3
10
56
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/278/20060616.pdf
a6053618c84286c9e0228c01b862c027
PDF Text
Text
Missatge institucional del president de la Generalitat
per la celebració del referèndum sobre l'Estatut
Palau de la Generalitat | 16/06/2006
Estimats ciutadans,
Permeteu-me que m'adreci a tots vosaltres, abans de la celebració del referèndum de l'Estatut.
Heu estat convocats a pronunciar-vos, diumenge, sobre el nou Estatut de Catalunya, el vostre
nou Estatut.
Tots sabeu el respecte profund que tinc pel poble de Catalunya.
Crec que és el meu deure, com a President dels catalans, fer-vos arribar un missatge d'optimisme
i de confiança en el nostre futur.
Tenim a les nostres mans, i us ho dic amb franquesa, fer un pas de gegant com a país. Ja sabeu
com hem hagut de maldar per preservar les nostres institucions.
És cert que aquest cop no ha estat una excepció: ens hem sentit dir de tot. Però de tot plegat
n'hem tret una gran lliçó: Catalunya és forta quan el poble expressa lliurement la seva voluntat i
les institucions funcionen d'acord amb ell.
Doncs bé: això és el que hem de fer diumenge: dir la nostra com a poble.
Estem escrivint la nostra pròpia història. I ho fem pensant en el demà.
Certeses antigues i projectes nous: ve't aquí, el que ens cal. La certesa que ens ve de Francesc
Macià i Lluís Companys, des de fa 75 anys; que ens ve de la recuperació de la Generalitat, amb
Josep Tarradellas l'any 1977; que ens ve de l'Estatut de Sau i del període més llarg i fructífer del
nostre autogovern, que es va obrir aleshores, amb Jordi Pujol. I que ens ve del llegat de Macià,
Companys, Tarradellas i Pujol, sense oblidar Josep Irla, Carles Pi Sunyer i tants altres que van
enaltir el nom i l'honor de la Generalitat.
Avui som una societat emprenedora i solidària, amb un horitzó obert i sense límits. Estem
impulsant l'Espanya plural i som el llaç d'unió amb Europa.
Les nostres empreses n'adquireixen d'altres. Les nostres ciutats són considerades com a referents
a imitar. Les nostres escoles fan bona una tradició pròpia iniciada fa cent anys. Els nostres
hospitals tenen qualitat. La biotecnologia és a Catalunya el sector que creix més de pressa. En
tot això estem ben situats.
Ara fa dos anys el Parlament va iniciar els treballs de reforma de l'Estatut. Tots els partits han
cregut que calia fer una colla de coses:
Adaptar la nostra llei als nous temps.
Reconèixer clarament que sentim Catalunya com una nació.
Donar més camp a les possibilitats de l'autogovern. Incorporar una sèrie de drets i deures propis
del segle XXI.
Aproximar les majors competències de la Generalitat a les persones i satisfer els seus anhels i
necessitats.
Corregir el dèficit acumulat en infraestructures, que són la clau del creixement econòmic.
I, finalment, augmentar els recursos necessaris per fer possible tot això, sense que Catalunya
deixi de ser solidària amb els pobles d'Espanya.
És per tot això que s'ha treballat, s'ha discutit i s'ha arribat a acords. És per tot això que,
finalment, s'ha pactat i acordat el nou Estatut.
Ara us convoco a les urnes, aquest diumenge, per tenir l'oportunitat d'expressar-nos. Lliurement.
1
�Vull que sapigueu que el que em mou és l'ambició que els ciutadans se sentin, amb el nou Estatut,
més segurs, més ben atesos i més esperançats. I que els joves sàpiguen que tenen futur. Que
poden decidir-lo.
Al nostre país hi ha més de dos milions i mig d'homes i dones que no han votat mai l'Estatut. Que
no poden dir, encara, "aquesta és la meva llei, jo vaig tenir l'oportunitat de votar-la". Ara podran
fer-ho.
La Catalunya que demà passat té l'oportunitat històrica de dir què vol i com vol que siguin les
seves relacions amb l'Espanya fraternal, és molt diferent de la Catalunya de la transició
democràtica.
La nostra integració social ha avançat i ha estat molt positiva. La Catalunya d'avui l'han feta
generacions d'homes i dones vinguts d'arreu amb el seu esforç, la seva empenta i les seves
aportacions. La unitat civil de la societat catalana és exemplar. L'experiència d'autogovern que
hem adquirit, ens permetrà aprofitar millor les oportunitats que tindrem d'ara endavant.
El diumenge dia 18 ens estarem parlant a nosaltres mateixos. Ens direm el futur que volem per
als nostres fills i els nostres néts. Però també hem de ser conscients que Espanya i Europa estaran
atentes al que decidim.
Hem de parlar clar. Estic convençut que la veu dels catalans serà escoltada amb respecte. I que el
nostre futur serà també un senyal per a aquells que ens miren. Tant de bo puguem dir que ens
admiren.
Ara, com mai, hem d'actuar amb confiança, seguretat i il·lusió. No tinguem por de decidir. Aquest
és el nostre futur. El de tots.
Visca Catalunya!
2
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1759
Title
A name given to the resource
Missatge institucional del president de la Generalitat pel referèndum sobre l'Estatut
Language
A language of the resource
Català
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Palau de la Generalitat
Subject
The topic of the resource
Autogovern
Autonomia
Catalanisme
Estatuts
Missatges institucionals
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Missatge
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2006-06-16
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/279/20060618.pdf
6a900544fe026e69bb5ddd5620b0a972
PDF Text
Text
Declaració del president de la Generalitat després de
l'aprovació de l'Estatut d'autonomia de Catalunya
Palau de la Generalitat | 18/06/2006
Tenim Estatut. Catalunya té el nou Estatut que desitjàvem. La victòria del Sí ha estat rotunda.
Inapel·lable. I per tant, Catalunya està d'enhorabona.
Vull, d'entrada, donar les gràcies al poble de Catalunya. Catalunya ha parlat clar.
Ara tots hem d'estar a l'alçada del que hem decidit. I del que Catalunya ha dit. Els ciutadans i
ciutadanes de Catalunya han escrit aquesta pàgina de la nostra història, expressant-se en
llibertat.
La jornada electoral ha estat una nova lliçó de civisme i de maduresa democràtica. I crec que ens
n'hem de felicitar tots plegats.
Hem guanyat el repte que ens havíem posat nosaltres mateixos com a país. Els vots negatius de
dreta i d'esquerra no passen d'una cinquena part dels votants. El país ha guanyat, tothom hi ha
guanyat. Els que han votat una cosa i els que han votat una altra. En poc temps es començarà a
percebre fins a quin punt era important que Catalunya disposés d'un nou instrument de govern.
Com a President de tots, em pertoca també de reconèixer la legítima contribució democràtica
d'aquells que no han votat sí, d'aquells que volien més. De la mateixa manera que vull reconèixer
la legitimitat democràtica també d'aquells que han coincidit amb aquesta opció negativa des de
l'altre extrem. Els uns i als altres els convido a integrar-se al consens i a allunyar-se de la pràctica
irritada de la política que mai no hauria de produir-se a la nostra societat.
Avui és un dia per celebrar allò que ens uneix a tots. Allò que ens uneix com a ciutadans i
ciutadanes de Catalunya. Tot i que com a demòcrates, ens hauria agradat una participació més
alta, aquesta ha estat molt remarcable, pràcticament el 50%.
Vist ara, són difícilment comprensibles les objeccions judicials a les que hem hagut de fer front per
fomentar la participació des del Govern. Però la participació és molt remarcable. Es correspon
pràcticament a la votació de l'Estatut de Sau si tenim en compte que es va celebrar en dia
laborable.
Ara què cal? Ara cal determinació per encarar el nostre futur col·lectiu. Amb el nou Estatut a les
mans, crec certament que podem afirmar que a Catalunya s'ha acabat el victimisme, que no n'hi
pot haver. El que siguem a partir d'ara, el que fem a partir d'ara, dependrà de nosaltres
mateixos, més que mai.
Ara ja és a les nostres mans el millor Estatut que hem tingut en segles. Que hem tingut mai. D'ara
endavant ens esperen totes les oportunitats que, com a país, ens hem guanyat i que com a
ciutadans acabem de refrendar.
El futur, de Catalunya, no havia estat mai tan esperançador com ho és ara, ni el destí del país tan
prometedor com ho pot ser d'ara endavant.
Al resto de España quiero decirle que con con la victoria rotunda del Sí en el referéndum,
Catalunya va a iniciar una nueva etapa de su autogobierno, que será larga y positiva.
Será también una etapa en la que Catalunya se sentirá más cómoda y mejor comprendida por la
España plural que avanza.
Quan vaig rebre l'honor i la responsabilitat de presidir la Generalitat de Catalunya vaig parlar de
determinació. Aquell dia vaig prometre i demanar paciència, tenacitat i determinació a cabassos. I
durant els dos darrers anys, quan les dificultats podrien haver-nos fet defallir, sempre he tingut
present aquell compromís personal.
1
�L'objectiu de donar al nostre poble una esperança de futur exigia justament perseverar i mantenir
el compromís contret com a President de la Generalitat de Catalunya, és a dir: millorar l'Estatut i
fer-ho més enllà d'interessos partidaris, ben legítims, és cert, perquè la política està feta de
legitimitats compartides i de vegades, fins i tot, contraposades. Però hi ha causes nobles, i
l'Estatut n'és una, que exigeixen de tots alçada de mires i ambició de país.
La meva determinació per una Catalunya possible, la Catalunya del progrés i del Sí exigent és ben
viva, i aquest determini és el que m'impulsa a donar ple recolzament a un projecte que segueixo
pensant que és el projecte més digne que un país pot imaginar.
Catalunya ha parlat. Catalunya ha dit SÍ. Ara tots hem d'estar a l'alçada del que hem decidit.
Moltes gràcies.
2
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1760
Title
A name given to the resource
Declaració del president de la Generalitat després de l'aprovació de l'Estatut d'autonomia de Catalunya
Language
A language of the resource
Català
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Palau de la Generalitat
Subject
The topic of the resource
Autonomia
Catalanisme
Estatuts
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Declaracions
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2006-06-18
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/293/20061003.pdf
a3bff8980b34e0a2744ea982ce103ab6
PDF Text
Text
Conferència "20 anys de Catalunya a Europa"
Brussel·les | 03/10/2006
Vengo a hablarles en un momento en qué hay motivos de pena: la muerte de Antón Cañellas, que
fue el gran europeísta -cuando nosotros éramos jóvenes este señor ya nos llevaba a la Embajada
americana a protestar y a defender la causa europea que ha desaparecido hace relativamente
poco-, tenemos a Antoni Gutiérrez Díaz, que ha sido para nosotros, y hay que reconocerlo los que
no éramos de su partido, sino del Moviment Socialista de Catalunya, del Front Obrer de Catalunya,
y otros, porque en definitiva Gutiérrez Díaz era el que, en buena medida, dirigía la acción
democrática antifranquista. Lo que pasa es que lo hacía con guante de seda y mucha mano
izquierda porque el PSUC, al que él pertenecía, era el más perseguido. Pero no nos engañemos,
ellos en definitiva eran los que organizaban gran parte de las pocas cosas que podían hacerse.
El títol de la conferència d'aquesta tarda és potser massa reduccionista. En realitat, quan diem
"Vint anys de Catalunya a Europa", volem dir "Vint de Catalunya a la Unió Europea".
Però a la vegada també és fàcil d'entendre que el sentiment de pertinença europea dels catalans
no és qüestió de fa quatre dies, sinó que està profundament arrelat en la nostra història
mil·lenària.
Tractaré doncs d'anar més enllà -vers el passat i cap al futur- en l'experiència d'aquests vint anys
transcorreguts des del moment de l'adhesió d'Espanya a la Unió Europea.
Haig de començar per exposar els trets fonamentals de vint anys de relacions i d'encaix
institucional progressiu Catalunya-Europa en el marc de la relació Espanya-Europa, per bé que els
primers contactes Catalunya-Europa són anteriors a l'accés. I estic pensant en els contactes de
Jordi Pujol, Gaston Thorn, les iniciatives de Joan Dexeus, i d'altres europeistes catalans que van
començar a treballar fins i tot abans de la Unió.
Han estat uns anys d'aprenentatge, d'assimilació de regles d'interiorització de la dimensió
europea. I crec que puc afirmar que el progrés europeista d'Espanya ha estat ràpid, fins a
esdevenir, avui, un dels puntals de la visió forta d'Europa.
Catalunya ha participat d'aquest procés de la mà de l'Estat espanyol amb comoditat.
Simultàniament, el paper de Barcelona en el Comitè de les Regions (i ciutats), del qual vaig tenir
l'honor de ser vicepresident i president els anys 96-98, en tant que alcalde de Barcelona, va crear
un espai de relació, de caràcter només consultiu, però interessant.
Amb l'Administració de l'Estat i amb les altres Comunitats Autònomes hem anat perfeccionant un
bon sistema de participació en la política comunitària: Conferències Sectorials, Conferència per a
Assumptes Relacionats amb les Comunitats Europees (CARCE) i participació en els comitès de la
Comissió Europea.
Probablement, aquesta pràctica quotidiana de recerca d'acords de l'Administració de l'Estat i de les
Administracions Autonòmiques sigui la millor escola d'aprenentatge de la realitat complexa de
l'Estat espanyol d'avui i de la necessitat de la seva articulació de caràcter federal.
Hem pres consciència de la interdependència, hem arbitrat els mecanismes per dur-la a la pràctica
i hem exercit a fons la lleialtat federal. I vull subratllar -benvolgut Alberto Navarro- que en
aquests darrers tres anys Catalunya s'ha sentit ben emparada per l'Estat espanyol a Europa.
Bàsicament per tres motius.
En primer lloc, per la determinació amb què Espanya ha jugat la carta de la Constitució Europea,
en plena sintonia amb els sentiments i els interessos dels catalans. Catalunya, cal remarcar-ho, ha
estat l'única entitat política no estatal que va organitzar un debat específic sobre la Constitució a
través de l'anomenada "Convenció catalana per al futur de la Unió Europea".
En segon lloc, per la convicció i la tenacitat amb què el Govern espanyol ha defensat la causa de
l'oficialitat del català a les institucions europees. Primer, amb la incorporació d'un paràgraf que
citava les altres llengües de l'Estat reconegudes constitucionalment i reclamava el seu
reconeixement. I segon, amb les negociacions per al reconeixement d'un ús oficial de les llengües
1
�cooficials espanyoles en les institucions de la Unió, que han començat a donar els seus primers
fruits positius, curiosament més avançats que els obtinguts en el Congrés dels Diputats d'Espanya.
Aquesta (la del català a Europa i Espanya) és una causa no guanyada del tot encara. Però hem
aconseguit més en aquests dos darrers anys que ens els divuit anteriors.
I en tercer lloc, ens sentim satisfets per haver normalitzat la participació dels consellers de la
Generalitat -i de les altres Comunitats Autònomes (el primer va ser el conseller d'Agricultura,
Antoni Siurana)- en les delegacions espanyoles davant dels organismes de la Unió. Això va tenir
un impacte gran per a Catalunya i estic convençut que per cada una de les Comunitats Autònomes
espanyoles que han entrat en aquest rol.
Crec, francament, que aquests són exemples diàfans de què vol dir que la Generalitat és Estat.
Quan diem que la Generalitat és Estat volem dir que les Comunitats Autònomes són part essencial
de l'Estat espanyol.
Hi insisteixo: És així com es fa créixer la lleialtat i la confiança federal, sense la qual és impossible
que funcioni un Estat compost com el nostre. I quan diem que la Generalitat és Estat també volem
dir que la Generalitat és Unió Europea. D'aquí la voluntat i la disposició d'acollir a Catalunya seus
d'organismes i de projectes europeus. Per cert, aprofito per confirmar el nostre interès i bona
disposició per acollir a Barcelona la seu permanent del projecte Galileu.
Però, al mateix temps, Catalunya també ha estat i és present a Europa de forma directa i amb
personalitat pròpia. Coherents amb la nostra convicció sobre la necessitat d'una Europa pròxima i
d'una aplicació proporcionada del principi de subsidiarietat. El títol del curs que vaig impartir a
Roma al 1997 era justament aquest: Europa pròxima, l'Europa de les regions i les ciutats.
Un dels nostres europeistes més actius -Lluís Maria de Puig- ja fa uns quants anys va explicar molt
bé quina era la nostra via en l'entramat complex format per Catalunya, Espanya i Europa. De Puig
proposava el que en deia ell la "Via Laietana": "la via de la xarxa, de teixir una malla o un ordit de
relacions, accions, competències, presències i complicitats que donin a Catalunya la possibilitat de
desenvolupar totes les seves potencialitats". A Espanya i a Europa. I certament en tots aquests
anys ens hem aplicat a gestionar això que en diem la nostra interdependència.
Per això vam acollir amb entusiasme el naixement del Comitè de les Regions previst en el Tractat
de Maastricht.
Tanmateix, no podem deixar de dir que les expectatives de participació de regions i municipis a les
institucions comunitàries s'han vist disminuïdes amb el pas del temps. I crec que hi ha molt a
guanyar de nou en aquest terreny.
El projecte de Tractat Constitucional, ara en suspens, conscient d'aquestes limitacions augmentava
el seu rang institucional -el de municipis i regions- i el seu paper polític, atorgant-li el rang
d'institució de la Unió Europea. Doncs bé, el previst protocol sobre la subsidiarietat i la
proporcionalitat, i el recurs directe del Comitè de les Regions al Tribunal de Justícia sobre aquesta
matèria foren, sens dubte, un avenç important.
Aquests tres objectius els havíem formulat en la cimera de regions i ciutats que van organitzar a
Amsterdam l'any 1995, en la qual van ser ponents Edmund Stoiber, president de Baviera, i
Fernando Gómez, alcalde de Porto. Un regional i un local. Aquestes eren bones raons per al nostre
"sí" a la Constitució Europea.
També és bo recordar, d'altra banda, que el Comitè de les Regions ha estat el primer òrgan a
permetre el reconeixement de la diversitat lingüística i la seva aplicació pràctica. Jo vaig parlar en
català i ningú em va dir que no, la veritat és que la primera vegada va ser simplement així.
Elements clau aquesta diversitat i aquest reconeixement de la mateixa clau a l'hora de reforçar el
sentiment de pertinença dels ciutadans, en aquest cas dels de Catalunya, a la UE.
Així, des de novembre de 2005, els ciutadans es poden adreçar i rebre una resposta en català a
aquesta institució i els seus membres poden utilitzar el català en les sessions plenàries.
2
�Més enllà dels canals institucionals establerts, Catalunya és present de forma activa en diversos
organismes del moviment regional europeu: l'Assemblea de Regions d'Europa (en la qual el
president Jordi Pujol va tenir un paper destacat), el Moviment de Regions amb Poder Legislatiu, la
Conferència de Regions Perifèriques i Marítimes o l'Assemblea de Regions Fronteres Europees.
També és estimable la implicació del Parlament de Catalunya en la mobilització dels parlaments
subestatals per aconseguir un reconeixement de les institucions de la Unió, a través de la
Conferència d'Assemblees Legislatives Regionals d'Europa.
Som conscients, però, que les limitacions del plantejament institucional de l'Europa de les Regions,
i la dificultat d'avançar amb plantejaments fets des de dalt, és evident. Per superar aquestes
limitacions i per estimular el reconeixement del paper de les regions en l'entramat institucional de
la Unió ens vam decidir a treballar des de baix.
Conseqüentment, la Generalitat ha estat promotora de diverses iniciatives de cooperació entre
regions europees: de la CTP (Comunitat de Treball dels Pirineus), dels Quatre Motors per a Europa
(amb Baden-Württemberg, la Llombardia i Rhône-Alpes), de l'Euroregió Pirineus-Mediterrània,
entre altres. En la part final d'aquesta intervenció em referiré més detalladament a la iniciativa de
l'Euroregió en la qual poso moltes esperances.
A totes aquestes iniciatives cal afegir les innombrables iniciatives sorgides de la societat civil: de
les cambres de comerç, de les universitats, de les associacions empresarials i sindicals. A
Catalunya no hi ha cap universitat o cap associació d'aquestes que acabo d'anomenar que no
tingui en aquest moment programes europeus o relació amb programes europeus.
La Generalitat de Catalunya ha procurat canalitzar tota aquesta empenta europea de Catalunya
amb una presència directa aquí, a Brussel·les. Primer, a través de l'Oficina del Patronat Català Pro
Europa, i a partir del 2004, amb la Delegació del Govern de la Generalitat a Brussel·les, convertida
amb l'Estatut aprovat recentment en Delegació davant la Unió Europea.
El canvi de denominació no és superflu i respon a la voluntat de la Generalitat de Catalunya reflectida ara clarament en el nou Estatut- de tenir una presència a la Unió i de trobar-hi un encaix
institucional adequat.
La Delegació aglutina tots els organismes de la Generalitat amb seu a Brussel·les i reforça la
presència de la Generalitat a la Unió. La Delegació facilita, també, ho saben molts de vostès, els
mecanismes de seguiment i coordinació de la participació dels diferents departaments en els
òrgans i institucions de la UE, molt particularment el Comitè de Regions.
Emplaço la Delegació a seguir tenaçment la tasca que s'ha proposat de contribuir al canvi de la
nostra cultura política que suposa assumir la Unió com una dimensió més de la pròpia política i del
propi país.
Perquè aquesta és l'orientació que ens marca el nou Estatut d'autonomia de Catalunya,
incorporant per primer cop la Unió Europea com a espai polític i geogràfic de referència, cosa que
la Constitució espanyola pràcticament no toca encara.
L'Estatut atorga noves competències al Govern de la Generalitat, reconeix institucionalment el seu
rol a nivell europeu i estableix nous mecanismes de participació de la Generalitat en les decisions
comunitàries. Concretament en 7 punts:
-L'Estatut del 2006 garanteix jurídicament la participació de la Generalitat en els afers europeus
que afectin les seves competències o els seus interessos;
-permet la participació en la delegació espanyola pel que fa als processos de revisió i negociació
dels tractats en aquelles matèries que afectin competències exclusives de la Generalitat;
-atorga un paper determinant a Catalunya davant d'una proposta europea que es trobi en fase de
debat si aquesta comporta un impacte financer o administratiu per al nostre país;
-solemnitza la presència catalana -sempre perfectible- a les institucions europees, com és el cas
del Consell (agricultura, cultura i ensenyament);
3
�-transfereix a la Generalitat la gestió dels fons comunitaris territorialitzables;
-planteja l'accés autonòmic al Tribunal de Justícia de la UE quan la normativa europea així ho
permeti, i
-formalitza la creació d'una Delegació del Govern a Brussel·les per defensar millor els seus
interessos.
Es tracta, doncs, de 7 disposicions que, desplegades, ens donen una presència potent a la Unió, i
que plantegen una bilateralitat Estat/Catalunya que, en aquest moment, no té lògicament cap
altra comunitat autònoma espanyola, la qual cosa no vol dir que no en vagin tenint a partir d'ara,
que és el més probable.
Al darrere de tota aquesta vocació europeista expressada i acomplerta per Catalunya hi ha hagut i
hi ha molts noms. Homes i dones de tot l'espectre polític democràtic català que han compartit
ininterrompudament durant dècades un acord bàsic sobre el destí europeu de Catalunya. Per cert,
si vostès van a Barcelona i pugen a l'Estadi Olímpic, que és una visita que els recomano, en la
mateixa anella olímpica podran veure un espai dedicat a la Unió Europea amb els noms de tota
una sèrie de persones importants en la construcció Europea. Algun català, per descomptat, i
alguns espanyols, però també noms europeus. Jo crec que el nom de Cañellas per exemple,
probablement l'hi hauríem d'afegir.
Mireu, els pioners del Consell Català del Moviment Europeu, ja des de l'any 1949, són: Josep
Rovira -del Moviment Socialista de Catalunya-, Enric Adroher "Gironella", -que després va ser del
Partit dels Socialistes de Catalunya-, Joan Sauret, Anton Cañellas, Josep Sans, Heribert Barrera, i
aniríem seguint. I els que han seguit fins avui la seva petjada: Joaquim Molins, Jordi Garcia-Petit,
Francesc Homs, Eduard Segarra, Josep Verde Aldea i Joaquim Llimona. Els líders de les principals
forces polítiques: Jordi Pujol, Joan Reventós, Antoni Gutiérrez Díaz, Raimon Obiols...
I els catalans presents a les institucions europees: Joan Colom, Carles Gasòliba, Eduard Punset
Raimon Obiols, Joaquim Muns, Xavier Rubert de Ventós, Josep Subirats, Concepció Ferrer, Joan
Vallvé, Pere Esteve, Josep Borrell, Lluís Maria de Puig (Consell d'Europa), Ignasi Guardans, Antoni
Castells (Tribunal de Comptes d'Estrasburg), Anna Terrón, Maria Badia, Raül Romeva...
I, evidentment, els alcaldes, els sindicalistes i els empresaris que hi estan relacionats.
Són aquests els noms que han reprès la tradició europeista del catalanisme i l'han convertit en
una realitat viva i present. Per tant, sàpiguen que sempre que es diu catalanisme o catalanista
s'està dient també europeisme i europeista. És indissociable.
20 anys que han transformat Catalunya i Espanya, això és el que hem viscut. Però el més
important no és la història institucional d'aquests vint anys. El que és rellevant és la transformació
que Europa ha operat en aquests anys a Catalunya i a Espanya. I fins a quin punt Espanya i
Catalunya han canviat perquè han entrat a Europa.
S'ha dit i repetit, però és de justícia recordar-ho, que la integració d'Espanya -i de Catalunya amb
ella- a Europa ha estat la història d'un èxit. Només hem de recordar quines eren les nostres
aspiracions i les nostres expectatives en relació amb Europa.
Les resumiria en tres paraules: llibertat -políticament parlant-, prosperitat -econòmicament
parlant- i sentit -culturalment parlant.
Europa representa per a tots els pobles que ens hi hem adherit l'ideal d'una vida en llibertat,
sense violència i amb igualtat d'oportunitats.
Salvador Espriu, el nostre poema, ho va expressar millor que ningú en el poema "M'han demanat
que parli de la meva Europa", escrit l'any 1959, del qual deixo un fragment:
"Per això ara és tan profunda la nostra esperança
-en el meu somni, ja contemplada realitatd'integrar-nos, en un temps que sentim proper,
salvades la nostra llengua i la nostra història,
en una unitat superior que duu el nom,
4
�obert, bellíssim, d'aquella filla d'Agènor
que un savi esguard veié prodigiosament passar
de la costa fenícia a les platges de Creta.
Quan arribi el dia, haurem fet el primer
i inesborrable pas vers la suprema
unió i igualtat entre tots els homes."
L'entrada a la Comunitat Europea va suposar el reconeixement de la nostra jove democràcia i va
contribuir a la consolidació de les seves institucions.
A partir d'aquell moment vam tenir la certesa que ja no hi havia marxa enrere en el procés de
democratització, ja que aquesta era, i continua essent, una condició sine quan on per a tots els
membres de la Unió.
L'aspiració de prosperitat i de progrés s'ha vist acomplerta amb la plena integració en el model
econòmic i social definit per la Unió Europea. L'accés a la que en aquell moment s'anomenava
Comunitat Econòmica Europea i al seu Mercat Comú va comportar el salt decisiu en l'obertura i la
modernització de l'economia espanyola i catalana.
La integració a la Unió econòmica i monetària, l'any 1999, i a moneda única des de l'1 de gener de
2002, eren fites impensables en el moment de la nostra adhesió.
El resultat ha estat una economia dinàmica, que ha permès, en pocs anys, l'anivellament de
Catalunya amb la mitjana europea, fins i tot la superació, convertint-la en una de les regions
europees de referència. Espanya, ja ho saben, està creixent per sobre del 3%, en un 3'6%,
multiplicant per dos o per tres el creixement d'alguns països importants de la Unió, i no sembla
que això, a curt termini, hagi de canviar.
Ara, si alguna cosa hauríem de fer per avançar a Europa més ràpidament és la cursa tecnològica
d'acord amb el objectius de Lisboa. Segurament, de tot el que s'ha dit a Europa és allò que està
més per fer.
En un llibre recentment publicat per la Generalitat -amb l'intencionat títol: Catalunya, una història
europea- l'historiador Ramon Grau afirma que la plena incorporació a la Unió Europea "ens ha
permès tancar un cicle llarg d'inferioritat declarada i sentida respecte als veïns d'enllà dels
Pirineus". I més endavant conclou que la decadència d'Espanya i la frustració de Catalunya han
trobat a Europa la seva via de superació.
Podríem dir que en aquests vint anys s'ha acomplert el somni de les generacions que ens
precediren, que Ortega y Gasset sintetitzà en la retòrica del "Espanya com a problema, Europa
com a solució".
Avui, l'horitzó és ja, sortosament, un altre. És l'horitzó que s'albira des d'Europa: és un horitzó
global. L'escala ha canviat, i els problemes són uns altres i les responsabilitats també.
Mirin, l'any 1985, a les portes de la nostra entrada a la Comunitat Europea, Jordi Pujol, era a
Aquisgrà i va saber copsar perfectament l'abast històric de l'esdeveniment en proclamar: "Tornem
a casa". L'any 1985 aquesta frase tenia el sentit que tenia.
Haig d'afegir que tanmateix "el retorn" a Europa no és tant el retorn a la Marca Hispànica
Carolíngia, com la integració en el nostre entorn natural en un sentit més ample. Entre Carlemany
i De Gaulle hi ha pas mal d'histoire. I entre els Reis de Castella i Lleó i Felipe González, déu n'hi
do.
Nosaltres volíem fer la nostra aportació en aquesta Europa en la qual vam entrar, en aquesta
Europa del futur, i per això no puc acabar aquesta intervenció sense una mirada intencionada al
futur. Al nostre futur, que és el futur d'Europa.
Tenim pendent trobar una sortida a la crisi institucional provocada per la paralització del procés
constitucional. D'aquest episodi potser n'hem de treure una certa relativització del punt de vista
constructivista a l'hora de pensar en Europa.
5
�Potser ens convingui un humil retorn a les actituds dels fundadors: és a dir, a trobar la justa
proporció entre el gran designi i el pragmatisme, entre el realisme i la voluntat. Mirada llarga i
passes curtes. Mirada llarga que clarifiqui l'objectiu, que expressi el telos europeu -ja coneixeu el
llibre sobre "demos un telos", el sentiment i la societat d'un escriptor que és americà però que viu
a Europa-. Passes curtes? Sí, però, en tot cas, constants i ben orientades.
Jo sóc un devot del llibret de Mark Leonard amb un títol autoexplicatiu Perquè Europa liderarà el
segle XXI. Europa el liderarà perquè la seva pròpia heterogeneïtat és la més semblant a l'entorn
sobre el qual estem immersos, que no té reptes fixos i en el qual la capacitat d'adaptació a les
circumstàncies canviants i llenguatges diversos és la clau de l'èxit. És a dir, de les grans unitats
que s'estan formant en el món, que seran les grans nacions o unions del món, la que segurament
és més expressiva de la pròpia diversitat del món és la nostra Europa, per això ha pagat un preu
altíssim, però per això també està en millor condicions de cara al futur.
Això implica compassar l'evolució de mercats, societats civils i institucions públiques, evidentment.
I els que compartim la idea que els problemes d'Europa es solucionen amb més Europa, és a dir,
amb més política europea, defensem la conveniència d'avançar cap a un sistema polític europeu
complet.
Un sistema polític compost d'institucions, polítiques i partits. I avui el que precisament no tenim
són partits polítics d'escala europea, tenim unions de partits, però internacionals. N'hi ha, però no
tenen (proporcionalment) la força de les empreses europees. S'han sabut adaptar més a la Unió i
a la desaparició de fronteres els protagonistes econòmics que no pas els polítics.
Sóc partidari del partit d'Europa, de l'existència d'espais polítics pensats des d'Europa. No
solament de sumar peces per fer un país europeu, sinó fer una força política pensada des de la
idea d'Europa. Jo sóc, per altra banda, un fill dels vells federalistes italians que no oblidaré mai,
perquè són els primers que em van ensenyar el camí d'Europa amb una fe del carboner, gent
totalment convençuda. Però Europa està fent alguna cosa més fins i tot del que ells pensaven.
Crec que hem de ser conscients de la possibilitat d'existència d'espais polítics pensats des
d'Europa. Per això, penso treballar -un cop hagi deixat la meva responsabilitat de President de la
Generalitat- a promoure aquesta visió i orientació dins del meu partit, el Partit dels Socialistes de
Catalunya, en el marc de la coalició electoral que m'ha fet president: PSC-CpC, i, més àmpliament,
amb aquells que sentin la necessitat d'actuar directament a escala europea.
A un altre nivell, el de les polítiques, també és l'hora de les iniciatives europees sorgides des de
baix, des dels poders regionals i locals, des de les universitats, des de les organitzacions
empresarials i sindicals.
Aquest és el sentit d'una sèrie d'iniciatives emblemàtiques d'aquests darrers tres anys de la
Generalitat de Catalunya: L'Euroregió Pirineus-Mediterrània. Què és l'Euroregió PirineusMediterrània?
Com tots vostès saben, en el marc europeu més proper, el Govern de la Generalitat ha liderat la
creació de l'Euroregió, l'octubre del 2004, un objectiu estratègic de primer ordre per a Catalunya.
L'Euroregió, que suma més de 14 milions d'habitants, representa el 17% de la població conjunta
d'Espanya i França, el seu PIB és pràcticament el 14% del total d'aquests dos països i proporciona
un volum d'ocupació superior als 7 milions de llocs de treball (el 18% del conjunt francoespanyol).
L'Euroregió ha definit ja els eixos de cinc dels principals projectes que es desenvoluparan: el Portal
Cultura, l'Observatori Socioeconòmic, l'EuroBIOregió, el Centre d'Investigació en Turisme i la
Xarxa de Cambres de Comerç.
Però també ha aconseguit posar la regió al centre de les relacions hispano-franceses. Gràcies al rol
de lideratge de l'Euroregió, les dues darreres cimeres bilaterals s'han celebrat en aquest territori,
la primera a Saragossa i la segona a Barcelona, i han comptat amb la participació dels governs
autonòmics i, per tant, del propi Govern de la Generalitat.
La relació amb els presidents Malvy, Frêche, Iglesias i Matas en el marc de l'Euroregió és
enormement positiva.
6
�Simultàniament, a l'articulació de la societat civil europea i de la seva opinió pública, a
l'europeïtzació dels partits polítics i els corrents ideològics, si Europa vol esdevenir un actor
principal en l'escena mundial no té altra opció que assumir les seves responsabilitats globals.
I per fer-ho, s'ha de dotar d'una política exterior i de defensa realista, amb vocació d'influir
decisivament en la Mediterrània i en el Pròxim Orient, i obligada, per tant, a una entesa raonable
amb els Estats Units, com a mínim.
Precisament entenc que el decidit compromís europeu en la resolució del conflicte del Líban respon
exactament a aquests criteris. Vaig parlar fa deu dies amb el president Prodi, a Roma, i tots dos
coincidíem en què un mediterrani que no tingui protagonistes europeus és un mediterrani en crisi,
sempre. No perquè aquest marc sigui especialment dolent, no, però la conjunció de cultures, de
factors de diversitat i de contraposició eventualment que hi ha en aquest marc, el fan un marc,
primer de tot, difícil, i, en segon lloc, decisiu. Si el mediterrani troba el seu camí, Europa el
trobarà, i quasi m'atreviria a dir més enllà d'Europa, en bona mesura, el món.
Com ha explicitat Javier Solana, sense la missió internacional de les Nacions Unides no hi haurà
pau, però sense Europa no hi hauria la força necessària per complir la missió.
És una obvietat dir que el conflicte del Pròxim Orient ni admet una solució militar ni es resoldrà
amb intervencions parcials.
Cal una estratègia que ha d'incloure necessàriament una política potent de cooperació per al
desenvolupament de tota la Mediterrània. També d'això n'hem parlat amb el president Prodi i amb
altres actors mediterranis. La necessitat que hi hagi, al mateix temps, una actuació financera més
forta que l'actual, que està pensada com un remake de la política del banc de l'est, però que no va
arribar a tenir la força d'aquest banc. En canvi, amb una situació en la qual és evident que els
problemes, segurament, els més importants d'Europa en el seu conjunt, són aquí, avui són al Sud.
Segurament que fa quinze anys eren a l'est, i que era decisiu per a l'ampliació de l'est que fos un
èxit, però, de la mateixa manera, podem estar d'acord que avui ens la juguem en el Mediterrani i
que, per tant, els instruments que tinguem han de ser més potents que els que fins ara hem
tingut, perquè per història, per destí, per interès, nosaltres, evidentment, des de Catalunya, des
d'Espanya, som sensibles a la dimensió mediterrània d'Europa.
Per això hem estat i seguirem sent força actius per rellançar la política euromediterrània que es va
iniciar a la Conferència de Barcelona de 1995.
El 2005, la nostra capital fou de nou seu d'una conferència, amb el màxim nivell de representació
política, per tal de revitalitzar el procés de Barcelona, orientat a la construcció d'un espai de pau,
prosperitat i diàleg cultural al voltant de la Mediterrània.
En aquest marc la Generalitat es va encarregar de l'organització de dos esdeveniments importants
inclosos en la Conferència: la Conferència Euromed Dones Barcelona+10 i la Conferència Regional
Euromed Barcelona+10.
Vam subratllar la potencialitat de la xarxa que formen els governs locals i regionals per projectar
les grans declaracions internacionals a les accions concretes sobre el territori. I vam reclamar la
inclusió de la perspectiva local i regional en el disseny de l'Associació Euromediterrània.
Conseqüent amb aquesta visió, Catalunya compta amb un dels millors "think tanks" especialitzats
en la Mediterrània: l'Institut Europeu de la Mediterrània.
L'acció exterior de la Generalitat s'ha centrat en la cooperació amb els països de la riba sud
(Marroc i Algèria, sobretot), en la col·laboració per ajudar a fer viable l'Estat palestí i en el diàleg
permanent amb Turquia.
I entre els objectius de l'Euroregió Pirineus-Mediterrània hi ha el de desenvolupar accions
conjuntes destinades sobretot als països del Magrib. Però tot això és encara primerenc i
insuficient. Les iniciatives italianes en el camp financer i universitari semblen obrir una etapa més
ambiciosa.
7
�Acabo. El que els he he exposat són exemples modestos d'una acció incipient que es correspon,
però, amb una vocació insubornable de decidir i codecidir sobre els interessos col·lectius. Sabem
que en gran part són interessos compartits, que no podem anar sols.
En aquests 20 anys hem superat una vella paradoxa: Catalunya s'ha sentit formant part d'Europa
des de fa segles. Però durant prop de cinquanta anys ens fou negat el dret d'exercir plenament
aquesta pertinença. Somiàvem en Europa.
Ara, conjuntament amb Espanya, ho fem amb Europa. Formant-ne part. És la diferència entre el
voler ser i el ser. I no és poc.
8
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Text
A resource consisting primarily of words for reading. Examples include books, letters, dissertations, poems, newspapers, articles, archives of mailing lists. Note that facsimiles or images of texts are still of the genre Text.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
828
Title
A name given to the resource
Conferència "20 anys de Catalunya a Europa"
Language
A language of the resource
Català
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Brussel·les
Subject
The topic of the resource
Autonomia
Euroregió
Relacions Internacionals
Unió Europea
Territoris
Europa
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Type
The nature or genre of the resource
Discurs
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2006-10-03
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/12/570/llibre_gobiernosGencat.jpeg
6deee8604fc804dfcbad7fe507cd975e
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05. Recursos d'informació
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Description
An account of the resource
Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell).
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Los Gobiernos de la Generalitat
Subject
The topic of the resource
Generalitat de Catalunya
Autonomia
Política
Catalunya
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Anguera, Pere, 1953-2010
Duch i Plana, Montserrat, 1959-
Publisher
An entity responsible for making the resource available
Editorial Síntesis
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2008
Language
A language of the resource
Castellà
Type
The nature or genre of the resource
Monografia
Abstract
A summary of the resource.
Estudi rigorós, amb diverses aportacions inèdites, que ofereix al lector una visió sintètica i a la vegada analítica de l'ús del poder i les seves realitzacions en la gestió pública dels governs autònoms catalans.
Els autors exposen els precedents de la reclamació d'autogovern i les consecucions i fracassos d'aquest, els partits polítics protagonistes i les biografies dels seus sis presidents: Macià, Companys, Irla, Tarradellas, Pujol i Maragall. El llibre conclou amb els debats sobre el nou Estatut i l'elecció del president José Montilla, de l'actual govern tripartit.
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Barcelona
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Sobre Pasqual Maragall
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/12/571/llibre_mildies.jpg
1d6cca9c03e3de5ef1f19024fd5f0d30
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05. Recursos d'informació
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Description
An account of the resource
Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell).
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Mil dies amb PM: crònica viscuda de la presidència de Pasqual Maragall
Subject
The topic of the resource
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Generalitat de Catalunya
President de la Generalitat de Catalunya
Autonomia
Acció política
Catalunya
Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE)
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Mercader, Jordi, 1956-
Publisher
An entity responsible for making the resource available
La Magrana
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2008
Language
A language of the resource
Català
Type
The nature or genre of the resource
Monografia
Abstract
A summary of the resource.
Aquesta és la crònica de mil dies trepidants, els que van servir de marc temporal als primers compassos del postpujolisme i a la controvertida primera experiència de Govern «catalanista i d'esquerres» des del temps de la II República, anomenat per uns «Govern tripartit» i per altres, despectivament, el Dragon Khan.
Jordi Mercader, estret col·laborador del president Pasqual Maragall, ofereix el seu punt de vista d'aquest miler de dies apassionant en què van cristal·litzar tota mena de iniciatives, com la redacció del nou Estatut d'Autonomia, però també de polèmiques agres i de tensions polítiques del tot inèdites en el panorama català i espanyol. Un llibre amb què segurament no tothom estarà d'acord, però també un llibre sincer sobre un període que va canviar el mapa polític català.
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Barcelona
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Sobre Pasqual Maragall
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/12/576/llibre_campanyaMaragall.jpg
3c51a612333d5d8dff6f3e746ea6785e
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05. Recursos d'informació
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Description
An account of the resource
Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell).
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Campanya Maragall
Subject
The topic of the resource
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Fotografies
Campanyes
Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE)
Eleccions
Autonomia
Catalunya
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Molas, Oriol, 1968-
Publisher
An entity responsible for making the resource available
Editorial Mediterrània
Fundació Rafael Campalans
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2000
Language
A language of the resource
Català
Type
The nature or genre of the resource
Monografia
Abstract
A summary of the resource.
Prefaci del llibre:
"Campanya Maragall". Dues paraules que porten molts records a tots aquells que van tenir algun tipus de vinculació o de relació amb la campanya. Aquest és el títol que s'ha escollit perquè recrea l'atmosfera de la campanya del candidat Maragall a la Presidència de la Generalitat.
Totes les campanyes electorals tenen les seves anècdotes, les seves imatges, els seus discursos, però no han tingut el seu fotògraf. La campanya autonòmica de Pasqual Maragall ha tingut la mirada fotogràfica d'Oriol Molas que va realitzar sis mil fotografies durant aquest període. El lector té, entre les seves mans, una selecció segons el criteri de l'autor. No hi ha text, les imatges són el fil conductor de la narració del llibre.
Protagonistes anònims, gent, sentiments, sensacions, victòria i derrota en una nit final, la fredor dels resultats, el final d'una campanya que és l'inici de tot, són els impactes visuals d'aquest llibre.
La Fundació Rafael Campalans ha volgut, amb aquest llibre, deixar un record gràfic d'aquella campanya que va tancar una etapa política d'aquest país i va encetar una de nova. Després del 17 d'octubre de 1999, res no serà igual a Catalunya. Ha començat el canvi.
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Barcelona
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Sobre Pasqual Maragall
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/941/federalismoyestadoautonomias.jpg
07a8c8caf7f6ffaf535c62123e83ec76
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
04.02. Activitat política
Description
An account of the resource
Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC).
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Federalismo y gobierno local
Subject
The topic of the resource
Federalisme
Autonomia
Espanya
Acció política
Territoris
Description
An account of the resource
202 p.
Publisher
An entity responsible for making the resource available
Planeta
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1988
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Castellà
Type
The nature or genre of the resource
Monografia
Abstract
A summary of the resource.
Capítol de Pasqual Maragall: Federalismo y gobierno local.
Autors: Armet, Lluís; Molas, Isidre; González Casanova, José; Antonio Sobrequés, Jaume; Prats i Català, Joan; Carretero, Anselmo; Maragall, Jordi; Termes, Josep; Arbós, Xavier; Lorés, Jaume; Marcet, Joan; Solé Tura, Jordi; Aja, Eliseo; Castells, Antoni; Maragall i Mira, Pasqual; Obiols, Raimon.
Is Part Of
A related resource in which the described resource is physically or logically included.
Federalismo y estado de las autonomías.
Bibliographic Citation
A bibliographic reference for the resource. Recommended practice is to include sufficient bibliographic detail to identify the resource as unambiguously as possible.
ISBN: 8432044164
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Barcelona
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Llibres de Pasqual Maragall
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/973/19850218_CSXXI_BD.pdf
8d57667fe4247ca6c99b40fb6ec1eb83
PDF Text
Text
l
Voy a tratar de comunicarles un extracto de la experiencia
de seis años de gobierno en el Ayuntamiento de Barcelona y también de reflexiones que tienen su orígen en una larga historia
política.
La esencia del mensaje de esta noche es la prqpqest~ q~¡ . .,.
sector local, de las Corporaciones locales y en especial ge +.op
ayuntamientos, como el sector gestor por excelencia del sector
público, para entendernos del Estado en sentido amplio.
También pretendo hacerles llegar la pasión con la que .~e está viviendo desde Barcelona la historia política de ~ste país.
Quiero defender el autogobierne en un sen~ido :1nuy preciso
y hacerles llegar lo que · creo que es un deseo m:uy sincero de par
ticipar en el proyecto político espafiol en un m9me-,ito §~ce-pcio...,..,..
na!.
Como miembro de una de las comunidades dondi:a la coneie ~cia
de país está más desarrollada, como Alcalde de ;;u capital, com9
catalán y catalanista convencido que soy, debo +eeorQ.ar .c;:rue las
torpezas de la administraci6n central han 'be'Cho ~uch.o por fomentar una percepción del Estado como algo a j eno e intruso.
Los que ahora . estamos al frente de al~ll_n centro de p94er te
nemos la responsabilidad de ganarnos la c.o nfian'Za del ·pl,leblo C?nlas instituciones que dirigimos. Puedo asegurar que d~sde los """
ayuntamientos hemos hecho mucho en ese sentido.
EL SECTOR LOCAL, LOS AYUNTAMIENTOS, PROTAGONISTAS PE
PUBLICA.
-~.'~~ STION
Déjenme que les ponga un .ejemp'l·o ., quizás ex't-;r~~p , .de _1,-0 que
quiero decir cuando defiendo al sector local como ,EJ.e _pj;.o.r cg,~ sto;r
dentro del Estado. Suele decirse en este momento ql,le ;rr@s que la
creación de puestos de trabajo deberi.a preocuparn9s .J·a ~creaciól'.l
de empleadores, de empresarios. O se dice - qu~ .lo •s-egµ-~d o (70.000
empresarios) es precondici6n de l:o primero ·caoo.ooo e~pleos).
España, se insiste, necesita de un aho.r ·:c:o que -.s e ,convj__er:ta
en inversión. Teng.o la convicción de que ·e ste m~can ;i.11mo -:t;.an ortodoxo puede funcionar de una manera -mucho 'más ,efic:i ent,e :.s:i se produce un impulso descentralizado.
Quiero, en 'definí tiva, llamar:les ..la :.at--enc·i6n ?<:>-.Pr-e ~~).. hecho
de que tenemos ya 9. 000 ahorradore-s--invers-o res, los -~yµntamientos
españoles, que son capaces de generar un -cambio _de expectativas
económicas más importantes que e:l impulso -ap~logo ,que se pqdría
provocar centralizadamente con un aumento de 1a circulaci6n ·monetaria desde el Banco de España.
·
No es necesariamente verdad que los 9. 000 ayuntami.entqs .españoles respondan con fidelidad a ·1a cara.c te:r izaci6n de .gr:g:anismo ahorrador-inversor que acabo de describir. Es cierto. No -
�2.
todos esos entes locales han tenido o tienen una actividad arriesgada y eficiente, empresarial en suma.
Pero quiero subrayar que, en las circunstancias políticas actuales, la inhibición no es la norma. Antes al contra
rio. No hace falta más que comprobar la alta rnortalída~ política que se registra entre los Alcaldes de las poblaciones
donde se producen fenómenos de ineficacia. Es una mortalidad
que me atrevería a calificar de tan alta corno la que se regi~
tra en el sector privado de este país.
Esta es una realidad que ha sido presentada como escanda
losa pero lo cierto es que ha confirmado la productividad del
sistema democrático local cómo sistema adecuado para la producción de unos servicios adaptados a la demanda.
En consecuencia, no es admisible un cierto simplismo coyuntural que sitúa el déf ici t corno única referencia y que se
apoya en la superada visión de los Ayuntamientos como gastadores irresponsables. Esta visión es, corno mínimo, insuficien
te.
Mi propuesta del sector local, corno sector gestor por excelencia, tiene que matizarse para incluir consideraciones sobre el tamaño óptimo de las unidades locales: Ayuntamientos ~
grandes y medianos, comarcas y áreas metropolitanas son las di
rnensiones relevantes. Distritos y ayuntamientos pequeños se-~
rían las unidades políticas de· participación· y descentraliza-·
ción territorial.
Dicho esto, los alcaldes han estado más cerca del arqueti
po Schumpeteriano de empresario que muchos de los que profesañ .
corno empresarios. Han corrido más riesgos, incluso en su nivel
de ingresos y en su propi~· vida personal.
Las corporaciones 1ócales comparten algunas de las caractérísticas de las empresas. Es significativo, por ejemplo, que _,
cuando en un universo de economía centralizada ·se quiere esta_.·
blecer un acercarnien·t:o al sistema de mercado se recurre a los .::·
Ayuntamientos. Es lo que se ha producido en Hungría donde, po'r
primera vez, los ciudadanos pueden comprar un papel que da inte:
reses. ¿Quién emite · el papel? · Precisamente los Ayuntamientos:.
Si en un· gran salto nós acercarnos al mercado japonés encon
trarernos otro ilustrativo ejemplo del carácter empresarial de -=
las Corpor.aciones locales. En la lista de emisiones patrocina-·
das por una de las más importantes "security houses" del Japón
hay más de s, de 4 y de 5 ciudades que acuden al mercado de bo~ ·
nos en yens. Más que Estados.
o:e alguna forma ros carnpesi'nos faponeses que ahorran sobre ·
e:Epre:cio protegido del arroz y que han tenido hasta hace poco
muy escasas posibilidades domésticas de inversión ven claro que
invertir en ciudades, sobre todo en Europa, es un riesgo tan só ·
lidcr, . corno rnínirno1 como invertir en papel del Estado. Evidente
mente con el . aval . del Est'ado, pero también sin ese aval.
Puedo anunciarles que Barcelona acudirá al mercado privado:
japonés de bonos, no · todavía al mercado "samurai" o mercado- privilegiado de bonos públicos, en el próximo mes de abr·rl, · en una
cantidad módica, es cierto, a un interés muy convincente, (7,5%},
�3.
y a un riesgo de cambio asumible y sin aval.
Esta pequeña emisión, que se destina a la diversificación
de la deuda exterior, ha de servir también de presentación, pa
ra una posible participación más importante del Japón en la f i
nanciación de los JJ.00. de 1992.
También en el terreno de la informatización la capacidad
de reacción de los ayuntamientos, del sector local es, en lineas generales muy próxima a la que se predica de las empresas.
El Ayuntamiento de Barcelona· fué un pionero en este campo pero
el afán innovador se ha extendido a los municipios pequeños, en muchos de los cuales se ha evidenciado una actitud sorprendentemente abierta. Les contaré tan solo el caso de un ayunta
miento pequeño, el de Monóvar, con el .que he tenido algún con=
tacto por razones de procedencia familiar.
En Monóvar se adquirió un pequeño ordenador sobre el que
muy pronto cay6 toda la imaginación y el entusiasmo del hijo
del farmacéutico local. El programa preparado por este muchacho ha permitido informatizar prácticamente toda la gestión mu
nicipal, con inclusión de las actas de la Comisión municipal =
permanente. De hecho, la calidad del programa es tan notable
que la compañía proveedora del ordenador ha comprado el sofware de Monóvar para comercializarlo entre los ayuntamientos.
Monóvar ya cobra royalties por el invento.
Se han hecho algunas críticas inteligentes de la situación
actual que, en síntesis, atribuyen a la falta de ilusión,al abu
rrimiento generalizado de la coyuntura, la ausencia de las in-versiones que podrían invertir el signo de las perspectivas eco
nómicas. Es un diagnóstico razonable pero quiero advertir con=
tra la cura de caballo que desde algunos sectores se propugna como método para recuperar la ilusión perdida. No creo que una
terapia de choque a base de nuevas presiones sobre la legislación laboral sea lo que este país necesita o puede permitirse.
Tengo el convencimiento de que las condiciones ya son las
adecuadas para la invers·ión. Lo que hace falta es la aparición
de los "rompedores de uniformidad" de que hablaba el profesor García Durán en un reciente artículo. En mi opinión, los ayuntamientos pueden contribuir con normalidad y eficiencia a ese rol de ruptura y estímulo.
Dice J. García Durán que los sistemas se desestabilizan a
la baja cuando en vez de una distribución aleatoria de previsio
nes optimistas y pesimistas entre los inversores se da una pola
rización de previsiones pesimistas más all§. de lo gue es realista a largo plazo .
Probablemente en España estamos en este momento. Un momento en el que se necesitan sujetos sustentadores de expectativas
más realistas, es decir, más optimistas. Esta es la mejor alter
nativa a un cierto doctrinarismo liberal que a veces se nos pre=
dica.
Y que conste que les está hablando una persona que se senti
ría halagada de verse incluida en la tradición liberal, en el me
jor sentido de la palabra, incluso por razones familiares.
�4.
Voy a adelantarles un problema no resuelto en el que creo
que los Ayuntamientos -entiendan siempre el sector local en su
dimensión óptima- pueden y van a jugar, sin duda, un papel pr~
tagonista.
España debe afrontar una revolución cultural pendiente, si me permiten la licencia en el campo de la práctica masiva del deporte. Esto está conectado con lo anterior y va al fondo de uno de los puntos ciegos de nuestra mirada colectiva durante décadas. Incluso la España más ilustrada ha sido con~is
tentemente refractaria a incluir con decisión la práctica deldeporte entre sus objetivos prioritarios. Desde la izquierda
y la derecha más cultas se ha practicado un desdén militante.
Reconozcámoslo.
He hablado de ello en diversas ocasiones con el Ministro
de Cultura y con las autoridades autonómicas y no he encontrado reservas de principio a una campaña correctora.
Sólo una reserva, peligrosa por · otra parte. La que se de
riva del carácter enormemente rentable que políticamente hablan
do tiene o puede tener el deporte considerado como un campo demanipulación. Ahí si que es necesario un espíritu constituyente, una tregua en profundidad.
Una política de promoción del deporte de base, apoyada por
la federación de municipios, las grandes ciudades y los departa
mentes ministeriales y autonómicos concentkios es perfectamenteposible y daría resultados en el · horizonte de ocho años. Incidiria además, lateralmente, pero en forma significativa en algu
nos de los problemas no resueltos como por ejemplo,- el de la se
guridad. El deporte es el menos peligroso de ltis juegos y el más convencional.
Cualquier Alcalde de España se apuntaría a esta bandera.
Y se apuntarán todos. El debate está abierto y precisamente
en un momento especialmente apropiado, en el que preside el de
porte mundial un barcelonés.
Eso sí: es preciso que el Ministerio de Hacienda ponga un
paréntesis en su correcta aversión por los ingresos finalistas
o dé el rodeo que crea conveniente y destine al deporte el rendimiento del loto, u otro sistema semejante, que ya en Italia,
en Francia (sistema mixto) y en otros países está proporcionan
do financiación a la práctica masiva del deporte y a la prepa~
ración de deportistas de alta competición. Y fíjense bien que
hablo de práctica deportiva.
Nadie mejor que los ayuntamientos y en su caso las diputaciones para liderar este proceso que el Estado, debe en parte
financiar y las Autonomías sólo orientar.
QUE ES EL AYUNTAMIENTO DE BARCELONA.
Pero vayamos ya a la descripción de lo que es un Ayuntamien
to como el de Barcelona y lo que es el sector local de España.
Barcelona ciudad, el término municipal de Barcelona, no com
prende toda la ciudad real. La ciudad real es una aglomeración-
�s.
metropolitana de la que Barcelona-ciudad es sólo el centro, que
equivaldría al centro de Madrid. Las cifras siguientes, referi
das al último censo, dan una idea de lo que digo:
Madrid
Barcelona
C.M.B.
Habitantes
Km2.
3.158.818
1.752.627
3.096.831
607
97
477
En el caso de Madrid la aglomeración ha sido consolidada
en un solo municipio. En Barcelona, en cambio, hay 27 municipios para una población parecida a la de Madrid sobre una superficie de algo más de las dos terceras partes. La realidad
metropolitana no fué reconocida legalmente hasta 1974, con la
creación de la Corporación Metropolitana, en parte herédena : de
la antigua Comisión de Urbanismo y Servicios Comunes de los 27
municipios, pero que obtuvo carácter de entidad local municipal.
Los miembros de la Corporación son concejales de los ayuntamientos que la componen. El presidente, elegido por votación
entre los miembros, es ahora el Alcalde de Barcelona.
Uno de mis principales objetivos es fortalecer el papel de
la CMB como institución de servicios que representa a la ciudad
de Barcelona real y que este papel sea reconocido en toda España. Un paso notable, en este sentido, ha sido la inclusión de
la CMB en el Fondo de Cooperación Municipal como un municipio más.
La CMB es una pieza fundamental para abordar algunos proble
mas que, aunque afectan sobre todo a Barcelona, a Cataluña, sonen realidad problemas de Estado: el transporte urbano, el saneamiento de las costas, las aguas residuales, la eliminación de ba
suras, la contaminación atmósférica y la promoción industrial yterciaria.
En la CMB vive la mitad de la población de Cataluña y el 8,2%
de la de España.
El buen funcionamiento de España, su desarrollo económico,
dependen en buena medida del perfecto funcionamiento de la aglomeración barcelonesa, de su prosperidad y de su eficiencia.
El Ayuntamiento de Barcelona es un conglomerado de áreas y
de empresas cuyo giro anual se aproxima a los 120.000 millones de pesetas. Produce desde servicios de software hasta alcantarillas y teatro infantil y representa más del 5 por ciento del producto interior bruto de la ciudad. Es, sin duda alguna, la primera "empresa" de Cataluña y la que genera más efectos colate
rales en todas direcciones.
Tiene más de 11.000 funcionarios y de 2.000 contratados laborales.
Si añadimos la plantilla de los órganos autónomos de
gestión y la de las empresas municipales, llegamos a cifras que
oscilan alrededor de los 24.000 puestos de trabajo.
�6.
El Ayuntamiento de Barcelona ofrece una gama de servicios
muy amplia, que además de incluir los típicos de infraestructura y ordenación de la ciudad, de circulación y de protecci6n ciudadana, etc., abarca una gran diversidad de servicios sanita
rios, sociales y culturales.
Pero a mí me interesa señalar hoy que, por sus especiales
características, Barcelona es un buen avance y una buena muestra de lo que el sector local en general puede llegar a hacer,
si cuenta con la voluntad política adecuada.
Los últimos seis años de gestión han permitido realizar un
saneamiento financiero y una reforma administrativa que, representan un · punto de referencia para el resto de las administracio
nes públicas.
En los meses siguientes a las elecciones del 79 se comprob6
que era difícil aislar los problemas y tratarlos siguiendo un or
den de prioridades. En el caso de Barcelona se inventariaron -hasta 230 servicios específicos y muy diferentes entre sí -desde
guardia urbana y bomberos a hospitales y guarderías- la mayoría
de los cuales carecían de una escala jerarquizada d8 objetivos.
Por otra parte, la situaci6n financiera se caracterizaba por un enorme déficit, producto de una estructura local inflexible y anticuada y de los hábitos adquiridos en los años 60 en los que el crecimiento acelerado permitía pagar los déficits de
un afio con el aumento de los ingresos de los siguientes.
Además, la carencia de autogobierne y la falta de reconocimiento de la realidad catalana desde el gobierno central obligaba al Ayuntamiento de Barcelona a asumir los servicios típicos
de una capital. El Ayuntamiento de Barcelona mantiene 24 museos,
5 hospitales, 11 centros de EGB, por poner los ejemplos más llamativos de servicios que en las otras comunidades presta el Est&
do o, más recientemente la institución autonómica.
Pero es que además de ser capital de Cataluña, Barcelona es
también una capital de España. Este es uno de los puntos que ~
quiero subrayar ante ustedes. Esto es a la vez el reconocimiento
de una realidad y la manifestación de una voluntad a la que lo$ ~
barceloneses más perspicaces no piensan renunciar.
¿Quién se atreve a negar el carácter internacional del Museo
Picasso? ¿Quién no reconoce la importancia que para toda España
tiene la sección románica del Museo de Arte de Cataluña? ¿Cuál
es el teatro de la ópera de España, sino el Liceo? ¿Cuál es el
mayor centro de producción editorial en lengua castellana del mun
do? ¿Cuál es la concentración ferial más prestigiosa y consolida
da de este país? ¿Se ha pensado desde el Gobierno en los efectos
que puede tener el apoyo a un recinto ferial competitivo de las mismas dimensiones?
( ... ).
Les expondré, si puedo brevemente, el proceso de mejora de
gestión que iniciamos en el Ayuntamiento de la mano del Alcalde
Serra y contando con un equipo de trabajo, a mi juicio, de pri.m~
ra calidad.
to.
En primer lugar nos centramos en mejorar el control del gas
Uno de los principales problemas internos era el de una pla~
�tilla incontrolable. Pues bien, en menos de un año hicimos un
censo de personal al servicio del Ayuntamiento; ampliamos y uni
f icamos los horarios implantando un control de asistencia infor
matizado, es decir, hicimos que los funcionarios '~icharan", in=
cluso los médicos; recalificamos al personal, fijando a cada uno la categoría que correspondía al trabajo real que desempeña
ba; simplificamos la plantilla, reduciendo el número de catego=
rías de 260 a 71. Reconocimos a las organizaciones sindicales
y firmamos con ellos un convenio. En fin, toda una serie de me
didas que se empezaron a aplicar en la Administración Central =
tres años más tarde.
En suma, los resultados de este proceso han sido una mayor
tecnificación de la administración sin aumentar el coste en tér
minos reales.
Los frutos de estas medidas, desde la perspectiva actual,
quedan reflejados en algunos datos significativos.
Koy tenernos 1000 funcionarios menos que en 1979. En las empresas municipales, incluyendo autobuses y metro, hemos pasado de 11.200 a 8900 empleados.
A la vista de estos datos algunos se preguntarán como es
posible hablar de los Ayuntamientos como creadores de empleo y
a la vez hacer alarde de congelación de plantillas. No hay tal
contradicción. Se ha congelado el número absoluto de funcionarios y trabajadores del Ayuntamiento y sus empresas, pero esta
congelación esconde una intensa renovación.
Se han incentivado
las jubilaciones anticipadas y a la vez se han cubierto las plazas creadas con la entrada de personal más joven y mejor cualificado.
Y esto, señores, es crear empleo.
Y quiero aprovechar este comentario para man~f e~tar mis re ~
servas ante la propues:ta de creación de empleo publico que se desprende del AES.
Si con los: 50.000 puestos de trabajo que ha
prometido crear la Administración pudiéramos contratar las dos
asistentes sociales que necesitamos para el Barrio del Bes6s,
por ejemplo, o aquel monitor que desde hace 3 años me reclama el ~rea de Deportes y no puedo darle, entonces el plan del AES
si que mejoraría radical y revolucionariarnente la productividad
del sector público y estimularía la creación de empleo en el país . Pero mucho me temo que la realidad no sea ésta.
Hoy los sondeos de opinión realizados en Barcelona sobre la
evolución de los servicios municipales (el último lo encargué en noviembre) han evidenciado la existencia de una valoración ciu
dadana positiva.
Otros puntos han sido objeto de valoraciones menos positivas.
Me referiré a ellos más. adelante, en calidad de problemas no resueltos.
Lo que probablemente no saben los barceloneses es que el aumento en la cantidad y la mejora en la calidad que han experime~
tado la mayor parte de los servicios municipales se ha producido
sin que hayan aumentado los recursos consumidos por el Ayuntarnie~
to.
Dicho de otro modo, los gastos ordinarios totales fueron en
1980 de 79.067 millones de pesetas actuales, prácticamente la -
�8.
,misma cifra que el total del presupuesto ordinario de 1985 (72.501). En el mismo período los presupuesto de la Administración general del Estado han pasado de 4.173.697 millones
en pesetas constantes a 7.060.407, es decir, se han multiplicado por 1,7. Para no citar el caso de las comunidades autónomas, ni el de muchos ayuntamientos.
¿Qué ha pasado pues? En este terreno, como en otros muchos, los milagros escasean y la respuesta es, por fuerza, de
manual. Sencillamente se ha aumentado la productividad de los
recursos.
Además, la disminución que, en términos reales,ha experimentado la carga financiera en este período, ha permitido la regularización de algunas transferencias que no eran objeto de" contabilización presupuestaria como en el caso, parcial aún, de los transportes públicos.
Ello...húbiera áidó imposible sin la asunción por el Estado :de la liquidación de las deudas hasta 31 de diciembre de 1982.
Que quede claro.
Permítanme que les cite algunos ejemplos. En la planta incineradora de basuras y productora de energía eléctrica, el cos
te por Tm. eliminadas ha pasado de 2647 ptas./Tm. en 1980 a 1339 ptas./Tm. en 1984. Aquí, además de mejora de la productividad ha habido un reajuste de precios en la energía producida,
puesto que los anteriores eran de hecho una subvención a las
-compañís'elétric.
En los hospitales municipales de Barcelona, los costes por
cada UBA, únidad básica de asistencia, en 1984. fueron de 15.691.
ptas. por UBA y día en el Hospital del Mar y 16.060 ptas. en el
Hospital de la Esperanza. En los hospitales de la S.S. este coste es desconocido. La subvenciín que hemos recibido ha sido
de 10.472 ptas. por UBA y día. En otros centros la subvención
ha sido de 20.000, en S. Pablo y el Clínico y de 15.000 en centros privados.
Hasta aquí los hechos. A continuación, las interpretaciones y, si es posible, las recomendaciones, que al menes a esta
pretensión responde el título de la conferencia.
Vamos primero pues, con las interpretaciones de ese fuerte
aumento de la productividad administrativa. En mi opinión, las
causas del fenómeno, como las de casi todo en la vida, son múltiples. Pero creo qué, a los efectos que aquí interesa resaltar, pueden resumirse en dos grupos significativos.
El primero, que creo común a la mayoría de los ayuntamientos,
'consiste en haber sabido aprovechar adecuadamente los estímulos
-productivos que la democratización de la vida municipal comporta: la transparencia en relación a las condiciones de trabajo,
a los horarios, a las retribuciones, a las incompatibilidades.
La negociación colectiva. La critica y la participación ciudadana, que en nuestro caso se han visto muy facilitadas por el proceso de descentralización territorial.
Este conjunto de factores constituyen estímulos muy poderosos para aumentar la eficacia y la eficiencia de la máquina munucipal que, nunca debe olvidarse, funciona en un escaparate. .
�9.
Creo que esta característica es sobradamente conocida y
por ello no voy a extenderme sobre ella. No hay que olvidar,
no obstante, que constituye la justificación de fondo de la
eficiencia productiva del gasto público local en relaci6n al
de otros sectores de la administración.
En segundo lugar y aquí quisiera ser voluntariamente inmodesto, el Ayuntamiento de Barcelona-oes probablemente la adml:
nistración pública que más ha contribuído, . tanto en el terreno de los planteamientos como en el de los hechos, a poner en
crisis el modelo de organización y gestión burocrático que ate
naza a nuestras administraciones públicas.
Hace pocos días, el profesor García de Enterria a quien le encargamos la defensa del caso, nos comunicó que la Audiencia Territorial de Barcelona había fallado a favor del Ayuntamiento en el recurso interpuesto por éste contra la decisión de un anterior Gobernador Civil de suspender un acuerdo del Ayuntamiento de Barcelona. El acuerdo suspendido, de 1981, cu
ya eficacia queda reconocida ahora, en 1985, por la Audienciacontra las figuras de controlador del gasto y coordinador de
Régimen Interior.
EL SECTOR LOCAL
Pero déjenme entrar en lo que es quizás el meollo de mi ex
posicion, o en todo caso el sentimiento que creo más importante
comunicarles hoy. El subsector local de la Administración Pública española, con más de . un billón de pesetas de operaciones
sobre un total de ocho billones de pesetas, representa una parte no despreciable del conjunto del sector público. Junto con
el sector autonómico que sobrepasa también el billón alcanza,
según datos de la Dirección General de Coordinación de Hacien- ~
das Territoriales, el 29 por ciento del gasto público consoli~
dado sin seguridad social, mientras que en Italia y el Reino Unido este nivel es del 17 y del 26 por ciento, respectivame.n te.
Esto quiere decir que estamos en niveles de descentraliza- ·
ción territorial del gasto más plausibles de lo que comúnmente
queremos admitir. Admitámoslo.
Sin embargo, estamos lejos no sólo de los objetivos que el
informe de expertos del año 1980 fijaba como deseables para el
proceso descentralizador español (recuerden ustedes: 50-25-25)
sino lejos realmente, después de analizada la experiencia de estos años, de lo que la realidad permite ya hoy.
Sobre todo el subsector local. Este sí que es la cenicienta de los subsectores locales europeos en cuanto a participación
en el gasto consolidado, al no superar el 15 por ciento del sector público sin seguridad social.
Hay que enfocar correctamente es.ta situación. Y hay que hacerlo, yo creo, ahora mismo, es decir en el momento en que se
plantea la revisión del sistema de financiación autonómica, una
vez acabado el período de transición definido por la LOFCA y al
gunos estatutos como el de Cataluña.
Y aquí quiero decir que estoy de acuerdo con las cuatro objeciones que el presidente Pujol plantea al sistema de financia-
�10.
ción vigente. El criterio del coste efectivo no tiene en cuen
ta que en Cataluña, servicios como la Sanidad o la Enseñanza tienen una cobertura pública menor que en el resto de España.
La relación pública privada en Cataluña es 40-60%, mientras que en el resto de España, 60-40%. Los impuestos cedidos, por
otra parte, no son un buen sistema, puesto que desincentivan la productividad fiscal. El Fondo de compensación interterritorial es poco justo, puesto que no tiene en cuenta el volumen
real de las competencias que presta cada comunidad. Y, por último, la inversión de reposición no habría de contabilizarse aparte de la nueva.
Me gustaría hacer una breve referencia · a la propuesta Obiols-Armet de revisión financiera. Esta propuesta distingue
tres fuentes de ingresos. La primera debería basarse en la atribución a las comunidades autónomas del rendimiento de una
parte de los impuestos generales que se recaudan dentro de su
territorio. La segunda fuente de ingresos debería ser la participación de las Comunidades en un fondo de igualación de carácter general, y la tercera un fondo de desarrollo que preven
dría del FCI perfeccionado y desarrollado.
Hay que ser conscientes de que toda esta transición, esta
revisión y estos objetivos plausibles se plantean en un marco
de dificultad que no voy a ocultar: déficit del sector público
en torno al 5 por ciento del producto bruto.
Creo que estos problemas no carecen de soluciones. Soluciones difíciles pero, en definitiva, posibles. No veo en el
horizonte de los próximos cuatro o cinco años otra posibilidad
de avanzar hacia el objetivo del 25 por cientp de participación
del subsector local en el sector público y se hacerlo sin mermar los recursos de las autonomías que recurrir a medidas fiscales hoy no contempladas por la legislación vigente o, quizás,
poco desarrolladas.
Mi reflexión se encaminaría, por lo tanto, hacia el diseño de las posibles medidas fiscales que, en el marco dr un aumento del presupuesto bruto de las comunidades autónomas permi
tiera, vía redistribución y a través de la creación de fondosde cooperación municipal en las autonomías, un aumento de la capacidad neta de gasto del subsector local.
Es muy posible que la mejor solución se encuentre en la
consolidación de un fenómeno que está surgiendo, no sin errores de implantación, de un principio de fiscalidad en el nivel
de las administraciones autonómicas.
El Alcalde de Barcelona está dispuesto a defender esta incipiente f iscalidad autonómica siempre que se den tres condicio
nes: (1) que los recursos obtenidos se dediquen a nutrir la ca~
pacidad de gasto ·de los Ayuntamientos, es decir, del sector gestor por excelencia; (21 que la redistribución se haga objetivamente y (3) que la población perciba claramente el beneficio.
Se ha inciado ya esta línea con el recargo sobre la renta
impuesto por la Comunidad Autónoma de Madrid y, más limitadamen
te,con el impuesto sobre el bingo establecido por la Generalitat
de Catalunya y podría seguir con un impuesto específico metropolitano o autónomo para la financiación de una parte pequeña del
déficit de los transportes públicos.
�11.
Pero las exacciones que se puedan establecer de acuerdo
con esta concepción fiscal, anque se refieran en todo caso a
problemas de tipo específico y a zonas concretas del país, ~
deberían dejar a salvo el principio de que, a medio plazo, los impuestos no han de tener un carácter estrictamente fina
lista.
A medio plazo, la solución es federalizante.
Renta, Sociedades e IVA, repartidos entre los tres niveles de gobierno.
Como en Alemania.
Se ha de producir una auténtica redistribución en cascada en dirección del sector público autónomo y del sector público local. Y el Alcalde de Barcelona defenderá siempre que
en esa redistribución progresiva se introduzcan criterios de
optimización, exigencias de control de calidad y máximos y mí
nimos por parte de la administración central y, lógicamente,de las administraciones autónomas.
Es más. Me gustaría subrayar con toda claridad que los
gobiernos autónomos deberían reconocer que la esencia misma
de su poder político, de su rol político en relación con las
administraciones locales, consiste precisamente en eso: en la determinación de los criterios políticos que pueden orien
tar el gasto de los recursos por ellos controlados.
Los gobiernos autónomos no han de ser unos ayuntamientos
grandes.
Han de ser la generalidad, no la particularidad. No se
trata tanto de que tengan maestros y guardias en nómina como
de que formulen unas políticas orientadoras de la gestión de
unos recures transferidos y administrados desde los Ayuntamientos. En este marco que propongo, la esencia de la actua
ción política de los gobiernos autónomos·· consiste, por lo tan
to, en impulsar, incentivar, estimular la innovación y proponer objetivos cualitativos.
No quiero dejar de lado el marco legal en que se sitúan
estas reflexiones. Todavía es~e.mos, como es archisabido, en
un período constituyente. Vaya por · delante que mi deseo y mi
convicción es la de que este período desde terminar ~·
No cabe esperar ya mucho más de un esfuerzo legislativo
constit.urente y quizás sea mejor a las alturas de 1985 concebir
el trabajo de nuestras cámaras ·como algo más pegado a la reali
dad de gobierno cotidiana y por tanto más dado a las adaptacio
nes legales del marco existente que a la creación de nuevos -marcos.
Les voy a dar un ejemplo de lo que hay que evitar. La ley
de Presupuestos Generales del Estado para 1985 contiene un error,
que hay que subsanar urgentemente, que puede costar a los municipios de la Corporación Metropolitana de Barcelona una merma en sus ingresos de alrededor de 600 millones de pesetas. En efecto, la ley establece que, a efectos de cálculo de la Contri
bución Territorial Urbana, se tomará como base las valoraciones
vigentes el 31-12-84. Esto quiere decir que los ayuntamientos
que habían actualizado sus catastros y establecido unas valoraciones cuya vigencia empezó el 1-1-85 se encontrarán con que las previsiones de ingresos de sus presupuestos no podrán cumplirse. Y no porque los ayuntamientos hayan obrado irresponsa-
�12.
blemente. No. Se habían revisado los catastros. Se habían
obtenido unas valoraciones que aumentaban substancialmente las vigentes, se había acordado la vigencia del nuevo catastro en 1985, y se había calculado la recaudación en concepto
de CTU de acuerdo con el mismo.
A estos casos me refiero, cuando hablo de legislar con vistas a la realidad cotidiana.
Es obvio, sin embargo, que están pendientes todavía leyes básicas y entre ellas de forma destacada la Ley de Bases
de Régimen local.
La Ley de Bases es la menos mala de las Leyes posibles
en este terreno.
Les daré algunos ejemplos del porqué de es
te criterio nada halagüeño y bien moderado en torno a esta =
cuesti6n.
(art. 59 bis, RF, Carta, participación ••. )
Quizás nos falte audacia en el reconocimiento del plura
lismo y la libertad local y nos sobre, a veces, en el recono
cimiento de los beneficios económicos de la competencia entre
individuos.
Porque esos beneficios derivados de la competencia existen aunquee;to sea nuevo para muchos socialistas. Pero son beneficios que, en principio, no garantizan nada completame~
te y, sobre todo, son beneficios no muy distintos de los que
cabe esperar de la multiplicidad de poderes locales no concurrentes pero si contiguos.
La comparación de los artículos 5 i 20.2 de la Ley de Ba
ses de Régimen Local ilustra esta falta de audacia• Efectiva
mente, el art. 5, regulador de las fuentes normativas del ré=
gimen local no prevé la posibilidad de que los Municipios, cuando menos los que por su número de habitantes lo requiriesen, se autoregulen mediante la correspondiente Carta municipal, aprobada con rango de Ley.
Esta carencia es, quizás, la fundamental ya que con su
aceptación podrían obviarse muchas de las demás limitaciones
que contiene la Ley de Bases.
El mismo art. 5, al referirse al regimen organizativo señala que se regirán por la Ley de Bases, luego por las de
las Comunidades Autónomas y en tercer lugar por el Reglamento
orgánico propio de cada entidad.
En cambio, el art. 20.2. establece que las Leyes de las
Comunidades Autónomas podrán establecer una organización municipal complementaria, que regirá en cada Municipio en todo
aquello, en que su Reglamento orgánico no disponga lo contrario.
Es evidente la contradicción entre ambos preceptos. Sería de desear que en el art. 5 por su carácter más general se
estableciera la jerarquía en la forma que lo hace el art. 20.2.
En todo caso, con la previsión de órganos que hace la Ley
de Bases en el art. 20.1. sería suficiente, sin ~stablecer la
posibilidad de que las Comunidades Autónomas pudiesen legislar
sobre la materia, _ya que cualquier intervención ampliando lo
�13.
establecido en la Ley de Bases significará siempre el limitar la
capacidad autorganizativa municipal.
Más aún, el art. 5, en su apartado E) establece que en cuan
to a las Haciendas locales se regirán por la legislación estatal~
en segundo lugar por las Leyes de las Comunidades Autónomas y en
tercer lugar por las Orde~anzas fiscales de la propia entidad local.
Por su parte, el art. 105 repite~que las entidades locales
tendrán autonomía para establecer y exigir tributos de acuerdo con la legislación estatal y la legislación autonómica.
No se vé la razón por la que las Comunidades Autónomas puedan legislar sobre Haciendas locales cuando el art. 132.2 de la
Constitución sitúa al mismo nivel a dichas Comunidades y a las
Corporaciones locales al establecer que "Las Comunidades Autónomas y las Corporaciones locales podrán establecer y exigir tribu
tos, de acuerdo con la Constitución y las Leyes; y estas "Leyes"
son las estatales ya que el propio art. 133, en su apartado 1,
establece que "la potestad originaria para establecer tributos
corresponde exclusivamente al Estado, mediante Ley".
Esta "Ley" es el único techo constitucional que tienen los
Municipios para establecer y exigir tributos y no cabe, por tanto, interponer otro filtro legal autonómico.
PROBLEMAS NO RESUELTOS
No puedo dej~r de referirme a una serie de problemas pendientes que en los seis años de administración local democrática no se han podido resolver todavía o que han aparecido como
nuevos durante el mismo período. Se trata del problema de la
drogadicción y de sus concomitancias en el campo de la seguridad y la administración de justicia e, indirectamente, la sanidad, así como otros relativos al comportamiento civil en una fase de transición.
En relación a las drogas, los últimos 5 años han visto crecer unos fenómenos muy parecidos a los que ya conocen otros
países, especialmente los EE.UU. desde hace quince o veinte años. Me refiero tanto a la extensión de su consumo, como a sus repercusiones sociales, sobre todo en el terreno de la seguridad ciudadana y la criminalidad, como a los debates que genera.
Es previsible que debamos convivir durante muchos años
con las drogas y más concretamente con la heroína. Y que lo ha·
gamos en medio de un debate intenso e importante,entre quienes
ven en la ilegalidad de la droga la causa de los males y quiénes piensan que sólo la actuación represora puede poner fin a
la drogadicción.
No existe una forma única y definitiva de tratamiento de
los heroinómanos a largo plazo. La discusión entre profesionales gira sobre todo en torno a las medidas de reinserción y de
prevención. Pero lo que está claro es que hemos de afrontar,
como mínimo, los aspectos sanitarios de la drogadicción. Estamos obligados a atender al toxicómano que busca ayuda. Todas -
�14.
las medidas que se adopten deben ser evaluadas por los equipos
que las lleven a cabo y por la Administración.
Hoy puede haber entre 5.000 y 12.000 heroinómanos en mi
ciudad. Cincuenta mil en España. Tengan en cuenta que un gra
mo cuesta 20.000 pesetas y surgirá la cifra de mil millones -diarios de volumen de negocio.
Pero en este túnel empieza a verse la luz. La experiencia de los EE.UU. nos enseña que · la -toxicomanía es una enfermedad que se cura con la edad. No hay heroinómanos de 50 años.
:Está claro que algunos se quedan en el camino, que mueren antes de llegar a esa edad. Pero lo que parece claro es que la
incidencia de la adicción es menor cuanto mayor es el grado de
madurez y adaptación social del individuo.
¿Dónde puede hallarse una solución al problema? En mi opinión, la salida pasa por · los siguientes elementos: actuación
coordinada de los distintos niveles de gobierno y, desde luego,
de los diversos departamentos; acotar la entrada; reinserción;
prestación de un servicio de urgencias; y presencia de un protagonista, un nivel de gobierno gestor o un comisario.
Probablemente, la gestión de los ~rvicios sanitarios es
el "test'' más importante para esclarecer como será el reparto
de funciones entre las Administraciones públicas.
Los servicios sanitarios representan una parte importan
te del PIB y del gasto anual de las Administraciones Públicas.
Son, sin duda, la columna vertebral de los servicios personales transferidos a las Comunidades Autónomas.
En esta clase de situaciones es donde tenemos la oportunidad de establecer una distribución clara de funciones entre
las Comunidades Autónomas y los Ayuntamientos. La gestión por
parte de la Administración local, también aquí es garantía de
eficacia e innovación.
Se ha dicho de los servicios sanitarios gestionados por
la Administración local que nos conducirían a hipotecas políticas expansionistas y despilfarradoras.
Nada más lejos de la realidad ya observada. Cuando la
Administración local ha intervenido en este terreno lo ha hecho atendiendo necesidades que las ·Administraciones excesivamente burocráticas y poco participativas habían ignorado, como Planificación Familiar, Salud Mental, etc.
No solamente en estos casos sino también cuando se gestionan instituciones complejas como hospitales, también la Ad
ministración local ha mostrado tener la fuerza política y elconocimiento profesional para hacerlo de la forma más ef icien
te. Ya he dicho antes que el coste de cama/dia en los hospi~
tales municipales es menor que el de los de INSALUD.
La propuesta de un Consorcio de Hospitales Públicos en
Barcelona, con la presencia de la Administración Autonómica
en su órgano de Gobierno, es la plasmación de la voluntad del Ayuntamiento de Barcelona de asumir la gestión de la sanidad en el ámbito del municipio.
�15.
La inclusión en la Ley General de Sanidad de la delegacion de gestión a los Ayuntamientos de las Grandes Capitales
sería la asunción del reto por parte de la Administración Cen
tral y Autonómica.
En cuanto a la actuación de los Ayuntamientos ante el problema del paro, hay que ser sinceros. Sólo acabamos de empezar.
En Barcelona hay 270.000 jóvenes entre 14 y 24 años.
Entre los 16 y 24 años el 42% está en paro.
Tenemos una tasa de no escolarizados del 11%. El fracaso escolar, entendido como alumnos que repiten cursos, no como
abandono de estudios, es del 50% en EGB, 55% en BUP y 75% en
FP. Estas cifras nos dan una idea de la magnitud del problema,
tal como está ahora y como puede agravarse.
Sin embargo, creo que hay en nuestras ciudades, en nuestros pueblos, elementos que nos permiten afrontarlo con optimismo.
Este verano, durante la Fiesta Mayor de la Taixonera, barrio relativarner.te marginado de Barcelona, me dí cuenta de
que teníamos los elementos de un problema y los elementos de
su, s6lución.
Los jóvenes del barrio están en su mayoría parados y el
barrio tiene muchas cosas que arreglar. Pero tiene más, tiene un sastre que es presidente de la Asociación de Vecinos y
que e~~capaz de organizar los actos y las fiestas en las que
esos JOVenes participan, es decir, que es capaz de llegar a
ellos. Y aún hay más, en la parroquia, más o menos destartalada por las sucesivas agresiones a sus cristales, un profesor de música da clases, primero a unos niños y luego a sus
padres.
He aquí la materia prima de un problema gue debería ser
soluble: o somos capaces de convertir este puzzle en algo relativamente ordenado en que los recursos existentes tenganque ver con la solución del probl9ma, sin infri::;i= las leyes gene
rales de la economía y la sociedad, o bien se=á muy difícil -convencer a estos individuos y, en segundo l~;a.:::-, a ~is concejales y a mi mismo de que esas leyes sirven ~=-=a algo.
El Ayuntamiento de Barcelona se ha pl~~=ado la creación
de un dispositivo mínimo de actuación en el ==.::.po de lo que se
llama, en terminología de la OCDE, las inici~~ivas locales de
creación de empleo (ILCE) .
Con esto hemos variado una oosición ce =8r.do. Hasta aho
ra no admitíamos con resoecto al paro otra responsabilidad que
la de ayudar a paliar sus efectos. Nunca participamos en el combate de sus causas. Y la verdad es que seguiremos siendo contribuyentes muy marginales en ese combate.
Pero admitamos desde ahora que se nos hace difícil decla
rarnos totalmente irresponsables en esta cuest~ón. Por una ra=
zón. La duración de la crisis es mayor de lo que hadie había
previsto. Y esta mayor duración tiene efectos cualitativos.
La posibilidades de reinsercion laboral de una oersona a medida que se alarga la duración de su desempleo, aecrecen en proc~esi5n
aec~§t~i~3.
�l 6•
Los problemas de disciplina en la circulación, para citar .otro problema mal resuelto, son reflejo de una cierta cruie
bra del principio de autoridad. Estarnos viviendo una crisis
de las profesiones que implican autoridad. A consecuencia de
esto existe una impunidad infractora que hay que resolver para
mejorar, por ejemplo, el tráfico de las ciudades.
=
La población de Madrid ha perdido sesenta mil habitantes
entre los dos últimos censos.
La de Barcelona ha permanecido
estancada. Sin embargo, en el mismo período el número de coches ha aumentado en un treinta por ciente.
Obviamente, la anchura de las calles no se ha modificado.
Si pusiéramos en fila india los coches que se matriculan
cada mes en Barcelona llegarían desde la Avenida del Tibidabo al Paseo de Colón, o si lo prefieren, desde Ato=ha a la Plaza de Castilla.
En este campo tenernos que actuar sin esperar ninguna nueva Constitución. Bastaría una elevación del código de cir
culación al nivel normativo adecuado y una sabia utilizacióndel mismo en tanto los ministerios de Interior y Justicia se
ponen de acuerdo sobre si es posible judicializar el cobro de
las multas, discusión de aran calado cívico. También aquí estoy en . la línea del Presidente del Gobierno, cuando reclama menos leyes y más actos.
Desde luego, entre los actos necesarios figura la construcción de apa=camientos y una mayor imaginación en · las medidas del tráfico central.
¿Nos atreveremos?
Quizás u~ aumento de las multas por aparcamiento incentivará el uso ce aparcamientos de pago y hará rentable su cons
trucción.
En el ca~po de la seguridad ciudada~a, seguimos fracasando todavía. Pero estarnos · cerca de saber corno hemos de salir
de la actual si~uación.
Hace más ce un año, antes del cierre de tiendas, creé una
Comisión, con el ex-Alcalde Socías al frente, y le dí, un plazo
de doce meses para saber las causas, las características y las
salidas posibles del problema.
Lo primero que hicimos fué una encuesta.
Los resultados
fueron aterradores: 19,6% de victimación. Luego siguieron los
análisis y las primeras medidas provisionales que han sido muy
i~portantes por su carácter innovador en el terreno de la cooperación entre cuerpos de seguridad. Hoy el clima es mejor, incluso mucho mejor, pero puede empeorar mañana.
(Fatalismo: el
relojero y el farmacéutico).
Tengo la seguridad de que antes de dos meses oodremos adoo
tar algunas grandes decisiones, claras y operativas.
El problema de la financiación de los transportes públicos
requiere también la perspectiva de las soluciones específicas.
En el caso de Barcelona, como en el de ~ladrid, la singularidad
radica en el carácter metropolitano de los servicios prestados
�17.
y·en los déficits que se derivan de la gran complejidad de los
modernos sistemas de transporte urbano.
La fórmula de financiación de los transportes públicos debe recoger el hecho de que las áreas metropolitanas constituyen
unas concentr..acdones de servicios de al ta rentabilidad para el
conjunto de todo el estado y que, en consecuencia, los costes
generales deben ser asumidos por el conjunto de las administraciones públicas.
Todos los problemas a los que me acabo de referir requieren unas soluciones específicas. Pero en el caso concreto de
Barcelona, las soluciones pasan igualmente por la constatación
de la capitalidad que Barcelona ejerce de hecho, en diversos terrenos y que tiene voluntad de consolidar.
Quiero añadir que el reconocimiento que el Alcalde de Barcelona propone no se circunscribe a la esfera de unos derechos
económicos. Barcelona propone un reconocimiento político de su
capitalidad.
MADRID Y BARCELONA
En este mismo marco me siento obligado a subrayar la actua
lidad de los valores ciudadanos que con frecuencia se han vistoperjudicados por la presencia de una capitalidad política.
Como Alcalde de Barcelona he glosado con frecuencia esta
contraposición entre el debate propio de las ciudades y el inevitable grado de uniformidad que provocan las capitales y lo he
hecho, precisamente, para advertir sobre el proceso de capitalización de Barcelona generado · por la autonomía.
Pues bien, el Alcalde de Barcelona cree que es muy positivo para el país en general y para Madrid en particular, la gradual consolidación de un Madrid local, de un Madrid autonómico,
de una ciudad viva en suma, frente al Madrid oficial y capitalino.
He vivido personalmente la aparición de poderés ; locales en
París y Washington. Se trata de un fenómeno que fué visto con algunas reticencias pero que se ha impuesto con gran naturalidad.
La realidad se ha impuesto.
Es importante que exista un equilibrio entre el rol de capi
talidad y el más genérico y hasta cierto punto opuesto de ciudad.
Y ahí está, quizás, la diferencia que todavía se aprecia entre el caso español y la posición que en sus respectivos países ocupan Washington o Bonn, por citar sólo dos ejemplos relativamente
distantes. Ni Washington ni Bonn pretenden ser al mismo tiempo
la capital y la primera ciudad.
Está claro que la situación no es aquí la misma. La realidad de Madrid es también un dato que se impone. Pero tengamos al menos el sentido común de reconocer que la Ley no agota
la realidad.
Sería más mbio y más prudente aceptar la idea de
un cierto dualismo fáctico.
Quiero subrayar, por otra parte, el carácter de
B~rcelona
�18.
como banco de pruebas. La derecha catalana y la española no han
vencido nunca en Barcelona en una contienda electoral que no fuera limitada estrictamente al Gobierno de Cataluña. Su política
española no ha obtenido aún una aprobación mayoritaria ni en Ba~
celona ni en Cataluña. Las elecciones Generales del 82 fueron
un intento. Las Municipales del 83 otro.
Ahora, la derecha catalana ha visto que tiene que jugar sus cartas españolas boca arriba, confesar sus afinidades españolas para ganar en Cataluña. Y la derecha española reconoce que tiene que prescindir de su hist6rica aversi6n a entenderse
políticamente con los hombres de negocios catalanes. Políticamente, porque económicamente, siempre se entendieron. Todo esto, seguramente, no es malo. Puede que complique las cosas.
Pero no más de lo complicadas que realmente son en si mismas.
En este contexto quiero proponerles una reflexión. Una
medida de prudencia política sería, quizás, no abusar excesivamente del término nación ni al referirse al gobierno de España ni al referirse a Cataluña.
Es mejor emplear el específico España, sin complejos, y
el específico Cataluña, que el genérico nación. La ambigüedad
calculada de la Constitución exige ciertos sacrificios de todos
en este sentido.
Sin duda, un gobierno que no haga uso frecuente del adjetivo nacional renuncia a un resorte ·importante o, más que impoE
tante, conforiable. Y debo decir que en este sentido el Presidente del Gobierno de Cataluña, suele, últimamente, cuidar su vocabulario. Más quizás que algunos miembros del Gobierno Espa
ñol y que los medios de comunicación que, aquí, gustan de lla-marse "nacionales" y que en Barcelona llamamos "españoles".
Pero nadie puede hacerse ilusiones, afortunadamente, sobre el poder de convocatoria de las palabras. Un cierto escepticismo verbal no ha de tener grandes costes.
Y si no, reparen Vds. en el enorme prestigio adquirido por
el Alcalde de Madrid, entre otros merecimientos, mediante una sa
bia polisemia, y un saber estar al tanto de los cambios de lengua
je, rechazando toda machaconería y simplismo.
Por último, les voy a decir como Alcalde de Barcelona que
recojo la esperanza de la generación de nuestros mayores cuando
dirigién:lcsea España la llamaban a despertar de un letargo secular. Y llamaban desde una periferia que se creía inc0mprendida.
Estoy conve.n cido de que hoy se han puesto las bases objeti
vas para que esa comprension que a veces es un asunto mucho me-nos épico de lo que suele creerse, sea posible.
Sin embargo, hace falta todavía un esfuerzo grande en el
camino de la confianza para conseguir que sean realidad los sue
ños de nuestros abuelos e infundados sus temores.
En resumen, el modelo de gestión posible en España, que debería comenzar a aplicarse hoy para estar rodado en 1990, debería
tener en cuenta los siguientes criterios y propuestas.
(1) Legal o prácticamente las competencias del Estado y las
�19.
autonomías (sector nacional) deberían ser taxativas, es decir,
con númerus clausus. Lªs locales residuales.
La Constitución lo permite.
En ello hay un riesgo para los dos sectores "nacionales".
Que lo asuman.
Si no lo hacen perderán legitimidad sus protestas de no
intervencionismo y autogobierne.
(2) Casi ningún problema puede solucionarse desde un solo
nivel de gobierno.
La atribución de competencias que hacen la Constitución
y las Leyes básicas es sólo una convención simplificadora, útil
y basta. Y a fé que bastante laxa, afortunadamente.
Debe defenderse la complejidad, como hacía Ralph Deahrendorf hace cuatro días en un periódico de esta ciudad, pero no,
como él cree, atribuyendo pendularmente las competencias arriba
y abajo, antes arriba, luego a la escala local y ahora de nuevo
arriba, a escala europea.
No. En nuestra lucha contra la droga vamos a apoyarnos
en el organismo especializado de la ONU, con sede en Viena y vamos a pedir a Barrionuevo más apoyo y a Ledesma más medios pa
ra el fiscal Villarejo y al conseller de Sanidad, Laporte, ayuda en la reinserción. Pero nosotros sufrimos el problema y
estamos por tanto cualificados para un cierto sector de la solución. Para un cierto protagonismo emprendedor o gestor.
La demanda manda, o debe mandar.
(3)
No hay, realmente, competencias exclusivas, ni siquie~
ra plenas. Todas son compartidas. O casi todas. Lo importante
es identificar al responsable o los responsables del proyecto,
de cada proyecto.
El sector público, para el ciudadano, es un conjunto de
personas y medios al servicio de unos determinados programas.
Para el político y el funcionario es a menudo un amasijo
de dificultades y competencias, de recursos o carencias. Grave
error.
Identifiquemos el problema, señalemos los responsables de
su solución y pongamos desde todos los niveles de gobierno los
medios a disposición de los responsables.
Esta es la fórmula.
(4)
El sector local tiene que llegar en cinco, seis o siete años hasta el 25% del sector público sin seguridad social. Ca
si exactamente lo mismo ocurre con el nivel autonómico, que de to
dos modos crecerá todavía un poco por transferencia de nuevos ser
vicios.
Esto significa que en ese plazo, u otro más largo, el Sector Público deberá absorber dos veces el actual déficit, es decir,
cerca de un 10% de la Renta Nacional.
Por absorber entiendo reducir pérdidas tanto como poner re-
�20.
cursos a disposición de niveles que no los tenían.
¿Quieren que les diga la verdad? Esto va a ser muy difícil si no se dan dos condiciones: (1) un crecimiento significativo de la Renta Nacional, por el que yo apuesto sin muchas dudas
( 2) una disposición, en ;·todos los niveles, a deselectorali
zar en cierta medida los temas fiscales.
Todo lo demás son palabras al viento.
(5)
Si todos estos puntos no obtienen traducción legal no debemos inquietarnos.
Los objetivos aquí descritos pueden perseguirse también sin leyes que los consagren.
Es más: estoy convencido de que se irán imponiendo.
La diferencia está en el grado de coherencia y confort
en el desarrollo del proceso político.
Y también el timing.
(6)
Autocontención en el trato con el ciudadano. A to
dos los políticos, a todos los niveles, nos gusta lo que los franceses llaman el bain de foules, el baño de multitudes.
Y a veces es bueno para la salud del colectivo.
la del político.
Y para
Pero no deberíamos tratar de acceder directamente al ciudadano por encima, puenteando, a los poderes elegidos de nivel
más bajo.
Me refiero al contacto político-administrativo. El AES
no debería poder subvencionar directamente a los Boy-Scouts de
Cataluña y si lo hace, el Presidente del Gobierno de Cataluña
tiene todo el derecho a molestarse.
Sólo el protagonismo del Estado central en la política
anti-ciclica (contra el paro) justificaría tal procedimiento,
con el fin de acumular en el menor tiempo posible el máximo po
sible de proyectos viables y eficaces en la creación de empleo.
Y aún.
Del mismo modo el Gobierno de Cataluña no debería en modo alguno crear Oficinas de Bienestar Social en los barrios de
las ciudades industriales con el fin de explicar lo que es la
Generalitat.
Si lo hace los Alcaldes de Catalüí.\a,tienen todo el derecho
a molestarse.
Sólo la probada incapacidad de los Ayuntamientos para explicarles a sus ciudadanos lo,;rgue es el aut09'obierno jú.stif icaría tal procedimiento. Y aún.
Déjenme que les diga ahora algo que ya se temían. el AES
no ha subvencionado a los Boy-Scouts de Cataluña y el Gobierno
de Cataluña sí ha creado Oficinas de Bienestar Social en los barrios.
�21.
Pero la advertencia vale para todos, incluidos los grandes Alcaldes.
Es un código de comportamiento que se nos debería exigir.
(7) Autocontención también, sin embargo, en el derecho a
la susceptibilidad.
Debería ser normal que un ministro asistiera a la ópera
en el Liceo sin tener que pasar por la taquilla del Presidente
de la Generalitat, el Delegado del Gobierno y el Alcalde.
Esto ya comienza a ocurrir.
prevenciones y cautelas .
Pero todavía hay demasiadas
Yo me he tenido que quejar · a veces de algunas actuaciones
simétricas. La esposa de alguna alta autoridad, supongamos, se
ha dirigido al Orfeón de un pueblo sin avisar al Alcalde. Y yo
me he quejado porque el Alcalde me lo ha pedido -y quizás porque en aquel caso hubo infracción de un principio distinto al
de la cortesía.
Pero me he quejado sin convicción.
Los Municipios no tienen fronteras. Ahí reside su fuerza.
No deberían pues añorar las aduanas (els burots)
(8)
Hay que ir más allá: propongo formalmente que Barcelona sea sede de instituciones de ámbito estatal. También he
hecho la oferta, bien recibida por - el comisario Cheysson, de
la CEE, de albergar alguna gran institución europea.
Pero esto es distinto.
Se trata de que algunas, varias,
bastantes si es posible, instituciones estatales o no, de ámbito español en todo caso,fijen su sede en Barcelona.
La Constitución no lo impide. Y los costes, seamos sinceros, tampoco. El Presidente del Gobierno, al que le he comen
tado en alguna ocasión mi deseo de formular esta oferta la ve
favorablemente.
Lógicamente las instituciones que podrían tener sede en
Barcelona son aquellas más relacionadas o con mayor polarización en torno a personas y actividades que son importantes en
nuestra ciudad: en deporte, 15 de los 50 presidentes de Federaciones españolas son catalanes; en ópera; la Constitución no
obliga a nada: quizás el Liceo podría ser oficialmente lo que
es de hecho la Opera de España, como la Scala de Milán es la
gran Opera de Italia; en comercio exterior y relación con Europa; en industria editorial y Ferias Internacionales ... porqué no establecer el centro donde ya está la actividad o gran
parte de ella?
El puente aéreo perdería algunos clientes y ganaría otros.
Por cierto que si el puente aéreo fuese empresa aparte y quisiera administrarse desde donde reside la demanda tendría que establecerse en Barcelona: 50% de sus usuarios salen d e y vuelven a
Barcelona, 25% de Madrid y 25% de otras provincias.
(9)
Barcelona ofrece a Cataluña y España un gran proyecto,
bueno para todos: el de organizar los Juegos Olímpicos de 1992.
�22.
También aquí es importante ver que el proyecto necesita
de la colaboración de todos los niveles de gobierno y un sabio
reparto de protagonismos, que sin embargo no puede traducirse
en una multiplicación de Comités compensatorios. No se trata
de eso.
Si Cataluña y España entera confían plenamente en Barcelona para este objetivo, yo les garantizo que Barcelona devolverá con creces esta confianza.
No han de pasar muchos días antes de que estas palabras
tengan una traducción práctica.
Escuchen: Todos estos criterios · y propuestas no son el
fruto de, simplemente, la buena voluntad/ o de una cierta imaginación; ni siquiera de las necesidades de un Alcalde que defiende los intereses de su ciudad.
NO.
Son el fruto de seis años de práctica política local; el
fruto de una apasionada lectura, desde Barcelona, del proyecto
de construcción de una Cataluña autónoma y una España por fin
moderna; son expresión del deseo, que creo interpretar, de una
generación de barceloneses que quieren ser fieles a la ambición
de sus mayores, la -que se formuló con enorme fuerza en el cambio de siglo, y fieles también a la tenacidad de sus padres,
que en los años menos exhuberantes de la crisis mundial, la gue
rra y la dictadura, supieron guardar y transmitir el mensaje -oculto de aquella amb±ción con nueva sabiduría, con una modestia que fué necesaria y con una eficacia que hoy me permite re
petir con esperanza, con confianza, pero también con exigencia,
cargado de décadas de razón, aquellas palabras de 1898:
España, España -despierta,
arranca las lágrimas de madre,
sálvate de tanto mal
que el lloro te vuelva fecunda, alegre
y viva.
Espanya, Espanya -retorna en tu
arrenca el plor de mare!
Salva't, oh salva't -de tant de mal
que el plo et torni feconda, alegre i
viva.
18 de febrero de 1985.
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
09.01. Activitat de representació (com a Alcalde)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1982-1997
Description
An account of the resource
Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
3879
Title
A name given to the resource
Un modelo de gestión para el Estado / Conferència
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Abstract
A summary of the resource.
Promoció de l'esport. Hospitals municipals. Serveis Sanitaris. Droga, drogodependència i violència.
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Club Siglo XXI (Madrid)
Language
A language of the resource
Castellà
Subject
The topic of the resource
Autogovern
Gestió pública
Administració local
Autonomia
Barcelona
Sanitat
Ocupació
Seguretat ciutadana
Acció política
Espanya
Catalunya
Type
The nature or genre of the resource
Conferència
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1985-02-18
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona.
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/1005/19860307d_00108.pdf
df7da9d13eb13f0b159f51cd6a3aab67
PDF Text
Text
Ajuntament
de Barcelona
Alcaldia
Gabinet de
Comunicació
Plaça S. Jaume, s/n.
08002 Barcelona
Telèfon: 301 07 07
Tèlex: 54519 Laye e
CATALONIA AND SPAIN.-- Text of the lecture given by Pasqual
Maragall i Mira, Mayor of Barcelona, at St Antony's College.
Oxford, March the 7th 1986
�(
'o1
iTn
Ajuntament Tlir de Barcelona
Gabinet de Comunicació
Ref.:
Mr. Warden,ladies and gentlemen:
Thank you very much for your kind words of welcome. I would
like to thank you also for the opportunity I have to talk in this
house.
I am glad to bring for you the warmest regards of a former
student of this House, Mrs. Patricia Hutchinson, now HM Consul
General in Barcelona.
There is a debt that many Spaniards have and I want to
acknowledge here. We owe Professor Carr his contribution to the
History of Spain, which filled serious gaps in our education.
During the years of Franco's dictatorship we had to rely on
foreign books to imrpove our understanding of our own country.
Furthermore, I want to acknowledge the works of other authors,
such as the British Gerald Brennan, Stanley Payne and Hugh Thomas
or the American Gabriel Jackson and Edward Malefakis, and,
obviously, the French Pierre Vilar.
I would not be fair, however, if I did not pay hommage to an
emminent former guest of this House, Jaume Vicens Vives who,
appart from his contribution to Catalan and Spanish history,
represented so many people with enough faith in the future of the
�+11111
Ajuntament ''!lIIW de Barcelona
Gabinet de Comunicació
Ref.:
country to go on working in spite of lack of freedom.
He was my professor in my first years of university. He was
who opened our eyes to Spanish History and explain us how the
Spanish Golden Century was also the Century of the "sopa boba".
Among other paradoxes, one of the outcomes of Spain's last
forty years is the amount
people who,
under diferent
circumstances, would have never gone into politics. In Britain,
for instance, politicians are more or less professionals. In
Spain, on the other hand, the iniquity of the regime made a great
deal of men and women change their vocations and devote
themselves to fight injustice. Thus, had Franco's rule not
existed, President Gonzalez would be probably now a lawyer in
Seville; Defence minister Narcis Serra would be teaching monetary
policy, which he learned partly in London School of Economics,
President Jordi Pujol perhaps had put into practise his Medicine
degree and I myself would be teaching International Trade or
Urban Economics thanks to the MA I got at the new School fo
Social Research, in New York, after trying Oxford through Jose
Antonio Martinez Alier.
I do not regret things as they are. I love my city and I
enjoy being mayor, every minute of it. And it is very likely
that my achievements on the academic field would have never
allowed me to give a lecture at St Antony's College whereas
o
�¡±11111
Ajuntament !III+ de Barcelona
Gabinet de Comunicació
Ref.:
politics has provided such privilege to me. I didn't go so much
beyond Quesnay and Ricardo, at Jonhs Hopkins in Baltimore.
Nevertheless, this particular upbringing makes us fall very
often under the temptation of academic amateurism. So I ask for
your benevolence if I surrender to that sin.
However, I am going to indulge myself in a way that seldom
do I permit myself at home. I will talk about my grandfather, and
I will not hide how proud I am of my name. I cannot do it in
Catalonia: I might be blamed, quite reasonably, of using a
national glory for my own political benefit.
As you well know, Joan Maragall, my father's father, was.not
only one of the greatest poets Catalan literature has produced,
but also a qualified spokesman of the prevailing feelings that an
enlightened Catalan bourgeoisie had in his years- end of last
century beginning of this one.
I will try to give you a brief survey on the past, the
present and the future of the relationship between Catalonia and
Spain. Still, I would not dare to explain what others have done
better and with much more authority than I could. , But I think it
might interest you to know about the point of view of an insider
who has both the privilege of being the mayor of Barcelona and
the privilege of coming from a family that, in a way, summarizes
�-5Ajuntament de Barcelona
Gabinet de Comunicació
Ref.:
the recent history of my country.
Nevertheless, and however passionate this discussion is, I
am a little worried about our persistence on this analysis. As
Pierre Vilar wrote, " Reflection of a nation on itself is always
a sign of unhapiness, of danger, of impending menace over the
community. Spain's passion of meditation on itself, after 1600,
after 1898, after 1939, reminds of a great history of an unhappy
consciousness".
I do not think there is any essential menace on Spain or
Catalonia, in our days. I do not think it is good for us to be
still broodíng over our essence and existence. But perhaps it is
a good thing for politicians to stop from time to time and think
a little over the object of their activity: their country.
Joan Maragali wrote in 1898 a poem called Oda a Espanya, Ode
to Spain that represented the feelings of a catalanism concerned
about the idea of Spain. That poem is a plead for a Spain as a
mother of many different peoples who ignores them. Maragali said
to Spain: "cry, mother, hear your children, who speak to you in
another language, come to the sea". The last line of the poem is
a goodbye to Spain
"Adeu Espanya!", which is of course
terrible. And that is what the catalanist movement did and Spain
practised. We ceased to ask for an understanding with Spain
except for the begining of the Republic and started to look on a
�^+ÍI
Ajuntament 1117 de Barcelona
Gabinet de Comunicació
Ref.:
separate destiny as a solution for Catalonia's troubles.
The development of Barcelona
Now let me talk about Barcelona.
Barcelona saw a fantastic development from the mid XIXth
Century. Up to 1859 Barcelona was closed within the walls the
perimetre of which had not altered from The Middle Ages. In 1859
was aproved the Plan del Ensanche, the "enlargement plan",
developed by Ildefonso Cerda. The walls were pulled down and the
city spread over the surrounding plain and reached the nearly
villages: Sarria, St. Gervasi, Gracia, St. Marti.
My grandfather, by the way, was born in 1860 in the very
heart of the medieval city. Later he went out the walls, to the
Ensanche and finally to St. Gervasi. In a sense he followed the
growth of the city. In just 50 years his generation expanded more
than previous generations for 10 or 15 centuries.
I recall Ricardo's "Low Price of Corn ",
1815, where he said
that increases in population would increase the supply of land so
that rents would not rise. I was not exactly so in Barcelona.
Land prices went up, and only in downtown, round the City Hall,
moderatly down.
1888 an Universal Exhibition was held on the grounds of
the old citadel, ominous symbol of centralist opression, built by
�+mu
Ajuntament
de Barcelona
Gabinet de Comunicació
Ref.:
Phillip the Vth and demolished shortly after the walls were
pulled down. The Universal Exhibition underlined the definitive
assertion of the city developed by Cerdà,
as well as a
demonstration of catalan bourgeosie's faith
on modernity,
progress and industrialization.
Catalonia rejected Spain, but did not retreat herself into
the contemplation of its griefs. Quite the contrary, catalanism
emerged then as a way to assert our European character as.
opposite to being Spanish.
Is is relevant to remember that in those years your empíre
was still going. Ours not. The end of our rule over Cuba, Puerto
Rico and the Phillipines, .in 1898 give our 98 Generation: Baroja,
Machado, Azorin, Juan Ramon Jimenez and clare say, Picasso and
Casas, who had an influence on Spain culture in a way similar to
Bloomsbury's: Keynes, Virginia Woolf.
Catalonia was open to the cultural trends coming from Europe
and was able to give them a personal interpretation. At the same
time that Paris, Vienna, Praga, Brussels, Glasgow and London knew
the art nouveau the secession or modern style, in Barcelona
modernisme flourished with extraordinary strength. Modern style
architecture had in Barcelona a field to express itself as no
other city of Europe had. You can still admire the results
�raiiii
Ajuntament 1111W de Barcelona
Gabinet de Comunicació
Ref.:
walking on the streets of my city and looking at the incredible
façades that Catalan bourgeosie had the courage to build.
This creativity was sustained throughout the years before the
Civil War, in spite of social unrest and in spite of Primo de
Rivera dictatorship.
First World War brougth to Catalonia Picasso, who carne back,
Picabia. But it also brought money. Catalan industriality took
advantatge of Spain °s neutrality to make good business out of
selling goods to both Allied and Central Powers. That could
explain some of the neutralist feelings that Catalan bourgeoisse
still is sheltering.
The 1929 Universal Exhibition, gave Barcelona the most
important thrust to modernity since the previous 1888 Exhibition.
The 1929 exhibition was bold enough to host and show to the world
the Mies Van der Rohe German Pavillion, which we have just
rebuilt, by the way.
It was in this time when Arnold Scheinberg began Moses and
Aron in Barcelona. his daughter is named after the second most
popular virgin in Catalonia after Montserrat: Nuria.
�-9Ajuntament ''Ill+" de Barcelona
Gabinet de Comunicació
Ref.:
Architecture was again the field where Catalan capacity
catch the signs of the times was more evident. Racionalist
architects flourished in Catalonia. Josep Lluis Sert and members
of GATPAC - architect group made Barcelona the centre of interest
of European architects. The Republican Generalitat entrusted Le
Corbusier the design of a new development plan of Barcelona
metropolitan area.
But there were also other fields where Catalonia showed her
dinamism. Catalan Parliament voted a Local Government act that in
some aspects was even more advanced than the Spanish Municipal
Law of 1985.
The Spanish Pavilion of 1937 Paris Exhibition, where
Picasso's Guernica was first showed, was disiped by Josep Lluis
Sert.
Later carne what it carne. And for decades Catalonia was to
many Spaniards a symbol of resistance to fascism, a place where
one could feel an European atmosphere.
However strong the dictatorship pressure was, Catalan's love
freedom created and environment less opressive than in the
rest of Spain.
�-10IIIII
de Barcelona
Ajuntament
Gabinet de Comunicació
Ref.:
Nationalism and catalanism
In spite of the Spanish Constitution, in spite of the
Catalan Statute of Autonomy, there is still an unsatisfied,
strong nationalist sentiment prevailing in Catalonia. The
boundaries of this nationalism are rather fuzzy, as are the
political solutions that would satisfy it.
Most of the people would accept the Spanish Constitution and
the Catalan Statute of Autonomy as they are provided that
Central Government interpreted them open -mindedly without any
witch -hunting based on apparent threats to the unity of Spain.
Other people would like to reform the Statute, to give more
powers
the
belonging t Spain.
Generalitat without questioning Catalonia's
And, finallly, a minority asks for an
independent Catalonia or rather, ' independent "Països Catalans" Catalan countries- that is to say, a Greater Catalonia including
the Balearic Islands, Valencia and the Roussillon or French
Catalonia.
As I say, separatism or independentism is now a minority
trend in Catalonia. But it is a very popular ideology among young
people. This phenomenon has not been studied closely. Does it
come from the fact of being the only way young people have to
contest the political system? That would presume that young
people independentism is the way young people take to let out
�:IIIII
Ajuntament 1111IF de Barcelona
Gabinet de Comunicació
Ref.:
their natural trend to revolt against the establishment, since
it is almost the only ideology that does not fit into the
Constitution.
A Catalan who claims to be a Catalanist but does not like
nationalism in general, and this is my own position, finds
himself in a somewhat difficult position. For in Spain there is
also an efervescence of Spanish nationalism.
When the Socialist Party carne into the Government after the
1982 general election an American newspaper reported the
constitution of a government of "young nationalists ". In Spain
this expression sounded rather shocking. Put it really made a
point.
Franco spent forty years identifying himself as Spain and
labelling as un-Spanish or bad Spanish those who opposed his
regime. Not surprisingly, the idea of Spain as fatherland was not
very popular among democrats. Recall the "farewell Spain!" The
Socialist Party tried to recover Spain, as the heritage of
everyone and not a monopoly of the right. Obviously a certain
amount of nationalism is there. There are more reasons now to be
proud of being a Spaniard than they were under Franco.
I would like to explain now my position
regarding
nationalism. I do not feel like a "nationalist", in the classic
o
�-12-
NWIF
E111111
Ajuntament 1 III+gir de
Barcelona
Ref.:
Gabinet de Comunicació
meaning of the word. I think nationalism may be a right issue in
a precise time, but it may not be justified other times.
In Catalonia strict nationalism could have been justified
when Franco's dictatorship was a menace to Catalonia's own being.
Nowadays I think extreme nationalism is a mistake. Catalan.
nationalism now takes the feeling of belonging to an identity for
a political code.
I would rather choose the word "catalanism" than
"nationalism". "Catalanism" was, by the way, the term our
grandparents used. Nationalism calls for a generic position, and
I am not interested in generic positions. Nationalism is a
mixture of hetereogeneous trends which have in common the fact or
the feeling of being victimized by an alien force.
Catalanism, on the other hand, refers to a definite,
specific fatherland. They are two different formulae, though
they have overlaped through history and have been used in a
indiscriminate way.
Now,
in 1986,
we can establish the
difference, and I think we must.
Catalonia has enough political maturity and the legal
framework to be something more than a nation standing on the
defensive. I think there are grounds to talk on behalf of an
open Catalonia with aims that go beyond the mere survival, the
�a
-13II ÏI
Ajuntament ' VIII+' de Barcelona
Gabinet de Comunicació
Ref.:
mere defence.
There is however among nationalists a temptation to go back
to the bunker,
within the walls so to speak. But I do not think
they will manage to prevail.
Catalonia and Spain
I would nót like to convey the message that for me Catalonia
has no adversary. I do not underrate them. But I do not think
they are the paramount problem of Catalan national feeling. There
has been always in Catalonia a trend to see others as responsible
of our troubles.
Former President Josep Tarradellas broke this line of
thought. President Tarradellas helped us to see things from a
wiser outlook. President Tárradellas taught us to accept us as we
are. He pointed that those who had opressed Catalonia had a long
government experience behind and elements of legitimacy we had to
acknowledge. Hence his attitude towards the King and the Army
that could have been a surprise, coming as they were from and old
Republican.
As I suggested before, now that the idea of .a opressive and
totalitarian Spain belongs to the past, Catalonia can and must
participate into Spanish politics and help to finish the
construction of Spain's unachieved reality out of heart and
�-14:+11111
Ajuntament ''IFif de Barcelona
Gabinet de Comunicació
Ref.:
reason, not only out of calculation and selfishness. But Spain
has first to admit that it is still under construction.
Catalonia, however, cannot go to Spain to be paid for its old
griefs, and, on the other hand we cannot pretend tat nothing has
happened. But both Catalan and Spanish people have to make an
effort of unsderstanding.
Those attitudes will prevail,according to me, in Catalan
political life. That does not exclude the revival of important
minorities pleading for independence, especially among young
people, as I said before.
In a sense, I would like better independentism than
nationalism. It has a frankness which is missing in nationalism.
I like "Visca Catalunya lliure!" - "long live Free Catalonia!"is a positive cry, unlike "som una nacio!" - "we are a nation" which is now a negative slogan. I do not think, nevertheless,
that Catalonia would make a good business out of independentism.
Professor Sole Tura explains it brilliantly in his last book,
Nacionalidades y nacionalismos en España.
Catalonia and Barcelona
The nationalist party that is ruling now the Catalan
Government, has attempted sometimes to confront Catalonia to
Barcelona, appealing to an alleged Barcelona centralism which was
supposed to menace the pure essences of Catalonia. But, as
�-15REM
Ajuntament ''11V de Barcelona
Gabinet de Comunicació
Ref.:
Professor J.M. Bricall used to say, Catalonia without Barcelona
would be just a national curiosity as the Alto Adige, the Italian
Tirol, is.
That does not mean that Barcelona has made Catalonia. In
fact the converse proposition is true. And it is also the best
proof to show that Catalonia is a nation. Catalonia has been able
to build a city which has all the characteristics of a capital
of a State. Catalonia created Barcelona because she had national
power enough to do it. Thus Barcelona is a result of Catalonia,
not a cause. Of course, there has been also a feed back process.
Were not Barcelona a dynamic city, Catalonia could not have been
a dynamic country either.
The richness of Catalonia's national identity comes from its
plurality. This plurality is the reality of Catalonia. A somewhat
tortured reality, but a reality. Spain as a concept, on the other
hand, has not managed to become a full reality. This is changing
now. Spain is beginning to come to terms with its own plurality.
And the same goes with Madrid. Madrid was for the rest of Spain
only a capital, a bureaucratic centre. Now Madrid has learned to
be a city, a human collectivity. And I have to acknowledge here
that this was the great success of the late Mayor of Mdrid,
professor Tierno Galvan.
All this changes are a positive challenge for us Catalans.
�-16+11111
Ajuntament r de Barcelona
Gabinet de Comunicació
Ref.:
We can feel more comfortable within a plural Spain than in a
monolitic one. And Barcelona has to strengthen its imagination to
compete with Madrid as the prime centre of cultural and economic
creativity.
The plurality of Catalonia has always acted as a politic
stabilizer, as well as a political motor. The history of
Catalonia is the history of a set of counter-balanced powers. And
one of this powers is, and has been, Barcelona.
The old government of Barcelona, the Consell de Cent or
Council of the Hundred, coexisted perfectly with the Generalitat.
And sometimes the Consell de Cent stood for the defence of
Catalonia with more determination than the Generalitat did.
One of the decisive dates of Catalan history, as you know,
is the eleventh of September 1714, when Barcelona surrendered to
the troops of Phillip the Vth, the first Spanish Bourbon. That
marked the end of Catalan liberties under the Crown of Spain. The
hero of that day was Rafael Casanova, who was the prime
councillor, the Lord Mayor, if you allow me this anachronism.
If the past saw different powers working. together for
Catalonia I think the best guarantee for the future of Catalonia
is a synthesis of a set of particularities , a set of people
which have in common a national identity built on the basis of
�-17+fll
Ajuntament 191W de Barcelona
Gabinet de Comunicació
Ref.:
their diversíty. Putting that into political terms, the best for
Catalonia is having besides its first institution, the
Generalitat, a net of local governments intending to work as a
whole.
As Shakespeare said, "city is the people ".
Living with authonomy
There are two outstanding facts that date a process of
degradation of political atmosphere in Catalonia. One of them was
the anti LOAPA campaign, in 1982. As you remember, 'LOAPA' stands
for °Organic Law for Harmonization of Autonomic Process'. The
campaign had a revival later, after the Constitutional Court
ruled against that law.
The anti LOAPA campaign had no visible effect on 1982
general election nor on 1983 local polls. But it did had an
important part on Convergència attitudes in the 1982
demonstration for the llth of September. For the first time after
Franco's death the Catalan - political parties marched separately.
And, what was worst, some shouted violently at socialist leaders,
accusing them of traitors and collaborationists with Spanish
centralism.
That was a symbol of a political schism in Catalonia, a
^
w
�-18E IIIII
Ajuntament 11II +' de Barcelona
Gabinet de Comunicació
Ref.:
schism that is not closed, yet.
The Banca Catalana affair was the other element that marked
the rarefactíon of our political environment.
Another key factor in today's Catalonia is the new regional
TV Channel, TV3.
TV3 was a palpable result of the catalan Government policy,
a project everyone could identify with. It is the only TV channel
that uses Catalan as the only language. That had obviously an
influence on the results of 1984 regional polls, which were held
shortly after the start of TV3.
Other things which are "odd" happen in Catalan Parliament.
The majority ruling Catalan Parliament has been passing a set of
laws aimed to extend the control of new Catalan bureaucracy over
every single aspect of Catalan life.
These laws have a trend not at all liberal, in spite of the
alleged liberal faith of many. In fact, these laws are within the
old Spanish tradition of centralism and state interventionism.
Our
Statute of Autonomy stands for a
descentralized
structure of Catalan Government. The Generalitat was to play the
�-19-
Ajuntament
"VIII f de Barcelona
Gabinet de Comunicació
Ref.:
role of giving advice, planning, supervising the lower levels of
administration.
The present major_ity has showed an increasing mistrust on
the basic levels of government, that is, local governments.
The executive is recovering powers the central government had
passed to municipalities during the first years of democratic
governments in Spain. From the local government we are seeing,
amazingly, how we could end up having less powers under an
autonomous Catalonia than we had after 1977 general election and
before the Statute.
So, the alleged aim is to strenghthen the country. The
result is weakening it.
When Central Government handed over the Catalan Government
some of its powers our first reaction was a cry: "That's not
enough". And soon we have magnify the transferred apparatus,
making state interventionism appear again.
�-20-
7
+IIIÍI^
Ajuntament 1 111V de Barcelona
Gabinet de Comunicació
Ref.:
Barcelona, Catalonia and Europe
Catalans have always felt at home in Europe. And so
president Pujol said in Aachen: "Catalonia has come back home ".
Luis Racionero has pointed out, back in the Xth century
Romanesque monasteries in the Catalan Pirenees were an European
cultural enclave acting in a way as a bridge between Greek
humanistic heritage, Arabic and Provençal cultures.
What will happen with Catalan culture, with Catalan
nationality as Spain joints Europe? One may think Catalan nation
and other natiónal minorities will expand as the State-Nation
loses power. Others do not agree with this idea. They says that
far from that Common Market tends to enforce the State structure
of Spain.
In any case, I am convinced that European integration will
be positive, both to Catalonia and Barcelona provided we do not
become a "curiosity" after leaving NATO. The relevant question,
though, is wether European integration will mean plain
interchange or increase of dependence.
I think Barcelona has a lot to offer to Europe. We have just
closed the London exhibition "Homage to Barcelona". The great
surprise of this exhibition was Ramon Casas'paintings. What we
wanted to do with the exhibition, and we intend to continue
�—21—
4
Y
Ajuntament 111.11 de Barcelona
Gabinet de Comunicació
Ref. :
doing, is to explain to the world that people as Picasso, Gaudi,
Miro, Dala. or Pau Casals are not isolated personalities growing
spontaneously on a grey landscape. We would like to make
understand that we have had a favourable environinent that has
made such geniuses possible. Europe has something to discover in
Catalonia, and conversely.
From the point of view of regional and urban economics,
which was my own academic subject before going into politics,
Barcelona has also an important role to play in the European
system of cities. Barcelona is to become te link that will attach
the Iberian Peninsula to the urban European axis that goes form
London to Milan.
There is a region defined roughly by the areas of Bordeaux,
Toulouse and Milano wich holds an enormous economic, scientific
and cultural potential. Until Spain's coming into the EEC this
region has been a border region, a cul -de -sac. From now on it
will have-an increasing character of passage.
Barcelona wants to attract the gravity centre of this region
towards the Catalan system of cities. And to do so, Barcelona has
to compete with Toulouse, which is a fromidable centre of high
techology industries, and Marseilles, whose port fights with
Barcelona and Genoa for the first place in the Mediterranean.
�-2201111
Ajuntament 11111V de Barcelona
Gabinet de Comunicació
Ref.:
We have called this region the "North of South" of Europe.
Within this regions the connections between their cities are
already natural. We have only to enhance them, to facilitate
them. Montpellier is the city that first made a move on this
direction. M. Freche, the mayor of Montpellier, was the first
French politician to welcome the enlargement of the EEC.
Montpellier has understood that is easier for them going to
Barcelona than to Paris. Barcelona is the nearest big market to
Montpellier, the nearest big city.
Barcelona can be a capital of the North of the South of
Europe. This area has an "art of living", so to speak, tat is
very attractive to the North: climate, landscape, leisure. At the
same time te main cities of the area have an important economic
capacity.
Catalonia has to recover the power of invention the
creativity, the spirit of enterprise that made her the most
dynamic region of Spain. And she must do it with Spain, not
against Spain.
We Catalans have to come to terms with our own history. We
have to acknowledge that our future is narrowly linked to the
future of Spain. We have a privileged part in this future.
Spain does not exist. Catalonia does even if it is a tortured
�-23-
Ajuntament
de Barcelona
Gabinet de Comunicació
Ref.:
reality. Spain never cristalyzed. Catalonia has to be the leader
the transformation of Spain. The leader of the process that
will make Spain become an European nation, that will make Spain
cease to be a kind of reservation of exotism.
We do not want that in the future learned and serious papers
as The Economist have reasons to talk about our institutions as
it did in its last editorial: "a tricorn and blunderbuss army ".
The role of Catalonia is crucial. And so is the role of
Barcelona. I am sparing no effort to keep Barcelona moving. And
the city will answer, is already answering to the challenge.
�^
d2^ 85
k/rElLcc J NS
L.
UT
4 L Ddcvn,s b"b?(frn.j)
a(.Ad.0.4(
vrwY
117
reS.,,ds
il vTc,(.ttt-s~, (aow
^, ^^,t
(44)1
dvytiihtti
I-4 e
wkl
VY:.,^ Vá^ \^^
¡
9AC4 (G( h VS ^Mw
/^,- (
l^A^^
^^ N1/4
slir^ B,JY 'el <4
^C ^^kc
f lor,
J (n
^
^
^j^p l C Q.I.y, C44.1
RM^
W
(^
^ ^^
^
.1)„&
II/G4/
"b4-4 (43 f•1 Nut ^ ^ ^,t
^u^^ ^K Aw^o
^i
(
►ti( k^/`^Gt
r
^^
^ r n:.1
4/æ4,,,
^yYn(^eZ ^¡l(
^ ^„^ç
^
J
(G*( (.(.CC (y) ¡MAMA be-4)
áok 115
c^c
VF^
f çOce . r frSu4c^L^
APAw S^^t.t..-0 ( ^
r •
`
U`
.*44
tz."44tA•t,e9
Zig
Q,,,/^
^
1/ S#444.4 1 in ¡^.
.^,^^
^(d^slc^,
L
h0iv."
y.0,11 41 Gatim.4^
(/t/ e 1tct,
S,C4456I
)1n
14,-1 44.41*e(
prIfitGlY (ti w,-1 Thnfi
""V »
71'1
r ^^^rt ^ %tY
(40.4( f
e(
Dtairtu
árr
b^o kw S ^,^
6211(411-4 1
^^^
/u
C4 4A ^ ^
�j
^o
i7
L..G. 2:tt frn
cy4t«-A-111/45
tu.
S'gto^(
^•,,t
,\ (C ^ro C
( Gt,GKaFed
¿o»&c.(
1\4±- Y►^
Wu,c,+
^
Gri,
Gt,v3 lQ
/
r‘)°l (4c4
`
^
IkCKcu_ ^
^fJ
,
^ 1'
wys Ln,.T atac,i`fl ^
(
^ ^c v r
^
G (.^ 0(
Oi., c
I
k
l^ a.11", ¡, 112•1^
Tk °^ fi
14,J 5t11(
c
t^.,.,.^,,^
Di
r` . f
1(
h ^ ^ -I
Ter-7,1
C'
(
i 0v.r.^11tr'ç
Gin'
5:0431k,
f
a,
_
/1,40(4
^.c. c! /Y►'t c^l
^^'^"' %^■
1149c
( ^S .
^/ /^^^ V'l
^ fkWWy, I^
f ur.^¡^,(^ óllco 4N(n
^..^1^
l B'r
^ vt J
,
1)4.41-r
w^^er^,^ ^w
^.
C V¡t(^1
1^•1^, ^
`
fibutc.71 w.
C!.
GCed
1-m.r,1.
II- a,,%
/(
-ex/14
il" "-t<-(1-1
W l,w t.c,k a
5.144 t.
II
K.vaA,V
^ ,•
Le
'ib
a c., c ^-►( l ueLt « . 001
,
g l° owir14v147 rt.
V Iz ^4,
1
^i t
^
c>^
^^•`'^^^(^
lc.e
cc^
l7vvc_
14,o‘11( r^
u^
¡^
^1 ^yui^lS ( b'(t;jot^,.a^
^ l^ V
(.4,4
^
.lcw, °Y
(M.or`Wvt S 1-) t,
�dbm
L
(I 1,1(
k,tivv
5197~4~1,,,Ozegti
^—
¡
ØV\
tNt .e4,3ctroru,i.,,
f&1&'I
Í
,S fk-evistk
T+ Nrst
G,(4
lArp(ck
wPet
ti-- (i,
fu414<<
``bok, 4d triuy
xt
^ lA^^^^
^^crt
)1,4, v(1
çt4i14 `s frevt12.(i1 (b uw-tc-L,
2 A t\j,_ Itiwht-t41- kfuji
t^ avá T i( ifi
1
Iriok 6,,,mLSS vv"
d^ (e b.hti {^c^,^^ aw ^ (^h^(
<(4,1/i
P^f^
^
^t cw(r^ ex^ t4 ^
^^t6^C
^^ ^^.-^ h ^•
63 1--
5,1^
t,s
th, l\us i‘ w(
^
4,(LAW 1-I453. km(
^d ^^ ^N 8^^,
vtomd 40« 1\,4. Jtudtd
uv%
^ v^
^ I^ ` ^ ^l k^ )41
t pirt4-17 vr
tí,
11
(4 1(.444,/,,
(.444,(,• GrP^^`,
¿zt ¡W r t1
..
4, ,
^` 3
AiNitj
1,414.1z, 54t4ht t" A vt
wWi►L— - 01 / Ct.rf o `s 4~1
wx f
M 3^
/,g r¡ i
sti4vvri
►
w^ ck-syy, 6 ^ ^ y, Ctt41
ittce.
1/tu"
U G\ jleíYil,J‹.. C
vi tu t.. ( s vww ^
(4. t)., tov 1c t <<
<< tond
rtex
,
Wt t1ke, S6A" cm" VIKLt Or--
"VVt glr( g (4.e1,.
^ ^ vc \11444.1." Çtoj,ot+n
5,-//4 rr CrC
t
tl-ep-orce (
Í)
w1
/
�Ú
•
-A- '1\41( tc-t
t,e.w I^Pc^, t -v C
<
(,tm
^
( ^, 1a. ^^ rS ^ 11,44
^`
kf.(
Ítv3 .
044,14 .4 ket c/c
f)r`l
}Gd,,,
W.ck (ce.ca( i
l
1c.1xs^^c,,.^t /1\,t^ r^
Ltrw‹,'‘ .
ts
a c ti•-
'
n?
s 1)-o-tsbi rrk,w, .71—e
LT'
^G
^^
`i
:
14.1
64 7G^cAitc4 ^, c
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
09.01. Activitat de representació (com a Alcalde)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1982-1997
Description
An account of the resource
Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
3911
Title
A name given to the resource
Catalonia and Spain / Conferència
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Abstract
A summary of the resource.
Loapa, afer Banca Catalana, TV3, Estatut d'Autonomia, Gatpac.
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
St. Anthony's College, Oxford
Language
A language of the resource
Anglès
Subject
The topic of the resource
Catalanisme
Autonomia
Acció política
Model social
Territoris
Catalunya
Espanya
Barcelona
Type
The nature or genre of the resource
Conferència
Description
An account of the resource
Text de la classe impartida per Pasqual Maragall, alcalde de Barcelona, al Anthony's College d'Oxford. Amb notes manuscrites de Maragall a les últimes pàgines.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1987-03-07
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona.
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/1011/19860408d_00116.pdf
0c673210f8d1b447eb778bfe77363da8
PDF Text
Text
CICLO DE CONFERENCIAS "BARCELONA SOLIDARIA"
PRESENTACION DE LA CONFERENCIA DEL EXCMO. SR.
DEMETRIO MADRID LOPEZ, PRESIDENTE DE LA COMU
NIDAD AUTONOMA DE CASTILLA Y LEON.
(8 de abril de 1986)
�DISTINGUIDAS AUTORIDADES, SEÑORAS Y SEÑORES:
TENEMOS EL HONOR HOY, DE CONTAR ENTRE NOSOTROS
CON EL EXCMO. SR. D. DEMETRIO MADRID LOPEZ, PRESIDENTE DE LA JUNTA DE CASTILLA Y LEON.
NACIDO EN VILLARALBO, PROVINCIA DE ZAMORA, HACE
45 AÑOS, EL SR. MADRID ES TECNICO TEXTIL Y DIPLOMADO EN ORGANIZACION, DIRECCION DE EMPRESAS, MERCADO
Y MARKETING. PRESIDE LA JUNTA DE CASTILLA Y LEON
DESDE MAYO DE 1983 EN QUE SE CELEBRAN LAS PRIMERAS
ELECCIONES AUTONOMICAS.
LA SOLIDARIDAD QUE IDENTIFICA NUESTRO CICLO DE
CONFERENCIAS AUTONOMICAS, ADQUIERE EN ESTA OCASION
SU MAS HONDO SENTIDO. ENMARCADOS EN ESTE HISTORICO
SALON DE CIENTO, DESEAMOS CON CURIOSIDAD Y RESPETO
CONOCER, POR BOCA DE SU PRESIDENTE, LA REALIDAD
ACTUAL Y PROBLEMAS A LOS QUE SE ENFRENTA LA REGION
DE CASTILLA Y LEON.
�2.
EL PROCESO AUTONOMICO DE NUESTRA DEMOCRACIA HA
IMPLICADO, ENTRE OTRAS COSAS, UNA BÚSQUEDA, UNA
NECESIDAD DE RECUPERAR LAS SEÑAS DE IDENTIDAD,
TRATANDO DE NO CAER EN LAS CONFUSIONES DEL PASADO,
YA QUE COMO ES PATENTE, LAS SEÑAS DE IDENTIDAD
CASTELLANO LEONESAS HAN IMPREGNADO DE TAL MANERA
A LO ESPAÑOL, QUE SABEMOS DE LO ARDUO QUE IMPLICA
LA TAREA DE DESLINDAR LO ESPECIFICO DE ESAS TIERRAS
CON LO GENERICO DE ESPAÑA.
EN LA ACTUALIDAD, EL NUDO GORDIANO O LA VIEJA
POLEMICA DE SI FUE CASTILLA LA QUE DESHIZO ESPAÑA,
COMO AFIRMO EN SU DIA ORTEGA Y GASET, O ESPAÑA
LA QUE DESHIZO CASTILLA, SEGUN SANCHEZ ALBORNOZ,
COMIENZA A DESHACERSE COMO CONSECUENCIA DEL EJERCICIO DE SU AUTONOMIA.
EL CENTRALISMO CASTELLANO HA SIDO UN HECHO INNEGABLE. PERO CON LA SOLIDARIDAD QUE PRESIDE ESTE
CICLO DE CONFERENCIAS Y LA RUPTURA DE TOPICOS
QUE TIENE COMO UNO DE SUS OBJETIVOS, PODEMOS TAMBIEN COMPRENDER QUE PRIMERO FUE UN CENTRALISMO
SOBRE CASTILLA, Y DESPUES UN CENTRALISMO, APOYADO
�3.
EN CASTILLA, SOBRE EL CONJUNTO DEL ESTADO ESPAÑOL.
COINCIDIMOS, POR TANTO, CON CARABAÑA Y VALDEON
EN QUE EL MENCIONADO CENTRALISMO HA SIDO UN INSTRUMENTO DE PODER DE LAS CLASES DOMINANTES DEL PASADO
Y DEL PRESENTE. EN MODO ALGUNO PUEDE SER UNA BOMBA
QUE SE ARROJE SIN PIEDAD CONTRA LOS CASTELLANOS
Y LEONESES.
PERO, CEDAMOS LA PALABRA AL EXCMO. SR. D. DEMETRIO
MADRID LOPEZ, PARA QUE NOS HABLE EN PROFUNDIDAD
DE ESA CASTILLA Y LEON DE 94.000 KM2. DE SUPERFICIE; DE SUS MAS DE 2.500.000 HABITANTES; DE SUS
MAS DE 2.200 MUNICIPIOS; DE SUS 9 PROVINCIAS...
SR. PRESIDENTE: BARCELONA SOLIDARIA TIENE CURIOSIDAD POR CONOCER LA REALIDAD ACTUAL DE SU REGION,
QUE HOY SENTIMOS YA COMO MAS NUESTRA. TIENE VD.
LA PALABRA.
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
09.01. Activitat de representació (com a Alcalde)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1982-1997
Description
An account of the resource
Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
3917
Title
A name given to the resource
Presentació del conferenciant Sr. Demetrio Madrid Lopez dins el Cicle de Conferències Barcelona Solidària
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Saló de Cent
Language
A language of the resource
Castellà
Subject
The topic of the resource
Autonomia
Biografies
Espanya plural
Model social
Castella i Lleó
Madrid López, Demetrio
Congressos i conferències
Type
The nature or genre of the resource
Conferència
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1986-04-08
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona.
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències