1
10
48
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/172/20040617sitges.pdf
344bdf2bebdb5e8a6f9d88c6dc960267
PDF Text
Text
Intervenció en la sessió inaugural de les XXI
Jornades de Sitges del Cercle d'Economia
"Creixement econòmic i responsabilitat social".
Sitges | 17/6/2004
Diumenge passat vam tancar un període de poc més d’un any que ha
portat els ciutadans a les urnes en quatre ocasions. El tancament
d’aquest llarg cicle electoral ha suposat l’inici d’un nou període polític
on el partit socialista no solament es consolida com la força
majoritària sinó que –en el cas de Catalunya- ostenta responsabilitat
de govern en els tres nivells de l’administració.
En sis mesos molt difícils, el Govern de Catalunya ha vist ratificada
per dues vegades la confiança dels seus electors: del 54.9% dels vots
que van sumar els tres partits que el conformen ha passat a un
recolzament del 61.2% en les eleccions generals i un 61.8% en les
recents eleccions europees.
Permetin-me confessar la immensa satisfacció que suposa ser
dipositaris de la confiança dels ciutadans però també de la
responsabilitat que sabem que tenim davant nostre.
Els governs, com no pot ser d’altra manera, governen des del primer
dia i estan preparats per governar des de molt abans. Encara que
també s’ha de reconèixer que les dinàmiques del cicle electoral
“tenyeixen-intoxiquen” els debats i les agendes polítiques.
Deixin-me doncs aprofitar aquesta magnífica ocasió per explicar el
programa del govern de la Generalitat de Catalunya dels propers tres
anys i mig. Uns anys on, justament, el debat sobre polítiques és el
més important i l’únic per al qual aquest govern vol ser jutjat.
Les prioritats de l’acció de govern estan clares i estan definides a
l’Acord del Tinell. Són uns objectius que es poden resumir en dues
grans idees.
a) Un objectiu polític: la millora i aprofundiment de l’autogovern
b) Un objectiu social: el bon govern per a impulsar el progrés
econòmic, social i cultural dels ciutadans i les ciutadanes de
Catalunya i l’equilibri dels seus territoris.
No voldria estendre'm en excés en aquest punt, però més i millor
autogovern consisteix en –deixin-m’ho dir així- un projecte estrella
que és la reforma de l’Estatut, en la reforma del sistema de
finançament i en una sèrie de reformes institucionals paral·leles que
1
�van des de la reforma de la Llei electoral catalana fins a la reforma
del Senat espanyol.
Per tant, és una operació complexa, amb reformes encadenades que
es condicionen les unes a les altres i és per tant essencial que es
gestionin amb calma, amb estratègia i sobretot, amb molta
flexibilitat.
Voldria remarcar especialment que més autogovern en general i la
reforma de l’Estatut en particular no son finalitats en sí mateixes,
sinó eines al servei d’una causa, que és la millora de la vida dels
ciutadans i de la seva autoestima.
I això és important deixar-ho clar perquè a vegades sembla que
caiguem en lògiques caïnites quan es discuteixen aquests temes.
Descentralitzar no es sinònim de insolidaritat i gestionar una
singularitat tampoc és sinònim de reclamar privilegis.
El que pretenem amb la reforma de l’Estatut és obtenir els
instruments que ens permetin fer front a problemes no resolts i a
nous reptes plantejats. Quins reptes? La immigració o la concreció del
paper de Catalunya a Europa. Quins problemes? Solucionar l’encaix
definitiu a la realitat plurinacional, plurilingüística i pluricultural de
l’Estat espanyol.
Dit això, m’agradaria centrar-me en el que seria el segon gran
objectiu d’aquest govern, el bon govern, i en particular centrar-me en
el que són els objectius en matèria de política econòmica.
Abans he dit que el tancament del cicle electoral propiciava un
moment òptim per explicar el pla d’acció del govern. Aquesta
setmana és també un moment òptim per presentar els objectius
econòmics perquè s’han presentat al Parlament els Pressupostos de
l’exercici 2004, que per cert van ser rebuts per la televisió pública
amb una fredor admirable: el lead de portada va ser sobre un error
en el càlcul d’algunes pensions. No van ser els quasi 200.000 milions
de dèficit que ens va deixar l’exercici 2003 (quasi 1.200 milions
d’euros).
Ningú millor que l’audiència d’avui per entendre que si bé una part
fonamental de la política econòmica consisteix en trobar el diagnòstic
adequat i escollir l’enfocament amb el qual se n’aborden els reptes
derivats, l’altre part igualment decisiva consisteix en la bona gestió
dels recursos que són, per definició, sempre limitats.
El pressupost és l’instrument bàsic de gestió d’un govern, marca
límits i prioritats i per això és un element clau, de referència i quasi
diria de credibilitat, respecte la paraula donada.
2
�Encara que el conseller Castells parlarà dels pressupostos més
acuradament, sí que m’agradaria remarcar certs aspectes; en
especial, com s’adeqüen a les prioritats en política econòmica a les
quals em referiré més endavant.
En primer lloc m’agradaria remarcar que són uns pressupostos de
transició pels molts condicionants heretats de la gestió anterior.
Mostren, com ja he dit, un resultat negatiu per al 2003 de 1.177M€
(un 6-7% del pressupost, i un 0.86% del PIB) i un nivell
d’endeutament de 17.364M€ (12.7% del PIB) així com una despesa
desplaçada del 2003 que puja a 2.903M€.
No vull negar que és una situació preocupant, però tampoc vull ser
alarmista. L’única cosa alarmant seria que el govern no sabés on està
i d’on surt. Però tot això ho sabem i molt bé. Partim d’una auditoria
dirigida per l’interventor de la Generalitat, que porta més de 10 anys
en el càrrec, i monitoritzada per un panell d’economistes fiables. En
aquest sentit, són uns pressupostos fets des de la coherència política
i el rigor econòmic.
Encara que té un estret marge de maniobra, el pressupost apunta les
línies programàtiques del govern. Només donaré una dada: es
destinen a inversió 1.943M€, el que suposa un augment del 13.4%
respecte l’exercici anterior, quasi el doble del que s’augmenta en
despesa corrent (7.4%)
Són –permetin-me anunciar-ho d’aquesta manera- els pressupostos
de la inversió, i això és quasi el que en podríem dir el ‘leit-motiv’ del
nostre govern, d’un govern amb ambició, que fa en el present
apostes fortes per a un futur més pròsper per a tots.
Ens hem proposat una reducció molt seriosa de la despesa corrent,
però per això també es necessita temps. Aturar una màquina que
porta 23 anys amb la mateixa inèrcia no és el mateix que heretar un
pressupost després d’anys i anys de Solchaga i Solbes. Sobretot si la
ideologia inherent a aquesta màquina, en el nostre cas, és una total
bona consciència de la insuficiència dels recursos rebuts de l’Estat.
Sense estendre’m ja en més detalls del pressupost, voldria entrar en
la definició de la nostra política econòmica.
El nostre objectiu bàsic és proporcionar un creixement sostingut i
sostenible que garantitzi el benestar dels ciutadans i ciutadanes de
Catalunya. I una preferència marcada per la solució dels problemes
endèmics de la sanitat i l’educació, així com també de les
infraestructures i de la qualitat de vida a uns quaranta barrisproblema, en els quals la convivència i l’educació s’han deteriorat
seriosament.
3
�Malgrat això, dir que volem un creixement econòmic i identificar els
problemes és dir molt i, a la vegada, no dir res. El realment important
és definir les polítiques concretes perquè el creixement quantitatiu i
qualitatiu sigui una realitat.
Deixi’m doncs redefinir el nostre objectiu en matèria econòmica com
la millora de la qualitat de vida i l’impuls de la competitivitat i el
dinamisme de l’economia catalana davant els reptes de la
globalització i de l’ampliació de la Unió Europea.
Dit d’una altra manera, adequar la política econòmica als nous
mecanismes de competència global i de la cohesió- que era justament
el que es va pretendre amb els criteris de Lisboa-.
Entenem que per fer front a aquests reptes, Catalunya necessita
transformar un model de competitivitat que està esgotant el seu
recorregut. El model basat en baixos costos laborals, poc valor afegit
i el treball precari i poc especialitzat ja no és sostenible.
Ho vaig a dir d’una manera més rotunda: si Catalunya intenta
competir en costos fracassarà. Deixi’m vostès donar-los una altra
dada que parla per si mateixa: a l’any 2000 el cost mitjà per hora a
Espanya era de 15.7 euros i en alguns països de l’Est era al voltant
dels 3 euros.
Em sembla doncs evident que qualsevol política responsable no pot
anar mai encaminada a protegir o a mantenir aquest model. I
justament em refereixo a això quan dic que la deslocalització o la
reubicació és un procés intrínsec i quasi m’atreviria a nomenar-lo
natural del procés de desenvolupament econòmic. I tenim que
afrontar-lo sense por i de la manera més proactiva.
Les activitats que es mantenen són les realitzades per empreses
locals que a la seva vegada reubiquen fora aquella part del seus
processos de treball poc qualificat, o que mantenen aquí un
avantatge comparatiu important gràcies a factors inexportables,
naturals o culturals.
Un altre tema molt diferent és que evidentment la deslocalització cal
gestionar-la d’una manera adequada, ajudant que faci el menys mal
possible al teixit social i a la pèrdua de competitivitat de l’entorn.
Com canviarem el model econòmic existent? Es farà per mitjà d’una
nova política econòmica, industrial i d’inversió en capital humà,
dirigides a incidir en factors estratègics que permetin augmentar la
productivitat de l’economia.
4
�És a dir, una política econòmica en sentit ampli que permeti la
transició cap a una economia basada en el coneixement i que situï la
innovació (o l’I+D+i) com a motor del creixement.
Per a això, incidirem en certs factors estratègics fonamentals que
són:
- La inversió en infraestructures
- la formació de capital humà
- la incorporació de processos d’innovació tecnològica als processos
productius
- més inversió en I+D+i
- el finançament de projectes de “capital risc”
És a dir, una estratègia que combina mesures de diferents tipus i
que, pel paper clau que se li atorga a la innovació i a la transferència
tecnològica com a factors estratègics, suposa l’impuls decidit al
“triangle virtuós” entre centres de coneixement, empresa i govern.
Així, les línies mestres del “Pla d’investigació i innovació a Catalunya
2005-2008” van ser presentades el dissabte passat conjuntament
pels consellers de Treball i Indústria, Sanitat i Universitats i Recerca,
la qual cosa em sembla una bona mostra de la coordinació i la
transversalitat que es vol impulsar des del govern en aquests temes.
El desenvolupament d’aquest enfocament suposa que el nostre àmbit
d’actuació serà el foment de les externalitats de les empreses de
cadascuna de les concentracions industrials del nostre país. Ja que
això suposa actuar paral·lelament sobre varis factors, exigeix, per a
la seva eficàcia, un entramat institucional format per diversos agents
públics i privats. I també exigeix, per tant, que es defineixi i s’apliqui
des de la col·laboració i la coordinació dels diferents nivells
d’administració, les empreses, les universitats, parcs tecnològics, i
centres de serveis...
El Govern de Catalunya ja està treballant en aquesta línia. Permeti’m
esmentar breument els exemples més significatius:
Hem impulsat l’Acord Estratègic per a la Internacionalització, la
qualitat del treball i la competitivitat de l’economia catalana, l’acord
més ampli i ambiciós en molt temps a l’àmbit de l’economia catalana,
subscrit per la Generalitat de Catalunya amb CCOO, UGT, Foment del
Treball, PIMEC-SEFES i FEPIME. Un acord que marca 15 línies
estratègiques de treball, essent les més importants les que he
esmentat anteriorment: infraestructures, formació, innovació i creació
d’un entorn favorable o “business friendly”.
5
�Així mateix, i també en virtut de l’acord, s’han constituït tres taules
sectorials: considerem que l’anàlisi per sectors és fonamental per a
un diagnòstic precís i per definir línies concretes d’actuació.
Per recolzar la creació d’un entorn innovador de manera més
contundent la nova política industrial se centrarà en l’articulació del
Sistema Català d’Innovació, que suposarà la participació i cooperació
de tos els agents implicats en el procés innovador en la configuració
d’una xarxa de centres de transferència tecnològica i d’innovació que
han de crear un entorn favorable per a la modernització de les
empreses catalanes.
Per últim, i també en la mateix línia, hem creat l’Agència Catalana
d’Inversió que és l’instrument clau per a promoure les inversions
empresarials generadores d’ocupació estable i de qualitat, i que, a la
vegada, aporten millores tecnològiques i complementen el teixit
empresarial i econòmic de Catalunya.
No voldria acabar la meva intervenció sense exposar un tema clau
sense el que tot el que acabo d’exposar tindria dificultats afegides per
materialitzar-se.
Des del Govern de Catalunya entenem que aquesta política
econòmica que pretenem dur a terme no tindrà sentit si no
s’incorpora en una visió de conjunt que indiqui cap a on volem anar
dins el marc europeu.
En aquest sentit, Catalunya necessita situar-se en un espai econòmic
molt més ampli. Catalunya pot (estic temptat de dir: ha de)
convertir-se en un nucli essencial en l’Euroregió i que connecta a la
mediterrània occidental amb el nucli d’Europa, el nord d’Itàlia i el
Magrib.
Aquesta Euroregió d’entre 10 i 17 milions d’habitants, i
conseqüentment, amb una massa crítica suficient, respon a un
interès estratègic compartit i a l’existència de complementarietats
evidents. Estic parlant de les comunitats d’Aragó i Catalunya i de les
contigües del sud de França, Midi Pyrennées i Languedoc-Roussillon, i
eventualment –encara que dependrà dels seus dirigents polítics però
també dels seus empresaris- de València i les Balears.
Sense alta velocitat ferroviària, bones autopistes i bones connexions
aèries entre aquestes comunitats, cap d’elles aconseguirà el seu
òptim econòmic. I sense aquestes facilitats, la connexió entre aquesta
part del món i la resta del planeta no tindrà la massa crítica suficient
per fer rendibles connexions aèries non-stop en totes direccions.
6
�És a dir, no seríem l’espai econòmic europeu de punta que podem
arribar a ser entre les grans aglomeracions centreuropees, parisina,
londinenc, i del centre d’Espanya i del nord d’Itàlia. Seríem terreny de
pas en el millor dels casos, això quan no seríem terreny de pont.
Preguntin si no el que està passant amb la deslocalització de les
multinacionals lisboetes –i per cert treguin conclusions sobre el poc o
molt que ser un Estat o una capital d’estat representa avui a Europa i
al món obert. S’està fent més a l’eix Porto-Vigo que el centre lusità. I
és lògic.
Si volem que aquesta Euroregió sigui possible són necessàries dues
estratègies econòmiques principals amb les que el govern que
presideixo està profundament compromès.
En primer lloc, les polítiques destinades a reforçar les relaciones
econòmiques, culturals i socials dins d’aquest espai, facilitant totes
les interconnexions possibles, que són moltes.
En segon lloc, perquè l’Euroregió sigui una realitat efectiva és
necessari canviar i superar la concepció radiocèntrica que impera en
el disseny de les infraestructures que operen en territori espanyol.
S’ha d’avançar cap a una nova concepció que configuri un nou mapa
d’infraestructures que sigui el reflex d’una concepció en xarxa de les
relacions econòmiques.
Quan deia que aquesta era una setmana òptima per exposar el
programa econòmic del govern, he d’afegir en aquest punt encara
una altra raó.
Com saben, dilluns passat em vaig reunir amb la ministra de Foment
del govern Zapatero, Magdalena Álvarez, que no només va garantir
que l’AVE arribarà a Barcelona el 2007 sinó que va reiterar molts dels
compromisos d’inversió que han estat una demanda reiterada de
Catalunya i que, fins ara, no havien estat atesos.
Això em congratula de forma especial perquè no només em permet
reiterar el compromís del meu govern respecte a la inversió que
Catalunya necessita per al futur que volem i podem donar sinó que
afegeix el compromís del govern de l’Estat, un govern amic amb el
que, com s’està demostrant, ens entendrem. Encara que en alguns
punts puguem discrepar o es busqui des de fora que ens enfrontem,
a vegades per qüestions molt rebuscades.
Permetin-me doncs acabar compartint amb vostès la meva ambició,
l’ambició del meu govern; una ambició que, per tot el que els he
exposat, parteix de la responsabilitat i del possibilisme.
7
�Els estic parlant d’un programa per a vuit anys, com a mínim. Però
factible en aquest espai de temps.
Comença, ara ja sense més barreres polítiques que les que nosaltres
mateixos ens imposem, una nova etapa per a Catalunya en la que no
només durem a terme projectes fonamentals per a la millora de les
lleis d’aquest país, com el nou Estatut, aparcat durant els últims
quatre anys, o la reforma del sistema de finançament; sinó que
també canviarem els ‘mapes’ , l’ambició i la concepció territorial
d’aquest país, i això és quasi més important, perquè és més durador.
Pasqual Maragall
8
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1654
Title
A name given to the resource
Intervenció en la sessió inaugural de les XXI Jornades de Sitges del Cercle d'Economia "Creixement econòmic i responsabilitat social"
Language
A language of the resource
Català
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Sitges
Subject
The topic of the resource
Comerç
Economia
Euroregió
Finançament
Lideratge
Model social
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Conferència
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2004-06-17
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/178/20040905.pdf
75bec49069c9d4b800d052027ba307fb
PDF Text
Text
Le processus de Barcelone, dixième anniversaire: le
defí de la relance (francès)
Alger | 5/9/2004
Mesdames, Messieurs,
C'est pour moi un grand honneur de partager avec vous la vision que
nous avons d'un processus qui porte le nom de Barcelone. Ma ville
est très proche, en esprit et en distance, de la vôtre. Alger se trouve
à quelque 500 Km. à vol d'oiseau de Barcelone. C'est plus ou moins
la distance qui sépare Barcelone de Madrid ou de Lyon. Mais les
distances géographiques ne correspondent pas aux abîmes que nous
avons creusés entre les deux rives de la Méditerranée.
Ici, je suis chez des voisins, plus encore, chez des amis. L'Algérie vit
un moment très particulier et elle a largement montré sa volonté de
renforcer ses liens avec l'Union européenne et ses voisins de la
Méditerranée. Les circonstances dans lesquelles se trouvent
aujourd'hui les deux rives de notre mer commune m'autorisent à
penser que s'ouvre une nouvelle étape, et je suis confiant.
Le nouveau gouvernement de la Catalogne est convaincu que la
Méditerranée doit être une priorité essentielle de sa politique
extérieure. Nous sommes pleinement en accord avec le nouveau
gouvernement de l'Espagne. Un territoire à vocation méditerranéenne
comme le nôtre ne peut rester en marge lorsqu'il voit les tensions et
les difficultés existantes autour de notre mer. C'est la raison pour
laquelle nous inquiètent aujourd'hui les limitations du processus
engagé à Barcelone en 1995, il y aura donc dix ans l'année
prochaine, un processus qui présente trop peu de succès à son actif.
Déjà, chez nous, au printemps dernier, des représentants du
gouvernement, des villes, du monde académique et de la société
civile commençaient à lancer un message clair : la Catalogne devait
se remettre au travail de toutes ses forces pour que l'anniversaire du
processus de Barcelone soit chargé de projets et d'avenir, et non de
frustrations et d'espoirs déçus. J'ai moi-même présenté cette idée à
Rabat et au Roi du Maroc, il y a exactement trois mois. Depuis, nous
avons été heureux d'apprendre, par Monsieur Moratinos, le ministre
des Affaires étrangères de l'Espagne, qu'un sommet va être organisé
à Barcelone pour relancer le processus euroméditerranéen à l'horizon
des dix ans à venir.
Mais cette fois nous ne pouvons pas nous permettre de nouveaux
délais. Nous devons affronter les enjeux et les problèmes nouveaux
sans jamais perdre pour autant les acquis de ces dix ans de
coopération. Aujourd'hui, ici, à Alger, dans le cadre de ma première
1
�visite officielle en tant que président du gouvernement catalan, je
m'honore de l'occasion qui m'est donnée d'apporter une modeste
contribution au débat.
Introduction : le bilan actuel du partenariat
euroméditerranéen
Je vais vous entretenir sur le Processus de Barcelone dans son
dixième anniversaire, le défi de la relance de ce processus. Ce sera
un peu technique mais, tout de même, je vise à avoir dans mes mots
pas mal de sens, pas mal d'intentions. Quel est le moyen actuel d'un
partenariat euromediterranéen ? voilà la question.
En novembre 1995, lors de la Conférence de Barcelone, les États des
deux rives de la Méditerranée s'engageaient à lancer un processus
dont l'objectif était la cohésion et la stabilité des pays du bassin, sur
la base de trois grands axes de partenariat : la coopération au plan
politique et en matière de sécurité ; le renforcement des liens
économiques et la libéralisation des échanges commerciaux pour
assurer une prospérité partagée ; et, enfin, le rapprochement des
sociétés, destiné à surmonter la méconnaissance et la méfiance, et à
établir des ponts entre les personnes et les cultures. Barcelone
devenait ainsi le nom d'une ambition partagée : l'émergence d'un
espace de sécurité, de prospérité et de dialogue autour de la
Méditerranée ; pour faire devenir la Méditerranée une mer d'échange
et de fertilisation culturelle croisée, comme dans le passé.
Aujourd'hui, le partenariat euroméditerranéen repose sur une
conception élargie de la sécurité, selon laquelle la stabilité politique,
les droits de l'homme et la sécurité militaire sont étroitement liées
aux défis économiques et sociaux. Il est indispensable que l'Europe et
les pays tiers méditerranéens unissent leurs forces pour croître et
innover à l'échelle mondiale, c'est-à-dire, à l'échelle du monde
ouvert, crée par la globalisation des contacts.
Mais il n'est pas difficile de trouver dans l'espace méditerranéen des
raisons d'être inquiet. La paix sera loin d'être réalisée, aussi
longtemps que la Palestine ne sera pas un État viable et pacifique,
aussi longtemps qu'Israël érigera des murs et que l'Irak ne sera pas
pleinement souverain. Le développement économique des États des
rives sud et orientale de la Méditerranée est insuffisant pour assurer
notre propre sécurité, notre propre tranquillité, pour garantir la
viabilité de la Méditerranée comme espace de commerce, de paix et
de croissance.
Le rapport des Nations Unies sur le développement humain dans les
pays arabes souligne le fait que plus de la moitié des jeunes du
2
�monde arabe songent à émigrer. Ce matin même, près de la Cashba,
j'ai interrogé un jeune homme « qu'est-ce que vous êtes ; étudiant,
travailleur ? ». I m'ha dit « chômeur. ». Je ne sais pas si c'était vrai
ou non mais, en tout cas, le fait qu'il puisse le dire est déjà, en soi
même, préoccupant. Le respect des droits de l'Homme et des libertés
politiques se heurte encore à des entraves dans certains États de la
Méditerranée. La tendance est inquiétante : la différence entre les
niveaux de vie sur les deux rives de la Méditerranée ne se resserre
pas ; dans nos sociétés, l'incompréhension, loin de se dissiper,
semble s'aggraver parfois, même si les contacts que nous venons de
maintenir ouvrent la voie a l'espoir.
Je voudrais mettre l'accent sur ce qui me semble être des tendances
positives dans le panorama actuel. L'entrée, dans l'Union
européenne, de deux États méditerranéens, Malte et Chypre, et le
débat sur l'acceptation de la candidature de la Turquie renforcent la
vocation méditerranéenne de l'Union. Cela symbolise clairement la
manière dont le concept d'Europe est appréhendé : un projet
commun, sur la base d'un ensemble de droits convenus d'un commun
accord. Dans ce projet, l'élargissement à l'est et la Méditerranée sont
des dimensions complémentaires, pas concurrentes -il faut bien le
comprendre, de la politique internationale de l'UE.
Malheureusement, on ne voit pas, dans un avenir proche, de
relâchement de la tension à l'est de la Méditerranée ; en revanche,
on observe une évolution porteuse d'espoir dans le Maghreb. Le
Maroc a subi des très intéressantes réformes démocratiques, la Libye
a cessé d'être un État paria de la communauté internationale et
souhaite y jouer un rôle constructif. Ici, en Algérie, le conflit civil qui
a causé tant de souffrances est en voie de solution - si non résoluet, dans ce climat de réconciliation, le pays mise sur le pluralisme en
matière de politique et d'information. Nous avons placé de grands
espoirs dans cette évolution du Maghreb.
Il me semble donc qu'il n'est pas juste de dire que l'évolution
politique en Méditerranée n'a fait que se dégrader depuis le
lancement du processus de Barcelone.
Même si, comme le disait votre Premier Ministre, il y a sept ans, à
l'heure de ma première visite, on ne voyait pas clairement que
l'Europe misait vraiment sur l'espace euroméditerranéen et sur le
Processus de Barcelone.
Trouver une solution aux conflits existants, et tout particulièrement à
la question palestinienne, est essentiel, mais ne doit pas servir de
prétexte pour cesser d'oeuvrer pour la réduction des tensions, dans
l'approfondissement de la démocratie et dans la croissance
économique.
3
�Ainsi, quasiment dix ans après, l'esprit de Barcelone est plus
nécessaire que jamais. Les attentats de New York et de Washington
en 2001, de Casablanca et d'Istanbul en 2003 et de Madrid en 2004
ont concentré les regards du monde entier sur la Méditerranée, qui
est apparue comme l'un des principaux foyers d'instabilité à l'échelle
mondiale, surtout à cause du terrorisme. Mais ce fléau n'est pas
nouveau : parfois, l'opinion publique internationale semble oublier
que la France, l'Espagne, l'Algérie ou l'Égypte ont subi ses effets
dévastateurs avant 2001. La seule manière de lutter contre le
terrorisme est d'accompagner un travail efficace d'investigation et de
lutte policière, avec une action sur les causes profondes de
l'instabilité. La solution apportée aux conflits politiques, la création
d'opportunités économiques pour tous, en particulier pour les jeunes
et les femmes, et la garantie du respect total des droits de l'Homme
et des libertés politiques, tout cela constitue la meilleure façon de
priver le terrorisme d'oxygène.
Les États n'ont pu tout résoudre, mais la société civile n'a pas perdu
son temps. Les liens qui peu à peu se sont tissés entre les sociétés
méditerranéennes au cours de ces dernières années offrent un bilan
important. Ce sont les personnes, les associations et autres
organisations civiles, mais aussi les collectivités locales et régionales
de tous les pays méditerranéens qui ont contribué le plus fortement à
réduire la grande faille qui nous sépare encore.
Le Maghreb et l'Europe, partenaires d'avenir
Le Grand Maghreb, qui constitue le flanc sud-ouest de la
Méditerranée, joue un rôle fondamental dans les politiques
méditerranéennes. Il connaît certains des grands problèmes des pays
tiers méditerranéens : une croissance économique timide -pas
toujours-, un fort taux de chômage, des indicateurs sociaux encore
faibles, voire des conflits territoriaux de longue durée.
Mais c'est aussi ce Maghreb celui qui offre le plus de perspectives de
progrès dans le partenariat avec l'Europe. C'est clair : ces États sont
à l'avant-garde de la transformation de la région. Ainsi, le processus
de libéralisation politique de l'Algérie et du Maroc, la libéralisation
économique de la Tunisie et l'intégration régionale que constitue
l'Union du Maghreb arabe nous indiquent le chemin que pourraient
suivre d'autres États du sud et de l'orient méditerranéen.
L'Union du Maghreb arabe, réactivée depuis trois ans et demi,
représente, malgré ses limites, un tremplin de grande importance
pour l'avenir. Aujourd'hui, notre travail ne consiste plus à modifier les
frontières mais à les faire oublier. Le réveil de l'Union du Maghreb
arabe a déjà favorisé la réactivation du dialogue 5+5, qui rassemble
les cinq États maghrébins et le Portugal, l'Espagne, la France, l'Italie
4
�et l'île de Malte.
Ce dernier point présuppose la reprise définitive de l'idée de sousrégion pour la Méditerranée occidentale. Le pari évident que prennent
les États maghrébins dans l'association avec l'Europe est un jalon
fondamental. Ce pari est un élément complémentaire des liens qu'ont
ces États avec les autres pays arabes et musulmans, avec leurs
voisins du continent africain ou avec d'autres alliés, tels que les
États-Unis.
Les organismes et les analystes qui travaillent sur la question depuis
un certain temps sont parvenus à une conclusion récurrente :
l'existence de ce que l'on appelle le « coût du non-Maghreb ». Les
marchandises qui circulent librement entre les territoires des 25 États
de l'UE, et qui circulent de plus en plus facilement entre l'Europe et
les pays tiers méditerranéens, rencontrent toujours de gros obstacles
pour circuler même entre les États maghrébins. Aux tarifs douaniers
et aux contraintes à l'importation s'ajoutent d'autres barrières :
fermeture des frontières, gestion défectueuse ou, tout simplement,
absence d'un réseau de transports efficace. C'est pourquoi, les 75
millions de Maghrébins ne sont pas perçus comme un grand marché
potentiel, mais comme des petits marchés fractionnés. Voilà le
problème.
L'Union Européenne, vous le savez, se prépare depuis quasiment un
an à opérer un saut qualitatif dans ses relations avec ses voisins, sur
la base de l'initiative de politique de voisinage appelée en anglais «
Wider Europe », l' « l'Europe plus vaste ». À propos de cette
initiative, je voudrais souligner deux points. Premier point : les
frontières maritimes externes auront exactement le même statut que
les frontières terrestres. Ainsi, pour l'Union européenne, l'Ukraine ou
la Russie, par exemple, qui ont des frontières directes avec des États
membres, sont pays voisins au même titre que l'Algérie ou l'Égypte.
La politique de voisinage réserve un traitement différencié aux voisins
de l'Union, non pas sur la base de leur situation géographique à l'est
ou au sud de l'Europe, mais sur la base de l'évolution propre à
chaque État. Ainsi prend fin le préjudice comparatif entre les
ressources destinées au sud et celles destinées à l'est, ce que nous,
États méditerranéens de l'Union européenne, avions revendiqué des
années durant. Le deuxième point, tout aussi important, est la portée
de l'offre proposée par la politique de voisinage : comme l'a dit
Romano Prodi, l'Union pourra offrir à ses voisins « tout, excepté les
institutions ». Compte tenu de la vaste gamme d'activités de l'Union
européenne, qui va de l'enseignement supérieur à la politique
régionale ou la monnaie unique, en passant par quasiment toutes les
politiques imaginables, on voit bien les immenses possibilités qui
s'ouvrent aux États méditerranéens.
5
�Mais on voit bien aussi les difficultés que suppose l'intégration des
économies maghrébines dans un espace commercial ouvert, avec l'UE
au centre, qui représentera environ 20 % de l'économie mondiale.
Ces économies maghrébines doivent faire un énorme effort pour
pouvoir être compétitives dans un marché entièrement libéralisé, où
les possibilités sont immenses, et la concurrence féroce.
Avec le concours de l'Institut européen de la Méditerranée et du
Centre international de documentation de Barcelone (CIDOB), nous
avons présenté, avant l'été, la première édition de l'Annuaire de la
Méditerranée. Dans cet ouvrage figurent d'intéressantes études sur
l'économie des pays tiers méditerranéens, et notamment sur les
causes des difficultés que connaissent les pays du nord de l'Afrique
pour attirer les investissements privés. On relève, dans l'ensemble de
ces causes, la faiblesse du secteur financier de ces pays et les
obstacles au financement des initiatives privées et des grands projets
d'infrastructure. C'est un sujet sérieux auquel nous réfléchissons
depuis longtemps. Nous sommes nombreux à penser que la création
d'une Banque Euroméditerranéenne d'Investissements devrait être,
malgré la réticence de certains Etats, une démarche prioritaire et
urgente, en particulier lorsque l'on voit les excellents résultats qu'a
donnés, dans les pays de l'Europe du centre et de l'est, le travail de
la Banque Européenne de Reconstruction et de Développement.
En Catalogne, nous ferons tous les efforts nécessaires -et en Espagne
aussi, j'en suis convaincu- pour que cette Banque soit créée. Mais, en
attendant, nous recherchons des formules appropriées aux besoins
des pays du Maghreb pour ouvrir des lignes de crédit sous forme de
financement et de capital-risque. Tant que la Banque n'est pas mise
en place, nous devons explorer cette voie ainsi que d'autres procédés
pour optimiser les possibilités qu'offrent les accords d'investissement
et de partenariat, créés par les chefs d'Etat et de gouvernement. Il
est donc important de stimuler aussi la Banque privée et nous
agissons dans ce sens.
Les jumelages, avec leurs projets, leurs échanges et leurs visites
croisées, ne sont qu'une des formules de coopération directe,
d'administration à administration. Les collectivités locales et
régionales des deux rives de la Méditerranée sont dans une situation
privilégiée car elles ont la capacité d'agir entre le cadre de l'État et
celui de l'individu et la société civile, de générer des projets et des
solutions concrètes qui supposent un usage très efficace des
ressources. La coopération de ville à ville, de région à région, doit
jouer un rôle de plus en plus important. Elle le fait, d'ailleurs, depuis
des années, comme en témoignent les liens étroits existant entre les
ville d'Alger et de Barcelone.
A cet égard, en qualité de Président de la Generalitat de Catalunya, je
6
�me permets de vous confirmer ici notre volonté de travailler
davantage dans ce domaine. L'Algérie est un pays prioritaire dans
notre Plan directeur de coopération 2003-2006. Permettez-moi de
vous confirmer que votre pays fait partie des pays au niveau mondial
pour lesquels nous avons décidé de concentrer nos efforts de
coopération. Et quand je parle de coopération, je me réfère aussi à
une relation d'égal à égal avec les administrations et les organisations
de la société civile.
Nous proposons que les villes et les régions des deux rives jouent un
rôle important dans la relance du processus euroméditerranéen. Dans
cette optique, la Catalogne travaille conjointement avec d'autres
régions européennes et maghrébines pour présenter une proposition
au sommet de Barcelone + 10, qui se tiendra dans notre ville en
novembre 2005, c'est déjà décidé. L'idée est que les villes et les
régions du nord et du sud puissent s'appuyer sur un organe de
représentation officiel, soit un bureau spécial du Comité des Régions,
soit un organisme de représentation nouveau, comparable à
l'Assemblée Parlementaire Euroméditerranéenne.
Néanmoins, en ce qui concerne l'Union européenne, les changements
institutionnels que je viens de mentionner sont tout à fait
insuffisants, comme ils le sont dans les politiques cruciales, à
l'exemple de la politique agricole commune. Pour que les autres
mesures prospèrent, il faut que les institutions et les gouvernements
de l'Europe, Etats et collectivités régionales et locales, adoptent une
attitude nouvelle et qu'ils soutiennent les processus de
démocratisation dans un esprit de respect et non d'arrogance.
Quant aux pays de la rive sud de la Méditerranée, ils doivent, eux
aussi, à mon avis, franchir des étapes très importantes. Il est juste
de dire que les pays du Maghreb ont clairement montré, ces dernières
années, qu'ils ont compris la nécessité d'une réforme, et que tous,
chacun à son rythme et à sa manière, ont entrepris cette tâche. Le
Maghreb arabe se trouve dans une période de réformes économiques,
politiques et législatives qui constituent une occasion réelle de
changement. Je pense que nous devons, en Europe, assumer cette
réalité et être prêts à appuyer et à accompagner ces réformes.
Certes, il reste encore un long parcours à mener sur la voie de la
réforme politique et économique. En Europe il y a une
méconnaissance certaine de la réalité du monde arabe, mise à part
les conflits déclarés comme celui de la Palestine ou celui de l'Irak.
Mais ne vous y trompez pas : nous sommes quelques-uns à suivre
avec beaucoup d'espoir l'évolution de vos pays. La terrible violence
qui a ébranlé l'Algérie dans la dernière décennie a freiné par
contrecoup un processus de réformes naissant. Je suis heureux de
voir que l'esprit de réformes a survécu à l'horreur de ces années
7
�difficiles et qu'en outre l'Algérie avance vers une nouvelle situation de
réforme pacifique et de transition vers un pays nouveau, plus sûr et
plus libre pour tous. L'Algérie est au centre géographique du
Maghreb, elle est le pont entre la zone occidentale (le Maroc, la
Mauritanie et le Sahara occidental) et la zone orientale (la Tunisie et
la Libye). De plus, votre vaste territoire atteint la limite maritime de
l'Europe (l'Espagne et l'Italie) et la limite désertique avec l'Afrique du
Sahel (le Mali et le Niger). C'est pourquoi il est très important pour
nous aussi que l'Algérie réussisse dans la construction d'une paix
durable. Vous en êtes un État clé.
La politique de concorde civile, dont nous partageons pleinement les
objectifs, est potentiellement un processus exemplaire, pour autant
que le gouvernement reste ferme et ne se résigne pas à l'impunité et
à l'oubli. Cette politique n'est qu'un exemple de la réforme
courageuse qui mise sur le pluralisme de l'information - ce n'est un
secret pour personne que la presse algérienne, avec des blessures
sans doute, figure parmi les plus pluralistes et les plus ouvertes du
monde arabe -, un choix qui constitue un grand progrès dans la
légitimation démocratique du pouvoir, qui mise aussi sur des
réformes fondamentales comme l'officialisation de la langue
tamazight ou la réforme du Code de la famille. Des réformes
similaires ont eu lieu au Maroc récemment, tandis que d'autres pays,
la Tunisie ou la Libye notamment, avancent à un rythme plus discret,
surtout pour ce qui concerne le pluralisme politique.
En définitive, nous assistons à ce qui pourrait être la naissance d'un
Maghreb pluraliste, où les classes politiques ont pris conscience qu'il
est important de renouveler des structures politiques peu souples, où
les pouvoirs régionaux prennent de la vigueur et travaillent pour un
développement durable, et où les sociétés civiles jouent un rôle de
plus en plus grand, et notamment les groupes qui, comme les jeunes
ou les femmes, ont une vie difficile dans le système actuel. Ils en
sont les protagonistes. L'ampleur des enjeux est énorme. La violence
radicale, le terrorisme, les conflits territoriaux non encore résolus, le
chômage, la formation déficiente, les barrières commerciales. Certes,
mais le moment est idéal pour affronter tous ces problèmes dans le
respect des droits de l'Homme, en collaboration directe avec l'Europe.
Ici et maintenant, je vous exhorte à compter, à tout moment et dans
tous les cas, sur la Catalogne et sur l'Espagne dans cette tâche.
Mesdames, Messieurs, dans un peu plus d'un an, le processus de
Barcelone connaîtra son dixième anniversaire. Les États et les
institutions de l'Union européenne ne sont pas les seuls à devoir
trouver le moyen d'insuffler une nouvelle force à notre partenariat.
Au nord, nous, les régions méditerranéennes, nous nous mobilisons
déjà pour influer sur ses nouveaux contenus du Processus de
Barcelone.
8
�Au sud-ouest de la Méditerranée, les États maghrébins doivent
pouvoir être, grâce à leurs avancées, des acteurs décisifs qui
transformeront en réalité les promesses d'avenir. Des promesses que
nous avons formulées dans une ville méditerranéenne comme celleci, à une heure à peine de vol, en un lointain novembre 1995.
Mesdames et Messieurs,
Je vais finir par trois remarques pour vous donner à penser:
Première. Regardez bien ce qui va se passer en Espagne au moment
où, vint cinq années après son approbation, la constitution va être
modifiée sur quatre points : la succession au trône ; la dénomination
de nationalité et de région ; le Sénat d'un caractère fédéral ; le fait
de notre appartenance à l'Union Européenne. Ce ne sera pas facile,
mais je suis convaincu qu'on va réussir.
Deuxièmement. Il faut comprendre que la concurrence et le
pluralisme sont la loi, ainsi du marché que de la démocratie, chez
vous et chez nous.
Troisièmement. Il faut miser sur notre proximité. C'est notre grand
atout. Nous sommes à moins d'une heure. Ce que l'histoire a parfois
nié, la géographie l'imposera. La géographie a des raisons que
l'histoire parfois ne connaît pas. Je le répète, ce que l'histoire nous a
nié pendant des années, la géographie l'a finalement imposé.
Je vous remercie de votre attention.
Pasqual Maragall
9
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1660
Title
A name given to the resource
Le processus de Barcelone, dixième anniversaire: le defí de la relance
Language
A language of the resource
Francès
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Alger
Subject
The topic of the resource
Comerç
Globalització
Relacions Internacionals
Territoris
Barcelona
Barcelona
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Conferència
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2004-09-05
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/197/20050316.pdf
1c567fd8ecadd0aa961e9ee9dd9f67e9
PDF Text
Text
Governar per la competitivitat
Cercle Financer. Barcelona | 16/03/2005
Les meves primeres paraules s’han de referir necessàriament a l’actualitat.
Ha estat molt intens el soroll polític d’aquestes darreres setmanes. Ben segur que massa.
Ara, quan el volum del soroll s’ha abaixat considerablement, és el moment de reprendre el
fil de la feina de govern.
Una feina que no s’ha vist interrompuda, de fet, en cap moment, però que pot haver passat
desapercebuda enmig de les pertorbacions que públicament han esdevingut.
El Govern governa. Aquest govern governa.
Potser no hem sabut explicar prou bé que l’acció del govern no s’ha aturat ni un moment el
darrer mes.
Un mes en el que, entre altres coses, el Govern:
- ha signat l’acord per a la internacionalització i la competitivitat de l’economia catalana;
que va presentar el conseller Castells, que és la primera de les peces claus del nostre
projecte
- ha presentat el pla d’infraestructures de telecomunicacions;
- ha fet públic el mapa de llars d’infants;
- ha posat en marxa el nou pla d’acció i desenvolupament de les polítiques de dones;
- ha acordat amb 10 municipis la construcció de 912 habitatges de protecció oficial;
- ha donat llum verda al programa de diagnòstic ràpid del càncer;
- ha aprovat 1.176 milions d’€ d’inversió en infraestructures i transports;
- ha convocat la segona fase de la Llei de millora de Barris que se sumarà a les 13 primeres
actuacions acordades; 400 milions d’euros en dues tongades.
- ha portat al Parlament per a la seva tramitació cinc nous projectes de llei, entre els que
destaquen el d’incompatibilitats dels alts càrrecs; el de reforma de la iniciativa legislativa
popular; la Llei del paisatge ...
Aquesta és una mostra dels compromisos del govern convertits en fets ja en marxa.
Aquest és també el compromís del president que us parla. És el meu compromís.
Vostès pensaran que això que els he dit no té un mèrit especial. És ben cert. Aquesta és
l’obligació del Govern, del govern que sigui, i del seu President, del president que sigui.
1
�Però crec que avui és especialment obligat reiterar aquestes coses òbvies:
- El Govern governa. No ha deixat de governar ni un minut.
- El Govern és més estable que mai, potser per les dificultats està més viu que mai.
- El Govern està compromès, i el President més que ningú, en crear el clima de confiança
necessari per culminar amb èxit les reformes socials i institucionals que ens hem proposat.
- I El Govern farà compatible aquestes reformes amb un compromís responsable amb la
transparència de la nostra vida pública. En això hi posarem els set sentits.
Per a que no hi hagi dubtes sobre les intencions del Govern en relació a la transparència, els
reiteraré les paraules que vaig pronunciar el passat 10 de març al Parlament.
Vaig dir aleshores i reitero ara que:
“Vull ser el president d’un país que pugui sentir-se orgullós del seu respecte per la llei.”
Miri’n, la transparència és exigible al sector públic, a les relacions entre el sector públic i el
sector privat i també –com tots vostès saben millor que ningú- al mateix sector privat. La
creixent preocupació pel bon govern de les empreses, que s’està escampant arreu, n’és una
mostra evident.
L’actuació del Govern en aquest àmbit es regeix per dues orientacions ben clares:
- La recerca de l’eficiència de l’administració pública.
- La definició d’unes regles del joc de l’economia que assegurin la lliure competència, que ha
de ser-hi, i facin transparents les relacions entre el regulador públic i els mercats.
Crec que podem estar d’acord que el creixement econòmic, el benestar social i la qualitat
democràtica, totes tres coses, es beneficien d’un funcionament transparent de les
institucions polítiques i econòmiques.
Si compartim l’aspiració d’esdevenir una societat avançada, hem de compartir també
l’aspiració a l’excel·lència en la nostra vida pública. I ja entenen de quina excel·lència els
parlo.
Governar la competitivitat: la Catalunya d’avui
Dit això, passaré al nucli de la meva conferència d’avui que porta per títol: “Governar la
competitivitat”.
Començaré amb una afirmació que no per òbvia deixa de ser menys certa:
El Govern treballa per la Catalunya d’avui, però també i sobretot, i per la Catalunya de
demà, per la del 2008 i més enllà.
Aquesta, entenem, és la nostra primera obligació; parteix d’un compromís profund i
inequívoc amb la ciutadania: de garantir el màxim benestar a totes les persones d’aquest
país.
2
�Aquest, jo crec, és el punt de partida real del nostre patriotisme. No em cansaré de repetirho. Un patriotisme civil, de deures i drets, d’obres, de fets dia a dia, de projectes de futur.
Si treballéssim tan sols per la Catalunya d’avui, per la Catalunya d’ara, estaríem cometent
un greu error.
La contingència, la imprevisió, i el malbaratament del capital acumulat estan al pol oposat
de la meva concepció de la política: de la política entesa com a projecte, com a aspiració
col·lectiva.
He vingut a parlar-los d’aquest projecte per a Catalunya. No he vingut a explicar-ho perquè
només m’escoltin, perquè sàpiguen ‘per on van els trets’... Els explico quin és aquest
projecte perquè tots vostès hi estan implicats. És que tinc la convicció que si no hi estem
no ens en sortirem.
El primer pas per definir un projecte és partir d’un bon anàlisi de la nostra realitat, d’un bon
diagnòstic. Però que quedi clar, d’entrada, que aquí no valen idees preconcebudes, quadres
fets en un despatx tancat.
Els darrers anys, molt especialment els darrers cinc anys, he dedicat una part important del
meu temps i dels meus esforços a recórrer Catalunya de punta a punta, de pam a pam, a
escoltar alcaldes, empresaris, emprenedors joves, gent del món cultural i associatiu, a
entendre aquesta gent.
Molta de la gent que m’ha ajudat, que m’ha ensenyat què i com era Catalunya durant
aquests anys els ho pot confirmar. He après molt de la gent.
Ara podem afirmar, però, que fa mesos que li hem agafat el pols al país, que entenem la
Catalunya real. Que n’hem copsat les necessitats i aspiracions.
El Pla de Govern fins el 2007 és justament una resposta a aquestes necessitats.
Un govern seriós és aquell que defineix les seves polítiques a partir d’un anàlisi rigorós de la
realitat, sempre amb un horitzó ambiciós, això sí, però també sempre amb una actitud
oberta, flexible ...
Perquè, més enllà de les certeses que orienten l’acció de govern, el dubte responsable i uns
valors sòlids són les úniques postures intel·lectuals que defenso i respecto.
Així, pretenc que la meva intervenció d’avui serveixi per compartir amb vostès unes
pinzellades sobre com és aquesta Catalunya i quines són les seves perspectives de futur.
I també sobre quines són algunes les polítiques que el govern està duent a terme en aquest
terreny.
Catalunya és, com mai, una societat en ebullició i en ple procés de canvi.
Una nova Catalunya està emergint davant nostre.
Podem afirmar, sense pors, que, no només en termes numèrics, la Catalunya dels 6 milions
ja no hi és.
I amb ella bona part de l’imaginari col·lectiu amb el que ens sentíem interpretats i
representats. Molt del que era vàlid fa 25 anys ara ja no ho és.
3
�La imatge d’una societat demogràficament estancada a la que, amb certa resignació, ens
havíem acomodat, ha quedat, necessàriament, superada pels fets. No és veritat.
Estem davant de la Catalunya dels 7 milions. I és, reconeguem-ho, una Catalunya diferent,
no només en els números.
Algú pot pensar que estic fent un exercici merament retòric. No. En cap moment. Estic
intentant descriure un país que és i que està començant a ser diferent, diferent i sempre el
mateix. No hem dissenyat les polítiques les polítiques que s’escauen per a aquesta situació.
Probablement no hauria estat necessari si els darrers deu anys s’hagués entès que la
realitat global i local anaven cap a una altra banda.
Però no, se’ns seguia venent la mateixa Catalunya, la mateixa idea cultural, socioeconòmica
i política que tant havia servit, i ho hem de reconèixer tots, per als primers anys de la
Generalitat recuperada.
Com a molt se’ns advertia dels riscos del que ens venia al damunt: en compte amb la
globalització, en compte amb la immigració, en compte amb les noves tecnologies, en
compte amb la post-política,...
Però s’estava allargant excessivament un model. Per això en algun moment, ara, es dóna la
sensació que s’està optant més per una ruptura que per una reforma. En molts sentits. Ja
ens entenem. Però tornem al diagnòstic...
El primer punt del nostre diagnòstic és, doncs, un notable creixement demogràfic, gairebé
més d’un milió de persones des de mitjans dels anys noranta cap aquí.
El gran factor de canvi demogràfic d’aquests últims anys ha estat la notable explosió de la
immigració. La població estrangera a Catalunya representa gairebé el 10% de la població
total (l’any 96 només era un 2%).
Tot i així, encara estem molt per sota del que succeeix a d’altres països europeus, i
probablement això seguirà. De manera que fóra miop no preveure que aquest fenomen,
com a mínim els propers deu anys, seguirà la mateixa tendència.
En els últims anys, a més, s’ha enregistrat una recuperació de les taxes de fecunditat –això
és menys conegut- de la població que resideix a Catalunya i el creixement vegetatiu
s’aproxima ja al 2%.
Aquesta és una dada extraordinàriament positiva. La natalitat assenyala el futur del país.
Invertir en educació per als nostres fills, invertir en polítiques de família, en millorar la
integració,.. això són sempre diners ben gastats, perquè són beneficis pel país, per tots.
D’això estem parlant quan aprovem la creació de 30.000 noves places de llars d’infants
(6.000 aquest 2005) o quan parlem de la incorporació de nous perfils als centres docents
(1.150 nous professionals, l’any 2004 i 2.450 nous professionals l’any 2005). Aquest és
l’objectiu.
D’això estem parlant quan augmentem la prestació universal per famílies per infants menors
de 3 anys ( a 575€) i l’ampliem a 6 anys no tan sols per famílies nombroses, sinó també per
a les monoparentals (a 650€) .
Parlàvem del creixement demogràfic, de més natalitat, de la immigració com a variable
clau. Tot canvi suposa un repte per la societat.
4
�El paisatge humà de Catalunya està canviant, amb nova gent, nous colors, noves parles,
nous costums. I això és enormement positiu si sabem trobar-li la clau de volta, començant
per les nostres escoles i pels nostres barris. Aquí és on es juga el futur de Catalunya, en
aquesta qüestió.
D’això és justament del que tracta la Llei de barris a la que m’he referit tantes vegades i
que va ser la primera Llei que aquest govern va posar en marxa. És el primer que vam fer.
La primera llei que vam aprovar. En sis mesos, tan sols, haurem aprovat vint-i-cinc
intervencions arreu del país. Es tracta d’intervencions potents, no pas fàcils per als
municipis i ciutats que cal transformar. Però els ben asseguro que d’aquí a pocs anys
veurem la veritable força transformadora d’aquestes actuacions.
A les escoles i a les escales d’una bona colla de barris i municipis de Catalunya és on ens
juguem el futur del patriotisme tal com l’entenc.
Entenguin-me, si Catalunya no pot tenir set milions de patriotes, és que el nostre
patriotisme no s’ha entès o ha fracassat.
L’escola i el barri són la clau de la cohesió. Sí. Però també ho són els centres socials i
sanitaris, no ho oblidem.
Catalunya té totes les condicions per mantenir i guanyar en cohesió. Però cal el coratge de
plantejar-se les coses tal com són.
Les generacions que conviuen a la nostra societat, avui ja no són tres, són quatre (els fills
venen més tard, però la vida s’allarga encara més). Això vol dir que hem de caminar cap a
una nova concepció dels serveis, de la implicació de cada grup en la societat.
El segle XX ens va servir per transformar la concepció d’una societat estructurada en
famílies (sobretot de classe mitjana) on el pare treballava i la mare estava a casa, tenint
cura dels nens i els avis.
En el segle XXI, això s’ha acabat. Hem de trencar un altre esquema, que encara preval,
segons el qual l’aprenentatge és cosa d’infants i joves, el treball cosa d’adults i la jubilació
cosa de vellesa.
Aquestes fronteres han perdut el seu sentit.
S’han d’acabar els discursos que equiparen el concepte “gent gran” només amb la viabilitat
del sistema de pensions i l’atenció socio-sanitària. L’enfocament ha de ser integral. S’ha de
reconèixer que la gent gran és la que en sap més.
Aquesta és la orientació de la nova Llei de serveis socials de Catalunya, un dels projectes
més ambiciosos i estratègics d’aquesta legislatura. Mentre, el govern treballa per a que
aquest 2005 es creïn més de 1700 places en centres d’assistència a persones grans.
He parlat de canvi demogràfic i he parlat de nens, i de gent gran. Però vull també parlar
dels homes i dones, dels joves, dels que defineixen el present de Catalunya.
Cal tenir present la forta creació d’ocupació que s’ha enregistrat a Catalunya en aquests
últims anys. Més d’1 milió de persones des de l’any 1986. I aquest és un crèdit de l’anterior
govern, i dels governs espanyols, i de la societat en el seu conjunt, empresaris, sindicats...
La taxa d’ocupació se situa ja per sobre de l’enregistrada a la mitjana de la UE i la taxa
d’atur es troba gairebé en nivells equivalents. Aquesta situació suposa donar-li la volta a la
5
�situació vigent a meitat dels noranta, amb una taxa d’atur que s’acosta perillosament al
20%.
Una altra gran transformació: la progressiva i creixent incorporació de la dona al mercat de
treball. La seva taxa de participació ha augmentat en gairebé vint punts des de meitat dels
vuitanta fins l’actualitat.
El repte avui és establir els mecanismes per garantir i facilitar aquesta activitat laboral.
L’aprofundiment en les actuacions que garanteixin una millor conciliació de la vida laboral i
familiar, i no només orientades a les dones, són un pas endavant en aquest sentit.
Aquest trets, però, no ens han de fer pensar que no existeixen problemes en el mercat del
treball a Catalunya. Continua havent-hi una incidència diferencial de l’atur en els diversos
col·lectius, es manté una taxa de temporalitat, excessiva, molt elevada i, simultàniament,
existeixen rigideses que impedeixen l’adaptació a les condicions canviants dels mercats.
Un dels col·lectius que més afectat es veu per aquestes característiques és precisament el
de la població més jove.
La taxa d’atur dels joves de 16 a 24 anys continua estant en nivells superiors al 20%. (I
això que ha millorat!) A mitjans dels vuitanta superava àmpliament el 40%. Però aquesta
millora s’explica perquè hi ha menys joves que busquen feina. Els diré per què.
Durant aquests anys s’ha ampliat considerablement l’accés de la població als estudis
superiors i s’ha ampliat doncs el període de formació. Aquest és un punt fonamental en el
que cal aprofundir i millorar: el del capital humà.
Però pensem que una major proporció de població amb estudis superiors no implica que el
nostre capital humà sigui superior. De fet, el sistema formatiu a Espanya i Catalunya
presenta un greu problema en el nivell d’estudis mitjans i professionals.
Podríem dir, per simplificar, que tenim més llicenciats universitaris que altres països, i
també tenim més població amb estudis primaris que d’altres economies veïnes.
En canvi, tenim un buit greu en el nivell intermedi. I això té una clara conseqüència
negativa: una part gens menyspreable dels llicenciats universitaris acaba desenvolupant
feines que no requereixen tanta formació com la que tenen.
I d’altra banda, des de la vessant de l’empresa, existeixen dificultats per cobrir determinats
llocs de treball que podríem relacionar amb estudis professionals.
La Formació Professional és una assignatura pendent del nostre sistema educatiu. També ho
és l’adaptació dels estudis superiors als requisits del mercat de treball. I això té a veure
amb l’escassa implicació dels empresaris en la gestió de la FP. El sistema no està donant el
que els empresaris necessiten. Ho he dit molts cops, però ho reitero un cop més, l’educació
i la formació són la columna vertebral del projecte d’aquest govern.
També la presència de contractes temporals, especialment en aquesta franja d’edat, és
encara molt elevada. I aquest és un altre greu problema del mercat. Els contractes
temporals, que es van introduir per dotar de més flexibilitat al mercat de treball s’han tornat
en contra i han acabat generant una dualitat del mercat.
Vet aquí la Una paradoxa: un mercat de treball tradicionalment més rígid que el d’altres
països europeus ha mostrat des de mitjans dels vuitanta una taxa de temporalitat tres
6
�vegades superior a la mitjana europea. L’equilibri entre flexibilitat i seguretat és un repte
important pel que fa al mercat de treball.
A aquests elements se n’afegeix un altre: l’elevat preu de l’habitatge a Catalunya i a
Espanya. Aquest és el misteri del segle. No he trobat ningú que m’expliqui perquè hi ha
hagut un increment dels preus amb tanta intensitat i que està tan poc explicat.
Una població juvenil que es troba amb inseguretat laboral, amb uns salaris relativament
baixos en proporció a la formació que han obtingut i amb un cost d’accés a l’habitatge que
ha mostrat una escalada notable. No és d’estranyar, doncs, que ens trobem amb una
elevada proporció de joves d’entre 30 i 35 anys que resideixen amb els pares i retarden
l’edat de constituir una família. I ara tanquem el cercle del que explicàvem al principi
Aquest quadre que acabo d’apuntar mostra que tenim problemes simultanis i que no els
sabrem solucionar si no tenim el context més general al cap.
Però anem mica en mica.
El govern ja està treballant en la millora de les condicions d’accés a una FP de qualitat,
amb programes com la Formació Professional a distància i el foment dels convenis amb
organitzacions empresarials per oferir una oferta més adequada al mercat laboral.
Pel que respecta a l’habitatge, ja hem impulsat la modificació de la Llei d’Urbanisme que
fomenta la disposició de sòl per a la construcció d’habitatge assequible.
A través del Pla Català pel Dret a l’Habitatge hem establert incentius per estimular la
construcció de 42.000 noves unitats d’habitatge protegit en els propers 4 anys –la meitat
dels quals seran de lloguer. El govern espanyol està impulsant una iniciativa innovadora en
aquest sentit, el seguirem ben a prop- rehabilitar-ne 40.000 i ajudar al pagament de rendes
de lloguer a joves i altres ciutadans que no poden fer-hi front.
Pel que fa al mercat de treball, una de les característiques claus d’aquest nou model és la
flexibilitat, entesa com la gestió de l’ocupació de l’ocupació de manera flexible dintre d’un
marc d’estabilitat i de seguretat.
Ja tenim exemples d’èxit en els quals la flexibilitat ha aconseguit garantir l’estabilitat dels
llocs de treball, incrementar l’ocupació, i demostrar que la deslocalització no és una qüestió
tan sols de costos; per exemple, el conveni col·lectiu de SEAT que inclou acords en matèria
de flexibilitat del temps de treball per gestionar les puntes i valls el la producció; i retorn del
10% de la producció del Ibiza des de Bratislava).
Potser els sorprengui que hagi començat per fer un repàs de la realitat social de la
Catalunya d’avui i d’algunes de les respostes que hi estem donant.
Però vull que entenguin que sense una plena consciència d’aquesta realitat social és molt
difícil fer una política econòmica eficaç per a les persones.
Als polítics se’ns critica molt sovint –i força vegades amb raó- que ens interessem més per
la política politiquera que per la política ciutadana.
Governar la competitivitat: una política econòmica
Anem ara, però, a veure com és el quadre macroeconòmic d’aquesta Catalunya dels 7
milions.
7
�El primer que voldria apuntar és el creixement del PIB, l’indicador més important perquè és
el que marca el to del diagnòstic.
Segons les darreres estimacions disponibles, l’any 2004 l’augment del PIB català es va
situar en el 2,6%. És una xifra positiva, moderadament. Hem crescut més que l’any
anterior. De fet, haurà estat el creixement més alt dels darrers quatre anys: 2,4% el 2001,
2,4% el 2002 i 2,2% el 2003. Hem ‘remuntat’ un xic.
També cal remarcar que aquest creixement s’ha produït sobre unes bases relativament més
sòlides que abans gràcies a dos vectors: la inversió i les exportacions.
Pel que fa a la inversió, la formació bruta de capital ha crescut l’any 2004 el 4,4%, mentre
que l’any passat va ser el 3,1%. I les exportacions, que van créixer el 3,7% l’any 2003, el
2004 ho han fet el 5,4%.
Cal acompanyar aquestes dades d’un fet destacable: la desacceleració del sector de la
construcció. L’any 2002 va créixer el 4,3%, l’any 2003 el 3,7%; i el 2004 el 3,2%.
S’està produint doncs allò que alguns experts desitjaven que el sector de la construcció
deixés de ser l’únic motor de creixement i que, això, no tingués unes conseqüències
traumàtiques sobre el conjunt.
Tot i així, un dels problemes que tenim és que el nostre diferencial d’inflació segueix sent
excessivament alt. Tot i que el 3,8% d’inflació (dada d’aquest Febrer) és un percentatge
baix comparat amb els que ens havien amoïnat tant i tant mesos enrere, cal no perdre de
vista el problema que pot significar en el termini de deu o quinze anys una pèrdua de
competitivitat d’entre quinze i vint punts.
Tot plegat, és una de les qüestions més serioses que estem enfrontant, tant des del govern
de Catalunya com en col·laboració amb altres instàncies governamentals.
L’augment del PIB d’aquest darrer període expansiu s’ha situat per sobre del de la Unió
Europa i això s’ha traduït en un clar procés de convergència real.
El PIB per càpita de Catalunya supera ja clarament la mitjana de la UE-15. En aquest procés
d’accentuació de la convergència ha tingut un paper fonamental l’augment del grau
d’internacionalització de l’economia, que ja partia d’una base positiva.
A més, aquest any hem superat lleugerament el creixement de l’economia espanyola, i això
és important perquè tanquem un període ‘excepcional’, no en el sentit positiu, en el sentit
de la seva raresa en què hem crescut per sota.
La tradició i la constant havia estat que quan les coses anaven bé a Espanya, a Catalunya
funcionaven millor. En canvi, durant els darrers vuit anys ha estat al revés.
Del 1996 al 2003, una etapa francament bona des del punt de vista del creixement
econòmic, nosaltres hem crescut per sota de la mitja espanyola. Si acumulem aquests anys,
haurem crescut entre el 22% i el 23% de mitjana, quan a Espanya, en canvi, aquest
percentatge s’ha situat entre el 26% i el 27%.
Parlo d’Europa i parlo d’Espanya perquè al definir la seva estratègia, Catalunya no cometrà
mai l’error de d’ignorar que Espanya i Europa també han canviat i molt.
És més, Catalunya s’ha d’entendre i es vol entendre en el context d’una Espanya dinàmica i
plural i d’una Europa oberta i diversa que conformen, en l’actualitat, el nostre espai
econòmic, social i polític més immediat.
8
�És justament aquest motiu, el que dóna sentit:
- a la nostra aposta per l’Espanya en xarxa, entesa no com un lloc que té una capital i un
esquema radial sinó que s’organitza un sistema en xarxa
- a les altres aliances regionals, com per exemple, l’aliança amb Lombardia, Rhône –Alpes i
Baden-Württemberg
- i a l’impuls de l’Euroregió Pirineus-Mediterrània ( i en el futur amb l’arc mediterrani de
Catalunya a Andalusia).
L’Euroregió Pirineus-Mediterrània té tot el que cal tenir per a esdevenir una regió europea
de punta que connecti l’eix del sud d’Europa amb el dorsal Londres-París-Frankfurt-Milà.
En un món obert, en una Europa cada cop més gran i amb menys fronteres, necessitem
aliar-nos, necessitem fusionar-nos...com ho fan les empreses.
Per nosaltres és de vital importància situar-nos en el context europeu. Quan Europa va bé,
Catalunya també. Ho veiem en les dades...l’any 2004, el creixement de l’economia europea
haurà estat del 2,1%, molt per sobre del 0,6% registrat l’any 2003.
Tot i que és cert que l’europea continua essent la menys dinàmica de les grans economies
mundials perquè els EUA situen el seu creixement en més del 4%; Japó entorn el 4%; Xina
entre el 9% i el 9,5%; i la Índia entre el 6% i el 7%, aquest és un problema del que en
depèn la bona marxa de la nostra pròpia economia i hi haurem de trobar una solució
conjunta.
El repte més important al que hem de fer front és a la transformació del nostre model de
competitivitat.
Aquest, senyors, és el nostre gran repte estratègic: avançar cap a un model de creixement
basat en el coneixement i la innovació.
I és exactament el mateix repte al que s’enfronta tota Europa en el seu conjunt. En això es
basa l’estratègia de Lisboa i en això es basa també, a nivell de l’Estat espanyol, el Plan de
dinamización de la economía, que el passat 25 de febrer va aprovar el govern central amb
el mateix objectiu: l’augment de la productivitat i competitivitat de l’economia espanyola
És cert que a Catalunya tenim empreses enormement competitives, relativament petites en
dimensió, però que actuen en la primera línia mundial amb els seus productes.
No obstant, encara tenim pendent una transformació profunda dels nostres factors de
competitivitat: com som menys competitius en costos, hem de ser més productius en totes
les altres vessants.
I aquesta és justament la pretensió de l’Acord estratègic per a la internacionalització, la
qualitat de l’ocupació i la competitivitat de l’economia catalana que es va signar el passat 16
de febrer, després d’un intens any de treball, gràcies a l’empenta i al rigor del Conseller
Castells, un perfil de Conseller d’Economia que Catalunya necessitava fa temps amb el
suport dels altres consellers.
L’ acord treballa, com aquest govern, per un objectiu a mig i a llarg termini. Posant avui les
bases necessàries per tenir demà la Catalunya que tots volem.
9
�Amb l’acord com a gran instrument de política econòmica, entesa en sentit ampli, el que
volem és sacsejar les bases de la nostra economia.
Sí, Catalunya anava fent, i podem afirmar que se’n sortia de manera bastant satisfactòria.
Però hi havia uns colls d’ampolla als que s’havia de fer front si no volíem ofegar-nos a mig
termini. Aquí vam fallar
Crec que d’aquí partia el cert pessimisme que s’havia instaurat en el món econòmic català
que considerava que Catalunya estava perdent pistonada.
I no parlo del pessimisme d’ara fa tot just un any, quan es deia que les empreses fugien del
país, que el govern era incapaç de gestionar l’economia.
Allò era un alarmisme injustificat amb origen purament polític.
Ho vaig dir molts cops aleshores, la deslocalització o multilocalització, millor, és un fenomen
intrínsec del procés de desenvolupament econòmic i només és greu quan es
descontextualitza. No voldria allargar-me en això, però em remeto a les dades:
Les dades de creació d’empreses són molt satisfactòries: durant l’any 2004 es van crear
1.324 societats mercantils més que en l’any 2003, el que suposa un increment del 5,6%; el
nombre de treballadors afectats per expedients de regulació d’ocupació, s’ha reduït en un
18,42% respecte l’any 2003, concretament en 1.859 treballadors menys.
Pel que fa a les empreses multinacionals que han decidit instal·lar-se a Catalunya o ampliar
la seva inversió són molt més nombroses i significatives que els de les empreses que se’n
van o han tancat les seves fàbriques a casa nostra. Alguns exemples positius: CORPORATE
ASSOCIATES, SEAT, NISSAN, SANOFI -AVENTIS , NOVARTIS, BASF, DOW CHEMICAL, o
AUNA.
La inversió estrangera bruta efectiva entre gener i juny del 2004 va ser de 2.103,40 milions
d’Euros el que suposa un increment del 155,06% respecte el mateix període de l’any
anterior!
No crec que cal que insisteixi.
Quan parlava de dificultats, no parlava de deslocalització, doncs: parlava de temes claus
com són el nostre dèficit d’infraestructures, el paper fonamental de la R+D+i, l’impuls de la
societat de la informació o la importància de la figura i de la cultura de l’emprenedor.
I tot això és el que aborda l’acord.
Com vostès saben, l’acord és un compendi de la política econòmica que es durà a terme en
aquesta legislatura.
Contempla, per a ser exactes, 86 mesures pensades i destinades a estimular des del govern
la creació d’un entorn competitiu i favorable, per tal que les empreses puguin desenvolupar
amb èxit la seva tasca.
No puc, avui, per descomptat, desgranar, ni cal, en cadascuna de les 86 actuacions, però
m’agradaria destacar un decàleg del que són els eixos prioritaris de l’Acord:
1. Millorar la mobilitat de les persones i millorar les infraestructures de transport que a
Catalunya estan enormement per sota de les nostres necessitats. L’acord considera
prioritàries les actuacions destinades a corregir el dèficit històric d’infraestructures que ha
10
�patit Catalunya. Així mateix, es destaca la necessitat de potenciar el transport per ferrocarril
per fer front a la creixent demanda de transport, prioritzant:
-la posada en funcionament de la línia R5 de RENFE,
-l’impuls de la nova línia ferroviària orbital de la RMB
-i l’impuls d’una nova línia d’ample internacional que permeti la connexió amb França, així
com el desenvolupament del corredor transversal i les seves connexions fins a la frontera
francesa. Aquest és un projecte a llarg termini.
Destaca, en aquest primer capítol, la importància de les infraestructures nodals del Port i
l’Aeroport de Barcelona, que són bàsiques per a donar suport al futur desenvolupament de
l’economia catalana en el marc de l’Euroregió. L’actual aeroport de Barcelona no està
gestionat amb l’ambició que caldria. Aquí mateix, fa anys i panys, vaig defensar que la
privatització –amb una golden share, fora millor que res.
2. Impulsar les infraestructures energètiques i mediambientals. Cosa que farem en el
nostre Nou Pla de l’Energia.
3. Millorar la dotació de capital humà, més educació i més formació.
4. Impulsar les infraestructures i la política de telecomunicacions. Executar el Pla
Estratègic de Telecomunicacions, amb els objectius prioritaris d’evitar la fractura digital,
desplegar les infraestructures de telecomunicacions en els polígons industrials i l’impuls de
l’ús de les TIC’s tant en el sector públic com en el sector privat. De tot això n’hem sentit a
parlar molt. Ara es tracta de veure-ho, no solament de sentir-ho.
5. El desenvolupament de la Recerca, el Desenvolupament i la Innovació com a eix clau.
Aquest eix engloba un seguit d’actuacions destinades a assolir un nivell d’inversió en R+D+i
sobre el PIB equiparable a la mitjana europea (2 % PIB en R+D i 5 % R+D+i al final de la
legislatura) i sinó ho fem ens jutjaran els nostres electors. Es considera especialment
rellevant intensificar la transferència de tecnologia a través de les Xarxes de Transferència
de Tecnologia.
6. Millora del finançament de l’activitat empresarial. Amb una sèrie de mesures que
comprenen figures com el capital risc, els microcrèdits o l’accés a avals de la Societat de
Garantia Recíproca.
7. Atracció d’inversions. Hem creat l’Agència Catalana d’Inversions amb l’objectiu general de
promoure i atraure inversions empresarials sòlides, que en calen.
8. Més internacionalització i projecció. Implementar el Pla d’Internacionalització de
l’Empresa Catalana que vam aprovar ahir, crear l’Observatori de Mercats i llençar el Pla
Estratègic del Turisme.
9. Foment de la cohesió social, amb tot un seguit de mesures com la millora dels serveis
d’atenció a les persones en situació de dependència a les que ja m’he referit a l’inici de la
meva intervenció.
10. Foment de les polítiques actives d’ocupació i millora del marc de relacions laborals.
Parlem, per exemple de dotar al SOC d’un model de gestió descentralitzat, la creació d’un
consell català de diàleg social i el Pla de Govern per la prevenció de riscos laborals 20052008, amb objectius i terminis específics.
Aquest decàleg constitueix el full de ruta de la nostra política econòmica ... i el que el fa
més valuós és que és un full de ruta compartit.
11
�Per això em vull referir breument a la manera en què s’ha arribat a l’acord. Perquè és prou
significativa de l’estil de govern que ens anima.
L’acord s’ha signat juntament amb sindicats i patronals, però hi han treballat i participat
també una amplia representació dels agents econòmics i socials del país.
I aquesta serà la nostre orientació sempre, la nostra manera de fer.
El nostre sistema financer, i en particular les Caixes d’estalvi, tenen un paper protagonista
de primer ordre en el futur del nostre país.
Avui tenen un paper actiu, que no ha estat precisament habitual en la nostra història: tenim
un sistema financer potent i entitats financeres que juguen a primera divisió. Els vull
garantir el compromís del Govern per mantenir i potenciar el nostre sistema financer, des
del més absolut respecte a la independència de les diferents entitats.
El Govern considera que les Caixes d’Estalvi formen part de l’estructura bàsica del sistema
financer amb un model de funcionament que s’ha anat perfilant els darrers 20 anys i que cal
preservar.
Les modificacions i reformes que s’hagin de fer hauran de ser, en tot cas, per consolidar i
millorar l’actual model, i sempre per la via del consens.
És el mètode que ens farà triomfar com a país: reconeixement i diàleg, feina ben feta, sentit
estratègic i uns grams de passió col·lectiva.
Aquest projecte, però, no es podrà realitzar plenament si no contempla una millora i un
aprofundiment del nostre autogovern i el nostre sistema de finançament.
No em voldria allargar, però més i millor autogovern volen dir, essencialment, un nou
Estatut d’Autonomia per a Catalunya. Un nou Estatut al servei dels ciutadans. Un nou
Estatut que es redactarà i s’aprovarà en aquesta legislatura. És el meu compromís amb tots
vostès, amb tota la ciutadania. És el compromís de totes les forces polítiques catalanes a
Miravet.
I un nou sistema de finançament que millori tant els nostres recursos com la capacitat de
decisió que tenim sobre ells.
Aquest nou sistema de finançament incorporarà un nou disseny de la relació de solidaritat;
la solidaritat que volem i hem de tenir amb els altres territoris d’Espanya, amb els quals
compartim una comunitat política, una comunitat en la que existeixi una igualtat de drets i
deures essencial.
Com ja he dit en varies ocasions, aquests principis de suficiència, capacitat de gestió i
solidaritat es concretaran en un model basat en els criteris següents:Segon: volem tenir
una gran capacitat normativa sobre els impostos. Quart: hem d’establir un bon mecanisme
de solidaritat, sobre la premissa de que les diferents comunitats puguin donar nivells
similars de serveis davant del mateix l’esforç fiscal. Aquest és el principi fonamental que
refina i millora el de pagar per renda i rebre per població.
Això ens porta a un mecanisme de subvencions amb un nivell similar als existents en la
majoria dels països federals, en els que aquestes transferències serveixen per reduir les
diferencies entre comunitats, però sense arribar a eliminar-les del tot ni a invertir-les.
Si nosaltres paguem més impostos, una part d’aquest gran esforç ha de repercutir en
12
�benefici del Govern autonòmic. Es el que passa en tots els països d’estructura federal.
Els nostres experts, de totes les afinitats polítiques, han estimat en el 7,5% del PIB català la
diferència entre el que paguem a totes les administracions i el que rebem de totes les
administracions.
Es pot reduir a un terç o a dos terços, aquesta és la discussió encara oberta, però no pot
quedar en un 7,5%. És cert que proclamar això ara, quan Europa s’està tornant menys
generosa i a 2 o 3 anys d’esdevenir “contribuents nets” a Europa no és ni simpàtic ni fàcil.
Però el tema és sobre la taula. I si no l’abordem, es podrirà.
Entenc que la nostra estratègia –en la línia de la millor tradició del catalanisme políticpassa per combinar la millora del nostre autogovern i la implicació en l’Estat espanyol per
contribuir a la seva transformació.
A vegades, estar al centre impedeix veure el tot. A Itàlia ho tenen molt clar: hi ha una
capital política i una d’econòmica. Aquí, la capital política s’ha fet econòmica i forta i
l’econòmica s’està fent política...no sense entrebancs, en part dictats per la inexperiència i
en part pel rebuig que aquest nou rol provoca, lògicament -almenys en una fase com
l’actual- a la resta de centres de decisió a Espanya. Però la realitat pura i dura és aquesta.
En aquests 25 anys (si volen, en els darrers 30 o 40 anys) s’han produït canvis importants
en aquest terreny. Cal assumir-ho.
Ja els he parlat de quins plantejaments tenim en relació a la millora de l’autogovern.
Deixin-me referir-me, ara, a la recíproca implicació de Catalunya a Espanya i d’Espanya a
Catalunya.
No havíem tingut en tota la història de la renovada democràcia espanyola un moment tant
òptim per segellar amb l’Estat espanyol un pacte de lleialtat mútua i exigent.
Deixo de banda les qüestions institucionals, que són molt importants.
Són les polítiques pròpies d’un Estat compost, que consideri Catalunya –i amb Catalunya les
diverses comunitats- com a Estat.
La implicació de l’Estat a Catalunya i de Catalunya, com a part de l’Estat, com a Estat ella
mateixa amb Espanya, passa per entendre que no es pot fer una política econòmica que
perjudiqui el principal motor històric de l’economia espanyola. No es pot.
Això vol dir una activitat inversora de l’Estat en les infraestructures catalanes diferent de la
que hem tingut fins ara –amb l’excepció del període de 1.988-1.992 pels JJOO-. Els
Pressupostos Generals de l’Estat marquen una tendència positiva, però encara insuficient.
Tot això implica també una descentralització de les institucions i les agències estatals. Amb
la decisió d’ubicar la seu de la “Comisión del Mercado de Telecomunicaciones”, el Govern
del president Zapatero ha donat un pas històric, però un. Les resistències a donar
compliment a aquesta decisió indiquen de nou les dificultats reals per avançar cap a
l’Espanya plural. El país vist des del centre pot no ser el país real, pot acabar identificant el
centre amb el país.
Això vol dir una major co-decisió en certs temes econòmics que són de vital rellevància. I
vol dir un pont aeri que no sigui volar “one way” sinó “both way”. Abans he mencionat molt
breument el ‘Plan de dinamización de la economía española’. Un pla que, com ja he dit, té el
mateix objectiu que té l’acord estratègic aprovat pel govern: la transformació de les
condicions de competitivitat.
13
�Ara bé, hem de ser conscients que les reformes aprovades pel govern central, en línia amb
els processos liberalitzadors dels mercats de bens i serveis marcats per la Unió Europea, tan
sols seran positives aquí si les sabem aprofitar, si sabem fer-les revertir en una major
competència real.
Interdependència vol dir no tan sols entendre les regles del joc on estem tots immersos,
sinó també saber-ne ésser un dels jugadors. Es tracta de jugar bé. Es tracta de guanyar. Els
processos liberalitzadors dels que estava parlant no porten incorporat l’element ‘federal’.
Són processos que no són neutres respecte a una estructura autonòmica com la del Estat
espanyol. Per tant, no és indiferent com es resolguin.
L’exemple de les competències en matèria d’energia elèctrica com també el cas del
transport ferroviari o el sector aeronàutic.
Ho hem de fer des de la política i des de les institucions. És la nostra responsabilitat. És la
principal responsabilitat del president de la Generalitat. Responsabilitat que assumeixo amb
més determinació que mai.
Ara és l’hora de teixir aliances, d’assegurar projectes, de comprometre realitzacions.
Però, aquesta implicació de Catalunya com a part activa de l’Estat necessita de més veus
que les del Govern i els ajuntaments i de més presències. De més actors, en definitiva.
Necessita d’uns empresaris i d’unes institucions econòmiques catalanes que comparteixin
aquesta visió i aquesta estratègia.
Ja fa temps que l’empresariat català, des d’un famós document de fa potser 20 anys del
Cercle d’Economia, hi diu la seva en tot això. Ara cal parlar, sí, però també passar a l’acció,
dissenyar projectes i invertir.
Sé que ho entenen. Confio en la seva intel·ligència i la seva empenta. Els ho dic de debò.
Hem d’invertir i hem de treballar junts.
Bona nit i moltes gràcies.
14
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1679
Title
A name given to the resource
Governar per la competitivitat (Conferència al Cercle Financer)
Language
A language of the resource
Català
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Cercle Financer. Barcelona
Subject
The topic of the resource
Comerç
Competitivitat
Economia
Model social
Educació
Federalisme
Finançament
Recerca i Desenvolupament
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Conferència
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2005-03-16
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/205/20050610.pdf
30077364d6901cc86b30c066fd44a549
PDF Text
Text
Inauguració de la Trobada Empresarial de Rialp
Rialp | 10/06/2005
Consellers, autoritats, representants de les cambres de comerç, empresaris.
Les paraules que he sentit de l'alcaldessa m'han agradat molt.
És evident que ella parlava de les arrels.
Si anem a buscar les arrels del país és aquí on hem de venir; no solament des d'un punt de
vista romàntic, sinó també des d'un punt de vista històric: aquí va començar tot.
No fa massa segles que les riberes i les planes eren perilloses.
La gent només podia sobreviure ben amagada darrera de les muntanyes, dels pics.
I més aviat dominant aquests pics que no pas les valls.
Aquí vam néixer.
Per això és molt bo que aquí tornem i és encara millor que puguem comprovar que aquí no
només es viu de la memòria, sinó que es viu del projecte i del futur.
És molt important comprovar que en aquest municipi la població està creixent.
Això és enormement positiu. Penseu que és un fet històric, que és un fet d'una magnitud
extraordinària que a vegades no ens hem parat a ponderar.
Que les valls dels Pirineus tornin a créixer, com és el meu desig, és una prova que hem
capgirat la història.
Aquell procés que va començar amb la gent que anava baixant cap a la plana a mesura que
l'economia i la seguretat ho van permetre, avui s'està començant a regirar.
Hem entrat en una nova fase històrica, que serà enormement positiva.
Vull parlar també un minut, encara que després ho faré de forma més extensa, sobre les
paraules del senyor Pont.
Ha fet un discurs que m'ha semblat carregat de sentit.
Ha parlat de la crisi dels 90 i com des de la mateixa, Lleida ha crescut.
Aquest fet és una dada enormement positiva.
Ha parlat d'ambició.
També de l'incertesa europea.
Els empresaris d'aquestes comarques, d'aquesta regió catalana, vull que sàpiguen que som
conscients que estem travessant una etapa difícil.
1
�No és avui el dia perquè els doni la solució a tots.
Sí els vull garantir una major sensibilitat per la situació que estem vivint.
Una situació que és esperançadora per haver crescut des de fa una colla d'anys, però també
de preocupació per veure que alguns dels paràmetres polítics i institucionals que ens han
acompanyat durant aquests últims anys estan en qüestió.
Aquesta inquietud està present en el Govern que jo presideixo.
Som conscients d'aquestes realitats i no ens esveren. Però ens preocupen, és cert.
És millor viure amb la confiança de pensar que allò que va endavant seguirà anant endavant
una mica per inèrcia històrica.
És millor viure amb la confiança que Europa és una cosa imparable.
I és preocupant veure que això no és imparable, que és parable.
Però els voldria transmetre la meva convicció que el projecte pot patir, però no s'aturarà.
En aquest moment podríem tenir la sensació que hem descobert una cosa nova, que no està
a favor del projecte europeu, que no està a favor del tipus de projecte en el que ens
trobàvem.
Però no és cert. Seguim estant en el projecte no solament aquí a Catalunya i Espanya, sinó
a tot Europa.
Crec que aquest ensurt desvetllarà reflexions que potser mancaven.
Encara vivim una mica de l'optimisme de l'època Kohl-Mitterand-Gonzàlez.
Aquell moment va obrir un camí de futur. Va ser, efectivament, l'inici d'un camí
enormement positiu per a Europa.
Però en aquell mateix inici hi havia la llavor del problema que d'alguna manera ara estem
pagant.
Beneït per Miterrand i per França hi va haver un pacte fonamental Espanya-República
Federal Alemanya, en virtut del qual Espanya estava a favor de la reunificació d'Alemanya i
Alemanya estava a favor de pagar a Espanya un bilió de pessetes l'any, que era l'1% de la
renda nacional espanyola.
Però això havia de tenir probablement un límit.
El límit va ser quan la primera condició es va menjar la segona perquè l'ampliació
alemanya, que es va fer amb el recolzament de Felipe González com sabeu perfectament -i
com abans d'ahir m'explicava Pedro Solbes en detall, perquè estava present en totes
aquestes reunions-, va acabar duent a la necessitat per part d'Alemanya de bolcar-se cap a
l'Est en comptes cap al continent i cap al sud.
Aquest bilió de pessetes que ha arribat puntual cada any i anant creixent, ara va cap a
l'altre cantó com a resultat d'aquella decisió.
2
�Aturem-nos a analitzar la situació perquè en el fons era més previsible del que segurament
hem previst i, per tant, les seves conseqüències han de ser més manejables. Han de ser
probablement més solubles del que a vegades pensem.
Però tornem al que és la nostra realitat aquí.
Em trobo que aquí hi ha una Trobada empresarial de molt alt nivell, que aporta una visió
que per mi és absolutament crucial de cara al futur: la visió descentralitzada de Catalunya.
I més que descentralitzada -que és una paraula de la qual se n'ha abusat i ja en
desconfiem-, és una visió del territori de Catalunya en xarxa.
Com una suma de punts i de connexions que a vegades hi són i a vegades no.
Aquí ja ha sortit algun cas quan s'ha parlat de les connexions entre la costa i l'interior, per
exemple, entre la costa de Tarragona i l'interior de la plana de Lleida, ja sigui a través de
Tàrrega o de les Borges.
Quan es parla d'això s'està dient que el que ens falta moltes vegades és el canemàs
d'aquesta xarxa.
Parlem molt de la xarxa de ciutats, estem tots convençuts que l'economia i els països no
funcionen si no és sobre la base d'existència de punts vitals i dinàmics i que és enormement
important que aquests punts vitals estiguin connectats.
Tanmateix, però, estem començant a reconèixer que les nostres connexions no estan a
l'alçada dels nostres punts.
No estan a l'alçada de la potencialitat de cadascun dels punts que formen aquest país, de la
xarxa.
Els punts hi són, però la xarxa no hi és, per dir-ho d'alguna forma.
La xarxa que tenim és una xarxa que no ha estat dissenyada amb l'ambició que hauríem de
tenir.
Moltes vegades l'existència d'una xarxa més potent farà que els punts ho siguin, perquè
finalment com és ben evident, cada vegada més, no podem viure tancats enlloc, no podem
viure confiats en què el nostre propi sistema productiu, en un punt determinat, sigui un
factor suficient.
No tenim més possibilitats de fer prediccions sobre la base de la immobilitat de les
persones. Tothom anirà bellugant-se, canviant de lloc.
Anem cap a una societat amb molta més mobilitat i, per tant, cap a una societat que
necessita infraestructures de comunicació en tots els terrenys. No només en el transport, no
només en les autopistes, sinó també en els trens i, per descomptat, en les xarxes
telemàtiques.
Si no hi ha aquestes xarxes, el país no funcionarà.
Per tant, la nostra inversió ha d'anar adreçada sobretot al fet que hi siguin.
I aquestes xarxes no hi seran si només hi ha un centre de planificació que ho decideix.
3
�Només hi seran si hi ha punts en la xarxa, si hi ha llocs com aquest i si empresaris com
vostès estan dissenyant la xarxa que s'ha de fer des de cadascun dels punts.
Perquè si aquesta s'hagués de fer des d'un laboratori de Barcelona, probablement es faria,
però tard i malament.
Crec que és absolutament decisiu que vostès segueixin en la seva línia de proposar, de
proposar-nos quin és el seu paper en el conjunt.
Catalunya, avui, és un país de 7 milions d'habitants com a conseqüència del procés de
creixement demogràfic que estem vivint, lligat al fort increment de la immigració i també a
un repunt de la natalitat autòctona.
Els increments relatius de població més importants no s'estan produint a la regió
metropolitana.
Tots els territoris de Catalunya viuen els efectes d'una globalització que té conseqüències a
tot arreu.
No només té conseqüències sobre l'economia i l'empresariat, sinó també en la seguretat
dels barris i en el funcionament de les escoles.
Tenim un sistema sotmès amb uns xocs continuats molt importants, a una inestabilitat que
es llei del sistema.
Què li passa durant l'any a un director de l'escola?
Quan nosaltres érem xics doncs començaven cent i acabaven cent.
Ara comencen cent i al cap de tres mesos són 120.
Després alguns se'n van perquè descobreixen que el treball que tenien no és suficient i
tornen a casa seva o als punts d'origen de la immigració.
I a final d'any uns altres venen, perquè hi ha collites, perquè hi ha el turisme, etc.
Unes tornades que fan que tinguem més gent al final, molta més gent al final que,
probablement, al principi.
És planificable sistema educatiu sotmès a aquest tipus de xocs?
Crec que és molt difícil de planificar i necessita d'una gestió molt potent i d'una capacitat de
reacció que abans no se'ns demanava.
En el sistema educatiu se'ns demanava bons professors, bons aliments... en fi, que les
coses estiguessin ben organitzades.
Ara se'ns demana que hi hagi gent amb capacitat d'improvisació i de suportar els xocs que
es produiran durant tot l'any, per exemple, des del punt de vista demogràfic.
I això que passa en les escoles també passa en els barris.
Ens trobem amb barris que estan canviant de caràcter amb una rapidesa inusitada.
4
�Amb una rapidesa que sorprèn als seus propis habitants, que en alguns casos canvien de
localització.
Com es gestiona un sistema sotmès a aquests canvis?
Sabeu que és la clàusula ceter hispanicus en matemàtiques, oi?
Doncs la ceter hispanicus tot allò de més igual, ja no existeix.
Poder aïllar el fenomen que vols estudiar i resoldre i fer-ho amb una certa eficiència, amb
una certa eficàcia, és cada vegada més difícil perquè hem de tenir en compte aquesta
qualitat.
Per això és tant important que a Catalunya no solament el sector públic, no solament la
Generalitat, els Ajuntaments i l'estat, sinó també la societat civil, cadascun dels sistemes, el
sistema educatiu, el sistema empresarial, els mercats, els transports i les infraestructures,
estiguin preparats per gestionar una realitat que cada cop és més canviant.
Estic d'acord amb el senyor Pont quan diu que si no assegurem el progrés econòmic al
nostre país no tindrem recursos per mantenir i incrementar el benestar, però vostès han
d'estar d'acord en què sense més cohesió social i sense un veritable equilibri territorial,
aprofitar tot el nostre potencial econòmic serà molt més difícil.
Ens adrecem a un equilibri entre innovació i competitivitat, cohesió social i eficàcia: aquests
han de ser els fonaments de la Catalunya del futur.
I aquest és l'objectiu de l'Acord Estratègic de l'Economia, que és un pas endavant per
orientar el nostre model econòmic i social cap a les exigències d'una economia molt més
oberta, molt més canviant.
Ja les primeres dades ens estan dient que enfrontem aquesta nova realitat amb bones
perspectives.
Durant l'any 2004 es van crear 1.324 societats mercantils més que en l'any 2003, fet que
suposa un increment del 5,6%.
Només en el primer semestre de l'any passat va entrar el 45% més de capital estranger que
en tot el 2003.
I Catalunya va tornar a créixer per sobre de la mitjana espanyola, invertint la tendència dels
darrers anys.
L'evolució econòmica d'aquest darrer any ha estat positiva a través de l'única cosa que crec
que és una garantia de creixement a llarg termini, que és la millora de la nostra
productivitat.
És una transformació que ja hem iniciat impulsant polítiques de suport a les empreses.
Un bon exemple és el Pla per a la Internacionalització 2005-2008.
Cada vegada hi ha més empreses conscients de la necessitat que l'empresa estableixi un
procés d'internacionalització.
Un estudi de la Cambra de Comerç de Barcelona, estableix que l'any 2004 el 93% de les
inversions catalanes a l'exterior es varen dirigir a països de l'OCDE.
5
�Estic convençut que si continuem trobant solucions compartides que ens permetin crear un
entorn més favorable a l'activitat empresarial i inversora i a l'alt risc, arrelar o deslocalitzar
no seran estratègies contradictòries sinó complementàries.
Seran estratègies que reforçaran la competitivitat de les empreses catalanes i la seva
capacitat per invertir a l'exterior o exportar, que és del que es tracta.
Hem de tenir una disposició permanent a aprendre i innovar.
I aquesta disposició s'ha d'adquirir a través d'una escola plenament integrada a la societat
del coneixement i s'ha de consolidar amb una formació professional atenta a les necessitats
empresarials.
Els 76 nous cicles professionals acordats pel Govern fa poques setmanes demostren la
nostra aposta per adaptar la FP a les demandes del teixit empresarial.
Probablement ens quedarem curts i haurem de continuar ajustant el sistema de forma
permanent per no quedar-nos endarrere.
A vegades, dinant amb empresaris i el teixit social, em trobo que em diuen "tenim una
escola de treball, això funciona bé, és molt bona, és molt antiga, és molt tradicional a la
nostra comarca, a la nostra ciutat, etc, però els nanos o les noies que surten no tenen les
professions que els empresaris d'aquí necessiten".
Un no acaba d'entendre mai perquè es produeix això.
Sobretot si els empresaris estan al consell d'administració d'aquesta escola de treball, que
és el que jo els dic sempre.
M'he trobat amb sorpreses com haver-ho dit a una ciutat catalana, haver-hi tornat i veure
que la situació continua sent la mateixa.
O no hi van entrar o hi van entrar i es van deixar absorbir per la incapacitat de prendre
decisions efectives en el terreny de la formació.
Això indica que és molt fàcil criticar i és molt difícil "realitzar".
El sistema educatiu que tenim és tan estàtic, és tan inercial, té tanta dificultat a adaptar-se,
que ni posant-hi empresaris al capdavant no va bé del tot, per entendre'ns.
De manera que el que necessitaríem seria un tipus d'empresaris -i perdoneu que demani
tant i tant-, que tinguin la iniciativa i l'enginy per tirar endavant la seva empresa però
també puguin contribuir a la generació d'aquella enginyeria social o pública, si voleu, que
forma part dels costos de la seva funció de producció i de la seva funció de benefici.
Fins ara s'ha tendit a pensar que els empresaris han de crear riquesa i l'estat no ha de
molestar.
Ara resulta que a més de no molestar i construir carreteres s'han de fer algunes equacions,
per exemple, en l'enginyeria social que no es poden fer bé del tot si no és amb els
empresaris.
Quan els empresaris vegin que les coses són més complicades del que pensàvem, potser,
potser dic aquesta dicotomia s'enriquirà i no serà tant un piloteig de "la culpa la tens tu".
6
�Jo us demano empresaris de Lleida, ja que sou els més eixerits de Catalunya, ja que sou els
que ho teniu més clar i ja que sou els que fa més temps que us reuniu -són 16 les vegades
que ja us heu reunit aquí, fet que demostra l'existència d'una xarxa i d'una vitalitat-, que
ens ajudeu amb això, perquè penso que tots hi sortirem guanyant.
Tinc més dades, en podria aportar moltíssimes en el sentit del què deia i amb el sentit de
les dificultats amb les quals ens trobem.
Però també del nostre potencial.
El 80% titulats FP s'integren en el mercat treball en els 6 mesos següents a l'obtenció del
títol. Crec que és una dada prou significativa.
Òbviament les universitats també tenen un paper clau en aquest sentit.
Els Estats Units realitzen una inversió en educació superior del 2,3% del PIB, mentre que la
mitjana de la UE ronda l'1,3%.
Els americans tenen el doble només per les universitats, per entendre'ns.
Tenen un avantatge competitiu enorme i l'aprofiten.
És el valor afegit que aquesta despesa aporta al país en forma d'inversió i que nosaltres
volem incrementar amb el Pla de Recerca i d'Innovació i amb els ajuts a la innovació del
CIDEM, que l'any 2004 ja van aconseguir atraure 407 milions d'inversió pública i privada en
I+D.
No és poc, però segurament hem d'anar més enllà.
Crec que nosaltres estem aconseguint que comenci a "anar més enllà" en un sector que és
fonamental pel futur de Catalunya per la qualitat dels seus productes, però també per la
seva obertura i capacitat exportadora: el sector agroalimentari.
Ja sabeu que vinc repetint des de fa molt de temps, i la gent primer se'n feia creus, que un
dels tres sectors més importants i decisius de Catalunya és l'agroalimentari.
I és un sector de futur. Hi ha gent que es pensa que això és el passat i que les noves
tecnologies són el futur. No, el futur és menjar i investigar. Si no es menja, no s'investiga.
És veritat que per tot això, se n'ha parlat i no hi vull tornar, calen infraestructures, calen
regadius, calen telecomunicacions, calen inversions energètiques, calen infraestructures de
transports.
Aquestes coses les anirem resolent.
No les resoldrem a cop de titulars de diari.
Totes volen decisions equànimes, madurades i ben calculades.
Jo els hi tinc dit als meus consellers que no facin cas dels titulars.
Els hi dic "estudieu bé i poseu-vos sempre un límit -evidentment, nosaltres ens posem un
límit temporal-, no és qüestió de no decidir, és qüestió de decidir, però de decidir bé".
7
�En totes aquestes qüestions decidirem i ho farem sobre la base de costos-beneficis.
Tindrem en compte els econòmics i els socials, però també els polítics.
I per descomptat que també explicarem les decisions que anirem prenent en cadascuna
d'aquestes infraestructures, d'aquestes connexions i d'aquestes inversions importants que
hem d'anar fent.
Hem d'aconseguir que Lleida esdevingui la capital agroalimentària de l'Euroregió.
D'alguna forma ja ho és.
El concepte d'euroregió pot semblar una mica quimèric o poc efectiu i no és així.
El concepte d'euroregió és el mateix que hem estat dient al principi respecte de la xarxa,
només que aplicat a una Europa en què les fronteres ja no hi són.
Perquè la xarxa s'ha de parar a la ratlla si les fronteres ja no hi són?
Als Pirineus, suposem.
Dificultats de comunicació? Home, sí.
Dificultats de comunicació sí, però es poden arreglar.
Mireu els aragonesos com estan insistint amb el túnel de baixa cota. Saben que els hi va el
futur amb això.
Saben que l'existència de Saragossa com a centre logístic del sud d'Europa -un dels dos o
tres més importants del sud d'Europa- depèn de que hi hagi aquest tipus de
comunicacions.
Estan a una hora i mitja de Madrid i de Barcelona amb alta velocitat.
I estan ben situats.
Només que foradin el Pirineus a la cota que els hi interessa i pel tipus de comunicacions i
transports que els hi interessa, es converteixen en alguna cosa que nosaltres que podem
pensar que és competitiva i que jo dic que pot ser cooperativa amb el nostre creixement.
Posar-se d'esquenes a les realitats que van avançant no resulta.
A la curta és més fàcil dir "jo no ho vull aquí", barallar-se per cada cosa.
A la llarga cal barallar-se per les coses, tenir-les evidentment, però també saber que en
l'entorn i amb l'entorn, formes la unitat de tamany mínim que es necessita per existir en un
món obert.
Amb una Europa oberta i sense fronteres, Espanya com a país i Catalunya com a nació dins
de l'Estat espanyol, no tenen la talla que han de tenir.
Nosaltres hem d'arrossegar, hem d'aliar-nos, hem d'anar cap a un mercat en el sentit
gairebé físic d'interconnexions de 10, 12, 15 17 milions d'habitants, que és el que podem
8
�aconseguir amb una Euroregió que té la talla, que té la dimensió per les economies d'escala
polítiques i econòmiques que necessitem per tirar endavant.
En aquesta Euroregió Lleida ha de ser capital.
Ho ha començat a ser, i aquí s'ha dit, per l'establiment d'alguna seu de conselleries, per les
inversions que s'hi estan fent i per la concepció que tenim de la Catalunya en xarxa.
Però també ho ha de ser si considerem que Catalunya no és la unitat territorial en la que
hem de pensar des d'un punt de vista econòmic, social i tecnològic, sinó que és una mica
més gran.
I en aquest àmbit és important que les nostres connexions, amunt i avall, siguin les que han
de ser.
Ens hi posarem a fons.
Dir-vos, finalment, que confio molt amb la vostra capacitat de diàleg i de trobar-vos aquí
anualment.
Però sobretot em quedaria molt més tranquil si sabés, i em penso que és així, que
d'aquestes reunions en surt no només un bon clima, sinó també alguns projectes
específics.
No dic projectes tancats.
Les grans línies de projecte.
M'agradaria que aquests temes que hem dit que vosaltres ja discutireu en el terreny de la
governació, en el terreny de la divisió territorial, en el terreny de les comunicacions o en el
terreny de les prioritats sectorials, els incorporéssiu de forma que donin resultats.
Perquè si ho fem aquest país anirà bé i si no ho fem, no.
Aquest país no depèn només de la conjuntura general i d'una bona governació.
Depèn del fet que hi hagi aliances socials, econòmiques i polítiques que el tirin endavant.
Aquest país està afrontant, com ho està fent tota Espanya i tota Europa, un seguit
d'interrogants com no s'havien produït en els darrers 25 anys.
I en aquestes condicions ens heu de perdonar als polítics.
Ens heu de perdonar que ens barallem una mica més del compte.
No pot ser d'una altra forma.
Però sapigueu que, pel que respecta al Govern de Catalunya i al seu president, aquestes
discussions, aquestes baralles només tenen una finalitat i un pressupòsit.
La finalitat és avançar i el pressupòsit és entendre que en el moment en què s'han de
decidir tantes coses importants, la vida política s'endureix i s'endureix enormement perquè
els beneficis que es puguin obtenir d'una relativa fragilització dels adversaris polítics -en el
9
�bon sentit de la paraula- són tan grans que cap partit polític poc renunciar a mirar d'obtenir
posicions més favorables.
Perquè estem decidint el futur de Catalunya amb el seu estatut i amb el seu finançament.
El futur d'Espanya amb la seva Constitució.
El futur Europeu amb la seva, amb les ampliacions o no, discutint si Turquia entrarà.
Discutint si Europa acabarà sent allò que voldríem que fos, que és una gran potència
civilitzadora del món.
Civilitzadora, no en el sentit clàssic de la paraula, sinó en el sentit positiu d'una economia
oberta i d'una política internacional favorable als interessos d'una humanitat més justa.
Tot això està en aquest moment sobre la taula d'una forma casi diria jo excessivament
concentrada.
Per tant, no s'amoïnin si veuen que la política "s'encanalla" una mica.
No és més que un efecte lateral de l'existència d'un moment decisiu.
Vull creure que en la majoria dels casos no hi ha ni tant sols, per descomptat, mala fe ni
mala intenció en l'enduriment d'aquesta vida política.
Confio que vostès compartiran amb mi el desig i la creença de que tenim els estris, tenim
els instruments i els conceptes preparats per anar endavant i resoldre totes aquestes
equacions que tenim obertes, que són molt complicades, però també possibles de resoldre.
Confio amb vostès per aconseguir-ho.
Moltes gràcies.
10
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1687
Title
A name given to the resource
Inauguració de la Trobada Empresarial de Rialp
Language
A language of the resource
Català
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Rialp
Subject
The topic of the resource
Comerç
Competitivitat
Model social
Comunicació
Economia
Estatuts
Finançament
Infraestructures
Recerca i Desenvolupament
Lleida (província)
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Discurs
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2005-06-10
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/206/20050615.pdf
0cab7fa7971b9d4189d40f420b5a428b
PDF Text
Text
Un finançament per al progrés econòmic i social de
Catalunya
Cercle d'Economia. Barcelona | 15/06/2005
Introducció
Estimats amics, vinc a parlar al Cercle d’Economia, amb una mica d’enyorança de l’edifici de
Diagonal-Tuset, la seva seu tradicional, entenc, però, que aquest és un espai més generós.
En primer lloc, vull fer una referència a la reunió sobre l’Estatut del passat dissabte dia 11 al
Parlament, per anar al cor de les qüestions que tractarem.
Va anar bé tot i que hi haurem de tornar. Va anar bé però no va ser la darrera reunió, i
justament per això, podria donar la impressió de que no va anar bé. Però si que va anar bé.
Quan una reunió com aquesta s’acaba, cadascú ha de donar la seva versió del que ha
passat, sobretot quan no hi ha acord de comunicat conjunt; cosa que finalment s’haurà de
fer, però que en una reunió com aquesta que no era la darrera, no s’havia de fer.
Vaig veure els presidents dels grups parlamentaris amb ganes d’Estatut, i això, diria, és un
llenguatge corporal, en les actituds, en els accents... Quan un porta prou temps en aquests
negocis, no l’enganya.
Ha arribat l’hora del veritable compromís, que és acabar l’Estatut, fer el nou Estatut i
resoldre el finançament. Dissabte vaig tenir la percepció que hi ha consciència, per part de
tots els líders polítics, de la responsabilitat que tenim davant la societat catalana.
Però és veritat que hi ha molt soroll. Fora d’aquí, cada dia hi ha més soroll. Aquí,
modestament, cada dia més voluntat de consens, tot i que no és tan difícil que es trenqui,
si es volgués trencar, però crec que no. Em temo que pot haver-hi algú que tingui la
temptació de fer-ho, però penso (càlcul de probabilitats, no només desig), que no passarà.
Per tant, anirà bé.
Personalment, tendeixo a tenir comprensió del soroll. Tendeixo a buscar-ne les raons i
racionalitzar-ho: per educació, per tradició familiar, per tradició escolar o política tinc
aquesta tendència. Però tot té un límit. I aquest límit és l’atac personal. Punt i apart.
El Partit Popular (sobretot a Espanya), hauria d’entendre, i ho dic a fi de bé, que
determinats límits, els que he mencionat, no es poden sobrepassar.
Confio que després de diumenge, a Catalunya i arreu, tots tindrem aquesta bona
disposició. Cal serenitat i decisió en aquesta hora; cal, també, generositat per arribar a bon
port. Aquest serà el meu capteniment com a President de la Generalitat en les setmanes
que venen, fins arribar a finals de juliol i, per descomptat, després també. Aquest serà el
moment en què algunes de les coses, de les més importants que ara estem discutint,
s’hauran d’haver esbrinat i, probablement, ja decidit.
El país ens està demanant dues coses: que resolguem com més aviat millor un Estatut
ambiciós i raonable, ambiciós però al mateix temps explicable, perquè si només s’entén aquí
malament ; i un bon finançament.
D’altra banda, que l’acció del govern, a part de l’Estatut i del finançament, sigui eficient i
sigui decidida. Això és el que entenc que el país ens demana. I com a President estaré amb
el que ens demana la societat: que ens posem d’acord aviat. Que puguem anar al cor de les
qüestions i que a partir d’aquí puguem enfocar temes que ara s’estan enfocant com els
1
�explicaré, però que no es veuen, que no llueixen, temes que s’estan fent però que no
transparenten, no arriben a l’opinió.
Estic, i estaré sempre, amb aquesta demanda per donar a Catalunya les eines que necessita
per impulsar un important programa de reformes socials, una gran ambició econòmica –no
ho amago-, i fer-ho des d’un govern transparent. Tres coses: un programa de reformes
socials profundes, una gran ambició econòmica per a Catalunya i, tot plegat, fet per un
govern que sigui capaç de ser entès, de ser transparent.
Les forces polítiques es van posar d’acord que calia un nou Estatut. El tindrem. Ni dilacions,
ni renúncies innecessàries, ni una proposta impossible que s’estavelli i acabi frustrant les
expectatives de tothom. La ciutadania va fer costat a una opció de govern, catalanista i de
progrés, catalanista i d’esquerres : respondrem al que se’ns demana.
Permetin-me, en aquest punt, fer una breu reflexió sobre Europa, perquè el dia i el temps
ho demana. Europa viu en estat de xoc després dels “no” francès i holandès. Un estat de
xoc del que cal sortir com més aviat millor. No serà fàcil. Necessitem superar la confusió
per evitar la regressió cap el nacionalisme i cap el populisme, que suposarien la decadència
del projecte europeu.
El patrimoni europeu en termes de progrés econòmic i social, de pau i de civilitat, no és
renunciable. Això ho sabem. Però cal que puguem explicar perquè hem topat amb els
obstacles amb els que ens hem trobat.
Hi ha una explicació general que apunta a la incertesa i a la inseguretat provocades pel
doble procés d’ampliació i de constitucionalització d’Europa, procés aquest que no ha estat
assimilat per una part important de la població. Els que estan a Brussel·les i els que ho
seguim més de prop sí que ho hem anat assimilant, però gran part de la població (i no
només a França i a Holanda) probablement no.
En aquest sentit, tot i que a molts ens sembla que ha anat molt lent, hem anat massa de
pressa sense haver clarificat l’horitzó final. De cop, som 450 milions i 25 estats. Som un
país, un “súper país”, una Unió que és pràcticament el doble dels Estats Units. Potser,
repeteixo, hem anat un pèl de pressa, potser la gent ha tingut la percepció que anàvem
molt més de pressa del que ens pensàvem els que estàvem, sinó conduint, al menys en la
màquina del tren.
Europa, la Unió Europea i Brussel·les, han creat un llenguatge hermètic. Ple de acquis
comunitaire, Coreper, Joanina, Lisboa, i altres termes i, quan es diu Lisboa, no es vol dir la
ciutat de Lisboa, per descomptat, i quan es diu Barcelona més deu (BCN+10), tampoc. I els
que estem més o menys en el secret anem seguint, però la majoria de la gent, per
descomptat, no.
És urgent trobar una sortida institucional a l’actual situació que és un problema de
llenguatge, de comprensió. Però sobretot és important trobar una sortida política i doctrinal.
Us diré, amb tota franquesa, que s’imposa una reflexió conjunta dels grans líders europeus
disposats a fer front a la situació - els líders antics i els nous.
Els Delors, Khol i González, i els Chirac, Blair , Zapatero i Schroeder, per dir els primers que
em venen a la memòria. Potser també intel·lectuals i professors com l’americà Weiler ; els
americans tenen aquesta mirada fresca, aquests sí que s’entenen quan parlen, aquests
tenen la seva “jerga” però solen ser més positivistes i més clars. Weiler, que és professor
també a Florència, és una persona a qui he anat seguint però no he aconseguit trobar mai,
té una de les percepcions d’Europa més completes que conec. És una visió entenedora,
positivista, que crec que ajudaria bastant en el futur a que Europa surti de l’atzucac on està.
Així com la jove estrella Mark Leonard, que acaba de publicar un llibre amb un títol
2
�aparentment poc profètic: “Perquè Europa liderarà el Segle XXI”, llibre de moda fins fa uns
dies i suposo que ara també. Leonard ha proposat el mateix que em va dir la meva filla pocs
dies després del Referèndum francès: “al final, s’haurà d’anar a un Referèndum europeu.
Estem parlant de la Constitució europea, aleshores potser que Europa parli, no?” Quan la
meva filla m’ho va dir, li vaig contestar: “sí, perquè Europa ja és tan gran que ens podríem
fer el símil de què hagués passat si la Constitució espanyola s’hagués refrendat autonomia
per autonomia”. Europa és tan gran que molts països no acceptarien un referèndum global
que no portés incorporat una clàusula d’opting-out, que és una altre expressió per dir
poder-se’n sortir d’una part d’allò que s’aprova. A la Cimera de Niça, els països van dir: sí,
però l’Euro no. Doncs bé, un referèndum europeu, probablement, no es pot aprovar sinó és
amb la seguretat, per part de tots i cadascun dels països, que podran objectar sobre alguna
de les clàusules. Això és el que justament Mark Leonard està dient: que el que donarà a
Europa la clau del segle XXI és aquesta flexibilitat. Però és un sistema de difícil
administració.
Estic també d’acord amb un brillantíssim article que vaig llegir de Francisco Javier Laporta,
persona que no conec, en contra dels referèndum i a favor de les votacions per part de
representants. “El poble –diu- s’equivoca” (està citant a James Madison, teòric del
federalisme americà). “El poble s’equivoca; els representats elegits pel poble, no
(normalment)”. Aquesta és la teoria en contra del referèndum.
De què es tracta ara? Es tracta de mirar lluny, de pensar en un món de grans regions
econòmiques; i per això és important Europa. Per què, amb qui ens les hem d’haver? Doncs
EEUU, la UE, Mercosur, el Magrib Àrab, la Unió Africana, Xina, la Índia, Japó, el Sud-est
Asiàtic. Aquests són els subjectes del món, els actors del món. I segurament això ve
determinat -igual que en economia en política també ha passat- pel mercat, que acaba
permetent que el més gran tingui economies d’escala i obliga als altres a tenir la mateixa
l’escala que el gran. Hi ha mercats on aquesta llei és de ferro: es compleix sempre. És molt
difícil competir des d’una empresa petita, es pot trobar un nínxol, però competir per ser
líder en un mercat, difícilment ho farà si no tens la mateixa mida del gran.
Què ha passat en el món de la política? Els Estats Units, aquest gran invent europeu,
potser el millor que Europa va fer en els segles passats, en el seu naixement van
determinar una talla mínima molt ampla. Què ha passat ara? que a Europa l’ha agafat
aquesta talla, i s’ha passat. Hem anat, com he dit, més enllà.
Es tracta, doncs, de mirar lluny, de tenir aquest escenari in mente i, al mateix temps,
perquè sinó ens equivocaríem, de mirar i actuar a prop, en el microcosmos de les ciutats i
dels barris, vigilant com es produeix la química entre els nouvinguts i els antics ciutadans,
començant per la convivència a l’escola i a les escales ...
I vostès em diran: això no té res a veure. És clar que sí, això té tot a veure perquè a última
hora l’equació que permet que el sistema sigui sostenible es decideix a Can Anglada –dic
Can Anglada pensant en Terrassa-, es decideix finalment aquí, i es decideix amb una bona
seguretat, amb un bon sistema de presons, que funcioni correctament. A última hora, si
això no funciona bé, el país, per molt que tingui la mida que ha de tenir, per molt que tingui
la tecnologia que ha de tenir... fracassarà com a país perquè no tindrà la cohesió que hauria
de tenir. I no estic dient que no pugui venir gent de fora; dic que si venen, benvinguts, però
que si el país no fa funcionar la química de l’assimilació de forma equilibrada i quantitativa; i
dic quantitativa perquè també és qüestió de quanta gent ve i de la quantitat de recursos
que s’hi vessen i de l’esforç que s’hi dedica.
L’economia catalana i la política econòmica del govern
Es tracta doncs de mirar lluny i de mirar a prop, però ara hauríem de fer una mirada
enrere: hem canviat molt en els 25 anys passats, a Catalunya i a Espanya. No ens hauria de
costar reconèixer que Espanya està més posada al dia, més a to amb la resta d’Europa, més
3
�lliure i més plural que mai a la seva història. Espanya s’ha convertit en una societat del
Segle XXI en tota regla: un país que ha experimentat un fort creixement econòmic durant
molts anys, on hi viuen quatre milions d’immigrants, visitada per seixanta milions
d’estrangers, que ja voreja la riquesa mitjana per càpita de la UE (el PIB per càpita es situa
al 98% de la mitjana segons dades del 2004).
Per això l’altre dia, quan parlava de la pèrdua de fons europeus de cohesió, deia que
l’important és que això es compensi amb un altre tipus d’ajuts; els diaris d’avui ens han
obsequiat amb algunes estimacions del que podem arribar a perdre i fa por. Jo sempre dic
que tot això va néixer per un pacte Miterrand-Khol, però articulat i formalitzat en un pacte
Miterrand-Khol-González en el qual Miterrand va beneir i González va obtenir un bilió de
pessetes/any, que pagava Alemanya, i Alemanya va obtenir l’ampliació. Però l’ampliació
alemanya està costant a la Unió Europea cinc vegades –alguns diuen sis o set vegades- el
que li costava fins ara Espanya a Alemanya, és a dir, cinc, sis o set bilions de pessetes/any
com a resultat d’allò que va estar tan bé quan es va fer, tenint capacitats de seguir fent el
que fins ara havien fet. I, per tant, s’ha acabat. S’ha acabat, ni que sigui de forma
progressiva i no sobtada, d’aquí uns anys –i haurem de fer tot el possible perquè això
s’acabi de la forma més elegant possible i que, efectivament, hi hagin més fons de
compensació.
La mala notícia és que aquests diners alemanys deixaran de venir. És a dir, que el fons
europeus ja no seran el que eren. La bona notícia és que la UE projecta passar de 4.500
milions d’€ a 9.000 milions d’€ en fons per projectes d’innovació. I em direu: això és molt
poc comparat amb el que estàvem parlant abans. És poc i no és tan poc, i sobretot ens ha
de situar en la pista del que Europa serà a partir d’ara: un lloc en el que els rics ajuden els
pobres, però sobretot un lloc en el que Europa ajudarà als espavilats i, per tant, ens hem
d’espavilar. Si ho fem bé podem tenir una bona ajuda pel nostre propi creixement.
I l’economia catalana? Estic convençut que l’economia catalana té factors positius nous. Un
d’ells són els nostres pressupostos, modèstia a part: estem mantenint un estricte rigor
econòmic i, alhora, estem fent front al repte estratègic d’augmentar la competitivitat.
Permetin-me donar-los algunes dades per arrencar. A dia d’avui, hi ha en marxa a
Catalunya obra pública per valor de més de 6.000 milions d’Euros. Després hi tornaré.
Catalunya és la Comunitat que, amb diferència, més fons ha obtingut del govern central per
impulsar parcs científics i tecnològics; i els centres d’estudis més prestigiosos constaten la
bondat de la direcció que està prenent el govern en matèria econòmica, apostant pel valor
afegit i per la innovació.
És evident que qualsevol canvi de model és un procés difícil i lent i estem en un canvi de
model. El professor Nathan Rosenberg, de Standford, deia quan ens visitava fa pocs dies,
que patirem si no innovem més i que la variable clau és la inversió en educació superior.
S’ha d’anar més enllà... És el que està fent el meu govern, impulsant una política de ‘cicle
complet’: més inversió en educació superior, sí; més inversió en R+D+i, sí; solucionar colls
d’ampolla amb noves infraestructures, sí; però també reformes, i aquest és el punt en què
vull insistir, en la formació professional, millores en l’aprenentatge de l’anglès a les escoles,
i si pot ser del francès, que es pot, i millores en la conciliació de la vida laboral i
familiar...(Si pot ser el francès millor, perquè després rebem conseqüències positives, i
m’estic referint al català. No era França el país més entusiasmat en què hi hagués el
reconeixement –oficial o no, això és el de menys- d’una llengua utilitzable en el Parlament,
en el Consell i en el Comitè de les Regions d’Europa: no era el país més entusiasta per
raons que a ningú se li escapen).
Tornem al que estàvem dient: ¿Saben quin és el malbaratament de capital humà que està
fent la nostra societat?
Tenir una generació de dones més ben formades que mai però que s’han de quedar a casa
4
�molt més temps del que voldrien perquè tenen un fill o un familiar dependent i perquè no
poden conciliar vida laboral i familiar. Això és un malbaratament que no s’ha de permetre i
que està succeint.
Millorar “les escales i les escoles” dels nostres barris i viles o crear places de residència
d’avis són polítiques socials, però també són polítiques econòmiques.
Quan parlem d’educació, de llars d’infants o de residències per a gent gran, estem parlant
el mateix llenguatge que quan parlem de fer una nova carretera o impulsar un parc
tecnològic. A veure si ens entenem. Tots dos tenen influència en la bona marxa de
l’economia en el sentit global i en un termini potser una mica més llarg. Totes aquestes
mesures augmenten el potencial productiu del país. En terminis diferents, però
l’augmenten.
Catalunya és una economia potent. Ho ha estat al llarg de la història i ho és ara. L’Institut
d’Estadística de Catalunya ha elaborat una primera estimació del creixement econòmic en el
marc de la nova base comptable i la nova estimació del PIB suposa revisar a l’alça els nivells
i el creixement del PIB i són, en gran part, resultat de l’aflorament d’un nombre significatiu
d’ocupats.
Els canvis en els fluxos d’immigració d’aquests darrers anys havien donat lloc a una
infravaloració de l’ocupació i, per tant, de l’activitat. De fet, s’estima un augment del
nombre d’ocupats del 7,2 % a Catalunya, pel 2004, superior al 5 % de la mitjana
espanyola.
La nova xifra de PIB en termes corrents se situa, l’any 2004, més d’un 5% per sobre de la
base antiga, que no havia comptat amb aquests augments de població. El creixement en
termes reals és també superior. En mitjana anual, l’economia catalana ha crescut, entre
l’any 2000 i 2004, un 3,1%, amb un dinamisme clarament per sobre del que s’enregistra a
la zona Euro.
La revisió, de la qual he parlat, és especialment significativa pels anys 2003-2004, amb uns
creixements del 2,9% i del 3,1%, davant dels que s’havien estimat anteriorment del 2,2% i
del 2,6%.
Aquestes dades confirmen el bon moment econòmic relatiu de Catalunya, amb una
consolidació del cicle expansiu. El pes de l’economia catalana en el conjunt d’Espanya s’ha
mantingut en aquests últims anys al voltant del 19%. La recuperació de les exportacions i
de la inversió en béns d’equipament dels darrers mesos apunten a la confirmació d’aquesta
bona marxa de l’activitat productiva.
Cal tenir present, a més, que l’activitat exportadora de l’economia catalana s’ha vist molt
condicionada i negativament condicionada, per la feblesa econòmica dels principals socis
comercials, els països de la Unió Europea. La reactivació de les economies europees ha de
contribuir positivament a la millora de les exportacions i, per aquesta via, a una contribució
positiva de la demanda externa.
D’altra banda hi ha la debilitat de l’Euro, no és necessàriament o al menys no és solament
una mala notícia. L’Euro és també la denominació de les nostres exportacions fora
d’Europa.
Aquests darrers anys el patró de creixement ha estat exclusivament recolzat per l’impuls de
la demanda interna i, fonamentalment, la demanda de consum i l’activitat de la
construcció.
Unes pautes de creixement una mica més equilibrades han de tenir un efecte positiu en
l’estabilitat del creixement a mig i llarg termini. Per tant, els nous indicadors ens mostren
5
�un panorama conjuntural més aviat positiu.
I el nostre compromís econòmic en aquest escenari, quin és?
Posar els cinc sentits en enfrontar els reptes estratègics que té davant seu l’economia
catalana en el moment actual. El repte més important al que hem de fer front és la
transformació del nostre model de competitivitat. Aquesta és la nostra convicció i és per
això que el primer que vam fer, a iniciativa del conseller d’Economia i Finances va ser,
durant un any, anar preparant un consens sobre l’estratègia econòmica de Catalunya.
Aquest és un repte, el de la transformació del model de competitivitat, que és comú al de
totes les economies europees en el seu conjunt. L’Acord estratègic per a la
internacionalització, la qualitat de l’ocupació i la competitivitat de l’economia catalana,
proposa objectius a mig i llarg termini. El mètode amb que s’ha gestat reflecteix un dels
valors bàsics d’aquest govern: el consens amb els agents polítics i socials.
No vull fer un relat exhaustiu de totes les accions que es contemplen en l’acord, però sí
mencionar algunes polítiques significatives que ja estem duent a terme:
-
POLÍTICA INDUSTRIAL
INTERNACIONALITZACIÓ DE LES EMPRESES
QUALITAT DE L’OCUPACIÓ
POLÍTICA ENERGÈTICA
INFRAESTRUCTURES
1. Nova política industrial
Hem dissenyat una nova política per crear un entorn que ajudi a augmentar la capacitat
d’innovació del teixit productiu; configurar grups industrials potents amb estratègies
transnacionals; i desenvolupar –com defensen també la Comissió i el Parlament Europeusuna política de suport a sectors estratègics com l’aeroespacial, la biotecnologia, i l’alimentari
tecnològicament avançat, així com les energies renovables.
Aquests objectius es materialitzen en sis eixos claus d’actuació en els que estem treballant
1.1 Foment de la innovació empresarial.
1.2 Creació de nous entorns institucionals potents per afavorir la transferència de
tecnologia.
1.3 Reducció de les asimetries de mercat fomentant la competitivitat de les petites i
mitjanes empreses.
1.4 Reforçament de la localització industrial de noves inversions a través de l’Agència
Catalana d’Inversions.
1.5 Anticipació en els canvis industrials a través de l’Observatori de Prospectiva Industrial
(OPI)
1.6 Més sòl industrial
2. Pla d’Internacionalització de l’Empresa Catalana
El Pla contempla 5 eixos estratègics i 11 línies de treball que es materialitzen en 59
iniciatives concretes.
No m’estendré en tot això, però voldria esmentar el servei de Plataformes Empresarials que
dóna suport específic a les empreses catalanes per garantir la seva presència estable en els
mercats internacionals. Vull que ho sàpiguen tots els empresaris d’aquest país.
Aquestes plataformes ofereixen una resposta integral a les necessitats de l’empresa
mitjançant l’assessorament especialitzat dels equips d’experts dels Centres de Promoció de
6
�Negocis que el COPCA té en els mercats de destí - i ara veuran quants n’hi ha d’aquests
centres- i el proveïment de les infraestructures necessàries per a desenvolupar les seves
activitats des del primer dia.
El Govern preveu inaugurar un total de 20 Plataformes Empresarials (el conseller Huguet no
em desdirà) durant aquesta legislatura de les quals vuit ja estan en funcionament .
3. Qualitat de l’ocupació
En el vessant més social, que com vostès saben bé és també vital per millorar la
competitivitat, unes bones relacions laborals són la clau per garantir la qualitat. Actualment,
Catalunya té més problema amb la qualitat de l’ocupació que amb la quantitat, diguem-ho
clarament.
El Consell Català de Relacions Laborals serà la taula principal de diàleg en aquest sentit. Hi
participaran els agents socials i es tractaran tots els temes relacionats amb eleccions
sindicals, contractació, prevenció de riscos, Inspecció de Treball, i igualtat (incloent el
tractament de la integració de població immigrada, i de les persones amb disminució).
Aquest Consell és un altre dels resultats positius del treball conjunt que es va encetar en el
marc de l’Acord estratègic.
4. Política energètica
El Govern està dibuixant l’escenari energètic i planificant el seu desenvolupament fins a
2030, amb una proposta realista i pragmàtica. La conjuntura energètica internacional no és
la mateixa que quan es va redactar el darrer Pla de l’Energia, l’any 2001. L’escenari actual i
futur pel que fa als preus del petroli, la sensibilitat més gran cap les a qüestions ambientals,
i la nova legislació estatal, europea i mundial (Protocol de Kyoto), fan que les hipòtesis de
partida de l’anterior Pla hagin quedat desfasades.
La interconnexió amb França és tan sols un paràgraf en un document de 274 pàgines, que
posa les bases per a un nou model energètic realista i pragmàtic. No perdrem la perspectiva
sobre la importància d’això. Per descomptat, no he acabat d’entendre mai perquè les
connexions sí i les interconnexions no. Aleshores m’he preguntat: què són interconnexions?
Deuen ser connexions internacionals. Però no quedàvem que estàvem a Europa? Doncs
resulta que de vegades, coses que hem descartat com importants, reprenen valor en el
mercat de les actituds polítiques crec que per raons una mica de conveniència.
En tot cas, vull que sàpiguen que en aquest punt hi ha hagut un exemple sobre una nova
cultura de govern, pròpia dels governs de coalició. No hi estem acostumats. No saben què
és un govern de coalició perquè no l’hem tingut mai en aquest país, ni a Catalunya ni a
Espanya. A França, a Alemanya i no diguem a Itàlia, en tenen els “dits pelats”, si em
permeten l’expressió.
Un govern de coalició, i aquest és el punt important que vull que entenguin, debat
internament part de temes que altrament es donaria al Parlament o al carrer. El President
demana als seus consellers que treballin i que discuteixin totes les alternatives, i al final
d’aquests processos hi ha decisions. Hi haurà decisions. Ja els ho garanteixo. Igual com sóc
conscient de que la percepció que es té del debat intern en un govern de coalició és un fet
nou, que sorprèn. Per tant, també això comprèn el soroll del que parlava a l’inici. De la
mateixa manera, i amb la mateixa rotunditat, els dic que decidirem en el moment que
haguem de decidir, amb tota claredat.
No serà a satisfacció de tothom, naturalment. Però si volem garantir un creixement
sostenible econòmicament i respectuós amb el medi ambient, cal prendre decisions, que
7
�seran complexes. Però per complexes que siguin, les prendrem.
5. Infraestructures
Vull recalcar que, per sobre de tot, hem dissenyat i posat en marxa la major inversió de la
història en infraestructures en aquest país. Els ho he dit en començar. Ho repeteixo:
actualment tenim 711 obres en marxa (entre execució, adjudicació i licitació) que
representen una inversió total de 6.502 M d’€.
Concretament en infraestructures de Transport tenim al 2005, en execució o
pressupostades, carreteres per valor de 2.127,6 M€ i hem iniciat els tràmits per construir
quatre noves autovies, o trams d’autovies: Vic-Ripoll, Maçanet-Platja d’Aro, Vilanova i La
Geltrú-Manresa i Reus-Alcover.
Probablement, en aquestes fases inicials, per a mi massa llargues -els ho confesso-, s’han
de sacrificar algunes coses. La importància d‘acreditar la unitat d’allò que s’està fent: el
nom, la marca. Però ara ja no, ara estem competint en el món obert. Per tant no podem
deixar de banda cap de les energies que tenim perquè no hi arribin carreteres o trens, o
perquè no hi hagi fibra òptica, o perquè no hagi cobertura de satèl·lit o Internet en alguns
punts del país on hi ha gent formada, gent que és capaç, perquè n’hi ha, de fer molt més
del que estan fent en aquests moments per manca de comunicacions. Per tant això és
crucial en el nostre projecte.
Abans de l’estiu, tornant a l’eix, es presentarà el primer avantprojecte de traçat. Per altra
banda, hi ha la negociació que s’està duent a terme amb l’Estat per l’acord sobre
infraestructures a horitzó deu anys. No volem tornar a la situació que hem viscut
històricament sobre la qual parlaré un moment. Volem un acord important, un acord amb
una previsió llarga per aconseguir que la inversió pública es mantingui al voltant del 19%
del PIB, que és el que ens correspon. Amb l’Estat, compartim línies generals i objectius del
Pla Estratègic d’Infraestructures de Transport presentat pel Ministeri. És un bon punt de
partida.
També ho són els Pressupostos de l’Estat d’enguany en matèria d’Infraestructures, recollint
importants inversions en el TGV, en els Ports de Barcelona i Tarragona i en les
infraestructures viàries (per exemple, la transformació de la N-340 en autovia del
Mediterrani i l’impuls de l’Eix Pirinenc).
Ara bé: insisteixo. No podem considerar-ho una excepcionalitat. Per això estem negociant
la concertació amb l’Estat d’un veritable Pla Catalunya, que s’hauria d’elaborar i signar
aquest any 2005.
El Pla Estratègic d’Infraestructures de Transport de l’Estat ha de ser un dels instruments
principals per l’articulació d’una Espanya en xarxa, basada en l’adequació de les estructures
econòmiques a criteris d’eficiència, de demanda potencial i de masses crítiques que
necessiten resposta.
Poc a poc els nostres conceptes de xarxa, en comptes de radialitat, van entrant en la
política espanyola. I això és enormement important. Per cert: a finals d’estiu el TGV
Madrid-Lleida –he sentit avui- haurà de passar dels 200 als 250 Km/h. Bona notícia.
Comencem a arreglar el via crucis que vam començar a passar l’any 1992, quan Felipe
González em prometia el TGV Madrid-Barcelona tot seguit del Madrid-Sevilla...
Fins que va arribar un nou President que va proclamar: “De Madrid a cada capital de
provincia en alta velocidad”. Encara ho estem pagant. Però ho estem pagant no en termes
de Catalunya, en termes també de seny. “De Madrid a cada capital de provincia...” i n’hi
8
�han 50 !; s’ho creien realment?: Preocupant.
Parlant d’infraestructures: en el Port i l’aeroport serà molt important aconseguir un règim
especial que pugui portar a una gestió més autònoma i més eficaç. En vam parlar amb el
President Zapatero quan va venir a Barcelona al Cercle Financer.
Els he parlat de cinc línies prioritàries de la política econòmica del meu Govern: Nova
política industrial, Pla d’Internacionalització de l’Empresa Catalana, la qualitat de l’ocupació,
la política energètica i la inversió en infraestructures.
Els vull fer notar la plena sintonia d’aquestes prioritats amb les que va exposar el president
Rodríguez Zapatero a Barcelona, fa un parell de setmanes. En aquella ocasió, va avançar la
notícia de la imminent presentació del Pla de Convergència de la Societat de la Informació
per part del ministre José Montilla.
L’Euroregió
Ara deixin-me parlar sobre el que és el nostre escenari real. Estem parlant de Catalunya,
però és el nostre escenari real? No. El nostre escenari real és l’Euroregió. És en aquest
àmbit on estem formulant la nostra política econòmica.
L’Euroregió Pirineus-Mediterrània ens ofereix mida, capacitat econòmica i posició
estratègica. Ens ofereix mida perquè té uns 160.000 km quadrats (gairebé dues vegades
Portugal o un terç d’Espanya) i representa un 3,3% del PIB total de la UE-15 (dades
Eurostat 2001).
I ens ofereix capacitat econòmica perquè presenta una taxa acumulativa de creixement del
3,15% en el període 1995-2001, força superior al creixement de la UE-15. L’Euroregió té tot
el que cal tenir per a esdevenir una regió europea de punta en el centre de l’Arc LondresParís-Frankfurt-Milà-Madrid-Lisboa; i si m’apuren Alger, que està a la mateixa distància en
avió, quasi, que Madrid; encara que, de vagades, no en som conscients.
Al Midi i al Llenguadoc s’adonen que París és lluny i que Barcelona és una oportunitat. A
l’Aragó saben que no discutim la seva idoneïtat logística en el centre del triangle MadridBilbao-Barcelona. Amb Balears no tenim cap problema; amb València, sí, encara que el
problema no és diu Camps. El problema no és el president Camps.
L’Euroregió és el nostre camp de joc. A vostès els ho puc dir amb més convenciment que a
cap altre sector: tots vostès han d’entendre que en el marc de l’Euroregió no tenen
competidors directes. Hi tenen aliats.
La nostra gran fàbrica d’avions, la més important del món, és a Toulouse, aquí a tocar, i
tant de bo que la N-20 francesa o E-6 europea avancés més de pressa i que fóssim capaços
de connectar els túnels del Cadí i del Puymorens, que van inaugurar Pujol, Mitterrand i
González.
Per cert: el dia 28 es pren a Moscou la decisió sobre el projecte ITER. Ja saben que pot anar
o bé al Japó, o bé a Cadarache, a prop de Marsella, però en aquest segon cas la seu de
l’empresa és Barcelona. Els puc avançar que en la reunió preparatòria d’avui a Brussel·les la
candidatura França-Barcelona ha quedat ben situada. L’Euroregió funciona. I és cap a
aquesta concepció que hem d’anar si volem que Catalunya jugui un paper d’un cert relleu
en l’Europa dels 450 milions de ciutadans.
El nou model de Finançament Autonòmic
Estem proposant un nou sistema de finançament. Abans d’ahir el va explicar el Conseller
Castells a Tribuna Barcelona. És cert que tenim més competències transferides; és cert que
els recursos que rep Catalunya són insuficients. Això avui, i és molt important, ja és
9
�acceptat pràcticament per tothom.
Algunes dades significatives: el finançament de la Generalitat ha crescut a una taxa del
7,1% anual entre 1999 i 2002; el de l’Estat (incloent les cotitzacions de la Seguretat Social)
ho ha fet, durant el mateix període de temps, a una taxa anual del 8,2%. Mentrestant, la
despesa de les CC.AA. (Salut, Educació, Serveis Socials) té un comportament
estructuralment expansiu –elasticitat de renda alta, per entendre’ns- i creix a taxes
superiors a la de l’Estat (Defensa, Justícia), que creix a taxes molt més modestes (3,9%).
Però el que nosaltres reclamem, o millor, proposem, va més enllà.
Estem posant sobre la taula un nou sistema que representa un canvi estructural respecte
als sistemes anteriors, amb una nova filosofia i uns nous principis rectors.
I aquí rau la importància d’una proposta que ha de suposar un canvi històric en el nostre
sistema democràtic.
Catalunya, amb un PIB per càpita superior a la mitjana, passa, després d’aplicar el
sistema, del quart al vuitè lloc entre les disset comunitats autònomes, quedant per sota de
la mitjana. Altres CC.AA. disposen d’uns recursos per càpita molt per sobre de la mitjana,
quan la seva capacitat econòmica es troba per sota. Hi ha una comunitat autònoma que rep
121 i paga 65 quan nosaltres rebem 97 i paguem 125; doncs no pot ser: hem d’anar a un
sistema pel qual la solidaritat funcioni i, al mateix temps, no es donin aquests contrastos
que són inacceptables. També hi ha Comunitats que parteixen d’una posició per sobre de la
mitjana i milloren, i Comunitats que estan per sota i continuen per sota després de les
transferències.
Parlar del sistema de finançament és parlar de política, però m’acceptaran que la suposada
racionalitat del sistema és dubtosa: “no, no, ... es que todo esto proviene de la Lofca, de la
Constitución, etc..” Esto proviene de dónde provenga, però si la gent no ho entén, mejor
que no provenga. Perquè una part important de l’eficiència del sistema econòmic i
especialment del sistema fiscal, no és que la gent estigui encantada de pagar els seus
impostos, que no ho estarà mai, però que entengui el què està pagant, perquè ho paga, i
perquè es fa servir. I això és exactament el que no succeeix.
Per tant, intentant deixar de banda per un moment el cas específic de Catalunya, és l’Estat
espanyol, aquest estat que ha de passar de ser Estat autonòmic a ser Estat de les
Autonomies, el que necessita definir un nou sistema de finançament clar.
Un sistema que s’adapti a la seva realitat d’estat compost i als tres nivells d’administració –
central, autonòmica i local- amb els que funciona, en la teoria i en la pràctica (Si no
comptem la SS, l’Estat només gasta un 32%, i les CC.AA., i les EE.LL. el 68%) , una
autèntica revolució respecte del 1980. Quan va començar tot, l’any 1980, la relació era 800-20. L’Estat en rebia el 80, les comunitats autònomes res i les entitats locals un 20. Ara el
que crida més l’atenció és que els ajuntaments s’hagin quedat en el 20, i el que és realment
revolucionari és que l’Estat hagi passat del 80 al 30.
Estic tant convençut de la legitimitat de reclamar un nou sistema de finançament, que –ja
els ho avanço- seré d’una fermesa extrema davant totes les vicissituds que trobem en el
camí. Fermesa no vol dir respondre a totes les provocacions, ni vol dir tampoc immobilitat.
El nou sistema s’ha de negociar, i qui s’asseu en una taula sense voler moure’s ni un
mil·límetre de la seva posició inicial, és que o no sap negociar o no vol obtenir cap resultat.
Dit això, m’agradaria dir resumidament en què es basa la proposta.
a) És una proposta de bases, més que això, de principis específics, però de la que en pot
sortir més d’un model. La nostra proposta és un marc en el qual hi caben diversos models
10
�Quan definirem el model concret, tindrà més sentit parlar de xifres i de terminis. Ja en
parlarem.
Ja saben que hem estimat en un 7,5 % del nostre PIB la diferència entre impostos pagats i
serveis rebuts. Ho reduirem substancialment, en el temps, però substancialment.
b) És un model que combina autonomia tributària i solidaritat interterritorial en el marc
d’una proposta d’inspiració federal; per tant, els models que d’ella en poden sortir seran
homologables als existents en països de tradició federal.
No es proposa un model de privilegis, un ‘cupo’ encobert, sinó que és un model de
participació, de percentatges i de corresponsabilitat.
És, per tant, generalitzable a la resta de Comunitats Autònomes. A totes les que així ho
desitgin (com sempre ha passat...recordin que hi va haver tres CC.AA. que no es van
adherir al sistema del 1996 i no va passar absolutament res!).
c) És un model estable en el temps, i l’estabilitat implica mecanismes d’actualització per tal
de poder anar-se adaptant a la realitat.
Aquests grans principis que acabo d’enumerar es concreten en una bateria de mesures més
específiques:
- La creació d’una Agència Tributària de Catalunya que recapti tots els impostos pagats a
Catalunya i que podrà estar consorciada o coordinada amb l’administració tributària del
conjunt de l’Estat, que ens permetrà tenir més responsabilitat fiscal, més transparència i
coneixement –i per tant més eficàcia- i, en ser consorciada o coordinada amb la de l’Estat,
evitarà la fragmentació del sistema fiscal espanyol.
- Una part del rendiment dels impostos pagats a Catalunya (en uns percentatges que en cap
cas poden superar el 50%) s’atribuirà a l’Estat per al finançament dels seus serveis i
competències.
- La inversió d’infraestructures de l’Estat a Catalunya tendirà a equiparar-se a la participació
relativa del PIB de Catalunya en relació al PIB de l’Estat. Bàsic i fonamental. D’aquí plora la
criatura. Es compleix en moments punta (s’ha acomplert aquesta igualtat, en fi aquest
19%, o 20-21%, en alguns casos, com els Jocs Olímpics o l’AVE), però no de forma
sostinguda.
- La capacitat de finançament per habitant de la Generalitat ha d’equiparar-se gradualment
a l’obtinguda en aplicació dels sistemes de concert i conveni vigents a les comunitats
autònomes forals. Fa 5/6 anys, quan vaig esbossar el meu programa tornant d’Itàlia, els
recursos disponibles a Catalunya creixien un xic més que els del País Basc, any per any. No
molt més, però alguna cosa més; vam estar calculant amb altres companys bascos i d’altres
CC.AA. socialistes i vam calcular que en 20 anys ens igualarien, amb aquell ritme. Espero
que amb el nou sistema de finançament trigarem menys.
- El sistema que proposem preveu uns mecanismes de solidaritat molt potents. És més,
estableix un criteri clar i transparent de solidaritat interterritorial per primera vegada a
l’Estat espanyol. Clarament, no és que no existís, és que no era clar.
No podem entendre que les comunitats amb menys recursos es vegin abocades a prestar un
nivell de serveis més baix o a augmentar la pressió fiscal que suporten els seus ciutadans.
Però tampoc podem entendre que algunes Comunitats prestin més i millors serveis fent un
esforç propi notablement inferior.
Aquí, la igualtat no és sinònim d’equitat. I defensar-ho, seria com defensar que després de
pagar el nostre IRPF tots acabéssim amb la mateixa renda... seria absurd i contrari a
11
�l’interès que tots tenim de que hi hagi un mecanisme d’incentivació de l’esforç.
Conclusió
Voldria acabar fent una síntesi del que els he intentat transmetre en varis punts:
• En primer lloc, que tal i com vaig constatar a la reunió de dissabte al Parlament, totes les
forces polítiques de Catalunya entenem la responsabilitat històrica del moment que estem
vivint i, per tant, l’encarem amb fermesa i convicció. Catalunya tindrà un nou Estatut i
tindrà un nou sistema de finançament.
• En segon lloc, que tot i ser plenament conscient de les dificultats plantejades i de que
provoquin un cert neguit, crec que estem en un bon moment econòmic (tal i com demostren
els indicadors als que m’he referit).
L’aposta del govern és aprofitar aquestes condicions positives per aprofundir en les
transformacions necessàries que també he anomenat. D’això és del que parla l’acord
estratègic en marxa. El Govern no s’aturarà ni un minut. El govern governa, i seguirà
governant amb més ambició i realitzacions, francament, que en els darrers 25 anys.
• En tercer lloc, que tenim els cinc sentits posats en que Catalunya avanci amb un govern
catalanista i de progrés :
o En un govern de coalició, governar engloba també una part del “consensus building”. Les
decisions es prenen d’una altra manera, molt menys arbitraria i tenint en compte les
diverses incidències sobre la comunitat afectada per una o per altra política.
o No renunciarem a cap dels nostres drets ni a cap de les nostres obligacions com a
govern, però avançarem amb la complicitat de tots vostès, i amb la seva col·laboració.
Aquest és un govern que busca el consens; i no per imatge, sinó per convicció. El consens
amb tots els agents socials i econòmics del país, i el consens amb els altres pobles
d’Espanya.
• I, finalment, he intentat explicar, un cop més, perquè volem un nou sistema de
finançament i en què consisteix la nostra proposta. Una proposta que és eficient i solidària a
la vegada.
• ...I sempre tornant al principi, un nou Estatut com a instrument necessari per dur a terme
les reformes socials, polítiques i econòmiques que Catalunya es mereix i que Catalunya
tindrà.
Moltes gràcies.
12
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1688
Title
A name given to the resource
Un finançament per al progrés econòmic i social de Catalunya
Language
A language of the resource
Català
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Cercle d'Economia. Barcelona
Subject
The topic of the resource
Comerç
Competitivitat
Economia
Energia
Model social
Territoris
Estatuts
Euroregió
Finançament
Infraestructures
Relacions Internacionals
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Conferència
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2005-06-15
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/212/20050721.pdf
2fdd5501c1ab04aea2939132880f1910
PDF Text
Text
Acte commemoratiu del centenari de la Cambra de Comerç
de Sant Feliu de Guíxols
Sant Feliu de Guíxols | 21/07/2005
Avui celebrem el centenari de la Cambra de Comerç de Sant Feliu de
Guíxols.
Hi ha moments de la història que queden per sempre. L'any 5, l'any 6, l'any
7 del segle passat, perquè ara recordem que era el segle passat, doncs va
ser un moment excepcional en el qual es va crear la nacionalitat catalana i
es van fer tantes i tantes coses en aquest país.
La creació de la Cambra de Comerç de Sant Feliu va ser un símbol destacat
de la vitalitat d'aquell moment, com ho hagués pogut ser tantes i tantes
coses que van passar en aquell moment. Això va culminar la posada en
marxa del tren petit entre Sant Feliu i Girona, el carrilet, i la inauguració del
port comercial.
Estic convençut que l'impuls que estem donant a infraestructures
fonamentals per les comarques gironines i la costa brava centre com
l'aeroport de Girona i el TGV vindrà acompanyat de nous projectes de futur
de la Cambra de Comerç de Sant Feliu, que contribuiran sense cap mena de
dubte a enfortir l'esperit emprenedor d'aquestes comarques.
La voluntat del president i del Govern que jo presideixo és la d'assolir el
màxim consens en totes les coses importants de Catalunya i per començar
en l'Estatut, ja hi podeu comptar. I el determini ben decidit del Govern per
assumir els seus compromisos en aquest terreny. Jo espero que d'aquí a 25
es pugui dir que fa 25 anys es va fer un gran Estatut.
I aquest gran Estatut no vol dir que l'anterior no ho fos, ho va ser en el seu
moment, però en aquest moment ha quedat una mica superat pel pas del
temps i per tant n'hem de fer un de nou i posa't al dia.
Hem passat una primera etapa de democràcia i autonomia recuperades i
avui Catalunya dibuixa nous horitzons, amb visió, amb tremp, amb ganes,
amb confiança amb ella mateixa i entre aquests projectes i aquests
horitzons hi ha evidentment el nou Estatut d'Autonomia i un sistema de
finançament més just, més objectiu.
Si ara pregunteu quin és el sistema de finançament us diria que és un
conjunt d'un seguit de lleis que són llargues d'explicar i que no es poden
resumir en un sol principi. Penso que quan vam dir renda i població, pagar
per renda i rebre per població, no sé si era òptim, però tenia l'avantatge que
la gent ho podia entendre. I ara si tu preguntes en virtut de què paguem i
en virtut de què rebem, ningú ho sabria explicar. I això és dolent per un
1
�país, perquè és bo que un país sàpiga com paga i com rep. Si més no perquè
la gent estigui amb la tranquil·litat de saber que hi ha una norma, que
després es pot discutir perquè aquesta norma és objectiva.
Us vull reafirmar la meva voluntat d'assolir el màxim consens amb l'obtenció
d'un nou Estatut per aquest país i en aquest moment, no dic que l'estatut
que tenim no sigui digne del país, ho és, potser no ho és d'aquest moment
perquè han passat uns anys.
Reitero la meva confiança en el sentit de responsabilitat de totes les forces
polítiques.
Un sentit de responsabilitat que va impregnar tota la trajectòria política d'un
guixolenc il·lustre: Josep Irla, president de la Generalitat de Catalunya a
l'exili.
Però també vull manifestar la determinació del Govern per assumir els
compromisos que hem contret amb els ciutadans d'impulsar una
transformació econòmica, social i territorial que converteixi Catalunya en un
país a l'alçada de les seves empreses, dels seus territoris i dels seus
ciutadans.
A mi si em pregunten quin és l'objectiu que persegueix aquest Govern.
L'objectiu no és l'Estatut, l'Estatut és un mitjà. I quan ho dic la gent se
sorprèn, per què no havíem quedat que l'Estatut era el més important? Sí
que ho és, però per tenir una vida millor. I si no ho fos, no seria tant
important.
La raó social, la millora de la qualitat de vida en l'edat difícil de la vida,
aquest és el nostre gran objectiu: tenir a Catalunya una de les millors
qualitats d'Europa és l'objectiu del Govern i dels partits que li donen suport i
diria del conjunt del Parlament.
Per això calen tres polítiques: una de reforma social i ambiental, una política
d'infraestructures, sense unes bones carreteres connexions, trens,
aeroports, no faríem pas res, i una reforma tecnològica, ja que sense un
avenç tecnològic important no s'és ningú en el món obert en el qual vivim
ara. Aquests són els eixos del nostre govern.
I per això cal un Estatut que ens doni els mitjans legals i econòmics per
aconseguir aquestes finalitat, insisteixo i no em cansaré de repetir-ho, no és
un fi en sí mateix, és un mitjà per aconseguir els objectius que aquest país
s'ha formulat.
L'objectiu en sí mateix no és una llei, no és un paper escrit, és una via
social, és un país, un territori, una gent, uns municipis, unes cambres de
comerç, unes empreses, uns sindicats que se sentin a gust.
2
�L'essencial és les polítiques que estem fent i que l'Estatut potenciarà amb
més llibertat de maniobra i amb més recursos. Jo, deixeu-m'ho dir, hi ha
tres etapes de la vida que jo crec que són essencials per a la nostra qualitat
de vida: la infància, la joventut i la tercera edat.
Jo estic obsessionat amb que l'Estatut, tota la política que fem ho és per
ajudar a aquestes tres etapes de la vida o si no, no serveix per a res. De
zero a tres vol dir ensenyament infantil fins els sis anys, vol dir fer una
inversió, que ara estem fent, mai vista en llars d'infants, per arribar a les
30.000 places, la joventut amb dues subetapes de 14 a 16 i des de
l'acabament de l'ensenyament secundari i la universitat fins a l'obtenció
d'una feina estable, són els dos moments en què no queda clar... Dels 14 als
16 hi ha molts nanos que estan fent el batxillerat i no saben ben be perquè
servirà, no ho tenen clar. Van a l'escola, però no hi són, no hi tenen el cap
posat i això ho hem de poder resoldre. De 14 a 16 es produeix una
desmotivació considerable en un sector de la població escolaritzada que no
troba sentit en l'ensenyament que rep i els joves a partir dels 18 no troben
un mercat estable com abans. Nosaltres quan acabàvem cobràvem molt poc
però entràvem i sabíem que sempre aniríem pujant, ara no. Ara els costa
més d'entrar i quan entren ningú els garanteix que no sortiran.
Estem treballant a fons en aquests temes que he dit.
I per fi la tercera edat, que comença molt abans perquè hi ha moltes
empreses que pleguen, perquè la mundialització vol dir que empreses d'aquí
que semblaven indiscutibles marxen ràpidament i gent que es troba als 55
anys o fins i tot abans que ja han plegat, per dir-ho alguna forma. I vet aquí
que són gent que tenen capacitat que tenen i energies per treballar i en
canvi el sistema no els dona solució.
I d'altra banda, les jubilacions anticipades que van en el mateix sentit. Però
la gent viu molts més anys amb la qual cosa la vellesa comença abans i
acaba després i ara ja no és senzillament una etapa terminal de la vida, una
etapa llarguíssima quasi tant llarga o més llarga que la joventut, i més plena
de possibilitats de vegades, perquè l'esperança de vida s'ha allargat i, per
tant, en aquest sector de la població li hem de donar una perspectiva a llarg
termini d'una manera imperiosa.
Perquè tots aquests processos de caire social trobin pautes de solució
raonables i justes crec que és indispensable que els altres dos temes
prioritaris que són les infraestructures que he dit, les infraestructures i la
tecnologia, estiguin a l'alçada i no ho estan. No cal que us ho digui aquí
perquè falten carreteres, falten connexions. No dic que s'hagi de tornar a fer
el mateix que hi havia abans. El que dic és que s'han de trobar solucions
pels problemes que tenim ara.
D'aquí la importància d'una política econòmica, comercial, industrial i agrària
amb objectius clars i d'una filosofia ambiental a l'alçada d'una consciència
3
�creixent que hi ha de la importància de no espatllar el medi per obtenir uns
objectius que finalment seriem traïts pels medis que hauríem utilitzat.
La manca de recursos econòmics i el retard en la tecnologia i la innovació jo
crec que són imperdonables. La manca de talla o mida de determinades
empreses en sectors amb un grau de concentració elevat també. Això és una
altra qüestió que afecta a les cambres de comerç amb tota evidencia i a la
vida econòmica, però no al conjunt de la societat. I després hi ha la
deslocalització; la deslocalització planificada amb manteniment de seus
centrals i amb capacitats de decisió i segments avançats del procés
productiu com ara la recerca i la innovació pot ser la millor via i facilitar la
reducció de la immigració i a l'hora el manteniment de la competitivitat.
No és necessàriament que un fabricant de productes de consum massiu
instal·li part de les seves activitats en països de ma d'obra abundant i més
barata. Moltes vegades hi ha problemes amb la legislació local dels països de
destí, per manca de lleis efectives, per la protecció de la propietat
intel·lectual. Sobre això hi estem treballant, però ja hem obtingut en aquest
camp, un major rigor.
Un altre tema es la manca fins ara d'un planejament seriós de les
comunicacions. En el conjunt d'Espanya, no de caràcter radial ens ha
perjudicat molt. La idea de veure Espanya com una cosa que neix amb un
centre i que s'estén per tota la geografia de la península sobre la base de
comunicacions exclusivament radials, és un error immens. Quan va venir el
Banc Mundial, l'any 1960, ja va dir que els dues coses més importants que
havia de fer Espanya era l'autovia de Bilbao i la de la Jonquera a Múrcia i
van encertar i cap d'aquestes sortia del centre del país sinó que agafen el
país tal com era.
En aquest sentit crec que en els darrers 25 anys ha faltat ambició.
Afortunadament el nou Govern espanyol veu les coses d'una manera distinta
a la tradicional, ja heu vist aquests plànols que han fet, encara insuficients,
que consti, de quines han de ser les noves vies importants de l'Estat
espanyol, però ja no totes són partint de Madrid.
Creiem que les coses estan canviant, però falta encara distribuir més i millor
el poder i els recursos concentrats per les autoritats estatals en alguns
casos, com és d'AENA. S'hauria de tenir també una mentalitat no radial en el
cas de les comunicacions aèries.
Altres infraestructures abandonades tenen a veure amb la seguretat, amb la
justícia, com és el cas de les presons. A Catalunya tenim 5.000 places de
presoners i 8.000 presos. Aquest sistema no pot funcionar bé. Finalment
tenim un conseller de Justícia que s'ha posa al cap fer cinc noves presons,
que ho està negociant amb tots els territoris on han d'anar a parar i que està
aconseguint que els municipis de destí no pensin que allò és una maledicció
sinó una gran infraestructura que fins i tot els pot aportar un gran benefici
4
�encara que tinguin mala imatge. S'ha d'acabar amb aquesta idea que les
infraestructures necessàries pel país són coses que tenen mala imatge.
Tenen bona imatge pel conjunt del país i en tot cas els llocs on s'han de
posar hi ha d'haver la compensació suficient.
En seguretat estem iniciant el desplegament a la capital i al conjunt del país
i complirem l'objectiu de desplegament total dels Mossos l'any 2008 i, per
tant, fixeu-vos, crec que el que s'ha fet de be i s'ha fet molt bé en els
primers 25 anys d'afirmació nacional, del primer estatut, de respecte pel
país, de sentit de país, de guany en el concepte de Catalunya com a nació...
Perquè diem nació ara a l'Estatut? Us ho vull explicar en un minut. Per una
raó, perquè quan tot va començar, va començar molt bé. Va haver-hi una
Constitució molt intel·ligent que va dir nacionalitats i regions. Hi havia un
dualisme dintre de la Constitució. I després hi havia una transitòria que
deixava clar que aquestes nacionalitats eren les que havien plebiscitat
estatuts anteriorment: Catalunya, Galícia i Euskadi. Vet aquí que després, i
no dic que estigui malament sinó que va crear confusió, hi ha altre
autonomies que també se n'han dit de nacionalitats, i potser tenen tota la
raó per fer-ho. Què passa ara? Que hem de restituir aquell interessant
dualisme de la constitució espanyola que deia nacionalitats i regions, però
que ja no pot ser amb el mateix nom. Per tant, nosaltres ens hem de dir
nació o comunitat nacional com ha dit el president del Consell d'Estat.
No es tracta de ser independentistes, es tracta de ser responsable i
reconèixer les diferències que hi ha en aquest país, com a riquesa, no només
com un problema o una pedra a la sabata.
A Catalunya, doncs, estem encantats de saber que Espanya poc a poc va
reconeixent que la nostra singularitat no és un problema sinó una riquesa.
Sabem que hi ha gent que no ho admetrà mai, però això no ens aturarà,
perquè sabem que hi ha molta més gent i més intel·ligent que sí que ho
acceptarà.
Moltes gràcies a tots.
5
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1694
Title
A name given to the resource
Acte commemoratiu del centenari de la Cambra de Comerç de Sant Feliu de Guíxols
Language
A language of the resource
Català
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Sant Feliu de Guíxols
Subject
The topic of the resource
Comerç
Commemoracions
Estatuts
Infraestructures
Model social
Ocupació
Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Sant Feliu de Guíxols
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Discurs
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2005-07-21
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/223/20051025premis.pdf
217b28c9815c2616095117de4d8a356d
PDF Text
Text
Lliurament dels Premis a la Innovació i la Qualitat
2005
Palau de la Música Catalana | 25/10/2005
Bona nit autoritats, guardonats, estimats amics en aquest Palau que
es també una meravella de l’art i de la tècnica, i que ens parla d’una
època en què Catalunya es va desvetllar i va començar a dibuixar el
seu propi futur. Perquè això que veieu aquí, això tan únic, aquest
modernisme, es correspon també a l’època del naixement del
catalanisme. Jo crec que d’aquí un any hauríem justament de
recordar l’inici d’aquella època, que va ser políticament, culturalment,
artísticament, tecnològicament i econòmicament tan i tan potent.
Vull en primer lloc felicitar les sis empreses guardonades aquesta nit
amb la distinció que atorga el CIDEM. Crec sincerament que són un
exemple de capacitat emprenedora i de com fer avançar la nostra
economia en el món obert, perquè el món ja és obert, no hi ha
fronteres que ens protegeixin.
Les empreses premiades aquest any tenen a veure amb el sector de
l’automòbil, el transport, la química, l’enginyeria i el tèxtil, per cert
un dels més afectats per l’obertura dels mercats mundials, ja que
parlem de món obert.
Totes aquestes empreses demostren que el teixit empresarial català
és fort i que té capacitat d’encarar el futur, un futur que està tan ple
d’oportunitats, sense dubte, com d’incerteses. I cal saber aprofitar
aquestes oportunitats i cal saber innovar. Ho estem començant a fer,
ho esteu començant a fer, ho esteu fent.
Per aconseguir aquest objectiu s’ha de combinar tres coses: ambició,
rigor i excel·lència. I quasi diria un quart punt, un punt de gosadia.
Qualitats totes elles que bé es podrien atribuir a aquells qui, fa cent
anys, com he dit, a l’any 1905 , van col·locar la primera pedra
d’aquest magnífic Palau.
Mirin, vull felicitar també, haig de fer-ho, el CIDEM pel seu treball,
que és un treball estratègic per assolir el nostre lloc en el context
internacional. I ho faig en un dia en què estic feliç perquè hem
aconseguit un Govern més àgil i un Govern més eficient sense haver
de dir adéu a ningú, sense haver de prescindir d’un capital acumulat
que és el capital humà, que és el que val més de tots.
Dons bé, el CIDEM genera suport a la innovació tecnològica, aposta
per la qualitat en la producció empresarial, dóna impuls a
l’excel·lència en el teixit industrial català, i jo crec que incentiva
1
�l’aposta empresarial per la recerca i la innovació d’una manera
eficient.
Vet aquí el que fa el CIDEM, fa allò que li toca fer al sector públic,
prestar tot el seu suport i la confiança de les institucions perquè els
emprenedors no tinguin fre, no tinguin cap fre fora de la seva pròpia
competència amb els altres.
Vull reconèixer el paper en aquest sentit del Fòrum de la Innovació.
Vint edicions donant premis de reconeixement a les empreses, són
molt anys, són molts anys d’aposta per la innovació i d’aposta per la
qualitat. Aquesta és una pedra molt ben posada en l’edifici del suport
institucional a la innovació.
Aquests premis, d’altra banda, tenen encara un altre valor, un valor
diferent: reconeixem sobretot la capacitat de mirar lluny. De posar
l’eficiència i els resultats a mig i llarg termini per davant del
rendiment immediat. Reconeixem, en definitiva, el que podríem dirne visió estratègica. Reconeixem el coratge d’aquells que s’avancen
als esdeveniments, no d’aquells que els segueixen.
La nostra economia no ens permet, no ens permetria, esperar que les
coses passessin per apuntar-s’hi, no ens permet estar a l’espera de
noves realitats, que moltes vegades són realitats negatives com les
deslocalitzacions. En el món d’avui, si no et mous, et mouen. No es
pot estar quiet i vosaltres ho sabeu millor que ningú.Per això, hem
d’estar en condicions d’esdevenir nosaltres el nostre propi motor i de
generar el nostre propi ritme. I hem de tenir un Govern compromès
amb el seu teixit industrial.
L’Estatut?, l’Estatut de Catalunya és molt important, però això també
és molt important, és tan important com l’Estatut.
Crec que el Govern ha demostrat aquest compromís amb el seu teixit
industrial de diverses maneres:
a) L’Acord estratègic per la internacionalització, la qualitat de
l’ocupació i la competitivitat de l’economia catalana. El primer que
vam fer.
b) L’aprovació del Pla de Recerca i Innovació de Catalunya, dotat amb
860 M€, una part dels quals es gestiona des del propi CIDEM.
c) I amb el suport econòmic als projectes de R+D+i, que aquest any,
per part del Departament de Treball i Indústria, han obtingut 37
milions d’€ per finançar 615 projectes.
Bé, aquestes línies d’ajut se sumen a les atorgades el 2004, 29,2
milions d’euros, destinats a 496 projectes. En total, en aquests dos
2
�anys de Govern hem finançat més de 1.100 projectes destinats a
modernitzar i potenciar la innovació industrial a Catalunya. Mai
s’havia fet tant.
Jo crec que ara estem preparats per fer una colla de coses, estem
preparats per assumir en el fons la nostra responsabilitat:
Per fer la prospectiva necessària, és a dir, per dibuixar futurs.
Per donar la formació apropiada i afrontar justament el futur amb
garanties d’èxit. I, encara, per adoptar la tecnologia a l’abast.
Mirin, a Catalunya hem de nuclear una regió europea, una Euroregió
en diem de vegades, que ompli l’espai obert entre Madrid, Paris,
Frankfurt i Milà. Tenim aquesta oportunitat, tenim aquest territori, hi
ha aquest espai, però aquest espai no es nuclea sense motors
potents, sense gent innovadora, sense empreses que tirin i sense un
Govern que ho entengui. Aquest es el nostre objectiu. Ho estem fent.
La innovació i la qualitat ens mostren el camí de la transformació
social i econòmica del segle XXI, juntament amb la política de
reforma social i ambiental, no es pensin que això són coses
contràries. Si no poguéssim ajuntar aquestes dues coses tampoc
arribaríem gaire més lluny.
Juntament, dic, amb la reforma social i ambiental i, per descomptat,
la millora de les infraestructures; tot això son els pilars fonamentals
de la política del Govern de Catalunya avui. Aquest és el repte de
Catalunya, un repte que és per mi i per vostès, estic segur, una
aposta que hem de guanyar.
Avui, hem vist una bona mostra, i els vull felicitar. Hem vist una
mostra, jo crec varies mostres, que testimonien de l’existència aquí,
a Catalunya, d’aquest esperit, d’aquesta visió, d’una bona composició
del lloc d’allà on estem, del que volem. I a més, proves fefaents que
en diversos punts de la geografia catalana hi ha gent que ha entès
amb qui estem competint, de quina manera hem de competir i de
quina manera poden guanyar. Hem vist unes mostres que a mi em
fan ser, aquesta nit, molt més optimista.
Moltes gràcies a tots i moltes felicitats.
3
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1705
Title
A name given to the resource
Lliurament dels Premis a la Innovació i la Qualitat 2005
Language
A language of the resource
Català
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Palau de la Música Catalana
Subject
The topic of the resource
Comerç
Competitivitat
Model social
Finançament
Premis i reconeixements
Recerca i Desenvolupament
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Discurs
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2005-10-25
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/226/20051111.pdf
6f7ba769270a1e718e5def30b0815a36
PDF Text
Text
Lliurament dels premis a la Internacionalització 2005
Pavelló italià de la Fira de Barcelona | 11/11/2005
Conseller, autoritats, amigues i amics,
Ja ho hem vist amb el conseller que tenim: no hem perdut peu
després de la pèrdua de l'inoblidable conseller Pere Esteve, no hem
perdut peu.
Vull començar la meva intervenció amb un reconeixement sincer cap
a les empreses guardonades en aquesta nova edició dels Premis a la
Internacionalització.
Crec sincerament que són un reflex fidel de la Catalunya forta i
oberta que ens ha convertit en un país en marxa.
Hem sentit el conseller parlar de marca i d'identitat, parlar
d'internacionalització i parlar també dels sectors madurs, i defensar
també aquests sectors.
Catalunya, com vostès saben millor que ningú, està creixent a la taxa
més alta dels darrers tres anys, hem tancat el diferencial de
creixement amb l'Estat, i estem assentant el nostre dinamisme sobre
bases més sòlides que no pas les que teníem abans.
Ja saben que des del 1996 cap aquí el nostre creixement no estava al
nivell de la mitjana espanyola. Ara estem amb un creixement de les
exportacions de béns d'un 6,3% el primer semestre de 2005, que
indica que les empreses catalanes són competitives en un mercat
obert.
Aquest matí he tingut ocasió de veure a més que hi ha empreses
internacionals que venen aquí i esdevenen més competitives. He
estat visitant Roche Diagnòstics i Hewlett Packard i hem estat
comentant, justament hem estat recordant, com fa una colla d'anys
es va parlar de la possibilitat que l'empresa ATT vingués a Espanya;
Barcelona volia que això fos aquí, a Catalunya, Madrid volia que fos
Madrid. Finalment va ser a Madrid, ho recordo perfectament, i
recordo perfectament el telegrama que vaig rebre del que aleshores
era l'ambaixador dels Estats Units a Espanya. Aquesta és la situació
en la qual estàvem. I avui vostès van cada dia millor, perquè
efectivament van cada dia millor també les empreses internacionals a
casa nostra. Crec que és positiu per a tots nosaltres.
Que ha passat amb ATT? I m'han dit: ATT ja ha plegat. És a dir,
l'empresa que havia vingut a fer xips i que en aquell moment va
originar una competència entre territoris, que és lògic per altra
1
�banda, per veure qui se l'enduia, aquesta empresa no ha anat
endavant, aquestes dues que he vist avui sí que hi han anat.
Em fa l'efecte que això és un bon senyal perquè estic convençut que
és important que les empreses catalanes surtin al exterior, que
s'instal.lin a l'exterior però que no perdin peu aquí. I és també
important que les grans empreses internacionals, que estan
assentades a casa seva tinguin èxit aquí, perquè això és també un
bon indicador de la marxa del nostre mercat.
És important, d'altra banda, constatar l'increment de les
exportacions, estem en un increment del 4,8% de les exportacions
industrials d'alt contingut tecnològic el primer trimestre de 2005, fet
que vol dir que les empreses catalanes són capaces d'evolucionar cap
a sectors justament d'alt valor afegit.
La situació de l'economia catalana doncs, ens convida a l'optimisme.
Però també ens obliga a assentar les bases d'un model econòmic més
competitiu a llarg termini.
- Consolidar el creixement del PIB
- Incrementar la nostra productivitat.
Els pressupostos de l'any 2006 de la Generalitat de Catalunya són
pressupostos amb ambició, amb ambició econòmica perquè
contemplen destinar
- més de 1.200 milions d'euros a l' Acord Estratègic per a la
Internacionalització de l'Economia Catalana.
- i 2.900 milions d'euros a transport i infraestructures, que per
nosaltres és en aquest moment el dèficit més important.
Tenim un increment de l'estalvi corrent del 20,6%, i una reducció
d'un 21,5% del dèficit, i amb un increment de la inversió de 5.780
milions d'euros.
Es tracta ara de construir futur, de construir un efectiu cercle virtuós
d'estabilitat, inversió i prosperitat sense incrementar la pressió fiscal.
Els de l'any que ve seran, com mai, uns pressupostos per situar les
persones i les empreses en el centre de l'acció del Govern.
Des del 1986 i fins el 2004 cada any, des de l'any 1986 fins avui,
hem crescut un punt en relació a la mitjana europea, passant del 84
% de la mitjana d'Europa al 103%, on som avui.
I som la punta de llança d'Espanya al Món: el 18% del PIB i el 28%
de les exportacions. I ho volem continuar essent dotant a les
empreses d'instruments més eficaços. Aquest és l'objectiu del Pla per
a la Internacionalització 2005-2008.
2
�Volem aconseguir que arrelar o deslocalitzar no siguin estratègies
contradictòries sinó plenament complementàries. Hem de tenir
estratègies que reforcin la competitivitat de les empreses catalanes i
la seva capacitat per invertir a l'exterior o bé exportar, i les tindrem,
les tenim.
Tenim un àmbit, que crec que és el nostre àmbit significatiu, de
l'Euroregió Pirineus-Mediterrània, en el qual la consolidació d'un espai
comú, amb empreses tant importants com Airbus, la més important
del món en aviació, és absolutament fonamental. L'Euroregió defineix
el marc real de la nostra política econòmica i territorial; fronteres ja
no n'hi han, i per tant, el nostre territori és a efectes pràctics, a
efectes econòmics, el que els hi estic dient.
El marc real de la nostra política internacional, competitiva, ha
canviat perquè el món ha canviat. Un marc que ha canviat i que
exigeix que ens dotem de nous instruments de governació per
enfortir la capacitat de "generar futur", com vostès s'han posat per
objectiu. I aquest objectius també són darrera del nou Estatut.
Un Estatut que és un projecte que expressa la nostra voluntat de
convertir la globalització en un factor de progrés per Catalunya,
compartint aquest progrés amb el conjunt dels pobles d' Espanya.
El progrés d'Espanya a l'últim terç del segle XX ha estat possible
gràcies al sistema de govern democràtic que va establir la Constitució
de 1978, i gràcies a l'entrada a Europa, el 1986. No en tenim cap
mena de dubte.
Avui, en ple segle XXI, l'horitzó de futur pel progrés de Catalunya ha
de centrar-se en una colla de punts que els enumero, que els proposo
considerar:
1- El desenvolupament d'un sector públic més eficient i més proper
als ciutadans.
Tenim 150.000 funcionaris. De vegades quan em bellugo per Europa,
a França mateix, amb els de l'Euroregió, els hi pregunto:
- Però vostès que estan fent? Què fan?
- Doncs nosaltres fem una colla de serveis una mica semblants als de
vostès.
... I em pregunten:
- Vostès quants son treballant?
- Doncs 150.000, i vostès?
- 4 .000
4.000, és a dir, nosaltres tenim, i a veure si ens ho fiquem al cap,
una part molt important, més del 50% de l'acció pública del sectors
3
�públics conjunts consolidats a Espanya, sense comptar, efectivament,
el deute públic ni la seguretat social.
En allò que és producció de serveis, en aquest moment a Espanya la
proporció és 30% l'Estat, 50% les autonomies, 20%, que s'ha quedat
curt, s'ha quedat xic, el sector local.
Si considerem el cas de Catalunya no estem al 50%, probablement
estem més aviat al 60%, que no pas al 50%, perquè aquí tenim
serveis com ara la policia autonòmica que altres comunitats no tenen.
Per tant, doncs, repeteixo, avui ens hem de centrar amb aquests
punts fonamentals.
2- Eficiència. Un Govern actiu que cerqui avantatges competitives
amb noves infraestructures, ciència i tecnologia, noves formes de
protecció social i enfortiment de la seguretat, la identitat i la
diversitat com a instruments de progrés; sense seguretat tota la
resta no val.
3- En darrer lloc, però no menys important, una major participació de
Catalunya a la presa de decisions col.lectives, en el marc de l'Espanya
plural i de l'Europa ampliada.
Aquests són els eixos que ens han de permetre aprofitar tot el
potencial de la nostra societat. I aquests són, també, els objectius de
l'Estatut, que és un instrument per governar el futur de Catalunya i
res més que un instrument, justament per això.
Ens trobem en un moment positiu per assumir un repte de gran
magnitud, i això és el que aquesta nit, en el terreny de l'economia
internacional celebrem: que la internacionalització de les empreses
premiades, és el reflex d'una economia forta, oberta, que crea llocs
de treball i estimula el progrés de tota la societat. D'un país que
afronta els nous reptes amb voluntat col.lectiva i ambició.
No ho dubtin: el Govern de la Generalitat i el COPCA continuaran
estant en aquesta línia, continuaran estan al seu costat.
Perquè el nostre és un partenariat generador de futur.
Moltíssimes gràcies, bona nit.
4
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1708
Title
A name given to the resource
Lliurament dels premis a la Internacionalització 2005
Language
A language of the resource
Català
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Pavelló italià de la Fira de Barcelona
Subject
The topic of the resource
Comerç
Competitivitat
Economia
Premis i reconeixements
Model social
Relacions Internacionals
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Discurs
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2005-11-11
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/233/20051204.pdf
ec3e1f9e340ba090432cb21f82f58526
PDF Text
Text
Visita a la Cooperativa Vitivinícola Covides
Sant Sadurní d'Anoia | 04/12/2005
Aquest és un bon moment perquè comentem quatre coses que em
penso que ens importen a tots.
En primer lloc, fins ara no he dit res de les crides al boicot que hem
sentit.
Vivim moments apassionants a Catalunya i a Espanya. Després de 25
anys de construcció d'una nova convivència, d'un nou país, d'un nou
model d'estat, de vegades els mecanismes grinyolen una mica; de
vegades hi ha dificultats que potser no s'havien previst, però que un
moment o altre arriben i s'han de confrontar.
Crec que s' està posant de manifest la cara menys amable d'algunes
persones i d'alguns col·lectius que no ens ho volen posar fàcil.
Són gent que no dubten en alimentar falses passions, falsos greuges,
falsos clixés sobre qui som i com som.
Estant posant, crec que involuntàriament, perquè si fos
voluntàriament haurien d'haver fet un pensament abans, estan
posant les condicions per fer créixer la desconfiança i la desconfiança
és una mala herba que s'ha de tallar de seguida.
Desconfiança entre conciutadans d'aquest país anomenat Espanya i
entre els pobles d'Espanya.
Un problema que no existia, que no pot existir, i que comença a
ensenyar les orelles i hem d'anar amb molt de compte amb això.
En diuen boicot als productes catalans però estant plantant en el fons
l'esca de la desconfiança i això, si qualla, i tots hem de fer
l'impossible perquè no qualli, si això quallés, podria tenir
conseqüències de mal predir, que són de mal predir.
No s'adonen que predicant aquest boicot comercial estant atacant
l'arrel del que diuen defensar?
Què hi ha pitjor per a l'Espanya plural, i unida al mateix temps, que
promoure el trencament de la unitat de mercat?
Què hi ha pitjor que promoure la desconfiança entre els pobles
d'Espanya?
1
�Què hi ha pitjor pel futur de l'Espanya plural que la desconfiança
entre comunitats germanes?
Que no veuen que denunciant que no senten com a seus uns
productes que són seus estant donant ales a un sentiment
d'allunyament que inevitablement es radicalitzarà? Que no ho veuen
això?
És una gran irresponsabilitat que crec que es tornarà en contra dels
promotors.
Sóc molt optimista malgrat tot. He confiat sempre en què el poble és
profundament savi; els pobles són savis. Són, de vegades, els
dirigents els que no ho són. I aquesta situació es tornarà contra
aquells que vulguin aprofitar aquest error en benefici de posicions
extremistes.
En qüestió de confiança entre comunitats, entre pobles, entre
persones, entre la gent la pitjor llei, la pitjor, és la llei del pèndol.
Hem de fer tot el que sigui a les nostres mans per evitar-ho, que ara
no anem cap allà i després anem cap a l'altra banda en el sentit
contrari i ens allunyem encara més.
En primer lloc, vull que quedi constància que el president, els
consellers, el nostre Govern tenim plena consciència de la situació
que viviu vosaltres i altres sectors de l'economia catalana.
En segon lloc, com ja vaig dir al Senat, i ben clar, Catalunya parla i
proposa amb respecte, però aleshores exigeix respecte.
Catalunya és respectuosa, però reclama respecte i l'obtindrà.
En tercer lloc, vull demanar-vos que tots plegats tinguem confiança
en les nostres posicions.
En la qualitat dels productes que produïm, en la competència i la
competitivitat de les nostres empreses, però també en el sentit comú
dels ciutadans espanyols.
També la confiança i convicció en la legitimitat i oportunitat de les
nostres posicions i propostes col·lectives de futur.
Estic ben segur que els ciutadans d'aquests país que es diu Espanya
no es deixaran enredar per les posicions que els estan proposant.
Una cosa és que hi hagi gent que tingui pensaments i que els proposi
en unes finalitats que no compartim i que són perilloses i una altra és
2
�que la gent no sigui tant intel·ligent com per veure que aquestes
propostes no duen enlloc, que són demagògiques.
Ni uns i altres renunciarem a consumir productes de qualitat ni aquí
ni allí.
Ni les propostes catalanes fetes pel Parlament de Catalunya es
veuran afectades per aquesta mena de xantatge, ja hi podeu estar
ben segurs. I això sense renúncies perquè no renunciarem a res de
les nostres propostes.
Estem disposats a discutir, disposats a cedir, però no a renunciar.
Sempre s'hi guanya en el diàleg, s'hi guanya en les dues bandes,
però renunciar d'entrada, mai.
Ni els productes espanyols que es fan des de Catalunya poden deixar
de ser distribuïts arreu, ni les nostres propostes nacionals poden
acceptar aquest tipus de pressió que no és democràtica.
Vosaltres amics empresaris, qualitat, qualitat per damunt de tot.
Nosaltres els polítics seny, fermesa i negociació. Això és el que varem
acordar amb José Luis Rodríguez Zapatero: pacte, pacte i pacte i
sobre la base d'això Catalunya guanyarà. I Espanya hi sortirà
guanyant, també.
3
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1715
Title
A name given to the resource
Visita a la Cooperativa Vitivinícola Covides
Language
A language of the resource
Català
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Sant Sadurní d'Anoia
Subject
The topic of the resource
Catalanisme
Comerç
Espanya plural
Espanya
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Discurs
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2005-12-04
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/240/20060113.pdf
8e3c41f589ef28211af16f947daec7ae
PDF Text
Text
Centenari de la Cambra de Comerç de Tàrrega
Mercat Municipal de Tàrrega | 13/01/2006
Bona nit, senyor alcalde, senyor president del consell superior de cambres i amic, senyor GómezNavarro, que molta gent no sap que va ser vicepresident dels Jocs Olímpics de Barcelona, senyor
conseller, senyor delegat, estimats amics
Vull en primer lloc felicitar a les empreses i a les entitats que han estat guardonades aquesta nit
memorable i dir-li a la presidenta de la cambra de comerç de Tàrrega fins a quin punt aquest acte
és expressiu del millor d'aquest país. Agrair-li la seva perspicàcia, la seva tenacitat i la seva
intel·ligència i la seva prestació per aquesta festa magnífica i esplèndidament ben organitzada.
Trobo que ha estat un gran encert de premiar unes trajectòries d'unes persones de les quals
moltes vegades tendim a oblidar-nos, però que han estat la base d'allò que ara tenim. De tot allò
bo que ara tenim, que és molt.
Estimats amics, aquest 2006 esdevé en un moment que és especial en la història de Catalunya i
que celebra també un altre centenari, que és el centenari de la cristal·lització d'un projecte
catalanista, perquè efectivament l'any 1906, 1907 si vostès volen, Solidaritat Catalana, la gran
embranzida de tot el projecte catalanista que de fet s'havia incubat a finals del segle XIX, en un
moment en què Espanya no estava passant el seu millor moment perquè havia perdut les colònies
però Catalunya començava a pujar.
I vet aquí que ha hagut de passar 100 anys perquè realment aquell projecte tingués com té ara la
maduresa que li permetrà, esperem-ho així, de tenir la llei bàsica que aquest país es mereix i de
tenir-la més de 25 anys després de la primera que va ser molt celebrada, molt positiva, però que
ha estat esmussada pel temps, una mica gastada pel temps, i que avui necessita posar-se al dia.
L'any 1906 va ser l'any de l'aparició, efectivament, d'un moviment catalanista que avui jo crec que
arriba a una maduresa llargament sospirada, llargament buscada.
Aquest va ser un moviment que va saber posar una idea per damunt de les ideologies, una idea de
país, de solidaritat i Catalunya també per damunt dels principis ideològics de cadascú i aquest
moment vingué acompanyat d'un esclat de la cultura, de les arts, de la indústria, de la ciutadania,
en definitiva.
Un esclat que es produí arreu de Catalunya i la prova és el que avui estem celebrant. Un esclat
que va unir política i cultura, que va generar aliances socials, econòmiques i polítiques que
evolucionarien amb l'esperit de cada temps fins convertir-se en referents ineludibles del teixit cívic
i associatiu del nostre país. Amb entitats de referència com ara la cambra de comerç de Tàrrega,
que avui amb la celebració del seu centenari aquí al mercat municipal ens convida a pensar que la
memòria d'aquest 1906 a les Terres de Lleida esdevé més estimulant i més pensant en el futur
que no pas nostàlgica i pensant solament amb el passat.
Teniu empreses potents i emprenedors socials, ara li estava dient a Gómez Navarro, 15.000
habitants, 35.000 habitants en l'àmbit de la cambra, i ja veieu les empreses que aquí es fan, que
aquí es couen, que aquí creixen i aquí triomfen.
Una societat civil, doncs, rica diversa i innovadora i un territori que comença a créixer en el marc
de l'Euroregió, (mai insistirem prou en què ja no hi ha fronteres, hem de buscar aliances més enllà
de les barreres tradicionals que ara ja no hi són) que situarà la Catalunya interior en la seva justa
dimensió i les Terres de Ponent en una posició de centralitat, perquè, efectivament, en aquesta
Euroregió, amb Aragó, Balears, amb Catalunya, per descomptat, però també amb Midi Pirineus, el
Llenguadoc Rosselló, hi tenim una centralitat que es ben a prop d'aquí.
Compartim un designi per convertir les Terres de Lleida en un dels pols agroindustrials més
potents d'Europa i a fe que aquesta nit demostra que ho estem aconseguint, que ho esteu
aconseguint. Hem posat en marxa noves estratègies de desenvolupament rural i de competitivitat
del sector agrari, de la mà de la conselleria d'Agricultura, Ramaderia i Pesca; per fi comencem a
tocar el canal Segarra-Garrigues, que avui hem visitat amb el conseller, compteu amb la nostra
voluntat de modernitzar el canal d'Urgell (també avui hem estat amb ells) i disposem d'una aposta
compartida per desenvolupar el vincle entre recerca i innovació a partir del triangle Universitat-
1
�empresa-territori, que ja sabeu que és el triangle màgic, amb l'anella de l'agroindústria al mig com
a emblema.
La col.laboració entre la Generalitat i els ajuntaments per enfortir els serveis de benestar vindrà
acompanyada a Tàrrega per la creació de 82 noves places de llars d'infants, el començament de la
construcció del nou parc social i sanitari, ben a prop d'aquí l'aeroport de les Terres de Lleida a
Alguaire, que estarà construït l'any 2008 i l'aposta per definir noves infraestructures transversals
com l'eix transversal ferroviari.
Estem projectant noves infraestructures viàries nord-sud que complementin el tren d'alta
velocitat, com ara l'autovia Tarragona-Montblanc-Tàrrega. L'eix de l'Agricultura, en dic jo. Seran
infraestructures que crearan riquesa, generaran llocs de treball i estimularan una millor
diversificació de l'economia lleidatana amb noves activitats logístiques, industrials i turístiques.
Les oportunitats que s'albiren, doncs per a Tàrrega, per les terres de Lleida i per tota Catalunya
són immenses, però per aprofitar-les plenament hem de trobar un nou sentit, un vell sentit, si
voleu, però renovat a la nostra catalanitat. No n'hi ha prou en ser diferents. Hem de voler ser
millors, no podem caure en l'autocomplaença.
Catalunya no depèn només de l'aprovació de l'estatut ni d'una bona governació. Tindrem Estatut i
serà un estatut que ens permetrà autogovernar-nos amb més plenitud. Però el futur de Catalunya,
sobretot, depèn del fet que anem junts, que estiguem units i que siguem capaços de traduir la
millora del nostre autogovern amb l'enfortiment de les aliances socials, econòmiques, polítiques i
territorials que ens faran progressar col.lectivament.
I és en aquest àmbit on la memòria de 1906 té tot el sentit de projecte i de futur que li donem a
aquest 2006, per demostrar-nos que som capaços de fer compatible el creixement econòmic i la
qualitat i per desenvolupar totes les potencialitats de la xarxa de ribes i ciutats que articulen el
nostre territori.
Institucions com la Cambra de Comerç de Tàrrega, les empreses i associacions premiades aquesta
nit, són una mostra del dinamisme econòmic, social i cultural de la societat targarina per
contribuir-hi activament.
Com a president de la Generalitat us asseguro que em tindreu al vostre costat, en podeu estar ben
segurs, de la mateixa manera que jo compto amb tots vosaltres amb exigència i amb complicitat
per tornar a sentir que aquest país, que aquesta terra camina i ho fa en la bona direcció.
Moltes gràcies i bona nit.
2
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1722
Title
A name given to the resource
Centenari de la Cambra de Comerç de Tàrrega
Language
A language of the resource
Català
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Mercat Municipal de Tàrrega
Subject
The topic of the resource
Catalanisme
Comerç
Commemoracions
Infraestructures
Tàrrega
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Discurs
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2006-01-13
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències