1
10
87
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/12/2739/20130619_matarelcobi_LV.pdf
fc586bf24211500bacfc0590ea2de5d3
PDF Text
Text
TEMA
Dimecres, 19 juny 2013
Cultura|s La Vanguardia
2
Matar
el Cobi
Fa vint anys la posició dominant en el debat
intel·lectual català girava entorn de les
propostes del catalanisme progressista que
basculava en òrbita socialista. La pugna
pujolisme/antipujolisme dominava l’escena.
El temps transcorregut des d’aleshores ha vist
com el nacionalisme modernitzava el seu
relat, derivant cap a un sobiranisme que
sembla assolir el seu moment d’auge. I des
d’aquesta posició de força, dóna mostres de
voler modificar el relat històric per recloure
el catalanisme d’esquerres, encarnat en el
‘maragallisme’ olímpic, en l’anècdota
historiogràfica. Realment avui el Cobi no
simbolitza més que “la Barcelona del passat”?
JORDI AMAT
Ara fa vint anys que algú en algun
despatx, retallant una citació
d’aquí i una d’allà, va elaborar el
document Henry Ucelay Da Cal i
Borja de Riquer, historiadors al servei del nacionalisme espanyol. Era
un libel anònim. Es va fotocopiar
el juliol de 1993 i va començar a
circular pels claustres universitaris quan arrencava el curs següent.
No es tractava només d’una batalla
de la guerra caïnita entre acadèmics ni de la visualització de llistes
negres. Tingués més o menys influència, la denúncia revelava un funcionament anòmal del sistema.
Com és prou sabut, el pes que els
historiadors han tingut en la configuració del pensament del catalanisme –des d’Antoni Rovira i Virgili fins a Jaume Vicens Vives passant per Ferran Soldevila– ha estat
profundíssim. En aquest sentit, el
libel, a banda d’un atac maccarthista contra investigadors i plataformes de primer nivell (la revista
L’Avenç, per exemple), es va construir a partir d’un principi deontològic servil: els historiadors no podien qüestionar el relat homogeni
damunt del qual el nacionalisme
havia bastit la medul·la de la seva
cultura política. Era, doncs, una
amenaça d’exclusió. Si dissenties
del relat oficial, esdevindries un
empestat.
No sóc historiador professional,
sinó més aviat un intrús dins
d’aquest gremi, però em fa l’efecte
que a la historiografia del país, des
del punt de vista de la dignitat,
aleshores li va tocar digerir una glopada ben amarga. Agra i reveladora. Perquè la gestació del libel,
per potinera que fos, delatava
també una temença: la por que el
catalanisme –el moviment patriòtic que ha donat forma a la Catalunya contemporània– en versió nacionalista pogués caducar en la mesura que les transformacions de la
societat s’expliquessin sense situar
com a eix central l’autodenominat
moviment de construcció nacional. No era, però, l’únic paradigma
en crisi. Quan encara era omnipresent als claustres, també el marxisme feia aigües i, en conseqüència, l’hegemonia de l’esquerra catalanista entrava en via morta. Per
això, passats els anys, llegit des de
l’òptica de la història intel·lectual,
l’aparició del libel pot entendre’s
com un dels primers símptomes
d’un període crític de debat ideològic –el tram central de la dècada
dels noranta– que, a la llarga, pel
que fa al catalanisme, tal vegada ha
esdevingut decisiu. No cal ser
Gramsci per constatar-ho. Les plaques tectòniques de la vella hegemonia s’havien començat a desplaçar.
Velles raons
Per situar el debat cal remuntar-se
en el temps i simplificar. A mitjan
anys seixanta, per motius que encara s’han d’analitzar, el progressisme va assolir l’hegemonia de la cultura d’oposició a Catalunya. El fenomen no era només català. Després de la Segona Guerra Mundial
el marxisme es va convertir en el
paradigma interpretatiu de referència als cercles il·lustrats de tot
Europa. Espanya, malgrat la dictadura, no en va ser una excepció. El
1969, Enrique Tierno Galván, definint-se en una entrevista com un
“socialista marxista”, ho expressa-
�progressista. La paradoxa és que
aquesta estigmatització s’aniria
projectant, de manera cada cop
més maniquea, al damunt d’un personatge –Jordi Pujol, el banquer i
el polític– que posava el seu capital
moral i financer a favor seu però
també de l’oposició al règim i la
vertebració d’una cultura política
democràtica.
Pinça perfecta
va amb rotunditat: “Si nos referimos, especialmente, a la clase intelectual y a la clase media, nadie habría podido prever que se divulgara Marx en la medida en que se
ha divulgado en los últimos diez
años”. Una cosa distinta és la qualitat de la divulgació. Fa anys que
Borja de Riquer, fent un balanç de
res totèmiques –Manuel Sacristán
i Josep Fontana (amb l’afegit del
gegant Pierre Vilar)–, el marxisme
a Catalunya, mancat d’una tradició
sòlida, no sembla que hagi produït
obres de gran valor.
Sí que va tenir prou incidència,
en canvi, per elaborar una xarxa
d’idees i persones: una nova esquer-
Fa l’efecte que calgui passar comptes amb
el moment de més projecció de Catalunya
al món a través de la seva capital
la historiografia catalana, ho va formular amb claredat. L’assimilació
del marxisme, deia Riquer, fou
“bastante pragmática, superficial y
quizá mucho más el resultado de
una conversión político-ideológica
que no científica”. Deixant de banda la influència d’un parell de figu-
ra disposada a relligar-se amb el catalanisme per impulsar un frontpopulisme antidictatorial (© Ucelay
Da Cal). Aquesta xarxa de poder,
tramada des del partit nacional que
es va arriscar a ser el PSUC, es va
saber dotar de plataformes –l’emblemàtica, Edicions 62–, va pene-
trar la universitat i la van beneir
sectors compromesos de l’Església
i el patriciat cultural –Espriu, Tàpies, Brossa o Joan Oliver–. Com
afirma el professor Jordi Casassas,
era una hegemonia prou forta per
imposar una interpretació de la
cultura nacional. Tenia un discurs
travat. Usos ideològics de la història. Els seus dos breviaris, polèmics i d’èxit, van ser la interpretació de la modernitat literària de
Joaquim Molas i Josep Maria
Castellet a l’antologia Poesia catalana del segle XX (1963) i la
caracterització per part de Jordi
Solé Tura de la doctrina de Prat de
la Riba com a exemple d’ideologia
burgesa a Catalanisme i revolució
burgesa (1967), un assaig que va
tenir una recepció conflictiva tant
en el camp nacionalista –Benet o
Pujol– com en el comunista –Fon-
El Cobi, la mascota
olímpica del 1992,
s’allunya volant en
un vaixell durant
la cerimònia
de cloenda dels
Jocs a l’Estadi de
Montjuïc
FOTO: ARXIU
El discurs antipujolista va germinar durant la segona meitat dels
anys seixanta. Van començar intel·lectuals d’esquerra, després s’hi
van afegir les reticències de Josep
Tarradellas i només va faltar que
Josep Pla hi posés un substantiu
de la seva part. Pinça perfecta.
L’antipujolisme creava complicitats i feia riure. Però aquell discurs, formulat cada vegada més
des de posicions d’elitisme tronat
(ho va diagnosticar FrancescMarc Álvaro a Els assassins de
Franco), es retroalimentaria al marge de si capil·laritzava o no en les
classes mitjanes. Aquests són els
fets: alhora de contrastar-se a les
urnes, el discurs resultava estèril.
Durant els vuitanta, en un període
de crisi econòmica severa, la dialèctica pujolisme/antipujolisme va
incorporar noves significacions.
Del banquer burgès es va passar al
botiguer populista i la corrua
d’oposicions que se’n derivaven:
ruralisme/cosmopolitisme, monolingüisme/bilingüisme, nacionalisme/progressisme, Catalunya/Barcelona i, en últim terme, catalanisme pur/catalanisme líquid.
Era una forma simple d’explicació del país que afavoria la lògica
d’exclusió/inclusió definidora >
TEMA
Dimecres, 19 juny 2013
Cultura|s La Vanguardia
L’estigmatització
de la burgesia
es va projectar sobre
Pujol fins a esdevenir
antipujolisme
3
tana inclòs, més Josep Termes–.
La xarxa no tramava una pèrfida conspiració per sabotejar la
catalanitat, com ara sembla que es
vulgui fer creure en un exercici de
contrareforma. Cal no perdre de
vista que, pel que fa a les ciències
socials, els caps més assenyats del
moment, coadjuvant en la consolidació d’aquell relat de matriu
marxista, alhora que sintonitzaven
la interpretació del passat amb corrents de pensament normalitzats a
la resta d’Europa (per bé que la sintonització fos superficial), pretenien minar també una de les famílies
que per activa o per passiva mantenien la dictadura: una burgesia
que, gràcies a l’èxit del desarrollismo, havia començat a enriquir-se
en una societat ja plenament capitalista.
L’estigmatització de la burgesia
en bloc, comprensible però injusta, va ser, probablement, l’argument aglutinant del nacionalisme
�TEMA
Dimecres, 19 juny 2013
Cultura|s La Vanguardia
4
> del nacionalisme. S’era dels uns
o dels altres. Sense estridències, la
modernització del nacionalisme
–ja fos a través de l’activisme de la
Crida, de TV3 o del hòlding intel·lectual de Max Cahner pagat
des de la Generalitat (la Revista de
Catalunya, les Jornades sobre
Nacionalisme, la Fundació Acta
dels joves Culla, Cardús, Rahola,
Villatoro)– ja s’havia posat en
marxa.
Cobi al geriàtric
A la llarga, d’aquella batalla qui en
va sortir més malparada va ser l’esquerra il·lustrada –aquella que se
suposava que emparava l’aura del
maragallisme–, encaparrada a
sembrar un camp que ella mateixa
acabaria per convertir en terra eixorca. Tornava a pensar en aquesta evolució mentre llegia alguns
dels contraatacs que van generar
les declaracions sobre la manifestació de l’Onze de Setembre de Javier Mariscal, qui ja en el seu dia
va participar del carnaval antipujolista. Deixant de banda el judici
que les paraules del dissenyador
mereixin (la comparació amb el
nazisme fa molta angúnia), vaig
trobar revelador que la carregada
anés acompanyada d’una estigmatització a l’engròs d’alguns ingredients que s’han associat a l’època
daurada del maragallisme. “Eren
els temps de la ximpleria modelna
del socialisme ídem” (Pilar Rahola) o “la Barcelona apàtrida, incolora, insípida i inofensiva en què
molts encara creien” (Jordi Cabré). En tots dos casos, per referir-se a aquell moment, els articulistes usaven el temps verbal del
passat i, de fet, la darrera línia de
l’editorial que el diari El Singular
Digital va dedicar a la qüestió ho
formulava amb rotunditat: la Barcelona que Cobi simbolitzava és
“la Barcelona del passat”.
Aquest afany d’internar el quisso enjogassat al geriàtric de l’oblit
no és una operació innòcua. Altra
vegada usos ideològics del relat
històric. Les plaques tectòniques
que es van començar a moure fa
vint anys han encaixat. Sembla
com si ara que l’hegemonia del sobiranisme dins del catalanisme mediàtic ha esdevingut prou unànime, sense pràcticament contestació des de dins del catalanisme tradicional, calgui passar comptes
amb un episodi recent i transcendental: el moment en el qual més
fastuosa va ser la projecció de Catalunya al món a través de la seva
capital. O gairebé no es recorda o
comença a connotar-se negativament. Diria que aquesta dinàmica
revela alguna cosa més que una
venjança retrospectiva dels fills i
els néts de Pujol que el 1989 es van
posar de llarg amb la campanya
“Freedom for Catalonia”. Alguna
cosa més que evidenciar, com cal,
les vergonyes de la Internacional
Progressista Papanates. És la convicció implícita que el record
d’aquella Barcelona –la capital
que va enterrar la “ciutat de les
bombes” transformant-se de grisa
urbs industrial a referent de festiva modernitat (amb nous carrers
que honoraven la tradició dels
Espriu, Vicens Vives o Trias Fargas, com acaba d’estudiar Jaume
Subirana)– podria distorsionar el
relat teleològic que fa de la independència condició sine qua non
del fracàs de la concòrdia predicada des de La pell de brau, la bíblia
en vers de la reconciliació catalana. Una cara d’aquesta reescriptura és allò que el periodista Francesc Canosa ha sabut concentrar
en la potent imatge de la “Catalunya iceberg”: una història dels habitants del “país dels vençuts, dels
exiliats esborrats, dels morts sem-
Maragall va intentar pensar el postpujolisme,
però l’elaboració d’una alternativa catalanista
es va complicar des de la mateixa esquerra
per garantir la pervivència de Catalunya.
El “procés de sobiranització”
(Agustí Colomines dixit) en el qual
estem immersos passa, entre multitud d’aspectes, per imposar un relat uniforme del passat sobre el
qual es pugui bastir un projecte de
futur nodrit en la idea de ruptura
inevitable amb Espanya. La tesi
pre morts i dels vius enterrats en
vida”. Una història pura, en teoria
negada pel nacionalisme progressista, que ha d’emergir per orientar el camí cap al futur. La creu de
la reescriptura és allò que queda
fora d’aquest relat. Nous silencis,
vells equívocs. En el relat sobiranista, el Maragall alcalde, a diferència del que representaran, po-
sem per cas, la commemoració de
les runes del 1714 (més propaganda que divulgació històrica), hi entra amb calçador.
La gran implosió
Deia en començar aquest text fet
d’hipòtesis apressades que la difusió del libel és un símptoma de
l’inici d’un període crític dins del
catalanisme. Els factors que expliquen l’adveniment d’aquesta mutació són múltiples, interns i externs. Hi influeixen des del fracàs
espanyol de l’Operació Reformista
(una via d’actuació del catalanisme polític s’obturava) fins a la reconfiguració que exigia la caiguda
del Mur i el replantejament conseqüent de la Unió Europea. Però
aquella crisi la va propulsionar
també l’estela de l’èxit dels Jocs
Olímpics i del model de catalanitat que la Barcelona dels Jocs va
projectar. No és estrany que al
llarg de 1992 Maragall comencés a
�fantasiejar amb la possibilitat de
presentar-se a les eleccions a la
presidència de la Generalitat que
s’havien de celebrar, en principi,
el 1996. Destacats catalanistes d’esquerres integrats en aquella vella
xarxa dels seixanta, tot i que no militaven al PSC però simpatitzaven
amb el personatge, van creure que
podrien conquerir el govern de la
Generalitat reagrupant-se entorn
de l’alcalde. Si els haguessin forçat
a definir-se és probable que, poc o
molt, s’haguessin presentat com a
federalistes. L’enemic no era Espanya. El rival era Pujol.
Durant aquells anys es va viure
amb la sensació que s’acabava una
etapa. “Des del món periodístic i
una part del món cultural, s’ha decretat la fi del pujolisme”, escrivia
amb desconcert l’aleshores director general de Promoció Cultural
Vicenç Villatoro al seu valuós dietari. La fi del pujolisme, en tot cas,
exigia la forja d’una alternativa. Pe-
rò no existia. Potser cap llibre
mostra amb tanta contundència
aquella angoixada desorientació
com l’impagable Contra Cataluña
(1997), d’Arcadi Espada. No puc
deixar de llegir-lo ara en paral·lel
als articles sobre nacionalisme de
Félix de Azúa polemitzant amb
J.B. Culla (inclosos a Salidas de tono) o amb els primers articles de
Gregorio Morán recopilats a La decadencia de Cataluña. Va ser també un moment efervescent de les
pàgines d’opinió catalanes d’El
País orientades per Lluís Bassets.
No deixa de ser alarmant que el
socialisme il·lustrat, a l’òrbita del
qual havien pivotat figures d’enorme prestigi –des de Maria Aurèlia
Capmany fins a Alexandre Cirici
passant per Marta Mata o Josep
Maria Castellet–, no s’hagués dotat d’un full de ruta convincent.
Potser era el preu que pagava per
l’encaparrament antipujolista.
També és veritat que la prolife-
A la imatge, un
moment de l’obra
teatral d’Els Joglars
‘Ubú, president
o els últims dies
de Pompeia’,
estrenada el 2001,
amb Xavier Boada
com a Pasqual
Maremàgnum
(Maragall) i
Ramon Fontseré
com a Excels
(Pujol)
FOTO ANA JIMÉNEZ /
ARXIU
el món. L’èxit del Pompidou barceloní va ser indiscutible, però el
contingut que s’aportava des del
CCCB no es va saber o no es va pretendre identificar amb la cultura
del catalanisme (per fer servir el
títol d’un assaig de Joan-Lluís
Marfany publicat en aquell moment i que va aixecar una notable
polseguera).
Maragall va detectar el problema. L’octubre de 1993 la premsa informava que impulsava una plataforma de pensament i captació
d’aliats de prestigi anomenada Catalunya Segle XXI, que presidirien
Josep M. Castellet, Salvador Giner
i Encarna Roca. El seu propòsit,
ras i curt, era pensar el postpujolisme “quan ja era molt clar que
gairebé dues dècades d’hegemonia del nacionalisme conservador
havien donat de si tot el que podien donar” (en paraules d’un dels
seus cervells rectors, Josep Maria
Vallès). Maragall tenia intuïcions
lluminoses i relligava el desafiament ideològic a la construcció
europea. A les seves memòries reprodueix fragments de cartes que
el 1995 va adreçar a figures del socialisme continental, com Jacques
Delors o François Mitterrand,
amb el propòsit de reactivar l’europeisme. “Un grup que s’anomena
Catalunya Segle XXI diu al seu manifest que la pàtria es concep com
a punt de partida, no com a punt
d’arribada”, deia a Jorge Semprún, i afegia que “un poeta de Girona de nom Puigverd, que va
col·laborar al manifest de Catalunya Segle XXI, ho deia bellament:
‘Catalunya com a àgora i no com a
temple’”.
L’àgora, a la fi, no es va saber
omplir de contingut. L’alternativa
del catalanisme d’esquerres, més
enllà de patrimonialitzar la noció
de canvi, no va ser gaire més que
un embrió. Es va pecar de diletantisme.
L’elaboració de l’alternativa es
complicaria des de dins de la mateixa esquerra. “Amb aquest partit
no farem res de bo”, va dir Pasqual
Maragall a Raimon Obiols després
del Congrés de Sitges de febrer de
1994. La conquesta de la direcció
del PSC per part dels capitans,
més que encetar un nou corrent,
cia titulada És possible avui a Catalunya el diàleg sobre llengua, cultura i democràcia? celebrada al
CCCB. El diàleg entre divergents
no es va produir. Tot i que la seva
proposta era prou àmplia, els mitjans oficials la van simplificar a la
qüestió idiomàtica, de manera que
un discurs potencial –una esquerda dins de l’esquerra catalana– va
quedar expulsat del catalanisme.
Els neocentralistes del diari El
Mundo, que van tenir l’exclusiva
del manifest gràcies al membre
del seu consell d’administració
Eugenio Trias, es fregaven les
mans.
En aquestes tensions em sembla descobrir l’origen de la implosió del maragallisme. Implosions
que van accelerar la lentitud amb
la qual es mouen les plaques tectòniques de l’hegemonia. Potser si
Maragall s’hagués presentat a les
eleccions autonòmiques de 1995,
tot hauria estat diferent. Potser si
no hagués marxat a Roma, com el
Cobi que es va enlairar tot sol a la
cerimònia de clausura dels Jocs
Olímpics, podria haver liderat uns
processos que va contemplar des
de la distància. Potser...
El 1996 el Pacte del Majestic donava superpoders a un Pujol que
feia més de tres lustres que governava. El 1999 la victòria en vots però no en escons del PSC va significar el principi del final del període de reformulació. Potser caldria
entendre la proposta d’un nou Estatut com una sortida en fals per
fugir d’aquell atzucac. Les converses entre Maragall i Carod, que es
van començar a freqüentar aleshores, ja treballarien un altre paradigma. Un dels costos de l’operació,
malgrat que els implicats no poguessin profetitzar-ho, seria que
Cobi i el maragallisme començaven a formar part d’un passat sense hereus. Damunt d’una memòria
que es desdibuixa creix el nou sobiranisme.
El 25 de juliol de 1992, en català,
quan començava el seu discurs, recordant la fallida Olimpíada Popular de 1936, Pasqual Maragall es va
girar només un segon, va assenyalar amb el dit l’antiga porta de la
marató de l’Estadi i el món va escoltar de la seva veu el nom de
Lluís Companys. |
TEMA
Dimecres, 19 juny 2013
Sembla que des del sobiranisme es temi que
el record de la Barcelona olímpica distorsioni
el relat que condueix a la independència
Cultura|s La Vanguardia
va accentuar una dinàmica fossilitzadora. Els capitans –un Miquel
Iceta, un Josep Maria Sala, un
Joan Ferran–, a l’hora d’articular
una resposta a la problemàtica
qüestió nacional, van dir els ideòlegs del Foro Babel que feien seus
els seus manifestos. Francesc de
Carreras encara ho recorda.
Aquell grup d’intel·lectuals, que interpel·lava els socialistes catalans
des d’una lògica no nacionalista,
es va constituir el 13 de desembre
de 1996 en el marc d’una conferèn-
5
ració dels think tanks no havia arrencat, de manera que els partits
no disposaven d’estructures per
anar-los fornint sistemàticament
de pensament. El PSC, a més, tot i
controlar l’Ajuntament i la Diputació de Barcelona, no va prioritzar
l’elaboració doctrinal. Fundat el
1994 i dirigit per Josep Ramoneda, el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), en
paraules de Ferran Mascarell, havia de funcionar com un instrument de connexió de la ciutat amb
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05. Recursos d'informació
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Description
An account of the resource
Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell).
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Matar el Cobi
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Amat, Jordi
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2013/06/19
Type
The nature or genre of the resource
Article
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Catalanisme
Pujol, Jordi, 1930-
Jocs Olímpics (25ns : 1992 : Barcelona, Catalunya)
Independència
Catalunya
Barcelona
Cultura
Description
An account of the resource
4 p. Publicat al suplement Cultura|s de La Vanguardia.
Source
A related resource from which the described resource is derived
La Vanguardia
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Articles
-
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05.01. Programa Llegat Pasqual Maragall
Type
The nature or genre of the resource
Subsèrie
Description
An account of the resource
Documents sorgits de les activitats de difusió i recerca del programa de la Fundació Catalunya Europa, Llegat Pasqual Maragall.
Imatge en moviment
A series of visual representations imparting an impression of motion when shown in succession. Examples include animations, movies, television programs, videos, zoetropes, or visual output from a simulation.
Duration
Length of time involved (seconds, minutes, hours, days, class periods, etc.)
27:04 min
Producer
Name (or names) of the person who produced the video
Benecé Produccions
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Testimoni Llegat Pasqual Maragall: Oriol Bohigas
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Bohigas, Oriol
Muñoz, Josep M.
Type
The nature or genre of the resource
Entrevista
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Audiovisual
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Biografia
Urbanisme
Barcelona
Arquitectura
Planificació
Ajuntament de Barcelona
Jocs Olímpics (25ns : 1992 : Barcelona, Catalunya)
Cultura
Description
An account of the resource
Entrevista a Oriol Bohigas i Guardiola (Barcelona, 1925).
Arquitecte, catedràtic emèrit per la UPC. Va ser professor de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona (ETSAB) des del 1964 i el 1977 en fou nomenat director, càrrec que abandonà el 1980 per esdevenir delegat de l’àrea d’urbanisme de l’Ajuntament de Barcelona (amb Narcís Serra d’alcalde) fins al 1984 (ja amb l’alcalde Maragall, desde desembre de 1982). Des d’aquell moment va passar a ser conseller urbanístic de l’Ajuntament, càrrec des del qual va projectar la política urbanística de grans obres que va permetre a Barcelona ser la seu dels Jocs Olímpics d’estiu de 1992. Finalment l’any 1991 fou nomenat Regidor de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona càrrec que exercí fins al 1994.
Source
A related resource from which the described resource is derived
<iframe width="640" height="360" src="https://player.vimeo.com/video/122526410" frameborder="0" allow="autoplay; fullscreen" allowfullscreen="allowfullscreen"></iframe>
<p><a href="https://vimeo.com/122526410">Testimoni Llegat Pasqual Maragall - Oriol Bohigas (entrevista sencera)</a> de <a href="https://vimeo.com/llegatpasqualmaragall">FCE - Llegat Pasqual Maragall</a> a <a href="https://vimeo.com">Vimeo</a>.</p>
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona
Rights
Information about rights held in and over the resource
<span>Entrevista a Oriol Bohigas del </span><a href="https://www.catalunyaeuropa.net/ca/pasqual-maragall/testimonis/ca/articles_pm/27/">Programa Llegat Pasqual Maragall</a><span> està subjecta a una llicència de </span><a href="http://creativecommons.org/licenses/by-nc/4.0/">Reconeixement-NoComercial 4.0 Internacional de Creative Commons</a>
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2014-06-05
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Entrevistes
Testimonis Pasqual Maragall
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/9/2757/19920702_ElPais_CulturaTotesCoses_VHavel_TradPM.pdf
58a00722a4399861e01b3f9e96d972ac
PDF Text
Text
:lOt
LA
CULTURA DE TOTES
Vaclav Havel
�
COSES
(The New. York Review,
d'estar molt clar que,
Hauria
May
28,
1992)
(*)
en coherència amb els meus
ideals,
voldria accentua r sempre i en tot llec la cultura
en
la
meva practica politica.
C u l t ura en el sent i t
més
ample
del
mot,
incluent-ho tot ,
des
del
�ue
podriern
anomenar
la cultura de la vida quo t i d i ana -o 11civilitat11fins al que considerem alta cultura,
les ciències.
que incl o � les arts i
v ull
dir
amb això que l'Estat
hagi
de
subvecionar
fortament la cultura corn a parcel.la concreta de
l'esforç
humà.
Ni
tampoc
comparteixo
la por
indig�e
de
molts
artistes
que el periode que estem travessant ara hag i
de
degradar la cultura i f i nalment destrossar-la.
La majoria
s ense 3donar-s1en,
dels nostres artistes s ' han acostumat,
que
a
la generositat il.limitada de l ' Estat
socialista,
No
subvencionava
una
sèrie
d'institucions
culturals
i
organismes,
independentment
que
aquell
film,
suposem,
costés
un
milió o deu milions de corones,
e
que
algú
l'anés
a
veure mai.
No importava quants
actors
parats
l'ünica cosa que
tenien els teatr es en les seves nòmines:
comptava
és
tothom
que
fos
en
una
nòmin�.
L'Estat
comunista coneixia on estava el gran perill:
en el
regne
de
l'intellecte i de 1 1 e sperit .
Sabia perfectament a qui
s'havia
de
pacificar primer m i t j anç a nt
una
generositat
irracional.
El fet que l'Estat esdevingués me n ys i
menys
capaç
per
de
a
fer-ho
és
confirmar
una
altra
qüestió,
fins a q u i n punt
que de
tenia raó
fe t serveix
per
a
ser
ternerós;
perquè,
malgrat
tots els premis i
propines
i
titols
que
els van llençar,
els artistes van
ser
dels
prime rs a rebel.lar-se.
Per
tant,
les
queixes nostàlgiques
recorden
amb gran afecte la seva
el socialisme, em deixen ben fred.
La
cultura ,
al
menys
guanyar-se la vida.
en gran
Hauria
dels
artistes
que
:;ocial11
sota
"seguretat
part,
ha
ò1aprendre
de ser parcial ment
finançada
a
a
�través
d'exempcions
fiscals,
fundacions,
fons
de
desenvolupament
l alt res formes similars,
que per
altra
i
banda
són les que convenen millor a la seva p l ural i tat
llibertat.
Com
més
variades
s igu i n
les
fonts
de
f inançarnent
de les arts i les ciències,
més gran serà la
varietat i la competència en l'art i la rece r c a acadèmica.
hauria
de
donar
suport
solament
-de
manera
racional, trans parent
plante j ad a - a aquells aspecte s
de
la
cultura
que s1gu1n fonamentals per
a
la
nostra
identitat nacional i per a le s tradicions civilitzades
de
l a nostra terra,
i que no puguin ser con s e rv a d es a través
dels mecanismes de mercat tots sols.
Estic pensant en
el
patrimoni
arqu i tect ònic (no pot haver-hi un hotel e n cada
castell per fer front al seu manteniment,
ni pot esperar
se
que la vella a r i s t ò c rac i a r etorni i els ma n tingu i
per
tal de pre s e rv a r l'honor de la família), les biblioteques,
museus,
arxius püblics i institucions d'aquest ordre, que
avui
són
en
un
estat de degradació
espantós
(com
si
l ' anteri or règim "de l' obl i t " hagués deliberadament volgut
anorrear aquests testimonis importants del nostre passat) .
Igualment
és
di f í c il d'imaginar que 11EsgléEia
o
les
Esglésies,
en
el futur previsible - hagué s s i n
de
ten i r
mitj ans
per
a restaurar totes l es
cap elles ,
catedrals,
monestirs i ed i f i c i s eclesiàstics que s'han a�3t
enrunant
durant
el s
quaranta anys de comunisme.
Són part
de
la
riquesa
cultural
del
país sen cer i
no
sol�ment
motiu
d'orgull per a l'Església.
L'Estat
� b7n
E�rnento tot això tant sols corn a introducció i per ser més
exacte. El que realment vull subratllar és una altra cosa.
Considero
immensament
importa nt
que ens
oc.upem
de
la
cu ltura no com una m é s de les activitats humanes,
sinó e n
e l sentit més ample:
l a " c ul tura d e to t e s les co s es 11,
el
nivell
general del comportament p ú b l ic .
Per això
entenc
prin cipa lm ent
la mena de relacions que existeixen entre la
g en t ,
entre
els poderosos i els febles,
els s a ns i
els
malalts, els joves i els vells, els adults i Els nens, els
empresaris
i els con su mid o rs ,
homes i dones,
mestres
i
estudiants,
o ficia ls i soldats,
pol i cie s i c i ut a d ans ,
i
aixi succesivament.
Més
encara.
Pen s o en la qualitat de les relaJions de
la
gent amb la natura, els animals, l ' atmo sf e r a , el p a i s atg e ,
les s eve s cases; 13 cu ltura de
les c i utats ,
els jardins,
�e les grans
la c a sa i l'arquitectura,
de l'alimentació,
empreses
i les botigues;
la c ultura del treball i de
la
de
la
moda,
del
cornportanant
i
de
pub l ici tat ;
l'entreteniment.
�tot aixo fóra difícil d ' imaginar sens e
política i administrativa,
sens e
la
cultura de les relacions entre l'Estat i el ciutadà. Abans
de
la
guerr a,
en tots aquests a spectes érem
al
mateix
nivell
de
les
pròsperes
democr à cies
occidentals
del
I encara hi ha més:
una
cu l t u ra leg a l ,
si no més amunt . Per adonar-nos del nostre nivell
moment,
actual, n'hi ha prou amb creuar cap a l'Europa occidental.
Jo sé que aquest catastofric declivi en el nivell cultural
general,
en
el
n ivel l
del
comportament
i
l'educació
públiques
està
relacionat
amb
la
nostra
de c linan t
economia.
I
fins
i tot que n'és,
en bona
mesura,
una
conseqüència.
Tanmate i x ,
m'espanta
més
que
el
mateix
decl ivi
econòmic.
Es més vi sibl e ,
es una
sensació
més
"fí si ca " ,
si
es vol.
M ' i magino que,
com a ciu ta dà ,
em
molestaria
més que el bar on vaig f os un l lo c on la
gent
escopís a terra i el s empl eats em trac t e ssin malament, que
no pas el fet de no poder-hi anar cada dia i pagar el plat
De la mateixa manera, m'emp iparia menys
més car del menu.
no
ser
capaç de comprar-me una gran casa
cases boniques enl loc .
que
no
veure
Potser
el qu e vul l dir es pro u clar:
per molt
importa nt
que
sigui
po s a r l'economia dreta,
no és ni de lluny
la
nostra
única
tasca.
No és m enys importa nt fer
tots
el
possibles
per millorar el nivell cul t ura l general
de
la
vida
quotidiana.
A me sur a que l'economia es desenvolupa,
a i xo
succeirà,
certament.
Però no podem dependre
només
d'aquest
efecte,
hem d'iniciar un amplissim programa
de
mi l l ora
d'estàndards
culturals.
I no és c er t que
hàgim
podem començar
d es eguida,
d'esperar a ser rics per això;
sense una corona a la b utx aca . Ningú no em pedra con vènc er
que
necessitem
una infermera mes ben pagada per
t ractar
els pacients amb més consideració, que només una casa ca ra
pugui ser agradable, que s olam e nt pugui ser cortès amb els
clients
el comerciant ri c i que nomé s ell poçu i posar
un
rètol ben bonic a la porta,
o que exclusivament e l
pagès
ric
pot
tractar
bé el s eu bestiar.
Aniria
encara
mé s
enllà,
i
d iri a que,
en mo lts aspectes la mjllora de
la
civ ilitat
de
la
vida
quotidiana
pot
accelerar
el
desenvoluparnet econòmic ,
des de la cultura de l ' o f erta
i
la demanda,
del comerç i l'empresa fins a la cul tur a dels
valors i l'estil de vi da .
Vull
fer
tot
el que pug u i per a
co nt r i bu ir
de
manera
concreta
a
un programa de mi l lora del nivell general
de
civilitat, o al m enys fer t ot el possible per expressar el
meu interès personal en aquesta millora,
ta nt si ho
faig
com
a presiden t com si no.
Tinc la impres s ió que això es
una
part int eg rant i una conseqüència lògica de
la
m e va
noció
de
la
política com a pràctica de la
m or a l itat
i
�aplicació
d'una 11responsabilitat
superior".
Després
de
tot,
¿
hi ha alguna cosa que els ciutadans -i
doblement
en darrera
instància,
els polítics- hagin de cercar més,
que la consecució d'una vida més plaent,
�és interessant,
més variada i més suportable ?
(*)
(Traduit al català per Pasqual Maragall da la
anglesa de Paul Wilson publicada al NYR)
versió
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
03. Activitat creativa
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Description
An account of the resource
Recull la documentació de caràcter creatiu generada per Pasqual Maragall, no relacionada directament amb la seva activitat acadèmica, professional o política, que s'ubica en les col·leccions corresponents.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
La cultura de totes les coses
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Havel, Václav
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1992-07-02
Type
The nature or genre of the resource
Article
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Cultura
Política
Europa
Description
An account of the resource
Article de Havel traduït per Pasqual Maragall a partir de la versió anglesa de Paul Wilson publicada al New York Review of Books
Source
A related resource from which the described resource is derived
El País
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Contributor
An entity responsible for making contributions to the resource
Maragall, Pasqual, 1941- (traductor)
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Arrangement
Information on how the described materials have been subdivided into smaller units.
UI 800
Articles
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1549/0000000801.pdf
b8373cbb7ece4f136e4c492dc75c1827
PDF Text
Text
Entrevista a La Vanguardia
18/05/2002
El reto 2004. El Fòrum según Pasqual Maragall.
"El Fòrum tiene sentido".
EL RETO 2004
"El Fòrum tiene sentido"
El padre de la criatura del 2004 explica cómo la ve crecer
EL FÒRUM SEGÚN PASQUAL MARAGALL. Pasqual Maragall se iluminó y anunció que Barcelona organizaría un
gran acontecimiento en el 2004. Sucedió en 1996, en la celebración del décimo aniversario de la nominación
olímpica. Ahí está el origen de lo que para el candidato a la presidencia de la Generalitat es una leyenda
urbana. Siempre se ha dicho que se refería a la organización de una Exposición Internacional, pero no había
ninguna disponible. "Jamás hablé de una Expo", dice ahora, cuando desde la distancia observa la andadura de
algo que no tenía nombre y ahora se llama Fòrum de les Cultures.
EUGENI MADUEÑO
FRANCESC PEIRÓN
Barcelona
La megafonía suena como el anunció de la próxima parada del tren de cercanías. Pero eso es el Parlament y
esa señal acústica quiere decir que los parlamentarios han de ir a votar. Pasqual Maragall, aspirante a
presidente de la Generalitat e inspirador del Fòrum, sale a toda máquina y al volver sigue con precisión el hilo
de la entrevista.
-Dicen que el invento del Fòrum es una "maragallada".
-Yo no sé qué es una "maragallada".
-¿Una idea genial pero lanzada por Maragall?
-¿Qué quiere decir "pero"? (ja, ja). Lo del Fòrum surgió a finales de mi cargo como alcalde, en 1996. Había tres
o cuatro objetivos de futuro. Hicimos un "brain storming" con toda la gente del post 92, Bassat, Fontana, Abad,
empresarios... La idea del F´òrum se consagró en dos desayunos de Sant Esteve en el palacete Albéniz, con los
barceloneses internacionales: Samaranch, Pujol, Federico Mayor, Pere Duran Farell, Narcís Serra, Joan Clos,
que era primer teniente de alcalde... Se plantearon tres opciones: una era de Bassat, que propuso organizar un
gran festival mundial del cine. La otra idea giraba en torno al agua, en el sentido ecológico, en el sentido de un
déficit de Barcelona, el río que no tenemos. La tercera, la ganadora, fue el Fòrum de les Cultures, que entonces
no tenía nombre.
-¿Por qué el nombre apela a las culturas?
-Empezamos hablando de diálogo interreligioso. La idea inicial era una intuición, una idea global, que, como se
ha visto, no estaba mal encaminada. Ha tardado en tomar forma. Como dice Joan Clos, los Juegos Olímpicos
son muy complicados porque hay que cumplir un protocolo dado, pero esto aún lo es más por todo lo contrario,
porque lo has de inventar desde el principio.
-La idea sigue siendo válida...
-Sí. Estos acontecimientos que no son permanentes, que carecen del estabilizador de la burocracia, siempre
tienen una crisis antes del inicio.
-¿Cómo se entiende que la gente aún no sepa qué será el Fòrum?
-El problema de los contenidos es que se está haciendo el equivalente a la "carta olímpica". Todo dependerá de
la capacidad que tenga Barcelona de modelar su intuición. La fórmula Barcelona consiste en combinar dos
cosas: el escenario y los contenidos. El escenario es el que da la trascendencia posterior, porque es lo que
queda y lo que permite que se vierta un entusiasmo que en condiciones normales es difícil. Y, en cuanto al
acontecimiento, creo que funciona con las ideas que nos explicó Clos, que son los elementos básicos: tierra,
agua, fuego y aire.
�Cada uno de ellos representa una fuerza de la humanidad. La Tierra es la identidad; el aire sería la voz, el
lenguaje, la ciudad; el fuego, la religión, los mitos, la ideología; y el agua es el medio. Éste fue el discurso
inicial y después ha ido derivando hacia el escenario concreto, donde había un río por recuperar, una parte
olvidada de la ciudad.
-¿Y el entusiasmo?
-El entusiasmo proviene ante todo de que hay una predisposición exterior a que Barcelona sea la sede de
acontecimientos. Como no es capital de un estado, Barcelona tiene esta intuición de que ha de ser capital
mundial cada 12 o 15 años. La otra cuestión es la transformación urbanística. De estas dos circunstancias viene
la inversión y el entusiasmo, de ver que la ciudad no para, que Barcelona es una ciudad importante en el
mundo.
-Ya, pero entre la ciudadanía no se palpa ese entusiasmo.
-Con los JJ.OO. hubo mucho entusiasmo en la nominación, pero después se diluyó un poco, hasta que no
estuvo todo más avanzado y la gente lo comenzaba a palpar. Lo importante es acertar en el calendario y en el
ritmo de generar las complicidades y adhesiones.
-Pero no se ve ilusión, tal vez no hay mensajes claros.
-La idea central sí está clara. Barcelona reunirá a todo el mundo para discutir lo que las culturas del mundo, en
todos sus aspec-tos, quieren hacer. A la gente, como esto no le interesa cada día, pues no está preocupada.Pujol, sin embargo, habla de cosas concretas para el Fòrum, de identidad y globalización, dice que es el lugar
donde hay que discutir la identidad catalana en un mundo global.
-En el fondo, esto es la discusión Pujol-Maragall. Esta discusión ya la tuvimos el primer día. Él dice que si baja
un marciano y pregunta quién soy, le responderé que "soy Pasqual Maragall, Sant Gervasi, Barcelona,
Cataluña". Ésta es la pulsión de la identidad. Yo le digo que si baja un marciano, lo primero que le diré es que
está en la Tierra y que yo soy terrícola;, luego le explicaré todo lo demás. Si empiezo por Sant Gervasi pensará
que hablo chino. Si lo que tienes que hacer es demostrar, dices la identidad; si lo que se quiere es construir,
que es de lo que se trata, reconoces que no hay un solo lenguaje, que en el mundo hay muchos. Tienes que
traducir.
-Pujol también habló de inmigración.
-Después de Le Pen, la derecha ha descubierto otra vez que a más inmigrantes, más votos y salarios más
bajos. Y está encantada.
-¿Quiere decir que ya les va bien una inmigración masiva?
-No digo que les vaya bien. Digo que la derecha ha descubierto que cuantos más inmigrantes hay, más votos
tiene. Las consecuencias que las saque cada uno.
-Las condiciones de la inmigración han cambiado mucho desde que se creó el Fòrum.
-La suerte es que se ha demostrado que no íbamos desencaminados.
-¿Quién se atreve a defender la bondad de la inmigración y no la ve como una amenaza?-El problema es que la
derecha, que gobierna, no controla las fronteras. Nosotros tenemos la fórmula para integrar a los que ya están
aquí. Aparte de las leyes, depende de que los barrios y las escuelas estén en condiciones de asimilar bien la
diversidad y esto está en función de que los recursos que se destinan sean importantes. Ahora esto no es así.
Los gobiernos de derechas hablan mucho y hacen poco. Nosotros tenemos 40 barrios de Cataluña en los que
creemos que se necesita un proyecto de regeneración. Más dinero para cada uno de estos barrios y así evitar
que se conviertan en guetos, porque el equilibrio entre bienestar y malestar empieza a ser negativo. Se
necesita dinero para las escuelas y necesitamos barrios seguros. La prueba es el Raval, que a principios de los
ochenta iba para gueto y se pusieron los medios para evitarlo.
-Sí, pero de Corbacho a Montilla la reacción es la misma: se pide más policía.
�-Una cosa es la inmigración y otra es la falta de policía. No hay que mezclar las dos cosas. La natalidad es muy
baja y, por el contrario, tenemos demanda porque la economía tira mucho estos últimos 20 años. En segundo
lugar, los presupuestos de seguridad, en términos relativos y a veces en términos absolutos, han bajado. Y hay
un cambio de modelo (la implantación de los Mossos) que siempre es complicado. Este cambio le ha cogido al
Gobierno bajo de moral, sin ideas.
-Por lo que se ve, aprovecha el Fòrum para hablar de política cotidiana.
-Son ustedes quienes me preguntan por estos problemas más locales. Pero es cierto que el Fòrum tiene que ver
con una cosa muy profunda y muy compartida: la inseguridad de la ciudadanía. El mundo abierto es mucho
más incierto y éste es también un tema del Fòrum.
-La incertidumbre se ha convertido en el paradigma del futuro.
-Sobre todo porque la incertidumbre ya no la podemos atribuir a efectos naturales que nos superan. Ahora hay
una incertidumbre (armamento nuclear, calentamiento de la Tierra) de la que además somos culpables.
-¿El Fòrum puede aporta algo?
-Que el Fòrum vaya adelante es un síntoma de que los ciudadanos están tomando conciencia de los problemas.
-Personalmente, ¿qué cree que sería bueno que saliera del Fòrum 2004?
-Trabajar sobre el mundo de ciudades, el mundo abierto, porque hoy en día no somos aún ciudadanos del
mundo. Estamos en un mundo de ciudades, que es distinto. El Fòrum tiene sentido.
-No parece muy convencido.
-Soy un entusiasta. Es una ocasión para establecer un diálogo, que ya ha comenzado en otros foros como Porto
Alegre o Davos.
-La receta Pujol es poco espectáculo y mucho debate, pero con esto parece difícil conseguir el eco mediático
necesario.
-Al plantearse el Fòrum se valoró cuál era el acontecimiento que reunía más atención del mundo. Se vio que
eran los Juegos Olímpicos. Pero el otro hecho multitudinario son los viajes del Papa. Para que haya mucha
gente ha de haber una esperanza y un espectáculo.
-¿Cómo ve las relaciones entre las tres administraciones que patrocinan en Fòrum?
-Una de las gracias de estos acontecimientos es que pasan en un sitio y en este lugar, que se sitúa en el más
bajo de la serie "mundo, estado, nación, ciudad", pero que en esta situación es la que tiene más peso. Esto
entronca con el gobierno de las ciudades.
-¿Pujol tiene un sitio en el Fòrum, como la presidencia del senado del 2004?
-No sé si su papel es la presidencia de ese senado, pero siempre he pensado que puede ser un buen
embajador. Es lo mejor que puede hacer ahora. Creo que jugará un papel importante. Y él tiene una genuina
ambición de pasar de gobernar a hacer doctrina, lo que pasa es que no se decide y no hace nada.
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
04.02. Activitat política
Description
An account of the resource
Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC).
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
El Fòrum tiene sentido
Source
A related resource from which the described resource is derived
La Vanguardia
Language
A language of the resource
Castellà
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Madueño, Eugeni
Peirón, Francesc
Maragall, Pasqual, 1941-
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Type
The nature or genre of the resource
Entrevista
Subject
The topic of the resource
Fòrum de les Cultures Barcelona 2004
Barcelona
Catalunya
Cultura
Acció política
Model social
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2002-05-18
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Entrevistes
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/180/20040926.pdf
1bd35b6d56e70dda8e25dde05c170d78
PDF Text
Text
Discurs de cloenda del Fòrum Universal de les
Cultures
Barcelona | 26/9/2004
S'acaba el Fòrum. S'acaba el primer Fòrum Universal de les Cultures.
No sé què farem a partir d'ara. Tant els que n'heu gaudit com els que
hi heu treballat, sobretot els que hi heu treballat, suposo que ara
descanseu i ben merescudament. També aquells a qui no els ha
agradat, perquè ara no sabran de què parlar.
Som a punt de tancar el primer capítol d'una nova experiència
adequada al món obert en què vivim, una cita que no va néixer per
competir, com els Jocs Olímpics, o exhibir, com les Exposicions
Universals, sinó per expressar, difondre i debatre, per discutir, per
parlar, per dialogar, també a nivell mundial.
Avui podem dir que s'acaba el primer Fòrum Universal de les Cultures
de l'era global. És cert que hi ha altres institucions a nivell global que
juguen papers de diàleg en terrenys específics: Porto Alegre a nivell
social, Davos a nivell econòmic, Kyoto en el camp ambiental, Nairobi
en el camp de l'hàbitat. Barcelona ha inaugurat una cinquena manera
de parlar al món dels temes que interessen els ciutadans i les
ciutadanes de cada un dels països i de cada una de les ciutats, i ho ha
fet de forma que no serà a la seu permanent; no podrem parlar a
Porto Alegre només de temes socials i a Barcelona del tema de les
cultures, si no que hi haurà un grup de ciutats que ho aniran fent. I
un dia de totes maneres tornarà el Fòrum a la ciutat de Barcelona.
Crec que s'hauria de prorrogar, però això no es pot fer. Més ben dit
no cal prorrogar el Fòrum a Barcelona, perquè la dinàmica que s'ha
posat en marxa a Barcelona no s'aturarà, i l'alcalde ho sap millor que
ningú. I res no impedeix que els espais del Fòrum, l'Auditori i el
Centre de Convencions, segueixin essent centres per al diàleg
mundial de les cultures, en tots els camps.
Vàrem inaugurar el Fòrum a dos mesos de l'11 de març amb el cor
encara encongit per tanta tragèdia, i aquests mesos el món s'ha
entossudit a donar-nos tristament la raó: Iraq, Ossètia, Israel,
Palestina, Darfoor, Haití i tants altres indrets que s'anaven despertant
cada dia amb l'horror i la misèria, amb el dolor incessant d'un món
que necessita trobar nous camins per frenar la seva destrucció.
Vàrem obrir el Fòrum sabent que la seva seguretat era un repte, i
tenim la satisfacció de cloure'l amb un nivell de tolerància i respecte i
amb un nivell de seguretat del recinte absolutament exemplar. No és
que cap altre cop un gran esdeveniment s'hagi pogut celebrar a
1
�Barcelona amb pau i tranquil·litat, és que el nivell de respecte entre
els participants ha estat altíssim.
Jo no he tingut mai cap dubte sobre el èxit del Fòrum, però hi ha una
cosa encara més important que l'èxit, l'encert, i el Fòrum ha estat un
encert. L'èxit comporta ressò, i l'encert comporta reconeixement, i la
iniciativa de Barcelona obtindrà el reconeixement internacional,
n'estic convençut, començant per Monterrey i a partir d'aquí en una
seqüència que esdevindrà imparable.
A partir d'aquí el Fòrum sempre tindrà Barcelona com a bressol, punt
de referència i de naixement, i segurament tornarà, no sé quan, però
ha de tornar. També vull que sàpiguen que el govern català està a
favor del retorn del Fòrum a Catalunya, quan sigui, quan convingui.
N'estic convençut que a partir d'avui Monterrey sabrà fer créixer amb
força i amb moltes més certeses que dubtes el seu Fòrum, que serà
el seu Fòrum i que hi haurà menys dificultats per fer entendre el que
Barcelona ha començat.
Vull expressar aquí el meu reconeixement més sincer als
representants del govern de Mèxic, de l'estat de Nuevo León, de la
ciutat de Monterrey, germana de Barcelona, per l'entusiasme amb
què han treballat perquè el segon Fòrum Universal de les Cultures
hagi estat possible.
Crec que el Fòrum ha tingut quatre assoliments importants: primer,
s'ha demostrat una vegada més la nostra capacitat col·lectiva
d'aplicar enginy, rigor i eficàcia en l'organització de grans
esdeveniments a escala internacional. Una vegada més Barcelona
haurà dotat d'una fornada d’excel·lents professionals i organitzadors.
Segon, s'han pogut fer sentir multitud de veus, i s'han produït els
diàlegs de més relleu sobre les grans qüestions de l'agenda mundial.
Tercer, una vegada més Barcelona ha ofert en nom de Catalunya i
d'Espanya el seu esforç, el seu treball i el seu compromís al món, i ha
sabut estar a l'alçada i ens n'hem de congratular.
Al Fòrum, com mai abans l'Estat i la Generalitat han estat al costat de
Barcelona. I finalment, s'ha fet irreversible la millora del llevant de la
ciutat, i això potser és la millor de les herències, la transformació del
llevant, la seva conversió en ciutat en majúscules. Qui recorda ara el
que hi havia aquí, qui recorda ara que aquí sota hi ha una
depuradora? Qui recorda el que era aquest món que semblava
condemnat a ser ignorat, com tantes vegades passa a tants llocs de
les ciutats del món? Barcelona i el seu alcalde han fet possible que ni
un pam d'aquesta ciutat no sigui reconeixible.
En aquest món de xarxes Catalunya ha donat, gràcies al Fòrum, un
gran pas endavant. Catalunya és avui més que mai un nou punt de
trobada, un node; es més punt de referència, és més espai de
2
�confluència i de projecció, és més un "hub" que fa un any. Tenim més
xarxa, més gruix, més serveis professionals, socials, institucionals
perquè l'esforç de construir xarxa, de fer diàlegs, de contacte i
obertura que s'ha fet ha estat importantíssim.
Durant 141 dies la nostra ciutat ha tingut una oferta cultural i
artística excepcional, s'han pogut sentir veus que altrament no hi
hagués hagut manera de fer audibles i d'amplificar-se. S'han acordat
i fet públiques aquí mateix declaracions d'ordre molt divers sobre els
principals eixos del debat del propi Fòrum: per exemple, en el camp
de les llengües, ha sorgit la idea tan meravellosa de crear un arxiu on
totes les llengües siguin registrades per escrit i fonèticament, que no
hi hagi cap de la qual no en quedi traça, perquè sabem que any rere
any centenars de llengües del món van desapareixent, i aquesta és
una situació que ens fa a tots més pobres. I que Barcelona sigui el
lloc on gràcies al Fòrum tots aquests registres es puguin arxivar i
guardar és molt emocionant.
El Fòrum Barcelona 2004 figurarà, doncs, a la partida d'un nombre
molt important de plataformes, processos i observatoris amb el diàleg
i el compromís en la recerca de la pau, l'equitat i la sostenibilitat com
a norma. Moltes de les organitzacions mundials que s'han trobat en
aquests prop de quatre mesos inscriuran el nom de Barcelona com
una referència nítida en les seves memòries, i "espero y deseo, estoy
convencido de ello, de que lo mismo ocurrirá en 2007 en Monterrey,
en Nuevo León".
La ciutat de Barcelona, demà, en desvetllar-se, podrà retrobar el seu
propi llegat, aquí on s'ha iniciat el camí irreversible que permetrà de
retornar la dignitat tantes vegades reclamada de la ciutat, com deia
Verdaguer, "de riu a riu estesa" (i arribava malament a tots els rius, i
ara arriba bé). Demà aquesta ciutat que vol avançar en la seva pròpia
història amb onades d’il·lusió i d'entusiasme, però també amb un
gran sentit del rigor, de la responsabilitat, del treball ben fet; aquesta
ciutat que demana més que mai ser la capital de Catalunya, podrà
agafar forces de nou per abocar-se de ple en la seva gent. Demà els
barcelonins i barcelonines, els ciutadans i ciutadanes de Catalunya,
podran prendre possessió plena d'aquesta ciutat aquí recuperada.
Vull dir a l'alcalde de Barcelona, en nom de Catalunya, gràcies.
Catalunya se sent orgullosa de la seva capital i la capital ha honorat
el país i a tota Espanya.
Pasqual Maragall
3
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1662
Title
A name given to the resource
Discurs de cloenda del Fòrum Universal de les Cultures
Language
A language of the resource
Català
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Barcelona
Subject
The topic of the resource
Model social
Congressos
Cultura
Fòrum de les Cultures
Immigració
Relacions Internacionals
Religions
Barcelona
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Discurs
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2004-09-26
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/203/20050513.pdf
aa8a2f0274f91cd6e9434e8d20020ab8
PDF Text
Text
Mots du président de la Generalitat, Pasqual Maragall i
Mira (Claude Lévi-Strauss, XVII Premi Internacional
Catalunya) (francès)
Paris | 13/05/2005
Mme. Hélène Carrère d'Encausse, secrétaire perpétuelle de l'Académie française,
M. Lévi-Strauss,
M. le ministre,
M. l'ambassadeur,
membres du jury,
autorités,
mesdames et messieurs:
Il y a une admirable modestie qui est réservée à un nombre réduit de personnalités hors de
l'ordinaire qui, par la naturalité de l'expression de leur science, nous font croire que la
complexité peut être réduite à la catégorie du simple. Claude Lévi-Strauss est l'un de ces
phénomènes.
Je dois vous dire qu'il y a une proximité -une très grande proximité- entre la Catalogne et la
culture française. Je dois vous dire aussi que la proximité -la juxtaposition même- de la
littérature, de la culture catalane et de la grande culture française, pour beaucoup d'entre
nous a été une constante de notre vie personnelle, de notre vie quotidienne. Un exemple:
un auteur de la taille universelle d'Albert Camus, guidé par quelqu'un, a traduit le chant
spirituel de l'un des poètes plus connus de la Catalogne.
Et voilà, Claude Lévi-Strauss nous parle aujourd'hui de l'Eurorégion -que nous serions
portés à croire une invention à nous, encore peu connue- comme si c'était dejà la réalité
solide que nous désirons qu'elle devienne, comme si cela était déjà un acquis. C'est vrai,
l'Eurorégion, c'est en quelque sorte la preuve de cette possibilité dont je viens de parler:
faire apparaître la complexité sous la lumière des choses simples. Et, en même temps, cette
négation des frontières est aussi la démonstration de leur absurdité ou au moins de leur
caractère arbitraire, qui dérive du hasard plutôt que de la logique. Cela les rends de plus en
plus étranges au devenir actuel des choses.
Voilà que les arrangements euro-régionales ne se lient pas a une réalité d´hier, destinée à
être surpassée. Au contraire, ils deviennent de plus en plus l'affirmation de la réalité de
l'Europe. Ils se bâtissent non seulement entre partenaires se rassemblant au long des axes
Pyrénées- Méditerranée, mais aussi autour de la réalité basque, entre la Galice et le nord de
Portugal, au coeur même du continent, incluant le Luxembourg, l'Alsace et tant d'autres
régions chargées d´histoire et d'avenir. Le phénomène démontre que des liens de toute
sorte -culturels, parmi eux- avaient été souvent négligés par les frontières, sans que ces
dernières soient été réussites à effacer les premiers. Donc, l'hasard des frontières se voit
aujourd´hui amoindri par l'avancée cette logique récupérée.
1
�Mesdames, messieurs:
Pour nous a été vraiment un plaisir être aujourd'hui avec vous pour reconnaître une
personnalité dont beaucoup d'entre vous savons un tout petit peu l'importance, et que tous
révèlent. Je vous lis:
«Les villes du Nouveau Monde vont de la fraîcheur à la décrépitude sans s'arrêter à
l'ancienneté» et il en est ainsi parce que «pour les villes européennes le passage des siècles
constitue une promotion, pour les américaines celui des années est une déchéance ».
Je dois vous dire que cette réalité, telle qu'elle nous est décrite par M. Lévi-Strauss, ma
femme et moi l´avons connue de prés lorsque nous avons vécu, pendant deux années, à
New York. Nous n'avons témoigné les effets, même si cela n'empêche pas l'être amoureux
de cette ville, toujours étonnante.
Celui qui a révélé avec une telle clarté notre perplexité devant la différence des valeurs
régnants de part et d'autre de l'Atlantique, c'est Claude Lévi-Strauss. Sa prose, dans cette
expression élégante qui avait fait regretter au jury du Goncourt que Tristes Tropiques ne
soit pas un roman pour pouvoir lui décerner son Prix, nous est arrivé à nous catalans en
1969, traduit par le poète Miquel Martí i Pol et grâce aux soins éditoriaux d'Anagrama, c'està-dire avec le haut niveau d'exigence que requérait la personnalité de l'ethnologue le plus
éminent de la seconde moitié du vingtième siècle.
Claude Lévi-Strauss, comme on le sait, est un philosophe qui ne voulait pas répéter toujours
la même leçon et qui a trouvé dans un Brésil encore partiellement vierge les stimulants de
sa curiosité intellectuelle. De son séjour parmi les Bororo ou les Kaingang nous avons appris
beaucoup de choses, depuis des questions liées à la structure des liens de parenté jusqu'à
de considérations d'écologiste avant la lettre. Comment comprendre, sinon, ce conseil
ironique de Claude Lévi-Strauss quand il dit «Campeurs, campez au Parana. Ou plutôt non :
abstenez-vous. Réservez aux derniers sites d'Europe vos papiers gras (?), vos flacons
indestructibles et vos boites de conserve éventrées» ?
Lévi-Strauss a vu, de ses yeux, le paradis. Ou plutôt, à partir de son expérience
d'explorateur et de ses lectures de Rousseau et de Chateaubriand il a pu imaginer comment
était, ou comment devrait être, ce paradis dans lequel l'homme n'exploiterait pas la nature
mais en ferait partie et y vivrait en harmonie. Il s'agit d'une vision, pas d'une réalité, et
Lévi-Strauss en est pleinement conscient quand il demande aux futurs touristes et aux
humains prédateurs que «avant de commencer le saccage définitif» des paysages ils
respectent «les torrents fouettés d'une jeune écume qui dévalent en bondissant les gradins
creusés au flanc violet des basaltes» ; et qu'il les prie : «Ne foulez pas les mousses
volcaniques à l'acide fraîcheur ; puissent hésiter vos pas au seuil des pairies inhabitées et
de la grande forêt humides de conifères».
Les années sont passées et les réflexions de Lévi-Strauss continuent d'être pertinentes à
l'heure où l'on se propose de rénover une ville tout en lui conservant son âme; elles
continuent d'être un modèle à examiner quand nous parlons de diversité culturelle et que
nous ne prétendons pas, ce faisant, ouvrir la porte à la marée uniformisante de la culture
des plus forts; elles continuent d'être valables quand nous voulons penser le monde en
termes d'équilibre et de durabilité, quand nous comprenons, comme lui, tout ce que nous
devons aux hommes qui nous ont précédés et les obligations que nous avons envers ceux
qui nous succèderont. Les Japonais parlent de leurs grands hommes comme de «trésors
nationaux vivants». Le Prix Catalunya est une reconnaissance de ces trésors vivants.
Comme Président de la Generalitat de Catalunya, j'ai aujourd'hui l'honneur et le plaisir
d'être à l'Académie française, avec sa Secrétaire Perpétuel Mme. Hélène Carrère
d'Encausse, pour remettre personnellement le XVII Premi Internacional Catalunya à un de
2
�ces trésors, le professeur Claude Lévi-Strauss. Cette récompense est, à mes yeux, le
témoignage de gratitude au grand savant d'un pays qui a été, si souvent, notre Nord. En
l'acceptant, M. Lévi-Strauss, vous nous donnez l'occasion de vous retourner
symboliquement votre don et d'entrer avec vous dans cette relation de réciprocité que vous
avez si bien et justement décrite. C'est une raison de plus de vous remercier.
Merci
3
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1685
Title
A name given to the resource
Mots du président de la Generalitat, Pasqual Maragall i Mira (Claude Lévi-Strauss, XVII Premi Internacional Catalunya)
Language
A language of the resource
Francès
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
París
Subject
The topic of the resource
Premis i reconeixements
Cultura
Relacions Internacionals
Territoris
Sociologia
Lévi-Strauss, Claude
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Discurs
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2005-05-13
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/216/20050918.pdf
569ab0f9340f1e8c3d930892bcbe0500
PDF Text
Text
Lliurament dels Premis Nacionals de Cultura
Teatre Nacional de Catalunya | 18/09/2005
Estimats amics, bona nit. Hi ha tantes coses que suggereix aquest acte:
tantes singularitats, tantes personalitats; i tantes absències també. Ja no
tenim persones tan importants com l'Oró, i com tants d'altres que hem vist.
Penses que el país és més pobre avui que no pas ahir, aquest any que no
pas l'any passat. Però al mateix temps hem vist que efectivament aquest
país no para i que continua la creativitat en tots els camps.
Crec que aquests premis van començar l'any vuitanta dos i van relligar amb
una tradició que venia d'abans, del període 1932-1938. Si la República ja
havia donat aquests premis, per alguna cosa seria. I bé doncs, aquesta nit,
tants anys després, la nostra cultura viu -si m'ho permeteu- la seva Diada
Nacional, no pas pel record i la reivindicació exclusivament, sinó pel
reconeixement.
Una cultura no és del tot normal ni demostra millor la seva vitalitat perquè
celebri més les seves creacions o perquè doni més premis als seus creadors,
això és evident. En cert sentit és el contrari, quan més viu, més prolífic i
més universal és el nervi de la cultura ell mateix, més interessants
esdevenen els reconeixements que dóna el país. Aquest és el sentit dels
Premis Nacionals de Cultura. Perquè la cultura pertany al regne de la
llibertat, més que cap altra activitat. De la llibertat obtinguda en aquest cas
també, de la llibertat que no es dóna gratuïtament sinó que s'arrenca, que
s'obté. La creació cultural i l'accés als béns culturals son un camí a la
dignitat, una invitació a extreure més de cada persona.
El conjunt de guardonats aquesta nit posa de manifest la riquesa creativa i
la riquesa reflexiva de la cultura d'aquí, dels registres i les formes amb què
la cultura catalana s'expressa; abastant, efectivament, tots els racons de
l'art, totes les arts. Crec que la qualitat dels premiats, la seva trajectòria, la
seva projecció més enllà de Catalunya contribueix a fer cada cop més tènues
les fronteres entre la nostra cultura i la cultura universal.
L'Albert Camus deia que pensar és aprendre de nou a mirar, a estar atent, a
estar pendent, a dirigir la pròpia consciència i fer de cada idea i de cada
imatge un lloc privilegiat i això és d'alguna manera el que els premis ens
aporten i ens ensenyen. A mirar de nou, a mirar novament, a renovar el
nostre pensament a través de l'art i la creació.
Aquesta nit reconeixem, en alguns casos, el tot, tota l'obra d'una persona,
d'un grup, d'un equip. En d'altres, una petita part de la seva obra. Hi ha
guardonats que mereixen aquest reconeixement no només per la darrera
obra que han fet, sinó pel conjunt de la seva obra.
Catalunya ha necessitat en els darrers vint anys anar recobrant els seus
valors. Tot estava endarrerit. Per sort ja fa anys que estem en condicions de
1
�deixar que la normalitat vagi guanyant terreny a la normalització, que la
normalitat vagi sent el pa nostre de cada dia i no pas la lluita per la
normalitat o aquest esforç de la normalització perquè, és veritat que l'art i la
creació és esforç, però també és llibertat i també és estar lliure
d'obligacions, d'alguna manera.
Catalunya ha viscut el període de llibertat democràtica i d'autogovern més
llarg des de fa segles, i la nostra cultura ha tingut, per tant, millors
condicions que no havia tingut mai, és només cosa nostra que en sapiguem
treure el màxim benefici. Ja no hi ha excuses, ja no hi ha persecucions,
enemics, dèficits... n'hi ha, evidentment, clar que n'hi ha de dèficits i de
persecucions i fins i tot d'enemics, segurament. Però no és això el que
marca les nostres vides sinó, exclusivament o sobretot, la nostra capacitat
de crear; o la incapacitat. Per tant, d'alguna forma, estem sols davant la
història. Aquest país està en aquest moment en condicions ell mateix d'anar
endavant o de condemnar-se, de fer coses excelses o de no arribar a donar
la talla.
Jo aquesta nit me'n vaig content perquè sé que estem més aprop del segon
que del primer.
Crec que la persistència d'actituds defensives en comptes d'enfortir-nos ens
podria arribar a fer més febles; una cultura massa anys sobreprotegida
esdevé massa fràgil. No em mal interpreteu, dic sobreprotegida, no pas
protegida o ajudada o estimulada.
És hora doncs, com deia Miquel Martí i Pol, que ens llencem a caminar sense
crosses i és hora de pensar, d'assajar i d'articular un nou paradigma amb
tota l' ambició cultural que això demana.
Per acabar vull deixar constància aquí de la satisfacció per l'èxit d'aquest
acte, per l'èxit del seu disseny, que ha estat esplèndid, encara que en alguns
moments hem tingut una mica la impressió que estaven passant anuncis de
televisió...però bé, això és apart. Vull, doncs, deixar constància aquí de la
satisfacció enorme amb què hem acabat aquesta setmana després de veure
aprovar al Congrés dels Diputats la Llei que ha de permetre el retorn a
Catalunya dels arxius espoliats després de la Guerra Civil; gràcies Caterina
Mieras.
Acabo. Catalunya pot confiar en ella mateixa si aposta en ella mateixa, si
aposta decididament per la creació i per la cultura, si les ajuda i les anima i
si crea les condicions perquè la terra sigui fèrtil. I estic convençut que a
Catalunya es donen, avui, les condicions per una etapa de gran fertilitat
creativa. És cosa nostre treure'n els fruits.
Bona nit i moltes gràcies. Pau i salut que m'ha agradat molt el que han dit
abans.
2
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1698
Title
A name given to the resource
Lliurament dels Premis Nacionals de Cultura
Language
A language of the resource
Català
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Teatre Nacional de Catalunya
Subject
The topic of the resource
Art
Cultura
Premis i reconeixements
Model social
Catalunya
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Discurs
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2005-09-18
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/237/20060109.pdf
27bdca76dbf8ccfa474803010ee726ff
PDF Text
Text
Lliurament del II Premi Internacional de Periodisme
Manuel Vázquez Montalbán
Palau de la Generalitat | 9/1/2006
Benvolguda Anna, consellera, conseller, alcalde de Bellcaire, diputats, senyors
Pernau i Puyal, senyors Ravés, Serrano i Laporta;
Crec que els guardons d'aquest Premi ens han de permetre vàries coses, però
en primer lloc voldria parlar un segon de Manolo Vázquez Montalbán.
Érem del mateix partit quan érem petits, després cadascun va anar per la seva
banda, però inicialment vam estar al mateix partit polític. A mi, la veritat, és que
m'hagués costat imaginar aleshores, si m 'haguessin preguntat què faria aquest
xicot quan fos gran, que acabaríem llegint les novel·les, els articles i les
poesies del Manolo. Que serien com són entendridores i, al mateix temps,
d'una gran sobrietat, definitivament barroca, perquè ja sabeu que el Barroc té
Garcilaso però també té a Quevedo. El Barroc és les volutes, la publicitat i la
riquesa de matisos, però també la bellesa de la paraula exacta, i crec que
probablement hi ha una mica de les dues coses, dels dos barrocs. En tot cas,
barroc com el joc del Barça, s'ha parlat aquí del Barroc i de Ronaldinho i té
molta raó, però també hi ha el Barroc del Decó, que és com més contingut, més
de Quevedo.
Bromes a part, dir-vos molt seriosament que els guardons d'aquest premi ens
permeten rememorar la seva figura, la del Manolo, i ens permeten reconèixer a
dues personalitats rellevants del periodisme de Catalunya. I aquest any, a dos
grans mestres. Josep Pernau i Joaquim Puyal són dues figures digníssimes,
que honoren aquest Premi Internacional i la memòria d'en Montalbán.
En Josep Pernau, que també té la Creu de Sant Jordi i que ja va acumulant
premis, representa la figura integral del periodista en tots els vessants de la
premsa: el redactor, el columnista, el director, l'impulsor de noves capçaleres i
també el degà del Col·legi de Periodistes.
Des d'Arbeca, on va néixer, com ell mateix ens ha relatat, va iniciar un
recorregut que l'ha dut per alguns dels escenaris i dels moments més
significatius de la nostra vida política i social de la segona meitat del segle XX.
Des d'Arbeca i després d'aquesta trajectòria, tothom reconeix a Pernau la
qualitat més preuada de la seva professió, que és una observació aguda i una
facilitat proverbial per explicar-ho als demés. Això és un art, és un do, que es té
o no es té.
Posant de manifest la transcendència social del periodisme, el 1986, Pernau va
impulsar, amb altres companys, un documental sobre els nens de la guerra
civil, si no recordo malament. Un intent precursor llavors, que es va avançar a
l'interès actual per recuperar la memòria històrica. Que l'actual govern
catalanista i d'esquerres també promou.
1
�Des dels anys del Correo Catalán, fins a El Periódico, passant per experiències
trepidants, com la fundació del Tele/eXpress o la recuperació del Brusi. Tot
plegat, tenim al davant una persona i una trajectòria sense les quals, d'alguna
forma, aquest país no seria exactament el que és, faltaria alguna cosa.
Amic Pernau, has deixat empremta sobre la premsa catalana contemporània,
donant un veritable sentit a l'Opus Mei des de la qual continues impartint el teu
mestratge. Moltes gràcies Pernau.
Si haguéssim de reconèixer el mestre de mestres del periodisme esportiu en
català, aquest seria en Puyal, sense cap mena de dubte, la veu incontestable
del futbol en català.
Però Puyal no és només futbol. És ràdio i és televisió de la bona: Un tomb per
la vida, La vida en un xip, Vostè pregunta, vostè jutja...
Puyal, t'hem seguit en moltes facetes diferents. Potser necessitaríem molt més
que un xip per fer una síntesi de la teva carrera. Has donat dignitat a la suma
"futbol+català"; que el futbol es pugui explicar en la nostra llengua, de manera
tan trepidant, tan vibrant i emotiva com et sentim fer. Has sabut generar una
veritable pedrera de professionals en aquest sector des que vas començar a
Ràdio Barcelona fins a Catalunya Ràdio.
Deixeu-me dir alguna cosa de tots dos. De Pernau i Puyal, vull destacar la seva
categoria com a usuaris de la llengua, de les llengües del nostre país.
Pertanyeu a una generació on la descripció rigorosa dels fets no ha estat
renyida amb l'aprofitament de les possibilitats que ens ofereix l'idioma.
Bon periodisme, per tant, ben escrit i ben parlat, però per damunt de tot,
periodisme de rigor.
Permeteu-me que reivindiqui els vostres recorreguts professionals com un
model de periodisme d'avui que massa sovint sembla haver perdut la batalla
davant la trivialització, l'excés i la manipulació.
Però confiem en el conjunt del sector periodístic, els professionals, les
empreses. Tots vosaltres sou conscients que el rigor, la dedicació i el talent són
requisits indispensables per a la construcció d'una obra excel·lent. En el camp
que sigui. Crec que justament el talent aportat per Pernau i Puyal és una prova
gairebé diria poc comparable en el camp del periodisme.
Amics Pernau i Puyal, sou un orgull i un exemple per aquest país, el vostre
guardó és ben merescut, i ben guanyat, i us felicito de debò en nom del govern
de Catalunya.
2
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1719
Title
A name given to the resource
Lliurament del II Premi Internacional de Periodisme Manuel Vázquez Montalbán
Language
A language of the resource
Català
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Palau de la Generalitat
Subject
The topic of the resource
Catalanisme
Cultura
Premis i reconeixements
Vázquez Montalbán, Manuel, 1939-2003
Pernau, Josep, 1930-
Puyal, Joaquim M. (Joaquim Maria), 1949-
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Discurs
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2006-01-09
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/245/20060119.pdf
e54756b5f3a4bfb54776b96a6f18763e
PDF Text
Text
Acte commemoratiu del cinquè aniversari de la mort
d'Ernest Lluch
Institut d'Estudis Catalans | 19/01/2006
Agraeixo les paraules del doctor Estapé, que ha demostrat que amb l'edat hi ha una revinguda de
la memòria, i dels altres que han parlat. És de justícia començar per reconèixer a la Fundació
Ernest Lluch i a l'Institut d'Estudis Catalans l'encert d'haver propiciat aquesta cita d'avui.
Aquest acte s'emmarca, com és evident, en un moment especial de revisió de les lleis i gairebé
diria en un dia, ho dic per avui i per demà, de revisió de les lleis bàsiques d'aquest país. I de
connexió de la llei amb la realitat descrita històricament pel doctor Nadal. Jo crec que hi ha un
retorn al pactisme iniciat amb la Constitució Espanyola. però després desvirtuat, i que ara
Catalunya s'ha pres el deure de recuperar.
De totes maneres, crec que és molt difícil parcel·lar la personalitat de Lluch. En ella conflueixen
l'economista, el polític, l'intel·lectual, l'universitari, l'impulsor cultural, el comunicador i divulgador
mediàtic, amic del País Basc, historiador. Tot alhora.
El secret deu ser que va intentar conjuminar -no sense contradiccions- un seguit d'atributs que
difícilment es reuneixen en una sola persona, i que aquí han estat tan ben descrits que ara jo no
glossaré.
Aquella barreja de curiositat, coratge, rigor, empatia i comunicació van fer de l'Ernest un il·lustrat
de raça, regit per l'exigent norma kantiana del gosar pensar.
Amb ell vaig compartir l'interès pels fisiòcrates, perquè ell, en un moment determinat de la seva
evolució, es va interessar, no per l'economia política clàssica, sinó pels precedents. I concretament
pel "tableau" econòmic de Kessner. Ell va fer treballs sobre això, i jo en vaig fer algun que ell em
va editar. L'època dels fisiòcrates era la mateixa que ara s'està recordant entorn de Mozart.
En Lluch responia al perfil que va dibuixar Diderot de l'home il·lustrat: Un home lliure i
responsable, estudiós del passat per actuar en el present i per projectar el futur, lliurat a les idees,
curiós il·limitat, respectuós amb els altres, exercitador de la raó i amatent als perills de la vanitat i
la supèrbia.
En això era molt català. En això i en tot. La manifestació del seu enterrament, jo crec que és una
de les més grans que s'han fet i per mi la més impressionant, la més autèntica, perquè tenia un
vot d'ordre esplèndid després del que havia passat.
En la seva fecunda producció trobem força exemples d'aquesta gosadia, però jo no hi entraré
perquè aquí s'han glossat millor del que jo podria fer.
Penso avui en el Lluch que ens ensenya a no concedir al terrorisme el benefici o la victòria en
forma de negació de la política. Ell, a Sant Sebastià, en un acte de la campanya electoral d'Odón
Elorza -en el qual jo també hi era-, quan el cridaven, l'escridassaven, els extremistes, els va dir:
"Crideu, crideu. Que abans fèieu coses pitjors". No dic exactament el que va dir, però venia a ser
això, perquè era durant la treva. En aquella campanya vam coincidir i al Lluch li va tocar pagar el
preu de la seva gosadia, que nosaltres no teníem, però tots ho pensàvem.
Fa pocs dies a Lleida feia en veu alta una reflexió sobre el nostre projecte col·lectiu i sobre la
necessitat que tenim de repensar-lo i renovar-lo. Ho resumia dient que "ens correspon concretar
una certa idea de Catalunya vàlida per a les properes dècades: Una Catalunya d'homes i dones
lliures i cultes, amb una economia oberta, una societat de benestar i de justícia, un territori
equilibrat, un bon govern i en un marc d'interdependència".
És a dir: no en tenim prou amb renovar els instruments polítics i jurídics del nostre autogovern;
ens cal una nova cultura cívica que doni sentit als nostres anhels col·lectius.
No és casual que aquesta reflexió la proposés al fil del record del 1906. Perquè el 1906, fa cent
anys, és un any que simbolitza l'eclosió catalanista dels inicis del segle passat: la Solidaritat
1
�Catalana, "La nacionalitat catalana" d'en Prat de la Riba, el primer Congrés Internacional de la
Llengua Catalana, l'inici del "Glossari" de l'Ors, la publicació dels "Fruits saborosos" d'en Carner o
de l'"Enllà" de Joan Maragall. En aquest any s'ajunten modernisme i noucentisme, és el moment
en què es passa la flama, diguéssim, dels uns als altres.
És, en definitiva, l'any que es visualitza una aliança nova entre la cultura i la política. I
més impressionant és que hagin passat cent anys.
el que és
El que jo prometia no dic que s'hagi fet, dic que comencem a veure que es pot fer.
He considerat oportú reiterar avui -en un acte en memòria de l'Ernest Lluch i a la seu de l'Institut
d'Estudis Catalans, que celebrarà el seu centenari l'any que ve- aquesta crida a treballar per una
nova aliança entre la cultura i la política.
Crec que hi arribarem si som capaços de conjuntar adequadament tres elements clau:
La capacitat de desvetllar i de promoure el màxim de talents en tots els camps de la ciència i
de la cultura.
La potenciació de les nostres institucions acadèmiques, científiques i cíviques.
L'adopció col·lectiva d'una exigent ètica del treball intel·lectual i científic.
Quedi clar, doncs, que no estic proposant només un camí de memòria. Estic proposant la
conveniència de traçar camins de futur que facin del 2006, i del 2007, un nou referent per a la
civilitat i per al catalanisme.
En tot cas, estic convençut que trobarem en l'obra i en l'exemple de l'Ernest Lluch prou estímuls
per posar-nos-hi.
Moltes gràcies.
2
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1727
Title
A name given to the resource
Acte commemoratiu del cinquè aniversari de la mort d'Ernest Lluch
Language
A language of the resource
Català
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Institut d'Estudis Catalans
Subject
The topic of the resource
Biografies
Commemoracions
Cultura
Política
Terrorisme
Lluch, Ernest, 1937-2000
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Discurs
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2006-01-19
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/262/20060403.pdf
45c39ca01fc42b5ecdccf401ed701e72
PDF Text
Text
Discurs del president en l'acte del 50è aniversari de la
creació del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de
Sant Maurici
Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici | 03/04/2006
Celebrem l'acte central de commemoració del 50è aniversari de l'únic Parc Nacional de Catalunya
que és aquest, el Parc Nacional d'Aigüestortes. I ho celebrem perquè aquest Parc converteix a
Catalunya i a Espanya en un dels paradigmes de la biodiversitat a Europa.
I perquè representa una part fonamental del nostre patrimoni cultural -i dic cultural i no solament
natural-. I és un exemple de la relació equilibrada entre l'ésser humà i la natura.
Ha convertit la flora i la fauna dels Pirineus en un patrimoni de valor incalculable; ha protegit
indrets que altrament haurien viscut processos d'erosió; ha protegit també indrets que van viure
l'eclosió de l'art romànic; i ha donat a conèixer un entorn que conserva tot l'interès de les
poblacions d'alta muntanya.
Estem al 50è aniversari. L'Estat està cedint al patronat una bona part de les competències. Aquest
és el gran Parc Natural a Catalunya, juntament amb Montserrat.
El centre d'interpretació d'Espot i de Boí és també una fita importantíssima i, per tant, la
celebració d'aquest aniversari ve acompanyada també de noves ambicions: modernitzar la gestió
del Parc perquè sigui un referent del nou model de gestió de la xarxa de parcs nacionals; i dotar-lo
dels mitjans necessaris per assegurar els seus valors patrimonials, culturals i naturals, de futur.
Per això, evidentment, calen tres coses: l'ampliació del Parc Natural amb un creixement del 25%,
que està previst; l'impuls del Pla Estratègic del Parc; i la millora dels accessos i les comunicacions.
Tot això són molts recursos. Per començar hi ha pràcticament invertit 2 milions d'euros però estan
previstos 4 milions d'euros més entre el Ministeri i la Generalitat. No són pocs recursos, hi ha una
implicació efectiva.
L'avenir del Parc d'Aigüestortes està lligat al projecte de futur del Pirineu en el seu conjunt. Jo
diria en el cor de l'Euroregió Pirineus-Mediterrània i això representa que hem de plantejar-nos
l'extensió dels serveis públics i les infraestructures no només del Parc. I sobretot una aposta per la
qualitat i la feina ben feta, turística, natural, etcètera. Aquesta és l'aposta pròpia d'una societat
avançada com és la nostra, que valora la importància estratègica del seu patrimoni històric,
natural i cultural.
Tot això passa en un moment en què l'Estatut a Catalunya ha declarat el Medi Ambient un tema
enormement prioritari, establint la importància d'un desenvolupament sostenible, i la presència
d'aquest valor en la tradició cívica del nostre país, al mateix temps que reconeix drets i deures en
relació al medi ambient, cosa que abans amb l'Estatut del 79 no teníem. Reconeix el dret de viure
en un medi equilibrat, sostenible i saludable i el deure de fer un ús responsable dels recursos.
La competència en matèria de medi ambient és compartida. La Generalitat de Catalunya té poder
per regular la flora i la fauna o la diversitat, a més d'importants competències en matèria d'espais
naturals.
Ja saben que l'organització territorial ens permetrà de crear la vegueria de l'Alt Pirineu tan
desitjada i reconèixer un règim jurídic especial de l'Aran.
L'Estatut, més la política de medi ambient, més l'organització territorial -vet aquí aquestes tres
coses alhora-, ens permetran d'afrontar amb plenes garanties el repte de construir un territori
més planificat, més ordenat i més endreçat, amb un Pirineu sostenible, en el marc d'una
Catalunya més equilibrada i d'una Espanya en xarxa, que reconeix la seva pròpia diversitat i la
respecta i hi inverteix.
1
�Per això, ara és el moment de l'Estatut de Catalunya. I la millor manera de fer-ho és difonent el
seu contingut. Perquè aquest contingut és el millor argument per portar a la majoria del poble de
Catalunya a donar el seu suport al referèndum que l'aprovarà.
Moltes gràcies.
2
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1744
Title
A name given to the resource
Discurs del president en l'acte del 50è aniversari de la creació del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici
Language
A language of the resource
Català
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici
Subject
The topic of the resource
Cultura
Commemoracions
Medi ambient
Parc Nacional d'Aigüestortes
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Discurs
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2006-04-03
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències