1
10
2
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/2760/20030629_Proclamacio_Candidatura_Auditori.pdf
46444f91e0ee7b2adc9fb2a12dcbd561
PDF Text
Text
M A R A G A L L
P E R
C A T A L U N Y A
DISCURS DE PASQUAL MARAGALL
EN L'ACTE DE LA SEVA PROCLAMACIÓ
COM A CANDIDAT A LA PRESIDÈNCIA
DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA
�M f t R A G f t L L
P E R
C A T A L U N Y A
Amics i companys, ciutadanes i ciutadans de Catalunya,
Ahir, el meu partit, el Partit dels Socialistes de Catalunya, i els Ciutadans pel Canvi,
van fer-me l'honor de proclamar-me candidat a la presidència de la Generalitat.
Vull agrair aquesta decisió i la confiança que suposa.
Sóc plenament conscient de la responsabilitat que assumeixo en aquest moment
en acceptar la seva confiança per proposar al poble de Catalunya el projecte del
canvi i per liderar la mobilització social que l'ha de fer possible.
Ho faig amb la convicció que aquest moment històric ens reclama a tots, i em reclama
a mi personalment i en particular, que convoquem voluntats que van més enllà,
molt més enllà, de l'estricta filiació socialista.
Em proposo fer possible la més gran coalició que hagi conegut aquest país: la de
tots els catalans que creuen, com nosaltres, que ha arribat l'hora de Catalunya. De
la millor Catalunya. De la Catalunya autèntica. De la Catalunya real, tal com és.
No és l'hora de la queixa: és l'hora de la proposta. És l'hora de l'afirmació. Ara és
l'hora de convertir en realitat els nostres somnis personals i col·lectius.
Accepto la designació dels meus companys i companyes amb la il·lusió de qui es
veu cridat a donar el millor d'ell mateix per servir el seu país, en el moment del gran
pas endavant, no dic «salt» endavant, dic gran pas endavant.
Ho assumeixo conscient, també, de l'alt grau d'exigència que comporta liderar una
ambició col·lectiva d'aquest caràcter. Podeu estar segurs que no m'espanta el repte.
Els que em coneixeu, els que em coneixeu bé, sabeu, -a vegades perquè ho heu
3
�hagut de patir-, que la tenacitat i l'obstinació em fan suportar i vèncer, finalment,
els reptes més difícils; aquells que es resisteixen més.
En aquest moment de la veritat, que és solemne i emotiu per a mi i per a tots, sabré
estar a l'altura de les esperances dels qui ja no hi són, però que tinc presents, i de
les expectatives dels que ens han de seguir, que tracto d'intuir, d'interpretar i
d'entendre. No sé què em mou més, companys, si el sentiment d'obligació que jo
crec que comparteixo amb vosaltres respecte d'aquells que van voler i no van poder
viure una Catalunya que nosaltres hem somiat i que ells somiaven, que quasi
dibuixaven, que podien descriure, però que no van poder viure, o el joc, també
apassionant d'interpretar, d'intuir, d'endevinar el que la joventut realment farà, el
que la joventut vol com a país. Les dues són forces que a mi em belluguen.
Sóc hereu d'una llarga tradició i em sento responsable del llegat acumulat durant
cent cinquanta anys pels homes i dones progressistes d'aquest país que han lluitat
per Catalunya, pel seu progrés, per la justícia social i per la convivència.
En aquest moment passen pel meu cap els noms que ha citat Manuela de Madre i
alguns altres. Per descomptat Rafael Campalans, Manuel Serra i Moret, Josep Rovira,
Josep Pallach, Pep Jai, Paco Ramos, Maria Aurèlia Capmany, Jordi Llimona, Antonio
Santiburcio, Ernest Lluch...
En aquest moment assumeixo el compromís de preservar dignament el llegat dels
presidents Macià, Companys, Irla, Tarradellas, i de respectar, malgrat el seu final,
que ha estat poc a l'altura de la seva pròpia dignitat, també la contribució de Jordi
Pujol al capital polític de Catalunya, que malgrat això ha estat immensa, molt
important.
I vull citar com a deutes que jo tinc i que crec que tots tenim, el de reconeixement a
Joan Reventós, Raimon Obiols i Joaquim Nadal. Perquè han representat un esforç
enormement útil per a Catalunya, perquè ha estat justament el que ha permès que
aquest país sabés que la veritat no era una de sola, que aquest país era plural, que
tenia ànimes diverses i, tanmateix, tenia coincidències fonamentals, que aquest
país era un país que tenia una ànima i, tanmateix, idees diferents i projectes diferents,
dignísims. Jo crec que amb la dignitat amb què Reventós, Obiols i Nadal van saber
lluitar van aconseguir petites victòries, però encara no la gran victòria, i ens vàrem
forjar el dret que avui proclamem a governar aquest país. Gràcies Ouim, gràcies
Raimon, gràcies Joan.
4
�M
A
R
A
G
A
I
L
P E R
C
A
T
A
L
U
N
Y
A
LA CATALUNYA QUE VULL
Deixeu-me que us esbossi ara quina és la Catalunya que vull; la Catalunya per la
qual, avui, val la pena tot el nostre esforç i el nostre compromís. La Catalunya que
aconseguirem si obtenim la confiança necessària dels nostres ciutadans i ciutadanes
la propera tardor.
Tot i que insisteixo una vegada i una altra a dir que estic més disposat que mai, vull
que entengueu que no es tracta de la proposta d'un home, no es tracta de la proposta
d'un partit, no es tracta ni tan sols del projecte compartit per un conjunt de forces
polítiques. No.
Es tracta d'una aventura sorgida de baix, sumant totes les energies en una mateixa
direcció i amb un mateix objectiu: construir una Catalunya mai vista. En el fons i en
la forma. En les maneres de fer i entendre la política i la gestió pública i econòmica
i, també, en els mapes. En les infraestructures, en l'organització del territori, en el
disseny i respecte d'un paisatge que adorem, però que en bona mesura estem
malmetent.
La Catalunya que vull és una Catalunya gran, és una Catalunya amb ambició, no un
país que vagi arrambant amb allò que pugui a cada cantonada de la història. També,
però no només això.
Catalunya ha de ser tan gran com la volem i tan perfecta com la voldríem. Catalunya
ha d'afegir valor a la gran família dels pobles d'Espanya i d'Europa.
Depèn de nosaltres arribar-hi. Depèn de la capacitat que tinguem de convèncer,
d'engrescar els catalans amb un projecte innovador, net, amic, convincent, bolcat
cap al futur.
No volem, com alguns ens proposen, posar-nos a la cua dels pobles d'Europa que
esperen amb la instància a la mà que els donin el carnet d'estat independent. Pobles
que romanen ancorats a mirar lluny per la incapacitat de resoldre el problema que
tenen més a prop i d'aprofitar les oportunitats que se'ls presenten.
Però això no ens treu ni un bri de l'ambició que tenim com a país. En aquest
sentit, us diria que ni els independentistes poden imaginar el que Catalunya donarà
de si mateixa. El projecte d'una Catalunya respectada, realment autònoma, amiga
�dels seus amics, desacomplexada, lliure, creativa i justa és a l'abast. La tenim a
l'abast.
La nostra proposta, ja ho he dit altres vegades, és la de liderar, conjuntament amb
els pobles d'Espanya, que ho voldran i que cada dia són més i n'estan més convençuts,
l'avenç d'Espanya cap a un rol decisiu a l'Europa dels pobles.
Europa ha deixat enrere la fase de la lenta unificació sota el paraigua de la seguretat
americana, per oferir al món una política diferent, una globalització amb principis,
una governació i una justícia internacional efectives, un mercat mundial regulat
per la prudència de la humanitat i no pels seus instints més o menys destructius.
Aquesta és la missió d'Europa, i està començant.
Un altre món és possible però sense una altra Catalunya, nosaltres en aquest nou
món no hi seríem. Pel que fa a nosaltres, el canvi del món comença per casa, ha de
començar per aquí.
Els socialistes catalans tenim una cita amb la història. I no farem tard. Als que diguin
que la realitat pesa més que els projectes i que el desig, als hiperrealistes, als
hiperpragmàtics, als escèptics de torn, els passarem una pensió perquè segueixin
rumiant i no facin nosa. Nosaltres anirem per feina.
Sabem com arreglar els nostres problemes. Pagarem tots els deutes que tinguin
contrapartida real, que tinguin obres al darrere. Honorarem els crèdits. Engrescarem
la funció pública.
La Catalunya que vull serà el motor de l'euroregió mediterrània.
Sabem com enfocar el paper de Catalunya al món. És ben senzill de dir i ben difícil
de fer, però no és impossible: es tracta de veure on som i treure'n partit.
Tenim més gent, més empreses i més universitats a prop que qualsevol altra
comunitat espanyola, en un radi de dos-cents, quatre-cents o sis-cents quilòmetres.
Som la frontissa entre la península i el cor d'Europa.
Treballarem junts amb les comunitats de l'antiga Corona d'Aragó i les del nord dels
Pirineus, que també volen ser més del que són i estan tan tipes del centralisme com
nosaltres.
6
�M
A
R
A
G
A
L
L
P E B
C
A
T
A
L
U
N
Y
A
Tots plegats formem una regió econòmica d'uns disset milions d'habitants que té
tot el que cal per ser algú en el món obert.
I convencerem els nostres amics de la resta d'Espanya que el mapa radiocèntric de
la península, aquest que tenim, no té cap sentit. Que cal potenciar l'eix mediterrani,
l'eix cantàbric, i la unió entre tots dos, que és la vall de l'Ebre, tant o més que els
enllaços Madrid-províncies, que en definitiva són el mapa que Aznar ha dibuixat.
Aquests eixos són d'interès general per a Espanya.
La Catalunya que vull tindr
una nova organització territorial amb set veguetieí. i
amb un nou mapa.
Dins de Catalunya s'ha de reconèixer d'un cop l'existència de territoris amb
entitat pròpia, a part de la regió metropolitana de Barcelona i les altres tres
províncies actuals, cadascuna de les quals té una àrea urbana central important.
Aquests altres tres territoris són la Catalunya central, les Terres de l'Ebre i els
Pirineus.
Complirem, amb vint-i-quatre anys de retard, el que l'Estatut obligava a fer i no s'ha
fet: la llei electoral catalana, basada en la representació dels territoris i el principi
de proporcionalitat, «una persona un vot, i tots els vots valen igual».
Encetarem el gran projecte d'infraestructures del primer quart del segle xxi: el de
vessar cap a les planes de l'interior la congestió de les comunicacions a la franja
costanera i atacar, un segle i mig més tard del primer ferrocarril, la segona gran
connexió ferroviària: el tren de l'eix Transversal.
Sabem quin ha de ser el mapa de la Catalunya del 2020. Tenim fets tots els mapes
parcials que fan el nou dibuix de Catalunya.
Aquesta regió de disset milions d'habitants a l'entorn de Barcelona no es pot
concebre sense un gran aeroport. Catalunya té el sistema aeroportuari més ben
ubicat de la península, comparable al de Milà a la península Itàlica.
Necessitem tenir vols intercontinentals directes a les grans ciutats d'Europa i
d'Amèrica. Aquest és un objectiu perfectament raonable. Si el mercat hagués decidit,
en comptes de l'Estat, ja hi fórem. El govern que tenim es diu neoliberal, però jo els
dic: per què deixeu que les grans empreses de Madrid, Ferrovial per exemple, pugui
7
�tenir el 35 % de l'aeroport de Sidney i no pugui tenir el 2 % de l'aeroport del Prat?
Qui ho decideix? L'Estat, el senyor Cascos, vet aquí la contradicció. Nosaltres
necessitem això i ho tindrem, perquè finalment la realitat s'imposa.
A Catalunya la connexió telemática a través de la banda ampla ha d'arribar a tot els
territoris, com a condició imprescindible per construir un país més just, eficient i
equilibrat.
La xarxa viària s'ha de completar amb vies troncáis que descongestionin i millorin
les esgotades connexions metropolitanes.
La superposició, en el territori, de les noves xarxes viàries i ferroviàries ha de
permetre l'establiment d'un abundant sistema de nusos que actuarà com sistema
logístic per a tota Catalunya.
La Catalunya que vull serà respectuosa com mai amb la natura i el medi.
Catalunya podria ser el primer país del Mediterrani on s'apliqui un respecte nòrdic
pel paisatge.
Una xarxa de ciutats d'on hagin desaparegut les immenses tanques publicitàries.
Política real, pràctica, per dibuixar un país real, canviar allò que veiem i la manera
com vivim.
Serem el primer lloc del sud d'Europa on es persegueixi el soroll. I on l'aïllament
acústic i tèrmic siguin exigits i respectats, tant en els habitatges nous com en els
locals públics.
La Catalunya que vull proposarà la revisió de la Constitució i de l'Estatut, per
adequar-los als nous temps.
Espanya ha de fer un pensament i revisar els seus textos legals bàsics, vint-i-cinc
anys desprès de la seva aprovació.
Hem de tenir un senat federal, tal com prefigura l'article 69 de la Constitució.
Espanya ha de resoldre el tema basc, però no ho farà si Catalunya no s'avança a dir
què vol, independentment del final d'aquell conflicte.
8
�M
A
R
A
G
A
L
L
P E R
C
A
T
A
L
U
N
Y
A
Catalunya vol una Espanya seriosament plural, formada per un conjunt de pobles
disposats lliurement a la unió després de vint-i-cinc anys de convivència profitosa,
però francament millorable.
Mai no havíem tingut tant de temps de democràcia i autonomia, és cert i no es pot
oblidar. Però si haguéssim de suportar cinc anys més d'un govern com el d'Aznar,
Espanya esclataria. Ho dic a Madrid i ho dic aquí a Catalunya.
Per què volem l'Estatut nou? El volem per ser el que som, per viure millor, per
governar-nos millor i per avançar en la definició de Catalunya a Espanya i a Europa.
ua Catalunya que vul·l ve:
soanva h-: 'fa!
Catalunya vol una Espanya federal, organitzada entorn de quatre principis: el
federalisme polític, el federalisme fiscal, el cultural i el judicial.
I què volem dir amb això?
1. El Senat federal, de tall germànic. No pactarem per menys. Això és el que la
Constitució ja permet, més ben dit obliga, i tanmateix ella mateixa s'entrebanca
quan diu que els senadors seran escollits per províncies, quan abans havia dit
que el Senat és la Cambra dels Territoris. Ha de ser això: la Cambra dels
Territoris.
2. La igualtat de resultats per habitant entre el sistema foral o de concert i el
sistema fiscal comú.
3. La defensa per part de l'Estat del català, dels altres idiomes oficials i de la
plurinacionalitat d'Espanya. És l'Estat qui ha de defensar el català. No és que la
Generalitat no ho hagi de fer. És clar que ho ha de fer! Però no ha de semblar
que són els catalans qui es defensen. No hem quedat que Espanya ens agrada
per la seva pluralitat? Per això, l'Estat, com altres estats federals, hauria de ser
el més interessat que en els carnets, els passaports, els documents nacionals
d'identitat i les matrícules es defensés el català. I, llavors, nosaltres podríem dir
que el castellà és un gran capital per a nosaltres. No és això la pluralitat, allà i
aquí?
Qui governa a Espanya? Tres nacionalismes. Un, el més important, el més
9
�acreditat, el més fort, el més dur, el més perillós, és el nacionalisme espanyol.
Dos: el nacionalisme català, que fa el que pot. Tres: el nacionalisme basc. I després,
m'ho deia José Bono, fins i tot a la Manxa han hagut de ser nacionalistes per
guanyar, i Bono guanya de llarg. Nosaltres no hi estem pas en contra d'aquests
nacionalismes, però diem que amb això no n'hi ha prou, perquè per aquesta via
Catalunya i Espanya no són allà on haurien de ser i no arribaran allà on haurien
d'arribar.
4. Una justícia local. Que la policia local pugui ser policia judicial dels petits delictes
i faltes. Ho tenim escrit a la Carta Municipal de Barcelona, aquesta Carta que
vàrem començar l'any 1980, i que encara no tenim. Fins i tot Franco, amb Porcioles
d'alcalde de Barcelona, la va concedir l'any 1960; i ara amb l'Estat actual no surt,
no ens la donen. Perquè vegeu que ens hem anat carregant de raó.
La Catalunya que vull serà activa a Europa i al món.
Catalunya vol que l'Europa federal sigui també l'Europa de les regions, l'Europa
dels pobles, que vol dir una Europa més pròxima i més democràtica. Per molt que
Aznar i Blair hagin frenat l'expressió «l'Europa dels pobles», aquesta Europa és
més viva que mai i no hi haurà qui la pari.
Catalunya vol participar en els afers europeus, directament en l'àmbit de les seves
competències i indirectament -amb la resta de comunitats espanyoles- en el procés
de formació de la voluntat general.
Però Catalunya també vol ser especialment activa en l'àmbit de la Mediterrània,
que avui crida a la nostra porta. El dramatisme amb què hem viscut els anys que
hem passat, la incapacitat de Clinton i de la socialdemocràcia per resoldre el conflicte
de Palestina sembla que ha fet un pas endavant, com ens va explicar recentment
Moratinos a Barcelona. Recordem que Catalunya i Espanya tenen un paper
importantíssim en una Europa que els darrers catorze anys ha oblidat el Mediterrani,
s'ha encarat a l'est, s'ha oblidat del sud, i ha ignorat gue el perill d'Europa, del món,
no està a l'est, sinó precisament al Mediterrani i en els enfrontaments que s'hi poden
encendre.
La Catalunya que vull canviarà les polítiques: tot és diferent de fa vint-i-cinc anys.
Jo vull que aquestes eleccions autonòmiques siguin, i seran, les primeres eleccions
10
�M
A
R
A
G
A
L
L
P E R
C
A
T
A
L
U
N
Y
A
«britàniques». Es discutirà de polítiques, de com i de quina manera s'arreglen les
coses. No pas tirant diners als problemes, com diuen els americans, o com fa la
dreta moltes vegades. Parlem de coses reals, perquè nosaltres venim d'on venim,
dels barris de Girona, Barcelona, Lleida, i perquè sabem com s'han de fer les coses.
Hi ha tota una concepció darrera que hem estat discutint durant quatre anys. Em
pregunten, quina és la diferència amb fa quatre anys? Fa quatre anys hi havia molta
il·lusió, però només il·lusió i unes intuïcions certes: educació, educació, educació.
Teníem raó i continuem tenint més raó que mai. Però ara sabem què hem de fer
també amb l'habitatge, la seguretat, la protecció de la família; l'ajut als pares i mares
que volen tenir criatures i, tanmateix, treballar. Ho sabem perquè ho vivim.
La Catalunya que vull sera acollidora, integradora i plena d'oportunitats.
Catalunya es pot convertir i es convertirà en el lloc de trobada dels creadors.
Catalunya es pot convertir i es convertirà en la pàtria dels emprenedors, dels
emprenedors econòmics i socials:
•
dels treballadors que innoven a la feina,
•
de les dones empresàries i autònomes,
•
dels pagesos moderns,
•
de les organitzacions no governamentals més compromeses i imaginatives,
•
dels investigadors i inventors reconeguts,
•
de la gent gran activa,
•
dels sindicats amb noves fórmules per a les noves realitats d'un món sense
fronteres,
•
dels empresaris conscients que guanyar diners augmentant els costos socials i
ambientals no és crear valor, sinó traspassar el mort a un altre,
•
dels funcionaris motivats pel servei públic,
•
d'uns mitjans de comunicació exigents amb els grups i agents socials i, també,
exigents amb si mateixos.
En resum: Catalunya ha de passar a ser un país d'actors, no un país d'espectadors.
No un país de propietaris d'uns quants pams quadrats que van augmentant de preu
sense fer pràcticament res.
Però Catalunya serà també, com ho ha estat sempre, terra d'acollida. La dreta està
a favor de la immigració. No dic els empresaris, dic la dreta ideològica. Per dues
11
�raons. Perquè saben, com sabem nosaltres i compartim, que és necessària la mà
d'obra, perquè amb la natalitat que tenim no podríem créixer, probablement, pagar
les nostres pensions. Però la dreta, a més, sap - i ho sap més directament perquè
una bona part prové d'aquests sectors-, que els salaris es mantenen baixos també
gràcies a la immigració. No ens enganyem.
Però la dreta política sap, a més, que els seus vots poden pujar. Perquè, qui paga els
costos de la immigració? L'immigrant que ha arriscat, que ha travessat l'estret com
ha pogut, jugant-se la vida. Però, qui els paga també? Els paguen els treballadors
d'aquells barris on aquests immigrants poden anar a parar. I, quins són aquells barris
on aquesta gent poden anar? Doncs, no són els barris de classe mitjana o alta. Són
aquells on viuen, amb molt esforç, els nostres treballadors, immigrants dels anys
seixanta, que ja no són immigrants, que són catalans de sang, que ja formen part
del nostre passat, que ja són pares i mares de la Catalunya actual, que tenen fills
que parlen català: aquests són els que paguen els costos. Perquè a la seva escola, a
la seva parada de metro, a la seva escala, és allà on hi ha problemes, on arriba la
misèria que ells ja havien superat. I molta gent els diu: vosaltres que ja vàreu ser
immigrants i, per tant, ja sabeu el que és, no podríeu fer amb aquests que ara arriben
allò que us van fer a vosaltres quan vàreu arribar?
Es demana als qui ja van fer l'esforç, als qui van abandonar la seva pàtria, creant-ne
una de nova, que no és fàcil, que vegin com els seus barris es degraden perquè en
venen uns altres que estan pitjor que ells quan van arribar. És això el que els estem
dient? No és un gran sarcasme això? Els estem dient que acceptin tenir de nou un
barri amb les condicions que tenien els barris fa quaranta anys. I, ara que els havien
arreglat, han d'acceptar que les coses empitjorin. A mi això em revolta. Jo crec que
l'esquerra a més de la indignació moral ha de tenir una altra cosa. No només valors
i indignació, ha de tenir solucions. Les solucions es diuen barris segurs, barris
tranquils i escoles dignes. La immigració és un problema de polítiques. La
preocupació que tenen al Marroc per la immigració és escassa. No esperem que de
les lleis o els pactes en surtin massa resultats. Algun se n'ha de treure, però a còpia
de dir a la gent que nosaltres tenim la solució a aquests problemes que ells viuen, i
de resoldre'ls.
Catalunya es pot convertir en el banc de proves d'una colla de polítiques socials
que ens agradaria que fossin les més avançades d'Europa. Ens hem passat vint,
trenta, quaranta, cinquanta, seixanta anys copiant la socialdemocràcia nòrdica, la
centroeuropea. Ara estan passant per moments de dificultats. Però nosaltres tenim
12
�M A R f t G A L L
P E R
C A T A L U N Y A
tot allò que cal perquè Catalunya es converteixi en un referent. Hi ha els recursos i
el coneixement. I hi ha l'experiència. Venim de baix, dels ajuntaments, ho hem après.
Venim dels sindicats, de l'esquerra, del moviment de ciutadans que se'ns ha volgut
aplegar a l'entorn. I és des d'aquest coneixement i aquesta experiència que
aconseguirem el que vulguem aconseguir.
Vull, per anar acabant, formular davant vostre un parell de compromisos
personals:
Primer. Durant molts anys, Catalunya ha tingut un president que deia el que calia i
el que no calia, i un país que havia d'escoltar i aplaudir o tancar-se a casa seva. Ara,
vull que Catalunya sigui un país que parli i que tingui un president que escolti. I que
després governi. No que només escolti. Que escolti i que després governi. Però que
abans de res sàpiga escoltar. I sàpiga escoltar per tots i en nom de tots. Un president
presidencial, valgui la redundància. Que estigui un xic pel damunt.
Segon. Un compromís amb la regeneració de la política.
Una vegada més estem veient que la força del diner pretén subjugar la força o
l'acció de la política. Altres vegades m'ho heu sentit dir i crec que ha estat una
constant en la meva carrera política. Penso perseguir i espero aconseguir un grau
zero de tolerància amb el transfuguisme, amb la col·lusio d'interessos entre el diner
i la política. Ho hem aconseguit allà on hem estat, allà on hem governat. Lluitaré
perquè a Catalunya sigui així a partir d'ara.
Em proposo convocar, des d'avui mateix, totes les catalanes i tots els catalans a
donar el millor d'ells mateixos pel país. A canviar tot el que cal canviar: tot.
I si, com espero, el poble de Catalunya em fa confiança per obtenir la presidència,
em proposo treballar de valent i sense defalliment per aconseguir aquest objectiu
de canvi, amb el meu exemple i el del meu govern.
Tenim el deure de fer tot el que estigui a les nostres mans per comprovar el que
Catalunya pot donar de si.
I tenim el dret de gaudir d'aquest país mai vist que podem construir entre tots. No
en tingueu cap dubte, és possible fer-ho. Hem de fer-ho. I ho farem. Ara és l'hora de
fer possible el gran canvi.
13
�Res no em faria més feliç que servir una Catalunya dempeus, jove, justa,
autoconfiada, competent i innovadora. Una Catalunya que canviï la queixa per la
proposta. Una Catalunya que recuperi l'energia positiva que fa anys que va perdent
lentament. Una Catalunya que es reconegui ella mateixa, amb les seves capacitats
extraordinàries, i avanci confiada i segura.
Res farà més honor a la història recent del nostre país i la seva gent que una gran
victòria a les properes eleccions al Parlament de Catalunya.
Compto amb vosaltres!
Endavant!
Visca Catalunya!
L'Auditori de Barcelona
29 de juny de 2003
14
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
04.02. Activitat política
Description
An account of the resource
Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC).
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Discurs de Pasqual Maragall en l'acte de la seva proclamació com a candidat a la presidència de la Generalitat de Catalunya
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-06-29
Type
The nature or genre of the resource
Discurs
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Candidatura
Eleccions
Catalunya
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
President de la Generalitat de Catalunya
Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE)
Description
An account of the resource
Discurs de proclamació com a candidat, en el marc de la campanya Maragall per Catalunya.
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Auditori de Barcelona
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/1568/0000000795.pdf
ff09b7c1656df00a649698b8135745b1
PDF Text
Text
20 LA VANGUARDIA
P O L Í T I C A
DOMINGO, 29 JUNIO 2003
ENTREVISTA x PASQUAL MARAGALL, candidato del PSC a la presidencia de la Generalitat
DAVID AIROB
Maragall, en el que ha sido su despacho durante los últimos cuatro años en el Parlament de Catalunya, donde tuvo lugar esta entrevista el pasado jueves
“Habrá nuevo Estatut porque el PP no
tendrá mayoría y CiU votará con el PSC”
JORDI BARBETA
JAUME V. AROCA
Barcelona
E
l Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) proclama hoy por segunda vez a Pasqual Maragall
(Barcelona, 1941) como su candidato a la presidencia de la Generalitat. Han pasado casi cuatro
años desde aquella victoria/derrota por los pelos. A diferencia de entonces, Maragall es ahora
presidente del PSC y asegura haber madurado
en este tiempo. Para evitar triunfalismos indeseables, se muestra comedido respecto a sus posibilidades de victoria, e insiste por encima de
todo en la idea de cambio. “El pujolismo sin
Pujol no es cambio, y si no hay cambio, nos estancaremos.”
–¿El espíritu de su proclamación como candidato es ahora o nunca?
–No. El espíritu es “Aquest any sí”.
–¿Qué va a cambiar para ganar esta vez?
–Presentaremos un programa mucho más
maduro, con más mentalidad de gobierno.
–El deseo de cambio parece lógicamente arraigado tras 23 años de gobierno Pujol. CiU propone un cambio generacional, ERC un cambio soberanista e ICV un cambio de izquierdas. ¿Qué
tipo de cambio propone usted?
–Bueno, aquí hay dos posibilidades: el pujolismo sin Pujol, que no es un cambio, y la capacidad de ilusionar al país con otra forma de gobernar. Si no hay cambio, nos estancaremos.
–¿Qué quiere decir ilusionar al país?
–Que volvamos a creer en nosotros mismos y
no demos por hechos los límites que se han impuesto en los últimos años: la idea de que en
España sólo hay tres nacionalismos, el español,
el catalán y el vasco. Nosotros creemos que hay
que ir más allá y revisar la base constitucional y
estatutaria.
–¿Y eso cómo se hace?
–Hicimos la anterior campaña sobre la base
de educación, educación y educación, y ahora
añadimos el mapa, el de las infraestructuras
que precisa el país, y una determinación más
clara de las políticas sociales, de cohesión, de
integración de los inmigrantes, de calidad de la
escuela, de seguridad, lo que hemos estado trabajando en el gobierno alternativo durante estos cuatro años.
–Un gobierno “en la sombra” en el que 8 de 12
consejeros tienen más de 50 años, y con alcaldes
que han gobernado durante más de veinte años.
¿Esto es renovación?
–Esto es experiencia, que es un valor enormemente positivo. Lo que nosotros pretendemos
es llevar esta experiencia en el terreno municipal a la gobernación de Catalunya.
–Visto el resultado de las últimas elecciones
municipales eso parece algo arriesgado.
–¡Que va, hombre! No tiene nada que ver.
¿Sabe qué población de Catalunya está gobernada por alcaldes socialistas? El 70%. ¿Y por alcaldes convergentes? El 17%. Los resultados no
son precisamente malos.
–Nadie previó que Joan Clos perdería cinco
concejales en Barcelona.
–Bueno, la seguridad de que Clos ganaría tuvo un cierto efecto similar a una primera vuelta
EL CAMBIO
“La gente pide cambio; el
riesgo es que crean que el
pujolismo sin Pujol lo es"
ESPAÑA AUTONÓMICA
“Catalunya será
diferente aunque
manden los hunos”
LOS ACUERDOS DE CIU
“Con los socialistas Pujol
se entendió durante dos
años, y con el PP, siete”
de las elecciones francesas. De todos modos, el
tema de las municipales ya ha pasado...
–¿De las elecciones del Barça hace una lectura política?
–Hombre, si por una vez no han sido políticas, dejémoslas así.
–Algunos analistas sostienen que las municipales y las elecciones del Barça han puesto de
manifiesto que algo está pasando en la sociedad
pero no se sabe muy bien qué.
–Lo que ocurre es que la gente quiere un cambio y el riesgo es que haya quien crea en un cambio que no lo es: el pujolismo sin Pujol.
–Pujol ha señalado que el proyecto de CiU no
se acaba con él, que va más allá.
–Catalunya no es una monarquía hereditaria.
–En la última sesión de control del Parlament
todos los grupos hicieron una valoración elogiosa de Pujol excepto usted, que nunca le había escatimado elogios.
–No se puede hacer balance de 23 años en
dos minutos. Yo siempre he respetado a Pujol,
“Madrid es una sociedad políticamente enferma”
¿Qué opina del escándalo de Madrid?
–Madrid es una sociedad políticamente enferma. La resistencia al cambio
político es superior a la de Catalunya. Madrid ha dejado de ser representativo de España, ha perdido el sentido de la realidad.
Estamos ante una regresión. Por una parte,
Aznar ha metido a la extrema derecha en la
Constitución, pero si el precio es congelarla... ya dije en Madrid: cuatro años más de
Aznar o su lenguaje y España explota.
–¿Qué aconsejaría a Simancas?
–No me voy a pronunciar.
–El problema es del PSOE, ¿no?
–No, el problema es Madrid.
–¿Pero no deberían los socialistas hacer
alguna autocrítica?
–Ya la harán.
–¿Usted prefiere que las elecciones de
Madrid se hagan antes o después de las catalanas?
–No tendrá un efecto profundo.
–¿Qué opina de José Bono?
–Ahora, es el gran triunfador.
–¿Lo ve con un futuro importante en el
PSOE?
–¿Futuro? Presente.
–Se ha especulado sobre la posibilidad
de que asuma el liderazgo en el PSOE...
–La figura de presente y de futuro del socialismo español es José Luis Rodríguez
Zapatero. Es joven, es bueno, es buena persona, es inteligente y además republicano...
–Bono dijo el otro día que siendo él socialista y su padre falangista no podía decirse
que uno tuviera más exigencia ética que
otro.
–Fue todo un éxito de Felipe González
y de Tierno pronunciar un discurso en
nombre del socialismo que fuera inteligible para los neofalangistas. Y eso tuvo su
mérito.
–Pero Bono se refería a que ni todos los
de derechas son malos, ni todos los de izquierdas, buenos...
–Eso es evidente. La izquierda sirve
cuando es capaz de convertir los valores
en política, pero utilizar los valores como
una banderita y nada más... eso no lleva a
ninguna parte...
�P O L Í T I C A
DOMINGO, 29 JUNIO 2003
pero él no ha respetado a los socialistas. Somos
inútiles, vendidos a Madrid aunque luego resulta que los socialistas de Madrid son buenos, pero nosotros somos malos... Esto dibuja una concepción muy patrimonial que hace años ya no
funciona. Y estos últimos cuatro años han sido
los peores de Pujol.
–¿Cómo lo habría hecho usted con mayoría absoluta de PP?
–¿Y por qué no cambió de aliados en Catalunya? No tiene respuesta a esto. O sólo una:
intentar salvar los muebles y garantizar el
relevo.
–La estrategia de CiU ha sido entenderse
siempre con el Gobierno de Madrid.
–Eso es mentira. Con los socialistas se entendió dos años y con el PP, siete. Pujol prefiere
que en España gobierne el nacionalismo español y en Catalunya el nacionalismo catalán. Esto de que vengan los socialistas federales le
preocupa, porque en el fondo es de derechas. Él
sabe que la única posibilidad de cambio copernicano es que ganemos nosotros.
–Esto del cambio copernicano ¿qué significa?
–Un gobierno de Catalunya con más ambición. Este gobierno ha vivido sin un mapa de
España y Catalunya en la cabeza. ¿Por qué? Porque las infraestructuras no son importantes para ellos. Su prioridad son las esencias, una cierta pureza intelectual y espiritual, la interpretación del pasado... Nosotros tenemos una idea
física de la gobernación del país, ellos tienen
una idea de Catalunya que no tiene forma, que
no tiene dibujo, que no tiene mapa.
–¿Cómo es su mapa?
–Creo más en el mapa que en el federalismo.
Creo en un aeropuerto transoceánico, un AVE
que vaya a Bilabo y a Valencia... eso es lo importante y esto Pujol no lo ha entendido.
–Esa idea de que hay que elegir entre cultura o
infraestructuras, como si fueran opciones incompatibles, es una idea que formuló Ruiz-Gallardón.
–No me hable de Gallardón. En Madrid hay
25 museos, uno de la ciudad y 24 del Estado.
En Barcelona hay 24 de la ciudad y uno del Estado. Que me diga que él es mas listo que Pujol
o que nosotros... Que le explique Clos las cuentas del transporte público de Madrid y Barcelona. Aunque claro, Pujol, todo esto ni lo ha tocado. Nunca se ha interesado por el metro. Nunca ha ido a Madrid a ver cómo se podía resolver. Lo suyo era la suficiencia financiera... los
500.000 millones del Gobierno. ¿Sabe cuánto
le han dado este año? ¡30.000 millones¡ !Y no
llegan! También han fracasado en esto.
–Con los socialistas en Catalunya y el PP en
Madrid, la Generalitat estaría gobernada por un
partido adversario del Gobierno central. ¿Eso cómo se administra?
–Se administra muy bien. Se lo diré más claro: en el 2005 podrá llevarse al Congreso un Estatut nuevo de Catalunya que tendrá mayoría y
será aprobado. No habrá mayoría absoluta en
Madrid. ¿Qué quiere decir esto? Que si ganamos nosotros, CiU, en Madrid, votará en función de los intereses de Catalunya. ¡Nos votará
a nosotros!
–Ésa no es la experiencia de Francesc Antich
en Baleares. Él explica su derrota asegurando
que el Gobierno de PP cortó la financiación y las
inversiones en las islas para boicotear al Govern
de Progrés. No es un testimonio que usted pueda
utilizar en un spot electoral.
–Lo que yo le digo es que el Gobierno español no podrá gobernar de esta manera. No tendrá fuerza suficiente porque no tendrá mayoría
absoluta. Esa es mi previsión y en este escenario CiU no tendrá más remedio que votar en
defensa de los intereses de Catalunya que allí,
en Madrid, no son muy distintos de los que pueda tener el PSC. Por eso le digo que el Estatut
puede aprobarse en el 2005.
–Necesitará un grupo parlamentario propio
para el PSC...
–No lo excluyo, lo tuvimos y lo perdimos tras
el golpe de Estado del 23-F. Nosotros no renunciamos, pero en el nuevo escenario que yo imagino no será tan necesario. Lo importante será
convencer al PSOE.
–Pujol tal vez no quiere tener como heredero a
Maragall, pero ¿Maragall quiere ser el heredero
de Pujol?
–En algunas cosas sí, no sólo heredero, sino
admirador y alumno.
–¿Cuáles?
–La pasión por Catalunya y el modo de expresarse. ¿Se han fijado en el catalán que habla Pujol? Es uno de los pocos que lo habla de forma
creativa. No son cosas menores.
–El argumento de CiU es que si en Catalunya
no gobierna un partido nacionalista, será una comunidad autónoma más.
–Catalunya necesita infraestructuras, unos
servicios públicos que funcionen, un conocimiento real de lo que les sucede a las familias
de este país.
–¿Catalunya quiere ser diferente?
LA VANGUARDIA 21
“Siempre ha gobernado la lista más
votada y quien rompa la norma lo pagará”
hora resulta que el PSC asume
PODER SOCIALISTA
una parte del trasvase del Ebro.
“No hay motivos para
Han cambiado varias veces de
opinión sobre este tema, ¿no le
temer una concentración
parece?
de poder”
–Nosotros siempre hemos dicho que lo
que estaba acordado –el ministravase– está
acordado. Lo del plan hidrológico fue una
PACTO CON CIU
barbaridad del PP, un partido que no tiene
ideales como no sean los que vienen tan de
“No quiero un pacto con
lejos que más vale ni pensar en ellos. En esta
CiU, es la gente de CiU
cuestión lo que habría que desarrollar es la
nueva cultura del agua.
quien pide un cambio”
–¿Esa nueva cultura consiste en ducharse
sólo de vez en cuando?
–No. Consiste en pagar por el agua que
ERNEST MARAGALL
gastas.
“Es una figura política de
–Borrell proyectó un plan hidrológico más
duro y no dijeron nada.
primera; el había acabado
–¡Borrell que diga lo que quiera! Lo que yo
su ciclo en Barcelona”
digo es que nosotros, el PSC, creamos un recibo progresivo del agua que ha hecho que
hoy Barcelona consuma casi lo mismo que
hace treinta años. Y lo
que decimos es que lo paguen también los otros.
¿Nosotros, que pagamos
270 pesetas el metro cúbico, hemos de enviar agua
a alguien que la paga a
100 pesetas?
–¿Opina que ha de gobernar la lista más votada
o todos los pactos son legítimos?
–Opine lo que opine,
gobernará la lista más votada. Nunca ha ocurrido
algo distinto porque
quien rompa esta norma
lo puede pagar muy caro.
–Eso quiere decir que
usted tendrá que pactar
con ERC o con CiU.
–Yo nunca he dicho
que haya que pactar con
CiU.
–¿Es verdad que Zapatero le ha pedido que no
pacte con ERC hasta las
Maragall, en el curso de la entrevista
generales?
–No.
–¿Los pactos con ERC no asustan al puede depender de un partido que se llama
PSOE?
precisamente Esquerra.
–Mire, lo que yo quiero es no tener que
–¿Cómo tenderá la mano al electorado de
depender de nadie.
CiU?
–¿Cómo argumentaría el voto útil frente a
–Mire, esto la gente ni lo entiende ni le gusERC e ICV?
ta. Hay votantes de CiU que quieren el cam–Lo que está claro es que si no hay un voto bio. Me lo piden por la calle. Cuando explico
importante para el PSC no habrá el cambio esto hay quien me dice: usted quiere un pacque queremos y, curiosamente, la clave de to con CiU. No, no, yo lo que quiero es que
que deje de mandar la derecha en Catalunya me voten.
A
–Catalunya será diferente aunque manden
los hunos. Catalunya es quien es. Eso es lo bueno de Pujol: haber representando personalmente esta pervivencia del país. Y en eso no iremos
atrás porque de lo que se trata, además de pervivir, es avanzar y eso es lo que no hemos hecho.
En los últimos años hemos perdido medio punto de la renta nacional. ¡Eso es una barbaridad!
Es en eso en lo que hemos de reaccionar.
–Ustedes son socialdemócratas, una corriente
que no goza de muy buena salud en Europa. Los
que gobiernan, como en Alemania, sufren y giran a la derecha, y los que no, como los franceses, andan bastante desorientados...
–La verdad es que en estos últimos años ha
nacido una cierta esperanza, la ilusión, del Foro de Porto Alegre, de Davos, el Tribunal Penal
Internacional, de la cumbre de Kyoto, de la paz
en los Balcanes, pero no hemos resuelto el gran
problema, el conflicto entre Israel y Palestina.
La socialdemocracia y Clinton fallaron en eso y
hemos dado la voz al New American Century,
la nueva doctrina americana que lo invade todo y que ha hecho que incluso gente como Pujol haya claudicado. Pero fíjense que, en realidad, la divisoria en los nuevos conflictos no es
la izquierda o la derecha, es identitaria.
–Entre que Europa se gaste el dinero en protección social y asuma el liderazgo de EE.UU., o
que dedique los recursos a tener un ejército que
le permita decidir, ¿usted qué prefiere?
–En Noruega, un enfermo de Alzheimer reci-
INFRAESTRUCTURAS
“Creo más en el mapa que
en el federalismo, creo
más en un AVE a Bilbao”
LA IZQUIERDA
“La socialdemocracia
falló y dimos la voz al
New American Century”
DIFÍCILES RELACIONES
“Yo siempre he respetado
a Pujol, pero él no ha
respetado a los socialistas”
CRECIMIENTO
“En los últimos años
hemos perdido medio
punto de renta nacional”
–Su amigo Xavier Rubert de Ventós vino a
decir en un artículo que usted es la última
oportunidad de que Catalunya no se vaya de
España y además le advierte de que no confía
como usted en que España sea capaz de aprovechar esta oportunidad.
–Bueno, él es filósofo y yo soy político y
por lo tanto más pragmático que él. Hombre, es evidente que nos encontramos en una
esquina de la historia y bien podría ser que
Catalunya fuera el punto de arranque de ese
cambio en España. Yo, contra lo que dice
Salvador Cardús, no quiero redimir España,
lo que quiero es que Catalunya vaya bien y
tenga un papel más importante en su entorno, en España y en Europa.
–Dígame tres cargos que ya tiene pensados
para el caso de que gane las elecciones.
–¿Cargos? Ni pensarlo. No hay nada decidido. En eso sí tiene razón Pujol. No se puede vender la piel del oso antes de cazarlo.
–En 1999 organizó la campaña con un equipo paralelo al partido y esta vez, en cambio,
es el partido quien le organiza la campaña.
–Hace cuatro años yo
regresaba de Roma y no
era el presidente del PSC.
Ahora lo soy.
–Pero ha incorporado a
a su hermano Ernest.
¿Eso es para contrarrestar la fuerza del aparato
del partido?
–Mi hermano es una figura política de primera
magnitud. Él había acabado su ciclo en el Ayuntamiento. Para mí, es un refuerzo importantísimo.
–¿Cual será su función?
–Los contenidos. El
mensaje.
–Si ustedes, los socialistas, acaban teniendo el gobierno de la Generalitat y
del Ayuntamiento de Barcelona y también presiden
la Diputación... no habrá
DAVID AIROB
nadie que haga el papel de
contrapoder en Catalunya, una necesidad que usted siempre había defendido.
–No hay que temer por eso. No va a ocurrir nada malo, porque los socialistas no somos gente que pongamos el partido por delante de la institución.
–¿La burbuja inmobiliaria podría tener
efectos políticos en Catalunya tan perniciosos como en Madrid?
–No, porque aquí en los municipios hemos gobernado los socialistas.c
be cuatro visitas diarias y nadie está dispuesto
a cambiar eso por armamento, pero hay que encontrar el equilibrio. Habrá que aumentar los
gastos de Defensa, pero tampoco será necesario
gastar tanto como Estados Unidos.
–Hay un debate sobre los valores europeos y
sus raíces cristianas. ¿Qué valores debería tener
Europa?
–Pues los de siempre: compasión, igualdad,
libertad.
–¿Y laicismo?
–Y laicismo. Pero todo esto no es más que un
epifenómeno mientras Estados Unidos no tenga interés, y ahora no lo tiene pero lo tendrá.
Estado Unidos es un país realista, en ocasiones
más que nosotros. Hasta que no haya unos valores compartidos a ambos lados del Atlántico será muy difícil que el mundo vaya de otro modo.
–La Constitución europea ha renunciado al federalismo y en esto están de acuerdo el PP y el
PSOE.
–Hombre, ¿es que, pregunto, Pujol votaría
en contra de esta Constitución? No. No está de
acuerdo, pero votaría a favor.
–Pero estará usted de acuerdo en que el federalismo europeo ha salido perdiendo.
–Yo soy moderadamente optimista. Se han
cargado el término federalismo y han hecho desaparecer la palabra pueblos. Pero, al final, la
realidad se impone a las palabras. Por mucho
que Aznar y Blair lo hayan impedido, la unión
de los pueblos, está más viva que nunca.c
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
04.02. Activitat política
Description
An account of the resource
Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC).
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Habrá nuevo Estatut porque el PP no tendrá mayoría y CiU votará con el PSC
Source
A related resource from which the described resource is derived
La Vanguardia
Language
A language of the resource
Castellà
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Barbeta, Jordi
Aroca, Jaume V.
Maragall, Pasqual, 1941-
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Type
The nature or genre of the resource
Entrevista
Subject
The topic of the resource
Estatut
Oposició
Centralisme
Convergència i Unió
Partido Popular
Catalunya
Espanya plural
Acció política
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-06-29
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Entrevistes