1 10 2 https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1649/0000000958.pdf 7c5a70199baede0976aee32229f8de1e PDF Text Text Societat Maragall i Mira “Molt Honorable ‘monovero’” RAFA PAZ Pasqual Maragall ha visitat terres del sud per retrobar les arrels familiars que el lliguen, per la branca materna, a Monòver, al Vinalopó. Aquesta n’és una crònica succinta. Pasqual Maragall, lluint a la solapa la medalla d’or de Monòver, d’on eren els seus avis Pasqual Mira i Basilisa Azorín. “I Mira”. Vet aquí la precisió que –insistent– qui fou alcalde olímpic de Barcelona i el president de la Generalitat que va estrenar tripartit afegia cada vegada que algú pronunciava el seu nom. Pasqual Maragall –i Mira– viatjava a terres del sud per retrobar-hi la part d’ell mateix que en prové, el potent fil valencià que li lliga la nissaga amb la terra blanca i eixuta –i lluminosa també– que envolta Monòver, al Vinalopó. “Amb la mediació imprescindible d’Acció Cultural del País Valencià i d’Eliseu Climent”, com apuntava durant la conferència de premsa l’alcalde d’Elx, Alejandro Soler (PSPV), Pasqual Maragall va fer, el 5 i 6 de setembre, un particular retorn a les arrels, a l’espai que va veure néixer i créixer els seus avis, Pasqual Mira i Basilisa Azorín. La Dama i l’Estatut. Amb puntualitat britànica l’esperen davant l’Ajuntament. La recepció oficial a Elx, a càrrec de l’alcalde i de la primera tinent d’alcalde, Maria Teresa Sempere (PSPV), de la regidora Àngels Candela (IdPV) i dels regidors Alejandro Pérez, i Josep Miquel Maçanet (tots dos del PSPV), compleix tant el protocol que sembla fet a posta per demostrar fins a quin punt la ciutat de les palmeres es reclama i se sap plenament europea. “Estem feliços de tornar a casa”, explicita Maragall d’entrada, en un plural que inclou Diana Garrigosa, la muller, que l’agombola a tot arreu. I de seguida –no caldria sinó– els representants del consistori li regalen una bella reproducció de la Dama d’Elx. I també de seguida surt a la palestra la reivindicació perquè retorni a la ciutat i d’alguna manera queda establert el compromís: “Les autoritats, siguin del color que siguin, són molt repatànies, però a partir d’un moment determinat s’ha de ser generós. Està molt bé que l’original pugui tornar allà d’on ve. Si us hi podem ajudar, ho farem.” Pasqual Maragall viu ara oficialment retirat de la vida política, però ella, cabuda, se li fa –més o menys dissimuladament, més o menys obertament– trobadissa. Ell, val a dir-ho, dribla algunes 46 EL TEMPS 16 DE SETEMBRE DEL 2008 1266ET046-49-FET.indd 1 11/09/2008 11:40:53 �“Més valencià que res”. “La meitat de la meva sang és d’aquí, per dir- RAFA PAZ RAFA PAZ 1 2 4 RAFA PAZ RAFA PAZ 3 6 RAFA PAZ 5 RAFA PAZ 7 RAFA PAZ qüestions –posem-hi el proper congrés del PSPV– a base d’humor i evita el comentari amb un “és que perdo la memòria, jo, sabeu?” que escampa somriures entre l’ofici dels preguntaires i recorda de passada a la concurrència la malaltia que temps enrere va fer públic que patia i a l’estudi de la qual ha dedicat una fundació: “Tinc Alzheimer, ho deuen recordar vostès millor que jo.” Més somriures encara. En dribla unes quantes, de preguntes, dèiem, però en respon algunes altres. A la maragalliana –o és miriana?– manera: “Els socialistes catalans i Convergència donaran suport a Zapatero”, etziba, per exemple, quan algun periodista li pregunta pels pressupostos estatals. I continua: “Si em preguntes si hi estic d’acord... No. Raons? Moltes: Estatut, infrastructures, finançament.” I es va deixant anar, tot seguint el fil: “Ens ha costat molt de tenir un Estatut i ja veurem què passarà... Em té encuriosit, aquest tema. Perquè si després d’haver estat referendat pel poble de Catalunya, un jutge el toca... Que ens tornin a preguntar si el resultat ens agrada o no: caldrà un altre referèndum. Demano dret a la claredat. Compte amb aquest tema, que pot tenir conseqüències.” Essent com és al sud colpit per la mania persecutòria contra la llengua, i un cop instal·lat al Casal Jaume I d’Elx, on fa conversa amb els socis, de seguida surt la qüestió del tancament dels repetidors de TV3 que ja ha deixat incomunicada la part més meridional del País Valencià i que penja com espasa de Dàmocles sobre la resta. El pronunciament sobre la qüestió és rotund: “Em sembla absurd que es vulguin posar barreres materials a les ones. Això de TV3 és gairebé més important que el finançament, mireu què us dic. Les idees manen sobre els diners.” Algú explica que diu que ajudarà amb la qüestió de la Dama i també amb aquest altre i se sent una rèplica al vol: “Ho tens difícil, Pasqual!” Ell somriu: “Però Catalunya que colli, també, no?” La resposta arriba a cor: “I tant! Sí!” Maragall continua la reflexió: “Perquè és que de vegades som massa educats...” “Això deia Fuster –respon aleshores Eliseu Climent–: que els catalans heu llegit massa Saint-Exupéry!” 1 i 2. Dues instantànies del pas per l’ajuntament il·licità: el present característic –una reproducció de la reivindicada Dama d’Elx–, de mans de l’alcalde, Alejandro Soler, i el retrat dins i fora de l’escultura de Joan Castejón Mirada crítica: d’esquerra a dreta, Eliseu Climent, Àngels Candela, Pasqual Maragall, Alejandro Soler, Diana Garrigosa, Maria Teresa Sempere i Alejandro Pérez. 3. “Si de vegades us sentiu a les catacumbes, penseu que les catacumbes, al final, van triomfar. Aquesta cultura que esteu empenyent és la d’avui i la de demà: no us penseu que sou resistents d’una cosa que s’acaba: això tot just comença i és el futur”: vet aquí les paraules de Pasqual Maragall amb dedicatòria especial per als socis del Casal Jaume I d’Elx. 4. A Monòver, saludant algunes assistents a la representació. Al darrere, per exemple, hi ha Elisa Camarena, que li va portar un llibre de Joan Maragall per tenir-lo dedicat amb la signatura del nét. 5. Maragall i Garrigosa a l’exposició “Azorín i Catalunya”, acompanyats pel director de la Casa Museu Azorín de Monòver, José Payà. 6. Davant la seu del PSPV de Monòver. 7. Un moment de l’obra De Monòver a Barcelona, dels Mira als Maragall, de Sud Teatre, del Casal Jaume I de Monòver. 16 DE SETEMBRE DEL 2008 1266ET046-49-FET.indd 2 EL TEMPS 47 11/09/2008 11:40:57 �Maragall i Mira ho d’alguna manera. El meu nom és d’aquí.” A qualsevol que ho pregunti, Pasqual Maragall explica els perquès de la visita. I del tarannà, fins i tot: “Maragall és un cognom que pesa molt, però a la família som tant Maragall com Mira. N’hi ha que tiren més cap als uns, com el meu germà Ernest [actual conseller d’Educació de la Generalitat de Catalunya], que és Maragall a matar, amb les celles poblades i tot. En canvi, el meu nom ja ve de l’abuelito Pasqual, que era un republicà federal molt amic de Marcel·lí Domingo. Diuen que es va morir de pena –pel que havia vist i veia–, el 1940. Un any després vaig néixer jo, i per això em van posar el seu nom. Per la cosa del masclisme, el meu primer cognom és Maragall, però em considero Mira cent per cent. De la vostra terra. Del vostre sentiment. I crec que comparteixo algunes de les vostres característiques. Sóc més valencià que res.” Efectivament, les arrels de Pasqual Maragall s’endinsen fins al sud del tot del país, fins al poble que s’erigeix en guardià de la frontera, fins a Monòver. Allà van néixer els seus avis materns. I fins allà fa cap, per recórrer els carrers al poble de llum tan blanca i per acabar de tancar el cercle tot comprovant la relació que un altre monover reconegut, Josep Martínez Ruiz –de pseudònim, Azorín– va tenir amb el seu avi principatí, Joan Maragall. El fet és que després de la preceptiva visita a l’ajuntament i de la imposició de l’escut d’or de la població, hi ha ocasió de relligar també l’altra branca de la família amb la ciutat lluminosa: a la Casa Museu Azorín hi inauguren, dedicada, l’exposició “Azorín i Catalunya”, amb un apartat especial per a l’intercanvi epistolar entre tots dos literats. De fet, tal com explica després José Payà, director del museu, “la primera cosa que fa Azorín el 1905, quan va a Barcelona, és anar a veure Maragall, que esdevé una mena de mentor del grup Los Tres que formaven Azorín, Ramiro de Maeztu i Pío Baroja: el germen del 98.” ARXIU JOAN GIMÉNEZ ‘La Peroteta’. A hores d’ara no se sap d’on el va treure, el pseudònim, Martínez Ruiz. José Payà explica, quan se’n parla, que, de teories, “n’hi ha milers: li podia haver agradat per la sonoritat o perquè RAFA PAZ 3 4 2 1. Una imatge familiar dels Mira-Azorín: la filla menuda, Assumpció; els dos bessons, Leoncio i Basilisa; i els pares, Basilisa Azorín i Pasqual Mira. 2. Fàbrica de calcer a Monòver, probablement dels germans Mira. 3. Un casament del sud i el nord: Basilisa Mira i Jordi Maragall, pares de Pasqual Maragall. 4. Maragall, ja a Monòver, al costat d’Eliseu Climent, telefona per sorpresa al seu cosí Joan Giménez. 5. A la taula de Giménez, dues fotografies i un desig: “Vindrà a veure’m?” 6 i 7. El retrobament: després de les salutacions, hi ha un detallat procés d’identificació tot resseguint l’àlbum familiar 8. Pasqual Maragall i Diana Garrigosa, davant la casa on els avis MiraAzorín passaven l’estiu. ARXIU JOAN GIMÉNEZ I allà mateix, entre exemplars de La ben plantada, La nacionalitat catalana o Fructidor, s’hi destaca un antic full volander del 1924 que de seguida crida l’atenció de la concurrència: és la reproducció del “Missatge d’elogi i defensa de la llengua catalana” signat per 118 escriptors en castellà (inclòs Azorín) per protestar contra la persecució del català durant la dictadura de Primo de Rivera, i la “Lletra de gratitud dels escriptors de Catalunya”, enviada en resposta i signada per 98 personalitats (inclòs Joan Antoni Maragall, fill de Joan Maragall). Qui fou president de la Generalitat no s’està, davant l’evocació, de comparar les reaccions amb les actuals, i de desitjar, amb tot, que algun dia es puguin “fer realitat els somnis dels nostres avis”. RAFA PAZ 5 6 RAFA PAZ Societat 1 7 8 ARXIU JOAN GIMÉNEZ RAFA PAZ RAFA PAZ 48 EL TEMPS 16 DE SETEMBRE DEL 2008 1266ET046-49-FET.indd 3 11/09/2008 11:41:11 �RAFA PAZ evocava Clarín, el seu mestre; perquè tenia un company de classe que es deia Antonio Azorín... Mai no va aclarir-ne la raó. Només sabem que era conscient que amb el nom que tenia no podria triomfar”. Per a Pasqual Maragall, tanmateix, el misteri sembla clar: Martínez Ruiz va triar d’àlies el cognom d’una passió secreta: “Estava enamorat de la meva àvia, de l’abuelita Basilisa!” Payà no ho desmenteix i ell posa cara de se non è vero, è ben trovato, somrient per sota el nas. Basilisa Azorín, filla de jornaler i per nom de casa coneguda a Monòver per la Peroteta, va conèixer Pasqual en entrar a treballar “a l’empresa de calcer que els Mira tenien a Monòver”, relata Marian Díez, que ha recopilat les petjades dels ascendents de Maragall al poble. “Zapatero, Zapatero, tú te llamas pero yo soy.” diu que li deixava anar enigmàticament Pasqual Maragall a l’actual president del govern espanyol. Costa d’imaginar quina cara hi devia fer l’altre. Maragall, en tot cas, manté present la reivindicació íntima i explícita d’aquesta seva llavor original. I, efectivament, els Mira van obrir una botiga de sabates al carrer major de Monòver, explica Marian Díez, el 1894; el 1903 esdevenia fàbrica (Mira Amat Hermanos); i el 1921 va ser la primera d’introduir en el procés una màquina de tallar sola, cosa que els altres no van fer fins passada la guerra. Després, bo i casats, Basilisa i Pasqual se n’anaren al País Basc, on els nasqueren els tres fills i, de seguida, a Barcelona. En tornar a Monòver a passar-hi vacances, les joguines dels fills i Pasqual, tan mudat amb el jupetí i el bastó, i Basilisa, que passejava amb distinció, vestida –i calçada– a l’última, enlluernaven el barri sencer. Joan Giménez Esteve camina amb penes i treballs. No podrà anar a cap dels actes que donaran la benvinguda al seu cosí segon. Ha fet enviar una fotografia de Maragall demanant que la hi tornin dedicada. Però en saber que té un parent al poble Maragall en demana el telèfon, i li truca, es presenta, l’altre s’emociona, queden entesos: es veuran a la vesprada, a casa de Joan. El comiat ja és familiar: “Adéu, primo!” Joan és nét de Remediet, que fou germana de Basilisa, la Peroteta, que de menuda sempre duia trenes i de gran diuen que tenia predilecció pel seu nét Pasqual i que li cantava sarsueles (“Vá- Pasqual Maragall al Casal Jaume I d’Elx: “L’Euroregió (que permet que cadascú sigui el que vulgui mentre sigui europeu, en agrupacions ja no per obligació sinó per elecció) és, de fet, la nació de Jaume I: ell és el pare de la criatura.” monos juntos del brazo hasta la próxima aldea...”). Jaume I. Hi haurà un sopar popular, encara, finalment, per cloure l’estada maragalliana –i miriana, queda clar– al sud; un sopar sota l’auspici del Casal Jaume I de Monòver, amb cançons i polítics, també (de Xixona, Ferran Verdú i Rosa Arqués, alcalde i regidora, del PSPV; els regidors de Mutxamel Adrià Carrillo –EU– i Rosa Poveda –PSPV–; Mireia Mollà, d’IdPV, diputada a les Corts; i Francesc Picó, portaveu del PSPV a Monòver). I potser perquè abans els versos de Joan Maragall s’han barrejat amb els comentaris aguts de l’oncle Canyís –el personatge monover creat a començament del segle XX– en una replaceta guarnida de festa; potser per la veu terrenal del Negre, que acompanya l’espectacle De Monòver a Barcelona, dels Mira als Maragall, que ha preparat el jovent i l’ànima de Sud Teatre (dedicat, com expliciten ben bé, “al nostre il·lustre convidat i Molt Honorable monovero”); o per haver vist tanta gent, a la plaça, a Monòver, cantant dempeus Els Segadors; per uns versos d’Ausiàs Marc recitats de memòria; per l’influx de la Dama; o pel bagatge propi amb nom d’Euroregió (“una realitat històrica i lingüística –explica el nét de Pasqual i Basilisa–, amb tots els seus matisos i la seva riquesa, que s’ha de defensar”); o per una barreja de tot plegat i més encara, el cas és que les darreres paraules de Pasqual Maragall a Monòver fan saltar alguns oients de la cadira: “Visca els Països Catalans, visca l’Euroregió i visca l’Europa que tots farem!” L’aplaudiment és intens. Núria Cadenes 16 DE SETEMBRE DEL 2008 1266ET046-49-FET.indd 4 EL TEMPS 49 11/09/2008 11:41:21 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Molt Honorable ‘monovero’: reportatge sobre la visita a Monòver Source A related resource from which the described resource is derived El Temps Language A language of the resource Català Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Cadenes, Núria Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Monòver València Família Maragall Mira, Pasqual, 1941- Estatut Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2008-09-16 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/21/1644/0000000706.pdf 5b4269748e1c2670a5601fe2c72a952b PDF Text Text Política Pasqual Maragall RAFA GIL Pasqual Maragall i Mira (Barcelona, 1941), ex-president de la Generalitat de Catalunya i alcalde de Barcelona durant quinze anys, fixa ara l’atenció preferencial al marc més ampli que traça Europa, sense perdre l’interès pel més ençà. “Les esquerres europees no haurien de ser tan d’esquerres” A bans que ningú li faci cap pregunta, i assegut en una terrassa de la ciutat del Túria, explicita els seus lligams amb València i ens descobreix que també n’hi té la seva muller: el pare de Diana Garrigosa, a la guerra, “va estar a Almàssera, a una fabriqueta que feia òptica de precisió per a artilleria”, relata. Després aprofitarà la primera oportunitat que li ofereixi la conversa per mostrar que coneix perfectament la història dels repobladors lleidatans immortalitzats a la portalada romànica de la catedral –“els homenets”, diu, somrient– i que tampoc en aquest viatge no ha deixat de visitar la tomba d’Ausiàs Marc: “Sempre que vinc, hi vaig. És com una peregrinació”. I recitarà, encara, de memòria: “‘Io so aquest qu’en la mort delit prench/ puix que no tolch la causa per què·m ve.’ Em van impressionar molt, aquests versos. Quants segles abans de Sartre, eh? És fantàstic, Ausiàs Marc, un home moderníssim, espectacular. Bona mostra del moment en què València va anar molt més enllà que Barcelona.” Pasqual Maragall s’ha estatjat uns dies a València i, per bé que la visita no és de vacances sinó de feina –ha participat a la universitat d’estiu de Gandia–, la canícula de l’estiu propicia, probablement, la distensió. Diu que escriu les memòries, que la publicació és relativament imminent i no en vol avançar res. —Què fa un president quan ja no ho és? —Un president, quan ja no exerceix, ja no és president. Per això tinc una oficina de l’ex-president, com també en té una Pujol. Hi esteu convidats, per cert: és a la Diagonal, a tocar del passeig de Gràcia, a Barcelona. Allà ens hi trobareu, treballant sense parar. —No descansa, un ex-president? —Home, en el sentit de la tensió d’un govern... sí. Hi ha molta més tranquillitat i la possibilitat de pensar en més coses. En el futur, sobretot, en un espai que no sigui només el teu govern sinó una mica més gran. I per això estic en temes de Catalunya-Europa. 26 EL TEMPS 24 DE JULIOL DEL 2007 1206ET026-29-FET.indd 1 20/07/2007 16:46:22 �—L’euroregió? —Per exemple. Aquesta és una qüestió, efectivament. Amb Migdia-Pirineus, Llenguadoc-Rosselló, l’Aragó, Catalunya, la Comunitat Valenciana i les Balears havíem fet allò que en dèiem el C-6, amb les sis ciutats: hi havia Rita Barberà; hi havia Georges Frêche, que aleshores era alcalde de Montpeller; hi havia l’alcalde de Tolosa, Dominique Baudis; l’alcalde de Barcelona, que era jo; el de Saragossa; i el de Mallorca. Aquí a València, el vàrem crear, el C-6. I quin era el retrat que hi havia al despatx de l’alcaldia? —... —El de Jaume I. I, és clar, vam dir: però si aquest és el rei de tots nosaltres! Va néixer a Montpeller, es va formar a l’Aragó, va ser comte-rei a Barcelona, va conquerir Mallorca i València: només hi faltava Tolosa, però el seu representant va saltar de seguida: a la batalla de Muret, va dir, els senyors de Tolosa van perdre contra Simó de Montfort! Ja hi érem tots. L’euroregió té un precedent històric important. —Vàreu tenir relació directa amb Camps per mirar de convèncer-lo de la necessitat d’accedir a l’euroregió? —Sí. Ens vam reunir. Una vegada. A Tortosa. —Clandestinament. —Hi va haver una trobada una mica discreta, sí. Però no per culpa meva, diguéssim. Crec que ell tenia més problemes que no jo, en això. Però ens vam entendre bé. En aquell moment hi va haver temes en comú. —Era abans de l’episodi del memoràndum? —Suposo que era abans de tots els problemes que van venir després, sí. Hi va haver tot el problema de l’Ebre, per exemple. —Us en penediu, d’haver dit que “ni una gota”? —La proposta del transvasament va ser equivocada. Perquè a Catalunya no en sobra, d’aigua; i aquí no en falta tanta com deien. Vist des d’ara, a més, què ha passat? Hi ha hagut una sequera absoluta? La història posterior justifica la meva posició d’aleshores, no? És raonable, crec. Les idees dels transvasaments, que fa cent o fa cinquanta o trenta anys es trobaven lògiques, avui dia, amb el pensament ambientalista, es replantegen. —Hi ha tranquil·litat, a l’actual go- “No crec que toquin l’Estatut. Madrid és massa intel·ligent per a crear-se aquest problema” vern català; hi ha gestió. Hi manquen idees innovadores, però? —N’hi ha. De fet, les lleis pendents són els quatre eixos de la gestió que vam encetar: l’aeroport, les inversions, la llei electoral i la territorial –cal treure les províncies ja d’una vegada; i les diputacions, que no se sap per a què serveixen. —Parlem de l’Estatut? —Bé. Però jo no vaig ser un motor de l’Estatut. Efectivament, vaig proposar de fer-lo, però ni el vaig fer jo, ni va ser per a mi el tema més important, en absolut. Possiblement ho serà en el resum històric, però jo em vaig ocupar d’anar pels barris i pel territori, de fer noves lleis... L’Estatut és una cosa que van fer els que l’havien de fer: Saura, Ridao, Ernest Maragall, Quico Homs, etc. —Què passarà, ara, al Tribunal Constitucional? —No crec que el toquin, perquè Madrid és massa intel·ligent per crear-se un problema que no necessita. Poden resoldreho, m’imagino, d’una altra manera, i no pas enfrontant-se a una decisió referendada pel poble de Catalunya. —Vós vau dir que l’Estatut del 30 de setembre era “infinitament millor” que el de 1979. Finalment, com és de millor? —Continua essent molt millor, si bé ja he dit que potser ens podíem haver estalviat la feina d’haver fet un estatut que ha estat un drama, que ha causat tants de maldecaps. —No valia la pena? —Sí que valia la pena, però anant directament a la reforma de la Constitució potser ens hauríem estalviat un procediment que en el fons la interpreta d’una manera molt lliure. Potser hauria estat bé anar directament al gra i aprofitar que calia reformar-ne aspectes com ara la successió del rei i la inclusió dels noms de les autonomies, que ara no hi són. —I què més se n’hauria pogut modificar? —Partim del cafè per tothom que va fer UCD en un moment determinat, quan van espantar-se amb Catalunya i Euskadi. Cal reintroduir una certa diferenciació. Potser no ens hem de posar tan nerviosos. —Sempre se n’hi posen els mateixos. —Bàsicament Madrid i la dreta, i en part perquè la història d’Espanya no s’ha explicat. En bona mesura, l’èxit d’Espanya s’ha basat en el silenci, en el fet d’acceptar la monarquia, etcètera. No se n’ha parlat perquè tots hem estat conscients que això era millor perquè la planta de la democràcia florís. Ha anat bé fins aquí, però tot això té uns costos. I hi ha tants episodis...: els GAL, l’empresonament de Barrionuevo i Vera, el País Basc, les treves i no treves, l’expulsió de Serra del govern, el 23-F, la cessió que va significar la desaparició del grup parlamentari català com a resultes d’allò... Ara, de tota manera, hi tornarà a ser. —El grup propi al parlament espanyol? —Sí. És lògic i natural. Aleshores hi va haver un encongiment del melic perquè l’Espanya eterna tornava a la càrrega. Però tot això és passat. Ara Espanya ja no és la rèmora d’Europa. Ara són bons econòmicament, creixen més que la mitjana europea, tenen democràcia... —Però no tothom creix més que la mitjana europea, a l’estat espanyol... —Perquè hi ha hagut un procés molt fort de transvasament de recursos de les regions riques a les pobres. —Si es dibuixa l’evolució de les infrastructures viàries de Madrid i Barcelona, els darrers quinze anys, la comparativa... —És escandalosa. Cal comptar que tot això s’ha anat aconseguint sobre la base d’una habilitat tàctica. En un moment, per exemple, Felipe Gonzàlez em diu: va, jo et dono suport amb els Jocs de Barcelona i tu me’n dónes amb el tren de Sevilla de gran velocitat. Què li havia de dir? El cost dels Jocs Olímpics de Barcelona eren 290.000 milions de pessetes, que tot just anem acabant de pagar. Però l’aposta va ser bona. Ara bé: té sentit que no hi hagi gran velocitat València-Barcelona? No té cap mena de sentit. I ho he dit mil vegades. Però l’esquema de l’Aznar era “de Madrid a cada capital de provincia en alta velocidad”. I així m’ho va dir. —Quin impuls té Barcelona, avui? 24 DE JULIOL DEL 2007 1206ET026-29-FET.indd 2 EL TEMPS 27 20/07/2007 16:46:24 �Política Pasqual Maragall —Barcelona té un gran alcalde, que jo crec que ha entès molt bé els reptes fonamentals de la ciutat i que resol problemes molt difícils, com ara el de la Sagrada Família, amb el pas de la gran velocitat. I crec que l’encerta absolutament: les coses importants, clares. —La política de grans esdeveniments a Barcelona és un model esgotat? —Això, en el fons, era un recurs substitutiu d’una equitat inversora. Ara caldria una reestructuració de la redistribució a Espanya, perquè Andalusia i més llocs han crescut moltíssim i, per tant, potser aquest esquema una mica samarità ja no és tan bo. —Com veieu el País Valencià, des del Principat de Catalunya? —Cal dir que també ha pagat molt a la resta i que segurament ha de començar a viure més a la seva, sense tantes rèmores. Té un excessiu monocultiu des del punt de vista sectorial, i en aquest sentit crec que li falta una mica d’ambició. A Catalunya també. Diguem que, a Madrid, s’hi concentren molts sectors, com per exemple el capital risc o indústries d’un cert nivell tecnològic. Ja n’hi ha molts, aquí, també, però potser València i Catalunya haurien d’aspirar a més. Poden aspirar a més, i ho necessiten. —Continuem al País Valencià però reduïm l’enfocament: veieu Jordi Sevilla capaç de reflotar el PSPVPSOE? —Sobre això preferiria no opinar. És un tema intern del PSPV. —I quan aneu al PSC... —[Alça la mà, en senyal d’alto] Ja no hi vaig, jo. Vaig plegar de la presidència, i ja no vaig al Consell Nacional. —En sou fundador. I els lligams sentimentals? —Sí, i president, fins ara. Hi tinc amics, i els veig de tant en tant. Però la meva visió de la política ja no forma tant part del sentimentalisme com del raciocini. Ja no hi crec tant –per edat, suposo– ni em faig tantes il·lusions. Així doncs, tampoc no en tinc un judici tan negatiu: entenc que les coses són com són i que és difícil que canviïn tot i que ho poden fer i que jo ho intentaré. No m’hi va la vida, però. [I en aquest punt cal interrompre l’entrevista un moment: un dels treballadors del restaurant on ha dinat se li acosta per demanar-li un autògraf. Després de la dedicatòria corresponent i de l’encaixada, ens comenta la casualitat]: —Es diu Pasqual, també. És que és un nom molt valencià, no? Jo me’n dic pel meu avi, precisament, que era de Monòver: Pasqual Mira Garcia. Era republicà (del Marcel·lí Domingo: radical socialista), tenia unes botigues de sabates i va morir jo crec que de pena. A l’any quaranta tot se n’havia anat en orris. Es va trobar pràcticament sense res. I va morir. —Hi heu estat, a Monòver? —Sí, i ens van atendre molt bé. Recordo que em va venir a buscar l’alcalde, amb el cotxe i, que li vaig preguntar: “Tu què parles?” I diu: “El mateix que tu”. I jo: “Com en dius, català o valencià?” I em va mirar així i va fer: “No, home: monovero!” [riu]. —Pot ser que aquesta, diguem-ne, efervescència, que us caracteritza a l’hora de fer política... —Què vols dir, efervescència? —N’han dit heterodòxia, desencarcarament... —Pot ser que heterodòxia sigui la dels altres, no? I l’encarcarament, també. —En tot cas, pot ser que sigui la vostra part... —...valenciana! [ara deixa anar una rialla oberta] Podria ser, podria ser. Jo sóc més de la nissaga Mira que no de la Maragall. El meu germà Ernest és més Maragall: de cepat, de nom, de tot. Encara que de Joan Maragall també ho deien, això de l’“efervescència”. Ell segurament era més reservat o més bon enfant, però ja deien a la seva època que de tant en tant feia alguna maragallada. El terme és d’aleshores, crec [un somriure]. —Per cert, que ara tornen a ressonar, menades per José Saramago, les propostes iberistes que hi encaixaven, amb el vostre avi Maragall. —Han passat cent anys, des de l’himne ibèric de Joan Maragall: “Escolta Espanya la veu d’un fill que et parla en llengua no castellana...” Hem trigat cent anys, potser, a entendre què som, uns i altres. I ha hagut de ser Europa, que ens “L’èxit d’Espanya s’ha basat en el silenci: els GAL, el País Basc, l’expulsió de Serra, el 23-F...” salvi, d’alguna manera. Ara que tenim Europa i Catalunya és Catalunya i cadascú és el que és. —Però penseu que Espanya accepta aquesta manera de veure-la? —Espanya, sí. Madrid, potser no. Madrid serà l’últim que es rendirà. —Però Toledo, Valladolid... —... —Salamanca... —Home... uf. —Zapatero era un jacobí encobert? —Un jacobí? No, no. Zapatero era un federalista lleonès. —Era? —Home... Teníem un mestre comú, també lleonès, Anselmo Carretero, que va formular la teoria d’Espanya com a “nación de naciones”. Va ser ell, que ens va ajuntar. —Quina sensació us provoca, actualment, la imatge de Rodríguez Zapatero al balcó de la Generalitat? —Jo crec que vam fer allò que havíem de fer, no? —No us en penediu. —No. Potser ell sí [riu]. Però jo no. —La relació es va deteriorar molt? —No. Una vegada ell va arribar on havia d’arribar –gràcies, jo diria que decisivament, al nostre ajut–, es va anar autolimitant, va anar buidant el seu discurs, emmotllant-lo a una realitat més dura que no permetia el federalisme republicà que compartíem. El PSOE té l’ànima dividida entre el federalisme inicial de Zapatero i l’altre extrem. L’etapa actual es va iniciar amb un federalisme evident que s’ha anat esborrant. Zapatero es va trobar que Espanya era una realitat molt atàvica i molt resistent. I va prendre posicions cap a l’esquema tradicional de pacte amb el nacionalisme, de conllevancia. No la idea d’una Espanya nova, plural, diferent, etcètera, sinó la d’anar tirant, suportant-se educadament. I això, per a Catalunya no era suficient. Almenys, no per al socialisme que jo representava. Potser tenia certa lògica, però una cosa és que jo ho trobi lògic i, una altra, que ho segueixi. No tinc per què. —Lògica, en tot cas, des de l’òptica estatal. —Sí. Que és una òptica periclitada. Perquè ara som a Europa. Som a França i a Espanya, etcètera, però aquestes són identitats cada vegada més febles. On és l’exèrcit? On és la moneda? No dic que les identitats estatals estiguin en crisi, 28 EL TEMPS 24 DE JULIOL DEL 2007 1206ET026-29-FET.indd 3 20/07/2007 16:46:24 �RAFA GIL però sí de baixada. I els partits, igual. És una òptica de retrovisor, ja no té gaire sentit. Val més mirar la carretera que hi ha al davant. Que és Europa, és clar. —Si les identitats estatals van de baixada, què en dieu de les nacionals? Periòdicament emergeixen casos com ara Escòcia... —Flandes. —Exacte. —Baviera. —Sí. Quin encaix tenen en aquesta Europa? —És que hi ha dos moviments alhora. D’una banda, la dilució en allò gran d’allò petit. Però, d’una altra banda, en aquesta progressiva dilució en una nova pàtria que és Europa, hi ha al mateix temps una reivindicació de les singularitats com a riquesa i no com a perill. En això Europa es diferencia dels EUA (aquí hi ha trenta idiomes), però, en el sentit polític, la Unió Europea serà cada vegada més semblant a l’americana. —I què representa, això? —Hi haurà un centre-dreta i un centre-esquerra i sistemes electorals més majoritaris. A Europa, aquests dos grans espais probablement tindran matisos regionals, locals, nacionals, digues-ne com vulguis. En tot cas hi haurà, probablement, una reformulació, en el sentit que els temes identitaris ideològics –no parlo dels nacionals– perdran pes. Vull dir que no veig tantíssimes diferències entre els socialistes i els d’ICV, no? O entre el progressisme catalanista dels de Convergència i el dels socialistes catalans. Cada vegada val menys allò de ser comunista o socialista o verd o republicà o cristiano-demòcrata com si fos una etiqueta perenne, heretada i quasi religiosa. Ara hi ha opcions. Igual que n’hi ha d’haver per a triar candidat dins d’un mateix partit. —Les efímeres primàries. —Jo en vaig fer. Va ser un luxe que em vaig permetre. Per mostrar que no era “Us imagineu el PSC, Convergència i el PNB en una mateixa gran formació política?” només qüestió que el partit et nomenava, sinó la gent. Els partits s’espanten, amb aquests temes, però ja s’ho trobaran. Les coses canvien. —Per això us apunteu a impulsar el partit demòcrata europeu? —Bé, jo, no. Els italians em van convidar, l’octubre de l‘any passat, juntament amb l’Imaz i Bayrou, a la creació d’aquest partit europeu. I jo crec que l’encerten. Els italians seran què seran, però d’intuïció, en tenen. Mireu què ha fet la dreta europea: justament allò que l’esquerra no ha sabut fer. Al final Sarkozy i Merkel, pim-pam, pim-pam, han fet la Constitució i la unió mediterrània, mentre l’esquerra encara s’ho mira. Crec que les esquerres europees no haurien de ser tant d’esquerres i ser més de centre-esquerra. Cal ser una mica menys ideologistes i més pràctics, com fan els altres. —Com lliga el partit demòcrata que propugneu amb la Convenció pel Futur que aposta per repensar el catalanisme i el socialisme? —El Raimon Obiols té un coneixement d’Europa molt gran. De fet, viu a Brussel·les, com aquell qui diu. Està molt ben situat per a llançar propostes en aquest sentit. En tot cas, jo diferenciaria entre Brussel·les i Europa: Brussel·les és un món excessivament autoreferencial. —I la proposta obiolista? —Bé... Aquesta proposta parla d’un nou cicle... És una cosa que durarà un any i mig de ponències i més. És una mica... calendas grecas. Estaria bé, en tot cas, que el partit demòcrata anés una mica més de pressa. —De pressa? —Potser és la impaciència. Ho dic per les reaccions que veig. Molta gent m’atura pel carrer per dir-me: “Escolta’m, quan?” El problema és que hem de frenar una mica, cal dibuixar-ho. —I no sobta que el PNB se situe en l’òrbita del partit demòcrata i no en la de l’hipotètic partit conservador? —És justament aquest, el punt decisiu. I no sols el PNB, sinó Duran i Lleida. Us imagineu una Espanya en la qual el PSC, Convergència i el PNB estiguin en una mateixa gran formació política? —Sona a sociovergència? —No: aquest terme es va encunyar per descriure el pacte entre la dreta i l’esquerra, cosa que ja passa, de vegades, quan hi ha una emergència. Ara parlem d’un reagrupament de forces en el qual probablement els nacionalistes catalans i bascos, els catalanistes no nacionalistes, els socialistes, i m’imagino que a València moltíssima gent, etc., optin per una força de centre-esquerra progressista i devolucionista. —Devolucionista? —Sí, en el sentit de reconeixement de les identitats, més desinhibida i menys polèmica que la del PP i en part que la del PSOE. —Aquest partit demòcrata es planteja només per a les eleccions europees o també... —Jo parlo dels demòcrates europeus, però no sé si serà un partit, una internacional o un agrupament escolta. En qualsevol cas, crec que hi anirà havent una convergència en aquest sentit. Superant allò dels pactes de conllevancia, allò de “nos soportamos”, i centrant-se en Europa, que és l’escenari: el problema no és Espanya, és Europa. Núria Cadenes Víctor Maceda 24 DE JULIOL DEL 2007 1206ET026-29-FET.indd 4 EL TEMPS 29 20/07/2007 16:46:24 � Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource 13. Expresident de la Generalitat de Catalunya Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2006 -- Type The nature or genre of the resource Sèrie Description An account of the resource Sèrie documental que recull la documentació generada a partir de desembre de 2006, com a expresident. No tenen tipus Tipo temporal para mapear las fichas sin tipo a la base resource template de Omeka S Dublin Core The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/. Title A name given to the resource Les esquerres europees no haurien de ser tan d'esquerres Source A related resource from which the described resource is derived El Temps Language A language of the resource Català Creator An entity primarily responsible for making the resource Maragall, Pasqual, 1941- Cadenes, Núria Maceda, Víctor Format The file format, physical medium, or dimensions of the resource Textual Type The nature or genre of the resource Entrevista Subject The topic of the resource Catalunya Estatut Espanya Euroregió Socialisme Europa Barcelona Date A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource 2007-07-24 EAD Archive The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids. Level The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too). Document Entrevistes