1
10
2
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/26/2634/AntoniCastells.jpg
b4e67cfb72d2ae430b440465a27167cd
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05.01. Programa Llegat Pasqual Maragall
Type
The nature or genre of the resource
Subsèrie
Description
An account of the resource
Documents sorgits de les activitats de difusió i recerca del programa de la Fundació Catalunya Europa, Llegat Pasqual Maragall.
Imatge en moviment
A series of visual representations imparting an impression of motion when shown in succession. Examples include animations, movies, television programs, videos, zoetropes, or visual output from a simulation.
Duration
Length of time involved (seconds, minutes, hours, days, class periods, etc.)
1:07:27 min
Producer
Name (or names) of the person who produced the video
Benecé Produccions
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Testimoni Llegat Pasqual Maragall: Antoni Castells
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Muñoz, Josep M.
Castells, Antoni
Type
The nature or genre of the resource
Entrevista
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Audiovisual
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Biografia
Catalunya
Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE)
Autogovern
Estatut
Finançament
Catalanisme
Federalisme
President de la Generalitat de Catalunya
Govern
Description
An account of the resource
Entrevista a Antoni Castells i Oliveres (Barcelona, 1950). Economista i polític. Doctor en Economia i Catedràtic d’Hisenda Pública de la Universitat de Barcelona.
Conseller d’economia i finances en els governs Maragall i Montilla (2003-2010). Ha treballat en el servei d’estudis de Banca Catalana, ha estat membre de la Sindicatura de Comptes de Catalunya (1984-1989), membre de la part catalana de la Comissió Mixta de Valoracions Estat-Generalitat (1989-1996), Diputat del Parlament de Catalunya (1992-1994, 2003-2010) i membre espanyol del Tribunal de Comptes Europeu (1994-2000). Fou un destacat dirigent del PSC, del que en va ser Secretari d’Economia de la Comissió Executiva, fins que va abandonar el partit el 2014.
Source
A related resource from which the described resource is derived
<iframe width="640" height="360" src="https://player.vimeo.com/video/214999713" frameborder="0" allow="autoplay; fullscreen" allowfullscreen="allowfullscreen"></iframe>
<p><a href="https://vimeo.com/214999713">Testimonis Llegat Pasqual Maragall: Antoni Castells</a> de <a href="https://vimeo.com/llegatpasqualmaragall">FCE - Llegat Pasqual Maragall</a> a <a href="https://vimeo.com">Vimeo</a>.</p>
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Oficina de José Montilla
Rights
Information about rights held in and over the resource
<span>Entrevista a Antoni Castells i Oliveres del </span><a href="https://www.catalunyaeuropa.net/ca/pasqual-maragall/testimonis/ca/articles_pm/27/">Programa Llegat Pasqual Maragall</a><span> està subjecta a una llicència de </span><a href="http://creativecommons.org/licenses/by-nc/4.0/">Reconeixement-NoComercial 4.0 Internacional de Creative Commons</a><span> </span>
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2016-04-11
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Entrevistes
Testimonis Pasqual Maragall
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/12/2614/20120825_Laudatio_PM_ACastells.pdf
c006523f06ca087fe08d24bd05641362
PDF Text
Text
Laudatio Pasqual Maragall
(UCE, Prada, 23/08/12)
M. H. President Maragall, Sr. Jordi Sales, President de l’equip rectoral de la
Universitat Catalana d’Estiu; Sr. Francesc Homs, Secretari General de la
Presidència de la Generalitat de Catalunya; Sr. Salvador Giner, President de
l’Institut d’Estudis Catalans; Sr. Jordi Montaña, Rector de la Universitat de Vic;
Sra. Josefina Matamoros, Directora del Museu de Colliure, senyores i senyors,
amics.
Voldria començar aquestes paraules amb uns mots d’agraïment i de felicitació.
D’agraïment, per suposat, a la UCE i al President Maragall per haver-me fet
l’honor d’oferir-me participar en un acte com aquest, amb l’encàrrec de dir unes
paraules per glossar la trajectòria política de Pasqual Maragall.
I unes paraules, també, de felicitació. De felicitació al President Maragall, digne
mereixedor d’aquesta distinció, i de felicitació, també, a la UCE per l’encert de
l’atorgament d’aquest Premi Canigó a la seva figura. És important aquest
reconeixement. Ho és pel fet en sí mateix. Perquè és important que un país
valori, reconegui i faci seus els llegats d’aquells dels seus fills que han
protagonitzat la seva història. És a dir, d’aquelles persones que, a fi de
comptes, constitueixen un capital col·lectiu, un patrimoni del conjunt del país. I
això és especialment important a Catalunya on tant ens costa entendre la
importància de la continuïtat institucional. Entendre, en definitiva, que la força
d’un país, la seva columna vertebral, són les institucions. I que el
reconeixement de les persones que n’han estat al front ens fa més forts i més
grans a tots.
Aquest reconeixement és també important, no cal dir-ho, per la persona que el
rep, el President Pasqual Maragall. A ell l’engrandeix i ell engrandeix el Premi. I
finalment és important per la institució que l’atorga, aquesta UCE, que aquest
any celebra la seva 44ena edició. Facin els comptes i conclouran amb mi que la
UEC ha estat un símbol, precisament, de la pervivència i la continuïtat de la
nostra nació. Ho va ser en els moments més difícils i ho és avui.
Per tot això, crec que el fet que avui, precisament aquí a Prada, testimoni i
símbol de la voluntat de ser del nostre poble, memòria viva de Catalunya per
tantes raons, precisament aquí a Prada, al peu del Canigó, la UCE reti aquest
1
�homenatge al nostre President Pasqual Maragall té un valor molt especial.
Gràcies, doncs, i felicitats.
Parlava de símbols i de testimonis. Pasqual Maragall és i serà per sempre un
símbol i un exemple per a tots nosaltres. Ho és per moltes i molt diverses
raons: pel seu coratge, per la seva dignitat, pel seu exemple de servei al país,
per ser un testimoni de pensament lliure, per la seva capacitat per mirar més
enllà, per la seva dedicació a la causa de l’europeisme; també, deixeu-me dirho, per saber fer-se estimar. No és fàcil sintetitzar la trajectòria política de
Pasqual Maragall. Perquè si en les darreres dècades la política catalana ha
donat un personatge polièdric i complex, un personatge del qual es pot dir
qualsevol cosa menys que ha estat lineal i previsible, aquest personatge és,
sens dubte, Pasqual Maragall.
Ara bé, precisament per això mateix és una personalitat que ha traspassat
fronteres, un personatge transversal per definició. Que se l’han pogut fer seu
gents de condicions, orígens i, si voleu també, ideologies ben diverses. Per
això també ningú se l’ha pogut apropiar ben bé del tot. Malgrat que alguns ho
hagin intentat i de quina manera. Però ell ha fugit sempre de ser reclòs en
qualsevol mena de presó. Ha volgut i sabut evitar els encarcaraments de la
vida política, que acaben convertint en una espècie de milícia, secta o orde
dedicada a l’apostolat el que hauria de ser l’expressió lliure de les pròpies idees
al servei d’un projecte.
Ha fugit sempre de la milícia de la política, doncs, per l’amor infinit per la
llibertat. També, probablement, perquè sempre ha sabut que només podia ser
un home de tots si no era un home en exclusiva de ningú. En realitat, per la
seva manera d’entendre el lideratge, no sabria dir si mai formulada d’una
manera acabada massa conscientment, però en canvi expressada en l’acció,
en els fets, d’una manera nítida, tal vegada com a resultat d’aquest instint
sovint infal·lible que ha estat una de les característiques proverbials del
personatge.
Crec que no hi ha massa discussió si afirmo que Pasqual Maragall és un dels
homes que han marcat la vida política del país des del restabliment de
l’autogovern i de la democràcia. I que l’han transcendit. Quan la història passi
comptes, quan faci el seu balanç; quan mirem endarrera i contemplem aquests
anys, veurem que ell ha estat un dels escollits, un dels que podem comptar
gairebé amb els dits d’una sola mà. Disculpin-me si goso manllevar una
expressió de Paul Samuelson, el gran economista, que fent referència a un
debat sobre el futur del capitalisme entre Schumpeter i Sweezy, moderat per
Leontieff, que va tenir lloc a Harvard els anys quaranta del segle passat, deia
2
�referint-se a aquestes figures il·lustres: “quan els gegants encara trepitjaven la
terra”. Tal vegada és que em faig gran, però em temo que d’aquí pocs anys, no
massa, quan girem la vista enrere també direm: “quan la política estava
protagonitzada per gegants”, i Pasqual Maragall haurà estat un d’ells.
President de la Generalitat, alcalde de Barcelona, president del Partit dels
Socialistes de Catalunya, del qual fou un dels fundadors. Personalitat complexa
i polièdrica, qualsevol cosa menys lineal i previsible, he dit. També
contradictòria, si es vol. Però ... malgrat això, malgrat això, res no resultaria
més equivocat que no veure fins a quin punt la trajectòria política de Pasqual
Maragall té una coherència fonamental. Malgrat això, seria un error majúscul
excusar-se en aquesta complexitat i manca de linealitat per no fer l’esforç de
veure que darrera de la superfície, la trajectòria política de Pasqual Maragall
està marcada per uns corrents de fons, que encaixen plenament i donen un
sentit, com el de pocs, al conjunt de la seva acció política. Corrents de fons
perfectament coherents sota una superfície de vegades imprevisible i agitada.
Avui la política catalana, i no cal que digui fins a quin punt l’espai socialista,
troba a faltar, i de quina manera, el buit que ha deixat la figura política de
Pasqual Maragall. Hi ha un espai polític orfe i hi ha una escena política
incompleta, les dues coses. Si hi ha un buit, és perquè abans algú l’ocupava,
en lideratge i en projecte polític. De manera que reflexionar sobre el llegat
polític de Pasqual Maragall és una tasca important, no només des del vessant,
sens dubte atractiu, de l’interès historiogràfic, sinó també, i sobretot, per la
configuració de l’espai polític del catalanisme, i més enllà de la pròpia
concepció de la política, en els temps que tenim al davant. Em permetran,
doncs, que, pensant en la Catalunya de demà, aprofiti aquesta laudatio, per
apuntar algunes idees sobre el llegat polític de Pasqual Maragall.
Si haguéssim de resumir en una línia el corrent de fons que ha presidit la
trajectòria política de Pasqual Maragall jo diria que ha estat el d’una vida al
servei de la llibertat i al servei de la seva pàtria, del seu país. I és a partir
d’aquesta idea bàsica que voldria fer unes breus reflexions entorn la seva
aportació al projecte del catalanisme polític, per suposat amb la qüestió eterna
de l’encaix de Catalunya amb Espanya en primer pla; entorn seu compromís
amb Europa i amb la ciutat de Barcelona; i finalment, entorn al seu
testimoniatge respecte a una certa concepció de la política i del lideratge.
Pasqual Maragall ha estat un home clau en l’evolució del catalanisme polític.
És l’amor al seu país el que el du a defensar i encarnar, com pocs, una
determinada concepció de l’encaix de Catalunya amb Espanya. Si es vol, a
formular un projecte per a Espanya des de Catalunya: el del federalisme, o
3
�federalisme asimètric, que tracta de materialitzar l’Estatut. Un projecte que vol
fer compatible l’afirmació de l’autogovern i del reconeixement nacional de
Catalunya amb la implicació activa amb l’estat democràtic espanyol. Que
ofereix el model d’autogovern de Catalunya com a fórmula de transformació de
l’estat espanyol.
De fet, aquest compromís d’implicació amb Espanya està en l’origen mateix, en
l’esperit fundacional, del catalanisme polític, quan, al tombant del segle dinou al
segle vint, es planteja dos objectius ben clars: autogovern per a Catalunya i
transformació de l’estat espanyol.
Ell hi creia, molts hi crèiem. Pensàvem, i alguns continuem pensant, que aquest
era i és l’autèntic esperit de la Constitució. Però Espanya no creu en aquest
projecte. Avui el federalisme pot continuar sent un bon model per a un pacte
bilateral d’autogovern de Catalunya dins d’Espanya. Però crec que ha deixat de
ser un model per a la transformació de l’estat espanyol. O en tot cas, ha deixat
de ser-ho fins que els mateixos espanyols decideixin que volen un estat federal
i no un estat unitari, centralitzat a Madrid i impregnat per tot arreu de
nacionalisme espanyol. És a dir, per ser exactes, ha deixat de ser un projecte
mínimament rellevant de transformació de l’estat espanyol impulsat des de
Catalunya.
Pasqual Maragall significa, en aquest sentit, la culminació i l’esgotament del
que ha estat una de les constants del catalanisme polític: la voluntat
transformadora de l’estat espanyol. Ell ho va intentar, va encapçalar el projecte
per intentar-ho. Ho va fer com ho havien fet altres abans que ell, com estava
inscrit en el codi del catalanisme polític. Ho va portar fins el final, amb la
tossuderia que el caracteritza. I no ens en vam sortir. Espanya no vol ser
redimida per Catalunya. Amb Espanya hem de pactar-hi, no intentar salvar-la.
Alguns retreuen la manca d’encert de tot el procés estatutari. El vaig viure de
prop i no seré jo qui afirmi que no es van cometre errors i que de tornar-ho a fer
tot s’hauria de fer igual. Crec que no, que el procés està ple de marrades i que
moltes coses s’haurien de fer diferent. Començant per la pròpia concepció del
que és l’Estatut: el pacte d’autogovern de Catalunya dins d’Espanya. I aquest
pacte l’han de fer els que poden governar a Catalunya, que s’han de posar
prèviament d’acord i anar junts, amb els que poden governar a Espanya. Això
no es va saber veure i d’aquí venen molts dels problemes.
Però són problemes d’itinerari, no de fons. El problema de fons és que el
procés estatutari ha posat de relleu fins a quin punt a Espanya encara perviu
una dificultat intrínseca per acceptar la diversitat, fins a quin punt la lògica de la
4
�imposició preval per damunt de la del pacte i la negociació. En realitat, fins a
quin punt, malgrat la Constitució i tots aquests anys de democràcia i estat de
les autonomies, la concepció imperant al conjunt de l’estat és la d’aquesta
Espanya de matriu castellana, profundament unitària i incapaç d’acceptar l’altre
tal com és. El problema de fons és que el procés estatutari ha posat de relleu
fins a quin punt una de les constants de la política espanyola és impedir una
Catalunya forta políticament i econòmicament. El problema de fons és que el
procés estatutari ens ha fet veure com n’és de fàcil, simplement amb una
espurna, encendre fogueres de sentiment anticatalà a la resta d’Espanya i fins
a quin punt algunes forces polítiques espanyoles estan disposades a jugar amb
aquest fet.
El procés estatutari ha estat el detonant que ens ha fet veure, amb pesar i
amargor, i també, cal reconèixer-ho, amb una certa perplexitat, aquesta realitat.
En tot cas, ha estat el catalitzador, el detonant, no el causant d’aquesta realitat.
Per molt que això hagi incomodat els que prefereixen viure posant el cap sota
l’ala, sense entendre que els problemes, per molt que tractem de sepultar-los,
sempre acaben fent acte de presència i que no hi ha res pitjor que ignorar una
màxima aparentment tan òbvia com és la de que la política es basa sempre en
la realitat. De manera que, malgrat tots els errors d’itinerari, valia la pena
intentar-ho, encara que només fos per saber tot això i per concloure que
Espanya ha decidit, ‘de facto’, dur a terme una autèntica revisió involutiva de
l’esperit del pacte constitucional.
Deia que, en intentar tirar endavant aquest projecte, Pasqual Maragall feia seva
la millor tradició del catalanisme polític. La que van cantar els poetes. Joan
Maragall en l’Oda a Espanya, l’any 1896, quan deia “Escolta, Espanya, la veu
d’un fill/ que et parla en llengua no castellana”; i Salvador Espriu, en La pell de
brau, l’any 1960, quan proclamava que “Diversos són els homes i diverses les
parles,/ i han convingut molts noms a un sol amor”. Tots ells se senten fills
d’Espanya, encara expressen els patiments que es desprenen d’aquesta
complexa relació sentimental. Això s’ha acabat, ara potser hauríem de prendre
nota de les paraules de Joan Margarit, que tan influït es considera precisament
pels dos poetes als que m’acabo de referir, quan l’any 2009, en l’acte de
celebració de la diada, en la seva Meditació de Vil·la Joana deia: “Cal esborrar
tants mites amagats/ dessota la mirada impertorbable/ de les aus de rapinya
que vigilen encara./ Tota la vida les he hagut de veure,/ de pedra o de bronze
en els escuts enormes,/ presidint les façanes de l’Estat./ El cos posat de front,/
el cap de rigorós perfil./ Les ales, un capot damunt l’espatlla./ Un ull maligne, el
bec cruel a punt/ d’arrencar les entranyes. Dominar/ sense dormir. Quin aire
respiràveu,/ aus colossals amb urpes,/ per decidir el que en dèieu unitat de
destí?/ Em sembla que, com jo, ja us heu fet velles./ Que la vostra mirada/ ja no
5
�és ni severa, ni ferotge. Ni rapinyaire./ Però encara se sent aquella olor/ de
corral. De gallinassa./ Aquell himne. La Història d’Espanya”
Bé, ara ho sabem. No hi ha futur per a un projecte de Catalunya per a Espanya.
Com he dit, amb Espanya hem de pactar-hi, no intentar salvar-la. Naturalment,
tot això té conseqüències no precisament insignificants en alguns camps molt
importants. Les té pel que fa al projecte del catalanisme polític i les relacions
Catalunya-Espanya. Acabo de referir-m’hi. I també respecte a les relacions
entre el socialisme català i el socialisme espanyol, el que ens condueix al punt
crític de la necessitat ineludible d’un projecte progressista a Catalunya, que
aspiri a ser majoritari i que s’expressi amb total independència i autonomia
respecte de qualsevol força política espanyola. Crec que també en aquest punt,
com en el de les relacions Catalunya-Espanya, només revisant alguns dels
elements subsidiaris del seu projecte (com el de l’articulació amb el PSOE), el
socialisme català podrà ser fidel al seu designi fundacional.
He assenyalat que el servei a la llibertat i a la seva pàtria són les dues
constants del corrent de fons que inspira la vida política de Pasqual Maragall.
També és l’amor al seu país el que explica dos altres elements clau de la seva
trajectòria política com són Barcelona i Europa. Maragall no es pot entendre
sense Barcelona, i la Barcelona del darrer mig segle no es pot entendre sense
Maragall. Maragall és genèticament un espècimen barceloní. El seu nom estarà
associat per sempre a Barcelona. És més, la fabulosa transformació de la ciutat
durant la seva època, la fulgurant irrupció de Barcelona en l’escena mundial,
els Jocs Olímpics, l’èxit indiscutible, si es vol, de la seva etapa com a alcalde
de Barcelona, en contrast amb el sabor agredolç, amb regust de fracàs, de
derrota, de l’etapa com a president de la Generalitat, amb la mala premsa del
govern tripartit, i les turbulències de l’episodi estatutari, tot plegat, pot portar a
la idea d’una espècie d’escissió: el Pasqual Maragall barceloní mereix
matrícula; del dirigent polític català i nacional, és millor que, una mica
compassivament, no en parlem gaire.
Em nego a que la història faci seva aquesta versió dels fets. Abans ja he parlat
dels clarobscurs del procés estatutari. La revisió de tot plegat està tot just per
encetar. Però el que vull afirmar amb tota rotunditat és que Pasqual Maragall
ha estat sempre i en tot moment un dirigent polític de país, un dirigent nacional.
I que només amb aquesta perspectiva pot ser valorada i apreciada en tota la
seva dimensió la seva etapa d’alcalde de Barcelona. És a dir, en la perspectiva
del dirigent polític que, com alcalde de Barcelona, tenia també un projecte per
Catalunya, i era perquè tenia aquest projecte, i només perquè el tenia, que va
poder jugar el paper que va jugar com alcalde de Barcelona.
6
�Com alcalde de Barcelona, Pasqual Maragall mira sempre més enllà. Assumeix
amb això, també amb això, la millor tradició del catalanisme polític, que sempre
ha sabut fins a quin punt Barcelona és el bastió i el vaixell insígnia del país. Ni
Barcelona seria el que és si la història no l’hagués feta capital d’una nació, ni
Catalunya seria la nació que és sense la ciutat de Barcelona. Sense el
magnetisme i capacitat d’irradiació que sempre ha tingut la gran ciutat burgesa,
motor econòmic i pol cultural de primeríssim nivell.
És més, en bona part, la dificultat d’articulació de Catalunya amb Espanya
s’explica, sense cap mena de dubte, pel fenomen barceloní. I la rivalitat
fonamental, la que explica l’actitud de permanent hostilitat de l’estat espanyol
envers Catalunya, és la rivalitat Barcelona-Madrid, i la dificultat espanyola per
acceptar aquesta realitat de fet que és la de la bicapitalitat entre Barcelona i
Madrid en tants i tants aspectes, per no parlar dels camps en els que el que hi
ha és simplement la capitalitat de Barcelona.
És per això que treballant com ho va fer per la Barcelona en què somiava,
Pasqual Maragall feia a la vegada el millor servei que podia fer a la causa de
Catalunya i del catalanisme. Naturalment, un projecte de Barcelona i de
Catalunya d’unes característiques determinades: una Barcelona cosmopolita,
diversa, que no té por d’obrir-se al món, que perquè se sent segura de les
seves arrels, no tem navegar en mar obert. En una Catalunya que vola alt i
mira més enllà, i que no té res a veure amb aquesta Catalunya resclosida,
asfixiant i autoreferencial, aquesta Catalunya de vol gallinaci, en la que tan
sovint se situa el nostre debat polític.
És clar que, des de Barcelona, Maragall va tenir un projecte per Catalunya i va
ser capaç de donar una dimensió nacional a la seva executòria. Va treballar
com el que més pel país i en fer-ho va ajudar a demostrar fins a quin punt n’és
de falsa i de perniciosa la contradicció que alguns, en els dos extrems, han
volgut crear entre Barcelona i Catalunya. En un dels extrems, el d’alguns
nacionalistes catalans (o això pretenen ser) que sembla que per defensar
Catalunya hagin de bescantar Barcelona, i que veien, i no sé si veuen encara,
un perill per Catalunya en tot allò que signifiqui exaltar Barcelona. Són aquests
que han arribat a donar a entendre que potenciar Barcelona és propi d’una visió
hanseàtica del país! I en l’altre extrem, en l’actitud d’alguns antinacionalistes
catalans (és a dir, nacionalistes espanyols) que sembla que només poden
parlar bé de Barcelona i dir-ne meravelles si això els serveix per bescantar
Catalunya (un d’ells ha arribat a dir recentment que mentre que Barcelona era
una realitat, Catalunya era una ideologia!).
7
�És l’amor al país i la dimensió nacional el que explica la seva trajectòria com a
alcalde de Barcelona. Com és el que explica també el seu compromís amb la
causa europea. És un compromís permanent, tossut, perseverant. De primera
hora. Que està present com una constant en tota la seva trajectòria política.
Com alcalde de Barcelona, quan arriba a presidir, en condició de tal, el Comitè
de les Ciutats i les Regions de la Unió Europea. I per suposat com a President
de la Generalitat, on fa un dels eixos de la seva acció política exterior l’impuls
decidit de l’euroregió Pirineus-Mediterrània. Aquesta euroregió que comprèn els
territoris d’Aragó, les Illes, el País Valencià i Catalunya, al sud dels Pirineus, i
les regions del Llenguadoc-Rosselló i Midi-Pirineus al nord.
Ell era conscient de fins a quin punt per estar presents al món cal una massa
crítica imprescindible, que no és la dels set milions i mig d’habitants del
principat. I de fins a quin punt entre els territoris d’aquesta euroregió hi ha
vincles molt forts, complementarietats, unes arrels i una història fortament
entrellaçada, i a la vegada uns objectius estratègics compartits. I era conscient
que encara que fos avançant pas a pas, com només es poden fer les coses
moltes vegades, calia convertir aquesta realitat de fet en una realitat
institucional cada cop més vertebrada. No hi ha cap lloc millor que aquest on
avui em trobo, des de Prada, per proclamar que aquest era i és un gran
projecte, i que com en tantes altres coses el temps donarà la raó a l’instint
estratègic de Pasqual Maragall.
El compromís amb la causa europea no s’esgota, però, amb la preocupació pel
lloc que li pertoca a Catalunya, a la nostra llengua i la nostra cultura dins de
l’entramat institucional europeu. És un compromís que va més enllà, que ho és
amb el que suposa el moll de l’os de l’europeisme: la integració política
europea. També en aquest punt, Pasqual Maragall entronca amb una constant
del catalanisme que ens diu que catalanisme i europeisme han anat sempre de
la mà. El catalanisme és genuïnament europeista, per adhesió i comunió amb
els valors i la idea d’Europa, perquè sap que tot el que sigui transferir poder
polític de Madrid a Brussel·les ens apropa a la realització de les nostres
aspiracions nacionals i a resoldre el problema històric de l’encaix de Catalunya
a l’estat espanyol, i a superar la dificultat que ha significat aquest estat per a la
consecució de les aspiracions nacionals de Catalunya. Tan clar i indiscutible és
aquest compromís de Pasqual Maragall que en el moment de deixar l’activitat
política de primer pla va voler posar el seu capital polític al servei explícit
d’aquesta causa amb la creació de la Fundació Catalunya Europa.
Voldria acabar aquestes paraules amb un reconeixement al paper de Pasqual
Maragall com a líder polític. Abans m’he referit a que l’amor a la llibertat i al seu
país són dues constants de la trajectòria política de Pasqual Maragall. La
8
�llibertat és el valor suprem. I Pasqual Maragall ha estat, per damunt de
qualsevol altra cosa, un dirigent polític que ha estimat la llibertat i ha actuat
lliurement. Perquè només així es fa un servei al projecte polític que es vol
defensar. Només els dirigents polítics que pensen pel seu compte i que no
tenen por a dir el que pensen, són capaços de merèixer la confiança dels
ciutadans. Només els que estan convençuts del que diuen i defensen són
capaços de convèncer els altres d’allò que proclamen.
Dignitat i coratge per actuar amb llibertat i per establir aquest fil invisible que es
diu confiança entre el dirigent polític i una majoria de la societat. Aquest
lideratge que fa que una majoria social sigui capaç de seguir el dirigent quan
aquest li proposa els més grans desafiaments, els reptes més difícils. Aquest
és el llegat que ens deixa Pasqual Maragall. També el buit, tan difícil
d’emplenar, en l’escena política del nostre país.
Pasqual Maragall és i serà sempre un líder polític respectat i admirat. Aquest és
un privilegi que podrà compartir, tal vegada, amb alguns altres, no masses, dels
dirigents d’aquest darrer capítol de la nostra història. Ell podrà afegir a aquests
títols, però, un altre de molt especial, i del qual se’n pot sentir molt orgullós: el
de saber-se el fill més estimat de Catalunya.
Moltes gràcies.
Antoni Castells
9
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
05. Recursos d'informació
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Description
An account of the resource
Aplega la documentació bibliogràfica relacionada amb Pasqual Maragall (no generada per ell).
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Laudatio d'Antoni Castells sobre Pasqual Maragall al Premi Canigó 2012 de la Universitat Catalana d'Estiu.
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Castells, Antoni
Subject
The topic of the resource
Maragall Mira, Pasqual, 1941-
Biografia
Premis i reconeixements
Universitat Catalana d'Estiu
Acció política
Catalanisme
Barcelona
Description
An account of the resource
Laudatio llegida per Antoni Castells en l'acte d'atorgament del premi a Pasqual Maragall.
Type
The nature or genre of the resource
Discurs
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Spatial Coverage
Spatial characteristics of the resource.
Prada
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
2012-08-23
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Discursos i conferències