1
10
19
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1567/0000000796.pdf
5efa7ba92970dca99d1ed338f9ec8e08
PDF Text
Text
Pasqual Maragall. Pasqual Maragall. : «CiU s'ha dedicat sense escrúpols a assegurar-se el
futur més com a partit que com a govern» " El Punt, 11/05/2003
- Si hem de fer cas del resultat de les enquestes, mai com ara els socialistes havien tingut la presidència de la
Generalitat tan a l'abast. Per arribar aquí, però, han hagut de rebre sis derrotes electorals consecutives. Quines han
estat les causes d'aquesta pertinaç incapacitat del PSC per esdevenir una vertadera alternativa al govern de CiU?
- «Home, jo crec que el poble de Catalunya ha fet confiança al primer govern que va tenir. I per què li ha fet confiança?
Perquè no n'havia tingut cap de durador des del segle XVIII.
- Però a Espanya, per exemple, no ha pas passat això.
- «Això, a Espanya, no ha passat tant, efectivament. Tot i que déu n'hi do: després dels anys de la transició, van venir
els pràcticament 14 anys de govern socialista. Espanya s'ha atrevit abans a canviar de govern. A Catalunya s'unien
dues coses: el mateix factor que hi havia a Espanya per ser conservadors del govern que hi hagués, que era la novetat
de la democràcia, i a més a més la novetat de l'autonomia. Jo crec que això ha donat al govern català una gran
capacitat de resistència.»
- I no hi ha hagut, també, per part dels socialistes, una falta d'empenta a l'hora de construir una alternativa
engrescadora?
- «Era molt difícil en la mesura que la gent identificava pràcticament fins ara el govern amb el país. Per què? Perquè
era el primer. I possiblement perquè no va fer grans bestieses. I tot i que hi ha hagut, dins del catalanisme, sectors molt
crítics amb aquest govern, mai no han arribat a convèncer el país, amb profunditat, que el risc del canvi era inferior al
de la continuïtat.»
- I ara el convencerà, vostè, el país? O el canvi, si finalment es produeix, serà el fruit d'una situació d'esgotament a la
qual el govern hauria arribat tot sol?
- «Les dues coses, perquè a la vida tot ve alhora. Hi ha un esgotament d el govern. Aquest govern, en els darrers
quatre anys, ha viscut els pitjors anys de la seva existència. Hem tingut un govern conservador d'unes posicions de
poder, que ha intentat, en una primera fase, conviure en una situació parlamentària difícil. I en una segona etapa -des
de gener del 2001- s'ha dedicat sense escrúpols a assegurar-se el futur, quasi diria que més com a força política que
com a govern. Ha sigut un govern pel partit més que un partit pel govern. Això és evident. I també és cert que nosaltres
hem madurat, per dir-ho d'alguna manera, i que la nostra oferta s'ha pogut explicar millor.»
- En el document que recull l'aportació del Partit dels Socialistes i de Ciutadans pel Canvi al debat sobre la reforma de
l'Estatut, en el qual participen totes les forces polítiques, llevat del PP, s'al·ludeix a «la voluntat d'aprofundir en el
caràcter federal de l'Estat espanyol». Però Espanya no ho és pas, un estat federal.
- «Home, hi ha opinions sobre això. Hi ha molts professors de dret polític que diuen que és un país federal amb un altre
nom. I, de fet, hi ha diverses maneres de construir un estat format per pobles diversos, però tots s'assemblen.»
- Però aquí, quan es parla d'estat federal, la gent pensa en Alemanya o els Estat Units, per posar dos exemples
concrets.
- «El d'Alemanya és el cas que nosaltres considerem vàlid per a Espanya. Tenint en compte que allà una peça
fonamental del federalisme és el Senat. El Senat està format per representants dels governs. Està presidit pel president
d'un dels estats federats -els lands-, cada any un de diferent. Aquest és el model al qual nosaltres voldríem anar,
efectivament, perquè permet conjuminar la unitat i la diversitat. El model dels Estats Units té una lectura diferent. Allà
federal és sinònim de Washington, és a dir, centralisme.»
- A l'hora d'abordar el finançament autonòmic, el document dels socialistes proposa «equiparar Catalunya, quant a
ingressos per habitant, a les comunitats forals». I per què no el règim foral? I per què en vint ans i no ara mateix?
- «Perquè en aquests moments els ingressos forals són aproximadament un 60% més per habitant que els de
Catalunya. I, per tant, l'equiparació, si no es fes en un horitzó temporal molt llarg implicaria, necessàriament, una
disminució dels ingressos forals dels bascos i dels navarresos, i això no és una sortida raonable. No faria res més que
complicar les coses. El que demanem és que comenci el procés d'igualació, que tingui un horitzó temporal tan llarg
com calgui, i sense demèrit dels ingressos que ara tenen els ciutadans de les comunitats forals. Quant al mètode: no
ens sembla que estigui dintre de la tradició dels catalans el règim d'excepció o el règim foral. Això, en el cas de Navarra
i del País Basc, té una tradició històrica que no va trencar ni el msteix dictador, el general Franco, excepte per al que ell
va anomenar «províncies traïdores». Aquest no és el cas de Catalunya. Catalunya és massa gran, és massa important,
representa el 20% del producte nacional brut espanyol i pot arrossegar fàcilment fins al 30%, com perquè la seva
solució pugui arribar per la via de l'excepcionalitat. Crec que ha d'arribar per la via de la generalització i per la via en tot
cas del reconeixement de drets diferencials. I també per la via de la sensatesa quant al període temporal que això
requereix. Per nosaltres, el que és fonamental és que es reconegui l'existència d'una desigualtat que és
anticonstitucional. I que s'ha de començar a tancar ara.»
- Els socialistes aborden la renovació de l'Estatut, i cito paraules seves, «no únicament com una reivindicació, sinó com
una oferta de contribució lleial, constructiva, a la tasca de renovar l'articulació política d'Espanya». Tot i la seva
moderació, no sembla pas que la iniciativa hagi de provocar cap entusiasme al PP.
- «Nosaltres confiem que els pobles d'Espanya aniran per una via diferent de la que han anat fins ara. Creiem que
podem defensar, en el marc de la Constitució i amb els retocs que calgui, el tipus de règim fiscal que Catalunya té dret
a tenir. Però no confiem que el PP actual, si hagués de decidir, ho entengués, això.»
- I el PSOE, hem de donar per fet que ho entendrà, això?
- «El PSOE és un partit federal. Hi ha un fons ideològic comú que està a favor d'aquesta igualació i d'aquesta justícia
fiscal.»
- Diuen, de vostès, que són sucursalistes. I basen l'acusació subratllant, per exemple, que a Madrid no tenen grup
parlamentari propi.
- «El sucursalisme és una eina utilizada, amb eficàcia fins ara a Catalunya, per uns partits que no han demostrat que, a
la pràctica, la seva via sigui menys sucursalista; no dic ideològicament, dic a la pràctica. Nosaltres, aquí a Catalunya,
�no dependrem mai del vot del socialisme espanyol, que ha renunciat a ser present aquí amb grup parlamentari propi.
En canvi, el nacionalisme conservador català sí que depèn aquí del naciona
- Potser la propera legislatura?
- «El vam tenir i el vam perdre. En unes circumstàncies que no deixen bé a ningú. I és una cosa a la qual no hem
renunciat, però potser n'hi ha d'altres que ens interessen més, en aquests moments.»
- La inexistència d'una llei electoral catalana, en contra del que preveu l'Estatut, ha estat motiu de polèmica els darrers
mesos. Més enllà de la disputa sobre les formes de representació territorial, s'hauria d'optar, en la nova llei, per un
sistema de llistes obertes?
- «El primer que hem de resoldre és la combinació entre el principi de proporcionalitat i el de representació dels
territoris. Això té una solució, que és la fórmula alemanya o l'holandesa, en la qual es vota una llista de tot el país, de
Catalunya en aquest cas, i el nombre de diputats és proporcional al nombre de vots assolits per aquesta llista nacional.
I d'altra banda hi ha unes llistes comarcals, o de districte, a través de les quals són representats els territoris a través
del candidat més votat. De manera que e s garanteix la proporcionalitat estricta i, al mateix temps, la presència del
territori. A partir d'aquí, que hi hagi més o menys diputats de pobles petits dependrà de l'opció de cada partit en la
construcció de les seves llistes nacionals. I seran els electors qui jutjaran del comarcalisme o centralisme de cada partit
i de les seves llistes.»
- Però, insisteixo, els aparells dels partits continuaran tenint la paella pel mànec a l'hora de fer aquestes llistes?
- «Aquesta és la segona qüestió que haurem de resoldre: com ens adaptem al moviment creixent en favor de la
flexibilitat de les llistes i que no hi hagi tant domini per part d'unes quantes persones a l'hora de decidir quins seran els
representants de la pàtria al Parlament. El PSC, amb Ciutadans pel Canvi, sense anar a les llistes obertes, ha avançat
cap a una menor relació de subordinació de les llistes a l'aparell del partit. I crec que hem d'aprofundir-hi, en aquesta
línia, sense presses.»
- I no s'hauria d'aprofundir, també, a fer desaparèixer la disciplina de vot?
- «A la Gran Bretanya, per exemple, Blair va arrossegar el parlament a favor de la guerra amb el vot de l'oposició i
sense el vot d'una bona part dels propis diputats laboristes. Això existeix molt més en la tradició anglosaxona de la
política. Ara, aquí, nosaltres hem tingut fins ara, i crec que hem de seguir tenint -encara que potser ho hem d'anar
estovant- una preocupació molt forta per l'estabilitat de la jove democràcia i aquesta prudència no ens ha anat
malament.»
- La transparència és un concepte recurrent en el document que recull l'aportació socialista al debat sobre la reforma de
l'Estatut. Però no sembla pas un exercici d'excessiva transparència la decisió de concloure a porta tancada la comissió
parlamentària d'investigació sobre l'anomenat escàndol de les enquestes.
- «Jo crec que sí. En aquest cas, s'ha aconseguit el que volíem. Nosaltres vam dir des del principi que si hi havia un
responsable, se sabia qui era i com ho havia fet, i aquest responsable ho reconeixia i plegava, la comissió no hauria
d'anar més enllà. Està absolutament clar que el responsable ocupava un altíssi m càrrec dins de l'aparell
governamental i està absolutament clar com es va fer la manipulació. De manera que nosaltres no tenim res més per
demanar. I crec que la població tampoc.»
- Però tot això, excepte el nom del dimissionari, es devia explicar en aquella sessió a porta tancada, perquè, que jo
sàpiga, no consta enlloc, amb precisió i de manera oficial, què va passar exactament.
- «Als diaris van haver-hi unes explicacions detalladísimes de com es va fer la manipulació. I ningú no les ha negades. I
hi ha hagut sessions plenàries del Parlament amb explicacions també detallades.»
- Però un diari no és un document oficial.
- «Hi ha hagut les sessions del Parlament. Però el que vull dir-li és que nosaltres no veiem per què s'ha de burxar més
quan els fets estan clars i els responsables dels fets i el govern han pagat amb dimissions el preu que havien de
pagar.»
- Per acabar, parlem d'una altra qüestió, que també té molta relació amb la transparència. Fa uns mesos, el PSC es va
negar a fer públic el nom del banc que li havia concedit un crèdit -no sé si impagat- i també les condicions de l'operació
-el tipus d'interès, per exemple.
- «On es va negar?»
- A preguntes dels diaris. No seria més tranquil·litzador que tothom pogués arribar a saber la procedència i el destí de
tots els diners de què disposen els partits polítics?
- «Hi estic absolutament d'acord.»
- I per què no predica amb l'exemple?
- «L'exemple és un sistema més transparent de finançament en el qual no hi pugui haver situacions com la d'un
candidat que fa propaganda abans de la campanya electoral amb els quartos d'una fundació. Jo crec que són aquestes
les coses que hem de mirar. Segons el Tribunal de Comptes, nosaltres vam gastar més diners que CiU en la darrera
campanya autonòmica: vostè s'ho creu?»
- En qualsevol cas: el PSC treballa en alguna proposta per fer més transparent el finançament i la despesa dels partits
polítics?
- «La transparència és una bandera que seguirem mantenint fins al final.»
- Hi ha, doncs , alguna data per presentar aquesta proposta?
- «Una data no, si vol que sigui totalment sincer i transparent.»
JORDI BUSQUETS
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
04.02. Activitat política
Description
An account of the resource
Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC).
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
CiU s'ha dedicat sense escrúpols a assegurar-se el futur més com a partit que com a govern
Source
A related resource from which the described resource is derived
El Punt
Language
A language of the resource
Català
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Busquets, Jordi
Maragall, Pasqual, 1941-
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Type
The nature or genre of the resource
Entrevista
Subject
The topic of the resource
Convergència i Unió
Oposició
Canvi
Acció política
Model social
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-05-11
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Entrevistes
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1566/0000000797.pdf
02af8fd119d4bf3f4736199236c63e0f
PDF Text
Text
ENTREVISTA: Pasqual Maragall
President del PSC
ELECCIONS 2003
"Si guanyo, convocaré els pares de la Constitució i dirigents de partits perquè
pensin què hi canviarien ara"
"Les propostes de nou Estatut de Mas, de Carod-Rovira i la nostra són perfectament
homologables i arribarem a una solució"
D. González / I. Carbó
BARCELONA
"Descarto pactar amb CiU després d'una legislatura tan agònica com
aquesta"
AVUI ¿Aquestes municipals són unes primàries de les pròximes eleccions
catalanes?
P.M. Totes en són, de les següents, sobretot si són tan pròximes com aquestes.
AVUI Fins ara, municipals i catalanes han marcat la dualitat electoral PSC-CiU...
P.M. Potser sí que als catalans els agrada posar els ous a diferents cistells. Però la
tendència ja es va trencar a les últimes eleccions catalanes. Ara ja som el partit
més votat a les últimes quatre eleccions. Ho continuarem sent, i espero que ho
siguem amb més diferència.
AVUI Les relacions entre vostè i Jordi Pujol cada vegada s'han anat crispant més.
P.M. Jo diria que Pujol s'ha anat crispant ell en la mesura que està al final del seu
mandat i ha vist que aquests quatre anys han estat perduts i no ha funcionat.
AVUI Quina explicació té l'episodi del calendari que vostè va donar al president i ell
va llançar per terra?
P.M. Va ser estrany. La seva reacció va ser molt mecànica, no ho esperava. Però
això no va ser el més greu, perquè va ser una casualitat. El més greu va passar a la
sessió de control següent, quan va veure com una acusació la pregunta que li vaig
fer sobre la molt discutible designació, des del punt de vista de la legalitat, de
conseller en cap.
AVUI Una acusació dura...
P.M. Jo li vaig preguntar si a tres anys vista ell no es penedia d'haver creat una
organització del consell executiu que en el fons és percebuda, almenys per
nosaltres i per part de l'opinió pública, com una fórmula no tant per governar com
per assegurar el futur de la coalició en el govern. Entre altres coses, Pujol va acusar
al Parlament el cap de l'oposició d'antipatriota. I, cosa que encara és més greu, va
manifestar que el seu desig fervent és que jo no sigui mai president de la
Generalitat. Un polític de talla no hauria d'haver-hi caigut. I això complica d'una
manera innecessària la relació institucional de futur. Tarradellas no era partidari de
Pujol, però no va anar mai al Parlament a dir-ho.
AVUI El final de la comissió de les enquestes no ha deixat gaire ben parat al PSC.
Se'ls retreu que només hagin buscat el cap de Madí.
P.M. Madí era un element molt important, sent com era la mà dreta de Mas. No ens
hem acontentat amb poc. Calia demostrar, i que el govern de la Generalitat ho
reconegués, que ha creat un sistema de poder que no és de govern sinó de
perpetuació del partit en el govern. Però, a més, aquesta és la primera vegada que
una comissió d'investigació porta a un resultat efectiu: la dimissió del responsable
de la manipulació d'enquestes.
AVUI Però Madí no admet aquesta responsabilitat. Va dir que se sentia objecte
d'una campanya mediàtica i d'assetjament polític.
P.M. Que digui el que vulgui. Crec que el noranta per cent de la població de
�Catalunya ha entès, fins i tot els militants de CiU, que aquest senyor ha fet un error
i ha plegat. El cas ja estava explicat per la premsa i diversos informes. Quan van
cessar [el director general d'Estudis] Josep Camps nosaltres vam dir que feien
trampa, perquè ja se sabia i s'havia explicat que el responsable era un altre. Què
més se'ns pot demanar?
AVUI Però la comissió s'ha tancat sense investigar. La resta de grups ho han
rebutjat.
P.M. Jo no entraré en els motius dels altres grups. La nostra posició va ser que
havia de sortir el responsable.
AVUI ¿En els consells comarcals què pesa més, el valor simbòlic de trencar el
model de CiU o el canvi del sistema d'elecció?
P.M. L'objectiu no era un guany de quotes de poder, que és del que se'ns acusa.
L'objectiu aquí també és el desmuntatge per peces del que s'ha fet malament: la
falta d'una llei electoral, les LOT del 1987, el sistema electoral de les comarques,
que ha permès el caciquisme... Amb la reforma d'ara tots els alcaldes seran als
consells comarcals a través del consell d'alcaldes, que s'ha de crear a tots els
consells comarcals. I com que es dóna més pes al vot popular, s'impossibilita el
caciquisme que es dóna en comarques on no hi ha poder efectiu. És una victòria
democràtica molt important.
AVUI El PSC ha criticat sempre el pacte CiU-PP, però ha buscat el suport dels
populars per canviar el sistema dels consells comarcals i en l'afer de la comissió de
les enquestes.
P.M. Nosaltres no governem. Som oposició i fem el que toca. Per tant, benvingudes
totes les ajudes a fer la tasca de control al govern. Portem
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
04.02. Activitat política
Description
An account of the resource
Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC).
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Descarto pactar amb CiU després d'una legislatura tan agònica com aquesta
Source
A related resource from which the described resource is derived
Avui
Language
A language of the resource
Català
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
González, David
Carbó, Ismael
Maragall, Pasqual, 1941-
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Type
The nature or genre of the resource
Entrevista
Subject
The topic of the resource
Oposició
Eleccions
Generalitat de Catalunya
Canvi
Convergència i Unió
Acció política
Model social
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-05-04
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Entrevistes
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1663/0000000603.pdf
d7fbd61cbdd5c0c0ce4abb350dff4fbd
PDF Text
Text
És hora de parlar clar
Article de Pasqual Maragall publicat a l'Avui
Jo no crec en les bruixes. I això que n'hi ha, com diu la dita.
Jo no crec que Convergència pugui guanyar les eleccions catalanes. Jo no crec que el Partit
Popular pugui treure majoria absoluta. Jo no crec que es torni a repetir la inusual combinació
de desgràcies que es van produir entre el novembre del 1999 i el març del 2000. En aquests
mesos CiU va pactar a Catalunya amb el PP al novembre, ETA va donar per acabada la treva
al gener i Aznar, en conseqüència, va obtenir una majoria absoluta que no s'esperava. I es
va iniciar el quatrienni més trist del postfranquisme.
Això no tornarà a passar. Ni CiU guanyarà -de fet ja l'altra vegada va perdre en nombre de
vots- ni els populars tindran majoria absoluta (probablement els socialistes tampoc).
Jo no crec, per tant, que se'ns pugui escapar aquest cop un Estatut de Catalunya com Déu
mana.
Nacionalistes i socialistes farem majoria. Zapatero acceptarà l'Estatut eixit d'una majoria
clara del Parlament de Catalunya. Tindrem nou Estatut, si tot va com ha d'anar, l'any 2005,
a tot estirar el 2006.
Els socialistes catalans no volem l'Estatut per tibar la corda de l'Estat o per tirar de veta.
Per què volem l'Estatut nou? El volem per viure millor, per governar-nos millor i per avançar
en la definició del lloc de Catalunya a Espanya i Europa, és a dir, per estar més còmodes en
el nostre entorn.
A dia d'avui, a pocs mesos de les eleccions, el que compta més és el primer punt. Jo crec
que la convivència a Catalunya, que el treball, l'educació, la vellesa, la infància, l'habitatge,
l'economia, l'ambient, la sanitat, les infraestructures..., tot ho podem enfocar millor amb un
Estatut pensat per a aquesta finalitat. L'Estatut del 79 estava pensat quasi exclusivament per
repartir-se competències amb l'Estat, dins del marc de la Constitució.
Han passat prop de 25 anys, un quart de segle. Hem fet l'Estat de les autonomies, una mena
d'Estat federal que no es pot dir pel seu nom, i que en efecte no ho és del tot. El Senat
federal o autonòmic de l'article 69.1 de la Constitució desapareix en l'article 69.2 -que és el
primer que cal arreglar.
Les 17 autonomies han fet els seus Estatuts. I el tot no acaba de lligar. La definició de
nacionalitat i la de nacionalitat històrica no són equivalents en els diversos Estatuts.
L'anterior president del Tribunal Constitucional, quan va plegar, va manifestar que el bloc
format per la Constitució i els Estatuts s'hauria de rellegir i reconsiderar. Crec que la seva
proposta anava en el sentit d'integrar-ho tot, posat al dia.
Hem entrat a Europa, l'any 1986. Tenim, per tant, una nova legislació; de moment un
Tractat, aviat una Constitució europea, que ens obliga, i que és molt més moderna i
adaptada al moment actual que la Constitució espanyola i l'Estatut de Catalunya.
Som-hi, doncs. Però deixem les coses clares.
Les amenaces vigents, les bruixes en les quals no creiem, però que poden tornar a
aparèixer, com van fer fa quatre anys, tenen nom i cognom.
La primera és la mateixa de l'altre cop, la influència del drama basc en el conjunt de la
política espanyola. ¿Sabeu per què es fonamental que els catalans hi diguem la nostra, amb
seny, però sense enredar ningú -i sobretot sense enganyar-nos a nosaltres mateixos? Per
autonomitzar, o millor, per independitzar el tema català del tema basc.
I perquè, altrament, el País Basc no tindrà solució. Madrid no trobarà la clau del diàleg basc,
el que ha de portar la pau, com l'ha portada a Irlanda del Nord, fins que no s'acompleixi una
condició: que se sàpiga que els catalans no som el mateix ni demanen el mateix.
Els catalans no demanem el mateix. Demanem més, perquè Catalunya és més gran, i no ho
demanem de la mateixa manera -i no em refereixo al terrorisme sinó a les fórmules
polítiques del lligam Catalunya-Espanya-Europa.
�Sabem que som més grans, que generem una cinquena part de la producció espanyola, que
no tenim les mateixes tradicions que els bascos, ni el concert, ni els fueros. Però que podem
arrossegar encara més autonomies a un Estatut diferencial, com és el cas, si ho volen -i tard
o d'hora probablement ho voldran-, de les Balears, l'Aragó i la comunitat valenciana, amb
què compartim geografia i història, però als quals no pretenem ensenyar res ni per
descomptat imposar res de res.
En resum: Catalunya no és una excepció espanyola, com ho és el País Basc. Catalunya, per
anar bé, ha de canviar Espanya. Amb seny, amb gosadia i amb cordialitat -però l'ha de
canviar, l'ha de fer tan plural com la van pensar els constituents.
Crec que Catalunya admet majoritàriament que l'esforç que ha fet la dreta espanyola per
estar tota dins de la Constitució és històric, admirable i considerable. Però Catalunya sap que
si el preu pagat per aquest bé és el mal de la congelació constitucional i la mort lenta del
procés d'evolució dels textos bàsics -evolució que es dóna a tots els països democràtics
avançats- estem perduts com a poble.
Per això és important llegir correctament el que ha passat aquests darrers anys, el punt on
som i el que ha de passar.
No estem per la protesta sinó per la proposta. No estem pel gemec ni per la declamació.
Estem per una cosa diferent de la que hem tingut fins ara, s'anomeni coexistència o
convivència resignada, o "conllevancia", que diria Ortega y Gasset i diu ara Pujol.
Catalunya ha de posar-se al davant del tren d'Espanya. No hi ha cap altra solució. Ja sé que
em diran -ho han dit els savis del país pel dret i pel revés- que sempre que ho hem intentat
ens ha anat malament. Doncs bé: suposant que fos cert, també ho és que no hi ha una altra
solució raonable.
La manca de rigor de les solucions sobiranistes conegudes és formidable. I la de les solucions
sobiranistes vergonyants, com les dels hereus directes de Pujol, sense ser tan aparents,
perquè no se sap ben bé què volen, és més indignant.
Com es pot reclamar seriosament un nou Estatut després de condemnar-lo durant quatre
anys? Què ha canviat? Qui ha canviat, a part de CiU al darrer minut? El PP no ha canviat. Els
socialistes tampoc, ni els catalans, ni el PSOE. Per aquests camins portem Catalunya a les
roques. Al mal humor, a la protesta i al pessimisme crònic.
L'accidentalisme dels catalanistes conservadors, la seva incapacitat de dibuixar un escenari
versemblant de futur i de comprometre-hi el país, és una altra amenaça que hi ha. Heus aquí
la segona bruixa.
Jo no hi crec, però hi és: fa vint anys que estem governats per aquest pragmatisme. Si és
innegable que al principi ens va dur estabilitat, també és cert que finalment ha acabat en
una caricatura de si mateix, en un pragmatisme sense resultats, que és probablement, de
totes les actituds polítiques, la més mancada d'ètica.
Els grans principis que se'ns predicaven, finalment, s'han venut a l'altar de la governabilitat,
que és un principi, sí, però menor. I la governabilitat, al capdavall, s'ha traduït a malvendre's
a baix preu l'Ebre, l'Estatut i el finançament.
Si no hi ha bruixes, ja em diran qui els ha fet, tants disbarats.
Pasqual Maragall. President del PSC
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
04.02. Activitat política
Description
An account of the resource
Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC).
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
És hora de parlar clar
Type
The nature or genre of the resource
Article
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Source
A related resource from which the described resource is derived
Avui
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Eleccions
Convergència i Unió
Canvi
Rodríguez Zapatero, José Luis, 1960-
Catalunya
Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE)
Acció política
Model social
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1350
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-07-13
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Articles
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1667/0000000582.pdf
ca28d69db08110690a38055019536602
PDF Text
Text
La història de Catalunya avança cap a un desenllaç
Article de Pasqual Maragall a El Periodico
El pacte de les dretes (CiU-PP) pretén perdre temps, però no frenarà el canvi somiat .
Fa gairebé un any, Aznar va convidar Pujol a entrar al Govern. La resposta arriba ara, després d´un any
d´incomoditat i silenci, amb una temptativa estroncada el mes de gener. Arriba quan la imminència del canvi a
Catalunya és acceptada de manera creixent i quan CiU ha tancat amb clau la comissió parlamentària que
estudiava la millora de l´autogovern. Ara, Pujol està disposat que el seu successor in pectore (i esperem que
només in pectore suo) entri al Govern amb el PP d´aquí a un any i mig.
Pujol ha lliurat, per boca d´Artur Mas, la carta que havia guardat i congelat durant 22 anys. L´última carta:
entrar al Govern de Madrid. Però en lloc de demanar-ho, ho ofereix "a canvi" de modificar l´Estatut d´acord
amb el PP. Fa que Mas demani les dues coses alhora al PP. Però ¿per què el PP hauria de cedir en els dos
terrenys alhora?
Per continuar governant, diran els convergents.
Però ¿quan hauria de dir que sí, o que no, el PP? No pas ara, d´aquí a un any i mig, continuaran dient. Perquè
el PP ha exigit a Pujol no tocar l´Estatut en aquesta legislatura. I ho ha obtingut.
Per tant, Pujol i Mas pretenen wait and see, esperar i veure.
EXIGIR ARA una resposta del PP? De cap manera: Pujol i Mas han de complir els seus pactes amb el PP per
continuar manant a Catalunya; volen passar de puntetes per aquesta cruïlla històrica, tot i saber que és
improbable aconseguir-ho.
Tenen una altra carta a la màniga: només amb l´acord del PP s´obtindrien els dos terços dels vots del Congrés
i la majoria del Senat que es requereixen per aprovar un Estatut modificat. Però, tanmateix, s´obliden de dues
coses: que el vot del PSOE també és necessari per obtenir els dos terços de les cambres i que la tradició política
(1931, 1978) demostra que sense un acord entre l´esquerra espanyola i el nacionalisme basc i català, no hi
haurà cessions de la dreta.
La qüestió és per on s´ha de començar: per la dreta --cosa que mai ha succeït-- o per l´esquerra, com sempre.
Els dirigents de CDC ens volen portar cap a un canvi de plantejament realment copernicà: un acord previ de la
dreta espanyola i el centredreta català. I, per tant, ens porten cap a un Estatut canviat, però descafeïnat.
Siguem seriosos: al PP no se li pot demanar el que ni pot ni vol donar, i encara menys ara, quan entre els uns i
els altres han dut, o hem dut, el País Basc a un impàs de difícil sortida.
Al partit socialista no se li pot demanar tot, però se li pot demanar molt, i li demanarem molt. En primer lloc,
una actitud diferent de la del PP davant del tema basc.
Mentre el PP sigui al Govern, la lleialtat en temes d´Estat impedeix al socialisme llançar una iniciativa política
pròpia en aquest terreny. Els laboristes anglesos van estar al costat de John Major quan l´any 1993 va dir als
nord-irlandesos: "It´s up to you" ("vosaltres ho decidireu"). El que no podien fer els laboristes era substituir el
Govern en aquesta iniciativa.
El partit socialista és favorable a l´Espanya plural, en la qual Catalunya pot avançar cap a la realització del seu
projecte nacional, avui estroncat pels pactes vigents entre el PP i CiU. És en aquesta situació que el
nacionalisme català formalitza la idea que Catalunya no pot deixar de dibuixar un futur semblant a l´estatus de
les petites nacions europees eixides del cataclisme del comunisme europeu oriental. Però aquí no hi ha hagut
cataclisme. Al contrari, aquí hi ha hagut una primera provatura llarga i consistent de governació democràtica i
pacífica dels pobles d´Espanya.
ELS DOS PERILLS que hi ha per a un desenllaç lògic d´aquesta experiència d´autogovern neixen de la frenada
que la dreta espanyola està imposant a la natural evolució constitucional després de 25 anys de pau sense
dictadura i la impaciència dels sobiranistes davant d´aquesta gairebé involució imposada pel Govern d´Aznar.
¿I ara els nacionalistes catalans de dretes volen acordar amb la dreta espanyola un govern conjunt i una
evolució constitucional pactada? ¿Casar la involució amb l´evolució? ¿Algú es pot creure que el canvi de
consellers per ministres és alguna cosa més que un desesperat intent de parar el rellotge de la història?
No ens enganyem: aquí el que hi ha és el terror que tenen les dues dretes, l´espanyola i la catalana, davant de
la probabilitat d´un canvi de govern a Catalunya i de la situació d´ingovernabilitat que s´obriria a Espanya si
després d´aquest canvi la dreta espanyola tractés d´obtenir a Madrid el suport d´un nacionalisme català batut
a les urnes.
El rellotge de la història no l´aturarà el pacte de les dretes. Lentament, la història de Catalunya avança cap a
un desenllaç esperat. I somiat. He de dir als ciutadans que és el moment de realitzar el projecte català: una
Catalunya forta, triant bé els seus amics i liderant en tots els terrenys l´avenç d´Espanya cap a una posició
important en la política europea.
�EL PACTE de les dretes l´única cosa que pretén és perdre temps. El Parlament ha estat obert, fins fa tres
setmanes, per cert, amb el suport d´ERC, a l´adopció per una gran majoria d´un document que obriria les
portes a la modificació de l´Estatut i a la millora de l´autogovern. ¿Per què es tanca aquesta porta, si no és per
motius de partit, contraris a l´interès de Catalunya? ¿Per què, si en aquest mandat ja no hi ha res a fer en
aquest sentit, no es convoquen eleccions i es dóna la paraula al poble?
Que les dretes diguin el que vulguin: avui la cosa més assenyada i la més probable és un canvi de majories a
Catalunya, un govern català de progrés amb l´experiència que donen vint-i-tants anys de govern local reeixit;
i, si no immediatament, poc després, una majoria de socialistes i nacionalistes moderats al Parlament espanyol
conduint una evolució constitucional i estatutària sense pausa cap al compliment del projecte català i el de tots i
cada un dels pobles d´Espanya, començant pel poble basc: tota la resta són cabòries en direcció contrària a la
de la història.
La història no se la pot capgirar com un mitjó. Es pot accelerar, es pot empènyer. Nosaltres ho farem. Tot està
a punt. Som-hi.
President del PSC
30/10/2002
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
04.02. Activitat política
Description
An account of the resource
Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC).
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
La història de Catalunya avança cap a un desenllaç
El pacte de les dretes (CIU - PP) pretén perdre temps, però no frenàrà el canvi somiat.
Type
The nature or genre of the resource
Article
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Source
A related resource from which the described resource is derived
El Periódico de Catalunya
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Autogovern
Dreta (Ciències polítiques)
Pujol, Jordi, 1930-
Catalunya
Canvi
Esquerra (Ciències polítiques)
Acció política
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1362
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2002-10-30
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Articles
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1712/0000000903.pdf
ce8f6feeb0a6a6be2921e5bf8300afc4
PDF Text
Text
Miércoles 9 de enero de 2008
Xpresate
aDn
7
Internacional
«Es una vergüenza que los amores de
Sarkozy sean más noticia que su política»
María. EN ADN.ES
internacional@adn.es
ESTADOSUNIDOSELECCIONESPRESIDENCIALES
La protección de ‘Renegado’
LaseguridaddeObamaysufamiliasuponeunapesadillaparaelserviciosecreto
B
PERROS POLICÍA
El detail (equipo de seguridad) que lleva Obama se
mantiene en secreto, pero su
protección se realiza en tres
niveles distintos: preparatoria, cobertura y evacuación.
Los agentes de la división
canina, que controlan la preparatoria, vigilan que Obama
no entre en lugar alguno sin
que antes dos perros del servicio secreto, un golden retriever y un labrador de color
negro, husmeen asientos,
cortinas y podios en busca de
bombas. La cobertura la realizan cuatro hombres que están a su lado en todo momento y que llevan pegado al
Per
Pasqual
Maragall
Per què
és millor
Obama
Agustín Alcalá
Nueva York
arack Obama se ha
convertidoenunapesadillaparaelservicio
secreto de EE UU
que vigila por su seguridad.
El político de raza negra ha
declarado a la cadena de televisiónNBCquenolepreocupa
suseguridadniladesufamilia.
“Es algo en lo que no pienso
mucho porque el servicio secreto está a mi lado y van cargados”, afirma sonriente.
El servicio secreto ha bautizado al aspirante demócrata
alaCasaBlancaconelnombre
deRenegado,comoaquellosvaquerosdelLejanoOeste.Suascensión en las encuestas y su
abierta personalidad han hechoquetodossusdiscursosesténabarrotadosdegente.También le gusta dirigirse a los miles de seguidores que no
pueden entrar en sus mítines
para agradecerles su interés.
Estas muestras de afecto
preocupan mucho al servicio
secreto porque en los espacios
abiertos y frente a miles de curiosos es más difícil vigilarlo.
“Yo diría que después del
presidente y del vicepresidente, Obama es en este momento el hombre más protegido de
EE UU”, afirma un agente del
FBI. “Estamos muy atentos a
todas las páginas en la red de
los supremacistas blancos y
otros grupos que quieran hacer algo contra él”, afirma.
La
meva
s molt difícil que
Barack Obama
guanyi les eleccionsenunpaíson
els blancs anglosaxons protestants (Wasp) han governat sempre. Però les
primàries d’Iowa semblen
indicar que el miracle no és
impossible.Idicmiracledesprés de l’assassinat de John
iBobKennedy,deM.L.King
i de Malcolm X, val a dir els
negres i/o simplement
catòlicsquegosavendircom
havia de ser Amèrica i tenir
somnis impossibles. Hi ha
somnis que maten, i si no
quelipreguntinalavíduade
Martin Luther King. “I have
adream” (tinc un somni), va
dir King. I era pastor protestantynegre.Oquelipreguntin a la dona de Colin
Powell, l’heroi de la guerra
de l’Iraq, que va dir no a la
possibilitatdequeelseumarit fos candidat a vicepresident i eventualment, després, president dels EUA.
“Theywillkillhim”,(elmataran) va dir. Amèrica és així.
Alcarrergrannoméshicap
un pistoler, el xèrif. Al pobre
Gary Cooper el van fer xèrif
contra la seva voluntat a Solo ante el peligro i una mica
més i hi deixa la pell.
Obamatéalgunacosade
tots aquests ingredients: és
el Cooper que s’atreveix a
desafiar l’establishment més
o menys corrupte, és negre
com Malcolm X, King i
Powell, i és carismàtic com
Kennedy, o pot ser-ho. El
mataran? És més difícil ara.
Els EUA ja no són el que
eren. Ja no poden passar
olímpicament de l’opinió
pública mundial. Europa
empata en renda per càpita i té un ventall de diferències de riquesa més estret.
Menys misèria. Això pot
ajudar a Obama, si és que la
gent n’és conscient. Possiblement, el votant americà
n’és. Aviat ho sabrem.
É
Barack Obama saluda a sus partidarios, congregados ayer en una escuela de New Hampshire. EFE / CJ GUNTHER
cuerpo una pistola Sauer
P229 automática. Tres de
ellossonblancosyunonegroy
el jefe del equipo, conocido como the shadow (la sombra), se
mueve a pocos centrímetros
de Renegado, le toca cariñosamente el codo para invitarle a
andar cuando se retrasa y sus
ojos miran intensamente a la
multitud. Su misión principal
es la de convertirse en escudo
de las balas dirigidas a su protegido. Cuando viaja en el Barackbus, su autobús electoral,
está protegido por tres 4x4
del Equipo de Respuesta en
Emergencias cuyos agentes
se cuelgan de los vehículos
mostrando sus rifles listos para disparar. La sombra y los
agentes que están cerca de
Obama son los encargados
de la tercera faceta de su protección así como de evacuar
al candidato en caso de amenaza inminente o atentado.
Antesdepresentarsecomo
aspirante demócrata, Obama
tuvo que convencer a su esposa de que no se jugaba la vida
enelempeño.MichelleObama
sabe que por ser negro su ma-
El candidato del cambio sacude
los cimientos republicanos
● El tsunami de Barack
Obama amenaza con pillar
sin flotador a muchos políticos. Nancy Pelosi, la líder
demócrata del Congreso,
apoyaHillaryClinton,igual
que John Lewis, congresista negro de Georgia y compañero de Martin Luther
King durante las protestas
porlaigualdadracialdelos
sesenta.Elcarismadelsenador por Illinois atrae a muchos republicanos, blancos y
negros, por su imagen de frescurayporsupromesadecambio. SiObamasellevaelvotode
losindependientesyeldelosjóvenes, las posibilidades de que
John McCain o Rudolph Giuliani terminen en la Casa Blanca se reducen. Los habitantes
de Dixville Notch y Hart’s Location, dos aldeas de New
Hampshire votaron ayer de
madrugada y confirmaron los
sondeos al dar a Obama 16 votos frente a tres para Clinton.
rido tiene muchos enemigos.
“La seguridad es uno de los
asuntosquemásteníaenmentealahoradeentrarenlacampaña electoral. He pensado en
todos los escenarios posibles,
incluso en los más trágicos, y
tendremos que acostumbrarnos todos a las personas que
nos protegen”, afirmó la esposa del candidato.
JohnMcCainrecibió10votos
entre los republicanos, Mike
Huckebee fue la elección de
cinco vecinos y Mitt Romney
de tres. Ayer el resto del Estado iba camino de agotar las
papeletas demócratas. La
CBS avanzaba anoche que
Hillary daba por perdida la
contienda de New Hampshire y anunciará hoy nuevos
asesores,entreellosLeonPaneta,antiguojefedegabinete
del presidente Clinton.
Laseleccionesen
El republicano McCain.
www.adn.es/mundo
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
13. Expresident de la Generalitat de Catalunya
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2006 --
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Description
An account of the resource
Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Perquè és millor Obama
Type
The nature or genre of the resource
Article
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Eleccions
Estats Units
Obama, Barack
Canvi
Acció política
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1546
Source
A related resource from which the described resource is derived
ADN
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2008-01-09
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Articles
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1713/0000000909.pdf
cd5ce62116752734a3656138470c30ed
PDF Text
Text
(COLOR) - Pub: PERIODICO ND CATALAN Doc: 00295L Red: 60% Ed: Primera EDICION Cb: 00 Enviado por:
Dia: 20/01/2008 - Hora: 21:58
DILLUNS
21 DE GENER DEL 2008
Opinió
Eleccions presidencials als Estats Units
el Periódico 5
La roda
Obama, el canvi
SANDRA
Barneda
Les primàries indiquen que és possible el miracle que guanyi un candidat que no és anglosaxó blanc
PASQUAL
Maragall
ra que s’acosten les eleccions a Espanya i als Estats Units deixeu-me dir
quatre coses referent a
les americanes, que crec
que tenen a veure en part amb la situació d’aquí. Perquè aquí també
cal un tomb com el que s’està produint a Amèrica. Els italians són els
primers que ho han vist a Europa i
per això han creat el Partit Demòcrata, tot i que Rutelli i Veltroni difereixen, un a favor de Hillary i l’altre
d’Obama, respectivament.
Jo sóc favorable al sistema americà i favorable a les eleccions
primàries. Ja me’n vaig muntar
unes quan vaig tornar d’Itàlia l’any
1997. I hi van votar 60.000 persones. Curiosament pot ser que s’acosti a la xifra necessària per aconseguir un diputat a la província de
Barcelona, dependrà de la participació. El votant registrat és qui tria
els candidats i no l’executiva dels
partits; el finançament és transparent; les estadístiques del suport
econòmic són públiques, i els diners no es consideren pecat, com
aquí, sinó un valor. La hipocresia
no hi és presentable. A l’Europa
catòlica figura que els diners són
mal vistos, allí no.
A
JO SÓC DE
l’Obama més
que de la Hillary per diverses raons,
ja ho he dit en un diari gratuït que
em va demanar una opinió breu sobre el tema.
És molt difícil que Obama guanyi
les eleccions en un país on els White
Anglosaxon Protestants (WASP) han
governat sempre. Però les primàries
semblen indicar que el miracle no és
impossible. I dic miracle després de
l’assassinat de John i Bob Kennedy,
de Martin Luther King i de Malcolm
Animus
iocandi
Ferreres
X; és a dir els negres i/o simplement catòlics que
gosaven dir com
havia de ser Amèrica i tenir somnis
impossibles.
Hi ha somnis
que maten, i si no
que l’hi preguntin
a la vídua de Martin Luther King. «I
had a dream [he tingut un somni]», va
proclamar King. I
era pastor protestant, no pas
catòlic. Però era
negre, i el van matar. O que l’hi preguntin a la dona
de Colin Powell,
l’heroi de la guerra
del Golf, que va dir
no a la possibilitat
que el seu marit
fos candidat a vicepresident i eventualment, després,
president. « T h e y
will kill him [el mataran]», va dir.
MARTÍN TOGNOLA
Amèrica és així. Al
carrer gran (Main
Street) només hi
cap un pistoler, i El votant registrat és qui elegeix
en tot cas el xèrif. els candidats i no les executives dels
Al pobre Gary
partits, el finançament és transparent
Cooper el van fer
xèrif en contra de i la hipocresia no és presentable
la seva voluntat a
High Noon (Solo ante el peligro) i una mica més hi deixa l’herència diguem-ne hispànica, llatina, i catòlica va desaparèixer o gaila pell.
rebé.
L’Europa del Nord va imposar-se a
l’autoritat ve de
dalt: de Déu, de l’Església, de la la del Sud també a Amèrica. Tal com
Història... En canvi a la primera unió després de l’Armada Invencible, Anamericana això era diferent. Bé, hi glaterra es va imposar a Espanya.
havia Déu i religions, però vàries. Hi «Són conquistadors quan no poden
havia els Pennsilvannia Dutch, amb ser pirates«, deia Francis Drake, picarretes, barrets i barbeta. Hi havia rata convertit en Sir per Isabel I
el Sud (Allò que el vent s’endugué) i el d’Anglaterra.
Però ara està passant una cosa exNord. El Nord va guanyar, és clar, i
A EUROPA
traordinària: els negres del Sud, encara que Obama ja sigui nascut al
Nord, poden governar Amèrica del
Nord.
Obama té alguna cosa de tots els
ingredients non WASP, excepte
que és protestant. És més o menys
com un Gary Cooper que s’atreveix a desafiar l’stablishment més o
menys corrupte; és negre com
Malcolm X, com King i com Powell, i és carismàtic com Kennedy,
o ho pot ser.
El mataran? Ara és més difícil.
Els Estats Units ja no son el que
eren. Ja no poden passar olímpicament de l’opinió pública mundial.
Europa empata en renda per càpita i amb un ventall de diferències
de riquesa més estret. Menys
misèria. Això pot ajudar Obama,
si és que la gent n’és conscient. Possiblement la minoria que vota en
les eleccions americanes, al voltant
del 50%, n’és. Això ho sabrem ben
aviat. I tot apunta cap a una mobilització de les dones i dels afroamericans. No es poden demanar més
novetats.
FINALMENT, ¿s’han adonat
que si guanya el negre Barack
Hussein Obama l’enfrontament
amb el tercer món més extremista
(Bin Laden) serà un enfrontament
de cosins germans, Obama / Ussama? No és això presagi d’un escaquer mundial distint a l’habitual
Nord / Sud, Orient / Occident?
Preparem-nos per veure canvis.
«Change» és la consigna d’Obama.
Ciutadans pel Canvi era la meva,
modestament, quan vaig tornar de
Roma el 1998. Ara d’aquells ciutadans i del canvi en queda ben poca
cosa, sembla que volen integrar-se
al PSC. És per això que em sembla
saludable una nova fórmula, en la
línia del Partit Demòcrata italià.
Un altre dia ja parlarem de casa
nostra. H
Expresident de la Generalitat
i expresident del PSC.
Discriminació
en neó i amb
majúscules
iscriminar em sembla
un verb malsonant de
connotacions dictatorials i classificatòries
que no casa ni amb la
paraula ni amb el concepte democràcia ni amb el nostre segle XXI,
qualificat com a global i intercultural. Hauria de ser un terme en
desús i retrògrad que dóna contingut a fets d’un passat en què no
existia la màxima vital d’incloure i
no excloure. La realitat, en canvi,
deixa la globalitat per a l’economia
i col.loca diàriament la discriminació en neó i amb majúscules. No
entenc que un país com el Canadà,
que aprova la llei del matrimoni
de persones del mateix sexe, prohibeixi als gais ser donants per considerar que la seva conducta sexual
és d’alt risc. ¿El fet de ser heterosexual et deslliura de la promiscuïtat
i t’immunitza de contagiar-te cap
malaltia? Si fos certa aquesta tesi,
¿per què el nombre de dones infectades per la sida arreu del món va
augmentar el 2007 d’una manera
alarmant?
La discriminació és capaç d’arrasar amb ideologies, com l’esquerra
comunista romana que aconsegueix aprovar amb èxit la seva mo-
D
Molt a desgrat meu,
aquest Estat de
benestar destil.la una
enorme hipocresia social
ció de separar els nens gitanos en
els autobusos escolars al setè districte de la ciutat, per considerar el
seu comportament massa enèrgic i
violent. ¿La violència és herència
genètica dels gitanos? Si fos així,
¿se’ls separa per ser gitanos o per
ser violents? La companyia del Metro de Madrid s’acosta més al llegat
de l’ovella Dolly, la discriminació
genètica. Una dona, que va superar
un càncer fa dos anys, no podrà
treballar al Metro per considerar
que el risc de reaparició de la malaltia és incompatible amb els requisits psicofísics necessaris per
ocupar aquell lloc de treball. Ho
decideix una empresa dependent
del govern d’Esperanza Aguirre,
presidenta, dona i portadora quan
toca del llaç rosa. Posats a dir bestieses, ¿per què no vetar els que
han patit, els hipertensos, els
diabètics o tots aquells que tenen
familiars que han patit un càncer
o qualsevol altra malaltia greu?
Molt a desgrat meu, aquest Estat
nostre, el que anomenem del benestar, estendard de la igualtat
d’oportunitats i de la llibertat individual, destil.la una enorme hipocresia social. H
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
13. Expresident de la Generalitat de Catalunya
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2006 --
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Description
An account of the resource
Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Obama, el canvi
Type
The nature or genre of the resource
Article
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Eleccions
Estats Units
Canvi
Obama, Barack
Acció política
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1547
Source
A related resource from which the described resource is derived
El Periódico de Catalunya
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2008-01-21
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Articles
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1721/0000000919.pdf
0000330b012c3d3de4992e74d47e83fb
PDF Text
Text
P U N T D E V I S TA
EL PUNT | Diumenge, 10 de febrer del 2008
17
tribuna | PASQUAL MARAGALL. Expresident de la Generalitat de Catalunya
Resposta a l’amic Balcells sobre el vot en blanc
E
L’expresident de Catalunya contesta l’article del diputat pel PSC al Parlament Josep Maria Balcells, membre de
Ciutadans pel Canvi, en què es mostrava dolgut que l’antic president defensés el vot de protesta
cal una decidida aposta per l’autoritat
dels directors a les escoles i una aposta
per l’escola local o comarcal, en la línia
de millor tradició escolàstica catalana, la
del pressupost de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona el 1907, la de Marta
Mata, adaptada evidentment a les realitats del segle XXI.
ntenc la preocupació de Balcells, pel que veig en l’article publicat a El Punt, per la
possibilitat, en què jo no
crec, d’una victòria del PP
en les eleccions generals. Però siguem
clars. En cap cas el PP traurà majoria absoluta, i no sembla probable que el partit
de Duran i Pujol ajudi el PP –i no diguem
el PNB o ERC–. Ja n’hi ha prou d’estalviar-se de pensar altres sortides que les
actuals. Ja n’hi ha prou de renunciar a
imaginar altres escenaris que els heretats. Els escenaris heretats ja han demostrat les seves limitacions. Ciutadans pel
Canvi va néixer per ajudar el socialisme
català a fer el sorpasso del nacionalisme
català després de 20 anys d’hegemonia
d’aquest. I ho vàrem aconseguir.
● En les darreres eleccions
catalanes, en canvi, el
nacionalisme ha deixat
enrere el socialisme català
un altre cop, i només es
manté el tripartit gràcies a la
inèrcia adquirida i,
diguem-ho tot, pel triomf de
l’Estatut després de 25 anys,
gràcies al tripartit
En les darreres eleccions catalanes, en
canvi, el nacionalisme ha deixat enrere el
socialisme català un altre cop, i només es
manté el tripartit gràcies a la inèrcia adquirida i, diguem-ho tot, pel triomf de
l’Estatut després de 25 anys, gràcies al
tripartit. Però la situació actual no és precisament brillant. Jugar ara al conservadorisme seria funest.
Tothom sap, espero que els Ciutadans
pel Canvi també, que l’Estatut es va
● L’Estatut es va aconseguir
El primer tren d’alta velocitat entra a l’estació de Sants. / EFE
aconseguir pagant un preu. Més ben dit,
dos preus: 1, la fi anticipada de la legislatura, exigida per CiU a Zapatero per entrar en el bloc estatutari al parlament de
Madrid; i 2, la retirada posterior del president de la Generalitat, que jo, encara
que no d’entrada, finalment vaig acceptar, perquè l’objectiu s’ho mereixia. I
mai me n’he penedit, contra el que alguns puguin pensar. Mai. Entre altres
raons perquè l’esforç realitzat per part de
tots nosaltres per posar en peu el primer
tripartit, anar-lo perfeccionant, i per pactar l’Estatut aquí, salvar-lo en tot allò essencial a Madrid i dur-lo a referèndum
per ser aprovat, va ser, deixin-m’ho dir,
molt considerable, alguns dirien titànic.
Ara tenim al davant unes eleccions generals al parlament espanyol. Ja he dit altres cops el que crec que és més important. Els punts crucials són els referents
als temes endarrerits d’inversions, àrea
metropolitana, vegueries i diputacions, o
la connexió amb la regió europea que po-
de set en set | XAVIER CORTADELLAS
N
Una llarga llista
o sé si deu ser una casualitat o
un indici premonitori molt clar,
però el cas és que, a mesura que
aquest país i el del costat i Europa i el
que hem convingut a batejar com la civilització occidental van fent-se més diversos i, doncs, van canviant, avança cada cop més l’Alzheimer. Primer va ser
Ronald Reagan. Una mica abans, Adolfo Suárez. Després, Rita Hayworth,
Eduardo Chillida, Kubala... Últimament, també Pasqual Maragall. De seguida, Jordi Solé Tura. Me’n deixo. «Ha
vingut a afegir-se a la llarga llista de personatges famosos afectats d’Alzheimer», estava a punt d’escriure tal com
fan milers de periodistes cada vegada
que saben que un nou personatge conegut té Alzheimer. Si és que algun cop els
han sabut, obliden la majoria dels altres
noms i en fan prou escrivint que n’hi ha
una «llarga llista», encara que, escrivint
això, estableixin també una relació involuntària entre el seu oblit i aquesta
malaltia de l’oblit. Veig al You Tube un
fragment del documental que Albert
Solé ha gravat amb Jordi Solé Tura, el
seu pare. «Hòstia! Jo he estat tancat
aquí?», diu l’exministre quan el seu fill
llegeix un fragment d’una diligència
d’un jutjat que diu que se li comuniqui
que «está en prisión preventiva». Després, el fill explica que va viure una infantesa especial, diferent, que és ell qui
necessita recuperar el seu origen i les seves arrels, poder fer entendre a la seva
filla qui va ser el seu avi. La memòria,
doncs. Sempre la memòria.
dem formar amb les Illes, València i el
sud de França, o les connexions interiors
de Catalunya, i altres, probablement més
interessants per una gran quantitat de
ciutadanes i ciutadans, com la salut i
l’educació (la portada d’ahir dissabte de
l’edició de Barcelona d’El Punt és ben
explícita)... No la falòrnia de si l’alta velocitat ha de passar per sota de la Sagrada
Família o no!
● El canvi exigeix constància,
però no submissió. El canvi
exigeix imaginació
Dit això, l’únic partit que es va pronunciar, per bé que sense gran entusiasme, per aquestes opcions, va ser Iniciativa. Però la seva actitud, o la del sindicat
que hi està lligat, en el tema de la reforma
educativa, per exemple, indica fins a
quin punt aquest partit no ha entès que
pagant un preu. Més ben dit
dos preus: 1, la fi anticipada
de la legislatura, exigida per
CiU a Zapatero per entrar en
el bloc estatutari al
Parlament de Madrid; i 2, la
retirada posterior del
president de la Generalitat,
que jo, encara que no
d’entrada, finalment vaig
acceptar, perquè l’objectiu
s’ho mereixia. I mai me n’he
penedit, contra el que alguns
puguin pensar. Mai
Com volen a can Ciutadans pel Canvi
que es consolidi i segueixi avançant el
canvi encetat el 99 i madurat en els anys
següents? El canvi exigeix constància,
però no submissió. El canvi exigeix imaginació. Ara estan en joc, escons amunt
escons avall, un nombre limitat de diputats de més o de menys a Madrid, no la
supervivència del socialisme i dels
ideals que ens han mogut durant una colla d’anys. Hem de seguir canviant. Hem
de seguir desperts, vius i arriscant. Altrament, el canvi s’haurà convertit en rutina.
la galeria | JOSEP VALLS
Ploure? Ho ha fet sempre...
V
isc en un poble (el meu) on, al
llarg del riu que el travessa, el
Brugent, en força menys de dos
quilòmetres hi havia, a l’edat mitjana,
setze molins, tots documentats, és clar.
La construcció de tants molins, sobretot
entre els segles XII i XIV, fou impulsada pels diferents senyors del castell
d’Hostoles (entre Sant Feliu de Pallerols i les Planes), que gaudien dels rendiments de la terra menada pels pagesos
remences, i obligaven a anar a moldre
als molins que ells assignaven. La majoria eren fariners, però també n’hi havia
de drapers o blanquejadors, que, en
comptes de la típica pedra de molí, tenien maces o nocs per masegar i estovar
els draps amb uns líquids sabonosos i
alcalins. Els masos molí encara existei-
xen, avui, a banda i banda del riu, abandonats i arruïnats, la majoria. Van tenir
un paper clau en l’economia d’aquest
tros de país, almenys fins ben entrat el
segle XX, quan van deixar de funcionar
en haver de competir amb les farineres
elèctriques. Però tampoc no podrien
funcionar avui, encara que no hi hagués
competència: el doll d’aigua que baixava de la font Grossa i formava el Brugent s’ha convertit en un rajolí irrisori i
llastimós on no poden nadar ni els
ànecs. Per aquells tocoms trobo un pagès. En la conversa, resulta inevitable
parlar de l’aigua, però l’home no sembla pas especialment preocupat. Quan li
dic que convindria molt que plogués,
em contesta simplement: «Ploure? Ja ho
farà... Sempre ho ha fet!»
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
13. Expresident de la Generalitat de Catalunya
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2006 --
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Description
An account of the resource
Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Resposta a l’amic Balcells sobre el vot en blanc
Type
The nature or genre of the resource
Article
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Source
A related resource from which the described resource is derived
El Punt
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Eleccions
Espanya
Congrés dels Diputats
Canvi
Socialisme
Acció política
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2008-02-10
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Articles
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1733/0000001569.pdf
890be25a13063e4c27d5d5bf4244488f
PDF Text
Text
(COLOR) - Pub: PERIODICO ND CATALAN Doc: 02495M Red: 60% Ed: Primera EDICION Cb: 00 Enviado por:
Dia: 14/12/2003 - Hora: 23:24
DILLUNS
15 DE DESEMBRE DEL 2003
22 Política
El pacte del canvi 3 Els discursos històrics del Tinell
Pàgines 20 a 24 888
«El mirall de Catalunya»
«L’estil és tan
important com
els continguts»
Maragall va garantir la unitat de les tres forces que componen l’acord de Govern
JULIO CARBÓ
PASQUAL MARAGALL
Pròxim president
de la Generalitat
«Ciutadans i ciutadanes de Catalunya que esteu avui aquí. Han hagut
de passar gairebé 25 anys perquè Catalunya es retrobi sencera avui aquí,
en aquest Saló del Rei, en aquest Saló
del Tinell. Han hagut de passar 25
anys perquè Catalunya reconegui
que la seva veu no era només una,
perquè reconegui la seva pròpia diversitat com una riquesa i no com
un problema, perquè Catalunya decidís.
Ens ho han dit en les eleccions de
forma clara, ens ha dit coses –és possible que no de la manera que alguns
haurien volgut– de la forma més clara en aquests anys de democràcia des
del 1984: que volia una Catalunya reconciliada. Una Catalunya que sigui
un cor i no un solo o un solista. Han
passat 20 anys perquè això fos possible. Catalunya ja no es pot confondre
amb un accent.
Però han hagut de passar cent
anys perquè això fos possible amb
tranquil.litat. No hi ha hagut un govern d’esquerres en aquest país que
no fos en situació extrema, de crisi
mundial, d’una guerra mundial a
l’horitzó que pràcticament impossibilitava que aquell Govern fos Govern, que dramàticament va anar a
la presó. Sí, el president de Catalunya, Companys, va anar a la presó.
¿Era aquella una governació normal?, ¿va ser un període normal? No
ho va ser, ni per a Catalunya, ni per a
Espanya, ni per a Europa, ni per al
món, i avui podem dir que, per primera vegada, el poble de Catalunya i els
seus partits més populars, els partits
de l’esquerra, comencen un període de
Govern tranquil, que serà fecund.
Perquè les esquerres ens hem foguejat, n’hem après. En tots aquests anys
les esquerres hem sabut el que era la
presó, uns més que altres, diguem-ho.
Hem sabut el que era l’exili, també
uns més que altres. Avui tenim aquí
representants dels partits de tota
aquesta trajectòria: Esquerra Republicana, que ha viscut tot el que ha viscut; l’antic PSUC, que va conduir, de
fet, juntament amb el Moviment Socialista de Catalunya de Raimon
Obiols i Joan Raventós, aquella Assemblea de Catalunya que en el fons ens
va marcar el camí.
Jo crec que avui hi som tots. Tenim
una responsabilitat immensa. Sabem
que el poble de Catalunya ens ha donat una majoria a tots àmplia, a cada
«Han hagut de passar 25 anys
perquè Catalunya reconegui que
la seva veu no era només una»
un petita, amb uns creixent, altres decreixent, en tot cas no pas suficient
per governar sols. El poble de Catalunya ens ha dit: ‘Governeu junts, enteneu-vos, feu l’esforç que s’hagi de fer
perquè pugui sortir un programa que
sigui de tots, el programa representatiu dels interessos del poble de Catalunya avui’.
I ho hem fet. I vull felicitar i agrair a
tots els que durant aquells dies llargs,
33 El document amb les firmes de Saura, Maragall i Carod.
que la història dirà que han estat
curtíssims però que han estat intensíssims, hem fabricat el que ara firmarem i que quedarà aquí al Tinell com a
record històric, al Museu d’Història.
Jo recordo que la primera vegada
que vaig entrar aquí va ser un dia que
el rei Joan Carles, acabat de nomenar,
visitava Barcelona i havia de fer un discurs a l’ajuntament, i no va poder perquè estava ocupat pels funcionaris en
vaga, entre els quals hi havia jo i alguns dels que sou aquí. L’acte es va haver de fer aquí i el pobre Viola estava
tan nerviós que en el seu discurs li van
caure els papers a terra. Ho dic perquè
la història no es fa només per la cresta
d’onades del que passa a dalt, en els
seus governs, sinó que moltes vegades
la història s’escriu des de baix.
Carod va destacar que el nou Govern català «no va contra ningú»
Pròxim conseller
en cap
«Ja diu (el diari) La Nau, febrer del
1930, Antoni Rovira i Virgili: ‘Nosaltres seguim i ens mantindrem sempre en el terreny de la plena catalanitat, però també volem actuar en el
terreny del ple esquerranisme. Els
que, sent catalans i sentint-se demòcrates, no passen d’una posició de
centre, centredreta o centreesquerra, també tenen una tasca a fer, però
els que a més se senten esquerrans
ho han de proclamar francament i
han d’actuar com a tals en organitzacions adequades. Aquest és el raonament que ens ha portat a la nostra actual situació política. El nostre
esquerranisme no serà mai motiu de
cap minva en el nostre sentit de catalanitat, que és substància viva de
l’ànima nostra. I tots els que proclamen el doble ideal de llibertat de les
persones i dels pobles poden dir el
mateix. El fervor esquerrà no desfà el
fervor catalanista, sinó que el fa més
complet i més profund. Qui sent la catalanitat i l’esquerranisme com a dues
manifestacions d’un mateix principi
humà troba en cada un d’aquests sentiments un reforç per a l’altre’.
Crec que era una cita històrica (...)
que avui havia de ser escoltada.
Aquest és un acte de normalitat democràtica. Després d’un Govern, n’arriba un altre. Arriben altres sigles, altres idees polítiques, i arriben també
altres sectors socials. Nous protagonistes que no són, no som, menys catalans i catalanes que els que hi havia
abans. Una nova majoria que no és
menys democràtica ni legítima que la
que hi havia abans.
Vint-i-quatre han estat els anys per
exercir una gran oportunitat. Ha estat
l’hora del catalanisme conservador.
Ara és l’hora del catalanisme d’esquerres, de tornar a posar com a objectiu
prioritari la unitat civil del poble de
Catalunya. Un sol poble amb independència dels orígens, els cognoms o
JOAN SAURA
Pròxim conseller de
Relacions Institucionals
«Un país en què caben tots»
JOSEP-LLUÍS
CAROD-ROVIRA
el Periódico
la llengua parlada a casa. Per sobre de
la Catalunya nacionalista, la Catalunya nacional. La Catalunya en què cabem absolutament tots.
És amb aquesta idea que estic convençut que aquest serà el millor Govern per aplicar polítiques socials progressistes, de defensa del territori, per
a la dignitat de la llengua catalana i
del país, polítiques de suport a la cultura i a la llibertat, de complicitat
amb els sectors econòmics vius i emprenedors d’aquest país, que són
molts.
«Catalunya ha d’avançar
sense altres límits que els que
siguem capaços de posar-nos»
Recuperem avui un imaginari
col . lectiu, la tradició democràtica
unitària del que va ser en el seu temps
l’Assemblea de Catalunya. Recuperem
avui, aquí, la noció d’un Govern per a
tots (...). Catalunya no és un sol partit.
Catalunya és el PSC, CiU, ERC, ICV i el
PP. Catalunya som tots, i també el Go-
En aquest moment, jo crec que és la
nostra història la que Salvador Espriu
va citar quan va dir que el mirall de la
veritat era un mirall trencat i que si es
volia tenir sencer s’havia de compondre. Avui el mirall de la veritat –no pas
el mirall de tot Catalunya perquè com
ha dit Carod és més àmplia que tot
això–, el mirall de la veritat del Govern
de Catalunya té tres trossos que s’han
d’unir i els hem unit en aquest document.
Em comprometo com a màxim responsable d’aquest Govern i amb la humilitat de saber que estic al servei de
tots vosaltres i de tot el poble de Catalunya a garantir que la unitat dels tres
trossos del mirall de Catalunya serà suficient perquè la veritat resplendeixi.
Moltes gràcies». H
vern de la Generalitat és i serà de tots
sense excepció (...).
Aquí naixerà l’acord per un Govern
que no va contra ningú, perquè és un
Govern a favor. A favor de la majoria
de la societat catalana, a favor d’un
país, d’una nova manera d’entendre
les coses, també les relacions entre els
poders públics i la ciutadania. Estic
convençut que aquest serà un Govern
que començarà per saber escoltar (...).
I també tinc la certesa que aquest
serà un Govern que tindrà el màxim
respecte i acceptarà també la màxima
col.laboració de totes les forces que se
situaran d’aquí a poques hores a
l’oposició democràtica, lleial i legítima al Parlament de Catalunya.
Tenim una gran responsabilitat
històrica. La primera, fer-ho bé.
Aquest Govern ho ha de fer molt bé,
millor que tot el bé que ho han fet els
que l’han precedit. Tenim el deure patriòtic i civil de fer-ho molt bé, i que
aquest Govern faci avançar aquest
país cap on vulgui sense altres límits
que aquells que nosaltres mateixos siguem capaços de posar-nos.
Avui comença la nova Catalunya,
que, si volem, serà com l’hem somiat
tantes vegades: més justa, cívica, culta, moderna i lliure. És en nom
d’aquesta Catalunya que us demano
que crideu amb mi: ¡Visca Catalunya!». H
«Amigues, amics, he parlat molt en
la meva vida política però mai he
tingut tantes emocions com avui.
Estic molt content, molt il.lusionat i
conscient de la gran responsabilitat
que recau sobre nosaltres. Avui és
un dia històric. No és retòrica. Després de la recuperació de les institucions d’autogovern, després de 23
anys, per primera vegada firmarem
un acord de progrés per fer un Govern catalanista d’esquerres.
En aquests 23 anys hem avançat
molt, però el 16 de novembre Catalunya va dir claríssimament que volia nous horitzons socials, ecològics,
nacionals... Avui recollim l’esforç al
treball de molta gent (...) Vull fer un
reconeixement especial a dues persones que ens han abandonat i avui
també estarien molt contents: Manolo Vázquez Montalbán i Miquel
Martí i Pol.
(...) Avui firmem un programa per
a les persones de Catalunya, amb
mesures concretes per afrontar la sinistralitat laboral, les llistes d’espera
sanitària, la violència de gènere... un
programa que necessita un gran
acord nacional per a l’autogovern,
que vol dir un nou Estatut i un nou
finançament.
Quan demanem un nou Estatut
ho fem perquè fa falta per resoldre
els problemes de les persones (...) i,
per tant, serem contundents, pacients i tossuts. I també perquè volem un encaix diferent de Catalunya en l’Estat espanyol. ¿Com ho farem? De dues maneres. Una, obrint
l’elaboració de l’Estatut a totes les
forces polítiques, no volem pas un
Estatut només del Govern, (...) i amb
un procés de participació social perquè no sigui pas l’Estatut dels
polítics.
Vull acabar amb dues reflexions:
primera, ens comprometem a un
nou estil de govern. En política, l’estil és tant o més important que els
continguts, i volem un Govern
transparent, que es relacioni bé
amb la ciutadania, que busqui complicitats. No és suficient gestionar
bé. I la segona, tenim un país molt
il.lusionat, una àmplia majoria parlamentària amb un programa esplèndid, però sobretot un país il.lusionat. Permeteu-me una anècdota:
divendres, a Gràcia, una senyora
que no coneixia em felicita i em
diu: ‘Jo no l’he votat ni a vostè ni a
cap dels tres grups d’esquerres, però
estic contenta perquè sé que vostès
obriran un nou camí a Catalunya’.
El 16 de novembre a Catalunya va
guanyar l’esperança en contra de la
resignació i la por. El nostre compromís és que concretarem l’esperança i la il.lusió davant els que volen crispar o fer por en aquest país.
No ho aconseguiran i no defraudarem la gent. Bon dia i moltes
gràcies». H
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
04.02. Activitat política
Description
An account of the resource
Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC).
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
El mirall de Catalunya
Type
The nature or genre of the resource
Article
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Source
A related resource from which the described resource is derived
El Periódico de Catalunya
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Pacte del Tinell
Tripartit
Govern
Catalunya
Canvi
Acció política
Abstract
A summary of the resource.
Discurs de Pasqual Maragall a l'acte de signatura del Pacte del Tinell.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-12-15
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Articles
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1743/0000001382.pdf
7096b2dcdbf677621f7c75e744f23945
PDF Text
Text
VOLUNTAT
DE CANVI
Intervenció de
Pasqual Maragall
en la presentació
del document
Per Catalunya
PSCl!
Palau de la Música
9 de setembre 1998
�VOLUNTAT DE CANVI
Intervenció de Pasqual Maragall
en la presentació del document
Per Catalunya
Palau de la Música. 9 de setembre 1998
PSCl!
�Introducció
Avui hem de parlar una mica del lloc on som,
des del punt de vista del desenvolupament constitucional i estatutari, i faré unes propostes. Us
ho avanço, perquè sembla que hi ha un joc consistent en veure qui ensenya primer les cartes. Si
ens hi fixem bé, aquests que demanen que ensenyem les cartes no les ensenyen. 0, si les ensenyen, són tan diferents que no lliguen, són cartes que no lliguen.
A Convergència i Unió, per exemple, el mateix
dia, em penso, van fer públics dos documents.
Un era confederal, o confederalista, que és el document de treball adjunt a l'anomenada
Declaració de Barcelona. L'altre era una declaració de la Fundació Barcelona, en què es parlava,
més aviat, de transitar des del nacionalisme cap
11
�al catalanisme . Per tant, com veieu, hi ha un ventall amplíssim, un camp en el què tot hi és possible, ben lluny del que són les cartes definitives
i el projecte que esperem encara de
Convergència i Unió.
Haurem de parlar de
quin és el tap que
no acaba de saltar
en aquest procés de
definició franca i
oberta de
Catalunya.
D'Unió, per altra banda, podem dir que ells sí
que havien estat sem p re confederals: en els
seus estatu ts h o són. Així com el PSOE és federalista des de l'any divuit, Unió, des que va
néixer és confederal i parla de confederació.
Tanmateix, el dia que es va presentar el document de la confederació, el president d 'Unió
no hi era. No és que no hi fo s, no hi va voler
ser. Ara s'ha recuperat, ha anat a fer una visita
de sup ort a aquest document, però la seva primera reacció, el seu primer instint de prudència política, era no ser-hi, aquell dia i a aquella
hora, i sota aquell n om.
En el cas d'Esquerra Republicana, d 'altra banda, Heribert Barrera va definir, en unes declaracions molt interessants, en un diari de la ciutat, ara fa un mes aproximadament, que
Esquerra Republicana era autodeterminacionista, que Esquerra Republicana no era per definició independentista, no ho ha via estat al seu
ini ci i no ho era ara. I deia qu e, en I'autodeterminisme hi cabien l'independentisme, el federalisme, la sobirania compartida i l'autonomia
política forta.
De manera que tenim de tot menys precisions. N osaltres en donarem algunes. Haurem
de parlar de quin és el tap que no acaba de
saltar en aquest procés de definició franca i
oberta de Catalunya re specte de sí mateixa i
de l'entorn que l'envolta. Parlarem del desig
de canvi a Catalunya i de les co ses que s'han
deixat de fer com a agenda primera del que
aquest desig de canvi ha d'aconseguir portar
a la pràctica.
Probablement ens obligaran a dos anys de
posar-nos al dia; probablement el programa
immediat d'un nou govern haurà de ser el de
posar a zero els rellotges de les coses que s'han endarrerit, de totes les coses que estan
pendents, que havien estat previstes anys
enrere. Però aban s vull fer una invitació
molt especial.
Relectura de la Constitució
Cada generació fa la seva relectura de la constitució sota la qual viu el país. Han passat vint
anys . La Constitució, com ha dit en Narcís
Serra, no especificava ni tan sols quines eren ni
com es deien les nacionalitats i les regions que es
preveien. Potser és el moment en què tranquil-lament, serenament, definim qui és nacionalitat i
qui és regió. Alguns diuen: "Bé, alçar la tapa d'aquesta caixa de Pandora ens pot portar a una situació realment difícil" . Crec sincerament que
vint anys d'experiència en la convivència amb
aquesta formulació i amb el descabdellament del
qu e ha estat l'Estat de les autonomies, ens permet anar a la definició que ens cal, sense precipitacions. I ens cal, no perquè sí, no per nominalisme, sinó perquè tenim la impressió tots
plegats que la Constitució va ser una ambigüitat
calculada.
�Els grans politics sempre han dit que les constitucions ho havien de ser, d'ambigües; ho va dir
Napoleó: com més curtes i més confuses millor.
Perquè probablement el que fan és cobrir amb
un vel de silenci el que són els problemes que en
aquell moment no es poden resoldre. Però vint
anys després -ha passat una generació-- hem
d'estar en condicions d'especificar coses que la
Constitució deixava ambigües i una d'aquestes
coses molt especialment: l'assumpte de les nacionalitats i les regions.
Si nosaltres demanem aixo, se'ns demanarà,
amb legitimitat, que Catalunya respecti les condicions d'estabilitat del sistema, és a dir, que
Catalunya no faci el que altres nacionalitats i regions del món federal fan. A cada contesa electoral, segons els resultats, si hi ha un resultat mitjanament favorable, o que es pugui llegir com a
favorable, per les forces que són partidàries de la
secessió o la independència, plantegen l'autodeterminació i la consulta autodeterminista.
En el món de l'empresa, i en el món de la política és exactament igual, tothom ha de ser conscient de quines són les condicions d'estabilitat
del sistema en què està immers i ningú no pot ignorar que un sistema que es sotmet constantment a la pregunta "què som?" i "com està format essencialment el sistema?" és un sistema que
no funciona. Per dir-ho molt clarament: les inversions nord-americanes dels Estats Units van
de Montreal a Toronto en el moment que el capital americà, poruc com tots els capitals - i
amb això no els estic dient res que no sàpiguen- s'adona que les condicions en les quals
ha fet les inversions a mig termini poden perillar.
I no m'estic referint només a aquest tipus d'estabilitat, també a l'estabilitat dels plans que fan les
persones, les famílies, els individus i les petites
empreses. No és només una qüestió d'estabilitat
del capital financer, que ja sabem que és molt
més volàtil i molt més sensible. M'estic referint
al fet que un país no pot anar endavant si no sap
amb una mínima certesa que les coses aniran
evolucionant amb un ritme que permeti fer càlculs de futur.
Si un país no pot fer càlculs de futur, un país no
pot avançar. I això és el que Catalunya ha de ser
capaç de comprometre en el moment en què
Espanya li doni una cosa que ha estat demanant, primer calladament, després més obertament i ara quasi clamorosament: ser reconeguda, en el nivell constitucional o en les lleis
fonamentals, en la lectura o en la modificació
de la Constitució i de les lleis bàsiques, com a
nació, com a nacionalitat.
Procés de devolució
a Itàlia i Gran Bretanya
Nosaltres hem definit el que entenem per federalisme i, concretament, per federalisme fiscal i
també els components bàsics del federalisme polític. Partim de la base que les quatre coses que
ara jo proposaré han d'anar precedides d'un
punt zero en el qual es reconegui que el camí recorregut és el que s'havia de recórrer. I que ara
som en un canvi d'etapa, que no som en un moment de condemnar el que havia succeït.
El programa
immediat d'un nou
govern haurà de ser
posar a zero els
rellotges de les
coses que s'han
endarrerit, de totes
les coses que estan
pendents.
�Som en el moment de veure que el que ha via
succeït en s permet d'anar endavant. Probablement no és tot el que desitjàvem, però sí que era
el que havíem dit que faríem, si ens ho mirem
amb calma. l Europa, que ens mira amb calma,
perquè està a la distància necessària per veure les
coses fredament, així ho veu. Quan els britànics
comencen el seu procés de devolució, quan els
italians inicien el seu procés federal de revisió de
la Constitució (que ara està parat pel problema
de Berlusconi amb els jutges, però que tirarà endavant, que seguirà endavant), ho fan perquè hi
ha un altre gran Estat europeu que ha anat endavant en la devolució i aquest Estat -no ens
enganyem- és Espanya.
El preàmbul del
Tractat diu
clarament que la
Unió Europea és una
Unió dels Estats i
dels pobles en la
qual tot es farà com
més a prop dels
ciutadans millor.
És evid ent que el cas d'Espanya és el cas en el
qual els països que avui estan portant a terme
processos de devolució de caràcter federal -no
dic estrictament federalistes o nominalment federalistes- s'han inspirat. Us ho puc dir perquè
he viscut un any a un d'aquests països , que és
Itàlia. l a Itàlia, això que en diuen ells el modelo
catalana és justament el que estic dient. El modelo catalano és la Catalunya amb autonomia
política forta, molt més forta que les regions italiane s, tot i que aqueste s tenen, el Lazio, per
exemple, segurament, un pressupost més gran
que la Generalitat de Catalunya. Però no es pot
com p arar des del punt de vista de la seva personalitat política i així ho veuen els italians. Els italians, confrontats a una cri si important de fatiga
fiscal a les regions del Nord i de les regions riques, han vist en el modelo catalano, en aquesta
transició espanyola cap a la dev olució de poders
importants a regions importants relativament riques dintre del conjunt, un model a seguir.
Els britànics, de la mateixa forma, han anat a un
procés que de vegades aquí desqualifiquem com
a insuficient i de vegades per exce ssiu. Es diu
que a Escòcia no li han donat en definitiva gran
cosa, però l'altre dia vam sentir, a la televi sió i a
la ràdio, que jutges escoce sos jutjaran a La Haia,
amb lleis escoceses, uns terroristes libis. N o vull
ni pensar el que passaria a Espanya si es pogués
dir el mateix substituint escocesos per catalans.
Us ho imagineu? Quin camí no hauríem d'haver
fet o no haurem d'haver fet perquè això algun
dia passi, suposem? l no estic dient que
Catalunya sigui Escòcia. Principalment, la singularitat catalana no és la de tenir jutges propi s
o lleis pròpies que tinguin relació amb la repressió del terrorisme, per exemple. Però en tot cas
és evident que el procés que s'ha endegat al
Regne Unit és un procés d'una importància política enorme i considerabilíssima i que ha estat
obligat per la necessitat de resoldre el problema
fonamental.
Si Tony Blair i M o Mowlan no formessin part
d'un govern que primer havia fet la devolució a
Escòcia i a Gal-les , tot el procés d'Irlanda del
Nord hauria estat mancat de base i de credibilitat. l us ho torno a dir: tinc la convicció, i ho sé,
que el govern britàni c ha anat per aquest camí
perquè ha vist que un altre Estat antic d'Europa
l'havia iniciat i havia arribat fins on havia arribat.
Una altra cosa és, i aquest és el punt en què estem, que aquests països ens han passat al davant,
és a dir, que en el procés d'alguna forma de reaccionar a la supranacionalització de la política
per la via de la devolució, de retornar als ciutadans la proximitat de tots aquells serveis, aquelles competències que es poden retornar per
�compensar l'allunyament d'aquelles que s'han
d'allunyar (com la defensa, com la moneda) ens
hem quedat una mica aturats.
El principi de la proximitat
Moltes vegades es diu que com es farà la devolució de competències, com s'organitzarà, qui
decidirà, en definitiva. I el problema no és qui
decidirà sinó en virtut de què decidirà, en virtut de quins principis es decidirà què es fa a
cada nivell. I aquest principi està establert ja en
el Tractat de la Unió Europea, tot i que de forma no massa efectiva. El preàmbul del Tractat
diu clarament que la Unió Europea és una unió
dels Estats i dels pobles en la qual tot es farà
com més a prop millor dels ciutadans. es a dir,
està establert que això sigui així i hem de saber
que aquest principi de la proximitat té excepcions, però que la regla és la proximitat, contra
el que va succeir a partir de la Revolució
Francesa i l'establiment de la democràcia nacional, de l'assemblea legislativa nacional com
a substitut del poder reial, que venia de dalt.
Aquest venia del poble, efectivament, però tornava al poble amb la mateixa contundència
unitària -quasi diria- que el poder reial; no
s'havia canviat la qualitat del poder en el seu
contacte de retorn als ciutadans, sí en el seu
origen, però no en el retorn. Bé, el que està
succeint a Europa ara és que, una mica forçats
per la necessitat de convèncer els ciutadans
que és possible anar a una Unió Europea, els
països, els Estats que l'impulsen, porten endavant processos de devolució.
Està canviant l'estructura i l'essència pròpia de
la democràcia. Em sembla que és evident que el
que estem veient que passa en els països europeus i passa entre nosaltres és que canvia el tipus
de democràcia, que canvia el concepte que en tenim, que som capaços d'imaginar situacions en
les quals els somnis democràtics més o menys
radicals, més o menys utòpics de finals del segle
passat, que s'han anat abandonant en aquest altre segle on la violència ha dominat i el poder de
les nacions i dels Estats s'ha fet molt més palès
que no pas els desitjos dels ciutadans, podran finalment tenir, amb una via que probablement no
havíem imaginat, un grau de realització més important del que podíem pensar fa vint anys.
Nosaltres, com a catalans, doncs, oferim lleialtat
federal. Nosaltres sabem que aquí a Catalunya
tot això anirà endavant, i que Espanya anírà endavant, si som capaços de fer joc net i de jugar
amb cartes vistes, de canviar el sistema.
Per què en díem lleialtat federal? Perquè d'alguna forma hem de marcar el pas endavant, perquè
els sistemes com els nostres es diuen federals
arreu, perquè el federalisme es va evitar en la
primera redacció constitucional sàviament per
evitar la impressió d'un retorn enrere cap a la
Primera República i cap a Pi i Margall, quan el
que estàvem fent -no ens enganyem- era establir una monarquia constitucional. Hauria estat
un retorn si més no terminològic i la preocupació per l'estabilitat era factor dominant. I perquè
molts pertanyem a partits que s'anomenen federals, amb congrés federal i comitès executius federals, que s'anomenen així, a més, després d'afirmar la sobirania del partit català com és el
Nosaltres, com a
catalans, oferim
lleialtat federal.
Sabem que aquí a
Catalunya tot això
anirà endavant i
que Espanya anirà
endavant si som
capaços de fer joc
net i de canviar el
sistema.
III
�nostre cas, no ho oblidem. I també i finalment, i
això no és el menys important, perquè la dreta
espanyola, el gran enemic del federalisme i de la
plurinacionalitat d'Espanya, ha hagut de pactar
amb el nacionalisme i ens regala l'ocasió única
de fer un pas endavant cap a la realització de les
nostres conviccions, cosa poc usual. Felicitem a
la dreta: en això sí que podem anar bé. Anem-hi!
No tenim al davant la reacció antiautonomista i
antiprogressista que va ser sempre qui va impedir que les paraules i els fets coincidissin, que els
programes dels partits i les definicions constitucionals fossin semblants, que utilitzessin la mateixa terminologia. En això tenim al davant alguns problemes que haurem de fer saltar.
se judici en el sentit propi de la paraula. Per tant
el dret a l'acritud, almenys la meva generació el
té. I tanmateix jo dic que aquesta acritud no pot
ser el nord inspirador i el tarannà i el sistema de
contacte que els catalans utilitzem amb el conjunt dels pobles d'Espanya, perquè d'aquí se'n
deriva no una solució sinó una complicació del
problema. Hem d'utilitzar la pedagogia, hem
d'utilitzar l'amistat, tot i tenir dret a l'acritud. Hi
tenim dret, però tenim també el dret i l'obligació
de superar-la per plantejar els temes importants
de la configuració d'una nova Espanya, d 'una
Espanya que no ha estat mai quallada, perquè
han passat quaranta anys de dictadura i vint anys
de democràcia des del final de la guerra. Ja és
hora de passar comptes en el bon sentit; i el balanç no és dolent. En això, ja ho he dit, som un
model europeu.
El valor de la confiança
Nosaltres ens enfrontem a la desconfiança com
a principi i al regateig com a mètode; ho ha dit
en Quim Nadal abans. Proposem justament la
confiança com a principi i, per començar, la
confiança en nosaltres mateixos, i l'amistat i la
pedagogia com a mètode, allò tan antic de la fraternitat. Una mica més de fraternitat, sense abusar, però una mica més de fraternitat i una mica
menys de paternalisme.
Tenim el dret de l'acritud. Perquè m'entengueu,
a Irlanda, l'afusellament d'ü'Sullivan, de l'últim
heroi nacional encara mort en l'enfrontament
amb Anglaterra, va ser fa més de setanta anys.
En canvi, jo vaig néixer tres mesos després de
l'afusellament d'un president elegit democràticament i afusellat sense pràcticament judici, sen-
El centre europeu
No puc deixar de preguntar-me, cada dia, quan
obro els diaris, de quin cantó acabaran estant els
d'Unió, si del cantó de Prodi o del cantó de
Cossiga. No sé si heu seguit aquesta vicenda,
aquesta història, que diuen els italians, i és molt
interessant. Fins ara, Unió Democràtica havia defensat Prodi contra Aznar en l'afer de l'entrada
de Berlusconi en el Partit Popular Europeu, ja ho
sabeu. I Aznar veu venir que, segons com vagin
les eleccions alemanyes, es pot quedar com el darrer cap de govern de dreta en un país gran de la
Unió Europea. I ha maldat per aconseguir que el
gran partit de la dreta italiana que és aquest partit que té un nom futbolístic -Forza Italia, es
Ens enfrontem a la
desconfiança com a
principi i al
regateig com a
mètode. Proposem
justament la
confiança com a
principi i, per
començar, Ja
confiança en
nosaltres mateixos.
�diu- entri en el Partit Popular Europeu. Això ho
ha aconseguit malgrat l'oposició de la base del
partit de Maertens, de la base del partit democristià flamenc, l'oposició d'Unió Democràtica
de Catalunya i del PNB i, evidentment, de Prodi.
Quan a UDC deien que volien contactes amb l'olivera no era perquè sí. Serà interessant veure
com els nostres democristians es situen davant de
la crisi italiana per saber també quin és realment
el seu desig de futur. Seguirem de prop aquest
afer. Aquí es decantarà el futur del centre europeu, probablement. I més encara, aquí es decidirà
també si a Europa neix un esquema nou amb
partit demòcrata i partit conservador, diguem-ho
així: amb catòlics i agnòstics a banda i banda, val
a dir sense igualació entre creences personals i
creences polítiques, o bé si roman l'esquema tradicional amb els laics contra els creients o
creients en el progrés contra creients en la tradició; o sigui, partits més ideologitzats, quasi diria,
més confessionals. Des de Catalunya seguirem
tot això amb atenció començant per la propera
reunió de Prodi amb Blair i Clinton. Us avanço
que jo sóc partidari, en política, de l'arte povera i
del minimalisme, més aviat. Ens ha sobrat un bon
tros de transcendentalisme.
Que la pau venci al terror
ACatalunya hi ha
un enorme, immens
desig de canvi.
Si hi ha una cosa transcendent, encara, en la política d'Europa és la sang innocent que es vessa
entre nosaltres, el terrorisme i la ceguesa que l'acompanya, així com la incapacitat dels polítics
per fer l'única cosa que la gent agrairia de debò:
aturar el terror sense generar-ne de nou. Però jo
estic convençut, i des de fa molt de temps, que
ens estem acostant al final de l'odi a Irlanda del
Nord. Al Regne Unit, gràcies a l'acció continuada de Major primer i de Blair ara, que ha estat
decisiu, amb la tenacitat fantàstica d'aquesta dona admirable que és Mo Mowlan i amb la intel·ligència de Hume, Trimble i Adams, gràcies a
tot això i a la inevitable caiguda de la tensió després d'anys i anys de terror, després que la sang
vessada sembli excessiva fins i tot a aquells que
l'han buscat, estem arribant finalment a la convicció que s'acosta el final de l'odi a Irlanda del
Nord. Jordi Solé Tura em deia abans d'ahir que
la solució de sobirania compartida que s'ha trobat per Irlanda del Nord és tan hàbil, que fins i
tot en el cas que el referèndum, que un eventual
referèndum de l'autodeterminació, acabés amb
una victòria dels que volen la unificació amb
Irlanda, no canviaria l'estatut real d 'Irlanda del
Nord perquè tot està previst.
Però el mé s important per nosaltres és que la
sortida dels presoners de l'IRA impulsarà defmitivament als presoners d'ETA -esperem-ho així- a pressionar sense treva la seva direcció política per sortir de la presó. S'haurà acabat un
capítol de la violència política que té arrels antiquíssimes, però sens dubte una causa pròxima
en el cinisme estúpid amb el qual el general
Franco va posar negre sobre blanc en el Butlletí
Oficial de l'Estat quan abolia els drets històrics
de les 'províncies traïdores' -ho deia el butlletí
oficial, no era un discurs ni unes declaracionsde Guipúscoa i Biscaia. Van obligar moralment
els funcionaris de la dictadura a practicar el terror oficial i la tortura, de la qual va néixer el terrorisme com a resposta.
S'ha de fer la
regionalització de
Catalunya, que és
un mandat del
Parlament no
acomplert. El
Parlament va votar
que s'havia de fer.
�Estigueu tranquils, que el dia que tot això succeeixi s'acabaran tots els ajustaments de comptes
que aquests dies estem contemplant. Alguns han
assenyalat que la justicia, impel-lida per la seva
pròpia manca de crèdit, ha esdevingut darrerament més justiciera del que mai havia estat, com
ha dit jàuregui en una interessantissima entrevista a l'ABC. Es referia no només al judici present,
sinó també als judicis Filesa, HB -amb una
sentència duríssima també- i GAL. j àuregui
respecta les sentències i garanteix que el PSOE
"no se echarà al monte". Que quedi clar.
De passada hauria de dir que les declaracions
conciliadores que s'han fet des de Catalunya serien d'agrair encara més si haguessin estat precedides l'any 1995 de la mateixa equanimitat en
el moment de decidir la retirada del suport al govern Gonzàlez, en comptes de la puntilla que va
significar el famós discurs de Molins després
d'aquell corral de la Pacheca, d'aquell desastre
d'escenari del Congrés de Madrid amb crits i
gestos malsonants, organitzat pels diputats del
Partit Popular contra Narcís Serra, un vice-president català del govern espanyol, que a més havia desactivat amb mà mestre la més perillosa de
les mines polítiques existents en el moment de la
transició i que era més grollerament atacat també, potser no en la causa de l'atac però sí en la
forma, perquè era català. No mereixia aquell
comportament per part de Convergència. I que
consti que no farem mai de la catalanitat de cap
de nosaltres una excusa per no haver de reconèixer cap dels errors que podem haver comès, que
n'hem comès.
Desig de canvi
j
j
Però ara, sincerament, mirem el futur amb esperança. A Catalunya hi ha un enorme, un immens
desig de canvi. La primera sorpresa la vaig tenir
a Roma, abans de tornar, en veure que un absent
suscitava tantes esperances. Això havia de ser
forçosament el senyal que alguna cosa anava
molt malament. Solament el clima dominant de
cansament ho podia explicar. Altrament la política, com sabem, no té entranyes i el que no hi és
no hi és comptat.
La segona i més agradable sorpresa l'he tinguda
aquí, escoltant la gent, anant allà on per la meva
feina d'alcalde de Barcelona no m'havia pogut
acostar o no massa o no prou. Ara ja sé dues coses, Catalunya endins: una, que els entenc, i
dues: que m'entenen.
He parlat amb pagesos del Bages i del Solsonès;
regants de l'Urgell i del Baix Empordà; propietaris, gent del camp de Tarragona; companys del
partit del Baix Penedès; olivaires més o menys
efimers de Vilanova, a qui hauria volgut dir i diré que més que una olivera el que convé aquí és
una bona tramuntana, que s'endugui les teranyines que hi ha penjades a l'ambient; poetes de
Banyoles i de Girona; empresaris de Barcelona; i
cada dia al carrer amb els nostres: taxistes, porters, farmacèutics, l'altre dia a La Roca amb
amics d'en Romà Planas i la gent de Caldetes;
joves i vells; passavolants; tipus entotsolats que
he trobat a la barra de la cafeteria d'algun hospital; gent que, com deia un company de Palamós,
són catalanistes perquè s'estimen Catalunya,
tant si ho fan en català com si ho fan en castellà,
Qui parla de ciència
a Catalunya? Tenim
la millor escola
d'oceanografia i
cap vaixell, el
millor físic i és a
París, el millor
cardiòleg i no volen
que torni de Nova
York.
�i que estan tips que els posin entre l'espasa i la
paret de la seva identitat, tips que els demanin el
carnet de catalanitat cada dia.
El proper govern i
les coses pendents
El nom de Catalunya s'ha fet servir per moltes
rucades; rucades de ruc, no de roc. Però també
s'han fet coses bones. No prou. Perquè hi ha
massa coses que s'han deixat de fer; us les dic
molt ràpidament, però us les dic perquè em temo que serà l'ordre del dia del proper govern
durant els dos primers anys. Coses que s'han
deixat de fer:
- Les rieres, els eixos, els recs i els canals i preses
d'aigua. I totes aquestes coses tenen noms, no
són un genèric: és Maresme, és Pirineu, és
Urgell, és Garrigues i és Rialb.
Les empreses de la
Generalitat perden
diners, totes menys
una: Catalana
d'Iniciatives,
gestionada per en
Francesc Raventós.
Els hem d'ensenyar
fins i tot a ser bons
empresaris!
11
- L'aeroport, el port, el desviament del riu
Llobregat, la neteja del Besòs. La pota sud ha trigat més a fer-se que tot el sistema de potes i de
rondes: en tres anys o quatre vam fer trenta
quilòmetres i hem trigat sis anys per fer la pota,
la famosa pota que ningú no volia fer. I us haig
de dir que el desviament del riu està aprovat i
dotat financerament amb quatre mil milions de
l'època des de l'any 1986, si no recordo malament. (En Tejedor i jo ho vam explicar aquell
any a la Plaça de Catalunya d'El Prat i no ens
van treure a cops de peu).
- Metro, metro i metro. Els Ferrocarrils Catalans
els han pintat de blanc i en diuen metro, però no
cola. Tramvies, metro lleuger, monorails: ni s'han provat, quan a totes les ciutats europees on
anem en velem.
- Un projecte per al Maresme sense el dogal del
tren de la costa.
- L'ampliació de la Fira de Barcelona, el Palau de
Congressos... en Joan Clos hi està lluitant.
- El pla d'hotels es va fer, sí, però tots sabem
malgré qui.
- La reconstrucció del Liceu també, però ja sabem amb quins diners, que tampoc eren del grat
de segons qui.
- El segon Congrés de Municipis i la unificació
de les dues federacions o associacions de municipis: aquest és un tema cabdal, o dos temes
cabdals; són dos temes diferents que de vegades es confonen, són dos temes diferents que
tanmateix es fan servir l'un per l'altre quan es
vol evitar el congrés, amb l'excusa que amb el
congrés es buscarà una unificació, que tot el
poble català agrairia, però que el partit dominant, el partit oficial, considera un perill. Ho
considera un perill perquè la seva tàctica ha estat la divisió a Catalunya, no deixar que hi hagués res que fos molt important davant del govern: no als municipis, no a l'àrea
Metropolitana, no a les comarques fortes que
no siguin purament el contrapès de les capitals
-que eren normalment més progressistes-,
tot ben apanyat, tot ben equilibrat perquè res
Si no s'arrisca no es
guanya. Catalunya
podria estar
arriscant poc.
�El govern que tenim
segurament és una
de le pitjors
empreses de
Catalunya i la moral
de treball hi és molt
baixa.
n o es bellugui. Aquesta és una mica la impressió que dóna l'organització territorial del país.
(G ir on a- Salt- Sa rr ià
Banyoles-Girona) .
- S'ha de fer la regionalització de Catalunya,
que és un mandat del Parlament no ac omplert.
El Parlament va votar qu e s'havia de fer . És cert
que es va votar juntament amb la prop osta de
la creació d 'una provín cia única i es va votar
per aix ò probablement perquè se sabia que la
província única era impracticable i aleshores
també ho era la regionalització. N o és purament una ass ignatura p endent des del punt de
vista formal, ho és de s del punt de vista de la
bona marxa de Catalunya. es que si no hi han
sub jectes i protagonistes a Catalunya que tinguin cos, que tinguin força ... no farem res. I les
regions el tindran. Imagineu-vos set regions on
hi ha , a més de les quatre actu als, les dues de la
província de Barcelona amb la regió metropolitana i la Catalunya C entral, que han de vertebrar Vic i Manresa , M anresa i Vic amb
Igualada, i que estan d 'acord a ver tebrar.
Imagineu-vos també que el Pirineu esdevé una
regió de planificació i l'Ebre també. No pot ser
que Catalunya segueixi vivint sense que el
Pirineu existeixi: des d'un punt de vista administratiu no hi és. I l'Ebre tamp oc . Són noms
forts de la història de C atalunya i de la problemàtica de Catalunya qu e es necessit en per
gov ern ar. N o és purament un compliment del
desig d 'un Parl ament cat alà un dia d eterminat
en què això es va votar. És una necessitat que
no s'ha entès, perquè l'únic que s' ha vist és la
necessitat de concentrar.
- El desenclavament d'Olot, que encara no
està resolt.
- El desenvolupament de les àrees metropolitane s del camp de Tarragona i de l'àrea de Girona
eventualment
l'eix
- La Carta Municipal de Barcelona. Quan jo
. vaig marxar ja la vam aprovar i per unanimitat.
Quin problema hi ha via per que la Generalitat li
donés el vist-i-plau? La C arta Municipal, que
ara vin drà, perquè en Clo s ho està aconseguint,
però quinze any s després d 'haver-se començat.
- La conversió de les comarques en entitats àgils.
- La solució del problema del futur de les diputacions.
- L'autèntic debat educatiu i cultural qu e s'està
produint a tot Europa i als Estats Units, quan
aquí encara ens neguem a veure el mé s elemental i és que les escoles subvencionades no poden
defugir obrir-se a les m inories ètniques, com
pretén el conseller d'Ensenyament en aquest
moment.
- El cam p català i el seu futur. M 'he trobat amb
la sorpresa que el camp no tenia interlocució,
que no hi han idees sobre això al govern; no hi
són ; les tenen ells, els del camp, però no el govern. No se sap que se'ls hagi fet una oferta o
que hi hagi hagut un gran debat en el Parlament
o allà on sigui sobre què s'ha de fer en el camp
en vistes de la PAC i de l'Agenda 2000 de la
Unió Europea.
- L'urbanisme encara en mans d'una sola perso-
�na , perfectament respectable però anacromcament encarregada de tot a imatge i semblança de
tot el sistema, que és sempre el mateix. La degradació urbanística de la costa, que aquest senyor no ha pogut impedir i que Raimon Obiols
sem pre rec orda.
El que he dit és que
el català no ens ha
d'importar només a
nosaltres. És un
patrimoni comú,
una riquesa de tots.
Ho ha de ser.
- La ciència. Qui parla de la ciència a Catalunya?
Tenim la millor escola d'oceanografia i cap vaixell ---com deia l'altre dia Ramon Margalef-; el
millor fisic, i és a Parí s; el millor cardiòleg, i no
volen que torni: és a N ova York, i ha fet una proposta per tornar i aquí a Catalunya li han dit: no,
no tornis. No pot ser.
- Les autopistes i la seva reversió, les infrastructures cabdals de Catalunya, l'aeroport en mans
d'AENA encara. Són els enginyers aeronàutics,
molt respectables, però que no en saben de vendre , no són bons comerciants. AENA és una societat estatal que ha derivat d'una direcció general, i a més corporativa, dominada per un cos
general molt respectable, però que el que no sap
és vendre ni atendre el client, per dir-ho d'alguna manera.
El govern català
no sap fer d'empresari
- Les empreses de la Generalitat perden diners
totes, segons la premsa de la setmana passada.
Totes excepte una: Catalana d'Iniciatives, gestionada per en Francesc Raventós, a qui he vist en
aquest acte , i presidida a mitges per en Clos, en
forma rotativa amb el conseller d'Indústria. Els
hem d 'ensenyar fins i tot a ser bons empresaris!
L'única empresa en la que van bé, que ha guanyat quatre-cents milions aquest any passat, gràcies al cable, per cert, que també va ser una idea
de l'Ajuntament de Barcelona -permeteu-me la
immodèstia-, l'única empresa que va realment
bé és la que porta en Raventós. Bé, hi va haver
una empresa de capital risc de la Generalitat
que nosaltres -deixeu-m'ho dir, ara sí que ja es
pot dir, no?- vam haver d'englobar, vam haver
d 'assumir perquè tenia pèrdues, i la no stra, que
es deia Iniciatives S.A. tenia guanys. l entr e les
pèrdues d'una i els guanys de l'altra vam fer la
pau i vam tirar endavant una empresa que avui
està guanyant diners perquè la porten els mateixos que portaven Iniciatives.
El deute de la Generalitat
- L'acumulació de deute que ens deixen, que
potser és el més important: dos bilions, amb una
disminució de les inversions possibles, quan a
l'Ajuntament de Barcelona i a l'alcalde Clos l'acusen de fer ma ssa obres. l si no en fes cap? Què
dirien? Què diria l'oposició? Què no diria? Del
que havien costat els Jocs Olímpics, que allò era
una filfa, que va ser una foguerada, que no hi havia res al darrere, que no hi havia capacitat, que
Barcelona havia fet una gran festa però que ara
no la podia pagar. Sí, sí, Barcelona no només la
pot pagar, sinó que, a més a més, es pot permetre el luxe de fer-ne una altre, de preparar-ne
una altra i mentrestant de fer tot el que està fent.
Hem passat molta gana d'inversions en aquests
�sis anys, perquè l'èxit del 92 -ara estic parlant
no dels Jocs, sinó de les inversions i de les transformacions de la ciutat-, ens l'han fet pagar. Ha
costat.
Recordo que el dia després dels Jocs ja vam demanar óhi havia presents en Pep Borrell, ministre d'Obres Públiques, i els representants de la
Generalitató que es constituís un organisme
semblant al holding olímpic, que vam fer servir
per fer les rondes i les instal·lacions, per atacar el
tema del delta del Llobregat: no es va fer. No hi
ha hagut comissari, ni comissionat, ni conseller
delegat, ni manager, més enllà d'un Secretari
d'Estat, un director general, un conseller, que
treien el seu temps a partir de mil coses diferents. I així hem anat: desviament del riu, pota
sud, aeroport, port, son encara, a les beceroles.
Continuem amb els assumptes pendents:
- La reforma de l'Administració Pública, la finestreta única. Amb els programes de qualitat.
- La justícia ràpida.
- La reforma de l'Administració Pública és potser el més cridaner. Que la Generalitat no l'hagi
feta ni se n'hagi preocupat en cap moment és
sorprenent.
- La cultura viva i lliure, no la normalització només o la nacionalització, només... En la indústria
del llibre en castellà som els primers productors
en el món i no ho sembla.
Dit això, com ha dit abans en Quim Nadal, a
Catalunya es viu bé, llevat de la gent que s'ho
passa malament, que encara és molta, massa, i
que té un tractament patèticament paternalista i
clientelista. Hi ha un grup de gent que ha millorat i que té expectatives. El que passa és que es
pot viure bé, fins i tot millorar amb la millora eu. ropea dels últims anys i tanmateix anar perdent
peu, relativament.
Si no s'arrisca no es guanya. I Catalunya podria
estar arriscant poc, fusionant poc les seves empreses o bé no construint teixit veritablement resistent de les petites, com està passant a regions
com el Veneto, la regió de Lille o de Lió, o de
Cambridge.
Escola i cultura
El govern que tenim, segurament, és una de les
pitjors empreses de Catalunya. La moral de treball hi és baixa. En el camp de l'educació, per
exemple, és baixíssima, malgrat els esforços de
persones de qualitat, que n'hi ha, massa amades,
i presoneres del paradigma una mica carrincló
que va eixir del cisma de Pujol i els seus respecte del mainstream, el corrent principal, de l'escola activa catalana. Estic parlant de fa molts anys.
Hem de canviar tot això .
No pot ser que les esperances generades per
l'Assemblea de Catalunya, pel Congrés de
Cultura Catalana, la tradició pedagògica dels patronats municipals i de Rosa Sensat, el rnunicipalisme republicà i l'antifranquisme, i tota la riquesa de les aportacions dels municipis catalans
en aquests anys, la tradició de la Universitat
El nacionalisme
genèric, oficial, ha
estat necessari
però ha deixat de
ser útil per
Catalunya. El
catalanisme passa
a primer pla.
�Autònoma, els intercanvis positiu s amb les reformes pr ogressistes arreu d'Esp anya en els darrers vint anys, la revifalla literària dels anys 60 i
l'influx d'escriptors llatin oamericans , l'immens
interès que susciten avui la p oesia, la dansa i el
teatre, l'èxit dels cantants catalans arreu, i l'empenta de les televisions i ràdios locals no pot ser ,
dic, que totes aquestes aportacions no tinguin on
des embocar, on anar a parar, que tot això acabi
en discussions fratricides sobre la llengua i en
anatemes creuats entre uns i altre s.
És hora d'agrair els
serveis prestats.
Hem de donar les
gràcies a qui ha fet
serveis al país però
que segurament ja
no en pot donar
més. Donem les
gràcies però també
és el moment de no
amagar les
insuficiències, que
són notòries i que
són conegudes per
bé que poc
ventilades.
S'ha d'acabar amb el vegetar de l'escola pública
catalana i la pràctica desaparició de l'escola municipal dels patronats d'estil anglosaxó. Resoldre
la lenta burocratització de la TV catalana que
sap, una mica com la ciutat de Roma, que mai
serà el que havia estat al principi. Hem d 'acabar
les picabaralles teatrals mancades d 'autèntic dra matisme i les adjudicacions interessades de freqüències per mantenir les coses com estan, sem pre utilitzant el nom de Catalunya per mantenir
el domini d'una determinada concepció de l'art,
de la creació, de la cultura i de l'e scola que ni tan
sols té representants de gran mèrit i va sobrada
d'apologiste s i d'inquisidors.
A veure, quan oferirem als p oble s d'Espanya
col -laboraci ó en l'elaboració d'una història comuna? Què hauria fet en Vicens-Vives si hagués
sobreviscut? Quan tindrem un llibre de text igual
a Almeria i aquí perquè ells sàpiguen què és
l'Onze de Setembre? Per què ens estranya que
quan nosaltres parlem de l'Onze de Setembre i
del Rafel de Casanova s'exclamin, de desconèixer-ho i fins i tot d'ignorar-ho? No ens ha d'estranyar: no ho hem explicat mai ; hem reivindi-
cat, en tot cas, que nosaltres tinguéssim la possibilitat d'estudiar a cas a nostra la història de
Catalunya. Per ò, exp licar-h o fora? Quan ho hem
ofert, això? També podríem esperar que fos
l'Estat qui ens ho digués, és veritat, però llavor s
estaríem negant tota la nostra teoria, que és la
d'autogovern. Som no saltres qui hem de començar. .. I és l'Estat qui ha de dir sí o no . L'hem
de convèncer. Els hem de convèn cer. No sem pre
estan en contra d'això. Desconeixen.
El català, patrimoni de tot l'Estat
L'altre dia, quan vaig dir que el català havia de
ser patrimoni cooficial de l'Estat, que és una riquesa de l'Estat espanyol, i no una càrrega, quan
deia que el català és una riquesa de l'Estat espanyol, que l'hauria de protegir, uns quants van
interpretar que havia dit que a Almeria s'havia
d'ensenyar el català forç osament i amb van venir
a protestar.
I els vaig dir: no, estigueu tranquils. El que he dit
és que el català no ens ha d'importar només a
no saltres. És un patrimoni comú, una riquesa de
tots. Ho ha de ser.
Personalment valoro totes les expressions culturals que ens han vingut de fora però que ja són
nostres, perquè algunes són nostres: no és només
que aquí el flamenco sigui important i sigui importat, no. Es que aquí hi ha flamenco autòcton,
molt important, des del Peret fins a la Mayte
Marrin, fins a la Ginesa Ortega. Penseu en Mayte
cantant amb Tete M ontoliu o en la rumba catala-
Ho hem de fer per
Catalunva, no per
un partit. Aquest és
en sentit de l'acte
d'avui i del
document que s'ha
presentat.
�na del Gato Pérez. Tot això, que nosaltres sabem
fer i que no hem reconegut prou, hem d'aconseguir que Espanya ho sàpiga i ho reconegui, que
reconegui que Catalunya és una protagonista
molt creativa, molt important d'Espanya.
Catalunya protagonista
M ireu, la vida és canvi. El que sí que no saltres
hem de garantir és quines ser an les lleis d'evolució del procés a través del qu al nosaltres volem
més autoritat i aqu estes lleis són la lleialtat federal, la prudència i la cautela pel qu e fa als terminis i al clima que es vagi creant i, al mateix
temps, la capacitat de Catalunya de jugar un paper protagonista, n o passiu, en la configuració
de l'Estat espanyol, de la nova Espanya, de
l'Espanya plural, de l'Espanya de les nacionalitats i les regions. No hauria de ser Catalunya, per
m oltes raons, qui prengués la iniciativa d'una
pedagogia mútua entr e les Esp anye s? N o ens
adonem que fent això -que ho farem, en cinc o
deu anys, perquè això no es p ot fer en dos
an ys- estarem p osant les bases d 'una cultura
política estable o d'un imaginari col-lectiu compartit, que ara mateix ens manca cruelment
quan volem ser entesos i entendre? No ens ad onem que alh ora est em establint la certesa d'una
autèntica integració del s ciutadans de
Catalunya, vells o nous, vells i nous, en una cultura catalana m oderna i curiosa dels seus diversos components tant com gelosa de la seva autonomia? Què ens diuen els propis i mé s afalagats
prota goni stes de la mé s influ ent de les cultures,
que és la cultura tele visiva? Què ens diuen Àn-
gels Barceló, des de Madrid, o Andreu
Buenafuente, aquest a qui no van deixar anar a
Roma perquè li van prohibir que hi anés? Què
diuen? Que la Catalunya oficial no els interessa i
que vivim massa tancats. Ho diuen ells.
Apliquem-nos aquesta reflexió.
El nacionalisme genèric, oficial, ha estat necessari però ha deixat de ser útil per Catalunya. El catalanisme, que és el nacionalisme específic del s
catalans, i per tant més genuí, passa a primer pla.
I en això estic d'acord amb alguns dels textos
que abans hem comentat. El catalanisme és un
determinat tipus de nacionalisme. N o és qualsevol nacionalisme. Tots els nacionalismes per definició de nacionalisme són diferents, són d'una
nació. Hem de dir que en el nacionalisme el lloc
de la nació i el país i el sentiments i la raó és diferent en cada cas .
I en el cas de Catalunya, en el cas del catalanisme, podem dir: el catalanisme és un determinat
tipus de nacionalisme molt diferent d'altres que
troba la seva raó de ser alhora en la identitat i en
l'obertura, en l'afirmació i la generositat, que ens
són necessàries per ser qui som i per ser tan feliços com podem arribar a ser, en la unió i la llibertat, que és la millor definició de federalisme.
Catalunya no es realitzarà si no és protagonitzant, amb d'altres però protagonitzant, la transformació d'Espanya en un autèntic Estat de diverses nacionalitats i regions, com a fragment
respectat i útil d'una Europa dels pobles. Els sectors més desperts del nacionalisme oficial se n'han adonat, però ja és un xic tard. Es un xic tard
no per a ells, però sí per canviar el tarannà del
conjunt del catalanisme oficial.
Faig una invitació a
tots els que tenen
alguna cosa a dir, a
tots els qui vulguin
canviar la direcció
de Catalunya per
fer-la més lliure,
més rica i més
justa.
�Gràcies pels serveis prestats
Els hem d'ajudar, però: els cridem a establir un
diàleg franc, que serà profitós per tots. S'ha abusat excessivament del recurs al nominalisme i al
carisma dellider no per solucionar sinó de vegades per amagar els problemes sota la catifa de la
conformitat. Es hora d'agrair els serveis prestats.
Hem de donar les gràcies a qui ha fet serveis al
país, però que segurament ja no en pot donar
més. Donem les gràcies, però també és el moment de no amagar les falles i les insuficiències,
que són notòries i que són conegudes per bé que
poc ventilades.
Ho hem de fer per Catalunya, no per un partit.
Aquest és el sentit de l'acte d'avui i del document que s'ha presentat, que cal prendre no com
un punt d'arribada sinó justament com un punt
de partida, com una invitació. Una invitació a
tots els que tenen alguna cosa a dir, a tots els qui
vulguin canviar la direcció de Catalunya per ferla més lliure, més rica i més justa.
Vinga, eixoriviu-vos, que tot això va molt de
debò.
Visca Catalunya!
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
04.02. Activitat política
Description
An account of the resource
Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC).
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Voluntat de canvi
Language
A language of the resource
Català
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Palau de la Música Catalana (Barcelona)
Abstract
A summary of the resource.
Intervenció de Pasqual Maragall en la presentació del document "Per Catalunya: ara, un nou federalisme" la proposta del PSC.
Type
The nature or genre of the resource
Conferència
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Subject
The topic of the resource
Campanyes
Canvi
Federalisme
Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE)
Catalunya
Eleccions
Parlament de Catalunya
Model social
Acció política
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1998-09-09
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1748/0000001376.pdf
cae6ea5d820f7de26861b43c6a1ecd19
PDF Text
Text
1
L’ESTRATÈGIA ECONÒMICA QUE CATALUNYA NECESSITA
Cercle Financer, 8 de juny de 2000
És obligat agrair al Cercle Financer la invitació d‟aquesta tarda per
parlar davant de tots vostès. I ho és -més enllà de la cortesia més
elemental- perquè considero que tota iniciativa destinada a
mantenir viu i obert el diàleg entre el món de la política i el món
empresarial, és una iniciativa a aplaudir i encoratjar.
Com saben tots vostès la meva acció política s‟ha guiat sempre
per la recerca de la col.laboració i la complementarietat entre el
sector públic i el sector privat i per la convicció que ens cal una
relació més oberta i transparent entre els polítics i els empresaris.
Deixin-me que els digui, així mateix, que em complauria molt
poder comptar amb la intervenció de sectors empresarials –i en
particular del Cercle d‟Economia- en el congrés del PSC. El nostre
partit ha volgut estar sempre obert cap a la societat i en els
darrers temps ha extremat encara més aquesta voluntat. El
congrés, el moment on es dabeten les idees i els projectes de
futur, és una excel.lent ocasió per establir i avançar en aquest
diàleg. El reglament congressual ho preveu i jo els convido a tots
vostès individualment i com institució a participar-hi.
Voldria també que aquest esperit i aquesta intenció d‟obertura i
diàleg presidissin la meva intervenció sobre l‟estratègia
econòmica de Catalunya.
1
�2
Un clima d’opinió preocupat
Estem en un moment d‟una certa perplexitat col.lectiva,
caracteritzat per una contradicció entre l‟evident i sostinguda bona
marxa de la nostra economia i una difusa i creixent preocupació
sobre les nostres possibilitats futures.
Es tracta d‟un d‟aquells moments de dubte que obliga
especialment a tots els qui tenim responsabilitats públiques a
pensar-hi i a arriscar propostes per superar-los i seguir avançant
en la bona direcció.
Per un costat se‟ns diu –el senyor Antoni Negre per exemple ahir
mateix- que Catalunya manté el seu pes en l‟economia espanyola:
amb un 16% de la població, generem prop d‟un 20% del PIB i un
25% de les exportacions.
Però d‟altra banda hi ha veus que fan de contrapunt al “Catalunya
va bé”. Són unes veus –com la de Leopoldo Rodés a La
Vanguardia de fa uns dies- que reflecteixen un cert clima d‟opinió
pessimista sobre el futur econòmic de Catalunya i que mostren la
seva preocupació sobre algunes qüestions essencials:i
El risc de perdre el tren de la nova economia.
El desplaçament dels centres de decisió de les principals
empreses a Madrid.
Gràfic 1: Evolució del pes de les noves empreses a
Catalunya sobre el total espanyol
L‟escassa presència en els mercats borsaris de les empreses
radicades a Catalunya.
La pèrdua de lideratge d‟institucions com la Fira de Barcelona.
La incapacitat de convertir l‟aeroport de Barcelona en un
aeroport de primer nivell amb vols transoceànics directes.
I encara d‟altres.
2
�3
En els propers minuts voldria analitzar amb vostès, amb la
ponderació pròpia de la institució que ens acull, aquestes dues
línies d‟argumentació aparentment contradictòries sobre l‟estat de
la nostra economia.
Uns bons indicadors econòmics generals
Comencem per les “bones notícies”.
Hi ha una sèrie d‟indicadors positius que configuren una bona
base de partida per afrontar el futur i són un exponent de les
nostres potencialitats.
En recordaré alguns:
Catalunya té el PIB més elevat d‟Espanya en termes relatius.
L‟economia catalana està immersa en una forta onada
expansiva des de la segona meitat de 1994, amb un ritme de
creixement a l‟entorn d‟una mitjana per sobre del 3%.
Seguim sent el principal centre d‟importació i exportació de
béns i serveis i amb una taxa de cobertura susbtancialment
millor que la de Madrid (Barcelona 71,8%, Madrid 35,7%),
havent crescut les exportacions a taxes anuals properes al
20%.
Barcelona és la cinquena metròpoli industrial de la Unió
Europea.
Tenim una taxa d‟atur registrat per sota del 6% i segons l‟EPA
hem passat entre 1994 i 1999 del 21,2% al 10,6%. Per la seva
banda, la taxa d‟ocupació ha evolucionat del 41,2% al 47%.
Des d‟una perspectiva històrica la nostra inflació està
controlada.
La nostra qualitat de vida és reconeguda i, fins i tot, envejada
arreu del món.
Comptem amb una població amb una bona qualificació
professional, tècnica i cultural.
3
�4
Les inversions estrangeres segueixen afluint a Catalunya a
bon ritme.
I, a la vegada,
Les inversions catalanes a l‟exterior no paren de créixer.
I, més enllà dels indicadors, no deixen de produir-se qualificades
mencions a les possibilitats de Barcelona i Catalunya en el marc
de la nova economia, com l‟apareguda a començaments d‟any a
la revista nordamericana Business Week.
O avenços en la bona direcció com l‟acord institucional sobre la
Fira de Barcelona. Benvingut sigui!
Ara bé, amb aquest panorama podriem còrrer el risc que
s‟imposés una certa mentalitat acomodatícia i despreocupada per
l‟esdevenidor de la col.lectivitat.
4
�5
Uns altres símptomes no tan positius
Tanmateix, hi ha d‟altres símptomes que abonen les
preocupacions dels pessimistes i que ens venen a dir coses com
les següents:
Des del 1998 el nostre creixement està massa lligat a la
demanda interna.
Aquest excés de demanda interna s‟ha traslladat al front dels
preus, situant-los en valors incompatibles amb el manteniment
de la competitivitat exterior que el país precisa.
Gràfic 2: IPC acumulat 1995-2000 i del
diferencial d’inflació interanual Catalunya-Espanya
Semblen haver-se esgotat els factors de reserva de
competitivitat que havia estat utilitzant l‟economia catalana en
els darrers anys: depreciació de la pesseta, caiguda dels
costos financers, inversió productiva i moderació salarial.
La nostra productivitat ha estat extraordinàriament feble durant
els darrers anys, amb taxes de creixement que amb dificultat
superen el 0,5%.
Gràfic 3: creixement de la taxa de productivitat
El ritme de creixement de la població ocupada a Catalunya
(+17% entre 1994 i 1999) és molt inferior al de la Comunitat de
Madrid (+26% en el mateix període).
Gràfic 4: evolució de la població ocupada
Seguim amb una baixa taxa d‟ocupació femenina (42,4%),
encara 9 punts per sota de la mitjana europea i a 18 punts de
l‟objectiu fixat pel Consell Europeu de Lisboa per a l‟any 2010.
El “venture capital” –l‟inversor que aposta i arrisca per
iniciatives innovadores- és encara massa rar a Catalunya.
5
�6
Des d‟un punt de vista territorial, el creixement ha tendit a
concentrar-se en major proporció al voltant de l‟eix costaner.
La concentració de la producció a la regió metropolitana de
Barcelona i a les principals àrees urbanes de Catalunya s‟ha
vist acompanyada per un intens procés de relocalització de
l‟activitat i, en especial, de la població en el seu interior.
Aquestes tendències han generat fortes tensions sobre la
xarxa de transports, que no han estat suficientment ateses per
part dels poders públics. De continuar en el futur, les
deseconomies resultants afectaran directament la capacitat
competitiva de la nostra economia.
És a dir, no és que no anem bé. Anem més de presa que abans,
però anem a un ritme inferior al d‟altres que marquen el ritme de
la nova economia.
I tenim uns colls d‟ampolla, sobretot pel que fa a les nostres
infraestructures, que poden resultar fatals.
I, sent realistes, no formem part del reduït grup de les 5 o 6 grans
capitals financeres del món, com ens recorda el professor Pedro
Nueno.
En tot cas, hi ha una realitat certa: Catalunya ha perdut i segueix
perdent oportunitats i això comporta que Catalunya perdi capacitat
de decisió, que no és exactament el mateix que pèrdua de pes
econòmic. Això ho explicava encertadament el periodista
econòmic Enric Tintoré amb un afortunat joc de paraules: no és el
mateix ser un gran petit país que un petit gran país!
6
�7
Un excurs sobre Barcelona
I, tot sigui dit, deixin-me fer una breu observació sobre la
interessada adjudicació a la ciutat de Barcelona de la
responsabilitat d‟aquesta deriva decadent. Em sembla que és una
de les tergiversacions més grolleres que poden fer-se dels fets de
la nostra història recent.
Catalunya en el seu conjunt pot estar predent oportunitats
respecte d‟altres regions europees, però en el seu interior,
Barcelona conserva i aferma clarament el seu lideratge.
Crec honestament que Catalunya està pagant un preu massa alt
per la miopia estratègica del Govern de la Generalitat de voler-li
tallar les ales a la capital del país i al seu entorn metropolità. Com
diu Xavier Bru de Sala la prioritat de Catalunya ha de ser una
decidida aposta per recuperar la potència de Barcelona.
Falses respostes
Però, retornant al fil principal de la meva argumentació, el debat
realment plantejat és el de la pèrdua de capacitat de decisió de
Catalunya i aquest és un debat que no es pot substanciar fent
trampes:
Ni val la resposta basada en la dutxa escocesa que alterna el
cofoïsme amb el victimisme, repetida una i altra vegada per
Jordi Pujol fins arribar a fer-se del tot inversemblant.
Ni tampoc anem enlloc amb el pessimisme i el catastrofisme,
perquè -tal com diu el professor Xavier Sala- el pessimisme i la
queixa té uns costos econòmics sovint molt superiors als mals
denunciats. Les nostres empreses no creixeran i les grans
empreses mundials no voldran fer negoci amb nosaltres si el
pessimisme ens impregna i ens creiem perdedors i
constantment perseguits pel destí.
Arribats a aquest punt, deixin-me que els hi avanci la meva
diagnòsi: els indicadors econòmics ens mostren que no hi ha
motius per al catastrofisme, però al mateix temps sembla evident
que hi ha algunes coses que no funcionen, que fallen
7
�8
El meu diagnòstic
Què ha fallat? Què està fallant?
Falla la capacitat d‟afrontar grans projectes.
Falla el model de gestió dels grans projectes.
Falla el lideratge públic i privat.
Falla el dinamisme dels emprenedors i la voluntat d‟assumir nous
riscos.
Falla l‟acció estimuladora dels poders públics.
Hi ha un dèficit de visió estratègica de país en la classe dirigent
econòmica i política, acompanyat d‟un lideratge insuficient. Una
cosa i l‟altra evidencien una certa dimissió de les elits que,
endormiscades per la bonança general, semblen renunciar a fer
de Catalunya un “petit gran país”
Catalunya ha de reaccionar per no perdre peu en la nova
economia, per aprofitar a fons les oportunitats que li ofereix la
seva potencialitat actual i per aprofitar-ne de noves.
Catalunya necessita refer la seva voluntat col.lectiva entorn del
triangle format pel lideratge, el consens i l‟ estratègia.
Tenim experiència. Tenim un model contrastat que ens va
funcionar amb l‟ocasió dels Jocs Olímpics de Barcelona, quan
vam saber identificar un objectiu, definir un projecte adequat,
aglutinar totes les voluntats per assolir un gran acord i gestionar-lo
globalment.
Quan hem abandonat les lliçons d‟aquella experiència no hem
avançat amb la decisió i la rapidesa necessàries i els projectes
han fet el seu curs amb una indolència impròpia de les nostres
possibilitats i capacitats.
Vostès saben que el propòsit de recrear el consens polític i social
per dotar el país d‟una estratègia de futur està en el cor de la
meva proposta política per Catalunya, amb la que em vaig
presentar a les passades eleccions i que va merèixer el més
nombrós suport popular.
8
�9
Ara vull reiterar i concretar aquella proposta, conscient que és la
millor manera de combatre el pessimisme emergent i l‟atonia
pública.
No podem esperar 3 o 4 anys. Cal provocar la reacció.
Les oportunitats de Catalunya
Catalunya i Barcelona … Barcelona i Catalunya tenen unes
oportunitats que no es poden malmetre per la incapacitat de tots
plegats de no remoure els obstacles i de no preveure els
catalitzadors que les facin viables …
Moltes d‟aquestes oportunitats estan en la consciència de tots. Ni
que sigui a raig els hi vull recordar algunes de les més òbvies.
Tenim l‟oportunitat de ser el principal centre de disseny industrial
d‟Europa.
Tenim l‟oportunitat de ser una referència obligada en el camp de
les escoles de negocis.
Tenim l‟oportunitat de comptar amb centres d‟excel.lència en
determinats camps de la recerca científica i aplicada, com en el de
la biomedicina o en el de les tecnologies de la comunicació.
Tenim l‟oportunitat de rellançar la Fira de Barcelona.
Tenim l‟oportunitat de ser el centre logístic del sud d‟Europa.
Tenim l‟oportunitat de potenciar els nostres sectors industrials
més forts: farmaceútic, alimentari, la indústria de components de
l‟automòbil.
Tenim l‟oportunitat d‟apostar per ser un centre important de les
noves tecnologies, amb projectes com BCN@22 al Poble Nou de
Barcelona.
Tenim l‟oportunitat de fer un salt en la dimensió de les nostres
empreses, partint de la consistència de les empreses familiars.
Tenim l‟oportunitat de ser un model del turisme de qualitat.
9
�10
Tenim l‟oportunitat de fer de Barcelona una capital mèdica de
referència.
Tenim l‟oportunitat de lluitar per mantenir Barcelona com
capital editorial d‟Espanya i de l‟Amèrica Llatina.
la
Tenim tantes i tantes oportunitats que no ens podem permetre ni
un dia més de mandra ni perdre més temps en conflictes de
competències o de protagonismes.
Cal posar-s‟hi!
Tasques pendents
Abans que res, cal posar-se a pensar en gran, en la perspectiva
de la Catalunya metròpoli, de l‟àrea europea de 15 milions
d‟habitants que té per centre Barcelona, de la Catalunya que no té
complexes amb Espanya, de la Catalunya que vol tenir veu pròpia
a Europa, de la Catalunya que no té por a sortir de casa i que sap
que Amèrica pot ser objecte d‟una reconquesta, aquest cop
pacífica, econòmica i amable.
I, des d‟aquesta perspectiva oberta, de tradició “lliurecanvista”,
lluny de les temptacions de l‟autarquia mental, hem d‟afrontar les
tasques pendents per fer efectives les nostres oportunitats.
Necessitem una política industrial activa.
Necessitem resoldre els nostres dèficits d‟infraestructura.
Necessitem resoldre els nostres dèficits de formació.
Necessitem fomentar encara més la internacionalització de la
nostra economia i de la nostra societat.
Necessitem fomentar les fusions empresarials.
Necessitem un bon govern i una administració de qualitat.
Necessitem nous espais industrials i de serveis.
Necessitem millorar la imatge de Catalunya.
10
�11
Tres grans objectius estratègics
Totes aquestes necessitats i d‟altres s‟han d‟ordenar i prioritzar en
una estratègia que asseguri tres grans objectius:
Garantir la competitivitat de l‟economia catalana en la societat
de la informació i el coneixement.
Impulsar un Estat del Benestar generador d‟ocupació.
Endreçar bé el territori i afrontar la realització a temps de les
infraestructures pendents.
A) Adaptació de Catalunya a la nova economia
Avui, m‟ocuparé prioritàriament del primer, sense deixar, però, de
fer esment als aspectes dels altres dos més directament
connectats amb la nova economia.
Què hem de fer per adaptar l‟economia catalana a la societat de la
informació i del coneixement?
En primer lloc, prendre consciència que en aquest àmbit és
particularment patent la contradicció a la que ens referíem més
amunt: encara que Catalunya manté el seu pes econòmic està
perdent capacitat de decisió, especialment en els sectors clau de
la tecnologia de la informació i les telecomunicacions.
Algunes dades resulten reveladores d‟aquesta realitat.
Segons el professor Xavier Vives, la inversió en R+D no arriba
a l‟1% del PIB, percentatge que està molt lluny de les regions
més avançades. A Madrid és de més del 2%, a Califòrnia, del
5%.
La proporció de llocs de treball en sectors d‟alta tecnologia és
clarament més reduit que a Madrid, i en tot cas a Espanya és
netament més baix que a la resta d‟Europa.
11
�12
La concentració de seus empresarials a Barcelona està per
sota de la que li correspondria pel seu pes econòmic, i encara
més en empreses de serveis d‟elevada tecnologia.
Madrid concentra el 95%, per només un 4% de Barcelona, de
les seus operatives de les empreses amb major cotització
borsària (IBEX 35). La tendència, a més, ha empitjorat els
darrers anys: Barcelona ha passat del 8% al 4%.
En definitiva, l‟escassetat de grans empreses catalanes, i molt en
particular en els sectors clau de la „nova economia‟: les noves
tecnologies de la informació i les telecomunicacions. Catalunya no
és líder d‟Espanya en la nova economia.
Tenir consciència d‟aquesta realitat és, per descomptat, molt
millor que ignorar-la. Però sempre que sigui el punt de partida per
fer-hi front i tractar de canviar-la. Si volem una Catalunya
capdavantera en la societat de la informació i el coneixement, que
sigui vista com un pais especialment atractiu per a les oportunitats
empresarials, ens cal avançar de manera imprescindible en
alguns punts essencials:
Accessibilitat a una oferta de treball altament qualificada.
Proximitat de centres de recerca i d‟ensenyament superior de
primera línia.
Disponibilitat de finançament per a projectes de capital-risc.
Qualitat de vida atractiva per a l‟ocupació especialitzada.
Disponibilitat de connexions transoceàniques directes.
Existència d‟un entorn atractiu per a l‟activitat empresarial.
Aquests són, doncs, els deures que hem de fer. Vegem ara com
s‟han de concretar.
12
�13
Un entorn empresarial competitiu i innovador
En primer lloc, és urgent posar les bases d‟una clima social i
empresarial favorable a la innovació:
R+D. En el camp del R+D Catalunya ha d‟arribar a una inversió
equivalent al 2‟3% del PIB l‟any 2003, si no vol quedar-se
greument endarrerida respecte les seves competidores directes
en el marc espanyol i europeu. El desenvolupament de centres
d‟excel,lència universitaris, en col.laboració amb les empreses,
és en això fonamental.
Sector TIC. La Generalitat ha d‟elaborar i aplicar de manera
peremptòria un pla industrial per al desenvolupament del sector
de les tecnologies de la informació a Catalunya. Un pla amb
mesures que estimulin, entre altres coses, la radicació de seus
d‟empreses innovadores a Catalunya. El Grup SocialistaCiutadans pel Canvi ha fet aprovar avui mateix al Parlament
una resolució en aquesta direcció.
Banda ampla. La xarxa de cable de fibra òptica ha
d‟estendre‟s a tot el territori de Catalunya en un termini màxim
de 5 anys. Només així s‟evitarà que la implantació dels nous
mitjans de telecomunicació no comporti nous episodis de
marginació i desequilibri territorial. Només així s‟aconseguirà
incorporar les noves tecnologies a tots els sectors de
l‟economia catalana, inclosses les branques tradicionals de la
indústria i l‟agro-ramaderia.
Formació. El govern i les empreses han d‟impulsar projectes
formatius per tal d‟evitar dues mancances. En primer lloc, la
falta de personal qualificat per al desenvolupament del sector
TIC. I, en segon lloc, per tal d‟evitar fractures socials com a
resultat de la manca d‟accès d‟una part de la ciutadania als
nous coneixements.
Administració. L‟administració pública catalana ha de ser un
model d‟adaptació a les noves tecnologies. La Generalitat ha
d‟esdevenir una veritable administració oberta en la línia que ja
marca l‟Ajuntament de Barcelona.
13
�14
En definitiva, la incorporació de Catalunya a la societat de la
informació i el coneixement exigeix l‟acció combinada dels poders
públics, el mon empresarial i el conjunt de la societat. Cal una
acció de govern que consideri la innovació com un denominador
comú de totes i cada una de les polítiques públiques.
Un govern competent i un marc econòmic competitiu
Què més necessitem per assolir l‟adaptació de la nostra economia
a la nova societat de la informació i el coneixement?
Necessitem un govern competent i un marc econòmic competitiu.
Catalunya ha estat sempre un pais atractiu per a l‟activitat
empresarial. En els darrers anys, tanmateix, l‟excessiva
burocratització administrativa ha estat un llast per a l‟estimul d‟un
clima còmode per als emprenedors del nostre pais.
Cal recuperar l‟atracció pel risc, per tenir idees i posar-les en
pràctica; en definitiva, el gust per la creació de riquesa i
d‟ocupació. Espanya i Europa han de veure Catalunya com un
territori d‟oportunitats empresarials envejables, atractiu per
instal.lar activitats punta, amb capacitat de creixement i de creació
d‟ocupació.
14
�15
Un marc financer adaptat
I, per completar, el quadre, necessitem també d‟un marc financer
adaptat a les necessitats de la nova economia.
Les grans perspectives que l‟economia del coneixement i de la
informació obren a la creació de noves empreses, no poden
veure‟s limitades per insuficiències dels mercats financers. La
ràpida integració a escala europea d‟aquests mercats
n‟augmentarà l‟eficiència, en benefici de les empreses i dels
consumidors. Un impacte més gran, encara, en la reducció dels
costos d‟intermediació vindrà per la via de les aplicacions
d‟Internet als serveis financers, que provocarà en els pròxims
anys un replantejament de les xarxes territorials de les entitats
bancàries.
La proximitat dels centres financers resulta essencial per a
l‟impuls de noves iniciatives empresarials. Catalunya ha tingut
sempre, en aquest punt, un déficit molt important. És important
consolidar i reforçar les institucions financeres que tenen el centre
de decisió a Catalunya, i al mateix temps promoure les condicions
per a que el sistema financer recolzi i acompanyi aquells projectes
que, disposant d‟un elevat contingut tecnològic i unes possibilitats
certes de mercat, tenen en canvi un insuficient suport financer.
El dinamisme de l‟economia catalana, la riquesa dels seu capital
humà i la capacitat tecnològica del país creen unes bones
condicions per al finançament, intern i extern, de la inversió
necessària en els sectors emergents.
Això no obstant, tenim ben present que el desenvolupament de
projectes en la nova economia i la promoció de la innovació en el
teixit empresarial català necessiten, en particular, de la implicació
activa en aquest projecte de les grans institucions financeres del
país i de l‟impuls d‟instruments de capital risc més pròxims i
potents, que el govern de la Generalitat ha de fomentar i fer més
accessibles per a les petites i mitjanes empreses i els nous
emprenedors.
15
�16
En aquest context, voldria cridar la seva atenció respecte un nou
camp per l‟activitat financera em sembla particularment
interessant: el del deute de les ciutats i regions. En una Europa
amb Banc Central, tipus d‟interès i deutes estatals harmonitzats,
el mercat de les emissions de deute de ciutats i regions passa a
ser particularment atractiu. Caldrà desenvolupar els instruments
per poder-hi actuar. En aquest sentit és de gran importància que
els agents financers catalans disposin d‟un sistema d‟indicadors
urbans i territorials per a totes les ciutats i regions europees que
permeti preveure la seva evolució econòmica i, per tant, la fiabilitat
del seu sector públic local.
El cos central de la meva intervenció l‟he volgut dedicar a
l‟adaptació a la nova economia. Però, no vull acabar sense unes
pinzellades relatives als altres dos grans objectius estratègics que
hem d‟afrontar: les infraestructures i la reforma del nostre Estat
del Benestar.
16
�17
B) Un Estat del Benestar generador d’ocupació
Com ho hem de fer perquè el nostre Estat del benestar sigui
alhora garantia d‟igualtat d‟oportunitat i generador d‟ocupació?
La nova economia genera oportunitats extraordinàries, però
també riscos i perills. Hem de saber arriscar-nos, perquè només
fent-ho podrem guanyar. Però també hem de saber trobar
l‟equilibri entre el creixement i la igualtat, la competitivitat i la
solidaritat. Només una societat forta i cohesionada socialment
està en condicions de créixer de forma estable i continuada; i
només un creixement sostingut i estable pot permetre‟ns dur a
terme polítiques redistributives acceptades per una àmplia majoria
de la societat.
Per dur a terme aquestes polítiques ens cal l‟Estat del benestar
reformat:
Un Estat del benestar generador d‟ocupació.
Un Estat del benestar; capaç de prestar de manera eficient a la
població els serveis bàsics d‟educació, sanitat, protecció social
i ajuda a la família.
Un Estat del benestar preocupat per la sort dels més febles i
preparat per prevenir les situacions d‟exclusió i marginació
social.
Un Estat del benestar conscient de la prioritat de l‟educació
com a mecanisme d‟integració social i com a inversió en
capital humà.
Un Estat del benestar, en definitiva, basat en un ampli consens
social reformador, renovat i reafirmat cada dia. Un Estat del
benestar disposat a afrontar permanentment l‟escrutini de la seva
utilitat, la seva eficàcia i la seva acceptació.
L‟Estat del benestar i la nova societat de la informació i el
coneixement es necessiten mútuament. A Europa volem un Estat
del benestar que es preocupi per la igualtat i per l‟accés del
conjunt de la societat als serveis públics bàsics: l‟educació, la
sanitat, la protecció social, els serveis d‟ajuda a la família. No
volem una economia que generi ocupació sobre la base d‟una
desigualtat creixent. Però tampoc no volem un sistema de
benestar que asseguri una igualtat aparent sobre la base d‟una
17
�18
elevada desocupació, perquè es tracta d‟una situació que a la
llarga resulta insostenible. Per això hem d‟introduir les
adaptacions necessàries a l‟Estat del benestar, per a convertir-lo
en un element generador d‟ocupació.
A Catalunya i Espanya, on estem lluny dels nivells europeus,
aquestes adaptacions s‟han de fer al mateix temps que recuperem
el terreny perdut en ela àmbits de l‟educació, de les polítiques
actives d‟ocupació, de la integració social i de l‟atenció a la
família.
Desenvolupar tots aquest punts donaria per una altra sessió, però
m‟ha semblat adequat esmentar-los perquè en l‟actual context
econòmic cal tenir-los ben presents.
18
�19
C) Infraestructures i serveis
Passem, finalment, al tema de les infraestructures i serveis.
Com hem d‟afrontar d‟una vegada el dèficits en aquest camp?
Deixin-me que els faci deu propostes concretes:
Aeroport: La necessitat de comptar amb uns serveis
aeroportuaris que permetin gaudir d‟un veritable aeroport
transoceànic és un consens general a Catalunya. Una
possibilitat seria l‟oferta de compra per de l‟aeroport de
Barcelona per part d‟un consorci públic-privat. Els socis
públics haurien de ser
la Generalitat, l‟Ajuntament de
Barcelona o bé l‟Àrea Metropolitana de Barcelona i AENA. Els
socis privats, la Cambra de Comerç de Barcelona i les caixes i
els bancs catalans.
L‟únic argument a favor de la privatització vertical de tots els
aeroports espanyols podria ser la creació d‟un operador
internacional capaç de comprar i vendre gestió aeroportuària a
Amèrica Llatina i a altres països del món, com fa la BAA
(British Aeroport Authority) a Nàpols, per exemple.
Però això es pot obtenir també consorciant els aeroports
espanyols a través d‟una AENA convertida en holding. D‟altra
banda, cal no oblidar que alguns aeroports aconsegueixen
esdevenir per ells mateixos operadors internacionals gestors
d‟altres aeroports, com demostra l‟exemple de Schipol.
TAV: El govern de la Generalitat no ha de parar fins
aconseguir per part del govern espanyol i del govern francès
un compromís definitiu sobre l‟arribada a Barcelona l‟any 2004
del Tren d‟Alta Velocitat
19
�20
Xarxes de telecomunicacions. El progrés de les xarxes de
telecomunicacions (CTC/Menta, Localret, altres operadors
privats …) s‟està produïnt amb una lentitud indigna de la
celeritat amb que es va iniciar tot a rel de la creació el 1986 de
l‟empresa Barcelona Cable per part d‟Iniciatives SA i del ràpid
assoliment dels objectius del “Plan Fotón” el 1992 (pla que
enllaçava per cable de fibra òptica totes les illes urbanes de
Barcelona i Madrid que tinguessin una agència bancària). Avui,
no està clar poder arribar a l‟objectiu de Localret de connectar
per cable de banda ampla totes les capitals comarcals l‟any
2002. Com tampoc la iniciativa d‟IBM i La Caixa de dotar de
dos ordinadors connectats per Internet a totes les escoles de
Catalunya ha tingut el necessari reforç pressupostari per part
del Govern de la Generalitat.
Euroregió. Per tal de disposar de les infraestructures
d‟accessibilitat exterior que reclamem, el tamany mínim d‟una
àrea territorial en ubicació semiperifèrica, com és la nostra, ha
de créixer. S‟ha de situar cap els 15 milions d‟habitants, que és
la xifra equivalent a la suma de les regions nucleades per les
ciutats de Barcelona, València, Ciutat de Mallorca, Saragossa,
Tolosa i Montpeller. Cal relligar-les amb una densa xarxa de
comunicacions i cal assegurar sobretot l‟arribada del TGV de
França l‟any 2004 i aconseguir la conversió del Tren de
Velocitat Alta València-Barcelona en tren d‟alta velocitat.
D‟altra manera, el triangle Madrid-València-Barcelona quedaria
del tot descompensat. Els presidents Francesc Antich i
Marcelino Iglesias, així com l‟alcalde Montpeller i el president
de Midi-Pyrenées estan del tot d‟acord en col.laborar en
resoldre aquestes qüestions.
20
�21
Les connexions interiors. Cal “encongir” o apropar Catalunya
entre sí mateixa a través d‟uns sistemes de comunicació més
àgils i eficients, en particular en els eixos transversals i
diagonals. Els 6 milions de catalans poden arribar a ser
substancialment més significatius, com a mercat d‟origen i
destí de les inversions, si estan ben connectats entre ells. Un
país extens i mal comunicat genera menys economies
externes que una ciutat compacta i complexa de la mateixa
magnitud de població. És bàsic entendre que les connexions
interiors són tan crítiques i decisives com les exteriors.
Metro: Pel que fa al transport públic urbà, el metro de
Barcelona ha d‟arribar als 160 kms. I enllaçar el casc urbà, els
barris metropolitans, la Fira de Montjuïc, el MNAC, Montjuïc 2
(Pedrosa) i l‟aeroport. Això depèn d‟una inversió repartida en
2/3 de la Generalitat i 1/3 de l‟Estat
Fira de Barcelona. En el camp dels serveis, la Fira necessita
inversions de l‟ordre de 30.000 milions de pessetes, molts més
que els 6.000 milions que s‟han pogut mobilitzar fins ara. És
d‟esperar que el recentíssim acord institucional al que ja m‟he
referit permeti avançar decisivament en aquest tema.
Universitats. Les universitats catalanes han d‟esdevenir un
dels primers sectors d‟exportació de serveis. Per això és
fonamental atreure, no només contractes i convenis de recerca
internacionals, sinó també estudiants d‟arreu del món. Per tal
de facilitar-ho, i sense que això vingui a trencar l‟equilibri
lingüístic existent a les nostres universitats, els estudiants dels
cursos avançats han de poder examinar-se en castellà i en
anglès si així ho sol.liciten.
Serveis públics. Tot i que en alguns casos el govern de la
Generalitat no hi tingui competències directes, no es pot
desentendre dels efectes que l‟actual procés de
“liberalitzacions” dels serveis públics està tenint en la qualitat
del servei a les empreses i als ciutadans. El govern de
Catalunya ha d‟actuar decididament per tal que el
subministrament elèctric, de gas, de telecomunicacions arriba
a tota la població i a totes les empreses, amb independència
de la seva radicació territorial.
21
�22
Administració pública. El projecte federal no és només una
qüestió fiscal o financera, ni tampoc cultural i judicial. És també
un requisit de qualitat per als ciutadans. Els països federals
que funcionen aconsegueixen a través de la descentralització
institucional una millor qualitat en el servei públic i un major
control del mateix per part dels ciutadans. Per avançar en
aquest camp, Barcelona hauria de ser seu d‟alguna de les
grans institucions polítiques i científico-culturals. D ela mateixa
manera ha de quedar clar que la regionalització de Catalunya
que propugnem ha de representar sobretot un apropament de
la gestió dels serveis públics als ciutadans, per tal de millorarne la qualitat.
Vet aquí deu línies estratègiques en el camp de les
infraestructures i els serveis, que, al meu entendre, haurien de
servir de base per a unes actituds més propositives i més
ambicioses. Unes actituds més enèrgiques que les de l‟actual
govern de Catalunya, obsessionat per justificar la seva paràlisi en
la dependència exterior.
22
�23
Cloenda
Acabem.
Hem vist com la situació en què ens trobem ofereix importants
oportunitats, però ens planteja reptes gens menystenibles.
Per un costat tenim indicadors econòmics alentadors. Però, per
altra banda, s‟observen símptomes de desorientació i de falta de
tremp. Símptomes que de confirmar-se ens portarien cap a una
progressiva pèrdua de competitivitat i de posicions respecte
d‟altres regions espanyoles i europees.
Cal reaccionar. Resituar Catalunya al mapa dels centres de
decisió econòmica exigeix accions importants dirigides a millorar
la nostra dotació d‟infrastructures de connectivitat internacional,
les condicions del nostre teixit productiu i la nostra capacitat de
millorar el capital humà i d‟excel.lir en la formació de la gent i en la
capacitat de rebre innovacions.
Això exigeix un important esforç en termes de recursos
econòmics, un important esforç de la societat, i també un canvi
d‟actituds institucionals i de cultura organitzativa.
Cal posar-s‟hi. Cal reaccionar si no volem que les decisions que
afecten al nostre futur es situen, cada cop més, fora del nostre
espai immediat i de la nostra influència col.lectiva.
Catalunya ha mostrat en reiterades ocasions la seva capacitat
d‟adaptar-se als canvis i de liderar el progrés d‟Espanya. Ens
trobem de nou davant d‟una oportunitat i un repte. No podem
fallar. I no fallarem.
Moltes gràcies.
23
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
04.02. Activitat política
Description
An account of the resource
Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC).
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
L’estratègia econòmica que Catalunya necessita
Language
A language of the resource
Català
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Cercle Financer
Abstract
A summary of the resource.
Conferència de Pasqual Maragall al Cercle Financer sobre la seva proposta econòmica per Catalunya.
Type
The nature or genre of the resource
Conferència
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Subject
The topic of the resource
Economia
Catalunya
Canvi
Oposició
Model social
Acció política
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2000-06-08
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències