1
10
1
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/26/2666/WP3_Federalisme_JLLCampa.pdf
0aafd39291edde5c67e05be4665a0a63
PDF Text
Text
Working paper n.3
El pensament polític de
Pasqual Maragall en relació
al federalisme i a l’encaix
Catalunya -Espanya
Josep Lluís Campa Planas
Abril 2016
1
�Sumari
1. OBJECTIU DEL TREBALL
1.1. Preguntes d’investigació
1.2. Justificació
5
5
5
2. MARC TEÒRIC
2.1. El federalisme
2.2. Les relacions Catalunya-Espanya
6
6
15
3. METODOLOGIA
20
4. ANÀLISI QUANTITATIU DELS CONCEPTES
4.1. Paraules més utilitzades
4.2. Eixos d’anàlisi
4.3. Criteris complementaris
22
22
23
26
5. ANÀLISI DEL PENSAMENT DE pASQUAL MARAGALL
5.1. Federalisme
5.2. Catalunya i Espanya
5.3. Relacions entre Catalunya i Espanya
5.4. Nacionalisme
5.5 Europa
5.6. Estatut
5.7. Fiscalitat
5.8. Interlocució
5.9. Independència
28
29
35
40
44
47
49
52
54
56
6. CONCLUSIONS
57
7. RESPOSTES A LES PREGUNTES D’INVESTIGACIÓ
64
8. BIBLIOGRAFIA
68
annexOS
70
La primera versió d’aquest treball es va presentar el juny de 2014 com a Treball
Final de Grau de l’autor en el Grau de Ciències Polítiques i Socials de la Universitat
Pompeu Fabra, tutoritzat pel professor Marc Santjaume Calvet
2 | f u n d ac i ó
C a t al u n y a
e u r o pa
/
lle g a t
pm
-
w o r k i n g
pape r
n . 1
�Resum
P
asqual Maragall és una figura cabdal de la política des de la restauració democràtica a
Espanya, en els àmbits local, català i espanyol. Ha deixat la seva empremta com Alcalde
de Barcelona i responsable màxim dels Jocs Olímpics de 1992, i com a President de la
Generalitat de Catalunya en el període de gestió i aprovació del nou Estatut de Catalunya
del 2006. Tot i ser un polític lligat a un partit concret (el PSC) ha mostrat una capacitat constant de
plantejar-se la política amb llibertat de pensament, oferint a la societat enfocaments i alternatives
que desbordaven els límits partidistes.
Des de la seva perspectiva catalanista, ha intentat millorar el marc Constitucional i Estatutari de
relacions entre Catalunya i Espanya partint del reconeixement de Catalunya com a nació, amb la
conseqüència derivada de considerar a Espanya com a “nació de nacions”. En base a aquests dos
fets citats, el federalisme de tipus pluralista és la seva proposta d’articulació territorial per Espanya.
L’objectiu del treball és recopilar, classificar i analitzar metodològicament el pensament polític
de Pasqual Maragall en relació al federalisme com a proposta constitucional que pugui establir
un encaix estable de Catalunya en el conjunt d’Espanya, i serveixi a la vegada per la integració de
Catalunya en la Unió Europea.
Paraules claus: Federalisme, Pluralisme, Catalanisme, Catalunya, Espanya, Europa
Abstract
P
asqual Maragall is a political key figure since the restoration of democracy in Spain, at the
municipal, state and national level. Mr. Maragall left his mark as the Mayor of Barcelona
during the 1992 Olympic Games, as well as the President of the Generalitat of Catalonia
during the preparation and parliamentary approval in 2006 of the new Statute of Catalonia.
Despite being tied to one political party (Socialist Party of Catalonia, PSC), Mr. Maragall’s political
views are embedded on the freedom of thought, offering approaches and alternatives that overcome
partisan views.
From his understanding of Catalonia as a nation, and Spain as a “nation of nations”, Pasqual
Maragall aimed to improve the legislative framework that rules the relationship between Catalonia
and Spain. Mr. Maragall’s political proposal for the territorial organization of Spain is been known
as “Pluralist Federalism”.
The purpose of this study is to collect, classify and analyze methodologically Pasqual Maragall’s
pluralist federalism thinking. This study will focus on Mr. Maragall’s constitutional proposal
aimed to ensure not only Catalonia’s steady fit in Spain, but also the integration of Catalonia in the
European Union.
Keywords: Federalism, Pluralism, Catalanisme, Catalonia, Spain, Europe
3
�1. Objectiu del treball
1.1. Preguntes d’investigació
L
’objectiu del treball és recollir, estudiar i analitzar el discurs polític que en relació al federalisme
i als problemes de la relació entre Catalunya i Espanya fa Pasqual Maragall en el període
1982-2006, és a dir entre el moment en què és elegit Alcalde de Barcelona i fins la finalització
de la seva etapa com a President de la Generalitat de Catalunya, incloent el període en que va
ser candidat a la presidència de la Generalitat.
El treball té una concepció ampla i global, amb la finalitat d’identificar els trets que composen
el pensament de Pasqual Maragall sobre la problemàtica plantejada. Aquesta recerca d’una visió
extensa sobre els plantejaments polítics d’en Maragall, es concreta, a més, en unes preguntes a les
que el treball busca donar resposta: Quin és el diagnòstic que fa Pasqual Maragall sobre les relacions
entre Catalunya i Espanya? Es pot identificar un “model Maragall” com a proposta per construir
una nova forma d’organització política per Espanya i Catalunya? Té aquest model característiques
federals? Quin tipus de federalisme proposà Pasqual Maragall? Maragall és nacionalista, catalanista
o espanyolista? Fins a quin punt l’Estatut de 2006 respon al pensament i les propostes de Pasqual
Maragall? Eren les propostes de Pasqual Maragall la tercer via per la que alguns aposten com
alternativa de sortida al problema polític actual entre independència i l’status-quo vigent?
1.2. Justificació
Dins de la bibliografia consultada sobre el President Maragall, no ha estat possible localitzar cap
estudi sobre aquest tema en concret; de fet hi ha moltes biografies, entrevistes i reculls d’escrits
i discursos, però cap treball sobre l’estudi del pensament polític general d’en Maragall. Es tracta
doncs d’un treball que intentarà investigar en un tema inèdit i del que no hi ha antecedents.
La primera intenció del treball era abordar el conjunt del pensament del President, però els treballs
i contactes previs ens han fet concretar en el federalisme i les relacions entre Espanya i Catalunya.
La amplitud dels temes sobre els que en Maragall ha treballat (el govern de la ciutat, l’urbanisme, el
paper de les ciutats i les regions al Mediterrani i a Europa, les noves formes de partit polític) i també
la característica dispersió i aparent desordre -que no manca de rigor- del seu pensament van portar
a limitar l’abast del treball als temes concrets citats.
A més, el treball té un interès conjuntural en base al conflicte polític present, centrat precisament
en l’encaix –o no- de Catalunya dins d’Espanya, i a algunes de les propostes de solució que es
plantegen, com la del federalisme
4 | f u n d ac i ó
C a t al u n y a
e u r o pa
/
lle g a t
pm
-
w o r k i n g
pape r
n . 1
�2. Marc Teòric
2.1. El federalisme
Context general
E
n el món s’estan donant una sèrie de canvis i moviments que alteren la situació de la postguerra
mundial caracteritzada per l’equilibri del terror nuclear, l’enfrontament entre dos models
econòmics i polítics amb dues grans superpotències, i -un cop produïts els processos de
descolonització- el manteniment de les fronteres dels estats existents.
D’una banda, el procés de globalització de l’economia amb la desaparició de fronteres (al menys
pel que fa als capitals, serveis i determinats béns), la tendència a la integració en empreses
transnacionals, i a les regulacions realitzades a nivell supraestatal, comporta la superació “per dalt”
de l’escala del nivell dels estats, fins i tot arribant a formes de governança global: “No podem anular
la globalització; està aquí per a romandre. La qüestió és cóm fer-la funcionar. I per funcionar
caldrà tenir institucions públiques globals que ajudin a establir les regles” (Stiglitz, 2002: 278).
Aquesta globalització és paral·lela a la necessitat de tractar al ciutadà de forma propera, donantli respostes adequades i fins i tot personalitzades a les seves necessitats, des de la proximitat i el
nivell local. L’extensió del principi de subsidiarietat és una manifestació d’aquest moviment cap a
la potenciació de la gestió local.
En l’àmbit europeu, el procés progressiu de construcció de la Unió Europea1, si no es veu
interromput, pot conduir a una organització de caire federal, on els estats actuals es convertirien en
estats federats de la Unió. De fet, els estats actuals es veuen sotmesos a diferents tensions: cessió de
sobirania i de competències cap a organismes supranacionals (com les institucions de la Unió i els
organismes independents creats per la Unió com són el Banc Central Europeu i el Tribunal Europeu
de Justícia); pressió dels seus ens regionals i locals per traspassar competències als nivells polítics
i de gestió més propers al ciutadà, que en funció de la historia, l’homogeneïtat interna del país i la
seva dimensió física, tenen més o menys força, i més o menys caire polític o administratiu; i pèrdua
de control sobre la regulació i poder sobre determinats àmbits, en especial el financer.
Un altre moviment que s’està produint és l’increment de les migracions de ciutadans entre països,
de forma que les societats estatals estan perdent l’homogeneïtat que tenien, passant en general a
incloure un grau més alt de diversitat cultural, lingüística i religiosa.
També en aquest context està present el Trilema de Rodrik (Rodrik, 2007), que considera que
en el món globalitzat són incompatibles tres conceptes: la democràcia, la sobirania nacional i la
globalització2.
1. “¿Qué es exactamente la Unión Europea? ¿Es una organización internacional… o es un estado federal? La UE no se circunscribe bien
a ninguna de las dos categorías. A diferencia de otras Organizaciones Internacionales, ha recibido la delegación de importantes poderes
independientes, tanto en el ejecutivo, el legislativo, como en el judicial, de forma muy parecida a como los ostenta un estado. Sin embargo,
a diferencia de los estados federales, los gobiernos de los estados miembros siguen siendo los signatarios soberanos del Tratado de la UE y
los estados miembros siguen siendo soberanos en muchas áreas de la política, incluida su capacidad de firmar tratados internacionales. (Hix
i Hoyland, 2012: 12).
El sistema político de la UE está descentralizado en grado sumo, se basa en el compromiso voluntario de los estados miembros y de sus
ciudadanos, y descansa en organizaciones subalternas (los estados-nación existentes) para administrar la coerción y otras formas de poder
estatal” (Hix i Holand, 2012: 15).
2. Segons Rodrik, els estats, aplicant la seva sobirania nacional, generen costos de transacció en el comerç mundial associats a discontinuïtats
legals i regulatòries; la integració econòmica mundial requereix eliminar els obstacles entre les fronteres; i per últim, la democràcia,
difícil ja en entorns estatals homogenis social i culturalment, ho és encara més aplicada a nivell mundial. Rodrik expressa la necessitat
de fer una elecció entre dos d’aquest tres conceptes, en la mesura que els tres no es poden combinar alhora en el món actual.
5
�Per tant, considerant que els estats estan deixant de ser uniformes, estan perden el monopoli de moltes
competències, i estan abocats a gestionar la diversitat i la pluralitat, les solucions organitzatives
basades en la uniformitat, la centralització i la simetria no semblen tenir gaire futur. Cal introduir,
doncs, pluralisme en l’enfocament.
Federalisme: Característiques generals
El context descrit porta a la necessitat de considerar la creixent importància de les institucions de
tipus federal, que puguin afavorir la coexistència de la multiplicitat de nivells de govern. En efecte,
Federalisme és un “terme de caràcter normatiu que fa al·lusió a la defensa d’un govern múltiple, que
combina elements de govern comú i d’autogovern regional3. Combina unitat i diversitat, acceptant,
preservant i fomentant diverses identitats dins d’una unió política més àmplia. L’essència del
federalisme com a principi normatiu és la perpetuació tant de la unió com de la no-centralització al
mateix temps” (Watts, 2006: 97).
L’organització federal té els seu origen en els Estats Units. Daniel Elazar resumeix les seves
característiques de la següent forma, contemplant el federalisme com un sistema polític de govern
i de vincle entre les persones:
“un sistema polític no centralitzat en què les competències no estaven assignades
per
«nivells», sinó distribuïdes per les diferents arenes, federal, estatal i local... En
termes estrictament governamentals, el federalisme és una forma d’organització política
que uneix diferents formes de govern dins d’un sistema polític general, de manera que
totes mantinguin la seva integritat política fonamental. A més, distribueix el poder entre
el govern general i els constituents, a fi que tots participin en els processos d’execució i de
presa de decisions del sistema. En un sentit més ampli, el federalisme representa el vincle de
persones lliures i les seves comunitats, per mitjà d’uns acords polítics duradors però limitats,
amb l’objectiu de protegir certs drets i aconseguir unes finalitats específiques comunes tot
preservant les integritats respectives dels participants.” (Elazar, 2011: 44, 45).
Federalisme és, per tant, separació de poder polític en dos nivells, combinant dues idees: el shared
rule, les institucions i el poder compartits en el nivell de la unió federal, i el self rule que es refereix
a l’existència d’estructures d’autogovern propi per part de les unitats constituents, de les regions.
Les Federacions són sistemes federals aplicats que comparteixen unes característiques estructurals
(Watts, 2006, 105): Existència de dos nivells de govern, el federal i el regional, reservant normalment
com a competències federals la defensa, les relacions internacionals, la moneda i l’emissió de deute
públic, l’equilibri interterritorial i la gestió econòmica (parcialment); assemblees legislatives federals
bicamerals, que inclou una segona cambra de representació territorial, amb un paper significatiu en
l’elaboració legislativa; un repartiment constitucional formal dels poders que garanteix algunes
àrees de plena autonomia per a cada instància; existència d’un fòrum de representació regional dins
de les institucions federals; Constitució escrita, dotada de supremacia sobre les altres lleis, i que no
és reformable unilateralment sense acord amb les regions; formes d’arbitratge en cas de conflicte
(Tribunals o referèndums) que regulen les solucions a les disputes entre els diferents nivells de
govern; i establiment de procediments i institucions de col·laboració intergovernamental en àrees
amb competències compartides o superposades.
Més enllà d’aquests trets formals, és rellevant cóm es donen i s’apliquen en la pràctica els principis
3. Per evitar confusions, al llarg del treball ens referirem a Regions quan parlem de les entitats subnacionals d’una Federació, siguin conegudes
com Entitats Constituents, Estats, Regions o Comunitats Autònomes.
6 | f u n d ac i ó
C a t al u n y a
e u r o pa
/
lle g a t
pm
-
w o r k i n g
pape r
n . 1
�legals constitucionals, doncs sovint hi ha diferències entre els plantejaments teòrics i la pràctica
política. Són importants els processos polítics, les actuacions de les forces socials dins del sistema,
les institucions federals i regionals i el seu funcionament. En el cas concret de les institucions,
cal “tenir en consideració no només en quina mesura les institucions de cada sistema reflecteixen
el particular equilibri de forces socials i polítiques d’una societat, sinó que també cal considerar
quin és l’abast d’aquestes institucions un cop establertes, i com es canalitza i influeix l’articulació
d’unitat i diversitat dins de la mateixa” (Watts, 2006:109).
Elazar posa èmfasi en la possibilitat de dissenyar sistemes federals centralitzats o descentralitzats,
amb jerarquia entre els nivells de poder o no; descriu que “des de bon començament, el sistema de
govern nord-americà estava organitzat com una matriu, no com una jerarquia: un sistema polític
no centralitzat en què les competències no estaven assignades per «nivells», sinó distribuïdes per
les diferents arenes, federal, estatal i local”. Una distribució de competències de tipus matricial, no
piramidal, com un reflex més de la separació i equilibri de poders (Elazar, 2011: 43).
També es pot distingir entre el Federalisme Cooperatiu, que en el seu disseny i pràctica intenta
reduir els conflictes entre els poders i impulsa mecanismes de cooperació més que d’enfrontament,
i el Federalisme Competitiu que potencia polítiques –essencialment econòmiques- competitives
entre les regions, la qual cosa pot significar beneficis a curt termini entre els ciutadans, però pot
atacar la cohesió de la unió federal. (Watts, 2006:169).
Dins del disseny dels sistemes federals és important també considerar la qüestió de la Simetria o
Asimetria: s’identifica en primer lloc una asimetria política, que existeix en totes les federacions
i ve donada per condicionants diversos que incideixen sobre el poder real de cada regió dins de la
federació. Les diferències de territori, població, riquesa en recursos naturals que tinguin cadascuna
de les parts federades impliquen diferència en el poder que tenen dins de la federació. L’exemple
d’una asimetria d’aquest primer tipus ens la dóna comparar, dins dels Estats Units, dos estats com
Califòrnia i Vermont, molt diferents en habitants, extensió i potencial econòmic. De fet, es considera
que quan existeix asimetria de forma molt extrema és una font d’inestabilitat en la federació, en
especial si el nombre d’unitats federades no és molt gran.
Un altre tipus d’asimetria és l’anomenada Constitucional, que es dona quan “el grau en que
s’assignen les competències a les unitats regionals no són uniformes” (Watts, 2006:176). On
està reconeguda ho és per a reconèixer diferències significatives entre les regions. Aquest tipus
d’asimetria es pot donar per l’increment normatiu de l’autoritat federal o regional segons els casos,
o bé quan dins d’una constitució formalment simètrica les regions poden optar per “assumir” o
“abandonar” algunes competències. (Watts, 2006: 179). De fet, Espanya va introduir una asimetria
temporal quan va contemplar dues vies diferents d’accés a l’autonomia, i també en la forma com
els Estatuts d’autonomia recullen diferents competències.
L’estructura d’organització de l’estat té influència i repercussió també en els sistemes electorals i
de partits polítics; i a l’inrevés. Es donen combinacions entre sistemes electorals majoritaris amb
circumscripcions uninominals i sistemes electorals proporcionals. En relació als partits polítics,
hi ha varietats en les formes de relació orgànica entre les estructures dels partits a nivell federal i
regional.
Algunes federacions tenen a la pràctica més problemes que d’altres, sense que es puguin imputar
les disfuncions al model federal, sinó més aviat als propis països. De tota manera s’identifiquen
uns factors que afavoreixen el sorgiment de tensions: diferències en la composició social; nivell de
desenvolupament econòmic i desigualtat social; llengües no reconegudes; arquitectura institucional
no adequada a les diversitats existents; manca d’estratègia política que combini la lleialtat federal i
7
�l’atenció a les reivindicacions regionals; i polarització dels processos polítics, quan cada part creu
que només pot guanyar a costa de l’altre (Watts, 2006: 239).
No podem acabar aquesta descripció de les característiques del federalisme sense fer esment del
seu origen com a pacte polític4, en el sentit “d’agrupació deliberada dels humans com a iguals per
establir cossos polítics de tal manera que tots reafirmin la seva igualtat fonamental i preservin els
seus drets bàsics”. (Elazar, 2011: 118). Acord, doncs, voluntari, lliure, amb voluntat de continuïtat,
respectant identitats originals i la multiplicitat d’interessos, il·lustrat en la següent cita d’Elazar que
ofereix el federalisme com a forma d’organització política en món interdependent com l’actual:
El federalisme reapareix com a força política perquè s’ajusta al principi que no hi ha
majories ni minories simples, sinó que totes les majories es componen de conglomerats
de grups, i el principi corol·lari dels drets de la minoria, que no tan sols protegeix que
les minories puguin preservar-se, sinó que obliga les majories a ser compostes en lloc de
ser artificialment simples. Aquests principis els serveix emfatitzant la base consensual de
l’organització política i la importància de la llibertat en la constitució i en el manteniment
de la república democràtica. Tots dos principis són especialment importants en un món cada
vegada més complex i interdependent en què les persones i els pobles han de viure junts
tant si els agrada com si no, i fins i tot aspiren a fer-ho democràticament. Per això no és
sorprenent que els pobles i els Estats de tot el món busquin solucions federals als problemes
d’integració política dins un marc democràtic. (Elazar, 2011: 116).
Federalisme Pluralista
Diversos autors reconeixen, però, que el federalisme clàssic pot no donar solució a la diversitat
dins d’una societat. Watts posa en evidència que quan hi ha diversitat arrelada en una societat, els
intents d’homogeneïtzar-la potenciant la unitat política acostumen a fracassar, i en canvi reconèixer
la diferència interna redueix la tensió; però diu també que cal compensar aquest reconeixement amb
un enfortiment dels nexes d’unió de la federació així com de la confiança i lleialtat entre els dos
nivells de poder. (Watts, 2006: 110).
Ferran Requejo observa que, d’una banda, la lògica federalista ha estat segrestada en la realitat dels
règims federals dels segles XIX i XX “en primer lloc, pels processos moderns de state-building
i, en segon lloc, pels processos de nation-building promoguts pels estats.” (Requejo, 2009: 202).
D’altra banda, la història de les federacions s’ha desenvolupat de forma quasi total sobre models
de federalisme simètric, que han tingut sempre problemes per acomodar diversitats en el seu sí. De
fet, els estats federals -nascuts en part com alternativa als estats centralitzats- acaben compartint en
la pràctica principis d’estat unitari. En aquests estats federals es substitueix el súbdit pel ciutadà,
que forma part del demos territorial global, i l’autoritat federal es situa moralment per sobre de la
regional, i demana lleialtat a tots. El resultat és un retorn al monisme col•lectiu, al poble de tota la
federació com a únic subjecte polític (Requejo, 2009: 207).
Ja hem esmentat abans que una federació de tipus pluralista és una solució que ofereix el corrent
pluralista per a l’organització territorial d’un estat amb diversitat d’identitats internes. De fet, és la
solució que sembla poder conjuminar millor la continuïtat de l’estat total amb el reconeixement de
la seva pluralitat interna, doncs no passa ni per la dissolució o assimilació de les diferències, ni per
la segregació o apartament de les minories.
A les característiques enunciades abans dels sistemes federals, les federacions plenament pluralistes
4. Segons el diccionari de la Real Academia Española, federal és un concepte amb origen en la paraula llatina
foedus que té el significat de pacte o aliança. El diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans no recull aquest origen.
8 | f u n d ac i ó
C a t al u n y a
e u r o pa
/
lle g a t
pm
-
w o r k i n g
pape r
n . 1
�n’han d’afegir tres de complementàries (McGarry i O’Leary, 2009: 43):
•
•
•
Suposen no només una divisió de poders garantida per la constitució, que les autoritats federals
no poden rescindir de manera unilateral, sinó també una autonomia substancial, i una adjudicació
raonable de recursos fiscals a les regions.
Tenen normes de presa de decisions consensuals, i fins i tot consocionals, més que no pas
majoritàries al govern federal: Comparteixen poders executius inclusius i acords representatius
en el govern federal, i principis proporcionals de representació i adjudicació de càrrecs i
recursos; tenen segones cambres fortes que representen les regions, de forma que els Senats no
són calcs de la Cambra de Representants; i disposen d’un poder judicial regional fort, amb un
paper regional en la selecció dels jutges federals.
Són plurinacionals. Reconeixen un concepte de la sobirania pluralista i no monista, és a dir,
reconeixen l’existència de diverses nacions en el sí de la unió. Una federació plurinacional
comporta autonomia territorial col·lectiva per a les nacions sòcies.
En aquest punt, els autors constaten que qualsevol federació, qualsevol model organitzatiu, que
pugui adoptar la Unió Europea, per ser viable haurà de ser del tot pluralista, reconeixent la diversitat
de la seva composició interna, de forma compatible amb la unió general. Aquest exemple ens ajuda
a visualitzar que una federació pluralista és possible en la realitat i que, per tant, les crítiques
que es fan al model teòric poden ser superades en la pràctica política. De fet, la Unió Europea va
començar com una Confederació [“organitzacions polítiques preexistents s’uneixen per a dotarse d’un govern comú per a l’exercici de determinats fins. El govern comú depèn dels governs de
les unitats constituents en estar compost per delegats d’aquests mateixos governs, de manera que
s’erigeix sobre una base fiscal i electoral indirecta” (Watts, 2006: 97)], però va adoptant de forma
gradual més elements federals, amb els estats clàssics com a parts federades en la Unió.
Els factors o condicions d’èxit o fracàs d’una federació pluralista estan en bona part lligats a la
història (McGarry i O’Leary, 2009: 74-75). Que la majoria de la federació pertanyi a una nació
històricament dominant és una dificultat; en canvi, el fet de formar-se la federació com a resultat
d’un procés de democratització com a sortida d’una situació autoritària, és una facilitat. L’existència
d’identitats imbricades que afavoreixin lleialtats a nivell de tot l’estat és una facilitat, que fins i tot
suggereix la conveniència per un estat de respondre políticament al problema identitari, abans que les
relacions entre nacionalitats es puguin deteriorar. La distribució del poder que permeti la influència
de les regions en el poder federal és també un factor favorable. L’existència d’una nacionalitat
majoritària forta, quan decideix aplicar el federalisme pluralista, és un factor d’èxit superior
a la dispersió entre moltes identitats més o menys equilibrades. Són molt difícils empíricament
les federacions diàdiques, amb només dos membres. La prosperitat econòmica, que permet més
fàcilment la redistribució de recursos, és un altre factor de continuïtat.
En relació a l’asimetria, val a dir que el pluralisme federal implica el reconeixement i aplicació
en la pràctica de l’existència de diferències entre les regions federades, incloent-hi la coexistència
de diverses concepcions de ciutadania. En un federalisme multinacional, els ciutadans membres
poden estar sotmesos a lleis diferents, com plasmació de l’enfocament de la solució al dilema entre
tractament idèntic o tractament equitatiu: “la igualtat d’individus i de nacions en una federació
s’hauria de considerar en funció de les seves necessitats particulars i desenvolupaments històrics, i
no per la seva relació idèntica amb altres individus o estats membres en una federació” (Simpson i
Tully, 2009: 180).
Podem ara recollir la defensa del model que es fa des de la teoria del federalisme plurinacional, davant
determinades crítiques ja abans exposades. En relació a la consideració liberal que té prevenció a
posar els drets col·lectius de les nacionalitats minoritàries per davant dels drets individuals, cal
9
�tenir en compte que
“Una interpretació adequada dels drets individuals liberals i la igualtat vol respecte per
la cultura dels pobles ... el federalisme constitueix una defensa contra la propagació de
l’autoritarisme, ja que dispersa el poder, té més força en acords pluralistes (multilingües i
multiculturals) que en les federacions nacionals (monolingües i monoculturals). El pluralisme
territorial és un excel·lent mecanisme de control del despotisme” (McGarry i O’Leary, 2009:
69).
També és qüestionable la crítica que es fa en base a una pretesa amenaça a la unitat de l’estat, en
el sentit que el pluralisme aprofundeix les divisions i les institucionalitza, portant a l’enfrontament
alhora que dificulta els mecanismes redistributius i de solidaritat. Sense deixar de reconèixer que hi
ha referents reals empírics d’aquesta situació, l’argument pluralista es basa en la consideració que
la mobilització de les minories no surt com a conseqüència de l’organització territorial, sinó que
a l’inrevés, és la no solució adequada al problema de la diferència la que porta a l’enfrontament.
El pluralisme territorial, el reconeixement de la diferència i la seva gestió –això sí, complexa-, és
“l’opció democràtica, liberal i estratègica adequada” ((McGarry i O’Leary, 2009: 72).
Un model de federalisme plurinacional basat en el pluralisme de valors
Un cop vistes en el punt anterior les característiques del federalisme pluralista, passem a exposar a
continuació de quina forma es pot concretar aquest model de pluralisme en una determinada forma
d’acord federal; és a dir, quins han de ser els trets que hauria de complir en la pràctica un pacte
constitucional de tipus pluralista:
En primer lloc, cal el reconeixement constitucional explícit de la plurinacionalitat. L’experiència
mostra que la igualtat formal de la ciutadania no garanteix el reconeixement d’aquesta diversitat
nacional. Cal remarcar que a vegades es dona un reconeixement de la pluriculturalitat i del
multilingüisme, però dins d’una nació única.
En segon lloc, hi han d’haver acords asimètrics que permetin un alt grau d’autogovern propi a les
nacions minoritàries, compatibles amb mecanismes de cooperació entre els dos nivells de govern,
però amb clara divisió de poders i d’assignació de competències
Com a tercera condició , cal implicar una regulació plurinacional del govern de la federació, és a
dir la necessària participació (i protecció) de les nacions minoritàries en les institucions del govern
compartit; han de tenir el mateix dret d’intervenció en els processos de reforma constitucional. Tot
plegat requereix de la conformació d’una confiança federal mútua, d’un espai de lleialtat per totes
les parts. El que cal evitar és la “tirania de la majoria”.
Finalment, i lligant amb el vessant de vincle entre les persones (i les institucions), que és també part
del pacte federal, és important desenvolupar una cultura política plurinacional, que faci precisament
de la diversitat de nacions un factor d’identitat de la unió política.
En quant a la inclusió del dret de secessió, “No sembla que hi hagi cap argument normatiu definitiu
—de caràcter moral o funcional— contra la introducció d’aquest dret quan s’institueixen normes
procedimentals clares que evitin els usos estratègics per part de les elits de les nacions minoritàries”
(Requejo, 2009). Però aquest dret s’ha d’enfocar des d’una perspectiva federal, no pas nacionalista
o d’una de les parts: ha de prohibir decisions unilaterals per cap de les parts i introduir l’obligació
de negociar en base a uns procediments coneguts.
1 0 | f u n d ac i ó
C a t al u n y a
e u r o pa
/
lle g a t
pm
-
w o r k i n g
pape r
n . 1
�Malgrat l’anterior, Watts argumenta contra la secessió en base al risc de debilitar al conjunt de la
federació, a ser un element de desconfiança en el futur, i a que dificulta la coordinació entre els
nivells de govern. Tot i això, considera que negar el problema ajuda a que es produeixi la secessió.
La proposta en base al pluralisme federal no oblida, més aviat insisteix i reafirma, determinats trets
del federalisme: complexitat normativa i institucional; necessària igualtat de les parts que pacten;
respostes no definitives; naturalesa experimental del federalisme; adaptació a les característiques
especials de cada cas.
Per últim, esmentar que Elazar dona una doble dimensió al federalisme: “La virtut del federalisme
no únicament radica en la seva utilitat a l’hora de mantenir el pluralisme, sinó també de contenirlo” (Elazar, 2011: 534). Per mitjà del federalisme, es poden articular unitats constituents diverses,
unides pel vincle del pacte, assegurar la llibertat necessària per respectar el pluralisme, i organitzar
el govern.
Resumirem, per finalitzar, la visió teòrica del federalisme, recordant que el concepte Federal
significa bàsicament pacte de govern en dos nivells: el central compartit i el regional en forma
d’autogovern. Sota aquest concepte hi ha múltiples formes organitzatives possibles, en funció de
diferents característiques del disseny aplicat: nacionalitats reconegudes, grau d’unitarisme, grau de
descentralització i grau d’asimetria. Conèixer i reconèixer la realitat del país permet el disseny d’un
sistema polític més eficient.
El federalisme aplicat al món és de forma molt majoritària uninacional, com a resultat dels processos
conjunts i paral·lels de formació de l’estat i construcció de la nació. El context mundial d’inicis
del segle XXI sembla afavorir, però, la implantació de formes federals pluralistes de repartiment
del poder, tant dins dels estats que tenen múltiples nacionalitats internes com en la formació de
federacions supranacionals com la Unió Europea.
Els sistemes federals, com a conseqüència del repartiment de poders, impliquen complexitat,
experiment, adaptació, negociació, col·laboració, empatia, confiança. I això requereix igualtat entre
les parts, regles i procediments. En un sistema federal és molt important la creació i manteniment
d’una cultura federal, de poder compartit, d’igualtat entre les parts constituents. Aquesta cultura,
política, institucional i cívica, afavoreix l’establiment d’un entorn de confiança federal entre les
parts, que permet arribar a compromisos creïbles.
No és una actitud exclusiva en els sistemes federals, però negar divergències o diversitats i no
afrontar problemes reals a les societats, no és la manera de solucionar-los ni apaivagar-los, sinó de
fer-los més grans.
Per tant, podem concloure que un sistema federal de concepció monista no és la solució per a
l’organització política d’estats plurinacionals o amb minories fortes i compactes en el seu interior.
Una concepció pluralista de la unió federal, amb reconeixement de la pluralitat interna i dels
diversos subjectes polítics existents és més adequada. Això sí, aquest enfocament pluralista ha
d’anar acompanyat d’una forta lleialtat mútua entre les unitats constituents, entre elles i envers la
Federació.
1 1
�2.2. Les relacions Catalunya-Espanya
Aquest apartat del marc teòric el dediquem a concretar l’altre espai que estudiarem del pensament
de Pasqual Maragall, a banda del federalisme: el relacionat amb Catalunya, Espanya i les seves
relacions de poder, identitat, sobirania, dependència i interdependència. Però a més de Catalunya i
d’Espanya, cal tenir en compte un altre subjecte polític que també forma part de l’entorn d’actuació
de Maragall, que és Europa: tant com un objectiu a assolir -fins al 1986-, com un referent en la
restauració democràtica d’Espanya en un espai polític lliure i democràtic, i finalment com a nova
entitat supranacional que influeix en les competències i les relacions entre Catalunya i Espanya.
No és de l’abast d’aquest treball un anàlisi detallat de la història, la realitat, l’enfocament i les bases
teòrico-polítiques de les relacions Catalunya-Espanya, però sí que cal un mínim d’aproximació als
conceptes i fets que conformen aquesta interdependència, doncs influeixen en els tipus d’organització
del poder que adopta l’estat espanyol i les seves parts constituents. Per tant, farem a continuació un
intent de fixar els conceptes de nacionalisme, catalanisme i federalisme en l’entorn de les relacions
entre Catalunya i Espanya, així com descriure certs esdeveniments històrics que tenen influència sobre
l’objecte del nostre treball: la instauració de la democràcia a Espanya, la construcció de l’estructura
Constitucional i estatutària, i el fracàs del procés de l’Estatut de 2006.
Nacionalime - catalanisme - federalisme
En el context català es dona una certa confusió semàntica entre les diferents corrents que, especialment
des de finals del Segle XIX, han dominat l’esfera política vinculada amb l’encaix de Catalunya a
Espanya i les reivindicacions de caràcter nacional o identitari.
Josep Termes i Jordi Casassas plantegen el tema de la següent forma:
“A Catalunya existeix el terme “catalanisme” un mot genèric l’equivalent del qual (com sovint
s’ha destacat) no es troba enlloc d’Europa, com a mínim en una utilització ininterrompuda des
de la meitat del S.XIX. Què representa aquest terme indefinit? Estem davant d’un intent reeixit
de confrontació amb el terme “nacionalisme”, o del reflex d’una praxis nacionalista que se sent
“diferent” per la seva frustració polític-estatal diferent? ... fins a quin punt un terme com el
“catalanisme” no intenta defugir el problema central de Catalunya (i és clar del catalanisme)
que és la definició completa de la seva sobirania?” ... “Tot i ser el més emprat, el concepte
“catalanisme” no és l’únic genèric que ha disputat l’exclusivitat al nacionalisme. A Catalunya
no podem oblidar l’existència del federalisme ... que ha acabat identificant tota una manera
(sociològica, cultural i política) d’entendre el problemes d’identificació i de reivindicació
nacional.” (Casassas, 1997: 58).
Han estat termes que han tingut diferent càrrega política i han inclòs diferents concepcions de Catalunya
(Almirall, Pi i Margall, Cambó, Roca i Farreres, Nin), tot i que a vegades també han estat polisèmics,
al incloure sota una mateixa paraula concepcions polítiques allunyades entre elles, com il·lustra la
següent cita de Rafael Campalans: “Nuestro catalanismo humano, opuesto por definición y esencia
al chovinismo nacionalista, no tenía nada que ver con el catalanismo utilitario de Cambó ni con el
catalanismo doctrinario de los románticos de la historia.” (Casassas, 1997: 73).
Determinats autors consideren que no hi ha diferència entre catalanisme i nacionalisme “cal qüestionarse una vegada més si hi ha alguna diferència entre els termes ‘nacionalisme català’ i ‘catalanisme’,
amb la finalitat de concloure, també una vegada més, que -en rigor- són la mateixa cosa. Es pot establir
un paral·lelisme igualment entre ‘nacionalisme espanyol’ i ‘espanyolisme’ que corresponen al mateix
concepte” (Company, 1997: 187).
1 2 | f u n d ac i ó
C a t al u n y a
e u r o pa
/
lle g a t
pm
-
w o r k i n g
pape r
n . 1
�D’una altra banda, Caminal considera que:
“Catalanisme i nacionalisme són dues paraules i conceptes complementaris però no sinònims. El
catalanisme inclou des dels seus orígens diferents maneres de concebre la identitat de Catalunya
i la voluntat d’autogovern. A grans trets es pot dir que federalisme i regionalisme en són les seves
dues grans tradicions originàries” ... “Tant regionalistes com federalistes catalans participen
d’una doble idea: 1) reconeixement de la identitat de Catalunya i del seu dret a l’autogovern;
2) voluntat de seguir formant part d’Espanya, com un projecte de convivència compartida,
sobre la base del reconeixement de la pluralitat de pobles que la conformen. El catalanisme
és prou ambigu com per incloure sobre la base d’aquest comú denominador, a regionalistes,
autonomistes, federalistes, nacionalistes i independentistes”. (Caminal, 2009: 495).
Altres autors (Boix, Castells, Requejo, Ridao)5 identifiquen el catalanisme com un moviment polític
ampli, que es dóna principalment durant el segle XX, amb dos objectius concrets: aconseguir l’autogovern
de Catalunya i canviar Espanya cap a la modernitat i la plurinacionalitat.
En l’entorn temporal en que situem el treball (1998-2006), aquest tres conceptes històrics tenen usos
semàntics a vegades confusos. Per evitar confusions en l’anàlisi, en aquest treball farem ús d’aquest
termes en les accepcions conceptuals següents:
Entendrem per Catalanisme el pensament polític que defensa la identitat diferenciada de Catalunya
com a poble o nació i la seva voluntat d’autogovern dins del marc polític espanyol. Per Nacionalisme
(català) ens referirem al pensament polític que defensa la identitat de Catalunya com a nació, i la seva
voluntat d’autogovern, fins arribar –si és possible- a tenir un estat-nació propi. Finalment Federalisme
serà el pensament polític que reconeix la identitat i el dret a l’autogovern de Catalunya (i d’altres pobles)
dins de l’estat espanyol, així com també la solidaritat entre ells, i que s’expressa en un pacte d’iguals:
el pacte federal.
Òbviament, el Catalanisme inclou els altres dos conceptes, en tant que reconeix la identitat i demana
l’autogovern de Catalunya. El federalisme pot tenir com horitzó final la integració de Catalunya en una
Espanya o en una Europa federal, i el nacionalisme te com horitzó final el reconeixement com estatnació.
Espanya i Catalunya des de 1975
Per emmarcar i entendre el pensament de Pasqual Maragall en el període esmentat, hem de tenir en
compte el context polític i històric que el precedeix i en el que es desenvolupa. Ens limitarem a una
breu exposició dels fets més rellevants produïts des del final de la dictadura franquista, doncs són els
que defineixen més directament l’Espanya i la Catalunya del moment; igualment, ens referirem només
als que tenen relació amb el model polític territorial i la relació entre les dues entitats. Com a referència
general hem fet servir el llibre de Caminal sobre l’Estat autonòmic espanyol (Caminal, 2009).
L’aprovació de la Constitució Espanyola el 1978 va obrir el que està reconegut com el període liberaldemocràtic més perllongat de la història d’Espanya. Va ser important la participació de les forces
polítiques catalanes en la seva definició i desenvolupament: “La vocación catalana de construir un
verdadero Estado español ha sido permanente desde los primeros federalistas, herederos del liberalismo
progresista y democrático frente al conservador moderado de los doctrinarios, hasta los constituyentes
de 1978 y los nuevos estatuyentes del pasado año 2006” (González Casanova, citat a Caminal, 2009:
479).
5. Jornades del Cicle “Horitzons 2020”. Ateneu Barcelonès. Octubre-Desembre 2013
1 3
�La Constitució va tenir èxit en la consolidació d’un estat democràtic, homologable a les altres
democràcies europees, tot i determinats condicionants provinents de la situació anterior (rei designat
com el successor pel dictador, paper de les forces armades, preeminència de l’església catòlica, etc).
Espanya es va organitzar territorialment mitjançant un fórmula de descentralització política i
administrativa coneguda com Estat de les autonomies. En frase de Jordi Solé Tura, en l’article 2 de la
constitució espanyola “se dan cita, de manera desordenada, las dos grandes concepciones de España,
enfrentadas no sólo en el terreno de las ideas, sino también en el de las armas: la concepción de España
como una nación única e indivisible y la concepción de España como un conjunto articulado de pueblos
diversos, de nacionalidades históricamente formadas y de regiones” (Solé Tura, citat a Caminal, 2009:
486). La redacció del citat article “defineix un estat híbrid, que no és ni unitari, ni federal, que se sosté
sota principis tan unitaristes com centralistes, i s’estructura, en part, com un estat de concepció federal.”
(Caminal, 2009: 488).
Es pot afirmar doncs que Espanya fa un gran pas des de l’uniformisme anterior cap el reconeixement de
la seva diversitat interna, amb el reconeixement de la capacitat d’autogovern, tant per les “nacionalitats”
històriques, com per la resta de regions i territoris que formen l’estat. No fixa un model, el deixa obert.
Aquest fet es pot interpretar de dues formes: d’una banda, dóna esperança a un gran recorregut en la
capacitat d’autonomia i de reconeixement identitari però, de l’altra, no impedeix que es puguin produir
moviments involutius cap a un nou centralisme.
El resultat és que es transforma la cultura política espanyola, “però persisteix la divisió nacional, la
reserva o oberta resistència contra tot desenvolupament federal d’aquest pluralisme nacional. Continua
veient-se aquest pluralisme com un risc per a la unitat d’Espanya, quan aquest és, contràriament,
fonament imprescindible per avançar cap a una unió política sòlidament assentada” (Caminal, 2009:
491). Catalunya va participar de forma intensa i amb lleialtat democràtica i institucional en el nou estat
constitucional.
L’esmentada doble idea del paradigma bàsic del catalanisme polític (dret d’autogovern dins d’una
Espanya plurinacional) ha estat diagnosticada com esgotada i superada per l’actual catalanisme després
de les complexitats del procés estatutari del 2006 i la sentència restrictiva del Tribunal Constitucional
de 20106.
Però s’han donat resistències a la visió plurinacional d’Espanya. El desenvolupament legal i institucional
de l’estat de les autonomies ha estat “més basat en una concepció devolucionista que en la construcció
d’un model federal coherent” (Caminal, 2009: 501). Diferents fets avalen aquesta afirmació: la LOAPA,
el manteniment de la província com entitat local i circumscripció, la no adequació del Senat com a
cambra de representació territorial, la limitació en el finançament autonòmic, el no reconeixement
de les llengües de forma igualitària, la concepció centralista del Poder Judicial i del propi Tribunal
Constitucional
Tot plegat ha portat al fracàs del procés del segon Estatut d’autonomia. L’intent d’aprofundir en el
reconeixement de la pluralitat nacional de l’estat i d’incrementar i garantir les capacitats de govern
autonòmic que va significar l’Estatut de 2006 van acabar de forma abrupta amb la sentència del Tribunal
Constitucional de 2010. El procés polític que va dur fins aquest final, amb les dificultats de negociació,
els canvis sobre el projecte inicial, les campanyes en contra, la manipulació partidista de la configuració
dels membres del Tribunal, el canvi d’un text ratificat en referèndum pel poble català, va portar primer a
6. Professors Boix, Castells, Requejo i Ridao en diferents jornades del Cicle “Horitzons 2020”. Ateneu Barcelonès. Octubre-Desembre
2013.
1 4 | f u n d ac i ó
C a t al u n y a
e u r o pa
/
lle g a t
pm
-
w o r k i n g
pape r
n . 1
�la desafecció7 i desprès a la situació actual caracteritzada per l’increment del sentiment nacional català:
els que creuen que Catalunya hauria de ser un estat independent han passat d’un 19,4% al gener de 2010
a superar el 45% en l’actualitat8.
Convé esmentar en aquest punt la visió de Buchanan sobre la dinàmica que pot portar a una demanda
popular d’independència: un grup d’una part de l’estat demana més competències d’autogovern, l’estat
ignora la petició o concedeix l’autonomia però en la pràctica incompleix l’acord, amb el que molts
autonomistes es tornen secessionistes. L’estat reacciona durament contra la independència amb la qual
cosa augmenta el nombre d’independentistes i el seu grau de convenciment (que pot portar a recórrer
fins i tot a la violència). Es tracta d’un joc de seguretat de doble cara: ambdues parts saben que la millor
solució és l’autonomia intraestatal, però no tenen la seguretat (confiança) que l’altra part recolzarà de
bona fe una acord d’aquest tipus. La unitat subestatal no confiarà en el respecte pel nivell d’autonomia
ofert, l’altra –l’estat- no concedirà una autonomia que veu inestable i com un pas més cap a la secessió.
(Buchanan, 2013: 19).
Com a resum d’allò dit fins ara sobre les relacions entre Catalunya i Espanya des de 1975, constatem
que la Constitució espanyola va tenir èxit en la construcció d’un estat liberal democràtic, però no l’ha
tingut en la formació d’un estat plurinacional organitzat de forma federal. Els poders que tenen una visió
d’Espanya com a nació única, uniforme, governada des d’un centre polític han aconseguit fer-se seva
una Constitució que permetia altres lectures i formes de desenvolupament més pluralistes.
Això ha portat a un canvi de paradigma en l’àmbit del catalanisme polític, que sembla haver tancat el
doble eix clàssic que intentava aconseguir més autogovern a Catalunya al temps que procurava l’evolució
de l’estat espanyol cap el reconeixement de la seva pluralitat interna. En conseqüència, els conceptes
de catalanisme, nacionalisme i federalisme estan variant els significats que tenien històricament. El
catalanisme sembla evolucionar, conjuntament amb el nacionalisme, cap al sobiranisme amb un nou
horitzó -no utòpic- d’independència, abandonant com objectiu paral·lel la regeneració d’Espanya. El
federalisme impulsat des de Catalunya necessitaria de trobar recolzament en la resta d’Espanya per poder
ser una alternativa creïble; a més, si l’alternativa federal que pugui oferir no és pluralista i plurinacional,
no es podrà considerar que formi part del catalanisme ampli.
7. Exemples de discursos de José Montilla com President de la Generalitat en llocs i mitjans espanyols:
La Constitución no es un arma arrojadiza, es justo lo contrario: es el consenso y la estabilidad. … No escuchar lo
que dice Catalunya es grave, no entenderla deliberadamente es peor. Escuchen y entiendan. Entiendan y escuchen.
… No vamos a renunciar a nuestra voluntad de autogobierno plasmada en el Estatuto. Foro Europa Press 30/11/2009
Una Constitución que también pertenece a los catalanes y debe amparar nuestra voluntad de mayor autogobierno … No exagero si llamo la atención
sobre el riesgo de causar un daño irreparable a Catalunya y a España. … No hay sentencia que pueda juzgar los sentimientos de los ciudadanos
de Catalunya ni su voluntad, todavía mayoritaria, de desarrollar su autogobierno en el marco de una España constitucional. El PAIS 05/05/2010
Tenemos ante nosotros la cuestión de fondo, el problema secular de la relación entre Catalunya y el resto de España, que atraviesa nuestra
historia contemporánea y que, a mi juicio, se trata más de un problema español que de un problema catalán. … Esta sentencia muestra
una evolución decepcionante de nuestro intérprete constitucional en términos de calidad democrática. … No nos queda otro camino que
recuperar nuevamente el espíritu constitucional primigenio para restablecer el reconocimiento y respeto a las distintas identidades, culturas
y lenguas de España, en el marco de un Estado que acepte, ampare, anime y defienda sus singularidades y su pluralidad. Ello requiere la
complicidad y el apoyo de quienes defendemos una visión de España como un proyecto ampliamente compartido. EL PAÍS 17/07/2010.
8. CEO Centre d’Estudis d’Opinió: Baròmetre d’Opinió Política. La resposta a la pregunta “Creu que Catalunya hauria
de ser...un estat independent” donà 48,5% a Novembre de 2013 3ª onada 2013 i un 45,2% al Febrer de 2013, 1ª onada 2014.
1 5
�3. Metodologia
Enfocament metodològic per a l’anàlisi del pensament de Pasqual
Maragall
L
a base de treball han estat els escrits, discursos i entrevistes fetes per Pasqual Maragall. Només
hem analitzat el discurs propi d’en Pasqual Maragall, sense entrar en la consideració que hagin
pogut fer altres persones o autors sobre el seu pensament. Ens hem centrat en textos relacionats
amb el federalisme o les relacions entre Catalunya i Espanya. No considerarem per tant el
pensament polític de Pasqual Maragall en relació a altres aspectes rellevants, com el món local i el
paper de les ciutats en la política, però allunyats de l’objectiu del treball.
El període temporal va de 1982 a 2006: des de que és Alcalde de Barcelona, quan va passar a ser
candidat a President de la Generalitat, quan és President i després que va deixar la Presidència. Per
l’anàlisi temporal definim 4 períodes concrets:
• Període 1: Fins a setembre de 1997. Quan és Alcalde de Barcelona
• Període 2: Fins a novembre de 2003. Candidat a la Presidència de la Generalitat
• Període 3: Fins a juny de 2006 amb l’aprovació en referèndum de l’Estatut9
• Període 4: posterior a juny de 2006
Per recollir, estudiar i analitzar el pensament polític de Pasqual Maragall en relació al federalisme,
s’utilitzen com a referència analítica els quatre eixos conceptuals que proposa Ferran Requejo per a
fer estudis comparatius entre sistemes federals (Requejo, 2009: 211):
1. L’eix uninacional-plurinacional (U/P)
2. L’eix unitarisme-federalisme (Fed)
3. L’eix centralització-descentralització (Cen)
4. L’eix simetria-asimetria (Sim)
I per a categoritzar les altres característiques que volem analitzar en el treball, hem afegit quatre
eixos més:
5. Catalunya. Referències a la seva concepció de Catalunya (CAT)
6. Espanya. El mateix en relació a Espanya (ESP)
7. Europa. Idees sobre Europa en general i la Unió Europea en particular (EUR)
8. Catalanisme. Textos relacionats amb pensament catalanista o nacionalista (Nac)
Addicionalment, durant la recollida de dades s’han anat etiquetant alguns altres conceptes importants
que poden ajudar a emmarcar millor l’anàlisi a realitzar (Estatut, Fiscalitat, interlocució, etc.). En
l’annex 1 es recullen les claus i conceptes considerats, als que per facilitar la seva identificació
durant l’explicació nomenarem com a “criteris”, per a diferenciar-los dels eixos analítics anteriors.
La forma de treballar ha estat procedir a un buidatge10 dels documents, entrevistes i llibres fets per
Pasqual Maragall, seleccionant els paràgrafs més rellevants en relació amb l’anàlisi proposat. Els
textos seleccionats els hem categoritzat segons els eixos analítics esmentats, assignant cada frase a
l’eix, o eixos, amb els que tingui relació.
9. No considerem com data final d’aquest període quan deixa de ser President, doncs de la lectura dels textos hem pogut observar un canvi de posicionament
de Pasqual Maragall precisament quan ja l’estatut està aprovat. La diferència entre l’Estatut sortit del Parlament amb l’aprovat a Las Cortes, el
recolzament del seu partit –el PSC- als canvis fets, i l’acord privat entre Zapatero amb Mas, fan que un cop aprovat l’Estatut Pasqual Maragall comenci
a manifestar desafecció amb el resultat del procés i fins i tot por de la possible futura retallada per part de Tribunal Constitucional.
10. Buidar, en el sentit d’extreure dades d’un escrit.
1 6 | f u n d ac i ó
C a t al u n y a
e u r o pa
/
lle g a t
pm
-
w o r k i n g
pape r
n . 1
�També hem tingut en compte la dimensió temporal de cada text, doncs hem recollit la data en que es
va produir l’escrit o manifestació, de forma que el podem situar en el context del moment. Per això,
hem confeccionat un recull de dates i fets rellevants com el que es mostra en l’Annex 2.
Materialment, amb els textos seleccionats s’han construït unes fitxes de recollida on cada línia
correspon a una frase seleccionada, amb un número de referència, un codi de la Font documental
i el Capítol i la pàgina concreta on està el text. A l’annex 311 es mostra el format concret de la
fitxa, i a l’annex 4 la relació de les Fonts documentals fetes servir. D’aquesta forma hem obtingut
un recull de les frases significatives, amb possibilitat de ser classificades segons eixos analítics,
criteris, i assignades al marc temporal. Les categoritzacions marcades permeten realitzar diferents
classificacions per tema/es i períodes temporals, de forma que es facilita l’anàlisi i la comparació a
realitzar.
11. El contingut de l’annex citat és només un exemple de la recollida feta. Donat el gran volum de fitxes recollides, el
conjunt de les dades obtingudes es recullen en un document apart del cos d’aquest treball (1.267 referències en 177 pàgines)
1 7
�4. Anàlisi quantitatiu dels conceptes
E
n base a les fitxes de la recollida de dades, procedirem a una aproximació quantitativa als
conceptes emprats per Pasqual Maragall en el conjunt de les frases recollides. Encara que no
podem esperar representativitat estadística, doncs es fa amb una selecció de textos no feta
amb criteris mostrals, sí que ens permetran una aproximació a la rellevància dels diferents
conceptes polítics del discurs d’en Maragall. Farem tres tipus d’anàlisi: paraules més utilitzades,
eixos d’anàlisi i criteris complementaris.
4.1. Paraules més utilitzades
En referència a les paraules més utilitzades, hem confeccionat un núvol de paraules12 en base al conjunt
dels textos seleccionats. El resultat es mostra en el gràfic 1 on veiem visualment de forma fàcil quines
són les paraules més utilitzades: Espanya, Catalunya, Estat, Europa, Ser, Estatut, Constitució, Plural. Els
mots Federal, Federalisme també surten però ja amb menys nombre de vegades. Una última consideració
seria que els termes Nacional, Nacionalisme, Catalanisme són emprats en menor mesura.
Cal destacar que en el discurs recollit de Pasqual Maragall hi ha una doble concepte que surt de
forma repetitiva: “Espanya plural”. 119 vegades fa servir exactament aquesta dupla de paraules
associades, a més de altres combinacions de conceptes derivats (pluralisme a Espanya, la pluralitat
espanyola, etc.).
Per tant, el discurs de Pasqual Maragall es centra conceptualment en Espanya i Catalunya, amb
referències a Europa. Com a conseqüència lògica de l’anterior, els següents conceptes més emprats
quantitativament són Estat, Estatut i Constitució, que són el marc institucional i legal de les relacions
entre Espanya -una Espanya plural- i Catalunya. El federalisme, catalanisme i nacionalisme tenen
un ús menor en el discurs.
Gràfic 1: paraules més utilitzades
12. Elaborat amb els recursos oferts a http://www.wordle.net/
1 8 | f u n d ac i ó
C a t al u n y a
e u r o pa
/
lle g a t
pm
-
w o r k i n g
pape r
n . 1
�4.2. Eixos d’anàlisi
El segon tipus d’anàlisi quantitatiu, fet en base a les categoritzacions fetes a les fitxes de recollida
explicades a la metodologia, consisteix en la comptabilització de les vegades que cada un dels eixos
d’anàlisi ha estat citat en els paràgrafs del discurs recollits.
Anàlisi dels eixos
Els resultats globals es mostren en la següent taula13:
Taula 1: Total per eixos d’anàlisi
Com veiem en la taula anterior, dels eixos d’anàlisi utilitzats, el 26,3% dels textos fan referència
a Espanya i el 24,6% a Catalunya; en un segon nivell estan el Pluralisme i el Nacionalisme en
l’entorn del 10%. Aquestes dades reforcen el resultat de l’observació del núvol de paraules,
de forma que Espanya i Catalunya son els conceptes centrals del discurs de Pasqual Maragall.
Veiem ara si s’ha produït canvi o evolució temporal en els conceptes continguts en el discurs. En la
següent Taula 2 es recullen, en percentatge, els mateixos eixos pels 4 períodes definits en l’apartat
metodològic.
Taula 2: % Total per eixos d’anàlisi i períodes temporals
En relació als eixos Catalunya i Espanya, hi ha una continuïtat en el fet que sempre són els més
emprats, sent el canvi observable més suggeridor que, precisament a partir de l’aprovació de
l’Estatut, les citacions a Catalunya superen les d’Espanya, que a la seva vegada es situen en el punt
mínim; en aquest últim període, hi ha un increment molt significatiu de les referències a Europa.
En quant a l’eix nacionalisme no hi ha canvis amb el temps, però sí es pot observar que en el període
de la seva Presidència de la Generalitat és quan menys s’utilitza. Notar també que l’eix federal té
moltes més referències en els períodes anteriors a la Presidència que l’eix d’unitarisme / pluralisme,
que és en conjunt el tercer amb més referències, i que els temes de simetria / asimetria competencial
són més emprats en el període d’elaboració de l’Estatut.
13. A l’annex 5 es mostra els conjunts de taules de resultats obtingudes.
1 9
�Anàlisi de les relacions entre eixos
La caracterització metodològica feta ens permet aprofundir en aquest anàlisi, fent un cert creuament
de dades. En efecte, quan un text fa referència a un eix concret podem veure quins són els eixos més
relacionats amb aquest. Un primer exemple és observar quan les frases i textos bàsics fan referència
a l’eix Catalunya, quins són els altres eixos relacionats. Ho veiem a la Taula 3:
Taula 3: Quan parla de Catalunya parla també de
La citada Taula 3 ens diu que de les 714 anotacions que tenen referència amb l’eix Catalunya, 524
fan també referència a l’eix España (un 73%); i que 171 ho fan amb l’eix Unitat / Pluralisme (un
24%).
A l’Annex 5 es mostra la totalitat de taules de cada eix, però les observacions més rellevants que es
poden fer en aquest anàlisi creuat, en base a les citades taules, serien:
Catalunya i Espanya són els conceptes més interrelacionats entre ells; com hem vist, el 73% dels
ítems que parlen de Catalunya fan relació a Espanya. En el sentit contrari el 68% dels textos que
parlen d’Espanya fan relació també a Catalunya. No es tracta de conceptes segregats, separats, sinó
de realitats polítiques molt implicades entre elles.
L’eix Espanya està més associat als temes de pluralisme (30%) i federalisme (22%), més que no
pas Catalunya (24 i 13% respectivament). En canvi, l’eix Catalunya té com a segona relació l’eix
nacionalisme (26%), que és el tercer en el cas d’Espanya (18%). Per tant, la necessitat de reconèixer
el pluralisme nacional dins d’Espanya i d’adoptar en conseqüència una organització federal, és més
important per Maragall que en el cas intern de Catalunya.
Europa com eix d’anàlisi es relaciona principalment i per igual amb Catalunya i Espanya (52%)
donant-nos ja indicis que, com veurem mes endavant, el camí de Catalunya cap a Europa passa per
Espanya i va en paral·lel a ella, segons Maragall.
Els eixos d’anàlisi del tema federal (pluralitat, federalisme, centralització, simetria) estan en general
mes correlacionats amb Espanya que amb Catalunya, sobre tot els de simetria (80% vs. 54%) i
federalisme (64% vs. 35%), el que ratifica l’observació anterior sobre la necessitat de reconèixer
una Espanya diversa i federal.
Hem fet també unes comparació combinant fins 3 eixos per veure si es poden identificar quins són
els altres eixos associats. Mostrem a continuació la Taula 4 (la resta d’encreuaments es mostren
també a l’annex 5) amb el resum de la combinació entre Catalunya, Espanya i Europa:
2 0 | f u n d ac i ó
C a t al u n y a
e u r o pa
/
lle g a t
pm
-
w o r k i n g
pape r
n . 1
�Taula 4: Catalunya / Espanya / Europa
El que ens mostren les dades és que quan un paràgraf fa referència de forma simultània als 3 eixos
analítics esmentats, Catalunya / Espanya / Europa, el 25% de les cites fan també referència a l’eix
nacionalisme i el 22% al de pluralisme.
Altres observacions sobre aquestes combinacions triples mostrades a les taules de l’annex 5 són
que l’eix de Pluralitat, amb un 33%, és el mes relacionat amb Catalunya, Espanya i Nacionalisme,
i també amb Catalunya, Espanya i Federalisme (un 38%). La combinació dels eixos Pluralisme
i Federalisme amb Catalunya i Espanya respectivament, mostra una correlació més gran amb
Catalunya (53%) que amb Espanya (38%). Quan es combinen els eixos Pluralisme, Federalisme i
Espanya, l’eix de la simetria mostra un valor força alt (37%) i en canvi el mateix cas amb Catalunya
és només del 13%.
Amb les dades anteriors podem concloure en relació a la metodologia utilitzada, que el plantejament
dels eixos d’anàlisi dóna resultats rellevants; tots els eixos conceptuals són utilitzats i tenen relació
amb el discurs objecte d’anàlisi. En quant als resultats destaquem que els eixos Catalunya i Espanya
concentren la meitat de les cites, i mostren que són bàsics en el pensament de Maragall. Però també
cal veure que la suma dels 4 eixos relacionats amb el tema federalista, sumen un terç de les cites,
assenyalant la seva rellevància. L’evolució temporal mostra una continuïtat general en els eixos
de pensament, encara que hi ha un canvi al final, un cop aprovat l’Estatut, amb la baixada de les
referències a Espanya i el creixement de les d’Europa.
4.3. Criteris complementaris
Anàlisi de criteris
Per últim, el tercer tipus d’anàlisi possible amb les dades disponibles és en base als criteris
complementaris que exposàvem en la metodologia. A l’annex 6 hi ha les taules corresponents, que
segueixen la mateixa lògica que les dels eixos analítics. Els resultats globals són els següents:
Taula 5: Total per criteris rellevants
S’observa una gran dispersió entre els ítems considerats. Els tres majors percentatges es donen en
relació a l’Enfocament teòric (13,5), a la Pluralitat o diversitat (13,1) i al nou Estatut (10,7) seguit
de les referències al marc Constitucional (8,3) i a la no existència d’interlocució, de comprensió,
per part d’Espanya (8,2).
La visió de possibles evolucions temporals en els conceptes discursius en els diferents períodes
considerats, ens l’ofereix la següent taula:
2 1
�Taula 6: Total per criteris rellevants segons període
És observable que en el període inicial hi ha una preeminència dels temes locals (LOC / AUT / FIS)
i del desenvolupament de l’autonomia (AUT), de forma coherent amb la situació política del país
i amb el fet de ser Maragall alcalde de Barcelona. En els períodes següents aquests aspectes locals
perden rellevància.
Les manifestacions que es poden associar a fixar teoria, a aportar visió conceptual (ENF) prenen
més força en els períodes en que Maragall és candidat a la Presidència de la Generalitat i quan
ho deixa de ser. Podríem pensar en que es correspon a una època en que ha de transmetre el seu
pensament al país i quan comença a pensar en deixar un llegat intel·lectual i polític.
En el segon període, prenen volum els paràgrafs relacionats amb el marc Constitucional (CON) i
la pluralitat (PLU), molt associada aquesta ultima al concepte d’Espanya plural. Els dos criteris es
mantenen importants en el tercer període, en el que apareix amb molta força el tema del nou Estatut
(EST) i també la identificació del fet de no tenir cap interlocució a l’Estat (NIN).
En l’últim període, es consoliden els temes estatutaris i d’interlocució amb Espanya, i tornen amb
força els criteris i enfocaments teòrics.
Ressaltar que hi ha uns temes que, sense tenir moments destacats, mantenen una presència transversal
i constant en el discurs considerat: Democràcia (DEM), finançament (FIS), futur (FUT), llengua
(LLE), proximitat (PRO).
Anàlisi de les relacions entre criteris
Seguint el mateix fil que en l’anàlisi dels eixos conceptuals, el següent pas és procedir a fer creuament
de dades, precisament amb els eixos citats. Veiem un exemple:
Taula 7: Relació entre el criteri Catalunya i els altres criteris
És clar que hi ha tres criteris que sobresurten sobre els altres quan el discurs parla de Catalunya: el
nou Estatut (17,3%), la pluralitat / diversitat (15,2%) i l’existència d’una certa incomprensió sobre
Catalunya a l’altra banda (11,5%). La resta de temàtiques resta a força distància d’aquestes tres. A
l’annex 6 es poden consultar la totalitat de les taules confeccionades.
Es pot observar que quan l’eix de referència és Espanya, els tres temes destacats són els mateixos
que en el cas de Catalunya, però en ordre diferent: la pluralitat (17,5%) és el primer, seguit per la
falta d’interlocució (12,5%) i el nou Estatut (11,9%). La temàtica del marc constitucional destaca a
continuació amb un 10,8%.
2 2 | f u n d ac i ó
C a t al u n y a
e u r o pa
/
lle g a t
pm
-
w o r k i n g
pape r
n . 1
�En quant a Europa com eix d’anàlisi, prevalen els criteris d’enfocament (18,2), la pluralitat i la
proximitat, ambdós amb un 12,8%. En aquest cas, el tema de la proximitat està associat al principi
de subsidiarietat com a criteri de governabilitat.
Des dels paràgrafs associats al Nacionalisme, els criteris més utilitzats són l’enfocament teòric
(17,9%), la pluralitat (13,8%), i el Nou estatut i la interlocució, amb un 12,3% cadascun.
Les taules elaborades amb els 4 eixos d’anàlisi del federalisme, mostren un element comú: el
criteri de pluralitat és destacat en els 4 eixos, amb un màxim (lògic) del 26,2% en el cas de l’eix
Unitat / Pluralitat. També es pot destacar que en dos eixos d’anàlisi (Federalisme i Centralització)
coincideixen els tres criteris amb més nombre d’associacions, encara que amb percentatges diferents:
Enfocament, Pluralitat, Proximitat. Per últim, esmentar que l’asimetria està molt associada al tema
de la llengua (17,17%)
L’anàlisi dels criteris relacionats amb les combinacions triples d’eixos mostra que en la combinació
Catalunya / Espanya / Europa, surt destacat el criteri de pluralitat (18,1%), seguit del nou Estatut
(15,2%). A distància trobem l’autonomia i el futur amb un 6,7%. També que quan es vinculen
Catalunya / Espanya / Nacionalisme (i també Catalunya / Espanya / Federalisme) els ítems destacats
són la interlocució amb Espanya (20,3%) i el Pluralisme i el nou estatut, ambdós amb un 18,6%.
Els creuaments dels eixos Unitat i Federalisme amb Catalunya i Espanya respectivament donen
criteris destacats iguals: Pluralitat per davant de tots amb un 29,8% i un 26,1%; constitució
i interlocució després en una forquilla comú entre el 13 i el 9,8%. Una diferència quantitativa
observable és que en la cas de creuar amb Catalunya, el tema del nou Estatut està en segon lloc amb
un 14%; en el cas d’Espanya, és el tema constitucional el segon, amb un 13%.
Les conclusions d’aquest últim apartat de l’anàlisi quantitatiu ratifiquen algunes de les fetes
anteriorment. La introducció dels criteris complementaris en l’anàlisi referma l’ interès de Pasqual
Maragall en les concepcions de la política, les relacions entre Espanya i Catalunya, el pluralisme i
la importància del marc constitucional. És evident també la seva creixent preocupació per la manca
de comprensió del problema català i d’interlocució lleial per part espanyola.
2 3
�5. Anàlisi del pensament de Pasqual
Maragall
A
quest capítol és el nucli real del treball, on s’analitza el recull del pensament d’en Maragall
en referència a la concepció federal de l’estat i a les relacions Espanya – Catalunya. Els
objectius plantejats són, per una banda, identificar i concretar les seves idees principals,
analitzar si han sofert o no un procés evolutiu al llarg del temps, i per fi donar respostes a
les preguntes d’investigació.
D’acord amb el plantejament metodològic i els resultats de l’anàlisi de conceptes anterior, en
aquest punt nuclear del treball exposarem i estudiarem el pensament de Pasqual Maragall en
base a la següent seqüència expositiva: primer mostrarem la visió sobre el Federalisme, després
successivament sobre Catalunya, Espanya i les seves relacions. Seguirem amb la seva concepció del
nacionalisme, la visió que té d’Europa, el nou Estatut, el finançament, la interlocució amb Espanya
i per finalitzar la independència.
5.1. Federaslime
El federalisme és un tema transversal en el pensament polític de Pasqual Maragall. A més de
múltiples cites al llarg dels seus discursos, entrevistes, llibres i articles, podem identificar quatre
grans plantejaments successius de la seva visió federal.
En primer lloc, quan era Alcalde de Barcelona (6; 34)14 en que associa el nou estat de les autonomies
a una formulació híbrida entre el federalisme alemany i el regionalisme italià, amb presència
implícita d’un esperit federal, al menys des del punt de visat de l’esquerra. L’associa a una constant
en la tradició del catalanisme per trobar solució global a Espanya, aplicable a més al nou marc
Europeu (6; 35).
Proposa una interpretació ‘federalitzant’ de la Constitució Espanyola, en tres sentits: concreció
de les competències entre l’Estat i les Comunitats, deixant les residuals a nivell local (6; 36),
corresponsabilització de les Comunitats Autònomes en les polítiques d’Estat –participant en temes
generals encara que no siguin de la seva competència directa- via el Senat com a càmera territorial,
i finalment definir i concretar les relacions entre la comunitat autònoma i les entitats locals.
Proposa un objectiu de repartiment dels fons fiscals de forma que el 50% sigui per l’Estat, el
25% per les Comunitats Autònomes i el 25% per l’Administració local. Dona importància a la
responsabilitat fiscal pròpia de les Comunitats Autònomes, que han de ser capaces de fixar impostos
propis, assumint el cost polític conseqüent. I assenyala la importància fonamental del principi
de col·laboració entre els tres nivells de poder: “el principio de colaboración es la síntesis de la
cooperación, la participación y la solidaridad, es decir del mejor espíritu federal” (6; 37). Així com
el de la confiança mútua, seguint el model alemany.
En aquesta etapa vincula el municipalisme amb el federalisme, incorporant al primer dins del segon,
en el sentit que bona part dels principis aplicables a les relacions entre l’Estat i les comunitats són
també extrapolables a les relacions amb els Ajuntaments.
14. Nota metodològica: En aquest apartat del treball, darrera de cada cita o referència al pensament d’en Pasqual
Maragall mostrem entre parèntesi el número assignat a l’Annex 4 a la font utilitzada, i en cas de ser aquesta font un
llibre, el número de la pàgina on es pot trobar el text la referència o text citat. Com exemple, la referència a la combinació
entre regionalisme italià i federalisme alemany, es troba en la font número 6 (llibre “Espíritu Federal”), pàgina 34.
2 4 | f u n d ac i ó
C a t al u n y a
e u r o pa
/
lle g a t
pm
-
w o r k i n g
pape r
n . 1
�En un segon moment, durant el curs que va dirigir a la Universitat de Roma al febrer de 1998,
va exposar la seva perspectiva federal més teòrica i enfocada a l’entorn Europeu (6; 73). Diu “El
concepte de federalisme no es menciona als textos fonamentals europeus però és un concepte
ideològic dels europeistes present en tots els textos que parlen d’Europa des del punt de vista
polític. És l’ideal d’una federació d’estats europea, semblant a la dels Estats Units d’Amèrica”.
A partir de la identificació de dos models de federalisme, el que neix d’una unió de poders preexistents i el que s’entén com distribució de poders ja existents, el cas europeu seria del primer tipus
i el procés espanyol del segon.
Dins del model de distribució de poders, explica que hi han dos classes, la descentralització
homogènia i la descentralització diferencial.
“En el primer cas, el traspàs de poders del centre a la perifèria té lloc en un sistema homogeni,
sense diferències històriques i culturals. En el segon cas, el traspàs de poders del centre a
la perifèria té lloc en un sistema amb diferències culturals, històriques i lingüístiques entre
les diferents parts. La descentralització homogènia consisteix en l’apropament de l’àmbit
nacional a l’àmbit local. És només una qüestió de distància quilomètrica, de sentir el poder
lluny o a prop. La descentralització diferencial, en canvi, és una qüestió de distància cultural.
Aquest és el cas més difícil, però també més interessant, de federalisme. Algunes parts del
sistema se senten importants per la seva història i se senten diferents de les altres” (6; 74).
El model aplicable al cas d’Espanya és per Maragall el de descentralització diferencial donada la
necessitat de reconèixer les característiques d’heterogeneïtat interna. Però insisteix també de forma
reiterada en la importància del concepte de subsidiarietat: “Subsidiarietat significa que allò que es fa
des de prop de casa és millor que allò que es fa des de lluny. Subsidiarietat significa que la societat
existeix abans que l’Estat: l’Estat és un instrument que la societat ha creat per tirar endavant, però
l’Estat no és una condició de la societat.” (6; 75). Dit d’un altre manera, tota autoritat, inclosa la
de l’Estat, és subsidiària en el sentit que no s’autojustifica, és a dir l’Estat no neix abans que la
societat, sinó com a necessitat social. Aquest principi el considera una garantia democràtica i el
vincula intrínsecament amb el federalisme: “La columna del pensament federalista i subsidiari és
que el vèrtex ha de justificar la necessitat de les seves accions davant la base. La societat delega a
l’Estat, que ha de justificar la seva acció davant la societat”.
En aquest sentit, diferencia conceptualment entre la proximitat –el que es fa a prop- i la subsidiarietat:
“la subsidiarietat privilegia la proximitat com a valor però accepta que hi hagi dues grans excepcions
en les quals la proximitat no es pugui aplicar: l’eficiència i la imparcialitat, aquesta última entesa
com a justícia distributiva, com a tractament dels individus a partir d’una base igualitària, i la
primera com a necessitat d’estalviar costos actuant a una escala més gran i, per tant, més allunyada”
(6; 79).
Per últim, Maragall distingeix el pensament del federalisme històric, que dóna prioritat a la Unió
davant de particularismes que provoquen divisió, front a un nou federalisme que és conscient de la
distància com a cost polític i de la identitat com a factor de cohesió, encara que continua valorant –
com l’històric- el valor del pacte per construir el poder central i la desconfiança davant de possibles
col·lusions entre alguns ciutadans i els nivells de poder més propers. (6; 82). En un debat on es
contraposen la fragmentació i la globalització, el particularisme i el cosmopolitisme, “la teoria
federal i subsidiària només pot funcionar si la defensem dels perills de col·lusió. Les regions i les
ciutats han d’evitar que els poders pròxims siguin poders hipercontroladors. Sense col·lusió, la
proximitat és un mètode de control automàtic semblant al mercat” (6; 88).
En una tercera etapa, a l’octubre de 1998, ja candidat a la Presidència impulsa una “Carta
autonòmica catalana” on dibuixa una proposta a partir de la constatació que “Una lectura catalana
2 5
�de la Constitución debe permitir afirmar que Cataluña es una nación; hasta hoy el federalismo de
la unión y la libertad ha sido un concepto latente; vivimos en una monarquía federalizante; España
es un estado plurinacional y el nombre del Estado es España” (6; 123). Concreta la seva proposta
en 4 àmbits del federalisme: el federalisme fiscal, el federalisme cultural, el federalisme interior i
el federalisme polític.
Proposa un ‘nou federalisme fiscal’ a discutir en el Senat federal amb les següents característiques:
igualació del règim fiscal foral i el règim fiscal comú; distribució de la despesa neta entre els
tres nivells de govern en percentatges del 40/30/30 respectivament; igualació de la despesa per
habitant entre les tres àrees metropolitanes de més d’un milió d’habitants i aplicar el criteri d’equitat
fiscal territorial consistent en pagar per renda i rebre per població. En aquest àmbit, insisteix en
la corresponsabilitat fiscal: “Federalisme implica responsabilitat fiscal per una raó: hi ha d’haver
legitimitat recaptatòria i aquesta només s’obté per l’eficiència i l’equitat en la despesa realitzada.
Despeses realitzades contra ingressos no recaptats són de difícil avaluació” (6; 126).
En quant al “federalisme cultural” proposa que el català sigui llengua co-oficial i que sigui considerada
com a patrimoni de l’Estat (6; 126) al temps que considera el castellà com una formidable eina pels
catalans. Fa també la proposta, que repeteix en altres moments, que es faci una història comú de
tots els pobles d’Espanya, que pugui ser un text que s’utilitzi a tot l’Estat.
Dins del concepte de “federalisme interior” proposa la simplificació de les diverses divisions
regionals i provincials, tendint cap a una divisió homogènia en set regions o demarcacions,
substituint el Consells comarcals per mancomunitats de municipis. Dins d’aquest àmbit, defineix
i proposa l’aplicació de diversos principis relacionats amb una concepció federal: Principi de
Subsidiarietat: “Tot allò que pugui fer la societat no ho farà l’administració pública. Tot allò que
pugui fer una administració més propera no ho farà una altra de més llunyana” (6; 128). Principi de
clàusula residual: enumerant les competències dels nivells superiors de govern de forma que les no
citades corresponguin als nivells inferiors de l’administració. Principi d’administració única o més
propera: “els contactes entre els ciutadans i l’administració pública es situaran amb caràcter integrat
en l’administració més propera al ciutadà” (6; 128).
La seva concepció del ‘federalisme polític’ té com a eix principal la reforma del Senat per passar a
ser un senat “de les nacionalitats i regions” (6; 131), amb elecció per part de governs i parlaments
autonòmics, i alcaldes. Descentralització geogràfica de les seus de les institucions estatals; també en
el cas de Catalunya. L’acompanya de la necessitat de descentralització de les institucions de l’Estat
així com de l’aplicació, també a l’interior de Catalunya, dels principis federals.
Cronològicament en últim lloc, l’exposició potser més complerta, ordenada i pedagògica sobre la
concepció del federalisme aplicat a Catalunya, a Espanya i a Europa, per part de Pasqual Maragall
la va fer el 8 de febrer del 2001 al Club Siglo XXI a Madrid (6; 151 i seg.).
Va presentar un projecte definit com a català i catalanista, amb una visió nova de Catalunya i
d’Espanya, que lligava tant amb la tradició del catalanisme, com amb la de les esquerres i de
l’Espanya incloent, la de la Institución Libre de Enseñanza:
“Una Cataluña que quiere entenderse con España con una propuesta de catalanismo federal,
basado en los principios de unión y libertad, y con un talante amable, pactista, razonable y
cordial que, a la vez que presenta sus aspiraciones, ofrece confianza y corresponsabilidad
… es una propuesta federal para España pensada desde la periferia de España y mirando a
Europa”.
La nova proposta federal la basa en els principis d’unió i devolució, d’unió i de proximitat, “Unión
2 6 | f u n d ac i ó
C a t al u n y a
e u r o pa
/
lle g a t
pm
-
w o r k i n g
pape r
n . 1
�siempre que sea necesario; proximidad siempre que sea posible”. Insisteix en el principi de
subsidiarietat com a preferència per la proximitat de la presa de decisions en igualtat de condicions
d’eficàcia, equitat i perill de col·lusió. També en la necessitat de convivència – a Espanya i a
Europa- de criteris comuns amb cultures diferents.
Considera que el federalisme ha de ser asimètric només en la justa mesura necessària per a
conjuminar la diversitat realment existent amb la igualtat de drets polítics15. En aquest sentit, ataca
la concepció centralista i homogeneïtzadora de certes concepcions del federalisme: “El federalismo
hace residir en la persona y en la sociedad, más que en la nación, la fuente del derecho. En este
sentido es ‘socialista’ (entre comillas) o societario. El jacobinismo centralista y el independentismo,
que hacen residir la fuente del derecho en el Estado-nación son en cambio, en este mismo sentido,
‘nacionalistas’ “(6; 157).
Maragall fixa com a criteri fonamental pel funcionament del model federal el principi de la confiança
federal o de lleialtat constitucional; tant en el sentit vertical, entre l’Estat i les autonomies, com en
l’horitzontal, entre les diverses comunitats autònomes. Ho concreta en la necessitat de l’acceptació
plena del pacte constitucional i del respecte necessari per cada instància de poder a la resta de
poders públics
La proposta federal que fa, “ve de sota”, no és imposada des d’un centre de poder, reconeix les
diferències i diversitats existents en el conjunt d’Espanya, i parteix d’uns criteris bàsics
“la igualación en servicios y estándares de vida de los ciudadanos, es decir solidario con las
partes menos desarrolladas; pero, a la vez, un federalismo que no confunde la solidaridad
con la uniformidad y que es capaz de ofrecer, como ha ofrecido, todas las posibilidades
de desarrollo nacional, político y cultural a viejas naciones como la catalana o la vasca y
todas las posibilidades de prosperar en el marco de su peculiaridad a los archipiélagos y a
determinadas regiones que se sienten también nacionalidades”.
En relació amb la disjuntiva entre igualtat i diferència, Maragall opta pel criteri de “reconeixement
de la diferència. Diferència no vol dir desigualtat. Tampoc, òbviament, privilegi” (9; 5). La resposta
a la pregunta ¿federalisme i diferència, o federalisme i igualtat? és doble: “som diferents: en llengua,
en història, en cultura, en dret, en política; volem el mateix, tenim el mateix dret que els altres
-nosaltres i ells” (6; 94). Reivindica doncs la diferència en el reconeixement, amb els mateixos
drets, no confonen la unitat amb la uniformitat, i per tant aconseguint la unitat en la diversitat.
Estructura el federalisme proposat en 4 tipus, però en aquest cas els presenta en un ordre diferent.
El primer és el Federalisme polític (6; 158) que porta inclòs la reforma del Senat, per fer que sigui
la Càmera de relacions horitzontals i verticals entre l’Estat i les Autonomies, i de relació d’aquestes
amb Europa; un plantejament original és la d’incorporar algun tipus de representació dels Municipis
al Senat. Una altre vesant d’aquest plantejament polític és el reconeixement de la realitat plurilingüe
d’Espanya, fent que es puguin utilitzar totes elles de forma normal. Apunta també que cal apropar
les institucions comuns, trencant la ubicació en un sol lloc.
En segon lloc, el Federalisme fiscal en base als mateixos quatre criteris esmenats ja en la Carta
Autonòmica del punt anterior. Afegeix que “el federalismo fiscal no es auténtico federalismo si
no comporta un cierto margen de libertad en el establecimiento de los tipos impositivos” (6; 162),
marge que a més serveix per enfortir la corresponsabilització fiscal de les Comunitats. Reclama
un quadre estable de relacions fiscals, equitatiu, responsable i suficient, que eviti situacions de
desconfiança, greuge i ressentiment entre les unitats federals.
15. A Maragall no li agrada l’ús del terme asimetria; de fet diu que “Asimetría es un concepto que pueden manejar
con precisión los politólogos, pero que los políticos no deberíamos utilizar más que con gran precaución” (6; 157)
2 7
�El tercer és el Federalisme cultural. Assenyala l’ensenyament -l’educació com a forma d’entesa- i
la cultura com l’àmbit clau per aconseguir la viabilitat de l’Espanya de tots. Considera un greu error
que l’Estat no consideri tasca seva l’ús, defensa i promoció de les llengües i cultures no expressades
en castellà; per a Maragall, l’Estat central no ha de deixar en mans de les respectives autonomies
els temes associats a les llengües pròpies, sense posar en risc la viabilitat del conjunt d’Espanya. En
reciprocitat, “las autonomías con lengua propia distinta al castellano deben defender y proclamar el
castellano como una inmensa riqueza propia” (6; 163). Considera també necessari –imprescindible
fins i tot- que a totes les escoles d’Espanya s’expliqui una història comú a tots els pobles d’Espanya:
“Ni la historia única de España, ni las diecisiete versiones autonómicas de la misma”16 (6; 164).
De fet, Maragall converteix aquest aspecte en una consideració nuclear dins del federalisme “Esto
es federalismo: educación en la pluralidad, entendimiento entre los pueblos de España de los que
habla la Constitución. Unión y libertad. No unión pero libertad; o libertad pero unión; libertad y
unión. Ser diferentes e ir juntos. Y por lo tanto ser iguales en el destino, aunque diferentes en el
origen.” (6; 164).
Per últim, potser perquè està formulant un projecte d’àmbit espanyol i no sols català, no esmenta el
federalisme interior, i el substitueix pel Federalisme judicial. Proposa incrementar la proximitat i
diligència de la Justícia, transferint als Tribunals Superiors de Justícia de les Comunitats Autònomes
competències en matèria de cassació de sentències, tot i garantint que el Tribunal Suprem continuï
amb la resolució dels recursos d’unificació de doctrina. Apunta a un dels temes més inamovibles de
la concepció unitària de l’estat, com és l’administració de Justícia.
Com a resum de la proposta, va presentar un decàleg federal que mostrem a continuació (6; 165):
1. Reformar el Senado para convertirlo en la cámara territorial.
2. Descentralizar las sedes de las Instituciones del Estado.
3. Igualar en 20 años los resultados del régimen foral con los del régimen común.
4. Redistribuir el gasto público en la proporción 40-30-30.
5. Igualar la inversión del Estado por habitante en las áreas metropolitanas.
6. Pagar por renta y recibir por población.
7. Conceder un período de diez años a las Comunidades Autónomas con atrasos estructurales.
8. Proteger e impulsar desde el Estado las cuatro lenguas españolas.
9. Enfocar la enseñanza de las Humanidades en torno a la historia común de los pueblos de
España.
10. Casar las sentencias en los Tribunales Superiores de Justicia autonómicos con la excepción del
recurso de unificación de doctrina
5.2. Catalunya i Espanya
Catalunya, Espanya i les seves relacions estan fortament imbricades en el pensament de Pasqual
Maragall. No obstant, intentant la claredat expositiva i d’anàlisi, exposarem a continuació per
separat els trets mes definidors de cada aspecte.
Catalunya
En el primer període temporal considerat, Maragall explica la seva visió de Catalunya d’una forma
molt lligada a la seva posició com Alcalde de Barcelona, però insertada sempre en l’entorn d’Espanya
i d’Europa. Parla de Catalunya com a sistema de ciutats, i dóna a la ciutat un paper de pilar de
16. Proposa doncs una actuació clàssica de Nation Building, però aplicada a una visió plurinacional d’Espanya.
2 8 | f u n d ac i ó
C a t al u n y a
e u r o pa
/
lle g a t
pm
-
w o r k i n g
pape r
n . 1
�la construcció de Catalunya amb l’avantatge de ser una entitat propera al ciutadà: “L’estimació
envers Barcelona o envers la ciutat catalana de cadascú, és alhora una estimació envers Catalunya.
L’avantatge de la ciutat sobre el país és que representa aquest país tot i constituint una entitat més
concreta, mes abastable” (4; 123).
Les relacions de Barcelona amb Catalunya són de interrelació: “Sense ciutat-capital i sense sistema
de ciutats no hi ha Estat. Catalunya ha creat Barcelona perquè tenia la força nacional per a fer-ho,
per a permetre-s’ho. En aquest sentit, Barcelona és un resultat de Catalunya, no una causa. Ara bé,
... si Barcelona no fos dinàmica, Catalunya no ho seria” (4; 124).
Es fa evident també la situació conjuntural d’enfrontament polític entre el Govern de la Generalitat
i l’Ajuntament de Barcelona, el que fa que argumenti sobre la necessitat de convivència de les
vitalitats de ciutats, comarques i país (4; 124), i defensi que han d’existir –com sempre dins de
Catalunya- poders compensats puix que “aquesta pluralitat ha tingut una notable importància com a
estabilitzadora política, o com a motor del desenvolupament polític” (4; 128). La concepció global
de la pluralitat de Catalunya l’arriba a expressar de forma molt concreta: “L’Estatut ... defineix que
la Generalitat està constituïda també per les comarques i municipis. És a dir, tots som Generalitat”
(4; 130). Reconeix que potser el problema d’enfrontament entre les dues institucions prové de la
grandària de la ciutat, però tot reivindicant la lleialtat política de la capital al projecte nacional:
“Comprenc la prevenció psicològica contra el gegantisme de Barcelona. Però una formulació política
no pot tenir com a mòbil o com objectiu l’enfrontament entre els diferents factors components d’un
país ... Barcelona ha contribuït altament a la identitat nacional de Catalunya” (4; 131).
Maragall té una visió amb un fort component geogràfic de com és Catalunya en el seu interior, i creu
que no hi ha una adequació de l’administració a aquesta realitat “No pot ser que Catalunya segueixi
vivint sense que el Pirineu existeixi: des d’un punt de vista administratiu no hi és. I l’Ebre tampoc.
Són noms forts de la història de Catalunya i de la problemàtica de Catalunya que es necessiten per
governar” (6; 115).
Una concepció global de com creu que ha de ser Catalunya, la fixa l’Octubre de 1998, ja sent
candidat a la Generalitat, a la Carta Autonòmica Catalana (6; 127) on proposa un federalisme
interior organitzat en set regions interiors i on serien d’aplicació els següents principis: principi
d’igual dignitat de tots els nivells de govern; principi de subsidiarietat; principi de clàusula
residual; principi d’administració única o més propera; principi d’economia legislativa; principi
de qualitat; principi de transparència o no opacitat; principi de ciutadania europea; principis de
reforma del sistema de benestar i de devolució al territori de la responsabilitat sobre el sistema
de benestar. 10 principis complementats amb el reconeixement del fet metropolità i una nova llei
electoral catalana inspirada en el model alemany “que permet respectar la proporcionalitat amb la
combinació de l’elecció per llista, que determina el tant per cent total de diputats de cada grup, i
l’elecció per circumscripció uninominal, que determina l’ordre dels noms i garanteix que tots els
districtes estiguin representats” (23; 4).
D’acord amb la importància que li dóna a la proximitat de les decisions, a la descentralització,
reivindica el màxim de poder de decisió a Catalunya per poder gestionar els seus interessos (6;
272) sense que consideri que hagi de ser un Estat, encara que tingui una complexitat institucional
semblant: “No estoy diciendo que Catalunya sea un Estado ni que pretenda serlo; estoy diciendo
que un territorio que tiene municipios, gobierno propio, Parlamento ... y tiene también un Consejo
de Estado, porque el Consell Consultiu en España se llama Consejo de Estado, es una criatura
política que tiene la complejidad de las estructuras políticas de máximo nivel” (63; 1). Però
Maragall sempre vincula aquest reconeixement de les estructures polítiques de Catalunya amb la
necessitat de transformar l’Estat “Alguien ha dicho que el Estado está desapareciendo y que éste
2 9
�es el problema. Señorías, el Estado no desaparece, el Estado se transforma y se hace más eficiente
cuando se descentraliza. Confundir nación y Estado es un gran error” (6; 25).
De fet, en el seu discurs de comiat al Parlament referma la seva concepció de la descentralització
interior de poders a Catalunya dient
“l’estratègia territorial tenia per finalitat construir un espai territorial articulat i dinàmic. La
idea era i és propiciar l’emergència dels territoris de Catalunya amb tota la seva potència
i el seu reconeixement com a agents polítics de la gestió de proximitat ... Això significa ni
més ni menys que reconèixer, en tota la seva extensió, el principi de proximitat com a eix de
la governació a Catalunya: Generalitat i municipis són, a partir d’ara, les institucions que
governaran el dia a dia del ciutadà. I afirmo que, tanmateix, l’Estat és més sòlid que mai,
justament perquè l’administració autonòmica s’ha enfortit ... a Catalunya s’exerceix com en
cap altre territori el principi de subsidiarietat” (6; 334).
Al setembre de 2006, un cop aprovat el nou Estatut, fa un resum de la seva concepció de Catalunya,
del país que li agradaria: “Un país més engrescat pel seu futur que capficat pel seu passat. Més confiat
en les seves possibilitats i en el seu treball i menys obsessionat pels greuges reals o imaginaris. Més
decidit a entomar els problemes que a defugir-los. Més determinat a aconseguir i celebrar victòries
que no pas a sacralitzar i lamentar derrotes. Més compromès amb el treball per la igualtat i l’equitat.
I abocat al conreu dels seus valors naturals i culturals, per enriquir-los i fer-los créixer” (18; 1).
D’alguna manera es pot interpretar que, tot i les noves possibilitats obertes pel nou marc estatutari,
Pasqual Maragall manifesta el seu desig per una Catalunya basada en uns valors cívics i socials que
no són els presents en la realitat.
Espanya
Es poden constatar diverses interpretacions força negatives d’alguns tipus de concepció d’Espanya
per part de Pasqual Maragall. Una d’elles fa referència al dualisme associat a la cultura espanyola:
les dues espanyes, el centre i la perifèria, l’Estat i Autonomies, la llengua oficial i les altres (6; 68).
Abomina també de “l’Espanya una, gran i lliure que ens va empènyer al remolí de la guerra incivil
i a la negació de la pluralitat intrínseca dels nostres pobles germans” (2; 68).
Però Maragall defensa aferrissadament el que es resumeix en el concepte d’Espanya plural17; creu
que des de l’adveniment de la democràcia, estem en un període on és possible fer –i s’ha anat
fent- una nova concepció d’Espanya diferent de l’absolutista de la Restauració i de la dictatorial de
mitjans del segle XX. Pensa que, a més, la incorporació a la Unió Europea és una oportunitat que
afavoreix la construcció i consolidació d’una nova forma d’Estat espanyol.
Les característiques més rellevants d’aqueta nova concepció d’Espanya es poden resumir en: plural,
diversa, plurinacional, plurilingüe, democràtica, federal, descentralitzada, en xarxa i no radial,
europea. Aquesta Espanya es pot merèixer ser reconeguda com a “pàtria compartida” de forma que
“lleialtat a aquesta Espanya sí que n’hi haurà” (2; 68).
En quant al concepte d’Espanya plural, no el considera nou, de fet diu que Espanya no ha de ser
diferent del que és en realitat; el que considera nou és aconseguir que Espanya es reconegui a sí
mateixa tal com és: “La España plural es muy vieja, lo que sería nuevo es el reconocimiento de esta
realidad, que ya está implícito en la Constitución pero al que hay que darle más oxígeno” (37; 2).
Defineix Espanya com una nació plural que té varies nacions en el seu si, i no és només una idea, sinó
que ho diu la Constitució quan parla de nacionalitats. La complexitat d’aquest fet la veu més com
17. Ja hem comentat en l’apartat de l’anàlisi quantitatiu la importància d’aquest concepte, amb 119 citacions.
3 0 | f u n d ac i ó
C a t al u n y a
e u r o pa
/
lle g a t
pm
-
w o r k i n g
pape r
n . 1
�oportunitat que com amenaça: “Espanya és una cosa complicada, i això és el que la fa interessant.
Si resol aquesta complexitat serà una nació molt poderosa” (61; 1).
Maragall concreta la diferència –per ell- entre plural i diversa “Plural, que quiere decir formada
por pueblos varios y diversa que quiere decir por pueblos distintos; distintos en el sentido de que
lo que se comparte, se comparte de distinta manera, por ejemplo la lengua o el derecho civil” (6;
250) i encara concreta més, lligant amb el concepte de plurinacional: “Plural en el sentido de la
Constitución, que habla del pueblo español pero luego habla de los pueblos de España. Por tanto,
ahí hay una pluralidad y una unidad. Pero además de plural es diversa. Los pueblos que hay son
distintos, son pueblos de formas diversas. Hay nacionalidades históricas y regiones” (4; 1).
Finalment, també considera que aquesta Espanya plural ha de sorgir d’una dinàmica política que
surti des de la perifèria geogràfica de la península, no del centre clàssic. En aquesta nova forma de
fer, la perifèria geogràfica ha de deixar de ser perifèria política, i això significa una nova concepció
de la política espanyola (6; 320).
L’Espanya que vol, l’ Espanya en la que pensa, parteix del principi de la diferència, de que té
pobles distints, però que volen anar junts, que tenen una identitat compartida. “No es ‘ser una
cosa, pero querer otra’. No es ‘unión, pero autonomía’. Es ‘unión-libertad’, como decía Joan
Maragall, ‘unión-diferencia’, o ‘unión-autonomía’” (6; 182). És així com explica la seva forma de
compaginar els principis de diferencia i d’igualtat, que és una de les crítiques que s’acostuma a fer
des de concepcions uniformistes. Per Maragall, la diferència no significa desigualtat, ni tampoc vol
dir privilegi; l’argument és a l’inrevés, doncs sinó es reconeix la diferència, no hi haurà igualtat: “si
no se afronta la existencia de esa diferencia, no habrá auténtica igualdad, sentida como tal por los
que son distintos; en algún modo, cada una de las CCAA y muy especialmente las nacionalidades
históricas, las naciones de esa nación de naciones que es España” (6; 321). “La voluntad de
mantener un equilibrio entre igualdad de derechos y pluralidad de identidades es quizás la más
difícil de las ecuaciones pero también la más crucial, la más decisiva” (6; 321).
Al juny de 2002, a Granada, va concretar i resumir les característiques de l’Espanya que desitja:
completar el model autonòmic en base al federalisme; la Constitució com a pacte i no com imposició;
assumpció per part de l’Estat de les llengües i cultures com a pròpies; lleialtat de les autonomies
en relació al govern central; presència de les Comunitats a Europa; franquesa entre els pobles
d’Espanya; increment de l’autogovern i el finançament; dibuix diferent del mapa d’Espanya que ha
de deixar de ser radial; descentralització dels òrgans de l’Estat passant a una concepció multipolar;
participació en el govern d’Espanya (6; 182 i seg.).
Maragall considera que aquest projecte és ambiciós, però no és un somni, no és fruit d’un idealisme,
“la España plural es un proyecto de realismo político y de ambición colectiva en su desarrollo,
ambicioso también en sus objetivos” (6; 320). Constata les dificultats del procés: “He de reconèixer
que en tots aquests objectius el balanç és diversament controvertit. Hem de ser conscients, però, que
els resultats no es poden apreciar en la immediatesa. L’Espanya plural ha corregut la primera etapa
i estic convençut que la direcció és la correcta. Potser han fallat els ritmes, l’encert en la formulació
de la proposta, o la previsió, potser una mica càndida, del nivell de comprensió i reacció que es
produirien.” (19; 5).
En un dels últims discurs recollits, de l’agost de 2009, diu unes paraules de reflexió sobre el camí
recorregut que mostren una posició escèptica sobre el finalment aconseguit:
“El tiempo no envejece las ideas. Las circunstancias políticas, los intereses coyunturales,
los miedos y las ignorancias pueden enterrarlas. Pero siempre regresan. Las grandes
ideas necesitan perspectiva histórica, una maduración que sólo se consigue con una larga
3 1
�exposición al debate y tras ser reconocidas por su propio nombre: federalismo. Pertenezco a
una generación que soñaba de joven con la idea de solución para España: unión y libertad,
como decía el poeta. Reconozcamos que solamente hemos conseguido mantenerla viva, y
eso a duras penas, camuflada, la más de las veces, en conceptos sucedáneos para evitar
incomodar a una mayoría que no quiere ni oír el nombre de la cosa” (6; 19).
5.3. Relacions entre Catalunya i Espanya
En aquest àmbit, hi trobem una continuïtat des del principi, quan sent Alcalde de Barcelona al 1986
diu “El conflicte no és, ni ha estat mai, entre Espanya i Catalunya” (5; 3), fins al final, quan al 2007
ha deixat la presidència de la Generalitat, referma “El problema no és Catalunya, en tot cas és un
problema espanyol!” (56; 3). Maragall aborda el tema de les relacions polítiques entre Catalunya i
Espanya considerant que l’eix del conflicte no estava entre dos nacions o dos comunitats, sinó entre
la concepció uniformista i centralitzada del poder de l’Estat espanyol i les aspiracions democràtiques,
progressistes i autonòmiques que han existit històricament a Catalunya, però també en la societat
espanyola.
Per tant, de forma conseqüent amb aquest enfocament, la solució del conflicte no el planteja fora
d’Espanya, i no el busca només per Catalunya, sinó per tota Espanya. El problema és com encaixar
Catalunya en Espanya, com estar dins d’Espanya, i com Espanya pot organitzar les seves diferències,
aconseguint la unitat en la diversitat.
Aquest plantejament es basa en que està naixent, des del 76, una nova Espanya –democràtica,
plurinacional, europea-, un nou projecte en el que cal participar i implicar-se:
“A partir del moment en que desapareix el fantasma d’una Espanya totalitària i opressora, és
possible i necessari pensar en una participació catalana en la política espanyola per construir
aquesta realitat inacabada. Naturalment, Espanya ha d’admetre que està en construcció, que
està en obres. De vegades no és fàcil. Però tendeixo a pensar que en sectors molt importants de
la societat política espanyola , s’admet, es comença a admetre” (4; 135).
La participació de Catalunya té un requeriment previ o en paral•lel: el reconeixement de Catalunya
com a nació “en el sentit polític, cultural i històric respecte a un Estat que, de tota manera, no s’està
qüestionant” (6; 75). Reconeixement bidireccional, doncs també Catalunya ha de reconèixer, amb
lleialtat, a Espanya com a “pàtria compartida” (2; 68).
En el punt anterior hem descrit en detall les característiques de l’Espanya que Maragall creu
possible i necessària. Ara ens concentrarem en les característiques que creu Maragall ha de tenir la
participació de Catalunya en la governació d’aquesta Espanya que és el seu espai natural d’actuació
política –amb Europa.
La primera consideració és referent a no utilitzar el greuge i la reivindicació com a base de l’actuació,
sinó les propostes polítiques fetes amb un enfocament general, vàlides per a Catalunya i també per
a la resta de comunitats i per Espanya en el seu conjunt. “La nostra força i la nostra raó , des de
Barcelona, des de Catalunya, seran apreciades a Espanya, no per la nostra persistència a declarar el
nostre greuge, sinó per la nostra capacitat de fer propostes que essent vàlides per a nosaltres, valguin
també pels ciutadans d’altres comunitats autònomes; per a tothom” (5; 218).
La confiança entre les parts és una altra base de les relacions, doncs no hi pot haver cap model que
funcioni si existeix desconfiança entre les parts; en aquest aspecte, inicialment tenia una posició
3 2 | f u n d ac i ó
C a t al u n y a
e u r o pa
/
lle g a t
pm
-
w o r k i n g
pape r
n . 1
�optimista: “els 20 anys d’Estatut i d’Estat de les autonomies han consolidat la confiança mútua
entre els pobles d’Espanya, malgrat les resistències històriques. Aquesta confiança és la base
indispensable per l’aconseguiment a l’ensems de la llibertat catalana i la unió espanyola” (6; 124).
Resultat necessari ressaltar de la frase anterior, com Maragall lliga la llibertat de Catalunya amb la
unió d’Espanya, refermant que el seu pensament està inicialment, som a l’any 1998, molt orientat a
com aconseguir les llibertats –nacionals- de Catalunya dins d’Espanya.
També creu que cal abandonar el greuge com a motor de les reivindicacions, i acceptar que tot el
que pugui reclamar i aconseguir Catalunya per a sí, pugui ser aplicat a altres comunitats (si volen)18.
“No podem dir: ‘no volem que els altres no ho tinguin’. No podem dir: ’si a vostès també els donen
això, nosaltres voldrem una altra cosa per a seguir essent diferents’ (6; 95). Per dur a terme la
construcció de la nova Espanya plural cal continuar aprofundint el pacte constitucional, entre totes
les comunitats autònomes, les nacionalitats i les regions: “el núcleo del nuevo pacto constitucional
tendría que consistir en que las nacionalidades históricas -Cataluña, el País Vasco y Galiciaacepten la generalización autonómica, la igualdad competencial y el equilibrio del modelo, a
cambio de que las otras comunidades reconozcan la diversidad plurinacional, pluricultural y
plurilingüe de España y, en consecuencia, las expresiones políticas de los hechos diferenciales”
(6; 168).
Reclama la participació en el govern d’Espanya, en el poder central, en el “pont de comandament” de
l’Estat. “Deseo que Catalunya dé un paso adelante y participe de forma más clara, más ambiciosa,
en el mejor sentido, y más confiada, en la gobernación de España, y en el diseño evolutivo de
esa gobernación” (2; 122). El modus operandi d’aquesta participació és el model federal explicat
anteriorment; Maragall ho recalca de forma expressa: “un proyecto catalán y catalanista que tiene
una visión de España y la vocación de participar activamente en la tarea de la construcción de
una España plural en el marco de la Unión Europea” (6; 151). El canvi en les formes i relacions de
poder, i la participació de les perifèries en el govern central, permetran un nou dibuix d’una Espanya
descentralitzada “una Espanya vertebrada sobre línies transversals i diagonals raonables; no pas una
Espanya concebuda com el conjunt de punts a una certa distància del centre, essent aquest el punt
que la uneix a la resta del món” (2; 79).
L’encaix, participació i integració a Espanya, però a una nova Espanya, és per Maragall l’única via
cap a Europa i el món: “Catalunya només pot avançar passant per Espanya, perquè el camí cap a
Europa passa per Espanya, si no, no hi arribem. Però per una Espanya canviada, sinó tampoc no hi
arribem” (23, 3); expressat en negatiu, si Espanya no canvia, la integració de Catalunya a Europa
i al món globalitzat serà molt difícil. I d’altra banda, el canvi proposat no és només per ideologia
o valors polítics sinó instrumental per aconseguir un pes important de Catalunya en el seu entorn
natural i en el món: “no quiero redimir España, lo que quiero es que Catalunya vaya bien y tenga
un papel más importante en su entorno, en España y en Europa” (41, 2).
Al llarg del discurs juga vàries vegades fent redundàncies vinculant bidireccionalment Catalunya
amb Espanya: “el progreso de Cataluña es el progreso de España. Y que el progreso de España es el
progreso de Cataluña” (6; 181); “lo que es bueno para Cataluña es bueno para España, y hoy digo
que lo que es bueno para España también lo es para Cataluña” (6; 302); “Una propuesta pensada
desde Catalunya para Catalunya y para España, o si se quiere, desde Catalunya para España”
(6; 252); “que llegue el día en el que decir España en Catalunya y decir Catalunya en España no
provoque ningún resquemor ni en un lado ni en otro. Y que responda a sentimientos compartidos”
(6,319); “Si España no cambia, Catalunya no será lo que puede ser. Y a la inversa. Para que
España se mueva, Catalunya tiene que implicarse” (4; 5).
18.
Proposant
abandonar
el
greuge
com
a
mètode
polític,
i
la
possible
aplicació
al de mesures, està fent una crítica al posicionament del govern nacionalista de Jordi Pujol i la seva política de “peix al cove”.
gener-
3 3
�Maragall reafirma la seva voluntat de continuïtat de Catalunya dins d’Espanya, no fa una proposta
política amb voluntat secessionista sinó integradora. “La propuesta de Catalunya se ha hecho con
sentido de Estado. Se ha hecho con sentido de España. Se ha hecho para seguir estando en España,
no para irnos de España. Para que llegue el día en el que decir España en Catalunya y decir
Catalunya en España no provoque ningún resquemor ni en un lado ni en otro. Y que responda a
sentimientos compartidos” (6; 319). Malgrat això, avisa de que hi ha altres alternatives en l’espai
polític català, molt basades en un escepticisme sobre la capacitat d’Espanya per canviar cap a la
pluralitat “existen, gozando de un apoyo coyuntural considerable, otros planteamientos con un
común denominador: un creciente escepticismo sobre la posibilidad de que sea factible establecer
una relación recíprocamente interesante entre Catalunya y España. De dicho escepticismo se
derivaban básicamente dos actitudes: o la renuncia a España que supone la vía separatista, o bien
la resignada conllevancia” (6; 249).
Part del problema espanyol, o millor dit, del problema de les relacions entre el poder central
espanyol i la seva realitat plurinacional el centra Maragall en no assumir el que diu la Constitució
espanyola del 1978: “Me cuento entre los que entendieron y votaron la Constitución en tanto que
reconocía, entre otras cosas, la nacionalidad catalana: no había que ser muy astuto para leer la
carta magna en esos términos … Para mí no hay duda de que la Constitución consagraba a las tres
nacionalidades históricas como tales nacionalidades” (6; 263).
Com a resum, el 26 de maig del 2004, també al Club Siglo XXI, Maragall va presentar un resum
de la seva visió del “problema català” (6; 247 i seg.) on cita molts dels conceptes expressats fins
ara: “el problema catalán no es otro que el problema español; la propuesta catalana de España;
clima de creciente indiferencia y desconfianza mutua; correlación positiva entre el autogobierno de
Catalunya y la democracia en España; renovar y profundizar nuestras instituciones democráticas;
pleno reconocimiento de la España plural y resituar a España en Europa y el mundo; que los
catalanes nos quitemos de la cabeza los tópicos sobre España. Catalunya propone una España
plural”.
En aquest discurs, però, es noten ja trets d’escepticisme sobre la capacitat de transformar Espanya
i, per tant, les seves relacions amb Catalunya; en efecte, en referència al procés estatutari diu “Todo
eso que se puede hacer en Catalunya, que la gente quiere que se haga, no va a poder ser si en
España no cala un poco el espíritu de cambio y la filosofía que hay debajo de esa propuesta” (6;
260). El juliol del mateix any, davant un altre auditori, rebla aquest mateix sentiment: “Estamos
en lo mismo, nada ha cambiado y todo ha cambiado. Sigue vigente la Oda. Es lo que estamos
haciendo, hablarle a España y temer que no nos oiga ... España tiene tendencia a la sordera. Por
su tamaño, no por malicia. Probablemente porque es muy grande y muy diversa” (44; 1). El mes
següent hi torna: “Quizás soy un ingenuo. Quizás toda esta pretensión de que España se sienta
plural y Catalunya libre, es decir, formando libremente parte de ella, sea una ilusión vana y haya
que volver al agnosticismo catalán de los pasados 25 años, al “se mira y no se toca” y a la simple
cortesía entre gentes bien educadas” (6; 270)
Aportem com a final un paràgraf, de maig del 2006, que resumeix be el conjunt del pensament, i de
la intenció de la seva pràctica política, en quant a les relacions entre Catalunya i Espanya:
“Creo que por el bien de Catalunya y el de España, siempre hay que propugnar una relación
de intercambio constante y de afecto explícito entre ambas realidades distintas. No negar
la diversidad, sino predicar el afecto y practicarlo. Hemos sido consecuentes con ello. Al
inicio de mi mandato dejé clara mi apuesta por la España plural como marco adecuado para
favorecer una nueva naturaleza de relación” (14; 1).
3 4 | f u n d ac i ó
C a t al u n y a
e u r o pa
/
lle g a t
pm
-
w o r k i n g
pape r
n . 1
�5.4. Nacionalisme
Des de l’inici, quan encara és Alcalde, Maragall es defineix sempre com catalanista, i no com
nacionalista: “Sóc més catalanista que nacionalista” (3; 79), encara que també diu que “El catalanisme
és el nacionalisme específic dels catalans” (6; 121), i que “el catalanisme és un determinat tipus de
nacionalisme molt diferent d’altres que troba la seva raó de ser alhora en la identitat i en l’obertura,
en l’afirmació i la generositat ... en la unió i la llibertat, que és la millor definició de federalisme” (6;
121). En qualsevol cas, una constant del seu pensament és que Catalunya és una nació “Catalunya
és una nació singular, culturalment distinta, formada per aportacions diverses que ha necessitat i
que ha sabut integrar, malgrat la persecució i maltractament de la seva identitat, llengua, i símbols”
(6; 124).
L’any 1986 expressa la seva concepció crítica sobre el nacionalisme, al que veu com un sentiment
de caràcter defensiu, potser justificable en èpoques com la franquista, però com una ideologia
incapaç de “vertebrar eficaçment un país amb voluntat de futur” (4; 119). Considera que com a
sentiment de pertinència -d’adhesió a una identitat- sempre estarà present en major o menor mida,
però que aquest fet no ha de portar a convertir-se en un codi polític amb pretensió de convertir-se
en majoritari. Maragall contempla el nacionalisme com una ideologia heterogènia, “formada per
ingredients molt diferents, amb l’únic punt comú de ser o sentir-se víctimes d’una força exterior”
(4; 121).
En contraposició, dóna al catalanisme, al seu catalanisme, una mirada més ampla, vinculada a
la complexitat d’un país heterogeni, de forma que “el nostre país només pot ser alguna cosa més
que nacionalista, però mai alguna cosa menys que nacionalista” (4; 121), potser una Catalunya no
només a la defensiva, sinó una nació oberta, integradora i situada a la vegada en un context més
ampli. Fa ús d’una expressió amb el mateix adjectiu que fa servir per Espanya: “Catalunya oberta”
(4; 120). Nega també la possibilitat de l’ús de la idea de catalanisme de forma exclusiva per part de
cap partit o tendència.
L’any 1999, detalla què és per ell el catalanisme: “Catalanisme avui vol dir diàleg franc amb
Espanya i vocació europea, recerca d’un lloc en el món obert, proposta de geometries variables en
la lenta reconstrucció de la democràcia” (7; 13). És a dir, el situa en relació a Espanya, Europa i la
democràcia. El concreta amb determinats trets: una forma de demostrar l’autonomia de decisions
que permet la solidaritat i l’amistat, transformador d’Espanya, orientat a guanyar llibertat dins de
la unió més que no pas a la separació, que combina la proximitat amb la lleialtat, i en qualsevol cas
superior al regateig nacionalista de curta volada.
L’any 2003 insisteix en termes semblants sobre el catalanisme que desitja, associat a la idea
d’Espanya plural i amb organització federal: “El nuevo catalanismo ha de ser capaz de impulsar una
transformación de España no sólo en su sentido de modernización, también de profundo respeto a
su plurinacionalidad, pluriculturalidad y plurilingüismo. Somos diferentes, pero queremos avanzar
juntos. Por eso defiendo una intervención sin complejos en España: tenemos un modelo de la España
plural y un proyecto político federal” (6; 205). A aquesta concepció li cal un reconeixement mutu
per part de tots els pobles d’Espanya amb objectius comuns compartits –reconeix que no serà fàcili una obertura de mires que permeti una “Cataluña abierta, dispuesta a compartir oportunidades,
esfuerzos y compromisos con los demás pueblos de España, de Europa y del mundo. Esta mayoría
no quiere una Catalunya cerrada, adusta, a la defensiva” (6; 205). Insisteix en el catalanisme amb
vocació espanyola i europea, federal, que doni i rebi la confiança i lleialtat política necessària per a
poder crear la solidaritat en llibertat.
En l’època com a President de la Generalitat, quan està al front d’un govern tripartit, entre socialistes,
3 5
�republicans i eco-socialistes, Maragall passa a expressar un catalanisme de base més àmplia, menys
identitari, encara que a la vegada amb menys referències a Espanya, “un catalanisme que vol apel·lar,
no solament als catalans que senten que el cor se’ls inflama davant de les quatre barres, sinó els
que durant molts anys s’han mostrat, si no hostils, sí indiferents a aquest sentiment de pertinença.
Totes les idees són vàlides, discutibles, interessants. El nostre catalanisme no és més que l’anterior,
però tampoc menys, és simplement distint i, en tant que resultat d’un pacte, d’accents diversos i
complementaris” (6; 243). El concreta en un catalanisme ciutadà, democràtic, integrador, forjador
d’una Catalunya millor, unida per “la il·lusió d’unes polítiques socials d’habitatge, d’educació, de
salut i de seguretat. No considerem que això siguin coses instrumentals: les considerem definitòries
del mateix esperit de país” (6; 217). Un tipus de patriotisme cívic i republicà, que pot resultar més
fort que l’identitari i que el resistent, a l’estil dels patriotisme francès i americà, un patriotisme basat
en els drets socials adquirits. És una concepció de Catalunya on “ens interessa més el futur dels
nostres fills que les dèries dels nostres avantpassats, respectades com són. El catalanisme esdevé
sentiment en la mesura que reconeix i valora l’existència d’uns ciutadans que viuen uns problemes
i que tenen unes necessitats. El catalanisme esdevé sentiment de comunitat quan dóna resposta i
oportunitats, un per un, a tots els seus ciutadans” (6; 243).
Un cop ja no és President, es sent satisfet amb el fet que el catalanisme ja no sigui, o ja no sembli,
patrimoni d’una sola força política; amb que hagi girat cap a una orientació social i de que li
calgui, per continuar servint al país, exercir un bon ús de la capacitat d’autogovern. Lligant amb el
reconeixement de la pluralitat interior de Catalunya “el catalanisme del segle XXI ha d’aconseguir
unir cívicament Catalunya, fins aconseguir que s’expressin totes les Catalunyes, no amb una única
veu sinó amb veus diverses. Només des d’aquesta unitat cívica serà possible canviar l’aspiració de
Catalunya. No podem aspirar, com havíem fet durant temps, a ser una excepció permanent, una
nació sense estat debatent-se entre ser un vagó del tren d’Europa o locomotora d’Espanya. Hem de
ser les dues coses alhora. Catalunya ha de tenir menys por i més ambició” (17; 4). Resumeix en que
la nació s’afirma amb l’acció, no en la proclamació.
En les últimes declaracions recollides, es posiciona davant de l’horitzó europeu com a marca de
futura actuació bàsica, atribuint a Europa la condició de nova pàtria “La patria ahora es Europa. La
tensión, la competencia, sí que es entre Cataluña y España. Pero todo lo que definía a una nación
como nación ya no es ni catalán ni español, es europeo: el himno, la moneda y hasta la bandera
azul europea está por todas partes” (59; 1).
Es poden identificar altres valoracions del que no ha de ser el catalanisme per Maragall, entenent
el que diu en relació a la concepció nacionalista dominant en l’època de govern de Jordi Pujol: la
catalanitat no ha de ser excusa per a no reconèixer els errors propis; no es poden demanar carnets
de catalanitat; no s’ha de pressuposar la innocència dels catalans pel fet de ser-ho; tampoc es pot
pressuposar que pel fet de ser catalans no aconseguirem segons quines coses.
Maragall relaciona, com no podia ser d’un altre manera, el nacionalisme català amb el nacionalisme
espanyol, al que qualifica com a nacionalisme implícit o inconscient, propi dels estats, i li demana
que ho reconegui, que sigui conscient de la seva existència. Fins i tot ofereix una transacció entre
nacionalismes “Nosotros renunciaremos al nuestro cuando ellos reconozcan el suyo” (6; 138).
Davant del nacionalisme espanyol, encara que només sigui per claredat expositiva, Maragall
s’arriba a definir com a nacionalista català “Cada vegada ho tinc més clar: si em pregunten des de
Madrid si sóc nacionalista, jo dic que sí, perquè és la manera més entenedora i ràpida que entenguin
el més important que vull dir ... Només començo a matisar quan l’altre m’accepta que també és
nacionalista” (1; 15).
3 6 | f u n d ac i ó
C a t al u n y a
e u r o pa
/
lle g a t
pm
-
w o r k i n g
pape r
n . 1
�En contraposició al citat nacionalisme espanyol, Maragall es mostra fins i tot agre: “Ustedes son más
nacionalistas que nosotros, a ver si lo entiende de una puñetera vez, ustedes son más idiosincrásicos
que nosotros, nosotros sólo somos una pequeña nación que tal vez se expresa mal, con acritud,
pero sepan que ustedes, en el día a día, están alimentado esa acritud” (6; 138). Defensa que
Catalunya té dret a aquesta acritud: “Tenim el dret de l’acritud ... jo vaig néixer tres mesos després
de l’afusellament d’un president elegit democràticament i afusellat sense pràcticament judici, sense
judici en el sentit propi de la paraula. Per tant el dret a l’acritud, almenys la meva generació el té”
(6; 110), tot i que a continuació deixa clar que no pot ser la inspiració i el marc de les relacions amb
Espanya i els seus pobles.
Considera que confondre nació amb estat és un greu error, i denuncia varies vegades l’estatisme
com a risc del nacionalisme, de qualsevol nacionalisme, sigui espanyol, català o basc, arribant a dir
que “el nacionalisme esdevé metàstasi quan es converteix en estatisme, i per tant en enemic dels
nacionalismes sense estat” (7; 18).
Com a consideració final d’aquest apartat, una valoració personal de Maragall, que ajuda a
entendre el personatge i la seva circumstància: “Hay mucha gente en Catalunya que piensa que soy
españolista. Y en España hay gente que piensa que soy independentista. Lo cual quiere decir que
España es complicada, aunque también podría decir que Maragall es complicado, pero creo que
es más bien lo otro” (4; 1).
5.5. Europa
Europa és vista per Maragall situada en una via d’evolució federalitzant, que només es farà la unió
si hi ha a la vegada “devolution”, és a dir descentralització de competències i aplicació del principi
de subsidiarietat.
En les conclusions del curs que dirigí a Roma sobre Europa l’any 1998, es concreten els trets principals
de la visió de Maragall sobre Europa19: Europa necessita a la vegada d’Unió i de devolució, el que
vol dir alguna cosa més que una “catalogació formal” de competències; “si el procés unitari a escala
europea consisteix a reforçar la Unió i a refermar per compensació els organismes subestatals, és
necessari un nou concepte de nació o de pertinença: la ciutadania” (6; 82); els estats no perdran
sinó que s’agilitzaran i guanyaran legitimitat amb la seva capacitat distributiva, reguladora i de
representar l’interès general; cal un federalisme diferencial i optatiu, pels estats i les regions, i
una Europa de les regions; el risc de llunyania entre les decisions i les seves conseqüències, fa
necessària la subsidiarietat.
Torna Maragall a Catalunya amb una idea clara de Europa com a referent, ideal i objectiu polític
“Els catalans del segle XXI sabem l’Europa que volem, i l’Europa que ve: l’Europa forta, que
és la de la proximitat, la de les regions i les ciutats, és a dir, l’Europa legítima; i l’Europa
forta, que és la de la Unió, perquè és la de la nostra moneda, la nostra defensa, la nostra
justícia i la nostra cohesió social. L’Europa dels Estats entesos com a garants de la Unió i
garants de la devolució de poders cap a baix. De vegades se’ns parla només de l’Europa d’on
venim i no de l’Europa a la qual anem. Anem a una Europa forta i subsidiària alhora, social
i liberal, “forta però no fortalesa”, activa però no invasora de la proximitat -al contrari
defensora de les identitats diverses i de les ciutats com a base de civilització-. L’Espanya
catalana que preconitzem hi podrà contribuir, ja hi està contribuint, però ha de consolidar la
19. Cal tenir en compte que el curs es dóna en un context previ al procés fallit de nova Constitució Europea i de la signatura dels nous tractats
de Niça i de Lisboa.
3 7
�seva cultura política, les seves regles del joc democràtic. I el seu federalisme vergonyant, l’ha
de fer explícit i diferencial. Hem de fer el partit d’Europa (apostar per), d’aquesta Europa”
(6; 101).
Europa –per Maragall- ha de ser un projecte d’unió, no d’uniformitat; plurilingüe; un projecte de
nova ciutadania, orientada als ciutadans, no a construir una superpotència.
Una constant del seu pensament polític és la participació de Catalunya (dels organismes subestatals
en genèric) en el nou espai polític europeu. Per això reivindica “La presencia de las autonomías en
Europa, de acuerdo con los Tratados, en aquellas materias en que tienen competencia exclusiva y
capacidad legislativa, lo que obliga a una previa formación de la voluntad estatal en el Senado y
una lealtad horizontal entre las autonomías, pues ni las 17 autonomías españolas ni menos las 300
regiones europeas caben en los Consejos de Ministros de la Unión” (2; 87). Veiem doncs que la
seva perspectiva no és particularista per a Catalunya sinó general per a Espanya, i que identifica la
necessitat d’harmonitzar la participació i els interessos a nivell d’un nou Senat.
Un altre aspecte referit a Europa és la concepció en forma de xarxa: de països, de regions, d’euroregions, de ciutats. Aquesta visió la contraposa a la realitat interna d’Espanya com a radial en
base a un centre únic “La España en red no es una España en forma de estrella, con un centro
y brazos, y que desde ese centro llegan a cada una de sus extremidades. Pero el mundo ya no
es así y Europa ya no es así, se trabaja en red, cada punto es importante” (6; 320). Dona molta
importància, per Catalunya i les Comunitats veïnes, a la consolidació d’Euroregions en l’entorn
de Barcelona i Catalunya “l’Euroregió, l’Arc Mediterrani o la Comunitat de Treball dels Pirineus
són maneres adequades d’expressar la voluntat de la societat catalana de tenir un paper actiu en el
procés d’integració europea” (17; 9).
L’existència d’Europa no pot ser considerada un motiu per a deixar de referenciar Catalunya a
Espanya “Hi ha qui diu que hi ha un camí alternatiu a Espanya: el d’Europa. Plantejar-ho en aquests
termes em sembla un error. Faríem un mal servei al país si ens plantegéssim com a alternatives
incompatibles les projeccions de Catalunya a Espanya i a Europa. Catalunya ha d’estar a Europa
amb Espanya, aprofitant tota la potència de l’Estat espanyol, que és el nostre Estat. I Catalunya
ha d’estar a Europa amb la força de les seves institucions, de la seva societat civil, de les seves
empreses i de les estratègies euroregionals compartides” (17; 6).
Ja hem comentat en l’anàlisi quantitatiu la importància creixent que pren Europa com a concepte
utilitzat en el període final analitzat. A part de la voluntat expressada de dedicar-se a aquest temes
quan deixés de ser President, Maragall pensa en un futur d’Europa en que, tot i les dificultats del
moment, s’anirà consolidant per sobre de visions estatocèntriques, de forma que ha d’arribar a ser
una nova pàtria per a tots els europeus, també pels catalans. “Ens hem de preguntar què volem
ser quan siguem grans? ... Ras i curt, una Catalunya europea. Ja ni “Escolta, Espanya” ni “Adéu,
Espanya”: Escolta, Europa” (60; 1).
5.6. Estatut
La primera consideració en relació amb el tema del nou Estatut de Catalunya és que Maragall no
en fa cap referència fins l’octubre de 1998 quan en la presentació del document “Carta autonòmica
catalana” diu que l’Estatut de 1978 no s’ha aplicat en la seva totalitat, que es dóna una “fatiga” dels
materials constitucionals i estatutaris i que cal procedir a la seva revisió. Creu que un nou Estatut
serà bo per Catalunya i també per Espanya perquè serà “el fruto del reconocimiento por las Cortes
3 8 | f u n d ac i ó
C a t al u n y a
e u r o pa
/
lle g a t
pm
-
w o r k i n g
pape r
n . 1
�Generales de la voluntad política unitaria de Cataluña, momento solemne en que Cataluña renovará su pacto de autogobierno y su compromiso con la España plural” (6; 200) cosa que permetrà
ambdues parts conviure més enllà de la “conllevancia”.
És durant la seva Presidència de la Generalitat quan es du a terme el procés de redacció, negociació
i aprovació del nou Estatut, que acabarà amb la ratificació en referèndum pel poble català al juny de
2006, i és òbviament en aquest període quan fa més explicacions sobre el tema.
Defensa sempre que el nou Estatut ha de fer-se seguint estrictament els passos i tràmits legals i
constitucionals previstos, assegurant a més la seva constitucionalitat; i entén la seva renovació, a
més a més, com una part del procés de consolidació de l’estat de les autonomies. Per Maragall la
reforma del marc d’autogovern de Catalunya es fa amb dos objectius “Progresar en nuestro modelo
de autogobierno en el sentido de superar la etapa de pura afirmación identitaria ... Contribuir a la
idea y al proyecto de una España plural ... Contribuir haciendo lo primero, ayudamos a avanzar
en el segundo de los objetivos; y viceversa. No son contradictorios” (6; 310).
A l’agost de 2005 concreta el que Catalunya vol expressar en el nou Estatut en onze proverbis, que
es mostren resumits a continuació: (6; 284)
1. Catalunya és una nació, és una nació dintre de l’Estat espanyol.
2. Catalunya ha viscut durant vint-i-cinc anys la primera etapa històrica llarga i sense entrebancs
d’autonomia, democràcia i de progrés.
3. La Generalitat no va deixar d’existir, en terra pròpia o en l’exili, gràcies a la tenacitat del poble
i a la fidelitat dels seus presidents.
4. Catalunya té un cert pensament del què Espanya és. Espanya és una nació de nacions i l’Estat
espanyol un estat de caràcter federal.
5. En cas de conflicte entre el dret general espanyol i el particular català s’aplicarà el principi de
subsidiarietat, que vol dir de proximitat.
6. Catalunya ha estat i és solidària amb els pobles d’Espanya, en funció d’un sistema fiscal
general regit pel principi d’obtenir serveis similars per un esforç fiscal similar.
7. Catalunya es regirà per sistemes propis de prestació i regulació de serveis en llengua, cultura,
dret civil i organització territorial.
8. Subratllar la importància del saber, de l’educació i de la igualtat de drets, i avui en especial, de
la igualtat entre l’home i la dona.
9. Accés als sistemes universals de comunicació, d’innovació i tecnologia.
10. A través de l’Estat pertanyem a la Unió Europea.
11. En el marc de la Unió Europea, formar amb les Comunitats i Regions veïnes una Euroregió útil
pel progrés dels interessos comuns.
A Nova York, febrer de 2006, el presenta com un projecte per Espanya, “una nova etapa en la
nostra democràcia, en la qual s’enfortirà nostre sistema federal” (9; 2) i que significa: una nova
devolution, el reconeixement de Catalunya com a nació i de la diferència, que no vol dir desigualtat
ni privilegi; la clarificació competencial dels nivells de govern i la millora del finançament; ajudar
a la construcció de l’Espanya plural, de l’Espanya federal, i és una contribució a una nova cultura
política basada en la lleialtat, en la confiança federal.
Un cop aprovat i abans del referèndum fa successives defenses del seu contingut, filosofia i significat
polític, el que significa anar insistint en conceptes recurrents del seu pensament. Catalunya es posa
al dia com a nació, destaca el caràcter de pacte entre les sobiranies catalana i espanyola “L’Estatut
és l’acord entre dues sobiranies, entre dos Parlaments, entre dues representacions” (12; 1) i aquest
fet no considera que devaluï la sobirania espanyola. No és identitari, està orientat a les persones,
disminuirà la conflictivitat competencial entre govern central i Generalitat, i sobretot “Catalunya
3 9
�esdevindrà la comunitat política d’Europa que, sense ser un estat, té el major reconeixement, el
major nivell de competències i de recursos per abordar el seu desenvolupament. Més de fet que
alguns petits estats” (16; 3).
Reconeix el dubte de si s’ha seguit la millor seqüència, o hagués sigut millor reformar prèviament
la Constitució, però afirma “Es mucho pedirle al Parlamento catalán y a los ciudadanos que
tendrán que decidir si refrendan el Estatuto reformado, que renuncien a decir nada que obligue
a una reforma de la Constitución” (6; 268) i, per tant, acaba mostrant el seu acord, segurament
instrumental, a que determinats aspectes de l’estatut quedin formulats, però restin a l’espera d’una
futura reforma general de la Constitució.
Encara que explicita el seu lament per no haver aconseguit la participació del Partit Popular en la
fase final del projecte, també diu “¿quin és l’argument per oposar-se a un Estatut que teòricament
ens havia de separar dels espanyols i ara resulta que tots l’imitaran?” (49; 2), i espera que el conjunt
d’Espanya entengui que l’Estatut és una proposta legítima i lleial.
Un cop aprovat en referèndum, considera arribada l’hora del seu desenvolupament, i considera que
ho ha de fer una nova generació “La Cataluña del nuevo estatuto ha de estar gobernada por una
nueva generación que sepa alejar al país de la política irritada y del tacticismo que a menudo nos
ha dominado” (6; 324). Preveu un camí de desplegament llarg i complicat, que el porta a tornar a
insistir en la necessitat de canvi a Espanya per poder canviar a Catalunya, és a dir, en el problema
espanyol per davant del català:
“No requerirà només un pacte polític sinó també un canvi de cultura de l’administració
central. Perquè també a Espanya s’ha de produir un canvi de paradigma: 30 anys després
d’haver-se iniciat la transició, ja no podem entendre Espanya en termes d’un cos que es
descentralitza o replega a voluntat, sinó en termes d’un Estat compost en el qual les seves
parts (nacions, nacionalitats i regions) han consolidat personalitat i protagonisme i reclamen
poder participar més i més, conjuntament, en la definició del tot.” (6; 337).
Davant el recurs presentat davant del Tribunal Constitucional, creu inicialment que el Tribunal no el
modificarà, doncs generaria un greu problema per a tothom “No crec que el toquin, perquè Madrid
és massa intel·ligent per crear-se un problema que no necessita. Poden resoldre-ho, m’imagino,
d’una altra manera, i no pas enfrontant-se a una decisió referendada pel poble de Catalunya” (55;
1). A mida que avança el temps va introduint la idea que si el Constitucional el modifica, s’hauria
de tornar a sotmetre a referèndum. “Si un tribunal modifica una sola coma, el poble ha de tornar a
parlar. O és que no pensen respectar els nostres drets com a catalans?” (60; 1).
5.7. Fiscalitat
El finançament de Catalunya, de les comunitats autònomes en general, i dels ens locals també, és un
tema problemàtic des de l’origen en el sistema constitucional de 1978. No entrarem en detall, però
mostrarem els eixos principals dels conceptes més utilitzats per Pasqual Maragall sobre l’assumpte.
A principis de 1988 ja fa esment en passat a la seva proposta d’un marc estable de repartiment
de recursos entre Govern central, Autonomies i Ajuntaments del 50-25-25 % (6; 37). Aquesta
distribució percentual hi anirà canviant a mida que es vagi augmentant el nivell de competències, en
especial autonòmiques: el 2003 la proposta és del 40-30-30 (38; 5) i el 2005 del 30-40-30. (6; 295).
Un altre dels criteris que Maragall expressa amb continuïtat és el de contribuir per renda i rebre
4 0 | f u n d ac i ó
C a t al u n y a
e u r o pa
/
lle g a t
pm
-
w o r k i n g
pape r
n . 1
�per població, així com la necessitat de la corresponsabilitat fiscal de les diferents administracions
públiques. Ja al 1991 deia “Es fundamental establecer un marco seguro de financiación para los
tres niveles de gobierno y que comporte fórmulas equilibradas de corresponsabilización fiscal y de
autonomía financiera” (6; 71).
Com a candidat a la presidència de la Generalitat, proposa en diverses ocasions quatre principis de
federalisme fiscal, que resumits són (6; 161):
• Igualar los resultados en gasto público por habitante de las autonomías del régimen foral con
las autonomías del régimen común.
• Redistribución del gasto público entre las tres administraciones públicas en base los
porcentajes (40-30-30).
• Igualar la inversión del Estado por habitante entre las áreas metropolitanas españolas de más
de un millón de habitantes.
• Equidad fiscal territorial … pagar por renta y recibir por población.
Completa el seu federalisme fiscal amb la llibertat per poder fixar tipus impositius
(corresponsabilització) i la necessitat de transparència en la informació, el que li fa reclamar la
publicació periòdica i normal de les balances fiscals, com fa Alemanya: “La transparencia es la
base de la solidaridad y de la equidad” (40; 1). Vincula la transparència amb la claredat en els
plantejaments fiscals, necessaris per assegurar la seva legitimitat “la cuestión de la “comprensión
pública” es absolutamente crucial. Hay que abandonar los tecnicismos en la explicación del
sistema fiscal y financiero del Estado de las Autonomías” (6; 266).
En quant a l’aspecte de la solidaritat entre territoris amb diferent nivell de renda, a més de que
l’aplicació del principi general ja significa que paguen menys pels mateixos serveis, creu que ha
d’existir un fons de solidaritat, però amb límit temporal i control del procés: “tiene que haber una
financiación especial para las comunidades autónomas con retraso estructural. Estoy de acuerdo,
pero esto debe periodizarse en el tiempo y tendiendo a un aterrizaje suave. De lo contrario, es
decirles a las autonomías que sufren esta situación que siempre estarán subvencionadas, cuando
de lo que se trata es de que salgan de la situación de retraso” (40; 1).
D’altra banda, Maragall proposa que la singularitat dels concerts econòmics basc i navarrès sigui
sotmesa a un procés d’igualació amb un marge temporal ampli. De fet, no està d’acord amb el
sistema, encara que entén el seu origen històric. Davant de la reclamació del concert per ERC i
CiU, expressa “la única solución para Cataluña y para España es que haya una regla común de
resultados. No discuto las fórmulas, me importan muy poco, mientras los resultados finales se
avengan a una racionalidad común que además sea inteligible para la gente. Que la gente pueda
decir que paga lo que tiene que pagar. Esa regla creo que es la renta y la población” (4; 1) i
argumenta que la raó de fons és la grandària de Catalunya, que no li permet (a Espanya) un règim
d’excepcionalitat. Torna a la idea del que és bo per Espanya és bo per Catalunya i a l’inrevés.
Creu que Catalunya “ha estat i és una nació solidària amb la resta de pobles d’Espanya” (6; 285).
Però també considera que, donat que ja hi ha comunitats que partint de nivells de pobresa molt
importants ara estan “frec a frec o més amunt en alguns aspectes. Catalunya està dient: «No podem
més»”, i això ho identifica com un problema, lligat al fet que si es garanteix el màxim nivell de serveis
de forma independent a l’esforç fiscal, pot desincentivar als territoris receptors de transferències
netes. En aquest aspecte Maragall aplica una visió lliberal a la solidaritat.
Els criteris fiscals integrats en l’Estatut els explica amb els quatre eixos següents:
“El Estatuto garantiza que los ingresos de la Generalitat procedan totalmente del rendimiento
de los impuestos pagados por los ciudadanos de Catalunya.
4 1
�La Generalitat tiene capacidad normativa sobre los impuestos estatales en los que participa,
de acuerdo con las competencias del Estado y de la Unión Europea.
Papel protagonista de la Generalitat en la gestión tributaria de los impuestos que pagan los
ciudadanos de Catalunya.
Criterio explícito de solidaridad, semejante al aplicado en los países federales que consiste
en garantizar un mismo nivel de servicios a los que realizan esfuerzos fiscales similares, no
en términos absolutos, que eso sería injusto, sino en términos relativos a la renta de cada
uno” (6: 315).
Afegeix un cinquè eix que garanteix que les inversions de l’Estat a Catalunya durant 7 anys seran
d’acord amb el PIB de Catalunya; una garantia que va ser declarada inconstitucional pel Tribunal
Constitucional.
5.8. Interlocució
En l’anàlisi quantitatiu ja hem pogut constatar el creixent lament podríem dir, de Pasqual Maragall,
sobre la manca d’interlocució lleial a l’altre costat de la taula, és a dir per part dels poders de l’Estat
sobretot a partir de que és President i s’engega el procés de renovació de l’Estatut. Si l’Estatut el
definia com un pacte entre les legitimitats catalana i espanyola, com es pot dur a terme aquest procés
de pacte mentre una de les parts és sotmesa a la desautorització per bona part de l’altre? Podríem
posar molts exemples, però aportarem només alguns dels mes significatius:
En relació a l’Espanya més oberta: “Es muy difícil, pero tal vez consigamos un reconocimiento por
parte del sector progresista y liberal de Madrid, que siempre ha sido centralista en el fondo, aunque
sea respetuoso con Catalunya.” (6; 137).
Crida a les esquerres espanyoles: “ante el proyecto nacionalista de la derecha española, se han de
erigir unas fuerzas políticas de signo progresista que respondan a la generosidad con generosidad,
a la implicación de Cataluña en España con el compromiso activo de España en las aspiraciones
al autogobierno del pueblo de Cataluña, y con el respeto a su identidad, a su lengua y a su cultura”
(6; 179).
Avís davant les dretes: “el precio que ha pagado (la derecha) por esa ampliación del consenso es
un precio que dudo que se puede pagar: el de relanzar un nacionalismo español fatuo y agresivo.
Con esa actitud y ese lenguaje se compromete el futuro de España como unión de los pueblos que
la forman, que es precisamente lo que la Constitución y los Estatutos garantizan” (2; 108).
I lament sobre les conseqüències del lideratge d’Aznar: “La hazaña de Aznar al meter a la derecha
en la Constitución no le ha salido gratis a España. Su empecinamiento nacionalista -la otra cara
de la moneda- amenaza con dar al traste con unos equilibrios que han funcionado bien durante 25
años.” (2; 127).
Que havia acabat portant a un retorn del nacionalisme espanyol i a un reforçament del centralisme:
“desde el nacionalismo español percibo el rechazo amargo y el desdén de quienes no les cabe en la
cabeza otra manera de entender España que la suya” (6; 178) “Cataluña tiene el derecho, histórico
o no, a proponer. ¿O sólo hay una voz en este coro? Cruzar opiniones, indicaciones y propuestas
es enriquecer el escenario, no dictarlo, contra lo que se ha hecho casi siempre desde el centro.
El centro está encantado de haberse conocido. No sabe que sólo es el centro: piensa que es toda
España. Éste es su error. Nosotros también somos España” (61; 1)
4 2 | f u n d ac i ó
C a t al u n y a
e u r o pa
/
lle g a t
pm
-
w o r k i n g
pape r
n . 1
�A un retorn de l’Espanya única, hostil amb Catalunya: “s’oposen també a l’eclosió de l’Espanya
plural, quasi diria que per principi, perquè només en volen una d’unitària, d’única, sense matisos,
sense perfils, sense accents, sense allò que dóna a aquest país precisament la seva gràcia i el seu
interès” (12; 1), davant la que es mostra perplex: “perplejidad por la indiferencia, cuando no por la
hostilidad, con que es tratada Cataluña por el poder político y por una parte influyente de los medios
de comunicación”. I afegeix, en relació als mitjans: “nos encontramos con un grave problema de
incomunicación: No disponemos de un sistema de circulación de las noticias y de las opiniones que
refleje de forma real la pluralidad española. El Madrid político-mediático actúa demasiadas veces
como un foro capitalino que interpreta la complejidad de España desde el centralismo y no desde
la centralidad. El sistema de la capital ha sustituido al sistema estatal. Los diarios de la periferia,
sus radios y televisiones no se escuchan en el centro. El centro ignora lo que ocurre en la España
real, en la España plural” (6; 277).
Val a dir que Maragall és també conscient de la bidireccionalitat de certes actituds “Somos muchos
los catalanes que reconocemos que las causas de este distanciamiento son complejas y que
algunas tienen su origen en determinadas actitudes adoptadas desde Cataluña que interactúan
con otras actitudes que podríamos identificar como separadoras” (6; 195). “en un clima de
creciente indiferencia y desconfianza mutua. Volvíamos a la vieja dialéctica de los separadores y
los separatistas” (6; 248).
Maragall, però, manté l’esperança en què hi ha una altra Espanya possible: “Si Catalunya deixa
de provocar recels, si Espanya deixa de tenir por de mirar-se ella mateixa amb llibertat al mirall,
si deixa de tenir por de la seva riquesa i pluralitat, ah!, aleshores ens en podrem sortir” (6; 224).
Una Espanya que hauria d’apostar pel federalisme: “Cierto que fuera de Catalunya y de algunas
dependencias universitarias, prácticamente no hay federalistas. Habrá que inventarlos para que
podamos discutir y avanzar con ellos en el reconocimiento de las naciones y los pueblos de España”
(6; 20).
Però sempre hi han les dues Espanyes: “hi ha una altra Espanya ... que és profundament desconfiada,
conservadora i al·lèrgica a les innovacions” (23; 3), i la batalla entre les dues espanyes acaba
generant una lògica d’immobilisme i de continuïtat: “Estamos en lo mismo, nada ha cambiado y
todo ha cambiado. Sigue vigente la Oda. Es lo que estamos haciendo, hablarle a España y temer
que no nos oiga” (44; 1). “Som diferents i ens suportem mútuament, però no pretenem solucionarho ... De manera que això no progressa i l’únic que continua havent-hi és la conllevància”. (56; 1).
Una continuïtat que tampoc el president Zapatero va evitar: “Amb l’escenari Zapatero- Maragall
va semblar que podíem trobar la fórmula canònica, la fórmula constitucional, estatutària. Però
som on som. Aturats.” (56; 1) De fet, en una entrevista de 2007 acaba reconeixent que s’ha sentit
personalment traït per Zapatero després de l’inicial: “Pasqual, apoyaré la reforma que salga del
Parlament de Catalunya”: “Tinc la impressió que el plantejament inicial s’ha perdut, i que l’objectiu
ambiciós que ens havíem plantejat aquí i allà perilla. Un pas enrere molt evident.” (52; 19).
Un altre aspecte important en aquest apartat és fer notar els avisos que fa Maragall sobre les
possibles conseqüències, negatives per la pròpia Espanya, d’una actitud de rebuig a les propostes
que li arriben des de Catalunya. Hi ha risc de desafecció: “la dilació i les dificultats i fins i tot les
tensions que s’han viscut al llarg d’aquests mesos han causat cansament en la ciutadania. I això
comporta un cert risc de desafecció” (10; 6). El mateix fa en relació a una sentència negativa sobre
l’Estatut: “Perquè si després d’haver estat referendat pel poble de Catalunya, un jutge el toca... Que
ens tornin a preguntar si el resultat ens agrada o no: caldrà un altre referèndum. Demano dret a la
claredat. Compte amb aquest tema, que pot tenir conseqüències” (58; 1).
4 3
�5.9. Independència
En el conjunt de l’anàlisi fet sobre el pensament de Maragall ha quedat clar que ni és, ni ha estat mai
independentista. Però sí que expressa les seves opinions sobre el tema, alguna de les quals ja s’han
comentat en altres apartats. Hi ha un concepte d’independència que Maragall arriba a acceptar, i és
la de Rubert de Ventós, basada en una construcció racional i en la interdependència. De tota manera
creu que “és difícilment atacable, tot i que no fàcilment imaginable”. (7; 16).
La renúncia el 1978 al dret d’autodeterminació per part de les forces majoritàries a Catalunya i el
País Basc, a canvi de autonomia, forma part de l’essència del pacte constitucional. La percepció de
no avançar en els temes d’autogovern i de reconeixement nacional genera “actitud de desesperanza,
que está llegando a la conclusión de que Cataluña no puede esperar nada bueno de España y que
considera que no es posible tender puentes si en una de las orillas no hay nadie dispuesto a avanzar
el trecho que le corresponde. Es la actitud que subyace en la propuesta independentista” (6, 179).
Per tant, per Maragall, la independència és una posició política reactiva i desactivable amb avenços
en el reconeixement de la pluralitat d’Espanya.
Maragall no creu, doncs, en la necessitat d’independència, en el món actual, “Allò que és decisiu no
és pas la independència estatal, sinó la independència de criteri, la capacitat de convicció als grans
mercats de l’economia i la política. Que ser un estat hi ajuda és indubtable. Però que arribar-ho a ser
és tan o més antinatural que no ser-ho, i menys pràctic, també” (2; 58).
El sentiment independentista ha existit sempre a Catalunya, “Un sector importante del catalanismo
se lo ha planteado siempre. Macià y Companys en 1931 proclamaron la República Catalana” (6;
250) i segueix existint doncs “Un minoritario pero significativo sector de la sociedad catalana piensa
que estamos ante la última oportunidad para resolver positivamente la relación entre Catalunya y
España. No comparto este dramatismo de “las últimas oportunidades”, pero es un estado de ánimo
que hay que tener en cuenta porque es revelador de algo” (6; 250). Davant d’aquest fet, aposta
per fer una política, a Catalunya i a Espanya, que vagi permetent reconduir als independentistes
a postures primer sobiranistes i finalment federals. Una vegada més planteja la Espanya plural i
federal com a forma de solucionar l’encaix de Catalunya.
4 4 | f u n d ac i ó
C a t al u n y a
e u r o pa
/
lle g a t
pm
-
w o r k i n g
pape r
n . 1
�6. Conclusions
P
asqual Maragall té una concepció federal d’Espanya, que té el seu origen en la tradició del
pensament catalanista i d’esquerres, i en la seva personal experiència municipalista, exercint
un poder de tipus molt proper al ciutadà.
En referència al marc teòric, el model concret federal que proposa Maragall és un federalisme
de distribució de poders, descentralitzador, cooperatiu i amb asimetria constitucional; encara que
en aquest últim aspecte –l’asimetria- creu que ha de ser-ho només de forma imprescindible per
encaixar les diferències realment existents amb la igualtat de drets.
Però el seu federalisme és especialment un model de federalisme de tipus pluralista. Recordem
que una de les característiques bàsiques del federalisme pluralista és el reconeixement de la
plurinacionalitat, i en efecte, per poder recollir la diversitat nacional, cultural i lingüística d’Espanya,
Maragall proposa el reconeixement de Catalunya com a nació. Els altres trets del federalisme
pluralista també són plantejats i reivindicats per Maragall quan proposa una àmplia autonomia,
estable constitucionalment i amb recursos fiscals suficients i constants (self rule) i aposta perquè
Espanya avanci en la participació de les Autonomies en el govern central i les institucions estatals,
i molt especialment en la configuració d’un Senat amb poder real i que sigui representatiu dels
governs de les Comunitats autònomes i dels poders locals (shared rule).
Maragall no està d’acord amb el model federal centralista i homogeneïtzador, orientat a la igualtat
uniforme de drets dels ciutadans, el que alguns formulen com ‘los derechos son de las personas,
no de los territorios’. De fet, el federalisme de Maragall, donat que el pensa per aplicar a la realitat
espanyola, és un model oposat al considerat com el més exitós del món, l’americà, d’origen i
components unificadors, creador d’una nació única amb una sola llengua. Però tampoc planteja
en cap moment el reconeixement del dret de secessió en l’ordenament constitucional, de forma
coherent amb el seu projecte polític que és un projecte per Espanya, fet des de la perifèria.
Quan Maragall descriu les seves propostes federalistes, ho fa en base a l’aplicació d’uns principis
concrets: col·laboració institucional, corresponsabilitat fiscal, solidaritat, clàusula residual pels
poders més propers. Dóna molta importància al principi de subsidiarietat, a que el repartiment de
les competències de poder es faci de forma que l’exerceixi el nivell més proper al ciutadà possible,
tot i que avisa que cal estar atents als riscs de col·lusió entre interessos locals i poders pròxims20.
Per poder bastir l’organització federal proposada, dóna una importància cabdal a l’existència del
principi de confiança entre les parts i de la lleialtat federal, en el que coincideix amb el que diuen
autors com Watts en relació als principis de confiança i lleialtat, necessaris per poder aplicar un
federalisme pluralista.
En relació al tema fiscal, els plantejaments de Maragall mantenen unes línies constants al llarg
dels períodes analitzats. Per una banda la necessitat d’un repartiment equilibrat dels fons entre els
diferents nivells de govern, adequat als serveis prestats per cadascun d’ells. D’un altre, la recerca
d’una fórmula clara de relació entre els impostos pagats i les prestacions rebudes, i que es resumeix
en la formulació bàsica de l’equitat fiscal territorial: ‘pagar per renda i rebre per població’. En aquest
tema es detecta una preocupació també constant per aconseguir fórmules de finançament segures,
justes, transparents, i, molt especialment, que siguin comprensibles per la ciutadania, doncs en cas
contrari tenen risc de deslegitimació. La última característica transversal en el temps és la seva
20.
No
hem
trobat
referències
a
la
possibilitat
de
col·lusió
entre
els
els poders centrals, potser perquè no hem seleccionat textos relacionats amb el concepte de socialisme.
grans
poders
econòmics
i
4 5
�voluntat d’inserir el finançament de Catalunya en el règim general espanyol, sense privilegis, sense
reclamar en cap moment sistemes de tipus ‘cupo’ com el basc; i ho justifica per raó de la grandària
relativa de Catalunya, de forma que el seu tractament com a excepció faria inviable el sistema
general, i també per solidaritat amb la resta de pobles de l’Estat. Una vegada més queda palès
l’enfocament global espanyol de l’opció política de Pasqual Maragall.
Molts conceptes que formen part de la concepció d’organització federal adequada –segons Maragallper Espanya i per Europa, els considera també aplicables dins de Catalunya: subsidiarietat,
proximitat, municipalisme, lleialtat institucional, participació de tots els nivells de l’administració
en les grans decisions, equitat fiscal. És el que qualifica com a Federalisme interior
El federalisme proposat per Maragall és la combinació d’unió i llibertat, d’unió i devolució, d’unió
i proximitat. És, per tant, un model que assegura a la vegada el reconeixement de la diversitat, la
descentralització competencial i l’exercici del poder a prop dels ciutadans.
Respecte a Catalunya, la concep inicialment com un sistema de ciutats, d’una xarxa de municipis,
d’acord amb la força que tenia en els anys vuitanta el municipalisme d’esquerres, i Barcelona en
concret, i també com a forma de defensa i confrontació amb el nacionalisme de centre-dreta que
governava la Generalitat. La seva defensa dels governs de proximitat, i del principi de subsidiarietat,
també a Catalunya, és una constant al llarg del temps.
Maragall considera que Catalunya té una complexitat política i institucional semblant a la d’un
estat, i proposa una reorganització interna en base a un plantejament de federalisme interior, aplicant
també Catalunya endins els principis d’igualtat, subsidiarietat, clàusula residual, administració
única, solidaritat. Reivindica pel cas concret de Catalunya el mateix que demana es faci a Espanya:
una Catalunya oberta que reconegui i gestioni la seva diversitat, la participació dels poders locals
i les organitzacions ciutadanes en la governació del país -‘tots som Generalitat’-, no subordinació
dels ens locals al govern central de la Generalitat.
Maragall té una visió geogràfica, geopolítica, dels països. Tant d’Espanya com de Catalunya, de
forma que en el cas català demana el reconeixement de les terres de l’Ebre i del Pirineu en forma
administrativa i institucional, donat que tenen característiques pròpies comuns i diferenciades
d’altres terres de la mateixa província actual de pertinència. Igualment amplia el camp d’actuació
limitat a les fronteres regionals o estatals quan impulsa la creació d’euro-regions.
Catalunya és per Maragall una nació que forma part d’Espanya i d’Europa. Una nació que ve de
lluny i que ha patit molts greuges, però que no ha de centrar la seva identitat i pensament en la
història passada i en el greuge com a sentiment unificador. Catalunya ha de mirar endavant, ha
d’oferir als seus ciutadans, que són de diferents orígens, un futur engrescador i integrador, en base
a la construcció d’un país obert, plural, amb serveis socials, amb equitat i benestar.
Maragall rebutja una Espanya absolutista, unitarista i centralista, però defensa aferrissadament,
apassionadament, una Espanya plural, diversa, plurilingüe, democràtica, descentralitzada, federal al
fi. Però Espanya s’ha de reconèixer ella mateixa com el que és, diversa i complexa, no homogènia i
simple; i cal que ho sàpiga, que prengui consciència del fet. Això li servirà per ser més cohesionada
i més forta.
Aquesta Espanya, que no és nova per Maragall doncs hi han corrents polítics i intel·lectuals
que en són favorables, porta incorporada una nova dinàmica política de poders desconcentrats,
amb possibilitat per part de les perifèries (geogràfiques i polítiques) de participar, fer propostes
i gestionar polítiques. Es trencaria d’aquesta manera la direcció clàssica en la forma d’exercir el
4 6 | f u n d ac i ó
C a t al u n y a
e u r o pa
/
lle g a t
pm
-
w o r k i n g
pape r
n . 1
�poder a Espanya: des del centre únic cap a la perifèria. Una perspectiva perifèrica d’Espanya que
enllaça amb la visió geogràfica esmentada abans, i que es concreta en el concepte reiterat sovint de
‘Espanya en xarxa’ oposat a la concepció radial i radiocèntrica.
Espanya ha de ser un conjunt de pobles que són distints, i que a partir del mutu reconeixement de les
seves identitats diferents d’origen, volen anar junts, volen compartir passat -recordem la proposta
reiterada que fa de redactar una història compartida-, present i futur, i conformar des de la llibertat,
una nova identitat compartida. La conjuminació d’unió, diferència, autonomia i llibertat es concreta
en la forma proposada de federalisme pluralista.
Aquest projecte, pensat des de la perifèria per Espanya i els seus pobles, no el considera Maragall
un exercici d’idealisme sinó al contrari de realisme, de veure com és el país i trobar-li una solució
satisfactòria amb ambició col·lectiva. És durant molt temps un projecte optimista, esperançat en la
seva raonabilitat i possibilitats d’èxit. Al final, després del procés estatutari, sembla reconèixer una
certa impossibilitat de poder aconseguir un canvi en la forma d’entendre Espanya, en especial -però
no sols- per part dels sectors més conservadors espanyols.
En quant a les relacions entre els dos subjectes polítics, Catalunya i Espanya, la visió de Maragall
es basa en la no existència de conflicte entre pobles o comunitats, que comparteixen molts lligams
familiars, culturals i vivencials. El conflicte el centra en un problema entre la concepció uniforme
i centralitzada dels que tenen el poder a Espanya i les aspiracions d’autonomia, descentralització
i reconeixement de la diversitat que es donen a Catalunya i altres parts d’Espanya. I el problema
conseqüent és cóm encaixar Catalunya i aquest tipus d’aspiracions polítiques dins d’Espanya. Per
tant, la solució passa per canviar Espanya per a que reconegui les seves diversitats. Maragall, que
creu en la capacitat de regeneració d’Espanya, no planteja la recerca de solucions fora de l’àmbit
espanyol, el problema, per ell, no és com anar-se’n d’Espanya, sinó com continuar a Espanya.
Per resoldre l’atzucac, la via ha de ser l’Espanya plural, amb el reconeixement de Catalunya com a
nació, i un marc constitucional i estatutari redissenyat sota la perspectiva del federalisme pluralista.
Però no només planteja el canvi espanyol, també requereix abandonar el greuge i la reivindicació
particular com a motor d’actuació, reclama la creació d’espais de confiança i lleialtat per les dues
bandes, la construcció plegats de propostes vàlides per Catalunya i per la resta.
És una constant del pensament de Maragall associar l’evolució de Catalunya amb la d’Espanya. Des
de la consideració històrica que Catalunya només ha tingut reconeixement i llibertat quan a Espanya
hi ha hagut també llibertat, a la coneguda frase ‘el que és bo per Catalunya és bo per Espanya’. En
conseqüència Catalunya, per aconseguir els seus objectius propis, ha d’implicar-se en la governació
d’Espanya.
Es pot constatar, com a resum de les relacions entre Espanya i Catalunya, que el projecte polític
de Maragall està més orientat a canviar Espanya que a canviar Catalunya. Catalunya no pot ser
el que és, i vol continuar sent, si Espanya no canvia i accepta la seva pluralitat. Si Espanya té un
projecte uniformista, uninacional i monolingüe, Catalunya no té cabuda o ha de deixar de ser el
que és. Però Maragall és optimista sobre el tema; cal tenir en compte que pertany a la generació
política anomenada de la transició, que va començar lluitant contra la dictadura franquista, i va
protagonitzar el canvi d’Espanya a una democràcia de tipus liberal, introduint la descentralització
en la forma d’estat de les autonomies, i aconseguint la incorporació a la Comunitat Europea. Si
havien aconseguit això, per què no podia plantejar-se una reforma que implicava menys canvis i
menys ruptures?
De tota manera, l’optimisme anterior va ser sotmès a una dura prova durant el procés de reforma
4 7
�de l’Estatut, que va evidenciar la dificultat de trobar una interlocució lleial i clara per part del
poder polític espanyol. Com s’ha vist abans, Maragall va posar en evidència les actituds de rebuig,
indiferència, hostilitat fins i tot, de l’Espanya conservadora, del nacionalisme espanyol, de la dreta
però també de l’esquerra, dels mitjans de comunicació de Madrid especialment, de l’altra Espanya,
la que no és plural. Maragall avisa dels riscos d’aquesta actitud, de la creació de desconfiança i
desesperança, de la desafecció i del possible creixement del moviment independentista.
En relació a la independència, Maragall no ha sigut mai independentista, el seu projecte ha estat
sempre definit per facilitar l’encaix de Catalunya a Espanya, en part perquè creu que els conceptes
de sobirania, estat i independència estant canviant. De fet, el que vol és anar portant, amb els fets,
amb les polítiques, amb el pacte federal, als independentistes cap a la via federal.
Però la manca d’interlocució per la part espanyola, de voluntat política pluralista, de comprensió del
projecte integrador plantejat, de federalistes espanyols, està fent impossible el concepte d’Espanya
plural i el desenvolupament d’un projecte de federalisme pluralista.
Maragall es defineix sempre com catalanista, un catalanisme que defineix com un sentiment de
pertinència, però també obert, integrador i no exclusivista, orientat a impulsar la transformació a
Espanya, que torna a insistir en avançar junts des del reconeixement de la diferència, i que enllaça
també amb la seva idea de federalisme. És també un catalanisme lleial i obert, orientat a Europa i el
món, a la llibertat més que la separació.
Durant la seva presidència de la Generalitat, al front del tripartit, introdueix una perspectiva una
mica diferent, donant-li un enfocament més ampli, de caire cívic i republicà; un catalanisme, ni
resistent ni identitari, que integra Catalunya gràcies a les polítiques socials, a la resolució dels
problemes de les persones, a les bones perspectives d’un futur compartit.
Només es declara nacionalista, per claredat dialèctica, davant del nacionalisme espanyol, al que
qualifica de nacionalisme implícit, no reconegut, propi dels estats. Aleshores sí que diu que és
nacionalista català, al temps que exigeix a l’interlocutor que s’autoreconegui com a nacionalista
també.
Per tant, en relació a les definicions fetes en el marc teòric del treball, podem qualificar el pensament
de Maragall com a catalanista i federalista, en tant defensa la identitat nacional de Catalunya, que
vol que sigui reconeguda i integrada en una organització federal de l’Estat espanyol.
Europa és per Maragall la nova pàtria futura. Un projecte d’evolució federal, que s’ha de fer en
base als estats, les regions i els ciutadans, amb un nou sentit de pertinència que és precisament la
ciutadania. Amb principis d’unitat però no d’uniformitat, de descentralització i subsidiarietat, de
solidaritat i cohesió social.
Europa és sempre el marc superior de referència en el que queden inserides les relacions entre
Catalunya i Espanya, en la mesura que està convençut que la direcció de la història es mou cap a
la consolidació de la Unió Europea, amb la conseqüent cessió de sobirania, i que creu fermament
en l’aplicabilitat interna a Espanya dels criteris de “devolution” i de subsidiarietat impulsats per la
Unió.
En aquest àmbit, una constant és la preocupació per aconseguir la participació de Catalunya, i de
les altres comunitats, en el nou marc polític europeu, en els processos de decisió dels temes on
tenen competències. És conscient que aquesta participació s’ha de produir en base a un procés de
delegació i representativitat doncs no totes les regions europees poden tenir veu directa. Per això
4 8 | f u n d ac i ó
C a t al u n y a
e u r o pa
/
lle g a t
pm
-
w o r k i n g
pape r
n . 1
�proposa també la renovació del Senat, on s’han de treballar les propostes homogeneïtzadores en un
marc de confiança horitzontal entre les Comunitats.
Però està clar que el camí per a que Catalunya arribi a Europa és passant per Espanya, aprofitant
la potència del propi estat espanyol, que ha de respondre amb visió de la seva pluralitat. Ara
bé, complementàriament a la via principal, Catalunya ha de participar en les euroregions que la
impliquin, així com ha de fer servir la força de les seves institucions i la societat civil. És un treball
de país, per ajudar a aconseguir la integració europea, que considera la nova pàtria.
La plasmació en la pràctica política del pensament federalista de Maragall va ser en molt bona part
el nou Estatut, que va estar enfocat com un projecte legal, respectuós amb el marc constitucional,
amb l’objectiu de dotar a Catalunya d’un nou marc d’autonomia, dins d’Espanya.
Maragall va justificar, molt abans de ser president, la necessitat d’aquest nou marc constitucional.
Ho va fer des del principi dient que seria un projecte bo tant per Catalunya com per Espanya, i amb
intenció de millora de l’Estat de les autonomies en el seu conjunt.
Pensa en el nou Estatut com un projecte per Espanya, una nova fase de l’etapa democràtica, que
enfortirà l’estat federal. El defensa en tant que reconeix a Catalunya com a nació, i per tant, a
Espanya com a plurinacional; en el fet de ser un pacte entre dues legitimitats, entre dos subjectes
polítics que es reconeixen mútuament; en l’aclariment competencial entre el Govern central i la
Generalitat, que obre un futur menys conflictiu i en què s’assoleix una capacitat d’autogovern molt
ampla.
Després de la seva aprovació en referèndum considera que amb el seu desplegament s’obre una
nova etapa política que requerirà dues transformacions: d’una banda, un canvi cultural per part
de l’Administració central per assumir la distribució de poder que s’ha produït; de l’altra l’esforç
per implementar-lo d’una nova generació política que apliqui paradigmes diferents, allunyats del
greuge i el tacticisme.
Tanmateix, els pensaments finals de Maragall sobre la qüestió evidencien desencís davant l’amenaça
de retallada per part del Tribunal Constitucional. En aquell moment planteja obertament el xoc de
legitimats entre el poble de Catalunya i el Tribunal Constitucional, i qüestiona la capacitat d’un
Tribunal, amb greus sospites d’imparcialitat, per modificar un text legal que ha seguit tot els passos
constitucionalment previstos: aprovació pel Parlament de Catalunya, les Corts Generals, i ratificació
en referèndum pel poble de Catalunya. De fet, manifesta de forma reiterada que si l’Estatut era
modificat pel Tribunal, caldria que tornés a ser sotmès a referèndum per part del poble de Catalunya.
4 9
�7. Respostes a les preguntes
d’investigació
Tot i que al llarg del punt anterior es troben de forma implícita les respostes a les preguntes
d’investigació plantejades en el moment de començar el treball d’anàlisi sobre el pensament d’en
Maragall, passem finalment a donar-los-hi resposta concreta una per una:
Quin és el diagnòstic que fa Pasqual Maragall sobre les relacions entre Catalunya i Espanya?
En primer lloc, constata que no hi ha conflicte entre els dos pobles, que tenen molts lligams històrics,
culturals i familiars. El problema polític existent el centra en la diferència entre el plantejament d’una
concepció d’Espanya com nació única, homogènia i amb una sola llengua comú, amb les aspiracions
de Catalunya de tenir reconeixement nacional i lingüístic, i una ample capacitat d’autogovern.
Aquesta diferència de plantejament s’agreuja amb les incidències del procés de reforma estatutària
i la modificació de l’Estatut per part del Tribunal Constitucional, després d’haver estat aprovat en
referèndum pel poble de Catalunya
Es pot identificar un “model Maragall” com a proposta per construir una nova forma d’organització
política per Espanya i Catalunya?
Sí. Maragall mostra una constant línia de pensament orientada a aconseguir una forma d’organització
política, un nou marc constitucional a Espanya, que a partir de l’evolució i aprofitament de les
possibilitats de l’existent, pogués encaixar les diversitats existents dins d’Espanya de forma ‘que
Espanya es senti plural i Catalunya lliure’.
Té aquest model característiques federals?
Sí. Es un model definit específicament com a federal i amb les seves característiques bàsiques: dos
nivells de govern -federal i regional-, bicameral amb la segona cambra representativa dels governs
regionals, repartiment constitucional de competències, i organismes de cooperació i arbitratge.
Quin tipus de federalisme proposà Pasqual Maragall?
Un federalisme de tipus pluralista, amb reconeixement de la pluralitat nacional i lingüística,
repartiment competencial i de recursos financers clars i garantits, presa de decisions en el nivell
federal amb mecanismes de participació de les regions. Un federalisme descentralitzador,
i diferenciat o asimètric en el que sigui necessari per a reconèixer les diferències existents, on
s’apliqui el principi de subsidiarietat per apropar l’exercici del poder al ciutadà. No el considera un
model vàlid només per ser aplicat a nivell espanyol, sinó també per a ser aplicat dins de Catalunya:
‘el federalisme interior’
Maragall és nacionalista, catalanista o espanyolista?
Catalanista. Es defineix a sí mateix sempre sota aquest concepte. Entén el catalanisme com un
projecte polític que combina la defensa del reconeixement de Catalunya com a nació i la reivindicació
de l’autogovern, amb l’impuls d’una transformació institucional i constitucional d’Espanya per a
que reconegui la seva pluralitat i permeti la convivència entre tots els seus pobles; per tant, el seu
catalanisme està orientat a la integració a Espanya, en una nova Espanya ‘plural’. És un catalanisme
que neix del reconeixement d’una identitat pròpia, basada en la llengua, la cultura i la història,
però que en el seu desenvolupament no es fonamenta en trets identitaris, sinó en una base cívica –
republicana- per aconseguir la integració de tots els ciutadans en un projecte de futur per a construir
un país millor, dins d’Espanya i d’Europa.
5 0 | f u n d ac i ó
C a t al u n y a
e u r o pa
/
lle g a t
pm
-
w o r k i n g
pape r
n . 1
�Fins a quin punt l’Estatut de 2006 respon al pensament i les propostes de Pasqual Maragall?
El resultat final del canvi estatutari no es correspon amb el pensament i el projecte polític de
Maragall. El nou Estatut, sobretot el sortit del Parlament de Catalunya, però també el text finalment
referendat, contenia elements que formen part principal del projecte polític de Maragall: reconeixia
Catalunya com a nació, encara que fos al preàmbul; concretava les competències de cada nivell
de govern, fixava criteris garantits de finançament i contemplava la participació de la Generalitat
en certes decisions d’abast espanyol; introduïa descentralització en el Poder Judicial i definia el
català com idioma preferent en l’Administració. Per tant, significava un canvi en el sentit desitjat
per Maragall, encara que amb les limitacions derivades de no contemplar la necessària reforma
constitucional, en especial el paper del Senat, que es deixava per una etapa política posterior.
La Sentència del Tribunal Constitucional de 28 de juny de 2010, però, va declarar ineficaços i
limitats els paràgrafs referents a Catalunya com a nació, refermant una concepció monista i
uninacional d’Espanya. També va donar preeminència al poder central sobre l’autonòmic en temes
com la llengua, la província com a base de l’organització territorial, la unitat del poder judicial,i
la capacitat impositiva. La sentència, per tant, va significar un fre al procés iniciat per aconseguir
avançar cap a un federalisme plural en una Espanya plural.
Eren les propostes de Pasqual Maragall la ‘tercera via’ que s’està proposant com alternativa de
sortida al problema polític actual entre la independència i l’status-quo?
A efectes de donar resposta a aquesta pregunta, ens cenyirem a la única proposta escrita coneguda
feta com alternativa a la disjuntiva entre l’status-quo i la independència, que és la feta pel PSOE21 en
la coneguda com “Declaració de Granada”. Aquest document proposa una reforma constitucional
per acabar de donar a l’estat de les autonomies una estructura federal. Però es tracta d’un tipus de
federalisme no pluralista, cooperatiu però simètric, solidari i amb un fort enfocament igualitari i
uniformista: “Igualdad de derechos básicos de todos los ciudadanos, cualquiera que sea el lugar en
el que residan. Sí a los legítimos hechos diferenciales, no a los privilegios o a las discriminaciones”
(69; 6). Reconeix, per tant, una diversitat cultural i lingüística d’Espanya, però no proposa
l’assignació competencial plena en aquests temes a les comunitats respectives. Constatem doncs
que la única proposta coneguda sobre el tema, no es correspon amb el pensament de Maragall.
Si un federalisme del tipus pluralista, com el proposat per Maragall, pot ser una ‘tercera via’ per
resoldre l’encaix de Catalunya dins d’Espanya és un qüestió d’opinió. L’únic fet constatable és que
Maragall va intentar canviar el marc constitucional i estatutari, i ho va aconseguir en bona part, però
la sentència del Constitucional ho va invalidar.
Espanya no ho ha volgut, s’ha refermat en la uniformitat. Ha continuat sense escoltar ni donar
resposta, més de 100 anys després, al lament de l’avi d’en Pasqual Maragall:
On ets, Espanya? - no et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua -que et parla entre perills?
Has desaprès d´entendre an els teus fills?
Adéu. Espanya!
21. Existeix una proposta feta prèviament al maig de 2013, en el Document de treball 163 de la Fundació Rafael Campalans del PSC, titulada “Per una reforma constitucional federal”, que és mes propera a l’enfocament d’un federalisme pluralista, però no l’hem considerada com a proposta de tercera via pel fet que el PSC i el PSOE tenen com a document oficial la citada declaració de Granada.
5 1
�8. Bibliografia
Alvaro, F.M., (1998) Què pensa Pasqual Maragall. Deria.
Buchanan, A. and Paredes, J., (2013). Secesión: Causas y consecuencias del divorcio político.
Editorial Ariel.
Caminal, M., (2009) “L’estat autonòmic espanyol: entre la resistència nacionalista i l’horitzó
federal” en Caminal i Badia, M., Requejo, F. and Institut d’Estudis Autonòmics (Catalunya), 2009.
Federalisme i plurinacionalitat: teoria i anàlisi de casos. Barcelona: Generalitat de Catalunya,
Departament d’Interior, Relacions Institucionals i Participació, Institut d’Estudis Autonòmics.
Casassas, J., (1997) “La historia del terme “nacionalisme” en la política catalana” en Casassas i
Ymbert, J. and Termes, J., 1997. El futur del catalanisme. Barcelona: Proa.
Company, E., (1997) “Socialisme català i nacionalisme espanyol” en Casassas i Ymbert, J. and
Termes, J., 1997. El futur del catalanisme. Barcelona: Proa.
Elazar, D.J. and Institut d’Estudis Autonòmics (Catalunya), (2011). Anàlisi del federalisme i altres
textos. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament de Governació i Relacions Institucionals,
Institut d’Estudis Autonòmics.
Guillamet, J., (1995). El tema és Barcelona. Barcelona: Edicions La Campana.
Hix, S. and Hoyland, B., (2012). Sistema político de la Unión Europea. Madrid: McGraw-Hill.
Maragall, P., (1986). Refent Barcelona. Barcelona: Planeta.
Maragall, P., (2003). Maragall afirma. Madrid: Aguilar.
Maragall, P., (2008). Oda inacabada. Barcelona: RBA.
Maragall, P., (2009). Espíritu federal: escritos políticos. Barcelona: RBA.
McGarry, J. i O’Leary, B., (2009) “Pluralisme territorial: formes, defectes i virtuts” en Requejo,
F., Caminal i Badia, M. and Institut d’Estudis Autonòmics (Catalunya). Liberalisme polític i
democràcies plurinacionals. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament d’Interior, Relacions
Institucionals i Participació, Institut d’Estudis Autonòmics.
Requejo, F., (2009) “L’absència de pluralisme nacional en la teoria federal i en les federacions”
en Requejo, F., Caminal i Badia, M. and Institut d’Estudis Autonòmics (Catalunya). Liberalisme
polític i democràcies plurinacionals. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament d’Interior,
Relacions Institucionals i Participació, Institut d’Estudis Autonòmics.
Rodrik, D., (2007). Dani Rodrik’s weblog. http://rodrik.typepad.com/dani_rodriks_weblog/2007/06/
the-inescapable.html . Consultat 7-2-2014
Rubert de Ventós, X., (1999). Catalunya: de la identitat a la independència. Barcelona: Empúries.
5 2 | f u n d ac i ó
C a t al u n y a
e u r o pa
/
lle g a t
pm
-
w o r k i n g
pape r
n . 1
�Simpson, M. i Tully J., (2009) “L’absència de llibertat dels moderns a l’era del constitucionalisme
i de l’imperialisme posterior a l’11 de setembre” (2009) en Requejo, F., Caminal i Badia, M. and
Institut d’Estudis Autonòmics (Catalunya). Liberalisme polític i democràcies plurinacionals.
Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament d’Interior, Relacions Institucionals i Participació,
Institut d’Estudis Autonòmics.
Stiglitz, J., (2010). El malestar en la globalización. Taurus.
Watts, R.L. i Seijas Villadangos, E., (2006). Sistemas federales comparados. Madrid: Marcial Pons.
La resta de discursos i articles utilitzats, que no formen part de llibres editats, estan
recollits en l’Annex 4, i estan accessibles en la web: www.pasqualmaragall.cat
5 3
�Annex 1: Taula de criteris classificatoris
5 4 | f u n d ac i ó
C a t al u n y a
e u r o pa
/
lle g a t
pm
-
w o r k i n g
pape r
n . 1
�Annex 2: Fonts utilitzades
5 5
�5 6 | f u n d ac i ó
C a t al u n y a
e u r o pa
/
lle g a t
pm
-
w o r k i n g
pape r
n . 1
�Annex 3: Fonts utilitzades
5 7
�Annex 4: Resultats quantitatius dels eixos d’anàlisi
5 8 | f u n d ac i ó
C a t al u n y a
e u r o pa
/
lle g a t
pm
-
w o r k i n g
pape r
n . 1
�5 9
�6 0 | f u n d ac i ó
C a t al u n y a
e u r o pa
/
lle g a t
pm
-
w o r k i n g
pape r
n . 1
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05.01. Programa Llegat Pasqual Maragall
Type
The nature or genre of the resource
Subsèrie
Description
An account of the resource
Documents sorgits de les activitats de difusió i recerca del programa de la Fundació Catalunya Europa, Llegat Pasqual Maragall.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
El pensament polític de Pasqual Maragall en relació al federalisme i a l'encaix Catalunya - Espanya
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Campa Planas, Josep Lluís
Type
The nature or genre of the resource
Working Paper
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Federalisme
Catalunya
Espanya
Europa
Territoris
Description
An account of the resource
Número 3 de la col·lecció de Working Papers del programa Llegat Pasqual Maragall.
Abstract
A summary of the resource.
Projecte de recerca sobre el federalisme pluralista de Pasqual Maragall, com a mecanisme d'articulació territorial per a Espanya, que permeti un encaix estable de Catalunya en el conjunt d’Espanya, i a la vegada la seva integració a la UE.
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Barcelona
Publisher
An entity responsible for making the resource available
Fundació Catalunya Europa
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2016-04
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Recerca