1 50 1303 https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/27/2844/20041029_DeclaracioEuroregio.pdf e170d252dc83e073538d0e4de460bbfe PDF Text Text L’Euroregió, un futur compartit Els presidents de les comunitats i regions sotasignats ens hem reunit per posar en marxa de manera oficial una nova Euroregió Pirineus-Mediterrània que comprendrà els territoris de les nostres respectives regions. Aquesta Euroregió neix amb la nostra voluntat d’unir esforços per crear al nord-oest de la Mediterrània un pol de desenvolupament sostenible basat en la innovació i la inclusió social i territorial. En els anys que han passat des de l’inici de la descentralització a Espanya i a França hem constatat que els governs regionals juguen un paper insubstituïble a l’hora de generar un desenvolupament econòmic que tingui en compte les especificitats dels seus territoris. Tanmateix, l’escala regional no sempre és suficient per enfrontar els nous reptes d’una Europa ampliada i una economia mundial globalitzada. Des de fa anys, a Europa algunes regions han donat un pas important: la creació d’euroregions que transcendeixen les fronteres estatals, unint les forces dels seus territoris i la seva ciutadania per assolir un més gran potencial. En l’escala mundial, la competència per a les nostres economies és cada cop més dura. L’ampliació de la UE a l’est i la liberalització dels intercanvis en l’àmbit mediterrani obre noves oportunitats, però també suposa un repte sense precedents. Per això, i per donar a les nostres regions un nou protagonisme dins del partenariat euromediterrani, cal assolir junts una massa crítica. L’Euroregió Pirineus-Mediterrània que neix està formada per territoris de característiques sense dubte molt diverses, però en gran mesura complementàries. Juntes, aquestes regions tenen un pes important en el context sud europeu i mediterrani a causa de la seva dimensió demogràfica, econòmica i territorial. Comptem amb elements realment molt valuosos com ara una xarxa de centres metropolitans de dimensió europea, una posició clau en la Mediterrània occidental, una considerable base científica i tecnològica (universitats i escoles tècniques, parcs tecnològics, laboratoris d’investigació), una estructura econòmica diversificada, indústries punteres consolidades o en emergència (aeronàutica, energies renovables, biotecnologies aplicades a la farmàcia, la medicina i l’alimentació, automobilística, etc.), una producció agrícoles i vitícoles abundant i de qualitat i un turisme amb una oferta variada durant tot l’any (platja, muntanya, turisme cultural, turisme rural, patrimoni urbà, etc.). Tanmateix, els territoris de l'Euroregió ha d'afrontar els reptes que representen : • la insularitat • l'aïllament de les zones de muntanya i de les zones veïnes caracteritzades per una feble densitat de població • Els cascs urbans i els barris en decadència • Les àrees industrials en declivi o amenaçades �Amb la participació activa d’organismes de la societat civil que representen els nostres ciutadans i dels governs locals i supra-locals, cercarem els ajuts i les complicitats europeus i estatals necessaris per garantir l’èxit de la nova Euroregió Pirineus Mediterrània que vol esdevenir: Un espai econòmic, de recerca i innovació tecnològica ambiciós al sud d’Europa És imprescindible garantir el lligam entre l’ensenyament universitari, la investigació, la innovació i el desenvolupament econòmic regional. Cal que les nostres regions passin a ocupar de manera conjunta un paper destacat en l’espai europeu d’investigació, esdevenint un gran centre innovador del sud d’Europa i participant conjuntament en programes europeus de recerca. Per això cal aprofitar les complementarietats científiques regionals, i establir lligams entre la iniciativa pública i privada en matèria de desenvolupament econòmic, tecnològic i industrial a partir de la base científica. L’Euroregió ha d’esdevenir un espai atractiu per als capitals industrials internacionals que busquen implantar-se en un entorn creatiu i innovador, basat en la qualitat i l’excel·lència científica, al servei d’una economia sostenible i competitiva. A la base d’aquest model hi haurà una col·laboració entre universitats, entre laboratoris científics i entre parcs tecnològics, cercant de manera global les sinergies entre els sistemes de recerca i innovació de les regions. Aquesta estratègia ha d’anar acompanyada de lligams cada cop més estrets entre els grans pols industrials euroregionals i la base científica. Una densa xarxa d’infrastructures al servei de la ciutadania Les xarxes de transport actuals són insuficients per respondre al creixement demogràfic de les nostres regions i a l’augment dels seus intercanvis entre elles i amb la resta del món. L’Euroregió ha ser alhora un engranatge de plataformes logístiques de primer ordre, per assegurar la connectivitat internacional dels nostres territoris en una Europa ampliada a l'Est i oberta a l'àmbit mediterrani. Per això volem construir un sistema multimodal amb un nou equilibri dels transports tant de passatgers com de mercaderies per carretera, via ferroviària, marítima i aèria. Cal també assegurar la connexió del nostre territori amb les grans xarxes transeuropees, en especial els recorreguts d’alta velocitat, transmediterrànies i mundials. L’Euroregió ha d’articular-se amb unes xarxes de transport modernes i funcionals, i unes xarxes d’energia i de comunicacions que responguin a les necessitats de la població i dels actors econòmics, en una perspectiva de desenvolupament sostenible que permeti preservar el territori i el planeta per a les generacions futures. La prioritat ha de ser per als mitjans de transport més sostenibles i les energies renovables. Aquest projecte de xarxes euroregionals ha de ser integrador en dos sentits: una integració dintre de les xarxes europees, mediterrànies i mundials, lligada a l’exigència intrínseca d'integració de la totalitat del territori i la població en aquestes xarxes, lluitant per evitar l’aïllament i per superar les dificultats pròpies de cada regió. �Una cruïlla d’intercanvis culturals i humans L’espai ocupat per les nostres regions conté una enorme diversitat cultural. Aquesta diversitat té a veure amb formes tradicionals d’expressió cultural i lingüística amb una tradició centenària tant com amb l’arribada de noves expressions culturals resultat de processos migratoris, de canvis socials. Hem de treballar conjuntament per valoritzar aquesta diversitat i transformar-la en una força creadora. Alhora, compartirem experiències d’integració i multiculturalisme. Les nostres regions destaquen també per la vitalitat de la seva creació cultural. Cal crear nous circuits per fer fent circular talents i creadors artístics (espectacles en directe, llibres, audiovisual, etc.) a les nostres regions i a l’exterior (festivals, salons, residències d’artistes, etc.). També és important establir una cooperació entre els agents difusors de la producció cultural (distribuïdores, galeries d’art, teatres, etc.) per situar el nostre territori en un lloc destacat dels circuits internacionals de la creació artística. Finalment, l’Euroregió ha de servir per preservar el nostre patrimoni natural, històric i cultural compartit i per trobar noves formes de valoritzar aquest patrimoni amb un model turístic sostenible. En aquest sentit caldrà explorar la creació de rutes i marques turístiques conjuntes, i potenciar l’intercanvi de bones pràctiques. Un nou motor del Partenariat Euromediterrani Les regions europees han jugat un paper molt destacat en el procés d’integració europea i en contribuir a l’ampliació de la Unió Europea. Estem convençuts que les regions haurien de jugar un paper molt més important en el Partenariat Euromediterrani, i a través de l’Euroregió treballarem conjuntament per aquest objectiu. Afirmem la nostra voluntat comuna de desenvolupar accions conjuntes a l’àmbit mediterrani, sobretot a destinació dels països del Magrib. Conscients que aquesta tasca l’hem de fer conjuntament amb les institucions de la Unió Europea i amb els organismes europeus de cooperació interregional, compten també treballar en col·laboració amb organitzacions de cooperació existents com la Comunitat de Treball dels Pirineus (CTP) i les Illes de la Mediterrània Occidental (IMEDOC), i desitgem participar junts als programes europeus de cooperació territorial. Representant les nostres institucions, nosaltres signataris d'aquesta declaració hem decidit impulsar l’Euroregió Pirineus Mediterrània que dugui a terme aquestes tasques promovent projectes comuns de desenvolupament sostenible en estreta cooperació amb les institucions de la Unió Europea i d’altres organitzacions internacionals, així com amb els estats andorrà, espanyol i francès. Aquesta Euroregió neix amb els territoris d’Aragó, les Illes Balears, Catalunya, Llenguadoc – Rosselló i Migdia – Pirineus com a nucli principal. Tanmateix, l’Euroregió neix amb vocació d’obertura i cooperació seguint els arcs pirinenc, mediterrani (d’Itàlia fins �al Magreb), les valls dels grans rius (Ebre, Garona i Roina) Mediterrània Occidental. i les illes de la Convidem totes les autoritats polítiques i organismes locals i supralocals a participar d’aquest repte compartit. Promourem tanmateix la participació de les ciutadanes i dels ciutadans de l'Euroregió, tant de manera directa com a través de llurs associacions, empreses, representants polítics, universitats. Amb tots ells farem de l’Euroregió Pirineus Mediterrània un nou pol d’innovació, integració i creixement sostenible al nord-oest de la Mediterrània. Christian Bourquin Vicepresident del Consell Regional de Llenguadoc - Rosselló Marcelino Iglesias President del Govern d’Aragó Jaume Matas President del Govern de les Illes Balears Martin Malvy President del Consell Regional de Migdia Pirineus Pasqual Maragall President de la Generalitat de Catalunya � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 12.01. Activitat de representació (com a President) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-2006 Description An account of the resource Aplega els expedients i documents emanats de l'activitat protocol·lària i de projecció pública com a President de la Generalitat. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource L’Euroregió, un futur compartit Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Malvy, Martin Matas, Jaume Iglesias, Marcelino Bourquin, Christian Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2004-10-29 Type The nature or genre of the resource Declaracions Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Euroregió Europa Catalunya Illes Balears Aragó Llenguadoc - Rosselló Migdia - Pirineus Description An account of the resource Declaració constitutiva de l’Euroregió Pirineus Mediterrània per part dels representants dels territoris constituits: Christian Bourquin (Vicepresident del Consell Regional de Llenguadoc - Rosselló), Marcelino Iglesias (President del Govern d’Aragó), Jaume Matas (President del Govern de les Illes Balears), Martin Malvy (President del Consell Regional de Migdia Pirineus) i Pasqual Maragall (President de la Generalitat de Catalunya). Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Palau de Pedralbes Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Escrits https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/8/2841/23_13.pdf 838cfe888c87c10508cdc2d24cc39f93 PDF Text Text FACTORS THAT CONTRIBUTE TO A SUCCESSFUL AND PROSPEROUS REGION IN A GLOBAL WORLD Pasqual Maragall SUMMER 2000 My experience with Swedish cities Global village or a globe of cities From the system of cities to the single city A proposal. �À^M v J ., VU ! ' ^i, 1 i6r,H'" '" | V v - ^ ,. k,ví^' I want to express my gratitude to the City of Malmô, the Swedish Federation of Municipalities, and the Forenings Sparbanken and in particular to M.Sòren Andersen, Deputy Managing Director and M. Ulf Svensson, Head of the KOMMEK -committee. M. SVENSSON, who must have a first class data base, has been trying for a number of years to get me to this growingly important meeting on urban and regional policy. My life changed a bit in the last four years. I ceased to be Mayor of Barcelona after 15 years of office; immediately after I quitted the Presidency of the Committee of the Regions of the European Union and embarked in teaching at the 3 rd University of Rome a course of one semester about "A Closer Europe" . Back to Barcelona I engaged in candidating for the Presidency of the Government of Catalonia but even winning in popular vote I wasn't able to overcome the subtelties of the electoral law and the alliance of the Catalan nationalist coalition with M. Aznar's Popular Party: thanks God, this permits me to be here to-day. Nevertheless I promise to come back next time as President of Catalonia, if fortune helps. My wife and I feel always at home in Sweden. 2 �3 ÍMv expérience with Swedish Citicsl I have learnt a lot out of my stages in Stockholm, Goteborg and Malmoë with myfriendsMatts Huit, Lisbet Palme and Gunnar Ericson, the former member of the International Olympic Committee. Stockholm was bold enough to launch the so-called Bangemann Challenge, a project confronting a number of Eurocities in the implementation of the 10 recommendations of the Commission on the Information Society who wore the name of the then member of the European Commission. This initiative was a pioneer one. I want to stress here my belief in the European network of cities and regions as one of our main assets in global competition. Global companies are decissive. But global cities and their metropolitan regions are decisive as well. Externalities count. If global companies are able to understand to what extent their long term success depends on the existence of strong local and regional communities, we will approach a kind of welfare optimum. Otherwise we will not. Negative externalities, such as pollution, divided communities, and the new social divisions stemmingfromdifferent levels of iníòrmatization, will eat up the benefits of global competition. Europe has to show that this new equilibrium between markets and social cohesion is possible. I am no talking about theoretical concepts: I talk about real and specific regions and cities where global competition and the quality of local life do not hinder each other. The dialogue between these to main factors of modern Ufe, territory or community and economic exchanges, has to have strong and concerned actors. And you in Scandinavia are again one of our references in this field. I recall the strong impression obtained out of the the visit to the House of Science, at Chalmers University, in Goteborg, where close to a hundred firms were being created, and not only small ones. Indebo had been among them. Since my return to Barcelona I used some of the inputs I learnt at Chalmers in the implementation of Initiatives Inc., a capital risk company owned then by the municipality and to-day 75% private and 25 % public, and in the creation of Barcelona Activa, a municipal entreprise helping young professionals and women to establish small businesses. 3 �4 A lot of time has elapsed since then. But as I will stress later on there is still a long way to go in the cooperation between local goverment, business and universities. Universities have to change a lot their corporatist approach to social life and business. And cities have to understand to what extent they can help to welfare by creating links and both assuming resposibilities from higher levels of government and devolving them to citizens. Business can help a lot in teaching both governments and universities to increase efficiency. But at the same time they will certainly learn to deal with them in a more friendly way, because they themselves will depend on the efficiency of social overhead and the multiplication of knowledge in specific territories. Malmoë has produced a splendid example, along with Copenhaguen, in the strenghtenning of the the European network of cities and communications, with the new bridge. This is one of the best news of the year 2000 for all Europeans. I am a believer in Adam Smith's sentence that growth is bom out of the expansion of markets. One thing only has to de added: markets do not grow solely by long distance investment; markets grow of the deepenning of connections between more or less close by agglomerations of people otherwise barely related to each other. The Internet revolution hinges on this principle: it makes long distance exchanges cheaper and quicker, at the same time that it allows for the multiplication of closer contacts with close people, a factor which ends up being crucial. This is so much so that the great difficulty, as I recall, in the auction of the cable network in Stockholm by Telia was the related obligation for the winning company to extend a costly cable system far North in Sweden. Density is still a decissive factor in the networking business. Part of the talk about the coming changes in the pattern of locational decisions due to internet is unfortunately empty talk. Investments like the ones Malmoë has been experiencing in recent years are more strategic than certain very advertised year 2000 wonders. The bridge for one, but the recovery of the old entrepôts close to the harbour also (I very well recall the meeting there of the victorious ESParty after Jospin and Blair had arrived to government in 1997). A city with dead zones is an ill city. Citizenship requires elimination of nonsense spots. Remaking a city is a long process of giving sense and beauty - as Richard Rogers reaclls once and again - to every corner. 4 �5 The combination of a big event project with a fixed capital program of city improvements is the winning strategy. Some say this was the secret of the Barcelona "renaissance", related to the 1992 Olympic Games. They are right. Yet it is also true that the event alone does not necessarily help. The event provides for a certain climate which is very helpful in creating the synergies, private and public, which will change the city. And it gives coverage to a particular city image and name. You then are in the market. But you have to produce something more than a momentum. You have to produce something consistent and stable, for good. The improved city becomes then the product and the engine of new moves ahead. This is specially important for cities which are not capital cities. True cities so to speak. Capital cities enjoy the advantages of a critical mass of movements, both real and virtual, physical and financial. Cities as such do not. They have to create their own capitality in a sense or another. They have to produce their critical mass, which is not given by political density. This enterprise is one in which the wellbeing of the human adventure is at stake. Malmoë is one of these places. 5 �6 ¡Global village or a world of cities Cities, congestion, and diversity are at times the names of the issue that the world is more afraid of. Cities appear to be the real problem, because they are WHERE the problems appear. Let me explain a little bit what my experience of mayor has taught me in this connection. At times the quick rythm at which the process of massification and urbanization occurs in a given city or neighbourhood, overcomes initially the capacity of the altready established and of their buildings and social structures to absorb diversity, or the ability of the ethnic majorities to share social life, or of those whose wealth is not currently used to contribute to public spacefinancingto do it, or of grown ups with repect to young ones, or of local youngs with repect to young newcomers and even of old and established inmmigrants vis à vis the more recent ones. It is true that a well managed city is able to absorb incredible amounts of diversity. Cities act as a kidney able to purify an amazing amount of liters of the fluid in circulation But, as in the case of the kidney, given certain circumsances, a limit to this assimilation capacity appears. The limit can be improved or enlarged, thanks to robust democratic and c ommunity values but cannot be totally denied. It dependes a lot on the density of the phenomenon of diversity over space and time, and therefore on the ability to obtain good processes of integration in specific neighborhoods and over specific periods of time. This is why the robustness of neighborhoods, communities, cities and regions, as well as of local businesses, has a lot to do with a well accepted cultural plurality or, to use a name that does not satisfy me totally, with multicumiralism Left parties have been too slow in assuming the complexity of these processes as well as conservative parties have been playing the greedy but dangerous game of obtaining popular suport, namely working class support, against newcomers. This is going to be one of the political keys to the quality of life in cities, among other factors. We will need in Europe perhhaps not 100 million inniigrants in the next 50 years, as was predicted, but well around 50 million - a million a year -. This in case we suceed in aplying in general in Europe measures of the kind you in Scandinavia have been able to design some time ago in thefieldsof the increase in birth rates and in that of the ability of couples or singles to go on working while having young kids, which amounts to the same. Otherwise the problem will be only compounded at a larger scale. 6 �7 And we should even recall that Gosta Espin Andersen has showed the costs and problems of the Scandinavian welfare model, which is in many senses superior to the continental or the anglosaxon one, in case wages in the service sector follow the quick growth of those in the new economy. Up to here we have seen a reasonable sociopolitical approach to the growth of cities. But also an economic approach to the growing size of cities is possible. It can be helpful in obtaning some clues for the design of strategies of improvement at the local and regional level. You see in the present graph how the equilibrium size (Pe) of a city does not often coincide with the optimum size (P*) • P* P" Population OPTIMUM SIZE (P*) AND ACTUAL SIZE (P") OF CITIES 7 �Population growth does not stop at the minimum average costs per person, where the city size would obtain a so-called optimum (the cheapest town per person), but goes beyond towards an non-optimal or extra-optimal actual population perhaps because people, in moving or not to that particular city, perceive the predominant average cost rather than the actual marginal cost of the last arriving to it. perhaps because the relative prices countryside/city have changed in favor of the latter so that the countryside is not able any more to buy urban services, among them education, health and leisure. (In my country many aged people, not only the more mobile youngsters, move to bigger towns because of the health and pharmaceutical services) Should we be scared by that hypotetical tendency of cities to go beyond their better size ? No. It is a fact of life that people in general prefer to live together than alone, and for sound reasons. Let's disregard for the sake of the argument the case of third world megapolis which involves a much longer chain of resoning. We concentrate in the cities of the Northwestern hemisphere. Here and now we should find ways to compensate for congestion costs and other negative externalities as we experience them At any rate the psychology of people and social thinkers as to the amenities or threats involved in urban life and in general in a world of increasing population has proved in history a very cyclical one. Ricardo and Malthus foresaw global stagnation linked to the increase in population and to the extension of the margin of bad land being cultivated. They didn't count on America. Almost 2 centuries after (from 1815 to 1974) the Meadows Report told us about the same: in 1994, according to their MIT research, there would be no oil left ( not good land this time but oil). It is perhhaps not the best moment to comment on oil prices, but 25 years passed the deadline, it is hard to deny that stagnation is not precisely the rule of the day. �9 Let's take a recent example and we will realize both thefragilityof predictions, with their underlying doctrines, and the need to approach regional and urban strategies on sounder basis, which is the main purpose of KOMMEK 2000, as I understood it. One of the cultural vehicles that I respect most, the British weekly THE ECONOMIST, evolved in the last years in the following way: a cover story announced five or six years ago that "Hell is an American City". That cover portrayed a picture of a crippled, poor black person walking against the background of decaying housing units in, say, the Bronx. The very definition of hell was made to correspond to that image. Not much later, proving the candidness of their managers, the same magazine conducted a thorough reasearch showing in the end that the tide had turned around and that cities had become the place of knowledge creation and knowledge transmission. Two years and a half ago (1998, Jan 10th, p.15) THE ECONOMIST showed that ''America's cities can yet be resurrected". The period since the 1960's, when central cities began to loose populetion, has ended. This changing psychology about thefeteof cities permits us to think of the global world in a new manner. We can now think not in an abstract and inmaterial global village, which otherwise is not a true and practical reality, but in a world of cities, which is a more reasonable hypothesis. T4e best way to get to a real global village is therefore to build a world of cities That would function well Reasonably open And efficiently interconnected This is valid too not only at the world level but also at the national or regional level. An efficient nation and an efficient region will be those who have built an efficient system of cities. 9 �From the system of cities to the single city For any given city of the system we have to take into account three principles: 1 - The city does not admit internal islands or lack of communication 2 - Both misery and wealth tend to colonize their environment 3 - The city is an intermediate level between society and state and also between market and state. Out of these three principles stem three policy rules. But let's first explain better what mean by incommunication, colonization and the intermediate role of cities. 1 - The basis of the existence of cities is the existence of economies of scale or economies of agglomeration. Until a certain threshold, of which we talked before, living together in agglomerations is cheaper than living alone or in small population entities. But this implies the inexistence of obstacles to the interaction of those living together. A city with incommunicated or seggregated small neighborhoods would be the worse of the worlds, that of the lack of scale and that of the lack of access to services. 2 - The tendency of economically segregated cities is towards incomunication. Fear of those who have less (or are ethnically different) and price of land where those who have more live makes economic diversity very difficult in any given part of the city. 3 - The proximity of citizens to local goverment and local services makes cities more accountable than nation-states. The perception of what I get from and what I pay to local government is much more straightforward than in nations. The three policy rules emerging from this picture are the following: 1.- The city must prevent barriers of all kind from existing. Public space should provide all citizens with a sense of pride and with easy access to services. In Barcelona we talked about "monumentalizing" the working class periphery and "hygienizing" the old downtown. We meant to eliminate the urbanistic barriers of suurban or dwntown lack of quality . We spent a lot in the quality of the interventions in poor neigborhoods and even more in preventing internal ghettoes. 2.- Free riding must be prohibited. Wealthy metropolitan suburbs paying low taxes and making daily use of tax expensive and poorly equipped downtowns makes for a vicious circle of poverty and wealth. Metropolitan areas must be recognized not only for statistical purposes but also to produce a fair sharing of the costs of the real agglomeration. �3.- Cities should obtain a larger share of public responsibilities if we want to optimize the accountability of governments. The subsidiarity principle declared in the European Treaty should not be limited to the relationship between the nation-states and the Union. The last point deserves some comment. Cities could and should become the first level of a reorganization of government in the sense of competitivity and equivalence between price and service. Regions can become the place of devolution of government to cities and citizens, by defining the economic and overhead strategies needed to survive in an open world market. Cities can do more than just being perceived as more sensitive to local needs and costs. A proposal! Cities can create virtual markets by being audited on several counts by independent bodies. My proposal is that European cities and universities network to define a battery of common urban indicators on a regular time basis. The items to be measured could be initially the following: 1 - Pollution 2 - Noise 3 - Criminality 4 - Traffic accidents 5 - Housing prices 6 - Educationa levels 7 - Health 8 - Justice 9 - Public transport A tentative set of the correspoding indicators could be: 1 - CO 2 in the air (three points in tne city) 2 - The % of main streets with more than 60 decibels 3 - Victimation rate 4 - People killed in accident per 100.000 inhabitants 5 - The # of yearly wages to buy a new/used apartment �12 6 - Scool drop outs in % 7 - Life expectancy, infant mortality and basic health assistance cost 8 - Average time ofjudicial resolution for minor offences 9 - Commerial speed By regularly auditing efficiency in a number of urban services cities in credibility. The corresponding universities of these cities would provide for the needed relayability of the audits. It is not unlikely that the London School of Economics ( via theUrban Program, conducted by Richard Sennet and T. Burnett) can engage in a similar kind of project. In the last meeting of the Advisory Council of the program that I attended, mention was made of the fact that the LSE was analyzing the possibility of cooperation in a series of projects with a number of European universities (Humbolt in Berlin, the University of Milano and Sciences Politiques in La Sorbonne, to which I would like to add the University of Barcelona, via the Aula Barcelona program). Businness and in particular the financial sector would certainly welcome this kind of effort. The rankings of cities obtained by surveying businnessmen on a certain number of charecteristics of European cities are helpful (namely the Healey and Baker ranking survey). What I am proposing is a complementary kind of measure, not based on opinion but in objective measures conducted on common basis and similar protocols by a network of independent University departments. Local and regional finance, once the Euro is adopted, is going to become a booming sector. Perhapps the FòreningsSveriges Kommunalekonomer and the FôreningSparbanken, which is already operating in the Swedish local finance market, would be interested in obtaining good records of municipal efficiency in European cities. Certain mayors are not enthusistic about it. They probably don't know that they will be forced to give up if they want to be financed in the not so distant future. 12 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 02. Activitat professional Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Documentació emanada de l'exercici professional de Pasqual Maragall. - Gabinet Tècnic de Programació de l'Ajuntament de Barcelona (febrer 1965-1968, funcionari 1968-1979) : com a economista. - Servei d'estudis del Banc Urquijo (1965-1968). - Aula Barcelona (setembre 1997 - març 1999): funda i presideix Aula Barcelona com a centre de gestió del coneixement per a l'administració de les ciutats. És un espai comú de reflexió entre universitat, empresa i administració en relació amb la ciutat i el seu passat, present i futur. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Factors that contribute to a successful and prosperous region in a global world Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2000-07-18 Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Anglès Subject The topic of the resource Economia Ciutats Globalització Description An account of the resource Conferència organitzada per l'Ajuntament de Malmö, la Federació Sueca de Municipis i el Förenings Sparbanken. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Malmö (Suècia) Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital d'una còpia en paper custodiada a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/2840/20010215_LaFactoria_Oportunidad_y_reto_para_Catalunya_PM.pdf 63ff6034193db251cd4eb17ffdb32683 PDF Text Text Oportunidad y reto para Catalunya Pasqual Maragall i Mira Amigas y amigos, buenas tardes a todos. Ya hace tiempo que comentamos, con algunos compañeros de partido y de grupo parlamentario, la necesidad de que realizara una conferencia sobre inmigración, reflexionando en voz alta y explicando nuestra posición en materia de inmigración. Diversas circunstancias y noticias que se han producido últimamente (algunas bastante desgraciadas, por cierto), han puesto, todavía, de más actualidad el tema de la inmigración extranjera. Particularmente, la inmigración extranjera que procede de países que no forman parte de la Unión Europea. Pero quiero comenzar aclarando que mi conferencia de hoy no es, en absoluto, una intervención precipitada por los hechos ni, menos todavía, improvisada. Y tampoco querría que fuera entendida como una respuesta a ningún hecho o posicionamiento ideológico de nadie. Nosotros hace tiempo que propugnamos, y creo que lo hemos defendido con coherencia, de palabra y con los votos, que por encima de todo, lo que necesita nuestro país es reflexionar con serenidad sobre un fenómeno que aquí es relativamente nuevo. Hacer propuestas innovadoras pero asumibles, e intentar actuar coordinadamente desde el consenso. También desde la discrepancia, si es necesario, naturalmente. Pero, fundamentalmente, desde el diálogo y el acuerdo político. Nos jugamos mucho. Y tenemos la obligación de hacerlo bien. Estamos viviendo uno de los períodos de prosperidad y libertad más largos de toda nuestra dilatada historia. Y tenemos que actuar con prudencia para preservar lo que tenemos. Esto no significa que no tengamos que estar abiertos a las nuevas realidades y a lo que nos viene de fuera, sino todo lo contrario. Debemos asumir que estamos en un momento, no solo de grandes cambios, sino una época en que todo evoluciona a gran velocidad. Y, por tanto, debemos tener muy claros qué valores debemos preservar. Para mí, dicho ahora muy esquemáticamente, tres valores por encima de todo: la igualdad, la cohesión y la convivencia. Ya me referiré con más detalle, pero no quiero entrar en materia sin resaltar antes que estos tres valores, contrariamente a lo que a veces se insinúa, son completamente compatibles con los procesos migratorios. Y que si alguna vez tenemos la sensación de que la supervivencia de alguno de estos valores puede estar en peligro, naturalmente, no será responsabilidad de los últimos que han llegado. �A veces pienso que la convivencia es como una copa de cristal tallado, de Murano, por ejemplo. Una pieza única. Que no se puede tasar porque no hay dinero suficiente para pagarla, y que la hemos guardado celosamente hasta hoy poder pasarla a las generaciones venideras. Pero la copa es muy frágil, no nos engañemos. Y no podemos jugar. Nuestra obligación, la de todas y todos, es que no se nos rompa en las manos. Por eso me parece irresponsable y mezquino que personas y grupos con responsabilidades públicas, o con un elevado grado de influencia social y mediática, lancen, como alguien ha escrito, "leña al fuego" y hagan cálculos inconfesables sobre la posible rentabilidad electoral de apelar irracionalmente a los miedos y a los sentimientos más primarios de la población más débil o más desinformada. Política y pedagogía Ciertamente, estamos viviendo un momento histórico que para muchos de nosotros resulta apasionante. El proceso de mundialización, la implantación de las nuevas tecnologías, los avances científicos..., todo hace pensar que el mundo cambiará a un ritmo todavía más frenético de lo que lo ha hecho en los últimos años. Pero este fenómeno produce, a la vez, inseguridad. Sobre todo en las capas de población menos preparadas y aquellas que más directamente han sido víctimas de las desigualdades. Y esto no lo podemos resolver solo con buenas palabras, o apelando únicamente a ciertos valores, ni mucho menos culpabilizando de los desajustes precisamente a aquellos que más los sufren. Ya escribió Sthendal que "casi todas las desgracias de la vida provienen de las falsas ideas que nos formamos sobre lo que nos pasa". Deberemos hacer mucho pedagogía respecto a lo que está pasando, respecto al proceso extraño, novedoso, lleno de incógnitas, pero a la vez interesante, que vive vive hoy la humanidad. Deberemos hacer mucha pedagogía, sin duda, y también mucha política. En el terreno de la pedagogía, deberemos insistir, no solo en que los procesos migratorios han existido siempre -lo cual se nos recuerda con frecuencia-, sino sobre todo en que las migraciones forzadas, involuntarias, suelen ir de pobres hacia ricos. Hoy, del Tercer Mundo hacia el Primero. Y no puedo dejar de constatar que con las migraciones se están marchando personas de los países pobres que allí hacen mucha falta, porque son fuertes y porque muchas de ellas están muy preparadas. Alguien ha dicho que las migraciones, por encima de todo, están haciendo inviable el futuro de algunos países. Desde aquí lo vemos desde otra perspectiva, pero lo cierto es que la mayoría de los efectos negativos que puedan tener los procesos migratorios, que también los hay, los sufren sobre todo los países emisores. Y no puedo dejar de señalar, igualmente, que incluso el flujo de capitales entre el Norte y el Sur del planeta hoy es una sangría para los países más pobres. El Tercer Mundo envía cada día hacia el Primer Mundo cuatro veces más del dinero que recibe por cualquier concepto. Contrariamente a lo que se piensa, no somos nosotros los que enviamos dinero al Tercer Mundo, sino este el que nos transfiere capital día tras día. Muchos �países se están empobreciendo a un ritmo escandaloso. Ochenta países tienen hoy una renta por cápita inferior a la de hace diez años. Y estas constataciones, que no he querido obviar de ninguna manera, nos llevan a repasar la existencia de otros factores que favorecen las migraciones en todo el mundo. El Síndic de Greuges, en el último informe anual que ha entregado al Parlamento, y en un magnífico apartado dedicado a la inmigración, hace referencia a tres factores más, a parte del económico, que fomentan las migraciones: los factores sociales, los factores políticos y los factores culturales. Entre los sociales, por ejemplo, recuerda que "muchos países todavía tienen un crecimiento de población superior al 2% anual. Con este índice, el sistema de productivo no puede absorber la población que se incorpora al mercado de trabajo. La familia selecciona a los que intentarán emigrar y así abrirán camino a los demás". A estos países les está pasando lo mismo que al Estado Español durante los años sesenta: que las remesas de divisas de los inmigrantes son una de las primeras fuentes de ingresos del país y de muchas familias. Pasó en España hace unos años, y pasa hoy en otros lugares. Por ejemplo, en Ecuador se calcula que un 90% de las familias dependen del dinero que les envían desde fuera del país. Esto contribuye, no solo al desarrollo económico, sino también a "atenuar las tensiones sociales derivadas de un nivel de paro elevado y a la vez a financiar las importaciones que necesitan", como hace notar el Síndic. A esto como ya he dicho, le hemos de sumar factores políticos, que todos nosotros conocemos, y de violencia estructural, y factores culturales, cada vez más decisivos a la hora de abandonar el país de origen. En la decisión de emigrar hay, lógicamente, una legítima decisión de prosperar y de vivir mejor, y en este aspecto la percepción de que Occidente vive inmerso en el lujo y la superabundancia acaba siendo definitiva. Tienen mucho que ver las imágenes que les llegan a través de los medios audiovisuales. Características del nuevo contexto internacional El nuevo contexto internacional se caracteriza por dos elementos fundamentales de gran impacto: el incremento estructural de la movilidad, y la creciente heterogeneidad y diversidad de las sociedades. Y muy particularmente Europa, que había sido siempre emisora de mano de obra y de profesionales, y que hoy se ha convertido en uno de los principales focos de atracción. La composición de las sociedades europeas está cambiando mucho, y en Catalunya lo hace más deprisa, porque el cambio ha comenzado más tarde y los niveles actuales son más bajos. Un recientísimo informe del Consorcio de Recursos y Documentación, de la Diputación de Barcelona nos hace notar que "a pesar de la alta visibilidad y los efectos mediáticos de los fenómenos migratorios en la actualidad, las poblaciones de origen extranjero en Catalunya son todavía escasas. En Catalunya hay unos 180.000 extranjeros con permiso de residencia, de los �cuales unos 130.000 se pueden considerar inmigrantes económicos, es decir, personas que salen de su país en busca de un futuro más próspero. Además, se estima que hay entre un 15 y un 20% más de personas residentes en situación irregular: esto representa entre 20.000 y 30.000 personas más que se suman a los inmigrantes económicos. Por tanto, actualmente hablamos de gestionar el impacto de aproximadamente un 3% de la población, proporción que seguramente se incrementará rápidamente en los próximos años, por la continuidad de los flujos de entrada y por los procesos de reagrupación familiar. En el plazo de seis o siete años, Catalunya puede alcanzar la media europea de población extranjera con unos índices del 7%". Esta es una realidad que será así, tanto si se quiere como si no. Por tanto, creo que se falsea el debate cuando alguien pretende plantearlo en términos como "inmigración sí, o inmigración no". Esto hoy no es posible. Solo lo sería si decidiésemos volver a una especie de autarquía o aislamiento del mundo. Y en el proceso de globalización actual es muy dudoso que esto llegara a ser posible. Y todavía menos, aislarse en una burbuja si se quiere estar ente los más ricos del planeta. Si queremos ser una sociedad moderna y desarrollada, entonces el cierre total e impermeable de las fronteras todavía es más una quimera. Y si, como decía hace un momento, el debate "inmigración sí, inmigración no" es un falso debate, una concesión a la demagogia populista o un "brindis al sol", mentiría más quien pudiese tener la tentación de asegurar que con él en el gobierno vendrá menos inmigración. Quien dijera esto jugaría peligrosamente son los sentimientos y los miedos más primarios de una parte de la población y, por descontado, pondría en peligro la convivencia y rompería, puede que irreparablemente, toda posibilidad de consenso político y social. En parte, esto ya ha comenzado a hacerse, pero creo que estamos a tiempo de reorientar la situación y "desfacer el entuerto". Nosotros, cuando afirmamos que la presencia de inmigración es una verdadera oportunidad, además de un reto, lo decimos con el convencimiento de que lo puede ser en un doble sentido: oportunidad de modernización para los países de origen, y oportunidad para las sociedades receptoras. Retos del fenómeno inmigratorio en Catalunya Entro ahora a valorar los que, para mí, son y serán en el futuro los principales retos que plantea el fenómeno inmigratorio en Catalunya. Y permitidme que, a raíz de algunos hechos que están en la mente de todos, cite como reto de mayor actualidad -aunque no es el más importante- la capacidad de desterrar del discurso político la apelación a la xenofobia, más o menos encubierta, y disfrazada de conflictos entre comunidades. Para decirlo con más claridad, debemos renunciar, de entrada a la tentación fácil de utilizar argumentos que se basen en una supuesta discriminación positiva de cualquier comunidad respecto a los que estaban ya antes. Los recién llegados no han disfrutado de ningún privilegio especial hasta ahora, y es una temeridad utilizar el falso argumento de que los autóctonos son discriminados en comparación con los colectivos �inmigrantes. Es una falsedad que solo se puede entender si quien lo dice está mal informado o tiene muy malas intenciones. Es necesario que todo el mundo lo sepa y que además lo defendamos en voz alta y sin embudos. Hoy la ley no fomenta ni facilita ningún tipo de discriminación positiva respecto a los miembros de ninguna minoría y, además, tampoco es eso lo que nosotros queremos. Otra cuestión bien diferente es que, con frecuencia, aquellos que tienen más derecho a beneficiarse de algunos servicios o programas, sean mayoritariamente inmigrantes. Pero no se benefician en tanto que inmigrantes, sino en tanto que personas con menos recursos. Y quien declare que los inmigrantes que los inmigrantes son más privilegiados está diciendo solo una parte de la realidad. Llamadle media verdad, o media mentira, como os guste más. Nosotros defendemos modelos que podríamos llamar de "integración colectiva", como lo es por ejemplo el holandés. Según este modelo, los inmigrantes que llegan por las vías previstas legalmente, son atendidos, en un primer momento, de forma intensiva. Se les explican sus derechos y deberes, reciben cursos intensivos de idiomas se les hace conocer el barrio o el pueblo donde vivirán, se les ofrece atención sanitaria, y se les pone en contacto con personas destacadas de su comunidad de origen. De esta manera, se intenta reducir el impacto que, inevitablemente, provoca la llegada a un país nuevo, y se proporcionan los instrumentos mínimos indispensables para superar la prueba en las mejores condiciones, e integrarse allí donde se vivirá a partir de aquel momento. En Holanda, además, se les paga una cantidad de dinero durante los primeros meses, hasta que conocen bien la lengua, y comienzan a trabajar. Puede que aquí este "salario de integración" sea más difícil de implantar, porque el nivel económico y el grado de desarrollo del estado del bienestar en los dos países es muy diferente. Pero, en cualquier caso, insisto en que una ayuda bien planteada en un primer momento, puede resultar decisiva para la persona que llega, y para cómo se lleve a término después su integración. El Gobierno Alternativo, en el Plan de Inmigración de Catalunya que dio a conocer el 23 de enero, situaba esta primera acogida en unos centros de atención a inmigrantes que deberían estar distribuidos, como mínimo, por los siete territorios o regiones de Catalunya, y, si se quiere, con un gran centro de referencia en Barcelona. Una buena primera atención, insistiendo en la necesidad de conocer el país y la lengua, parece hoy indispensable para una integración más rápida, más intensa y menos traumática. A partir de aquí, igualdad de oportunidades para todo el mundo y en todos los campos previstos por la normativa en vigor. Y para que esto sea realmente posible, se debe promover a fondo el estado del bienestar para todos, y se deben desarrollar las leyes y otras disposiciones que emanan de los Parlamentos. Y no hace falta irse demasiado lejos: el Parlamento de Catalunya ha aprobado diversas resoluciones durante la presente legislatura. La más reciente, el 12 de marzo, en que se instaba al gobierno de la Generalitat a: *Desplegar la ley de extranjería en los aspectos de su competencia y elaborar un marco normativo de aplicación consensuado. �*Coordinarse con los entes locales para realizar políticas de integración, y dotarlos de recursos, teniendo en cuenta el papel crucial de los ayuntamientos en la integración. *Luchar contra las mafias que trafican y explotan inmigrantes irregulares. *Reclamar la creación de un fondo estatal para reforzar los procesos de integración y cohesión social, que se destinaría a las comunidades autónomas en función del número de inmigrantes. No podrá decir el gobierno de CiU que no sabe por donde comenzar a trabajar. La Cámara catalana ha hecho su trabajo y ahora le toque hacerlo al Gobierno. Por ejemplo, aplicando las resoluciones aprobadas que instan a trabajar desde el consenso y la lealtad institucional y a dotar de recursos las políticas de atención a inmigrantes. Y todavía otro reto muy concreto: la aplicación de la Ley de Extranjería y la redacción del Reglamento. Ya he dicho antes que lo mejor, en nuestra opinión, habría sido no tocar la ley orgánica 4/2000, que había nacido fruto del consenso de todas las fuerzas políticas en el Congreso de los Diputados. A pesar de esta opinión, muy generalizada por otra parte, el PP se presentó a las elecciones generales con el compromiso de cambiar la ley, en sentido restrictivo, si ganaba. Y es obvio que ganó por mayoría absoluta. Por tanto, pudo cambiar rápidamente la ley, añadiendo algunos artículos que, a nuestro entender, eran inaplicables, y otros que hasta se podían considerar inconstitucionales. Por lo que respecta a los aspectos que no se podían aplicar, ya hemos visto algunas consecuencias. Y por lo que respecta a los que podían no ser constitucionales, algunos ya hemos hecho lo que creíamos que debíamos de hacer. Y el tiempo nos dará la razón. Personalmente, si estuviera en mis manos, redactaría una ley de extranjería con un único artículo: "queda derogada, a todos los efectos, la ley orgánica 8/2000 y vuelve a estar en vigor la ley orgánica 4/2000". Y no porque aquella fuera ninguna panacea -que no existen- sino porque era fruto del consenso y suficientemente válida para poder aplicarla. Si hablamos desde hace tanto tiempo de diálogo, consenso e incluso Pacto de Estado es porque estamos convencidos de que uno de los retos de futuro en materia de inmigración es la entendida respecto a las grandes líneas de actuación política y social. La nueva ley permite, a pesar de sus faltas, mejorar la atención a la inmigración y diseñar políticas de integración. Y esperemos que el Reglamento que se tiene que aprobar abundará en esta línea de trabajo Debe quedar muy claro que no hay nada peor que tener miles, decenas de personas en situación administrativa irregular. Aquí el gobierno debe actuar rápido y con una eficacia que hasta ahora, francamente, se ha echado en falta. La Administración del Estado no ha sabido estar a la altura de las necesidades, en parte por una falta de medios y en buena parte, también, por falta de previsión. Es inhumano haber tenido y tener todavía a tantas miles de personas haciendo cola, sufriendo las inclemencias del tiempo durante horas y horas y sin tener la más remota idea de que les podía deparar el futuro. Así no hay quien desee integrarse. ¿Integrarse en una sociedad que rechaza y maltrata? Todo el mundo que vive aquí debe de tener "papeles". Y es el gobierno central el que tiene las competencias en esta materia y quien debe decidir si lo hace por la vía de la regularización de todas las personas que están aquí, o combinando esto con algunas expulsiones por motivos �justificados. En cualquier caso, es el PP el que ha cambiado la ley -con el apoyo inestimable de CiU- y es el gobierno central quien tiene las competencias en materia de flujos migratorios y debe asumir la responsabilidad. Pero haciéndolo bien y haciéndolo deprisa, para evitar males mayores. Nosotros somos también partidarios de establecer una buena política de control de flujos migratorios. Y no solamente para España. Creemos que debe de ser la unión Europea quien armonice las políticas en materia de inmigración, incluidas las de control de flujos. Europa lleva unos cuantos años viviendo en una falsa idea de "crecimiento cero" de la inmigración, la cual, además de falsa es inviable. Y no ha hecho sino potenciar el desconcierto. Propuestas Proponemos para la unión Europea una política común en materia de inmigración, y en esta línea trabajan hace tiempo nuestros europarlamentarios. En coherencia con este principio, defendemos -y quiero insistir especialmente- una política de control de fronteras y de control de flujos. Así como, en la medida de lo posible, una política de contratación en origen. Insisto porque se ha repetido con insistencia malévola desde sectores conservadores, el argumento de que los partidos progresistas y especialmente el partido socialista, pretendían abrir las fronteras para que todo el mundo pudiese circular libremente por todo el mundo. No niego que esto podría ser el ideal, y puede que algún día sea realidad. Al fin y al cabo sería coherente con el proceso de globalización y de libre circulación de marcado y capital. Pero, hoy por hoy, nosotros estamos convencidos de que se deben controlar los flujos migratorios y determinar unos contingentes anuales de inmigración. En la medida en que sea posible, se deberá ir combinando la contratación en origen, estableciendo oficinas de información en las embajadas y consulados españoles, con la concesión de un determinado número de permisos de residencia para que la gente pueda buscar trabajo por su cuenta. No podemos olvidar que siete de cada diez inmigrantes trabajan en las ocupaciones más inestables y con menos cobertura social, según los datos del informe "España 2001" de la Fundación Encuentro. Estos puestos de trabajo difícilmente se pueden contratar en origen. La estadística subraya que el 33% de los extranjeros trabajan como empleados domésticos y de limpieza, y que un 18% lo hacen de peones de agricultura y pesca. Se tendrá que determinar un contingente anual para regular las corrientes migratorias autorizadas. Nosotros, además, estamos de acuerdo con el principio general de que las comunidades autónomas puedan participar en la determinación de los contingentes, en función de las necesidades locales. Aún así, sabemos que la libertad de circulación y la creciente necesidad de movilidad de la mano de obra dificultan el establecimiento de cuotas territoriales. Hemos propuesto que desaparezca el permiso de trabajo -como ya lo hacen otros países europeos-, pero entendemos que el permiso de residencia es suficiente para el control de flujos y ya está condicionado por las posibilidades reales del mercado de trabajo. Es necesario reducir la �burocracia y simplificar los trámites para ganar en eficacia y rapidez. Los empresarios han denunciado muchas veces lo complicado que es que un extranjero extracomunitario pueda ponerse a trabajar una vez las empresas han decidido contratarlo. Si aplicamos con agilidad las medidas que he citado -por otra parte, muy elementales- tendremos toda la legitimidad para perseguir de manera implacable, tanto las mafias que están traficando con personas indefensas, como los empresarios que contraten ilegalmente. No digo que aplicando correctamente todas aquellas medidas podamos acabar con la entrada clandestina de personas, porque seres humanos que quieran venir siempre habrán más de los que podamos acoger. Pero creo, sinceramente, que regularizar a los que están aquí, establecer unos contingentes anuales de acuerdo con los países del entorno y agilizar los trámites de los que se autorizen a venir, sería un buen principio para otra manera de enfocar la inmigración. Las políticas de integración El siguiente capítulo es el de las políticas de integración. Aquí es donde, a mi parecer, no solo se nos plantean retos de gran trascendencia para el futuro del país, sino también algunas oportunidades históricas. Hablar de integración es -lo decía ya al principio- hablar fundamentalmente de la preservación de tres puntos clave en las relaciones humanas: la igualdad, la cohesión y la convivencia. Las personas inmigradas deben disfrutar de todos los derechos y los deberes que les correspondan, según nuestro ordenamiento jurídico. Deben conocer con todo detalle en qué consisten estos derechos y deberes, y en que les afectan o les benefician, y en que campos concretos pueden entrar en conflicto con sus costumbres, su cultura, o sus tradiciones. En este marco concreto, los extranjeros tienen que aceptar nuestro cuadro de valores, y en especial la aconfesionalidad del Estado y la equiparación entre hombre y mujer. Tendrán que aprender a ser más libres, como de hecho todos hemos de ir aprendiendo cada día que pasa. Aprender a serlo juntos, con sones plurales y colores de piel diversos, sin dañar el actual sistema de valores ni la democracia. Es un reto y una oportunidad extraordinaria. Preservar la cohesión social y el nivel más alto de convivencia posible, significa también tomar decisiones en terrenos muy importantes, y adoptar políticas muy concretas. Políticas sociales y políticas urbanísticas, las cuales tienen costos elevados. La llegada de miles de personas cada año con necesidades sociales y de vivienda, pone de manifiesto la falta de recursos y el abandono de muchos barrios en pueblos y ciudades. Este es un reto que debemos de convertir en una gran oportunidad aprovechada. Es posible comprender las actitudes de algunos ciudadanos cuando afirman que no son racistas, y al mismo tiempo rechazan el establecimiento de más personas inmigradas en sus barrios. Es posible entender que sientan como competidores directos a aquellos que todavía están peor que ellos, y más dispuestos a aceptar cualquier trabajo o cualquier vivienda. Pero no será por la vía �del enfrentamiento como podremos resolver los conflictos. Y todavía es más irresponsable que quien tiene la obligación de dar salida a los problemas se limite a constatar que "hay mucha gente que piensa de esta manera". Lo que se nos pide son medidas concretas que hagan posible que los ciudadanos ganen en calidad de vida. Esto se debe de hacer comenzando desde abajo, en los barrios, en los pueblos, en las ciudades. No podemos pretender sobrecargar determinados barrios con nuevos conflictos, porque todavía no habían superado del todo la degradación a la que habían estado sometidos desde hace muchos años. Si a la fractura social que viven algunos barrios, añadimos ahora una fractura que se quiera justificar por razones étnicas, el resultado puede ser explosivo. Pero si evitamos que estos barrios se degraden y destinamos grandes inversiones de dinero para dignificarlos, si hacemos que los vecinos se sientan bien y estén orgullosos de él, si los recursos de los cuales pueden disfrutar los extranjeros no van en detrimento de los que también necesita mucha gente autóctona, entonces conseguiremos más calidad de vida para todos y evitaremos enfrentamientos muy peligrosos. Se trata de no hacer pagar la factura de los costes que tiene la diversidad de culturas a los que tienen menos margen para ceder, a los que justo acaban reconvertir su barrio urbanísticamente deficiente de los años 50, 60 ó 70, en un barrio digno, con grandes penas y trabajos. Se trata de evitar a los que acaban de llegar a la dignidad urbana tengan que hacer una aportación tan onerosa a la integración de los recién llegados que su reciente tranquilidad sea puesta en peligro: ¡Terrible ironía sería ésta!. Es aquí donde todos debemos extremar la prudencia de nuestras expresiones, demasiado ingenuamente complacientes con los recién llegados o poco coherentes con las dificultades que experimentan los inmigrantes de vieja fecha, o bien al contrario, exagerando interesadamente donde ingenuamente estas dificultades para obtener la complacencia de los mismos. La integración y la cohesión son cuestión de ritmos sabiamente distribuidos y esfuerzos titánicos en determinados momentos y lugares críticos. No nacen de la buena fe y basta. Ni es admisible, en el extremo contrario, que se imaginen imposibles. La cohesión no es imposible. Saldremos adelante con poco que los ingenuos y los interesados de uno y otro extremo nos dejen trabajar o, mejor dicho, nos ayuden. El Gobierno Alternativo ha presentado diversas propuestas en esta línea, entre las cuales lo que llamamos Pla Urban para los barrios de Catalunya, que no es otra cosa que una gran inversión para mejorar el urbanismo y la calidad de vida de los barrios más castigados de nuestro país. Se debe impedir la degradación urbana y la utilización creciente de la infravivienda; no se puede dejar todo al libre mercado, se debe planificar y, muy particularmente, favorecer un parque de vivienda de alquiler con precios asequibles y adecuados a los perfiles; es necesario un nuevo plan público de vivienda que se adecue a las nuevas circunstancias sociales y que garantice el acceso a la vivienda pública en igualdad de condiciones. También se tendrán que ofrecer incentivos fiscales para la rehabilitación y gestionar planes que integren las necesidades en formación, ocupación y vivienda. Se trataría de mejorar la calidad de vida de todo el mundo, con independencia del origen de cada persona. Este es nuestro modelo de desarrollo, porque nos parece el modelo más progresista. Ya sabemos �que la aplicación de este modelo integrador, basado en la igualdad y en la preservación de la cohesión social, tiene un coste muy elevado. Pero nos parece indispensable poner dinero sobre la mesa, a cambio de transformar los pueblos y las ciudades; en definitiva, el país, en la línea que queremos. Se ha hablado de diferentes cantidades, tanto a pagar por el Estado, como por la Generalitat y los ayuntamientos. En cualquier caso, la decisión de volcar mucho dinero en los servicios a las personas y en los barrios se debe de hacer, inevitablemente, por consenso, porque hay que sumar muchos esfuerzos y hacer economía de escala. Otros países lo han hecho: en los últimos años, por ejemplo, lo ha hecho el gobierno Jospin en Francia, y con resultados bastante espectaculares. El inmigrante no debería sufrir exclusión. Primero, porque no lo desea y, además, porque viene en condiciones de integrarse si no encuentra impedimentos. Las políticas de integración deben tener por objetivo principal eliminar las causas que pueden provocar la exclusión. Nosotros hablamos, incluso, de un posible "modelo catalán de integración", que se basaría en los siguientes elementos: el respeto a los derechos humanos, el respeto a la diferencia, la defensa de los valores y las prácticas básicas de la democracia, especialmente el respeto por las libertades individuales, la igualdad y la no-discriminación por motivos étnicos, de sexo, religiosos o lingüísticos; la defensa de la cohesión social de las ciudades y los pueblos, el fomento de la interacción y de la construcción del sentido de identidad y pertenencia a una sociedad común. Y debo remarcar, para ir acabando, que el Pacto para una Nueva Ciudadanía, que nosotros hemos propuesto y proponemos, debe contemplar también, necesariamente, aspectos sociales y culturales. Me refiero sobre todo a fomentar la cultura de participación y el asociacionismo. Y no digo solo entre los inmigrantes. Porque, aunque es cierto que en nuestro país existe una larga tradición en este campo, el compromiso personal y la participación de los ciudadanos en la toma de decisiones no parece haber crecido mucho. Es muy importante que los inmigrantes participen en las asociaciones de vecinos, AMPA, entidades deportivas y culturales, ONGs y en consejos sociales y municipales. Como es importante que lo haga, en general, toda la ciudadanía. La inmigración nos abre las puertas a nuevos marcos de relaciones y significa también una buena oportunidad para el contacto intercultural y la profundización en los valores de la democracia de base y participativa. Identidad cultural El aumento del número de extranjeros en Catalunya, hijos de tantos países y culturas diversas, puede ser una gran oportunidad para repensar nuestra identidad. Algunos lo han querido hacer desde la unión respecto actitudes que podríamos llamar fundamentalistas. Otros, aunque mejor documentados, no han podido evitar, a pesar de todo, expresar sus temores por lo que respecta a �la desaparición de una determinada manera de entender nuestra identidad y nuestra cultura. A mí me parece que a las personas de actitud abierta y progresista nos toca creer y defender que la multiculturalidad es posible. Y trabajar para hacerla más viable. No una multiculturalidad basada en el relativismo de que todo sea igual, ni de que no hay nada que se tenga que defender. Naturalmente que reconocemos una cultura propia, milenaria, pero que justamente se ha ido enriqueciendo con el contacto con todo aquello que nos ha venido de fuera. La cultura no puede ser estática, ni sagrada, ni que se inscriba en un registro y quede ahí para siempre. La cultura la hacen las personas que están en un país, que viven y que trabajan, que conocen y respetan el legado de sus antepasados, pero que saben transformarlo con su propia vida. La cultura es dinámica, y cuanto más lo sea también será más plural, más viva y más democrática. Hoy en día nadie se atrevería a discutir seriamente la aportación de los que vinieron hace unos años de otros rincones de España a nuestra ciudad catalana común. Y los que se acaban de incorporar ahora o lo harán en un futuro tienen el mismo derecho si ellos quieren y si reconocen y respetan lo que ya hemos hecho entre todos. De hecho, cada vez más, nos guste o no, todos forman parte de una misma civilización universal, pero es necesario que esta se continúe expresando y manifestando pluralmente en una diversidad de lenguas y culturas que se deben preservar y enriquecer. Todo esto, entronca también perfectamente, a mi entender, con el modelo de ciudad y de país que nosotros queremos para Catalunya. Unas ciudades y un país perfectamente integrados en un mundo global, que conserven y potencien toda su vitalidad. Y esto solo nos parece posible si huimos de cualquier tentación de etnocentrismo y apostamos abiertamente por la diversidad y el cosmopolitismo. Pasqual Maragall i Mira . Presidente del Partit del Socialistes de Catalunya. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Oportunidad y reto para Catalunya Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2001/04/15 Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Immigració Globalització Identitat col·lectiva Política Description An account of the resource Publicat al n. 14-15, febrer-setembre. Transcripció d'una conferència. Source A related resource from which the described resource is derived La Factoría EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/2839/19970831_Federalismo_Poder_cercano_o_distante_PM.pdf 6530b4e38af1f2a6dbc9a645cb6d55d4 PDF Text Text Federalismo: ¿poder cercano o distante? Pasqual Maragall H e visto que hay quienes creen que federalismo y proximidad del poder no son compatibles. Se equivocan. Se equivocan al menos con algunas de las versiones del federalismo, concretamente con buena parte del federalismo europeo y, en general, con el federalismo devolucionista o descentralizador, por referencia al federalismo unificador. Que quede claro que no me interesa el debate por el debate, sino más bien extraer uno de los resultados posibles: el entendimiento o acuerdo y que, por tanto, estoy dispuesto a conceder yo también las equivocaciones que estoy seguro que cometeré en un tema tan resbaladizo como éste. No soy un teórico, sino un político, interesado en convencer mas que en hallar la pura verdad, si es que existe. En este caso se trata de un debate con ideas y personas que provienen de un sector que no quiero apartar, porque entiendo que está al otro lado de un puente corto, que no es fácil, pero es transitable (creo) y decisivo para la buena marcha de las cosas aquí en Cataluña, y de paso en España. El puente que va del federalismo de la izquierda catalanista al nacionalismo federalizante de centroizquierda. Si este puente se hace bien transitable, el país irá bien y si no, no irá tan bien, se estancará. Mediré, por tanto, las palabras. No diré que se equivocan totalmente los que separan federalismo y subsidiariedad ni sostendré (no lo he hecho nunca) que subsidiariedad significa únicamente proximidad del poder. El principio de proximidad En cuanto a esto último, proximidad es sólo una forma simple, algo abusiva, de decir lo mismo que se quiere decir cuando se utiliza un nombre tan extraño, tan poco próximo: subsidiariedad. Subsidiariedad es un nombre muy extraño para una idea muy sencilla: el poder, cuanto más cerca, mejor. No es que siempre pueda o tenga que estar cerca, sino que en iguales circunstancias (eficacia y equidad) cuanto más cerca, mejor. No es, por tanto, un principio que se ocupe solamente de la eficacia -idea ésta que sí que probablemente es errónea- es un principio que se ocupa de la distancia, de la participación, de la apropiación de la política por parte de los ciudadanos como medida de su calidad. �Ni tan sólo es correcta la idea menos grosera y mucho más extendida que la subsidiariedad se ocupa de la adecuación, de hallar la distancia adecuada, el nivel de gobierno adecuado para cada competencia pública. En un intercambio reciente -o quizás fue más bien una coincidencia en el tiempo de dos opiniones- Klaus Kinkel, el ministro alemán de Asuntos Exteriores, definía la subsidiariedad como la proximidad posible y Jacques Santer como adecuación: hacer las cosas en el nivel adecuado. Kinkel la acertaba más. Conozco bien sus opiniones, que son las del gobierno de la RFA, a través del secretario de Estado de Asuntos Exteriores Europeos, Hoyer. Subsidiariedad no quiere decir únicamente adecuación, no es un concepto neutro, tecnocrático, frío -como puede oírse a veces- que permitiría la ordenación científica de los servicios públicos por niveles. Tiene algo de ésto, pero no es parcial, partidario, un parti pris a favor de la proximidad, toda la proximidad posible dadas las restricciones de equidad y eficacia, y analizadas éstas con todo rigor (demasiado hemos tragado por culpa de los economistas -y yo lo soyeconomías de escala que no lo eran, es decir, ventajas o economías de gran medida que, al fin y al cabo, descontados sus efectos negativos, se convierten en lo que los economistas llaman diseconomías netas o ventajas negativas). Aquí está precisamente el carácter revolucionario o, si se quiere, más modestamente innovador o radical del principio mencionado, que podemos denominar, a partir de ahora, hechos los esclarecimientos que hacían falta, principio de proximidad. En primer lugar es innovador porque sitúa arriba la carga de la prueba de la distancia a la que debe actuar el gobierno. La distancia se tiene que justificar (tal como expresan los ejemplos italianos y británicos adjuntados al final de este artículo), no es un valor en sí mismo. La proximidad no hace falta justificarla porque es un valor en sí misma, en principio. El miedo a la colisión o al exceso de intimidad local entre administrador y administrado, más bien dicho, entre el administrador y algunos de los administrados más influyentes, ha pasado a ser masivamente sustituida por el miedo al exceso de intimidad global entre el administrador nacional o supranacional y el fabricante de armas o narcotraficante de turno. Al administrador local corrupto ya lo echarán los votantes que lo conocen de cerca. No hacen falta tantas tutelas a la proximidad como a la distancia. En segundo lugar, el principio de proximidad es radical en el sentido que es del tipo que Geremek y Dahrendorf (en un famoso intercambio de hace unos años) llamarían caliente, no frío como la democracia en general o el mercado, que son sistemas para procesar la producción de resultados políticos o económicos respectivamente, sistemas que percibimos como maquinarias frías por bien que nos jugamos mucho (o así lo hemos creído hasta ahora) en su buen funcionamiento. Para explicar el porqué de la innovación radical que entra en escena con este principio y su compatibilidad con el federalismo, todavía más la coherencia entre ambos principios, deberemos referirnos a la globalización (lo lamento) y tendremos que diferenciar dos tipos de federalismo, el separador de poderes previamente concentrados y el unificador de poderes independientes. El sarampión de la proximidad, que tiene pinta de durar y de dejar marca, se produce ahora porque la globalización de la economía y, aunque más lentamente también la de la política, está desvelando un sentimiento de urgencia para la devolución de las competencias que la historia se llevó de los poderes próximos: distancia sí pero "cum grano salis" y, a cambio de más proximidad para las cosas que no hay necesidad de hacerlas lejos. Por eso se dice -exageradamente- que los Estados son demasiado pequeños para según qué y demasiado grandes para todo el resto. La lealtad federal �El federalismo aparece entonces, o reaparece, como el mejor sistema para organizar esta nueva situación que rasga los Estados por arriba y por abajo. Y la lealtad federal al interés general como el principio de la coherencia que complementa perfectamente el de proximidad. Federalismo viene de pacto (foedus). Es el pacto que une los Estados previamente independientes (los Estados Unidos, quizás algún día la Unión Europea) por contraposición a la Confederación que se quería mantener en una relación de interdependencia más blanda, pero también el pacto que autonomiza las partes previamente diluidas en un Estado centralista (la RF alemana y el Estado de las autonomías español). En ambos casos hay coexistencia del momento unitario y del momento autónomo, momento autónomo que no parece que se identifique con la existencia de hechos nacionales y diferentes dentro de la federación (no es así ni en los Estados Unidos ni en la RFA; sí en cambio en España y, quizás mañana, como tiempo atrás, en el Reino Unido). En Italia el apelativo federal cayó el 17 de junio de la Comisión constitucional bicameral, presidida por D'Alema, creo que por presiones de la derecha, y así en vez de decir: la República Federal de Italia está compuesta por municipios, provincias, regiones y el estado (sic), la Constitución dirá: la república de Italia, etc.... ¡Pero ya me dirán! ¿Dónde encontraremos una constitución más federal que esta que pone municipios y Estado en una misma sentencia?. Pues bien, el mismo día y en el mismo lugar se aprobaba también que la administración pública no hará sino lo que los privados o la sociedad no pueda hacer, y eso -se dice- en virtud del principio de subsidiariedad. Solamente en las constituciones americanas (EUA y Canadá), el federalismo aparece con una dominante unitaria (cuando se escucha federal en los EUA se entiende que se está hablando de Washington y del gobierno central), que la subsidiariedad puede aparecer como contraria al federalismo. (Y aún: cuando se habla de federalismo fiscal en los EUA se entiende siempre en tres niveles, no como aquí). El término federal es también en los EUA la patria conceptual de los liberales, y los liberales allí son progresistas, intervencionistas y poco amantes del mercado libre, relativamente el promedio cultural norteamericano. Un federalismo diferencial Entre nosotros, sin ser exactamente lo contrario, poco nos falta. Determinados socialdemócratas (Helmut Schmid, por ejemplo) son francamente menos intervencionistas que nuestros nacionalistas de derechas, para quienes la intervención, la nacionalización y la normalización, todas ellas palabras que provocan terror a los liberales europeos de buena ley, no son una cuestión de derecha o izquierda, sinó de interés general. Y a fe que los socialistas catalanes han respetado estas razones hasta ahora. Todos somos conscientes que no es lo mismo el nacionalismo de las naciones olvidadas que el de las dominantes, mientras dura el olvido y la dominación. Todos somos nacionalistas mientras esto no se acaba. Pero tenemos que empezar a ser algo más en el tránsito hacia el fin de la dominación y el olvido. Es lógico que la subsidiariedad altere algunos nacionalistas de derecha (no a todos) tanto o más que el federalismo. Pero no tendría que asustar a los federalistas de izquierda, a excepción de a mi viejo amigo Umberto Serafini, socialista y federal, europeísta spinelliano, para quien mis veleidades liberal-libertarias y subsidiarias tienen un insoportable olor democristiano. No ha entendido, este nuevo y magnífico Settembrini, que el ideal federal no es una religión, sino una posibilidad real que se hará con liberales y socialdemócratas y nacionalistas federalizantes. En Cataluña es más fácil entenderlo. Estamos a un paso de llegar a ello. El federalismo diferencial, no uniformista, nos puede llevar a la España tranquilamente plurinacional. Otras vías de acceso están por inventar. Y el propio federalismo diferencial está por definir con rigor. Pongámonos a ello. ¿Qué podemos pedir los federalistas subsidiarios a los nacionalistas en esta conexión, en este punto y hora? Y al revés, ¿qué nos pueden pedir los nacionalistas?. Pienso que podemos pedir a los nacionalistas que expliciten su perjuicio a favor, no de la proximidad, sinó de la identidad como factor de cohesión del individuo social, la ciudad, el país, y que expliciten como ese caso particular en que la proximidad no sería física, ni referida a la medida del colectivo (aunque para los nacionalistas catalanes se pueda pensar que la medida pequeña es una razón más para basar su pensamiento), sinó afectiva, cultural, una proximidad de los espíritus, por lejos que estén los unos de los otros, por tal como participan de un mismo sentimiento nacional o cultural. �Pero también pueden los nacionalistas preguntarnos a los federales de toda la vida y, especialmente a los partidarios de la proximidad, que entendamos nuestro caso como un caso particular de la teoría de la identidad como base de la cohesión, caso en el que la proximidad fuera factor de identidad y no al revés. Todo es posible. Pasqual Maragall Alcalde de Barcelona Este artículo fue publicado en el Diari de Girona el domingo, 31 de agosto de 1997, en las páginas 22 y 23. Italia. Ley del 15/3/97 y propuesta de reforma del Senado El artículo 2 de la ley italiana del 15 de marzo de 1997 dice que el municipio y la región pueden realizar todas aquellas funciones que sean del interés general de sus habitantes, incluidas aquellas realizadas hasta el momento por las dependencias estatales ubicadas en el municipio o región. El artículo 3 de la ley del 15 de marzo de 1997 especifica cuáles son las funciones públicas que realmente puede hacer el Estado. La cláusula residual -todo aquello que no se especifica- favorece a los poderes territoriales. Uno de los proyectos de reforma del Senado italiano prevé su composición (al menos parcial) en base a circunscripciones regionales que elegirían representantes de la región entera y representantes de los municipios de la región, éstos en una asamblea de todos los alcaldes de la región al inicio de la legislatura. Reino Unido. Propuesta laborista para Escocia "La propuesta actual (...) garantiza incluso la presencia de los responsables escoceses en los consejos de ministros europeos". "El Parlamento de Escocia, con 129 representantes, tendrá poderes legislativos y si se aprueba una segunda cuestión en el referéndum, gozará de un limitado margen de acción en el terreno fiscal". "La transferencia de competencias se estima tan amplia que el documento sólo detalla aquellas que seguirán bajo la tutela de Westminster: economía, defensa, ocupación, cuestiones constitucionales y embriología y aborto, dependerán de Londres. La nueva cámara (escocesa) legislará sobre la educación, el desarrollo económico, la salud, la ley y el orden, etc...." � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Federalismo: ¿poder cercano o distante? Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 15/10/1997 Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Federalisme Subsidiarietat Divisions administratives i polítiques Espanya Europa Description An account of the resource Publicat a el n. 4, octubre de 1997. Source A related resource from which the described resource is derived La Factoría Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital d'una còpia en paper custodiada a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/8/2836/200203_CitiesGlobalWorld_PM_JdNadal.pdf e2b95e520ae78e162977f37028073d3d PDF Text Text CITIES IN A GLOBAL WORLD From the pvramid to the web ... with a few steps in between 1.- lntroduction Let me present sorne th inking about certain aspects of the matter which 1 consider to be crucial. 1will highlight, of course, the non-cooperative aspects of the globalization process. 1 will try to explaín in particular how a globatly networked world, one that opens new opportunities instead of turther promoting nationalism and hierarchy, provokes what 1will call "vertigo of new treedoms". 1 will attempt to establish a first conclusion, highlighting the need for new public policies in a world that pretends to be increasíngly líberalized. In this context, 1 would like to draw attention to the capacity of the local world to play an active role. Borrowing the New Citizenship concept from Saskia Sassen, 1will insist on the positive role of local agents and politicians. Based on this point. 1 will attempt to compare the idea of the Global Village with the idea of a world of cities that compete and cooperate, leading to two important points: No abstract paradigm of the city exists. lnstead we have one of concrete cities, each one with specific possibilities and limits, which leads us to the second point: the need to have comparable indicators of each specific reality in arder to enhance the ability to perform. Herein, líes the general framework of what 1wish to say. 1" X 1'. 1 would like to begin my presentation by citing one of the many documents (more than 140,0001) that are floating around on the web and that respond to the connection of the two key words of our topic: Cities and Globalization. The following passage is taken from the rev1ew done by Dr. Mit Mitropoulos of IAPS (Peop1e- Environment Studles lntern1tlona/ A:ssoci11tíon) In hls book 'H1blt•t. Citl.:> in A Glob1/i%/ng Worfd··Globel Report on 0 Human Settlements". The author ends hls review with a subtle and lronic twist . He writes: "Back in 1954 Laszlo Benedek directed The Wild One, with Marlon Brando riding with a roar �into tidy-silent Wrightsville. He is floater Johnny, leading a mottey bunch of motorcyclists wearing leather branded Black Rebels. The other character in the scene is a local haírdresser in her prime. The hairdresser asks Johnny cheekily, "What are you rebelling about?" Johnny responds, "What have you got?" The scene occurs during a decisíve moment of the Fordist-Keynesian production model that began in 1945 and would guarantee three decades of sustained growth in industrial production as well as the establishment of the Welfare State for developíng COUntrieS. As Steffen Schnei_de_r declares (Post-Fordism, the Resurgencfl of the Local State, and Naw Forms of Urban Gavernance: A~ments and Deficíts of an Emerging Meta-N1trrative) : "There is now widespread consensus on the combination of economic and politlcal factors that enabled the Western Industrializad countrias to recovar from the Graat Dapression and to enjoy three decadas of unprecedented growth and stability after 1945. According to the standard aceount, this phase of capitalist davelopment was, natlonal variations notlNithstanding, basad on Fordlsl mass production and its macroeconomic regulation In and through tha Keynesian wettare state. "The logic of the Fordist-Keynesian paradigm was tied to national, demand and employment orientad macroeconomic regulation even though it was embedded in a specific international arder, characterized by United States dominance, the Bretton Woods system am:1- the--first- steps- towards trade liberalization, and also entailed specific functions for urban regions and local governments. The urban regions around industrial cities were the main sitas, and the phenomenon of suburbanization - often actively encouraged by national housing and transportatíon policies - was an important element of the "virtuous circle" of mass production and mass consumption that sustained economic growth and stability in the postwar era. Yet local variations in the forms of production and consumption are considered Jargely irrelevant in the literature, and local governments are described as having a subordinate role during that time - namely, as local arm of the Keynesian welfare state, responsible for providing the infrastructure of Fordist mass production, administeríng the welfare programs of central governments, and organizing social consumption." (Steffen Schneider) 2.- Development without solidarity While 1 apologiza for such a long quotation, 1 believe it provides clarity, and 1 would now like to retum to the contemporary Johnnys and hairdressers of our world. Today the paradigm has changed: we are in the Post-Fordist era. But in �Barcelona the World Bank suspended a seminar far fear of the recurrence of the events that unfolded in Geneva which constitute a precedent for disturbances anywhere in the world where representatives of a global economy or commerce gather. Despite the change in style that the Davos gathering in New York tried to present, a few thousand people protestad against this symbol of globalization. In Barcelona, the measures of security on the occasion of the European summit on March 141h have been taken to extremes of dubious value. ( .. . ) There are still rebels. What are they rebelling about? What have we got? In PortoAlegre an important acknowledgement was openned far the need to react, not only in a mood of protest but also through política! and civic action, to the globalization of the economy and technology. This reaction can be summed up in one simple phrase: it is necessary to confront the globalization of the economy, technology ar power with the globalization of solidarity. Hardly a novelty. Yet sorne new concepts were introduced into the argument. Nongovernmental organizations and city govemments from Europe and Latín America called far greater coordination between local authorities and civil society to prevent marginalization and social exclusion. \ "The crisis of values has been globalizad, which means that we have lo globallze solidarity," nid Martln Pumar, mayor of Villa El Salvador, a poor nelghborhood in Lima, to IPS. - According to Martin Pumar, the aim of the Euro-Latin American Third Sector Observatory, which met severa! times in Brazil during the January 25-30 World Social Forum, is to foment partnerships and development projects carried out jointly by civil society and municipalities. The Observatory was just ene of a number of workshops and conferences held parallel to the plenary sessions of the World Social Forum. Giampiero Rasimelli, president of Ares, an ltalian NGO, said globalization has .....__ given rise to profound social imbalances between the índustrialized North and the developing South, as well as within each regían ar country. And "the cost is paid by the Citizens, Cities and democracy," he Said. Urgent changas mus! be brought about by governmant efforts and lnltlatives based on !he potential of globaHzation and new technotogies for boosting cillzen participation, and on experimenls in local autonomy focussing on sustainable economlc and social development. Partnerships between civil socíety and city governments, he said, have arisen spontaneously as a natural result of sharing experiences, seeking collaboration L.and reflecting on common problems. �Mexican social researcher, Jose Luis Rhl Sausi, said the growing partnershlp between civil sooiety and local governments had its roots in the crisis of development models - the European welfare modal as well as the development-orlentad models adoptad In Latín America. "That has given rise to a profound economic and political restructuring entailing a loss of declsion-maklng jurisdiction and power for the siete," sald Rhl Sausi. The coordlnator of the Euro~atin American Observatory, Claudia Barattini, underlined the growth of the Third Sector - that "ensemble of non-profit economic, social and poírtical lnitiatives, in which the socially-oriented enterprise and citizen groups stand out.• Claudia Barattini pointed out that the so-called "Third Sector'' has grown in a number of countries, but especially in those countries where civil society is best organized. "We believe that we can fashion a simple, multifaceted mechanism for the globalization of communities, civil organizations, and small and medium companies, which discovers its own strength in its capacity to strike up partnerships, based en the quality and simplicity of common experiences," she (... said. In their final document, the more than 100 city govemment officials, mainly from Latín America and Europe and drawn by the World Social Forum, acknowledged the need to work closely with NGO's on initiatives aimed at upholding citizen rights, fomenting social participation and addressing the needs of neglected sectors. The necessary changes could arise in urban or rural areas, but the gap between mainstream society and the marginalized, which is widening in today's globalized world, was most starkly visible in the cities . In addition, they said, cities are the scenario where social aspirations and innovative responses affirming the quality of life and the rights of human beings are mainly played out. The mayors called for a modification of the tendency to marginalize sectors of the population, proposing common policies to tackle social exclusion and greater coordination between cities to work out problems and achieve a stronger presence in both the national and intemational spheres. Thay agreed that it was Indispensable to work together with citlzen groups to resolve the housing crisis and extend urban services to alt, as well as to address the needs of the poor through a more just distributíon of public funds, with greater backing from central govemments. The local authoritíes called for greater participation in the development of national economies, in arder to improve the insertion of countries into the global economy, "without lopsided dependencies". To do that, they argued that �progress must be made towards the adoption of mechanisms aimed at controlling intemational capital flows . The mayors expressed their backing ~fthe Tobin Tax, the well known - or not so well known - tariff on intemational financia! transactions that would gather funds for the fight against poverty at the national as well as the local leve!. The deputy mayor of Lisbon, Vasco Franco, said it was nota question of being for or against globalization, "but against exclusion." "(Cities) can make a difference, by contributing to setting rules for unregulated globalization," said Franco. He also pointed out that social aspects were fundamental to that process, and that "local govemments have much to contribute." (Source: Third World Network) lt is evident that the new era, or the age of technology, the market and the economy taken as a whole, together with global power, is creating in many cities a pessimistic view of the immediate futura: In this pesslmlstlc seenarlo, processes of globalization drlven by the accumulatlon strategles of transnational corporatlons 1re sean as central, while state restrueturing is perceived as largely based on the neo-Uberal agenda. In such a context, increased local autonomy is the privilege of a few global cities, while the scope and contents of innovation in urban govemance are dictated by market imperativas. The optimistic scenario, by contrast, presents a discourse of "hope" according to which economic and labor market policies implemented by local govemments can foster a progressive, general and sustainable alternative both ·to obsolete Keynesian and discredited neo-liberal strategies - an alternativa that supports growth together with social equity, more genuine democratic participation and improved quality of life. �3.- Technotogical changes: a new economy in a new space But befare evaluating possible scenarios, we must observe one fact, almost an empirical affirmation: our societies are moving at an accelerated pace from the pyramid to the web. That is to say, they are ceasing to be hierarchical, mononuclear and predictable and are becoming reticular, polycentric and open realities. Í This profound global transformation, the causes of which we will discuss shortly, presents opportunities and challenges, both from an economic and social point of view. 1 will try to explain how, in arder to take advantage of these opportunities and confront these challenges, it is particularly important to equip oneself with efficient, flexible and public policies based on cooperation. In addition, in arder to make these policies effective, they must be deeply linked to each specific location, to each territory. Territory meaning here a triangle formed by terrirorial govemment, universities and firms. 1 propase, then, the consideration of the well known paradox: in an interconnected and polycentric society, the importance of local factors increases instead of decreasing]What política! implications should we extract from this Uobservation? Let's have a look. J The motor fer the move from pyramid to web is, above all, technological. The development of information technologies has allowed for profound changes. Manuel Castells explained this in clear fashion: "Productivity, competitiveness , communication and, finally, power depend essentially on the capacity to generate knowledge and to process information in all areas of the economy and society". From a territorial point of view, ene of the consequences of the development of these technologies - among which the Internet is, without expression - adóubt, the highest is the reduction of spatial barriers. That is to say, the physical and administrative obstacles that, over the centurias, have made the movement of information, capital and goods difficult, tend to be drastically reduced. This removal of spatial barriers has led to a much higher capacity far the mobility of factors: greater volatility of capital, more rapid diffusion of t< �innovations, configuration of integrated and selectiva channels of communication. And this greater mobility breaks up the geography of countries and regions and integrates them into networks. These ínclude networks of individuals, companies and universities. They are flexible networks that are constantly changing and often do not rely on a rigid hierarchical structure. Therefore, it is difficult far any territorially based power, be it a municipality, a state ar the European Union, to control them. But it not true that nothing can be done to overcome these difficulties. 4.- Our challenges: advantages and fears of certain liberties that do not belong to everyone The economic and social opportunities presentad by this development are enormous. We will mention only one, the most obvíous one: the United States has undergone the longest uninterrupted growth cycte in its history (interrupted only by what may be one of the shortest crisis, if the optimistic data of the past few days is true) without inflatíon, only interrupted in 2001 to give way to a period of stagnation that seems to be on the mend. This is a period of growth that escapes, then, the classic parameters of economic cycles and, although offering any single explanation is still risky, it must doubtlessly have something to do with the ínvestment in technology and the organizational changas that this investment has brought about. In addítion, the monopoly on information and knowledge that has been in the hands of a few people for centuries has been broken. This information and knowledge is now freely accessible, at least to eveíyone who is integrated into the web. However, this new situation, this increase in free spaces, is not exempt from risks. In the first place, the transition from rigidly hierarchical systems to a situation in which - as Brecht's Galileo would say -"each one and no one can be the center", produces a certain vertigo. But the risks do not only arise from �the difficulty in adapting to changes. In effect, the freedom that the web offers can also represent an exclusion factor. One of territorial and social exclusion. In many parts of the globe, the access to the web is impossible for vast numbers of the population. Thus, the differences between that third of the world's population that lives in relatively well-integrated areas and the remaining two thirds are at risk of widening. This is true not only for the countries of the socalled third world. Even in the most advanced countries, bread territorial areas are being marginalized due to reasons of weak infrastructures or by price differences. This is the case with rural areas of the United States, and it could well happen in various European countries, including Spain. In my region, Catalonia, ene of the densest and most advanced in Spain, the deadline fer connection between the 41 district or county capitals through a wide band network has not been respectad. lt was assumed that it would be in place a year ago. lt has not. Now the quasi-monopolist of telecommunications, Telefónica, accounting for 86% of total communications as against 14% far the hundred companies in the trade, has offered ADSL solutions, accepted by the Catalan govemment, but not completely by the almost 800 hundred municipalities (out of 900 existing ones) organized in a powerful net called Localret. This net is decisive since the subsoil or underground cartography is mainly in its hands and operators need it badly. This is a fascinating conflict involving majar and lesser operators (i.e., monopoly and competition) as well as major and smaller political authorities. The "A" in Adsl meaning asynchronic (or asymmetric) services, that is to say, wide discharging capacity or consumption capacity and lesser sending or production capacity, the present solution is suitable for operators but not for local representatives. You can buy a marvelous version of Beethoven's Ninth Symphony living in the mountains 200 hundred Kms away from Barcelona, but you cannot send your own musical production from there. Conclusion: you can be a far away consumer but not a far away producer. The whole tale about ubiquity of production becomes simply not true. (Recall the Stockholm "Bangemann Challenge" story) �Furthermore, society's development of knowledge could ampHfy social differences in the same way: dueto reasons of age, training, and capacity far adaptation in very large sactors of the population. 5.- The need for public policies: the inevitability of technotogical transformation (but not of its social consequences} In light of these challenges it is important to be aware that, as absurd as it is to oppose technological transformation, there is no reason far us to have to accept its negative impacts, either from the territorial viewpoint ar from the social viewpoint. In fact, certain public policies can help to resolve, ar at least mitigate, these negative effects. These policies do not have to stem in any way from govemments' will to control the development of the web, either in its economic or cultural aspects. This constitutes a chimera that is impossible to accomplish from a technical standpoint. In addition, it would be absolutely counterproductive. In effect and quite counter to what it may seem, entering the new economy with a specific social model is the only way by which European countries can maintain and even increase the model of social protection and cohesion that characterizes them. Only through the increase in productivity derived by such a model will it be possible to achieve the necessary leeway for redistribution. Thus, rather than trying to limit or control the development of the network, the activity of governments must be directed at just the opposite: attempting to facilitate the adaptation of society to the network and of the network to societal potentialities. And avoiding that its development brings about an increase in inequalities and factions among social and territorial groups. In this sense, the formativa aspects upan which we can elaborate today are, in my estimation, fundamental: ensuring the quality of education (not only through the contents or the means available, but also through a substantial improvement of work conditions and the social consideration of those who do that work); incorporating ali social sectors, regardless of age or origin, in the �knowledge pertaining to new technologies (with "literacy" campaigns about the Internet); not allowing, at any cost, the differences among the various educational centers (rural/urban, public/private) to lead to inequalities in terms of opportunities far accessing the network. Along with the formative aspects, it is imperative to ensure, logically, the complete coverage (the more simultaneous the better) of the entire territory with infrastructures that permit equal access to the web. lf the opposite becomes true, the network's development will only lead to new marginal spaces. As such, far from being a technical discussion, the debate over the territorial development of the network is one loaded with political meaning: in reality, it involves the equality of opportunities among citizens, regardless of their origin and place of residence. And it means also a better profit far the countless investments made historically in now deserted land and villages. 6.- The strategic importance of local factors and policies In bringing these policies to term, in confronting these challenges, it could be assumed at the outset that the activities of local and regional powers - cities, and regions - are irrelevant. Thus, in a progressively interrelated world in which economic agents vastly surpass local situations, the question could be asked, "What importance can municipal or regional decision-making have?" But here we come upon the lovely paradox: in a network-based society, the importance of local factors, far from decreasing, actually increases. This is so because the enhanced ability to choose between situating activities in one place or another - placing a company in Barcelona, Lyon or Casablanca- increases the importance of the comparative advantage that can be derived from each location. This is the basis of the "local renaissancé" which has been discussed so much in recent years. This is the reason why local policies are taking on the highest importance. The success of the simultaneous policies of adaptation to the web and maintenance of the social protection systems of small countries such as Finland �ar The Netherlands provide irrefutable guidelines to follow in this field. The data concerning these two countries are both impressive and inspirational. In Finland, far example, 58% of the adult population has an advanced degree related to science or technology, the public and prívate investment in R+D is around 4% of the GDP, risk capital represents 0.15% of the GDP (compared to the European average of 0.06% and Spain's 0.02%) and the Internet is used regularly by 41.4% of the population. And ali of this occurs within the framework of a Scandinavian-level social security system. This, without a doubt, is the road to follow. The transition from the pyramid to the web, from a hierarchical society to a reticular one, opens enormous possibilities and presents important challenges. And the future of Europe depends largely on our capacity to confront these challenges from each and every one of our cities and regions. (Source: PM, From the pyramid to the web) 7.- From citizenship to the city. Saskia Sassen, 03.07.97, Transformations of Citizenship Saskia Sassen has highlighted with excellent criteria three partial yet strategic aspects of the political discourse regarding globalization. The first involves a loss of accountability regarding quasi-govemmental activities carried out by institutions, companies and prívate or deregulated organizations to whom the market structure has bestowed certain powers. A propos of this, it is certainly not too late to incorporate the example of opaque power of the agencies in rating the irresponsibility of a certain large consulting company in the Enron case. uunshrinking" the possibilities fer openness and accountability is also within reach for the political activities of citizens concentrated in cities. In my country, municipal pressure groups that demand higher quality energy infrastructures are creating an incipient counterbalance to the private companies that provide energy. The private services managing toll freeways are being obligated to enter into dialogue with municipalities affected by the terms �of their concessions. The large ports in the Internet and the society of knowledge offered by municipal libraries are competing with certain success to lower the connection costs controlled by the telecommunícation multínationals. In other words, the implementation of this new concept of citizenship that affects not only private persons but also important collectives can retum to cities and their new policies part of the power that disappears with this strategic consequence of globalization. Sassen finds the second strategic element of globalization in the growing importance of human rights. She terms this dynamic, "the ascendancy of the international human rights regime. In many ways, it reduces the significance of nationally based citizenship in terms of rights attached to individuals, no matter what the nationality in question might be. lmmigrants and refugees have ctearly been a crucial instance through which this intemational human rights regime has demonstrated sorne of its influence and power". Allow me to insist that the reduction of nationally-based citizenship in terms of rights attached to individuals finds its clearest reality ín terms of the city insofar as the city is the continent of many of these rights. 1 return to my former reference: a citizen of Barcelona coming from abroad can be a person deprived of certain rights derivad of "nationalíty", for example the right to work or to unionize. But an important battle is unfolding in arder to provide that citizen with all the rights of a citizen . Citizens have many rights, but not all: the right to vote is missing for sorne. In the new Barcelona Charter now passing through the prove of Congress, a window is open to the possibility of immigrants locally censed even if not nationally legalized, as well as of 16 to 18 year old youngsters to participate in the elections of their disctrict or neighborhood representativas. Comig back to Sassen, if she polnts out soma ot the positiva and strateglc aspects of globallzatlon, allow me to add to the role of international justice organizations that monitor human rights the many examples that deepen the exercise of these rlghts at the city lave!. Ona example of this would be the Networ1< of Rafuga Clties that taka in authors deprived of their rights to opinion In their countries of origin. Another would be the Network of Educatlng Cillas, that broadcasts around the world local experiencas within the framework of respect and deepaning of these rights. We could add to these the very existllflca of departments within the City Councll that specialize in promoting !hase rights within the city environment as wall as in intervening in moments and areas of conflict. And we should no! neglect to mantlon the citizen aspect of the NGO's that specialize in this area. Once agaln, it seems claar to me that lf globallzation does not serve to create a network for confronting hierarchy, not e single one of these positiva strategic factors such as the fomentlng of Human Rlghts wHI ever be achieved. Tribunal for the Milosevics and Bin Ladens, for su re, but services at the local level for immigrants without papers, as well. Even if In that last issue, established citizens have lo have recognized thair right to secura neighborhoods and decenl schools. Otherwise democracy befna such an lmperfect crealure, the b!nef¡js to �be obtaloed by caplta!lzlng on fgar are h!nt¡istlcal!y hlgh. Needfe$S to polnt lhe rac;t thal most fascjst reglmes haye come out of votes and nO! out o! "coups' . The thlrd strateglc element that Sassen menllons is precisely the crisis of the classic concept of democratic representation via the vote. By thls 1 mean the degree to which new and old collectives do not feet represented, l.e. feminists, human rights advocates, immigrants. lf she focuses her attantlon on !he progressive importance of international law, 1 also would llke to highlight the factors of proximity, solidarity and participation that oughl to characterize cities. The representation of the city does not escape the need to go further into the contradictions of that democracy that, in the sixties, wa oalled ''formal". But the city has (or can hava) very powerful lnstruments far overoomlng "formalism•. The citizen, whether lndivldually as part of a collective, feals this proximity to power by belng able to attend tha debates of their representativas In arder to promete publlc interest initiatives. Tha intensive application of the principie of subsidiarity recognlzed in the Europaan Carter of Local Autonomy can furthar optimiza the proximity of the citizenry to local powar lnsofar as thls Is eble to resolve a wider spectrum of neads and establish a broadar array of programs. Finally, the right of participation at the local leve! far surpasses the simple delegation of representation by means of the vote: topical municipal counclls and publlc heartngs are two examples. 1 have chosen to follow the pattern of this article by Sassan first and toremost out of en lnterest in her strateglo appreciation. Howaver, there is a sacond reason for this as well. lt involves the city. And !he city Is the most significan! meaos by which to damonstrate that tha process of globallzation is not necassarily a "zero sum game" in which increased global power m&ans dlminished local power. The city can add value or diminlsh disadvantages as long as the movement is from a hiararchical conception of political action to a web concapt. Both !he axtension of accountabillty as well as tha dafanse of human rights and represantation of minority or individual rlghts have two routas for compllmentary prograss: the "supranationar powars and influence (laws, lnstitutions, publlc opinion, etc) that are derivad from or are mechanisms of globalizetion, and the deepaning of local autonomy and establishment of challenges of coordinatlon or simply competition among lhese powers. 1 spoke before of a pessimistic scenario regardlng the globalization process as well as a contrasting one of optimism. Now that it Is in vague among certain individuals to qualify the Post-Fordian modal as a Nao-Schumpeterian modal, it would be a good idea to remamber why Shumpater forecast the fall of capitalism. 1 illustrate with the ever sharp and concisa words of Joan Robinson: "The increasa in the standard of living and tha diffuslon of aducation create a class of unsatisfied intellectuals that channel aod articulate the resentment ot tha masses In faca of toequality, inaquality without which capitalism cannot function. Above all, the business function becomes antiquated due to technologicai progr ess. Wth !he devalopment of the large-scala compaoy and experimental sciance, true lnnovation is reduced to routine and the buslnassman degenerates into a bureaucrat". This lncrease in the standard of living has occurred In developlng countries, and education has baen diffusad. Thare now exists a class of unsatisfied lntellectuals that denounce inequalities. But techoological progress has etimulatad the appearance of new, innovative entreprenaurs that, using experimental sciances as a basls, have lnnovated in nonbureaucratlc ways. And some·analysts, though lacking necessary indicators and about which 1will speak later, balieve that the models ot local progressive power are not indifferent to tha continuad fight against lnequafüy and !he resulting apparition of new opportun~ies for innovation. 8.- Global village or world of cities What stirs people up are cities because cities are the real probfem, the problem that is visible. But people's unstoppable instinct is to conglomerate, to live �The truly interesting thing is the way in which these vast new spaces are realizing that their fundamental intemal policy is the building of the backbone of a system of powertul cities: Eurocities and the Regions Committee, Mercocities, CityNet in Asia, United Towns of Africa, etc. Two years from now, in 2004, in Paris, the United Cities Organization will be created alongside the U.N.O. The fact is that an advanced group of daring cities have begun to construct a network of world cities. Even if we speak of cycles of optimism and pessimism, we ought to speak about the accumulation of future phases and past phases, in each moment of time, with more or less dramatic adjustments). Sorne bibliographical references and sources on thls process of creation of Uniled Cilies along side the Unlted Nations include the following: Río-Barcelona Oeclaration 1992***: two hopes with the name city. Agenda 21. The works by J. Borja'*, M. Castells**, Jorge Wilhem, F.E. Cardoso, M. Cohen (World Bank..): J would call them "sociologists in the conques! of action". 1 should add Jaime Lemer. lstanbul OO. AMCAL Declaratlon (Assembly of Clties and Local Authorltles)'*. HABITAT Declarallon 2••. Amsterdam, May 15-16, 1997. European summlt of reglons and clties. Final Declaration. Rapport Stoiber-Gomes. Final PMM Speech** European Charter on local autonomy ••. Councll of Europa. European Union Treaty. Preamble. Cities in a Globalizing World: Global Report on Human Setllements 2001 Jan. 25-30, 2002, World Social Forum. Porto Alegre Befare coming to the last point in my proposal, 1judge it necessary to qualify the premature appearance of the concept of globalization and of the global village in one of the following ways: • as a sublimation based on a thin empirical veneer; • as a genuine hope of peace; �prices in poor sections is good and pulling them down in rich ones is also welcome. 3. Creating a battery of common indicators, with cultural fork if necessary. Towards a virtual market of cities on the following issues: 1) pollution, 2) noise, 3) crime, 4) accidents, 5) housing costs, 6) education levels, 7) health (life expectancy, infant mortality, UBA cost), 8) justice, 9) public transportation commercial speed. These are the analytical, behavioral and policy implications of the socalled Barcelona model. To wrap things up, let me conclude by saying that the radical critique of the neoclassical model has become oldish. The assumption of a fully informed market is more real today than during the first half of the last century; the mobility of production factors has grown to levels unimaginable in those times (who remembers the Hecksher-Ohlin theorem ?), and even the divisibility of productlon factors is greater. One could certainly maintain a radical criticism of static analysis { of the "terrible pedantry of static analysis" of which talked Joan Robinson). But economic analysis offers two equally plausible exits: A system of hierarchically arranged cities that operate independently from the main centers of power where only the first tier plays a significant role in a society close to total globalization. Ora system of network cities that compete, cooperate, unite and innovate by providing added value, minimizing inconveniences and strengthening the advantages of a globalized world. Therein líes the challenge. The first is a rather static model providing a good analytical tool. The second is a rather dynamic model clase to economic policy. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 02. Activitat professional Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Documentació emanada de l'exercici professional de Pasqual Maragall. - Gabinet Tècnic de Programació de l'Ajuntament de Barcelona (febrer 1965-1968, funcionari 1968-1979) : com a economista. - Servei d'estudis del Banc Urquijo (1965-1968). - Aula Barcelona (setembre 1997 - març 1999): funda i presideix Aula Barcelona com a centre de gestió del coneixement per a l'administració de les ciutats. És un espai comú de reflexió entre universitat, empresa i administració en relació amb la ciutat i el seu passat, present i futur. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Cities in a global World: from the pyramid to the web ... with a few steps between Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Nadal, Joaquim de Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2002-03 Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Anglès Subject The topic of the resource Ciutats Globalització Description An account of the resource 15 p. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/17/2832/20020522_ActeGraduacioNewSchool_NY_PM.pdf 0ee04d42e8044081e40d92bac2544936 PDF Text Text FROM : r i FfiX NO. Apr. 14 1999 10:41PM When I arrived in New York on September 7, 1971, I rfealized that, for the first time in my life, the city I had come to was exactly as I had imagined it. New York was as natural as a mountain range you have seen a thousand times in pictures or in dreams. ]! hesitate to say that the New School for Social Research was exactly as I had expected, but it came close. My first Surprise was precisely that the atmosphere of the Graduate Faculty felt so familiar. However, my second surprise was a result of the unfamiliar within the familiar: I discovered that the necessary distance between two people was much greater than it is in the Mediterranean culture, where people are supposed to show friendliness by touching each other while chatting or even when walking in the crowded streets. [I came to this realization when I found that I had pursued the admissions officer across the entire 40 meters of the lobby, as I kept advancing to establish the right distance for conversation and she kept retreating for the same reason.] 1 P2 �FROM : FAX NO. : Apr. 14 1999 10:41PM Now New York has lost a part of its skyline and its soul is wounded. Yet the spirit of New York has come, even more than before, to be the mirror of the spirit of the world, which is also wounded—not by nature but by men's actions and by men's failure to act. Steve Hymer, my first professor of Political Economy, explained to us what Claude Meillassoux and Karl Polanyi had discovered: that primitive societies had been destroyed by the market rather than by weapons, and that if trade was Raturai, the market was not. Tom Vietorisz asked us the first day what was worse: rural poverty or urban poverty and we all said "urban." He said: ^You're wrong. In cities goods are so abundant that at least you can steal." (A strange lesson for someone who would later become a mayor.) 2 P3 �.FROM :. FAX NO. : A whole new perspective was being opened to me, at the Same time that I was discovering in real New York life that markets matter and that kids know from the time they are ten that interest rates exist. Both things are true: greed is true, and so is the possibility of going beyond it. but the really new thing I discovered was exchange. Mainly exchange of ideas. In Spain if you were wise you didn't intervene very much in debate, and people would think: "He knows more than the rest." Here they would think: "This guy doesn't know a thing." The motto was then, and still is, "You have to give and take." ^ will never be grateful enough for what I learned here. You taught me what social and economic life is all about. That it is founded on exchange and has laws that must be respected. Material laws and moral laws. 3 �FROM :. FAX NO. : Apr. 14 1999 10:42PM P5 Please do not forget your origins. Do not forget you were the haven where the School of Frankfurt sought refuge, just as America had been the destination/refuge/shelter of the population surpluses that crowded Europe in the 19th Century. Please do not forget your future, which is to be one of the ¿ornerstones of the European-American dialogue of the 21 st Century, without which the world will have no future at all. 4 �From: NYPD-A.P.P.L. To: Humas Reilly CHÎËF OF'DËPT'SflS Date: 5/22/02 Time: 2:37:12 AM Fax':646-6ÏÒ-8659 Police Department Page 1 of 1 May 21" 2002 Ï7':'02 P.'Òl «^¡ET* 1 Polien Plata, N«W YorK, N-Y. 1Û03B-1497 RAYMOND W. KELLY, Police Commissioner MICHAEL P. O'LOONEY, Deputy Commissioner, Public information PRESS RELEASE NO. 2002-043 Tuesday, May 21,2002 STATEMENT BY POLICE COMMISSIONER RAYMOND W. KELLY ON TERROR THREAT "The New York City Police Department has received information from the FBI about general threats to New York City, We are taking all necessary precautions and are communicating with the appropriate law enforcement agencies on both the state and federal levels. It is our policy not to comment on any details relating to threats or our response as it could undermine our counterterro|risrn and intelligence operations." ### CRIME STOPPERS SÏÏ3K httpV/www. nyc. gov/nypd Mm.miRur.mM � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 01.01.02. Activitat acadèmica Description An account of the resource Recull la documentació relacionada amb l'activitat acadèmica de Pasqual Maragall: - Escola primària: Escoles Virtèlia (1945-1957). - Llicenciatura en Dret: Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona (1957-1964). - Llicenciatura en Econòmiques: Facultat d'Econòmiques de la Universitat de Barcelona (1958-1965). - Pràctiques de Dret Europeu (1963): estada a Estrasburg (França) per realitzar unes pràctiques de Dret Europeu a la Facultat Internacional de Dret Comparat. - Pràctiques a Roma (1964): beca per estudiar planificació regional a la SVIMEZ (Associazione per lo SVIluppo dell'industria nel MEZzogiorno). - Pràctiques amb Delors a París (gener-juny 1966): beca del Govern francès per l’estudi de planificació regional. Realitza unes pràctiques com a economista a l'Association pour l'organisation des STages En France (ASTEF) on obté el Diploma de planificació sectorial i regional. Les pràctiques les fa al Comissariat del Vè Pla amb el professor Jacques Delors. - Postgrau a la New School for Social Research, New York, amb beca Fulbright (setembre 1971-setembre 1973): Master of Arts en economia, especialitzat en economia internacional i economia urbana. - Doctorat (02/03/1979): en Ciències Econòmiques a la UAB. La tesi doctoral Els preus del sòl urbà. El cas de Barcelona (1948-1978), la va dirigir el catedràtic Josep Maria Vegara Carrió i va obtenir una valoració "Summa cum laude". Type The nature or genre of the resource Sèrie Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1945-1979 No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Intervenció a l'acte de graduació de la New School for Social Research Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2002-05-22 Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Anglès Subject The topic of the resource Universitats Nova York New School for Social Research Biografia Maragall Mira, Pasqual, 1941- Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Nova York Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital d'una còpia en paper custodiada a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/2830/19881229_CloendaCentenariExpoUniv_PM.pdf 2db0c24d69df8838a85beed2c190dbfb PDF Text Text ���������� Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Acte de cloenda dels actes commemoratius del Centenari de l'Exposició Universal de 1888 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Duran Farell, Pere, 1921-1999 Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1988-12-29 Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Exposició Universal de Barcelona (1888) Commemoracions Barcelona Pujol, Jordi, 1930- Description An account of the resource Intervencions de Duran Farell, revisant els actes commemoratius i de Maragall introduint el discurs de clausura de Jordi Pujol. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Saló de Cent (Ajuntament de Barcelona) Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document forma part del fons municipal de l’Ajuntament de Barcelona (productor de la documentació) i és còpia digital de l’original custodiat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/2824/20030118_WarPeaceSXXI_PM.pdf adb0d6e251730efeb71f25b83bc89b05 PDF Text Text Contribución al debate "War And Peace in the 2 1 s t Century. The Transatlantic Relations" Barcelona, 18 de enero de 2003 ¿Qué se espera de Europa? ¿Qué cabe esperar de Europa? Europa ha vivido en el año 2002 dos acontecimientos que con la perspectiva del tiempo adquirirán todo su valor. La efectiva implantación de la moneda única, que supone la consolidación de un espacio económico común y, a la vez, constituye el más potente elemento simbólico de la Unión; y la decisión sobre la ampliación al Este que tiene un alcance histórico inimaginable hace cincuenta años para los padres fundadores de la Europa unida al tratarse de la reunificación y la reconciliación del Oeste con el Este en un marco de democracia y de estabilidad económica. Sin embargo, a los ojos del resto del mundo y, muy concretamente, de los Estados Unidos, Europa aparece demasiado encerrada en sí misma, ocupada en un complejo proceso de construcción que tiene la doble vertiente de la ampliación de su espacio y de la vertebracion de sus instituciones. Se tiene la percepción de que Europa difiere la asunción de sus responsabilidades globales a la culminación de su proceso constituyente y que, de este modo, pretende prorrogar indefinidamente un lugar en el mundo bajo la tutela protectora de los Estados Unidos. Esta percepción americana de la actitud europea se ha agudizado dolorosamente a raíz de los atentados del 11 de Septiembre de 2001, al tomar conciencia los Estados Unidos de una vulnerabilidad desconocida hasta la fecha, que ha alterado la visión de su papel en el nuevo orden internacional emergente desde la caída del comunismo y que, por ende, ha modificado profundamente su estrategia internacional. La Estrategia de Seguridad Nacional norteamericana, aprobada el pasado mes de septiembre, supone un giro radical respecto a la tradición estratégica de los últimos cincuenta años, al pasar la seguridad nacional a un primer plano en el contexto de un mundo globalizado, ésta se convierte en una cuestión internacional: la política de segundad norteamericana se convierte en política internacional. Visto desde Europa, este giro hacia el uniiateralismo de los Estados Unidos pone en peligro una tradición y una cultura de relación transatlántica basada en la mutua colaboración entre aliados y en el respeto de las reglas y de las instituciones internacionales. �Pero si Europa quiere mantener un orden internacional basado en el multilatéralisme, Europa debe renovar el vínculo transatlántico con los Estados Unidos. Y para ello debe demostrar que quiere realmente asumir sus responsabilidades en la gobernanza de la globalización. O dicho de otro modo: que quiere compartir estas responsabilidades con los Estados Unidos. Renovar el vínculo transatlántico quiere decir renovar una alianza en torno a unos intereses comunes y sobre el fondo de una historia y de unos valores compartidos. Alianza entre miembros responsabilidades y cargas. que se reparten equitativamente Intereses comunes, definidos de común acuerdo y no impuestos por el aliado más fuerte. Valores compartidos, empezando por el respeto internacional y a las instituciones de Naciones Unidas. al derecho Es ésta una aspiración muy exigente para Europa. Los Estados Unidos quieren hechos, no declaraciones de intención. Europa debe demostrar que es capaz en la práctica de asumir sus responsabilidades globales sin precisar de la tutela permanente de los Estados Unidos. Pero Europa tiene todo el derecho a asumir tales responsabilidades a su manera, fiel a su vocación pacificadora, coherente con el experimento histórico de hacer gobernable en democracia un espacio de enorme complejidad política, institucional, cultural, lingüística ... Europa tiene todo el derecho a no reproducir a gran escala la lógica de potencia que ha envenenado la historia de sus países durante siglos. La Europa unida nace para superar dicha lógica, para evitar una nueva guerra mundial. Una Europa potencia militar no es planteable, pero una Europa agente activo y positivo en la gobernanza de la globalidad es una obligación ineludible. Una Europa que debe hacer ver a los Estados Unidos que la agenda global no se reduce al problema del terrorismo, que es una agenda compleja que incluye los problemas del desarrollo, de la democratización, del medio ambiente ... Una Europa que debe hacer ver a los Estados Unidos que la tentación unilateralista será a la larga perjudicial para los intereses americanos. Una Europa que debe poner en valor su experimento de convivencia como ejemplo de gobierno de la complejidad en un mundo necesitado �de modelos prácticos y contrastados, inspirados en los principios del federalismo. Una Europa que debe asumir con toda la decisión y todos los medios necesarios sus responsabilidades regionales, empezando por el Mediterráneo. Para conseguir ser un agente global, Europa debe corregir su descompensación actual y equilibrar los ritmos de avance de la Europa-espacio y de la Europa-poder. Y ello supone tener la energía y la voluntad de acometer simultáneamente nuevas y mayores tareas en tres ámbitos: debe afianzar la Unión, debe respetar su diversidad y debe aproximarse a la ciudadanía. Europa es inviable si no hay al mismo tiempo unión, devolución y proximidad. Europa es un compromiso de unión, no de uniformidad; es un proyecto de ciudadanía, no de superpotencia. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Contribució al debat "War And Peace in the 21st Century. The Transatlantic Relations": ¿Qué se espera de Europa? ¿Qué cabe esperar de Europa? Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2003-01-18 Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Europa Globalització Descentralització administrativa Subsidiarietat Ciutadania Estats Units Description An account of the resource Debat organitzat pel CIDOB amb els participants: Manuel Castells, Anthony Giddens, John Ikenberry, Robert Kagan, Kenston Keith, Pascal Lamy, Narcís Serra, Javier Solana i Pasqual Maragall. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Palau de Pedralbes (Barcelona) Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 265 Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/2823/20021129_JornadesCirculoEconomia_Sitges_PM_resum.pdf a3922334f6f213fbef3ad671c2ffdd91 PDF Text Text JORISI^PAS CÍRCULO DE ECONOMIA. SITGES 29/11/2002 RESUMEN DE LA INTERVENCIÓN DE PASQUAL MARAGALL. Presidente del PSC y del Grupo Parlamentario Socialistes Ciutadans pel Canvi. Punto de partida: situación internacional y efectos del 1 1 de septiembre. Después de la guerra fría se produce el final de un determinado orden mundial Los atentados del 11 de septiembre de 2001 nos despiertan de un sueño que nos había hecho creer que teníamos un nuevo orden y un nuevo liderazgo. Se ha puesto en evidencia que realmente no existía. EEUU no puede garantizar la seguridad, tampoco la suya. La globalización, con sus diversas facetas, no es un orden mundial sino un hecho económico y social. Una situación nueva. Una nueva situación, pero sin un nuevo orden mundial y, por tanto, sin estabilidad económica. i �Dos apuntes: 1 El consenso de Washington está siendo superado. Algunas de las cuestiones que quedaron fuera surgen ahora con fuerza: la equidad, la desigualdad, nivel de vida: educación, salud, sostenibilidad... Primaba el ajuste, la estabilidad. Hoy estos problemas emergen de nuevo como prioritarios. ¿Puede Barcelona 2004 representar un nuevo consenso? 2 Hoy el mundo empresarial se enfrenta a un nuevo reto. El detonante de ENRON ha puesto en las agendas empresariales el valor de la responsabilidad social. La globalización tiene muchos aspectos colaterales. Uno de ellos va a ser, lo es ya, situar en primer término la "reputación empresarial". La internacionalización en tiempo real de la información, y el avance de los movimientos que se oponen a los efectos negativos de la globalización, van a afectar a las cuentas de resultados de aquellas empresas cuya reputación quede en entredicho. La reputación ya no es un problema de comunicación. Es un problema de conducta empresarial. La exigencia de transparencia se acentúa, y con ello, las empresas que no integren en su estrategia la responsabilidad social, saldrán perjudicadas: en sus ventas, en su cotización, en sus posibilidades de financiación y expansión. Hoy, resultados económicos y responsabilidad social empiezan a caminar más unidos. ¿Dónde quedan aquellas leyes que impuso un neoliberalismo miope: "maximizar el valor para los accionistas", los supuestos beneficios de las stock options desmesuradas, la primacía del interés de los directivos sobre las finalidades de las empresas a que aquellas doctrinas de los '90' han dado lugar? 2 �Hemos tenido que ver causas penales contra altos dirigentes y, lo que es mucho peor, el empobrecimiento de muchos pequeños accionistas, para que la tendencia Afortunadamente, a parece un que comportamiento este nuevo ético avance. paradigma va estableciéndose, aunque queda la mayor parte por hacer. EUA ha optado por la defensa directa de sus intereses económicos, políticos y militares, rechazando el establecimiento de un nuevo orden. Los EUA lo han pretendido imponer. Pero en estos momentos, el nuevo orden se debe establecer. No se puede imponer (Afganistán, Irak, Oriente Próximo,...) Europa lo debe tener claro: la prioridad es convencer a EUA que vuelva a liderar un nuevo orden, sin imponer-lo, que dé estabilidad. Todos ganaremos. Por ello es necesario establecer un diálogo UE-EUA. Pero para que haya diálogo debe haber líderes y unidad política, como mínimo en política internacional. Europa no tienen líder. La Europa de Kohi, Delors, Mitterrand, González, está a años luz de la actual Europa de Berlusconi, Raffarin, Aznar, Blair ... El proyecto europeo está en fase dubitativa. Mejor dicho: el proyecto europeo está en una fase decisiva, pero le falta el 3 �coraje y la decisión necesarios para afrontarla. Y, sobretodo le falta el liderazgo. Los efectos de la ampliación: deslocalización de actividades al este de Europa. Necesidad acentuada de adaptación de economías como la nuestra. La importancia de la zona del Magreb. Es necesario que Europa y también nosotros nos volquemos hacia el vecino del norte de África. Necesidad de crear un lobby empresarial que supla, porque no existe, una actuación potente de las administraciones. El debate sobre los límites de Europa: el caso de Turquía con la oportunidad de ensayar un nuevo modelo de relación con el mundo islámico. Turquía necesita vincularse a Europa. Europa necesita una relación clara con Turquía para no padecer un estado de fragilidad permanente en el sureste. Y una buena solución para Turquía puede abrir una nueva relación con Marruecos y con el Magreb en general. España y Cataluña España tampoco tiene liderazgo: El naufragio del "Prestige" ha puesto en evidencia al Gobierno, más preocupado por la sucesión que por atender la amenaza de ruina en Galicia. Además las preocupantes cifras macroeconomicas contrastan con la despreocupación del Gobierno ante la 4 �pérdida de competitividad o el incremento de las cifras de paro. Esta falta de liderazgo se percibe también en Catalunya: Ni la autocomplacencia ni el victimismo son planteamientos correctos: uno porque se contenta con la situación, otro porque lleva a la inacción al situar las causas fuera. Hemos de desterrar estas conductas a las que hemos asistido con demasiada frecuencia. Pero existe descontento. Existe el convencimiento en Cataluña de que las bases para construir el futuro están aquí y son sólidas, pero al mismo tiempo, existe la sensación muy contrastada (entre empresarios y sindicalistas, entre profesionales y universitarios, en el territorio) de que hemos perdido iniciativa, fuste, capacidad de liderar. Somos motor económico, pero no aspiramos a tirar de los vagones. Estamos instalados en una suave pendiente. Algunos hechos significativos lo constatan: pérdida de sedes, de centros de decisión, papel segundón en investigación, pérdida ligera, pero perceptible, de peso en el PIB o en la población activa; pero tampoco nos lucen bien las comparaciones en temas de formación de nuestra población 5 �activa, de fracaso escolar o de dotación de servicios sociales.... Hemos perdido liderazgo. No nos conformamos. No me conformo. Cataluña lo tuvo en los primeros años de la transición. Tuvo los dos liderazgos potentes que necesitaba: para el conjunto del país y en su capital donde, modestamente, contribuí al lado de una generación ligada al proyecto olímpico y a la transformación de Barcelona. Se tejió una red de complicidades. Hoy necesitamos nuevo una red de complicidades para de no perder las oportunidades de progreso. Entre el sector público y el sector privado. Sin dirigismos, con la voluntad decidida de unir esfuerzos en una amplia concertación institucional y social. Hablo de desterrar complicidades, el de intervencionismo, colaboración. el Debemos clientelismo, la arbitrariedad. En este final de etapa estamos asistiendo a ejemplos de arbitrariedad o intervencionismo que no son de recibo. La manipulación de la Ley Financiera sobre la regulación de las 6 �Cajas de Ahorro, las concesiones arbitrarias de licencias de radio, la actuación en la CCRTV, son conductas que no caben en un marco de relaciones como el que les propongo. Pero un proyecto necesita ambición. Estratégicamente, Cataluña debe ser una pieza esencial de una región europea de 16 millones de habitantes, la que se extiende desde el sur de Francia, Montpelier i Toulouse, hasta Zaragoza, Valencia y Palma de Mallorca. Y más allá todavía Necesitamos una masa crítica más allá de nuestros 6 millones de habitantes. Por ello, las infraestructuras deben ser acordes (AVE, Aeropuerto transcontinental, ejes ferroviarios y viarios de conexión a norte, sur y a oeste (Zaragoza, País Vasco)....), áreas logísticas, centros de cultura, ocio y consumo... Nuestro proyecto se estructura, tanto hacia dentro como hacia fuera, partiendo de este objetivo estratégico y partiendo de otra ambición. Cataluña puede, debe jugar en la nueva sociedad del conocimiento un papel similar al que jugó durante la industrialización. 7 �Apunte Hoy no lo hace, no hay liderazgo. Por qué se rebajan los objetivos en esfuerzo investigador (se reduce del 2% al 1,4% del PIB, pero no se cumplirá. Llevamos diez años anclados en un esfuerzo que es la mitad del que realiza la UE, y muy por detrás de otras regiones con las que competimos). Los problemas educativos (fracaso escolar) y los déficit de formación de nuestra población activa (particularmente en estudios secundarios) son problemas prioritarios que debemos abordar. Cataluña tiene potencial y condiciones para alcanzar este objetivo. Pero ello quiere decir invertir en conocimiento. Quiere decir cambiar muchas de las prioridades que hasta ahora nos han guiado. Globalización, desigualdades, modelo europeo, nuestra situación diferencial. Esta secuencia nos lleva a priorizar las políticas sociales, como parte integrante de nuestra estrategia económica. Es indisociable. Apunte Nuestro objetivo no parte de "compensar o proteger a aquellas personas que queden excluidas del crecimiento", sino dar desde la cuna a todos las oportunidades para crecer y no quedar excluidos. La sanidad, la enseñanza, la atención a la infancia y a la vejez, las pensiones, responden a la existencia de unos derechos sociales de ciudadanía. Dentro de estas prestaciones adquieren gran importancia las políticas de familia (guarderías, ayudas directas por hijos, atención a las 8 �personas mayores o discapacitadas). Su objetivo fundamental (aparte de su contenido social) es compatibilizar la vida familiar con el trabajo del hombre y de la mujer. Las políticas de bienestar tienen unos efectos económicos perceptibles, ya que deben orientarse a optimizar los recursos de la sociedad: la formación del capital humano la incorporación a la actividad laboral... En la aplicación de estas políticas adquieren gran protagonismo las administraciones locales, que deberían beneficiarse de una importante descentralización. Nos hallamos muy lejos de los estándares europeos. Por ejemplo, el gasto social respecto al PIB representa en España menos del 75% de la media comunitaria, o menos del 65% en términos per capita. En políticas de familia estamos en una quinta parte del esfuerzo medio de la UE. También se da una correlación positiva entre prosperidad económica de los países e implantación del Estado de Bienestar. Cataluña debe tener también un proyecto para España. Debe vertebrarse con España. Vds. en buena parte empresarios, me entenderán. Vds. lo necesitan. No les conviene una actitud ausente, vindicativa. Vds. reclaman de nosotros, y deben hacerlo, una propuesta sólida, clara, reclaman saber nuestras posiciones y convicciones. 9 �Me da la impresión de que hoy este posicionamiento está diluido. No creo que les satisfaga responder a cuestionarios de consultoras para que el Gobierno, que debe liderar, construya su propuesta. Cataluña debe abandonar la política basada sólo en diagnósticos, quejas y reivindicaciones, necesita una nueva cultura de relación con el Estado y con los pueblos de España. Yo propongo una nueva relación con España, que se apoya en un nuevo modelo para España, de corte federal. Hoy estamos más cerca del modelo que yo propongo que del punto de partida de hace 25 años. ¿Por qué España necesita un nuevo modelo? Primero, no puede mirar atrás y lo que pretende Aznar es retroceder al punto de partida y esto es un error que provocaría inestabilidad. En segundo lugar, debemos reflexionar sobre el coste de la "no España plural" y del "no federalismo". 10 �¿No es cierto que muchos de los países más desarrollados y estables son de corte federal?. No será pues tan extraño este modelo. La contraposición entre la España radial (y centralista) y la España en red (que el Círculo proponía) es, de hecho, la representación gráfica de un modelo federal. La distribución en el territorio español de los centros de investigación de nivel internacional o de los organismos reguladores del Estado es, en la práctica, una plasmación del modelo federal. Apunte El Círculo centró muy b en el problema en su trabajo sobre la necesidad de un mayor equilibrio territorial en España y de la consecuente rectificación en la política de infraestructuras, de investigación, de localización de centros de decis ion y organismos reguladores... Del mismo modo ¿no serían preferibles unas instituciones políticas adecuadas a la realidad plural de España....?: Constitución adaptable versus fosilización de la Constitución Estatutos adecuados Órganos políticos adaptados (Senado, financiación, distribución cultural del poder (40/30/30), federalismo ) 11 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Intervenció a la Jornades del Cercle d'Economia de Sitges, 2002 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2002-11-29 Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Economia Globalització Europa Catalunya Acció política Model social Description An account of the resource Resum de la intervenció de Pasqual Maragall. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Sitges Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 265 Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/24/2821/20021002_DebatOrientacioPoliticaGeneral_PM.pdf 64517a5791129e0c9afaedb3942ac09e PDF Text Text u<> DEBAT D'ORIENTACIÓ POLÍTICA GENERAL 2 d'octubre del 2002 Senyor President, senyores Diputades i senyors Diputats. Jordi Pujol és un President molt respectable i molt honorable. Ha respectat el seu càrrec i l'ha honorat. Diria que Macià, Companys, Tarradellas i Pujol no solament l'han honorat: l'han engrandit. Tarradellas quan torna a Catalunya i diu: "Sóc el 115è President de la Generalitat" enllaça coratjosament, hàbilment, amb un passat remot que el passat immediat havia tractat d'esborrar de la memòria. i �Com el President va explicar en el Saló de Sant Jordi abans d'ahir, Tarradellas, per via personal, va lligar magistralment les dues legitimitats separades per una interrupció injusta i cruel. Però el cert és que els 113 Presidents de la Generalitat, fins el 1714, van ser majorment eclesiàstics sense gran significació política. La prova és que el nostre heroi avui és Rafael de Casanovas, Cap del Consell de Cent, és a dir, Alcalde de Barcelona. La història del catalanisme modern comença amb la Solidaritat Catalana. La història moderna de la Generalitat comença amb Macià. Macià, Companys, Tarradellas i Pujol, sense oblidar Iria, han engrandit la institució. Li han donat una ressonància que només la monarquia dels Comtes de Barcelona havia tingut. 2 �Dit això, haig de dir també que el seu sentit institucional, que li reconec, President, ha tingut sovint una falla important: vostè ha actuat amb una certa manca de consideració respecte del Parlament. Encara li hauria de dir i li diré coses bones del seu llarg mandat. Però em permetran que intercali una reflexió crítica, carregada de conseqüències. Hi ha hagut moments, President, en que m'ha semblat que vostè desapoderava el Parlament. De fet. Fa un any vostè no va respondre, aquí en el Parlament, a una moció de censura, fet inèdit no sols en la història moderna de Catalunya sinó de tota Europa. Va voler convertir el Parlament en una plataforma de llançament electoral, pel que veiem sense grans resultats. I ahir va dir que d'algunes coses importants, les més importants, no en 3 �parlaria. Queja en parlaria algú altre en un altre lloc. Tanmateix vostè és fill del Parlament. Li ho dic amb tot el respecte: és aquí on s'ha de parlar. Fa un any i ara. Vostè ha estat elegit per aquest Parlament. Va ser aquí, gràcies al suport que el Sr. Aznar telefònicament li va donar des de Cuba, que vostè va ser elegit President. És aquí on ara ha de justificar perquè pensa que és millor per a Catalunya mantenir un President que ha abandonat les seves obligacions, en comptes de dir, senzillament, adéu siau. Aquest no és el President que volen l'Estatut i la llei. Un President que s'acomiada un any abans de plegar, que dimiteix de les seves funcions molt abans de deixar el càrrec. Si vostè s'acomiada del Parlament, perquè es 4 �el seu darrer debat de política general, vostè s'està acomiadant del govern i del país. Amb tot el respecte i un punt de decepció, però encara amb alguna esperança, haig de dir-li també una altra cosa que fa referència a un punt molt calent de l'actualitat política. Un punt que no es pot obviar per bé que no és ni ha de ser el centre del nostre debat. Jo no he demanat que el President de la Generalitat fes de mitjancer amb el govern basc. Si així es va entendre, puntualitzo amb respecte i emfàticament: jo espero del President de la Generalitat, quasi diria, tinc dret a exigir, que s'impliqui en la solució d'un problema que està enverinant no sols la política i la vida a Euskadi, sinó les possibilitats de dur 5 �Catalunya fins al sostre de les seves aspiracions. Catalunya ha de ser la locomotora política d'Espanya, si volem obtenir el que estic segur que vostè i jo volem obtenir pels ciutadans de Catalunya. Vostè ho va dir ahir: un país per prosperar necessita autoestima. I autoestima vol dir un lideratge i un rol polític que amb realisme podem aspirar a obtenir. No hi ha autoestima sense ambició. Si el govern no té l'ambició que el poble espera no pot esperar del poble la resposta que vostè requereix de la societat civil quan diu: hem de posar la societat davant de les seves responsabilitats. Quan jo dic això, quan jo dic que Catalunya ha de fer una proposta a Espanya, i dic quina, vostè respon: emmirallaments. No, Sr. President, no emmirallaments, una ambició realista, una ambició raonable, la Pàtria radiant i lliure de la que vostè parlava ahir, que no pot 6 �ser només una frase. Una ambició raonable. No empetitim la magnitud dels nostres objectius nosaltres mateixos, per després dir que els altres no reconeixen les ambicions de Catalunya. No pot dir que d'aquí a dos anys ja en tornarem a parlar si segueixen ignorant les nostres aspiracions i malagraint el nostre sacrifici, com vostè va dir ahir. Hem de parlar més clar. Amb total sinceritat li dic: parlar clar vol dir proposar coses factibles, encara que no siguin senzilles i fer-ho amb lleialtat. Parlar clar vol dir parlar en nom del país i no en nom del nostre partit, quan el país ho reclama. I ara el país ho reclama. Ara convé. Convé que vostè i jo, i els diferents líders de la política catalana, parlem clar explicant quins són els nostres objectius i especifiquem amb precisió el que volem dir. 7 �Ibarretxe ho ha fet. Carod-Rovira, a casa nostra, s'hi ha mostrat d'acord. Jo no hi estic d'acord. Primer és la llibertat i la vida. Crec també que el govern espanyol va mostrar una absoluta manca de sentit de l'oportunitat, immediatament que l'Ertzaintza executés fil per randa les resolucions d'un Jutge Instructor (instructor!). En el moment que era obligat, doncs, prendre una iniciativa política de diàleg que només el govern, repeteixo, només el govern, podia prendre. D'això no se'n pot dir solament manca de sentit de l'oportunitat, sinó manca de sentit d'Estat. Ibarretxe ha omplert aquest buit amb més audàcia que seny. Tenim un President del govern espanyol que no parla amb ningú: no parla amb Ibarretxe, no parla amb Vostè, al menys que es sàpiga, no parla ni amb el líder de la oposició més 8 �dialogant que ha tingut Espanya en els 25 anys de democràcia El que vull dir-li, President, és que Catalunya no pot ser la gran absent d'un debat que ni tan sols s'ha encetat. I que no s'encetarà fins que Catalunya no parli, que és el debat sobre l'Espanya plural. L'autèntic debat. Perquè el tema no és Euskadi, el tema és Espanya i Euskadi n'és la cortina. I el paper que Catalunya hi ha de tenir. ***************************** Parlem de Catalunya. En efecte, els darrers vint anys Catalunya ha fet un gran salt endavant, ha experimentat un progrés del que podem sentirnos orgullosos. Vostè com a President té una part important del mèrit. Però, com vostè mateix deia, és un mèrit compartit, per 9 �Ajuntaments, sindicats, emprenedors, societat civil, professionals... L'autoestima com a país implica també un alt nivell d'exigència envers les seves institucions. Una cosa és autoestima i l'altra absència absoluta de reconeixement de mancances. I ahir, President, en el seu llarg discurs no va haver-hi ni una sola frase per reconèixer cap error. No podem oblidar la pèrdua d'impuls que s'ha anat produint especialment en aquests darrers anys. Vostè es lamentava, amb motiu de la celebració de la Diada d'enguany, de la pèrdua d'impuls, de tremp. El cert és que l'excel·lència de la nostra transició, l'entusiasme dels primers anys, ha anat cedint pas a la resignació i a l'empobriment de projectes i esperances. 10 �Un segon error és la seva patrimonialització del país, l'apropiació interessada de la idea de Catalunya fins el punt que mai no han reconegut a ningú el patriotisme que jo li he reconegut sempre. Vostès han cregut que podien garantir per si sols el progrés i el benestar del país. I això els ha portat a la marxa lenta que avui tothom reconeix. Un tercer error d'irregularitats i ha estat l'acumulació connivencies que han perjudicat la imatge de les nostres institucions. Massa casos poc o gens aclarits, massa negocis a l'ombra de l'administració, massa clientélisme i favoritisme. Per últim, vull destacar la persistent voluntat de controlar la societat civil. Siguin associacions, entitats, Òmnium Cultural o clubs de futbol. O les Caixes. Introduir incertesa, H �sense explicació, en algunes de les més sòlides institucions financeres no ja de Catalunya sinó d'Espanya, no té cap mena de sentit. És un acte temerari. *************************** President, vull expressar-li el nostre profund desacord en com està finalitzant aquest darrer període del seu llarg mandat. Els 22 anys transcorreguts no tapen els tres darrers anys. Parlar del 2010 no ens estalviarà l'agonia del 2003. Aquesta legislatura ha estat temps perdut. Tres anys perduts. ¿I encara en volen perdre un altre? 12 �I d'aquest fracàs en l'acció de Govern, qui en surt perjudicada és Catalunya i els seus ciutadans. Existeix un problema de manca de liderat, de manca d'orientació que s'afegeix a una gran incompetència en la gestió que està causant danys, de vegades irreparables i que es tradueixen en episodis ben visibles: Pla Hidrològic Nacional, contaminació d'aqüífers, Problemes d'habitatge, sinistralitat laboral i en la carretera, Però també es tradueixen en els altres danys menys visibles que tindran efectes a més llarg termini: sistema educatiu, recerca, protecció social, dèficit d'infrastructures 13 �Catalunya no va tan bé com podria, Està perdent pes en el conjunt d'Espanya i des del Govern no s'està fent el necessari per a mantenir-nos en primera línia del progrés econòmic, social i cultural. ¿Recorda, President, quin era el seu programa de legislatura? Més poder i més diners. Han passat ja tres anys i ni més poder ni més diners. Ni més respecte, ni més influència. ¿Què hem aconseguit? De debò. ¿En què és ara més forta la nostra autonomia que fa tres anys? ¿Quines majors quotes de poder hem assolit? CAP. 14 �¿És que Catalunya és ara més forta, més potent, més influent en el conjunt de l'Estat? NO. ¿És que hem aconseguit traspassos rellevants? NO. ¿Quines grans obres s'han fet des del 92, llevat de l'eix transversal i les del 2004? CAP. Els grans projectes: Aeroport, Metro, SegarraGarrigues són futuribles que nosaltres haurem de realitzar... i pagar. El més calent és a l'aigüera. ¿És que hem millorat substancialment el finançament de la nostra Autonomia? NO. ¿On són els recursos addicionals? ¿On és la suficiència financera? 15 �I si tenim més recursos, ¿per què vostès estan traslladant al futur els pagaments de grans obres? ¿Per què continuen practicant tècniques de desviament del dèficit a través d'empreses públiques o de crèdits de l'Institut Català de Finances? ¿Per què estan duent a situacions de pràctica fallida a importants corporacions públiques com l'Agència Catalana de l'Aigua o la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió? Vostès estan hipotecant les finances de la Generalitat. S'estan endeutant a futur i estan comprometent el progrés del país. Repeteixo: ni més poder, ni més diners ni més influència, ni més liderat com a nació. El que sí que han aconseguit vostès i el govern del Partit Popular és reduir el pes econòmic de 16 �Catalunya. Avui, Catalunya pesa menys en el context espanyol. Des de que vostès treballen colze a colze amb el PP, Catalunya perd participació en el PIB espanyol i la població ocupada catalana perd pes en el conjunt de l'espanyola. I això vol dir pèrdua de potencial econòmic, però també menys capacitat de generar ocupació, com s'està veient. ¿Defensem bé els interessos de Catalunya si el Govern de la Generalitat baixa la guàrdia? ¿La moral del país és prou forta? ¿És que la psicologia del país no està prou influïda pel tancament final de la planta de Lear a Cervera (esperem, President, que, almenys, amb bona predisposició per part seva en les converses amb els treballadors - encara que ja 17 �no sé si demanar-li rés, ...que no els passi com a la gent de Bagà, que han hagut de pagar car l'enuig de vostè per la reivindicació de millores en la carretera de Coll de Pal). ¿És que la psicologia col·lectiva no està influïda per l'amenaça de Volkswagen d'endur-se feina de Seat a Bratislava? ¿És que ja hem oblidat que Global 3 ha marxat en bona part a Saragossa per desacords amb el govern de la Generalitat, desacords que no se'ns han volgut explicar? ¿De què ens estan servint les seves aliances? De res. No confondran el poble de Catalunya simulant ara un allunyament del PP, que a tots dos els convé a efectes d'imatge. És una escena 18 �massa repetida... ja ningú no s'ho pot creure. És purament oportunista. El que compta és el balanç negatiu per Catalunya de la seva ferma aliança dels darrers set anys... I molts no poden suportar-ho, n'hem vist un exemple molt destacat fa ben poc. ¿Repetirà, President, la vella cançó que diu que PP i PSOE, "puix que són espanyols", són iguals? A Catalunya ningú no creu que Aznar i Zapatero siguin el mateix. No es pot governar Catalunya des d'una falsedat i un error tan evidents. President, vostès no poden donar lliçons de catalanisme a ningú. I ara menys que mai després de sis anys de pacte amb la dreta nacionalista espanyola. Un 19 �pacte que arribava inclus a proposar al PP que s'esforcés a atraure un pretès vot anti-català en la regió metropolitana de Barcelona! Això no és catalanisme, això és una visió perversa de la realitat de Catalunya! Vostès han condicionat negativament la vida política i la capacitat d'avançar del nostre país, per motius partidistes. Any rera any ens han desgranat una llista interminable de realitzacions. No faltaria més. El Pressupost de la Generalitat és de 15.000 milions d'euros (2,5 bilions de pessetes). Prou que ens ho recorda la insistent propaganda oficial. Tot i que aquesta mateixa propaganda ens recorda que "queda molt per fer". Vostès han deixat molt per fer. I ja no estan en condicions de fer-ho. 20 �Una bona gestió no ha estat la característica d'aquest Govern. Catalunya és de les Comunitats Autònomes que presenta les xifres de despesa corrent per habitant més altes i la inversió pública més baixa. L'acció del seu Govern no ha estat a l'alçada del que Catalunya demanda i espera. És la vitalitat de la societat catalana la que ha mantingut la nostra vitalitat nacional. ¡Amb la de coses que es podrien haver fet i no s'han fet! ¡Amb la de coses que es podrien haver fet millor! ¡Ja les farem! *********************************** 21 �¿Quin país volem els catalans? Els catalans i les catalanes volem una societat cohesionada i solidària. Volem que les famílies trobin l'ajut que necessiten per tirar endavant. I la tindran! Fa molts anys que vostè parlava de la necessitat que els catalans i catalanes tinguessin més fills. Fins i tot a la primera emissió de deute públic parlaven de fer guarderies, ho recorda? Fa vint anys... Però els ajuts i les places d'escoles 22 �bressol tot just comencen a arribar ara i encara resulten molt insuficients. Per això més de 85.000 ciutadans han signat la Iniciativa Legislativa Popular que acaba d'entrar a la Cambra. I per això són també tan importants també altres polítiques de suport a la família, com les ajudes a la gent gran i a les persones dependents. I no em diguin que no es pot fer tot de cop... Han tingut 22 anys per fer-ho! El problema és que s'han fet moltes coses, però sense model, sense nord. A cap país europeu hi ha tants tipus d'ajuts amb tan poca dotació. 23 �Pregunteu sinó a les famílies que s'han de fer càrrec d'avis i persones dependents, als que tenen problemes de malalties mentals a casa seva, a les famílies amb persones discapacitades. Els catalans volem una millor política d'ocupació activa. I la tindrem. Una política que vetlli per la formació, amb uns serveis d'intermediació eficaços, una política que redueixi la temporalitat i la precarietat, i que es prengui seriosament la sinistralitat laboral: quantes morts fan falta perquè s'acabi fent el que els sindicats reclamaven fa temps? 24 �Una política d'ocupació adaptada a cada territori, en col·laboració amb els Ajuntaments, com s'hauria d'educació, de serveis fer també socials en i matèria habitatge. Generalitat més Ajuntaments, aquesta és la política que funciona i no la de la desconfiança sistemàtica envers els governs locals. Els catalans volem un canvi radical en la política d'habitatge. I el farem. L'anterior Pla d'habitatge ha estat un fracàs. El nou Pla, objectius rebaixats. Ni habitatge protegit, ni de lloguer, ni de promoció pública. Vostès no han tingut com a prioritat l'habitatge a l'abast de les persones treballadores, dels joves. Com volem que s'emancipin! El Parlament de Catalunya va aprovar una desgravació en els lloguers que vostès diuen 25 �que no aplicaran. En canvi apugen els impostos que graven l'habitatge. (ITP) Els catalans volem una societat segura. Hem vist com ha augmentat la inseguretat. I no estic parlant només de delinqüència. Parlo de sinistralitat a les nostres carreteres (103 trams de carretera superen el coeficient europeu de sinistralitat), Parlo de contaminació de l'aigua (132 municipis sense aigua de boca) Parlo de la qualitat dels aliments, 26 �Parlo de la qualitat del subministrament elèctric (amb talls i micro-talls), Problemes que el seu Govern ha estat incapaç d'entomar. ¿No hi ha responsabilitat del Govern de CiU en tot això? ¿No hi ha abandonament de funcions, ineficàcia? ¿Sols és culpa dels altres? ¿Dels treballadors, dels empresaris, dels conductors, dels consumidors, dels ramaders, dels Ajuntaments? És també obligació de tot govern garantir la convivència, la tranquil·litat, la seguretat a les places i als carrers de Catalunya. També en això fan com el PP: si hi ha un problema, tapem-lo amb una llei. Els americans 27 �ridiculitzen la ineficàcia dels governs que tiren diners sobre els problemes, vostès hi tiren lleis. Ara ens proposen una llei de seguretat pública sense el desplegament ràpid dels Mossos d'Esquadra, sense parlar de comandament únic de totes les forces de seguretat que actuen a Catalunya, sense posar més recursos, sense plantejar la revisió de la Ley de Fuerzas y Cuerpos de Seguridad del Estado... Els catalans volem i tindrem una escola de qualitat i una formació de primera. Catalunya és la Comunitat Autònoma que menys gasta en educació per habitant (495 euros, front als 700 de Canàries, als 579 de Madrid, o als 554 d'Andalusia). No hem dedicat recursos suficients a l'escola pública. 28 �El seu Govern no ha estat just en la seva política de concerts. No ha estat sensible als problemes dels mestres. ¿President, és prou conscient de les altes taxes de fracàs escolar que tenim? Sabent com sabem el dèficit de formació de la població activa, ¿podem sentir-nos satisfets de les polítiques de formació professional? No em parli ara de plans que arriben amb deu anys de retard, parli'm dels resultats obtinguts fins ara. Els catalans volem una atenció sanitària de qualitat. I la tindrem. Sense llargues llistes d'espera pel diagnòstic i tractament de malalties greus. Amb major 29 �temps d'atenció als pacients. Amb un sistema eficient de transport sanitari. Catalunya ha d'ocupar un lloc rellevant a Europa en la societat del coneixement, amb una Universitat que faci de motor. Ni tenim prou beques, ni programació solvent dels ensenyaments universitaris. I ara, desprès de tants anys, vostès comencen a parlar d'un model objectiu de finançament. Nosaltres farem un esforç en recerca similar al dels països més avançats d'Europa. Vostès, amb nova Conselleria i tot, no han estat capaços de complir els seus compromisos programàtics d'elevar el nivell de despeses en R+D. Quan avui Europa es planteja l'objectiu del 3% respecte al PIB, vostès es mantenen al 30 �voltant de l'1% des de fa una dècada, i ja altres CCAA ens superen. Catalunya necessita una xarxa de telecomunicacions ben estesa al territori. Hem vist el fracàs de les polítiques del seu govern en matèria de telecomunicacions, que sols han servit per reforçar l'operador dominant i impedir l'extensió de les xarxes a totes les comarques. Vostès han dut a terme una errònia política de privatitzacions de les empreses tecnològiques de la Generalitat que ens ha impedit disposar d'un sector de telecomunicacions radicat a Catalunya, com tenen els bascos amb Euskaltel. 31 �Per no parlar del fracàs del Pla Estratègic "Catalunya en xarxa" o de la inoperància del Consorci per a l'Administració Oberta de Catalunya (incomplint el mandat parlamentari de fa dos anys). Els catalans i les catalanes volen preservar el medi natural per a les futures generacions. Amb l'Ebre i al Pirineu el seu govern ha comès errades greus. El caciquisme històric de les regions extremes de Catalunya ha estat suplantat per un neocaciquisme, de vegades fins i tot amb els mateixos personatges, altres amb nous testaferros que tenen poc a envejar als antics. ¿Com estranyar-se aleshores que aquests territoris reaccionin amb una actitud indignada, en la que es barreja la ira antiga dels 32 �abandonats amb la nova decepció dels qui tot ho esperaven del nou règim? Jo confio que la sacsejada, amb tots els elements passionals que es vulguin, que son lògics, servirà, ja està servint, per al sorgiment de noves classes dirigents i noves filosofies d'acció, tant pel que es refereix a la cultura de l'aigua com pel que es refereix a la de l'alta muntanya. En aquests temes l'acció de l'actual govern no podia ser més centralista. Ahir vàrem sentir-lo, per primer cop, parlar de territoris. Paraula que tenia prohibida. Bravo! Arriba tard però arriba. Com vol que la gent de l'Ebre parli si porta tants anys negant-li la veu. Ja sabem que caldrà esperar a la seva marxa perquè s'aprovin d'un cop les recomanacions de la Comissió Duran-Roca de nova 33 �organització territorial. No s'amoïni. Serà el primer que farem. Les darreres decisions referents a la Vall de Ruda, sota Baqueira, i a la portada d'aigua a Barcelona són significatives. La interconnexió de l'Ebre amb el sistema Ter-Llobregat, amb unes dimensions (7 m3 / segon) molt superiors a les previstes en el minitransvassament (4 m3 / segon), i seguint fil per randa les prescripcions del Pla del PP, és una nova agressió a les Terres de l'Ebre. I més quan les inversions de revestiment dels canals de l'Ebre no s'han portat totalment a terme. La insinuació que la magnitud de les conduccions està calculada per a l'eventual portada d'aigua del Roine cap a Tarragona és ridícula. 34 �No es pot tapar el desastre de l'Ebre creant un altre problema al Nord. Conec el dossier del Roine i conec la rendibilitat indirecta que representaria la nova conducció per als inversors francesos que van dimensionar en excés l'arribada de les canonades al Llenguadoc. No és una dada menyspreable. El que és menyspreable és l'intent de tapar un forat amb un altre forat. La portada d'aigua dels Alps a la península o és una decisió europea transcendental en funció del canvi climàtic o no es produirà, simplement. Catalunya necessita unes infrastructures punteres. I avui no les té. Ho han reclamat la Cambra de Comerç, el RACC, Foment del Treball, el Cercle 35 �d'Economia, el Col·legi d'Economistes i el d'Enginyers. El dèficit infrastructural és un coll d'ampolla per a la nostra competitivitat. Catalunya és la Comunitat de l'article 151 que menys recursos per habitant destina a inversió en els seus pressupostos: el 81 % del que inverteix Andalusia, o el 65 % del que inverteix el País Valencià. Per això s'endarrereixen, o simplement s'obliden, projectes indispensables per al progrés econòmic de Catalunya. Projectes de futur que cal plantejar ja des d'ara. Com és el d'expandir cap a la Catalunya interior l'activitat econòmica concentrada en el litoral, en el corredor mediterrani, a través d'una adequada planificació dels eixos viaris i ferroviaris. 36 �Tampoc no va bé la inversió de l'Estat. Any rera any l'Estat inverteix molt menys a Catalunya del que li correspondria. Ja sé que em dirà que aquest any es fa un gran esforç. Que gràcies a l'aliança amb el PP, l'Estat invertirà més que mai. En el pressupost del 2003 la inversió directa de l'Estat a Catalunya assoleix un mínim històric del 5%. Les que creixen són les inversions productores d'ingressos, que són les que acabarem pagant entre tots al llarg dels anys. La seva aliança tampoc haurà servit per a canviar la concepció radial i centralista amb que planteja les infrastructures de transport el govern del PP, ni per a garantir les connexions transpirenenques, o la millora de l'Eix Mediterrani o de l'Ebre cap al Nord d'Espanya, 37 �millora que necessitem per a engrandir els nostres mercats i trobar complementarietats amb el País Valencià i l'Aragó. Els ciutadans de Catalunya saben que la nostra estratègia de govern contempla una bona, una estreta relació amb els territoris de l'antiga Corona d'Aragó. La regió econòmica europea en la que ens hem d'inserir equival bàsicament a la formada per aquests territoris, comptant també el Llenguadoc i el Rosselló i la regió de Tolosa (Midi Pyrenees). Els quinze milions d'habitants d'aquesta gran regió son el mercat imprescindible per a les nostres empreses i institucions culturals. I per descomptat no exclouen estratègies similars, 38 �centrades en els seus propis territoris, per part de cadascuna d'aquestes Comunitats. ****************************************************** * Sr. President, vostè va saber complir una funció clara en els seus primers mandats, ja li he reconegut. Però fa temps que presideix un govern que no està a l'alçada del que Catalunya mereix. Aquesta situació s'ha accentuat a partir de decisions preses en clau estrictament partidista els dos darrers anys. El govern de Convergència i Unió ha retardat i ha fet impossible un acord majoritari per aprofundir en l'autogovern. Ara probablement ja és massa tard per a reaccionar. Tot i que 39 �constatem amb satisfacció que el Partit Popular accepta el que abans negava: la reforma de l'Estatut. Convergència i Unió haurà estat el darrer partit de Catalunya a reconèixer aquesta possibilitat. Per a nosaltres és una obvietat, 23 anys desprès de la seva aprovació, i 15 anys desprès de l'entrada a Europa. Val a dir que 23 anys després de l'aprovació de l'Estatut encara no l'hem desenvolupat: falta la Llei Electoral i la nova organització territorial i falta modificar l'Estatut com vostè va prometre i que la Televisió de Catalunya sigui de titularitat catalana i no estatal. Vostè, President Pujol, que s'ha guanyat un lloc en la història, no mereix acabar de forma tan grisa i trista el seu mandat. No crec que ni vostè ni el país es mereixin la prolongació artificial d'un mandat agònic. 40 �President, vostè ha honorat la Presidencia, i l'ha engrandit potser més que cap altre President. No vulgui durar més del compte. Fora un final poc honorable, que ni vostè ni sobretot la Institució, i encara menys Catalunya, no es mereixen. Moltes gràcies, Sr. President, senyores i senyors Diputats. 41 �RÈPLICA Vostè ha fet el que ha fet i la història ho recollirà, ja li he dit. Però el seu temps s'ha acabat. Vostè mateix el va donar per acabat quan va forçar les coses i va delegar en algú altre la rèplica a la moció de censura. Ara no ens vingui en llistats d'intencions i projectes. Perquè jo podria respondre amb els llistats dels incompliments, el llistat de les renúncies o el llistat de les contradiccions entre vostè i els consellers i entre els mateixos consellers. L'Eix Transversal s'ha de desdoblar o no? Hi haurà canvis en el govern o no? Que queda molt per fer a Catalunya, ja ho diu la seva propaganda. Però no ens vingui ara amb històries, que 20 anys són tota una vida política i que el no s'hagi fet és perquè no s'ha sabut fer o no s'ha volgut fer. 42 �En tot cas, ja no és el seu temps. Ara, cada nou anunci d'una obra, d'un nou projecte, és com l'anunci d'una nova hipoteca pel futur govern de Catalunya i només fa que alimentar les sospites sobre el desori inversor d'aquesta darrera etapa. Fa mesos que venim denunciant els perills d'aquest final de mandat i saben vostès que hem posat en marxa un programa de seguiment i control de la despesa de cada conselleria i de tots els compromisos financers que puguin prendre. L'administració del dia a dia no es pot aturar, però cal que fem tots els esforços per preservar la llibertat d'acció de futurs governs. Vostè va donar per acabat el seu temps i després d'escoltar-lo ara es fa evident que no té cap interès en allò que interessa Catalunya. No està disposat a impulsar una major 43 �implicació de Catalunya en ajudar a resoldre els problemes d'Espanya, ni està disposat a propiciar la col·laboració de Catalunya en la recerca d'una sortida de diàleg pel País Basc. Les seves renúncies són molt i molt negatives per Catalunya. Queda perfectament clara la seva única intenció al prolongar el seu mandat: un interès partidista per guanyar temps en la promoció del candidat de CiU. Però el país demana un govern capaç de donar un nou salt endavant. Catalunya no es pot permetre el luxe de perdre més temps. Apel·lo al seu patriotisme. Deixi que els catalans decideixin com més aviat millor el futur del seu país. 44 �Perquè Catalunya necessita més ambició, més empenta, més capacitat. I vostè ja no pot, ni vol, donar-les. Nosaltres proposem un nou projecte sustentat en una nova majoria. Com ho vol, n'estem convençuts, una majoria de ciutadans i ciutadanes de Catalunya. Per tant, en nom del grup parlamentari que presideixo, li demano formalment la dissolució del Parlament. 45 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.03. Parlament de Catalunya Description An account of the resource Agrupa la documentació generada al voltant de l'activitat de Pasqual Maragall com a diputat al Parlament de Catalunya, principalment a les legislatures 1999 a 2003 i després com a President de la Generalitat de 2003 a 2006. Però també del període que en va ser de 1988 a 1995. Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Discurs al debat d'orientació de política general Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2002-10-02 Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Parlament de Catalunya Debats Catalunya Govern Oposició Acció política Model social Catalunya. Generalitat Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Parlament de Catalunya Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 265 Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/2820/20020909_CoronaAragoPropostaFederal_PM.pdf 64fc2316a834cf5bf3dde821c378f694 PDF Text Text y INTERVENCIÓ DE PASQUAL MARAGALL Quin gust de sentir els accents diversos d'un mateix llenguatge! Tots sabem que els llenguatges que moren són aquells que no canvien, són aquells que es petrifiquen. Això pot succeir perquè hi hagi una altra llengua que s'hi posi al damunt i no es reaccioni, però pot ser també que, per por a l'existència d'altres llengües que s'han de posar al damunt, aquell llenguatge es tanqui a qualsevol contacte amb l'exterior. Sentint els accents que aquí hem sentit, algú pot no estar segur de que prevaldrem?, de que aquest llenguatge viurà? Perquè té tot el que s'ha de tenir per ser important: unitat i diversitat. I sabem que la naturalesa està feta així, i la humanitat també. Quan hi ha unitat, quan hi ha contacte, quan hi ha amistat, quan hi ha elements comuns i quan hi ha al mateix temps diversitat és quan la planta creix: és quan la naturalesa es desenvolupa, si no, no. Com deien davant del Rei els nobles aragonesos de la baixa edat mitjana: "A/os, que cada uno valemos tanto como vos, y todos juntos más que vos, vos facemos rey, a condición de que respetéis nuestros fueros y 1 �2 derechos, y si non, non"'. Aquesta frase, que Robert Hughes l'ha fet internacional al citar-la en un anglès perfecte en el seu llibre sobre Barcelona, demostra el orgull dels pobles de la Corona d'Aragó. Avui, quan escoltava els amics i honorables presidents de les autonomies i el secretari general dels socialistes valencians, m'he preguntat quants anys no feia que en aquesta ciutat i en aquest país se sentien discursos com aquests, tots junts i amb la transcendència política que tenen. Perquè discursos més inflamats i més radicals ben segur que els hem sentit, però d'un en un, i no capaços de sumar. I aquests, sumen. I nosaltres ens hi afegim. Benvolguts amics de l'Aragó, de les Illes Balears i del País Valencià, us vull agrair la normalitat i la cordialitat amb què heu vingut i heu acceptat participar en un acte com aquest, sota la denominació - que ens agermana - de la Corona d'Aragó. Que consti que no tenim cap pretensió historicista o purament nacionalista. És simplement una manera de demostrar que estem superant vells fantasmes que impedien l'expressió franca i oberta de la nostra relació fraternal. 2 �3 És cert que la ubicació de Tacte d'avui, en aquest recinte medieval, ens recorda el passat comú. És la forma que hem triat de demostrar-vos, modestament, des de Catalunya un sentiment de germanor i de reconeixement. És també una oportunitat de refermar el compromís de Catalunya, que vull expressar avui, amb tots i cadascun dels territoris que representeu. Tenim un compromís amb les Illes Balears (on per primer cop, des de Jaume I, no governa la dreta i els "de sempre". Avui les Illes Balears no estan ancorades en el passat ni en la nostàlgia, sinó construint un present, i ben construït i pensant i treballant pel futur). Ens mou amb ells la necessitat d'unes comunicacions més regulars i més competitives, l'agraïment per la contundencia, president Antich, del vostre compromís en favor de la llengua comuna, la felicitació per la franquesa de la vostra política en favor d'un turisme de qualitat i de la preservació del medi i del paisatge mediterrani. Heu marcat, 3 �4 president, unes línies d'acció que ens beneficiaran a tots. Catalunya té un compromís amb l'Aragó, el del nostre retrobament, president Iglesias, sobre la base d'una exaltació popular i massiva en favor de l'Ebre i de les Terres de l'Ebre, no solament del riu Ebre, que marca un giravolt secular, després de dècades, segles quasi, d'estranyament. President, heu conduït aquesta cruïlla històrica amb gran dignitat i coratge, amb una fidelitat total, que ens consta, a la vostra comunitat, i amb uns resultats inqüestionables, entre altres la fi del caciquisme i del neo-caciquisme i la conversió de Saragossa en un centre logístic de primeríssim nivell. El compromís de Catalunya amb el País Valencià: T'hem sentit, secretari general Pla, amb goig, amb fruïció. Necessitàvem sentir una veu venint del País Valencià que entonés aquesta cançó. Sabeu i sabem del creuament d'orígens que es dóna entre vosaltres, els valencians, i molts de nosaltres. Sabeu i sabem del parentiu entre el vostre accent i el català occidental, com sabem també de la riquesa i la creativitat del valencià, i sabem també de l'aportació aragonesa a la vostra cultura i a la vostra personalitat. Creativitat del valencià que podem 4 �comprovar llegint l'admirable versió que Joan Francesc Mira ha fet de la "Divina Comèdia" de Dante, una meravellosa traducció i magnífica documentació, on, per cert, s'endevina la riquesa cultural i l'empenta política dels nostres territoris per a fer-se un lloc - fa segles - entre el Vaticà, l'Al Andalús, Castella i els Francs. Venturosament, l'acte d'avui no és un fet casual i anecdòtic. S'inscriu en un procés iniciat l'estiu passat amb una trobada informal a Tortosa i que ha prosseguit amb un creixent grau de compromís amb les reunions de València, de Morella i de Palma. Estem fent camí, pas a pas, però amb determinació creixent. Ara ja ens uneixen més el present i el futur que no pas el passat. I estem configurant, per mitjà d'un diàleg obert, una entesa profunda entre els socialistes aragonesos, valencians, balears i catalans. Un diàleg i una entesa que ultrapassen de molt 5 �— 6 l'àmbit de partit o ideològic, perquè tenim l'ambició de servir les nostres respectives comunitats i d'esdevenir un instrument de retrobament i de reconeixement entre elles. La comuna adscripció socialista ens permet abordar amb franquesa i confiança els nostres problemes d'avui i pensar en un futur compartit, sense que passats recels i indiferències entre els nostres pobles ens paralitzin. Per això no tenim cap recança en reconèixer que tenim uns lligams comuns més profunds que els que es puguin derivar d'interessos circumstancials i canviants. No partim de zero. Comptem amb un bagatge compartit que volem activar. Una trajectòria que ha configurat la identitat i la personalitat pròpia de cada un dels nostres pobles i que, a la vegada, ens 6 �7 ha deixat uns trets culturals i lingüístics compartits que podem i volem conrear plegats. Som conscients que es tracta d'un actiu a potenciar i que, per damunt de tot, no pot quedar arraconat i amagat. Per això mateix, en la trobada parlamentària de Palma del passat juliol, vam acordar convidar i associar rellevants personalitats de l'àmbit cultural de les respectives comunitats a les nostres reflexions i treballs. I de la mateixa manera vam decidir impulsar la plena incorporació a l'Institut Ramon Llull de tots els territoris on es parla la llengua comuna i, també, instar la creació del Patronat de l'Arxiu de la Corona d'Aragó. Ens reconeixem en una cultura compartida i això fa els nostres lligams més profunds. 7 �8 I aquest substrat històric comú ens permet compartir també una determinada visió d'Espanya: la de l'Espanya viva i plural, convençuts com estem que Espanya tant sols pot funcionar sobre la base de la lleialtat i la confiança entre l'Estat i les Comunitats Autònomes i entre elles mateixes. Amb unes institucions que l'expressin i amb una articulació en xarxa que la potenciï. Amb no solament un concepte d'Espanya, sinó també un dibuix de com creiem que ha de ser Espanya. Un dibuix infrastructural, físic, que ha d'incloure unes òptimes comunicacions per carretera, mar i aire f per cable i per conduccions d'energia, en el sí de la regió econòmica europea que realment som, en el colze que el Mediterrani defineix entre el continent i la península, protegit pel Pirineu. I al damunt d'aquesta xarxa nosaltres defensem un concepte 8 �legal. Un dibuix i un concepte. Un concepte que inclou: La reforma del Senat, que recollirà el caràcter plurinacional, pluricultural i plurilingüístic d'Espanya, i que el convertirà en el fòrum de cooperació de les Comunitats Autònomes i l'Estat i de les Comunitats entre sí. Inclou també la institucionalització de les Conferències de Presidents, marc de diàleg permanent entre el President del Govern i els Presidents de les Comunitats Autònomes. I no exclou el contacte directe entre el President del Govern i els Presidents de les Comunitats, ni tampoc els deures de cortesia institucional que hem vist sovint oblidats en els darrers anys, carregats de passeigs militars de ministres i d'aïllaments insulars de presidents. L'Espanya plural que cerquem inclourà la participació efectiva 9 �10 de les Comunitats Autònomes dins les institucions europees. En resum, un passat compartit, una visió i un dibuix d'Espanya coincidents i també uns interessos comuns, lligats al nostre present i a les nostres expectatives de futur. Ens reconeixem en uns interessos comuns que ens aconsellen reforçar els nostres lligams econòmics i socials. Com he dit, amb especial atenció a les infrastructures, al dibuix, factor clau del nostre desenvolupament econòmic: Eixos viaris i ferroviaris de l'eix mediterrani i del corredor de l'Ebre. Aeroports i ports. L'eix cultural d'un turisme sostenible. I un medi ambient i un paisatge amenaçats en els darrers 150 anys que estem decidits a preservar perquè forma part de l'imaginari col·lectiu de la nostra gent. 10 �11 Tot plegat -la nostra història, la nostra visió, els nostres interessos- ens fa proposar una manera pròpia d'estar a Espanya i a Europa. De l'antiga Corona d'Aragó a una regió europea de l'arc mediterrani nord-occidental i de l'arc pirinenc. Vet aquí el camí que se'ns obre al davant, ple de dificultats i tanmateix carregat de promeses, atractiu, quasi diria seductor, inescapable. La nostra força a Espanya i a Europa és esdevenir una regió europea potent, viva f dinàmica, peça clau de l'arc mediterrani nord-occidental i de la frontissa pirinenca. Una regió dotada d'una estratègia econòmica comuna. Connectada amb el centre d'Europa. Activa en la política mediterrània de la riba sud, tan necessitada d'activitat política i tan mancada d'ella (Hem de saludar, per una vegada, una acció que crec positiva del govern de la Generalitat en aquest terreny, tan mancat de realitats i d'iniciatives). Una regió protagonista de la recuperació d'un Pirineu, que ha estat barrera i pot i vol esdevenir cruïlla. 11 �12 I ens reconeixem també en una determinada manera de fer i d'entendre la política, guiada pel principi de proximitat i subsidiarietat, de donar més protagonisme al poder local i a la societat civil. Perquè socialisme ve de societat. Guiada, tota aquesta política, per l'honestedat, el coratge, la moderació, i la fidelitat al poble, a la gent, als ciutadans. Passat, present, futur. Tot això que compartim i que volem potenciar és també la nostra aportació a la renovació del socialisme espanyol, que vosaltres, amics Marcel·lí, Joan Ignasi, Francesc, representeu tant bé com José Luis Rodríguez Zapatero. Compartim tot això davant de la interessada identificació del PSOE amb el PP. Del PSOE del que formeu part i on ens retrobem a nivell federal. 12 �13 A Espanya, quan els nacionalismes xoquen fa falta un projecte. I un projecte substantiu, un projecte diferent. Davant del projecte neocentralista i neonacionalista del Govern espanyol. Davant de la fal·làcia de la segona transició, de l'esperit del 24-F, de la nova teorització de la submissió de les llengües pròpies per raons econòmiques i no per raons polítiques, de l'adormiment de l'esperit constitucional, de la reinterpretació de la història, començant per la de la Restauració, i que seguirà amb la de la dictadura del general Primo de Rivera, i espero que no siguin a temps de seguir amb la d'altres generals... Davant de tot això, els socialistes balears amb Francesc Antich, els socialistes aragonesos amb Marcel·lí Iglesias, els socialistes valencians amb Joan Ignasi Pla i els socialistes catalans, volem ser la punta de llança d'aquest projecte, que amb el liderat de José Luis Rodríguez Zapatero està convertint el socialisme espanyol en un socialisme renovat i compromès en tirar endavant l'Espanya que nosaltres volem federal. Que nosaltres 13 �14 volem federal, però que ens acontentem no amb els mots sinó amb les realitats. Ens acontentem amb que sigui viva i diversa, conscient de la seva pluralitat i de la història comuna - a voltes tràgica i cainita - dels seus pobles. Però, en definitiva, una realitat avui esperançadora. En aquest procés, el meu compromís és el d'impulsar el desenvolupament dels nostres interessos comuns, ajornat, quan no negat pel nacionalisme conservador, que sempre ha estat poruc a l'hora de plantejar seriosament una proposta de futur f lleial i constructiva. El meu compromís, el compromís dels socialistes catalans, és avui el de la germanor i el de la renovació. Aquí no hi ha reis enfrontats, aquí no hi ha paternalisme, aquí no hi ha victimisme aprofitat des de fora, aquí hi ha amics, hi ha conviccions compartides, hi ha estratègies comunes, compartides també a nivell federal. Les hem de fer prevaler en benefici dels nostres ciutadans. I prevaldran. 14 �15 Sigueu benvinguts. 15 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource De la Corona d'Aragó a la proposta federal Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2002-09-09 Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Federalisme Catalunya Corona d'Aragó Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) Partido Socialista Obrero Español Català Espanya. Cortes Generales. Senado Aragó Illes Balears Comunitat Valenciana Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Drassanes (Barcelona) Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 265 Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/2819/19880708_MitingLaMonumental_PM.pdf 85f82eb3a01ad89d5400f3765ee53260 PDF Text Text MÍTING MONUMENTAL 8 de juliol de 1988 Vosotros esperanza -vosaltres-, en el futuro vuestro que entusiasmo, représentais, la es la herencia, sois los herederos, de lo mejor que ha tenido este país, y esta ciudad. No olvidemos de donde venimos y no olvidemos lo que representamos. Venimos de lejos, de muy lejos, de más de 10 años, de mucho más. Venimos de la tradición obrerista, de la gran tradición obrerista de este país. Venimos del conflicto como fuente de innovación y de progreso. 1 �Venimos de la tradición heroica de la resistencia. Venimos de los dolores del crecimiento. Venimos de la vanguardia cultural. Venimos de la lucha por la democracia, por la autonomia y por la libertad. Representamos la tradición progresista, representamos el futuro de este país. ESCOLTEU, representem, no hem d'oblidar d'on venim i què però també hem de dir què aportem i també hem de dir quin és el nostre compromís amb Espanya, amb el país i amb la ciutat. ¿Què aportem els catalans a la política espanyola? Potser aportem només reclamacions, gemecs ? 2 queixes i �Potser aportem només irritació i conformisme ? Seria molt trist que només aportéssim això. Pero no. No us inquieteu. aportar molt a la política Podem Els catalans podem espanyola. aportar una Catalunya oberta, dialogant i constructiva per fer una Espanya moderna i equilibrada. Per fer una Espanya que compti en el gran projecte de la unitat europea. Podem aportar una Catalunya capdavantera en la concepció federal de l'Estat. Podem aportar una Catalunya solidària amb els altres pobles d'Espanya. Podem obligada aportar una Catalunya que sigui en la cultura i en la solidaritat i en la distribució. 3 referència riquesa, en la �I podem fer-ho perquè molta gent -nascuts aquí vinguts de fora- creu en el futur de Catalunya, o com hi creieu vosaltres. Son gent que desitgen sentir un discurs esperançat sobre el futur, com el desitgeu sentir nosaltres. Son en la gent que desitgen apassionadament il·lusió de fer realitat la participar Catalunya somiada. Son gent que desitgen soldar el destí personal amb el destí col·lectiu del país estimat. Aquesta gent són majoria en el nostre país, no ho dubteu. Aquesta gent no es mereixen una vida pública orfe d'esperança. Aquesta gent no es mereixen irritat, immòbil. 4 un país insegur, �Estic convençut -com esteu convençuts vosaltres- que tenim les idees, l'habilitat i l'energia suficients per moure aquest país. Estic convençut que tenim la prudència necessària per asserenar aquest país. No sucat ens amb quatre podem conformar amb una Catalunya oli, adagis basada en quatre adagis i que són una caricatura de de prou, la pa amb nostra manera de ser. No ens podem conformar amb una Catalunya orgullosa i prou, suspicaç i prou, més atenta als símbols que als fets. Hem de voler una Catalunya jove, d'una colla de virtuts, moderna, que compti en els hereva projectes importants de futur. Que compti en el treball de les dones, en la sort dels marginats, en el futur dels joves, en la confiança dels empresaris. 5 �Una Catalunya millor, en art, Catalunya que en què la vida de cada en ciència, tregui tot dia sigui en qualitat de vida, una el profit de les seves energies. No ens construirem poden conformar, i no ens conformarem, la Catalunya dels nostres somnis. El país amable, obert, tolerant, liberal (en el millor sentit), de progrés (per tothom), la nació no excloent, formada de tots els rius que l'han regada, construïda, pam a pam, per les seves viles i ciutats, pels seus ciutadans més actius. I per aconseguir-lo la ciutat de Barcelona farà la seva aportació al país. Hi aportarà el seu dinamisme. Hi aportarà el seu esperit de ciutat oberta i de progrés. Catalunya i Espanya poden comptar amb Barcelona, esteu-ne segurs. Visca Barcelona, Visca Catalunya, Visca Espanya ! 6 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Míting 10è aniversari del PSC a La Monumental Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1988-07-08 Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Castellà Subject The topic of the resource Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) Campanyes Acció política Model social Catalunya Espanya Commemoracions Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. La Monumental (Barcelona) Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Description An account of the resource Acte de celebració dels deu anys de la unitat socialista a Catalunya, amb la formació del PSC. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 176 Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/2818/19880305_ConvencioMajNacProg_PM.pdf 4d7a867553094d4732de8bbc91d6b2b6 PDF Text Text Pasqual Haraqall Bon dia a tothom. Suposo que s'espera de mi que us digui fins a quin punt un socialista que està al capdavant d'un Ajuntament de Catalunya està satisfet de que aquesta reunió existeixi, i que el moviment que aquesta reunió coemnça vagi endavant. I que us digui cóm els municipis, els Ajuntaments de Catalunya, estem confiats en el canvi de clima que es pot i es té que donar en aquest país. I cóm estem confiats en que el Parlament de Catalunya esdevingui el lloc on realment es produeixi el debat que s'ha de produir en el nostre país, i que permeti que les institucions mantinguin una relació d'entesa, que al mateix temps hi hagi l'entesa i el debat que han de fer anar endavant a Catalunya. Aquesta entesa de les institucions, que ha �mancat en aquest país, els darrers anys, que ha de ser molt millor, hi ha indicis de que es pot arribar a produir, en el camp que jo domino més, del municipi, del municipi de Barcelona. Hi ha proves de que això es pot produir, a pesar de tot, i una n'és el Consorci Sanitari. Per aquells que llegiu i seguiu atentament el que és la pràctica de les coses, l'administració de les coses, el Consorci Sanitari de Barcelona és una conquesta important. Jo crec que no només de Barcelona sinó de tot Catalunya. Un sistema a través del qual el govern autonòmic i l'Ajuntament es poden posar d'acord per dur endavant els hospitals de la ciutat. Hem trigat vuit anys, però ara el tenim aquest Consistori. 0 el Parc Tecnològic del Vallès on també hi ha una col·laboració, molt meritòria -deixeu-m'ho dir-, entre una entita que el va crear i que està condemnada a desaparèixer, com és la Corporació Metropolitana de Barcelona, i l'entitat que l'ha suprimit, com és la Generalitat de Catalunya. Avui el Parc Tecnològic és presidit pel Conseller d'Indústria Macià Alavedra, i gestionat, en canvi, pel Consorci de la Zona Franca que va rebre de la Corporació Metropolitana l'encàrrec de fer-ho. 0 el Museu d'Art Contemporani de Barcelona del qual ahir vàrem aprovar, en la sessió plenària de l'Ajuntament de Barcelona, els nous estatuts, que aquest any tindrà projecte, l'any que ve obra, i d'aquí a tres anys obres d'art a dins, i que es farà conjuntament. O la Carta Municipal que és una gran esperança per a mi, per molts, de cóm Barcelona ha de resoldre -Barcelona, i segurament la seva àrea de l'entorn- molts problemes que han quedat per resoldre. Temes aquests en els quals hi ha indicis de que poden haver-hi acords, hi ha d'haver-hi acords, entre les institucions d'autogovern a Catalunya. Perquè hem perdut molt de temps. Hem perdut temps amb l'ordenació del territori -vuit anys-, per l'estropici que finalment s'ha produït. Per l'eix transversal. Parlo només de les grans aspiracions, de les velles aspiracions, d'aquelles coses que si ens haguessin preguntat l'any 77 o l'any 79 què és �48 el que s'havia de fer a Catalunya, haguéssim dit immediatament aquest, aquest i aquest projecte. L'ordenació del territori, les comarques, vuit anys i sense solució. L'eix transversal. L'aigua de l'Ebre, l'aigua de Tarragona, que representarà i representa la millor esperança de que no es produeixi la macrocefàlia de Barcelona. El tràfic de Barcelona. Els cinturons, tot just començats. L'exprés regional, la connexió Mataró-Vilanova, la conversió de l'antic vuit català en un eix de transport ferroviari ràpid -ni metro ni ferrocarril, exprés regional-. El propi metro de Barcelona que ha de fer un salt endavant, i que no l'ha fet, només se n'han fet unes cues, però no s'ha convertit en un nou plà de metros com el que la ciutat i l'aglomeració ara necessita. Les universitats, quán va trigar la República a canviar la universitat? Que poc que va trigar per endegar el que es veia clarament com un tema capdal per la història del país. És evident que la universitat d'aleshores no era una universitat de masses com és la d'ara. És evident que ara són més diners. I és cert que amb vuit anys d'autonomia encara no s'ha posat realment en marxa la reforma de la universitat, la millora de la universitat. L'ensenyament avançat, que poc que va trigar la República d'entomar la tradició de les primeres modificacions de l'ensenyament, del Montessori, i del Patronat Escolar, per convertir Barcelona i tot Catalunya en un laboratori del que havia de ser el nou ensenyament -encara en vivim d'aquell record-. I que poc quehem avançat des d'aleshores. Quán esperàvem els anys seixantes i setantes, a les escoles d'estiu, el moviment de Rosa Sensat, com no esperàvem aquesta autonomia que avui tenim, i que encara no s'ha traduït en una, diria, nova moral, en un nou funcionament del sistema educatiu, que molts i molts mestres, i molts i molts pares, i molta gent que hi treballa han maldat per això. Refer la Ciutat Vella de Barcelona, i aquest és un tema d'estat. No hi ha cap país que no s'hagi plantejat com a tema de país el refer l'antiga capital. Pensem que la Barcelona vella és �49 això, és el poc estat que teníem, l'estat que teníem era la Ciutat Vella, el barri gòtic, els seus edificis nobles, i encara està per refer. Dos anys esperant l'aprovació d'una Àrea de Rehabilitació integrada per la Barcelona vella. I no és només un tema de l'Ajuntament, també és un tema nacional. Ho és aquí, i ho és a França, ho és a Itàlia, ho és fins i tot a d'altres comunitats autònomes. Aquí no ho ha estat. I parlaria de tantes i tantes coses que segurament són, òbviament, temes que un govern català hauria i haurà de plantejar-se com a temes urgents, que no haurien d'haver esperat tant. Les noves tècniques, la biomedecina. La recuperació dels que són fora, en Ferrater Mora, o ena Ramon Xirau, o l'Eduard Nicol, o el Manuel Cardona que és director de l'Institut (Plane) de Stuttgart, o els entesos catalans -que n'hi ha- en superconductivitat i en ciència dels materials, que estan arreu, estan a Madrid, estan a Berkeley, estan pel món però no estan aquí. I no costa gens que sigui aquí. La investigació puntera ara en superconductivitat no és la més cara. Ho és molt més la investigació en,electrònica. Amb 280 milions cada any es podria mantenir un centre d'investigació sobre nous materials relativament digne en la nostre ciutat, en el nostre país, i no el tenim. Tantes i tantes coses que no s'han pogut fer, que no s'han fet, i que ara se'ns obren les portes per debatre, i més endavant per construir. I tantes i tantes coses que són els temes tradicionals de l'esquerra i que nosaltres estem en condicions de debatre i de tornar a posar sobre la taula. I tants i tants temes que són els temes nous de l'esquerra. Ahir es feien 50 propostes per la modificació de la situació de la dona a Catalunya. Pensem que el 50% dels aturats, a la nostra ciutat, a Barcelona, són dones, sent així que només una tercera part de la força de treball són dones, és a dir, que el que hi ha en aquest moment és una gran, un volcar-se de les dones sobre el mercat de treball. I jo crec que això no és més que una indicació de que efectivament estem caminant cap a Europa. Pensem que Suècia és 50%-50% la distribució d'homes i dones en el mercat de treball efectiu, no a les llistes de demanda de treball, sinó en el mercat de treball efectiu. I que en bona part, el fet que Suècia sigui un país més avançat rau justament �50 en això, en que han posat en contribució a totes les seves forces productives, i la dona en primer lloc. Aquesta és una de les grans esperances de canvi a Catalunya, i l'hem d'empènyer. I és un tema clàssic que hem de traduir amb les seves coordenades actuals. Com ho és, amb noves formulacions, la integració del voluntariat com a substitut de la beneficència clàssica. Sabem que la dreta combina hàbilment aquest darwinisme social, de desesperança, de que res no es pot fer per lluitar contra la misèria en la seva arrel, en les seves causes, sí només en els seus efectes. I ens combina aquest fatalisme i aquesta desesperança amb uns tocs de beneficència per tranquilitzar la consciència i poguer acusar a l'esquerra aleshores de falta d'acord. Quan l'esquerra el que està fent és integrar aquestes qëstions, que s'han d'integrar. I també tractar de tenir un esquema més ample en el que aquest voluntariat hi tingui un paper, un esquema més ample que es plantegi seriosament desmontar la màquina de la misèria. Aquest és un tema vell i nou de l'esquerra que vosaltres haureu de desenvolupar. Com les noves relacions en el lloc de treball, noves relacions que en definitiva a Europa són velles relacions. No fa molt jo estava a Alemanya visitant la fàbrica Bayer. Ningú diria que aquest és un invent extraordinàriament modern, és una cosa que ve de lluny. I tanmateix en el consell de supervisió de Bayer hi ha un 50% d'obrers i de representants jurídics dels sindicats. Res no s'ha fet en aquest camp -zero-, en un país que va veure néixer l'UGT, que va veure néixer el moviment sindical, i abans encara el moviment d'associacionisme dels treballadors. Res no s'ha pogut fer en aquests darrers anys. I el federalisme com a sistema de govern a tres nivells, el federalisme del Canadà, el d'Alemanya, el de Suïssa, el que sigui, però un sistema en el que tres nivells de govern puguin col·laborar i tirar endavant aquelles competències que, com és molt lògic i molt clar, pràcticament cap d'elles, de les més importants, es poden desenvolupar només amb un sol nivell de govern, i encara diria, amb dos nivells de govern. Qualsevol qüestió que mireu, des de la promoció econòmica fins els serveis �51 socials, necessiten de la col·laboració l'autonomia i del govern local. de l'estat, àe Temes vells i temes nous que ara tindrem ocasió de debatre, i que hem de debatre, en un moment en que se'ns està preguntant qui ha de governar aquest pais. Però no només qui ha de governar aquest pais, sinó quines idees són les que s'imposen en aquest pais, i aqui és on jo crec que la vostra col·laboració pot ser més important. En un moment en que els mites de la dreta van perdent força, de la mateixa manera que l'economia inspirada per Reagan, la política de Reagan va perdent força, en un moment en que l'egoisme social i l'egoisme nacional, justificat, quasi diria, després de les desfetes nacionals que varen tenir els Estats Units amb la guerra del Vietnam, que varen néixer amb gran força als Estats Units, avui estan de devallada. Un egoisme nacional que no és més que l'aplicació al camp col·lectiu de la màxima miserable de la dreta de que la caritat ben entesa comença per un mateix, traduït a termes col·lectius. Un moment doncs en que és possible que l'esquerra catalana es trobi amb un buit d'idees dominants per omplir, i una demanda per part del poble per omplir-lo amb idees al mateix temps velles i noves. Però de vegades l'esquerra catalana sembla que no s'acabi de creure que porta el relleu de la Catalunya més autèntica, la justament menys necessitada d'ajuts simbòlics, la més realment i més apassionadament enamorada de si mateixa, de Catalunya, i per tant, dels altres pobles, més creadora i més fraternal. Jo crec que això, que és obvi, convé dir-ho i tornar-ho a dir. Crec que convé lluitar pel que de vegades pot semblar massa obvi. Crec que hem de fer com els mestres que s'han d'esforçar per escenificar cada dia com si no fos sabut allò que per ells és sabut. Crec que cal explicar clarament el que ja és clar. Crec que hem d'evitar la necessitat de destacar per un nou enfoc, moltes vegades, i insistir en les obvietats, en el que és just, en el que és millor. Crec que cal "machacar" l'evidència, més enllà de l'originalitat. Crec que la força potencial dels que sou aquí, i altres qaue no hi són però que hi seran, conté més passat del país, i conté per tant també molt més futur. No tenim el dret, no teniu el dret de no posar-la aquesta força potencial a treballar. Individual o col·lectivament. Individualment cada ú, segons la seva línia, segons la seva �ln spiració -f-ració. doneu. C r _„ ts I c ° " lecti vament, S(lr,„ « autog O V er n a r - s e > * l e s ' c°<« una • • M o i ta sprt. 52 sèrie ln X '.amb dividus � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Intervenció a la Convenció per una majoria nacional i de progrés Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1988-03-05 Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Municipis Esquerra (Ciències polítiques) Catalunya Federalisme Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) Acció política Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Cotxeres de Sants (Barcelona) Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 175 Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/2816/19880430_Presentacio_RaimonObiols_PM.pdf ec23167464c4ba56f0dd38bdc58896f8 PDF Text Text PARADLES D'INTRODUCCIÓ DE L'EXCM. SENYOR PASQUAL MARAGALL A LA CONFERENCIA "PER ONA CATALUNYA MES IGUALITARIA" CELEBRADA EL DIA 30 D'ABRIL DE 1988, AL PATI MANNING DE LA CASA DE LA CARITAT. Bon dia a tothom, a mi m'agrada de diu-se que el qui us parlarà ara» Raimon Obiols, és un vell amic i a vegades amb l'amistat i amb l'amistat llarga és justament quan un es posa en condicions de conèixer a la persona que ha de presentar i de fer-ho amb consciència, amb coneixement, encara que evidentment amb el biaix que dóna el fet de molts anys de coneixement. Amb en Raimon Obiols, ahir ho recordava l'Isidre Molas, fa vinti-sis anys vam crear una primera organització socialista a la Universitat unitària, un embrió potser del que hagués poder ser un partit socialista en aquells anys, en tot cas, un embrió del que és el socialisme català avui. I vull recordar un fet de com va néixer fisícament aquell moviment, va néixer una nit a casa d'un bon amic, en Raimon Obiols i jo mateix, amb una ciclostil de fusta, em penso d'aquelles que utilitzaven alcohol que feien aquella tinta de color morat,doncs, vam estar imprimint sobre els clixés el que seria la primera octaveta d'aquell moviment, moviment del febrer del 62 i aquesta octaveta era un colom, un colom de Picasso dibuixat que en Raimon — j a sabeu que Raimon dibuixa molt bé, le ve de son p a r e — va dibuixar el colom de Picasso sobre la cera del clixé i tal com anaven sortint les octavetes una per una de la maquineta, les anaven pintant resseguint una de cada color, una de blau, una de vermell i una de groga. Aquelles octavetes col.leccionades i amuntegades, a mitja nit,, ja^ quatre de la matinada, apilades, embolicades i lligades, anaven al dematí, de la mateixa mà, ademes pràcticament nosaltres mateixos, de la Facultat de Deret de la Diagonal i a les dotze que era el moment de màxima acumulació des del Seminari, (no diré de quin perquè encara haurien baralles per veure de quin va ser) els tiraven les octavetes que baixaven volant sobre els estudiants que sortien en aquell moment, aquell va ser el llançamen del moviment del febrer del 62. Es a dir, era una època de la política en la que es combinava el valor, digueum'ho tot, que una mica es necessitava i també l'artesania, la capacitat de fer la política amb les mans, de fer-la des de cero, de fer-la des de quatre idees, en grups de poquíssima gent que començaven a actuar i, és cert, que aqui a Catalunya hi ha altres persones digníssimes que han fet i vam fer des d'aquella època accions tan importants com aquella o d'altres o més importants encara, però el que jo no he sapigut trobar (i us ho dic amb tota la sinceritat i desafiu a ningú a que em demostri el contrari) és, cap persona, de la història política de la Catalunya moderna, estic parlant dés de l'any 50 cap aqui, que amb la mateixa continuïtat hagi estat present en totes les batalles per a la democràcia i per Catalunya, —• he dit en totes-- i estic segur que hi ha moments, hi ha persones què tenen un clar protagonisme, però són persones i són moments, no és la continuïtat que ha hagut en l'acció d'en Raimon Obiols des de l'any 1957 que jo el vaig conèixer, fins ara. 1 �Va ser en aquell 62 famós, en el qual es va començar a contruir reaiment el que seria el moviment de la llibertat i la democracia, en que per primera vegada va semblar, no només a aquells q ie més obsessivament s'ho creien sempre que erf - va tot a punt de caurey sino, a tothom, que el franquisme podria caure, la vagr d'Astúrias, la vaga d'' la Maquinistf , /a ser present en aquell moment, no romes a la Universitat oinò que estava present a través del movime-ií. socialista de Catalvnya en el món obrer i er. el món pol'tia .' ser.y-re.-, sempre, el ^moviment socialista d'en Joan Raventós \ Raimen O':iols ¿ irantanir en peu les dues banderes del Cc ;a.i.a.:iftme ; ":l socialisme, d'una forma clara, d'una for^a toçuca, i ; a ..orma que inclus en alguns els bagués pogut sembler en aquell moment que era excessivament eru^nime quan hi Lavis?i coses més importants per les quals lluitar 1 ells van manteni' sempre en pet la dobZe bandera cel sojialisire i de Catalunya qu<=> en definitiva era la mateixa bandera. Però va estar present també en el 66, 67, 68 i en aquells primera de maig que en la primera crisi del capitalisme desarrollista van anunciar realment el que podia ser una crisi posterior més gran i va ser present en el 70-71, i va ser present en l'Assemblea de Catalunya, en una Assemblea que va marcar teta una etapa de la transició política i en la qual si ara repassem qui era i qui no hi era, doncs-*- realment/molts no hi eren, dels que avui s'omplen la boca amb el nom de la llibertat i amb el nom de Catalunya i en aquell cas tan important de l'Assamblea de Catalunya i en aquell moviment tan important no hi eren i va ser present a la Capuxinada i va ser empresonat i, una, dos i tres vegades va ser detingut, per defensar una causa que en tot moir:ent va saber servir amb modèstia, amb eficàcia i amb un lideratge que li ha segut reconegut poc a poc però amb seguretat, en la història del nostre passat més immediat, en el nostre present i que li serà reconegut en el nostre immediat futur. Mireu, igual com els alcaldes de Catalunya hem lluitat per conseguir que la base d'aquest país estigués en condicions, de fer front al repte immens d'estar a l'alçAda del que eren els nostres somnis a l'any 75, 76, 77, aquells somnis de llibertat, d'amnistia, d'Estatut d'Autonomia, d'una Catalunya més gran, d'una Catalunya que empalmés amb l'esperit democràtic i autonòmic de la República, igual com els alcaldes, repeteixo, de les grans ciutats de Catalunya han fet mínimament possible que avui puguem dir que alguns d'aquells sommis s'han acomplert, jo crec que avui tenim l'obligació de fer el mateix en tot Catalunya, que allò que s'ha fet possible en trossos de Catalunya, en el territori de Catalunya o sigui en la seva totalitat. Hi ha qui enfronta el tot i la part, hi ha qui diu que tot Catalunya ha de passar per davant de les parts que formen Catalunya i, nosaltres que l'ha hem feta des d'abaix, des de cada una de les ciutats, de les seves parts, estem convençuts que justament en cada una de les parts de Catalunya hi ha l'engruna de la seva totalitat, nosaltres ho entenem perfectament, ho entenem des de la Terra Alta, ho entenem des de Barcelona, des de la Garrotxa o des de l'Empordà, que en cada una d'aquestes cornaques, en cada una de les nostres ciutats, hi ha l'engruna, hi ha la llavor, hi ha l'embrió de la totalitat de Catalunya, ja sabeu que el poeta 2 �va dir al principi de Segle, els hi deia ell als empordanesos".. si de Catalunya es perdés l'Empordà, Catalunya ja no seria e mateix, Catalunya ja no fóra Catalunya., en c?T"i ;. ^.e Cataluña només queda l'Empordà, tornarà a ser, t ^ r n è ?. *. .^porfià tornar-? reconstruir el conjunt" el raateic diríem ..--"^l'cx *.$ «àe Barcelona :.. cada un de's que la treballat aqursts ;.../"•• sv?. v.'-v.1. _art do Cats lunya de la part que V ""'.vit, si de :V-i<;: :s -;rdés .-rcelona, Ca ta. .lui? y a ne fòr .a nrsti*, no :-/;..->. "a . ...jt^í.xa, rerù .' de CataJ.i.T.j.r nonn-*- qu^'i-o* 1? >-;e 1 >n? ïo ::" - ".',.". ;^s.*gu:r.-) •;;•'"•. Catalunya tairbd tcv.r.c.:.:'. • i jer ^ \. .A- ':"'. -v."'? 3;/"u.i "^sible tenim un hav.ç que s- ~-'\ .;:..'>' /'.J:- ".:;.•:'-' ;•-, .^v c~ la '-. ..rrra i ,sfl'.';!aç t S o r t i s ?:,1 •";v.r.".r-..-i3. "'/"':.£ v.v".'.*. *•'. ri'*',:..' '.-. 3 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Paraules d'introducció de l'Excm. Senyor Pasqual Maragall a la conferència "Per una Catalunya més igualitària" de Raimon Obiols, celebrada el dia 30 d'abril de 1988, al Pati Manning de la Casa de la Caritat. Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1988-04-30 Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Obiols, Raimon, 1940- Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) Catalunya Campanyes Description An account of the resource Transcripció poc curosa. La part final del document no es pot llegir. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Casa de la Caritat, Pati Manning (Barcelona) Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 175 Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/2815/20020215_NouFederalismeEuropeu_PM.pdf c09c22b387bdeb5810e4c3213e81789b PDF Text Text c • 1^6 JORNADA EUROPA PRÒXIMA: EL NOU FEDERALISME EUROPEU. 15/02/2002 Grup parlamentari del Partit dels Socialistes Europeus Acte de cloenda. Intervenció de Pasqual Maraaall, president del PSC Agrair la presència dels assistents i dels ponents que han participat en les dues taules: sobre el "Nou Federalisme europeu" i "ciutats i regions, motor de l'Europa pròxima". Agrair en particular la presència de col·legues d'altres països europeus que avui ens acompanyen. Hem de recordar amb èmfasi la tradició europeista dels socialistes -que avui les forces de la dreta volen amagarla seva aportació a la creació d'una Europa unida. No ha estat la dreta europea dels Aznar i Berlusconi la que ha impulsat Europa.... El paper rellevant en les dues passades dècades de socialistes com François Miterrand, Felipe González, com a líders estatals i de Jacques Delors, president de la Comissió, en l'aprofundiment de la Unió Europea que han fet possible les conquestes de la Unió, que han fet 1 �possible que avui estiguem parlant d'una veritable Europa Unida en un futur proper, amb la integració dels països de l'Est. També avui els socialistes europeus, des dels governs i des del Parlament estem empenyent les noves etapes de la integració europea: l'estratègia de Lisboa, l'agenda social, la política exterior i de seguretat comuna.... el procés constitucional, l'impuls de Laeken i la Convenció.... Els socialistes catalans estem compromesos amb la construcció d'Europa, d'aquesta "Europa pròxima" que estem configurant, Avui estem assistint a un moment crucial de la construcció europea. Diversos factors així ho assenyalen. L'adopció de l'Curo com la moneda única, com a culminació d'un procés de construcció europea, marcat en les seves últimes fases per Maastricht i el procés de convergència, la creació de la Unió Econòmica i Monetària, el banc Central Europeu i, finalment la moneda única. Avui, 290 milions d'europeus tenen la mateixa moneda. L'Curo és un element molt perceptible, que acosta Europa als ciutadans, que la fa pròxima. I �Com ho van fer l'eliminació de controls i fronteres per als ciutadans europeus, com ho han de fer l'intercanvi d'estudiants, la unificació de les titulacions acadèmiques.... L'Europa pròxima es construeix a través d'avenços concrets perceptibles pels ciutadans en les seves vides quotidianes .... Assistim també al procés de "constitucionalització" d'Europa. Després de Niça i de Laeken, el passat mes de desembre, estem davant d'un mandat de crear una Constitució Europea... I es farà a través d'un procés participatiu. Ja no és un tema reservat tan sols als governs dels Estats... sinó que incorpora els Parlaments i es demana la participació de les societats civils. Un procés que aproximarà Europa als seus ciutadans. Que aproparà per primera vegada de forma ostensible les institucions europees als seus ciutadans, que simplificarà la "maranya" institucional i normativa de la Unió, que és un dels elements que allunyen Europa dels ciutadans. 3 �Un procés que ha d'incorporar també les regions i que ha d'escoltar els poders locals. Avui les regions constitucionals, amb competències que desenvolupen o executen la legislació europea, han de ser considerades. Tenen un rol polític a jugar. Han de participar directament en els treballs de la Convenció del 2004. A través d'aquesta participació en el disseny de la Unió també s'acosta Europa als ciutadans... Veiem Governs estatals reticents en reconèixer la realitat regional... El govern espanyol ens ha donat un exemple recent, en negar la possibilitat que les CCAA participen en els processos de presa de decisions en matèries que son constitucionalment de la seva competència. O en negar-se a les reformes constitucionals necessàries per adequar les nostres estructures institucionals a la nova construcció europea... (Ja és ben curiós que un líder conservador regional, redactor de l'actual Constitució, com és Manuel Fraga, els tingui que donar lliçons als seus companys de partit que 4 �governen Espanya, sobre la necessitat de reformes parcials de la Constitució....) Avancem cap a una Europa pròxima. El procés de constitucionalització d'Europa permet fer un pas valent cap a una delimitació de les competències entre els diferents nivells de govern —local, regional, estatal, europeu—, per a que cadascun assumeixi plenament la seva responsabilitat en la presa de decisions. Per tal de que Europa esdevingui una veritable Federació dels Estats i dels pobles, compromesa a mantenir-se unida i en apropar la gestió política als ciutadans i ciutadanes a través de la descentralització de les decisions, per tal de donar sentit al principi de subsidiarietat. Que permeti associar a la construcció europea les regions, els territoris, les organitzacions de la societat civil. El nou federalisme europeu és l'Europa de la proximitat. És el projecte federal que defensem els socialistes, per a Espanya i per a Europa... El que vol construir Europa amb la seva ciutadania, que vol acostar les decisions al nivell més proper als ciutadans... S �Quin dubte hi ha que els municipis han d'estar estretament associats a les polítiques de la UE que vetllen pels ciutadans: polítiques socials, d'ocupació, polítiques per atendre els fenòmens migratoris.... Cal que el govern espanyol es comprometi amb Europa, d'una manera ferma i il·lusionada. Amb l'ambició de proposta i lideratge que hem perdut des que Felipe González no és al davant del govern espanyol... Tot el que hem avançat amb la integració econòmica i tot el que avançarem... Tot el que tenim davant, amb l'ampliació, amb la globalització, després de l ' l i de setembre, reclamen més Europa... Reclamen un Espai Europeu de Recerca Reclamen una Universitat més europea Reclamen una política econòmica europea amb un responsable europeu Reclamen la política exterior i de defensa europea Ç> �Demanen uns processos de liberalització correctes, que signifiquin millora de la competència i, per tant, de la qualitat de vida dels ciutadans. La cimera de Barcelona ha de posar èmfasi en la correcció els processos de liberalització dels mercats. (Espanya ha obtingut molt pobres resultats en els processos de privatitzacio i desregulacio. Els ciutadans i les empreses no es poden sentir satisfets...) Reclamen la carta de drets, la Europa social... (No voldríem que aquests aspectes fossin negligits en la propera cimera de Barcelona..) ...i reclamen una política activa, amb propostes i iniciativa per a cooperar i col·laborar amb els nostres veïns de la Mediterrània. Els plantejaments que avui governen Espanya no son aquests. Ens allunyen d'aquesta idea d'Europa i volen dissenyar una Espanya allunyada d'aquests valors: una Espanya més centralitzada, més autoritària, menys participativa, més allunyada dels ciutadans, però també dels nostres veïns... Cal que les idees de progrés tornin a governar Espanya. Per això demano l'esforç per a que aquestes idees es vagin estenent i vagin implantant-se... per això és necessari que els socialistes governin Catalunya, per a �superar la dialèctica paralitzant que s'ha establert entre l'Estat i Catalunya, per contribuir també decisivament a que en un futur pròxim les idees de progrés governin Espanya. V � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Intervenció a la cloenda de la Jornada Europa pròxima: El nou Federalisme Europeu Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2002-02-15 Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Europa Pròxima Europa Federalisme Socialisme Ciutats Regions Territoris Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) Description An account of the resource Jornada organitzada pel Grup parlamentari del Partit dels Socialistes Europeus, en dues taules sobre el "Nou Federalisme europeu" i "Ciutats i regions, motor de l'Europa pròxima". Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 295 Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/2814/20010209_EuropaCiudades_PM.pdf f3c477f16d9ca6a3953686de74101e57 PDF Text Text LA EUROPA DE LA CIUDADES EN EL SIGLO XXI Magaz de Pisuerga, 9 deFebrero de 2.001 Buenas tardes, deseo agradecer a los compañeros de Castilla y León la oportunidad de estar hoy aquí rodeado de amigos de toda España para poder hablar sobre temas, que he de confesar forman parte de las pasiones de mi vida: Europa, en la creo y a la que deseo, las regiones, de las que me siento parte y vivo ahora mismo como mi día a día más cercano, y finalmente los municipios y ciudades, que para mi han sido y son: vida, biografía, obsesión y trabajo durante muchos años. Por tanto, nada me complace más que estar con todos vosotros para hablar sobre estos temas. Y vaya por delante que en todos ellos las palabras que deseo asociar son tres: nececesidad, futuro y optimismo más allá de las dificultades circunstanciales. En los últimos veinte años hemos asistido a un impresionante y positivo proceso de puesta en valor de los gobiernos regionales y de los gobiernos locales en los países miembros de la Unión Europea. Países de férrea concepción centralista del sistema de relaciones políticas, como Francia y otros igualmente centralistas, aunque no con tan mala fama como Inglaterra, han puesto en marcha procesos de redistribución del poder interno. Por no hablar de nuestro propio proceso de creación del estado autonómico, que más adelante comentaré. Otros hitos positivos han sido la aprobación de la Carta Europea de la Autonomia Local en 1.985, la creación del Comité de la Regiones y la incorporación del principio de subsidiariedad al acerbo comunitario. Sin embargo, existen síntomas de que, después de años de empuje, el problema de la articulación interna de los estados miembros de la UE y la presencia necesaria de las regiones y ciudades en los procesos de decisión de la Unión, estan pasando un segundo plano. �En efecto, la última cumbre de Niza ha sido un buen ejemplo de cómo la agenda europea ha dejado a un lado los aspectos relacionados con las relaciones entre los distintos niveles de gobierno para centrarse en los problemas derivados del proceso de ampliación, como son el tamaño y composición de la Comisión, la ponderación de votos en el Consejo y la extensión del voto por mayoría cualificada. La alta sensibilidad de estos temas ha tenido como efecto cierta "renacionalización" de la política europea, en el sentido de que los estados nacionales, que son quienes negocian el proceso entre ellos, no permiten la presencia de otros actores institucionales en este proceso. El resultado está siendo el aplazamiento de los grandes debates europeos como el del federalismo y la subsidiariedad, en coincidencia con una cierta crisis del movimiento regionalista-municipalista, que se encarna en el Consejo de la Regiones y que ha fracasado, de momento, en su intento de convertir-se en una institución comunitaria a la altura del Parlamento y de la Comisión, y tampoco consigue que se preste mucha atención a sus dictámenes. Em el campo positivo: la postura de Alemania, que ha hecho posible que en la futura confernecia interguvernamental, a celebrar el 2.004, el tema del federalismo figure en la agenda de trabajo. Salvando las distancias creo que en España vivimos en un momento de impasse autonómico similar, del que hemos de salir con dosis elevadas de valentía y visión de futuro. En nuestro caso, nos encontramos ante un problema doble, por un lado un sistema autonómico exitoso, pero con la asignatura pendiente de asumir la plena normalidad institucional, y unos gobiernos locales, que continúan siendo la cenicienta de nuestro sistema político, a la vista de las insuficientes competencias que gestionan y del estado de sus finanzas. En el primer caso, para mi es obvio que los socialistas debemos proponer que se avance por la via del federalismo, y hacerlo con valentía, porque el proyecto federal es, hoy por �hoy, el único que garantiza una España en la que todos nos podamos sentir cómodos y participantes leales en un proyecto común de país. España es una realidad compleja , deseable y posible, pero que se construye cada día a través del esfuerzo de todos. Nuestro país no es ni una esencia inmanente, ni tiene orígenes míticos o telúricos. Es una realidad histórica, que a nivel institucional, legal y político debe ser la imagen de lo que somos y deseamos ser. Es cierto, que ante este camino se nos ha situado el obstáculo tremendo de ETA, que hemos de tener claro que es el principal enemigo sino de la España plural y tolerante y no tanto de la España centralista y reaccionaria a la que en todo caso refuerza con sus acciones. De ETA hablamos quizás demasiado y ello contribuye a que ese pequño colectivo antidemocrático y destructor condicione y distorsione el conjunto de la política española en temas básicos como el debate del federalismo. Aquí, los socialistas corremos el riesgo de "tirar el niño con el agua sucia del baño", como dice la expresión inglesa. No podemos confundir la deriva fascista de un colectivo humano envenenado por sentimientos etnicistas, con el legítimo y democrático derecho que expresan mayoritariamente los ciudadanos de Catalunya, el País Basco y otras comunidades a que se vea renocida su personalidad política y cultural. Hace unos días en el club siglo XXI tuve la oportunidad de exponer la propuesta de los socialistas catalanes para hacer posible una España federal y que resumo en el siguiente decálogo: 1. Reformar el Senado para convertirlo en la cámara territorial. 2. Descentralizar las sedes de las Instituciones del Estado. 3. Igualar en 20 años los resultados del régimen foral con los del régimen común. S �4. Redistribuir el gasto público en la proporción 40-30-30. 5. Igualar la inversión del Estado por habitante en las áreas metropolitanas. 6. Pagar por renta y recibir por población. 7. Conceder un período de diez años a las Comunidades Autónomas con atrasos estructurales. 8. Proteger e impulsar desde el Estado las cuatro lenguas españolas. 9. Enfocar la enseñanza de las Humanidades en torno a la historia común de los pueblos de España. 10. Casar las sentencias en los Tribunales Superiores de Justicia autonómicos con la excepción del recurso de unificación de doctrina. El desarrollo de estos diez puntos nos permitiría la construcción de un edició federal, que contemplaria como tres pilares básicos el federalismo fiscal, el cultural y el judicial. Se trata de una propuesta catalana, pero no de una propuesta que mire solo a Cataluña o que solo persiga la solución de problemas catalanes. A diferencia de nuestros oponentes de la derecha nacionalista, nuestro catalanismo tiene un horizonte común con la España de hoy. El nuevo conseller en Cap del gobierno catalán decía en una reciente entrevista que a le daba igual quien gobernase en España, fuese el PP o fuésemos nosotros, se trata de la vieja y errónea política que el nacionalismo conservador ha practicado en los últimos 20 años y que ha conducido a Catalunya al callejón sin salida y al ensimismamiento en que ahora se encuentra. 9 �Nuestro proyecto federal es, en cambio, una idea nueva y fértil, de la que esperamos nazcan soluciones efectivas para nuestros problemas comunes. Y aquí debo aclarar que lo importante en este debate es el contenido de la propuesta, no el nombre. Nuestra intención no es entrar en un debate nominalista o doctrinario, que acabaría consumiendo nuestra energías y difuminando la verdadera naturaleza de la propuesta. Por tanto, reclamamos una aproximación pragmática al problema, que ponga el énfasis sobre contenidos concretos, antes que sobre nombres o doctrinas. Ya para acabar, un comentario sobre los gobiernos locales: es necesario que se fortalezcan, como referentes políticos de las comunidades locales y como órganos de gestión. En el futuro las comunidades autónomas deberán transferir competencias y recursos, e insisto en los recursos, a los muncipios, así lo propusimos en Catalunya en nuestro programa electoral autonómico y así lo haremos el día en que gobernemos. Creo que desde España podemos realizar una de las mejores aportaciones al debate sobre el papel que regiones y ciudades deben tener en el proceso europeo, que es nuestro propio ejemplo. Durante años hemos sido un caso estudiado e imitado de cómo un estado puede transformarse a si mismo, realizando casi una mutación desde el centralismo más extremo a una amplísima descentralización. Nuestro siguiente paso, debe ser el del federalismo, que es sólo evolutivo, no una nueva mutación, y que por ello no depende de ninguna crisis como el nacimiento de las autonomías tras el franquismo, sino de nuestra soberana, inteligente y pacífica voluntad colectiva. Muchas gracias por vuestra atención. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource La Europa de las ciudades en el siglo XXI Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2001-02-09 Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Europa Partido Socialista Obrero Español Espanya Federalisme Ciutats Subsidiarietat Regions Decàleg federal Description An account of the resource Intervenció de Pasqual Maragall a les jornades Perspectivas, organitzades pel PSOE Magaz de Pisuerga (Palencia) Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Magaz de Pisuerga (Palencia) Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 293 Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/2813/199705_ELSocialista_Democracia_PM.pdf cfdeca35b749a5eb723fca4bb25a7d66 PDF Text Text Democracia y nuevos retos H an pasado 18 años desde las primeras elecciones municipales tras el franquismo. Un espacio de tiempo muy corto en términos históricos en el que los ayuntamientos han sido la pieza clave del asentamiento de la democracia, en el que han servido de catalizadores de ideas y proyectos para la transformación de España en un país moderno y en el que, en gran parte, se ha acabado con la reticencia de los ciudadanos hacia la Administración, £1 gran esfuerzo realizado aún no ha acabado. Los retos que plantea el siglo XXI sitúan a los gobiernos locales como protagonistas del futuro. La herencia recibida por los primeros ediles y concejales de nuestra joven democracia no pudo ser más desalentadora: precariedad financiera, graves déficits de equipamientos, caos urbanístico, barrios marginados resultado de políticas especulativas y una gran desconfianza de los ciudadanos hacia una administración que, pese a ser la más próxima a ellos, les había negado la participación. Los grandes objetivos de los diferentes mandatos municipales se han orientado a invertir en parámetros existentes hasta 1979 y canalizar la ilusión de la población por haber recuperado las libertades hacia la estabilidad del sistema y la implantación sociológica de la democracia. A lo largo de estos años se ha conseguido transformar la administración local en el organismo más cercano al ciudadano, al que acude cuando tiene problemas, pero también con la esperanza de contribuir con sus ideas y su trabajo a la mejora de la calidad de vida de la comunidad. Se ha logrado una complicidad positiva que ha servido para llevar a cabo la democratización de las instituciones y la construcción del estado autonómico, sin temor a una regresión en el sistema, porque, mientras se hacía todo eso, los ayuntamientos salvaguardaban el gobierno del territorio, a la vez que servían de gran escuela-taller para la formación de una nueva clase política. Superada esta fase, los servicios municipales se enfrentan ahora a la batalla por la calidad. Los ayuntamientos disponen hoy de modernas y complejas redes informáticas que, en muchos casos, son superiores a las de otras administraciones, lo que permite descentralizar los servicios, mejorarlos y aproximarlos a la ciudadanía. Los ayuntamientos son el elemento esencial de la participación del ciudadano en la vida colectiva y uno de los ejes sobre los que se ha articulado la creación de redes de interacción para la solución de asuntos y problemas comunes, pero pan conseguirlo, para lograr ciudades solidarias, ecológicamente sostenibles, de cultura, de educación y de civismo debemos contar con los medios y el reconocimiento suficientes. El principio de subsidiariedad establecido por la Carta Europea de Autonomía Local debe ser la brújula que nos guíe en la Europa del siglo XXI, la que Enrique Tiene Galván llamaba la Europa de los vecinos. La descentralización debe llegar también a las administraciones de manera que cada una de ellas asuma jurídicamente las competencias que les son inherentes y cuenten con los recursos para llevarlas a cabo. Hoy. más que nunca, es necesaria también una Ley Especial de Financiación Local, que regule el reparto equilibrado de los recursos públicos globales que tenga en cuenta su carácter de administración terminal sometida a la presión ciudadana más inmediata y directa. Se precisa una ley que se base en el principio de que los recursos públicos no son privativos de la administración que los recauda, sino que están destinados al gasto en el nivel más adecuado. La antigua reivindicación socialista de aproximar los porcentajes al 5CV25/25 no ha sido tenida en cuenta ni por el gobierno del Estado ni por los diferentes gobiernos autonómicos, algunos de los cuales ven en el desequilibrio económico actual una manera de controlar el poder real de los municipios. Ese es nuestro reto, el de construir ciudades compartidas, ciudades más vivas cuanto más diversas. El de establecer redes de colaboración que hagan más abarcable la solución de los problemas que nos son comunes, dentro de un marco jurídico y económico propio. ÍC Los ayuntamientos serán los protagonistas del próximo siglo y y C) Alcalde de Barcelona L O S A Y U N T A M I E N T O S Mayo 1997 EL SOCIALISTA « � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Democracia y nuevos retos Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1997-05-01 Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Administració local Subsidiarietat Democràcia Municipis Divisions administratives i polítiques Source A related resource from which the described resource is derived El Socialista Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de la còpia en paper custodiada a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 527 Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/18/2812/19970604_ElPunt_EuropaMesAProp_PM.pdf b21230edc71372997f9a12b0f43c3a28 PDF Text Text PUNT DE VISTA EL PUNT / Dimecres, 4 de juny de 1997 L A T R I B U N A L Europa, una mica més a prop dans. Els estats, els espanyols com a espanyols, els fi-ancesos com a francesos, etc, ens sentim així més forts. Però no oblidem que, per al ciutadà, «Europa també cobra vida a través de la cooperació transfronterera, interregional i municipal» —com diu la declaració d'Amsterdam— i tampoc no oblidem que, amb vista als grans desafiaments (com poden ser el de la unió econòmica i monetària, l'Europa social, i tarnbé per a la pau entre els pobles), «Europa necessita el ple suport de les regions, ciutats i municipis, amb tota la seva diversitat i autonomia». En aquest front ens trobem els participants a la Cimera. Hem avançat un pas més cap a l'entesa i ens queda una bona X.E.I. tirada per recórrer. De moment, cal confirmar que la Conferència Intergovemamental sigui sensible a les peticions ambicioses però raonables del Comitè de les Regions i que doni la seva benedicció al nou símbol polític que s'ha iniciat amb aquesta cimera. decebut per no tenir la meva plaça degudament representada, però sens dubte el futur corregirà aquest error. La història no es pot aturar. De mojnent Barcelona, com tantes vegades, va suplir dignament. El gran repte de la Cimera d'Amsterdam va ser confirmar que aquells centenars d'accents diferents podien trobar un llenguatge comú. Aquest repte es va assolir. Al final, alcaldes i presidents van rubricar una declaració política que els avala com a actors imprescindibles de la construcció de l'única Europa que la gent del carrer pot acceptar. Una Europa intel·ligible, propera i raonable. Probablement, els governants que ens vam reunir a Amsterdam som un bon contrapunt al perill d'una Unió integrada per funcionaris allunyats dels problemes quotidians o d'una Europa dels estats que no aconsegueix explicar-se davant els ciutadans. L'anomenat dèficit democràtic és un problema apressant. Necessitem, no obstant, que els estats exerceixin com a tals, amb autoritat. Necessitem que Europa sigui forta, més poderosa en tot allò que desborda la capacitat dels goverqs: Bòsnia, l'Orient Pròxim, el Magrib i també la mundialització de l'economia o els reequilibris territorials necessaris, sense oblidar els drets fonamentals dels ciuta- T é-gràcia, això que ha passat a França. Veure que a Chirac li surt el tret per la culata tan escandalosament és molt agradable. Contemplar la fal·libilitat del poder, com aquests polítics orgullosos que presumeixen de ser la venerable encarnació del seny, de la raó, de l'ordre —per aquí també en tenim algun— s'equivoquen tan de ple és reconfortaiit. El gran Chirac va avançar les eleccions perquè comptava que els seus les guanyarien, tant se val. Necessitava que la gent digués amén. En realitat convocava un referèndum de confirmació de la dreta per poder aplicar després mesures encara més T Í P Finalment, és bo fer constar que l'èxit de la reunió va ser també el poder manejar les dificultats i la complexitat de les nostres diferències. La convocatòria va ser sorprenentment fàcil i ben entesa des del seu inici. Es va poder confeccionar amb rapidesa la llista d'assistents, l'evidència de la qual era discutible, però que va aconseguir un acord unànime. L'elaboració de la ponència va ser àrdua, apassionada i dura en alguns moments (com havia de ser). No obstant, la voluntat d'arribar a un bon pacte va superar les distàncies ideològiques, culturals i personals. El balanç final és molt apreciable, sobretot perquè no es va defugir abordar temes substancials en nom del consens. Regions i ciutats comencem un nou escenari de diàleg que ja és irreversible. Aquest és el balanç de la primera Cimera de Regions i Ciutats. Algú dubta que la segona ja està en marxa? Pasqual Maragall és alcalde de Barcelona i president del Comitè de les Regions de la UE T I MIQUEL PAIROU dràstiques i liberals que les que va intentar Juppé sense èxit. Però a França hi ha tradició democràtica i a pesar que som a l'època de les rentades de cervell televisives i de les grans manipulacions de les masses, els francesos tenen més forrnació política, criteri personal i memòria que altres europeus i han S L E R I A I S I A ra aquesta gelatina de sentiments en què s'ha convertit el barcelonisme de carnet tremola perquè te'n pots anar al Piemont amb els teus llibres, la teva urbanitat i el títol de català universal sota el braç. Ni cas, tu... La gelatina pot arribar a espesseir-se, però.sempre serà de consistència tova i manipulable. Un fitxatge pastanaga, un trofeu, i ja la tenim fosa. A més, pensa que t'idolatra a tu, sí, però també a un búlgar que escup, trepitja i renega sense parar i a un brasiler hàbil però totxo que no sap si amb,sis mesos enllestirà l'únic llibre que pensa llegir a la seva vida. No n'esperis gaire, de la gelatina. Encara en mamaves quan un home arribava amb males arts a la presidència de Can Barca i una guàrdia pretoriana batejada com els morenos li feia la feina bruta. Va venir amb una idea insígnia: despolititzar (o sigui, des- catalanitzar) el club. Dinou anys després, el soci continua bevent a galet i tancant els ulls al joc subterrani de la llotja. Tot sigui per un Barca triomfant! Tu ara ja no et mames ni el dit, però ell, protegit per una massa acrítica que se li aglutina a les assemblees, tam^ poc. I ja té temptacions plebiscitàries! «Després de tants anys, el soci no necessita que jo faigi campanya», diu. Mira-que sortirà reelegit i et fotrà canari més endavant... Ai, Guardiola, esportista elegant, lector, català universal, ves-te'n i no els expliquis res, als piemontesos. Fes-nos quedar bé. No els diguis que al soci no se'l pot enganyar però sí confiscar-li al camp les pancartes crítiques..Ni els parlis de l'únic president que guanya vots a base de sanglotar per la tele. Ni d'aquella mena de Torras i Bages que fuma montecristos i que té fil directe amb la Verge de la Mercè. Ni del ric hoteler que entre martingala i martingala se suca .a les fonts públiques per fer-se el graciós. Ves-te'n a Itàlia, jugador fi, amb la teva maduresa, i ni piu, d'aquesta comèdia tan. poc divina. «Ai, ves-te'n i no els expliquis res, als piemontesos. Fes-nos quedar bé. No els diguis que 'al soci no se'l pot enganyar' però sí confiscar-li al camp les pancartes crítiques» C Per molts anys^ senyor Chirac N Arxiu Municipal de Girona. Punt, El. 4/6/1997. Pàgina 5 R A u RAMON SARGATAL • F E L G Bon vent^ Guardiola PASQUAL MARAGALL a pocs dies, a Amsterdam, en la Cimera de Regions i Ciutats que va organitzar el Comitè de les Regions de la UE vam verificar que existeix una Europa (fins ara massa oculta) que aconsegueix convertir la diversitat en un px)derós al-legat de cohesió. Durant dos dies, més de dos-cents governants territorials, alcaldes i presidents de regions van debatre i consensuar la marxa de la construcció d'Europa. Va ser una esplèndida novetat. Fins ara, per a tot el món, Europa era aquesta fotografia de quinze personatges, amb rostres ben coneguts. Com en els processos de revelatge, a mesura que la imatge avança i es va definint, apareixen noves precisions, emergeixen nous rostres. I amb això ens acostem a una realitat més detallada, amb matisos i tons. Això és el que va succeir a Amsterdam. Aquesta Europa dels ciutadans que reclamem des de tots els fòrums s'ha fet una mica més òbvia. Ciutats i regions sense fissures (i això és un esdeveniment molt rellevant) han confirmat que el fet de ser diferents no és un llast per a la Unió, sinó tot el contrari.. La diversitat d'identitats és una enorme riquesa, que sens dubte constitueix el nostre fet diferencial. Aconseguir una Europa unida en allò indispensable, però respectuosa amb totes les cultures i dialogant fins als nivells més propers a la gent, és exactament una utopia que convé perseguir. De vegades (molt poques), les utopies semblen concrétar-se en un instant històric, i a Amsterdam això va ocórrer. L'alcalde de Bilbao comentava el sentiment, no exempt d'emoció, d'ocupar la seva plaça entre Berlín i Baviera, amb la presència una mica més enllà de Birmingham, les Balears i Bolonya... Alguns eren molt escèptics respecte a la idea de convocar eti peu d'igualtat les regions (les grans i poderoses, i també les més petites i dèbils) juntament amb les grans ciutats i totes les associacions de governs locals d'Europa. Com a català em vaig sentir A E L V E S P E R «Viya er Beti» apíofitat l'ocasió que els va oferir Chirac no per dir-li amén sinó per girar la truita. Quan Chirac va decidir-se a convocar eleccions anticipades ho devia fer en virtut del que vaticinaven les enquestes i del que aconsellaven els analistes al servei de la presidència. El fracàs d'aquestes enquestes i d'aquests analistes omple de satisfacció, no perquè hagin guanyat els socialistes —que ja ho tindran difícil— sinó perquè posa d'evidència que alguns ídols del món actual —l'estadística política, els estrategs— tenen els peus tan de fang que poden provocar grans desastres. Per molts anys. P JOAN POYANO oques coses hi ha més absurdes que el relativisme patriòtic, conducta segons la qual (per posar un exemple hipotètic) els de Vila-seca estan a matar amb els de Salou, però fa• ran front comú tarragoní contra un de Sant Pol de Mar que gosi ridiculitzar Port Aventura, maresmenc que automàticament rebrà l'ajut d'un mataroní, qui per patriotisme comarcal oblidarà temporalment les moltes vegades que s'ha sentit dir capgròs per l'esporàdic col·lega; i tots junts faran pinya catalana contra els andalusos... i així successivament. Aquest comportament frívol amb les enemistats s'ha encomanat al futbol, on es pot veure madridistes antibarcelonistes (termes gairebé sinònims) desitjar que el Barca guanyi la recopa pel simple fet qüe és un equip espanyol. Una mania sana s'ha de mantenir a les verdes i les madures —sobretot si va contra el veí, ja que la proximitat és indici que hi ha base real en la rancúnia—, i per això s'ha d'aplaudir sense reserves la coherència del Betis, que va fer l'impossible per perdre davant l'Sporting i assegurar-se que l'odiat Sevilla baixa a segona divisió. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 10. Comitè de les Regions (CdR) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1994-1998 Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Conté la documentació generada per Pasqual Maragall o els seus col·laboradors, en relació al Comitè de les Regions, que va presidir del 1996 al 1998. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Europa, una mica més a prop Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1997-06-04 Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Subject The topic of the resource Europa Comitè de les Regions Europa Pròxima Ciutats Regions Cimera d'Amsterdam Source A related resource from which the described resource is derived El Punt Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Còpia extreta de l'Hemeroteca de l'Arxiu Municipal de Girona. Hi ha una còpia en paper a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/2811/20000827_DiariGirona_PreguntesFerseEstiu_PM.pdf 1aecbb944482f4b0f899bc783354f973 PDF Text Text Diari de Girona DIUMENGE, 27 D'AGOST DE 2000 Opinió 21 Preguntes per fér^se a l'estiu PASQUAL MARAQALL I MIRA 'estiu és temps de, preguntes. El temps passa amb una altra cadència, permet el repòs dels records i la regurgitació de certes qüestions, tant de passat com de futur. Una d'aquestes preguntes és què hauria passat si s'hagués acomplert la disposició de l'Estatut que diu que a la província de Barcelona li toca 1 escó al Parlament de Catalunya per cada 50.000 habitants. A Barcelona li tocarien 93 diputats (4,6 milions d'hab./ 50.000, dades del 1996) en comptes dels 85 que correspondrien a la població existent quan es va aprovar l'Estatut. Fins a quin punt aquesta disposició transitòria (fixin-s'hi bé: transitòria des del 1978), quaii diu que el nombre d'escons és vàlid «mentre no s'hagi aprovat la llei electoral catalana», no pressuposa en realitat que estem en fals des del punt de vista estatutari? Pensaven els diputats estatuents en una transitorietat... de 22 anys? Tant se val. Jo crec que en general el que hi ha és el que hi havia d'haver i que res no passa perquè sí. Hi ha coses més importants que les que es deriven de les lleis. Les realitats evolucionen al seu aire. Un país pot canviar malgrat el seu govern, que és el que està passant a Catalunya. Canviaria més i millor si tingués un bon govern, que no el té. Té un govern d'esma, desproveït del seu alibi fonamental («la culpa la té Madrid»), perquè porta 8 anys essent decisiu a Madrid, i si culpa hi ha, en tots cas, la comparteix. I ara a sobre ha deixat de ser decisiu. Carent d'arguments i d'estratègia, o de tàctica (estratègia no sé si ho era, allò d'abans), desproveït de projecte, torna i tor- Els catalans no hem de «demanar calés». Que dibuixin un horitzó espanyol a 20 anys vista. Que projectin la segona etapa constitucional na als amors inicials (la normalització, el cinema, les seleccions, el nacionalisme decebut de la declaració de Barcelona) i, curiosament, a la governabilitat, al «nosaltres el que volem és col·laborar» i com a molt al «nosaltres ja ho havíeiïi dit» o al «són coses d'en Pere Esteve» quan la Declaració de Barcelona ja no toca. I algun detall de saviesa del vell llop de mar comentant els drames del dia, els d'Euskadi o els d'El Egido, però amb renúncia prèyia a incidir-hi, renúncia que va ser intel·ligent i agraïda fa anys però que ara és molt dubtós que sigui del tot acceptable. Catalunya va per una altra banda. La gent ha canviat. Ja ningú no n'espera res de tres anys més de baralles internes dins la coalició governant i de disquisicions sobre la data de les eleccions, no d'esperar un any i mig més perquè ens donin més diners. I alguns desesperen, potser abans d'hora, perquè Catalunya pugui arribar a reprendre el rol capdavanter que va tenir en la política de la transició i fins i tot abans, en l'economia posterior al fa-. mós informe del Banc Mundial del 1962. Recorden?, el Banc li va dir a Espanya: deixa't d'esquemes radiocèntrics, i aposta per la línia la Jonquera-Múrcia. I el país (i el turisme, per descomptat) es va posar a créixer com una moto. Ara estem tornant al radiocentrisme en base a la globalització, que vol dir centralització dins de cada país i creació d'una ciutat global per barba en els països de mida mitjana-gran, Madrid en el cas d'Espan- • ya. Els catalans hem perdut autoestima (amb puntes de cofoïsme, com sempre) i anem desorientats. No anem malament'però no sabem ben bé a on anem. Els governs no serveixen per tot, com sovint es creuen (iriteressant en aquest sentit, per cert, el debat electoral nord-americà), però per a una cosa sí que serveixen: per orientar-nos, per escriure un fQ conductor, per dotar el país d'autoritat, si cal a base d'uniformes, protocol i decrets, sí, però també i sobretot a , base d'autoritat moral, de sentit del'anticipació, de capacitat per crear complicitats virtuoses, d'il·lusions compartides, no diria de valors acceptats perquè estem en època de canvi de paradigmes, però sí parlaria de capacitat d'adaptació a les noves circumstàncies, de reformulació viva dels valors antics i d'assumpció intel·ligent dels nous. Les il·lusions que comencen a ser compartides avui a Catalimya no estan molt lluny, crec, de les següents: , Resoldre bé l'allau immigratòria que ens cau i que ens cal. . Tornar la moral al sistema educatiu i als educadors sense resignarse a la dualització privat=bo /públic=problemesi Augmentar les possibilitats de treball per a les dones, fer créixer la natalitat amb' un esquema socialdemòcrata i paritari de benestar. Tenir una estratègia econòmica i tecnològica clara. Encongir Catalunya en distàncies/temps i fer-ne un país de 6 milions, no de quatre +2, quatre de congestionats i dos d'aïllats. «Retornar» ofiltrarcompetències a la societat i als ajuntaments. Dotar-nos de regions entenedores que potenciïn les comunicacions, les xarxes i els serveis que falten (si hi hagués hagut Pirineu ara hi hauria eix pirinenc i si hi hagués hagut Regió Metropolitana ara hi hauria 160 km de metro i no menys de 100, com és el cas) Nuclear o contribuir a una regió euromediterrània de 15 milions d'habitants, per sota dels quals no tindrem ni aeroport transoceànic ni òpera de primera classe (per molt que convencin en Pep Caminal de romandre lligat a la cadira del Liceu, en comptes de posar;lo a la Fira de Barcelona, un gest propi de país sense recursos ni imaginació, on només hi ha ima persona, normalmeiit home, per a cada cosa). Canviar la qualitat de les relacions entre Catalunya i la resta dels espanyols: obtenir protecció estatal pel català i protegir el castellà, que és un capital formidable per Catalunya. Encarrilar d'un cop la solució (que trigarà anys a enllestir-se del tot) del problema basc, que és en realitat el que roman de l'antic problema d'Espanya i que ho condicionà d'alguna manera tot. És més, contribuir-hi des de Catalunya, no intervenint-hi directament -en això Tarradellas i Pujol han estat prou prudents, i fins ara era correcteperò sí formulant una proposta catalana d'Espanya que actuï com a teló de fons tranquil·litzador i il·lusionant a l'hora: no és pensable una solució basca en una Espanya de les autonomies immutable i intacta, i això no facilita precisament les coses. Alguns creuen que la solució ens vindrà del PP. El PP ha guanyat per majoria absoluta pel desgast nacionahsta i pel desgast socialista de 14 anys importants de govern sense una base política tan sòlida com es podia pensar, amb una base inés aviat electoral, amplíssima, heretada de la república; i el PP ha guanyat com ha guanyat perquè han anat petant temes vells i temes nous: concreta- ment el terrorisme i la immigració. I perquè si els governs socialistes havien de ser necessàriament estatistes (estatistes en el sentit de constructors del primer estat democràtic i autonomista de llarga durada que ha yist el segle XX), a la fi l'empatx d'estatisme ens va impedir de fer el famós «canvi del canvi». El PP va aprofitar aquestfilóexcessivament doctrinari, va abaixar impostos a partir de la bonança europea dels segons 90 i de la bona herència de Solbes, i va capturar la imaginació de sectors d'una joventut que s'havia d'afirmar d'alguna manera contra els seus parés i contra el poder. Però això també té menys solidesa del que aparenta. El terrorisme i la immigració no són temes senzills. Catalunya pot contribuir, indirectament en un cas, i per via d'exemple en l'altre, a entrar-hi a fons. Els catalans hem de parlar en aquest punt i hora. No «demanar calés», necessitat a curt termini que ho està enredant tot a llarg termini: hem de parlar formulant objectius i principis de caràcter federal, o com vulguin dir-ne, que dibuixin un horitzó espanyol a 20 anys vista. Que projectin la segona etapa constitucional. Els calés ja vindran. Es derivaran d'una visió «reconstituent» que és obligada 20 anys després i que hem de començar a proposar oblidant (però també superant) les habilitats tècniques centrades en l'àrticle 151.2 o la disposició addicional X de la Constitució. En aquest punt també la immediatesa ens perjudica. Necessitem temps i ambició. No tenir pressa i apuntar lluny. L'única urgència que tenim és posar mans al'obra, justament perquè el camí, si ha de ser bo, haurà de ser llarg. President del grup parlamentari PSC-Ciutadans pel Canvi va treballar en els serveis exteriors del KGB. S'expressa amb la rudesa de qui pren de la democràcia els glops que li interessen, i escup la resta. Veu al món exterior com una geMATÍAS VALLÉS gantina Txetxènia. És l'anti-Hàvel, recorre a la feresa fins i tot per proi.idimir Putin es va Aquesta predisposició li va perme- . quadrats. Després de casar-se amb Führer. L'enfrontament més llarg clamar que «formem part de la culsot metre a un test de tre salvar la situació a Berlín orien- una hostessa, va poder accedir a una de carros de la contesa va servir per- tura europea, i si els europeus ens personalitat a l'a- tal, quan queia el Mur i rebia el mis- habitació sense finestra a l'exterior, què els nazis no prevalguessin on els rebutgen, ens.veurem obligats a trocadèmia del KGB. satge «Moscou no respon».davant de dotze metres quadrats. Les pri- tàrtars havien fracassat. La male- bar aliats». Entre els trets negatius del seu les seves peticions desesperades d'a- vacions l'han ensinistrat per liderar dicció de «kursk», relacionada sens Amb tot, no convé exagerar les caràcter, es va detectar «un sen- juda. No obstant, no comptava que un país en bancarrota, però en la dubte amb la condició d'anomalia prevencions. Val més refugiar-se en tit del perill per sota del normal». la societat occidental confon la fri- crisi del «Kursk» ha demostrat la magnètica que li presta l'elevada les paraules de leltsin, després d'oAixí s'explica la seva paràlisi gidesa amb la indolència. seva immaduresa en el maneig de concentració de mineral de ferro, ferir-li a Putín la successió en la preimpàvida durant la tragèdia del La gelor de Putin no fa distin- l'opinió pública. L'home que, entre pot enfonsar Putin com si fos un sidència russa. Davant els dubtes de «Kursk», la seva estampa im- cions. Durant la seva estada a l'a- bromes i veres, anomena «professió submarí soviètic. S'esperava una rencartat-«saps, Boris Nikolàievitx, mutable de donzell dolgut des de juntament de Sant Petersburg, com llicenciosa» el periodisme, s'ha com- mica més de previsió en el primer per ser-te honest, no sé si estic preCrimea. L'única aproximació a a adjunt del mort alcalde Sobtxak, portat com un analfabet mediàtic. lloc civilal comandament de l'e- parat», el beverri sortint es va rela vida íntima d'aquesta esfinx no va interrompre una reunió amb I no hauria de menysprear les im- quivalent al KGB. fugiar en la seva facúndia habitual. enigmàtica és el llibre d'entre- Ted Turner quan la seva dona va pa- plicacions de la paraula «Kursk», un El president rus ha protagonit- «El nostre país no és tan enorme. Te vistes Primera persona. En ell; tres tir un accident de trànsit que la va símbol de l'ocàs bèl·lic de Hitler. zat una carrera tan meteòrica com les apanyaràs». Esperem que'així siperiodistes russos van aprofitar portar a l'UCI. No pot jutjar-se pels «Kursk» no és sols una addició a difícil de justificar. En el moment gui, perquè un planeta interpretat 24 hores de converses amb el seu paràmetres habituals l'únic presi- la nòmina de naus de tràgica lle- oportú, no estava en cap lloc opor- a quatre mans per Vladimir Putin president, per perforar el bún- dent occidental que ha accedit al cà- genda. És també el nom d'una de les tú o inoportú. Simplement, passa- i George W. Bush oferek més d'un quer de la seva personalitat fins rrec per la seva actuació sense mi- ciutats més antigues dè Rússia -ftin- va per allà. Els quatre litres setma- motiu per a la inquietud. (Putin àl nervi de la candidesa; acon- raments en una guerra, l'única mà- dada al segle XI-, on Hitler va ad- nals de cervesa que consumia a Ale- no va comunicar la conversa amb seguint fins i tot declaracions xima aspiració del- qual era ^ vertir perprimera vegada que po- manya no justifiquen la predilecció leltsin ni a la seva dona, que es va de les sevesfilles.Com una pre- convertir-se en espia, i que no ha dia perdre la Segona Guerra Mun- de leltsin per la seva persona. Els assabentar del nomenament del seu monició del que ocorreria amb deixat de ser-ho. I també l'únic que dial. Els seus biògrafs coincideixen seus mèrits es comprimebcen en tres marit més tard que centenars de miel submarí, el nét del cuiner de va viure la seva infantesa perseguint que la gegantina batalla allà lliura- anys, amb un retrat de Pere el Gran lions de persones. I Lyudmila PuLenin i Stalin declarava que «en rates en un apartament, comunal da en l'estiu del 43 -dos milions presidint el seu despatx. Mai ha viat- tina va rebre la notícia a través d'ules situacions crítiques em man- sense aigua corrent ni banyera, tres d'homes, quatre mil avions, sis mil jat a l'Àfrica, ni a l'Amèrica Llati- na amiga, que acabava de veure la tinc calmat. Fins i tot massa». persories apinyades en 20 metres vehicles blindats- va trasbalsar el na, ni als països àrabs, encara que informació en televisió). La maledicció de Kursk Arxiu Municipal de Girona. Diari de Girona. 27/8/2000. Pàgina 21 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Preguntes per fer-se a l'estiu Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2000-08-27 Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Catalunya Espanya Acció política Llei electoral Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) Territoris Divisions administratives i polítiques Source A related resource from which the described resource is derived Diari de Girona Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Còpia extreta de l'Hemeroteca de l'Arxiu Municipal de Girona. Hi ha una còpia en paper a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 23 Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/2810/20000812_ElPunt_ReflexionsEstiuTragic_PM.pdf 20bad36d58fd1175b7834367b33df8d3 PDF Text Text P A Ï S O S CATALANS EL PUNT I Dissabte, 12 d'agost del 2000 o p i n i ó I PASQUAL MARAGALL. 23 President del PSC Reflexions d'un estiu especialment tràgic El líder del PSC, en aquest article extret de la seva intervenció al col·loqui Solàrium 2000 de s'Agaró el 4 d'agost passat, fa una anàlisi sobre la situació política al País Basc arran de l'ofensiva d'ETA D es de la calma sempre una mica inquietant de l'estiu sentim la política com una xerrameca potser fins i tot enfadosa. Polítics que parlen de tot i cada dia però que no afegeixen elements p e r ^ noves reflexions. Reiteració dels mateixos conflictes en l'espera de la desgràcia o les desgràcies estivals, que sempre acaben per arribar. Ara veurem les semanasgrandes basqiies. Pot ser que es confirmi el diagnòstic de molts bascos intel·ligents però impotents que constaten una alegria de viure generalitzada que és sorda a unes morts que no s'entenen i que provoquen més fàstic, dolor i paràlisi que reaccions efectives. O pot ser que visquem dies dramàtics. El drama basc és que la frontera entre la kale borroka ('lluita al carrer') i el terrorisme s'està esborrant. El PNB volia integrar els''de la kale borroka a canvi,de la treva i ha acabat passant a l'inrevés: el terrorisme està integrant la kale borroka. Ni el PP ni el PNB han sabut aprofitar la treva. Els primers perquè no hi van creure mai i els segons perquè hi van creure massa. Ara hauran de pactar tant si volen com si no perquè tots dos governen i per tant són els responsables del que passa, o més ben dit, no del que passa, que només té un responsable, que és ETA, però sí del fet que continuï passant sense resposta unificada i efectiva. Ni la Policia Nacional deté ETA (la policia francesa ha fet més detencions) ni l'Ertzaintza pot aturar la violència al carrer, els telèfons amenaçadors i els atacs a edificis. Què en podem dir des de Catalunya? Poc. Potser una reflexió a distància, si distància permet el crim sense treva. Distància almenys en el temps: una reflexió arrelada en el passat però projectada cap al futur. Ahir llegia Ein weites Feld ('un territori ample' o 'un conte llarg') de Günter Grass. El protagonista és un vell funcionari i escriptor d'origen hugonot que viu a l'Alemanya Oriental en el moment de la caiguda del mur, sense cap simpatia pel partit comunista. Però quan els seus fiílls que viuen a l'Oest li critiquen l'RDA perquè no és un estat de dret, protesta: «Què vol dir que un estat no és de dret ? A l'interior d'aquest món de privacions hem viscut una dictadura còmoda.» Aquí a Espanya vam matar-nos més de mig milió de persones (i prop de 100.000 més després del 1939) per obtenir una pau plena de privacions, però còmoda per a molts. (Un professor anglès declarava fa pocs dies a Arcadi Espadà quefinsi tot hauríem de fer un monument a Franco per haver creat la classe mitjana espanyola). Ara ens dol cada mort d'ETA—^morts en plena pau per a res— quasi tant com centenars de morts a la guerra per alguna cosa en què creien o en què creien molts dels seus amics. òÉs també ara la sang el preu d'una pau futiua? òQuina altra sang compensa? No hi haurà guerra perquè el món ha canviat i perquè ho tenim prohibit Arxiu Municipal de Girona. Punt, El. 12/8/2000. Pàgina 23 garantit a dues bandes per l'obligatorietat de reunir les tres quartes parts dels vots del Parlament basc: un escenari que no pot raonablement dissuadir ningú d'iniciar el procés. És una aventura i una aventura llarga, però s'ha de trobar el desllorigador que permeti començar-la com més aviat millor. Des de Catalunya no podem fer més que desitjar-ho. Es podria dir: ÒNO és millor que Catalunya calli, com prudentment ha fet Pujol fins ara, puntuant tan sols des de l'exterior alguns aspectes, que formulats amb respecte i sense èmfasi extrem poden ser balsàmics en un escenari de ferides crues i actituds enormement confrontades? Crec modestament que no és suficient. El pes de Catalunya en el panorama autonòmic espanyol, diria quasi en l'exercici col·lectiu i interminable de definir Espanya, és virtualment extraordinari. I no em reca dir que ho és gràcies a Tarradelles i Pujol, i als socialistes catalans i espanyols, però sobretot gràcies a Jordi Pujol, que solament ha pecat en tot cas de manca de confiança en aquest pes de Catalunya i per tant s'ha »ÍM* exercitat poc en l'art de convèncer. Des que va trencar la treva, ETA lia mort nou persones. A la foto, l'atemptat contra José M. Korta. / EFE. Doncs bé, aquesta carta s'ha de posar sobre la taula. Si més no perquè un dels des de la guerra civil. Però no ens en- no en tots, però en quasi tots els terrenys. elements de l'horitzó polític futur que ganyem. Fins ara hem assistit al darrer Si es canvia alguna cosa fonamental, si pesen en el present, a voltes paralitzant-lo, episodi d'ima història que va començar es paga un preu polític perquè ETA deixi és l'efecte que qualsevol moviment en amb aquella guerra. El problema és que de matar i HB deixi d'amenaçar, sembla el taulell basc haurà de tenir en el conjunt si no es resol ara, pot començar a ser molt difícil que es deixi de jutjar els de les autonomies i en particular en la una cosa diferent del que ha estat fins qui han matat. I si no se'ls jutja sembla catalana, que veu avui amb mal dissiara, amb uns altres protagonistes. Ens molt difícil que es canviï res d'essencial. mulada incomoditat la distància que hi ho bsinuava el lehendakari Ibarretxe en Aquesta pot ser l'elecció que hagin de ha entre el règim foral i el règim aula seva visita al nostre Parlament. fer els bascos, uns i altres, el PP i el tonòmic comú al qual pertanyem. El lehendakari Agirre escrivia des de PNB, tots. Si no hi ha equivalència en En aquest sentit és bàsic que Cal'exili l'any 1948, desesperançat, dema- els perdons continuarà havent-hi equi- talunya formuli una visió de futur de nant en to educat i mesurat, carregat valència en les culpes, i per tant en els l'Espanya plural, visió que nosaltres, sense de raó, a la joventut basca, que es revoltés odis. La rancor no començarà a minvar. cap intransigència quant al nom, anocontra l'obUt d'Euskadi, de la seva història La secreta esperança és que no so- menem federal, i que ha de tranquil·litzar i de la seva singularitat. I al final afegia, lament un dia sigui més general el sen= i àdhuc atreure els esperits més desperts com abaixant la veu: «Si es preciso, ha- timent ja expressat per bastants bascos i equànimes de l'escena política espaciendo uso de la violència.»,Fins ara hem que han estat afectats pel terror, que nyola, sempre que la dramàtica situació viscut les conseqüències d'aquella vio- estan disposats a perdonar i que no volen actual els permeti d'imaginar l'esdevelència originàriament legítima. Una vio- altra recompensa que la seguretat que nidor. Un esdevenidor sense la visió del lència que molts espanyols vam agrair ningú més no haurà de patir com ells qual no canviarà el present. secretament perquè trencava un silenci (els ho he sentit i és, perdoneu, im senSi cal parlar-ne, parlem-ne. culpable i còmode. timent mok basc), sinó que a més l'ePS: Aquest parlament és anterior als Ara la violència i el terror ja són quivalència dinàmica de les esperances tràgics 7, 8 i 9 d'agost. El to ho delata. contra els qui, havent-se més o menys de pau produeixi el miracle de la ge- Però avui, to a part, no el canviaria. inhibit d'aquell terror i contraterror, han nerositat política mútua, que ara com Solament hi afegiria dues coses. La instaurat ima democràcia i una autono- ara no té cap probabilitat d'existir; quasi primera, que són molts els que agrairien mia sense parió en la nostra història mo- diria, cap raó sensata per produir-se. una concentració d'esforços dels tres parderna. S'ha perdut el fil de la història Les propostes d'íJguns polítics creï- tits principals d'Euskadi, el PNB, el PP i si com a país no actuem aviat, estarem bles (ni rUdàlbiltza com a base de l'es- i el PSOE, en el govern dels problemes, començant una nova i cruent sagnia, uns tabliment d'una nacionalitat a cavall de els temes i l'agenda política del País Basc. odis nous. El govern basc veu impotent dos estats i tres autonomies ni el govern Tots aquests ciutadans esperarien també que aquest canvi s'està consumant. Els de Mayor Oreja que proposa el PP son un paper més concentrat en el partit dirigents d'ETA comencen a ser joves creïbles a curt o mitjà termini), les pro- i de menor interferència en el govern de 24 anys sense cap referent històric postes amb garanties de credibilitat, dic, d'Arzallus, així com una acció de Mayor compartit. Un odi nou. tenen sovint un punt dèbü, i és que en Oreja més concentrada en les seves resVa deixar alguns caps sense lligar no penalitzar expressament i diferencial- ponsabilitats de govern que no pas en la Constitució? O la cultura constitucio- ment els atemptats posteriors a la seva les seves vel·leïtats de candidat. La senal, si més no? S'haurà de modificar formulació, els donen una aparença d'im- gona, per a la qual potser podria ser en algun punt? És difícil perquè tot el punitat fi'ancament revoltant. útil una ajuda exterior, com la de John que la Constitució podia permetre en En canvi l'àmbit basc de decisió que Hume, un dels discrets herois de la pau termes d'autonomia de fet ho va per- permeten aquestes propostes, sense di- nord-irlandesa, o la dèl cardenal Etxemetre: el grau d'autonomia que tenen buixar-ne els perfils i excloent-ne expres- garai, un bascfrancèsque ha estat influent els bascos és comparativament més gran sament tota condicionalitat en l'inici de en la part més àmpliament reconeguda que el de qualsevol autonomia europea. la negociació, apareix en algunes versions del papat de Joan Pau U. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Reflexions d'un estiu especialment tràgic Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2000-08-12 Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource ETA País Basc Terrorisme Acció política Espanya Description An account of the resource Article extret de la intervenció de Pasqual Maragall com a líder del PSC al col·loqui Solàrium 2000 de s'Agaró el 4 d'agost de 2000. Source A related resource from which the described resource is derived El Punt Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Còpia extreta de l'Hemeroteca de l'Arxiu Municipal de Girona. Hi ha una còpia en paper a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 22 Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/2809/19960107_ElPeriodico_QueridosAmigos_PM.pdf 2c006064bb42f86346f6ab64529ac77a PDF Text Text 7 GEN. n% ELPERfóOtCO Alcalde de Barcelona • ^ ''Queridos amigos" Creo preferible la amistad que reina en la cúpula del PSC, aun con su connotación negativa de una cierta falta de reflejos, a la ceremonia de los políticos de sonrisa dentífrica y aviesas intenciones A gradezco sinceramente y sin retintín ios Dueños deseos poíticos que estos días se prodigan, a pesar de que a menudo vayan acompañados de reproches a la falta de voluntad para vencer o para luchar que a algunos se nos atribuye o supone. Que bs medios ae comunicación tomen posición me parece digno de elogio, incluso cuando no estemos de acuerdo con estas posiciones. Quiero creer que se trata de un estilo valiente que-quizá de ahora en adelante observaremos de un modo más generalizado. Pero quiero señalar que el tono empleado no siempre me ha parecido jusio. Se ha hablado de la suouesta incapacioao cal partido al que pertenezco, el PSC-PSOfc. para dar con el "destino manifiesto" al que dicen que estamos temados y se ha atribuido esa supuesta incapacidad al, carácter excesivamente famiter y amistoso de las relaciones que reinan entre nosotros; relacones que. como es notorio, no excluyen algun aesencuentro, como sucede en las mejores familias, pero que básicamente son y han sido de respeto y alecto. Defiendo esas relaciones" amistosas. Las creo preferibles, aun con su connotación negativa de una cierta falta de reflejos, a la ceremonia habitual de ios políticos de sonrisa dentífrica y aviesas intenciones. LO nuestro tiene sus ventajas. En primer lugar: ganamos todas las elecciones, ocasi todas, desde 1977. y deben ser ya una quincena larga. Hemos perdido' sólo las autonómicas y unas europeas, las del 94. Las últimas municipales fueron espléndidas y las últimas autonómicas, dadas las circunstancias, no nos han ido nada mal. Es más: tenemos motivos para confiar en nuestras posibilidades. No voy a decir asi. sin más, que ganaremos las próximas elecciones autonómicas, pero parece lógico creer que tenemos muchas posibiSdades. Sobre todo si no corhetemos grandes errores. Y estoy convenado de que el PSC ganará las elecciones de marzo. En segundo lugar: nuestra capacidad para tos relevos está más que demostrada. La sucesión de Revemos a Obiols se produjo de forma ejemptar y ta sucesión de Oblóte a quien sea, cuando así se decid a si es que se decide, ocurrirá con mucha más dignidad y eficacia de lo que podemos ver en otros partidos políticos. ¿Gradas a las relaciones personales? Pues' en parte Si, y eso me parece un mórito, no un problema. Suarvz, simplemente, no tuvo sucesor, no podía tenerlo, y el partido se deshizo. A Felipe va a costar encontrarle un sucesor, cuando haga falta buscarlo, porque se trata, sin duda, de una figura con una enorme potencia política que difícilmente podra comparar- se. De momento no es ése el asumo y Felipe pone de nuevo su prestigio, su experiencia y su solidez politica, apreciada en España y muy querida por la mayoría de los dirigentes europeos, al servicio de un proyecto para Escaria, del proyecto del socialismo democrático. La sucesión de Pujol simplemente no se concibe: en un esquema de corte tan personalizado no parece que haya saldas «ates. En el PSC, de momento, ya hemos presentado en las recientes autonómicas a un nuevo candidato, Joaquim Nadal, que ha demostrado su capacidad politica sobradamente. Parece, pues, que nosotros estamos mejor preparados para los cambias. Y aunque el tiempo b dirá, creo que tenemos todos los motivos para confiar en nuestras capacidades. La «gura enaltecida de noventa» prestdando el Parlament, la seriedad política de Obiols y su creciente rol en el socialismo internacional, la magrtfca pres- tación de Nadal en el dia a de. en fin. la vuelta de Narcís Serra y su prestigio en realidad mtocado de alcalde democrático y de gobernante sólido, ei más solido quizá de b s 15 años de la España democrática y constitucional, más la influencia considerable, en momentos decisivos, de laidra Molas y de Pepa Alvarez, la capackjad y dedicación a ios minantes de Josep Maria Sala y b s valores en alza, como José MontiHa o Joan Clos -y tantos otros formados en la politica local- constituyen bs mimbres con que contamos para explicar a nuestra militància y a nuestros votantes tos cambios que habrá aue ir naciendo Y tamoien con la iriiimta paciencia y oersuicacia oe nuestros compañeros de penas, fatigas y alegrías, compañeros de partido y de campaña electora, que en nuestro caso se multiplican activisimamente en cada elección y que. a menudo, no son militantes pero desean contribuir al logro de buenos resuitaaos. En cuanto a mi -el fin y al cabo estoy respondiendo directamente a llamadas personales que desde algunos medios de comunicación se nan hecho públicamente-, ya he dicho que cuando lermine este mandato en la alcaldía de Barcelona no volveré a presentarme. Se me hace difícil decirlo, porque mi cargo es e mas agradecido, el mas tenso y Í:I T,X. CXISÍ ceda que pueda encontrar en la política \po digo que se pueda encontrar, digo el que yo pueda encontrar). S en algún momento he dudado de eto, bs argumentos a favor han acabado pesando siempre más que tos otros. Ahora me mueven dos ilusiones: la do comriDuir a poner a Barcelona y a Catalunya al frente del sistema de ciudades y regiones de Europa y la de contribuir a la renovación de la politica que se aproxima vertiginosamente con el cambio de siglo (y que. entre otras cosas, va a imponer con toda seguridad un Smite al número de mandatos electorales asumibles por una persona). Ha sido quizá necesario un cierto personalismo en el n a o de nuestra democracia y de nuestra autonomía, pero es obvio que ahora es ya más un inconveniente que una ventaja. Sólo me queda vaticinar, en este comienzo del 96, que la renovación política que se avecina no va a ser la obra de un parado; j i i quizá de todos los partidos tal como hoy están constituidos. Se abre un periodo en cierto modo constituyente -como b fueron bs años 7 0 - de una nueva cultura politica. en aue la politica clásica tendrá un papel y uns dimensiones distintas -probablemente menores- y en que Catalunya y Barcelona. Europa y España, deberán ajustar sus significados. Los amigos del PSC vamos a contribuir a ello. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Queridos amigos Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1997-01-07 Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) Comiat Ajuntament de Barcelona Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico de Catalunya Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de la còpia en paper custodiada a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 527 Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/2808/19970313_ElPerdiodico_BCNCapitalMundoIberoamericano_PM.pdf ce086caef9fe68a9cd0169bc01987c3a PDF Text Text ELPERJÓDÍCO Alcalde de Barcelona y presidente de CIDEU. Barcelona, capital del mundo iberoamericano L as ciudades han constituido desde siempre é espacio natural de las relaciones humanas, el espacio donde han cristalzado intercambios de todo tipo: culturales, económicos, sociales... y donde se ha revelado un mayor dinamismo para avanzar en el progreso de la sociedad Las concentraciones urbanas deben enfrentarse a nuevas realidades derivadas de la densificación demográfica, la globalization de la economía, el crecimiento económico sostenible y la emergente sociedad de la Información, entre otras, que requieren una gran capacidad de adaptación y respuesta Según estudios presentados por la ONU, la población mundial pasará de los 6.160 millones de personas en el año 2000 a 8.290 mitones el año 2025, de los cuales un 6 1 % (5.070 millones) vivirá en aglomeraciones urbanas (esta última cifra representa hoy en ota casi el 40% del total). Esta nueva situación está planteando ya grandes retos a las ciudades si quieren conseguir un desarrollo armónico. B ex ministro J o M p Borrad, en un artículo reciente, se preguntaba cuántos habitantes cabemos en el mundo, y argumentaba que todo depende de la capacidad que tengamos de ahorrar energia, lo cual hace aún más importante el tema de la eficiencia de las ciudades. Por otra parte, la mundialización de la economía condiciona y configura el nuevo entorno de las concentraciones urbanas, hasta el punto de que éstas son ya elementos centrales en los procesos de desarrollo económico. B papei de las ciudades en el ámbito internacional ha ido ganando enteros en las últimas décadas. Son entidades productoras de bienes y servicios que compiten entre ellas para incrementar el nivel de bienestar de sus habitantes. La elaboración de planes estratégicos se presenta corr» la mejor vía posble para lograr que las ciudades se adapten a los desafíos que tienen planteados-. Estos planes deben servir, pues, pera dar una respuesta a las exigencias que plantea la economía internacional, y deben basarse en el consenso entre todos los agentes económicos y sociales de la ciudad. La ciudad del futuro será capaz de crear soluciones a los problemas que tiene planteados en la medida en que sea capaz de basar sus relaciones en la cooperación, tanto interna-entretosdiferentes agentes que la integran-corno externa H»laboracion entre ciudades-. En este sentido, Barcelona, a través del Plan Estratégico Barcelona 2000, ha destacado como un punto de referencia importante entre las ciudades de Europa y Laünoamérica, y ha sentado �(t\ ELPERiÓDJCO A las bases para un modelo de gestión que ha sido elogiado en todo el mundo. Este modelo de gestión, conocido como modelo Barcelona y que se aplicó con éxito en los JJOO de 1992, se basa en la complicidad entre los sectores público y privado; y entre ciudad y ciudadanos. El objetivo general del Plan Estratégico Barcelona 2000, integrado por la administración leca) y asociaciones empresariales, sindicales, universidades y otros agentes económicos, rac k » en impulsar la integración del área económica de Barcelona en la economía Internacional con el fin de garantizar el desarrollo en términos de progreso económico, social y de caidad de vida Para avanzar en esta Inea, se han fijado una serie de objetivos que van desde dimensionar el territorio u ofrecer respuestas a tos retos de integración social o a las necesidades . logísticas, hasta fomentar actividades relacionadas con la información, la salud y la educación, o impulsar et peso de la actividad productiva industrial. Nuestra experiencia, asi como la de otras ciudades, en la elaboración de estos planes estratégicos hizo pensar que la fórmula valía la pena que fuera compartida. En la confirmación de esta idea influyeron también los apoyos recibidos de la Unión Europea y la OCDE, que nos concedió d premio al mejor provecto de desarrollo estratégico. Con esta finalidad ss fundó en Barcelona en 1993 d Centro Iberoamericano de Desarrollo Estratégico Urbano (CIDEU) bajo la presidencia d d atcaJde de Santiago de Chüe, Jaime Ravtnat, d que posteriormente sustituí en d cargo. B CIDEU es una asociación de ciudades que contó con la aprobación previa de la Conferencia Ibercamericana de Jefes de Estado en la cumbre de Madrid (1902) y d apoyo d d Ministerio de Asuntos Exteriores español. Hoy cuanta con 48 ciudades asociadas de 18 países, y su sede permanente está en Barcelona. Sus principales objetivos son: impulsar la realización e rnpiameníaoün de planes estratégicos, faettar una metodología para d desarrollo estratégico urbano, propulsar cinámicas participativas entre todos los agentes sociales y económicos de las ciudades, y estimular d Intercambio da experiencias e ¡rtfonTiaaones en este campo. Esta semana (dd 12 d 14 de marzo) d CIDEU organiza en Barcelona sus actividades anuales: d seminario técni- 1 3 HÍAÇ 897 co, la conferencia y la asamblea, en la que la presidencia será propuesta d alcalde de Rio, Lutz Paulo Conde. Estas actividades servirán de foro de debate y de intercambio de experiencias entre ciudades españolas y laí¡r»arnericanas para ayudar a mejorar y solucionarlos problernas actuales de nuestras socieEste año, la celebración de las actividades d d CIDEU sa ha hecho coincidir con los actos que d Banco Irrterarnericano de Desarrolo (BID) organiza en Barcelona con motivo de su Asamblea de Gobernadores. Con este motivo, d d 13 d 19 se celebra en Montjiic la exposición Las dudadas toeroamerícanas en el nuevo s&o, motoras de un continente en aba, organizada conjuntamente por las dos instituciones, y e n la que se presentan tos provectos y realidades de ciudades iberoarnericanas en d campo de la planificación estratégica. La relación entre d QDBJ y d BID se vio incrementada en 1995 con un acuerdo de cooperación. La celebración en Barcelona de los actos anteriores citados convertirá a nuestra ciudad, durante unos días, en la capitel d d mundo beroamericano en los ámbitos de la planificación estratégica y ecorrtmico-financierD. La caidad será, en definitiva, d tema estrella que reunirá un gran numero de autoridades locales para debatir sobre las pautas que han de marcar d desairólo urbano dd futuro. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Barcelona, capital del mundo iberoamericano Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1997-03-13 Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Amèrica Llatina CIDEU Barcelona Ciutats Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico de Catalunya Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de la còpia en paper custodiada a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 527 Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/2807/19961020_ElPeriodico_TomemosDecisionesFuturo_PM.pdf 8449699d075ad17bea389548a55818f7 PDF Text Text qr «{Periódico • 9 1 0 OCT. Ootmn)0.20cíiocUX8d»1996 aArmcuDDELOiA •3& Tomemos decisiones de futuro El entusiasmo colectivo del 92 perdura en la memona ciudadana. Diez años después podemos aear una nueva ilusión que nos dé ei impulso necesano pa^a que ias inversiones comprometioas no íalten larie solo un cumproiirao mas caro oa moneno en ía caoitaaaad cultural europea, v aao cara a o t oroyactoe un rano mas aooroe con os neceeoaaes A petar oe esta maatafacrion. ía cwaao. v su alcalde- no ouwren emresar amooonat con autos No es nuestro estila Guaramos exoreear nuestras ambeonee con oroouasias movaaaoeras Ei pasaoo ueves. a a Que se cumonan os die: anos oa H nomneoon campea, me carece una ocasión excawme cara lanzar * tosa oue Barcelona e « poce a estuoev on poaaoaaaoes oe órgano» \r evento ntorraoonei con motivo de! 75 ; aniversario de la Expaadon Unversai Oel 29. cue se cumpa ai ano 2004. Este noraoma ouede s r » excusa at eerx> para acaoar oa consoHar ía ouoao naca uavame y dotar al rio Canina da la agrioso maanrtea que nace «ampo r^ajojnamos. ova nace*emco sonemos. Oasde k> arto del congo*» hasta el mar. Puede ser la ocasión da dar ai marco os 8arcaona los oraros que le M a n y oue ei poeta va heon eamaoo oenuaw atiesa Si 1992 tue e> oraantto para materializar a gran tranaiorrnaaon de Baroanne en la decaoa œ loa 80 y 90. enera » «etoao nos demuestra Que oabamoa tener otros pretextos pare conagur « cctaooraoon oa todas tas canas mpaca- 11* Baratara hay un proyecto de Muro que no w n a naca da recome. Sa trate o» o»<>, yac» qua tenemos Otada haca años • malvarla da ouoadaroa dar «Ma oarcaieneea en lalación a nuseaut nos -al Besos v at Uooragat- v a su vanstannacion on zonas pam ai ooo. « ata*a > latogejtca. LOS oroyactoa mpuMadas oaaoa ios avuntam*tos o v a la lacuDamcÉon y aproveonarnanio oudaOAno oa loa margenes y la CMemboeaoura de loe nos -al Pan del Baaba y al al Plan del Data del Uonraoalampoco aon recomes, aunqua aaan ooetenores a o ceaorerion da toa Juegos, una penaamos y eopcramc* oaaouea dal 82 pradeamerae cara commuer nevando ía dudad haca adelante. Rara ova ai osaarroio de Barcatana y au entomo no ae parara y tintara atoa coreMoo da aanakmnadòn. Loa planea Nevareta al Baaba han oa parmi* ia lacuparación da acta a r a dal laorai como eaoaoo de áseute para tot cüJadanot -de • mama torma qua o a» el tama rrartrno-meiaariiJo t > vez la eange•Mpatf anua ambas ftiaraa dal no y parando oen nectareas al mar. B Plan da) OaMa dal uooregat bane como objetivos la erraaajoon del puerto y del aeropuerto y ^ a e m e r a e con la oora«onlerTov»ia dealH valoadíb- convertir a Barcelona an la gran pana•orna togjrtcs y da comurtoaoonee dat aur oa Euo3a qua todos deeatmoa. Faha. ain embargo, una snpeseoon mas contunaanttdalrwoaaaadiiaaüjaUüriaa-eaujooyGane"aJttat-. qua terrajlen han asqueólo comutornsos con oa proyecto» caaoJoa. Baaoapna no eatá aatetacna xjn al nano que levan aaioa grendaa proyaotoa oe neeastructuras. Lee evaaetonee prevotas avanzan son u m larajiua aMaparama y tendría qua oraaraa un aa^rimdawüitfnac*6iiyaByjné»nto.iaioornohicinoa duran» el panado preoarpioo. que tan buenos aaulbtopt nos d o afeados. Tampoco ae aajManorta la eaan^neeoon del toé laBinaior«quaaadaapMndBoaaspnc>idaaaMiv areorat en m e l l a d a puartos, aeropuerto», t r o c a - E amanta, en al puano aatamoe bien omwttedo» {Tra•Camar, nueva boo» o. dquoaur numero 1. muele e teawdfcam y. etparamoa. • majora defeastona» el tildando, qua dependan del Depenem» ao oa otase Tanaone). En ovflbo. la escara pata dat aropuarto no proapara y la termn* de carga no per« a aún grano*» aaotniaraoe. Por to qua ea near» a loa faraarrtea. el rnrérto aaneaa el tren Oaro»anaivatookaaJpemro» aspada a » * o n - Y oue nade se teva a engaf». No se trate de avanzar so» a trompearles, a peni oa granees aconteamaMos. como tverroe en el catado. Barcelona ha adqjnuo vetoadad o» crucero oeapuni del 92. paro preosamaraa para oue asta vencraad oa crucero no damruya. sino todo lo oonrano. nay qua perv aar en un nuevo impulso. Ahora haca o « anos, aquel t 7 oa octubre de ige&aurgio una oudad an la que tocos toa amores tera y «J corredor MerJtarraneo se pospone. En cuanto a caneen», el cuarto comí entra Sant Fatu da Llobregat y Mear» da Rat xe lamo: tas calzadas leraratas da la B-30 aa paran: Aceta no encara el lama da loe a rondas no aman oroarttajmo En twatuoones cuftjeles vamos ano mejor. Fá- aaa- se uusauíseron. ae rscaran comcacas para M r adataría un proyecto ye no seno osporsvo. e r o d e troratorrnaclon urbana que impico un cárabo de mentalidad y da ovranarjn da asta cudad. B antuaaamo orjacavo oaapertaoo con moavo dal 92 perdura en la memoria da os audederos. ¿Como, » no. es poeoie reunir a oaoenaa de mass de pareonaa en la avertdt Mar» Creane. al pajado miércoles, para conrnerrorar juraos al arivtrsano de ltnon*ajafln oknptca? Onz anos rtsenuaa podemos y debemos crear una nuava ejebn qua nos permnt el rnouao nanaano para que lea «tveraonaa oompnjmaaoas no aa Alarmen. Y eaparo que al débete oudaoano qua aa genere atedador da aete propuatta efema. fuaaimante, la ambición da aj ouoad. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Tomemos decisiones de futuro Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1996-10-20 Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Barcelona Planificació Infraestructures Model social Economia Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico de Catalunya Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de la còpia en paper custodiada a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 527 Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/2806/19970423_ElPeriodico_Recelos_PM.pdf 5081c8b4f58c5e21b3fba6aa7b4db3eb PDF Text Text EL PERIÓDICO 2 3 ÀBR. 1997 LA CABALA Recelos B domingo 13 de abril publiqué un artículo sobre algunos aspectos significativos del complejo y cambiante cima político catalán y español: Escampa, era el encabezado que le había dado a mis apuntes y que alfinalapareció con el titulo más coivencional de Atreverse a pensar. Al dia siguiente fui a Madrid, invitado por la Asociación de Periodistas Europeos que drtgen Cándido y Mgusl Ángel AguHar, y por el Círculo de Debates que conducen Javier Gómez Nevara, Miguel Muntz y Alfredo Tejera, para participaren un par de coloquios. Algunos de los asistentes llevaban el articulo recortado en el bolsillo. Pensé que les había parecido bien. Pues no. Bueno: si parecía bien, lo fue sin efectos apreciables. En Madrid el tema era el "parar por el tubo" de Pujol, y después seria el catalán de loe obispos (y de los rectores), y mañana cualquier gesto de los que la derecha catalana mayorltarla se ve obligada a hacer para que se le perdone el pacto con el PP. De modo que la sugerencia de mi articulo parece que caerá en saco roto. En él invitaba a aplaudr el reconocimiento de la plmnadonaJidad del Estado que está haciendo la derecha española, y pedía al mismo tiempo que le izquierda española, tradkáonalmente más federal y autonomista que la derecha, dé un paso adelante-no un paso atrás-en la configuración del federalismo diferencial permitido por la Constitución. La gente prefiere un buen enemigo a un amigo complicado. Basta con que désele Catalunya se pronuncien, a intervalos convenientes, un par de frases de desamor o recelo para tener garantizada la ccNTespondencia. España se cierra como un caracol tocado en la antena. Y a la inversa. Encerrados sistemáticamente con el único juguete de las relaciones entre el poder estatal y el autonómico se renuncia al gran debate que incomoda a unos y a otros: el de la configuración del Estado desde las premisas de la subsidíaridad. No ha Negado todavía el tiempo del auténtico diálogo. Pero legará. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Recelos Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1997-04-23 Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Catalunya Espanya Subsidiarietat Territoris Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico de Catalunya Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de la còpia en paper custodiada a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 527 Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/2805/19940130_DiariGirona_Herois91_PM.pdf 28682319fae46e6f22713217e76d0d4c PDF Text Text CULTURA/ESPECTACLES L'alcalde de Barcelona, Pasqual MaragaU, fa, en aquest article, un recorregut per la vida de diverses personalitats catalanes desapa- Diari de Girona / O Q Diiunenge, 30 de gener de 1994 / \D^D regudes l'any 1991, i que, segons ell, «ens ajudaren a saber fer el 92». La vida i la mort del poeta Joan Teixidor és el fil conductor que fa servir Maragall per referir-se a unes personalitats «en les quals predominava la generositat sobre la necessitat d'afirmar-se». Els nostres herois de l'any 91 per Pasqual Maragall M , 'he posat com im detire, i ja és un costiun agradabilíssim, escriure des de Rupià uns mots per al Diari de Girona quan el temps, Nadal o estiu, m'ho permet. Un cop va ser, fa just un any, tot cercant el camí de Rupià a Corçà, el camí romà, amb la bicicleta. Aquest era el punt de partida i l'escenari deia reflexió, al final del mític any 92. Mesos després, havent visitat Salt i el bosc de Can Ginebreda, a Porqueres, vaig exposar una teoria de l'Empordà (o teoria de Salt) que en el fons era una lectura dels conceptes de Catalimya i l'Empordà, d'Espanya i Europa, de Barcelona i Catalunya, en Joan Maragall, Ara sé celebren, a la fundació que du el seu nom, unes sessions sobre Joan Maragall i el paisatge, la religió i altres temes, en les quals s'escauria revisar aquelles reflexions del nostre poeta («el nostre», de tots) sobre el concepte de pàtria, molt acostat, crec, al que avui construeixen Vaclav Havel i altres esperits cultivats i desperts a l'Europa tràgica -però també ü.lusionada- d'aquest fi de segle. Avui, tot entrant en el 94, m'agradaria mirar enrera, al 91, l'any de l'esforç titànic, l'any més intens en la transformació de Barcelona, però també l'any que van morir una coUa de ciutadans il·lustres que van deixar la pell en aquella transformació, entesa com a culminació d'un període de la nostra història que comença tot just després de la guerra. El dia de Reis de l'any 48, l'editorial que inspirava Joan Teixidor i que avui porten els seus fills, premiava Miguel Delibes amb el Nadal. Un diari barceloní del 25/26 de desembre passat ha publicat una esplèndida entrevista amb aquest autor, que incloïa ima deKciosà descripció de la «querella» de la bicapitaütat Madrid-Barcelona i \ma categòrica defensa del català des de Castella. És una defensa a la qual hauríem de correspondre amb ima mica més de promoció del català com a llengua íàcü i pròxima - i no només diferent- a Castella i als països de parla castellana (prop de 400 müions de persones). I també, com ja estem fent, amb una promoció aquí del millor teatre clàssic castellà. (Si no han vist el Lazarillo de Tormes en la interpretació del Brujo, no se'l perdin; val un viatge allà on sigui). Tot això ve a tomb d'unes lletres que vaig escriure tot just començat l'any 92, amb motiu de la mort de Joan Teixidor, persona estimada i poeta admirat. Són unes reflexions que vull compartir també amb els lectors de Girona, sobre Joan Teixidor -poeta, crític i periodista nascut a Olot el 1913- i altres homes i dones representatius que ens van deixar durant l'any 91. 'Tots aquests homes i dones ^ a u m e Vidal Alcover, Maria Aurèlia Capmany, Josep Amat, Fabià Puigcerver, Pau Garsaball, Montserrat Roig, Josep Maria Serra Martí...- han estat importants en la història recent de Barcelona i de Catalunya. L'any 96 (quan faci cinc anys de la seva mort, com és preceptiu) el regidor Joan Fuster, responsable de la Ponència del Nomenclàtor dels carrers de Barcelona, haurà de fer mans i mànigues (si la democràcia electoral el crida novament a la responsabilitat que ara ocupa) per trobar carrers dignes d'aqueUs homes i dones d'idees magnífiques. Aquestes reflexions són un complement dels meus articles anteriors de febrer de 1993 i de setembre de 1993. Van en el mateix sentit, però de fet són anteriors. I avui resulten alliçonadors. Com han canviat els temps! Però que poc hem canviat nosaltres! Quina Catalunya és la que, aviat farà dos anys, va morir una mica amb Joan Tebddor? Si és cert que cada dia que passa el país és un altre, una mica diferent, què havia deixat enrera la Catalunya que nasqué l'endemà de la mort de Joan Teixidor? Quin dels seiïs múltiples accents? Repasso ara les notes de fa dos anys, en aquell final de 1991/inici del 92 de la mort de Teixidor, i retorna la nota intimista i fonda del seu esplèndid poema Desenllaç, del Uibre Fluvià, que il.lustra aquest article. Jo em preguntava i em pregunto en què serà demà el riu Fluvià diferent d'avui? Quin marge, qioin canyer Existeixen per a una himianitat el rostre de la qual encara no coneixem bé, que està programat en allò que nosaltres mateixos som, perquè només de nosaltres pot néixer aUò que serà demà, i de ningú més. Nostre, però desconegut és l'ésser que mirarà la fageda i les canyes, potser sense veureles, potser per arrasar-les, qui sap si estimant a la seva ombra, a la vora seu. Ja que no coneixem allò que engendrem, preguntem-nos de nou com es produeix el trànsit cap al futur. De dues maneres: creant (o modificant) i deixant pòsit, posant, reposant, morint. El que queda de nosaltres quan ja no hi som és allò que veritablement influeix: aquest és el programa que deixem escrit a la memòria de l'espècie. Cent cinquanta vegades (tres vegades cada cent anys <d)esenllaç» «S atCar^assm (es flores de [a tarda i ara arnSa driu cap a Capíana J^-caminar es fa Cent: [a nit és apunt sor&lcna morta acceptada. 'ElÜFÍuma ha fet ei seu trajecte i no recorda ^jy ni cascades ni afraus-. ni Ca campana d'aigua caient soSre ek còdoís com en un dia de festa. LcvpòCCancreda fia suspès ei seu cfam. Jírfiafang i CCot aC forts enterboCit. 0-ía arribat ei temps de meditar, de fer baCanç de tot efque fias vücut, deíiïoc feliç i d& ía dissort-gue et matmenava i t atuïa. ja no et queda res més que aquest tendafde sifenci, Ces canyes T'ora efriu que foreijjfa moure. Les dunes tenen un moviment donada i s'encavaCquen amè una gran parsimònia. 'L'amor és ía recança de jorns assoíeftats i de nits de tumufts i de batec deís cossos. !Hi fiavia píors én ei tombant de les tardors que queien però eCs Hiverns tenien una tendresa de iiar. Ter Sant Joan efsfocs s'encenien a ía serra Sant Teré Pescadorja t'fui deÍTçat per sempre. Tbt s'Ha acabat en aquesta tarda quieta i només et toca i'úítima escomesa. Treparà t a morir i tanca't a ía cnda de tot aíiò que ja no pot tornar. Són bons eísnúvoís que íentamentj'avancen • fes un respir petit i apropat aíiiindar, •<,<avui seràs amb 'Mi aíTaraSs». Joan n^ei?ddor a «Jíuviàp, haurà canviat, imperceptible, el seu projecte? I encara: és que les canyes del delta, quan «Sant Pere Pescador ja t'ha deixat per sempre», és que aquestes canyes seran les mateixes sense el poeta que hi veia MXí anunci del seu desenllaç final? Altres vegades ens hem preguntat: existeix el racó de la fageda si ningú no l'està mirant? Existeix, sens dubte; existeixen les canyes, avui com ahir. Però, ens preguntem: per què, per a qm? Arxiu Municipal de Girona. Diari de Girona. 30/1/1994. Pàgina 33 Coiumna/1^9. durant 5.000) s'ha fet aquesta operació abans de nosaltres. Només 150 vegades des d'aqueU home arraulit que trobàrem fa quatre anys a Sant Pau del Camp. I el que deixem depèn molt de com ho deixem, del moment, de la manera. Així com és cert que la primera impressió és la bona, també ho és que l'ióltima és important, perquè és la primera en el temps que vindrà. La primera que veu la humanitat que no coneixem, que neix el dia que ens en anem. La bona preparació del trànsit és un art reservat als elegits, als més afortunats, aquells a qui la vida ha donat distància i companyia. Joan Teixidor ens va ensenyar a acostar-nos amb paraules, amb reflexions (com el riu Fluvià, que mandrós s'acosta al golf de Roses), al punt on ens lliurem. Què moria en nosaltres, quina Catalunya ja ha mort una mica? Què és el que, morint, havia quedat veritablement programat a la nostra memòria col·lectiva? Mirem una mica enrere, cap aquell any 91 en què Barcelona va canviar, en ella mateixa i en els que la poblem, en la vida de tots els catalans. Va morir primer Jaume Vidal Alcover i als nou mesos la Maria Aurèlia Capmany. Va morir Josep Amat, plantats els pebrers del seu carrer de Manacor, el seu últim acte de civisme. Va morir Fabià Puigcervcer, plantat ja el Teatre Lliure, i Pau Garsaball, amb la Medalla de la Ciutat al Mèrit Artístic recent al seu pit. Va • morir Montserrat Roig, prosista de l'Eixample, amb els ulls espantats molt abans de la malaltia, amb els ulls espantats pel descobriment de la mort que hi ha a la vida, a la vida mateixa: les petites morts de cada dia que les dones viuen per nosaltres, els homes, els nens, els grans. I també va morir en Josep Maria Serra Martí, im home per excel·lència: constructor, pare, avi, regidor, fidel amic, marit fidel, caràcter, geni, alegria. Tant de tot, que va aguantar quasi més enllà del final per estar present, fidel a tots, quan tot el canvi de la ciutat estava encarrilat. Moriren altres constructors, obrers de la construcció, deixant la seva. sang estampada a la ciutat nova. I Joan Teixidor, mostrant que podem morir de cara. Repasso les cares de tots i penso que la Catalimya que se'ns en havia anat una mica -no dic la Barcelona, perquè les ciutats segurament canvien menys que les nacions, si és que poden canviar, ja que per canviar cal ser i les ciutats són més del domini profund de l'esdevenidor, del barrejar-se tot en un sense repòs- la Catalunya que se'ns en va i que en el fons es queda per sempre és la miUor Catalunya. Pensem una mica en tots ells i veiem ' en què va consistir el seu patriotisme -de quines mil variades maneres compongueren el seu amor pels nostres confins i com en tots ells predominava la generositat sobre la necessitat d'afirmar-se, l'abundància cordial sobre el tancar-se. Es ben cert que tots tingueren un respecte per l'isme de la nació, un respecte i ima militància diversa. Sense aquest factor, sense aquest pimt de silenci que comporta l'esment d'allò que ens és comú - i encara de reverència per als qui ho representen o ho van representar (com TarradeUas, amic Benet)- no hi hauria país, no hi hauria ciutat, no hi hauria res. Però només amb això, no anem erdloc. Només amb això simplement som, però no anem. I, per tant, a poc a poc deixem de ser. Tots els nostres herois del 91 varen tenir una manera d'expressar que el seu isme nacional era el punt de partida d'xm humanisme. Segurament perquè la història ens ha fet més savis, més cauts; segurament per això nedem entre aigües, ajuntem els nostres àmbits de pertinença diversos, sense renunciar a cap, per a usar-los tots en el conreu del nostre sòl i convertir-lo en el nullor. Caminant de nou pels volts de Rupià aquest Nadal passat, vivint aquests dies a l'Empordà, he recordat els meus herois del 91, els que ens ajudaren a saber fer el 92 sobre el que hem pogut bastir el nostre futur. I he recordat, sobretot, el seu exemple de catalanisme elegant i positiu. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Els nostres herois de l'any 91 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1994-01-30 Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Catalanisme Homenatges i distincions Jocs Olímpics (25ns : 1992 : Barcelona, Catalunya) Empordà Source A related resource from which the described resource is derived Diari de Girona Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Còpia extreta de l'Hemeroteca de l'Arxiu Municipal de Girona. Hi ha una còpia en paper a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 527 Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/2804/19930131_ElPeriodico_LaSubsidiariedad_PM.pdf 1ee27c73ad6997dc77770df0a96cefcc PDF Text Text V ELPERJÓDkO Ammamem"de Barcelona GiDinel de l Alcaldia PASQUAL MARAGALL. Alcalde de Barcelona. 3 1 GE«. 1993 La subsidiariedad La política es subsidiaria de la sociedad; es decir, no debe intervenir cuando la sociedad resuelve por ella misma sus problemas. Y dentro de la política, la comunidad autónoma, nacionalidad, región, lando estado federado, no deben intervenir cuando el municipio u otra institución local puedan resolver los problemas por sí mismos. Siguiendo el principio, tampoco los gobiernos federales, o estatales en su caso, o la nación-Estado, deberían intervenir en la solución de temas supramunicipales que las autonomías o regiones, etcétera, puedan solventar. Y aun, en lo afto de la escala europea, las instituciones comunitarias deberían dejar a los estados todo aquello que sea posible que éstos resuelvan según sus leyes, tradiciones y cultura. Desde el tamaño de la manzana danesa hasta el lado por donde se conduce en las carreteras inglesas o el horario de cierre de los comercios en Francia (o tal vez en Catalunya o quien sabe si, incluso, en Barcelona). Ésta es la sustancia del pnncipio de subsidiariedad. Sus fuentes legales son: la Carta Europea de Autonomía local, ratificada por el Estado español y otros 20 estados, y la declaración de Maastricht, que todavía ni es tratado ni está vigente, pero lo estará probablemente en el curso de 1993. El primer ministro holandés Lubbers -un democristiano liberal, gran defensor de la subsidiariedad en su pais, donde los municipios llegaron a canalizar el 50% de gasto público-, nos contaba este verano el origen de la subsidiariedad en la doctrina social de la Iglesia Católica. Isidre Molas, en uno de los últimos números de Debat, publicó un trabajo sobre el federalismo como garantía de la libertad dentro de la democracia y como filosofía que permite ir más allá de la regla de la mitad más uno. Uno puede preguntarse, a partir de ahí, por el parentesco entre subsidiariedad y federalismo. Ambos van más allá de la Revolución Francesa y buscan una mayor compenetración entre sociedad y política, entre representados y representantes, entre libertad individual y voluntad nacional. Tiempo de nuevas ideas Creo que estamos en un momento -que puede durar quizás más de lo que querríamos- de decantación de nuevas ideas, de nuevos principios. Todo obliga a ello. Casi todo parece permitido. El derrumbe comunista: el casi paralelo y más discreto descrédito interior de la versión del liberalismo que asistió y contribuyó a dicho cataclismo (eJ liberalismo ultraconservador, belicista y nacionalista de Reagan, Bush y Thatcher); el florecimiento - a veces enaltecedor, a veces, al contrario, destructor y cruel- de los nacionalismos sepultados en la Europa que nace en el Este y el Oeste: la crisis espectacular de la soaaldemocracia, relacionada con su propio éxito o con el cumplimiento relativo de sus objetivos programáticos, mientras otros retos sociales nacen (el Cuarto Mundo, la solidaridad mundial y la competencia mundial, las migraciones, el empleo del tiempo en la tercera edad, el transporte en las grandes ciudades, la vivienda de los jóvenes, etcétera), todo ello nos está poniendo, como vulgarmente se dice, a parir. A crear nuevas síntesis, nuevas ideas. No hay muchas ideas viejas que sirvan inequívocamente. Pero casi todo está ya dicho, o lo parece. Vuelven, pues, reformulados, antiguos conceptos, como el federalismo (la construcción de la política desde fuera o bien la subordinación del sistema político a la sociedad). Bottom-upy no Top-to-oottom, de abajo arriba y no de arriba abajo, como se dijo en Edimburgo. Añadiríamos out-in y no in-out de fuera a dentro del sistema politico, y no al revés. Pero esta vez ninguno de estos dos conceptos, en su día revolucionarios, se van a imponer mediante una revolución. (Nadie tan apacible como Lubbers). Edimburgo ha sido el escenario de una de las transacciones que van a componer la larga transición hacia un sistema político nuevo. En principio, esas transacciones van a tener que producirse, cómo no, bilateralmente, en tantos escenarios como combinaciones de dos elementos pueden realizarse con cuatro: Europa, Estado-nación, región o nacionalidad, ciudad o municipio. Progresivamente, sin embargo, las mesas a tres bandas se van a imponer. En Edimburgo, según se ha sabido después, en la Conferencia de Cooperación Interregional de Bruselas (diciembre de 1992) se acordó que no habría más contactos Europa-regiones o Europa-ciudades si no es en presencia o con el acuerdo de los estados. Edimburgo fue, por tanto, una reunión bilateral (Europa-estados) al máximo nivel, donde se decidió uno o unos escenarios trilatérales. Desde Barcelona estamos luchando hace tiempo para que se nos reconozca &y el derecho a ser convocados por el Estado y la autonomia a una mesa a tres bandas para discutir quién de ellas subviene a la ciudad sus gastos de capitalidad o de sustitución -aquéllos que Barcelona realiza por cuenta del Estado o de la Generalitat-, en la medida en que la historia ha ido impulsando a la ciudad a dotarse de servicios públicos que el Estado no le daba en cantidad o calidad suficiente y que la autonomía no podía dar porque o no existia, o existia pero no podía o no quería proporcionar. Expscaclon a tres bandas Sólo una profunda y sincera explicación a tres bandas puede dar con la solución. ¿Hasta dónde queremos llegar entre todos? ¿Qué grado de diferencialidad nos podemos permitir? ¿Qué grado de agravio comparativo? Es evidente que la subsidiariedad. que en este caso favorece de manera clara al gobierno local de nuestra ciudad, se deberá conquistar lenta y progresivamente a través del conflicto y el acuerdo Y que sin trilateralidad sólo hay una solución a largo plazo: prescindir de los servicios públicos en cuestión. Curiosamente, en la reunión de Bruselas que he mencionado se evidenció que un concepto manejado por los gobiernos estatales en Edimburgo habría sido el de Administración territorial, es decir, la suma de la Administración regional o autonómica y de la Administración local. Jacques Delors considera que la transacción de Edimburgo entre Comunidad Europea y estados ha sido un rodeo innecesario ("hamos salvado la casa, pero hamos perdido el tren"), e incluso piensa quizás que las regiones y las ciudades son más europeistes que los estados - y no le falta razón en ese caso, para la media de los gobiernos europeos, aunque resulta injusto con el Gobierno español-. Sea como sea, la subsidiariedad en un sistema multinivet de gobierno plantea interrogantes muy serios en la teoría y en la práctica: la Comunidad justifica su no aceptación formal de los contactos directos con regiones y ciudades en el propio principio de subsidiariedad ("ésta es un tama interno de toe estados"). En la práctica, sin embargo, pugna (tanto desde la Comisión como desde el Parlamento) por dialogar y colaborar directamente con unos y otros, y reclama una presencia directa y sin intermediarios de (as figuras políticas relevantes en el Comité de �ELPERJÓDJCO £S3 Ajuntament de Barcelona 3 1 GEH. 1993 Gabinet oe l'Aicaiflia ; Regiones, las comisiones del Parlamento y otros organismos de consulta La Ley de Bases de Régimen Local española deja en manos de las comunidades autónomas la creación o supresión de áreas metropolitanas, en tanto que la legislación italiana, más prudente, establece qué áreas metropolitanas deben ser creadas a juicio del Estado y en función del interés general, y deja a las regiones exclusivamente la fijación de sus límites territoriales. En el primer caso, que es el nuestro, prima el concepto visual o bilateral de subsidiariedad ("no veo nada de lo qua ocun» detrás de la pared que usted, nivel inferior de gobierno, representa pera mí: usted manda en su casa"). La ordenación administrativa y territorial es "un asunto interno" de las comunidades autónomas. Del mismo modo, en ese modelo, las incursiones de la autonomía en los barrios son inconcebibles. Lo mismo, aparentemente, que en Edimburgo: la Comunidad no tendrá en teoría otros contactos con las regiones y las ciudades que ios que los estados permitan y controlen. Las regiones y ciudades son "un asunto Interno" de los estados. La Comunidad no debe intervenir, siempre en teoría. El Comité de Regiones no sólo lo designan los estados, sino que cada Estado lo designa a su manera. En el comité, ciudades y regiones se confunden en un solo concepto: administraciones territoriales Pero ya hemos visto que. en la práctica, los escenarios trilatérales o multilaterales se van a ir imponiendo. Y ello significa varias cosas. Significa que caminamos hacia un concepto sustantivo y generalizado de subsidiariedad: más allá del gobierno inmediatamente inferior existe una realidad que el gobierno superior no puede ignorar, aunque sobre ella no puede actuar si no es de acuerdo con el gobierno inferior. Significa también que crece con fuerza el principio de igual dignidad de todos los niveles de gobierno. Significa, por último, que los ciudadanos pueden reclamar, en nombre de esa misma dignidad, que sólo ellos pueden prestar, a sus representantes, que no se edifique ningún nivel administrativo ni se preste servicio público alguno que no se justifique ante la sociedad como imprescindible. No hay presunción de eficiencia en la acción estatal. Si un día el ministro de Transportes se despierta queriendo arreglar el problema de la circulación en la gran ciudad deberá refrenar su creatividad; lo mismo, y más, el comisario europeo correspondiente. Deberán demostrar primero que una mayor autorización o delegación de poder en el nivel local, o en su caso autonómico, no sería suficiente para resolverlo. Todo esto puede parecer enormemente complicado y no lo es. . Será lenta la cristaización del sistema pero acabará exitieodo en términos parecidos a los aquí expuestos. Los ciudadanos no van a permitir otra cosa. Desde esta perspectiva puede reinterpretarse la crisis europea de las relaciones entre sociedad y política, o entre ciudadanos y políticos: las cosas no siempre se están haciendo al nivel de proximidad que los ciudadanos perciben como posible y deseable. A veces esa proximidad -como reclaman más y más observadores cada día- puede conseguirse mediante una mayor o mejor pedagogía política. Hay que explicarse más, de acuerdo. Pero cuando uno oye indefinidamente que hay que explicarse más, empieza a sospechar que lo que ocurre es que no se está explicando lo que la gente quiere que le expliquen, o bien que no io está explicando quien la gente quiere que se lo explique. >*ii Principio de proximidad Por eso propongo que al principio de la subsidiariedad se le llame de proximidad. Ésa es la auténtica cuestión en juego. Quedan aquí apuntados unos criterios y abiertos una serie de interrogantes. ¿Cómo se compaginan el principio de igual dignidad de los niveles de gobierno -implícito en el de subsidiariedad- con el axioma de la soberanía nacional, desbordado por arriba (por la Comunidad) y por abajo (por las nacionalidades), aunque insustituido aún como concepto básico de la política? ¿Qué podrá más. la sugestión del futuro y de la ciudadanía en una patria mayor o la del pasado remoto de las repúblicas urbanas y los condados? ¿O quizás la del pasado reciente, con sus raices profundas, sus patrias más pequeñas, más próximas también? ¿La confianza o la prudencia? Los tiempos no son propicios a fiarse de nadie ni de nada. Pero a medida que se vaya haciendo menos drástica la necesidad de elegir entre confianza y prudencia, entre futuro y pasado, estaremos acercándonos al auténtico fin del impasse político en Europa. ^ \ ( « � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource La subsidiariedad Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1993-01-31 Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Subsidiarietat Divisions administratives i polítiques Catalunya Espanya Barcelona Europa Àrea metropolitana Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico de Catalunya Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de la còpia en paper custodiada a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 527 Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/2803/19980401_MarcDeReferencies_FuturCatalanisme_PM.pdf a859d4e3e761c12d6bfe5ce044bc5437 PDF Text Text 28 MARC DE REFERENCIES li 3. Conjunt de persones ^i-i.^a s disposats en forma de circumferència al voltant EL £un es M i o d'un rBt/o. Entri s le stauen a J rotilo de o objectes; cast. 'rador per la cambra, le fet, Tirant, c. 196. Milà Rom. 168. Dins '. Rogles formant, la gent de l'horta | la Missa d'Alba espera allí, Llorente Versos 38. El rotlle dels festejadors creixia El futur del catalanisme per PASQUAL MARAGALL T T T T T T T T ordre acle' qual dfi . [analisi , -1. . és: Futur del catalanisme. Passat, Present, Què fer? Avui és més clar el futur que el passat, el segle XXI que el segle X I X . Si comencem pel futur acabarem entenent perquè el passat va ser insuficient. Fs contra la llum del projecte que volem j u t j a r els setis antecedents. Ks més engrescador i més ú t i l . fil futur té dos noms: l.'Furopa de les regions fa lleialtat federal. Avui ja veiem, al linai elei final (.lei s. XX. de nou, la llum d'una Furopa reconciliada, primer, amb el seu rol en el món. i per ti. amb els dimonis del seu passat. Anem cap a tina l'nio Furopea respectuosa dels Fstats que- l'han creada però inexorablement abocada per això mateix a privilegiar en la seva o r g a n i t / a c i ò l'autèntic ordre démocratie : de baix a dalt. Furopa no serà acceptada si no garanteix la proximilat ele toles les (uncions que poden ser mantingudes, o millor encara, retor- nades, al nivell més baix. L'emoció de la nova F.uropa unida -un nou sentiment de pertanyença- va lligada inevitablement, com a raonable condició de la seva existència, a la saludable desconfiança envers la distància immensa que estan prenent alguns processos de decisió (els de defensa i de seguretat, els monetaris que hauran cle ser substancials a Brusel.les o Frankfurt per majoria, sense vetos nacionals). Des de Catalunya, una de les nacionalitats, ele les culture's, que1 van perdre pes en el procés b r u t a l deformació de l'Furopa elei XVHI i elei XIX, veiem amb esperança, amb gratificació, com la nova Furopa s'anuncia més modesta i més atenta a la subsieliarietat, al seu rol subsidiari respecte dels Fstats. perquè això comporta cle forma inevitable i segura la conversió p a u l a t i n a dels Fstats en esglaons intermedis d'un altre procés ele mexlèstia i devolució, ara cap a les regions i les ciutats i municipis. Fs digui el que es digui, aquesta Furopa feeleral neix d'una forma que la fa ivelcmptora de les realitats nacionals i culturals obliela- eles per la història. FI principi europeu ele elesconfiança elemocràtica. referit a la distància en la presa de decisions, beneficia els poders locals. Són aleshores algunes regions fortes i singulars les que tenen la temptació de defensar la renacionalització de les polítiques europees a condició que al costat dels Estats s'hi asseguin les regions amb competències legislatives o amb competències de caràcter estatal, curiosa paradoxa. Paradoxa que no resistirà la força del moviment que està situant la majoria de les decisions en la base elei sistema: la societat i els poders propers. Aquesta força és irresistible just a m e n t perejuè capgira l'ordre ele les decisions i completa així, 200 anys més tard, el que la revolució francesa va encetar però no va culminar; la devolució elei poder a la societat. Aleshores ens vam quedar en la nació elemocràtica, que substituïa, a través ele la seva representació (l'Assemblea Nacional) l'antiga Monarquia i l'antic règim autocràtic. Però el preu pagat va ser molt alt: les minories restaven subjugades, les petites nacionalitats oprimides, les cultures singulars anorreades. Ara quan llegim en les decisions cle la Comissió Constitucional italiana (la �29 MARC DE REFERÈNCIES Bicameral) que la República (federal) italiana és formada per comunes, províncies, regions i estat, i que tots ells no faran més que el que la societat no pugui fer ella mateixa; o quan llegim que en el projecte laborista britànic per a Escòcia que "la transferència de competències és tan ampla que el document només detalla les que seguiran sota el control de Westminster; economia, defensa, treball, qüestions constitucionals i embriologia i l'avortament, quan llegim aquestes coses sentim que una pàgina de la història està essent passada, i que la llarga recerca per Catalunya de la seva autonomia i per l'esquerra d'esdevenir el centre cle les polítiques de llibertat, està convergint cap a un punt proper i esplèndid en què Europa superarà el seu complex americà -entenc per "complex americà" d'Europa la seva aspiració a ser una sola gran nació amb una sola bandera i un sol sentiment, sense identitats locals o quasi-, i es reconciliarà amb la seva pròpia diversitat interna negada per la història. I on la gent provinent cle la llarga i dramàtica marxa per l'esquerra cap a un humanisme sempre evanescent i de vegades monstruosament autoritari, retrobarà el sentit original de la pulsió llibertària que l'animava eles de l'origen. Catalunya, autonomista i llibertària de sempre, pot respirar tranquil.la. Però ha cle quedar clar que en aquest joc, en el joc de la proximitat, en el de la construcció del federalisme europeu de baix cap amunt només hi té entrada el qui té el carnet adequat: el carnet de la lleialtat federal, la Bundestreue alemanya, la confiança de tots en el servei a l'interès general per part de cadascú. D'aquí que tinguin raó els qui matisen que la subsidiarietat europea no vol dir només proximitat, sinó proximitat amb responsabilitat. És exacte. Responsabilitat en clos direccions: una, que cadascuna de les parts ha de ferse mereixedora de la confiança de le altres en quant U Desde Catalunya veiem amb esperança com la nova Europa s'anuncia més atenta a la subsidiarietat 99 a la representació i així, en els Consells de Ministres europeus de Cultura, el lanci alemany que toqui representa, per torns, a tots els altres (sabran fer el mateix Andalusia í Euskadi que la Baixa Saxònia i Baden Wutemberg?); i dues, que algú ha de definir quan, per raons d'eficiència i/o d'equitat, convé més la distància i l'arbitratge que la proximitat. Però justament aquestes raons s'han de demostrar. I no les contràries. La càrrega de la prova passa a dependre clels nivells allunyats. No com fins ara, que tot el que fan regions i ciutats ha cle ser aprovat pels Estats: tot el que no està permès està prohibit. Ara estem passant a dir: tot el que no és reservat (a l'Estat) està permès -com diu la llei italiana del 15 de març de 1997, en el seu art. 2, tot el que és de l'interès general dels ciutadans d'un municipi o regió és competència dels seus governants, inclòs allò que fins ara han estat fent les delegacions estatals en el lloc. Només queda exceptuat allò que l'art. 3r. reserva taxativament a l'Estat. 1 l'Estat i Europa es veuran generalment observats, quasi diria escrutats cada cop que es reservin una funció. És impossible ser europeista d'aquesta Europa modesta i subsidiària? Ben al contrari: molts només serem europeistes d'aquesta Europa. Ja n'hem tingut prou de patriotismes excessius. Espanya" de Companys? Com reformular avui un sentiment de pàtria anàleg, de la mateixa intensitat i la mateixa generositat? Com pot C a t a l u n y a posar-se davant els qui dirigeixen la conversió d'Espanya en un estat europeu amb tots els ets i uts? Sabem algunes respostes a aquestes preguntes. Espanya". L'acritud del "ells i nosaltres" i el "nosaltres sols" deixa pas al moderat "Espanya és un fet entranyable" i al més p o s i t i u "Escolta Espanya". Vivim un moment esperançat. Què hem de fer? Federalisme i diferència o federalisme i igualtat. -som diferents: en llenAlgunes coses del present, sembren ja clares: En- gua, en història, en cultura, en dret. en política, -volem el mateix, tenim el mateix dret que els altres (nosaltres i ells) En el projecte -que cadascú triï si laborista prefereix realit/ar els serveis britànic la a casa (Mossos) o que els transferència de facins eles cle .Madrid (G. competències és Civil) Quan diem el mateix tan àmplia que dret, volem dir que tenim només es detalla dret a rebre el mateix sevei En quin punt del segle les que reté XVIII els catalans comencen bàsic per habitant. El fet de a actuar en interès propi i ser més rics ens obliga a Westminster com ho formalitzen? En pagar més i ho acceptem, però no ens obliga :\ rebre quin punt de la revolució menys. Quan diem "el liberal espanyola, a Catalunya, hi ha una escissió tre mateix dret" volem dir també el drei :\ rebre els entre els que s'esveren de "Catalunya és Espanya" les conseqüències de la serveis des de la mateixa "Espanya és Catalunya" revolució i esdevenen "Espanya no és Catalu- distància, el dret al mateix catalanistes porucs i aquells nya" autogovern. que converteixen el liCom c o n j u m i n a r d i t e "Catalunya no és Espaberalisme en catalanisme i, nya" rència i igualtat en drets? Igualtat de drets a rebre des eventualment, en federalisNomés queden en peu me? la segona i la quarta pro- cle la mateixa distància la Quins esdeveniments posta. Les altres dues. les mateixa aportació en serveis del segle XX m a r q u e n dels anticatalans: "Catalunya per persona, i diferències l'actitud del catalanisme fins és -simplement- Espanya" o existents en quant a llengua, avui? bé, "Espanya no és Cata- història i cultura, són dues Es donen les circumstàn- lunya", és a dir. Espanya és coses que es poden casar cies d'un retorn al sentiment una realitat independent de- per la via de l'opcionalilai. prevalent en els curts pério- ies parts que geogràfica- Quan la desconfiança resdes que van de 1898 a 1909 ment la componen, han pecte dels serveis centrals és més gran. en les coi de 1931 a 1933? Estaria perdut vigència. justificat cle nou aquell L'ambiciós "Espanya és munitats més diferencials, optimisme català: el del Catalunya" que ja es va dir optarem per la substitució sentiment de pàtria, el del entre 1898 i 1909, i que es dels serveis estatals, i en Ics discurs de Cambó al Rei va dir amb emoció i respec- altres optaran per la con( 19O1), el del pressupost de te i bones ¡mencions, supe- t i n u ï t a t , és lògic. La perCultura (1907/8), el de l'Avi ra al separatista i utòpic cepció de la distància es indiscutible, el del "Visca antipàtic, "Catalunya no és mes aguda en comunitats tt 99 �30 ^ d iferencials. Però els catalans no hem de construir sobre el greuge el model d'Espanya que proposem. No podem dir: "no volem que els altres no tinguin". \o podem dir: "si a vostès tumbé els donen això, nosaltres voldrem una altra cosa pera seguir essent diferents". Si "Espanya és una realitat entranyable", quines entranyes són les dels catalans que no volen pels altres el que volen per si mateixos? Més enllà del sentit comú, que nega a determinades Comunitats Autònomes el dret a anomenar-se raonablement nacions, perquè no ho són. els negarem també el dret a autogovemar-sc? Q u i n model d'Espanya tora uqucst. basat exclusivament en la desconfiança per molt j u s t i f i c a d a que hagi estat històricament? Tenim l'obligació i el deure de l i d e r a r la recomposició històrica de tots aquests sentiments en una Espanya democràtica, federal i europea. Catalunya endins avançarem per les vies concretes d'un catalanisme const r u c t i u , ple d'empenta i de sentit comú. I lem portat seny en el tema ele la llengua, évitant que no es convenis en l'inici d'un periòdic passar comptes malaltís, productor de sancions, p r o h i b i c i o n s i obligacions que finalment o no es compleixen o generen frustracions i reaccions negatives, molt pitjors per u la salut del català que els problemes que s ' h a v i e n volgut atacar. La I.lei del 83 s'ha de .sal vu r com u tal. amb les modificai, ions que el temps obliga de fer -obliga i permet- per tal que la llei MARC DE REFERÈNCIES segueix sent una llei viva. " El LLIBRE BLANC de la Cultura ens ha de dir on soni en política cultural -la columna vertebral eie la política catalana- vint anys després del Congrés de la Cultura Catalana. Ha d'analitzar, per exemple, el paper de la dualitat cultura nacionul-cultura civil en el teatre, la música, l'edició, etc... En el debat sobre la CULTURA POLÍTICA, que és ultra cosa, referida a les regles del joc de la política i als nous paradigmes econòmics i socials, haurem de participar en plataformes obertes (promogudes per la pròpia Fundació Campalans. les fundacions amigues Nous Horitzons, Encaix i Catalunya Segle XXI, i encara totes aquelles que es preguntin honestament pel f u t u r : F u n d a c i ó Bofill, Fundació Joan Maragall. Fundació Carles Pi i Sunyer, Fundació Utopia (J. GarcíaNieto), Museu de la Ciència, Fundació Joan Miró, etc.), tant a casa nostra com a Espanya i Europa. No és poc el que s'hi juga. Vint anys després del Congrés de C u l t u r a ara caldria una convenció catalana, o vàries alhora, que definissin no les noves polítiques -ara ja tenim partits i Parlament. Consell Executiu i Ajuntaments-, si no els nous interrogants, els nous temes, i el paper deia p o l í t i c a en la seva formulació i solució. Per descomptat, des de Catalunya: l'aportació catalana a la re-situació de la política en la vida social. El nou catalanisme no són cabòries. H a u r à de començar perfilant el PLA ESTRATÈGIC DE CATALUNYA, a través d'un sistema participatiu en la definició pot ser que no estiguem preparant les bases futures d'aquesta qualitat diferencial. Haurem viscut relativament bé, però començarem aleshores a viure relativament pitjor. L'aliança del centre liberal i l'esquerra catalanista és aquí de tot punt necessària. dels clos, tres, quatre grans objectius que Catalunya acara avui, i el desgranat d'objectius instrumentals que hi convinguin, així com el sistema cle responsables elei seguiment en la seva consecució. Les Universitats que són tot i els seus problemes de finançament i manca d'agilitat un dels sectors amb més potencial projectiu cle la vida catalana, les institucions empresarials, els sindicats i les Cambres de Comerç -que intel·ligentment s'agermanen cercant la talla mínima, com és el cas de les dels Vullesos i el Bages i l'Osona-, les ONG's més s i g n i f i c a t i v e s , les entitats culturals i esportives, la gent d'església i de confessions religioses, cle fundacions assistència Is, etc., hauran de posar-se a treballar per a fer bo. a nivell de C a t a l u n y a , el triangle ciu ta t-u ni versila tempresu que en el nivell municipal, comarcal i metropolità lia clonut ja els seus fruits i ha adquirit una bona experiència operativa. Sens dubte els temes de la qualitat (qualitat en els serveis i productes, en l'administració pública i en les empreses) i del poder polític, econòmic i mediàtic i comunicacional, estan en el centre de les nostres preocupacions. Els temes de l'equitat, genuïnament progressistes, no poden ser sacrificats i s'han eie reformular a la llum cle les noves circumstàncies. Pero ha de ser l'esforç conentrat, ben programat i flexiblement desplegat cle les forces vives de Catalunya, en el marc determinat pel Parlament i amb sanció final d'aquest mateix, que perfili i concreti cada un dels temes i objectius específics de l'acció catalana. Si la majoria parlamentària no s'avé avui a aquest acord, nosaltres, eles de l'esquerra i el centre, hem de començar a treballar-hi igualment. Q u a l i t a t , potència i equitat són fites cle vegades contradictòries. Caldrà triar. Pot semblar que Catalunya viu millor (qualitat), però Els catalans del segle XXI sabem l'Europa que volem, i l'Europa que ve: l'Europa forta, que és la de la proximitat, la de les regions i les ciutats, és a dir, l'Europa legítima; l'Europa forta, que és la de la Unió, perquè és la de la nostra moneda, la nostra defensa, la nostra justícia i la nostra cohesió social. L'Europa dels Estats entesos com a garants de la Unió i garants de la devolució de poders cap abaix. De vegades, se'ns parla només de l'Europa d'on venim i no de l'Europa a la qual anem. Anem a una Europa forta i subsidiària alhora, social i liberal, "forta però no fortalesa", activa però no invasora de la proximitat -al contrari, "defensora de les identitats diverses i de les ciutats com a buse de civilització-. L'Espanya catalana que preconitzem hi podrà contribuir, ja hi està contribuint, però ha cle consolidar la seva cultura política, les seves regles del joc democràtic. I el seu federalisme vergonyant, l'ha cle fer explícit i diferencial. Hem cle fer el partit d'Europa, d'aquesta Europa. Pasqual Maragall ex-alcalde cle Barcelona � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource El futur del catalanisme Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1998-04-01 Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Catalanisme Acció política Federalisme Subsidiarietat Europa Espanya Catalunya Source A related resource from which the described resource is derived Marc de Referències Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de la còpia en paper custodiada a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 536 Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/2802/19910525_DiarideBarcelona_BarcelonaCiutatFetaBarcelonins_PM.pdf adc733f2fdef0d61199419d42a5b6b88 PDF Text Text PUBLICACIÓ Diputació de Barcelona Gabinet de Comunicació DATA 2>W/ à*£orcehna 25 M a i g 1991 OPINIÓ Barcelona, una ciutat f eta pels barcelonins Pasqual Maragall l meu enyorat amic i fidel adversan polític, E Ramon Trías Fargas, va descobrir-me una bella definició de Barcelona, deguda a l'escriptor i polític renaixentista italià Francesco Guicciardini. En el seu discurs de comiat de l'Ajuntament, pronunciat en el plenari municipal l'estiu del 1987, Ramon Trías va acabar la seva intervenció tot evocant les paraules de Giucciardini: "La ciutat de Barcelona és una ciutat que potser no gaudeix dels monuments i edificis de Florència o deVenècia, però hi ha una bellesa natural, hi ha una uniformitat i una categoría mínima a tots els nivells que la fan molt singular. I és que Barcelona està feta per tots els barcelonins". Això va ser escrit l'any 1512. D'aleshores ençà, Barcelona ha passat moltes vicissituds, ha viscut períodes d'intensitat i de signes històrics diversos. Però la cosa fonamental, la seva qualitat urbana mitjana i el fet que és una ciutat feta per tots els barcelonins, es manté per damunt de tot. Encara més, s'ha reforçat Barcelona ha experimentat en els darrers dotze anys una transformació urbana d'una gran envergadura. L'equip de govern municipal, liderat pels socialistes, ha dut a terme una política de reequilibri intern de la ciutat, de potenciació econòmica i de reparació del teixit urbà. L'èxit d'aquesta estratègia -que ha comptat amb el gran impuls que li ha donat l'organització dels Jocs Olímpis del 1992- no ofereix cap mena de dubte. En els darrers quatre anys, per exemple, l'atur a Barcelona s'ha reduït a la meitat. Els espais públics creats -places, parcs i jardins- no només han estat premiats a Harvard i han cridat l'atenció dels especialistes d'arreu, sinó que han estat immediatament ocupats i gaudits pels barcelonins: la gent els ha fet seus des d'un primer moment. I això és la cosa més important. En aquests darrers anys, Barcelona s'ha convertit en un punt de referència important per a les ciutats europees. Ha estat escoltada en els fòrums europeus i ha estat assenyalada com un exemple a seguir. El seu paper central dins de la macroregió de la Mediterrània nord-occidental s'ha vist reforçat per la constitució de la xarxa anomenada C-6. que agrupa, a més de Barcelona. Palma de Mallorca. València. Saragossa, Montpeller i Toulouse. L'organització dels Jocs no ha fet oblidar mai a la ciutat que el nostre horitzó no era el 92. Per això vam elaborar amb la participació de 190 institucions de tota mena. el Pla Estratègic per a la Barcelona de l'any 2000. Hi vam dibuixar la ciutat que volíem tots els barcelonins. Les opcions econòmiques, les apostes de futur, la vocació internacional de la ciutat s'hi troben reflectides, però també la voluntat ferma de fer una ciutat cada dia més equilibrada, més solidaría, més amable, amb menys trànsit, amb menys fums i amb menys soroll. En aquest any, hem fet molta feina de la bona. No sempre hem trobat la col·laboració que hauríem volgut per part de la institució de govern de tots els catalans. En canvi, hem comptat amb l'entusiasme de la immensa majoria dels barcelonins, que han suportat la incomoditat que les obres ens han causat a tots plegats amb la certesa que servien per millorar substancialment la ciutat i la seva qualitat de vida. Ells saben que la ciutat no s'acaba, tot al contrari, el 92. La Barcelona dels anys 90, la que comença amb la indispensable participació de tothom a partir de diumenge que ve, girarà entorn de tres grans projectes: la definitiva recuperació de la Ciutat Vella, el naixement esperançador de la Ciutat Nova de Llevant, i la consolidació de Barcelona com una capital cultural i universitaria. Efectivament, un cop fetes les grans obres d'infrastructura (aquelles que no es veuen, però que hi són), havent recuperat Montjuïc i el Poblenou, la nova façana marítima i les noves platges, havent consolidat el paper de la ciutat com a centre econòmic i de comunicacions de la Mediterrània occidental, aquestes són les tres grans apostes del futur. La transformació de la Ciutat Vella en un focus de cultura, ens permetrà guanyar la batalla contra la marginalità! i la degradació. El sorgiment de la Ciutat Nova a Llevant, a partir de les grans operacions renovadores de la Vila Olímpica i de la prolongació de la Diagonal des de la plaça de les Glòries fins al mar, juntament amb diverses promocions o les acordades amb les cooperatives sindicals, permetrà oferir percentatges significatius d'habitatge assequible en una zona de la ciutat fins ara inarticulada i inacabada. I serà aquí on sorgirà el gran equipament cultural i artístic de Llevant. Barcelona, capital de Catalunya, és una ciutat densa, dinàmica, amb un bon nivell d'ifrastructures i amb una riquesa cultural envejable. No és una gran capital estatal o imperial, a diferència de París o Viena. Però té aquella qualitat essencial que la feia tan singular als ulls de Guicciardini: és una ciutat feta pels seus habitants. Dur a terme la Barcelona dels anys 90 requereix, ara més que mai. el supon i la participació de tots els ciutadans. Us hi convido. • � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Barcelona, una ciutat feta pels barcelonins Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1991-05-25 Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Barcelona Ciutadania Model social Acció política Ciutats Source A related resource from which the described resource is derived Diari de Barcelona Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de la còpia en paper custodiada a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 538 Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/2801/19970504_Avui_MesEuropaMesProximitat_PM.pdf 1f57b85a33b86f35c20a44b1e469f8b6 PDF Text Text A V U I A V U I diumenge 4 de maig de 1997 19 Diàleg ✦ Més Europa, més proximitat L Pasqual Maragall a revisió del Tractat de la Unió Europea es troba en la seva recta final. D’aquí a dos mesos, la Conferència Intergovernamental que tindrà lloc a Amsterdam –i que marcarà el final del semestre de presidència holandesa– haurà de prendre una decisió sobre les bases jurídiques que han de regular la nova etapa del procés d’unificació europea. Una etapa decisiva, que vindrà marcada per la unió monetària i per l’ampliació cap als països de l’Europa central i oriental. Ens trobem, doncs, davant una oportunitat històrica que no hem de deixar escapar. Un moment clau per aconseguir edificar unes institucions europees més representatives, més transparents, més properes al ciutadà. Una Europa així no pot construir-se sense tenir en compte el punt de vista i la participació activa dels poders més pròxims al ciutadà, és a dir, sense els poders locals i regionals. És amb l’objectiu d’influir en la reforma del Tractat de Maastricht que el Comitè de les Regions –òrgan consultiu de la Unió Europea que presideixo des de març de 1996– ha convocat per als dies 15 i 16 de maig, també a Amsterdam, la primera cimera de ciutats i regions d’Europa. A la capital holandesa es reuniran, doncs, d’aquí a uns dies, els presidents de totes les regions, länder i comunitats autònomes, i els alcaldes de les principals ciutats europees per debatre els grans reptes que tenim plantejats en aquest final de segle: l’ocupació, una ampliació equilibrada, l’aprofundiment de la democràcia europea... En aquesta trobada, les ciutats i regions alçarem la nostra veu per reclamar als representants dels governs dels quinze països comunitaris una veritable definició del principi de subsidiarietat que arribi als governs locals, regionals i autonòmics. Aquest principi, que inspira la Carta Europea de l’Autonomia Local (elaborada el 1985 pel Consell d’Europa i en vigor a Espanya des de 1989), és el que volem que es reculli en el nou Tractat. Precisament aquests dies acabem de celebrar a Barcelona una Arxiu Municipal de Girona. Avui. 4/5/1997. Pàgina 19 conferència internacional sobre l’aplicació d’aquest text normatiu en els països del Consell d’Europa, amb la participació de més de 150 juristes de tot el continent. El que els representants locals i regionals diuen és molt clar: la viabilitat i virtualitat d’Europa depèn de la capacitat de construir una Europa propera. Volem una Europa unida, però no admetem una Europa llunyana. Volem més Europa però també volem més ciutat i més regió. Volem més Europa però la volem més a prop. Això vol dir que s’han d’articular els mecanismes polítics, normatius i també informatius que ens permetin sentir Europa com una referència que ens sigui pròpia. Però també vol dir que el món local, i amb ell els ciutadans, senti que se’ns torna part del poder i de les facultats que històricament hem cedit cap amunt, cap als Estats, i que en molts casos avui no està justificat d’ubicar en aquest nivell i sí en canvi en el nivell regional i en el nivell local més proper. De la mateixa manera, els Estats han d’anar reconeixent l’autonomia d’aquelles nacionalitats i regions que històricament van perdre la seva singularitat “Ens trobem, doncs, davant una oportunitat històrica que no hem de deixar escapar. Un moment clau per aconseguir edificar unes institucions europees més representatives, més transparents, més properes al ciutadà” política en benefici de la creació de l’Estat modern. Dit això, el que també ha de quedar clar per a tothom és que subsidiarietat vol dir proximitat amb responsabilitat. Vol dir lleialtat institucional. Com diuen els alemanys, només sobre la base de la bundestreue, de la lleialtat federal, es pot jugar a l’autonomia i a l’autèntica descentralització. És per això que ni els Estats membres i garants de la Unió Europea ni la mateixa Unió no s’han de sentir amenaçats per una afirmació que ells mateixos haurien de fer rotundament, si no volen esdevenir suspectes: la del dret dels ciutadans a controlar el seu entorn polític. No s’han de veure amenaçats perquè les ciutats i regions són la via natural de connexió entre el ciutadà i la Unió Europea, tant en una direcció ascendent (transmetent a les institucions les opinions i les expectatives de la gent) com en una direcció descendent (informant i familiaritzant al ciutadà amb les polítiques europees). Reforçar, doncs, el paper de les ciutats i de les regions és una condició bàsica per legitimar el paper dels Estats –uns Estats segurament més prims, però més forts, justament per més capaços, a través d’Europa, de la moneda única, etc., d’influir en el món– i de les mateixes institucions europees. Tot allò que s’envia més lluny s’envia per guanyar i no per perdre, per ser més forts i no més febles, per ser més efectius i perquè cada un dels ciutadans d’Europa es pugui sentir més confortable, més ben representat. Fa quatre dècades es van posar els fonaments de la construcció europea. Tot i el temps transcorregut, i malgrat moments de certa debilitat, el projecte ha anat incrementant la seva vitalitat. El camí per fer només podrà ser recorregut per la via de la transparència i la proximitat. Aquesta mateixa setmana he pogut constatar a Florència la coincidència de pensament amb els representants de ciutats i regions d’Itàlia, país, avui, com és ben sabut, d’una extraordinària vitalitat urbana i regional. En el decurs d’una conferència sobre els governs locals davant la revisió del tractat, vaig tenir l’ocasió d’alertar del perill que la Unió Europea caigui en una certa fatiga institucional i en un escepticisme cívic, en una manca del tipus d’idees i idealismes que desperten l’entusiasme dels ciutadans. Aquest és un risc que no ens podem permetre. És molt més segur implicar a tothom en la construcció de la nova Europa. I aquí el paper dels poders territorials és determinant. La P.M. credibilitat i el futur europeus exigeixen avui un apropament a l’escenari de la societat. En definitiva, és necessària més Europa, però també més regió i més ciutat. Aquest és el missatge –simple, però determinant– que la cimera d’Amsterdam del 15 i 16 de maig vol transmetre als quinze governs dels Estats membres de la Unió Europea. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Més Europa, més proximitat Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1997-05-04 Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Europa Subsidiarietat Unió Europea Divisions administratives i polítiques Acció política Source A related resource from which the described resource is derived Avui Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Còpia extreta de l'Hemeroteca de l'Arxiu Municipal de Girona. Hi ha una còpia en paper a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 536 Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/2800/19970413_Avui_RomaMemoriaFutur_PM.pdf 49de84b973e108eaacf84cfbb155696f PDF Text Text A V U I A V U I diumenge 13 d’abril de 1997 21 Diàleg ✦ Roma: memòria del futur S Pasqual Maragall embla ser la ciutat per més motius dels imaginats. La Ciutat Eterna perquè, segons la tradició, Sant Pere hi va anar a raure i hi morí i hi fou enterrat, primer a Sant Sebastià, a les catacumbes de l’Appia Antica, i després al Vaticà. Però abans ja era la ciutat. Set turons arrodonits –com a tot Itàlia les ciutats dalt i els perills a baix: enemics, aiguamolls, paludisme...–, una muralla al voltant, la de Servio Tulio, i una distància adequada per evitar els atacs des del mar: un dia de camí des d’Ostia; situació enmig del Mar al mig del món (medi-terrà); una derrota vindicada, val a dir, un poble optimista; l’expansió de l’imperi exterior i de la ciutat, per tant, al llarg de les vies de sortida: Appia, Aureliana, Tiburtina, Triumphale,... fins a la segona muralla que inclou el camp de guerra, els mercats, els hospitals, el port: tot allò que abans es considerava perillós i poc de fiar. Aquest és el prototipus de l’expansió de les ciutats llatines i potser de les europees en general. Però només algunes van arribar a crear un imperi. Atenes, Roma, París, Madrid, Lisboa, Viena, Londres, Moscou... Potser només Atenes i Roma van ser imperis d’una ciutat: els altres, ja van ser imperis d’una nació (un invent, diguem-ne, modern). I altres ciutats van tenir enorme influència i àdhuc petits imperis comercials i culturals: Barcelona, Florència, Venècia, Amsterdam, Anvers. Nova York, l’actual ciutat imperial de fet, correspon a la civilització capitalista: és una capital privada, sense un gran sector públic. Mèxic, Cairo, Delhi, són híbrids de velles civilitzacions i d’imperis sobrevinguts. Però de totes les capitals citades primer, només Atenes i Roma han marcat totes les altres, directament o indirectament. Una part del que està passant en el món i no acabem d’entendre és, un cop més, el misteriós i incessant retorn de la història. Una mena de vòmit necesArxiu Municipal de Girona. Avui. 13/4/1997. Pàgina 21 sari, un regurgitar tot allò no paït, una vindicació de tot allò que va ser important abans de ser dominat, influït o assimilat. La terra, aquest ésser viu col·lectiu anomenat per alguns Gaia, no es troba bé fins que no ha tret a la superfície de la història (és a dir, el present) el que romania amagat, no dissolt, mal assimilat. Per tant, Roma, Atenes, i totes les capitals que se’n deriven, s’haurien d’acostumar a anar establint ponts entre la seva història i la seva memòria i l’esplendor simultània d’altres capitals i civilitzacions avui oblidades o menystingudes. Així, Umberto Eco reclamava fa poc a València que el 2000 taumatúrgic confessés modestament ser el 1300 de l’Hègira, o el 3000 de la Xina, i que la celebració del nou millenni consistís a establir ponts entre les diferents escales i construccions de les diferents civilitzacions. Traduint, traduint, traduint sense parar. Que és el que la humanitat no ha deixat de fer des del principi en els bons moments. (Podem pensar que les dues pulsions intel·lectuals i vitals més nobles de la humanitat són l’accent i la traducció, val a dir, la diferenciació i la comparació de les diferències.) DANIEL BOADA “Si algun dia el món arriba a ser realment ‘un’ món, haurà de ser un món de ciutats, o haurà de passar per ser un món de ciutats, abans de ser-ho totalment i universalment de ciutadans que s’hi reconeguin com ‘els seus’ ciutadans sense cap altre lligam de potència superior” Salvat aquest preàmbul, i per tant, acotada significativament la importància del que seguirà, podem ja admetre que Roma ha influït sobre el món més que cap altra ciutat. Si algun dia el món arriba a ser realment un món, i no solament un conjunt de situacions juxtaposades, haurà de ser un món de ciutats, o haurà de passar per ser un món de ciutats, abans de ser-ho totalment i universalment de ciutadans que s’hi reconeguin com els seus ciutadans sense cap altre lligam de potència superior. En aquest camí l’estudi de Roma és tant l’estudi del nostre passat, doncs, com el del nostre futur –de les claus del nostre futur–, ja que Roma va crear molts dels codis avui vigents, i ho va fer sent ciutat, que és el que haurem d’acabar sent novament. El Panteó, el Fòrum, les catacumbes, Innocenci X, els Termes, Vil·la Adriana (i la seva recreació renaixentista, Vil·la d’Este), les basíliques, la piazza Navona, el templet del Bramante –i també, probablement, Cinecittà–, etc. esdevenen així testimonis de l’anàlisi apassionant del que som. Per a alguns, com Indro Montanelli, potser testimoni aterrador del que havíem arribat a ser i ja no som. A Roma, en efecte, tot pesa molt. Només hi ha un nivell viu, damunt de molts de preexistents, sense altres alçades noves que les estrictament obligades, i sense subterranis possibles que no siguin històrics (quasi sense metro, p. ex.). Els turons s’han anat amorosint, sobretot perquè les petites valls o rieres que els separaven han anat pujant de nivell amb el temps. Però els turons segueixen sent referències venerades: Palatí (la primera Roma), Capitolí (amb l’Ajuntament més ben situat del món, on es va signar fa 40 anys el tractat que engegà la Unió Europea) i Aventí (per a mi un dels indrets més màgics de l’urbanisme transnacional: una illa de pau, antiquada, un xic deixatada, en un mar urbà sorollós i impossible, un lloc per a la reflexió, una barreja de Putxet d’abans del desastre i Mons Taber, de Hampstead i algun barri de Nova York, pels carrers 80...) Ara per Pasqua tots aquests turons amb arbres de passió somriuen sota la tramuntana d’un cel que ret homenatge a Velázquez. El futur de les ciutats es dibuixa, com sempre, sobre el rerefons de la memòria. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Roma: memòria del futur Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1997-04-13 Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Roma Ciutats Europa Source A related resource from which the described resource is derived Avui Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Còpia extreta de l'Hemeroteca de l'Arxiu Municipal de Girona. Hi ha una còpia en paper a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 538 Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/2799/19960707_ElPais_CiudadHombreMetropoliCiudadana_PM.pdf fb8e5c0ba01ff599cdf0022647c316e8 PDF Text Text Domingo 7 de julio de 19S .CATALTTÑA. rí. ;5-J'iik?l'^"'"f:;ï ßMMi del hombre, metròpoli euMidanä \ •T'1' -'''-'•': ."-1, •-.-'v. • ' . ' • • . • ' . Barcelona ha sido visitada estos di , 9.000 arquitectos de todo el mum Barcelona con ocasión del decimon de su Unión Internacional (UIA) ha tratado de una oportunidad mi la ciudad: tantos arquitectos pas», . 'tías calles,,buscando aquel edificio ;,-¿i zuela, deben causarnos alguna sen* asi porque, más allá de la importai , . tro, que sin duda la tiene, el congres ha convertido en un escaparate mu cho más para una ciudad que : - ha.sido llamada "la ciudad de • los arquitectos". , Durante el último decenio .nos. na gustado afirmar que lo • acontecido en Barcelona podia tener un carácter modélico para nosotros mismos e incluso para otras ciudades. . • . ,.'Ciertamente, en Barcelona se ha entendido el urbanistno como mucho más que una sim- ; . ple zonificacióo-y se ha usado . como garantía pára el disfrute ••ciudadano de un entorno de calidad, como garantía de equidad en la distribución de los equipamientos, servicios e infraestructuras y ¡pomo instrumento de participación y control democrático de la construcción del espacio colectivo. , Sólo porgue asi se entendió fue posible llevar a cabo las grandes transformaciones que la ciudad ha protagonizado en menos de 15 años. Ahora, cuando los cerca de 9.000 profesionales que mencionaba al principio nos han podido conocer de cerca, nadie dudará que pueden percibir todo lo que se logró, pero también, me parece, todo lo que estamos preparando para el cambio de siglo en ese nuevo esfuerzo que hemos convenido en llamar "la .segunda gran transformación de Barcelona". Pero Barcelona no desea conformarse con ser escaparate. Pretendemos aportar un espíritu que puede definirse como una gran confianza en la ciudad, o sea, en lo humano. Al fin y al cabo, lo natural es lo que nos ha sido dado y la ciudad es lo que hemos construido. Se trata del viejo dilema estético y a la vez filo• sófico: ¿el bosque salvaje o el campo roturado por el esfuerzo del hombre? Con sinceridad, a pesar de sentir una ancestral pasión por lo que en esta metáfora significa el bosque, me quedo con lo humano, estimo las señales que el arado imprime a la tierra. Dejo ahora esta comparación y vuelvo a la ciudad: es cierto que deberemos reelaborar nuestro marco de relaciones con lo natural y enmendar aquellos errores que podamos haber cometido, un cierto pecado de soberbia humana. El manuscrito no estaba traspapelado . . - - . ' ;••, . - . - • - . '**ï . ,.-.i-.-.. .,-^iJ,,.,', "•••.' : •... ;»-.- .-. ::-iu .*Jt-•sAiïi-tf. PASQUAL MARAGALL VA.""" " Í J M f c / i * - » ^iTO^-^fOtótime-j&te diafcentre. eljrabajo experto y un cierto'escepticismo ciudadano para ,-^.Jograr acierto y a la vez * £ complicidad. • '** -JtínacasodeBarcetAxloña, hemos avanzado «v bastante en esa direcI .v_ ejión -porque hemos -.i -aprendido de nuestro propio pasado reciente, i '.^Nuestras convicciones p«obrelo metropolitano, "••-"ibretla necesidad de iprendefla ciudad , nos han llevado a •buscar respuestas adecuadas. ("VariAy hahlamos.de la ciudad real, hablamos de la ciudad PACaUWUESA. de los ciudadanos, que , A menudo,.asustados ante las mareas que pro- • sí tienen conciencia de vivir en algo más que un municipio cuyos términos, generadores de las «tierititim identivienen del océano de las megalopolis, buscamos redades locales, no sirven ya como marco de lo que cotifugio en conceptos que nos parecen mas auténticos, más sinceros, simplemente por su apariencia, dianamente es percibido por la ciudadanía. mas natural. Un poco como aquellos estudiosos dç De nuestra capacidad para devolvernos lo que nos hace 200 años, que vieron en los "niños salvajes" la pertenece, la dudad, y para convertir las metrópolis en representación de lo esencialmente humano- sin. representación dejo humano, to ciudadano, dependerádarse cuenta de que, muy al contrario', la carencia ' que en uröfuturo no lejano podamos afírniar-que-hede un lenguaje impedía a esos seres clasificados mos logrado dar forma a las soluciones que ahora perseguimos. Si mencionaba un espíritu determinado era como "más puros" el acceso a los códigos y referentes que distinguen al hombre, el acceso al pensa- ' para poner de relieve la idea que enei subyace::no solamente nuestros problemas se resuelven enjas ciudades, miento cultural. como marco lógico de soluciónísino que la propia ciuLo que nos es propio tiene que ver con nosotros mismos, con nuestras marcas, con las huellas que el dad, como significación de lo humano, es solución. Por ello decimos sin tapujos que las ciudades son el hombre deja en el mundo a la par que trazamos futuro, que las metrópolis son resultado de la acción una cuerda llamada historia. _,_ ~~ Por eso.digo que las ciudades, que sin duda alciudadana. Es asi que el deseo de Barcelona de aportar guna son del hombre, no sólo tienen solución, sino elementos de confianza ha tenido estos días una' gran que devienen la única solución de la humanidad. Se- --•ventaja;'aquéllos en quienes debemos confiar, aquéllos a quienes debemos pedir que sueñen despiertos, que ttata, eso sí, de alcanzar un ideal de ciudad que tenga que ver con lo humano y no con lo monstruoso, .».agudicen s,us capacidades intelectuales, han estado Quizá así alejaremos el miedo que nos produce lo • ^aqut'entre'nosotrps^'viviendo-loíquc hicimoiy hace• mos, quién sabe si ayudándonos para lo que haremos, gigantesco, lo descomunal. ¿Qué podemos hacer? Poner alma en las perife- í Por unos días liemos sido cerca de 9,000 ciudadanos rias, llevar el centro a,los suburbios, devolver 1» 'más y nos hubiera'gustado que mien(ras han sido barvida a las coronas metropolitanas, acercar los 'ex- celoneses, aunque haya sido por, algunos idíasj hayan tremos al epicentro y dar. contenido a una palabra podido y querido sentirse más cerca no ya de nuestra •. . ? ? : : , .-..; . que a veces suena hueca, pero que a todas luces es • ciudad,sinQ.delarciudad. nuestro reto principal: calidad. " i *• ¿ '\, ¡r '<* ï Pasqual Maragall es alcalde de Barcelona. Eso es lo que los arquitectos saben" hacer."Eso es OPINIÓN EEL LECTOR Estoy tan convencido de que las Los textos destinados a esta sección no deben exceder las 20 lineas profesoras Isabel de Riquer y mecanografiadas. En ellos debe Maricarmen Gómez Muntane . fìgurarlafìnna.eldomicilio,teléfonoy dirán y escribirán cosas intere- numero de DNI o pasaporte de los santes y nuevas sobre el manus- autores. EL PAÍS se reserva el derecho crito 3871 de la Biblioteca de de publicarlos, asi como de o extractarlos. No se Cataluña (que contiene cuatro . resumirlos devolverán los originales, ni se canciones proyenzales) que esta ; facilitará información postal o Biblioteca ha previsto publicar ^telefonica sobre ellos*. " su estudio en cuanto esté concluido. Pero la Crónica de Lluís M. Todo, publicada en EL yprofesoras hayan dado con "el. PAÍS del día 3 de este mes, atri- : ' auténtico manuscrito^ : puesto . buye a las profesoras unas afir- que .estaba-plenaxnente^*identifì-: maciones poco afprtunadas.que cado y ubicado en él lugar co/conviene puntualizar: ' :--H> -~¿ rrespondiente de los depósitos de. I i 1. A mi modo, de ver, además. los fondos de reserva, y no abanHdc que en-ningún caso tiene senti-; donado en ninguna caja.— Ma-, • do decir que un documento anda miel Jorba. Director de la Biblio"medio" traspapelado, lo cierto es teca de Cataluña. Barcelona.. 'que este documento consta desde hace algunos años en el inventario de manuscritos de la Biblioteca de - Cataluña con el número indicado por pintadas insultantes contra una familia que vive a la vuelta de la esquina de mi casa. Tras recabar información sobre el asunto, llegué a la conclusión de que la familia insultada soló pretende ejercer sus derechos legítimos para construir en un terreno de su propiedad, sin contravenir ninguna ley ni ordenànzá-founicipal. ' En otra época, que muchos recordarnos, el Ayuntamiento era el primer cómplice para infringir la ley. Ahora ya no es asi. En aquellos años, haciamps pintadas contra el,sis_tema bananero-dictatorial; ' eran la forma de, expresar lo que no se podía deck si uno no quería ir al calabozo. Ahora son. sólo una .caricatura de su autor. Resulta muy desagradable ver lo que fue una forma de lucha convertido en el vehículo de tristes odios vecinales, en un instrumento de intimidación. Y no ha sido sólo eso: hay un considerable catálogo de ac- has sociedades anónimas han construido lo que han querido. ¿Quieren algunos ejemplos? Nadie pintó nada. • . • Quién sabe..'.- tal vez hubiéramos debido hacerlo.; Pero' basta con que una familia con nombre haga una construcción mucho más modesta, para que los anónimos se pongan Vpintar a todo trapo: ¿Qué hombres se esconden tras esas frases impresentables? 'Si las firmaran, to.00 elmumtóconoceríasiis verdaderas motivaciones. Daría rñucho que pintsfe, ; ',','. --A", v'-iy^-tí. P_pir favor, señores:"despierten , de este mal sueño y no dejen su prppi¿ nombre en mal lugar. Y si algún'ingenuo se ha dejado arrastrar a este genero de cosas, que piense por sí mismo y en conciencia.— Enric Berenguer. Barcelona , • Clara y Pilar Rahóla pasan desapercibidas. Este K caso de las declaraciones de diputada por ERC, Pilar Ra la, sobre el cierre del Museo C ra: al reconocer que no apoyí o se abstendría en la votación pleno del Ayuntamiento del 17 de mayo (como había proi tido a la Asociación de Ami del Museo ClaráVuna vez leid testamento y escuchado a su ] sidente) sobre la propuesta i sentada por el PP y CiU par: reapertura del museo y la de lución de las obras entregad: Olot porque en ambos cas tanto si se abstuviera comí apoyara esta propuesta, el se Maragall perdería y no qui que pesara sobre su condena hecho de-que nuestro alca perdiera por primera vez u voaiones. • Curiosa forma de vigilar intereses de la ciudad; para es más importante evitar un gusto al alcalde que el hechc que Barcelona pierda su p¡ � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Ciudad del hombre, metrópoli ciudadana Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1996-07-07 Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Barcelona Ciutats Urbanisme Model social Source A related resource from which the described resource is derived El País Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de la còpia en paper custodiada a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 538 Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/2798/19960125_ElPais_Quadern_PerUnLlenguatgeEuropeu_PM.pdf 8d81cd1996b4e0f0a2b5ec735b16b6f5 PDF Text Text u* QUADERN EL PAÍS, dijous 25 de gener de 1996 BALANÇ DE L'ANY 1995 El passat dimarts 9 de gener l'alcalde de Barcelona, Pasqual Maragall, va pronunciar al Col.legi de Periodistes la tradicional conferència de balanç de l'any anterior. Partint del Tractat de Maastricht i de la necessitat de la integració europea, Maragall va centrar el discurs en l'element clau de la subsidiarietat com a base per a la creació d'un llenguatge europeu comú, amb el Pasqual Maragall i d president dec Vaclav Html, durant la vidu d'aquest « Barcelona el mes de maig passat per sempre més la por d'una Europa alemanya en comptes d'una Alemanya europea. Quan Thomas Mann va tornar d'Amèrica l'any 45, després de la guerra mundial, va dir que volia una Alemanya europea i no pas una Europa alemanya. És això el que hauríem de voler. Jorge Semprún, quan li van donar el premi dels editors de Frankfurt, va fer un discurs magnífic, base d'un posterior lli- " bre autobiogràfic. No havia tornat mai a Buchenwald. Hi torna 50 anys després. El discurs es titula "Una tomba als núvols". I explica que quan Thomas Mann torna a Alemanya també diu: "No, jo no he marxat mai d'Alemanya, jo hi estat sempre, perquè la meva pàtria és el llenguatge, és l'alemany". Semprún es pregunta si això és veritat. Si és veritat per a ell. Si, és veritat que l'espanyol és la seva pàtria. És la llengua dels seus pares: en alguna mesura és, doncs, la seva pàtria. El francès també ho és: és la llengua en què més ha escrit.-L'alemany també, és la llengua, diu, en la qual ha llegit el Quixot. I acaba dient: "Cap d'aquests idiomes és la meva pàtria, la meva pàtria és el llenguatge". I jo aleshores em preguntava, i li comentava l'altre dia a Jorge Semprún, si seria veMARCELÜ SAENZ ritat que Europa reconeixeria que el llenguatge, europeu, per dir-ho així, és la pàtria dels europeus i que per tant s'ha de construir. M'ho pregunto no només teòricament sinó pràcticament. Ja sabeu que Barcelona vol ser la capital del llenguatge europeu, l'any 2001, de la cultura europea, en definitiva. I per tant hem les Malvines doncs que les ata- d'encertar, primer ens ha de noqui. Que tot el 'que sigui cons- menar el govern espanyol, espetrènyer aquesta llibertat de les ro que ho farà aviat. I després parts, dels Estats, de les nacions, ens hauria d'acceptar Europa. .Òbviament nosaltres no ens és dolent per Europa perquè d'aquí en naixeria una Europa cons- podem equivocar, i quan ens pretreta, una Europa obligatòria, i guntin "vostès que volen?",-com obligatòria vol dir no liure, una quan ens van preguntar l'any Europa que finalment no tiraria 1992 per què volíem els Jocs, sembla que nosaltres no hauríem endavant. Oblida que l'únic espai vàlid a de repetir la mateixa mena d'arnivell mundial ja és més gara que gument; No hauríem de dir que l'espai nacional i que l'escepticis- necessitem la capitalitat cultural me dels ciutadans europeus no d'Europa per transformar Barprové d'un excés d'Europa sinó, celona, perquè de fet els equipaments culturals que com ha dit Felipe tindrem el 2001 ja Gonzalez sovint, _ . els estem fent. . d'una manca d'EuBarcelona s'ha Per tant Barceropa per fer front lona, ben pensat, al'que volem com a d'oferir com s'ha d'oferir a europeus. Europa com l'esceLa resposta de escenari d'un nari no de la transDahrendorf té un llenguatge formació sinó de aspecte positiu que l'afirmació d'una jo vull remarcar: europeu cultura, d'un llenl'optimisme respecguatge europeu.te d'Alemanya. Ara, aquest és Dahrendorf diu que no ens preocupem més d'A- un argument que haurem de delemanya. Quan es parla de la batre, que haurem de rumiar unitat monetària molts pensem molt bé, perquè sabem, igual que és important per impedir com Dahrendorf, que hi ha pauna Europa alemanya; és a dir, ïsos sencers al Consell de Minisque l'euro és important perquè el tres de Cultura que no volen ni DeutchsMarc no ens domini sentir parlar de cultura europea. d'una forma que no considera- Alemanya, Anglaterra, Holanríem legitima. Que el Bundes- da, per exemple. Perquè consibank no pot governar França, deren que això és contrari a la per dir-ho d'alguna manera. I subsidiarietat. que això és massa que per tant l'important és que Europa. Estem en una situació, a finals les monedes s'uneixin en un lloc on els decisors no siguin només del 95, en què molts problemes alemanys sinó de tot Europa. s'han començat a resoldre, proQue la unitat monetària és neces- blemes que ens afecten, internasària r s'ha de convèncer els ale- cionals però que ens afecten, i manys que l'acceptin per tal que s'estan resolent bé. Tot sembla que pot tornar a Europa existeixi i desaparegui Per un llenguatge europeu PASQUAL MARAGALL L'any 95 ba estat un any dramà- Regions i de les Ciutats, perquè tic, convuls, un any desesperant i altrament no n'hi haurà. Però esperançador alhora. Podem l'Europa de la subsidiarietat és, pensar que ha estat menys nega- evidentment, l'Europa dels potiu a Barcelona que a Catalunya, ders propers. Hem d'anar confiats a la i menys a Catalunya que a Espanya, com hem dit molt sovint, construcció europea sobre la i fins i tot que a Europa. Això base del reconeixement que donaria lloc a un cert cofoisme aquesta ha fet del principi de •focal, al reconeixement d'un cert proximitat. Som conscients que tremendisme espanyol, .que exis- aquest principi s'ha de completeix, al reconeixement d'un cert mentar amb altres principis perescepticisme europeu, i a mi m'a- què sigui admès pels garants de gradaria aprofundir una mica en la construcció que són els estats i les raons d'una cosa i d'una pels "practicants" de la construcció, que són els funcionaris de altra. Jo crec que el 95 ha vist l'inici Brussel·les, els ministres quan es d'una esperança, almenys d'una. reuneixen en consell o els parlaDes del punt divista de la ciutat mentaris quan es reuneixen al de Barcelona, i parlament. I aquesta garantia que els poders més propers hem tats euro] de donar als garants de la constat, entroi trucció europea perquè aquesta que s'està ¿oi es pugui fer en el sentit que estic Tractat de defensant és el principi de lleialportància d tat europea, que els el fet que dreta i esquerjaJHSan accepalemanys anomenen bundestreue talcom un principi Hem d'anar constitucional eu(principi de lleialtat ropeu. D« totes les confiats cap a federal) i que al-' guns, per exemple idees europees, més Jordi Pujol, han que la de federalisuna Europa anomenat principi me, que alguns dels poders de responsabilitat. compartim i altres Es tracta, de no tant, és la idea propers complementar la que pot fundar subsidiarietat, és a Europa. És el prindir, la proximitat, cipi d'organització, no la idea abstracta, que pot fun- per tal de garantir que les parts dar la construcció europea. components d'aquesta construcL'Europa de le Regions i l'Euro- ció es fan solidàries dels interespa de les Ciutats que hauria de sos generals, com li agradava dir superar i integrar l'Europa dels a Jacques Delors. És a dir, que Estats, que són els garants de la cada una'de les parts que compo? construcció europea i per tant nen aquest conglomerat complex s'han de sentir còmodes amb la és conscient de les necessitats del construcció de l'Europa de les conjunt i actua dintre del conjunt no només defensant el seu propi interès sinó també l'interès general. Aquesta base, aquesta superació, aquesta pertinença local amb una idea també general crec que serà là base de la construcció europea que enguany es descabdellarà amb la conferència de revisió del tractat i de revisió de les institucions. Veiem, doncs, que hi ha una aproximació de les idees a la persona, un reconeixement progressiu de la importància que té el fet que les idees s'encarnin en persones i en fets concrets i pròxims. Hannah Arendt deia que l'important no era que l'home fos feliç: l'important, deia, és que tu siguis feliç, l'important és que aquestes idees generals de felicitat, de progrés, de desenvolupament, de benestar, de justícia i d'equitat arribin a ser percebudes per la gent com una cosa seva, que els pertoca directament. Però aquesta esperança es confon a voltes amb l'escepticisme; molta gent utilitza la subsidiarietat com a eina d'escepticisme. Hem vist recentment algunes manifestacions en aquest sentit, com per exemple unes de Ralf Dahrendorf, a qui jo respecto moltíssim, un sociòleg liberal, d'origen alemany, instal·lat a Londres, unes declaracions titulades "Una Alemanya europea", en què textualment està dient el contrari; està dient que la unitat monetària no cal, està dient que cadascú pot fer el que vulgui, que si Franca vol fer Mururoa que ho faci, que si Alemanya es vol reunificar no li preguntem per què i que si Anglaterra vol atacar punt de mira posat en la desitjada capitalitat cultural de Barcelona l'any 2001. En aquestes pàgines publiquem un extens resum de l'esmentada conferència. �© QUADERN El'PAÍS, dijous 25 de gener de 1996 BALANÇ DE L'ANY 1995 començar: és el cainisme, el ma- l'anàlisi continguda i emocionaniqueisme, aquesta capacitat im- da, és a dir, no val l'anàlisi totalmensa de la humanitat per crear- ment freda perquè no existeix l'ase enemistats en la proximitat, nalista fred, no existeix la persoperquè uns i altres són germans. na que no sigui nacional d'algun A Palestina, per exemple, un lloc, o ciutadà d'alguna ciutat. incident en pot crear un altre, i Per tant aquesta anàlisi ha de aquest un altre, i una resposta, i comptar amb l'emoció i amb el estem sempre a les portes que es punt de partida. desencadeni un procés irreversiPerò tota aquesta disquisició ble. Cainisme i maniqueisme per- a Barcelona per què li interessa? què el cainisme va seguit imme- Doncs li interessa molt, perquè diatament d'una justificació, l'al- Barcelona és capital d'un naciotre és el dolent, etcètera. 1 sabem nalisme mal entès, més ben entès que no n'hi ha prou predicant avui però històricament mal enque l'altre no sempre és dolent i tès. Perquè Barcelona és l'altra potser fins i tot que l'altre és bo. capital d'Un Estat que no ha estat Com aquell filòsof 'franco-lituà entès i que ha trigat molt a entenque ara s'acaba de morir, que dre's ell mateix, que tot just conomés parlava de l'altre, Lévi- mença a entendre's. Cosa que, nas, que li van precom hem vist, per guntar: però vostè altra banda no és com resumiria la és reUn problema irreversible, seva filosofia? I va versible. J"pt tornar dir: "Vostè pria haver-hi procés-, civil, de les mer". L'altre prisos cainites i manimer, l'altre davant, ciutats, com el queus. Perquè Barque passi. celona vol posar-se dels suburbis . Sabem que malamb d'altres al capdavant de les ciuhauradament s'ha de aquesta bonhomia, tats, de les ciutats i aquesta filosofia regions d'Euroresoldre a.les les benevolent, que pa en la construcestà basada a més ció de l'Europa ciutats -en un racionalisme pròxima, subsidiài en unes idees geria i no arrogant. nerals, no ha donat el resultat I perquè en tot això ens hi juque volíem, que el maniqueisme guem la vida: no som capital té més força que la bonhomia, i d'Estat, ni som ciutat de provínque en cada moment pot desen- cies, i com que no som cap de les cadenar i seguir el procés. dues coses no ens podem permeCONSUELO BAUTISTA És cert que tot nacionalisme tre ni la rutina del domini ni la •Barakxi* no é* capital o"Estat ni duM d« provine»«". és fill d'un contrari, deia Fernan- rutina de la dominació acceptado Savater en una crònica sobre da. Barcelona s'hi juga les faves, tres hem de lluitar perquè aques- na és un centre logístic, vol ser la tres o quatre llibres en relació a s'hi juga la vida i s'hi juga el seu tes idees finalment dominin, per- porta del sud d'Europa. Probaaquest tema. Però es cert, com projecte, en això. Barcelona ha què sinó serem dominats, i no blement tenim tots els números deia ell, que les puces del nacio- de construir les seves bases logís- vull ser maniqueu, estic parlant perquè així sigui, Barcelona està nalisme s'encomanen? Si un na- tiques, ha d'explotar la seva cap¡-^ en el terreny de les idees, no-dels construint Europa físicament, tecionalisme en crea un altre, és talitat cultural, si li accepten. sentiments. No estic predicant en lemàticament, des del punt de com una mena de malaltia que es Barcelona ha de garantir que la contra de ningú, sinó d'algunes vista aeroportuari, portuari, de contagia? Potser és cert però a mi seva indústria va endavant i que idees, o d'alguns malentesos. Es- les indústries, de les comunicano em deixa satisfet, perquè l'ú- es reconverteix amb elritmeade- tic analitzant a partir d'un senti- cions, deja capacitat de cooperanic que sabem és que l'home hi té quat. Barcelona ha de garantir la ment i d'un lloc, però analitzant. ció amb Sarajevo, amb l'Europa Hem de contribuir a la solu- que pateix. Està construint la tendència, que hi té tirada, que qualitat dels seus serveis, l'atracaixò és una cosa que ens empeny, ció de la seva cultura, la millora ció del dilema d'Europa, tal com xarxa física i emocional, la_seva que té a veure amb la nostra prò- del seu sistema hoteler i d'acollir està plantejat. Hem de contribuir vinculació europea. A més, hi ha pia existència, amb la manera de da, la bellesa de les seves platges i a la solució d'aquest dilema, tant de participar amb tota la seva ser, i que finalment és contagiós; turons, en fi, totes les seves vir- com a la construcció física de la pluralitat: no estic pas predicant i és dolent, és com les puces que tuts. Però al mateix temps Barce- xarxa d'Europa. I sabeu que que hi hagi un pensament barces'encomanen. Doncs malament lona ha de lluitar perquè a Euro- Barcelona ho està fent. Es allò loní sobre la llibertat, sobre rai. pa dominin unes certes idees, i que avui no he volgut explicar Europa; segurament no hi serà. Hem d'anar amb molt de qui diu Europa diu evidentment i amb detall, però que ho he expli- Però en tot cas sí que estic dient comete. Ha arribat el moment de en orimer lloc Esoanva. Nosal- cat molt. darrerament Barcelo- aue Barcelona, el conjunt dels flmot£±â5£ËM. •Ul iEn«0> IMPAGADOS MOROSOS "^UNIVERSITAT i¡f Lo cnfc*»«iog todo o juuiijmiim sui iintifrT ROMPEU FABRA L'Escola Superior de Comerç internacional (ESCI) . (¡DEC) i de l'I·liatre Col·legi d'Advocats de * Tuto. (93) 4S&91.&4 JRL ^IMAM-MUTI* EDIMI, S. A. DISOLUCIÓN Y LIQUIDACIÓN Dal«: Del 13 de febrer al IS de març de 1996 Borali: De 16.00 a 20.00 hores; de dimarts a divendres CoDtiogat de Con: El dret pensi des de l'àmbit de la Llet 5/95 del jurat i l'exercici de l'sdvocacia: oratòria, presentació escènica, presa de decisions, etc. Professorat: Prestigiosos professors del món del dret, inclosos professionals amb experiència en l'exercici del dret davant el jurat a EE.UU. Informació i matricida: Escola Superior de Comerç Internacional (ESCI) Av. de la Diagonal, ¡14, 4a. planta, 08006 Barcelona (Preguntar per Monica Uñó) Tels: (93) 237 62 19 / 237 63 31 Fax: (93) 23774 OS IO* mat tataOnft da »Imam. Lililí luí con cartea» t* unjvtiMl * dia 20 dt dcìambf« da 1895 acordo, antra Moa aaunoa. la «okicUn y «»»dación tquidMIor a don Mgual Horta Afcnaraz. y cainaloaiquiaaaùn: ACTKO Paaata. Binx» . CuaMa at. aodoa TgM 3K.1S4.I45 1.000.000 3fa.1M.14» PASIVO CapM muri UM RaaantvoUMa nil.il J.I _.. 100.000-000 20.000.000 2I3Ä7.3K niiiOdm al 15-12« TaM Passa a la oàaliu ( GESTIÓ SPORT, S. A. EN LIQUIDACIÓN l«k|uid.Kd6ndel«Mtí.^y.¿n>M *"** ACTIVO MMtM Apfcatíones MormáttCM 22.955 fW) 4M 19 US J0KX Ftt.(M»4M¿¿00 ^mi^ fij iirtiM4«*Mto. Garcia-Montoro &. Asociados^ presenta el primer CURS SOB R E HL JURAT ciutadans de Barcelona, en això hi han de pesar, se'ls ha de sentir. Crec, per altra banda, que anem tocant vores d'una nova cultura política en què la pertinença i l'arrelament no apareixen ja només com a contrari sinó com a condició de les idees universals de la fraternitat, de la igualtat i de la llibertat. Ho ha dit Havel, ja farà bastants anys: és des del punt de vista de la particularitat, del lloc on estem, que podem explicar les idees generals, que si no no tenen gruix, no tenen sentit, no tenen forca. Vegeu, per exemple, el que deia Joan Pau II l'octubre passat a les Nacions Unides: "Els drets de les nacionalitats s'han de respectar, perquè són drets humans acollits a un nivell específic de la vida de la comunitat. Però hem de considerar la dificultat de definir el concepte de Nació, que no pot ser identificat a priori necessàriament amb l'Estat. No obstant, hem de buscar solucions si volem evitar els errors del passat i assegurar l'ordre just al món". I el que expressava Raimon Obiols fa un parell d'anys en un article titulat La desgràcia de Europa: "Hauríem de tenir la sensata ambició d'afirmar pluralment una voluntat compartida: la de superar, al mateix temps, el nacionalisme d'Estat i el nacionalisme que vol el seu Estat". Estem tocant vores perquè quan ho diuen personalitats molt diferents, en contextos molt diferents, quan les coses es van repetint i s'assemblen tant, vol dir que hi ha una cultura que avança, una nova cultura política, no sé com s'haurà d'anomenar però que és evidentment la cultura política del segle XXI que està naixent en aquest moment. Què significarà la nova cultura política per a una ciutat com Barcelona? Doncs bé, la nova cultura política subsidiària ha de representar la possibilitat per a la ciutat —en el moment que està fent la seva pròpia Constitució, que és la Carta Municipal o la Llei de Barcelona— de desenvolupar conceptes constitucionals i estatutaris que semblen poc utilitzats. „ 2»ü»o» 3H.W4.14« Lo tf» aã han posso a toraajckia (a0akaopaflraa. Bmt**,X-l2-UKBIqaa*tr M. Caratruccfonm „ M. htoquiraria H.OtmíntM»cnnM M. MobukVto M. Equipe» pare Proc. Mom. M. EtoiTwnto.. d« transport« Amorta««* acumulada <M*vnoHfaado rrwl.vi.ri M** DwdofM tíniámm ........ _ .. - — . lOUMMC 7*000.741 ... rlKawida pubica Mamntw y ptgoB cía. „ Cuant» enfrian» con »ode* y «*.•.*. *k*»« Crédito« • cofto ptMO •VMNporfMriodMeaeidn .. Pago* Querido« ~ ToMacttvo ... PASIVO Fondo» prop«* „ C«ftal social n •« Rasarva laga! „ „ .. .. ~ S4.276.S30 25.000.000 3«J14 133 5.000.000 .. .. PardidMrQananciM XOM3M7 tfntttont • larao plant Otoacrwdoraa* ...... Deuda* a IVOQ pl*2O PiittaadUi.Mda··WvtU^laTgiàaio -.'.'.. Ov*m¿*m* <*<***> AcfMdorMacwtoptaD ntiHlM TnTfifnlMBttn lit rrtiflln 0*&*ètof^cenm*a*M<*4ic**o "EESaS^^^ 9.528.4OS 80.543.3« Z5.000.OOO -«.775 -36.775 1«7.002J77 „ - Ao^dox« por pniiiciún da mntía* OkwdBudMiMMMmW.» 15.000.000 1.414.200 3.807.446 3.967.406 850.700 241.165 -10.558.961 .. 17 201 140 «7JÕ1.14Õ 20030.600 17.221.54* -«2.000.000 - "" . _.. „ : ...... 0*444JOt .r tStStVtï -' «3¿39Jt»'" lX>' ^ftnes dci - '~ÍMM,»f>¿tre mà per �(SA EL PAÍS, dijous 25 de gener de 1996 lUADERN BALANÇ DE L'ANY 1995 hem de donar, segurament, que és la demanda de protecció que provede la mandra, o de la simplificació, del simplisme o de la xenofòbia. La facilitat que dóna poder atribuir tots els mals a un color. Ens agradaria poder dir que les lleis sectorials s'adaptaran a Tes circumstàncies especials de la nostra ciutat. Nosaltres sabem que hi ha tantes lleis que a Barcelona no serveixen, que no es poden aplicar, com les lleis d'habitatge, per exemple l'habitatge dels joves. Es diu: "Solucionarem la vivenda pels joves!", i surten lleis a Madrid, i sjjr- , ten lleis a la placa de Sant Jaume. I no se soluciona el problema dels joves amb una llei. Nosaltres tenim l'experiència, com a administradors, com à gestors dels serveis públics en aquesta ciutat, de fins a quin punt les lleis generals serveixen moltes vegades de ben poc. Serveixen per a una cosa: denunciar l'existència d'un problema, com aquest que tenen els joves per trobar habitatge. O l'atur juvenil, o els problemes del mercat laboral. Però les lleis sectorials, que volen resoldre un tema sense tenir-ne en compte l'especificitat en el territori, que parlen de SÍLVIA T. COLMENERO joves, d'aturats, de drogoaddictes, •Barcelona wtà construint Europa «steamer* de> del punt.de vista aeroportuari, portuari, industrial...' no tenen en compte que finalment • següents: que la ciutat i el municipi nivells de govern actuants a Barce- llei de Barcelona que a Barcelona la solució dels joves, dels aturats i ja no són el mateix. En el cas de lona n'hi ha tres de substantius, es reconeixeran els drets dels resi- dels drogoaddictes, moltes vegaBarcelona la ciutat ha esdevingut directes: l'Estat, la Nació i el Mu- dents, que la residència s'obtindrà des prové no de la ciutat sinó fins i un fet multimunicipal, irreversible i nicipi, essent els altres (comarca, normalment després d'un determi- tot del barri. O hi ha solució al bapositiu en ell mateix, necessitat tan província, àrea metropolitana, nat temps d'estada a la ciutat. As- rri on són o no n'hi ha cap. •; -•>''. Nosaltres sabem el que ens ha sols d'unes regles de joc comparti- etc.) secundaris o derivats i, ente- sumpte, aquest, enormement des per evitar l'exportació de pro- nent que la Unió Europea no ao- complicat perquè nosaltres no po- costat tirar endavant la Ciutat Veblemes dels uns als altres, l'expor- tua mai per ella mateixa sinó á tra- dem alterar les lleis de residència lla. I sabem que les lleis que hi ha tado no equitativa de problemes, i vés de l'Estat, l'Autonomia o el nacional; nosaltres ho podem hagut ens han ajudat en el sentit també per suscitar les estratègies Municipi (o més d'un, en molts ca- crear residències a l'Estat, a la Na- que han estat condició perquè comunes que són menester. sos). Aquí rau precisament la grà- ció, però si que, com ja passa, per nosaltres poguéssim actuar d'alUn altre article de la llei de cia, en això és perfectament subsi- exemple, amb el dret de vot reco- guna manera, però aquestes lleis negut al tractat de là Unió (només pretenien molt més que això. PreBarcelona ideal fóra la possibilitat diària, la construcció europea. Ens agradaria poder dir en una en les eleccions locals poden votar tenien donar-nos-ho fet, pretenien d'establir que de la totalitat dels els ciutadans europeus residents a resoldre el tema i no el resolien. la nostra ciutat), nosaltres hau- Nosaltres sabíem que si treballàríem de .poder dir en la nostra llei vem en habitatges i en sortir de qui reconeixem com a empadro- l'habitatge t'atracaven doncs no nable a Barcelona. La qüestió de anaves a viure en aquell carrer i fins,a quin punt això genera dret per tant allò se seguia degradant. La majoria dels problemes que respecte a l'Estat és molt delicat. Gener, febrer, març 1996 Això hauria d'anar acompa- s'anuncien com a problemes genenyat, a Barcelona, d'una certa rals no ho són. Són una suma de obligació per a aquells que arriben problemes particulars que només : de respectar les regles bàsiques de tenen solució amb una suma de solucions particiutadania. Si nosal,— culars. tres poguéssim doI en aquestes sonar ciutadania hauSi poguéssim dtì Rodolf Sirera ríem de poder exigir lucions particulars respecte a les nor- donar ciutadania nosaltres tenim el Dirtíccio Joan Lluís Bozzo dret i demanem, mes bisiques de convivència que hauríem de poder perquè ens ho hem guanyat com a ciunosaltres ens hem donat, i em penso exigir respecte a tat i perquè hem resolt molts probleque amb això, si ho les normes que mes, que hi hagi poguéssim fer, estaconfiança en nosríem trencant les baens hem donat altres. ses del que moltes vegades és finalNosaltres què proposem? En habiment el racisme i la •„ xenofòbia, perquè la gent té por de tatge, per exemple, proposarem l'altre quan l'altre apareix com a que els diners que pertoquin a la majoria en un punt en què un es ciutat de Barcelona per a protecconsidera'majoritari. ••-_.',• ció de l'habitatge, per algun barem Ens agradaria poder din les ac- de proporcionalitat, segons el tivitats productives que malmetin nombre d'habitants, necessitats, l'entorn, discriminin els ciutadans etc, que en comptes d'abocar-se .per raons de sexe, raça o edat, o segons els barems de la llei, que M M* g«* dmdt Mm no compleixin les normes de ciuta- aquí no serveixen —perquè aquí dania, no podran establir-se al ter- no hi ha sòl urbanitzable; perquè aquí els preus són més cars; perme municipal. Si no actuem així tindrem ciu- què aqui tes rendes són més altes Elan Teatro tadans atemorits, que és el que diu en general—, que aquests diners Dahrendorf sobre tes relacions en- que ens pertocarien es capitalitzin tre les generacions a Europa. La i se'ns donin per a dotar tes emprepor creix per moltes raons: el fu- ses que efectivament estan fent no • tur, la por a la inseguretat al ca- ja habitatge, sinó barri. Perquè a •» NCM AZMM rrer, a la delinqüència. La por a Barcelona si no es canvien els bauna situació —diu— en què l'atur rris no es fa habitatge. Que fugi el cofoisme: tenim juvenil és considerable, la gent Mrecdfe gran es fa mes gran, vivim més molts problemes. Però també tes Antonio Simón anys, i els joves triguen molt més a solucions. Cofoisme no, però conHtml Muai ¡Mà «•* «N entrar en el mercat de treball du- fiança sí, que en tenim molta. Nosaltres sabem que si se'ns dóna rant l'etapa del major vigor físic. Estats, qu Ciutadans atemorits que na es confiança podem donar molt. T I Q U E T S veuran construcció èti. protegits. A vegades, però, Molt al país. Molt a Catalunya, s'han de sentirr <coi Al els ciutadans exigeixen una protec- molt a Espanya. I podem jugar un construcció de l'Euri ció que no els podem i que no els paper a Europa. Ve de la pigli» S La. nova cultura politica ha de permetre que aspectes que l'Estatut preveu amb timidesa es puguin desenvolupar amb franquesa, i aspectes que la Constitució permet, igual. Però fer-ho també amb un nou esperit, jo crec, Hauríem de poder din a Barcelona les competències concurrents o delegables s'entendran atribuïdes al nivell més proper al ciutadà, punt. Aquest seria un article fantàstic i aquesta una llei magnífica. No seria res més que l'aplicació d'una altra Constitució (que és l'europea) al cas de Barcelona. I el nivell més proper al ciutadà voldria dir districte per relació a ciutat o ciutat per relació a autonomìa, i així aniríem seguint, llevat del cas que per raons d'eficàcia, equitat o cohesió social o nacional, s'estableixi legalment el contrari clar. Però aquestes raons, en tot cas, s'haurien de substanciar pels nivells més llunyans del govern i no al revés. En realitat Maastricht, si ho pensem (tomo a provocar), el que fa és capgirar el model politic nascut de la Revolució Francesa. No hi ha minories, en aquest model. És el federalisme, és la subsidiarietat, el societarisme, quasi diríem el liberalisme polític, el que va desenvolupant després conceptes de defensa de les minories. El model en què Paris decideix per la pàtria decideix malament. Als diaris francesos sempre hi ha una secció que . és "Elmalestar del suburbi", erròniament plantejat com un problema nacional. No és un problema nacional, és un problema civil, un problema de les ciutats, que s'ha de resoldre a la ciutat. Crec que a Barcelona harían de ser capaços de dir aquestes coses en la nostra llei, de dir veritats com les M aror Croades «v � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Per un llenguatge europeu Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1996-01-25 Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Balanç Ajuntament de Barcelona Europa Subsidiarietat Description An account of the resource Resum publicat al suplement Quadern, de la conferència anual sobre l'estat de la ciutat i balanç de l'any 1995 de l'Alcalde de Barcelona. Source A related resource from which the described resource is derived El País Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de la còpia en paper custodiada a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 538 https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/2797/19930321_ElPeriodico_AreaMetropolitanaBarcelona_PM.pdf 7f7b9ac1fe724da98a849dce7925f76c PDF Text Text poüncA Dominga. 21 de marzo de 1993 «I Periódtec TRIBUNA PASQUAL MARAGAU. Acalde de Sanatone y (rostiente de te UtnoomunOta df Uunapas tM Án» UetropoUfnt El Área Metropolitana de Barcelona He manteslado * menudo que crea converaenle c*ie tos nlermecfcarios de la opnon no abusaran del eclecticismo y comprometerán me» claramente su posoon ani« delermnados conftclos o ante la confrontación de poMicas distintas para problemas conmine Elo permute, prabablemenle. un debele mas nitido, mas racional y mas uta Creo que a menudo ese eclecticismo cómodamente •nielado en la atribución de un parmanenie empate de errores (o de despropósitos), no hace mas que alargar la polémca y deformar el carácter de la mama E sie es el caso del débale sobre el Aree Melropottana de Barcelona Se otada que en este lema no hay dos protagonistas, smo muchos mas Otros actores pubkcos y privados han maralesiado sus opnones »oore el área melroposlane. Y se hace por to tanto un flaco lavor al debele con une personakzaoon injusta, con la preterencei por la nlerprelaoon pscdógca de las confeontaoones ponças Conlronlaoon que es legAma y constituye la base moma det cMtogo poMco democrat«» La Mía de documentación, la nenelenaa de contraste en las loantes de la notoa. la bondadosa pünüei ación anal reparto de las responsabéjdades -ben tetos de le reetdad de las cosas- están hacendó de este un debele «nposfcte e nú« Barcelone y su aree se pueden quedar sx el nslrumsnto admnstralrvo que reBeei una de las recadad« urbanas mas potentes de la Péninsule y del sur de Europa Hace san anos se suprmó la orgarazación «u»MnM. buena o mala, y se susMuyo por otra (o por venas) que el comentara« mÉS prudente no dudaré en cafAcar de descantes, cornrjacadse y poco vabtes -a pesar de la buen« voajntad y el core» oonertarable de guanas nenen •Uto-enMeottd E sta supresión cañado con el exdo en Mednd del canteear que se había atrévelo a avenar jHftcvwnleí en IB vii utlconMniVO pw esuttkKer una Mkjcion desneve y poa*ve, tal como cage el arfcuto 57 del Estatuí de Catalunya. Un profesor adjunto desconocido, nunca mes titadu. fcje el encangado de redactar el dctamen que mo de bees a la deaerili Eao no se recuerde y sien cambo tes eHQjeee no (jH^jorciunadasft<» errore» de ame«) que se aduanen para un acto tan grave como la supreartn di une raMuoón uM entonces y noossena alkwa* con luA*i toe eüjporiamertaque seanoreœos Sehabtode osrmerae. hmnoe y aitudoe Falso El desencadéneme dt la »upie»on lúe 0*0 que detenus enure pera no der mas escusas al negefevwno Hot que «ipara en Is poHce catalane «I ano de li supiwdn de la Corpoiaoon Mefopottene, tssoovdedceteftanerafcicoentes tkcoones autonomcae kimeyana abeokila ewierwe Por poco pero H'il tcb Un ano mes iarde -ne eoe« dt patee» «en despeço- peamos en « "artemen* no i« k demgeoon o Is "«»«eecion o* tes iryes a nuestro MOB «neue» reales, me adherí, como debia hacer, a la censura que m partido etérea sobre el musiente GoOwrno de OU Op«*, como crei honesto naceno. sobre el con Vio nlemo de COC y propuse el In de ano como trrale a la paraláis en malera de Certa Muraopal y ordenación metropolitana El nombrarraenio. el pasado 22 de doembre. dt una nueva consefera de Governació, hecho que pareció a muchos un buen augurio por su lama de persona chatoganle. creó un nuevo calendario Peto ese calendare se está agotando Los 90 o 100 días de gracia están a la vuelta de la etouma Mu dual. •i P< «»uretacjdn ameMnae Su amable denvexion haoei un estado de cotas manos púnanla. LUe AitBei^ vOVOJueti NaoBI y yo msrno planteemos con e«jgem« y reapeto a »inueve meyorte une ine« de saede Se nos contestó con efabAded y senado poe*io S encargado de hacerlo lue otto consider de CoiemaciV que por parto hoy vive dasenedu enMadnd La« buenas pslefns no lueran mee att Por otra perte, el mandée» pertsmentano de diwfr Catalunya en vaguera» o regona* -ojue hubejra poddo dar una ssÉde distinta, afflpfandoet arroto meerapottano y amando sue anatas mas agudes-no se he cumpkto.se ha pospuesto •nportaness de h gobamaoon en Catalunya ta dM«on proMaA la puesta al dta de las comare« del 37. lelnenCBKaonmunKjpal. etoessrm LTj*^^ e eski punto, toe Juegas COnpcos rnyumm su dot*» electo O> »«gué cutetioredora y poce atenea»« to« tema« conjjovos Qodemoy oipOtVOún mf*t t apraMcnaron Is oceeMn perm r eoera» toa peones de Is decnMamaree. (wgooaaan de ei Certe lAnceel o Ley Eepeael O* OeKeteneydesucoielstOCTfapeneeteide un»»<apon ineOuuusisr« Justo «I dei después de dsusuranc toe Juegos une pou** irteracaan en*« to t*m»n» de le GanereMet y le atoeMa pexeoB dar la neccsarai Ui verde e le negoaaaón «am M be** de «o que » elee**« entendo corno un oomprornejo mutuo la despotezaoún de tos orgennmonKennedos de ssscc<m «id»ecta -o bien ooTVMrSjdoe noy en beeaonesde hosagamento cruzado o bien sospechosos de eerto en cuatojuar caso U ojrm» tacan entre el de oorteaei poMce Une de las uiupueetaa laderatatae aprubede« en el 31' Corigieso Sociafsta de I9B8 hablaba de la adaptación de le Mmralracrin perWnce del Estado a la que. en el i lli en ien»« «la i unie*»» • pende attger. primero e urei mdbekon provai manette y. segunda, e una enea de coneufta, o de Mbrmaoiòn ptsMex en toe renrdanamantoa dal Gobernó central pera su penara catalane Rarotodasestos «cos »it atei sucunOeren al vendMJ marno de COC y e le anegúeme perstaaon del Gobernó di CU ElPSCto denunoo y tenie tede to ratón le otmotr* debe prvaMn>t«vw conio «>M«imeitw«v vite tt opnfr* pubica gerareuáiOJt Is conenmled demoortfcca cuando h nieyone de Gobernó amenaza ruptura r éste es d caso dei otoño pasada irutedo ademes pasmdedes notaries en «Govern r esta 00? ver que éste no see todevíe el caso añora memo Latos de pertcpar en nnyun compto« •wanuno^ como untos otros cotas con un» oerta hebtdsd pera conver» «n Utjuln algunot <*sta» En esta tesitura aparece en los medot en torma sonada, el borrado' de un documenlo y luegc un segundo borrador (y aun (alia otro daimio pero pénenle de tos anlereres) relativo al tema de lo que el Estado debe naco dentro de sus competencias en lavor del Área Metropotiana de Barcelona -y de otras si se d*ra el caso- » queremos maniener y aun doblar -que taris to (usto- la subvención anual metropottana que ley en mano, prevn&emenle desaparecerá el 31 de doembre de 1933 Desde le Corsesene de PoWea Territorial te nos enge que toda la subvención que vamo< a perder se dettne a sufragar e< defot del transporte pútaaco. como condoon pera que la Generalitat partope en la parte que le corresponda Estamos ante el mayor juego de despropósitos de la pofbca catalana recente Vamos a consegu» perder una aportación mponanie a la economía putee« cal ataña por el prurito de canden» la ««osava destnada a obtenerte a la categorie de error en las Horma» & atojuen puede sugenr otra •ormarne»» que lo hags Soto d Estado, r soto madame una ley puede obsgar al Gotxamo a mantener, y aun aumentar uria ayuda al área central de Catalunya ayuda que togelmenie nene pie i ella su deaapanoon Es mas U Ley de Bases de Hégvnan tjocaf (en consónenos con el Estatut) admte el hecno metropoMano Y » es œno que teneteli au cumeuó» e las autonomías que puedan creer y supnmr las áreas mebopoManas no iH|M)e que el Gobevno seleccione algi^ias de lea e»aieanlei (como las de Barcelona Mednd1 Vétenos) pera dañas el carácter de áreas de «Mere* estatal y »•ansterwtas landos eeueueHí Aai te actuó en flete y amp«¿a a reconocerte e><mo necesario «ickMO en E ElAJ donde la Adrno»iraaón Cantori noe to que e* laman •< enlQQue '•perora» tos temes que alectan a lat aglomeración«« me*opoManes Ouetotservoo* lunrjcot mdropoManot haven laoMado a lot ITVHSICI uit uLvicJvi'iOus tms bufado1 et de ley oera avanur en estas Irmi no debe (urgarte como une desaienoDn pnjcnnoetade tobre lodo v tos bonadares se <ffr\ ben y se constata tu tn^dad y su e*cihcMo "etrjeto if Perlemeni Menos HnvoWad menot cMSabrat y mas acción «er*r> nec«sana» » oue^r^ot no perder de<n*vimer>K «t i-w- de la ordenación , la •nenotoor * «wnva *"*• Me«rapoMana � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource El Área Metropolitana de Barcelona Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1993-03-21 Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Àrea Metropolitana de Barcelona Barcelona Territoris Divisions administratives i polítiques Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico de Catalunya Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de la còpia en paper custodiada a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 538 Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/4/2796/19800705_ElPeriodico_CorporativismoAdmPub_PM.pdf c8e09772247ea335baa2102dbba56ce5 PDF Text Text EL PERIÓDICO opinión Sábado. 5 de julio de 1980 V.Htfv ..i-oV Tía. Congreso socialista L congre«) d« kM »oclall·la* catalan«* e» un toma qu« inter«*« no aòlo a lo« militant«*. Lm tonatone« y lo« •nfrentamtonto· Intorno« qua viva el PSC «n ««to« dia* «on, an gran parto, la* tentions* y lo* conflicto« aotorrado« de nueatra aoctodad. En el PSC no a* ha conaeguMo la deseada amalgama entre loe hombre« y la« mujer«* proveniente« de diferente* colectivo« político«. Laa grieta« que lo cuartean «urgen también de diferencia* entre naclonallataa y obrerista«, antro loa que conciben un partido de maaaa y k» que apuestan por un partido de cuadro*, entre marxistas y no mandata«. No parece malo, en principio, que cualquier grupo político atrae «ua dlacre(Sancias interna«, que practique la catarsi« de una autocrítica feroz, atompre que eio iirv« para au aeentamiento como grupo y para una aportación mea coherente a la política global del pala. Lo verdaderamente lamentable, tonto para un partido como para la comunidad «obre la que debe actuar, ea que laa poaturaa ideológica* •* personalicen y que la critica *e convierta en linchamiento dialéctico del oponente. Esta« reflexione*, al filo del congre*« del PSC, pueden estrapolane a otroa grupo* político* en un momento en que el pal* necesita máa «any qua rauxa. El PSC puede y debe «er un partido armónico, en el que, a imagen y «ematoma de otro* partido» de Europe, coextotan dl»tinta* corriente« de opinion, con una linea oNcfaf y una a/ternalfVa intoma a lo» que mandan en el propio grupo. Y ello lien« que ear aai porque un partido fraccionado y empequeñecido no reaponderia a laa nece*Made* y loa Intere»«» de sus votante«, ni tampoco cumplirla el papel que de él »aperan au» rivale« pofltJco*. El pal«, en definitiva, necearla partido» con proyecto» politico» coherente« y no grupHoa enzarzado« en Ilo» doméatico». Eu e« la reaponlabllidad que el PSC tiene qua a*umlr. E Tribuna Corporativismo y Administración Pública M ARX describió el capitalismo en la primera página de El Capital, como un montón de mercancías. Hoy, las sociedades occidentales no responden totalmente a esa imagen: de un 25 por ciento a un 40 por ciento de este montón de productos consiste en servicios públicos. El sector público ya no es una pequeña isla en un océano productivo. Pero el centro-derecha que manda en este país sigue considerando el trabajo en el sector público desde el ángulo de Marx, Adam Smith y los clásicos de la Economia Politica. Interesadamente. Se trata de mantener aparte el mundo de la Administración, compensar con privilegios la ausencia de los derechos reconocidos al trabajador y ganarse asi una casta fiel de administradores mudos. Lo bueno es que, llegado el momento, esos administradores reúnen tanto poder que los propios políticos en el poder ! no pueden con ellos. Es el reino del derecho adquirido sobre la voluntad de la mayoría. En nuestro pais no mandan hoy los gobiernos. Mandan las corporaciones, mandan los notarios, los médicos, los I abogados del Estado, los altos funcio| narios -profesiones todas ellas respetables y admirables protesionalmente, pero que, enquistadas en forma de corporación autodefensiva, constituyen una remora insalvable para la transformación de nuestra sociedad en crisis. En EEUU, la fe pública la da sin coste el farmacéutico del barrio; en España, los gastos indirectos de toda transmisión inmobiliaria -entre los que hay que contar los de notaría y registro- se comen un 10 por ciento de su valor, obstaculizando las transacciones con mucha más eficacia que el Ayuntamiento más parco en la concesión de licencias. Un abogado del Estado puede informar favorablemente un recurso interpuesto por otro abogado contra el propio Estado o contra una Administración Pública y nadie se parará a pensar que este hecho, legitimo en si mismo pero ciertamente considerable, merece una lectura atenta y preocupada. Pasqual Maragall L Colegio de Médicos quiso intervenir en contra del control horario de los médicos municipales por parte del Ayuntamiento, con argumentos de sabor decimonónico. E Muchos ciudadanos avalaron esta posición, opinando benévolamente que el Ayuntamiento no conseguiría su propósito o, con más astucia pero igual fatalismo, que asi no mejora la productividad de los servicios sanitarios. ¿No seria más lógico pensar que sin esta premisa es absurdo plantearse siquiera el tema de la productividad? Asi lo han entendido los directores territoriales del INSALUD en Catalunya y los diputados provinciales que en Madrid llevan la responsabilidad de la enorme Ciudad Sanitaria (5.000 trabajadores), interesados inmediatamente por la medida aplicada en Barcelona. El trabajo serio y eficiente de tantos trabajadores y profesionales al servicio de la Administración Pública, o en menesteres quasi-públicos, queda desdibujado por la falta de valentía de los políticos electos a la hora de crear, en sus áreas de responsabilidad, unas condiciones de trabajo propias del mundo productivo. Sindicalmente, económicamente y moralmente. Hay que reconocer que muchos de los más de 250 centros de trabajo del Ayuntamiento de Barcelona son una cochambre indigna de ese nombre. Sillones desvencijados, vidrios rotos, sótanos con ratas y altillos desbordantes de sosa caustica olvidada de un destino anterior del edificio (como ocurre en el servicio municipal de la calle Pujadas) son ejemplos no atípicos, desgraciadamente. 'NTRETANTO, el Ayuntamiento de Barcelona, no puede consignar una sola peseta al arreglo de esos edificios. ¿Por qué? Porque los altos funcionarios del Ministerio de Hacienda no han tenido a bien, a 25 de junio, visar unos presupuestos que aprobamos aquí en Consejo Pleno el día-14 de mar- E zo. Se trata de un ritual incomprensible y humillante para una ciudad como la nuestra. Y lo mismo ocurre a lo largo y ancho de este pais. ¡Ni el Ayuntamiento de Barcelona ni ningún otro ayuntamiento democrático han dispuesto todavía de un presupuesto aprobado por ellos mismos! La lacra de este país es el cor. orativismo y la complacencia de las profesiones para con ellas mismas -avalada por el enorme poder que nuestra sociedad les da para auto-regularse o influir en su regulación. No creo que la ley hipotecaria -que regula la actividad de notarias y registros- llegue pronto a buen puerto. Se ha perdido en el proceloso mar de los anteproyectos antes de que la Comisión parlamentaria correspondiente pudiera echarle el ojo. Tampoco creo que Manuel Sacristán, Cattili* dal Pino o Vicenta Navarro puedan llegar pronto a catedráticos extraordinarios. El Consejo de Rectores es quien decide en última instancia. Habría que pedirles —exigirles si es preciso- a los profesionales, que actuasen en tanto que profesionales, no en tanto que profesiones. Que se agrupen y actúen en el seno de las organizaciones de defensa de los derechos de los trabajadores y que se organizan aparte, colegiadamente, lo hagan con el fin de hacer valer las razones de su ciencia; no las de su poder táctico. Y habría de exigírsenos a los políticos que actuásemos de modo que nuestro respeto por las situaciones establecidas no llegase al extremo de cerrar los ojos a la realidad descrita. Estoy convencido que a este pais le hace falta una buena dosis de ingenuidad y buen sentido -de ingenuidad militante, dispuesta a resistir- y le sobran toneladas de cinismo y benevolencia. ¿Qué puede decirse, qué dirá la historia, de un pais que puede inscribir en sus banderas el lema «no hi ha un pam de nei»? Peeovaf «erase*. EconomtoU. Primer tant de alcalde del Ayuntamlenlo de Barcelona. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 08. Tinent d'Alcalde Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1979-1982 Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Documentació emanada de l'exercici de Pasqual Maragall com a Tinent d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Corporativismo y Administración Pública Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1980-07-05 Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Administració pública Espanya Ajuntament de Barcelona Source A related resource from which the described resource is derived El Periódico de Catalunya Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de la còpia en paper custodiada a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 538 Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/2794/19930304_n17_OpinioSocialista_HomenatgeWillyBrandt_PM_OCR.pdf 6bda975318fb0d97ac410a1bab4b4d7f PDF Text Text s o C I A L I s T A DOSSIER: HOMENATGE A WILLY BRANDT Klaus Lindenberg: «Van ser els anys en què al nom de Willy Brandt, no li calia cap altre \ adjectiu arreu del món». Pasqual Maragall.; «Voldria destacar no només la vigència del seu pensament, sinó el ca­ ràcter precursor i moralment inobjectable de les seves propostes». Pierre Mauroy: «Va ser un home enriquit per les proves, per les proves sempre superades, proves fonamentadores de nous compromisos». Raimon Obiols: «Recordar, doncs, no com a resultat de la fascinació immobilitzadora d'un passat idealitzat, sinó com a mètode per a impedir que determinades coses es tornin a repetir». Cot-LABORACIONs: Joan Benet, J. Carles Duran, Francesc de P. Mestres: Economia i socialisme. Notes per a un diàleg. Jordi Font i Cardona: Octubre'92: Una doble transició a Rússia. Joan Blanch i Rodríguez: De ciutat a metròpoli. Giorgio Ruffolo: La raó ètico-política del missatge socialista. Luis Femando Valero lglesias: La LOGSE. Esperances i frustacions. RECOMANACIONS: Joan Fuster: El pluralisme de la condició humana. Li'fum. 17 1 - Vol. V �«Voldria destacar no només la vigència del seu pensament, sinó el caràcter precursor i moralment inobjectable de les seves propostes» Pasqual Maragall La darrera visita de Willy Brandt a Barcelona, la va fer el febrer del 1988 per a la presentació, de la mà d'Hans Meincke, del seu llibre La locura organízada: ca"era armamentista y hambre en el mundo, en el Círculo de Lectores. En aque­ lla ocasió vam comprovar que Willy Brandt no oblidava Barcelona perquè el record que en tenia anava unit a coses molt sentides per ell com la causa de la llibertat, per la qual havia conegut Barcelona, per primer cop, en aquell dramà­ tic any de 1937, quan va venir-hi per coordinar el suport dels socialistes nòrdics a la República. Aquest és, avui doncs, un homenatge de Barcelona a Willy Brandt, no sola­ ment merescut, sinó també degut, per demostrar la nostra admiració per la seva memòria en un moment en què, la radical honestedat i el clar humanisme de Willy Brandi resulten estimulants. Pertany a la privilegiada generació de polí­ tics que han estat contemporanis de bona part d'aquest segle, i que han partici­ pat de manera activa, i a vegades, decisiva, en alguns dels seus esdeveniments més importants. A mi, m'agradaria recordar ara, dues fotografies de Willy Brandt. Dues foto­ grafies que van donar la volta al món i que il·lustren dos moments estel·lars de la seva trajectòria política i vital. La primera és aquella del vint-i-sis de juny del 1963, al costat de John Kennedy -el mític president nord-americà- quan aquest va dir: «lch binn ein Berliner», «sóc un berlinès», tot fent un desafia­ ment directe a la pressió soviètica sobre Berlín. Willy Brandt era aleshores l'alcalde de la resistència, l'alcalde del Berlín resistent, el polític de la fermesa davant l'amenaça. L'altra fotografia que voldria recordar és la d'un Willy Brandt agenollat el 11 �DOSSIER: HOMENATGE A WILLYBRANDT ------ set de desembre del 1970, devant el monument a les víctimes del guetto de Varsòvia, destruït per les tropes alemanyes l'any 1944. És aquest el polític de la ------ L'OPINIÓ SOCIALISTA blemes del seu temps. Per resoldre'ls va apostar sempre pel futur, per aquesta raó fou un precursor. Willy Brandt es va distingir per fer popostes concretes i reconciliació, l'home de l'obertura a l'Est i del realisme aplicat a la divisió possibles. La diferència amb els altres, que també en fan, de propostes, és que d'Alemanya. les seves es fonamenten sempre en el destí comú de la humanitat. Per això eren Willy Brandt va recórrer tota l'escala de la responsabilitat política, des de moralment inobjectables. l'acta de diputat fms a la Presidència de la Internacional Socialista, on ara el Moltes de les coses que Willy Brandt deia eren pura evidència. Però perquè substitueix, el meu amic i amic de Barcelona, Pierre Mauroy. I va servir en tots l'evidència sigui eficaç s'ha d'explicar amb arguments i s'ha d'armar amb idees. els càrrecs amb el mateix entusiasme. Però n'hi ha un que sempre considerà Era això, el que feia Willy Brandt. Situava les manques de llibertat, d'igualtat, molt especial, i és el càrrec d'alcalde-president de Berlín. Recordo la seva pri­ de seguretat i de solidaritat en l'únic context en què es poden entendre i supe­ mera visita a Barcelona -quan ja érem nosaltres a l'Ajuntament democràtic- i rar, el context del món, que per ell era l'Est i l'Oest, el Nord i el Sud, a l'ensems com Narcís Serra, emfasitzant la seva pròpia experiència com alcalde, li deia: i indisolublement. «Willy hauríem d'aconseguir que hi hagués una llei o un deure moral que La relació entre la despesa en armament, la misèria econòmica i cultural i la obligués que, per a ser polític d'Estat, s'haguí hagut de ser, abans, polític de destrucció ecològica, repeteixo, la despesa en armament, la misèria econòmica i ciutat, ser regidor d'una ciutat». I Willy Brandt li va contestar: «no només ho cultural i la destrucció ecològica, era, per Willy Brandt, la causa primera del crec, sinó que vaig convertir-ho pràcticament en llei al Senat de Berlín quan hi desordre actual i dels perills que amenacen el nostre futur. Willy Brandt de­ vaig ser». D'aquesta obligació, d'aquest deure moral, en va fer pràcticament una mostrà que el futur de la humanitat era un futur comú, i perquè aquest futur es obligació habitual. Volguè, i ho va aconseguir, que la majoria dels polítics de fes possible afirmava que la humanitat s'havia d'organitzar i comprendre com a l'Alemanya d'aquella època passessin, efectivament, per l'experiència de la regi­ tal humanitat. Això tan senzill però, requereix dràstiques mesures i Willy doria local. Brandt les proposava. Deia, primer, que calia fomentar la pressió d'una opinió Aquella experiència com a alcalde el va marcar profundament, i no tan sols perquè hagué de veure, sense poder-ho impedir, la dolorosa divisió fisica de la ciutat des del 1961, sinó perquè la ciutat dividida i amenaçada li va permetre forjar una idea que presidiria d'aleshores ençà la seva pròpia orientació pública: la conjunció de llibertat i justícia. pública il·lustrada per estimular els governs indecisos. Que calia substituir l'estratègia de la intimidació per un concepte de segure­ tat comú. Que calia utilitzar en projectes de desenvolupament econòmic i social una part substancial dels recursos perduts en armament. Des del càrrec de Canceller de la República Federal d'Alemanya impulsà les Que calia crear un fons de solidaritat internacional en què hi participessin, reformes socials i la unió econòmica i monetària europea. Diríem que Willy sobretot, els Estats Units i les altres grans potències, perquè són aquelles que Brandt va saber anticipar una combinació de Bad Godesberg i de Maastricht. més tenen per a aportar i, també, més que comprometre-hi. Willy Brandt es va deixar guiar, sempre, per la raò i l'ètica i, si alguna vegada Deia coses molt semblants a aquelles que, en terrenys similars, han dit i han van entrar en conflicte totes dues, l'ètica sempre va guanyar la partida. Algunes escrit persones com Va.clav Havel i Raimon Obiols. Deia coses que avui, a de les seves decisions, com per exemple, la d'abandonar la Cancelleria Federal, Pierre Mauroy i a mi mateix, ens obliguen perquè ell parlava de la unificació l'any 1974, reflecteixen aquest intens combat. Alguns dels honors i dels càrrecs a nivell mundial, de la mundialització dels problemes i heus aquí que Pierre als quals es va fer mereixedor, com el Premi Nobel de la Pau, la Presidència de Mauroy, que ha estat fms ara President de la Federació Mundial de Ciutats la Comissió Nord-Sud o la Presidència de la Internacional Socialista mateixa, Unides i, jo mateix, com a President de les Ciutats Europees, ens hem embarcat són el reconeixement del seu compromís amb l'ètica i la raó. en l'aventura comuna d'aconseguir que el món tingui una sola organització de Es parla, ja avui, de la generació dels nets de Willy Brandt. No tots són, però, alemanys. Felipe GonzAfez no amaga ni la seva admiració per la figura de ciutats. Que al davant, o al costat si voleu, de les Nacions Unides hi hagi ben aviat les Ciutats Unides, una sola organització. Willy Brandt, ni el seu deute d'agraïment envers aquella persona que va creure Willy Brandt deia que la pau és inseparable de la llibertat. Willy Brandt en aquell jove de trenta-dos anys nomenat secretari general del PSOE a Su­ parlava de la tolerància. Willy Brandt fou potser el primer, potser el precursor resnes, en el Congrés de la renovació del socialisme espanyol que el portaria, d'allò que ara anomenaríem una acció cívica europea. Willy Brandt fou en vuit anys després, a les responsabilitats del govern. Més que elogiar els mèrits passats, prou coneguts, voldria destacar no tan molts sentits, podria ser també perfectament, un sant del voluntariat, de la dedicació lliure i voluntària a les fmalitats de la millora social. Deia -repeteixo­ sols la vigència del seu pensament, sinó el caràcter precursor i moralment inob­ que la pau era inseparable de la llibertat. S'ho va creure i l'Ostpolitik que va jectable de les seves propostes. Brandt es va sentir compromès amb els pro- encapçalar anava en aquesta direcció. 12 13 �DOSSIER: HOMENATGE A WILLYBRANDT --- El 1989, aquell any que de vegades Raimon Obiols ha qualificat com l'au­ tèntic canvi de segle, li va donar la raò. La unificació d'Alemanya en pau i democràcia va ser la darrera gran satisfacció de la seva dilatada vida política. El «Va ser un home enriquit per les proves, per les proves sempre superades, proves fonamentadores de nous compromisos» vint-i-dos de desembre del 1989 quan va participar, al costat de Von Weiseker, de Kohl i de Modrov, en l'obertura de la porta de Brandemburg va ser, en aquell moment, l'alcalde moral d'un Berlín per fi reunificat. Pierre Mauroy L'exemplaritat personal de Willy Brandt consisteix en haver estat alhora líder polític i líder moral. Jo diria, emprant paraules de Havel, que Willy Brandt ha estat un líder cívic així com ho va ser Olof Palme. PASQUAL MARAGALL Alcalde de Barcelona. Amb orgull i emoció participo en l'homenatge que avui es fa a Barcelona, al nostre amic Willy Brandt. Aquells que han estat a prop seu, saben de la seva personalitat tant excepcional. Saben, també, la fascinació que podia arribar a exercir. Alguns mesos després de la seva mort, crec que li devem alguna cosa més que un homenatge, i que hem d'inclinar el cap davant el que ha estat la seva aportació a aquesta segona meitat del segle XX, marcada pel trasbals i l'espe­ rança d'una nova organització del món. Alló que més desitjo retenir de Willy Brandt és la seva universalitat. Quina paradoxa, per una personalitat tant fortament arrelada en la condició humana de l'Alemanya de la seva època! Penso que aquest sentiment d'universalitat, ja el tingué de jove, Brandt a Lubeck, com a jove militant polític que va escollir l'exili com odi pel nazisme i com fidelitat al seu ideal polític. Suposo que també el va mantenir a la resistència i que, tant a Dinamarca com, després, a Noruega i a Espanya, va voler córrer tots els riscos per donar testimoni de la seva fidelitat a unes idees que eren, potser, la seva única intran­ sigència. I vull subratllar el seu lligam passional amb Espanya del qual, més endavant, en va ser testimoni la seva amistat amb Felipe Gonza.Iez. Realment, Willy Brandt fou l'home del refús de l'inacceptable. La pau va arribar i aquest refús va evitar que es confongués el poble alemany amb els dirigents nazis. Fou aquest refús que permeté a una generació de joves, de la qual vaig formar part, cercar l'amistat dels joves alemanys en els dolorosos anys de la postguerra, i abocar-nos en la cooperació europea. Es tractava de contri­ buir a posar els primers fonaments d'Europa, la qual no va ser tan sols una 14 15 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Homenatge a Willy Brandt: Voldria destacar no només la vigència del seu pensament, sinó el caràcter precursor i moralment inobjectable de les seves propostes. Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1993-03-04 Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Brandt, Willy, 1913-1992 Homenatges i distincions Socialisme Alemanya Description An account of the resource 4 p., n. 17; 1 - Vol. V Source A related resource from which the described resource is derived L'Opinió socialista EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. FCE Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/30/2793/1988_n10_11_OpinioSocialista_LEuropaCiutats_PM_OCR.pdf 426bf6948f3d56e9b8c06bcbd3f9058b PDF Text Text s o C I A L I s T A DOSSIER: L'ESQUERRA PER LA UNITAT EUROPEA Pierre Guidoni: L'organització política d'Europa. Josep Verde i Aldea: Cap a una consciència europea Jordi Solé-Tura: L'esquerra: el nou model polític europeu. Raimon Obiols: Les posicions de l'esquerra davant la construcció política d'Europa. Pier V irgilio Dastoli: L'esquerra i la integració europea. Michelle Achilli: Socialisme democràtic i construcció ,:europea. Rudi Arndt: La CEE i la resta d'Europa. � Miguel Angel Martínez: Europa i Europes. � l ·i''/ � Antoni Gutiérrez Díaz: Europa unida: Estats i r�p ns. Pasqual Maragall: L'Europa de les ciutats. Isidre Molas: Federalisme i reforma social�a· ,.. , _/· �uroP.,a, ��; ENTREVISTA: Fernando Monin per Enric lJastardes. . .: COL·LABORACIONS: Joan Colom: Implicacions financeres del procés d'unitat a Europa. Xavier Rubert de Ventós: La unitat cultural europea i l 'altra. Francesca Forte: Per una esquerra moderna. Peter Glotz: El malestar de l'esquerra. James Callaghan i Caroline Anstey: La fi del consens anglès. Biagio de Giovanni i Francesca Izzo: La identitat europea com a problema del pensament polític. Una conversa. ' l Núm. 10111 2/3 - Vol. Ill l �DOSSIER: L'ESQUERRA PER LA UNITAT EUROPEA ------ crec que estem en un període apassionant de l'Europa Comunitària que (a més a més, afortunadament, coincideix amb una tendència elitista en si in­ ternacional), i per tant jo crec que les coses es poden mirar amb més sereni­ L'Europa de les ciutats Pasqual Maragall tat, que el Parlament Europeu és per un diputat una talaia privilegiada; col·lec­ tivament jo crec que un gran desafiament pel conjunt de l'esquerra, de l'esquerra plural amb les seves velles tradicions; amb les noves tradicions de l'esquerra podem adonar-nos que hi ha objectius clars pels quals lluitar i posar-ne sobre la taula alguns amb la voluntat de no augmentar la confusió. No sé si ho he aconseguit o no, perquè aquesta és una qüestió molt complexa. Antoni Gutiérrez Díaz Eurodiputat comunista Des de Barcelona estant, es veu Europa com un sistema de ciutats, com un sistema de barcelones, més grans i més petites. Es veu com un repte i al mateix temps com un ajut. Si hom analitza el que és el mapa europeu físi­ cament, és un conjunt de ciutats. Europa és el continent urbà per excel·lèn­ cia, comparat amb Àsia, Àfrica i Amèrica del nord i del sud. Europa és allò que vist de lluny és més dens, més atapeït, més ple de vies de relació i de nuclis de població. Tots nosaltres ens veiem formant part d'un conjunt, d'una constel·lació de ciutats que, de fet, és l'esquelet, si voleu l'eix vertebrador, la contrapartida material d'aquest concepte general més abstracte que és Europa. Aquesta visió d'Europa des de baix, com formant part de la seva base ma­ terial humana i ciutadana, crec que és un bon punt de partida per analitzar com a socialistes el que volem que sigui. És el punt de vista millor, no el dels somnis o de les definicions globals purament. Té una part d'això però no ho és exactament. No és el punt de vista d'Europa com un conjunt de nacionalitats, algunes amb estat, altres sense i que ara veurien reconegud.a la seva personalitat gràcies a l'esquarterament dels estats addicionals, que és una altra veritat de la qual participem, sinó que és l'Europa vista des de baix com unconjunt de ciutadans dotats d'unes cultures i dotats al mateix temps d'una obertura i d'una mobilitat que els fa força iguals. Per altra banda les ciutats europees entre elles no només es relacionen per un sistema de competència (efectivament hi ha d'haver competència entre els ports de Barcelona i Marsella o entre els de Barcelona, Marsella i Rotter­ dam), sinó que també i, a més a més, es plantegen relacions de col·labora­ ció. Hi ha moltes coses a Europa que no es poden fer a les ciutats europees si no és col·laborant entre elles. D'aquí que hi hagi el creixement explosiu de les relacions entre unes ciutats i unes altres d'Europa, els fòrums no polí­ tics, sinó els fòrums urbans, els fòrums ciutadans, els fòrums internacionals de ciutats a Europa se succeeixen un darrere l'altre, van una mica a les pal­ pentes buscant quin és realment el lloc i la manera de relacionar-se, però 104 105 �DOSSIER: L'ESQUERRA PER LA UNITAT EUROPEA L'OPINIÓ SOCIALISTA ------ és evident que les ciutats europees s'han posat en moviment i en dos sentits: se senten protagonistes o base, si voleu, d'Europa, de l'Europa possible, se serveis, el professional, o sigui el que viu en ciutats, que són el 90 per cent dels ciutadans europeus, difícilment es pot considerar identificat o concernit senten realitat europea; i se senten competint entre elles mateixes i imitant­ per unes institucions que, bàsicament, el que fan és mantenir un equilibri se en allò que cada una té de millor i també per la necessitat de col·laboració intern entorn de la producció, però que no tenen un efecte, fins ara, sobre que, repeteixo, està donant lloc a multitud de contactes entre aquestes ciu­ les seves condicions de vida materials. Comença a haver-hi programes euro­ tats. Les ciutats saben que si volen tirar endavant han de poder atraure inver­ peus, sobretot els de caràcter regional i els de caràcter social, que comencen sions econòmiques, coneixements científics, capacitat d'investigació, talent, d'arribar. Un comença a veure per les terres d'Extremadura les estrelles d'Euro­ en definitiva tot allò que fa una realitat humana local, agradable de viure i pa amb el fons blau en una carretera que s'està reformant. Per tant hi ha po­ potent, i econòmicament sòlida. Per fer això hem de competir amb unes al­ blacions més endarrerides que tenen aquests ajuts, que poden començar a tres ciutats europees que segurament volen el mateix, però al mateix temps pensar que Europa no és una cosa abstracta. van aprenent com es fa això i van creant un trajecte que jo crec que serà el trajecte real, de l'Europa del futur. LA SOCIETAT DUAL. LA UNITAT DIS1DRSIONS EN LA CONSTRUCCIÓ EUROPEA Però jo diria més. No n'hi ha prou que Europa sigui un sistema de com­ pensació entre regions més adelantades i menys adelantades. Europa ha d'entrar Europa o es planteja d'aquesta manera o no serà. Si Europa, que és un al cor del problema, i el cor del problema és que en les seves ciutats i en continent bàsicament i fonamental urbà, amb un percentatge de població agrària el cor de les ciutats sobretot en el cor més antic de les seves ciutats, les peri­ tan petit com vosaltres ja sabeu que és, no es planteja des del govern euro­ fèries de les àrees metropolitanes és on s'està vivint, jo diria, les condicions peu, des dels sistemes polítics de representació europea, com un indret en més dramàtiques d'existència, que coexisteixen per altra banda amb una em­ el qual aquesta característica s'ha de potenciar, jo crec que Europa fracassa­ penta econòmica i creativa i cultural molt notable. Tenim una societat dual, rà; ho dic amb una certa brutalitat, però estem entre companys, entre amics, tenim un quart món a dintre de casa nostra, no cal cercar el tercer fora d'ella. entre gent que es pot expressar d'una forma clara. En aquest moment el pres­ La gent ho sap i assisteix una mica perplexe al fet que no hi hagi solucions supost de les comunitats europees, en un 65 per cent, i si no és correcte_ em a aquests problemes tan evidents, sobretot tan propers, que no són proble­ corregireu, està destinat a finalitats com la compra d'excedents, finançament mes ja purament de mala consciència a nivell internacional, sinó que són d'excedents i de produccions agràries. No hem d'oblidar-ho, la primera fase problemes que cada dia es viuen i que es viuen amb les seves conseqüències de la història de la qual parlava l'Isidre abans, moguda per socialistes i àdhuc materials. Per tant, una Europa que no parteixi d'aquesta constatació demòcrata-cristians, en el seu inici, va estar fonamentada en la producció difícilment arribarà a interessar els ciutadans, i crec que els socialistes estem primària: el carbó, l'acer i el sistema agrari. I era lògic. Si no hi hagués ha­ en condicions d'explicar això d'una manera més rotunda i més clara que nin­ gut entre els estats que formaven i que formen part d'Europa un enteniment gú. La unitat s'ha de fer des de baix, la unitat no pot ser una unitat unifor­ entorn de les seves agricultures, ni s'hagués pogut començar a parlar d'Euro­ mista, no ho és. Per qualsevol observador exterior Europa és un conjunt de pa. Cada un dels estats europeus considera i ha considerat sempre l'agricul­ cultures, d'idiomes, fins i tot de religions, pràcticament incomprensible. Aques­ tura, d'una forma una mica atàvica, com la base de la seva identitat. L'agri­ ta és la seva dificultat i aquesta és la seva riquesa. cultura és l'aliment, és l'aliment, a més, dels exèrcits, és, per tant la base de la defen a. Cal mantenir l'agricultura! És també una base prou important que pot ser decisiva en moments de grans empats electorals. Per tant cada APOSTAR PER LES CIUTATS país va plantejar la construcció d'Europa com un equilibri entre produccions primàries, entre agricultures gairebé diria, però més en general entre pro­ Quan he dit que Europa és un sistema de ciutats haig de dir tot seguit que duccions primàries. Això va donar un biaix molt clar al que són les comuni­ és un sistema car. Les ciutats són cares de mantenir. Un sistema molt orga­ tats europees com a conjunt polític i econòmic, i això ha donat els pressu­ nitzat té més diners a desprendre en el manteniment del sistema que no pas postos que estic dient. El resultat és que el ciutadà europeu difícilment es un altre que costa menys. Un sistema que té catedrals i òperes, que té un pot considerar protegit o identificat amb aquestes institucions que es dedi­ bon flux de tràfic i que, a més, té uns ciutadans exigents, que volen gaudir quen bàsicament a discutir qüestions agrícoles. El treballador manual, el dels d'espectacles de categoria i d'equipaments importants, és més car que un al- 106 107 �DOSSIER: L'ESQUERRA PER LA UNITAT EUROPEA ------ tre sistema, que no s'ho planteja, no ho té o ho té més lluny. El sistema de ciutats és car, però és al mateix temps la gran font de benefici de l'espai con­ � tinental, en el sentit que és el lloc on es produeix la innovació, la creativita i, per tant, el lloc que permet d'esperar que en aquest continent concret h1 Federalisme i reforma social a Europa Isidre Molas haurà un procés que permetrà a Europa de competir, de relacionar-se, de ser alguna cosa important, a la llarga, en el món. Per tant , Europa és un sistema de ciutats, Europa és cara de mantenir, les ciutats són cares de man­ tenir, però Europa ha de fer el gest de reconèixer aquesta realitat i apostar per les ciutats. Altrament estarà malbaratant la seva gran potència. Crec que ens anem apropant a aquesta realitat d'una forma diversa, des de punts molt diferents. Crec que el ciutadà de vegades està una mica desorientat respecte a quines són les institucions, quins són els moviments, quins són els fòrums, Ir� agi�o que les eleccions europees han de ser un moment cabdal en la consc1�ncia­ ció de totes aquestes realitats, i penso que al moment d'enfrontar-nos-h1 hem quines són les maneres de contribuir a aquesta Europa que intueix. de ser quasi nets en matèria conceptual. IRREVERSIBILITAT I UNITAT EUROPEA Al llarg de les sessions s'han manifestat des d'actituds i de llenguatges di­ ferents, com són els europeus, i com és habitual també dins del camp del socialisme, que la unitat europea era necessària. I que, a més a més de ser necessària, era mancada, encara, que no era realitzada, però que és irrever­ EUROPEISME I FEDERALISME sible, almenys en el sentit i des del punt de vista de la inèrcia dels movi­ L'europeisme, com a supressió del localisme, crec que està condemnat. L'Isidre ho deia i des de fa molts anys a Catalunya s'ha dit (fa molts anys, no molt mesos) que som europeus perquè som catalans, i podem dir-ho per­ què és veritat. Al mateix temps crec que és necessari d'explicar que si només som el que som a nivell local no serem res. Per tant nosaltres hem de plante­ jar una clara visió federalista a Espanya però també a Europa. Crec que l'anunci fet en aquestes jornades per Raimon Obiols de la necessitat d'una via també federal per una unió de partits socialistes europeus és enormement impor­ tant, és una gran esperança. U s asseguro que molts milers de ciutadans, no dic milions, però sí aquests milers que formen la consciència de milions, han llegit avui amb esperança aquesta petita notícia: que en Raimon Obiols ha proposat l'existència d'una unió de partits socialistes europeus més forta i amb una vocació federal. Per tant, jo crec que aquestes són les dues bases del que ha de ser l'acció de l'esquerra i dels socialistes en un futur immediat. Barcelona, la Barcelona del progrés, la Barcelona de Cirici, la Barcelona de Campalans estarà sem­ pre al servei d'aquest objectiu i d'aquesta trajectòria. ments. I que això era una realitat com a conseqüència d'una necessitat més que d'un tabú. Perquè les formes de fer ciutats per sobre de les que existei­ xen ha estat la necessitat i la por. La por l'hem bandejat, la por no ha de ser la base d'Europa; la unitat europea només és possible a través de l'accep­ tació de la necessitat i de la conveniència d'aquesta necessitat, per arribar a un espai polític més gran, no només econòmic, social i cultural; també po­ lític, que sigui capaç de desenrotllar un gran projecte polític per la democrà­ cia i portar-lo més enllà del límit estret dels estats nacionals actualment existents. La necessitat de construir un gran espai econòmic, social i cultural, d'aquesta unitat política, per realitzar un projecte p_olític democràtic, implicava una base de formació: és la voluntat que els ciutadans d'Europa gaudeixen a la pràcti­ ca de l'autonomia suficient per poder decidir el seu propi destí i realitzar les seves pròpies formes de vida col·lectiva en comú que han anat construint al llarg del temps. Havia de ser i ha de ser, per tant, aquest espai polític una gran força per la pau i la distensió i la cooperació entre tots els pobles de la terra. En aquest sentit, aquesta unitat, basada en la necessitat i l'accepta­ ció d'aquesta necessitat com a bona, ha de ser moguda per un ideal retòric del que és una Europa lírica. Ha de ser així, exposat per diferents oradors, Pasqual Maragall Alcalde de Barcelona com un ideal basat en l'existència d'una unitat de persones diferents, unides amb la voluntat de construir una democràcia social, de construir un règim amb més llibertat individual, amb més llibertat pels pobles, amb major igualtat entre les persones i amb més possibilitats de realitzar el que és el gran ideal que s'està progressivament consolidant a Europa: un ideal natural, obvi, que 108 109 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 09.01. Activitat de representació (com a Alcalde) Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1982-1997 Description An account of the resource Aquesta sèrie agrupa els documents sorgits de la funció representativa de l'exercici del càrrec d'Alcalde de Barcelona. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource L'Europa de les ciutats Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1988 Type The nature or genre of the resource Article Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Europa Ciutats Acció política Territoris Barcelona Description An account of the resource 4p. Núm. 10/11, 2/3 - Vol. III. Dossier: L'esquerra per la unitat europea. Source A related resource from which the described resource is derived L'Opinió socialista EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. FCE Articles https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/2792/19880305_ConvencioMajoriaSocial_PM.pdf 227f4df0d70909f5b116c1d9a91f852a PDF Text Text PER UNA MAJORIA NACIONAL I DE PROGRES I. Un moment decisiu en el procés d'afirmació nacional de Catalunya. Durant deu anys, entre 1977 i 1987, els catalans hem viscut el període més llarg d'autonomia política de la nostra història contemporània.El poble de Catalunya ha recuperat les institucions d'autogoven i, malgrat les dificultats, incomprensions i insuficiències que com a poble hem hagut de vèncer, el marc ofert per la Constitució i l'Estatut d'Autonomia ha permès que el país tirés endavant. A diferència d'altres moments de la nostra història nacional, avui aquest procés sembla assentar-se en un marc democràtic irreversible, caracteritzat per la voluntat de tots de viure en pau i llibertat i d'assolir progresivament uns nivells més alts d'autogovern i de prosperitat. En aquesta etapa de la història recent de Catalunya, l'esquerra i els sectors més progressistes de la societat catalana han tingut un paper cabdal. Aquestes forces foren decisives en la resistència al franquisme durant els anys més negres de la dictadura i ho foren també en la transició democràtica. Van saber interpretar millor que ningú les aspiracions nacional del poble de Catalunya, les van saber traduir en iniciatives polítiques concretes i van ser destacadament presents en els moments decisius de la formulació de l'alternativa democràtica a Espanya. Avui, al cap de deu anys, perquè els intents de tergiversació histórica no acabin emmascarant la realitat, cal afirmar clarament que el camí fet només ha estat possible perquè a les primeres eleccions, el juny de 1977, les esquerres van ser majoritàries. Aquella majoria nacional de progrés féu possible el ràpid procés de restabliment de la Generalitat i el retorn del President exiliat, Josep Tarradellas. En una transcisió complexa i a voltes confusa, aquells esdeveniments catalans constituiren el fet més nítid de trencament democràtic: entroncaven la nova democràcia amb la que havia caigut sota el franquisme, reivindicaven amb honor la nostra pròpia �historia nacional i mostraven nítidament no tan sols la nostra voluntat de ser, sinó també la nostra voluntat i capacitat d'avançar en el camí de l'autogovern democràtic, de la creixença nacional i del progrés. Durant la dècada 1977-1987 hem assistit a profundes transformacions en la configuració del sistema de forces polítiques de Catalunya. El mapa polític de la dreta s'ha recompost i la representació dels sectors socials més conservadors de la societat catalana -que el 1977 era exercida en primer lloc per la UCD- és avui pràcticament monopolitzada per la coalició de Concergència Democràtica i Unió Democràtica. També el bloc de les forces d'esquerra ha estat sotmès a intensos processos de canvi. L'espai comunista, que durant la dictadura va desplegar una tasca essencial per als interessos nacional de Catalunya i que en els primers anys de la transcisió es va constituir en la segona força política de Catalunya després del socialisme, ha viscut una profunda crisi. El nacionalisme radical, no ha aconseguit mai de superar el caràcter de força minoritaria i no ha pogut connectar realment amb els amplis sectors d'esquerra i catalanistes que havien protagonitzat la transició. L'espai socialista s'ha consolidat com a punt de referència fonamental de l'esquerra, i gradualment s'hi han anat aglutinant els sectors progressistes més nombrosos de la societat catalana. Però també aquest espai ha hagut de passar un procés complex i difícil. El Partit dels Socialistes és el resultat del procés d'unitat or- gànica probablement més complicat i arriscat viscut per cap força política durant la transició. I aquest procés s'ha saldat positivament. És hora de reconèixer la importància innegable d'aquest fet, gràcies al qual els sectors populars i progressistes han donat la seva representació política a unes forces de signe catalanista, les temptacions "lerrouxistes" no han trobat un espai on prosperar i el procés de recuperació de l'autonomia política s'ha pogut establir i fonamentar sobre una voluntat d'integració de la societat catalana. Però els costos d'aquesta unitat també han estet considerables. La veu del socialisme català ha estat sovint condicionada per la seva �vinculació societat amb el catalana socialisme han trobat esperaven de l'esquerra n'hi ha espanyol. a faltar Sectors importants la posició majoritària per denunciar hagut, d'una política poc respectuosa de de fermesa la que els errors, quan amb l'autonomia de Catalunya per part del govern central. Les conseqüències d'aquests canvis són evidents. El nacionalisme conservador ha assumit la representació política del catalanisme de molts sectors de la població que no comparteixen pròpiament el seu projecte nacional ni la seva ideologia. El projecte nacional de les forces d'esquerres superat per s'ha vist l'enfrontament difuminat i, políticament, entre el nacionalisme ha estat conservador i el centralisme; aquest ha estat el signe dels darrers anys a la vida política de Catalunya. Aquest enfrontament és frustador i desgastador, perquè serveix per reforçar políticament i electoralment l'espai de la dreta conservadora, pero no permet obtenir resultats apreciables en l'aprofundiment de l'autogovern. Convergència -que va aprofitar amb èxit les contradiccions i limitacions de les esquerres catalanes- ha assolit una posició fortament predominant i s'ha instal·lat amb una desimboltura abusiva a la Generalitat, mentre que ha anat decantant-se ostensiblement cap a la dreta. En part, pel seu propi impuls i pels seus propis interessos -sovint no gaire coincidents amb els de la seva base electoral- i en part per unes circumstancies que l'han anada involucrant cada vegada més íntimament amb les percepcions i els interessos de ladreta espanyola, i d'una dreta espanyolista a Catalunya, que en el passat havia donat proves permanents de col.laboracionisme amb qualsevol aventura anticatalana i antidemocràtica quan això semblava afavorir els seus interessos. L'expansió d'una mena de neonacionalisme instrumental de la dreta, que s'aprofita a fons de l'altual estat de coses, és un dels trets més inquietants d'aquesta evolució. Avui la vida política de Catalunya apareix marcada per un fet: la recuperació de l'autogovern és un èxit que correspon al conjunt de la societat catalana i a la totalitat der les seves formacions polítiques; però els rendiments polítics d'aquesta recuperació no seran òp- �tims mentre apareguin monopolitzats per un projecte polític de signe conservador. Per això, el moment és decisiu. Es donen les condicions necessàries perquè de nou un projecte nacional impulsat pels sectors més progressistes de la societat catalana pugui permetre, com ara fa deu anys, de fer un salt qualitatiu endevant. En el terreny econòmic, el país pot fer un gran pas endavant en la mesura que se sàpiga aprofitar una conjuntura especialment favorable, a condició que l'obra de govern resolgui satisfactòriament alguns reptes fonamentals en els terrenys de les infrastructures, de l'ensenyament universitari, del desenvolupament tècnic i de la formació professional i tecnològica. En el camp de la cultura, les energies estan a punt per avançar significativament, sempre que el preces de catalanització no sigui segrestat o minimitzat per unes opcions reaccionàries i sempre també que la creació no sigui pel dirigisme i el d'ensenyament, l'atenció preferent a Universitat, a la formació professional i tècnica i a la millora clientélisme. pedagògica En sota paralitzada matèria unes guies o de entrebancada renovació i rigor ja no la depnèn fonamentalment dels condicionaments pressupostaris o de competències, sinó de factors polítics de decisió, entusiasme i participació. En el terreny social, l'autogovern, més que predicar la compassió, ha de prendre consciència que té la possibilitat real de fer una política de redistribució social i d'equilibri territorial capaç d'evitar una escissió comunitària com les que avui viuen les societats regides per governs neoconservadors (dualisme social que a casa nostra prendria un caràcter de més específica gravetat en la mesura que s'hi imbricarien factors culturals i lingüístics.) En conjunt, tot sembla a punt per a una nova situació. Es donen les circunstancies necessàries perquè pugui reeixir una gran iniciativa nacional de signe progressista. Però la situació en què estem és una cruïlla. També s'hi poden interposar factors de signe negatiu. La con- �1 f tinuïtat de l'actual projecte conservador corre el risc de mantenir la seva lògica estèril i frustradora. I, cosa que encara seria més greu, corre el risc de mantenir els sectors populars i progressistes de la societat catalana al marge del procés de consolidació de l'autogovern; aquest fet fóra de conseqüències imprevisibles sobre les formes de representació política que aquests sectors poden acabar adoptant i, per tant, sobre la configuració del sistema de forces polítiques a Catalunya . Estem doncs, en un moment especialment decisiu. Un procés fràgil, reeixit a base de difícils equilibris, que tant es pot consolidar i aprofundir com començar-se a esquerdar. Naturalment, la direcció que seguirà el curs de la vida política de Catalunya depèn de la voluntat de les forces polítiques, de l'encert que puguin tenir a formular els seus projectes i a corregir i modular les seves propostes. Però també depèn, fonamentalment, de la capacitat de mobilització i d'incidència dels sectors més actius i progressistes de la societat catalana per particpar en aquest procés i condicionar-lo. Es per aquests motius que els sotasignats creiem necessari de platejar a la consideració pública unes propostes que ajudin a desbloquejar l'actual situació política catalana. II. Unes propostes per a una nova majoria nacional de progrés. Volem assenyalar la nostra convicció que l'objectiu d'una nova majoria nacional i de progrés, en el Parlament i en el Govern de Catalunya, és avui a la vegada convenient i possible. És un objectiu convenient per a Catalunya perquè és la fórmula capaç de permetre unes noves cotes de competencies i un nivell més ample i potent d'autogovern polític, no pas en el simple terreny de l'enfrontament retòric, sinó de la negociació concreta. Aquests darrers anys hem fet la prova que una tàctica orientada al conflicte formal no reporta resultats pràctics perceptibles. Les relacions entre el Govern de Catalunya i el Govern de l'Estat han d'estar presidides per la �lògica dels interessos, moltes vegades contraposats, i no per la lògica de l'emotivitat. En aquest sentit, una nova majoria progressista de govern, bastida al voltant de les opcions majoritàries de l'esquerra i amb els més amplis suports parlamentaris, és avui la solució més idònia. Un govern nacional de progrés també és convenient en una conjuntura de rellançament econòmic, per donar a l'obra de govern una perpectiva reformadora favorable als sectors populars de la societat catalana i per tornar a la Generalitat una coloració més oberta i plural, que permeti aglutinar esforços més amples i potents i, en conseqüència, una ambició i un dinamisme de més volada. Avui aquesta nova majoria de progés és possible. El temps pitjor de 1'ofensiva conservadora que s'ha produit a Catalunya i a tot Europa ja ha passat. Les crisis, grans i petites, dels diversos sectors de l'esquerra han estat superades. La coalició Iniciativa per Catalunya ha emprès un procés de recuperació. Esquerra Republicana s'ha alliberat de la presència minoritària i coactiva en el govern de Convergència i dels nuclis que, des de dins mateix del partit, preconitzaven l'entesa subordinada amb la dreta. Els socialistes catalans apareixen units i amb testimonia el un marge ressò de maniobra de la seva cada vegada proposta més ample, com federalista. El ho debat d'orientació política al Parlament (octubre 1987) ha posat de manifest un sensible acostament de les perspectives i els projectes immediats d'aquestes forces polítiques. Però la possobilitat -que afirmem ben real- d'un canvi de la correlació política no depèn únicament -ni tan sols, potser, fonamentalmentd'una recuperació d'aquestes forces polítiques i d'un acostament entre elles. Depèn substancialment deia capacitat de reacció i mobilització general dels sectors de progrés de la societat catalana, que avui, n'estem persuadits, són majoria en el nostre país. Es a aquesta majoria social, activa i dinamitzadora deia societat civil, des de les classes treballadores fins als sectors empresarials més dinàmics, a qui avui correspon, des del seu pluralisme, la �possibilitat de decidir. Homes i dones que volen participar en la definició del nostre futur col·lectiu: obrers, professionals i tècnics, joves, pagesos, empresaris de mentalitat oberta i moral de treball, gent de la cultura i les arts... Tots ells tenen avui la capacitat de deicidr si volen que la situació continuï com ara o si volen un canvi de panorama i l'obertura d'unes noves perspectives. El nostre missatge a aquesta majoria és ún missatge concret. Avui convé una nova majoria política a Catalunya: una majoria nacional i de progrés. Per fer-la possible en les eleccions de 1988 són necessàries les condicions següents: que els socialistes catalans aconsegueisin dinamitzar al voltant del possible; que es produeixi seu projecte el màxim suport electoral un increment general de les opcions de progrés; que es verifiqui un acostament entre aquestes opcions a fi de constituir una majoria parlamentària i de govern; que l'esquerra no enquadrada en els partits es mobilitzi; que hi hagi un gran debet nacional sobre la tasca política i de govern que haurà de realizar la nova majoria. Es, doncs, necessària una iniciativa de diàleg i de debat amb les forces polítiques que poden representar aquest projecte nacional i de progrés, en especial amb el Partit dels Socialistes de Catalunya. Una iniciativa que permeti establir un espai de suport, però també de condicionament crític, que serveixi per aglutinar forces i que ajudi a conformar aquesta nova majoria nacional i de progrés. Us convidem a participar en aquesta iniciativa guanyar aquests objetius. - i - i a treballar amb nosaltres per �"GRANS EIXOS D'ACTUACIÓ DEL NOU GOVERN" "PER UNA MAJORIA NACIONAL I DE PROGRÉS" • Des de les 9.00 h. matí Recepció, informació i lliurament de documentació. • A les 7.00 h. tarda. Presentació de la Declaració de la Convenció. • A les 7.30 h. Parlaments. • A les 9.00 h. Festa. M A les 11.00 h. Ponències "Grans eixos d'actuació del nou govern". • A les 12.30 h. Debat. • A les 2.00 h. Descans per dinar. • A les 4.30 h. tarda. Ponències i debat "Desenvolupar el país: innovació tecnològica, creixement econòmic i equilibri mediambiental".. Ponències i debat "Governar amb els ciutadans, administrar amb rigor". Ponències i debat "Superar les desigualtats: solidaritat social i reequilibri territorial". Ponències i debat "Preparar el futur, formar la joventut". • A les 6.00 h. Debats. • A les 7.30 h. Debat sobre l'esborrany de Declaració de la Convenció. • A les 9.00 h. Fi de la sessió. Informació i secretaria Adreça: Rosselló, 2293er. Ia., Barcelona 08008. Telèfon: 238 31 79. M Convenció Per Una M a j o r i a Nacional i de Progrés. _^g Butlleta d'inscripció Nom i cognoms, Adreça Població D.P. Telèfons Professió Observacions ¡propostes Preu d'inscripció: 500 pts. Inscriviu-vos telefònicament, o bé per correu, mitjançant la butlleta. • �El desembre últim, un grup de seixanta-vuit persones de procedències polítiques diverses i vinculades a diferents realitats associatives, culturals i territorials, va donar a conèixer un document, titulat "Per una majoria ¿; c-onal i de progrés", on s'afirmava la necessitat i la conveniència d'una majoriaxl'orientació progressista per governar el nostre país, i es proposava un procés de reflexió i mobilització que la fes possible. Posteriorment, en el congrés del Partit dels Socialistes de Catalunya, Raimon Obiols recollia la iniciativa i proposava dos nivells de diàleg en el si del progressisme i de l'esquerra catalana: el diàleg amb les altres forces de progrés; i, molt especialment, el diàleg amb l'esquerra no enquadrada, desmobilitzada en molts casos. Un diàleg que tingués com objectiu el disseny de les grans línies programàtiques del nou govern, així com la mobilització del poble català per una nova etapa de construcció nacional. D'aquesta voluntat compartida, n'ha sorgit la convocatòria d'aquesta Convenció per una majoria nacional i de progrés, que vol ser la plataforma on tingui lloc el diàleg de l'esquerra no enquadrada amb els socialistes catalans i des d'on, alhora, es promogui la idea d'un acord programàtic i de govern entre les forces d'esquerra catalanes. En el document inicial que desencadenava aquest procés, hi dèiem, entre altres coses: I "Volem assenyalar la nostra convicció que l'objectiu d'una nova majo; ria nacional i de progrés, en el Parlament I i en el Govern de Catàïuâyà,<jés avui a ! la vegada convenient; impossible. " I "Per fer-la possible en les eleccions de 1.988 són necessàries les condicions següents: que els socialistes catalans aconsegueixin dinamitzar al voltant del seu projecte el màxim suport electoral possible; que es produeixi un increment general de les opcions de progrés; que es verifiqui un acostament entre aquestes opcions afide constituir una majoria parlamentària i de govern; que l'esquerra no enquadrada en els partits es mobilitzi; que hi hagi un gran debat nacional sobre la tasca política i de govern que haurà de realitzar la nova majoria". I "Es, doncs, necessària una iniciativa de diàleg i de debat amb les forces polítiques que poden representar aquest projecte nacional i de progrés, en especial amb el Partit dels Socialistes de Catalunya. Una iniciativa que permeti establir un espai de suport, però també de condicionament crític, que serveixi per agrupar forces i que ajudi a conformar aquesta majoria nacional i de progrés. Us convidem a participar en aquesta iniciativa i a treballar amb nosaltres per guanyar aquests objectius. " "UNA NOVA ETAPA DE CONSTRUCCIÓ NACIONAL" Dissabte, dia 5 de.Març • Des de les 9.00 h. matí Recepció, informació i lliurament de documentació. • A les 10.30 h. Acte de Presentació de la Convenció. • A les 11.30 h. Ponències "Una nova etapa de construcció nacional". • A la 1.00 h. Debat. • A les 2.30 h. Descans per dinar. • A les 4.30 h. tarda. Ponències i debat "Catalunya: perspectiva europea i internacional". Ponències i debat "El desenvolupament institucional". Ponències i debat "Municipis i construcció nacional". Ponències i debat "Catalunya i Espanya: democràcia i federalisme". • A les 6.00 h. Debats. • Ales 7.30 h. Presentació de l'esborrany de Declaració de la Convenció. • À les 9.00 h. Fí de la sessió. �EL SECRETARI PARTICULAR DE L'ALCALDE DE BARCELONA COMUNICACIÓ INTERIOR ( Copia d"arxiu ) Data: 28-04-88 Ref. : 05116/88 Senyor Xavier Roig Cap del Gabinet de Comunicació Assumpte: Convenció per una Majoria Nacional i de Progrés Resposta: S Us adjunto fotocòpia de la transcripció de la intervenció del senyor Alcalde a la primera sessió de la Ce?..venció Per Una Majoria Nacional i de Progrés, que ens ha ríreçat el senyor Carles Navales, de la Comissió Organitzadora. «";:-'• agrairia que? tal i com sol·licita, vulgueu examinar el text, c< r::agir-lo, si s'escau, i enviar-lo abans del dia 9 de Maig. Gràcies i cordialment, Salvador Sarqueila ALCALDIA Registre de sortida Ne 005205 �_ J * Convenció Per Una M a j o r i a N a c i o n a l ¿S f'; '€. r r i Barcelona, 26 d'abril de 1988 Benvolgut Pasqual Maragall, T'adrecem la transcripció de la teva intervenció a la la. sessió ¿e i a Convenció, amb 1 l objectiu de que corregeixis el text adequadament, modificant-lo,' en el seu cas, de la manera que creguis més convenient, a punt de publicar. Per complir els plaços que ens hem marcat, convindria tenir enllestida la correcció, i entregada al carrer Rosselló, abans del dilluns dia 9 de maig, Ben cordialment. f}--^~r Carles Navales Comissió organitzadora A L C A !.. D I A '• " ; * *.. rñSfi¿SÍL«...í: _ 2 7 04 !968_ j ¡7o 0051 fe Secretaria: Rosselló, 229 3er. la., Barcelona 08008, Telèfon 238 31 79. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Intervenció de Pasqual Maragall a la primera sessió de la <em>Convenció Per Una Majoria Nacional i de Progrés</em>. Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1988-03-05 Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) Catalunya Parlament de Catalunya Campanyes Acció política Description An account of the resource Transcripció de la intervenció de Pasqual Maragall a la Convenció. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Cotxeres de Sants (Barcelona) Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 175 Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/2791/19880412_FuturEsperancat_Campanya_PM.pdf 7848df711773d57282d87a35d9f0935f PDF Text Text .o ¿ft \»j//f>5- • ON DISCORS ESPERANÇAT SOBRE EL FÜTOR DE CATALUNYA Abril 1988 �UN DISCORS ESPERANÇAT SOBRE EL FUTUR DE CATALUNYA Però abans els haig de dir unes coses sobre el passat. Molts de vostès, potser, no recordaran qui i com va fer més per a Catalunya i per la llibertat en els anys negres de la dictadura, en els cinquantes, en els seixantes i en els primers setantes. Ara és fàcil omplir-se la boca de paraules sobre Catalunya i l'Autonomia i la Llibertat, però la veritat és que en aquells anys molt pocs dels que avui s'omplen la boca d'aquestes paraules estaven entre tots aquells, entre nosaltres, quan fèiem front a una situació d'opressió i de persecució dels drets més elementals. Jo recordo perfectament que aleshores els onzes de setembre no eren com ara una processó pacífica, per davant del monument de Rafael de Casanova, sinó una manifestació de poca gent i molts policies al darrera, convocada en bona part pel moviment sindical clandestí i, -els ho asseguro-, no gens agradable. Molts d'aquells que ara parlen de Catalunya i de la llibertat no estaven entre nosaltres. Però, potser no cal anar tant lluny. Recordem, tan sols el primer de febrer de 1976 i el vuit de febrer de 1976 i les grandioses manifestacions pel Passeig de Sant Joan i per tot el centre de Barcelona. No recorden vostès aquella fotografia que s'ha fet famosa d'una colla de ciutadans asseguts a terra en el passeig central del que encara es deia Passeig General Mola, rebent les bastonades de la policia del règim?. Si esbrinen bé qui hi havia allà, distingiran una colla de ciutadans, majoritàriament d'esquerres i, si s'hi fixen prou, descobriran Joan Reventós, en Xirinachs, en García Faria... i podríem anar seguint. Però el que m'interessa ara, és recordar el què pensàvem en aquells moments, i des del moment actual preguntar-se avui, "Què caldria haver fet?" Què pensàvem al 76 i al 77 que en dotze anys estaria fet? Molts, la majoria, imaginaven que en dotze anys tindríem més que enllestida la divisió territorial de Catalunya i l'organització d'una nova Administració, que l'Eix Transversal estaria acabat, que Tarragona i Reus i el Garraf tindrien aigua, que les rieres de Catalunya no serien pudentes i el sistema de depuració hauria millorat ostensiblement, que l'escola catalana seria capdavantera a Espanya i comparable a les millors d'Europa, que la tradició del Patronat Municipal Escolar i la Universitat Autònoma de la República no s'haurien estroncat, que els 600.000 pobres que avui hi ha en aquest país estarien atesos, que els problemes d'inseguretat i drogaddicció no haurien arribat al grau de manca de polítiques definides que avui observem. En fi, que l'atur hauria disminuït i que una política industrial de promoció pròpia de Catalunya hauria contribuït clarament a la millora de la situació, en aquest terreny. És cert que també pensaven que el �2 Tribunal Superior de Justicia de Catalunya ja s'hauria format, que l'Administració Perifèrica de l'Estat s'hauria adaptat als esquemes territorials catalans, que s'haurien d'haver aprovat temps enrerra, molt abans i, per tant, que molts problemes que tenim, no només a Catalunya, sinó a la Governació espanyola en el seu conjunt, també estarien més ben solucionats, més avançats. Però això no treu el fet evident que ara, i aquí, a Catalunya, no s'ha sabut donar solucions originals i profundes a molts dels problemes del moment, que Catalunya, la Catalunya que tenim avui, no és ni de bon tros, aquella que fa dotze anys esperàvem de tenir, a hores d'ara. Després els parlaré de les coses que s'han fet bé i de les coses que no s'han fet bé i d'aquelles que caldrà fer. Però per començar aquest discurs esperançat sobre el futur m'han de deixar que faci una petita reflexió sobre el present i sobre les eleccions que s'acosten. Molta gent pensa que allò que hem aconseguit és important (i tenen raó). Molta gent pensa que el govern de Felipe González a Madrid i el govern Pujol a Catalunya estan presidint sobre una situació que és francament millor del que era fa uns anys. Potser no tan bona com esperàvem fa dotze anys però potser millor del que fa 4 o 5 podríem esperar. I en funció d'aquesta regla de tres molta gent diu "ja ens estan bé els governs que tenim i, per tant, potser que continuem igual". Per què és això? perquè els governs actuals tenen una especial legitimitat, el govern espanyol representa no només un govern sinó l'Espanya democràtica, l'Estat de les Autonomies, el país que entra a Europa, el país que s'arrenglera clarament amb les seves aliances internacionals i que li sap plantar cara als EE.UU., el país que ha aconseguit una inflació i un creixement econòmic que són perfectament comparables, si no millors, a la de molts països europeus; en definitiva, un país que pot començar a anar amb la cara alta pel món. I tot això és cert. Però per la mateixa regla de tres també es pensa, a vegades, que l'actual govern de Catalunya representa l'Autonomia, la Catalunya que s'autogoverna, la Catalunya que torna a créixer econòmicament, que mira esperançadament el futur, en definitiva, la Catalunya que som. I, per tant, de la mateixa manera que qui vol una Espanya democràtica vol el govern actual, espanyol, sembla que es vingui a dir que qui vulgui una Catalunya autònoma que voti el govern actual que tenim. �3 Hi ha un 20% de persones a Barcelona que voten Felipe González, Jordi Pujol i Pasqual Maragall i que no hi veuen cap contradicció. Cada un representa, respectivament, la democràcia, l'autonomia de Catalunya i la pròpia ciutat de Barcelona. Però jo els haig de dir que s'ho pensin dues vegades. Jo els haig de demanar que analitzin detingudament qui ha fet què i com ho ha fet i que vegin fins a quin punt és veritat que el que tenim avui a Catalunya, més que un govern, és una digníssima representació que els catalans es van donar l'any 1984, però que aquesta representació no ha estat a l'alçada del que Catalunya podria esperar. Que aquest govern es gaudeix d'unes millores majorment aconseguides per altres nivells de govern i que més aviat actua com un no govern, gairebé diria com un sindicat, com un grup de pressió que tracta de posar punts i comes i accents i de criticar o aplaudir les accions que els altres governs, el de l'Estat i el de les ciutats van fent dia rera dia. No és que el govern de Catalunya no faci res, ja hi tornarem sobre això; però sí que és ben evident que esmerça tant o més d'energies, d'esforços i de temps en comentar, en criticar i, a vegades, en combatre el que els altres nivells de govern fan. Nosaltres el que necessitem ara és un autèntic govern, un autèntic equip de govern, amb un autèntic director de l'equip i amb un programa, amb un programa clar per desenrotllar. No necessitem d'un gran solista, necessitem d'un gran director. No necessitem d'un solo, necessitem un concert, una orquestra. Vostès s'imaginen el que podria ser un equip, un govern dirigint Catalunya que aprofités tota la immensa experiència acumulada en el govern de les grans ciutats de Catalunya, i en el govern de l'Estat ?. Vostès s'imaginen el que podria ser un govern presidit per un President que representés la totalitat de Catalunya, que quedés al marge de la lluita partidària, en Raimon Obiols, amb un equip que podria molt bé ser dirigit per un Conseller en cap, com ell ha promès, com ara en Narcís Serra ? Vostès s'imaginen el que podrien aportar en aquest govern personalitats com l'Ernest Lluch o en Joan Majó ? �4 Vostès s'imaginen el que podria ser un equip de govern amb un Conseller de Governació com en Joaquim Nadal, l'Alcalde de Girona, i amb uns altres Consellers que es diguessin Lluís Armet o Mercè Sala o Antoni Siurana o Rafael Suñol, l'actual President del Banc de Crèdit Industrial, o Francesc Raventós, l'home que ha creat 16 empreses en un any, sota l'impuls d'Iniciatives, S.A., o una Conselleria d'Educació dirigida per la Marta Mata ? S'imaginen el que això significaria per a Catalunya? Jo no dic que aquests siguin els noms que hagin de ser. Serà en Raimon Obiols qui haurà de decidir. Jo només dic que dintre de les possibilitats que ofereix l'opció socialista hi ha tots aquests noms. I, afegeixo: en aquest govern hi haurien també tots aquells noms que la resta de les formacions de l'esquerra catalana pogués oferir. Catalunya faria un salt, Catalunya faria un bot endavant, no en dubtin ni un segon. Tota l'energia i tota l'experiència acumulada en el govern de l'Estat i en l'enorme impuls de canvi que han vist les nostres ciutats, els nostres carrers, les nostres places, les nostres iniciatives empresarials, les nostres iniciatives culturals, es reflectirien en una nova situació en la qual Catalunya seria dirigida pels millors catalans per dirigirla. Parem-nos un moment a pensar què és Catalunya. Catalunya és un nom, una bandera, una unitat, una totalitat?. No és més cert que Catalunya és una diversitat de ciutadans i de ciutats i de pobles que li donen el seu caràcter, que la fan tal com és? No és veritat que Catalunya és la suma de Barcelona i Girona i Manresa i Tarragona i Lleida i Reus i Olot i Figueres i Amposta i Tortosa i Terrassa i Sabadell i Vic i Ripoll... i que Catalunya no serà forta fins que no sàpiga sumar bé les potencialitats de tots aquests noms, de totes aquestes ciutats, de tots aquests ciutadans amb l'única i estricta finalitat de fer-la gran?. A principi de segle un poeta va dir que "Catalunya sense l'Empordà no fóra Catalunya, i que, tanmateix, si de Catalunya només quedés l'Empordà Catalunya tornaria a ser". Què vol dir això? Vol dir que la veritat no està en el tot sinó en la part. Vol dir que la llavor del creixement del nostre futur s'ha d'anar a cercar en cada una de les parts que fan de Catalunya una cosa diferent, plural, rica, diversa, heterogénea i, tanmateix, única. Aquests darrers anys se'ns ha vulgut contraposar la idea (i dic la idea) abstracta de Catalunya a la realitat de Barcelona o d'altres parts del nostre país. I s'ha especulat amb què els interessos de l'una i 1'altra o les altres podien no ser coincidents; i això és fals. �5 Allò que és bo per a Barcelona és bo per a Catalunya; que quedi clar. Més enllà de la distribució de recursos, més enllà de la gran concentració de despeses de govern, de funcionariat que es donen a Barcelona... Més enllà de totes aquestes inèrcies que un govern conscient hauria de corregir, en allò que és fonamental, repeteixo, allò que és bo per a Barcelona és bo per a Catalunya. I ara ens hauriem de preguntar què caldria haver fet a Barcelona i caldrà fer a Barcelona. Refer la Barcelona vella, tirar endavant un autèntic pla de metros d'àmbit metropolità, abonar a Barcelona les despeses de capitalitat d'aquells serveis que fa per suplència en museus, en cultura, en ensenyament, en sanitat, en joventut, en serveis socials... en tantes i tantes coses; millorar el seu tràfic, construint definitivament els cinturons de ronda, disposar d'una autèntica política social autonòmica que faci front a les bosses de misèria que encara hi ha; recolzar la Barcelona que mira esperançada el seu futur i el 92 i no negar-li el pa i la sal, posant en qüestió constantment els petits detalls; ajudar a escampar pel món la bona nova del nou urbanisme barceloní: això és el que caldrà fer, això és el que caldria haver fet i que es farà; n'estic segur. A Barcelona què li cal? Un govern de Catalunya que s'estigui barallant amb el govern de l'Estat un dia sí i l'altre també sobre quants mossos d'esquadra hi ha d'haver, o si han de portar pistoles o no a l'estranger, o si ens sentim ofesos per unes paraules dites per un artista en havent sopat?. No és més cert que a Barcelona li cal un govern de Catalunya que col·labori clarament i es comprometi a fons en el Consell de Seguretat Urbana que hem creat, en una política de seguretat conjunta de tots els nivells de govern per fer front als problemes que creen la drogaddicció, la marginació i l'envelliment d'algunes zones de la nostra ciutat, d'alguns barris de la nostra ciutat?. No és més cert que a Barcelona li cal un govern que ens digui "Mireu, Ajuntament de Barcelona, estem disposats a arribar fins aquí, o fins allà; això us ho podem oferir; més enllà no hi podem anar, però amb això hi podeu comptar"?. No és més cert que és millor això per a Barcelona, i per tant per a Catalunya, que no pas un govern que a cada demanda barcelonina només sap contestar "demaneu massa"?. No ens hem guanyat el dret, amb el nostre treball, el nostre esforç i la nostra contribució a una comprensió més gran dels nostres problemes? Penseu que l'ARl (l'Area de Rehabilitació Integrada) de la Ciutat Vella vam trigar dos anys per a tenir-lo acceptat, i quan es va aprovar l'Estat ja havia decidit, o pràcticament va decidir desseguida, de suprimir-lo, de suprimir-lo en general, a tota Espanya, per tal com les Comunitats Autonomes no havien fet bon ús dels instruments que s'havien creat per rehabilitar. Penseu �6 que l'actual pla de arribar a dos barris tan sols es planteja Montgat, o d'Horta a i la Zona Franca. metros només preveu unes petites cues per propers de l'Area Metropolitana, però que ni l'anar de Sardanyola a Sarrià, o de Papiol a Sabadell, de la Ciutat Meridiana a Montjuïc Pensin que l'Ajuntament de Barcelona, el contribuent barceloní, segueix pagant 24 museus, 20 escoles, entre E.G.B. i F.P., i encara més escoles d'Educació Especial. Penseu que paga una part del Liceu, del Palau de la Música, de la Fundació Miró, de la Fundació Tàpies, la totalitat de l'Orquestra Municipal, la totalitat del Conservatori Municipal, sense cap mena d'ajuda; i que l'Estat diu que no pot pagar perquè tot això ja està transferit, com a competència de la Comunitat Autònoma, i que la Comunitat Autònoma ens diu que no pot pagar-ho perquè l'Estat no li va transferir. En fi, que Barcelona no s'ha vist acompanyada en la solució dels seus problemes financers, s'ho ha hagut d'arreglar tota sola. Volen creure que els cinturons de ronda, que tot just ara s'encetaran, estaven dibuixats, ja, i projectats l'any 1965?, fa 23 anys, per tant, i que encara és l'hora que el govern de Catalunya i el govern de l'Estat es posin d'acord per fer les cues d'aquests cinturons, des de Trinitat fins a Montgat i des de la Diagonal fins a l'Aeroport. Algú podria creure l'any 76, l'any 77, quan va tornar Tarradellas, l'any 78 quan vern votar la Constitució, l'any 79 quan les primeres eleccions municipals, l'any 80 ja amb el nou govern que 8 anys després, 9 anys després, 10 anys després, tot això no s'hauria encetat? Mirin: Barcelona, com deia gran fornal de Catalunya", és la totes les viles, pobles i ciutats ció, a la seva cultura, a la seva Josep Garriga i Massó, és "la resultant de la contribució de de Catalunya a la seva governaexpansió internacional. Barcelona no ha creat Catalunya: és Catalunya qui ha creat Barcelona, és Catalunya qui ha tingut prou força com per dotar-se d'una capital, a diferència de tantes regions europees respectables en la seva cultura, fins i tot, el seu idioma i els seus habitants, però que no tenen aquest caràcter de nacionalitat, justament perquè no han estat capaces de crear una capital i un sistema de ciutats. Doncs bé, aquesta Barcelona necessita més que mai d'un govern que l'ajudi a tirar Catalunya endavant, no ella sola sinó amb totes les ciutats i pobles de Catalunya, però a tirar Catalunya endavant, tan endavant com pugui anar. Si Barcelona no va, els ho asseguro, això sí, que és ben cert, Catalunya tampoc no anirà. �7 A partir del 29 de maig caldrà fer molt perquè aquesta connexió funcioni bé. Perquè mai més un govern de Catalunya deixi d'avançar cap a 1'objectiu raonable d'una xarxa de rehabilitació i reinserció que permeti estabilitzar el nombre d'heroïnòmans, impedir el creixement d'altres addiccions i decididament, tenaçment, lentament, però amb tota fermesa, anar acotant, primer, i disminuint, després, la magnitud d'aquest problema pavorós. Citaria set polítiques concretes: la lingüística, la de serveis socials, la de política industrial, la de sanitat, les escoles, la marginació i la droga. Són set mostres, set qüestions en les quals hem de millorar, clarament. Deixin-me que els digui una cosa: cap d'aquestes qüestions i cap altra gran qüestió de Catalunya no millorarà decididament si no hi ha un canvi en les relacions institucionals. Torno a repetir-ho i ho repetiré tantes vegades com calgui: no hi ha cap gran problema que tingui solucions que sigui competència d'una sola de les tres Administracions que treballen en el nostre país. Tots els grans problemes són, de fet, competències compartides i requereixen una entesa. Jo, personalment, oferiré un acord en nom de la ciutat de Barcelona, al proper govern de Catalunya, sigui quin sigui el resultat de les eleccions, per tal que aquests problemes, almenys aquí a Catalunya, puguin ser resolts dins d'un clima d'entesa. En tots els camps que he citat, hi ha indicis d'aquesta entesa o hi ha també manca de generositat, manca d'una decidida voluntat de posar els problemes i les necessitats per damunt de tot. La ciutat de Barcelona necessita un gran acord nacional, amb el govern català, per elaborar la seva Carta Municipal, que com a Llei especial haurà de ser aprovada pel Parlament de Catalunya, abans de ser enviada al Parlament espanyol; per resoldre els grans temes culturals del país, els grans museus, la política musical i els grans equipaments culturals; per aconseguir per a Barcelona, vinguin d'on vinguin, els diners que li han de ser estalviats al contribuient barceloní pel pagament dels serveis de suplència que realitza l'Ajuntament de Barcelona, avui; per promocionar, conjuntament, l'Area de Barcelona i tot Catalunya, en el món econòmic internacional; i per organitzar els millors JJ.00. de la història, de comú acord totes les Administracions, sota la direcció inescapable, perquè així ho diu la Carta Olímpica, de la pròpia ciutat. Al mateix temps, oferiré i, evidentment, demanaré, un acord per les grans infraestructures de la nostra Area Metropolitana: metros, port, aeroport, cinturons, depuració d'aigües i col·lectors necessaris per lluitar contra les inundacions. �8 Jo soc un convençut que en totes aquestes qüestions el Poder Local hi té molt a dir, perquè és aquell que està més a prop del ciutadà i el qui sap realment a on li apreta la sabata, per on s'ha de començar, com s'han de fer les coses, com s'han de negociar, com s'ha d'expropiar, com s'ha d'indemnitzar, com s'ha de dialogar amb els veïns, com s'han de gestionar els serveis. Però temps que d'aquests cessàries la ciutat de Barcelona és generosa i sabrà, al mateix reclama la seva part de protagonisme en la solució problemes, sabrà, dic, oferir les compensacions neal govern de la Generalitat. És evident que Barcelona, com a ciutat, ha anat acumulant, durant el période d'inexistència de l'Autonomia catalana, una colla de significats i de representacions que, pròpiament, pertocaven a un govern de Catalunya que en aquell moment era inexistent. Avui el tenim, i és de rigor que el govern de Catalunya tingui un paper important en molts d'aquests temes, un paper presidencial, un paper directiu, un paper orientador, un paper d'un fort simbolisme, en el millor sentit de la paraula, d'exercici del simbolisme nacional, de posessió d'alguns equipaments i infraestructures que tenen un abast català, però aquest intercanvi, aquesta compensació, aquest gran acord no ha estat possible fins ara, perquè no ha existit el clima en el qual aquestes ofertes es poguessin encadenar positivament, no hi ha hagut ganes d'escoltar, ni a l'hora de pagar ni, per descomptat, tampoc a l'hora d'obtenir les compensacions, hora que, com és lògic, no ha arribat mai; ni a l'hora d'ajudar ni a l'hora de rebre. Quin efecte enormement positiu no tindria un acord, en virtud del qual, la ciutat de Barcelona renunciés a algun dels seus actius més simbòlics en benefici del govern de Catalunya i obtingués, en canvi, un recolzament total en la seva lluita per millorar la qualitat de vida dels ciutadans, i la qualitat de la nostra ambició com a ciutat europea ? No cal fer grans cabòries per imaginar els efectes, enormements benèfics, que tot això podria tenir. Doncs bé, ha arribat el moment de plantejar-s'ho, sigui quin sigui el resultat de les eleccions, repeteixo. Però com és natural, no hi ha cap mena de dubte que si les eleccions del 29 de maig permeten un canvi de majories, tots aquests resultats estan garantits. Però sàpiguen que en cas contrari, jo igualment oferiré un acord. No sé si saben que hi ha autonomies a Espanya, concretament la de Castilla-Leon, on s'ha iniciat ja un procés de transferències de serveis de l'Autonomia als Ajuntaments en els camps en què aquesta delegació és més natural i lògica: joventut, serveis socials, esports i escoles Bressol. �9 Aquest procés que va ser aprovat en un mandat anterior, amb presidència socialista, està essent respectat per l'actual President d'AP, el senyor Aznar, i s'està tirant endavant. És un procés modèlic que s'ha de seguir de prop i que tant de bo pogués desenvolupar-se en el nostre país. Però jo no demano només això, que estic segur que es produirà, per la força de les coses, sinó que ofereixo un acord global perquè Catalunya i la seva capital treguin el màxim profit de les seves energies. No ens podem conformar amb una Catalunya de pa sucat amb oli, basada en quatre adagis i prou, quatre adagis que són una caricatura de la nostra manera de ser, amb una Catalunya orgullosa i prou, suspicaç i prou, atenta als símbols i no als fets. Hem de voler una Catalunya jove, moderna, hereva d'una colla de virtuds, que compti en els temes importants de futur, en el treball de les dones, en el de la sort dels marginats, en el del futur dels joves, en el de la confiança dels empresaris, en que la vida de cada dia sigui millor, en art, en ciència, en qualitat de vida, una Catalunya que tregui tot el profit de les reflexions que sobre ella han fet els catalans. Llegiu un Ferrater Mora, un Vicens Vives, recordeu un Bosch Gimpera, aquesta Catalunya que ells han descrit i que està encara desgraciadament tan lluny però que en el fons si hi pensem, està a tocar de dits. No ens podem conformar i no ens conformarem, construirem la Catalunya dels nostres somnis. El país amable, obert, tolerant, liberal, en el millor sentit, la nació no excloent, formada de tots els rius que l'han regada, construïda, pam a pam, per les seves viles i ciutats, pels seus ciutadans més actius. A Catalunya, avui, a molta gent els fa mandra de venir: forasters, estudiants, empreses que ens diuen la veritat, jutges i policies, artistes i científics que no troben l'escalf que voldrien. Els hem de fer venir. Ens consolem, a vegades, amb els afalacs d'aquells que prenen la nostra causa com a seva. Però aquests són una minoria. No hem d'exigir una militància per conviure aqui amb nosaltres, sinó senzillament respecte, com arreu. No n'hi ha prou en aparèixer com un país singular, diferent, propi, com nosaltres, com el que som. Hem de fer l'esforç pedagògic d'explicar que som un país obert, diferent, però obert; singular, però senzill d'entendre; amable, tolerant, desitjós d'explicar-se, de rebre, d'integrar. Un país atractiu, no solament per a aquells que ens coneixen i ens estimen, sinó també per a aquells que no ens coneixen. �10 Que ningú no s'imagini, del que he dit, que jo em cregui que no hi ha res que es faci bé; ben lluny d'això. Hi ha moltes coses a la Catalunya d'avui i a la Catalunya oficial d'avui i en el govern de Catalunya d'avui que van bé. I m'agradarà de dir-ne unes quantes: les carreteres durant el primer mandat del govern de Convergència, els ferrocarrils catalans, el mini-transvàs -encara que massa tard-, el projecte de TGV, és a dir, el conjunt de projectes, que jo en diria els projectes Vilalta, perquè tots venen del mateix lloc. La ubicació de serveis a la Barcelona vella, el Palau Moja, el Palau Marc, l'Esglèsia de Santa Mònica, evidentment totes elles iniciatives del primer mandat o bé de l'època Rigol, però que són aquí i contribueixen a la millora de la Barcelona vella. I més que n'hi haurien d'haver. Les cases de l'Onyar, el "Catalunya Música", la calitat mitja de TV3 i de Catalunya Ràdiomalgrat del Dallas-, els bons professionals, molts d'origen esquerrà que hi ha en aquestes emissores, i també Ràdio 4 i el segon canal que, fet i fet, van ser les primeres estacions en català i tenen també una qualitat digníssima; la política lingüística i la seva Llei unànimement aprovada, tot i que falta la política i la campanya del "Català és fàcil", del català proper; la dedicació dels mestres, malgrat les crítiques que se'ls ha adreçat, el Laboratori d'Assaig, l'Institut de Cartografia, el Consorci Hospitalari de Barcelona. Aquestes i altres coses que segurament no sentiran anomenar en les exposicions, aquestes d'auto-complaença, d'auto-bombo, que s'haurien de prohibir en període pre-electoral i que jo no vaig fer en el període préélectoral de la campanya municipal, de l'any passat. Aquestes i altres coses com aquestes són coses que van, que funcionen, que se'ls poden posar pegues, però que estan ben fetes, en principi i en general. Però hi ha dues coses a dir: una és que n'hi haurien d'haver moltes més de coses que anessin bé, i podrien i podran haver-n'hi moltes més; i també, que hi ha coses que no van bé, que no es fan bé. Hi ha coses que van bé perquè una cosa és la cúpula de govern i una altra la dedicació, gens sectària, de molts departaments i responsables que treballen tan bé com poden, sota un govern que ells no han triat. I hi ha coses que no van bé. Els parlaria hores i hores de com s'hauria d'enfocar la política de l'esport, l'escola, la vivenda, la sanitat, la seguretat, la universitat, les presons, la pesca, la música, i tantes altres coses que no van com haurien d'anar. Deixin-me que els doni alguns exemples: �12 L'habitatge: No hi ha a Catalunya, una autèntica política de rehabilitació de cascs antics. Es fa el que migradament puguin fer els Ajuntaments, i algunes accions aïllades. A la Ciutat Vella de Barcelona s'ha trigat vuit anys a acabar les cases de la Maquinista i gairebé el mateix amb les cases del carrer de l'Om, quan les necessitats que hi ha són d'una extraordinària urgència i d'una enorme dimensió. Aquí no podem anar amb mit jes tintes, ens hi hem d'abocar. Però l'Ajuntament de Barcelona ha decidit fer una inversió de 13.000 milions a partir de fons de les Caixes, d'empreses interessades i de comerciants i empresaris de l'entorn, per tal de rehabilitar espais, obrir carrers i crear infraestructures i permetre la construcció de vivenda nova, que sigui atractiva per preu i per qualitat per la joventut barcelonina, i per les classes mitges. L'Ajuntament s'ha compromès a incloure una partida de 1.500 milions cada any fins l'any 2.000 en els seus pressupostos, per tal de garantir als que aportin aquest capital la seva rendabilitat. Hauríem d'estar més ben acompanyats en aquest esforç, que és crucial per recuperar el cor de Barcelona. La sanitat: Hi ha desenes de petits hospitals de comarques que no han rebut l'empenta que esperaven. Hem estat vuit anys esperant el Consorci Hospitalari de Barcelona, per fi el tenim. Però Sant Pau ha empitjorat des que està en mans d'una Presidència anomenada pel govern de Catalunya, hi ha acumulat un dèficit de més de 10.000 milions de ptes. Policia i seguretat: No pot ser que mentre a la nostra ciutat, a les nostres ciutats, com passa a Madrid, com passa a la resta d'Europa, en les grans aglomeracions urbanes, s'estan vivint moments, a vegades dramàtics, d'explossió de la delinqüència, l'única preocupació del nostre govern sigui el de poder utilitzar pistoles fora del nostre país, acompanyant amb els viatges oficials. O dictaminar els uniformes que han de dur les policies locals, sense donar un impuls que tothom esperava a l'Escola de Policia Local de Catalunya, o enviar els Mossos d'Esquadra a les festes majors i en algunes accions de prestigi. Hauria de quedar més clar que, tot i reivindicant, les dotacions de Mossos d'Esquadra que l'Estatut permet i les competències que l'Estatut reconeix, la gran preocupació, la prioritat fonamental és en la coordinació de totes les forces per combatre un mateix mal. �13 Les presons: No fa pas molt, el dia 3 d'abril, els diaris portaven el nombre de places penitenciàries a Catalunya i el nombre de presoners: 2.000 places, 4.000 presoners. Les presons de Catalunya s'han convertit en autèntiques escoles del delicte. I no perquè hi manqui l'esforç dels funcionaris que hi treballen, sinó per la senzilla raó que uns equipaments pensats per una determinada població reclusa no fan els seus serveis, sinó el contrari, quan són invadits per un nombre infinitament superior de reclusos. Vagin a la presó de joves de la Trinitat Vella, la presó de dones de Wad-Ras, vagin a la Model i veuran el que no és un servei públic, sinó tot el contrari. Vagin, passegin pels entorns del barri de la Trinitat Vella i veuran fins a quin punt una presó es pot menjar un barri. I que no se'ns digui que no arriben els "quartos", (perquè això està transferit i ben transferit) o que els Ajuntaments no volen tenir presons. Naturalment que tothom s'hi resisteix, però l'habilitat d'un govern ha de consistir, justament, en imposar raonablement a cada ú la part de càrrega que li toca. He dit raonadament, persuassivament, i això és el que no s'ha sabut fer. Algú s'estranya, aleshores, que els jutges tinguin problemes de consciència, a l'hora de dictar actes d'empresonament de joves sense antecedents o fins i tot reincidents? Algú se n'estranya? Algú se'n pot estranyar? Fins que no s'arregli aquest punt cabdal de la nostra política d'ordre públic i de seguretat, tot ballarà, tot el sistema funcionarà malament. Hem de fer un esforç important perquè les presons de Catalunya siguin dignes, estiguin ben ubicades allà on han d'anar i contribueixin a la rehabilitació del delinqüent. Tota la resta és música celestial. La universitat: La Universitat sembla ser l'esgraó més feble de la nostra societat. Ni s'hi dediquen tots els recursos que calen, (només la meitat), ni els que s'hi dediquen són ben distribuits. Avui la Universitat resta desbordada per l'increment massiu de la demanda d'educació superior. I aquí rau una de les claus del que ha de ser el nostre èxit en un futur de competència europea. Un país amb la Universitat malalta és un país malalt. S'ha de fer un gran esforç financer per dotar les Universitats catalanes de l'espai i els equipaments, els mitjans d'investigació i els mitjans retributius necessaris. �11 L'esport: En el camp de l'esport, del qual tant s'ha parlat, s'ha fet tot al revés del que s'hauria de fer. Recolzar els clubs ha de significar donar-los el seu lloc, no substituint una escola insuficientment dotada, sinó complementant una escola eficient, que selecciona, que tria els nanos i els adreça cap a nivells específics de perfeccionament en els clubs. Avui en dia per manca de dotacions escolars, de mestres i d'instal·lacions, de mestres reciclats i d'instal·lacions, els clubs estan substituint l'escola, estan fent el paper que a Alemanya Oriental, o a França o a Itàlia o a qualsevol altre país fa la pròpia escola. L'esport ha estat una mica concebut com a una mena de sindicat nacionalista. S'ha practicat la política de l'afalac, com a sistema. Hi ha anècdotes divertidíssimes, hi ha aquells anuncis que en Comas va encarregar als diaris per a la famosa manifestació de la querella, en els quals els espeleòlegs se'ls anomenava jugadors i als excursionistes atletes, per error, amb les presses. Hi ha aquella iniciativa, tan "xusca", de Convergència adreçant-se als clubs, per tractar de prohibir l'homenatge que em van fer després de la consecució de la nominació de Barcelona com a seu dels JJ.OO. del 92. En fi, hi ha tota una antologia d'una concepció de l'esport com a massa de maniobra política. Tots hem vist el fill del Secretari General de la Presidència amb pancartes amb referència a una campanya llançada contra l'actual directiva del "Barca". Tots hem sentit a Terry Venables referint-se al mateix. I bé; els polítics no ens hauríem de ficar en tot això. No hem de tenir altra ambició, en el món de l'esport, que concebre'1 com un sistema educatiu, com un sistema formatiu, integrat dins del món escolar i perfeccionat, després, a través dels clubs i del sistema de perfeccionament d'alta competició. Com en altres països, simplement. L'escola: Hem perdut l'empenta del Patronat Escolar Municipal, de la Universitat Autònoma de la República - que es va muntar en un tres i no rés- fins i tot el Rosa Sensat. Quin gran desencís! Es fan coses magnífiques, però no hi ha l'escalf des de dalt. No som capdavanters i hem de ser-ho; ens toca, ho podem ser, ho fórem. No hi havia més autonomia en la Mancomunitat i ho van fer. I el mateix en la República. Hauríem d'optar pel model anglosaxó: l'educació no ha de ser nacional, sinó local. Que s'expressin les comunitats bàsiques, que s'expressi la llibertat ciutadana dins unes normes nacionals. Hi sortirem guanyant. Entre l'escola nacional i l'escola privada hi ha un esgraó privilegiat que és l'escola local, municipal o comarcal, on es dóna el respecte a l'orientació nacional i la vivacitat de l'iniciativa de baix, diversa, competitiva sí, en el bon sentit. �14 I ara els parlaria de la música i de com, Catalunya que té en l'Orquestra Ciutat de Barcelona la seva, de fet, orquestra nacional, no contribueix al seu finançament. I com el Conservatori Municipal de Música de Barcelona que, de fet, és el gran conservatori central de música de Catalunya, tampoc no rep l'ajuda que necessita. Més aviat es pensa en alternatives en aquesta Orquestra i en aquest Conservatori, de forma incomprensible. I els parlaria de la pesca, per a la solució als seus problemes només els haig de dir una cosa: preguntin als pescadors de Begur, als pescadors de Port de la Selva i els explicaran què és el que cal fer i què és el que no cal fer en aquesta metèria. Els ben asseguro que el que cal fer no és el que s'està fent. Hi ha moltes coses que no es fan bé. Hi ha massa coses que no es fan bé. És dificil de pensar que tot això es pugui redreçar, si no hi ha un canvi de majories. Són massa falles. Un país en què l'esport, l'escola, la vivenda, la sanitat, la inseguretat, la Universitat, les presons, la música, la pesca, la política de comunicació no van com han d'anar en un país que està demanant a crits una empenta nova. Perquè volen, ara, un altre canal de televisió? No seria millor arreplegar els canals locals que ja hi ha i els canals per cable que comencen a existir i que es poden implantar i crear una autèntica xarxa, aquesta sí que seria una autèntica xarxa comarcal, d'interès comarcal i d'interès local a Catalunya? Per què les comarques s'han d'expressar des d'una nova TV4 i no per elles mateixes? A Catalunya hi ha els homes i les dones i les idees que permetran de fer-ho millor, tot això. A Catalunya hi ha l'orquestra i el director d'orquestra, Raimon Obiols: casat, tres fills, llicenciat en Geologia, fill de Josep Obiols, pintor al servei de Catalunya, científic, polític, tres vegades detingut i empresonat, actiu des de 1958 en la causa de Catalunya i el socialisme, sense falles, sense ni un minut d'absència, com ningú, present al 59-60 i al 62 i a la Coordinadora de Fonts Polítiques i a l'Assemblea de Catalunya (quan pocs dels que avui manen eren a l'Assemblea), en fi, sempre present, testimoni viu del que ha passat, jove encara, honest 100%, sense cap taca, expert, bon home, dur quan cal, i tant!, però d'una gran tendresa i una gran poesia com demostra el seu llibre (escrit per ell) "Els futurs imperfectes": un èxit editorial sense precedents entre els escriptors progressistes. Raimon Obiols: el futur possible, perfectament possible, de Catalunya. �K'Ct'yT ^ 1^,}\ J*. LLf'I^IUAKI" •4- ) ! C/ t/í/j (vu QJU li ^^v/i /-.faytsui. ¿¿P_J^vC^^y> ¿:¿¿2Í^ f ' fer^MA ¿& fe, UJr" J?) ^ u ft-W cd.dt,u ^-^ Jj «. [U/u' 1 V / 2). c^^-^iL \) i - - _ : - — + t ^ù : ¿ *l^f ¿A,w M i4o) A, ^ w ^ - > ^ ^ ^ ! >n .'v·-í l'VM/*~ a*-K Lf- A/. /•' ¿•¿•Le, V« -'• - ' - U ^ Q t i '^í-'' /I* ¡ , / V n> ;i/U 4 5"} ¿ K W ^,i¿^)^-íLJít TtK . " V . - ^ t í ^ 'A;' L,-.'--/ i.'•K: O-í U.i'' cbí*. \ ' /Vi I/I-'"U.^. , f,JvT \ .* Vi- o' tUi r/^l-.'Vl /-Ó ¿¿C£ - Cf^ �J/MA ¿U^utoiU' {câ tjW) i/l l) ¿ 1 liíti^Z. S3 C (LiíeMJr. lH lusH "C '• Ç\AA Un ¡¿X ico, \U ÍS&MJ UM l U u 1 ^' 1 4 J >1 ,AU-Çt^A "il Ut*. ¿ t / l'U y»f> - ^ \H ft^ÁAAA. //w •.ifCtM 1 ^ r-f^ ai.../ J-Cttr, �•1. y L·ol^ , áuíí^H^ : ''#/>«/'<^°' ^ huillak A k y ^ fet") ^ ^ / C^fJuu^^ ^^^ ^ > ^ 7 (XT ^. , ,,/ ù ^ Y r't CíUWW^' i^> í ^ 5 ^ ' �3 f jiLÙUlV'^ /*" / ;}..{1lfl<Ct¿K^) :¿C iféJgêd- ¿VL Ui ¡4^ /H*,IIW i* V inte* i'^ -l-lü'óu. -¿> ^ ' ' V " y / - - "ft, á, .,U. «w.— ^ J ^ J i - ^ ~- ¡T"^7 ívH^i' - ^ ?u ;u " ' ^ u "' ' Atj> UA.¡^/' /I^VvUi 7 5 ^ /l^' t-l· �¿•(X.16',"u¿> •• ¿- ^ W t ls) tó— |-V h ^ 4,L- -, -j"' ,JV>A T^CL^ \ ¿ , • • • 1 > V \ ni l· 7^7 \ i I . /lli] Cc-i l U£ >¿U tAMAdJ) i 'iXy / W fciU-4\As\H._ Aj L HLL,,'^ /"*-' - /-t 4 b A /A iw ¿vuH 7 i p (h cJ :h M\7 • M -**«- &uw¿> i / / ¿ ¿ ^ ¿ ' y ' " 1 ; - -•> , .v . ¿Oi't**- a«^ "'-C/V . / V / / ¿ ( l ^ ^ / t - Z ^ w i ' ¿>' ví ^7'^'7f tr'^' /UlM / �^ I 'i Li ,vv V\Atb'y- A !»i^ •TTK A.> V '\ . \S <-x $-.*> "\xV V ^ O y C M 71' 1 fne^-Á^l *' ^- > •ri" (j-ÁltrU. •c , Uiv~f-i W°' . ' iM ' ~> 1 ív *ï. V l(k k l Tl'•>''- <¿( J Cana ;M „ ,, Í-MA - iA ^ H ' fF*z&%, I aJ ; & - * <**'? " ^ • I v �í 'lu ^ 4P '¡~a~rnT M) / /U/w i' T"> ¡ • IY** fl'-ut ) ^-^-^ Sj H^ faç ¡.VCA ¿J* ^{M^^:AF A n Lz. i'liA w w * ' ^ I A h chd^ ¿J ¿k^ K^Jû. n / Ú, c^h/"*^ '^^f^' .Ù ^ fa™ a û'^'H/ ^ W ¿ /i/jVr™^ 1 ^' ftiMi >^^/ fori 7T X/n-., / Vi.vi ' v 7 ..Lifl-ufxû/e.. ~ �? IrHKO'f*** )ç\ U- 1 :: tó^^7^fl^-^i^-^-^ — — , ¿A 7A ? a � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Un discurs esperançat sobre el futur de Catalunya Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1988-04-12 Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Eleccions Campanyes Obiols, Raimon, 1940- Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) Parlament de Catalunya Catalunya Acció política Description An account of the resource Discurs de Pasqual Maragall en un acte de campanya del PSC per les eleccions autonòmiques de 1988, amb Raimon Obiols de cap de llista i candidat a la presidència de la Generalitat. Conté diversos fulls amb notes manuscrites de PM. Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 175 Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/2789/19880303_SoparAlcaldes_PM.pdf 04aabc742b3add24cf10c20db0234716 PDF Text Text PARADLES DE PASQUAL MARAGALL AL "SOPAR D'ALCALDES" CELEBRAT A L'AREA DE BELLATERRA (B-30), EL DIJODS 3 DE MARÇ DE 1988 Em fa l'efecte que tots sabem que treballar municipalment vol dir moltes coses; i que hi ha moments de la nostra trajectòria en els quals posem més enfàsi que aquestes coses es sàpiguen i es vegin. Penso que això és, una mica, el contingut de les paraules, que ha dit en Lluís Armet. Per tant, fer campanya vol dir treballar municipalment; és a dir: treballar de la manera que vosaltres sabeu que arriba a la gent. Fa cosa de dos anys i mig, — penso que era en aquest mateix local, si no recordo malament — , ens vam reunir una colla d'alcaldes per discutir en quin punt ens trobàvem. En aquell moment, — si ho recordeu, cap al maig del 85 aproximadament—, encetàvem una campanya sobre el "Pas de l'Equador" del nostre mandat municipal i encunyàvem aquell slogan d'"Anem més enllà", que es basava en el fet d'haver comprovat que havíem fet una colla de coses, que s'havien de fer, de sanejament, de reforma; i que era possible a partir d'aquell moment no parar-se, no seguir rutinàriament, sinó anar més enllà, agafar fites més agosarades, d'anar ,.la detalls. Ho recordeu? d'anar als detalls; detalls que potser durant els dos primers anys de mandat haviem abandonat com impossibles d'atacar. Tot des del punt de vista de la nostra ambició. Recordo que vam fixar quatre o cinc objectius: Anar al detall. I això volia dir, també, descentralitzar, en el cas dels Ajuntaments grans. Promoció econòmica. Es a dir, deixar o abandonar la idea que davant de l'atur no es podia fer res més que lluitar contra les seves conseqüències; per tant: fer llars de vells, fer parcs... fer tot allò que fes possible que la gran bofetada de l'atur fos absorbida per la població, es pogués sobreviure, contra aquest fort atac, contra les seves condicions de vida, a través de l'existència d'un entorn municipal millor que és el que havíem estat fent els primers dos anys i en els primers sis anys, — j o diria—, dels Ajuntaments democràtics. 1 �Per tant, no parar-se aquí, sinó, anar a veure les causes de l'atur en cada una de les nostres poblacions i mirar d'atacar-Íes també des del punt de vista de 1'animació econòmica. Millorar el funcionament de la ciutat i dels pobles en els primers quatre anys. I per aixo en els primers sis, ens havíem quedat una mica en l'empenta fortíssima dels serveis personals, però havíem deixat de banda, — e n algunes poblacions al m e n y s — , el funcionament tècnic de la ciutat. Aquells serveis més tradicionalment municipals de les clavegueres, de la neteja, de la circulació, etc., que havien pogut quedar una mica al marge i que, tanmateix, s'estaven convertint en temes perillosos, en temes de complicació de la ciutat; i, d'altra banda, estàvem disposats a entomar totes les competències que nosaltres anàvem veient que cada vegada més els Ajuntaments podien realment entomar. Que eren competències que la nostra Constitució i el nostre Estatut deixaven en mans, potser, de poders més alts, però, que no impedien (ni impedeixen) que siguin delegats o transferits a nivells més baixos i que nosaltres preconitzem sempre que estiguin en el nivell més proper del ciutadà. Aquesta era la filosofia d'aquell moment. Després van venir moltes coses, però jo crec que això va tenir un ressò entre nosaltres. Vam engegar al 85-86 unes etapes de gran il·lusió municipal. Finalment van venir, al 87, les eleccions (no descriuré la campanya) . Tota campanya és un aprenentatge. Aquesta ho serà. Acabarem la campanya sabent coses que no sabíem de nosaltres mateixos, de la ciutat, de Catalunya. Això és segur. Jo diria que de la campanya passada hi ha dues lliçons que hauríem de reternir: Una, al tanto! amb les tècniques de la dreta. Sembla mentida, però encara ho hem de repetir. Hi ha una tècnica de la dreta que es basa en la connexió, en el pensament més tradicional, més tradicionalista, més de dret natural, més d'estar convençuts que porten la raó que la història ha portat sempre i que de fet, els ha portat a governar i ha deixat a l'esquerra en el racó durant molts segles de la nostra història. Cosa que crea una facilitat immesa per la maledicència, per la calumnia, per l'atac personal que va sovintejar a la campanya municipal, a tots nosaltres. 2 �Maledicència, calumnia, atac personal... fets des de la tranquil·litat de saber que al darrera hi ha tota la història de la humanitat, que és quasi com dir tota la història dels governs conservadors. En definitiva doncs, una colla de poders morals que són encara presents a la nostra societat; una colla de convencions i una colla de tradicions des del punt de vista ideològic que fan fàcil, que fan relativament fàcil per a la dreta pensar que pot aïllar l'esquerra, els homes i dones de l'esquerra, les persones de l'esquerra, caracteritzant-los com alguna cosa estranya, de sempre, tocada d'algun tipus de pecat, per dir-ho d'alguna manera Això, es va veure d'una forma molt expressiva en aquesta campanya, fins i tot, després de la campanya. Jo tinc un President de Districte de Barcelona al qual la dreta li ha fet una campanya després de les eleccions, pel fet que és President de Districte i va estar en discussió si podia ser-ho o no. Doncs, davant de l'escola dels "nanos", que a més a més, és una escola que és fora del Districte, d'aquest company, octavetes dient "fulano, ves-te'n", muntanyes de paperetes dient, "fulano ves-te'n". Coses que ataquen realment la tranquil·litat, l'equilibri, la psicologia de les persones i que nosaltres sabem que a la dreta no li costa res de fer. Això va ser un aprenentatge dur d'aquesta campanya que ens ha deixat a tots marcats segurament d'alguna forma, però, que l'hem d'haver après. I, en segon lloc, aquesta berreja que en Raimon Obiols ha denunciat també de darwinisme social, de cinisme respecte de la impossibilitat de millora de molts sectors de la nostra societat, del tercer terç, del quart món, -com es diu de vegades-, barrejada amb aquesta mena de beneficència, de sentiment benèfic que semblaria que és l'única sol.lució per aquests temes almenys l'única solució per la "bona consciència" de la "bona gent" que després d'haver dit que no hi ha res a fer, diu: "jo dono la meva almoina perquè aquells pobres, que el meu sistema, el sistema que jo pregono, deixa a la cantonada ara els aniré a veure perquè tinguin alguna cosa de la qual menjar". I criticant les esquerres que, en el fons, — s e m b l a — no estan disposades a aquesta beneficència i, per tant, no tenen, — d i u e n — , sensibilitat. Primer condemnar la gent: després donar almoina i, tercer, condemnar l'esquerra per no tenir la sensibilitat de l'almoina quan l'esquerra el que està fent, el que ha de fer, -amb pausa, amb prudència, però amb tenacitat-, és desmontar la màquina de la misèria, desmontar aquesta màquina que crea marginació i no pas acceptar-la com una cosa absolutament intocable i després tirarli al damunt l'aigua beneita de la beneficència. 3 �Hi ha una altra cosa que vam veure a la campanya anterior de les municipals i que, d'alguna manera, configura el que és el clima polític d'avui: no seguiré amb els temes de campanyes personals, in'hi ha molts; hi ha companys que són aquí, altres que no hi són (no hi és el company, per exemple, de Sant Feliu de Guíxols) campanya brutal, personal, "bustiades" contra aquest company Nosaltres, per tant, hem de partir de la base que ens hem fet més grans en aquest sentit, que sabem que això pot succeir i que sabem els valors que hi ha darrera d'això i això és el més important, són valors coherents, coherentment dedicats a la conservació del domini social permanent de les forces de dreta. Si repasem què se'n va fer, després d'aquests mesos en la situació actual, què se n'ha fet d'aquelles pretensions nostres de l'any 85, jo diria que Déu n'hi do si hem anat més enllà! Miremho ara amb fredor, mirem-nos-ho amb tranquil·litat: Deu n'hi do! els avenços que hem fet, Déu n'hi do! els detalls que hem aconseguit canviar, Déu n'hi do, també, els nous problemes que han sorgit i que en aquell moment potser no hi eren. Amb el canvi de situació de la crisi econòmica també han aparegut nous problemes. En el cas de ciutats grans: la circulació, evidentment; en matriculacions masives en els últims catorze mesos, que porten cotxes al carrer, cotxes a la vorera, problemes d'aparcaments, problemes de tot tipus que no eren tan palesos fa dos anys i mig i que ara ho són. Però, Déu n'hi do! el que els alcaldes socialistes hem arribat a fer en el sentit d'arribar als detalls que pensava molta gent, que mai hi arribaríem. Déu n'hi do! el que s'ha fet en matèria de descentralització en les ciutats grans. Déu n'hi do! el que s'ha fet en matèria de millora del funcionament, tot i que com he dit, també, en aquest camp, han aparegut molts problemes . Hi ha un nou orgull de les ciutats. Molt clarament a partir del 85. Un nou orgull, inclus unes noves campanyes, hem tret slogans. Hem sapigut dir que estimàvem les nostres ciutats de formes diverses Déu n'hi do la promoció econòmica que hem fet i, Déu n'hi do! fins a quin punt la gent identifica els Ajuntament amb agents de desenvolupament econòmic, amb gent que anima la ciutat. Déu n'hi do! la quantitat d'empresaris, de gent de clase mitja que veuen que en el seu Alcalde hi tenen un interlocutor vàlid (cosa que abans se'ls prohibia ideològicament, d'alguna forma, i que ara, evidentment, s'ha perdut com a prohibició). Déu n'hi do també, la quantitat de competències que hem entomat, encara que aquí és evident que els diners són el límit i no hem aconseguit, diguem-ho clarament, - ni de l'Estat encara-, després de la gran empenta del 82-83, de la gran empenta de l'entrada d'en Borrell en el Ministeri, no hem aconseguit encara un nou model de finançament que sigui suficient, ni de l'Estat ni, per descomptat hem aconseguit que es formi una cosa que les Lleis de Bases, l'Estatut, preveuen, que és el Fons de Cooperació Autonòmic. 4 �Avui a Madrid he tingut ocasió de comprovar, parlant amb l'Alcalde de Valladolid, una colla d'Alcaldes també, discutint temes de finançament, que una de les comunitats autònomes que ha desenvolupat més el model de transferències de serveis als Ajuntaments és Castella-Lleó. Castella-Lleó, per una llei que va ser votada amb majoria socialista però amb unanimitat, (A.P. també la va votar) i que en aquest moment el President d'A.P. està practicant, ha creat Comissions Mixtes de traspasos de la Comunitat Autònoma als Ajuntament i, en concret a l'Ajuntament de Valladolid, que comprenen: tots el temes de Joventut, per delegació, prevista en l'Estatut i en les Lleis Bàsiques; es pot fer, tots els serveis socials, guarderies i esports. I no han fet l'ensenyament, perquè l'ensenyament no està transferit; és una d'aquestes Comunitats Autònomes que se'n diuen territoris "MEC", del Ministeri d'Educació i Ciència, encara no hi ha aquesta transferència. Si algun dia hi és, el model que jo en diria "castellà" en aquest cas, aprovaria probablement, la seva transferència als Ajuntaments. Això està passant ja a Espanya. Està passant (hem de recordar-ho al Govern que tenim aquí) amb un Govern de dreta que, senzillament, està seguint la Llei, que es va aprovar amb majoria d'esquerra, però també, amb unanimitat de la dereta, -tema que hem de recordar-. Potser això, ens ha impedit aquí anar molt més enllà en el terreny de l'assumció de competències i esperem que el canvi de clima polític de Catalunya ens permetrà començar a plantejar aquestes coses a partir del dia u de juny. Aquí mentrestant, no es compleix la LLOT. La FMC denuncia que la LLOT preveia la creació de la Comissió d'Administració Local, per la discussió dels grans temes del país, entre els quals, evidentment, els temes de finançament, però els temes comarcals i els temes de desenvolupament de la pròpia LLot. No s'ha creat la Comissió d'Administració Local (sabeu que la FMC està estudiant aquest tema per veure quin posicionament ha de pendre sobre aquesta qüestió) reitero que no s'aplicat ni la Llei, ni la LLei! que a nosaltres no ens agrada i, que tanmateix, té alguns aspectes positius. Inobservancia de l'Estatut, de l'esperit de l'Estatut en aquestes Lleis. No hi ha en el tema metropolità, — e l qual, és evident, l'Estatut en l'Article 5 parla del fet metropolità i que s'ha de regular i el que veiem és una regulació, com a mínim, risible d'aquest fet i, complicada—; No ja en el tema de les comarques, en el qual hem vist una aplicació d'un sistema mecànic de formació de majories contra la professionalitat dels vots; no en la delegació de competències, sinó al contrari: l'absorció de competències d'una forma claríssima en aquest moment a partir de l'atac a la Diputació de Barcelona; la falta de creació d'un fons autonòmic de cooperació local, tema en el qual insistim constantment i que ha de ser una de les conquestes que nosaltres trèiem d'aquesta nova contesa electoral. 5 �Evidentment que aquestes Lleis tenen algunes coses bones. I evidentment, que no seríem segurament seguits si només diguéssim que hi ha hagut coses dolentes. Per exemple en la LLOT, l'Alcalde és declarat representant ordinari de la Generalitat, és a dir, hi ha una reiteració de l'esperit de l'Estatut que veu als Ajuntaments com Administració de la Generalitat de Catalunya i ho diu l'Estatut: " la Generalitat és composa de l'Administració Central i dels municipis de Catalunya". Per tant, som Generalitat i, aquesta Llei en algun punt recòndit —d'això no se'n ha tornat a sentir parlar, però hi é s — , diu " que els Alcaldes són els representants ordinaris de la Generalitat en el seu municipi." Tots vosaltres, tots nosaltres, som els representants de la Generalitat en el nostre municipi. Es per això, que nosaltres tenim la força per dir, per la nostra trajectòria i pel que hem vist de les lleis que hi ha, que confiem en una Generalitat diferent, en un President que sigui sensible a les necessitats i possibilitats del govern local, que hi vagi de cara, (com ho va fer el President Tarradellas), que simbolitzi no només el pluralisme ideològic del nostre país, o sectorial, o comarcal, sinó també, l'institucional. Un president que ens representi a nosaltres Alcaldes. Un President que quan el veiem parlar com a President, al tanto!, no com Secretari General (que aquí podríem estar-hi sempre en desacord), sinó com a President, penséssim "aquest és el nostre President que està parlant en nom nostre". També davant de Madrid; davant de Milà; davant d'Europa o davant de Catalunya. Quan fa servir, com és normal que ho faci servir el President de la Generalitat de Catalunya, aquesta invocació "Jo com a President de Catalunya..." i a continuació tots hauríem de pensar "aquest home està parlant per mi i, m'està representant". Aquesta és la Generalitat que nosaltres volem. Una Generalitat que pressioni, a Madrid evidentment, per a Catalunya. Però no només per la Generalitat entesa com una administració central de Catalunya. Per Catalunya!, Per tot Catalunya. Es a dir, nosaltres no hem vist casi mai i ens agradaria de veure (i pensem que això pot arribar) una Generalitat que pressioni a Madrid en nom dels catalans, en nom dels municipis de Catalunya també i, que sàpiga fer l'esforç. Que això és una qüestió de generositat, és una qüestió d'imaginació inclus, de no estar obsessionat pels conflictes i tenir l'amplitud d'esperit i d'ànima de saber que hi han molts que esperen molt d'un . El President de la Generalitat ha d'anar a Madrid i ha de demanar per tot Catalunya; no només per l'Administració; no només pels "serrells"; no només el finançament d'allò que falta per finançar i aquell pressupost que no ens arriba de TV3 (que, per cert, la poden gestionar millor des del punt de vista financer) o els mossos d'esquadra; sinó també, demanar obertament, intensament i tenaçment a Madrid -i a Europa si cal-, per a tots. I per tant, pels Ajuntaments; per allò que els Ajuntaments estan demanant a Madrid. Quina no seria la nostra força si veiéssim que el President de la Generalitat està abogant a Madrid pel mateix que nosaltres estem abogant i que no es dóna aquesta situació en la qual el Govern, sigui el Govern que sigui, pot tendir a jugar a la contradicció entre Comunitat Autònoma i Ajuntaments, sinó que hi hagués una pinya. 6 �Aquesta és la Generalitat que nosaltres volem. Una Generalitat que sàpiga compaginar la satisfacció prudent i equilibrada dels desitjós de les diferents ciutats i comarques de Catalunya; que no contraposi el Segon Cinturó a l'Eix Transversal: aquest sistema tan fàcil de no fer, de mai no fer res, ni l'Eix Trasversal ni el Segon Cinturó complert. (Només se'n ha fet un tros d'Eix, que és l'Eix Pirineic i l'ha fet l'Estat, hem de recordar-ho, això. Una Generalitat que acabi el que comença. Si es fa el Túnel del Cadí, es podria discutir que el més important a fer fos l'Eix del Cadí o el Túnel del Cadí, fa cinc anys, fa sis anys, i la carretera de Sitges que ara es parla de fer i totes les carreteres que surten de Barcelona amb aquest esquema radial que la Generalitat està aplicant, - ho dic jo que soc l'Alcalde de Barcelona-, es podria discutir que això fos el més important. Però si es fa, que s'acabi!. El que no té sentit és que es faci el Túnel del Cadí i com que resulta que el fa una empresa privada i potser hi ha alguna reticència respecte el seu president, d'un altre grup diferent, "no és una cosa feta exclussivament a dintre de casa nostra: Presidència de la Generalitat és Convergència i Unió", llavors ja no s'hi està d'acord i no s'acaven els accesos i tota aquella inversió s'està morint de fàstic per una manca d'equilibri financer perquè els accesos no hi arriben o no hi arriben bé. Una Generalitat que no exclogui ningú, del fet de ser català o de tenir responsabilitats importants dins de Catalunya. Que no exclogui precisament el President del Cadí, precisament al President de la Companyia que va fer el Túnel del Cadí, que va ser públicament vetat per la Generalitat, per un càrrec en l'esquema olímpic; que no exclogui directors de diaris, dels quals s'ha de suspitar que són enemics de Catalunya, deseguida que no són amics d'un; que no exclogui fiscals i jutges o mossos d'esquadra, pel cas, que també se'ls exclou; que no exclogui evidentment dissenyadors i modistes Una Generalitat que no ocupi o faciliti l'ocupació de places de funcionaris a persones que ocupen càrrecs de designació política, cosa que està succeint. Una Generalitat que formi un govern de Consellers coneguts i reconeguts per la seva tasca. No (i perdoneu-me) un "Consell d'Oriols Badies", ( no perquè l'Oriol Badia no sigui una persona respetable, que ho és; jo me l'estimo, el conec i en Manel Royes us en parlaria des de que feien la guerra de petits contra el franquisme). Però, escolteu, pregunteu qui és l'Oriol Badia. No ho sap ningú. Rematadament ningú. Es un Consell format per persones desconegudes per la gran majoria dels catalans. Un Consell amb un Conseller en cap que prengui la responsabilitat de dirigir un govern, deixant en el President aquesta feina de representació del conjunt que el Raimon Obiols tant sovint demana. 7 �Una Generalitat formada per persones a les que se suposa el seu catalanisme i la seva fidelitat a la Institució i al President. Però no només aquesta fidelitat; també 1'eficacia; també la personalitat; també l'honestedat personal. En fi, crec que nosaltres el que podem fer avui com Alcaldes en aquest moment, en aquesta campanya és: Primer.-Ajudar que la política catalana toqui de peus a terra. Portar al Parlament les preocupacions dels Ajuntaments que en definitiva, en primer lloc, són Generalitat (cosa que s'oblida massa sovint) i, segonament, són les preocupacions més semblants a les preocupacions de la gent: no dic demagògicament que són les preocupacions de la gent. Dic que són les preocupacions més semblants de les preocupacions de la gent perquè tenen més a veure amb el dia a dia i amb els temes del govern de nivell més baix, que toca més a la gent. Segon.- Millorar les relacions Institucionals: i millorar-les, no per una frase que jo dic ara en aquí, sinó perquè serem capaços, crec, de situar la polèmica en el seu camp propi, que és el Parlament. Des d'allà és on s'ha de fer la polèmica i bandejar de les relacions entre Institucions, tot ànim polèmic. Crec que realment a partir d'aquestes eleccions és en el Parlament on es jugaran moltes polèmiques que, de vegades, s'han volgut o s'han pogut confondre en debats entre Institucions. Les relacions entre Institucions s'han de respectar al màxim, seguint les consignes del llibre d'en Raimon Obiols. S'ha de bandejar de les relacions Institucionals tot el que és polèmica ideològica; hi ha un camp per aquesta polèmica i en aquest camp poden parlar-hi alcaldes; poden parlar-hi regidors; poden parlarhi polítics de diferent signe i fer arribar a tot Catalunya a través del portaveu que ha de ser el Parlament, tota la transcendència i tot l'interès dels debats que estan coent-se en l'interior del nostre país, sense tacar les relacions entre institucions, que han de mantenir-se en un pla d'estricte respecte i, Tercer.- Realitzar tot això en el marc d'un canvi de la política catalana, cap a l'obertura i cap al progrés. Aquesta és la nostra tasca, aquesta és la nostra funció i això hem de fer-ho com alcaldes i com alcaldes socialistes. M'agradaria que això ho féssim reflexionant durant aquests dies, abans del mes d'abril que diuen que és el mes dels alcaldes. Treballant però reflexionant una mica en fredor, tractant de treure'ns de sobre les imatges de cada dia pensant en tot el que ha succeït, reflexionant que venim de molt lluny, des del punt de vista ideològic, des del punt de vista polític, Déu n'hi do! la tasca que portem i el temps que portem, reflexionant el que s'ha fet en tots aquests anys,particularment, en aquests quatre anys. 8 �Recordar, per altra banda, que totes les coses són mudables en política. Que al juny del 83, tot just després de les eleccions municipals la cotització de Convergència i Unió era zero, just un any abans era zero, era baixíssima, era el moment pitjor de tots el punts de vista: d'imatge, personal, inclus del President i del Partit que dirigia Catalunya i, tanmateix, en uns mesos això es va capgirar i es va capgirar amb la sentència de la LOAPA d'aquell estiu i, d'una manera formidable, amb l'aparició de TV3 al desembre d'aquell any, al gener del següent, 84, quatre mesos abans de les eleccions. Ara som en un moment molt diferent. Aquell era un moment en què es configurava, com ens recordaven l'altre dia, primer: per un estat de gràcia que va ser produït per aquesta combinació d'elements: sentència de la LOAPA, aparició de TV3, etc. I pel màxim vent contrari al govern PSOE..., la cotització del govern socialista a totes les enquestes era mínima, és de les més baixes que ha hagut des del 82 fins ara. No és aquest el cas. Ara estem amb un govern socialista amb cotització en alça, molt més alta, sobretot, després del tema de les bases americanes, del tema del principi d'"acotament", sembla, del tema del terrorisme i de la millora econòmica que s'està produint amb un increment dels llocs de treball nets creats en aquest país. Per tant, una situació totalment contrària aquella del 84. I per altra banda, una situació d'evident (i necessari i lògic, quasi diria) desgast del Govern de la Generalitat després d'aquests quatre anys. Evidentment que s'ha de tenir en compte que aquests quatre anys, a més de degast i de desil·lusió de coses que no s'han fet, (n'hi ha la pila, de coses que no s'han fet), hi ha quatre anys de TV3, quatre anys de Cadena Tretze, quatre anys de Catalunya Ràdio, quatre anys de Ràdio Associació, quatre anys de l 1 AVUI, quatre anys de premsa comarcal, en part, dirigida.... I això evidentment, es nota. I això evidentment, pesa en el país. Però, no es suficient com perquè la gent en el seu fur interior no estigui més influïda, crec jo, per aquests factors profunds de canvi d'época històrica. Evidentment que hi ha hagut accions. Evidentment que hem de ser capaços de veure que hi ha hagut de bo; però també, passant llista a les coses que s'han fet, aquelles que més es veuen, les grans comissions de modernitat a Europa (Europa sí, molta Europa, però perden les eleccions europees, al tanto!). Una millora econòmica, però una millora econòmica que el propi Govern de la Generalitat ha d'aplaudir al Govern de l'Estat. Perquè ha de reconèixer que és l'acció del Govern de l'Estat qui l'ha canviada. I aquí l'únic que pot fer el Govern de la Generalitat és a corre-cuita tractar d'enganxarse a les faldilles d'aquells que han fet aquests canvis econòmics i tractar d'aparèixer no separart d'ells. I diria el mateix dels temes del terrorisme, en quina pessa i en quina presa no han corregut doncs, des del Govern de la Generalitat actual de Convergència i Unió, a agafar-se també a aquesta política del Ministeri de l'Interior, aplaudint sempre al Ministeri de l'Interior sobre tot d'ençà dels últims catorze mesos i d'ençà de la possibilitat evident que la gent pensés que el tema del terrorisme era un tema no prou condemnat a Catalunya. 9 �En definitiva també els quatre anys han acabat amb la LLOT i la LLOT té dos aspectes: el primer, un intent d'afirmació del Govern de la Generalitat, per sobre de tot, tractant de demostrar que el més important és governar, peti qui peti!, caigui qui caigui! (Si pot ser que caigui algú dels altres millor, que per això manen ells) Però, evidentment també, amb les despeses que això representa, perquè no ho dubteu que això té despeses. Té despeses que nosaltres hem de saber explicar, sense amargor; però hem de saber explicar que hi ha hagut unes despeses pel país del fet d'aquestes lleis i que una llei tan fonamental com aquesta feta sense consens, és una mala passada al país. Jo crec que, a partir d'aquesta reflexió feta fredament, més enriquida per la situació que cada un de nosaltres hem vist en els nostres municipis, podem oferir en el nostre públic, dels nostres municipis, de cada municipi i, el públic en general de Catalunya, si som capaços de transmetre això, a més, en el centre de la direcció política del nostre esforç, serem capaços de transmetre una imatge ben diferent del que moltes vegades ens pensem que la gent pensa. En definitiva, hauríem d'anar a aquestes eleccions amb l'esperit que alguns dels companys que són aquí, com en Carles Alsina, la Montse Tura, han demostrat en una època en què no han tingut la facilitat de la majoria de nosaltres. No eren alcaldes i ara ho són. I per arribar a ser-ho, ha calgut tenir un tremp i una capacitat de lluita, ha calgut saber disfrutar amb la lluita quan inclús s'està en minoria. Aquest és un punt fonamental. Aquest és un Partit que ha de prendre la cultura de la lluita, perquè moltes vegades se'ns ha donat amb una certa facilitat, un excés de facilitat potser, la capacitat de guanyar, per tal com es van desenvolupar les coses en aquest país al principi. Doncs mirem l'esforç d'aquests companys i em penso que anirem endavant. 10 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Paraules de Pasqual Maragall al Sopar d'Alcaldes del PSC celebrat a l'àrea de Bellaterra (B-30) Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1988-03-03 Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Municipis Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) Campanyes Catalunya Eleccions Territoris Catalunya. Generalitat Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Bellaterra Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 175 Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/2788/19981130_PropuestaCatalana_PM.pdf ce227216796cbf2df481bb699dbd38d3 PDF Text Text CONFERENCIA DE PASQUAL MARAGALL> Cercle Financer, 30 de novembre de 1998 [INTERVENCIÓN DE PASQUAL MARAGALL] Muchas gracias, Josep Vilarasau. Señor presidente, señor presidente del Cercle Financer. Gracias a todos por estar aquí hoy, por su compañía esta tarde, en la que además hay tantas conferencias en Barcelona. Me han dicho que hay tres o cuatro muy importantes: está Herrero de Miñón, está [Salima Ghezali], creo, que es una periodista argelina espléndida, que se merece mucha atención, además. Pero gracias sobre todo a vosotros por haberme invitado y permitirme hablar de la «propuesta catalana», como me gusta llamarla. Propuesta catalana que, efectivamente, es una propuesta federal y que tiene un contenido económico, pero no sólo económico. Desde que, con Isidre Fainé, hablamos de esta conferencia, han pasado algunas cosas. Y esto hace que tal vez el contenido numérico de esta conferencia quede un poco rebajado. Porque se ha hablado tanto de números que, probablemente —no digo que la hemos pifiado— pero probablemente en este momento hay demasiados, y será mejor dejar enfriar las cuestiones, pedir a quien tenga que darlas que dé todas las cifras que hay que tener para poder discutir de estas cuestiones con sensatez. Tengo entendido que el vicepresidente Rato tiene que dar las cifras de carácter fiscal y de balanzas fiscales, no sólo de Cataluña, sino de todas las autonomías, en un plazo relativamente breve, suponemos que dos o tres meses. Esperemos a que lo haga y entonces discutiremos las cifras con más intensidad. Pero no tengan miedo, porque ya hablaremos del núcleo de la cuestión. i �Yo, estos meses, desde que hemos vuelto de Roma, me he movido evidentemente por Barcelona, pero también por toda Cataluña. En Barcelona he hablado mucho con empresarios y fuera de Barcelona también. Algunas de las caras que veo aquí las he visto recientemente; no todas, evidentemente, así me gustará veros a todos más en la corta distancia, que es cuando seguramente la gente se franquea más. Pero muchas caras de hoy las he visto. Espero que seguiré viendo más. Y, sobre todo, he descubierto un mundo un tanto nuevo para mí, que es el mundo de la Cataluña interior: de los emprendedores, de los agricultores, de los payeses, de los porcinos, de los regantes, de los ganaderos, de la gente de la montaña, del Pallars, del Ebro, etcétera. Y aquí he sacado un poco la conclusión de que Cataluña, en este momento, está con un síndrome de ansiedad, yo diría. No sólo de preocupación, que también, que es lo que se suele decir: «el país está preocupado». No es exactamente preocupación; es ansiedad, que es una mezcla de preocupación y de expectativa positiva. Es aquella preocupación que se genera cuando hay posibilidades de ir mejor, no cuando vas rematadamente mal o vas hacia abajo, cuando tienes miedo de estrellarte del todo. Yo creo que hay miedo, hay preocupación, hay miedos. El mundo abierto —a mí no me gusta demasiado hablar de globalización, pero sí de mundo abierto—, el mundo abierto hace que los riesgos sean más grandes, pero también que las posibilidades lo sean. De modo que no hay exactamente, estrictamente, miedo o preocupación, sino ansiedad. En lo positivo y en lo negativo, debo usar este término. 2 �En Barcelona he visto, cómo no, cosas que ya sabía, un poco empeoradas por el tiempo. Ha pasado un año más y resulta que la Fira, el metro, el Palacio de Congresos, la tercera pista, el TGV... todo esto está un poco como cuando me fui o incluso, en algunos casos, un poco peor. Las fechas que ahora se dan para la finalización de estas cuestiones van un poco más allá. Y vean que estoy hablando de cosas que todos deberíamos ser capaces de ver hechas por las instituciones en conjunto, no sólo por una. No estoy diciendo que haya una institución que vaya mal. Estoy diciendo que no ha habido suficiente entendimiento como para que esto mejorara. Os lo diré más claro: en el año 92, cuando se acabaron los Juegos, poco después de acabar, recuerdo que vino, creo que fue, el ministro Borrell, para poner la primera piedra del Moll de Barcelona, lo que ahora se llama el Trade Center, el World Trade Center. Y con aquella primera piedra, yo pedí que lo que había sucedido durante y antes de los Juegos se pudiera continuar. Y no me refería tanto a los Juegos, al acontecimiento y ahgertpe, por decirlo así, como a la fórmula de funcionamiento que representaba el hecho de que el poder que mandaba era el más pequeño, el que estaba más cerca de la gente. Y que los poderes grandes, que eran Cataluña y España, la Generalitat y el Gobierno, estaban de acuerdo en colaborar y financiar sin, no obstante, mandar. «Mandar» en el sentido fuerte de la palabra, colaborar. Esta fórmula fue la que tuvo más éxito —pasa muy pocas veces en la historia de una ciudad, supongo—, pero es la fórmula buena y es la fórmula Barcelona. Nosotros propusimos en ese momento que hubiese otro gran proyecto, el Plan del Delta. Ese proyecto se estimó, creo que fue, en cuatrocientos mil 3 �millones de pesetas, cuando realmente conseguimos que se reuniesen todas las instituciones que se tenían que reunir para cuantificar sus inversiones posibles. Y ahora que he vuelto, de aquellos cuatrocientos mil millones de pesetas, se habrán invertido escasamente una cuarta o quinta parte. Estaba pensado para quince años, por lo tanto tendríamos que ver exactamente cómo se distribuía esto, pero les puedo asegurar que no llevamos buen ritmo — cuarta o quinta parte de lo que se debería haber invertido—, no llevamos el ritmo que se había pensado. Barcelona, en estos años, y Cataluña de rebote, ha perdido un poco pie desde el 92 hacia esta parte, reconozcámoslo. No así en el tono económico de la ciudad, en el tono privado, e incluso diría en el tono público local. Porque es evidente que, pasada la trompada del 93 y del 94, los hoteles se llenaron, la ciudad también, los comercios fueron hacia arriba y la gente que continuaba diciendo que Barcelona no tenía suficiente población o perdía población chocaba con una realidad físicamente contraria. Y a mí, siempre que me preguntaban sobre este tema, les preguntaba a qué hora perdía población. Porque claro, al mediodía, cuando uno se pasea por la calle, no se cabe: hay los turistas que vienen, hay la gente que viene del área metropolitana, por todas partes. Barcelona no ha perdido pie y Cataluña, en su conjunto, tampoco; desde el punto de vista del tono de la economía privada. El señor Oliver, catedrático de economía, ha demostrado que en Cataluña, además, ha pasado una cosa muy importante: que es que ha pasado de ahorrar, ha pasado de invertir bastante y ahorrar poco a ahorrar mucho y seguir invirtiendo, y a exportar, que eso es lo más decisivo. Es decir, 4 �que antes necesitábamos de ahorros exteriores para poder hacer lo que estábamos haciendo, por decirlo de algún modo. Y ahora, gracias a la exportación y al ahorro, podemos decir que somos un país que estamos en condiciones de dar un paso hacia adelante muy importante. Pero le ha faltado acompañamiento; a esta economía privada y a este dinamismo le ha faltado un poco de acompañamiento, un poco de estrategia, un poco de filosofía y un poco de canción, de mensaje y de unificación, seguramente. No en el sentido de que todo lo lleve una sola mano; todo lo contrario. En el sentido de que esta especie de impulsos que han funcionado bien tuviesen un relato y tuviesen una filosofía más o menos compartida que permitiese apuntar aquellos puntos que ya he dicho que han ido mal. ¿Qué es lo que ha ido mal, pues? Han ido mal todas, o casi todas, las decisiones estratégicas. Ya he dicho unas cuantas, en el campo de las infraestructuras, y las repetiré si es necesario. El aeropuerto es básico. El aeropuerto ya no es sólo una puerta de entrada a la ciudad; es una de las principales industrias de la mayoría de las ciudades de Europa, creadoras de empleo, de tecnología, de oportunidades. Condición de las demás tecnologías, como se demostró aquella vez que Barcelona quería tener AT&T y Madrid también: la gran inversión de AT&T finalmente fue para Tres Cantos, en Madrid. Y recibí, un día que yo estaba en Bruselas, un telegrama —que ya he explicado muchas veces— del pobre [Thomas Enders], el embajador americano, que me decía: «No vendrá a Barcelona. AT&T irá a Madrid because of inexistance of non-stop flight Barcelona-Nueva York». No había vuelo sin paradas Barcelona-Nueva York. 5 �Ahora hay uno, o dos. Pero hay uno de Delta que se ha puesto porque Delta se ha emperrado mucho en encontrar un slot, como se dice en el argot de los aeropuertos. Hay el de Iberia... En invierno ya no está. Al de Delta, además, le pasó una cosa: que es que el otro día, al volver de Nueva York, paró en Madrid y se estuvo allí tres horas. Y lo hace a menudo. Y, ¿sabéis por qué? Porque en Barcelona no hay mantenimiento. En el aeropuerto de Barcelona no pueden dormir los big bodies, que es como los llaman; los aviones grandes, no los veréis nunca durmiendo. Porque no harían nada. Y éstos, cuando duermen, no duermen, trabajan. Trabajan con ellos porque si no, no podrían volar en condiciones. No tenemos big bodies, no tenemos hangares, no tenemos cargo. El cargo está limitado... Esto lo sabe mucho mejor Joan Clos que yo y le estoy robando un poco la página. Sabe mucho más que yo. Y lo ha explicado muy bien y lo está defendiendo muy bien. Pero ahora, como todavía no ha llegado, aprovecho. Las ochenta mil, creo que son, toneladas de cargo —no recuerdo la cifra exacta— ha plafonado, porque ya no caben más. Un aeropuerto como el nuestro tiene un límite de movimientos por hora, que creo que son cincuenta, aproximadamente. Se pueden mejorar marginalmente, con cambios tecnológicos, pero estamos en la línea de los cuarenta y ocho durante unas nueve horas al día. Tres, tres y tres: tres por la mañana, tres al mediodía y tres por la noche. Esto quiere decir que Barcelona se está —dejad que lo diga— desde el punto de vista económico, suicidando, en este sentido. Está desaprovechando la más importante de las oportunidades. Es como si hubiésemos cerrado la 6 �puerta. Es como si hubiésemos puesto un arancel. Como si hubiésemos dicho: «No, no, las inversiones que quieran venir aquí, en lugar de ser bien recibidas, tendrán que pagar». Tienen que pagar, porque los ingenieros y los ejecutivos de AT&T que tenían que venir en masa a España para hacer una gran fábrica no querían pagar el precio de tres horas de espera en el aeropuerto de Madrid y un cambio de avión, evidentemente. Nosotros tenemos un peaje, otro peaje —un arancel, en este caso— para entrar en Barcelona, cuando todas las ciudades están haciendo lo contrario. Yo, sobre este tema, ya les he dicho la solución: el aeropuerto de Barcelona se tiene que privatizar. Ya no veo más solución. Lo he visto en Italia, he visto al alcalde de Napoli, que es ex comunista, [Antonio Bassolino], inteligente, inteligentísimo —ahora lo han hecho ministro y me parece que no deja de ser alcalde, porque los italianos también hacen de vez en cuando estas cosas. Y este hombre vio, al llegar a la alcaldía, que el aeropuerto de Napoli iba mal —cosa muy esperable, desde muchos puntos de vista—: había corruptelas, había ineficacia... Y lo que hizo inmediatamente fue hacer un concurso internacional para el management del aeropuerto. Y adjudicó la dirección del aeropuerto a BAA, la British Airport Authority, quedándose un dieciocho por ciento de las acciones, creo, y un derecho de tutela sobre las decisiones estratégicas. Pues ya se lo avanzo: Barcelona debería hacer lo mismo. Barcelona tendría que privatizar como mínimo la gestión e incluso tal vez el capital, o buena parte del capital. Guardar un veinticinco por ciento para que se lo puedan repartir los dos ayuntamientos que juegan en el área metropolitana, la 7 �Generalitat, la Cambra de Comerç y AENA. Pero para AENA un cinco por ciento, no un cien por cien. Porque pensad que Iberia... Anteayer me decía en Madrid —hace tres días— me decía en Madrid el presidente del SEPI —que lo tenía al lado en la comida del The Economist que él presidía— que Iberia ha tenido el plan. Iberia no puede incidir en las infraestructuras del aeropuerto, pero tiene el plan de operación de un programa de vuelos mucho más ambicioso para Barcelona, lo que llaman un hub europeo. Un hub es un centro de redistribución. El espacio aéreo se distribuye en una red, como todos los demás, y los nodulos importantes de esta red en la que hay intercambios son hubs, hache, u, be. Son centros de redistribución. E Iberia tiene pensado, tenía pensado y tenía proyectado, un hub europeo en Barcelona, lo cual quería decir que a Barcelona venían vuelos de Latinoamérica que querían seguir hasta Munich o hasta Milán, por ejemplo. Y la parada, la tenían aquí. Igual que nosotros ahora tenemos que parar en Madrid cuando vamos a Río de Janeiro o cuando volvemos, pues en este caso sería al revés. Sería en Barcelona donde pararían los aviones, incluso de Iberia. No estoy hablando ya de Aerolíneas —éstos por descontado— y los brasileños, que nos han sido enormemente amigos desde siempre y que han saltado cantidad de obstáculos para poder hacerlo. ¿Y qué pasó? Pasó que AENA no estuvo al caso. Es decir, que las infraestructuras no estuvieron y que Iberia no podía sacrificar todos aquellos vuelos y por lo tanto tuvo que decidirse por Madrid. Y me dijo: «Creo que ahora ya es tarde. Se han perdido tres años y en estos tres años ahora las inversiones ya están hechas aquí, con la tecnología, la mano de obra cualificada y las instalaciones». 8 �Han sido años, pues, desde este punto de vista, malos. Que provocan la cierta ansiedad que yo he visto en los empresarios con los que he hablado. El concurso de handling del aeropuerto... Hubo un concurso, interesante, al que se presentó el Consorci de la Zona Franca junto con Lufthansa. Pues ganó el [ININTELIGIBLE]. f-: ' • ' "4 \-( L Y podríamos seguir. No sólo en este campo. En el campo de las telecomunicaciones, en el campo de la prensa, en el campo de la televisión, en el campo de la telefonía móvil... En todos éstos, no ha habido —con la excepción de Retevision, que ya sabemos que es muy válida, pero que todavía es una cosa pequeña, muy pequeña, al lado de Telefónica—, no ha habido empresas catalanas que hayan querido o podido ir. No ha habido ninguna. Y cuando uno pregunta —yo lo he preguntado a los empresarios de aquí—: «¿Es que no hay el capital? ¿O es que no hay el management?». Y me han dicho: «Hombre, el capital existe y el management se puede comprar, en última instancia», como hizo el alcalde de Napoli con BAA. No se ha ido porque no ha habido una estrategia para ir, no ha habido una dirección, no ha habido una cabeza pensante que dijese: «Pongamos los peones aquí o pongámoslos allí». Se han hecho algunas cosas, pero estas cosas que se han hecho no son, ni mucho menos, las más importantes. Es decir, tenemos el ahorro, tenemos la potencia económica, tenemos los managers —después os lo diré, porque hay un montón de managers importantes colocados fuera de aquí—, pero no hemos tenido la estrategia. Muchos empresarios me han dicho: «Nuestros hijos tienen que ir a Madrid». Y yo se lo puedo garantizar, porque muchos hijos de mis amigos han tenido que 9 �ir a Madrid. Porque lo que saben, si quieren que sea rentable, aquí no pueden conseguir que sea rentable. Es así. El último, la semana pasada, un chico que se va a la CNN en España, o al Plus; otros porque están en cosas financieras, y aparte de La Caixa... Pues resulta que ha tenido que ir a Madrid. Y La Caixa no puede emplear a todo el mundo, evidentemente. No ha habido, pues, una —vuelvo a repetir— una política de acompañamiento que estuviese a la altura de las posibilidades económicas del país y de las ciudades de Cataluña. Yo, ante esta situación, lo que pienso que hace falta es, sobre todo, más que discutir de dinero, discutir de proyectos. Y ver cómo se hace una estrategia política catalana que no sea excesivamente intervencionista —yo no lo soy mucho. Pueden estar tranquilos los representantes de las cajas aquí presentes, de las diversas cajas, porque no soy muy partidario del intervencionismo. Pero sí que soy partidario de una economía que existe, una economía de aglomeración, una economía externa que existe y que tienen los ayuntamientos, y que tienen los gobiernos, y que tiene la Generalitat, y que las empresas no pueden tener, que es la agregación de información intersectorial, la emisión de las oportunidades, los datos para decidir. Esto lo tiene el despacho del alcalde —Joan Clos lo sabe perfectamente y Narcís Serra todavía más, porque fue el que empezó esta saga. Pues es un sitio de información privilegiada. No privilegiada en el mal sentido, sino en el buen sentido. Es un sitio en el que tu preocupación es qué hacer con todas las ideas que te llegan al cajón, o a la mesa, y que tienes que meter en un cajón y cerrarlo. La mitad de estas ideas no son buenas y de la otra mitad la mitad fracasarán. Pero hay una cuarta parte que probablemente irá hacia adelante. 10 �En este sentido yo sí que soy no partidario de la intervención, pero sí del acompañamiento. Soy partidario, como hicieron con la compañía Iniciatives S.A. —que ya saben ustedes que funcionó bien— soy partidario de que el Ayuntamiento, la Generalitat, digan: «Nosotros ponemos dinero en esto». Si puede ser, ponerlo transitoriamente. Si puede ser, ponerlo, además, minoritariamente. Y si puede ser, además, que haya un elemento de interés general en cada una de estas iniciativas. Éstas son las tres condiciones que yo le puse a Francesc Raventós en el año 86, el día en que creamos Iniciatives: que hubiese un elemento de interés general, que casi siempre está, porque todas las líneas de producción un poco estratégicas son interesantes para la ciudad, en última instancia; y que hubiese una participación temporal del Ayuntamiento, o sea del capital público; que no me pidiese nunca más dinero (le dimos mil millones el primer año sobre los doce mil millones que teníamos de presupuesto de inversiones —me pidieron trescientos más, pero nunca más) ; y que además fuésemos minoritarios. De aquella primera lista de dieciséis empresas, por ejemplo, salió, aparte de la Torre de Comunicacions y del Poble Espanyol, y de mil cosas más, una que se llamaba Barcelona Cable. Esta Barcelona Cable ha ido evolucionando y ahora se llama CTC, Cable i Televisió de Catalunya. Vendieron los primeros socios, que eran franceses y belgas, compraron unos americanos, US West. Los americanos, como ustedes ya saben, no se fíen de ellos. Yo los quiero mucho, porque además he vivido allí. Pero, ¿qué pasa? Tienen un mercado tan grande que cuando en su casa tienen un problema, aquí estornuda y nos quedamos sin un dólar de inversión. Y esto pasó con US 11 �West, que nos acompañó muy bien, que nos hizo la tecnología y puso el dinero, para lanzar la red de CTC, pero que en el momento en el que hubo una fusión de dos rivales americanos tuvo que vender todos sus activos a Europa, en una semana, como aquél que dice, para estar presente allí. Que conste que se han portado bien, que nos han hecho todo el seguimiento y que siguen colaborando, pero aquí se tuvo que buscar rápidamente un socio nuevo. Es igual. Las aventuras, ustedes las conocen mejor que yo, lo que es el mundo de las empresas y sobre todo el mundo de las empresas internacionales. El caso es que Barcelona hoy tiene una red incipiente. No ha ido tan rápido como yo habría querido o como el alcalde Clos habría querido, pero tenemos un operador. Y lo que les iba a decir es que esos doce, quince, veinte o cincuenta o treinta millones que pusimos —no me acuerdo, cuántos eran— en la primera Barcelona Cable, se han vendido ahora, transformados, retransformados a través de la fusión con Catalana de Capital Risc de la Generalitat, fusión que fue en realidad una compra... Iniciatives tenía beneficios, Catalana de Capital Risc tenía pérdidas y digamos que entre las dos hicimos las paces, como se dice vulgarmente. Y la Generalitat tenía que hacer una cosa —que tal vez la tenía que hacer, yo no digo que no la tuviese que hacer—, pero que fue no una empresa de capital riesgo, aunque se llamaba así, sino que fue comprar o ayudar a empresas viejas con problemas. Y «capital riesgo» quiere decir ayudar a empresas jóvenes con futuro, todo lo contrario. De modo que el matching fue sencillo. Prácticamente podemos decir que absorbimos Catalana de Capital Risc, en aquel momento, y así la 12 �participación de Catalana de Capital Risc, que ahora ya es una empresa mixta, en la cual el sector público es de por sí minoritario —no las aventuras que realiza, y cada una de las inversiones, sino la propia empresa— se ha vendido la participación a CTC por dos mil ochocientos millones, hace una semana. A mí lo que me gustaría es pensar que tiene que haber alguien que diga: «Esta plusvalía se tendría que reinvertir en este campo». Porque si en diez años hemos pasado de doce, quince o veinte millones a dos mil seiscientos —o dos mil ochocientos, mejor dicho— tal vez lo que se tendría que hacer con estos dos mil ochocientos, o con gran parte de ellos, es reinvertir en este campo, que es el campo de más futuro, por una razón de beneficio y de capital riesgo. Como empresa de capital riesgo y por una razón, además, estratégica y de país, valdría la pena no perder posiciones. Claro que esto, estos dos mil millones, comparados con las inversiones que se tienen que hacer para cualquiera de las iniciativas importantes que están sobre la mesa estos días, es lo que los americanos llaman «cacahuetes», «peanuts», nada. Las inversiones son de cuarenta, de sesenta, de cien, de doscientos o de ochocientos mil millones —como ha hecho Telefónica en Brasil, no sé si bien o mal, pero en fin, lo ha hecho. Por lo tanto, dos mil seiscientos millones no representan nada. Pero, a nosotros, aquella pequeña inversión nos sirvió. Y ésta es un poco la filosofía que yo echo en falta y que creo que los empresarios coinciden conmigo en que no ha existido del todo. Y entonces, ¿cuál es el problema de Cataluña desde el punto de vista económico? ¿Desde el punto de vista económico público? El problema es esta falta de estrategia. El problema no es tanto el exceso de impuestos. Lo digo 13 �muy claro ya de entrada. Yo he explicado los cuatro puntos de federalismo económico varias veces y ya los repetiré. No querría extenderme demasiado en ello, porque ya lo he hecho, y es conocido, y la prensa especializada los conoce perfectamente. Porque recuerdo que fue en el mes de abril, con motivo de un viaje aquí, tuve que ir a Girona a presentar un libro sobre la ciudad, que había hecho la Universidad de Girona, un libro magnífico. Y sucedía que en aquel momento había las elecciones primarias en Madrid entre Borrell y Almúnia. Y recuerdo que saliendo de aquella sesión, a Quim Nadal y a mí nos preguntaron —ya nos lo esperábamos—: «¿A favor de quién están?». Y nos pusimos de acuerdo en decir: «De nadie». Del que diga que sí a estas cuatro cosas, que ahora os repetiré y que las he continuado diciendo en cada sitio al que he ido. Cuatro puntos que son: el régimen foral y el régimen común se deben igualar. Y ahora os lo explico muy brevemente. Primero. El segundo: el Estado tiene que gastar menos de la mitad y los territorios más de la mitad. Y los territorios repartírselo a partes ¡guales, comunidades autónomas y ayuntamientos. Tercero: las inversiones per capita de las áreas metropolitanas de más de un millón del país, per capita, tienen que ser iguales. No hay ningún motivo para que no lo sean. Y cuarto, el famoso punto: la balanza fiscal en relación con el producto nacional bruto, o regional bruto, de cada una de las regiones del sistema — porque ya ven que yo no estoy haciendo una reclamación de Cataluña, estoy proponiendo un sistema para España, que es diferente— tendrían que ser similares a las que tienen las regiones europeas de renta media similar, o sea de renta per capita relativa a la media nacional similar. 14 �Estos son los cuatro puntos que yo he defendido desde hace tiempo y continúo defendiendo, y que después han dado lugar a una batalla de cifras y de debates, no el menos importante de los cuales es si el cuarto punto es el más importante o el menos importante. El cuarto punto, el de la balanza fiscal relativa a la renta, yo he llegado a la conclusión de que es derivado de los otros tres. No es la variable independiente, es la variable dependiente de los otros tres. Pero, en fin, la discusión sobre este punto y la idea sobre este punto, la culpa la tiene La Caixa d'Estalvis, ya se lo he dicho a su director general antes de entrar —la culpa o el mérito— porque su servicio de estudios, hace tres años, cuando yo era presidente del Comité de las Regiones y quería tener datos... Yo, en el Comité de las Regiones, empecé a ver que los bávaros, y los de Nordrhein Westfalia, y los de Baden-Wurtemberg, y todos estos, se quejaban mucho. Y no sólo del precios-de la [ININTELIGIBLE] o en fin, las discusiones sobre la OCM del vino o cosas de éstas, que eran dramáticas, sino en general porque pagaban demasiado. Y empecé a notar que en Europa había una fatiga fiscal. Esto, en fin, era previsible. Y se sabe, no sólo por datos económicos, sino también porque hay Bossis por el mundo, hay Umbertos Bossis en Italia, hay [$>|p|Der] mismo en Baviera —es de un localismo muy acentuado, muy muy acentuado... [Stober] era una de las figuras fuertes del Comité de las Regiones. Tanto es así que me lo llevé de reportero a la Cumbre de las Regiones y de las Ciudades de Europa que hicimos en Amsterdam un mes antes de la Cumbre de las Naciones. Vinieron trescientas personas, doscientos presidentes de 15 �regiones europeos —no vino el presidente de Cataluña, lástima— y un centenar de alcaldes de grandes ciudades. Y allí se discutió qué querían las regiones y las ciudades de Europa, y dijeron: «Queremos más Europa y queremos más proximidad, más Europa y más región». Y, además, explicaron por qué. Dijeron: «Lo queremos porque vemos que es evidente que para estar contentos como europeos no podemos pasar las vergüenzas que hemos pasado en Bosnia y las que pasaríamos en Kosovo», que era previsible y estaba cantado. «Querríamos tener una moneda fuerte, no querríamos estar tan pendientes de lo que pasa con el yen o con el dólar. Querríamos tener, pues, un poco más de política europea desde el punto de vista monetario, desde el punto de vista exterior.» Y, sin embargo, con esto no queremos alimentar un nuevo leviatán. Y aún más lejos que antes, no en Madrid, en Bruselas, que, además de estar lejos, llueve. Y como dice siempre Felipe González, que no quiere ir a Bruselas porque no hace sol. Es decir, no queremos alimentar una nueva maquinaria estatal de decisiones que esté aún más lejos que la que ahora tenemos. «Y, por lo tanto», decíamos todos, «por unanimidad, queremos más Europa y más región, más proximidad.» Ustedes dirán: «Hombre, esto es una utopía». Pero es una utopía que pasará. Y es una utopía que pasará porque la gente no aceptará esta Europa si Europa no da a cambio una garantía de devolución de poder. No que pasará, que está pasando. Empezó a pasar en España, avant la lettre, digamos, de los demás. Pero está pasando en Italia y está pasando en Gran Bretaña. Y está pasando, por descontado, en los países federales desde siempre, en Austria, en Alemania o en Suiza. 16 �Un poco, el motor de explosión de estas actitudes regionales europeas, que sin embargo son muy sensatas, Bossi es una excepción... Haberlas, las hay, en el Comité de las Regiones hay algunos que son de la Lega, alguno: [Furmigoni] por ejemplo, el presidente de Lombardía, etcétera. Que son de éstos que se reúnen con nosotros por los cuatro motores, que les llaman. Con esto hemos tenido un poco de mala suerte, porque dos de los cuatro motores creo que eran el de Rhône-Alpes y el de Languedoc-Roussillon, también —me parece que tenía que venir a reuniones aquí, a Cataluña, por este motivo. Y estos dos, como son apoyados por Le Pen, lo mejor que podrían hacer es no venir. Pero en fin... El problema que tiene la comunidad de los Pirineos, el pobre [Josep Doró], que es el cónsul de Ordino, que es el presidente de la Comunidad... Andorra preside la Comunidad de Trabajo de los Pirineos; está Midi-Pyrénées, está Aquitaine, está Languedoc-Roussillon, está Cataluña, está Aragón y no sé si el País Vasco —creo que también— Euskadi. Y ahora preside el cónsul de Ordino. Y se encontró el otro día con este problema, también: que venía -/(Jacques Blanc, y venía no recuerdo qué otro político y los otros no querían ir. Pero, en fin, dejemos las cuestiones políticas a un lado. Lo que mueve a las regiones europeas, reunidas en Amsterdam, y en general al Comité de las Regiones, es tratar de conseguir enviar lejos, a Europa, todo aquello que sea necesario para ser más dignamente europeos. Pero evitar que esto se convierta ni en un nuevo leviatán ni en un alibi, en una excusa para que los estados mantengan cosas que nosotros ya sabemos hacer, como regiones o como ciudades. Y éste es el punto importante, el punto 17 �que pica, digamos. Y es por esto que las regiones se vigilan mutuamente, pero yo diría que sin acritud. Gracias a que tenemos Europa, que es un contenedor mucho más grande, no hemos de tener miedo de que las regiones se tiren los platos por la cabeza. Lo parece, que se los puedan tirar, y a veces, cuando hay pleitos históricos detrás, como es el caso de Irlanda del Norte o como es el caso de Euskadi —y violentos, además—, ha sido inevitable. Pero incluso estas cosas se están solucionando, y en el marco de este nuevo regionalismo europeo. Uno de los motores de diferencia y de competencia es justamente quién paga y quién cobra. Y por qué y cuándo. Yo iba viendo que esto era así y pensaba: «Si a esto le añadimos los fondos de cohesión, llegará un momento en el que los alemanes, en estas sesiones del Comité, estarán intratables». Y pedí quién tenía las cifras de los saldos de la balanza fiscal, no de las regiones, sino de los países, del fondo de cohesión. Y creo que es el señor Elias o el señor [I ISÜNTE LIGIBLE] ó uno de los directores del servicio de estudios de La Caixa d'Estalvis calculó esto —que tampoco era tan difícil de calcular, pero nadie lo había hecho. Y salió con el siguiente resultado: Alemania, déficit fiscal de 1,5 billones de pesetas año —aquel año, que es hace cuatro años; España, beneficio fiscal positivo de 1,250 billones. Todo lo demás, «cacahuetes», otra vez. Nada. Lo demás es: Inglaterra paga un poco y Grecia cobra. Pero cobra... Aunque Grecia sea más pobre, es tan pequeña —o Portugal o Irlanda— que nada. En fin, Holanda y Bélgica pagan a Grecia, Inglaterra paga a Portugal, etcétera. Es un decir. No es que paguen directamente, pero quiero decir que se equiparan las cifras. 18 �El fondo de cohesión europea y todo el drama de la cohesión europea es una balanza desequilibrada entre Alemania y España. Alemania paga y España recibe. Y, ¿por qué paga Alemania? Paga porque Felipe González y Mitterrand convencieron a Kohl de que si quería la unificación alemana tenía que pasar por dos condiciones: abandonar el marco y hacer el euro, que es lo que todos queríamos —menos un grupo importante de alemanes, no Kohl, que estaba de acuerdo; y dos, el fondo de cohesión. Usted tendrá unificación alemana, tendremos a Europa abriéndose al este, pero usted no puede olvidar el sur. Queremos cohesión no sólo intranacional, sino intraeuropea. Así nacieron los fondos de cohesión. Pero mi inquietud creció cuando, a partir de aquí... Eso, por otro lado, era muy sólido, este acuerdo era muy sólido. Además, los protagonistas del propio acuerdo seguían vigentes en aquel momento como dirigentes de sus países, de España y de Alemania, y por lo tanto no parecía que fuera a haber un gran problema. La sorpresa saltó iW> i/W 1 . cuando [Stóber], el presidente de Baviera, me dijo, en su palacio magnífico en Munich, que había sido del rey —un rey que tenían en el año 1914, todavía, con ejército y todo. Me dijo: «Mire, nosotros estamos pagando mucho a los españoles, pero no se crea que esto es lo que nos preocupa más. Lo que nos preocupa más es que nosotros les estamos pagando diez veces más a las regiones del este que acaban de entrar por la unificación». He hecho que lo comprobaran. Antoni Castells, que es el maître penseur de todos nosotros —es el que nos da las cifras a todos, incluso a la otra acera de la calle política... Las cifras de Antoni Castells son las que mandan; es el miembro español del Tribunal Europeo de Cuentas, por otro lado, y es lógico. 19 �Me dice que, efectivamente, el señor [Stëber] tenía razón. Lo que los alemanes pagan de su PNB, de su Producto Nacional Bruto, para la cohesión es un 0,5 por ciento. Lo que las regiones ricas alemanas pagan a las pobres es un cinco por ciento de su PNB. O sea, lo que Baviera, Renania del Norte-Westfalia, Baden-Wuttemberg, etcétera, pagan a sus homologas del otro lado, del este, es diez veces lo que está pagando Alemania, en proporción, a los fondos de cohesión y por lo tanto, básicamente, a España. Vean entonces que buena parte de lo que está pasando es que... Y esto ha sido muy desgraciado, creo, que nosotros, por razones de calendario electoral o lo que sea, hayamos tenido que plantear estos temas —yo creo que yo de una forma más sensata, otros no tanto— en el momento justo en el que Alemania nos estaba empezando a decir que no nos pagaría o que no nos quería pagar el fondo de cohesión y que había conseguido la alianza de Francia y de Inglaterra sobre esto. Si en este momento se le dice al gobierno español: «Señor Rato, mire, no nos hable de Alemania. Nosotros estamos aquí, dentro de España, y lo que le decimos es que Cataluña paga demasiado». Pues el señor Rato se convertirá en la víctima, y las víctimas siempre son de alguna forma simpáticas. Porque aparecerá como la persona a la cual desde fuera y desde dentro se le está diciendo «no queremos pagarte». Por lo tanto, nosotros, para decirlo claramente, nosotros no tenemos que decir que no queremos pagar. Porque además, en primer lugar, lo más importante de lo que pasa con la balanza fiscal negativa de Cataluña no es que pagamos demasiado, sino que recibimos poco. Y por lo tanto —y ahora vuelvo a lo de antes—, no hemos tenido la estrategia, ni la habilidad, que tuvimos 20 �antes del 92 para movilizar las inversiones que había que movilizar en nuestra área de Barcelona y en el conjunto de Cataluña. No hemos podido hacerlo. Y ahora tenemos un Eix Pirinenc cojo en el que te pierdes. No intentéis seguirlo porque os perderéis en Ripoll seguro, porque no hay ni indicaciones, para entendernos. Y entonces vienen las querellas de la Generalitat, que dice: «Esto es de Borrell, esto era del Estado». El Estado que dice: «Culpa tuya en el caso de la Pota Sud, porque nosotros la queríamos hacer pero vosotros no quisisteis porque...» Bueno, es igual. No ha habido la estrategia, no ha habido la visión, no ha habido esta política de acompañamiento que tenía que hacer que las inversiones viniesen. Nosotros no sufrimos por el lado de los impuestos, sufrimos por el lado de los gastos. Pagamos el veinte por ciento y tenemos el veinte por ciento. Incluso me extraña, porque teóricamente el impuesto sobre la renta es progresivo y, por lo tanto, tendríamos que pagar un poco más que la parte de renta que tenemos. Pues pagamos el veinte o el veintidós, como mucho. Creo que las cifras de Pujol son el veinte; las cifras de Castells —de las que me fío más, francamente— son el veintidós. O sea, un poco más desfavorables para Cataluña, en este sentido, pero lógicas, en última instancia. Lo que no recibimos es la parte que nos toca. Y en esto estamos todos de acuerdo: no recibimos la parte que nos toca por población. Aquí nos diría Antoni Zabalza —y tiene razón—, en el fondo, lo que pagamos y lo que recibimos es el resultado de unas políticas que no tienen nada que ver con la balanza fiscal, que son autónomas, que tienen que ver con la progresividad que nos habíamos impuesto y con la distribución de ricos y 21 �pobres en cada región, que no la podemos cambiar así rápidamente. ¿Comprendéis? Es decir, si en Cataluña hay más ricos que en Extremadura y el impuesto sobre la renta es progresivo, Cataluña pagará más y Extremadura menos. Pero seguramente, si acordamos que todos tendrían que cobrar igual, que es de lo que Felipe González ha intentado convencer durante muchos años a Rodríguez Ibarra para que acepte, que los ricos tienen que pagar más y los pobres menos, pero cobrar, todos hemos de cobrar igual. Un rico también es caro, es incluso más caro, a veces. Para el sector público. Esto ya lo estudió Pepe García Duran con los ayuntamientos hace muchos años, lo que se gasta una ciudad; en última instancia, por muy redistributiva y progresista que sea — y Barcelona lo ha sido—, está invirtiendo sobre cada ciudadano en proporción más o menos a su renta. Los ricos hacen más basura, para entendernos. Es así. Y tienen más coches y gastan más. Por lo tanto, aunque uno no quisiera, simplemente para servir, sin redistribuir demasiado, estaría pagando más o menos en función de la renta. Pues bien, aquí nos ha fallado esta parte. Y cierro este punto porque no quiero seguir entrando en él. Cuando Rato dé todas las cifras de todas las balanzas fiscales españolas, etcétera, nos pondremos en ello; pero sepan que no será la discusión más importante. La discusión más importante, la hemos de tener sobre la distribución del gasto. La discusión importante la hemos de tener... [FRASE CORTADA] [FIN DE LA CARA A] 22 �[INICIO CORTADO]... por debajo de Madrid, igual que Chirac había querido hacer en París y no ha hecho —por lo menos de momento, no lo ha hecho. Bueno, el alcalde de Madrid no tiene fama de muy realista y por lo tanto eso no me inquietó excesivamente. Y menos que nadie Alberto Ruiz Gallardón, que dijo exactamente lo contrario el mismo día. Dijo: «Lo que tenemos que hacer es invertir en metro». Este sí que va mucho más allá que nosotros. Este señor, Ruiz Gallardón, junto con el Ayuntamiento, por supuesto, está invirtiendo cien mil millones de pesetas en metro en cuatro años, cuando nosotros invertimos treinta. Estoy, otra vez, repitiendo cifras que Joan Clos se ha cansado de explicar y que ya todo el mundo conoce en este momento. Y es aquí, vuelvo a repetir, donde estamos fallando. No hemos conseguido que en el tema de las inversiones... No hemos conseguido, por decirlo así, una cosa que ahora si la digo aquí será titular mañana y seguramente más en Madrid que aquí... No hemos conseguido un reconocimiento de la bicapitalidad fàctica de España. Y ahora ustedes no lo han oído y por favor no me lo titulen porque se enfadan mucho. Pero es la realidad. Igual que los chavales de Almería o de Asturias se dividen en los del Madrid o los del Barca, la verdad es que España —como Italia, por ejemplo— es una red de ciudades que tiene dos cabezas y que si se quiere optimizar — esto los ingenieros lo saben— debe tener en cuenta esto. No puede tratar al sistema como si fuese monográfico y con una pirámide y con una sola cabeza. Por lo tanto, el interés de Cataluña está en obtener este reconocimiento, que si lo presentamos como bicapitalidad no nos lo darán nunca, porque la Constitución no lo dice y no es lo que queremos. No queremos ser la capital de 23 �España, con una ya basta. Lo que sí que queremos es que una área metropolitana igual, de 4 millones —4,2 la región metropolitana aquí, allí deben tener 4,5, si llegan— debe tener el mismo trato. Y tiene las mismas funciones, exactamente iguales, y los mismos problemas de congestión, y de densidad y de miseria y de riqueza y de tecnología, exactamente igual. De manera que no está justificado que esto no sea así. Claro, en Madrid, de los veinticinco museos que hay, creo que hay veinticuatro que son del Estado y uno del Ayuntamiento, y aquí es al revés: veinticuatro del Ayuntamiento y uno del Estado. Y ahora la Generalitat tiene este nuevo que han hecho del puerto y una participación en el MNAC. No puede ser. Nosotros aquí sí que estamos pagando peajes. Éstos son los peajes que quizás no contamos. La imposición local, por ejemplo. A mí me gustaría que todo esto... Yo no sé si los peajes los cuentan, cuando hablan de balanzas fiscales. Porque también se tendría que contar el tema de lo que estamos pagando de más, no por vía de impuestos, sino por vía de tasas o de precios públicos. Esto es otra cosa importante. Y ahora no me estoy metiendo con vuestro director general, ni mucho menos, sino que me estoy metiendo con el hecho de que el Gobierno, el Gobierno español y, por lo tanto, el Gobierno catalán —que no lo ha sabido mover en este sentido— no haya tenido un poco más de ecuanimidad, en esta materia, y haya hecho pagar a los madrileños lo que nosotros ya nos pagábamos aquí, por ejemplo, cosa que nos hubiese dejado mucho más tranquilos, desde el punto de vista de la equidad. Pero, vuelvo a decir, nosotros no tenemos que ir sólo por el lado de no pagar. Yo creo que esto es un error. La vida es cara en las ciudades grandes, 24 �y si las queremos eficientes y pioneras y tecnológicamente... Si queremos que nuestros hijos no tengan que ir no sé adonde a trabajar, será caro. Será caro desde el punto de vista de que nos tendremos que fabricar los servicios y los atractivos para que las empresas vengan. Dejémoslo aquí. Queda aquí. No es el tema más importante. Una cuestión de cifras sí que la quiero decir. Hace dos años nos dijeron que se había hecho un pacto de financiación autonómica muy bueno. Narcís Serra dijo entonces que «cuidado, que la renta aquí ya es más alta que en los otros sitios y no crecerá tanto como crecerán los demás, no os fiéis tanto del I RPF». Lo que hicieron fue repetir o multiplicar por dos lo que él había hecho con Solbes en el pacto anterior: quince por ciento, pues treinta. Dijeron: «Miméticamente esto irá bien». Pero, claro, nosotros estábamos plafonando respecto del crecimiento relativo en las otras regiones y esto ha hecho que todo esto no diera el resultado que tenía que dar. Narcís dijo: «Coged una cesta de impuestos, coged el IVA, coged impuestos especiales, no les cojáis sólo el IRPF». Pero hay esta idea siempre de que aquí se tienen que vender las cosas de una manera muy fácil. Ahora haremos una movilización por el pacto fiscal e IRPF. Y la pifiamos. Tanto la pifiamos que incluso la cifra que dio el otro día el presidente Pujol en el Cercle d'Economia está equivocada. Dijo ciento veintisiete mil millones que hemos ganado; dijo: «Este año, el beneficio de los dos pactos sumados son ciento veintisiete mil millones». Pues le he pedido a Castells que lo calculara y son ciento ocho mil millones, no ciento veintisiete, y no en un año, sino en cuatro. O sea, desde el 94 hasta el 98. De modo que el beneficio es «cacahuetes», también. No gran cosa. No ha ido bien. Pues como 25 �no ha ido bien, ¿ahora tenemos que hacer una guerra fiscal? No, no, ahora tenemos que reconocer que nos hemos equivocado, poner hilo a la aguja serenamente, pedir al señor Rato las cifras y empezar —repito— la discusión con calma y tranquilidad. Yo querría hablar un momento de federalismo cultural, porque la propuesta federal catalana no puede ser sólo una propuesta económica. Así de mal nos va, de tanto que nos identifican con esto. Yo creo que Cataluña tiene que proponer lo que yo llamo «federalismo cultural», que tal vez no es técnicamente muy correcto. Cataluña tendría que proponer antes que nada una historia común de los pueblos de España. Cataluña tendría que decir: «Nosotros cogemos a los profesores de Historia catalanes, los valencianos, los sevillanos, los de la Complutense, el Carlos III, los gallegos» y como decía Estapé a veces, hablando de algún profesor eminente, «se los encierra en una jaula, se les da pienso y sacan la ley». En fin, no haremos lo mismo, sino que los trataremos bien; pero lo que les tendríamos que pedir es que en cuatro o cinco años fuesen capaces de producir una historia común de los pueblos de España. Un día que comenté esto en una de estas múltiples cenas con empresarios que he tenido, salió uno y me dijo: «Pero si yo ya lo hago» —un editor. Dice: «Ya lo hacemos nosotros, esto». Digo: «¿Ah, sí? ¿Qué haces?». Dice: «Yo envío a cada comunidad autónoma lo que me pide». Digo: «Pues esto es exactamente lo contrario. ¿Tú cuántos ejemplares envías a La Rioja?». Dice: «Mil quinientos». Digo: «Escucha, ¿y te sale a cuenta?». Dice: «Es que 26 �hemos hecho unas inversiones tecnológicas muy importantes para diversificar...» Evidentemente que no sale a cuenta. Pero es lo que piden. Pero es que yo no digo dar lo que piden, en este caso. Si no que digo que se tiene que lograr un acuerdo entre los partidos, las fuerzas políticas de este país, de Cataluña y el resto de las comunidades autónomas y el Estado, para dar de una vez por todas a los chavales de toda España la misma historia. Pero no como dice la ministra de Cultura, sino explicando, de cada una de las comunidades, cuáles son aquellos hechos históricos que la hacen realmente diferente. Le decía yo a un profesor de aquí, que ya ha aceptado y ya están trabajando (hay unos que ya están trabajando en ello; ya veremos cómo les pagaremos, pero en fin, espero que les podremos pagar bien). Si un chaval de Almería pone la radio, la televisión, el Once de Septiembre por la noche, ¿qué ve, indefectiblemente? A unos chavales catalanes quemando banderas españolas. Cosa que, además, la mayoría de los chavales de Barcelona no ha visto, porque esto pasa a las ocho de la noche, a última hora. ¿Cuál es la reacción del chaval de Almería? «Estos catalanes se han vuelto locos y Pujol tiene la culpa, los nacionalistas...» Por esto está tan bajo como está, en las cotizaciones. Lo estoy salvando, lo estoy justificando. Pero también se le habría podido ocurrir antes, la idea. ¿Por qué Cataluña no ha tomado la iniciativa de reabrir las comunidades autónomas españolas? Y el Gobierno de Madrid, el Ministerio de Cultura, sobre todo cuando tienes competencia exclusiva en cultura. Y en lugar de huir y esconderte y decir que vas a lo tuyo, hagamos cosas en común. Pues lo primero es explicar el Once de Septiembre, explicar una historia de España en 27 �Almería, y en Extremadura, y en Orense y en Santander en la que se explique que el Once de Septiembre del año 1714 nos quitaron los derechos que teníamos, el Conseil de Cent y la Generalitat. Después fue muy bien económicamente, pero desde el punto de vista político no. Y que cada año, los catalanes lo celebramos porque nos gusta celebrar derrotas —un poco como a los del Barca— y que, por lo tanto, es normal que haya unos chavales que a última hora quemen banderas, no porque sí, sino porque es el final de fiesta, de una fiesta por otro lado muy digna. Y pasaría lo mismo con el Abrazo de Vergara, y la Batalla de Almansa. Y lo que pasa en Valencia y por qué están tan enfadados con los catalanes. Porque, ¿quién les explica a los chavales las razones por las cuales los valencianos nos tienen manía a veces? Y, ¿por qué no les explican que no nos la tienen, la manía? Que es un sector relativamente reducido y que, además, ha habido esta historia, que además es lógica, de amor y odio. Somos primos, somos primos hermanos, con los valencianos. Yo acabo de estar allí. Porque yo me he empezado a mover por España, también, no sólo por Cataluña. Y les voy explicando esto. Y les gusta. Pero si os tengo que decir que una reunión fue patética. Y acabó a las tres de la madrugada y acabé agotado. Fue en Valencia. Porque en Valencia cada persona es un mundo, no hay dos iguales; todos te aman y todos no te aman, todos querrían y no querrían. Están con el alma dividida, como es lógico, porque están entre dos capitales, entre dos culturas fuertes. Y bien, nosotros tenemos que incorporar a los valencianos. Los valencianos nos han dado la pista. Porque Zaplana y Joan Romero se pusieron 28 �de acuerdo para hacer una cosa que ni los rectores de las universidades valencianas creían que se pudiese hacer. Yo me los encontré a todos en Berlín este verano —Bricall me convocó a la Asamblea de Rectores Europeos. Había varios de Valencia. Para empezar, porque el de la Autónoma de Barcelona, y presidente del Consejo de Rectores, en aquel momento, de España, es valenciano: Solà. Pero estaba Ruiz Torres y los demás. Y eran todos pesimistas respecto a esto. Que no se llegaría nunca a un acuerdo sobre el tema de la lengua, en Valencia. Y llegaron a uno. Ahora este acuerdo parece que se ha roto; nos acercamos a las elecciones, eso que pasa... Y parece ser que el presidente de la Comunidad Valenciana ya no está tan de acuerdo en acordar los nombres de las personas que tienen que interpretar cuáles son las lenguas del tronco común. No sé cómo lo llaman. Hablan de las lenguas del tronco común de la Corona de Aragón, para no tener que decir catalán. Es igual. Pero ya lo han hecho y lo han hecho bien, y han sido los universitarios y han sido unos políticos que han tenido la generosidad de decir: «Pongámonos de acuerdo, vayamos hacia adelante, nombremos a unas personas». Les falta un nombre, creo, sólo. Y espero que esto algún día se arregle. Yo creo, además, que, como dijimos Borrell y yo, sin prepararlo, el otro día, el viernes pasado, en la conferencia del Partido Socialista Europeo, aquí en Barcelona, en el PSC —que fue, creo, un poco más importante que el Consejo Nacional de Convergència de ayer. Pero, en fin, en los periódicos parecía lo contrario. Porque, en fin, en éste «le dicen las bases al presidente». En ésta no. A ésta vinieron varios presidentes, ex presidentes, algunos: estaba 29 �f '"-• f I Gyula Horn, ex primer ministro de Hungría; estaba.Petre Roman,?ex primer* ministrode Rumania; estaba [ININTELIGIBLE], que es el ministro de Economía de Marruecos, socialista, en este momento. En fin, podríamos seguir. Y la discusión que tuvimos allí, obviamente, fue sobre temas... Era el Mediterráneo, el tema. Y qué tenemos que hacer los socialistas en el Mediterráneo. Porque no se os esconde que todo el problema que tenemos con Alemania, lo tenemos sobre todo porque debajo tenemos otra frontera que para nosotros es tan o más importante que la del este para ellos. Ellos tiran Europa hacia allí y nosotros estamos tirando Europa hacia aquí. Y decimos: «Escuche, escuche, que los países del este son muy importantes y hay que ayudarlos, pero la auténtica frontera, la tenemos en el sur, la tenemos en el Mediterráneo». Y esta reunión fue para esto. Fue una reunión importante. Y al final, en la clausura, llegamos Borrell y yo, y le pregunté a Raimon Obiols, en voz baja: «Escucha, ¿en qué se habla aquí?». Porque yo había recibido una nota de Joan Colom que decía: «Escucha, habla en catalán, que hay traducción». Le pregunté a Raimon, que es quien manda, y Raimon me dijo: «Hombre, puedes hablar en catalán, di unas palabras; pero mira, aquí hay mucha gente latinoamericana». Y estaba también Moratinos, y estaba Juan Antonio Yáñez, diplomáticos españoles, etcétera. Y dijo: «Quizá mejor que después hables en castellano y no les hagas poner esto». Y empecé en catalán, antes ya habían oído la voz: «y ahora les hablaré en castellano porque, además, les tengo que decir que el castellano es uno de los grandes patrimonios de los catalanes». Gran aplauso. Los señores estuvieron contentos. E inmediatamente después, Borrell, que no es manco, salió y dijo lo 30 �contrario. Que él se comprometía, como candidato, etcétera, a que España entendiera que el catalán es un gran patrimonio de España. Y eso es de lo que se trata. Se trata de que en los euros ponga «España» en catalán, en castellano, en gallego y en euskera. Se trata de que se traten a las lenguas cooficiales del Estado como lenguas cooficiales del Estado. El primer día que lo dije, me llamaron de Santa Coloma de Gramenet y me dijeron: «Maragall, ¿tú has dicho que los niños de Guadalajara tienen que aprender el catalán?». Digo: «Hombre, yo no he dicho que los niños de Guadalajara tengan que aprender el catalán», «pues dice la televisión y dice la radio...» Pero es que hay una radio, de estas radios que hay en Santa Coloma, que a veces... Pues, «han dicho que tú decías esto». No. Yo lo que digo es que el catalán tiene que estar reconocido por el Estado español como lengua propia oficial y que, por lo tanto, tiene que respetarla, tiene que protegerla, tiene que hacer uso de sus medios, el Instituto Cervantes por todo el mundo, los canales de televisión internacionales, todos los sistemas de edición, etcétera, para que el catalán sea conocido. Porque —¡caramba!— el día en que el Estado español lo haga, los catalanes tampoco nos veremos tan obligados a hacer eso que tampoco nos gusta tanto hacer, que es hablar siempre de lo nuestro. ¡Caramba! Pero tienen que empezar ellos, también. Tenemos que empezar nosotros. Digamos que el castellano es para nosotros una riqueza inmensa, inmensa. Y que todo el exilio que hemos tenido, los [Boix Gimperes], los [ININTELIGIBLE] y los que han estado por América, que se han integrado en aquel mundo, han sido los mejores embajadores de un mundo que para 31 �nosotros, económica y cultural mente, es el protagonista de la telecomunicación y de la edición, por ejemplo. Es absolutamente básico. Las principales editoriales del mundo en lengua castellana están en Barcelona. Y a mí, en Italia, si una cosa me envidiaban, era esto. Me envidiaban dos cosas: una, y ahora hablaré de ello, «/'/ modelo catalano», que decían ellos; y la otra, el hecho de que nosotros tenemos un idioma mundial y ellos no. Y los franceses tampoco y los alemanes tampoco. Saben que nosotros, como país, como españoles, tenemos un activo impresionante, que nos permite ir por el mundo prácticamente sin traducción: a toda América, a América del Sur y, cada día más, a América del Norte. Pues éste es el segundo punto del federalismo cultural. El tercero sería que no sé por qué no hemos hecho más uso del artículo 146 del Tratado de la Unión Europea —y sobre el que me tuve que apoyar cuando era presidente del Comité de las Regiones— que dice que en aquellos casos en los que una comunidad autónoma o región o land tenga competencia exclusiva en una materia, puede representar al Estado en el Consejo de Ministros. Es decir, los alemanes, que no tienen ejército ni tienen policía ni tienen Ministerio de Cultura, porque los americanos no quisieron —reconozcámoslo—: al acabar la Segunda Guerra Mundial, los aliados no quisieron. Así como la Primera Guerra Mundial, la liquidaron en el Tratado de Versalles (que fue un desastre, que obligó a los alemanes a comer pan y agua —creó el fascismo, el nazismo prácticamente, este tratado), en la Segunda Guerra Mundial los aliados dijeron «no volvamos a hacer el mismo horror»: Plan Marshall, dinero por delante. Pero, en cambio, políticamente no. Y les quitamos el ejército, por descontado; 32 �la policía, que es de los lander (todo son Mossos d'Esquadra, para entendernos, o Ertzaintza, no hay policía nacional). Y les quitaron el Ministerio de Cultura, porque consideraron que el Ministerio de Cultura tenía mucho que ver con el ejército, de algún modo. En fin, que a última hora, cuando las cosas se ponen mal, quien inflama los corazones y carga los fusiles no es un soldado sino seguramente un maestro, un profesor, un ideólogo o una universidad. Y se lo quitaron. ¿Y qué pasa ahora? Pasa que cuando la ministra Aguirre se va a Bruselas, o antes el ministro Solana, o el ministro Solé Tura, ¿se encuentran a quién? Se encuentran al presidente del land que está presidiendo el Bundesrat. No, no el presidente; el ministro de Cultura del land que preside el Bundesrat por votación. En Alemania hay una cosa que aquí no existe, que es la Bundestreue. La Bundestreue también horizontal, no sólo de abajo a arriba —ésta tenemos que ir creándola—, sino también —y tenemos que ir creándola igual— la horizontal, entre unos y otros. Es decir, cuando Baviera representa, Hessen no se enfada. O cuando Sajonia está presente, los de Hamburgo, que también es Estado, es Ciudad-Estado, en este momento, todavía, ya veremos por cuánto tiempo—, pues tampoco se ofenden. El artículo 146 lo permite. Y, por lo tanto, en cultura, por ejemplo, Galicia, Euskadi y Cataluña tendrían que enviar a sus consejeros en representación de España al Consejo de Ministros Europeo de Cultura. Y así iríamos siguiendo con otros temas en los que podamos tener competencia exclusiva. Y eso os parecerá que es una cosa que se ha inventado un partido independentista. No, no. Esto se está aplicando, lo que pasa es que nosotros 33 �no lo hacemos. A nosotros a veces se nos caen los anillos rápidamente. Nos dicen: «Nosotros ya no podemos ir más lejos porque ya se ha dado muchísimo. A los escoceses ésos, nada, no les han dado nada». ¿A los escoceses no les han dado nada? Los escoceses, el otro día lo decía el periódico: «Jueces escoceses juzgarán en La Haya a los terroristas libios según las leyes escocesas». ¿Se imaginan ustedes un título similar cambiando Escocia por Cataluña? En un periódico de Madrid, para entendernos. Podría ser terrible, podría ser el fin. Pues Escocia, que no tiene nada, tiene esto. Y Escocia, que no tiene nada, tiene una cosa aún más importante, que es la subsidiariedad. Esto es lo que yo he aprendido, lo que yo he mamado en Bruselas con los regionales y con las ciudades. Juntos, ¿eh? Nuestro presidente quería dividir, él era partidario de dividir regiones y ciudades. Yo creo que se equivocó. Los propios lender alemanes no quisieron, dijeron: «la unidad hace la fuerza». Y es verdad. Y la subisidiariedad interesa a todo el mundo, a unos respecto de los otros. «Subsidiariedad» quiere decir que las cosas... Lo dice el Tratado de la Unión; en el preámbulo, dice: «La Unión Europea es una unión de pueblos cada vez más estrecha donde todo se hará cada vez más cerca, lo más cerca posible de los ciudadanos». Pero el artículo 3b lo niega, porque dice: «La Unión no hará todo aquello que los estados puedan hacer», y se acaba. No dice «los estados, las regiones y los municipios». No lo dice. Ésta es la enmienda que nosotros hicimos en la Conferencia Intragubernamental y naufragó. Ni [ININTELIGIBLE], ni [ININTELIGIBLE], ni nada de nada. Los estados no quisieron. Los estados no quieren que lo que 34 �ellos utilizan ante la Unión sea utilizado en su interior por las regiones, o comunidades autónomas, o nacionalidades históricas, o no. No quieren. Pero querrán. Tendrán que querer porque al final hay cosas en la vida que no se pueden evitar. «No se pueden poner puertas al campo», dicen los castellanos. Con esto pasará exactamente igual. Es tan evidente que si una cosa la sabe hacer la sociedad no tiene que hacerla el Estado; es tan evidente que no hay que predicar demasiado para que esto poco a poco se vaya infiltrando, incluso, finalmente, en las constituciones. La Constitución italiana, que D'Alema ha presidido la Bicameral que deben estar haciendo, la segunda parte —porque la primera parte queda tal como era, que es la del 48 y es el Estado laico, etcétera; la segunda parte empieza diciendo, artículo 51: «La República Italiana» (decía la «República Federal» y entonces Berlusconi se opuso y cayó lo de «federal», pero a lo mejor ahora lo vuelven a poner, con suerte). Dice: «La República Federal Italiana está formada por comuni, provincie, regioni e estafo». Es decir, el Estado es una parte de la República. Se ha acabado aquí. Comuni, provincie, regioni e estafo forman la República. Artículo 52: «Todo aquello que pueda hacer la sociedad, no lo hará la Administración Pública.» Artículo 53: «Por el mismo principio de subsidiariedad, todo aquello que puedan hacer los órganos más pequeños no lo harán los más grandes.» Se ha acabado. Estos tres artículos, que se aprobarán, entre otras razones porque el que era presidente de la Bicamerale, de la Comisión, Senado, Parlamento, que dirigía D'Alema, y ahora es primer 35 �ministro... Son además ya cosas que están avanzando la legislación administrativa. Hay una ley importantísima italiana —ya no los quiero aburrir más sobre este tema—, pero hay una ley muy importante —como tenemos notarios y tenemos juristas también aquí—, la del 15 de marzo del año pasado (lo que llaman la Ley Bassanini) que de hecho aplica todo esto ya a la simplificación de la Administración. Y en esta ley se dice lo mismo que en la ley escocesa de los británicos. Se enumeran las cosas que el Estado se queda, no las que se envían. El gran error, imposible de evitar, de la Constitución española es haber hecho al revés. La Constitución española dice detalladísimamente qué es lo que se envía y qué es lo que se comparte, y qué es lo que es concurrente y qué es lo que es delegable, etcétera. En cambio, los ingleses han dicho, en el caso de Escocia han dicho: «Westminster will take... El Parlamento británico mantendrá la defensa, la ocupación, la economía, la embriología y el aborto». Dos temas por una cuestión de moral anglicana, supongo. Y no dice nada más. Lo cual significa que todo lo que no se dice se entiende que la cláusula abierta, la cláusula residual va hacia abajo, es de Escocia. La ley italiana del 15 de marzo dice una cosa similar. Lo que pasa es que los italianos, que ya sabemos, son más como nosotros, y entonces dijeron: «Bueno, cuatro o cinco», y hay veinticuatro. Empezaron con la a, b, c, d y acabaron con la z. De acepciones, es decir, de cosas que el Estado se queda. Pero es igual porque, en última instancia, el principio ya está asentado, e Italia todos sabemos que es lo suficientemente subsidiaria de facto como para que estas cosas avancen. 36 �Pues bien, el federalismo catalán, la propuesta federalista catalana es ésta, no es mucho más. No es mucho más que esto. Yo añado una cosa que entiendo. Esta la pongo absolutamente entre paréntesis porque yo no querría... Porque además ya es muy tarde y tiene que haber un poco de coloquio si es que alguien quiere preguntar. Pero yo creo que de verdad, tendríamos que hacer un esfuerzo por convencer a la clase política española de que veinte años después de la Constitución... veinte años. Es decir, cuando ya la mitad de la población que votará el año que viene tiene treinta y nueve años y, por lo tanto, más de la mitad de la población no ha votado la Constitución. Cuando hace veinte años que hicimos una Constitución cuando no estábamos ni en Europa ni en la OTAN y no se habían creado las diecisiete comunidades autónomas, sólo se había dicho «nacionalidades y regiones», pero no decía cuáles y no lo podía decir porque no estaban... Quizá sí que el mínimo esfuerzo que tenemos que hacer ante la juventud —que ya no es tan joven, porque llegan a los cuarenta años— es leer en voz alta la Constitución que hicimos, los que somos un poco mayores, y ver si la entienden y les gusta. No estoy diciendo ahora si se tiene que releer, si se tiene que retocar. Hay una cosa que se tiene que retocar, que es el Senado. Pero en esto todo el mundo ya está de acuerdo. Y en el Senado, por favor, los catalanes juntos. En el Senado, tenemos que coger la Propuesta Rigol y, a partir de la Propuesta Rigol y la Armet —y otras, en fin, contribuciones que hay— hacer una propuesta catalana de Senado. No hagamos la tontería inmensa de dividirnos en este tema, porque es el arma más grande que tendremos. 37 �Aún no entiendo yo por qué este año no ha habido el debate sobre las autonomías. Supongo que ha sido por el tema vasco y es comprensible. Pero de aquí a tres meses no debería haber ningún motivo para que no se pudiese hacer. Enseguida dirán que hay las elecciones de junio. En fin, siempre estamos igual. El debate de autonomías en el Senado es el sitio donde Jordi Pujol va a hacer lo que debería haber hecho más —creo yo, modestamente, y con todo el respeto que le tengo—: debería haber ido más a hacer este discurso, como el que hizo en la Carlos III. Se tendría que haber prodigado más, tendría que haber hecho más pedagogía, porque él la hace bien. Y os lo digo porque he estado en Andalucía y, no es tanto como dice el corresponsal de La Vanguardia, pero es cierto que no cayó mal. De modo que lo que tenemos que hacer más es justamente eso, más pedagogía, generar confianza y nos darán confianza. Si no la generamos nosotros, no nos la darán. Y yo creo que, con toda franqueza —y quieren un resumen— que debemos dejar tranquilas las cifras, de momento; que unos, si quieren, opten por la movilización en la calle y todo eso, que hagan. Nosotros optaremos por la discusión seria, amistosa y exigente. En la comida ésta del The Economist me preguntó el presidente de la comida, dice: «¿Qué dirás sobre este tema?». Y le dije: «Hombre, diré que nosotros seremos igualmente exigentes, pero menos patosos». Finalmente no lo dije, pero aquí sí que os lo digo, porque estamos en casa y por lo tanto no hay tantos problemas en este sentido. La confianza es la palabra clave. La confianza y la perseverancia. Mil veces nos negarán y mil veces volveremos a insistir. Debemos tener una 38 �estrategia para todo el Estado y para Europa. Un compromiso de relectura cada veinte años, no cada cinco años, como hacen en el Quebec. Nosotros tenemos que jurar, sobre la Biblia de la Constitución, que cada cinco años no pediremos que se cambie o que haya un referéndum sobre la autodeterminación. Porque es que si no, no podremos ni invertir. No invertir los que tienen dinero para invertir, no. ¡Ni la gente que cursa carreras sabrá cuál escoger! Un país que se plantea cada cinco años preguntarse qué es, o si es o no es, es un país perdido. Y de hecho, el Quebec ha perdido mucho. Yo ya sé que esto se utiliza mucho por el otro extremo, por el extremo del nacionalismo estatal, y de una forma excesiva; pero es verdad. Nosotros nos tenemos que comprometer ante España a pedir una relectura de la Constitución cada veinte años, no cada cinco. Aparte de los detalles —que esto los americanos lo hacen cada año, o los alemanes, cada año uno o dos pequeños. Una estrategia para todo el Estado y un compromiso de relectura cada veinte años. Estudiar qué pasa y seguir muy de cerca qué pasa en Italia y en el Reino Unido. No descartar un margen de autonomía en los tipos. Permitidme, eso sí, un poco de [ININTELIGIBLE] fiscal —yo no veo tanto problema en esto, los americanos lo tienen y los ayuntamientos también. Y no pasa nada, no se exclama tanto todo el mundo. Insistir en el gasto equitativo. Esto es básico. Y, repito, atreverse a arriesgar con prudencia, pero una y otra vez. Hay un artículo de un escritor de finales del siglo pasado, catalán, que se llamaba La patria nueva (lo escribió en castellano) y en él decía: «Cada vez que el catalanismo...». Cada vez que el catalanismo pierde una batalla, en España, en Madrid, hay voces que dicen: «Hemos ganado». Y entonces 39 �nosotros preguntamos: «¿Quién habéis ganado?». Dice: «Nosotros». Y les pregunta: «¿Y quiénes sois vosotros?». Dice: «Nosotros somos la patria». «¿Qué patria?» «La única, la que hay». Entonces, él dice: «Nosotros nos tenemos que acostumbrar a que cada vez que el catalanismo gane una batalla, podamos decir: "España ha ganado". Y entonces nos preguntarán: "¿Qué España?". Y nosotros diremos: "La nuestra". "¿Y quién sois vosotros?" "Nosotros somos los que hacemos patria nueva."» Esto es lo que tenemos que hacer y cuento con ustedes para ello. 40 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Conferència de Pasqual Maragall Cercle Financer: La propuesta catalana Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1998-11-30 Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Catalanisme Independència Espanya plural Catalunya Territoris Acció política Economia Description An account of the resource Traducció al castellà de la conferència dita originalment en català. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Cercle Financer Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 101 Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/2787/19970707_EuropaOcupacio_DebatGrupClaris_PM.pdf 00cd5b6bd8f68447cd47d6edd6601573 PDF Text Text 1 7 de juliol de1997 EUROPA I L'OCUPACIÓ Ponent: PASQUAL MARAGALL I MIRA Empresaris que intervingueren en el debat: Xavier Muñoz, Comissionat de l'Alcaldia per a la Cooperació Empresarial. Josep Almeda, Director General de Mas Lluch; Joan Canals, Conseller Delegat de Pulligan Internacional. Pere Narbona, President de l'Hospital General de Catalunya. Rafel Sunyol, Vicepresident de FECSA. Josep Varias, Gràfiques Varias. Pasqual Maragall: Com a president del Comitè de les Regions, començaré parlant dels pactes de confiança per a la creació d'ocupació de Jacques Santer. Penso que va ser el 14 de juny quan ens van convocar a Roma. A la reunió érem el president del Consell de Ministres, el president de la Comissió, Jacques Santer, que era el qui feia l'oferta, el president del Parlament, que en aquell moment era l'alemany Hànsch, el president del Comitè Econòmic i Social, el president del Comitè de les Regions, que era el Sr. Carles Ferrer Salat, i jo mateix. Davant nostre hi havia empresaris i sindicats. Jacques Santer va fer el llançament del seu programa. La part que em va interessar més va ser la dels pactes territorials per a la creació d'ocupació, perquè és la que nosaltres, com a ciutats i com a regions, podem fer o discutir. La idea, tal com jo la vaig entendre i defenso, és que perquè hi hagi inversió hi ha d'haver confiança, i perquè hi hagi ocupació hi ha d'haver inversió. Es crea confiança quan hi ha consens, una sèrie de valors compartits; quan les persones es fien en el camp del crèdit, de la contractació, de les vendes, de la inversió i del futur polític. La meva interpretació és que els pactes territorials no són només un gest polític de la Comissió i del seu president envers les regions i les ciutats sinó la convicció que en aquest moment hi ha un nou factor que està jugant en la creació o la no creació de confiança: la distància. El que està marcant la política europea i mundial és el fet que les distàncies han canviat. Som en un món global. Aquest fet fa que totes les coses es vegin d'una manera diferent. Al senyor que fabrica corbates, resulta que ara en vénen d'Indonèsia i li ensorren l'empresa perquè allà les fan molt més barates. El mateix en el camp de l'electrònica. i �2 ,/. J '|- Segurament el motor que hi hagut darrere de l'avenç de la Unió Europea ha estat la por a la globalització o la necessitat de reaccionar davant de la globalització. No només des del punt de vista de la globalització econòmica, sinó tamúé des del punt de vista cultural i polític. Quasi diria des del punt de vista militar. • VivMr'5- Lev Aqwesta figura es diu "Mr. Pese". A Europa totes les paraules són noves i difícils d'entendre. "Mr. Pest" vol dir Política Exterior i de Seguretat Comuna, o el^efGerç pilar/Mi ha dos pilars més que són la política monetària i el mercat únic- Els europeus ens adonem que si no tenim una veu en el món, no ens faran cas. Mentre els russos, els americans i els japonesos van amb una sola veu allà on sigui, els europeus, que som quatre-cents milions, no podem anar amb diverses veus. Els estats europeus, que tenen molta reticència a deixar anar competències cap amunt o cap avall, observen que la seva població els demana més unió europea. Concretament, en política exterior. La vergonya que hem passat tots plegats amb Bosnia és considerable. El Sr., Major em va explicar que per a separar tots els fronts a Iugoslàvia necessitem un milió de soldats "perquè es tracta d'una guerra civil que es fa a cada carrer de cada ciutat". Efectivament, hi ha Banja Luka, Mostar, Srebrenica, etc. Pertot arreu hi ha problemes. Probablement, no pots dividir tot això amb un exèrcit convencional. Però després va resultar que era mentida. Amb tres Tomahawk,"quatre passades dels avions de la Navy allò es va acabar. La gent a Europa vol que això no torni a succeir. Per tant, volen tenir més Europa en el camp polític i econòmic. Però al mateix temps està passant que la gent està dient: "Traspassem coses a Europa." Però Europa té un perill. Si deixem anar la mà i ho enviem tot a Brussel·les, al final s'ho faran tot ells i seran molt lluny. Madrid ja és prou lluny. Prou problemes tenim amb aquests 600 km de Madrid: imagineu-vos Brussel·les! Europa ens hauria de garantir que només se'ns endurà allò que estrictament necessitem per a viure millor, però que tota la resta no se l'emportarà. Europa ens hauria de garantir que els estats ens tornen aquelles competències que es poden dur a terme més a prop. Aquesta és l'Europa que tots voldríem, pròxima i al mateix temps suficient i eficaç. El 14 de juny de l'any passat en Romano Prodi em va preguntar: "No hi ha pacte d'ocupació nacional a Espanya, oi?" Li vaig contestar: "Fins ara els sindicats i la patronal no han estat capaços de posar-se d'acord." Prodi va seguir: "Home, clar, com vols que els empresaris catalans es deixin representar pels polítics de Madrid?" 2 �3 Vaig pensar que no només pels polítics de Madrid, sinó també pels empresaris de Madrid. Els empresaris catalans difícilment es deixaran representar en un pacte. Com deia Prodi, el problema rau en el factor distància. Els pactes es fan quan hi ha confiança. Barcelona ha fet el seu pacte d'ocupació, però no n'hem dit 'pacte d'ocupació' perquè l'Estat ha fracassat i la Generalitat encara no l'ha fet. Vam pensar que no ens l'acceptarien. El vam anomenar 'pacte industrial'. El pacte que es va signar a nivell de regió metropolitana és un pacte que involucra poders locals i sindicats, i tracta de les condicions de treball, el cost del transport, el temps de transport, els horaris, els beneficis de caràcter social i el salari indirecte. Les Rondes, per exemple, han representat una millora del salari real dels treballadors. Des del punt de vista dels poders macroeconomies, com a ciutat no hi tenim una incidència. Però des del punt de vista dels poders polítics territorials i locals, hi ha moltes coses a fer. Els governs nacionals tendeixen a pensar que una de les coses que poden fer és ajudar els ajuntaments a generar ocupació. No pas a generar ocupació pública, sinó a crear les condicions per a generar ocupació. Tota política que es faci des de Madrid, Londres o París ha de ser una política monetària o macroeconòmica. No pot ser una política puntillista d'intervenció perquè això fóra un desastre. Recordo el dia que vaig arribar a Buenos Aires i ens va rebre l'Alfonsín. Era l'any 85, el dia que començaven els judicis dels militars. Vaig pensar que, amb el drama que hi tenia, era una consideració rebre l'alcalde de Barcelona i en Ramon Trias Fargas. Sempre miro de no fer les coses de representació com a partit o com a majoria. Ens va rebre. En aquell moment l'economia argentina era un desastre. Hi havia el que en deien "la bicicleta". Cada dia pujaven els preus un 1 o un 2 o un 5%. Hi havia uns multiplicadors automàtics que s'aplicaven amb un absolut desfasament respecte dels salaris i les retribucions. Aquests factors van crear una situació de penúria alimentària. L'Alfonsín, enfonsat a la seva butaca, va tenir força per explicar que havia fet un programa en virtut del qual un milió de caixes de menjar sortien cada dia des del govern per a la gent que passava fam. Vaig tenir la imprudència de preguntar-li quantes caixes arribaven a la seva destinació. L'home es va ofendre, com és lògic. Totes les polítiques macroéconomiques que vulguin arribar al ciutadà, com no sigui a través de les variables macro -el diner, els preus, el tipus de canvi, etc.-, és molt fàcil que es perdin pel camí. Avui m'explicava en Ramon Folch que a Lima no tenen aigua. Es van interessar per saber quants metres cúbics per segon o 3 �4 hectòmetre cúbic a l'any tenien. Mentre nosaltres tenim dotze metres cúbics per segon, ells en tenen més. Lima és una ciutat de quatre milions. Nosaltres som tres o quatre milions a la zona de la SGAB. Els arriba menys aigua perquè se'n perd. És un sistema que distribueix unes pèrdues impressionants. Explico aquest fet com a metàfora del que és la fal·làcia de les polítiques globals i macroéconomiques o macrosocials que es vulguin portar des d'un centre, espanyol o europeu. Des del centre s'ha d'estudiar com es crea ocupació en els territoris i ajudar-los que en creïn ells mateixos. Moltes vegades crear ocupació depèn del centre, de variables macro com ara els tipus de fiscalitat i el tipus de flexibilitat laboral. Es tracta d'un nou contracte social. L'altre dia ho va dir en Pujol a l'Ajuntament. Parlava d'un nou contracte social en el qual es posessin en joc totes aquestes variables. Va citar en Toni Blair, Delors, Felipe Gonzalez i Helmut Schmidt. Quatre socialdemòcrates. Només va citar un polític liberal o cristianodemòcrata, en Herzog, president de la República Federal Alemanya, que no el coneix ningú. Probablement, el que s'ha de fer a Europa és un nou contracte social, en el sentit de canviar la cultura de treball. Però no sé ben bé per on. Jo tinc les meves idees, que es deriven d'una experiència d'alcalde que potser no és la més adequada per a poder pontificar sobre aquests temes. També dubto que siguin bones les del president de la Generalitat. Per descomptat, són els empresaris i els treballadors els que en saben més. Jo crec que el ministre de Treball, l'Arenas, ha fet bé de no ficar-s'hi. Després de molts anys de fracassos, els sindicats i les patronals han arribat a la conclusió que s'hi havia de fer alguna cosa. Sr. Varias: La moneda única pot perjudicar els nostres interessos. En aquest moment Espanya pot vendre molt més barat que altres nacions europees. Amb la moneda única europea no serem tots a un mateix nivell. Amb la mateixa moneda que els europeus, els nostres empleats no voldran cobrar el mateix que els francesos o els italians? Pasqual Maragall: El fet que estigui convertit el preu en pessetes o en euros què canviarà? El problema seria que en el moment d'entrar-hi la paritat que es fixés fos més baixa per a altres monedes i més alta per a la pesseta. És un problema d'habilitat en la negociació. No podràs guanyar ni perdre mai més respecte de les monedes europees. Del Solchaga es deia: "Aquest home té la culpa que nosaltres no exportem". Penso que va ser en Torres, de Vilafranca, qui em va dir l'altre dia el que havíem perdut amb la pesseta i el tipus d'interès alt en la última època d'en Solchaga. Jo li preguntava: "Però bé, això quant va durar?" Va dir que cinc anys. 4 �5 Jo sempre he tingut la impressió que, desgraciadament, si vols ser competitiu has de passar-ho malament durant un temps i d'una forma o d'una altra has de retallar de tots els sectors les puntes menys productives. Una manera de saber quines són aquestes és obrint-te a la competitivitat exterior. Quan nosaltres teníem la inflació i l'estalvi que teníem, el tipus d'interès era l'únic que podia ser. Entre tres i cinc punts més que la inflació. Uns punts més reals que no pas a Alemanya. Tot el que fos eludir això per habilitat tenia una durada que no podia ser gaire. En el moment d'entrar, en Boyer va devaluar la pesseta, però després la va anar aguantant al nivell que tocava pel tipus d'interès, que era molt alt com a conseqüència d'una inflació molt alta. Ja sabeu que domesticar una inflació d'un 20%, no hi ha país que ho hagi fet en menys temps sense haver recorregut a una dictadura, com Argentina o Xile. Probablement, quan en Milton Freeman de Chicago va anar a Santiago de Xile durant la dictadura la inflació va baixar ràpidament. Però en una democràcia en què la gent fa una mica el que vol, és molt difícil passar d'un 20% a un 3% en el curs de vuit o deu anys. No obstant, en Solchaga no va saber veure que a partir d'un moment havia de començar a baixar. Però jo crec que si després hem pogut exportar el que hem pogut exportar ha estat per dos motius: perquè vam devaluar i perquè els que havien quedat eren capaços d'exportar. En definitiva, el treball dut a terme per en Solchaga i en Solbes ha estat positiu i el Sr. Rato és qui ha recollit part dels seus fruits. En política monetària serem algú si tenim una política de canvis europea. Espanya no pot devaluar. França no pot devaluar. Alemanya no pot devaluar. Fins ara, Alemanya era l'únic país que s'ho podia permetre. L'avantatge de Kohl és que aquest s'ha compromès en nom d'Alemanya a no quedar-se ell sol amb la seva moneda garantint l'estabilitat interior, i no arriscar ajuntant-se amb les altres monedes europees. Contra la majoria de l'opinió pública alemanya, Kohl està complint aquest compromís. Actualment, Alemanya envia cada any 1,5 bilions de pessetes a Europa i Espanya en rep 1,25. Tota la resta és peccata minuta perquè Anglaterra n'envia molt menys pel seu nivell de renda, i els altres països que reben són molt més petits, Irlanda, Grècia i Portugal. El més important del que està passant a Europa és que Espanya cobra un bilió dos-cents cinquanta-mil milions cada any i que Alemanya en paga un i mig. El que va aconseguir en Felipe Gonzalez, el pedigüeño, que va dir l'Aznar, són un bilió dos-cents cinquanta mil cada any de fons de cohesió i fons estructurals. Quan els alemanys han fet la unificació i han hagut de pagar als de l'Est, l'Stoiber, el president cristianosocial (CSU) de Bavària ha constatat: "A nosaltres 5 �6 aquesta Europa que esteu fent ens està costant molt cara i si no veiem que això és flexible i que hi ha un horitzó diferent, no ho podrem suportar." La quarta partida del pressupost de la República Federal Alemanya és la partida Europea, després de defensa i recerca. Amb la globalització hem perdut la possibilitat de poder reclamar al nostre govern que devaluï per tal de poder exportar. L'única manera que tenim de poder recuperar aquesta possibilitat és ficar-nos en un govern més gran que tingui una moneda que pugui ser moneda mundial i poder devaluar davant de les altres monedes mundials que són el dòlar i el ien i, al seu dia, la xinesa. En Sunyol també n'hauria de dir alguna cosa, d'això. Rafel Sunyol: Estic d'acord amb l'efecte d'acostar la resolució dels problemes als ciutadans per crear condicions d'ocupació, però s'hauria d'afegir el factor grandària. La grandària de les empreses té una certa rellevància, però en el món globalitzat encara en té més. Les multinacionals distribueixen l'ocupació en funció d'on tenen la seu. L'efecte salaris cada cop és menys important dins d'Europa. No parlo d'Europa versus el Tercer Món. És evident que les empreses, i per tant els països, que creen més ocupació són aquelles que són més eficients, més productives i més competitives. Són aquelles empreses que tenen una dimensió que els permet competir a nivell global. El nostre país és un país petit, però encara és molt més petit com a empreses. Em sembla que aquí tenim una dificultat afegida que fa que difícilment puguem crear ocupació estable a terme llarg i mitjà fora del turisme. Em temo que les multinacionals, que són les que estan al capdavant de la competitivitat, estan creant ocupació en unes determinades ocupacions de valor afegit i no necessàriament en tots els camps. També diré que el nivell de formació dels tècnics espanyols és altíssim. Jo sóc conseller d'Ehkson i aquesta empresa té el centre de R+D més important d'Europa. La majoria de les empreses multinacionals no operen en sentit contrari. Al nostre país patim greus problemes per no posseir empreses que puguin tenir la seu social a Espanya i Catalunya. Aquesta situació ens pot fer perdre lideratge en el món globalitzat. Pasqual Maragall: L'Estat viu d'uns impostos que es posen a treballadors i empresaris. Uns senyors regulen i els que treballen 6 �7 paguen un preu a aquests que regulen perquè facin les coses que l'empresa privada no sap fer. Les grans empreses no són regulades. En bona part regulen perquè no hi ha Estat multinacional. Les grans empreses posen els diners allà on volen. A més, poden fer-ho. Cada una de les empreses multinacionals té un Soro perquè especuli cada dia amb el tipus de canvi de la forma més intel·ligent possible perquè no hi ha altres regles de joc que les que estableix el mercat a nivell mundial. A tu, com a ciutadà de Barcelona, de Catalunya, d'Espanya, t'interessa més que hi hagi seus aquí que no pas a un altre país perquè les decisions d'aquest "Estat" les prendran més a favor teu. En aquest cas, l'efecte dimensió i l'efecte distància són el mateix. Tu vols tenir les grans decisions a prop. Pel que fa a l'Estat, parlem de descentralització, federalisme i autonomia local. Quan parlis de mercat diràs 'seus de multinacionals' perquè són les que decideixen. Us explicaré un fracàs entorn de dues inversions que volia fer en Luis Solana quan era president de Telefònica. Les tres candidates eren Màlaga, Madrid i Barcelona. Li vaig preguntar quines inversions tenia previstes. Em va dir que Fujitsu a Màlaga i que ATT havia de decidir entre Barcelona i Madrid. L'executive vice-president em va citar al World Trade Center, a l'últim pis, i vam anar a sopar amb aquest senyor. Em va dir: "Estigui tranquil, que la decisió d'on s'ubica la gran planta que havia de fabricar aquells xips de no sé quantes micres a Espanya no és una decisió qualsevol. És una decisió tan important, que tenim un model de cent variables computant-se en un superordinador de Silicon Valley que decidirà quina és la millor ubicació. Hi ha variables climatològiques, sismogràfiques, de psicologia ambiental i de capacitat de treball." El final de la història és el següent. Un dia, a Brussel·les, rebo un telegrama de l'ambaixador americà a Madrid que em diu: "ATT decides for Madrid. Main reason: non existence of non stop fligths Barcelona-New York. " Els directius volen evitar perdre dues hores a Barajas. Ells ja ho tenien decidit. En Leguina els havia donat uns terrenys a preu zero i tots els americans eren en aquells moments a Madrid. Efectivament, jo no podia dir res més que maleir el president corresponent d'Iberia, que en aquell cas era amic meu. La primera cosa que em va dir el president quan li vaig parlar del tema de l'aeroport va ser: "És que els catalans no volen; estadísticament els avions que van a Nova York no s'omplen." Vaig preguntar-li si alguna vegada havien calculat la gent que anava per cada lloc i em va dir que no. Tots anaven per Madrid, clar. Madrid és el cap aeri d'Iberia i tothom de tot arreu, no només de Barcelona, va a parar allà. Li vaig dir que com volia omplir un avió cap a Nova York si no li donava a 7 �8 Barcelona les mateixes armes que a Madrid. Ni tan sols han comptat quants dels que van a Nova York des de Madrid són catalans. Aquesta és la mentalitat centralista. Aquesta va ser una batalla perduda. Després la vam recuperar per una altra banda. Aquesta és la batalla per una gran multinacional amb els efectes que això pugui causar. Us citaré un altre exemple en què probablement puguem guanyar: Retevisión. Demà o demà passat es publicarà el resultat de la resolució del Ministeri del Foment sobre el concurs de cable en les tres demarcacions catalanes. Perdoneu-me que em pengi una medalla, però quan nosaltres vam començar el cable l'any 86, vam estar deu anys sense llei, però l'empresa ja la teníem feta. Els francesos per tirar la xarxa i els belgues pels continguts i teledistribucions. Quan els americans es van decidir a invertir seriosament en el mercat europeu del cable, van fer una ullada i van dir "quines ciutats tenen projectes elaborats sobre aquest tema?" Van mirar Anglaterra i Espanya. Dintre d'Espanya, Barcelona. Barcelona ho tenia tot. El Pla Fotom de Telefònica, que consistia a posar fibra òptica a totes les illes del centre de Madrid i de Barcelona on hi hagués una sucursal bancària, van trobar que Barcelona el programa estava pràcticament acabat i que Madrid estava en un 30 o un 40%. No obstant, cada vegada que el mercat americà esternuda totes les inversions americanes a Europa se'n van en orris. Ja ens havia passat alguna altra vegada amb una immobiliària. Però en aquest cas ha estat espectacular. Pocs mesos abans que s'adjudiqués a una empresa liderada per US West i les nostres empreses de capital risc, l'empresa americana retira les inversions a tot Europa per comprar la setena empresa americana i poder competir amb la segona i la primera. Ara US West no té res a Europa. Ho ha venut tot en un mes. El mercat americà és tan gran, que els obliga en determinats moments a fer unes contraccions descomunals tan importants com les expansions que prèviament havien fet. D'altra banda, Europa obliga que hi hagi lliure competència en telefonia. Espanya hi ha de fer alguna cosa i, al capdavall, s'imposa el model Borrell de fer de Retevisión el segon operador. Però, de totes maneres, s'ha de vendre a algú que pugui desenvolupar totes aquestes tasques. Només hi ha dos o tres competidors: Endesa, conjuntament amb la nostra empresa de capital risc Catalana d'Iniciatives, que va començar aquesta història del cable i que ara només abarca el 12%; i, d'altra banda, France Telecom i la BCH. Com que nosaltres teníem el patrimoni moral d'aquest projecte, el president d'Endesa, Rodolfo Martín Villa, em va dir que si Endesa 8 �9 guanyava Retevisión, ell es comprometia a portar la seu de Retevisión a Barcelona. Em va dir: "Jo no ho faig per la reunió de la Junta General sinó per incloure-hi els tres mil enginyers." Totes aquestes gestions s'han dut a terme des d'un Ajuntament que no té cap competència. La Generalitat també hi ha jugat fort, i nosaltres també: a través de la fusió de l'empresa de capital risc de l'Ajuntament -que era Iniciatives- i l'empresa de capital risc de la Generalitat -que era Catalana de Capital-. Aquesta darrera empresa estava en una situació tan dolenta, que no vam haver de pagar impostos per la fusió. Ara Catalana d'Iniciatives rutlla molt bé. Tenim una rotació en la presidència. Aquest any sóc el president. L'any passat va ser en Subirats, i el conseller delegat i vicepresident és en Miguel Puig i en Joan Clos fins el present. A la petita empresa catalana li interessen els efectes positius que es puguin derivar de la implantació de Retevisión i que hi hagi una estratègia global de país. Xavier Muñoz: Aquest planejament global de país significa que es necessiten empreses d'una certa potència de cara a determinar una estratègia. També hi ha una altra forma que no substitueix la primera, però potser la complementa. És aquesta espècie de multinacional pública que ha significat Barcelona en el sentit que ha estat una ciutat que s'ha projectat. Una ciutat que ha canviat les seves infraestructures i que ha atret molt turisme. D'altra banda, s'ha pogut reconduir la mà d'obra que s'ha perdut en la desindustrialització cap als serveis. Uns projectes al Prat i al Besòs signifiquen un camí cap al desenvolupament empresarial privat gràcies a una política pública. És aquest un element decisiu en l'economia de Barcelona i de Catalunya? Pasqual Maragall: Aquesta pregunta l'hauríeu de contestar vosaltres. Jo torno als llibres d'economia que uns haureu estudiat i uns altres sabreu. El mercat processa bé una sèrie de productes i serveis i no processa tan bé d'altres en què hi ha externalitat tant negativa com positiva. Què és la ciutat? Què és l'Ajuntament o la Generalitat? És el lloc on s'organitza la cristal·lització o la captació de les extemalitats positives netes, un cop restades les negatives. L'Estat és una raó més o menys ben portada. Pot ser dolenta o bona. També hi ha la mala raó d'Estat, però mentre l'Estat és una racionalitat, el mercat és espontani. Hi ha gent que pensa que la raó de l'Estat sempre és millor que la selva del mercat. Jo penso que no. No hi ha res que garanteixi que necessàriament és bona la raó de l'Estat. L'Estat o les administracions públiques han de justificar cada una de les seves intervencions. És el que jo he estat tractant de fer. 9 �10 També podem admetre que, probablement, els beneficis conjunts de totes les empreses d'un país o d'una ciutat no s'optimitzen si no hi ha algú que en nom de la ciutat posa en joc una estratègia que persegueixi maximitzar la suma de tots els beneficis locals a través d'una estratègia pública. Pere Narbona: Jo també sóc molt liberal en tota l'actuació de les empreses. Actualment hi ha una altra porta oberta per a l'any 2004. M'agradaria que ens expliquessis què comportarà i quina sèrie de sinèrgies podria representar per a les petites i mitjanes empreses. Pasqual Maragall: Es tracta de fer una gran trobada a Barcelona l'any 2004. Seria el primer fòrum universal de les cultures, si la Unesco decideix que val la pena. Una mena d'olimpíada cultural, patrocinada per una ciutat i beneïda per la Unesco, on es discuteixen les condicions de la pau i en particular de la creativitat cultural, la sostenibilitat de la ciutat, la globalitat, la diversitat i la identitat. Aquests serien els temes que nosaltres creiem que Barcelona i Catalunya poden oferir a Espanya i al món. Dins d'Europa els països oberts al tema del federalisme o de la descentralització saben que Catalunya és un model d'autonomia. Nosaltres què hi diem? En la darreria del segle, el món està discutint el tema de la sostenibilitat i de la pau obsessivament. Nosaltres ens oferim perquè determinades magnituds que ara no sé si diré amb molta precisió perquè encara són molt temptatives però que podrien girar entorn dels vint milions de persones. Penseu que dels cinquanta milions de turistes que vénen a Espanya, quinze o setze vénen a Catalunya. Això vol dir una captació fixa durant tres mesos l'any, entre tres i sis mesos. Es tracta de construir un gran esdeveniment. Una mobilització d'energies i un horitzó adequat. 2004, per què? Perquè són els anys que ens convenen. La nostra experiència ens diu que amb set anys tenim temps d'elaborar determinades inversions importants. Podem obligar a l'Aznar i en Chirac a portar l'any 2004 el tren d'alta velocitat a Marsella. Ens convé per l'aeroport. L'aeroport està creixent aquest any el 20%. No hi ha cap aeroport europeu que creixi al 20% (15% passatgers, 20% aeronaus). És el creixement de Shangai. El que passa es que a Shangai no només creix l'aeroport. El problema, d'altra banda, rau que no hem aconseguit que amb els temes del delta de Llobregat nomenin un comissionat. Els ho hem proposat del dret i del revés. Els hem proposat noms del PP. Vam començar dient noms dels Jocs Olímpics: l'Abat, per veure si colava la idea. Al final, els hem proposat en Juan Echevarría, que és 10 �11 del PP, amic d'en Pujol i que està bé amb tothom. Cal un comissionat del delta del Llobregat que garanteixi l'aeroport, la desviació del riu, l'ampliació del port, l'autovia del marge dret, l'ampliació de la zona d'activitats logístiques i l'arribada del tren d'alta velocitat. L'objectiu del Pla Estratègic és constituir-nos com a porta del sud d'Europa. Per altra cantó, el que persegueix el 2004 és ser un gran esdeveniment cultural, una aportació genuïna del que nosaltres podem fer en el món. Es va arribar a la conclusió que el millor que es podia fer era tocar el tema de les religions, les cultures i les nacions. La idea que tenim és que el 2004 succeeixi justament al Besòs; a Can Zam; a la Sagrera, com a estació d'arribada del tren d'alta velocitat; a la Mina; a Diagonal Mar, fent el queja hi estem fent i després guanyar setanta hectàrees al mar. Aquí no et pots bellugar sense trobar activitat i densitat urbana. Els pams valen molt. Hem de guanyar setanta hectàrees al mar que ens permetran portar-hi el Zoo i donar una expansió a Barcelona que altrament no tindríem. Josep Almeda: Canviant una mica la línia de la xerrada, m'agradaria que ens parlessis del pensament polític de la Unió Europea. Hi ha el perill que sigui una afirmació de l'Europa dels estats actuals o es pot anar cap a l'Europa de les nacions? Joan Canals: La meva qüestió és totalment diferent. L'any 92 Barcelona -i de rebot Catalunya- va fer un pas de gegant. Després fa la sensació que les coses s'hagin aturat. Les paraules que ens has dit ens il·lusionen. Aquest esdeveniment del 2004 ens sembla fantàstic perquè, si no, veiem que podem anar perdent i convertintnos en una regió de segona divisió. No sé sap per què -potser hi ha fantasmes-, es van posant pals a les rodes amb el que s'hauria de fer. Un exemple és el tema del delta. El fet que sempre hi hagi uns poders i uns contrapoders és bo per al país o hem de tenir un poder fort i algú que lideri aquest poder? Pasqual Maragall: Jo sóc partidari de l'Europa de les regions o de les ciutats o dels pobles. Els americans diuen que en això els europeus som bojos. L'altre dia vam anar al 200 aniversari del Consolat Americà a Barcelona. L'any 1797 ja hi tenien consolat. Uns diuen que el van posar per espiar els francesos, perquè hi havia la Revolució. El cas és que el van posar. En aquell moment no és que ells fossin molt importants. Als EUA hi havia cinc milions d'habitants i a Espanya uns deu o dotze o quinze. Durant la Revolució Francesa, als EUA hi ha quatre milions d'habitants i el dia abans de la guerra mundial, el 1914, cent vint-icinc anys després, eren cent milions. Al segle xix, cent milions d'europeus van anar d'aquí allà, restant el que va créixer la població li �12 interna, que no podia ser gaire. Ara els americans són aproximadament 230 milions d'habitants: la primera nació del món. Tenen una sola bandera, un sol himne i una sola moneda. Els americans quan miren Europa no ho entenen. El president del BID (Banco Interamericano de Desarrollo) em va dir en un congrés: "Home, si vols que et digui la veritat, jo que visc a Washington, allà ningú es creu Europa. Sou quinze nacions, quinze exèrcits, quinze himnes, quinze banderes i a més, ara estan parlant de l'Europa de les regions." Hi ha persones que parlen de tenir el seu petit estat i la seva petita bandera. Jo els vaig haver de dir; "Tinc una filla que és a Sarajevo fa deu mesos i treballa per una ONG francesa amb fons de Brussel·les. L'altra ha estat a Porto amb una Erasmus. Ara ha vingut aquí amb el seu company, que és un arquitecte portuguès. Li vaig dir que nosaltres no érem europeus, però que els nostres fills i nets naixerien europeus. La Unió és una unió d'estats, igual que els EUA. El que passa és que va ser per una via diferent. La població d'EUA venia de fora. No tenien cap arrel, ni cap identitat. Van haver de crear uns mecanismes d'integració social i nacional molt forts. El paio que no saludava la bandera, clatellot. Va ser molt determinista i brutal, com ho constata la violència que hi ha sempre present a les pel·lícules americanes. Europa és un conjunt de gent que no es belluga del lloc. Jo sempre dic que si féssim un mapa d'on neix la gent i on s'enterren, Europa i EUA no tindrien res a veure. Nosaltres, al Mediterrani, no fem ni 3 km de mitjana. Els americans fan 200 o 500 km. Tots nosaltres sabem que morirem a prop d'on vam néixer. Ens hem criat així. Europa és una realitat totalment diferent. D'altra banda, l'epopeia americana és enormement impressionant. A mi m'emociona molt. He viscut dos anys i mig allà i penso tornar-hi alguna vegada. En canvi, Europa és tot el contrari. Cada lloc on vius és important. El lligam amb els teus pares, els teus avis, la teva casa, el teu barri, la teva escola. Tot forma part de la teva vida fins al final d'una manera estadísticament molt rellevant. Europa dels estats? Si Europa no la fan els estats, no la farà ningú. El que ha de quedar clar és que les ciutats i les regions volem una Europa pròxima. Però el que sí hauríem de fer és respectar que els estats siguin els grans d'Europa. Els hem de convèncer que això és el més gran que poden fer i que tota la resta ja la farem nosaltres. Els estats no haurien de sentir-se perseguits. Haurien de sentir-se importants en la construcció d'Europa. La resta d'assumptes, que ens la deixin a nosaltres perquè ho sabem fer millor. L'Estat no sap produir, però sí que pot regular. 12 �13 Els estats són els que han creat els drets humans, la llibertat, la igualtat, la fraternitat i la democràcia. El que han de fer és regular bé. Posar uns principis de dret de ciutadania. Ara bé, produir, ho fem millor els petits perquè estem més en contacte amb el mercat social, amb la demanda i la informació. Qui sap on es pot crear ocupació? Qui sap on li estreny la sabata a l'altre? Qui sap on manca gent? Ho saben els que hi són més a prop. El Ministeri de Treball farà molt bé si descentralitza l'lnem a la Generalitat i als ajuntaments. En resum, Europa dels estats sense por del que facin els estats. Una vegada s'hagin reunit a Amsterdam o Maastricht, demanem que diguin en nom d'Europa: "Ciutadans, us garantim que no utilitzarem la distància per anar contra vosaltres, sinó que farem exclusivament el que ens heu demanat, i que en cada assumpte que intervinguem us haurem de demanar permís." Els estats hauran de respectar la mateixa norma respecte de les regions i les ciutats. Hauria estat ideal que s'hagués aprovat a Amsterdam aquest principi de subsidiaritat complet. Amb tot, des de Brussel·les o des d'Amsterdam s'ha de garantir que les regions i les ciutats seran respectades pels estats. Hi ha un protocol de la subsidiaritat però amb la temença que les regions i les ciutats comencin a tocar el voraviu. No hem de deixar de treballar fins que un dia Europa inscrigui en el seu tractat el principi de proximitat. És l'única garantia que tenim com a ciutadans que Europa no aprofitarà la idea d'Europa per fer el que no ha de fer. És una idea que progressa a Anglaterra, Itàlia i Espanya. En aquest darrer país la idea ja havia progressat. És la idea de l'autonomia i de l'autogovern local. De fet, progressa una mica a tot arreu, tret de França. A França costarà moltíssim. Està bé que aquí no ens barallem quan els altres es barallen massa. Però a vegades els de Madrid, amb la història aquesta que "ustedes son formidables", ens prenen el número. L'Herrero de Miñón, en González i l'Aznar diuen que nosaltres som fantàstics. Després et toques la cartera i dius: "Aquí què passa?" Aquí hi ha més "sosiego" com diu en Roca i en Pujol. La premsa no és tan agressiva com és allà. Però em pregunto si no hem anat massa lluny. La vida democràtica és debat i quan un es porta malament, la paga. Quan l'altre s'equivoca, se'l critica. Una ciutat, Barcelona, o un país, Catalunya, que no es barallés internament a mi com a ciutadà no m'interessaria. Nosaltres tenim una qualitat de vida superior a la de Madrid. No es cansen de dir-nos-ho. A mi cada vegada que m'ho diuen penso "ull!", perquè allà estan construint el doble de vivendes que 13 �14 nosaltres. Ells tenen totes les indústries del poder: les finances, \'advertising i l'alta tecnologia. Potser sacrificaria una part de la qualitat de vida o del sosiego si com a conseqüència tinguéssim més inversions. Tenir Estat o tenir poder vol dir barallar-se. Si em diuen que una part del sosiego l'hauria de perdre si volgués tenir més poder -que també comporta més premsa canallesca i més premsa "del corazón"- potser acceptaria el repte. Un dia amb una colla d'empresaris del Círculo Ecuestre parlàvem del sosiego. Els vaig fer una reflexió semblant a aquesta i els vaig dir que a Madrid tenien el domini dels grans mitjans de comunicació. Nosaltres tenim TV3, però són sis milions. Ells tenen quaranta i ens hauria de preocupar. Els bascos tenen El Correo Español, que és una potència periodística a tot Espanya. Aquí no hi ha una gran empresa mediática. Els deia: "Per què no fem amb els mitjans de comunicació el que hem fet amb el mercat de futurs?" Quin producte falta? Per exemple una revista setmanal. A Itàlia hi ha VEuropeo, a França hi ha l'Express i l'Observateur, a Anglaterra hi ha The Economist, a Amèrica hi ha el News Week i el Time, i a Alemanya, Der Spiegel. A Espanya, el Cambio 16, que va de baixa. Per què no es fa això? Eren trenta empresaris i hi havia gent molt important. Un d'ells es va ofendre molt. Em va dir que ja ho havia fet feia deu anys amb una revista que es deia Opinión. Al seu dia, els que eren en aquella taula li van trucar per dir-li que plegués. Jo li vaig dir que no m'ho creia. Em va dir que repassant les trucades havia comprovat que eren tots els d'aquella taula. Havien trucat per dir-li: "Escolta, jo no vull sortir al diari." Vetllar per la qualitat de vida i la privacitat a canvi de no tenir poder és una equació que han fet els catalans. S'ha preferit no tenir tant poder perquè no ens molestin. Hauríem de pensar si és convenient o no. Només ho poso en consideració. Xavier Muñoz: Són tres quarts de dotze de la nit. Encara que en Pasqual Maragall s'hagi quedat aquest vespre entre nosaltres, sembla que no es vol quedar molt de temps més a la ciutat. Per tant, hauríem d'aprofitar l'ocasió per dir-li alguna cosa de comiat. Fa poc em varen explicar que en Pèricles havia dit que una condició molt important perquè els ciutadans fossin feliços és que fossin ciutadans d'una ciutat famosa. Resulta que Barcelona ha estat sempre una ciutat coneguda, però de cop i volta s'ha tornat una ciutat famosa. En molt poc temps i per a tothom. Jo diria que el gran mèrit d'aquesta fama de Barcelona és que ha estat una transformació que ha beneficiat a tothom. No ha estat sols per als patricis ni per als senyors de Barcelona, aquells grans senyors que sempre enyorem els petits burgesos. Ha estat una ciutat per al murcià i per a l'andalús, per a tots els que han deixat casa seva i han vingut aquí 14 �15 en ple franquisme. Aquells que s'han trobat en situacions de marginació total i habitant espais urbans aixecats amb la sola idea de l'especulació. A partir d'aquesta refeta de Barcelona, l'immigrant dels anys seixanta ha nascut en l'orgull de ser ciutadà d'aquesta ciutat. Ha estat un esforç de molts i segurament gràcies també al tarannà de molts. Però sempre hi ha algú que el capitaneja o el representa. Em sembla que no es pot deixar passar l'ocasió que tenim avui aquí els del Grup Claris d'agrair a Pasqual Maragall, tant els que l'hem votat com els que no, el seu lideratge. Som en una ciutat famosa, gràcies a aquesta equació d'igualtat, de cohesió, que ens fa ser orgullosos i atents a no perdre-la. A la vegada que agrair-te que en un final d'etapa tan plena hagis tingut una estona per a nosaltres. 15 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Europa i l'ocupació Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Contributor An entity responsible for making contributions to the resource Muñoz, Xavier Almeda, Josep Canals, joan Narbona, Pere Sunyol, Rafel Varias, Josep Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1997-07-07 Type The nature or genre of the resource Debat Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Europa Catalunya Barcelona Ocupació Comitè de les Regions Economia Empreses Description An account of the resource 15 p. Intervenció de Maragall al sopar-col·loqui organitzat pel Grup Claris Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 100 Debats https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/9/2786/1998_prolegCampNou_PM.pdf 39815e6a1689c4d35008c7ac29451603 PDF Text Text 05/08 '98 16:17 ©4846517 DIRECCIÓN EL CAMP NOU Hay tantos recuerdos. El camp de Les Corts, el pino donde "quedabas" al salir, las sillas con asiento de esparto o de mimbre, dónde meter el trasero entre mi padre y mi tío Gabriel. El problema era cuando se internaba Manchón, el extremo izquierdo: que no lo veías porque la grada de la tribuna no estaba bien calculada y todos tenían que ponerse de pie, sobre todo si el pase largo de Kubala era muy pegado a la banda. Mi equipo, el que me sé de memoria, es anterior a Kubala. Es: Velasco/Elías-Curta/Gonzalvo-Calvet-Gonzalvo/Basora-SeguerCésar-Florencio y Nicolau. Nuestro ídolo era César, antes de llegar Kubala. Nuestros amigos, Basora y, más tarde, Gonzalvo III. La jugada preferida: internada de Basora hasta el palo y centro atrás para la calva de César, que masacraba el gol. Todo esto quedó atrás con el Camp Nou. Allí no teníamos entrada, íbamos a general, por ejemplo, a ver al fabuloso Wolverhampton. Estábamos tan apretados que a uno se le ocurrió aquello de uQui pogués posar-se el cul a la butxaca!" Pero el campo mismo se convirtió en el primer espectáculo. Uegar tarde a los prolegómenos y el inicio era perderse lo mejor, como en las salidas de Fórmula 1 o del Grand Prix de motociclismo. Más tarde me di cuenta, en el barrio de la Mina, de los costes de aquello. (Creo que el Barca y Barcelona le deben como mínimo una explicación y un esfuerzo especial, a ese barrio). Antonio Franco es para mí un prototipo de ciudadano del Camp Nou. Nació en un grupo periodístico que pronto hizo del fútbol un componente cultural y no un vertedero de lágrimas aristocráticas. Leeremos su "Camp Nou" como si nos sentáramos en tribuna -o en el gol- antes de un gran partido. PASQUAL MARAGALL Hooi � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 03. Activitat creativa Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Recull la documentació de caràcter creatiu generada per Pasqual Maragall, no relacionada directament amb la seva activitat acadèmica, professional o política, que s'ubica en les col·leccions corresponents. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Pròleg al llibre <em>El Camp Nou</em> d'Antonio Franco Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1998 Type The nature or genre of the resource Escrit Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Esports Futbol Club Barcelona Camp Nou Commemoracions Description An account of the resource Pròleg al llibre escrit per Antonio Franco en motiu del centenari del club esportiu. Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 100 Escrits https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/2785/19990507_SantiagoRoldan_PM.pdf aca31e9e1c486c4a2b2c76a996b5695d PDF Text Text y ^ Barcelona, 7 de maig de 1999 Homenatge a Santiago Roldan L'homenatge de Barcelona i d'Úrculo al nostre amic Santiago Roldan arriba en el moment just, i el lloc no podia ser més adequat. Aquesta cruïlla fascinant de Marina amb Icaria, dos noms tan expressius de l'imaginari col·lectiu barceloní, ha esdevingut per a mi un dels llocs més màgics de la ciutat, un dels punts on més clarament el passat i el futur es creuen i donen sentit a l'espai públic. En Santiago deia sempre que Barcelona era agraïda perquè no trigava ni cinc minuts a omplir els espais públics que creava. Barcelona és una ciutat on anem curts de'temps i d'espai. Ho aprofitem tot. Donem significat i sentit a cada racó i a cada acte. I aquest racó i aquest acte són un dels més justificats i gratificants. Gràcies Santiago. Pasqual Maragall � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Homenatge a Santiago Roldán Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1999-05-07 Type The nature or genre of the resource Escrit Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Roldán, Santiago Homenatges i distincions Barcelona Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 100 Escrits https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/2784/19999619_LaliVintro_PM.pdf d23549c3cd5e126ef67e0fca825f4ec1 PDF Text Text PARAULES DE PASQUAL MARAGALL PER A LA LALI VINTRÓ L'endemà de les eleccions municipals de 1995, ens vam trobar amb la Lali a la galeria gòtica. Havíem superat un repte difícil, perquè en Miquel Roca era un molt bon candidat. O sigui que estàvem contents pels resultats. Ens vam abraçar per celebrar-ho. Va ser una abraçada natural, molt de veritat. Els fotògrafs que corrien per allí van captar aquesta instantània, que va aparèixer en algun diari. Ara aquesta abraçada em torna a la memòria... com un bon record. Això és el que tinc amb Eulàlia Vintró: un munt de molt bons records. Dels de debò. Però com que també haurem de dir la veritat, admeto que no sempre hem estat d'acord en tot. Afortunadament, per nosaltres mateixos i per la ciutat de Barcelona. Però em sembla que les discussions han tingut sempre un to molt especial, un nivell particular que evidenciava una entesa de principis, una voluntat de treballar plegats més enllà de les discrepàncies i un respecte mutu pel paper de cadascú. Es podria expressar de moltes manares, cada observador posaria l'accent en una síl·laba o una altra, però m'agradaria exposar-ho amb una bona síntesi que representi un vincle formal, perquè els humans ja se suposen. Em sembla que l'expressió més correcta seria aquesta: 'hem governat junts'. Ho hauria pogut explicar amb altres paraules, però m'agrada la formula: 'hem governat junts'. I ens ha anat bé. A la ciutat de Barcelona li va anar bé. També és ben cert que sento una amistat especial per la Lali, que li servo un respecte molt gran, que sempre m'ha impressionat el seu estil, que era molt estimulant mantenirhi un debat, que m'encantava quan era implacable amb les exhibicions de sofisme, perquè per l'Eulàlia la política és una feina sincera, on no s'hi valen els malabarismes fàcils. Potser hi hagi algun conseller de la Generalitat a qui la Lali s'aparegui en els malsons, però això no n'avalaria cap maldat, si de cas confirmaria totes les virtuts de l'Eulàlia Vintró i posaria en evidència la inquietant insensibilitat i falta d'estil d'aquest suposat conseller amb males nits. Per nosaltres no hi ha malsons. Al contrari, compartim un somni possible amb una majoria de catalans i catalanes. Jo no sé de quina manera voldrà aportar la seva contribució l'Eulàlia Vintró, ni és l'hora encara d'imaginar concrecions que si han de �venir ja vindran. Però no em vull estar de dir que si passen coses importants, i en passaran, l'Eulàlia hi haurà de ser. No siguem banals, no especulem sobre detalls que ara són irrisoris. Pensem en termes més amplis. Cenyim-nos de moment a l'esperit, que la lletra ja s'escriurà sola o l'escriurem quan sigui l'hora. Expressat de la manera que sigui, que cadascú esculli la seva, tots els que esteu avui aquí estareu d'acord amb mi si us expresso la meva convicció que l'Eulàlia per res del món no es pot perdre el millor d'aquest somni a l'abast, el canvi que Catalunya vol viure amb il·lusió i esperança. Perquè a Catalunya hi ha d'haver un canvi i hi serà, us ho asseguro. Un canvi que obri una etapa de progrés i que se signifiqui en una Generalitat de tots els catalans. Per això caldrà la participació de moltes persones. Cadascú des de la seva opció, des de la seva disponibilitat, des de la seva voluntat més íntima. Però el país haurà de comptar amb les persones que més bé poden fer. L'Eulàlia Vintró és una d'aquestes persones. Haurem de compartir les instantànies que ens donin bons records per d'aquí a uns anys. Un petó i una abraçada, Pasqual Maragall � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Paraules de Pasqual Maragall per a la Lali Vintró Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1999-06-19 Type The nature or genre of the resource Escrit Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Vintró, Eulàlia, 1945 - Acció política Catalunya Esquerra (Ciències polítiques) Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 100 Escrits https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/2783/19991108_DeclaracionsGovern1999_PM.pdf 7e460c57cd30cecc8f0dd65204ec4840 PDF Text Text "9 I I 99 MAR 1 1 : v.-, j. A V Ciutadans pel canvi Maragatfl Ciutadans ser á l'eler.aó ae 'asa·Jí'. Marigaü s la Presidència ce U Geneialitat 8 de novembre de 1999 Declaracions de Pasqual Maragall "Tindrem un govern de continuïtat Pujol amb el suport del PP" - Araja_sabem que tindrem un governde_^ontínuïtat presidit per Jordi Pujol. Fiñs^^dres~passat no hi havia garantia que el PP donés els seus vots en aquest govern. Ara ja ho sabem. El govern Pujol no hagués estat garantit si només hi hagués hagut abstenció per part del PP i si tots els altres partits i forces polítiques haguessin votat en sentit contrari. Per tant, ara ja sabem que tindrem un govern Pujol recolzat pel Partit Popular. Dins per tant de £alternativa entre un govern de continuïtat i un govern de canvi, l'únic govern possible avui és un govern de continuïtat. - La tercera possibilitat, un govern de consens, de pacte entre continuïtat i canvi, nohiha la voluntat de fer-l'ho per cap de les dues bandes. - Una aliança diferent per part de Pujol seria un fals canvi L'electorat s'ha pronunciat per un altre tipus de canvi que no pas la pura ampliació de l'espectre polític que ha governat fins ara, amb ERC. - Els governs tripartits o quatripartits que s'han proposat no eren governs de consens, si no que eren governs de fals canvi en la pràctica. Es a dir, no neixien de la voluntat d'un acord entre la principal força del canvi i la principal força de la continuïtat. Con;e!A oe Cent, 323 b-;:xos 08007 Sarce'.ora T ei. 53 215 41 8 ; - 93 272 38 33 Fax 93 495 5¿ 4 , - 93 272 38 42 e-Tial·l: rra'ógi .ró-c^r .i.corr, .v.v,7.C3nv-.c"ü �Ciutadans pel canvi Maragalfl Ciutadans per a IV.ecdc de 3asquai Md'aga« a '.a Presidència dt la Generalitat - L'electorat ens ha dit: volem que guanyeu però no us donem majoria suticient per governar i a CiU l'electorat els ha dit: volem que governeu però / no que sigueu guanyadors, volem que sapigueu que el canvi ha començat. I - En aquestes circumstàncies, nosaltres interpretem aquest mandat del poble de Catalunya com una clara preferència per un Parlament fort, amb una oposició clara i rotunda, per bé que innovadora, constructiva i esperançada. Això~ésel que farem. La gent vol un joc politic més viu en el Parlamentj a fora del Parlament, en el territori, i a això ens dedicarem. Per tant, les nostres prioritats són: "El Parlament centre neuràlgic de la política catalana". - Nosaltres tenim una primera prioritat, que és convertir el Parlament en el centre neuràlgic de la política catalana, de la mateixa manera que ho són els parlaments d'altres països europeus. Per això plantejarem la reforma del seu reglament, del seu pressupost, de les seves condicions de treball i de la seva efectivitat. D'acord amb el president Rigol anirem a una potenciació de les condicions de trebaü, de la visibilitat i de 1'eficacia del nostre Parlament. Aquest és el primer gran canvi que es començarà a produir immediatament a la política catalana. 1.- Regulació audiovisual - Estem explorant els altres grups per, de manera immediata, entrar al registre de la Mesa del Parlament una proposta de cara a fer un primer ple monogràfic sobre el Consell de L Audiovisual i la regulació dels mitjans de comunicació públics i privats a Catalunya. CcnseU ue Cent, 322 b=;x:s ÛS007 Barcelona Tel. 95 215 ¿1 8* - 93 H2 38 23 Fax 93 495 54 ¿3 - 93 111 38 42 e-mail: náriqa\'A>r-£r;ixc>(T �(19 1) 99 >IAK 1 1 : 2 7 FAX lá¡004 Ciutadans pel canvi Maragall 1 Ciutadans per a l'elecció de Pasa-Jai Maraga'.l a la Presidència cíe la Generalita; - Entenem que ens hem d'acostar al model francés de regulació audiovisual i a altres models europeus similars. Elsmi^ans^úblics han de ser efectivament neutrals i els mitjans privats han de ser efectivament independents. 2. - Educació, cultural i territori - En quant a les altres prioritats de continguts de cara a l'acció parlamentarària, insistim en l'educació com a primera i gran prioritat. L'educació i el pas al treball i la reforma de la FP i la seva millor connexió amb la societat. - Insistim també en la importància de la connexió entre educació i cultura. I en la necessitat d'un gran debat cultural entorn del Llibre Blanc de la Cultura, que va ser dirigit per Ferran Mascarell i que està elaborat per més d'un centenar de figures de la cultura catalana. - L'altre gran eix de les nostres prioritats és el territori, la regionalització pendent (les set regions) i la devolució de competències a les autoritats locals. 3 - Senat Federal i la proposta catalana - Formalització d'acords en matèria fiscal, cultural, judicial i política, començant per l'acord polític sobre l'estructuració del Senat Federal. Per aquest tema demanarem obertura de converses entre totes les forces polítiques catalanes abans d'avançar en la formalització de la proposta a Madrid. 4 - Reforma política J& &?4 ¿SftiWc" aS - La reforma política a Catalunya, començant per la Llei electoral que ha de Y M-jt combinar el sistema proporcional al nivell territorial que s'estimi més J "L . convenient amb el sistema majoritari per circunscrtpcions relativament p , \ >f C petites.Això permetrà d'una banda la formació de blocs polítics ideològics ^ '[J//A estables i importants i alhora la més directa connexió de l'elector amb els QMM'íh1 Jf /¡XfM, x a U ~ ¿WM-C^ Cens».', de Cert 323 BS'XOS 03007 Barcelona Tei. S3 215 ¿ 1 81 - 93 272 38 3B fax 93 ¿95 5 - ¿3 - 93 lli 38 42 �09 11 99 MAR 1 1 : 2 8 FAX lá¡005 Ciutadans pel canvi Maragalll Ciutadans per a l'elecció de Fasqcal MaragaU a U Presidència de ia Generalitat candidats territorials que, un cop elegits, representaran aquestes petites circunscripcions directament al Parlament amb una més fiirecta i clara visualització de la connexió territori/Parlament. - Dins d'aquest mateix capítol hi haurà la reforma d'altres aspectes de la legislació electoral i política a Catalunya, entre les quals com a molt important la de la limitació del nombre mandats consecutius en la Presidència de la Generalitat. 5.- Propostes econòmiques 0 \ - Propostes econòmiques en torn d'una primera prioritat: innovació, innovació i innovació, que és la gran assignatura pendent de la política econòmica i mdustriaO un segon eix: Disminució de la inflació, avui superior a la mitjana espanyola i molt superior a la mitjana europea, i per tant, causa de pèrdua neta de competitivitat. S'haurà d'establir una autoritat de vigilància sobre els preus i la inflació per tal d'aconseguir aquests resultats. Aquesta autoritat també vetllarà pel manteniment de la competència i la limitació dels poders monopolístics. Sotmetrem tots aquests punts a la consideració en primer lloc del grup IC-Verds, en segon lloc (TERÇ i en tercer lloc dels partits que fumen el bloc de la majoria. Corneli ce Cent, 323 ba'xcs 08007 Barcebna Tel. 93 215 « 31 - 93 2?2 ?.í 3? Fan 93 495 54 43 • =3 2;2 32 '-? e-mai'.: maiagaHi'Soa-: .i it-i �UH 11 9 9 MAK 1 1 : 2 9 FAA. '' Í i I J Ciutadans pel canvi V - Ciutadans pel Canvi s'està convertint en una estructura com a resultat de l'èxit de la seva contribució a la formulació d'una alternativa de canvi a Catalunya. No volen ser un partit polític més. CpC vol contribuir a la modificació del panorama de les forces polítiques a Catalunya en el sentit d'una més gran transparència i d'una millor connexió amb la ciutadania. I ho farà a través de la col·laboració ja iniciada i amb èxit amb l'únic partit de Catalunya que ha tingut la força, Pautoconfiança i la generositat d'iniciar ' aquest procés d'obertura: el PSC. i Autonomia del PSC i dependència de CiU - Com a socialistes catalans gaudim en aquest moment d'una major autonomia de la que hem tingut durant els darrers 20 anys per tal com s'ha aconseguit ja consagrar el model politic constitucional autonòmic. Ara és l'hora d'innovar i de fer passes endavant en el sentit de la seva aproximació en els desitjós i les necessitats de la ciutadania. Aquesta evolució i aquesta aproximació passen per un reconexiement franc del caràcter plural i diferencial d'Espanya i d'una aposta més decidida per un model federal que està implícit a la Constitució però mai no ha estat desarrollat. - Constatem amb sorpresa que a aquesta major autonomia del socialisme català, reforçada pel fet de la seva obertura a sectors importants de la ciutadania, i correspon una progresiva dependència per part de CiU respecte als resultats que puguin obtenir a les eleccions generals. Així ho expressen les paraules recents d'alguns dirigents, com les del diputat López de Lerma, insistint en la importància, de cara a la estabilitat interna de CiU, d'un resultat a Madrid que els permeti garantir-la a través del caràcter més o menys necessari que els vots de CiU puguin tenir a l'hora de formar govern esanyol. Pensem tanmateix que CiU perdrà vots i probablement el seu caràcter "decisiu" en resultarà afablit. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Declaracions de Pasqual Maragall sobre la formació de govern a partir dels resultats electorals de les eleccions autonòmiques de 1999 Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 1999-11-08 Type The nature or genre of the resource Declaracions Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Eleccions Parlament de Catalunya Ciutadans pel Canvi Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) Oposició Catalunya. Generalitat Description An account of the resource 5 p. Document esquemàtic amb les declaracions de Maragall sobre la formació del govern Pujol amb el suport del PP. Conté notes manuscrites de PM. Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 87 Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/24/2782/20010125_BalancPerspectives_PM.pdf e6f5a3070497efb2d5499b59adb762bd PDF Text Text GENER 2001: BALANÇ I PERSPECTIVES Conferència del Sr. Pasqual Maragall President del Grup Parlamentari Socialistes-Ciutadans pel Canvi Collegi de Periodistes Barcelona, 25 de gener 2001 0. Introducció Moltes gràcies Degà. Gràcies a tots per la vostra assistència. Ara fa un any, exactament el 26 de gener de l'any passat, el Collegi de Periodistes ens acollia per tal de presentar el balanç dels primers 100 dies de legislatura. Avui, fent ús de l'hospitalitat que caracteritza aquesta casa i al seu Degà, ens hi apleguem de nou per analitzar què ha passat de llavors ençà. Per fer balanç de la situació de la política catalana i també per plantejar quines són, a parer nostre, les perspectives per al futur immediat. 1 �En mirar endarrera i avaluar allò que aquest any ens ha deixat és inevitable, tanmateix, referir-se en primer lloc a la violència terrorista. Violència que té l'origen a la situació al País Basc i que ha colpit tot Espanya i, amb particular intensitat, Catalunya. En aquest any -en quatre mesos, de fet- aquí a Catalunya els terroristes han assassinat als regidors del PP Ruiz Casado i Francisco Cano, a Ernest Lluch i al guardia urbà Juan Miguel Gervilla. Amb aquestes morts, que s'afegeixen a la llista, escruixidorament llarga de les víctimes d'ETA, els terroristes han portat la tristesa i la inquietud a moltes llars. I han fet que les paraules de condemna, de tan dites, ens semblin gastades. Ara el que s'ha d'exigir és que els polítics facin (fem) menys declaracions i actuïn més, que els governs governin i que la societat es mobilitzi per tal d'establir vincles i contactes amb la societat basca. Hem de posar tot l'enginy i el coratge en l'objectiu d'obrir portes i finestres , de societat a societat. Perquè entorn del tema terrorista hi ha un excés de posicionaments polítics i una manca de d'activitat civil o social. No hi ha prou contactes socials, culturals, econòmics, entre Euskadi i la resta d'Espanya, al meu entendre, per a compensar i digerir l'impacte brutal i simplificador de la reiterada imatge "bascos maten/altres moren" i de l'etiqueta "constitucionalistes contra nacionalistes". Tot això està trastocant l'imaginari 2 �col·lectiu de la democràcia espanyola i de l'Estat de les autonomies. En certa manera, es tracta de respondre a la crida discreta i ja per sempre silenciada de l'Ernest Lluch: crear espais de diàleg (elkarri) entre bascos i no bascos. Fer com ell. I en aquest preàmbul de la conferència no vull deixar de referirme a la immigració. En la immigració sobra ideologia i falta efectivitat. S'ha de des-electoralitzar. José Luis Rodríguez Zapatero té raó quan demana un Pacte d'Estat per dos grans temes, el terrorisme i la immigració. La solució més efectiva, sense excloure polítiques de control de la demanda (quotes d'immigració) és la política d'oferta: barris segurs i condicions de treballs dignes. 1. Balanç: un any perdut Pel que fa pròpiament a la política catalana, el balanç de l'any 2000 és, dissortadament, prou senzill: un any perdut. El 2000 ens ha donat el pitjor any i el pitjor govern de la Catalunya autònoma. Mai, en la fràgil història de la Catalunya autònoma havíem tingut tan poc govern i tan mal govern. Ni les dones que volen treballar, ni els mestres, ni els professionals de la salut, ni la gent gran, ni els joves que busquen casa, ni els funcionaris, ni la gent de l'art i la cultura ... han rebut aquest any cap bona notícia del govern de la Generalitat. 3 �Ni una bona notícia. Cap illusió, a tot estirar les bones paraules de sempre, cada vegada més toves, cada vegada més sabudes, cada vegada més ensopides. I és així com hem perdut un altre any per a la resolució de les qüestions que afecten de manera més directa la vida de cada dia dels ciutadans. Si algun avenç s'ha produït ha estat en la modificació de les regles del joc institucional. Diguem-ho clar: sense els resultats, tan ajustats, de les eleccions d'octubre passat el nou marc de 1'audiovisual, l'enfortiment del Parlament i el projecte de regionalització no haurien estat possibles. I és innegable que una mica, tan tímidament com vulgueu, en cada un d'aquests camps s'ha avançat. Pel que fa a la regulació dels mitjans de comunicació, hem aconseguit la constitució del Consell de l'Audiovisual de Catalunya, al qual cal exigir ara que compleixi les seves funcions de garantir la pluralitat i la imparcialitat en els mitjans públics i vetllar perquè els continguts siguin respectuosos amb els drets de les persones. Pel que fa al Parlament, hem aconseguit (amb la benevolència i eficàcia, cal dir-ho, del president Rigol) dotar-lo de més mitjans ( despatxos, portàtils, mòbils, senyal...) per complir les seves funcions. Segueix pendent, tanmateix, la reforma en profunditat del Reglament que permeti trencar les rigideses i les inèrcies que atenallen la institució, i que l'apropin als ciutadans. 4 �Finalment, pel que fa a la reforma de l'organització territorial, l'informe de la comissió d'experts suposa un pas endavant molt important. Un pas que assenyala el camí a seguir per tal de descentralitzar la Generalitat, enfortir els ajuntaments i retornar la veu als territoris. Cal continuar ara amb la constitució de la Ponència Conjunta al Parlament i amb la modificació d'alguns aspectes de la proposta, com per exemple, el reconeixement explícit del Pirineu i l'allargament a 20 ó 25 anys del procés d'agrupació -incentivada però voluntària- de petits municipis. Però l'avenç ha estat important. Potser és per això que des de Convergència mateix, s'han aixecat tantes veus desqualificant-lo. Val a dir també que seguint la tradició que ha caracteritzat l'executòria dels darrers governs, cada un dels consellers que han estat implicats en el diàleg sobre aquests temes, o ja és fora del govern o s'hi troba en situació ben difícil: ¿On és el conseller Trias, que va portar la negociació sobre 1'audiovisual? ¿On és el conseller Triadú que va continuar-la? ¿Quin futur espera al conseller Duran, que va iniciar les converses sobre la regionalització?. Per no parlar de l'ex - conseller del Pacte Cultural. Una cosa que em preocupa es la manca de reflexes del país en segons quins temes. L'assalt a què està sotmès un partit de llarga tradició democràtica com és Unió Democràtica de Catalunya, sense quasi reaccions fa pensar. No ho dic per ficar el dit a la nafra. El Govern de Jordi Pujol és un govern suspès per Europa. 5 �Un govern que s'inhibeix tant com pot de temes que l'afecten directament. Un govern que assisteix impàvid als problemes. Mancat de projecte, captiu del PP, havent triat malament les aliances parlamentàries a començament de legislatura, inefectiu a Madrid, aïllat de la societat i enredat en pugnes internes, el Govern ha acabat fent malbé el seu propi fonament, que és la coalició. Els resultats electorals mostraven clarament que l'única alternativa de govern viable aleshores a Catalunya era una gran coalició entre les dues forces centrals: Convergència i Unió i PSC-Ciutadans pel Canvi. Però va faltar ambició, generositat i reflexes i va sobrar inèrcia i egoisme. Ara ja és tard. Aquest govern és el de la retirada de Jordi Pujol i en tot cas el govern del candidat de CDC com a tal, presidit per l'oponent del Cap de l'oposició. Tot per la preparació d'una campanya electoral que en principi no hauria de tenir lloc fins d'aquí tres anys. Nosaltres, abans de la compareixença del president, havíem demanat que el govern se sotmetés a una moció de confiança. Però l'espectacle de cansament i de reiteració de lletanies sabudes que hi vàrem veure ens va acabar de convèncer que, si el govern no reacciona de manera immediata, ens veurem obligats a presentar una moció de censura. Així ho vaig anunciar abans d'ahir en el Parlament. 6 �Nosaltres emplacem el Govern a aconseguir avenços substancials i significatius en deu temes, i si en el termini de dos períodes de sessions aquests avenços no es materialitzen, el nostre Grup presentarà una moció de censura. Deu temes i dos períodes de sessions. Ho reitero. I evidentment, si el ritme del Govern (campanyes publicitàries a part, que ara en veurem unes quantes) s'encalla encara més; si el resultat del famós slogan "més poder i més diners" és el que em temo (pagar la sanitat endarrerida i poc més) aleshores haurem d'avançar la moció. Si la relectura promesa de l'Estatut i les lleis fonamentals no avança haurem igualment de dir "prou". No vull que mai es pugui dir: "Catalunya va perdre 4 anys i ningú no va cridar a l'alto" 7 �2. Perspectives: hem de reaccionar ¿Quins són aquests temes? Doncs aquells en els que Catalunya es juga el futur. 1. Educació: El Govern ha d'adoptar com a primera prioritat l'enfortiment del sistema educatiu. La primera prioritat. Això vol dir de manera immediata: la dotació de 300.000 pessetes per infant i any en el finançament de l'escola bressol i l'impuls de l'ensenyament públic de qualitat, en el marc de la realització de la Conferència General d'Educació, tot buscant acords i convenis de col·laboració entre l'empresa, el territori i les institucions educatives. 2. Immigració La immigració és una oportunitat, oportunitat plena de reptes que fan necessari un gran acord polític i institucional per tal de: a) Sostreure la immigració i les seves conseqüències del debat polític partidista, a tots els àmbits, i, en particular, en l'esfera local; b) Dotar els ajuntaments de les competències i els recursos necessaris en educació, ensenyament i benestar social per tal de fer front a la problemàtica que l'acollida de la immigració planteja; c) Assegurar a tots els immigrants establerts a Catalunya i a les seves famílies els mateixos drets assistencials i laborals que ja gaudeixen la resta dels treballadors. L'acollida del immigrants, que necessitem i apreciem, ha de ser un esforç de tots i no pot carregar-se precisament sobre els sectors autòctons més desafavorits, als quals després es 8 �demanarà el vot amb un missatge electoral ambigu. El cinisme d'aquestes actituds és infinit. 3. Seguretat i Violència : El Govern ha de fer front, de manera efectiva, als problemes de seguretat que inquieten la població catalana. La seguretat respecte el que mengem, la seguretat a les places i carrers, la seguretat a les carreteres, la seguretat de les dones davant la violència domèstica (ahir la consellera de Justícia va anunciar una sèrie de mesures en aquesta línia, benvingudes siguin), la seguretat respecte les calamitats naturals i ambientals. I fer front a la inseguretat vol dir: a) prevenir -com no s'ha fet prou, per exemple, en el tema de les inundacions: prevenir abans que plogui i abans que es cali foc; b) dotar-se dels mitjans necessaris, tot superant la situació difícil del desplegament dels mossos a l'àmbit metropolità de Barcelona i la manca d'efectius totals (hauríem de tenir 4,4 policies per 1000 habitants: 2,2/1000 de mossos i policia nacional, 1,2/1000 de policia local i 1,0/1000 de policia federal; i c) respondre eficientment si la calamitat arriba -tot evitant desastres com els derivats de la reforma del transport sanitari. A Catalunya falla la seguretat, falla la coordinació i fallen les xifres. 4. Infrastructures: El Govern ha de trencar el dogall que la migrades d'infrastructures de comunicació exterior representa per l'economia i la societat catalana. El Govern Pujol és incapaç de resoldre els problemes relatius a l'arribada del Tren d'Alta Velocitat des de Madrid i València ( que està comportant el desequilibri del triangle barcelona-València.Madrid); l'ampliació de l'aeroport i l'acompliment del pla Delta. I al mateix 9 �temps, no ha sabut resoldre les necessitats de comunicació interior: el metro, la xarxa de ferrocarril de rodalies, l'eix del Llobregat, l'eix de l'Ebre, l'eix Pirinenc...Cal connectar Catalunya interiorment i cal fer-la accessible des de l'exterior, i en un i altre tema s'acumula retard rera retard. L'any 2001 és absolutament decisiu per aquestes qüestions. Precisament abans d'ahir la Cambra Oficial de Contractistes de Catalunya donava a conèixer les dades de l'obra pública licitada a Catalunya durant el 2.000. ¿I quina és l'administració que va tenir una inversió més baixa?: la del Govern de la Generalitat. La realitat desmenteix els seus propis anuncis. No inverteixen ni tan sols allò que prometen i anuncien. Mentrestant l'Estat disminueix la inversió en rodalies i carreteres a compte de l'AVE de Madrid, i avui llegim al diari que el bitllet de rodalies de l'àrea de Barcelona ha pujat aquest any, per terme mig, el doble que a Madrid. 5. Estratègia econòmica: Al costat del retard en les infrastructures tenim alguns altres punts febles: el baix creixement de la productivitat (0,5% anual en front el 4% dels Estats Units i l'l,3% de la Unió Europea); el diferencial d'inflació (pèrdua de competitivitat d'entre 1,5 i 2 punts anuals) i les mancances en serveis públics (amb els més que discutibles efectes de la liberalització, en especial pel que fa al sector de les comunicacions i l'energia) Tots aquests són elements que juguen en contra nostra. Cal, com hem dit tantes vegades, una estratègia econòmica catalana que conjugui esperit empresarial,més capital - risc, capacitat investigadora, desenvolupament tecnològic, formació i serveis. Una estratègia que empresaris i 10 �sindicats reclamen, que algunes iniciatives privades (com el projecte Sabadell-La Caixa) ja estan desenvolupant i que el Govern és incapaç d'impulsar. 6. Tecnologies de la informació i la comunicació: Un aspecte fonamental d'aquesta estratègia és la nostra posició en el camp de les tecnologies de la comunicació. I això vol dir coses concretíssimes: augment de la inversió en matèria de R+D (que és ara d'un 0,9% del PIB, mentre a Madrid és ja 1*1,8% i la mitjana europea el 2%), política universitària, transferència tecnològica a les empreses. Els acords inicials de Localret sobre l'extensió del cable a tot Catalunya (que havia de complir-se el març d'aquest any) i el projecte "Barcelona, ciutat del coneixement" (amb l'àrea 22@ al Poblenou i l'impuls de l'operació 2004) són una bona base de partida. Estenguem-la i fem-la fructificar. 7. Habitatge, barris i transport públic: El Govern ha d'emprendre, així mateix, accions immediates per tal de fer front a les dificultats d'accés a l'habitatge que afecten sectors molt importants de la població catalana i, en particular, els joves. Les propostes contingudes en allò que tan pomposament han titulat "pla de xoc en sòl i habitatge" són gairebé un escarni: 1.865 unitats d'habitatge de lloguer per a joves en quatre anys per a tot Catalunya! I, de la mateixa manera, s'han de posar en peu programes d'actuacions integrades en els barris més necessitats, amb una inversió mínima per part de la Generalitat estimada pel nostre govern alternatiu en 62.500 milions de pessetes per als propers quatre anys (90.000 si s'inclou el finançament local). I en matèria 11 �de transport públic s'ha d'iniciar aquest any la construcció de la línia 9 del metro, connectar immediatament les dues fires i reclamar - com propugna l'alcalde Clos - la transferència del servei de rodalies de Renfe i dotar de serveis efectius les àrees urbanes de Tarragona, Lleida i Girona. 8. Finançament: Una qüestió, ho reitero, que només tindrà una sortida favorable per nosaltres si aconseguim dues coses: primer, elaborar una proposta coherent, a tres nivells i vàlida per tot Espanya i per un llarg termini; i segon, si aconseguim defensar-la junts totes les forces polítiques catalanes. A tots els països de la Unió Europea, quan els polítics actuen cara enfora donen una imatge d'unitat. A tot arreu s'entenen. Nosaltres també ho hem de fer. Catalunya ha de parlar amb una sola veu: potent, clara, rigorosa, solidària i exigent. Els 5 punts que nosaltres proposem respecte aquest tema són plenament coneguts. 9. Llei electoral i devolució: Una llei que cal fer per mandat estatutari: el govern de la Generalitat no pot renegar de les competències que ja té, i menys encara de les obligacions que l'Estatut li marca a l'article 31.1 i a la Disposició transitòria quarta, que s'estan vulnerant. Aquesta llei ha de ser fruit de l'acord de totes les forces polítiques catalanes i ha de conjuminar la representació dels territoris amb la proporcionalitat del vot. En una paraula, ha d'acabar amb el contrasentit de que el vot de un ciutadà de Saldes valgui la meitat que el vot d'un ciutadà de Gósol per al simple fet de pertànyer a circumscripcions electorals diferents tot i estar situats a menys de 10 quilòmetres de distància. 12 �Al costat de la reforma electoral cal abordar de manera inexcusable la devolució de competències i recursos als nostres ajuntaments. El Segon Congrés de Municipis de Catalunya, tantes vegades posposat, ha de permetre posar les bases d'aquest procés de devolució. 10.Reforma de l'Estatut: La reforma de l'Estatut pot concretar-se en els punts d'una Carta Autonòmica que possibiliti l'adaptació de la nostra norma bàsica a les transformacions socials i als requeriments del procés d'integració europea. Sobren lleis i falta agilitat. Avançarem així en la perspectiva del nou federalisme que hem reclamat per Espanya. I ens posarem en línia amb el nou federalisme europeu al que aconduirà, ben segur, el procés iniciat -amb tantes dificultats- a la cimera de Niça. El Govern català haurà de decidir si està en condicions d'afrontar aquest repte. O si finalment es produeix la paradoxa de que un partit que es diu catalanista no pot evitar l'envelliment de l'autogovern per raó de la seva dependència exterior. Aleshores si que haurà arribat el moment de canviar-lo. 3. Cloenda Aquests són els deu temes, el decàleg si ho voleu, respecte els quals emplacem al govern a aconseguir de manera immediata avenços significatius. El camí per aconseguir-ho existeix. L'apunta cada dues setmanes el Govern Alternatiu que hem constituït precisament per tal de fer-ho evident. Les propostes adoptades en els dos darrers mesos (sobre la Proposta 13 �Catalana de l'AVE, sobre el Programa Urban de suport als barris, sobre el Pacte Català de l'Aigua, sobre el Pla d'Immigració...) mostra amb rigor tècnic i amb voluntat d'acord la manera d'avançar. En les setmanes properes farem públics nous projectes en relació a la prevenció d'inundacions, el pla de port de Catalunya, agenda del camp català, la liberalització elèctrica, les telecomunicacions, l'educació infantil, la seguretat alimentària, el finançament local, l'administració de justícia, la ciència i tecnologia, la política de suport a les famílies, el pla de carreteres i el model policial. Per tal d'encarar els problemes plantejats, el nostre grup ofereix al govern actual el seu suport i col·laboració. Al govern correspon decidir si vol acceptar-lo. Però, i amb això acabo, si en termini d'un any no s'han produït avenços substancials en bona part dels deu temes plantejats, presentarem la moció de censura contra el govern de Convergència i Unió. Catalunya no es pot permetre l'estancament polític. Ja és hora de reaccionar. Hi haurà o no hi haurà majoria. Ja en parlarem. Però el que no faltarà és la voluntat, les converses, l'esforç, les gestions i la pressió -tota la que calgui- per canviar les coses. Res més. Moltes gràcies. 14 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.03. Parlament de Catalunya Description An account of the resource Agrupa la documentació generada al voltant de l'activitat de Pasqual Maragall com a diputat al Parlament de Catalunya, principalment a les legislatures 1999 a 2003 i després com a President de la Generalitat de 2003 a 2006. Però també del període que en va ser de 1988 a 1995. Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Gener 2001: Balanç i perspectives: Conferència del Sr. Pasqual Maragall President del Grup Parlamentari Socialistes-Ciutadans pel Canvi Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2001-01-25 Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Balanç Ciutadans pel Canvi Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) Oposició Parlament de Catalunya Acció política Description An account of the resource 14 p. Conferència de balanç de l'activitat del Grup Parlamentari Socialistes-Ciutadans pel Canvi durant l'any 2000. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Col·legi de Periodistes de Catalunya Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 23 Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/2781/20000830_TerritoriosDevolucionEquidad_PM.pdf 223dfd2ed2ea944db52b0d621217deb6 PDF Text Text Territorio, devolución y equidad. Nuevos enfoques. Europa entra en el siglo XXI con un proyecto común y apasionante. Un proyecto que abre grandes oportunidades para el desarrollo económico y para el avance hacia sociedades más solidarias, más abiertas y plenamente democráticas. En mi opinión, esta nueva Europa tenderá a ser cada vez más unida y cada vez más plural. Unida en el sentido de disponer de capacidad para tomar decisiones vinculantes para el conjunto y hablar con una sola voz en el concierto mundial. Y plural en el sentido de poner lo más cerca posible de los ciudadanos la capacidad de decisión respecto a las cuestiones que les afectan. Por tanto los territorios deberán jugar un papel ligeramente distinto o bastante distinto del actual. Algunos denominamos "federalismo" a ese nuevo enfoque, pero el nombre no hace la cosa, y además cada época, y cada región mundial, llaman federalismo a una cosa distinta. Ahora mismo en Europa no tiene sentido hablar de sistema federal sin mencionar la subsidiariedad. Si Madison, Jay y Hamilton, en 1776, hubieran oido cosa semejante, se habrían horrorizado. (Y por supuesto si hubieran oído a Berlusconi hablar de federalismo y devolución para atraerse a Umberto Bossi, con su "moneta pádana", no hubieran �2 entendido nada: probablemente hubieran cambiado el nombre de su proyecto y hubieran hablado de la nación americana, "one nation under God indivisible", como dice su himno.) Pero vamos al tema . El nuevo papel de los territorios Uno de los principales motores del cambio de rol de los territorios es, sin duda, el abatimiento de las barreras espaciales. Las razones de esta tendencia son dobles: Por una parte, la unificación del mercado y la caída de los regímenes llamados del socialismo real han hecho posible una reducción sin precedentes de las barreras político-administrativas. Por otra, el desarrollo de las redes de transporte y los avances en materia de telecomunicaciones ha >\ comportado que la distancia física real tenga una importancia menor. Lo que realmente importa es el tiempo, que a su vez depende más de los medios de comunicación y telecomunicación que de la distancia. Aunque la densidad y por tanto la ausencia de distancia sigue siendo decisiva. Si no, no se entendería la emergencia de las ciudades globales. Pero en esta charla voy a hacer abstracción de 2 �3 este hecho, por mucho que se haya convertido en uno de los signos aparentes más claros de la globalización. El abatimiento de las barreras espaciales aumenta - y no reduce la importancia de los factores territoriales. Este hecho se encuentra, como sabemos, en el origen del incremento de la competencia entre ciudades y territorios. Una competencia destinada a atraer factores y actividades positivas y a evitar el drenaje de recursos. E implica tanto una presión para mejorar infraestructuras, servicios personales y calidad de vida (lo que podríamos llamar la oferta territorial) como la necesidad de promover el territorio ( a través de lo que ha venido a llamarse el marketing urbano y regional). ( Malmoe, Krister X, "Marketing Places" LSE?). 3 �4 Los nuevos retos para las políticas locales y regionales El proceso de apertura de las economías europeas se ha visto tí ^- acompañado - de forma en «tede-alguno casual - por profundas transformaciones en la organización del territorio. Esto es particularmente visible en la mayores áreas urbanas, aquellas que actúan como bisagra, como punto de contacto entre las lógicas globales y las locales. La internacionalización de las economías locales plantea retos enormes en lo que se refiere tanto a la accesibilidad exterior como a la diversidad interior. Se ha dicho que la competitividad de un territorio se deriva hoy sobretodo de la conjunción de tres factores: accesibilidad, creatividad y capacidad de organización. Por ello el acceso de cada territorio a las grandes redes de telecomunicaciones, transporte aéreo marítimo, ferroviario y tos sc_ viario resulta hoy crucial para inserirse en las lógicas globales. Como lo es la capacidad de cada territorio para asegurar su diversidad interior: la posibilidad de que personas con orígenes culturales y experiencias vitales muy diversas, convivan y construyan nuevas entidades locales. •i 4 �Potenciar la competitividad de cada territorio requiere hoy actuar en tres campos: asegurar la apertura, resolver el dilema de la especialización/diversifícación y fomentar la existencia de economías externas (a través de la provisión de infraestructuras, de la formación de trabajo cualificado, la aparición de nuevos empresarios vía rebajas fiscales y la inversión en investigación y desarrollo). La competitividad de cada territorio depende también de la sostenibilidad de su desarrollo. Y para asegurarla se debe hacer frente, a través del planeamiento y la provisión de infraestructuras, a problemas como la ocupación acelerada del suelo disponible o la generación de residuos. Junto a competitividad y sostenibilidad habrá que garantizar asimismo la solidaridad entre las distintas áreas y municipios que integran ciudades y regiones. Solidaridad para hacer frente a las desigualdades asociadas a la renta, el género, la edad y el origen de las personas. Finalmente, hay que enfrentarse a los problemas de la gobernabilidad, que es, como expondré a continuación donde residen buena parte de las claves para resolver los anteriores. 5 �6 Las claves de la gobernabilidad: devolución de poderes y pacto federal Para aprovechar las oportunidades existentes y a la vez crear nuevas oportunidades, las regiones y ciudades - cada comunidad territorial - ha de poder desarrollar sus propios proyectos y hablar con su propia voz. Así, una Europa cada vez más unida podrá imaginarse compatible con el aprovechamiento sensato de todos los recursos locales y podrá por tanto caminar hacia una reducción de la desconfianza. El avance de Europa tiene todas las complicaciones de cualquier proceso de creación de una nueva confianza, de una nueva lealtad. Para ello, cada territorio necesita capacidad de decisión y de recursos. Pero la Europa de hoy es, hasta cierto punto, la Europa de las paradojas. Antes explicábamos como la reducción de las barreras para la movilidad comportaba un incremento de la importancia de los factores territoriales, pero este aumento de la importancia del territorio no ha ido acompañado en muchos casos por un fortalecimiento de los gobiernos locales y regionales. Ante estas contradicciones hay que afirmar de manera clara, lo que en cierta medida ya está contenido en los tratados europeos que hemos firmado. El proceso de construcción europea sólo tendrá éxito si se realiza de abajo hacia arriba y no a la inversa. 6 �Para ello es necesario aplicar de manera meticulosa el principio de subsidiariedad: que todo aquello que puedan hacer las ciudades no lo hagan las regiones, que lo que puedan hacer las regiones no lo hagan los estados, que lo que puedan hacer los estados no lo haga la Unión. Y, naturalmente, que todo lo que pueda realizar la sociedad de manera eficiente y equitativa que no sea hecho por la administración. La aplicación consecuente de este principio nos dice que hay que emprender un proceso enérgico de devolución de competencias y recursos hacia los poderes regionales y locales. El proceso británico de devolución de recursos y competencias en Escocia, Gales e Irlanda del Norte y el proceso de revisión de la Constitución italiana en una dirección federalista son claros ejemplos del camino de la devolución en Europa. En España, el proceso de devolución ha pasado del 80/85% de recursos gastados por el Estado en 1980, (siendo el gasto restante de carácter local), a un punto cercano al proyectado 50/25/25 por ciento de gasto estatal, autonómico y local. El salto ha sido espectacular, motivado por el propio proceso de creación y consolidación del Estado de las Autonomías. 7 �8 Pero todavía estamos lejos de un nivel de descentralización en el cual los poderes locales asuman un grado de competencias similar al de algunos países federales. De hecho si el gobierno central está muy poco por encima del 50 %, las autonomías están superando el 30% y los municipios y provincias no llegan al 20%, a pesar de ser los que más invierten proporcionalmente y del crecimiento importante de les-twereades-eurepees-de deuda local. El objetivo que contemplamos en nuestra propuesta de federalismo fiscal para España es el de llegar a una distribución del gasto neto entre los tres niveles de gobierno (sin amortizaciones de deuda ni pensiones) del 40/30/30 por ciento. Es perfectamente posible si se lleva adelante la prevista transferencia de la educación y la sanidad a las autonomías llamadas de la vía lenta y si las autonomías a su vez repercuten parte de la devolución de recursos hacia abajo, en beneficio de los ayuntamientos. Estoy convencido que los actuales procesos británico e italiano a los que me he referido antes no se hubieran producido sin el precedente español. Pero ahora nos están adelantando. Es conveniente que España reaccione con una nueva fase de devolución de poder y recursos a la sociedad y a los poderes cercanos, especialmente al poder local, que ha quedado desfasado. 8 �9 Como han dicho recientemente José Luis Rodríguez Zapatero y el responsable socialista de política autonómica, López Aguilar, no tiene sentido plantearse la revisión del sistema de financiación autonómica sin contemplar la totalidad del sistema de financiación a tres niveles. Hoy es evidente que los Estados no han de ser necesariamente buenos gerentes, pero sí que han de ser buenos garantes, una garantía más eficaz y más fuerte de los derechos de la sociedad y de los individuos frente a los viejos y los nuevos poderes fácticos y frente a la innata tendencia de los mercados y los grupos sociales al monopolio y a la dominación. Este proceso de devolución no ha de significar en absoluto un debilitamiento de las autonomías, de los estados, ni de la propia Unión, antes al contrario: el fortalecimiento de las comunidades nacionales sin estado, de las regiones y de los municipios va a ser la base del nuevo federalismo europeo, o si se quiere, de la nueva filosofía europea de gobernabilidad basada en la unión y la devolución. 9 �10 Unión y equidad entre territorios ri ,\¡ r t--? V He dejado para et final unas consideraciones acerca de los shocks asimétricos generados por la política monetaria y la unión monetaria sobre la distribución regional de la riqueza. En un seminario que organicé en la NYU hace un par de años } Xavier Vives (que entonces estaba en Harvard) expuso los resultados de la investigación que había llevado a cabo con Juan Ma Esteban sobre este tema. Como algunos de Vds. saben sus conclusiones eran mitad optimistas mitad pesimistas. Optimistas en lo nacional-estatal y pesimistas en lo regional. Las medias estatales europeas de riqueza se aproximan. Pero el crecimiento más rápido de los países más pobres se realiza a base de un mayor distanciamiento entre sus regiones ricas y sus regiones pobres. Dicho de otro modo, la europeización y crecimiento de los países que están por debajo de la media se consigue a través del sacrificio o empobrecimiento relativo de sus regiones atrasadas y la concentración de la riqueza interior en las más avanzadas. En aquel seminario se presentaron objeciones a esa hipótesis. Concretamente se señaló que uno de los sectores más atrasados de las regiones atrasadas es la estadística. Una parte del paro de 10 �11 esas regiones sería trabajo sumergido y una parte de su riqueza real no aparecería ni en las estadísticas ni en los impuestos. Sea cual sea la interpretación más correcta, lo cierto es que (l)Aparentemente no todos los países por debajo de la media han evolucionado igual: Andalucía o el Alentejo parecen haber reaccionado mejor, p ej, que Sicilia, e incluso dentro de Italia, la Puglia mejor que Calabria. (2)Si las regiones atrasadas siguen clamando por una mayor redistribución o al menos por el mantenimiento de la existente, en las regiones ricas de cada país, sea Baviera o Baden Wurtenberg, Lombardía, Catalunya o el South East inglés, se piensa cada vez más que la factura solidaria es demasiado alta. A esas dos consideraciones deberían responder algunas propuestas de acción. Me atrevo a formular tentativamente un par de ellas: (1)A la desconfianza estadística debería atacársela mediante una mayor transparencia. Es dudoso que la Unión europea pueda imponerla o fabricarla por sí misma. Se ha intentado 11 �12 crear una estadística europea fiable, concretamente en materia de indicadores regionales y urbanos. Pero las dificultades son considerables. Es difícil "fabricar confianza mutua" desde arriba. Creo más en los intentos de creación de redes de intercambio de información y en la creación de mercados virtuales entre regiones y sobre todo entre ciudades. El Euro y el previsible boom del sector de los mercados financieros municipales y autonómicos de ámbito europeo van a obligar a ello. Los inversores querrán algo más que ios habituales ratings financieros de los distintos territorios. Querrán indicadores de calidad más sofisticados. Y cuando digo inversores me refiero tanto a los financieros como a los industriales o tecnológicos. Tres son los sujetos básicos para la creación de esos mercados virtuales: las Universidades, como garantía de neutralidad en la confección de los indicadores, las ciudades y regiones aceptando el riesgo político de ser auditadas en su calidad de vida y de servicio, y aportando los datos básicos para la medición, y las empresas creando una demanda solvente. (2)¿Qué hacer con la fatiga fiscal de las regiones ricas? Una , cosa a hacer pertenece más también al mundo del conocimiento que al de la acción política estricta: establecer una buena comparación de esfuerzos fiscales. Si mi comunidad autónoma o región está contribuyendo a la 12 �13 solidaridad territorial con la misma proporción de su producto interior bruto que otras comunidades o regiones de renta per capita semejante (semejante no en términos absolutos sino en relación con las relativas rentas nacionales promedio) entonces no tendría base para quejarme. Lo que ocurre es que la europeización hace que las regiones tiendan a compararse cada vez más directamente a través de las fronteras y no en términos de su posición relativa en el conjunto nacional. Si el Languedoc Roussillon es una región pobre de Francia y Catalunya una región rica de España pero no difieren mucho en renta per capita en euros, ¿tiene sentido que la primera reciba dinero del Estado y la segunda al contrario? Quizás sí. Pero ¿tiene sentido que reciba más dinero de Europa? Quizás no, si es que efectivamente recibiera más por los diversos conductos posibles. Y hay todavía una segunda cuestión. ¿Cómo debe dividirse el esfuerzo de las regiones ricas entre la ayuda a sus compatriotas atrasadas y la ayuda a las regiones atrasadas de otros países? La RFA quiere reducir su factura externa (fondos de cohesión) y su factura interna (los pagos de las regiones del oeste a las del este). Esta segunda factura es de cinco a diez veces más alta. Hay que prestar atención a la sentencia del Tribunal Constitucional de Karlsruhe sobre este punto, porque creo que resume bien lo que va siendo cada vez más la filosofía europea sobre estos temas: la 13 �14 ayuda a los lànder del Este seguirá durante cinco años y luego habrá de rediscutirse, con todas las probabilidades de una revisión francamente a la baja. Es decir, las ayudas, si sirven, deben disminuir, porque han conseguido su objetivo; y si no sirven, deben cambiarse igualmente, claro. Voy terminando: en España andaluces y catalanes, dentro de mi corriente política, acordamos hace ya cierto tiempo, y ahora yo diría que ese acuerdo se va extendiendo, que vamos a darnos veinte años para igualar los resultados del régimen especial con los del régimen común y diez años para recuperar atrasos estructurales en determinadas comunidades. Asimismo tendiríamos a igualar las inversiones estatales per capita en las áreas metropolitanas de más de un millón de habitantes, con o sin recuperación de retrasos comparativos acumulados. El reparto entre los tres niveles de gobierno se acercaría al 40/30/30 sobre la base de la devolución de la enseñanza básica, parte de la vivienda y las políticas activas de ocupación, a los ayuntamientos. Todo ello presidido por el principio de relación entre las diversas autonomías y el estado, consistente en pagar por renta y recibir por población. Aunque ello plantea el problema de la elasticidadrenta mayor que uno de la demanda de determinados servicios públicos, es decir, el hecho cierto de que algunos servicios transferidos hacia la base del sistema (como la sanidad) están mal financiados, porque 14 �15 (a) son demandados más que proporcionalmente al aumentar la renta, y no son bien cubiertos por tanto por pagos del estado proporcionales a ella, y (b) son objeto de una rígida financiación compartimentada, de modo que no puede por ejemplo ahorrarse en gastos de generales de presidencia o en policía y aumentar el gasto en sanidad. (Ya me dirán que autonomía y qué grado de responsabilidad fiscal es éste que ni permite ni obliga a un gobierno a decidir si acorta las listas de espera en salud o mejora la retribución de los agentes de seguridad, a no ser a través de un incremento de la llamada deuda sanitaria, que a su vez empeora la distancia anual entre pagos autonómicos, incluidos los intereses, e ingresos provinentes del estado según un cálculo per capita). Pero volvamos al tema de la elasticidad, que es más sustantivo a largo plazo. Ahí quizás podrían justificarse ciertos grados de privatización de los servicios, a condición de no generar efectos perversos del tipo "servicio privado = calidad" / "servicio público = problemas", como está ocurriendo obviamente con la educación, especialmente la educación secundaria. 15 �16 En todo caso es evidente que todos estos temas, y estoy hablando ahora de mi país, de España, no pueden resolverse con discusiones de unos meses cada cinco años y bajo la presión de las deudas a más o menos a corto plazo en que han incurrido algunas nacionalidades o regiones, sobre todo las que se creen con derecho a más ingresos de los que tienen. La prisa y la urgencia son enemigas de las soluciones a largo plazo. Habrá que hacer un planteamiento a veinte años, tomárselo con calma, arbitrar algunas soluciones transitorias y evitar que todo quede en una serie de acuerdos bilaterales, que son necesarios en determinadas fases del proceso, incluso indispensables, especialmente con las nacionalidades históricas, pero que no confieren suficiente estabilidad al sistema y generan desconfianzas. Aquí nos faltará ahora un auténtico senado federal, una auténtica cámara de los territorios, tal como prevé la Constitución. Y si la mayoría no la permite habrá que generarla de hecho llevando al senado la voz de los territorios que sí quieren tal discusión. El debate sobre el Estado de las Autonomías está para eso. Y en general, se quiera o no, el senado está para eso. En resumen, integrando ahora lo dicho sobre la España autonómica y la Europa en vías de unión: sistema fiscal a tres niveles; integración de los efectos del cuarto nivel o nivel 16 �¡7 europeo; transparencia comparativa mediante creación de redes de ciudades y universidades trabajando en la creación de mercados virtuales basados en indicadores regulares; provisionalidad de las ayudas solidarias y de los privilegios fiscales, con fijación de los plazos para su absorción; modulación sensata del principio renta/población: devolución de competencias a la proximidad, proporcional a la transferencia hacia arriba de las'indispensables para la buena marcha de la Unión; Estados fuertes a la hora de garantizar y modestos a la hora de gestionar; sin estados fuertes no habrá Unión y con estados gruesos tampoco, por que las comunidades locales no admitirán no poder hacer lo que saben hacer mejor que los estados, como es dotar de un sentido de identidad y comunidad a sus poblaciones. Todo esto habrá que cuantificarlo y dibujarlo, en la medida de lo posible, en dos o tres escenarios: el actual y el de, por ejemplo, los años 2006 y 2010, con hipótesis sobre el efectos"de la agenda 2000 y la ampliación. No es moco de pavo, como decimos aquí. Tienen Vds. trabajo para largo. Tenemos. P.M. Barcelona. 30-8-00. Congreso europeo de ciencia regional. 17 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Territorio, devolución y equidad. Nuevos enfoques. Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2000-08-30 Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Europa Divisions administratives i polítiques Subsidiarietat Territoris Model social Description An account of the resource 17 p. Conferència inaugural del 40è Congreso europeo de ciencia regional. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. World Trade Center (Barcelona) Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 23 Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/2780/200007_CursoVeranoelEscorial_PM.pdf 5ea4604ce5d86c9f8ada71d3fcc36632 PDF Text Text (Resumen de la intervención de Pasqual Maragall en los cursos de verano de la Universidad Complutense de El Escorial / j u l i o 2000) Nuestra propuesta federal . El federalismo es un método: construir el todo desde la parte. . Pero, también, un espíritu: el que fundamenta el principio de subsidiariedad. . Un federalismo desde abajo, que reconoce y respeta la diferencia, que articula de maneras diversas las realidades que son diversas. Un federalismo que se basa en dos columnas: la igualación en servicios y estándares de vida de los ciudadanos de todas las partes federadas; es decir, que es solidario con las partes menos desarrolladas. Pero un federalismo que no confunde la solidaridad con la uniformidad. . Nuestra propuesta federal quiere convencer a España que su pluralidad es su gran riqueza: no es su problema, es la solución de su problema. Y es la llave de su identidad futura. ¿Es que Gran Bretaña y Estados Unidos, por ejemplo, no tienen diversidad? La tienen. Y Gran Bretaña -aunque no se llame federal - está haciendo devolución de poderes a sus territorios singulares. . ¿Qué significa contribuir a la construcción de la España plural? ¿Qué quiere decir en definitiva, aquí y ahora, la España federal que proponemos? �2 . ¿Qué diferencias hay entre nuestra propuesta federal y lo que proponen los nacionalistas? El nacionalismo catalán empieza la Declaración de Barcelona diciendo: Puesto que todo ha ido mal, vamos a cambiarlo. Y nosotros empezamos diciendo: Puesto que todo ha ido bastante bien, podemos ir más lejos. Se trata de discutir no de dinero y poder, sino de objetivos compartidos, que se refieren al dinero, que se refieren al poder, que se refieren al Senado, que se refieren a la justicia y que se refieren a la cultura. Y esos objetivos se pueden compartir. . La España plural significa: Federalismo fiscal • Que Catalunya, y las otras comunidades autónomas del artículo 151 de la Constitución en proporción a sus competencias, obtengan los mismos resultados en gasto público por habitante que Euskadi. En un horizonte de un máximo de 20 años. Hemos dicho los mismos resultados, no necesariamente el mismo procedimiento. • Que el Estado llegue el año 2005 a una distribución del gasto público más favorable a los ayuntamientos, a la proximidad y a la sociedad civil, limitando su participación - sin pensiones ni amortizaciones de deuda pública - al 40% , y �3 • Que el Estado invierta la misma cantidad de capital por habitante en las áreas metropolitanas españolas de más de un millón de habitantes. Hoy Madrid, Barcelona y Valencia, y en un futuro extender la igualación a otras ciudades del grupo de las siete grandes (Sevilla, Bilbao, Zaragoza y Málaga). • Que las autonomías paguen en proporción a su riqueza y reciban en proporción a su población. . Nos parece desde Catalunya que este es un objetivo que se puede asumir. Tiene la virtud de insistir en la cohesión y la virtud adicional de limitar el esfuerzo en el tiempo. Está en la línea de la reciente sentencia del Tribunal Constitucional alemán para la cohesión entre los territorios ricos y pobres de la República federal y en la línea del consejo europeo respecto a la cohesión entre naciones o estados. . Lo que ha de quedar claro es que nuestra propuesta federal desde el punto de vista fiscal insiste en tres cosas: . Que lo importante no es discutir solamente qué impuestos concretos y qué gasto concreto se redistribuye (La fórmula Zaplana, que parece aceptada por los nacionalistas catalanes, es bastante parecida a la que ya avanzamos nosotros el año 1996: insistir en los impuestos indirectos y no sólo en el impuesto sobre la renta). Lo importante es ponerse de acuerdo en los objetivos que perseguimos. �4 . Que el federalismo fiscal no es auténtico federalismo si no comporta un cierto margen de libertad en el establecimiento de los tipos impositivos - cosa que puede aligerar también los problemas derivados de la mayor demanda de servicios de la población a medida que aumenta la renta y que de paso garantiza la única corresponsabilidad fiscal de las autonomías. Hoy ausente. . Que la discusión sobre los objetivos del federalismo fiscal no se puede ir retardando hasta finales de 2001, tal como está previsto, para entrar en vigor el 2002. Esto supondría, contando con los plazos de entrada en vigor efectivo del sistema, que no se aplicaría totalmente hasta la siguiente legislatura. Esto introduce un grado de incertidumbre política inaceptable. Los socialistas catalanes proponemos que la discusión empiece ahora, que en ella seamos todos y que en el plazo de un año se hayan fijado unos objetivos estables para los próximos años. . En resumen: los catalanes ofrecemos un cuadro estable de relaciones fiscales y financieras de carácter federal, equitativos, duraderos, corresponsables y suficientes para eliminar los fantasmas del rencor y de la desconfianza entre comunidades. . De otra manera, iríamos empujando hacia el futuro los problemas del presente sin resolverlos del todo. Si España ha resuelto en los últimos 20 años buena parte de las cuestiones pendientes desde el 98 del siglo XIX, ahora ha de resolver éste. �5 . Pero España también ha de resolver lo que nosotros llamamos federalismo cultural, judicial y político. Ahora, veinte años después de la Constitución, ha llegado el momento de proclamar algo que la propia Constitución podía reconocer genéricamente pero no específicamente, porque las autonomías todavía no existían. Federalismo cultural . En el terreno cultural y simbólico planteamos el tema desde los principios de siempre. Y en cultura los principios son el reconocimiento de la existencia de idiomas, de derechos, de culturas diversas en este país, y la necesidad de que el Estado, que por Constitución tiene la obligación de hacerlo, los proteja. . Los cuatro idiomas españoles, el castellano, el catalán, el vasco y el gallego, han de estar protegidos por el Estado y estar presentes en sellos, pasaportes y documentos de identidad, en las emisiones del euro y en las instituciones culturales españolas de todo tipo. . De la misma manera, Catalunya defenderá y protegerá el castellano como una inmensa riqueza propia, cerrando así el largo período histórico de justificado resentimiento por la continuada persecución del catalán e imposición del castellano, que duró dos siglos. . Por otra parte, es imprescindible que en todas las escuelas de España se explique una historia que sea �6 la Historia Común de los Pueblos de España, que no es lo mismo que la Historia única - o común - de España (tema éste muy de actualidad). . ¿Qué quiere decir la Historia Común de los Pueblos de España? Quiere decir que hay una historia específica de cada nacionalidad o región que nos atañe a todos y que para que las nuevas generaciones se formen en la realidad plural de España han de conocer también los grandes rasgos de estas diferentes historias, que en definitiva es la historia común de todos. A modo de ejemplo, en el resto de España han de conocer qué pasó el 11 de setiembre de 1714 en Catalunya para entender qué pasa ahora el 11 de setiembre en Catalunya. Y así iríamos siguiendo con las respectivas especificidades. . ¿Y por qué este empeño? Porque la educación es la fuente del entendimiento, y el entendimiento es el cimiento de la España plural, el único cimiento duradero. . Federalismo es también esto: educación en la pluralidad. Y en el reconocimiento por parte del Estado de la existencia en su seno de realidades diferentes que la Constitución proclama, pero que no enumera. No las denomina porque las comunidades autónomas llegaron después y por tanto, cuando la constitución dice "España tiene nacionalidades históricas y regiones" luego no dice cuáles son. Y no es fácil de decir, porque antes hemos hablado de tres, pero Aragón en su estatuto tiene lo que es, ¿y quién duda que la Corona de Aragón es histórica? Y Valencia podría decir lo mismo. ¿Y quién duda de que la insularidad es un �7 elemento de diferencia - geográfica en este caso enormemente importante? . Por tanto, ¿qué tiene qué hacer el Estado? No tiene que quedarse atado por una Constitución que no lo ata. Federalismo judicial . En el campo judicial, los socialistas catalanes estamos por la transferencia a los Tribunales Superiores de Justicia de las competencias del Tribunal supremo en materia de casación de sentencias. Este es uno de los aspectos de la necesaria reforma, agilizacion y acercamiento de la justicia al ciudadano. . Entendemos que la casación en los Tribunales Superiores autonómicos ha de tener una excepción. Por ejemplo, si un ciudadano gallego obtiene una sentencia más favorable que un ciudadano catalán en las mismas circunstancias, este último puede recorrer a Tribunal Supremo español pidiendo el mismo trato. Federalismo político . Finalmente, el principal objetivo de la propuesta catalana en materia política es la conversión del Senado en lo que el artículo 69.1 de la Constitución proclama: la cámara de los territorios. También como es conocido, la necesidad y la factibilidad de que instituciones del Estado se radiquen en Catalunya, también, por su especificidad, en otras nacionalidades o regiones. �8 . La corrección efectuada por la Presidenta del Senado en su inicial disposición a la reforma auténtica (para convertirla a la práctica en una mera reforma reglamentaria) se basa en el artificio de igualar a los territorios autónomos a los municipios y provincias a estos efectos. . Nuestra propuesta catalana apuesta por un Senado de los territorios según el modelo alemán. Un Senado decisivo en temas territoriales, forum habitual de la discusión de los objetivos de reparto fiscal y competencia, en el cual los presidentes autonómicos han de ser senadores natos y el resto de senadores representando los territorios y formando grupo territorial. He dicho grupo territorial, que no grupo político. . No estamos en contra, si no todo lo contrario, somos totalmente partidarios de la presencia de alcaldes-senadores en la representación autonómica correspondiente. Conclusión . Hasta aquí nuestra propuesta federal resumida en los cuatro puntos que he mencionado. . ¿Para llevarla a cabo, hemos de reformar la Constitución? Esta expresión, "reformar", a veces sugiere lo que no es. En todo caso, lo que si hemos de acabar es con el tabú de la Constitución intocable. . Porque es reconocido, en el campo político y en el campo académico, el carácter abierto de nuestra �9 Constitución, que es el que ha permitido precisamente la construcción del Estado autonómico. . Un sistema complejo, como el Estado de las Autonomías, que aspire a mantenerse y a avanzar y modernizarse ha de ser abierto y adaptable. . El consenso de partida que hizo posible la Constitución de 1978 exige su continuidad a través de un pacto constitucional permanente o de su renovación periódica. . A nuestro entender, están fuera de la realidad las propuestas de cerrar el modelo de Estado y también las que consideran intocable la Constitución. Son actitudes que esconden la defensa de una España que ya no existe. . Porque una cosa es proponer el "cierre del modelo", como hace el PP, y otra muy distinta es querer dar nuevas perspectivas al Estado autonómico a partir de la corrección de sus disfunciones y de sus desequilibrios. . He dicho muchas veces que somos diversos y tenemos intereses comunes. Esta es una de las definiciones del federalismo y, en nuestro caso, de la España federal. . Y es a partir de ahí, de que somos diversos y de que tenemos intereses comunes que hemos de avanzar. Hemos de avanzar juntos pero con nuestra diversidad. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Resumen de la intervención de Pasqual Maragall en los cursos de verano de la Universidad Complutense de El Escorial Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2000-07 Type The nature or genre of the resource Conferència Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Castellà Subject The topic of the resource Federalisme Espanya plural Catalunya Acció política Description An account of the resource 9 p. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. San Lorenzo de El Escorial Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 23 Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/2778/20000527_ConvencioCpC_PM.pdf 79e861565d6cd2455069cb7054d1c4ac PDF Text Text CIUTADANS PEL CANVI CONVENCIÓ 2000 INTERVENCIÓ DE PASQUAL MARAGALL (Palau Sant Jordi, Barcelona, 27 de maig 2000) Amics i amigues, ciutadans i ciutadanes! I . [Som fruit d'una onada d'entusiasme] Hem arribat fins aquí portats per una gran onada d'entusiasme. L'entusiasme dels qui no es resignen. L'entusiasme dels qui creuen que a Catalunya cal, ben cert, un canvi en la forma de governar, però sobretot un canvi en les formes de fer política. L'hem vist créixer plegats aquesta onada. L'hem vist créixer des de molt mesos abans de les eleccions al Parlament de Catalunya. En recordo bé els primers �moments: quan un centenar de pirinencs -de la Seu, de Pobla, de Tremp, de l'Aran,...- varen impulsar un primer "manifest pel canvi", ara fa prop de dos anys. I des de llavors, el ferment s'anà estenent per tot Catalunya. Dotzenes de manifestos, de plataformes: d'ensenyants, de sanitaris, d'arquitectes, de funcionaris, de dones, ... des de Vic a l'Hospitalet, de Girona fins a Miravet. Centenars, milers de persones, treballant amb una il·lusió, una empenta, una ingenuïtat com feia temps que no veien. Ciutadans pel Canvi és fruit d'aquesta onada d'entusiasme. I es fruit també de la trobada de dues generositats. En primer lloc, la generositat d'un partit, el PSC, que conscient de la necessitat d'obrir-se a la societat, conflueix amb un moviment integrat molt majoritàriament per persones independents (procedents d'organitzacions no governamentals, de les empreses, de la universitat,...) per tal d'impulsar un projecte comú. I, en un gest sense precedents, comparteix les llistes electorals un nombre �elevadíssim de candidats procedents d'aquest moviment. I, en segon lloc, la generositat de centenars i milers de ciutadans que, al costat de la vida professional i familiar, creuen necessari impulsar un projecte col·lectiu, democràtic, engrescador. I s'hi comprometen. I I . [Volem ser llevat de canvi] Per això podem afirmar amb rotunditat que Ciutadans pel Canvi no vol ser ni una alternativa ni un apèndix. Ni vol ser una alternativa als partits, ni vol ser un simple apèndix del PSC o de qualsevol altre partit. No s'ha de diluir, ni ha de configurar-se com un nou partit. Ciutadans pel Canvi vol ser, i és, complement. Vol ser, i és, llevat. �No resta res a ningú, ni pren res a ningú. ¿Suma, doncs?. No: multiplica. Multiplica l'energia del projecte comú d'alternativa, de transformació del país en la direcció de progrés i innovació que la majoria social necessita i desitja. I ho fa en un espai cívic i polític en el que cada vegada més ciutadans i ciutadanes volen participar. I I I . [Junts hem fet j a molt de camí] Plegats hem fet ja molt de camí. Hem guanyat les eleccions al Parlament de Catalunya, que no és poca cosa. I malgrat que, per raons prou conegudes, no hem pogut formar govern, hem començat a influir de manera decisiva en la marxa de les coses. Hem començat a canviar les dinàmiques polítiques: a)Hem aconseguit, en primer lloc, revitalitzar el Parlament. I així, després de tants anys de �menysteniment i ensopiment, el Parlament torna a ser avui el centre de la vida política catalana. b)Hem posat sobre la taula la necessitat que els mitjans de comunicació públics siguin veritablement independents. Que trenquin la dependència escandalosa que els vincula al govern i als partits que li donen suport. I hem aconseguit fer avançar les coses en la bona direcció. Tenim ara millors garanties de control, tot i que els esdeveniments d'aquests darrers dies ens mostren que la batalla serà llarga i caldrà encara estar molt vigilants per tal d'evitar qualsevol involució. c) Hem retornat al centre del debat polític la qüestió de l'educació: la necessitat que l'educació sigui tractada com el principal factor de desenvolupament econòmic i de progrés social. I aconseguirem que se celebri enguany una Conferència General d'Educació que posi les bases de futur en aquest camp. �d) Hem vist com els territoris retrobaven la seva veu. Com el Pirineu i l'Ebre es desvetllaven. Com el Govern, arraconat pel seu clam i el nostre impuls, no ha tingut més remei que engegar un procés que culminarà amb la descentralització de la Generalitat, la regionalització de Catalunya i la devolució de poders als municipis. Municipis que prenen també cada vegada més empenta, que celebraran enguany el I I Congrés de Municipis de Catalunya (el primer es va fer el 1933!) i que en molts casos són, ja des d'ara, dia a dia, les principals palanques de millora de la qualitat de vida dels ciutadans i ciutadanes. Tots aquests són temes fonamentals del nostre programa del canvi. I ja hem començat a aplicarlos. IV. [Junts n'hem de fer molt, encara] Ara bé, per aconseguir el canvi que volem, el canvi que, recordem-ho encara, no és un simple relleu en �el govern, sino en la política i les coses de cada dia, cal que anem molt més enllà. Per aconseguir el canvi que desitgem hem de ser la primera força política de Catalunya. Hem de ser els primers en tot. I encara no ho som. Vam ser els més votats però encara no arribem a tot arreu. Encara no arribem prou als pobles petits, a la pagesia, a la joventut, als estudiants, als empresaris, als treballadors autònoms. Ciutadans pel Canvi ha de ser la punta de llança per a la incorporació d'aquests nous sectors. I ja ho està sent. Ja s'estan fent moltes coses: tenim plataformes com la de l'Hospitalet (on, durant la campanya, vàrem arribar a ser 800!), les de Reus, Sant Cugat, Mollet, Terrassa, Tarragona, Cambrils, Girona, l'Empordà, ... Tenim presència a les Garrigues, al Baix Llobregat, a la Segarra, al Maresme, a l'Anoia,... Hem contribuït decisivament al desvetllament de l'Ebre i del Pirineu i hauríem de fer el mateix a la Catalunya Central. Comptem amb �pagesos, amb mestres, amb regidors, amb joves,...Tenim les millors relacions amb entitats com Fem Via o Catalunya Progrés. Som, fins i tot, referència en d'altres llocs d'Espanya i encara més enllà, des d'on no deixen d'arribar demandes i interès per a la nostra experiència. , ' . El que ara cal, doncs, és aplegar esforços i seguir : /. • ' • ' ' i ' / I -, ( avançant en tots els territoris, en tots els sectors. I ' ' ! i { [ • I «; V \ \.. \ •!. > •', ' i i V. [El Congrés del PSC és una oportunitat de ' (.is\>i i • . primer ordre: aprofitem-la!] A'Í En aquest context, el Congrés del PSC és una ! oportunitat de primer ordre. És un aconteixement essencial per a l'evolució política dels propers tres anys. I ho és no només per als afiliats al PSC, sino •I . també per tots nosaltres i per tot Catalunya. *r*v<Ciutadans pel Canvi l'ha de seguir doncs ben de prop. Jo us crido a fer-hi sentir la vostra veu. El reglament del congrés ho permet i d'altres forces i V �moviments ho faran. He vist ja la dels Victors, la de Catalunya Segle XXI (que és excel·lent) i moltes d'altres. Us asseguro que la de Ciutadans pel Canvi serà rebuda amb la màxima expectació i interès. Ens hem embarcat plegats en un projecte comú. I plegats, dialogant els uns amb els altres, hem de trobar les vies per fer-lo avançar V I . [Tenim la il·lusió, la capacitat i l'empenta: endavant!] Amics i amigues: som l'expressió d'una voluntat d'innovació i de solidaritat, som el llevat del canvi, plegats hem fet ja molt de camí, plegats n'hem de fer molt més encara. l ~\^' ! J i^-'ú:.^- ._U\^. : L L - ' (l.("'. / Í '""^ ;V 't'cift.'.,' ^ ••'•"'•'--'; Ciutadans pel Canvi ha de créixer, s'hà d'enfortir. Li: 4 ; ' Ha d'esdevenir un instrument essencial per atreure r? , ¿] ciutadans i ciutadanes cap el compromís col·lectiu, ( J per retornar el prestigi a la política, per guanyar el ; govern, per transformar Catalunya. P ¡ - �Se ns ha girat molt feina. Però tenim la il·lusió, la capacitat i l'empenta per fer-la. Endavant! � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.02. Activitat política Description An account of the resource Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC). Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Intervenció de Pasqual Maragall a la Convenció 2000 de Ciutadans pel Canvi Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2000-05-27 Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Ciutadans pel Canvi Congressos i conferències Acció política Description An account of the resource 10 p. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Palau Sant Jordi (Barcelona) Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 23 Discursos i conferències https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/24/2777/20000518_EixosCatalunyaCentral_PM.pdf 2b172c782bc21f92d5210d32d63a3c37 PDF Text Text ELS EIXOS TERRITORIALS I ESTRATÈGICS PER A LA VERTEBRACIÓ DE LA CATALUNYA CENTRAL De Pasqual Maragall. Intervenció a la reunió oberta del grup parlamentari Socialistes-Ciutadans pel Canvi a Igualada el 18 de maig del 2000 0. Introducció Bon dia, Voldria parlar-vos de com veig la situació actual i les perspectives de futur del territori que hem anomenat la Catalunya Central. Un territori cabdal a l'articulació de Catalunya, amb grans potencialitats, però que ha hagut d'afrontar en els darrers anys un procés rapidíssim de transformació. I ho ha hagut de fer amb poques ajudes. Com a conseqüència d'aquest procés la Catalunya Central pateix una sèrie de mancances. I per fer-hi front li calen, al meu entendre, una sèrie de projectes �vertebradors, una sèrie d'eixos territorials i estratègics, que orientin el seu desenvolupament. Més que plantejar-los receptes acabades, però m'agradaria que en féssiu algunes preguntes. Preguntes que, -en molts casos- tenen per a mi una resposta unívoca. Però que penso s'han de respondre en primer lloc des del territori concernit. 1 . La situació actual: un segle de canvis vertiginosos Fa cinquanta anys les comarques del Llobregat i el Ter eren un dels principals eixos econòmics de Catalunya:els rius Ter i Llobregat eren un rosari de colònies tèxtils, l'Anoia concentrava la indústria paperera i l'adoberia, a les capçaleres de les valls hi havia una notable explotació forestal, al Berguedà i al Bages les explotacions mineres de lignits i potasses. Avui de tot això no en queda gairebé res des del punt de vista econòmic: aprofitaments bona part les colònies industrials, els miners, les explotacions forestals són en vestigis del passat o activitats amb una �importancia econòmica força reduïda: el Llobregat- Cardener-Anoia, d'un costat i el Ter-Congost de l'altre, han perdut pes respecte els principals eixos vertebradors de l'economia catalana. Ben cert que han sorgit noves activitats: un nou tipus d'indústria més petita i flexible, nous serveis, el turisme... però en conjunt la Catalunya Central perd pes relatiu sobre el total català : si la mitjana de creixement del PIB català entre 1992 i 1998 va ser del 100, a la Catalunya Central només va ser de 90 (davant del 110 de Girona, un 102 de l'àrea metropolitana de Barcelona i fins i tot un 99 de Ponent i un 94 al Pirineu). En l'actualitat, amb un 17'6% del territori, les comarques centrals contenen només un 6'8% de la població i aporten un 4 ' 6 % del PIB. Davant d'aquesta situació, els agents économes i socials, d'una banda, i les institucions locals de l'altra, han fet un important esforç d'adaptació, que ha donat resultats molt positius. Així tots estarem d'acord que les nostres viles, pobles i ciutats-que Igualada, Capellades, Caprons, Manresa o Berga- són avui espais més agradables, més ben servits i de bon viure que no pas vint o vint-i-cinc anys. �Però per redreçar la situació, per aprofitar les oportunitats i fer front als reptes de l'hora calen projectes i iniciatives de gran abast, projectes que el govern de la Generalitat (presoner de les rèmores del passat, de visions estretament sectorials, de la desconfiança envers els governs locals, dels interessos i pressions dels privats) ha estat incapaç d'articular. És doncs, des del territori, des de la Catalunya Central mateix, que cal aixecar alternatives. I és respecte això que voldria fer-vos que voldria que ens féssim algunes preguntes. 2. Hi ha un espai per a una nova agricultura, hi ha nous horitzons possibles per al bosc? Vegem en primer lloc la situació del sector agrícola. Un sector amb una llarga tradició però que en ravessa grans discriminació dificultats. del nombre Dificultats d'actius que agraris, l'actualitat compotren del la nombre d'explotacions i de superfícies conreades. Em d'acceptar que l'agricultura i l'explotació forestal d'aquestes terres, captiva dels costos creixents, de les quotes comunitàries, �dels incendis....no puguin fer altres coses que debatre's la precarietat? No hi ha un espai important per a l'especialització de productes amb denominació d'origen protegit? No s'hauria d'incloure sota aquestes denominacíons-tal com ja s'ha fet amb la "vedella del Berguedà"-bona part de la producció ramadera? No caldria recuperar l'orgull de la producció porcina, més enllà del problema dels purins (que cal resoldre)? No s'haurien d'incentivar les varietats autòctones - "pèsol negre de la muntanya" "tomàquet de Montserrat" per posar dos exemples-escasses i d'alt valor comercial? No es podria vincular aquest oferta de productes de qualitat amb l'oferta gastronòmica i hotelera que ja existeix però que, sense dubte té encara molt camí per recórrer? No caldria establir els mecanismes adequats per remunerar els pagesos i propietaris forestals no només en funció del producte que ofereiexen sinó també en relació als beneficis ambientals i paisatgístics que de les activitats que se'n deriven? �3. Cap una constel·lació de districtes industrials? Els rius, l'electricitat, el ferrocarril i les carreteres foren els principals eixos vertebradors de la Catalunya Central a partir del període de la industrialització. No són la xarxa de gas natural i la xarxa de cable de banda ample els nous eixos del futur? No s'hauria d'exigir doncs la seva extensió sobre el conjunt del territori de la Catalunya Central per tal que aquesta àrea pugui competir en peu d'igualtat amb els àmbits més desenvolupats i dotats del territori català? El cicle industrial basat a les grans unitats industrialscom les colònies de riu o les grans fàbriques urbanessembla definitivament exhaurit, almenys en països com el nostre. L'alternativa és l'especialització flexible, en que en un mateix àmbit territorial, un conjunt d'empreses petites i mitjanes, són capaces de realitzar més eficientment el procés que abans tenia lloc en una sola unitat integrada. Sembla que aquests cojunts d'empreses tenen més facilitat de formar-se en àrees de tradició industrial que en cap altre lloc. �No són les comarques de la Catalunya Central candidates òbvies per a un desenvolupament de "districtes industrials" d'aquest tipus? (el gènere de punt a Igualada, la cintería de Manresa...)? No hauria doncs d'orientar-se la política industrial dels actors púlbics a fomentar dinàmiques d'especialització flexible d'aquest tipus ("districtes industrials marshallians" si ho volem dir de manera pedant)? A Itàlia, entre el Nord desenvolupat i el Maggogiano endarrerit, aquestes dinàmiques han donat lloc a la conformació d'allò que s'ha anomenat la "Terga Itàlia". Hi ha lloc per una "Terga Catalogna" entre l'àmbit metropolità i les àrees turístiques agropecuàries del Pirineu i de Ponent? Estaria la Catalunya d'aquesta mena? Central interessada en un opció �4. Cap a una economia de base terciària? A la Catalunya Central, la problemàtica dels serveis té tres origens principals: l'escassetat de serveis a la producció i les empreses, la manca d'especialització del comerç i la reduïda capacitat de l'oferta turística. Pel que fa als serveis a les empreses, els nous mitjans de telecomunicació obren clarament noves oportunitats: no hauria doncs de ser la seva extensió una prioritat absoluta també per aquestes terres? No s'aconseguiria a traves d'aquestes tecnologies atemperar la concentració terciària en uns pocs llocs -Vic,Manresa, Igualada, Berga,... i escampar serveis sobre el territori, tot creant-hi, a més llocs de treball? Pel que fa al comerç, i, en particular, al comerç urbà. No és clar que la seva via de futur es troba en l'especialització, i perquè no dir-ho, en la flexibilització horària que li permeti donar resposta a la durada del cap de setmana? Finalment, el turisme ha esdevingut un nou factor de desenvolupament econòmic. Tanmateix, no caldria apuntar �a la franja més alta de la demanda (és a dir, el turisme cultural i el turisme de la natura)? En aquest sentit, pot ser el patrimoni monumental i industrial de la comarca (Sant Quirze de Pedret a la catedral de Vic de la Santa Creu i a les colònies de riu) un element d'atracció de primer ordre? 5. Els espais d'interès natural, hipoteca o estímul per al desenvolupament? La Catalunya Central compta amb un excel·lent conjunt d'espais d'interès natural: des dels parcs naturals del prelitoral (el Montseny, Sant Llorenç de Munt-Serra de l'Obac i Montserrat) fins al Catllaràs, el Cadí i la Serra del Port del Comte. Aquest fet pot ser vist com una limitació al creixement econòmic o un estímul per al desenvolupament. Al meu entendre és clarament el segon: la disponibilitat d'aquests espais és, un atractiu essencial per al desenvolupament de les activitats turístiques, per a l'atracció de nous serveis i per al benestar dels ciutadans. Des d'aquest punt de vista, no resultaria peremptori intregrar-los en una xarxa de plantejament i gestió similar �a l'Anella Verda que ja s'ha creat a l'àmbit metropolità barceloní? No caldria dotar aquells d'aquests espais que encara no disposem de figures de protecció que n'evitessin la degradació i la depreciació? No són els eixos fluvials (i els parcs que, seguint-los, s'hi puguin establir9 el complement òptim d'aquesta xarxa d'espais? 6. L'educació i la cultura, palanca principal per a l'avanç econòmic? Hem afirmat moltes vegades que les activitats formatives són requisit essencial per al desenvolupament econòmic. Això és particularment cert en el cas de la Catalunya Central on, com hem vist, el desenvolupament s'ha de basar sobretot en la qualitat i l'especialització de les activitats productives i dels serveis. Cal dir que des del restabliment de la democràcia ençà, s'han conegut en aquest camp importants avenços (no caldria sinó!) especialment en els àmbits de l'eduació secundària i primària. Ara bé aquest avenç ha estat potser, �menys efectiu, precisament un camp tan estratègic com és el de la formació professional. No caldria revisar en profunditat el camp d'aquest tipus de formació? No s'hauria de fer un esforç superior per adaptar-las als interessos-presents i futurs- a les empreses? No s'hauria d'implicar profundament també les autoritats locals de la Catalunya Central en la planificació i gestió de la formació professional per tal d'adaptar-la plenament a la vocació i les possibilitats de cada municipi, de cada territori? Un altre sector clau són els ensenyaments universitaris. Per raó de la manera com s'ha produït el desplegament del mapa universitari català a la Catalunya Central ha resultat relativament malparada en aquest àmbit. La gran excepció, és clar, la trobem a Vic. No es podria dissenyar un conjunt d'activitats que, sense culminar centres necessàriament universitaris, en estenguessin la creació la d'aquest tipus d'estudis sobre el territori? seva de nous presència �No seria bo utilitzar aquestes activitats com excuses o mitjà per reutilitzar o rehabilitar els Centres històrics de Solsona, de Berga o de Manresa, tot seguint l'exemple d'allò que, de manera tan exitosa, s'ha fet a Girona? 7. Les infrestructures: terra de pas o ens d'articulació? La Catalunya Centra! ha estat tractada massa sovint, des del punt de vista de les comunicacions, més com una terra de pas que com un espai articulador. Això és prou visible en el desenvolupament comarques de la Catalunya de la xarxa Central viària: o bé han les quedat marginades de les grans autopistes del litoral i prelitoral o bé s'han principal vist travessades objectiu per vies que tenen la comunicació entre el com a Pirineu (les carreteres N-152 i la 1411). En canvi les necessitats de comunicació interna i el paper articulador que la Catalunya Central hauria pogut jugar respecte el conjunt català s'han vist massa sovint menystinguts. �Només en els darrers temps l'Eix Transversal ha vingut a pal·liar, en part, aquesta situació. Però mancat de la necessària ambició i visió de futur, l'actuació ha estat clarament insuficient. Ernest Lluch ho va expressar amb tota claredat en el seu dia: "l'Eix si és un èxit, serà un fracàs i si és un fracàs serà un èxit". És a dir, si aconsegueix atreure el trànsit de pas a llarga distància es colapsarà i si no ho fa acomplirà correctament la funció de comunicació intercomarcal. Doncs bé, ha estat un èxit, i en conseqüència, un fracàs: es troba força aprop de la congestió en molts moments. Davant d'aquesta situació, el desdoblament dels eixos N-S-la 1 4 1 1 , la 152-resulta evident. No caldria però enfortir particularment els eixos E-W? No s'hauria d'anar preveient el desdoblament de l'Eix Transversal per un futur immediat? No hauria de ser el desenvolupament de l'Eix Diagonal (Manresa-Igualada-Vilafranca-Vilanova) una prioritat essencial? I al costat d'això no caldria fer passar la xarxa de transport públic subsidiarietat en des que de es la situació troba cap de a completa un major �protagonisme? I això, voldria dir reestructurar i enfortir les línies d'autobús i rehabilitar les ferroviàries (Granollers-VicRipoll, Manresa-Cervera, Barcelona-Igualada)? 8. El planejament i el govern: quins projectes i quina administració per al futur? Acabem Deia al començar que la Catalunya Centra! es troba en una situació que presenta oportunitats i problemes. Per aprofitar els primers fer front als segons, cal un disseny i un designi. És a dir: un conjunt de projectes de futur col·lectivament assumits i la forma d'organització administrativa capaç de vehicular-los. Pel que fa al projectes de futur: No resulta urgent l'elaboració d'un pla territorial per al conjunt de la Catalunya Central, tal com preveuen les lleis aprovades pel Parlament de Catalunya? No hauria destinades a de contenir enfortir la aquest xarxa pla urbana, les a mesures dotar les infraestructures, a protegir els espais d'interès natural? No caldria orientar o complementar aquest pla territorial amb �un Pla estratègic (elaborat simultàniament) similar al que ja s'ha aprovat al Pirineu? I per dur a terme aquests projectes: No és necessari dotar els municipis de més poder i recursos? No és evident que els serveis han de gestionar-se tan a prop com sigui possible dels ciutadans? No cal dotar als municipis dels òrgans de cooperació adequats? No resulta clar que cal descentralitzar i reordenar l'administració territorial de la Generalitat? Per aconseguir aquests objectius crec que s'ha de reorganitzar l'administració- a la Catalunya Central i en el conjunt del país-sobre una base regional. Un base que doni a les terres de la Catalunya Central la possibilitat d'autorganitzar-se, de pensar en el futur, de fer-se sentir. I crec també que cal un gran impuls de transformació política i social, que - a la Catalunya Central i en el conjunt del país-trenqui els lligams que ens fan difícil avançar. Per aconseguir-ho compto amb vosaltres. � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 04.03. Parlament de Catalunya Description An account of the resource Agrupa la documentació generada al voltant de l'activitat de Pasqual Maragall com a diputat al Parlament de Catalunya, principalment a les legislatures 1999 a 2003 i després com a President de la Generalitat de 2003 a 2006. Però també del període que en va ser de 1988 a 1995. Type The nature or genre of the resource Sèrie No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Els eixos territorials i estratègics per a la vertebració de la Catalunya Central Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2000-05-18 Type The nature or genre of the resource Discurs Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Language A language of the resource Català Subject The topic of the resource Catalunya Territoris Planificació Model social Acció política Ciutadans pel Canvi Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) Oposició Description An account of the resource 15 p. Intervenció de Pasqual Maragall a la reunió oberta del grup parlamentari Socialistes-Ciutadans pel Canvi a Igualada. Spatial Coverage Spatial characteristics of the resource. Igualada Provenance A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource. Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya. EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Arrangement Information on how the described materials have been subdivided into smaller units. UI 23 Discursos i conferències