1 10 4 https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/1296/19921111d_00514.pdf 6cced0e84147d526d834a60e4b7d6fab PDF Text Text E""' ^ ^ ^ ^ • ..^ VISITA DE L'ALCALDE A L'INSTITUT DE BATXILLERAT "CARLES RIBA" 11 de no embre del 1992 1 �Bon dia a tots. Encantat de cbneixer-vos. Estem en una ciutat que, con tothom sap -no només aquí, sinó també a fora-, acaba de paesar una etapa important de la seva vida. Barcelona és una ciutat molc antiga, una ciutat que té 2.000 anys, de manera que, contra el que es diu a vegades, no ha canviat significativament. HO canviat molt en alguns aspectes en els darrers deu anys, i moltparticularment en els darrers tres, quatre o cinc anys, però si agafeu la història de Barcelona, la seva estructura, el lloc on èstà, la seva relació amb el mar i amb el territori, la seva composició cultural, tot això li ve de molt lluny. Ara fa pocs ' nys celebraven el mil.lenari de Catalunya; doncs, si Catalu ya té mil anys, Barcelona en té dos mil. Barcelona va néixer aproximdament l'any 8, 10 o 12 abans de Jesucrist. Era una petita olònia, amb una part segurament ubicada a Montjuïc i l'altra una colònia romana, que ja sabem que estava -els seus inicis encara hi són- al Mons Taber, entre l'Ajuntament i la plaça del Rei, on hi ha les columnes d'Hèrcules a la seu del Centre Excursionista de Catalunya. Aquesta colònia es va anar extenent, però es ira extendre d'una forma relativament lenta al llarg de la història sempre amb unes muralles, de les quals encara queden uns vestigis, tant a la banda de davant, amb la porta que donava als campe i que és el Portal Nou -a la plaça de la Catedral, davant del Col.legi d'Arquitectes-, com a la banda de mar, que segurament Coneixereu menys, però si baixeu pel carrer Ciutat -mirant de front a l'Ajuntament, el carrer estret que baixa a l'esquerra, queldesprés es diu Regomir-, hi ha un moment, a mà esquerra, que hijha un centre cívic, que es diu Pati Llimona i a través del qual -ier què hi ha una paret de vidre- es veu perfectament un portal qUe era el Portal de Mar. Això es la Barcelona romana, que s'extén amb Jaume I, amb Pere el Gran, i que arriba amb unes muralles fins a les Rambles i la Via Laietana, primer, i més endavnt fins al Paral.lel i les Rondes. Fins al segle XVIII, llevat d'una petita extensió al Raval, Barcelona viu dintre d'unes muralles molt reduïdes. La Barcelona on nosaltres vivim és una Barrcelona molt diferent a la que han viscut el noranta per cent des barcelonins que han existit. 'Nosaltres vivim a la Barcelona que va néixer el 1860. I va néixer de l'expansio dels seus ciutadans, de les seves ganes de créixer i de la seva no acceptació de les muralles que li havien estat d'alguna forma imposades, 'Per què les muralles van començar essent una defensa però van apabar essent una defensa per part de 2 �Va passar que l'arc de tir dels l'exèrcit contra Barcelona. canons que estaven situats a la muralla tenia un alcanç, i en Aquest radi s'acabava aquest radi no es podia c onstruir. -Provença/Passeig de Gràcia, justament a la Pedrera aproximadament-, i, per què us en feu una idea, tot aquest camp no fa cent o cent cinquanta ar ys encara no estava construït; eren camps, i eren camps per què militarment estava prohibit construir-hi res. Aquesta Barcelona que sempre \ia viure amb la impressió que estava constenyida, molt densifica a, molt plena, en la que no s'hi cabia, que no tenia condici ons de salubritat, va aconseguir finalment, el 1860, gràcies a un Real Decret de la Reina Regent i al Pla Cerdà, trencar les muralles i escampar-se. Com que aquest camp estava sense construir, aquest Eixample va poder ser molt racional, i aquesta és la disposició que ara tenim. L'Eixample és un dels centrEls de ciutat que millor funcionen a Europa, i fins i tot diria que al món. Funciona millor per què dóna alternatives nombroses i fàcils d'entendre, per a molts recorreguts, o, per dir-ho d'una altra manera, per què el mateix recorregut és pot fer de ormes diferents, alternativament, segons la conveniència i sènse perdre temps. Es un sistema ortogonal, quadriculat, molt senzill, escapçat en els angles -el que permet l'aparcament, i ja en aquella època en què pràcticament no hi havia cotes-, fet amb una anticipació molt considerable, i que ara té alguns problemes de gestió però que funciona molt millor que els cascos antics, com Sarrià, Sant Andreu, la Teixonera o qual.sevol dels espais més congestionats que l'envolten. Us he posat aquests exemples per què físicament són els dos cors de Barcelona: la Barcelona romana -després gòtica- i la Barcelona del XIX, la de la gran expansió industrial. Però també per què entengueu quin és l'estat d'esperit d'aquesta ciutat. L'expansió industrial es fa er què hi ha diners, per què hi ha uns senyors que els tenen se'ls volen gastar, que volen invertir. I es fa també per q4è hi ha una classe treballadora que empeny, té força i reivindica. Sense una burgesia poderosa, amb diners, amb ganes de fer, envoltada d'artistes, d'arquitectes, de professionals, d'oficials, 4e menestrals que saben treballar la pedra, el ferro, la fusta o el guix, no hauríem tingut l'Eixample. Però sense una classe treballadora exigent, conscient de la seva pròpia vàlua i!deis oficis que sabia fer, poc disposada a conformar-se am$ un nivell de salaris excesivament baix, tampoc no hi hagués hagut un incentiu per a la burgesia a l'hora de treballar en unes 9ondicions de més gran civilització. 3 �Per què la burgesia, qualsevo: classe dominant, sempre ha tendit, mentre no se l'obligava, a dormir-se una mica sobre la situació i a no millorar massa la sociétat si des de baix no se li exigia. Això ha estat sempre així, i aquesta exigència de vegades ha estat violenta, d'altres reformista, pacífica, sindical, etcétera. A Barcelona va ser molt violenta. Barcelona va ser una de les ciutats més violentes del segle XIX, però, també per aquesta raó i l'altra que he dit, una de les que més aviat va fer una evolució important. Més éndavant, en els anys vint, en deien la ciutat de les bombes pel terrorisme que hi havia, un social, no nacionalista com ha estat terrorisme sindical, després. Era un terrorisme qué provenia del fet que els sindicats de treballadors, alguns d'ells de caràcter anarquista i llibertari, es defensaven amb l'acció, violentament, del que ells consideraven que era l'opress_ó de la classe patronal. El 1835 va haver-hi el qu es considera la primera revolta popular en aquesta ciutat, la primera revolta popular moderna. Ja sabeu que a Madrid n'hi havia hagut una abans, el "motín del hambre" amb Carles III al segle XVIII, però va ser diferent, i diu molt de la psicologia d'una ciutat i una altra. El "motín del hambre" es va er per què Carles III, que era un rei il.lustrat i reformador volia acabar amb algunes de les tradicions més antigues de la ciutat, entre elles la del sombrero, l'"embozo" i la cap , que eren uns vestits tradicionals però permetien que els delinqüents passessin desapercebuts, i es va aixecar una gran revolta popular. La revolta popular de més moderna, industrial, sense Barcelona és una revolta mol causa aparent. Unes copies diuen que va començar per què els a la plaça de la Barceloneta (la toros van sortir del toril, primera que va haver-hi a B rcelona), i la gent va començar a córrer, sense parar fins a çremar l'església que hi havia a la Plaça Real -de resultes d'adluesta crema va sortir la plaça-. Finalment, va ser una revolt popular que va acabar cremant, no només convents, sinó indústries; una revolta anti-industrial, en el sentit d'anar contra la màquina. S'hi va cremar la fàbrica Bonaplata, una de les primeres tèxtils importants del país, i els obrers la van cremar per què estaven contra la màquina que els treia feina, per que el que abans es feia a mà ara ho feien les màquines i la gent anava al carrer. Això, per què veieu el component treballador. El c mponent burgés eren els Bonaplata, les famílies que feien els seus palaus -que a Barcelona no són mai de la magnitud dels de Madrid, París o altres capitals-. * 4 �Barcelona és la més gran ciutat d'Europa no capital. I em penso que això la defineix bastant. Es a dir, és una ciutat d'una gran ambició, és la més gran, pe rò no és capital d'Estat. I al no haver-ho estat, no té ni les pegues ni els beneficis de ser-ho. Moltes de les coses que passe n en aquesta ciutat -en el terreny econòmic, per exemple-, tenen a veure amb aquest fet. Barcelona s'ha fet, ella mateixa, més escoles, més museus, més orquestres, més conservators, més hospitals dels que hagués tocat si no hagués tingut tanta ambició. Barcelona copia de les capitals. Com és la més gran de les no capitals, copia de ciutats que són capital. Ens mirem a París, que ha estat el model durant segles -al XVIII, al XIX, a XX, i jo diria que fins i tot arai que és potser la ciutat mis semblant a Barcelona. Barcelona tracta de fer el que tenen lek capitals, però sense ser-ho. La diferència esta en que a la ciutat que és capital, l'Estat, que hi resideix, paga els serveis que necessita d'aquesta ciutat. Així veiem, per exemple, que a Madrid, a Paris o a Londres, ara mateix, hi ha una colla de museus, que tots coneixeu -el Reina Sofia, el Museu del Prado, 41 nou dels Thyssen-, i unes altres instal.lacions culturals o polítiques, cap de les quals ha estat feta per la ciutat; les ha fet l'Estat, que, en aquest cas, viu a Madrid. En canvi, què ha fet l'Estat a Barcelona. Si jo us ho pregunto, no és tan fàcil trobar-ho. Hiy ha el Govern Civil, l'Arxiu de la Corona d'Aragó -del que ara slestà acabant la nova seu al costat del pont de Marina, i que, encara que es digui així, pertany a l'Estat-, les estacions de R NFE, l'Estadi. L'Estadi de Montjuïc l'ha fet l'Estat, que hag és pogut no fer-lo, per hi ha contribuit. En els últims anys, Barcelo a si que ha aconseguit que l'Estat comencés a fer coses. L'Esta està present a l'Auditori -en paga pràcticament la meitat-, en 1 Museu Nacional d'Art de Catalunya -paga un terç de les obres- però ja podeu veure que és una filosofia diferent, en la q al no és l'Estat qui actua, com a Madrid o Paris, on fa la pir mide del Louvre o el Museu d'Orsay, sinó que actua en consorc amb les autoritats locals. Els empresaris d'aquesta ciutat són en realitat les autoritats locals. Els empresaris de les capitals són els Estats. Aquesta és una característica molt significativa. Contra el que es diu a vegades sobre s Barcelona està molt carregada financerament per què ha fet els Jocs Olímpics, cal dir que amb els Jocs s'han invertit en aquesta ciutat, en els darrers quatre o cinc anys, uns 900.000 milions de pessetes, que han servit per 5 �hospitals -hospitals generals, que són el del Mar i el de l'Esperança, i el Geriàtric i el Psiquiàtric- que també són municipals, hi ha Conservato*i de música, hi ha Orquestra, hi ha escoles d'arts i oficis col l'Escola Massana, hi ha escoles d'ensenyaments especials -d aquestes que la LOGSE preveu i que moltes ciutats no tenen-. Tot això vol dir que Barcelon està gastant en aquest moment, per compte de l'Estat o per compt de l'Autonomia, una xifra que està al voltant del 17.000 milions de pessetes cada any. Si sumem què costen aquestes quaranta escoles, les quaranta escoles bressol, l'Orquestra, el Conservatori els hospitals, els serveis socials que fem per compte de qui té la competència -en aquest cas l'Autonomia-, surten 17.000 milions. Aquest és el problema econòmic d'aquesta ciutat. Un problema que té a veure amb la seva història. Barcelona té tres palaus que en diríem rials: el Palau de Pedralbes -el reial-, el Palauet Albéniz -que es va fer per al Príncep d'Espanya quan encara no er* Rei, tenint en compte que el de Pedralbes era ocupat pel cal d'Estat d'aleshores, el general Franco- i el Palau Nacional de Montjuïc -que es va fer per l'Exposició del 1929 i que ata s'està refent per què no es podia deixar abandonat-. I encara podrïem seguir, per que hi ha palaus antics com el palau reía del Tinell -que també és de l'Ajuntament-. Molts palaus, moltes escoles, molts hospitals municipals í molts museus. V_nt-i-quatre museus quan, a Madrid, museus de la ciutat només n'hi ha un. El Museu d'Art de Catalunya, el Museu Picasso, els altres del carrer Montcada, el Museu de Carruatges de Pedralbes, el Museu Clarà, el Museu Marés, i així fins a vint-i-quatre. Aquesta és una mica la característica d'aquesta ciutat com a diferència respecte a les altres. Ha volgut tenir coses que l'Estat o la societat no li donava, que s'ha muntat ella mateixa i que, per tant, se les paga. Això és una situació injusta, per què nosaltres, com a ciutadans de Barcelona, paguem dos tips d'impostos: els que es paguen a l'Estat i que després reverteixen a la Generalitat en una part, i els impostos locals, que són /)àsicament sobre la propietat, sobre l'activitat econòmica i sobre el vehicle. A totes les ciutats, aquests impostos locals paguen de tot llevat del que us he dit; paguen els carrers, el paviment, la il.luminació, la guàrdia urbana, els bombers, etc. Aquesta ciutat, a més de pagar tot el que paguen els altres, també ha de pagar hospitals, escoles i museus, coses que a la resta 4e ciutats estan pagades per l'Estat o per la Comunitat Autònoma. I Per tant, si nosaltres ja paguem, 7 �igual que els altres, impostos a l'Estat, o cotitzem a la Seguretat Social per finançar els hospitals, quan paguem impostos locals per mantenir una part del sistema sanitari vol dir que paguem dues vegades, per què això ja ho hauríem pagat amb la nostra quota al Seguretat Social. Aquesta és la queixa de l'Alcalde de Barcelona, de la que segurament ja n'haureu sentit parlar moltes vegades. S'arrossega des de fa molts anys. Es un expedient obert antiquíssim -com el de l'arranjament d'aquest edifici-, i suposo que finalment arribarà a bon port. Jo sóc Alcalde de Barcelona des del 1982 -des del 2 de desembre, ara en farà dos anys-. L'Aju tament democràtic va començar tres anys abans, a mitjans del 197 . Ja des d'aquell moment, nosaltres ens vam plantejar sanejar econòmicament la ciutat, i de fet la vam sanejar; tant la vam sanejar que després s'ha pogut fer la transformació que hem fet, ue ningú no nega i que potser és la més important d'Europa, la me ambiciosa i jo diria, modestament, que la més ben feta. Ara b , nosaltres hem anat arrossegant sempre aquesta pedra a la sa ata de fer-ho tenint uns costos que no hauríem de pagar. Ho hem acceptat per què, com que I per què ho hem acceptat ? un tercer nivell de govern, mentrestant naixen estava l'Autonomia, i aquest terc r nivell és qui hauria de pagar normalment bona part de les c ses que nosaltres ens estem pagant, enteníem que es podia apreta , es podia pressionar -i de fet ho hem fet- però no es podia forçar, no podíem dir que nosaltres exigim això i si no pleguem. Pensàvem que la ciutat feia l'esforç, durant un temps -dé anys, suposem-, de mantenir tot un seguit de serveis mentre nava naixent l'administració que finalment se n'hauria de fer càrrec en molt bona part. Per què no li hem demanat a l'Autonomia ? Sí que li hem demanat, però passa que la Generalitat diu el segúent: nosaltres tenim un pressupost -que ara ja és volt important, de 1,6 bilions de pessetes, molt més important que el de l'Ajuntament de Barcelona, que és d'uns 250.000 miliops de pessetes-, però el nostre pressupost està fet d'ingressos i despeses que ens envien des de l'Estat. Les autonomies agafen tots els seus serveis i aleshores els donen uns recursos, i això es fa a través d'una comissió mixta de transferències i una comissii mixta de valoracions, que diuen: d'acord amb la Constitució i l'Estatut, els transferim aquests 'serveis, i, en segon 110 , els diners que tenim en els pressupostos de l'Estat equivalents a la valoració d'aquests 8 �serveis, també passen a ser quan els van passar els municipals, ni els museus de 'hospitals, i, per tant, no te de vostés. Segons la Generalitat, erveis, no hi eren les escoles l'Ajuntament, ni els palaus, ni els en diners per pagar-ho. Aleshores nosaltres anem a l'Estat, i els diem: senyor Estat, la senyora Generalitat diu que vostés no els han donat diners per pagar aquests serveis, però a uests serveis, encara que vostés no els hagin transferit a la Generalitat, ja hi eren abans, i, per tant, el que han de fer és obrir una partida del seu pressupost que digui: escoles municipals, museus municipals, hospitals municipals, tot plegat, 17.000 milions, queden transferits a la Generalitat, o a l'Ajuntament, per què a nosaltres ens és igual, tot i que mes aviat ens agradaria seguir-los gestionant per què ;pensem que ho estem fent bé. IPerò l'Estat què respon ? lespon: és veritat que nosaltres no vam enviar aquests serveis pi els diners corresponents, però també és veritat que amb ell diners que nosaltres enviem a la Generalitat, per exemple per a ensenyament, n'hi ha prou per què els paguin a vostés. Per què ? Als territoris on l'Estat fa l'educació, té unes exigènçies d'acompliment dels estàndards d'alumnes per aula molt estrictes, i en el cas de l'escola privada subvencionada, quan els centres disminueixen el número d'alumnes per aula, disminueix la subvenció. L'Esta diu: nosaltres sabem que a Catalinya la Comunitat Autònoma no fa el mateix, sino que encara que baixi el núme ro d'alumnes a les escoles privades no hi baixa la subvenció, i hem calculat que amb això s'estalvien o tenen un escreix de 3.000 milions de pessetes; per tant, si algú els ha de pagar a vostés els 6.000 milions de pessetes que costen les escòles municipals, ha de ser 3.000 milions la Generalitat i 3.009 l'Estat. La resposta de l'Ajuntament s que això està molt bé, però que aleshores es posin d'acord tots dos, Estat i Generalitat, i ho facin. I no ho fan. No tenen Cap ganes de fer-ho. Això, aquest joc d'anar d'una banda a l'altre demanant a veure qui dels dos de dalt ha de pagar, ha durat gairebé déu anys. Ara estem en una situació en qu estem decidits, com s'acostuma a dir, a trencar la baralla. Per què ? Per què l'Ajuntament, que pot pagar molt bé les invers ons que ha fet amb motiu dels Jocs Olímpics, no podria pagar questes inversions mes els 17.000 milions famosos de la capitalitat. Ara, l'Ajuntament els dirà: si no ho volen pagar, aquí ho tenen, per què son serveis de vostés. Aquest any això donarà lloc a una certa discussió política i econòmica, que segurament vostés veuran, i que jo m'imagino que 9 �s'acabarà de la següent manera. A cadascuna de les àrees hi ha un regidor, un conseller i un ministre; per exemple, en el cas de Cultura hi ha el senyor Solé Cura, el senyor Guitart i el senyor Bohigas, i ara aquests senyprs s'hauran de trobar i hauran de dir: què fem amb els vint-irquatre museus de l'Ajuntament ? i què fem amb aquells museus on l'Ajuntament hi participa ? i què fem amb totes les infrastructures musicals, com el Liceu, el Palau de la Música, l'Auditori, on també hi és l'Ajuntament ? No us parlaré més diners i de serveis, per què no és el tema que us interessa, però sapigue1, per quan sortiu al carrer i us preguntin si la ciutat pot pagar tot això, que la ciutat pot pagar, i ha pogut pagar tot 01 que ha fet més uns serveis que no li tocaven. Ho ha fet durant aéu anys, i ara es planteja realment deixar-ho de pagar. La qual cosa no vol dir deixar-ho de fer, sinó que 1i subvencionin els diners del que està fent, per què nosaltres creiem que la gesti des de la ciutat, des d'aprop, és millor que la gestió des de 1 Estat o des de la Generalitat. * Hi ha un principi, que t" un nom raríssim i que surt molt darrerament amb motiu de 'Acta Unica i de la construcció europea, que és el princi i de subsidiarietat, que dit "en cristià" vol dir proximitat. s a dir, que les coses sempre s'han de fer el més a prop possible de la gent, de la ciutadania. Per tant, si hi ha tres o quatre nivells de govern, el local, el regional o autonòmic, l'esttal i l'europeu, les coses sempre s'haurien de fer en el nivell mes baix, que és el nivell local. I si no es fan al nivell local, ha de ser per què es demostri que s'és més eficaç o equitatiu des d'un nivell més alt. El que diu aquest principi de subsidiarietat és un cosa molt important, i que val la pena que us quedi molt clara: no hi ha cap justificació "divina", per llei natural, que obligui que determinades coses s'hagin je fer en un determinat nivell de govern. El més fàcil d'admet e seria la defensa, que tots estem acostumats a que depengui d l'Estat, però, tot i així, ni aquesta, per que, probablemen , en la situació actual d'Europa es tendirà a que hi hagi primer un batalló franco-alemany, després la part europea de l'OTAN i finalment una mena de força europea, que no serà de l'Estat sinó d molts Estats alhora. Per exemple, el que estem veient a Bòsnia ^ on trobem un regiment espanyol i d'altres de francesos o d'on sigui, però on tots porten el casc del mateix color, el blau de les Nacions Unides, i hi van per impedir que la situació arribj més enllà d'on ja ha arribat. 10 �Per què ho dic, això ? Per què fins i tot allò que des de ben petits estem acostumats a admetre que ho ha de fer l'Estat, potser resulta que no ho acabaran fent els Estats. A més, en la mesura que el comunisme ha c4igut i ja no hi ha la guerra freda -no existeix aquella situa ió de dos blocs enfrontats que teòricament obligava cada pa s a estar armats fins a les dents-, la defensa pot arribar a ser ealment defensa i no atac, i, per tant, arribar a un conjunt d el persones armades a les ordres d'un organisme internacional dem cràtic que tracti de posar pau i defensa allà on hi ha atac i uerra. Encara que hi ha moltes tradj.cions i moltes inèrcies en la gent que ho fa, en els governant i en els que decideixen, no hi ha res escrit que determini quèlés el que ha de fer la ciutat, la regió, la comunitat autònoma, la petita nació sense Estat, l'Estat o els organismes suprd-nacionals. En aquests anys, d'aquí al 2000, veurem molts canvis sobre això. L'1 de gener passarem a ser pràcticament un espai ense fronteres; podrem travessar països sense el carnet d'identitat, anar al dentista a Perpinyà si ens surt més barat que el le la cantonada, posar els diners en una caixa d'estalvis francesa/si ens dóna més interessos o anar a universitats europees amb el rograma Erasmus. Aquesta és la Barcelona i l'è poca que vivim. Una època de canvi, de transformació i millora, qe de tant en tant passa unes crisis d'adaptació a aquest creixement. L'actual n'és una, molt important, en la que els protagonistes socials reaccionen de maneres diferents, en la que la classe política està passant per una crisi de credibilitat, en la que la gent tendeix a imaginar que tot això ja va una mica per si sol i que els polítics ho compliquen tot -barallant-se gastant molt, donant lloc a una crisi de legitimitat de la classe política en el seu conjunt-, en la que les relacions entre a societat i la política no acaben d'estar clares, i en la que el principi europeu de la subsidiarietat jugarà un paps molt important per què la gent no acceptarà que les coses es decideixin massa lluny. Més enllà d'una certa "moda", el descrèdit de la política acabarà essent una cosa molt concreta: una exigència de control, de transparència, en definitiva, de proximitat respecte a les decisions que es prenen. El que això haurà de fer, normalment, és que les ciutats tinguin, dins d'aquest conjunt de sistemes i nivells de govern, un protagonisme més important. L'Europa que està naixent, curiosament, serà una Europa "més europea", és a dir, amb més coses posades en un nivell alt, però també amb moltes més coses situades en un nivell més baix, el de les ciutats. Més Europa i menys nació, però més ciutat. 11 �PREGUNTES DELS ALUMNES ASSIST NTS: - Vosté ha dit que la Genera .fitat hauria de pagar algunes de les despeses que té 1'Ajuntamet. Creu que això serà realment possible ? Com s'aconseguirà Com ja us he avançat, jo cre que això anirà diferent per a cada área. Es a dir, que l'Area de Cultura s'ho muntarà a la seva manera, i que l'Area de San tat o d'Ensenyament també ho faran així. En el cas d'Ensenyament, que us afecta, l'Ajuntament hi està, però hi està una mica a contra cor per què ho fa pel seu compte i paga coses que hauri de pagar l'impost sobre la renda i no amb l'impost de circulació o l'IAE. Les quaranta escoles que té l'Ajuntament s'estan pagan amb impostos locals. Quina solució es trobarà ? En el cas d'educació, l'Ajuntament acaba de formular una proposta a la Generalitat que va en la següent línea: crear una cosa que hi havia abans de la guerra i que és el Patronat Escolar. Aquest Patronat tindria totes les escoles municipals i totes les d'EGB que no ho són i pertanyen a la Generalitat, més, a partir de la Reforma, les escoles de Secundària. L'Ajuntament té quaranta escoles i la Generalitat en té unes 250. Ara, la Generalitat paga els mestres i les despeses pedagògiques i d'administració, mentre l'Ajuntament fa de "casero" per què se'n cuida de la casa; a les escoles municipals, l'Ajuntament paga els sous, 41s edificis, els llibres i tot el que cal. La solució és er un sol paquet amb tot, que constituiria el Patronat Escolar de Barcelona. Al Patronat hi hauria una doble representació: un 60 per cent seria de la Generalitat i un 40 per cent de l'Ajuntament. La Generalitat manaria en les directrius, Os programes i l'orientació general; la gestió del Patronat s'encomanaria a un segon nivell, que podria anomenar-se Institut, c n l'Ajuntament tindria la majoria. Es una mica el que s'ha come nçat a fer amb els hospitals. Els quatre hospitals municipals e stan en un consorci, el Consorci Hospitalari de Barcelona, on a majoria la té la Generalitat però a l'òrgan de gestió, que es qui porta el dia a dia, té majoria les sancions, les l'Ajuntament. Les pautes financeres, es porta a nivell podríem dir-ne inspeccions, els preus, etc. "nacional", i la gestió, q e és molt important que estigui a prop, es porta en el nivell ori té majoria la ciutat. Aquesta podria ser la solució, sobre tot si entenem que, amb això, els diners els aportaria l'Ajuntament tal com ara -els famosos 17.000 milions-, però "baixant", és a dir, amb un 13 �programa en el temps que diggés: el primer any gastarem tot el que estem gastant, però l'any següent gastarem un tant per cent menys, i així successivam9nt, mentre la Generalitat anirà augmentant les seves aportacilns, d'acord amb l'Estat o no. La Generalitat ja s'espabilara per veure si els diners els treu del bilió i mig que té, o aconsegueix que l'Estat li'n doni més. Per a mi, l'ideal seria a conseguir una cosa que no s'ha aconseguit mai en aquests déu anys: taules triangulars; és a dir, que s'hi puguin seure l'Estat, la Generalitat i l'Ajuntament. Si no hi ha taules triangulars, no hi ha solució del problema, per què sempre que l'Ajuntament ho va ha demanar ens diuen que és cosa de l'altre, ï quan vas a l'altre et diuen que és l'un. Tot tenen una mica de raó, però 1 final un es queda sol assentat a la cadira. L'única forma és t nir-los tots dos davant. La "moda" en aquest país, der a moltes coses -fins i tot per promoció econòmica o temes culturals-, serà la de les "tres potes", sistemes que funcionaran a base de la col.laboració entre Estat, Generalitat i Ajuntament. Es el cas, per exemple, del Museu Nacional d'Art de Catalunya o, aquest una mica diferent, del Museu d'Art Contemporani, que està avui als diaris, on la tercera pota és el sector privat. A Barcelona quasi tot s'ha de fer a base de solucions d'aqesta mena. No som capital, i per tant hem d'enredar una mica a tothom per què hi col.labori. - Quin va ser el millor i el itjor dia dels Jocs Olimpics ? El pitjor va ser el primer. No em refereixo a la inauguració, sinó a l'endemà. Si a mi m'e ien a Atlanta i em demanen opinió, els diré: escoltin, el segon dia ho passaran molt malament. Els Jocs Olímpics són 27 campionats del món simultanis, amb quinze mil atletes i entrenadors, amb unes setanta instal.lacions que funcionen pràcticament alhoria i amb uns sis-cents autocars per portar la gent des de les cinc viles a les instal.lacions, més 2.000 turismes, també de la flota olímpica. Aquests sis-cents autocars feien 279 rutes capa dia -una mica més del que fa diàriament la companyia de Transports de Barcelona-, amb conductors que no eren necesbàriament de la ciutat, sinó més aviat de fora per què no hi ha prou amb els autocars que hi ha disponibles per llogar a la ciutat, i que són gent que no s'han pogut entrenar per què es guanyen la vida amb el seu autocar. Això vol dir que haurien de venir un temps abans per entrenar-se, un temps que l'hauria hagut de pagar el COOB, que, amb moltes despeses com aquesta, en comptes de tenir un petit benefici com el que tindrà hagués tingut pèdues. 14 �Hi ha un dia, el segon, en q1è tot això es posa en marxa. El dia de la inauguració, el mésIdifícil és portar les quinze mil persones des de la Vila Olímpi.ca fins a l'Estadi, tenir-los en un racó fins que surtin i després evaquar-los una altra vegada cap a casa seva, interferits amb l s 60.000 persones que assisteixen a la cerimònia. Però això és olt més senzill que el que passa el segon dia, quan es fa to això més els 27 campionats que comencen. El pitjor dia, doncs, és el Segon, però el tercer ja és una mica menys problemàtic, el quart éncara menys, el cinquè també i el sisè ja és tot fantàstic. Per què ? Per què això és com un sistema d'aprenentatge, de gups, que és molt difícil d'ordenar, i fins que no està ben entrenát del tot la gent es perd. El millor dia és en part l'4ltim, per què tot s'ha acabat..., però també el primer per què 4ls Jocs han començat. Es el millor moment, quan la fletxa encén él pebeter, per què tot una història s'ha acabat i en comença una filtra. Una història de déu anys es va acabar en el moment en que aquell dard va encendre el pebeter; totes la programacions, l'ansietat, la planificació, l'entrenament, el finançament, la previsió, tot això es va acabar i començava l'acció. - Sembla ser que la ciutat de Barcelona està agermanada amb Boston. Voldria saber si l'A untament ens podria proporcionar un institut d'aquesta ciutat nord-americana per fer intercanvis. ls americans, curiosament, són molt es pensa i els costa molt viatjar; on tenen de tot, i els intercanvis n luxe, una cosa exòtica. Però ara els Estats Units canviaran molt en aquest sentit. S'ha acabat una epoca, i aquesta època de nacionalisme americà extremat deixarà pas a una altra de més apertura, de més curiositat i de més intercanvi. Si. No hi ha cap més tancats del viuen en un país internacionals es problema. que la gent molt gran, consideren Amb Boston tenim molt bones plegats. Hi ha contactes, Medicina, però tot dependr agermanaments serveixen quan no són una capsa buida. En a què es truca allà i se'ls d que vulgui fer intercanvis. relacions. Hem fet algunes coses per exemple, entre facultats de molts de nosaltres mateixos. Els i ha gent que el vol fer servir, si uest cas, no hi hauria problema per u que busquin un institut a Boston 15 �Jo veig Europa com un sistema de ciutats. A diferencia del que passa en altres continents, les ciutats han tingut a Europa un paper molt relevant. Si abas vèiem telegràficament la història de Barcelona, la història c'Europa és la història de moltes barcelones, de moltes ciutat que han començat essent una petita colònia romana, al costat de ' la costa o terra endins, i després han fet un comtat, una república o un Estat, i algunes fins i tot un imperi, com Viena, LondrEs o París. Aquestes ciutats són les que formen la realitat física d'Europa. Europa no s'entén només en termes d'alemanys, anglesos o francesos; si només fos així, Europa estaria sempre barallada. Curiosament, amb totes les cisis que va passant, no s'acaba de trencar mai. Si jutgéssim noms des de l'aspecte nacional hauríem d'arribar a la conclussiò que Europa és impossible. Es impossible que els alemanys i els francesos s'entenguin, que els anglesos i els francesos s'estimin, que els portuguesos i els espanyols no es tinguin tinya; pera a sota hi ha una cosa que els uneix a tots, i és que les ciutats, tot i ser cadascuna ella mateixa, parlen un llenguatge comú. Els joves de Milà o de París parlen el mateix llenguatge que vosaltres, tenen les mateixes preocupacions, les mateixes manies, els mateixos ídols, les mateixes passions, vesteixen pràcticament igual. Es a dir, hi ha un sistema d'igualar Europa qúe són les ciutats. Cada ciutat és capital d'una cultura, com ás el cas de Barcelona, que té les seves ambicions de ser ella mateixa, però al mateix temps té una gran similitud i una gran germanor amb llocs com Marsella, amb els que, per exemple, s'hi barallaria en el camp del futbol. Voldria concloure demanant-v s que imagineu que formeu part d'un projecte important que es diu Europa 2000, del qual Barcelona en serà un element molt significa tiu -respectat en aquest moment-, i en el que vosaltres hi heu de jugar un paper. Podeu demanar molt d'Europa, però també odeu donar. Us demano que sigueu exigents, per què si no Eur opa no sortirà bé, Barcelona no sortirà be, però que al matei x temps us acostumeu a arriscar. La ciutat i el país no us donarar. les coses fetes. Abans es deia: hi ha gent que crea llocs de treball, els empresaris, i gent que els ocupa, els treballadors, però ara la frontera entre ambdues coses \ia desapareixent, i trobar una feina és quasi tant difícil com crOar-la. Per tant, no us limiteu a esperar la llista de l'INEM o la beca corresponent; feu-ho, però no us tanqueu a la possibilit4t d'emprendre, d'arriscar i produir les coses que considereu que ]Ja societat necessita. * 12 �- Usted habla del Patronat Escolar de Barcelona, pero hay centros concretos donde los profesores, a raíz de la reforma de la educación primaria y seculdaria, están padeciendo graves problemas y algunas discrimin4ciones. Un problema grave es el de la falta de sustituciones por parte de profesores. Quisiera saber si el Ayuntamiento tiene intención de hacer algo para arreglarlo, y cómo funcionan los temas de selección de personal ? No lo conozco con detalle, pe o es muy posible y no me extrañaría nada que no hubiera sustituci nes hasta el uno de enero. Si usted me ha oído antes entenderá po qué. Usted dice que los presupuestos de educación son cortos en el Estado, la Generalitat y en el Ayuntamiento, pero en el Ayuntamiento no son nada coros; son enormemente mayores de lo que deberían ser. Los presupuestos municipales de educación son de 12.000 millones de pesetas al año. Lo que pasa es que de estos 12.000 millones, hay, para empezar, 3.500 que vienen obligados por la ley para mantener en bien estado físico las paredes de las escuelas de EGB. De estos 3.5000 hasta los 12.000 millones totales, son gastos que hce la ciudad por cuenta de la Autonomía. Usted sabe que en Formación Ptofesional la escuela municipal está concertada, y, por tanto, ahí todavía nos salvamos un poco con una subvención, pero que de todos modos no cubre ni mucho menos las necesidades de los costes, Repito. Lo que el Ayuntamiento está haciendo es proponer a la Generalitat la creación de un Patronat Municipal Escolar, en el que se pongan en común tildas las escuelas, nacionales y municipales, y que esto se cestíone conjuntament, también con presupuestos conjuntos. Mientras esto no sea así, estaremos en una situación absurda en la que todos los señores que estamos aquí estaremos pagando 8.000 millones de pesetas dos veces: una con el impuesto sobre la renta de las personas físicas, el impuesto de sociedades, el IVA, es decir, todo lo que pagamos al Estado y a la Generalitat; y otra en el momento de pagar los impuestos municipales. Y est no es justo, porque los ciudadanos de Madrid, Valencia, Bilbao o Tarragona no lo tienen que pagar. la - Actualment hi ha molt p oblemes per poder entrar a Universitat, però quines pos ibilitats hi ha d'accedir a altres sortides i altres professions N'hi ha. Jo estic d'acord en què encara està tot orientat cap a 16 �fer grans obres de tot tipus: esportives, viàries, l'aeroport, torres de comunicacions, aleries de serveis, clavegueres, platges noves, port olímpic. D'aquests 900.000 milions de essetes, la meitat són privats; una inversió privada que s'ha fet per treure'n beneficis. Per exemple, a la Vila Olímpica, on nosaltres, com a sector públic, vam preparar el terreny, vam fer les clavegueres, vam treure la via del tren, etc., la urbanització de les cases les va fer una empresa en la que el sector públic només és una part -un 40 per cent, un vint per cent de l'Ajuntament-. En el Port olímpic ha passat una mica el mateix. Telefònica, que en el fons és una empresa privada que cotitza al mercat, fa tot un seguit d'inversions en la xarxa de fibra òptica -250.000 milions en quatre anys-. La resta d'aquests 900.000 milions són d'inversió pública, la meitat de la qual correspon a l'Estat, que és el gran inversor públic. A l'Ajuntament, per tant, només li queda una quarta part, el que representa una octava o una dècima part dels 900.000 milions. La inversió feta al voltant dels Jocs Olímpics, la inversió del 92, a la ciutat li pesa, però la pot aguantar. A més, totes les obres que s'han fet donen un rendiment, per què des de que hi són la ciutat Os millor, té més inversió, no hi ha més activitat per què ara hi ha crisi però hi ha menys crisi de la que hi hauria si no s'haguessin fet. En canvi, el que si és una pifoblema econòmic per a aquesta ciutat és que, pel fet de no ser capital i voler-ho ser, té molts més equipaments a costa dels ciutadans dels que tindria. Els equipaments que, torno a dir, a Madrid o a París fa l'Estat, aquí els fa la ciutat. Això és el que nosaltres n diem despeses de capitalitat, o despeses de suplència, pe què aquestes despeses supleixen despeses que haurien de fe els nivells de govern superiors, sigui l'Estat o sigui la Generalitat. Aqui hi ha, bàsicament, ensenyament, cultura, serveis socials i alguns altres conceptes com sanitat. Aquests són serveis que l'Ajuntament fa i que la ciutat es paga a ella mateixa, quan normalment en una altra ciutat els pagaria l'Estat o l'Autonomia. Per exemple, en ensenyament , a Espanya no hi ha cap ciutat que tingui escoles d'ella mateixa , que tingui un sistema escolar. En aquest país, els sistemes C scolars són sistemes nacionals: la "escuela nacional" abans, i ara l'escola de la Generalitat, que té els mestres, els edificis , el material, etc. A Barcelona, en canvi, hi ha quaranta escole s que són municipals. I hi ha quatre 6 �variades, des de fabricaci4 de liposomes fins a elaboració de mapes, passant per contabilitat per ordinador. Si voleu són feines senzilles, amb gent mplt jove, però són gent que es van espabilant. La idea és queiells hi estiguin quatre anys com a màxim i després pleguen o es uanyen la vida a fora, deixant el lloc buit per què uns altres uguin venir. Jo em penso que us interessar a fer una visita un dia a Barcelona Activa, amb la directora i e Quico Trillas. A més, hi ha altres programes interessants. Un d' lls és l'ODAME, d'orientació i ajut a dones empresàries, que h permès que 260 dones hagin creat empreses de tota mena. Se'ls dóna un recolzament inicial per què puguin moure's en el món de la burocràcia, dels bancs, etc. En aquesta ciutat hi ha cent(Inars de dones que, tenen ganes de treballar, que no trobes feina salarial i que voldrien instal.larse per fer des de patrons fins a serveis de traduccions o de tota mena, però no poden fer-ho per què els falten les nocions bàsiques per muntar una empresa. Tot això se'ls explica, i està tenint un èxit molt gr n. L'altra dia vam estar donant els diplomes d'ODAME, i potser h ha dos-centes empreses creades en els últims anys, algunes d'el es amb un èxit brutal. Hi ha algun altre programa en el mateix sentit, i amb el Quico Trillas podeu tenir-hi accés. - El fet que Estat i Generalitat no es posin d'acord, pot repercutir negativament a Barcelona ? Això s'exagera molt, però /a l final sempre ens acabem posant d'acord. El que passa és que el més visible és la polèmica. Si mirem la premsa d'avui (-asafa La Vanguardia-), en aquesta polèmica sobre el Museu d'Art6Contemporani, diu "Guitart apoya a Bohigas para reducir el poder ejecutivo de la Fundación en el MACB", a plana sencera; després surt l'Alcalde dient "Habrá acuerdo", però en un espai molt petit. Els diaris no vénen si no hi ha "cacau". Aquesta polèmica beneficiarà a La Vanguardia, que vendrà una mica més, però després es posaran tots d'acord. Es posaran d'acord per què aquests senyors privats han reunit 800 milions de pessetes de dona c ions per comprar quadres. El que passa és que sempre es dóna aquesta sensació de baralla. - Per què l'Ajuntament encari conserva l'escut de Barcelona que es va; imposar durant el franquisme ? 18 �No. Això és el diu un seny a r que es diu Cardona i que hi està emparrat. (-L'Alcalde s'aixeca i dibuix a la pissarra de l'aula-) Això és l'escut de Barcelona, amb les quatre barres i dues creus de Sant Jordi. Es veuen due barres a cada banda per què és un camp de quatre barres sobre 1 qual s'han posat les dues creus. Jo sempre ho heu vist així, encara que al llarg de la història hi ha hagut de tot. L'Altra dia 4a venir un fotògraf d'una revista a l'Ajuntament, i hem va fer fotos davant de cinc escuts diferents. N'hi ha via de moltes formes; alguns tenien dues barres a cada banda i les dues creus, uns altres quatre barres per banda i les creus, i fins i tot un que terra tres barres a cada costat. Jo us diré per què es fa servir aquest que dius que és franquista però no és ni de bon troç. Si tu fas un escut amb quatre barres per banda, el gruix de la Greu és molt més gran que el de les barres, que es reconverteixén i deixen de ser-ho, per què les barres són barres si són preu gruixudes -s'ha de tenir molta barra-. Estèticament és do]lent. I si en vols fer quatre però gruixudes, aleshores no deixés espai per al fons, que ha de ser groc. En colors, el vermell i el groc poc clars es converteixen en taronja si es miren de lluny. Per exemple, si mireu les empreses d'enderrocs, que totes es diuen Pérez, Martínez o González, totes es posen escuts amb quátre barres, i si poguessin se'n posarien setze; sembla que, per què se'ls consideri ben catalans, pensen que, quantés més barres millor. Amb aquestes coses, però, no es pot jugar tassa. - Barcelona ha estat capital de l'esport amb els Jocs Olimpics. En aquest institut també hem patit, i molt, els problemes de les obres dels cinturons, i encara queden restes per acabar d'arreglar. També ens fan fálta unes instal.lacions esportives millors. Quan s'arreglarà tot això ? Mireu, aquí està el regidor del districte, i ell us pot contestar millor que jo. (-Parla Albert Batlle-) Com ja coneixeu, això era un orfelinat, i quan va deixar de serho es va passar a l'Ajuntament. Quan va venir l'Autonomia, l'Ajuntament va cedir l'edifici a la Generalitat per què s'hi posés el BUP i la FP. El Con4ell Escolar que hi havia aleshores va venir a l'Ajuntament i en. van dir que el centre no tenia les 19 �la Universitat, i a més és ura cosa genètica que es transmet de generació en generació: el camperol vol que el seu fill no ho sigui, que tingui estudis pr:_maris, i l'obrer industrial vol que el seu fill no sigui i tingui estudis secundaris i Batxillerat, i l'administratiu, que ja té tot i això, vol que el seu fill vagi a la Universitat. Es un atavisme, una cosa que portem gravada a dintre i és molt difícil de combatre, si és que s'ha de combatre, per què té molts aspectes positius. Però en té de negatius, pel que té de minusvaloració de la feina que es fa sense la quota de formació que es considera "desitjable", i que moltes vegades la història demostra que es fa millor, que la fa la gent més feliç o que fa la sacietat més rica. I tots elstem cansats de veure ídols nostres que no van acabar no sé qin curs de no se quin nivell de l'ensenyament, i que es van cedicar a un altra cosa; metges que de sobte van veure que la pintura "ero lo seu", o aquell que es va dedicar a la mecànica i va acabar fabricant cotxes. Encara que aquests sempre s'exageren -els americans, sobre tot, en fan exemple general-, j. per tant hem d'anar una mica en compte, jo crec que a vosaltres us tocarà trencar una mica amb aquest atavisme. Us tocarà plantejar-vos obertament què feu. Hi ha la famosa pregunta de "est1dias, trabajas o diseñas", però us tocarà plantejar-vos seriosam4nt una quarta resposta, que pot ser la d'emprendre, la d'"establit-se". Potser a algú de vosaltres li tocarà no treballar a sou; també podeu esperar la trucada de 1'INEM, però potser no arribp, o seguir estudiant però arribarà un moment que no podreu est diar més. Aleshores us haureu de plantejar produir, i produir vol dir que en la frontera entre la formació profesional i la c eativitat empresarial hi ha coses. N'hi ha moltes menys de les que hauria d'haver per facilitar-ho, però n'hi ha. L'Ajuntament de Barcelona, cue no té tampoc -com sempre passacompetències en aquesta matèria, va decidir, el 1984, que ja estava tip de veure gent sensé feina i sense oportunitats de fer negoci, va muntar diverses coses. Una d'elles va ser Iniciatives, una societat de creació d'empreses privades amb algun element d'interés general. Pero va fer altres coses, situades a la frontera entre el mercat i eT no mercat. Són uns programes que estan agrupats al voltant d' na institució que es diu Barcelona Activa. Barcelona Activa té, allà On era la fàbrica de la Hispano Olivetti a la Gran Via, un v}ver d'empreses, àmb uns mòduls de 15, 20, 30 metres quadrats. Hi ha instal.lades 40 o 50 petites empreses d'un, dos o tres treballadors, que van les coses més 17 �^^ r instal.lacions esportives que`ha de tenir; vam contestar que això estava cedit a la Generalitat, i és a ella a qui li correspon construir aquestes instal.lacions; nosaltres ja construïm els equipaments esportius a les escoles de primària. Aleshores, la Generalitat va dir que el te reny no era seu, que l'Ajuntament els havia cedit l'edifici erò els terrenys del voltant no. Llavors vam fer un acord de cessió dels terrenys a la Generalitat, que s'acabava el mes d'abril d'aquest any. Vam negociar la nova cessió a la Generalitat, per un periode de temps més llarg, per què pogués fer les noves instal.lacions; vam estar negociant, l'Ajuntament va ilposar un cànon -que és un principi segons el qual l'administració autonòmica paga per fer servir un espaí que és propietat de to s els ciutadans de Barcelona- de 15 milions de pssetes, això va anar al Consell Plenari de l'Ajuntament, es va aprovar 4er unanimitat de tots els grups, i ens vam trobar amb la sorpresa que el Departament d'Ensenyament, després d'haver-ho pactat tot, no ho va acceptar. I ara estem en aquestes. Suposo que, com deia l'Alcalde, també amb això arribarem a un acord, i les instal.lacions esportives les construirà l'administració a qui correspon i farà el manteniment i arranjament de tot el que gieda pendent. (-Torna a intervenir l'Alcalde -) Potser s'hauria d'explicar qie en la història recent ha succeït que l'administració que ha d'invertir, sigui en ensenyament, en vivenda, en el que sigui, demána la cessió gratuïta dels terrenys a tots els ajuntaments. Com els diners són pocs, els ajuntaments normalment ho han cedit, per $uè si no no hi hauria inversions. Jo crec que ara això també cazviarà. Canviarà per què, segons els càlculs que es fan, la Generalitat hauria de gastar a Catalunya tant com el que gasten tots e s ajuntaments junts, és a dir, que els diners es gastessin meitat i meitat entre Generalitat i ajuntaments. Però resulta qse la Generalitat ja està en aquest nivell però els ajuntaments estem encara a la meitat. Els ajuntaments, per tant, creiem que d'aquí el 2000 s'ha d'arribar -aquest és l'objectiu que h i ha fixat- a una igualació de les públiques despeses públiques local amb les despeses autonòmiques. I això només es podrà aconseguir a través de transferències de recursos d l'Estat i les autonomies cap als ajuntaments, que ja és que s posa el principi de subsidiarietat, econòmicament parlant. Una de les coses que passarà s que els ajuntaments diran: no, si vostés volen fer unes cases o una escola, o si els meus ciutadans demanen que vostés facin uns eterminades instal.lacions, vostés 20 �hauran de comprar, o llogar acuests terrenys, que seguiran essent de la ciutat, es mantindran en el seu patrimoni. Inicialment passarà que la Generalitat irà que no ho fan; ho faran a la ciutat del costat, però arrib ra un moment que els ajuntaments es negaran tots per què això vol dir descapitalitzar les ciutats. 21 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 4202 Title A name given to the resource Institut de batxiller Carles Riba / Xerrades Type The nature or genre of the resource Discurs Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Abstract A summary of the resource. Breu història de Barcelona. Projecte de la Europa 2000. Barcelona és la unica ciutat d'Espanya que té escoles, museus i hospitals municipals, això vol dir que Barcelona està gastant per compte de l'Estat i l'Autonomia. Com a ciutadans de Bcn paguem dos tipus d'impostos: els que es paguen a l'Estat (i que desprès una part reverteix a la Generalitat) i els impostos locals. Això vol dir que paguem dues vegades. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Institut de Batxiller Carles Riba Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Història Barcelona Autonomia Balança fiscal Urbanisme Infraestructures Acció política Model social Educació Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1992-11-11 Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/268/20060503.pdf ca06142c257a874973f66f2fcaefd8af PDF Text Text Intervenció del president a la Comissió General de les Comunitats Autònomes del Senat Senado. Madrid | 03/05/2006 Mi presencia e intervención en el inicio de este debate en la Comisión General de las Comunidades Autónomas es una ocasión para hacer oír la voz institucional de la Generalitat de Catalunya sobre la propuesta de reforma del Estatuto de Autonomía de Catalunya. Mi objetivo no es proceder hoy a una presentación o defensa exhaustiva de la reforma propuesta. Este cometido ha sido y está siendo llevado a cabo, con máxima eficacia y dignidad, por los representantes del Parlament de Catalunya y de los grupos del Senado que dan su apoyo a la propuesta de nuevo Estatuto. Me corresponde a mi exponer el sentido político e institucional de la reforma del Estatuto de Catalunya. Para ello creo de utilidad retomar el hilo de mis intervenciones en el debate sobre el estado de las autonomías celebrado en esta misma comisión, el pasado mes de noviembre. Voy a hacerlo utilizando para ello mi propia lengua y una de las dos que, por fin, reconoce por igual la propuesta de Estatut que se está debatiendo. Vull creure que tots els qui participarem en aquest debat compartim una convicció: Que alimentar tòpics, recels i prejudicis que ens distancien, no és cap contribució a la convivència entre els pobles d'aquest gran país que és Espanya. La nostra és una proposta positiva, afirmativa. No està pensada per anar contra ningú. No és contra ningú, és a favor. Per això em dol especialment que s'hagin volgut deformar, algunes vegades, les intencions i els continguts de la nostra reforma estatutària. L'Estatut actual, vigent des del 1979, ha fet un gran servei a Catalunya. Ha fet possible el període més llarg i estable d'autogovern de tota la nostra història contemporània. Gairebé diria de tota la nostra història. Durant aquesta etapa s'ha afermat la nostra identitat, s'han consolidat les nostres institucions, s'ha disposat de competències i recursos per governar-nos. I durant aquesta etapa també s'han afermat i forjat, reconeguem-ho, les diverses identitats dels pobles d'Espanya en un marc comú definit per la Constitució de 1978. Però en 25 anys d'experiència també hem pogut constatar altres coses, les limitacions de l'Estatut vigent: el respecte a la nostra singularitat política i cultural ha estat insuficient; les nostres competències s'han vist sovint retallades per una legislació estatal invasiva; i el finançament s'ha revelat francament insatisfactori. Si a aquestes limitacions hi afegim l'aparició de noves realitats socials i de noves sensibilitats ciutadanes és fàcilment comprensible que una gran majoria dels representants polítics de la ciutadania catalana es plantegessin la necessitat de renovar i de millorar el nostre autogovern, com així han fet. En consonància amb aquesta necessitat, la reforma estatutària que ara s'està tramitant al Senat està orientada a obtenir: - Un millor reconeixement de la singularitat nacional de Catalunya Una definició precisa dels drets i dels deures de la ciutadania catalana Una ampliació de la capacitat d'actuació de la Generalitat Un finançament més just i equitatiu Dit això, crec que puc afirmar que la proposta de reforma estatutària que ha arribat al Senat 1 �satisfà apropiadament la doble exigència de millorar l'autogovern de Catalunya i d'adequar-se a l'interès general. Per entendre-ho en quatre formulacions bàsiques: 1. El nou Estatut d'Autonomia de Catalunya és una afirmació positiva de la nostra realitat nacional en el marc constitucional. Segurament si hagués dit aquestes paraules fa uns mesos, les hauria dit tenint la impressió que xocava a l'esperit d'aquesta cambra més del que avui ho farà. Perquè, d'alguna manera, l'Estatut de Catalunya ha obert el camí per a l'afirmació de les realitats identitàries del conjunt dels pobles d'Espanya i ens n'alegrem. 2. El nou Estatut amplia i reforça el nostre autogovern, que és una qüestió diferent. 3. El nou Estatut és una eina al servei dels ciutadans, que és la qüestió més important. 4. El nou Estatut no està pensat per donar l'esquena a Espanya, no està pensat per donar l'esquena a ningú. Podríem dir que els redactors de l'Estatut han treballat des d'una visió de l'Estat autonòmic que pretén desenvolupar totes les seves potencialitats. Una visió guiada per la idea que les Comunitats Autònomes són Estat -són, com deia fa un moment, Estat espanyol. I que les relacions entre el poder central i el poder autonòmic han de basar-se en la confiança constitucional i en el respecte als sentiments. Som el que som, i amb aquest Estatut, les Corts espanyoles reconeixen el que els diu el Parlament de Catalunya: que ens sentim i som una nació. Tot dit en el marc de la confiança federal, el que és típic en les nacions, en els Estats que tenen aquest caràcter plural. Podríem dir que els redactors de l'Estatut han treballat des d'una visió de l'Estat autonòmic que pretén desenvolupar totes les seves possibilitats. Que som una nació va ser un clam una vegada corejat per cent mil persones, una altra per un milió. És a dir: un clamor. Me gustaría preguntarme: ¿Ganaría algo España negándose a reconocer ese clamor? Perdería. Perdería el sentido de la realidad y perdería el respeto de millones de catalanes. ¿Gana algo España? Gana. Gana en estabilidad, gana en realismo y apuesta por la fórmula que mejor puede garantizar su continuidad y su progreso como realidad plural. En segon lloc, la reforma de l'Estatut pretén ampliar i reforçar l'autogovern de Catalunya: les seves institucions, les seves competències i els seus recursos. Aquest ha estat el motor de la reforma i l'eix central del nou text. D'aquesta manera, contribuirem a reduir l'exagerada conflictivitat entre Govern central i Generalitat, fenomen que ha posat de manifest els problemes de l'anterior Estatut, a l'hora de delimitar la distribució competencial entre administracions. L'excessiu reclam al Tribunal Constitucional com a àrbitre de competències ha estat una disfunció insostenible del procés autonòmic. Doncs bé, ara hi posarem remei. 1. En tercer lloc -i el més decisiu, des del punt de vista de la percepció del poble-, la reforma de l'Estatut es fa al servei dels ciutadans i de les ciutadanes de Catalunya, que veuen els seus drets precisats i garantits. Si no fos així, de res hauria valgut. És per tant un Estatut dels drets i deures dels ciutadans 2 �La reforma de l'Estatut obliga els poders públics a realitzar polítiques al servei de les persones perquè aquest és un Estatut no intervencionista. No està animat per un ànim intervencionista, sinó per l'ànim de crear una societat en la qual les persones tinguin més possibilitats d'expressar i d'obtenir el que són els seus objectius humans. L'Estatut -en el marc dels drets constitucionals- incorpora drets sobrevinguts i reconeguts a través de la Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea de l'any 2000, posterior al nostre Estatut. Així, protegeix els drets de les persones que pertanyen als col·lectius socials més vulnerables: la infància, la joventut, la gent gran i les persones dependents. És el que en altres ocasions he identificat com les edats fràgils de la vida: - la infantesa (quan la persona necessita tota l'atenció de la família); - l'adolescència i la joventut (quan la persona s'està formant decisivament i quan ha d'emprendre el camí de l'emancipació) - i l'anomenada 3a edat (quan la persona corre més risc de ser dependent i més necessita el suport de la pròpia societat). En l'àmbit lingüístic l'Estatut estableix el principi de no-discriminació per l'ús de qualsevol de les dues llengües oficials. En conclusió, l'Estatut vol configurar el model de societat corresponent als drets humans del segle XXI. És, en definitiva, l'Estatut de les persones, que viuen en el món d'avui. La qualitat de vida dels ciutadans esdevé el criteri fonamental dels continguts de l'Estatut. 4. Finalment, l'Estatut proposa fórmules noves que seran d'utilitat -creiem- per al conjunt de l'Estat de les autonomies. Catalunya té apresa una lliçó de la història: l'avenç de la llibertat de Catalunya sempre ha estat associat al progrés de la democràcia a Espanya. En aquest sentit, hem fet aquest Estatut, hem proposat aquest Estatut i el proposem també a la seva consideració. El finançament que proposa l'Estatut, que quedi clar, vol donar resposta a dues qüestions de fons: com ser nosaltres mateixos, és a dir, com tenir una autèntica capacitat d'autogovern per oferir a les persones una societat amiga, pròspera i millor. I, a la vegada, com formar part d'Espanya, en peu d'igualtat, i és més amb voluntat de jugar-hi un paper actiu, que consti. Per tant, és un finançament que reconeix les necessitats no resoltes durant molt de temps, i que al mateix temps no suposa cap erosió al sistema de solidaritat que garanteix l'Estat. El fa més fort en la mesura que el fa més transparent. Si ara preguntéssim a algun dels ciutadans de Catalunya o de la resta de les comunitats autònomes d'Espanya quin és el principi que regeix la solidaritat que hi ha hagut fins ara, ho tindrien molt difícil de contestar i, nosaltres, molt difícil per entendre. La veritat és que no hi ha hagut normes clares i senzilles, que la gent pugui entendre, i ara estem en camí d'oferir-les. És un finançament que reconeix necessitats no resoltes durant molt de temps i que especifica les normes de la solidaritat. Les normes són dues: - la igualtat de serveis bàsics amb un esforç fiscal relatiu similar . Això és el que diu l'Estatut i quan ho diu , el que està posant sobre la taula és un principi que jo crec que podrà tenir validesa en general, a l'Estat de les Autonomies. Igualtat de serveis bàsics, o serveis bàsics d'un nivell de qualitat similar per un esforç fiscal relatiu similar 3 �- i la destinació, per part de l'Estat, del 18,8 % de la inversió total, la mateixa proporció que representa el PIB de Catalunya respecte del conjunt d'Espanya, en un període de 7 anys, que és l'equivalent al període garantit per l'actual finançament europeu. Més enllà, probablement, el Govern espanyol no hauria pogut garantir que estaria en condicions de subvenir els desitjos i les necessitats de Catalunya en aquesta quantia. Els voldria resumir en vuit punts quins són els canvis que es produiran en la relació entre ciutadans i Govern, perquè és la millor manera d'entendre el sentit de l'Estatut: 1. Des del punt de vista dels efectes sobre la ciutadania. L'oferta d'habitatge de protecció oficial serà més àgil i més abundant. Tenim amb l'Estatut més autoritat per tenir sòl. Millor adequació dels mòduls als preus de mercat. Moltes més possibilitats de participació del sector privat i del cooperatiu en la construcció, venda i/o lloguer d'habitatges protegits. Per tant, un mercat lliure, més transparent, i menys condicionat a comportaments especulatius. 2. Els ciutadans de Catalunya podran exigir a la seva administració un major respecte als drets personals i de convivència. S'estableix la no-discriminació per gènere, la igualtat real, amb independència de l'opció sexual, la llibertat religiosa, la protecció enfront de la violència de gènere i el restabliment del codi civil català que acabem de compilar i d'actualitzar. 3. La plena responsabilitat sobre la salut, sobre el sistema educatiu i sobre les polítiques d'atenció a les persones, salvant els aspectes regulats amb caràcter bàsic, faran de la Generalitat l'autèntic Govern de referència. El Govern. Per la majoria dels ciutadans, el Govern de la Generalitat serà percebut com el referent governamental. S'haurà acabat la coartada exculpatòria tradicional. És que a Madrid no ens en donen, és que no ens permeten, és que ens obliguen; no hi haurà tant Madrid, serà el Govern el responsable. La suma ben gestionada de la nova definició de competències i el model de finançament que s'hi apunta, tindrà un efecte positiu multiplicador pels ciutadans. 4. Hem de decidir qüestions tan senzilles com aquestes: quantes beques escolars cal dotar? I a la Universitat? Podrem decidir-ho en millors condicions també a partir dels mínims de garantia a tot Espanya. Podrem decidir imports, modalitats, límits, col·lectius, etc. 5. Per fi podrem combatre els efectes perversos sobre la població ja resident, en termes de serveis públics garantits i ajudes específiques per als menys dotats, derivats de l'arribada massiva de nous ciutadans, que desequilibra els pressupostos socials i altera dintells d'entrada en els sistemes de protecció. 6. La immigració que ens enriqueix també ens exigeix. Per respecte als nouvinguts i al seu dret, però també per reconeixement dels drets ben guanyats per les generacions de ciutadans que han permès el nostre país de fer un salt enorme de progrés i justícia social, ara no podem deixar que aquesta justícia i aquest progrés vagin enrere en les noves circumstàncies d'allau immigratòria. I no hi anirem. 7. A Catalunya tenim un sistema educatiu amb un alt percentatge d'oferta privada; oferta privada sostinguda amb fons públics, els centres concertats. Ara sí, per fi, estarem en condicions d'optar a un sistema educatiu equiparable als millors d'Europa, comptant amb els esforços, la innovació i la qualitat que amb aquesta xarxa única, però diversa, amb personalitats respectades i ben dotades, es podran desenvolupar. 8. El salt endavant més evident, ja que partim de quasi zero, ha de ser de les prestacions universals de caràcter social per a determinats col.lectius, per mitjà de polítiques de servei a les famílies, infància, discapacitats, gent gran, emancipació dels joves, etc. Les polítiques inclusives, contra tota discriminació o no integració, seran marca de la casa a Catalunya. Senyories, El passat mes de novembre, vaig demanar respecte pel procés que, amb lleialtat constitucional i rigor procedimental, havien iniciat mesos abans a les institucions catalanes. Probablement serà necessari el pas del temps per fer una valoració més justa i més desapassionada del salt que estem a punt de fer i de la voluntat i el compromís dels seus impulsors. 4 �Estic convençut que tot l'esforç haurà valgut la pena. I que amb el temps tot Espanya entendrà que la proposta de Catalunya ha estat feta des del respecte i des de la convicció que l'autogovern i la proximitat és el millor principi en política i que la lleialtat ha de ser sempre el primer principi. La mateixa lleialtat amb què avui he parlat davant de vostès de la proposta de reforma de l'Estatut de Catalunya Muchas gracias señor Presidente, Muchas gracias señorías. 5 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1750 Title A name given to the resource Intervenció del president a la Comissió General de les Comunitats Autònomes del Senat Language A language of the resource Català Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Senado. Madrid Subject The topic of the resource Autogovern Balança fiscal Catalanisme Estatuts Espanya Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006-05-03 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/257/20060315.pdf 3aad924852718558ecdac4c51fa78fda PDF Text Text El president Maragall a l'acte commemoratiu del 50è aniversari de l'Hospital de la Vall d'Hebron Barcelona | 15/03/2006 Aquí a Catalunya tenim un bon sistema nacional de salut i vosaltres sou un dels centres sanitaris més emblemàtics d'aquest sistema. I ho sou pel prestigi del vostre equip mèdic i científic. Ho sou per l'eficàcia de l'equip directiu i gerencial. Ho sou per la professionalitat del personal d'infermeria i per la dedicació del personal de manteniment i de serveis. Segur que hi ha moments en que totes aquestes coses es poden superar i seria fatal que no intentéssiu millorar-ho, però heu arribat a una cota important de qualitat. Crec que la qualitat humana i el compromís de tots aquells voluntaris i voluntàries que col·laboren amb vosaltres en el benestar dels pacients és un element fonamental també. Al llarg d'aquests 50 anys d'història, l'hospital ha esdevingut un centre capdavanter a Espanya i a Europa. L'aposta que heu realitzat per la recerca clínica és fonamental perquè puguem parlar d'una societat forta. S'ha adaptat contínuament a l'evolució de la societat, us heu anat adaptant. I avui la Vall d'Hebron és un Hospital Universitari que ofereix una atenció humana i propera reconeguda. Aquest és justament el motiu pel qual enguany el Govern ha honorat l'Hospital de la Vall d'Hebron amb la placa Josep Trueta i la figura del Dr. Margarit amb la medalla Josep Trueta al mèrit sanitari. Si el Dr. Trueta és el substrat de la nostra tradició mèdica -està en les bases d'aquesta tradiciópersones com el Dr. Margarit han liderat la medicina contemporània a Catalunya i avui vosaltres representeu el seu futur. És a través d'aquest diàleg que la medicina catalana obrirà nous camins que ens condueixin cap a l'extensió dels drets i el benestar individual i col·lectiu. I en això, el Govern estarà al vostre costat. Em direu: "és el Govern qui ho ha de fer". No, sou vosaltres qui ho heu de fer, són les persones que treballen de cara a la gent i el Govern ha d'estar al darrere empenyent i molt a prop. El Govern estarà al vostre costat. Continuarem treballant per desplegar l'ambiciós programa d'inversions que hem posat en marxa, i al mateix temps per ampliar les plantilles del personal sanitari. Per incrementar la despesa per càpita en matèria de salut, assegurant la sostenibilitat d'aquest sistema. Per millorar la qualitat de l'assistència sanitària o el temps d'espera quirúrgica, i al mateix temps desenvolupar la recerca i la innovació a través d'una bioregió potent a Europa, com ha dit la consellera. Perquè ens hem d'especialitzar, tampoc no ho podem fer tot, no podem ser els primers en tot. En algunes coses voldríem ser primers a Europa i una d'elles és aquesta. Justament, en la construcció d'una bioregió nosaltres sols no ho podríem fer. Nosaltres necessitem ser una mica més grans que Catalunya per ser una regió europea potent. Hem de ser no set, sinó quinze, i ho som. Tenim col·laboracions amb Montpellier, amb Toulouse, i amb Aragó i les Balears i si poguéssim amb València. Les hem de tenir. Per adaptar el sistema sociosanitari a l'atenció de les persones amb malalties cròniques i impulsar alhora programes innovadors de detecció precoç dels càncers més comuns s'ha d'estar a la punta. I hi serem. Per desenvolupar la nostra aposta per la salut pública, començant la prevenció i la promoció de la salut des de l'escola ens hi hem de posar. Sabem que els ciutadans valoren positivament el sistema sanitari, és a dir, són més els que el valoren positivament més que no pas els que el valoren negativament, que també n'hi ha, i n'hi ha d'haver perquè sinó no seria una democràcia. Però creiem que podem oferir millors serveis que els que tenim. Que el marge de millora que tenim és alt. I que l'èxit del nostre sistema sanitari no pot suplir les seves mancances. Per això, ja ens hi hem posat a treballar en tots aquests temes. 1 �Si l'Estatut que estem a les portes d'aprovar es pot acabar convertint en una de les lleis més avançades socialment d'Europa és perquè el nostre sistema de benestar està preparat per assumir els reptes que se'n s plantegen. I si tenim un sistema de benestar sòlid és en bona mesura gràcies a la qualitat dels professionals de la medicina i de la salut i dels altres sectors. Per això compto amb tots vostès: per aconseguir que el llarg període de discussió política sobre l'Estatut vagi obrint pas a una nova etapa de debat social i concret sobre les polítiques que l'Estatut ens permetrà desenvolupar. Prou de parlar del marc de la cosa i parlem de la cosa, de les coses. Per aprofitar tot el potencial del nou Estatut i aconseguir que Catalunya sigui el que vol ser, un país més pròsper i més cohesionat. I per això vull gent convençuda del que fa. Vull que sapigueu que sóc exigent amb el meu propi Govern en aquest sentit i, concretament, en el compromís per a la millora de la salut. Perquè és un dels components clau de la política de reforma social d'aquest Govern. En definitiva aquest és el veritable model europeu de progrés. Aquest és el veritable model de ciutadania i de solidaritat que caracteritza el nostre continent. L'Estatut ha tapat -ho dic entre cometes- les polítiques de salut, educació, infraestructures i un nivell d'inversions en aquest país que dobla actualment el que es feia fa quatre anys. El dobla -dic. A partir d'ara, no solament es faran aquestes polítiques de les qual parlo, cada cop millor, sinó que se'n parlarà. I això és molt important. Perquè parlar només de les essències, parlar només de qui som, no és tant important com parlar de com som i què fem i com podem millorar. Per això, el segle XXI ha de ser, a Catalunya, a Espanya i a Europa també el segle de les persones i de les polítiques de les persones. I el nou Estatut serà un bon instrument per aconseguir-ho, perquè sinó no hauria valgut la pena. Sempre que aquest Estatut compti amb la vostra complicitat, i n'estic segur que la tindrà. Moltes gràcies. 2 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1739 Title A name given to the resource El president Maragall a l'acte commemoratiu del 50è aniversari de l'Hospital de la Vall d'Hebron Language A language of the resource Català Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Barcelona Subject The topic of the resource Balança fiscal Catalanisme Espanya plural Euroregió Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006-03-15 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/198/20050406.pdf fa6685be36762d3be2c70df2b412277e PDF Text Text Conferència "Catalunya 2005: Un programa de reformas" (castellà) Foro ABC. Madrid | 06/04/2005 Vuelvo a Madrid una vez más y, como saben, siempre vengo encantado. Madrid me gusta y me interesa. Por un lado, es la ciudad que tanto nos gustaría que pudiera ganar la batalla de la nominación olímpica para el 2012. Por otro, la ciudad solidaria, la de la gente, la que sufre con los demás y que sabe ser agradecida con la solidaridad de los demás. Por cierto: esta misma tarde visito el Bosque de los Ausentes, en el Retiro, precisamente un importante testimonio de esta solidaridad. Vengo a contarles -también una vez más- cual es nuestra propuesta para y desde Catalunya; una propuesta indisociable a una cierta idea de España: la de la España plural. Vendré cuántas veces sea necesario para hacer avanzar el proyecto de la España plural, del mismo modo que quiero ir a Valencia, a Sevilla, a Zaragoza, a Santiago o a Bilbao. Nunca me cansaré ni de escuchar atentamente ni de explicar lo que Catalunya propone, no únicamente al Estado, sino a todos los pueblos de España. Con todo, me van a permitir que manifieste un cierto desasosiego cuando recuerdo que estuve aquí en mayo pasado en el Club Siglo XXI, en agosto en El Escorial, en enero de este mismo año en el Foro de la Nueva Economía y parece que cada vez tengamos que empezar de nuevo, como si hubiéramos perdido el hilo. Como Penélope. Cada vez que vengo me parece comprender que se nos entiende: que se nos entiende por primera vez. En este sentido, siempre es la primera vez. Madrid - y ahora no hablo de la ciudad y sus gentes, sino del poder- no ve a España, no la mira. Madrid es el espejo: Madrid es España. Lo que no se dice en Madrid no se ha dicho. ¿Lo ha oído alguien? !Nadie! Y aún, lo que se escucha dura poco. Sobre la situación reciente: los sucesos del Carmel y a las consecuencias políticas de la crisis Para comenzar mi breve intervención de hoy -previa al diálogo que espero tener con ustedes- quisiera referirme brevemente a dos temas que han focalizado la actualidad de Cataluña en las últimas semanas. Creo que tiene sentido, dado que es mi primera visita a Madrid después del accidente del Carmel y de la crisis política que se desató a continuación. Sobre el Carmel, quiero destacar varias cosas. Nuestra primera prioridad ha sido y es resolver satisfactoriamente la situación de los vecinos del Carmel afectados. Creo que lo estamos consiguiendo, aunque no la daremos completamente por zanjada hasta que todos los vecinos estén definitivamente en sus casas. A pesar de la gravedad del accidente, ni ha habido que lamentar víctimas mortales, ni tampoco se ha "hundido un barrio", como se ha venido diciendo de forma irresponsable para alimentar la explotación política y mediática del mismo, con "más de 15.000 vecinos afectados". Las cosas en su sitio: ocurrió un accidente grave en el túnel de maniobras de las obras de ampliación de la línea 5 del metro.1057 personas se vieron afectadas directamente, personas que fueron (y muchas de ellas siguen) realojadas en hoteles o en otras viviendas. Treinta y cuatro familias (un centenar de personas) han perdido su hogar y volverán a tenerlo. 1 �En segundo lugar, cabe decir que nuestra reacción, con la inestimable colaboración del Ayuntamiento de Barcelona fue inmediata y eficaz. Hemos tenido una sensibilidad extrema, minuto a minuto, con los 1.057 vecinos desalojados y en la actualidad estamos en vías de normalizar la situación. Estoy convencido de que cerraremos el balance habiendo encontrado, como les digo, una solución plenamente satisfactoria para los vecinos de los 34 pisos demolidos. Podremos también decir que el resto de viviendas plenamente recuperadas y habremos impulsado un plan de rehabilitación integral del Carmel a la altura de la ambición del Gobierno y de los vecinos del barrio. Pero, lo que es más importante, habremos garantizado la seguridad de los vecinos, la atención a estos en todo momento, la protección de sus bienes y el máximo nivel de información posible. En este sentido quiero destacar, finalmente, que el nivel de responsabilidad política asumido por nuestro Gobierno no tiene precedentes en la política española. En primer lugar, la comparecencia del Conseller Nadal en la Comisión de Política Territorial del Parlament de Cataluña se produjo muy pocos días después de que se hubiera producido el accidente. En segundo lugar, celebramos a petición propia de un Pleno Extraordinario al cabo de un mes. Por último -como no podía ser de otro modo en un gobierno que hace de la transparencia su bandera- en todo momento mantuvimos y mantenemos nuestra disposición a participar activamente en la comisión de investigación creada para dilucidar los hechos. Del incidente que desembocó en una moción de censura quiero destacar sólo dos puntos. Por un lado, se produjo un ruido excesivo. Y califico la reacción de excesivo ruido político porque, aunque acaparó toda la atención mediática, no se puede reprochar al gobierno de la Generalitat que dejara, ni por un momento, de hacer frente a su obligación fundamental: gobernar. Durante el mes de febrero, el gobierno aprobó más de una decena de proyectos, algunos de una envergadura comparable a la del acuerdo estratégico para la competitividad -al que, por cierto, me referiré más adelante-. Por otro lado, quiero subrayar que como President de la Generalitat, debo mirar sobretodo al presente y al futuro. En este sentido, insisto, me reconforta el hecho de que se haya puesto de relieve uno de los compromisos que teníamos en esta legislatura: el compromiso irrevocable hacia una mayor transparencia de la vida pública. Ustedes saben que la reforma social, la transparencia y los cambios en las leyes fundamentales son los objetivos principales de mi gobierno. Esto enlaza con otro tema importante, puesto que en esta línea se ha puesto también sobre la mesa el tema de la financiación de los partidos políticos, una de las grandes asignaturas pendientes de nuestra democracia. La actuación del gobierno de Cataluña en el ámbito de la transparencia se rige por dos orientaciones: la búsqueda de la eficiencia en la administración pública y la definición de unas reglas del juego de la economía que aseguren la libre competencia y hagan transparentes las relaciones entre el regulador público y los mercados. Estamos trabajando ya en estas dos grandes direcciones: En diciembre de 2004 presentamos el Informe de evaluación de la gestión de la Generalitat de Cataluña. Volviendo al Carmel: en febrero, inmediatamente después del Pleno extraordinario, el Parlament creó una comisión de investigación, a la que ya me he referido, para aclarar el accidente de la línea 5 del metro y la contratación de la obra pública. Como ha anunciado el Conseller de Política Territorial y Obras Pública, Joaquim Nadal, se han establecido unas nuevas reglas del juego para la contratación y adjudicación de la obra pública. En junio pondremos en marcha la Oficina Antifraude, dirigida por un fiscal de gran prestigio y discreción, David Martínez. 2 �Sobre las transformaciones políticas y sociales que el gobierno de la Generalitat está llevando a cabo Permítanme ahora incidir en los demás objetivos estrella de nuestro Gobierno: la reforma social y las leyes básicas. Como premisa previa, tengo que decirles que el gobierno de la Generalitat tiene un proyecto para Catalunya que va más allá de esta legislatura, más allá de 2007. Se trata de un proyecto ambicioso de transformación social y económica; una transformación que, para ser efectiva, implicará una adecuación político-institucional a las nuevas condiciones y pasará inevitablemente por mejorar nuestro autogobierno. No quisiera extenderme en exceso en esta cuestión, pero la mejora del autogobierno tiene un punto clave en la reforma del Estatut, en la reforma del sistema de financiación autonómica y también en una serie de reformas institucionales paralelas, que van desde la reforma de la Ley electoral catalana hasta la participación en la reforma del Senado español, de la que hoy hemos hablado con el Presidente del Senado. Lo que pretendemos con la reforma del Estatut es obtener las herramientas que nos permitan hacer frente a problemas no resueltos y a nuevos retos planteados. ¿A qué me refiero? Pues por ejemplo a la concreción del papel de Catalunya en Europa o a nuestra capacidad de actuación en relación con la inmigración, dónde sería necesario asumir y delimitar competencias para dar una mejor respuesta a las realidades que conviven cotidianamente en nuestros municipios. Este es un punto clave de la reforma social. La llegada de la inmigración a los barrios, a las escuelas y, a los CAPs está afectando a nuestra capacidad de respuesta. En cuanto a las reformas políticas el reto último nos plantea solucionar el reconocimiento y el encaje definitivo a la realidad plurinacional, plurilingüística y pluricultural del estado español. Y hablo de solucionar problemas y de afrontar retos. No he hablado nunca de obtener privilegios, o de diseñar exclusividades. En lo que estamos trabajando es, pues, en un Estatut al servicio de los ciudadanos, que haga frente a las nuevas realidades, un Estatut de y para la gente de Cataluña pero también un Estatut al servicio de una concepción de la España de hoy, de la España plural, del Estado compuesto. Nuestra responsabilidad colectiva nos exige no aferrarnos excesivamente al pasado cuando éste está superado, porque no nos va a llevar a ninguna parte. Nuestro objetivo es que el nuevo Estatut esté redactado y sea aprobado en esta legislatura. Es mi compromiso con la ciudadanía y es el compromiso de todas las fuerzas políticas catalanas en la cumbre que celebramos en Miravet -un pequeño pueblo a orillas del Ebroen noviembre pasado. En esta legislatura también negociaremos un nuevo sistema de financiación. Un nuevo sistema que mejore la suficiencia y la capacidad de decisión que tenemos sobre nuestros recursos y que incorpore un nuevo diseño de la relación de solidaridad que queremos tener con los territorios del resto de España; con los que compartimos una comunidad política en la que debe existir una igualdad de deberes y derechos esencial. Este nuevo mecanismo de solidaridad se debe diseñar bajo la premisa que las distintas comunidades autónomas puedan ofrecer niveles similares de servicios con esfuerzos fiscales similares. Éste es el principio fundamental sobre el que se debe erigir el nuevo sistema, un principio que muchas veces simplificamos en la fórmula pagar por renta y recibir por población. Ahora Cataluña es la cuarta Comunidad Autónoma española en renta por cápita antes de impuestos y la octava después de impuestos. Hay que definir un mecanismo de 3 �subvenciones dónde las transferencias sirvan para reducir las diferencias entre comunidades, pero sin llegar a eliminarlas completamente ni a invertirlas. Esto es lo que sucede en todos los países de estructura federal. Si una comunidad paga más impuestos, parte de éste mayor esfuerzo realizado debe beneficiarla porque en esto consiste la igualdad entre los ciudadanos, pagar más sirve para ganar más, pero no todo lo que se gane de más. De lo contrario, podríamos llegar a una situación dónde una indefendible definición de solidaridad se convirtiera en su caricatura, con unas comunidades acomodadas a vivir del subsidio y otras, más desarrolladas, irritadas por el uso que se hace de su sobreesfuerzo fiscal. Supondría un coste político demasiado elevado y voy a poner todo mi empeño en que no sea así. Hemos hecho un esfuerzo de consenso y rigor, con una comisión de expertos que han estimado en el 7.5% del PIB catalán (de media, según distintas metodologías) la diferencia entre lo que pagamos y lo que recibimos. La discusión sobre cual deberá ser la cifra final está todavía abierta, pero un 7.5% es excesivo. Soy consciente que proclamar esto justamente ahora, que con la ampliación Europea vamos a pasar en 2 o 3 años a ser contribuyentes netos, no es ni fácil ni ciertamente simpático. Pero es un tema que está ahí, encima de la mesa. Nosotros asumimos, siempre, nuestra responsabilidad y hacemos frente a nuestras carencias con decisiones que no se toman para agradar o complacer. Hablo, por ejemplo, del recargo de 2.4 céntimos sobre los hidrocarburos para vincularlo a la financiación de la Sanidad, que se hizo efectivo a partir de Agosto pasado o del grupo de expertos sobre racionalización del gasto sanitario, que ha puesto encima de la mesa un conjunto de propuestas para la reducción del gasto sanitario. Lo realmente insostenible es aumentar el déficit de forma irresponsable. Autoexigencias, todas, y en primer lugar; exigencias, sólo las necesarias. Dicho de otro modo, venimos a Madrid cargados de razones. Es con esta orientación que estamos también enfocando nuestra política económica. Cataluña avanza hacia un modelo de crecimiento basado en el conocimiento y en la innovación. El reto más importante al que debemos hacer frente es la transformación de nuestro modelo de competitividad. Y es un reto que compartimos con toda Europa en su conjunto. En esto se basa la estrategia de Lisboa y también el Plan de dinamización de la economía, que el pasado 25 de febrero aprobó el gobierno español. ¿Significa esto que no somos en absoluto competitivos? No. Somos competitivos; en Catalunya hay empresas líderes a nivel global. Pero debemos serlo todavía más y de un modo más generalizado. Si somos menos competitivos en costes, debemos serlo más en otros aspectos: esta es justamente la pretensión del Acuerdo estratégico para la internacionalización, la calidad de la ocupación y la competitividad que se firmó el pasado 16 de febrero, después de un año de intenso trabajo. Y el acuerdo es ni más ni menos que la hoja de ruta del gobierno en materia económica en esta legislatura. No es ni el lugar ni el momento de detallar las 86 medidas que contiene el acuerdo, todas destinadas a crear un entorno competitivo favorable y a solventar ciertos cuellos de botella que sufría la economía catalana. Permítanme citar algunos ejes prioritarios sobre los que se desarrollan estas medidas: -mejora de las infraestructuras de transporte y telecomunicaciones -I+D+I como eje clave y transversal -apoyo a la inversión y a la internacionalización -mejora de la dotación de capital humano 4 �También quisiera mencionar, ya para acabar, la manera en que se ha llegado a este acuerdo, porque es significativa del estilo de gobierno que nos anima. El acuerdo se ha firmado conjuntamente por gobierno, sindicatos y patronales, pero en su redacción han participado un amplio conjunto de agentes sociales y económicos. En un proceso de concertación sin precedentes hasta la fecha. Y no digo que esta sea la vía catalana, de exclusividad catalana, pero sí un estilo, una 'obsesión' de mi gobierno...con un trasfondo claro: la verdadera eficacia es aquella que parte de un equilibrio entre forma y fondo. Es la única manera sólida de tener un proyecto inclusivo y sólido para el país, la única de avanzar hacia un futuro más próspero. Les he expuesto y razonado cuales son los objetivos centrales de nuestra propuesta de reforma del Estatut, en relación con los ciudadanos y ciudadanas de Cataluña. Defiendo que no existe contradicción entre reforma del Estatut y reformas sociales. Son dos caras de la misma moneda. Ofrezco el compromiso de Cataluña con España y reclamo otro tanto del Estado. No para obtener privilegios, sino para poder seguir siendo solidarios. He hablado de exigencias mínimas. Pero también he hablado de autoexigencias. Esta es la razón por la que he querido resumirles lo que perseguimos con el acuerdo estratégico en materia de política económica. Si les parece, lo dejo aquí por ahora y quedo a su entera disposición para el coloquio. Muchas gracias. Moltes gràcies. 5 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. Text A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text. Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Identifier An unambiguous reference to the resource within a given context 1680 Title A name given to the resource Conferència "Catalunya 2005: Un programa de reformas" Language A language of the resource Castellà Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Foro ABC. Madrid Subject The topic of the resource Autogovern Balança fiscal Estatuts Federalisme Finançament Gestió pública Acció política Territoris Model social Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2005-04-06 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències