1
10
1
-
https://arxiupmaragall.catalunyaeuropa.net/files/original/23/2787/19970707_EuropaOcupacio_DebatGrupClaris_PM.pdf
00cd5b6bd8f68447cd47d6edd6601573
PDF Text
Text
1
7 de juliol de1997
EUROPA I L'OCUPACIÓ
Ponent:
PASQUAL MARAGALL I MIRA
Empresaris que intervingueren en el debat:
Xavier Muñoz, Comissionat de l'Alcaldia per a la Cooperació
Empresarial. Josep Almeda, Director General de Mas Lluch; Joan
Canals, Conseller Delegat de Pulligan Internacional. Pere Narbona,
President de l'Hospital General de Catalunya. Rafel Sunyol,
Vicepresident de FECSA. Josep Varias, Gràfiques Varias.
Pasqual Maragall: Com a president del Comitè de les Regions,
començaré parlant dels pactes de confiança per a la creació
d'ocupació de Jacques Santer. Penso que va ser el 14 de juny quan
ens van convocar a Roma.
A la reunió érem el president del Consell de Ministres, el
president de la Comissió, Jacques Santer, que era el qui feia l'oferta,
el president del Parlament, que en aquell moment era l'alemany
Hànsch, el president del Comitè Econòmic i Social, el president del
Comitè de les Regions, que era el Sr. Carles Ferrer Salat, i jo
mateix. Davant nostre hi havia empresaris i sindicats. Jacques
Santer va fer el llançament del seu programa. La part que em va
interessar més va ser la dels pactes territorials per a la creació
d'ocupació, perquè és la que nosaltres, com a ciutats i com a
regions, podem fer o discutir. La idea, tal com jo la vaig entendre i
defenso, és que perquè hi hagi inversió hi ha d'haver confiança, i
perquè hi hagi ocupació hi ha d'haver inversió.
Es crea confiança quan hi ha consens, una sèrie de valors
compartits; quan les persones es fien en el camp del crèdit, de la
contractació, de les vendes, de la inversió i del futur polític. La meva
interpretació és que els pactes territorials no són només un gest
polític de la Comissió i del seu president envers les regions i les
ciutats sinó la convicció que en aquest moment hi ha un nou factor
que està jugant en la creació o la no creació de confiança: la
distància. El que està marcant la política europea i mundial és el fet
que les distàncies han canviat. Som en un món global. Aquest fet fa
que totes les coses es vegin d'una manera diferent. Al senyor que
fabrica corbates, resulta que ara en vénen d'Indonèsia i li ensorren
l'empresa perquè allà les fan molt més barates. El mateix en el camp
de l'electrònica.
i
�2
,/.
J
'|-
Segurament el motor que hi hagut darrere de l'avenç de la Unió
Europea ha estat la por a la globalització o la necessitat de
reaccionar davant de la globalització. No només des del punt de
vista de la globalització econòmica, sinó tamúé des del punt de
vista cultural i polític. Quasi diria des del punt de vista militar.
• VivMr'5-
Lev
Aqwesta figura es diu "Mr. Pese". A Europa totes les paraules
són noves i difícils d'entendre. "Mr. Pest" vol dir Política Exterior i de
Seguretat Comuna, o el^efGerç pilar/Mi ha dos pilars més que són la
política monetària i el mercat únic- Els europeus ens adonem que si
no tenim una veu en el món, no ens faran cas. Mentre els russos, els
americans i els japonesos van amb una sola veu allà on sigui, els
europeus, que som quatre-cents milions, no podem anar amb
diverses veus. Els estats europeus, que tenen molta reticència a
deixar anar competències cap amunt o cap avall, observen que la
seva població els demana més unió europea. Concretament, en
política exterior. La vergonya que hem passat tots plegats amb
Bosnia és considerable. El Sr., Major em va explicar que per a
separar tots els fronts a Iugoslàvia necessitem un milió de soldats
"perquè es tracta d'una guerra civil que es fa a cada carrer de cada
ciutat". Efectivament, hi ha Banja Luka, Mostar, Srebrenica, etc.
Pertot arreu hi ha problemes. Probablement, no pots dividir tot això
amb un exèrcit convencional. Però després va resultar que era
mentida. Amb tres Tomahawk,"quatre passades dels avions de la
Navy allò es va acabar. La gent a Europa vol que això no torni a
succeir. Per tant, volen tenir més Europa en el camp polític i
econòmic. Però al mateix temps està passant que la gent està dient:
"Traspassem coses a Europa." Però Europa té un perill. Si deixem
anar la mà i ho enviem tot a Brussel·les, al final s'ho faran tot ells i
seran molt lluny. Madrid ja és prou lluny. Prou problemes tenim amb
aquests 600 km de Madrid: imagineu-vos Brussel·les!
Europa ens hauria de garantir que només se'ns endurà allò que
estrictament necessitem per a viure millor, però que tota la
resta no se l'emportarà. Europa ens hauria de garantir que els
estats ens tornen aquelles competències que es poden dur a
terme més a prop. Aquesta és l'Europa que tots voldríem,
pròxima i al mateix temps suficient i eficaç.
El 14 de juny de l'any passat en Romano Prodi em va preguntar: "No
hi ha pacte d'ocupació nacional a Espanya, oi?" Li vaig contestar:
"Fins ara els sindicats i la patronal no han estat capaços de posar-se
d'acord." Prodi va seguir: "Home, clar, com vols que els empresaris
catalans es deixin representar pels polítics de Madrid?"
2
�3
Vaig pensar que no només pels polítics de Madrid, sinó també
pels empresaris de Madrid. Els empresaris catalans difícilment es
deixaran representar en un pacte. Com deia Prodi, el problema rau
en el factor distància. Els pactes es fan quan hi ha confiança.
Barcelona ha fet el seu pacte d'ocupació, però no n'hem dit 'pacte
d'ocupació' perquè l'Estat ha fracassat i la Generalitat encara no l'ha
fet. Vam pensar que no ens l'acceptarien. El vam anomenar 'pacte
industrial'. El pacte que es va signar a nivell de regió metropolitana
és un pacte que involucra poders locals i sindicats, i tracta de les
condicions de treball, el cost del transport, el temps de transport, els
horaris, els beneficis de caràcter social i el salari indirecte. Les
Rondes, per exemple, han representat una millora del salari real dels
treballadors.
Des del punt de vista dels poders macroeconomies, com a
ciutat no hi tenim una incidència. Però des del punt de vista dels
poders polítics territorials i locals, hi ha moltes coses a fer. Els
governs nacionals tendeixen a pensar que una de les coses que
poden fer és ajudar els ajuntaments a generar ocupació. No pas a
generar ocupació pública, sinó a crear les condicions per a generar
ocupació.
Tota política que es faci des de Madrid, Londres o París ha de ser
una política monetària o macroeconòmica. No pot ser una política
puntillista d'intervenció perquè això fóra un desastre. Recordo el dia
que vaig arribar a Buenos Aires i ens va rebre l'Alfonsín. Era l'any
85, el dia que començaven els judicis dels militars. Vaig pensar que,
amb el drama que hi tenia, era una consideració rebre l'alcalde de
Barcelona i en Ramon Trias Fargas. Sempre miro de no fer les
coses de representació com a partit o com a majoria. Ens va rebre.
En aquell moment l'economia argentina era un desastre. Hi havia el
que en deien "la bicicleta". Cada dia pujaven els preus un 1 o un 2 o
un 5%. Hi havia uns multiplicadors automàtics que s'aplicaven amb
un absolut desfasament respecte dels salaris i les retribucions.
Aquests factors van crear una situació de penúria alimentària.
L'Alfonsín, enfonsat a la seva butaca, va tenir força per explicar
que havia fet un programa en virtut del qual un milió de caixes
de menjar sortien cada dia des del govern per a la gent que
passava fam. Vaig tenir la imprudència de preguntar-li quantes
caixes arribaven a la seva destinació. L'home es va ofendre,
com és lògic. Totes les polítiques macroéconomiques
que
vulguin arribar al ciutadà, com no sigui a través de les variables
macro -el diner, els preus, el tipus de canvi, etc.-, és molt fàcil
que es perdin pel camí.
Avui m'explicava en Ramon Folch que a Lima no tenen aigua. Es
van interessar per saber quants metres cúbics per segon o
3
�4
hectòmetre cúbic a l'any tenien. Mentre nosaltres tenim dotze metres
cúbics per segon, ells en tenen més. Lima és una ciutat de quatre
milions. Nosaltres som tres o quatre milions a la zona de la SGAB.
Els arriba menys aigua perquè se'n perd. És un sistema que
distribueix unes pèrdues impressionants. Explico aquest fet com a
metàfora del que és la fal·làcia de les polítiques globals i
macroéconomiques o macrosocials que es vulguin portar des d'un
centre, espanyol o europeu. Des del centre s'ha d'estudiar com es
crea ocupació en els territoris i ajudar-los que en creïn ells mateixos.
Moltes vegades crear ocupació depèn del centre, de variables macro
com ara els tipus de fiscalitat i el tipus de flexibilitat laboral. Es tracta
d'un nou contracte social. L'altre dia ho va dir en Pujol a
l'Ajuntament. Parlava d'un nou contracte social en el qual es
posessin en joc totes aquestes variables. Va citar en Toni Blair,
Delors, Felipe Gonzalez i Helmut Schmidt. Quatre socialdemòcrates.
Només va citar un polític liberal o cristianodemòcrata, en Herzog,
president de la República Federal Alemanya, que no el coneix ningú.
Probablement, el que s'ha de fer a Europa és un nou contracte
social, en el sentit de canviar la cultura de treball. Però no sé ben bé
per on.
Jo tinc les meves idees, que es deriven d'una experiència
d'alcalde que potser no és la més adequada per a poder pontificar
sobre aquests temes. També dubto que siguin bones les del
president de la Generalitat. Per descomptat, són els empresaris i els
treballadors els que en saben més. Jo crec que el ministre de
Treball, l'Arenas, ha fet bé de no ficar-s'hi. Després de molts anys de
fracassos, els sindicats i les patronals han arribat a la conclusió que
s'hi havia de fer alguna cosa.
Sr. Varias: La moneda única pot perjudicar els nostres interessos.
En aquest moment Espanya pot vendre molt més barat que altres
nacions europees. Amb la moneda única europea no serem tots a un
mateix nivell. Amb la mateixa moneda que els europeus, els nostres
empleats no voldran cobrar el mateix que els francesos o els
italians?
Pasqual Maragall: El fet que estigui convertit el preu en pessetes o
en euros què canviarà? El problema seria que en el moment
d'entrar-hi la paritat que es fixés fos més baixa per a altres monedes
i més alta per a la pesseta. És un problema d'habilitat en la
negociació. No podràs guanyar ni perdre mai més respecte de les
monedes europees. Del Solchaga es deia: "Aquest home té la culpa
que nosaltres no exportem". Penso que va ser en Torres, de
Vilafranca, qui em va dir l'altre dia el que havíem perdut amb la
pesseta i el tipus d'interès alt en la última època d'en Solchaga. Jo li
preguntava: "Però bé, això quant va durar?" Va dir que cinc anys.
4
�5
Jo sempre he tingut la impressió que, desgraciadament, si vols
ser competitiu has de passar-ho malament durant un temps i
d'una forma o d'una altra has de retallar de tots els sectors les
puntes menys productives. Una manera de saber quines són
aquestes és obrint-te a la competitivitat exterior.
Quan nosaltres teníem la inflació i l'estalvi que teníem, el tipus
d'interès era l'únic que podia ser. Entre tres i cinc punts més que la
inflació. Uns punts més reals que no pas a Alemanya. Tot el que fos
eludir això per habilitat tenia una durada que no podia ser gaire.
En el moment d'entrar, en Boyer va devaluar la pesseta, però
després la va anar aguantant al nivell que tocava pel tipus d'interès,
que era molt alt com a conseqüència d'una inflació molt alta. Ja
sabeu que domesticar una inflació d'un 20%, no hi ha país que ho
hagi fet en menys temps sense haver recorregut a una dictadura,
com Argentina o Xile. Probablement, quan en Milton Freeman de
Chicago va anar a Santiago de Xile durant la dictadura la inflació va
baixar ràpidament. Però en una democràcia en què la gent fa una
mica el que vol, és molt difícil passar d'un 20% a un 3% en el curs
de vuit o deu anys. No obstant, en Solchaga no va saber veure que a
partir d'un moment havia de començar a baixar. Però jo crec que si
després hem pogut exportar el que hem pogut exportar ha estat per
dos motius: perquè vam devaluar i perquè els que havien quedat
eren capaços d'exportar. En definitiva, el treball dut a terme per en
Solchaga i en Solbes ha estat positiu i el Sr. Rato és qui ha recollit
part dels seus fruits.
En política monetària serem algú si tenim una política de
canvis europea. Espanya no pot devaluar. França no pot devaluar.
Alemanya no pot devaluar. Fins ara, Alemanya era l'únic país que
s'ho podia permetre. L'avantatge de Kohl és que aquest s'ha
compromès en nom d'Alemanya a no quedar-se ell sol amb la seva
moneda garantint l'estabilitat interior, i no arriscar ajuntant-se amb
les altres monedes europees. Contra la majoria de l'opinió pública
alemanya, Kohl està complint aquest compromís. Actualment,
Alemanya envia cada any 1,5 bilions de pessetes a Europa i
Espanya en rep 1,25. Tota la resta és peccata minuta perquè
Anglaterra n'envia molt menys pel seu nivell de renda, i els altres
països que reben són molt més petits, Irlanda, Grècia i Portugal. El
més important del que està passant a Europa és que Espanya cobra
un bilió dos-cents cinquanta-mil milions cada any i que Alemanya en
paga un i mig. El que va aconseguir en Felipe Gonzalez, el
pedigüeño, que va dir l'Aznar, són un bilió dos-cents cinquanta mil
cada any de fons de cohesió i fons estructurals. Quan els alemanys
han fet la unificació i han hagut de pagar als de l'Est, l'Stoiber, el
president cristianosocial (CSU) de Bavària ha constatat: "A nosaltres
5
�6
aquesta Europa que esteu fent ens està costant molt cara i si no
veiem que això és flexible i que hi ha un horitzó diferent, no ho
podrem suportar." La quarta partida del pressupost de la República
Federal Alemanya és la partida Europea, després de defensa i
recerca.
Amb la globalització hem perdut la possibilitat de poder
reclamar al nostre govern que devaluï per tal de poder exportar.
L'única manera que tenim de poder recuperar
aquesta
possibilitat és ficar-nos en un govern més gran que tingui una
moneda que pugui ser moneda mundial i poder devaluar davant
de les altres monedes mundials que són el dòlar i el ien i, al seu
dia, la xinesa.
En Sunyol també n'hauria de dir alguna cosa, d'això.
Rafel Sunyol: Estic d'acord amb l'efecte d'acostar la resolució dels
problemes als ciutadans per crear condicions d'ocupació, però
s'hauria d'afegir el factor grandària. La grandària de les empreses té
una certa rellevància, però en el món globalitzat encara en té més.
Les multinacionals distribueixen l'ocupació en funció d'on tenen la
seu. L'efecte salaris cada cop és menys important dins d'Europa. No
parlo d'Europa versus el Tercer Món. És evident que les empreses, i
per tant els països, que creen més ocupació són aquelles que són
més eficients, més productives i més competitives. Són aquelles
empreses que tenen una dimensió que els permet competir a nivell
global.
El nostre país és un país petit, però encara és molt més petit
com a empreses. Em sembla que aquí tenim una dificultat
afegida que fa que difícilment puguem crear ocupació estable a
terme llarg i mitjà fora del turisme.
Em temo que les multinacionals, que són les que estan al capdavant
de la competitivitat, estan creant ocupació en unes determinades
ocupacions de valor afegit i no necessàriament en tots els camps.
També diré que el nivell de formació dels tècnics espanyols és
altíssim. Jo sóc conseller d'Ehkson i aquesta empresa té el centre
de R+D més important d'Europa. La majoria de les empreses
multinacionals no operen en sentit contrari. Al nostre país patim
greus problemes per no posseir empreses que puguin tenir la seu
social a Espanya i Catalunya. Aquesta situació ens pot fer perdre
lideratge en el món globalitzat.
Pasqual Maragall: L'Estat viu d'uns impostos que es posen a
treballadors i empresaris. Uns senyors regulen i els que treballen
6
�7
paguen un preu a aquests que regulen perquè facin les coses que
l'empresa privada no sap fer. Les grans empreses no són regulades.
En bona part regulen perquè no hi ha Estat multinacional. Les grans
empreses posen els diners allà on volen. A més, poden fer-ho. Cada
una de les empreses multinacionals té un Soro perquè especuli cada
dia amb el tipus de canvi de la forma més intel·ligent possible
perquè no hi ha altres regles de joc que les que estableix el mercat a
nivell mundial. A tu, com a ciutadà de Barcelona, de Catalunya,
d'Espanya, t'interessa més que hi hagi seus aquí que no pas a un
altre país perquè les decisions d'aquest "Estat" les prendran més a
favor teu. En aquest cas, l'efecte dimensió i l'efecte distància són el
mateix. Tu vols tenir les grans decisions a prop. Pel que fa a l'Estat,
parlem de descentralització, federalisme i autonomia local. Quan
parlis de mercat diràs 'seus de multinacionals' perquè són les que
decideixen.
Us explicaré un fracàs entorn de dues inversions que volia fer en
Luis Solana quan era president de Telefònica. Les tres candidates
eren Màlaga, Madrid i Barcelona. Li vaig preguntar quines inversions
tenia previstes. Em va dir que Fujitsu a Màlaga i que ATT havia de
decidir entre Barcelona i Madrid. L'executive vice-president em va
citar al World Trade Center, a l'últim pis, i vam anar a sopar amb
aquest senyor. Em va dir: "Estigui tranquil, que la decisió d'on
s'ubica la gran planta que havia de fabricar aquells xips de no sé
quantes micres a Espanya no és una decisió qualsevol. És una
decisió tan important, que tenim un model de cent variables
computant-se en un superordinador de Silicon Valley que decidirà
quina és la millor ubicació. Hi ha variables climatològiques,
sismogràfiques, de psicologia ambiental i de capacitat de treball." El
final de la història és el següent.
Un dia, a Brussel·les, rebo un telegrama de l'ambaixador
americà a Madrid que em diu: "ATT decides for Madrid. Main
reason: non existence of non stop fligths Barcelona-New York. "
Els directius volen evitar perdre dues hores a Barajas. Ells ja ho
tenien decidit. En Leguina els havia donat uns terrenys a preu
zero i tots els americans eren en aquells moments a Madrid.
Efectivament, jo no podia dir res més que maleir el president
corresponent d'Iberia, que en aquell cas era amic meu. La primera
cosa que em va dir el president quan li vaig parlar del tema de
l'aeroport va ser: "És que els catalans no volen; estadísticament els
avions que van a Nova York no s'omplen." Vaig preguntar-li si alguna
vegada havien calculat la gent que anava per cada lloc i em va dir
que no. Tots anaven per Madrid, clar. Madrid és el cap aeri d'Iberia i
tothom de tot arreu, no només de Barcelona, va a parar allà. Li vaig
dir que com volia omplir un avió cap a Nova York si no li donava a
7
�8
Barcelona les mateixes armes que a Madrid. Ni tan sols han comptat
quants dels que van a Nova York des de Madrid són catalans.
Aquesta és la mentalitat centralista. Aquesta va ser una batalla
perduda. Després la vam recuperar per una altra banda. Aquesta és
la batalla per una gran multinacional amb els efectes que això pugui
causar.
Us citaré un altre exemple en què probablement puguem
guanyar: Retevisión. Demà o demà passat es publicarà el resultat de
la resolució del Ministeri del Foment sobre el concurs de cable en
les tres demarcacions catalanes. Perdoneu-me que em pengi una
medalla, però quan nosaltres vam començar el cable l'any 86, vam
estar deu anys sense llei, però l'empresa ja la teníem feta. Els
francesos per tirar la xarxa i els belgues pels continguts i
teledistribucions.
Quan els americans es van decidir a invertir seriosament en el
mercat europeu del cable, van fer una ullada i van dir "quines
ciutats tenen projectes elaborats sobre aquest tema?" Van
mirar Anglaterra i Espanya. Dintre d'Espanya, Barcelona.
Barcelona ho tenia tot. El Pla Fotom de Telefònica, que
consistia a posar fibra òptica a totes les illes del centre de
Madrid i de Barcelona on hi hagués una sucursal bancària, van
trobar que Barcelona el programa estava pràcticament acabat i
que Madrid estava en un 30 o un 40%.
No obstant, cada vegada que el mercat americà esternuda totes
les inversions americanes a Europa se'n van en orris. Ja ens havia
passat alguna altra vegada amb una immobiliària. Però en aquest
cas ha estat espectacular. Pocs mesos abans que s'adjudiqués a
una empresa liderada per US West i les nostres empreses de capital
risc, l'empresa americana retira les inversions a tot Europa per
comprar la setena empresa americana i poder competir amb la
segona i la primera. Ara US West no té res a Europa. Ho ha venut
tot en un mes. El mercat americà és tan gran, que els obliga en
determinats moments a fer unes contraccions descomunals tan
importants com les expansions que prèviament havien fet.
D'altra banda, Europa obliga que hi hagi lliure competència en
telefonia. Espanya hi ha de fer alguna cosa i, al capdavall, s'imposa
el model Borrell de fer de Retevisión el segon operador. Però, de
totes maneres, s'ha de vendre a algú que pugui desenvolupar totes
aquestes tasques. Només hi ha dos o tres competidors: Endesa,
conjuntament amb la nostra empresa de capital risc Catalana
d'Iniciatives, que va començar aquesta història del cable i que ara
només abarca el 12%; i, d'altra banda, France Telecom i la BCH.
Com que nosaltres teníem el patrimoni moral d'aquest projecte, el
president d'Endesa, Rodolfo Martín Villa, em va dir que si Endesa
8
�9
guanyava Retevisión, ell es comprometia a portar la seu de
Retevisión a Barcelona. Em va dir: "Jo no ho faig per la reunió de la
Junta General sinó per incloure-hi els tres mil enginyers." Totes
aquestes gestions s'han dut a terme des d'un Ajuntament que no té
cap competència.
La Generalitat també hi ha jugat fort, i nosaltres també: a través
de la fusió de l'empresa de capital risc de l'Ajuntament -que era
Iniciatives- i l'empresa de capital risc de la Generalitat -que era
Catalana de Capital-. Aquesta darrera empresa estava en una
situació tan dolenta, que no vam haver de pagar impostos per la
fusió. Ara Catalana d'Iniciatives rutlla molt bé. Tenim una rotació en
la presidència. Aquest any sóc el president. L'any passat va ser en
Subirats, i el conseller delegat i vicepresident és en Miguel Puig i en
Joan Clos fins el present. A la petita empresa catalana li interessen
els efectes positius que es puguin derivar de la implantació de
Retevisión i que hi hagi una estratègia global de país.
Xavier Muñoz: Aquest planejament global de país significa que es
necessiten empreses d'una certa potència de cara a determinar una
estratègia. També hi ha una altra forma que no substitueix la
primera, però potser la complementa. És aquesta espècie de
multinacional pública que ha significat Barcelona en el sentit que ha
estat una ciutat que s'ha projectat. Una ciutat que ha canviat les
seves infraestructures i que ha atret molt turisme. D'altra banda, s'ha
pogut reconduir la mà d'obra que s'ha perdut en la
desindustrialització cap als serveis. Uns projectes al Prat i al Besòs
signifiquen un camí cap al desenvolupament empresarial privat
gràcies a una política pública. És aquest un element decisiu en
l'economia de Barcelona i de Catalunya?
Pasqual Maragall: Aquesta pregunta l'hauríeu de contestar
vosaltres. Jo torno als llibres d'economia que uns haureu estudiat i
uns altres sabreu. El mercat processa bé una sèrie de productes i
serveis i no processa tan bé d'altres en què hi ha externalitat tant
negativa com positiva. Què és la ciutat? Què és l'Ajuntament o la
Generalitat? És el lloc on s'organitza la cristal·lització o la captació
de les extemalitats positives netes, un cop restades les negatives.
L'Estat és una raó més o menys ben portada. Pot ser dolenta
o bona. També hi ha la mala raó d'Estat, però mentre l'Estat és una
racionalitat, el mercat és espontani. Hi ha gent que pensa que la raó
de l'Estat sempre és millor que la selva del mercat. Jo penso que no.
No hi ha res que garanteixi que necessàriament és bona la raó de
l'Estat. L'Estat o les administracions públiques han de justificar cada
una de les seves intervencions. És el que jo he estat tractant de fer.
9
�10
També podem admetre que, probablement,
els beneficis
conjunts de totes les empreses d'un país o d'una ciutat no
s'optimitzen si no hi ha algú que en nom de la ciutat posa en joc
una estratègia que persegueixi maximitzar la suma de tots els
beneficis locals a través d'una estratègia pública.
Pere Narbona: Jo també sóc molt liberal en tota l'actuació de les
empreses. Actualment hi ha una altra porta oberta per a l'any 2004.
M'agradaria que ens expliquessis què comportarà i quina sèrie de
sinèrgies podria representar per a les petites i mitjanes empreses.
Pasqual Maragall: Es tracta de fer una gran trobada a Barcelona
l'any 2004. Seria el primer fòrum universal de les cultures, si la
Unesco decideix que val la pena. Una mena d'olimpíada cultural,
patrocinada per una ciutat i beneïda per la Unesco, on es discuteixen
les condicions de la pau i en particular de la creativitat cultural, la
sostenibilitat de la ciutat, la globalitat, la diversitat i la identitat.
Aquests serien els temes que nosaltres creiem que Barcelona i
Catalunya poden oferir a Espanya i al món.
Dins d'Europa els països oberts al tema del federalisme o de
la descentralització saben que Catalunya és un model d'autonomia.
Nosaltres què hi diem? En la darreria del segle, el món està discutint
el tema de la sostenibilitat i de la pau obsessivament. Nosaltres ens
oferim perquè determinades magnituds que ara no sé si diré amb
molta precisió perquè encara són molt temptatives però que podrien
girar entorn dels vint milions de persones. Penseu que dels
cinquanta milions de turistes que vénen a Espanya, quinze o setze
vénen a Catalunya. Això vol dir una captació fixa durant tres mesos
l'any, entre tres i sis mesos. Es tracta de construir un gran
esdeveniment. Una mobilització d'energies i un horitzó adequat.
2004, per què? Perquè són els anys que ens convenen. La
nostra experiència ens diu que amb set anys tenim temps
d'elaborar determinades inversions importants. Podem obligar
a l'Aznar i en Chirac a portar l'any 2004 el tren d'alta velocitat a
Marsella. Ens convé per l'aeroport. L'aeroport està creixent
aquest any el 20%. No hi ha cap aeroport europeu que creixi al
20% (15% passatgers, 20% aeronaus). És el creixement de
Shangai.
El que passa es que a Shangai no només creix l'aeroport.
El problema, d'altra banda, rau que no hem aconseguit que
amb els temes del delta de Llobregat nomenin un comissionat. Els
ho hem proposat del dret i del revés. Els hem proposat noms del PP.
Vam començar dient noms dels Jocs Olímpics: l'Abat, per veure si
colava la idea. Al final, els hem proposat en Juan Echevarría, que és
10
�11
del PP, amic d'en Pujol i que està bé amb tothom. Cal un
comissionat del delta del Llobregat que garanteixi l'aeroport, la
desviació del riu, l'ampliació del port, l'autovia del marge dret,
l'ampliació de la zona d'activitats logístiques i l'arribada del tren
d'alta velocitat. L'objectiu del Pla Estratègic és constituir-nos com a
porta del sud d'Europa.
Per altra cantó, el que persegueix el 2004 és ser un gran
esdeveniment cultural, una aportació genuïna del que nosaltres
podem fer en el món. Es va arribar a la conclusió que el millor que
es podia fer era tocar el tema de les religions, les cultures i les
nacions. La idea que tenim és que el 2004 succeeixi justament al
Besòs; a Can Zam; a la Sagrera, com a estació d'arribada del tren
d'alta velocitat; a la Mina; a Diagonal Mar, fent el queja hi estem fent
i després guanyar setanta hectàrees al mar. Aquí no et pots bellugar
sense trobar activitat i densitat urbana. Els pams valen molt. Hem de
guanyar setanta hectàrees al mar que ens permetran portar-hi el Zoo
i donar una expansió a Barcelona que altrament no tindríem.
Josep Almeda: Canviant una mica la línia de la xerrada,
m'agradaria que ens parlessis del pensament polític de la Unió
Europea. Hi ha el perill que sigui una afirmació de l'Europa dels
estats actuals o es pot anar cap a l'Europa de les nacions?
Joan Canals: La meva qüestió és totalment diferent. L'any 92
Barcelona -i de rebot Catalunya- va fer un pas de gegant. Després fa
la sensació que les coses s'hagin aturat. Les paraules que ens has
dit ens il·lusionen. Aquest esdeveniment del 2004 ens sembla
fantàstic perquè, si no, veiem que podem anar perdent i convertintnos en una regió de segona divisió. No sé sap per què -potser hi ha
fantasmes-, es van posant pals a les rodes amb el que s'hauria de
fer. Un exemple és el tema del delta. El fet que sempre hi hagi uns
poders i uns contrapoders és bo per al país o hem de tenir un poder
fort i algú que lideri aquest poder?
Pasqual Maragall: Jo sóc partidari de l'Europa de les regions o de
les ciutats o dels pobles. Els americans diuen que en això els
europeus som bojos. L'altre dia vam anar al 200 aniversari del
Consolat Americà a Barcelona. L'any 1797 ja hi tenien consolat. Uns
diuen que el van posar per espiar els francesos, perquè hi havia la
Revolució. El cas és que el van posar. En aquell moment no és que
ells fossin molt importants. Als EUA hi havia cinc milions d'habitants
i a Espanya uns deu o dotze o quinze.
Durant la Revolució Francesa, als EUA hi ha quatre milions
d'habitants i el dia abans de la guerra mundial, el 1914, cent vint-icinc anys després, eren cent milions. Al segle xix, cent milions
d'europeus van anar d'aquí allà, restant el que va créixer la població
li
�12
interna, que no podia ser gaire. Ara els americans són
aproximadament 230 milions d'habitants: la primera nació del món.
Tenen una sola bandera, un sol himne i una sola moneda. Els
americans quan miren Europa no ho entenen. El president del BID
(Banco Interamericano de Desarrollo) em va dir en un congrés:
"Home, si vols que et digui la veritat, jo que visc a Washington, allà
ningú es creu Europa. Sou quinze nacions, quinze exèrcits, quinze
himnes, quinze banderes i a més, ara estan parlant de l'Europa de
les regions." Hi ha persones que parlen de tenir el seu petit estat i la
seva petita bandera. Jo els vaig haver de dir;
"Tinc una filla que és a Sarajevo fa deu mesos i treballa per una
ONG francesa amb fons de Brussel·les. L'altra ha estat a Porto
amb una Erasmus. Ara ha vingut aquí amb el seu company, que
és un arquitecte portuguès. Li vaig dir que nosaltres no érem
europeus, però que els nostres fills i nets naixerien europeus.
La Unió és una unió d'estats, igual que els EUA. El que passa és
que va ser per una via diferent. La població d'EUA venia de fora. No
tenien cap arrel, ni cap identitat. Van haver de crear uns
mecanismes d'integració social i nacional molt forts. El paio que no
saludava la bandera, clatellot. Va ser molt determinista i brutal, com
ho constata la violència que hi ha sempre present a les pel·lícules
americanes. Europa és un conjunt de gent que no es belluga del lloc.
Jo sempre dic que si féssim un mapa d'on neix la gent i on
s'enterren, Europa i EUA no tindrien res a veure. Nosaltres, al
Mediterrani, no fem ni 3 km de mitjana. Els americans fan 200 o 500
km. Tots nosaltres sabem que morirem a prop d'on vam néixer. Ens
hem criat així. Europa és una realitat totalment diferent. D'altra
banda, l'epopeia americana és enormement impressionant. A mi
m'emociona molt. He viscut dos anys i mig allà i penso tornar-hi
alguna vegada. En canvi, Europa és tot el contrari. Cada lloc on vius
és important. El lligam amb els teus pares, els teus avis, la teva
casa, el teu barri, la teva escola. Tot forma part de la teva vida fins al
final d'una manera estadísticament molt rellevant.
Europa dels estats? Si Europa no la fan els estats, no la farà
ningú. El que ha de quedar clar és que les ciutats i les regions volem
una Europa pròxima. Però el que sí hauríem de fer és respectar que
els estats siguin els grans d'Europa. Els hem de convèncer que això
és el més gran que poden fer i que tota la resta ja la farem nosaltres.
Els estats no haurien de sentir-se perseguits. Haurien de sentir-se
importants en la construcció d'Europa. La resta d'assumptes, que
ens la deixin a nosaltres perquè ho sabem fer millor. L'Estat no sap
produir, però sí que pot regular.
12
�13
Els estats són els que han creat els drets humans, la llibertat, la
igualtat, la fraternitat i la democràcia. El que han de fer és
regular bé. Posar uns principis de dret de ciutadania. Ara bé,
produir, ho fem millor els petits perquè estem més en contacte
amb el mercat social, amb la demanda i la informació. Qui sap
on es pot crear ocupació?
Qui sap on li estreny la sabata a l'altre? Qui sap on manca gent? Ho
saben els que hi són més a prop. El Ministeri de Treball farà molt bé
si descentralitza l'lnem a la Generalitat i als ajuntaments.
En resum, Europa dels estats sense por del que facin els
estats. Una vegada s'hagin reunit a Amsterdam o Maastricht,
demanem que diguin en nom d'Europa: "Ciutadans, us garantim que
no utilitzarem la distància per anar contra vosaltres, sinó que farem
exclusivament el que ens heu demanat, i que en cada assumpte que
intervinguem us haurem de demanar permís."
Els estats hauran de respectar la mateixa norma respecte de
les regions i les ciutats. Hauria estat ideal que s'hagués aprovat a
Amsterdam aquest principi de subsidiaritat complet. Amb tot, des de
Brussel·les o des d'Amsterdam s'ha de garantir que les regions i les
ciutats seran respectades pels estats. Hi ha un protocol de la
subsidiaritat però amb la temença que les regions i les ciutats
comencin a tocar el voraviu. No hem de deixar de treballar fins que
un dia Europa inscrigui en el seu tractat el principi de proximitat. És
l'única garantia que tenim com a ciutadans que Europa no aprofitarà
la idea d'Europa per fer el que no ha de fer. És una idea que
progressa a Anglaterra, Itàlia i Espanya. En aquest darrer país la
idea ja havia progressat. És la idea de l'autonomia i de l'autogovern
local. De fet, progressa una mica a tot arreu, tret de França. A
França costarà moltíssim.
Està bé que aquí no ens barallem quan els altres es barallen
massa. Però a vegades els de Madrid, amb la història aquesta que
"ustedes son formidables", ens prenen el número. L'Herrero de
Miñón, en González i l'Aznar diuen que nosaltres som fantàstics.
Després et toques la cartera i dius: "Aquí què passa?"
Aquí hi ha més "sosiego" com diu en Roca i en Pujol. La
premsa no és tan agressiva com és allà. Però em pregunto si no
hem anat massa lluny. La vida democràtica és debat i quan un
es porta malament, la paga. Quan l'altre s'equivoca, se'l critica.
Una ciutat, Barcelona, o un país, Catalunya, que no es barallés
internament a mi com a ciutadà no m'interessaria.
Nosaltres tenim una qualitat de vida superior a la de Madrid.
No es cansen de dir-nos-ho. A mi cada vegada que m'ho diuen
penso "ull!", perquè allà estan construint el doble de vivendes que
13
�14
nosaltres. Ells tenen totes les indústries del poder: les finances,
\'advertising i l'alta tecnologia. Potser sacrificaria una part de la
qualitat de vida o del sosiego si com a conseqüència tinguéssim més
inversions. Tenir Estat o tenir poder vol dir barallar-se. Si em diuen
que una part del sosiego l'hauria de perdre si volgués tenir més
poder -que també comporta més premsa canallesca i més premsa
"del corazón"- potser acceptaria el repte.
Un dia amb una colla d'empresaris del Círculo Ecuestre
parlàvem del sosiego. Els vaig fer una reflexió semblant a aquesta i
els vaig dir que a Madrid tenien el domini dels grans mitjans de
comunicació. Nosaltres tenim TV3, però són sis milions. Ells tenen
quaranta i ens hauria de preocupar. Els bascos tenen El Correo
Español, que és una potència periodística a tot Espanya. Aquí no hi
ha una gran empresa mediática. Els deia: "Per què no fem amb els
mitjans de comunicació el que hem fet amb el mercat de futurs?"
Quin producte falta? Per exemple una revista setmanal. A Itàlia hi ha
VEuropeo, a França hi ha l'Express i l'Observateur, a Anglaterra hi
ha The Economist, a Amèrica hi ha el News Week i el Time, i a
Alemanya, Der Spiegel. A Espanya, el Cambio 16, que va de baixa.
Per què no es fa això? Eren trenta empresaris i hi havia gent
molt important. Un d'ells es va ofendre molt. Em va dir que ja ho
havia fet feia deu anys amb una revista que es deia Opinión. Al seu
dia, els que eren en aquella taula li van trucar per dir-li que plegués.
Jo li vaig dir que no m'ho creia. Em va dir que repassant les trucades
havia comprovat que eren tots els d'aquella taula. Havien trucat per
dir-li: "Escolta, jo no vull sortir al diari."
Vetllar per la qualitat de vida i la privacitat a canvi de no tenir
poder és una equació que han fet els catalans. S'ha preferit no
tenir tant poder perquè no ens molestin. Hauríem de pensar si
és convenient o no. Només ho poso en consideració.
Xavier Muñoz: Són tres quarts de dotze de la nit. Encara que en
Pasqual Maragall s'hagi quedat aquest vespre entre nosaltres,
sembla que no es vol quedar molt de temps més a la ciutat. Per tant,
hauríem d'aprofitar l'ocasió per dir-li alguna cosa de comiat. Fa poc
em varen explicar que en Pèricles havia dit que una condició molt
important perquè els ciutadans fossin feliços és que fossin ciutadans
d'una ciutat famosa. Resulta que Barcelona ha estat sempre una
ciutat coneguda, però de cop i volta s'ha tornat una ciutat famosa. En
molt poc temps i per a tothom. Jo diria que el gran mèrit d'aquesta
fama de Barcelona és que ha estat una transformació que ha
beneficiat a tothom. No ha estat sols per als patricis ni per als
senyors de Barcelona, aquells grans senyors que sempre enyorem
els petits burgesos. Ha estat una ciutat per al murcià i per a
l'andalús, per a tots els que han deixat casa seva i han vingut aquí
14
�15
en ple franquisme. Aquells que s'han trobat en situacions de
marginació total i habitant espais urbans aixecats amb la sola idea
de l'especulació.
A partir d'aquesta refeta de Barcelona, l'immigrant dels anys
seixanta ha nascut en l'orgull de ser ciutadà d'aquesta ciutat. Ha
estat un esforç de molts i segurament gràcies també al tarannà de
molts. Però sempre hi ha algú que el capitaneja o el representa. Em
sembla que no es pot deixar passar l'ocasió que tenim avui aquí els
del Grup Claris d'agrair a Pasqual Maragall, tant els que l'hem votat
com els que no, el seu lideratge. Som en una ciutat famosa, gràcies
a aquesta equació d'igualtat, de cohesió, que ens fa ser orgullosos i
atents a no perdre-la. A la vegada que agrair-te que en un final
d'etapa tan plena hagis tingut una estona per a nosaltres.
15
�
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
04.02. Activitat política
Description
An account of the resource
Recull la documentació generada en relació a Pasqual Maragall en la seva activitat als partits i associacions d'àmbit polític: Front Obrer de Catalunya (FOC), Convergència Socialista de Catalunya (CSC), Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Ciutadans pel Canvi (CpC).
Type
The nature or genre of the resource
Sèrie
Dublin Core
The Dublin Core metadata element set is common to all Omeka records, including items, files, and collections. For more information see, http://dublincore.org/documents/dces/.
Title
A name given to the resource
Europa i l'ocupació
Creator
An entity primarily responsible for making the resource
Maragall, Pasqual, 1941-
Contributor
An entity responsible for making contributions to the resource
Muñoz, Xavier
Almeda, Josep
Canals, joan
Narbona, Pere
Sunyol, Rafel
Varias, Josep
Date
A point or period of time associated with an event in the lifecycle of the resource
1997-07-07
Type
The nature or genre of the resource
Debat
Format
The file format, physical medium, or dimensions of the resource
Textual
Language
A language of the resource
Català
Subject
The topic of the resource
Europa
Catalunya
Barcelona
Ocupació
Comitè de les Regions
Economia
Empreses
Description
An account of the resource
15 p. Intervenció de Maragall al sopar-col·loqui organitzat pel Grup Claris
Provenance
A statement of any changes in ownership and custody of the resource since its creation that are significant for its authenticity, integrity, and interpretation. The statement may include a description of any changes successive custodians made to the resource.
Aquest document és còpia digital de l'original custodiat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.
EAD Archive
The Encoded Archival Description is a common standard used to describe collections of small pieces and to create hierarchical and structured finding aids.
Level
The hierarchical level of the materials being described by the element (may be other level too).
Document
Arrangement
Information on how the described materials have been subdivided into smaller units.
UI 100
Debats