1
10
1303
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/777/20010429_LV.pdf
6a0bf8671783ac8601c34f2c5f2311d2
PDF Text
Text
Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA
29/04/2001
La Vanguardia, p.029, Opinión
¡Coraje, Nicolás!
PASQUAL MARAGALL
De unos meses para acá, y sobre todo desde el pacto antiterrorista, no he expresado
públicamente mis opiniones sobre el drama vasco tanto como privadamente, en alguna
conversación más o menos larga con Mayor Oreja, con Ardanza y con Pujol (tras la muerte de
Lluch), con Rodríguez Zapatero y con Redondo Terreros. También he hablado algunas veces,
tras el atentado, con José Ramón Recalde y con su mujer, Teresa Castells, y creo que su criterio
es en este momento el más ecuánime: ocurre a veces que la proximidad al drama, raramente,
sorprendentemente, crea en ciertas personas una distancia lúcida que no puede menos que
maravillar y seducir. Tanto, que me vienen ganas de responder a cualquier pregunta sobre
Euskadi: “Lo que diga José Ramón, eso es lo que creo”.
Le escribí antes del atentado una carta abierta, después de un bello artículo de José Ramón
sobre la confianza federal que reclamaba orden en la secuencia de las lealtades: lealtad de la
parte de la nación para con el todo, o de la nación componente con la compuesta, o de los
constituyentes –que somos todos y cada uno– con lo constituido: ésa sería la primera, y luego la
inversa. Le contesté, después del atentado, que de acuerdo, por una razón: porque la sangre
vertida tiene que haber servido de algo, porque en la historia suelen ir asociadas ambas cosas, la
cara amable de los dioses y los sacrificios ofrecidos.
España tiene que ser mejor después de tanto sufrimiento y tanta pérdida. La condición es que
España estabilice la situación desde la que llorar a sus víctimas y construya la convivencia que
haga posibles distintos llantos. Y no lo digo por el llanto de los etarras muertos, que esos ya
tienen compensación en los crímenes que los vengan, sino por los distintos modos de llorar de
los que no tenemos otra manera de resarcirnos de nuestra pena más que expresarla.
Hay maneras y maneras de apenarse. Vascos y catalanes, castellanos y navarros, andaluces y
gallegos lloran distinto, por decirlo así. Nacionalistas y liberales, probablemente, tampoco se
apenan igual. Tienen acentos distintos que conviene respetar.
En una palabra: si ahora, en esta etapa histórica, pasados los veinte años de la Constitución,
estabilizamos una cultura democrática y autonómica (o federal), que se valga de la Constitución
y de todo lo que ha venido después, habremos logrado lo que la crisis de final de siglo del XIX
formuló como objetivos: democracia, Europa, educación, la España plural, el fin del atraso y de
las desigualdades.
Si Lluch y tantos como él no hubieran muerto, esa posibilidad sería una hipótesis interesante y
plausible pero no una obligación terminante, que es lo que es ahora. De ahí quizás nuestra
ansiedad.
Pero debemos saber que gracias a él y a ellos esa obligación es más llevadera y el éxito más
probable. Cuando los que matan matan a los que les odian en el fondo y en la forma, los que
matan se condenan, pero no pierden apoyos propios. Cuando matan a los que les aborrecen sin
decirlo y que pretenden dialogar, pierden no sólo apoyo moral sino también claridad
estratégica: comienza esa fase final del terror consistente en una sospecha generalizada respecto
de todo su entorno, que deviene suicidio progresivo.
149 de 204
�Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA
Con Lluch no he podido hablar de todo esto desde aquel día, en la campaña de Odón Elorza, en
que gritó a los de EH, en plena tregua, lo que todos sabemos. Con su amigo Odón sí aunque
menos de lo que muchos creen. Odón ha tenido una intuición formidable que el tiempo
valorará: los vascos deben salir. Deben airearse, explicarse fuera de Euskadi. La ruptura del
marasmo y de la bipolaridad psicológica vasca sugiere tratamientos diversos. Uno es el
enfrentamiento con la realidad, un poco idealizado pero efectivo, que practica el nacionalismo
español cuando propone una Euskadi sin nacionalistas vascos en el cuarto de mandos. Otro es
el explicarse, hablar, pasear, salir, tener amigos, romper el tabú sobre la base de enfrentarse no
sólo con sus causas, sino también con sus consecuencias: aislamiento, silencios injustificados,
impotencia.
Los gobiernos español y vasco han fracasado en la solución del conflicto vasco. Los socialistas,
aunque han estado en los dos, ahora no están en ninguno de los dos. Somos muchos los que
estamos dispuestos a colaborar modestamente, desde fuera, en que se estabilice un nuevo
gobierno sin ataduras, ni con el presente Gobierno vasco ni con el presente Gobierno español,
responsables ambos de no haber avanzado hacia la paz. Un nuevo gobierno vasco dueño de su
destino y responsable ante su pueblo y ante la historia.
Post scriptum. Este artículo, pensado hace ya unos meses, sigue en vigor para mí. Pero ahora
estamos con elecciones en puertas. Sigo creyendo que Nicolás Redondo decidirá quién
gobierna y que sólo un gobierno de todos los demócratas contra los que no lo son puede acercar
a Euskadi a la paz. Pero también creo que nuestra opinión cuenta poco, que son los vascos
quienes tienen que decidir y que son los socialistas vascos los que deben decidir sus alianzas y,
por tanto, quién gobierna. ¡Coraje, Nicolás!
PASQUAL MARAGALL. presidente del PSC
150 de 204
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
04.02. Activitat política
Description
An account of the resource
Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC).
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1375
Title
A name given to the resource
¡ Coraje, Nicolàs !
Type
The nature or genre of the resource
Article
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Source
A related resource from which the described resource is derived
La Vanguardia
Extent
The size or duration of the resource.
20010429_LV.pdf
Language
A language of the resource
Castellà
Subject
The topic of the resource
Recalde, José Ramón, 1930-2016
Redondo, Nicolás
País Basc
Terrorisme
Acció política
Territoris
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2001-04-29
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Descriptive Identification : Note
Note inside the descriptive identification of an archival description or a component.
Activitat política
Articles
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/1698/0000000633.pdf
adab6ff773fea518936534b30883cd83
PDF Text
Text
¡Felicitats, Catalunya!
El Periódico | 9.8.2006
Catalunya viu avui una jornada difícilment oblidable. Avui entra en vigor el
nou Estatut de Catalunya. El dia 9 d'agost és també una data històrica. Per
primera vegada els catalans podem veure com un Estatut és derogat sense
sublevacions militars ni ruptura i és substituït per un de millor per efectes
de la voluntat popular. Sense temps de silenci, amb l'eficàcia immediata de
la continuïtat institucional. El vell Estatut de l'any 1979 passa amb tots els
honors a formar part del nostre patrimoni col.lectiu i el país disposa d'una
nova llei fonamental adequada a les exigències del seu temps.
El nou Estatut ja és una llei efectiva i cap de les profecies apocalíptiques que van
ser proclamades per l'espanyolisme més ranci s'hauran complert. L'Estat espanyol
segueix constituint una realitat política amb futur, i Catalunya, la nació catalana,
disposa d'un Estatut que li confereix la màxima sobirania possible a Europa.
Catalunya i tota l'Espanya plural estan avui d'enhorabona. Tots els intents de fer
descarrilar el projecte, tota la crispació fomentada per la dreta per impedir l'ambició
dels catalans quedarà registrada en la història com a literatura vulgar i
catastrofista. El darrer intent davant el Tribunal Constitucional no serà més que el
signe d'una estratègia errònia.
Avui Catalunya és més Catalunya que ahir. Hem entrat de ple en un moment de
present i futur que es correspon amb l'aspiració de la societat catalana de disposar
del màxim poder de decisió per gestionar els propis interessos, especialment en
aquelles matèries que determinen directament la seva qualitat de vida. Una
aspiració lligada inseparablement a la de controlar al màxim els recursos generats
per la mateixa societat catalana.
Totes aquestes aspiracions comporten la capacitat d'intervenir --directament o
indirectament-- en totes les decisions polítiques que afecten els drets, els
interessos i recursos dels ciutadans de Catalunya.
El nou Estatut és l'instrument polític i jurídic del qual ens hem dotat per satisfer-les.
Un instrument que proporciona a Catalunya el màxim reconeixement de la pròpia
identitat, en el marc que avui permeten la realitat del país i la internacionalització.
No en tinguin cap dubte, comptem amb l'Estatut més ambiciós i potent que
Catalunya ha tingut en dos segles.
AMB UNA carta de drets i deures digna dels països més avançats políticament i
socialment; amb unes competències ampliades i reforçades i uns recursos autònoms i suficients que permeten la plena governació de Catalunya des de les
institucions catalanes.
El nostre futur és a les nostres pròpies mans com mai ho havia estat. Hem de
poder enterrar, confiem que per sempre, el sentiment de victimisme, el recurs a "la
culpa la té Madrid" --entenent per "Madrid" el centralisme habitual al llarg dels
segles--. D'ara endavant, farem i tindrem el que siguem capaços d'aconseguir amb
la nostra capacitat i eficiència. Tenir un culpable exterior no solament ens ha fet
mal perquè efectivament ens feia la guitza, sinó perquè ens permetia fer passar per
alienes les pròpies deficiències, sense massa cost.
�D'ençà la trobada de totes les forces polítiques a Miravet, la tardor del 2004, el
camí ha estat llarg i a voltes desconcertant, però l'empresa de dotar el país d'un
instrument de govern adequat a les exigències del segle XXI pagava la pena.
No tots els partits polítics que van empènyer el projecte fins a l'últim moment van
acceptar el text final aprovat per les Corts espanyoles. La duresa d'una negociació
feta a partir de la proposta aprovada pel Parlament català amb el conjunt dels
grups parlamentaris del Congrés i del Senat va ser exemplar en la seva profunditat
i transparent en el mètode.
És clar que no tots els continguts concrets als quals aspiràvem van ser finalment
recollits en el text. ¡El pacte és això! La conjunció d'ambició i realisme, de fortalesa
i flexibilitat. És indiscutible que les vies són obertes per recuperar terreny en la
negociació de les lleis i les mesures de desplegament. L'aeroport del Prat n'és el cas
més conegut i urgent de solucionar.
Personalment, dono per bones totes les energies que hem dedicat i totes les
exigències que hem d'assumir per portar a bon port el vaixell d'aquestes
esperances col.lectives.
AVUI, L'ESTATUT ja és de tots. Dels que van votar sí i dels que van votar no; dels
que van participar en el referèndum i dels que van optar per abstenir-se'n; dels que
n'estan plenament satisfets, i d'aquells a qui els sembla poc, i també de qui els
sembla massa.
La meva aspiració és que aquesta obra política del conjunt de les forces polítiques
catalanes i espanyoles sigui vàlida per a més d'una generació.
Unes generacions que hauran d'evitar caure en la hipotètica paradoxa d'una
Catalunya ben armada políticament i jurídicament amb el nou Estatut, però
mancada d'un paradigma cultural que expressés la seva vocació col.lectiva a
l'Espanya, l'Europa i el món d'avui.
Necessitem un nou paradigma que ens permeti passar decididament de la
normalització a la normalitat, de la ficció d'una Europa i d'un món fets a mida a la
realitat d'un món cada vegada més obert i d'una Europa encara impotent per
aprovar la seva pròpia Constitució i mantenir la pau i el desenvolupament al
Mediterrani i a una Unió Europea digna i eficaç.
El potencial d'autogovern que hem obtingut reclama, ara, com a objectiu prioritari,
la creació d'unes noves condicions polítiques que superin la divisió amb la qual
vàrem arribar al referèndum estatutari.
Unes noves condicions que permetin reconstruir el màxim consens polític a
Catalunya per al
desenvolupament legislatiu del nou Estatut i per a la negociació amb el Govern i
l'Administració centrals.
Hem acordat amb el president del Govern espanyol endegar immediatament els
treballs per desenvolupar el text aprovat en referèndum el 18 de juny passat i
convocar les comissions mixtes previstes.
L'experiència de l'Estatut del 79 ens ensenya el caràcter decisiu de les primeres
passes. Per això és tan important que el conjunt de les administracions visualitzin
al més aviat possible la vigència, i en conseqüència l'obligatorietat, de la lletra de
�l'Estatut del 2006. Com a llei espanyola que és, afecta des d'avui mateix tots els
actes administratius i totes les iniciatives legislatives que considerin qüestions
recollides en la nostra primera llei nacional.
Tan bon punt comenci el nou curs polític, dissoldré el Parlament i convocaré les
primeres eleccions amb el nou Estatut per al dia 1 de novembre, diada de Tots
Sants. D'aquesta convocatòria --en la qual, com ja he anunciat, no participaré com
a candidat a la reelecció--, espero que en surti un govern amb la màxima
determinació política per garantir la màxima fermesa i diligència en aquesta
negociació del desplegament i el màxim rigor tècnic en la seva aplicació.
Avui, però, Catalunya estrena Estatut. ¡Per molts anys, Catalunya!
Pasqual Maragall
President de la Generalitat
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
¡Felicitats, Catalunya!
Type
The nature or genre of the resource
Article
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Source
A related resource from which the described resource is derived
El Periódico de Catalunya
Language
A language of the resource
Català
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1393
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Subject
The topic of the resource
Estatut
Catalunya
Espanya
Descentralització administrativa
Territoris
Acció política
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2006-08-09
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Articles
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/886/0000000942.pdf
63f9bc02f41594c148bc68a8deb89c65
PDF Text
Text
70 vida & artes
EL PAÍS, viernes 9 de mayo de 2008
deportes
¡Qué baño! ¡Qué chaparrón!
¡Qué noche!
ANÁLISIS
Pasqual Maragall
Y llovía, llovía, llovía.
Qué bien jugaban los de Schuster, ex
jugador del Barça.
¡Qué mal los del Barça, qué desastre!
Excepto Henry, todos fatal. Hasta Messi
se contagió del caos. Deambulaba por el
campo, perdido. Valdés tirando pelotas a
córner con el pie. Xavi expulsado: ¡Xavi!
¡Qué elegantes los políticos madrileños!
Gallardón en la media parte: qué señor, qué gran alcalde, y encima con parientes de Camprodón, junto al Pirineo
catalán, donde una vez coincidimos, constatando que su antepasado Albéniz había
nacido allí, pero por casualidad, porque
en realidad, según me dijo, era un aduanero de origen vasco (si bien de nombre
como tirando a árabe), destinado allí por
esas cosas de los cuerpos nacionales.
Y luego va Esperanza Aguirre (otra
con conexiones catalanas, pariente de los
Gil de Biedma) y me suelta un elogio encendido de mi hermano Ernest por su
valentía al enfrentarse con los sindicatos
de maestros y al introducir competitividad en su selección y evaluación. La caraba. Era para rendirse. Menos mal que les
pude recordar a ambos aquel desfile de
un día de las fuerzas armadas en Madrid,
en que me tocó sentarme junto a ellos al
principio de la fila de autoridades (él era
alcalde del pueblo y ella presidenta de la
Comunidad), y ella le dice a él, dándole
golpecitos cariñosos en la mano: “¡Con lo
bien que estabas calladito!”.
Gallardón nos obsequió el miércoles a
Jordi Camí y a mí con un estudiado razonamiento acerca de por qué, siendo tan
distintos, uno ganaba en Madrid y la otra
en la Comunidad Autónoma. Creo que ya
voy entendiendo quién es el tapado de
Rajoy, que como buen gallego no tiene
un pelo de tonto, ni habla claro del todo.
Dicen que una vez una alta autoridad le
preguntó a Rajoy que por qué no se rodeaba mejor, y que él contestó: porque el
dinero viene de donde viene. Pero como
ahora los legionarios de Cristo Rey, o como quiera que se llamasen los intermediarios del exilio cubano en Miami, ya no
son lo que eran y se van retirando de la
escena popular, puede que las cosas cambien. Estaría bien que el PP se convirtiese en un partido conservador moderado
y liberal, ahora que Londres y Roma caen
en manos de la locura y el casi fascismo,
respectivamente, y que Sarkozy, que empezó brillante, anda por los suelos en las
encuestas. Siempre nos quedará Obama,
convertido en la gran esperanza… negra.
Otra cosa que me chocó fue la ausencia en el palco de ministros catalanes,
Chacón y Corbacho. ¿Estarían en las gradas? Ni siquiera el barcelonista Zapatero
hizo acto de presencia, quizás intuyendo
lo peor, o preocupado por la próxima visita de Ibarretxe. Montilla tampoco vino.
En fin, una grada sorprendente. Y un
resultado justo. No sé si Guardiola será la
Henry, en el Madrid-Barça. / álvaro garcía
Excepto Henry, todos fatal.
Hasta Messi se contagió del
caos. Y Xavi expulsado: ¡Xavi!
solución del Barça. Laporta debería entender que los más listos de su entorno
fueron su cuñado Max Vives y Marc Ingla, el inversor en capital riesgo más hábil de España: no vinieron. O al menos no
les vi.
Para acabar de redondear la noche,
las ostras de la cena no estaban muy buenas, poniendo a caldo la teoría de que el
mejor marisco de España es el de las costas madrileñas.
Ya en el hotel de Antonio Catalán y en
la cama, aparece en el Canal + mi profesor de Derecho Político, Jiménez de Parga, y larga un discurso extremadamente
conservador, lejos de la frescura de su
clásico trabajo sobre la V República Francesa, y augurando los peores males para
la tan necesaria reforma de la Constitución e implícitamente para la aprobación
en el Tribunal Constitucional del Estatuto de Catalunya. Puedo equivocarme, porque no ando muy bien de memoria reciente, aunque sí de la remota. Y por cierto, me emocionó el profesor con sus recuerdos sobre Adolfo Suárez, sus visitas a
Barcelona y sus relaciones con el presidente Tarradellas y su mujer Antonieta.
Es famosa la visita de Tarradellas a Suárez, recién llegado el viejo Presidente del
exilio, y su encontronazo inicial, cuando
Tarradellas le espetó a Suárez: soy el descendiente de aquel a quien Franco mandó matar. Suárez se lo quitó de encima
rápidamente, pero al rato Martín Villa
vuelve al despacho y le cuenta al Presidente que Tarradellas acaba de declarar
que la reunión ha sido muy placentera y
que Suárez es un gran tipo. “Que entre
otra vez”, dice el Presidente. Y se entienden. Aquí empieza todo. Y las buenas relaciones de Antonieta Tarradellas con Suárez, que contaba el profesor Jiménez de
Parga, se explican perfectamente. Por razones que comprenderán los más advertidos, tengo un especial respeto por el Presidente Suárez. Nos unen varias cosas.
Por eso la mención que de él hizo el profesor en la tele del hotel me introdujo en
un sueño profundo y agradable.
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
13. Expresident de la Generalitat de Catalunya
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2006 --
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Description
An account of the resource
Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
4444
Title
A name given to the resource
¡Qué baño! ¡Qué chaparrón! ¡Qué noche!
Type
The nature or genre of the resource
Article
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Source
A related resource from which the described resource is derived
El País
Language
A language of the resource
Castellà
Subject
The topic of the resource
Esports
Futbol Club Barcelona
Espanya
Madrid
Acció política
Alzheimer
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2008-05-09
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Articles
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/873/0000001564.pdf
6550b5acebbecc3d8fce49ad8e279bd2
PDF Text
Text
Articles de Pasqual Maragall a
06/07/2005 (5865365) - Artículo de opinión
EL PAÍS / Madrid / Base / Deportes, pág. 48
2M12 La carrera olímpica
DE LAUSANA A SINGAPUR
¡Suerte, Madrid!
PASQUAL MARAGALL
Hoy tenemos fijada nuestra atención en Singapur, en la decisión del Comité Olímpico
Internacional sobre la sede de los Juegos Olímpicos de 2012. Hoy compartimos la
esperanza de Madrid, a un paso de la realización de su sueño olímpico. Es la
esperanza de la ciudad entera. Es el sueño, también, de todos.
Madrid ha sabido concebir ese sueño. Ha trabajado mucho y bien para poder estar
entre los mejores. Pase lo que pase, Madrid habrá sabido actuar con rigor y con
acierto para optar a ser sede de los Juegos que se van a celebrar dentro de siete
años.
Madrid ha reafirmado su vocación olímpica. Y ha sabido transmitirla. Hacia dentro y
hacia fuera. Los responsables olímpicos de Madrid han logrado contagiar su
entusiasmo consiguiendo el apoyo popular a una causa noble y ambiciosa a un
tiempo. Además, Madrid ha sabido convencer a la familia olímpica de la solidez de su
propuesta y de sus proyectos de transformación urbana. Pase lo que pase, Madrid ha
afirmado con más contundencia que nunca su vocación olímpica.
Madrid ha potenciado sus condiciones como gran capital. Ha trabajado tenazmente
hasta diseñar un modelo imbatible. Los responsables de la candidatura olímpica de
Madrid han jugado a fondo la carta de la ciudad. La escala humana para un
acontecimiento planetario.
Y, por encima de todo, Madrid ha demostrado pasión. De nada serviría el excelente
trabajo realizado sin esa pasión que la candidatura de Madrid ha sabido transmitir, con
el alcalde Alberto Ruiz-Gallardón a la cabeza. Y con el apoyo de la diplomacia que
tanto el Gobierno como la Familia Real han sabido desplegar cuando ha sido
necesario.
Madrid opta hoy a un gran triunfo que, pase lo que pase, tiene merecido. Madrid es
hoy, más que nunca, una ciudad libre y abierta. Capaz de ilusionarse -y de
ilusionarnos- con la utopía posible de ser capital del mundo como sede de unos
Juegos Olímpicos.
El 17 de octubre de 1986, cuando Barcelona fue nominada, afirmé que lo que era
bueno para Barcelona era bueno para Cataluña y era bueno para España. Y así lo
expresé y lo sigo creyendo. Hoy quiero afirmar, con el mismo convencimiento, que los
Juegos de Madrid también serán buenos para Cataluña y para España.
Madrid: nuestro deseo hoy, más que nunca, es que tu nombre y tu proyecto sean
reconocidos. Ojalá que este 6-J en Singapur sea como aquel 17-O de 1986 en
Lausana y que las palabras "... a la ville de Madrid" desaten la felicidad que tanto han
hecho por merecer los hombres y mujeres de esta gran ciudad. ¡Suerte, Madrid!
Pasqual Maragall es presidente de la Generalitat de Cataluña.
111
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
12.01. Activitat de representació (com a President)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2003-2006
Description
An account of the resource
Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1120
Title
A name given to the resource
¡Suerte, Madrid!
Type
The nature or genre of the resource
Article
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Source
A related resource from which the described resource is derived
El País
Language
A language of the resource
Castellà
Subject
The topic of the resource
Jocs Olímpics
Madrid
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2005-07-06
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Articles
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/869/0000000571.pdf
315389641b5ec234018f425e16696cc3
PDF Text
Text
¿"Impasse"?
Article de Pasqual Maragall a El Pais (29-6-2001)
Tres nacionalismos marcan el paso en la gobernación de España: el español en Madrid, el vasco en Vitoria y el
catalán en Barcelona. El socialismo domina en seis autonomías, aliado con nacionalismos o regionalismos en
Andalucía, Baleares y Aragón, y en algunas grandes ciudades: Barcelona, A Coruña, Santiago, Sevilla, San
Sebastián... El resto de autonomías y grandes municipios son gobernados por el Partido Popular o por los
nacionalistas periféricos: Madrid, Málaga, Zaragoza, Bilbao, Valencia, Las Palmas...
Todo el país ha estado y está pendiente de Euskadi. La situación allí es más esperanzadora. Veremos.
Se acercan las elecciones gallegas para el 7 o el 21 de octubre de este año y luego ya nada hasta las locales,
autonómicas y europeas de mayo de 2003. Seguidamente, en octubre del mismo año llegarán las elecciones
catalanas y, finalmente, las elecciones generales en marzo de 2004. No se prevén grandes adelantos en esas
convocatorias, excepto el posible adelanto de las catalanas si Aznar se cansa de Pujol o simplemente si prefiere
distanciar las elecciones catalanas de las españolas. Pero también es posible que la extraña alianza del
nacionalismo español y el catalán se consolide hasta el final para evitar riesgos mayores. Un resultado adverso
para ambos en Cataluña podría dar la señal de partida de un cambio general de escenario. Quizás el cambio de
viento se produzca ya en Galicia en otoño. Veremos.
Entretanto, a partir del 1 de enero España presidirá la Unión Europea. Barcelona, hacia el mes de marzo, será
el escenario de una cumbre significativa en la que se repasará el legado económico-social de la cumbre de
Lisboa. Piqué, al que no deseo más problemas que los derivados del cargo, podrá compararse entonces con el
Solana de la Conferencia Euromediterránea, cuyo éxito le proyectó primero a la OTAN y luego al quasiMinisterio de Exteriores y Defensa de la Unión Europea.
En este contexto, España deberá comprobar la resistencia del mensaje popular y la solidez del nuevo lenguaje
socialista.
El mensaje popular ha basado su éxito en España en la contundencia (a pesar de la ineficacia) de la respuesta
política al terrorismo, y en las emociones levantadas por la casi repentina comprobación de que somos un país
llamado a ser destino de importantes contingentes de inmigrantes extracomunitarios. La fijación vasca de los
españoles y el drama de El Ejido, con efectos muy fuertes a principios del año 2000, fueron decisivos en las
elecciones de marzo de aquel año.
El mensaje socialista ha conseguido una resurrección espectacular, de la mano de José Luis Rodríguez
Zapatero, de menos de un año para acá. El buque no se había hundido, sólo se había sumergido. Las cosas
están más equilibradas. La España del barullo está pasando a ser la del PP; la de Zapatero es clara como un
vaso de agua. Y hablando de agua, la posición socialista es la que más corresponde a lo que Joaquín Costa diría
hoy. Costa y Cañete no acaban de ligar. Hoy Europa hace las cosas de otro modo y entiende mejor a Zapatero
que a Aznar. La España de la confianza se entiende mejor con la Alemania de la lealtad federal que la secular
España desconfiada y temerosa de sus propios demonios que Aznar representa a la perfección.
¿Cómo siguen todas aquellas emociones ahora?
La inmigración extracomunitaria ha enviado una señal a nuestros inmigrantes interiores de los años sesenta en
el sentido de que sus conquistas son precarias, más precarias de lo que creían. Los barrios de la antigua
inmigración son el escenario hoy de la llegada de los extracomunitarios. Y de improviso todo un pasado de
sufrimientos se ha hecho presente. La derecha ha comprendido, tanto desde el nacionalismo español como
desde el catalán, que ahí tiene una baza, y ha extremado en algunos momentos (Ley de Extranjería,
declaraciones xenófobas en Cataluña) sus posiciones de rechazo a la novedad.
Lo que es más grave: la buena voluntad y los indudables efectos positivos de la reforma educativa han sido
desbordados por la realidad. La autoridad del maestro y del profesor es frágil ante una juventud que es más
adulta más pronto y a la que se alarga la presunta juventud en una enseñanza secundaria que muchos chicos y
chicas no desean. A ello se añade la inadecuación -real o imaginaria- de las enseñanzas profesionales y las
dificultades materiales propias de toda reforma.
Ahí la nueva inmigración ha añadido factores de complejidad. Y la dualidad escuela pública/escuela privada
consolida el callejón sin salida. La escuela tiende a dividirse en dos: la de los problemas y la de las soluciones,
la que tiene problemas en las aulas y la que no, la que tiene inmigrantes y la que no, la que tiene circuitos
desde la guardería a la Universidad y la que no.
Inseguridad es la palabra para describir esa situación. Lo que parecía ganado ya no es tan seguro. La
tranquilidad y mejora de los barrios, y la educación de los hijos, que parecían garantizadas hace 10 o 15 años,
y que eran la razón vital de varias generaciones de españoles, ya no son tan evidentes. Barrios dignos y
escuelas dignas son hoy la preocupación de muchos ciudadanos.
Sin embargo, la clase media ha crecido de forma espectacular. (Y convive, con algo menos de ansiedad, con
esa nueva incertidumbre). Los socialistas no nos dimos cuenta de ese crecimiento hasta que ya era demasiado
tarde. El socialismo 'murió de éxito' en el sentido de que no entendió que el éxito de las políticas adoptadas, y
evidentemente el éxito de la economía europea, habían ayudado a crear un nuevo público, deseoso de más
libertad, y de menos impuestos, o en todo caso de un Gobierno más ligero y más próximo, más amigo y más
cómplice del ciudadano.
�Las ciudades pasaron masivamente a votar a la derecha. ¡Las ciudades! que habían sido el bastión de la
izquierda. (Sólo en Cataluña y Galicia, y en San Sebastián, se salvaron los muebles en 1995).
Ahora mismo, la inseguridad en la calle, y el hastío que produce la violencia y que multiplican los accidentes y
las catástrofes que nos visitan a diario en televisión, radio y prensa, afectan a unos y otros, trabajadores y
clases medias. Ahí la derecha tiene otra baza. En tiempos de inseguridad, no hacer mudanza, diría hoy el dicho.
Curiosamente la inseguridad en la calle es uno de los mayores fracasos de nuestros gobiernos conservadores y
nacionalistas. El alcalde de Barcelona, Joan Clos, no se cansa de denunciarlo. Y lleva razón. La Ley de Fuerzas y
Cuerpos de Seguridad señala que ésta es competencia del Estado y de las autonomías que la tengan
transferida. La policía local es sólo coadyuvante en la medida en que sea requerida para ello.
En el caso de Cataluña, nadie quiere ser el responsable: la policía nacional, como va siendo sustituida por la
autonómica, no cubre vacantes; la autonómica todavía no ha llegado del todo, y la local está cansada de pagar
el pato que la proximidad a la gente le obliga a no eludir, cosa que los alcaldes reflejan con indignación.
La alcaldesa de Santa Coloma de Gramanet me decía hace poco que en vez de los 130 policías nacionales que
corresponden al tamaño de su ciudad, tiene sólo 85.
En realidad, como reflejaba hace poco un reportaje en Abc, la policía considera que jueces y fiscales no dan
abasto, y que en consecuencia el trabajo policial es inútil. El porcentaje de autos de prisión provisional sobre
detenciones es irrisorio, según la policía de Madrid. La multirreincidencia no se castiga y ello perjudica la moral
de policías y ciudadanos. Esa es otra de las emociones o sentimientos extendidos por todo el país. Y es una
sensación compartida que va a hacer aún más difícil la aceptación de los nuevos inmigrantes extracomunitarios
en nuestras ciudades.
La manía ibérica por la lejanía y lentitud de la justicia como prueba de ecuanimidad está llevando a la
desmoralización ciudadana. La justicia local duerme el sueño de los justos en un cajón del Congreso de los
Diputados, encerrada en dos leyes que nunca se aprobarán: la Carta Municipal de Barcelona (¡sólo faltaría: qué
se han creído éstos de Barcelona!) y la Ley de Grandes Ciudades que hizo el secretario de Estado del PP,
Francisco Camps, y que decayó al finalizar la legislatura pasada (¡y la había hecho para extender los beneficios
de la justicia local y otras innovaciones legales de la Carta a todas las grandes ciudades!).
Finalmente, el terrorismo, que ha perdido las elecciones vascas tanto o más que el nacionalismo español, va a
apretar fuerte para no quedar definitivamente vencido. Su única esperanza es que sus ataques levanten de
nuevo tal aversión por Euskadi en el resto de España que se vuelva a abrir la fisura nacionalista en el campo de
los demócratas: abertzales en un lado y españolistas en el otro. Lo han dicho el otro día en Gara.
Nuestra esperanza es que los terroristas, de tanto apretar se caigan, como ocurrió en Barcelona en 1992, antes
de los Juegos Olímpicos, y que los demócratas vascos de toda condición se unan, empezando, como propone
Gemma Zabaleta, la secretaria de política institucional del PSE, por los ayuntamientos y las escuelas, que es
donde se fragua (o se pierde) la confianza entre unos demócratas y otros. La falta de auténtica sensibilidad,
compañía y deferencia de algunos (si no muchos) ayuntamientos nacionalistas vascos con los concejales vascos
populares y socialistas amenazados ha sido para mí uno de los espectáculos más inmorales de estos últimos
años.
Éstas son las emociones dominantes hoy, y probablemente lo serán aún por un tiempo. ¿Impasse? No
necesariamente.
Hay factores paralizantes, como las alianzas contra natura que he mencionado al principio. Ahora el Gobierno
popular presentará un acuerdo sobre la financiación autonómica en que se arreglarán los entuertos del pasado
(¿y qué van a decir las autonomías si precisamente están maniatadas por las deudas de ese pasado?), pero no
se solventarán los problemas del futuro: la distancia entre los resultados del régimen foral y el común, que ya
vienen de Franco, en el caso de Álava y Navarra; la lejanía de la financiación local respecto a la que debería
ser; la arbitrariedad de la inversión estatal directa; el miedo a la transparencia de las balanzas fiscales, que en
la RFA son aireadas sin rubor y aquí producen terror; y la falta de definición de un criterio de equidad a largo
plazo basado en el pago por renta y el cobro por población, corregida ésta por una serie de factores razonables.
Tendremos cesto de impuestos indirectos y especiales, poco dinero adicional (no está el horno para bollos),
flexibilidad de tipos impositivos... y una falta total de coraje para enfrentarse con la solución del problema
financiero del sector público a tres niveles que montó la Constitución y desarrollaron los Estatutos. Los tres
nacionalismos que mandan, por la propia definición de nacionalismo, no se pondrán de acuerdo más que en la
asunción repartida de los errores del pasado, errores que, además, negarán como San Pedro, tres veces si es
preciso.
La verdad es que el Estado, en los últimos cuatro años, ha crecido más que el producto nacional bruto y, por
tanto, más que las autonomías. La devolución de recursos hacia la proximidad y la sociedad ha sido inversa, de
abajo arriba. Por primera vez en los últimos 22 años.
Pero la vía de la evolución política de este país está marcada.
- La reforma del Senado, empezando por la activación de la Comisión General de Autonomías y del preceptivo
debate autonómico en sesión plenaria (no se entiende cómo Aznar, que tiene por virtud el cumplimiento de lo
que está mandado, incumple en eso).
�- La apropiación y protección de las lenguas y las señas estatutarias (que son constitucionales) por parte del
Estado, en todas sus instituciones y símbolos, desde el euro hasta las matrículas -algo que han pedido todos los
partidos menos el PP-, y la lealtad consiguiente de Cataluña y las demás nacionalidades históricas para con los
símbolos de España.
- La presencia de las autonomías en Europa, de acuerdo con los Tratados, en aquellas materias en que tienen
competencia exclusiva y capacidad legislativa -lo que obliga a una previa formación de la voluntad estatal en el
Senado y una lealtad horizontal entre las autonomías, pues ni las 17 autonomías españolas ni menos las 300
regiones europeas caben en los Consejos de Ministros de la Unión-.
- Finalmente, y casi más importante, la traducción de esos principios políticos en una real franqueza entre
españoles de distintos pueblos ('los pueblos de España' de los que habla la Constitución).
- Y la traducción de todo ello en una auténtica mejora de la vida civil, de la vida en nuestras ciudades y
pueblos, con una imposición fiscal menos complicada y onerosa, con seguridad, justicia local y enseñanza local
-según el modelo anglosajón-, con colaboración entre la enseñanza pública y la privada, y con devolución de
competencias a los territorios y a los ayuntamientos.
A 1 de enero de 2002, como tarde, habrá que ponerse a trabajar en todo ello. El impasse, el callejón sin salida,
no es tal. Hay una valla, pero no un muro. Al otro lado de la valla, la España plural y viva; de este lado, la
peleada, asustada y dividida.
3/7/2001
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
04.02. Activitat política
Description
An account of the resource
Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC).
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1373
Title
A name given to the resource
¿ Impasse ?
Type
The nature or genre of the resource
Article
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Source
A related resource from which the described resource is derived
El País
Language
A language of the resource
Castellà
Subject
The topic of the resource
Política
Model social
Nacionalisme
Immigració
Seguretat ciutadana
Espanya
Territoris
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2001-06-29
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Articles
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/8/734/19980117_LV.pdf
d04632483b709325a694d3189dd90f19
PDF Text
Text
Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA
17/01/1998
La Vanguardia, p.016, Opinión
¿Desde dónde? DESDE ROMA
Autor: PASQUAL MARAGALL
Es mejor pensar y actuar desde el lugar propio, datando lo pensado y lo hecho sin miramientos,
desde lo nuestro, con nuestro lenguaje que no comprende sólo el idioma, sino también otras
cosas: un estilo, un acento y unos horizontes compartidos.
También se puede pensar desde la posición teórica de las ideas generales. Ser el observador que
se figura imparcial, sin territorio propio.
Pero es mejor lo primero. Es mejor lo primero porque es más cierto y más honesto. También
resulta más rico, más democrático. Contribuir a la sinfonía (o a la cacofonía) del diálogo
universal con un valor añadido: lo propio, lo radical -nuestras raíces-. Lo demás es traducción
simultánea, intercambio de ideas "a partir de" las de cada uno en lo que tienen de intransferible.
Dos interrogantes: si nuestro territorio es cada vez más variado, si viajamos más, si como en
Uruguay nuestros ancestros descienden no de los íberos o de los fenicios, sino de los barcos,
¿no será que el punto de vista propio es ya mucho más compuesto que singular, mucho más
sintético y dialogado? Segundo: ¿no es el frenesí de las capitales una batidora donde se produce
un mejunje cada vez más cosmopolita y más igual?
(Lo pienso volando desde Barcelona a Roma, volviendo ya del periplo sudamericano y de las
Navidades en casa y en el norte de Portugal, que es parte de "mi casa".)
Pues no, pues no. Lo propio, lo próximo. Primero: somos una minoría los que tanto viajamos
realmente o en la navegación cibernética. Segundo: hasta los cosmopolitas acaban siendo
nacionalistas de la segunda identidad, más amplia sin duda que la original, a la que han llegado:
los catalanes, españolistas; los españoles, europeístas, etcétera. Trascienden una identidad y se
quedan en la siguiente.
Se es de donde se procede. Ibéricos y romanos nosotros, "de los barcos" los uruguayos.
Entendiendo por los barcos: íberos y romanos, pero también griegos y alemanes.
En eso estoy de acuerdo con un político catalán que contestó "soy catalán" cuando le
preguntaron qué se sentía, si más catalán o más español. Estamos cerca. Hay que pensar desde
lo propio.
Pero somos también de a donde vamos. Y somos también de las tierras de donde vinieron los
que aquí viven si vinieron no para conquistar, sino para construir. Para vivir y para ganar su
pan y su libertad y sus amigos.
Por eso yo hubiera preferido contestar "me siento más catalán" que "soy catalán". Porque la
diferencia está entre ser o sentirse. La diferencia está entre el "tot-o-res", que es instantáneo y
definitivo, y el ser en el tiempo, con el antes y el después, desde el hoy y el aquí, pero
tendiendo puentes. Estamos lejos. Hablamos desde lugares distintos.
Pero podemos acercarnos.
118 de 204
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
02. Activitat professional
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Description
An account of the resource
Documentació emanada de l'exercici professional de Pasqual Maragall.
- Gabinet Tècnic de Programació de l'Ajuntament de Barcelona (febrer 1965-1968, funcionari 1968-1979) : com a economista.
- Servei d'estudis del Banc Urquijo (1965-1968).
- Aula Barcelona (setembre 1997 - març 1999): funda i presideix Aula Barcelona com a centre de gestió del coneixement per a l'administració de les ciutats. És un espai comú de reflexió entre universitat, empresa i administració en relació amb la ciutat i el seu passat, present i futur.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1196
Title
A name given to the resource
¿Desde dónde? DESDE ROMA
Type
The nature or genre of the resource
Article
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Source
A related resource from which the described resource is derived
La Vanguardia
Language
A language of the resource
Castellà
Subject
The topic of the resource
Identitat (Concepte filosòfic)
Territoris
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1998-01-17
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Descriptive Identification : Note
Note inside the descriptive identification of an archival description or a component.
Activitat professional
Articles
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/8/746/19980502_LV.pdf
8c3f20e81f57e9de18739ca6aeef749d
PDF Text
Text
Articles de Pasqual Maragall a LA VANGUARDIA
02/05/1998
La Vanguardia, p.020, Opinión
¿Sabático? DESDE ROMA
Autor: PASQUAL MARAGALL
Cuando llego a casa por la tarde es mediodía o primera tarde en Nueva York. Entran los correos
electrónicos, los "mails". A veces el "toshiba" no consigue conectar y hay que esperar a la
noche. A las doce es la mejor hora. Organizamos en Nueva York un nuevo seminario con Mary
Ann Newman, la flamante premio Carner del día de Sant Jordi, la americana que mejor habla
catalán y conoce mejor a D'Ors, la sobrina de Arthur Miller, la colaboradora de Xavier Rubert y
Pep Subirós en la Cátedra Barcelona de NY University. Ayer noche, yo ya dormía, entró su
traducción al inglés de las notas en catalán para el seminario sobre la "Devolution of power to
Regions and Cities. A Road to European Citizenship". Faltan cuartos y habrá que hacer un
último esfuerzo en la obtención de fondos. Llamaré a Merril Lynch.
Por la tarde Bricall había hecho una magnífica exposición sobre la Europa de las ciudades y las
universidades en mi tercer seminario romano ("Modello Barcellona"). A mediodía estuvimos
en la Galleria Borghese admirando esos Berninis en que los dedos se hunden en la carne de
Dafne como si en vez de mármol fuera de algodón. Pero no pudimos terminar la visita.
"L'Unità" nos esperaba para una entrevista frente al antiguo Matadero del barrio del Testaccio.
Dejamos a Diana con los Vila-Abadal/Romaní en la Pinacoteca.
Me despierto al alba y redacto unas notas para este artículo y otras, más difíciles, para definir
posiciones ante la avalancha de presiones desencadenadas por el magnífico trabajo del tándem
Almunia-Borrell. No habrá elecciones pronto. Mejor. Cada cosa a su tiempo. Debo terminar de
lanzar el Aula Barcelona en la Universidad Central y queda mucho trabajo por hacer hasta fin
de año.
Hablo con Luigi Zanda, director del Giubileo, del post-Giubileo en Roma. Me gusta colaborar
con ellos y lo voy a seguir haciendo. Ponen una consultora importante a trabajar en ello. Yo
debo supervisar. Truñó ya está ayudando en el plan Torino 2006. El embajador, siempre activo,
me llama para que hagamos algo parecido con Génova. Parece que relanzan el canguro
Génova-Barcelona.
Barcelona en todos lados. El domingo llega Richard Rogers para hablar en mi seminario el
lunes. Él es uno de los propagadores del modelo Barcelona en Londres, al tiempo que el
inspirador del Millenium. El martes participo con Prodi y Bassanini -el gran reformador del
estado italiano- y también con Monti y la Bonnino, los dos comisarios italianos de la Unión
Europea, en la presentación de la reforma.
El miércoles, avión a Nueva York, seminario sobre la Europa próxima y vuelta a Roma el
lunes, parando en Barcelona para recoger a mis padres. Y más sesiones en Roma Tre, la tercera
Universidad. Firmaremos seguramente un convenio Roma Tre- Universitat de Barcelona para
seguir adelante con el programa.
¿Sabático?
PASQUAL MARAGALL
132 de 204
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
02. Activitat professional
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Description
An account of the resource
Documentació emanada de l'exercici professional de Pasqual Maragall.
- Gabinet Tècnic de Programació de l'Ajuntament de Barcelona (febrer 1965-1968, funcionari 1968-1979) : com a economista.
- Servei d'estudis del Banc Urquijo (1965-1968).
- Aula Barcelona (setembre 1997 - març 1999): funda i presideix Aula Barcelona com a centre de gestió del coneixement per a l'administració de les ciutats. És un espai comú de reflexió entre universitat, empresa i administració en relació amb la ciutat i el seu passat, present i futur.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
1209
Title
A name given to the resource
¿Sabático? DESDE ROMA
Type
The nature or genre of the resource
Article
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Source
A related resource from which the described resource is derived
La Vanguardia
Language
A language of the resource
Castellà
Subject
The topic of the resource
Europa
Universitat
Europa Pròxima
Model Barcelona
Roma
Nova York
Ciutats
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1998-05-02
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Descriptive Identification : Note
Note inside the descriptive identification of an archival description or a component.
Activitat professional
Articles
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/1075/19870129d_00190.pdf
fc6b4c4cd68f8827930725dbc0ed7403
PDF Text
Text
Josep Vicenç Foix *
Amb Josep Vicenç Foix hem perdut un gran barceloní que era,
alhora, un sarrianenc de sempre. Era sarrianenc i era barceloní a
fons. A casa seva, a Sarrià en un aniversari m'ensenyava articles
seus sobre Barcelona. N'hi havia un de molt bonic, de molt
crític, de molt punyent sobre el que ell en deia la
"Barcelonota". Havia estat publicat amb seudònim en una revista
de Sarrià.
Tant em va agradar que vam parlar amb ell i amb el seu
col.laborador literari de fer una edició d'articles de Foix sobre
Barcelona en diverses époques, en diversos moments. Això ha
quedat sense fer, però penso que hauriem de posar-ho en marxa com
a homenatge a Josep Vicenç Foix, el pastisser-poeta o el poetapastisser, com també s'ha dit. Barceloní també perquè tenia no
un, sinò dos oficis, d'aquesta ciutat, que aquesta ciutat ha
desenvolupat a fons a la seva història.
Amb ell he fet tantes coses! Plantar un arbre l'any passat,
ara fa un any tot just, al Carmel. Amb tot de nens d'escoles que
vam fer pujar als Tres Turons de Barcelona: El Carmel, el Turó de
la Peira i el Coll, perquè aquests tres turons bastant pelats
deixessin de ser-ho. Ell va entendre de seguida que això era
important i vam anar a fer aquestes plantacions que no donaran
fruit fins d'aquí a un temps. Però aquí tindrem també en Foíx
present.
Vam anar amb ell als barris. Es va fer aquest muntatge
teatral que va tenir tant d'éxit i a ell li agradava de veure.
Ell hi anava de tant en tant, a veure l'escenificació de la seva
obra. Però potser el dia que recordo més a en Foix va ser el dia
de la inauguració del monument a Picasso al passeig Picasso.
Aquest monument d'en Tàpies, innovador i surrealista, quasi.
Aquest dia jo acabava d'esser anomenat Alcalde i no sabia ben bé
que dir, fins que vaig veure el barret marron d'en Foix que
s'atansava per l'avinguda. Vaig pensar: estem salvats perquè
aquest em dóna la idea del que això és. Ell havia estat un
surrealista, ell havia estat un vanguardista, més concretament.
Un innovador, un home que no s'atenia pas a les regles del seu
moment, sino que les superava. Em va fer pensar que estava molt
bé aquest homenatge que es feia a en Picasso, que era tan poc
Picassià i que era tan poc del Tapies, i que no era de ningü,
sino que era una cosa nova.
En Foix va ser sempre això. Va ser sempre això i espero que
se'l recordarà per aquesta espurna d'innovació, per aquesta
capacitat de somniar els seus somnis, que és inesgotable, que es
tant nostre i que és de vegades tan contradictori amb l'ofici
manual i amb l'ofici de pastisser i amb l'ofici literari de
poeta. I tanmateix ell en tenia. Tenia ofici, , però també tenia
imaginació. En aquest sentit és un gran barceloní.
* Declaració a les emissores catalanes. 29 de Gener de 1987
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
09.01. Activitat de representació (com a Alcalde)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1982-1997
Description
An account of the resource
Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
3981
Title
A name given to the resource
“Josep Vicenç Foix” declaració emissores amb motiu de la seva mort
Type
The nature or genre of the resource
Discurs
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Biografies
Missatges institucionals
Literatura
Model social
Foix, J. V., 1893-1987
Necrologies
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1987-01-29
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona.
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/24/2770/20000126_100diesOposicio_Col_legiPeriodistes_PM.pdf
6cdd9e18836460d64b186c1410297b93
PDF Text
Text
SUMARI
1 . - Introducció: Cent dies que han començat a canviar la
política catalana
2.- Les noves regles del joc (Parlament i mitjans
públics de comunicació): Mai més res no tornarà a ser
igual
3.- La fiscalització i el control del Govern: De la
denúncia a la proposta
3 . 1 . - El pressupost de l'any 2 0 0 0 : Del retard
injustificable a l'alternativa constructiva
3.2.- L'educació: De les mesures d'urgència a la
Conferència Nacional
3.3.- La sanitat: De l'assistència primària a la
reforma del sistema
3.4.- El transport públic: De la congestió a
l'eficiència
4.-
La construcció de l'alternativa
de govern: La
regionalització com a exemple
5.- Les noves dinàmiques polítiques: Del balanç a les
perspectives
�1.- Introducció: Cent dies que han començat a
caniar la política catalana
Gràcies degà, gràcies a tots per ser aquí.
Han passat 100 dies des de les eleccions
autonòmiques. Ens ha semblat que és un bon
moment per fer un primer balanç de la feina
endegada des del Parlament pel grup SocialistesCiutadans pel Canvi, de com aquesta feina ha influit
en la dinàmica política catalana i també les
perspectives que se'ns obren en els propers mesos de
legislatura.
Cent dies... una mica més de tres mesos, però mirat
amb perspectiva, a mi em fa la impressió que fa més
temps. Suposo que tinc aquesta impressió perquè ha
estat un període molt intens i, deixeu-m'ho dir,
fructífer. Fructífer en iniciatives que han marcat
l'agenda política, i sobretot, en l'activitat del
i
�Parlament, que ha començat a comptar més, a tenir
una influència més àmplia i a ser el termòmetre de
l'actualitat.
La setmana passada vaig demanar als diputats del
nostre grup - el Grup dels 50, com a mi m'agrada
anomenar- que valoressin l'activitat d'aquests cent
dies. Hi va haver una coincidència unànim: "Podem
dir que, en certa mesura, hem començat a governar
des de l'oposició, des de la nostra alternativa".
Com s'explica això que hem començat a governar
des de l'alternativa?
Tot i que aquest era un dels nostres principals
objectius després d'obtenir els resultats que vam
obtenir, en ser la força política més votada, per a mi
- ho confesso - ha estat una descoberta que es pugui
influir tant o més des del Parlament com des del
Govern.
2
�Les rutines pròpies de la governació poden impedir
tirar endavant temes, però si el govern mostra una
manca real d'iniciativa - que en alguns aspectes pot
arribar fins i tot a la paràlisi, com en l'assumpte del
Pressupost del 2000 amb tot el que comporta de falta
de presa de decisió en diferents àmbits - aleshores
aquest govern no governa. I qui agafa la bandera de
les propostes, les iniciatives, i també les
responsabilitats, és l'oposició. Buscant acords i
promovent el consens, tal com vam dir que faríem.
2.- Les noves regles del joc (Parlament i mitjans
públics de comunicació): Mai més res no tornarà
a ser igual
La composició parlamentària sorgida arran de les
eleccions autonòmiques ha propiciat una situació
3
�diferent i ha obert una etapa en la qual ja mai més
tornarà a ser res igual.
S'ha acabat el funcionar per inèrcies. Perquè contra
les inèrcies del govern hi ha un grup potent de 50
diputats que empeny i porta la iniciativa cap a una
nova forma de governar i de fer política a Catalunya.
r
Es per això que el dia del debat d'investidura vaig
dir a l'hemicicle que allò que havia passat en el
Parlament els darrers anys no es tornaria a repetir.
En aquesta línia, hem començat a treballar per dotar
al Parlament de més condicions logístiques per
acomplir la seva funció, que vol dir dotar-lo de més
condicions polítiques per a fer-lo més àgil i més
actiu.
I deixeu-me dir que Déu ni do el que s'ha avançat.
El Parlament ha estat durant aquest temps el punt de
referència davant l'enrocament del govern per
4
�mantenir una situació de refredament polític que ara
ja s'ha mostrat totalment inadecuada perquè el país,
els ciutadans, caminen cap a una altra direcció. Haig
de constatar que al president de la Generalitat l'hem
vist molt poc pel Parlament, justet només quan havia
de votar i quan havia de contestar les preguntes de
control ( en una sessió de mal record pel menyspreu
i desqualificacions personals expressat en les seves
intervencions).
Tanmateix, val a dir que un dels aventatges de la
situació present és tenir ocasió d'escriure allò que
altrament hauria pogut ser el capítol perdut en la
novel·la del canvi. Si s'hagués produit una transició
sobtada en les eleccions d'octubre, potser ens hauria
faltat l'ocasió per escriure aquest capítol necessari
en la vida política. El capítol en el que els nous
protagonistes s'enfronten als antics, els diuen tot el
que els han de dir i maleeixen l'hora en què aquests
van començar a manar. Si se'ls fa fora sense aquest
5
�capítol, el lector (en aquest cas el ciutadà) té la
sensació d'assistir a una injustícia, a un final
prematur.
Deia que el Parlament ha estat punt de referència
com impulsor d'un canvi en les regles del joc polític
a Catalunya. I en aquest camp estem preparant
iniciatives en relació al sistema d'incompatibilitats
dels alts càrrecs de l'administració catalana i a la
representació plural en els consells d'administració
de les empreses públiques de la Generalitat.
Però la millor mostra fins ara d'aquesta voluntat de
canvi ha estat el debat sobre el model de mitjans
públics audiovisuals a l'inici de la legislatura. Arran
d'aquest debat es va crear una situació interessant en
el sentit que la discussió va traspassar les parets del
Parlament. No només en parlaven els polítics: el
debat estava també al carrer promogut pels propis
professionals. Aquesta és una dinàmica de
6
�funcionament que ha de reixir, el Parlament ha de
discutir en temps real per fer-lo més proper a la
societat i tornar-li la dignitat d'autèntica cambra de
representació, de legislació i d'impulsió i control de
l'acció de govern.
El tema dels mitjans públics encara està obert; hi
estem treballant i va per bon camí, però ara ja no hi
ha marxa enrere. Vam fer un esforç des dels grups
de l'oposició - i des del govern, val a dir-ho- per
consensuar mesures que semblaven impossibles i es
va marcar un punt d'inflexió que va permetre
començar a configurar unes noves regles del joc
entre govern, societat i mitjans públics.
Però si el dia 15 de febrer no tenim nou director
general de la CCRTV i entrem en temps electoral
amb el vaixell de les emissores públiques sense
direcció - amb previsiblement cinc mesos (de
novembre a abril) sense que l'empresa pública més
7
�important, o més influent, de Catalunya tingui
autèntics responsables nomenats pel president de la
Generalitat d'acord amb el Consell d'Administració
que reflectirà les opinions del Parlament - si això
passa, el pes de la vergonya caurà sobre un govern
que haurà demostrat ineptitut, frivolitat i prepotència
tot alhora. El conseller de la Presidència no podrà
haver inventat pitjor manera d'acomiadar-se del
govern i de Catalunya.
3.- La fiscalització i el control del govern: De la
denúncia a la proposta
Deia que la nova situació política ens ha permès
plantejar amb profunditat en aquests cent dies el
canvi de les regles del joc. Però al mateix temps ens
ha fet possible exercir la labor d'oposició, en el
sentit clàssic de control i fiscalització de l'acció del
govern, amb molta més efectivitat que mai.
8
�El nostre grup ha presentat en aquests tres mesos
697 iniciatives parlamentàries entre proposicions
de llei, proposicions no de llei, interpel·lacions,
preguntes i d'altres.
Explicar amb detall aquestes iniciatives seria molt
interessant però segurament massa llarg per a fer-ho
avui. Deixeu-me doncs que em centri en quatre
camps que tenen particular incidència en la vida
quotidiana dels ciutadans: el pressupost, l'educació,
la sanitat i el transport públic.
~— ^Vk^p^d^Z
; hesso^i L· u^L· ^M^k ¿¿Ce**
3.1.- El pressupost de l'any 2000:Del retard
injustificable a l'alternativa constructiva
Com afecta que encara no s'hagi presentat el
pressupost a discussió al Parlament i la nostra
alternativa pressupostària?
9
�Catalunya no té encara pressupost per aquest any i
no el tindrem aprovat, anant bé, fins el mes de maig.
El desembre vam fer una oferta d'acord per
consensuar alguns aspectes bàsics, però el govern
ha preferit supeditar la discussió al Parlament i la
seva aprovació als resultats de les eleccions
generals.
Això és greu perquè, a més de menysprear la
sobirania del Parlament de Catalunya, té uns efectes
molt negatius sobre l'hisenda de la Generalitat.
Les característiques de proposta d'acord que vam
adreçar al govern i a tots els grups de la Cambra eren
les següents:
- No
incrementar
la
pressió
fiscal.
El
creixement dels ingressos era el mateix del
PIB nominal ( 5, 5 % ).
10
�- Controlar el creixement de les despeses
corrents, que no superes el previst per la
inflació ( 2 % )
- Incrementar les inversions ( 40 % )
- Resoldre els greus problemes financers de la
Sanitat i la CCRTV
Les últimes dades de la execució del pressupost de la
Generalitat, corresponents al tercer trimestre de 1999
- que hem conegut fa pocs dies - ens confirmen
l'existència de greus desequilibris als que cal trobar
solució ràpidament. L'ajornament de les mesures tan
sols farà que les dificultats siguin cada cop mes
elevades:
li
�^(¿fo^Â&vÇoioUiJ ^ JX£/u¿&W wu¿*e*k)
- Les despeses corrents, excloses les financeres,
s'han incrementat mes del 8 % en relació al
mateix període de l'any passat.
- El " forat" del Servei Català de la Salut es
cada cop mes gran. A l'any 1999 s'han
comptabilitzat 155.000 milions de despeses
procedents de l'any anterior. La desviació és
un 27 % mes elevada que la de l'any passat.
- A finals de setembre el Servei Català de la
Salut ja havia gastat el 99,7 % de tot el capítol
2 de bens i serveis. Cap de les despeses del
darrer trimestre es podrà comptabilitzar.
En els darrers mesos s'ha constatat un agreujament
de l'evolució relativa del creixement dels preus a
Catalunya.
12
�JU^OAT^O^
^ ; -' <^/^W
EVOLUCIÓ DE LA INFLACIÓ INTERANUAL
Espanya
1996
1997
1999
3.21%
2.01%
1.41%
2.92%
1996-99
9.89%
1998
Catalunya
3.66%
2.11%
1.76%
3.46%
Diferencial
0.45%
0.09%
0.36%
0.54%
11.43%
1.55%
Com veiem, el diferencial de la inflació entre
Catalunya i Espanya de l'any 1999 es el més elevat
dels últims quatre anys. En total en aquest període
hem acumulat un diferencial de mes del 1,5 %.
Aquest diferencial és equivalent a la inflació anual
de la zona Euro. Així, es podria dir que la nostra
competitivitat s'ha retardat un any en relació a la
resta d'Espanya. I això és especialment greu perquè
Espanya, en el seu conjunt,
s'ha retardat uns dos
anys en relació al països de la Unió Europea que són
els nostres principals competidors.
13
�Els experts estan d'acord en què el diferencial
d'inflació és degut bàsicament a dos factors:
i) a Catalunya pesen més els sectors de serveis,
que
són
els
que tenen
més
inflació;
especifícament els de serveis mèdics i lleure i
cultura.
ii) la inflació en aquests sectors és més elevada a
Catalunya que a la resta d'Espanya,
Al mes d'agost, la major inflació d'aliments, begudes
i tabac a Catalunya explica per si sola dos terços del
diferencial amb el conjunt d'Espanya.
-^ T/^AjrpMfeAíti ñ S !
Davant cTaquesta situació, el govern
Generalitat hauria hagut
de
la
d'actuar en una doble
direcció:
a) Directament, en els camps en que té una
responsabilitat immediata:
- Preus de les escoles concertades
- Preus
dels
llibres
en
l'ensenyament
obligatori
14
�- Preus de la sanitat concertada
- Política compres en farmàcia
- Reducció o eliminació de peatges
b) Indirectament, tot exercint pressió prop del
govern central, en altres temes:
- Liberalització tarifes telefòniques
- Liberalització mercat farmacèutic
- Carburants
______^^
Això no s'ha fet prou, ni prou bé i els efectes
d'aquesta mancança es poden comprovar en la
pèrdua de competitivitat de l'economia catalana.
Així ens ho mostren les dades de l'evolució del
comerç exterior de Catalunya en els darrers mesos. I
així ho exemplifiquen les notícies que cada dia
podem llegir en la premsa econòmica. La qual, sigui
dit de passada, ens ha informat aquests dies d'allò
que n'hi podríem dir "la mala setmana catalana": la
desaparició
de la marca Banca Catalana,
la
15
�preeminència de Repsol sobre l'antiga Catalana de
Gas i la recança que suscita el prodigiós l'augment
de la cotització borsària de Terra, que la Generalitat
es va deixar perdre per un plat de llenties i per raons
que no responien de cap manera a criteris
econòmics.
3.2.- L'educació: De les mesures d'urgència a la
Conferència Nacional
Un altre camp en el que la nostra acció
parlamentària ha estat contundent és el de
l'educació: un tema que m'apassiona i em preocupa
extraordinàriament.
Durant la campanya vàrem explicar que aquesta
havia de ser no un prioritat, sino la primera prioritat
de Catalunya. I no ho afirmàvem per casualitat, sino
perquè el país ens ho diu, ens ho reclama.
16
�Mireu, en el camp de l'educació a Catalunya partim
d'una herència magnífica -la del període de la
República i del moviment de renovació pedagògica
dels anys de la transició- i hem fet avenços molt
importants. Mai, com ara, havíem tingut unes
generacions joves tan ben formades.
Però l'escola té problemes. La unificació de
l'educació secundària - ben intencionada i positiva,
però aplicada amb poca traça administrativa i pocs
recursos- ha abocat a l'ensenyament un conjunt de
problemes socials que l'escola té moltes dificultats
per resoldre.
A més, l'escola pública, que hauria hagut de ser el
motor i l'exemple de l'avenç educatiu, ha patit
d'una desatenció reiterada per part del govern de la
Generalitat. Un govern que, com en d'altres camps,
ha prioritzat els acords i els concerts amb el sector
privat. I així en l'escola pública tendeixen a
17
�concentrar-se aquells sectors de l'alumnat amb més
necessitats i problemes. Problemes que -malgrat els
esforços dels mestres, els pares i molts ajuntamentssón molt difícils de resoldre en les condicions
actuals.
Tot això és molt preocupant. En primer lloc, perquè
del funcionament del sistema educatiu en depèn la
nostra capacitat de donar resposta als requeriments
del mercat de treball. Requeriments de formació
tecnològica, de capacitat d'adaptació, de capacitat
d'innovació. Ahir mateix, em reunia a Reus i a
Tarragona amb ensenyants i empresaris, i en el que
em deien constatava com és d'important escoltar a
uns i altres per tal d'assegurar als nostres joves una
bona transició de l'ensenyament al treball.
Però la situació actual de l'escola no només planteja
problemes de manca d'adaptació als requeriments
del treballa, sinó que també posa en qüestió el paper
18
�de l'escola com a instrument d'integració i cohesió
social.
Es per tot això que no podem esperar quatre anys. Ni
un. Nosaltres hem començat a actuar i a prendre
iniciatives per tal que les coses comencin a canviar
des d'ara mateix. Així, per exemple, hem presentat
dues proposicions al Parlament de Catalunya per tal
que la matrícula per al curs 2000-20001 de tots els
centres educatius sostinguts amb fons públics - els
pròpiament públics i els concertats - es faci sobre
noves bases. Unes bases que assegurin l'equitat i la
transparència i evitin la concentració en determinats
centres de l'alumnat amb risc de marginació.
Però al costat d'aquestes mesures que podríem
anomenar d'urgència, hem plantejat també la
necessitat d'una reflexió en profunditat. Així estem
impulsant per als propers mesos la realització d'una
Conferència Nacional d'Educació, en la que esperem
19
�que hi participi els mestres, els pares, els empresaris,
els sindicats, els ajuntaments i, naturalment, el
govern de la Generalitat.
3.3.-La sanitat: De l'assistència primària a la
reforma del sistema
Al costat de l'ensenyament, la sanitat és un altre
qüestió que condiciona molt estretament la vida
quotidiana dels ciutadans. També aquí hem
començat a actuar. I hem volgut fer-ho en relació a
l'atenció primària, és a dir, l'atenció que hauria de
ser la porta d'entrada al sistema sanitari.
Es aquest un àmbit que ha estat particularment
desatès per part del govern de la Generalitat. I els
resultats estan a la vista: els ciutadans acudeixen
directament als hospitals per l'entrada d'urgències i,
en ocasions, com en aquests darrers dies, colapsen el
20
�servei, especialment a la ciutat de Barcelona i al seu
entorn.
La reacció del govern de la Generalitat ha estat
blasmar els ciutadans. ¿Com volen que els ciutadans
acudeixin l'assistència primària si a Barcelona, per
exemple, encara més de la meitat de la població està
atesa pel sistema antic d'ambulatoris massificats i
ineficients? ¿Com volen que el ciutadà tingui
confiança amb la primària si a Catalunya el temps
mitjà de visita és només de dos minuts, la més baixa
d'Espanya?
És per això que com a primer pas cap a la millora
del sistema sanitari a Catalunya, hem exigit al
conseller Rius un pla raonable per acabar la reforma
de l'assistència primària. I hem reclamat la dotació
urgent de més mitjans per a la reforma dels centres
d'assistència primària. Al costat d'això, he creat una
comissió integrada pels millors experts sanitaris
21
�perquè ens ajudi a analitzar la problemàtica de les
urgències i a plantejar alternatives viables.
3.4.- El transport públic: De la congestió a
l'eficiència
Un altre tema. A Catalunya en un de cada dos
municipis almenys la meitat dels ciutadans que
treballen s'han de desplaçar fora del seu municipi de
residència. Aquesta realitat és fruit d'un creixement
urbanístic que no ha tingut prou cura a mantenir
integrada la residència amb el treball i el comerç.
Com a resultat d'això s'ha produit un veritable esclat
de les necessitats de mobilitat dels ciutadans. Esclat
que, en no veure's acompanyat per les necessàries
inversions en transport públic, ha comportat l'ús
cada vegada més majoritari del vehicle privat. Les
conseqüències les podem escoltar cada matí quan
ens llevem i encenem la ràdio, a les set o a quarts de
22
�vuit, i sentim com en Bassas o en Cuní ja ens
expliquen que els cotxes estan "aturats en els dos
sentits de la marxa"
Per fer front a aquesta situació, hem proposat al
Parlament un pla de mesures urgents per la
reactivació del transport col·lectiu a Catalunya. Un
pla que entre altres resultats persegueix la
potenciació i la integració dels serveis de metro,
autobús i ferrocarril urbà i suburbà (amb els serveis
ferroviaris de rodalies de l'àrea metropolitana de
Barcelona, del Camp de Tarragona, Lleida i Girona),
així com la millora de les infrastructures (tant les
existents -tren Lleida-La Pobla de Segur,VicPuigcerdà i Mollet-Papiol - com les de nova
creació: el tren d'alta velocitat).
I al costat d'aquestes accions en matèria d'educació,
de sanitat i de transport públic, en podriem esmentar
moltes d'altres, en l'àmbit del benestar social, de la
23
�indústria i les noves tecnologies, de la cooperació,
etc. Però no voldria abusar de la seva paciència.
4.- La construcció de l'alternativa de govern: La
regionalització com a exemple.
El que si voldria fer és posar un exemple del perquè
l'experiència d'aquests cent dies ens permet
d'afirmar que, en certa manera, estem ja començant
a governar des de l'oposició. I per fer-ho
m'agradaria explicar com estan avançant les nostres
propostes per a la reforma de l'organització
territorial de l'Administració a Catalunya.
Es tracta, com saben, d'un àmbit en el qual l'acció
dels successius governs de Convergència i Unió ha
estat particularment desafortunada i ha creat un
garbuix administratiu ineficient, centralista i poc
transparent. Un garbuix que comporta
disfuncionalitats en la prestació i la qualitat de
24
�serveis tan bàsics com l'ensenyament o la sanitat,
que substreu capacitat d'actuació als municipis i que
facilita el desordre en matèria de planejament
urbanístic.
Es per això que en el nostre programa vàrem
incloure la resolució d'aquesta qüestió com una de
les prioritats principals. El que cal, diem, és
aconseguir un gran acord entre totes les forces
polítiques i tots els territoris de Catalunya per tal
d'avançar simultàniament en tres direccions: enfortir
el govern local, descentralitzar l'administració de la
Generalitat i adaptar les províncies a l'ordenació
territorial que resultarà de la reforma.
Per portar endavant aquest programa hem proposat
la creació de set regions. Set àmbits que es deriven
de les característiques geogràfiques del territori
català, del seu funcionament quotidià i de la voluntat
manifestada reiteradament pels seus ciutadans:
25
�l'àmbit metropolità de Barcelona, el Camp de
Tarragona, les Terres de l'Ebre, la Catalunya
Central, les comarques gironines, l'Alt Pirineu i les
Terres de Ponent.
Aquesta alternativa fou plantejada a tots els grups de
la Cambra immediatament després de la constitució
del Parlament, en ocasió del debat d'investidura. I de
llavors ençà ha estat una de les línies prioritàries de
la nostra acció parlamentària.
Paral·lelament, en correspondència amb la voluntat
d'obrir el debat polític i d'apropar el Parlament a la
societat, el nostre grup ha iniciat una sèrie de visites
a cada una de les regions de Catalunya, amb
l'objectiu de donar a conèixer la nostra proposta i
d'escoltar l'opinió dels electes, els empresaris i les
associacions i entitats locals.
26
�La primera d'aquestes visites es realitzà els dies 14 i
15 de desembre a l'Alt Pirineu català i fou una fita
fins a cert punt històrica. Mai, d'ençà de la
restauració de la democràcia, un grup tan nombrós
de parlamentaris catalans s'havia desplaçat a
aquelles terres per dialogar i per escoltar. La visita que inclogué sessions plenàries a la Seu d'Urgell i
reunions específiques a Puigcerdà, Sort i Vielha permeté no només constatar l'excel·lent rebuda del
projecte de regionalització, sino també avançar un
programa de 10 propostes per millorar la qualitat de
vida dels pirinencs. Cada una d'aquestes propostes
s'ha convertit ja en una inicitaiva parlamentària que
-esperem- donarà aviat els seus fruits. Per al proper
mes de febrer preparem una visita amb un format
similar a les terres de l'Ebre.
Arran de la nostra actuació el tema de la
regionalització ha entrat en el debat polític quotidià i
s'ha transformat en un veritable clamor en molts
27
�llocs del territori (i en aquest sentit podria mostrarvos articles molt reveladors apareguts en la premsa
de l'Ebre o de la Catalunya Central, per exemple).
Per tot això, no creiem pas anar desencaminats quan
afirmem que ha estat arran d'aquest conjunt
d'actuacions que el conseller de Governació i
Relacions Institucionals, Josep Antoni Duran i
Lleida, ha acabat acceptant la necessitat de revisar
l'organització territorial de Catalunya.
Es tracta d'un avenç important: per primera vegada
el govern de la Generalitat accepta que el model
establert i aplicat sense consens per Convergència i
Unió fa 13 anys no es pot mantenir. I és positiu
també que el govern accepti que per resoldre aquesta
qüestió cal arribar a un acord entre totes les forces
polítiques.
28
�Si, com esperem, aquests propòsits es concreten
aviat en fets haurem fet un pas important endavant. I
amb el tema de la regionalització -que, repeteixo, no
és altre que el de la millora en la prestació dels
serveis i l'enfortiment dels ajuntaments- haurem
donat un excel·lent exemple de la forma com, des de
l'oposició, anem construint l'alternativa política a
Catalunya.
5.- Les noves dinàmiques polítiques: del balanç a
les perspectives
Acabo perquè m'estic allargant massa.
He volgut explicar-los el que per a nosaltres està
sent una experiència apassionant. Ens han volgut
matar d'avorriment, han volgut que a Catalunya
s'escoltés una sola veu. I més que exercir el govern,
l'ocupen. Però nosaltres no ens resignem. No ens
deixarem adormir.
29
�Deien: uEn Maragall no aguantarà gaire" i ara diuen:
" Que pari, que va massa ràpid".
No pararem. Nosaltres no tenim cap pressa, però la
resolució dels problemes dels ciutadans i ciutadanes
de Catalunya no admet demora.
En aquest cent dies hem iniciat una nova etapa
política que, com els he explicat, té repercussions
parlamentàries clares i concretes. Però que va molt
més enllà, em sembla, dels murs de la Cambra.
La col·laboració entre el PSC i el moviment cívic
Ciutadans pel Canvi, que tan bon inici va tenir en la
campanya electoral, ha continuat de manera
modèlica en el grup parlamentari. Amb això hem
desmentit els qui ens pronosticaven tota mena de
desastres i baralles. I, el que encara és més
important, hem posat en peu un laboratori de noves
30
�formes de fer política. Un laboratori on la vella saba
del partit socialista s'enriqueix amb les aportacions
d'altres sectors socials i professionals.
r
Es una experiència que, ho estem veient aquests
dies, atreu l'atenció de forces polítiques de tot
Espanya. I que ha estat la llavor de molts dels
esdeveniments que avui estem vivint.
D'altra banda, som conscients que els cent primers
dies de la nostra acció parlamentària no es
corresponen amb els cent primers dies del nou
govern. Especialment no són encara suficients per
començar a jutjar l'acció dels nous consellers.
Creiem que aquests mereixen un període de respecte
que no s'ha exhaurit encara.
Tanmateix, hi ha exemples d'iniciatives ja preses per
alguns d'ells, tant dels nous com dels vells, que
semblen anar en una direcció correcte. Això és
31
�particularment visible en els temes de la
regionalització i de 1'audiovisual, camps en els que
hem trobat una actitud raonablement receptiva.
Però, com hem vist, hi ha altres temes en que les
coses no han anat bé i no poden esperar: el
pressupost, el colapse de les urgències, les
prematriculacions escolars, la millora de les
condicions de treball del parlament i l'estatut de
l'oposició.
Per això hem decidit no deixar passar el mes de
gener sense donar fe de vida davant els mitjans de
comunicació amb aquest primer balanç. Un balanç
que vol iniciar un costum ja habitual en altres
institucions.
Deixeu-me, abans d'acabar, fer una referència a la
manera com les eleccions generals incideixen en la
marxa de les coses aquí a Catalunya. La vida
32
�política, com l'economia, és cada cop més un mercat
d'expectatives tant o més que de realitats.
El govern català sembla atenallat no solament per
l'inici de la legislatura, sempre feixuc, sino també
per la proximitat de les eleccions generals.
Però això, que seria normal, ve agreujat per
l'estratègia política del nostre govern, que ha basat
tota esperança de millora en la coincidència d'una
determinada configuració de les majories en el
Congrés i en el Senat espanyols.
No és aquí el lloc, per fer judicis - d'altra banda,
prou coneguts pel que a nosaltres respecta- sobre la
política espanyola i els seus efectes a Catalunya.
El que volem, justament, és un canvi de la política
catalana en el seu conjunt. No podem dependre
exclusivament del que passi a Madrid. Això si que
33
�ha acabat sent una estratègica i tràgica cessió de
sobirania.
Estratègica perquè és consubstancial al plantejament
nacionalista de descompromis real en la política
estatal. I tràgica per dues raons: perquè ho fa
dependre tot d'un Estat en el que no es creu i perquè
no produeix resultats, excepte el de la
desresponsabilització de la política catalana.
Només si som capaços d'enaltir el nostre Parlament,
vitalitzar la connexió entre política catalana i
societat catalana, augmentar el prestigi interior de
l'acció de govern a Catalunya i de les nostres
institucions - que han de deixar de ser vistes com
irresponsables per manca de poder i diners -. Només
així, dic, esdevindrem un país políticament autònom
en el sentit fort de la paraula. Un model contrastable
i alguna cosa més que una curiosistat intrigant, un
34
�país simpàtic o antipàtic, segons els gustos, i un
escenari de frustracions interiors.
"II modelo catalano", com diuen a Itàlia, pot
esdevenir un autèntic model de referència a Europa
si ens ho proposem. Un model amb legislatiu,
executiu i justícia propis i singulars. Amb una
relació positiva amb els seus territoris i ciutats. I
amb una connexió saludable, no com ara, entre
política i mitjans de comunicació i entre política i
diners.( En el benentès que els mèdia i el diners són
els dos nou poders socials i polítics que han emergit
amb força en la segona meitat del segle XX).
Aleshores si que podrem optar a obtenir un paper
capdavanter en un país, Espanya, que ha ampliat
considerablement els seus mercats, per dir-ho així,
polítics i econòmics. Altrament, no.
35
�Les claus per a aquest nou rol de la política catalana
les tenim a la mà. No s'han d'inventar ni s'han
d'anar a buscar a fora. Es diuen Parlament fort i
govern responsable, territoris respectats, ciutats
robustes, institucions de qualitat, mitjans públics
neutrals i mitjans privats independents, empreses
innovadores, sindicats imaginatius. Els tenim? En
tenim, però hem de millorar-los. Serem capaços de
fer-ho, i per tant els tindrem. És per això que
treballem els diputats i diputades Socialistes de
Catalunya i Ciutadans pel Canvi.
Moltes gràcies.
36
�}/>
VAXVAA^
UA^&
SÍ^NJ^'
¡M ^ ^Ki^jY :
>[*+)
WUM
Oí^
t^^r
^
t
,*
-?
u ^
^
-OJ±
Vi]
v
* & * : * $ :
i
4.
'fés^>^
K
A u.
y^rr
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
04.03. Parlament de Catalunya
Description
An account of the resource
Agrupa la documentació generada al voltant de l'activitat de Pasqual Maragall com a diputat al Parlament de Catalunya, principalment a les legislatures 1999 a 2003 i després com a President de la Generalitat de 2003 a 2006. Però també del període que en va ser de 1988 a 1995.
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
100 dies d'oposició al Parlament. Conferència al Col·legi de Periodistes.
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2000-01-26
Type
The nature or genre of the resource
Conferència
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Parlament de Catalunya
Ciutadans pel Canvi
Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE)
Oposició
Govern alternatiu
Catalunya
Model social
Acció política
Description
An account of the resource
Conferència de Pasqual Maragall repassant l'activitat parlamentaria del Grup Socialista-Ciutadans pel Canvi.
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Col·legi de Periodistes de Catalunya
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Arrangement
Information on how the described materials have been subdivided into smaller units.
UI 23
Discursos i conferències
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/1351/19930929d_00584.pdf
3ae827af6da4d2366795231755aac1de
PDF Text
Text
INTERVENCIÓ DE L'ALCALDE EN L'ACTE DEL 150 ANIVERSARI DE LA
GUàRDIA URBANA I EL LLIURAMENT DE MEDALLES AL MéRIT.
(Saló de Cent, 29 de setembre de 1993, 18:30 h)
CONSELLERA, REGIDORS, SENYORES I SENYORS,
ÉS
JUST QUE EM REFEREIXI D'ENTRADA, EN AQUEST ACTE DE
CONCESSIó DE MEDALLES AL MéRIT A AGENTS DE LA GUàRDIA URBANA
QUE S'INSCRIU DINS DELS ACTE
DEL 150 ANIVERSARI DEL COS, AL
PAPER SINGULAR QUE LA NOSTRA1POLICIA LOCAL TÉ EN LA SEGURETAT DIàRIA DELS NOTRtt-eeNCIWADANS.
DES QUE ELS AJUNTAMENTS DEMOCRáTICS VAM ASSUMIR LES NOSTRES
RESPONSABILITATS, VAN ENTENDRE QUE LA SEGURETAT CIUTADANA
ÉS
UN ELEMENT ESSENCIAL EN EL BENESTAR SOCIAL DELS HABITANTS DE
LES GRANS CIUTATS, I PER TAN'I', DELS BARCELONINS I LES BARCELONINES.
ELS QUI VIVIM EN LES CONCENTRACIONS URBANES SABEM QUE LA
PETITA DELINQÜèNCIA I ELS FETS DISSOCIALS HI TROBEN UN ESPAI
DE VEGADES MASSA APTE PER ALA SEVA PROLIFERACIÓ. ARA BÉ,
1
�SEMPRE HE SOSTINGUT QUE MOLTS DELS PROBLEMES DE LES GRANS
CIUTATS NO SóN CREATS PER ELLES MATEIXES, SINÓ QUE LES
CIUTATS SóN EL CONTENIDOR ON LA HUMANIT
HUMANITA DIPOSITA ELS SEUS
PROBLEMES DE MARGINACIÓ, DE POBRESA, DE CRIMINALITAT. POTSER
PER AIXò MATEIX, LES GRANS CIUTATS SóN TAMBÉ EL LLOC D'ON
HAN DE SORGIR LES PROPOSTES
E
LES SOLUCIONS.
D'AQUESTA MANERA, I EN LíNIA AMB LES PAUTES MÉS PROGRESSIVES
EUROPEES., VAM ARRIBAR A LA CONCLUSIÓ QUE PER SUPERAR POSITIVAMENT ELS PROBLEMES DERIVATS DE LA DROGA, LA POBRESA I LA
MARGINACIÓ ENS CALIA SUPERAR UNA VISIó PURAMENT COACTIVA
L, I AVANÇAR EN CANVI EN POLÍTIQUES izt+ tv~ T T 4
T
PARTICIPATIVES QUE ANESSIN A L'ARREL
MATEIXA DELS FENÒMENS CREADORS D'INSEGURETAT.
ÉS
A DIR POLïTIQUES QUE, SENSE DESCUIDAR MAI L'EFECTIVITAT
COERCITIVA DE LES NOSTRES POLICIES, DONESSIN A LA PREVENCIÓ
EL ROL ESSENCIAL DE LA NOSTRA ACTUACIÓ.
AIXò ENS HA PORTAT A SUBRATLLAR QUE LA "SEGURETAT ÉS COSA DE
TOTS", ÉS A DIR, DE LA JUSTICIA I LA POLICIA, PERÒ TAMBÉ
DELS VEïNS, DELS SINDICATS, DELS AGENTS SOCIALS, DELS EDUCADORS,
ETC. I AIXò ENS NA PORTAT TAMBÉ A CREAR UNS
INSTRUMENTS DE COORDINACIÓ,
PRIMER EL CONSELL DE SEGURETAT
URBANA DE BARCELONA, I AVUI DIA LA JUNTA LOCAL DE SEGURETAT
2
�DE BARCELONA, QUE FAN QUE LA NOSTRA POLICIA LOCAL PUGUI
TENIR UN PAPER IMPORTANT EN AQUESTA FUNCIÓ.
,...»
'
v
N.
(
I AVUI, QUE PODEM CONSIDERAR BARCELONA COM UNA DE LES
--4-.--,-ku
u
0 1)
1 .0\1
li
/*
-
CIUTATS MÉS SEGURES D'EUROPA, CAL VALORAR AMB JUSTESA LA
CONTRIBUCIÓ QUE LA NOSTRA GUàRDIA URBANA HA TINGUT I TÉ EN
AQUESTA SITUACIó. ÉS PER AIXò QUE VULL SUBRATLLAR-NE, ENTRE
D'ALTRES, AQUESTS ASPECTES:
- LA SEVA VOLUNTAT DE CONéIXER LA REALITAT EN QUé HA
D'ACTUAR. ÉS EL CONEIXEMENT DEL TERRITORI, LA PROXIMITAT AL
CIUTADà, EL QUE ENS PERMET D'ACTUAR EFICAÇMENT. LES ENQUESTES, EL CONEIXEMENT DE LA NOSTRA REALITAT SOCIAL, DE L'EFECTIVITAT DE LA SEVA PROPIh ACTUACIÓ, ÉS UN PUNT CLAU DE
L'ACTIVITAT CIENTIZICA_ DE LA NOSTRA POLICIA LOCAL.
LA CAPACITAT D'APORTAR UNA: VESSANT PREVENTIVA PRIORITàRIA
A LA SEVA ACTIVITAT EN MATéRIA DE SEGURETAT CIUTADANA,
TRADUÏDA EN UNA EFECTIVA COL.LABORACIÓ AMB TOTS ELS AGENTS
SOCIALS QUE ES MOUEN EN TEMEO TAN CLAUS COM EL PLA MUNICIPAL
DE LA DROGA, L'ABSENTISME ESCOLAR, EL VANDALISME, LA NO
DISCRIMINACIÓ CAP ALS IMMIGRANTS, ETC.
QÜESTIONS QUE TAMBÉ, ENTRE A1LTRES, EXPLIQUEN QUE A BARCELONA
NO ES VISQUIN) FETS TAN DOLOROSOSCOM ELS QUE S'ESTAN
.¿)
�PRODUINT A ALTRES INDRETS D'EUROPA.
- LA SEVA CAPACITAT PER COORDINAR-SE AMB LES ALTRES POLICIES
QUE OPEREN A LA NOSTRA CIUTAT I QUE HAN DONAT LLOC AL FET
QUE A CADA UN DELS DISTRICTES DE LA NOSTRA CIUTAT Hl HAGI
TAULES DE COORDINACIÓ POLICIAL, QUE SOTA LA DIRECCIó -AIXò
ÉS
FORÇA SIGNIFICATIU- DELS REGIDORS, PLANIFIQUEN LES SEVES
ACTUACIONS DIàRIES.
- LA SEVA CAPACITAT DE DESCENTRALITZACIo, AMB LA CREACIÓ
DELS ANOMENATS EATOS, SECCIÓ PREVENTIVA CADA VEGADA MÉS
ARRELADA A TERRITORIS MES CONCRETS DE LA NOSTRA CIUTAT,
AVANÇANT EN UNA RELACIÓ ESTRETA I CONTINUADA AMB ELS VEiNS,
AMB ELS COMERCIANTS, AMB EL CONJUNT DELS CIUTADANS.
EN DEFINITIVA, CAL RETENIk, DE TOT PLEGAT QUE SI EN AQUESTS
1
ANYS HEM REDUÏT DE MANERA ESPECTACULAR LA VICTIMITZACIÓ A LA
NOSTRA CIUTAT, TAL COM LES ENQUESTES I LES OPINIONS DIàRIES
ENS DEMOSTREN, LA NOSTRA GUáRDIA URBANA Hl HA JUGAT UN PAPER
FONAMENTAL.
LA QUAL COSA ENS CONFIRMA QUE EN UN FUTUR MODEL POLICIAL A
CATALUNYA S'HAURà DE CONTINUAR ENCORATJANT AQUESTA RELACIÓ
DE PRIVILEGI AMB UNES POLICIES LOCALS QUE -COM LA GUàRDIA
URBANA DE BARCELONA- HAN FET DEL CONEIXEMENT, DE LA COORDI-
4
�NACIó I DE L'EMPENTA SOCIAL I PREVENTIVA DE LA SEVA ACTUACIÓ
L'EIX ESSENCIAL DEL SEU CARaCTER.
APROFITO AVUI LA PRESéNCIA DE L'HONORABLE CONSELLERA DE
GOVERNACIÓ PER FER-LI AVINENT LA NOSTRA DISPOSICIó I LA
NOSTRA VOLUNTAT DE CONTRIBUIR A LA DEFINICIÓ DEL MODEL
POLICIAL A CATALUNYA, UN MODEL QUE H
iThflL í
LA REALITAT LuQuesTtankaLE- DE LA GUàRDIA URBANA DE BARCELONA, UNA REALITAT QUE FA, TOT JUST ARA, CENT-CINQUANTA ANYS.
PER MOLTS ANYS 1 MOLTES GRàCIES.
2-Clu
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
09.01. Activitat de representació (com a Alcalde)
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1982-1997
Description
An account of the resource
Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona.
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Identifier
An unambiguous reference to the resource within a given context
4257
Title
A name given to the resource
150 Aniversari de la Guàrdia Urbana i lliurament de medalles / Discurs
Type
The nature or genre of the resource
Discurs
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Saló de Cent
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Commemoracions
Seguretat ciutadana
Barcelona
Model social
Policia local
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1993-09-29
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona.
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències