1 10 1 https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1650/0000001026.pdf 8db4680e58d7d7b93bd78a15be8671cf PDF Text Text PARLEM AMB... PASQUAL MARAGALL “ EL CATALÀ HA VINGUT A LA VIDA A PATIR” Pasqual Maragall i Mira, el president de l’Estatut del 2006, va ser l’alcalde de la Barcelona olímpica. El 20 de maig del 92 va viure el xut de Koeman des de la Llotja de Wembley i el 17 de maig del 2006, els gols de Belletti i Eto’o a Saint Denis. Ara, però, amb l’agenda deslliurada d’obligacions protocol·làries, continua seguint el Barça des de la Llotja del Camp Nou, on s’hi acosta sempre que pot. Viu el futbol com viu la vida, amb la passió d’una intel·ligència vital absolutament particular, feta de somriures sorneguers i mirades còmplices TEXT: Xavier Gala i Eduard Pujol I FOTOS: Bevenrain / Arxiu FC Barcelona FEBRER DE 2009 BARÇA 37 �PARLEM AMB... PASQUAL MARAGALL “Em demana el meu primer onze del Barça? Velasco, Elías, Curta, Gonzalvo III, Calvet, Gonzalvo II, Basora, Seguer, César, Florencio i Nicolau” Em pensava que els polítics en actiu busquen la Llotja del camp per estratègia. Ara he descobert que el president de l’Estatut hi ve sempre que pot. M’agrada el futbol i m’agrada l’espectacle del camp. Gaudeixo del futbol des que tenia 6 anys. Amb aquella edat ja anava al camp del Barça, a Tribuna, amb el meu pare, el Jordi, i el meu oncle, el Gabriel. Seia enmig de les cames de tots dos, una natja a cada cama. Avui el camp està ple de nens que continuen descobrint el futbol en família. Els records de nen són únics. Miri, aquest va ser el meu primer onze: Velasco, Elías, Curta, Gonzalvo III, Calvet, Gonzalvo II, Basora, Seguer, César, Florencio i Nicolau. Són els meus records d’infància. En aquella època jugàvem amb tres defenses, dos migcampistes i cinc davanters. I no és com ara, que tots corren amunt i avall. D’aquell equip, a més, en Basora era amic de casa perquè es va casar amb la germana d’un vell amic de la família. Els Maragall sou de les grans famílies de la ciutat. I a més, sou molts. Imagino tots els xicots corrent darrere la pilota. Quina por! No, no..., res que no fessin els altres nens. Això sí, els estius van ser màgics. Fixa’t, el Gonzalvo III, quan jo estiuejava a Platja d’Aro, venia a la platja i es posava a jugar amb nosaltres a futbol. Era al·lucinant. El capità de l’equip de les Cinc Copes, au, jugant amb nosaltres! Allà hi 38 BARÇA FEBRER DE 2009 jugàvem el Joan i l’Agustí Vinyes, el Xavier i el Jordi Muntanyola, l’Ernest Maragall… Ja li he dit, quina por, tots darrere la pilota! I a l’hivern, res de futbol? Érem canalla de futbol, i això no hi ha qui ho pugui frenar. No només jugàvem els partits d’estiu a la platja, també n’organitzàvem al jardí de casa meva. Sap com ens dèiem? “Anàvem guarnits com l’Athletic de Bilbao. Jugàvem al pati de casa i, és clar, trencàvem molts vidres” Sorprengui’m, si us plau. Érem els Gipapersa: Ginés, Pasqual, Pere i Santiago. Fèiem un equip i anàvem guarnits com l’Athletic de Bilbao. Potser algú encara conserva aquesta equipació. Jugàvem a casa i, és clar, trencàvem molts vidres. De fet, de tant trencar-los ens van treure la pilota i no ens la volien tornar si no ens comportàvem. Molt em temo que la tenacitat del nen futboler va superar totes les prohibicions familiars. Només faltaria. Com ha de ser! A les tietes els fèiem pagar un duro per a la pilota, però llavors venien els tiets per aturar la col·lecta…, ah!, i també saltàvem a la casa del costat quan la pilota se’ns penjava. És clar, aleshores venia la policia… Tot un món. Si un dia ve a casa, li ensenyaré el jardí i ho podrà comprovar. M’ha sorprès. Mai ho hauria dit. Totalment futboler. Aquest any he disfrutat molt. Per dir un partit, la nit de la golejada, del 6 a 1, a l’Atlètic de Madrid també hi vaig anar. Sap? Hi faltaven les autoritats. No hi era el Montilla i vaig seure davant. Vaig disfrutar moltíssim. Normalment sóc a la fila 4. I des de la fila 4, el futbol com es viu? Intensament. El futbol m’apassiona,… També hi ha cops que ho passo molt malament. Ho vaig passar fatal al camp de l’Espanyol, a la Lliga, el dia de les bengales. Em vaig fer un fart de patir veient la gent tancada rere les reixes. Era gent que estava indignada amb l’actitud dels Boixos Nois. El Barça va dir prou i no deixa entrar els violents a l’estadi. Com ho veu? El que vaig veure a Montjuïc va ser una animalada vergonyosa. Veig perfecte que el Barça no els deixi entrar, però hi hauria d’haver un gran acord perquè aquesta gent no entrés ni a Can Barça ni enlloc. L’Estadi Olímpic i el Palau Sant Jordi són la joia dels Jocs del 92. Són construccions molt diferents del camp del Barça. Efectivament, però s’han d’entendre com el que són. De les instal·lacions de Montjuïc el que realment sorprèn és el conjunt. A mi el que m’impressiona és el Sant Jordi, que és la vertadera joia olímpica. Des de fora no veus què hi ha a dins. Sembla pla i, en canvi, quan entres t’adones que és esfonsat. �“EL CATALÀ HA VINGUT A LA VIDA A PATIR” Alexanko, en el moment d’aixecar la Copa d’Europa de Wembley. Em parla d’arquitectura. Els equips també són una construcció. I no totes les construccions són iguals! Per sobre d’aquesta consideració el més important és que, ara per ara, el Barça està jugant de meravella. Només veig un equip que ens podria plantar cara: el Manchester. Tenen una capacitat que m’interessa. Combinen molt bé…, endavant i endarrere, obren el joc, mouen la pilota. És un estil que m’agrada. Però el Barça és més espectacular, amb el Messi, l’Eto’o…, també l’Alves i l’Henry. Aquest número de la REVISTA BARÇA parla dels cracs que han marcat època. Dels nos- tres supercracs. Amb qui es quedaria? Amb el Cruyff, que efectivament va marcar un abans i un després. Recordo el gol d’esperó el dia del 0-5 al Bernabéu. El tinc gravat. Aquell gol no s’ha tornat a fer mai. Mossèn Ballarín, que ens parla de Kubala (pàg. 19), sempre explica que la nit del gol de Cruyff a l’Atlètic de Madrid era amb el seu pare, el Jordi Maragall, a l’estadi…, insisteix a dir que ho veien i no s’ho creien. Oh, és que el Cruyff era diferent a tot el que havíem vist. És una mica com el cas del Kubala. Són gent que van canviar el futbol. Kubala va ser el primer a tirar les faltes amb efecte. No hi havia ningú que piqués la pilota com ho feia ell. Era molt bo, va revolucionar el futbol. Cruyff no era Kubala, però un cop assegut a la banqueta, les seves idees van revolucionar el segell futbolístic del Barça. Guardiola diu obertament que n’és una mica hereu. No m’estranya. Sí, d’alguna forma Guardiola és hereu d’aquella intel·ligència. Fa mesos que disfrutem, però Guardiola ens recorda que encara no s’ha guanyat res. Al darrere d’aquesta prudència –molt intel·ligent, FEBRER DE 2009 BARÇA 39 �PARLEM AMB... PASQUAL MARAGALL “Cruyff era diferent a tot el que havíem vist. És com el Kubala. Són gent que van canviar el futbol” Sense aquesta singularitat, Barcelona no hauria pogut organitzar els Jocs del 92? Segurament. No hauríem arribat a la fletxa del Rebollo sense la nostra manera de ser i, alerta, sense la primera pedra, la que va posar l’alcalde Narcís Serra. De fet, tot va ser culpa seva. El Narcís va ser qui va forjar la idea d’albergar uns Jocs. El president Maragall en la inauguració de les Llotges Noves. Era el setembre del 2005. “El català és una persona que està pendent que no li fotin la cartera. Som un país que no hem tingut imperi. Per això conquerim Europa guanyant a Wembley” d’altra banda- hi ha l’ombra d’allò tan nostre: pensar que aquí els èxits no duren gaire. I sap per què? Potser per què en el fons encara portem el roc a la faixa, per si de cas, que no se sap mai!... És que el català ha vingut a la vida a patir. Som així, hem vingut a patir. Que si els dolents, que si els bojos..., el català és una persona que està pendent que no li fotin la cartera. Som un país que no hem tingut imperi, sempre hem estat sotmesos a alguna cosa, o a algú. I a través del Barça, conquerim Europa quan guanyem la Copa d’Europa. Hi ha una imatge de la Llotja de Wembley que és la cara de la felicitat, amb Jordi Pujol i Josep Lluís Núñez a tocar de la Copa, mentre Alexanko l’aixecava. És que érem molt feliços! Però també recordo que, més enllà de l’emoció de la victòria, al darrere d’aquell èxit s’hi amagava discretament aquesta fal·lera tan nostra, la del somni europeu. Ai, aquesta fascinació pel nord enllà! És ben normal. En moltes coses Barcelona és la cinquena ciutat d’Europa. Per davant hi ha 40 BARÇA FEBRER DEL 2009 Londres o Milà, però després vénen Barcelona o Madrid. Fins i tot en alguns aspectes Barcelona està per davant. A Barcelona hi ha més turisme que a qualsevol lloc d’Europa…, tot i que potser em deixo Roma. Per tant, i torno a Wembley, gràcies al futbol, i al gol de Koeman, el país va aconseguir la vella aspiració del somni europeu…? Fins llavors, Catalunya sempre havia estat la cambra entre la Península i Europa. I aquesta posició de frontera, ens ha fet especials? Jo no sé si Europa ens ha acabat d’entendre mai. En canvi sí que tinc clar que aquesta mateixa Europa té molt present que deu molt a aquesta colla de ciutats que no són capitals d’Estat i que, en canvi, són bàsiques per entendre com som. Europa està feta de ciutats intermèdies, com Milà, Hamburg o Barcelona. També penso en Lió, Edimburg i Praga… Són ciutats molt vitals, que o bé són capitals de països petits o no són capital. Però això és l’anècdota. El fenomem que m’interessa rau en la seva singularitat, que és el que fa que aquestes ciutats siguin diferents i decisives. Va ser una aposta de visionari? Digues-ho com vulguis! Però és que Barcelona està feta d’aquesta mena d’accions. El fet d’unir municipis, com Sarrià o Gràcia, també respon a aquesta actitud visionària, valenta i avançada al temps. Pensi que el govern de l’Estat sempre ens mirava per sobre, veient-nos com una ciutat petita. I en poc temps vam passar a tenir una ciutat de 100 km quadrats. La de Barcelona és una història de creixement i d’aprofundiment de la identitat. En aquest sentit, els símbols ens han ajudat. I entre aquests símbols, el paper del Barça és cabdal. La ciutat, doncs, seria molt diferent si Gamper no hagués vingut a Barcelona i hagués fundat el club? No m’ho imagino, és impensable. A l’Estatut vostè parla de la força de Catalunya quan s’expressa lliurement i escriu que aquest text “és una obra col·lectiva”. La lluita contra l’Alzheimer, amb vostè al capdavant, també ha pres aquesta dimensió de repte per a molta gent. El meu èxit, si es pot dir així, és que no estic sol. En vol un exemple? Més d’una vegada, estant a la Llotja del camp, he coincidit amb el Cruyff. Diu que em vol ajudar per crear una fundació, per tractar d’eradicar l’Alzheimer. A mi el que més m’agrada és això. Trobar complicitats, anar a buscar empresaris i professionals que ens vulguin fer costat. També vull demanar un partit al Camp Nou en benefici d’aquesta iniciativa. Es tracta de fer una cosa gran. El futbol és el gol que està per arribar, però, en quina mesura el Barça també és memòria? És clar! La vida ha de tenir fils conductors per recórrer-la, i el futbol n’és un. Per això el Barça també és memòria � � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Parlem amb ... Pasqual Maragall Source A related resource from which the described resource is derived Revista Barça Language A language of the resource Català Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Gala, Xavier Pujol, Eduard Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Futbol Club Barcelona Esports Barcelona Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2009-02-19 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes