2
10
33
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/1371/19940118d_00608.pdf
35e93fa56cb99f834590687a328024a0
PDF Text
Text
Esquema per les conferències de l'Excm. Sr. Alcalde als
centres públics d'ensenyament secundari
Sumari
La intervenció de l'Alcalde d vant dels estudiants hauria de
seguir aquest esquema:
O. Salutació i introducció sobre el sentit de la visita:
a) Interès de l'Alcalde a conèixer els estudiants de
batxillerat i en explicar-los l'estat de la ciutat i les
preocupacions de l'Ajuntament.
b) Interès especial en escoltar les opinions i respondre
les preguntes dels estudiants.
1. Intervenció de l'Alcalde:
a) El context dels canvis al món i a la nostra societat.
b) La transformació de Ba celona en els darrers anys.
c) La promoció de la ciutat, els preus i les oportunitats per als joves.
d) Els reptes de la Barcelona dels noranta.
2. Intervencions dels estudiants:
a) Estimular l'exposició pública d'idees i d'opinions
personals.
b) Respondre a les pregun t es.
3. Intervenció final de l'Alcalde:
a) Agrair l'acollida i l'atenció. Estimular l'interès i
la passió per Barcelona.
b) Reiterar la invïtacióa pensar i a discutir, a assumir la responsabilitat com a generació.
c) El partit de la confiança, el diàleg i la tolerància.
* Diapositives (Maribel Sarasa)
1
�0. Salutació de l'Alcalde als estudiants.
Referència al barri on el troba l'institut i a la seva
situació i integració en el conjunt de la ciutat.
Interès de l'Alcalde a coihèixer els estudiants de batxillerat i en explicar-los
estat de la ciutat i les
preocupacions de l'Ajuntament. Vosaltres sou uns barcelonins
molt importants. La Barcelona del 2000 sou vosaltres.
Interès especial en escotar les opinions. Com veieu
Barcelona, com la voleu.
Disposició a respondre totes les preguntes.
1. Intervenció de l'Alcalde
Vinc a parlar-vos de Barcelona, que és la meva feina,
del moment que viu la nostra ciutat i que vivim els barcelonins i les barcelonines, però voldria parlar primer una mica
del context nacional i internacional en qué ens trobem.
a) Els canvis a nivell internacional i en la nostra
socïetat.
En els últims anys, i encara avui, han canviat i estan
canviant moltes coses.
Hi ha qui diu que al 1989 v4n passar tantes coses a tot el
món -per exemple, va caure 41 mur de Berlín-, que va ser
aleshores quan va començar el segle XXI.
2
�Els règims comunistes han desaparegut d'Europa, i han
donat lloc a una situació de iés llibertat i de més inestabilitat, alhora.
S'han anat donant passos ferms cap a la unitat política de
la Comunitat Europea, en u i clima de tensions creixents,
tensions que neixen de la importància dels efectes d'aquesta
unificació.
-Ha
des
de
Tractat
de
entrat en vigència el mercat únic europeu,
l'u de gener.
-Estem
en
ple
procés de ratificació
del
Maastricht.
-Ha
començat
països
la negocia? ió amb els altres
volen entrar a la Comunitat (Austria,
Suècia,
que
i
Finlàndia
Noruega).
En l'Europa i en el món d'avui som més interdependents els
uns amb els altres i està menys clar que abans què és el que
pot passar; fins i tot el fantasma de la guerra s'ha installat a Europa amb el conflicte; de l'antiga Iugoslàvia.
Vosaltres, que segur que esteu pendents de les notícies i
que llegiu els diaris -s'han(de llegir diaris!-, sabeu que
el món està molt canviat i molt trasbalsat alhora.
Davant d'aquesta situació de canvis accelerats (tot canvia, i els canvis es produeixen més de pressa que abans)
molta gent té por i s'aferra 0 allò més immediat.
3
1
�Per això es produeixen situlcions d'intolerància, de xenofòbia o de nacionalisme exacerbat.
També s'han produït altres canvis, com l'elecció de Bill
Clinton com a president dels Estats Units.
Als Estats Units, després e dotze anys de govern conservador amb Reagan i Bush, ha iguanyat un candidat demòcrata,
que ha presentat un programa molt progressista.
Sobretot
pel
que fa a les llibertats individuals i
allò
que els nordamericans en diuen drets civils.
Clinton
ha despertat una giran expectativa entre els
ciutadans i, en especial, en
Arreu,
altrament,
els
seus
e els més joves.
anys 80 van estar basats
en
el
poder financer, en la cultur1a del "pelotazo", perquè es va
produir un creixement econònic molt ràpid, en alguns casos
sobre una base social molt feble, com és el cas espanyol.
Als 90 jo crec que tornarem ,
que ja estem tornant, a un
predomini de l'economia real,, de la producció, de la formació i de l'estalvi.
b). El canvi de Barcelona.
Mentre a nivell internacional passava tot això, a Barcelona hem estat el centre de l'atenció internacional amb l'organització dels Jocs Olímpics.
4
�Els JJOO han anat molt bé.
Hem quedat molt bé. El Presi-
dent del CIO, Joan Antoni Sa4aranch, ja,ho sabeu, va poder
dir en acabar que han estat e s millors de la història.
Però sobre els Jocs s'havia dit de tot:
Que no érem capaços d'organizar-los.
Que no els podríem pagar.
Que quedarien moltes obres pe fer.
Que no acabaríem les rondes i els estadis a temps.
Ï
Que la fórmula dels voluntaris fracassaria.
Que hi hauria greus problemes de seguretat com a Munic l'any
1972.
Que l'organització aniria bé Ierò que seria un fracàs perquè
els esportistes espanyols np guanyarien medalles.
Que el català quedaria rellegat a un segon lloc.
Que no tindriem lloc per allotjar els visitants.
S'havia dit de tot, i tot va anar molt bé.
Va anar molt bé l'organització dels Jocs, i va anar molt
bé l'organització de la ciutat durant els Jocs.
Ja sabeu, perquè ho hem dit molt, que els Jocs eren una
gran excusa, una gran ocasió, per dur a terme una transformació profunda de la ciutat
pocs anys.
Per resoldre tants problemes i tantes mancances antigues
de Barcelona.
5
�Alguns, per exemple, havie s proposat que la vila olímpica
dels esportistes s'ubiqués fora de Barcelona,
construir-la a Barcelona ens
però
a donar l'oportunitat de remo-
delar tota la façana marítima de la ciutat, que, fins fa sis
o set anys, era un enorme bari industrial i ferroviari.
(Sèrie de diapositives sob
Olímpica 1-9)
la transformació de la Vila
(diapositiva 10)
Avui, amb l'excusa dels Jocs, hem aconseguit, o estem aconseguint obrir Barcelona al mar,
(diapositiva 11)
connectar tots els racons de la ciutat i millorar el trànsit
amb les rondes,
(diapositives 12-14)
tenir més instal.lacions esportives que cap altra ciutat,
tenir més places, parcs, jardins i espais públics que ningú,
(sèrie de diapositives sobri e la Vila Olímpica de la Vall
d'Hebron 15-18)
i tenir àrees modernes de la ciutat on abans hi havia deixadesa i marginació, com és el cas de Sant Martí i la Vall
d'Hebron.
(sèrie de diapositives sobre l'aeroport 19-24)
Els Jocs, com a mobilitzadors, ens han portat un nou aeroport,
6
�(sèrie de diapositives sobre les Rondes 25-29)
un nou sistema de vialitat c om són les rondes, i amb elles
l'existència d'un territori r eal molt més ample.
Ara la ciutat de cada dia,
la Barcelona real, ja no és la
que va des del carrer Prim fins a Badal i des de Collserola
fins al mar, sinó tot allò que les rondes i els túnels
agafen.
Perquè en el mateix temps que abans arribàvem des de
Collserola al mar i des del carrer Prim al carrer Badal, ara
anem pràcticament des de Sitges fins a Montgat i des del mar
fins a Terrassa.
De tot aquest canvi de Barcelona, gràcies als JJOO, hi ha
Í
tres coses que jo crec que Oón molt importants per vosaltres, per la gent jove.
-Gràcies als Jocs, a Barcelona hi ha més espais lliures
i més espais públics: sobreltot instal.lacions esportives,
però també places, parcs, pistes de patinatge i centres
cívics.
-Gràcies als Jocs, la situació econòmica a Barcelona és
millor. Avui hi hagi més oportunitats de feina i de futur
pels joves, en comparació aib el passat i en comparació amb
altres ciutats, que tenen méS dificultats que nosaltres.
7
�-Gràcies als Jocs, gràcies a l'èxit dels voluntaris
olímpics i paralímpics, est4m en condicions de promoure una
participació activa dels joves en la vida i la millora de
Barcelona. De la ciutat i debla gent.
És clar que els voluntar s ho eren per als Jocs, però
molts d'ells han demanat continuar, i per això l'Ajuntament
ha donat suport a l'associació Voluntaris 2000 i hem impulsat el projecte Sempre Voluntaris.
La Plaça dels Voluntaris Oüímpics, a la Vila Olímpica, és
un homenatge a la generositat de la joventut de Barcelona i
una invitació a seguir posant aquest esforç generós al
servei dels altres.
c). La promoció de la ciutat, els preus i les oportunitats
per als laves.
Ha estat molt important, i ara ho és més encara, que
entorn als Jocs i del seu èxkt, s'hagi pogut promoure l'economia de Barcelona, sobretot de portes en fora.
Una ciutat viu del que ven a fora. Hi ha una teoria sobre
com viuen les ciutats que dit* que, així com les nacions eren
històricament un sistema tancat, les ciutats importen i
exporten pràcticament el 60 0 80% del que fan.
8
�Primer de tot perquè una diutat es defineix per ser una
concentració que pràcticamE4nt no té sòl agrícola i, per
tant, tot el que menja li han de portar; i tota l'energia
que gasta també s'ha de portar d'algun lloc.
1 per això les ciutats s'epecialitzen cada vegada més en
produir serveis, perquè la indústria tampoc no la volem, si
és que provoca sorolls, fums, congestió...
Les ciutats es converteixer en el cervell de la societat i
fan aquelles funcions superi ors que el cervell fa en el cos
humà: les ciutats fan art, cultura, formació, informació,
informàtica, capacitat de direcció, esport, comerç.
Els Jocs, el seu èxit,
I an
fet possible que Barcelona
superi bona part dels seus problemes històrics i que sigui
{
una ciutat atractiva. I per 4ixò estem aconseguint fer venir
gent de fora, que venen
4
buscar els nostres serveis i
{
deixen diners aquí, perquè ; s'allotgen en un hotel, van a
restaurants, compren, etcètelta.
I per això Barcelona té més activitat econòmica que abans.
(diapositiva 30: pressupost del COOB'92 1987-1993)
El Comitè Organitzador dels Jocs com a tal ha tingut
superàvit. Les grans instal.lacions esportives dels Jocs
(l'estadi, el Sant Jordi, el velòdrom, el palau d'esports),
els gestiona una empresa que fa beneficis.
9
�(diapositiva 31: diagrama de sectors de la distribució dels
ingressos del COOB)
L'economia dels Jocs ha estat molt sanejada. A més, s'han
fet unes inversions sense precedents a la història de la
nostra ciutat i, en un temps en què se sent a parlar de Juan
Guerra o de KIO, tot això s'ha fet sense cap "marro".
Per altra banda, està clar que moltes obres que s'han fet
a la ciutat, al marge del comitè organitzador per amb l'excusa dels Jocs, han generat un deute que les diferents
administracions anirem fent
ront al llarg dels anys.
(diapositiva 32: Gràfic despaçament corba de demanda)
(diapositiva 33: Gràfics d'oferta i demanda)
Ara bé, sovint hi ha la queixa dels preus. Al ser una
ciutat tan densa i tan atractiva, la demanda d'habitatge,
d'oficines, de serveis, v4 arribar a ser molt alta: els
preus no haguessin pujat si do hagués estat perquè Barcelona
és molt atractiva.
És clar que molts se n'han aprofitat, perquè sobretot a la
segona dècada dels vuitanta, l'economia del nostre país va
créixer molt i es van produí: casos d'especulació que, avui,
afortunadament tendeixen a dOsaparèixer.
Però per aconseguir frenar l'alça dels preus i que aquests
comencin a baixar a la nostr4 societat només hi ha un sistema eficaç: posar més oferta al mercat.
l0
�I
aixà
és el que hem fet . estem fent:
fer el
accessible
amb les rondes (mes oferta de_sòl
ges),
un
fer
fer un pla de
pla d'hotels,
i
sòl
més
d'habitat-
pàrkings,
fer
l'auditori.
Ara els preus en el centrr de la ciutat estan baixant
relativament.
Ara que la pressió de les oficines està baixant, ens podem
començar a plantejar salvar troços més grans de la ciutat
per a la residència.
El municipi, doncs, per aturar l'escalada dels preus, el
que fa és incentivar l'increment de l'oferta i també fer
algunes operacions del que en4 diem habitatge assequible.
El que passa és que la legislació no està en les nostres
t
mans. Els grans plans d'habi atge estan en mans de la Generalitat. El més cert és que
els
f
plans que han fet fins ara
no han afavorit per a res a lla ciutat de Barcelona.
Es probable, però, que la llei d'arrendaments urbans tendeixi a afavorir l'habitatgei de lloguer, que és la fórmula
que haurien d'utilitzar els joves mentre no estabilitzen la
seva situació.
1
I pel que fa a l'ocupació, li està clar que trobar una bona
feina no és fàcil. Però el problema de l'atur juvenil ja no
és tan greu com ho era abans.
11
�(Diapositiva 34: Gràfic d'evolució de l'atur juvenil a
Barcelona 1982-1992)
(Diapositiva 35: Gràfic pe de l'atur juvenil sobre l'atur
total 1982-1992)
(Diapositiva 36: Quadre d'evolució de l'atur a Barcelona
1982-1992)
Tenint en compte que la vostra és una generació molt
nombrosa, tot i que cada vegada ho aneu sent menys, heu de
competir per un número limit4t de llocs de treball qualificats.
Però jo confio que la mill1ora de la situació econòmica de
la ciutat i els canvis que
t
estan produint en el sistema
educatiu contribuiran a faci1litar la vostra inserció paulatina en el mercat laboral.
Un bon sistema d'informaci 1 de les oportunitats que hi
ha
des
de
per
als
joves,
com el que posem al vostre servei
l'Ajuntament, també és important en aquest sentit. Cal fer
servir aquests serveis.
També hi ha una possibilitat que s'utilitza poc i que sol
donar bons resultats: em ref1reixo a l'autoocupació, a establir se pel seu compte, pel vostre compte. La ciutat ajuda
als qui volen muntar petites empreses.
d). Els reptes de la Barcelona dels noranta.
De cara al futur més immeciat, tenim el desafiament de
gaudir de la ciutat que hem transformat.
12
�(diapositiva 37: Port Olímpic)
(diapositiva 38: Ciutat Venal
Molta gent encara no es fa càrrec de les coses que Barcelona ha aconseguit. S'ha demostrat que els problemes de les
grans ciutats poden tenir remei.
Queden molts problemes, encara, sens dubte. Però és important fixar-se en els que s'h4n resolt i en les oportunitats
que hi ha, de debó.
Ara bé, és veritat que i ha alguns barris que no han
rebut l'impacte positiu dels Jocs Olímpics, tot i que en
bona mesura, dels Jocs set n'ha beneficiat tothom. Ara
l'Ajuntament s'ha de fixarjespecialment en aquests barris
que no s'hi han pogut fer obres tan importants.
També com a ciutat de moda al món, tenim la responsabilitat i l'oportunitat -les dues coses- de ser molt actius en
•
la col.laboració amb altres!ciutats.
Ara, l'Alcalde de Barcelona és actualment el president del
Consell de Municipis i Regions d'Europa. Europa és el continent de les ciutats, de sempre, a diferència d'Amèrica.
Totes les ciutats d'Europa juntes podem fer moltes coses per
la millora de la vida urbana.
Barcelona endins, ara que ja ha passat l'època de la pedra
i la construcció, hem de !passar a l'etapa de tot allò que
dóna sentit a les pedres: la cultura, el diàleg, la tolerància, el civisme.
13
�I quan parlem de cultura ho fem en un sentit ampli: des
dels programes culturals als instituts fins a l'auditori o
el teatre nacional de Catalunya.
A vosaltres us he de demana una cosa: que sigueu capaços
de realitzar la ciutat que; la nostra generació, la de la
dècada dels vuitanta i de principis dels noranta, pràcticament ha posat sobre la taulaperò encara no ha formalitzat,
i que és la ciutat metropolitana.
El que ens queda per fer és reconèixer que Barcelona no
s'acaba a 1'Eixample, ni taii sols al barri del Besòs, sinó
que va més enllà. Ens quecla per reconquistar la ciutatciutat, no només per a nosaltres ciutadans del municipi de
Barcelona, sinó per a tots!els ciutadans de l'Area -Santa
Coloma, l'Hospitalet, Cornellà, Esplugues.
La vostra generació hauria de voler que tot això fos
ciutat en el sentit més fort de la paraula. La vostra
generació, i nosaltres s ajudarem en el moment que
convingui de traspàs de funcions, ha de ser capaç de fer,
del conjunt d'aquests vint-i-cinc o trenta municipis de
i
l'àrea metropolitana, una ciutat de la mateixa qualitat que
ara és el municipi central de Barcelona.
Tothom admira Barcelona per les transformacions que ha
fet, per aquestes transformacions -siguem sincers- tot i que
han estat també importants a l'àrea metropolitana, encara
estan en bona mesura per fer. I això us pertoca a vosaltres.
14
�2. Intervencions dels estudiants:
a) Estimular l'exposiciq pública d'idees i d'opinions
personals.
b) Respondre a les preguntes.
3. Intervenció final de l'Alcalde:
a) Agrair l'acollida i 'atenció. Estimular l'interès i
la passió per Barcelpna.
b) Reiterar la invitació a pensar i a discutir, a assumir la responsabilitat com a generació.
c) El partit de la confiança, el diàleg i la tolerància.
T per acabar també usfhe de demanar que sigueu persones
actives contra el dogmatisme i la intolerància.
Una ciutat i una societat no es construeix sense diàleg,
sense racionalitat.
No us deixeu convèncer per les consignes o els eslògans
massa fàcils, perquè us enganyen dient-vos que les coses són
fàcils.
Les coses són complicbades, i s'han de mirar des de tots
els punts de vista. Heu de ser reflexius i analítics davant
dels problemes del nostre temps.
En això a Catalunya i a Espanya s'està configurant un
partit en minúscula, !n partit no organitzat on hi ha gent
de diferents ideologies.
15
�Es el partit de la confiança, el partit del diàleg i la
tolerància, del qual jo us invito a formar_part com a ciutadans i ciutadanes de Barcelona i, sobretot, com a ciutadans
del món.
Els JJ00 van ser un bon exemple de treball en confiança,
de col.laboració entre gent diversa, encara que alguns van
col.laborar amb més entusias e que d'altres.
També van ser un exemple di diàleg entre cultures, d'una
Espanya plural que és pocs ble, d'una Catalunya oberta i
.
orgullosa de la seva persona itat.
L'exemple de civisme i convivència de símbols dels Jocs
l'hem de traslladar, em sem4la, i us convido a fer-ho, a la
vida quotidiana de l'institut, del barri i de la ciutat.
16
�Diapositives:
Sèrie de diapositived sobre la vila olímpica (de
barri industrial i ferroviari a barri residencial)
- Sèrie de diapositives sobre l'obertura de Barcelona
al mar.
- Sèrie sobre la construcció de les rondes.
- 1 diapositiva sobre éls equipaments cívics de la
ronda de Dalt al seu paslper Nou Barris.
- Sèrie de diapositiveslsobre la construcció de l'àrea
olímpica de la Vall d'Hebron.
- Sèrie sobre la remodeláció de l'aeroport.
la
- 1
Diapositiva del ¡ plànol de
metropolitana amb les noies rondes i túnels.
Barcelona
- 1 diapositiva del passeig marítim de la Vila Olímpica
Transparències:
Balanç econòmic resumit del COOB-92.
-Gràfic clàssic d'ofertai i demanda per veure com baixen
els preus quan es desplaça la corba d'oferta.
-Evolució de l'atur juvenil a la ciutat de Barcelona
als deu últims anys: taula i gràfic.
17
�Ajuntament de Barcelona
Regidoria de Joventu
Notes per a la intervenció de l'Alcalde als instituts
- De la intervenció que utilitzàvem l'any passat, s'haurà de mantenir
una referència genèrica, no pormenoritzada, al bon moment de
Barcelona després dels millors Jocs Olímpics. Fer referència a
alguna dada més actualitzada: xifres atur juvenil i atur general,
potencial de creixement econòmic.
- Presumir molt de Barcelona: més i millors instal.lacions esportives,
els millors concerts de Rock, menys problemes de tràfic. Més
marxa: voluntat de fer–la compatible amb el descans d'altres
ciutadans. Tocar de passada el problema de l'alcoholisme i les
drogodependències, que no s'arregla amb més repressió, sinó amb
INFORMACIÓ I PREVENCIÓ.
- La Barcelona del futur: més carril bici, menys sorolls, més zones
verdes, més platges, més transport públic. Més Qualitat de Vida.
- L'Alcalde demana als joves participació i voluntariat (a Voluntaris
2000, a la Creu Roja o a qualsevol associació juvenil, començant
per l'associació d'estudiants del propi institut) a canvi d'oferir–los
més informació sobre totes les oportunitats: posar l'exemple del
nou servei d'informació telefònica per audiotext (podria desplegar
el full explicatiu allà mateix) o de la propera inauguració (21 de
desembre) del Casal d'Associacions Juvenils de Transformadors.
- La importància de saber que el nou espai de convivència es diu
EUROPA.
C iu tat. 4. 5a. pi
99
08002 Barcel
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
09.01. Activitat de representació (com a Alcalde)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1982-1997
Description
An account of the resource
Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
4277
Title
A name given to the resource
Esquema per les conferències de l'Excm. Sr. Alcalde als centres públics d'ensenyament secundari
Type
The nature or genre of the resource
Discurs
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Abstract
A summary of the resource.
Pautes i discurs tipus.
Subject
The topic of the resource
Educació
Model social
Description
An account of the resource
Document de treball.
Language
A language of the resource
Català
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1994-01-18
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona.
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/1311/19930310d_00537.pdf
c1e93fcb24baf22d6ff7c9658529a1c7
PDF Text
Text
VISITA DE L'ALCALDE A L'IN4TITUT DE BATXILLERAT "EMPERADOR
CARLES"
10 de març del 1993
Jo vinc a parlar-vos de Barcelona, que és la meva feina. Del
moment que viu la nostra citat, del moment que vivim els
barcelonins i les barcelonines, però primer voldria parlar una
mica del context internacional i dels canvis que hi ha hagut a
nivell europeu i mundial, i de com ens afecten.
Hi ha qui diu -per exemple Raimon Obiols, que fa relativament
poc va escriure un llibre que es diu "Els futurs imperfectes" i
que crec és de les persones que més aviat va veure venir que a
Europa hi hauria canvis importants-, que el 1989 va ser
l'autèntic canvi de segle; que no haurem d'esperar l'any 2000
perquè els canvis importants van començar amb la caiguda del mur
de Berlín. En aquell moment va desaparéixer tot un món, el món
comunista als països de 1'E$t; de retruc va desaparéixer la
sensació, sobre tot a Amèrica, que hi havia un enemic, un altre
món; els països del tercer món en van sortir en certa manera
desavantatjats perquè estaven acostumats a jugar amb la
contradicció entre Amèrica i unió Soviètica i tractar de treure
algun benefici d'aquesta situació; curiosament, però, petites
guerres que no sortien per por a encendre l'espurna d'una guerra
atòmica, ara si que s'encenen i n'hi ha per tot arreu. D'alguna
manera, amb els noranta, hem entrat en el que podríem dir el
segle XXI.
S'han donat passos ferms cap a la unitat política de la Comunitat
Europea. Tot i que surten tensions, provocades per la importància
que tenen les modificacions que comporta aquesta unitat europea,
com ara la unificació d'Alemanya, que ha fet que el país que és
el centre i el motor econòmic d'Europa estigui en crisi, amb unes
tensions econòmiques molt fartes que ens afecten a tots. Ha
entrat en vigència el mercat!únic europeu -des del dia 1 de
gener-, i estem en ple procés de ratificació del Tractat de
Maastricht. Ja heu vist que i a Anglaterra o a Dinamarca hi ha
hagut problemes per això, i França van passar el referèndum
molt justet, però continua i va endavant el procés d'Unió
Europea. Ha començat fins i tot la negociació amb nous països que
volen entrar a la Comunitat, com Austria, Suècia, Finlàndia i
Noruega. Espanya, i altres països del sud d'Europa, està jugant
�amb això justament per aconseguir que la Unió Europea tingui en
compte el factor de cohesió, és a dir, que no hi hagi una Europa
del nord rica i una Europa del sud més pobre, sinó que hi hagi un
fons de cohesió que permeti portar una part de la renda més alta
que hi ha al nord cap al sud. Espanya està condicionant el seu
vot a favor de l'ampliació al fet que es compleixin els fons de
cohesió; això ens està ajudan econòmicament. I cada país està
jugant els seus interessos, co és lògic.
En l'Europa i en el món d'avui ara som més interdependents els
uns amb els altres i està menys clar que abans què és el que pot
passar. Ja no és tan fàcil preveure quines coses poden succeir.
Fins i tot el fantasma de la guerra s'ha instal.lat en llocs que
era imprevisible que ho fes.
Vosaltres segur que esteu pendents de les noticies i les aneu
seguint. S'ha de llegir els diaris, encara que de vegades faci
una mica de mandra perquè és lletra molt petita. Quan jo em faig
fer estudis, i demano com este un determinat barri o un problema
concret de la ciutat, la millor manera que hi ha d'estudiar totes
aquestes coses és agafar un bon arxiu de premsa i llegir tot el
que s'ha publicat. De fet, quasi tot surt als diaris, i fins i
tot diuen que els sistemes d'informació i d'espionatge o
informació confidencial treuen gairebé tota la seva informació
d'una bona lectura dels dïarisl Jo us aconsello que els llegiu.
La lectura de diaris en aquestipaís està molt per sota del nivell
que hi ha a Europa, i diuen que és perquè la televisió va arribar
molt aviat, molt abans del procés de democratització, i la gent
s'hi va afeccionar abans de tenir el costum de llegir diaris que
diguessin alguna cosa, perquè els diaris del temps d'en Franco no
deien ben bé res. Ja sabeu aquell consell que donava el general
Franco quan li venien a protestar o a dir-li que alguna cosa no
funcionava: deia "menos viajar y más leer los diarios", és a dir,
que la gent no havia d'assebextar-se de les coses i llegir els
diaris del règim, que no deien{res. Després de la desaparició del
franquisme, els diaris diuen coses, de vegades equivocades o
contradictòries, i això pot desorientar, però la democràcia és
així.
Jo imagino que vosaltres aneu seguint aquests canvis accelerats,
i imagino que esteu preocupats, com tots ho estem una mica, per
la intolerància. Es a dir, per les situacions que es veuen sorgir
en el món, a Alemanya, al centre d'Europa, que impliquen
intolerància dels habitants d'un lloc respecte dels que venen de
fora, cosa que abans potser no es produïa i ara es produeix amb
més intensitat. Es tracta de la xenofòbia o el nacionalisme
exacerbat, com és el cas de Iugoslàvia.
2
�Són temes en els quals Europa s'havia acostumat a no haver de
preocupar-se'n des de la guerra mundial, pagant el preu d'una
divisió
del món en dos blocs enfrontats però que tenia
l'avantatge d'una certa estobilització.
En canvi, ara, en
aixecar-se aquesta pressió de les dues potències mundials, a
cada racó d'Europa on hi haiun greuge comparatiu, un greuge
històric, s'aixequen veus, reivindicacions i fins i tot guerres,
guerres que poden ser fratrici$es com és el cas de Bòsnia.
No hi estàvem acostumats, isobte cada vegada que això surt.
Sobte que a Rostock, a Alemanya, hi hagi manifestacions contra la
presència de gent estrangera. Això a Europa havia passat els anys
trenta; justament el feixisme , i el nazisme van néixer en relació
amb aquest esperit explosiu, codi pel que és diferent. Però la
guerra els nazis la van perdre i tots crèiem que ens hi havíem
vacunat, que teníem un "se$uro" contra la intolerància i el
feixisme, però no és així. Hi ha nous brots d'intolerància.
Personalment, jo crec que no hi haurà nazisme, que no hi haurà
feixisme, i que els brots que ara veiem no són el cap d'un llarg
animal, sinó que són petites manifestacions d'un malestar, mal
dirigit en tot cas, però que no produirà -estic convençut- una
situació com la que va haver-hi els anys quaranta. Però si que és
cert que ens sobte que entre germans hi hagi la violència que hi
ha, i que sigui a la part del món més evolucionada. Europa ha
estat sempre la punta de la cultura, mundialmente, i al mateix
temps, però, ha donat aquesta mena d'espectacle de lluites
tribals que són molt semblants a les que es puguin donar a
Somàlia o a qualsevol punt d'Africa. Aquí hi ha un gran misteri
que jo crec que, entre tots, en aquest final de segle haurem
d'anar desentrallant.
Mentre, els Estats Units fan un gran canvi amb l'elecció de Bill
Clinton com a president. Es passa una pàgina de la història del
món, i igual com ha desaparegut el comunisme desapareix el que
se'n deia el neo-liberalisme ultraconservador, amb la política de
Reagan i Bush als Estats Units o de Margaret Thatcher a
Anglaterra, que es basa en dues coses: llibertat salvatge pel
mercat, sense cap mena d'impediment, i al mateix temps un
nacionalisme fortíssim que unifica el país, malgrat les seves
diferències socials cada vegada més grans -als Estats Units un
80 per cent deis habitants tenen menys diners ara que fa déu o
dotze anys-; unifiquen el país mitjançant l'agressió contra
Saddam Hussein o contra la petita illa de Granada, fan de la
nació un tot sobre la base d'una política internacional agressiva
atès que interiorment el que fan és dividir el país socialment.
Ha mort el comunisme, però ha mort també un model anti-comunista,
obertament conservador i basat en un Estat, malgrat tot, fort.
3
�Na sabem ben bé què en sortirà. de la situació actual dels Estats
Units. Hi ha molta gent que diu que Estats Units es tancarà,
perquè, diuen, Clinton ha guanyat les eleccions sobre la base de
dir que l'important no és Saddam Hussein sinó la situació
interna. Per exemple, si llegiu el diari d'avui, sortia Hillary
Clinton explicant la reforma sanitària dels Estats Units, i diu
que es podrà disminuir el cost fabulós del sistema sanitari sobre
la base d'impostos més alts sobre el que ells en diuen el
"pecat", sobre l'alcohol i el tabac; aquests dos impostos haurien
de pagar la reforma sanitària de tal manera que es permetés
extendre l'assistència a tothom alhora que es tanquen algunes de
les fugides de fons més importants, com l'excés de consum de
medicament o el fet que els metges estan tan espantats de poder
fallar que només per garantir la seva pròpia seguretat fan un
número de proves i anàlisis que van molt més enllà del que
l'economia del país pot suportar.
Hi ha una mica d'interrogaflt respecte com tot això anirà
evolucionant i sobre què voldrà dir aquests Estats Units més
introspectiu, que es preocupamés de si mateix que del món, per
bé o per mal, i quins efectes tindrà a Europa. Potser és veritat
que els Estats Units s'ajuntaran amb altres països americans i
prescindiran més d'Europa, però també és veritat que ara als
Estats Units es parla un llenguatge que Europa entén, que
nosaltres entenem.
*
Aquest és el món on estem, però
Però anem ja cap a casa nostra
cal saber què fa, què hi pinta aquesta ciutat.
Barcelona ha jugat un rol impo*tant en els darrers anys. Ha estat
el centre d'atenció internacional l'any 92 amb l'organització
dels Jocs, i no només amb l'organització dels Jocs sinó amb la
seva preparació. L'esforç que es va fer perquè Barcelona pogués
guanyar la nominació olímpi a, que recordeu va ser el 17
d'octubre, dia en què totho va sortir al carrer, ja ens va
col.locar en el mapa del món solt més del que estàvem abans, i
des d'aquest punt de vista va millorar la nostre posició
relativa.
Els Jocs han anat bé, molt bé. La ciutat ha quedat molt bé. S'ha
pogut dir que els Jocs han estat els millors de la història. I
això es diu sempre, però cost molt que es pugui dir. Es a dir,
per aconseguir que realment es pugui dir això s'ha d'haver
lluitat molt abans. Els barcelonins tenim una mica la sensació, i
ara que estem llegint el que està passant a Atlanta, que realment
els de Barcelona van ser els millors que hi ha hagut. Fins i tot
4
�hi ha premsa americana que diuen que els Jocs haurien de fer-se a
Atlanta el 1996, perquè toca, i després tornar aquí perquè aquí
ja ho tenim tot: tenim Mediterfània, tenim Montjuïc, tenim tot el
que s'ha de tenir i no caldria buscar, diuen, una altra ciutat.
Hem quedat bé. En canvi, fa uns anys ho vèiem molt negre. No sé
si ho recordareu, perquè abans potser seguieu menys l'actualitat
social i de la ciutat, però fa cinc o sis anys molts deien que no
seríem capaços d'organitzar els Jocs, que no els podríem pagar,
que quedarien moltes obres per fer, que no acabaríem les rondes
ni els estadis a temps, que la fórmula dels voluntaris
fracassaria, que hi hauria greus problemes de seguretat com a
Münich l'any 1972, que l'organització aniria bé però que seria un
fracàs perquè els esportistes espanyols no guanyarien medalles,
que el català quedaria relegat a un segon lloc, que no tindríem
lloc per allotjar els visitants. S'havia dit de tot, i tot va
anar molt bé. Va anar molt bé l'organització, i va anar molt bé
l'organització, no només dels Jocs, sinó també la de la ciutat
durant els Jocs.
Ja sabeu, perquè ho hem dit moltes vegades, que els Jocs eren una
gran excusa, un gran pretext per dur a terme una transformació
profunda de la ciutat en pocs anys. I això ho saben, encara que
no sempre ho diguin, els ciutadans barcelonins, que pensen: els
Jocs ens interessen, però en4 interessen també perquè la ciutat
canviï. Aquesta és l'equació que els barcelonins han entès bé:
per resoldre problemes i mancances antigues, Barcelona ha
aprofitat l'ocasió.
Alguns, per exemple, havien proposat que la vila olímpica dels
esportistes s'ubiqués fora de Barcelona, però construir-la dins
de Barcelona ens va donar l'Oportunitat de remodelar un barri
sencer i obrir Barcelona al malf.
*
Aquí és on voldria que veiessi
unes diapositives.
(Comentaris a les diapositives)
- Aquesta és la situació del Poblenou abans. Veieu l'avinguda
Icària, algunes fàbriques i 1 via del tren. El maig de l'any 89
vam treure la primera travessa del tren de Mataró, que ja no hi
va passar més. Treure la via del tren va ser el més important,
era el que els tècnics en diuen el "camí crític", és a dir,
l'operació que has de fer primer i més depressa per poder
continuar i aconseguir els objéctius.
�- Aquí veieu com es va haver dé treure tot un racó de ciutat, que
era de finals del XIX, amb unes velles fàbriques que amb el temps
havien estat abandonades. El aquesta zona pràcticament no hi
havia habitatge.
- Aquí comencen a pujar les torres de la Vila.
- Aquí veieu la Vila pràcticament feta. Aquesta mena de gran
mançana és el model de l'urbanisme que s'aplica, i que està tret
una mica de la Viena dels anys 20, un urbanisme racionalment
pensat. A dintre podeu veure unes construccions més baixes, que
són les primeres que s'han venut, curiosament; és una mica el
model de la caseta i l'hortet.
- Aquí està la Vila acabada. Aquest carrer és el carrer Marina,
que sempre ha tingut aquest nom però ningú no entenia perquè no
arribava al mar, i ara si que hi arriba.
- Aquest és el Port Olímpic.
- La platja.
- Això és justament el final del carrer Marina, que s'endinsa en
el Port Olímpic. Al final d'aquest carrer està previst que hi
hagi un nou palau de congresso3. El Port Olímpic es va fer d'una
manera que hi hagi els fonaments del que serà el nou palau de
congressos.
- Oh!... Ja sabeu que aban4 els de Girona ens deien, als
barcelonins, els de "Can Fangá", perquè quan a finals del segle
passat la Rambla encara no estava pavimentada i els "senyorassos"
de Girona baixaven al Liceu, sthavien d'enfangar. I ara ens diuen
els "oi què maco", perquè el4 barcelonins quan arriben a Girona
ho troben tot molt maco, diuen¡"oi què maco".
Aquest és el nou perfil de latciutat. Montjuïc sempre l'havíem
vist des del Tibidabo o des d4 l'Eixample. Aquesta és la nova
imatge de Montjuïc com un penyasegat que cau en sec, amb el
castell al capdamunt i la sevavessant de ciutat.
- Els Jocs ens han permès connectar tots els racons de la ciutat
i millorar el trànsit amb les rondes.
- Això és el parc de l'Estacióldel Nord.
- Aquesta és l'àrea de la Vila Olímpïca de la Vall d'Hebron, que
té 500 pisos mentre la del Poblenou en té dos mil. Aquí Barcelona
ha aconseguit recuperar un altjre barri, que en principi estava
�destinat a tenir una densitat molt més gran de la que ara té.
Tota aquesta zona, que estava destinada a ser un altre Sant
Martí, una Verneda -per dir-bo d'alguna forma-, un àrea molt
castigada per la densitat, ara ha acabat sent molt equilibrat.
- Un altra de les coses que he4i aconseguit és l'aeroport.
- Aquí estem ja a les rondes. Aquest és potser el punt més
difícil: és el moment en què la ronda Litoral, que ja venia des
de l'autopista de Martorell quan s'arribava a Sant Feliu de
Llobregat, comença la part ciutadana. Això va ser el més difícil
de construir.
La gent de vegades es pregunta per què aquest troç no és més
ampla, però aquí la ronda Litoral no podia ser més ampla. Les
ciutats pesen, i en comptes de ser indiferents als seus límits,
pesen sempre cap a la vora del mar; neixen prop del mar i
concentren totes les activitats. Per aquí passen tots els fluxes
de transport, i de transport d'energia; totes les canonades de
gas passen per aquí, igual que les conduccions elèctriques o les
línies telefòniques; hi ha vie$ de tren. Aquí no era fàcil fer-hi
passar una autovia urbana. Quan la gent es queixa dels problemes
que hi ha no tenen en compte una cosa molt important, i és que la
vocació de la ronda Litoral és ser urbana, ser més carrer de
ciutat que no pas lloc de tràfic per als camions que travessen la
ciutat.
Aquests camions no haurien de 4assar, però hi passen perquè abans
anaven per la B-30, i allà, o havien de pagar peatge o havien
d'agafar el lateral i trobar-sé que paraven a totes les cruïlles:
un trenta per cent del tràfic de grans camions va decidir
abandonar la B-30 i ficar-se no ja per la B-20 que seria la
ronda de Dalt, sinó per la B -40, que és aquesta. Però la B-10 no
està pensada per això, està pensada per un tràfic urbà. Està
pensada per al senyor que viu al Maresme i se'n vol anar a
l'Aeroport de El Prat, per a la persona que viu a Les Corts i ha
decidit anar al Port Olímpic.
La gent es pensa que en el movent que es fa una infrastructura
d'aquestes s'ha d'haver resoltjtota la seva problemàtica, però en
realitat la construcció és el "hardware", i després falta el
"software", la gestió d'aquesta infrastructura, per optimitzarla, i això és el que ara esteu fent. Això vol dir, per exemple,
que ara nosaltres estem dient que de 8 a 10 del matí i de 6 a 8
de la tarda no hi passin camions de més de deu tones, perquè són
les hores punta; hem mesurat les intensitats horàries i hem vist
que la capacitat de la ronda Litoral és sobrepassada en aquests
dos intervals. Per tant, en aquestes hores reenviem els camions
7
�cap a la B-20 i la B-30. Idèalment hauria de ser en totes les
hores, però veurem quins sistemes més o menys sofisticats de
control dels fluxes permeten que la utilització de les rondes
sigui l'òptima.
¡
- Aquí tenim diverses diapositives de les rondes. Les rondes
tenen deu carrils, sempre, ei tot el seu recorregut. O bé dos i
dos en els centrals i tres iltres en els laterals, o bé a la
inversa.
*} *
*
Després d'aquestes transformacions, la Barcelona real ja no és la
que va des del carrer Prim fins al carrer Badal -al límit amb
l'Hospitalet- i des de Collserola fins al mar, sinó tot allò que
les rondes i el túnels agafen. Perquè en el mateix temps que
abans arribàvem des de Collseola al mar i des del carrer Prim a
Badal, ara anem pràcticament ?es de Sitges fins a Montgat i des
del mar fins a Terrassa.
i
Això és un canvi fonamental pet a una ciutat, perquè vol dir que
tot el seu sistema de valors i de preus canvia. Perquè els valors
i els preus d'un terreny depenen de la seva accessibilitat, de si
és més o menys difícil arribar-hi o de si està ben situat. I quan
un mateix punt, sense variar él lloc, és més accessible, el seu
valor s'incrementa. El seu valor en un sentit positiu, no el seu
cost; el seu atractiu.
De tot aquest canvi, hi ha tites coses que cal destacar per a la
gent jove.
Gràcies als Jocs, a Barcelona hi ha més espais lliures i més
espais públics, sobretot instal.lacions esportives, però també
places, pistes de monopatí, parcs i equipaments cívics de tota
mena.
En segon lloc, la situació econòmica de Barcelona és millor. Avui
hi ha més oportunitats laborals i de futur per als joves. No
estic dient que el cicle ara sigui favorable, que no ho és, sinó
que sense l'esforç que vam fer sense la inèrcia que vam agafar,
ara estaríem molt pitjor. Barcelona, el 1982, deuria estar
aproximadament a un 20 per cent d'atur, i la joventut en un 30
per cent; havíem arribat a un moment en què un de cada tres joves
en edat de treballar, sortint del estudis, estava parat. La
situació actual de l'atur global és molt millor, malgrat que
tornem a estar malament, o comencem a estar pitjor del estàvem fa
un o dos anys. A Barcelona ara no arribem al 10 per cent d'atur,
que entre els joves déu ser d'un 10 o un 15 per cent.
8
�A Espanya torna a haver-hi la mateixa taxa d'atur de fa deu anys,
amb quasi tres milions d'atyrats, tot i que s'han creat un
1.300.000 llocs de treball. I us preguntareu com pot ser. L'atur
és el mateix perquè l'atur es mesura pel nombre de persones
potencialment actives, és a dir, homes i dones d'edats compreses
entre els 18 i els 64 anys i no incapacitats laboralment, que
volen treballar. Es deixen a fora, no només els jubilats i els
nens, sinó també les mestresses de casa, les senyores que diuen
que no estan buscant feina. Durant aquests deu anys ha succeït
que s'ha incrementat enormement, gràcies precisament al
creixement econòmic, el nombre¡de dones que han decidit que volen
buscar treball. Fent això, ¡aquestes dones passen a ser dones
aturades que abans no ho eren: Així com hi ha un milió més de
dones que treballen respecte deu anys enrera, l'atur no ha
minvat, perquè hi hagut un *ltre milió que ha decidit buscar
feina.
La segona part és que mentre Espanya ha tornat a la taxa d'atur
del 1982, Barcelona no hi ha tornat. Per què ? Perquè a
Barcelona hi ha hagut tot aquest esforç, que ha donat un més gran
dinamisme econòmic, i tot i que ara la conjuntura sigui dolenta,
partim d'unes bases més bones que les que teníem temps enrera.
En tercer lloc,
gràcies als Jocs, gràcies a l'èxit dels
voluntaris olímpics i paraljimpics, estem en condicions de
promoure una participació act4va més gran, i especialment dels
joves, en la vida de la ciutat.
Està clar que els voluntaris ho eren per als Jocs, però molts
d'ells, o molts de vosaltres,Ï heu demanat continuar, i per això
des de l'Ajuntament hem donat lrsuport a una associació anomenada
Voluntaris 2000 i hem impuls4t el projecte Sempre Voluntaris.
Aquest programa, organitzat per l'Area de Benestar Social,
ofereix fins a setanta entitats barcelonines que demanen
voluntaris per a una colla do coses que tenen a veure amb el
benestar social, la cultura i 'esport.
Aquests voluntaris ja no seran per uns Jocs olímpics, sinó per a
les olimpíades que suposa fer Ona ciutat millor cada dia.
* * *
Preguntes dels assistents.
-
Bicicletes, contaminació atmcsfèrica i iniciatives per afavorir
la conducció en bicicleta per ]a ciutat.
9
�A Barcelona es van començar à fer carrils-bici fa uns sis anys
aproximadament. Un dia em vaig llençar amb uns quants regidors,
un diumenge pel matí, per la Rambla Catalunya, i vam demanar a la
Guàrdia Urbana que reservésçla Rambla Catalunya, el carrer
Còrsega, un troç del carrer Muntaner, Diputació i un carril del
passeig de Gràcia. I aquest Va ser el primer carril-bici que hi
va haver. Després, aquest carril ha caigut en desús, perquè la
inèrcia, si no la combatim, iforta a que les coses tornin a ser
com abans.
El segon carril-bici va ser a ia Diagonal, i funciona. Jo crec,
modestament, que és correcte. Va des de la plaça Francesc Macià
fins al capdamunt de la zona universitària. T'hi has d'anar
parant a les cruïlles quan hi la llum vermella, però fins i tot
hi ha un semàfor indicatiu per a les bicis i el carril està
pintat a terra.
La idea és continuar. I dic estant aquí el regidor de Joventut,
que és qui ho ha de fer, i jas'espabilarà. La idea és continuar
des de la plaça Francesc Macià!fins al passeig de Sant Joan -tota
la Diagonal-, a passeig de Salt Joan cap a baix fins el parc de
la Ciutadella i des d'aquí, per darrera, pel carrer Wellington i
el passeig de Circumvalació, fins a la Vila Olímpica, i per la
Vila Olímpica fins al Besòs. Es podria fer tot el recorregut
teòric de la Diagonal: des de Diagonal-Mar, que és a la
desembocadura del Besòs, firis al capdamunt de la Diagonal a
Pedralbes.
Això es pot fer, i fa temps q4e se'n parla. Jo crec que té pocs
problemes. S'han de fer algunes adaptacions a les voreres, amb
algun gual, s'ha de pintar a terra, s'han de posar uns indicadors
semafòrics, i potser asfaltar alguns troços de la Diagonal que no
estan massa bé.
(^
A la Vila Olímpica hi ha molta gent que hi va, en bicicleta, i us
ho dic per si us pot inteifessar. I hi ha un llogater de
bicicletes que està davant dell'Estació de França, i que està
obert dissabtes i diumenges. S;hi pot llogar una bici per un preu
relativament mòdic i anar des $e l'Estació de França fins allà on
es vulgui: al passeig Nacion4l de la Barceloneta, que ara està
magnífic sense els tinglados i permet anar arran de l'aigua fins
a l'escollera, seguir pel passeig Marítim, i per Vila Olímpica
fins pràcticament el Besòs.
Un altre que s'ha dit que es faria seria l'Escorxador-Ciutadella.
Es evident que Barcelona té una pega respecte, per exemple,
d'Amsterdam, que és la ciutat de les bicis. Barcelona és més la
10
�ciutat de les motos en part pe desnivell que hi ha, de dos-cents
o tres-cents metres, des de la base de Coliserola fins al mar.
Però, en canvi, pels carrers transversals si que s'ha de poder
fer, sigui per la Gran Via osigui per la Diagonal. I aquesta
comunicació de l'Escorxador fins a la Ciutadella, que ajudaria
molt, seria fantàstica. La podem fer i la farem.
Quant als aparcaments,nosaltres ara estem començant a fer
aparcaments per motos, no a la vorera sinó al carrer. La nostra
gran preocupació entre el vianant i el vehicle s'ha trencat, i
que els vehicles ocupin les vores. Això és una cosa que no es pot
acceptar, i que anirem perseguint. La gent, abans, agafaven la
moto, encara que estigués en marxa, es posaven de peu i
l'aparcaven. Però ara hi hamotos molt grans que no es poden
pujar pel pes i aleshores puje amb la moto en marxa a la vorera,
aprofitant els guals de minusValids, que s'han convertit en el
pas per les "yamahas". En comptes d'anar caminant fins allà on
toqui, van per tota la vorera, i n'hi ha que aprofiten per
saltar-se una contradirecció.
Í
També hi ha cotxes que apargien sobre les voreres, que és un
crim. Es un crim perquè, primer, no es deixa passar la gent, i,
en segon lloc, les voreres no estan preparades per aguantar el
pes de vehicles i es fan malbé Hi ha repartidors, com aquests
camions blindats que porten es diners als bancs, que es posen
sobre les voreres del passeigde Gràcia i les destrossen. Hi ha
fins i tot serveis públics que R no respecten aquesta norma, com la
policia, serveis de manteniment elèctric, etc.
R
}
Tot això s'ha de canviar. Jo c]tec que amb la bici es pot ser molt
més tolerant, perquè és un màquina però es mou per energia
humana, no és un motor, i ami una mica de cura pot passar quasi
per tot arreu. A Califòrnia, Sobre tot a San Francisco hi ha una
cultura urbana que fa que el vianant i la bici tinguin prioritat
sobre els cotxes, i els cotxe, quan troben una persona, paren.
Aquí això no ho tenim, però o som la ciutat pitjor, de manera
que hauríem d'agafar una mica aquest model californià. Seria una
mica l'olimpíada de la qualitat de vida que jo us proposa.
I no és impossible. NosaltZ'es hem distribuït ara un manual
d'urbanitat, que també us arribarà a l'Institut, en el que aquest
tipus de coses es comencen a e4tendre.
Si tot això ho haguéssim dit fa cinc o deu anys, m'haguessiu
esbroncat. I ara no. Per què ? Perquè la ciutat ha guanyat una
certa legitimitat davant del ciutadá, fins i tot davant del
ciutadá jove -que és més exiger.t-, perquè s'ha sabut transformar,
ha sabut millorar, i hi ha un vot de confiança en la ciutat. Ara
11
�es tracta que aquest vot de confiança s'aprofiti perquè
l'ecologia avanci i la màquina retrocedeixi una mica, sense
perdre comoditat però a base d'anar substituint progressivament
el vehicle per una via més humanitzada.
Aquest és el gran repte de Barcelona, la urbanitat; no
l'urbanisme, perquè l'urbanisme ja l'hem guanyat, ja el tenim, i
ara toca la urbanitat i el civisme.
- Pregunta sobre el motiu principal per fer els Jocs Olímpics. Si
ha estat per transformar la ciutat, vol dir que l'esport no ha
comptat per a res ?
Jo crec que la ciutat de Barcelona volia les dues coses. Volíem
tenir els millors atletes del món aquí, fomentar l'esport,
millorar les instal.lacions esportives, divertir-nos, ser el
centre d'atenció del món durant quinze dies, però sobre tot
volíem recuperar cinquanta anys perduts. Una cosa s'ha convertit
en el pretext de l'altra, que jo crec que era més important.
Si no fos per això, no estaríeth aquí parlant de Jocs Olímpics. Ja
haurien passat, i avui no estem fent nostàlgia. El que estem fent
és analitzar com està la ciutat després dels Jocs i gràcies a
l'esforç de deu anys que s'ha iet pels Jocs.
- Pregunta sobre instal.lacions olímpiques tancades al públic.
Depén de quines. Hi ha quatre instal.lacions, que són l'Estadi,
el Palau Sant Jordi, el Velòdrom d'Horta i el Pavelló Municipal
del carrer Lleida, que han costat molts diners i es lloguen. No
es fan servir per a tothom, sinó per gent que paguen per
utilitzar-les.
L'èxit ha estat tan gran, que hem constituït una societat anònima
que es diu Barcelona Promoció Olímpica S.A., que és cent per cent
municipal però funciona com un4 empresa. El que fa és cobrar als
usuaris; si fan el Solo Moto l o el que sigui, els cobra un preu
determinat; si es fa un con9ert de rock a l'Estadi, aquesta
societat cobra, suposem, trenta milions, i cobra dels
organitzadors, que també van 4 fer-hi el seu negoci i se'ls pot
es fa servir per
exigir un pagament. El Velòdrom, a més,
entrenaments,
em penso que de jugadors de rugby i per temes de
gimnàsia,
i si hi passeu al vespre veureu que hi ha llums i gent
treballant-hi, perquè es lloga a diverses federacions esportives.
12
�D'aquesta forma, la crítica que es podria fer que a Barcelona els
Jocs li han costat molt, no e$ pot fer, en aquest sentit, perquè
la societat Barcelona Promoció reparteix un dividend a
l'Ajuntament. Es a dir, a la ciutat de Barcelona li representa
menys impostos.
Ara, això són aquestes quatre instal.lacions. Totes les altres,
si que estan obertes. I, per e*emple, a l'Espanya Industrial, que
és un dels regals que els Jocs han fet a la ciutat, ja hi ha
2.500 persones inscrites i 1.1300 en llista d'espera; són uns
quatre cinc mil socis, que paguen 2.500 pessetes al mes per tenir
accés a una varietat de serveis extraordinària. L'altra dia
calculàvem que si tinguéssim dues instal.lacions com aquesta a
cada districte, pràcticament .podríem dir que tots els ciutadans
de Barcelona tenen el seu polisportiu a un preu molt reduït.
I amb aquest preu reduït també cobrim gastos. El que passa és que
en aquest cas les despeses són menors, i per altra banda tampoc
no paguem amortització de les inversions que es van fer; això ja
ho paguen l'Ajuntament i l'Estat.
Avui, Barcelona és una de le4 ciutats d'Europa, sinó la ciutat
d'Europa, que ho té millor eniinstal.lacions esportives per a la
gent. Tenim 144 instal.lacion esportives municipals, contant-ho
tot, el que pugui haver-hi al sistema educatiu, els equipaments
de barri o els grans estadis.
Podeu preguntar del que volguet, no cal que sigui sobre els Jocs
Olímpics; de l'atur, dels joves, de l'economia, de política o de
la independència de Catalunya. L'altra dia vam anar a un institut
i es va aixecar un nano i va dir: vosté, com alcalde de
Barcelona, què fa per la independència de Catalunya ?, i tothom
va aplaudir; jo els vaig explicar que la meva àvia va néixer a
Andalusia, que el meu avi era de Sabadell i que la meva mare
venia de valencians, i que a mi m'interessava més anar tots junts
que no pas separats, i tothom a tornar a aplaudir.
- Pregunta sobre l'escut i la bandera de Barcelona.
Amb això hi ha una campanya, portada amb molt poca traça i amb
molta mala baba. L'escut de Barcelona és del segle XIV o del
segle XIII, i va començar amb les dues creus i les dues barres a
cada banda, que són quatre -dds i dos-. Hi ha gent que diu, amb
molta malícia, que això és dels temps del Franco; això s'ho va
inventar en Jaume I.
13
�Ara farem una exposició perquè ho vegi tothom, en la que hi haurà
tots els escuts que hi ha hagut durant la història de Barcelona.
Les barres apareixen de totes les maneres; hi ha quarters amb ha
dues, n'hi ha de tres, n'hi ha de quatre, i fins i tot amb cinc.
La més constant ha estat la de dues, la més antiga, la que ha
estat més històricament. A partir del segle XVIII, precisament
quan es treuen les llibertats a Catalunya amb Felip, és quan
s'instaura molt aquesta versió de quatre i quatre, que jo en dic
de vuit. Durant la Repúblic4 torna a ser moltes vegades la de
dues barres, i això és el que 1a anat quedant.
Hi ha gent, d'aquests que selles pensen totes, per atacar en
Maragall i l'Ajuntament, que diuen "aquests van en contra de
Catalunya perquè no posen les quatre barres a cada quarter, el
que fan és posar la bandera espanyola". Això no té res a veure
amb la realitat. Si tu agafes l'escut i el poses en forma de
bandera, hortizontal, pot semblar la bandera espanyola, però
tampoc no ho és; la bandera espanyola és roig, groc i roig, i la
bandera de Barcelona posada així no és així. La bandera de
Barcelona, però, no s'ha de pósar horitzonal, s'ha de penjar; la
bandera de Barcelona no és bandera, és escut; és un pendó.
Aleshores, té, a dalt a l'esquerra, la creu, i a baix a la dreta
la creu, i de fons les quatre barres, que se'n veuen dues i dues.
En aquest món hi ha de tot, i hi ha gent que se les pensa totes.
Diuen, a veure, "com podem demostrar que en .Karagall no es prou
catalanista i que l'Ajuntament tampoc", i s'inventen tot aquest
tipus de qüestions.
Jo crec que la bandera de Barcelona és molt maca. La bandera de
Barcelona és la bandera de Catalunya dels barcelonins, i per mi
és tan bandera catalana la bandera de Barcelona com la de
Catalunya. I a més té la Creu 4e Sant Jordi... "Toma ya!".
Aquestes són coses que segurament no tenen massa importància,
però que de vegades fan bullir l'olla de l'interés del públic.
Ara farem una exposició, que dins i tot penso que la podríem fer
mòbil pels districtes, però segur que està a L'Ajuntament. Em
sembla que el dia de Sant Joidi tornarà a haver-hi jornada de
portes obertes a l'Ajuntament, i s'aprofitaria per fer una
exposició de fotos de tots el0 escuts que hi ha a l'Ajuntament.
Es impressionant, perquè n'hi ha de dues, de tres, de quatre i
fins i tot de cinc barres. En tot cas, a l'Ajuntament o al
Col.legi de Periodistes es firà una exposició sobre el tema de
l'escut.
14
�- Pregunta sobre si els joves guanyen amb la unificació d'Europa.
Jo crec que si. La part do*enta, quina és ? Es que totes
aquelles àrees que no tinguii molta productivitat ho tindran
malament, perquè les seves empreses aniran tancant per l'efecte
de la competència d'altres empreses europees. Des d'aquest punt
de vista, no és que sigui negatiu, perquè t'obliga a treballar
millor, però es passarà pitjor durant un temps. L'altra part del
tema és que Barcelona, per exemple, pot guanyar aquesta aposta;
altres ciutats ho tenen pitjor¡ però Barcelona pot guanyar perquè
des de fa molt temps està oberta a Europa, la tenim molt a prop,
i els hàbits europeus de treballar no ens costaran massa de fer.
I hi ha un altre vessant que és enormement positiva per als
joves, sense cap mena de du]te. Es el plus de llibertat que
Europa representa. Treure les 4ronteres vol dir que pots estudiar
en una universitat estrangera, que el títol et valdrà. Hi ha un
període de transició, però jo 'veig, per exemple, que les meves
filles estan estudiant i estan pensant fer un any en una
universitat europea, amb un4 beca Erasmus o amb el que sigui.
Això es convalidará aquí, i¡abans no es podia. Quan jo era
estudiant no em van convalidar res; jo vaig estudiar a fora i
vaig haver de tornar a començar gairebé des del principi perquè
el títol que jo m'havia llicenciat a la Universitat de Barcelona
pràcticament no servia enlloc.;
De la mateixa forma, nos4ltres tindrem més accés com a
consumidors; com a producto zt s ens farà patir, però com a
consumidors ens afavoreix. Vol dir que tots els productes i
serveis europeus els podrem comprar a preus europeus, i si a
França fan les galetes més barates i millors, comprarem galetes
franceses. Hi haurà aquesta llibertat. La mateixa llibertat de
transport, o la llibertat de compte corrent; ara, per demanar un
crèdit has de pagar, suposen, el quinze per cent, però si
s'unifica Europa tal com està previst, com Alemanya o Anglaterra
tenen els tipus d'interés més baixos, podràs anar a un banc
anglès o alemany, fins i tot instal.lat a Barcelona, i que et
donguin un cr-edit al 8 per cent.
Avui en dia, per exemple, les nacions europees que ho tenen
millor tenen hipoteques a quinze, vint o trenta anys i amb tipus
d'interés del 9 per cent. Aleshores, és clar, amb unes condicions
així, el mercat de la vivenda seria més assequible. Entrar Europa
voldrà dir que el Banc Hipotecari espanyol i la banca espanyola
s'hauran d'amotllar a aquestel condicions, i els joves podran
comprar cases. La unificació europea va per aquí.
15
�Si no hi ha cap més pregunta, jo us agraeixo l'atenció, i us
demano que participeu en l'olimpíada de demà -no la d'ahir-, que
és la de fer entre tots de Barcelona la millor ciutat d'Europa,
si pot ser. Compto amb vosaltres. Moltes gràcies.
16
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
09.01. Activitat de representació (com a Alcalde)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1982-1997
Description
An account of the resource
Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
4217
Title
A name given to the resource
Institut de batxillerat "Emperador Carles" / Xerrades
Type
The nature or genre of the resource
Discurs
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Globalització
Relacions Internacionals
Educació
Infraestructures
Economia
Barcelona
Territoris
Acció política
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1993-03-10
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona.
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/1304/19930224d_00530.pdf
43bf5951aa8c757eeb2418246263476b
PDF Text
Text
VISITA DE L'ALCALDE A L'INSTITUT DE BATXILLERAT "JOAN D'AUSTRIA"
24 de f brer del 1993
Jo us voldria parlar d'una c lla de temes que tenen a veure amb
la ciutat.
En primer lloc, deis canvis a la societat i els canvis a nivell
internacional. En segon lloc la transformació de Barcelona en
aquests darrers anys. La promoció de la ciutat, el problema deis
preus i les oportunitats per als joves. Els reptes de la
Barcelona dels 90. I, finalment, una conclusió més de carácter
polític.
Vull parlar-vos del moment que viu la nostra ciutat, del moment
que vivim els barcelonins i les barcelonines, però fer-ho de
manera que comencem per situar-ho en el context nacional i
internacional en qué ens trobem.
En els darrers anys, i encaralavui, han canviat i estan canviant,
com vosaltres sabeu molt bé, Imoltes coses. De fet, hi ha qui diu
que al 1989 van passar tantee coses a tot el món -per exemple,
la caiguda del mur de Berlí1-, que va ser aleshores quan va
començar el segle XXI. En tot cas, els règims comunistes han
desaparegut d'Europa, i han donat lloc a una situació de major
llibertat i al mateix temps d'una més gran inestabilitat. La
Comunitat Europea ha anat consolidant passos en la direcció d'una
major unitat: ha entrat en vigència el mercat únic europeu -des
del dia 1 de gener-, estem en ple procés de ratificació del
Tractat de Maastricht o d'Unió Europea i ha començat la
negociació amb nous països que volen entrar a la Comunitat; és el
cas d'Austria, Suècia i Finlàndia.
Nosaltres ara som més interdependents els uns amb els altres i
está menys ciar que abans qué és el que pot passar, és més
difícil de preveure quines coses poden succeir. Fins i tot el
fantasma de la guerra s'ha instal.lat a Europa amb el conflicte
de l'antiga Iugoslávia.
Davant d'aquesta situació de Canvis accelerats (tot canvia, i els
canvis es produeixen més de pressa que abans) molta gent té més
aviat por i s'aferra a alló mes immediat. Per aixó es produeixen
situacions d'intoleráncia, de racisme, de xenofòbia, o de
nacionalisme exacerbat.
1
�Per altra banda, els any 80 van estar basats en el poder
financer, en el que de vegades se n'ha dit la cultura del
"pelotazo" -és a dir, de la gran fortuna obtinguda en poc temps-,
perquè va produir un creixement econòmic molt ràpid, en alguns
casos sobre una base social,encara molt feble, com és el cas
espanyol. Durant els 90 jd crec que tornarem -ja hi estem
tornant-, a un predomini de l'economia real, de l'economia
productiva, més que no pas de l'economia financera, a un
predomini de la formació i del'estalvi.
També s'han produït altres canvis polítics. Als Estats Units,
després de dotze anys de govern conservador amb Reagan i Bush, ha
guanyat un candidat demócratam que ha presentat un programa molt
progressista, sobretot pel gi4e fa a les llibertats individuals i
a allò que als Estats Unit anomenen drets civils, i que ha
despertat una gran expectativa entre els seus ciutadans i, en
especial, entre els més joves
*
Segon punt -i ara anem a casa nostra-: la transformació de
Barcelona en els darrers anys.,
Mentre a nivell internacional estava passant tot això, a
Barcelona vam ser el focus d'atenció mundial organitzant uns Jocs
Olímpics. Jo crec que es va poder dir amb raó allò que havien
estat els millors Jocs de la #istòria.
Deis Jocs s'havia dit de tot. Que no seríem capaços d'organitzarlos. Que no els podríem pagar. Que quedarien moltes obres per
fer. Que no acabaríem les rondes ni els estadis a temps. Que la
Que hi hauria greus
fòrmula dels voluntaris fracassaria.
problemes de seguretat com a Münich l'any 1972. Que
l'organització aniria bé però que seria un fracàs perquè els
esportistes espanyols no guanyarien medalles. Que el català
quedaría relegat a un segon lloc. Que no tindríem lloc per
allotjar els visitants. S'havia dit de tot, i tot va anar molt
bé. Va anar molt bé l'organització, i va anar molt bé
l'organització, no només dei4s Jocs, sinó també la de la ciutat
durant els Jocs.
Està clar que els Jocs no van ser una finalitat en si mateixos,
sinó una excusa per dur a terme una transformació profunda de la
ciutat en un període relativament limitat de temps. Alguns, per
exemple, havien proposat que la vila olímpica dels esportistes
s'ubiqués fora de Barcelona, 1., finalment, vam imposar el criteri
de construir-la dins de Barcelona perquè això ens donava
l'oportunitat de remodelar tota la façana marítima de la ciutat,
que històricament, fins fa sis o set anys, era un enorme barri
industrial i ferroviari.
2
�(Comentaris a les diapositives)
- Aquí veieu com estaven les coses quan es van començar a
enderrocar les antigues construccions de l'avinguda Icària.
Es comencen a construir les torres de la Vila.
1-
#
- Finalment les torres arriben a dalt, i també tota la Vila
Olímpica. A la dreta d'aquest edifici blanc hi ha l'antiga
fàbrica Titanlux, de pintures que s'ha mantingut.
1
- La Vila Olímpica i el que s'n diu el Parc de Mar.
- El Port Olímpic. Vam estar discutint si s'havia de fer o no,
perquè quan vam presentar el 1987 la candidatura a Laussane, vam
oferir, com a llocs possibles per fer la vela, o bé Palma de
Mallorca, que ja tenia un port fet, o bé Barcelona. En el cas de
Barcelona, el port s'havia de construir, i això representava més
diners, i vam decidir que només es faria el port si resultava
rentable, és a dir, si la venda dels "amarres" era suficient per
pagar el cost de la construcció, com així ha estat.
- Hem recuperat el mar. Hém recuperat la platja i la façana
marítima, amb l'excusa dels Jocs.
- Els Jocs també ens han perfliès connectar tots els racons de la
ciutat i millorar el trànsit amb les rondes. Aquí veieu la Ronda
del Litoral, que és el que permet que pràcticament tota la façana
marítima quedi alliberada de tràfic pesat. Tots recordem el que
era el passeig de Colom fa tres o quatre anys: un lloc pel qual
no s'hi podia passar per la quantitat de camions que hi havia. I
tots recordem també que davant del mar hi havia una línia
ferroviària que impossibilitava d'anar a les platges de la Mar
Bella, del Bogatell o de la Barceloneta, i ara si que es pot.
- Aquí teniu l'Anella Olímpica, un altre dels sectors de la
ciutat que ha estat recuperat. L'any 29, amb l'Exposició
Universal, es va aconseguir urbanitzar la façana de Montjuïc que
mira a ciutat, el que en deien la muntanya de Montjuïc, i que ara
en diem el Parc de Montjuïc perquè des del punt de vista de la
seva accessibilitat s'ha convertit pràcticament en un parc. L'any
29, l'empenta va arribar només al Palau Nacional, i, al darrera,
a l'Estadi, però més enllà ja no s'havia fet pràcticament res
fins al castell. L'Anella representa haver completat la conquesta
de Montjuïc que es va iniciarlel 1929.
- Aquí teniu el Parc de l'Est ció del Nord.
- Aquí teniu l'Area Olímpica de la Vall d'Hebron, que alguns de
vosaltres no coneixereu, pero sí que hi podreu identificar, amb
aquesta caixa de mistos més o menys estrambòtica, la segona gran
àrea olímpica, situada al nora de la ciutat.
3
�avui, afortunadament, tendeixen a desaparèixer. Però per frenar
l'alça dels preus i que aquests comencin a baixar, només hi ha un
sistema eficaç: posar més oferta al mercat.
I aixo és el que hem fet i 1 que estem fent. Fer el sòl més
accessible amb les rondes -això vol dir més oferta de sòl i
d'habitatges-, perquè és el mateix fer més vivendes al centre que
fer més ràpides les comunicacjons entre el centre i la perifèria,
ja que la perifèria passa a!ser oferta efectiva, ben situada.
Això és el que hem fet també amb el pla d'hotels, el pla de
parkings, o les noves instal.lacions culturals, que faran
possible que els preus de la ultura no siguin tan elevats.
4
p
Ara els preus en el centre de la ciutat estan baixant
relativament i el que abans Impedia que determinades ubicacions
poguessin ser residències, ara està deixant de pressionar, de
forma que comenci a ser més factible una política d'afavoriment
de la residència que vagi endavant. Si al centre de la ciutat, a
l'Eixample, hem de fer que vinguin més inversions, més empreses
terciàries, més serveis a leS empreses, què passarà ? Passarà
que els preus d'aquests immobles augmentaran.
L'existència de nous centres,' precisament desplaçats del centre
-per exemple la Vila olímpica, el complex que s'està construint
a la Diagonal, la plaça Ildefons Cerdà on ja comencen a néixer
les dues torres que es veuen venint per l'autovia de
Castelldefels, el carrer Taragona i tota aquesta nova avinguda
que sembla Manhattan i va des;; de la plaça de l'Estació de Sants a
la plaça d'Espanya-, vol dir que hi ha més oferta d'oficines.
Vosaltres sentireu que els promotors d'oficines es queixen i
diuen que els preus estan baixant, però aquesta tristor dels
consumidors és l'alegria dele consumidors, perquè vol dir que
mentre hi hagi competència! entre els promotors, això farà
possible que els preus de les oficines baixin. I si baixen els
preus de les oficines, voldrà dir que a l'Eixample o al Casc
Antic serà més possible troba residència que abans.
Perquè abans era impossible que nosaltres competíssim, volguent
residir en el centre, ambila capacitat de compra que tenen
aquestes oficines més importants, aquestes grans firmes
comercials que poden pagar moltíssim per cada metre quadrat de
sòl. Abans, llogar un metre quadrat de sòl, fins fa molt poc, al
centre de la ciutat eren 4.000 pessetes al mes. En aquest moment
es comencen a trobar lloguersid°oficines a 2.000 pessetes, o fins
i tot menys. Aixà vol dir qup comença a ser possible que algunes
d'aquestes superfícies, en cImptes de dedicar-se a oficina, es
puguin dedicar a habitatge.
El que volem és que en el centre de la ciutat, efectivament, hi
hagi possibilitat de viure-ht. Perquè sinó, es converteix, a
partir de les sis de la tarda, en un territori desert. Aquesta és
la política que estem seguint,
8
�El municipi, doncs, per aturar l'escalada dels preus, el que fa
és incentivar l'increment de l'oferta i també fer algunes
operacions del que en diem habitatge assequible. El que passa és
que la legislació no està en les nostres mans -el municipi no
pot fer lleis, ha d'esperar que les facin els parlaments-, i els
grans plans d'habitatge estan en mans de l'autonomia o de
l'Estat. I el cert és que les lleis o els plans d'habitatge que
s'han fet fins ara no han afavorit per a res a la ciutat de
Barcelona, perquè els costos unitaris que figuren en aquestes
lleis són tan baixos que no serveixen per a una ciutat que té uns
punts de partida molt alts en els preus de sòl. Es probable,
però, que la llei d'arrendaments urbans tendeixi a afavorir
l'habitatge de lloguer, que és la fòrmula que normalment haurien
d'utilitzar els joves mentre no s'estabilitza la seva situació.
Pel que fa a l'ocupació, està clar que trobar una bona feina no
és senzill, però el problema de l'atur juvenil ja no és tan greu
com va arribar a ser-ho els anys 80, 81, 82, 83 i 84. Nosaltres
aleshores teniem, a la ciutat, una taxa global d'atur del 20 per
cent i una taxa d'atur juvenil del 30 per cent. En aquests
moment, al país ens estem acostant el 20 per cent, però Barcelona
està en el 9-10 per cent d'atr general, el que pot voler dir un
atur juvenil del 15 per cent,Iperò no del 30 per cent com abans.
(Comentari diapositiva)
- Aquí tenim l'evolució de l'atur juvenil a Barcelona del 1982 a
1992. Veieu que al final hi ha un rebot, i això és preocupant,
però tanmateix estem encara en quotes molt inferiors a les que
teníem a principis de la dècada del 80.
- En el gràfic següent veu r eu la proporció de l'atur juvenil
sobre l'atur total. I això també és interessant perquè vol dir
que hi ha una disminució relativa de l'un respecte a l'altre.
- I en la diapositiva següent veieu el quadre de l'evolució total
de l'atur a Barcelona.
Tenint en compte que la vostra és una generació molt nombrosa
-sou fills d'un "baby-boom", d'una època en què va haver-hi una
fecunditat més gran-, vol di que vosaltres tindreu una mica més
de dificultat per trobar lloc de treball que no pas els joves que
arribin al mercat de treball formant part d'una generació de poca
natalitat. Això és així, però darrera vostre venen generacions
amb menys cohorts, amb menys abundància de números, i,
segurament, pressionaran menys sobre el nombre limitat de llocs
de treball.
Heu de competir per un número limitat de llocs de treball
qualificats. Però la millora de la situació econòmica de la
ciutat i els canvis que s'estan produint en el sistema educatiu
contribuiran a facilitar la vostra inserció paulatina en el
9
�mercat laboral. Un bon sistema d'informació és bàsic,
d'informació sobre les oportunitats que hi ha per als joves, com
el que posem al vostre servei des de l'Ajuntament. En qualsevol
cas, hi ha una possibilitat que s'utilitza poc i que sol donar
bons resultats: em refereixo a l'autoocupació, a establir-vos pel
vostre compte. Em direu que això és molt difícil, però també és
veritat que en èpoques de crisi de la necessitat se'n fa virtut,
i que sovint són aquestes èpoques les que donen més sorpreses en
el terreny de les possibilitats que dels joves per auto-ocuparse.
Passem a parlar ara dels repts de la Barcelona dels noranta.
De cara al futur més immediat tenim el desafiament de gaudir de
la ciutat que hem transformat. Aquesta ciutat que s'està
transformant, no només a la ribera del mar sinó també endins, ara
l'hem de saber utilitzar. Molta gent encara no es fa càrrec de
les coses que hem aconseguit.i Hem demostrat que els problemes de
les grans ciutats poden tenir remei.
També hem de respondre a la responsabilitat que el món ens ha
donat concedint-nos l'organització dels Jocs i posant-nos en el
punt de mira de tothom. Ensihan vist per televisió més de 3.000
milions de persones. Volem se* agents actius per la pau en un món
conflictiu i inestable, i volem ajudar les altres ciutats a
superar els seus problemes. Per això, i perquè el procés d'unitat
europea marcarà cada vegada més les nostres vides, l'Alcalde de
Barcelona és, ha estat elegit president del Consell de Municipis
i Regions d'Europa.
I ara que ja ha passat l'època de les grans construccions -se
segueix contruint però no tant com els últims anys-, hem de
passar a l'etapa d'allò que dóna sentit a les pedres: la cultura,
el diàleg, la tolerància, el óivisme. I quan parlem de cultura ho
fem en un sentit ampli: des dels programes culturals als
instituts fins a l'auditori oel teatre nacional de Catalunya.
Així mateix, estem prioritzatt les inversions en els barris que
no han rebut tan positivament l'impacte dels Jocs Olímpics. En
bona mesura, dels Jocs se n'ha beneficitat tothom, però en alguns
barris no s'hi han fet obres tan impressionants com en altres, i
el fet mateix de veure obres impressionants en altres barris fa
que tothom es pregunti ara què per què no fer quelcom semblant al
costat de casa seva. Es evident que això no podrà ser així en
cada cas, però també tenim clar que hi ha barris on ara hi haurem
de fer inversions que fins aré no s'havien pogut fer.
A vosaltres us he de demanat una cosa: que sigueu
realitzar la ciutat que la no$tra generació, la de la
vuitanta i de principis dels floranta, pràcticament ha
la taula però encara no ha fórmalitzat, i que és la
gran, la ciutat metropolitana
10
capaços de
dècada dels
posat sobre
ciutat més
�El que ens queda per fer és réconèixer que Barcelona no s'acaba a
l'Eixample, ni tan sols al barri del Besós, sinó que va més
enllà. Ens queda per reconquistar la ciutat-ciutat, no només per
a nosaltres ciutadans del mun cipi de Barcelona, sinó per a tots
els ciutadans de l'Area -Sant Coloma, l'Hospitalet, Cornellà,
Esplugues, etc.-. La vostr generació hauria de voler que tot
aixó fos ciutat en el sentit bo de la paraula. La vostra
generació, i nosaltres us hiiajudarem en el moment que convingui
de traspàs de funcions, halde ser capaç de fer, del conjunt
d'aquests vint-i-cinc o trenta municipis de l'àrea metropolitana,
una ciutat de la mateixa qualitat que ara és el municipi central
de Barcelona.
transformacions que ha fet, però
Tothom admira Barcelona per
aquestes transformacions -siguem sincers- tot i que han estat
també importants a l'àrea metropolitana, encara estan en bona
mesura per fer. I això us pertoca a vosaltres.
les
Ara, per acabar, us he de demanar un altra cosa.
Sigueu persones actives conta el dogmatisme i la intolerància.
Una ciutat i una societat no es construeixen sense diàleg, sense
racionalitat. Per això estic jo avui aquí. No us deixeu convèncer
per les consignes o els eslògans massa fàcils, perquè us enganyen
dient-vos que les coses són fàcils. Les coses són complicades, i
s'han de mirar des de tots els punts de vista. Heu de ser
reflexius i analítics davant ¢els problemes del nostre temps.
f
En això, a Catalunya i a Espanya s'està configurant un partit en
minúscules, un partit no organitzat, on hi ha gent de diferents
ideologies. Es el partit de la confiança, el partit del diàleg i
us invito a formar part com a
la tolerància, del qual
ciutadans i ciutadanes de Barclelona i, sobretot, com a ciutadans
del món.
j,
Els JJOO van ser un bon exemple de treball en confiança, de
col.laboració entre gent diversa, encara que alguns van
col.laborar amb més entusiasme que d'altres, í això és llei de
vida. També van ser un exemple de diàleg entre cultures, d'una
Espanya plural que és possible, d'una Catalunya oberta i
orgullosa de la seva personalitat. L'exemple de civisme i
convivència de símbols dels Jocs l'hem de traslladar, em sembla,
i us convido a fer-ho, a la vida quotidiana de l'institut, del
barri i de la ciutat.
11
�Preguntes dels assistents.
(L'Alcalde es dirigeix als joves, que els costa preguntar)
Segur que teniu problemes al vostre entorn, al barri on viviu,
amb el transport, de preus. Segur que teniu problemes amb la
familia; amb aquests no m'hi poso perquè cada familia és un món,
però, en tot cas, és evident que la ciutat és un conjunt de
famílies i de persones.
D'alguna manera, aquests doé mons es toquen, i jo voldria que
vosaltres entenguessiu que ' la ciutat val la pena que ens
serveixi, i no, com diuen alguns pessimistes, per fer soroll, per
pagar preus més cars o per estar congestionats. De vegades la
gent gran diu que la ciutat porta més perjudicis que beneficis, i
veureu que es queixen. Per exemple, diuen que els joves van en
moto per les voreres i que ells no poden passejar. En aquest cas,
penseu que l'Alcalde estarà a favor de la persona gran, i que no
deixarem que les motos evolucionin per les voreres.
La majoria dels problemes, però, se solucionen més aviat amb
diàleg que no pas amb decrets.. Ha d'haver-hi uns quants decrets,
perquè sinó no hi ha ordré, i sense ordre no hi ha ni la
possibilitat d'expressar la diversitat d'una ciutat. Hi ha
fronteres que no es poden ultrapassar.
En aquests darrers anys, a Barcelona hi ha hagut una gran
eufòria, i l'eufòria té molts aspectes positius i d'altres de
negatius. De vegades, la gent més forta és més eufòrica que el
conjunt de la població. Qui és la gent més forta ? Sou
vosaltres, perquè sou joves, i la gent rica perquè té diners. Qui
és la gent més feble ? La geht més pobre i la gent més gran, que
té menys força o menys recursos econòmics.
Una ciutat és una barreja d'aquests dos mons i de molts altres.
De diferents procedències, d immigrants, de fills de catalans de
cinquanta generacions, de marebís, de gent d'altres continents.
Això és la ciutat, una barreja de tot. Nosaltres hem de saber
mantenir aquesta barreja sense fer-nos la il.lusió que totes les
barrejes són possibles sense problemes.
Si a mi, com alcalde, em pregunten si prefereixo una immigració
de cop o una immigració paulatina, jo responc que paulatina,
perquè sé segur que la ciutat integrarà aquesta immigració, estic
convençut que la ciutat pot assimilar, però que si se li posa un
problema molt gran de sobte no el podrà assimilar, i el ronyó
fará una pedra. En comptes de fer el filtratge de la diversitat,
fará un problema. Això ho veiem en països com Alemanya, on el fet
12
�de tenir pràcticament mig milió d'immigrants en un any a
comportat reaccions d'extrema dreta, de xenofòbia i
d'intolerància, que no són tolerables de cap manera però que és
evident que tenen una causa.
Nosaltres hem de ser capaços de conviure. Jo no us dic que
vosaltres us torneu vells, que actueu com si ho fossiu, que no
tingueu motos que corren i fan soroll, però si heu d'entendre que
la ciutat limitarà els moviments només en la mesura que els
altres col.lectius hi puguin conviure. Perquè si no podem
conviure no hi ha ciutat. La ciutat és barreja per definició; si
la barreja no fos bona, cadascú viuria en un trocet de terra
emmig l'Empordà, tranquilament, i no vindria a la ciutat.
Per què vivim a la ciutat ? Per què hi ha tanta gent
arreplegada en un troç de terra que és bastant petit ? Perquè la
humanitar ha descobert que viure junts és més productiu que viure
separats. Ara bé, també hemsdescobert que viure junts porta una
colla de problemes, que són els que vosaltres em digueu.
- Quan acabaran les obres de la Línia -2 del Metro, des de La Pau
a Sagrada Família ?
Això s'ha d'acabar l'any 94. Em penso que el tram La Pau Sagrada Família és per al 90, i per al 95 queda el que seria
Plaça Universitat - Montjuïc. Perquè, com ja sabeu, amb aquesta
línia ens vam estar discutint='perquè és una línia molt important,
molt llarga, la nova línia transversal de Barcelona després de la
línia de la Gran Via que va ser la primera, i que arriba fins a
Montjuïc. La nostra intenció és que després de l'Estadi torni a
baixar fins a la Zona Franca, però això no està aprovat. Que
arribi a la Zona Franca pe r què és un barri molt poblat i amb
moltes fàbriques, i després segueixi fins al polígon Pedrosa de
l'Hospitalet, que és on h' haurà, on ja s'està fent ara,
l'ampliació de la Fira de Mostres que ara està a Montjuïc, i que
serà el Montjuïc-2.
- Jo vaig viure molt d'aprop él problema de la Mina a Sant Adrià
del Besòs, on el que passa ésfque el barri ja està massa ple i es
volen equipaments en comptes de pisos. El problema era que havien
de portar gent d'altres zones conflictives. Què pensa d'això ?
Al conflicte del Besòs va haver-hi una reacció contra
l'edificació de pisos, i aixòiha passat en molts més llocs. Abans
hem vist aquelles diapositives de la Vall d'Hebron, amb les cases
velles i les cases noves; allá, els habitants que hi havia tampoc
no volien més pisos. Al Parc del Clot havien d'anar-hi unes
vivendes de la Renfe, i l'Ajúntament va aconseguir que aquelles
arcades que hi ha, que eren un antic taller de reparació de
trens, es convertissin en unparc que jo crec que ara és un dels
millors de Barcelona.
13
�Sabeu on són les vivendes del Governador ? Allà passa una mica
el mateix. Són unes cases que s'havien de tirar a terra, amb
pisos de vint metres quadrats que estan fets una porqueria i que
s'han de canviar per unes altres vivendes. Ara se n'ha tirat un
bloc; s'ha agafat el que estava més buit, s'ha aconseguit
habitatge per a la gent que h. vivia -pisos de lloguer que estan
pels voltants-, i el bloc ara s'està tirant a terra. En aquest
solar s'hi farà una torre, una mica més gran, com la que hi havia
però moderna i amb més espaí, i aqui s'hi posaran uns altres
habitants del mateix barri que sortiran d'uns altres blocs.
Aquests segons blocs es tirarán a terra, i així successivament.
Aquesta sistema. però, triga sis anys. Per amortitzar les
vivendes del Governador es trigarà sis anys. Hi ha un sistema per
fer-ho més rápid, que és agafar dos o tres blocs de cop i portar
la gent a viure en unes cases que se'n diuen "caracolas" vivendes provisionals però , de bona qualitat, que es poden
construir en molt pocs dies-,;però això no es fa. Per què ? S'ha
intentat aprofitar que al barri de Canyelles hi ha terrenys,
agafar tres o quatre blocs mes de les vivendes del Governador i
portar la gent a Canyelles, on només haurien d'estar un parell
d'anys a les "caracolas" mentre s'acaben les naves cases, però
els veïns de Canyelles van dir que no. Per què ? Perquè són gent
que venen de barris "conflictus" i perquè la gent pensa que quan
es fa una "caracola" d'aquestes la gent s'hi quedarà per sempre
més, ja que pensen que es crea el precedent en unes vivendes que
després no es podran buidar mai perquè sempre hi haurà algú més
pobre que voldrà venir a viure-hi. L'Ajuntament, però, ha sabut
treure les barraques de la Peona i no passat res. S'han tirat a
terra i ara no hi viu ningú; ara és la Ronda de Sant Martí. Si
hem sabut fer això, com no hem de saber treure les "caracolas".
La gent de Canyelles, doncs, 90 té raó.
Quant al fet que vinguin de b rris conflictius, és veritat, però
és que els barris conflictius ho són per alguna raó. No pas
perquè la gent, diguem-ne, ne i xi dolenta, sinó perquè se'n fan.
- Si, però abans la Mina era un barri normal i van començar a
introduir elements conflictiusl. Jo voldria que ens expliqués com
es pot convertir un barri normal en un barri així.
El barri de la Mina és el mateix tipus de cas que les vivendes
del Governador. Va ser pel camp de Les Corts, on van treure gent
que hi vivia en barraques i les van anar posant on van poder; van
buscar un troç prop del riu, que estigués net i no utilitzat, i
van col.locar aquells blocs. Hi ha dos barris de la Mina, la Mina
vella i la Mina nova. A la Tina vella hi ha gent que, crec jo,
està en condicions de rehabilitar-se la casa. A la Mina nova, que
és la que està més a prop del Besòs,és on a vingut una altra
tongada de gent amb menys pospibilitats econòmiques i que tenen
allò fet una porqueria.
14
�L'Alcalde que hi havia abans, l'Antoni Messeguer, volia fer una
mica com amb les vivendes del Governador, però reduint-ho al
mínim. Es a dir, treient de la Mina el mínim de gent i fent el
màxim de rehabilitació "in situ", dintre del barri, en els
mateixos blocs i sense treure la gent. I en els blocs que
realment no tenen solució, que en són alguns, fer unes vivendes a
to i traslladar-hi la gent.
No és veritat, encara que hagi corregut i hi hagi gent
interessada, que la gent qúe hi hagués d'anar-hi fos la gent
pitjor. Perquè es pot començar de moltes formes; es pot començar
traslladant gent de classe mitja, d'algun bloc que estigui per
poder rehabilitar, posant-los en algunes cases de certa qualitat
i utilitzant aquest espai que queda buit per posar gent més
problemàtica. Hi ha mil maneres de fer les coses, sense arribar a
aquest punt d'intolerància en què la gent considera que li estan
posant damunt la misèria i que això ja serà per sempre més.
S'ha de tenir una mica mÓs de confiança, perquè sino és
impossible d'arreglar. Jo crec que la gent del Besòs, si se'ls
hagués explicat ben explicat, ho haguessin acceptat.
- Penso que la gent no era nqmés el de la gent que podia venirhi, sinó que a l'espai on s'havien de posar les vivendes, sigui
la gent que sigui qui hi anés, estava previst de posar
equipaments que el barri r$ecessita, i que encara no tenen
solució.
Sabeu que el problema de la Mina afecta a Barcelona i a Sant
Adrià, però jo m'atreviré a jarlar una mica també en nom de Sant
Adrià.
Els equipaments tenien solució. El que passa és que aquí s'ha
d'introduir un altre element de discordància. No només la por més
o menys irracional de la gent a que allà vingués gent
conflictiva, i no només la lor a que un espai lliure fos ocupat
quan no havia de ser-ho, sinó que a més va haver-hi una pugna
entre administracions públiques, que no es van posar d'acord:
l'Ajuntament de Sant Adrià i la Generalitat de Catalunya.
Cadascuna tenia una versió diferent sobre com s'havien de fer les
coses. Tant és així, que al final l'alcalde de Sant Adrià ha
hagut de plegar entre una cosa i una altra; per això i pel tema
de Catalana-Besòs.
Jo crec que tots aquests problemes es poden resoldre. No hi ha
res pitjor que la gent que té por, no hi ha res més perillós que
una persona que està espantada. La gent no és dolenta, mai; si la
gent s'espanta, pot atacar, o pot defensar-se violentament. Si
pensa que li ve un mal a sobre,
sobre, agafa un pal, i en agafar un pal
provocarà la reacció mimètica
la part contrària.
15
�El que faltava era explicaciój. I jo crec que alguns ajuntaments
de l'entorn de Barcelona, deixat a ells mateixos, de vegades no
tenen la potència que té l'Ajuntament de Barcelona, que té més
capacitat d'explicar-se. En no tenir capacitat d'explicació, fa
que les reaccions de la gent moltes vegades siguin més violentes
que ho haguessin estat amb una bona exposició. Jo crec,
sincerament, que la Conselleria de Benestar Social en aquest cas
es va equivocar, perquè es van espantar ells mateixos del que
podia passar i es van arronsa; i van prometre immediatament a la
gent que pararien les obres. La gent es va envalentonar, van dir
que "si aquests paren és perquè la por que teníem era certa", i
quan ho van voler arreglar i; continuar les obres ja va ser massa
tard. Si hagués hagut una mica més de valor per explicar el pla
que es volia fer, amb més energia i més autoritat -autoritat
pedagògica-, la gent ho hagués entès perfectament.
La Mina no té solució total dintre de la Mina. Hi té un 90 o un
95 per cent de la solució. Es a dir, que els problemes que s'han
de desplaçar enfora són un mínim, molt pocs.
Jo vaig estar una vegada a la Mina quan va venir el president del
Consell d'Europa. Ell em va dir que a Barcelona no podien venir
ajudes perquè era una ciuta tan rica que no en necessitava.
Aleshores, jo el vaig portaria la Mina, i va tornar blanc com el
paper de fumar. Va reconéixer que allà hi havia problemes. Però
els problemes es poden solucionar majoritàriament a la Mina. Per
resoldre tots els problemes es necessita una mica més d'espai, i,
per tant, una mica de compre1sió de tots els altres, que són els
que tenen la resta de 1'espaij
1
Jo vaig estar vivint al Poblenou una setmana -ja sabeu que vaig
voltant pels barris-, i una dja passava pel carrer Pujades i vaig
veure una senyora atabalada -tant atabalada que va caure-. Li
vaig preguntar quin problema tenia i em va dir que "hay un gitano
en mi escalera, se mete cofl mi hijo, tira porquería por la
ventana". Si una escala no pot tenir una família gitana, pleguem.
Jo no dic que tingués raó el gitano; tenia raó la senyora. Però
hem de ser capaços de convjure amb la diversitat d'una forma
raonable.
1
I
Em direu que moltes vegades n és una família, sinó tres o quatre
que s'ajunten. Mireu, ara tenim el problema de Roquetes. Allà hi
ha un bloc on s'ha instal.lat una família de divuit persones que
han vingut de Sant Andreu de la Barca o de Sant Vicenç dels
Horts, i s'han dedicat a
"esport" nou, que consisteix en
agafar gossos abandonats, pc$rtar-los a la carretera que puja a
Torre Baró, i quan passa un cotxe deixar-los sortir perquè el
cotxe atropelli el gos i aleshores demanar 150.000 peles: si m'ho
pagues, bé, i sino, et casquem. Això ho han fet varies vegades,
però un cop es van trobar un noi que era del mateix barri de
Roquetes, que ho va explicar i la gent es va indignar. La gent va
anar per la nit amb llanternes i pals al barri dels gitanos, com
si això fos Rostock.
u4
16
�Aleshores, jo m'en vaig anar viure al Verdum. Durant molts dies
vaig estar veient el que passava a Roquetes, dialogant amb els
gitanos i amb l'altra gent, posant més vigilància i posant més
inversió. Perquè tot és un problema d'entorn: si es crea un
entorn favorable, tots els p r oblemes es poden resoldre. No hi ha
gent dolenta; hi ha gent que té costums diversos, i alguns que
fins i tot tenen la pell d'un color diferents, però aquests
costums i aquesta diversitat es poden absorvir només que es faci
un plantejament racional del1tema. Jo penso que a la Mina serà
així; és difícil però no és impossible.
- I per què aquesta gent no
zones altes ?
an a Pedralbes o als barris de les
Tu saps perfectament, amb una mica de raonabilitat, que perquè
cases d'aquestes es poguessi construir a Pedralbes hauries de
pagar molt més pels terrenys, 1 tu sector públic.
Torno a dir el mateix: la por és el pitjor enemic de la raó. Quan
jo vaig anar a la Mina, convidat per l'alcalde de Sant Adrià,
s'estava començant la rehabilitació de la Mina vella. Com que
tots han viscut el problema de la misèria del barri, va sortir un
grup que va dir "o todos o ninguno". Quan les cases es començacen
a rehabilitar, i per tant la gent començava a pagar lloguers, els
partidaris del "tot o res" van començar a punxar les rodes i a
trencar els vidres de les vivendes que s'estaven rehabilitant.
Amb tota la bona fe del món, el que pot passar és que
s'impossibilita qualsevol sortida. S'ha de buscar una sortida, i
s'ha de començar per treure la por, desmuntar el "tinglado"
mental de la por ï atacar la misèria. La misèria és com una taca
d'oli que s'eixampla, i allò°que és podrit i fotut contamina la
qualitat. Però la qualitat també és com una taca d'oli, és a dir,
que quan comences a arreglar;; allò crea valor, i el valor fa que
la misèria se'n vagi perquè no pot pagar-ho. Ara estic parlant
d'una manera molt crua, però això és el que estava començant a
passar a la Mina i això es'va aturar. Es va aturar per la
desconfiança.
S'ha de fer un vot de confiança. Ja us he dit abans: a Espanya hi
ha dos partits, el partit de la confiança i el de la
desconfiança. Sobre la desconfiança no es munta mai res; sobre la
confiança ingenua tampoc. Ha de ser una confiança científica,
objectiva, racional i freda, però confiança.
A Espanya -i permeteu-me qué empalmi amb un problema general-,
què diu el president d'Extremadura ? Diu "siempre nos toca a
nosotros", i no volen pagar, no volen que Catalunya tingui més
impost sobre la renda. No és veritat. Espanya, sobre la base de
la desconfiança, no es construiré. Extremadura ha millorat molt,
i Andalusia també. Tots sabem que a Espanya no ha passat el que
17
�ha passat a Itàlia, on el Sud del país s'està enfonsant cada
vegada més; a Espanya, el suc* està millorant molt, però sobre la
base de la confiança.
Es a dir, ha d'haver-hi gent que prediqui que el diàleg és
possible, i que la gent s'ho aregui. A Espanya hi ha el partit de
la confiança, que és la majoria de la gent: hi són, amb
sinceritat, tots el social stes catalans, també un sector de
Convergència, o d'altres com el Ramon Jáuregui del País Basc, o
el Mario Onaindía. En canvi hi ha gent que només es basa en
demanar primer els diners i després "ja veurem si en parlem"; és
un altre sector de Convergència, el president d'Extremadura, els
valencianistas, els aragonesistas, etc.
Sobre la base de demanar pe un mateix, nosaltres no tindríem
aigua perquè l'Ebre no ens el donaran; sobre la base de la
desconfiança, Aragó mai no donarà aigua, perquè diuen que és seva
i s'ha acabat. S'ha de ferom està fent ara en Borrell amb el
Pla Hidrològic: si sumem totall'aigua i tota la gent, hi ha aigua
per a tothom, ningú se'n quedarà sense. I el mateix amb la
vivenda de la Mina: si sumes tots els terrenys que hi ha i els
diners que tenim, hi ha espaiper a tothom; tots tranquils perquè
ningú no es quedarà sense vivenda ni nigú haurà de carregar amb
un excés de misèria. En el moment que arreglis la Mina dintre,
trobarem que la base del problema ja no existeix, i justament la
gent de la Mina ja no serà una amenaça per als altres.
Ara jo us vull fer una pregunt. A Barcelona hi ha hagut 30.000
voluntaris que van treballar per als Jocs Olímpics; quan vam
presentar la nominació, s'hi Van apuntar cent mil, que després en
van convertir en els trenta mil que van ser: el gran miracle de
Barcelona i els Jocs han estat els voluntaris. Ara s'han acabat
els Jocs, i hi ha alguns voluntaris que segueixen treballant.
Molts dels problemes que aquíestem tocant s'arreglen parlant, i
s'arreglen posant pedagogiali bona fe on no n'hi ha. Però es
necessita gent que ho faci. !Quants voluntaris hi hauria aquí,
quants serieu voluntaris ?
Ara hi ha problemes de convivencia, i es necessita gent que vagi
a fer aquesta tasca, voluntàriament. Quants de vosaltres serieu
voluntaris d'aquest tipus ? Itixequeu el braç.
Es pot fer. Només és gúesti d'una mica d'organització, idees
clares i molta fer. Això si t'has d'empassar un garipau cada
matí. De vegades, per fer d'Alcalde, quan et lleves al matí t'has
d'empassar un garipau i aleshores continues durant el dia perquè
te n'has d'empassat uns quants. Apart d'això, també hi ha moltes
alegries, perquè podem veure com un territori com aquest, una
ciutat com aquesta, es va conïertint en un ciutat millor.
18
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
09.01. Activitat de representació (com a Alcalde)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1982-1997
Description
An account of the resource
Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
4210
Title
A name given to the resource
Institut de batxillerat Joan d'Austria / Xerrades
Type
The nature or genre of the resource
Discurs
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Abstract
A summary of the resource.
Problema de la degradació i la delinquència del barri de la Mina i Sant Adrià del Besòs. La Mina Vella i la Mina nova.
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Institut de Batxillerat Joan d'Austria, Barcelona
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Societat
Educació
Relacions Internacionals
Infraestructures
Competitivitat
Joventut
Acció política
Model social
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1993-02-24
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona.
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/1302/19930217d_00528.pdf
0f0d51df9909efa56abac0ad563c2e71
PDF Text
Text
/0/93
VISITA DE L'ALCALDE A L'ESCOLA IPSI
Moltes gràcies. Gràcies per la { invitació. De debó.
En nom de l'Ajuntament de Barcelona, en nom de la regidora
d'Educació, Marta Mata, vull agrair al vostre director i a
vosaltres mateixos aquesta invitació i la vostra presència.
M'agradaria parlar poca estona perquè després vosaltres pogueu
parlar, així que aneu-vos imaginant quines preguntes fareu. Segur
que del diàleg en surt molta més llum que no pas del sermó. Els
sermons de tant en tant s'han 3e fer, però jo penso que és millor
la conversa franca i amigable.
Jo m'havia preparat un texte molt important, però deixarem el
texte de banda. També m'havia dut aquest llibre, que és el
"Manual d'Urbanitat" que acaba de sortir, que es diu "Civisme i
Urbanitat" i que us l'enviarem. Marta Mata n'ha coordinat
l'edició, i hi han participat mes de 150 persones que han donat
la seva opinió sobre com millorar el civisme d'aquesta ciutat.
Per què
Per què ens hem plantejat la pkrioritat en el civisme ?
després dels Jocs Olímpics el que nosaltres pensem és més aviat
en els petits detalls que en les obres ? Doncs perquè tenim la
impressió que la ciutat, des del punt de vista de l'urbanisme, ja
està feta -encara que hi ha coses a millorar-, però des del punt
de vista de la urbanitat -l'urbanisme seria l'obra, l'urbanitat
seria el comportament- hi ha Inoltes coses a millorar.
El que succeeix és que abans .11rbanitat volia dir una imposició,
més o menys de dalt a baix, dunes normes educatives que la gent
havia de seguir, d'un sistema de comportament que la gent havia
de respectar. I avui estem convençuts que la urbanitat només pot
néixer del diàleg. Creiem que la ciutat de Barcelona s'ha guanyat
el dret a poder dialogar amb e.s seus ciutadans.
En aquest moment hi ha molts poders públics que tenen la
impressió que dialogar amb els ciutadans és difícil. La gent
parla molt d'abstenció -sobre tot entre la joventut-, en les
eleccions i en general en tot allò que representa decisions
polítiques. La gent, els vos res pares, els amics, les vostres
famílies, segurament de tan en tant parlen de desencant, de
falta d'il.lusió, de passotism, de no participar o de participar
des d'un punt de vista crít c perquè n'hi ha molt pocs que
participen.
t
1
�Nosaltres creiem que a Barcelona, com a ciutat, com a col.lectiu,
sempre és difícil la relació entre el col.lectiu i l'individu que
forma part del col.lectiu, entre la ciutat, que és el conjunt, i
entre els ciutadans, que som Cadascú de nosaltres i vosaltres. I
creiem que Barcelona té una sort, i és la d'haver viscut un
període de la seva història ei el qual el fet de formar part de
la ciutat ha estat físicament i psicològicament molt viu, molt
palpable.
Tothom s'ha vist, com a ciutadà, davant d'un esdeveniment mundial
que ens posava davant dels altres, davant de tot el món, davant
de 3.500 milions de telespectadors. I de vegades és el fet de
tenir un altre que ens miri e l que ens fa pensar que nosaltres
som algú. Nosaltres tenim la impressió de formar part d'un
col.lectiu quan aquest col.legiu, ciutadà, social, nacional o
familiar, té algú que ens mira. Si jo estic amb la meva dona i
els meus fills, i estem sols a casa, potser tenim una discussió,
però si al davant tenim una altra família o una altra gent que
ens mira, tendim a sentir-nos dina família.
A Barcelona li ha passat una mica això: tothom l'ha mirada i de
cop i volta tots ens hem sentit Barcelona. I això ens dóna
legitimitat, em penso, per,, des d'aquest col.lectiu ciutadà,
adreçar-nos a cada ciutadà i demar-los una cosa que normalment no
es pot demanar, o si és pot;demanar però normalment té pocs
efectes, que és, precisara nt, participar en el civisme.
Participar en l'educació, en e : sentit d'un tipus de comportament
que sigui urbà, que sigui cooperador, que sigui positiu.
Ja sé que tot aixà té un aspepte de sermó moral, però, torno a
dir, ens ho hem guanyat. Barcelona s'ha guanyat el dret de parlar
als barcelonins, i l'Alcalde,i que representa a la ciutat, us ho
ha de dir.
Qué vol dir urbanitat i civismé ? Quins efectes pràctics tenen ?
El dia 15, hi havia un article molt divertit a La Vanguardia mireu si el teniu per casa o aquí a l'escola-, d'un escriptor
que es diu Llorenç Gomis, que es titula "Delante de un montón de
pipas". E11 explica que ha tj.ngut una discussió amb un grup de
ciutadans, sobre urbanitat is civisme, i sobre si aquesta és la
gran obsessió de la ciutat en aquest moment, però que el dia
següent va agafar el metro i el primer que va trobar va ser un
pila de closques de pipes.: I es preguntava com es podria
convéncer la gent que no tirepsin les closques de pipes al terra
del metro. Deia que hi havia moltes maneres, però que segurament
la manera millor, deia, seria utilitzar els noms que a la gent li
agraden, i en comptes d'urban.tat, que pot semblar un terme una
mica passat de moda, o fins i atot de civisme, parlar d'ecologia,
2
�perquè potser a la gent li agradarà més sentir parlar d'ecologia,
una paraula que està molt més de moda, que no pas d'urbanitat o
civisme. I, a última hora, també és ecologia no tirar les
closques de pipes, perquè l'ecologia és la relació entre
nosaltres i l'entorn ciutadà, entre nosaltres i l'entorn social
en el qual vivim. Per tant, per què no dir-ne "manual d'ecologia
urbana' , ? Se'n podria dir perfectament.
Vivim en un entorn que és en una part natural i en una altra part
construït, artificial, convencional. Natural perquè ens l'hem
trobat, com a país, com a ciutat, com a especie humana; ja hi era
quan vam arribar; el pla de Barcelona, abans que s'omplís de
cases, ja hi era, i van ser després els humans que s'hi van
instal.lar els que el van transformar i van fer aquest plànol tan
atapeït, que pràcticament és tin tapís de cases des del mar fins
al Tibidabo -Barcelona és la ciutat més densa d'Europa, té a la
vora de 20.000 persones per quilòmetre quadrat-. Jo crec que
aquests fets ens obliguen d'alguna forma a ser més ecologistes,
més curosos amb l'entorn, perquè justament el compartim més.
Hi ha gent que té molt més espai per persona; si mireu aquestes
pel.lícules americanes que surten a la televisió, el que ens
admira més sempre són aquells cotxes que van per una avinguda on
quasi no es veu ningú i tot són arbres, jardins i casetes baixes,
amb la gent que s'hi passeja alb una certa tranquilitat. Després
surten uns monstres terribles, i la policia fa el que fa, i tot
són lladres i drames familiar, però l'escenari natural sembla
sempre una mena de postal molt bonica.
Nosaltres creiem que tenim une ciutat encara més bonica, i la
prova és que els americans, quan venen aquí, i aquest estiu n'han
vingut molts, en tornen enamorats. I diuen que Atlanta ja pot
fer-ho bé, però no serà mai com Barcelona perquè Barcelona té, a
més dels Jocs, la gent, la ciutat, l'escenari, la gent que es
comunica al carrer, cosa que a Amèrica potser no passa.
En aquest escenari atapeït i dens, nosaltres ens hem de repartir
millor l'ús de l'espai i del temps. Hem de vigilar bé que tot
plegat funcioni de forma sincrpnitzada. Es a dir, que tots poguem
ser lliures, que cadascú pugui fer una mica el que vulgui, perquè
en definitiva la ciutat també és això, llibertat -sinó no hi
forem, ens aniríem a viure sols a un poble-, però que aquesta
llibertat de l'un no malmeti 14 llibertat dels altres.
Això està molt ben explicat en
aquest moment és la priorita
l'Ajuntament després dels J
l'olimpíada de la urbanitat,
aquest llibre, i jo diria que en
de la ciutat i la prioritat de
cs olímpics. Es per nosaltres
una continuació de l'esperit de
�voluntaris i de l'esperit de quedar bé davant del món, però, en
aquest cas, quedar bé davant dp nosaltres mateixos.
Abans dels Jocs, quan vam haver de recórrer el món dient que
Barcelona era una cosa molt important per tal de guanyar la
nominació olímpica, vam pensar en aquell eslògan que es deia
"Barcelona, més que mai". Justament perquè Barcelona era
segurament "menys que mai", perquè durant els últims anys del
franquisme i la crisi dels anys 70 la ciutat no acabava de surar,
no acabava de rutllar. Vam haver de dir: no, barcelonins, sou
molt més del que us penseu, sou "més que mai". Això va agafar
molt i va ajudar molt. Però ara ja ens hem demostrat que érem més
que mai, ja hem demostrat que d'alguna forma érem els millors -si
m'ho permeteu dir així, perqul no ho som, tot i ser evident que
som bastant bons i que la gent ens reconeix-, i el que ens ha de
preocupar més no és que tothofn digui que Barcelona és la millar,
perquè això no passarà, encara que, això si, estem ja molt ben
classificats per sempre.
Què hem de fer com a ciuta ? Doncs, mirar-nos una mica
introspectivament. En comptes de mirar tant a fora i preguntarnos què diran, que això també ho hem de fer, el que hem de fer,
per millorar i justament per seguir admirant el món, és millorar
coses internes i relacions humanes de la ciutat que altres
ciutats no han sabut arreglar, de manera que la gent pugui seguir
dient que Barcelona és la millor però per unes altres raons, no
per una gran organització olímpica sinó per una gran organització
de la vida de cada dia. Que la gent pugui dir: Barcelona demostra
realment que les ciutats tenen salvació, que no ha estat un
llampec en un cel serè, que no ha estat un moment determinat
d'eufòria i de glòria, sinó que realment és una ciutat capaç de
millorar la qualitat de la vida urbana, que dóna esperança a les
altres ciutats, que vol ser la millor ciutat d'Europa o almenys
la millor ciutat no capital.
Perquè a Europa hi ha ciutats'que són una mica "trampa", si em
permeteu; no en el sentit que Onganyin algú, sinó perqué tenen al
darrera tot un país. Són les grans capitals de grans països que
han estat imperis, com París, Londres o quasi Roma, ciutats que
no són la ciutat, sinó un escenari posat per tot un país perquè
el veiem: tot França està darrera de París, tota Itàlia està
darrera de Roma, tot l'Imperi Britànic és al darrera de les
meravelles que podem veure a Londres.
En canvi, les ciutats-ciutat, les ciutats que no són capital de
cap imperi -Barcelona no h* ha estat mai; va tenir un gran
moment en l'Edat Mitjana, però'no hem estat mai capital imperialsón ciutats que es fan a si mateixes. Nosaltres voldríem que
4
�Barcelona mantingués la flama, la torxa de la qualitat de la vida
urbana de totes les ciutats cine es fan elles mateixes i que no
depenen de l'Estat per ser-ho.
Això és una mica difícil d'aconseguir, i contra nosaltres lluita
la rutina, la inèrcia i molté altres factors, però jo crec que
tenim un gran factor a favor, que és la joventut. Barcelona és
una ciutat molt vella, té dos mil anys, i al mateix temps molt
jove, és a dir, que ha sabut engrescar-se amb temes nous. Es una
ciutat que té il.lusió, que té capacitat d'aprenentatge. Ha estat
una ciutat de pas, de marca, de barreja, on hi ha vingut gent de
tot arreu i amb parles diverées -com deia l'Espriu-, que ha
sabut assimilar.
Jo recordo que fa uns anys es discutia si el fet de tenir el
català com a llengua i el castÓllà com altra llengua no ens feia
ser diferents, i psicològic ment fins i tot menys forts que
altres ciutats o altres països en els quals només hi ha un idioma
i per tant els nens no tenen cép dubte, tenen menys dubtes i són
més categòrics. Però també es va descobrir ben aviat que un país
que té un idioma i a més en é un altre, i fa que en la seva
infància pugui pensar de dues maneres, és més versàtil, més capaç
d'enfrontar-se amb la diveritat. I, per tant, més capaç
d'adaptar-se al canvi.
L'altre dia jo preguntava com es que Holanda, que és un país tan
petit, s'ha convertit, i conçretament Rotterdam i Amsterdam, en
la gran capital de la distribuçió de quasi tot. Allà, en els seus
ports, en els seus aeroports, en les seves centrals de
comunicacions, hi arriba tot, i d'allà torna a sortir tot cap a
punts diferents de tot el continent. Fins i tot em deien que hi
ha mercaderies que per despatyar-se a les seves duanes i fer tot
el que cal perquè una mercadéria de l'extrem orient es pugui
vendre a Europa, un cop és a Barcelona ha d'anar a Rotterdam i
després tornar aquí. S'han convertit en el centre perquè, segons
em deia algú amb malta gràcia, són un país petit i el seu idioma
no l'entén ningú. I això vol dir que ells han hagut d'aprendre
idiomes. Es un país en el qut tothom s'ha vist obligat a parlar
en idiomes que no són el seu. Nosaltres tenim un mica això: som
una ciutat en la que som capaç s d'aprendre i fer-nos entendre, i
penso que això és una virtut.
El vostre director ha dit q
Barcelona és un deure. Jo em
preguntaria si a més d'un deure no és precisament també un gaudi,
una capacitat de gaudir. Nosaltres la ciutat la veiem, en aquest
moment, tant com a deure -éé un deure, una obligació, alguna
cosa que ens obliga- com una cosa que ens dóna, que ens dóna
companyia,
que ens dóna aMics,
possibilitats de
lleure,
5
�d'aprenentatge, de diversió, de marxar i tornar amb molta més
emoció. Barcelona no és noms una obligació, sinó que és un
plaer.
Nosaltres veiem la Barcelona de després dels Jocs com un plaer.
Hauríem de ser capaços d'assabprir aquesta ciutat, de gaudir-ne,
perquè l'hem deixat molt millok del que estava abans, i això és
ben evident. Malgrat que hi ha algunes dificultats -sempre n'hi
ha-, hi ha una certa unanimitat en què a la ciutat ara dóna gust
de viure-hi, de passejar-hi, de descobrir racons que de vegades
no hem conegut.
En essència, us volia dir que jo compto molt amb vosaltres perquè
aquesta ciutat segueixi sent ciutat capdavantera, que segueixi
sent ciutat olímpica. Olímpicá en el sentit de l'olimpíada de la
qualitat de vida. Perquè la'qualitat de vida l'obtindrem amb
vosaltres o no l'obtindrem. nosaltres sou els que marcareu les
pautes, els que posareu leS modes, els que creareu un nou
llenguatge que els altres esc9ltaran -o no s'escoltaran, depén
de la qualitat que tingui-, i és en aquest sentit que es demano
ajuda. I us demano que m'ajudeu, que ens ajudeu a fer de
Barcelona una ciutat que 1a gent pugui seguir mirant amb
admiració.
PREGUNTES DELS ASSISTENTS:
- No creu que amb això de les olimpíades hem volgut ser una mica
falsos ? Per exemple, amb allò d'aquelles senyores que hi havia
a Les Corts, sembla que haguem volgut ensenyar una ciutat, no tal
com és, sinó que quedi bé de c ra a tothom.
Penso que la pregunta és adegizada, i nosaltres també ens ho vam
preguntar. També ens vam preguntar si havíem de fer coses
extraordinàries per un fet extraordinari. La veritat és que vam
decidir que si, que algunes cotes s'havien de fer.
Jo tenia la confiança, francament, i agafant l'exemple que tu
dones de la prostitució a Les Corts, que les coses s'havien fet
d'una manera que no es que ma*xessin dallà per després tornar,
sinó que marxaven per no tornar. I no en el sentit que no
tinguessin un lloc per estar,perquè l'han de tenir mentre això
no estigui prohibit -que no hob està-. Jo pensava que el lloc on
havien d'anar, un lloc a prop de Mercabarna, seria menys
conflictiu, en el que hi hauria menys contacte entre la
sensibilitat d'uns i altres.
�Els problemes de la ciutat són problemes de sensiblitat
barrejada, en què determinades persones no els agrada veure
determinades coses d'altres persones, que per altra banda són
perfectament legítimes, o que ho són defectes sinó malalties, com
és el cas de la drogaddicció: a ningú no li agrada veure un
drogaddicte estirat al carrerl i tanmateix no és un delicte. A
molta gent no li agrada veure la prostitució, i no està
qualificada com un delicte; és senzillament una cosa que la
urbanitat demanaria que es pboduís d'una forma que no molestés
els altres, és a dir, que fóssim capaços de conviure amb fenòmens
que no ens agraden i que existeixen.
Algun error hi ha hagut, i el pas és que al lloc on van anar, que
jo crec que és millor -amb Iota franquesa-, no ha estat el
definitiu, sinó que han tornat allà on estaven. Jo crec que ens
vam equivocar en una cosa: quen van anar prop de Mercabarna, en
comptes de dir Mercabarna vam dir Zona Franca, i la Zona Franca
és tota la barriada; en dir Zona Franca, va passar que els
habitants del barri, que està molt lluny de Mercabarna, van
entendre que tot aquell fenòmpn els venia allà, a casa seva, i
per tant s'hi van oposar. I en oposar-s • hi van provocar que
aquesta fos una solució transitòria quan hagués pogut ser una
solució definitiva.
Estic amb tu en què no es bo fer determinats gestos mentre no es
puguin mantenir, només pel fet que ens vinguin a veure. Durant la
història, això ens ha donat mots mals de cap. Per exemple, no sé
si heu vist o heu llegit que l'han començat a enderrocar el que
se'n diuen les ""vivendes del governador", unes que hi ha a sobre
del barri de Verdum, tocant a la Via Favència, que són horribles
i que hi són des del 1952, quan es va fer el Congrés Eucarístic
Internacional. Aleshores, el Congrés Eucarístic havia de fer una
missa al capdamunt de la Diagonal, les barraques que hi havia
allà les van tirar a terra i le gent que hi vivia la van posar a
les "vivendes del governador". Són unes vivendes ínfimes, de 30
metres quadrats, i ara allò és molt difícil de desfer; perquè
tothom té dret a una vivenda són moltes famílies; com es fa,
això, qui ho paga... Allò es Va fer malament, perquè hi havia el
Congrés Eucarístic i perquè ningú no ho veiés van traslladar unes
persones a un lloc on ara estan vivint en baixíssimes condicions
i que costa molt d'arreglar.
Jo estic molt d'acord amb la pregunta, i lamento que la resposta
que he pogut donar és només positivament parcial.
(M'agradaria saber si és veritat que estarem pagant els Jocs
Olímpics fins a l'any 2007).
�Si que és veritat. Conteu que
Les inversions que s'han fet d
les rondes, els meus nets enca
de fer noves. Per tant, és
potser aquí no va ser encerta
tot en déu anys.
d'aquí al 2007 hi ha quinze anys.
raran molt més de quinze anys. Per
a hi passaran, i no s'hauran hagut
ust que duri quinze anys. El que
va ser pensar que es podia pagar
Perquè us feu una idea, les autopistes de peatge es paguen en
trenta anys, i nosaltres seguim pagant peatges per anar a la
Costa Brava o cap a Tarragona. I per què paguem ? Perquè amb
aquests peatges es paga el manteniment, però el manteniment d'una
autopista no és pas tan car; amb això s'està pagant
l'amortització dels crèdits que es van haver de fer per construir
les autopistes. Amb el túnel del Tibidabo, exactament igual. En
canvi, els Jocs els haurem de pagar en quinze anys, que jo crec
que és un període raonable.
- Neteja del Port i les seves
gües.
A mi em diuen que les coses han millorat una mica. No sé si és
veritat o no. En tot cas, ]p m'apunto a la idea que la millor
solució perquè les aigües del Port siguin més netes evidentment
és la depuració. D'aquests diners que s'han de pagar en quinze
anys, n'hi ha molts, em penso que uns 25.000 milions, que es van
gastar en col.lectors. Es a dir, en les grans clavegueres que
porten, no només l'aigua bruta, sinó l'aigua de pluja. I també
s'estan gastant molts diners en depuradores. Això vol dir que
l'aigua que s'està abocant en aquest moment al port és una mica
menys bruta -no dic més neta- que abans.
A més, hi ha una altra cosa a la que jo em vull apuntar, i és que
s'hauria d'obrir una nova bopana al port. Allà on és el Club
Natació Barcelona, al principi de l'escollera, està pensat, com a
projecte no aprovat encara però si dibuixat i calculat, que es
pugui obrir un nova bocana del port a fora mar. Aquesta bocana
hauria de ser transitable, és a dir, amb un pont levadís perquè
el tràfic de camions pogués alar a la punta de l'escollera quan
calgués, o que hi poguessin passar les bicicletes, o amb un túnel
subterrani que uneixi la ciutat amb l'escollera. Si s'obre una
nova bocana, la circulació de les aigües serà molt més important
i la millora de la qualitat segà definitiva.
Es podrà fer això ? Fer-ho Val 7.000 milions, que no és una
xifra menyspreable, però jo prec que es farà. Heu de tenir en
compte, i enllaço amb el que Teia abans, que el fet de pagar en
quinze anys tot el que hem fet no vol dir que no es pugui fer res
més.
8
�El problema de Barcelona no sói les inversions olímpiques, perquè
totes elles tenen un rendiment, Tenen un rendiment molt positiu,
i fins i tot econòmic i social, que vol dir més riquesa, i més
riquesa vol dir també que hi ha més impostos que es cobren per
part de les administracions, i. que per tant poden permetre pagar
el que costen les obres.
El problema són les despeses que l'Ajuntament té amb una colla de
serveis que Barcelona està fent, perquè històricament ha volgut
tenir com a municipi, com a 0iutat, i que són serveis que cap
altra ciutat no té, o més ben dit, serveis que en altres ciutats
hi són però són pagats per l'autonomia o l'Estat. Barcelona té
quaranta escoles, 24 museus, té orquestra simfònica, conservatori
superior de música, un labora ori municipal que fa de laboratori
de referència de Catalunyad té quatre hospitals, escoles
d'oficis, té palaus -tots ells de la ciutat-. Si aneu a una
ciutat capital d'Estat, tot això, que hi és, és propietat de
l'Estat, no de la ciutat. Ell problema de Barcelona és qui paga
les escoles, els museus, els hospitals, els palaus, etc., que
normalment en altres ciutats els paga l'Estat o l'autonomia.
t
I amb això està que moltes vegades em sentiu parlar que s'han de
reunir a tres bandes l'Estat, la Generalitat i la ciutat per
resoldre aquesta qüestió. I quan resolguem aquesta qüestió,
aleshores inversions com la de la bocana seran molt més fàcils. I
encara us diria més: serà possible que, en comptes de quinze
anys, poguem reduir el termini de pagament de les inversions
olímpiques, perquè tindrem un sobrant, un estalvi, que podrem
aplicar a redimir les càrregues, a amortitzar aquestes inversions
abans d'hora.
- Infrastructures
i
esportius,
les
que
equipalltents
de
l'Ajuntament vol treure un ren iment i això porta problemes per a
alguns usuaris, pels preus la disponibilitat. Diu que van
parlar amb el Sr. Truñó i els va dir que aquestes instal.lacions
s'havien d'amortitzar, i que es van sorprendre perquè són
instal.lacions municipals. Posa l'exemple del camp "Carlos Pérez
de Rozas".
En beisbol, fa quatre anys, hi havia només el camp "Pérez de
Rozas", que estava a sobre de l'Estadi, no a sota com ara. Per
fer la plaça rodona de l'Estad , la que queda al darrera, es van
menjar un troç del camp i es va haver de fer en un altre lloc, i
es va fer en un lloc molt millSr.
De totes maneres, els Jocs Olímpics no es van fer allà, sinó a
l'Hospitalet i a Viladecans. LtHospitalet, que no tenia camp, ara
�té un estadi magnífic, i Viladecans, que tenia un campet però no
tenia estadi, ara ja en té. Ara et trobes que aquest esport
minoritari, que pot arribar a ser majoritari algun dia, té dues
instal.lacions més que abans i una tercera que ha millorat molt.
Tot això s'ha de pagar, i pagar vol dir amortitzar. Jo sóc molt
partidari de que de les instal.lacions esportives que s'han fet
poguem dir a la ciutat que s'amortitzen elles mateixes, o que,
almenys, no perden diners pel manteniment. Perquè la gent està
obsessionada en saber qui mantindrà la Barcelona olímpica; qui
mantindrà les rondes, els estadis, els carrers, etc. I nosaltres
els hem de poder dir que tot això, d'alguna manera, es manté sol,
i sobre tot els equipaments esportius i els estadis que tenen uns
usuaris.
El que normalment no es fa perquè no es pot arribar, és
amortitzar en valor de la inversió, és a dir, pagar els
interessos aquells de quinze anys que abans hem dit. No sé,
concretament, en el cas del "Carlos Pérez de Rozas", però em fa
l'efecte que el que t'estan obrant és el cost del manteniment,
no el cost de la construcciO. I això s'ha d'entendre que és
bastant lògic.
Abans hem dit que la ciutat és llibertat, però la ciutat també és
convivència, i el plaer dels uns no ha d'impedir el plaer dels
altres. Jo crec que la ciutat té l'obligació d'oferir una sortida
als esports minoritaris, i ara, en el cas del beisbol, ja en
tenen tres quan abans només en tenien una. En segon lloc, la
ciutat té dret a que els qui practiquen aquest esport s'espavilin
i busquin espónsors que els paguin els costos. A mi m'agrada molt
el beisbol, però, suposa't com a jugador de tennis jo
prefereixo que els del beisbol també s'ho paguin. Si jo vaig a
tennis, he de pagar al me*i club una entrada i unes quotes
importants, ï igual si faig natació, per tant, els del beisbol
que també s'ho paguin.
Si tu em poguessis demostrar tlue et toca pagar més que els que
fan altres esports, aleshores tindries raó. Però, si no, has
d'entendre que tota la resta de ciutadans preferim que vosaltres
també feu un esforç. Busqueu patrocinadors, busqueu solucions,
perquè la inversió que hagi de fer la ciutat sigui la mínima.
- Com Alcalde de Barcelona, `a alguna cosa per la independència
de Catalunya ??
Si i no. Començaré pel no i després et diré el si. No, perquè no
ens toca; l'Alcalde de Barcelona no s'hi de ficar, en això, no és
10
�el tema pel qual em van elegir. A mi m'han elegit per governar
aquesta ciutat, no per demanat • la independència de Catalunya ni
l'entrada d'Espanya al Mercat Comú. Per tant, jo no me n'he
d'ocupar, i l'Ajuntament no se n'ha d'ocupar.
Si, en el sentit següent} Jo no sóc partidari de la
independència de Catalunya; Si m'ho pregunten en un referèndum
votaré que no. Jo sóc més partidari d'ajuntar-me amb els altres
que no pas de separ-me. I si em dius "ens podem ajuntar tots però
sense passar per Espanya", doncs no hi crec. Jo crec que
Catalunya, per ajuntar-se amb àmbits més grans, s'ha d'ajuntar
primer amb els que té més a prop.
I, per dir-t'ho molt concretaient, jo sóc fill del meu pare i de
la meva mare -com et pots imaginar-, i ara us diré de qui és
fill el meu pare i de qui ésIfilla la meva mare. El meu pare
tenia un pare i una mare, l el meu avi patern era nascut a
Barcelona i es deia Joan Maragll -és bastan conegut, era poeta-,
i es va casar amb una senyora.. ... ... valencians, encara que
amb ells no els agrada perquèsdiuen que no són valencians i són
de Monóver. Si jo t'he de dit la veritat, jo em sento hereu de
tot això, i per tant no m'agrada separar-me d'Alacant, o de Jerez
de la Frontera.
Jo prefereixo que Catalunya estigui unida amb tot això, i el
mateix que em passa a mi els passa a molts ciutadans d'aquesta
ciutat. Ara, que Catalunya tingui autonomia: la màxima possible.
Es a dir, que cada Comunitat Autònoma es pugui governar: al
màxim. I quasi us diria més que cada ciutat es pugui autogovernar, al màxim possible.
Per tant, defensa de Barcelona, si; per això m'han elegit.
Defensa de Catalunya i de la seva autonomia, també; no m'han
elegit per això però lluitaré tot el que pugui per fer-ho.
Defensa de l'Estat espanyol davant d'altres, també; perquè és la
meva família més ampliada. i defensa d'Europa, per descomptat; jo
sóc europeista. Crec que 1a història va més en el sentit
d'ajuntar-se que no pas en el de separar-se. Aquesta és la meva
idea.
- Tema de l'escut de Barcelona
Això és un error, un error molt comú. Jo m'he fet fer una
investigació molt aprofundida d'aquest tema. L'escut de Barcelona
és un escut de dos creus de Sant Jordi sobre un camp de quatre
barres, que aleshores queden dividides en dos i dos. Hi ha gent
que diu que n'hauria d'haver-hi quatre i quatre, que és l'escut
de vuit barres, que dic jo.
11
�Això no ha estat així durant 11 història, ho ha estat durant un
temps. Concretament, a partir de mitjans del segle XVIII i durant
el XIX es va utilitzar molt l'escut de quatre i quatre. En canvi,
l'escut original, del segle XXV, el de Jaume I, era de dos, de
tres, de quatre, de cinc, però la major part de vegades de dues
barres. Ara m'he fet fer una exposició, que ja la veureu perquè
l'exposarem segur al Col.legí de Periodistes i el dia de Sant
Jordi a l'Ajuntament si, com Sembla ser que farem, tornem a fer
una jornada de portes obertes.'Ensenyarem les fotografies de tots
els escuts que hi ha a la Casa#Gran, a la planta noble, on n'hi
trenta, quaranta o cinquanta,!amb una nota que expliqui de quina
època és cadascun. Trobareu qué la gran majoria d'escuts, i com a
més antics més, són escuts de quatre barres, és a dir, dos i dos.
Es a dir, que històricament l'escut és aquest.
Per últim, hï ha una qüestióque és gràfica. Des del punt de
vista del grafisme, que és mlt important de cara a la imatge,
quan tu fas un escut amb les vuit barres -quatre i quatre-, la
barra queda tant prima que queda descompensada respecte a la
creu. El més maco és quan la¡creu i les barres tenen el mateix
gruix. Si tu veus una creu 'rermelia d'un gruix determinat, i
després veus les barres de només mig gruix, queden com una mena
de fideus, que dic jo de vegades, una cosa molt primeta que no té
el gruix de la barra. Gràfica*tent no es veu, i com més lluny et
poses, o com més petit és, més perds la visió de les barres que
són, i el tipus de color quelqueda és el taronja, barreja del
vermell i el groc; queda esbaï, no es veu.
Segurament en el segle XIX ai ò no tenia cap importància, però
avui, quan la imatge és tan im ortant, els grafistes et diuen que
ha de ser com és.
- Creu que a Barcelona li passarà com a Montreal ?
No. Montreal va ser un fracàs 4. Barcelona ha estat un èxit. I ara
explicaré per què. I no és perquè nosaltres siguem fantàstics i
els canadencs siguin uns desgraciats.
El que passa és que des de Montreal fins a Barcelona han canviat
radicalment els ingressos qu4 pot obtenir l'organitzador dels
Jocs. Dels drets de televisió, que a Seül van representar 300
milions de dólars i a Los Angeles uns 200, i tot i que ens van
dir que això anava de baixa, nosaltres en vam obtenir 400
milions de dólars, només de la venda dels drets d'imatge dels
Jocs per televisió als Estats finits.
Per tant, els Jocs han sortit
e econòmicament a Barcelona perquè
12
�el valor d'aquestes imatges ca ll a vegada és més gran. I a Atlanta
encara serà més, perquè nosaltres a la televisió europea ho vam
vendre per 90 milions; no hi ha una única televisió europea a la
que se li pugui vendre, però com que progressivament es va
creant, resulta que el que nosaltres vam vendre per 90 milions
els d'Atlanta ja ho estan vennt per uns 250. Per tant, no és
només mèrit nostre, no és que els de Montreal fossin molt
dolents.
En segon lloc, Montreal va fer unes coses de gegantisme
innecessari. L'Estadi de Montreal, que és un d'aquests que es
poden cobrir, l'han acabat l'any passat. Amb nosaltres ha estat
al revés. Quan vam proposar l'Estadi se'ns van fer crítiques, com
que era massa petit -ha esta l'estadi olímpic més petit dels
últims vint-i-cinc anys, és per 55.000 persones i es pot ampliar
fins a 65.000-, però ha funcionat perfectament, demostrant que es
poden fer uns Jocs Olímpics en un estadi que no sigui de 100.000
espectadors, que és el que ens demanaven.
Per tant, primer, hem tingut sort. Els ingressos són més alts i
les despeses són més baixes; iosaltres hem fet una cosa molt més
modesta. I a la gent li ha agradat, el que és el millor. La gent
ha considerat que el gegantisme en el fons tampoc no els agrada.
Si mireu les fotografies de Seül, de la inauguració, veureu un
estadi molt més gran i que imposa molt més, però Barcelona, que
ja té el camp del Barça amb Més de cent mil persones, per què
volia un altre estadi de cent Mil ? Per tenir-lo buit ? Doncs
no. Nosaltres, amb un estadi de 55.000 anem la mar de bé.
- Molts dels aquí presents acoltumem a sortir per la nit, i ara
se'ns ha posat la por al cos amb un seguit de tipus
indesitjables, els skins, gent que no tenen cap tipus de
sentiment. No es pot fer alguna cosa per evitar aquesta gent ?
Si que es pot. Jo em vaig fer Éer un estudi d'aquesta qüestió per
part de la policia municipal, i durant un temps van fer un
seguiment molt acurat d'aquests grups. Resulta que a Barcelona
n'hi ha escassament 200, d'ski*s, però passa que s'ha corregut la
veu de tal manera que sempre giie hi ha bofetades la gent diu que
són els skins, i moltes vegades no ho són. Abans també hi havia
bofetades amb altra gent que, beguts o com sigui, anaven a fer
gresca d'una forma violenta lerò amb una altra organització o
classificació, però ara la gen de tot això en diuen skins.
Si un taxista es baralla amb un que no li ha pagat, d'això en
diuen els skins; si a la sortida de l'Up & Down -dic l'Up & Down
per dir algun, però podria ser el Otto Zutz o el Zeleste- ha
13
�passat no se què, són els skins; i moltes vegades, pel que em diu
la policia municipal, no són estrictament grups d'skins. Hi ha un
cert increment del grau de violència urbana, això és veritat, i
jo crec que això es pot combatre.
S'ha de combatre sobre la base que la gent es convenci que hi ha
una responsabilitat compartida amb aquest tema. No és només un
problema de policia. La gent es pregunta com és que la ciutat de
Barcelona ha pogut fer tantes Poses en tan poc temps, i ha pogut
perquè hi ha hagut una sintonia de la gent. I quan la gent
sintonitza i tothom actua en un mateix sentit, hi ha un factor
multiplicador, és a dir, la quantitat de coses que es fan és molt
més gran que les que aquella ciutat teòricament podria fer.
I a la inversa. Quan no hi ha sintonia, quan no hi ha harmonia,
quan no hi ha sinèrgies o vibració en comú, la incapacitat de la
ciutat es multiplica, la incapacitat per resoldre els problemes
més menuts. Tu ja pots posar ai carrer els 2.000 guàrdians urbans
que hi ha, que són molts menys que el nombre de bars en els quals
hi ha gent fent xerinola un divendres a la nit. Per tant, es
tracta que en cada bar hi hagi unes normes de conducta, uns
hàbits, unes lleis fins i tot no escrites de vegades -que són
les que funcionen-, que port$.n les coses realment pel camí del
civisme i de la urbanitat.
Jo crec que cal que la gent pe4di una mica la por, i per això dic
que hi ha tan pocs skins, per punxar el globus de la por i de la
obsessió en què hi ha una gras massa de gent skin que ataca per
les nits. No n'hi ha tants. Moltes vegades el que hi ha és un
gamberrisme, el que hi ha són altres tipus de fenòmens, i el que
és important és que la gent $'hi pugui regirar una mica. Que
davant de la persona que porta el seu gos a cagar emmig del
carrer, hi hagi quatre senyores que li facin un crit; que no
només li cridin a l'alcalde quan se'l troben pel carrer -cosa
que d'altra banda està molt bé-, sinó que ho facin també davant
del tipus que porta el gos.
I això és un problema psicològ.c, és un problema d'atrevir-s'hi,
és un problema que la ciutat tingui aquell plus de ciutadania que
tenen les ciutats suïsses, en el qual si tu tires el paper d'un
carmel al carrer et ve una senyora vella corrent al darrera i et
diu que "li ha caigut aquest *aper". Això és el que volem que
passi a Barcelona, tant am la violència urbana com amb la
brutícia.
- Com veu el futur de Barcelon
14
�Jo el veig francament bé. Veig que Barcelona està molt més ben
situada en aquest moment, davant de la situació econòmica
difícil, que no pas altres ciutats. Sempre passa, inevitablement,
que després de tot gran èxit, de tata gran festa, hi ha gent que
li dóna pel pessimisme i diue#i "ara ho tenim tot fomut", el que
abans era fantàstic ara és horrible, ens ho hem gastat tot, no
ens queden diners, no tenim ànims, etc. La veritat no és aquesta.
La veritat és que a tot Europa hi ha una recessió econòmica, i
les ciutats que estan reacciofiant millor són aquelles que tenien
una inèrcia positiva, una empenta que encara els dura. I aquesta
és la situació de Barcelona, ren la qual hi ha una barreja de dos
sentiments: la gent diu que hi ha crisi, però per sota la gent se
sent molt orgullosa que tots els seus amics de fora, per exemple,
diguin "sou fantàstics, ho heu fet molt bé".
Hi ha més pessimisme a dintre que a fora. A fora, Barcelona està
considerada en aquests moments com una de les ciutats-referència
en el món. I nosaltres el futur el tenim bé en un sentit: si
sabem vendre Barcelona, en :l bon sentit de vendre; si sabem
col.locar el producte Barcelona bé, si sabem explicar-nos, enviar
els nostres enginyers i arquitectes pel món. Jo ahir vaig estar a
Bilbao, em van ensenyar els grans projectes de Bilbao per al
2000, i jo els vaig dir que si volien gent que en saben, que
vinguessin a Barcelona. Nosaltres hem de vendre la tecnologia que
hem après fent tot el que hem fet.
- Pregunta sobre el respecte per la política.
Jo t'explicaré una història q e em va passar quan encara no era
alcalde, quan era tinent d'alcalde, i em penso que era 1 últim
acte públic en què va estar el que era alcalde abans, el Narcís
Serra. Va ser un acte a Sant Andreu, hi havia una tarima amb les
autoritats i la gent passava *el davant. Els ulls els quedaven
més o menys a l'alçada de les sabates dels que érem a la tarima.
I hi havia un regidor que portava les sabates brutes. Vaig veure
una senyora gran, jo diria que una persona senzilla, el que abans
se'n deia "de condición humilde", i quan va passar i va veure les
sabates del regidor li va comentar a una senyora que anava amb
ella: "mira quines sabates mé$ brutes". Per què, això ? Perquè
aquella persona farà el que pugui amb els seus diners, però el
que vol és que la persona qye la representi vagi dignament
vestida.
Això per mi va ser una lliçó. Jo duia el cabell molt més llarg
que ara... I vaig pensar que m'havia de vestir de forma que la
gran majoria de la gent, no tomés els de la teva ideologia, la
15
�teva classe social, el teu grip humà, et trobin bé, que tota la
gent trobi que els representes bé.
Jo crec que normalment lá gent té respecte dels seus
representants, és l'actitud ms normal. I, a més, no distingeix
massa de partits.
i
Un vegada, al Carmel, vam an r a inaugurar un casal de joves, i
pel carrer va venir una senyor . Em va felicitar, em va abraçar,
tenia un gran respecte per mi,i i després em va preguntar: "y el
señor Pujol cuándo viene n . Aquella senyora se'n fum que un sigui
d'un partit o d'un altre, per ella el més important és que són
gent que la representen, i en lquest sentit manifesta un respecte
que jo crec que és correcte.
- Pregunta sobre Ajuntament i tpeneralitat.
Això és la democràcia, fill mei. Ahir em van preguntar sobre això
a Bilbao, perquè els bascos én general són més monocolor. Em
preguntaven que com és que h4. ha sectors de catalans que voten
socialista a les eleccions muiicipals o generals i després voten
convergent a les autonòmiques. A Barcelona hi ha tres grups: uns
que voten sempre socialista, uns que voten sempre convergent i
uns que van de banda a banda, els "bígamos", que en diuen. I això
sorprén una mica.
Jo crec que a Catalunya som mol.t pragmàtics, i hi ha molta gent
que davant de cada elecció reacciona d'una manera diferent, no li
agrada posar tots els ous a la mateixa cistella. Això és el que
en Borsa, al mercat de valors, en diuen repartir el risc. Es una
actitud molt catalana.
16
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
09.01. Activitat de representació (com a Alcalde)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1982-1997
Description
An account of the resource
Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
4208
Title
A name given to the resource
Escola IPSI / Xerrades
Type
The nature or genre of the resource
Discurs
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Abstract
A summary of the resource.
S'hauria d'obrir una nova bocana al port, al principi de l'escollera. Això ja està pensat com a projecte, no aprovat però si dibuixat i calculat.
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Escola IPSI, Barcelona
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Urbanisme
Infraestructures
Benestar Social
Lideratge
Acció política
Model social
Barcelona
Escola Ipsi
Educació
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1993-02-17
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona.
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/1301/19930209d_00525.pdf
4b7ee3b5a74e9123691aff169379f105
PDF Text
Text
i
10
Paraules de l'Alcalde en l'acte de salutació i reconeixement als
nous Consellers Escolars deis centres de Secundaria.
Saló de Cent. 9/2/93.
Fa malta il.lusió veure que esteu al Saló de Cent, que representa
moltes coses. Per aquí, al terra i als bancs on seien els que
se'n de j en els consellers, hi ha els símbols deis oficis; n'hi de
pescadors, de sastres, de tonelers, de fusters... tots els oficis
estaven representats en aquest;saló.
Aixó vol dir que, quan es va ter el Saló de Cent, el 1390 -quan
es va acabar, tot i que després va ser renovat per en Doménech i
Muntaner a principis d'aquest segle-, aquí s'hi reunien els
oficis de la ciutat, peról estic segur que aleshores els
estudiants no s'hi reunien. En primer lloc perquè d'estudiants
quasi no n'hi havia, perquè el pas de la familia al treball
pràcticament era directe i l'aprenentatge es feia gairebé tot
sobre la base del treball matefx, al propi taller.
Que avui vosaltres seieu aquí, i que prengueu possessió de casa
vostra, que ho és perquè ésIla casa de la ciutat, a mí em fa
molta gracia í penso que és molt positiu.
Vosaltres heu de contribuir, per la vostra banda, a que aquesta
ciutat vagi millor i que sigui el que ha de ser. Una ciutat
metropolitana, és a dir, que té un entorn que ha de civilitzar i
ha de minorar. Una ciutat catalana, que és capital, no d'un
Estat però si d'una cultura, la nostra. Una ciutat espanyola, i
això és important perquè és una referencia molt important dins de
la Península Ibérica, que ha de reivindicar el ser-ho i que té
part de la seva força pel fet d'haver estat precisament
l'estrella del nord d'aquesta península -no ho oblideu mai,
això-, perquè hi ha malta gent que ha vingut de fora per fer
aquesta ciutat tal com és. I una ciutat europea, en definitiva la
porta europea de la Península Ibérica; porta en els dos sentits:
el punt en el qual Catalunya i la resta d'Espanya s'han abocat
cap a Europa quan han pogut, i el punt a través del qual Europa
s'ha fet present entre nosaltres.
�Pel que jo he vist en els instituts, quan hem anat amb el
Francesc Trillas a visitar-los de tant en tant un dimecres al
matí, el diàleg entre els estudiants ciutadans i la ciutat és més
possible que no pas fa un temps, quan pràcticament no existia. I
a la Marta Mata, a en Trillasli a mi ens agradaria que realment
es pogues dir que aquesta es una ciutat en la qual els estudiants
compten. I això segurament depén molt de nosaltres, que sapiguem
escolar, i depón molt de vosaltres, que en defnitiva sou els que
haureu de parlar i contribuir amb la vostra part a que aquesta
ciutat sigui la millor ciutat de Europa si pot ser.
Moltes gràcies i malta sort.
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
09.01. Activitat de representació (com a Alcalde)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1982-1997
Description
An account of the resource
Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
4207
Title
A name given to the resource
Salutació i reconeixement als nous Consellers Escolars dels Centres de Secundària
Type
The nature or genre of the resource
Discurs
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Abstract
A summary of the resource.
Civilitzar i millorar l'entorn metropolità. Barcelona com a porta europea de la Península Ibèrica on Catalunya i la resta de l'Estat s'han abocat cap a Europa.
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Saló de Cent
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Educació
Barcelona
Acció política
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1993-02-09
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona.
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/1296/19921111d_00514.pdf
6cced0e84147d526d834a60e4b7d6fab
PDF Text
Text
E""' ^ ^
^
^ • ..^
VISITA DE L'ALCALDE A L'INSTITUT DE BATXILLERAT "CARLES RIBA"
11 de no embre del 1992
1
�Bon dia a tots. Encantat de cbneixer-vos.
Estem en una ciutat que, con tothom sap -no només aquí, sinó
també a fora-, acaba de paesar una etapa important de la seva
vida.
Barcelona és una ciutat molc antiga, una ciutat que té 2.000
anys, de manera que, contra el que es diu a vegades, no ha
canviat significativament. HO canviat molt en alguns aspectes en
els darrers deu anys, i moltparticularment en els darrers tres,
quatre o cinc anys, però si agafeu la història de Barcelona, la
seva estructura, el lloc on èstà, la seva relació amb el mar i
amb el territori, la seva composició cultural, tot això li ve de
molt lluny. Ara fa pocs ' nys celebraven el mil.lenari de
Catalunya; doncs, si Catalu ya té mil anys, Barcelona en té dos
mil.
Barcelona va néixer aproximdament l'any 8, 10 o 12 abans de
Jesucrist. Era una petita olònia, amb una part segurament
ubicada a Montjuïc i l'altra una colònia romana, que ja sabem
que estava -els seus inicis encara hi són- al Mons Taber, entre
l'Ajuntament i la plaça del Rei, on hi ha les columnes d'Hèrcules
a la seu del Centre Excursionista de Catalunya. Aquesta colònia
es va anar extenent, però es ira extendre d'una forma relativament
lenta al llarg de la història sempre amb unes muralles, de les
quals encara queden uns vestigis, tant a la banda de davant, amb
la porta que donava als campe i que és el Portal Nou -a la plaça
de la Catedral, davant del Col.legi d'Arquitectes-, com a la
banda de mar, que segurament Coneixereu menys, però si baixeu pel
carrer Ciutat -mirant de front a l'Ajuntament, el carrer estret
que baixa a l'esquerra, queldesprés es diu Regomir-, hi ha un
moment, a mà esquerra, que hijha un centre cívic, que es diu Pati
Llimona i a través del qual -ier què hi ha una paret de vidre- es
veu perfectament un portal qUe era el Portal de Mar. Això es la
Barcelona romana, que s'extén amb Jaume I, amb Pere el Gran, i
que arriba amb unes muralles fins a les Rambles i la Via
Laietana, primer, i més endavnt fins al Paral.lel i les Rondes.
Fins al segle XVIII, llevat d'una petita extensió al Raval,
Barcelona viu dintre d'unes muralles molt reduïdes. La Barcelona
on nosaltres vivim és una Barrcelona molt diferent a la que han
viscut el noranta per cent des barcelonins que han existit.
'Nosaltres vivim a la Barcelona que va néixer el 1860. I va néixer
de l'expansio dels seus ciutadans, de les seves ganes de créixer
i de la seva no acceptació de les muralles que li havien estat
d'alguna forma imposades, 'Per què les muralles van començar
essent una defensa però van apabar essent una defensa per part de
2
�Va passar que l'arc de tir dels
l'exèrcit contra Barcelona.
canons que estaven situats a la muralla tenia un alcanç, i en
Aquest radi s'acabava
aquest radi no es podia c onstruir.
-Provença/Passeig de Gràcia,
justament a la Pedrera
aproximadament-, i, per què us en feu una idea, tot aquest camp
no fa cent o cent cinquanta ar ys encara no estava construït; eren
camps,
i eren camps per què militarment estava prohibit
construir-hi res.
Aquesta Barcelona que sempre \ia viure amb la impressió que estava
constenyida, molt densifica a, molt plena, en la que no s'hi
cabia, que no tenia condici ons de salubritat, va aconseguir
finalment, el 1860, gràcies a un Real Decret de la Reina Regent i
al Pla Cerdà, trencar les muralles i escampar-se. Com que aquest
camp estava sense construir, aquest Eixample va poder ser molt
racional, i aquesta és la disposició que ara tenim.
L'Eixample és un dels centrEls de ciutat que millor funcionen a
Europa, i fins i tot diria que al món. Funciona millor per què
dóna alternatives nombroses i fàcils d'entendre, per a molts
recorreguts, o, per dir-ho d'una altra manera, per què el mateix
recorregut és pot fer de ormes diferents, alternativament,
segons la conveniència i sènse perdre temps. Es un sistema
ortogonal, quadriculat, molt senzill, escapçat en els angles -el
que permet l'aparcament, i ja en aquella època en què
pràcticament no hi havia cotes-, fet amb una anticipació molt
considerable, i que ara té alguns problemes de gestió però que
funciona molt millor que els cascos antics, com Sarrià, Sant
Andreu, la Teixonera o qual.sevol dels espais més congestionats
que l'envolten.
Us he posat aquests exemples per què físicament són els dos cors
de Barcelona: la Barcelona romana -després gòtica- i la
Barcelona del XIX, la de la gran expansió industrial. Però també
per què entengueu quin és l'estat d'esperit d'aquesta ciutat.
L'expansió industrial es fa er què hi ha diners, per què hi ha
uns senyors que els tenen se'ls volen gastar, que volen
invertir. I es fa també per q4è hi ha una classe treballadora que
empeny, té força i reivindica. Sense una burgesia poderosa, amb
diners, amb ganes de fer, envoltada d'artistes, d'arquitectes, de
professionals, d'oficials, 4e menestrals que saben treballar la
pedra, el ferro, la fusta o el guix, no hauríem tingut
l'Eixample. Però sense una classe treballadora exigent, conscient
de la seva pròpia vàlua i!deis oficis que sabia fer, poc
disposada a conformar-se am$ un nivell de salaris excesivament
baix, tampoc no hi hagués hagut un incentiu per a la burgesia a
l'hora de treballar en unes 9ondicions de més gran civilització.
3
�Per què la burgesia, qualsevo: classe dominant, sempre ha tendit,
mentre no se l'obligava, a dormir-se una mica sobre la situació
i a no millorar massa la sociétat si des de baix no se li exigia.
Això ha estat sempre així, i aquesta exigència de vegades ha
estat violenta, d'altres reformista, pacífica, sindical,
etcétera. A Barcelona va ser molt violenta. Barcelona va ser una
de les ciutats més violentes del segle XIX, però, també per
aquesta raó i l'altra que he dit, una de les que més aviat va fer
una evolució important. Més éndavant, en els anys vint, en deien
la ciutat de les bombes pel terrorisme que hi havia, un
social, no nacionalista com ha estat
terrorisme sindical,
després. Era un terrorisme qué provenia del fet que els sindicats
de treballadors, alguns d'ells de caràcter anarquista i
llibertari, es defensaven amb l'acció, violentament, del que ells
consideraven que era l'opress_ó de la classe patronal.
El 1835 va haver-hi el qu es considera la primera revolta
popular en aquesta ciutat, la primera revolta popular moderna. Ja
sabeu que a Madrid n'hi havia hagut una abans, el "motín del
hambre" amb Carles III al segle XVIII, però va ser diferent, i
diu molt de la psicologia d'una ciutat i una altra.
El "motín del hambre" es va er per què Carles III, que era un
rei il.lustrat i reformador volia acabar amb algunes de les
tradicions més antigues de la ciutat, entre elles la del
sombrero, l'"embozo" i la cap , que eren uns vestits tradicionals
però permetien que els delinqüents passessin desapercebuts, i es
va aixecar una gran revolta popular. La revolta popular de
més moderna, industrial, sense
Barcelona és una revolta mol
causa aparent. Unes copies diuen que va començar per què els
a la plaça de la Barceloneta (la
toros van sortir del toril,
primera que va haver-hi a B rcelona), i la gent va començar a
córrer, sense parar fins a çremar l'església que hi havia a la
Plaça Real -de resultes d'adluesta crema va sortir la plaça-.
Finalment, va ser una revolt popular que va acabar cremant, no
només convents, sinó indústries; una revolta anti-industrial, en
el sentit d'anar contra la màquina. S'hi va cremar la fàbrica
Bonaplata, una de les primeres tèxtils importants del país, i els
obrers la van cremar per què estaven contra la màquina que els
treia feina, per que el que abans es feia a mà ara ho feien les
màquines i la gent anava al carrer. Això, per què veieu el
component treballador. El c mponent burgés eren els Bonaplata,
les famílies que feien els seus palaus -que a Barcelona no són
mai de la magnitud dels de Madrid, París o altres capitals-.
*
4
�Barcelona és la més gran ciutat d'Europa no capital. I em penso
que això la defineix bastant. Es a dir, és una ciutat d'una gran
ambició, és la més gran, pe rò no és capital d'Estat. I al no
haver-ho estat, no té ni les pegues ni els beneficis de ser-ho.
Moltes de les coses que passe n en aquesta ciutat -en el terreny
econòmic, per exemple-, tenen a veure amb aquest fet.
Barcelona s'ha fet, ella mateixa, més escoles, més museus, més
orquestres, més conservators, més hospitals dels que hagués
tocat si no hagués tingut tanta ambició. Barcelona copia de les
capitals. Com és la més gran de les no capitals, copia de ciutats
que són capital. Ens mirem a París, que ha estat el model durant
segles -al XVIII, al XIX, a XX, i jo diria que fins i tot arai que és potser la ciutat mis semblant a Barcelona. Barcelona
tracta de fer el que tenen lek capitals, però sense ser-ho.
La diferència esta en que a la ciutat que és capital, l'Estat,
que hi resideix, paga els serveis que necessita d'aquesta ciutat.
Així veiem, per exemple, que a Madrid, a Paris o a Londres, ara
mateix, hi ha una colla de museus, que tots coneixeu -el Reina
Sofia, el Museu del Prado, 41 nou dels Thyssen-, i unes altres
instal.lacions culturals o polítiques, cap de les quals ha estat
feta per la ciutat; les ha fet l'Estat, que, en aquest cas, viu a
Madrid.
En canvi, què ha fet l'Estat a Barcelona. Si jo us ho pregunto,
no és tan fàcil trobar-ho. Hiy ha el Govern Civil, l'Arxiu de la
Corona d'Aragó -del que ara slestà acabant la nova seu al costat
del pont de Marina, i que, encara que es digui així, pertany a
l'Estat-, les estacions de R NFE, l'Estadi. L'Estadi de Montjuïc
l'ha fet l'Estat, que hag és pogut no fer-lo, per hi ha
contribuit.
En els últims anys, Barcelo a si que ha aconseguit que l'Estat
comencés a fer coses. L'Esta està present a l'Auditori -en paga
pràcticament la meitat-, en 1 Museu Nacional d'Art de Catalunya
-paga un terç de les obres- però ja podeu veure que és una
filosofia diferent, en la q al no és l'Estat qui actua, com a
Madrid o Paris, on fa la pir mide del Louvre o el Museu d'Orsay,
sinó que actua en consorc amb les autoritats locals. Els
empresaris d'aquesta ciutat són en realitat les autoritats
locals. Els empresaris de les capitals són els Estats.
Aquesta és una característica molt significativa. Contra el que
es diu a vegades sobre s Barcelona està molt carregada
financerament per què ha fet els Jocs Olímpics, cal dir que amb
els Jocs s'han invertit en aquesta ciutat, en els darrers quatre
o cinc anys, uns 900.000 milions de pessetes, que han servit per
5
�hospitals -hospitals generals, que són el del Mar i el de
l'Esperança, i el Geriàtric i el Psiquiàtric- que també són
municipals, hi ha Conservato*i de música, hi ha Orquestra, hi ha
escoles d'arts i oficis col l'Escola Massana, hi ha escoles
d'ensenyaments especials -d aquestes que la LOGSE preveu i que
moltes ciutats no tenen-.
Tot això vol dir que Barcelon està gastant en aquest moment, per
compte de l'Estat o per compt de l'Autonomia, una xifra que està
al voltant del 17.000 milions de pessetes cada any. Si sumem què
costen aquestes quaranta escoles, les quaranta escoles bressol,
l'Orquestra, el Conservatori els hospitals, els serveis socials
que fem per compte de qui té la competència -en aquest cas
l'Autonomia-, surten 17.000 milions. Aquest és el problema
econòmic d'aquesta ciutat.
Un problema que té a veure amb la seva història. Barcelona té
tres palaus que en diríem rials: el Palau de Pedralbes -el
reial-, el Palauet Albéniz -que es va fer per al Príncep
d'Espanya quan encara no er* Rei, tenint en compte que el de
Pedralbes era ocupat pel cal d'Estat d'aleshores, el general
Franco- i el Palau Nacional de Montjuïc -que es va fer per
l'Exposició del 1929 i que ata s'està refent per què no es podia
deixar abandonat-. I encara podrïem seguir, per que hi ha palaus
antics com el palau reía del Tinell -que també és de
l'Ajuntament-. Molts palaus, moltes escoles, molts hospitals
municipals í molts museus. V_nt-i-quatre museus quan, a Madrid,
museus de la ciutat només n'hi ha un. El Museu d'Art de
Catalunya, el Museu Picasso, els altres del carrer Montcada, el
Museu de Carruatges de Pedralbes, el Museu Clarà, el Museu Marés,
i així fins a vint-i-quatre.
Aquesta és una mica la característica d'aquesta ciutat com a
diferència respecte a les altres. Ha volgut tenir coses que
l'Estat o la societat no li donava, que s'ha muntat ella mateixa
i que, per tant, se les paga.
Això és una situació injusta, per què nosaltres, com a ciutadans
de Barcelona, paguem dos tips d'impostos: els que es paguen a
l'Estat i que després reverteixen a la Generalitat en una part, i
els impostos locals, que són /)àsicament sobre la propietat, sobre
l'activitat econòmica i sobre el vehicle. A totes les ciutats,
aquests impostos locals paguen de tot llevat del que us he dit;
paguen els carrers, el paviment, la il.luminació, la guàrdia
urbana, els bombers, etc. Aquesta ciutat, a més de pagar tot el
que paguen els altres, també ha de pagar hospitals, escoles i
museus, coses que a la resta 4e ciutats estan pagades per l'Estat
o per la Comunitat Autònoma. I Per tant, si nosaltres ja paguem,
7
�igual que els altres, impostos a l'Estat, o cotitzem a la
Seguretat Social per finançar els hospitals, quan paguem impostos
locals per mantenir una part del sistema sanitari vol dir que
paguem dues vegades, per què això ja ho hauríem pagat amb la
nostra quota al Seguretat Social.
Aquesta és la queixa de l'Alcalde de Barcelona, de la que
segurament ja n'haureu sentit parlar moltes vegades. S'arrossega
des de fa molts anys. Es un expedient obert antiquíssim -com el
de l'arranjament d'aquest edifici-, i suposo que finalment
arribarà a bon port.
Jo sóc Alcalde de Barcelona des del 1982 -des del 2 de desembre,
ara en farà dos anys-. L'Aju tament democràtic va començar tres
anys abans, a mitjans del 197 . Ja des d'aquell moment, nosaltres
ens vam plantejar sanejar econòmicament la ciutat, i de fet la
vam sanejar; tant la vam sanejar que després s'ha pogut fer la
transformació que hem fet, ue ningú no nega i que potser és la
més important d'Europa, la me ambiciosa i jo diria, modestament,
que la més ben feta. Ara b , nosaltres hem anat arrossegant
sempre aquesta pedra a la sa ata de fer-ho tenint uns costos que
no hauríem de pagar.
Ho hem acceptat per què, com que
I per què ho hem acceptat ?
un tercer nivell
de
govern,
mentrestant
naixen
estava
l'Autonomia, i aquest terc r nivell és qui hauria de pagar
normalment bona part de les c ses que nosaltres ens estem pagant,
enteníem que es podia apreta , es podia pressionar -i de fet ho
hem fet- però no es podia forçar, no podíem dir que nosaltres
exigim això i si no pleguem. Pensàvem que la ciutat feia
l'esforç, durant un temps -dé anys, suposem-, de mantenir tot un
seguit de serveis mentre nava naixent l'administració que
finalment se n'hauria de fer càrrec en molt bona part.
Per què no li hem demanat a l'Autonomia ? Sí que li hem demanat,
però passa que la Generalitat diu el segúent: nosaltres tenim un
pressupost -que ara ja és volt important, de 1,6 bilions de
pessetes, molt més important que el de l'Ajuntament de Barcelona,
que és d'uns 250.000 miliops de pessetes-, però el nostre
pressupost està fet d'ingressos i despeses que ens envien des de
l'Estat.
Les autonomies agafen tots els seus serveis i aleshores els donen
uns recursos, i això es fa a través d'una comissió mixta de
transferències i una comissii mixta de valoracions, que diuen:
d'acord amb la Constitució i l'Estatut, els transferim aquests
'serveis,
i, en segon 110 , els diners que tenim en els
pressupostos de l'Estat equivalents a la valoració d'aquests
8
�serveis, també passen a ser
quan els van passar els
municipals, ni els museus de
'hospitals, i, per tant, no te
de vostés. Segons la Generalitat,
erveis, no hi eren les escoles
l'Ajuntament, ni els palaus, ni els
en diners per pagar-ho.
Aleshores nosaltres anem a l'Estat, i els diem: senyor Estat, la
senyora Generalitat diu que vostés no els han donat diners per
pagar aquests serveis, però a uests serveis, encara que vostés no
els hagin transferit a la Generalitat, ja hi eren abans, i, per
tant, el que han de fer és obrir una partida del seu pressupost
que digui: escoles municipals, museus municipals, hospitals
municipals, tot plegat, 17.000 milions, queden transferits a la
Generalitat, o a l'Ajuntament, per què a nosaltres ens és igual,
tot i que mes aviat ens agradaria seguir-los gestionant per què
;pensem que ho estem fent bé.
IPerò l'Estat què respon ? lespon: és veritat que nosaltres no
vam enviar aquests serveis pi els diners corresponents, però
també és veritat que amb ell diners que nosaltres enviem a la
Generalitat, per exemple per a ensenyament, n'hi ha prou per què
els paguin a vostés. Per què ? Als territoris on l'Estat fa
l'educació, té unes exigènçies d'acompliment dels estàndards
d'alumnes per aula molt estrictes, i en el cas de l'escola
privada subvencionada, quan els centres disminueixen el número
d'alumnes per aula, disminueix la subvenció. L'Esta diu:
nosaltres sabem que a Catalinya la Comunitat Autònoma no fa el
mateix, sino que encara que baixi el núme ro d'alumnes a les
escoles privades no hi baixa la subvenció, i hem calculat que amb
això s'estalvien o tenen un escreix de 3.000 milions de pessetes;
per tant, si algú els ha de pagar a vostés els 6.000 milions de
pessetes que costen les escòles municipals, ha de ser 3.000
milions la Generalitat i 3.009 l'Estat.
La resposta de l'Ajuntament s que això està molt bé, però que
aleshores es posin d'acord tots dos, Estat i Generalitat, i ho
facin. I no ho fan. No tenen Cap ganes de fer-ho.
Això, aquest joc d'anar d'una banda a l'altre demanant a veure
qui dels dos de dalt ha de pagar, ha durat gairebé déu anys. Ara
estem en una situació en qu estem decidits, com s'acostuma a
dir, a trencar la baralla. Per què ? Per què l'Ajuntament, que
pot pagar molt bé les invers ons que ha fet amb motiu dels Jocs
Olímpics, no podria pagar questes inversions mes els 17.000
milions famosos de la capitalitat. Ara, l'Ajuntament els dirà: si
no ho volen pagar, aquí ho tenen, per què son serveis de vostés.
Aquest any això donarà lloc a una certa discussió política i
econòmica, que segurament vostés veuran, i que jo m'imagino que
9
�s'acabarà de la següent manera. A cadascuna de les àrees hi ha un
regidor, un conseller i un ministre; per exemple, en el cas de
Cultura hi ha el senyor Solé Cura, el senyor Guitart i el senyor
Bohigas, i ara aquests senyprs s'hauran de trobar i hauran de
dir: què fem amb els vint-irquatre museus de l'Ajuntament ?
i
què fem amb aquells museus on l'Ajuntament hi participa ? i què
fem amb totes les infrastructures musicals, com el Liceu, el
Palau de la Música, l'Auditori, on també hi és l'Ajuntament ?
No us parlaré més diners i de serveis, per què no és el tema que
us interessa, però sapigue1, per quan sortiu al carrer i us
preguntin si la ciutat pot pagar tot això, que la ciutat pot
pagar, i ha pogut pagar tot 01 que ha fet més uns serveis que no
li tocaven. Ho ha fet durant aéu anys, i ara es planteja realment
deixar-ho de pagar. La qual cosa no vol dir deixar-ho de fer,
sinó que 1i subvencionin els diners del que està fent, per què
nosaltres creiem que la gesti des de la ciutat, des d'aprop, és
millor que la gestió des de 1 Estat o des de la Generalitat.
*
Hi ha un principi, que t" un nom raríssim i que surt molt
darrerament amb motiu de 'Acta Unica i de la construcció
europea, que és el princi i de subsidiarietat, que dit "en
cristià" vol dir proximitat. s a dir, que les coses sempre s'han
de fer el més a prop possible de la gent, de la ciutadania. Per
tant, si hi ha tres o quatre nivells de govern, el local, el
regional o autonòmic, l'esttal i l'europeu, les coses sempre
s'haurien de fer en el nivell mes baix, que és el nivell local. I
si no es fan al nivell local, ha de ser per què es demostri que
s'és més eficaç o equitatiu des d'un nivell més alt.
El que diu aquest principi de subsidiarietat és un cosa molt
important, i que val la pena que us quedi molt clara: no hi ha
cap justificació "divina", per llei natural, que obligui que
determinades coses s'hagin je fer en un determinat nivell de
govern. El més fàcil d'admet e seria la defensa, que tots estem
acostumats a que depengui d l'Estat, però, tot i així, ni
aquesta, per que, probablemen , en la situació actual d'Europa es
tendirà a que hi hagi primer un batalló franco-alemany, després
la part europea de l'OTAN i finalment una mena de força europea,
que no serà de l'Estat sinó d molts Estats alhora. Per exemple,
el que estem veient a Bòsnia ^ on trobem un regiment espanyol i
d'altres de francesos o d'on sigui, però on tots porten el casc
del mateix color, el blau de les Nacions Unides, i hi van per
impedir que la situació arribj més enllà d'on ja ha arribat.
10
�Per què ho dic, això ? Per què fins i tot allò que des de ben
petits estem acostumats a admetre que ho ha de fer l'Estat,
potser resulta que no ho acabaran fent els Estats. A més, en la
mesura que el comunisme ha c4igut i ja no hi ha la guerra freda
-no existeix aquella situa ió de dos blocs enfrontats que
teòricament obligava cada pa s a estar armats fins a les dents-,
la defensa pot arribar a ser ealment defensa i no atac, i, per
tant, arribar a un conjunt d el persones armades a les ordres d'un
organisme internacional dem cràtic que tracti de posar pau i
defensa allà on hi ha atac i uerra.
Encara que hi ha moltes tradj.cions i moltes inèrcies en la gent
que ho fa, en els governant i en els que decideixen, no hi ha
res escrit que determini quèlés el que ha de fer la ciutat, la
regió, la comunitat autònoma, la petita nació sense Estat,
l'Estat o els organismes suprd-nacionals. En aquests anys, d'aquí
al 2000, veurem molts canvis sobre això. L'1 de gener passarem a
ser pràcticament un espai ense fronteres; podrem travessar
països sense el carnet d'identitat, anar al dentista a Perpinyà
si ens surt més barat que el le la cantonada, posar els diners en
una caixa d'estalvis francesa/si ens dóna més interessos o anar a
universitats europees amb el rograma Erasmus.
Aquesta és la Barcelona i l'è poca que vivim. Una època de canvi,
de transformació i millora, qe de tant en tant passa unes crisis
d'adaptació a aquest creixement. L'actual n'és una, molt
important, en la que els protagonistes socials reaccionen de
maneres diferents, en la que la classe política està passant per
una crisi de credibilitat, en la que la gent tendeix a imaginar
que tot això ja va una mica per si sol i que els polítics ho
compliquen tot -barallant-se gastant molt, donant lloc a una
crisi de legitimitat de la classe política en el seu conjunt-, en
la que les relacions entre a societat i la política no acaben
d'estar clares, i en la que el principi europeu de la
subsidiarietat jugarà un paps molt important per què la gent no
acceptarà que les coses es decideixin massa lluny. Més enllà
d'una certa "moda", el descrèdit de la política acabarà essent
una cosa molt concreta: una exigència de control, de
transparència, en definitiva, de proximitat respecte a les
decisions que es prenen.
El que això haurà de fer, normalment, és que les ciutats tinguin,
dins d'aquest conjunt de sistemes i nivells de govern, un
protagonisme més important. L'Europa que està naixent,
curiosament, serà una Europa "més europea", és a dir, amb més
coses posades en un nivell alt, però també amb moltes més coses
situades en un nivell més baix, el de les ciutats. Més Europa i
menys nació, però més ciutat.
11
�PREGUNTES DELS ALUMNES ASSIST NTS:
- Vosté ha dit que la Genera .fitat hauria de pagar algunes de les
despeses que té 1'Ajuntamet. Creu que això serà realment
possible ? Com s'aconseguirà
Com ja us he avançat, jo cre que això anirà diferent per a cada
área. Es a dir, que l'Area de Cultura s'ho muntarà a la seva
manera, i que l'Area de San tat o d'Ensenyament també ho faran
així. En el cas d'Ensenyament, que us afecta, l'Ajuntament hi
està, però hi està una mica a contra cor per què ho fa pel seu
compte i paga coses que hauri de pagar l'impost sobre la renda i
no amb l'impost de circulació o l'IAE. Les quaranta escoles que
té l'Ajuntament s'estan pagan amb impostos locals.
Quina solució es trobarà ? En el cas d'educació, l'Ajuntament
acaba de formular una proposta a la Generalitat que va en la
següent línea: crear una cosa que hi havia abans de la guerra i
que és el Patronat Escolar. Aquest Patronat tindria totes les
escoles municipals i totes les d'EGB que no ho són i pertanyen a
la Generalitat, més, a partir de la Reforma, les escoles de
Secundària. L'Ajuntament té quaranta escoles i la Generalitat en
té unes 250. Ara, la Generalitat paga els mestres i les despeses
pedagògiques i d'administració, mentre l'Ajuntament fa de
"casero" per què se'n cuida de la casa; a les escoles municipals,
l'Ajuntament paga els sous, 41s edificis, els llibres i tot el
que cal. La solució és er un sol paquet amb tot, que
constituiria el Patronat Escolar de Barcelona. Al Patronat hi
hauria una doble representació: un 60 per cent seria de la
Generalitat i un 40 per cent de l'Ajuntament. La Generalitat
manaria en les directrius, Os programes i l'orientació general;
la gestió del Patronat s'encomanaria a un segon nivell, que
podria anomenar-se Institut, c n l'Ajuntament tindria la majoria.
Es una mica el que s'ha come nçat a fer amb els hospitals. Els
quatre hospitals municipals e stan en un consorci, el Consorci
Hospitalari de Barcelona, on a majoria la té la Generalitat però
a l'òrgan de gestió, que es qui porta el dia a dia, té majoria
les
sancions,
les
l'Ajuntament. Les pautes financeres,
es porta a nivell podríem dir-ne
inspeccions, els preus, etc.
"nacional", i la gestió, q e és molt important que estigui a
prop, es porta en el nivell ori té majoria la ciutat.
Aquesta podria ser la solució, sobre tot si entenem que, amb
això, els diners els aportaria l'Ajuntament tal com ara -els
famosos 17.000 milions-, però "baixant", és a dir, amb un
13
�programa en el temps que diggés: el primer any gastarem tot el
que estem gastant, però l'any següent gastarem un tant per cent
menys, i així successivam9nt, mentre la Generalitat anirà
augmentant les seves aportacilns, d'acord amb l'Estat o no. La
Generalitat ja s'espabilara per veure si els diners els treu del
bilió i mig que té, o aconsegueix que l'Estat li'n doni més.
Per a mi, l'ideal seria a conseguir una cosa que no s'ha
aconseguit mai en aquests déu anys: taules triangulars; és a dir,
que s'hi puguin seure l'Estat, la Generalitat i l'Ajuntament. Si
no hi ha taules triangulars, no hi ha solució del problema, per
què sempre que l'Ajuntament ho va ha demanar ens diuen que és
cosa de l'altre, ï quan vas a l'altre et diuen que és l'un. Tot
tenen una mica de raó, però 1 final un es queda sol assentat a
la cadira. L'única forma és t nir-los tots dos davant.
La "moda" en aquest país, der a moltes coses -fins i tot per
promoció econòmica o temes culturals-, serà la de les "tres
potes", sistemes que funcionaran a base de la col.laboració entre
Estat, Generalitat i Ajuntament. Es el cas, per exemple, del
Museu Nacional d'Art de Catalunya o, aquest una mica diferent,
del Museu d'Art Contemporani, que està avui als diaris, on la
tercera pota és el sector privat. A Barcelona quasi tot s'ha de
fer a base de solucions d'aqesta mena. No som capital, i per
tant hem d'enredar una mica a tothom per què hi col.labori.
- Quin va ser el millor i el
itjor dia dels Jocs Olimpics ?
El pitjor va ser el primer. No em refereixo a la inauguració,
sinó a l'endemà. Si a mi m'e ien a Atlanta i em demanen opinió,
els diré: escoltin, el segon dia ho passaran molt malament. Els
Jocs Olímpics són 27 campionats del món simultanis, amb quinze
mil atletes i entrenadors, amb unes setanta instal.lacions que
funcionen pràcticament alhoria i amb uns sis-cents autocars per
portar la gent des de les cinc viles a les instal.lacions, més
2.000 turismes, també de la flota olímpica. Aquests sis-cents
autocars feien 279 rutes capa dia -una mica més del que fa
diàriament la companyia de Transports de Barcelona-, amb
conductors que no eren necesbàriament de la ciutat, sinó més
aviat de fora per què no hi ha prou amb els autocars que hi ha
disponibles per llogar a la ciutat, i que són gent que no s'han
pogut entrenar per què es guanyen la vida amb el seu autocar.
Això vol dir que haurien de venir un temps abans per entrenar-se,
un temps que l'hauria hagut de pagar el COOB, que, amb moltes
despeses com aquesta, en comptes de tenir un petit benefici com
el que tindrà hagués tingut pèdues.
14
�Hi ha un dia, el segon, en q1è tot això es posa en marxa. El dia
de la inauguració, el mésIdifícil és portar les quinze mil
persones des de la Vila Olímpi.ca fins a l'Estadi, tenir-los en un
racó fins que surtin i després evaquar-los una altra vegada cap a
casa seva, interferits amb l s 60.000 persones que assisteixen a
la cerimònia. Però això és olt més senzill que el que passa el
segon dia, quan es fa to això més els 27 campionats que
comencen.
El pitjor dia, doncs, és el Segon, però el tercer ja és una mica
menys problemàtic, el quart éncara menys, el cinquè també i el
sisè ja és tot fantàstic. Per què ? Per què això és com un
sistema d'aprenentatge, de gups, que és molt difícil d'ordenar,
i fins que no està ben entrenát del tot la gent es perd.
El millor dia és en part l'4ltim, per què tot s'ha acabat...,
però també el primer per què 4ls Jocs han començat. Es el millor
moment, quan la fletxa encén él pebeter, per què tot una història
s'ha acabat i en comença una filtra. Una història de déu anys es
va acabar en el moment en que aquell dard va encendre el pebeter;
totes la programacions, l'ansietat, la planificació,
l'entrenament, el finançament, la previsió, tot això es va acabar
i començava l'acció.
- Sembla ser que la ciutat de Barcelona està agermanada amb
Boston. Voldria saber si l'A untament ens podria proporcionar un
institut d'aquesta ciutat nord-americana per fer intercanvis.
ls americans, curiosament, són molt
es pensa i els costa molt viatjar;
on tenen de tot, i els intercanvis
n luxe, una cosa exòtica. Però ara
els Estats Units canviaran molt en aquest sentit. S'ha acabat una
epoca, i aquesta època de nacionalisme americà extremat deixarà
pas a una altra de més apertura, de més curiositat i de més
intercanvi.
Si. No hi ha cap
més tancats del
viuen en un país
internacionals es
problema.
que la gent
molt gran,
consideren
Amb Boston tenim molt bones
plegats. Hi ha contactes,
Medicina, però tot dependr
agermanaments serveixen quan
no són una capsa buida. En a
què es truca allà i se'ls d
que vulgui fer intercanvis.
relacions. Hem fet algunes coses
per exemple, entre facultats de
molts de nosaltres mateixos. Els
i ha gent que el vol fer servir, si
uest cas, no hi hauria problema per
u que busquin un institut a Boston
15
�Jo veig Europa com un sistema de ciutats. A diferencia del que
passa en altres continents, les ciutats han tingut a Europa un
paper molt relevant. Si abas vèiem telegràficament la història
de Barcelona, la història c'Europa és la història de moltes
barcelones, de moltes ciutat que han començat essent una petita
colònia romana, al costat de ' la costa o terra endins, i després
han fet un comtat, una república o un Estat, i algunes fins i tot
un imperi, com Viena, LondrEs o París. Aquestes ciutats són les
que formen la realitat física d'Europa.
Europa no s'entén només en termes d'alemanys, anglesos o
francesos; si només fos així, Europa estaria sempre barallada.
Curiosament, amb totes les cisis que va passant, no s'acaba de
trencar mai. Si jutgéssim noms des de l'aspecte nacional hauríem
d'arribar a la conclussiò que Europa és impossible. Es impossible
que els alemanys i els francesos s'entenguin, que els anglesos i
els francesos s'estimin, que els portuguesos i els espanyols no
es tinguin tinya; pera a sota hi ha una cosa que els uneix a
tots, i és que les ciutats, tot i ser cadascuna ella mateixa,
parlen un llenguatge comú. Els joves de Milà o de París parlen el
mateix llenguatge que vosaltres, tenen les mateixes
preocupacions, les mateixes manies, els mateixos ídols, les
mateixes passions, vesteixen pràcticament igual. Es a dir, hi ha
un sistema d'igualar Europa qúe són les ciutats. Cada ciutat és
capital d'una cultura, com ás el cas de Barcelona, que té les
seves ambicions de ser ella mateixa, però al mateix temps té una
gran similitud i una gran germanor amb llocs com Marsella, amb
els que, per exemple, s'hi barallaria en el camp del futbol.
Voldria concloure demanant-v s que imagineu que formeu part d'un
projecte important que es diu Europa 2000, del qual Barcelona en
serà un element molt significa tiu -respectat en aquest moment-,
i en el que vosaltres hi heu de jugar un paper. Podeu demanar
molt d'Europa, però també odeu donar. Us demano que sigueu
exigents, per què si no Eur opa no sortirà bé, Barcelona no
sortirà be, però que al matei x temps us acostumeu a arriscar. La
ciutat i el país no us donarar. les coses fetes.
Abans es deia: hi ha gent que crea llocs de treball, els
empresaris, i gent que els ocupa, els treballadors, però ara la
frontera entre ambdues coses \ia desapareixent, i trobar una feina
és quasi tant difícil com crOar-la. Per tant, no us limiteu a
esperar la llista de l'INEM o la beca corresponent; feu-ho, però
no us tanqueu a la possibilit4t d'emprendre, d'arriscar i produir
les coses que considereu que ]Ja societat necessita.
*
12
�- Usted habla del Patronat Escolar de Barcelona, pero hay centros
concretos donde los profesores, a raíz de la reforma de la
educación primaria y seculdaria, están padeciendo graves
problemas y algunas discrimin4ciones. Un problema grave es el de
la falta de sustituciones por parte de profesores. Quisiera saber
si el Ayuntamiento tiene intención de hacer algo para arreglarlo,
y cómo funcionan los temas de selección de personal ?
No lo conozco con detalle, pe o es muy posible y no me extrañaría
nada que no hubiera sustituci nes hasta el uno de enero. Si usted
me ha oído antes entenderá po qué.
Usted dice que los presupuestos de educación son cortos en el
Estado, la Generalitat y en el Ayuntamiento, pero en el
Ayuntamiento no son nada coros; son enormemente mayores de lo
que deberían ser. Los presupuestos municipales de educación son
de 12.000 millones de pesetas al año. Lo que pasa es que de estos
12.000 millones, hay, para empezar, 3.500 que vienen obligados
por la ley para mantener en bien estado físico las paredes de las
escuelas de EGB. De estos 3.5000 hasta los 12.000 millones
totales, son gastos que hce la ciudad por cuenta de la
Autonomía.
Usted sabe que en Formación Ptofesional la escuela municipal está
concertada, y, por tanto, ahí todavía nos salvamos un poco con
una subvención, pero que de todos modos no cubre ni mucho menos
las necesidades de los costes,
Repito. Lo que el Ayuntamiento está haciendo es proponer a la
Generalitat la creación de un Patronat Municipal Escolar, en el
que se pongan en común tildas las escuelas, nacionales y
municipales, y que esto se cestíone conjuntament, también con
presupuestos conjuntos. Mientras esto no sea así, estaremos en
una situación absurda en la que todos los señores que estamos
aquí estaremos pagando 8.000 millones de pesetas dos veces: una
con el impuesto sobre la renta de las personas físicas, el
impuesto de sociedades, el IVA, es decir, todo lo que pagamos al
Estado y a la Generalitat; y otra en el momento de pagar los
impuestos municipales. Y est no es justo, porque los ciudadanos
de Madrid, Valencia, Bilbao o Tarragona no lo tienen que pagar.
la
- Actualment hi ha molt p oblemes per poder entrar a
Universitat, però quines pos ibilitats hi ha d'accedir a altres
sortides i altres professions
N'hi ha. Jo estic d'acord en què encara està tot orientat cap a
16
�fer grans obres de tot tipus: esportives, viàries, l'aeroport,
torres de comunicacions, aleries de serveis, clavegueres,
platges noves, port olímpic.
D'aquests 900.000 milions de essetes, la meitat són privats; una
inversió privada que s'ha fet per treure'n beneficis. Per
exemple, a la Vila Olímpica, on nosaltres, com a sector públic,
vam preparar el terreny, vam fer les clavegueres, vam treure la
via del tren, etc., la urbanització de les cases les va fer una
empresa en la que el sector públic només és una part -un 40 per
cent, un vint per cent de l'Ajuntament-. En el Port olímpic ha
passat una mica el mateix. Telefònica, que en el fons és una
empresa privada que cotitza al mercat, fa tot un seguit
d'inversions en la xarxa de fibra òptica -250.000 milions en
quatre anys-.
La resta d'aquests 900.000 milions són d'inversió pública, la
meitat de la qual correspon a l'Estat, que és el gran inversor
públic. A l'Ajuntament, per tant, només li queda una quarta part,
el que representa una octava o una dècima part dels 900.000
milions. La inversió feta al voltant dels Jocs Olímpics, la
inversió del 92, a la ciutat li pesa, però la pot aguantar. A
més, totes les obres que s'han fet donen un rendiment, per què
des de que hi són la ciutat Os millor, té més inversió, no hi ha
més activitat per què ara hi ha crisi però hi ha menys crisi de
la que hi hauria si no s'haguessin fet.
En canvi, el que si és una pifoblema econòmic per a aquesta ciutat
és que, pel fet de no ser capital i voler-ho ser, té molts més
equipaments a costa dels ciutadans dels que tindria. Els
equipaments que, torno a dir, a Madrid o a París fa l'Estat, aquí
els fa la ciutat.
Això és el que nosaltres
n diem despeses de capitalitat, o
despeses de suplència, pe
què aquestes despeses supleixen
despeses que haurien de fe els nivells de govern superiors,
sigui l'Estat o sigui la Generalitat. Aqui hi ha, bàsicament,
ensenyament, cultura, serveis socials i alguns altres conceptes
com sanitat. Aquests són serveis que l'Ajuntament fa i que la
ciutat es paga a ella mateixa, quan normalment en una altra
ciutat els pagaria l'Estat o l'Autonomia.
Per exemple, en ensenyament ,
a Espanya no hi ha cap ciutat que
tingui escoles d'ella mateixa , que tingui un sistema escolar. En
aquest país, els sistemes C scolars són sistemes nacionals: la
"escuela nacional" abans, i ara l'escola de la Generalitat, que
té els mestres, els edificis , el material, etc. A Barcelona, en
canvi, hi ha quaranta escole s que són municipals. I hi ha quatre
6
�variades, des de fabricaci4 de liposomes fins a elaboració de
mapes, passant per contabilitat per ordinador. Si voleu són
feines senzilles, amb gent mplt jove, però són gent que es van
espabilant. La idea és queiells hi estiguin quatre anys com a
màxim i després pleguen o es uanyen la vida a fora, deixant el
lloc buit per què uns altres uguin venir.
Jo em penso que us interessar a fer una visita un dia a Barcelona
Activa, amb la directora i e Quico Trillas. A més, hi ha altres
programes interessants. Un d' lls és l'ODAME, d'orientació i ajut
a dones empresàries, que h permès que 260 dones hagin creat
empreses de tota mena. Se'ls dóna un recolzament inicial per què
puguin moure's en el món de la burocràcia, dels bancs, etc. En
aquesta ciutat hi ha cent(Inars de dones que, tenen ganes de
treballar, que no trobes feina salarial i que voldrien
instal.larse per fer des de patrons fins a serveis de traduccions
o de tota mena, però no poden fer-ho per què els falten les
nocions bàsiques per muntar una empresa. Tot això se'ls explica,
i està tenint un èxit molt gr n. L'altra dia vam estar donant els
diplomes d'ODAME, i potser h ha dos-centes empreses creades en
els últims anys, algunes d'el es amb un èxit brutal.
Hi ha algun altre programa en el mateix sentit, i amb el Quico
Trillas podeu tenir-hi accés.
- El fet que Estat i Generalitat no es posin d'acord, pot
repercutir negativament a Barcelona ?
Això s'exagera molt, però /a l final sempre ens acabem posant
d'acord. El que passa és que el més visible és la polèmica. Si
mirem la premsa d'avui (-asafa La Vanguardia-), en aquesta
polèmica sobre el Museu d'Art6Contemporani, diu "Guitart apoya a
Bohigas para reducir el poder ejecutivo de la Fundación en el
MACB", a plana sencera; després surt l'Alcalde dient "Habrá
acuerdo", però en un espai molt petit. Els diaris no vénen si no
hi ha "cacau". Aquesta polèmica beneficiarà a La Vanguardia, que
vendrà una mica més, però després es posaran tots d'acord. Es
posaran d'acord per què aquests senyors privats han reunit 800
milions de pessetes de dona c ions per comprar quadres. El que
passa és que sempre es dóna aquesta sensació de baralla.
- Per què l'Ajuntament encari conserva l'escut de Barcelona que
es va; imposar durant el franquisme ?
18
�No. Això és el diu un seny a r que es diu Cardona i que hi està
emparrat.
(-L'Alcalde s'aixeca i dibuix a la pissarra de l'aula-)
Això és l'escut de Barcelona, amb les quatre barres i dues creus
de Sant Jordi. Es veuen due barres a cada banda per què és un
camp de quatre barres sobre 1 qual s'han posat les dues creus.
Jo sempre ho heu vist així, encara que al llarg de la història hi
ha hagut de tot. L'Altra dia 4a venir un fotògraf d'una revista a
l'Ajuntament, i hem va fer fotos davant de cinc escuts diferents.
N'hi ha via de moltes formes; alguns tenien dues barres a cada
banda i les dues creus, uns altres quatre barres per banda i les
creus, i fins i tot un que terra tres barres a cada costat.
Jo us diré per què es fa servir aquest que dius que és franquista
però no és ni de bon troç. Si tu fas un escut amb quatre barres
per banda, el gruix de la Greu és molt més gran que el de les
barres, que es reconverteixén i deixen de ser-ho, per què les
barres són barres si són preu gruixudes -s'ha de tenir molta
barra-. Estèticament és do]lent. I si en vols fer quatre però
gruixudes, aleshores no deixés espai per al fons, que ha de ser
groc. En colors, el vermell i el groc poc clars es converteixen
en taronja si es miren de lluny. Per exemple, si mireu les
empreses d'enderrocs, que totes es diuen Pérez, Martínez o
González, totes es posen escuts amb quátre barres, i si poguessin
se'n posarien setze; sembla que, per què se'ls consideri ben
catalans, pensen que, quantés més barres millor. Amb aquestes
coses, però, no es pot jugar tassa.
- Barcelona ha estat capital de l'esport amb els Jocs Olimpics.
En aquest institut també hem patit, i molt, els problemes de les
obres dels cinturons, i encara queden restes per acabar
d'arreglar. També ens fan fálta unes instal.lacions esportives
millors. Quan s'arreglarà tot això ?
Mireu, aquí està el regidor del districte, i ell us pot
contestar millor que jo.
(-Parla Albert Batlle-)
Com ja coneixeu, això era un orfelinat, i quan va deixar de serho es va passar a l'Ajuntament. Quan va venir l'Autonomia,
l'Ajuntament va cedir l'edifici a la Generalitat per què s'hi
posés el BUP i la FP. El Con4ell Escolar que hi havia aleshores
va venir a l'Ajuntament i en. van dir que el centre no tenia les
19
�la Universitat, i a més és ura cosa genètica que es transmet de
generació en generació: el camperol vol que el seu fill no ho
sigui, que tingui estudis pr:_maris, i l'obrer industrial vol que
el seu fill no sigui i tingui estudis secundaris i Batxillerat, i
l'administratiu, que ja té tot i això, vol que el seu fill vagi a
la Universitat.
Es un atavisme, una cosa que portem gravada a dintre i és molt
difícil de combatre, si és que s'ha de combatre, per què té
molts aspectes positius. Però en té de negatius, pel que té de
minusvaloració de la feina que es fa sense la quota de formació
que es considera "desitjable", i que moltes vegades la història
demostra que es fa millor, que la fa la gent més feliç o que fa
la sacietat més rica. I tots elstem cansats de veure ídols nostres
que no van acabar no sé qin curs de no se quin nivell de
l'ensenyament, i que es van cedicar a un altra cosa; metges que
de sobte van veure que la pintura "ero lo seu", o aquell que es
va dedicar a la mecànica i va acabar fabricant cotxes.
Encara que aquests sempre s'exageren -els americans, sobre tot,
en fan exemple general-, j. per tant hem d'anar una mica en
compte, jo crec que a vosaltres us tocarà trencar una mica amb
aquest atavisme. Us tocarà plantejar-vos obertament què feu. Hi
ha la famosa pregunta de "est1dias, trabajas o diseñas", però us
tocarà plantejar-vos seriosam4nt una quarta resposta, que pot ser
la d'emprendre, la d'"establit-se". Potser a algú de vosaltres li
tocarà no treballar a sou; també podeu esperar la trucada de
1'INEM, però potser no arribp, o seguir estudiant però arribarà
un moment que no podreu est diar més. Aleshores us haureu de
plantejar produir, i produir vol dir que en la frontera entre la
formació profesional i la c eativitat empresarial hi ha coses.
N'hi ha moltes menys de les que hauria d'haver per facilitar-ho,
però n'hi ha.
L'Ajuntament de Barcelona, cue no té tampoc -com sempre passacompetències en aquesta matèria, va decidir, el 1984, que ja
estava tip de veure gent sensé feina i sense oportunitats de fer
negoci, va muntar diverses coses. Una d'elles va ser Iniciatives,
una societat de creació d'empreses privades amb algun element
d'interés general. Pero va fer altres coses, situades a la
frontera entre el mercat i eT no mercat. Són uns programes que
estan agrupats al voltant d' na institució que es diu Barcelona
Activa.
Barcelona Activa té, allà On era la fàbrica de la Hispano
Olivetti a la Gran Via, un v}ver d'empreses, àmb uns mòduls de
15, 20, 30 metres quadrats. Hi ha instal.lades 40 o 50 petites
empreses d'un, dos o tres treballadors, que van les coses més
17
�^^
r
instal.lacions esportives que`ha de tenir; vam contestar que això
estava cedit a la Generalitat, i és a ella a qui li correspon
construir aquestes instal.lacions; nosaltres ja construïm els
equipaments esportius a les escoles de primària. Aleshores, la
Generalitat va dir que el te reny no era seu, que l'Ajuntament
els havia cedit l'edifici erò els terrenys del voltant no.
Llavors vam fer un acord de cessió dels terrenys a la
Generalitat, que s'acabava el mes d'abril d'aquest any. Vam
negociar la nova cessió a la Generalitat, per un periode de temps
més llarg, per què pogués fer les noves instal.lacions; vam estar
negociant, l'Ajuntament va ilposar un cànon -que és un principi
segons el qual l'administració autonòmica paga per fer servir un
espaí que és propietat de to s els ciutadans de Barcelona- de 15
milions de pssetes, això va anar al Consell Plenari de
l'Ajuntament, es va aprovar 4er unanimitat de tots els grups, i
ens vam trobar amb la sorpresa que el Departament d'Ensenyament,
després d'haver-ho pactat tot, no ho va acceptar. I ara estem en
aquestes. Suposo que, com deia l'Alcalde, també amb això
arribarem a un acord, i les instal.lacions esportives les
construirà l'administració a qui correspon i farà el manteniment
i arranjament de tot el que gieda pendent.
(-Torna a intervenir l'Alcalde -)
Potser s'hauria d'explicar qie en la història recent ha succeït
que l'administració que ha d'invertir, sigui en ensenyament, en
vivenda, en el que sigui, demána la cessió gratuïta dels terrenys
a tots els ajuntaments. Com els diners són pocs, els ajuntaments
normalment ho han cedit, per $uè si no no hi hauria inversions.
Jo crec que ara això també cazviarà. Canviarà per què, segons els
càlculs que es fan, la Generalitat hauria de gastar a Catalunya
tant com el que gasten tots e s ajuntaments junts, és a dir, que
els diners es gastessin meitat i meitat entre Generalitat i
ajuntaments. Però resulta qse la Generalitat ja està en aquest
nivell però els ajuntaments estem encara a la meitat. Els
ajuntaments, per tant, creiem que d'aquí el 2000 s'ha d'arribar
-aquest és l'objectiu que h i ha fixat- a una igualació de les
públiques
despeses públiques local
amb
les
despeses
autonòmiques. I això només es podrà aconseguir a través de
transferències de recursos d l'Estat i les autonomies cap als
ajuntaments, que ja és que s posa el principi de subsidiarietat,
econòmicament parlant.
Una de les coses que passarà s que els ajuntaments diran: no, si
vostés volen fer unes cases o una escola, o si els meus ciutadans
demanen que vostés facin uns eterminades instal.lacions, vostés
20
�hauran de comprar, o llogar acuests terrenys, que seguiran essent
de la ciutat, es mantindran en el seu patrimoni. Inicialment
passarà que la Generalitat irà que no ho fan; ho faran a la
ciutat del costat, però arrib ra un moment que els ajuntaments es
negaran tots per què això vol dir descapitalitzar les ciutats.
21
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
09.01. Activitat de representació (com a Alcalde)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1982-1997
Description
An account of the resource
Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
4202
Title
A name given to the resource
Institut de batxiller Carles Riba / Xerrades
Type
The nature or genre of the resource
Discurs
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Abstract
A summary of the resource.
Breu història de Barcelona. Projecte de la Europa 2000. Barcelona és la unica ciutat d'Espanya que té escoles, museus i hospitals municipals, això vol dir que Barcelona està gastant per compte de l'Estat i l'Autonomia. Com a ciutadans de Bcn paguem dos tipus d'impostos: els que es paguen a l'Estat (i que desprès una part reverteix a la Generalitat) i els impostos locals. Això vol dir que paguem dues vegades.
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Institut de Batxiller Carles Riba
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Història
Barcelona
Autonomia
Balança fiscal
Urbanisme
Infraestructures
Acció política
Model social
Educació
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1992-11-11
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona.
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/1237/19901126d-00416.pdf
7da5071b64ac9edfb5de80523c6c7772
PDF Text
Text
I CONGRÉS DE CIUTATS EDUCADORES
Proposta per al discurs d'obertura
rj12,,,v",n1-^ f;
r
6-t
i
Benvinguts a la ciutat de Barcelona
i moltes gràcies per acceptar el convit i el repte
de venir-hi a aportar la vostra experiència,
a parlar, a avançar junts,
en la concepció de ciutat educadora,
i{,t.wl,f,,
CnAc ^
l
e e ir�
de'`"'`
c.^
Senyores i senyors
representants de les ciutats
participants i observadores,
col.laboradors, tots,
d'aquest I Congrés de Ciutats Educadores:
4,
a
$ ° .5""
;a ,r1,.,,R.
^
^cf
^,{ti, ► ^.t
.
en l'ara i l'aquí de la nostra ciutat.
^^
Ens reunim aquí, a les ribes de la Mediterrània,
L tu.lk,,
o
i.;!1 {:.a
aquesta mar al voltant de la qual
els pobles, les gents de tres continents
han aportat i dissenyat models de vida,
entre ells el de ciutat,
polis, metropolis, emporion,
civitas, pont i far;
models que són a la trama i l'ordit
de l'actual configuració social del planeta,
fins al punt que s'ha pogut considerar
la Mediterrània com a escola del món,
escola del pensament,
del pensament plural, simbòlic i teòric,
escola de l'art, de les arts,
les més belles, les més tècniques,
però sobretot escola de relació,
de relacions entre els homes,
escola d'humanitat i de política.
Som a l'extrem oest d'aquesta mar,
prop d'allà on les seves aigües
s'obren a les de l'oceà dels atlants;
som en una ciutat qie dedicà
el seu primer gran monument civil
construït per subscripció popular,
ara fa cent anys,
a Cristòfor Colom,
la figura indicadora del nou món,
que perfila la seva silueta amb la de la ciutat,
mentre Jacint Verdaguer,
un gran poeta de la llengua en la qual parlem,
la llengua catalana,
escrivia la seva més gran obra,
indicadora de la vocació d'un poble:
L'Atlàntida.
1
�Som aquí al nord-est d'Ibèria, a Catalunya,
una de les petites reals Espanyes,
plural ella mateixa,
en les ribes i les illes de la Mediterrània,
i els vessants del Pirineu,
però unida en la vocació de comunicació,
de model de vida obert al pas de gents diverses,
que hi romanen i la conformen
en fecund mestissatge, les més, en la història,
o se l'emporten en un record,
més de trenta vegades plasmat
amb el nom de Barcelona, o Barceloneta,
en poblacions d'arreu del món.
kv\
%U -G1ls
Un record que voldríem que fos
fecund de ciutadania també,
com el que espero que vostès s'emportin,
i que el puguem retrobar a les seves ciutats,
quan nosaltres mateixos els visitem,
responent en primera persona
a la vocació de comunicació.
Som a aquesta ciutat de Barcelona,
cap i casal de Catalunya,
ciutat i país formades i conformades mútuament
fins a poder-se fondre i confondre:
Barcelona-país i Catalunya-ciutat.
Sentim com ens traspassa el país
en vies transversals, diagonals i paral.leles
que podem veure dibuixades en la mà del logotip.
Sentim com ens voreja el món en les noves rondes
que respecten la vida ciutadana
i ens porten al lloc just.
Le-,i
C^
^^ ^
v!
{^'
34h•^^ "
^
^ ` ^-, ^• ^ . ^,^.,, SI^ ,. ...
C^^r i..o:4
V
/1-'14
5(..)~.
De é coneixeran la Ciutat vella
damunt del vell Mons Taber,
el de la història primera i de sempre.
El Taber on els romans van amuralla r
la petita Barcino,
que donava seguretat
als habitants de la;plana més ampla
de la nostra abrupta costa íbera,
una plana estesa entre dos rius
que calmaven la set¡de la terra i dels homes.
Avui som al Montjuïc,
la muntanya de la història moderna,
que podia vigilar de ben alt
l'expansió marítima'de la ciutat
i l'amenaça de la pirateria.
Una muntanya, aquesta,
símbol de les paradoxes
de l'història de la nostra ciutat.
�Montjuïc, el que hauria d'haver estat castell
només de vigilància i de defensa
ha estat massa sovint fortí de dominació,
de presó i d'injustícia.
(-^^^-,M^ • c ;
ark,,„,927-vf
Aquí foren afusellats
grans homes de goveyn o de l'escola,
com el President de la Generalitat Lluís Companys
ara ha fet cinquanta anys
o el fundador de l'Escola Moderna,
Francesc Ferrer i Guàrdia, el 1909,
i ara finalment reconegut i recordat
en un monument que hem volgut rebre
com es rep una lliçó, aquesta, de tot el món.
^n
Peró també és la muntanya
de la primera escola municipal
a l'aire doblement lliure,
socialment i ecològicament,
l'Escola de Bosc del Parc de Montjuïc,
fundada l'any 1914.
1 la muntanya de la zona de comerç i de cultura
que hi deixà l'Exposició de 1929.
Ara hi fem aquest Congrés,
al costat dels grans espais lúdics
coronats per l'Anella Olímpica,
orgull d'aquesta ciutat.
Aquesta muntanya és emblemàtica de l'ara
i del demà de Barcelona,
una ciutat que espero que coneguin aquests dies
preparant i preparant-se per una gran festa,
la dels Jocs Olímpics,
la dels vells Jocs on els homes es reconeixien
com quelcom de misteriós,
capaços de fer guerra fins a la mort
pel poder damunt d'un pam de terra,
capaços de fer la pau per reunir-se
i d'esforçar-se per jugar
i guanyar una corona de llorer,
al peu de la muntanya sagrada de l'Olimp,
on els déus plasmaven els seus misteris.
Barcelona prepara les branques de l'arbre ciutadà
per aquesta gran festa
que veurà i compartirà tot el món.
y:, .c: Q
`^^ r
t
Però Barcelona també es prepara
enfonsant les seves arrels en la qualitat humana,
sense la qual les branques més vistoses,
els fulles i les flors no tindrien saba ni sentit,
ni donarien fruit.
+
^ . ^- ^ ^,^.,..a_0.^ ^ f
_ •^,
�^
1-1-1-rAt
Aquest creixement, enlaire i endins, de la ciutat
no podia ser sostret als infants que creixien;
calia posar-lo al servei de la seva educació.
I calia també parlar amb altres ciutats,
de la potència educativa del creixement ciutadà.
Penso que aquesta dies, en aquest Congrés,
vostès seran protagonistes i testimonis alhora
d'aquest creixementsoterrat, radical, de la ciutat
i del seu esclat en qualitat d'educadora,
de donadora d'humanitat.
Aquests són l'ara i l'aquí de Barcelona,
per pensar en la ciutat educadora;
aquest Congrés és la invitació a pensar-hi
totes les ciutats, sempre i arreu.
Volem oferir a l'infant, a l'adolescent, al jove,
la possibilitat d'involucrar-se
en la transformació de la ciutat,
ell que està en plena formació,
en plena transformació, ell que s'educa
L'infant, aquest ésser humà
definit precisament per la seva deficiència humana:
in-fant, el que no parla,
el que no sap encara parlar
i no pot expressar-se com a home;
però que ho farà i ho serà
en tant que el medihumà en què creixi
sigui traspassat per llenguatges
i afavoreixi la seva adquisició,
eduqui.
L'infant, el ciutadá que no sap parlar;
quina responsabilitát per la ciutat!
Vull puntualitzar aquí
com els termes infant i infància
s'empren en les cimeres internacionals
per referir-se a tol el període comprès
entre el naixement i els divuit anys d'edat,
reconeixent la minoria d'edat
com una minoria en capacitat
d'exercir i de defensar els propis drets,
i destacant aquest aminorament de valor
com a nota primera del terme infància;
suposo que aquesta és l'acepció ofical
del terme, en el Congrés,
però deixin-me matisar aquesta minoria
amb altres termes, en el discurs.
„len (0-"Ár
El d'adolescent, remarcant la contradicció
entre força i feblesa amb què es dol 1 es creix
entre ciutadans, en ciutadania.
4
�1 el de jove, indicant el pont d'arc
entre infant i adult,
que ja s'expressa,
com,
que ens interpel.la, ens ataca
i ens fa ser més adults,
mentre ell n'esdevéen la lluita d'autoafirmació
de la qual la ciuta$ és camp privilegiat.
Pensem en la rivadade sang jove
que han atret i ha onformat les ciutats modernes;
a la recerca de qué?
De tantes coses!
De treball, d'esplai, de seguretat,
recerca de riquesa,,de cultura;
en el fons, a la recerca d'obertura,
paradoxalment, dins del dios tancat de la ciutat.
Stadt Luft Mach Frei,
l'aire de la ciutatens fa lliures.
c
La frase és antiga;
naixia en un context de societat rural,
de petites unitats de conreu i de vida,
a la mercè de l'espoliador forani
i de l'opressió del!senyor propi.
L'aíre de la ciutat,
entre les muralles de defensa
i els murs que guardaven la intimitat,
i els carrers que comunicaven
i les portes que s'obrien i tancaven
amb claus gairebé sagrades;
aquest aire dens d'humanitat,
que feia lliures el homes.
1 encara avui els en fa, de lliures,
però a cada ciutat a la seva manera,
perquè els models de llibertat són incomptables.
D'aquests models,
són les característiques de qualitat de vida
les que constitueixen
el contingut referencial del nom de les ciutats:
de Barcelona a Vitòria,
que l'ordre alfabètic ha posat ais extrems
de la llista d'aquest Congrés,
passant per les mésproperes
o les més allunyades,
com Cornellà, Manila, Montpellier o Sao Paulo,
o les més diverses,1
com Budapest, Dakar,i Firenze,
Góteborg, Grenoble,íJerusalem,
Leningrad, Palma, París.
5
�Cada un d'aquests noms suggereix,
i suggerirà encara més,
unes realitats i uns horitzons
en qualitat de vida, en llibertat.
Cert que hi ha moments
en què un fet detonant
constitueix la gran referència;
pensem com ressona encara entre nosaltres
el nom de Berlín.
Però amb el pas deltemps,
els fets construeixen o reconstrueixen
un marc històric, riquíssim i complex,
dessota cada nom.
Aquesta riquesa de qualitat de vida
continguda en el seu nom,
és precisament la que la ciutat,
feta pels adults i per als adults„
ha d'oferir d'una manera especial,
pels camins adequats a cada edat,
a l'infant, a l'adolescent, al jove.
P
hp-A-
JE
k` ^
,
L'arc de la ciutat dels ciutadans
es coronarà, i es basarà,
en la seva qualitatde ciutat educadora.
Ho pressentia una mestra de Barcelona quan deia:
"E1 nom i els infants
son el més important dels pobles."
Deixeu-m'ho dir com a Alcalde,
que dins del nom de la ciutat de Barcelona
hi sent el pes de la història,
del passat i del present,
plurals, contradictoris,
exigents de comprensió,
feixucs de responsabilitat.
Feixuc també d'un futur amb uns futuribles
que els infants d'avui dia faran realitat,
faran nom de ciutat,
d'una ciutat que fa;del procés educatiu
una de les funcions que la defineixen:
ciutat educadora.
Deixeu-me expressar com a Alcalde de Barcelona,
el goig d'afegir una nova connotació al seu nom,
aquesta de ciutat educadora,
i de fer-ho en aquest Congrés,
com a amfitriona i germana de tantes ciutats
que volen tenir el mateix qualificatiu,
la mateixa qualitat d'educadora;
ciutats que voleu ser i dir-vos
ciutat educadora.
�IP
1 .14,,,mAr
Se"
w„,,,t7h
e U1)
1,
Totes les ciutats hó foren inicialment
a través de l'escola,
aquesta institució que fa més de dos cents anys
les capitals o les ciutats
'encarreguen de sistematitzar per tot país,
Pckc`4?"
- espredicant la ciutadania,
Li,ch peró encara a través de les pautes autoritàries
9„ 3,
de l'escola minoritária tradicional.
Després, ja fa més de cent anys,
que defugint aquella escola
purament transmissora d'uns continguts
i reproductora d'uns rols socials predeterminats,
el món de l'educació
va aixecar també labandera de la llibertat,
de la construcció dé l'home,
ell mateix i company, autónom i solidan,
hereu i creador de la ciutat.
Ara, un ara que ja té décades de preparació
en el banc de proves i filó
de la relació educació-medi,
escola-ciutat, recoz'dem Tormo 75-80;
i aquí, un aquí que;:és Barcelona,
que són també toteslles vostres ciutats,
ara i aquí en aquest ler. Congrés,
anem a fer un nou pas ciutadà en educació,
anem a constatar com la ciutat ofereix a l'infant
no sois l'escola,
sinó altres institucions educadores,
i com la ciutat vol :a més dominar
l'impacte educatiu
de tota l'activitat ciutadana
amb el designi de fer-la educadora,
de fer la ciutat, educadora.
Hem constatat bé prou
que les concepcions de ciutat, d'una banda,
d'educació, d'altra banda,
tenen connotacions comuns,
les de creixement, obertura,
14" qualitat de vida, creativitat, llibertat,
que defineixen l'educació i la ciutat,
una i altra, com a fi i com a medí.
(
Lart-r"A
Peró deixin-me posa també, com a Alcalde,
una qüestió de mestre:
la ciutat educadora
pot tenir un model pedagògic obert,
pot oferir la creativitat de l'educació activa,
si ella mateixa ja és una ciutat feta?
I si el que s'hi está fent i vivint,
ho hem decidit i ho hem fet i fem els adults,
la ciutat pot empraif pautes de pedagogía activa?
�r r fJ
Y
Deixeu-me començar á contestar com a Alcalde
que vol per a tots els seus conciutadans
allò que en darreres definicions polítiques
s'ha anomenat "una vida activa",
deixin-me contestara la manera de mestre,
que vol per als seus deixebles
una "educació activa".
És cert que els infants i els joves
ja no poden fer la Qiutat feta,
però la poden descobrir,
tenen dret a descobrir-la a la seva manera,
en la personal aventura del propi poema pedagògic,
i a exercitar-se per refer-la,
i, encara més, a refer-la en la mesura
de les seves possibilitats d'infant,
d'adolescent, de jove,
i en la perspectivai l'esperança
de la seva actuació futura
de ciutadans adults
La realitat encoberta en el nom de la ciutat
i la seva virtualitat de ciutat educadora
constitueixen la trama,
i el coneixement, afectiu, objectiu,
crític, imaginatiu j creatiu,
de la realitat ciutadana,
i l'evolució de les possibilitats
de l'infant, l'adolescent i el jove
en l'autoexigència i el compromís
respecte la ciutat
constitueixen l'ordit
del teixit pedagògic de la ciutat educadora,
adaptat a cada infaht.
él.),),
c,
¿I el dibuix, el motiu deis dibuixos,
d'aquest teixit de pedagogía ciutadana?
Les experiències presentades
en aquest primer Congrés
i que són ja la base d'una nova base de dades,
ens mostren sèries 1 sèries de motius de treball
que apareixen recurrentment
en ciutats d'un i altre continent,
amb unes semblancesi diferències,
en un nombre que ená causa vertigen,
abans que no els sistematitzem
en la concepció de ciutat educadora.
Els vostres documents ens parlen
de velles i naves iniciatives educadores
de les ciutats;
iniciatives que podrien semblar esporàdiques
i que ho són en la doble connotació del mot espora:
la de dispersió i lá de fecunditat.
8
�Iniciatives que
iniciatives que
cada vegada amb
fins al punt de
escampen models de vida,
veiem brotar arreu,
més concomitàncies
començar a esbossar unes lleis.
Són moltes les lleis que la ciutat ha anat dictant
en el seu avançar en qualitat de vida.
Les lleis de l'urbanisme, per exemple,
que presideixen l'ordenació física de les ciutats
tan importants per a aquesta qualitat,
són lleis que funcionen ja clarament
i expliquen les semblances de projectes urbans
que trobem en el físic de ciutats ben diverses.
Comprenem aquestes semblances com a resposta
a determinades línies d'evolució i revolució
comuns a moltes societats;
semblances que no ens agradarien
si obeïssin només a la llei del mimetisme,
reveladora de colonització.
El valor de les semblances de rnodels urbanístics
ha de raure, al contrari,
a reflectir una integració a fons del nou fenomen,
sovint comú en grans zones del planeta,
i ara conegut de tots,
en la vella realitat, diferent,
pròpia de cada ciutat;
una integració que té per fruit
un mestissatge innovador.
Així ha de dir-se també de tota activitat
veritablement educadora
que no pot ser colonitzadora ni uniformadora.
Les espores que produeix,
les espores educadores, l'educació,
l'activitat i els mecanismes educadors,
són sempre producte i causa alhora
de mestissatges innovadors;
fan personalitats diverses fins dels bessons.
Qué no han de fer de les ciutats?
En les vostres aportacions
com a ciutats educadores,
accions, estudis, experiències,
informacions, institucions,
programes, recerques,
percepcions i codificacions
es barregen conceptualment,
mantenint, però, les característiques pròpies,
tot i que ja podem enumerar aquestes aportacions
en una classificació incipient
que dibuixa unes grans línies.
9
�Tenim el coneixement de la ciutat,
programes d'educació en el medi,
medi natural i social i els seus llenguatges,
salut i qualitat de ''vida,
transició escola-treball
i lleure i participació.
Els colors de la paleta
en els quals la mà del logotip del Congrés
s'ha posat i acolorit, dit a dit,
l'ocre, el roig, el groc i el blau,
-deixem el verd del polze per despréssón colors familiars,
que ens fan pensar en les diverses famílies
d'experiències tan diverses
com les que veurem aquests dies.
El goig de cada ciutat educadora
és el de pintar els motius propis
amb aquests colors, i les seves combinacions,
de ser ciutat educadora
de manera comú i diferent, pròpia, alhora.
El gruix del comú educador
es tradueix en riquesa i varietat de projectes.
El resultat, meravellós resultat,
és que les ciutats, educativament,
són més diverses i Iiques que les escoles.
No puc deixar d'enumerar les vostres experiències,
en el desordre alfabètic català,
per comunicar la sensació de vertigen
que vaig tenir en llegir-los per primera vegada:
abocadors, acolliment, audicions,
àudio-visuals, aule$ de...
belles arts, biblioteques,
la casa de la vila, casals, centres, cinema,
la ciutat vella, les velles ciutats velles
clavegueram, compensació de deficiències i desigualtats
concerts, coneixement del barri i de la ciutat, contes,
debats, descobertes4 dinamització, documentació,
escolarització, espais de... espectacles,
esport, estiu, ètnies,
experimentació, exposicions,
fàbriques, fires, formació professional,
granges, habitatge, ,història,
L .-CJC/^ r1
3
n (,,t.^^",
informàtica, intercanvis, itineraris,
jardins, jocs, joventut,
laboratoris, llengua, llenguatges, ludoteques,
medi ambient, meteorologia,
mitjans de comunicació,
miradors, museus, música, natura, neteja,
10
�oficis, olimpíades,1 parcs, places,
plans, poesia, el pórt,
prevenció, projectes, racons de...
relació materno-infantil, el riu, tallers de...
teatre, telemática,Htransició al treball, transports,
vacances, vialitat, viatges, voluntariat,
i el zoo gairebé sempre al final.
¿Senten també vostès la sensació de vertigen?
Doncs pensin quina sensació deu tenir
el nen de cada ciutat
enmig del terbolí de tata la vida ciutadana,
que només he esmentat aquí
en possibles activitats,
programes i institupions, educatius.
Sigui com sigui, laciutat,
que patim com a contenidor
i aparador de contradiccions,
però que valorem com a laboratori d'humanitat,
la comprenem i volem dominar-la,
ara, en aquest final de segle,
completant aquella bella def inició
de principi de segle,
la definició de l'escola nova
com a laboratori deipedagogia,
amb la definició dela ciutat
com a fábrica d'eduació.
---
Cal que les forces de la ciutat
es governin per als infants
segons les lleis dell'educació,
segons el codi de ciutat educadora
que en aquest Congrés volem definir en una carta,
a la recerca de resposta
per tot el món.
1 això sha de fer aquest segle,
encara que sigui al final.
Aquest segle nostre té les fites
de la declaració i el pacte pels drets humans,
de la declaració deis drets de l'infant,
de la constitució d'organismes mundials
i la reunió de la més alta cimera de governants
en la història, aquest setembre de 1990,
per fer realitat aquests drets
en el dia a dia del devenir decidit,
històric i conscient,
amb els informes més terribles
sobre la situació de la infància a tot el món,
finalment coneguts 1 reconeguts per tot el món.
�Aquest segle ens permet el realisme
en el tractament dels greus problemes
de la vella, madura jove i petita humanitat,
ens obliga a preveure i reparar danys,
ens permet accions positives com aquesta
de la definició de Ciutat educadora,
més clara com més real coneixement tenim
del clar-obscur de l a infància en el món.
Potser la definiciólde ciutat educadora
havia de sortir a finals d'aquest segle,
com una conseqüència i una exigència
de tot aquest procés.
Però no podia sortir de cap ment solitària,
de cap laboratori, per perfeccionat que fos.
La definició i la decisió de ciutat educadora
havia de sortir, ha de sortir,
d'un congrés entre ciutats.
No sabríem comprend *e la ciutat educadora
si no fos en el mare de les ciutats educadores.
Cadascuna a la seva, a les seves maneres, plurals,
no tant com els infants i els joves, però plurals,
i amb un potent gruix de denominador comü educador,
que és el que aquests dies tractarem de definir.
Aquest és el valor del Congrés per les ciutats.
El valor de voler-n q s ciutat educadora,
com les altres,
el valor de descobrir-nos ciutat educadora,
diferent de les altres,
reconèixer-ho i potenciar-nos unes i altres.
Aquests dies tindrem la responsabilitat i el goig
de conèixer-nos i treballar en comú,
de fer nostres, de dada ciutat,
les iniciatives que aniran apareixent
i de formular-les eá comú
en la Carta de Ciutats Educadores.
La Carta que esperolque neixi
en el Congrés a Baróelona,
i que ha de proclamar ben alt
el dret a la llibertat
i a la identitat de1l'infant
dins de la ciutat 11.iure, ella mateixa,
ï identificable perell.
Aquest dret es garantirà
amb una política edtjcativa
rica, complexa, pròpia de cada ciutat,
que ha de conèixer la situació
dels seus petits ciutadans,
tot i respectant llur intimitat.
112
�La ciutat ha de coneixer i donar a conèixer també,
i dominar els seus fluxos educatius,
oferir punts de referència, d'estímul,
d'orientació, formes de formació
per a educands i edtlicadors,
mitjans de respecte, de defensa
i de compensació dedesigualtats,
vies de coneixementi de participació
en el fer-se de la i..utat
en els seu continu de passat-present-futur.
L'aire de la ciutatlha de fer lliures
també els infants;
l'aire de la ciutatiha de portar per a ells
espores de llibertat.
La Carta de les Ciutats Educadores
ho ha de proclamar.
tr)
CZAAr
•
Una Carta que ha delcontenir
de la manera més clara i atractiva possible
el disseny de ciutat educadora
i ha de convidar a ser-ho.
Una carta en la qua l l'aportació de Barcelona
fos precisament la decisió
de fer realitat allá que no es veu,
peró que és el més important,
com explicava un Petit Príncep i Gran Infant
de la mitologia delinostre segle,
començant pel gran teconeixement:
"Tots els infants i joves de la ciutat
han de poder gaudir,
en condicions de llibertat i d'igualtat,
dels mitjans i oportunitats de formació,
d'esbarjo i de desenrotllament personal
que la mateixa
ofereix."
I després unes mesures aparentment modestes,
peró aferrissadament volgudes:
la. Introduir en el ' nom de la ciutat,
i en tota l'activitat de l'Ajuntament
la concepció de Ciutat Educadora".
t„
2a. Tenir sempre al dia els estudis i la informació
de la situació dels infants i joves de la ciutat.
3a. Tenir coneixement i fer pública
la informació de tots els recursos d'educació,
escolar i no escolar, de la ciutat.
4a. Vetllar que la influència educativa
de les activitats ciutadanes, sigui correcta.
1
�5a. Promoure debats i intercanvis
entre els joves de la nostra i d'altres ciutats,
sobre aquestes activitats.
6a. Proporcionar formació als pares, educadors
i servidors públics
les possibil.tats educadores de la ciutat
i la necessitat queien té el nen i el jove.
7a. Oferir serveis actius d'orientació a l'infant
i el jove tot i afavorint la seva participació
en activitats socials.
8a. Programar actuacions
compensatòries de desigualtats,
amb una cura especial pels infants nou vinguts.
9a. Formar els infants i joves en la informació
i els ses llenguatqes.
10a. Afavorir la descoberta de la ciutat,
les seves activitats i valors per part de l'infant
i del jove.
lla. Fomentar l'associacionisme juvenil
i acollir les seves iniciatives.
12. Coordinar les lactuacions diverses
que puguin incidirien l'infant
de manera que sempre sigui identificable
el seu responsable.;
Aquesta m'agradaria que, per nosaltres
i per tots vostès, Los l'aportació
i primer acompliment per part de Barcelona
de la Carta de Ciutat Educadores.
Una Carta que la UNESCO farà seva
i que trametrem a tantes ciutats com vulguin.
Una Carta que ha d'iniciar una correspondència
fecunda per l'educaçió, arreu del món.
Ha d'iniciar una correspondència i quelcom més.
Ha d'iniciar una dinàmica
que hem volgut simbolitzar
en el logotip del Congrés.
Una mà, una mà oberta, una mà enlairada, lliure;
una mà solcada per la quadrícula urbana
que simbolitza l'ordenació flexible
i amb coordenades plurals, de la ciutat.
1 14
�Uns dits assenyalant direccions diverses,
cada un amb un color de la paleta.
I la imaginació a la imaginació.
I el polze verd, els polzes verds,
i la dinámica dels polzes verds.
►^ , M.„)
P
t--(2
L#1,7.‘^,
Ja fa més de trenta%anys
Maurice Druon fabula aquesta dinàmica
en el seu conte Tistou, les pouces verts".
Els polzes verds deveritat,
existeixen, però no :es veuen.
Només els coneixen els especialistes, i encara,
els coneixen per les seves obres.
Així ho explicava el vell i nou mestre,
especialista en jardineria, Monsieur Moustache,
al seu deixeble Tistou,
un infant que,
segons el mestre tradicional d'escola tradicional,
"no era com els altres",
no podia anar a l'escola amb els altres,
s'hi adormia.
Però al jardí trescava feliç,
sota la vigilància discreta de Moustache,
preparant els testos per plantar flors
i enfonsant al bellmig de cada un els seus polzes
per fer-hi un sotet`on posar les llavors.
1 just el temps d'alar a presentar la feina feta
al discret mestre,
les begònies no sol$ havien nascut,
sinó crescut i florit.
Monsieur Moustache, després d'observar atentament
les flors i els polzes,
ho havia dit: "Tensels polzes verds,
no ho pots veure, els polzes verds són invisibles;
i els polzes verds tenen una raríssima qualitat.
Desvetllen la vida de totes les petites granes
que són per tot arreu:
per l'aire, les teulades, les parets, els racons.
Són granes, llavors espores, adormides
i que ningú no veu,1
però que es desvetllen i floreixen
quan uns polzes verds les toquen.
Tu tens els polzes verds;
millor serà que no en parlem."
(Però, discretament,
va anar-li comentant com els feia servir,
perquè fins i tot els polzes verds
han de fer aprenentatge,
amb discreció.)
El conte explica la peripècia d'aquest secret
entre mestre i deixeble, i se'ns converteix
en un comprometedor apòleg pedagògic i polític.
15
�Tistou, diferent dels altres!
Ens compromet a descobrir
en què són diferents tots i cada un dels infants;
que ho han de ser,
han de ser ells mateixos.
Tistou tenia els polzes verds.
De quin color els tindrà
cada un dels nostres infants?
I quines granes adotmides trobarà en la ciutat?
I quins exercicis de jardineria personal
els podrem oferir, entusiastament i discretament?
També les granes delcada ciutat
són diferents i semkplants i canviants
com les connotacions dels seus noms.
Ho haurem vist aquests dies,
les haurem estudiat, classificat
i plasmat en una Cafta.
Quan tornin a les seves ciutats,
ho recordaran i elsrecordarem,
i en parlaran i en parlarem,
i treballarem per tal que les nostres ciutats
siguin educadores per a tots els infants.
Les nostres relaciorts continuaran i creixeran.
Peró quan ens miremels polzes,
els infants i la ciixtat,
recordem el seu misteri,
la imaginació i l'entusiasme
amb què hem de compartir tot el que sigui educació,
i també la discreció, la profunditat i el respecte
que tot el que sigu$ educació mereix.
Gràcies per ,ppt la seva companyia aquests dies
de ciutats germanes, en educació.
Que treballin i pugnin guardar una bon record,
florit i fructífer,de Barcelona
i de l'encontre ambla Ciutat Educadora.
Barcelona, novembre de 1990
ih N A ') Vi (-o
o u77 fh ~
.
■DJ N U t-N)01'
,
et .d ^^^^- . v ^^,t
�Pc-t-414
L
ts Witt 5 aimic)15A
ri• Je.),011.1Yt
‘10
0443
c}t-u‹,./w."
M (Mtm-;
Lecrta.:65'EL 1C )'T° Gion.Ak
y A
\-'05
cktít:N)
c.z-)
L:EUO"ribr
PPtik,
4-0-0
PA-( •jP
t+i}
Pt- VDS
QUV,7
Dt
Critts3
LA-1_
:CA 2)
a u cfLo
ciu 9 0-9
rl u j-1Tk Os- b(-75LJID5-•
DE
e tz-c t..&-ktis(çd
7
Ca
9,1-itT):.0
Pirbb y
Vt
e?"
Po-Ptfl
ts
ut
E thl C./1/4 S ri ,/
E
y
Ay
1\J
e..rr-
c
`r 771--,(49et--)
bgv
LA C1:11)
uri:--A-k.J
e-lb° AL:9
tr A by.t.'` Ike, 5
Ò
S
(
1,1 S E iz
icJ-
f)
" 711-0
P erDu
134-7v
" R
didfroPt2c/27k
rt5-751114 A- "7"21-k) "
I° L'o
"
u
i) e- cm 14 e orte-f
L:f
u
KJ
v''1
C_A-D tló
tb
GitS
a, el) u L4--i--) -Vo
(1./51 P/W-)6,--ti5 E
,5 ven/j4f-j
o
,44 P en 4->v Frf OC:
si 01-
I.L9-\11')IC.
Pcc
A-09vt94
(,,,) N C./
_S ; s G-
ÇL-()v TI - no
410
D
R_ CUÍD
ec -L1 t, 9 E St> ut)
«67?.
4- <
'<U214--kvoZ"
CL
"lb
eók it '
it-t-e b"f`-
2 UVt?
CIV-7.1/4^»
IDC04
D VIrLvf O t.". C-r. I
.14 _9
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
09.01. Activitat de representació (com a Alcalde)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1982-1997
Description
An account of the resource
Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
4143
Title
A name given to the resource
I Congrés Internacional de Ciutats Educadores. Proposta per al discurs d'obertura
Type
The nature or genre of the resource
Discurs
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Palau de Congressos
Language
A language of the resource
Català
Castellà
Subject
The topic of the resource
Educació
Barcelona
Relacions Internacionals
Joventut
Model social
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1990-11-26
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona.
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/1212/19900119d_00367.pdf
967cdfa71141b4f0b36bcd230848e48a
PDF Text
Text
EL SECRETARI PARTICULAR DE
L'ALCALDE DE BARCELONA
DISSABTE, 19 DE GENER DE 1990. PARAULES DEL SR. ALCALDE A SAIFORES, DOMICILI SRA. MARTA MATA, AMB MOTIU DEL DINAR AMB EL PERSONAL DE L'AREA D'EDUCACIO
Moltes gràcies. Per molts anys, Marta. No sabia que feies anys.
En tot cas, per molts anys a tots. Esteu representant una ciutat
que avui en dia és una mica vigilada quasi des de tot arreu, des
de molts punts de la geografia política i de la geografia cultural de Catalunya, de tota Espanya.
Crec que se'ns mira una mica des de per tot arreu, a veure
què fem com a ciutat. I no només si a l'Estadi hi ha goteres o no
hi ha goteres; o si el Bob Beamon o el seu succesor batran el
rècord o no; o si els Cinturons estaran acabats per l'abril del
92 o no ho estaran, per poder anar de l'Aeroport fins els Hotels;
o si haurà metro a Montjuïc o no n'hi haurà; sinó -i sobretot- a
veure quina ciutat és aquesta, que tothom en parla.
Però la gent té curiositat per més: la gent vol saber la
Ciutat com és, com son els seus habitants, els seus sistemes com
van. I els seus sistemes van de coses tan prosaiques com les
clavegueres -però tan importants, que s'estan arreglant- fins a
la seva cultura, els seus Museus o el seu sistema educatiu.
Com a molts indrets a arreu del món, el sistema educatiu no
és un sistema elegit per la Ciutat, és un tema nacional: l'escola
nacional. Però en el cas de Barcelona hi ha un ingredient ciutadà, hi ha un ingredient municipal de gran tradició que la Marta
ens explica millor que ningú, quan cal, de tant en tant, quan
s'ha de recordar i a mi m'agrada tenir present sempre.
La Ciutat és un laboratori, la Ciutat no és la Nació, la
Ciutat no és en majúscula, la Ciutat no té himne, té bandera,
però, en fi, no és la bandera, no és la senyera. La Ciutat té una
identitat, però és una identitat esportiva, cultural, que hi és
sempre en to menor. I per tant, la Ciutat ha de ser -i és de fet,
ja us ho he dit alguna altra vegada- el lloc on es troben al
laboratori -on s'assagen- els instruments nacionals, del que la
Nació necessita per ser tal com és i millor del que és.
A Barcelona això ha estat així, històricament, de moltes
maneres diverses. Catalunya ha estat un país dual sempre -no en
els seus pitjors moments i perquè no hi havia més remei, sinó en
els seus millors moments i, justament, perquè ens ho podíem
permetre-. A la baixa Edat Mitjana ja hi havia la Generalitat, hi
havia Les Corts i la Diputació del General o Generalitat i també
hi havia el Consell de Cent. I hi havia aquesta -diguem-ne ara
modernament- dialèctica entre dos poders, perquè ens ho podíem
permetre i això enriquia el país, no l'empobria. Doncs bé, aquest
�EL SECRETARI PARTICULAR DE
L'ALCALDE DE BARCELONA
2.
element barceloní, que era present en tantes i tantes coses, en
l'educació ho ha sigut d'una forma molt important durant tota la
història i, en particular, durant aquest segle. Per tant, vosaltres teniu una herència que heu de mantenir i que heu de desplegar i desenvolupar d'una forma digna. 1 és l'herència de la
contribució que la Ciutat ha donat a la Nació o al País, en un
moment en què tothom ens mira.
Jo us vull animar a seguir en aquesta línia. Des de l'última
vegada que ens vam veure, fa cosa d'un any, ha passat un any dur,
un any difícil en el qual la Ciutat s'ha concentrat -i l'Ajuntament en particular- en posar en marxa el que n'hem dit "els trens
del 92", encara que el metro no ha sortit. Però entenem per
"trens del 92" tots aquells projectes que s'havien d'endegarperquè necessiten una maduració en el temps-, s'havien d'endegar
l'any 89: treure la via del tren del Poble Nou i arribar al mar
era necessari per poder començar a construir les cases que han
d'estar acabades -suposem- el 31 de desembre del 91; signar els
convenis que hem signat pel Cinturons o les "potes" aquestes que
tant trigaven, doncs també s'havia de fer l'any 89; o definir el
Museu d'Art Contemporani; o tirar endavant tantes i tantes coses
com aquest any s'han tirat endavant i això ha fet que per a molta
gent, dels temes de qualitat -no els trens dels grans projectes
amb 1'Abatex, com diuen els urbanistes de l'any 92-, sinó els
temes de qualitat de vida i de sensibilitat hagin quedat no
endarrerits però si en un segon pla. Se'ls ha donat menys atenció públicament.
Jo, aquest any 90, l'enceto amb la confiança de pensar que,
finalment els trens han endegat, potser en queden un parell -el
metro per exemple, el Palau Nacional de Montjuïc, però això ja us
ho puc dir que serà per a la setmana que vé, pel dia 26, que
endegarem el tren del Palau Nacional de Montjuïc reformat i el
Museu d'Art de Catalunya. Es a dir, que els grans projectes que
ha costat tant de concebir ja son en marxa i que, ara, hem de
retornar, afortunadament per a tots, una mica a les coses que son
realment més importants en el cor de la Ciutat, que son les que
tenen a veure amb la qualitat dels seus serveis.
Vosaltres esteu al capdavant del front més significatiu o
d'un dels més significatius -la cultura també-, de l'educació per
descomptat i jo us volia agrair -i acabo- que darrerament he
sentit (i ho volia comentar amb la Marta i la Montserrat) de veus
independents i neutrals i que no tenen res a veure amb l'Ajuntament, ni amb cap tendència política, doncs que a Barcelona si hi
ha millora pedagògica, això es deu als Serveis de l'Ajuntamentho he pogut sentir més d'un cop-. Jo us faig un cabal molt ràpidament de quines coses son les que es diuen per dir, quines coses
son les que es diuen perquè son veritat de debó, i aquesta em fa
l'efecte que es veritat de debò, que hi ha una opinió no pública
majoritària, però si aquella que compta que és la que crea l'opinió dels altres, hi ha una opinió minoritària, important de la
�EL SECRETARI PARTICULAR DE
L'ALCALDE DE BARCELONA
3.
Ciutat, que sap que les Arees de l'Ajuntament -i en particular
la de l'Educació- estan creant, generant, millora pedagògica. I
aquest grans de millora son molt més importants que molts dels
projectes dels "trens del 92" sumats amb uns altres: perquè son
grans de millora que s'acumulen a l'interior de les persones de
la Ciutat, i per tant, tenen una garantia de continuïtat. Sabem
que aquestes estan ben plantades, amb un material que és molt
noble, que son els ciutadans joves -sobretot- de Barcelona.
Us vull agrair que hàgiu fet que això sigui així i que
encetem, els que estem al davant de la Ciutat, aquest any amb
esperança, per tant, amb il.lusió i sabem que ara, a més a més de
grans obres, a més a més de posar la Ciutat de potes per amunt, o
de potes per avall i de regirar-la tota ella per fer les coses
que s'hi havien de fer des de fa molts anys, en el cor dels
barcelonins també hi ha un canvi en marxa.
Moltes gràcies.
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
09.01. Activitat de representació (com a Alcalde)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1982-1997
Description
An account of the resource
Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
4118
Title
A name given to the resource
Paraules del Sr. Alcalde a Saifores, domicili de la Sra. Marta Mata, amb motiu del dinar amb el personal de l’Àrea d'Educació
Type
The nature or genre of the resource
Discurs
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Saifores
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Educació
Ajuntament de Barcelona
Lideratge
Barcelona
Territoris
Model social
Mata, Marta, 1926-2006
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1990-01-19
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona.
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/1182/19890207d_00322.pdf
4bc90dfabf6c9b70294d7dcdef592aec
PDF Text
Text
"La ciutat és la gent", la gent fa la ciutat, però també la
ciutat fa la gent. I una ciutat com Barcelona, immersa en un
procés extraordinari de transformació, transforma d'una manera o
altra la vida dels seus ciutadans.
y
Immersos en el procés, potser no sabem encara veure el canvi de
vida ciutadana que les noves integracions de geografia urbana
significaran: cinc quilòmetres de platja mediterrània, formant
part d'un nou parc urbà, les instal.lacions olímpiques,
esportives i d'esplai entreteixides amb els vells i renovats i
nous equipaments culturals, les noves tècniques de comunicació,
d'ordenació i de disseny afermant totes les xarxes, una nova
Vila Nova en el vell Poble Nou, amb nous models de residència,
l'obertura de l'acolliment a tots els azimut i tot aquest
creixement intern quan puja el nivell ciutadà de la BarcelonaBarcelona, i prolifera en diversitat interna la Barcelona, ciutat
de les deu ciutats.
¿No és aquest un espectacle com per astorar els que
el
contemplen, molt més els que en som protagonistes, els ciutadans
de Barcelona? Per astorar i per implicar-s'hi activament,
críticament, però creativament i entusiàsticament. El matís, els
matisos, del procés personal, cada ciutadà els anirà dosificant
segons la seva fórmula personal d'incidència en el procés de la
ciutat.
Però el ciutadà p etites el nen, rebrà un allau, molts allaus de
sol.lícit óns abans que pugui plantejar-se la seva resposta;
sol.licitacions que marcaran la seva vida. És amb un gran
respecte al petit ciutadà que l'Ajuntament de Barcelona vol
tractar la influència del canvi de la ciutat en la vida del nen.
Els nens estimen cegament, entranyablement, potser més que ningú,
la seva ciutat; i la ciutat els deu un respecte doblat de
protecció i d'esperança.
Tots hem de compartir-lo aquest respecte. Cal que a l'escola,
mestres i pares ajudin el nen a obrir els ulls, a conèixer i a
comprendre aquesta ciutat que els engendra a la civilitat, a la
cultura. Cal que l'Ajuntament responsable d'aquesta ciutat
proposi i doni, a tots, els mitjans, les eines, els instruments,
els recursos per ajudar els nens a conèixer Barcelona, a
reconèixer-se ells mateixos en la ciutat que estimen, en què
creixen i on viuran, treballaran i es faran grans.
{
Un programa acurat, amb tots els elements de coneixement de la
ciutat, els que ja tenim i els que hem de confeccionar, és el que
ara es proposa a la comunitat escolar de Barcelona, a tots els
que hi participen, per oferir als nens un profund, respectuós viu
i suggerent coneixement de la ciutat.
Pasqual Maragall
Alcalde de Barcelona
�Ja fa molts anys que l'escola tancada del segle passat, obria de
primer les finestres per mirar fora; després, les portes per
anar-hi.
La ciutat de Barcelona és la primera d'Espanya en fer, com a tal
ciutat, el model d'escola a l'aire lliure, en els parcs i les
platges urbanes, on escola i entorn, escola i ciutat, constituïen
un continu físic i educatiu.
La ciutat va avançar-se els anys deu i vint en fer allò que els
anys trenta fou admès ja per tota l'escola pública i que fins els
anys seixanta no començà a recuperar-se en el clos d'algunes
escoles, per oferir models ja plenament difosos ara, encara que
no practicats arreu; models de visites a institucions culturals
primer, i després laborals, ciutadanes en general, tot fent-les
servir d'exemple o d'instrument per complementar el curriculum, i
models decididament de coneixement de la ciutat, com un tema amb
entitat pròpia.
Un pas més endavant el donem ara proposant una sistematització
del coneixement de Barcelona, des de l'Escala Bressol fins al
terme de l'escola secundària, del naixement a la majoria d'edat,
una sistematització sistemàticament encreuada amb el currículum
escolar.
Els equips d'escola de la ciutat trobaran en aquesta carpeta una
proposta en la qual mestres i especialistes han actuat de trama i
ordit: la trama, ben tramada, de les edats, les possibilitats,
els interessos del nen i l'ordit, ben ordit, de l'estudi
interdisciplinar d'aquesta realitat plural i canviant, viva, que
és Barcelona.
I més encara, encara que no ho diguem aquí, el teixit ha estat
fet en el teler d'una concepció de Barcelona com a ciutat
educadora, una concepció de l'educació segons la qual, avui el
nen s'educa en la vida escolar i en la vida ciutadana, i que els
educadors som responsables del que el nen extreu dels dos mares.
Però tot i estar cofois de poder-vos oferir aquesta carpeta amb
aquest treball que vol ser orientador i sobretot estimulador del
vostre, estem també segurs que el temps, i especialment els
propers anys, faran curt aquest treball. Són els mestres que dia
a dia viuran i faran viure als seus nens, la grandiosa i
vertiginosa transformació de la ciutat, els únics que poden, i
per tant deuen posar cada dia al dia el coneixement de Barcelona
des de l'Escola, mentres la viuen com a Ciutat Educadora.
La carpeta que tenim a les mans és senzillament, una invitació al
treball; aviat en vindran d'altres, i voldríem que aviat també,
l'intercanvi d'aquest treball que ens plantejarem permetés una
invitació, feta entre tots, a la festa de celebrar com cada any
la nostra escola coneix i estima millor la seva ciutat.
Marta Mata i Garriga
novembre 1988
1
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
09.01. Activitat de representació (com a Alcalde)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1982-1997
Description
An account of the resource
Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
4088
Title
A name given to the resource
Paraules presentació del Programa "Barcelona a l'escola"
Type
The nature or genre of the resource
Discurs
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Mata, Marta, 1926-2006
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Abstract
A summary of the resource.
Escola ciutadana
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Saló de Cent
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Educació
Joventut
Societat
Barcelona
Model social
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1989-02-07
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona.
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/1096/19870530d_00217.pdf
66826557814709d25fefa36e49110265
PDF Text
Text
ZONA FRANCA
Bona nít. Bueno, vamos a ir terminando porque se ha hecho
tarde. Aquí habeís tenido un muestrario de lo que es un barrio,
un. barrio socialista. Aquí ha venido el Presidente de la
Asociación y ha hablado. Luego ha venido el Presidente
1 50
del
�Districto, que está •más aqllá, el distrito "SANTS-MONTJUIC" que
tiene lsa ZONA FRANCA y todos los demás barrios. Luego ha venido •
el teniente alcalde, que es el que lleva las obras y ha explicado
Lo que hace y luego al final, va y viene el alcalde. O sea que
aquí ha venido todo el equipo y ya veis lo que es ' un barrio
socialista. Yo lo único que quiero, lo único que me falta aquí es
ver un poquito más de militante socialista entre tanta gente que
se nota. es socialista y no milita. ¿ Qué pasa aquí ? ¿ Cómo es
eso ? Vamos a ver : ¿ Cuántos militantes hay . ? que levante el'
brazo ( los niZos: yo, yo...) No, no, militantes militantes.
Alamillo ¿ cuántos son ? 150,¿no?, más o menos. ( más, más...).
Más, más, más. A ver, enseriad el carnet. A ver cuantos carnets
hay aquí. Mira uno, nada, nada pergatinas. Un carnet por allá de
la U.G.T., otro por allí que no tiene el carnet, dos, tres.
cuatro por allí. No, no muy poquitos. Si dos por allá pero no los
veo. No el DNI no vale.
A mi me gustaría que este barrio Socialista además de tener
un alcalde socialista, un presidente de distrito socialista y un
presidente de4 asociación de vecinos socialista, tuviera má
smilitantes socialistas, y . "militantes ", de los dos..Y eso que
os digo tiene que ver un poco con lo que se ha dicho hasta ahora
y con lo que tiene que ser nuestro futuro.
Porque yo creo que a partir de ahora el crecimiento, la
mejora y el progreso de este barrio se ha de medir por la
ocnciencia de sus ciudadanos, por la capacidad q ue tengan de
impulsar desde abajo, no ya aquellas viejas conquistas que muchas
se consiguieron
aquellas viviendas,
151
aquellos colectores,
�aquellas soluciones mínimas que hacían falta ), sino ya apuntar
un poquitín más arriba. Ir a por la biblioteca, ir a qpor ].as
cosas que faltan, ir completar los centros cívicos que hay aquí..t
y digo los centros cívicos porque siempre me dicen que hay uno y
hay más de uno , ir a completar que tengan equipamentos que
tengan que tener y .que las escuelas del barrio
estuve en
que el otro día
que estaban los de la SEAT y los de la FORD
y todos corriendo ahí), que ésas escuelas tengan la calidad que.
tienen que tener y calidad quiere decir que t4erígan ese programa
de deportes bascular. Es muy importante. Para los chicos es muy
importante. Yo cuando era chico, no teníamos la posibilidad de
hacer deporte como ahora se empieza a tener. Y eso es
enormemente importante porque ellos saben, saben lo que es
compartir, saben lo que es perder y tener que conformarse. Y eso
es muy importante. Saben lo que es ganar y no tener que dejar que
le suban a uno los humos a la cabeza. Y eso es muy importante,
porque eso educa verdad ? =. Eso es una cosa, pero luego falta
que las escuelas tengan música y a mi me gustaría que en Barqueno
volviera a haber conciertos de ópera y hubiera más música aqhí,
porque yo estoy seguro, que si, que si, estoy seguro de que los
chicos que realmente triunfan luego,"ha salido este chico que es
un gran pianista". o "ha ha salido éste que es un gran
violinista".¿ Y por qué salen ? No salen porque se les haya
pasado por la cabeza, salen por en ese mismo barrio y en esa
misma tarde, aquí, en Estrellas Altas, o en Can Sabaté, seguro
que de todos los cahvalkes que hay, hay uno o dos o tres que
pueden ser grandes músicos. Y lo único que pasa es que si nadie
les trae la música a casa, cerca de casa no lo van a ser y
152
�tenemos que conseguir estas mejoras también. La música es la
escuela. Y vamos a avanzar poquito a poco porque ya sabéis que
hay muchas madres o padres que se creen que si el niño no va al
conservatorio, aquéllo no va en serio y esto no es verdad. Porque
el conservatorio está ya lleno, no se cabe. Se llama
Consevatorio Superior de Música. Y están, los críos también, los
de primer grado, hay una mezcla de pequeños y mayores que no
puede ser y la- música hay que llevarla a las escuelas en el
barrio y hay que empezar ahí. Y todas las escuelas tienen que
tener iniciación musical. Y ver ahí, realmente, cu8áles son los
años que despuntan y no esperar, no esperar, a que los padres
digan : " este niño creo que quiere ser pianista ", que esto es
muchas veces, a mi me vienen las mades con el crío y me dicen 1"
el niño te quiere salufdar, alcalde" y el pobre niño esta
sustadísimo y no sabe ni lo que quiere. Y es la madre que quiere
que
el niño
salude, ¿verdad? y que lo dice con toda sinceridad y
dice :" el niño te quiere decir, hola ".- Y el niño está "cenao",
a lo mejor no sabe ni quién es el alcalde, porque tiene dos años
y no lo sabe. Y lo mismo con la música la madre dice :"este niño
quiere ser pianista y lo lleva al Conservatorio, y se esfuerza, y
se mata y coge el metro, y se pasa horas detrás para que el niño
pueda ser pianista y cuando ha hecho cuatro años, resulta que, a
lo mejor, no da la talla. ¿ Por qué ?, mirad: hay que poner la
música cerca de los niños para que ellos mismos se expresen y se
vea quién vale y quién no vale y que el padre no tenga que decir
tanto por el crío..
Claro, que lo bueno tiene que ser que en la escuela haya
153
�deporte y se vea si un chico será buen deportista. No si su padre
lo dice, que es muy importante pero no suficiente. Tiene que
verse que el niño corre bien. Y el otro día si yo (en rallas que
se hicieron,
las escuelas de ahi) unas niñas que hacían 60 o 50
m.vallas y' que saltaban y se las veía a aquellas niñas, había
algunas, que a lo mejor era el quinto o sexto dia que corrían, y
ya se veía que iban a ser algo en 110 vallas cuando sean .mayores
o en 100 vallas porque se les veía el gesto ¿verdad? No es que el•
padre tenga que decir : "esta. niña, será una gran vallista".No,
no tiene que hacérselas correr a todas y aquella que no vale para
las vallas hay que dejarla que se exprese en otros deportes, en
otras variantes porque finalmente todo el mundo-tiene, y esa es
una ley de vida, todo el mundo tiene dentro,todo el mundo, cada
persona tiene dentro una posibilidad de ser muy importante en
algo pero hay que encontrarla y hay que ayudarla a encontrarla.
O sea que en la escuela vamos a tener música también y
deporte también y ordenadores también, que hay que tenerlos.
Ordenadores también, también. Pero no ordenadores sólo para
jugar. Porque para jugar con ordenadores, se puede jugar con un
lápiz y un papel y es lo mismo. Se puede jugar a barcos con el
ordenador o a barcos con lápiz y papel y es lo mismo y más barato
con lápiz y papel. Ordenadores para que la escuela sea más
divertida y para que los maestros puedan enseñar con apoyo del
ordenador. Y puedan enseñar otras asignaturas con el ordenador. Y
todas esas cosas os las digo porque a partir de ahora vamos a
tener que proponer los objetivos que van por ahí. Objetivos de
calidad, objetivos de mejora, que van a ser posibles, sólo, si
desde abajo se exigen y se consiguen y no va a ser tan fácil como
154
�antes, no va a ser tan. sencillo, no va a ser tan sencillo, porque
antes era muy difícil pero era simple. Había que decidir qué se
quería, que hacia falta y luchar denodadamente por aquello con
una pancarta que lo dijera y aguantar y aquello al final se tenia
que conseguir. Y ahora hay que romperse un poco la cabeza y
buscar la calidad y mirar que escuelas tangan vcalidad y no dejar
que el barrio, ahora que ya tiene un poquitín de todo, no dejar
que en el barrio haya palmo que no esté bien. I persiguiendo la
miseria, la suciedad, la incuria. Ir la. arrinconando,
persiguiéndola entre todos. Aquí teneis un ejemplo de esto tan
bonito que vosoytros manteneis y que ha sido el primer interior
de manzana de Barcelona Antes que los del Ensanche, antes que la
Torre de les Aguas. Antes de la Torre de las Aaguas fué lo que se
llama Estrellas Altas y ahora lo llamaís Can Sabaté. En aquet paí
tot té dos noms. Cinco Rosas de Sant Bol se llama . Campe Blanc,
ahora Camps alanos. Y ahora Estrellas Altas se llama Can Sabaté.
I a mí em sembla molt bé, però tambe cm sembla que es digui la
Zona Franca. Bueno, això ja ho veurem perque están barellats el
president del districte que diu que no i el president de
• l'Assosiació que diu que si. Ja veurem com acabará: Nen! No
toquis! (rises). Els hi he dit que no toquessin i aquest, que va
del Barga, es pensa que perque va del Barga ja pot fer quansevol
cosa. Chaval, que los del Barga tendrían que pencar más y ganar
más paridos (aplausos). Sí nos dejarán el Barga a los socilistas,
ai>ò aniria diferent.
L'altre dia vaig veure sports de T.W.que surt un pintor que
es diu Mariscal que es pintor i dissenyador, és el que ha
155
�dissenyat aquellas bolsas de compra en tiendas de3 estas de moda
y tal y este tiene mucha grapa y mucha gracia para hacer dibujo.
Y este saca, el sport dice, diu : Escolta Maragail
quadros
a casa,
tino una
que estan esperant per aixó del museus
municipals, vale ? I després, diu :" si surt el Cullell ens
farem tots periquitos", vale ?. Bueno aixà del fútbol ho deixarem
correr perque no té res a veure amb la politica i a mi quan els
politics parlen tant dee fútbol penso :" Ai, .Ai, Ai, Ai, Ai". De
manera que deixem-ho córrer. Tu, nano, a veure s18 ficas molts
gols,eh? erl Barça va míllorant.
Jo els volia din, que aquest barrí, per millorar, s'ha de
plantejar objetius nous.
sempre també, minería, casa
baratas, el col.lector ( que encara no está acabat, eh?, encara
no está acabat ), 1 tot el que estem fent aquí: les vivendes, Can
Clos, tot. I el paro del Migdia. Però hi ha també objetius
qualitatius. Objextius de l'éscola. Deis serveís socials, de la
sanitat, de que realment aixO es converteixi, ademes d'una ciutat
maca i un barrí maco, en un barri que funcioni bé. Que no
s'haguin de fer tantes cues. Que no hi hagi racons de brutísia,
torno a dir : que no hi hagin parets brutes."Apreteu" a la gent
. pesque millori, ells també, les seves cases. Que millorin, ells
tambè, les seves tendes, , les voreres, les acerees, que les
netejin, que planin flors ella també. Hem d'anar per aquí. Hem de
156
�anar millorant. No esperar a que ens ho donguin tot. Hem de
començar a fer desde baix. I és. per aixà que jo us deja que en
aquest barrí jo voldría que hi haghessin mes zocialistes, no 300
i 400 i 500 que hí són Perque aquí ja sou.300 persones o 400 o
5oo i estic segur que serien contats (más, más, Maragall ) pero
serien contats els que no estarien d'accord amb la política deis
socialistes. Però si la voleu "apoia!' us hem de fer del Partit
Socialista. I li hem de preguntar al Emilio Herrera com es fa,•
això. Que jo os firmaré el carnet. Yo os firmaré la instancia.
Pero teneis que apuntaros ren un partido. Perque, mireu. Hay.
épocas en la historia de una ciudad y en la historia de los
barrios en que todo parece que va a mejorar y que todo va bien,
pero luego vendrán épocas difíciles. Vendrán momentos malos, yo
os lo digo. Y pueden no tardar mucho. Las cosas, a veces,
cambian, desgraciadament. Y políticamente, pues, pueden venir
otros momentos, ¿ verdad ? y habrá que resistir , y resistir se
hace ya sobre la base, no de tener a un presidente y a otro
presidente y a otro alcalde sino de tener una convicción
profunda, socialista, en el fondo del corazón y en la actitud de
cada dia y para ese dia, que llegará- algún día, hay que militar
en el Partido Socialista. Y es entonces cuando se pueden
compartir las aglegrías, como la que tendremos el 10 de Junio, a
fonso L-comprendeis ?. Es entonces cuando se pueden compartir.
Cuando se ha estado dispuesto a compartir los momentos malos, que
aquí hay muchos compaleros que han "pasao n muchos momentos malos
en la historia de este barrio y de esta ciudad y de este país. Y
son éstos los que más se van a alegrar el día 10, porque sabrán
157
�lo mucho que ha costado llear hasta ese momento. Y a mí me
gustaría que ésa alegría tan profunda, tan honesta, la pudieran
compartir todos y para que la pudierais compartir todos tendríais
que compartir también la convicción, que os hará reisitir cuando
las cosas no vayan tan bien y que os hará más felices cuando
vayan bien, como van a ir bien el día 10.
Yo quiero que sepáis que el estilo que nosotros empleamos en
esta campana
es
un estilo de tolerancia, de diálogo, de escuchar,
de ser respectuosos con las demás opciones políticas. Ya no
porque si, sino porque este es el estilo de esta ciudad y de este
país. Porque Barcelona es dialogante siempre lo ha sido. Y
tolerante siempre lo ha sido. Y por eso ha sido posible que miles
y miles de ciudadanos de toda Cataluna, de toda Espana, vinieran
aqui y consideraran esta ciudad suya, como Basilio. Y muchos más.
Porque es una ciudad abierta. Porque, a pesar de lo que dicen
algunos, es una ciudad que no se cierra, que se abre, que abre
los
brazos a los que vienen porque saben que su vida y su.
crecimiento dependen de esos brazos que vienen. Y nosotros cuando
oímos algunas cosas que se dicen, que dicen personas que se van a
quedar sin dientes, de tantas mentiras como dicen, nosotros no
nos alteramos y dejamos que vayan diciendo y dejamos para otro
dia la contestación. Porque hay un truco del mentiroso que es
decir quince mentiras seguidas y como las quince no se pueden
responder, sino sólo dos, ahí quedan trece sin contestar. El
truco del almendruco. Pues muy bien. Vamos aq ir contestando las
mentiras del mentiroso, una por una. No hoy que
es
tarde
y
estamos todos muy cansados. Será para malana. Hoy sólo os diré
una : dicen que no cerramos bares, dicen que • no cerramos bares. Y
158
�e4stos que lo dicen tienen una fichita que les dí yo ayer, (que
no sé si se vió bien en la tele ) porque cortó y la voz en aquel
momento no se oía. Aquellas cosas que pasan, a veces en la tele
). Pero la fichita se la dí y en la fichita decía :"Bares
cerrados por la Guardia Urbana, por el Ayuntamiento, quince cada
mes. Bares cerrados por el Gobierno Civil, por temas no ya de
Guardia Urbana, de Ordenanza municipal, que nosotros sólo
cerramos por ordenanza municipal, sanidad o limpieza urbanística,.
eso es lo único que podemos cerrar, no por. otra cosa, no por
crímenes, no por contenido, no por drogas, no por nada. Nosotros
no podemos, pofdemos denunciar, pero no podemos cerrar. Quien
cierra ahí es el Gobierno Civil, (dos a la semana).El promedio de
las últimas. De muchas semanas. Dos a la semana.Y el Ayuntamiento
cierra quince cada mes. Pero a mí, cuando me lo dice según quién
y según como no contesto. Porque sé que detrás de esta mentira
me van a decir otra y la voy a tener que contestar y detrás de la
otra, una tercera y una cuarta y una quinta y no quiero contestar
y yo necesito tirempo para dirigirme al pueblo a través del medio
más potente que es la T.V. y decirle :"dejaros de cuentos.
Ilusionaros con el futuro. Vosotros sabeis que Barcelona tiene
problemas, pero tiene proyectos y tiene ilusiones y tiene ya
realidades. Y como lo sabeis, sabeis que hay cosas que no están
resueltas porque la gente que está resolviendo otras va a.
resolver esas también. Y que esa gente que está entregada a
hacerlo no se va a parar nunca para conseguir que todos esos
problemas se resuelvan todos. De modo que vamos a aprovechar
nosotros campa rl a al tiempo para explicar la Barcelona que
159
�queremos, la Barcelona d4e la calidad. Las escuelas de Barcelona
tal y como las queremos por dentro. Con la ilusión que nos hace •
que los niños vwayan más allá y tengan algo más que simplemente
una, escuela. Que ahora se puede plantear, que hay unos ninos, que
la ciudad no crece, que en las escuelas ya no hay tanta col que
ya no hay tanta cola. Que se producen algunas vacantes. Que los
maestros van a tener un poco de respiro, a lo mejor. Pues ahí
vamos a meter calidad. Y no dejaremos de explicar esas cosas por
muchas mentiras que nos digan que quieran que contestemos. Ya
lads iremos contestando, que para eso siempre hay tiempo. Lo
importante es ilusionar a la gente,porque la gente en esta ciudad
está ilusionada. Y yo lo que quiero es que esta ilusión no se
acabe en un ano, o enh dos, o en tres. O en los cinco que hay de
aquí al 92. Que no vuelva a pasar en esta ciudad un poco como
pasó en el 29 ( y en Sevilla también ), que la euforia duró un
ano, o dos, o tres y luego se terminó. Y luego vino la tristeza.
Y luego vino el no tener más ideas. Hay que aprovechar para
lanzar esta ciudad más allá del 92. Y más allá de un ano y de
dos anos y de tres anos. Hay que conseguir una calidad para el
pueblo, no para aquellos que ya la tienen ( que también), que muy
bien que la tengan, pero para el pueblo también y para eso se
requiere una gestión socialista. Para eso se requiere...
Barcelona, 30 de maig de 1987
160
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
09.01. Activitat de representació (com a Alcalde)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1982-1997
Description
An account of the resource
Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
4002
Title
A name given to the resource
Discurs electoral a la Zona Franca
Type
The nature or genre of the resource
Discurs
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Zona Franca
Language
A language of the resource
Català
Castellà
Subject
The topic of the resource
Socialisme
Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE)
Eleccions
Joventut
Educació
Acció política
Benestar Social
Model social
Zona Franca
Campanyes
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1987-05-30
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona.
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències