1 10 51 https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/3115/FMHP_00254.jpg 16333ec16b80141e7071541bf53a9d7c Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Imatge fixa A static visual representation. Examples include paintings, drawings, graphic designs, plans and maps. Recommended best practice is to assign the type Text to images of textual materials. Format original The type of object, such as painting, sculpture, paper, photo, and additional data Digital Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 24/04/2006 Creator An entity primarily responsible for making the resource Moreno, Rubén Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Palau de la Generalitat Title A name given to the resource Foto de grup amb integrants de la Fundació Walter Benjamin Subject The topic of the resource Fundacions Biografies Filòsofs Assagistes Crítics literaris Maragall Mira, Pasqual, 1941- grup Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Fotografies https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/26/2711/passant_comptes_2019.jpg d91154e4dd126a720e54f24572ff5733 Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 05.01. Programa Llegat Pasqual Maragall Type The nature or genre of the resource Subsèrie Description An account of the resource Documents sorgits de les activitats de difusió i recerca del programa de la Fundació Catalunya Europa, Llegat Pasqual Maragall. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Passant comptes: memòries d'un economista al servei de les institucions Creator An entity primarily responsible for making the resource Morillas Antolín, Andreu Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2019 Type The nature or genre of the resource Monografia Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Economia Morillas Antolín, Andreu Biografies Maragall Mira, Pasqual, 1941- Govern alternatiu Govern Administració pública Description An account of the resource Primera publicació escrita de la col·lecció de Testimonis Llegat Pasqual Maragall. 203 p. Abstract A summary of the resource. Text a la contraportada: L'autor presenta una panoràmica de la seva dilatada carrera professional dedicada a diverses institucions del país. És un repàs a quaranta-tres anys, que abasten un període que va del final de la dictadura als anys del sotrac del procés independentista. La part central i més extensa del llibre està dedicada al treball d'Andreu Morillas, primer al costat de Pasqual Maragall al Parlament de Catalunya, on es fa un repàs exhaustiu i intencionat de l'estratègia de Pasqual Maragall per a assolir el Govern de la Generalitat, la transició des de l'oposició al Govern i, finalment, la copiosa experiència de set anys de Govern, com a secretari d'Economia en els Governs dels presidents Maragall i Montilla. D'aquesta etapa de Govern, sobretot des d'un punt de vista sectorial, es pot apreciar l'extensa obra feta, poc airejada encara, però també hi són presents episodis singulars dels quals se'n ha parlat poc. Encara que a molts dels episodis d'aquestes memòries no els manquen tocs d'humor o ironia, l'autor no deixa de traslluir un cert desencís quan considera i observa el decaïment en l'obra de posteriors governs i el progressiu desprestigi de les institucions. PASSANT COMPTES és, doncs, un intent d'explicar més de quaranta anys de treball a diverses institucions del país, però també una veu crítica del recent desplegament polític i institucional de Catalunya. Bona part de les cent-quaranta pàgines dedicades a l'època parlamentària i a la col·laboració en el Govern de la Generalitat, permetran, sens dubte, donar testimoni i enriquir el bagatge de documentació i coneixement que constitueix el Llegat de Pasqual Maragall. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Barcelona Publisher An entity responsible for making the resource available Fundació Catalunya Europa Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Text complet disponible a:<br /><a href="https://www.catalunyaeuropa.net/ca/publicacions/95/passant-comptes-mem%C3%B2ries-d-un-economista-al-servei-de-les-institucions.html">https://www.catalunyaeuropa.net/ca/publicacions/95/passant-comptes-mem%C3%B2ries-d-un-economista-al-servei-de-les-institucions.html</a> EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Sobre Pasqual Maragall Testimonis Pasqual Maragall Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 05.01. Programa Llegat Pasqual Maragall Type The nature or genre of the resource Subsèrie Description An account of the resource Documents sorgits de les activitats de difusió i recerca del programa de la Fundació Catalunya Europa, Llegat Pasqual Maragall. Imatge en moviment A series of visual representations imparting an impression of motion when shown in succession. Examples include animations, movies, television programs, videos, zoetropes, or visual output from a simulation. Duration Length of time involved (seconds, minutes, hours, days, class periods, etc.) 42:25 min Producer Name (or names) of the person who produced the video Benecé Produccions Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Testimoni Llegat Pasqual Maragall: Josep Antoni Acebillo Creator An entity primarily responsible for making the resource Muñoz, Josep M. Acebillo Marín, Josep Antoni Type The nature or genre of the resource Entrevista Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Audiovisual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Maragall Mira, Pasqual, 1941- Biografies Urbanisme Barcelona Ajuntament de Barcelona Arquitectura Description An account of the resource Entrevista a Josep Antoni Acebillo i Marín (Osca, 1946). Arquitecte i Llicenciat en història de l’art. Fou director del Servei de Projectes Urbans de l’Ajuntament de Barcelona (1981-1987), i director tècnic de l’Institut Municipal de Promoció Urbanística (IMPU, 1988-1994). Integrant del Holding Olímpic (1985-1993), col·laborant estretament amb l’acalde Maragall. Arquitecte en Cap de l’Ajuntament de Barcelona (1999-2003). Impulsor, conseller delegat i director de Barcelona Regional, S.A. (Agència Metropolitana de Desenvolupament Urbanístic i d’Infrastructures, 1994-2011). Ha estat professor de l’ETSAB i de l’Accademia di Architettura, Università della Svizzera Italiana (Mendrisio, Suïssa). Source A related resource from which the described resource is derived <iframe width="640" height="360" src="https://player.vimeo.com/video/201260507" frameborder="0" allow="autoplay; fullscreen" allowfullscreen="allowfullscreen"></iframe> <p><a href="https://vimeo.com/201260507">Testimoni Llegat Pasqual Maragall: Josep Antoni Acebillo</a> de <a href="https://vimeo.com/llegatpasqualmaragall">FCE - Llegat Pasqual Maragall</a> a <a href="https://vimeo.com">Vimeo</a>.</p> Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Arxiu Joan Maragall Rights Information about rights held in and over the resource <span>Entrevista a Josep Antoni Acebillo i Marín del&nbsp;</span><a href="https://www.catalunyaeuropa.net/ca/pasqual-maragall/testimonis/ca/articles_pm/27/">Programa Llegat Pasqual Maragall</a><span>&nbsp;està subjecta a una llicència de&nbsp;</span><a href="http://creativecommons.org/licenses/by-nc/4.0/">Reconeixement-NoComercial 4.0 Internacional de Creative Commons</a> Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2015-06-12 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes Testimonis Pasqual Maragall https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/12/1763/20000626_ElSiglo_PasqualMaragall_contra_ortodoxia_socialista.pdf cd16a7ca77ee171ac29ee308d89114c5 PDF Text Text Nº 420 26/6/2000 Dirigentes clave para un congreso crucial (VII) Pasqual Maragall: contra la ortodoxia socialista Esther JAÉN Heterodoxo como pocos, Pasqual Maragall entró en contacto con el PSOE en 1978, cuando su partido, el PSC, se fusionaba con la federación catalana del PSOE. Hijo de una familia burguesa y nieto del poeta Joan Maragall, Pasqual estuvo siempre vinculado a la izquierda, en su más tierna adolescencia, revolucionaria y posteriormente se quedó con las opciones transformadoras más moderadas. El que fuera el alcalde olímpico de Barcelona se resistió a serio en primera instancia. No quería ser alcalde pero sí se prestaba a estar en el equipo de Narcís Serra. A él fue precisamente a quien sustituyó, cuando Serra fue llamado por González para desempeñar tareas de gobierno al frente del Ministerio de Defensa. Maragall, contestado por la ortodoxia del PSOE, es, sin embargo, un líder político muy querido y valorado en el socialismo catalán. Más por los votantes, en muchas ocasiones, que por el aparato del PSC. Los capitanes, como se denomina coloquialmente a esa especie de barones territoriales de socialismo catalán, nunca le vieron como un hombre de partido, uno de ellos, alguien de quien se podían fiar. Sin embargo, tras varias contiendas electorales perdidas a fuer de no presentar el candidato que la mayoría de la sociedad catalana les reclamaba, todos convinieron que Maragall era la persona que necesitaban. Antes de que los capitanes vieran la luz, Maragall había dado la espantá. Abandonó la alcaldía de Barcelona y la dejó en manos de su delfín, Joan Clos, quien, años después, consiguió no obstante superar con creces el listón de Maragall. Abandonó también el partido y se fue. Se tomó su tiempo sabático en Roma, alejado de la, catalana, pero sabiéndose más deseado que nunca. Y finalmente. Volvió cuando el partido más anhelaba su vuelta. Desde la torre de comunicaciones de Collserola, construida con el resto de la Barcelona olímpica, Pasqual Maragall anunció su intención de presentarse a las elecciones catalanas, de enfrentarse a Jordi Pujol y de dar, por vez primera, esperanzas de victoria al socialismo catalán. En aquel momento fueron muchos los miembros del aparato del partido que tendrían que aceptar tal como es a un hombre peculiar, heterodoxo y nada dispuesto a hacer una campaña en la que no creyera. Abanderado del socialismo catalanista frente a aquellos dirigentes del PSC que todavía destacan la importancia de los votos de los inmigrantes andaluces y extremeños que habitan en el cinturón industrial barcelonés, Maragall volvió de Roma con sus teorías sobre el federalismo asimétrico bajo el brazo, con sus concepciones de partido a la americana, con sus plataformas de apoyo y con su particular esquema de campaña, que no todos los dirigentes del PSC veían muy claro en aquel momento. Pero, “todo sea por la victoria”, debieron pensar. Pasqual Maragall acarició el Gobierno de la Generalitat; la coalición con la que concurrió a los comicios obtuvo más votos que los obtenidos por Jordi Pujol y CiU. Pero la Ley Electoral y la 1 �asignación de escaños le jugaron una mala pasada. Pujol volvía a obtener más diputados y revalidaba su puesto al frente del Gobierno de la Generalitat. Hoy, Pasqual Maragall, es la esperanza blanca del PSC. Sus correligionarios saben que salvo alguna catástrofe no prevista, Maragall se convertirá en el futuro presidente de la Generalitat, en sustitución de Pujo¡, tras las próximas elecciones autonómicas de 2003. Por todo ello los apparátchiki del PSC han decidido hacer un pacto de no agresión con él y evitar que aflore cualquier diferencia hasta ese momento. Incluso lo han sacralizado con el tándem que forman el secretario de Organización, José Montilla, y el propio Maragall. Un tándem que habrá de dirigir el partido en el futuro. Mientras tanto, también los dirigentes del partido hermano, el PSOE, son conscientes de que Maragall se ha convertido en todo un peso pesado de la política y de que su influencia en el socialismo español es mucha. Por ello, salvo algunas excepciones, como las protagonizadas por el presidente extremeño, Juan Carlos Rodríguez ¡barra, o el alcalde de La Coruña, Paco Vázquez, que han pedido la disolución del PSC para que pase a convertirse en una federación más del PSOE, quienes aspiran a liderar el PSOE en el futuro intentan lanzar puentes entre el PSC y el PSOE a través de Maragall. De revolucionario a socialista Como tantos otros jóvenes que acabaron militando en las filas socialistas, el adolescente Pasqual Maragall pertenecía a una familia de la burguesía catalana de reconocido prestigio. Su educación había sido exquisita, acudió a la escuela Virtelia, donde coincidió con otro estudiante con el que volvería a coincidir a lo largo de su vida política en numerosas ocasiones: Miquel Roca. De ella, además del nieto del poeta Joan Maragall, salieron tantos y tantos representantes de la gauche divine catalana. Estudiante de económicas especializado en materias municipales e internacionales, la Universidad fue en buena medida su trampolín al activismo político. Pasqual Maragall, ferviente admirador de Castro, marxista convencido y con ínfulas revolucionarias, empezó por militar en el FOC (Frente Obrero de Cataluña), pese a que era hijo de una familia acomodada de los barrios altos de Barcelona, de Sant Gervasi. No fue el único de los ocho hermanos que optó por esa vía. Su hermana, Mónica Maragall, era detenida en 1967 cuando transportaba octavillas en un Seat 600. El encargado de llevar su defensa fue el abogado Miquel Roca, quien, en aquella época, compartía bufete con el joven Narcís Serra. Maragall estaba tan dispuesto a cambiar el mundo, a luchar contra el franquismo y a llevar a cabo tantas otras empresas que rápidamente se desfondó y, desilusionado por el estancamiento de la lucha antifranquista, decidió irse dos años a estudiar a Nueva York. Poco después de su vuelta, en 1974, Maragall se convirtió en uno de los fundadores de CSC (Convergencia Socialista de Cataluña), un partido mucho menos radicalizado que el FOC, aunque seguía defendiendo unos rigurosos planteamientos de izquierdas que llevaron a su dirección a denegarle el ingreso al abogado Miquel Roca por considerar que su trabajo como asesor de la banca le contaminaba y le situaba demasiado cercano al "capital corrompedor" para su gusto. Desde CSC, pasando por el PSC, fue testigo directo de la fusión del Partit deis Socialistes de Catalunya con la federación catalana del PSOE. Ahí empezó su andadura conjunta con el partido que lideraba entonces Felipe González, tras la consecución del Pacto del Betis, plasmado en el congreso de Suresnes de 1974. Juntos, pero no revueltos. El PSC siempre mantuvo su condición de partido federado al PSOE, pero con sus propios estatutos y peculiaridades. 2 �Municipalista vocacional Pasqual Maragall siempre estuvo predestinado a jugar un importante papel en el municipalismo catalán y, en concreto, en la ciudad de Barcelona. Pese a su ardor revolucionario, Maragall estuvo trabajando en un puesto destacado del gabinete del alcalde franquista José Maria Porcioles. Concretamente desempeñaba sus labores en un puesto estratégico: el gabinete de Programación. Desde allí tuvo que afrontar, en alguna ocasión, algún interrogatorio policial por su militancia política. Pero su puesto y la defensa que hacían de él algunos de sus superiores le libraron de males mayores. Fue poco antes de las elecciones municipales de 1979 cuando a Pasqual Maragall se le presentó la primera ocasión de convertirse en el alcalde de Barcelona o, al menos, de disputar el puesto. La discusión estaba en si el candidato debía ser Pasqual Maragall o bien Narcís Serra. Y aunque Maragall tenia incluso más posibilidades y más apoyos que Serra para dar ese paso al frente, se negó rotundamente a aparecer como cabeza de lista en las municipales de Barcelona, Eso sí, con quienes le presionaron hasta el final para que asumiese el reto se comprometió a trabajar "en la sombra" para el futuro alcalde Serra. Así empezó la andadura del tándem Serra-Maragall. Narcís Serra se convirtió en el primer alcalde de Barcelona elegido democráticamente y gracias a un amplio pacto alcanzado por el PSC, el PSUC, CiU y ERC. Maragall se dedicó en una primera fase a gestionar la administración municipal desde un segundo plano, ocupándose específicamente de la Organización y la Reforma Administrativa, para pasar, más adelante, a gestionar la Hacienda municipal. Precisamente, en su andadura en la corporación local, Maragall tuvo unos inicios poco loados por el funcionariado del Ayuntamiento. Fue el joven Maragall quien impuso a los trabajadores municipales la obligatoriedad de fichar a la entrada y salida de su jornada laboral. A la tarjeta que se vieron obligados a llevar y utilizar le llamaron en venganza la pascualina. Maragall se sentía cómodo al frente de las cuentas del Ayuntamiento barcelonés cuando, en 1982, con la victoria socialista, Narcís Serra era reclamado para colocarse al frente del Ministerio de Defensa y poner orden en las Fuerzas Armadas españolas, parte de las cuales había apoyado tan sólo un año antes el intento de golpe de Estado frustrado de Tejero. Maragall fue el sucesor de Serra, de él heredó el sueño olímpico y las ganas de seguir siendo el alcalde de Barcelona. Finalmente, en 1983 se presentaba él mismo como cabeza de lista, candidato a alcalde frente al que fuera su mentor y su maestro, el candidato de CiU, Ramón Trias Fargas. Y logró vencerlo. El alcalde olímpico Pasqual Maragall adquirió gran parte del renombre y la popularidad que le han acompañado hasta ahora gracias a su gran labor en la Barcelona olímpica. No fueron pocas las conspiraciones palaciegas, las luchas de intereses y los boicots que tuvo que sortear desde que Barcelona fue nominada sede olímpica, el 17 de octubre de 1986, hasta la celebración de los juegos Olímpicos, en julio de 1992. Lo cierto es que la idea se la sopló el entonces embajador español en la URSS, Juan Antonio Samaranch al recién elegido alcalde de Barcelona, Narcís Serra, en 1979. Fue más que un soplo, un aviso: si él conseguía que le eligiesen presidente del COI al año siguiente y Barcelona presentaba su candidatura como sede de las Olimpiadas, conseguiría su propósito. Serra recogió el guante y, en cuanto fue elegido Samaranch, lanzó públicamente la idea de presentar a la ciudad de Barcelona. Dos años después le cedería el testigo a Pasqual Maragall. El alcalde Maragall decidió hacer las cosas “a su manera" y eludió las presiones de Samaranch por favorecer la presencia de empresarios de su círculo en los organismos organizadores, sorteó el boicot que los nacionalistas le hicieron durante esos largos años de trabajo (el veto a la 3 �construcción de metro hasta Montjuïc, en lo referente a infraestructuras o la tremenda pitada que le organizaron al Rey en 1989 estos colectivos independentistas con motivo de la inauguración del Estadio Olímpico, son tan sólo una muestra) e incluso las zancadillas de algún ministro del Gobierno de González, celoso de la relación directa de alcalde a presidente que había establecido Maragall. Empecinado en sacar adelante su empresa, Maragall no dudó en recurrir al Rey y al propio Felipe González, puenteando ostensiblemente a los ministros cuando fue menester desbloquear algún asunto pendiente. lo que en un principio Maragall aseguró a González que se iba a resolver con 5.000 millones de pesetas en obras de infraestructuras se fue a más de 200.000 millones y todo el mundo intentó sacar tajada de tan suculento negocio. Hasta la banda terrorista ETA intentó incrementar su popularidad convirtiendo a Barcelona en uno de sus objetivos durante los años previos a la celebración de los Juegos Olímpicos. El atentado de Hipercor, en el que murieron 21 personas, fue el ejemplo más macabro de los métodos empleados por el comando Barcelona. Pero mientras esquivaba conspiraciones y puñaladas, Maragall llevó a cabo su sueño: transformar la ciudad de Barcelona, que tantos años había vivido de espaldas al mar, en una ciudad moderna, abierta y espectacular. Obsesionado por la estética, encargó al arquitecto Oriol Bohigas la construcción de la Villa Olímpica. Barcelona se convirtió en una ciudad modelo y las Olimpiadas fueron ejemplares y exitosas. La imagen de Pasqual Maragall, enfundado en su gabardina oscura dando saltos de alegría el día de la nominación de Barcelona como sede olímpica dio la vuelta al mundo. Su entusiasmo, en aquel momento, era patente. Y no lo perdió durante la larga travesía de cinco ¡argos y durísimos años plagados de zancadillas y sinsabores. Todo ello se esfumó el día que se clausuraron los Juegos Olímpicos y los expertos los calificaron como los mejores de la época moderna. Por si fuera poco, la promoción de la ciudad de Barcelona fue también espectacular. Todo había salido a pedir de boca. El militante/dirigente Maragall Como buen heterodoxo del PSC, Pasqual Maragall fue tolerado, gracias a su tirón electoral, por los capitanes, el aparato del PSC que nunca vio con buenos ojos que un burgués catalanista que despreciaba la organización y a quienes se trabajaban el partido desde la base, yendo de asamblea en asamblea, tuviese tanto poder. En su última etapa, el enfrentamiento entre el alcalde Maragall y el primer secretario de la Federación de Barcelona del PSC era patente. Y contra Maragall y su fuerza de los votos descargaron el poder orgánico. Nunca gustaron las maneras ni las formas de Maragall a la ortodoxia del partido, sus intentos por transformar su federación en una especie de Partido Demócrata americano, que nada tenía que ver con el modelo clásico de partido que habían mamado y defendido durante toda su vida sus compañeros. Tampoco a la dirección federal M PSOE le gustaba demasiado ver cómo se desenvolvía Maragall. Las campañas electorales protagonizadas por Maragall, concretamente la de 1995, se asemejó más a la de un independiente cualquiera que a la de un alto representante del PSC. Esos detalles, sin ir más lejos, dejaron boquiabiertos a los periodistas que desembarcaron en tropel en Barcelona, desde Madrid, en 1995, para cubrir un mitin que celebraba el vicepresidente del Gobierno, Narcís Serra, junto a Maragall. En ausencia de González ese día en cartel, habían optado por cubrir informativamente su hueco en el mitin de Narcís Serra a orillas del mar. La sorpresa se produjo cuando vieron aquel escenario, que en nada respetaba las pautas del resto de escenarios que habían visto en toda España. 4 �Ni un puño, ni una rosa, nada de siglas y mucho menos utilizar la megafonía para reproducir la sintonía electoral del PSOE. A Maragall le gustaba una versión de una canción de Bruce Springsteen y esa fue la que utilizó contra viento y marea durante toda su campaña. Parecía que había un cierto empeño en ocultar esos elementos. Todo eso resultaba chocante para los periodistas que acababan de aterrizar allí. Sus formas, su estilo y su independencia de un aparato integrado por esos capitanes, hijos de inmigrante, de origen andaluz, extremeño o murciano en su mayoría, que estaban convencidos de que el estilo Maragall desatendía a la verdadera bolsa de votos del PSC (el cinturón industrial) era a menudo criticado por quienes esgrimían su dedicación y respeto al partido frente a la actitud displicente de Maragall. La espantá de Maragall Tras numerosas luchas entre el alcalde y el primer secretario de la Federación de Barcelona del PSC, Antonio Santiburcio, llegó el esperado congreso en el que se iban a ver las caras y medir sus fuerzas. El estallido del caso Movilma, un presunto trato de favor del Ayuntamiento de Barcelona a una constructora propiedad de militantes socialistas, fue interpretado inmediatamente por el entorno de Santiburcio como una maniobra de Maragall para restarle poder a la organización y, en concreto, a su dirección. Maragall, por su lado, estaba intentando dar un giro político a su federación: cambiar hábitos y personas capaces de cambiarlos; abrirlo más a la sociedad en detrimento del poder orgánico y acercarlo más al modelo de un partido a la americana. Los capitanes habían hecho un trato: no le iban a pasar una al alcalde. Y forzaron su suerte hasta el último minuto. El rechazo al nombre de Ernest Maragall, hermano del alcalde, para pasar a formar parte de la nueva dirección fue la gota que colmó el vaso. El encargado de comunicar la postura inflexible de los capitanes al alcalde fue su mano derecha, Joan Clos, actual alcalde de Barcelona. Clos llamó de madrugada a Maragall para decirle que no había nada que hacer, que estaba todo perdido y que el aparato no pensaba ceder ni un milímetro. Pasqual Maragall tomó en aquel momento una decisión que causaría sorpresa y temor en la familia socialista barcelonesa. Al dia siguiente, el sábado, 23 de noviembre de 1996, anunció ante el plenario del congreso que dimitiría como alcalde y se permitió, en medio de la conmoción de los presentes, señalar a su sucesor: Joan Clos. El aparato del partido, que había puesto todos los reparos del mundo a Clos para suceder a Maragall entre bambalinas, tuvo que tragar saliva y sonreír ante la sorpresiva designación, acompañado del también sorpresivo anuncio de la marcha del alcalde. Maragall dio el portazo, dijo la última palabra y les dejó a todos boquiabiertos. Decidido a hacer las cosas a su manera o, sencillamente, no hacerlas. El alcalde dejó su cargo después de 14 años y se fue bien lejos, a Roma. Hasta allí tendrían que ir años más tarde a suplicarle que regresara y garantizarle que las cosas, de acceder a presentarse como candidato a la Presidencia de la Generalitat de Cataluña, se harían a su manera. El retorno de El Deseado Del mismo modo que se fue a Roma criticando con dureza los aparatos de los partidos y dejando claro en cuán poca estima y consideración los tenía, Maragall regresó alrededor de dos años después anunciando su intención de presentarse a las elecciones autonómicas catalanas. Esa decisión le había estado rondando la cabeza desde el año 1995, cuando, finalmente, consideró que no era su momento y dejó que fuera otro, el alcalde de Girona, Joaquim Nadal, quien asumiera la derrota segura. 5 �En el 99, sin embargo, estaba convencido, ilusionado y con ganas de alcanzar una victoria que le llevase al Palau de la Generalitat a hacer su política, con todas las alianzas que fuese menester, que él siempre gobernó la ciudad de Barcelona con pactos a múltiples bandas. Iba a hacer las cosas a su manera. Constituyó la plataforma Ciutadans pel Canvi, en la que se englobaron, fundamentalmente, independientes fieles a su persona y su proyecto. Habló de federalismo asimétrico, hizo una campaña con un marcado acento catalanista a pesar de los muchos votantes socialistas que no comparten esa sensibilidad en su comunidad autónoma. Decidió medir sus fuerzas con las del presidente Jordi Pujol. Contraponer su imagen de modernidad, su halo de gauche divine con las connotaciones un tanto rancias de la candidatura de Jordi Pujol. Demostró a Pujol que, si los empresarios catalanes beben los vientos por el presidente de la Generalitat, también los bebieron por él sin serio y pagando la friolera de 100.000 pesetas por cubierto por tener el honor de cenar con Pasqual Maragall. Maragall hizo las cosas a su manera y su coalición de izquierdas obtuvo más votos que la coalición nacionalista liderada por Pujol. No obstante, la Ley Electoral acabó por dar más escaños a CiU que al PSC-Ciutadans pel Canvi en el Parlament de Cataluña. Le costó mucho asimilar esa derrota en escaños y, por tanto, derrota a la práctica. Tardó algunos días en dejar de decir eso de "hemos ganado las elecciones”, pero finalmente lo hizo. Se retiró a su puesto de líder de la oposición y buscó un entendimiento para los siguientes cuatro años con la dirección del PSC. Entendimiento que pasa por el anunciado tándem Montilla-Maragall, surgido del pasado congreso del PSC. Los capitanes, como Montilla, saben que Maragall es su única esperanza para ganar las próximas elecciones, pero Maragall también sabe que debe pactar si quiere tener la fiesta en paz y llegar indemne a las próximas elecciones autonómicas de Cataluña. Por otra parte, los líderes socialistas o quienes aspiran a liderar el PSOE han buscado mayoritariamente un punto de entendimiento con un socialista que, a menudo, les pone en serios aprietos cuando proclama a los cuatro vientos su modelo de Estado. “Las diferencias que plantea Maragall -dicen personas como Bono, Rosa Diez o José Luis Rodríguez Zapatero- son asumibles”. Lo que no tienen muy claro es cómo encajarlas sin que todo el mundo detecte que son discursos diferentes sobre un mismo tema. Prefieren pasar por el apuro de no saber qué decir cuando alguien les pregunta por el asunto con tal de tener a Maragall tranquilo, callado y satisfecho. Le necesitan a su favor y no en su contra. El modelo alternativo de Maragall Quizás han sido sus continuas escapadas a Estados Unidos lo que le ha influido definitivamente, pero Maragall no cree en un partido de corte clásico, como el PSOE. El líder socialista catalán tiene una visión propia del partido. Cree que es una maquinaria para ganar elecciones, pero a la que no se debe dar muchas más atribuciones. Es una visión americana de los partidos políticos. Pasqual Maragall se sentiría más cómodo, en cuanto a estructuras, en el Partido Demócrata americano. De ahí, por ejemplo, su querencia por la creación de plataformas en torno a la persona, en torno al líder y no al partido. Cuando estaba dando vueltas a la idea de presentarse a las elecciones autonómicas de 1995, creó la plataforma de adhesión a su persona Catalunya 6 �Siglo XXI. En la última contienda también decidió presentarse con una plataforma, Ciutadans pel Canvi, que chirrió en algunos casos con respecto a los poderes establecidos del PSC. Pasqual Maragall ha buscado la formación de "El Olivo" a la catalana desde 1993, pero también intentó una aventura socioconvergente, en la que apelando a la transversalidad de su proyecto hubieran cabido hombres como el convergente Miquel Roca i Junyent. Sus iniciativas a título personal son fruto de su heterodoxia. Él solito hace sus campañas electorales y toma decisiones como las de convocar una cena con empresarios que están dispuestos a pagar un cubierto de 100.000 pesetas por sentarse junto al socialista Maragall. ¿Qué le importa que buena parte de sus compañeros de partido se escandalicen? En lo relativo al modelo de Estado, Pasqual Maragall ha acuñado el término "federalismo asimétrico", del que abominan hombres como el presidente extremeño, Juan Carlos Rodríguez Ibarra, o el alcalde de La Coruña, Paco Vázquez. Ambos han pedido en voz alta que se disuelva el PSC y se vuelva a instaurar la federación del PSOE catalán. Política e ideológicamente, ellos son sus enemigos. Fuera de sus dominios catalanes, no tiene demasiados adeptos y sí muchos «amigos de conveniencia". El único que se reconoce como amigo y aliado político plenamente es el alcalde de San Sebastián, Odón Elorza, otro heterodoxo considerado una rara especie en su organización. Fechas clave: 1965 Entra a trabajar en el Ayuntamiento de Barcelona, bajo el mando del alcalde franquista José María Porcioles, 1978 Participa, como fundador del PSC, en la fusión de este partido con la federación catalana del PSOE. La resultante será un partido independiente, federado al PSOE. 1979 Rehúsa presentarse a las elecciones municipales como cabeza de lista y cede el paso a su amigo Narcís Serra. Él se convertirá en teniente de alcalde. 1982 Se convierte en alcalde de Barcelona tras el nombramiento de Narcís Serra como nuevo ministro de Defensa. 1983 Es reelegido alcalde. 1986 Barcelona es designada sede olímpica para 1992. 1987 Vuelve a ser elegido alcalde de Barcelona. 1988 Elegido diputado en el Parlamento de Cataluña. 1989 Inauguración del Estadio Olímpico, donde asiste desolado al abucheo y la pita que un grupo de jóvenes Independentistas le dedican al rey don Juan Carlos. 1991 Reelegido alcalde. 1991 Elegido vicepresidente del Comité de las Regiones de la Unión Europea. 1992 Celebración de los Juegos Olímpicos de Barcelona. Gran éxito. 7 �1995 Reelegido alcalde. 1995 Preside la primera Conferencia de Ciudades Mediterráneas. 1996 Elegido presidente del Comité de las Regiones de la Unión Europea. 1997 Abandona la alcaldía de Barcelona y la deja en manos de Joan Clos. 1998 Se marcha a vivir a Roma una temporada. 1999 Se presenta como candidato del PSC a la presidencia de la Generalitat de Cataluña. Acaricia el triunfo pero el mayor número de votos no se traduce también en más escaños. Muy personal Cuando consigue escaparse del ajetreo diario normal en la vida política y refugiarse los fines de semana en su casa de Rupià, Pasqual Maragall dedica ese tiempo libre a la lectura y a escuchar música. Admite prestar más atención a los dominicales que a los diarios, pero sobre todo a la novela y a la poesía. Asegura "sobre todo releer, desde mis propias notas, hasta los libros de interés". Entre otros pensadores actuales le gustan "Alain Touraine, por ejemplo, Norberto Bobbio, Anthony Giddens, Manuel Castells..." y también se interesa por Ignacio Ramonet y sus trabajos. En cuanto al cine, reconoce "ir poco", aunque sigue con atención el italiano actual. Hace un año, explicaba a EL SIGLO que conocía personalmente a Nanni Moretti y Roberto Begnini, y que siempre se ha interesado por Woody Allen, "además de algunas producciones del cine español". Respecto al teatro, dice, "como en algunas novelas, cuesta entrar en la obra". También escucha "cada vez más música clásica". Reconoce que casi no practica deporte (era aficionado al fútbol, pero sufrió múltiples lesiones). A veces va en bici, juega al tenis y al ajedrez con su hijo "aunque cada vez me gana con mayor frecuencia". Lo que sí le gusta es "no sólo comer, sino también cocinar, sobre todo tortillas y paellas". Maragall, casado desde 1965 con Diana Garrigosa, tiene tres hijos: la mayor, Cristina, es arquitecto. La segunda, Airy, periodista. Y Guim, el pequeño, sigue viviendo con sus padres. 8 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 05. Recursos d'informació Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell). No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Pasqual Maragall: contra la ortodoxia socialista Subject The topic of the resource Maragall Mira, Pasqual, 1941- Biografies Socialisme Partido Socialista Obrero Español Política Description An account of the resource n. 420 Creator An entity primarily responsible for making the resource Jaén, Esther Source A related resource from which the described resource is derived El Siglo Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Castellà Type The nature or genre of the resource Article Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2000-06-26 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1718/0000000952.pdf f41efc9094f42f5f26ec9d75fe6e0bd3 PDF Text Text P U N T D E V I S TA 14 EL PUNT | Dimarts, 22 de juliol del 2008 tribuna | PASQUAL MARAGALL I MIRA. Expresident de la Generalitat de Catalunya 18 de juliol L’anterior president de la Generalitat explica vivències personals relacionades amb l’inici de la Guerra Civil espanyola i els Jocs Populars que aquell dia havien de començar, i el cercle tancat amb els Jocs Olímpics de Barcelona de 1992 D ia assenyalat, el 18 de juliol. Aquell dia, el 1936, havien de començar els Jocs Olímpics Populars a Barcelona, però un general amb plaça a l’Àfrica va declarar la guerra a la Segona República Espanyola i el president Azaña va haver de lliurar una batalla de tres anys que va perdre, cosa que el va obligar a travessar el Pirineu. Poc després va morir a Montalban, a l’Estat francès, com Machado. Crec que va deixar per escrit que, un cop mort, ningú mogués el seu cos d’allà. Aquell 18 de juliol els meus pares eren a Madrid. S’havien casat l’1 d’abril i la meva mare ja estava embarassada del primer fill. Van mirar de tornar amb la seva DKV a Barcelona, però els van requisar el vehicle i els va haver d’anar a buscar el meu oncle Leoncio –el meu padrí i germà bessó de Basilisa, la meva mare. (Caram, amb els noms dels germanets valencians de Monòver! Per acabar de completar el repertori, la meva padrina, la germana petita de la família, es diu Chonuca, un diminutiu característic de Santander d’Ascensión.) Leoncio, Basilisa i el los el 18 de juliol, data olímmeu pare van tornar per pica per excel·lència. Ja València. I al cap de nou abans ens havien pres els de mesos exactes del seu cal’any 1928, que propiciaven sament, el dia 1 de gener, els cracks de l’Espanyol i el va néixer el meu germà Barça Zamora i Samitier, gran, en Jordi, que va hequan van tornar, impressioretar el nom del meu pare. nats, dels Jocs d’Anvers. Jo tinc el del meu avi matern i republicà, que havia Cercle tancat mort amb 51 anys, diuen que de pena, poc després Al cap d’uns anys, el sucd’haver-se acabat la guercessor de Coubertin, Joan ra. Sabater, era. No de Oficina d’acreditacions de l’Olimpíada Popular de Barcelona, el 1936. / AF / AHC Antoni Samaranch, seguranom, d’ofici. Sabater i de ment falangista de jove naixement humil, però llest i valent, i de tar a Espanya uns brigadistes internacio- –com tants altres, quin remei!–, va esmegran, ric. nals, comunistes tots ells, que venien a nar l’error i després de ser nomenat amsotmetre el país al jou soviètic. És cert baixador a Moscou ens va portar a Barceque algun o molts d’ells es van enrolar fi- lona els fantàstics Jocs del 92. Els Jocs com a excusa Del juliol de 1936 al juliol de 1992 es nalment a l’exèrcit popular, però no haTornem, però, al 18 de juliol. La guerra vien pas vingut per això, havien vingut va tancar un cicle tan contradictori, tràgic que va començar aquell dia no va ser una als Jocs Populars. Per què «Populars»? i finalment positiu com bona part de la guerra qualsevol. La va declarar el gene- Doncs perquè el baró Pierre de Couber- història d’això que anomenem Espanya, ral Franco, el Generalísimo, amb l’excu- tin, l’inventor dels Jocs Olímpics i per aquest objecte polític no identificat, sa que exposo a continuació. Aquells baró i noble no precisament republicà, es aquesta nació de nacions, que diria AnJocs Olímpics Populars, segons Franco, va estimar més celebrar els Jocs a Berlín, selmo Carretero (un altre republicà de la no eren en realitat el que semblaven. que ja era llavors el Berlín de Hitler, i va Institución Libre de Enseñanza, com la Eren, segons ell, l’estratagema per apor- treure a Barcelona el somni de celebrar- meva mare). Per molts anys! en sísif | JORDI SOLER l’escaire | MIQUEL PAIROLÍ A mb una setmana de diferència, els dos principals partits catalans en nombre de militants i de vots rebuts, CDC i PSC, han celebrat cadascú el seu congrés. Han estat reunions multitudinàries, que desprenien una impressió de força i de festa, de celebració més que de discussió, per bé que, més o menys, de tot hi ha hagut. Congressos amb un aire de triomf i de confiança, que s’explica en el PSC, i que sorprèn més en el cas de CDC, perquè la seva situació actual, pel que fa a presència a les institucions, no és pas la millor de la història. Sigui com sigui, mereix elogi que CDC hagi celebrat un congrés sense grans enrenous, oferint una imatge de serenitat i evitant crispacions. Són actituds infreqüents en la travessia del desert, però que denoten enteresa. Mentre a CDC enduren i no els queda més remei que procurar fer la feina interna ben feta i esperar temps millors, al PSC exulten. Ha tingut molta sort, els últims anys, el PSC. Ara ja ningú no recorda que en les darreres eleccions catalanes va baixar en nombre de Clavells i roses Ara tot és felicitat, ningú no recorda que a les darreres eleccions catalanes el PSC va perdre cinc escons. / EL PUNT vots i va perdre cinc escons. Un fracàs que la política de pactes d’ERC va maquillar i va convertir en victòria. Després van venir les eleccions espanyoles i una bona part de catalans es va refugiar en el vot socialista per aturar l’anticatalanisme del PP. El PSC va fer una collita ubèrrima. Gran èxit. Chacón, ministra de Defensa. Ara tampoc no fa de bon recordar aquell PSC dels anys vuitanta i noranta, obsessionat amb la figura de Pujol. Aquell PSC que va convertir l’ajuntament de Barcelona en un castell i la rodalia roja en una horta fèrtil de negocis i d’influències. Davant l’ajuntament hi havia l’altra fortalesa, inassequible, del president Pujol. Va caure i el PSC ara senyoreja tots dos castells. Gràcies, ERC. Amics per sempre. Ara, en els congressos, fins i tot poden passar l’estona fent tai-txi. Quanta felicitat. Fins quan durarà aquest peculiar equilibri que s’ha consolidat els últims anys en la política catalana? No ho sabem. No ho sap ningú. De moment, a CDC fan el cor fort i al PSC regalen clavells i roses, milers, milers... � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 18 de Juliol Type The nature or genre of the resource Article Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Source A related resource from which the described resource is derived El Punt Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Jocs Olímpics (25ns : 1992 : Barcelona, Catalunya) Guerra civil República Biografies Història Barcelona Espanya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2008-07-22 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1714/0000000914.pdf ceb77a0ad370c341ba434ab7f6e22c07 PDF Text Text Pasqual Maragall Abrir la política S iempre he creído que la vida política es perfectible. Que si alguien tiene la obligación de justificar el sueldo son, somos, los políticos, porque para los políticos el mercado son las elecciones, es decir, vender y vencer en ese caso es lo mismo. Como los empresarios, en un sentido. A diferencia de los empresarios, sin embargo, los políticos venden un producto o servicio inmaterial. Y cobran en votos -aparte del sueldo. Si pierden en votos pierden el empleo. Y el sueldo. Los políticos convencen o no con la palabra, la idea y la obra. Quizás los poetas y músicos también. Ésos o subyugan o están perdidos. Y otros creadores venden saber u otras cosas -perdón, ahora no se dice cosas, se dice contenidos. Si no lo hacen permanecen en la sombra, desconocidos. A veces sólo los salva la muerte porque su obra adquiere rareza. No sé si con los políticos pasa igual. Más bien al contrario. Cuando se retiran ya no valen. Salvo algunos que, como yo, tienen la suerte de ser más o menos respetados por haber sido. Por haber sido lo que han querido ser. Es el colmo de la felicidad. Y aún más, porque en algunos casos han llegado a ser lo que nunca habían imaginado que serían, o incluso habían negado querer ser. Posiblemente querían y no lo sabían, o lo presentían pero no se lo confesaban. Puede que sea mi caso. Nunca fui detrás de los cargos abiertamente. Siempre vinieron a buscarme. Pero cuando era pequeño y me preguntaron que quería ser de mayor, dije que sereno o diplomático. (Sereno era un señor que, cuando éramos críos, pasaba por la calle de noche con un chuzo picando el suelo para delatar su presencia y de vez en cuando, si no llovía, decía "jsereno!"). Algo tiene que ver con la polis, no se puede negar -pero no mucho. Lo de diplomático ya es más preocupante. En todo caso la prueba de que no lo tenía claro es que la primera vez que fui nombrado alcalde fue porque se fue el que había y me tocó a m' serlo. En realidad cuando me llamó José Ignacio Urenda a Baltimore para que volviera a Barcelona porque había elecciones municipales fue porque yo era el único que sabía de eso (había sido funcionario municipal de 1965 a 1977, salvo dos años en los que estuve en Nueva York). Pero al llegar les dije a Urenda y Reventós que iría de número dos si encontraban un candidato decente. Y lo encontraron en Narcís Serra, que al poco se fue de ministro de Defensa y me dejó de alcalde. Y la otra prueba de lo que me costaba decidirme es que después de dejar la alcaldía y pasar un año en la Universidad de Roma, al volver, me convencieron de que me presentara para la presidencia de la Generalitat. Pero no sin antes hacer unas elecciones primarias, es decir, para los votantes socialistas y del entorno, sin rivales, que aún así movilizaron, creo recordar, a unas sesenta mil personas. De hecho luego ganamos las elecciones verdaderas, es decir, sacamos más votos que nadie, pero como no había aún ley electoral proporcional, que es lo que preveía el Estatut de 1979, el de Sau, pactado con Suárez, Convergencia i Unió obtuvo unos escaños más que nosotros. Así se originó el uipartito, en la oposición, porque CiU y PP sumaron 68 escaños y los tres partidos de la izquierda o centroizquierda, 67. Pujo1 no se podía perder una sola votación. Todo venía de un voto. Pero las primarias, además de un refugio de tímidos, son una escuela de políticos. Y forman parte de una cuitura política que aquí no compartimos. (No sería más lógico que los candidatos de los partidos se batieran en primarias antes de presentar el partido o la coalición sus candidatos? {No sena mejor esto que la guerra vía medios de comunicación que nos entretienen con las rivalidades en el interior de los partidos? Cuando viví en Nueva York me tocó hacer lo que ellos llaman canvassing en la campaña a favor de Humpbrey en las primarias del partido demócrata, que finalmente ganó George McGovern. Este a su vez perdió contra N i o n en las elecciones presidenciales. La cosa Las primarias, además de refugio de tímidos, son una escuela de políticos �consistía en ir a casa de una señora a eso de las cinco de la tarde, y ella y sus amigas o sus vecinos se reunían a tomar al té con el activista de turno, que explicaba las bondades del candidato. No sé si ahora Hiaq Clinton y Barack Obama están utilizando ese sistema en las primarias o si ya ha decaído. Todo esto corresponde a un universo mental distinto. La política americana y la europea difieren. Se habla mucho de dinero en las campañas americanas y probablemente es decisivo, pero la movilización aue " generan esas campañas es superior a la aue se da entre nosotros. No me refiero a la cartelería en las calles (eso que hay también aquí) o a los anuncios en la tele, sino a la implicación de la gente. Lo cual quiere decir que la sociedad civil es en este aspecto más robusta que la europea, si bien no más extensa. La participación no es mayor que aquí -más bien menor. Pero la implicación de la parte de los que sí son votantes creo que es mayor. Y la gente en general acepta mejor los mensajes políticos, el debate político. O al menos ese es el recuerdo que yo tengo. No sé ahora. La política no es tan "pecado" como aquí. Aunque es cierto que la sociedad es más duai, más desigual que aquí, y los que no saben es que ni saben nada ni quieren saberlo. Una vez, durante la guerra del Vietnam, la PBS (Public Broadcasting System), una de las teles más interesantes que conozco, preguntó en las calles a la gente qué pensaban de la guerra. Recuerdo a un conductor americano negro (podía haber sido blanco y ocurrir lo mismo o peor) enviando a la porra al reportero que le preguntaba por la guerra. "What the he11 are we doing in Vietnam?",le espetó al reportero: ¡que demonios hacemos allí! Creo sinceramente que no se había enterado de nada. Puedo equivocarme, pero la cara de sorpresa del hombre parecía sincera. En todo caso las elecciones primarias, en las que los ciudadanos que son simpatizantes de un partido "prevotan" a su candidato favorito, son una institución que corresponde a un sistema de convicciones que difiere del que tenemos ahora. Estados Unidos es muy grande. La distancia entre la capital y los ciudadanos es mayor. Es cierto que el elemento religioso cuenta, pero también lo es que las preferencias políticas, en general, son tan sólo preferencias y no tanto conviccionesprofundas. Ser socialista o comunista o nacionalista o -popular, en España, al menos hasta hace poco, imprimía carácter, se acercaba a lo religioso, a lo verdadero o falso, y no tan sólo a las simpatías y los gustos del momento. En general. En Europa, que es una nueva patria pero tiene la ventaja de ser lejana y por tanto no nos oprime, no nos vigila, o no tanto, o lo hace desde más lejos, es probable que tendamos a adoptar actitudes como las que corresponden a ese tipo de universos más diversos, más amplios. En todo caso es evidente que la cultura política irá variando. Y no sería raro que obligara a un esfuerzo de aproximación a una política de mayor calado, más lejana -desgraciadamente, porque las decisiones se tomarán más lejos- pero menos cainita, porque los odios mortales son más propios de la proximidad que de la distancia. O A A Pasqual Maragall es ex president de la Generalitat de Catalunya -q Pwuai ~aagaii visto px - t ~ ; a ~ e \ h � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Abrir la política Type The nature or genre of the resource Article Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Política Democràcia Acció política Biografies Maragall Mira, Pasqual, 1941- Partits polítics Polítics Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1548 Source A related resource from which the described resource is derived El Ciervo Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-11-15 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1647/0000000959.pdf dc1d8d344d0d8eaca570e94bb7653187 PDF Text Text "L´alzheimer només es pot afrontar en companyia. Un sol no pot" - Catalu... Pàgina 1 de 5 www.dpromo.info Comentar Diumenge 07 de setembre de 2008 Contacti amb diaridegirona.cat | RSS NOTÍCIES HEMEROTECA » Catalunya PORTADA ACTUALITAT Girona Comarques Catalunya ESPORTS Espanya/Internacional ECONOMIA Ciència i Tecnologia OPINIÓ Successos Fotos diaridegirona.cat » Catalunya "L´alzheimer només es pot afrontar en companyia. Un sol no pot" 01:04 Maragall apareix juntament a la seva dona amb un somriure, malgastant proximitat i cordialitat. Encén un puret i declara que no li importa sortir fumant a les fotos. L'assumpte de preocupar-se per el que és políticament correcte no ha anat ni va amb ell. Comenta que escriu articles en el Diari de Girona, i en assenyalar-li que és del mateix grup editorial que INFORMACIÓN, exclama encantat: "Doncs és el meu diari preferit!". Després de demanar una ampolla d'aigua, és la seva dona, atempta a cadascun dels seus gestos, qui l'insta a deixar la xerrada preliminar i permetre'ns començar amb les preguntes. Defineixi el seu moment actual. Fantàstic. Estic en la millor terreta del món. Com ocupa el seu temps, a dia d'avui? De maneres molt diverses. Escrivint, llegint, encara que últimament llegeixo menys (porta a la mà una edició de butxaca d'una comèdia de Shakespeare, Treballs de l'amor perdut, traduït al català per Josep Maria Segarra, i em recomana la seva lectura) i gravant tres pel·lícules, documentals, en les que apareixo com a actor o narrador. Una va sobre això de l'Eisenhower, vull dir l'alzheimer -i riu, irònic-; una altra sobre el Baix Empordà, és una zona que conec bé, allà tenim una casa Diana i jo; i l'altra sobre Jaume I. M'han agafat a mi com protagonista, com a interlocutor d'historiadors i de persones que tenen coneixement sobre Jaume I. Per exemple, surt Rita Barberá, l'alcaldessa de València, perquè vam fer junts l'assumpte de l'Euroregió i fem un recorregut sobre les sis ciutats més importants de la seva vida. No m'aturo! Quina tasca desenvolupa la seva Fundació contra l'Alzheimer i quin paper desenvolupa vostè directament? Soc el president però no faig res. La Diana és la vicepresidenta i ella ho fa tot, i l'altre que també s'ocupa de tot és un metge, Jordi Camí. El que pretén la Fundació és recaptar diners per a investigació en la malaltia i nous tractaments, per trobar nous enfocaments, noves aproximacions al tema. Els investigadors, en general, són joves i els fons de la Fundació són per becar-los. A més, els fons no es perden. La seva dona, Diana Garrigosa, que l'acompanya com la seva ombra, afegeix que "oferim a la gent que posa diners la possibilitat de funcionar com accionistes de la Fundació, en una espècie d'empresa de capital de risc i si hi ha retorn de l'invertit, poden recuperar-lo". No és l'Estat, ni la Generalitat qui subvenciona o dóna suport http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2008090700_6_28... 08/09/2008 �"L´alzheimer només es pot afrontar en companyia. Un sol no pot" - Catalu... Pàgina 2 de 5 econòmic, figura que fan el que és seu però en realitat fan ben poc. Què va ser el primer que va pensar quan li van comunicar que tenia alzheimer? Què va passar pel seu cap tan lúcid i acostumat a la reflexió? El primer que vaig pensar va ser ¡Quina putada!", posa-ho més fi, si vols. No m'en recordo molt, la veritat, perquè en aquests moments estava molt ocupat amb la política. Per quines fases ha passat des que li donen el diagnòstic fins que ho proclama i decideix crear una Fundació? Ira, depressió, acceptació...? Per totes. Això m'ha portat a tots costats. He estat a Nova York, a Boston i per descomptat a Barcelona fentme proves ¡M'han fet tota classe de barbaritats! Des d'extracció de líquid raquidi, en el nas, que no li ho desitjo a ningú, fins a de líquid medul·lar. Ara estan evolucionant molt els tractaments de la malaltia i detectar-la aviat millora les perspectives de la seva evolució. Han descobert noves maneres de diagnosticar l'alzheimer i nous fàrmacs, cada vegada més eficaços. Perquè va decidir declarar públicament la seva malaltia? El revelar la informació va ser una mica a empentes i rodolons. Va haver un personatge que en un programa de Manel Fuente1s va fer unes declaracions que no van agradar a segons qui. I un tipus va comentar, referintse a mi, que "aquest està malalt, física i mentalment". L'endemà jo havia d'anar a l'Hospital de Sant Pau, on està la meva doctora i aprofitant l'ocasió vaig decidir fer una roda de premsa i comptar la situació. Perquè amagar-ho? Al pobre noi que va fer el comentari el van fer fora. No hi havia per tant! Com s'afronta una cosa tan dura? Pasqual Maragall respon mirant a la seva dona amb una gran complicitat. En companyia. Un tot sol no pot. Vosté ha estat alcalde de la Barcelona Olímpica, president de la Generalitat i una figura clau en la transició i la democràcia. Quan un polític de primera línia abandona el seu càrrec públic canvien les relacions amb el seu entorn en l'esfera pública. En el seu cas, què ha canviat? com el tracten ara que ja no és president de la Generalitat i a més té alzheimer? "Divinament, la gent el vol molt",postil·la Diana. Em tracten amb consideració, amb afecte, amb respecte... El tracten bé per ser qui és o creu que a la majoria de malalts d'alzheimer se'ls dispensa la mateixa atenció i respecte? No, no els tracten igual a tots, més aviat els aparquen en residències o on sigui. Aquesta és una malaltia inquietant, perquè, com ara s'està allargant la vida, el problema de la demència senil -per cert, que quin nom més simpàtic- i d'aquest tipus de malalties es multiplica. Jo no tinc antecedents familiars, però la meva mare, que va morir als 86 anys, al final tenia problemes de memòria. Com érem vuit germans, ens confonia el nom i havia de recitar dos o tres abans per recordar-se del teu. És clar que a partir dels 80 es perden facultats mentals, però si et toca abans... Com manté les ganes de lluitar? com es combat l'oblit? Viatjant, relacionant-te amb els amics, escrivint, donant xerrades, llegint...Mantenir la ment activa i el sentit de l'humor és la millor medicina. Bé, jo crec que una part del meu bon ànim ve recolzat per la medicació. Em donen antidepressius i em desinhibeixen, em deixen anar la llengua. Davant la meva cara d'incredulitat, perquè Maragall sempre ha destacat pel seu humor i la seva sornegueria, la seva dona apunta: "D'això res, Pasqual, tu sempre has estat igual!. Amb antidepressius i sense ells tu mai t'has mossegat la llengua". Es dirigeix a mi i afegeix: "Mai ha perdut el seu sentit de l'humor. Ell és així". Abans de patir alzheimer, estava sensibilitzat amb la malaltia? No, no ho estava. No sabia res d'això. L'Alzheimer és un senyor que ho va inventar fa 100 anys; fins aleshores i fins i tot força després, qui ho patia era un dement senil, un vellet al qual se li anava la cap, un boget. La malaltia abans no tenia tractament i ara estan trobant-los nous i molt prometedors. S'ha avançat molt i se segueix investigant. En la seva situació actual, quin Maragall vol que quedi en la memòria col·lectiva? M'agradaria que em recordessin a totes les meves facetes, però la gent recorda a l'alcalde dels Jocs Olímpics, al president de l'Estatut i al de l'alzheimer. I això és el que va a quedar. Què espera avui de la vida? què li interessa actualment? Ho segueixo esperant tot. En contra del que es diu, la joventut no és la millor època, no és que sigui un drama, però és una etapa difícil. La maduresa és el millor estat. Ja no t'equivoques tant, saps més de tot... Jo no he perdut les il·lusions, ni les inquietuds ni l'optimisme. Per a què? Si el món va millorant i per primera http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2008090700_6_28... 08/09/2008 �"L´alzheimer només es pot afrontar en companyia. Un sol no pot" - Catalu... Pàgina 3 de 5 vegada està començant a veure's la llum en les tenebres. La majoria dels elements per anar solucionant els grans problemes estan sobre la taula. Potser, el que estigui pitjor sigui el de la immigració forçada, però ara mateix els xinesos estan invertint molt a Àfrica i el dia que els països rics decideixin invertir en els pobres, i no per explotar les seves riqueses naturals, les coses canviaran. Els russos ja s'han fet rics, tenen diners, petroli i ambició, i entraran en el paquet del G-7, o el G-9, i quan aquest funcioni de veritat i seriosament tindrem un govern mundial, perquè l'assumpte de Nacions Unides és un guirigall, jo he estat allà i sé de què parlo. Putin ha encarregat a l'arquitecte Norman Foster i a Elena Ochoa, que per cert, també està en temes d'alzheimer, que muntin a Sibèria una instal·lació en la qual treballarà una elit de joves d'alt coeficient intel·lectual per investigar en temes punters. No és que estigui d'acord amb el plantejament, però és un pas per generar la seva pròpia aristocràcia, en el bon sentit, cultural. La figura de Maragall mai ha deixat indiferent. Té admiradors i detractors. És alguna cosa natural en vostè o ho cultiva? Sóc com sóc. I qui són els meus detractors? Els vaig tenir en el poble del meu avi, a Monòver, i ara l'alcalde m'ha invitat per fer-me ciutadà d'adopció. Quan acabem l'entrevista anem allà, perquè tenim un acte en el qual lliuraré documentació i escrits de la meva família materna, que tenia molta relació amb Azorín. Sí que he tingut un parell de judicis. A un que va dir que jo era un borratxo i un jugador el van condemnar. Fa uns mesos, va haver un altre que va dir alguna cosa semblant i, en contra de l'opinió del meu advocat, que ja havia pactat una compensació de milers d'euros per a la Fundació, em vaig emperrar a anar al judici perquè vaig voler parlar amb el tipus. Ho vaig buscar a l'acabar i li vaig preguntar en què basava les seves acusacions i em va dir que a ell li havien dit... en fi, que al final va resultar que havia estat una intriga política per atacarme. Què le hagués agradat poder fer que no ha fet? "Tocar el piano", salta la seva dona, abans de donar-li temps a contestar. No, el piano el toca molt bé Narcís Serra. Toca de cine. Quan era vicepresident del Govern el pobre es va comprar un i el van posar a parir, acusant-lo d'haver-ho fet amb diners públics. Ja veus! Pensa escriure i publicar les seves memòries? Estic fent-ho. He estat diversos mesos gravant i hi ha persones que han posat mà per transcriure i ha sortit un totxo, aquest que veus -i em mostra un manuscrit de bon tamay que ara estic corregint. Jo crec que sortirà per a abril, per a Sant Jordi, coincidint amb el dia del llibre, però em diuen que potser és abans, a finals d'aquesta tardor. Tant de bo! No rendir-se, és el primer pas per triomfar? Evident. Per concloure, citi'm una màxima per viure. Ser feliç. Passar-s'ho bé COMPARTIR ENVIAR PÀGINA » IMPRIMIR PÀGINA » AUGMENTAR TEXT » REDUIR TEXT » Què és això? 11 comentaris Comentari enviat el dia 07-09-2008 a les 15:56:38 Avi rondinaire...no havies plegat ja? què vols apareixer un altre cop. I no fer res a part de embolicar-nos amb «referèndums»? Quin invent el teu, aquest del Tricolor!! Tindrem les conseqüències per temps. Això es l'empremta de l'esquerra demagoga. Autor: Lavacaescega Comentari enviat el dia 07-09-2008 a les 15:43:23 Força Pasqual. Autor: Magda http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2008090700_6_28... 08/09/2008 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource L'alzheimer només es pot afrontar en companyia. Un sol no pot Source A related resource from which the described resource is derived Diari de Girona Language A language of the resource Català Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Alzheimer Família Biografies Maragall Mira, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2008-09-07 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1646/0000000925.pdf 4321f2df5e62fe75f7a4bcabb6bd0327 PDF Text Text (COLOR) - Pub: PERIODICO ND CATALAN Doc: 03095B Red: 60% Ed: Primera EDICION Cb: 00 Enviado por: Dia: 07/03/2008 - Hora: 00:25 La sort Reparar les fuites del Ter costarà més del previst ONCE > 6 MARÇ 59.818 Les obres acabaran el 2009 i el cost pujarà a 78 Avaria a la xarxa elèctrica Els estudiants protesten contra el pla de Bolonya Una «desconnexió fortuïta» a la subestació d’Urgell evidencia les deficiències de la xarxa i n’amenaça el subministrament. 33 BCN 40 de Catalunya Més de 5.000 universitaris ocupen els carrers de BCN per manifestar-se contra la reforma. 33 SOCIETAT 35 milions d’euros elPeriódico vuit vegades més del pressupostat el 1989 33 SOCIETAT 32 PRIMITIVA > 6 MARÇ 2 - 14 - 18 - 19 - 25 - 33 C: 36 R: 4 Gadair comprarà Spanair a SAS L’operació es formalitzarà durant les pròximes hores a un preu que rondarà els 500 milions d’euros. 33 ECONOMIA 50 www.elperiodico.cat LOTERIA NACIONAL > 6 MARÇ Primer premi: 93.868 Segon premi: 93.472 TRIO > 6 MARÇ 744 33 PÀGINA 46 i 54 ISSN 1578-746X Ediciones Primera Plana SA. Atenció al lector: tel 902 100 575. Subscripcions: tel. 902 45 45 14. Ediciones Primera Plana es reserva tots els drets sobre els continguts d’EL PERIÓDICO, els suplements i qualsevol producte de venda conjunta, sense que es puguin reproduir ni transmetre a altres mitjans de comunicació, totalment o parcialment, sense prèvia autorització escrita. Difusió controlada per l’OJD. Any XXXI. Número 10.446. D.L.: B 36.860 - 1978 AGUSTÍ CARBONELL Set x set ELS CANDIDATS A CATALÀ DE L’ANY / 4 JOSEP MARIA Pasqual Maragall Lluitador contra l’Alzheimer Ha estat alcalde de Barcelona (1982-1997) i president de la Generalitat (2003 - 2006). FONALLERAS «Crec en els somnis que mouen voluntats» JOAN TAPIA –¿La nova Barcelona comença l’any 1992? –Sí i no. El maig del 1981, després del cop d’Estat, se celebra aquí el Dia de les Forces Armades. Es temia, però va ser un èxit. I l’alcalde Serra va tirar a terra els tinglados del port perquè desfilés l’Exèrcit. Tot estava en marxa. –¿També els Jocs Olímpics? –Sí, ja en la primera visita del Rei a Barcelona, Narcís, que ho havia parlat amb Samaranch, demana suport per al 92. Jo només era tinent d’alcalde, estava amb la pasqualina. –¿La pasqualina? –Els funcionaris van batejar així la targeta amb què havien de fitxar a l’entrar i sortir. No va ser fàcil. El bloc BLOQG –¿Samaranch? –Sense ell no hi hauria hagut Jocs. Com un torrent –¿Per què? –Dos dies abans de guanyar la nominació, contra París i Chirac, vaig haver de venir a Barcelona per un atemptat d’ETA. Al tornar a Lausana, li vaig preguntar a Rodés, que sondejava els 90 membres del comitè: «¿Com respiren?». «S’aguanta», va contestar. Cita al seu despatx de Diagonal-passeig de Gràcia. Surt al balcó i convida a pujar al terrat. Exhibeix la simpatia i la proximitat de sempre. Al minut t’obliga a submergir-te en la seva idea de Barcelona, la Catalunya mediterrània, de l’Espanya maragalliana. D’Europa. I explica que, al fer públic el seu Alzheimer, va rebre moltes cartes que respon d’una en una. –¿Tant pot fer una persona? –Els Jocs van ser també una gran complicitat. Molts empresaris s’hi van bolcar. Leopoldo Rodés, amb els 90 electors; Ferrer Salat, Vilarasau, amb el finançament (ja hem pagat els crèdits). Sense complicitat, de burgesia a sindicats, no s’haurien superat les reticències. I n’hi va haver. –¿Sense Felipe González? –Tampoc. Va resistir la pressió a favor de París i em va oferir un pacte: «Recolzaré a fons els Jocs, però l’AVE ha de començar a Sevilla». –¿Què van ser els Jocs? –Invertir 290.000 milions de pessetes en 10 anys. L’excusa per canviar la ciutat. Es podien fer sense les rondes, però sense Jocs no hi hauria rondes. I la Vila Olímpica, el nou Poblenou, l’obertura al mar, va ser recuperar el pla de la Ribera de Duran Farell, que abans no va ser possible. –¿Per què? –És sevillà i pensava que Barcelona tindria AVE. Però que el sud se’n podia quedar sense. –¿I el pla d’hotels? –Els hotels eren necessaris, però els hotelers, recolzats per CiU, es pensaven que s’arruïnarien. El pla va ser de cinc hotels. Se n’han fet 200. –El Fòrum no va entusiasmar. –Perquè era repe. Un déjà vu. Però va acabar Barcelona, va portar la Diagonal al mar i va acabar el front marítim. Sempre hem necessitat excuses –Han passat 16 anys. –Després va venir la crisi econòmica, Felipe va perdre el 1996. I vuit anys d’Aznar. per créixer: 1888, 1929, 1992, 2004. No som capital d’un Estat. –Va aconseguir també l’alternança política a Catalunya i ha sigut el president del nou Estatut. ¿De què està més orgullós? –De les tres coses. I d’haver llançat l’Euroregió, el futur. –Va lenta. –Potser. Els meus substituts són més pausats. Però és l’aposta. L’Euroregió és filla de Jaume I, nascut a Montpeller i educat a Montsó, que va ser comte de Barcelona i va fer seves València i Balears. Va tenir influència de Simó de Monfort, de Tolosa. Si vol votar Maragall truqui al 806 11 77 11 i indiqui el nom del candidat (cost màxim 0,41 euros / minut). O enviï un SMS al 7033: CATALÀ (espai) i el cognom del candidat (0,75 euros / minut). Participi en el sorteig d’un cap de setmana en un Parador. –¿I ara? –Somiem. Andorra hauria de ser la capital. I amb Andorra estaríem a l’ONU. –El seu avi discutia amb Unamuno de Catalunya i Espanya. ¿Ara? –Ara, Europa. –¿Què se sent: català, espanyol o europeu? –Les tres coses. –Va anar a la manifestació pel dret a decidir. –Sí. Els vaig dir que estava a favor del dret a decidir, però no de la independència. Catalunya és Europa. ¿Com es menja estar a Europa sense Espanya? –Europa està en crisi. –Els estats nacionals ja no tenen moneda. Les normes són europees. I la presència al món serà europea. O no serà. –Serà dels Estats Units. –En renda per càpita, estem gairebé igual que Amèrica. Però socialment Europa està més cohesionada perquè la dispersió de renda és menor. Europa és més diversa. Això ajuda a entendre el món. –¿Creu en el miracle europeu? –Crec en els somnis que mouen voluntats. La riquesa d’Europa és la seva diversitat. Però també és el seu problema. Té més nacions que estats. La Gran Bretanya, Bèlgica i Espanya són plurinacionals. El somni és una entitat supranacional amb pes al món. H Demà: BOJAN KRKIC Demà naixerà un nou bloc. Demà és molt probable que en neixin milers, de nous blocs, aquesta espècie de quadern de bitàcola que serveix perquè molts hi deixin els pensaments, els dibuixos, les fotos, el lent transcórrer dels dies i les dones. La pregunta és la següent: si demà en poden néixer tants, ¿per què dimonis els anuncio l’arribada d’un en concret? No s’espantin. No és el meu. Una vegada em vaig voler apuntar a la moda, però vaig desistir poc temps després d’haver-hi escrit la capçalera. No estic fet per això. Els aviso de la imminent arribada d’un bloc perquè aquest té una característica singular. Començarà el dia 8 de març i s’acabarà el pròxim 15 de novembre. A més a més, ja està escrit. És el dietari de Josep Pla, també conegut com El quadern gris, que explica les vicissituds de l’estudiant de Dret que, l’any 1918, abandona Barcelona per culpa de l’epidèmia de grip i decideix escriure sobre la seva vida a la comarca. Bé, no és exactament així. Com va demostrar el savi Xavier Pla, professor de la Universitat de Girona, el quadern de l’altre Pla no és un dietari habitual, sinó la recreació fictícia d’un any que havia de canviar els camins de la literatura catalana perquè l’escriptor s’hi va fixar per construir aquest monument. Ara, la fundació que porta el seu nom el converteix en bloc (en BLOQG, tal com l’han batejat). A partir de demà serà a la xarxa i vostès s’hi poden subscriure si el volen rebre. Com si acabés de sortir del forn. Com si Pla tornés, 90 anys després, a escriure per a tots i cadascun de vostès. No sé què en diria de tot plegat el de Palafrugell. «Collonades», segurament, però ja sabem com era. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Maragall: Crec en els somnis que mouen voluntats Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico Language A language of the resource Català Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Tapia, Joan Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Maragall Mira, Pasqual, 1941- Biografies Jocs Olímpics (25ns : 1992 : Barcelona, Catalunya) Barcelona Euroregió Independència Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2008-03-07 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1557/0000000729.pdf 1895e66e916ea0bf378fd455f01a39a5 PDF Text Text Entrevista a El Periódico "Sóc circumspecte a l'anglesa i exuberant a l'alacantina" Entrevista Pasqual Maragall President del PSC Pau Arenós "Sóc circumspecte a l´anglesa i exuberant a l´alacantina" Maragall és un clàssic de l´estiu, com les cues a la A-7 o les tempestes sobtades. La intenció és treure el polític del despatx, un espai per a la corbata, i que li toqui l´aire. A Pasqual l´han retratat en una rasa (1990), a la Ciutadella (el 1983 i 1988), en una barca (1989), un ultralleuger (1987) i amb la família (1984). Tant hi fa la situació. Sempre surt una entrevista de màniga llarga. Una part de la vida de Pasqual Maragall (Barcelona, 1941) és a les hemeroteques. Al voltant d´una figura pública sempre hi ha uns quants estereotips. Una altra cosa és el tipus. Maragall diu que ha acabat sent el que els altres diuen que és. Quin travallengua. El que ara ve a continuació és un patchwork, una entrevista cosida amb retalls d´altres entrevistes d´estiu, i alguna fulla caiguda de tardor. Maragall per Maragall. A veure si sota l´estereotip apareix finalment l´individu. --A l´arxiu d´EL PERIÓDICO hi ha més de 20 carpetes amb retalls seus. ¿Què vol dir això? ¿Que parla molt? --Hi ha una gran repetició i, sobretot, hi ha moltes coses que responen a l´interès instantani. Ho llegeixes després i penses: "¿Per què vaig dir això? ¿Per què vaig dir allò altre?". Ni te´n recordes. És probable que el 90% sigui palla. --Primer retall: "Entenc l´erotisme com una capacitat per disfrutar de la vida" (1985). --L´erotisme són moltes coses. També la relació entre els cossos. Sí, cert, és la capacitat de disfrutar. --¿Amb què gaudeix? --Jo sóc valencià d´origen, alacantí. Als d´allà ens agrada molt tocar. Hi ha una branca, la branca Maragall, que és catalana i anglesa, i una mica andalusa, bàsicament de poc parlar i de poc tocar. En canvi, la meva família originària d´Alacant eren els petoners. Terrible. Entraven a casa i feien un repartiment de petons bestial. Els mediterranis, en general, donem molta importància al contacte físic. I ben administrat és un dels plaers de la vida. --¿Quina part domina més en vostè, l´alacantina o l´anglesa? --Depèn per a què. Un pot ser tímid, però dels que toquen. Jo sóc circumspecte a l´anglesa i, al mateix temps, exuberant a l´alacantina. --Parlem de tocar i cito una altra declaració. "Amb els nens s´estableix una connexió ràpida. Si fa no fa és com tocar el sant" (1985). --Són les mares i els pares els que acosten el nen a besar el sant. Els nens, pobres, no saben on van. --A la mateixa entrevista deia que se li acostaven dones de certa edat. --Ha, ha. Potser ha canviat ara que sóc més gran. Devia ser una cosa maternal. Sempre em veig jove. Les persones em veuen a la tele, pensen que sóc gran, i després em troben i diuen: "Està més jove". Jo estic igual. ¡És la tele la que s´equivoca! --"Rebut tota mena de cartes. Fins i tot amenaces de mort. No m´espanten. La mort no avisa mai" (1985). --És veritat. Més que amenaces de mort, amenaces. O manifestacions d´odi de gent maltractada per la vida, o desequilibrada, o a qui els ha passat alguna cosa que ells relacionen amb tu, encara que no ho sàpigues. --Aquestes intimidacions, ¿han augmentat amb els anys? --No. Fa quatre anys que estic una mica en segona fila. Encara que siguis un polític conegut, ser opositor, exalcalde o president d´un partit... No ets un referent tan potent. Tinc una qualitat de vida superior. Tinc un nét a qui li puc dedicar més temps que el que li vaig dedicar al meu fill. --¿I malgrat aquest plaer vol ser president? �--Tot això que tinc guanyat. He, he. Disfruto més de la vida de família ara que abans. Si no sóc president tampoc no passa res. A mi no em passaria res. El problema és que no estic sol en això. --Quan era alcalde de Barcelona, a part d´amenaces, ¿rebia cartes de passió? --Més que cartes... En aquells casos hi ha una fusió molt gran entre el ciutadà i el polític. A mi m´han destrossat la mà. Tinc una tendinitis. La mà d´alcalde. Qui se m´acosta mira d´expressar en un segon el que trigaria dos dies a formular. ¿Com ho fa? Amb tots els seus sentits, extrema el sentiment. Llavors et destrossa la mà. --D´aquest mal n´ha dit mà d´alcalde. ¿És una patologia inventada? --La vam inventar amb el metge. Felipe González també la tenia. Una vegada em vaig posar una fèrula. I firmava amb l´esquerra. També pots donar copets a l´esquena, com Solana. --A part de retalls, a l´arxiu guarden fotos seves. A les primeres se´l veu despentinat, indòmit. ¿Quan va començar a domesticar la imatge? --Quan vaig ser alcalde em van fer una foto i em van arreglar. Em van comprar un vestit o en van treure un que no em posava mai, només per a anar de casament. Sóc molt adaptable. M´hi vaig adaptar sense grans sacrificis. A Roma em vaig deixar anar una mica. Portava el pentinat a la romana, és a dir, tirat cap endavant. --És a dir, que es despentina en els períodes en què no mana. --Més aviat sí. --Els seus ulls es van empetitint. --Petits no, axinats, com els de la meva mare. Ametllats. A l´escola em deien el Coreà. O el Mara. Se´m tanquen quan ric. Tinc una mica de fotofòbia. --Floquet de Neu té fotofòbia. I els cabells blancs... --Ah, sí. Ha, ha, ha. --Aquesta frase no és seva, sinó del seu pare, Jordi Maragall. "Pasqual sempre va ser un noi conscienciós que als 6 anys ja mirava els diaris amb atenció" (1983). --Sí. Llegia molt. Tebeos. Als 6 anys més tebeos que diaris. El guerrero del antifaz, Hazañas bélicas... --Conscienciós. --Era el primer de la classe. Més que ser empollón, m´espavilava. --Aquest altre judici és de la tia Clara: "Una mica retret, però molt respectuós, com tots els de la família". --Sí. És de la part Maragall. Tinc un cosí que va estar un dia de Nadal sense obrir la boca en una festa amb 40 cosins. No és que no es comuniqués. Ho feia amb gestos, amb el cap. Amb les mans comptava els anys, 25. "¿Quan acabes la carrera?". "L´any que ve...". No li agradava parlar. --¿Ara parla més? --Des que es va casar, parla més. --¿Els altres 39 cosins són més xerraires? --Tots tenim una tendència a l´estalvi de paraules. --¿Com era aquell jardí de Sant Gervasi? --Torno a viure a la casa on vaig néixer. El jardí és més petit. Hi havia dues torres. La del meu avi i, per tant, de les meves tietes solteres, i la que habitàvem nosaltres, més petita. Quan vam tornar de Roma van morir els meus pares. Vam estar un any dubtant si veníem la casa. El meu pare la va deixar als vuit germans, encara que som set, perquè un va morir. Nosaltres vam comprar la part dels altres sis i ara és nostra. --¿Li ha agradat tornar? �--Tenia un sentiment ambivalent. És com tornar a la infància, com si diguéssim, al claustre matern. És molt agradable. L´altre dia vaig estar mirant els llibres anglesos de la meva mare, els llibres que traduïa. Va ser emocionant. Els llibres t´acompanyen. --¿A quin llibre ha estat fidel? --A un que he tornat a llegir, L´idiota, de Dostoievski. Jo sóc un gran ignorant. He llegit molt i he deixat de llegir molt. Hi ha coses que encara que sembli mentida no he llegit. --¿Quines lectures li falten? --La divina comèdia, per exemple. --"El meu pare solia llegir poemes a casa i m´encantaven" (1988). --Recitava. Uns mesos abans de morir, l´últim Nadal que va passar amb nosaltres, va recitar durant 12 minuts. --¿Recita, vostè? --No passo dels quatre versos. Shakespeare: "Quan 40 hiverns hagin solcat el teu front i deixat forats profunds en el camp de la teva bellesa...". Al final del sonet diu, més o menys: "Quan siguis gran trobaràs en el teu fill el reclam de la teva bellesa". Va resultar que es referia a un home, no a una dona. --"Indirectament vaig estar sota les ordres de Pujol quan era boy scout" (1988). --Jo llavors era minyó de muntanya i cap de patrulla. Ell era una espècie de conseller. Venia, participava. Ens va muntar alguns campaments amb els alemanys. Ell era del Col.legi Alemany. Pujol era Pujol. Algú que tenia una obsessió mental. Després s´ha vist. En funció d´aquesta obsessió actuava allà on podia. A tot arreu. --¿Però es coneixien? --Sí. El meu pare el va ajudar i protegir. Dels germans, a qui més coneixia era el Jordi. He estat envoltat de Jordis. El meu pare, Jordi. El meu germà gran, Jordi. I el meu president, Jordi. --"Tinc un ping-pong al meu despatx" (1988). --En tenia un d´amagat en un altell. Futbol, tennis, ping-pong... El meu pare ja tenia copes de pingpong. Als meus fills encara els guanyo. Una vegada vaig guanyar Roca. ¡Li vaig donar una pallissa! Ha, ha. --El 1987 el van fotografiar en un ultralleuger. "Quan est a dalt és la cosa més genial del món. Comences a pujar metres i llavors t´adones que la llei d´ordenació territorial es podria haver fet d´una altra manera". En un ambient lúdic, pam, cola el comentari polític. --Per ordenar bé, per governar bé, s´han de veure les coses de lluny i també de prop. Amb el territori passa el mateix. L´ultralleuger és ideal: el veus des de lluny, però t´hi pots acostar fins a tocar el terra. Ara està prohibit fer passades. ¿Com s´ha d´ordenar el territori? Amb una visió global. Per fastiguejar els de Madrid els dic que Madrid no es pot governar, perquè no es pot veure. --"Hem ensenyat a la gent a somiar" (1987). --Va coincidir una generació que va poder realitzar el somni de moltes anteriors, generacions que van anar acumulant pacientment tot el que s´ha de saber, aprendre el que no s´ha de fer, van patir, es van barallar... --¿Es reconeix en aquest puzle de retallades? --Les coses ja no són tal com eren, sinó com han estat explicades. El que queda sempre és pobre. Però serveix per relacionar-se amb la gent perquè la gent et reconeix a partir d´això. --Enriqueixi el retrat. ¿Què no és? --El que no sóc, i ho semblo... Doncs no sóc tan bo ni polifacètic ni responsable del que ha passat. La gent mitifica, concentra, sintetitza molts moments i la feina de moltes persones en una sola persona. --¿I què és? --És el que no sé. L´avantatge de ser una persona pública és que són els altres els que t´ajuden a conèixer-te. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Sóc circumspecte a l'anglesa i exhuberant a l'alacantina Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico Language A language of the resource Català Creator An entity primarily responsible for making the resource Arenós, Pau Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Biografies Maragall Mira, Pasqual, 1941- Família Identitat (Concepte filosòfic) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2002-08-28 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1553/0000000725.pdf f66b2d063d75d16a136a8542986733c3 PDF Text Text ���������� Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource La diversitat té sentit com a suma d'identitats Source A related resource from which the described resource is derived L'Avenç Language A language of the resource Català Creator An entity primarily responsible for making the resource Muñoz, Josep Maria Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Biografies Maragall Mira, Pasqual, 1941- Identitat col·lectiva Espanya plural Catalunya Federalisme País Basc Acció política Territoris Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2002-07-05 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes