanejats que ens permeten encarar amb
major solvència tots aquests reptes. Déu n'hi do el que ens hem proposat. Déu n'hi do el que hem
posat en marxa en tres anys!
Acabo, he volgut que aquesta intervenció d'avui servís per començar a esbossar el que ha de ser
una reflexió més ponderada i, si m'ho permeten, objectiva dels canvis en profunditat que, tant en
la manera d'entendre Catalunya, com sobre les prioritats de la governació, han suposat els tres
anys d'aquesta legislatura que acabarà el mes de novembre.
Moltes gràcies.
10
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1767
Title
A name given to the resource
Una reflexió política sobre una legislatura intensa
Language
A language of the resource
Català
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Cercle Financer
Subject
The topic of the resource
Catalanisme
Competitivitat
Economia
Estatuts
Finançament
Govern
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Conferència
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2006-07-25
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/284/20060713.pdf
af60dfdf6f69bed0d52211d1fac6cefa
PDF Text
Text
Intervenció davant el ple del Parlament de Catalunya
Parlament de Catalunya | 13/07/2006
Vull començar aquesta meva intervenció amb un agraïment a totes les forces polítiques d'aquesta
cambra i al seu president per l'oportunitat d'adreçar-los unes paraules al final del període de
sessions i de la legislatura.
Efectivament, estem vivint els últims finals de la VII legislatura. D'aquí a poques setmanes, fent
ús de la meva facultat com a President de la Generalitat, signaré el decret de convocatòria de les
eleccions, que se celebraran la propera tardor. Concretament el dia 1 de novembre. He comunicat
ja la meva decisió a S. M. El Rei.
Cadascú farà legítimament el seu balanç de la legislatura en el debat democràtic de la propera
campanya electoral, que per descomptat es passarà comptes d'aquesta legislatura per bé i per
mal. Però també és obligat fer-ne un balanç institucional, pensant en la llarga durada, sostraientnos per un dia a la pressió de l'esdeveniment quotidià i del seu comentari mediàtic, que sempre és
legítim. Procurant d'inserir el que han estat aquests anys en el relat continu de la vida democràtica
de Catalunya d'ençà de la recuperació de les nostres institucions.
Per propiciar aquesta mirada llarga podríem intentar de donar resposta a una pregunta com
aquesta: És més fort avui l'autogovern de Catalunya que fa tres anys o no ho és?. Veig difícil que
no es pugui donar -amb tots els matisos que vulguin- una resposta afirmativa a aquesta qüestió.
Ho veig francament difícil.
El President de la Generalitat n'està convençut: avui el nostre autogovern és més fort, més madur,
i està més protegit legalment i quasi diria i consuetudinàriament, és a dir, pels costums i estils i
modes de debat que s'han anat creant dins de Catalunya i entre Catalunya i Espanya. Ho és per
raons de diversa índole que m'agradaria descabdellar breument:
Primera raó. Ha funcionat l'alternança política. I sense aquest funcionament, per descomptat que
pot haver-hi democràcia, però no hi ha la prova de la democràcia. Les eleccions de novembre de
2003 van fer possible una majoria diferent de les que s'havien conformat des de 1980 en aquest
Parlament i que va propiciar i donar suport a un nou govern. Això va suposar un trasbals lògic en
un país regit sota un únic i pràcticament idèntic paradigma polític durant més de dues dècades.
Cosa que no està ni bé ni malament, el país ho va triar, però deixava pendent la prova del nou de
l'existència del sistema democràtic com alternança.
Hem assajat noves fórmules de governació amb els governs de coalició, que molt probablement
adoptaran formes diverses en el futur. A Catalunya i a Espanya. És bastant lògic que en l'inici d'un
sistema democràtic, sigui a nivell de l'Estat sigui a nivell de la nació catalana, d'alguna forma hi
hagi tendència a buscar en una sola identitat política, la identitat de govern; mentre que països
europeus, no tots, però molts països europeus i no europeus, amb tradició democràtica, el més
habitual és precisament el govern de coalició.
Segona raó. Ha funcionat l'oposició parlamentària. Que ha estat el contrapunt democràtic
necessari del Govern. Els mecanismes de control s'han mostrat eficaços i l'oposició n'ha fet ús de
tots ells, amb una moció de censura inclosa.
Tercera raó. S'han millorat les institucions. Començant per aquesta casa, el Parlament de
Catalunya. Després d'anys i anys d'intents frustrats, tenim finalment un nou Reglament, que recull
l'experiència de set legislatures i que és una garantia del vigor de la nostra primera institució.
Aquest Parlament, i d'això ens n'hem de sentir orgullosos tots, ha tingut més vida i més vibració
en els escassos mil dies de la VII legislatura que no havia tingut en els deu o quinze anys
precedents.
Els representants dels mitjans de comunicació en són testimoni, i vull aprofitar aquesta referència
per agrair-los, també des d'aquí, el seu treball. I si em permeten una expansió, ara que puc fer-ho
sense aixecar sospites de cap mena, als mitjans els demano que siguin més independents, que no
vol dir menys crítics sinó més autoexigents, en base a la informació i l'estudi i no a les simpaties i
antipaties (inevitables) ni a les connexions privilegiades i les fonts exclusives d'informació.
1
�El model que tenim, que hem tingut, té una explicació que està lligada més aviat a l'edat infantil
de la democràcia que no pas a la seva eclosió total.
Quarta raó. A més del Parlament, gairebé totes les institucions que configuren el nostre
autogovern han estat objecte de reforma: el Consell Consultiu, el Consell de l'Audiovisual, la
Comissió Jurídica Assessora, el Consell de Treball, Econòmic i Social ...
Cinquena raó. S'han donat passes significatives per ampliar i consolidar la presència de les
institucions i de la realitat catalanes en el marc espanyol i europeu, com:
- la normalització de la Conferència de Presidents,
- la recuperació del debat de les autonomies al Senat,
- la participació dels representats de la Generalitat en els organismes europeus. Un conseller de la
Generalitat va ser un dels primers, sinó el primer, no representant directament estatal, sinó
representant l'Estat, el conseller Siurana si no m'erro, davant del Consell o de la Comissió.
- el primer reconeixement del català a Europa,
- la posta en marxa de l'Euroregió,
- i la progressiva implicació mediterrània del nostre país.
No els amago que m'agradaria, en la mesura de les meves possibilitats, evidentment modestes a
partir de primers de novembre, contribuir en aquest escenari euroregional i euromediterrani.
I, sisena raó, la més important: Hem reformat a fons la llei fonamental de l'autogovern: l'Estatut.
Per assolir la reforma ha calgut el concurs combinat de totes les forces i institucions. El Govern hi
ha donat l'impuls; hi ha treballat aquesta Cambra, que en va aprovar la primera proposta el
setembre passat; s'ha plantejat, discutit, negociat i acordat amb les Corts espanyoles i finalment,
encara no fa un mes, l'han referendat els ciutadans de Catalunya. Feina feta.
L'Estatut ha absorbit moltes energies. D'aquesta Cambra i del propi Govern. El temps dirà fins a
quin punt ha estat important l'esforç col·lectiu que hem fet. Però m'aventuro a afirmar que més
d'hora que tard apreciarem els resultats i l'avenç substancial que el nou Estatut ha significat.
En definitiva, doncs, les institucions de Catalunya han funcionat, han evolucionat i s'han enfortit. I
d'aquesta manera, hem fet en aquests tres anys dues coses que no havíem fet en 23 anys:
- Catalunya ha enfrontat la seva definició dintre del marc de la Constitució Espanyola.
- I hem donat per clos un temps de no implicació en la política espanyola, d'acceptar que aquesta
no podia canviar substancialment.
Amb el nou Estatut i el període de revisions estatutàries -i eventualment constitucionals- hem
encetat un nou període que probablement tindrà la seva perfecció en la properes legislatures
catalana i espanyola.
No tot cabrà en aquesta. Però insisteixo: tots som conscients que l'important ve ara. Que el
substancial és l'ús que fem de les institucions i de les lleis. En definitiva, el rendiment que
donaran.
Un rendiment que haurem de mesurar amb els resultats de les polítiques públiques que el nou
marc institucional permetrà. Arriba el moment de convertir l'Estatut en acció parlamentària i de
govern.
També arriba ara el moment de ser exigents amb nosaltres mateixos i amb el govern de l'Estat en
el desenvolupament i l'aplicació de l'Estatut de 2006. Això marcarà, indubtablement, una nova
etapa política al nostre país. Una etapa conseqüent amb la majoria d'edat de l'autogovern de
Catalunya.
2
�Dic majoria d'edat no pas com a mer recurs retòric, sinó entenent que, més que en cap altre
moment de la nostra història recent, allò que fem, allò que siguem, dependrà, ara, de nosaltres.
Perquè amb el nou Estatut, Catalunya esdevindrà la comunitat política d'Europa que, sense ser un
estat, té el major reconeixement, el major nivell de competències i de recursos per abordar el seu
desenvolupament. Més de fet que alguns petits estats.
Desitjo que l'etapa que s'ha d'iniciar d'aquí a uns mesos sigui la d'una governació plena de
Catalunya, que es fonamenti en el que emani d'aquesta Cambra i en les polítiques que impulsi el
govern format pel president que obtingui la confiança de la majoria.
Totes les eines necessàries i totes les banderes possibles que Catalunya necessita per ser
respectada i per progressar són a les nostres mans.
Senyores i senyors diputats,
He estat diputat d'aquest Parlament durant 15 anys de la meva vida.
Hi vaig ser present, essent alcalde de Barcelona, entre 1988 i 1995 (les legislatures II i IV), com a
Cap de l'Oposició entre 1999 i 2003 (la VI) i aquesta VII legislatura com a President de la
Generalitat.
Crec que l'evolució de la Cambra aquests darrers anys ha estat molt positiva. El Parlament de
Catalunya ha aconseguit el relleu i protagonisme que durant molt de temps no havia tingut.
En aquesta legislatura, la Cambra ha jugat el paper que li corresponia com a veritable centre del
debat polític de Catalunya.
La propera tardor, com he dit, se celebraran noves eleccions al Parlament. Fa pocs dies vaig fer
pública la meva decisió -llargament meditada i presa ja fa uns mesos- de no concórrer-hi de nou.
Una altra cosa és que la pogués o no la pogués anunciar. No ho vaig considerar convenient fins
que no hi hagués el referendament de l'Estatut.
És una decisió estrictament personal que ja he explicat públicament. Per tant, doncs, no podré
compartir treball a la Cambra amb els qui de vostès siguin presents en aquest hemicicle d'aquí a
uns mesos. Però, penso seguir treballant al servei del nostre país.
En prendre possessió del càrrec de President, el 20 de desembre de 2003, vaig acabar les meves
paraules, dient que "Comencem un nou quart de segle de la democràcia i l'autonomia. Tothom
n'ha de ser conscient. Moltes coses canviaran.
Però el desig dels catalans de ser nosaltres mateixos amb tota la nostra varietat, i el de conviure
amb els altres pobles d'Espanya, en termes de lleialtat i equitat, no serem nosaltres qui el
trencarem.
En tot cas seran d'altres. I els ho posarem difícil. Ens explicarem fins l'esgotament. Parlant la gent
s'entén."
Han passat prop de mil dies (935). Hem fet un camí llarg, intens i fèrtil. Hi ha hagut moments
difícils. Alguns ho han estat molt per al govern que he presidit, d'altres ho han estat per al conjunt
de forces polítiques aquí representades. Alguns també ho han estat per a mi personalment.
Hi ha hagut moments que he arribat a pensar que era cert que, per part d'alguns, hi havia
voluntat de posar a prova fins el límit la institució que he presidit i la nostra voluntat de
convivència lleial amb els altres pobles d'Espanya. Però no se n'han sortit. El poble, en el seu
conjunt, és molt més savi a voltes que molts dels qui tenen la responsabilitat de representar-lo.
Les discrepàncies i les distàncies han estat molt acusades. Però he procurat que el respecte
institucional a Catalunya no es trenquessin mai del tot. Sempre hi ha hagut un pilar sobre el qual
edificar novament els ponts.
3
�Vull agrair l'aportació que hi han fet els presidents dels grups parlamentaris que durant més de
dos anys van donar suport al govern, senyora Manuela de Madre, senyor Josep-Lluís Carod-Rovira
i al Conseller Joan Saura. Així com als portaveus Joan Boada, Joan Ridao i Miquel Iceta.
Vull mostrar el meu reconeixement també al president del principal grup de l'oposició, senyor
Artur Mas, pel seu capteniment, i al president del Grup Popular, senyor Josep Piqué, pel mateix.
I al President del Parlament, vull agrair-li la seva prestació. La seva continuïtat, sense variacions
ni en la forma ni en el to, a través de conjuntures polítiques canviants, ha estat una àncora
democràtica important en l'escenari de la política catalana, no ho oblideu mai. Gràcies senyor
president.
I per tancar aquest capítol de reconeixements: estic agraït a tots els consellers i conselleres que
he tingut al govern, sense excepció; el clima que hi ha hagut al Consell Executiu, i ells i elles han
estat testimoni, ha estat sempre de dignitat i d'anar per feina.
Temps hi haurà de fer el balanç positiu i de fer balanç crític del que s'ha fet, avançat i aconseguit i
del que no s'ha pogut aconseguir. De mostrar amb orgull els uns i de fer la crítica els altres de tot
el que s'ha esdevingut en aquests mil dies. Mil dies en què vostès, senyors i senyores diputats,
han canviat Catalunya.
Crec que tots, tots, ens hem de sentir orgullosos d'haver participat en un període extraordinari de
la vida política de Catalunya. D'haver fet dues coses importants: el nou Estatut i la primera
alternança. D'haver defensat projectes distints, però, al capdavall d'haver treballat al servei del
nostre país. D'haver governat el present i, alhora, haver forjat un futur millor per Catalunya.
Moltes gràcies senyores i senyors diputats.
Moltes gràcies senyor President.
4
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1765
Title
A name given to the resource
Intervenció davant el ple del Parlament de Catalunya
Language
A language of the resource
Català
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Parlament de Catalunya
Subject
The topic of the resource
Activitat parlamentària
Autogovern
Eleccions
Estatuts
Govern
Generalitat de Catalunya
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Intervenció al Parlament
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2006-07-13
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/279/20060618.pdf
6a900544fe026e69bb5ddd5620b0a972
PDF Text
Text
Declaració del president de la Generalitat després de
l'aprovació de l'Estatut d'autonomia de Catalunya
Palau de la Generalitat | 18/06/2006
Tenim Estatut. Catalunya té el nou Estatut que desitjàvem. La victòria del Sí ha estat rotunda.
Inapel·lable. I per tant, Catalunya està d'enhorabona.
Vull, d'entrada, donar les gràcies al poble de Catalunya. Catalunya ha parlat clar.
Ara tots hem d'estar a l'alçada del que hem decidit. I del que Catalunya ha dit. Els ciutadans i
ciutadanes de Catalunya han escrit aquesta pàgina de la nostra història, expressant-se en
llibertat.
La jornada electoral ha estat una nova lliçó de civisme i de maduresa democràtica. I crec que ens
n'hem de felicitar tots plegats.
Hem guanyat el repte que ens havíem posat nosaltres mateixos com a país. Els vots negatius de
dreta i d'esquerra no passen d'una cinquena part dels votants. El país ha guanyat, tothom hi ha
guanyat. Els que han votat una cosa i els que han votat una altra. En poc temps es començarà a
percebre fins a quin punt era important que Catalunya disposés d'un nou instrument de govern.
Com a President de tots, em pertoca també de reconèixer la legítima contribució democràtica
d'aquells que no han votat sí, d'aquells que volien més. De la mateixa manera que vull reconèixer
la legitimitat democràtica també d'aquells que han coincidit amb aquesta opció negativa des de
l'altre extrem. Els uns i als altres els convido a integrar-se al consens i a allunyar-se de la pràctica
irritada de la política que mai no hauria de produir-se a la nostra societat.
Avui és un dia per celebrar allò que ens uneix a tots. Allò que ens uneix com a ciutadans i
ciutadanes de Catalunya. Tot i que com a demòcrates, ens hauria agradat una participació més
alta, aquesta ha estat molt remarcable, pràcticament el 50%.
Vist ara, són difícilment comprensibles les objeccions judicials a les que hem hagut de fer front per
fomentar la participació des del Govern. Però la participació és molt remarcable. Es correspon
pràcticament a la votació de l'Estatut de Sau si tenim en compte que es va celebrar en dia
laborable.
Ara què cal? Ara cal determinació per encarar el nostre futur col·lectiu. Amb el nou Estatut a les
mans, crec certament que podem afirmar que a Catalunya s'ha acabat el victimisme, que no n'hi
pot haver. El que siguem a partir d'ara, el que fem a partir d'ara, dependrà de nosaltres
mateixos, més que mai.
Ara ja és a les nostres mans el millor Estatut que hem tingut en segles. Que hem tingut mai. D'ara
endavant ens esperen totes les oportunitats que, com a país, ens hem guanyat i que com a
ciutadans acabem de refrendar.
El futur, de Catalunya, no havia estat mai tan esperançador com ho és ara, ni el destí del país tan
prometedor com ho pot ser d'ara endavant.
Al resto de España quiero decirle que con con la victoria rotunda del Sí en el referéndum,
Catalunya va a iniciar una nueva etapa de su autogobierno, que será larga y positiva.
Será también una etapa en la que Catalunya se sentirá más cómoda y mejor comprendida por la
España plural que avanza.
Quan vaig rebre l'honor i la responsabilitat de presidir la Generalitat de Catalunya vaig parlar de
determinació. Aquell dia vaig prometre i demanar paciència, tenacitat i determinació a cabassos. I
durant els dos darrers anys, quan les dificultats podrien haver-nos fet defallir, sempre he tingut
present aquell compromís personal.
1
�L'objectiu de donar al nostre poble una esperança de futur exigia justament perseverar i mantenir
el compromís contret com a President de la Generalitat de Catalunya, és a dir: millorar l'Estatut i
fer-ho més enllà d'interessos partidaris, ben legítims, és cert, perquè la política està feta de
legitimitats compartides i de vegades, fins i tot, contraposades. Però hi ha causes nobles, i
l'Estatut n'és una, que exigeixen de tots alçada de mires i ambició de país.
La meva determinació per una Catalunya possible, la Catalunya del progrés i del Sí exigent és ben
viva, i aquest determini és el que m'impulsa a donar ple recolzament a un projecte que segueixo
pensant que és el projecte més digne que un país pot imaginar.
Catalunya ha parlat. Catalunya ha dit SÍ. Ara tots hem d'estar a l'alçada del que hem decidit.
Moltes gràcies.
2
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1760
Title
A name given to the resource
Declaració del president de la Generalitat després de l'aprovació de l'Estatut d'autonomia de Catalunya
Language
A language of the resource
Català
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Palau de la Generalitat
Subject
The topic of the resource
Autonomia
Catalanisme
Estatuts
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Declaracions
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2006-06-18
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/278/20060616.pdf
a6053618c84286c9e0228c01b862c027
PDF Text
Text
Missatge institucional del president de la Generalitat
per la celebració del referèndum sobre l'Estatut
Palau de la Generalitat | 16/06/2006
Estimats ciutadans,
Permeteu-me que m'adreci a tots vosaltres, abans de la celebració del referèndum de l'Estatut.
Heu estat convocats a pronunciar-vos, diumenge, sobre el nou Estatut de Catalunya, el vostre
nou Estatut.
Tots sabeu el respecte profund que tinc pel poble de Catalunya.
Crec que és el meu deure, com a President dels catalans, fer-vos arribar un missatge d'optimisme
i de confiança en el nostre futur.
Tenim a les nostres mans, i us ho dic amb franquesa, fer un pas de gegant com a país. Ja sabeu
com hem hagut de maldar per preservar les nostres institucions.
És cert que aquest cop no ha estat una excepció: ens hem sentit dir de tot. Però de tot plegat
n'hem tret una gran lliçó: Catalunya és forta quan el poble expressa lliurement la seva voluntat i
les institucions funcionen d'acord amb ell.
Doncs bé: això és el que hem de fer diumenge: dir la nostra com a poble.
Estem escrivint la nostra pròpia història. I ho fem pensant en el demà.
Certeses antigues i projectes nous: ve't aquí, el que ens cal. La certesa que ens ve de Francesc
Macià i Lluís Companys, des de fa 75 anys; que ens ve de la recuperació de la Generalitat, amb
Josep Tarradellas l'any 1977; que ens ve de l'Estatut de Sau i del període més llarg i fructífer del
nostre autogovern, que es va obrir aleshores, amb Jordi Pujol. I que ens ve del llegat de Macià,
Companys, Tarradellas i Pujol, sense oblidar Josep Irla, Carles Pi Sunyer i tants altres que van
enaltir el nom i l'honor de la Generalitat.
Avui som una societat emprenedora i solidària, amb un horitzó obert i sense límits. Estem
impulsant l'Espanya plural i som el llaç d'unió amb Europa.
Les nostres empreses n'adquireixen d'altres. Les nostres ciutats són considerades com a referents
a imitar. Les nostres escoles fan bona una tradició pròpia iniciada fa cent anys. Els nostres
hospitals tenen qualitat. La biotecnologia és a Catalunya el sector que creix més de pressa. En
tot això estem ben situats.
Ara fa dos anys el Parlament va iniciar els treballs de reforma de l'Estatut. Tots els partits han
cregut que calia fer una colla de coses:
Adaptar la nostra llei als nous temps.
Reconèixer clarament que sentim Catalunya com una nació.
Donar més camp a les possibilitats de l'autogovern. Incorporar una sèrie de drets i deures propis
del segle XXI.
Aproximar les majors competències de la Generalitat a les persones i satisfer els seus anhels i
necessitats.
Corregir el dèficit acumulat en infraestructures, que són la clau del creixement econòmic.
I, finalment, augmentar els recursos necessaris per fer possible tot això, sense que Catalunya
deixi de ser solidària amb els pobles d'Espanya.
És per tot això que s'ha treballat, s'ha discutit i s'ha arribat a acords. És per tot això que,
finalment, s'ha pactat i acordat el nou Estatut.
Ara us convoco a les urnes, aquest diumenge, per tenir l'oportunitat d'expressar-nos. Lliurement.
1
�Vull que sapigueu que el que em mou és l'ambició que els ciutadans se sentin, amb el nou Estatut,
més segurs, més ben atesos i més esperançats. I que els joves sàpiguen que tenen futur. Que
poden decidir-lo.
Al nostre país hi ha més de dos milions i mig d'homes i dones que no han votat mai l'Estatut. Que
no poden dir, encara, "aquesta és la meva llei, jo vaig tenir l'oportunitat de votar-la". Ara podran
fer-ho.
La Catalunya que demà passat té l'oportunitat històrica de dir què vol i com vol que siguin les
seves relacions amb l'Espanya fraternal, és molt diferent de la Catalunya de la transició
democràtica.
La nostra integració social ha avançat i ha estat molt positiva. La Catalunya d'avui l'han feta
generacions d'homes i dones vinguts d'arreu amb el seu esforç, la seva empenta i les seves
aportacions. La unitat civil de la societat catalana és exemplar. L'experiència d'autogovern que
hem adquirit, ens permetrà aprofitar millor les oportunitats que tindrem d'ara endavant.
El diumenge dia 18 ens estarem parlant a nosaltres mateixos. Ens direm el futur que volem per
als nostres fills i els nostres néts. Però també hem de ser conscients que Espanya i Europa estaran
atentes al que decidim.
Hem de parlar clar. Estic convençut que la veu dels catalans serà escoltada amb respecte. I que el
nostre futur serà també un senyal per a aquells que ens miren. Tant de bo puguem dir que ens
admiren.
Ara, com mai, hem d'actuar amb confiança, seguretat i il·lusió. No tinguem por de decidir. Aquest
és el nostre futur. El de tots.
Visca Catalunya!
2
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1759
Title
A name given to the resource
Missatge institucional del president de la Generalitat pel referèndum sobre l'Estatut
Language
A language of the resource
Català
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Palau de la Generalitat
Subject
The topic of the resource
Autogovern
Autonomia
Catalanisme
Estatuts
Missatges institucionals
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Missatge
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2006-06-16
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/277/20060601.pdf
5345e96f308a170a8d821419b2f0efcd
PDF Text
Text
Obertura de la conferència Regions i ciutats: socis per
al desenvolupament i l'ocupació
Centre de Convencions del Fòrum. Barcelona | 01/06/2006
Déjenme aclararles en castellano, iremos cambiando de lengua, que el alcalde que les acaba de
hablar es médico, es economista, es aviador y es marinero. Es decir que tiene una experiencia
bastante diversa de la vida lo cual da a sus intervenciones un carácterpróximo y polifacético. La
verdad es que escuchándole y habiendo sido alcalde un poco antes que él y trabajado con él
cuando yo era alcalde tengo la impresión que realmente esta ciudad sigue avanzando y sigue
avanzando no sólo en la práctica sino también en la teoría y eso también es importante. Yo creo
que lo que se ha venido a hacer aquí es analizar la práctica desde unos esquemas formales,
teóricos, racionales y, por tanto, agradezco muchísimo a la comisaria, a la secretaria de Estado y
al alcalde sus aportaciones.
I have talked many many times about cities and regions and sometimes I ask myself what for? I
think that talking about cities and regions can help in three ways. First of all, we travel and know
each other which is always good. Second thing, we compensate for the excessive significance of
nation- states in contemporary world. Needs no longer explanation. Third, hence you help Europe
to become meaningful, apart from respected. Is not only a good idea, is also an interesting reality
and an engine. And default, we do what we have to do as Europeans after discovering the
Americas, that was an important thing to have done. So, we had to discover America, Europe had
to discover America, otherwise, It could not be sustainable and, thereforea new kind of civilization
which a different standard between -a different proportion-, between men and land and
population. Once I was in Wyoming, I asked 'the price of an acre, and they answered 'It depends',
what do you mean that 'it depends', how many acres do you want. So, it's like, peanuts or
something, is not the same conception of space that we do have in Europe. Now, I move to
catalan which is my nature language and I will be translated to you.
Jo tinc una gran satisfacció de tenir l'oportunitat d'acompanyar-los en l'obertura d'aquesta
Conferència sobre les regions i les ciutats. Hi ha poques conferències que personalment pugui
sentir tan pròximes a la meva trajectòria professional i política com aquesta per l'especialització
personal en economia urbana, professor d'economia urbana, les responsabilitats en política
municipal al PSC, primer la regidoria i després l'alcaldia de Barcelona, la presidència del comitè de
les regions, la creació de l'Aula Barcelona.
Tot això m'ha permès viure i analitzar, al mateix temps, transformacions notables de les ciutats i
en particular d'aquesta ciutat, Barcelona. Transformació que li valgué un nom propi al mapa
d'Europa, situant-se aquesta ciutat, sense ser capital d'Estat, entre les ciutats de referència en el
nivell europeu, com és ara Frankfurt o Milà, suposem. La transformació de Catalunya és,
òbviament, diferent que la transformació de Barcelona: ho és en magnitud, en complexitat i també
en temps. Passa, des del meu punt de vista, per tres eixos principals:
1.
2.
3.
Primer, un instrument adaptat a les necessitats del segle XXI, en aquest moment, que és
una nova constitució catalana, un nou estatut, com es diu tècnicament.
Segon, un marc estratègic, espacial: l'Euroregió. No només Catalunya, sinó l'espai més
gran del qual formem part.
I tercer, la cohesió i l'equilibri territorials.
Els vull parlar, en primer lloc, i breument, de l'Estatut, que serà l'instrument per a la governació
de la Catalunya dels 7 milions. El nou Estatut serà referendat pel poble de Catalunya, espero
positivament, el proper dia 18 de juny. Amb l'Estatut del 2006 Catalunya esdevé la nació sense
Estat, probablement, amb més capacitat d'autogovern de tot Europa. I dic la nació, perquè
efectivament en l'Estatut es diu, en el preàmbul, que Catalunya és una nació, la qual cosa d'acord
amb la Constitució espanyola equival al concepte de nacionalitat. Bé, no hi ha cap regió autònoma,
jo diria, o molt poques, o land, que disposi del nivell competencial i de recursos de què disposarà
Catalunya quan s'apliqui el nou Estatut.
S'ha discutit i elaborat en clau de segle XXI, a partir dels anhels, ambicions i realitats d'avui; a
partir de la visió del món i de l'individu d'avui. El votaran 3 milions de persones que no van votar
l'actual Estatut del 79 perquè no en tenien l'edat. I només per això, segurament, ja valdria la
pena. És un Estatut de gent més jove, és l'Estatut dels meus tres fills, que no van votar el primer.
I a mi m'agrada que l'Estatut de Catalunya no sigui només meu, o de la meva generació, o d'altres
generacions com la meva, sinó també la dels meus fills.
1
�Mirin, Estatut i polítiques socials són dues cares de la mateixa moneda: sense una, no tenim
garantida l'altra. Polítiques educatives, de salut, de benestar social, laborals, d'habitatge, de
seguretat amb especial cura per a les famílies, la infància, les persones grans... Això és el
contingut de l'Estatut. En definitiva es tracta d'un Estatut per a les persones, i per gestionar
problemes reals del nostre país des de la proximitat.
Segon punt: l'Euroregió. Unes consideracions sobre aquest marc estratègic. L'Euroregió PirineusMediterrània, com l'anomenem, és un projecte impulsat, conjuntament, amb les regions del MidiPyrénées, Languedoc-Roussillon, Aragó, Illes Balears i Catalunya, constituït la tardor de 2004 a
Barcelona. Actualment -i durant tot l'any 2006- n'ostenta la presidència i representació Martin
Malvy, president de la regió de Midi-Pyrénées. L'Euroregió ha de ser l'instrument que permeti a
Catalunya i a les altres Comunitats Autònomes i regions competir, amb el tamany necessari i
suficient, en una Europa cada cop més gran. A mesura que Europa passa a ser el nostre espai, la
nostra nació gran, el nostre superestat, els subjectes d'aquesta nació hem de ser també una mica
més grans, per mantenir la nostra capacitat d'influència. És una Europa que tampoc té fronteres i
que ha esdevingut, ara com a realitat i no com a somni, el nostre camp de joc natural.
El passat més de febrer la Euroregió va celebrar una reunió a Tolosa, la tercera reunió després de
la creació a Barcelona a l'octubre del 2004 i de l'entrevista que mantingueren al maig del 2005,
amb el president de la comissió Durao Barroso.
La valoració del primer any llarg de l'Euroregió és altament positiva. De manera sintètica, els hi
podria dir que s'ha creat un Observatori Socioeconòmic, un Portal Cultural, s'ha impulsat una
EuroBioRegió, s'han creat estratègies compartides en àmbits com l'aeronàutic i el turístic, s'ha
creat un l'Hospital Transfronterer a Puigcerdà, o la terminal del Port de Barcelona a Tolosa. El port
de Barcelona, i està aquí el conseller de Política Territorial i Obres Públiques i de Presidència per
entendre'ns millor sobre aquesta matèria, ha creat un port franc, unes hectàrees de port franc a
Tolosa, 20 Hectàrees. Hi ha molta gent que no ho entén això, com és que el port de Barcelona té
unes hectàrees de port a Tolosa, terra endins, evidentment molts responsables polítics això no ho
entenem massa bé, però els que treballen amb la realitat econòmica de cada dia, si que ho
entenen perquè saben perfectament que hi ha d'haver-hi espais d'acumulació i espai de
redistribució i que això requereix una estratègia determinada no?.
Som tot just a l'inici. Queda molt per fer. S'ha de produir un canvi de paradigma que permeti
pensar Catalunya i les altres reunions de l'Euroregió en aquesta dimensió. Hem d'aconseguir que
el Llenguadoc o l'Aragó considerin que compartim determinades infrastructures. Segurament,
l'aeroport de Barcelona és l'aeroport de la Euroregió, però segurament l'espai logístic és l'Aragó on
hi ha una cosa que aquí a Catalunya no tenim que és terreny, que és capacitat d'ocupació, de
grans instal·lacions etc.. i així podríem anar seguint. Permeti'm que faci aquí un parèntesi sobre
l'aeroport, perquè és bàsic. No hi ha cap ciutat, no hi ha cap regió, que es pugui plantejar una
estratègia ambiciosa en l'Europa d'avui, si nó té un accés o un sistema aeroportuari potent. En
aquest cas, transoceànic. Un sistema aeroportuari. La capacitat de connexions d'un aeroport és
determinant en l'èxit de les estratègies metropolitanes, en l'atracció d'empreses i centres
d'innovació.
I un aeroport com el nostre pot ser molt competitiu si es pot gestionar a partir de la col·laboració
público-privada, i si té l'autonomia suficient per decidir, com passa per exemple a Nàpols, una
ciutat que estava governada per un alcalde de l'antic partit comunista italià, que va decidir que la
millor manera de gestionar el seu aeroport, era fer-hi entrar una empresa privada, com era la BAA
(Bristish Airport Authority), per cert, que ara hi ha una empresa espanyola, que es diu Ferrovial
que ara vol comprar la BAA. Ferrovial que ja té un aeroport a Sydney i que ara vol comprar BAA i,
per tant, indirectament l'aeroport de Nàpols, com hi ha una empresa catalana que té les
autopistes del nord de França, com hi ha un altre Abertis, que s'ha fusionat amb Autoestrade
italiana per crear un gegant en infraestructures ruteres, amb seu a Barcelona. Per què ho dic això?
Perquè si parlem seriosament d'Europa, vol dir que ens arrisquem justament que aquestes coses
passin i que passin a favor nostre o que passin a favor d'altres ciutats, que seran europees i per
tant nostres també, en aquest sentit més ampli.
A països com Alemanya, com el Regne Unit, o com Itàlia, davant de temes com el de la gestió dels
aeroports s'hi penses moltes vegades. Nosaltres aquí a Barcelona, en aquest moment, i a
Catalunya, estem impressionats per la notícia que una companyia de bandera espanyola, Iberia,
és possible que tingui una presencia molt menor en l'aeroport del Prat, l'aeroport de Barcelona.
Però no és una cosa que ens tregui la son absolutament, perquè si no n'hi ha una n'hi haurà unes
altres, ja ens espavilarem, per descomptat. És xocant en tot cas que hi hagi la possibilitat
d'aquesta decisió. A països com Alemanya, el Regne Unit o Itàlia, davant d'una decisió com
aquesta, els aeroports perjudicats podrien reaccionar amb la seva política d'adjudicació de slots,
2
�d'accés preferent a les instal·lacions i l'atracció d'aerolínies alternatives En canvi a Espanya això
no és possible, perquè els aeroports no tenen autonomia de decisió, formen part d'una empresa
estatal, Aena, que és la que decideix què fan i què deixen de fer. De manera que no hi ha
competitivitat. Això en part és a causa, els haig de ser molt franc, que aquesta autoritat
aeroportuària nacional espanyola té un problema gran que és que el cost que ha representat
l'aeroport de Madrid, el superaeroport de Madrid i el nou aeroport de Barcelona, pràcticament ha
costat el doble del que s'havia pressupostat, s'havia pressupostat 3.000 milions d'euros, i ha
costat 6.000 milions d'euros, és a dir 1 bilió de les antigues pesetes. S'havia pressupostat la
meitat per l'aeroport de Barcelona i ha costat el doble del que s'havia pressupostat. O sigui mig
bilió de pessetes. Bé, un bilió i mig de pessetes. Estem parlant doncs de 9.000 milions d'euros. És
una càrrega financera excessiva per a una autoritat aeroportuària que en aquest moment
probablement haurà de ser privatitzada no per desig, sinó per necessitat. De manera que estem
davant d'un problema seriós, que jo estic segur que moltes de les ciutats i regions a les quals
vostès representen poden tenir. Crec que és enormement decisiu, important que aquestes ciutats
i aquestes regions tinguin capacitat de participar com a accionistes, si vostès volen, en la gestió
d'uns aeroports, per altra banda, gestionats d'una manera més competitiva.
Vull acabar parlant de la cohesió territorial. L'equilibri territorial jo crec que és conseqüència
d'aquestes inversions i aquesta visió del territori, però també d'una determinada línia de polítiques
d'intervenció en el territori. Nosaltres hem llançat una nova línia d'intervenció que és innovadora
en el sentit que barreja l'espai amb la temàtica. La majoria de les lleis en tots els Parlaments són
lleis temàtiques que es refereixen a qüestions, a sectors. Estem acostumats a diseccionar la
realitat social en sectors. Doncs bé, nosaltres tenim una llei que no és de sectors, sinó de barris,
de llocs. I és una llei, que el que fa és facilitar que la conselleria pertinent pugui intervenir
polièdricament, en tots els mitjans, en la reforma d'un barri determinat. Per què? Perquè moltes
vegades les polítiques sectorials nos són suficients per resoldre les necessitats d'un barri, en el
qual la misèria, la diversitat, la falta d'infrastructures, etc.. han interactuat entre ells per crear un
tipus de problemàtica que les tres conselleries o ministeris, cada un per separat o junts, és igual,
o poden resoldre. És un problema nou, és el problema de la degradació i el problema de la falta
d'expectatives. De barris d'aquests, n'hi ha hagut i n'hi ha a tot Europa, i és enormement difícil
afrontar la solució d'aquests problemes sobre la base de polítiques sectorials de ministeris i de
conselleries. No es pot. I, per tant, el que s'ha de tenir és una política multisectorial, amb una sola
mà, que passa d'intervenir en l'escola, en els carrers, en la qualitat dels carrers, en la seguretat,
amb uns responsables que ho siguin de totes les coses alhora ajudant a l'alcaldia, ajudant al
representants del barri, ajudant a un problema que no tindria solució. A mi em sembla que
aquesta és una aportació de la governança de les ciutats, que val la pena que vostès coneguin.
Aquí hi ha el conseller, responsable de Política Territorial i Obres Públiques, responsable d'aquesta
política, i el seu secretari general, Oriol Nel·lo, que els poden parlar detalladament de com i què
s'està fent en aquests barris problema i de quina manera aquests barris problema es poden
solucionar.
Parlàvem abans amb l'alcalde, que va venir un alt representant europeu i li vam parlar del barri de
la Mina - del qual parlàvem abans- que és un barri molt complicat, i va arribar dient que Barcelona
no podia tenir cap barri degradat, perquè era una de les millors ciutats d'Europa. Doncs, va anar a
la Mina i va tornar blanc com el paper, perquè aquell era el resultat d'una política d'aquestes
perverses. Per fer l'estadi del Barça, van haver de desfer un barri de barraques i el van traslladar
a un punt, al costat del riu Besòs, on no hi havia res. I quan es fan aquestes operacions
mastodòntiques de trasllat de la misèria es crea més misèria, perquè eren unes cases noves, molt
boniques en el moment en el qual es van crear, però al cap de dos anys eren pitjors que les
barraques en les qual estaven. Doncs, jo recordo la cara d'esglai del comissari europeu que va
venir, i que va haver d'admetre que en una ciutat tan gran i tan lloada com Barcelona hi pogués
haver aquestes coses. La solució d'aquests problemes és enormement complex. També és veritat
que vist per l'alcalde de El Cairo, que va venir al cap de poc temps, passant per la Ronda Litoral,
vam passar pel costat del barri de la Mina i li vaig dir: aquest és el barri de la Mina. Quan li vaig
explicar la misèria que tenien, va dir very beautiful. Perquè vist des de fora semblava que era
perfecte. Mirin la clau d'aquesta política de 47 projectes de reorganització urbana està en la
proximitat i en la versatilitat de les polítiques que s'apliquen. Es tracta també dels recursos i la
mentalitat. El govern no dóna suport a barris amb problemes, sinó que dóna suport a barris i
municipis amb projectes. Aquesta és l'essència de la política que estem tirant endavant. Espero
que aquesta reunió aquí els sigui útil. Torno a la qüestió del principi, penso que el viatge en si
mateix és important. Però en segon lloc compara experiències, perquè ens ajuda a trobar en els
altres solucions que nosaltres no havíem aconseguit trobar.
Moltes gràcies.
3
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1758
Title
A name given to the resource
Obertura de la conferència Regions i ciutats: socis per al desenvolupament i l'ocupació
Language
A language of the resource
Català
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Centre de Convencions del Fòrum. Barcelona
Subject
The topic of the resource
Benestar Social
Estatuts
Euroregió
Seguretat ciutadana
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Discurs
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2006-06-01
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/272/20060511.pdf
1b529288bb753cc1470b83c7dd29479b
PDF Text
Text
Declaració del President de la Generalitat de Catalunya
de convocatòria del referèndum sobre l'Estatut
Palau de la Generalitat | 11/05/2006
La proposta de reforma de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya va arribar, ahir, al final de la seva
llarga tramitació parlamentària, en ser aprovada pel Senat.
Aquesta aprovació obre pas al moment en què els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya emetran
el seu veredicte sobre el nou Estatut.
He decidit convocar el preceptiu referèndum per al proper dia 18 de juny.
Aquell dia els ciutadans i ciutadanes de Catalunya seran cridats a referendar el projecte d'Estatut
d'Autonomia de Catalunya, presentat pel Parlament i aprovat per les Corts Generals d'Espanya.
La pregunta del referèndum serà la següent:
Aproveu el projecte d'Estatut d'Autonomia de Catalunya?
Des d'ara fins el dia del referèndum, el President i el Govern de la Generalitat no tenen altre
propòsit que aconseguir l'aprovació del nou Estatut per part del poble de Catalunya. Cap altre.
Per això esmerçarem tot el nostre esforç a donar a conèixer el nou text i a impulsar una
participació massiva de la ciutadania en el referèndum.
Dilluns passat, en la meva compareixença al Parlament, vaig afirmar que si en algun moment
pensava que la cohabitació de posicions oposades sobre l'Estatut en el sí del Govern perjudicava
l'aprovació de l'Estatut, prendria de manera immediata les decisions que fossin del cas. I així ho
he fet.
He volgut verificar si aquestes posicions oposades es mantenien després de l'aprovació de l'Estatut
al Senat.
Avui m'he entrevistat amb els dirigents de les forces polítiques que donen suport al Govern i he
pogut constatar, una vegada més, que la decisió d'Esquerra Republicana de Catalunya en contra
del text estatutari era ferma i definitiva.
Coherent amb la meva convicció que el més important és que Catalunya tingui un bon Estatut, un
nou Estatut, i persuadit que la ciutadania no entendria la divisió del Govern quan fos cridada a
dictaminar sobre el nou text, he pres el determini dolorós de cessar els consellers i conselleres
d'Esquerra Republicana de les seves funcions en el Govern.
Entenc que la meva obligació és esvair la incertesa i evitar la confusió:
El referèndum de l'Estatut s'ha de poder celebrar en condicions de màxima claredat i sense
interferències d'altres qüestions polítiques.
He dit que aquesta ha estat una decisió difícil. El primer Tinell no ha estat viable després de dos
anys i mig en què, sense cap mena de dubte, hem fet més feina que l'anterior govern en 4. Sense
cap mena de dubte.
Quan fa quinze dies vaig decidir remodelar el Govern, ho vaig fer convençut que no es produiria la
diferència insalvable sobre l'Estatut que avui ens separa.
Esquerra ha trencat un compromís explícit de, en cap cas, adoptar una posició de votar "no" al
projecte, una posició que, tot i ser legítima, és incompatible amb la coherència i el lideratge del
Govern en suport de l'Estatut.
1
�Crec honestament que he fet tot el que estava al meu abast per a què Esquerra Republicana
participés de l'acord sobre l'Estatut.
Conseqüentment amb aquest esperit, he ofert a Esquerra Republicana que la sortida del Govern
dels seus consellers sigui entesa estrictament com una decisió políticament obligada, no volguda,
no desitjada.
En tot cas estic fermament convençut que així serveixo millor l'interès general del nostre país.
Aquest oferiment obeeix a dues motivacions:
La primera és la consideració que tinc pels consellers i conselleres d'Esquerra Republicana que han
format part d'aquest Govern i el seu equip.
Tots ells han treballat amb gran sentit del deure i amb provada eficàcia.
A tots vull expressar el meu agraïment més profund, molt particularment a Josep Bargalló que ha
estat un lleial Conseller Primer.
El segon motiu d'aquest oferiment és el meu convenciment que el projecte polític i social que va
donar lloc al Pacte del Tinell és ple de sentit, més enllà de les circumstàncies d'aquest moment,
d'aquest moment difícil.
Com poden comprendre aquesta decisió també té els seus efectes en el panorama de la política
catalana i de la necessària estabilitat del Govern.
La meva decisió d'avui comporta també la previsió de celebrar eleccions al Parlament abans
d'acabar l'any.
Però -repeteixo- ara el més important és l'Estatut i el referèndum del dia 18 de juny.
L'Estatut és el fruit del treball de moltes institucions polítiques i socials.
També d'aquelles que avui tenen dubtes, però que demà n'exigiran el seu compliment.
És l'hora de la veritat: de ser conscients que hi ha oportunitats en la història que no passen dues
vegades.
Per això vull que s'entengui que les decisions que he adoptat en el dia d'avui només tenen un
nord:
Fer possible que Catalunya pugui tenir el millor Estatut de la seva història.
Estic convençut que els catalans i les catalanes faran que el nou Estatut sigui, a partir del dia 18
de juny, una magnífica realitat per al futur de Catalunya; per al nostre futur.
Moltes gràcies.
2
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1753
Title
A name given to the resource
Declaració del President de la Generalitat de Catalunya de convocatòria del referèndum sobre l'Estatut
Language
A language of the resource
Català
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Palau de la Generalitat
Subject
The topic of the resource
Estatuts
Govern
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Declaracions
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2006-05-11
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències