1
10
5
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/1572/0000000736.pdf
0ce91bdad9f54f0633be13bd1ac408bf
PDF Text
Text
���
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
En un lloc tan gran és lògic que hi pugui haver una presó
Source
A related resource from which the described resource is derived
Regió 7
Language
A language of the resource
Català
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Domènech, Xavier
Marcè, Marc
Maragall, Pasqual, 1941-
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Type
The nature or genre of the resource
Entrevista
Subject
The topic of the resource
Bages
Capitals (Ciutats)
Vegueries
Catalunya
Acció política
Territoris
Infraestructures
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2004-02-02
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Entrevistes
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/1032/19860608d_0062.pdf
bcf57726508228cb62dad2e5d06b3ea1
PDF Text
Text
EL PROJECTE OLIMPIC I LA CAPITALITAT
DE BARCELONA
Conferència de l'Excm. Sr. Alcalde
al Col.legi d'Economistes
Barcelona, 17 de Juny 1985
1
�Gràcies a l'amic Santacana i als presents avui aquí. Ja se
que esteu aquí, al menys des de les 6h..Procurare, com us dic
sempre, no ser massa llarg ni massa pesat; i em deixareu que em
senti una mica a casa meva, al Col.legi dels Economistes, i que
faci unes reflexions molt globals sobre el que jo crec
poden significar el Jocs en aquesta ciutat, en aquest país,
espero, fer-ho,
que
i
des de la perspectiva d'una persona que és
economista.
Jo crec que, i estic segur que s'ha dit aquí abans, que és
molt important en un país, no només la seva realitat sinó les
seves expectatives. I crec que la temperatura del país, la
temperatura econòmica, la temperatura social, la temperatura
política, està tan en funció del que està passant com del que la
gent espera que passarà.
Aix6 és una heréncia que tinc del meu pas per la Facultat de
Ciencies Econòmiques, tot i que l'estudi de les expectatives
i de la informació ha evolucionat molt. I jo, avui, no
m'atreviria a dir cap cosa que no estigués realment al dia
en aquesta matéria. Pero sí que els hi haig de dir que, almenys
a mi personalment, aquesta és una de les idees-força de
l'economia que em va quedar gravada: que la realitat depén molt
del futur. El present depén molt del futur, no només del passat;
no només del que son les arrels; no només del que ens determina
des del punt de vista del que està ja fet i de la infraestructura
que tenim i de tal com som. El present depén també de tal com
volem ser o esperem que serem. En aquest sentit, crec que els
grans canvis de la história de la humanitat no es poden
segurament explicar, si no és precisament en funció més del
2
�futur, i de la percepció que els ciutadans van tenir del futur,
més que no pas de la influència del passat. Si el passat fos
sempre determinant del que està passant en el present no hi
haurien hagut els gran canvis que s'han produit, a no ser aquells
que s'esperaven, aquells que eren previsibles; pero no aquells
que van ser imprevisibles i que constitueixen la majoria dels
grans canvis que s'han produit.
És en aquest context que jo penso que és vàlid, que és
justificat i legitim, que pensem els Jocs Olímpics de 1992 com
una eina, com una esperança, com una expectativa (amb e
majúscula) que pot ajudar a catalitzar canvis en aquesta ciutat
i en aquest país, que van més enllà de la pura i simple
celebració dels jocs. Fins ara us hem parlat d'infraestructura,
de telecomunicacions i us hem parlat de finançament. Jo vull
limitarme a dir, amb tota rotunditat, que si sabem aprofitar-ho
bé, si sabem aprofitar bé aquesta ocasió, els jocs es poden
convertir, i aixó és una cosa que tothom pensa pero que cal
analitzar una mica,poden convertir, en un catalitzador
d'iniciatives importants, que en aquest pais no es podrien
obtenir de la pura extrapolació de les tendències que hem
heredat.
I aquest, penso, és el lloc per fer aquest tipus d'anàlisi,
per veure què pensa la gent, què espera realment la gent.
Tots volem una ciutat millor, un pais millor,en què els
problemes d'avui estiguin ben tractats; i en el que, a més,
apareguin solucions als problemes que encara no existeixen pera
que ens temem poden existir.
3
�Un present en funció del futur: una tradició històrica
I és en aquesta linia que penso que és important acollirse a una tradició dintre del pensament econòmic que ha anat
sempre per aquest camí i que esta lligat d'alguna forma amb el
pensament de Keynes. Pensament que, evidentment, es revisable en
moltes coses, sobretot en coses que jo no mencionaré i que no son
de la me y a especialitat ademés, però que tenen que veure amb la
política econòmica, la política monetaria i la política fiscal.Em
referiré més aviat a un aspecte de la seva filosofia econòmica
que crec absolutament interessant, sino vigent, en tot cas
interessant. Filosofia econòmica que està, a mès, present no en
el seu llibre més conegut i més estudiat sino en un llibre
anterior que es diu El Tractat sobre el Diner, Treatise on
Money, a on Keynes
va explicar amb bastant claredat i
després desarrollat també en la Teoria General,i el que ell
entenia per expectatives, i el que ell entenia per l'influència
d'aquestes expectatives en el comportament dels agents econòmics
de
la societat.
E11 explicava molt clarament en aquest
"treatise", en aquest tractat, i també en molts articles molt
interessants dels anys 20 i 30, com d'alguna forma la
gent actuava en funció de la seva percepció del futur. Crec que
va ser una persona, i deixeu-me aquest excurs, molt influenciada
per una situació política i econòmica molt determinada i que
tampoc era tant diferent, encara que és diferent. Tampoc són tan
diferents algunes coses que han passat darrerament. Un exemple és
la situació que es crea en el moment en que es negocia el Tractat
4
�de Pau de Versalles, en el qual Keynes hi va ser un membre de la
delegació anglesa amb Lloyd George, i on estava analitzant quins
serien els resultats de l'esperit que allà es vivia; i que podia
passar a Alemanya, i per tant a la rest a d'Europa, si s'aplicaven
els terminis del tractat, que, com sabeu eren molt durs, draconians,
per Alemanya. A partir d'aquí i de la crisi financera que es va
produir d'hiperinflació com és el cas d'Austria, analitzava amb
deteniment quins podien ser els factors de contenció purament
monetaris i quins podien ser els factors de dinamitzacio en el
futur, cas de que és produis, com és va produir efectivament, una
crisi depressiva que ell d'alguna manera va preveure. I Keynes,
insistia en aquesta imatge que és tan coneguda de que l'important
és l'existència d'objectius a realitzar admesos per a tothom. Que
aixó després es produis amb una determinada política monetaria,
és una altre qüestió. A mi el que m'interessa avui remarcar, és
que ell insitia en que la importància de que la humanitat, els
països, les ciutats, tinguessin objectius coneguts o relativament
coneguts, i en tot cas assumibles, i que es poguessin aconseguir.
Aix6 faria una mica de motor per moviment del sistema. Era ell
qui deia aquella frase famosa de les ampolles plenes d'or
ensorrades a una determinada profunditat que serien, segons ell i
si aixó s'estudiava bé ,elements mobilitzadors de moltes
activitats.
Keynes interpretava la història de la humanitat en funció també
de com aquest tipus d'objectius i la quantitat de diners que hi
anava associat, influien en l'evolució històrica. Inclús va
arrivar a fer una interpretació de la història no ja del futur,
sino
del passat, en el sentit de veure com el descobriment de
5
�les mines d'or, el successiu descobriment de les mines d'or, anava
relacionat amb èpoques de gran auge, de gran activitat econòmica.
I com, per exemple, mines com la de Sierra Morena s'havien tancat
i
s'havien tornat a obrir conseqüentment,
o d'una forma
correlativa, al'existència d'uns periodes de gran esplendor
d'aquella societat en concret, fos Roma o fos l'Espanya dels
àrabs.
Ara bé, i aquí és a on anava, seré
una mica crític del
Keynes i d'aquesta interpretació que es basava, en part, en bona
part, en associar aquells dos fenòmens de l'existència d'una
quantitat de diners i d'uns objectius importants en el futur.Però
aquesta interpretació la feia d'una manera mecànica, d'una forma
causal i senzilla:hi havia el descobriment de les mines, hi havia
una quantitat de diners i hi havia un creixement econòmic. I en
aquí es basava ell en una interpretació de la història molt
anterior,a Hamilton, que havia fet aquesta mateixa interpretació
en els periodes de la revolució cultural i econòmica mundial,
concretament en el periode del "trescento" i del s.XV, del
descobriment d'Amèrica i de la gran expansió econòmica que se'n
va seguir. Hamilton va ser el primer en formular aquesta teoria
del
descobriment,
dels
objectius,
dels diners,
de
la
quantitat de diners, de l'existència d'or i del creixement
econòmic i social.
I d' aquesta
teoria, l'escola
marxista,
va fer una crítica molt interessant perque va dir: molt bé, hi ha
una correlació estadística entre aquests moments de descobriments
i els moments de gran activitat econòmica,però...,quin és l'ou i
quin és la gallina?;quina és la causa i quin és l'efecte?; què és
el que demostra que la quantitat de diners o el descobriment de
les mines és el que produeix l'activitat, etc?. Qui ens explica
6
�perquè es van tornar a obrir les mines? Qui ens explica perquè es
va descobrir América? No quins efectes va tenir, que ja ho sabem,
sinó perque hi van anar. Es una fet casual? és la personalitat
d'una persona, d'un home? és un impuls irresistible d'un sector
de la societat? que és exactament?. I la interpretació d'aquest
sector i en aquest punt jo em solidaritzo per dir-ho
d'alguna forma, és la de que aquests grans descobriments, aquest
cicle d'obertura, de fixació d'objectius
que empenyen inclús
creació de massa monetària, està relacionat amb l'existència d'un
desig
insatisfet dintre de la societat que aleshores es
manifesta en forma del descobriment i que produeix com a efecte,
desprès, unes causes més o menys secundaries en els preus, que
provoquen uns beneficis i una situació molt més discutible. En
tot cas, què hi ha abans del descobriment? Abans del fet físic,
associat desprès d'una manera una mica mecànica amb el creixement
econòmic, hi ha una demanda, una tensió, una electricitat si
voleu. Hi ha una societat que necesita d'alguna forma projectar
els descobriments del nou món, de les mines,
-seiqutrovan
etc., la manera de realitzar una tensió anímica,social, si
aquesta expressió és vàlida, que és preexistent. I aquesta Escola
demostra que precisament al "trescento", al s.XIV i als inicis
del s.XV, molt abans de que es produissin els descobriments, en
aquest cas el
descobriment d'América, el nou món que va ser la
revolució comercial mundial i que va crear el món modern en
definitiva,al "trescento", com deia, hi havia una societat amb
una demanda insatisfeta d'activitat i de les idees.
Tornem al nostre tema.Jo penso que en els Jocs Olímpics aquest
portic
no
és inútil per què davant d'una
interpretació
mecanicista i keynesiana, si voleu, que diria que els Jocs Olímpics
7
�poden ser la causa de grans beneficis, que és un gran
mobilitzador, un gran catalitzador que pot generar moltes energies,
davant o abans d'aixó, o al menys al mateix temps, s'ha de dir
una altra cosa i és que la aspiració d'aquesta ciutat i d'aquest
pais pels jocs no és una cosa que neixi del buit. Els jocs no
noms són una causa possible de beneficis; són la candidatura,
l'aspiració olímpica de Barcelona;
és el resultat del desig
llargament contingut d'una ciutat per projectar-se a nivell
rr
internacional i a nivell nacional. /I per generar una colla
d'activitats en el camp de l'esport, en el camp cultural, i per
generar activitat en el camp industrial.
Aixï, estem en una ciutat que durant molts anys ha viscut amb
una superestructura si voleu, amb una capacitat d'implementació de
projectes molt inferior, pot-ser, a la que la seva base, tant
social com cultural i evidentment política, permetia. I aixó ha
fet que aquesta ciutat, repetidament en el curs de la història,
s'hagi projectat cap al futur i cap a l'espai, per dir-ho
d'alguna manera, buscant una capitalitat, un protagonisme que les
seves condicions li permetien de tenir i que tanmateix li eren
negades per raons de caràcter polític, econòmic, o les que fossin.
I així el 88 del segle passat, una generació esplèndida va
llençar el somni de la Barcelona de l'Eixample i va dibuixar
aquest somni a l'entorn d'un projecte que va ser l'Exposició
Universal del 88.J
La primera vegada que vam anar amb en Joan Mas Cantí a la
Cambra de Comerç, i d'aixo fa un parell d'anys ja, a parlar
amb un grup d'empresaris que jo avui vull saludar perquè aquells
van ser una mica els pioners, aquesta ès la veritat, hi havia una
8
�trentena d'empresaris, i a la sala rosa, la sala vermella de la
cambra s'els hi va exposar el projecte. En el moment d'entrar
ja vaig tenir l'impressió de que tenia un argument fabulós que no
l'havia pensat i que era que cent anys abans exactament, anys més,
anys menys, en Rius i Taulet havia reunit als Muntades i a tots el
altres d'aquella época i els hi va dir: "senyors, m'han d'apoyar
per fer el projecte de l'exposició universal del 88". I aixó va
succeir, i no discutirem el mes o quin va ser l'any exactament,
pero era aproximadament cent anys abans del moment en el que en
Joan Mas Cantí i jo entravem a la Cambra de Comerç. I efectivament
aquest argument els impresiona i va acabar, no dic que ja de
convence'ls perque ja estaven convençuts abans, però, d'alguna
forma, vam desvetllar un convenciment que hi era, que no s'havia
formulat, i que desprès amb en Carlos Ferrer ha tingut un
reflexe esplèndid en el terreny material i dels-números. Hi ha
hagut un volcar-se d'una classe empresarial.
Per aix6 dic aquí que al darrera hi ha
prèvia, cultural
prèvia,
anímica
una tensió
social
prèvia, d'una ciutat que
vol projectar-se en l'espai i en el temps i que està buscant el
millor catalitzador per fer-ho, el millor projecte que pugui
vestir, articular i vehicular les seves aspiracions. A les hores,
és clar,
aquest
es podia preguntar : Que no hi ha altres projectes que
que puguin catalitzar
l'exposició del 88
no
?
Perque,
en
definitiva,
era uns jocs olimpics i l'exposició
del 29 no era uns jocs olímpics.
9
�El projecte olímpic: un somni realista
Ens podrien preguntar avui: és que l'Alcalde de Barcelona, és
que la ciutat, és que l'Ajuntament o
trobat uns altres
social
els empresaris, no han
projectes que puguin vehicular aquesta atenció
que existeix ?
Jo els hi diré ben clar, i aixó ho he
après en els darrers 2 anys ,abans no ho sabia, no hi ha cap, no
hi ha absolutament cap en el món que pugués ser comparable amb els
Jocs. Des de molts punts de vista. Perqué un que vull remarcar
aquí avui, i no m'extendre més sobre aquesta questio, però n'hi ha
un que vull remarcar avui i que va al cor de unes aspiracions que
son molt profundes, molt intimes i em penso que son al mateix
temps molt cdmpartides i per tant molt valides. I és el desig
de fraternitat que hi ha pendent no ja a
Espanya,
sino a tota la
ciutadans
del
món
humanitat.
aquí
i
a
Barcelona, no ja a
I la humanitat, els
.Leningrad i a Buenos
Aires i Washington, jo ho he pogut comprovar, tenen una demanda
insatisfeta de fraternitat, d'unes relacions pacífiques entre
ciutadans.
La
gran
-Baró de Coubertin- al
intuició del
segle passat, va ser el
96
del
descobrir que podia organitzar-se una
manifestació esportiva que no fos el producte d'una relació entre
Estats, sinó que s'atorgava la organització del Jocs a una ciutat.
Aix6 és molt. Va molt amb l'esperit d'aquella època, que és
l'època d'un cert internacionalisme, si vostès volen, tant per
part dels treballadors com per part dels financers. Es un moment
10
�encara
àlgid hi ha
crisi de
finals
de segle,
en
el qual s'està vivint ja la madureça, cap al final dels cent anys
de pau.
Des de la guerra de Napoleó fins 1914, a part de la
guerreta de 1871 al Sarre, no hi ha. a Europa una gran
conflagració. Son cent anys seguits de Pau. Hi ha la convicció,
des d'aquell moment, de que el món es pot anar desenrotllant d'una
forma relativament pacífica, que l'extensió de l'autonomia
permetrà d'anar sumant no els països sinó els territoris en
aquesta riquesa nova que direm la revolució industrial. I és en
aquell moment en el
que
uns
europeus
diuen,
el
Baró
de Coubertin diu:" anem a organitzar un joc com els de Grecia.
Així,al 23, els Jocs no seran l'afer d'una relació de dret
internacional per dir-ho així, sinó que es crea sobre la base
d'una familia mundial,
d'una familia olímpica, l'esport- la
familia- l'esport, i l'organitzador no és un Estat, és una ciutat.
Això era una aposta formidable, quan un ho pensa el que aix6
representava, com conectava perfectament amb l'esperit del temps
pera no gens amb l'esperit dels temps que varem venir desprès en
els quals la humanitat s'havia passat, ho tenim que reconeixer
i perdoneu-me l'expresió, de optimista. La humanitat va tenir que
reconeixer reiteradament, i els europeus més que ningú, que
s'havia equivocat. Que hi havia interesos fortíssims contraposats
dintre mateix de la humanitat i que feien imposible l'acompliment
d'aquesta idea. I va venir la Primera Guerra Mundial, i va venir
la. Segona Guerra Mundial, i han vingut tantes i tantes decepcions
d'una esperança que aleshores hi era, i que malgrat tot,
aquesta esperança no ha desaparegut mai. No ha desaparegut mai,
�està en el cor dels ciutadans d'aquesta ciutat, molt en primer
lloc, i de moltes altres ciutats del món. I una de les poques
esperances que s'ha mantingut constant des d'aquell final de
segle, que és el mateix final de segle dels nostres patricis del
88, dels que varen llençar la Barcelona a l'eixample, i una de
les poques esperances que han continuat igual, com deia,
durant tota aquesta època és precisament la del moviment olímpic,
que ha tingut la virtut, ademès de numerar, de continuar la
numeració
1'olimpiada,
en aquells anys en que no es podia celebrar els jocs,
perque
hi
havia
una
gran
conflagració
mundial.Malgrat aquesta circunstancia, es va mantenir la
numeració, i ès un fet, menor si volen, pero significatiu d'una
esperança que no ha tornat a existir.
Aixó que vol dir.
Que avui en el món no hi ha cap
aconteixement de caràcter pacífic que cridi, no dic en general
perque evidentment
si hagués una gran conflagració, una gran
crisi monetària, tràgica, dramàtica, etc., aixó
politizaria_
la opinió mundial, no hi ha cap aconteixement de caràcter pacífic
que es pugui igualar en quant a la captació d'interès a tot el món
amb els jocs olímpics. No hi ha res que permeti
mobilitzar tres mil milions de persones entorn d'un canal de
T.V., d'unes pantalles de T.V. per veure que està passant en un
punt del món, en una ciutat del món. En aquest sentit, en aquest
sentit precís, jo crec que els jocs olpímpics no tenen cap mena de
rival, i que si Barcelona ho aconsegueix per l'acord de tothom,
esperem que es donin els factors favorables que hi han de ser-hi
sempre i els de caràcter aleatori que es puguin produir, que
tinguem sort en definitiva, i que aixó sigui perque d'alguna
12
�forma sapiguem tots explicar bé que podem fer-ho, que podem
organitzar-ho i que ens ho mereixem. Si Barcelona aconseguís
aix6, haurà aconseguit un autèntic somni, és a dir, poder
disposar del millor dels projectes de mobilització d'energies
que 1'humanitat en la seva panoplia ofereix avui a qualsevol
ciutat. El millor. Estic absolutament convençut, per les seves
concatenacions, que no explico perque s'han comentat,amb les
indústries tecnològiques de punta.
Hi ha un altre aspecte que voldria comentar:
dintre de la
Ciencia Econòmica, ha evolucionat enormement el que és l'anàlisi
precisament
dels
desitjos i de les expectatives
com
a
configuradors del present i de les activitats. Hi ha hagut, jo
crec, un
anàlisi de l'informació i de les expectatives com a
configuracions d'equilibris i desequilibris. I ara em ve a la
memòria un treball que jo he citat sovint del meu amic Garcia
Duran, en el qual explica la situació de la crisi actual,
recorrent a Keneth Arrow, el que va ser Premi Nobel, i explicant
amb Arrow,
que bona part de les crisis, de les situacions de
crisi, és a dir, d'equilibris no òptims des del punt de vista de
l'ocupació,
etc, es podien explicar per la distribució de les
expectatives i hi ha una distribució de les expectatives, hi ha
gent més optimista i hi ha gent més pesimista, sempre entorn
d'una mitja, per dir-ho
d'alguna
forma.
I la distribució
deu ser normal, ja que és la que assegura d'alguna manera que
hi hagi, que es dongui, un equilibri, i ha unes compensacions
entre la gent que és més i gent que es menys optimista. Ara bé,
13
�què es el que explicaria segons aquest model que hi hagués
situacions consistents de crisi, de fracàs, d'obtenir equilibris
amb una tassa més alta d'ocupació i d'activitat ? Dons seria
explicable si es produis
una polarització d'expectatives
pessimistes; és a dir, si el que està succeint és que factors que
no s'expliquen en el model fan que la distribució no sigui
normal
sinó esbiaixada cap al cantó del pesimisme. Aleshores
admetem, segons aquestes teories i en el marc d'aquest model,
que
el
que
està succeint
no està justificat per les
esperances reals del que pugui pasar. Es a dir, que el grau de
pesimisme
existent
és superior al que
justifiquen
les
posibilitats reals d'inversió, d'activitat, d'ocupació, etc.
El que es tractaria de fer, des del punt de vista econòmic o de
la política econòmica, seria segurament trencar la polarització
excesiva de les expectatives cap al cantó pesimista. I seria
funció de tots els que tenim alguna responsabilitat
pública, no
ja- dels que formulen la política econòmica sinó tots els que
tenim algún tipus d'incidència en la marxa de la societat, de
l'economia en definitiva, seria la nostra funció la de fer
trencadors del pessimisme.. Perque ser més realista
en aquests
moments vol dir,precisament, ser més optimista. Repeteixo, és més
realista en aquests moments,dades en mà,ser més optimista.Això
què vol dir?. Vol dir que és important en aquestes circumstàncies
en particular, saber trobar aquells projectes que decantin les
expectatives en aquest sentit.
projecte basat en espectatives positives i optimistes
Jo crec que aquest és el segon corrent, diguessim,
14
�• ..
pensament que ens ha d'explicar d'alguna forma l'existència
d'adhesions tant masives i tant unànims en el projecte
que
estem comentant. Per que hi ha molta gent que se n'adona de que
hi ha condicions possibles de creixement que no es poden
cumplir per l'existència de raons, en les quals jo no hi entraré,
i que poden ser errors de política o que poden ser fets com una
pedra. Pera hi ha molta gent que se n' adona de que les
posibilitats de creixement d'activitats, d'inversió, son
superiors al que els indicadors de la nostre economia ens està
donant.
I que per tant és bo d'afegir-se, d'adherir-se, a projectes
mobilitzadors i que ho fan no tant pel fet de que la finalitat
específica d'aquests projectes els hi interessi profundament,'
sine per que se n'adonen que és bó que hi hagi un projecte
mobilitzador i tenen la intuició, si més no la intuició, de
que això ens ha de ajudar a sortir de la situació actual. Es -en
aquest sentit, també molt genèric, que jo em permeto d'acabar les
meves paraules dient, en resum, que jo penso que el que el
projecte olímpic està possant de relleu és que aquesta ciutat
i aquest pais volen fer
un salt endevant, que hi ha una
voluntat de saltar endevant important del pais, que és un pais
que esta a temps, que esta com un saltador abans de fer el bot
que l'ha de permetre de superar el llistó, i que en aquest moment
el que d'alguna forma el pais estava esperant és justament la
formulació d'un projecte operatiu que possibiliti que el salt es
produeixi.
L'esport tambè es cultura
15
�Aquest és el moment precís en el qual jo crec que estem,i crec
. que además esta articulat. Està aquest projecte incardinat
enlloc de l'aspecte dels projectes socials o de les realitats
socials que permeten esperar que'la_seva incidència seria molt
possitiva précissament en sectors en que el nostre pais i la
nostre ciutat, per moltes raons, històricament demanen un canvi
important.
punta,
I
aquests son els sectors de tecnologia de
telecomunicació i informatica en primer lloc, i en
segon lloc, com és obvi, el sector qu e . defineix el projecte queés l'esport. L'Esport entès com una practica social, com una
practica si volen cultural, que la ideologia dominant, i en aquï
crec que les culpes estan repartides en totes les escoles
polítiques, les ideologies dominants no han reconegut
historicament com un element cultural important. I quan dic
cultural vull dir que forma part de la vida social quotidiana,
que forma part de les formes d'expressió de la societat. En el
nostre pais, per raons que serien molt llargues d'esmentar, s'ha
vist sempre l'esforç físic com una cosa secundaria.
considerat semp r e que això no podia formar part
S'ha
d'un nivell
d'excelència que acabaria reservat a l'acadèmia, a l'esforç
intel.lectual etc. Pot
ser per raons que van
lligades a la
història d'Espanya com a pais imperial fracasat en un moment
determinat de la història, precisament al final del segle
passat, pot ser per això. Com deia, pera, el fet és que molts
dels factors que han fet que l'esport sigui una pràctica massiva
comú, i considerada
cultura , considerada
educació
en
molts països de la nostre área, de la nostre civilització, aquí
no hagin actuat i que per tant, l'esport aqui no hagi sigut
16
�considerat com una cosa digne d'atenció, per dir-ho així, per
aquells que.es preocupaven de les coses realment,importants, com
podia ser l'economia, podia
ser la política, podia ser la
filosofia, podia ser'qualsevói forma d'excelència que no tingués
que veure amb l'esport. Que quedava més com destinat a unes
formes de civilització menys' preocupades pel tipus de problemes
enormement importants que a nosaltres si que ens preocupaven i
que tenien el , lloc més important de la nostra historia. Jo penso
que estem realmènt amb un dèficit important en aquesta matèria,
com a pais, i que si d'alguna forma s'està produint el gran
interés que s'està produint en aquest projecte, també en camps
que van més enllà del camp purament esportiu, tambè és lógic que
acceptin amb gran il.lusió el projecte, i això es, precisament,
perqué també hi ha un inici de conversió en la societat espanyòla
i en particular la catalana i la barcelonina, que comença 'a
pensar que l'esport es
alguna cosa mes que una activitat margi
nal fora de la cultura i fora de l'educació, i que se l'ha
d'integrar dintre dels projectes fonamentals de la societat.
crec que aquest dos elements fan i faran en el futur sobre tot,
i cada vegada més, que inclús aquells que puguin manifestar una
certa reticència en el camp ideològic i en el camp cultural es
rendeixin finalment a l'evidència de que aquest projecte és bo
també en aquest terreny. Jo els vull
deixar dons amb la
seguretat, tinc jo la seguretat, de que als aspectes técnics,
financers, de tecnologia, i sapiguen vostès que l'alcalde que
us parla, que es un economista, ha fet servir tot el seu bagatge
,economic, que no.es molt important, pero significatiu per a mí,
per analitzar amb detall aquest projecte, i que no he sabut de
17
�debe, amb tota sinceritat, no he trobar-hi "peras" fonamentals en
el terreny econòmic. No he sabut trobar-li. I més, em considero
amb armes suficients com per convencer a qualsevol que sí que hi
trobi perdues
econòmiques importants. No n'hi ha. No n'hi ha
i és un tema, que s'agafi per on s'agafi, des del punt de vista
econòmic té tota aquesta colla de virtuts. Avui el que he volgut
- és, apart de dir aixó que ja és prou conegut, explica'ls-hi a
vostès, que son un públic enterat, per la seva formació, de on
surt l'arrel de la meva convicció económica en els Jocs, arrel
que va una mica lluny, com han pogut veure.
Moltes gràcies.
18
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
09.01. Activitat de representació (com a Alcalde)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1982-1997
Description
An account of the resource
Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
3938
Title
A name given to the resource
El projecte olímpic i la capitalitat de Barcelona / Conferència
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Abstract
A summary of the resource.
La realitat depèn molt del futur.
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Col.legi d'Economistes, Barcelona
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Història
Esport
Barcelona
Jocs Olímpics (25ns : 1992 : Barcelona, Catalunya)
Capitals (Ciutats)
Catalunya
Type
The nature or genre of the resource
Conferència
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1985-06-17
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona.
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/863/0000000602.pdf
4cad01bdfe889975932efd7a6797599d
PDF Text
Text
Madrid se ha ido
Article de Pasqual Maragall publicat a El País
Hace un par de años escribí un artículo en este diario indicando que Madrid parecía estar
olvidándose de España. Parecía embarcada, Madrid, en una aventura americana (que por
ende empezaba a flaquear); en un vuelo hacia la globalización. ¿España? España era tan sólo
el lago donde ir a pescar empresas para consolidarlas en otras de mayor tamaño y para
proyectar el resultado en el mercado global, que era el importante. España pasaba a ser un
conjunto de puntos más o menos cercanos al centro, a la capital: "Todo a tres horas de
Madrid, como máximo", era la consigna del Gobierno.
El magnífico paisaje pintado por la Constitución, una España plural, con idiomas, pueblos y
nacionalidades unidas en un proyecto común, se iba como destiñendo para permitir la
aparición de la auténtica, inmarcesible e incombustible pintura de fondo, la de la España
radial, díscola, difícil y necesitada de una mano firme en el centro para dominar sus
demonios; si bien ahora una mano tan económica como política, tan "liberal" como antes
dictatorial, tan obvia e inocente de todo pecado como nunca antes lo había sido. Ya ni se
necesitaba repetir la frase del XVIII, en aquella pragmática sanción que procuraba la
desaparición del catalán "sin que se notara el empeño": las cosas irían en este sentido, en
efecto, casi sin percibirse.
"¡Es el mercado, estúpidos!", nos decían desde Madrid a los catalanes y otros periféricos que
cuestionábamos la actitud del Estado.
Pues bien, las cosas han ido evolucionando a peor. Primero porque la economía y la política
globales se han complicado. Y segundo porque el Gobierno español, y en concreto su
presidente, soñando ya en su retiro, se desabrocharon el cinturón antes de tiempo, y se les
cayó el firmamento encima a partir de la primavera de 2002: cumbre europea sin gloria,
decretazo, huelga general, cambio de Gobierno para echar a los culpables, más cambios para
aprovechar la ocasión (ministros, presidentes autonómicos, alcaldes, presidente del Senado lo nunca visto, al menos en Europa y Norteamérica), Perejil, chapapote y guerra de Irak. De
todo.
Pero Aznar reaccionó, hay que reconocerlo. Aplicando la vieja máxima: a lo hecho, pecho.
Más de lo mismo. Más antiterrorismo, más antitodo. A la guerra si hacía falta. Fuimos a la
guerra y la gente se echó a la calle. La mayoría silenciosa, por definición, se quedó en casa.
Se "ganó" la guerra, y aunque siguieron los desastres, los periodistas muertos en combate,
los soldados muertos en accidente aéreo, los trenes chocando una y otra vez... llegaron las
elecciones y el partido del Gobierno no se hundió. Sólo pasó de primer a segundo partido en
España, de segundo a tercero en Euskadi y de tercero a cuarto en Catalunya. Menos desastre
que el que los desastres anteriores anunciaban.
Y en eso llegó Tamayo. Madrid volvió a ser tema. En Alcorcón se prevé doblar la población son 160.000 personas y se proyectan 30.000 nuevas viviendas en una sola operación
urbanística-. Parece que existe otro proyecto semejante en Chamartín. Cada uno de esos
proyectos mueve un billón de pesetas. Lo que se gastó en Barcelona en diez años en torno a
los Juegos Olímpicos, incluyendo las obras públicas y privadas, estadios, transportes,
tendidos de red de fibra óptica, museos, rondas de circunvalación, hoteles, alojamiento de
10.000 atletas y 15.000 acompañantes, etcétera, era algo menos de un billón de pesetas del
año 1992. En Madrid se podría emplear el doble en ampliar dos barrios.
Calculen ustedes cuánto pueden gastar en comprar voluntades y torcer procedimientos los
que quieran llevar a cabo esos proyectos. Cueste lo que cueste, siempre será ridículo en
comparación con lo que se espera ganar.
Es cierto que Ruiz-Gallardón mantuvo esos proyectos en suspenso. Pero también lo es que
Simancas propuso algo más concreto: sustituirlos por otros totalmente distintos, basados en
vivienda pública.
Es cierto también que la Federación Socialista Madrileña no tiene fama de ser la más perfecta
de las federaciones del PSOE. Tarradellas volvió de Francia recordándonos los problemas de
esa federación durante la República. Tierno fue un paréntesis. Madrid fue una fiesta de
�democracia y libertad. Pero Tierno no cambió el partido. Leguina lo intentó. Le toca a
Zapatero hacerlo.
Pero volvamos a la política. La hazaña de Aznar al meter a la derecha en la Constitución no
le ha salido gratis a España. Su empecinamiento nacionalista -la otra cara de la monedaamenaza con dar al traste con unos equilibrios que han funcionado bien durante 25 años. Su
insistencia en la Unidad con mayúsculas, en vez de la unión con minúsculas, desde abajo, y
su terquedad en hacer la bandera más grande y de plantarla en un islote perdido, que es un
poco símbolo de lo mismo, de un deseo mal expresado de jugar en la liga de las grandes
potencias, han alentado al independentismo y han devuelto la bandera republicana a las
calles.
Recapitulemos: Madrid fue una pieza esencial del cambio a la derecha de 1996. El PP ganó
entonces por tan sólo 300.000 votos sobre 30 millones. Pero en Madrid comunidad ganó por
600.000. Por decirlo así, España no había abandonado a los socialistas, pero Madrid sí.
El resultado fue recibido con alivio por muchos, incluso por sectores liberales de la derecha
que temían, con nosotros, que la agresividad de Aznar ("¡Váyase, señor González!") iba a
llevar las cosas adonde ahora finalmente han llegado. Recuerdo, y los invitados recordarán
también, que un mes antes de las elecciones nos reunimos informalmente en el Palacete
Albéniz de Barcelona representantes de varios partidos políticos españoles, de izquierda,
derecha y nacionalistas, y llegamos al acuerdo de reclamar el necesario respeto a las
instituciones y al diálogo, ganase quien ganase. Se publicaron incluso dos artículos en este
sentido, uno en Madrid y otro en Barcelona.
En el año 2000, ETA decidió por nosotros, y no ingenuamente. Terminó la tregua un mes y
medio antes de las elecciones. Y tres semanas antes asesinó a Fernando Buesa. España
entera -salvo Catalunya y el País Vasco- abonó entonces la dureza antiterrorista de Aznar.
El ciclo se cierra. El día 1 de julio de 2003, Aznar se ha casi despedido del Parlamento. Asistí
un día antes al debate con Zapatero, durísimo, a cara de perro. Aznar se retira fiel a su
principio. Sólo faltaba el "¡Váyase, señor Zapatero!".Madrid, el Madrid político, no está en su
mejor momento. Y ahora me pregunto: ¿cómo es el PP madrileño? No lo sé con precisión,
pero intuyo que no debe ser una cofradía piadosa. En todo caso, tal como van las cosas, es
probable que tengamos antes de dos meses alguna respuesta a esos interrogantes.
Es preciso que los ciudadanos de toda España tengan una idea clara de lo que pasa en
Madrid. Porque si no hay una reacción en toda España frente a la deriva de la política en la
capital, podemos pagarlo muy caro.
En Catalunya el efecto de todo lo que está pasando en Madrid va a ser menor que en otras
comunidades. Aquí estamos a las puertas de un cambio que se masca en todos los ámbitos.
Tras las elecciones municipales, el 71% de los ciudadanos catalanes tienen alcaldes
socialistas, el 17% alcaldes nacionalistas y el 5% alcaldes republicanos.
Pujol, aliado de Aznar, conviene recordarlo, desde que le apoyó en julio de 1995 pidiendo, y
consiguiendo, la dimisión del vicepresidente del Gobierno, Narcís Serra, se ha despedido
también del Parlamento y también con malos modos. Con su abogado personal, su juez
preferido y su empresario modélico en la cárcel o pagando fianza para evitarlo, considera
desagradecidos e inútiles a todos los demás, lógicamente.
Si Pujol no lo ha hecho antes, el día 22 de septiembre se autoconvocan las elecciones para el
16 de noviembre. Pujol puede especular con que el PP le inflija al PSOE y a la izquierda un
correctivo severo en Madrid a finales de octubre. Pero no cuenta con que, aparte de que no
está claro cómo el resultado madrileño vaya a influir aquí, ese resultado puede no ser en
octubre el que ahora se predice. Veremos qué ocurre en verano. El verano es la noche de la
política.
Yo confío en que la sociedad civil madrileña reaccione y se plantee seriamente cuál ha de ser
el papel de esa comunidad en la política española; y para empezar, cómo debe Madrid
regenerarse políticamente.
Cuatro años más de deriva como la de los dos últimos y España perdería el norte. Y nunca
tan bien dicho.
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
04.02. Activitat política
Description
An account of the resource
Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC).
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1351
Title
A name given to the resource
Madrid se ha ido
Type
The nature or genre of the resource
Article
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Source
A related resource from which the described resource is derived
El País
Language
A language of the resource
Castellà
Subject
The topic of the resource
Acció política
Territoris
Espanya
Madrid
Globalització
Centralisme
Espanya plural
Capitals (Ciutats)
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-07-07
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Articles
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/8/735/19980124_LV.pdf
853e39c6c638590a8b38f4340942ada9
PDF Text
Text
Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA
24/01/1998
La Vanguardia, p.024, Opinión
Frenesí. DESDE ROMA
Autor: PASQUAL MARAGALL
En las capitales, el significado, la nación, rompe al significante, la ciudad. Primero lo construye
y luego lo rompe.
Las naciones construyeron capitales y luego concentraron en ellas poder -y poder quiere decir
significación y simbolismo- hasta que de algún modo el soporte ciudadano estalló.
Por eso las capitales son a la vez las obras más sublimes de la humanidad y el mejor escenario
de un desencuentro entre la función y la forma. Caos, desorden, ruido, inseguridad, congestión,
desorientación y así sucesivamente.
Todas las ciudades grandes están en eso pero las capitales, más. Porque en ellas el exceso en
que consiste siempre la ciudad -el exceso de convención, el dominio de lo convencional o
cultural sobre lo natural- se hace tan evidente que la gente, asustada de su propio atrevimiento,
se dice algo así como: ¡ahí me las den todas!, ¡a vivir, que es por poco tiempo!
Es emocionante entonces ver cómo el cromosoma pueblerino que todos llevamos dentro,
también los capitalinos, lucha por dar un acento local, propio, datado y singular a esos
paquebotes de transeúntes en que se convierten las capitales.
Hay momentos en que lo consiguen. En el Madrid de Tierno y de Ana Belén, el París de Carné
y de Edith Piaff, quizás el New York de Woody Allen -muy étnico, a pesar de todo-. La Roma
del Trastevere.
No sólo son momentos. Las capitales tienen que ser necesariamente comprensibles para el
recién llegado. Un punto altivas o irónicas, sin duda, como cuando en Nueva York le venden el
puente de Brooklyn al inmigrante. Pero finalmente abiertas, civilizadas, inteligibles. Es su
oficio. Si no, ¿qué caramba iban a simbolizar? ¿Cómo iban a representar a los demás, dándoles
siempre morcilla? No. Las capitales hacen sentir al provinciano su inferioridad pero luego le
ofrecen un lugar. La nación da para mucho. Pase, recién llegado, pase. Hay un sitio para usted.
Y así se va hinchando el globo hasta que de vez en cuando revienta. Como la Bruselas
destrozada por el "Caprice des dieux" del Parlamento Europeo. (A Bruselas le ha caído en
medio un meteorito llamado Europa que ha centrifugado su historia, sus costumbres, sus calles
antiguas: demasiado significado.)
Se implanta entonces un modo de vida llamado frenesí. Huir de lo trillado. La única manera de
superar la diástole y la sístole en que consiste la vida es ir siempre más allá. Es Almodóvar y
ese Amenábar magnífico al que, sin embargo, debe pedirse que opte por la fascinación de la
violencia, que se filtra en su "Tesis", o por la inicial de la película, que es la contraria.
¿Qué película que se precie resiste hoy la tentación de poner una pistola enorme a la altura de
los ojos de una persona con la que nos identificamos?
Sigo pensando que Pilares Mirós hay pocas. Porque esta mujer vio de qué iba el juego del
frenesí y lo ironizó. En película y en la vida. Porque se acercó con modestia a la periferia, fuera
de la capital, y escuchó. Y miró. Con esos ojos. En un "strike", de un golpe, nos dio enlaces
119 de 204
�Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA
terrestres para TV3, desconexión para TVE2 y torre de comunicaciones, de acuerdo con Luis
Solana, para Barcelona. Lo que hacía falta.
Sin personas como ella, las capitales acaban viéndose sólo a sí mismas. No oyen, no escuchan,
no ven otra cosa. Autistas.
120 de 204
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
02. Activitat professional
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Description
An account of the resource
Documentació emanada de l'exercici professional de Pasqual Maragall.
- Gabinet Tècnic de Programació de l'Ajuntament de Barcelona (febrer 1965-1968, funcionari 1968-1979) : com a economista.
- Servei d'estudis del Banc Urquijo (1965-1968).
- Aula Barcelona (setembre 1997 - març 1999): funda i presideix Aula Barcelona com a centre de gestió del coneixement per a l'administració de les ciutats. És un espai comú de reflexió entre universitat, empresa i administració en relació amb la ciutat i el seu passat, present i futur.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1197
Title
A name given to the resource
Frenesí. DESDE ROMA
Type
The nature or genre of the resource
Article
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Source
A related resource from which the described resource is derived
La Vanguardia
Language
A language of the resource
Castellà
Subject
The topic of the resource
Identitat (Concepte filosòfic)
Barcelona
Capitals (Ciutats)
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1998-01-24
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Descriptive Identification : Note
Note inside the descriptive identification of an archival description or a component.
Activitat professional
Articles
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/713/19950416_LV.pdf
c5a43a55fa69ec68479aea12a8d48e47
PDF Text
Text
Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA
16/04/1995
La Vanguardia, p.016, Opinión
Corazón sí, no un instrumento
Autor: PASQUAL MARAGALL
Como suele ocurrir cada cuatro años, Barcelona ha vuelto a ser presentada como lo que no es.
Y desde luego, me sabe mal. Le sabe mal al alcalde pero, sobre todo, al ciudadano Maragall, a
la persona que ama con pasión esta ciudad que fue y es la de las libertades, que fue invitada a
ser la del perdón, que ha sido lo que el presidente Pujol dijo hace ya mucho tiempo: la "force de
frappe" de Cataluña.
Ahora, como suele ocurrir cuando se acercan momentos de distinción de ideas, cuando toca
presentar limpiamente las diversas opciones según diferentes principios, Pujol se ha referido a
la ciudad, nuestra ciudad, la ciudad de todos, como un instrumento. Concretamente, un
instrumento de su proyecto nacional para Cataluña.
De ahí, se pasa fácilmente al discurso según el cual Barcelona es sólo medio catalana, como si
fuera un poco medio no se sabe qué. ¿Qué puede decirse? ¿Hay que repasar de nuevo la historia
del país, marcada desde los orígenes por la presencia y papel de Barcelona? ¿Hay que recordar
la importancia social, económica, política y cultural de la concentración urbana en Barcelona y
su área metropolitana? ¿Hay que discutir lo que es obvio, nuevamente, por la simple razón de
que han pasado otros cuatro años? Me disgusta enormemente y no acierto a comprenderlo. Si
solamente es un estilo de combate político, ¿qué indica? ¿Que Barcelona sólo puede ser
catalana si un grupo político determinado la gobierna? Creía que los tiempos del exclusivismo
de una corriente del catalanismo ya habían pasado; estaba convencido de que la actual situación
de comprensiones mutuas y acercamientos entre diversos grupos iba a acabar con todas esas
estridencias antiguas... y me siento decepcionado. Tendré que repetir otra vez lo que ya creía
sabido por todos: Barcelona y Cataluña laten al unísono, aunque la expresión de la ciudad no
sea siempre la que le apetecería al Gobierno de CiU. ¡Qué se le va a hacer!
No es lícito jugar a negarle la capitalidad a Barcelona ni es justo que la ciudad pague ella sola
el precio de ésta: museos, escuelas y otros servicios se sufragan con los ingresos municipales,
cuando es evidente que se trata del llamado coste de capitalidad, aquel que Madrid tiene pagado
por el Estado y que Barcelona aspira a ver compensado por una aportación equilibrada de los
dineros autonómicos.
Cuando se niega a Barcelona la capitalidad se suele mezclar con intentos de disminuir su papel.
Es entonces cuando aparecen los argumentos minimizantes, a menudo basados en un supuesto
decrecimiento de la ciudad. Fue en este mismo periódico donde leí la afirmación siguiente:
"Los demógrafos desmitifican la despoblación de Barcelona y anuncian una ciudad-región".
Que nadie interprete esto en clave de voluntades políticas de asimilación. Más bien me parece
el resultado lógico de los estudios científicos que ahora confirman lo que muchos defendemos
desde siempre: Barcelona no puede sustraerse de la realidad metropolitana.
Las rondas, los equipamientos concretos (hoteles, museos, auditorios, centros comerciales, las
administraciones) generan movimiento hacia la ciudad y en parte sustituyen algo del total de
residencia. Barcelona tiene cuatro millones de habitantes funcionales durante el día. Ante esa
realidad tan contundente, ¿cómo puede alguien imaginar una Barcelona que no tenga en cuenta
el país? ¿A quién puede ocurrírsele que Barcelona no sea parte indiscutible del país? ¿Quién
82 de 204
�Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA
puede creer que es posible seccionar el territorio y el alma alrededor de la ciudad con el bisturí
del antibarcelonismo? Seguro que nadie con juicio político.
Aunque ha habido tentaciones y ha parecido que se intentaba trasladar la capital al otro lado de
Collserola (después del Laboratori d'Assaig y del Arxiu Nacional, hubo quien pensó en situar
en esta zona la estación "barcelonesa" del AVE), estoy convencido de que los tiempos de la
minimización de Barcelona ya han pasado. Pertenecen a discursos en desuso. Por eso me supo
mal que se tildara a la ciudad de simple instrumento para un proyecto nacional concreto, el de
CiU. Barcelona es liberal y progresista y tiene su propia visión del proyecto nacional. Que sea
propia no menoscaba que sea nacional. Y estoy seguro -lo pido solemnemente como alcalde de
la capital de Cataluña- que no volveremos a oír estas afirmaciones, que no volverá a decirse
que somos un instrumento. Que no se repita. Que no nos regateen lo que somos: gente
orgullosa de la ciudad en que vivimos, el corazón del país. Y contra esta pasión sincera, no vale
instrumento alguno.
PASQUAL MARAGALL, alcalde de Barcelona
83 de 204
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
09.01. Activitat de representació (com a Alcalde)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1982-1997
Description
An account of the resource
Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1175
Title
A name given to the resource
Corazón sí, no un instrumento
Type
The nature or genre of the resource
Article
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Source
A related resource from which the described resource is derived
La Vanguardia
Language
A language of the resource
Castellà
Subject
The topic of the resource
Barcelona
Catalunya
Acció política
Capitals (Ciutats)
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1995-04-16
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Descriptive Identification : Note
Note inside the descriptive identification of an archival description or a component.
Alcalde de Barcelona
Articles