1
10
138
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/12/2739/20130619_matarelcobi_LV.pdf
fc586bf24211500bacfc0590ea2de5d3
PDF Text
Text
TEMA
Dimecres, 19 juny 2013
Cultura|s La Vanguardia
2
Matar
el Cobi
Fa vint anys la posició dominant en el debat
intel·lectual català girava entorn de les
propostes del catalanisme progressista que
basculava en òrbita socialista. La pugna
pujolisme/antipujolisme dominava l’escena.
El temps transcorregut des d’aleshores ha vist
com el nacionalisme modernitzava el seu
relat, derivant cap a un sobiranisme que
sembla assolir el seu moment d’auge. I des
d’aquesta posició de força, dóna mostres de
voler modificar el relat històric per recloure
el catalanisme d’esquerres, encarnat en el
‘maragallisme’ olímpic, en l’anècdota
historiogràfica. Realment avui el Cobi no
simbolitza més que “la Barcelona del passat”?
JORDI AMAT
Ara fa vint anys que algú en algun
despatx, retallant una citació
d’aquí i una d’allà, va elaborar el
document Henry Ucelay Da Cal i
Borja de Riquer, historiadors al servei del nacionalisme espanyol. Era
un libel anònim. Es va fotocopiar
el juliol de 1993 i va començar a
circular pels claustres universitaris quan arrencava el curs següent.
No es tractava només d’una batalla
de la guerra caïnita entre acadèmics ni de la visualització de llistes
negres. Tingués més o menys influència, la denúncia revelava un funcionament anòmal del sistema.
Com és prou sabut, el pes que els
historiadors han tingut en la configuració del pensament del catalanisme –des d’Antoni Rovira i Virgili fins a Jaume Vicens Vives passant per Ferran Soldevila– ha estat
profundíssim. En aquest sentit, el
libel, a banda d’un atac maccarthista contra investigadors i plataformes de primer nivell (la revista
L’Avenç, per exemple), es va construir a partir d’un principi deontològic servil: els historiadors no podien qüestionar el relat homogeni
damunt del qual el nacionalisme
havia bastit la medul·la de la seva
cultura política. Era, doncs, una
amenaça d’exclusió. Si dissenties
del relat oficial, esdevindries un
empestat.
No sóc historiador professional,
sinó més aviat un intrús dins
d’aquest gremi, però em fa l’efecte
que a la historiografia del país, des
del punt de vista de la dignitat,
aleshores li va tocar digerir una glopada ben amarga. Agra i reveladora. Perquè la gestació del libel,
per potinera que fos, delatava
també una temença: la por que el
catalanisme –el moviment patriòtic que ha donat forma a la Catalunya contemporània– en versió nacionalista pogués caducar en la mesura que les transformacions de la
societat s’expliquessin sense situar
com a eix central l’autodenominat
moviment de construcció nacional. No era, però, l’únic paradigma
en crisi. Quan encara era omnipresent als claustres, també el marxisme feia aigües i, en conseqüència, l’hegemonia de l’esquerra catalanista entrava en via morta. Per
això, passats els anys, llegit des de
l’òptica de la història intel·lectual,
l’aparició del libel pot entendre’s
com un dels primers símptomes
d’un període crític de debat ideològic –el tram central de la dècada
dels noranta– que, a la llarga, pel
que fa al catalanisme, tal vegada ha
esdevingut decisiu. No cal ser
Gramsci per constatar-ho. Les plaques tectòniques de la vella hegemonia s’havien començat a desplaçar.
Velles raons
Per situar el debat cal remuntar-se
en el temps i simplificar. A mitjan
anys seixanta, per motius que encara s’han d’analitzar, el progressisme va assolir l’hegemonia de la cultura d’oposició a Catalunya. El fenomen no era només català. Després de la Segona Guerra Mundial
el marxisme es va convertir en el
paradigma interpretatiu de referència als cercles il·lustrats de tot
Europa. Espanya, malgrat la dictadura, no en va ser una excepció. El
1969, Enrique Tierno Galván, definint-se en una entrevista com un
“socialista marxista”, ho expressa-
�progressista. La paradoxa és que
aquesta estigmatització s’aniria
projectant, de manera cada cop
més maniquea, al damunt d’un personatge –Jordi Pujol, el banquer i
el polític– que posava el seu capital
moral i financer a favor seu però
també de l’oposició al règim i la
vertebració d’una cultura política
democràtica.
Pinça perfecta
va amb rotunditat: “Si nos referimos, especialmente, a la clase intelectual y a la clase media, nadie habría podido prever que se divulgara Marx en la medida en que se
ha divulgado en los últimos diez
años”. Una cosa distinta és la qualitat de la divulgació. Fa anys que
Borja de Riquer, fent un balanç de
res totèmiques –Manuel Sacristán
i Josep Fontana (amb l’afegit del
gegant Pierre Vilar)–, el marxisme
a Catalunya, mancat d’una tradició
sòlida, no sembla que hagi produït
obres de gran valor.
Sí que va tenir prou incidència,
en canvi, per elaborar una xarxa
d’idees i persones: una nova esquer-
Fa l’efecte que calgui passar comptes amb
el moment de més projecció de Catalunya
al món a través de la seva capital
la historiografia catalana, ho va formular amb claredat. L’assimilació
del marxisme, deia Riquer, fou
“bastante pragmática, superficial y
quizá mucho más el resultado de
una conversión político-ideológica
que no científica”. Deixant de banda la influència d’un parell de figu-
ra disposada a relligar-se amb el catalanisme per impulsar un frontpopulisme antidictatorial (© Ucelay
Da Cal). Aquesta xarxa de poder,
tramada des del partit nacional que
es va arriscar a ser el PSUC, es va
saber dotar de plataformes –l’emblemàtica, Edicions 62–, va pene-
trar la universitat i la van beneir
sectors compromesos de l’Església
i el patriciat cultural –Espriu, Tàpies, Brossa o Joan Oliver–. Com
afirma el professor Jordi Casassas,
era una hegemonia prou forta per
imposar una interpretació de la
cultura nacional. Tenia un discurs
travat. Usos ideològics de la història. Els seus dos breviaris, polèmics i d’èxit, van ser la interpretació de la modernitat literària de
Joaquim Molas i Josep Maria
Castellet a l’antologia Poesia catalana del segle XX (1963) i la
caracterització per part de Jordi
Solé Tura de la doctrina de Prat de
la Riba com a exemple d’ideologia
burgesa a Catalanisme i revolució
burgesa (1967), un assaig que va
tenir una recepció conflictiva tant
en el camp nacionalista –Benet o
Pujol– com en el comunista –Fon-
El Cobi, la mascota
olímpica del 1992,
s’allunya volant en
un vaixell durant
la cerimònia
de cloenda dels
Jocs a l’Estadi de
Montjuïc
FOTO: ARXIU
El discurs antipujolista va germinar durant la segona meitat dels
anys seixanta. Van començar intel·lectuals d’esquerra, després s’hi
van afegir les reticències de Josep
Tarradellas i només va faltar que
Josep Pla hi posés un substantiu
de la seva part. Pinça perfecta.
L’antipujolisme creava complicitats i feia riure. Però aquell discurs, formulat cada vegada més
des de posicions d’elitisme tronat
(ho va diagnosticar FrancescMarc Álvaro a Els assassins de
Franco), es retroalimentaria al marge de si capil·laritzava o no en les
classes mitjanes. Aquests són els
fets: alhora de contrastar-se a les
urnes, el discurs resultava estèril.
Durant els vuitanta, en un període
de crisi econòmica severa, la dialèctica pujolisme/antipujolisme va
incorporar noves significacions.
Del banquer burgès es va passar al
botiguer populista i la corrua
d’oposicions que se’n derivaven:
ruralisme/cosmopolitisme, monolingüisme/bilingüisme, nacionalisme/progressisme, Catalunya/Barcelona i, en últim terme, catalanisme pur/catalanisme líquid.
Era una forma simple d’explicació del país que afavoria la lògica
d’exclusió/inclusió definidora >
TEMA
Dimecres, 19 juny 2013
Cultura|s La Vanguardia
L’estigmatització
de la burgesia
es va projectar sobre
Pujol fins a esdevenir
antipujolisme
3
tana inclòs, més Josep Termes–.
La xarxa no tramava una pèrfida conspiració per sabotejar la
catalanitat, com ara sembla que es
vulgui fer creure en un exercici de
contrareforma. Cal no perdre de
vista que, pel que fa a les ciències
socials, els caps més assenyats del
moment, coadjuvant en la consolidació d’aquell relat de matriu
marxista, alhora que sintonitzaven
la interpretació del passat amb corrents de pensament normalitzats a
la resta d’Europa (per bé que la sintonització fos superficial), pretenien minar també una de les famílies
que per activa o per passiva mantenien la dictadura: una burgesia
que, gràcies a l’èxit del desarrollismo, havia començat a enriquir-se
en una societat ja plenament capitalista.
L’estigmatització de la burgesia
en bloc, comprensible però injusta, va ser, probablement, l’argument aglutinant del nacionalisme
�TEMA
Dimecres, 19 juny 2013
Cultura|s La Vanguardia
4
> del nacionalisme. S’era dels uns
o dels altres. Sense estridències, la
modernització del nacionalisme
–ja fos a través de l’activisme de la
Crida, de TV3 o del hòlding intel·lectual de Max Cahner pagat
des de la Generalitat (la Revista de
Catalunya, les Jornades sobre
Nacionalisme, la Fundació Acta
dels joves Culla, Cardús, Rahola,
Villatoro)– ja s’havia posat en
marxa.
Cobi al geriàtric
A la llarga, d’aquella batalla qui en
va sortir més malparada va ser l’esquerra il·lustrada –aquella que se
suposava que emparava l’aura del
maragallisme–, encaparrada a
sembrar un camp que ella mateixa
acabaria per convertir en terra eixorca. Tornava a pensar en aquesta evolució mentre llegia alguns
dels contraatacs que van generar
les declaracions sobre la manifestació de l’Onze de Setembre de Javier Mariscal, qui ja en el seu dia
va participar del carnaval antipujolista. Deixant de banda el judici
que les paraules del dissenyador
mereixin (la comparació amb el
nazisme fa molta angúnia), vaig
trobar revelador que la carregada
anés acompanyada d’una estigmatització a l’engròs d’alguns ingredients que s’han associat a l’època
daurada del maragallisme. “Eren
els temps de la ximpleria modelna
del socialisme ídem” (Pilar Rahola) o “la Barcelona apàtrida, incolora, insípida i inofensiva en què
molts encara creien” (Jordi Cabré). En tots dos casos, per referir-se a aquell moment, els articulistes usaven el temps verbal del
passat i, de fet, la darrera línia de
l’editorial que el diari El Singular
Digital va dedicar a la qüestió ho
formulava amb rotunditat: la Barcelona que Cobi simbolitzava és
“la Barcelona del passat”.
Aquest afany d’internar el quisso enjogassat al geriàtric de l’oblit
no és una operació innòcua. Altra
vegada usos ideològics del relat
històric. Les plaques tectòniques
que es van començar a moure fa
vint anys han encaixat. Sembla
com si ara que l’hegemonia del sobiranisme dins del catalanisme mediàtic ha esdevingut prou unànime, sense pràcticament contestació des de dins del catalanisme tradicional, calgui passar comptes
amb un episodi recent i transcendental: el moment en el qual més
fastuosa va ser la projecció de Catalunya al món a través de la seva
capital. O gairebé no es recorda o
comença a connotar-se negativament. Diria que aquesta dinàmica
revela alguna cosa més que una
venjança retrospectiva dels fills i
els néts de Pujol que el 1989 es van
posar de llarg amb la campanya
“Freedom for Catalonia”. Alguna
cosa més que evidenciar, com cal,
les vergonyes de la Internacional
Progressista Papanates. És la convicció implícita que el record
d’aquella Barcelona –la capital
que va enterrar la “ciutat de les
bombes” transformant-se de grisa
urbs industrial a referent de festiva modernitat (amb nous carrers
que honoraven la tradició dels
Espriu, Vicens Vives o Trias Fargas, com acaba d’estudiar Jaume
Subirana)– podria distorsionar el
relat teleològic que fa de la independència condició sine qua non
del fracàs de la concòrdia predicada des de La pell de brau, la bíblia
en vers de la reconciliació catalana. Una cara d’aquesta reescriptura és allò que el periodista Francesc Canosa ha sabut concentrar
en la potent imatge de la “Catalunya iceberg”: una història dels habitants del “país dels vençuts, dels
exiliats esborrats, dels morts sem-
Maragall va intentar pensar el postpujolisme,
però l’elaboració d’una alternativa catalanista
es va complicar des de la mateixa esquerra
per garantir la pervivència de Catalunya.
El “procés de sobiranització”
(Agustí Colomines dixit) en el qual
estem immersos passa, entre multitud d’aspectes, per imposar un relat uniforme del passat sobre el
qual es pugui bastir un projecte de
futur nodrit en la idea de ruptura
inevitable amb Espanya. La tesi
pre morts i dels vius enterrats en
vida”. Una història pura, en teoria
negada pel nacionalisme progressista, que ha d’emergir per orientar el camí cap al futur. La creu de
la reescriptura és allò que queda
fora d’aquest relat. Nous silencis,
vells equívocs. En el relat sobiranista, el Maragall alcalde, a diferència del que representaran, po-
sem per cas, la commemoració de
les runes del 1714 (més propaganda que divulgació històrica), hi entra amb calçador.
La gran implosió
Deia en començar aquest text fet
d’hipòtesis apressades que la difusió del libel és un símptoma de
l’inici d’un període crític dins del
catalanisme. Els factors que expliquen l’adveniment d’aquesta mutació són múltiples, interns i externs. Hi influeixen des del fracàs
espanyol de l’Operació Reformista
(una via d’actuació del catalanisme polític s’obturava) fins a la reconfiguració que exigia la caiguda
del Mur i el replantejament conseqüent de la Unió Europea. Però
aquella crisi la va propulsionar
també l’estela de l’èxit dels Jocs
Olímpics i del model de catalanitat que la Barcelona dels Jocs va
projectar. No és estrany que al
llarg de 1992 Maragall comencés a
�fantasiejar amb la possibilitat de
presentar-se a les eleccions a la
presidència de la Generalitat que
s’havien de celebrar, en principi,
el 1996. Destacats catalanistes d’esquerres integrats en aquella vella
xarxa dels seixanta, tot i que no militaven al PSC però simpatitzaven
amb el personatge, van creure que
podrien conquerir el govern de la
Generalitat reagrupant-se entorn
de l’alcalde. Si els haguessin forçat
a definir-se és probable que, poc o
molt, s’haguessin presentat com a
federalistes. L’enemic no era Espanya. El rival era Pujol.
Durant aquells anys es va viure
amb la sensació que s’acabava una
etapa. “Des del món periodístic i
una part del món cultural, s’ha decretat la fi del pujolisme”, escrivia
amb desconcert l’aleshores director general de Promoció Cultural
Vicenç Villatoro al seu valuós dietari. La fi del pujolisme, en tot cas,
exigia la forja d’una alternativa. Pe-
rò no existia. Potser cap llibre
mostra amb tanta contundència
aquella angoixada desorientació
com l’impagable Contra Cataluña
(1997), d’Arcadi Espada. No puc
deixar de llegir-lo ara en paral·lel
als articles sobre nacionalisme de
Félix de Azúa polemitzant amb
J.B. Culla (inclosos a Salidas de tono) o amb els primers articles de
Gregorio Morán recopilats a La decadencia de Cataluña. Va ser també un moment efervescent de les
pàgines d’opinió catalanes d’El
País orientades per Lluís Bassets.
No deixa de ser alarmant que el
socialisme il·lustrat, a l’òrbita del
qual havien pivotat figures d’enorme prestigi –des de Maria Aurèlia
Capmany fins a Alexandre Cirici
passant per Marta Mata o Josep
Maria Castellet–, no s’hagués dotat d’un full de ruta convincent.
Potser era el preu que pagava per
l’encaparrament antipujolista.
També és veritat que la prolife-
A la imatge, un
moment de l’obra
teatral d’Els Joglars
‘Ubú, president
o els últims dies
de Pompeia’,
estrenada el 2001,
amb Xavier Boada
com a Pasqual
Maremàgnum
(Maragall) i
Ramon Fontseré
com a Excels
(Pujol)
FOTO ANA JIMÉNEZ /
ARXIU
el món. L’èxit del Pompidou barceloní va ser indiscutible, però el
contingut que s’aportava des del
CCCB no es va saber o no es va pretendre identificar amb la cultura
del catalanisme (per fer servir el
títol d’un assaig de Joan-Lluís
Marfany publicat en aquell moment i que va aixecar una notable
polseguera).
Maragall va detectar el problema. L’octubre de 1993 la premsa informava que impulsava una plataforma de pensament i captació
d’aliats de prestigi anomenada Catalunya Segle XXI, que presidirien
Josep M. Castellet, Salvador Giner
i Encarna Roca. El seu propòsit,
ras i curt, era pensar el postpujolisme “quan ja era molt clar que
gairebé dues dècades d’hegemonia del nacionalisme conservador
havien donat de si tot el que podien donar” (en paraules d’un dels
seus cervells rectors, Josep Maria
Vallès). Maragall tenia intuïcions
lluminoses i relligava el desafiament ideològic a la construcció
europea. A les seves memòries reprodueix fragments de cartes que
el 1995 va adreçar a figures del socialisme continental, com Jacques
Delors o François Mitterrand,
amb el propòsit de reactivar l’europeisme. “Un grup que s’anomena
Catalunya Segle XXI diu al seu manifest que la pàtria es concep com
a punt de partida, no com a punt
d’arribada”, deia a Jorge Semprún, i afegia que “un poeta de Girona de nom Puigverd, que va
col·laborar al manifest de Catalunya Segle XXI, ho deia bellament:
‘Catalunya com a àgora i no com a
temple’”.
L’àgora, a la fi, no es va saber
omplir de contingut. L’alternativa
del catalanisme d’esquerres, més
enllà de patrimonialitzar la noció
de canvi, no va ser gaire més que
un embrió. Es va pecar de diletantisme.
L’elaboració de l’alternativa es
complicaria des de dins de la mateixa esquerra. “Amb aquest partit
no farem res de bo”, va dir Pasqual
Maragall a Raimon Obiols després
del Congrés de Sitges de febrer de
1994. La conquesta de la direcció
del PSC per part dels capitans,
més que encetar un nou corrent,
cia titulada És possible avui a Catalunya el diàleg sobre llengua, cultura i democràcia? celebrada al
CCCB. El diàleg entre divergents
no es va produir. Tot i que la seva
proposta era prou àmplia, els mitjans oficials la van simplificar a la
qüestió idiomàtica, de manera que
un discurs potencial –una esquerda dins de l’esquerra catalana– va
quedar expulsat del catalanisme.
Els neocentralistes del diari El
Mundo, que van tenir l’exclusiva
del manifest gràcies al membre
del seu consell d’administració
Eugenio Trias, es fregaven les
mans.
En aquestes tensions em sembla descobrir l’origen de la implosió del maragallisme. Implosions
que van accelerar la lentitud amb
la qual es mouen les plaques tectòniques de l’hegemonia. Potser si
Maragall s’hagués presentat a les
eleccions autonòmiques de 1995,
tot hauria estat diferent. Potser si
no hagués marxat a Roma, com el
Cobi que es va enlairar tot sol a la
cerimònia de clausura dels Jocs
Olímpics, podria haver liderat uns
processos que va contemplar des
de la distància. Potser...
El 1996 el Pacte del Majestic donava superpoders a un Pujol que
feia més de tres lustres que governava. El 1999 la victòria en vots però no en escons del PSC va significar el principi del final del període de reformulació. Potser caldria
entendre la proposta d’un nou Estatut com una sortida en fals per
fugir d’aquell atzucac. Les converses entre Maragall i Carod, que es
van començar a freqüentar aleshores, ja treballarien un altre paradigma. Un dels costos de l’operació,
malgrat que els implicats no poguessin profetitzar-ho, seria que
Cobi i el maragallisme començaven a formar part d’un passat sense hereus. Damunt d’una memòria
que es desdibuixa creix el nou sobiranisme.
El 25 de juliol de 1992, en català,
quan començava el seu discurs, recordant la fallida Olimpíada Popular de 1936, Pasqual Maragall es va
girar només un segon, va assenyalar amb el dit l’antiga porta de la
marató de l’Estadi i el món va escoltar de la seva veu el nom de
Lluís Companys. |
TEMA
Dimecres, 19 juny 2013
Sembla que des del sobiranisme es temi que
el record de la Barcelona olímpica distorsioni
el relat que condueix a la independència
Cultura|s La Vanguardia
va accentuar una dinàmica fossilitzadora. Els capitans –un Miquel
Iceta, un Josep Maria Sala, un
Joan Ferran–, a l’hora d’articular
una resposta a la problemàtica
qüestió nacional, van dir els ideòlegs del Foro Babel que feien seus
els seus manifestos. Francesc de
Carreras encara ho recorda.
Aquell grup d’intel·lectuals, que interpel·lava els socialistes catalans
des d’una lògica no nacionalista,
es va constituir el 13 de desembre
de 1996 en el marc d’una conferèn-
5
ració dels think tanks no havia arrencat, de manera que els partits
no disposaven d’estructures per
anar-los fornint sistemàticament
de pensament. El PSC, a més, tot i
controlar l’Ajuntament i la Diputació de Barcelona, no va prioritzar
l’elaboració doctrinal. Fundat el
1994 i dirigit per Josep Ramoneda, el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), en
paraules de Ferran Mascarell, havia de funcionar com un instrument de connexió de la ciutat amb
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05. Recursos d'informació
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Description
An account of the resource
Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell).
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Matar el Cobi
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Amat, Jordi
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2013/06/19
Type
The nature or genre of the resource
Article
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Catalanisme
Pujol, Jordi, 1930-
Jocs Olímpics (25ns : 1992 : Barcelona, Catalunya)
Independència
Catalunya
Barcelona
Cultura
Description
An account of the resource
4 p. Publicat al suplement Cultura|s de La Vanguardia.
Source
A related resource from which the described resource is derived
La Vanguardia
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Articles
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/12/2730/20180331_LVG_JAmat_CartesEU_PM.pdf
a5f7988f557724018567e7e44f3adff3
PDF Text
Text
MIRADES
Dissabte, 31 març 2018
Cultura|s La Vanguardia
20
Mirade|s
Pasqual Maragall
pensa Europa
JORDI AMAT
“Les patrulles de la frontera hon
garesa han arrencat la malla me
tàl∙lica que fou la mimesi del teló
d’acer: renovarla hauria costat
més que eliminarla”. La frase està
disseminada en una de les entra
des del dietari Dones que dormen
de Valentí Puig. Anys 198990.
Aviat caurà l’esquerda continental
que era el Mur. La crisi soviètica
repercuteix als seus països satèl∙lit
i Europa, per primera vegada des
prés del final de la Segona Guerra
Mundial, pateix una crisi que la
transformarà. L’assagista Puig,
sempre atent a la política interna
cional, ho intueix. Podria estar co
mençant un temps nou. “Si amb la
Revolució Russa tot començà a
canviar, i Ialta donà una nova for
ma al mapa d’Europa, potser vivim
avui una mutació més perdura
ble.” Què havia de passar? Com po
dia articularse per a bé aquella
mutació? Ara, en un altre moment
de crisi de la construcció política
del continent, val la pena recordar
el que es va pensar en aquell
moment.
Pocs ho van pensar amb la pro
funditat de Pasqual Maragall, un
polític que es va descobrir a si ma
teix com un patriota europeu quan
l’any 1985 va veure el disbarat del
Checkpoint Charlie. Si els arbres
eren els mateixos als parcs sepa
rats pel mur, per què no començar
a pensar la reconciliació? Aquella
idea era ètica, política i intel∙lec
tual. És una part oblidada del llegat
de Maragall. A través de papers
oblidats i d’altres d’inèdits, que són
demostració de la seva ambició po
lítica i capacitat d’interlocució
amb grans polítics i intel∙lectuals,
aquí provem d’explicarho.
Aquell moment crític d’Europa,
en el camp del catalanisme pro
gressista, diria que pocs el van sen
tir amb tanta profunditat com l’al
calde Maragall. La seva circums
tància concreta, que és d’una
concentració màxima, l’afavoria.
Està immers en un projecte d’una
ambició enorme: la modernització
De Maragall a
Daniel CohnBendit
15 de febrer del 1995
“Com potser sàpiga,
vaig anar a Sarajevo per
commemorar el trist
aniversari dels mil dies
de setge. M’agradaria
poder trobarnos a
Barcelona per donarli a
conèixer les meves
impressions d’aquest
viatge a la capital
bosniana”.
Jordi Amat
Largo proceso, amargo
sueño. Cultura y política en
la Cataluña contemporánea
TUSQUETS.
448 PÀGINES. 20 EUROS
A la venda el 4 d’abril,
‘Largo proceso, amargo
sueño’ és una revisió –o
mutació– del llibre ‘El llarg
procés’ publicat per l’autor
el 2015, un assaig d’història
dels intel∙lectuals per enten
dre les cultures polítiques
a la Catalunya de postguerra
de la ciutat de Barcelona, perquè
es converteixi en una capital del
món, amb l’horitzó immediat dels
Jocs Olímpics del 1992. En aquell
període d’una intensitat frenètica,
d’una concentració tremenda d’ell
i dels seus equips, Maragall —que
buscava la construcció del seu li
deratge polític a través de la pro
jecció internacional dels Jocs (ho
va veure Xavier Roig, el seu cap de
gabinet)— va identificar una veu
de la nova Europa que parlava per
ell: Václav Havel.
Diàleg amb
Havel
“Quina experiència hem viscut?
Un intent de sotmetre el món a la
ideologia. Quin fracàs! Potser ser
veixi perquè els intel∙lectuals com
prenguin que no n’hi ha prou amb
elaborar una teoria per adaptarhi
després la realitat”. Principis de
l’estiu del 1989. El dramaturg Vá
clav Havel, que encara vivia en lli
bertat vigilada als afores de Praga,
responia llargament a les pregun
tes de Michel Bongiovanni. El te
ma de la conversa era la responsa
bilitat dels intel∙lectuals. En una
societat sense llibertat com la txe
coslovaca, però també en una de
mocràcia diguemne convencio
nal. Construir futur era tasca dels
polítics, mentre que als intel∙lec
tuals els tocava vigilar els polítics
quan aquests s’allunyessin de la
realitat, captius de la ideologia.
Al cap de menys d’un mes, el dis
sident Havel redactava el discurs
d’acceptació del premi de la Pau
que li havia concedit l’Associació
de Llibreters Alemanys i que a mit
jans d’octubre li van lliurar a la Fi
ra de Frankfurt. No el va poder lle
gir, perquè el govern txec no li va
permetre sortir del país, però les
seves paraules es van poder ser
sentir precedides d’una introduc
ció d’André Glucksmann. Quan es
referia tant al polític i sindicalista
polonès Lech Walesa com a Sal >
�MIRADES
AVANÇAMENT EDITORIAL
“Vam prendre una
cervesa, sí, a la plaça
Sant Josep Oriol, i vam
veure la plaça del Pi,
però sempre envoltats
de 10 o 15 fotògrafs: ells
ens veien però nosaltres
no vèiem res. Vam parlar
de Catalunya Segle XXI,
inspirada en bona
mesura en els seus escrits
‘Word on words’
i ‘At home’ (“Catalunya
com a àgora i no com a
temple”, que va dir
Antoni Puigverd) i em
vau comentar la vostra
simpatia per la idea”.
Maragall amb Václav Havel al Barri
Gòtic durant la visita del president
txec a Barcelona el maig del 1995
per rebre el Premi Internacional
Catalunya
FOTO KIM MANRESA / ARXIU
21
De Maragall a Havel,
12 de maig del 1995
Cultura|s La Vanguardia
Dissabte, 31 març 2018
El projecte europeu és tema recurrent de debat, especialment en
temps de crisi, però són pocs els polítics que l’han pensat amb
profunditat. Un d’ells ha estat Pasqual Maragall. Reconstruïm les
seves idees sobre Europa des de la seva correspondència amb
altres polítics que Jordi Amat ha rescatat en una nova versió del
seu llibre sobre cultura i política a Catalunya
�MIRADES
Dissabte, 31 març 2018
Cultura|s La Vanguardia
22
> man Rushdie (contra qui l’aia
tol∙là Khomeini havia dictat l’edic
te religiós que el condemnava a
mort per la publicació d’Els versos
satànics), Havel reflexionava so
bre els usos de la paraula. Paraules
com pau o socialisme. Paraules
que no eren innocents. “La qüestió
que jo voldria plantejar és que les
paraules són un fenomen miste
riós, ambigu, ambivalent i
pèrfid”. Calia lluitar con
tra els seus usos perver
sos. No era un repte
només lingüístic. Era
una tasca intrínseca
ment ètica.
En aquella entrevis
ta clandestina, compa
rant el present amb el
passat més dur, Havel
anunciava que al seu país “està
apareixent l’esbós d’una vida pú
blica”. A mitjans de novembre del
1989, enfrontantse amb el règim
decadent, l’esbós de societat civil
es convertia en realitat mobilitza
da: la gent va ocupar els carrers de
Bratislava i Praga demanant la di
missió del govern comunista. Era
la revolució de vellut, al cor de la
qual bategava el moviment refor
mista Fòrum Cívic, on Havel des
puntava. A finals d’any l’intel∙lec
tual s’havia convertit en el polític
que lideraria la democratització
del país. El 29 de desembre era ele
git president de la República. Era
un referent democràtic global.
També per a Maragall. Així ho va
explicitar en un article publicat a
les pàgines de La Vanguardia, po
ques hores abans de la visita llam
pec que Havel va fer a Barcelona a
finals del 1990. “La seva reflexió
sobre el valor de la paraula ha pro
posat una nova mirada política i
moral sobre el nostre temps”. Deia
Maragall que havia recomanat una
vegada i una altra Paraules sobre
paraula, la traducció al català que
Monika Zgustová va fer del dis
curs de Frankfurt. La lliçó de Ha
vel valia per a tothom. També per
als catalans, “tan sovint autose
grestats en la polèmica sobre les
nostres grans paraules”. Durant
l’any següent, just abans de les fes
tes de la Mercè, Maragall va visitar
Praga per entrevistarse amb Ha
vel; també ho havia fet, per cert,
Jordi Pujol.
Llavors, com una tràgica ona ex
pansiva de la implosió soviètica,
per primera vegada després de la
Segona Guerra Mundial, la guerra
va tornar al cor d’Europa. Iugoslà
via explotava en un conflicte bru
tal on, encavalcat a l’ambició d’ex
pansió territorial, es barrejava l’odi
entre comunitats. Odi ètnic, reli
giós, nacionalista. La brutalitat de
la guerra entre germans era, una
altra vegada, una presència real.
Maragall, que estava adquirint cer
ta rellevància com a polític inter
nacional a través dels Jocs, va sen
tir el dolor a la seva pell d’alcalde.
Un alcalde que creia que Europa,
sobretot, era una trama de ciutats.
Des d’aquesta posició llegeix un al
tre text de Havel: On home. És cap
tivador. Era el discurs que Havel
va pronunciar quan li van concedir
el doctorat honoris causa de la
Universitat de Lehigh a Pennsilvà
nia l’octubre del 1991.
Maragall el va descobrir a les pà
gines del desembre de The New
York Review of Books. Va quedar
tan magnetitzat, com si Havel po
sés paraules a les seves intuïcions,
que ell mateix en va fer una adap
tació personal i en català —A casa
meva— que es va publicar com a
article a La Vanguardia. Davant les
visions que intentaven extirpar la
identitat nacional de la vivència in
dividual de la política, Havel ho as
sumia com a punt de partida ne
cessari per edificar una societat cí
vica. Aquest model de societat era
el punt d’arribada del seu compro
mís polític. Construir el civisme
—“un sistema polític basat en el
ciutadà i que reconegui els drets
fonamentals, civils i humans, en
tota la seva universal validesa, i
aplicats amb igualtat”— havia de
ser l’objectiu de l’Estat. “Establir
un Estat sobre qualsevol altre prin
cipi que el del civisme —per exem
ple el principi de la ideologia, la na
cionalitat o la religió— significaria
fer més important que els altres un
aspecte de casa nostra i, per tant,
ens reduiria com a poble, reduiria
De Maragall a Semprún,
19 de març del 1995
“Aquella emoció pel lloc
en el teu cas és emoció
històrica, però també
física. Apareix en la
màgia de la muntanya
d’Ettersberg, al costat de
Weimar, un diumenge
de març: tornes a
Buchenwald i ja no
hi ha columnes de fum
per les quals tants
ascendien fins a ‘la seva
tomba als núvols on
no s’està estret’. I
proposes de fundarhi, a
Ettersberg, una institució
europea destinada a la
memòria i a la
prospectiva. És a
Ettersberg on s’ha de
refundar Europa”.
el nostre món natural. I això quasi
mai no condueix a res de bo”.
Europa era l’àmbit on Maragall
—intuint la globalització que vin
dria— creia que aquella societat cí
vica es podria construir.
És una idea, de fet, una vivència,
que va tenir la seva translació con
creta en el discurs inaugural dels
Jocs. Es va adreçar als ciutadans
del món i, amb tota naturalitat, els
va anomenar germans. Després de
parlar de Catalunya, Espanya i els
països llatinoamericans, es va refe
rir explícitament a una nova pàtria
—Europa— i va fer seu el clam del
president de les Nacions Unides
perquè, en sintonia amb l’esperit
olímpic, hi hagués una treva als
Balcans. No va ser possible, però el
seu compromís amb la pau tindria
la seva millor visualització al dinar
d’alcaldes celebrat el primer diu
menge olímpic al Saló de Cent de
l’Ajuntament. El reconstrueixo a
través de la crònica que en va es
criure Mayka Navarro. Encara que
l’alcalde de Belgrad hi havia estat
convidat, no hi va assistir. Sí que ho
va fer Muhamed Kresevljakovic,
l’alcalde de Sarajevo. Amb la ciutat
assetjada per les bombes des del
mes d’abril anterior, Kresevljako
vic havia rebut tard el fax que el
convidava a la inauguració, però
tot i així va poder arribar al Saló de
Cent. Va seure a la taula presiden
cial i va exposar el seu missatge
d’agonia micròfon en mà. Maragall
—defensant la idea que les ciutats
són el cor de les nacions i l’espe
rança de la humanitat— es va soli
daritzar amb ell: “Barcelona i els
seus ciutadans es comprometen
solidàriament a ajudar Sarajevo en
la seva lluita per la pau”. No van ser
només paraules: la vinculació de
Barcelona amb la ciutat va ser real.
La qüestió, després de l’èxit dels
Jocs i en el magma de reflexió so
bre Europa en què Maragall estava
bussejant, era com transformar en
una proposta política concreta
aquell capital de prestigi i aquell
projecte ideològic en elaboració. I
aquella reconfiguració, tan sugges
tiva, no es va poder encarrilar bé.
No seria mai hegemònica a la casa
que Maragall, després dels Jocs,
va assumir que, tard o d’hora, hau
ria d’habitar: la Generalitat de Ca
talunya.
Identitat
local i política
europea
A finals del 1994 Catherine Camus
�De Maragall a Mitterrand,
20 d’abril del 1995
“És que tot el que la
globalització de les
nostres vides anuncia
com a possible –la
fraternitat, el
coneixement dels altres,
l’amistat, la coexistència
internacional– és
realment probable ?
Per quan? Quin serà el
paper d’Europa en
aquest marc? L’esquerra
s’ha de fer aquestes
preguntes”.
Maragall amb Semprún, quan aquest
era ministre de Cultura, durant
l’entrega del quadre ‘Teulades de
Barcelona’ de Picasso al museu del
pintor el 1991
P. MADUEÑO /ARXIU
MIRADES
Dissabte, 31 març 2018
continuar endinsantse al camí
que portava a la pàtria d’arribada:
Europa.
En aquells moments, Maragall
exercia de president del Consell de
Municipis i Regions d’Europa,
mentre que Jordi Pujol ho era de
l’Assemblea de les Regions d’Euro
pa. Des d’aquella posició, el març
del 1995 va escriure una carta pri
vada a François Mitterrand, presi
dent de la República Francesa. Li
recordava que l’havia vist per pri
mera vegada “un jour gris” de l’oc
tubre de l’any 1959 a París. Aquell
dia, Maragall, que venia del silenci
civil espanyol, havia descobert es
coltantlo l’oratòria política. I,
molt després, havia tingut la sort
d’haver pogut reunirse amb ell.
L’última vegada a Estrasburg, l’oc
tubre del 1993, durant una reunió
del Consell de Municipis i Re
gions. Mitterrand havia parlat en
aquella ocasió de la guerra dels
Balcans i Maragall va apuntar unes
paraules que va repetir en
aquella carta. Li escri
via per demanarli al
president francès
que
continués
compromès amb
Europa, un com
promís que passa
va per assumir la
subsidiarietat com a
manera d’augmentar
democràticament la vida
dels europeus.
Subsidiarietat era cessió de po
der dels estats a les regions i a les
ciutats. Subsidiarietat era replan
tejar la sobirania per acostarla
més i més a la gent. Subsidiarietat
és encara avui l’esperança que pot
reconstruir la utopia de la Unió
com a espai democràtic on encar
nar l’agenda revolucionària de la
llibertat a través de la fraternitat
que fa possible la igualtat.
Era la mateixa idea que havia
formulat feia un mes en cartes tant
a Felipe González com a Jorge
Semprún. “No deixis el govern, no
deixis el poder, com diu la gent, pe
rò deixa poder”, li demanava a
González. Aquest era el nucli del
pensament europeu que volia ela
borar i sobre el qual també li parla
va, des de la cultura, a Semprún a
partir d’unes paraules de Semprún
mateix: “Les pàtries només són
vies cap a l’universalisme de la raó
democràtica”. Aquella pàtria de
partida, en el pensament europeu
de Semprún, era la muntanya d’Et
tersberg, al costat de Weimar, a
prop de Buchenwald. Per a Mara
gall també podia serho l’Empor
dà. “Viatge i quietud. Tranquil∙litat
i vigilància. Llenguatge i creença.
Aquests són els pols d’una de les
ànimes d’Europa, l’ànima catalana.
I segurament de totes”. Aquella fi
losofia europea volia convertirla
en acció política. Per dirho amb
una expressió que va voler patri
monialitzar i que ha estudiat Jau
me Bellmunt: es tractava d’inter
venir a Europa a partir d’una acció
catalana. |
Cultura|s La Vanguardia
tra els altres”. A partir d’aquí, pluja
d’idees. Fon vida, pensament i po
lítica. Barreja sensacions de preo
cupació civil amb l’experiència
paisatgística o les lectures que té
temps de fer. Des de l’últim poe
mari d’Àlex Susanna, passant per
un article de Jean Daniel fins a un
altre discurs de Havel: el que va
pronunciar al Congrés Internacio
nal del Pen Club. I finalment, a
partir d’una carta publicada en la
premsa d’una víctima d’ETA, re
flexionava sobre com podria ar
ticularse políticament la reconci
liació. Les paraules de Cristina
Cuesta, empeltades en la reflexió
de Havel i un viatge recent que ha
via fet a Sarajevo, el portaven a
esperançarse amb “una sensibili
tat mundial creixent en aquest
sentit”.
Des d’on podia treballar políti
cament ell per augmentar aquella
sensibilitat? Des d’Europa, esclar,
més enllà de Barcelona. Des del
govern d’Espanya? Alguns
dels seus col∙laboradors
més propers van fanta
siejar amb aquella pos
sibilitat. Però a la fi, el
seu radi d’acció, si
l’ampliava, era clar on
el situava. A Catalu
nya. A Catalunya, com
a pàtria de partida, per
23
anat més lluny, potser, en l’expres
sió d’una cultura europea vinguda
del fred, superadora de nacionalis
mes vacus i universalismes inge
nus, filla de la bogeria centreeuro
pea i de l’estupidesa estalinista,
coetània de l’ecologisme i del pen
sament lleu, escèptica i esperan
çada a la vegada”. L’afany de forjar
aquesta cultura europea, partint
de Barcelona i de Catalunya, va
ser un desafiament —un desafia
ment que el portava a refundar el
seu propi marc de comprensió de
la realitat, com explica Joan Fuster
Sobrepere a Pasqual Maragall.
Pensamiento y acción— que va ob
sessionar Maragall durant la pri
mera meitat del 1995. Estava
immers en la preparació de les
últimes eleccions a què es presen
taria per revalidar l’alcaldia, en
plena agonia d’un felipisme nu i
envellit.
Maragall va passar aquell final
d’any a la seva casa de l’Empordà.
D’aquells dies, d’aparent recés, va
quedar com a testimoni una cròni
ca molt personal, escrita en format
de diari, que va ocupar quatre pà
gines en publicarse al Diari de Gi
rona. L’arrencada era esplèndida:
“Tots anem en el mateix vaixell
assetjat per mil tempestes, fent
aigües per més d’un forat i tots sen
tim els crits d’uns passatgers con
Grup Godó President Javier Godó, comte de Godó. Conseller Delegat Carlos Godó Valls La Vanguardia Director Màrius Carol. Cultura|s Redactor en cap Sergio VilaSanjuán. Cap secció Isabel Gómez Melenchón. Redacció Anna Duran, Antònia Justicia, Ignasi Moya. Disseny Anna Belil, Carol Téllez
Cultura|s. Edita: La Vanguardia Ediciones, S.L. Imprimeix: CREA, Impressions de Catalunya, SL. Dipòsit legal: B63891958
va anar a Barcelona per presentar
una obra pòstuma del seu pare: El
primer home, traduïda simultà
niament en castellà (Tusquets) i
català (Empúries). La presentació
va tenir lloc en un acte celebrat al
Col∙legi de Periodistes —hi van
parlar Josep Ramoneda, Jorge
Semprún, Lluís Bassets i Florence
Malraux— i un altre a la Universi
tat Pompeu Fabra, on va intervenir
també Antoni Marí. En aquest se
gon acte, entre el públic, hi havia
Pasqual Maragall. Pocs dies des
prés, Maragall rebia un exemplar
de l’edició no venal que Tusquets
va imprimir d’Una tumba en las
nubes: el discurs, titulat amb un
vers de Paul Celan, que Jorge Sem
prún havia pronunciat a l’octubre
quan li van concedir el premi de la
Pau a Frankfurt.
L’alcalde va escriure a Semprún
una carta d’agraïment. “M’ha inte
ressat sobretot la teva especulació,
en el millor sentit, sobre la memò
ria alemanya i europea”. Ja es po
dia començar a elaborar, després
del gran sotrac, cultura europea?
“Alguna cosa se n’intueix en el teu
discurs de Frankfurt”. Potser la ca
pitalitat europea de la cultura, per
a la qual Barcelona es postulava,
podria ser el pretext per aprofun
dirhi. I recordava el discurs de
Havel de feia cinc anys. “És qui ha
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05. Recursos d'informació
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Description
An account of the resource
Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell).
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Pasqual Maragall pensa Europa
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Amat, Jordi
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2018-03-31
Type
The nature or genre of the resource
Article
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Europa
Relacions Internacionals
Acció política
Territoris
Description
An account of the resource
Article publicat al Culura/s de La Vanguardia, que recupera les cartes que Pasqual Maragall va escriure a diverses personalitat d'arreu d'Europa.
Source
A related resource from which the described resource is derived
La Vanguardia
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Articles
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/12/2659/RetornRoma_AnunciCandidat_LVG19980626-014.pdf
01697495ce97b6a433d5370d393ddab4
PDF Text
Text
14
POLÍTICA
LA VANGUARDIA
Pasqual Maragali no ha esperado la cena conmemorativa del
XX aniversario del PSCpara anunciar oficialmente su
candidatura a la presidencia de la Generalitat. El ex alcalde de
•
VIERNES, 26JUNIO 1998
Barcelona se adelantó un día para proclamar, desde el punto más
alto de su ciudad, su voluntad de encabezar un “movimiento” de
centro izquierda similar al que representa Blair en Gran Bretaña
Maragailse presenta
comoel líderdeuna
alternativa
“amplísima”
queincluyeel centro
El ex alcaldeconfirmaoficialmente
queseenfrentaráa Pujoly dejaclaroquenoquieresersóloelcandidatodelPSC
EL REGRESO
“Ya he vuelto y el
‘souflé’ no se ha
deshinchado”
DIÁLOGO
“Dialogaré con
todos los partidos de
izquierda y con
algunos que no lo
Son, incluidos
empresarios y gente
avanzada de la
Iglesia”
PARTIDOS
“Igual que las
empresas se
fusionan para
competir, se
acabáron los que
conducen a los
militantes hasta
la tumba”
SALVADOR
SANSUÁN
EL PROFETADEL“CAMBIO”. Maragail subió a Coliserola para anunciar su deseo de pilotar el “cambio” en Cataluña
RAMON SUÑÉ
BARCELONA. Ya es oficial:
Pasqual Maragall disputará la presi
dencia de la Generalitat a Jordi Pujol. El gran duelo quedó servido
ayer al mediodía cuando el ex alcal
de de Barcelona, desde el mirador
de la torre de Coilserola, confirmó
que está “ilusionado” y “decidido”
a “encabezar una alternativa de
cambio en Cataluña”, un “movímiento amplísimo”, un proyecto
que no sólo represente al PSC o a la
izquierda, sino que integre “fuerzas
de gran espectro”, incluidas las de
un centro “radical”, al estilo de lo
-
Maragail abogapor la
‘fusión de los partidos”
en genérico,pero evita
pronunciarse sobre una
coalición con otrasfuerzas
que significa en Gran Bretaña el
nuevo laborismo de Tony Blair.
Maragall quiso marcar el territo
rio desde el primer momento y dejar
claro que su liderazgo pretende traspasar las fronteras de los partidos
tradicionales, en general, y del PSC,
en particular. Por ese motivo, anun
ció su candidatura lejos de la sede de
su partido y antes de intervenir esta
noche en la celebración del vigési
mo aniversario de los socialistas catalanes. Como testigos, su esposa,
Diana Garrigosa, su hermano Er
nest, concejal del Ayuntamiento de
Barcelona, y tres de sus “familiares”
políticos más directos: Narcís Serra,
Joan Clos y Joan Reventós. A ellos
se unió posteriormente en un almuerzo el secretario de organización del PSC, José Montilla, máxi
mo exponente de ese aparato socialista con el que Maragali tendrá que
lidiar a partir de ahora para aunar
posiciones políticas e intereses per
sonales (léanse listas electorales) no
del todo coincidentes.
El aspirante socialista a la presi
dencia de Cataluña inició su com
parecencia ante la prensa con una
sorprendente puntualidad y con un
saludo con reminiscencias tarrade
llistas. Con un “ya he vuelto”, puso
punto y final a lo que él mismo defi
nió como un año de “libertad perso
nal, familiar y profesional”. El candidato —condición que asumirá el
próximo otoño cuando el PSC reali
ce primarias—recuperó un símil que
él mismo empleó el verano anterior
cuando respondía con evasivas sobre la posibilidad de enfrentarse a
Pujol. “El ‘souflé’ —afirmó—
no se ha
deshinchado, sino que ha subido un
poco más. Esto me ilusiona y me
gratifica.” Aseguró que muchos catalanes le han animado a encabezar
el “cambio” y anunció que regresa
dispuesto a “escuchar sin poner lí
mites” y a dialogar “más allá de
nuestra familia política”: con “em
presarios, gente avanzada de la Igle
sia, ONG, movimientos sociales...”
Pese a todo, Maragail no olvidó
su origen y filiación política. Recor
dó que sigue siendo miembro del
PSC, “mi partido, del que no he renegado jamás y que piensa, como
yo, que tenemos que ampliar fronte
ras y que existe una posibilidad muy
grande de ganar”. La proclamación
de su fidelidad al PSC no le impidió
hacer suya la teoría que señala que
los partidos, como las empresas,
tenderán a fusionarse. Sin embargo,
no concretó si se refiría a la posibili
dad de que el PSC se presente a las
elecciones autonómicas coaligado
con otras formaciones. “No sé las
fórmulas”, confesó. Pero añadió
que lo que tenga que hacer, “lo haré
de acuerdo con mi partido”.
Pasqual Maragall no pronunció
ni una sola ocasión el nombre de
Jordi Pujol, ni siquiera de CiU.
También dejó para próximas ocasiones la explicación de su progra
ma político. Tan sólo dio alguna pis
ta. Así, proclamó la “absoluta” soberanía del PSC respecto del PSOE
en aquellas cuestiones propias de la
política catalana, y abogó por “un
catalanismo menos agrio, más expresivo, abierto y fraternal que el
que es en este momento el catalanis
mo oficial”. Y explicó lo que la
Europa en construcçión espera de
Cataluña: “En Europa se ve el modelo catalán como lo que nunca debía haber dejado de ser, como un entendimiento muy amplio, de fuerzas diversas, que están por un
autogobierno fuerte y una lealtad fe-
deral (. . .), que están por afirmarse,
pero también por explicarse, lo que
no se ha hecho o no se ha hecho
bien”.
El líder socialista tampoco quiso
entrar en cuestiones como la políti
ca lingüística de la Generalitat:
“Pregunten a Joaquim Nadal y Nar
cís Serra, que han mantenido una lí
nea muy coherente. Yo no tengo
opiniones diferentes”. Y negó la
existencia de profundas diferencias
entre sus planteamientos y los de Josep Borreil. “Los dos son discursos
del PSC —afirmó—y no creo que
pueda haber discrepancias.”.
La llaveinglesaparadestornillar
a Pujol
A
descender
1
del mirador de la torre de ColI
serola, Pasqual Maragall recordó que esta
espada de Excalibur-de las comunicaciones
hundida en el Tibidabo la había inaugurado él, en compañía de Josep Borrell. Entonces, Maragall subió a la montaña doméstica con una llave in
glesa en la mano, así que, tras la formalidad propia
de un acto de alcalde con ministro, invitó al titular de
la cartera de Transportes y Comunicaciones a acercarse a la antena de Radio Barcelona, con sus raíces
de acero fijadas en la cima y procedió con la herra
mienta a desenroscar simbólicamente uno de los tor
nillos de la añeja instalación.
Seis años después, Maragall ha vuelto a la torre diseñada por Norman Foster con el discurso de Blair
como llave inglesa —“sepuede ser radical y centrista”— para intentar destornillar los anclajes de Jordi
Pujol, fuertemente amarrados a la Generalitat desde
hace dieciocho años. El ex alcalde volverá a tener
cerca a Borrell, ahora sin más cartera que la caja de
herramientas del socialismo y con un manual que no
es un seguro contra reparaciones.
Pasqual Maragall y Josep Borrell tienen criterios
dispares sobre el diagnóstico de las averías y sobre
cómo corregirlas. Borrell piensa que el Foro Babel es
una buéna escuela de formación profesional para
proceder contra los tomillos que mantienen sujeta la
silla presidencial de Pujol, pero Maragali sabe que si
se le va la mano en la operación el mecánico no sólo
puede desencajar el trono, sino todo el condado.
El discurso de Blair es siempre una apología del
“tres en uno” para evitar que chirríen las reparacio
nes en el tejido social. Ya sea en el Ulster o en Esco
cia. Su llave inglesa es, en realidad, una llave maes
tra, que abre puertas en lugar de desajustarlas.
MÁRIUSCAROL
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05. Recursos d'informació
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Description
An account of the resource
Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell).
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Maragall se presenta como el líder de una alternativa "amplísima" que incluye el centro
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Suñé, Ramon
Type
The nature or genre of the resource
Article
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Castellà
Subject
The topic of the resource
Candidatura
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
President de la Generalitat de Catalunya
Eleccions
Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE)
Source
A related resource from which the described resource is derived
La Vanguardia
Abstract
A summary of the resource.
Article que explica l'anunci de Maragall a presentar-se com a candidat a la presidència de Catalunya, al seu retorn de Roma.
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Torre de Collserola
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1998-06-26
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Articles
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/9/1662/0000001316.pdf
3ba741e04e06a3c39f2b7087f14bc69a
PDF Text
Text
CULTURA
LA VANGUARDIA
A
Y ARTE.6
MARTES, 28ENERO1992
casá meya
,
Aquestes notes pertanyen
al discurs d’acceptació del
doctorat “honoris causa”
per la Universitat Lehigh de
Bethlehem, Pennsylvania,
el propassat 26 d’octubre.
Pasqual Maragail les ha traduYt
al cata1t a partir de la versió
anglesa publicada a “The New
York Review” el 5 de desembre
.
.
-
.
Avui, aquest principi cíyic és presentat de
vegadescom si fos oposat al principi d’afilia
ció
nacional, i es dóna a entendre que ignora o
suprimeix l’aspecte de la nostra casa representat per la nostra nacionalitat. Aixó és un malentés barroej del principi esmentat. Bén al
contrari, jo estic a favor del principi cívic per
qué represénta la millor manera per tal que els
individuses realitzin i realitzin la seva identi
tat en tots els cercles de casa seva i perqué
frueixin de tot el que pertany al seu món iiatu
ral i no solament d’alguns dels seus aspectes.
Establir un Estat sobre qualsevol altre princi
pi que el del civisme —perexemple el principi
de la ideologia, la nacionalitat o la religió—sig
nificaria fer más important que els altres ñn
aspectede casa nostra i, per tant, ens reduiria
com a pqble, reduiria el nostre món natural. 1
aixó quasi mai no condueix a res de bo. La
major part de les guerres i revolucions, per
exemple, yan succeir a causa d’aquésta concepció unidimensional de l’Estat. Un Estat
VÁCLAVHÁVEL
.
-
-
categoria “casa” pertany al que els
filósofs moderns anomenen el “món
natural” (. ..). Per a tothom la própia
casa és una experiéncia existencial
básica. El que una persona percep com a casa
seva (en el sentit filosófic del terme) es pot
comparar a un conjunt de cercles concntrics
amb el seu “jo” al mig. Casa meya és l’habi
tació on visc un temps, la cambra a la qual
m’he habituat, i que he cobert, per dir-ho així,
amb el meu invisible llençol. Recordo que fins
i tot la meVa cella a la presó era en un sentit
casa meya, i que em sentia molt fumut si em
requerien de sobte que canviés a una altra cel
la. La nova era exactament igual que l’ante
rior, o potser millor, peró sempre l’experi
mentava com una cosa aliena i poc amistosa.
Em sentia desarrelat i envoltatd’estranyesa, i
em costava un temps deixar d’enyorar la cella
anterior i sentir-me un altre cop a casa.
Casa meya és la casa on visc, el poble o
ciutat on vaig néixer, on he passat la major
part del temps. Casa meya és la meya famí
ha, el món dels meus amics, el medi social i in
teFlectual en el qual visc, la meya professió, la
meya empresa, el meu lloc de treball. Casa
meya és també, per descomptat, el país on
visc, la llengua que parlo i el clima espiritual i
intellectual del meu país expressat en l’idio
ma que s’hi parla. La llengua txeca, la manera
txeca de percebre e! món, l’experiéncia histó
rica txeca, el coratge txec i la covardia txeca,
l’humor txec: tot aixó és inseparable del cercie
de casa meya. Casa meya és doncs la meya
“txequitat”, la meya nacionahitat, i no veig
cap raó per la qual jo no hagués d’assumir-la
coma própia, essent com és una part tan subs
tancial de mi mateix com ho és, per exemple,
lameya masculinitat —unaltre aspecte de casa
meya—. Casa meya és, naturalment, no sols
la meya “txequitat” sinó la meya “txecoslova
queYtat”, és a dir, la meya ciutadania. En darrer terme, a casa meya és Europa i la meya
europeitat i —finalment—aquest planeta i la
seva actual civilització i, amb tota probabali
tat, el món sencer. Peró aixó no és tot: Casa
meya és també la meya educació, la meya
criança, els meus costums i el medi social on
Establir un Estat sóbrequalsevol
altre principi que el del civisme
—perexempie el principide la
ideologia, la nacionalitato la
religió—ens reduiriacom a poble
[a
—
basat en la ciutadania, que respecti la gent en
tots els aspectes del seu món natural, será un
Estat bésicament pacffic i hum.
Certament no vuil, per tant, suprimir la dimensió nacional de la persona humana, o ne
gar-la, o refusar de reconéixer la seva legitimi
tat i el seu dret a l’autoreahització. Simplement rebutjo aquehles nocions polítiques que,
en nom de la nacionalitat, pretenen o intenten
suprimir altres aspectes de la casa huiana, altres aspectes de la humanitat i els drets hu
rnans. 1em sembla que tina societat cívica, del
tipus que s’estit estabhint gradualment en els
estats democrtics moderns, és justament el
tipus de societat que deixa espai a la gent en
tot l’espectre del que determina la seva natu
ralesa, en tots aquells nivelis del món natural
que constitueixen la seva identitat.
Una societat civil basada en la universalitat
deis drets humans és el qué millor ens permet
realitzar-nos com tot el que som —nosolarnent.
membres de la nostra nació, sinó membres de
ARIANNEFABER la nostra família, del nostre barri, de la nostra
regió, de la nostra església, del nostre collegi
visc i considero meu. 1 si pertanyo a un partit, teixos i són un medi per a la nostra identitat professional, del nostre partit polític, del nos
indiscutiblernent será també casa meya.
humana. Si a l’home se’1priva completament tre país, de les nostres comunitats supranacio
Crec que cada cerche,cada aspecte de la casa dels diferents aspectes de casa seva, se’l priva nals—. 1ens permet ser tot aixó perqué la socie
humana, mereix que se Ii atorgui la seva part. de Simateix, de la seva humanitat.
tat ens tracta principalment com a membres
No té sentit negar o excloure per força cap as
de la raça humana, ésa dir, com a poble, com a
pecte, ni un de sol, en benefici dels altres; cap Societat cívica
sers humans singulars, amb una individuali
tat que troba la seva expressió més primária,
no hauria de ser considerat menys important
o inferior. Són tots part del nostre món natu
Jo estic per un sistema polític basat en el més natural i també més uniyersal en el nostre
ral i una societat córrectament organitzada els ciutadít i que reconegui els drets fonamentals, estatut de ciutadans, en la ciutadania en el
ha de respectar tots i donar-los la possibibtat civils i humans, en tota la seva universal vali sentit més ample i més pregon.
de plena realització. Aquesta és l’única viaper desa, i aphicats amb igualtat: és a dir, que cap
La sobirania de la comunitatla regió, la na
tal que la gent es realitzi lliurement com a és membre de cap raça, nació o religió no pot ser ció i l’Estat —defet tota la sobirania superior
sers humans1i exerciti la seva identitat. Tots dipositari de drets básics diferents dels dels al es deriva de l’única sobirania genuina, és a
els cercles de casa nostra, el nostre medi natu tres. En altres paraules: sóc partidari del que dir, la sobirania humana, que s’expressa polí
ral, formen part inseparable de nosaltres ma- s’anomena una societat cívica.
ticament en la sobirania cíyica..
PARACREAR
OAMPLIAR
SU
NEGOCIO
TENEMOS
UNA
FRANQUICIA
N°1
1
Escala i mitjó;1]
—
ENLOS
ESTANCOS . Invertir una escala és, sens
CONESTE
DISTINTIVOdubte, un gest modern. Corn ho
és, en general, segonsels catecis
USTED
PUEDE
PONER mes de la .modernitat artística,
qualsevol manipulació d’un obSUSANUNCIOS
EN
jecte quotidiá feta amb el propó
—
—
-
Un prodúcto líder en los Estados
—inidos,
desarrollado con tecnología
NASA, para la restauraáión de aparatos
sanitarios (bañeras, lavabos, inodoros, etc.),
elementos de cocina,etc., SIN OBRAS.
Formación para la utilizaciónpráctica del producto
y de su sistemade aplicación.
Concedemos zonas en exclusiva y apoyo
permanente para el desarrollode su negocio.
-
sit d’aconseguir alguna mena
d’ambigüitat semántica a través
LA VANGUARDIA;0]
de la introducció d’algun ele-
-
fltO9
Capacidad de inversión (variable
-egún
zonas) ambicióny dedicaciónpara
atender un importantey ampliomercado.
Si leinteresa,
escnbanos
incluyendo
suteléfono
y experiencia
a
FRANQUINTERS.A cf PradUlo,5.28002 MADRID.
FORA D’HORA
Sy
-
Y DEMAS
PRENSA
NACIONAL
AHORA
DESDE:
ment literari, metafóric o polisé
mic. Reproduir, a gran escala, un
mitjó o. qualseyol altre objecte
d’ús comú és, en canvi, segons
aquests mateixos catecismes, un
gest de mitificació d’alló triyial
típicament
postmodern. Dit
d’una altra manera: l”Homenat
ge a Maciá” segueix les petjades
de Duchamp, mentre que el
“Mitjó” projectat per al Palau
Nacional segueix els passos del
moviment inaugural de l’art
postmodem, el pop-art.
L’escultura de la plaça Catalu
nya confirma, en definitiva, una
obyietat que sol ser camuflada
pels crítics, que Josep Maria Su-
VIC,MANLLEU,
CARDEDEU,GRANOLLERS,
LLIÇÁ
DEVALL,CALDES
DE
MONTBUI
infórmese:
Tels:(93)4140279-4146561
ALQUILER
TV
VIDEO — CAMARAS
PROYECTORES
RETROPROYECTORES
—
TELEVISOR, Gran de Gracia, 7
Tel. 217-53-47
-
.
birachs, a pesar de les seves vel
leYtats verbals postmodernistes,
és el principal exemple nacional
deis carrerons sense sortida, deis
laberints de la puerihitat, a qué
condueix l’art modern. El projec
te de mitjó confirma, en canvi, el
que feia sospitar l’anáIisi de l’o
bra pictórica receñt del seu autor,
cada cop més caracteritzada per
trets .proverbialment postmo
derns, com el retom a la figuració, i’espiritualismé para-religiós
i conservador o l’ús d’un doble
codi que combina les técniques
modernes (trebahl matéric,,..)
contrastant amb el pastitx tradi
cionalista (referéncies a l’estética
oriental). Confirma, per dir-ho
rápid, que, per bé que Antoni Tá
pies s’entesti a oficiar literária
ment com a summe sacerdot de
la modernitat, s’ha convertit en
el mihlor, el més decoratiu i el
més genuí deis nostres artistes
postmoderns.
JOSEP MARIA RUIZ SIMON
.4
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
03. Activitat creativa
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Description
An account of the resource
Recull la documentació de caràcter creatiu generada per Pasqual Maragall, no relacionada directament amb la seva activitat acadèmica, professional o política, que s'ubica en les col·leccions corresponents.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
A casa meva
Subject
The topic of the resource
Identitat col·lectiva
Europa
Ciutadania
Nacionalisme
Model social
Filosofia
Description
An account of the resource
Article de Václav Havel, traduit al català per Pasqual Maragall
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Havel, Václav
Source
A related resource from which the described resource is derived
La Vanguardia
Contributor
An entity responsible for making contributions to the resource
Maragall, Pasqual, 1941- (traductor)
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Type
The nature or genre of the resource
Article
Abstract
A summary of the resource.
Aquestes notes pertanyen al discurs d’acceptació del doctorat “honoris causa” per la Universitat Lehigh de Bethlehem, Pennsylvania, el propassat 26 d’octubre.
Pasqual Maragall les ha traduït al català a partir de la versió
anglesa publicada a “The New York Review” el 5 de desembre.
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1992-01-28
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Articles
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1654/0000001198.pdf
cade57b3a6bea12de74112dc0da6fff7
PDF Text
Text
LA VANGUARDIA 27
T E N D E N C I A S
MARTES, 20 OCTUBRE 2009
Un nuevo proyecto de investigación biomédica
“La familia debe ayudar al paciente
aser tan autónomo como pueda”
Pasqual Maragall, impulsor de Barcelonaßeta
JOSEP CORBELLA
Barcelona
E
l proyecto Barcelonaßeta que impulsa
Pasqual Maragall
no se limitará a seguir las líneas de investigación actuales, sino que explorará ideas nuevas y arriesgadas. Una idea muy maragalliana.
¿Cree que a la investigación
del alzheimer le hace falta una
revolución conceptual, que
por el camino marcado no se
avanza lo suficiente?
Ya hace cien años que se conoce
el alzheimer, y como no hay mal
que cien años dure, ya toca que
llegue un gran avance. Si se fija,
las personas que tenemos alzheimer nos refugiamos mucho en
refranes, como no hay mal que
cien años dure. Podemos olvidar
dónde hemos dejado las llaves,
pero no olvidamos las poesías,
las canciones, los refranes… Esto
se nos queda en el hipocampo,
aquí en el cerebro subiendo a
mano izquierda.
¿Es cierto que Barcelonaßeta se propone favorecer los
descubrimientos accidentales
para generar ideas nuevas?
Es una idea en la que creemos
mucho, es lo que en inglés llaman serendipity. La mayoría de
grandes descubrimientos se han
hecho así, por chiripa. Se mira
una cosa y se descubre otra. Naturalmente, hace falta que el investigador que mire tenga talento para ver cuándo un resultado
inesperado es relevante.
¿Cómo lo harán para tener
resultados inesperados y relevantes al mismo tiempo?
Habrá mucha multidisciplinariedad. Cada especialidad tiende a
cerrarse. Pero si no hay contacto
no hay chispa. A veces de esta
chispa puede surgir la luz. Se tiene que propiciar un ambiente en
el que haya contactos.
Otro aspecto innovador de
Barcelonaßeta es que ha captado financiación de 18 empresas
y entidades privadas. ¿Le ha
costado mucho convencer al
sector privado de invertir en
investigación?
No hay mucha tradición en España de inversiones privadas en investigación. La situación es muy
distinta en Estados Unidos, donde hay una cultura calvinista y
gran parte de las inversiones en
investigación biomédica son privadas. La civilización católica
humor. Que se interese por los
demás. Y que se ejercite, tanto físicamente como mentalmente.
Yo, personalmente, juego a ping
pong, camino mucho, hago sudokus. Y psicológicamente me ha
ocurrido una cosa curiosa.
¿Qué le ha ocurrido?
Me he convertido en un enfermo de la captura de imágenes.
Capturo el momento con la cámara del móvil y puedo guardarlo. O enviarlo y compartirlo. Es
un entretenimiento fantástico.
ÀLEX GARCIA
Maragall, con las obras del edificio de Barcelonaßeta al fondo
no anima tanto la competencia y
la inversión privada en investigación. Por eso hay una fiscalidad
que apoya tanto la investigación
en Estados Unidos y no en España. Este trato fiscal tiene un origen cultural, religioso.
Por su experiencia personal,
¿qué consejos daría a una persona que se enfrenta a un diagnóstico de alzheimer?
Le diría que no deje de hacer cosas. Que disfrute. Que no lo convierta en una tragedia porque no
lo es, pero acaba siéndolo si uno
se empeña. Que se lo tome con
Pero no creo que tenga que ver
con el alzheimer. Esta afición
por los gadgets me viene de hace
mucho tiempo.
Y a los familiares de una persona con alzheimer, ¿qué consejos les daría?
Que no sean sobreprotectores,
que dejen un grado de libertad.
Sufren, le protegen en exceso y,
sin querer, le perjudican. La familia debe ayudar al paciente a
ser tan autónomo como pueda.c
LEA LA ENTREVISTA ÍNTEGRA
EN LA WEB
www.lavanguardia.es
Miquel Molina
El tamaño importa
L
a ascensión al Puigmal protagonizada el domingo
por Joan Puigcercós es genuino excursionismo
con mensaje: una gesta que entronca con los orígenes del nacionalismo más esencial, tan ligado al
descubrimiento del propio paisaje y a su elevación a la categoría de valor patriótico. Ascendiendo a lo más alto (en este
caso, del Ripollès), Puigcercós nos dice que no hay más límite que el que uno se imponga. Otra cosa es que alguien,
desde el independentismo rampante, pueda pensar que el
techo elegido por el líder de ERC es más bien modesto. Se
dice que las comparaciones son odiosas, pero aún pueden
serlo más si el objeto a comparar es la trayectoria políticoexcursionista de un rival del mismo espacio político, como
es Jordi Pujol. Si la cima elegida da la medida de las aspiraciones de cada dirigente, no hay duda de que el president
apuntaba más alto. Ascender los 3.404 metros del Aneto o
los 3.143 de la Pica d'Estats era una empresa más ambiciosa
que superar los 2.913 del amable Puigmal.
Cunde últimamente la sensación de que la política de los
80 y de los 90 la lideraron, aquí y en Europa, una generación de dirigentes con más peso específico que los actuales.
Pujol, que sin duda formaba parte de ese selecto grupo, tiene además la ventaja competitiva de haber sido un montañero vocacional y tenaz. Aún es, por todo ello, un rival difícil para el voluntarioso
Puigcercós, si es que, como parece, de lo que se
Puestos a ser épicos, trata
es de apelar a la épilos 2.913 metros del
ca para proclamar la ilusión de una Catalunya
Puigmal no parecen
más plena. Sobre todo
un objetivo ambicioso porque, cuando nos ponemos épicos, el tamaño
sí importa. Y las suaves
laderas herbosas del Puigmal no son reto equiparable al árido y extenuante pedregal que rodea el imponente Aneto.
Claro que, si de compararse se trata, Puigcercós siempre
podrá alegar que vuela más alto que José Montilla, quien
hace poco se estrenó en la materia dando un plácido paseo
por Aigüestortes. Frente al montañismo, senderismo. ¿Falta de ambición política? Más que aspirar a todo, de lo que se
trataría en este caso, diría el actual president, es de cumplir
con un precepto tan intrínsecamente ligado a la historia del
excursionismo catalán como es tocar de peus a terra.
De lo que no hay duda es de que, más arriba o más abajo,
nuestros líderes ayudan con su gesto a promocionar el saludable deporte del montañismo. Puestos a juzgar tradiciones, esta nos complace mucho más que aquella que consiste
en marchar de noche bajo el fuego de las antorchas, representada la semana pasada por ERC en el homenaje al president Companys. Un acto que, involuntariamente, evocó un
imaginario de supremacía racial y violencia que estaría mejor desterrado en la memoria. Para quien aun así guste de
marchar con antorchas, vaya ahí una sugerencia: apuntarse
a las falles de Sant Joan de Isil o de Durro, que combinan
festivamente la atracción por el fuego con ese montañismo
que practicamos cuando queremos sentirnos más libres.
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
13. Expresident de la Generalitat de Catalunya
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2006 --
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Description
An account of the resource
Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Impulso de Barcelonaßeta. La familia debe ayudar al paciente a ser tan autónomo como pueda
Source
A related resource from which the described resource is derived
La Vanguardia
Language
A language of the resource
Castellà
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Corbella, Josep
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Type
The nature or genre of the resource
Entrevista
Subject
The topic of the resource
Alzheimer
BarcelonaBeta
Recerca i Desenvolupament
Família
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2009-10-20
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Entrevistes
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1643/0000000708.pdf
17058593be9a5f3f5ed98f2ba099b755
PDF Text
Text
18 LA VANGUARDIA
P O L Í T I C A
DOMINGO, 22 JULIO 2007
Pasqual Maragall se confiesa a su álter ego de ‘Polònia’, Queco Novell
“La mentira es de curso legal en política”
los carteles donde se lee “sala de chequeo” o “sala de visitas” te devuelven a la realidad. Y sobre todo caes
en la realidad cuando nos mezclamos con los internos, algunos de los
cuales se acercan para saludar a Maragall. “Estoy condenado por violencia doméstica, afirma uno de ellos.
Ahora das un empujón a una mujer
y el juez te manda a la cárcel”. Maragall y yo nos miramos con cara de
pasmo ante tal afirmación. El ex pre-
MARAGALL Y SU DOBLE
“Tú haces de mí y yo de ti”,
suelta con esos ojos calcados
del Cobi de Mariscal
EL CARÁCTER
“Me revientan el tedio y el
aburrimiento, y por eso
procuro animar la fiesta”
EL PERSONAJE
“Los niños me paran y, con
la mano en el pecho, me
dicen: ‘Visca Catalunya’”
sident aconseja a otro interno que
aprenda a jugar al ajedrez (“ayuda
mucho a pasar el tiempo”, le dice) y
reclama que les pongan mesas de
MARC ARIAS
ping-pong (la leyenda afirma que
DE PASEO POR LA RAMBLA. Después de un animado paseo por la céntrica Rambla, Pasqual Maragall descartó acudir
cuando era alcalde tenía una al lado
en coche oficial a una comida y decidió tomar el metro con Queco Novell
de su despacho). A media visita, y
ante mi asombro, se saca de la manQUECO NOVELL
lamento mediático”, comenta Maragall.
ga que un día iremos los dos a dar una charla
Nos dirigimos a la nueva cárcel de Can
a los presos. “Tú haces de mí y yo de ti”, me
on las ocho y media de la mañaBrians 2, la joya de la corona del Departasuelta con esos ojos calcados a los que Marisna y me dirijo al domicilio partiment de Justícia. Un proyecto iniciado en
cal pintó en la cara de Cobi.
cular de Pasqual Maragall, en el
su etapa como president y que ahora quiere
Regresamos a Barcelona camino del Atebarrio de Sant Gervasi de Barcevisitar. “Dejar de estar en la primera línea
neu Barcelonès, donde asistirá a la inauguralona. Me dispongo a pasar buede la política no es difícil –afirma–, aunque
ción de la restauración de la centenaria
na parte de este viernes de julio
es cierto que el poder crea un estrés adictibiblioteca. Una institución donde el apellicon el político que más me ha dado de comer
vo, difícil de abandonar. Es el peso de la púrdo Maragall también pesa lo suyo: su padre
en los últimos cinco años, acompañándolo a
pura, aquello que cuando gobiernas sientes
fue presidente de la entidad y su abuelo uno
los actos que marcan su agenda. No será la
sobre tus hombros, algo invisible, más psicode sus miembros más ilustres. Antes de
primera ocasión en que nos vemos las caras,
lógico que físico”. El coche circula por dellegar me explica que tiene más ironía que
sin ir más lejos el pasado jueves en Polònia y
lante de algunas de las obras del mítico año
sentido del humor: “Al contrario que mi
hace una semana en el Minoria absoluta de
1992, fecha que el ex alcalde me desmitifipadre, yo no sé contar chistes..., se me escaRAC 1. Pero sí será la primera ocasión en
ca: “Últimamente me dedico a desmitificarpa la risa antes de acabarlos y pierden toda
que lo hacemos a solas, para charlar un poco
lo todo. La gente se olvida de los momentos
la gracia”.
de todo.
duros de aquellos años, como el día de la inPor fin aparece el espacio donde se cruzan
Nos citamos en un café cerca de su casa.
auguración del Estadi Olímpic con las gotenuestras vidas: el humor. “Tu imitación me
Por allí aparecen Maragall y su esposa, Diaras, los silbidos de los de Convergència...”.
ha hecho más famoso de lo que ya soy. Los
na. Un fugaz cortado con leche natural, un
Siempre he imaginado a Maragall como
niños me paran por la calle, se ponen la mabeso de despedida a su mujer, y hacia el coun gamberret. Creo que esos ojos achinados
no en el pecho y dicen: ‘Visca Catalunya’ o
che oficial del que Maragall dispone como
esconden algo de travieso. “No es cierto. Pe‘¡qué cabrón!’, expresión esta última que,
ex president de la Generalitat. Confieso que
ro me revientan el tedio y el aburrimiento, y
por cierto, yo no he pronunciado en mi viimpresiona meterse en la parte trasera del coprocuro animar la fiesta para no caer en
da”. Pues a mí me llaman president, le digo.
che del que ha sido president y más con el
ello”, explica. Quizá por ello cuando llega“Has creado un tercer personaje que no soque ha sido president. Delante, un diligente
mos a Can Brians y salimos del coche comos ni tú ni yo”. ¿Le molesta? “En absoluto.
escolta y el imprescindible chófer. Comentamenta: “¡Vaya foto! El Queco y el Maragall
La suerte que tenemos es que nos conocemos la prensa del día, algunos titulares ininentran en la cárcel”. Nos esperan la consellemos desde hace mucho tiempo”.
Respiro hondo y recuerdo aquellos tiempos
teligibles de periódicos madrileños que titura de Justícia, su amiga Montserrat Tura,
en los que él era alcalde y un servidor un joven
lan más para fastidiar al adversario que para
acompañada de altos cargos de su departainformar al público. “En Madrid hay un Parperiodista “serio” que cubría sus campañas
mento. En esta nueva cárcel todo huele a
MARC ARIAS
electorales para el circuito catalán de TVE.
nuevo, hasta el punto de que uno no sabe si
LA MANO EN EL PECHO. Maragall,
Queco Novell imita a Pasqual Maragall en
está de visita en un centro penitenciario o
Continúa en la página siguiente
‘Polònia’ de TV3 y ‘Minoria absoluta’ de RAC 1
en una de la poses que parodia Novell
en una fábrica de tornillos. Sólo las rejas o
S
TRASPASO
AL
ON
G
DIA
Licencia Ambiental
a
Permiso de Vertidos
nd
Ro
A
pista B-23
uto
de
Da
lt
TINTE
INDUSTRIAL
BARCELONA
Ubicado en el Maresme
610 31 44 80
�Viene de la página anterior
Eran los años de los rumores sobre la presunta afición a la bebida de Maragall: “No
fue mi peor momento... Era una murga, una
piedra en el zapato, un emprenyo, sobre todo si alguien me decía algo en presencia de
mi hijo pequeño. Pero da que pensar sobre
la duplicidad en la política. Por ejemplo, cómo alguien como Josep Maria Cullell, candidato de CiU, persona encantadora e incluso
amigo, podía decir cosas de mí sabiendo que
no eran ciertas... La mentira o la deformación son de curso legal en política, se admite,
y uno tiene que tener otra mentira, o si puede ser otra verdad, del mismo calibre para
amenazar al contrario. Es la parte inmoral o
antipática de la política pero es así: si te pican, picas”. Una nueva lección sobre el arte
de la política que no deja de sorprender, aunque algo de eso sospechaba.
Hojeando la prensa veo una foto de Zapatero y le comento que su relación con él me
recuerda cuando en una pareja uno de los
miembros se da cuenta de que no es oro todo
lo que reluce en el otro. Que, como cantaba
El Último de la Fila, “el amor salta por la
ventana”. Se ríe de mi interpretación: “Nunca lo había visto así, aunque algo hay de cierto en esto. ¡Pero el que se ha ido ha sido él!
España pesa mucho y él ya lo está notando”.
Entramos de nuevo en Barcelona y le noto
harto de hablar de Zapatero o de su mutis
por el foro del PSC (“más que incomprendido me he sentido en minoría”). Un cansancio quizás debido a la redacción de sus memorias, algo que debe suponer como una especie de tsunami de sentimientos y recuerdos que puede no apetecer volver a tener.
Al salir del Ateneu, y después de un paseo
por la Rambla, se da cuenta de que queda
todavía un rato para la comida privada que
tiene marcada en su agenda. El coche le espera cerca, pero Maragall, imprevisible, mira
hacia el infinito y suelta: “¡Vamos en metro!”. Y mientras bajamos por las escaleras
no puedo evitar pensar en el mes de septiembre, cuando me vuelva a enfundar el pijama
y el batín para despedir el Polònia.c
www.
EL VIDEO DEL ENCUENTRO ENTRE QUECO
NOVELL Y PASQUAL MARAGALL EN LA
WEB www.lavanguardia.es
LA VANGUARDIA 19
P O L Í T I C A
DOMINGO, 22 JULIO 2007
Partidillo entre rejas
que se le cruzaba. ¡Atención!:
penalti a favor nuestro. Los reclusos le piden a Maragall que
lo chute. Expectación en el pabellón. El partido es a gol de oro,
quien marque primero gana y
se acaba. Pero Maragall ajusta
demasiado al poste derecho y el
balón se marcha fuera por los
pelos. En la jugada inmediata-
EN LA CÁRCEL
Ni corto ni perezoso se
quita la chaqueta y dice:
“venga, vamos a jugar”
EL ENCUENTRO
Maragall falla un penalti
y el director de la prisión
nos marca el gol de oro
MARC ARIAS
UN ASTRO DEL BALÓN. Por la mañana Maragall jugó un partidillo con los
presos de Can Brians y al mediodía dio unos toques al balón en la Rambla
Acompañar a Maragall es como firmar un contrato según el cual te comprometes a vivir las sorpresas que el personaje tenga preparadas para ti. Y
una de esas se produjo durante
la visita a Can Brians 2.
En un momento determinado accedemos al pabellón, que,
entre otras instalaciones, cuenta con un auditorio y un polide-
portivo. Un grupo de reclusos
están metidos en un partidillo
de fútbol sala. Y ya se sabe que
a Maragall se le van las piernas
cuando ve un balón.
Ni corto ni perezoso se quita
la chaqueta y me obliga a hacer
lo mismo: “Venga, vamos a jugar con ellos”. No doy crédito
de lo que estoy viviendo. Algún
recluso, tampoco. El director de
la cárcel, Pedro Domínguez, se
apunta a la fiesta.
Maragall y yo vamos en el
mismo equipo. Empieza el partido y veo que el president ha decidido quedarse abajo. Horror:
me toca subir a mí. Por un momento es el Maragall de la candidatura olímpica de Barcelona,
que, ataviado con un chándal
blanco, le daba al primer balón
mente posterior el equipo contrario nos marcan sin compasión. El autor del gol ha sido el
director de la cárcel. Le hago notar a Maragall que el director es
quien firma los permisos y el
president amenaza con impugnar.
El partido ha terminado. Nos
despedimos de los que han sido, por unos minutos, unos
compañeros de juego extraordinarios. Lo peor de visitar una
cárcel es la mirada de un recluso cuando te despides de él, una
mirada que te clava en los ojos
porque sabe que, en unos minutos, tú estarás en la calle.
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
13. Expresident de la Generalitat de Catalunya
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2006 --
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Description
An account of the resource
Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
La mentira es de curso legal en política
Source
A related resource from which the described resource is derived
La Vanguardia
Language
A language of the resource
Castellà
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Novell, Queco
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Type
The nature or genre of the resource
Entrevista
Subject
The topic of the resource
Política
Societat
Presons
Humorisme
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2007-07-22
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Entrevistes
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1640/0000000707.pdf
c982943204a113a67a02dcdf19cf1929
PDF Text
Text
20 LA VANGUARDIA
LA CUESTIÓN CATALANA◗◗
P O L Í T I C A
DOMINGO, 29 ABRIL 2007
El debate de los socialistas
Una conversación con el ex president de la Generalitat sobre el pasado reciente y sus planes de futuro
Maragall sueña con un partido distinto
JORDI BARBETA
Barcelona
espués de abandonar su despacho de presidente de la Generalitat, Pasqual Maragall, que por
sus virtudes y seguramente también por sus defectos es una persona que se hace querer, recibió varios homenajes. Más de amigos
que de políticos. Uno de ellos, Antonio Fraguas, Forges, le hizo probablemente el regalo más acertado
y que, por gentileza del ex president, se reproduce en la página siguiente: una caricatura del propio
Maragall con una idea: “Pienso,
luego estorbo”. Difícilmente podría describirse con mayor precisión la relación del ex president y
ex alcalde con el mundo de la política. Esta semana se ha vuelto a
confirmar. La viñeta de Forges
preside su nuevo despacho de ex
president, “digno pero no excesivo”, en un edificio noucentista de
la Diagonal de Barcelona, donde
Maragall mantuvo el miércoles
una conversación con La Vanguardia sobre sus reflexiones y sus planes de futuro.
Las opiniones del ex president
Maragall no dejan lugar a dudas
de que es un inconformista empedernido. No cree que el Estatut
que él se empeñó en impulsar haya alcanzado los objetivos ambiPEDRO MADUEÑO
ciosos en los que, al menos él sí
El ex president Maragall, en la oficina institucional que acaba de estrenar en la Diagonal de Barcelona
que creía, y no ve a España dispuesta a encontrar la fórmula en
la que todos se sientan cómodos. Sin embarfulano y el número 2, mengano y si tú te porcuando fue monopolizada por el PPE con
EUROPA COMO SOLUCIÓN
go, ni se le ha pasado por la cabeza tirar la
tas bien, irás en el número 3, y tú, ojo con lo
Aznar como líder de referencia. Eso signifi“En el marco europeo Catalunya
toalla. De momento, ha llegado a una primeque dices o verás... Es un sistema cerrado y
ca que en el nuevo partido que propone Mara conclusión. Hay que abrir horizontes.
burocrático. Los demócratas norteamericaragall podrían coincidir rivales internos, pese sentirá más liberada porque la
“Europa existe y es la realidad que se va a
nos pueden elegir entre el candidato Obama
ro el ex president no ve ningún inconveniencontradicción es con el Estado”
convertir en el marco de referencia principal
y la candidata Clinton. La relación entre rete. “Artur Mas tendría que decidirse por el
y en el que nuestras historias particulares
presentantes políticos y ciudadanos no es
centroderecha o el centroizquierda; porque
afortunadamente cuentan mucho menos”.
tan indirecta, hay más libertad”.
la intención es establecer como en EE.UU.
CONTRA LA BUROCRACIA PARTIDISTA
Que las “historias particulares” cuenten meLa idea del Partido Demócrata ha cuajados referencias políticas cuyos representannos no significa, a su juicio, que la cuestión
do en Italia. Romano Prodi y Francesco Rutes surgirían de elecciones primarias”.
“Aquí
el
aparato
decide
que
si
te
catalana se quede sin resolver, al contrario:
telli la han puesto en práctica y han invitado
La constitución del nuevo Partido Demóportas bien, irás de número 3, y
“El marco europeo es más ancho y Catalua Maragall desde el primer día. “Yo fui sin
crata tuvo lugar el pasado fin de semana en
nya podrá sentirse más liberada porque la
saber exactamente dónde me metía y quedé
Roma y en él han convergido dirigentes polítú, ojo con lo que dices o verás”
contradicción más importante es con la refefascinado..., el primer día estaban también
ticos de la antigua DC y del PCI. “Entre los
rencia estatal, mientras que la relación con
François Bayrou y Josu Jon Imaz..., es el ceninvitados había representantes de más de
Europa o con el Mediterráneo nunca será
rente de partido, porque cuando cambias la
troizquierda agrupado, una idea ganadora
cuarenta partidos de todo el mundo, de los
tan constreñida”.
dimensión cambias la esencia de las cosas”.
de los italianos...”. Con ese nuevo partido
demócratas norteamericanos a los nacionaPero el marco europeo no dispone todavía
“La relación de dependencia y de obedienque Maragall observa con tanto interés tamlistas vascos, los kurdos y el Frente Polisario
de instrumentos políticos y ahí es donde Macia con tu propio partido es muy diferente”.
bién ha mantenido interlocución Josep Ano, dato importante, el Partido del Congreso
ragall está más convencido de lo que es prioSu receta es europea, propone el Partido
toni Duran Lleida (“a diferencia de Imaz no
de India... Vi un fenómeno impresionante...
ritario. Influido probablemente por sus trauDemócrata Europeo, homólogo del Partido
he visto nunca a Duran”, puntualiza, sin emque abría el camino acertado”.
máticas experiencias con el aparato del PSC,
Demócrata de EE.UU.: “¿En EE.UU. quién
bargo, Maragall). De hecho, Unió DemocràNo queda claro si la idea del Partido Deque primero le llevaron a dejar la alcaldía de
elige a los candidatos? La gente. ¿Se hacen
tica, el partido de los democristianos catalamócrata que defiende Maragall es compatiBarcelona y luego la presidencia de la Genelistas cerradas? No. En cambio, aquí el apanes, y el PNV buscaron refugio en Italia canContinúa en la página siguiente
ralitat, asegura que “hace falta un tipo diferato del partido decide que el número 1 es
sados de la Internacional Democristiana
D
�DOMINGO, 29 ABRIL 2007
LA CUESTIÓN CATALANA◗◗
Viene de la página anterior
ble con su militancia en el PSC. A ese dilema
contesta con una puntualización de Rutelli
cuando se publicó que había roto con el Partido de los Socialistas Europeos. “Rutelli admitió que no estaba en el PSE pero que sí
estaría con los socialistas en Europa”.
No es aficionado Maragall a las metas fáciles. Piensa en una Europa que funcione a partir de dos grandes partidos que abarquen globalmente el espectro político, cuando de momento ni siquiera existe una Constitución
europea, un objetivo que ve resoluble si se
plantea en los términos de la Constitución
de Estados Unidos, “breve, viva , proclamativa, que los escolares aprenden de memoria
y que se va modificando según las circunstancias con enmiendas parciales”. Lo ve Maragall como un proceso inexorable aunque
“evidentemente demasiado lento”. Optimista como es, confía en que la inercia acabará
imponiéndose a las resistencias de los estados y de las burocracias partidistas, “desbordados por la realidad”. A ello contribuirá, a
su juicio, el proceso de fusiones empresariales. “Abertis y Autostrade o Endesa y Enel
están fijando el marco europeo”.
Hablando con Maragall da la sensación
que va a buscar fuera lo que no ha podido
conseguir dentro, quizá una versión actualizada del Adéu Espanya que formuló su abuelo cuando vio fracasar el ideal ibérico. Por
ello en pocas semanas ha viajado a Turquía,
a Roma, al País Vasco y ahora mismo está
haciendo las maletas para viajar a Nueva
York, donde los profesores y alumnos de la
New York University le han pedido que
vuelva a reflexionar en voz alta con ellos, tal
como hizo hace un año cuando era president. Abre horizontes porque considera que
la situación política en Catalunya atraviesa
un momento de “letargo” (ensopiment). Observa “falta de ambición en general...” “La
idea de la eurorregión se está deshinchando,
se ha dado marcha atrás con la España federal y aunque algunas ideas como la alianza
de civilizaciones son interesantes habría que
apostar más decididamente por el Mediterráneo... Hace falta un banco euromediterráneo... después del éxito del Banco del Este,
que ha propiciado la integración europea de
tantos países, ahora corresponde crear el
Banco Euromediterráneo para conseguir en
el sur lo mismo que en el este”, sostiene.
Para Maragall, esa falta de ambición a la
que hace referencia es la causa prácticamente de todos los males de ahora y de antes. “El
otro día –cuenta– tuve una conversación
muy interesante con el lehendakari Ibarretxe. Comentábamos que ambos intentamos
cambiar las cosas, él con el plan Ibarretxe y
yo con el Estatut, pero España dijo no. Quizá habría sido más útil que hubiéramos planteado juntos ir más allá: reformar el artículo
2 de la Constitución”, que es el que establece
la indisoluble unidad de España y el derecho
a la autonomía de nacionalidades y regiones. Maragall cree que con la enumeración
de las 17 comunidades y el reconocimiento
de la singularidad de Catalunya, Euskadi,
Galicia y el fuero de Navarra se habría resuelto todo. El fracaso de la España plural es
para Maragall la imposición de la España radial, un concepto que “quiso imponer Aznar
y no ha podido o no ha querido llevar adelante como había prometido Zapatero”. “Aznar
quería unir todas las capitales de provincia
LA VANGUARDIA 21
P O L Í T I C A
El debate de los socialistas
EL REGALO DE
FORGES
El dibujante
Antonio Fraguas,
Forges, amigo de
Maragall y de su
esposa, Diana
Garrigosa, les
obsequió una
viñeta que
describe de
alguna manera la
relación que ha
tenido Maragall
a lo largo de su
carrera con el
entorno político
de su partido. El
regalo de Forges,
reproducido por
gentileza del ex
president, preside
la mesa de su
nuevo despacho
institucional.
con alta velocidad y yo le pregunté por qué
no entre Barcelona y Bilbao y vino a responderme que ni se le había pasado por la cabeza. Confié en que con Zapatero llegaríamos
más lejos, que traería la España plural y federal que nos había prometido antes de las elecciones e incluso antes del congreso del PSOE
en el que lo elegimos nosotros secretario general, como él bien sabe, y nosotros también, pero finalmente la España real se impuso, dio marcha atrás y optó por el pacto con
Mas y el regreso a la conllevancia que practicaron Pujol y González”.
En su opinión, dejando aparte las disquisiciones estatutarias, “lo más urgente para Catalunya es el aeropuerto, el tren de alta velocidad y la recuperación del área metropolitana de Barcelona”. La política autóctona, en
su sentido estricto, le interesa cada vez menos. Apostará por el Partido Demócrata Europeo sin darse de baja del PSC (“soy socialista desde siempre y nunca dejaré de serlo”,
razona), pero en su opinión de lo que se trata
es más bien de que el PSC se incorpore al
PDE. Ahora bien, lo han visto poco y menos
que lo verán en las reuniones de la calle Nicaragua. No ha ido a ninguna desde que volvió
de Argentina (“no tengo mucho más que de-
CATALUNYA
“La sensación es de letargo
(‘ensopiment’) y observo una
falta de ambición en general”
ZAPATERO
“Confié en que traería la España
federal que nos prometió
en el congreso en el que como él
sabe lo elegimos nosotros”
ARCHIVO
Maragall en una visita de hace pocos días a las obras del aeropuerto de El Prat
cir”). Y no se va a prodigar en la campaña de
las municipales, aunque hará excepciones.
¿Por ejemplo? “Miravet”. ¿Por qué será?
Marca distancias respecto a la cotidianidad de los socialistas catalanes, pero actividad e ideas no le faltan. Un día habla con
Jorge Sampaio sobre las posibilidades de
una Fundación España-Portugal copresidida por ambos, y otro establece contactos para propiciar nuevas iniciativas empresariales financiadas por business angels, para entendernos, mecenas de jóvenes empresarios
con ideas prometedoras. Está pendiente de
asumir la presidencia de la Fundación Euromediterránea y mantiene contactos frecuentes con Marruecos, con Argelia, con Nueva
York y por supuesto con Roma. Y sigue verificando proyectos arrancados en su etapa como president o como alcalde. Hace pocos
días visitó las obras del aeropuerto.
Para su tarea cuenta con al apoyo de un
dream team. Tres colaboradoras que, a fuerza
de años, se han especializado en asistir al más
imprevisible de los jefes: Marta Grabulosa, directora de la Oficina; Serrat Font y Eva Nebot, responsables técnicas, y Fidel Bellmunt,
documentalista. Pese a los viajes, las conferencias y las iniciativas, una tarde a la semana
Maragall va a buscar a los nietos al colegio y
pasa la tarde con ellos y, de vez en cuando,
juega a tenis en el Barcino con sus amigos Xavier Rubert y Guerau Ruiz Pena. Y, a ratos,
prepara una bomba: sus memorias.c
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
13. Expresident de la Generalitat de Catalunya
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2006 --
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Description
An account of the resource
Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Maragall sueña con un partido distinto
Source
A related resource from which the described resource is derived
La Vanguardia
Language
A language of the resource
Castellà
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Barbeta, Jordi
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Type
The nature or genre of the resource
Entrevista
Subject
The topic of the resource
Partits Polítics
Partit Demòcrata Europeu
Expresident
Catalunya
Espanya
Estatut
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2007-04-29
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Entrevistes
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/1635/0000000790.pdf
8cf0683357de102273a3e8f487a07458
PDF Text
Text
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Ha de gobernar el partido más votado
Source
A related resource from which the described resource is derived
La Vanguardia
Language
A language of the resource
Castellà
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Ellakuría, Iñaki
Barbeta, Jordi
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Type
The nature or genre of the resource
Entrevista
Subject
The topic of the resource
Generalitat de Catalunya
Govern
Eleccions
President de la Generalitat de Catalunya
Catalunya
Estatut
Democràcia
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2006-06-16
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Entrevistes
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/1627/0000000783.pdf
67531306d1073b58e74ecdfa30ad8c53
PDF Text
Text
��
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Estoy convencido de que el tripartito tendrá una segunda oportunidad
Source
A related resource from which the described resource is derived
La Vanguardia
Language
A language of the resource
Castellà
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Barbeta, Jordi
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Type
The nature or genre of the resource
Entrevista
Subject
The topic of the resource
Estatut
Govern
Tripartit
Generalitat de Catalunya
Acció política
Territoris
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2006-05-14
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Entrevistes
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/1617/0000000778.pdf
cf72ce9907938a75cdb39279351c52e3
PDF Text
Text
����
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Si España no cambia llegarà la desafección de Catalunya
Source
A related resource from which the described resource is derived
La Vanguardia
Language
A language of the resource
Castellà
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Barbeta, Jordi
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Type
The nature or genre of the resource
Entrevista
Subject
The topic of the resource
Estatut
Finançament
Catalunya
Espanya
Identitat col·lectiva
Acció política
Territoris
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2005-12-18
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Entrevistes