1
10
11
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/1740/19950115_DdG_PM_Article.pdf
cf51ecce2136e1987c39a32fd4ec87f3
PDF Text
Text
1 5 GEN. 1995 (%)
Diari de Girona - ' '
L'alcalde de Barcelona. Pasqual Maragall, fa un
repàs als darrers esdeveniments polítics internacionals, espanyols i catalans a partir d'una carta
en un diari de la Glla d'una víctima del terrorisme
d t'l A. un article de Jean Daniel i una conferencia
de Vaclav Havel. Maragall conclou les seves relie-
sons dient que es pot apostar de valent per la fraternitat, pern -no com una ran prèvia que se ni
imposa, sinó com un designi irrefutable-.
A Cristina Cuesta Gorostidi, Vaclav Havel i Jean
Daniel: Bon any!
per Pasqual Maragall (*)
T a Ramón Jáuregui, també molt bon any!
T
ots anem en el mateix vaixell
asseljat per mil tempestes, fent
aigües per més d'un forat i tots
sentim els crits d uns passatgers contra d'altres. Els oficials
a bord són desbordats pels esdeveniments.
Es diguin Clinton, Balladur, Berlusconi,
Eltsin o González, cap d'ells no sembla
tenir-ho gaire clar. I un que ho tenia clar,
Delors, ha dit que preferia renunciar als
honors.
El nostre Pujol
semhla més tranquil. Ho sembla.
Però, n'està, com
creuen a Madrid?
Ho està més enllà
de la mesura en
què ser cap d'una
autonomia, àdhuc
forta, permet mirar
les coses amb una
certa distancia? Va prometre per Cap
d'Any que algun dia ens parlarà de moral
en general, i no només de corrupció. Restem a l'espera.
En la calma immerescuda, però total i
invasora, d'aquest final d'any a l'Empordà,
amb poca tele i més música que lletra, vaig
llegint tanmateix, a més de la novel·la
emocionant de Taslima Nasrim i la poesia
justa d'Alex Susanna (Boscos i Ciutats), la
carta de Cristina Cuesta a Martí Gómez y
Ramoneda, a La Vanguardia del 30 /5ÜI /
94, l'article <<Annus terribüis» de Jean
Daniel a El País del mateix dia i el discurs
del meu admirat Vaclav Havel al Congrés
Internacional de Pen Club íAvui 1 /XII /
94) que em va passar Josep M. Jaumà el
dia de Nadal.
Penso en la violència a Euskadi (GAL / ETA) i a Bosnia i a
Algèria i Ruanda, la latent à CisJordània, àdhuc la vehemència
dels acampats del 0,7% a la plaça
de Sant Jaume (santa vehemència! Santa vehemència perquè
mai la indignació que produeix la
injustícia patida pels altres no ha
provejeat una guerra. La dreta pot
sublcvar-se contra la ingenuïtat
de certes reaccions humanitàries,
per'» mai no podrà acusar-Ies de
violentes. Curiosa, per cert, la
negativa de la Generalitat a contribuir a l'any de l'ONU contra la
intolerància) i la força legal utilitzada pels Mossos d'Esquadra i
pels policies municipals (sobretot
pels MORSOB, més inexperts) que
e-lf-' vnn fer tora, i quasi diria també la vehemència d'algun editorinlista que ha vist en aquesta
causa de cooperació una de Ics
poques causes nobles. Violències i
vehemències que són testimoni de
l'exaltació del vaixell Terra, de la
brutalitat i sensibilitat dels seus
habitants, nosaltres, i de la indignació que alguns d'ells senten
espontàniament davant un designi que sembla inexorable.
Cristina Cuesta és lafillad'una víctima d'ETA. Escriu que cl
seu dolor només va començar a
tenir sentit el dia que el va posar
al servei dels altres, de les altres
víctimes, els familiars dels morts
d'ETA La cultura de la violència
ens contagia a tots. «Alguna cosa
deu haver fet» li va dir una noia
quan un policia autonòmic va
rebre puntades de peu a les festes
de Bilbao. Cristina diu que aquesta noia «està malalta de violència», que la síndrome del Nord ha
infectat tot Euskal Herria i que
tanmateix no s'ha de ser derrotista. «Avancem lentament, a empentes i rodolons,
però avancem».
La seva Asociación Paz y Reconciliación
ha atès casos de
familiars do víctimes dels GAL,
com Laura Martín, vídua d'un
dels atemptats
atribuïts a la banda contra-terrorista fa una colla
d'anys. Laura
Martín demana
solament un certificat que digui que el seu marit va morir
víctima d'un atemptat terrorista, suposo
que per poder acollir-se al què la llei estableix en aquests casos. Però la sentència
del judici a Arnedo i Domínguez parla d'associació iLb'cita, no d'organització terrorista. Quanta gent de bon cor considera que
els GAL són un problema menor, i que les
seves víctimes «s'ho mereixien» o «alguna
cosa deuen haver fet», diu Cristina, <es
tanca el cercle de l'horror».
La mare del darrer assassinat per ETA,
Alfonso Morcillo, sergent de la Policia
Municipal de Sant Sebastià, va dir que no
volia que ningú més patis el que ella
mateixa estava patint. «Aquest és l'únic
camí», conclou Cristina.
En les paraules de Cristina Cuesta es
�1 5 GEN. 1995
Diari de Girona
sense haver de canviar el món ni convertir
repeteix per dos cops la barreja
l'ètica en acció, -<i d'altres que són aquí per
«'grandesa i misèria», referida al
intervenir en el món i actuar-hi èticament
dolor i als éssers humans, a ella
sense tenir de cap manera la possibilitat
mateixa i als altres. S'hi refereix
d'entendre res del que passa».
com a constatació que «dóna sentit», com deia abans, que ens ajuda
Una divisió del treball més que dubtoa reconèLxer-noB tal com som.
sa, diu Havel: perversa. I fa una crida a un
compromís que comentaré a l'última part
Havel demana mentrestant als
escriptors «una anàlisi mes profun- d'aquestes reflexions.
da de les complexes arrels de la
(11)1/1/95
intolerància, de les fonts de l'agressió
humana, i (...) una clara iLluminadó de la
Finalment ha entrat la tramuntana. Ija
misèria de l'ànima contemporània».
Diana ha inspeccionat els marges i ha
Entres les causes suggereix les frustradecidit quins biirt-s
cions i soledats,
d'alzina s'hauran
lus inadaptacions
• • • • • • • H
de deixar créixer.
individuals i la
Hem anat a Can
pèrdua de les
«Llàstima que assequin el llac Mongol,
també
veritats metafísiques.
d'Ullastret; els quatre xavos que anomenat, segons
l'electricista, Can
«Qualsevol
dona l'ordi no es poden comparar Kelvinator, perquè
acte de violència
els de Can Mongol
contra un indiviamb la joia que donaria el llac» van ser els pridu -diu Havel—
mers a comprar li
deixa de ser una
unfrigoríficd'araó per sentir
qucr,ts marca. No solament els Català han
compassió i esdevé un acte real do violènbarrat el pas del camí del bosc -gràcies a
cia contra tots nosaltres». Com es pot fer
una sentència iniqua, ara que parlem tant
que la gent ho entengui? - e s pregunta.
de jutges- sinó que en Martí Isern, llur veí,
No voldria que ningú pensés que en
hi ha posat del seu cantó unes rodes de
subratllar les barreges misèria / grandesa
regirar els camps per acabar de fer el pas
o violència / vehemència o dolors dels uns /
difícil. Hem passat i hem tirat amunt pel
dolors dels altres, estic suggerint que no es
vell camí de Cursà, tot rumiant sobre l'odi
pot reaccionar a una violència si no és
entre veïns. El de Can Mongol ens diuen
engendrant-ne una altra, que totes les
que si hem vist passar en Maragall. Desviolències són iguals i que al capdavall el
préB, més d'aprop, certifica que el Maragall
món es divideix en ingenus de bona volunde la tele és difhent de l'autèntic, i que en
tat i savis malparits, o com diu Havel,
efecte, el camí de Corsa era aquest quan
«alguns que cobren per escriure dels
ell, de jove, anava a estudi a là Bisbal amb
horrors del món i de la responsabilitat
la bicicleta, però que ara snan perdut els
humana i uns altres que cobren per encarcamins. Terrible sentència també aquesta.
regar-se d'aquests horrors i assumir-ne la
Després de comprovar que la xemeneia
responsabilitat», o si es vol, «alguns que
de la bòvila fa línia recta amb la Mare de
són aquí per comprendre cl món i l'ètica»
Déu del Mont en el mateix indret
del camí, hem tombat cap a l'esquerra i cap amunt, per albirar
les Modes amb l'espetec del
darrer sol. Tot és ple de fang.
Deu meu com ha plogut
aquesta tardor! Tanla aigua com
fruita havia donat el camp. Cine
pots d'olives m'ho li'l aquest, any.
IÎI llac d'Ullastret s'ha tornat :i
fer; llàstima que l'assequin perquè els quatre xavos que dóna
l'on I i no en poden compartir iimh
la joia -i els calers- que domuki
el llac. Els esplugalxws dels
aiguamolls de Castelló s han alineat aquí. Abans-d'ahir, anant cap
a Empúries a veure els Ruhcrt i
el seu pare malalt, vam veun- els
esplugfill·lius campant amb el coll
graciós en essa. Aconseguirà en
Rargatal que el llac es refaci un
dia? L'Albert Vilalta no m'ha contestat el suggeriment telefònic
que li vaig fer quan el llac era ple.
Lex-alcaldc de Fontanilles en
canvi ho tenia dar, el llac sempre
havia estat allà quan ell era jove.
Fa dos anys, tombat d'esquena
n terra al camí de Corsa, meditava sobre els Jocs tot just passats,
i sobre els «jocs» que havien de
venir. Caram si han vingut! De
canto! Tol el que imaginava era
poc. L'èxit no es perdona. Afortunadament ja són passats i Barce-
09.
�1 5 GEN, 1995
Diari de Girona
»
es mantó, Conde i J> la Rosa són al lloc
previsible mentre Berlusconi encara és
limn gaudeix de bona salut No així cl país
primer ministre, a Catalunya hem tingut
en general. A.Catalunya, focs i aiguats,
el primer debat parlamentari seriós..., en
consellers canviats per temes lletjos,
fi, Veix transversal va estrenar el segon
empresaris modèlics a la presó; a Espantram entre Calldetenes i Sant Sadurní
ya, semblantment i, de propina, el tema
d'Osormort: 8,6 quilòmetres. «Més val això
dels GAU que ha marcat el pas de l'any
que res», setze anys després de la recupemés que el show de la genial Lloll des de la
ració de l'autonomia de Catalunya!
plaça Rius i Taulet.
Això sí, les rieres del Maresme contiHe estat mirant enquestes. Del juny
nuen sortint de mare. I a Barcelona ningú
cap aquí hem rebotat amb èxit. CiU, que
no es recorda que ens inundàvem cada dos
ens va passar a la ciutat de Barcelona de
anys: plaça Cerdà, avinguda d'Icària,
moltes desenes de milers de vote ifins i tot
carrer Prim, carrer Cartellà, Sant Pau del
el PP ens va passar), ara ens ha passat al
Camp, el Raval, Eduardo Aunós, carrer
darrere. Gran exit per a una campanya
Mineria, Can Farrero. etc.. Toquem fusta.
pre-elecloral llançada un any abans de la
data: en sis mesos han perdut tot l'avanç
que tenien i una micu més.
(i O I ) 2 / 1 / 9 5
El que ha estat francament ben dut és
Anem per les perspectives i els plans
cl comiat d'en Roca de Madrid. El pobre
d'acció. Jean Daniel no veu més llum a la
Santiago Roldan -el Roldan bo- s'hi va
França del final de l'era Mitterrand, que
tn>bar cl dia abans anant de Barcelona a
en l'Abbé Pierre i els jutges. 1-a seva visin
Madrid eu un avió mig buit amb cl mateix
del món al 94 no pot ser més desespeRoca acompanyat de TV3. Les cameres
rançada. Interesvan invadir la nau
sa la seva reflexió
àuria, ¡i cop d'i us is^^^^^^^^M ^ ^ ^ ^ ^ ^ ^ ^ ^ _
després de consitir el comandant,
derar la matança
que protestava:
• pot ser que algun
«En Miquel Roca ha fet el que de 150.000 tutsis
a Ruanda I postesenyor vagi a
Madrid acompaem va anunciar fa quatre anys rior a la de
100.000 hutus a
nyat d'una senyora
(i el contrari del que em va dir Burundi, 1972):
que no sigui la
tant de bo els
fieva i vostès cl
fa dos anys): tornar, però no per afriennistes tinpoden perjudicar!»
guessin raó que
Argumenta l'altuser el dofí consagrat
tots aquests odis
ra de les cirels va dur el colocumstàncies.
nialisme, però em
Finalment en
temo, diu, que no hi va haver una edat d'or
Miquel ha fet el que vam anunciar fa quapre-coloniaJ.
tre ¡mys dinant al Palauet (i cl contrari del
que em va dir fa dos anys a ca la Pilareta ):
' Poques sortides, doncs, en la reivrie histornar, però no per ser el dellï consagrat.
toricista, en l'estat previ o «natural-.
En Pujol encara somnia en aquella -ineCristina Cuesta ens proposa un camí:
xistent- reunió Pasqual, Miquel, Narcís a
la reconciliació de les víctimes, llur renúnRupià, i continua escampant que en Maracia a fer més mal. Camí difícil, que la
gall té la culpa de tot: corrupció de CiU
humanitat ha fet rarament.
inclosa.
Però el crit de Havel des del centre
Històries personals a part, 1994 també
d'Europa i des de la frescor dels que
ens ha dut algunes bones notícies: acord de «vénen del fred» i han patit totes les oprespau Israel-Palestina, reconciliació a la
sions, ens diu que hi ha una sensibilitat
Sud-àfrica de Mandela, inici de recuperamundial creixent en aquest sentit.
ció econòmica sense gaire inflació. Fòrum
No sé si Mendiluce hi estaria d'acord.
5+5 al Mediterrani i anunci de la cimera a
Fa unes setmanes va predicar a la Casa de
Barcelona, una colla de països del Tercer
la Caritat de Barcelona la necessitat de
Món continuen creixent més que el primer
passar a l'atac, de reaccionar davant els
món, primer debat sobre autonomies al
Zhirinovskis, els neo-nazismes i la passiviSenat (el més important a l'Espanya
tat civilitzada d'Europa.
moderna), el 0,7 avança (som al 0,5),
Fa dos mesos, quan vam trobar-nos
SEAT torna a vendre cotxes, l'exportació
amb l'alcalde de Sarajevo i el trio Mendilu-
�1 5 GEN. 1995
Diari de Girona
com el que Susan Soiling ha mostrat a
œ, Kouchner, Cohn-Bendit. ora evident la
Sarajevo - per cumins visible* o invisibles.
doblo necessitat d'una lòcça d ingerència o
por ajudar que la gent pugui obrir els ulls.
interposició i d u n a accióc'..il do wl.lnbinaEls polítics, almenys els mes intel·ligents,
ció entre ciutats: I «ambaixada de In
no rebutjaran una activitat com aquesta,
democràcia" a Sarajevo o«-« la proposta del
al contrari, l'agrairan (...) Una ven que
regidor de Cultura do Frankfurt. Uns
«punts d'encontre de la ciutadania» a Sara- sigui més que una mera queixa!».
jevo, peri) també polsera París, Frankurt i
Ingenuïtat? No m'ho sembla del tot Si
Barcelona, va per el suggeriment final.
que m'ho semblaria que es pensés que e!
que cal purament és com diu Cristina
Ija Guàrdia Urliana de Rarcelona vu
Cuesta, -defensar-nos dels salvadors de
salvar més vides a Ruanda que algunes de
pàtries», o com ha dit Havel algun cop.
les foires ONI 1 d'interposició. Simplement,
defensar-nos de la reacció de les cultures
posant ordre a les fileres de gent famMira i
singulars davant la forçada barreja interposant els febles al davant.
nacional de cultures. Tenir aquestes preHi tornarem. Una col·laboració internavencions per dogma,salvador tampoc no
cional, més ben dit, interciutats, entre poliens du gaire lluny. Es rcforawlar la precies municipals, serveis de neteja i elimigunta sense contestar-la: com conviurà la
nació de residus, salut pública local, comsingularitat amb la universalitat, la raó
panyies municipals o concessionàries d'aiamb l'individu? Kls estats amb les cull ligua, gas, electricitat. concessionàries de
res? .
telecomunicacions, etc.. farà molt pt>r combatre efectivament els desastres. J a va ser
«Ks quan la maldat humana deixa de
un gran èxit que l'ONL" admetés l'ampliaser un assalt ais nostres sentiments -diu
ció del concepte d'ajut humanitari, fins l'a
1 lavcl- i os converteix en una amenaça
poc limitat a
directe contra nnsalaliments,
tres-, que es pel. promedicaments i
duir -un despertar de
vestits, a nous
la gent pel que l'a al
conceptes de
«L·s diferències entre l'eiror i seu sentit de la rescaràcter muniponsabilitat respecte
l'encert són graduals, no són al món». <) com diu hi
cipal: subministrament d'ena Cuesta,
enlluernadores ni categòriques i, Cristi
nergia, calefac••avancem, lentació i aigua, elifiero avancem».
per tant, val més equivocar-se de ment,
mi nació de
Kns fan falta «lues
residus i uniaquest any: ( I )
poc optant per les pàtries petites» cuses,
formitat per les
reconèixer que solament «les deia singuforces de prolaritat i la modèstia
tecció.
podem parlar fort; que parlar dos de la
Això no treu la necessitat de desenvoluuniversalitat, des de la raó. des de la revopar el dret d'ingerència sobre la l>ase de
lució francesa o el dret natural, tant se val.
forces internacionals de voluntaris remuno és ja creïble, perquè totes les revolunerats. La pregunta no resolta és: el dret
cions i totes les raons (i totes les reaccions,
d'ingerència de qui? Els oi-ganismes interi la del Gingrich no serà excepció) han progovernamentals són poc electius perquè
duït monstres; i <2) que les diferencies
tendeixen a la competència a ia baixa deis
entre l'error i l'encert són graduals, no són
compromisos de cada govern: ningú no vol
enlluernadores ni categòriques, i que per
ser titllat de primo.
tant val més equivocar-se de por optant
En cl terreny de la conscienciació Havel
per les pàtries petites i els governs locals,
fa una proposta clam als intel·lectuals:
pel lliure mercat corregit, per la llibertat
«Crear gradualment una mena de lobby
no dogmàtica amb cohesió social, per l'ind'abast mundial, una germandat especial;
terès propi compatible amb el dels altres.
si em deixen fer servir l'expressió: una esA partir d'aquí podrem apostar de valent
pècie de màfia conspiratòria que tingués la
per la fraternitat no com una raó prèvia
intenció no solament d'escriure llibres meque se'ns imposa, sinó com un designi iiTeravellosos o manifestos puntuals, sinó defutable, una tendència m-ixent: no com un
tenir realment força en la política i en el
principi sinó com un fi.
coneixement humà dins d'un esperit de
solidaritat, d'una manera coordinada, deliberada -si cal amb un compromis personal
(*) Alcalde de Barcelona
te
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
09.01. Activitat de representació (com a Alcalde)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1982-1997
Description
An account of the resource
Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
A Cristina Cuesta Gorostidi, Vaclav Havel i Jean Daniel: Bon any! I a Ramón Jáuregui, també molt bon any!
Subject
The topic of the resource
Conflictes socials
ETA
Espanya
Globalització
Catalunya
Barcelona
Balanç
Acció política
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Source
A related resource from which the described resource is derived
Diari de Girona
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Type
The nature or genre of the resource
Article
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1995-01-15
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona.
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Articles
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/1528/19970714d_00774.pdf
bf885166aa6d69f3da85840952110770
PDF Text
Text
411( ^-
TRIBUNA BARCELONA
DECLARACIONS DE PASQUAL MARAGALL:
Van matar Miguel Angel Blanco tali com !van anunciar que farien i la veritat és
que en aquell moment he recordat que vaig estar a dos enterraments a Sant
Sebastià, el primer el del Senador Casas i l'altre en el del regidor Gregorio
Ordóñez i també vaig participar en una manifestació silenciosa pel segrest
d'Iglesias. No vaig poder assistir a l'entetrament de Fernando Múgica. Miguel
Angel Blanco, que era d'Ermua al costat ge Bilbao, l'han matat a Lasarte que
és la frontera entre Biscaia i Guipúscoa no em puc sostreure de l'impressió
terrible de que era una mort anunciada i executada. A tots ens dol haver
d'admetre que aquesta mo rt anunciada, quasi televisada diria, ha commogut al
poble d'una forma més general, més profunda que les anteriors: de Casas,
d'Ordóñez, de Tomás y Valiente.... o el propi Fernando Múgica. Tots recordem
aquella frase terrible de l'assassí de Múgica a aquella senyora que se l'estava
mirant després d'haver matat d'un tret fred al carrer: "No me mires que te
mato",
1 el mateix, o algú d'aquest grup o un altre de la corda va amenaçar a un
familiar del mort, dient-li: " A tu padre, si hace falta también lo mataremos". O
les morts del Capità Barrios o de l'enginyer Ryan que també van ser raptats i
amenaçats de mort ï després exectutats 4 O sigui que això fa molt temps que
dura i potser no ens hauria de recar tant ó de saber tant greu el fet que que ara
hi hagi la reacció que hi ha perquè possiblement el que voldríem ara amb
aquesta mort és venjar-les totes, també les anteriors.
tira al cap d'una altre persona, aixòho veiem cada dia a la televisió. Jo
quan arribo a casa i veig el meu fill, que moltes vegades està mirant la televisió
puc estar 5 minuts, 10 minuts, 20 minutsperò rarament al cap d'aquest temps
no ha passat alguna cosa així. I no em puc treure del cap que aquesta mort
tant tràgica, aquest assassinat està banalitzat per aquests fets, està frivolitzat
pel fet de que cada dia ho veiem. No dic Icom se sol dir moltes vegades en un
excés de lleugeresa, que són els mitjans que és la televisió que és la cultura
dominant la que crea la cultura de la violència si que dic que aquesta mort està
banalitzada per les altres que veiem cada dia i que possiblement si alguna
cosa canvia en el futur també canviarà en aquest aspecte.
ï
Penso que tots estem d'acord en què el Pais Basc avui els hi enviem la nostra
fraternitat, la nostra amistat... els coneixem, jo conec a la gent que està patint
tota aquesta situació, la Teresa Castells !i el José Ramon Rekalde que els hi
van cremar la llibreria a la plaça Vella dq Sant Sebastià i els hi van cremar la
mateixa llibreria que els feixistes els hi Van cremar l'any 66 perquè aquests
eren d'esquerres, perquè eren anti-franquistes. I ara els hi han cremat la
mateixa els altres feixistes. I tots coneixem gent al Pais Basc i per tant avui els
enviem tots aquesta fraternitat aquesta amistat dolguda i al mateix temps els hi
diem que esperem que els vostres partit polítics finalment faran front a la por
al carrer i imposaran la gallardia al carrer, ino dic la guerra, com avui algú ha dit.
�Jo no crec que s'hagi de proclamar la guerra a ningú sinó més aviat al contrari.
Més aviat el crit que ahir deia: "Nosostros no matamos". Es a dir 'asfixiat' com a
dit molt bé el President de la Generalitat avui, per no matar; treure l'oxígen,
s'ha dit.
I això és el que els hem de dir, que esperem que a la seva Comissió de Drets
Humans del Parlament que ha enviat a Estrasburg el tema del trasllat de
presoners es miri les coses amb una certa circumspecció a partir d'ara. I els
diria als companys que tenen una coalició en els Ajuntaments a la gent que ha
callat respecte d'aquesta ... borca
potser s'ho hagin de repensar, encara
que nosaltres no som ningú per dir el què'en un altre país.
Dit això deixeu-me, si és que podem, entrar en un altre to i en un altre tema. En
els nostres temes d'aquí. Penso que potser el que avui jo puc fer aquí es
breument, fer un repàs del que ha estat la història política d'aquest país, fer un
repàs també del que ha estat l'Ajuntament de Barcelona en els darrers 2 anys i
en tercer lloc, unes idees sobre el que són les conseqüències que se'n deriven
d'aquesta anàlisi.
En primer lloc, jo diria que aquest país no ha tingut encara, amb tota seguretat,
una transició democràtica, una alternança democràtica complerta sense
destrucció de l'adversari ni remor de sabres, sense soroll de sabres. No ho ha
tingut en tot el segle. L'altre dia em vaig trobar a Leopoldo Calvo Sotelo a
l'aeroport de Brussel.les i em deia que l'última vegada que l'alternança va ser
pacífica va ser amb Cánovas, però no era alternança sinó que era un torn
pactat. Precisament la limitació de la democràcia li venia per ser pactat
prèviament.
Es a dir que aquest país només ha sabut alternar-se quan no ha sigut del tot
democràtic. Mireu el que va passar l'any 31: el Rei va marxar i va venir la
República. Es a dir va entrar la República per desaparició de la monarquia.
Pere l'any 33 les esquerres no van acceptar el resultat electoral, el de tot
Espanya. Aquí a Catalunya va ser una mica diferent com sabeu i això té alguna
cosa a veure amb aquesta no acceptació.... però al 33-34, hi va haver no
acceptació de l'alternança per part de les esquerres que va esdevenir en la
revolució de l'octubre del 34. El resultat d'aquesta revolució i de la repressió
que se'n va derivar va ser que el 36 les esquerres van guanyar de carrer, amb
una avalanxa de vots que volien treure de la presó els tancats des de l'any 34.
I la dreta no ho va acceptar; no tant sols no ho va acceptar que no va fer un
cop sinó que va fer una guerra, una guerra civil que va durar tres anys i va
matar a 500.000 persones.
Després va venir la dictadura i la dictadura va marxar, va desaparéixer des de
dintre. El franquisme va desaperèixer perquè el 15 de juny de 1977 podéssim
fer les eleccions i entrés UCD. Però UCD; va marxar desapareixent l'any 82. Al
81-82 hi ha cop d'estat, si voleu ridícul vist des d'ara. I l'any següent hi ha una
victòria per 'golejada' : desaparició de l'adversari, en aquest cas d'UCD.
�I ens tenim que anar fins el 96: la primera elecció ajustada, democràtica, amb
alternança possible és la del març del 96. 20 milions de vots, 300.000 de
diferència, per cert, 600.000 a Madrid a favor del Partit Popular, 600.000 a
Barcelona província a favor dels socialistes. Ja veieu la importància que tenen
les grans aglomeracions en aquests qüestions, si van d'una banda o d'una
altre,
Però en tot cas avui no acabem de saber del tot, tots tenim la confiança de que
sí per moltes raons, que alguna de les coses que han passat aquest cap de
setmana i altres, no ens donen la total confiança de que efectivament
l'alternança del 96 és la primera alternança democràtica complerta del segle
sense destrucció de ('adversari, amb tranquilitat sense cops. No ho sabem,
confiem que sí sobre tot des de Catalunya estant.
La veritat és que els protagonistes d'aquesta transició, que al cap de 20 anys
potser sí serà la primera democràtica del segle han sigut personalitats molt
singulars, i ho dic perquè crec que cada generació te un paper. Jo crec més
aviat en el destí que el que en podríem dir la Providència. Estic del cantó deis
partidaris de que les coses estan bastant marcades, no sabem per qui ni com
però estan marcades. En el sentit de que cada generació te una feina a fer i
cada persona dintre de cada generació, menys però també. en fi potser hi ha
una mica més de possibilitat d'elecció 'i tinc l'impressió de que la nostra
generació, la meva, la deis 50 - una vegada en Solana em deia que la gran
avantatge de Pujol és que te l'edat justa-,' ha tingut un paper molt limitat en el
temps, llevat de Pujol. Limitat si entenem que 10 - 15 anys màxim 20, de
política democràtica, són relativament pocs pel que són les carreres polítiques
d'altres països.
Jo crec que la nostra generació, com a dit Felipe González "producte d'una
traició biològica" ha fet la feina relativament dora. Però una traïció biològica
que era perfectament previsible perqué i no erem els fills de la generació
cremada, no havíem quedat que els nostres pares no havien pogut fer el que
tenien que fer? El meu pare va ser triat per ser el director de l'escola
Blanquerna cap al final de la República, va venir el franquisme i aleshores quan
va tocar ser director va a Vitòria per presentar-se en el que llavors era el
Ministre d'Educació, que si no recordo malament era parent, devia ser l'oncle,
de l'actual Delegada del Govern a Catalunya.
En tot cas no va ser nomenat: La generació del meu pare no va tenir el que
havia de tenir, no va fer el que tenia que fer, probablement. Pep Casamiglia
que era un amic seu, filòsof i gran professor va acabar venent fruita de
Canàries. El meu pare va acabar venent 'aspirines' per un laboratori que les
fabricava.
�No van poder fer el que havien de fer. Per tant era lògic segurament si
haguessin pensat una mica que la nostra generació es trobés molt aviat, si les
coses anaven com finalment van anar, bé, encara que una mica tard per molts,
que ens trobéssim molt aviat en les responsabilitats que normalment pertoquen
a una generació més avançada en l'edat. Per tant era previsible el que ha
succeït.
Ahir sentint a la Delegada del Govern, que va estar molt bé, en el camp del
Barça, llegint el comunicat que va llegir i amb l'entonació en què ho va fer en
vaig tenir una mica la impressió inversa de la que havia tingut - ï avui estic, ja
ho veieu, molt sincer-, del dia 4 ó 5 de desembre quan vaig assistir a la pressa
de possessió de Narcís Serra com a Ministre de Defensa. Aquell dia els
exèrcits van desfilar en el pati de Buenavista, de l'antiga JUJEM (Junta Jefes
Estado Mayor), i jo vaig tenir la impressió de que la història havia capgirat
totalment. Vaig tenir un 'xoc' psicològic: em va semblar que estava veient el
NO-DO amb els protagonistes canviats.
La història dona moltes voltes i segurament està feta d'aquest tipus de
sorpresa i segurament fins que no se n'han fet dos o tres, possiblement no
s'estabilitzen. Com deia Marx "la història ha de passar dues vegades perque
passi de veritat". Sempre hi ha un primer intent.
La nostra generació ha arribat on ha arribat per una sèrie de circumstàncies
que tenen que veure amb l'evolució del país. Però hi ha arribat per haver estat
molt marcada per ser la generació de la clandestinitat. Jo tinc un amic que diu
que això ens ha marcat fins a tal punt '` que la política actual està en part
afectada negativament per això. Perquè la política clandestina és una en la
qual la retòrica és molt impo rt ant, la fabulació també i la moral que s'ha emprar
és relativament dubtosa perque és una món on les coses no són del tot veritat.
Els arguments que es fan servir són molt inflats respecte al que realment està
passant. Es una ètica la de la clande s tinitat una mica retòrica, una mica
fabuladora, creadora d'un món d'esperances en el canvi sobre bases lògiques
bastant insuficient i per tant generadora de morals una mica dubtoses. De fet
els personatges que han accedit a la transició de la qual estic parlant, són
personatges quasi diria cada un d'ells a cavall de dues situacions diferents que
s'ha hagut de casar i amb una ètica singular. Suárez va convèncer a tota una
classe política de fer-se l'harakiri.
Tarradellas, el republicà, ens va convèncer que la victòria del 15 de juny
s'havia d'administrar conjuntament amb el Rei i amb Suárez i no per part de
l'Assamblea de Parlamentaris catalans. Carrillo, una altre republicà
representatiu, va acabar enterrant la bandera republicana i acceptant la
monarquia i quasi diria tornant al camp socialista d'on havia sortit de jove. No
vull que quedi que faig una critica a Tarradellas que va dir clarament a l'arribar
a Madrid "jo só el successor d'aquell que Franco va ordenar executar", i aquest
dia ens va començar a agradar un altre eop. Es a dir que no va enganyar a
ningú.
�En tot cas nosaltres ens vam enredar quan vam pensar que l'Assamblea de
Parlamentaris eixida de ('eleccions del 15 Ide juny seria suficientment important
com per fer venir Tarradellas a Barcelona abans de Madrid per encapçalar el
moviment que en aquell moment hagués tingut un sentit probablement més
revolucionari del que després va succeir. I crec que tots estaríem d'acord avui
en que Tarradellas tenia raó i nosaltres probablement no.
Pujol, el detingut de l'any 60 que va dir no' als que l'esperaven a la sortida de la
presó amb banderes democràtiques radicals i va voler muntar un Banc, una
enciclopèdia, una Universitat i un curs en lloc d'un partit clandestí. Tots ells
doncs, persones que van haver de forçar el seu propi seguiment, anar per unes
vies que no eren les que els seus seguidors havien imaginat.
l Felipe González, que va haver de marxar un dia per dir no al marxisme i va
haver de tornar al cap de poc, llavors lamb una gran acceptació i que va
provocar, al menys a mi personalment, un efecte considerable quan va parlar
un llenguatge que anava, pensava això, igualment dirigit als fills dels
demòcrates, al demòcrates filis de demòcrates que als fills de la Guàrdia Civil. I
per això va guanyar. Però també ens va sobtar, perquè parlava un llenguatge
que tothom entenia.
Gairebé diria que els cronistes triomfants de tata aquesta transició han estat
aquells amb totes les claus per interpretar aquests girs polítics personals
'sense perpadejar', els que han sabut explicar això des de dins. Estic pensant
amb Manolo Vázquez Montalbán, que ha explicat una mica els secrets
d'aquests història injusta, tantes vegades. En canvi Raventós o Raimon
Obiols que són ets que han mantingut amb més constància el mateix missatge
des dels anys 50, que és Catalunya i el socialisme democràtic, no han tingut el
destí tant de cara, tampoc Carrillo.
Diem també que quan van dir Catalunya; i socialisme democràtic van dir amb
autonomia, amb sobirania diu el protocol id'unitat del PSC amb el PSOE, però
amb connexió amb el socialisme espanyol. Altres persones podrien també
esmentar que no han tingut el benefici de la història, potser Heribert Barrera,
Gregorio López Raimundo, Ruiz Jiménez en podríem parlar de més.
En tot cas, una interpretació en clau història del que ha sigut la transició.
Rara parlaré una mica de mi perquè sé que hi ha una expectativa sobre això i
no ho vull defraudar, encara que alguns hó sentiran igualment.
Aquest passeig per la historia em serveixa mi per explicar amb més convicció
que no crec més que molt remotament en la carrera política, entesa com una
llarga cursa d'obstacles per anar escalar posicions, tot i que jo ho he
experimentat per exemple en l'escenari europeu i quasi, modestament amb
èxit.
�Allà si vaig tenir la sensació d'anar saltant una sèrie d'obstacles fins arribar, no
gràcies a mi sinó gràcies a Barcelona i a que Catalunya ha representat a les
dues coses, ha arribat a la cimera de la representació de les regions i les
ciutats d'Europa.
Però, dit això, jo sento una instintiva incomoditat en adonarme'n que el lloc que
encara ocupo, al front de l'alcaldia de Barcelona, encara és vist d'una forma
molt natural com un punt de pa rt ida de salt endavant més que com una fi en sí
mateix.
I crec que això dona el cinisme que flota en l'ambient, un cinisme respecte a la
política. Ha dit en Ramoneda al començar: "els polítics no tenen molt bon
cartell" i no el tenen perquè la gent es pensa que només estan per saltar d'un
lloc a un altre i que tant se'ls hi en fum i que l'important és el que faran
després. Crec que expresso un sentiment de molts dels polítics que estem en
aquesta sala, ens molesta i ens incòmode{.
1
Per tant ja avanço que llevat d'una reencarnació força difícil per una persona
que no te massa ciar això de la vida eterna, no hi haurà un segon Pasqual
Maragall seguit linealment del primer. Jo be d'acabar el que faig i inclús he de
pair el que he fet però no per un egoism0 personal sinó per un dictaria moral
em sembla que es necessari que les coses siguin així, sinó no em semblarien
correctes.
A continuació tractaré d'explicar-me, a mi ;mateix, i d'explicar el que ha passat i
el que he viscut. Reconstruir si es possible una certa vida privada. Posar ordre
en els papers i les idees, tractar de 'modelitzar' Barcelona, i perdoneu el
barbarisme....formalitzar el model Barcelona. Perquè no només és interessar
explicar el que ha passat i perquè ha passat sinó fer-ho servir perquè és un
model que ha anat bé, molt bé. Resumeix altres models com a Girona o el
model Lleida o Tarragona, Manresa...
A mi m'agradaria posar-me al servei d'aquesta generació per explicar el que
hem viscut, formalitzar-ho en el sentit de vendre-ho (en el bon sentit de la
paraula), i guanyar alguns contractes per les empreses d'aquí que pugui, per
exemple, fabricar ponts o fer plans estratègics a Amèrica Llatina o a l'est
d'Europa per exemple. Això és el que m'agradaria fer o el que m'agradarà fer. I
també treballar en un esquema del paper de les ciutats en uns àmbits més
comprensius, des de Catalunya fins el me n, la vila global com es diu ara. I un
altre esquema sobre el paper de Catalunya i els territoris nacionals sense estat
o cultures en un futur europeu, una Europa més pròxima i encara contribuir al
debat sobre les regles del joc en política,[ que és el debat que està plantejant
Felipe González i que altres, havíem començat a planteja, potser amb una
mica de petulància, en aquí.
Anem a entrar en el balanç del que han estat aquests dos últims anys
d'Ajuntament. Hem canviat el sistema de govern, hem donat molta més
beligeráncia als gerents i als polítics.
�Però hem creat un món pels polítics, en el qual aquests bàsicament el que fan
és explicar-se i explicar. Tots els polítics de l'Ajuntament, tots els regidors, ara
estan en un Consell de Districte. Tots tenen la doble vessant de po rt ar alguna
responsabilitat, política dins de la casa, i una altra de territorial. Per tant quan
nosaltres parlem de proximitat i que parlem de subsidiarietat, no estem fent
especulacions. Nosaltres hem mirat d'acpnseguïr modestament aquest esforç
de lligar el barri i Europa. Barcelona ha estat Europa i Barcelona ha estat al
mateix temps a Nou Barris i ha estat en el Congost i a Hostafrancs ... en el
sentit de que els seus regidors, els que po rt en el nom de Barcelona i la venera,
arriben fins aquí, han agafat tot aquest compàs i no ens ha anat malament,
home, han envellit una mica més ràpidament, però no ens ha anat malament.
Estic parlant de tot el conjunt de regidors del govern i de l'oposició, perquè
sense una determinada oposició que també hem tingut , de molta qualitat, tot
això no hagués estat possible,
I ara aquí vull dir-ho ben clar: aquest esforç una mica titànic d'estar a
Brussel.les ï estar a Hostafrancs ha estat possible perquè en els dos últims
anys l'alcaldia s'ha desdoblat, en una alcaldia exterior, venedora, explicativa,
pedagògica, projectiva i una alcaldia real,, interior que ha estat la de Joan Clos
que ja portava els temes d'economia i l'organització juntament amb Ernest
Maragail que ha tingut ('ajut de les noves incorporacions de la Maravillas Rojo,
la Carme San Miguel i tots aquells nous que han vingut a enriquir l'equip
municipal i la saviesa dels antics, des de l'Albert Batlle, l'Enric i altres que no
diré per no oblidar.
Aquest Ajuntament ha pogut fer això titànic durant aquest temps perquè tenia
l'experiència que tenia i per tenir aquesta certa especialització. Som conscients
que aquesta és una situació molt excepcional, probablement no és duradora en
el mateix sentit. Suposo que alguns diran que a pa rt ir d'aquí les coses aniran
malament però jo tinc l'absoluta confiança que serà al contrari, la gent
començarà a descobrir la cara real dels /que hem fet la feina sense donar la
cara, per entendre'ns.
Per tant la nostra cimera, la cimera petita s'ha quedat a mig camí però ha
deixat plantada la bandera i en la propera, que serà aviat - perquè aquesta
encara no ha fet la reforma institucional que s'havia de fer per l'ampliació que
vindrà -, aquest serà un dels primers temes sens dubte. D'aquí a allà hi ha tot
una feina a fer en aquest sentit.
Nosaltres hem fet també en aquest període una Ca rt a, una Ca rt a Municipal,
que s'aquí a un parell de dies aprovarem i ho farem per unanimitat. Jo crec que
per aquesta unanimitat la Ca rt a quedarà blindada pels futurs camins que ha de
córrer: el parlament català i el parlament espanyol. No vull dir amb això de
forma arrogant que els Parlaments no hi poden dir res: no.
�Vull dir simplement que les forces polítiques que sent les que són, en un i altre
lloc, difícilment, sí no és amb una gran càrrega de raó, poden dir-li a la ciutat de
Barcelona representada per unanimitat de totes les forces polítiques, aixà no.
Atenció que, en les circumstàncies en lés que vivim, a vegades em venen
ganes de dir això no a coses que s'ha decidit de forma unànime a un
determinat territori del país. No m'estic referint al cupo basc, sobre el qual vaig
parlar i potser en mala hora, perquè ara els hi regalem tot el cupo basc si són
capaços de fer el que tots volem que facin que estic segur que començaran a
fer-ho. Però ja enteneu el que vull dir, que hi ha moments en que això és
possible, i no estic negant cap dret, sinó que estic dient que em costa de
creure que aquesta Ca rta no vagi endavant amb l'embrenzida i la força que té.
Hi ha hagut alguna reticència d'algún Conseller, però en fi, una, que espero
que se solventarà. Per via de reforma no hi som a temps, doncs per via
d'el.liminar aquest tema simplement ja que quan les coses tenen reticències
per tant poca cosa, com podria ser aquest cas, doncs potser el millor és treurho. I com deia en Pi i Sunyer "si cal, ja el suspendrà la vida".
Vull fer un llançament d'un projecte de futur per Barcelona a l'any 2004. El
coneixeu, n'hem parlat molt darrerament ! potser d'això és el que menys n'he
de parlar. Potser en el moment del col.loqui es pugui preguntar.
Finalment vull dir que he estat implicat, amb coneixement del meu partit en
cada cas, en el llançament d'una plataforma de diàleg anomenada primer
'Catalunya Segle XXI ' perquè ara ja és' una criatura autònoma anomenada
'Convenció Cívica Catalana', que el que tracta és de discutir les regles del joc
precisament, no tant del joc i de les polítiques i del que han de fer els partits i
de com ho han d'ordenar Catalunya - si 7 regions o 5 o 9 -, sinó de quines són
les regles que li han de regular el joc en el qual es definirà tot això.
No pretén ni influir ni entrar en el camp dels partits, ni és per descomptat, una
plataforma electoral - tindria de quedar clar per les paraules que us he dit
abans-, sinó que el que pretén és analitzar tres àmbits: el primer referit a la
identitat i la globalitat i la influència que això pugui tenir en el descabdellament
de les polítiques de la política; en segons lloc els tres temes econòmics i
socials: la ciutat de la informació, la dels benestar social i la del consum, totes
tres amenaçades de crisis i de vegades terminals; i, en tercer lloc tornar a llegir
Montesquieu i veure si es que es que s'ha de replantejar tot allò o alguna de les
seves conclusions per insuficients no per incompetents o per falses. Per si és
veritat que a més dels tres poders ni han alguns més, entre els quals el mitjans
de comunicació í el propi diner, formalitzat com a força política que en aquest
país en sabem alguna cosa.
�Dit això, penso col.laborar en aquest projecte des d'una certa distancia i per
descomptat sense cap protagonisme i n'agradaria que quedés clar que tot
l'esforç que s'ha fet en aquest sentit fins aa per part dels que ho han promogut
no ha estat exceptat per part d'alguns, que això també és legítim. Es tracte de
crear un àmbit en el qual es pugui parlar no d'elecccions sino de tot el contrari,
del que és previ de les eleccions i de les pplítiques públiques.
M'agradaria acabar dient que encara que pot semblar una mica emfàtic, que si
penso que tots amb l'experiència que hem tingut a l'Ajuntament i en el meu
partit podem dir que al capdavall d'aquesta transició que hem viscut i del
moment de crisis en el sentit positiu - esperem que positiu- que estem vivim,
s'hauria de produir la prova del 9, de que Catalunya és un país que no es limita
a una sola cara - sense referir-me a la cara concreta d'una persona -, que no
és un país característic, com es diu en el teatre. La nostra situació avui és la
demostrar que no som un país que ha d'apo rt ar una determinada nota a la
simfonia en el conjunt de situacions espanyoles o europees, sinó que som un
país-país, que te totes les notes, que te tojts els actors i totes les cares i que la
seva riquesa rau en cada punt del seu territori i no en una síntesi unitària i
forçada del mateix. Això la història no erts ha permès, per moltes raons, de
demostrar-ho. Ara Catalunya podrà mira( al món si es capaç d'arriscar ella
mateixa. Nosaltres ja mirarem d'arriscat per la part que ens toqui, però si
Catalunya mira de ser conservadora ella, doncs i te 'capital risk', per inve rt ir i
projectes de canvi, llavors sí podrà arriba( a ser el que fa molts anys que tots
esperem.
Moltes gràcies.
��14-JUL-1997 10:51
C.C.C.D.
34 3 4120520 P.02iO4
Eh pocs casos és més justificat
que en aquest el recurs !: retòric de dir: no cal que
presentí el personatge que avui ens parlarà perquè
tothom el coneix. Es veritat que aquestes persones que
tothom creu conèixer a vegades eón les menys conegudes,
perquè han hagut d"anar construint la seva intimitat en
els pocs racons de la personalitat que podíen passar
desapercebuts. Els polítics són molt exhibicionistes
però aquest exhibicionisme sovint és selectiu.
Si que voldria destacar una
característica que sempre': m'ha cridat l'atenció de la
personalitat política de Pas qual Maragall. En un ofici
en que domina el comportament mascle en Pasqual Maragall
fent política és bastant femella. Diu el tòpic que el
polític ha de ser impermeable, Maragall més aviat es
porós; diu el tòpic que el polític ha de tenir sang
freda, Maragall més aviat és apassionat; diu el tòpic
que el polític és pare i Maragall més aviat és mare; diu
el tòpic que el polític ha de ser rotund, Maragall més
aviat és subtil; diu el tópic que el polític ha de
plantejar allò que tothom entén i Maragall ha estat
tenaç en l'aposta pel que no és evident. Seguint la
distinció de Guerau de Liost ha estat un polític motor
més que un polític remolc, però un motor de llarg
viatge, no un motor d'acceleració i derrapada com els
politice que tenen permanent necessitat de demostrar qui
mana aquí. Hi ha carreres polítiques que vénen
d'il.luminacions rebudes dalt dels cims, Maragall és més
aviat un polític que s'ha deixat fertilitzar pel brollar
de les valls. Però sobre!; tot, si Maragall sembla un
polític diferent és perquè'no pot dissimular mai la seva
incomoditat en el llenguatge polític pautat,en els
silencie d"ofici, en les mitges veritats que són grans
mentides. En aquest sentit em recorda algunes dones del
partit socialista francès durant la darrera campanya
electoral: sortien elles i, de sobte, la paraula
�14-JUL-1997 10:52
C.C.C.B.
34 3 4120520 P.03iO4
recuperava dignitat, el discurs de consignes, tòpics i
frases fetes dels polítics mascles quedava fora de joc.
¿Per què? Perquè ells feien frases mil vegades repetides
i elles parlaven amb naturalitat de les persones i les
coses.
De la carta municipal al 2004 és el
tema que ha anunciat Pasqual Maragall. Però al Pasqual
Maragall d'avui,amb un peu sortint de l'alcaldia i
1 - altre, una mica més endavant, temptejant el terreny en
una cruïlla que té a la dreta els camins perduts de la
reflexió i a l'esquerra els camins minats de la
política, m'agradaria que en aquesta reflexió cap el
futur de Barcelona tingués present els nous problemes
d'ariculació de la política, de relació entre els
governants i la ciutadania, en èpoques en que a vegades
sembla que la política hagi estat definitivament
segrestada per la tecnocracia i la insolència. ¿És
1'ámbit local, la ciutat, terra per excelència de la
llibertat individual i del camuflatge l'àmbit des del
que renovar la cultura política abans que la democràcia
se'ns escapi definitiVament de les mans? Els
esdeveniments d'aquest cap de setmana fan més pregona,
si cap, la necessitat ide refer els lligams entre
ciutadania i classe dirgent, sobre la base de la
defensa de la llibertats i la pedagogia democràtica.
¿Podem donar per bona una democràcia freda en la que els
polítics fan i desfan entra la indeferèncía d'una
ciutadania que és limita a canviar-los de tan en quan?
Deixo caure interrogacions que segur que
des de 1"experiència del poder tenen entonacions
diferents de les que hi donem els qui ens ho mirem des
de primera fila. I acabo amb un tema que per obligat
crec que no s'ha d'obviar. En Pasqual Maragall sap
perfectament que la paraula dels polítics no és de les
que més credibilitat social tenen. Jo, a risc de ser
titllat d'ingenu perque ert política només s'admet la raó
estratègica, he de dir que el crec quan diu que no sap
si serà candidat a la presidència de la Generalítat. I
que crec que el que pot semblar una coqueteria
estratègica és una contradicció personal entre la
temptació de canviar de vida i la consciència que de la
seva decisió en poden dependre moltes coses. També crec
que com més trigui la seia decisió menys possibilitats
tindrà de dir que no. I'que probablement el resultat
final farà que els qui pensen que tot és una estratègia
�14-JUL-1997 10 : 52
34 3 4120520 P.04/04
C.C.C.D.
política podran atribuir-se a la raó. Jo, que penso que
el factor humà és més important que la raó estratègica
en política, veig en el dubtar una altra de les
peculiars característiques de Pasqual Maragall. En un
món, el polític, en que tot s'ha de convertir en
certeses, fins i tot allò que no és creu o que s'havia
no té cap inconvenient a
negat uns mesos abans,
dubtar ï a dir que dubte.', Maragall ha demostrat que des
del dubte, primera llei de qualsevol exercici
intel.lectual o moral, també es pot tirar endavant una
ciutat. Des del dubte i desde la sensibilitat, d'un
polític que he vist emocionar més per coses aparentment
petites, que concerneixen¡a persones concretes, que per
grans conquestes col.lectives.
En definitiva,
la
política ¿no és l'art d'actuar sobre les persones?.
Maragall pot demostrar que un polític
insòlit_ pot ser un bon polític atòpic. Ara només espero
que Pasqual Maragall em' faci quedar bé, sortint de
tòpics i convencionalismes, i, fins i tot potser,
sortint d'alguns dubtes per esvair la boira que domina
alguns punts del nostre paisatge.
ell
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
09.01. Activitat de representació (com a Alcalde)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1982-1997
Description
An account of the resource
Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
4434
Title
A name given to the resource
Transcripció de la conferència de l'alcalde a Tribuna Barcelona
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Tribuna Barcelona
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Democràcia
Història
Política
Acció política
Espanya
Terrorisme
Blanco, Miguel Ángel
ETA
Type
The nature or genre of the resource
Conferència
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1997-07-14
Description
An account of the resource
Inclou al final la presentació de Josep Ramoneda com a director del CCCB.
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona.
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/752/20000227_LV.pdf
b8604df306f4095de3e2573655915fda
PDF Text
Text
Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA
27/02/2000
La Vanguardia, p.033, Opinión
EUSKADI MAÑANA
Autor: PASQUAL MARAGALL
Pocos momentos después de conocer la noticia del asesinato de Fernando Buesa, una diputada
catalana me confesó que sus sentimientos en aquel instante eran más personales que políticos.
"Hoy siento odio -dijo- porque una persona ha sido privada de la vida por mano humana. Dejo
para mañana el desprecio y la pena." Pero nosotros no podemos sentir odio, aunque sea
momentáneo, porque ese es el sentimiento que anima a los que matan y en ningún caso nos
podemos igualar a ellos.
Sentimos pena y desprecio. Pena por Fernando y sus próximos, y desprecio no sólo por los que
lo mataron, sino por los que no saben impedirlo, por nosotros mismos, en definitiva. Hoy
miramos al suelo porque no podemos mirarnos unos a otros sin sentir una enorme vergüenza.
Hasta aquí, los sentimientos. Pero todos sabemos que podemos llegar a una mejor comprensión
de la situación actual si tenemos en cuenta los antecedentes de la historia. Releía estos días el
mensaje que el lehendakari en el exilio, José Antonio Aguirre, envió al pueblo vasco con
motivo de la Navidad de 1947. En aquel mensaje, Aguirre pedía a la juventud de Euskadi, con
palabras muy fundamentadas, que se rebelara contra el olvido de la realidad del pueblo vasco,
aunque añadía que si fuera necesario habría que "reaccionar violentamente si queremos contar
el día de mañana con un pueblo civilmente digno".
Aguirre hoy pediría lo mismo en cuanto a luchar por los derechos vascos, pero condenaría la
violencia. Estoy seguro. En 1947 todavía no hacía diez años de la abolición por decreto de
Franco de los fueros de "las provincias traidoras de Vizcaya y Guipúzcoa". Esta abolición fue
la causa de gran parte de lo que ha pasado. Se sembró el odio, y ahí está.
Las organizaciones clandestinas demócratas, partidarias de la no violencia para acabar con el
régimen de Franco, no siempre condenaron, sino a veces todo lo contrario, los atentados de
ETA durante la dictadura.
Hay que tener en cuenta los antecedentes, pero, precisamente por esos antecedentes, hoy sólo
podemos levantar la vista del suelo para mirar al mañana. El mañana guarda la solución que
puede nacer hoy de nuestra vergüenza y de nuestra pena.
Y mirando al mañana, les decimos hoy a los nacionalistas vascos que dibujen, como hizo el
miércoles pasado el portavoz del Gobierno vasco, Josu Jon Imaz, un objetivo que pueda ser
compartido por la gran mayoría del pueblo de Euskadi en el horizonte de quince años. Y que lo
hagan dialogando con todas las fuerzas democráticas. Que este objetivo, tal como él dijo,
excluye la separación o secesión, si bien puede necesitar reformas en los términos previstos por
la Constitución. (Todos deseamos que llegue el día en que la Constitución española sea
refrendada también por la mayoría del pueblo vasco.)
Y, por último, pedimos a los nacionalistas que se sumen a la propuesta de Fernando Buesa del
pasado 18 de febrero en el Parlamento vasco. La propuesta de Fernando de hace tan sólo una
semana ponía énfasis en la necesidad de perseguir con diligencia y eficacia a los autores de las
acciones violentas. Fue aprobada. El PNV se quedó en minoría. Es el momento de rectificar si
la muerte brutal de Buesa tiene el mismo significado para todos. Quien estuviera en los
139 de 204
�Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA
funerales de Vitoria con todas las consecuencias no puede dejar de votar la proposición no de
ley que precedió a la muerte de quien la propuso.
Volviendo al principio. Empecemos hoy para llegar al mañana. Si nos ponemos a trabajar
ahora, dentro de dos años podremos tener soluciones. Soluciones no sólo para Euskadi:
soluciones para todos. Hace más de 20 años de la Constitución. Una generación. Es el tiempo
justo. Los que votamos la Constitución ya no somos la mitad del cuerpo electoral porque los
que hoy son más jóvenes no pudieron pronunciarse. Nos toca preparar el futuro con la nueva
generación que ya está aquí. Sólo así avanzaremos.
PASQUAL MARAGALL , presidente del grupo parlamentario PSC-Ciutadans pel Canvi
140 de 204
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
04.02. Activitat política
Description
An account of the resource
Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC).
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1215
Title
A name given to the resource
Euskadi mañana
Type
The nature or genre of the resource
Article
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Source
A related resource from which the described resource is derived
La Vanguardia
Language
A language of the resource
Castellà
Subject
The topic of the resource
Buesa Blanco, Fernando
ETA
País Basc
Espanya
Terrorisme
Acció política
Constitució
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2000-02-27
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Descriptive Identification : Note
Note inside the descriptive identification of an archival description or a component.
Activitat política
Articles
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/753/20000510_LV.pdf
91b18d571f86f5ab5ca16c435d1c1186
PDF Text
Text
Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA
10/05/2000
La Vanguardia, p.029, Opinión
PAIS VASCO, UN PROCESO PROPIO
Autor: PASQUAL MARAGALL
Desde Cataluña queremos hacer llegar nuestra solidaridad con los ciudadanos vascos que
sufren la intolerancia (criminal) de aquellos que quieren imponer con sangre el respeto a la
libertad de Euskadi. La libertad de los vascos merece el respeto de todos los españoles. España
debe hallar -como la Gran Bretaña está encontrando para Irlanda del Norte- el espacio para la
autonomía de los vascos.
Pero los vascos deben hallar primero la vía para su propia reconciliación. El Gobierno español,
que ha sido votado por la mayoría absoluta de los españoles y por una minoría muy importante
de los vascos, tiene la responsabilidad indeclinable de acompañar este proceso propio de los
ciudadanos de Euskadi.
No basta con presionar desde Madrid para que se produzca una rápida renovación del
Parlamento vasco y una eventual variación de sus mayorías y de su Gobierno. Son los
gobiernos actuales, español y vasco, quienes deben actuar. EH ya ha demostrado que puede
ayudar a recomponer la actual mayoría. Pero al precio de manchar esta mayoría con la sospecha
de su tibieza en la represión de la violencia "de baja intensidad". Y en la medida en que esa
"violencia menor" es la antesala de la violencia que asesina, la mayoría que no puede impedir la
primera deviene a los ojos de los ciudadanos cómplice de la segunda.
La muerte brutal de Jorge Díez y Fernando Buesa, a los pocos días de la moción de Fernando
contra la "kale borroka", es un paradigma de la situación actual. La muerte del periodista López
de la Calle es una prueba de que hay oídos vascos que tienen horror a la palabra. A la palabra
del ex vicelehendakari que condenaba la violencia en la calle y a la del periodista antifascista
que la fustigaba desde los medios.
¿Es casual la coincidencia del crimen de Andoain con el acuerdo en Irlanda del Norte sobre
eliminación de las armas del IRA (no devolución, pero sí eliminación bajo control
internacional)? ¿Quiere ETA cortar de raíz la posibilidad de verse arrastrada a un proceso
irreversible hacia la paz, similar al de Irlanda del Norte? ¿Hacia un camino que existe y que no
pasa ya por Estella?
Da lo mismo. Seguramente es imposible e inútil situarse "ahora" en la confección de hipótesis
sobre el porqué y el cómo de los caminos de ETA. Ya sabemos cuál ha sido su recorrido:
condicionar con la tregua el nacimiento de una experiencia de un nuevo escenario de
autodeterminación (Estella); iniciar la ruptura de la tregua con un ataque a las fuerzas armadas
españolas para proseguir con una presión brutal en la calle sobre los ediles populares y luego
sobre los socialistas, para evitar la aproximación PNV-PSE, y finalmente asesinar a Fernando
Buesa y a Jorge Díez, algo que necesitaba una preparación anterior al fin de la tregua. Buesa y
Díez eran exponentes de las instituciones vascas y de las fuerzas vascas de seguridad. Es decir,
eran garantes de que la violencia callejera no tuviese las cosas fáciles. El "basta ya" expresaba
poco antes la reacción libertaria de ciudadanos que se rebelaban contra la violencia y contra el
silencio en torno a ella. Y Otegi hablaba de "gusanada" para congraciarse, para hacer un guiño
de complicidad, a los que rompiendo la tregua en realidad estaban dinamitando Estella.
141 de 204
�Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA
Ahora han tratado de nuevo de asesinar a la palabra que hiere sus oídos ignorantes de la
democracia. Pocos días antes el absurdo espaldarazo de ETA a Mayor Oreja ("tenía razón, la
tregua era una trampa") nos ponía sobre la pista: ETA busca desesperadamente una
interlocución directa con el Gobierno español, superado Estella, que nunca les debe haber
gustado del todo. El Gobierno español no debe eludir ese enfrentamiento. No debe inmiscuirse
en los procesos electorales vascos. No es su misión. Debe, como Major y Blair después,
encontrar soluciones. Demostrar que quiere algo más importante que un triunfo electoral en
Euskadi -que es algo que no entra en sus funciones, ni siquiera como estrategia para mejor
negociar-.
A mis compañeros del Partido Socialista de Euskadi me une la amistad y admiración de
muchos años. Estuve con ellos cuando el entierro de Casas, cuando el ataque al alcalde de
Rentería, cuando el secuestro de Iglesias (días esperanzadores aquellos), cuando el entierro de
Ordóñez, en Madrid cuando el asesinato de Tomás y Valiente, y la última vez cuando el
entierro de Fernando Buesa en Vitoria.
No pude estar en el entierro de Fernando Múgica, pero no puedo quitarme de la cabeza las
palabras del asesino a su hijo ("no me mires que te mato") ni las de tantos simpatizantes del
terrorismo a sus adversarios ("recuerdos a Poto"): son un resumen crudo y esperpéntico del
odio en que ha terminado una causa que, aunque brutal, comenzó pareciéndonos justa allá por
años 60 y 70, cuando mataron al torturador Melitón Manzanas, cuando los juicios de Burgos,
cuando la ejecución de Txiqui en Cerdanyola -a cuyo entierro también asistí-.
Hoy no puedo sustraerme a la obligación de estar con mis compañeros socialistas, con mis
conciudadanos demócratas del PNV y del PP y con todos los informadores libres.
A mis compañeros del PSE les pido que presionen al PNV, sí, pero desde la oferta de una salida
a su aislamiento político parlamentario.
Al Gobierno vasco hay que instarle a que haya suya la moción de Buesa contra la violencia
callejera y a que tenga el coraje de quitar a los ertzainas los pasamontañas, símbolo del temor a
una violencia que amenaza a todos.
Y al Gobierno del PP, y concretamente a Rajoy, hay que pedirle que inicie el largo camino que
comenzó Major y que prosiguió Blair, primero con John Hume y Mo Mowlan, y finalmente
con Mandelson, y por supuesto con Gerry Adams y Trimble, y aún con Ahern y Mitchell. Son
muchos los protagonistas y muchos los pasos que hay que dar y mucho el coraje que hay que
demostrar para construir un camino a la paz en medio del odio, la ignorancia y la santa
indignación.
PASQUAL MARAGALL, presidente del grupo parlamentario PSC-Ciutadans pel Canvi
142 de 204
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
04.02. Activitat política
Description
An account of the resource
Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC).
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1216
Title
A name given to the resource
País Vasco, un proceso propio
Type
The nature or genre of the resource
Article
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Source
A related resource from which the described resource is derived
La Vanguardia
Language
A language of the resource
Castellà
Subject
The topic of the resource
País Basc
Terrorisme
ETA
Espanya
Acció política
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2000-05-10
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Descriptive Identification : Note
Note inside the descriptive identification of an archival description or a component.
Activitat política
Articles
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/2810/20000812_ElPunt_ReflexionsEstiuTragic_PM.pdf
20bad36d58fd1175b7834367b33df8d3
PDF Text
Text
P A Ï S O S CATALANS
EL PUNT I Dissabte, 12 d'agost del 2000
o p i n i ó I PASQUAL MARAGALL.
23
President del PSC
Reflexions d'un estiu especialment tràgic
El líder del PSC, en aquest article extret de la seva intervenció al col·loqui Solàrium 2000 de s'Agaró el 4 d'agost
passat, fa una anàlisi sobre la situació política al País Basc arran de l'ofensiva d'ETA
D
es de la calma sempre una mica
inquietant de l'estiu sentim la política com una xerrameca potser
fins i tot enfadosa. Polítics que parlen
de tot i cada dia però que no afegeixen
elements p e r ^ noves reflexions. Reiteració dels mateixos conflictes en l'espera de la desgràcia o les desgràcies
estivals, que sempre acaben per arribar.
Ara veurem les semanasgrandes basqiies.
Pot ser que es confirmi el diagnòstic
de molts bascos intel·ligents però impotents que constaten una alegria de
viure generalitzada que és sorda a unes
morts que no s'entenen i que provoquen
més fàstic, dolor i paràlisi que reaccions
efectives. O pot ser que visquem dies
dramàtics.
El drama basc és que la frontera
entre la kale borroka ('lluita al carrer')
i el terrorisme s'està esborrant. El PNB
volia integrar els''de la kale borroka a
canvi,de la treva i ha acabat passant
a l'inrevés: el terrorisme està integrant
la kale borroka. Ni el PP ni el PNB han
sabut aprofitar la treva. Els primers perquè no hi van creure mai i els segons
perquè hi van creure massa. Ara hauran
de pactar tant si volen com si no perquè
tots dos governen i per tant són els responsables del que passa, o més ben dit,
no del que passa, que només té un responsable, que és ETA, però sí del fet
que continuï passant sense resposta unificada i efectiva. Ni la Policia Nacional
deté ETA (la policia francesa ha fet més
detencions) ni l'Ertzaintza pot aturar la
violència al carrer, els telèfons amenaçadors i els atacs a edificis.
Què en podem dir des de Catalunya?
Poc. Potser una reflexió a distància, si
distància permet el crim sense treva. Distància almenys en el temps: una reflexió
arrelada en el passat però projectada
cap al futur.
Ahir llegia Ein weites Feld ('un territori ample' o 'un conte llarg') de Günter
Grass. El protagonista és un vell funcionari i escriptor d'origen hugonot que
viu a l'Alemanya Oriental en el moment
de la caiguda del mur, sense cap simpatia
pel partit comunista. Però quan els seus
fiílls que viuen a l'Oest li critiquen l'RDA
perquè no és un estat de dret, protesta:
«Què vol dir que un estat no és de dret
? A l'interior d'aquest món de privacions
hem viscut una dictadura còmoda.»
Aquí a Espanya vam matar-nos més
de mig milió de persones (i prop de
100.000 més després del 1939) per obtenir
una pau plena de privacions, però còmoda
per a molts. (Un professor anglès declarava fa pocs dies a Arcadi Espadà
quefinsi tot hauríem de fer un monument
a Franco per haver creat la classe mitjana
espanyola).
Ara ens dol cada mort d'ETA—^morts
en plena pau per a res— quasi tant com
centenars de morts a la guerra per alguna
cosa en què creien o en què creien molts
dels seus amics. òÉs també ara la sang
el preu d'una pau futiua? òQuina altra
sang compensa?
No hi haurà guerra perquè el món
ha canviat i perquè ho tenim prohibit
Arxiu Municipal de Girona. Punt, El. 12/8/2000. Pàgina 23
garantit a dues bandes per l'obligatorietat
de reunir les tres quartes parts dels vots
del Parlament basc: un escenari que no
pot raonablement dissuadir ningú d'iniciar el procés. És una aventura i una
aventura llarga, però s'ha de trobar el
desllorigador que permeti començar-la
com més aviat millor. Des de Catalunya
no podem fer més que desitjar-ho.
Es podria dir: ÒNO és millor que
Catalunya calli, com prudentment ha fet
Pujol fins ara, puntuant tan sols des de
l'exterior alguns aspectes, que formulats
amb respecte i sense èmfasi extrem poden ser balsàmics en un escenari de ferides crues i actituds enormement confrontades?
Crec modestament que no és suficient. El pes de Catalunya en el panorama autonòmic espanyol, diria quasi
en l'exercici col·lectiu i interminable de
definir Espanya, és virtualment extraordinari. I no em reca dir que ho és gràcies
a Tarradelles i Pujol, i als socialistes
catalans i espanyols, però sobretot gràcies a Jordi Pujol, que solament ha pecat
en tot cas de manca de confiança en
aquest pes de Catalunya i per tant s'ha
»ÍM*
exercitat poc en l'art de convèncer.
Des que va trencar la treva, ETA lia mort nou persones. A la foto, l'atemptat contra José M. Korta. / EFE.
Doncs bé, aquesta carta s'ha de posar
sobre la taula. Si més no perquè un dels
des de la guerra civil. Però no ens en- no en tots, però en quasi tots els terrenys. elements de l'horitzó polític futur que
ganyem. Fins ara hem assistit al darrer Si es canvia alguna cosa fonamental, si pesen en el present, a voltes paralitzant-lo,
episodi d'ima història que va començar es paga un preu polític perquè ETA deixi és l'efecte que qualsevol moviment en
amb aquella guerra. El problema és que de matar i HB deixi d'amenaçar, sembla el taulell basc haurà de tenir en el conjunt
si no es resol ara, pot començar a ser molt difícil que es deixi de jutjar els de les autonomies i en particular en la
una cosa diferent del que ha estat fins qui han matat. I si no se'ls jutja sembla catalana, que veu avui amb mal dissiara, amb uns altres protagonistes. Ens molt difícil que es canviï res d'essencial. mulada incomoditat la distància que hi
ho bsinuava el lehendakari Ibarretxe en Aquesta pot ser l'elecció que hagin de ha entre el règim foral i el règim aula seva visita al nostre Parlament.
fer els bascos, uns i altres, el PP i el tonòmic comú al qual pertanyem.
El lehendakari Agirre escrivia des de PNB, tots. Si no hi ha equivalència en
En aquest sentit és bàsic que Cal'exili l'any 1948, desesperançat, dema- els perdons continuarà havent-hi equi- talunya formuli una visió de futur de
nant en to educat i mesurat, carregat valència en les culpes, i per tant en els l'Espanya plural, visió que nosaltres, sense
de raó, a la joventut basca, que es revoltés odis. La rancor no començarà a minvar. cap intransigència quant al nom, anocontra l'obUt d'Euskadi, de la seva història
La secreta esperança és que no so- menem federal, i que ha de tranquil·litzar
i de la seva singularitat. I al final afegia, lament un dia sigui més general el sen= i àdhuc atreure els esperits més desperts
com abaixant la veu: «Si es preciso, ha- timent ja expressat per bastants bascos i equànimes de l'escena política espaciendo uso de la violència.»,Fins ara hem que han estat afectats pel terror, que nyola, sempre que la dramàtica situació
viscut les conseqüències d'aquella vio- estan disposats a perdonar i que no volen actual els permeti d'imaginar l'esdevelència originàriament legítima. Una vio- altra recompensa que la seguretat que nidor. Un esdevenidor sense la visió del
lència que molts espanyols vam agrair ningú més no haurà de patir com ells qual no canviarà el present.
secretament perquè trencava un silenci (els ho he sentit i és, perdoneu, im senSi cal parlar-ne, parlem-ne.
culpable i còmode.
timent mok basc), sinó que a més l'ePS: Aquest parlament és anterior als
Ara la violència i el terror ja són quivalència dinàmica de les esperances tràgics 7, 8 i 9 d'agost. El to ho delata.
contra els qui, havent-se més o menys de pau produeixi el miracle de la ge- Però avui, to a part, no el canviaria.
inhibit d'aquell terror i contraterror, han nerositat política mútua, que ara com
Solament hi afegiria dues coses. La
instaurat ima democràcia i una autono- ara no té cap probabilitat d'existir; quasi primera, que són molts els que agrairien
mia sense parió en la nostra història mo- diria, cap raó sensata per produir-se.
una concentració d'esforços dels tres parderna. S'ha perdut el fil de la història
Les propostes d'íJguns polítics creï- tits principals d'Euskadi, el PNB, el PP
i si com a país no actuem aviat, estarem bles (ni rUdàlbiltza com a base de l'es- i el PSOE, en el govern dels problemes,
començant una nova i cruent sagnia, uns tabliment d'una nacionalitat a cavall de els temes i l'agenda política del País Basc.
odis nous. El govern basc veu impotent dos estats i tres autonomies ni el govern Tots aquests ciutadans esperarien també
que aquest canvi s'està consumant. Els de Mayor Oreja que proposa el PP son un paper més concentrat en el partit
dirigents d'ETA comencen a ser joves creïbles a curt o mitjà termini), les pro- i de menor interferència en el govern
de 24 anys sense cap referent històric postes amb garanties de credibilitat, dic, d'Arzallus, així com una acció de Mayor
compartit. Un odi nou.
tenen sovint un punt dèbü, i és que en Oreja més concentrada en les seves resVa deixar alguns caps sense lligar no penalitzar expressament i diferencial- ponsabilitats de govern que no pas en
la Constitució? O la cultura constitucio- ment els atemptats posteriors a la seva les seves vel·leïtats de candidat. La senal, si més no? S'haurà de modificar formulació, els donen una aparença d'im- gona, per a la qual potser podria ser
en algun punt? És difícil perquè tot el punitat fi'ancament revoltant.
útil una ajuda exterior, com la de John
que la Constitució podia permetre en
En canvi l'àmbit basc de decisió que Hume, un dels discrets herois de la pau
termes d'autonomia de fet ho va per- permeten aquestes propostes, sense di- nord-irlandesa, o la dèl cardenal Etxemetre: el grau d'autonomia que tenen buixar-ne els perfils i excloent-ne expres- garai, un bascfrancèsque ha estat influent
els bascos és comparativament més gran sament tota condicionalitat en l'inici de en la part més àmpliament reconeguda
que el de qualsevol autonomia europea. la negociació, apareix en algunes versions del papat de Joan Pau U.
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
04.02. Activitat política
Description
An account of the resource
Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC).
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Reflexions d'un estiu especialment tràgic
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2000-08-12
Type
The nature or genre of the resource
Article
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
ETA
País Basc
Terrorisme
Acció política
Espanya
Description
An account of the resource
Article extret de la intervenció de Pasqual Maragall com a líder del PSC al col·loqui Solàrium 2000 de s'Agaró el 4 d'agost de 2000.
Source
A related resource from which the described resource is derived
El Punt
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Còpia extreta de l'Hemeroteca de l'Arxiu Municipal de Girona. Hi ha una còpia en paper a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Arrangement
Information on how the described materials have been subdivided into smaller units.
UI 22
Articles
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/853/0000001554.pdf
0c4e032792bc64f037dfeef3f0b983f4
PDF Text
Text
Articles de Pasqual Maragall a
23/09/2000 (2954626) - Artículo de opinión
EL PAÍS / Madrid / Base / España, pág. 26
LA OFENSIVA TERRORISTA
No sé si pensaría lo mismo
PASQUAL MARAGALL
José Ramón:
No sé si pensaría y diría lo mismo del terrorismo si matasen a un amigo íntimo. Me lo
he preguntado a veces. Lo han intentado. Por unos momentos, encontrándome lejos
cuando se realizó el atentado, creí que lo habían conseguido.
He seguido pensando lo mismo.
La muerte infame ha creado una pequeña humanidad silenciosa de vascos y demás
españoles privados de sus seres queridos. Hoy me siento más hermano de todos
ellos. Tu hija, hace tiempo os decía, a ti y a Teresa, que os quedarais a vivir con ella
en Barcelona. No, dijisteis, no mientras no haya paz en el País.
No, mientras no haya paz allí, dijimos hace ya ¿catorce años, quince?, al final de la
fiesta de los antiguos compañeros del FLP, del FOC y de ESBA (la Euskadiko
Sozialisten Batasuna que tú fundaste). Nos volveremos a reunir en San Sebastián,
dijimos, pero no antes de que se den las condiciones. Y "las condiciones", no lo
sabíamos, incluían lo que esta noche ha pasado.
¿No lo sabíamos? No lo sabíamos pero podía ocurrir. Se mascaba. Hemos vivido
olvidando que podía ocurrir, olvidando un hecho futuro probable, que ensombrecía ya
nuestros sueños antes de hora.
Hemos vivido tragando impotencia y esperando casi que ETA cometiera las locuras
definitivas, las que despertaran a los sonámbulos que somos los miles de españoles
que no atinamos a dar la respuesta civil definitiva, la que se esbozó después de
Hipercor y después de la muerte minutada de Miguel Ángel Blanco, segundo a
segundo vivida por la ciudadanía.
Alex Masllorens, diputado catalán que compartía conmigo (y con Francesco Rutelli y
Michel Barnier) estos minutos que no querríamos haber vivido, que nada nos preparó
para soportar, me dice que está dispuesto a quedarse delante de la puerta de Hipercor
hasta que se unan todos los demócratas, no para dialogar en otra mesa más, sino
para actuar conjuntamente y acabar con esta vergüenza.
Siempre he creído que una contienda electoral sería ahora el mejor escenario para
ETA. Un escenario en que el terror tendría máximos efectos y en que los demócratas
estarían divididos por definición. Más divididos de lo que impúdicamente aparecemos
ya después de cada atentado, a las diez horas de los primeros lamentos conjuntos, y
aún antes de las diez horas.
Doble victoria de ETA: sembrar el terror y dividir al "enemigo". Enemigo que cada vez
más somos todos, incluso los que han sido más cercanos a la comprensión de sus
orígenes y sus móviles, los que les aplaudieron (aplaudimos) contra Franco. Y que
pronto serán también enemigos algunos de los suyos de hoy. Sospechosos todos para
ETA de poder impulsar soluciones que no quieren. Quizás sí que este escenario
terrible de un zafarrancho electoral-terrorista sea el vaso de hiel que nos falta beber
para merecer la paz.
Pero hagan el favor los grandes partidos demócratas, y los pequeños también, de
unirse antes o después de la elecciones en un Gobierno que actúe de común acuerdo,
con un solo objetivo: pacificar la calle y las aulas, defender la libertad de palabra y
56
�Articles de Pasqual Maragall a
pensamiento, romper la relación entre lucha callejera y terrorismo (esto sobre todo) e ir
acorralando otra vez al terrorismo hacia su propio terreno. Ese Gobierno, estoy
seguro, no se peleará por los méritos y las culpas, como sucede ahora: los compartirá.
Y esa será la mejor noticia para los dolientes, saber que están representados por un
Gobierno que antepone su común dolor (y las alegrías comunes) a la necesidad de
salvar las culpas de cada uno.
Deseo ardientemente que te salves y que puedas hablar, José Ramón, porque tu
existencia y tu presencia van a ser una condena insoportable para los que no han
conseguido que mueras. El terror que mata tiene un efecto anestésico. Nos
empequeñece, nos fragiliza, nos paraliza en una indignación que se sabe siempre
insuficiente, ridícula y relativa frente al absoluto de lo que ya ha ocurrido. Y en esa
zona gris de nuestra desolación crece la contundencia de los actos que la generan.
Por eso tu vida es nuestra esperanza de vencer a un absoluto que por ahora nos
puede. No te han podido matar. Mientras vivas ésta será una de nuestras pocas
victorias. No necesitamos mucho más que algunas victorias para romper la racha de la
impotencia. A partir de ahora jugaremos mejor, estoy seguro.
Ahora vuelvo al artículo que publicaste este verano sobre el federalismo y la lealtad,
comentando algunas frases mías. Decías que no hay federalismo sin lealtad de la
parte hacia el todo. Creo que eso es tan cierto como la frase inversa: no hay
federalismo sin respeto de la parte desde el todo, no sólo lealtad de la primera para
con el segundo.
Sin embargo hoy percibo una superación probable de esa especie de trueque de
lealtades o respetos, que creo que tú considerabas un movimiento insuficientemente
definido si no se le daba el orden lógico adecuado, si no se identificaba qué es primero
y qué cosa viene después: lo que impide esa ordenación que tú pides es la
insuficiencia de los motivos.
Es decir, sólo cuando hay motivos suficientemente claros para optar primero por la
lealtad de abajo arriba -me refiero a motivos sentidos, a sentimientos y experiencias
efectivas-, sólo entonces, se produce la evidencia lógica compartida que tú
reclamabas. Pero eso ocurre en el tiempo, no es un acontecimiento instantáneo o
atemporal. A lo que iba: lo que está sucediendo en estos últimos tiempos y muy
particularmente, para mí claro, esta noche, es que sobre los horrores que el terrorismo
ha acumulado se ha ido construyendo un nuevo patriotismo, hecho de dolor y de
razón. España está emergiendo como una realidad respetable y respetada, hecha de
dolor compartido y dignificada por vuestro coraje. Me refiero a una nueva España. No
la antigua y falsa ¡España! del grito bélico, que ha sido más causa que consecuencia
de nuestros dramas anteriores. Sino a una España que está empezando justamente
ahora a merecer que se la nombre como patria compartida y a ser principio lógico de
lo que vaya a pasar, de lo que vayamos a construir a partir de ahora. Que es lo que tu
pedías: lealtad a esa España sí habrá.
Es como si los excesos de la España negra hubieran necesitado de los excesos
previos de la España roja para nacer y de los excesos posteriores de la anti España
para desaparecer. Como si esa anti-España de los últimos tiempos, con su crueldad,
hubiera compensado en una especie de balanza del tiempo la barbaridad de la
España una, grande y libre que nos lanzó a la vorágine de la guerra incivil y a la
negación de la pluralidad intrínseca de nuestros pueblos hermanos.
Sólo una larga, una lenta y parsimoniosa democracia ha podido por fin imaginar el
término de ese ciclo diabólico, que a su vez tuvo raíces hace cien años en la estupidez
moral de las clases dirigentes que Joan Maragall vituperó en L'Església cremada y La
Ciutat del Perdó.
57
�Articles de Pasqual Maragall a
Democracia ha querido decir muertes sufridas con dignidad, una tras otra; muertes de
militares, de guardias civiles, de policías nacionales y autonómicos, de profesores
universitarios, de ex-cargos, de senadores y concejales, de nacionalistas españoles y
nacionalistas vascos, y de compradores de hipermercado: eso es lo que nos une por
primera vez quizás más que nunca. Esto ha creado la lealtad que tú reclamas y que
empieza a existir de veras.
Sigo pensando lo mismo que ayer, pero más. Tú y otros como tú, como los concejales
del PP, sufriendo dignamente la muerte de los demás, rebelándoos contra ella y
ofreciendo la vuestra, (porque tú la has estado ofreciendo desde 1968 sin perder un
ápice del apego y el amor por tu tierra, sin ceder ni un palmo a la vuelta atrás hacia la
vieja España sorda a su diversidad), tú y los demás como tú nos estáis acercando
palmo a palmo a la nueva España plural, la que tú y yo quizás llamaremos federal,
aunque no nos importe el nombre, la que tendrá orgullo de una Euskadi en paz, la que
se habrá merecido a pulso el respeto y la lealtad de los vascos. Y de los catalanes. De
todos los ciudadanos españoles.
Pasqual Maragall es presidente del Partit dels Socialistes de Catalunya.
(Este texto fue escrito en Roma la noche del 14 de septiembre de 2000).
PS: 21 de septiembre. No eran frases vacías las que gritaban siete u ocho jóvenes
radicales el 11 de septiembre en Barcelona. Durante la celebración de la Diada
Nacional de Catalunya les gritaban a los del PP: "¡Pim, pam, pum!". "Concejales del
PP!". "Os vamos a hacer lo mismo que a Miguel Ángel Blanco". Lo han hecho (no
ellos, seguramente). Pero no eran palabras vanas.
58
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
04.02. Activitat política
Description
An account of the resource
Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC).
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1097
Title
A name given to the resource
No sé si pensaría lo mismo
Type
The nature or genre of the resource
Article
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Source
A related resource from which the described resource is derived
El País
Language
A language of the resource
Castellà
Subject
The topic of the resource
ETA
Terrorisme
Recalde, José Ramón, 1930-
FLP
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2000-09-23
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Articles
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/854/0000001555.pdf
5423abba30f8f23b5bdc09358414f589
PDF Text
Text
Articles de Pasqual Maragall a
11/11/2000 (3092826) - Cartas
EL PAÍS / Madrid / Base / Opinión, pág. 15
Terrorismo contra la libertad de expresión
Es un atentado más contra la paz y contra la libertad. La libertad con mayúsculas. La
libertad de expresión está amenazada con bombas. Hoy todos volvemos a
lamentarnos y a solidarizarnos, pero no es suficiente. Hay que actuar. El pasado lunes
pedí al presidente del Parlamento vasco, Juan María Atutxa, que el PNV hiciera suya
la moción que Fernando Buesa presentó tres días antes de ser asesinado. Era una
moción contra la lucha callejera y a favor de la libertad.- Pasqual Maragall.
59
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
04.02. Activitat política
Description
An account of the resource
Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC).
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1098
Title
A name given to the resource
Terrorismo contra la libertad de expresión
Type
The nature or genre of the resource
Article
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Source
A related resource from which the described resource is derived
El País
Language
A language of the resource
Castellà
Subject
The topic of the resource
Terrorisme
ETA
Llibertat
Buesa Blanco, Fernando
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2000-11-11
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Articles
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1676/0000000566.pdf
f0790f24a7918e69312e955aa8943502
PDF Text
Text
Seguirem el camí de l'Ernest
Pasqual Maragall i Mira
El Periódico 23/11/2000
Treballarem per aconseguir l'aixecament civil --unitari, pacífic i democràtic-- que arraconi
definitivament el terrorisme d'ETA.
Que difícil és expressar el dolor que ens causen els morts d'ETA! Molt més difícil encara és
expressar aquest dolor quan, amb la mort d'un amic i d'un company, mor una part de la pròpia
vida, de l'experiència compartida, de la me- mòria personal i col.lectiva! Com em torna a la
memòria un pensament d'aquest estiu en què em preguntava si la sang de les víctimes d'ETA era
el preu d'una pau futura! Em pregunto si avui tornaria a pensar-ho.
La pau a Euskadi havia esdevingut una passió vital per a l'Ernest Lluch. Hi abocava tota la seva
passió per conèixer, per comprendre i per dialogar. I ho repeteixo: per conèixer, per comprendre i
per dialogar.
He dit i he escrit molts cops que perquè hi hagi pau i ha d'haver diàleg, però perquè hi hagi diàleg
hi ha d'haver treva. Pau i treva. Avui més que mai, la unitat dels demòcrates, reclamada fins al
darrer moment per l'Ernest, esdevé un requisit previ i irrenunciable. Sense la unitat no hi haurà
treva. L'Ernest havia esdevingut una referència ineludible per a tots els que no ens acontentàvem
amb el maniqueisme intolerant que envolta cada dia més tot el que té a veure amb el País Basc.
TENIM el deure de continuar la tasca que s'havia imposat l'Ernest Lluch. Ell mateix ens en donava
la fórmula de fer-ho, quan en retre homenatge a Juan Mari Jáuregui --una altra mort de la
democràcia-- ens deia: "No només hem de sentir dolor sinó incorporar els principis de Jáuregui a
la nostra política concreta i eficaç".
Dos principis ben clars han guiat el compromís polític i civil de l'Ernest Lluch amb la pau a Euskadi:
la unitat democràtica i el compromís per una Espanya plural. Primer de tot, la unitat de tots els
demòcrates a Espanya i, sobretot, a Euskadi. Una unitat que superi la temptació de convertir els
adversaris polítics en enemics irreconciliables. Una unitat que, sens dubte, cerqui amb noblesa el
fonament últim de la convivència civil. I, com a aportació a aquesta convivència, l'aposta per una
Espanya de tots, per l'Espanya plural.
Aquesta és una opció difícil, arriscada, massa sovint sotmesa a les ires i a la incomprensió dels qui
consideren que l'interès comú està predeterminat per sempre. Com ens havia ensenyat l'Ernest
Lluch, el que és "permanent" i "invariable" és ahistòric. Tots els ciutadans tenim dret a construir el
nostre futur i a superar els condicionants que ens ha llegat la història.
I més enllà dels principis, hi ha un esperit. El que va mostrar l'Ernest amb Euskadi: l'esperit de
l'amistat com a condició prèvia per comprendre i arribar a estimar.
ETA ha assassinat un amic del poble basc. Sàpiga que a Catalunya som molts els amics del poble
basc que seguirem més compromesos que mai en la lluita per la pau a Euskadi i per una Espanya
de tots.
La nostra tristesa no esdevindrà resignació. Contra la impotència i la desesperança proseguirem
treballant tenaçment fins assolir l'aixecament civil --unitari, pacífic i democràtic-- que arraconi
definitivament el terrorisme d'ETA.
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
04.02. Activitat política
Description
An account of the resource
Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC).
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Seguirem el camí de l'Ernest
Type
The nature or genre of the resource
Article
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Source
A related resource from which the described resource is derived
El Periódico de Catalunya
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Terrorisme
Lluch, Ernest, 1937-2000
Acció política
Democràcia
Model social
ETA
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1378
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2000-11-23
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Articles
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/858/0000000577.pdf
1fa2c4bee5f5be1b53ad12cb47499c54
PDF Text
Text
Orio
Article de Pasqual Maragall a El Pais (30-3-2002)
Orio
PASQUAL MARAGALL
Pasqual Maragall es presidente del Partit dels Socialistes de Catalunya.
Matan con la calculadora de los votos en la otra mano.
Estamos ante el terror entendido como medio de influir en la pequeña política, en las votaciones de los
congresos de partido, no ya, como en marzo del 2000, como medio de influir en las elecciones generales.
Entonces, la ruptura de la tregua y el asesinato de Buesa crearon el escenario perfecto para la victoria rotunda
del más abiertamente indignado de los partidos, el PP. No por cierto el más eficaz, desgraciadamente, como se
ha visto después. Pero no voy por donde algunos pueden pensar: hasta ahora todos los Gobiernos han sido
incapaces de acabar con el terror.
Ahora se trata de un terror minorista, detallista, peor, porque mata igual o más, por menos, por conseguir
efectos menores.
En Italia también: allí matan al asesor del ministro de Trabajo unos días antes de la manifestación en contra de
la nueva ley laboral.
De repente los presuntos manifestantes se ven cogidos entre dos fuegos, dos potentes fuegos: el del Gobierno,
el fuego democráticamente nacido de unas elecciones; y el fuego terrorista, que combate desde fuera del
sistema la ley que los manifestantes denuncian pacíficamente y a cara descubierta en la calle. El Gobierno lo
tiene fácil: acusa a los manifestantes del asesinato. (Algún manifestante se puede poner la capucha y encender
una puerta o romper una luna, o diez o cien. Pero lo importante es si las fuerzas públicas y los servicios de
orden de los manifestantes trabajan coordinadamente. Basta para ello que haya confianza mutua y
profesionalidad. Lo que hubo en Barcelona el 16 de marzo tras la cumbre de la Unión Europea. Subrayo 'tras' y
no digo 'durante' porque bien se cuidaron las ONG's y las policías de que la manifestación cambiara de hora y
de lugar para que su desarrollo no coincidiera con el del Consejo Europeo. (A que no lo sabía Vd., querido
lector: bien se cuidó Aznar de ocultarlo en sus declaraciones previas a la cumbre).
En Italia, como en España, el terror (por favor, no sigan hablando de Eta con mayúsculas: esa propaganda vale
millones), trata de impedir que la democracia resuelva los problemas dentro de un orden, del orden
democrático. El terror está enamorado de su indignación más que interesado en la causa de su indignación.
¿Qué haría el terrorista si aquellos a quienes pretende redimir se declaran de acuerdo con aquellos a quien
pretende derrotar?
De ahí dos cosas: 1) que el terrorista tenga terror a ese acuerdo y haga todo lo posible por evitarlo; 2) que
dirija sus tiros no sólo contra las fuerzas del orden democrático (eso sólo al principio), sino contra los
responsables políticos que pueden y deben pelearse democráticamente y acordar cosas democráticamente:
para incitarlos a optar por lo primero, por pelearse y dividirse.
Y una tercera derivada: el refinamiento extremo del terror consiste en intervenir en los debates internos de un
partido, asesinando a sus afiliados, para decantarle (por indignación) contra el acuerdo entre los demócratas y
a favor de la división de los demócratas.
Escribí estas notas en Donostia antes del funeral de Juan Priede, el día previo al Congreso que se quería torcer
y dos días antes de la manifestación del Circo Máximo en Roma. El Congreso salió como se preveía desde antes
de la tanda de asesinatos e intentos de asesinato. La manifestación resultó mucho más concurrida de lo
previsto antes del asesinato del asesor del ministro italiano de Trabajo.
El fervor vasco del funeral de Orio fue impresionante. Impresionante en sus cánticos potentes, en el silencio y
dolor solitario de la familia, en las palabras del obispo Uriarte y en el enojo soterrado de algunos de los que las
escuchaban echando en falta un punto de indignación, pero sobre todo en la presencia unida de unos y otros.
Los partidos y la gente están demostrando tanto o más tino que los Gobiernos. En Roma la manifestación fue
no sólo contra la ley laboral, fue también contra el terror, como el Congreso socialista en el Kursaal de San
Sebastián no fue sólo para elegir una dirección, fue también para decidir cómo acabar con el terror.
La unidad de los demócratas es la única arma ganadora frente al terror. Métanselo en la cabeza los que quieren
arrogarse la representación del pueblo indignado en base a las urnas. La indignación eficaz es incompatible con
la parcelación o el monopolio de los sentimientos.
El Gobierno vasco, el español y el italiano tienen que demostrar que están a la altura del pueblo.
Los pueblos de Europa ¿qué quieren?
A mi entender quieren competir pacíficamente entre sí y eliminar las causas de las guerras que los enfrentaron,
�ampliando la Unión hacia el Este (y aún no han entendido, pero intuyen que la próxima guerra, con el formato
que sea, vendrá del Sur y del Mediterráneo); quieren competir económicamente con los EE UU sin perder la
cohesión social ni los valores culturales europeos; y quieren para todo ello una Europa fuerte y, al mismo
tiempo, una Europa próxima, subsidiaria, inteligible.
Una España lanzada en esa línea estará en mejores condiciones de superar el amargo precio que estamos
pagando por la pervivencia de los fantasmas del pasado.
Los fantasmas del pasado luchan entre sí. Los que mataron a Carrero Blanco son los asesinos de Juan Priede,
un hombre bueno, obrero, ya mayor, que cantaba la Internacional una semana antes de morir, ante la tumba
de Elespe, otro compañero 'ajusticiado'. Alguno de los presentes alzaba el puño. No recuerdo si el Txiqui,
ejecutado en Barcelona en 1974 en cumplimiento de una sentencia de Franco, murió con el puño en alto, pero
es perfectamente posible.
Desde Catalunya sólo pido una cosa: que los representantes de la generación que hizo la transición se decidan
a dictar, con la sabiduría que da la memoria vivida, un mensaje certero al pueblo y a los actuales gobernantes
de España y de Euskadi.
Necesitamos su autoridad para confirmar lo que a algunos parece evidencia: que el ciclo del terror se ha
cerrado sobre sí mismo. Y que el Estado de las autonomías, el Estado y las Autonomías, están en condiciones
de pedir sacrificios a los ciudadanos, sacrificios terribles como el que se respiraba en la iglesia y en las calles de
Orio. Pero que están también en condiciones, con la ayuda europea, por supuesto, y con la norteamericana si
hace falta, de imponer la paz. De hacerlo con esa ayuda, pero sobre todo sacando el Estado y las autonomías
de sus propias entrañas, de su propia imaginación, de su propia capacidad de sacrificio como Gobiernos, la
energía suficiente para dibujar el escenario y las etapas del camino hacia la paz.
Eso es lo que hicieron John Major y Neil Kinnock en 1993. Lo que hizo John Hume desde entonces hasta el
Viernes Santo de 1998, bendito día, hace ahora cuatro años.
Y que conste que todavía hoy en Derry (Irlanda del Norte), donde la policía británica es más bien escasa, los
amigos del Ira (con minúscula) imponen la rough justice, la justicia sucia, el tiro a la rodilla, para castigar por
su cuenta a los presuntos malhechores comunes.
Lo que significa que si hoy se impusiera la tranquilidad en Euskadi aún deberíamos esperar unos años hasta el
reinado completo de la paz.
No hay tiempo que perder.
Los autores de la Constitución y los Estatutos lo hicieron todo bien -lo que no significa que hoy no deban
perfeccionarse-. Acábese ya con la canción de que cualquier cambio sea un premio al terror. La falta de
cambios es un premio a la desidia política. Especialmente porque el Pacto por las libertades y contra el
terrorismo prevé cambios del marco institucional posibles en un marco de paz y democracia. Y eso se está
olvidando por pereza y por comodidad.
Los constituyentes lo hicieron todo bien; sin embargo, dejaron un cabo suelto. Un solo fantasma del pasado,
uno solo, pervive. Pero él solo se basta para hacernos perder décadas. Y el mundo no nos espera.
2/4/2002
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
04.02. Activitat política
Description
An account of the resource
Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC).
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1106
Title
A name given to the resource
Orio
Type
The nature or genre of the resource
Article
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Source
A related resource from which the described resource is derived
El País
Language
A language of the resource
Castellà
Subject
The topic of the resource
Terrorisme
Acció política
ETA
País Basc
Espanya
Europa
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2002-03-30
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Articles
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1556/0000000728.pdf
08ece8de20a810ee3f285c9c36692098
PDF Text
Text
Entrevista a Diari Avui
"La mort de l'Ernest Lluch és l'assassinat del diàleg, el que no vol ETA és pau"
Entrevista a Pasqual Maragall. Ismael Carbó a l´Avui 25-08-02
"Si les esquerres tenim la majoria, li serà molt difícil al govern de Madrid eludir el document sobre
l´autogovern"
Pasqual Maragall (Barcelona, 1941) és president del PSC i candidat -també ho va ser el 1999- a la
presidència de la Generalitat el 2003. Maragall adverteix que estarà molt pendent que aquest últim any
de mandat "no sigui un campi qui pugui", en què el govern de CiU prometi "l´oro i el moro" amb una
obsessió publicitària "comprensible però no admissible" a costa d´endeutar-se. Remarca que el rènting,
el mètode alemany o altres artificis financers pels quals "totes les amortitzacions es pagaran l´any 2003,
2004 i 2005" serveixen per camuflar despesa i endeutament. Es mostra preocupat per les conseqüències
financeres d´aquestes actuacions i analitza personalment les tres empreses públiques més importants
de la Generalitat: l´Agència Catalana de l´Aigua (ACA), Gestió d´Infraestructures SA (GISA) i l´Incasol,
que, estima, canalitzaran operacions d´aquest tipus per imports de 60.000 a 80.000 milions l´any, i es
declara inquiet per les decisions del govern català fins al final de la legislatura perquè poden afectar
l´interès general en una "situació de trànsit" cap a una fase en què CiU pot deixar de ser al govern.
Maragall respon al desafiament llançat per Artur Mas dient que el PSC ja va censurar el govern de Jordi
Pujol. Però afegeix: "El que voldria saber és l´opinió del PP i ERC", que també s´han mostrat crítics amb
el govern català, "perquè si aquesta possibilitat [de la moció de censura] no la creuen viable és que el
Partit Popular no se sent tan incòmode, i Esquerra Republicana tampoc".
Evocant la moció de censura que va presentar contra Pujol, considera que l´actitud del president de la
Generalitat de no respondre en el debat "no té precedents" i és "inacceptable". Però afegeix que ja està
acostumat a aquesta manera de fer. Aquest "fugir d´estudi" de Pujol, "llançant des del govern una
operació de successió, és reiterat", afirma. En aquest sentit, subratlla que el president català va fer una
cosa semblant el 1987, amb Josep Maria Cullell. Al mateix temps, considera que l´actitud de Pujol no ha
quedat legitimada: "Semblava que amb aquella actuació feia un gran favor a Artur Mas, i així es va dir
als diaris", recorda, alhora que constata que amb el pas del temps l´operació successòria convergent "no
acaba de funcionar".
Ciutadans pel Canvi tindrà a la pròxima legislatura el mateix pes que en aquesta en la coalició amb el
PSC, assegura. Reconeix que la fórmula pot perdre el factor de novetat, però que en canvi guanyarà en
extensió. "El PSC ha tingut la grandesa d´entendre que havia d´acceptar el preu de la incomoditat que
va contra les dinàmiques endogàmiques dels partits, perquè l´endogàmia és molt confortable, però hi
havia una raó de més pes que justificava sacrificar-la", tenint la plataforma com una avançada
d´obertura a altres sensibilitats situades a l´entorn del PSC.
Davant la polèmica per la il·legalització de Batasuna que es decidirà demà al Congrés de Diputats, afirma
que "la mort de l´Ernest Lluch és l´assassinat del diàleg, el que no volen és pau". Recorda que Batasuna
va rebre en el passat el suport de molts catalans i que ETA va respondre amb Hipercor, com "un avís del
que podia passar als Jocs Olímpics de Barcelona, i Vic, i Sabadell...". Tot i que es mostra partidari de
seguir la raó d´Estat que en qualsevol societat democràtica marca el govern, també afegeix que "hi
haurà una fórmula per acabar amb el terrorisme, però no és ara mateix damunt la taula", reconeix.
De cara al suport que necessita per a les pròximes eleccions catalanes, no creu que les últimes mesures
legals de col·laboració entre el PSOE i el PP li acabin passant factura. D´entrada, recorda que l´últim
debat entre José María Aznar i José Luis Rodríguez Zapatero va ser "picat" en termes socials i laborals.
"El PSC té una responsabilitat a nivell estatal", precisa. "Nosaltres volem governar amb els socialistes
espanyols i pensem que la salvació de Catalunya prové d´un canvi a Catalunya i d´un canvi a Espanya".
Per això veu el moment polític especialment important per orientar una fórmula de reconeixement d´una
Espanya plural. En aquest sentit, opina que "l´Esquerra moderada de Carod i la Iniciativa ecologista de
Saura no estan pas tan lluny" de les posicions del PSC i els socialistes espanyols. "Carod ha parlat amb
Zapatero, amb Aznar no", conclou.
Destaca el document de PSC-CpC, ERC i ICV sobre l´autogovern, "una proposta que primer CiU ha
tractat de menystenir i amagar i que després tracta de superar, però en el terreny purament verbal". La
virtualitat del document "serà la que li donin els ciutadans catalans a les eleccions", i reitera que si els
partits d´esquerres tenen la majoria, això serà molt difícil d´eludir per part del govern de Madrid, sigui
quin sigui l´escenari. "A Catalunya, Pujol depèn dels vots del PP. Nosaltres no dependrem mai dels vots
del PSOE a Catalunya", argumenta.
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
04.02. Activitat política
Description
An account of the resource
Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC).
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
La mort de l'Ernest Lluch és l'assassinat del diàleg , el que no vol ETA és pau
Source
A related resource from which the described resource is derived
Avui
Language
A language of the resource
Català
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Carbó, Ismael
Maragall, Pasqual, 1941-
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Type
The nature or genre of the resource
Entrevista
Subject
The topic of the resource
ETA
Terrorisme
Lluch, Ernest, 1937-2000
Espanya plural
Oposició
Catalunya
Acció política
Territoris
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2002-08-25
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Entrevistes