1
10
1
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/2606/19920115_EstatCiutat.pdf
bb9e73521212b2b960467a5877a1fa3e
PDF Text
Text
Conferència de l'Excm. Sr.
Alcalde Pasqual Maragall
"BALANÇ DE L'ANY 1991.
L'ESTAT DE LA CIUTAT"
�Benvolguts arrúcs:
Ha parlat de frustracions, ha parlat de projectes, en
Pernau. De vegades es diu que la història de Catalunya i
la història de Castella són la història d'una frustració i
d'un fracàs. Jo penso que, tanmateix, avui podem dir
que aquesta sensació està canviant. Que amb uns costos
importants, aquest país - Espanya- i molt en concret el
nostre país, més menut però més nostre -Catalunya- , i
aquesta ciutat estan sortint endavant.
Em refereixo als costos, perquè acabo de llegir, en el
videotext que hi ha a l'entrada, la uotícia de l'atemptat
terrorista de. València i no seria just que no mencionéssim això en primer lloc. Ja us dic el que desgraciadament vaig haver de dir, i tots hem de dir més d'una vegada: aquesta sang que es vessa és innocent, és inuocent
però no és inútil.
15
�Perquè allò que els tetToristes aconsegueixen és exactament el contrari del que em fa l'efecte que pretenien.
Perquè ells pretenen, més aviat, dividir unes coseg que
amb aquesta sang innocent s'estan unint: els diversos
pobles de l'Estat. Fins i tot diria que s'uneixen, no pel
cas d'avui però sí pels que hi ha hagut recentment,
l'exèrcit i el poble.
Bé, comencem amb aquesta constatació, que és de rigor, que s'ha de. fer i que és dolorosa.
la Mercè de I' any 90, unes 200.000 persones passen durant el cap de setmana per I' Anella Olímpica per veure
el nou Palau d'Esports de Sant Jordi. A la Mercè del 91,
quan ha acabat aquest cursí s'inicia el curs actual, hem
pogut fer el mateix amb el Port Olímpic.
I quan mirem endarrere, quasi no ens en recordem, de
com van néixer aquestes coses i fins a quin punt eren totes elles, al passat, projectes molt hipotètics.
Una campanya de la vela a Barcelona, de la vela olímpica a Barcelona, va significar probablement el principi
de l'esforç de la construcció del port otímp1c, que no estava rri tan sols previst en el dossier de candidatura, quan
nosaltres parlàvem de dues possibilitats: fer la vela a Mallorca, que ja tenia port olímpic, o bé fer-la aquí.
Com començava a dir, l'any 1.991 ha estat en el seu
conjunt, en efecte, un any d' un esforç confiat, després
de Ja tasca feta durant els mesos que van seguir aquest
anunci que deia en Pernau, a l'any 1988. Era el moment
en què realment la ciutat es va posar a treballar més a
fons del que havia estat la norma durant el període de la
democràcia, que ja havia estat la norma d'un gran treball i d'un gran esforç. Però, evidentment, a partir de
l'abril de] 1987 -a l'época inclosa a la conferència que
es va fer aquí a l'inici de l'any 1988- es va crear un desplegament impressionant de les forces de la ciutat mateixa, conduït per l'Ajuntament, per bé que no absorbit.
Tota una generació de ciutadans es van posar a treballar
a fons i enguany s' ha arribat al clímax, a l'apogeu del
desplegament d 'esforços que aquesta ciutat hagi fet mai
abans.
I va ser perquè Barcelona va plantejar-se la possibilitat de fer aquesta inversió sense cost per al contribuent,
recordo. Això va ser la condició que vam posar, per haver de fer l'esforç addicional de construir un port que
com a candidatura ja tenien en nn altre lloc germà com
era la Ciutat de Mallorca.
Jo recordaré sempre que aquell esforç va tenir un moment segurament crític a l'any 1989, quan encara no es
tocaven les realitats. I , després, una consagració o una
confirmació, amb o~res, a partir de l'any 1990.
L'any 1991 passarà com l'any en què la ciutat ha recuperat totalment la confiança en sí mateixa. Primer,
perquè ella mateixa ha vist el que havia dut a terme i, en
segon lloc, perquè, a més, li han dit des de fora que ho
havia fet; i això sempre és important.
Recordareu la Mercè de l' any 1990, que és la que podem dir que inicia el curs que comentarem tot seguit. A
16
I bé. Això no només es va fer, no només aquests càlculs van sortir, no només ]'obra va tirar endavant, sinó
que, com he dit, la darrera Mercè vam poder cel.lebrarla justament allà. Els somnis esdevenen realitat.
Aquest any he fet un petit recull de titulars de premsa
17
�internacional; no perquè tots hagin estat favorables, si
bé sí que ho han estat la maj or part.
premi lnserso a la "supressió de barreres arquitectòniques, per exemple.
Tinc aquí un NEWSWEEK del desembre del 91, que
diu "el model de Barcelona". No sé si és la millor manera de traduir "The Barcelona way", però podria ser "el
model de Barcelona". I subtitula que la ciutat de Gaudí
ha esdevingut e) lloc capdavanter del disseny a Europa.
Ara Barcelona té més de cent espais públics nous, fruit
del programa municipal més ambiciós d'aquestes característiques arretJ. del món.
És l' any en què a Barcelona s'efectua el Congrés de
Benestar Social, europeu. És important perquè Barcelona es converteix una mica, durant uns dies, en capital en
aquesta matèria.
O el TIME del maig del mateix any 91, que diu "Ja
ciutat més dinàmica d'Europa" i subtitula que, "impulsada pels Jocs del 92, Barcelona s'ha convertit en la ciutat més dinàmica d'Europa amb un revival exhubcrant".
Hi ha una certa eufòria penso que de vegades accentuada, potser, per la previsió d' una crisi econòmica que
fa uns mesos es veia a venir i que s' ha anat afermant al
segon semestre; no obstant això, els diré que les dades
no ho han confirmat al final de l'any.
Farem bé els Jocs. Acabarem tot el que havíem djt
que havíem d' acabar i començarem allò que havíem
anunciat.
És l'any en què rebem altres premis que per a nosaltres, l' Ajuntament, són tan significatius com aquests. El
El Port Olímpic, el Monestir de Pedralbes, el Nus de
la Trinitat amb el seu pont impossible, la Torre de Collserola, la Torre de Montjuïc, la conuexió Aragó- Guipúscoa, l'inki de la Rambla Meridiana i el Parc de Sant
Martí -la segona fase del Parc de Sant Martí-, la Plaça
de les Glòries, - suposo que Ja setmana que ve o d'aquí a
poques setmanes es posarà en marxa- , el Cinturó del Litoral, l'Tita d' Or, l' Auditòrium, el M useu d'Art de Catalunya, les escales mecàniques de Montjuk, la línia 2 del
Metro, el túnel de Vallvidrera, les pisci nes ... no ho
apuntin perquè no cal, només els ho dic per memòria i
una mica desordenadament, a raig... les pisciues PicoruelJ, l'INEFC, el Segon Cinturó fius a la Meridiana -això ja està- la Vila Olímpica de la Vall d'Hebrou, la Vila
Olímpica del Poblenou, Montigalà, Bellaterra, la Seu,
Banyoles, Castelldefels, Terrassa - la impressiouant instal.lació de Tenassa-.
18
19
0 L'EVENEMENT DU JEUDI, del novembre del 91,
que diu que Barcelona té una reputació màgica.
O LE MONDE del novembre del 91 també, que diu que
el sol ha arribat a la Ciutat Vella. Així aniríem prosseguint.
És a dir, que ens han dit que podem fer el que possiblement abans tothom havia dubtat que poguéssim fer.
És, d'altra banda, l' any dels premis. El premi Príucep
de Gal.les, a Harvard. El premi a la Planificació Estratègica de la Comunitat Europea.
És l' any en què Barcelona, per mjtjà del seu Alcalde,
obté la presidència del Cousell de Ciutats i Regions de
Europa. I penso que això té tant de premi com de compromís.
�E ls gran desconeguts que són la Vall d'Hebron mateixa i l'àrea de la Diagonal, el Parc de l'Estació del
Nord, el cmrer de Sardenya que ja travessa el Parc, el
carrer del Consell de Cent que ja travessa la Diagonal,
Sancho d'Àvila que ja conlinua - s' ha d'inaugurar aviatcap al Poblenou, amb un aparcament a sota de 400 places i la Meridiana que s'acosta des de dalt cap a la Plaça
de les Glòries, llepant la Plaça de les Arts, on actualment es construeixen l' Auditori i el Teatre Nacional.
I un, en llegir-ho -deixem de banda I' Auditori i el
Teatre Nacional i parlem ara de la connectivitat que tot
això representa- , es pregunta com és que Barcelona havia viscut sense això.
I hem viscut tant de temps amb el carrer Consell de
Cent tallat, amb la Diagonal oberta, sense pennetre la
continuïtat de l'Eixample, i amb tants de carrers que en
definitiva s' havien quedat com es van fer, fa quasi un
segle.
Però la Diagonal avança cap al mar, de moment fins
al carrer de la Llacuna i l'Hotel de les Arts cul mina amb
I' edifici bessó al costat.
I avancen l'hotel de l'Estació de Sants, l'hotel de la
Plaça Espanya, l'hotel de la Torre Melina, el restaurant
de Miramar que torna, la terminal d'autobusos de l'Estació del Nord i la reestructuració de la Plaça de Catalunya.
que deu gairebé tot a l'empenta del Manuel Royes i el
seu eqmp.
Les noves escultures de Botero, de Beverly Pepper,
de Leandre Cristòfol al cor de la Ciutat Vella; el discutit
monument a Macià, els mistos de Clacs Oldenburg -immensos- a la Vall d' Hebron, la Rambla de Catalunya
ajuntant-se amb la Rambla de Canaletes, per fí.
En quatre setmanes, amb l' Enric Truñó, hem inaugurat tres polisportius: Espanya Industrial, Joan Miró i
Sant Pau del Camp. Em refereixo al període comprès
des de fa un mes fins fa deu dies.
I a més sabem que els primers resultats que donen
aquests polisportius, com el del carrer del Perill de Gràcia o el de Càtex al Poblenou, són beneficiosos per a la
ciutat. És a dir, són instal.lacions que s'autofinancen, no
en relació amb l'amortització de la instal.lació, però sí
quant a les despeses de funcionament.
Podem parlar també de Can Dragó, tot recent; de la
meravella de la Verneda, el polisportiu amb piscina de
la Verneda, que per mi és potser una mica, j unt amb el
de Sant Pau del Camp, el símbol més clar d' un estil Barcelona d'arquitectura.
Igualment, el Museu d'Art Contemporani pren forma,
el Convent dels Àngels l'espera al costat, pràcticament
fet, e] Centre de Cultura Contemporània de la Casa de
Caritat que és una obra magnífica de Piñón i Viaplana,
Un estil Barcelona, fet de funcionalitat d'una banda i
d'úna certa austeritat, i també de transparència i d'una
certa brillantor; jo crec que es deu al fet que som com
som, una ciutat densa, la més densa, i al mateix temps
una ciutat preocupada per la forma. Per tant, una ciutat
que va a buscar en aquesta transparència la possibilitat
d' una respiració que de vegades no té en els seus propis
carrers.
20
21
�Si us n'aneu al costat de Sant Pau del Camp a veure el
polisportiu de la Ciutat Vella, o si us n'aneu a la Verneda,
si us hi perdeu per veure el polisportiu de la Verneda, veuren què és la qualitat que no mira cap a dintre sinò que
tracta, en certa manera, de connectar amb 1'exterior; de donar qualitat a l'exterior, de donar escalf a l'exterior. U s
passarà el mateix al Frontó Colóu, quan el veieu, que ja hi
falta poc.
aquest plural majestàtic, que no és majestàtic sinó
que és emfàtic i es refereix a la ciutat, l'hem promès
a en Fabià Puigserver;
•la Biblioteca de la Universitat Pompeu Fabra;
m'havia deixat, a l'edifici de les Aigües, la magnífica torre de les Aigües;
• el Sot del Migdia, a Montjuïc;
• els accessos del Cinturó del Litoral entre el Fossar
de la Pedrera i Mare de Déu del Port, que molts no
coneixeu encara perquè gairebé tot és recent, i no
està del tot obert encara;
Hi ha un estil molt especial, que després en altres
punts no es replica. Per exemple en el polisportiu de la
Vall d' Hebron; és una capsa tancada, és una altra cosa
que va a buscar la seva excel.lència a 1'interior de la for*
ma i que probablement si volem buscar una justificació
a aquesta excepció, és perquè és situat en un lloc que no
ho demana tant. La Vall d' Hebron no té, evidentment, la
densitat que tenen els barris que abans us he citat.
•1 'Escola-Taller del Far, davant de la Vulcano;
I encara per als escèptics del curs 1992, que després
els ci taré un moment, ens atrevim -i quan dic atrevim
no parlo d'Ajuntament, parlo de la ciutat- a començar:
•la nova Sala Comi llas del Museu Marítim, amb 1'accés desconegut fins ara del J aretí de la Reina, travessant la renovada avinguda de les Drassanes;
·El Pavelló Sert de la República -que paga Uralita,
una empresa, fonamentalment-;
•la nova Marina d'hivernada que s'està construint al
Port Ve11;
• el nou Jardí Botànic a Montjuïc amb aportacions de
totes les ciutats oHmpiques;
• el Passeig Nacional de. la Barceloneta, amb un altre
aparcament per a 400 cotxes a sota, just a punt
d'acabar-se; i aquí em paro.
·l'Intemational Trade Center del Moll de Barcelona;
•la Universitat Pompeu Fabra darrere del Parc de la
Ciutadella i també a la Plaça del Teatre, substituint
els antics meublès -tot això és com un símbol- i,
pròximament, a la Plaça de la Mercè;
•potser el Teatre Lliure; l'hem, i tomo a parlar en
22
• el Fòrum Nord de Difusió Tecnològica amb diners
del FEDER, 400 milions que ens aprovarà el FEDER, al Mental de Sant Andreu;
Perquè aquest descobriment de les dues façanes de
Barcelona i de la Barceloneta que es miren, finalment,
fit a fit - vençudes totes les resistè-ncies, inclosa en part
la meva, a l'enderrocament dels antics "tinglados" del
port- crec que és simbòlic de quasi tot el que s' ha estat
fent.
23
�L ' aJrre dia, fullejant aquest 11ibre que molts recordareu, el primer d' aquesta col.lecció que va fer la Maria
Aurèlia Capmany. fullejant-lo pel final com de vegades
s' obren els Jl ibres, en el resum i conclusió, la Maria Aurèlia em pregunta que per què no li' n faig un resum.
És una pregunta molt de Ja Maria Aurèlia: "¿per què
no em fas un resum de com veus el passat, el present i el
futur dc Barcelona?''. així com si res.
I, aleshores, jo lj dic -¿què 11 havia de dir?- que això
és molt difícil, que si hagués de començar per alguna
banda començaria pel mar.
Parlem de l'any 1983, al febrer. "El retrobament de
Barcelona i el mar és la millor imatge resumida de Ja
ciutat oberta, de la cultura oberta que volem. Que des de
les escales de Montj uïc fins al Camp de la Bota, el mar j
la ciutat siguin bons germans amb continuïtat i enteniment."
·'Aquest és el gran somrri que ja comença a dibuixarse amb les obres del Moll de la Fusta i la maqueta de
Manuel Solà. Penseu què representa això."
"Pensem que això resol urbanísticament un drama
particular de Barcelona, haver estat concebuda en els
plans urbanístics com una ci utat circular quan no ho és.
A les rondes i els cinturons els falta un "cacho", com en
diueu a Madrid. És un semicercle. Les rondes i els cinturons sempre han topat amb el mar i, per l'altra banda,
amb la muntanya, com a obstacles insalvables."
"Els projectes que ara tenim" dèiem en aquell moment amb la Maria Aurèlia "permeten conjuminar la necessitat de circulació i el contacte ciutat-mar." Allò que
24
aquí es va escriure i que llavors era una mena de fantasia ara és, doncs, una realitat.
Ara veurem el remodelatge dels magatzems atribu1ts
a Elies Rogent -Oriol Bohigas sempre diu que no ho
són-, de la mà de l'equip de Zeidler i els seus col.laboradors, un edifici que per altra banda té prou pes per si
mateix per ser allà on és.
Quan tota la zona de Palau, Xifré, Colom, Moll de
la Fusta i Pla sota Muralla estigui enllestida i el col.Iegi que hi ha, i que en diuen de Pesadors, l'haguem enderrocat, que suposo que no deu faltar-hi gaire, i s' hi
posin les escultures de Roy Liechsteustein i de Bob
Krier -escultor austriac que fa molts anys va començar
a fer una sèrie amb Salvat-Papasseit, un a gran estàtua a
Salvat-Papasseit, Bosch Gimpera i unes altres-, quan
tot això sigui al seu lloc, ¿qui dubta que la transició de
Barcelona a la Barceloneta s' haurà convertit en un moviment urbà tan interessant i tan significatiu com pugui
ser l'accés a l'extrem de l' illa de Manhattan o els
molls del Sena?
Quan l'últim advocat defensor dels "xiringuitos" de
la platja hagi acabat els seus recursos judicials i la Barceloneta i la pl a~a fmalment es toquin mitjançant un
passeig marítim per a vianants digne, sobre el qual, a
més, els ''xiringuitos" mateixos puguin reproduir amb
més excel.lència el seu servei - i si no tots, uns quants-,
¿qui dubta que entre una cosa i una altra haurem establert les bases d' una regeneració definitiva i autònoma,
jo diria, de la Barceloneta?
Crec que ningú no pot pensar que tot això són manies
estètiques o modes es trangeres, ja que en realitat es trac-
25
�ta de veritables rehabilitacions de. teixits urbans degradats, bàsicament impulsades pels seus propis habitants.
rector que es molt revindicador, i bé que fa, diu, "però
encara de vegades arriba tïns aquí".
Les operacions privades de lleure i d'altres com la
renovació del Tibidabo, les Torres d'Àvila al Poble Espanyol, la colonització creixem - en el bon sentit- del
Poblenou pels artistes, l'obertura mateixa d' un túnel
per sota de la Diagonal per accedir a la promoció de
Winterthur, els nous hotels i restaurants de I'EixampJe
-que no he citat abans- , i la propera i previsible rec uperació de la línia Moll de la Fusta-Passeig Nacional
són la darrera prova de la vitalitat de la ciutat.
Recordem Ildefons Cerdà, les Cases Barates de la
Zona Franca - també anomenades Eduard Aunós- ,
l'Avinguda d' Icària, al Poblenou, i les tapes de claveguera que volaven un xic per tot arreu quan el sistema,
com diuen els tècnics, "entrava en càrrega".
Una ciutat de vegades massa seriosa i que també necessita aquesta inversió en el lleure. De vegades també
penso en el fe t que els nostres nanos i els turistes, que
se'n van al Tibidabo a passar-se-la bé, hagin pogut capitalitzar una empresa qne finalment ba estat decisiva per
salvar el famós projecte del parc Busch, és tot un símptoma de la riquesa que aquesta ciutat ha generat i és capaç de generar. Esperem que en aquest cas no ens defraudin i el parc realment es faci.
El descobriment de Collserola, lentament però gradualment, corn a parc central de l'àrea metropolitana és
una altra gran obertura que fa "pend:mt" al mar i a la
costa.
Que de pressa que la ciutat oblida coses encara molt
més recents, en el fons, com les inundacions del carrer
de Cartellà, de Prim, de Mineria i de Sant Pau del
Camp.
Sempre que hi aneu, a Sant Pau del Camp, pregunteu
al rector fins on van arribar les aigües, encara que el
26
Més de 20.000 milions s' hi han destiuat, als col.lectors del passeig de Sant Joan, Picasso, Ginebra, Bogatell, Drassanes, Correus i la Riera Blanca. Això no vol
dir que no n'hagi d' haver cap més, d'inundació.
Encara no hem cobert, amb tot i amb això, tots el riscos, allò que els tècnics en diuen les pluges de retorn;
pluges que es repeteixen cada, suposem, cinquanta anys
o cada cent, no recordo exactament quina és la xifra; i
aquestes potser encara no les hem cobert.
Falten algunes peces del sistema, però ja hem viscut
més de dos anys sense el ritual del fangueig, mentre al
Maresme, en canvi, ja quasi literalment i atàvicament,
les rieres continuen sorprenent cada any, si no cada dos,
cap allà al setembre, desbordant- se de la seva capacitat.
Qnines ganes que tenim rots, en definitiva, de retornar a
unes platges que tot just hem pogut entreveure als darrers
quatre anys, entre obra i obra, però que sabem on són.
Jo no érec que es pugui dubtar, amb sinceritat i vist
tot això, que l' any 1993 - i em refereixo a la gran pregunta que ara se'ns obre aquest any, justament- serà el
gran any de Barcelona.
Retornada la nonnaJitat -ja parlarem del 1992 un mo-
27
�ment-, retornada la calma i la normalitat, viurem una
ciutat canviada, millor, plena de nous horitzonts estimulants, de descobertes a fer, d' indrets a valorar, de racons
de misèria ara vestits amb urbanitat digna, de punts
d'impossi ble lectura, com diuen els urbanistes, on la
gent normal ens perdíem i no podiem evitar una certa
sensació de ser vençuts per la inèrcia de la ciutat inhumana, convertits ara en franques avingudes i espais referenc1ats per monuments ostensibles.
Platges netes. perspectives obertes i espai tirat de
carrers 'mimats pel comerç de les mercaderies i el s
contactes humans. O talussos de gespa, com a l'avinguda de l'Estatut i a l' entorn del Velòdrom, que encara, coufesse u-m'ho, ens sembla un cert luxe pe rquè no
hi estàvem acostumats.
L ' AneJJa i la Vila Olímpica són com una cultura diferent i quasi un símbol d'un canvi de vida.
Qui pot negar que aquesta ciutat, en aquest moment,
s' ha tom at més cara pels qui s'acosten des de fora?
Com les grans ciutats del món havien estat sempre per a
nosaltres quan les visitàvem. Si bé és evident que, en això, hi té a veure un factor que és estrictament financer
com el canvi de la pesseta, que pot variar.
D 'altra banda, també hem de reconèixer que Barcelona no és precisament que no hagi tingut aquesta fama
sempre. Hi ha una cançoneta que tots sabeu sobre Barcelona i si la bossa sona i després, aquella altra cosa en
què ens perdonem l'anterior i diem que tant si sona com
si no Barcelona és fantàstica.
La ciutat val més. No és només que els preus s'apu-
28
gin, és que aquesta ciutat val més i e l qui vulgui comprar-ne un tros, qui vulgui ser-hi, ha de pagar una mica
més, perquè això val més. Però els preus del sòl, justament, ja no s'apugen ara; en aquest moment baixen. Això està fonamentat i d'aquí a poc ho veureu en una revista molt interessant que es diu BARCELONA
ECONÒMICA que porta dades sobre la ciu tat i demostra
què ba passat en els darrers anys, des de l'any 1975.
¿Què ha passat amb els preus del sòl? Doncs bé, van
anar baixant en termes reals, encara que la gent no no
realitzem de vegades. Però van anar baixant des de l'any
197 5 a l'any 1985-1986; després es van recuperar molt
ràpidament, es van disparar, per tornar a adquirir el preu
que tenien a l'any 1975, només l'any 1988, i a partir
d' aquí superar el nivel1 global de partida. Però ara, en
aquest moment, tomem a estar, igual que a l'any 1975,
en una situació en què els preus reals, els preus del sòl,
s'apugen menys que la resta de preus, i per tant els
preus reals baixen.
És curiós que els que es queixaven més que els preus
s'apujaven, alguns dels qui es queixaven, ara són els qui
es queixen que baixin, i són els de l'ai, ai, ai, què passarà a l'any 1993.
Jo recordo que justament - en fi, això hagués pogut
sortir aquí, segurament hi surt en aquest resum que
abans eu Pemau ha llegit- fa quatre o cinc anys, sis, hi
havia, no ja persones sinó institucions que feien dictàmens i que feien comentaris respecte de Ja impossibilitat
material de fer tot el que s' havia de fer.
I deien "no hi haurà ferro", "no hi haurà obrers", "no
hi haurà ciment", "no hi haurà màquines", ''no hi haurà
29
�enginyers", "hauran de venir de França". "seran més
cars", "no en sabrem" , "hi haurà grans vagues··, "sindicalment això és impossible", "hi haurà unes immigracions descomunals", "tomarem a l'any 1929", "tornaran
a venir pobles del sud" ... Tot això no ha succeït.
Però el curiós és que, moltes vegades, aquella gent que
deia que no podriem arribar a fer el que hem fet i que tot
això passaria, ara són els que diuen que tot allò que no es
podia fer i que està fet, justament la pena es que s' hagi
acabat de fer i per tant no hi hagi més feina. I que a veure
què passa a l'auy 1993. Per tant, molt de compte amb els
dictàmens i molt de compte amb les expectatives una mica ràpides, perquè jo crec que s'han de pesar en la mateixa balauça en què aquests mateixos dictaminadors de vegades ens obliguen a pesar-los.
Per cert, que l'obligació dels governants és governar i
ajudar els altres que governen i també, crec, trencar les
un iformitats excessivament senzilles respecte <l'aquestes expectatives.
Ja ho vam dir l'auy 1983 i el 1984 quan començàvem, ho recordareu. Hi havia un atur molt important, hi
havia un pessimisme dominant a la societat i el projecte
deJ 1992 va servir perquè, j ustament, nosaltres trenquéssim, es trcuqués, aquesta uniformitat d ' expectatives uegatives.I avui ho hem de tornar a dir.
Hem de tornar a dir que les expectati ves no són en la
realitat de les coses tau dolentes com molta gent diu que
seran les coses. I nosaltres teuim l'obligació, els que
som governauts, independeutment del nivell en què ens
trobem, tenim l'obligació de dir-ho perquè ho sabem,
30
perquè n' estem més ben infonnats, i, a més, perquè nosaltres hem d 'arrossegar.
De vegades em pregunto què vol dir patriotisme si no
vol dir això. Vol dir precisament estar a 1' altura de ]es
circumstàncies d ' una manera determinada: això és el
patriotisme, més enllà de la buidor de les paraules.
A més, diguem-ho tot, aquest és un moment dur, també ho he dit al principi per la circumstància d ' avui. El
199 1 ha estat un auy molt dur. Hem perdut molta gent
estimada, Josep-Maria Serra Martí, a més de la Maria
Aurèha, i de Vidal Alcover, el pintor Amat, en Fabià
Pui gserver, M ont<;errat Roig, Pau Garsaball, Frederic
Marès ... I hem perdut obrers de la construcció. I hem
tingut, com he dit al priucipi, les victimes innocents
d ' un terrorisme altrament inúti l, que es tira pedres al seu
terrat.
Per tant, un any dur. Uu any, diria, enom1ement dur
des d ' un cert punt de vista. ¿Però qui uo ens diu realment que el preu d'aquestes transformacions tremendes
com les que vivim no és d'alguna forma, no implica
d'alguna manera, l'obligació d'admetre per la nostra
banda que som fal.libles i que som mortals, que uo som
res?. Aquest és l'any 1991 i ara us he de parlar de l'any
1992.
Us vuU parlar, i molt directament per no perdre massa
el temps, de les xifres del 1992, molt ràpidament. Hi ha
dues xifres de I' any 1992 que la gent es pregunta: unes
són les xifres del COOB i l'organització dels Jocs; unes
altres són les xifres de la ciutat eu el seu conjunt.
El COOB té un pressupost de I44.893 milions en
31
�pessetes d'avui, dels quals ingressos. i és l'única xifra
que vull destacar, les aportacions de l'Estat -sigui per
subvencions o transferències, sigui per participacions en
ingressos de l'Estat, loteries, quinieles, emissió de segells i monedes, etcètera- representen 44.243 milions,
és a dir el 30,5%.
En el dossier de candidatura que es va fer l'any 1985,
quan encara no havíem ni començat i no sabíem el que
era l'organització, la xifra total d'ingressos que havíem
previst era de 154.000 milions -són 10.000 milions més
en pessetes d'avui. I l'aportació dc l'Estat que s'havia
previst era de 43.825 milions. En defjnitiva, doncs, hi ha
una modificació relativament petita de la realitat quasi
fi nat, sobre el que havíem previst a l'any 1985. I la previsió és sorprenentment encertada.
justament perquè sóm a l'any 1992, que és l'any en què
es fa la gran part de la despesa.
I no seria sensat que ara jo digués, això serà rematadament així. Ens queda per fer, aquest any, el 40% de la
despesa que estava prevista, el que passa és que quasi
tot està contractat, però en definitiva estem molt en el
lJoc on havíem dit que havíem d'estar, ara com ara. Si hi
hagués una desviació del 3 o el4% per sota o per sobre,
jo continuaria dient que és equilibri. Amb la magnitud
de l'empresa i amb la imprevisibilitat que té, jo continuaria dient que hi ha equilibri.
En resum, i no us entretinc més amb les xifres del
COOB: equilibrí sobre un pressupost de 150.000 milions, aproximadament. Sí hi comptem els lliurameuts
en espède dels patrocinadors encara són més: 175.000
milions. Equilibri. En fi, ja haurem acabat i no ho podem dir amb l'absoluta certesa dels números tancats,
En resum, en segon terme: un estalvi o un excedent
destinat a millorar el capital social de Barcelona i de Catalunya de 36.000 :nlllions, més gran que el de Los Angeles. S'ha parlat molt de l'èxit de Los Angeles i que
van repartir un benefici de 300 milions de dòlars. Bé, en
aquest cas, en el nostre, és més. Però podem dir que resulta que Los Angeles no va fer inversió. Doncs no, Los
Angeles quasi no en va fer, però és que aquí tampoc s'hi
comprenen totes les inversions ni tan sols les estrictament esportives.
En definitiva, doncs, l'aportació del COOB és més
important -o igual com a mínim- que als Jocs que han
passat a la història com els més econòmics i els més ben
organitzats, que des d'aquest punt dc vista són els de
Los Angeles.
En tercer lloc, un tema a considerar, perquè moltes
vegades no surt. En les enquestes que veig darrerament,
en les quals la gent valora molt positivament tot el que
es du a terme, etcètera, en canvi no es valora I' aportació
de l'Estat en el que val. L'estalvi i l'excedent invertit és
32
33
Les despeses, pràcticament són idèntiques. Per
tant, equilibri en un pressupost revisat després en
144.569 milions i una partida important que volia
destacar, que és la d'inversió d'instal.lacions i àrees.
Perquè aquesta partida és l'afegit que el COOB i els
Jocs, no les administracions sinó el COOB, obté per a
la nostra ciutat i per a Catalunya en el seu conjunt,
perquè hi ha obres que es fan justament fora de Barcelona a les subseus. Són 36.111 milions, i per tant el
25% de la despesa.
�r
pràcticament igual, com he dit abans, que les participacions en ingressos i transferències de l'Estat. És similar,
a la ratlla dels 40.000 mili ons.
L 'Estat, que quedi clar, és l'únic que hi paga, en el
COOB. No parlo de les inversions a la ciutat, que tots hi
hem contribuït... ara en parlarem. Però en el COOB com
a organització, l'única transferència que es rep és la de
l'Estat espanyol, a més del que pugui pagar en altres
qüestions com puguin ser el port, els cinturons ... També
els paga, en part, la Generalitat, els cinturons, però en el
COOB només paga l'Estat.
I ara em referiré un moment a les xifres de la ciutat.
Hi ha hagut dues estimacions : primerament ens referirem a la del Gabinet Tècnic de Programació, en què
s'analitza l' impacte que l'any 1992 té sobre l'economia
i s'estima en termes de creixement del producte brut o
de la renda nacional en termes d' ocupació. L'impacte
directe i indirecte -una operació molt complicada, però
que es pot estimar científicament- és de 2,4 bilions de
pessetes (consum i inversió). I l'impacte sobre l' ocupació, la creació d' ocupació, és de 80.000 llocs de treball/any, aquest és l'impacte que l'operació Jocs ha produït d' acord amb aquesta estimació.
de l' illa d'or de la Diagonal, que segurament no s'acabarà per als Jocs sinó més endavant, però que la gent
anomena "del 92": tot això situa aquesta xifra en
750.000 milions.
D' aquests 750.000 milions, la meitat és inversió privada i de l'altra meitat, és a dir del SO % públic, un 25%
és inversió de l'Estat (a més del que paga al COOB) i un
25% és inversió de l'Ajuntament, de la Generalitat, del
COOB mateix. i de les Diputacions.
Per a nosaltres, Ajuntament, això representa haver
doblat la nostra càrrega financera, el nostre deute. I representa una xifra d'inversió extraordinària d' uns
75.000 milions, que d'acord amb els conceptes que s'hi
comprenguin pot arribar a 100.000 milions i tot.
La Generalitat, una xifra similar 1 el COOB, els
35.000 milions que abans hem dit. Hem doblat les nostres inversions i el nostre deute a llarg te1111iní. I ho podem pagar i ho estem pagant sense cap problema. ¿Per
què?
Perquè aquest multiplicador d' 1 x 10, si la nostra inversió extraordinària de 75.000 s'ha convertit en una inversió
global de 750.000 a la ciutat, ha generat la riquesa que permet finançar la nostra pròpia transformació.
En segon lloc hi ha una altra estimació, força coneguda, i que els mitj ans de comunicació utilitzen bastant,
que és més senzilla, fins i tot jo diria més entenedora: és
la relació de les inversions que s'han fet entorn o amb el
nom dc l'any 1992, algunes de les quals ni s' acabaran
durant el 92, però en fi, que hi són.
I un es pot preguntar: ¿on .seríem si no haguéssim
agafat els trens del 1992 amb l'empemta que ho vam fer
en aquell moment? Ara seríem una magnífica capital de
províncies. Una magnífica capital de províncies . I Catalunya, una magnífica "província", en aquest sentit.
S' hi inclouen 1' Aeroport -aquest sí que s'acabarà, però és fora de Barcelona, per entendre' ns- , o la inversió
L'equilibri existiria en aquesta ciutat, però tot en uns
nivells més baixos: més atur i menys riquesa, menys
34
35
�renda per habitant, segurament menys càrrega financera
i menys impostos, però també menys serveis i menys
equipaments. Aquesta era 1' altra possibilitat.
¿Quin mar~ pressupostari tenim per als anys que vindran? Reduir l'endeutament en pessetes constants. Ens ho
hem proposat i ho farem. Mantenir la pressió fiscal dintre
del màxim del quadrienni anterior. I mantenir la inversió,
no la d'aquest període extraordinari, però sí la inversió
anterior del quadrienni 1984-1987, en pessetes constants,
evidentment, i que va ser una inversió molt important, és
a dir, que ens situa en una inversió per habitant que serà
més gran o igual que la de la majoria de ciutats europees.
Per habitant, torno a dir.
¿Com ho fare m? Disminuint les despeses, contenint
les despeses, més exactament; reduint la inversió, la
qual cosa és evident~ i utilitzant els marges de pressió
fiscal que tenim dins dels compromisos que nosaltres
hem adq uirit.
Això dóna Jloc a un món molt econòmic. basat en la
m illora de la competitivitat de la ciutat, especialment en
comuuicacíons i telecomunicacions; a la creació d'importants oportunitats d'inversió al sector privat i al manteniment d' un nivell raonable i estable d'activitat i inversió municipal.
del 3,3%; és tracta de la previsió incorporada a la Llei
de Pressupostos de l'Estat. Per a Catalunya, s' hi preveu
un creixement del 2,4-2,5% per a l' any 199 1 i un 3,4%
per a l' any que ve. Això d' acord amb l'estudi de la Universitat Autònoma de Barcelonar a Bellaterra, fet per encàrrec de la Conselleria d' Economia.
I bé, a Barcelona ciutat, per l'any 1991 es preveu un
creixement de 3-3,5 % -més alt doncs, bastant més alt,
que el de la mitjana espanyola i el de la mitjana catalana- , que dóna lloc a un producte brut de 4,2 bilions de
pessetes, que representa el 8% de l ' Estat i e142% de Catalunya. I per al 1992 s'estima que això arribarà a 4,7
bilions de pessetes, una estimació de l ' Equip d'Economia Aplicada de la Universitat Autònoma de Barcelona.
Curiosament - és una dada interessant- aquest producte brut a Barcelona ha canviat de composició, és
menys industrial i més terciari. L'any 85 era 2/3 terciari
i 113 secundari, i ara som a 3/4 pràcticament terciari.
No és el moment de seguir amb les xifres econòmiques, això es faria uua mica llarg, però és el moment de
dir que estem en un moment de canvi de marxa.
Ani bem al final de 1' any 1991, i ens podem preguntar si tot això succeeix dins d'una conjuntura, com he dit
al principi, de la crisi que es veia o no a venir.
És cert que ens ha agafat la restricció pressupostària
pública de la política econòmica de l' Estat i aquest ralentiment - no depressió, no recessió estricta- és just
abans de 1'esprint finaL Però potser no sigui tau dolent
que hagi estat d'aquesta forma. I és aquí que cal entrar a
fons en el funcionament de la sintouia institucional.
I uo, en principi no es confirma aquesta previsió, perquè es dóna un creixement a Espanya del 2,5-2, 7 % i
una previsió per a l'any 1992, també a nive1l espanyol,
Ens trobem davant d'un Estat que ha disminuït la seva part en la despesa pública d'una forma molt significativa als deu anys passats. Sense comptar els interessos
36
37
�del deute ni les pensions, ha baixat del 80% al 60% de
la despesa pública total. Això és una petita revolució, si
vostès volen, i que només s'ba produït, per exemple, a
la Republica Federal Alemanya després de la Guerra
Mundial, després de la guerra i la derrota d'aquell estat.
Les autonomies han pujat del 0% al 20-25 % i les
corporadons locals s'han mantingut frenades, excepte
aquelles que no han acceptat la disminució. I que ara demostren, demostrarem ser, potser, les més capaces, justame nt, de disciplinar la nostra despesa, també, perq uè
ha arribat el moment de poder-s'ho plantejar.
Nosaltres hem sabut esperar, i em penso que puc dirho clarament. Hem entès, primer, que no podíem sacrificar serveis, fa uns anys, fins que no existís totalment el
nivell de govern que havia d'ajudar a finançar-los o que
els havia d'entomar. Els famosos 17.000 milions de serveis de suplència que 1' Ajuntament de Barcelona està
fent i que nosaltres hem esperat pacientment que ens
fossin retribuïts.
Fins al moment que, segona constatació, considerem
que ara ja sí que podem exigir a nivell autonòmic, i a nive]] estatal, que en tornin els serveis de suplència que fa
l'Ajuntament de Barcelona. Perquè el plet intern entre
Estat i Autonomia està resolt, o pràcticament resolt, i
perquè si haguéssim demanat això abans, i crec que hagués estat poc polític. l'Estat s'hauria pogut també espolsar del damunt les poques responsabilitats que encara
li resten en aquesta matèria.
mic amb l'Estat, d'entrar en l'únic dels serrells que des
de l'any 1986 quedava per enfrontar, que és justament el
serrell dels serveis de capitalitat de Barcelona i els
transports de Barcelona.
Recordareu, molts de vostès se'n recordaran, que
quan es va aprovar la primera revisió del sistema de la
LOFCA es va aprovar per cinc anys, amb una condició:
que mentrestant s'anessin resolent els tres ~errells que
havien quedat, els ''jlecos", que en van dir a Madrid.
Eren els serrells de normalització lingüística, la policia
autonòmica i Barcelona, capitalitat i metro.
Bé, d'aqne11s tres serrells només en queda aquest i
nosaltres hem esperat fins que el plet entre l'Estat i la
Generalitat es resolgués, per poder entrar a exigir a tots
dos que afrontin, cada un en la part que li pertoca, les
seves resp onsabilitat~ .
Crec que ara és el moment en què això es pot planrejar amb seriositat i, com que aquest és l' any en què ha
de cristal.litzar un nou ritme institucional, penso que hi
fan falta idees clares, sobre aquesta qüestió. Molt resumidament, els diré què en pensem des de l'Ajuntament
de Barcelona i els diré així mateix que la nostra experiència ens les dóna, aquestes idees clares.
Jo tinc el compromís persona] de l'actual president de
la Generalitat i de l'actual Conseller de Economia, que
un cop acabada la revisió del sistema financier autonò-
Nosaltres hem arribat, com a equip que porta les coses de l'Ajuntament, fin s i tot a. una certa filosofia de la
vida -de la vjda política, s'entén- i a una certa manera
de veure l'Estat. I l'Estat de les Autonomies, i les finances públiques, i els serveis que s'han de fer, i qui els ha
de fer i com s'han de finançar. I no només com s' hau de
pagar, sinó de quina manera s'han de donar i quin paper
ens sembla a nosaltres que ha de tenir cada un dels ac-
38
39
�tors en aquesta comèdia, en aquesta tragèdia, o en
aquesta funció, que en definitiva té una mica de tot.
Veiem clarament que el nostre rol ha estat el d'animadors de la funció, durant aquests darrers cinc anys,
quasi diria durant els deu. Parlo ja no només de l' Ajuntament de Barcelona, sinó en conjunt de tots el ajuntaments de Catalunya, molt en parlicular, que són els que
menys han acceptat l'equació de Ja contenció i aquesta
condemna d'una part relativament estancada de la despesa pública total.
Creiem que en aquest moment en que I' Ajuntament
de Barcelona és capaç, exemple únic, d'aprovar un pressupost amb un increment del 4% (per sota del cost de la
vida previst per a l'any 1992), en què l'Estat aprova un
increment de prop del 10% i en què la Comunitat Autònoma, la nostra - altres també, però en tot cas la nostraun 16,8% (abans dels 23.000 milions, abans de les millores que pugui obtenir), creiem que ha arribat el moment que nosaltres fem valer una mica la nostra capacitat dc fer.
Que fem valer l'esperit de corrcsponsabi Iitat en el
moment de demanar al s altres que entrin a fer de locomotora de l'economia del país. Crec que ho han entès.
Jo, amb tota sinceritat, penso que la comunitat autònoma catalana en aquest moment s'està plantejant seriosament, per primer cop, la inversió. H a estat una mica atenallada, fins ara, per Ja impressió que si estirava més el
braç que la màniga ho podia pagar políticament. Aquesta ha estat la impressió que ens ha fet a tots i jo personalment ho he entès. No m'ha agradat, però ho hem entès tots.
40
Això s'ha acabat, aquest escenari s'ha acabat. Els arguments d'excepcionalitat en aquest sentit, segons el
meu parer, pericliten ja i , per tant, entrem en la fase en
què inexcusablement i amb una gran generositat tothom,
haurem d'anar a plantejar-nos-en definitiva ment la solució. No dels problemes de gestió extraordinària sinó
dels de gestió ordinària, dels serveis ordinaris de la vida
d'aquesta ciutat i de totes les grans ciutats i mitjanes
ciutats i petits pobles, també, de Catalunya i de tot Espanya.
I això s' haurà de fer sobre la base d' una cristal.lització d' entesa institucional per a la qual repeteixo que
nosaltres - honestament- estem ben armats, d' arguments, de legitimitat moral i de coneixements pràctics.
Repeteixo, no només en el terreny econòmic sinò també en el terreny del rol, del paper de cadascú.
D 'això, del que nosaltres serem, alguns en diuen federalisme, però el nom tant se val, no és el que fa la cosa. En tot cas, nosaltres creiem que efectivament hi ha
una fi lo sofia polílica fom1ada sobre la base del coneixement pràctic, de Ja gestió que hem pogut desenvolupar
en el nivell que és més a prop dels ciutadans, en el moment de fer el repartiment, amb els límits que són de rigor, amb uns límits equilibrats.
Entenem perfectament que de vegades governar significa distanciar-se, que determinades coses no es poden
obtenir precisament sense la fredor d'una certa distància. Però nosaltres situem al davant el principi contral"i,
el principi de la subsidiaritat. És el principi que tot s'ha
de fer en aquest nivell de govern, en què es pugui fer
trobant-se més a prop del ci utadà i no incorrent en greus
41
�contradiccions des del punt de vista precisament de
l 'equitat, des del punt de vista de l'eficàcia, de les economies d'escala, que en di uen els economistes.
Nosaltres, tot això, estem disposats a posar-ho sobre
la taula d' una entesa que creiem que ha de ser a tres
bandes, aquí a casa nostra.
No penseu que a l' equip de govern de l'Ajuntament
només hi ha una preocupació estricta envers temes
d'eficàcia, o envers temes de caràcter més tècnic o de
caràcter d' obra pública o de finançament d'aquesta obra
pública, no. Fins i tot diria quasi el contrari.
Per més que sentiu parl ar l'Alcalde d'aquests temes,
en el fo ns d' aquest equip hi ha la couvicció d' haver començat des de l' any 1979 amb una prioritat que és justament la contrària, que són els serveis personal ~ . r que
consisteix a posar la pedra al servei de les persones, però també amb Ja convicció que no podíem dogmatitzar
aquesta prioritat de manera que no es fessin aquelles
grans in versions que calíeu. Ens vam negar a ser dogmàtics dels serveis personals coutra la inversió.
En un moment determinat de l'evolució d'aquest
Ajunta ment democràtic, a l'any 1985, hi va haver uns
acords molt importants. Entre nosaltres els coneixem
com els acords de Sarri à (perquè es van fer al Centre Cívic de Sarrià), en els quals l' Ajuntament es va plantejar,
a més de l' urbanisme de les places, els jardins i els monuments a la perifèria, de la dignificació dels perits racons, L' urbanisme del proj ecte i no només del pla.
reixie n importants des del punt de vista de la comunicació. Jo crec que hi ha un cert humanisme, basat en
aquestes inversions, però m' interessa remarcar que no
ha desaparegut de la nostra acció la idea que en el fons
el que compta és justament que els serveis personals 1 la
vida de cada dia dels ciutadans puguin millorar.
Quan preparava aquesta conferència vaig demanar,
en el Comitè de Govern de l'Ajuntament, que fóssim capaços de construir-ne un relat, d' això. És més fàcil
construir uu relat físic de l'urbanisme, que es pugui enteudre, que no pas fer-ho dels serveis personals que canvien a cada bani.
I ara podria llegir la història d' un senyor veí nostre
del carrer del Pallars, que surt al mati , se' u va a Ja feina
a la Zona Franca i s'estalvia un quart d' hora i pot dormir deu minuts més. I després torna al seu bani i la seva
dona, que bavia treballat en aquella fàbrica que en deien
la Càtex, acompanya el nano a la piscina que ara hi ha
en aquella mateixa fàbrica. De manera que el que ella va
fer, i ell, amb la seva feina, ha cristal.litzat en un s llocs
d' equipament en què els nanos, els seus nanos, poden
gaudir d'una vida millor.
O com aqueJles senyores grans que a la Sedeta, el dia
de la inauguració, m 'acompanyaven i em deien " en
aquella fmestra vam estar treballant-hi trenta anys". I
ara els seus néts hi van a L'Institut.
A més d'això, ens vam enfrontar a aquestes gran
obres que, a l'any 1983, amb la Maria A urèl ia, ens apa-
En certa manera això és la història d'aquesta ciutat,
d' una fàbrica humana molt feta i en què, a poquet a poquet, hi hem anat quasi diri a entaforant, perquè aquesta
és la reaUtat, els serveis personals, que, en definiti va, faran la nostra vida més digna del que ha estat fins ara.
42
43
�Aquest és l'orgull de la gent gran de Barceloua: poder dir "d'aquestes fàbriques n' hem fet equipaments" o
bé "d' aquesta barriada més o menys degradada n'hem
feta aquesta altra, que té tota aquesta dignitat".
hem hagut de matisar el projecte del Museu Nacional
d'Art de Catalunya i quantes vegades els mitjans de comunicació no haureu dit, "doncs ja han canviat de projecte" o "s' havien equivocat" ...
I ara em podeu preguntar: "fins aquí està molt bé, però ¿després què fareu?" Ara no tinc temps d 'explicarvos què hem de fer, però sí que us vull dir una cosa. En
el nostre projecte, quan nosaltres volem resumir, diem
que després del 1992 ve la cultura, i ve Europa. Aquest
és el nostre objectiu.
En fi, jo us portaria que veiéssiu la història de la
Gare d'Orsay de París, per exemple. Quauts anys van
passar des que Gae Aulenti, em penso que amb Oiscard d'Estaing, va començar aquell projecte fins que
no el va acabar i quantes vegades van haver de canviar, fins i tot d'arquitectes. Doncs van passar deu
anys, si fa no fa.
¿Què volem dir? Amb cultura no volem dir només els
museus, sinó també els museus, que s' entengui bé. Entenem que en ~ultura , estrictament, passa el que passa
amb la ciutat. Es a dir, que hem de ser capaços d'oferir
la formació, de crear el mercat, el gust, l'hàbit, les professions, de formar la gent amb uns nivells de més excel.Iència en aquest sentit.
Tot això no és possible si no hi ha una inversió important, la física. Important. Hem tirat endavant, no pas
sols sinó conjuntament amb la resta d' administracions,
setze projectes, em penso que en són, que ara no rememoraré un per un, perquè seria massa llarg, però que coneixem perfectament, i que lògicament són projectes
que s'aniran descabdellant i donaran el seu fruit en un
període més llarg probablement que aquests projectes
terriblement importants de les comunicacions, però que
en definitiva són projectes, bàsicament, d'enginyeria física.
La cultura, els grans projectes culturaJs, tenen un
component d'enginyeria humana molt més sofisti cat i
No demanem tant, però sí que demanem que la ciutat
entengui que aquests són projectes que exigeixen en si
mateixos una maduració, que tenen una química fina,
més lenta que no pas els projectes estrictament d' enginyeria: Palau Nacional, Museu d'Art de Catalunya, però
també el Museu d'Art Contemporani, l'Auditori i la reforma del Liceu i el Palau de la Música (qne ja hem acabat) i el Centre de Cultnra Contemporània de la Casa dc
Caritat i tots els qne. abans hem anat dient.
Creiem que el 1993 és 1' any de la cultura, però ho
creiem en un sentit més ampli que el que comprendria
l'àmbit o l'àrea de Cultura tradicional de les administracions. Per cultura volem entendre igualment 1'ns de la
ciutat, per cultura volem entendre allò que no és estrictament l'estructura o la infrastructura, sinó jnstament la
vida que s'hi ha de posar, en aquestes estructures qne ja
hem creat i que continuarem creant, que en bona mesura
són aquí perquè nosaltres en gaudim.
molt més díficil de madurar. Penseu quantes vegades no
Per tant, a partir de l'any I 992, ja dins del 1992 i
molt particularment en el 1993, nosaltres voldríem que
44
45
�Barcelona fos significada com una ciutat de la cultura i
de la urbanitat.
Entenem per urbanitat el company de l'urbanisme.
Amb l' urbani sme ja tenim premi, diguéssim; amb la urbanitat encara ho he m de demostrar. Històricament hem
tingut una ciutat educada, i s'ha parlat molt de Barcelona justament com una ciutat urbana, on el trànsit és
menys sorollós, amb menys maleducats que en altres indrets, o menys caòtic.
1 bé, la riquesa mateixa que la nostra evolució ha generat, la civilització mateixa en què vivim, que és l'europea, comporta e ls seus problemes. Jo sóc d' aquells, i
sobre la c iutat hi ha un consens creixent, que creuen que
les ciutats són l' única sortida de la humanitat.
No perquè nosaltres ho dictaminem, sinó perquè la
humanitat no sap fer res més sinó ciutats, a última hora,
malament o bé. Potser en el Tercer Món les estan fent
molt de pressa i malament, perquè no tenen altra manera
de fer-ho, ¿però què fan sinó ciutats?
Per què ho dk, tot això? Perquè nosaltres hem
d'afrontar molt seriosament en aquest moment una assignatura que segurament és més complicada que la que
hem fet fins ara. I uo es tracta d' una argúcia formal o de
ganes de sorprendre; ho crec sincerament.
El que nosaltres hem fet, el que aquesta ciutat ha fet
durant aquests anys, és molt díficil, ben segur. Quan dic
nosaltres sempre em refereixo no tan sols a 1' Ajuntament, sinó a la ciutat sencera i fins i tot diria al país. El
que ha fet Catalunya a Barcelona, si voleu, i el que Espanya ens ha ajudat a fer>en la mesura que ha ajudat a
fer-ho, no era gens senzill.
Així doncs, el tema que tenim al davant és segurament menys car, ben segur, i, tanmateix, altament complicat. Complicat des del punt de vista que demana unes
adaptacions que són mentals, espirituals, podríem dirnc, en un llenguatge més tradicional, ¿no ? I que són de
comportament, que són de "soft", com dirien els enginyers, i no de "hard" .
Cada dia, al Caire, hi arriben milers d'habitants; cada
dia. La humanitat té un instint, té un programa intern
com a espècie d'agrupar-se, perquè econòmicament,
perquè vitalment, perquè socialment això és millor, perquè es l'única forma que té de resoldre els seus problemes de supervivència, de progrés i tot.
Això no serà senzill. I encara més, això té una pega
important: no es pot programar tan bé. Un pot programar bé o malament les obres d'enginyeria, l' aspecte financer de tot el que es fa; hom pot preveure, pot determinar, pot treballar dins d' uns marges. En aquest cas i
en aquest tema, en l' enginyeria moral, diguem-ne, treballem amb uns marges d'imprecisió brutals.
Això no significa pas que la ciutat no creï problemes,
però sí que vol dir que els problemes que crea la ciutat
són aquells que la humanitat 11 posa al damunt, justament perquè els resolgui, perquè no té una altra forma,
afortunadament o desafortunadament, de solucionar-los.
No només això. De vegades ens trobem molt lluny
del lloc on volem arribar, tot i havent treballat molt per
ser- hi a prop. Vegeu aquests dics, per exemple, en els
mitjans de comunicació mateixos, e ls temes de què parlem -a més dels més dramàtics que hem dit abans- i que
46
47
�es refereixen a fiscalitat, o que es refereixen a allò que anomenem estat del carrer, qualitat de vida al carrer, i les coses que hem de fer perquè aquesta qualitat de vida millori.
ara, per poder enfocar el final d' aquest segle amb unes
garanties.
Aquesta és una mica la prova de foc qne tenim al davant, que sabeu que preocupa, que preocupa I' Ajuntament, i posarem tot el que hi hagi a la nostra mà per solucionar-la. Moltes vegades es tractarà de coses,
d' esforços, que tindran la seva part fins i tot de sacrifici
que es demanarà a la ciutat, però que tenen la seva caducitat. No són sacrificis, no són esforços que es dernanin per sempre més, sinó un esforç especial, justament
En resum, el 1991 ha estat per nosaltres un any apassionant però dur, transformador, jo diria que tremendament transformador. L'any passat, quan jo acabava aquí,
demanava als ciutadans que passegessin per la ciutat i
que 1' ensenyessin. Doncs bé: més d' un milió i mig de
persones han passat per l'Anella Olímpica, d' ençà de la
inauguració del Palau Sant Jordi, i d'això en fa quinze
mesos.
Hem canviat, ens coneixem millor. Hem perdut alguns dels millors ciutadans. Però no us penseu que no
hauran pogut viure-ho o veure-ho en el millor moment,
perquè el millor moment és quan la pròpia consciència
li din a un, i la seva pròpia conciutadania també, que
ha fet el qne ha via de fer. I aquest moment, aquests
ciutadans ja el van passar, abans d' ara, fa uns mesos,
segurament.
En definitiva, el 1991 ba estat un any de canvi, per
altra banda, del mandat i de l'equip. Un any d'eleccions
i per tant de canvi de marxa dins de l'Ajuntament, amb
els costos que això té, que són molt importants. L'any
1987 va ser l'any del desplegament controlat, en què es
va crear el COOB , es va crear el Hòlding, es van crear
les tres empreses, es va donar l' empenta a Iniciatives, es
va crear Barcelona Promoció -la qual cosa va representar uns sacrificis personals immensos per a tots els
qui eren a dintre de I' Ajuntament.
Vam trigar dos anys, ara ho puc dir, amb el nou sistema i amb el nou equip, a estar confortablement instal.lats cadascú allà on havia d'estar: els qui havien
48
49
En aquest moment tenim problemes greus de fer- nos
entendre, d'entendre nosaltres mateixos, com a col.lectivitat, què hem de fer amb la ciutat que tenim o com
l'hem d'utilitzar, com hem d'utilitzar l'automòbil i com
el transport públic. I no es tracta tan sols d'un problema
d' una cosa, que jo a vegades he dit, i que podem arribar
a fer, que és un gran debat sobre aquesta qüestió. No és
purament una qüestió de debat, tant de bo ho fos. Programaríem el debat. No és purament això.
Tenim una ciutat enormement millorada, que ha viscut un període molt excepcional i que ha adaptat les seves pautes de comportament a aquesta excepcionalitat. I
ara se' ns fa difícil de demanar que torni anna certa normalitat i que abandoni els comportaments adaptatius,
que tenen una mica de creatiu, sempre, però molt de perillós; ja que algunes de les fronteres de la disciplina
vial, de la disciplina urbana i de la urbanitat s'han traspassat. I tornar aquestes aigües al seu llit és molt més
complicat qne no pas fer sortir un riu del curs per on
passava, molL més.
�d'anar a districtes, a districtes, els qui no hi havien d'anar,
doncs no. Aixf com dic que l'any 1987 va ser l'inici del
desplegament contro.lat dc r Ajuntament, ara jo crec que
estem més aviat en un replegament ordenat i en el salt endavant, a Europa i la ciutat de la cultura, i a la qualitat de
vida.
Per això hem confirmat tres equips, reforçant-los políticament: l'equip urbanístic, l'equip de benestar social,
i l'equip de la Marta Mata. Tots tres equips, segous la
meva opinió, es consagren i es reforcen políticament
d'una manera molt important.
Així mateix hem creat equips nous, un de remarcable
a l'àrea de la Via Pública, que vetllarà per la qualitat,
justament, d'aquestes adaptacions i d'aquest esforç que
hem de fer en la conducta.
Amb cinc persones que treballen, com a l'Ajuntament se'n diu, de coronels. En fi, persones que no tenen
una gran burocràcia a sota (és una experiència nova que
provem), i que per tant no tenen comandament en el
sentit de manar tropa. El que sí que tenen és comandament sobre la formació i sobre els comportaments de la
pròpia casa i, per tant, poden determinar en bona mesura
-sota la direcció d'en Joan Torres, però amb la implicació de tores les àrees de l'Ajuntament- els esforços que
durem a terme en la millora de la qualitat de la vida al
carrer.
D'altra banda tenim un equip nou en l'àmbit d'Economia molt important, molt fort a nivell de regidors i
nou a nivell d'equip amb Josep Marull, Ramon Seró, Pilar Solans, l'Ernest Maragall en l'àmbit d'organització i
un parell de fitxatges més que estan a punt, que encara
50
no puc anunciar. Pràcticament completarem el que jo
crec que serà l'equip econòmico-financer més potent
d'aquesta ciutat.
I, en tercer lloc, aquest projecte que al mateix temps
és un equip de col.laboració entre la cultura, el turisme i
la promoció olímpka (la gestió de les instal.lacions
olímpiques), per justament programar unes activitats
que facin d'aquesta apel.lació del 92-93 com l'any de la
cultura una autèntica realitat,
Estem programant un calendari, del qual l'any Miró
jo crec que és una notícia excel.lent, veritablement excel.lent, i que la Fundació Miró mateixa -l'edifici de la
qual, com sabeu, és propietat de l'Ajuntament, com quasi tot en aquesta ciutat en aquest terreny, però que a més
ha estat dirigida per Francesc Vicens en un momeut de
la seva història, per Oriol Bohigas en un altre, i pel pobre Joan Teixidor en un altre- que haurà de contribuir,
doncs, a aquesta gran idea que és el 1993 com a any
Joan Miró.
Nosaltres hem de buscar destinacions per a aquesta
ciutat i per a aquestes inversions que justament hem preparat. Hem de buscar una demanda per a aquesta oferta,
hem de buscar motius qne facin que d'una manera contínua, a partir de l'acabament dels Jocs Olímpics, la nostra ciutat pugui ser la seu de grans esdeveniments, que
ja ho és, que ja s'ha programat que ho sigui, en bona
mesura.
El congrés d'arquitectes mundials vindrà aquí, el
congrés d'editors vindrà aquí, el congrés de cardiòlegs i
diferents congressos de medicina, etcètera, però nosaltres hem de buscar grans ocasions perquè tot allò que
51
�hem invertit es pugui posar justament en bon ús. I això
es realitzarà mitjançant una programació conjunta en
què 1' Àrea de Cultura estarà implicada amb unes altres
que tradicionalment no han estat les seves aliades, les
seves col.laboradores i , en canvi, en aquest cas sí que ho
seran.
Crec que ens hem dotat dels mitjans de gaudir de la
ciutat; ara hem d'estendre aquesta urbanitat i aquest urbanisme i aquesta cullura, afegir la urbanitat a l'urbanisme, més exactament. Afegir l'estalvi a l'expansió, afegir la cautela a l'eufòria, i afegir, evidentment, la
col.laboració entre institucions en relació amb els problemes de gestió, la col.laboració extraordinària que ja
existeix en aquest terreny, i també en la gestió ordi nària,
dedicant aleshores l'any 92 a rebre el món aquí i a preparar l'any 93.
Sense triomfalisme, conscienls de tots els costos i els
riscos, minimitzant-los i mirant de donar a Barcelona la
gran velocitat de creuer que els segles li van negar i que
ara creiem que és possible garantir.
Moltes gràcies.
52
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
09.01. Activitat de representació (com a Alcalde)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1982-1997
Description
An account of the resource
Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
L'estat de la ciutat: balanç de l'any 1991
Subject
The topic of the resource
Barcelona
Govern
Alcaldes
Acció política
Model social
Balanç
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Type
The nature or genre of the resource
Conferència
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Col·legi de Periodistes de Catalunya
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1992-01-15
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona.
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències