1
10
19
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/2824/20030118_WarPeaceSXXI_PM.pdf
adb0d6e251730efeb71f25b83bc89b05
PDF Text
Text
Contribución al debate "War And Peace in the 2 1 s t Century.
The Transatlantic Relations"
Barcelona, 18 de enero de 2003
¿Qué se espera de Europa? ¿Qué cabe esperar de Europa?
Europa ha vivido en el año 2002 dos acontecimientos que con la
perspectiva del tiempo adquirirán todo su valor. La efectiva
implantación de la moneda única, que supone la consolidación de un
espacio económico común y, a la vez, constituye el más potente
elemento simbólico de la Unión; y la decisión sobre la ampliación al
Este que tiene un alcance histórico inimaginable hace cincuenta años
para los padres fundadores de la Europa unida al tratarse de la
reunificación y la reconciliación del Oeste con el Este en un marco de
democracia y de estabilidad económica.
Sin embargo, a los ojos del resto del mundo y, muy concretamente,
de los Estados Unidos, Europa aparece demasiado encerrada en sí
misma, ocupada en un complejo proceso de construcción que tiene la
doble vertiente de la ampliación de su espacio y de la vertebracion de
sus instituciones. Se tiene la percepción de que Europa difiere la
asunción de sus responsabilidades globales a la culminación de su
proceso constituyente y que, de este modo, pretende prorrogar
indefinidamente un lugar en el mundo bajo la tutela protectora de los
Estados Unidos.
Esta percepción americana de la actitud europea se ha agudizado
dolorosamente a raíz de los atentados del 11 de Septiembre de 2001,
al tomar conciencia los Estados Unidos de una vulnerabilidad
desconocida hasta la fecha, que ha alterado la visión de su papel en
el nuevo orden internacional emergente desde la caída del
comunismo y que, por ende, ha modificado profundamente su
estrategia internacional.
La Estrategia de Seguridad Nacional norteamericana, aprobada el
pasado mes de septiembre, supone un giro radical respecto a la
tradición estratégica de los últimos cincuenta años, al pasar la
seguridad nacional a un primer plano en el contexto de un mundo
globalizado, ésta se convierte en una cuestión internacional: la
política de segundad norteamericana se convierte en política
internacional.
Visto desde Europa, este giro hacia el uniiateralismo de los Estados
Unidos pone en peligro una tradición y una cultura de relación
transatlántica basada en la mutua colaboración entre aliados y en el
respeto de las reglas y de las instituciones internacionales.
�Pero si Europa quiere mantener un orden internacional basado en el
multilatéralisme, Europa debe renovar el vínculo transatlántico con
los Estados Unidos. Y para ello debe demostrar que quiere realmente
asumir sus responsabilidades en la gobernanza de la globalización. O
dicho de otro modo: que quiere compartir estas responsabilidades
con los Estados Unidos.
Renovar el vínculo transatlántico quiere decir renovar una alianza en
torno a unos intereses comunes y sobre el fondo de una historia y de
unos valores compartidos.
Alianza entre miembros
responsabilidades y cargas.
que
se
reparten
equitativamente
Intereses comunes, definidos de común acuerdo y no impuestos por
el aliado más fuerte.
Valores compartidos, empezando por el respeto
internacional y a las instituciones de Naciones Unidas.
al
derecho
Es ésta una aspiración muy exigente para Europa. Los Estados Unidos
quieren hechos, no declaraciones de intención. Europa debe
demostrar que es capaz en la práctica de asumir sus
responsabilidades globales sin precisar de la tutela permanente de los
Estados Unidos.
Pero Europa tiene todo el derecho a asumir tales responsabilidades a
su manera, fiel a su vocación pacificadora, coherente con el
experimento histórico de hacer gobernable en democracia un espacio
de enorme complejidad política, institucional, cultural, lingüística ...
Europa tiene todo el derecho a no reproducir a gran escala la lógica
de potencia que ha envenenado la historia de sus países durante
siglos. La Europa unida nace para superar dicha lógica, para evitar
una nueva guerra mundial. Una Europa potencia militar no es
planteable, pero una Europa agente activo y positivo en la
gobernanza de la globalidad es una obligación ineludible.
Una Europa que debe hacer ver a los Estados Unidos que la agenda
global no se reduce al problema del terrorismo, que es una agenda
compleja que incluye los problemas del desarrollo, de la
democratización, del medio ambiente ...
Una Europa que debe hacer ver a los Estados Unidos que la tentación
unilateralista será a la larga perjudicial para los intereses americanos.
Una Europa que debe poner en valor su experimento de convivencia
como ejemplo de gobierno de la complejidad en un mundo necesitado
�de modelos prácticos y contrastados, inspirados en los principios del
federalismo.
Una Europa que debe asumir con toda la decisión y todos los medios
necesarios sus responsabilidades regionales, empezando por el
Mediterráneo.
Para conseguir ser un agente global, Europa debe corregir su
descompensación actual y equilibrar los ritmos de avance de la
Europa-espacio y de la Europa-poder. Y ello supone tener la energía y
la voluntad de acometer simultáneamente nuevas y mayores tareas
en tres ámbitos: debe afianzar la Unión, debe respetar su diversidad y
debe aproximarse a la ciudadanía. Europa es inviable si no hay al
mismo tiempo unión, devolución y proximidad.
Europa es un
compromiso de unión, no de uniformidad; es un proyecto de
ciudadanía, no de superpotencia.
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
04.02. Activitat política
Description
An account of the resource
Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC).
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Contribució al debat "War And Peace in the 21st Century. The Transatlantic Relations": ¿Qué se espera de Europa? ¿Qué cabe esperar de Europa?
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-01-18
Type
The nature or genre of the resource
Conferència
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Castellà
Subject
The topic of the resource
Europa
Globalització
Descentralització administrativa
Subsidiarietat
Ciutadania
Estats Units
Description
An account of the resource
Debat organitzat pel CIDOB amb els participants: Manuel Castells, Anthony Giddens, John Ikenberry, Robert Kagan, Kenston Keith, Pascal Lamy, Narcís Serra, Javier Solana i Pasqual Maragall.
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Palau de Pedralbes (Barcelona)
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Arrangement
Information on how the described materials have been subdivided into smaller units.
UI 265
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/2802/19910525_DiarideBarcelona_BarcelonaCiutatFetaBarcelonins_PM.pdf
adc733f2fdef0d61199419d42a5b6b88
PDF Text
Text
PUBLICACIÓ
Diputació
de Barcelona
Gabinet de Comunicació
DATA
2>W/ à*£orcehna
25 M a i g 1991
OPINIÓ
Barcelona, una
ciutat f eta pels
barcelonins
Pasqual Maragall
l meu enyorat amic i fidel adversan polític,
E
Ramon Trías Fargas, va descobrir-me una bella definició de Barcelona, deguda a l'escriptor i
polític renaixentista italià Francesco Guicciardini.
En el seu discurs de comiat de l'Ajuntament, pronunciat en el plenari municipal l'estiu del 1987,
Ramon Trías va acabar la seva intervenció tot
evocant les paraules de Giucciardini: "La ciutat
de Barcelona és una ciutat que potser no gaudeix
dels monuments i edificis de Florència o deVenècia, però hi ha una bellesa natural, hi ha una uniformitat i una categoría mínima a tots els nivells
que la fan molt singular. I és que Barcelona està
feta per tots els barcelonins". Això va ser escrit
l'any 1512. D'aleshores ençà, Barcelona ha passat
moltes vicissituds, ha viscut períodes d'intensitat i
de signes històrics diversos. Però la cosa fonamental, la seva qualitat urbana mitjana i el fet que
és una ciutat feta per tots els barcelonins, es manté per damunt de tot. Encara més, s'ha reforçat
Barcelona ha experimentat en els darrers dotze
anys una transformació urbana d'una gran envergadura. L'equip de govern municipal, liderat pels
socialistes, ha dut a terme una política de reequilibri intern de la ciutat, de potenciació econòmica i
de reparació del teixit urbà. L'èxit d'aquesta estratègia -que ha comptat amb el gran impuls que
li ha donat l'organització dels Jocs Olímpis del
1992- no ofereix cap mena de dubte. En els darrers quatre anys, per exemple, l'atur a Barcelona
s'ha reduït a la meitat. Els espais públics creats
-places, parcs i jardins- no només han estat premiats a Harvard i han cridat l'atenció dels especialistes d'arreu, sinó que han estat immediatament ocupats i gaudits pels barcelonins: la gent
els ha fet seus des d'un primer moment. I això és
la cosa més important.
En aquests darrers anys, Barcelona s'ha convertit en un punt de referència important per a les
ciutats europees. Ha estat escoltada en els fòrums
europeus i ha estat assenyalada com un exemple a
seguir. El seu paper central dins de la macroregió
de la Mediterrània nord-occidental s'ha vist reforçat per la constitució de la xarxa anomenada
C-6. que agrupa, a més de Barcelona. Palma de
Mallorca. València. Saragossa, Montpeller i Toulouse.
L'organització dels Jocs no ha fet oblidar mai
a la ciutat que el nostre horitzó no era el 92. Per
això vam elaborar amb la participació de 190 institucions de tota mena. el Pla Estratègic per a la
Barcelona de l'any 2000. Hi vam dibuixar la ciutat que volíem tots els barcelonins. Les opcions
econòmiques, les apostes de futur, la vocació internacional de la ciutat s'hi troben reflectides,
però també la voluntat ferma de fer una ciutat
cada dia més equilibrada, més solidaría, més amable, amb menys trànsit, amb menys fums i amb
menys soroll.
En aquest any, hem fet molta feina de la bona.
No sempre hem trobat la col·laboració que hauríem volgut per part de la institució de govern de
tots els catalans. En canvi, hem comptat amb l'entusiasme de la immensa majoria dels barcelonins,
que han suportat la incomoditat que les obres ens
han causat a tots plegats amb la certesa que servien per millorar substancialment la ciutat i la
seva qualitat de vida. Ells saben que la ciutat no
s'acaba, tot al contrari, el 92.
La Barcelona dels anys 90, la que comença
amb la indispensable participació de tothom a
partir de diumenge que ve, girarà entorn de tres
grans projectes: la definitiva recuperació de la
Ciutat Vella, el naixement esperançador de la
Ciutat Nova de Llevant, i la consolidació de Barcelona com una capital cultural i universitaria.
Efectivament, un cop fetes les grans obres d'infrastructura (aquelles que no es veuen, però que hi
són), havent recuperat Montjuïc i el Poblenou, la
nova façana marítima i les noves platges, havent
consolidat el paper de la ciutat com a centre
econòmic i de comunicacions de la Mediterrània
occidental, aquestes són les tres grans apostes del
futur. La transformació de la Ciutat Vella en un
focus de cultura, ens permetrà guanyar la batalla
contra la marginalità! i la degradació. El sorgiment de la Ciutat Nova a Llevant, a partir de les
grans operacions renovadores de la Vila Olímpica
i de la prolongació de la Diagonal des de la plaça
de les Glòries fins al mar, juntament amb diverses
promocions o les acordades amb les cooperatives
sindicals, permetrà oferir percentatges significatius d'habitatge assequible en una zona de la ciutat fins ara inarticulada i inacabada. I serà aquí on
sorgirà el gran equipament cultural i artístic de
Llevant.
Barcelona, capital de Catalunya, és una ciutat
densa, dinàmica, amb un bon nivell d'ifrastructures i amb una riquesa cultural envejable. No és
una gran capital estatal o imperial, a diferència de
París o Viena. Però té aquella qualitat essencial
que la feia tan singular als ulls de Guicciardini: és
una ciutat feta pels seus habitants. Dur a terme la
Barcelona dels anys 90 requereix, ara més que
mai. el supon i la participació de tots els ciutadans. Us hi convido. •
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
09.01. Activitat de representació (com a Alcalde)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1982-1997
Description
An account of the resource
Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Barcelona, una ciutat feta pels barcelonins
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1991-05-25
Type
The nature or genre of the resource
Article
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Barcelona
Ciutadania
Model social
Acció política
Ciutats
Source
A related resource from which the described resource is derived
Diari de Barcelona
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de la còpia en paper custodiada a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Arrangement
Information on how the described materials have been subdivided into smaller units.
UI 538
Articles
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/31/2731/19950319_CartaPM_Semprun.pdf
70ac12af2bf80afff9ad79e97f9f1aaa
PDF Text
Text
li
I
t
EL ALCALDE DE BARCELONA
Barcelona, enero de 1995
Sr. Jorge SEMPRÚN
París
Querido Jorge,
Gracias por tu librito titulado con un poema de Celan "Ein Grab in Wolken". Es una obra de
arte, como lo fue, en pequeña escala, vuestra presentación del Camus inédito en Barcelona,
con la hija de Camus, F. Malraux, Gallimard y Toni Mari.
Me ha interesado sobre todo tu especulación, en el mejor sentido, sobre la memoria alemana
y europea.
Tú sabes que Barcelona se postula para la capitalidad europea en el 2001. Pues bien, la
oferta de la ciudad no es, esta vez, utilizar Europa para transformarse como ciudad, que es
lo que hicimos con los Juegos Olímpicos, sino tratar de sugerir que se utilice a Barcelona,
en el 2001, como pretexto para definir la cultura europea.
¿Ha llegado ese momento? Algo de eso se intuye en tu discurso de Frankfurt.
Si Goethe fue el primer escritor europeo en tiempo real, y de esto hace más de cien años,
puede que sí que haya llegado el momento de asumir críticamente nuestros pecados, como
tú dices, y definirnos ante el futuro. Nuestros pecados alemanes, nuestros pecados
españoles: todos ellos. Y al hacerlo con todos ellos a la vez estaremos ejercitando la cultura
europea.
Barcelona fue la última ciudad de Machado, que conoció el maravilloso Empordà con los
ojos ya fijos en las nubes -que lástima inmensa- según he sabido por un texto de Joaquim
Xirau editado en Méjico.
Port Bou, el último puerto del Empordà, fue la tumba de Walter Benjamin, huyendo en
dirección contraria de los mismos vientos que mataron a Machado.
Barcelona, capital de Catalunya y mítica ciudad de la libertad durante la República y de
algún modo aún durante el franquismo -así lo veía Pepe Bergamín antes de morir vasco y
abertzale- ha sido también la ciudad donde más éxitos ha cosechado el socialismo hispánico
Plaça Sant Jaume, I
08002 Barcelona (Espanya)
Tel. 34-3-301 07 07
Fax 34-3-317 01 39
l
�EL ALCALDE DE BARCELONA
y el nacionalismo más o menos moderado: las dos fuerzas vertebradoras de la transición
democrática española, amnèsica y por tanto vulnerable, como se ve.
Tu predecesor de 1989 en el premio de Frankfurt, Vaclav Havel, en "Palabras sobre la
palabra", es quien ha ido más lejos, quizás, en la expresión de una cultura europea venida
del frío, superadora de nacionalismos voraces y universalismos ingenuos, hija de la locura
centroeuropea y de la estupidez stalinista, coetánea del ecologismo y el pensamiento leve,
escèptica y esperanzada a un tiempo.
Me gustaría veros a los dos, a Havel y a tí, definiendo para Barcelona 2001 las líneas
maestras de una partitura europea.
Un abrazo y hasta pronto.
Domingo, 19 de marzo de 1995
Querido Jorge,
Hoy ha sido un domingo de marzo radiante. El sol ha bañado una vez más la ciudad
invadida en domingo por sus propios ciudadanos, curiosos de verla y tocarla de nuevo, tan
cambiada, tan bella, abierta al mar, rehaciendo sus mil heridas históricas.
He ido al barrio de Sant Andreu a visitar un nuevo jardín en el entorno de la vieja Casa-Bloc
del GATPAC republicano, el grupo racionalista que pensó la nueva Barcelona y la nueva
España... y acabó exiliado en medio mundo, haciendo el nuevo Boston (Josep Lluís Sert),
Montevideo (Vilamajó) y la Fundación Maeght en St. Paul de Vence (J.L1. Sert).
2
�EL ALCALDE DE BARCELONA
El jardín de Roig i Batlle tiene sugerencias republicanas: la combinación de Jacaranda (lila),
tipuanas (amarilla) y flores (rojas) ya ves lo que dará en primavera. Y un artefacto de hierro
proyecta a las 12 una sombra esvástica, truculenta, en el suelo.
Al volver a casa he releído tu librito de enero (Una tumba en las nubes) y me he encontrado
con que la carta que quería hacerte para este libro de correspondencia, ya estaba hecha,
escrita al final de tu epílogo.
Pero al releer tu libro ahora, con mi viaje de anteayer a Frankfurt aún reciente y el frío
ventoso todavía pegado en la espalda, no resisto la tentación de proseguir la reflexión de
enero y las conversaciones de anteayer.
Estuve con Daniel Cohn-Bendit -qué tipo más listo, un alemán nacido en Montauban, hijo
de judíos alemanes fugitivos, como Benjamin-, con el alcalde Von Schoeler a punto de
"plegar" como decimos aquí, con Eichel, ministro-presidente de Hessen y por supuesto en el
Museo de Arte Moderno de Hans Hollein, uno de los más bonitos de Europa en su género.
Sólo el Museo de Barcelona de Richard Meier, que abriremos el 29 y 30 de abril próximo,
es mejor que el de Frankfurt. Pero de momento está vacío, hasta noviembre o diciembre.
(Los Museos Contemporáneos se han convertido en templos, en obras de arte en sí mismos,
en lugares de contemplación, silencio y reflexión a partir del negativo de nuestras vidas, que
es el arte). Me gustaría que vinieras en abril a verlo. Si no puedes el 29-30, ven el 23 por
Sant Jordi, el día de los libros y las rosas. El día más bonito del año en esta ciudad.
Vuelvo a Alemania. Parece que ahora no quieren la moneda única, el ECU. Claro: con la
peseta, el escudo y la lira y casi el franco, siguiendo al dólar por la pendiente de los cambios
¿para qué perder el marco, convertido él solo en la moneda europea? Si ya casi es la
moneda de reserva mundial, con el dólar tan frágil ¿para qué sacrificarse por el sistema
monetario europeo?
El peligro es evidente. Alemania puede tener la tentación de, por primera vez, ser lo que el
Kaiser y Hitler quisieron que fuera, pero ahora no por la fuerza sino por la economía.
Afortunadamente, parece que Kohl, y también Scharping, son europeístas convencidos y
están dispuestos a hacer sacrificios para disolver Alemania en Europa. Sólo así nacerá
Europa, como tú decías.
A los alemanes les impusieron en Versalles la autodestrucción económica e industrial,
dejando intacto su estado, lo cual llevó, como Keynes preveía, a la 2* Guerra Mundial en
menos de 20 años.
Tras la 2" Guerra, los aliados cambiaron de táctica y destruyeron el Estado alemán (el
federalismo impuesto por los ocupantes le quitó al gobierno federal no sólo el ejército sino
3
�EL ALCALDE DE BARCELONA
la policía y la cultura, que son competencia de los lander). ¿Qué quedaba del Estado
alemán? Sólo la moneda, y ésta se la dieron al Bundesbank, que puede ser hoy el baluarte de
la resistencia alemana a crear una Europa realmente unida, incluso contra Kohl.
Cohn-Bendit me dice que Kohl ya se impuso al anterior presidente del Bundesbank, KarlOtto Pòhl, en el tema de la reunificación (paridad 1:1 entre el marco occidental y el oriental,
frente al 2:1 propuesto por Pòhl) y que volverá a hacerlo ahora con Tietmayer. ¡Dios le
oiga! Porque sino la moneda única europea se irá a pique y la Europa unida también. Sólo
después de los grandes sustos ha sido capaz Europa de saltar adelante. Si no aprovechamos
éste, volveremos a las rivalidades nacionales, con Chirac en el lugar de Mitterrand -tras la
renuncia de Delors- y Alemania escorada hacia el nacionalismo.
¿Habría que hacer un partido europeo o un mero movimiento europeo?
¿Habría que predicar el federalismo europeo de Delors y extenderlo al regionalismo europeo
que Pujol y yo compartimos -con la diferencia que él quiere suprimir las ciudades, que son
la substancia de Europa?
En julio de 1985, volviendo de una reunión del Comité Olímpico Internacional en BerlínEste, con su imponente 9a Sinfonía incluida, presidida por Honecker y Samaranch, y su
espeluznante Museo de Pérgamon, y sus tristes Biscúters locales... llegamos al Check-PointCharlie por Unter der Linden, olmos iguales a los dos lados, banderas casi iguales, alemanes
iguales, y ahí tuve la sensación física de que Europa no existía, de que era un juguete en
manos de gigantes exteriores que le habían impuesto esa pared absurda en medio. Así me
hice europeista en el sentido -más allá de la política- de un sentimiento personal.
Tu reflexión sobre las palabras de Thomas Mann en Frankfurt, 1949 ("mi patria es la lengua
alemana") es una de las bases más sólidas que yo he leído de un pensamiento europeo no
ingenuo, pero esperanzado. Es decir, de un pensamiento europeo, punto.
Efectivamente, este modo de pensar comienza por el siguiente primer mandamiento: "mi
patria no es mi lengua, mi patria es el lenguaje" (pág. 16 de la edición española). Pero sigue
inmediatamente -si es que no la precede en la reflexión- otra idea: "lo alemán es un
componente esencial de mi patria espiritual" (ibidem). Y una tercera idea, que en tu libro
viene antes (pág. 14) pero que creo que es lógicamente posterior: "las patrias sólo son vías
hacia el universalismo de la razón democrática".
Déjame hacer dos o tres excursiones para explicarte el punto de vista catalán, desde
Barcelona.
En mi carta de enero te hablo un poco abruptamente del viaje de Machado de Barcelona al
Empordà, destino a Francia. Lo abrupto viene de que para nosotros el Empordà es en cierto
4
�EL ALCALDE DE BARCELONA
modo un sobreentendido. Es la tierra más bonita de la Tierra. Donde llegaron los griegos,
donde el Pirineo, ya suave, se abraza con el Mediterráneo cada mañana y cada atardecer.
Tan bello es que Joan Maragall pudo decir que llegará el día en que más les valdría a los
ampurdaneses llamarse tales que llamarse catalanes por el bien de Catalunya -y lo decía en
el contexto de una defensa de la necesidad de pequeñas patrias frente a un papanatismo
europeo que ya entonces enseñaba la oreja: la verdad, concluía, está en el grano y no en la
espiga. Los franceses se llaman franceses y todo el mundo entiende que son europeos. Los
alemanes también. Pues los catalanes, también. Y llevado por ese entusiasmo por lo
específico -después de aclarar que la mejor manera de ser buenos españoles era ser buenos
catalanes- acababa defendiendo que Catalunya perecería si el Empordà desapareciese pero
que volvería a nacer si de ella sólo quedase el Empordà. De ahí lo de que más nos valdría a
todos en un futuro que los ampurdaneses se llamasen sólo ampurdaneses. Y lo mismo decía
de Barcelona.
Esa emoción por el lugar en tu caso es emoción histórica, pero también física. Aparece en la
magia del monte de Ettersberg, junto a Weimar, en un domingo de marzo: vuelves a
Buchenwald y ya no hay columnas de humo por las que tantos ascendían hasta "su tumba en
las nubes donde no se está estrecho". Y propones fundar ahí, en Ettersberg, una institución
europea destinada a la memoria y a la prospectiva. Es en Ettersberg donde debe refundarse
Europa.
Segunda excursión: de Maragall a Riba, como ha explicado bien Joaquim Molas, la relación
entre creencia y lenguaje se invierte. Para Maragall sólo la palabra pura, poética, fruto de la
emoción, es verdadera. Para Riba sólo la palabra permite pensar la verdad. "He cregut
perquè he parlat" y no "he parlat perquè he cregut". Sólo el lenguaje nos hace libres. Pero
claro, sin haber leído el modernismo, Riba no habría escrito sus elegías a Sunion, ni su
maravilloso canto al exilio y a la paz del alma:
Feliç qui ha viscut dessota un cel estrany
i la seva pau no es mudava;
i qui d'uns ulls d'amor sotjant la gorga brava
no hi ha vist terrejar l'engany
El poema termina con un canto al barquero que cesa de remar y se entrega, brazos
colgando, echado en la frágil barca, a la calma del cielo y el mar.
5
�EL ALCALDE DE BARCELONA
Justo lo contrario de lo que Maragall decía en "Excelsior":
Vigila, esperit, vigila
No perdis mai el teu Nord.
No et deixis dur a la tranquil·la
aigua mansa de cap port.
Y termina diciendo "no s'acaba el teu viatge, no s'acabarà mai més...".
Viaje y quietud. Tranquilidad y vigilancia. Lenguaje y creencia. Esos son los polos de una
de las almas de Europa, el alma catalana. Y seguramente de todas.
Tercera y última excursión: sobre la patria como vía hacia la razón. Aquí nos la jugamos. La
S
S
los sentimientos en beneficio de la razón, los desprecó. Desde Rosseau
Z i l ^ e n t i m i e r t o s de patria, de compasión, de esperanza. La fraternidad era para
Ï g Î n o f u " supuesto, igual que la libertad y la igualdad, no un sentimiento a construir
lentamente.
Un grupo que nació de la falsa calma del '94 (el año en quefigurabaque en España no había
dëcc^nesqpues las europeas no lo son todavía en el sentido fuerte de la palabra, ¡grave
Zo0
grupo que se denomina Catalunya Segle XXI, para denotar la precision de lugar
S u n y ^ l o dado, lo concreto) y de tiempo (el futuro, no el pasado), dice en su
S T q u e la patria se concibe como un punto de partida, no como un punto de llegad^
s T p ^ c e a tus palabras sobre la patria como vía hacia la razón y el universalismo. Se
parece. No estoy seguro de que sea lo mismo.
Un poeta de Girona que colaboró en el manifiesto de Catalunya Segle XXI lo dijo
bellamente: "Catalunya corn a àgora i no com a temple".
Te dejo. Eçpero tu respuesta y verte en abril en Barcelona.
De nuevo, gracias por tu libro. Ha sido un regalo que ha durado de enero a marzo y que
seguirá durando.
Un abrazo para ti y para Colette.
>asqual Maragall
A L C A L D Í A
Registre de Soriidz
r
4 ABR.1995
N*...ms:
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
09.02. Relacions externes (correspondència com a Alcalde)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1982-1997
Description
An account of the resource
Sèrie que recull els documents sorgits de la pràctica de les relacions externes de l'Alcalde de Barcelona (correspondència fonamentalment).
Correspondència
Document dirigit o rebut per mitjans de distribució a distància.
Destinatari
Persona o entitat receptora del document enviat per l'autor.
Semprún, Jorge (1923-2011)
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Carta de Pasqual Maragall a Jorge Semprún
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1995-03-19
Type
The nature or genre of the resource
Carta
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Castellà
Subject
The topic of the resource
Europa
Cultura
Ciutadania
Administració pública
Model social
Description
An account of the resource
Carta de l'alcalde Maragall a Jorge Semprún, reflexionant sobre el moment europeu i els seus reptes futurs.
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Barcelona
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona.
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Correspondència
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/22/2714/democracia_ciutadans_coberta.jpg
2c540192f9808535a654f5e080ec150d
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
04.01. Activitat associativa
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Description
An account of the resource
Agrupa la documentació generada en relació a les activitats de caire associatiu de Pasqual Maragall.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
La democràcia dels ciutadans
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Catalunya Segle XXI
Gomis, Llorenç
Maragall, Pasqual, 1941-
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1999
Type
The nature or genre of the resource
Monografia
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Catalunya Segle XXI
Catalunya
Democràcia
Ciutadania
Economia
Model social
Description
An account of the resource
Epíleg de Pasqual Maragall.
El llibre sintetitza els treballs ralitzats en el marc de la Convenció Cívica Catalana per a la Renovació de la Cultura Política 1997-1998.
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Barcelona
Publisher
An entity responsible for making the resource available
Edicions 62
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/5/2672/BolAnUrb_1975_n2_DualidadProductorCiudadano_PM_LD.pdf
875b502b41cde330a23ae705127cbac6
PDF Text
Text
BOLETIN DE ANALISIS URBANO
Gabinete Téenieo de ~maeión
del Ayuntamiento de&reelona ~~~~
No2 Otoño 75
~~,~
•
.~
SUMARIO
Artículos. F. Hernández Gutiérrez y Juan B. López Cayetano: Informes sobre la polución atmosférica en Barcelona durante el año 1974.
Alberto de Rovira Mola, en torno a la coordinación integradora horizontal de las Haciendas municipales.
F. Aramburo: Una metodología para la determinación indirecta de la renta a nivel Municipal, Comarcal o Metropolitano.
P. Maragall, la dualidad productor-ciudadano en el programa de actuación municipal.
Notas.
P. M.: Cumplimiento de la inversión municipal programada
1963-68, 1969-74.
Datos.
M. G. C.: Relació d'Associacions de Velns que publiquen revistes o
butlletins.
J. G. D.: Indice de desvalorización de la peseta en Barcelona.
�La dualidad productor-ciudadano en el programa
de actuación municipal
PASCUAL
El Ayuntamiento, como productor de serviciOs
públicos locales, mide las necesidades de la ciudad
en términos ante todo físicos (camas de hospital,
dis!Jensarios, plazas escolares, puntos-luz, m2 pavimentados, equipo de extinción de incendios,
etcétera ... ), tras un examen simplificado de los
factores de la demanda (población, movilidad, población en edad escolar, superficie viaria, siniestralidad, parque de vehículos, etc .... ). La relación
entre aquellos parámetros físicos y esos factores
de demanda o variables de base ha sido denominada estándar; «estándar deseado» si corresponde a
la dotación física que los técnicos municipales consideran óptima, o «estándar real o existente» si se
refiere a la situación actual. La diferencia entre el
estándar existente y el deseado, referida a toda la
ciudad, constituye el déficit físico o conjunto de
necesidades acumuladas en el sector o servicio en
cuestión. Este déficit, valorado a los costes unitarios corrientes de la dotación física indicada al
principio (coste de construcción por plaza escolar, cama de hospital, punto-luz, etc .. .. ), arroja el
déficit en términos monetarios y la suma de esos
déficit por sectores constituye el déficit total o
parcial de necesidades acumuladas.
En programas anteriores se comparaban tres
elementos para asignar los recursos disponibles:
(1) el vector o serie de déficits sectoriales, (2) la
suma total de recursos de inversión disponibles y
(3) los llamados costes de crecimiento o nuevas
~ARAGALL
necesidades, es decir, la serie por sectores de costes monetarios de dotar al nivel deseado a las unidades de demanda (nueva población, nueva superficie viaria, etc .... ), que se supone aparecerán
durante el período programado. El criterio utilizado para la asignación de recursos se desdoblaba
así: primero se reserban a cada sector o servicio
los recursos precisos para cubrir los costes de crecimiento, que se consideraban prioritarios ,y luego
se repartían los recursos sobrantes entre los mismos sectores en proporción a un índice de capitación, D/ N, que relaciona el déficit (D) con el
nivel relativo de capitalización o equipo existente (N).
Los problemas que plantea esta manera de proceder son varios. Unos se refieren a la fase de
medición y otros a la fase de reparto o asignación.
Todos estos problemas pueden resumirse en uno:
el lenguaje de los productores (los técnicos y servicios municipales) no es el mismo que el de los
ciudadanos, y el cálculo de las preferencias por
parte de los técnicos municipales puede no corresponder a las preferencias comunitarias, aunque
tenga una racionalidad.
Es muy difícil conocer las preferencias comunitarias en productos de consumo colectivo por la
vía usual del mercado, al menos en muchos sectores. Entonces es el técnico municipal el que
propone (y el representante o concejal el que
implícitamente aprueba) cuáles son las dotaciones
�deseadas para la ciudad. Para ello los técnicos se
basan en comparaciones ínter-ciudades e información no sistemática acerca de las preferencias comunitarias expresadas por distintos canales.
Por otra parte, en la fase de medición, al pasar
de déficit físico a déficit valorado en dinero, se
utiliza un coste unitario no discutido. Normalmente hay diversas formas de producir un resultado en términos de servicio público, y a esa diversidad corresponde una diversidad de costes unitarios. P. ej., la construcción de escuelas puede
utilizar o no elementos estandarizados o prefabricados, las camas de hospital costarán más o menos
según el tamaño del mismo, la coordinación de
obras de vialidad puede ahorrar costes (ahorro que
se reflejará en el coste unitario del punto-luz, del
m. lineal de alcantarilla renovada o del m2 de
pavimentación), la utilización de sistemas de control de pérdidas en la red de abastecimiento de
aguas puede disminuir el coste unitario de ofrecer
un m3 de agua, etc.
Además, a partir de un grado de cobertura de
las necesidades reflejadas en el estándar, este último no basta para reflejar las preferencias comunitarias. Así, el objetivo de disponer de tantas
plazas escolares de E.G.B. como niños en edad
escolar, deja de ser reflejo de los deseos comunitarios cuando las familias piden no sólo esa plaza
para sus hijos, sino una plaza a una cierta proximidad de la vivienda, con una determinada proporción máxima alumnosjaula y alumnosjmaestro, proporción que a veces es más exigente que
los parámetros legales, etc ....
El ideal del planificador sería disponer de una
función de bienestar social que relacionase una
serie de indicadores sectoriales de dotación con el
bienestar global, especificando la forma de la relación y el peso de cada indicador sectorial. La
maximización de esta función, sujeta a la restricción impuesta por una ecuación de balance relacionando recursos disponibles y costes unitarios
(previamente discutidos en cuanto a su eficacia),
daría como resultado el valor óptimo a adoptar
por cada indicador sectorial. Pero este ejercicio
es impracticable. Solo podemos aproximarnos a
este ideal y aún de una forma indirecta, pues no
conocemos ni la forma en que los componentes
sectoriales se relacionan con el bienestar global,
ni el peso de cada sector dentro de esta relación.
Pero implícitamente estamos suponiendo ese
conocimiento cuando consideramos que el bienestar global (Z) se maximizaría, dentro de lo admitido por los recursos disponibles (l) si, dados
unos costes unitarios, la proporción de inversión
Ii
en cada sector (-) es equivalente al nivel relativo
1
Di
D
de descapitalización ( - - 1 -). Y eso es lo que
Ni
N
hicimos en el programa 1969-74 y en el proyecto
1973-78 con los recursos sobrantes tras la cobertura de los costes de crecimiento.
Podría pensarse que una función lineal del tipo
Z = F (x1 x2 ... x) =
n
~
S
(x.- x.), donde x. es
1
1
1
S
un indicador de situación en el sector i y x. es el
1
indicador o estándar deseado, expresase un tipo
de ordenación de las preferencias similar a la implícita en nuestro programa *. Pero una función
lineal no daría como resultado de la maximización
condicionada un criterio consistente en hacer similares los grados de descapitalización relativa de los
sectores. En cambio, suponiendo dos sectores x e
y, una función del tipo
donde x es la dotación del sector x en el período t
t
-
y es la dotación del sector y en el período t
t
-
sujeta a la condición de que 1
X
+1 =
1 (2)
y
es decir, de que las inversiones en los sectores x e
y totalicen un quantum 1 de inversión disponible,
''' Ver P. M. "Sobre la selección de inversiones", en Boletín
de Aná.l.isis Urba no lllÍm. 1, abril 1975, y Luis Racionero
"Cuantific ación y agregación de medidas de bicoe¡¡tar regional '', comunicación n In 1 Reunión General de Servicios de
Estudios Económicos, Madrid, Dic. 1973.
Lt(j
�siendo así que las molestias producidas por la incomodidad de malos pavimentos existentes pueden
no poseer la misma urgencia, dentro de la escala
presumible de preferencias de la ciudad, que los
perjuicios causados por la escasez de camas hospitalarias.
Problemas de este tipo no cabe resolverlos mediante una labor de especificación matemática más
elaborada de la función que expresa las preferencias comunitarias, aunque sí hay que intensificar el
esfuerzo por obtener informaciones más próximas
al lado de la demanda (probablemente por vía de
encuesta), lo cual nos acercará a un conocimiento
más detallado de la forma de la función de preferencias, del peso de cada indicador en ella y de
cuáles son los indicadores idóneos. De lo que se
trata ahora fundamentalmente, a nuestro entender, es (a) de extremar el rigor en el análisis de los
estándares por el lado de la oferta, desagregándolos
por barrios o distritos, añadiendo componentes de
calidad ,análisis de congestión y calidad de los servicios, y (b) de discutir económicamente Jos costes
unitarios y su eficacia.
Indirectamente, al adoptar estos dos objetivos
en el presente programa, estamos en la buena vía
para conseguir un acercamiento entre los lenguajes del productor de servicios locales y el consumidor de los mismos -elemento clave, a nuestro entender, de la filosofía del programa, en la fase en
que estamos, y problema cuya solución persiguen
los esfuerzos que a nivel teórico y empírico se
realizan en el campo de la economía pública urbana para especificar funciones de bienestar comunitario y medir los indicadores sectoriales qt1e las
componen.
Esto es así porque al ofrecer a la ciudad (p. ej.),
una información desagregada por barrios, distritos
o zonas de los estándares, tanto existentes como
deseados, que hasta ahora se ofrecían sólo para la
ciudad en conjunto, nos estamos aproximando al
ciudadano y a su forma de experimentar los déficits: una elección entre destinar recursos para mejorar la dotación de zonas verdes a nivel de toda
la ciudad o incrementar la dotación de camas has-
sí que tiene un maXJmo para valores de la inversión sectoriales que cumplan la condición
Iy
Dy e y
-1- - - D- -e X
X
S
X
S
donde D = y - y D = x y
'/
.¡:.
x
x ,y e , e
t
yx
son los costes unitarios en Jos sectores respectivos.
Esta condición, que teniendo en cuenta la condición (2), puede escribirse también
1
D e
y
y y
- - - - - - - donde D = DX eX + D y ey
I
D
es muy similar a la condición
1
D e
D
y
y y
- - - - -- : - donde N = e (Y )
N
Y
y
t-1
T
N
contenida en nuestro programa, con la diferencia
de que en éste, el déficit relativo del sector viene
ponderado por el nivel relativo de capitalización.
La función de bienestar implícita en el programa
es, pues, del tipo (1).
Este rodeo formal permite comprobar hasta qué
punto la ordenación de prioridades implícita en
nuestro programa es sólo una entre las muchas
posibles -tantas como distintas especificaciones
posibles de la función de bienestar social relativa
a servicios locales. Se postula en el programa no
solo que la ciudad prefiere estar lo más cerca posible del estándar deseado en cada sector, sino
que prefiere aproximarse a ese óptimo en forma proporcional en todos los sectores, tomando como base de la proporción una formulación de objetivos y de la situación existente en
el sector que no tiene en cuenta la posibilidad de
distintos grados de urgencia entre las diversas
demandas.
Un ejemplo: si el Ayuntamiento actuara en solo
dos sectores, Pavimentación y Hospitales, y el estándar deseado de esos sectores estuviera cubierto
en un 1/2 y 3/5, respectivamente, siendo el déficit
abmluto de 2.000 millones en ambos sectores por
igual, el primero (pavimentación) obtendría más
recursos de inversión que el segundo (hospitales),
47
�pitalarias puede representar para el ciudadano una
alternativa sobre la que le sea imposible pronunciarse razonablemente; en cambio una alternativa
que especifique los efectos a nivel de barrio o distrito de tal elección, suministrando información
relativa a las dotaciones existentes a ese nivel y a
la ubicación física de las mismas, permite a cada
zona pronunciarse coherentemente con sus intereses, minimizar los desplazamientos precisos, evaluar el nivel de congestión de los equipamientos y,
en definitiva, comparar las dotaciones ínter-zonas
y tratar de reducir o compensar las disparidades.
Algo semejante ocurre si se le ofrece a la ciudad la posibilidad de discutir los costes implicados en la obtención de objetivos previamente fijados. El consumidor de servicios locales está
entonces en mejores condiciones para apoYar o
desaprobar alternativas, y el productor de esos
servicios se ve obligado a mejorar sus técnicas de
producción al verse privado de la facilidad que
supone la ignorancia del demandante acerca de
tales técnicas y especialmente acerca de la posibilidad de adoptar técnicas alternativas. En realidad
es el mismo productor quien al verse forzado a
explicitar, por decirlo así, su función de producción, tiende a adoptar la técnica o procedimiento
que minimice sus costes.
El incremento de la información, por tanto,
lejos de constituir el punto de partida de una competencia desaforada por obtener niveles comparativos mejores, promueve una competencia que
es expresión de un mejor conocimiento de las
necesidades y recursos a nivel global, facilita el
siempre difícil ejercicio de relacionar esos datos
globales con las necesidades y preferencias tal
como cada ciudadano individualmente los experi-
menta. Nos referimos a un incremento de la información relevante al nivel de las comunidades
inferiores dentro de la ciudad (barrios o zonas) y
de los costes inherentes a la producción de los
servicios que esas comunidades reclaman.
Producir esta información implica un esfuerzo
conjunto de los servicios municipales y el órgano
de programación y coordinación -esfuerzo que
en muchos casos puede parecer excesivo o no claramente justificado. Sin embargo, en una fase dinámica de las relaciones sociales urbanas como la
que estamos viviendo, fase en la que las comunidades de base están llevando a cabo por sí mismas
una tarea intensa de información y comparación,
la no realización de tal esfuerzo por el lado de la
oferta equivaldría al desbordamiento de la misma
por unas demandas imposibles de evaluar sistemáticamente que se impondrían en cada caso según
el grado extremo de su urgencia y de su poder de
negociación. No solo la planificación no existiría
sino que los servicios tendrían que soportar costes
y realizar esfuerzos adicionales para adaptarse a un
permanente cambio en las proporciones sectoriales
de la oferta.
Hay indicios de que estos cambios de ritmo, con
sus elevados costes marginales, están ya produciéndose, si bien en la mayoría de los casos no se
trata de modificaciones drásticas en la composición sectorial de la oferta (cuya inercia es notoria),
sino que se deben a desajustes en el proceso financiación-ejecución y en el equilibrio territorial de la
oferta. Es preciso actuar pronto para disponer del
sistema de indicadores que nos permitan una mejor
ordenación de la oferta, un aumento de la eficiencia de los servicios y una mejora sustancial en la
transparencia de las relaciones entre oferente y
demandantes o Ayuntamiento y ciudadanos.
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
02.02. Gabinet tècnic de programació
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1965-1978
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Description
An account of the resource
Documentació sorgida de l'activitat realitzada al Gabinet Tècnic de Programació de l'Ajuntament de Barcelona.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
La dualidad productor-ciudadano en el programa
de actuación municipal
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Article
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Castellà
Subject
The topic of the resource
Ajuntament de Barcelona
Planificació
Gestió pública
Gabinet tècnic de programació
Ciutadania
Barcelona
Description
An account of the resource
n.2 Otoño 75, p. 45-48
Source
A related resource from which the described resource is derived
Boletín de análisis urbano
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Barcelona
Publisher
An entity responsible for making the resource available
Gabinete Técnico de Programación del Ayuntamiento de Barcelona
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1975-10
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Arrangement
Information on how the described materials have been subdivided into smaller units.
UI 796
Articles
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/26/2668/WP2_Europa_AAixala.pdf
eaf75570ef7cd299bcb485fb4ce92d9d
PDF Text
Text
Working paper n.2
“Ciutadans d’Europa,
unim-nos!”
La contribució de Pasqual Maragall a l’impuls i
projecció d’un moviment europeu de ciutats
Albert Aixalà i Blanch
DIRECTOR DE PROGRAMES DE LA FUNDACIÓ CATALUNYA EUROPA
I PROFESSOR ASSOCIAT DE CIÈNCIA POLÍTICA A LA UPF
Octubre 2015
1
�Nota d’agraïment
Agraeixo l’orientació inicial de Margarita Obiols en aquesta recerca, i els comentaris a la
primera versió del text de Maria Antònia Sabartés i Javier Sánchez Cano, de gran ajuda per tal
de completar aquest document, així com l’entrevista concedida per Francesco Rutelli. Finalment,
agrair la col•laboració de Fidel Bellmunt, responsable de l’Arxiu Pasqual Maragall, per l’accés a la
documentació disponible d’aquest període.
2 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
/
L L E G A T
P M
-
W O R K I N G
P A P E R
N . 2
�Sumari
0. INTRODUCCIÓ
4
1. LES CIUTATS COM ACTORS INTERNACIONALS
6
2. LA PROJECCIÓ INTERNACIONAL DE BARCELONA (1983-1997)
8
2.1. La Declaració de Rio i la “treva olímpica”
2.2. Barcelona i l’activisme internacional de Pasqual Maragall
3. BARCELONA, CAPITAL EUROPEA
3.1. La presidència del Consell de Municipis i Regions d’Europa (CMRE)
3.2. El Tractat de Maastricht i el principi de subsidiarietat
4. EL COMITÈ DE LES REGIONS (I DE LES CIUTATS)
9
11
13
13
16
17
4.1. La negociació per a la constitució del Comitè de les Regions
4.2. L’exercici de la presidència del Comitè de les Regions
4.3. Barcelona i l’activisme europeu de Maragall
17
20
23
5. UNA ACCIÓ POLÍTICA AL SERVEI D’UNA CAUSA: L’EUROPA DE LES CIUTATS
24
6. CONCLUSIONS
26
7. REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES
28
3
�0. Introducció
P
asqual Maragall i Mira, com alcalde de Barcelona, va ser el principal artífex de la projecció
internacional de la ciutat, abans i després dels Jocs Olímpics de 1992. El llegat d’aquella
projecció és ben visible a la Barcelona d’avui, que s’ha situat com una gran ciutat europea
i global, que exerceix de pol d’atracció cultural i és reconeguda internacionalment com a
centre generador d’activitat econòmica. Però el llegat del pensament i l’acció de Pasqual Maragall
en aquest àmbit resta per analitzar i relatar.
Des de l’inici del seu mandat, Maragall va impulsar la participació activa de l’Ajuntament en
múltiples organitzacions internacionals de ciutats, i el que durant els anys 80 fou una necessitat per
situar Barcelona al mapa i promocionar la imatge de ciutat olímpica, als anys 90 es va convertir
en voluntat de liderar i transformar aquestes organitzacions per a convertir-les en agents de
transformació, en actors polítics de la nova etapa històrica que es va obrir a Europa i al món després
de la caiguda del mur de Berlin i la desaparició de la Unió Soviètica.
El resultat d’aquesta tasca de projecció de la ciutat va portar l’alcalde Maragall a exercir de President
del Consell de Municipis i Regions d’Europa -la secció europea de la Unió Internacional d’Autoritats
Locals- i, posteriorment, de President del Comitè de les Regions de la Unió Europea, impulsant el
reconeixement del rol a les ciutats en el procés de construcció europea. A nivell internacional,
Maragall va impulsar la unió de les dues grans federacions internacionals de ciutats i autoritats
locals -la IULA i la FMCU- sota el lema United Cities, que va donar lloc a l’actual CGLU, amb seu
a Barcelona, ja en temps de l’alcalde Joan Clos.
El lideratge de l’alcalde Maragall també va donar lloc a projectes d’alt contingut simbòlic que van
contribuir a elevar l’status de Barcelona com a referent polític de les ciutats, com la Declaració Rio
de Janeiro-Barcelona de l’any 1992 en ocasió de la celebració de la conferència de Nacions Unides
sobre Medi Ambient l’any que Barcelona organitzava els Jocs de la XXVa Olimpíada, o la crida de
l’alcalde Maragall per aconseguir una “treva olímpica” en el conflicte dels Balcans l’estiu de 1992
i que va tenir com a resultat l’inici d’un ampli projecte de cooperació amb Sarajevo, seu olímpica
l’any 1984, durant el setge que va viure entre els anys 1992 i 1995.
Barcelona, sota el lideratge de Pasqual Maragall, va ser capaç de transformar una estratègia de city
marketing prèvia als Jocs Olímpics en una estratègia de city leadership que encara avui, quasi vint
anys després de deixar l’alcaldia, segueix vigent i continua oferint noves oportunitats a la ciutat.
Motiu suficient per reivindicar-ne el seu llegat.
En el marc de la projecció internacional de la ciutat impulsada per Maragall, resulta especialment
rellevant la seva contribució a l’impuls i projecció d’un moviment europeu de ciutats, a partir de la
creació d’Eurocities el 1986, que li permetria convertir-se en President del Consell de Municipis i
Regions d’Europa (CMRE) entre 1991 i 1997 i President del Comitè de les Regions de la UE entre
1996 i 1998.
L’objectiu d’aquest estudi és, doncs, analitzar l’acció de Pasqual Maragall en la projecció d’aquest
moviment de ciutats europees entre 1991 i 1998, a partir dels seus discursos i articles i de la seva
intensa agenda i activitat internacional. Una activitat que el va portar a teixir una àmplia xarxa de
contactes amb alcaldes de tot el continent i que van situar Barcelona a l’epicentre de la transformació
del rol de les ciutats per a convertir-les en actors polítics de la nova etapa històrica que es va obrir a
Europa després de la caiguda del mur de Berlin i la desaparició de la Unió Soviètica.
4 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
/
L L E G A T
P M
-
W O R K I N G
P A P E R
N . 2
�El desenvolupament de la recerca es basarà en tres fonts principals: les memòries de la direcció
de Relacions Internacionals de l’Ajuntament de Barcelona; el fons documental de l’arxiu Pasqual
Maragall -que ens ofereix la possibilitat de recuperar la seva agenda de viatges i contactes, així
com de sistematitzar els seus articles i discursos sobre aquesta àmbit; i les entrevistes amb algunes
persones que van col•laborar amb l’alcalde Maragall en l’àmbit internacional, des del gabinet
d’alcaldia i el gabinet de relacions internacionals de l’Ajuntament.
En el primer capítol s’analitza el nou rol de les ciutats en l’escenari internacional a partir dels anys
80; en el segon, es descriu el context de l’acció internacional de la ciutat de Barcelona durant els
anys 80 i 90; en el tercer s’analitza específicament l’acció política de Margall en l’àmbit europeu
durant els anys 90; en el quart s’explica específicament la seva tasca com a president del Comitè
de les Regions, i en el cinquè s’aborda la teorització de l’Europa de les ciutats per part de Maragall
com a conseqüència directa de la seva acció política.
5
�1. Les ciutats com actors internacionals
L
’objecte d’estudi d’aquesta recerca és el rol de Pasqual Maragall en la contribució de Pasqual
Maragall en l’impuls i projecció d’un moviment europeu de ciutats. La hipòtesi de treball és
que aquesta contribució va permetre que tinguessin un lloc en la construcció europea posterior
a Maastricht -convertint-les en actors polítics- tot reforçant el lideratge barceloní, en un marc
de desenvolupament d’un nou model de diplomàcia de ciutats a nivell internacional.
Aquesta recerca parteix dels treballs de Manuel Castells i Jordi Borja (1997) sobre la gestió de
les ciutats en l’era de la globalització i la informació i el seu paper en l’escena mundial, que van
conceptualitzar el nou rol de les ciutats als anys 90; de l’anàlisi de Rafael Grasa (2006) sobre les
xarxes globals de ciutats; i de la teoria sobre la ciutat global definida per John Friedman (1986) i
desenvolupada per Saskia Sassen (1991 i 1994) i actualitzada per Simon Curtis (2011). Una nova
teoria urbana que estudia les ciutats com a espais relacionals globals, com a nodes polítics, econòmics
i socials de les noves realitats transnacionals, que connecten l’espai local amb la globalitat.
Aquests treballs s’emmarquen en una teoria més àmplia de les relacions internacionals que defineix
un nou ordre mundial, en el procés de globalització que s’inicia als anys 70-80, que transcendeix
les tradicionals relacions diplomàtiques entre estats, per incorporar l’acció d’organitzacions no
governamentals, autoritats públiques sub-estatals i un creixent rol de l’opinió pública internacional.
En aquest context, les ciutats han desenvolupat dos tipus d’estratègies: una estratègia de màrqueting
urbà dirigit a desenvolupar polítiques d’atracció d’inversions i de posicionament internacional, en
el marc de relacions de competència amb d’altres ciutats de la mateixa regió o d’altres continents;
i una estratègia de col•laboració amb d’altres ciutats que busquen posicionar-se políticament en
el context internacional, exercir una certa influència en l’establiment de l’agenda internacional i
desenvolupar noves formes de governança.
En el marc d’aquesta segona estratègia les ciutats esdevenen “actors polítics” que estableixen
relacions multinivell per tal de fomentar una “governança multinivell” com a mecanisme equilibrador
d’un sistema internacional estatocèntric, com han analitzat autors com Michele Acuto (2013).
En l’àmbit de la Unió Europea, les ciutats i les regions han tingut l’oportunitat de desenvolupar
estratègies pròpies en el marc d’un sistema de governança multinivell, tal i com han assenyalat
autors com Carolyn Moore (2008), Simona Piettoni (2010), Francesc Morata (2005) i Javier Sánchez
Cano (2015), que va tenir el seu punt àlgid en la dècada i mitja que transcorre entre l’aprovació del
Tractat de Maastricht el 1991 i el procés d’elaboració de la Constitució Europea primer i el Tractat
de Lisboa després (2002-2007).
En aquest treball analitzarem l’acció de Pasqual Maragall en l’àmbit europeu i internacional des
d’aquesta perspectiva. L’aposta de l’alcalde Maragall per construir un moviment europeu de ciutats
i una diplomàcia internacional de ciutats durant els anys 90 no sembla respondre a una voluntat
de city marketing sinó a una voluntat de city leadership, per a desenvolupar noves formes de
governança en les que les ciutats hi tinguessin un paper rellevant, especialment en el marc de la
nova Unió Europea sorgida del Tractat de Maastricht.
6 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
/
L L E G A T
P M
-
W O R K I N G
P A P E R
N . 2
�Una estratègia present des dels anys 80, i que es va desenvolupar en els anys previs als Jocs Olímpics,
amb una voluntat expressa d’incorporar els alcaldes d’altres ciutats al projecte olímpic1 i d’utilitzar
la projecció internacional de la ciutat, per impulsar xarxes europees i internacionals, amb una aposta
molt personal de Pasqual Maragall per convertir Barcelona en un referent urbà, en líder de les
xarxes de ciutats a Europa i al món, més enllà dels rèdits materials que la ciutat en pogués obtenir.
Una aposta que va tenir continuïtat en l’estratègia posterior de la ciutat amb l’alcalde Joan Clos i
que arriba fins a l’alcaldessa Ada Colau. En aquest sentit, cal entendre dos projectes tant diferents
com el Fòrum Universal de les Cultures de 2004 i la Xarxa de Ciutats-Refugi de 20152 .
Aquesta estratègia de Maragall encaixa perfectament amb el seu ideal de ciutat i en la concepció
que va defensar sempre de quin havia de ser el rol de les ciutats a Europa i al món.
Per Maragall, la ciutat era l’espai on la societat hi abocava tots els seus problemes però també
l’únic espai on els podia resoldre, metàfora de tots els problemes i complexitats del món. Maragall
recordava sovint als seus regidors que “canviant un barri” estaven contribuint a “canviar el món”,
en la mesura que si arreglaven els problemes d’un barri com el Raval, estaven contribuint a resoldre
els problemes de les ciutats d’on provenien les persones que vivien al Raval.
I per fer-ho, oferia Barcelona com a punt de referència per a d’altres ciutats: “Una de les virtuts que
ha tingut Barcelona durant aquests anys -afirmava Maragall el gener de 1990- ha estat crear una
petita doctrina de salvació, d’esperança en el futur de les ciutats. (...) Nosaltres voldríem ser, perquè
sabem que podem ser-ho, una mica el far d’aquest europeisme urbà progressista” 3.
L’activisme internacional de Pasqual Maragall s’explica, per sobre de tot, per aquesta voluntat
d’esdevenir “far” d’una nova forma de fer política des de la ciutat, i de contribuir a resoldre els
problemes del món, més enllà de les limitades possibilitats -i nul•les competències- que un govern
municipal podia i pot disposar en l’arena internacional. Però també s’explica pel seu convenciment
que la nova etapa que s’obria després de la caiguda del mur de Berlín i del teló d’acer a Europa,
acompanyada de la nova Europa de Maastricht podia oferir grans oportunitats a les ciutats en general
i a Barcelona en particular.
1 Antònia Sabartés afirma que hi va haver una voluntat expressa d’incorporar altres ciutats i teixir complicitats amb altres alcaldes
al voltant del projecte de Jocs Olímpics. A Catalunya i Espanya a través de les subseus olímpiques, i a nivell internacional amb la
invitació a la inauguració dels Jocs, a la que van assistir uns 40 alcaldes d’arreu del món. Entrevista a Antònia Sabartés realitzada
el 7 de juliol de 2015.
2 Javier Sánchez considera que el Fòrum tenia un projecte polític darrere sobre el rol de les ciutats al món. L’ajuntament va
intentar explicar la internacionalització de la ciutat als barcelonins, però aquest intent per fer “marca interna” no va funcionar.
Entrevista a Javier Sánchez Cano realitzada el 3 de juliol de 2015.
3 Citat a Mauri, L. i Uría, L. (1998), La gota malaia, Edicions 62, Barcelona, p.342-343
7
�2. La projecció internacional de
Barcelona (1983-1997)
L
a contribució de l’alcalde Maragall a la construcció d’un moviment europeu de ciutats que
esdevingués “actor polític” del procés de construcció europea, cal contextualitzar-lo en les
relacions internacionals desenvolupades per l’Ajuntament de Barcelona durant el seu mandat.
En aquest sentit, cal prestar una atenció especial a l’evolució durant els anys 80 i 90 de la
Unió Internacional d’Autoritats Locals (IULA), la Federació Mundial de Ciutats Unides (FMCU),
l’Associació Mundial de Grans Metròpolis (Metròpolis), el programa de nacions unides HABITAT, i
els múltiples convenis de col•laboració i agermanament amb desenes de ciutats dels cinc continents.
En aquest marc cal distingir diverses etapes. En l’etapa pre-olímpica, es poden distingir clarament
dues fases en l’acció internacional i europea de l’Ajuntament de Barcelona.
La primera etapa (1983-1987) protagonitzada per la candidatura de Barcelona a organitzar els Jocs
Olímpics d’estiu de 1992, la consolidació de relacions d’agermanament amb les ciutats de Colònia,
Milà, Boston, Sao Paulo i Montevideo, i la incorporació a les organitzacions europees i internacionals
de ciutats, com la International Union of Local Authorities (IULA), la Féderation Mondial des Cités
Unies (FMCU), o l’Associació Mundial de les grans metròpolis (Metropolis), entre d’altres.
La segona (1987-1991), caracteritzada per la construcció d’una imatge de ciutat vinculada a
l’organització dels Jocs Olímpics. Un temps de viatges pels cinc continents en una tasca sistemàtica
de promoció de la ciutat, que evidencia el lideratge de Pasqual Maragall en aquesta tasca de promoció
i en l’impuls de l’acció exterior de l’Ajuntament, posant les bases per a la seva eclosió en els anys
posteriors. És en aquesta etapa que es crea el gabinet de relacions internacionals de l’Ajuntament,
amb en Jordi Borja4 al capdavant fins el 1995, quan va ser substituït per Margarita Obiols.
En l’etapa post-olímpica (1992-1997) és quan es consolida el lideratge internacional de Barcelona i
el seu alcalde, quan Barcelona assoleix el ple reconeixement internacional gràcies a una estratègia de
city leadership. Una estratègia construïda a través de la presidència de Pasqual Maragall del Consell
de Municipis i Regions d’Europa (CMRE) i del Comitè de les Regions de la UE, i d’iniciatives
d’alt contingut simbòlic com la Declaració Rio-Barcelona, el programa de cooperació amb la ciutat
assetjada de Sarajevo i la ciutat dividida de Mostar -que aconsegueix involucrar a ciutats europees
i de l’orient mitjà- i la voluntat de reforçar Barcelona com a “capital mediterrània” a partir de la
cimera Euro-mediterrània de 1995.
És en aquest període quan s’aposta clarament per la participació en el projecte de construcció
europea, sota l’empara de l’impuls que suposa el Tractat de Maastricht, i es construeix la imatge de
Barcelona com a model de diplomàcia de ciutats, alhora que augmenta el seu prestigi internacional
com a model d’èxit de transformació urbana, susceptible de ser exportat. I és també al final d’aquest
període, després de la Conferència HABITAT 2 a Istanbul el 1996, que es consolida el lideratge
internacional de Barcelona per construir una nova organització mundial de ciutats sota el nom ideat
per Pasqual Maragall: United Cities.
Finalment, la darrera etapa ja es produeix en temps de l’alcalde Joan Clos, entre 1998 i 2004.
Les fites de la ciutat durant aquests anys -com el reconeixement del paper de les ciutats per part
4 Jordi Borja, regidor entre 1979 i 1987, va assumir la direcció de les relacions internacionals de l’Ajuntament l’any 1987 i a partir
de setembre de 1992 va exercir com a “Delegat de Relacions Exteriors”.
8 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
/
L L E G A T
P M
-
W O R K I N G
P A P E R
N . 2
�de Nacions Unides, la intervenció de l’alcalde de Barcelona a l’Assemblea General de Nacions
Unides, i la creació de la United Cities and Local Governments (UCLG) amb seu a Barcelona- són
resultat de l’impuls previ de l’alcalde Pasqual Maragall.
L’activisme internacional de Pasqual Maragall durant els més de 14 anys en què va ser alcalde de la
ciutat, es pot mesurar amb un indicador: el nombre de viatges oficials que va realitzar5.
Entre 1983 i 1997, Maragall va realitzar una dotzena de viatges als Estats Units, on s’hi va
desplaçar per primer cop l’any 1983 per inaugurar la Càtedra Barcelona-Nova York i formalitzar
l’agermanament amb la ciutat de Boston. L’any 1986 hi tornaria per a ser rebut a Washington per
l’aleshores vicepresident George Bush. L’any 1985 va realitzar un primer viatge oficial per Amèrica
Llatina, on va visitar Rio de Janeiro, Sao Paulo, Montevideo i Buenos Aires. Hi tornaria l’any 1986
a Puerto Rico i el 1991 a Mèxic. Corea i Japó també van formar part de l’agenda internacional
de Pasqual Maragall. A Corea hi va viatjar el 1984 i el 1988 en l’etapa de preparació dels Jocs
Olímpics de Seül, aprofitant el segon viatge per visitar el Japó i entrevistar-se amb dos ministres del
govern japonès. A Japó hi tornaria el 1993. El darrer escenari internacional dels viatges de l’alcalde
Maragall va ser la Mediterrània, on va visitar Tunísia el 1986, Turquia el 1996 i Algèria el 1997.
Viatges que van servir per formalitzar els agermanaments amb les ciutats de Monterrey (Mèxic),
Pusán (Corea), Montevideo, Rio de Janeiro, Sao Paulo i Tunis.
En total, 22 viatges oficials a Amèrica, Àsia i el Nord d’Àfrica (1,5 per any) als que cal afegir visites
a més de quaranta ciutats europees: Albertville, Amsterdam, Atenes, Berlín, Birmingham, Bonn,
Budapest, Brussel•les, Dublín, Colònia, Copenhaguen, Davos, Düsseldorf, Estocolm, Estrasburg,
Florència, Frrankfurt, Gènova, Ginebra, Göteborg, Hèlsinki, Lausana, Leningrad (Sant Petersburg),
Lisboa, Londres, Luxemburg, Milà, Montpeller, Munic, Oxford, París, Porto, Praga, Roma,
Rotterdam, Sarajevo, Stuttgart, Toulouse, Torí, Viena...
2.1. La Declaració de Rio i la “treva olímpica”
L’any 1992 va marcar, sens dubte, un abans i un després en la projecció internacional de la ciutat
de Barcelona, gràcies als Jocs Olímpics. Però el que va caracteritzar la fita olímpica en la projecció
de la ciutat va ser la seva capacitat per a transcendir els Jocs en tant que esdeveniment esportiu de
caràcter global amb iniciatives de caràcter simbòlic, com la “Declaració Rio-Barcelona 1992” o la
cooperació institucional amb la ciutat assetjada de Sarajevo durant la guerra dels Balcans i la crida
feta per l’alcalde Maragall per aconseguir una “treva olímpica” durant la celebració dels Jocs. Dues
iniciatives que van fixar l’objectiu de Barcelona: convertir-se en referent de les ciutats d’arreu del
món per estar en disposició d’exercir un cert lideratge en el moviment internacional de ciutats.
El 2 de maig de 1992 va començar el setge sobre la ciutat de Sarajevo, capital de Bòsnia-Herzegovina
i ciutat olímpica el 1984, quan va organitzar els Jocs Olímpics d’Hivern. El drama de Sarajevo va
marcar els Jocs Olímpics. En el seu breu discurs d’inauguració, Maragall va fer una “crida pública
per al compliment de l’acord del 17 de juliol6 , relatiu a una treva a l’antiga Iugoslàvia”, a demanda
del secretari general de Nacions Unides. “Podria ser la treva olímpica de la tradició clàssica, i potser
l’inici del retorn al sentit comú i al comportament cívic” -va reblar7.
5 Llistat elaborat en base a la informació de les memòries de l’activitat internacional publicades per l’Ajuntament de Barcelona
el 1995 i el 2006.
6 Acord d’alto al foc signat a Londres el 17 de juliol de 1992.
7 Discurs de Pasqual Maragall en la inauguració dels Jocs Olímpics de Barcelona, 25 de juliol de 1992.
9
�La treva olímpica demanada per Maragall en nom del secretari general de Nacions Unides, i amb el
suport implícit del Papa en el seu missatge als Jocs, no es va aplicar, però Maragall va convocar a
una seixantena d’alcaldes d’arreu del món al Saló de Cent de Barcelona, el dia 26 de juliol -l’endemà
de la inauguració dels Jocs- per demanar la fi del conflicte. Maragall havia convidat a la cerimònia
d’inauguració als alcaldes de les capitals de les 6 repúbliques iugoslaves, però només l’alcalde de
Sarajevo, Muhamed Khesevljakovic, va venir a Barcelona per adreçar-se als alcaldes reunits al Saló
de Cent i fer evident davant el món l’horror de la guerra en una ciutat que tot just 8 anys abans havia
acollit els jocs olímpics d’hivern. Pocs dies després es constituïa el Comitè Ciutadà de Solidaritat
amb Sarajevo i el mes d’octubre de 1992 va sortir el primer comboi d’ajut humanitari organitzat per
l’Ajuntament.
El govern de la ciutat va mobilitzar tota la ciutat en aquest projecte, amb una desena de combois i
enviaments de roba, medicaments, aliments i fins i tot autobusos i una ambulància, així com concerts i
manifestacions de solidaritat i expedicions d’objectors de consciència als camps de refugiats de Croàcia.
Entre les múltiples activitats impulsades per l’Ajuntament cal destacar dues iniciatives d’impacte
europeu: la Declaració sobre l’ex Iugoslàvia signada pel CMRE a proposta de Barcelona i Estrasburg
l’any 1993 i l’adhesió a la campanya “Sarajevo, Capital Cultural d’Europa” que pretenia que el
Consell de Ministres de Cultura de la UE nomenés Sarajevo capital cultural europea. La proposta
no va prosperar, però es va aconseguir celebrar el Festival d’Hivern de Sarajevo entre el 21 de
desembre de 1993 i el 21 de març de 1994.
Després de les eleccions municipals de 1995, Maragall va declarar simbòlicament Sarajevo
Districte 11è de Barcelona, va viatjar a la ciutat al mes de setembre amb un avió militar dels
cascos blaus de l’ONU i va convidar a l’alcalde de Sarajevo, Tarik Kapusovic, a fer el pregó de les
Festes de la Mercè d’aquell any. Després dels acords de pau de Dayton de novembre de 1995, va
promoure l’obertura d’una ambaixada local a Sarajevo amb la col•laboració de set ciutat europees
més -Bolonya, Budapest, Estocolm, Estrasburg, Lisboa, Ljubljana i Viena- i el suport del Consell
d’Europa, i va viatjar de nou a la ciutat el mes de març de 1996 per a inaugurar-la.
L’altre gran projecte simbòlic impulsat per Maragall fou la Declaració Rio-Barcelona. Rio de
Janeiro va ser la seu de la “Cimera de la Terra”, la Cimera de Nacions Unides sobre el Medi
Ambient i el Desenvolupament entre el 2 i el 12 de juny de 1992, tan sols unes setmanes abans
que Barcelona inaugurés els Jocs de la 25ena Olimpíada el dia 25 de juliol. Aquesta cimera va
ser un dels esdeveniments més importants de la dècada, en la mesura que va posar les bases per
a una nova agenda de desenvolupament sostenible -l’Agenda 21- i es va signar la Convenció per
la Diversitat Biològica i la Convenció Marc sobre el Canvi Climàtic, que va assumir per primera
vegada de forma oficial els efectes nocius de l’activitat humana sobre el clima i la necessitat de
prendre mesures per corregir-los.
En aquest context, Barcelona va saber aprofitar molt hàbilment la coincidència dels dos grans
esdeveniments per promoure la “Declaració Rio de Janeiro-Barcelona”, signada pels alcaldes
Marcelo Alencar i Pasqual Maragall, una declaració de 7 punts en la que es comprometien a
“utilitzar la força de la nostra imatge al servei d’un món que és cada dia més un sol món i d’una
humanitat que aspira a la pau i a l’amistat” des de la convicció que “el rol de les ciutats en el món
serà creixent i positiu”8.
En aquesta declaració manifestaven el seu compromís amb el medi ambient i el desenvolupament
sostenible, reivindicaven les ciutats com espais de “diversitat i d’integració, de tolerància i
8 Declaració Río, 22 de desembre de 1992, citada a Barcelona al món, Ajuntament de Barcelona (1995).
1 0 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
/
L L E G A T
P M
-
W O R K I N G
P A P E R
N . 2
�d’intercanvi” que fomentin “la integració de les societats urbanes multiculturals”, oferien les ciutat
com a plataforma “d’intermediació política i social” per fer front a la crisi de la política, i afirmaven
la voluntat de les ciutats de “desenvolupar un acció pròpia en l’àmbit internacional”, assumint un
nou rol i aspirant a ser “interlocutors vàlids i reconeguts de les grans organitzacions internacionals”,
fixant-se un objectiu per aconseguir-ho: la unificació de les dues grans organitzacions internacionals
de ciutats, la IULA i la FMCU, que s’havien creat a l’empara de la política de blocs i que calia
superar en el nou context obert per la fi de la guerra freda.
La Conferència de Rio el 1992 va ser l’oportunitat per posar a treballar conjuntament, per primer
cop, les dues grans organitzacions internacionals de ciutats, la FMCU i la IULA, que juntament
amb les associacions Metrópolis i Summit van posar en marxa el Grup dels 4, per coordinar l’acció
mundial de les ciutats sobre la base del seguiment dels treballs de la Conferència de Rio, i l’octubre
de 1992 es va crear un “comitè d’enllaç” entre la FMCU i la IULA amb el CMRE, per a facilitar
l’apropament entre les diferents organitzacions amb l’objectiu d’avançar cap a una Assemblea
Mundial de Ciutats Unides. En aquest apropament hi van tenir un rol imprescindible els presidents
de les tres organitzacions: l’alcalde de Barcelona, Pasqual Maragall (CMRE), l’alcalde de Lisboa,
Jorge Sampaio (FMCU) i el president de la IULA, l’italià Ricardo Triglia9.
L’acció conjunta dels 4 presidents davant del secretari general de Nacions Unides, Boutros BoutrosGhali -amb qui es van reunir el desembre de 1993- va tenir com a resultat que la constitució de
l’Assemblea Mundial de Ciutats es celebrés conjuntament amb la Conferència HABITAT II, a
Istanbul el 1996, i que aquesta es plantegés com una “Cimera de ciutats”, on els alcaldes hi van tenir
un paper protagonista i es van posar les bases per a que la futura organització mundial de ciutats
tingués un estatut especial en el si del sistema de Nacions Unides.
De fet, l’activisme internacional de Pasqual Maragall va ser tal que va acceptar la Presidència Delegada
de la FMCU des de finals de 1995 fins a mitjans de 1997, coincidint amb la celebració a Istanbul de
l’Assemblea Mundial de Ciutats i la Conferència HABITAT II, tot i ser president d’una organització,
el CMRE, que era la secció europea de la IULA, l’altra organització mundial de ciutats.
2.2. Barcelona i l’activisme internacional de Pasqual Maragall
L’activitat internacional de l’alcalde Maragall es va traduir també en l’organització a Barcelona
d’algunes grans conferències internacionals, des de la Conferència Internacional sobre Població
i Futur Urbà de 1986 -organitzada per Nacions Unides i que va comptar amb la participació del
secretari general de l’ONU, Javier Pérez de Cuéllar- fins a la primera conferència de ciutats del
mediterrani celebrada el març de 1995 -uns mesos abans de la Conferència Intergovernamental
Euromediterrània que va donar lloc al “Procés de Barcelona”- o la trobada de ciutats llatinoamericanes
que es va realitzar el 1997 en paral•lel a la reunió del Banc Interamericà de Desenvolupament (BID)
que es va celebrar a la ciutat.
L’aposta per Amèrica Llatina es va consolidar amb la creació el 1993 del Centro Iberoamericano de
Desarrollo Estratégico Urbano (CIDEU), amb l’objectiu de difondre el model i la metodologia del
Pla Estratègic de Barcelona a les ciutats llatinoamericanes, i el compromís amb la Mediterrània es
va fer efectiu amb l’establiment de programes de cooperació amb ciutats fortament colpejades per
la violència, com Alger, i amb el compromís del procés de pau entre Israel i Palestina, a través de
l’agermanament simultani de Barcelona amb Tel-Aviv i Gaza, i els programes de cooperació amb
Gaza desenvolupats a finals dels anys 90, per contribuir a millorar les seves infraestructures bàsiques.
9 Ricardo Triglia era alcalde d’una petita localitat del Piemont, Coniolo, i president de l’Associació Nacional dels Municipis
Italians, vinculada als municipis democratacristians.
1 1
�Després de la Conferència de Ciutats del Mediterrani celebrada a Barcelona el març de 1995, es va
posar en marxa un secretariat, com a òrgan coordinador, format per les ciutats d’Alger, Amman,
Jericó, Haifa, Marsella, Nicòsia, Rabat, Roma, Sarajevo, Tunis i Barcelona, amb una secretaria
tècnica amb seu a Barcelona. Aquest secretariat es va convertir en interlocutor de la Comissió
Europea per a la seva política euromediterrània.
L’activisme internacional de Maragall va fer créixer el rol i el prestigi internacional de Barcelona,
que va assolir el seu zenit ja en temps de l’alcalde Joan Clos, quan Barcelona va liderar la creació
d’una única organització internacional de ciutats -la UCLG-CGLU- i l’alcalde Joan Clos es va
convertir en la primera autoritat local en adreçar-se a l’Assemblea General de Nacions Unides, el
6 de juny de 2001. Tres anys més tard, el maig de 2004 prop de 3.000 representants de governs
locals d’arreu del món van participar a París en el congrés fundacional de la United Cities and Local
Governments (UCLG), que va decidir establir la seva seu a Barcelona. Un èxit que culminava una
llarga trajectòria iniciada 20 anys abans, i que situava a la ciutat com un referent del municipalisme
internacional i un dels millors exemples de la “diplomàcia de ciutats” que ha defensat el moviment
internacional de ciutats. Amb la creació de la CGLU Barcelona culminava la seva aposta per
aconseguir que les ciutats del món parlessin amb una sola veu, un dels grans reptes plantejats per
Maragall durant el seu mandat.
Tanmateix, a partir de 1992 l’alcalde Maragall es va centrar molt més en Europa, amb un objectiu
clar: construir un moviment europeu de ciutats, enfortir les organitzacions de ciutats i de poders
locals, i convertir les ciutats en actors polítics rellevants en el marc de la construcció europea.
Aquest és l’objecte principal d’aquest treball, tot i que és indestriable de la contribució al moviment
internacional de ciutats, que culminaria en l’etapa de Joan Clos.
En opinió d’Antònia Sabartés el lideratge de Maragall va començar amb l’elecció com a president
de la CMRE el 1991. “Maragall es pren molt seriosament la presidència del CMRE i allà comença la
teorització del paper de les ciutats. Assumeix la presidència del CMRE abans del que estava previst
i hi convida a tothom”10. Des d’allà es posa en marxa el G-4 (CMRE, IULA, FMCU, Metropolis),
que possibilita que per primer cop a la història un alcalde, Jean Doré, de Montreal, parli davant una
cimera de Nacions Unides, la Cimera de la Terra de 1992. “Allà vàrem comprendre, com havíem fet
a nivell europeu, que la unió seria la nostra força, i el nostre objectiu, impulsar la veu de les ciutats
a l’escena internacional”11.
En el context d’aquesta presidència, Margarita Obiols cita un altre moment important en la trajectòria
internacional de Pasqual Maragall: els Estat Generals del CMRE l’any 1994, on Maragall va llançar el
seu “mot d’ordre”: “Nacions Unides, Ciutats Unides” davant François Mitterrand i Bronislaw Geremek12.
En opinió de Sabartés “Maragall va obrir la via internacional i l’alcalde Clos la va saber aprofitar molt
bé”. En aquest sentit Sabartés destaca l’empatia de Pasqual Maragall amb els altres alcaldes: “Sempre
preguntava pels seus problemes i per la situació a les seves ciutats”. I és així també com Maragall va
assolir una posició de lideratge. Barcelona va participar del G-4 (les 4 grans organitzacions) i després
del G-10, el grup d’organitzacions internacionals de ciutats en les que es negocia Istanbul i la creació
del CGLU. I com a president del CMRE, va impulsar la Carta d’Autonomia Local de la IULA.
10 Entrevista a Antònia Sabartés. Barcelona, 7 de juliol de 2015.
11 Sabartés, Ma Antònia: “La internacional urbana”. Article escrit en motiu del centenari del moviment internacional de ciutats.
http://www.rabat2013.uclg.org/sites/default/files/a.sabartes_completo_esp.pdf
12 Obiols, Margarita; “El poder de las ciudades”. Article escrit en motiu del centenari del moviment internacional de ciutats.
http://www.rabat2013.uclg.org/es/noticias/el-poder-de-las-ciudades
1 2 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
/
L L E G A T
P M
-
W O R K I N G
P A P E R
N . 2
�3. Barcelona, capital europea
L
“- I després dels Jocs, què? - Després dels Jocs, Europa!”
’aposta barcelonina per les xarxes de ciutats europees es remunta a 1986, quan es va constituir
el grup Eurocities, format per les ciutats de Barcelona, Birmingham, Frankfurt, Lió, Milà
i Rotterdam. És a dir, les “segones capitals” dels sis principals països de l’Europa dels 12.
Aquest grup es va consolidar a partir de la conferència celebrada a Barcelona l’abril de 1989,
quan sota el lema “Les ciutats i la construcció d’Europa” es va fixar com a prioritat “participar
activament en la construcció de l’Europa comunitària i consolidar el sistema europeu de ciutats”13.
Només 7 mesos després, la Comissió Europea, a través del seu President, va reconèixer aquest
grup de ciutats com a interlocutor, i el 1992 Eurocities va inaugurar la seu de la seva secretaria a
Brussel•les.
El grup es va consolidar en les conferències anuals successives a Lió (1990), Birmingham (1991),
Frankfurt (1992) i Lisboa (1993), i, en pocs anys, Eurocities va créixer de les sis ciutats fundadores
a més de 40, incorporant a diverses capitals d’Estat com Madrid, Lisboa, Atenes, Copenhaguen,
La Haia i Bonn, a més d’algunes de les principals ciutats del continent com Amsterdam, Munic
i Marsella. El grup de ciutats va posar en marxa sis comitès sectorials (Cooperació Econòmica
i Regeneració Urbana, Benestar Social, Cooperació Tecnològica, Transports, Cultura i Medi
Ambient) liderats respectivament per les ciutats de Munic, Birmingham, Niça, Leeds, Bolonya i
Rotterdam, i es va situar com un punt de referència per a les polítiques socials i territorials de la
Comissió Europea.
El germen d’Eurocities va permetre que Barcelona pogués aspirar al lideratge del Consell de
Municipis i Regions d’Europa (CMRE). El 12 de desembre de 1991 a París, l’alcalde Maragall
fou elegit president del CMRE, per aclamació, substituint el veterà alcalde de Magúncia, el
democratacristià Josef Hoffmann. La seva candidatura fou presentada pel president de la FEMP,
Tomás Rodríguez Bolaños, alcalde de Valladolid. I delegà les seves funcions en el vicepresident
Hoffman fins l’octubre de 1992, passats els Jocs Olímpics.
3.1. La presidència del Consell de Municipis i Regions
d’Europa (CMRE)
Maragall va prendre possessió del càrrec a Barcelona el 8 de maig de 1992, la vetlla del dia d’Europa,
en un acte al Palau de Pedralbes en què va participar el President de la Comissió Europea, Jacques
Delors14. En aquest acte, que va precedir la primera reunió del bureau presidida per Maragall, hi
van participar el president del Consell d’Europa, els alcaldes del C-6 i una àmplia representació
institucional.
Un any abans, el 8 de maig de 1991, s’inaugurà la Representació de la Comissió Europea a la ciutat
-també amb la presència de Delors- manifestant el clar compromís de la ciutat amb el projecte
europeu, però també el compromís del president de la Comissió amb Barcelona, en un any clau per
al futur d’Europa, en el que es celebrarien dos referèndums sobre el recentment aprovat Tractat de
13 Declaració final. Conferència Eurociutats, Barcelona 1989. Citat a Barcelona al Món (Ajuntament de Barcelona, 1995).
14 Com a nota curiosa i rellevant, cal mencionar que el president de la Generalitat, Jordi Pujol, no va participar en la recepció a
Pedralbes per trobar-se a Cracòvia, formalitzant la seva candidatura a la presidència de l’Assemblea de les Regions d’Europa,
que l’acabaria elegint el 2 de juliol d’aquell mateix any a Santiago de Compostel•la vencent la candidatura del President de
la Xunta, Manuel Fraga.
1 3
�Maastricht, a Dinamarca i França. Segons Sabartés, en la fluïda relació institucional entre Maragall
i Delors hi va tenir un paper rellevant la cap de gabinet de Delors, que mantenia una molt bona
relació personal amb Elisabeth Gateau, secretària general del CMRE.
En l’acte de presa de possessió com a president del CMRE el 8 de maig de 1992, Maragall va reafirmar
el seu ideari d’europeisme urbà: “L’Europa nascuda de Maastricht és l’Europa de les regions i les ciutats,
l’Europa territorial, concreta, físicament determinada, amb noms, accents i perfils diferents i, tanmateix,
irrevocablement disposada a la unió en llibertat (...). Les ciutats són el ciment d’Europa, però Europa també
ha de ser l’àmbit superior on les ciutats i les regions trobin el diàleg i la cooperació que necessiten”15.
Maragall va fixar l’objectiu: la participació de les ciutats en els mecanismes de cooperació i decisió
a nivell europeu. I Delors hi va respondre positivament, veient en aquest discurs una via de sortida al
creixent euroescepticisme generat per l’aprovació del Tractat de Maastricht, especialment a França:
“Les ciutats són elements essencials de la construcció de l’Europa autèntica, són l’esglaó entre el
poder que s’allunya i els simples ciutadans”. La sintonia, però, venia de lluny. Maragall i Delors
havien coincidit a París a mitjans anys 60 i la seva relació s’havia reprès en els darrers anys. Una
relació de col•laboració que es va mantenir al llarg dels anys 90 i que Barcelona va agrair nomenant
Delors “Friend of Barcelona” el 1998.
El Consell de Municipis d’Europa (CME) es va crear a Ginebra el 1951, i l’any 1984 es va convertir
en Consell de Municipis i Regions d’Europa (CMRE), com a resposta al creixent moviment regional
europeu, que va acabar constituint l’Assemblea de Regions d’Europa (ARE) el 1985. El CMRE estava
format per les seccions nacionals i les associacions d’entitats locals i territorials dels estats membres
del Consell d’Europa -en aquell moment, 38 associacions nacionals de 25 països- i la representació
espanyola es canalitzava a través de la Federació Espanyola de Municipis i Províncies (FEMP).
Segons Antònia Sabartés al CMRE no li agradava el projecte d’Eurocites, perquè era un projecte de
grans ciutats16. El CMRE, en canvi, era una federació de federacions de municipis, amb milers de
ciutats petites i mitjanes. Tenia la seu a París i una oficina a Brussel•les. Però Maragall va ser molt
ben rebut a la CMRE perquè, de fet, gairebé el van anar a buscar. Sabartés afirma que “el CMRE
buscava un president del sud i socialista. Per tant, Elisabeth Gateau i la secció italiana del CMRE
van prendre la iniciativa d’anar a buscar el Pasqual”. De fet, Maragall va anar a buscar el suport
de la Federació Espanyola de Municipis i Províncies (FEMP), qui l’havia de proposar formalment,
quan ja estava tot negociat amb la secretaria general del CMRE i es gaudia del suport dels alcaldes
italians i francesos, principalment.
La FEMP, presidida per Tomás Rodríguez Bolaños, alcalde de Valladolid (PSOE) i amb Antonio
Luís Hernández de secretari general, “era més partidària de posar un alcalde d’una ciutat mitjana, i
no gran, i no es refiaven de Maragall, que anava per lliure”, segons Sabartés. La FEMP no acceptava
el predomini de les grans ciutats -les del C-7 liderades per Barcelona ja s’havien incorporat
a Eurocities- “però van haver d’acceptar la candidatura de Maragall com un fet consumat”. En
aquestes condicions “la FEMP no té més remei que presentar-lo com a candidat”, tot i que fins
llavors Maragall no havia tingut cap càrrec a la federació de municipis.
La presidència de Maragall va donar un nou impuls al CMRE, posant el seu capital polític al
servei de l’organització i utilitzant el nou càrrec per fer créixer el prestigi internacional de la ciutat.
Maragall i el seu equip, amb Jordi Borja al capdavant, van saber establir una relació de confiança
i col•laboració amb la secretària general del CMRE, Elisabeth Gateau que va convertir la relació
15 Citat a La gota malaia, p. 339.
16 Entrevista a Antònia Sabartés. Barcelona, 7 de juliol de 2015.
1 4 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
/
L L E G A T
P M
-
W O R K I N G
P A P E R
N . 2
�Barcelona-CMRE en una win win situation. Una col•laboració afavorida per l’afiliació política,
en la mesura que Gateau formava part del Partit Socialista francès -en aquell moment, el partit
governant a França- i que Borja va saber utilitzar la complicitat de diversos partits socialistes
europeus, que volien propiciar que un membre de la seva família política fos el nou president del
CMRE. Tanmateix, només el capital polític que tenia en aquell moment Maragall, així com el
suport dels socialdemòcrates alemanys i holandesos a l’elecció d’un alcalde dels països del sud,
expliquen que l’aleshores ministre francès dels departaments i els territoris d’ultramar, Louis Le
Pensec, desistís del seu desig d’esdevenir president del CMRE17.
A partir de 1992, el CMRE va establir 4 comissions de treball sectorial (Medi Ambient, Afers Socials,
Transports, Política Regional i Urbana) i una “Comissió de dones representants de les autoritats
locals i regionals” per promoure el seu paper i enfortir la seva presència política. Però la principal
aportació de Maragall va ser el paper protagonista que va donar al CMRE en el reconeixement de
les ciutats i les col•lectivitats locals en la construcció europea, a través de l’impuls i la creació de la
Conferència de Poders Locals i Regionals d’Europa, l’Intergrup dels Electes Locals i Regionals del
Parlament Europeu, la I Conferència Parlament Europeus-Poders Locals l’abril de 1994 i, finalment,
la participació dels ens locals al Comitè de les Regions.
La Conferència de Poders Locals i Regionals d’Europa (CPLRE) es va crear el 1957 com una
conferència d’alcaldes vinculada al Consell d’Europa. En aquest marc s’aprova la Carta Europea
d’Autonomia Local el 1985, i el 1994 es decideix convertir i estabilitzar les reunions amb la creació
del Congrés de Poders Locals i Regionals, que celebra la seva primera conferència del 31 de maig
al 3 de juny de 1994. Maragall va ser molt actiu en la promoció de la Carta Europea d’Autonomia
Local. En aquell moment Maragall era president del CMRE i Pujol ja era president de l’ARE.
El CMRE participava com a organització consultiva del CPLRE, però la FEMP és qui decidia la
representació espanyola en el Congrés. I l’ARE va demanar que les regions també hi participessin.
Pujol i Maragall participen en les negociacions de creació de la CPLRE tot i no assumir-hi cap
càrrec institucional. I pacten amb la secretària general del Consell d’Europa, Catherine Lalumière,
que la nova organització es dividiria en dues cambres: una cambra de poders local i una cambra
de regions. Una divisió que segueix vigent en l’actualitat i que es va negociar el desembre de 1992
en una reunió a París entre la secretària general del Consell d’Europa, el president del CPRLE, el
president de l’ARE (Jordi Pujol) i el president del CMRE (Pasqual Maragall)18.
Maragall va posar el seu capital polític al servei de les ciutats europees alhora que va aprofitar el
càrrec per elevar la posició política internacional de la ciutat. El resultat va resultar exitós, tant
per Barcelona com pel CMRE, en la mesura que Maragall va aconseguir fer-se un lloc en les
negociacions sobre la composició del Comitè de les Regions, aconseguint que fos també un òrgan
de representació de les ciutats, com veurem a continuació.
Tot això sense oblidar el conflicte a l’antiga Iugoslàvia. Maragall també va utilitzar la presidència
del CMRE per influir a la IULA en relació al conflicte bosnià. El 5 de setembre de 1995 va presentar
al Congrés de la IULA a La Haia una proposta per garantir una presència quinzenal o mensual
d’un alcalde europeu en cada un dels enclavaments protegits de Nacions Unides a fi de verificar
l’aixecament efectiu del setge pel que fa a la reinstauració de serveis municipals, a més de promoure
la creació de l’Ambaixada de la Democràcia Local a Sarajevo. Iniciatives que no podia impulsar des
d’un òrgan institucional com el Comitè de les Regions.
17 Citat a La gota malaia, p. 341.
18 Segons explica Maragall en una entrevista a Catalunya Ràdio el 31 de maig de 1994. http://www.cvce.eu/en/obj/interview_
with_pasqual_maragall_i_mira_european_citizenship_at_the_level_of_municipalities_and_regions_strasbourg_31_may_1994-enc885d88f-36b8-46a2-b646-c4396ea06a02.html
1 5
�3.2. El Tractat de Maastricht i el principi de subsidiarietat
Maragall va aconseguir utilitzar el Tractat de Maastricht, acordat el desembre de 1991 i signat el 7
de febrer de 1992, per donar un tomb a la preeminència de les regions en un òrgan pensat inicialment
per ser un òrgan de participació dels länder alemanys i les comunitats autònomes espanyoles, que
reivindicaven el seu rol des de l’Assemblea de Regions d’Europa. França i el Regne Unit eren els
més interessats en aconseguir que les ciutats tinguessin un paper rellevant en el nou Comitè de les
Regions i ells havien forçat la inclusió de les ciutat en l’article del Tractat que creava el Comitè.
El Tractat de Maastricht va instaurar el principi de subsidiarietat com un dels principis fonamentals
de la Unió Europea, i va reconèixer el paper institucional dels nivells territorials subestatals, tant en
la gestió de fons europeus, com en els mecanismes consultius de presa de decisions. El “principi de
subsidiarietat” establia que les competències havien de ser exercides pel nivell de l’administració
més proper al ciutadà, llevat que raons d’eficàcia, equitat, cohesió social o nacional justifiquessin
el contrari. El principi estava tan pensat per salvaguardar les competències nacionals com les
competències dels poderosos länder alemanys davant les creixents competències comunitàries.
En aquest mateix sentit, el Tractat va preveure la creació d’un “Comitè de les Regions” com un òrgan
consultiu del conjunt de les institucions europees -Comissió, Parlament i Consell de Ministres- amb
el mateix rang que el Comitè Econòmic i Social. La creació del Comitè, una demanda específica
dels länder alemanys per fer front a la poca capacitat per influir en les decisions comunitàries que
afectaven a les seves competències, es va fer des d’una formulació ambigua, però amb el compromís
de dotar-lo de més poders en la reforma del Tractat que havia de produir-se el 1996, i que acabaria
donant lloc al Tractat d’Amsterdam.
Des d’aquell moment, Maragall va aixecar la bandera de la subsidiarietat, que ja no abandonaria:
“De totes les idees europees, més que la del federalisme que alguns compartim i d’altres no tant,
la de la subsidiarietat és la idea que pot fundar Europa. És el principi d’organització, no la idea
abstracta, la que pot fundar la construcció europea”19.
19 Citat a La gota malaia, p. 344.
1 6 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
/
L L E G A T
P M
-
W O R K I N G
P A P E R
N . 2
�4. El comitè de les regions (i de les ciutats)
P
asqual Maragall i Jordi Borja van veure en el Tractat de Maastricht una gran oportunitat per
a les ciutats. L’article 198 del Tractat, pel qual es creava el Comitè de les Regions, establia
que l’organisme de caràcter consultiu, estaria compost per “representants dels ens regionals i
locals”, amb un total de 189 membres distribuïts proporcionalment entre els Estats membres
segons el seu pes en el Consell. Així Alemanya, França, el Regne Unit i Itàlia tindrien 24 membres i
Espanya 21. Aquests membres havien de ser nomenats pel Consell, per unanimitat i a proposta dels
respectius Estats Membres, per un període de quatre anys i amb un mandat renovable. En aquest
sentit, resultava rellevant que tant Espanya com Alemanya tinguessin més membres al Consell que
als länder o CCAA -16 i 17 respectivament- fet que obria la porta a que hi participessin representants
municipals sense haver de competir amb la representació dels ens regionals.
L’article 198 deixava clar també que els membres del Comitè “no estarien vinculats per cap mandat
imperatiu” i que exercirien les seves funcions “amb absoluta independència, en l’interès general de
la Comunitat”20. El Comitè, que havia de designar un president i una mesa per un període de dos
anys, podia ser convocat a instàncies del Consell o de la Comissió, o reunir-se per pròpia iniciativa
per presentar dictàmens a requeriment del Consell o de la Comissió o per pròpia iniciativa quan ho
considerés oportú.
4.1. La negociació per a la constitució del Comitè de les
Regions
L’alcalde Maragall es va fixar com a objectiu prioritari de la seva contribució al moviment europeu
de ciutats, que aquestes estiguessin representades al nou Comitè de les Regions en peu d’igualtat amb
els governs regionals, per tal de convertir-les en actors polítics rellevants i garantir el compliment
del principi de subsidiarietat. Per tal d’assolir aquest objectiu, es va enfrontar al govern espanyol i
als presidents autonòmics socialistes per aconseguir el seu objectiu, també en contra d’allò defensat
pel president Jordi Pujol, que en aquell moment era President de l’ARE, i ho va fer establint aliances
al més alt nivell, buscant la complicitat dels governs britànic i francès i, molt especialment, de la
Comissió Europea.
El 9 d’agost de 1992 Maragall es va reunir a Barcelona amb el primer ministre britànic John
Major, aprofitant la seva presència als Jocs Olímpics, per parlar de la composició del Comitè de les
Regions així com de la candidatura olímpica Manchester 200021. Ho va fer només uns dies després
d’entrevistar-se amb Delors per tal de plantejar-li la importància de constituir el Comitè amb una
composició equilibrada entre regions i ciutats. Una tasca en la que persistiria durant l’any 1993,
amb una nova entrevista amb Delors (29 d’abril), i amb el comissari d’organització institucional,
Raniero Vanni d’Archirafi, l’octubre de 1993 i el febrer de 1994.
Entre 1991 i 1994, Maragall i Delors es van entrevistar en un mínim de 6 ocasions, tant a Barcelona
com a Brussel•les. La primera, el 13 de març de 1991, quan Maragall va anar a Brussel•les a demanarli suport en la cooperació transpirinenca i en els projectes d’Eurocities i del C-622, només dos mesos
després d’haver sigut rebut en audiència a París pel President Mitterrand, a qui li havia exposat
20 Tractat de la Unió Europea (TUE), signat a Maastricht el 7 de febrer de 1992.
21 Guió 179/92. Gabinet d’Alcaldia. Arxiu Pasqual Maragall.
22 Guió 12/91. Gabinet Alcaldia. Arxiu Pasqual Maragall.
1 7
�la importància que l’alcalde de Barcelona atorgava a la cooperació amb les ciutats franceses23. La
darrera, l’1 de març de 1994, pocs dies abans de la constitució del Comitè de les Regions.
En la gestació de la creació del Comitè de les Regions i el rol que hi va jugar Pasqual Maragall també
hi va tenir un paper rellevant Eneko Landaburu, aleshores director general de Política Regional
de la Comissió. Landaburu va crear un Consell Consultiu d’Autoritats Locals i Regionals de la
Comissió Europea que es reunia 2 o 3 cops l’any per discutir la política regional, els fons europeus,
etc. En aquest consell, que va funcionar entre 1992 i 1994, hi participaven representants del CMRE
i de l’ARE, entre d’altres, i Maragall ja hi va participar. Segons Antònia Sabartés, l’objectiu de la
Comissió era reforçar les ciutats per tal que tinguessin un paper en el Comitè de les Regions.
En aquest període també va ser rellevant la relació amb l’alcaldessa d’Estrasburg, Catherine
Trautman, i la celebració dels Estats Generals dels Municipis i les Regions d’Europa entre el 21
i el 23 d’octubre a la ciutat seu del Consell d’Europa, així com la relació establerta amb Bernard
Kouchner -exministre i important col•laborador del President Mitterrand- que va ser pregoner de
les festes de la Mercè de 1993.
La tasca de lobbying a favor de les ciutats de l’alcalde Maragall es va estendre al Parlament Europeu,
buscant la seva complicitat per assolir una representació “equitable” entre regions i ciutats que
evités que el CdR es convertís en un “Senat de les Regions”24, i al Consell Econòmic i Social, oferint
el CMRE com a interlocutor per tal de posar en marxa els aspectes organitzatius i pressupostari del
Comitè de les Regions abans de la seva constitució25, i fins i tot amb els länder alemanys: el 26 de
gener de 1994 es va reunir a Barcelona amb el Ministre d’Afers Federals i Europeus de l’Estat de
Baviera, a petició del ministre alemany26.
L’activisme del CMRE i de Maragall en les negociacions de la composició del nou òrgan comunitari
va ser intens. De fet, el CMRE fins i tot va presentar una queixa a la Comissió Europea per la
composició de les representacions d’Espanya, Alemanya, Bèlgica i Portugal, per entendre que
fomentava un fort desequilibri a favor de les regions -els 6 representants belgues eren per les 3
regions i les 3 comunitats lingüístiques- o perquè no designaven electes, en el cas de Portugal.
Al final del procés la representació regional i local al Comitè de les Regions, aprovada pel Consell
de Ministres de la UE el 7 de febrer de 1994 després de diversos ajornaments, va resultar bastant
equilibrada (99 a 90) per la decisió de determinats Estats, especialment França i el Regne Unit.
França, per exemple, va establir 8 representants regionals, 8 departamentals i 8 municipals. I al
Regne Unit els 24 representants eren de comtats i municipis. En el cas espanyol, el Govern va
atribuir un representant per cada una de les 17 Comunitats Autònomes, més 4 alcaldes titulars i
4 alcaldes suplents. Els titulars eren els alcaldes de Barcelona i Madrid, l’alcaldessa de València,
que era també presidenta de la FEMP i l’alcalde de Còrdova, Herminio Trigo, d’IU. A Alemanya,
els 16 länder van obtenir un representant cada un d’ells -entre els quals les ciutats-estat de Berlín,
Hamburg i Bremen- i les autoritats locals van obtenir 8 representants més. I Portugal va acceptar
que la seva representació estigués formada per electes locals i no per funcionaris27.
23 Guió 01/91. Gabinet Alcaldia. Arxiu Pasqual Maragall.
24 Guió 83/93. Reunió amb Pierre Cot, president del Grup Socialista al Parlament Europeu. Gabinet d’Alcaldia. Arxiu Pasqual
Maragall.
25 Guió 84/93. Reunió amb Susanne Tiemann, president del Comitè Econòmic i Social de les Comunitats Europees, Gabinet
d’Alcaldia, Arxiu Pasqual Maragall.
26 Guió 17/94, Gabinet d’Alcaldia, Arxiu Pasqual Maragall.
27 Despatxos , notes i reunions amb Elisabeth Gateau durant l’any 1993. Guions 02/93, 112/93, 224/93, 264/93, Gabinet d’Alcaldia,
Arxiu Pasqual Maragall.
1 8 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
/
L L E G A T
P M
-
W O R K I N G
P A P E R
N . 2
�La batalla per la presidència del Comitè de les Regions va ser dura i conflictiva. Maragall comptava
amb el suport del CMRE, que l’havia proposat com a candidat. D’altra banda, l’ARE estava dividida
entre el president de Flandes, el democratacristià Luc van der Brande i el president de la regió del
Llanguedoc-Rosselló, el liberal Jacques Blanc, que tenia el suport de Jordi Pujol. També a Espanya
hi havia tensions. Entre els presidents autonòmics socialistes es criticava que Maragall hagués
recollit suports sense comptar amb ells -que poc abans havien donat suport a Pujol com a president
de l’ARE- i per al propi Pujol que un alcalde presidís el Comitè de les Regions -i que aquest alcalde
fos Pasqual Maragall- era inacceptable.
En la reunió de representants autonòmics socialistes per decidir l’estratègia a seguir en relació
a la Constitució del CdR que es va produir a la seu del PSOE el 3 de març de 1994 hi va haver
molta tensió. Alguns dirigents socialistes espanyols es preguntaven: “¿Maragall es el candidato del
CMRE o del PSOE?” . No volien acceptar un alcalde de candidat perquè alguns -com Extremaduraaspiraven a una vicepresidència del CdR i, de fet, estaven negociant pactar amb Jordi Pujol aquesta
vicepresidència. La majoria, en tot cas, es mostraven molt crítics amb Maragall per haver anat per
lliure i presentar la seva candidatura com un “fet consumat”. Finalment, però, s’acaben acordant
com objectius del partit aconseguir una vicepresidència i una vocalia del CdR. De manera que es
dóna suport a la candidatura de Pasqual Maragall com a instrument per assolir aquests objectius, i
sempre que no els posi en perill28.
La mateixa tensió s’havia respirat en l’entrevista que van mantenir Pujol i Maragall el 28 de febrer
de 1994, 10 dies abans de la constitució del Comitè. “Jo també sóc candidat natural [a la presidència
del Comitè de les Regions] però tinc molta feina” -li va etzibar el president a l’alcalde29.
L’alcalde Maragall va presentar oficialment la seva candidatura l’endemà de la reunió amb Pujol i
abans d’entrevistar-se a La Moncloa amb Felipe González i Narcís Serra el dia 2 de març, a qui va
comunicar que tenia possibilitats de ser elegit vicepresident, com així va ser. El dia 8 de març el
CMRE el va proposar oficialment candidat i Maragall va negociar amb el belga Luc van der Brande
la vicepresidència primera del Comitè, d’esquenes -però- al grup socialista al Comitè, que li va
retreure haver negociat i cedit la presidència als democratacristians sense sotmetre l’acord al grup
socialista obviant que el laborista britànic Charles Gray també aspirava al càrrec.
Maragall va defensar el seu acord davant el grup socialista -format per 79 membres i sense majoria
en el si del Comitè- i va obtenir el suport a la seva candidatura davant de Charles Gray per 47 vots
contra 32, desautoritzant així el president del grup socialista, Willy Claes, ministre d’afers exteriors
belga i posterior secretari general de l’OTAN. Finalment, l’ARE va presentar dos candidats -Van der
Brande i Blanc- i la divisió a punt va estar de permetre una victòria de Maragall: Blanc va obtenir
56 vots, Maragall 55 i Van der Brande 50. Blanc seria elegit president, però va haver d’acceptar que
Maragall no només fos elegit vicepresident, sinó que el succeís dos anys més tard.
El dia 10 de març, l’ARE, el CMRE, el grup socialista i el grup popular europeus van signar un
acord segons el qual Pasqual Maragall succeiria a Jacques Blanc a partir de 1996 i van fer signar al
propi Blanc, en un document que Maragall, el Gabinet de Relacions Internacionals de l’Ajuntament
i la secretària general del CMRE van haver d’utilitzar reiteradament per fer complir els pactes dos
anys més tard.
El Comitè de les Regions, després de la seva sessió constitutiva els dies 9 i 10 de març de 1994 a
Brussel•les, es va tornar a reunir en sessió plenària els dies 5 i 6 d’abril, per adoptar el reglament
28 Memoràndum 28/94. Gabinet d’Alcaldia. Arxiu Pasqual Maragall.
29 Memoràndum 25/94. Gabinet d’Alcaldia. Arxiu Pasqual Maragall.
1 9
�intern i constituir vuit comissions de treball: política regional i desenvolupament econòmic;
ordenació de l’espai rural; transports i comunicacions; polítiques urbanes; ordenació del territori;
medi ambient i energia; educació i formació; Europa del ciutadans, investigació, cultura, joventut i
consumidors; i cohesió econòmica i social.
En el procés de creació del Comitè, les regions no van aconseguir el seu objectiu de convertir-lo en
un “Senat de les Regions” i el rol de les ciutats al Comitè va ser contraproduent en relació al rol que
volien jugar les regions. No van aconseguir, per tant, representació per si mateixes. Però el Comitè
tampoc es va convertir en el que volia la Comissió: un consell on negociar la política regional. Una
negociació que va seguir en mans dels Estats.
Ara bé, també cal recordar que en el procés de constitució del CdR cap länder va votar a favor de
separar ciutats i regions. Només ho van defensar Catalunya i el País Basc. Vist en perspectiva, i
en opinió de Javier Sánchez, potser hagués sigut més convenient crear un Comitè de Regions i un
Comitè de Governs Locals o separar el Comitè de les Regions existent amb la reforma del Tractat
d’Amsterdam, però cap actor rellevant ho va posar sobre la taula.
És en aquest context que cal entendre la batalla entre Jordi Pujol i Pasqual Maragall per la representació
de regions i ciutats al nou Comitè. Segons Javier Sánchez, la batalla entre Pujol i Maragall, que
entre 1992 i 1995 van coincidir com a presidents del CMRE i de l’ARE respectivament, va ser una
batalla “per dotar de contingut el Comitè de les Regions”, entre la “identitat regional i les xarxes de
ciutats post-nacionals”. En la seva opinió, “l’impacte de la UE sobre les regions i les ciutats és molt
diferent perquè a les regions els hi treu competències i capacitat de decisió”30.
4.2. L’exercici de la presidència del Comitè de les Regions
El 20 de març de 1996 Maragall va ser elegit President del Comitè de les Regions per una majoria
àmplia i sense cap candidat alternatiu. Tot i que Jacques Blanc es va resistir a complir el pacte de
1994, Maragall -després de resultar reelegit alcalde el maig de 1995- es va imposar després de ser
reelegit president de la CMRE en l’assemblea celebrada a Torí l’1 de desembre i aconseguir que
Pujol -que havia sigut reelegit president de la Generalitat aquell mateix any després que Maragall
renunciés a presentar-se com a candidat del PSC- garantís la seva neutralitat en el procés.
L’elecció confirmava una doble capitalitat: “Barcelona és avui a Europa la capital del regionalisme
i la capital del municipalisme. I ha de ser bo per a tots. No és senzill, però és bo”, havia afirmat
Maragall després de ser elegit vicepresident del Comitè el 199431. Tanmateix, Pujol mai va reconèixer
a Maragall aquesta doble funció. El 16 de maig de 1997 -quan ja havia anunciat que deixaria
l’alcaldia de Barcelona- Maragall va presidir a Amsterdam una històrica cimera de 260 presidents
regionals i alcaldes de grans ciutats europees prèvia a la Conferència Intergovernamental que havia
d’aprovar la revisió del Tractat de Maastricht. Pujol no hi va assistir. Maragall, dolgut, va afirmar:
“Hi ha absències que no són perdonables”32.
En el seu discurs d’investidura com a president del Comitè de les Regions, Maragall es va fixar
com a objectius el reconeixement del Comitè de les Regions com a institució europea, l’impuls de
la presència del Comitè en els debats entorn a la reforma del Tractat de Maastricht i la consolidació
del paper del Comitè en el procés de construcció europea. Però va voler definir sobretot el caràcter
30 Entrevista amb Javier Sánchez. Barcelona, 3 de juliol de 2015.
31 Citat a La gota malaia, p. 351.
32 Citat a La gota malaia, p. 352.
2 0 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
/
L L E G A T
P M
-
W O R K I N G
P A P E R
N . 2
�del Comitè: “Nosaltres som els representants del ciutadans concrets i reals de l’Europa que vol,
no només paraules, no només grans solucions, sinó una vida quotidiana millor”. I fer-ho defensant
Europa no com una idea abstracta, sinó com “un conjunt de ciutats i regions amb accent propi,
amb rostre propi, enormement diferents i de vegades fins i tot enfrontades, que segueixen ara amb
angoixa i esperança, amb il•lusió i temor al mateix temps, el procés d’una nova construcció (...) que
es diu Europa”.
El discurs acabava amb una constatació de les dificultats del procés, puix que la “cultura europea
que estem construint es fa sobre la bases no només d’idiomes diferents sinó d’estructures mentals
diferents i de discursos diferents”. Calia, per tant, construir “entre tots, un nou llenguatge europeu”33.
Pocs mesos després, a Brussel•les, i en una conferència titulada “Le rôle du Comitè des Régions dans
le processus de construction européenne”, insistiria en aquesta idea: “Com transmetre les mateixes
idees a un ciutadà de Tampere i a un altre de Siracusa?” I ell mateix responia: substituint l’esquema
“top down” per un esquema “bottom-up” en el procés de construcció europea. És a dir, proposa
construir Europa des de baix, erigint el Comitè de les Regions com un “traductor d’una realitat local
i regional a nivell europeu i traductor d’una realitat europea als nivells local i regional”, per tal de
construir la nova ciutadania europea. O en altres paraules -més planeres- utilitzades al Saló de Cent
de l’Ajuntament l’abril de 199734: “Volem més Europa, però més a prop”.
En un altre discurs rellevant d’aquesta etapa, el discurs de Lausana de 2 de maig de 199635,
Maragall hi desenvolupa la seva visió de “L’Europa de les ciutats” caracteritzada no només per la
subsidiarietat i la proximitat sinó per la llibertat i la solidaritat. Per Maragall “l’aire de les ciutats
ens fa lliures” -com resa el proverbi alemany- però també concentren gran part de les desigualtats
econòmiques i socials existents. Per tant, l’Europa de les ciutats ha de ser “L’Europa de la cooperació
i el partenariat (...) per assegurar la solidaritat quotidiana i expressar de forma comuna, sobre tot el
continent però també a l’exterior, la solidaritat d’Europa”. L’Europa de les ciutats, per tant, només
podia desenvolupar-se en un context d’unió política, del nord i del sud d’Europa, de l’Est i de l’Oest
del continent.
Finalment, en el discurs de cloenda de la Cimera Europea de Regions i Ciutats -convocada a
iniciativa de Maragall- celebrada a Amsterdam el 16 de maig de 1997, poc abans que la Conferència
Intergovernamental acabés els treballs de revisió del Tractat de la Unió Europea, Maragall va tenir
l’oportunitat de culminar el seu discurs europeista davant el President del Parlament Europeu i del
President del Consell de Ministres de la UE36.
En aquell discurs, Maragall recorda -citant a Denis de Rougemont- que “Europa és molt més
antiga que les seves nacions, com també ho és la seva ambició universal i universalista”, i que la
seva història “es pot recórrer i identificar a través de les seves ciutats, les seves catedrals, els seus
ajuntaments i els seus costums”, més antigues que les nacions de les que formen part. I ho fa per
afirmar que sense l’Europa de les regions i les ciutats, els ciutadans no acceptaran més Europa:
“Volen més Europa perquè els hi dóna més seguretat i identitat, no menys. Però no acceptaran que,
amb l’excusa d’aquesta seguretat global, Europa (o els Estats) s’apropiïn o no tornin moltes de
33 Discurs consultat a través de l’Arxiu Pasqual Maragall.
34 Discurs d’inauguració de la “Conferència sobre la Carta Europea d’Autonomia Local”, Barcelona, 24 d’abril de 1997.
Disponible a través de l’Arxiu Pasqual Maragall.
35 Discurs de Pasqual Maragall a Lausana, el 2 de maig de 1996, convidat per l’alcaldessa i la secció suïssa del CMRE com a
president del CMRE i del Comitè de les Regions. Disponible a http://www.pasqualmaragall.cat/media/0000001000/0000001365.
pdf
36 Discurs disponible a través de l’Arxiu Pasqual Maragall.
2 1
�les coses que podem fer nosaltres mateixos”. Per això reivindicava els governants territorials com
“un exèrcit potencial de pedagogia europea de valor considerable” i alerta sobre el risc d’utilitzar
la integració europea per a substituir els localismes: “És poc prudent que la E d’Europa aparegui
substituint la TO de Torino o la M de Munic. Seria la imatge mateixa del que la gent no vol que
succeeixi”.
Maragall acaba el discurs oferint a l’”Europa escèptica”, “el llenguatge de la identitat múltiple però
responsable (..) el llenguatge de la subsidiarietat, de l’autogovern lleial” al crit -de ressonàncies
marxistes- “Ciutadans d’Europa, unim-nos!”.
Però l’aportació de Maragall en l’exercici de la presidència del Comitè de les Regions va anar
més enllà de l’impuls polític i la teorització del rol de les ciutats i les regions en la nova Europa.
Maragall va voler influir en la revisió del Tractat de Maastricht per tal d’incorporar les principals
demandes de les ciutats i regions europees.
Segons explica Antònia Sabartés, des del gabinet d’alcaldia de l’Ajuntament de Barcelona es feia un
seguiment exhaustiu de cada reunió de la conferència intergovernamental de 1996-1998 per valorar
els posicionaments de cada un dels 15 estats membres en relació a l’augment de competències del
Comitè de les Regions. L’alcalde Maragall, com a president del Comitè de les Regions, signava
cartes a tots els primers ministres o ministres d’afers exteriors agraint les seves posicions per
incorporar determinats aspectes al nou Tractat o per demanar que els incorporessin. Aquesta intensa
activitat va produir la sensació general que Maragall, i amb ell la ciutat de Barcelona, estaven molt
presents en tots els debats. De fet, fins i tot abans d’assumir la presidència, l’any 1995, va convocar
una reunió al Saló de Cent de Barcelona de la mesa del Comitè de les Regions amb el president
del grup de reflexió encarregat de preparar la Conferència Intergovernamental, l’espanyol Carlos
Westendorp37.
El nou tractat, signat l’octubre de 1997, va establir l’autonomia del Comitè de les Regions en
relació al Comitè Econòmic i Social, i va consolidar i estendre el rol del Comitè com a òrgan de
consulta, doblant el nombre d’àrees en les que el Consell i la Comissió havien de consultar al
Comitè (incorporant la política social i d’ocupació, el medi ambient, la formació professional i el
transport) i establint que el Comitè també podria exercir d’òrgan consultiu del Parlament Europeu.
Unes demandes del Comitè que havien sigut incorporades a l’Informe Stoiber-Gomes, elaborat pel
primer ministre de Baviera, Edmund Stoiber, i l’alcalde de Porto, Fernando Gomes. L’única proposta
rellevant de l’informe que no va ser acceptada fou el dret del Comitè a iniciar procediments davant
del Tribunal de Justícia Europeu. Una proposta que ja havia posat sobre la taula Jordi Pujol en el seu
informe de 1995, quan proposava que el Comitè es convertís en el “guardià de la subsidiarietat”38.
El nou Tractat, per tant, va consolidar l’estructura del Comitè, però no va incorporar canvis
substancials en relació al paper de les regions i les ciutats en la nova arquitectura europea, ni li va
donar l’status institucional que demanava Maragall en prendre possessió del càrrec de president. El
1997 quedaven lluny les paraules de Jacques Delors en la constitució del CdR: “El Comitè de les
Regions serà una peça única del tauler institucional. Serà capaç d’exercir un poder molt especial,
basat en l’expertesa i la influència”39 i la seva última intervenció al Comitè com a President de
la Comissió, el setembre de 1995, posant l’accent en el rol del Comitè en el funcionament de la
democràcia europea, per reduir la distància entre Brussel•les i els ciutadans.
37 Entrevista amb Antònia Sabartés.
38 “Landmark opinion on the Revision of the Treaty on European Union” (CdR 136/95), conegut com a “Pujol Report”.
39 Citat a “Key Dates in the history of the Committee of the Regions”, 2004, p. 6.
2 2 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
/
L L E G A T
P M
-
W O R K I N G
P A P E R
N . 2
�Per tant, podem dir que els objectius més ambiciosos fixats per al Comitè de les Regions no es
van assolir en els 4 anys que Maragall va ser vicepresident i president de la institució, però es van
fer uns primers passos importants que després han donat peu a d’altres avenços. El Comitè es va
convertir en consultiu del PE, el Tractat de Niça (2001) li va donar la capacitat de presentar recurs
davant el Tribunal de Justícia de la Unió Europea i finalment el Tractat de Lisboa (2009) consagra
la cooperació territorial com a principi de la UE.
Tanmateix, l’evolució posterior del Comitè no va respondre a les expectatives. Els interessos d’unes
regions i altres eren contraposats, i la presència de les regions en el procés de governació d’Europa
ha desaparegut de l’agenda. Anys més tard, les regions amb capacitat legislativa van intentar tenir
una nova influència a través del REGLEC, però tampoc va funcionar. L’ampliació de 2004 va
fer que la qüestió regional fos encara més complexa, en la mesura que no només els organismes
regionals presents al CdR es van multiplicar, sinó que la majoria d’ells no tenien una estructura i
organització similar als de l’Europa dels 12 o dels 15.
En qualsevol cas, la presidència del Comitè de les Regions, entre març de 1996 i febrer de 1998,
va coincidir amb la seva etapa final com alcalde i es va allargar fins més enllà del seu mandat a
Barcelona. El va succeir en el càrrec el socialdemòcrata alemany Manfred Dammeyer, ministre
d’afers federals i europeus del Land del Nord del Rin i Westfalia. Pocs mesos abans, l’octubre de
1997, Maragall també havia deixat la presidència del CMRE, essent substituït per l’expresident
francès Valéry Giscard d’Estaign, aleshores president de la regió de l’Auvergne.
4.3. Barcelona i l’activisme europeu de Maragall
En aquests darrers anys de mandat com alcalde Maragall també intentarà aconseguir algun rèdit del
seu activisme europeu per a la ciutat de Barcelona. Després del fracàs en l’obtenció de la seu de
l’Agència Europea del Medicament, que finalment es va instal•lar a Londres, Maragall va apostar
per la Capitalitat Europea de la Cultura. Primer es va voler presentar una candidatura per l’any 2000,
però el gran nombre de candidatures -que va obligar al Consell de Ministres a nomenar 9 capitals,
entre elles Santiago de Compostela- va aconsellar presentar una candidatura per a l’any 2001.
La candidatura “Barcelona 2001: El temps de la imaginació” es va presentar l’abril de 1995 en un
acte que va comptar amb el suport de nombroses personalitats europees del món de la cultura que,
juntament amb representants de la cultura catalana i espanyola, van constituir el “senat ciutadà”
de la candidatura. Maragall, però, no va aconseguir el suport del govern de Felipe González, que
no va voler presentar la candidatura de Barcelona abans de les eleccions de 1996. Les gestions de
l’alcalde Maragall amb el comissari Marcelino Oreja per intentar que el nou govern del PP assumís la
candidatura tampoc no van fructificar. El nou govern va preferir assegurar la nominació de Santiago
per l’any 2000 i aconseguir la capitalitat cultural de 2002 per a Salamanca, compartida amb Bruges.
Barcelona, per tant, es va quedar sense capitalitat cultural, i la necessitat de trobar un gran esdeveniment
es va convertir en una obsessió. Va ser aleshores, a finals del 1996, quan va sorgir la idea d’organitzar
un Fòrum Universal de les Cultures per a l’any 2004. Un projecte que, sota el mandat de l’alcalde
Joan Clos, va marcar el final d’una etapa, que havia començat 30 anys abans, quan en el seu primer
discurs com alcalde, Pasqual Maragall es va proposar mantenir i reforçar els contactes internacionals
i el “leadership dels municipis espanyols” per situar Barcelona “en una cota superior”.
No podem, doncs, valorar la trajectòria europea i internacional de Maragall en termes de beneficis materials
per la ciutat sinó en termes de beneficis immaterials, de prestigi internacional. Maragall va estar al servei d’una
causa, la causa del municipalisme, més enllà dels rèdits que finalment el seu activisme reportessin a la ciutat.
2 3
�5. Una acció política al servei d’una causa:
l’Europa de les ciutats
L
a projecció internacional de Pasqual Maragall, el seu europeisme actiu, amb voluntat de
convertir la ciutat “en far d’un europeisme urbà progressista”, va convertir Barcelona en una
ciutat plenament inserida en la nova “identitat-projecte” europea. Maragall entenia Europa
com la nova nació a la que calia aspirar. Una nació de ciutadans que superés les velles nacions
europees, llargament enfrontades. I per a construir la gran nació europea oferia la “petita pàtria” de
les ciutats.
Maragall, que havia sabut dotar Barcelona d’una identitat-projecte amb els Jocs Olímpics, que la
va dotar d’orgull per projectar-la cap al futur, va voler dotar a les ciutats europees d’una identitatprojecte vinculada al projecte de construcció europea. Podríem dir, per tant, que la principal
característica del lideratge de Pasqual Maragall en l’àmbit europeu i internacional va ser posar en
valor la ciutat com a “identitat-projecte”, utilitzant la terminologia de Manuel Castells. Una identitat
urbana basada en un projecte de ciutat i no en una identitat-resistència, pròpia de determinats
nacionalismes i localismes.
Francesco Rutelli, alcalde de Roma entre 1991 i 200140, destaca que cal entendre l’activisme de
Maragall en el context del anys 90, quan es va produir “l’esperança en la democràcia local” en un
moment en què es teoritzava sobre el final de la història i de les ideologies. Aquest moviment de
ciutats dels anys 90, que té una força inèdita segons Rutelli, és fruit de les xarxes ja creades als
anys 80. Es produeix una continuïtat entre les xarxes creades els anys 80, en una Europa encara no
reunificada, i l’eclosió del moviment de ciutats als anys 90, quan s’estableixen relacions amb les
ciutats de l’Est d’Europa.
Un moment històric en què la “proximitat” i la “subsidiarietat” s’entenien com a “complementàries
de la globalització”. Una democràcia local que havia de fer possibles governs menys burocràtics i
més dinàmics. En aquest context, la idea de ciutat té en la ciutat de Barcelona una de les expressions
més importants, i com a conseqüència moltes ciutats europees deuen a Barcelona aquesta idea de
ciutat que també van fer seva.
En el lideratge de Pasqual Maragall en el moviment europeu i internacional de ciutats, com en
bona part de la seva acció política, la pràctica precedeix (i condueix a) la teoria. És l’exercici
pràctic de la política i del lideratge el que el condueix a elaborar, amb posterioritat, una teoria.
Practice drives theory, que diuen els anglosaxons. És així com es va construir la teoria del “Model
Barcelona” i és així com s’ha d’entendre el seu pensament sobre el rol de les ciutats en el procés
de construcció europea. La pràctica política que desenvolupa entre 1986 i 1998, que s’inicia amb
l’impuls d’Eurocities i culmina amb la presidència del Comitè de les Regions, és el que li permet
teoritzar l’Europa de les ciutats i les regions, l’Europa pròxima, l’Europa de la subsidiarietat.
En aquests dos anys de presidència del Comitè, Maragall va avançar en la teorització de l’Europa
de les regions i l’Europa de la proximitat, especialment de la mà d’un grup d’alcaldes italians i del
nou president del govern italià, Romano Prodi. Maragall va conèixer Prodi a Brussel•les el juliol
de 1995, quan havia sigut elegit candidat del centre-esquerra italià per a les eleccions generals de
l’any següent. Un cop elegit president del govern italià s’hi va tornar a reunir el juny de 1996, per
40 Entrevista realitzada a Francesco Rutelli, el 20 de novembre de 2014, en motiu de la seva participació en la primera
conferència anual “Llegat Pasqual Maragall”.
2 4 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
/
L L E G A T
P M
-
W O R K I N G
P A P E R
N . 2
�a demanar-li el seu suport a les reivindicacions del Comitè de les Regions en la revisió del Tractat.
L’estreta col•laboració amb els alcaldes de Roma (Francesco Ruttelli), Venècia (Màssimo Cacciari),
i Bolonya, entre d’altres, i la sintonia amb Prodi va donar lloc a la publicació col•lectiva “Europa
prossima”, un dels exemples col•lectius més reeixit de reflexió sobre l’Europa de les ciutats i les
regions41.
En aquesta publicació Maragall hi desgrana la seva “Teoria de la proximitat”42, fonamentada en
tres principis: federalisme, subsidiarietat i proporcionalitat. Per Maragall el federalisme representa
“l’ideal d’una federació d’Estats europeus anàloga a la dels Estats Units d’Amèrica”; la subsidiarietat
“exigeix que cap autoritat traspassi la seva esfera de competència” i està vinculada a la devolution,
és a dir, a “l’autogovern recuperat”; i entén la proporcionalitat com “la necessitat que la Unió no
utilitzi més mitjans dels necessaris per a perseguir determinades finalitats que li són atribuïdes
subsidiàriament”.
En base a aquesta teoria, Maragall defensa que la ciutadania europea, la nova “nació Europea”
només es pot crear a partir de la ciutadania europea, com una “nació cívica” i, per tant, estructurada
en base a la societat civil. En la seva concepció societària de la nació, “la societat civil és l’elixir
de la llarga vida” i alerta sobre el perill que Europa es construeixi com una “societat estatalitzada”,
seguint el model francès i alemany, i allunyant-se del model britànic i italià, “països caracteritzats
fonamentalment com a societat civil”43.
En aquesta nova nació europea, per tant, les ciutats hi tenen un paper essencial perquè es situen
entre la societat i l’Estat. La seva tesi és que “Europa no pot fer-se sense unió ni sense devolució”
i la seva conclusió que “Europa existeix en la mesura que el seu territori es descriu com un sistema
de nodes actius (les ciutats i els seus hinterlands), més que no pas com un pastís partit en trossos
per les fronteres estatals”44. És a dir, Europa és, per sobre de tot, un sistema de ciutats. I és en aquest
sistema de ciutats, que Barcelona vol exercir el lideratge.
41 Maragall, Pasqual (ed.): Europa próxima: Europa, regiones y ciudades, Edicions UPC i Edicions UB, Barcelona, 1999.
42 Maragall, Pasqual: “Teoría de la proximidad: federalismo, subsidiariedad y proporcionalidad” a Europa próxima: Europa,
regiones y ciudades (1999), pp. 45-49.
43 Maragall, Pasqual: “Europa: una nueva nación: La ciudadanía europea” a Europa próxima: Europa, regiones y ciudades
(1999), pp. 51-54.
44 Maragall, Pasqual: “La devolution en Europa: conclusiones” a Europa próxima: Europa, regiones y ciudades (1999), pp. 117121.
2 5
�6. Conclusions
Maragall entenia Europa com la nova nació a la que calia aspirar. Una nació de ciutadans que superés
les velles nacions europees, llargament enfrontades. I per a construir la gran nació europea oferia la
“petita pàtria” de les ciutats.
La seva principal aportació en l’àmbit europeu va ser posar en valor la ciutat com a identitat-projecte,
utilitzant la terminologia de Manuel Castells. Una identitat urbana basada en un projecte de ciutat i no
en una identitat-resistència, pròpia de determinats nacionalismes i localismes.
Maragall, que havia sabut dotar Barcelona d’una identitat-projecte amb els Jocs Olímpics, que la
va dotar d’orgull per projectar-la cap al futur, va voler dotar a les ciutats europees d’una identitatprojecte vinculada al projecte de construcció europea. I ho va fer a través de la pràctica institucional:
institucionalitzant les xarxes de ciutats, donant nova vida a institucions existents, com el CMRE, i
aprofitant l’oportunitat del nou marc normatiu sorgit del Tractat de Maastricht, a través del Comitè de
les Regions i el principi de subsidiarietat.
Pasqual Maragall va saber aprofitar la finestra d’oportunitat que implicava la nova etapa que es va obrir
a Europa a partir de 1989-1991 per dotar de capacitat institucional al moviment europeu de ciutats.
L’alcalde Maragall va entendre que les ciutats no serien un actor reconegut a Europa si no formaven
part de les institucions que representaven a les administracions sub-estatals, i és per aquesta raó que
va lluitar no només per a que fossin reconegudes en igualtat amb les regions sinó per aconseguir que
un alcalde, el de Barcelona, liderés aquestes institucions.
En aquest punt els objectius estratègics de Maragall en l’àmbit europeu van coincidir amb els seus
objectius en l’àmbit nacional, en el que lliurava una batalla institucional entre el municipalisme que
liderava ell des de l’Ajuntament de Barcelona i el nacionalisme que liderava Jordi Pujol des de la
Generalitat de Catalunya. Una batalla que es va traslladar a l’àmbit europeu i que va tenir com a
resultat que els dos polítics catalans més importants del moment tinguessin una presència institucional
i simbòlica a Europa que no s’ha tornat a igualar.
Maragall va aconseguir ser elegit president del CMRE i del Comitè de les Regions, i després de ser-ho
va posar el seu càrrec i la institució que representava al servei d’una causa: la causa del municipalisme
europeista. És a dir, al servei d’unes ciutats que havien d’esdevenir la nova force de frappe de
l’europeisme. Un europeisme urbà i pròxim, capaç de fer viure Europa a cada barri de cada ciutat
europea. Una Europa pròxima, que no intentés esborrar les singularitats sinó que es construís com a
paraigua d’aquesta pluralitat. E pluribus unum, resaria la no nata Constitució una dècada més tard.
Les presidències del CMRE i del Comitè de les Regions es van caracteritzar, com la majoria de
càrrecs institucionals que va exercir Maragall, per la voluntat de canvi: canvi tant en les formes, en
els símbols, com en el fons, en el marc institucional. Maragall va deixar empremta en les institucions
que va presidir, tot i que va ser al CMRE on va poder assolir millor els seus objectius, esdevenint un
instrument útil per institucionalitzar el rol de les ciutats tant a nivell europeu com mundial. El Comitè
de les Regions, en canvi, va resultar ser un artefacte més complex de conduir, coincidint, a més, la seva
presidència amb l’etapa final com alcalde.
Podríem, fins i tot, fer el paral•lelisme entre la presidència del CMRE i la seva etapa com alcalde de
Barcelona i la presidència del Comitè de les Regions i la seva etapa com a president de la Generalitat.
La segona va ser més breu i va haver de fer front a moltes més resistències, però va aconseguir la
2 6 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
/
L L E G A T
P M
-
W O R K I N G
P A P E R
N . 2
�consolidació i el reconeixement institucional singularitzat que volia per al Comitè, més enllà de la
seva evolució posterior.
Finalment, i en relació a l’impacte concret a la ciutat de Barcelona del lideratge europeu de Pasqual
Maragall, cal reconèixer que no es van aconseguir resultats tangibles, i llargament esperats, com ara
la seu d’un organisme comunitari. Però l’actiu europeisme de Pasqual Maragall, amb voluntat de
convertir la ciutat “en far d’un europeisme urbà progressista”, va convertir Barcelona en un model per
a la majoria d’alcaldes de grans ciutats europees dels anys 90.
En aquest sentit, la principal aportació de Maragall a la projecció internacional de la ciutat va ser un
intangible: el prestigi internacional. Maragall va situar Barcelona al capdavant de les ciutats europees
i en una de les ciutats referent a nivell internacional. Un prestigi que vint anys després segueix donant
notables fruits a la ciutat.
2 7
�7. Referències
Acuto, M. (2013). Global cities, governance and diplomacy: The urban link. Routledge.
Acuto, Michele (2013) “City Leadership in Global Governance”. Global Governance: A Review of
Multilateralism and International Organizations: July-September 2013, Vol. 19, No. 3, pp. 481-498.
AJUNTAMENT DE BARCELONA (1995): Barcelona al món. Barcelona en el Mundo. Barcelona in
the World. Gabinet de Relacions Exteriors de l’Ajuntament de Barcelona.
AJUNTAMENT DE BARCELONA (2006): Barcelona in the World 1995-2004. Departament de
Relacions Internacionals de l’Ajutament de Barcelona.
AJUNTAMENT DE BARCELONA (2008): Pasqual Maragall i Mira. Medalla d’Or de la Ciutat. Àrea
de Relacions Públiques i Protocol de l’Ajuntament de Barcelona.
ARXIU PASQUAL MARAGALL. Fons documental del President Pasqual Maragall i Mira. Arxiu
Nacional de Catalunya.
BORJA, Jordi i CASTELLS, Manuel (1997): Local y global. La gestión de las ciudades en la era de
la información. Editorial Taurus, Barcelona.
CASTELLS, Manuel (1996): La era de la información. Economía, sociedad y cultura. Alianza
Editorial, Barcelona.
CLOS, Joan (2004): “Barcelona: la ciutat, espai de cohesió social”. Revista FRC nº8. Fundació Rafael
Campalans.
COOPER, Robert (2002): “The Post-Modern State” in LEONARD, Mark (ed.) Re-ordering the world.
The Foreign Policy Centre, London.
COMMITTEE OF REGIONS (2004): Key Dates in the history of the Committe of the Regions,
Brussels
CURTIS, Simon (2011): “Global cities and the transformation of the international system” Review of
International Studies, vol. 37, n.4, p. 1923-1947
FRIEDMANN, John (1986): “The World City Hypothesis” Development and Change vol. 17, p.6984.
GRASA, Rafael (2006): “The evolution of the International System: The Time of Global Networks
and Interconnected cities” in Barcelona in the World 1995-2005, Ajuntament de Barcelona
GRASA, Rafael y SÁNCHEZ CANO, Javier (2013): “Acción internacional y en red de los gobiernos
locales. El caso de la ayuda para el desarrollo” en Revista Cidob d’Afers Internacionals n.104, p.83105. Cidob, Barcelona.
KISSACK, Robert (2013): “Ciudades y espacions urbanos en la política internacional” en Revista
Cidob d’Afers Internacionals n.104, p.7-18. Cidob, Barcelona.
2 8 | F U N D A C I Ó
C A T A L U N Y A
E U R O P A
/
L L E G A T
P M
-
W O R K I N G
P A P E R
N . 2
�MAURI, Luis i URÍA, Lluís (1998): La gota malaia. Una biografia de Pasqual Maragall. Edicions 62,
Barcelona.
MARAGALL, Pasqual (1997): “Document històric: carta de Pasqual Maragall a Pujol i González”,
Barcelona, metròpolis mediterrània, n.37. Ajuntament de Barcelona.
MARAGALL, Pasqual, ed. (1999): Europa pròxima. Europa, regiones y ciudades. Edicions UPC i
Edicions UB, Barcelona.
MARAGALL, Pasqual (2008): Oda inacabada. Memòries. La Magrana, Barcelona.
MOORE, Carolyn (2008): “A Europe of the regions vs. the regions in Europe: reflections on regional
engagement in Brussels” Regional and Federal Studies, 18(5), p. 517-535
MORATA, Francesc (2005): El proyecto de Tratado Constitucional: la participación regional en el
control de subsidiariedad. Bellatera: Institut Universitari d’Estudis Europeus, WPOL 9/2005
PIATTONI, Simona (2010): The theory of multi-level governance: conceptual, empirical, and
normative challenges. Oxford: Oxford University Press.
SÁNCHEZ CANO, Javier (2015): “Entre lo interno y lo europeo: la acción exterior de las regiones en
la Unión Europea”. REAF, núm.21, abril 2015, p. 128-158
SASSEN, Saskia (1991): The Global City: New York, London, Tokyo. Princeton University Press,
Princeton.
SASSEN, Saskia (1994): Cities in a Global Economy, Thousands Oaks, California, Pine Forge Press.
SASSEN, Saskia (2005): “The Global City: Introducing a Concept” Brown Journal of World Affairs,
vol. XI, n.2, p. 27-43
SERRA, Narcís (2004): Barcelona, 1979-2004: vint-i-cinc anys de transformacions. Conferència de
Narcís Serra al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona, 25 de març de 2004. Àrea de Relacions
Publiques i Protocol de l’Ajuntament de Barcelona.
2 9
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05.01. Programa Llegat Pasqual Maragall
Type
The nature or genre of the resource
Subsèrie
Description
An account of the resource
Documents sorgits de les activitats de difusió i recerca del programa de la Fundació Catalunya Europa, Llegat Pasqual Maragall.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
“Ciutadans d'Europa, unim-nos!”: La contribució de Pasqual Maragall a l'impuls i projecció d'un moviment europeu de ciutats
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Aixalà i Blanch, Albert
Type
The nature or genre of the resource
Working Paper
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Europa
Ciutadania
Ciutats
Relacions Internacionals
Description
An account of the resource
Número 2 de la col·lecció de Working Papers del programa Llegat Pasqual Maragall.
Abstract
A summary of the resource.
"Ciutadans d'Europa, unim-nos!" és el segon working paper de la col·lecció Llegat Pasqual Maragall. El seu autor, Albert Aixalà, analitza l'acció de Pasqual Maragall en la projecció del moviment de ciutats europees entre 1991 i 1998, a partir dels seus discursos i articles i de la seva intensa agenda i activitat internacional. Una activitat que el va portar a teixir una àmplia xarxa de contactes amb alcaldes de tot el continent i que van situar Barcelona a l'epicentre de la transformació del rol de les ciutats per a convertir-les en actors polítics de la nova etapa històrica que es va obrir a Europa després de la caiguda del mur de Berlín i la desaparició de la Unió Soviètica.
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Barcelona
Publisher
An entity responsible for making the resource available
Fundació Catalunya Europa
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2015-10
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Recerca
-
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05.01. Programa Llegat Pasqual Maragall
Type
The nature or genre of the resource
Subsèrie
Description
An account of the resource
Documents sorgits de les activitats de difusió i recerca del programa de la Fundació Catalunya Europa, Llegat Pasqual Maragall.
Imatge en moviment
A series of visual representations imparting an impression of motion when shown in succession. Examples include animations, movies, television programs, videos, zoetropes, or visual output from a simulation.
Duration
Length of time involved (seconds, minutes, hours, days, class periods, etc.)
53:20 min
Producer
Name (or names) of the person who produced the video
Benecé Produccions
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Testimoni Llegat Pasqual Maragall: Custodia Moreno
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Muñoz, Josep M.
Moreno, Custodia
Type
The nature or genre of the resource
Entrevista
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Audiovisual
Language
A language of the resource
Català
Castellà
Subject
The topic of the resource
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Biografia
Barcelona
Ciutadania
Barris
El Carmel
Description
An account of the resource
Entrevista a Custodia Moreno (Granada, 1943), infermera i dirigent veïnal.
Presidenta de l’Associació de Veïns del Carmel entre 1972 i 1991.
Va formar part, com a independent, de la candidatura de Pasqual Maragall el 1995, i va ser comissionada al Districte d’Horta-Guinardó.
El 2009 va rebre la Medalla d’Honor de la ciutat de Barcelona.
Source
A related resource from which the described resource is derived
<iframe width="640" height="360" src="https://player.vimeo.com/video/257681826" frameborder="0" allow="autoplay; fullscreen" allowfullscreen="allowfullscreen"></iframe>
<p><a href="https://vimeo.com/257681826">Testimoni Pasqual Maragall: Custodia Moreno</a> de <a href="https://vimeo.com/llegatpasqualmaragall">FCE - Llegat Pasqual Maragall</a> a <a href="https://vimeo.com">Vimeo</a>.</p>
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Biblioteca el Carmel-Juan Marsé
Rights
Information about rights held in and over the resource
<span>Entrevista a Custodia Moreno del </span><a href="http://catalunyaeuropa.net/ca/testimoni_pm/ca/articles_pm/27/">Programa Llegat Pasqual Maragall</a><span> està subjecta a una llicència de </span><a href="http://creativecommons.org/licenses/by-nc/4.0/">Reconeixement-NoComercial 4.0 Internacional de Creative Commons</a><span> </span>
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2017-10-31
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Entrevistes
Testimonis Pasqual Maragall
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1758/20030902_El_canvi_per_Catalunya_CCCB.pdf
7ef04b452a1cf92687fcefad56630c9a
PDF Text
Text
El canvi per Catalunya
Intervenció de Pasqual Maragall
Acte al CCCB
Dimarts, 2 de setembre de 2003
19:30 h
�I PREÀMBUL
Hi ha dos 17 d’octubre clavats a la meva memòria:
L’un, el de 1986, em va posar al davant de l’empresa més
gran, responsable i apassionant que un alcalde pugui somniar:
la transformació de la ciutat en un període curt però intens de
temps.
Els Jocs van demostrar que a Catalunya som capaços de fer
allò que ens proposem.
L’altre 17 d’octubre, el de 1999, em va assenyalar el camí
que m’ha dut fins aquí. El camí de Catalunya pam a pam, el passeig
apassionant per la realitat polièdrica que és el nostre país.
Aquests quatre anys m’han confirmat que vivim resignats sota una
crosta de normalitat i de convivència pacífica.
Però que dessota de tot això, hi ha una Catalunya que vol anar
més enllà, que vol cavalcar de nou, que vol dir la seva a Espanya, que
vol ser important a Europa, que vol prendre la iniciativa,...
Hi ha una Catalunya que vol ser acceptada d’una vegada tal
com és. Que vol deixar definitivament de ser la pàtria dels catalans
d’arrel i el lloc d’arribada dels altres catalans, per a ser la pàtria de tots
els catalans, dels uns i els altres sense distinció. Tan senzill com
això: ser de debó un sol poble.
Servir Catalunya i els meus ideals amb la mateixa força i la
mateixa passió. Això és el que em mou avui en el moment d’acarar el
tram final dels quatre anys que s’acaben el proper 17 d’octubre.
El quatrienni s’allargarà un altre mes o quasi per designi de l’actual
govern, a fi de poder encavalcar les eleccions catalanes amb les
madrilenyes i reduir la campanya estricta a la mínima expressió.
Tant de bo s’emportin una sorpresa i tant de bo els corruptors de
Madrid s’emportin el càstig proporcionat al que rebran els qui van
permetre el corromputs dins les seves files. Des d’aquí veiem clar que
hauria de ser així – igual com creiem que la patètica confiança d’en Mas
en la influència a Catalunya de les eleccions madrilenyes pot “backfire”,
pot ofendre els catalans i castigar-lo a ell.
Mireu: Ara tot depèn de nosaltres. Jo en sóc plenament conscient.
Avui he vingut aquí perquè vull que vosaltres també en sigueu
conscients, que estigueu plenament segurs que tenim el canvi a l’abast.
A tocar de dits.
I sé que si els que som aquí no només ho volem sinó que actuem en
conseqüència, el canvi no se’ns pot escapar.
El canvi segur el podem garantir nosaltres. Ningú més.
Catalunya ens ho agrairà. I altrament no ens ho perdonarà.
La política es així. Ningú no veu clar el que vindrà fins que no ve. I
quan arriba el que ha d’arribar tothom ho troba evident i lògic.
2
�I, desaparegudes les maniobres i les deformacions que avui ens
inquieten, el país començarà a caminar amb passa segura pel
camí que la majoria volia emprendre.
El carisma del poder ho canvia tot. Les paraules que ahir semblaven
poderoses i temibles, semblen avui remotes i sense sentit.
Les que ahir dèiem amb recança i formulàvem com un desig de
vegades impossible, es tornen veritats reals i incontestables.
Espolseu-vos la son! Vosaltres sou avui els posseïdors d’una veritat
que demà -tot just demà- serà compartida per milions de ciutadans.
El Maragall que ara anuncia impossibles, serà llegit com
simplement realitzador d’evidències.
Només cal una cosa: guanyar aquí i ara el cor del poble, d’un poble
que ho està esperant (“amb candeletes”).
Perquè el poble no té els elements de judici que nosaltres tenim per
verificar que la seva esperança no és un somni sinó una realitat
propera i tangible tot i que fins avui deformada per les petites veritats
dels altres i la potència dels seus mitjans.
3
�En campanya tindré adversaris i adversaris respectables. El que
queda de tot plegat, al final, a l’hora de votar, és tant el que haurem dit
nosaltres com el que hauran dit de nosaltres, i la comparació entre una
cosa i una altra.
Artur Mas serà el meu adversari principal. Ha arribat fins la línia de
sortida jugant amb moltes cartes. Amb un avantatge abusiu, quasi
pornogràfic, sobre els altres candidats.
Però, tanmateix, espero d’ell a partir d’ara la mateixa
noblesa amb la que jo penso combatre’l, no pas en el terreny
personal, sinó en el del projecte que representem cadascú: el de la
continuïtat més o menys repintada i el del canvi segur.
Espero, pel respecte que em mereixen els les ciutadanes i els
ciutadans de Catalunya, que s’acabin els atacs personals que, com hem
pogut comprovar, costa molt poc d’encendre i molt d’aturar.
Mas concorre a aquestes eleccions amb l’esperança de
l’herència d’un projecte que arriba esgotat al segle XXI.
rebre
Jo no pretenc encapçalar la nòmina de marmessors del
pujolisme. A Catalunya ha passat una cosa molt greu, i és que el
catalanisme s’ha tornat un isme personalitzat, s’ha tornat
pujolisme. Jo pretenc una cosa ben evident: substituir el
pujolisme de nou pel catalanisme.
El nostre projecte és una alternativa real, clara, neta. Una
alternativa al model de govern, als accents de govern, a l’estil i les
formes de govern que hem tingut fins ara.
Alguns dels meus adversaris m’han volgut retreure un
excés de barcelonisme. Crec que ha estat endebades.
suposat
Crec que el meu barcelonisme hauria de ser considerat, vistes
les coses amb noblesa, com una manifestació –modestament reeixida
si m’ho permeteu— del millor catalanisme.
Ni per un sol moment he oblidat que Barcelona és, a més de la meva
ciutat, la capital de Catalunya. No ho vaig oblidar mai quan era alcalde,
com no oblidaré mai, si sóc President, que la capital de Catalunya és un
atot essencial del país. La seva force de frappe com va dir Pujol abans
d’oblidar-ho amb conseqüències no pas menors.
4
�Hi ha dues coses de les que se m’acusa de manera un xic infantil: l’edat
i la dependència de Madrid. La segona és per a mi, quan vaig per
aquests móns de Deu i em sento a dir el que em diuen, quasi un consol
– em confirma que dec ser allà on toca i que aquest país es ben
complicat. I de l’edat solament puc dir que em sento enriquit per
l’experiència i em faig creus, de vegades, de la audàcia ingènua i la
manca de coneixement amb que vaig haver d’acarar reptes brutals. Ara
en sé molt més que abans i tant ofèn a la meva dignitat l’acusació
ridícula que m’adrecen com em sorprèn la ignorància dels que ho fan. El
coneixement que he acumulat en anys de servei a les meves idees, a la
meva ciutat i al meu país, no el canviaria per unes cames més àgils o
una victòria al ping pong, que de tota manera tinc pràcticament
assegurada.
Referent a la dependència espanyola. Aprofito per a fer una petita
protesta personal davant els creadors d’opinió.
Discrepo de l’afirmació de que Aznar ens ha fet favor atacant-nos. El mal
que ha fet a la imatge del socialisme català l’atac sostingut i sectari
d’aquest senyor afortunadament traspassat en la política espanyola, és
enorme i costarà de refer.
Ha comès un error, sí; perquè inquiet per la magnitud de les seves pròpies
responsabilitats en el moment de retirar-se, ha triat Catalunya i els
socialistes catalans com els seus adversaris principals.
Però no ens enganyem, el favor, si favor hi hagués, ens l’hem fet nosaltres
mateixos, mantenint a peu i a cavall la legitimitat de la pretensió de
l’Espanya plural i del paper cabdal de Catalunya en engegar el camí cap a la
seva plena realització.
Això arriba 25 anys després de la Constitució i quasi cent anys després
que el catalanisme polític formulés el seu primer projecte concret de govern
a l’ajuntament de Barcelona, amb el pressupost de cultura, que era en
realitat un projecte d’educació.
Ja era hora, no?
No cal demanar excuses a ningú.
No acabo d’entendre perquè som tan donats a demanar excuses fins i tot
per a dir obvietats!
A la reunió de Santillana, un company s’excusava d‘haver utilitzat la paraula
federalisme abans de fer la defensa, en realitat, de l’Espanya federal.
Parlant de Maragall i Aznar, sembla com si haguèssim de fer igual. Gràcies
per atacar-nos! Es Vosté molt bondadós esmerçant una part de la seva
infinita potencia mediàtica en la nostra humil realitat de pobres socialistes
catalans.
Home no!
Amb tanta modèstia no anirem enlloc.
I el socialisme català, modestament, això sí, ha de jugar i jugarà el rol
important que els seus fundadors van voler per a ell i potser una mica més i
tot.
Perquè nosaltres sumarem les obligacions de socialistes amb les històriques
del catalanisme, que el pujolisme, amb tot i els seus mèrits, no ha arribat a
acomplir.
5
�Nosaltres, siguem realistes per mal i per bé, estem en condicions de fer-ho.
I ho farem. Us ho ben prometo. Es un compromís que prenc amb plena
consciència del que representa.
Obriu els ulls! Anem a totes!
Ens hi juguem Catalunya, la pàtria que estimem, i ens hi juguem
l’Espanya plural en la que creiem.
6
�II EL CANVI NECESSARI PER A UN FUTUR SEGUR
Vull explicar, en començar aquest període que serà decisiu per a
Catalunya, el canvi que proposo.
Vull anar desgranant una proposta que sorgeix del que he percebut
que eren les preocupacions, les esperances i les aspiracions, de les
catalanes i els catalans, i que comparteixo i vull fer meves.
Qui vulgui ser el futur President de la Generalitat –i jo vull ser-ho-- les
ha d’entendre i les ha de prendre com a prioritàries. I així ho he considerat.
En les properes setmanes, explicaré què vull canviar.
-
Recuperar el pols vital, econòmic, social i cultural que
Catalunya ha anat perdent progressivament en els darrers anys.
-
Reequilibrar el territori, avançar en la definició dels mapes de
la Catalunya del 2020 i fer un esforç ingent en infrastructures a
tot el país.
-
Recuperar el paper motor econòmic –i també polític- que
Catalunya exercirà en el conjunt de l’Estat espanyol.
-
Apostar estratègicament perquè Catalunya lideri la euro-regió
de la Mediterrània nord-occidental. Una proposta que amb
tanta por com mala fe ha estat desqualificada i manipulada per
Aznar.
-
Cohesionar la societat catalana per fer front a les inseguretats
o incerteses de cara al nostre futur i al futur dels nostres.
Recuperar l’esperança en la millora de l’habitatge i el sistema de
salut.
-
Casar immigració i ciutadania i dur a terme un pla de xoc en un
conjunt de barris determinats d’unes ciutats concretes on, en
bona mesura ens juguem el futur.
-
Posar al capdavant de les nostres prioritats, també i molt
especialment l’Educació, la Recerca, la Creació i el civisme.
*
No podem seguir amb la falta d’iniciativa política, social i econòmica
en tots aquests camps.
La ciutadania de Catalunya entén que ara ve el canvi.
La clau està a fer entendre que el canvi no ha de ser de cares
dins d’una mateixa família i d’un mateix estil, i d’una mateixa concepció de
Catalunya i del seu govern. No.
7
�El risc més gran per a Catalunya vindria, ara, precisament de
no canviar o de fer un fals canvi; de seguir mantenint més temps uns
hàbits, una forma de govern, una cultura política que ja només responen a
un projecte esgotat.
Ara necessitem sumar, venint des de baix, totes les energies en
una mateixa direcció i amb un mateix objectiu: construir una Catalunya mai
vista.
En el fons i en la forma. Millorant les eines bàsiques que permeten
l’autogovern. Sí.
Però també dibuixant i canviant els mapes del país: el de les
infrastructures i les xarxes, el de l’organització del territoris per tornar la
veu als set territoris de Catalunya (..) i el de les intervencions en el
paisatge, que Raimon Obiols sempre reclama com un dels capitals
malmesos del país.
Volem millorar l’autogovern, sí.
Però per què? Per pur caprici? perquè toca? Perquè ho demanen els altres
partits? No. Rotundament no.
Parlem de la millora l’autogovern...
Perquè volem una Catalunya lliure, pròspera i ben cohesionada.
I perquè volem comprometre’ns amb l’Espanya plural en un moment
de gran transcendència per al conjunt de l’Estat. El moment d’avançar
guiats de nou pels preceptes de la unió i la llibertat dels pobles d’Espanya.
Volem reformar l’Estatut: perquè?
El volem reformar per impulsar i garantir millor el progrés, el benestar i
la igualtat entre els ciutadans de Catalunya.
A la majoria dels ciutadans de Catalunya, no els interessaria la reforma de
l’Estatut si no suposés més progrés, més benestar i més igualtat.
Per això dic que la reforma de l’Estatut és només una part de la millora de
l’autogovern que proposem. Un millor Estatut és una peça necessària,
però no suficient.
No vull confondre els catalans convertint la reforma de l’Estatut en
un símbol o en l’únic camp de batalla electoral.
Per a mi, l’important és entendre i aconseguir que l’Estatut reformat
esdevingui una eina suficient per donar resposta a les aspiracions
dels catalans.
8
�Altres vegades he dit que Catalunya s’ha convertit en un temple, durant
aquests vint-i-tants anys de govern de CiU, d’ençà de 1980.
També he dit que potser havíem de passar-hi, per aquí, durant uns
anys. Catalunya emergia tan desenquadernada del silenci forçós i tràgic del
franquisme, que potser necessitava, inicialment, un punt de severitat
emocional, de transcendentalisme.
Calia recuperar la memòria històrica i cultural d’abans de la guerra
civil i de totes les anteriors guerres civils hispàniques; que n’hi ha hagut un
munt.
Però en pocs anys, el catalanisme històric s’ha anat convertint per
l’hegemonia de Ciu en un nacionalisme uniforme, entotsolat, que
idolatrava una puresa suposadament perduda.
Un nacionalisme que rebutjava -quan no les considerava anatematotes aquelles veus que no professaven la fe i el credo establerts.
Com si estiguéssim en un temple, la vitalitat de la societat catalana, ha
quedat encotillada per l’uniforme d’aquesta Catalunya essencial que
tendeix a immobilitzar les energies, a desanimar les noves
incorporacions. Un temple amb les portes tancades.
La Catalunya oficial ha tendit a fer callar el discrepant, s’expressa
amb veritats massa simples i doctrinàries, i una i altra vegada tendeix a
recordar, a accentuar el mals que vénen de fora.
La Catalunya tancada en el temple, és incapaç de fiar-se de la rica i variada
vitalitat social i cultural que conté, no sap apel·lar a l’alegria mediterrània
dels seus barris i pobles, no té confiança en la imaginació i l’empenta que
caracteritza el teixit social, econòmic i cultural, no gosa donar joc i
protagonisme als que enriqueixen el país procedents d’altres territoris.
Els catalans hem de sortir del temple i hem de convertir el país en
àgora.
El moment de transició que viu el món obre possibilitats inèdites per a
Catalunya si és capaç de situar-se a l’altura que li correspon, a l’altura del
seu extraordinari potencial, a l’altura del que ha sigut en els seus millors
moments
-
un país innovador, creatiu, emprenedor, especialment avançat en
el seu dinamisme social, econòmic, pedagògic, intel.lectual i artístic.
-
Un país de radicalitat democràtica, que vetlli molt especialment
per la qualitat i la transparència de les seves institucions.
-
Un país plural, gràcies al seus sistema de mitjans de comunicació
públics i privats; en el que siguem capaços de fer les dues grans
devolucions pendents: la de la propietat de TV3 i els mitjans de la
CCRTV de l’Estat a Catalunya i la del control d’aquests mitjans del
govern de la Generalitat al Parlament.
-
un país integrador, capaç d’incorporar la diversitat i de preservar
alhora la seva identitat, en una renovada voluntat d’unitat civil i de
futur compartit
-
un país amb unes ciutats que han esdevingut model de
referència internacional.
9
�-
Un país europeu. Amb vocació de liderar l’arc mediterrani.
La Catalunya que veig a l’horitzó m’exalta i m’inquieta.
M’exalta perquè la sé possible, perquè sé com arribar-hi, perquè
comporta la realització d’un somni compartit, i que ens durà més enllà del
que ningú mai no va poder imaginar en el passat.
M’inquieta perquè hi ha inèrcies que poden engavanyar-nos, que
poden entretenir-nos en les anècdotes fins a fer-nos perdre el tren.
Catalunya ha de passar pàgina. I ha de mirar el futur amb ambició. Hem
de desterrar d’una vegada els tòpics defensius.
Ens cal, com l’aire que respirem, que Catalunya afirmi que té ambició com a
país. I la té.
Però també em preocupa la degradació de les expectatives de la gent que
s’ha produït aquí a Catalunya, i amb menys força a tot arreu en els darrers
anys.
III UNA SOCIETAT COHESIONADA PER A UN FUTUR SEGUR
Ara us haig de parlar de la vida de cada dia.
Estem menys segurs.
En la feina, al carrer, en el barri, en la carretera, en la urbanització enmig
del bosc, però també en la joventut i en la vellesa, en tenir un fill, en la
malaltia,
En acabar els estudis, en el propi domicili quan les relacions, influïdes
potser per la inseguretat general es tornen violentes, en les dones afectades
per tot això, quan justament la societat s’està obrint a la seva plena
autonomia personal.
I estem menys segurs, sobretot, deixeu-m’ho dir, en el món obert, en el
que tot es possible, l’autodestrucció rampant produïda pel menyspreu del
medi i l’autodestrucció derivada del terrorisme i de la reacció visceral contra
el terror.
Hi han solucions contra aquestes inseguretats.
No són fàcils. Però aquí i ara en sabem un niu de com enfrontar-les,
especialment en aquells temes que depenen més directament de nosaltres.
I el govern de la Generalitat haurà de convertir les pors en
seguretats per guanyar la confiança necessària en el futur. Això és
el canvi.
Voldria que l’acció del futur govern de Catalunya ens fes avançar en el
camí de canviar els rostres de la por pels de la seguretat i les certeses.
10
�1.- La certesa de disposar d’una sanitat pública, eficient, ràpida,
atenta, professional, universal. Allargar la durada de la visita mèdica
voldrà dir un futur més segur.
2.- L’esperança de trobar un habitatge digne i viable
econòmicament per als joves que busquen el camí de la seva pròpia
vida. Construir 40.000 habitatges de protecció oficial en 4 anys
voldrà dir un futur més segur.
3.- La seguretat en el treball. Tant la física com la de l’estabilitat
laboral. Dues garanties per a un futur més segur.
4.- La seguretat a les carreteres. Més i millors vies de comunicació
voldrà dir un futur més segur.
5.- La tranquil·litat als carrers i barris i pobles d’arreu de
Catalunya. Barris i pobles segurs ens faran confiar en el present i en
el futur.
6.- L’esperança de poder envellir a casa amb els nostres o en
companyia, sense la por de no saber esquivar el llindar de la
pobresa. Millorar l’assistència domiciliària voldrà dir un futur més
segur.
7.- El compromís a lluitar amb contundència contra qualsevol
manifestació de la violència de gènere ha de retornar, així
mateix, la seguretat a milers i milers de famílies avui atelnallades
per una amenaça absolutament injustificable.
8.- La confiança d’arribar a la igualtat en les oportunitats
d’accedir al món laboral i de conciliar-lo amb el familiar. La formació
de 250.000 persones en quatre anys, voldrà dir, un futur més just i
més segur.
També cal que els temors i les incerteses esdevinguin seguretats en
el futur en el camp de l’educació i la cultura.
-
Hem de tenir la certesa que l’Educació serà una prioritat del
Govern. Una prioritat estratègica, perquè, repeteixo, en l’educació
estem fent l’aposta més compromesa en el futur que volem per als
nostres. Com a ciutadans i com a col·lectivitat.
-
Hem de tenir, a més, la certesa que l’Educació de qualitat,
integradora i compromesa serà un dels principals antídots contra
les incerteses que la immigració genera i contra els riscos que es
poden derivar d’aquesta incertesa.
-
Hem de tenir la seguretat que també la identitat cultural i
lingüística reposarà sobre els fonaments de la inclusió, la
pluralitat i la defensa de la diversitat. Per això reclamo de
l’Estat un compromís veritable amb la seva riquesa lingüística, tant
com demano que s’acceptin la riquesa de llengües de Catalunya.
-
La nostra cultura, rica com és, sobreviurà evolucionant,
transformant-se, si sabem alliberar-nos de la por, si gosem
construir el mirall del futur en una societat madura, crítica, rigorosa,
i alhora oberta, permeable, franca i generosa. Això la farà forta. La
farà segura, li obrirà els camins del futur.
-
Però cultura vol dir també CIVISME. I en això hi posarem els cinc
sentits.
11
�*
Sé que les eleccions es guanyen o es perden en les coses de cada dia.
La democràcia és una eina que fa que la gent voti un diumenge, un dia que
plou i hi ha gent que no surt de casa, o a l’inrevés.
Un dia que ve desprès d’un altre dia, o en una setmana que ve després
d’una setmana en la qual s’ha votat una altra cosa o s’ha declarat una
guerra o els terroristes -ho sabem per experiència- solen matar.
Però, sobretot, les eleccions arriben en un any en el que la gent ha
millorat o no la seva percepció de la seguretat i la inseguretat, ha cobrat un
augment de sou o ha obtingut una desgravació fiscal, ha perdut el pis per
un desnonament, ha tingut un accident a la família, ha vist empitjorar el
barri o l’escola dels nanos per l’arribada de nova gent etc.
Una miríada d’impressions individuals i l’efecte dels mitjans i els missatges
dels partits conformen la psicologia col·lectiva del dia de les eleccions.
Però sota aquesta pluja de factors que influeixen, hi ha l’ànima del poble
que madura una opinió pròpia, determinant, intuïtiva, secreta. Ni tan sols
les enquestes més refinades l’endevinen.
És en la connexió que s’estableix entre el polític i aquesta ànima popular
discreta que es verifica la química del consens o del rebuig.
I quan dic el polític no vull dir exclusivament el líder, el candidat. Em
refereixo a un subjecte col·lectiu del que vosaltres formeu part destacada.
12
�IV EL MEU COMPROMÍS PERSONAL AMB LES CATALANES I ELS
CATALANS
Sóc fill d’una dona nascuda a Bilbao, que era filla de sabeterets alacantins,
republicana, alumna de l’Instituto Escuela, catalana d’adopció i fidel a les
seves arrels de joventut, a les seves amistats, sovint exiliades a América.
Una dona que va formar, amb el meu pare, una casa oberta als joves
antifranquistes i al diàleg franc.
El meu pare va ser un devot del seu, del poeta que va cridar, des de l’afecte
i la decepció, “Adéu Espanya” però que va fer L’Himne ibèric i va
acabar llençant el “Visca Espanya” a la cara dels espanyolistes que
empobrien la pàtria comuna.
Que la reduïen a poca cosa, a una construcció política i cultural petita,
escarransida, sense grandesa, negativa, més enemiga dels seus pobles que
conscient de la seva pluralitat, que és justament la seva riquesa, allò que la
fa interessant – com em deia fa poc a Barcelona Jorge Sampaio, el
president de Portugal.
(...)
El naixement de l’Europa Unida ens obre la porta a la reconstrucció d’aquest
passat sobre bases noves i a la projecció d’una societat políticament,
econòmica i culturalment avançada, en la qual Catalunya ha d’estar ben
posicionada, al davant de tot, igual com està més ben ubicada geogràfica i
històricament en la frontissa entre la península i el cor d’Europa.
*
Voldria acabar formulant davant vostre un compromís de caràcter personal:
Avui m’heu escoltat. Si els ciutadans de Catalunya em fan confiança i sóc el
futur president de la Generalitat, vull que una trobada com aquesta es
produeixi periòdicament.
Però no pas perquè m’escolteu només a mi, sinó per poder dialogar amb
tots vosaltres. Amb tots i cadascun de vosaltres.
Vull creure que farem possible l’àgora de què abans us he parlat. Jo hi
compto.
Compto amb tots vosaltres.
Moltes gràcies.
13
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
04.02. Activitat política
Description
An account of the resource
Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC).
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
El canvi per Catalunya
Subject
The topic of the resource
Campanyes
Canvi
Catalunya
Eleccions
Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE)
Model social
Territoris
Acció política
Ciutadania
Catalanisme
Estatut
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Type
The nature or genre of the resource
Discurs
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
CCCB
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-09-02
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/1729/0000001574.pdf
ea46760359e50992ad3591aaa99847bd
PDF Text
Text
(COLOR) - Pub: PERIODICO ND CATALAN Doc: 01895M Red: 60% Ed: Primera EDICION Cb: 01 Enviado por:
Dia: 25/09/2005 - Hora: 01:34
DIUMENGE
25 DE SETEMBRE DEL 2005
18 Política
el Periódico
La reforma estatutària 3 La declaració
El president de la Generalitat, Pasqual Maragall, va difondre ahir una carta oberta als
catalans en la qual demana suport unànime
Pàgines 15 a 18 LLL
al nou Estatut i promet vetllar perquè ningú ANÀLISI
trenqui, amb propostes inconstitucionals,
ASPIREM
«el somni» d’un millor autogovern.
A UN ESTATUT
QUE SIGUI ‘BRAU’
Carta oberta de Maragall
FERMÍ PUIG
CUINER
RICARD CUGAT
document
Ciutadans i ciutadanes de Catalunya:
Divendres vinent, dia 30 de setembre, el ple del Parlament de Catalunya ha de votar un nou Estatut. S’arribarà així al final d’un
procés que ha estat laboriós i difícil i en alguns moments pot haver
semblat per a molts de vosaltres
fins i tot enutjós.
Us parlo en nom propi, del govern, de la força política que presideixo i amb el suport inestimable i
la plena coincidència de criteris de
Josep-Lluís Carod-Rovira, de Joan
Saura i dels idearis polítics que representen. Com a president de la
Generalitat, i d’acord amb el tripartit, he cregut, en tot moment,
que la meva missió era impulsar i
animar els treballs de l’Estatut.
Hem gaudit de l’ambició i el
bon treball d’un Parlament de Catalunya estatuent: en definitiva és
el Parlament la institució que promou, fa i aprova l’Estatut.
Us he de dir, sincerament, que
tenim a l’abast aprovar un molt
bon Estatut. I que aquest Estatut,
lluny de ser una freda peça legal,
serà la millor garantia de la realització efectiva de les tres prioritats
del meu govern i de les forces que
el van constituir aviat farà dos
anys: l’equilibri territorial amb respecte al medi ambient, el benestar
social dels catalans i la modernització econòmica, tecnològica i
d’infraestructures del país.
«Catalunya pot tenir
l’Estatut que necessita. Hi
ha una possibilitat oberta»
Catalunya, després de 25 anys
de democràcia, autonomia i progrés, vol i pot parlar clar respecte
del que és i del que aspira a ser. Catalunya vol decidir com vol governar-se i quines competències i recursos necessita per portar-ho a terme. El nou text reconeix drets i
deures, estableix les competències
necessàries per a les institucions de
Catalunya, en regula un funcionament més democràtic i garanteix
els recursos per poder exercir l’autogovern.
L’Estatut que arriba al ple del
Parlament, quan sigui efectiu, no
únicament serà un bon Estatut,
sinó que ens proporcionarà el nivell més alt d’autogovern de què
Catalunya hagi disposat mai des
del 1714. No en tingueu el més mínim dubte.
Ara podem tenir un Estatut que
proclami ben alt que som una nació, dins de l’Estat espanyol; que
les nostres institucions de govern
33 Pasqual Maragall, ahir, camí de la plaça de Sant Jaume després d’anar a la missa tradicional de la Mercè.
són seculars; que històricament
hem tingut sistemes propis de regulació en llengua, cultura, dret civil i
organització territorial. Que Catalunya vol governar-se sense que les seves competències siguin envaïdes
per normes estatals. Que volem impulsar una Euroregió amb les comunitats veïnes que lliurement ho vulguin. I que necessitem un finançament millor i més just, tot i que Catalunya no es nega, en absolut, a seguir sent solidària amb els altres pobles d’Espanya.
En definitiva: ¿Pot Catalunya
aprovar un nou Estatut potent i al
dia? Pot. ¿Pot Catalunya tenir els recursos financers necessaris per exercir plenament el seu autogovern? Sí.
I ho podem aconseguir ara. ¿Pot Catalunya comptar amb les competències que necessita? Pot. ¿Pot Catalunya obtenir el respecte que mereix?
Catalunya pot. ¿Pot aconseguir tot
això amb el nou Estatut? ¡I tant que
pot!
Catalunya ho vol. Vol tenir un
nou Estatut. Ho volen els sindicats i
els empresaris, els col.legis professionals i les universitats, les fundacions
i les associacions, i tots els que treballen per Catalunya.
Catalunya pot tenir l’Estatut que
necessita. Hi ha una possibilitat
oberta. És més, el president del Govern espanyol s’ha compromès en
aquest sentit amb Catalunya, amb
les seves institucions i amb els seus
partits polítics, del govern i de l’oposició.
Si el poble de Catalunya ho vol i
sap que pot, ¿què pot impedir que la
seva voluntat es compleixi? No se
m’acut cap resposta raonable.
Benvolguts conciutadans: aquesta és una setmana decisiva. He demanat repetidament a tots els líders
parlamentaris la generositat exigible davant un projecte que ha de ser
per a tota una generació. No dubto
que tots tenen voluntat que l’Estatut
tiri endavant. Ara bé, en els darrers
moments de la negociació és l’hora
«Vetllaré perquè ningú
pugui malbaratar la legítima
ambició de Catalunya»
de fer els sacrificis que calguin per
trobar l’acord, és l’hora de ser ferms
en els principis i realistes en la forma, i de posar davant de tot els interessos dels ciutadans i ciutadanes de
Catalunya.
Les forces polítiques saben que
l’alternativa a un Estatut ambiciós i
possible alhora no és una altra que
continuar indefinidament amb l’Estatut de l’any 1979; i que això seria
anar cap enrere. Perquè el vell Estatut és bo, però el pas del temps l’ha
desgastat.
No és l’hora de deixar-nos portar
per temors sense fonament. És l’hora de ser agosarats. ¡És clar que sí! I
la proposta que podem tirar endavant amb el suport de la majoria de
les forces polítiques ho és molt. Seria un gran error no adonar-se del
gran pas endavant que ara podem
fer.
A hores d’ara no està garantit el
resultat final de la votació que s’ha
de produir divendres vinent. Amb
tot, crec que els responsables de les
diverses forces polítiques –he parlat
amb tots ells aquests dies– són conscients que el que ara compta no és
tenir més o menys raó. Ara és necessari el millor Estatut que mai haurem tingut, molt millor que l’actual,
ambiciós i raonable al mateix
temps, impossible de rebutjar.
No vull resignar el meu país a haver-se de governar els propers 25
anys amb un Estatut venerable, sí,
però superat per les exigències del
nou segle; per un Estatut que sigui
una rèmora per al bon govern de Catalunya.
Com a president, podeu tenir la
seguretat que vetllaré per evitar que
ningú pugui malmetre la legítima
ambició de Catalunya i el somni de
100 anys de catalanisme forçant fórmules que situïn les propostes catalanes més enllà d’una interpretació
certament avançada de la Constitució com la que Catalunya està en
condicions de formular.
Compto en aquests dies que queden amb el vostre suport i el vostre
estímul perquè, d’aquí a una setmana, Catalunya, a través dels seus representants legítims, hagi fet un pas
decisiu cap a la seva plenitud. Compto amb això i necessito aquest suport, el necessitem. El president, el
seu Govern i els tres partits que el
sustenten, i també hi incloc el principal partit de l’oposició, dedicaran
–em consta– tots els seus esforços
fins a l’últim moment per fer-ho
possible. H
Pasqual Maragall.
President de la Generalitat
Quan falten pocs dies per a la celebració del ple del Parlament que
decidirà sobre el nou Estatut, la incertesa sobre el seu desenllaç sembla afectar de la mateixa manera
polítics, periodistes i el conjunt de
ciutadans.
Sigui quina sigui la resolució final del Parlament, no dubto que
les posicions de tots els partits es
deuen haver inspirat en la recerca
del bé comú i que deuen haver
exercit la seva responsabilitat davant els catalans tant si el text definitiu és rebutjat com aprovat. Tan
lícita resulta la posició d’aquells
que sostenen que és una oportunitat històrica de millorar el nostre
autogovern com la dels que consideren aquestes millores insuficients per garantir el benestar i
l’ambició política de la Catalunya
dels nostres fills.
Segons quin sigui el resultat, els
analistes intentaran desencriptar
els interessos dels polítics, i la ciutadania s’expressarà quan li correspongui. Però, mentrestant, el ciutadà es pot plantejar algunes qüestions que li permetin formar-se’n
El nou text ha de donar
resposta a les múltiples
demandes del ciutadà
una opinió. Amb el nou Estatut,
¿serà possible que, gràcies al nostre
esforç fiscal, els nostres fills tinguin ordinador a les escoles, com a
l’Extremadura de Rodríguez Ibarra, i deixin els barracons? ¿Podran
els nostres avis viure i ser atesos
amb un mínim de dignitat? ¿Podran els nostres industrials comerciar amb el món i els nostres centres turístics rebre nous visitants
perquè la Generalitat gestionarà
els ports i els aeroports? ¿Podran
els nostres sindicats i empresaris
negociar un marc laboral propi?
¿Podrem exercir els nostres drets al
relacionar-nos amb l’Administració de justícia en català sense que
un jutge ens acusi de desacatament? ¿Podrà la Generalitat decidir la concessió de beques als nostres alumnes més brillants o als
més desafavorits econòmicament?
¿Permetrà l’Estatut la protecció
efectiva de la cultura catalana?
A aquestes i moltes altres preguntes hauria de donar resposta el
nou Estatut. El toro que pugui enviar-se o no a Madrid rebrà l’afaitada habitual de les Corts i la posterior del Tribunal Constitucional.
Aspirem, almenys, que l’exemplar
sigui brau, no fos cas que al final
hàgim de donar la raó a Bono
quan va dir allò que una nació sense Estat és pura poesia. H
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Carta oberta sobre la reforma estatutària
Type
The nature or genre of the resource
Article
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Source
A related resource from which the described resource is derived
El Periódico de Catalunya
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Estatut
Catalunya
Constitució
Ciutadania
Territoris
Model social
Acció política
Abstract
A summary of the resource.
El president de la Generalitat, Pasqual Maragall, va difondre ahir una carta oberta als catalans en la qual demana suport unànime al nou Estatut i promet vetllar perquè ningú trenqui, amb propostes inconstitucionals, «el somni» d’un millor autogovern.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2005-09-25
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Articles
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/1727/0000001577.pdf
ac3639fbb4c8dabf86ee9dd1f57606fb
PDF Text
Text
(COLOR) - Pub: PERIODICO ND CATALAN Doc: 02595D Red: 60% Ed: Primera EDICION Cb: 00 Enviado por:
Dia: 17/06/2006 - Hora: 23:39
Tema del dia
81
L’ESTATUT VA
PASSAR LA
RATIFICACIÓ
DEL CONGRÉS
I TAMBÉ
DEL SENAT
N La jornada del referèndum
La Cambra baixa
va aprovar el
nou text el
passat 30 de
març. El tràmit
parlamentari es
va completar a
la Cambra alta,
el 10 de maig.
Ve de la pàgina anterior
Govern, hi hagués Estatut o no en
marxa. L’impacte que ha tingut el
projecte i té sobre Esquerra, doncs,
no té res a veure amb el PP. Té a veure amb la costa avall sense frens que
la cúpula del partit va emprendre
després de la reunió que van tenir
Mas i Zapatero. El que des de fora
d’Esquerra es va entendre com un
enuig passatger, ha acabat per ser
permanent i ha donat un gir a la
política catalana.
També a Esquerra hi ha una balança interna, Carod-Rovira a un costat. Joan Puigcercós a l’altre.
82
L’ESTATUT
ACTUAL ES VA
APROVAR EN
REFERÈNDUM
L’OCTUBRE
DEL 1979
Es va votar el dia
25 d’aquell mes,
amb una
participació del
59,3% de
l’electorat. Un
88,1% va votar a
favor i el 7,8%
en contra.
El president de la Generalitat i els líders de CiU,
ERC, PP i ICV van acceptar la invitació d’EL PERIÓDICO per fotografiar-se al lloc que escollissin
per simbolitzar el referèndum i escrivissin un text
DIUMENGE
18 DE JUNY DEL 2006
83
La Reforma
Política (1976),
la Constitució
CATALUNYA
HA PARTICIPAT (1978), l’Estatut
(1979), l’ingrés
EN CINC
REFERÈNDUMS a l’OTAN (1986)
i la Constitució
DES DEL
Europea
1976
(2005).
justificant aquesta elecció. Maragall va triar l’avinguda de l’Estatut; Mas, una maternitat; Carod-Rovira, el Mediterrani a Tarragona, Piqué, el Palau de
la Música, i Saura, la Barceloneta.
XAVIER JUBIERRE
PASQUAL
MARAGALL
President de la Generalitat
Aquests joves de la
fotografia formen
part de la generació que ha de fer
seu, més que cap
altra, l’Estatut del
2006. Formen part dels més de dos
milions i mig de catalans que mai
no han votat l’Estatut. Que encara
no poden dir que senten com a seva
la nostra primera llei. Avui podran
fer-ho per primera vegada.
Però l’Estatut del 2006, que va fer
possible l’impuls donat a Miravet,
ha de ser l’Estatut de tots. Ha de ser
l’Estatut de totes les catalunyes. La
Catalunya vella i la nova. La dels milions d’homes i dones que se senten
catalans, vinguin d’on vinguin ells,
els seus pares i avis. I, sobretot, la Catalunya dels seus fills. També és l’Estatut que ens reconeix que volem
ser una nació que vol progressar i seguir sent solidària amb tots els altres pobles d’Espanya.
He volgut fer aquesta fotografia a
l’Avinguda de l’Estatut de Barcelona,
un indret del barri d’Horta, molt a
prop del Carmel, un barri que fa
molts anys que malda per preservar
la seva identitat en una realitat
col.lectiva que la inclou.
Aquesta és la Generació Estatut:
la que dóna sentit
al meu esforç i que
em fa sentir il.lusió
per un futur que
vull compartir
amb tots ells.
“
PP
Piqué, víctima de
l’enemic i del foc amic
Aquell 12 de febrer en què formalment l’Estatut va començar a caminar, el PP no hi era. Potser passades
les eleccions generals del 14-M –deia
llavors Josep Piqué–, els populars se
sumaran als treballs.
La història estatutària d’ERC pot
ser que tingui molt de tragèdia grega, però l’aventura personal de Josep
Piqué és shakespeariana. Exmilitant
psuquero i exalt càrrec de la Generalitat convergent, ha rebut, com a
màxim representant del PP a Catalunya, totes les ires d’allò que un dia
es va conèixer com el quadripartit,
però al mateix temps ha estat blanc
de més atacs ferotges encara per
part dels seus suposats aliats (la Cope, Ángel Acebes...). Va estar a punt
de dimitir.
“
ICV
Un conseller sacrificat
en una crisi aliena
A Iniciativa li van tocar dues carteres al Govern tripartit. Una, Medi
Ambient i Habitatge, amb Salvador
Milà com a titular, que va saltar del
càrrec quan Maragall va reestructurar el Govern pocs dies abans de la
ruptura definitiva amb Esquerra.
L’altra l’ocupa Joan Saura, a efectes
pràctics el conseller de l’Estatut.
Queda tot dit.
En resum. Catalunya vota avui un
text que, excepte voluntat expressa
de cadascú, és impossible no conèixer, encara que només sigui a grans
trets. No es vota el pedreguer a
través del qual s’ha arribat fins aquí,
però el percentatge de participació
i, és clar, el resultat final determinaran el destí de cada un dels protagonistes d’aquesta aventura. Determinaran la història de Catalunya. H
el Periódico 3
33 Pasqual Maragall va escollir posar amb nois i noies a l’avinguda de l’Estatut, al barri d’Horta.
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
La jornada del referèndum
Type
The nature or genre of the resource
Article
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Source
A related resource from which the described resource is derived
El Periódico de Catalunya
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Estatut
Ciutadania
Catalunya
Joves
Acció política
Abstract
A summary of the resource.
El president de la Generalitat i els líders de CiU, ERC, PP i ICV van acceptar la invitació d’El Periódico per fotografiar-se al lloc que escollissin per simbolitzar el referèndum i escrivissin un text justificant aquesta elecció. Maragall va triar l’avinguda de l’Estatut.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2006-06-18
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Articles